He aquí una estampa feta el novembre de 1946 en motiu de la celebració de la festivitat del nostre titular.
La publicació, on es veu una fotografia del santcrist amb el fons de l'església antiga, va ser regalada pel clavari de llavors, Francesc Pomar, a Mª Antònia Salvà.
El Restaurant Sa Creu de Petra, inaugura torrador i ho celebra amb un sopar-glosada, el proper 7 de juliol a les 21h. Hi glosaran en haver sopat, els Glosadors de Mallorca Joan Toni Sunyer, Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".
"Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics". (Cecili Buele, dirigent d'Esquerra)
Memòria històrica de la lluita antifranquista: L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970
Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca
"Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68" (Cecili Buele)
He llegit el llibre de López Crespí. He tengut l'oportunitat de fruir-ne l'estil literari, d'acostar-me una mica més intensament als fets que s'hi esmenten, de conèixer una mica millor els personatges que hi apareixen... Les planes d'aquest llibre -que jo recomanaria que llegissin totes aquelles persones interessades en la marxa del nostre país- giren entorn d'aquells anys, considerats per alguns com els més revolucionaris d'aquest darrer mig segle, al voltant del mític 68. L'època a la qual fa referència L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, m'aglapeix de ple com a estudiant al Seminari Diocesà, primer, i, després com a col·laborador de Pau Oliver a la parròquia de Sant Nicolau, i de Sebastià Capó a la de Santa Catalina Thomàs.
Això vol dir que, pel que respecta al meu temps d'estudiant, ben poquetes coses d'aquelles que hi apareixen varen poder esser conegudes per mi, al mateix moment que es produïen; tot i que més tard sí que n'he tengut una coneixença més marcada. Però és que aleshores vivíem com a acampanats dins un edifici de vastíssimes proporcions arquitectòniques, i amb molt poques finestres obertes a la panoràmica sociopolítica del que succeïa a l'exterior.
Tot i amb això, s'ha de dir que la generació dels clergues mallorquins de l'any 68 -entre els quals em sent molt orgullós de trobar-me- no n'érem del tot al marge, d'allò que passava als carrers i places de Ciutat. Malgrat que no disposàvem del més mínim suport provinent de la institució eclesiàstica d'aquella època, sense saber ben bé què, alguns de nosaltres ja havíem sabut enginyar-nos per mostrar-hi no pocs signes de rebel·lió manifesta contra la tradicional i arcaica formació humanística, filosòfica i pastoral que se'ns pretenia inculcar.
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època
La lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí, la veig com una bella i exquisida remembrança i de fets d'aquella època. Hom pot comprovar-hi que alguns d'aquests noms i fets, amb el pas del temps, s'han anat empolsint o esfumant de mica en mica. D'altres n'hi ha, emperò, que encara ara són ben significativament presents dins la nostra societat illenca, tot i que en molts de casos hi esdevenen ben poc recognoscibles, per un motiu o un altre.
Cal no oblidar que moltíssima gent que avui en dia passa més tost com a desapercebuda als nivells públics de l'Administració, aleshores podia esser considerada realment com l'ànima motriu de la nostra societat mallorquina majoritàriament força endormissada. O per contra, gent que avui en dia llueix a les totes amb un cert tarannà de persona pública, es pot dir que aleshores romania dins la més gran de les nul·litats acadèmiques, socials o polítiques.
No tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma
Un altre aspecte que m'agradaria remarcar -del llibre de Miquel López Crespí- és que, tot i les aparences d'avui en dia, no tots aquests homes i aquestes dones -als quals fa referència directa o indirecta- es comportaren ahir de la mateixa manera com actuen ara. Ni prop fer-hi! Per dir qualque cosa, no tothom era antifranquista llavors. Ni tothom era a favor de l'autonomia. Ni tothom defensava per a les nostres Illes la construcció d'una Comunitat Autònoma. Ni tothom considerava com un autèntic idioma la nostra parla mallorquina. Ni tothom s'apuntava a defensar els nostre territori i les aigües de les nostres mars. Què va, ni d'un bon tros.
Molts dels qui avui ens governen, pensaven i afirmaven que "el General Franco era molt bon governant, el millor de tot el temps"; que "Espanya no deixaria mai de ser com era, un Estat totalment centralitzat a Madrid, fins i tot pels assumptes més quotidians"; que "nosaltres, els illencs, mai no arribaríem a constituir-nos en Comunitat Autònoma", que "d'Estatut d' Autonomia ni n'hem tengut, ni en tendrem mai"; que "la llengua catalana no té res a veure amb la nostra parla mallorquina"; que "els alumnes de les nostres escoles no tenen per què haver d'estudiar i aprendre català: se'ls ha de poder eximir d'aquesta 'assignatura'"; que "els treballadors d'hosteleria són uns exagerats quan reclamen drets tan elementals com poder estudiar, menjar o dormir bé"; etc., etc. Això parlaven llavors, i crec que encara ara ho farien si arribaven a tenir la gosadia de manifestar públicament allò que realment senten per dedins.
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics
Si una conclusió he tret de la lectura d'aquest llibre de Miquel López Crespí és que la vertadera història del nostre poble no la faran els homes públics. Aquests sempre solen anar a remolc de les circumstàncies, darrera el ritme que va imposant, d'una manera o una altra, la situaciò que va travessant la societat civil en el seu conjunt. Això, d'una primera impressió. Però és que també arrib a veure molt més clar que són precisament els elements més febles de la nostra societat els que en realitat la sostenen, mantenen i aguanten damunt les pròpies espatlles, amb les pròpies butxaques o amb el propi vot de confiança -sovint donat per aquell qui diu "perquè no queda més remei", d'altres vegades aportat com qui s'estima més suportar "lo dolent conegut que lo bo per conèixer"-.
Crec que una de les grans descobertes, alhora que la plasmació d'un enardit elogi, que fa aquest llibre de Miquel López Crespí, és aquesta: encara ara hi ha persones que, si en altre temps romanien ben actives dins la clandestinitat, treballant a favor del nostre poble, avui en dia ho continuen fent, tant o més activament, i també dins l'anonimat. Pentura fins i tot molt més intensament que molts d'aquells altres que surten i apareixen constantment omplint planes i programes de mitjans de comunicació.
L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 d'en Miquel López Crespí esdevé així, un càlid i fervent homenatge a totes aquelles persones anònimes que, avui també, han de continuar treballant "clandestinament" a favor del nostre poble.
Publicat a la revista L'Estel
Anarcoefemèrides
del 7 de juliol
Esdeveniments
Incendi pels petroliers de la
illeta de cases del carrer del Mercat segons La
Ilustración Española y Americana del 24 de juliol 1873
- Revolució del Petroli: El 7 de juliol de 1873 a Alcoi (l'Alcoià, País Valencià), important centre tèxtil, comença una insurrecció de caràcter internacionalista que durarà uns dies i que serà anomenada El Petroli. Els litigis venien de l'any anterior, quan diverses vagues de fusters i de ferrers van atreure més de tres mil d'obrers a les societats obreres de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de la comarca i enfront de les quals, el gener de 1873, es va crear, amb el suport de la patronal, un Cercle Catòlic d'Obrers; a més a més s'ha d'afegir l'exemple del moviment insurreccional cantonalista que s'estava escampant arreu de la Península. El 7 de juliol de 1873 els treballadors d'Alcoi, convocats per la Comissió Federal de l'AIT, que s'havia traslladat a Alcoi a partir del gener de 1873 arran del Congrés de Còrdova, es van reunir en assemblea a la plaça de Toros per reivindicar la reducció de jornada a vuit hores de feina i l'augment del salari de quatre a sis rals per dia. Davant la negativa de la patronal, es va convocar per l'endemà una vaga general que inicialment comptà amb la neutralitat de l'alcalde republicà federal Agustí Albors Blanes (Pelletes). Subornat per la patronal amb 60.000 pessetes, Albors va telegrafiar al Govern Civil d'Alacant i va demanar la vinguda a la ciutat d'una columna militar, alhora que publicà un ban antiobrer. El 9 de juliol una comissió obrera, formada per Vicente Fombuena, Tomàs Montava, Severiano Albarracín, Juan Chinchilla i Rafael Abad Seguí, es va entrevistar amb l'alcalde amb la intenció que l'Ajuntament dimitís i que els obrers es fessin càrrec del govern municipal. Albors va respondre ordenant una descàrrega contra els més de dos mil obrers que es trobaven congregats a la plaça central de la ciutat i que es va cobrar la vida de dos internacionalistes, a més de deixar 20 ferits. Durant les hores següents, va haver altres quatre morts i 20 ferits més. Algunes cases veïnes a l'ajuntament, on s'havien refugiat les autoritats, i algunes fàbriques són incendiades, d'aquí el nom que rebrà la insurrecció: El Petroli. Els intents de mediació resultaren infructuosos fins que la força pública i alguns patrons van esgotar la munició. Després de 20 hores de combats, la Guàrdia Civil es rendeix i aleshores la multitud va penetrar a l'ajuntament. Albors va morir d'un tret i quatre guàrdies i dos patrons van ser ferits, no se sap si durant el combat, com deien les fonts internacionalistes, o assassinats, com diran les governamentals. El poble va elegir un Comitè de Salvació Pública, presidit per Severiano Albarracín, que va governar Alcoi durant tres dies i que va detenir 42 fabricants que havien disparat contra la multitud, alliberant-los tres dies després. El 12 de juliol va circular la notícia que una columna militar comandada pel general Velarde s'acostava a Alcoi; aquest mateix dia van arribar a la ciutat el governador d'Alacant Josep Maria Morlius i una comissió madrilenya presidida pel diputat Cervera. Durant la nit del 12 de juliol, els caps de la insurrecció, temorosos, van fugir de la ciutat. Tot semblava que s'havia calmat després de fer-se càrrec del govern municipal una comissió mixta d'obrers i de patrons, i després que els obrers armats es lliuressin sense resistència sota la promesa d'una amnistia. Però es va desencadenar una campanya de premsa, a la qual no era aliè el ministre d'Estat Eleuterio Maisonave, que parlà de «caos», d'assassinats i de violacions. Mentrestant molts patrons n'havien fugit. Poc a poc la normalitat va imposar-se amb els bans dels dies 21 i 23 de juliol del nou alcalde Tomás Maestre. La patronal, no obstant, clamava venjança i el 13 de setembre, ja amb Castelar en el Govern, es va nomenar un jutge especial i un comandant militar; la ciutat va se presa per l'exèrcit i dos dies després 129 treballadors van ser detinguts i portats al castell d'Alacant, on quatre anys més tard encara estaven tancats sense haver estat jutjats. En 1878 encara hi havia 93 presos i 80 havien estat alliberats sota fiança; un dels detinguts va sortir 10 anys després dels fets. En total uns 700 obres van ser jutjats, fins i tot menors entre 12 i 17 anys. La Revolució del Petroli va suposar el trencament d'acció entre republicans i anarquistes.
***
Portada
d'un número de La
Internacional
- Surt La Internacional: El 7 de juliol de
1878
surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer
número del setmanari anarquista La
Internacional. Semanario consagrado
exclusivamente a la propaganda teórico-práctica
del socialismo para la defensa
de los pueblos, redención de la classe obrera y proletaria,
emancipación de la
muger y organización agrícola-industrial de la
República, cuyo lema es«Igualdad, Progreso y Solidaridad». Siempre ha sido
y serà nuestro pendón la
Verdad, la Justicia y la Razón. Ja des dels
primers números deixà molt clar
els seus principis: «El nostre programa: l'anarquia social,
l'abolició de tots
els governs i la revolució social.» Molt
influenciada pel socialisme de Charles
Fourier i la Comuna de París, el revolucionari anarquista
Francisco Zalacosta,
membre de «La Social», secció de
l'Associació Internacional del Treball (AIT), fou
el responsable d'aquesta publicació. Hi
col·laboraren Joaquín Flores, Jesús
León García, Evaristo Meza, José
Muñúzuri, Pedro Ordóñez,
Plotino Rhodakanaty, José
Rico, Félix Riquelme, Esther Sosa, Francisco Tijera, Ricardo
Velatti i
Francisco Zalacosta, entre d'altres. Aquest periòdic
rebé les crítiques del
periodista Francisco G. Cosmes, qui argumentava que la«revolució social» perseguia
la supressió del treball. Publicà en tots els
números el «Programa
Internacionalista» en 12 punts: 1) República
Social Universal. Una i
indivisible; 2) Solució del Govern en Contracte Social; 3)
Administració
Municipal autonòmica; 3) Llei agrària per a la
delimitació i amollonament dels
terrenys amortitzats; 5) Liquidació dels interessos urbans;
6) Reemplaçament de
l'Exèrcit per falanges industrials; 7)
Emancipació de rehabilitació i
educació
integral de la dona; 8) Neutralització de la
potència explotadora del capital
sobre el treball; 9) Anivellament gradual i equilibrat de la propietat;
10)
Abolició del salari i mentrestant intentar
mitjançant la vaga d'apujar els
jornals industrials i agrícoles; 11) Organització
dels Falansteri Societari i
formació de bancs territorials per a la
reglamentació del treball i
l'assegurament de la venda del productes; i 12) Zona lliure oberta al
mercat de
tots els països del món. Alguns petits textos es
publicaren en nàhuatl. En sortiren,
com a mínim, 14 números –a partir del
número 8 fou l'òrgan de «La
Social»–, l'últim
conegut el 6 d'octubre de 1878. En 1975 el Centre d'Estudis
Històrics del
Moviment Obrer Mexicà n'edità una
edició facsímil dels números
conservats.
***
- Surt Le Cri Typographique: El 7 de juliol de 1891 surt a París (França) el primer número del periòdic anarquista Le Cri Typographique. Organe corporatif indépendant bimensuel. L'impressor gerent en fou A. Carteron. Es publicaren 13 números, l'últim el 25 de juliol de 1892, i els articles no anaven signats. En 1901 sortí una nova sèrie, que portà com a subtítol «Organe corporatif indépendant d'avant-garde syndicale des travailleurs du livre», i de la qual s'editaren cinc números.
***
Portada
d'un número de Le
Réveil
- Surt Le
Réveil:
El 7 de
juliol de 1900 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer
número del periòdic bilingüe
francoitalià Le Réveil.
Socialiste-anarchiste / Il Risveglio
anarchico. A partir de l'1 de maig de 1913 portarà
com a subtítol Communiste
anarchiste i a partir de l'1 de maig de 1926 Anarchiste.
El fundador
i principal redactor en va ser Luigi Bertoni, i van
aparèixer nombrosos
articles d'Errico Malatesta. Les parts franceses i italianes
són totalment
diferents i no s'adrecen al mateix públic ja que els
articles tracten temes
distints. La part francesa és més
teòrica i ideològica. El periòdic se
situa en
la tradició bakuninista i de les seccions
antiautoritàries de l'Associació
Internacional dels Treballadors (AIT) i exposar especialment les tesis
anarcosindicalistes de Malatesta. En van sortir 1.054
números, l'últim el del
24 d'agost de 1940.
***
Roda
de premsa de Terra i Llibertat al Talaiot Corcat
- Ocupació de sa
Dragonera:
El 7 de juliol de
1977 (7-7-77) el grup llibertari mallorquí Terra i Llibertat
ocupa pacíficament
l’illa verge sa Dragonera (Illes Balears) tot intentant amb
aquesta acció
evitar-ne la urbanització per part de l’empresa
constructora valenciana PAMESA
(Patrimonial Mediterránea Sociedad Anónima),
depenent de
la Banca Mas Sardà,
que l’havia comprat en 1974 amb aquesta finalitat:
edificar-hi
cinc complexos
residencials de xalets de luxe per a una població de fins a
4.000 persones i
amb un casino, un port esportiu amb més de 600 punts
d’amarratge, un port de
serveis, de dues plantes potabilitzadores, una estació
depuradora d’aigües
residuals, una planta de trituració i empaquetat de fems,
diversos vials per a
vehicles elèctrics, i un heliport, allò que
aquesta
empresa anomenava«urbanització ecologista» i«exemple de
sostenibilitat». Aquesta ocupació, que
ha passat a la història de l’ecologisme
mallorquí
com a una fita cabdal, va
tenir una àmplia repercussió mediàtica
estatal i
fins i tot internacional. El
comitè de suport als ocupants de l’illa feia les
assemblees i les rodes de
premsa al bar palmesà Talaiot Corcat (carrer
d’Antillón, 1), nom també
d’un
grup juvenil que s’hi reunia i que es va sumar a
l’acció. Entre la cinquantena
de persones que van ocupar l’illa podem destacar el
periodista
Basilio
Baltasar, el pintor Miquel Barceló, el poeta Leopoldo
María Panero, l’editor
Enric Mus, els fotògrafs Eduard Miralles i Bernat Cabot,
l’arquitecte Antoni
Alomar, l’advocat Carles Roig, els polítics Felip
Esteve i
Josep Manchado,
Jaume Oliver, Lisa Steward, Antoni Llompart, Margalida Escalas, Pau
Pocoví,
Montserrat Pujolà, Catina Cardell, Jordi Real, Paco Marina,
Germán Fernández,
Antoni Cau, Antoni Planells, Neus Ribes, entre altres. El Grup
d’Ornitologia
Balear i de Defensa de la Natura (GOB), un dels grups ecologistes que
més tard seran
dels més importants de l’Estat espanyol,
patirà per
mor del fet de l’ocupació
una crisi interna sorgida arran de la decisió de donar o no
suport a l’acció,
cosa que farà finalment, gràcies a
l’empenta de
directius com Jesús Jurado,
Francesc Moll, Gabriel Pomar Verd, entre altres, i en contra del sector
que
n'acceptava la urbanització mentre es respectessin els
penya-segats per a la
conservació del falcó marí.
L’endemà
de la «presa» de l’illa la
Guàrdia Civil
va desembarcar per a fer-se càrrec de l’afer i
vigilar els ocupants, però se’n va
desinhibir. L’illa també va ser visitada per
Eduardo Merigó, subsecretari
d’Ordenació del Territori i Medi Ambient del
Govern d’Adolfo Suárez per prendre
nota de les reivindicacions. El 18 de juliol la major part dels
ocupants van
abandonar l’illa per poder dedicar-se a tasques de propaganda
i conscienciació;
els últims partirien el 25 de juliol, el mateix dia que
4.200 signatures
donaren cos a un recurs d’alçada contra
l’aprovació de la planificació
urbanística de l’illa. Durant els dies de
l’ocupació es van realitzar
manifestacions a Palma i a Andratx, i el 20 de juliol es va produir una
càrrega
policíaca a la plaça de Cort de Palma que es va
saldar amb un ferit lleu. El 29
de juliol el ple la Diputació va sol·licitar un
estudi per analitzar les
possibilitats de creació d’un parc natural a sa
Dragonera. A finals de desembre
de 1978 i principis de 1979 l’illa va ser novament ocupada ja
que no s’havia
aconseguit encara aturar el projecte urbanitzador, alhora que les
protestes de
carrer s’accentuaven. El 21 de gener de 1984 la Sala
Contenciosa Administrativa
de l’Audiència Nacional va fallar a favor del GOB,
que va portar la lluita
legal per la conservació de l’illa, deixant sense
efecte l’Ordre ministerial de
21 de novembre de 1980 per la qual permetia que PAMESA
urbanitzés sa Dragonera.
El 29 de desembre de 1987 el Consell Insular de Mallorca va comprar al
Banc de
Bilbao, al qual s’havia integrat la Banca Mas
Sardà, l’illa i els illots que
conformen l’arxipèlag per 280 milions de pessetes
i el 26 de gener de 1995 tot
l’arxipèlag va ser declarat Parc Nacional pel
Govern de les Illes Balears.
Naixements
Vera Figner (1883)
- Vera Figner: El 7 de juliol --25 de juny segons el calendari julià rus de l'època-- de 1852 neix a Tetiushi (Kazan, Tartària, Imperi Rus) la revolucionària narodnik, bakuninista i socialista revolucionària Vera Nikolayevna Figner. Filla d'una família aristocràtica, fou la major de sis germans. Entre 1863 i 1869 s'educà a l'Institut de Senyoretes Rodionovsky de Kazan. En 1870 es matriculà a la Universitat de Kazan per estudiar medicina i aquest mateix any es casà en un matrimoni de conveniències amb el magistrat A. V. Filippov. Entre 1872 i 1875 amplià els estudis mèdics a la Universitat de Zuric (Suïssa). Influïda per Sofia Bard i Mark Natanson, en 1873 entrà a formar part del grup «Frichi» --de l'anglès Free, lliure--, de caràcter bakuninista i que esdevindrà el nucli de l'Organització Socialrevolucionària Panrussa, i s'adherí a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1874 es matriculà a la Universitat de Berna i conegué P. L. Lavrov i Mikhail Bakunin. El desembre de 1875, ja divorciada del seu marit i quan la repressió tsarista copejà durament el moviment revolucionari, tornà a Rússia per continuar la lluita i un anys més tard entrà a formar part dels grups narodniks (populistes), amb Juri Bogdanovitx entre d'altres, i en «Zemlia i Volia» (Terra i Llibertat). En 1876 participà en la manifestació de revolucionaris de Kazan a Sant Petersburg. Entre 1877 i 1879 va fer d'infermera i dirigí la propaganda revolucionària als pobles de la zona de Samara i Saratov. En 1879 prengué part en el Congrés de Voronezh de «Zemlia i Volia». En 1879, després de la divisió de «Zemlia i Volia», formà part del Comitè Executiu de la nova organització «Narodnaia Volia» (Voluntat del Poble) --amb Alexander Mikhailov, Aleksandr Kviatkovski, Andréi Zheliabov, Sofiya Perovskaya, Nikolái Morozov, Mijaíl Frolenko, Lev Tijomirov, Aleksandr Barannikov, Anna Yakimova i Mariya Oshanina, entre d'altres--, destacant en les activitats de propaganda entre intel·lectuals, estudiants i militars a Sant Peterburg, Kronstadt i el sud de Rússia. En aquesta època participa en la revista Rabotnik (Treballador). Poc després, fou un dels creadors de la secció militar de «Narodnaia Volia», encarregada d'organitzar atemptats contra el tsar. Participà directament en la planificació de l'assassinat d'Alexandre II en els atemptats d'Odessa de 1880 i de Sant Petersburg del 13 de març de 1881 que reeixí. Aconseguí fugir de la repressió i desplegà la seva tasca propagandística a Odessa. Com a únic membre del Comitè Executiu de «Narodnaia Volia» en llibertat, intentà ressuscitar el moviment a partir de 1882. El 10 de febrer de 1883, traït per l'infiltrat policíac Sergei Degaiev, fou detinguda a Jarkov. El 28 de setembre de 1884 fou condemnada a mort pel Tribunal Militar del Districte de Sant Petersburg en el«Judici dels Catorze», però la sentència fou commutada, gràcies a la intercessió del periodista Niko Nikoladze, a treballs forçats a perpetuïtat a Sibèria. Passà 20 mesos abans del judici empresonada en règim d'incomunicació a la fortalesa de Pere i Pau (Sant Petersburg); després 20 anys a la fortalesa de Schlüsselburg, fins al setembre de 1904, temps en el qual escriví poesia i organitzà protestes col·lectives contra el règim carcerari; i finalment deportada a Arkhangelsk i després a Nizhny Novgorod. Amnistiada en 1905 pel tsar Nicolau II, en 1906 pogué marxar a l'estranger amb un permís per tractar-se mèdicament, on creà comitès d'ajuda als presos polítics russos en diferents ciutats europees, recaptà diners i publicà un fullet sobre les presons russes que fou traduït a diversos idiomes. Entre 1907 i 1909 milità en el Partit Social-Revolucionari, però deixà l'eseristes quan es descobrí que el destacat militant Jevno Azef era un agent doble. En 1915 tornà a Rússia, però fou detinguda a la frontera, jutjada i condemnada a la deportació a Nizhny Novgorod sota vigilància policíaca. El desembre de 1916, gràcies al seu germà Nicolau, solista dels Teatres Imperials, se li permeté viure a Sant Petersburg. Després de la Revolució d'Octubre de 1917, en la qual no participà perquè no va acceptar la manera com es portava a terme, començà a redactar el seu llibre autobiogràfic Sapexatlionnii trud(Memòries d'una revolucionària), que tingué un granèxit i que fou traduït a molts idiomes. En aquests anys, sempre crítica amb el govern bolxevic, formà part de la Societat d'Expresos Polítics i Exiliats i col·laborà en la revista Katorga i ssilka(Katorga i exili). També va escriure una sèrie de biografies de narodniks i diversos articles sobre la història del moviment revolucionari rus de la dècada de 1870 i 1880. A partir de 1921 presidí la«Comitè per a la memòria de Kropotkin», radicat al Museu Kropotkin. En 1927 participà en el documental Padenie dinastii Romanovych, d'Esfir Shub. En 1931 fou processada per l'estalinisme, però visqué en llibertat a Moscou sota l'estreta vigilància de les autoritats soviètiques. Vera Figner va morir el 15 de juny de 1942 a Moscou (Rússia) i fou enterrada al cementiri moscovita de Novodevichy.
***
Foto
policíaca d'Ernest Dellebecq (ca. 1894)
- Ernest
Dellebecq: El 7 de juliol de 1857 neix Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França) l'ebenista
anarquista Ernest Louis Josep Dellebecq, també citat Delebecq o Delebecque,
i
que va fer servir el pseudònim Jules-MarieLegoff. Per les seves activitats
anarquistes, a començament de la dècada de 1880
es refugià, amb sa companya i
sos cinc infants, a Londres (Anglaterra). En 1881 era membre de la
Secció
Francesa de la Internacional Anarquista a Londres. Al seu domicili
londinenc
del 28-30 Fitzroy Street, s'albergaven nombrosos militants anarquistes
exiliats
(Bouchard, Louis Girard, Lacoste, Étienne Marie
Maréchal, Jacques Meunier,
Louise Michel, Ravel, Charlotte Vauvelle, Antoine Vignaud, etc.) i cada
diumenge es realitzaven reunions amb altres companys, com araÉmile Pouget,
François Duprat, Errico Malatesta, Santo Magrini, Jules
Renaud, Armand Lapie,
Clovis Sicard, Antoine Vignaux i altres. En 1890 en aquest domicili es
creà
l'Escola Anarquista Internacional, de la qual va ser secretari, i de la
qual
formaren part destacats anarquistes (Louise Michel, William Morris,
Errico
Malatesta, Piotr Kropotkin, Gustave Brocher, Rachel McMillan, Agnes
Henry, Florence
Dryhurst, Belgrave, Auguste Coulon, etc.). L'endemà de
l'atemptat anarquista al
Cafè Véry de París (França)
el juliol de 1892, el seu domicili va ser
escorcollat per la policia londinenca; també ho fou l'abril
de 1894 a resultes
de l'atemptat del restaurant parisenc Foyot. Cap el 1894
albergà Étienne Marie Maréchal
i Edmond Lémée. Aquest mateix any el seu nom
figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa. En 1897 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Manuel Buenacasa
- Manuel Buenacasa Tomeo: El 7 de juliol de 1886 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Buenacasa Tomeo. En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva del Ariscal (Sevilla), el que va abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre 1905 i 1906 va viure a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers; poc després romandrà sis mesos empresonat per les seves activitats polítiques. En 1910 va dirigir el periòdic Cultura y Acción, i aquest mateix any es casa, però el mateix dia de la boda --altres fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra la guerra del Marroc-- ha de fugir cap a França, instal·lant-se a Lorda (Occitània), i després al Regne Unit. A Londres coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de 1914 i es va instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo Lorenzo, Àngel Pestaña i Salvador Seguí; però de bell nou va haver de fugir en 1915. A París formarà part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El 1916 va viatjar a Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De retorn a Espanya va ser empresonat i després de passar per les presons de Sant Sebastià, Gijón, Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest any, va representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors de València; va assistir al Congrés de Sants, de juny en representació del Sindicat de Fusters de Barcelona; va fer mítings a Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del Comitè Regional català; i va assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de propaganda per Llevant i Andalusia que el portarà a la presó. Entre 1918 i 1919 va mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb Largo Caballero amb la finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i més tard una entrevista, sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un militar colpista. El gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La Canadenca va ser detingut i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant part del Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de la CNT (Madrid, desembre de 1919), on va exercir de president de Mesa en la segona sessió i on va ser un dels 24 firmants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va organitzar, a Saragossa, una vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret. Més tard passarà a dirigir Solidaridad Obrera, de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta pròpia i portant la tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de 1920, va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I Congrés de la CNT del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad Obrera de Gijón. L'any següent dirigirà Cultura y Acción. En 1923 va assistir a la Conferència Nacional de Saragossa, que va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va organitzar Goñi; també farà mítings per Pamplona i Alsasua i va preparar, essent secretari de la CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i 1924 va intentar amb Francesc Macià una sublevació contra Primo de Rivera. En 1925 va dirigir El Productor, de Blanes. Exiliat a França en 1926, va tornar dos anys més tard, però haurà de tornar fugir de bell nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una fusteria on va treballar fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar novament a Barcelona. Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el ressorgiment cenetista, però sense ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant la guerra civil va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on s'instruïa sobre sindicats, ateneus, col·lectivitats, etc.-- i va assistir a l'última reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939, on va fer una crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar a França, on va ser internat als camps de concentració i confinat a Mornant, d'on va sortir força debilitat. En 1943 va viure a Valença (Occitània), afegit a l'oposició antinazi i encarregat de la reconstrucció de la CNT. El desembre de 1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de Lió. En 1944 va intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de Llenguadoc i en 1945 va fer conferències sobre Bakunin i mítings a Grenoble i Chambéry. La seva darrera tasca sembla haver estat l'organització del Congrés parisenc de 1945 on es va integrar en la comissió dictaminadora, fent costat l'escissió cenetista. En 1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili. Durant els seus anys d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts (Volin, Makhno, Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco Ibañez, Gandhi...). Des del punt de vista orgànic ha passat a la història del moviment anarquista com a figura organitzativa de primera línia --congressos de 1919, 1931, 1936, i la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad Obrera(Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica; i va col·laborar en innombrables publicacions, com ara El Comunista, Exilio,Ideas y Figuras, Lucha Social, Nueva Senda, Psiquis, La Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad Obrera --on va fer servir el pseudònim Manuel S. Ordo--, Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor de llibres i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros (1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué es el sindicato único? (1919), Verdades como puños (1920), Autonomía y federalismo (1922), El terrorismo blanco (1922), Un hombre de honor (1923),Rosa (1924), Problemas fundamentales (1925), Historia y crítica (1928), El movimiento obrero español (1928), La CNT, los Treinta y la FAl (1933), Almas gemelas (1936), Manual del militante (1937), Más lejos (1938), Perspectivas del movimiento obrero español (1946), El movimiento obrero español. Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia espanyola (inèdit), etc. El seu llibre El movimiento obrero español (1886-1926), s'ha convertir en un clàssic malgrat les errades. Manuel Buenacasa Tomeo va morir sobtadament el 6 de novembre de 1964 a Borg-les-Valença (Delfinat, Occitània). El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias (Miscelánea de textos, 1917-1964), de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.
Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)
***
Foto
policíaca d'Oreste Abbate (Giovanni Jurissewitsch)
- Oreste Abbate:
El 7 de juliol de 1887 neix a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'anarquista Oreste
Abbate, també conegut com Giovanni Jurissewitsch.
Sos pares es deien Gaetano Abbate i Vincenza Pastore. Militant
llibertari, com son germà Armido, es guanyava la vida com a
electricista. El 28
de gener de 1908 va ser condemnat a cinc mesos de presó per«resistència al
reclutament». El 15 de maig de 1915, en plena Gran Guerra, va
ser destinat a
l'Arsenal Naval de Venècia (Vèneto,
Itàlia) com a obrer especialitzat, però el
comandament militar el va llicenciar per les seves idees subversives i
l'envià
a Nàpols amb residència obligatòria.
Cridat a files i incorporat en el 71
Regiment d'Infanteria acantonat a Tarcento (Friül),
desertà el 29 d'octubre de
1916 i es refugià a Suïssa. Implicat en el«Cas de la bomba de Zuric», va ser
detingut en 1918, amb Luigi Coretti i Roberto Rizza, i empresonat
durant sis
mesos preventivament; finalment va ser expulsat de Suïssa el 2
de desembre de
1918, juntament amb Dario Fieramonte, per anarquista. Passà
a Alemanya i a
començament de 1919, amb altres revolucionaris italians
(Francesco Misiano,
Mario Accomasso, Enrico Arrigoni, Dario Fieramonte, Luciano Zingg,
etc.),
prengué part en la Revolució, participant el 6 de
gener de 1919 en l'ocupació
de la seu del periòdic socialdemòcrata Vorwärts
de Berlín al costat dels espartaquistes. Detingut l'11 de
gener, va ser reclòs
a la presó berlinesa de Moabit, juntament amb altres
revolucionaris italians (Luzinano
Zingg, Dario Fieramonte, Francesco Misiano, Mario Accomasso, Duilio
Balduini,
etc.). Donat per mort, el març de 1919 va ser alliberat.
D'antuvi s'instal·là a
Zuric (Zuric, Suïssa), amb la família
llibertària dels Zanolli, i posteriorment
retornà a Berlín, on
freqüentà l'anarquista Bruno Misèfari.
Arran de l'amnistia
promulgada el 2 de setembre de 1919 pel president del Consell de
Ministres
italià Francesco Saverio Nitti, es traslladà,
fent-se passar per l'exsoldat
austríac Giovanni Jurissewitsch (o Jurissevic), a Trieste
(Friül), on regentà
un magatzem d'aparells elèctrics. En aquestaèpoca rebé sovint la visita del
socialista Francesco Misiano, esdevingut diputat. El gener de 1925
patí un
escorcoll policíac i li van ser segrestats 65 volums
subversius en llengües
alemanya i russa. Durant la primavera de 1930 emigrà a
Alemanya i l'octubre de
1930 morí la seva esposa Wanda Kudlascek, amb qui havia
tingut dos fills
(Armido i Clelia). En 1932, amb Anna Furlan (Nina),
filla d'una família de treballadors antifeixistes i
socialistes del sector tèxtil de Pordedone (Friül),
emigrà a la Unió Soviètica,
on treballà en una fàbrica d'armes. En aquest
mateix any de 1932, a Tula
(Rússia, URSS), Oreste i Anna tingueren una filla, Ada, i el
setembre de 1935
la parella es casa a Stalinski (Sibèria, URSS). Molt decebut
del règim soviètic
i de les dures condicions de vida comunistes, entre finals de 1934 i la
primavera de 1936 es presentà tres vegades a l'ambaixada
italiana a Moscou per
intentar aconseguir el passaport. En aquests anys rebé la
visita de son amic
Francesco Misiano i de Costante Masutti, comunistes i, aleshores,
crítics amb
el Partit. A començaments de 1937 aconseguí
arribar a França, on sa companya
Anna i sa filla Ada havien arribat a finals de 1935, i
s'establí a Villeparisis
(Illa de França, França), on treballà
d'electricista. En 1948, segons un informe
de l'alcalde de Villeparisis per a les autoritats italianes, vivia
tranquil·lament, encara que malalt des de feia anys, en
aquesta localitat sense
que res es pogués dir d'ell. S'ignora la data i el lloc de
la seva defunció.
***
Marius
Metge en una foto antropomètrica
- Marius Metge: El 7 de juliol de 1890 neix a Le Teil (Delfinat, Occitània) l'anarquista individualista i il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Marius Paul Metge. Va ser criat per l'àvia, una llevadora de Le Teil. En 1910 es va instal·lar a París, on va treballar de cuiner. Insubmís al servei militar, va marxar a Bèlgica, on va trobar Carouy, Garnier i De Boë. De tornada a França, va freqüentar els cercles anarcoindividualistes i il·legalistes de Romainville. Va cometre alguns robatoris, i amb la complicitat de la seva companya Barbe Le Clerch, a Pavillons-sous-Bois, a la vil·la on estava empleada com a minyona; i després va robar l'oficina de correus de Romainville. Durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912, al suburbi parisenc de Thiais, amb Carouy, va cometre un doble crim, assassinant un rendista de 91 anys i la seva anciana criada, amb la finalitat de robar-los més de 20.000 francs. Identificat per un testimoni gràcies a les fotos antropomètriques, va ser detingut amb sa companya Barbe el 4 de gener al seu domicili de Garches. A causa d'una confusió amb les empremtes digitals, es va beneficiar de circumstàncies atenuants i va poder fugir de la pena de mort, però va ser condemnat, el 27 de febrer de 1913, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat a la penitenciaria de l'illa de Saint-Joseph (Illes de la Salut, Guaiana Francesa), va acabar com a cuiner del governador. En 1931 va ser alliberat i va exercir els seus talents culinaris en un restaurant de Caiena. Marius Metge va morir el 8 de febrer de 1933 a Caiena (Guaiana Francesa) a resultes d'unes febres bilioses.
***
El
grup "Sol i Vida" en una sortida al camp (Les Fontetes de Sardanyola,
abril de 1932)
- Josep Subirats Lleixa: El 7 de juliol de 1900 neix al Mans de Barberans (Montsià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Subirats Lleixa, conegut com Pepito. Forner de professió, en 1917 s'afilià a la Secció de Flequers del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Actuà activament durant l'etapa repressiva que el general Severiano Martínez Anido engegà quan ocupà el Govern Civil de la capital catalana. En 1923, amb el cop d'Estat del general Primo de Rivera, s'exilià a París (França), amb son germà Jaume, i milità en la Federació de Grups Anarquistes del Sena. Quan tornà a Catalunya, s'instal·là a Barcelona, on fou un actiu militant del ram de l'alimentació. Fou un dels animadors del grup excursionista «Sol i Vida» i de l'Ateneu Llibertari del Clot. També col·laborà en l'Ateneu Llibertari de Gràcia, del qual fou un dels fundadors. Després s'adherí a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i patí en les seves carns empresonaments i pallisses. El juliol de 1936, quan esclatà la guerra civil, marxà voluntari en les milícies confederals al front d'Aragó, i amb sos germans organitzà la producció de pa de la Columna Durruti. En 1939 marxà a l'exili i patí els camps de concentració francesos. Amb l'Alliberament s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc amb sa companya Pepita i sa filla Ana, que havien estat condemnades a mort pel règim franquista, però que després d'11 anys de presó van ser alliberades. Milità en la Federació Local de la CNT de Tolosa fins a la seva mort en 1964. Josep Subirats Lleixa va ser enterrat el 18 de novembre de 1964 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
***
Necrològica
de Francisco Arruego apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 2 de desembre de 1973
- Francisco
Arruego: El 7 de juliol de 1905 neix a Sástago
(Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista Francisco Arruego. Durant la guerra civil
lluità com a
voluntari enquadrat en la Secció de Transmissions de la 120
Brigada Mixta de la
26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de
l'Exèrcit Popular de la II República espanyola.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i va ser internat en diversos
camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser
detingut per la Gestapo i enviat
a treballar a Sent Orenç (Llenguadoc, Occitània)
com a membre del Servei de
Treball Obligatori (STO). Després de la II Guerra Mundial,
milità en la
Federació Local de Tolosa de Llenguadoc de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Francisco Arruego va morir de càncer l'1 de maig de
1973 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
Roberto
Segura Mata
- Roberto Segura
Mata: El 7 de juliol de 1917 neix a San Mateo de
Gállego (Saragossa, Aragó,
Espanya) l'anarcosindicalista Roberto Segura Mata. Quan era un infant
sa
família s'instal·là a Zuera
(Saragossa, Aragó, Espanya) i d'adolescent ajudà
son germà, el també militant anarcosindicalista
Manuel Segura Mata, a la seva
barberia d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936
aconseguí
fugir i arribar a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) on amb
son germà Manuel ajudà
a l'hospital del poble fins que va ser expulsat per la
reacció estalinista. A
Barcelona (Catalunya) s'enrolà en la «Columna
Ascaso» amb la qual va combatre
com a sanitari al front d'Osca. Cridat per son germà Manuel,
s'establí a
Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on
milità en les Joventuts Llibertàries i
col·laborà en el Comitè Regional
d'Aragó. També treballà a la impremta
del
periòdic Cultura y
Acción. En 1938,
arran de la caiguda del front d'Aragó, passà a
Catalunya on va fer de mestre a la
Granja Escola «Sebastián Faure» de
Llançà (Alt Empordà, Catalunya),
depenent de
la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb
Félix Carrasquer Launed, amb
qui es lligà estretament. Traslladada a Sant Vicens dels
Horts (Baix Llobregat,
Catalunya) durant la tardor de 1938 amb la intenció de donar
a conèixer la
tasca que es realitzava en la mateixa, va ser cridat a files i destinat
a una
escola de mecànic d'aviació. L'ofensiva feixista
de desembre de 1938 motivà que
fos incorporat a una companyia divisionària formada
majoritàriament per
militants confederals acantonada a Centelles (Osona, Catalunya). Fugint
de l'avanç
italià, l'11 de febrer de 1939 passà els Pirineus
per Portbou. Durant 10 mesos
va estar internat als camps de concentració d'Argelers i de
Barcarès. Durant el
Nadal de 1940 fou incorporat en un batalló de treballadors
de l'exèrcit francès,
format per 250 persones, que fou traslladat a Cerdon (Centre,
França) per a
construir barracots de fusta i d'obra per als operaris d'una
fàbrica de
municions. Quan la invasió alemanya, s'uniren a
l'èxode de refugiats que fugien
cap al sud, passant per Chateauroux i Tolosa de Llenguadoc, fins que
fou
internat als camps de Brams i d'Argelers. Després d'un temps
fent llenya a
Vernet (Llenguadoc, Occitània), va ser tornat al camp de
concentració, on
prengué la resolució de retornar a l'Espanya
franquista. Després de passar pel
Centre de Classificació de Figueres i el Dipòsit
de Concentració de Reus, va
ser enviat al Batalló Disciplinar de Soldats Treballadors
Núm. 1 de Punta
Bolònia, a prop d'Algeciras i Tarifa, on treballà
en tasques de condicionament
del sector de Punta Paloma-Palomera (Cadis, Andalusia, Espanya). El
desembre de
1941 va ser traslladat al nou Batalló Disciplinar de Soldats
Treballadors Núm. 46,
amb el qual treballà en les excavacions
d'Empúries (L'Escala, Alt Empordà,
Catalunya). L'agost de 1942 va ser traslladat a Camallera (Alt
Empordà, Catalunya),
on s'encarregà de la vigilància d'un magatzem. Un
cop lliure i després de fer
el servei militar, entre 1944 i 1945, fou el responsable de la impremta
clandestina de Martillo,òrgan del
Sindicat de la Metal·lúrgica de la CNT. Detingut
en 1945, va ser empresonat. Un
cop lliure, treballà com a projeccionista de cinema i
milità en el clandestí
Sindicat d'Espectacles de la CNT de Barcelona. Després de la
mort del dictador
Francisco Franco, participà en 1976 en l'Assemblea de Sants,
on es reconstruí
la CNT, i va ser nomenat secretari del Sindicat d'Espectacles de la CNT
de
Barcelona. Després del V Congrés de la CNT i de
l'escissió que es desencadenà,
abandonà el sindicat. Trobem articles seus en nombroses
publicacions
llibertàries, com ara Anthropos,CNT, L'Espectacle,Solidaridad Obrera, etc. Sa companya
fou Juana Celma, militant de les Joventut Llibertàries
d'Alcanyís. En 2008
vivia a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Deixà
inèdites unes memòries, Mis
batallitas, les quals en 2010 va ser
publicades per la seva filla Aurora Segura Celma en edició
privada sota el
títol Batallitas (1936-1969).
***
Angelina
Ferriz Aguilar i Antonio Quinto Seguí
- Angelina Ferriz Aguilar: El 7 de juliol de 1919 neix a Ademús (Racó d'Ademús, País Valencià) l'anarquista, anarcofeminista i anarcosindicalista Angelina Ferriz Aguilar. Filla d'una família humil i analfabeta, son pare fou un miner del sofre. Quan encara era una nina es traslladà amb sos pares a Mislata (Horta Oest, País Valencià). No pogué anar a l'escola, ja que era la major de quatre germans i es dedicà a la cura dels petits, però gràcies a uns infants aprengué a llegir. Amb 11 anys i mig es posà a fer feina a la fàbrica de capses de cartró de Manuel Pamplón. En aquesta fàbrica va fer amistat amb una companya, que pertanyia a l'Escola Racionalista de Mislata, i entrà en contacte amb el moviment anarquista. Poc després passà a militar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en«Mujeres Libres» de València (País Valencià). Durant la guerra civil la fàbrica va ser militaritzada i en va ser nomenada delegada. En aquests anys bèl·lics desenvolupà una intensa tasca cultural (murals, lectures, concerts, rondalles, conferències, obres teatrals, etc.). En 1939, amb el triomf franquista, va ser detinguda i reclosa a la presó de dones i al convent de Santa Clara –son pare també va ser detingut i empresonat durant quatre anys a la presó del Puig i de Sant Miquel dels Reis de València. Un cop lliure, Angelina es posà a fer feina a la fàbrica de rajoles de Manises (Horta Oest, País Valencià). Visitant els presos conegué l'anarcosindicalista Antonio Quinto Seguí, que esdevingué son company. Participà en la resistència llibertària clandestina, col·laborant amb el Comitè Nacional de la CNT, on Quinto ocupava el carrer de tresorer, amagant companys i repartint propaganda. També formà part de l'organització clandestina Unión de Mujeres Demócratas (UMD, Unió de Dones Demòcrates), fundada en 1941 per un grup de dones, especialment llibertàries. En 1945, després de deixar la feina, es casà amb Quinto. Poc després son marit es traslladà a Madrid (Espanya) per a tasques confederals clandestines i ella restà a València a casa de sos pares. Posteriorment es traslladà a Madrid per col·laborar en tasques clandestines. De bell nou a València, començà a treballar i a militar de bell nou. Angelina Ferriz Aguilar va morir en 1999 –altres fonts citen 2001– a Mislata (Horta Oest, País Valencià).
---
12 a 16 de juliol
16 a 21 de juliol
Daniel Champiemont, 6è Dan AIkikai, 6è Dan Jodo
Jean Marc Martin, 6è Dan Aikikai, 3r Dan Iaido
22 a 29 de juliol
5 a 12 d'agost
13 a 19 d'agost
2 a 9 de setembre
Anarcoefemèrides del 8 de juliol
Esdeveniments
Conferència
cenetista en ple pistolerisme
- Conferència de Blanes: Entre el 8 i el 10 de juliol de 1922 se celebra al cinema de Blanes (la Selva, Catalunya) la Conferència Extraordinària de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) de tots els sindicats catalans, en plena època del pistolerisme i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legalitzada des del 1920. El governador civil de Girona, prèvia consulta al govern de Madrid, autoritzà la celebració de la reunió, malgrat la pressió que exercí damunt seu el general Martínez Anido, governador civil de la Barcelona. Hi concorregueren representacions de gairebé tot Catalunya. Aquesta reunió va significar el ressorgiment de la central anarcosindicalista a Catalunya. Els acords que s'adoptaren en aquella conferència van ser tots de capital importància, però la preocupació de la totalitat dels assistents estava en saber si els SindicatsÚnics serien, o no, legalitzats a Barcelona i si es podrien reobrir els locals clausurats. La negativa de Martínez Anido fou total.
***
Comitè
de la Federació Nacional de la Indústria de
l'Espectacle Públic
- Constitució de
l'FNIEPE: El 8 de juliol de 1937, durant el Ple
Nacional de Sindicats d'Espectacles Públics Confederals de
València (País
Valencia), es crea, a instàncies del SindicatÚnic d'Espectacles Públics (SUEP)
i del Comitè Nacional de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), la
Federació Nacional de la Indústria de
l'Espectacle Públic d'Espanya (FNIEPE),
amb seu a Barcelona i amb l'objectiu primordial que les federacions
cenetistes
de l'espectacle seguissin un ritme unitari i per establir les
Federacions
Regionals i Provincials d'Espectacles confederals. Amb la
creació de l'FNIEPE
es volia engegar una intensa tasca de reformes en tots elsàmbits del ram
(artístiques, tècniques,
cinematogràfiques, sindicals, etc.) i lluitar contra
la prostitució mercantilista i decadentista en la qual
havien caigut els
espectacles públics prerevolucionaris. També es
creà una productora i una
distribuïdora cinematogràfiques pròpies,
que se centralitzaren mitjançant una
delegació directa del Comitè Nacional de la CNT.
L'FNIEPE quedà formada per
Marcos Alcón, com a secretari nacional; Manuel Lara, com a
secretari de
l'exterior; Jesús Varona, com a comptador i secretari
d'actes; Evaristo
Rodríguez, tresorer; Liberto Callejas, delegat de
propaganda; i els vocals
Manuel Rivas i Evaristo Navarro.
***
Adhesiu de la vaga del Baix Llobregat (juliol 1974)
- Vaga general del Baix Llobregat: El 8 de juliol de 1974 es van declarar en vaga general de solidaritat amb els treballadors de les empreses Elsa, de producció de vidre buit a Cornellà, i Solvay, d'indústries petroquímiques a Martorell, 85 fàbriques del Baix Llobregat (Catalunya). Elsa i Solvay es van convertir en la bandera del moviment obrer català de finals del franquisme i va provocar un autèntic terratrèmol social, que va fer dir al ministre franquista que Espanya tenia dos gran problemes: ETA i Cornellà. El sindicat vertical (Confederació Nacional de Sindicats) estava copat majoritàriament per sindicalistes de les centrals sindicals il·legals Comissions Obreres (CC. OO.), Unió General de Treballadors (UGT) i Confederació Nacional del Treball (CNT), i no sempre mantenien una unitat d'acció. La solució va venir en la«democràcia directa», que s'expressava en les assemblees tolerades que es realitzaven a l'edifici del sindicat vertical. Elsa havia començat una vaga indefinida a partir de maig de 1974 i un mes després Solvay s'hi sumava. La duresa amb què la patronal va contestar les protestes va provocar la solidaritat de la pràctica totalitat d'obrers i de comerços. El 4 de juliol, el dia que la Magistratura havia de jutjar els acomiadaments d'Elsa, es va convocar la vaga general al Baix Llobregat, que tindrà el seu cim el dia 8 de juliol amb el 80% de la població aturada. A Cornellà, la vaga general va ser absoluta. L'atur es va perllongar fins al dia 9 de juliol amb disturbis on no van faltar ferits de bala i centenars de detinguts.
Naixements
Deolinda Lopes Vieira
- Deolinda Lopes Vieira: El 8 de juliol de 1888 neix a Beja (Beja, Alentejo, Portugal) la pedagoga, feminista, maçona i militant anarquista i anarcosindicalista Deolinda Lopes Vieira, també coneguda com Deolinda Quartim, pel llinatge del seu marit. Era filla d'una criada i d'un caixer viatjant. Després d'haver fet els estudis primaris a Beja, quan tenia 12 anys es traslladà amb sa família a Lisboa, on estudià a l'Escola Normal d'Alcântara de la capital portuguesa amb el Dr. Luís Passos, entre d'altres. Mentre estudiava magisteri, es decantà pels sectors més progressistes de la seva disciplina, reivindicant una reforma educativa i social radical i militant en l'anarcosindicalisme. En aquests anys les seves lectures van ser els clàssics de l'anarquisme, com ara Lev Tolstoi, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Sébastien Faure, Jean Grave, etc. Conegué António Pinto Quartin, intel·lectual anarquista d'origen brasiler i propagandista llibertari director de diversos periòdics (O Protesto - Guerra social, Amanhã,Terra Livre, A Batalha), amb qui es casà. En 1907 participà en la vaga acadèmica contra el dictador João Franco. En 1910 començà a treballar com a mestra a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa, institució educativa llibertària on es dedicà a l'ensenyament primari i a l'educació infantil. L'octubre de 1910 intervingué en el II Congrés Nacional del Lliure Pensament. En 1913 marxà al Brasil acompanyant son company, expulsat de Portugal per la seva militància anarquista, i retornà dos anys després, reintegrant-se a l'Escola-Oficina Núm. 1 de Lisboa i treballant també en algunes escola mòbils republicanes. En aquests anys va fer costat la reforma educativa infantil promoguda pel pedagog llibertari Adolfo Lima. Col·laborà en nombroses publicacions pedagògiques, anarquistes i feministes (Alma Femenina, Amanhã, Boletim Oficial do Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas, Boletim da Sociedade de Estudos Pedagógicos, Educação, Educação Social,Escola Nova, Revista de Educação Geral e Técnica,Suplemento Literário e Ilustrado - A Batalha, A Voz do Professor, etc.) i fou membra activa de la Lliga d'Acció Educativa i de l'Associação Propagadora da Lei do Registo Civil. En 1928 participà en la Comissió d'Educació i Defensa dels Infants. En 1930 la Dictadura Nacional d'Óscar Carmona suprimí les escoles mòbils i dos anys després l'ensenyament infantil. En 1932 va ser transferida a una escola d'ensenyament primari oficial on es mantingué fins a la seva jubilació en 1940. A més de la seva tasca educativa, participà activament en el moviment feminista republicà, com ara el Conselho Nacional das Mulheres Portuguesas (CNMP, Consell Nacional de Dones Portugueses), fundat en 1914 per Adelaide Cabate, presidint la seva Secció d'Educació (1922-1926) i la seva Secció d'Educació Infantil (1927-1929). Fou una de les introductores de la branca de la francmaçoneria «L'Ordre Maçonnique Mixte et International"Le Droit Humain"», fundant en 1923 a Lisboa la«Loja Humanidade» (Lògia Humanitat), on adoptà en nom simbòlic de la poetessa Maria Amália Vaz de Carvalho. L'abril de 1923 fou l'autora d'un manifest del CNMO defensant les dones embarassades i els infants. Formà part de la comissió organitzadora i participà en el I Congrés Feminista i d'Educació que se celebrà entre el 4 i el 9 de maig de 1924 a Lisboa, congrés en el qual presentà una ponència de caràcter pedagogicosocial titulada Educação de anormais, sobre l'educació dels infants deficients. En 1926 fou vocal de la comissió organitzadora del I Congrés Abolicionista Portuguès. En el II Congrés Feminista i d'Educació, celebrat en 1928, reivindicà l'Escola Única i la coeducació contra les polítiques educatives de la dictadura. L'octubre de 1931 participà en el Congrés Internacional de Protecció a la Infància. Com a anarcosindicalista, formà part d'organismes sindicals de personal docent, com ara l'Associació dels Professors de Portugal (APP). Amb António Pinto Quartin tingué tres infants: la pianista Orquídea Vieira Quartin, el dissenyador Hélio Vieira Quartin i l'actriu Glicínia Quartin, també llibertària. Deolinda Lopes Vieira va morir el 8 de juny de 1993 a Lisboa (Portugal) i fou enterrada al cementiri de Benfica. El seu arxiu es troba dipositat a l'Institut de Ciències Socials (ICS) de la Universitat de Lisboa. Al seu poble natal de Beja existeix el carrer Deolinda Quartim en el seu record.
***
Foto
policíaca de Tarcisio Robbiati
- Tarcisio
Robbiati: El 8 de juliol de 1897 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista
Tarsicio Robbiati, també conegut com Luigi
Maiocchi. Sos pares es deien Beniamino Robbiati i Clara
Favini. Entrà en el
moviment anarquista des de molt jove i es guanyava la vida com a
telegrafista
interí i agent de publicitat. Entre 1915 i 1916 va ser
denunciat en diverses
ocasions: per fer pintades («Mort al Rei!») a
l'escala de la prefectura on
treballava de telegrafista, per haver cridat «Fora la
guerra!» en un cinema fent
explotar petards, etc. A finals de 1916 va ser cridat a files i va ser
condemnat a cinc anys de presó per deserció. El
febrer de 1917 s'evadí de la
presó de Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya,
Itàlia). Detingut, va ser tancat
a la penitenciaria de Sarmato (Emília-Romanya,
Itàlia), però s'evadí de bell
nou. Novament detingut, va ser condemnat a 12 anys de presó,
pena reduïda més
tard a set anys; però el gener de 1918 aconseguí
novament fugir-ne. Un any més
tard el trobem a Milà sota el nom fals de Luigi
Maiocchi. Recobrà la llibertat gràcies
a una amnistia i, segons la policia,
destacà en la propaganda anarquista violenta.
Després d'una condemna per estafa
i per falsa identitat, l'agost de 1920 va ser detingut, juntament amb
altres 12
joves anarquistes, per una pretesa complicitat ens els atemptats amb
bomba contra
el restaurant Cova i a la plaça Santo Sepolcro. L'octubre de
1920 aconseguí
evadir-se fent-se passar per un detingut que esperava
l'excarceració i només va
ser apressat l'abril de 1921. Jutjat, el desembre de 1921 va ser
condemnat, amb
Siro Mascherpa i Ottorino Marchetti, a dos anys i un mes de
presó per«associació criminal i transport de
bombes». En 1922, un cop lliure, formà part
del Comitè Pro Víctimes Polítiques i
en diverses ocasions promogué
subscripcions en favor dels companys detinguts, patint nous processos i
acabant
novament a la presó. El novembre de 1926 va ser confinat per
cinc anys i enviat
a les illes de Favignana (1926), Lipari (1926-1930) i Tremiti
(1930-1931), on
va ser degradat a «confinat comú» per
mala conducta. Malalt de tuberculosi, el
novembre de 1931 retornà a Milà i
trobà feina com a empleat adroguer en el«Gruppo Droghieri Milanesi». En 1933 es
casà amb Maria Remondi, mestra
d'educació primària inscrita des del 24 de febrer
de 1923 en el Partit Nacional
Feixista (PNF), és a dir, feixista de «primera
hora», i membre de la Giuventù
Italiana del Littorio (GIL, Joventut Italiana del Feix). En 1934, en
ocasió de
la visita de Benito Mussolini a Milà, va ser tancat, ben
igual que Dario Fieramonte
i Ugo Federli, i en 1937 les autoritats proposaren el seu confinament
per«persistents actituds antifeixistes». Les
súpliques de la seva esposa, que va
escriure a Mussolini i al cap de la policia, fent gala de la seva«indestructible» fe feixista, aconseguiren que
només fos amonestat i
posteriorment, gràcies a una amnistia, la cosa
quedà en un simple requeriment. No
obstant això, l'endemà de l'entrada
d'Itàlia en la II Guerra Mundial, el 24 de
juny de 1940, va ser detingut i empresonat, primerament, el 7 de juliol
de
1940, al camp de concentració de Manfredonia (Pulla,
Itàlia) i a partir del 15
d'agost al de Colfiorito (Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys, com ara
Dario Fieramonte, Ugo Fedeli i Vito Bellaveduta. Per indisciplina, i
després d'una
hospitalització a Foligno (Úmbria,
Itàlia), va ser traslladat a la colònia
penitenciària de les Illes Tremiti. Posteriorment va ser
enviat a Monteforte
Irpino (Campània, Itàlia) i, quan se li va
revocar l'internament el maig de
1941, segurament per problemes de salut, retornà a
Milà. Després de la
proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943,
comandà el grup partisà«Amilcare Cipriani», que actuà a la zona
llombarda de Canzo i Asso. Tarcisio
Robbiati va morir el 29 de maig de 1952 a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
May Picqueray venent Le Réfractaire (1975)
- May Picqueray:El 8 de juliol de 1898 neix a
Savenay (Bretanya) la militant
anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Marie-Jeanne
Picqueray, més
coneguda com May Picqueray. Nascuda en una
família modesta, va passar la
infància amb sos germans i sa germana a Bretanya i va
freqüentar una escola de
monges privada. Son pare feia d'acomboiador postal i sa mare de
costurera. Als
10 anys i mig va rebre el certificat d'estudis amb bona nota. Posada a
treballar a ca un negociant de Penhoët, hi va estar-se poc, ja
que va ser
contractada per una institutriu per ocupar-se d'un dels seus dos fills
epilèptic i Marie-Jeanne va partir amb aquesta
família al Quebec (Canadà)
considerada com a un membre més. Dos anys més la
petita epilèptica va morir i
aleshores va poder freqüentar l'institut de Montreal. Quan va
esclatar la
guerra, son «amo» va retornar a França,
on va morir, i poc temps després la
seva esposa per la qual cosa un oncle va haver de recollir els fills
que
quedaven i May Picqueray va ser repatriada. Aleshores va treballar com
a
intèrpret i com a mecanògrafa bilingüe.
Casada per primera vegada, va abandonar
son marit, oficial de la marina mercant i drogoaddicte. Cap al 1918,
instal·lada a París, va treballar com a
tipògrafa a l'Institut d'Història i
Geografia i es va ajuntar amb un estudiant de medicina, Dragui
Popourtch, qui
l'iniciarà en l'anarquisme i militarà en grups
llibertaris i en les Joventuts
Sindicalistes. Va participar activament en les excursions campestres
que
organitzaven els militants anarquistes i allà va
conèixer Sébastien Faure i
Louis Lecoin. En aquesta època va freqüentar el
cabaret «La Muse Rouge». Però
el germà major de Dragui es va oposar a les relacions i
aquest va marxar a
Alemanya, abandonant May. Va assistir al primer congrés de
la Confederació
General del Treball Unitària (CGTU) el juny i el juliol de
1922 a Sant-Etiève.
Com a secretària administrativa de la Federació
dels Metalls va assistir,
acompanyada del secretari federal Louis Chevalier, al
congrés de la II
Internacional Sindicalista Roja a Moscou en 1922, on es va entrevistar
amb
Trotskij i va aconseguir l'alliberament dels joves anarquistes Mollie
Steimer i
Sonya Fléchine, deportats a les illes Solovietsky.
Bloquejada a Moscou per
manca de passaport, va poder sortir-ne gràcies a uns papers
falsos lliurats per
les autoritats soviètiques. Detinguda a la frontera
francobelga, va ser
empresonada a Avesnes-sur-Helpe i condemnada a 45 dies de
presó per ús de
documentació falsa. Poc després
abandonarà la CGTU, quan aquesta va passar a
ser controlada pels comunistes. L'11 de gener de 1924
participà en els
aldarulls contra els comunistes i on dos anarcosindicalistes resultaran
morts.
Va recollir l'exiliat Nèstor Makhno i sa família
a la seva casa parisenca. Més
tard va treballar com a correctora de periòdics locals i
després com a
secretària d'Emma Goldman a Sant Tropés durant
tres anys, fins a juliol de
1926. Quan el cas Sacco i Vanzetti es desencadena, va treballar
activament en
el comitè de suport i no vacil·larà a
enviar una bomba amagada en un paquet de
perfum a l'ambaixada dels Estats Units que no va fer més que
renou. En aquestaèpoca fou detinguda i empresonada uns mesos per un afer
d'espionatge del qual
no tenia res a veure. Després de viure un temps amb un
pescador, realitzà
diverses feines, entre elles ser secretària de l'escriptor
Joseph Kessel. Quan
esclata la Revolució espanyola, va participar en la seva
xarxa de suport i amb
els quàquers nord-americans en l'evacuació
d'infants espanyols. A partir de
juny de 1940, a Tolosa de Llenguadoc, dins la xarxa dels
quàquers, es va ocupar
dels camps de concentració de la zona lliure, facilitant
nombroses evasions de
refugiats dels camps de Noé i de Vernet. Durant la guerra,
de bell nou a París,
subministrarà documentació falsa a la
Resistència. Després de l'Alliberament
reprendrà la seva professió i militarà
en el sindicat de correctors a partir de
l'1 d'octubre de 1945. Quan va desaparèixer Libre
Soir Express, periòdic
on estava empleada, May i una companya seva van decidir citar davant la
Magistratura de Treball la direcció del diari, fet que no
s'havia realitzat
mai, per aconseguir un mes d'indemnització per acomiadament,
cosa que
aconseguiran i crearan jurisprudència. Va fundar el grup«Amics de Louis
Lecoin», per continuar-ne la tasca a favor dels insubmisos,
refractaris i
objectors de consciència al servei militar en plena guerra
d'Algèria. En 1974
va crear el periòdic mensual Le
Réfractaire, que va dirigir fins a la
seva mort. Amb 79 anys, el 30 de juliol de 1977, participà
en la manifestació
antinuclear de Creys-Malville. En 1979 va publicar la seva
autobiografia sota
el títol May, la réfractaire;
reeditada després de sa mort sota el títolPour mes 85 ans d'anarchie. May Picqueray va morir
el 3 de novembre de
1983 a París (França) d'un càncer
generalitzat. En 1983 Bernard Baissat va
realitzar la pel·lícula Écoutez
May Picqueray sobre la seva vida.
***
Ettore Cropalti
- Ettore Cropalti:
El 8 de juliol de 1900 neix a
Castelvetro (Mòdena, Emília-Romanya,
Itàlia) el sabater i militant anarquista
Ettore Cropalti. Sos pares es deien Luigi Cropalti i Aldegonda
Venturelli. El
març de 1920 va ser llicenciat de l'exèrcit. El
juliol de 1931 emigrà a Antíbol
(Occitània), on treballà de sabater i
entrà en contacte amb els cercles
anarquistes. Per les seves activitats llibertàries fou
inscrit en el registre
de frontera i en el butlletí de busca i cerca per a la seva
detenció. L'agost
de 1936 passà a Catalunya i s'enrolà en les
milícies llibertàries. Els informes
de la policia feixista instal·lats a Barcelona el
circumscriuen com a membre
del Comitè Regional de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) i de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). El febrer de 1937
passà la frontera a
França, on realitzarà activitats antifeixistes.
L'abril de 1940 fou detingut a
Ventimiglia (frontera francoitaliana) i traslladat a Mòdena
(Emília-Romanya,
Itàlia). El 20 de març de 1940 la
Comissió Provincial feixista el sentència a
cinc anys de confinament a l'illa de Ventotene. El desembre de 1942 el
règim de
confinament es va veure alleugerit i transformat en
amonestació; encara que
aquesta última mesura va ser revocada en ocasió
del vintè aniversari de la«Marxa sobre Roma». Durant l'estiu de 1944, fou
detingut com a membre de la
resistència. Després de la guerra
reprengué el seu ofici de sabater a
Castelvetro i participà en les activitats de la
Federació Anarquista de Mòdena.
En 1951 s'instal·la a Vignola i l'any següent a
Bolonya. Ettore Cropalti va
morir 25 d'octubre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia).
***
Notícia
de la detenció d'Auspicio Ruiz López apareguda en
el periòdic parisenc Le Nouvelle Espagne
del 22 de febrer de 1947
- Auspicio Ruiz
López: El 8 de juliol de 1911 neix a Burgohondo
(Àvila, Castella, Espanya)
l'anarcosindicalista Auspicio Ruiz López. Era fill d'un
militant anarquista
força actiu a la zona de Sant Sebastià
(Guipúscoa, País Basc). El juliol de
1936 participà en la resistència armada contra
l'aixecament feixista a Sant
Sebastià i a Eibar (Guipúscoa, País
Basc) i posterior va fer la guerra com a
milicià al «Batalló
Malatesta». Fou membre (vocal) del Comitè Regional
de la
Federació Regional de Joventuts Llibertàries del
País Basc, adscrita a la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL). L'agost de 1936, amb la
militarització de les milícies, va ser nomenat a
Zarautz (Guipúscoa, País Basc)
capità de la II Companyia del Batalló Sud al
front de Guipúscoa. Quan acabà la
guerra, treballà com a agent comercial a Sant
Sebastià, alhora que participà
activament en la clandestinitat anarcosindicalista de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Guipúscoa. El febrer de 1947 va ser
detingut per la policia
franquista quan un contrabandista que li portava un paquet va ser
interceptat.
La detenció del contrabandista portà la caiguda
de set membres del Comitè Local
de la CNT (Alfredo Fernández, Victor Frutos, Dionisio
Galareta, Vidal Tamayo,
Antonio Gómez Álvarez i Pedro).
Va
ser torturat pel cap de la Brigada Politicosocial de
Guipúscoa, Melitón
Manzanas González, en persona. En 1949 aconseguí
passar a França i
posteriorment emigrà al Canadà. Durant els anys
seixanta envià des d'allà
diners en suport als presos recaptats per la CNT de Mèxic.
Després de la mort
del dictador Francisco Franco retornà a la
Península i s'instal·là a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya). Auspicio Ruiz López va
morir el 4 de desembre de 1996
a Torrevella (Baix Segura, País Valencià);
incinerat, les seves cendres van ser
escampades a la muntanya Ulia de Sant Sebastià.
***
Jeff
Nuttall fotografiat per Layle Silbert (15 de maig de 1972)
-
Jeff Nuttall: El 8 de juliol de 1933 neix a Clitheroe
(Lancashire, Anglaterra)
el poeta, editor, actor, pintor, escultor, trompetista de jazz,
crític social,
professor i intel·lectual anarquista, una de les peces claus
del moviment
contracultural britànic de la dècada dels
seixanta, Jeffrey Addison Nuttall,
conegut com Jeff Nuttall.
Passà la
seva infància i adolescència a Orcop
(Herefordshire, Anglaterra), on son pare
dirigia l'escola de la localitat, i entre 1949 i 1953
estudià pintura a les
escoles d'art d'Hereford (Herefordshire, Anglaterra) i de Bath
(Somerset,
Anglaterra). Va fer la mili al Servei Nacional del Royal Army Education
Corps (RAEC,
Cos d'Educació de l'Exèrcit Reial
Britànic). Durant la dècada dels cinquanta
participà activament en el moviment antinuclear amb el
Direct Action Committee
(DAC, Comitè d'Acció Directa) i en les seves
campanyes contra la bomba atòmica,
com ara la Campaing for Nuclear Disarmament (CND, Campanya pel
Desarmament
Nuclear) i les manifestacions a Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). En
aquestaèpoca tocava la trompeta en el Cottage Club del Soho de
Londres (Anglaterra).
En 1954 es casà amb la pintora Jane Louch, amb qui
tingué una filla i tres
fills. Durant els anys seixanta, molt influenciat pels escriptors
nord-americans de la «Beat Generation»
(Generació Beat), especialment William
Burroughs, començà a publicar poesia i, amb Bob
Cobbing, fundà l'influent«Writers Forum Press and Writers Workshop»
(Fòrum d'Escriptors de Premsa i
d'Escriptors de Taller). Entre novembre de 1963 i setembre de 1966, amb
Williamb Burroughs, Ray Gosliny, Anselm Hollo i altres,
publicà la revista
anarquista My Own Mag. A super-absorbent
periodical. En 1965, amb Michael Horovitz,
intervingué en el Festival
Mundial de Poesia, que se celebrà al Royal Albert Hall de
Londres, i aquest
mateix any, amb Bruce Lacey, John Latham, Keith Musgrave i Islwyn
Watkins,
participà en la instal·lació sTigma
Environmental Exhibition a Londres. En 1966 fundà,
amb Mark Long, John
Darling i Laura Gilbert, el grup d'acció teatral
experimental «People Show»
(Gent Espectable), especialitzat en happenings
i improvisacions teatrals i musicals, que va participar en la
fundació del
periòdic underground
britànic International Times,
i que actuà per tot
arreu (Regne Unit, Europa, EUA, etc.). En 1967
col·laborà amb il·lustracions en
el periòdic contracultural The
Last Times,
publicat per Charles Plymell. El juny de 1968 publicà el
llibre Bomb Culture, que,
considerat per molts
com a un autèntic «manifest anarquista»,
esdevingué un dels textos fonamentals
de la revolució contracultural de la seva època.
En aquest mateix 1968 fundà,
amb John Fox, Albert Hunt i altres, el col·lectiu
artístic Welfare State
International (WSI, Estat del Benestar Internacional). En aquests anys
col·laborà
en el Free School Movement (FSM, Moviment per a una Escola Lliure) i
amb la
London Free School (LFS, Escola Lliure de Londres). Entre 1975 i 1976
presidí
la National Poetry Society (NPS, Societat Nacional de Poesia),
període en el
qual es desenvolupà força el moviment«British Poetry Revival» (Renaixement
Poètic Britànic). En 1979 se separà de
la seva esposa Jane Louch. Exercí de
crític literari i poètic en diferents
publicacions, com ara The Guardian
(1979-1981). Des de finals
dels anys setanta i fins al 1984 viatjà per Gran Bretanya,
Austràlia i Portugal
amb sa nova companya Amanda Porter, amb qui tingué dos
infants; posteriorment
compartí sa vida amb Jill Richards. Entre 1986 i 1987
edità, amb Robert Bank,
la revista Knuckleduster Funnies.
Es guanyà la vida com a professor d'art a diversos instituts
de secundària i
escoles de Belles Arts (Bradford, Leeds, Liverpool, etc.) i fent
d'actor
secundari en més de quaranta llarg metratges, com ara Robin Hood (1991), Domage
(1992), The baby of Mâcon
(1993), Beaumarchais (1996) i The world is not enough (1999), i en
diverses series televisives (Bergerac,Holby City, Men
Behaving Badly, etc.). És autor de poesia, teatre,
novel·les,
memòries, assaigs, etc., i entre les seves obres destaquen Poems
(1963, amb Keith
Musgrove), The Limbless Virtuoso (1963, amb Keith
Musgrove), The
Change (1963, amb Allen Ginsberg), My Own Mag
(1963-1966), Poems
I Want to Forget (1965), Come Back Sweet Prince. A
Novelette (1966),Pieces of Poetry (1966), The Case of
Isabel and the Bleeding Foetus
(1967), Songs Sacred and Secular (1967), Bomb
Culture (1968), Penguin
Modern Poets 12 (1968, amb Alan Jackson i William Wantling), Journals
(1968), Love Poems (1969), Mr. Watkins
Got Drunk and Had to Be
Carried Home. A Cut-up Piece (1969), Pig
(1969), Jeff Nuttall.
Poems 1962-1969 (1970), Oscar Christ and the
Immaculate Conception
(1970), George, Son of My Own Mag (1971), The
Foxes' Lair (1972),Fatty Feedemall's Secret Self. A Dream (1975), The
Anatomy of My
Father's Corpse (1975), Man Not Man
(1975), The House Party
(1975), Snipe's Spinster (1975), Objects
(1976), Common
Factors, Vulgar Factions (1977, amb Rodick Carmichael), King
Twist.A
Portrait of Frank Randle (1978),The
Gold Hole (1978), What Happened to
Jackson (1978), Grape
Notes, Apple Music (1979), Performance Art
(1979-1980), 5X5
(1981, amb Glen Baxter, Ian Brakwell, Ivor Cutler i Anthony Earnshaw), Muscle
(1982), Visual Alchemy (1987, amb Bohuslav Barlow),The
Pleasures of Necessity (1988), The Bald Soprano.
A Portrait of Lol Coxhill (1989), Art
and the Degradation of Awareness (1999), Art
and the degradation of awareness (2001) i Selected
Poems (2003), entre d'altres. Jeff
Nuttall va morir el 4 de gener de 2004 a Abergavenny (Monmouthshire,
Gal·les). El seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca
John
Rylands de Manchester (Nord-Oest d'Anglaterra, Anglaterra).
Defuncions
Postal personal de Gabriel Gobron
- Gabriel Gobron: El
8 de juliol de 1941 mor a Rethel (Xampanya-Ardenes, França)
el periodista,
escriptor, historiador, traductor, mestre, professor, espiritista,
ocultista,
revolucionari pacifista i anarquista Gabriel Gobron, conegut sota el
pseudònim
de Frère Gago. Havia
nascut el 5 de
juliol de 1895 a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França).
Tingué dues germanes i un
germà. Després de fer els estudis primaris,
seguí la seva educació a l'Escola
Primària Superior de Pont-à-Mousson (Lorena,
França) i després a l'Escola
Normal de Mestres de Nancy (Lorena, França). Un cop
esdevingué docent, aconseguí
un lloc de feina en una escola primària superior a Sidi Bel
Abbès (Algèria), on
restà sis anys. Molt atret pel misticisme, d'antuvi es
convertí a l'Islam. De
bel nou a la metròpoli, ensenyà a Rethel i, cada
dijous, viatjà a París per
seguir cursos a la Sorbona. Un cop obtingué la llicenciatura
en Lletres, va ser
nomenat professor de secundària a Rethel. Assegurada la
subsistència, decidí no
presentar-se a cap altra oposició més i
dedicar-se als seus estudis, a escriure
i a publicar en revistes literàries i de pensament (L'Algérie nouvelle, L'Esprit
français, Le Merle
mandarin, La Patrie malgache,Le Pays Lorrain, La
Pensée
Française, Le
Progrès de Bel-Abbès,
etc.). Estudià diverses llengües
(anglès, alemany, italià, espanyol i
portuguès) i, alhora que feia traduccions de
filòsofs estrangers, s'apassionà
per les ciències ocultes i col·laborà
en publicacions del gènere (L'Astrosophie,Bulletin de la Société
d'Études Psychiques de Nancy, Le
Fraterniste, Revue Spirite Belga,
etc.). En 1918 publicà un recull dels seus
treballs sota el títol de Les
couarails
de Pont-à-Mousson. En 1920 son pare, el forner
Jules Gobron, morí de
tuberculosi. En 1921 publicà Yan,
fils de
Maroussia, novel·la en part
autobiogràfica, i en 1925, la novel·la L'Ermonec. Entre 1928 i 1929
publicà en
dos volums les seves Histoires lorraines.
Au pays des Cocolinjos et des Colindindins. Durant l'estiu de
1929 viatjà
arreu d'Europa (Alemanya, Txecoslovàquia, Hongria). En
aquest 1929 publicà Contacts avec
la jeune génération allemande,
obra que fou premiada amb el Preu Internacional de Literatura de
Ginebra
(Ginebra, Suïssa). Fortament traumatitzat per la Gran Guerra,
hagué de veure
com els membres de sa família lluitaren en
exèrcits enfrontats, experiència que
posteriorment explicà en el seu últim llibre Notre-Dame des Neiges, histoire d'une famille de
boulangers (1938).
Periodista i escriptor llibertari, durant el període
d'entreguerres col·laborà
en nombroses publicacions anarquistes, sindicalistes i pacifistes com
ara La Brochure Mensuelle, La Conquête du Pain, L'En Dehors, Germinal,La Grande Réforme,Les Libérés de toutes
les Guerres, Le Libertaire,La Patrie Humaine, Les
Primaires, Le Semeur de Normandie,SIA, Terre
Libre, etc. Entre el seus llibres de caràcter
llibertari
podem destacar Ni bolchévisme, ni
fascisme. Réponse à deux compères: MM.
Vaillant-Couturier et Camille Aymard
(1926, amb Armand Gilles), Enfances
catholiques. Document (1934) i Jean
Peuple
bâtit la cité. Les principes de la nouvelleéconomie sociale à base
distributive, devra-t-elle adopter la forme étatiste ou la
forme fédéraliste?
(1937). A finals dels anys vint fou un dels propagandistes del
caodaisme, una
mena de religió sincrètica del budisme, de
l'hinduisme, del cristianisme, del
islamisme, del confucianisme i del taoisme, que es creà i
desenvolupà a
l'Indoxina francesa. Els escrits sobre caodaisme de Frère
Gago, nom pel qual es anomenat Gobron pels membres d'aquesta
religió, que va escriure entre 1937 i 1939, es van publicar
pòstumament sota els
títols Histoire du
caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme annamite, religion nouvelle en
Eurasie (1948), Histoire et
philosophie du caodaïsme. Bouddhisme
rénové, spiritisme vietnamien, religion nouvelle
en Eurasie (1949) i Le
caodaïsme en images (1949, amb altres).
Altres obres seves són Tartines de
Cancoyotte. Conte lorrain (1919), Raspoutine
et l'orgie russe (1930), Nelson, le
cœur de chêne (1931-1932, amb Sylvain
Bonmariage), La Hongrie mystérieuse
(1933), Barbandouille.
Fabliau moderne pour adultes (1933), L'Encyclique
testamentaire de l'île de déportation et de
martyre du Pape Léon XIV (1938),Les persécutions de
l'administration
française contre les caodaïstes (1938) i L'expérience d'un cardiaque. Conseils
utiles aux malades (1941). Gabriel
Gobron va morir el 8 de juliol de 1941 a Rethel (Xampanya-Ardenes,
França) i
fou enterrat a Bayonville-sur-Mad (Lorena, França). La seva
esposa fou
Marguerite Gobron.
***
Notícia de l'execució d'Esteve Pallarols Xirgu i altres companys apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 9 de juliol de 1943
- Esteve Pallarols Xirgu:El 8 de juliol de 1943 és afusellat al camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Esteve Pallarols Xirgu, també conegut comJosé Riera. Havia nascut en 1900 a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya). Treballà de ferroviari amb son pare i participà activament en la gran vaga revolucionària de 1917. Amb la dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Santiago de Cuba, sembla que a finals de 1929, on amb Fidel Miró i Jaume Baella (Modesto Llanos) va constituir un grup anarquista clandestí antimachadista i va passar-se a la guerrilla. És en aquesta època que prendrà el nom de José Riera. En 1930 fou expulsat de Cuba per la dictadura del general Machado. Entre 1930 i 1931 visqué, amb Fidel Miró, a Kingston Town (Jamaica). En 1932 va retornar a Catalunya i treballà d'ordinari i missatger a Torelló en 1933. En aquests anys viurà amb Soledat Bach Oliveras (Celrà) i el 28 de maig de 1934 la parella tindrà dues filles bessones, Joaquima i Victòria. Quan esclatà la Revolució de 1936 esdevingué secretari general del Comitè Revolucionari Antifeixista de Torelló i després es va traslladar a Manlleu, on va participar en l'administració i la comptabilitat d'empreses col·lectivitzades, i d'on va haver de fugir empaitat pels estalinistes el maig de 1937 a Barcelona i a València per incorporar-se al Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), aleshores amb Fidel Miró com a secretari general, i tres mesos després a les col·lectivitats agràries del Camp del Túria (Llíria i Vilamarxant) al País Valencià fins al final de la guerra. Fou tancat al camp de concentració d'Albatera («el Campo de los Almendros») per les tropes feixistes, però aconseguir fugir. El 29 de març de 1939 reorganitzà el primer Comitè Nacional (Junta Nacional del Moviment Llibertari) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestí, conjuntament amb Marés, Úbeda, José Cervera, Leoncio Sánchez, Martí Calduch (Carambolita), Josep Riera (Riereta) i Julia Mirabé (La Maña), i es convertí en el seu primer secretari general, exercint-hi tasques centrades en l'ajuda a les persones que patien represàlies --era molt eficient en la falsificació de documents i en la corrupció de funcionaris--, en l'alliberament de presos --va organitzar diverses fugues dels camps de concentració de militants cenetistes-- i en la reorganització de la CNT; també va crear«Frutera Levantina», una societat de transport d'aliments tapadora per poder posar en contacte tota la península. Estava en relació amb Ponzán i la seva xarxa, i mantenia contactes directes amb la CNT de l'Exili. Detingut el 14 de desembre de 1939 a València, va ser torturat, jutjat i condemnat en 1940 a 18 anys de presó. Jutjat de bell nou el març de 1941 per les pressions de les«forces vives» de Torelló que el volien eliminar físicament, va ser condemnat a mort acusat d'haver enderrocat una església a Vic durant la guerra civil. Esteve Pallarols, anarquista naturista, vegetarià, tolstoià, individualista i d'una vasta cultura, va ser afusellat, juntament amb Cura, Farré i altres antifranquistes al camp de tir barceloní de la Bota.
***
Tintino
Rasi (1927)
- Tintino Rasi: El 8 de juliol de 1963 mor a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Havia nascut el 15 de setembre de 1893 a Arcole (Vèneto, Itàlia). Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del«Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista.
---
Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.
Memòria històrica -
Tal com èrem Palma, Anys 70 Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -
També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies. (Miquel López Crespí)
Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democràcia formal) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!
Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.
Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.
En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.
Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.
Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de veïns de l'actual Federació.
La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.
Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo Cámara, en Josep Vílchez, algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (n'Ángel Calderón i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dolç i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.
Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo Cámara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decidí muntar les primeres comissions de barri.
Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. L'advocat Ferran Gomila també ens cedí en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.
Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer treballadors i treballadores, sectors de la població d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podríem endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.
Foren mesos i mesos de feina caòtica. Hi havia molta misèria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produïa malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones anàvem amunt i avall parlant amb els veïns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren més endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitació. En Manolo Cabellos, amb molta paciència, a mesura que fèiem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges més interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Després férem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.
Cada partit trobà en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La tàctica donà bons resultats! La Comissió Centre ajudà, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.
També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández.
El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes.
Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.
En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies.
Mentrestant a Portugal esclatava la revolució dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marxàrem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.
Les primeres Comissions de Barri. La detenció de Lieta López. Dirigents comunistes amagats a casa meva.
Memòria històrica -
Tal com èrem Palma, Anys 70 Quan a Palma hi havia molt poca gent (Antoni Serra, Miquel López Crespí, Jaume Adrover...) que volgués amagar a casa seva els revolucionaris perseguits per la dictadura franquista -
També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández. El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes. Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina. En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies. (Miquel López Crespí)
Els joves que no han conegut la dictadura, no saben -per sort!- el que significava provar de sobreviure dins d'aquella grisor. Des del 1962 -quan vaig ser fitxat per la Social- fins al 1977 (data de les primeres eleccions de la democràcia formal) hom visqué amb l'amenaça ben concreta (vaig patir trenta o quaranta detencions) que a qualsevol hora et podien venir a cercar. Hi ha una cançó de Raimon que situa molt bé el tètric ambient que respiràvem: "I junts escoltàvem la música esperant que, d'un moment a l'altre, l'ascensor s'aturàs al nostre pis". Aquesta va ser exactament la meva situació i la de molts d'altres companys: esperar durant quinze anys la trucada de la Brigada Social. I quantes vegades, a més de trucar, escorcollar el pis a la recerca de propaganda subversiva, no els vaig haver d'acompanyar fins al tenebrós despatx del carrer de la Soledat!
Un dia vérem per televisió imatges d'amics i coneguts. Els rostres de l'escriptor Alfonso Sastre i la seva dona Eva Forest; l'advocada i escriptora feminista Lidia Falcón i el seu company, el periodista Eliseo Bayo, eren mostrats com els més ferotges terroristes i assassins de la humanitat. L'impacte va ser tan fort com hauria estat si haguéssim vist les fotografies de Josep M. Llompart i Antoni Serra, retratats de front i perfil, com si fossin criminals, acusats dels crims més horrorosos. Els donaven la culpa de l'atemptat del carrer del Correo.
Ran d'aquestes detencions, a Mallorca era arrestada na Lieta López, esposa del nostre bon amic Jaume Adrover, ànima de la resistència cultural i política en aquells anys de tenebror feixista. Na Lieta, dona preocupada -com tothom que fos antifranquista- per la literatura compromesa i, per tant, bona amiga de qui aleshores era el capdavanter del realisme crític (Alfonso Sastre) mantenia una normal correspondència amb aquella colla d'intel.lectuals i molts d'altres que passaren per Mallorca quan les famoses "Aules de poesia, novel.la i teatre" organitzades pel seu home. Per a la policia política -fidels seguidors de Himmler i Goebbels-, "intel.lectual" era sinònim de "terrorista". Na Lieta López, la detingueren sense miraments i la tancaren a Yeserías, a Madrid, on romangué incomunicada durant cinc mesos.
En Jaume Adrover se les va veure ben estretes per a poder alliberar-la. Després de tants d'anys de ser el principal promotor de la resistència cultural i política contra la dictadura, en el moment de la veritat, quan necessitava l'ajut dels grups d'esquerra (inclosos certs "comunistes" i "socialistes"), tothom va fer anques enrere. Per allà on anava a demanar una necessària solidaritat, sovint li tancaven les portes. Ningú no volia tenir relacions amb "terroristes". Quan més endavant haguérem d'enllestir la campanya de solidaritat amb l'anarquista Puig Antich, executat per Franco, ens trobàrem amb la mateixa incomprensió. El "terrorisme" de na Lieta havia consistit a mantenir correspondència i una ferma amistat amb un dels millors escriptors, assagistes i autors teatrals de l'estat. Per sort, malgrat tantes girades d'esquena, a Madrid trobà el suport d'homes com Antonio Gala i Joaquín Ruiz Giménez.
Al cap de cinc mesos de patiment, la pogué treure al carrer, no sense haver comprovat, en la pròpia carn, fins on arribava el pretès antifeixisme d'alguns partits d'esquerra. En Jaume m'ha dit més d'una vegada que va ser una lliçó que mai no ha oblidat.
Un poc abans, en un primer de maig celebrat en clandestinitat, creàrem els primers embrions de les comissions de barri, que, amb els anys i el temps, s'anirien convertint en moltes de les associacions de veïns de l'actual Federació.
La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de Son Cladera (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.
Entre la gentada que s'hi va presentar, record alguns militants del PCE (en Manolo Cámara, en Josep Vílchez, algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu home, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) també hi va portar mitja dotzena de militants (n'Ángel Calderón i la dona, "El Sordet" i la muller...). Record un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB de Josep Valero i Xesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (una de les actuals responsables del diari "Baleares"), en Josep M. Dolç i na Lola -una coneguda trotsquista, actualment historiadora-. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obres Comunistes i les JOC (Paco Mengod), que tenien una gran quantitat de lluitadors per les barriades.
Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre els reformistes (PCE) i els grups revolucionaris. En Manolo Cámara volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla pel socialisme i en contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Paco Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda. Finalment, per majoria, i coneixent ja per on anirien els trets en el futur, es decidí muntar les primeres comissions de barri.
Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent. L'advocat Ferran Gomila també ens cedí en nombroses ocasions el seu despatx, sense posar-hi mai entrebancs.
Al cap d'un parell de mesos de no posar fil a l'agulla, un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries... Per aconseguir "entrar en contacte amb el poble" volien posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer treballadors i treballadores, sectors de la població d'origen popular, personal fotut pel sistema. Pel cantet que fessin podríem endevinar qui, dels enquestats, podria ser militant, o de les mateixes comissions de barri, o d'un partit d'esquerres.
Foren mesos i mesos de feina caòtica. Hi havia molta misèria amagada als barris de ciutat! No tot eren les floritures de la propaganda franquista, el diluvi d'or del turisme! Nombrosos habitatges eren miserables, de novel.la de Dickens. Les rates eren abundoses. La humitat produïa malalties en infants i gent d'edat. Cada dissabte horabaixa -i algun dia feiner- vint o trenta persones anàvem amunt i avall parlant amb els veïns. En Manolo Cabellos i na Joana M. Roca aprofitaren més endavant les enquestes i el coneixement del barri (na Joana vivia en el mateix Puig) per a enllestir els treballs de rehabilitació. En Manolo Cabellos, amb molta paciència, a mesura que fèiem les preguntes, dibuixava i prenia mides dels habitatges més interessants, servant, per al futur, joies de l'arquitectura popular mallorquina. Després férem el mateix amb el barri de sa Calatrava i tota la zona de la Gerreria.
Cada partit trobà en aquells ravals oblidats pels successius ajuntaments franquistes, simpatitzants i futurs afiliats. La tàctica donà bons resultats! La Comissió Centre ajudà, doncs, a enfortir el teixit social de lluita contra la dictadura. Fou un treball gens desaprofitat.
També per aquell temps (un poc abans que Lieta López fos detinguda i portada a Madrid) vaig tenir vivint unes setmanes, amagat, car el perseguia la Social, l'històric dirigent del PCE d'Astúries César Fernández.
El nom exacte del dirigent comunista el vaig saber anys més endavant quan en parlà en Toni Serra al seu llibre "Gràcies, no volem flors". En temps de la clandestinitat no demanàvem el nom de qui trucava a la porta de casa! En Jaume Adrover i en Toni també l'havien tengut amagat i ara ja no sabien on el podien portar. Quan trucaren a la porta del meu pis d'Antoni Marquès i m'explicaren la qüestió, vaig pensar: "A bon lloc el duen!", car m'havien detingut feia un parell de dies. Els hi ho vaig explicar, però l'assumpte era tan desesperat que a la mateixa nit me'l portaren. Vingué amb la seva dona i s'hi estigué unes setmanes.
Aquella setmana, protegir l'històric dirigent del PCE em va fer pensar en moltes de coses. Reflexionava per a mi mateix... )on és la força del carrillisme a les Illes quan no tenen un indret per a ocultar un dels seus? No podia entendre com, en tot Mallorca, el PCE no tingués més militants que en Toni Serra per a amagar el seu company (en Jaume Adrover era independent). Més endavant, el mateix Toni Serra m'explicà que César Fernández, malalt i amb silicosi (una malaltia de la mina), havia tengut alguns problemes amb el comitè central i no era gaire ben vist per les "altures". Malgrat aquestes explicacions, vaig continuar rondinant que en aquell famós partit hi havia pocs militants i, a més, la direcció pecava d'insolidària. A no ser que ho fessin per llevar-se puces del damunt. Si eren detinguts independents o "esquerranistes", la cosa no els afectava i podien continuar amb la seva feina.
En Jaume Adrover vingué un dia a cercar el pobre César i ja mai més no vaig tornar a tenir-ne notícies.
Mentrestant a Portugal esclatava la revolució dels clavells. Finia la terrible dictadura feixista de Salazar. Pel setembre i l'octubre, molts militants revolucionaris marxàrem cap a Lisboa a sentir, de prop, l'aire net de la llibertat.
Aquest és el resum de la reunió de la Junta de Govern de dia 4 de juliol del 2017 publicat a la pàgina web de l'Ajuntament
Destaca l'aprovació de l’expedient de contractació del subministrament de la xarxa de desfibril·ladors, d'aquesta forma es comença a complir la nostra moció del ple de juliol de 2016 per fer de Pollença un territori cardioprotegit i dotar de desfibril·ladors al municipi per possibilitar una ràpida intervenció a qualsevol lloc: als vehicles policials, la piscina municipal, places... Recordam els altres acords qeu es van aprovar per unanimitat:
-posar als mitjans de comunicació municipal (web, facebook, ràdio) informació bàsica sobre els desfibril·ladors: la seva ubicació, utilització, fer campanyes divulgatives, informatives i cursos....
-signar convenis amb altres administracions públiques i entitats (conselleria de salut,d'educació, federació o clubs de futbol...) per centralitzar, planificar i controlar la informació, manteniment i realització de cursos de formació relacionats amb els desfibril·ladors. També per aprofitar millor els recursos existents.
Junta de Govern de 4 de juliol
URBANISME
Se dóna compta de les llicències d’obra atorgades entre mitjans maig i mitjans juny. En total han estat 76, totes elles obres majors.
HISENDA
-Relació de despeses.
S’aprova la relació de despeses, tant les que tenen objeccions com les que no en tenen.
Entre les que no tenen cap objecció s’inclouen diverses factures tal com Revisió i reposició parcs infantils (2.407,90), serveis inspecció tribbuts (510.041,03), servei de neteja viària (73.305,05), quota participació “Sports tourism forum 2017”, treballs senyalització vial (12.4578,16).
Entre les despeses que tenen qualque tipus objeccions hi ha destaquen: el muntatge Electric oficina turisme (3.236,53), servei de grua (2.707,98), 20.000 mapes municipi Oficines Turisme (2.923,15), assegurances edificis municipals, (23.210,17)....
- Recursos i reclamacions
- S’estima recurs de reposició interposat contra acord de junta de govern de 6 de setembre del 2016 i se dona de baixa la liquidació corresponent
- S’estima recurs de reposició interposat contra acord de junta de govern de 18 d’octubre del 2016 i se retornen 86,30 €.
Varis:
- S’aprova una bonificació de 70% de la quota íntegre de l’IBI per família nombrosa oi se li denega per tractament de fems.
- se procedeix a bonificar diversos tributs ( IBI, recollida i tractament de fems)
- S’acorda l’exempció per minusvalidesa de l’import sobre vehicles de tracció mecànica.
- S’aprova una bonificació de l’impost de vehicles per família nombrosa.
- S’acorda aplicar una sèrie de bonificacions de l’IBI, i recollida de fems per minusvalidesa
- S’acorda una devolució d’ingressos indeguts per valor de 307,85 de la taxa de recollida de fems
- S’aprova concedir l’exempció de l’import sobre vehicles de tracció mecànica
- Se denega l’exempció de l’import sobre vehicles de tracció mecànica
CONTRACTACIO
S’adjudica el contracte administratiu de subministres de dos servidors centrals . Un pic fet les tramitacions oportunes s’acorda Adjudicar el contracte administratiu de subministrament de 2 servidors centrals, per un import de 17.061 euros IVA inclòs a favor de l’entitat ASAC COMUNICACIONES S.L. de conformitat amb les condicions que hi consten a l’expedient
S’adjudica e contracte menor d’obra de construcció d’una habitació i un bany a l’edifici del centre de dia - Residència per un import de 36.240,89€ a l’empresa Construcciones Vadell Cifre SL
S’adjudica el contracte administratiu mixt de servei per a l’edició de la guia Nàutica i platges de Pollença i subministrament de 109.000 exemplars per un import de 4.901,71 a J. Cerdà Garcia
S’adjudica el contracte administratiu de servei de desbrossament i neteja de diversos camins, zones verdes i aparcaments a Miquel Vives Luis per un import de 9.123,40.
OCUPACIO DE VIA PUBLICA
S’imposa una sanció de 450 € a un establiment del port per infracció a l’ordenança d’ocupació de via pública
Se rectifica una liquidació i se concedeix llicència d’ocupació de via pública per 4 taules i 12 cadires a un local del port
- S’atorga OVP a una entitat mercantil del Port per posar expositors (2 m2)
- S’atorga OVP a una entitat mercantil de Pollença per posar 2 expositors (0,40 m2)
S’autoritza ocupació d’expositors a establiment de Pollença (1 m2)
S’autoritza ocupació d’expositors a establiment de Pollença (2 m2)
S’autoritza ocupació d’expositors a establiment del Port de Pollença (3 m2)
Se denega autoritza ocupació d’expositors a establiment de Pollença per manca de llicència d’activitat
S’acorda denegar llicència per 6 taules i 24 cadires. 4 para-sols i 3 aparcabicis per manca de llicència d’activitat
S’acorda denegar llicència per expositors a establement del Port.
Se concedeixen 9 taules i 36 cadires i se deneguen 2 taules i 3 cadires a restaurant de Pollença
S’estimen parcialment les al·legacions presentades per establiment del port de Pollença
S’autoritza l’ocupació de via pública de 7 taules i 30 cadires dins d’una superfície de 31,6 m2 a un establiment del Port de Pollença i se deneguen 1 taules i 3 cadires.
S’acorda atorgar 3 taules i 12 cadires establiment de Pollença
Se deneguen 8 taules i 30 cadires a un establement del Port, per no estar al corrent de pagament
S’acorda atorgar 4 taules, 16 cadires a un establiment del port
Se deneguen 4 taules, i 16 cadires, a establiment del Port
S’atorguen 3 taules i 12 cadires a establiment del Port Pollença
S’atorguen 6 taules i 12 cadires i se deneguen 12 cadires a establiment del Port Pollença
Se deneguen 13 taules, i 26 cadires, a establiment del Port per no trobar-se al corrent de pagament
S’autoritza canvi de nom de la liquidació d’establiment de Pollença
REGIM INTERIOR
Taxis
- Se dóna compte de l’expedició de la llicència municipal d’auto-taxi núm 24 fins un màxim de set places.
- Se dóna compte de l’expedició de la llicència municipal d’auto-taxi núm 05 fins un màxim de set places.
- Se dóna compte de l’expedició de la llicència municipal d’auto-taxi núm 09 fins un màxim de set places.
- Se dóna compte de l’expedició de la llicència municipal d’auto-taxi núm 32 fins un màxim de set places.
- Se dóna compte de l’expedició de la llicència municipal d’auto-taxi núm 15 fins un màxim de set places.
Personal
S’aprova la pròrroga de la comissió de serveis a funcionari municipal.
Se dóna compte de la Resolució de batlia d’aprovació de la sol·licitud d’ajuda a la conselleria de Treball i comerç per un import de 52.844,64 € per a la contractació de treballadors desocupats majors de 35 anys per dur a terme el projecte de “Manteniment de camins rurals i zones verdes-fase II del municipi de Pollença.
CONTRACTACIO
S’aprova l’expedient de contractació del subministrament, instal·lació , manteniment i formació de la xarxa de desfibril·ladors del municipi de Pollença, mitjançant rènting i convocatòria de la seva licitació.
S’adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 9 d’agost de 2017 a l’artista Carles Trepat Domingo per un import de 2.800 €, més l’import de l’IVA per al festival de Música.
S’Adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 12 d’agost de 2017 a l’artista Julian Rachlin per un import de 18.000 €, més l’import d’IVA
S’Adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 12 d’agost de 2017 a l’artista Mischa Maisky per un import de 6000 € més l’import d’IVA
S’Adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 12 d’agost de 2017 a l’artista ITAMAR Golan per un import de 6000 € més l’import d’IVA
S’Adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 19 d’agost de 2017 a l’artista Nelson Freire, representat exclusivament per l’empresa CONCIERTOS AUGUSTO SL per un import de 14.700 € méś l’import d’IVA
S’Adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 26 d’agost de 2017 al conjunt Quartet Manderling, representat exclusivament per a aquest concert per l’empresa MITO CONCERTS SL per un import de 9500 € més l’import d’IVA
S’Adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 30 d’agost de 2017 a l’artista Christoph Pregardien per un import de 12.000 € més l’import d’IVA
S’Adjudica el contracte menor d’interpretació artística del dia 30 d’agost de 2017 a l’artista Julius Drake per un import de 5000 € més l’import d’IVA
VARIS
S’Aprova el conveni de col·laboració entre la Conselleria d’Educació i Universitat i l’Ajuntament de Pollença per poder executar un programa conjunt d’actuació en matèria d’educació de persones adultes a l’àmbit territorial del municipi de Pollença per al curs 2017-2018
Anarcoefemèrides del 9 de juliol
Esdeveniments
Capçalera de L'Uguaglianza Sociale
- Surt L'Uguaglianza Sociale: El 9 de juliol de
1892 surt a Marsala
(Sicília) el primer número del
periòdic anarquista L'Uguaglianza
Sociale (La Igualtat Social). Portava l'epígraf«Non
più doveri imposti dall'alto, non più diritti
reclamati dal basso. Non sonvi
che bisogni e soddisfazioni» (No més deures
imposats des de dalt, no més drets
reclamats des de baix. No són més que necessitats
i satisfaccions). Era l'òrgan
de la fracció anarquista escindida dels socialistes en el
Congrés Nacional
d'Organitzacions Obreres i Socialistes que se celebrà el 14
d'agost de 1892 a
Gènova (Ligúria, Itàlia). En fou
responsable Giuseppe Monacò, l'administració
la portà Antonino Azzaretti i la direcció Filippo
Arini; però quan Arini fou
condemnat per delicte de premsa, Azzaretti n'assumí la
direcció. En les pàgines
d'aquesta publicació es discutí molt sobre les
posicions que calia prendre
davant els socialistes i sobre la participació
llibertària en els Fasci dei
Lavoratori (Fascios de Treballadors). D'antuvi setmanal, a partir de
desembre
de 1893 esdevindrà bimensual. Entre el 5 de febrer i el 13
d'agost de 1893 es
va veure interromput i l'últim número
sortí el 24 de desembre de 1893.
***
Míting en memòria de Berkman
Naixements
André Slom fotografiat per Charles Guignet (Lausana, ca. 1874)
- André Slom:
El 9
de juliol de 1844 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) –algunes fonts diuen
que va néixer a Polònia i que vingué a
França a finals del II Imperi– el pintor
i dibuixant communard i anarquista
Andrzej
Słomczyński
(André Amédée Gustave Slomczynski),
més conegut com André
Slom. Nascut en una família de refugiats
polonesos, era fill
de mare desconeguda. Entre 1855 i 1861 va ser alumne de l'Escola
Polonesa de
París (França). En 1871 participà en
el moviment insurreccional de la Comuna de
París. Secretari de Raoul Rigault, periodista blanquista i
membre electe del
Consell de la Comuna, es trobava amb aquest el 23 de maig de 1871 quan
Rigault,
com a procurador de la Comuna, donà l'ordre
d'execució de Gustave Chaudey,
exalcalde de districte de París, i de tres gendarmes.
Condemnat a mort pels
consells de guerra de Versalles, acusat especialment d'haver fet una
al·locució
als Guàrdies Nacionals per a l'execució dels
gendarmes, aconseguí fugir i
arribar a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es refugià,
amb Eugène Protot, al
domicili del pastor Besançon. A Ginebra assistí a
les reunions de celebrades al
Temple Únic per la secció ginebrina de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT). Com a pintor i dibuixant
col·laborà en L'Illustration,Le Monde
Illustré i La Suisse
Illustrée.
Amb Maxime Villaume, publicà a Ginebra Le
Caprice. Va donar cursos vespertins de «disseny
d'imitació i
d'ornamentació» a Lausana (Vaud, Suïssa)
i treballà a Vevey (Vaud, Suïssa) ambÉlisée Reclus, de qui va il·lustrar
amb dibuixos fora del text nombrosos volums
de la Nouvelle Géographie
Universelle.
Alumne i amic de Gustave Courbet, va fer el seu retrat al seu llit de
mort i el
disseny del seu monument funerari. Després de l'amnistia alscommunards, el gener de 1882
retornà a
París, on dibuixà per a revistes i editorials
(Arman Colin, Flammarion,
Hachette, Pierre-Jules Hetzel, Société
Française d'Éditions d'Art, etc.) i
col·laborà en el Bulletin
polonais
littéraire, scientifique et artistique. Entre 1883
i 1903 il·lustrà l'Annuaire
du Club Alpin Français. A París
visqué al número 26 de l'avinguda dels Gobelins.
En 1883 el poeta Maurice
Rollinat li dedicà el seu poema «Jalousie
féline», del llibre Les
névroses. En 1892 il·lustrà
per a
l'editorial Hachette la traducció de Jules Gourdault dels Contes d'Hans Christian Andersen, que van
ser reeditats en 1895 i
1913. A demanda Pierre de Coubertin, en 1901 dissenyà el«Diploma Olímpic». En
1904 il·lustrà el llibre d'Amélie
Mesureur Le
dernier des pifferari. Sa filla, Olga Slom (1881-1941),
destacà com a
pintora i il·lustradora durant el període de l'art déco a Ginebra i
realitzà l'ex-libris de Lucien Descaves i el
retrat seu que aparegué a l'edició original de
1913 del seu llibre Philémon,
vieux de la vieille. André
Slom va morir el 28 de desembre de
André
Slom
(1844-1909)
***
Georges Lecomte
-
Georges Lecomte: El 9 de juliol de 1867 neix a
Mâçon (Borgonya, França) el periodista,
novel·lista, dramaturg, assagista, dreyfusard llibertari, i
posteriorment
seguidor del mariscal Pétain, Georges-Charles Lecomte. Son
avi havia estat
deportat per Napoleó III arran del cop d'Estat del 2 de
desembre de 1851 i son
pare era administrador d'una oficina de correus. Estudià a
l'Institut Lamartine
de Mâçon. Quan tenia 20 anys marxà cap
a París (França) amb la intenció
d'estudiar Dret i de fer-se un gran escriptor. Esdevingué
misser en pràctiques
al Col·legi d'Advocats i edità entre maig de 1888
i juliol de 1889, amb el
suport de Félix Fénéon, la revista
simbolista La Cravache Parisienne.
Fixat per les autoritats com a anarquista,
col·laborà en diverses revistes
revolucionàries i signà tota mena de crides i
de peticions. Especialment col·laborà en L'En-Dehors,
de Zo d'Axa, i en Le Temps Nouveaux,
de Jean Grave. En 1891 visità Jean Grave quan va estar
tancat a la presó
parisenca de Sainte-Pélagie. Entre 1894 i 1895
col·laborà en La Revue
Socialiste. Quan esclatà
l'«Afer Dreyfus», prengué partit a favor
del capità Alfred Dreyfus. L'octubre
de 1895 es va fer càrrec de la crònica que
portava Gustave Kahn en el periòdic La
Société Nouvelle. En aquests anys
col·laborà en diferents publicacions culturals i
artístiques, com ara L'Art
Moderne, Hommes d'Aujourd'hui, Art
et Critique, La Revue
Indépendante, La Revue d'Aujourdhui, L'Art
dans les Deux Mondes, L'Avenir
Dramatique, La Plume,
etc. A partir de
1891 va escriure peces teatrals –La
meule
(1891), Mirages (1893)– i
a partir de
1898 nombroses novel·les –Les Valets
(1898), La Suzeraine (1898), La Maison en
fleurs (1900), Les Cartons verts, roman
contemporain (1901), Le Veau d'or (1903), Les
Hannetons de Paris
(1905), L'Espoir (1908), Bouffonneries
dans la tempête (1921), La
Lumière retrouvée (1923), Le
Mort saisit le vif (1925), Le Jeune
Maître (1929), Les Forces d'amour
(1931), Je n'ai menti qu'à
moi-même (1932), La Rançon
(1941), Servitude amoureuse (1949),Le Goinfre vaniteux, roman comique et satirique
(1951)–,
obres literàries i històriques, a més
de assaigs artístics –L'Art
impressionniste d'après la collection privée de
M.
Durand-Ruel (1892), France
(1896), Les Allemands chez eux (1910), Les
Lettres au service de la
patrie (1917), Pour celles qui pleurent, pour ceux
qui souffrent
(1917), Clemenceau (1918), Au chant de la
Marseillaise. Danton et
Robespierre. L'Ouragan de la Marseillaise. Marceau et Kléber
(1919), Louis
Charlot (1925), A. Besnard
(1925),La Vie amoureuse de Danton (1927), La Vie
héroïque et glorieuse de
Carpeaux (1928), Les Prouesses du Bailli de Suffren
(1929), Le Gouvernement
de M. Thiers (1930), Thiers (1933), Steinlen.
Chats et autres
Bêtes. Dessins inédits. Texte de Georges Lecomte
(1933), Gloire de
l'Île-de-France (1934), Ma
traversée (1949).
Amb el temps col·laborà en Le
Matin iLe Figaro. En 1908 va ser elegit
president de la Société des Gens de Lettres de
France (SGDLF, Societat d'Homes
de Lletres de França) i el 27 de novembre de 1924 va ser
nomenat membre de
l'Acadèmia Francesa, esdevenint el seu secretari perpetu el
28 de març de 1946.
Entre 1913 i 1934 fou director de l'Escola Estienne de
París. Va ser condecorat
con la Gran-Creu de la Legió d'Honor francesa. Durant
l'Ocupació va ser
seguidor del mariscal Henri-Philippe-Omer
Pétain. Georges Lecomte va morir el 27 d'agost
de 1958 a París (França). Son fill fou el
periodista i novel·lista comunista
Claude Morgan.
***
Jean-Jacques Dwelshauvers
- Jean-Jacques Dwelshauvers:El
9 de juliol de
1872 neix a Brussel·les (Bèlgica) el periodista,
historiador, crític d'art i
militant anarquista individualista Jean-Jacques Dwelshauvers,
també conegut comJacques Mesnil. Nascut en una
família universitària i de l'alt
funcionariat belga, va estudiar estudis clàssics i medicina
a la Universitat
Lliure de Brussel·les, on va fer amistat ambÉlisée Reclus i August Vermeylen,
i en aquesta època va militar el Partit Obrer Belga, on va
conèixer E. Van Der
Velde i C. Huysmans. A partir de 1894 va continuar els estudis a la
Facultat de
Medicina de Bolonya. És estudiant en Itàlia quan
va relacionar-se amb els
pensadors anarquistes Errico Malatesta i Armando Borghi, entre
d'altres. A
Florència va conèixer Clara Koetliz, deixebla
d'Élisée Reclus, que serà sa
companya durant una desena d'anys, i es va apassionar pel Renaixement i
per la
història de l'art. Va rebre el títol de metge a
Florència, però mai no va
exercir. A partir de 1894 va començar a publicar obres d'art
sota el pseudònim
de Jacques
Mesnil. A
Itàlia fou molt amic d'Aby Warburg i de Giovanni
Poggi. En 1906 es va instal·lar amb Koetliz a Maisons-Alfort
(Illa de França,
França), on va continuar les seves recerques sobre art i va
freqüentar els
cercles llibertaris. En 1914, impactat per la declaració de
guerra, la invasió
de Bèlgica i la defecció de certes pacifistes i
llibertaris que es van
incorporar a la «Unió Sagrada», es va
allunyar del moviment anarquista i va
començar a col·laborar en L'Humanité i en Au-dessus de la
mêlée,
publicat per Romain Rolland, amb qui l'uniria una gran amistat.
També fou el
corresponsal parisenc de l'Avanti. Atret per la
Revolució russa, es
decanta vers el comunisme i en 1920 entrà a formar part de
la redacció de La
Revue Communiste.
Va assistir amb sa companya al Congrés de la III
Internacional Comunista durant l'estiu de 1921 a Moscou, on
trobà Victor Serge
i Pierre Pascal. Però va mostrar el seu desacord amb la
dictadura bolxevic,
especialment arran de la Revolta de Kronstadt i la sagnant
repressió amb la
qual va ser avortada. L'agost de 1924 va ser exclòs de L'Humanité, va
tornar amb els llibertaris i col·laborà en La Révolution
Prolétarienne,
publicada per Pierre Monatte, i en la revista Europe.
En 1939 sa
companya Clara Koetliz va morir d'una malaltia. A més de la
seva col·laboració
en la premsa anarquista i d'art italiana, belga i francesa entre 1894 i
1914 (Il
Pensiero, Miscellanea dell' Arte, Le
Mercure de France,La
Société Nouvelle, Le Temps Nouveaux, L'Étudiant
Socialiste, Van
Nu En Straks,
etc.), és autor de nombrosos fullets, com ara Le mouvement
anarchiste (1895),Le mariage
libre (1901),Esprit
révolutionnaire et syndicaliste (1914), etc.; també
va escriure diverses
obres sobre el Renaixement florentí i biografies d'artistes
(Botticelli,
Rafael, Masaccio, Masereel, etc.). Jean-Jacques Dwelshauvers va morir
el 14 de
novembre de 1940 en un monestir a Montmaur-en-Diois (Delfinat,
Occitània),
fugint del conflicte bèl·lic mundial --alguns
autors apunten al suïcidi com la
causa de la seva mort. Va ser un dels primers que va accentuar sobre la
importància de l'enfocament econòmic de la
producció artística en la història
social de l'art.
***
Gaston Montéhus
- Gaston Montéhus:El 9 de juliol de 1872 neix a París (França) el cantant socialista revolucionari i antimilitarista llibertari Gaston Mardochée Brunswick, més conegut com Gaston Montéhus. Nascut en una família de 22 infants i d'antuvi socialista moderat, va evolucionar cap al 1906 a un antimilitarisme virulent proper a les posicions de Gustave Hervé i dels seu periòdic La Guerre Sociale. Autor d'un centenar de cançons algunes molt conegudes en els cercles revolucionaris, com ara Un vrai croyant (1901), N'insultez pas les filles (1906), Glorie au 17ème (1907) --apologia dels soldats amotinats del 17è Batalló de Línia que refusaren disparar contra els vinyaters del sud de França, li va implicar un procés judicial--, Les mains blanches (1910) i La Grève des Mères (1910). Aquestes cançons, amb lletra moltes vegades del seu amic Raouel Chantegrelet, sovint eren interrompudes pels antisemites reaccionaris de Drumont o per la policia, a causa del seu contingut subversiu, provocant baralles sempre que eren cantades. Quan va esclatar la Gran Guerra, es va decantar, amb Gustave Hervé, per la«Unió Sagrada» i pel patriotisme. Francmaçó de la lògia «La Semence» i membre de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), l'antic revolucionari va obtenir en 1947 la Legió d'Honor de l'Estat francès per la seva abnegació a la França lliure --abans havia rebut la Creu de Guerra en 1918. Gaston Monthéus va morir el 31 de desembre de 1952 a París (França), però les seves cançons encara es canten. Existeix un «Fons Gaston Montéhus», dipositat per Odette Magler, a l'Office Universitaire du Recherche Socialiste (L'OURS) de París.
***
Els
redactors d'Il Senio.
D'esquerra a dreta: Francesco Serantini, Mario Santandrea i Oreste
Zanelli. Foto d'Stefano Bosi
- Oreste Zanelli: El
9 de juliol de 1885 neix a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista Oreste Zanelli, que fa fer servir el pseudònim Aristarco. Fill d'una família
benestant,
sos pares es deien Domenico Zanelli, mecànic i
després hostaler, i Antonia
Raccagna. En acabar els estudis primaris, freqüentà
una temporada la escola
tècnica i aquest bagatge cultural i una bona
educació autodidacta li va
permetre poder escriure en els periòdics i parlar en actes
públics. A causa de
la seva tuberculosi, que el va descartar del servei militar,
hagué d'abandonar
l'ofici de mecànic i visqué amb son
germà Mario (republicà) i Epaminonda
(sindicalista revolucionari i després republicà),
propietaris de la Fonda
Stella, que tenia annexes una taverna i una quadra per a les
cavalleries de la diligència.
Malgrat que de ben jovenet palesà les seves idees
anarquistes, d'adolescent no
participà en cap activitat política. En 1906
promogué, amb altres companys, la
fundació del Cercle d'Estudis Socials, que aviat es va
fusionar amb el Cercle
Socialista Anarquista. El 30 de maig de 1908, juntament amb un obrer de
Parma,
parlà en públic durant la manifestació
que tingué lloc a Castel Bolognese per
acollir els fills dels vaguistes parmesans, hostatjats per
famílies del poble
per iniciativa dels anarquistes. En 1909, després de tornar
de Milà on havia
perfeccionat el seu treball de mecànic, prengué
part activa en reunions i
manifestacions anarquistes, destacant en els moviments llibertari i
sindical
locals. L'1 de gener de 1910 va ser nomenat secretari
retribuït de la Lega
Braccianti (Lliga dels Jornalers) de Castell Bolognese, composta
majoritàriament per anarquistes i socialistes. Segons la
policia, la reunió del
Primer de Maig de 1910 va ser clarament àcrata. El gener de
1911 fundà a Castel
Bolognese el Sindicat Obrer, amb una oficina de
col·locació al costat, del qual
s'encarregà i serà nomenat secretari. Les
autoritats el consideraran un dels exponents
més destacats dels moviments anarquista i socialista
d'Emília-Romanya. El 25 de
juliol de 1911 representà els companys de la seva localitat
en el Congrés
Anarquista de Romanya que tingué lloc a Faenza, on es
reuniren un centenar de
militants, i en el qual va ser el ponent dels informes dels anarquistes
i del
sindicat; durant la seva intervenció sostingué la
tesi segons la qual la batalla
contra la màquina trilladora --que a Romanya aleshores
provocava accidents i
conflictes sagnants entre els jornalers del camp
(majoritàriament socialistes)
i parcers (republicans)-- només era un capítol en
la lluita que els anarquistes
havien de portar a terme contra la institució de la
parceria, tesi que va ser
compartida per molts dels presents, entre ells Luigi Fabbri, i que fou
acceptada en la resolució final del congrés. Hi
va ser nomenat membre del Comitè
de Propaganda i d'Assistència als Treballadors de Romanya
per lluitar contra
els propietaris rurals i els parcers; també entrà
a formar part del petit
comitè encarregat de l'edició del primer
número del periòdic L'Agitatore,
que sortí l'agost de 1911 a
Bolonya i en el qual es publicà l'informe del
congrés i per al qual va escriure
alguns articles que signà sota el nom d'Aristarco.
Durant aquest mateix any fundà, juntament amb el socialista
Mario Santandrea i
el republicà Francesco Serantini, el quinzenal Il
Senio, periòdic local
anticlerical i d'esquerres, però
desvinculat dels partits polítics, que donà a
llum una trentena de números
entre el 23 de juliol de 1911 i el setembre de 1912. Com a membre de la
seva
redacció jugà un paper destacat, signant articles
polítics i sindicals
--Serantini se n'ocupà de la part literària i
Santandrea de la crònica local i
dels esports--, donant la seva opinió sobre
qüestions importants de la política
nacional i per al qual redactà una sèrie
d'articles contra la Guerra de Líbia. Per
protestar contra l'expedició militar imperialista a la
Tripolitània, el 26 de
setembre de 1911 tingué lloc una vaga on els habitants de
Castel Bolognese
participaren en massa; durant la reunió ell parlà
en nom del Sindicat Obrer,
juntament amb Armando Borghi, que ho va fer en representació
dels anarquistes,
i Umberto Brunelli, pels socialistes. Amb l'esclat de la Gran Guerra,
esdevingué intervencionista i, com que la majoria dels seus
companys
llibertaris es mantingueren fidels a les concepcions tradicionals
antibel·licistes i internacionalistes, es va veure bandejat
del moviment
anarquista. En acabar la guerra, s'afilià al Partit
Republicà, del qual
arribarà a ser un exponent local de relleu, i va ser
corresponsal per al
setmanari Il Lamone de Faenza. Amb
l'arribada del feixisme al poder, deixà oficialment
l'activitat política i en
1928 la seva fitxa de l'Arxiu de Subversius va ser eliminada. A partir
del 8 de
setembre de 1943, a la seva finca campestre Malvezza de Castel
Bolgonese van
tenir lloc algunes reunions clandestines per a constituir un
comitè unitari
antifeixista i de suport al moviment partisà. En aquesta
finca també trobaren
refugi provisional presoners de guerra que havien fugit dels camps de
concentració i oficials i militars italians desertors, a
l'espera de poder
passar clandestinament la línia del front i unir-se a la
guerrilla
antifeixista. Oreste Zanelli va morir el 22 de novembre de 1944 en una
clínica
de Faenza (Romanya, Itàlia).
***
Louis Simon
- Louis Simon: El 9 de juliol de 1900 neix a París (França) el militant pacifista i anarquista individualista Louis Simon. A més de professor a l'Institut Carnot de París, científic matemàtic, escriptor i poeta, va ser l'ànima de la Lliga d'Acció Pacifista (LAP), fundador de la Societat Thoreau de França i va participar en la Internacional de Resistents a la Guerra representant la secció francesa. Va prendre part en la creació de la Unió Pacifista de França. Propagandista de l'anarquisme individualista, es va consagrar a la difusió de les idees del seu sogre Han Ryner i a tal efecte va crear en 1939 la societat «Amis de Hany Ryner», de la qual va ser secretari, i els Cahiers des Amis de Han Ryner, publicació que empenyerà fins a la seva mort. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ce qu'il faut dire,Cahiers de l'Humanisme Libertaire, etc. Entre 1961 i 1980 va col·laborar habitualment en la revista Europe. El 21 de desembre de 1968 va ser elegit membre de la junta directiva de «La Ruche Culturelle et Libertaire», de la qual era membre des de la seva fundació el desembre de 1958 per May Picqueray. En 1970 va ser elegit president del «Cercle García Lorca», que acollia les activitats del grup exiliats espanyols editor de Frente Libertario i del «Centre Max Nettlau».És autor de Multiples (1964), Sur les exponentielles superposées (1966), À la découverte de Han Ryner (1970), Au vol des lumières. Poèmes (1971), Traité de plurades (1973), Un individualiste dans le social: Han Ryner (1973), Intercalaires (1976) i Dialogues sur l'avenir. Chers petits qu'allez-vous devenir? (1977). Louis Simon va morir el 31 de juliol de 1980 a França.
***
Olegario
Pachón Núñez
- Olegario Pachón
Núñez: El 9 de juliol de 1907 neix a
Bienvenida (Badajoz, Extremadura, Espanya)
l'anarquista, anarcosindicalista i maçó Olegario
Pachón Núñez, conegut com El Extremeño i que va fer
servir el
pseudònim de Rafael
Martínez. Fill
d'una família pagesa, des de l'adolescència
treballà dos mesos per any arreu de
la província de Sevilla (Andalusia, Espanya). Quan acabava
la dictadura de
Primo de Rivera, a La Rinconada (Sevilla, Andalusia, Espanya),
entrà en
contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i
amb l'anarquisme a
través d'un fullet d'Errico Malatesta. En 1931, amb la
proclamació de la II
República espanyola, començà a militar
en el moviment llibertari i creà el grup
confederal «Los esclavos se rebelan», que es reunia
a la Casa del Poble de
Bienvenida, i a l'any següent entrà a formar part
del Comitè Regional d'Andalusia
i Extremadura de la CNT. També creà les Joventuts
Llibertàries del seu poble,
que absorbiren immediatament les Joventuts Socialistes, i de les quals
va ser
secretari en 1932. El setembre d'aquest any, representà la
CNT de Bienvenida en
el Congrés Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a
Sevilla, moment en el qual
conegué destacats militants anarquistes (Francisco Ascaso
Abadía, Buenaventura Durruti
Domínguez, José Silíceo Victorio,
etc.). Participà activament en la vaga
camperola de juny de 1934 i va ser condemnat a dos anys de
presó, que purgà a
Badajoz i a Burgos. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936
assistí com a delegat de
Bienvenida al Congrés de Saragossa de la CNT. Quan
l'aixecament feixista de
juliol de 1936, lluità com a ajudant del comandant
d'Artilleria Juan Francisco
García Pina, a Los Santos de Maimona i Castuera, poblacions
de Badajoz
(Extremadura, Espanya). En aquesta època contactà
amb Diego Suárez per a crear
el Comitè Regional d'Extremadura de la CNT, del qual
rebutjà formà part, i poc
després s'encarregà d'organitzar a Badajoz
(Extremadura, Espanya) i comandar el
Batalló «Pío Sopena», que
lluità quatre mesos a Cabeza de Buey, i del qual fou
comandant al front de Talarrubias i de Casas de Don Pedro durant nou
mesos,
fins que aquest batalló confederal extremeny va ser dissolt
amb la militarització
de les milícies i enquadrant dins de la 91 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular
de la II República espanyola. Posteriorment va fer un curs
de tres mesos a
Almadén (Ciudad Real, Castella, Espanya) i immediatament
comandà el II Batalló
de la 104 Brigada Mixta a Talavera de la Reina (Toledo, Castella,
Espanya) i a
la zona de Balaguer del front d'Aragó. Per negar-se a
afusellar dos sergents,
va ser empresonat a Igualada (Anoia, Catalunya) i jutjat en consell de
guerra
per desobediència, juntament amb el comissari de
batalló Francisco Saura, el
juliol de 1938 a Manresa (Bages, Catalunya), del qual se'n
sortí gràcies a les
pressions de la CNT. Poc després retornà a
Extremadura com a cap de la 91
Brigada Mixta i intervingué en l'ofensiva vers Llerena i
Fuente de Cantos,
poblacions de Badajoz. Cap al final del conflicte
bèl·lic va estar a punt de
ser afusellat per la reacció estalinista a Puebla de Alcocer
(Badajoz), però,
derrotats els comunistes pel Consell Nacional de Defensa,
s'encarregà, en
substitució de José Sabín
Pérez, de la 37 Divisió de l'Exèrcit
republicà fins
el 29 de març de 1939 quan cessaren els combats. Detingut
pels franquistes al
port d'Alacant (Alacantí, País
Valencià), va ser internat als camps de
concentració d'Albatera i de Porta Coeli.
Aconseguí fugir i, després de creuar
la Península a peu, passà el gener de 1940 a
França, on fou internat al camp de
concentració d'Argelers. Després
s'enrolà en el III Batalló del 23 Regiment de
Marxa de Voluntaris Estrangers amb base a Barcarès i fou
hospitalitzat un temps
a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a causa
d'una malaltia. Quan l'ocupació
de França pels nazis, va ser confinat al camp de
concentració de Sètfonts i
posteriorment treballà de pagès i de llenyataire
a les zones de Montalban i
d'Albertville, alhora que participà en tasques amb la
Resistència francesa i fent
d'estafeta per al grup de resistents dirigit per Francisco
Ponzán Vidal. En
aquesta època contactà amb Manuel
González Marín. Quan la pressió de la
policia
del Govern de Vichy fou insuportable, va marxar cap a París.
Cap el 1944 a la
capital francesa formà part del Comitè Regional
de la CNT (Liberto Ros Garro, Manuel
González Marín, etc.) i va fer amistat amb
Ramón Álvarez Palomo. Després de
l'Alliberament, fou el primer secretari de l'acabat de crear
Comitè Regional
d'Extremadura de la CNT, amb seu a Narbona (Llenguadoc,
Occitània), i tresorer
de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), a París. El
maig de 1945
assistí a París al primer congrés
confederal de l'exili i el 18 de novembre
d'aquell any fou un dels signataris, en nom del Comitè
Regional d'Extremadura
de la CNT, del manifest «Con España o contra
España», sempre des de les files
dels «col·laboracionistes» o«possibilistes», grup del qual assumí la
tresoreria del seu primer Subcomitè Nacional. En aquests
anys entrà a formar
part de la Gran Lògia Maçònica de
França. En 1946 col·laborà en España Libre i
viatjà clandestinament en
missió orgànica a Barcelona (Catalunya), dimitint
poc després del seu càrrec en
el Subcomitè Nacional. Deixà Tolosa de Llenguadoc
buscant feina i es guanyà la
vida fent soles d'espardenyes i d'estibador al port de Marsella
(Llenguadoc,
Occitània). Després s'embarcà de
fogoner en vaixells de passatgers, mercants i
petroliers –realitzà viatges amb un mercant
francès de jueus del nord d'Àfrica,
especialment de Marroc, cap al naixent estat d'Israel–,
però un greu accident
l'obligà a abandonar la navegació i
entrà a fer feina de planxador d'uniformes
en la Marina. En 1957 publicà el llibre El
socialismo, sus medios y sus fines. Conferencia organizada por la
Federación
Local de París i realitzà un llarg
viatge clandestí orgànic arreu de la
Península, on palesà la decadència
confederal. En 1958 publicà a París l'Informe de la misión que he realizado en
España el 14 de febrer al 5 d'abril de 1958. A
finals dels anys cinquanta
formà part de la comissió, amb Cipriano Mera Sanz
i altres, que engegà els
contactes tendents a la reunificació confederal de 1960. En
els anys seixanta
treballà en un taller de confecció i
milità en la Federació Local de París
de
la CNT. En 1965 formà part, amb Antonio Barranco Hanglin i
Calderón, de la
comissió de suport a l'estratègia cincpuntista
i formà part de la tendència agrupada al voltant
del periòdic Frente Libertario.
En 1976, després de
la mort del dictador Francisco Franco,
s'instal·là a Barcelona i participà en
la reorganització confederal i en una de les reunions
preparatòries de
l'assemblea de reconstrucció de la CNT que se
celebrà a Sants. En 1977 col·laborà
en diversos tallers maçònics barcelonins. En 1979
publicà el llibre Recuerdo y
consideraciones de los tiempos
heroicos. Testimonio de un extremeño. En 1983
entrà a formar part, amb el
nom simbòlic de Proudhon,
de la Lògia
Justícia Núm. 7 de la maçoneria. El 21
d'octubre de 1984 participà en un
homenatge públic maçònic davant la
tomba del pedagog anarquista Francesc Ferrer
i Guàrdia. Olegario Pachón
Núñez va morir el desembre de 1996 a Llerena
(Badajoz, Extremadura, Espanya).
Olegario
Pachón
Núñez (1907-1996)
***
El
tinent Félix Padín Gallo
- Félix
Padín Gallo: El 9 de juliol de 1916
neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i
anarcosindicalista Félix
Padín Gallo. Membre d'una família nombrosa i
empobrida, passà fam. Amb 12 anys
començà a treballar en una botiga d'ultramarins i
tres anys després en la construcció,
la seva definitiva professió. Quan tenia 14 anys
s'afilià al sindicat dels seus
germans, la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
després a les Joventuts
Llibertàries. Formà part d'un grup
d'acció amb Porfirio Ruiz Palacios, Alberto
Lucarini Macazaga i Severiano Montes Blanco. Fou molt actiu en aspectes
culturals, de propaganda, en vagues i sabotatges, en aprovisionament
d'armes i
de dinamita –que que acabaren emprant-se el juliol de
1936–, etc. Fou vocal del
Sindicat de la Construcció cenetista, encarregat de la
premsa en les Joventuts
Llibertàries i, en 1935, un dels responsables de propaganda
del Comitè Regional
de la CNT. L'octubre de 1934 fou detingut pels fets revolucionaris
d'aquell
any. Quan esclatà l'aixecament feixista, lluità
com a sergent i tinent en els
batallons d'Isaac Puente i de Buenaventura Durruti fins a la seva
detenció el
16 de juny de 1937 a Burgi (Navarra). Passà sis anys tancat
a presons
(Arrigorriaga, Galdakao i Vitoria), al camp de concentració
de Miranda de Ebro
i a batallons disciplinaris (Guadalajara, Elizondo i
Peñaranda de Bracamonte).
El juny de 1939 es llicencià i tornà a Bilbao,
però un més després tornà a
Miranda de Ebro i a un altre batalló disciplinari per altres
tres anys. Fou
detingut el maig de 1947 per participar en la famosa vaga de Bilbao
d'aquell
any. Buscant feina, en 1954 s'establí a Miranda de Ebro. Un
cop mort Franco,
reactivà la seva militància, convertint-se en
l'ànima de la CNT local. En
aquests anys fou assidu en manifestacions i en reunions anarquistes i
confederals. En 1990 fou observador en el Congrés de Bilbao
i dos anys després
participà en el Certamen Anarquista Mundial (CAM) de
Barcelona. En 1993 assistí
com a delegat de la Regional Nord al Ple Nacional de Regionals de
Barcelona. En
1996 fou delegat al Congrés de CNT i a les
Conferències Nacionals de 1993 i
2000. En 2002 rebé un homenatge a Miranda i, més
tard, participà com a
testimoni en els documentals sobre els camps de concentració
franquistes Rejas de la memoria (2004),
de Manuel Palacios, i Desafectos.
Francoren esklaboak Pirinioetan (2007), d'Edurne
Beaumont i
Fernando Mendiola. El 4 d'agost de 2014
relatà al jutjat de
Miranda de Ebro les seves vivències com a presoner del
franquisme per a la jutgessa
argentina María Servini, dins de la causa instruïda
per crims comesos durant el
règim del dictador Francisco Franco. Félix
Padín Gallo va morir el 7 d'octubre
de 2014 a l'hospital de Miranda de Ebro (Burgos, Castella, Espanya).
Félix
Padín Gallo
(1916-2014)
***
Carlos
Penelas fotografiat per son fill Emiliano (març 2006)
- Carlos Penelas: El 9 de juliol de 1946 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptor, poeta i assagista anarquista Carlos Penelas. Sos pares, exiliats llibertaris gallecs, van ser Manuel Penelas Pérez (1898-1974) i María Manuela Abad Perdiz (1897-1959), i fou el menor de cinc germans d'una família culta, vinculada a la literatura, la plàstica, el teatre i el cinema. Estudià a l'Escola Normal de Professors Mariano Acosta i després va fer Història de l'Art i Literatura a la Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional de Buenos Aires. En 1968, quan encara era estudiant, obtingué el Primer Premi de Poesia i el Primer Premi d'Assaig a l'Escola Normal de Professors. En 1977 guanyà el Premi Arturo Marasso, atorgat per l'Escola Nacional Normal Superior del Professorat Mariano Acosta, amb altres premiats, com ara Julio Cortazar, Raúl Gustavo Aguirre, Ángel Mazzei, Fermín Estrella Gutiérrez i Osvaldo Loudet. Durant els anys vuitanta aconseguí diferents guardons: Faixa d'Honor de la Societat Argentina d'Escriptors (1981), Premi Accèssit de la XII Exposició Fira Internacional de Buenos Aires (1986), Premi Millor Cobertura com a cronista radiofònic (1988), Primer Premi de Poesia Alfonsina Storni (1988), etc. Entre 1983 i 1989 va fer de crític literari en LSI Ràdio Municipal i LRA Ràdio Nacional. En 1984 va ser director dels tallers literaris de la Societat Argentina d'Escriptors (SADE). En 1992 obtingué una menció especial de Poesia en el Concurs Llatinoamericà «Carlos Sábat Ercasty» de Montevideo. A realitzat nombroses gires de conferències arreu d'Argentina i ha participat en nombrosos jurats literaris nacionals i provincials, en taules rodones, congressos, jornades, seminaris, etc. Dictà conferències en les càtedres de Literatura Llatinoamericana de la Universitat de la Corunya, avinentesa que aprofità per viatjar pel país de sos pares, i de la Universitat Autònoma de Madrid. Ha organitzat i coordinat a teatres i centres culturals nombrosos homenatges a escriptors i artistes plàstics (Banch, Pessoa, García Lorca, León Felipe, Ungaretti, Rosalía, Camoens, Montale, Molinari, Luis Franco, Antonio De Ferrari, Rubén Rey, Miguel Viladrich, etc.). Ha col·laborat en nombrosos periòdics, com ara Propósitos, El contemporaneo,Bibliograma, Reconstruir, Pliego de Poesía,Diario Armenia,El Libertario, Diario Galicia, Diario Río Negro, La Vanguardia, Ciudad Libre, Galicia en el Mundo, Nueva Rioja, etc., i es col·laborador permanent del suplement literari del diari La Premsa. Entre la seva obra poètica destaquen Poemas del amor sin muros (1970), Palabra en testimonio (1973),Integración (1975), La gaviota blindada y otros poemas (1975),El libro de las imágenes (1976),La noche inconclusa (1979),Los dones furtivos (1980),La piedra del destino (1983), Finisterre (1985), Al amoroso fuego (1987), Oficio de tinieblas (1988),Cantiga (1989), Queimada (1990), El jardín de Acracia (1990), El corazón del bosque (1992), El mensajero celeste (1993),La mirada roja(1994), El mirador de Espenuca (1995),Guiomar / Cantiga (1996),Antologíaàcrata (1998),El manantial (1998), Valses poéticos (1999), Desobediencia de la aurora (2000),Elogio a la rosa de Berceo (2002),El aire y la hierba (2004),Espejos (2008), Viajero con una soledad (2009), Antología personal (2010), Calle de la memoria alta (2010), Calle de la flor alta (2011), Cafés notables de Buenos Aires II (2011), Poesía reunida (2012), Poemas de Trieste (2013), Álbum familiar (2013), Celebración del poema (2014), Homenaje a Vermeer (2015), Canticos paternales (2015), etc.També ha publicat diversos textos en forma de «plaquetas»: La Comuna (1976), Legendario cielo (1979), Betanzos de los Caballeros (1986), Morbus Sacer (1988), Zonas (1988), El jardín de Acracia (1990), 1492-1992 (1992), Perry 341 (1992), Desolación de la quimera (1993),El nombre de la luna (1994),Tango (1994), Bureaucratie (1997), Canillita (1998),Autobiografía(1998), El exilio final (1998), Roja, amarilla, morada (1999),Poesía(2000), Voces (2002), Oda al deshabitado (2003),Calle de la memoria alta (2010), Luis Franco (2011), Metáfora y sacralidad en la poética de H. A. Murena (2012), etc. D'assaigs i proses, algunes poètiques, podem destacar Intensidad de la palabra (1977),Conversaciones con Luis Franco (1978 i 1991), Poesía y ser (1981),Los gallegos anarquistas en la Argentina (1996 i 1999), Os galegos anarquistas na Arxentina (1996),Anarquía y creación (1997),De Espenuca a Barracas al Sur (2000),El regreso de Walter González Penalas (2001),Diario interior de René Favaloro (2003),Cuaderno del príncipe de Espenuca (2004),Apuntes anarquistas (2004),Ácratas y crotos (2004),Posada del río (2005),Alberto Ghiraldo y suépoca (2005),Literatura argentina. Identidad y globalización (2005), Historia de la Federación Libertaria Argentina (2006), Crónicas del desorden (2006),Emilio López Arango. Identidad y fervor libertario (2007), Romancero de la melancolía (2007),Retratos (2008), Fotomontajes (2009), Poesía argentina contemporánea (2011), La luna en el candil de la memoria (2016), etc. També a publicat nombroses antologies, com ara Poesía política y combativa argentina (1978),Sangre española en las letras argentinas (1983), Libro del padre (1984), Siete poetas y el crimen fue en Granada (1986),Siete poetas y la América invisible (1986),Voces do alén-mar (1995),Namorados da Costa da Morte (2001, amb altres), Ciclo«Poetas del '60». Buenos Aires lee en la voz de sus autores (2004),Luis Franco (2011), Favaloro y La cabeza de Goliat (2013), El trasno de Espenuca (2014),Poesía argentina contemporánea. 50 aniversario (1965-2015) (2015), etc.
---
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada transició, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´Anibal Ramos de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les possibilitats nacionalistes de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´Anibal Ramos El proletariado contra la Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976. I afegia: Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de lindependentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre daltres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per lalliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a lEstatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); Lesquerra nacionalista, avui, monogràfic de la revista Quaderns dalliberament, núm. 7 (febrer 1982); Lindependentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de lÍndex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de lorganització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, dECT, i La Nova Falç, de lOSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu dinformació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)
Anarcoefemèrides
del 10 de juliol
Esdeveniments
Bomba del Liceu (1893)
-«Llei de Repressió de l'Anarquia»: El 10 de juliol de 1894 el Senat espanyol aprova la primera llei antiterrorista de la seva història, la Llei sobre «atemptats contra les persones o dany a les coses comesos per mitjà d'aparells o substàncies explosives». Les lleis anteriors no preveien aquest concepte i només podien aplicar-se penes molt lleus. Es tracta, doncs, d'una actualització del codi penal que, malgrat ser provoca per una situació conjuntural (el terrorisme anarquista), no menciona cap ideologia particular, com esdevindrà posteriorment. No obstant això, s'apunta que es podran declara il·lícites i dissoldre aquelles associacions «que de qualsevol manera es faciliti la comissió dels delictes compresos en aquesta Llei». Se sancionen amb pena de mort o cadena perpètua les explosions«en edifici públic, lloc habitat o on hagués risc per a les persones», independentment dels danys causats. També se sancionen la temptativa, l'amenaça, i la conspiració i proposició per a cometre aquests delictes. També s'equipara l'autoria d'aquests delictes amb la provocació de paraula, per escrit o per impremta a la que seguís perpetració; i es castiga la tinença, fabricació o venda de substàncies o aparells explosius que se sàpiga o se sospiti van destinats a finalitats il·lícites. Se sanciona, també, l'«apologia dels delictes o dels delinqüents penats per aquesta Llei». Una circular de la fiscalia del 13 d'agost de 1897 precisava que el delicte d'apologia «és no només presentar el fet com a laudable i com a meritòria la conducta del que l'executa, sinó disminuir l'enormitat dels delictes presentant els seus autors amb caràcters que tendeixin a fer-los simpàtics i disminuir l'horror que els seus inhumans atemptats han d'inspirar». Per altra banda, es precisa que«el delinqüent al qual al·ludeix l'article 7è (sobre apologia) de la Llei de 1894 no és el declarat tal per resolució irrevocable, sinó aquell al qual s'atribueix la comissió de delictes». S'estableix el jurat com a competent per jutjar aquests delictes i es fa extensiva aquesta llei a les províncies d'ultramar (17 d'octubre de 1895). El 2 de setembre de 1896, després de l'atemptat del carrer barceloní de Canvis Nous, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la de 1894 i apunta a la ideologia política com a element subjacent que configura els delictes com de terrorisme.
***
Full
volant propagandístic del míting d'Equi i de
Greenlhalg
- Míting
d'Equi i de Greenhalg: El 10 de juliol de 1919 se celebra
als locals de la
International Longshoremen's Association (ILA, Associació
Internacional
d'Estibadors) [I. L. A. Hall] de Seattle (Washington, EUA) un
míting de
protesta contra la sentència de tres anys imposada a la
metgessa anarcofeminista
i anarcosindicalista Marie Diana Equi per les seves activitats
llibertàries,
antimilitaristes i sindicalistes. En aquest míting
intervingué, a més de la
doctora Marie Equi mateixa, la militant socialista Kate Sadler
Greenhalgh. Finalment,
l'octubre de
1920 Marie Equi fou tancada a la presó estatal de San
Quintin (Califòrnia, EUA)
per purgar una pena de tres anys, que fou reduïda
més tard a un any i mig
gràcies a un indult del president nord-americà
Woodrow Wilson.
***
Cartell propagandístic d'Umbral
- Surt Umbral: El 10 de juliol de 1937 surt a València (País Valencià) el primer número de la revista anarquista Umbral. Semanario de la nueva era. Més tard canviarà dues vegades de subtítol («Semanario ilustrado» i «Semanario gráfico»). A partir del número 21 (8 de gener de 1938) la redacció passà a Barcelona (Catalunya). Il·lustrada en rotogravat, va ser editada pel Comitè Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigida per Antonio Fernández Escobés. En el comitè de redacció figuraren Mauro Bajatierra, Joan García Oliver, Frederica Montseny, Federico Urales, entre d'altres. Hi van col·laborar, ja fos amb articles, poesies, dibuixos, il·lustracions, fotos, etc.: Artel, Arturo Ballester, Cabedo, Calibán, Francisco Carames, Carrasco de la Rubia, Castelao, Mercedes Comaposada, Endériz, Jaime Espinar, A. Esteban Mambrilla, Enrique Gómez, Luis de Goya, María Gracia, A. Guerra, Gumsay, Horna, Ben Krimo, Lescarboura, Lobo, López Torrens, Ismael Martí, E. Mistral, Silvia Mistral, Monleón, Pedro Montes, Arsenio Olcina, G. Oliván, Samuel del Pardo, Josep Ros i Llimona, Lucía Sánchez Saornil, Hèctor Sitges, Santana Calero, Federico Urales, Luis Veramón, Pierre Vidry, Máximo Viejo, entre d'altres. Edità dos números extraordinaris, el 19 (20 de novembre de 1937) dedicat a Buenaventura Durruti i el 53 (19 de novembre de 1938) d'ajuda al Madrid assetjat. En sortiren 62 números, l'últim el 21 de gener de 1939, quan la caiguda de Barcelona a mans de les tropes franquistes era un fet.
Naixements
Béatrix Excoffon
fotografiada per P. Vuillot
- Béatrix Excoffon: El 10 de juliol de 1849 neix a Cherbourg (Baixa Normandia, França) la communarde i militant anticlerical Julia Béatrix Euvrie, més coneguda com Béatrix Excoffon. Havia nascut en un família protestant de Cherbourg força rebel a l'autoritat; son pare, Ange Euvrie, rellotger, en 1851 va ser empresonat una temporada per haver denunciat el cop d'Estat de Charles Louis Napoleón Bonaparte. Quan tenia uns 17 anys, Béatrix s'ajuntà a París amb un impressor anomenat Excoffon, del qual prengué el llinatge i amb qui es casà en 1874 i tingué dos infants. Després del 18 de març de 1871, quan va esclatar la Comuna de París, va militar en el Comitè de Vigilància del barri de Montmartre i va esdevenir vicepresidenta del «Club de la Boule-Noire», tot manifestant un anticlericalisme d'allò més virulent. El 3 d'abril de 1871 va encapçalar la manifestació d'unes 800 dones que volia marxar sobre Versalles per explicar les reivindicacions dels parisencs, però va convèncer la multitud que era millor socórrer els ferits. Amiga de Louise Michel, va esdevenir com aquesta infermera d'ambulància, primerament al fort d'Issy i després a la barricada de la plaça Blanche tenint cura del ferits. No dubtà a creuar les línies de les tropes de Versalles per rescatar combatents del fort d'Issy. Detinguda quan la caiguda de la Comuna, va ser internada, com Louise Michel, al camp de Satory, on patí brutalitats, privacions i vexacions de tota mena. El 13 d'octubre de 1871, el IV Consell de Guerra la va condemnar a la deportació en fortalesa fortificada, pena que li serà commutada mesos més tard per 10 anys de presó, però la seva«bona conducta», segons les religioses, la va portar a ser alliberada el 26 de setembre de 1878. La data i el lloc de defunció ens són desconeguts.
***
Belén
de Sárraga durant una gira propagandística per
Andalusia (1900)
- Belén de
Sárraga: El 10 de juliol de 1872 neix a
Valladolid (Castella, Espanya) la mestra,
metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona,
lliurepensadora, espiritista,
anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de
Sárraga Hernández,
també citada Zárraga.
Fou la filla
primogènita de Vicente de Sárraga, militar
republicà i maçó procedent d'una
família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa
Hernández Urgón, jove
de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos
pares es decidissin
a casar-se civilment. Després de recórrer
diverses ciutats peninsulars, en 1880
es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on
conegué sos familiars i
posteriorment estudià magisteri, a instàncies del
seu avi, Fernando Ascensión
de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de
l'Ensenyança Normal de San Juan
de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a
Espanya i poc temps després es
produí la separació matrimonial de sos pares, fet
escandalós que donà molt que
parlar aleshores. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
republicans
federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant
de comerç, republicà
i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a
viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894
es casà --la parella tingué tres infants
(Libertad, Demófilo Dantón i Víctor
Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era
coneguda aleshores, estudià medicina
a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta
contra la destitució
d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva
excomunió vaticana per la
publicació de l'obra Historia
Natural.
En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon,
Mikhail Bakunin i Piotr
Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall,
Eduardo Benot i Nicolás
Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de
Stäel, George Sand i
Louise Michel; també col·laborà en la
revista espiritista barcelonina La Luz del
Porvenir. En 1895 fundà a
València la Federació de Grups Femenins. En 1896
formà part de l'Associació de
Dones Lliurepensadores del barri barceloní de
Gràcia, organització que va ser
prohibida pel governador i que implicà la seva
detenció. De bell nou a
València, intervingué en campanyes i
manifestacions en suport de la
independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896
va ser detinguda
durant una manifestació independentista i empresonada. A
finals de 1896
s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part
de la lògia «Severidad». Aquest
mateix 1896 dirigí el periòdic La
Conciencia Libre. En 1897 presidí
l'Associació General Femenina de València.
A finals de 1897 fundà a Màlaga la
Federació de Societats de Resistència, que
arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80
societats. Després passà a
viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu
Obrer Republicà,
dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes
Fermín Salvochea i Pedro
Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà
l'Associació de Dones Lliurepensadores
de Maó. Sembla que també milità, amb
Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala,
en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat
en 1900. Aquest mateix 1900
s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que
ho va fer, partit
del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903
actuà especialment
a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900
creà la Societat Progressiva
Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad
Gustavo en suport als presos de
Jerez en la citada ciutat i el març de l'any
següent rellançà La
Conciencia Libre a Màlaga. En 1901
defensà l'ensenyament laic en una conferència a
Badajoz. En 1902, amb Alejandor
Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i
pagesos, a més de
societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova
residí amb Soledad Areales i en
1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta
ciutat La Conciencia Libre,
publicació molt
llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova
formà part de la societat
llibertària «Los Amigos del Progreso» i
participà activament en l'organització
de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés
de Lliure Pensament de Ginebra
(Ginebra, Suïssa) en representació de
més de vuitanta societats, sobretot
malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió
Republicana. El 4 de setembre de 1904
va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un
discurs pronunciat
contra el general Camilo García de Polavieja, censurant
aquest per
l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la
independència de Filipines José
Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz
(Tenerife, Canàries). En
1906 representà una lògia
maçònica en el Congrés de Lliure
Pensament de Buenos
Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i
s'establí a l'Uruguai, on fundà
l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910
dirigí el periòdic El
Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí
al Congrés Internacional Femení celebrat a
l'Argentina, el qual l'anomenà
presidenta honorària. Durant els anys posteriors
recorregué el continent
americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic,
Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú,
Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el
feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el
desigual repartiment
de la riquesa, la guerra colonial, la militarització
l'ensenyament juvenil,
l'explotació laboral infantil, els atemptats
ecològics, la desigualtat dels
fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de
1913 va fer
una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta,
Concepció, Santiago, Iquique,
Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou
força
reeixida: el periòdic La
Razón li
edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es
crearen centres femenins
anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor
Recabarren, Salvador
Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc.
En 1914 publicà a Lisboa
(Portugal) El clericalismo en
América. A
través de un continente, sorgit arran dels seus
viatges per Amèrica. Entre
1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915
formà part del Consell
de Govern de la maçònica Federació
Argentina d'«El Derecho Humano», on
assolí
el grau 33. Instal·lada a Mèxic,
dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos
Nuevos i en 1926 obtingué la
nacionalitat mexicana. En 1931, després de la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península. En 1933
encapçalà la candidatura dels republicans
federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la
Comissió Nacional del
Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf
franquista, s'exilià a
França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital
asteca entrà a formar part de
l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de
confluència entre anarquistes i republicans
federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i
els seus escrits es
troben dispersos arreu de diferents publicacions
llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El
Despertar
de los Trabajadores, El Obrero,El Porvenir del Obrero, La Protesta, etc. A més de les
citades,
entre les seves obres podem destacar Minucias.
Poesías (1902), Congreso
Universal de
Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias
sociológicas y de crítica religiosa
(1913), La evolución de los
pueblos y las congregaciones religiosas.
Conferencies (1915), La iglesia en
la
política (1923), Conferencia
sustentada per la eminente oradora Belén de
Sárraga el domingo 4 de mayo de
1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo
Puerto,
organizada por la Agrupación Socialista de La Habana
(1924), La papisa Juana. Testimonio
histórico contra
el origen divino del Papado (1931) i El
vicariato divino (1931). Belén de
Sárraga va morir el 10 de setembre de
1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a
conseqüència d'una nefritis i gairebé en
la
misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus
maçònic i
posteriorment incinerades.
***
Francesc
Layret
- Francesc
Layret i Foix: El 10 de juliol de 1880 neix a Barcelona
(Catalunya) el polític republicanofederal i advocat
laboralista Francesc Layret
i Foix. Nascut en una família benestant,
propietària d'un taller de
rellotgeria, de conegudes simpaties republicanes, quan tenia dos anys
va patir
una paràlisi i sempre va caminar tolit amb crosses. A partir
de 1895 va ser
company de batxillerat de Lluís Companys al Liceu Poliglot,
i en 1898 va
començar a cursar Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona. En
1900 va contribuir
a la fundació de l'Associació Escolar Republicana
i a la creació de l'Extensió
Universitària, la missió de la qual era divulgar
la cultura entre la classe
obrera i que va comptar amb el suport d'un grup de professors
universitaris
republicans (Rodríguez Méndez, Odón de
Buen, Marínez Vargas, etc.). Va redactar
els estatuts de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, i va ser-ne
president el 1905,
any que va ingressar en la Joventut d'Unió Republicana i es
va doctorar amb la
tesi La societat primitiva, concepte i investigació.
Va ser elegit
regidor de Barcelona pel districte VII i va participar activament en
Solidaritat Catalana, tot entrant en contacte amb el nucli dissident de
la
Lliga Regionalista, que va crear el Centre Nacionalista
Republicà en 1906. Com
a regidor va ser un dels promotors del Pressupost de Cultura en 1908,
que
preveia uns centres escolars municipals on l'ensenyament hauria de ser
impartit
en català, amb coeducació i llibertat religiosa.
Va ser un dels fundadors en
1910 de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual
es va separar en
1914, com a protesta pel pacte de Sant Gervasi amb els lerrouxistes. En
1915 va
contribuir a la creació del Bloc Republicà
Autonomista, amb Lluís Companys,
Marcel·lí Domingo i Gabriel Alomar. Com a advocat
va iniciar en aquests anys la
defensa de treballadors davant els tribunals, i la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) li va confiar la majoria de les causes contra els
anarcosindicalistes. També va defensar judicialment els
militants de la Unió de
Rabassaires de Catalunya. Va impulsar el nou diari La Lucha
(1916-1919),
que es va distingir per les campanyes a favor del republicanisme, el
nacionalisme i l'obrerisme. En 1917 va defensar els obrers ferroviaris
de
Saragossa acomiadats en la important vaga d'agost d'aquell any en un
procés
llarg i dur. Va ser el principal dirigent del nou Partit
Republicà Català
(1917) --amb Lluís Companys, Marcel·lí
Domingo i Ramon Noguer i Comet--, que
significava un nou esforç per a donar perspectives
polítiques als problemes
socials. Va ser derrotat per un marge escàs en les eleccions
per diputat de
Girona en 1918. Va participar en la campanya per a l'autonomia de
Catalunya. En
1919 va ser elegit diputat per Sabadell i va denunciar en les Corts amb
energia
la política social, l'administració de l'Estat i
la funció de l'Exèrcit --celebrat
va ser el seu discurs on denunciava la situació repressiva
que patia el
proletariat català després de la vaga de la
Canadenca. En els moments de màxima
repressió contra la CNT, sota el govern de
Martínez Anido, va ser assassinat el
30 de novembre de 1920 per pistolers del Sindicat Lliure, a sou de la
patronal
catalana i amb la complicitat de l'autoritat governativa, a la porta de
casa
seva (carrer Balmes, 26) de Barcelona (Catalunya), quan anava a
interessar-se
al
Govern Civil pels dirigents cenetistes, entre ells el seu amicíntim Salvador
Seguí, i per Lluís Companys, que havien estat
detinguts i van ser deportats
aquell mateix dia a Maó. Es creu amb fonament que el
mercenari que va
assassinar Layret va ser Paulí Pallàs, fill del
militant anarquista del mateix
nom que va atemptar contra el general Martínez de Campos el
24 de setembre de
1893 i que va ser afusellat a Montjuïc el 6 d'octubre d'aquell
any. L'endemà de
l'assassinat de Layret va haver una gran vaga general de protesta a
Barcelona,
i l'enterrament, el 2 de desembre, va constituir una impressionant
manifestació
política. El seu assassinat va quedar impune. Un monument
seu, obra de Frederic
Marès, inaugurat el 1936 a la plaça de Goya, va
ser desmuntat en 1939, en
acabar la guerra civil i reinstal·lat al mateix lloc el 27
de maig de 1977. El
21 de novembre de 1970 va ser estrenada l'obra teatral de Maria
Aurèlia Capmany
i Xavier Romeu Jover Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de
Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya; i poc
després, Joaquim
Ferrer li va dedicar una biografia, Francesc Layret
(1971 i 1999).
Francesc
Layret i Foix (1880-1920)
***
Notícia
de la condemna de Lucien Coussinet apareguda en el diari
parisenc Le
Rappel del 5 de novembre de 1920
- Lucien Coussinet: El 10 de juliol de 1883 neix a Montereau-Fault-Yonne (Borgonya, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Lucien Coussinet. Fill d'un sabater i d'una planxadora, esdevingué fuster. El juny de 1908, com a secretari general del Sindicat de la Construcció de Montereau de la Confederació General del Treball (CGT), dirigí una vaga de diverses professions (paletes, fusters, serrallers i lampistes) que durà més d'un mes. En 1909 va ser nomenat secretari de la Unió dels Sindicats de la Regió de Montereau de la CGT i portà una activa propaganda sindicalista al departament de Sena i Marne, però no aconseguí, mancat de recursos, organitzar una secció interdepartamental. El 13 de maig de 1911, durant una conferència del diputat Dumesnil a Montereau per a explicar les jubilacions obreres, va fer votar una ordre del dia contra les cotitzacions obreres i exigí la reintegració els ferroviaris destituïts. Entre el 3 i el 6 de gener de 1912 organitzà una vaga de terrelloners de Montereau i dies després dimití del secretariat de la Unió de Sindicats per a anar a treballar a París (França), on esdevingué secretari del Sindicat de Fusters. El 25 de novembre de 1912 va ser condemnat per l'Audiència de París«per provocació a la desobediència i a la deserció de militars», juntament amb altres 18 companys del Comitè Intersindical de la Construcció, a tres mesos de presó després d'haver repartit a les casernes propaganda antimilitarista l'agost d'aquell any. Exempt de fer el servei militar, aquest estatus va ser mantingut el 26 de desembre de 1914. Quan esclatà la Gran Guerra, era membre de la Comissió Executiva de la Federació de la Construcció. Quan acabà el conflicte bèl·lic, col·laborà en el periòdic«sindicalista, llibertari, socialista i internacionalista» parisenc La Plébe (1918). El juliol de 1918, en el Congrés de la Federació de la Construcció, representà el Sindicat de Fusters de la regió parisenca i el desembre d'aquest any va ser reelegit membre de la Comissió Executiva Federal. Després va ser nomenat secretari del Sindicat de Fusters de París i tresorer de la 18 Regió Federal (regió parisenca). El 8 d'abril de 1920 va fer un míting a la Salle Cambronne per preparar els actes del Primer de Maig i pel seu discurs va ser denunciat el mes següent, juntament amb Sébastien Faure, per «provocació a l'assassinat i al pillatge». L'11 de setembre de 1920 participà en un míting a Clichy (Illa de França, França), organitzat per la Federació Comunista Anarquista (FCA), a favor de l'amnistia i contra la intervenció a Rússia; detingut amb Julien Content, gerent de Le Libertaire, i Letourneur, va ser acusat de«provocació a l'assassinat i per apologia de fets criminals» per les seves paraules en aquest míting en suport d'Émile Cottin, autor de l'atemptat frustrat contra Georges Clemenceau, president del Consell de Ministres; jutjat el 28 d'octubre d'aquell any, el 4 de novembre de 1920 va ser condemnat pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó i a 500 francs de multa per «intrigues anarquistes», que purgà, sembla, a la presó parisenca de La Santé. Després de l'escissió sindical, milità en la Federació Unitària de la Construcció de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i fou representant el Sindicat de Fusters de París. En 1922 fou nomenat membre de la Comissió Executiva de la Unió dels Sindicats Unitaris del departament del Sena i membre del Comitè Departamental dels Comitès Intersindicals. El setembre de 1927 acudí com a secretari del Sindicat de Fusters parisenc al XI Congrés de la Federació Unitària de la Construcció de la CGTR celebrat a Bordeus (Aquitània, Occitània). El 10 de juny de 1924, segons un informe policíac, intervingué, en nom de la Unió Anarquista (UA), en un míting celebrat a la Sala de la Grange-aux-Belles de París contra la repressió desencadenada per la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, on demanà l'amnistia integral, fins i tot a Rússia. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Notícia
referent a Pierre Berteletto apareguda en el diari parisenc Le Matin del 21 de
maig de 1921
- Pierre Berteletto: El 10 de juliol de 1886 neix a Chambéry (Savoia, Arpitània) el sindicalista, antimilitarista i propagandista anarquista Pierre Berteletto, també citat Bertheletto. El 28 d'abril de 1918 parlà, amb Méric i Couergon, en la reunió sindical dels metal·lúrgics de les fàbriques de guerra d'Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) celebrada a la Sala Moriat de la citada localitat. La seva militància sindicalista jugà un important paper durant les vagues de 1920 i entre el 14 i el 15 de novembre d'aquell any prengué part en el I Congrés de la Unió Anarquista (UA), que se celebrà a la Sala Cambronne de París (França), i del qual va ser secretari. En 1921 va ser membre del Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) i també formà part del grup anarquista del XIII Districte parisenc. Antimilitarista membre de la«Lliga dels Refractaris», el seu domicili va ser escorcollat en diferents ocasions a la recerca de propaganda antimilitarista, com ara el 15 d'abril i el 20 de maig de 1921. Amb Maurice Pfister (Fister), Lucien Haussard i Maurice Vandamme (Mauricius), assistí al Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 a Berlín (Imperi Alemany). El gener de 1922 es personà amb Louis Lecoin, en nom de Le Libertaire, a la seu del periòdic comunista L'Humanité per protestar per un article d'Humbert-Droz aparegut en Le Bulletin Communiste on els anarquistes eren titllats de«contrarevolucionaris». En 1922 fou nomenat tresorer de l'UA i entre gener de 1922 i març de 1924 fou gerent de La Revue Anarchiste. La seva gestió de la Llibreria Social suscità crítiques i va ser reemplaçat per André Colomer. Desconeixem la data i el lloc de la seva defuncíó.
***
Foto
policíaca de Giovanni Ponza (10 de gener de 1913)
- Giovanni Ponza: El
10 de juliol de 1891 neix a Acelh (Piemont, Itàlia)–algunes
fonts assenyalen el 15 de juliol de 1891 a Torí (Piemont,
Itàlia)– l'anarquista
Giovanni Antonio Ponza, també conegut en la seva
versió francesa Jean-Antoine Ponza,
i que va fer servir
diversos pseudònims (David Venancio
Cabezón, Ramón
Pallás, Jean Donel,
etc.). Fill d'una família
benestant, son pare es deia Luigi Ponza, enginyer militar retirat, i sa
mare
Giovanna Maria Calandra. Rebé una educació
exquisida i quan encara estudiava a
l'institut, fugint del servei militar, abandonà sa
família, amb la qual tenia
constants problemes per les seves idees, i marxà primer a
Gènova (Ligúria,
Itàlia) i després a Marsella
(Provença, Occitània), on s'embarcà
rumb cap a l'Argentina.
A Buenos Aires entrà ràpidament en contacte amb
els cercles anarquistes
italians, espanyols i russos i, gràcies a saber el
francès i altres moltes
llengües (alemany, anglès, castellà,
etc.), treballà un temps en la Companyia
Francesa de Ferrocarrils, d'on, després d'una vaga de
ferroviaris, va ser
acomiadat de la feina i expulsat del país. Passà
al Brasil, on per les seves
activitats anarquistes va ser també expulsat. A Montevideo
(Uruguai) restà uns
mesos i entrà en contacte amb diversos companys,
especialment amb el Comitè de
Propaganda per a la Revolució Espanyola (Monet, Miguel
Moreno, Nieves, Alejandro
Sus, etc.). Posteriorment es traslladà a l'Argentina, on es
relacionà amb els
anarquistes Antonio Buffa (L'Odiato di
Girifalco);
Schultz, implicat en un atemptat a Londres (Anglaterra) contra el rei
Alfons
XIII d'Espanya; Simón Radowitzky, autor de l'atemptat contra
el coronel Ramón
Lorenzo Falcón; i Iván Romanoff, autor de
l'atemptat del Teatre Colón del 26 de
juny de 1910. En aquesta època
col·laborà en el periòdic anarquista La Protesta i es relacionà
molt amb un
dels seus redactors, l'anarquista espanyol Eduardo García
Gilimón (Eduardo Gilimón).
Expulsat novament de
l'Argentina, marxà cap a Montevideo, on el 26 de novembre de
1910 s'embarcà
rumb cap a Barcelona (Catalunya). En contacte amb els anarquistes
catalans,
aconseguí un certificat a nom de David
Venancio Cabezón, signat per Pedro (o Miguel)
Permañer, secretari del
periòdic Solidaridad Obrera,
i un
altre a nom de Ramón
Pallás, i amb
aquesta documentació arribà a Marsella, a Comina
(Llenguadoc, Occitània), a
Bordeus (Aquitània, Occitània), i, a
començament de 1911, a París (França).
En
arribar a la capital francesa entrà en contacte amb Charles
Albert, qui li va
proposar fer una gira propagandística arreu de l'Argentina i
li va ajudar
econòmicament amb dos francs i una carta de
recomanació per a Auguste Savoie,
secretari de la Unió de Sindicats del Sena. Aquestúltim li va lliurar una
carta de recomanació per al Sindicat d'Hoteleria, per
aconseguir feina al
Restaurant Internacional, i altre per al Sindicat d'Empleats de
Comerç. Volia
establir relacions amb Charles Malato, però aleshores aquest
no era a París. En
aquesta època vivia al domicili dels anarquistes espanyols
Miguel Ruiz i
Antonio Llanas, al número 13 del carrer Caillié,
i posteriorment al número 3
del carrer Austerlitz, al domicili de l'inventor «d'una
màquina hidràulica». En
un informe policíac realitzat durant la tardor de 1911
assenyalava que era un
especialista en explosius i que freqüentava un bar del carrer
Cujas on es
reunien anarquistes italians, espanyols i russos. Desaparegut per a la
policia
parisenca, va ser detingut per vagabunderia a Marsella i el 13 de
juliol de
1911 se li va decretar l'expulsió del país. En
aquesta època feia vida sota el
nom de Jean Donel, nascut el 16 de
juliol de 1891 a Montevideo. Passà a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on el febrer de
1913 va ser detingut, sota el nom de André-Joseph
Ponza, en flagrant delicte de desvalisament, tot pretenent
passar per detectiu
privat i agent de seguretat. Jutjat, l'11 de març de 1913 va
ser condemnat a un
any de presó i 10 anys d'expulsió
il·limitada del territori de la Confederació
Helvètica. El 24 de gener de 1914 va ser expulsat de
Suïssa i arribà a Londres,
on va ser controlat per la policia al barri francoitalià. A
partir d'aquest
moment es va perdre el seu rastre.
***
Documentació
falsa d'Ersilio Belloni a nom de Leone Daia (1930)
- Ersilio
Belloni: El 10 de juliol de 1902 neix a Milà
(Llombardia, Itàlia) l'anarquista
individualista i resistent antifeixista Ersilio Belloni, conegut com Armando. Sos pares es deien Carlo
Belloni i Maria Dovera. Mecànic de professió, en
1922 va ser fitxat com a
membre d'un escamot d'«Arditi del Popolo» i
denunciat per lesions a un
feixista, però va ser absolt per manca de proves.
També fou sospitós d'haver matat
el feixista Ugo Pepe, però en 1923 va ser absolt per manca
de proves. En 1924
pertanyé a la cèl·lula comunista«Gadda» a l'establiment Caproni del barri
milanès de Taliedo, on treballava de mecànic. No
obstant això, en 1926 es
declarà netament anarquista, concretament
anarcoindividualista i tolstoià. El 4
d'abril de 1926 va ser detingut amb Gerardo Lanidi per repartir
manifests de la
Unió Anarquista Italiana (UAI), pamflets impresos a
Milà per l'anarquista Ciro
Baraldi i els quals van ser segrestats a Bolonya i a Ravenna.
Posteriorment fou
novament detingut a casa de l'anarquista Enrico Sabbatini, a Vignola
(Emília-Romanya, Itàlia), per propaganda
anarquista, però va ser posat en
llibertat per manca de proves. En 1927 es va refugiar a Bellinzona
(Tizino,
Suïssa), on rebé el suport d'Antonio Gagliardi i
Giuseppe Peretti per arribar a
París. A la capital francesa conegué Camillo
Berneri, Gaetano Salvemini i
Eugenio Girola. Després d'un temps a Luxemburg,
retornà a París, on contribuí a
la represa del periòdic Lotta
Anarchica.
Amic de l'anarquista Gino Bibbi, aquest li confià una bomba
amagada en un termos.
Més tard, el 22 de gener de 1931 a Lugano (Ticino,
Suïssa), es reuní amb el
republicà Randolfo Pacciardi i poc després, amb
el també republicà Luigi
Delfini, passà del Ticino a la vall de Muggio amb l'ajuda de
contrabandistes,
amb la intenció de fer un atemptat contra la vida de Benito
Mussolini. El 6 de
febrer de 1931 va ser detingut a Roma portant una pistola i
documentació falsa;
Delfini fou arrestat el 2 de març. Jutjat pel Tribunal
Especial Feixista el 25
de juny de 1932, va ser condemnat per complot i intent d'assassinar el
Duce a
30 anys de presó i a 10 anys de vigilància
especial. La pena es va veure
reduïda a 19 anys per diverses amnisties i la purgà
a les presons de
Castelfranco Emilia i de Torí. Les dures condicions
carceràries el van portar a
oferir el seus serveis a la policia, que aixecà un memorial
i una sol·licitud
de gràcia el maig de 1938, però va ser rebutjada.
Hospitalitzat per motius de
salut a l'illa de Pianosa, en 1943 va ser traslladat a la Casa Penal de
Saluzzo
(Piemont, Itàlia). La seva excarceració s'havia
de produí el 6 de febrer de
1950, però els partisans l'alliberaren el gener de 1945.
Entre el 25 de març de
1945 i el 8 de juliol de 1945 lluità com a
partisà, sota el nom d'Armando,
en la 181 Brigada de la 11
Divisió «Garibaldi» al Piemont. Ersilio
Belloni va morir el 19 de juliol de
1978.
***
Carlo
Oliva
- Carlo Oliva: El 10
de juliol de 1943 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) l'escriptor, assagista,
periodista, traductor, professor, locutor radiofònic i
llibertari Carlo Oliva. Es
llicencià en filologia clàssica de la
mà de Raffaele Cantarella i a partir de
1967 començà a ensenyar literatura antiga i
moderna en alguns instituts de la
perifèria milanesa fins que acabà en l'Institut
Parini de Milà, on passà els últims
13 anys de docència fins el 1990. Apassionat per
l'ensenyament, s'ocupà de
problemes docents, des de l'escola a la problemàtica
juvenil, col·laborant en
diferents publicacions (Il Corriere della
Sera, Golem l'Indispensabile,Linus, Ombre
Rose, Quaderni
Piacentini, etc.). Durant la seva joventut
participà activament en el
moviment estudiantil, milità en el Partit Radical i, a
principis dels anys
setanta, en Lotta Continua (LC, Lluita Continua). També
combaté en els fronts
antimilitarista i anticlerical. A partir de 1986
col·laborà assíduament en la
publicació anarquista A-Rivista
Anarchica.
Formà part de la directiva de la Societat de Cultura
Metodològica-Operativa, al
costat del seu amic Felice Accame. Amb Accame portà durant
més de vint anys el
programa «La caccia, caccia all'ideologico
quotidiano», retransmès per Radio
Popolare. En la mateixa cadena radiofònica portà
el programa «Gialloliva», on
comentà llibres de novel·la negre,
policíaca i de misteri, gènere del qual era
un apassionat i del qual traduí a l'italià
nombroses autors (James Crumley, James
Ellroy, Richard Ford, Jim Harrison, Jim Thompson, George Dawes Green,
etc.). En
1993 publicà, amb Massimo Cirri i Sergio Ferrentino, el
llibre Il misterio del vaso cinese,
que tingué
un gran èxit i va ser publicat en còmic en la
revista Linus i emès
radiofònicament en 17 episodis per Radio Popolare.
Trobem articles seus, algunes vegades fent servir el
pseudònim Orbilius, en
nombroses publicacions
periòdiques, com ara Liberazione,M. La rivista del mistero, Nuovi Argomenti, S,
etc. És autor d'Il
movimento studentesco e le sue lotte (1969, amb Aloisio
Rendi), Il caso del nastro mancante
(1988, amb
Massimo Bonfantini), I maestri del giallo
(1990, amb Massimo Bonfantini), Tra di
noi. Storie di sorpannaturale urbano (1992), Il
caso del nastro mancante (1992, amb Massimo A. Bonfantini), Un autre monde (2000), Storia
sociale del giallo (2003), Giallo
popolare. Il poliziesco alla radio
(2013, pòstum), etc. Malalt, hagué de patir
nombroses hospitalitzacions. Carlo
Oliva va morir durant la nit del 23 al 24 de setembre de 2012 a la
Clínica Capitonio
de Milà (Llombardia, Itàlia).
***
Stuart
Christie
- Stuart Christie: El 10 de juliol de 1946 neix a Partick (Glasgow, Escòcia) el militant anarquista, activista revolucionari internacionalista, escriptor i editor Stuart Christie. En 1962 s'adhereix a la Federació Anarquista de Glasgow. L'11 d'agost de 1964 es detingut a Madrid i acusat de ser membre de Defensa Interior i de portar explosius a altre anarquista, Fernando Carballo Blanco, amb la intenció de cometre un atemptat contra Franco. L'1 de setembre de 1964 el Consell de Guerra condemna Carballo a 30 anys de presó i a Christie a 20. Al Regne Unit, un comitè, encapçalat per Bertrand Russell i per Jean-Paul Sartre, mobilitza l'opinió pública pel seu alliberament. El moviment anarquista internacional es va manifestar, especialment la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Nombroses accions violentes es realitzaren arreu, com ara la del 18 d'agost de 1967 a Londres contra els automòbils de l'ambaixada espanyola --acció reivindicada pel Grup 1r de Maig. El 21 de setembre de 1967, Christie va ser alliberat després de passar tres anys a la presó de Carabanchel gràcies a la pressió internacional. En 1970, a Londres, amb Albert Meltzer, va crear el periòdic Blac Flag (Bandera Negra) i va tornar donar vida la xarxa de suport mutu i de solidaritat internacional amb els anarquistes víctimes de la repressió: Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista). Els seus secretaris successius van ser tirotejats per la policia, com ara l'alemany Georg Von Rauch, o bé «suïcidats», com l'italià Giuseppe Pinelli. Christie va ser detingut a finals d'agost de 1971, amb altres sis anarquistes, inculpats de pertànyer al grup d'activistes Angry Brigade (Brigada Iracunda) que havia comès diversos atemptats. El procés en va començar el 20 de maig de 1971 i va acabar-ne el 6 de desembre. Quatre inculpats van ser condemnats a dures penes de presó, però Christie va ser absolt després de passar 18 mesos en presó preventiva. És coautor amb Meltzer del llibre The floodgates of anarchy (1970), i ha escrit The investigative researcher's handbook (1983), Stefano delle Chiaie. Portrait of black terrorist (1984), A study of the Revolution in Spain (1936-1937) (1998) i We, the Anarchists! A study of the Iberian Anarchist Federation (1927-1937) (2000). Ha publicat una autobiografia, The Christie file, en tres volums: My granny made me an anarchist (2002), General Franco made me a terrorist (2003), Edward heath made me angry (2004). Christie ha creat diverses editorials anarquistes: Cienfuegos Press (1972), Refract Publications (1982), Meltzer Press (1996) i Christiebooks. Actualment viu a Hastings, al sud d'Anglaterra.
---
El poder militar de la Xina (1).
La informació sobre el poder militar de la Xina és a l'abast dels internautes. A You Tube es troba molta d'informació sobre el tema.
La cosa va així, jo crec: La gran nació asiàtica aplica de manera sistemàtica els seus formidables avenços científics i tecnològics al camp militar.
Com a mostra d'això, en aquesta web, incloc dos posts que fan palès el poder militar xinès. Vegeu-los:
Chinese Super Rocket makes the whole world terror 2016 - YouTube
Aina Sastre assumirà la Direcció Insular de Política Lingüística de la institució després que el PP l’hagués eliminat la passada legislatura.
Aina Sastre es posarà al capdavant d’una àrea molt demandada i que no existia fins ara, ja que en la passada legislatura el PP la va eliminar. Ara, amb la remodelació dels departaments per assumir les noves competències, s’ha aprofitat per crear de bell nou la Direcció Insular de Política lingüística.
«Parlam d’una àrea que és important. El Consell és una institució implicada amb els nostres valors, com són la llengua i la nostra cultura. És part de l’ADN de MÉS», ha explicat el president de la institució, Miquel Ensenyat.
Aina Sastre és llicenciada en Traducció i Interpretació i les seves primeres feines al Consell seran elaborar un pla de feina per als pròxims dos anys i que tindrà com a eix principal la dinamització lingüística dels municipis.
Així mateix, també impulsarà campanyes de coneixement de l’ús del català per a joves i nouvinguts, i donaran suport a la producció en català i acabaran de donar impuls al Reglament de normalització lingüística del Consell de Mallorca.
Sastre compaginarà la seva tasca com a directora insular de Política Lingüística amb la regidoria de Cultura de MÉS per Alaró. Cal desatacar que és la primera dona cossiera del municipi.
Es veu que la consigna és moure el president Antich per davant les càmeres, fer-lo comparèixer en com més escenaris millor, sempre portador d'un missatge d'optimisme més o menys raonat -contradicció en els termes-, de coratge, de fe. (Guillem Frontera)
La pel·lícula del darrer any
Guillem Frontera | 20/07/2010 |
Es veu que la consigna és moure el president Antich per davant les càmeres, fer-lo comparèixer en com més escenaris millor, sempre portador d'un missatge d'optimisme més o menys raonat -contradicció en els termes-, de coratge, de fe. Costarà, però superarem aquest tràngol, seria el missatge, reduït imperdonablement per la persona que em comenta l'estratègia per a aquest any electoral. Podem, ens en sortirem. Si no m'enganyen, aquest missatge es repetirà fins a l'arcada. Però, digui'm, vostè que ho sap tot, que s'asseu davant el teclat i arregla el món amb dues passades de pantalla; digui'm quina altra cosa es pot fer en aquests moments. Certament, poca cosa més. Lectures positives de dades negatives. Això que ens arriba al coll no és fema, només en fa l'olor. El vaixell fa aigua, però són més les aparences que la realitat. Ja se sap, les vies d'aigua són molt espantoses. I fer jocs de paraules: preocupació, sí, però no desànim. Siguem crítics, però no alarmistes. Sentit de la responsabilitat versus derrotisme.
Un bell discurs. Un bell discurs si resultàs una mica convincent, si el president tengués capacitat d'injectar-nos el seu coratge, l'optimisme, la seva seguretat en una deriva favorable del curs de les coses. Però, no sabem si per sort o per desgràcia, tenim un president de govern que no menteix bé -i això és bo- perquè no convenç -i això m'atreviria a dir que no és bo. La sinopsi promet. L'escaleta... té coses. El guió és passable. La direcció, molt fluixa. La interpretació no ens arriba a commoure, no ens sentim identificats, ni tan sols propers, al personatge. Tal vegada convendria reconduir la ficció de cap a una cosa més coral, sense un protagonista omnipresent i omniscient: la força rau en un esplet de secundaris que, filtrats per un càsting rigorós, poden dotar la història d'un aire de versemblança (que l'espectador sempre agraeix).
Per què no mira d'oferir un also starring a alguns excel·lents i silenciosos governants de la coalició, que han obtengut tan poc paper durant aquesta legislatura malgrat la feina que han desenvolupat? És clar, no es tracta d'anar plegats en llista, sinó de donar consistència -perdó, versemblança- al missatge i evitar aquesta sensació de buit, d'artificiós, que ara es transmet. En fi, alguna cosa s'hauria de fer per evitar que es repetís la calamitosa etapa final del I Pacte de Progrés, quan semblava que ningú no sabia si volia guanyar les eleccions o li era ben igual perdre. Allò va ser una pel·lícula de por. Ara se n'anuncia una de tedi.
dBalears
No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)
Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich (un article dabril de 2002)
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.
Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.
El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.
Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.
Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.
Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.
I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.
Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.
Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.
El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.
(1-IV-02)
Anarcoefemèrides de l'11 de juliol
Esdeveniments
Portada del primer número de L'Indépendant
- Surt L'Indépendant: L'11 de juliol de 1891 surt a Commercy (Lorena, França) el primer número del periòdic quinzenal L'Indépendant. Organe des Travailleurs. Portà l'epígraf anarcocomunista: «A cadascú segons les seves forces, a cadascú segons les seves necessitats». Creat per Eugène Humbert i Eugène Mariatte, que exercí de gerent, tingué el suport del grup anarquista«Liberté» de Nancy. D'aquesta publicació només sortiren tres números, l'últim el 22 d'agost de 1891.
***
![Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]](http://www.estelnegre.org/documents/liardcourtois/liardcourtois01.gif "Cartell de l'acte [IISH-Amsterdam]")
Cartell
de l'acte [IISH-Amsterdam]
- Conferència de
Liard-Courtois: L'11 de juliol de 1903 se celebra a la
Sala del Casino de París
(França) la conferència, pública i
contradictòria, «Révolution,
procréation»
(Revolució, procreació) a càrrec del
militant anarquista, neomaltusià i
excondemnat a treballs forçats a les colònies
penitenciàries de la Guaiana
Francesa Auguste Courtois (Liard-Courtois).
L'acte va estar organitzat per la Lliga de la Regeneració
Humana, de Paul Robin.
***
Capçalera
de Frente y
Retaguardia
- Surt Frente y Retaguardia:
L'11 de juliol de
1937 surt a Barbastro (Osca, Aragó, Espanya), i
després a
Arguis (Osca, Aragó, Espanya), el primer número
del
setmanari Frente y Retaguardia.Órgano de las
Juventudes Libertarias de la província de Huesca y de las
del Frente. Va
ser publicat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya al
front aragonès i no
pel Comitè Regional de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL)
d'Aragó. De caire radical, realitzà campanya
contra la dissolució de les
col·lectivitat, combaté el
col·laboracionisme i fou força crític
amb la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), l'Escola de Militants de
Montsó i l'aliança
antifeixista. Publicà un número
extraordinàri dedicat al «19
de Juliol» sense numerar. El responsable
editorial va ser Diego Franco Cazorla (Amador
Franco)
i trobem textos de Máximo
Franco, Ramón Liarte i Josep Peirats, entre d'altres.
L'últim número conegut és l'11, de
febrer de 1938.
Naixements
El procés als anarquistes de Lió segons el diari parisenc L'Univers Illustré i on apareix Toussaint Bordat
- Toussaint Bordat:L'11 de juliol de 1854 neix a Chassenard (Alvèrnia, Occitània) el militant anarquista Toussaint Bordat. Allistat amb 16 anys, va participar en els combats de l'exèrcit del Loira en 1870. Instal·lat després a Lió, va esdevenir canut --obrer de la indústria de la seda lionesa-- a la Croix-Rousse («el turó que treballa»). La seva posició política se situa aleshores amb el Partit Obrer Socialista, del qual serà una figura destacada; però en desacord amb la seva línia pro Jules Guesde (marxista i electoralista), crea en 1881 el Partit d'Acció Revolucionària, que s'arrenglarà amb l'anarquisme. El 18 de juny de 1882, després d'una manifestació de protesta per la sagnat repressió dels miners de La Ricamarie, va ser condemnat, a causa de les violències que s'hi desenrotllaren, a un mes de presó. En 1882 va col·laborar en el periòdic anarquista lionès Le Droit Social i després en L'Étendard Révolutionnaire que el succeirà. Partidari de l'acció directa, va justificar, per escrit i de paraula, les accions de la Banda Negra de Montceau-les-Mines contra els edificis religiosos. El 14 d'octubre de 1882 va ser detingut i inculpat amb altres militants de «reconstituir una internacional revolucionària». En l'espectacular«Procés dels Seixanta-sis», que començarà el 8 de gener 1883, serà condemnat a quatre anys de presó i a una elevada multa. Quan va sortir de presó, el gener de 1886, va reprendre les seves activitats revolucionàries que el van portar novament alguns mesos a la garjola a més d'una prohibició de viure a Lío, cosa que el va fer instal·lar-se primer a Viena (Poitou-Charentes) i després a Narbona, on organitzarà, en 1897, les conferències de Sébastien Faure. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Pietro
Ravasio
- Pietro Ravasio:
L'11
de juliol de 1884 neix a Bèrgam (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista i
sindicalista revolucionari Pietro Ravasio. Sos pares es deien Tommaso
Ravasio i
Maria Alborghetti. Es guanyava la vida com a obrer en una foneria. El
28 de
desembre de 1901 va ser sentenciat per un jutge de Bèrgam a
una multa per«escàndol nocturn», però a
causa de la seva insolvència la pena va ser transformada
en tres dies de detenció que purgà l'abril de
1902. El 22 de juny de 1907 un
jutge de Bèrgam el condemnà a una multa per«lesions voluntàries», però
la pena
va ser suspesa. El 4 de març de 1910 va ser denunciat per un
jutge acusat de«rebuig» a les ordres de la Seguretat
Pública. Amic del sindicalista anarquista
Alessandro Caglioni, es mostrà força
crític amb les posicions reformistes i amb
les dels intel·lectuals socialistes. El 12 de novembre de
1911, en ocasió de la
inauguració de la Secció d'Obrers en cadena i
Afins de la Cambra del Treball de
Bèrgam, interrompé contínuament el
discurs oficial de l'advocat socialista
Carlo Zilocchi afirmant que tot el que deia era un «discurs
de titelles».
Aquell mateix mes, amb un grup d'amics, va ser acusat per la policia
d'haver
molestat dos capellans. A començament de 1912
participà en una brega amb els
sindicalistes Alessandro Caglioni i Alessandro Scarpellini, que va ser
sufocada
gràcies a la intervenció del delegat de la
Seguretat Pública de Bèrgam Arnaldo
De Franceschi. Inscrit en la Cambra del Treball de Bèrgam i
en el Fascio Obrer
de Bèrgam i província, creat per iniciativa del
grup dels sindicalistes
revolucionaris locals (Federico Luraschi, Aristide Piccinini, Agjostino
Rocchi,
etc.), va estar subscrit a la revista L'Azione
Proletaria, que començà a publicar-se
l'octubre de 1910. Treballà com a
obrer fonedor a Castro (Llombardia, Itàlia), on el 16 de
març de 1912 lamentà
públicament el fallit atemptat de l'anarquista Antonio
D'Alba contra el rei Víctor
Manuel III d'Itàlia de dos dies abans; per aquestes
declaracions, va ser
interrogat, detingut, processat i condemnat el 25 de març de
1912 pel tribunal
de Bèrgam a quatre mesos de reclusió i a 100
lires de multa, a més de ser-li
revocada la suspensió de l'execució de la pena
imposada pel jutge de Bèrgam del
22 de juny de 1907. El 16 de juliol de 1912 recobrà la
llibertat. El maig de
1914 passà a treballar al taller mecànic de«Benz e Spada» de Bèrgam. L'estiu
d'aquell any entrà formar part del Grup Llibertari de
Bèrgam que s'acabava de
crear, i començà a reprendre l'amistat amb
Alessandro Caglioni, membre destacat
d'aquest grup, amb qui havia discutit. En 1922 va ser apallissat a
Caravaggio
(Llombardia, Itàlia) per un escamot feixista local, que li
trencà el cap per
haver manifestat les seves idees. El setembre de 1924 continuava
professant
idees subversives, però sense destacar. L'agost de 1929 va
ser contractat com a
fonedor als tallers de la foneria Magrini. Entre 1929 i 1932, encara
que
continuava amb les seves idees, va ser qualificat per les autoritat com
a «no
perillós». L'octubre de 1932 va ser esborrat del
registre dels subversius.
Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Edon
Benvenuti
- Edon Benvenuti:
L'11
de juliol de 1893 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor antimilitarista
i anarquista Edon Benvenuti. Sos pares es deien Serafino Benvenuti i
Augusta
Genovini. Es
guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població
amb una gran tradició llibertària.
S'adherí al moviment anarquista de ben
jovenet i destacà pel seu antimilitarisme, enquadrat en el
grup anarquista«Germinal», format especialment per artesans de
l'alabastre (Gino Fantozzi, Guelfo
Guelfi, etc.), que durant la Gran Guerra i el «Bienni
Roig» (1919-1920) tingué
un paper molt destacat en la propaganda. El 24 d'abril de 1917, en
ocasió de la
partida d'un grup de soldats cridats al front, promogué una
manifestació hostil
a l'Exèrcit a l'estació de Volterra, atupant,
segons les autoritats, un
estudiant que havia cridat «Visca l'Exèrcit! Fora
els alemanys!». Per aquest fet el
27 de maig de 1917 va ser condemnat pel Tribunal de Volterra a tres
dies
d'arrest. Per motius laborals es traslladà a Palerm
(Sicília), on visqué amb sa
família en condicions d'indigència i
contínuament vigilat i reprimit per les
autoritats. Sembla que per això el febrer de 1935
envià una carta a la Direcció
General de la Policia adjurant del seu passat polític,
encara que malgrat
aquesta retractació, les autoritats policíaques
no es refiaren i el
mantingueren sotmès a una estreta vigilància fins
la caiguda del règim
feixista. En la postguerra retornà a la seva ciutat natal i
reprengué el
contacte amb el moviment llibertari, formant part del grup anarquista«Germinal». Edon Benvenuti va morir
el 27 de maig
de 1965 a Volterra (Toscana, Itàlia).
***
Lucien Haussard (ca. 1921)
- Lucien Haussard:L'11 de juliol de 1893 neix a Sant Quintí (Picardia, França) el militant, propagandista anarquista i lliurepensador Lucien Eugène Haussard. Aprenent d'ebenista, en 1912 va abandonar Sant Quintí i es va instal·lar a París. En 1914, amb la declaració de guerra i sense feina, tornà a la seva vila natal i va ser empresonat pels alemanys quan l'ocupació de Sant Quintí. Després de la guerra va esdevenir corrector d'impremta a París i va freqüentar els cercles llibertaris que intentaven aleshores reorganitzar-se. El desembre de 1918 amb alguns companys va intentar reagrupar els militants llibertaris al voltant de la lluita pacifista. En 1919 va ser el primer tresorer de la Federació Anarquista (FA) reconstituïda i va col·laborar en Le Libertaire. Entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 assisteix al II Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Villeurbanne i esdevé administrador de Le Libertaire. Entre el 25 de desembre de 1921 i el 2 de gener de 1922 va assistir al Congrés Internacional Anarquista de Berlín, amb Fister, Berteletto i Mauricius. També participà en el Congrés Internacional Anarquista a París entre del 9 i 10 d'octubre de 1922, on va ser elegit secretari internacional de la Unió Anarquista Universal i publicà nombroses circulars entre 1922 i 1923. Va ser el responsable de la preparació del III Congrés de la Unió Anarquista, a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de la Unió Anarquista a París, en representació del Districte XX parisenc, i va ser elegit membre del consell d'administració de Le Libertaire, passant a diari per la seva obstinació. El 13 de març 1924 va començar a editar un efímer bimensual, L'Idée anarchiste, on totes les opinions anarquistes hi tenien cabuda; se n'editaren 13 números, fins al 15 de novembre de 1924 . En 1926 col·laborarà en la revista del Dr. Pierrot Plus Loin i en serà el gerent entre 1931 i 1939. En 1930, a causa de problemes de salut, esdevé firaire. Cap al 1934 va ser condemnat a quatre mesos de presó per haver ajudar a travessar amb automòbil la frontera francocatalana fugitius. Durant la guerra d'Espanya, entre gener i maig de 1937 va ser comissionat per representar el «Comitè per a l'Espanya Lliure», la Unió Anarquista i Le Libertaire a Barcelona, on va realitzar nombroses entrevistes (Gaston Leval, Joaquin Ascaso, etc.), que després van ser publicades en Le Libertaire. Del 30 d'octubre a l'1 de novembre de 1937 va ser delegat a París en el congrés de la Unió Anarquista que va crear la secció francesa de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). També va participar activament en el «Comitè d'Ajuda i de Defensa de la Revolució Espanyola». Arran de la retirada, va ser enviat especial de la SIA a Portvendres, on va ajudar nombrosos refugiats republicans a fugir de l'internament en camps de concentració. Detingut en 1939 quan passava amb un cotxe refugiats sense papers i en possessió d'un arma, va ser condemnat el 15 de març de 1939 a quatre mesos de presó per «ajudar immigrants il·legals» i fou tancat durant dos mesos. Quan es va declarar la guerra mundial, va ser detingut a Mennevret i internat a Montignac i al castell del Sablon fins a la primavera de 1941. Després va crear una xarxa per ajudar a passar clandestinament la frontera francoespanyola a activistes i avituallar la resistència antifranquista. Amb l'Alliberament va reprendre les seves activitats de venedor ambulant a Briva la Galharda i va esdevenir president de la «Libre Pensée»; també va ser elegit president de l'associació de firaires de Corresa. Entre el 26 de març de 1965 i juliol de 1966 va ser conseller municipal de Briva i durant el final de sa vida va col·laborar en el setmanari francoespanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa Espoir. Lucien Haussard va morir el 3 de desembre de 1969 a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània).
***
- Bernabé Gracia
Alegre: L'11 de juliol de 1895 neix a Allepús
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
Bernabé Gracia Alegre. Quan era molt jove emigrà
a Catalunya i entrà a
treballar als Ferrocarrils Catalans a Manresa (Bages, Catalunya) i a
Olesa
(Baix Llobregat, Catalunya) i s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1925 treballava de miner a Súria (Bages,
Catalunya) i milità en el
Sindicat de Miners de la CNT d'aquesta localitat. Durant els anys
trenta
participà en les insurreccions anarquistes de
Fígols (Berguedà, Catalunya) i
Sallent (Bages, Catalunya). El 18 de desembre de 1934 va ser jutjat pel
Tribunal d'Urgència, amb el també miner
anarquista Ginés González González,
per«tinença d'explosius i arma de foc»; ell
fou absolt, però son company va ser
condemnat a tres anys i un dia de presó. Deportat a Esterri
d'Àneu (Pallars Sobirà,
Catalunya), en pogué fugir i
s'instal·là clandestinament a Sant Feliu de
Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), on fou membre de la
Federació Local de
la CNT. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i durant la
Revolució
va ser nomenat president de la col·lectivitat
agrícola de Sant Feliu de
Llobregat. En 1939, amb el triomf franquista, passà amb sa
companya Carmen Moya
Martín (1899-1976), que va ser molt activa durant la vaga
minera de 1932, i sos
fills a França i va ser internat en diversos camps de
concentració. Duran
l'Ocupació sa companya va ser repatriada per les autoritats
franceses. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a Les Vicaris
(Le Vilar de Fanjaus, Llenguadoc,
Occitània), on durant molts anys fou secretari de la
Federació Local de Castelnou
d'Arri (Llenguadoc, Occitània) de la CNT i milità
en Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). En 1950 sa companya es pogué reunir amb
ell a Les Vicaris.
Bernabé Gracia Alegre va morir el 23 de febrer de 1967 a
l'Hospital Purpan de
Tolosa (Llenguadoc, Occitània) després d'una
operació quirúrgica i fou enterrat
dos dies després al cementiri de Castelnou d'Arri.
***
Sigfrid Català Tineo
- Sigfrid Català Tineo: L'11 de juliol de 1906 neix a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la«Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre de 1978 a València (País Valencià) i el 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.
Sigfrid Català Tineo (1906-1978)
Defuncions
Dibuix sobre l'execució de Ravachol
- Ravachol: L'11 de juliol de 1892, a les 4.05 del matí, és guillotinat a Montbrison (Arpitània) el militant llibertari i anarcoterrorista François Claudius Koënigstein, més conegut com Ravachol. Havia nascut el 14 d'octubre de 1859 a Saint-Chamond (Arpitània), tenia tres germans i era fill de Marie Ravachol, una obrera tèxtil francesa, i de Jean Adam Koënigstein, un antic mariner holandès que feia de laminador a les forges d'Isieux, qui abandonarà la seva dona. Va patir una infància miserable i va començar a treballar als 8 anys com a obrer tèxtil i tintorer, i també tocava l'acordió en els balls dominicals de Saint-Étienne. Es va fer antireligiós i ateu, després de llegir Le juif errant, i més tard anarquista, en veure la injustícia social. En 1877 assistirà a mítings de la Internacional i de communards i en repartirà la premsa. Decideix fer-se lladre, a més de contrabandista d'alcohol i de falsa moneda, i el 30 de març de 1886 roba al rendista Rivollier, de 86 anys. La nit del 14 al 15 de maig de 1891 profana la tomba de la baronessa de la Rochetaillée, inhumada quinze dies abans al cementiri de Saint-Jean-Bonnefond, però no trobà les joies que feia comptes robar. El 18 de juny de 1891, al santuari de Notre-Dame-de-Grâce, prop de Chambles, va robar 25.000 francs a Jacques Brunet, un ermità de 93 anys força ric, però aquest hi posa resistència i Francis Ravachol l'ofega amb el seu mocador. Aleshores serà sospitós d'altres morts de la zona, com ara l'assassinat el 27 de juny de la senyora Marcon i sa filla a cops de martell. Detingut per la policia, aconsegueix tanmateix escapar i marxa a París després de fer creure que s'ha suïcidat. Refugiat a Barcelona a casa de l'anarquista fugit de França Paul Bernard, aprendrà d'aquest a fabricar bombes. De tornada a França i indignat pel judici del «Cas de Clichy» que arremet contra els anarquistes Henri Descamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, decideix venjar-los. Ajudat per quatre companys, roba dinamita d'una obra i l'11 de març de 1892 posa una bomba al domicili del jutge Benoît que destrossa l'immoble, però no fer ningú. El 27 de març del mateix any, l'immoble on habita el jutge substitut del procurador general de Clichy, Bulot, és greument malmenat per una explosió que fa alguns ferits, però cap mort. Ravachol serà presentat per alguns mitjans anarquistes com a un justicier anarquista. Dinant al restaurant Véry, Ravachol es traeix per les seves pròpies paraules i el cambrer Lhérot el farà detenir el 30 de març de 1892. Jutjat a l'Audiència del Sena de París per aquests atemptats a partir del 26 d'abril de 1892, serà condemnat a cadena perpètua i tres dels seus quatre ajudants seran absolts; però serà rejutjat per l'Audiència del Loira el 21 de juny de tres assassinats. Va acollir la seva condemna a mort amb el crit de «Visca l'anarquia!». El dia de l'execució, després de refusar l'assistència d'un capellà, va pujar al cadafal entonant una cançó anticlerical i el seu darrer crit va ser: «Visca la Revolució!» Després de guillotinat, Ravachol esdevé un mite de la revolta i infinitat de textos i de cançons li seran consagrades, com ara La Ravachole, amb la tonada de La Carmagnole, o la canço de Renaud Ravachol. El 9 de desembre de 1893, Auguste Vaillant llança una bomba a la Cambra dels Diputats francesa per venjar la mort de Ravachol.
***
Foto
policíaca de Vittorio Malaspina
- Vittorio Malaspina:
L'11 de juliol de 1928
mor a Bobigny (Illa de França, França) el
socialista i comunista, i després anarquista
i activista antifeixista, Vittorio Malaspina, també conegut
com Giovanni
Massari. Havia nascut el 19 d'agost de 1904 a Sanremo
(Ligúria, Itàlia).
Sos pares es deien Bernardo Malaspina i Emilia Garibaldi. D'antuvi
milità en el
Partit Socialista Italià (PSI) a Sanremo i es guanyava la
vida en el sector de
la construcció, com a pintor i com a fuster. En 1921
s'afilià al Partit
Comunista Italià (PCI) i en aquesta època
participà en el moviment d'ocupació
de fàbriques. En 1923 emigrà a França
on esdevingué anarquista. Sota una falsa
identitat visqué a París (França) i en
1924, amb altres companys, com ara Ugo
Fedeli (Hugo Treni),
participà en la fundació del projecte
internacional «Edicions Anarquistes», que
arreplegava militants de diverses
llengües. L'agost de 1926 retornà a
Itàlia i a Sanremo fou salvatgement
apallissat per un escamot de camises negres,
tornant a passar a
França en un estat lamentable. El juliol de 1927 va ser
detingut arran de
l'atemptat amb granada contra la «Casa del Fascio»
de Juan-les-Pins (Antíbol,
Provença, Occitània). En els cercles anarquistes
es parlà de «fals atemptat»,
la finalitat del qual seria servir de justificant per engegar una
campanya
repressiva contra la colònia anarquista establerta a la
Costa Blava. Després de
dures tortures, va ser empresonat i, posteriorment, sense proves, va
ser
expulsat de França, juntament amb altres companys (Carlo
Costantini, Henri
Mattias, Jean Pirisi, Ettore Scolpatti i Georges Spinella) acusats de
cometre
atemptats contra les línies fèrries a Golfe-Juan
(Vallauris, Provença,
Occitània), el consolat d'Itàlia a
Niça (Provença, Occitània) i diversos
establiments d'oci de la Costa Blava en protesta per l'empresonament
dels
militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, el 21 de
setembre
de 1927. Sota el fals nom de Giovanni Massari,
passà a Bèlgica,
on fou atacat per la tuberculosi i malvisqué sempre
perseguit per les
autoritats belgues que el consideraven, juntament amb Tomaso Serra, el
cap de
l'organització anarquista italiana que operava a
França. S'instal·là a
Dudelange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i l'1 de desembre de 1927,
requerit per
la justícia belga, va ser detingut sota
l'acusació d'haver participat en
l'execució dels feixistes Giuseppe Graziano i Bergossi el 18
d'octubre de 1927
a Chokier (Lieja, Valònia). Negà tota
participació en aquests fets i amb una
coartada irrebatible fou finalment, després d'haver passat
dos mesos
empresonat, alliberat a començaments del febrer de 1928. El
juny de 1928 entrà
clandestinament a França. Vittorio Malaspina va morir l'11
de juliol –algunes fonts
citen l'11 de juny– de 1928 a Bobigny (Illa de
França, França) a resultes del
lamentable estat de salut que arrossegava des que fou torturat un any
abans. El
20 de juliol de 1928 se celebrà a l'església
parroquial de San Giuseppe de
Sanremo una missa en sufragi de la seva ànima. La Diana, de l'1 d'agost de 1928, a
París, i L'Adunata
dei Refrattari,
de l'11 d'agost d'aquell any, a Nova York
(Nova York, EUA), li reteren homenatges.
Vittorio Malaspina (1904-1928)
***
Notícia
de la mort de Louis Chedeau apareguda en el diari parisenc Le Matin del 12 de
juliol de 1934
- Louis Chedeau:
L'11 de juliol de 1934 mor a Issoudun (Centre, França)
l'artesà serraller
anarquista Louis Chedeau. Havia nascut cap el 1893. Quan tenia 16 anys
començà
a militar en el moviment anarquista. Quan rodava pels camins,
conegué E. Armand
a Lió (Arpitània) que el va fer decantar per
l'anarcoindividualisme. Quan la
Gran Guerra, passà 18 vegades pel control de reclutament
abans d'aconseguir ser
donat de baixa per al servei militar. A partir de
començament dels anys trenta
milità activament en la Lliga Internacional dels Combatents
de la Pau (LICP) i
en el pacifista i antifeixista «Comitè
Amsterdam-Pleyel», creat en 1933. El 12
d'octubre de 1932 allotjà Sébastian Faure quan
passà per a la seva regió durant
una gira propagandística. Molt lligat a
l'insubmís Pierre-Valentin Berthier, el
visità a l'hospital de Tours (Centre, França)
quan aquest va estar internat.
Louis Chedeau va morir l'11 de juliol de 1934 en un hospital d'Issoudun
(Centre, França) a resultes de l'electrocució
patida quan tocà amb una barra de
ferro un transformador mentre treballava.
***
Notícia
de l'execució de Manuel Rúa Losada apareguda en
el periòdic corunyès Hoja Oficial del Lunes
del 12 de juliol de 1937
- Manuel Rúa Losada:
L'11 de juliol de
1937 es afusellat a la Corunya (la Corunya, Galícia)
l'anarcosindicalista
Manuel Rúa Losada. Havia nascut el 15 de desembre de 1905 a
la Corunya (la
Corunya, Galícia). Milità en el Sindicat de
Tramviaris de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. El juliol de 1920 va ser
detingut per«vaga il·legal». L'abril de 1931 fou
nomenat delegat dels tramviaris en el
Comitè Local de la CNT de la Corunya i en 1933 secretari del
seu sindicat. Va
ser detingut per sabotatge durant la vaga revolucionària de
desembre de 1933.
Després de la caiguda de la Corunya a mans feixistes, va ser
acusat per les
autoritats franquistes d'haver participat en la temptativa de fugida de
militants a bord de la motora Sisargas
des de la Corunya el març de 1937; jutjat en consell de
guerra per «rebel·lió
militar» en maig, va ser condemnat a mort. Manuel
Rúa Losada va ser afusellat l'11
de juliol de 1937 a la Corunya (la Corunya, Galícia),
juntament amb altres 11
companys.
***
Antonio
Ribera
- Antonio Ribera:
L'11 de juliol de
1949 és abatut a Santa María de Buil (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent antifranquista Antonio Ribera. Havia
nascut en
1919 a Fonts (Osca, Aragó, Espanya). Militant de les
Joventuts Llibertàries,
durant la guerra civil combaté en la 28 Divisió
(antiga «Columna Ascaso»). Amb
el triomf franquista va ser detingut i empresonat. Quan portava cinc
anys a la
presó aconseguí fugir i passar a
França. Instal·lat a La Sala (Llenguadoc,
Occitània), milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'aquesta localitat. A començaments de juliol
de 1949, amb
Antonio Carruesco, fou responsable d'un grup de guerrilleres
llibertaris que,
després d'haver acompanyat el guerriller José
Pascual Palacios fins a la
frontera, s'infiltrà dins Aragó pel llac
d'Urdiceto (Osca, Aragó, Espanya).
Aquest grup estava format per Luciano Alpuente (Madurga),
Alejandro Tiburcio, Eusebio Montes Brescos, Jaime Jordán,
Aurelio Martí, Antonio Alquezar, Jaime (El
Rubio) i altres dos militants. Encerclat l'escamot per la
Guàrdia Civil a
l'anomenat Mesón de Sivil d'Alberuela de la Liena (Abiego,
Osca, Aragó, Espanya),
Aurelio Martí resultà mort en l'enfrontament
mentre la resta del grup aconseguí
fugir. L'11 de juliol de 1949, Antonio Ribera, Luciano Alpuente i
Alejandro
Tiburcio s'acostaren a una granja a prop de Santa María de
Buil a la recerca de
provisions, però van ser rebuts pels trets del grup
antiguerriller; Antonio
Ribera fou mortalment abatut, mentre els seus dos companys aconseguiren
fugir
amb moltes dificultats.
***
Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy
- Yvonne Estassy: El 11 de juliol de 1951 mor a Niça (País Niçard, Occitània) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Havia nascut el 24 de juliol de 1869 a Baugé (País del Loira, França). Es casà amb Gaston Estassy, de qui prengué el nom i amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser batejada com «La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'titsà Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.
***
Elena
Quinteros
-
Elena Quinteros:
L'11 de juliol de 1976, presumiblement, és assassinada a
Montevideo (Uruguai) la
mestra anarquista Elena Cándida Quinteros Almeida. Havia
nascut el 9 de
setembre de 1945 a Montevideo (Uruguai). Sos pares es deien Roberto
Luis
Quinteros Pujadas, socialista, i María del Carmen Lidia
Almeida Buela (Tota),
catòlica practicant. Sa família
obrera vivia al barri de Jacinto Vera de Montevideo. Després
d'educar-se en un
col·legi de religioses dominiques, en 1962
començà a estudiar pedagogia a
l'Institut de Professors Artigas (IPA), centre destinat a la
formació de
docents d'educació secundària. Activa militant
sindicalista de la Convenció
Nacional del Treballadors (CNT), s'integrà, amb altres
companys (Lilián
Celiberti, Yamandú González, Telba
Juárez, Sara Méndez, etc.), en les Missions
Sociopedagògiques, iniciativa dels mestres de l'Institut
Cooperatiu d'Educación
Rural (ICER), participant sobretot a partir de 1967 a la cooperativa de
Capilla
de Farruco (Durazno, Uruguai). En aquests anys d'estudiant
formà part de
l'Agrupació 3 de l'Associació d'Estudiants
Magisterials de Montevideo (AEMM) i
de la Federació Uruguaiana de Magisteri (FUM). En 1966, un cop acabat els
estudis, treballà
com a mestra a l'Escola de Primària Núm. 195 de
Pando (Canelones, Uruguai). En aquest
mateix 1966 s'integrà en la Federació Anarquista
Uruguaiana (FAU) i milità
activament en la Resistència Obrero-Estudiantil (ROE). El 16
de novembre de
1967 va ser detinguda per primera vegada pel Departament 5
d'Intel·ligència i
Enllaç, juntament amb altres companys (Lilián
Celiberti, Yamandú González i
Gustavo Inzaurralde), i alliberada l'endemà. En aquestaèpoca es matriculà a la
Facultat d'Humanitats, on conegué José
Félix Díaz Berdayes, que esdevingué
son
company, i començà a estudiar Pedagogia de
l'Educació. El 22 d'octubre de 1969
va ser novament detinguda; processada per«fabricació d'explosius», va ser
condemnada i reclosa a la Presó de Dones de Cabildo de
Montevideo fins al 16 d'octubre
de 1970. El 26 de novembre de 1972 va ser novament detinguda per la
Secció 12
de la Policia. El 18 de juny de 1973 es casà amb son
company. En aquesta època,
des del sindicat de la Fàbrica Uruguaiana de
Neumàtics Societat Anònima
(FUNSA), participà en les reunions de familiars de presos
polítics que
preparaven paquets de comestibles que després eren portats a
les presons. Novament
requerida el 5 de maig de 1975 per les Forces Conjuntes, el 24 de juny
de 1975 va
ser destituïda i se li va impedir exercir la seva
professió de mestra. En
aquesta època passà clandestinament a Buenos
Aires (Argentina), on visqué fins
als primers mesos de 1976, que retornà clandestinament a
Montevideo. En aquestaèpoca participà en l'acte fundacional del Partit
per la Victòria del Poble
(PVP), moviment marxista resultat d'una interpretació
guevarista de
l'anarquisme (Leon Duarte, Gerardo Gatti, etc.) del qual va ser membre
de la
seva primera junta directiva –aquest PVP amb el temps
passà a ser una
organització totalment marxista. El 26 de juny de 1976 va
ser detinguda al seu
domicili (Ramón Massini, núm. 3.044) i tancada al
centre de tortures «300
Carlos», depenent de la Divisió
d'Exèrcit Núm. 1. Durant el matí del
28 de juny
va ser portada al voltant de l'ambaixada de Veneçuela amb
l'ardit de contactar
amb un company per a facilitar la seva detenció,
però ella fugí i saltà un mur,
accedint als jardins de l'ambaixada. Cridà el seu nom i
demanà asil i el
personal de l'ambaixada intentà socórrer-la,
però els seus segrestadors,
forcejant amb els funcionaris veneçolans i davant la
complicitat dels policies
a càrrec de la custòdia de l'ambaixada, se la
portaren. Va ser reclosa al
Batalló d'Infanteria Núm. 13, identificada amb el
Núm. 2537 i sotmesa a salvatges
tortures, segons els testimonis d'altres presos allà
detinguts. Julio Ramos,
ambaixador de Veneçuela a l'Uruguai, parlà
telefònicament amb el Ministeri de
Relacions Exteriors uruguaià i denuncià els fets
a Guido Michelin Salomó,
subsecretari del ministre Juan Carlos Blanco Estradé, absent
aleshores a la seu
ministerial. Immediatament el govern veneçolà
denuncià formalment el segrest de
la militant anarquista al seu territori. El 3 de juliol de 1976 es
reuní el
Consell de Seguretat Nacional (COSEMA) i decidí no lliurar
la «dona», fet que
demostrava que la «dictadura
cívico-militar» no estava disposada a tornar viva
la mestra. Aquesta situació degenerà en un
incident diplomàtic d'envergadura
que acabà amb la ruptura de relacions
diplomàtiques per part de Veneçuela dos
dies després i fins a l'1 de març de 1985. Elena
Quinteros, presumiblement, va
ser assassinada, juntament amb altres set persones, la nit de l'11 de
juliol de
1976 a les dependències del Batalló d'Infanteria
Núm. 13, conegudes com «300
Carlos» de Montevideo (Uruguai). Els vuit cossos van ser
enterrats en un
cementiri clandestí a tres quilòmetres de Toledo
(Canelones, Uruguai);
posteriorment els cossos van ser desenterrats i novament traslladats al
Batalló
d'Infanteria Núm. 13. L'octubre de 2002 el jutge Eduardo
Cavalli processà
l'excanceller Juan Carlos Blanco Estradé com a responsable
en primera instància
de la desaparició forçada d'Elena Quinteros;
jutjat, va ser condemnat i
empresonat. El 13 de maig de 2008 l'Escola Núm. 181 de
Primer Grau de
Montevideo va ser rebatejada pel Senat de la República de
l'Uruguai amb el nom«Mestra Elena Quinteros»; també existeix
una biblioteca que porta el seu nom. En
2009 Raúl Olivera i Sara Méndez publicaren
l'assaig Sucuestro en la embajada. El caso de
la maestra Elena Quinteros. Elena
Quinteros ha esdevingut un símbol de lluita contra la
dictadura i per la
llibertat d'expressió.
Elena Quinteros (1945-1976?)
---
Fa temps que vam decidir formar part del món financer, i són moltes les inversions que hem dut a terme. Però els mercats van canviat any a any i per això, hem de conèixer quines són en l'actualitat, els millors sectors en què podem invertir. Segurament alguns coincideixen amb els de l'any passat però altres són completament nous.
Cal estar al dia en aquest sentit per poder obtenir la màxima rendibilitat en les nostres operacions i aconseguir el major nombre de beneficis. A continuació, anem a comentar-te alguns dels sectors més punters en on pots invertir aquest any.
Fa temps que vam decidir formar part del món financer, i són moltes les inversions que hem dut a terme. Però els mercats van canviat any a any i per això, hem de conèixer quines són en l'actualitat, els millors sectors en què podem invertir. Segurament alguns coincideixen amb els de l'any passat però altres són completament nous.
Cal estar al dia en aquest sentit per poder obtenir la màxima rendibilitat en les nostres operacions i aconseguir el major nombre de beneficis. A continuació, anem a comentar-te alguns dels sectors més punters en on pots invertir aquest any.
Com bé sabem, els mercats d'Europa i Estats Units són els més importants del món i en tots dos, el sector energètic ha sortit vencedor per realitzar les nostres inversions. No és la primera vegada que aquest sector se situa entre les primeres posicions de la llista, ja que ha experimentat un creixement bastant acusat en els últims anys.
La situació actual en què es troba el sector energètic es deu al fet que les empreses que formen part del mateix, han anat augmentat les seves tarifes de forma progressiva, la majoria d'elles per sobre de la inflació ia més, els salaris que s'estudien en aquest sector són molt més elevats que en altres. Per aquests motius, a mesura que tots aquests ingressos van creixent, fan el mateix els balanços. Així, el sector energètic es postula com un bon objectiu per poder realitzar les nostres inversions a partir d'ara.
És cert que aquest sector necessita unes infraestructures exclusives i de grans dimensions, però com es tracta d'un sector necessari, també en aquest sentit afavoreix que les inversions siguin molt més beneficioses. Perquè ens fem una idea del creixement que està experimentant aquest sector, tan sols en els primers mesos de l'any les empreses d'electricitat han augmentat el seu valor al mercat en gairebé un 40% i per la seva banda, el petroli, per posar un altre exemple , ha arribat a aconseguir un 38% més que l'any passat.
Quan parlem de sector alimentari no ens estem referint als restaurants o supermercats. Més aviat aquí el que ha patit un creixement bastant notable és el conegut com a sector FoodTech. En definitiva, el món de l'ecommerce. El motiu és senzill. Ara moltes empreses ofereixen la possibilitat de poder dur a terme les nostres compres directament des de casa. Amb programes específics per a això i utilitzant les noves tecnologies.
Aquesta iniciativa ha fet que molts inversors apostin per aquest sector i la veritat és que està donant molt bons resultats en la majoria de països del món. Els experts financers asseguren que l'ecommerce alimentari va ser un dels sectors que revolucioni el mercat, tant és així, que molts han estimat que es van a realitzar inversions per valor de més de 6.000 milions de dòlars a tot el món.
Pel que igual que el sector energètic, aquest també es postula com un dels grans triomfadors d'aquest any.
En l'era digital en què ens trobem, era lògic que les noves tecnologies jugaran un paper important en el món de les inversions. En concret, seran dos els sectors que despuntin en aquest sentit per incloure innovacions tecnològiques per al bon desenvolupament de la seva activitat i així oferir millores als usuaris.
Ens referim en aquest cas a les empreses financeres tecnològiques i als negocis legals. Pel que fa a les primeres, cal dir que la inclusió de les noves tecnologies en el món de l'economia i les finances ha fet que aquest sector es revaloritzi i compti amb un gran nombre d'usuaris que volen invertir en aquesta activitat. La veritat és que aquestes tecnologies fan que puguem dur a terme un gran nombre d'accions sense necessitat de passar pel banc, per aquest motiu, les empreses que les han inclòs han experimentat un creixement, pel que fa al seu valor al mercat, de més del 30%.
Per la seva banda, a aquelles que pertanyen al sector legal, els ha passat una cosa semblant. Bàsicament perquè gràcies a l'ús de les noves tecnologies dins la seva activitat, els usuaris poden gaudir d'alguns avantatges com un sistema d'emmagatzematge més potent, l'ús de programes més avançats o fins i tot noves eines de gestió.
Tot això ha propiciat a que aquest tipus d'empreses es presentin com una bona alternativa per dur a terme les nostres inversions, tot i que el percentatge de creixement ha estat una mica menor que per als negocis econòmics i financers.
Pel que fa als serveis públics, aquests també estan prenent posicions en el món de les inversions. Entre els molts que hi ha, destaquem al sector sanitari. Ja no només pels nous programes que s'han inclòs per desenvolupar la seva activitat, també s'està apostant bastant per aquest sector perquè dista molt del mercat global.
Què volem dir amb això? Doncs que quan el mercat global es presenta amb una tendència alcista, el dels serveis sanitaris també ho fa, però amb un percentatge molt més elevat. Per contra, quan ens trobem amb situacions en què el mercat global té una tendència a la baixa, el sector sanitari igualment també cau alguna cosa, però el percentatge és molt menor.
Dalt del turó
Remeis per viure bé
Climent Picornell
M’ha tocat estar al banc dels endolats en la mort d’un familiar. Sent que la mort és cada vegada més prop i més present i que la seva cerimònia és menys dura si estàs acompanyat per la gent que estimava al mort o els qui queden. Metre passa la gent per davant movent el cap o movent els morros, per manifestar el seu pesar, jo també moc el cap, i pens en la lletania dels conceptes i remeis a treballar per viure millor.
L’espiritualitat, la creativitat, l’art, la família, els amics, la soledat, el temps, l’angoixa, les pèrdues, el silenci, la paciència, l’agraïment, la transcendència, viure conscient, viure el present, la flexibilitat, els privilegis, la salut, saber-se apreciar, mantenir nets els filtres, l’escolta, la curiositat, les expectatives, en minoria: fanatismes no, gràcies!, la mirada d’àguila, l’ humor, la fidelitat, els doblers, la feina, la incertesa, el dolor, la malaltia, la mort, la ira, la gelosia, l’enyorament, les bregues, l’enveja, escolta el cor: la intuïció simplifica!, l’amor, una mà per rebre, l’altra per donar, Visca la diferència!, Llibertat contra responsabilitat… Vaja! ja ha acabat de passar gent i els familiars es tornen a encontrar mentre el capellà frissa de tancar les portes de l’església. Sortim i es manté la tertúlia post funeral damunt les escales del portal dels homes.
Pens en quant duraran aquest rituals, o com moltes altres coses inevitablement fugen, se’n van, se moren o són capolades pels canvis que imposen –amb cita oximorònica de G. Steiner- “un silenci eixordador” a les nostres viles i els nostres fora-viles.
De retorn a ca nostra se presenta en Toni Tavernes, fill de l’amo en Gori, que ha estudiat Bioquímica i ve amb dos potets amb micel·li de gírgoles de card. L’experiment consisteix en infectar les arrels de unes canyes-fel·les que hem sembrat perquè així es converteixin amb productores d’aquesta gírgola que, per a mon pare, era el bolet número u, millor que l’esclata-sang i fins i tot, ai las!, millor que el picornell.
Madò Antònia Gorrita a defora, ja a la fresca amb els meus veïnats, comenta que per devers ca seva un home sol prendre el sol nu al balcó, amb gran fressa pels habitants del seu barri prop de can Pere Cairol. Ja s’han queixat al batle, el qual ha recomanat a la família del nudista que li tenguin esment i que si vol prendre el sol com en Pixaolives que ho faci dins la casa, no mostrant les seves vergonyes, potents per cert, a tot el veïnatge, que s’ha escandalitzat. I és de la vila, no és cap dels nous que han vengut al poble a viure, externs que en deim per aquí.
Dic que me’n vaig i em contesten: “No tornis amb ses mans buides!” Això ho deia sempre sa padrina Xarreta. I això volia dir quan tornis d’escola, quan tornis de missa, quan tornis del poble, no tornis mans buides; calia tornar amb un caragolet, un venciset, una branca per començar foc...tot cercat al camí, sense prendre res a ningú. Això era passada la guerra civil, quan la família vivia a foravila. Érem molts i era una forma d’ensenyar-nos a què tot ajuda, tot fa caramull.
A la botiga ja han arribat els melons i les síndries del Marroc. Les síndries són més llargarudes, no rodones com les nostres i amb la pell més prima. Record un viatge pel nord d’Àfrica, per Alger en concret, on en vaig veure molts de camps sembrats de síndries; a tots ells però hi havia una cabaneta amb un home, el propietari o familiar, guardant perquè no les hi robassin. I feia molta de calor...
Calor és el que em fa un estol de ciclistes que ara arriben, ben suats, al cafè, a berenar sense mirar prim, i amb una cridòria espantosa, caminant amb aquell tec a tec que fan les sabates d’anar en bicicleta. S’han fet habituals aquests grups, forans , estrangers i del poble, cada pic en veuen més embossant les carreteres i els nostres bars.
Mentre, al poble, avui hi ha comunions i es veu gent mudada, que després de la cerimònia aniran al refresc. El que dèiem: els rituals antics, molts d’ells lligats a l’església, encara aguanten, veurem per quant de temps.
Anarcoefemèrides
del 12 de juliol
Esdeveniments
Deportació de Bisbee
- Deportació de Bisbee:
El 12 de juliol de 1917, a Bisbee (Arizona,
EUA), 1.167 miners, la majoria wobblies
--militants de la central anarcosindicalista Industrial Workers of the
World
(IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i estrangers
(només 167 eren
nord-americans), en vaga de solidaritat amb els companys miners de
Butte
(Montana, EUA) són detinguts pel xèrif ajudat per
la milícia. Tres persones
moriran en aquesta operació. Reagrupats en un camp de
beisbol, els miners seran
immediatament deportats en vagons de ramat fins al desert de Nou
Mèxic on seran
internats sota la vigilància de l'exèrcit. Al
poble miner de Bisbee la IWW
reclutava membres entre els treballadors mexicans i europeus els quals
rutinàriament realitzaven feines a les mines de coure amb
uns salaris inferiors
als dels nord-americans. El juliol de 1917, la IWW va presentar una
llista de
reivindicacions a les companyies mineres de Bisbee, inclosa la d'acabar
amb la
discriminació en contra dels treballadors sindicats i
estrangers. Quan les
companyies van rebutjar totes les demandes, es va convocar una vaga.
Aleshores
la patronal va fer córrer el rumor, en plena Gran Guerra,
que la IWW era plena
d'infiltrats proalemanys. A les dues de la matinada, uns 2.000 vigilats
privats
armats van envoltar els gairebé 1.200 homes, els van obligar
a pujar a 24
vagons de ramat d'un tren i el van enviar a Nou Mèxic,
on els abandonaren en mig
del desert. Un editorial de Los Angeles Timesdel 15 de juliol de 1917 deixava molt clara
l'opinió de les autoritats
nord-americanes: «Sobre la nostra terra es troba l'enemic,
exhortant la
revolució i invocant l'anarquia: la IWW. De Butte a Bisbee,
de Seattle a
Leadville, aquesta organització internacional, farcida
d'estrangers, portada
per convictes, i intentant vagament disfressar el seu sabotatge darrere
el
títol fal·laç de "Treballadors
Industrials del Món", aquesta franca
guerra contra el nostre govern.» Els
deportats van restar sense empara durant setmanes fins que les tropes
nord-americanes els van escoltar cap a unes instal·lacions
on molts hi van
restar detinguts durant mesos. Les autoritats de Bisbee van controlar
tots els
camins que portaven a la ciutat per evitar que els obrers, o qualsevol
indesitjable, hi anés. Altres treballadors locals van ser
encausats i
deportats si se'ls trobava culpables de deslleialtat a les companyies
mineres.
Una comissió federal va investigar les deportacions,
però no va trobar que cap
llei federal hagués estat violada. La
qüestió va ser remesa a l'Estat
d'Arizona, el qual no va prendre cap acció contra cap
companyia
minera. La
deportació de Bisbee va tenir un important precedent l'estiu
de 1916 en la
tristament famosa matança d'Everett (Washington, EUA), quan
la policia va obrir
foc sobre la massa d'obrera que, des de Seattle, anaven amb
vaixell a Everett
per manifestar-se; 11 militants sindicalistes trobaren la mort i 27 van
ser
greument ferits.
***
Erich
Mühsam
- Condemna d'Erich Mühsam: El 12 de juliol de 1919, a Munic (Baviera, Alemanya), un Consell de Guerra, que havia començat el 7 de juliol, condemna per «alta traïció» l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam a 15 anys de presidi per la seva participació en la República dels Consells de Baviera. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm, Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín.
***
Cafè-restaurant
Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà, on es
trobava el "Circolo dei Nobili"
- Judici a Milà: Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà (Llombardia, Itàlia), es desenvolupa el procés contra els anarquistes Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi, acusats de complicitat en l'atemptat de Bruno Filippi, el 7 de setembre de 1919, al Cercle dels Nobles, que es trobava al piano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà. Filippi va morir en l'explosió de la bomba i l'Estat italià condemnarà durament els presumptes còmplices: Aldo Perego a 12 anys de presó i Guido Villa a 10.
***
Notícia
sobre l'homenatge a Joaquim Penina publicat en el periòdic
barceloní El
Luchador del 31 de juliol de 1931
- Homenatge a Joaquim Penina: El 12 de juliol de 1931 se celebra a Gironella (Berguedà, Catalunya) un homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats, afusellat el 10 de setembre de 1930 a Rosario (Santa Fe, Argentina) sense cap tipus de judici previ a l'Argentina. Fou el primer afusellat de la dictadura de José Félix Uriburu, acusat de ser l'autor d'un pamflet contra aquesta. En aquest acte en el seu homenatge celebrat al seu poble natal, parlaren Pau Porta –gironellenc també i amic personal de Penina amb qui emigrà a l'Argentina–, Frederica Montseny Mañé, Josep Xena Torrent, Tomás Cano Ruiz i Roser Dulcet Martí, i estigueren representades comissions de diversos pobles (Berga, Vilada, Fígols, Pobla de Lillet, Bages, Guardiola, Sallent, Rubí, Puig-reig, Campdevànol, Navàs i Balsareny); també enviaren adhesions l'Ateneu Llibertari del Clot de Barcelona, Llorenç Guinó i el periòdic El Luchador. L'homenatge a Penina consistí en una manifestació, en un míting i en una vetllada artística i teatral, on prengueren part l'orquestra de la població i la massa coral. L'acte va acabar amb la descoberta d'una placa commemorativa al carrer principal de Gironella (Avinguda de la Carretera), el qual, a partir d'aquell dia i durant tot el període republicà, va dur el seu nom, essent substituïda pel nom«Generalísimo Franco» en acabar la guerra civil. Pocs dies després, el 17 de juliol de 1931, Frederica Montseny publicà una ressenya biogràfica de Penina en les pàgines del periòdic barceloní El Luchador.
***
Tribuna
del míting
- Míting de les
Joventuts Llibertàries: El 12 de juliol de 1937
se celebra al Teatre Principal
de València (València, País
Valencià) un míting organitzat per les Joventuts
Llibertàries (JJ. LL.). L'acte va estar presidit per Antonio
Oñate, secretari
general de la Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i
intervingueren Gregorio Gallego García, responsable de
Propaganda del Comitè Regional
del Centre de la FIJL, que afirmà que la posició
actual de la Federació era la
mateixa que es va mantenir després dels «Fets de
Maig» del 1937 i que va
analitzar i criticar la política governamental, especialment
la del Ministeri
d'Agricultura; Serafín Aliaga Lledó,
vicesecretari de la FIJL, que defensà
l'Aliança Juvenil Revolucionària (AJR); Fidel
Miró Solanes, secretari de la
FIJL, que combaté la trajectòria seguida pels
partits polítics; i Galó Díez
Fernández, en representació del Comitè
Nacional de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), que dedicà un discurs elogiós a
les JJ. LL. L'acte acabà amb la
interpretació d'Hijos del Pueblo
i amb
visques a la CNT, la FAI i les JJ. LL.
Míting de les Joventuts
Llibertàries (12 de juliol de 1937)
***
La
notícia de la mort d'Eliseu Melis publicada en el
número 31 de la clandestina Solidaridad Obrera
d'agost de 1947
- Assassinat d'Eliseu Melis: El 12 de juliol de 1947 és assassinat a Barcelona (Catalunya) per un escamot del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) el militant anarcosindicalista, i aleshores confident de la policia franquista, Eliseu Melis Díaz --també citat el seu segon llinatge com Díez. Actiu militant del ram fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, entre 1931 i 1935 n'havia format part de la Junta del Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona i col·laborà en Solidaridad Obrera. Com a membre del grup anarquista «Cultural», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el juliol de 1935 va ser detingut amb Antoni Seba Amorós. Participà en activitats dels grups d'acció de la FAI. El febrer de 1939, quan el triomf feixista era un fet, intentà passar els Pirineus, però esgotat retornà a Barcelona, on fou identificat i detingut. Fortament pressionat i coaccionat, pactà, juntament amb Antoni Seba, amb el comissari de Policia i cap de la Brigada Politicosocial Eduardo Quintela Bóveda, fent-se confident policíac. Durant la primavera de 1939 arribà a França i, després d'exposar el seu cas, s'oferí com a doble agent o, en cas contrari, demanà un passatge cap a Amèrica, però no es prengué cap resolució. L'agost de 1940 retornà a Barcelona amb un grup de la xarxa de resistència antinazi llibertària encapçalada per Francisco Ponzán Vidal a la recerca d'un pretès tresor que mai no es trobà. Durant l'agost de 1941, encara en contacte amb el grup de Ponzán (Joan Català), començaren a ser detinguts alguns militants, caigudes que li van ser atribuïdes per alguns companys, però sempre aconseguí sortejà la conjuntura amb estratagemes, com aconseguir la llibertat de detinguts o proposant a Ponzán atemptats contra el dictador Franco. Va fer costat la nova creació del Partit Sindicalista, que llevat del nom res no tenia a veure amb l'organització creada per Ángel Pestaña. Durant la primavera de 1942 actuà a Tolosa de Llenguadoc i a finals d'aquell any va ser nomenat en el Ple de les Planes secretari de Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fet que va permetre a la policia realitzat agafades de manera periòdica i selectiva. Com que les seves activitats ja eren sospitoses, en 1943 fou marginat dels nous comitès regionals que es formaren. Arran de la caiguda del XIV Comitè Nacional de la CNT, la seva traïció quedà en evidència i es decidí la seva eliminació, ja que se li va atribuí la caiguda de tots els comitès nacionals confederals clandestins dels anys quaranta. Un grup de voluntaris enquadrat en l'MLR, entre ells José Pareja Pérez i Antoni Gil Oliver, creuà els Pirineus per Prats de Molló amb l'objectiu d'executar-lo; a Barcelona s'hi afegí, entre d'altres, Ramón González Sanmartí (El Nano de Granollers), José Villegas Izquierdo, Barrachina i Pere Adrover Font (El Yayo). Eliseu Melis Díaz va ser tirotejat a la plaça del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya) i ferit arribà fins a la porta de la Casa de la Caritat del carrer de Montalegre on fou rematat. Durant l'enfrontament, José Pareja Pérez resultà ferit i morí quatre hores després a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. Fins al febrer de 1949 no s'atemptà contra Antonio Seba Amorós, acció que fou portada a terme pel grup anarquista de«Los Maños», integrat exclusivament per aragonesos i dirigit per Wenceslao Jiménez Orive (Wences); atemptat del qual Seba només resultà ferit.
Assassinat d'Eliseu Melis (12-07-1947)
***
Portada
del primer número de Provo
- Surt Provo: El 12 de juliol de 1965 surt a Amsterdam (Països Baixos) el primer número de la revista mensual anarquista Provo. Des del maig d'aquell any s'havia anunciat la publicació de la revista, però només s'editaren cincs fulletons sota el nom de Provokatie (Provocació) que eren repartits en happenings i accions anarcolúdiques. De la revista Provo, òrgan del moviment revolucionari i contestatari«Provo» (de«provocació»), s'editaren del primer número 500 exemplars, dels quals només es distribuïren 100, però n'arribaren a publicar-se 20.000 delsúltims números. En el primer número, el qual venia acompanyat d'uns quants petards, es publicà el text «Der praktische Anarchist» (La pràctica anarquista), on podien trobar instruccions decimonòniques de com confeccionar explosius; la revista fou segrestada per les autoritats per«pamflet sediciós» i els seus editors detinguts per «incitació a la violència», encara que van ser alliberats més tard sense càrrecs. Un dels fundadors d'aquest moviment anarquista va ser Roel Van Duyn, autor d'Inleiding tot het provocerend denken (Introducció al pensament provocatiu), una mena de «Manifest Provo» que fou publicat en la revista. A més d'aquesta publicació s'editaren nombrosos textos, fullets, còmics, etc. Nombrosos col·laboradors de la revista van ser jutjats pels seus articles i les seves accions (insults a l'autoritat i a la monarquia, obstrucció del trànsit rodat, crema de banderes nord-americanes, ús d'estupefaents, venda ambulant d'articles prohibits, escàndol públic, etc.). Hi van col·laborar Constant Nieuwenhuis, Harry Mulisch i Peter Schat, entre d'altres. En sortiren 15 números, l'últim el 30 de març de 1967, poc abans de la dissolució oficial del grup el maig d'aquell any. El moviment Provo va ser un clar antecedent de tot el moviment de protesta de «Maig del 68».
***
Cartell
de la presentació del llibre
- Xerrada de
Nelson Méndez: El 12 de juliol de 2014 se
celebra a l'Ateneu de Los Teques
(Guaicaipuro, Miranda, Veneçuela) la presentació
del llibre Bitácora de la
utopía. Anarquismo para el
siglo XXI, a càrrec del seu autor, el professor de
sociologia de la
Universitat Central de Veneçuela (UCV) Nelson
Méndez. L'acte va està organitzat
per «Red Anarquista» (RA, Xarxa Anarquista) dins el
marc d'un fòrum de
celebració del bicentenari del naixement de Mikhail Bakunin.
Naixements
Henry David Thoreau
- Henry David Thoreau:El 12 de juliol de 1817 neix a Concord (Massachusetts, EUA) l'assagista, filòsof, poeta, propagador de la desobediència civil i anarcoindividualista David Henry Thoreau, més conegut comHenry David Thoreau. Sos pares, John Thoreau i Cynthia Dunbar, van tenir tres fills més (Helen, John i Sophia); son avi patern havia nascut a Jersey i era d'origen francès i son avi matern, Asa Dunbar, va jugar un paper important en la «Rebel·lió del pa i de la mantega» a Harvar en 1766, la primera manifestació estudiantil de la història nord-americana. David Henry va ser anomenat així en honor de son oncle patern recentment mort, David Thoreau; i esdevindrà Henry David durant els anys universitaris, encara que mai no va canviar el nom oficialment. En 1818 sa família es va instal·lar a Chelmsford (Massachusetts) i en 1821 es traslladarà a Boston i David Henry s'inscriurà a l'escola. En 1822 va descobrir l'estany de Walden arran d'una estada a casa de l'àvia. A partir de 1828 aprendrà llatí, grec i francès a l'Acadèmia de Concord. En 1833, gràcies a una beca, va matricular-se en la Universitat de Harvard per estudiar retòrica, filosofia i ciències. Hi va conèixer Ralph Waldo Emerson qui esdevindrà el seu mentor. Va descobrir la filosofia transcendentalista (Emerson, Fuller, Alcott, etc.) en 1835 abans d'obtenir el diploma d'Harvard en 1837, ocasió que aprofitarà per fer un discurs absolutament llibertari contra la societat en la línia transcendentalista. En acabar els estudis, en 1837 començarà a ensenyar en una escola primària de Canton i com a professor en una escola pública a Concord, on presentarà la seva dimissió després d'una setmana en rebutjar d'aplicar les càstigs corporals aleshores en vigor. A partir d'octubre de 1837 va començar a escriure, suggerit per Emerson, un diari on va anotant les seves observacions sobre la natura i crítiques dels llibres que va llegint; aquest diari durarà fins al 1861 i serà una important font de nombroses publicacions. En 1838, en no trobar feina com a professor, decideix obrir una escola privada a casa seva. Son germà John se li ajuntarà poc després i plegats van realitzar un programa escolar força progressista. En 1840 els dos germans s'enamoren de la mateixa al·lota i ambdós li proposen matrimoni, però ambdós seran rebutjats. Encara que l'escola va tenir un cert èxit, va haver de tancar en 1841 i poc després, el 12 de gener de 1842, John morirà de tètans. Entre 1841 i 1843 H. D. Thoreau va establir-se a casa de Ralph Waldo Emerson, a Concord, com a tutor de sos infants, assistent editorial i jardiner. Alhora que Thoreau perd son germà, Emerson perdrà sos fills d'escarlatina. Thoreau va esdevenir deixeble d'Emerson, qui li va introduir en el cercle d'autors i pensadors locals (Ellery Channing, Margaret Fuller, Bronson Alcott, Nathaniel Hawthorne i son fill Julian Hawthorne). Animat per Emerson i per Fuller, va començar a escriure des de 1842 en la revista transcendentalista The Dial, on va publicar la seva obra Natural History of Massachusetts, meitat crítica de llibres i meitat assaig d'història natural. En 1843 va deixar Concord i va instal·lar-se a Staten Island (Nova York), on va esdevenir tutor dels infants de William Emerson, germà de Ralph. Thoreau estudia i aprecia la flora local, molt diferent de la que té a Concord, alhora que descobreix l'oceà i la ciutat de Nova York. El fet d'habitar amb els Emerson li permet d'accedir a la New York Society Library, on descobreix obres de literatura oriental, poc comuns a l'època als Estats Units. L'amistat amb Horace Greeley, fundador del New York Tribune, li ajudarà a publicar-ne alguns treballs. Després d'un any a Nova York, la poca afinitat intel·lectual amb William Emerson i la seva enyorança de Corcord fan que hi torni per treballar en una fàbrica familiar de llapis, on hi treballarà la major part de sa vida. Va descobrir un procés per millorar les mines dels llapis utilitzant argila com a lligam del grafit; més tard transformarà la fàbrica de llapis en una fàbrica de producció de grafit per tinta de màquines tipogràfiques. Respirar l'aire contaminat de grafit podria haver contribuir a danyar els seus pulmons més que la tuberculosi. L'abril de 1844, amb el seu amic Edward Hoar, va provocar accidentalment un incendi que assolarà 120 hectàrees de boscos de Walden, al voltants de l'estany. En aquesta època va buscar una granja per comprar o per llogar, que li donés per viure i tenir tranquil·litat per poder escriure el seu primer llibre. Finalment, en 1844, Emerson va comprar un terreny al voltant de l'estany de Walden i el va posar a disposició de Thoreau. El març de 1845 va començar a construir una cabana de pi a la riba de l'estany de Walden, a 2.4 quilòmetres de la seva casa natal; aquest serà el començament d'una experiència que durarà dos anys i que explicarà en el seu llibre Walden. A partir de la nit del 4 de juliol de 1845 viurà en la més absoluta soledat a la cabana enmig del bosc. No es tractava d'una fuga o de viure com un ermità, ja que nombrosos amics el visitaven, sinó més bé una experiència semblant a la de Jean-Jacques Rousseau al bosc d'Ermenonville; volia donar una lliçó de com es podia viure en la natura, lluny de tota contemplació romàntica, i lluitar alhora contra la falsa moral de la societat capitalista, amb els seus mites de productivitat i de progrés que considerava il·lusoris. El 24 i el 25 de juliol de 1846, Sam Staples, agent de cobraments dels imposts locals li va exigir el pagament de sis anys d'imposts. Thoreau va rebutjar pagar imposts a un Estat que admetia l'esclavatge i feia la guerra a Mèxic. Va ser detingut i empresonat una nit, però l'endemà va ser amollat, a desgrat seu, perquè una tia seva havia pagat els imposts en el seu nom. Aquest esdeveniment marcarà Thoreau. L'agost de 1846 va deixar Walden i va anar a la muntanya de Katahdin (Maine), història que explicarà en el seu llibre The Maine woods. Va abandonar l'estany de Walden i la seva cabana el 6 de setembre de 1847 per tornar a habitar amb Emerson fins al juliol de 1848, quan va retornar a casa de sos pares per treballar i pagar els seus deutes, alhora que revisa contínuament el seu manuscrit. Entre gener i febrer de 1848 va fer conferències sota el títol «Els drets i els deures de l'individu en relació al govern» al Concord Lyceum. Alcott hi serà i escriurà sobre aquestes conferències en el seu diari íntim. Thoreau reescriurà i modificarà el text d'aquesta conferència per escriure el llibre Resistance to Civil Government, també conegut com Civil Disobedience, publicat el maig de 1849 per Elizabeth Peabody en Aesthetic Papers. En aquesta època va acabar el primer esborrany d'A week on the Concord and Merrimack rivers, una elegia dedicada a son germà John, on descriu el seu viatge a les Muntanyes Blanques (New Hampshire) en 1839. Mancat d'editor, Emerson l'encoratja a editar-lo pel seu compte, cosa que farà amb l'editor d'Emerson, Munroe. Aquest editor farà poca publicat al llibre, que es vendrà poc i malament, fet que endeuta Thoreau i fa que s'allunyi del seu vell amic Emerson arran d'aquesta publicació. En 1849 sa germana Helen morirà a resultes d'una tuberculosi. En 1851 va quedar fascinat per les aventures de William Bartram i Charles Darwin, i va començar a llegir llibres d'història natural, de viatges, d'expedicions i de botànica; el seu diari íntim s'omplirà de descripcions naturalistes, així com diverses plaguetes, que seran la base de les seves obres d'història natural (Autumnal tints,The sucession of trees, Wild apples, etc.). En 1853 va ajudar esclaus en la seva fugida al Canadà. En 1854 l'editor «Tichnor& Fields» publicarà la setena versió de Walden, que explica els dos anys, dos mesos i dos dies passats als boscos i ales ribes de l'estany de Walden. Va viatjar al Quebec un pic, al cap de Cod quatre vegades i pel Maine tres cops, i aquests paisatges van inspirar A yankee in Canada, Cape Cob i The Maine woods, tres llibres barreja de geografia, història i filosofia. Altres viatges el portaren a Filadèlfia i a Nova York en 1854, i a la regió dels Grans Llacs en 1861. En 1859 va pronunciar una defensa judicial a favor de John Brown a Concord, Boston i Worcester, fastiguejat pel fet que moltes personalitats del moviment abolicionista l'havien renegat per la seva brega amb Harpers Ferry; aquesta defensa serà publicada sota el títol A plea for captain John Brown i va aconseguir canviar la mentalitat de molta gent, fent que el moviment acceptés Brown com a màrtir de la causa i durant la guerra de Secessió les tropes nordistes lloaren el coratge de Brown en nombroses cançons. Thoreau va fer costat la causa del vegetarianisme, que considerava com l'ideal al qual s'havia de tendir, però sembla que no va practicar assíduament aquesta dieta. Una tuberculosi contreta en 1835 li farà patir tota sa vida. En 1859 una bronquitis li ataca després d'una excursió nocturna amb la finalitat de comptar els cercles anuals de les soques dels arbres (dendrocronologia) tombats arran d'una tempesta. El seu estat de salut va empitjorar els tres anys següents, malgrat breus restabliments, fins que finalment va haver d'allitar-se. Sabedor que el final s'acostava, va passar els últims anys de sa vida revisant i editant obres encara no publicades, com ara Excursions i The Maine woods, i demanant la reedició d'obres ja publicades. En aquesta època va escriure moltes cartes i va continuar el seu diari íntim fins que va poder. Quan sa tia Louisa li va demanar en les últimes setmanes de sa vida que es poses en pau amb Déu, Thoreau li va respondre simplement:«No sabia que estiguéssim enemistats.» Henry David Thoreau va morir el 6 de maig de 1862 a Concord (Massachusetts, EUA). D'antuvi enterrat al panteó de la família materna, va ser transferit, juntament amb sos parents immediats, al cementiri d'Sleepy Hollow, a Concord. Emerson va pronunciar el seu elogi fúnebre. Existeix una associació internacional dedicada a l'estudi de les seves obres, la Thoreau Society. La militant anarcofeminista Emma Goldman considerà Thoreau com «el més gran anarquista americà». Les influències de Thoreau en filòsofs i polítics de tota casta ha estat enorme i les seves obres són peces fonamentals en el pensament ecologista i contracultural del nostres dies.
***
- Aristide Rey:El 12 de juliol de 1834 neix a Grenoble (Arpitània) el militant blanquista, internacionalista, bakuninista, communard i finalment diputat republicà Jules Émile Aristide Rey. Era fill d'Hugues Rey, industrial draper de Grenoble, i de François Chabert. Estudiant de medicina, va ser exclòs de la Universitat de París el desembre de 1865 per haver participar en un congrés internacional d'estudiants revolucionaris a Lieja (Bèlgica) el novembre d'aquell any. A començaments de 1866 a Ginebra assistí al primer congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 a Berna va prendre part en el II Congrés de la «Lliga de la Pau i de la Llibertat» i quan la majoria es va pronunciar contra «la igualtat econòmica i social de les classes i dels individus», va fer costat la minoria dissident que va abandonar l'organització per a crear l'«Aliança Internacional de la Democràcia Socialista», de caràcter bakuninista. A finals de 1868 va marxar a Barcelona (Catalunya) amb Élie Reclus i Giuseppe Fanelli, per escampar els principis internacionalistes, però Bakunin li reprotxarà una propaganda massa republicana. Entre el 6 i el 12 de setembre de 1869 assistí a Basilea (Suïssa) al IV Congrés de l'AIT. En aquests anys va fer amistat amb James Guillaume i Paul Robin. El gener de 1871 va ser un dels signataris del«Cartell Roig» que denunciarà les traïcions del Govern de Defensa Nacional francès durant la guerra francoprussiana. A començaments d'aquest anys fou membre del consell de redacció, amb Élisée iÉlie Reclus i Ferdinand Buisson, de l'efímer periòdic La République des Travailleurs (1871), òrgan de la secció de Batignoles i Ternes de l'AIT. Amb Benoît Malon va ser un dels 43 socialistes revolucionaris presentats per la Internacional a les eleccions de febrer de 1871. Durant la Comuna va participar amb el seu amic Élie Reclus en la direcció de la Biblioteca Nacional de París. Fugint de la repressió de les tropes de Versalles, entre 1871 i 1876 va viatjar per Suïssa i per Itàlia. Amnistiat en 1878, va tornar a París, on va ser elegit conseller municipal del V Districte i renovat en 1884. Després, va formar part d'una comissió administrativa de la qual depenia l'orfenat Prévost de Cempuis confiat a Paul Robin. El 4 de novembre de 1880 va crear a París, amb el suport del Consell Municipal de la capital, el primer Batalló Escolar amb la finalitat de«defensar el territori» de la República; ràpidament la iniciativa va ser imitada per la major part dels consell municipals de les poblacions franceses que volien tenir«el seu» propi batalló militar format pels infants armats de les escoles municipals, fins i tot l'escola llibertària de Paul Robin en va tenir. Allunyat de les idees llibertàries, el 18 d'octubre de 1885 va ser elegit diputat de la Unió Republicana pel departament francès de l'Isèra, càrrec que es perllongà fins a l'11 de novembre de 1889. Posteriorment també fou elegit diputat per I'Isèra entre el 22 de setembre de 1889 i el 14 de novembre de 1893 i entre el 3 de setembre de 1893 i el 31 de maig de 1898, on intentà fer aprovar una llei sobre educació militar preparatòria. En elsúltims anys de sa vida rebutjà el càrrec de director de la presó parisenca de la Conciergerie. Aristide Rey va morir el 19 de febrer de 1901 a París (França).
***
Oscar Neebe
- Oscar Neebe:El 12 de juliol de 1850 neix a la ciutat de Nova York (Nova York, EUA) el militant anarquista implicat en el«cas Haymarket» Oscar William Neebe. Fill d'immigrants alemanys, rebrà la seva educació a Alemanya. En 1864 va retornar als Estats Units on va treballar a Brooklyn fent pans d'or i d'argent, però va haver de deixar aquesta feina per problemes de salut. En 1866 es va instal·lar a Chicago, on va fer de cambrer en una taverna freqüentada per obrers conscienciats de McCormick. En 1868 va embarcar-se com a cuiner en vaixells que portaven el mineral de ferro a través dels Grans Llacs, però va acabar deixant la feina i tornant a Nova York, on va treballar de llauner i en feinetes a diverses fàbriques. En 1873 va traslladar a Filadèlfia, on es va casar amb Anna Meta Monsees, amb qui va tenir tres fills. En 1877 la parella es va instal·lar a Chicago, on va fer feina en una fàbrica de la qual va ser acomiadat per defensar els companys. En 1881 va obrir amb son germà un negoci de llevats de cervesa. Va començar a militar en les files socialistes, però va evolucionar cap a l'anarquisme. Va col·laborar en periòdics anarquistes com Chicagoer Arbeiter-Zeitung i Der Verbote, i prendrà part en la creació d'una secció de la International Working People's Association (IWPA, Associació Internacional del Poble Treballador) a Chicago. A més va fundar la Beer Wagon Drivers Union (Unió de Conductors de Transport de Cervesa), que esdevindrà més tard la puixant Teamster Union (Unió de Camioners). El 4 de maig de 1886 no va ser present durant el tràgic míting de Haymarker, però va ser assenyalat com a responsable per la histèrica premsa burgesa a les ordres de la patronal ja que havia volgut reactivar el Chicagoer Arbeiter-Zeitung arran de la repressió engegada. Va ser detingut juntament als altres destacats militants anarquistes que havien cridat a la mobilització per reivindicar la jornada de vuit hores l'1 de maig. Malgrat la flagrant manca de proves, va ser condemnat el 20 d'agost de 1886 a 15 anys de presó --els seus companys van ser condemnats a mort i executats l'11 de novembre de 1887. Mentre complia condemna, el 8 de març de 1887 sa companya Meta Monsees va morir d'apoplexia, però no se li va permetre assistir al funeral. Rehabilitat el 26 de juny 1893 després de la revisió del procés, va ser indultat pel governador d'Illinois John Peter Altgeld i va recobrar la llibertat després de set anys de tancament. El 12 de juliol de 1893 es va casar amb Regina Hepp, que havia cuidat sos fills a la mort de Meta Monsees, i va tenir encara tres fills més. A partir de 1910 va regentar una taverna. Oscar Neebe va morir el 22 d'abril de 1916 a Chicago (Cook County, Illinois, EUA) i va ser enterrat en el Monument als Màrtirs de Haymerket al Cementiri Alemany de Waldheim (Forest Park, Illinois, EUA).
***
Alceste
Faggioli
- Alceste
Faggioli: El 12 de juliol de 1851 neix a Monte San Pietro
(Emília-Romanya,
Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi
Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa
(El Pílades de Costa).
Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia
Lambertini.
Després de fer els estudis secundaris, es
matriculà a la Universitat de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en
contacte amb els cercles democràtics i
internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe
Garibaldi,
en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges
a França. El 27 de
novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors
del Fascio Operaio
(FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta
organització, inspirada
en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT),
tingué com a eix la
qüestió social i l'emancipació de la
classe obrera a través d'un projecte més
reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il
Fascio Operaio, òrgan d'expressió de
l'associació, sostingué que
la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres
amb
subvencions i educar-los en la política. Amic i estret
col·laborador d'Andrea
Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el
Congrés de la Federació Regional
Italiana de l'AIT i entre
el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista
Conferència de Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El
16 de març de 1873, durant les tasques del II
Congrés de l'AIT a Bolonya, va
ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i
altres, però
el maig obtingué el sobreseïment de la causa.Atret
per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué
personalment, a favor d'una
acció revolucionària mitjançant la
lluita armada, fou un dels promotors de la
insurrecció que es produí durant la nit del 8 al
9 d'agost de 1874 a Bolonya i
a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la
policia tenia sobre
els membres de la organització, va fer que el cop de
mà resultés un fracàs i va
ser detingut i empresonat juntament amb altres companys.
Després d'un llarg
judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta
d'insurreccionalistes
processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola
(Emília-Romanya,
Itàlia), on a més de reafirmar els principis de
la Internacional accentua la
funció propagandística que aquests judicis tenien
per a la difusió del pensament
anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso
Ceretti i
Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre
amb els insurgents
serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea
Costa i Augusto
Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il
Martello, publicació que ajudà a
reanimar el grup internacionalista
aleshores molt feble després del fracàs de la
insurrecció de 1874. Arran de la
insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i
amonestat la
primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de
1879 a
Forlì (Emília-Romanya, Itàlia),
aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de
1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà
en la sortida de la Rivista Internazionale
del Socialismo. Malalt
de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de
1881 a Bolonya
(Emilía-Romanya, Itàlia).
***
Notícia
del judici d'Henri Meyrueis apareguda en el diari parisenc Le Radical del 25
de març de 1893
- Henri Meyrueis: El
12 de juliol de 1865 neix a Millau (Roergue, Occitània)
l'anarquista Henri
Pierre Meyrueis. D'antuvi es guanyà la vida fent d'aprenent
de sabater i
després de cambrer a diferents poblacions, fins
instal·lar-se a París (França)
on treballà en un cafè del carrer del Louvre.
Durant l'estiu de 1892 viatjà a
Londres (Anglaterra) i el 2 d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb
Bernard
Chappuliot (Chopulot), acusat
d'haver
realitzat diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre
de 1892 a
la Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident
policíac Gustave
Bisson (Le Petit Pâtissier)
que s'havia
infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març
de 1893 van ser
condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser
enviat a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la
Guaiana Francesa sota la
matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa)
conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément
Duval, i patí nombrosos
càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se.
L'administració penitenciària
el qualificà d'«anarquista dels més
violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de
1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca.
En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz,
Léauthier, Lebeau,
Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va
ser
asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i,
segons
Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit,
pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren
presents.
***
José
Villaverde Velo
- José Villaverde Velo:
El 12 de juliol
de 1894 neix a Santiago de Compostel·la (La Corunya,
Galícia) el destacat anarquista
i anarcosindicalista José Villaverde Velo, conegut com Pepe Papeles. Quan tenia 15 anys
entrà a treballar com a tallista
en un taller d'imatges religioses. Més tard fou un dels
organitzadors de la
Federació Local de Societats Obreres de Santiago en
representació Sociedad de
Fusters i Ebenistes, organitzacions de les qual va ser nomenat
president en
1915. L'agost de 1917 dirigí amb José
Pasín
la vaga insurreccional d'aquell any a Santiago, fets pels quals
ambdós van ser
empresonats al castell de Santo Antón de la Corunya. En 1918
s'instal·là a
Vigo, on va fer amistat amb Ricardo Mella. Membre de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT), assistí al II Congrés de la
CNT (Congrés de la Comèdia),
celebrat entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid. Com que el
Sindicat
de Fusters de Vigo estava federat a la Unió General de
Treballadors (UGT), el
juny de 1920 participà en el congrés d'aquest
sindicat socialista, on defensà
la unió entre la CNT i la UGT. El novembre d'aquest 1920 va
ser nomenat
secretari de la Federació de la UGT de Vigo i
participà en la fundació de
l'Ateneu Sindicalista. El juny de 1921 assistí a
Gijón al I Congrés Nacional
del Transport de la CNT. Des de 1922 fou un dels fundadors i redactors
del
periòdic ¡Despertad!,
i membre del
grup anarquista del mateix nom, amb Severino Estévez i
Eduardo Collado. El juny
de 1923 participà en el Congrés de la CNT de
Gijón. Destacà sobretot en la CNT
de Vigo, ciutat on treballava com a mestre d'aixa, i destacà
com a orador en
multitud de conferències i de mítings. Durant la
dictadura de Primo de Rivera patí
presó. En 1925, des de Vigo, envià ajuda
econòmica als presos a través de La
Revista Blanca. Aquest mateix any va
ser present en la reunió constituent de la
Federació Marítima del Litoral
Gallec (Federació Regional Marítima), celebrada a
Santiago, en representació de
Vigo i de Bouzas; en aquesta reunió
s'acordà pagar-li un sou perquè
dirigís el periòdic El
Despertar Marítimo. En 1926 s'encarregà
de l'edició de les obres
de Ricardo Mella. En 1928 encapçalà ¡Despertad!
de Vigo quan el periòdic català Solidaridad
Obrera fou suspès. En aquesta època va
fer de portaveu del grup «Solidaridad»,
que encapçalava Ángel Pestaña i Joan
Peiró, en els seus enfrontaments amb la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Assistí al Ple Nacional de Regionals de
Mataró, on es decidí fer costat el complot de
1929 de José Sánchez Guerra
contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1930 epilogà el
llibre de Joan PeiróIdeas sobre sindicalismo y anarquismo.
El setembre d'aquell any representà el Sindicat de Botellers
de Vigo en el Ple
Regional de la Corunya. També en 1930 va fer diversos
mítings (Ferrol, Vigo,
Marín, etc.) i dirigí la reapareguda Solidaridad
Obrera de la Corunya. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931
representà
diversos sindicats (Betanzos, Marín, Vigo,
Villagarcía i la Corunya) en el III Congrés
Nacional de Sindicats de la CNT i en el Plens Regionals de desembre de
1931 i d'abril
i d'agost de 1932, com a delegat per Galícia i
Astúries. A partir de 1931
residí en la Corunya. En 1932, amb el patró de
pesca Manuel Montes, participà
en el Congrés d'Armadors de Vaixells Pesquers celebrat a
Madrid i fou un dels
creadors del la Federació Nacional de la
Indústria Pesquera (FNIP), dirigint el
seu òrgan d'expressió Mar
y Tierra. En
el Ple de Villagarcía de 1931 va ser elegit secretari de la
Confederació
Regional Galaica (CRG) de la CNT, càrrec que
abandonà el desembre de 1932 per
pressions de la FAI, que l'acusà d'ocupar massa sovint
càrrecs remunerats –durant
la seva gestió la CRG passà de 13.000 a 33.000
afiliats. Encara que mantenia
tesis acostades al sector trentista
i
era molt amic d'Ángel Pestaña, el gener de 1933
es mostrà contrari a modificar
les tàctiques confederals. En 1933 publicà el
fullet Pro seis horas, text d'un
míting amb Mauro Bajatierra i Orobón
Fernández. L'abril de 1934 va ser nomenat
gerent-administrador del Sindicat del
Transport. En aquesta època es mostrà favorable a
l'Aliança Obrera. En 1935 va
ser novament elegit secretari de la CRG de la CNT, però no
acceptà el càrrec. D'antuvi
pogué fugir de la repressió desencadenada arran
del cop feixista de juliol de
1936, però el 4 d'agost de 1936 va ser detingut pels rebels
quan es
reincorporava a la seva feina a la nova estació
ferroviària de la
Corunya-Santiago. El setembre d'aquell any se li va proposar
l'organització
dels sindicats feixistes (Central Obrera Nacional-Sindicalista) i la
negativa
implicà la seva sentència de mort. Trobem textos
seus en La Calle, CNT,El Combate Sindicalista, Crisol, Mañana,Mar y Tierra, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La
Tierra,
etc. José Villaverde Velo va ser afusellat el 24 de setembre
de 1936 a Oseiro
(Arteixo, La Corunya, Galícia) i el seu cos, amb el cap
destrossat, aparegué
l'endemà a la platja de Sabón de la Corunya. El
seu important fons documental,
bibliogràfic i hemerogràfic, amagat en una maleta
i conservat per sa família
durant la dictadura franquista, va ser cedit el 29 de juny de 2011 a la
Real
Acadèmia Gallega (RAG) i el projecte
d'investigació històrica interuniversitari«Nomes e Voces» s'encarrega de digitalitzar-lo. A
la Corunya existeix un carrer
amb el seu nom.
José Villaverde Velo (1894-1936)
---
