SUMA Y SIGUE DE ARTÍCULOS PERIODÍSTICOS...
JESÚS GARCÍA MARÍN, currículum vitae o historial
JGM en la biblioteca de manuscritos de la antigua Casa de Cultura de Palma. Foto Juan Luis Coll (c. 1985).
JESÚS GARCÍA MARÍN (La Puerta de Segura, Jaén, 1961) es historiador, periodista y pintor. Fue alumno de doctorado del Nobel Camilo José Cela Trulock con quien curso "Dictadología tópica". Ha coordinado cuatro misceláneas humanísticas ("América y Mallorca" 1991, "La cultura mallorquina desde la Edad Media hasta el siglo XX" 1989, "Miquel Batllori memoria viva de Mallorca" 2004 y "La Sociedad del Asno Bermejo homenaje a Cristóbal Serra", 2014). Entrevistó a todos los historiadores importantes que han investigado sobre Baleares en los "Cuadernos bibliográficos de la Historia de las Baleares" (cinco tomos). Con Jordi Gayá organizó el XIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón celebrado en Mallorca. Fundó Miramar Ediciones. Es autor de "La Cultura de la Ilustración en Mallorca" (sobre el siglo XVIII, libro escrito con Antoni Picazo), y de numerosos estudios eruditos mayormente relativos a la historias de Baleares y de Canarias, el más importante es el titulado "Algunas notas sobre José Viera y Clavijo (1731-1813) editado por la Universidad Complutense, 1989. Como viajero ha escrito más de un centenar de guías turísticas de países y territorios de los cinco continentes, algunas de ellas llevan más de 10 ediciones). Como pintor y dibujante ha publicado numerosos carteles impresos, uno de ellos anunciaba al grupo Mecano. Expuso tanto en la galería 4 Gats como en la galería Ferran Cano.
A MODO DE CURIOSIDADES: (1) algunas de las guías de viajes que ha escrito JGM están siendo traducidas al coreano; (2) en 1996 encontró en la Biblioteca Nacional un manuscrito (s. XVIII) de Dámaso Quesada Chávez "Canarias Ilustrada" que es la historia local española más importante descubierta en los últimos treinta años (fue publicado por el Instituto de Estudios Canarios); (3) Marià Villagómez, el gran poeta ibicenco, incluyó una entrevista que le hizo JGM en su libro "Parlar i escriure"; (4) con el escultor Víctor Ochoa publicó un libro dedicado a Alfredo Kraus; (5) en 1983 entrevistó a Pierre Vilar en Barcelona, la larga entrevista fue editada en la revista Sistema, en un número especial dedicado a Marx; (6) JGM, hace 25 años, fue el primero en escribir una guía turístico-práctica tanto de Colombia como de toda Centroamérica (antes de que estos títulos los publicara la famosa editorial Lonely Planet; ha escrito la guía turística del que se considera el país más peligroso del mundo, Honduras, y la ciudad más peligrosa del mundo, San Pedro de Sula); (7) a Camilo José Cela le dedicó"Viaje a la América jocunda, papeletas de geografía andariega recogidas para C.J.C., publicado en "El Extramundi y lo papeles de Iria Flavia"; (8) Fernando Arrabal tuvo la gentileza de nombrar a JGM "Embajador Patafísico.
(9) en 1985 con Anthony Bonner y Jordi Gayà trabajó en el proyecto "Ramón Llull en el ámbito de la cultura mediterránea occidental en los siglos XIII-XIV", estudio acogido por la Comisión Asesora de Investigación Científica y Técnica, CAICYT, Consejo de Ministros, Proyecto de Investigación RP. 840908, gracias a ello pudo recorrer los lugares de la Pequeña Armenia donde estuvo Ramon Llull en unos de sus viajes (Ayas, Yumurtalik, etc), fotografió y localizó el Palacio de Blanquerna, junto a un cementerio lleno de ratas: (10) fue miembro de la Sociedad Arqueológica Luliana, de la Sociedad Española de Bibliografía (cuando la presidía Simón Díaz, CSIC) y sigue siendo cofrade de la Hermandad de Jesús Nazareno del Perdón del templo de San Francisco El Grande de Antigua, Guatemala; (11) participó en la elaboración de la Tipobibliografía Española 1501-1560 organizada por el CSIC; (12) tradujo del catalán al castellano el prólogo de Pere Gimferrer al volumen "Pegaso arando" de Gabriel Maura (ed. Ll.Muntaner, 2007). (13) en 1985-1986 elaboró el Estudio histórico urbanístico sobre la rehabilitación el casco antiguo de Palma de Mallorca-Sa Calatrava, barrio palmesano que actualmente es uno de los barrios históricos más preciados del mundo (está investigación se incluyó dentro del Premio Ciudad de Palma-secc. Urbanismo); (14) como editor fundó Miramar Ediciones (bajo la famosa editoral Moll) y editó, entre otros, el libro profusamente ilustrado Rajoletes policromes a Mallorca (Miramar Edicions, Palma, 1990) con prólogo de Baltasar Porcel. (16) En 1997 recibió la Beca del Institució de les Lletres Catalanes (Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya) para el estudio Bibliografía catalano-balear en el Ateneo de Madrid (800 fols., ejemplar en el Archivo del Inst. Lletres Cat., la Biblioteca del Ateneo estaba entonces sin informatizar). (16) En 2009 participó en el Proyecto de Investigación Sociología y poder político en la Mallorca Moderna (Dirección General de Investigación del Ministerio de Educación y Ciencia, núm. HAR 2008-02189/HIST), proyecto dirigido por el Dr. José Juan Vidal, catedrático de Historia Moderna; de este proyecto salieron varios libros de investigación sobre los siglos XVII y XVIII en España. (17) JGM ha tenido la fortuna de poder compartir un catálogo de arte con Camilo José Cela, en el mismo, que fue publicado por el Museo Nestor de Las Palmas (2001), figuraba un texto de CJC y otro der JGM titulado: "El alma interna en la escultura simbólica de Víctor Ochoa" (se puede localizar en la Biblioteca Bartolomé March de Palma de Mallorca, sign. Fol 248/11).
DIALNET http://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=83690
WIKIPEDIA https://ca.wikipedia.org/wiki/Jes%C3%BAs_Garc%C3%ADa_Mar%C3%ADn
JAUME BOVER, entrevista: Vivir y viajar de otra forma
http://www.tugranviaje.com/entrevista/jaume-bover-vivir-y-viajar-de-otra-forma/
FERNANDO ARRABAL, entrevista: http://laregledujeu.org/arrabal/2013/03/08/3743/voyage-sans-fin-imagination-arrabalesque/.
DIARIO DE MALLORCA, SUPLEMENTO DE CULTURA
1) Gabriel Alomar, la libertad entre tres guerras (sobre Gabriel Alomar Villalonga), 18 dic. 1982
2) Desterrarse en Mallorca (sobre Sthendal, Blanco White, Larra, etc), 29 enero de 1983.
3) El advenimiento de Hitler al poder (sobre un art. de Gabriel Alomar Villalonga), 19 de febrero de 1983.
4) Algunas aventuras de Robinson Crusoe en España (el significado del libro de Defoe, y el paso del libro por la España del siglo XVIII).
5) La Historia como Tribunal (sobre Fidel Castro, Godoy y Shakespeare).
DIARIO DE MALLORCA, SUPLEMENTO ZONA CULTURAL
6) El Reino de Oro del Atlas Catalán (sobre la cartografía medieval mallorquina), 24 de abril de 1987.
7) Antonio Maura, ochenta años actual; 3 de julio de 1987.
8) Juan Luis Estelrich y la introducción de Leopardi en España, 10 de julio de 1987.
9) Públicas Deshonestidades (sobre la historia de la prostitución en Mallorca), 24 de julio de 1987.
10) ¿Está de moda la Edad Media? (entrevista a Jordi Gayà Estelrich), 31 de julio de 1987.
11) El peligroso viaje de traducir (entrevista a Cristóbal Serra), 21 de agosto de 1987.
12) El nuevo absolutismo (sobre el pintor Gerardo Dicrola), 28 de septiembre de 1987.
13) Que los arquitectos nos protejan (sobre Botta, Moneo), 4 de septiembre de 1987.
14) El último aventurero (sobre Elmar Drastrup), 11 de septiembre de 1987.
15) Fernando Domínguez Reboiras, la ética de entender (sobre Ramón Llull), 18 de septiembre 1987.
16) Helenizar la isla, a propósito del XIII Congreso de Historia de la Corona de Aragón, 25 de septiembre 1987.
17) De la Tierra a la Luna (entrevista a Ramón Compte Porta), 9 de octubre de 1987
18) David Romano: judíos, moros y cristianos; 16 de octubre de 1987.
19) Albert V. Thelen, la isla de las dos caras; 23 de octubre de 1987.
20) Reflexiones sobre la ciudad (sobre Gabriel Alomar Esteve), 20 de noviembre de 1987.
21) En la frontera (sobre Guillermo Ozonas Sard y los jíbaros), 27 de noviembre de 1987.
22) España fin de siglo (entrevista a Juan Pérez de Tudela), 18 de diciembre de 1987.
23) Sobre duendes, trasgos y fantasmas (sobre un libro del siglo XVIII, Biblioteca Nacional), 1 enero de 1988.
24) La Nostra Terra (revista cultural mallorquina c. 1930), 8 de enero de 1988.
25) Historia de la sexualidad en Mallorca, 12 de febrero de 1988.
26) Historia de La Calatrava (casco antiguo de Palma), 4 de marzo de 1988.
27) Marià Villangómez, un camí cap a la meditació; 1 de abril de 1988.
Esta entrevista tuvo su peripecia, la misma la cuenta el mismo Marià Villangómez en su libro
"Parlar i escriure", Barcelona, Columna, 1994.
28) Antonio Colinas (entrevista), 8 de abril de 1988.
29) Cook, un americano en parís; 8 de abril de 1988.
30) Historia del cine en Mallorca, 22 de abril de 1988.
31) Juan Cuerda, un científico al margen; 20 de mayo de 1988.
32) Ricardo Potchar, apostillas de un traductor; 3 de junio de 1988.
33) Pere Bennassar, casi a su aire (pintor), 10 de junio de 1988.
34) Miquel Batllori, 17 de junio de 1988.
35) Revolución francesa y XVIII mallorquín, 8 de julio de 1988.
36) La Sagrada Familia, el retorno de los constructores de catedrales; 22 de julio de 1988.
37) Mediterráneo, 17 de noviembre de 1988.
38) En memoria de Gabriel Comas Roca (pintor), 24 de noviembre de 1988.
39) En honor de Giovanni Lilliu, 12 de diciembre de 1988.
40) Siglo XVIII en Mallorca, 15 de diciembre de 1988.
41) El casco antiguo de Palma, 22 de diciembre de 1988.
42) Arqueología en Artà (sobre J. M. Notario Ribera), 19 de enero de 1989.
43) Susie Q (grupo musical de rock), 26 de enero de 1989.
44) En memoria de Torres Gost, 2 de febrero de 1989.
45) Anthony Bonner (sobre Ramón Llull), 2 de febrero de 1989.
DIARIO DE MALLORCA, PERIÓDICO GENERAL
46) Turquía ante el espejo, 20 de diciembre de 1987.
47) Turquía a las puertas de Viena, 21 de diciembre de 1987.
48) La huella de España en Turquía, 3 de enero de 1988.
49) Sa Riera, entre dos aguas; 24 de enero de 1988.
50) El Sáhara, 25 de enero de 1988.
51) Intrahistoria de un rodaje (película Onassis rodada en Mallorca), 8 de febrero de 1988.
52) Bartomeu Font Obrador (sobre fray Junípero Serra), 25 de septiembre de 1988.
53) Cabrera 1809 (entrevista a Miquel Bennássar Alomar), 30 de septiembre de 1988.
54) El norte de Alicante (sobre Tárbena y la cultura mallorquina), 16 de octubre de 1988.
55) Mallorca en las Cortes de Catalunya (entrevista a Rafael Conde, director del Archivo de la Corona de Aragón), 6 noviembre 1988.
56) Revista de Menorca, cien años de historia viva (sobre el Ateneo de Mahón), 17 de diciembre de 1988.
57) Carlos III y la Ilustración en Mallorca, 1 de enero de 1989.
58) El barroco mallorquín al descubierto (entrevista a Jaume Garau), 10 de abril de 1989.
59) Pepe Nebot, entre el pop y la literatura de viajes; 13 de abril de 1989.
DIARIO ÚLTIMA HORA. PERIÓDICO GENERAL
60) Entrevista a Michel Morineau, 24 de noviembre de 1989.
DIARIO ÚLTIMA HORA-SUPLEMENTO LLIBRES
60) Història de Muro, 29 de diciembre de 1989.
61) Possessions de Mallorca, 27 de diciembre de 1989.
62) Les barreres arquitectoniques, 3 de enero de 1990.
63) L´art d´enquadernar llibres, 17 de enero de 1990.
64) Homenatge a Álvaro Santamaría, 17 de enero de 1990.
65) Bartomeu Mulet, 70 anys entre llibres y escrits; 7 de febrero de 1990.
66) Medel i el seu viatge a Palma, 14 de febrero de 1990.
67) Queda la nostra música (entrevista a Joan Parets), 21 de febrero de 1990.
68) Els llibres de Guillem Colom Casasnovas, 28 de febrero de 1990.
69) Fotografia a Balears, 21 de marzo de 1990.
70) Sobre la Revolución Francesa y Mallorca, 28 de marzo de 1990.
71) La literatura a les Illes Balears (entrevista a Josep Maria Llompart), 4 de abril de 1990.
72) Sobre la ciencia a Mallorca, 11 de enero de 1990.
73) Déu vos girad de mals llibres, 11 de abril de 1990.
74) Cristóbal Serra a Cotiledonia, 2 de mayo de 1990.
75) Llibres recents sobre monuments, 9 de mayo de 1990.
76) En honor de Gabriel Alomar Esteve (breve Historia de Mallorca), 6 de junio de 1990.
77) Eivissa as Eivissa, 27 de junio de 1990.
DIARIO DE LAS PALMAS
Manuscrito inédito sobre Canarias en la Biblioteca Nacional (Diario de Las Palmas; sábado, 14 de diciembre de 1996.
Canarias en el Ateneo de Madrid (Diario de Las Palmas, Supl. Cartel de las Ciencias y las Artes, 17 de febrero de 1999).DIARIO DE MALLORCA. PERIÓDICO GENERAL
78) Visión global de Baleares y América (sobre Bartolomé Escandell), 12 de octubre de 1990.
79) Josep Sureda Blanes, el olvido de un centenario; 4 de enero de 1991.
80) Ramón Llull en el Museo Británico, 22 de octubre de 1990.
81) Los azulejos de Mallorca y su historia, 30 de diciembre de 1990.
82) Brujas, médicos y el Santo Oficio, 31 de enero 1991.
83) Los grandes musulmanes de Mallorca, 26 de febrero de 1991.
84) Los primeros locos de la carretera (sobre coches antiguos, con Fernando Pujalte), 29 de mayo de 1991.
85) El gran misterio de la masonería balear, 12 de junio de 1991.
-------------------- LOS PERIÓDICOS DONDE ESTAN ESTOS ARTÍCULOS SE ENCUENTRAN EN LA BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA:
[Artículos periodísticos de Jesús García Marín y otros] [Texto impreso]. Editor: s.n. Fecha de pub: 1982-1991]. Info de item: 1 ejemplar disponible en Sede de Recoletos. Sede Recoletos. BMMC 821.134.2-92 ART 1001141287 Obra de referencia Sala de Prensa y Revistas.
----------------------
Con el padre Batllori, c. 1987, en Palma de Mallorca.
DESDE 2009:
ÚLTIMA HORA
JGM ha escrito numerosos artículos tanto en el Diario de Mallorca como en Última Hora, el periódico de mayor tirada de Baleares, donde colabora habitualmente. Estos son los artículos que ha publicado en su retorno a ÚLTIMA HORA desde 2009 (Palma de Mallorca), algunos de ellos también publicados en El Periódico de Ibiza y en Menorca Diario Insular
1) ¿Dónde estuvo la sinagoga de los mallorquines en Salónica? Publicado el domingo 13 de septiembre, 2009
2) Reflexiones sobre un bocadillo de patatas (tomado en Drama, Grecia). 27 de septiembre, 2009
3) El Buenos Aires de Borges. 11 de octubre 2009.
4) Ensaimadas Mundi (sitios del mundo en los que se hacen ensaimadas), 11 de octubre de 2009.
5) El Madrid de los escritores mallorquines, 25 de octubre de 2009
6) Camilo José Cela en el recuerdo, 14 de noviembre de 2009
7) Contemplando el cielo tierno de Rosalía de Castro, 15 de noviembre de 2009
8) Mallorquines en la Tierra Incógnita (Australia, siglo XIX), 15 de noviembre de 2009.
9) El Greco tal vez pintado por Cervantes, 22 de noviembre de 2009
10) Robo en La Cosmológica, 29 de noviembre de 2009
11) Intrahistoria de un florecimiento colectivo, 13 de diciembre de 2009
12) Sepharad (sobre los judíos mallorquines en el imperio otomano), 13 de diciembre de 2009.
13) Gambas rojas de Mallorca y una de percebes, 20 de diciembre de 2009
14) Jovellanos que estuvo en Mallorca, 17 de enero de 2010
15) La peluquería de Llamazares, 23 de enero de 2010
16) Diego Rivera pintó Mallorca, 31 enero 2010
17) Los mármoles de Lord Elgin. 31 de enero 2010
18) Luis Fernández Ripoll y Rubén Darío. 14 de febrero de 2010
19) Speculum spinozarum. 12 de marzo de 2010
20) Josep Pla y su relación con Mallorca, 2 de mayo 2010
21) Historia universal del mazapán, 8 de agosto de 2010
22) Gardel y su familia de Sabadell, 15 de agosto de 2010
23) Mallorquines en el Ateneo de Madrid, 29 de agosto de 2010
24) Un naturalista mallorquín en el Cono Sur, 5 de septiembre de 2010
25) Facciones de los aficionados al cocido, 19 de septiembre de 2010
26) El templo del chascarrillo (mesón El Tocuyo, La Laguna), 26 de septiembre de 2010
27) No es un país de picaros, 3 de octubre de 2010
28) Un poco de lulismo desperdigado, 17 de octubre de 2010
29) Las butifarras mallorquinas de don Ciro Bayo, 7 de noviembre de 2010
30) El coleccionista de ex libris (sobre Pedro Cerdá Valenzuela y Melcior Rosselló Simonet), 21 de noviembre de 2010
31) El visitante de 4 Gats (sobre Miquel Barceló), 12 de diciembre de 2010
32) Londres y su jardín secreto (sobre los bancos de Mount Street Gardens), 16 de enero de 2011
33) César Manrique, verano del 64 en Mallorca, 16 de enero de 2011
34) "Chorizos" en la Mallorca de Antaño, 23 de enero de 201135) El Café Soma de El Cairo, 30 de enero de 2011
36) El espacio imaginario de Antoni Picazo, 6 de febrero de 2011
37) Egipto, kilómetro cero; 8 de febrero de 2011
38) Buscando los papeles de Josep Tarongí, 13 de febrero de 2011
39) Sabores mallorquines en tierras argentinas, 13 de febrero de 2011
40) Cartografía mallorquina de Cabo Verde, 27 de febrero de 2011
41) Vodka con un mallorquín en el Cosmos (sobre un viaje al Moscú soviético), 6 de marzo de 2011
42) El profesor Kobori y los almendros en flor, 13 de marzo de 2011 (buscando canalizaciones árabes en Mallorca)
43) ¡Qué tiempos aquellos! (sobre la primera bicicleta en Mallorca), 20 de marzo de 2011
44) Los balcones del pintor Bonnín, 27 de marzo de 2011
45) El General y el Particular de la Compañía de Jesús (sobre el padre Nicolás y el padre Batllori), 3 de abril de 2011
46) La madre de José María Quadrado, 1 de mayo de 2011
47) El historiador de Invercargill (sobre Felipe Bauza, Climent Picornell y John Hall-Jones), 22 de mayo de 2011
48) Franco y el Diccionario Biográfico (de la Academia de la Historia), 10 de junio de 2011
49) Telegramas cifrados (sobre el embajador en Roma y Egipto Gabriel Alomar) 12 de junio de 2011
50) Mallorca en el Diccionario Biográfico (de la Academia de la Historia), 18 de junio de 2011
51) Hotel Hollywood (sobre Sídney y Doris Goddard), 14 de julio de 2011
52) Cuando silba la locomotora (sobre el tren en Mallorca y el mundo), 11 de septiembre 2011
53) José María Sarriegui, 25 de septiembre de 2011
54) Historia de la Isla de Mallorca (sobre Pérez Villamil o Villaamil, s. XVIII), 9 de octubre de 2011
55) La cesta de Navidad (sobre la crisis actual en España), 21 de octubre de 2011.
56) El Machetazo (sobre los recortes en la crisis actual), 2 de noviembre de 2011.
57) Ley de punto final (sobre ETA), 4 de noviembre de 2011
58) La quita (y el pon) de Grecia, 6 de noviembre de 2011
59) Pongamos que hablo de Pherrer (sobre Raphel Pherrer, Eugeni y Sabina), 6 de noviembre de 2011.
60) El Hierro, laboratorio químico, 18 de noviembre de 2011
61) No perdamos el tiempo (sobre Rajoy, los nuevos ministros, escrito desde Méjico), 2 de diciembre de 2011
62) Jaume Bover en Suecia, 11 de diciembre de 2011, pág. 13
63) El chicle que no se pega (sobre Mallorca, Campeche, etc), 16 de diciembre 2011
64) Puerto Cabras, 27 de diciembre, 2011
65) Cultura y Ceja, 30 de diciembre, 2011
66) 2012 ni tanto ni tan calvo, 13 enero de 2012
67) Cosas de Fraga, 20 enero de 2012
68) Un mallorquín del siglo XVIII en Colombia (sobre fray Juan de Santa Gertrudis, el padre Moreno de Quito, etc), 22 de enero de 2012
69) Las memorias históricas de Zapatero, 16 de febrero de 2012
Portada de la Revista de Ciencias, dibujo de JGM.
70) Mallorquines en la corte de los reyes guanches, 19 de febrero de 2012
71) Trabajar en Laponia, 20 de marzo de 2012
72) No llores por mí, Argentina, 18 de abril de 2012
73) El Majorca Building de Melbourne, 29 de abril de 2012
74) Lázaro levántate, 17 de mayo de 2012
75) El abrigo y el reloj de mi padre, 27 de mayo de 2012
76) Un ratico con Rato, 1 de junio de 2012
77) El efecto dominó, 25 de junio de 2012
78) El chispas del Códice Calixtimo, 8 de julio de 2012
79) Viva la tele y el cante, 9 de julio de 2012
80) Los olvidados, 23 de julio de 2012
81) El profesor Galmés en Baeza, 29 de julio de 2012
82) Tlapalería La Tristeza, 5 de agosto de 2012
83) La pulgas del perro flaco, 6 de agosto de 20012
84) Las patatas de la tortilla española, 20 de agosto de 2012
85) ¿Quién fue Marcos Mayorca? (sobre los sefarditas de Turquía), 2 de septiembre de 2012
86) Gordillo en el supermercado, 3 de septiembre de 2012
87) Lo que Rajoy no dijo en la tele, 17 de septiembre de 2012
88) Picasso, Miró y tres pintores mallorquines, 23 de septiembre de 2012
89) Las lentejas de la nueva Dama de Hierro, 1 de octubre de 2012
90) Recuerdo del Dr. Barceló Pons, 11 de octubre de 2012
91) Cómo saber lo que pasa, 15 de octubre de 2012
92) El historiador ibicenco del Real Madrid (sobre el Dr. Bartolomé Escandell), 23 de octubre de 2012
93) Cuando salí de Cuba, 29 de octubre de 2012
94) Qué hemos hecho para merecer a estos, 12 de noviembre de 2012
95) Libros mallorquines perdidos en La Montaña (Cantabria), 18 de noviembre de 2012
96) Siempre están pensando, 26 de noviembre de 2012
97) El primer mallorquín (sobre el Myotragus Balearicus, la prehistoria de Mallorca), 9 de diciembre de 2012
98) Listos y listillos, 10 de diciembre de 2012
99) Siente un pobre en su mesa, 12 de diciembre de 2012
100) Caldo de Navidad, 24 de diciembre de 2012
101) Año nuevo, vida vieja, 7 de enero de 2013
102) El señor y la señora Hirano (sobre Japón), 20 de enero de 2013
103) La familia y uno más, 21 de enero de 2013
104) Gente preocupada por España, 4 de febrero de 2013
105) La Rambla vuelve a su sitio, 10 de febrero de 2013
106) La Sierra Gorda de fray Junípero Serra, 17 de febrero de 2013
107) El arte balear toma Madrid, 18 de febrero de 2013
108) La cultural anda revuelta, 4 de marzo de 2013
109) Variaciones sobre el agua de Felanitx (sobre M.A. Llonovoy y Ramon Rosselló Vaquer), 17 de marzo de 2013
110) Baleares en su tinta (sobre Miquel Barceló), 18 de marzo de 2013
111) América en el horizonte, 1 de abril de 2013
112) El mallorquín buscador de tesoros (sobre Cristóbal Vilella, s. XVIII), 14 de abril de 2013
113) Mallorquines en su mundo (sobre Carme Riera), 15 de abril de 2013
114) El pescaíto de la Pantoja, 29 abril de 2013
115) Entrevista a Pepa Ramis Cabot, esposa de José Manuel Caballero Bonald, 9 de mayo de 2013
116) Rajoy: "Deslumbra menos y alumbra más", 13 de mayo de 2013
117) La importancia de parecer honrado, 27 de mayo de 2013
118) El culo y las témporas (sobre las preferentes), 10 de junio de 2013
119) Pissarro mira a Dalí, 20 de junio de 2013
120) Viaje balear por la Estambul indignada, 24 de junio de 2013
121) Vivimos en un país que observa mucho, 8 de agosto de 2013
122) Baleares en la calle Ibiza de Madrid, 22 de agosto de 2013
123) En Palma, con José Luis Sampedro, 4 de agosto de 2013
124) Salvapatrias en cuatro actos, 5 de agosto de 2013
125) El Mediterráneo de Rosselló-Pòrcel, 19 de agosto de 2013
126) Beber licores casi falsos (sobre Egipto), 1 de septiembre de 2013
127) ¡Dios salve al mono!, 2 de septiembre de 2013
128) Telespañolito que ves la tele..., 16 de septiembre de 2013
129) El café con leche de la Botella, 30 de septiembre de 2013
130) La punta del iceberg de la "balearización" (sobre Guillem Frontera), 14 de octubre de 2013
131) Cómo me gusta el chiringuito, 28 de octubre de 2013
132) Carme Riera o la posibilidad de imaginar una Isla, 8 de noviembre 2013
133) Elogio de la morcilla, 11 de noviembre de 2013
134) Rafa fuera de la pista (sobre Rafa Nadal), 15 de noviembre de 2013
135) El descambio del cambio, 22 de noviembre de 2013
136) Solbes, el solvencias, 24 de noviembre de 2013
137) Mallorca, el paraíso encontrado (sobre el discurso de Carme Riera en la Real Academia Española), 25 de noviembre.
138) 700 años del "Doctor Iluminado" (sobre Ramon Llull), 9 de diciembre de 2012
139) Vivir y beber que mañana es Nochebuena, 23 de diciembre 2013
140) No se hizo todo bien en la evolución urbanística de Palma (entrevista al coronel Juan Tous Melià sobre cartografía hca. e historia del urbanismo), 27 de diciembre de 2013
141) Los catalanes acogen con curiosidad amable todo cuanto llega de ´se illes´ (entrevista a Ignacio González Orozco), 22 de diciembre de 2013
142) Carta de los Reyes Magos a los niños, 6 de enero de 2014.
143) La política considerada como una de las Bellas Artes (sobre las memorias de Miquel Duran Pastor), 20 de enero de 2014.
144) De Rosselló-Pòrcel me sorprendió su intensidad y madurez (entrevista a Roberto Mosquera), 20 de enero de 2014.
145) Villangómez e Ibiza en mi recuerdo (publicado en Última Hora Ibiza), 21 de enero de 2014.
146) La gran pintora que estuvo en Mallorca (sobre María Blanchard y sobre Rivera), 3 de febrero de 2014
147) Mallorca supuso el espacio y el tiempo para la madurez de Camilo José Cela (entrevista a Adolfo Sotelo Vázquez), 9 de feb, 2014
148) Ramon Llull en Jerusalén, 17 de feb. 2014
149) Vuelve la Grecomanía, 20 de feb. 2014
150) Papeles mallorquines e ibicencos en la Biblioteca Nacional, 3 de marzo de 2014
151) Rusia enseña los dientes, 5 de marzo de 2014
152) Leopoldo María Panero y Mallorca, 11 de marzo 2014
153) Ochenta años de la editorial Moll, 15 de marzo 2014
154) El ´doctor en Alaska´ mallorquín (sobre Felipe Bauzá), 17 de marzo 2014
155) El pintor más caro del mundo (Cézanne en el Thyssen), 18 de marzo de 2014
156) Ibicencos que trabajaron en el Canal de Panamá, 21 de marzo de 2014
157) El hombre que quiso construir un país (sobre Adolfo Suárez), 24 marzo de 2014
158) Mapas históricos de las Islas, en una exposición de la Biblioteca Nacional, 25 marzo 2014
159) Picasso... y una de Rubens, 27 de marzo de 2014
160)¡Cuidado con los puros!, 7 de abril 2014
161) La historia de Balears en el renovado Museo Arqueológico Nacional, 7 de abril 2014
162) Mapas históricos de Ibiza (por primera vez se publica el mapa de Ibiza del siglo XVIII, obra de Casiano de Silva que se encuentra en la Fundación Lázaro Galdiano, Madrid), 14 de abril de 2014
Con el escultor Víctor Ochoa, hablando de su monumento a Alfredo Kraus.
163) Baleares en la ruta mediterránea del Santo Grial, 21 de abril de 2014
164) Mallorca fuera de Mallorca (sobre el "salat", y Tárbena, la Marina Baixa, Vicent Monfort y Ale-hop), 5 de mayo 2014
165) El Greco y, de paso, papeles viejos de Baleares en Madrid, 11 de mayo 2014
166) "Le dije a Gabo que Mallorca era un sitio ideal para un escritor" (entrevista a Plinio Apuleyo Mendoza sobre su estancia con Gabriel García Márquez en Mallorca), 18 de mayo de 2014
167) La cintura política del presidente Bauzá, 19 de mayo de 2014
168) Cela, Català Roca y la plaza de toros de Muro, 25 de mayo de 2014
169) Haz y envés de nuestra Literatura (sobre Cristóbal Serra y Bartomeu Fiol), 2 de junio de 2014
170) En Eivissa cultura y solidaridad suelen ir de la mano (entrevista a Miquel Alenyà sobre la Historia de la Cruz Roja en Eivissa), 11 de junio de 2014
171) Cruz Roja de Balears, 140 años ayudando de verdad (sobre Miquel Alenyà), 16 de junio de 2014
172) Crónica callejera de una Coronación más realista que Real (descripción desde Madrid del dia de la coronación de Felipe VI), 20 de junio de 2014
173) Ramón Llull se interesó en la búsqueda de un lenguaje universal, no fue un científico (entrevista a Víctor Navarro Brotons, ciencia en Mallorca s. XVII), 23 de junio de 2014.
175) Sobre el paso de Ana María Matute por Mallorca, 29 de junio de 2014.
174) La República Perroflauta de España, 30 de junio de 2014.
175) "Monster chef y otras disquisiciones gastronómicas, 7 de julio de 2014.
176) ¡Ándele!, de cuando Estados Unidos fue nuestro patio trasero, 9 de julio de 2014
177) El traductor mallorquín de Al Capone (sobre Alberto Saoner Barberis), 21 de julio de 2014
178) La India vista por uno que es casi balear (sobre el libro de Luis Mazarrasa "Viajero al curry"), 4 agosto 2014
179) El "trazado mallorquín" de los Estados Unidos (sobre los misioneros mallorquines del siglo XVIII en Méjico y EEUU), 11 agosto 2014
180) Palma ya tendría que ser Patrimonio de la Humanidad, 18 de agosto de 2014
181) Cortázar: el vino blanco y el sol de las Baleares, 1 de septiembre de 2014
182) Viaje por un mundo demasiado escondido (sobre el libro de Manuel Monreal "Perder el tiempo", editado por Lagarto ediciones), 5 septiembre de 2014
183) Nombres de comercios insospechados, 19 de septiembre de 2014.
184) Dos artistas políticamente incorrectos (sobre el escritor Antoni Serra y el pintor Fernando Megías), 3 de octubre de 2014.
185) En Deià, Cortázar caminaba, se bañaba en la cala, leía mucho (entrevista a Claribel Alegría), 11 octubre 2014.
Cartel editado, pintado por JGM
186) Rubén Darío y Cortázar, notas mallorquinas, 17 octubre 2014.
187) ¿Educación?: muy mal vamos, 31 octubre 2014
188) «La mayoría veía a George Sand como una señora con pantalones que fumaba», entrevista a Adrian Le Bihan, 11 noviembre 2014
189) La falconeria balear y otros bestiarios (sobre el libro de Ignacio González Orozco titulado "Rapaces"), 14 noviembre de 2014
190) En 1992 comencé a denunciar el deterioro del monumento a Maura (entrevista a Alfonso Pérez-Maura sobre la escultura de Antonio Maura cincelada por Benlliure), 15 noviembre 2014.
191) Lo que pasa en la calle (sobre el lenguaje y los políticos), 28 de noviembre de 2014.
192) El otro Miquel Deyá, 6 de diciembre de 2014.
193) Nicolás, Errejón y "otros chicos del montón", 12 de diciembre de 2014
194) Alfonso Pérez- Maura: « Propondría que la peana se rodease con una verja », 13 de diciembre de 2014
195) Mallorca en el portal de Transparencia, 14 de dic. 2014
196) Ataque en Martin Place, el corazón de la ciudad Sídney, 16 de diciembre de 2014
197) Torres-Dulce, "solo ante el peligro", 19 de diciembre de 2014
198) "Romanos, vándalos y bizantinos dieron gran importancia a las islas", entrevista a Pau Miramon, 6 de enero de 2015.
199) "El diario de Felipe Bauzá merecería ser dignamente editado", entrevista a Emma Sánchez, profesora de Arte y de Culturas Indígenas de la Universidad Complutense, 7 enero 2015.
200) La importancia de significarse, 9 enero 2015
201)La canonización de Fray Juníper en la prensa de EEUU, 17 de enero de 2015.
202) La crueldad del Estado Islámico es incompatible con el islam (entrevista a Javier Bernatas Garau), 19 de enero de 2015.
203) El Papa habrá sopesado que Serra merece ser santo por su labor con los indígenas (entrevista a Antoni Picazo Muntaner, historiador), 22 de enero de 2015.
204) Los indios de California piden al Papa que frente la canonización de Juníper Serra (escrito con Germán Ventayol), 22 enero de 2015.
206) ¿Cómo ven los indios la canonización de fray Juníper Serra?, 23 enero de 2015.
207) Dos miradas mallorquinas de Grecia, 23 enero de 2015.
208) Sobre la manifestación de Podemos en Madrid, 1 de febrero de 2015.
209) Arqueología ibicenca en el Museo Arqueológico Nacional (presentación del Museo del Puig de Molins), public. en El Periódico de Ibiza, 4 febrero de 2015.
210) Colonizadores y colonizados (sobre Méjico), 6 de febrero de 2015.
215) Un senador de California quiere echar a Fray Juníper del edificio del Capitolio, 12 de febrero de 2015.
216) Fray Juníper en el punto de mira, 12 de febrero de 2015.
217) Fray Juníper y la astronauta (sobre el senador Lara de California, la estatua de fray Junípero en el Capitolio, y Sally Ride), 13 de febrero de 2014.
218) Entrevista a Ramón Tamames, catedrático de Estructura Económica (sobre su relación con Mallorca, las milicias universitarias en Inca, sus clases en el Instituto de Empresa de Mca.), 14 febrero de 2015.
219) Cocina mora y cristiana de Occidente (sobre Antoni Contreras Mas), 20 de febrero 2015.
220) Rajoy abre el grifo, 25 de febrero de 2015.
221) Los diputados de Baleares declaran su transparencia, 2 de marzo de 2015.
222) El pala Francisco se las sabe todas (sobre la beatificación de monseñor Romero y El Salvador), 6 marzo 2015
223) Mallorca cuna de descubridores. Una moneda hallada en Canarias confirma la presencia de mallorquines en las islas Afortunadas en el siglo XIV, en el suplemento de Última Hora, Brisas, 14 de marzo de 2015.
224) Huella balear en Madrid (papeles viejos de Mallorca), 15 de marzo de 2015.
225) Fray Juníper, una vida de película (sobre la obra de teatro y la película que sobre el franciscano de Petra se hizo en California en 1926, 16 de marzo de 2015.
226) Escuadra gringa ataca Mallorca (sobre Ramiro de Maeztu en Mallorca), 20 de marzo 2015
227) Junípero Serra siempre hacía un esfuerzo en tratar a los indios con compasión, 23 de marzo de 2015
228) Como Mallorca pero con muertos (sobre el libro de Guillem Frontera, Sicilia sin muertos, viernes 17 de abril de 2015.
229) 23-S canonización (de Junípero Serra, la opinión de los indios), 21 de abril de 2015.
230) Primero de Mayo mallorquín en su historia, 1 de mayo de 2015.
231) Llull, Cervantes, sus huesos y Mallorca, 1 de mayo de 2015.
232) Algunos "mineralistas" y Mallorca (sobre Fernando Arrabal), 15 de mayo de 2015
233) Emilió Lledó y su paso por Mallorca, 21 de mayo de 2015
234) Los políticos brindan al sol, 29 de mayo de 2015.
236) Bernardí Roig da un giro al retrato en la exposición que inaugura hoy en Madrid, 30 de mayo de 2015.
237) Juníper abogó por la seguridad de los indios californianos (entrevista al arqueólogo y antropólogo californiano Roberto Mendoza), domingo 31 de mayo 2015.
238) Ataques y defensas (sobre la canonización de Junípero Serra), 8 de junio de 2015.
239) "Balears ha sido ejemplo de una mala gestión política, y eso se va a acabar" (entrevista a Juan Carlos Monedero), 10 de junio de 2015.
240) Pedro Zerolo, buen munícipe, 10 de junio de 2015.
241) Un político políticamente incorrecto (sobre el presidente de Baleares, José Ramón Bauzá), 12 de junio de 2015.
242) El Carmenato (sobre la toma de posesión de Manuel Carmena como alcaldesa de Madrid), 14 de junio de 2015.
243) ¿Que viva Zapata? (sobre las declaraciones del concejal de Cultura del Ayto de Madrid, Guillermo Zapata), 16 de junio de 2015.
244) La que se nos avecina (sobre los nuevos políticos tras las municipales y autonómicas de 2015), 26 de junio de 2015.
245) Cela y el viaje de Bayón por Mallorca, 10 de julio de 2015.
246) "Nueva York no es ahora tan distinta al contexto en que Llull escribió sus obras" (entrevista a Noel Blanco Mourelle,Universidad de Columbia), 13 de julio de 2015.
247) El blablablá de los políticos (sobre el pobre discurso de los políticos actuales), 24 de julio de 2015.
248) "La situación económica actual y la de los siglos XIV y XV tiene un parentesco (entrevista a Pau Cateura, catedrático de Historia Medieval de la UIB), 26 de julio de 2015.
249) Cansinos Assens y Mallorca, 7 de agosto de 2015.
JGM en el Museo del Emigrante, Melbourne
250) "Establecer un límite de turistas no me parece una buena idea" (entrev. a Marta Luque, prof. de la Universidad de Málaga, entrev. sobre la historia del Turismo en España), 16 de agosto de 2015.
251) "Sentir las cosas de Mallorca" (sobre Bernat Cifre Forteza y Miquel Costa i Llobera), 21 de agosto de 2015.
252) Gurripato y otros astados (sobre la historia del toreo en Mallorca), 4 de sept. de 2015.
253) Frai Juníper reconquista Estados Unidos, 17 de sept. 2015.
254) Notas mallorquinas del Dr. Marañón, 18 de sept de 2015.
255) Mis amigos, los indios (con motivo de la canonización de Junípero), 24 de sept. de 2015.
256) Junípero salta a los medios de Estados Unidos, 25 de sept. de 2015. .
257) El canal Al-Jazeera hace una cobertura de la colonización antijuniperiana, 30 de sept. de 2015.
258) La política transversal (del botellón al poder ejecutivo), 2 de oct. de 2015.
259) La "Mallorca confortable" de Junípero Serra (sobre Mallorca en el s.XVIII), 16 de oct. de 2015.
260) Un incunable mallorquín en la web (incunables mallorquines y libros de Ramon Llull en la Biblioteca Nacional), 19 de oct de 2015.
261) El viaje de Estrugo a Mallorca (sobre Gabriel Alomar, judíos sefarditas), 30 de oct de 2015.
262) Franco Mimmi: "Mallorca es un adorable microcosmos" (sobre su libro "Mallorca, isla de escritores", 8 de nov. de 2015.
263) Mallorca y la generación del 27 (sobre Cela y la gen. del 27), 13 de nov. de 2015.
264) Un escenario complicado (sobre el caza-bombardero ruso abatido por un F16 turco, y las relaciones internacionales), 25 de nov. 2015.
265) Morelli y cuatro escritores por Mallorca, 27 nov. 2015.
266) Desde el año 1315 hasta hoy la figura de Llull no ha hecho más que crecer (entrevista a Luis Alberto de Cuenca, Premio Nacional de Poesía 2015), 29 de nov. de 2015.
267) El reino extravagante del Arxiduc en el mundo disparatado de Julio Verne (sobre la relac. entre el Archiduque Luis Salvador y Julio Verne), 29 de nov. 2015.
268) Pioneros del turismo en Baleares (sobre José María Bauzá de Mirabó y el palacio del Rey Sancho en Valldemossa), 11 de dic. de 2015.
269) Sánchez (opinión sobre el debate Rajoy-Sánchez), 15 dic. 2015.
270) El teatro de Llorenzo Villalonga (entrevista a Julio Escalada sobre el libro de Villalonga "Disparates"), 5 de enero de 2016.
271) La foto del president y los indios (sobre la canonización de Junípero Serra en Washington), 8 de enero 2016.
272) Estambul o el efecto dominó (sobre el atentado junto a la columna de Trajano el 12 de enero 2016), 14 enero 2016.
273) La mejor obra de Joan Estelrich fue su propia vida (entrevista a Xavier Pla), 20 de enero de 2016
274) El panadadero balear de los pobres (sobre Juan Riera, panadero de Salta, Argentina), 22 enero 2016.
275) El "Año Llull" y su combinatoria (sobre Julia Bustinyà, Jordi Gayà, Bonner, Gabriel Ensenyat y otros lulistas), 5 febrero 2016.
276) Ramon Llull en versión hípster, 10 de febrero de 2016.
277) "Cristóbal Colón no era mallorquín pero estuvo en Mallorca" (entrevista al gran especialista en Colón, don Alfonso Enseñat Villalonga), 14 de febrero de 2016.
278) "La visión de Anglada del paisaje mallorquín fue sublime"(entrevista a María Villalonga Cabeza de Vaca sobre el pintor H. Anglada Camarasa).
279) El desafiante paisaje de Baleares (sobre el pintor Xavier Rodés), 19 de febrero de 2016.
280) Poemas inéditos y un guión de Cela se darán a conocer por su centenario; sobre Cela y Mallorca, 24 de febrero de 2016.
281) Forjadors mallorquins de la nostra llengua (sobre la tradición viva de la cultura mallorquina y el poeta Guillem Colom), 4 marzo de 2016.
282) Escapada mallorquina a Flandes (sobre las relaciones históricas entre Mallorca y Flandes), 18 de marzo de 2016.
283) Los amigos mallorquines de Cervantes (mallorquines que compartieron con el Manco de Lepanto el cautiverio argelino), 29 de marzo de 2016.
284) Los premios Nobel y Mallorca (sobre el centenario del nacimiento de Cela y sobre el viaje desconocido de Gabriela Mistral a Mallorca), 1 de abril de 2016.
285) Todos los mallorquines son, de forma inevitable, raimundistas (entrevista a Pere Villalba sobre Ramon Llull), 1 de abril de 2016.
286) Genio y figura de Camilo José Cela (suplemento especial de Brisas en el periódico Última Hora, suplemento dedicado al centenario del nacimiento de CJC, Mallorca y sus amigos mallorquines; cinco páginas con la semblanza biográfica de CJC; art. escrito con Leandro Garrido Álvares), 9 de abril de 2016.
287) Protejamos lo nuestro (sobre el patrimonio histórico mallorquín perdido y sobre el historiador y arqueólogo Guillem Rosselló Bordoy), 15 de abril de 2016.
288) "Mallorca fue para Cervantes el sueño de libertad mientras estuvo cautivo (entrevista a José Manuel Lucía Megías sobre cautivos mallorquines en Argel, intento de fuga de Cervantes a Mallorca, fuga de su hermano Rodrigo Cervantes y el papel del fraile mercedario Jerónimo Antich), 17 de abril de 2016.
289) "Mallorca padecía la amenaza permanente de los corsarios argelinos" (entrevista sobre Cervantes y Mallorca a Jean Canavaggio), 19 de abril de 2016.
290) Estrenan en Madrid un documental sobre Camilo José Cela ("El recuerdo más cercano" estrenado en La Casa del Lector), 24 de abril de 2016.
291) La cultura mallorquina y dos amigos que se fueron (sobre el catedrático Miquel Duran Pastor y sobre el profesor Fabián Montojo y su blog de contenidos culturales de Mallorca), 29 de abril de 2016.
292) Max, tentado por las delicias de El Bosco (sobre Max y su cómic inspirado en El Bosco y presentado en el Museo del Prado), 5 de mayo de 2016.
293) Paperassa vintage de Mallorca (en la Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid), 10 de mayo de 2016.
294) Una hipótesis sobre Mallorca y Cervantes (barcos mallorquines, tejemanejes de Cervantes en Argel), 13 de mayo de 2016.
295) "Blai Bonet se definió a sí mismo como un catalán de España" (sobre la amistad entre Blai Bonet y Camilo José Cela, entrevista a Ramon García Palacios, que ha estudiado la correspondencia entre ambos escritores), 21 de mayo de 2016.
296) Ruiseñores vivarachos de Mallorca (sobre el viaje de Vicente Huidobro a Mallorca), 27 de mayo de 2016.
297) Dos tipos mallorquines bastante inquietos (sobre el escrito Antoni Nadal y el escultor y pintor Bernardí Roig), 10 de junio de 2016.
298) Gracias a Cela, Mallorca fue centro neurálgico de las letras y las artes desde 1956 hasta 1970 (entrevista a Adolfo Sotelo), 19 de junio de 2016.
299) Viejos y nuevos adoctrinamientos (del nacionalcatolicismo al borreguismo; sobre el libro de Vicent Jasso: "Com vaig viure el nacionalcatolicisme a l´Escola Pública y al Seminari, 1939-1975"), 24 de junio de 2016.
300) La huella de Cela en la Isla, una exposición de la Bibloteca Nacional, 5 de julio de 2016.
301) Desde la casita mallorquina de Falla, 8 de julio de 2016.
302) La huella de Cela en la Isla, una exposición de la Biblioteca Nacional, 5 de julio de 2016.
303) La cacharrería mallorquina de don Camilo o el síndrome de Diógenes de lo suyo de C.J.C., miércoles 20 julio de 2016.
304) El escudo de su apellido mallorquín (sobre el historiador del siglo XVIII José Barberí, sobre su Adarga mallorquina y sobre el apellido Orlandis), 22 de julio de 2016.
305) Matías Quetglas expone sus seriegrafías de El Quijote en la Galerías Ansorena de Madrid, 26 de julio de 2016.
306) La Mallorca que ya no existe (sobre Unamuno en Mallorca, y el libro de Climent Picornell, Mallorca profunda?), 5 de agosto 1916.
307) "Ser hermano de Cela es lo mismo que ser hermano de cualquier otro" (entrvista a Jorge Cela sobre su estancia en Mallorca), 6 agosto 2016.
308) Sobre Juan Bonet, Borges, Robert Graves y Deia (libro editado por la editorial Confluencias y traducido por José Jesus Fornieles). 9 agosto, 2016.
309) "El islam radical se ha impuesto por miedo a la pujanza de Occidente" (entrevista al profesor Martí Àvila), 16 agosto 2016.
310) Historiador del gótico mallorquín (sobre Agustín Ceán Bermúdez y su mentor Jovellanos), 19 de agosto de 2016.
311) La historia, héroes isleños (ciclistas mallorquines en los primeros 25 años de la Vuelta Ciclista a España), 22 de agosto de 2016.
312) Tras los huesos de Jaime IV de Mallorca (sobre el posible enterramiento del casi rey mallorquín en el convento de San Francisco de Soria), 1 de septiembre de 2016.
313) El sexo de los ángeles en Mallorca (sobre el filósofo riojano Gustavo Bueno y Mallorca, pequeño homenaje), 2 sept. de 2016.
314) Mallorca en el legado de Cesáreo Rodríguez Aguilera (que está en la Universidad de Jaén; Miró, Picasso, Cela), 4 sept. 2016.
315) Kandinsky, Picasso y Juan Ramón Jiménez estuvieron a punto de visitar, vivir e incluso de morir en Mallorca, 4 sept. 2016.
316) El cepillo abierto de la iglesia de San Antón (Madrid), 8 de sept. de 2016.
317) Los Reyes inauguraron una exposición sobre el Cela más mallorquín, 8 de sept de 2016.
318) Dalí transmutado en Ramón Llull (sobre la influencia de Lulio en Dalí; sobre un manuscrito de Juan de Herrera y sobre la Biblioteca Menéndez Pelayo de Santander y sus bibliotecarios Rosa Fernández Lera y Andés del Rey Sayagues), 16 de septiembre de 2016.
319) En la calle Sanç de Palma se dio un caso de posesión demonicaca (entrevista a Antoni Picazo Muntaner sobre su recién aparecido libro sobre historia de las hechiceras y brujas de las Baleares), 26 de septiembre de 2016.
320) Maura o el sentido de Estado (perdido), 30 de sept. de 2016.
321) Una vista desconocida de Mallorca (sobre la vista de la bahía de Palma del siglo XIX del pintor jiennense Pedro Rodríguez de la Torre), 5 de octubre de 2016.
322) Mosqueiro y Pessoa en Mallorca (sobre los escritores Cela, Antoni Serra y Perfecto E. Cuadrado, Portugal y la cartografía mallorquina), 14 de oct. de 2016.
323) Tía Dolores cumple 100 años (sobre el centenario de Dolores Reynés Ripoll), 18 de oct. de 2016.
324) Mallorca 158 años atrás (sobre las fotos que hizo en Mallorca el fotógrafo galés Charles Clifford en 1860), 25 de agosto de 2016.
325) La Torre de Lulio (librería de Méjico DF con un propietario muy pinche, en positivo, don Agustín JIménez, librero de libros antiguos y vetustos), 28 de oct, de 2916.
326) Segundo Sombra en Pollença (sobre el escritor Güiraldes, San Antonio Areco y Mallorca), 11 de noviembre de 2016.
327) Un investigador mallorquín publica un libro en la prestigiosa editorial holandesa Brill (sobre el catedrático de la UIB, Miquel Beltrán, y su libro editado por la edit. Brill The Influence of Abraham Cohen de Herrera´s Kabbalah on Spinoza´s Metaphysics), 12 de noviembre de 2016.
328) El verdadero museo de Camilo José Cela es la propia Mallorca (entrevista a Camilo José Cela Conde, catedrático de la UIB e hijo del Nobel sobre Mallorca y Cela), 16 de noviembre de 2016.
329) "Antonio Barceló destacó entre la pléyade de grandes marineros del siglo XVIII" (entrevista a Agustín Ramón Rodríguez), 21 de noviembre de 2016.
330) De cuando Borges escribía en La Última Hora, 25 de nov. 2016.
331) Hasta casi siempre Comandante (luces y sombras de Fidel Castro), 27 de nov. de 2016.
332) "Cela vivía más libre en Mallorca que en Madrid" (entrevista a Julia Sáenz-Angulo), 27 de noviembre de 2016.
333) Ramón Llull, sin pelos en la lengua (sobre la visión luliana de Fernando Domínguez Reboiras), 9 de diciembre de 2016.
334) Asi eran nuestros gatos medievales (sobre un art. de Jaume Bover sobre los gatos en la Edad Media, especialmente los gatos mallorquines), 9 de diciembre de 2016.
335) El "Pico de Oro" de los pobres (sobre el obispo de Mallorca y de Jaén, del siglo XVIII: Pedro Rubio Benedicto), 23 de diciembre de 2016.
336) El mallorquín errante (sobre el erudito Gabriel Llabrés Quintana), 6 de enero de 2017
337) Cela y Dalí: historia de un desencuentro, 8 de enero de 2017.
338) Picasso y Hemingway dibujados en Mallorca, 20 de enero de 2017.
339) *Hay que encontrar el original para autentificar la imagen recién hallada de Chopin (entrevista a Alain Kohler, decubridor de una reciente fotografía de Chopin; sobre la estancia de Chopin en Valldemossa), 1 de febrero de 2017.
340) "Vatúa-el-mon" (sobre dos poetas al margen: Bernat Cifre Forteza y Salvador Bonet), 3 de febrero de 2017.
341) Picasso dibujó Mallorca, 17 de febrero de 2017.
342) Cien años de los velódromos mallorquines, 3 de marzo de 2017.
343) La influencia de Marcel Proust ha sido especialmente fecunda en Mallorca (entrevista a Xavier Pla), 4 de febrero de 2017.
344) Antonio López Torres, el pintor que se negó a vender una obra a Juan March, 5 de marzo de 2016.
345) Las tejedoras mallorquinas a las que les tocó el Gordo de Navidad (tapicerías Fernández, fábrica de Palma,1908, postales vintage de Mallorca), 11 de marzo de 2017.
346) Miró: un lenguaje con múltiples búsquedas, 17 de marzo de 2017.
347) Alan Lomax en Mallorca (sobre los papeles de este gran etnomusicógrafo en la Biblioteca del Congreso de los EEUU), 31 de marzo de 2017.
348) Curiosidades mallorquinas (manuscrito de Desbrull del siglo XVIII sobre los judíos en la librería Llorente de Madrid), 7 de abril de 2017.
349) Cela, Picasso y Miró en la exposición del Círculo de Bellas Artes de Madrid, 18 de abril de 2017.
350) Vino de Mallorca para el tercer presidente de Estados Unido (Thomas Jefferson), 22 de abril de 2017.
351) El mallorquín de la Sierra Gorda (sobre Junípero Serra y los pueblos de Jalpan y Landa), 28 de abril de 2017.
352) Intrahistoria de un escritor recuperado (sobre Miquel Manuel Serra Pastor (colaborador de La Nostra Terra y traductor al catalán de "La familia de Pascual Duarte"), 12 de mayo de 2017.
353) *El primer modelo mallorquín (un padrí de Pollença ilustraba las postales mallorquinas de principios del siglo XX; sobre los fotógrafos Lacoste y Borde, y Otto Wundelich), 17 de mayo de 2017.
354) "No sé si en Mallorca estoy vetado como en Cataluña" (entrevista a Albert Boadella), 21 de mayo de 2017.
355) "Claribel vivió en Mallorca un destierro de oro" (entrevista a Erik Flakoll, hijo de Claribel Alegría, que vivió en Deià; a propósito de la concesión a la poetisa nicaragüensa del Premio Internacional Reina Sofía de Poesía Iberiamericana), 22 de mayo de 2017.
356) "Siento un rechazo instintivo por internet y las redes sociales" (entrevista a José Manuel Caballero Bonald, con su etapa mallorquina), 23 de mayo de 2017.
357) Pues deja de ser tú (sobre Francisco Javier Expósito), 26 de mayor de 2017.
358) Dos "Mallorcas" de Australia (sobre el pueblo de Majorca, cerca de Melbourne, y el Majorca Building, edificio histórico en el centro de Melbourne), 30 de mayo de 2017.
359) Bestiario de las Islas (sobre la historia de la caza y los perros baleáricos; libro de Jaume Bover y de Ramon Rosselló Vaquer), 8 de junio de 2017.
360) Reflexiones sobre el gato de Schödinger (sobre la exposición del artista Lluís Vidaña Lladó en Can Gelabert de Binissalem), 9 de junio de 2017.
361) "Baltasar Porcel y Josep Pla fueron dos cómplices literarios" (entrevista a Xavier Pla), 18 de junio de 2017.
Camilo José Cela retratado por García Marín. Archivo de la Fundación Cela, Iria Flavia, La Coruña.
EL PERIÓDICO DE IBIZA
Desde agosto de 2016, JGM colabora en El Periódico de Ibiza
1) Fotografías de Ibiza de José Suárez en el centro de Madrid, 4 de agosto de 2016 (sobre sus art. publicados en La Prensa de Buenos Aires a comienzos de los sesenta).
2) La alegría de vivir en Ibiza (sobre Cela y César González Ruano en Mallorca, y Wolfgang Meiners, amigo de Ruano que estuvo haciendo tropelías en Ibiza), 14 agosto 2016.
3) Un paseo por la calle Ibiza de Madrid, 15 de agosto de 2016.
4) Poesía en tiempos bárbaros (sobre Antonio Colinas en Ibiza), 22 de agosto de 2016.
5) Enric Fajarnes Tur, un hombre clave en la Historia de Correos, 26 de agosto de 2016.
6) Arqueología de Ibiza chamuscada (sobre el presbitero Puguet que traficaba con antigüedades ebusitanas y su relación epistolar con el cronista del Reino de Mallorca Antonio Furió), 29 de agosto de 2016.
7) Las otras calles y plazas en honor de Vara de Rey (sobre las calles Vara de Rey por España, en Madrid, Logroño, etc), 31 de agosto de 2016.
8) Recuerdos ibicencos de un cervantista (sobre José Manuel Lucía Megías), 8 de sept, de 2016.
9) El Nobel y las cañerías de Ibiza (sobre la carta de Bartmeu Rosselló a Santiago Ramón y Cajal), 10 de septiembre de 2016.
10) El cabreo de mossèn Macabich (sobre el libro de Antoni Serra, Escrits post mortem, su art. en la revista Destino sobre los hippies de Ibiza y Formentera, y la respuesta de Isidoro Macabich, 15 de septiembre de 2016.
11) Sobre la historia y documentos de Ibiza en Madrid (mapas de Ibiza de Tomás López y de Casiano de Silva más otros documentos del siglo XVIII; el mapa de Casiano Silva que está en la Fundación Lázaro Galdiano se publica por vez primera), 19 de septiembre de 2016.
12) Las islas en 'mapas de arte' (en el mapa del edificio de Telefónica en Madrid), 27 de septiembre de 2016.
13) Pactar con el diablo (sobre hechicería y brujas en la historia de Ibiza, a propósito de un libro de Antoni Picazo), 27 de septiembre de 2016.
14) La casta mandó callar a Schez, 1 de octubre de 2016.
15) Colón ni siquiera siendo catalán (sobre la propuesta de "interactuar" con la estatua de Colón en Barcelona para quitarla o para explicar que era un "colonialista"), 5 de octubre de 2016.
16) Personajes históricos de Ibiza en los archivos de Madrid (manuscritos del obispo Abad Lasierra, Navarro Reig y el expediente que la Inquisición le levantó ál supuesto masón Marcos Tur), 8 de oct. de 2016.
17) Los referéndums (sobre el Brexit, el referéndum en Colombia, etc), 13 de oct. de 2016.
18) La correa de Correa (sobre la corrupción en todas las direcciones), 16 de oct de 2016.
19) Ibiza vista por un sabio del siglo XVIII (vista por el magistral González Posada, amigo de Jovellanos), 16 de octubre de 2016.
20) El ibicenco amigo del Che Guevara (sobre Juan Riera, panadero de Salta, y su historia), 22 de oct. de 2016.
21) El postureo (irrealidad, engaño y falta de formación de bastantes políticos; política virtural y política real), 27 de oct. de 2016.
22) *En el siglo XVII con una economía de supervivencia, lo único exportable era la sal (entrevista a Antonio Espino, catedrático de Historia de la Univ. Autónoma de Barcelona), 28 de octubre de 2016.
23) Clifford y la foto que le hizo a una payesa ibicenca en Mallorca durante la visita de Isabel II en 1860, 3 de nov. de 2016.
24) Predicar y quedarse con el trigo (sobre la corrupción por arriba y la corrupción por abajo, sobre la casta de arriba y la casta de abajo), 4 de noviembre de 2016.
25) Postales vintage de Ibiza en tiendas de coleccionismo de Madrid, 8 de noviembre de 2017.
26) Por la boca muere el pez (sobre el triunfo de Donald Trump en la elecciones de EEUU), 10 de noviembre de 2016.
27) Bitcoin con pan tumaca (sobre la idea que tuvo Carmena de crear un banco y la de Colau de crear una moneda), 17 de noviembre de 2016,
28) Anselmo Miguel Nieto: gran pintor olvidado que vivió en Sant Antoni (Ibiza), 18 de noviembre de 2016.
29) En defensa de José Ramón Bauzá, 22 de noviembre de 2016.
30) En la Coleta con Rita (sobre la España cainita), 24 de noviembre de 2016.
31) Viajes a Ibiza de Ids Sippes Tjaarda (transportista holandés del siglo XVIII cuyas notas manuscritas y el dibujo de su barco se encuentra en el Museo Marítimo de Ámsterdam), 24 de noviembre de 2016.
32) En la cola de Fidel (y en la cola de Franco y de Lenin), 30 de nov. de 2016.
33) Los condones de Rufián (sobre la mala educación de algunos políticos y la baja calidad de los debates parlamentarios), 2 de diciembre de 2016.
34) Echenique y Xelo Huertas, 8 de diciembre de 2016.
35) ibicencos que construyeron el Canal de Panamá, 11 de diciembre de 2016.
36) El niño ibicenco de Toni Catany en Madrid,13 de diciembre de 2016.
37) Las dos Españas (la que se dedica a emitir deuda PPSOE y la otra, la inane y podemita), 13 de diciembre de 2016.
38) El evangelio según Puigdemont (sobre la falta de protagonismo de la política balear en la política española), 20 de dic. de 2016.
39) Miró a Picasso desde Ibiza, 23 de diciembre de 2016.
40) Borges y Sorolla en Ibiza: 1919, publicado el 28 de diciembre de 2016.
41) Sobre el velo y la pañoleta, 30 diciembre de 2016
42) La Sanperrestre y otras corridas, 7 enero 2017.
43) El yihadista subvencionado, 9 de enero de 2017
44) Una de las principales formas de vida de Baleares e Ibiza fue el corsarismo (entrevista al catedrático de la UIB, Josep Juan Vidal sobre la Historia Moderna de Ibiza), 11 de enero de 2017.
45) La reformulación de Podemos (mi encuentro con Jarabo y Errejón), 12 de enero de 2017.
46) S´Alamera (sobre la politización del nomenclátor), 16 de enero de 2017.
47) Winthuysen: El «poeta del color y del vegetal» que vivió en Santa Eulària, 17 de enero de 2017.
48) El conde Don Julián (sobre el "sanchismo" de la presidenta Armengol), 19 de enero de 2017.
49) Dos mapas históricos de Ibiza y Formentera en pleno corazón de El Pireo, 19 de enero de 2017.
50) Susanita y el ratón Patxi (sobre españolista y nacionalistas del PSOE), 25 de enero de 2017.
51) EEUUexit, 30 de enero de 2017.
52) Así era el paseo Vara de Rey entre 1910 y 1920, publicado el 30 de enero de 2017.
53) La luz pasará factura (sobre la falta de planificación en la gobernanza de España), 2 de febrero de 2017.
55) El paso de José Ortiz Echagüe por Ibiza, 2 de febrero de 2017.
56) Rajoy y Trump (con Méjico en el horizonte y la política exterior española en Hispanoamérica), 10 de febrero de 2017.
57) Sólo con la estética no se sobrevive (errojonismo, pablismo y aliño indumentario podemita), 17 de febrero de 2017.
58) Los jardines ibicencos de Javier Winthuysen, 17 de febrero de 2017.
59) Balti entre los toros, 24 de febrero de 2016.
60)La actividad del canónigo González Posada en Ibiza fue corta en el tiempo aunque intensa (entrev. a José Remesal), 3 de marzo de 2017.
61) Vara de Rey tiene su espacio en la Biblioteca del Congreso de los Estados Unidos, 5 de marzo de 2017.
62) Sin toros y ahora sin misa, 9 de marzo de 2017.
63) Sobre los grabados de Ibiza de Charles Barbant, 9 de marzo de 2017.
64) Más sobre Alan Lomax en Ibiza, 12 de marzo de 2017.
65) Plaza Makinavaja (quieren cambiar el nomenclátor en Barcelona, plaza de la Hispanidad por plaza Pablo Neruda), 20 de marzo de 2017.
66) Recordando al profesor Escandell Bonet, 27 de marzo de 2017.
67) La sinrazón de Estado, 3 de abril de 2017.
68) Pablo Manuel y Amancio Ortega (sobre la donación de 230 mll de eruos de Amancio a la Seguridad Social, y uno que no está de acuerdo), 11 de abril de 2017.
69) A la meva poesia hi veig, en la seva evolució, una meditació de la condició humana (entrevista a Jean Serra), 11 de abril de 2017.
70) Erdogan, una apisonadora. 20 de abril de 2017.
71) Nuevos datos sobre el pintor Javier Winthuysen en Santa Eulària, 22 abril de 2017.
72) Yacimientos arqueológicos de Ibiza se muestran en Madrid (sobre la exposición del fotógrafo y documentalista José Latova), 2 de mayo de 2017.
73) España...y tan invertebrada (sobre el cupo vasco, las ventajas fiscales, Catalunya, las autonomías subvencionadas y las autonomías ricas que chupan del bote común), 9 de mayo de 2017.
74) *La cançó redoblada es lo más original del foclore pitiuso (entrevista a Judith Cohen, sobre sus estancias en Ibiza recopilando música tradicional y sobre sus estudios sobre Alan Lomax), 10 de mayo de 2017.
75) El toro dopado de la luna (sobre la idea de ecosoberanistas y podemitas de Baleares de que el toro y el torero pasen juntos o separados el control antidóping), 15 de mayo de 2017, San Isidro.
76) Moralinas y moralidades (sobre las corruptelas de algunos podemitas), 22 de mayo de 2017.
77) El día en que Federico García Lorca oyó hablar de Ibiza (sobre Neruda, y la amistad de Lorca con Carlos Morla), 27 de mayo de 2017.
78) ¿Han medido las consecuencias? (sobre las consecuencias económicas para los españoles de una declaración de independencia de unos pocos políticos), 30 de mayo de 2017.
79) La encuesta de Puigdemont (quién es catalán y quién no cumple con el canon), 6 de junio de 2017.
80) Alba o posta (libro de Jean Serra), 9 de junio de 2017.
81) Querer y no poder, o sí (sobre el referéndum para la independencia de Catalunya), 13 de junio de 2017.
82 ) El carisma de Pep (sobre Guardiola y Qatar), 16 de junio de 2017.
83) La España de flauta y pandereta (sobre los políticos de la Transición y los de ahora), 19 de junio de 2017.
Cartel editado, pintado por JGM
MENORCA DIARI INSULAR
Desde agosto de 2016, JGM colabora en el periódico de Menorca.
1) El traductor menorquín de Shakespeare (retrato de José María Quadrado y sobre sus traducciones de Shakespeare), 23 de agosto de 2016.
2) Un paseo por la calle Menorca de Madrid, 26 de agosto de 2016.
3) 300 años de Correos (sobre la historia postal de Menorca), 11 de sept. De 2016.
4) La huella de Juan Benejam en la Biblioteca Nacional (y la relación de Benejam con el antropólogo cubano Fernando Ortiz), 19 de septiembre de 2016.
5) El viaje arqueológico de Ferrero de la Marmora por Menorca (con datos inéditos sobre los prehistoriadores menorquines Juan Ramis y Antonio Ramis), 3 de octubre de 2016.
6) *En Menorca todo me pasó por primera vez y eso no se olvida nunca (entrevista al pintor Matías Quetglas), 9 de oct. de 2016.
7) "Dormí 3 meses al aire libre hasta en Torre d´en Gaumés" (entrevista al trotamundos Luis Mazarrasa sobre su Guía Azul de Menorca y su visión de la isla), 18 de octubre de 2016.
8) Francisco Juanicó, un menorquín clave en la emancipación del Uruguay, 27 de octubre de 2016.
9) Dos mapas desconocidos de Menorca en Madrid (el de Telefónica y el del siglo XVIII que está en la Fundación Lázaro Galdiano), 1 de noviembre de 2016.
10) Brujería en Menorca: "En los siglos XVII y XVIII en la Isla hubo pánico a ser hechizado" (entrevista a Antoni Picazo Muntaner, profesor de la UIB), 6 de noviembre de 2016.
11) Alonso de Salanova, el excéntrico científico que escribió sobre Menorca en 1781, diciembre 6 de 2016.
12) Menorca en el gabinete de grabados del Rijksmuseum (barcos holandeses en aguas menorquinas tempestuosas, 1784), 9 de diciembre de 2016.
13) Francia no quería Menorca. Quería desalojar a los ingleses (entrevista sobre el siglo XVIII menorquín al Dr. Josep Juan Vidal, catedrático de la UIB), 19 de diciembre de 2016.
14) Clifford, el fotógrafo que no hizo fotos de la visita de Isabel II en 1860 a Menorca, 26 de diciembre de 2016.
15) Agustín Rodríguez, historiador: la escuadra alemana se planteò en 1885 tomar Menorca, 26 de diciembre de 2016.
16) "Las salas de los tribunales se llenaban para escuchar a Orfila" (entrevista a José R. Bertomeu sobre la vida y ciencia de Mateo Orfila), 2 de enero de 2017.
17) Cien años de un trotamundos que escribió sobre Menorca (sobre el viaje a Menorca de Clements Markham y la Royal Geographical Society; en el artículo se trata también de la estancia del cartógrafo del siglo XVIII Felipe Bauzá Cañas en Londres), 27 de enero de 2017.
18) Papeles y estampas viejas de Menorca en Madrid, 31 de enero de 2017.
19) Menorca en las dos bibliotecas más pintorescas de Madrid (la Biblioteca del Ateneo y la Biblioteca del Congreso de los Diputados), 16 de febrero de 2017.
20) Dos grandes botánicos que herborizaron en Mallorca (sobre el paso por la isla de Pau y de Font Quer), 26 de febrero de 2017.
21) Los independentistas norteamericanos recabaron información sobre la Isla, 6 de marzo de 2017.
22) El anarquista que llegó con un llaúd a Ciutadella, 1 de mayo de 2017.
SUMA Y SIGUE EN LA SIGUIENTE PÁG.
Ultimátum al exalcalde de Pollença para que reabra la carretera vieja de Lluc.
Reproiduïm la notícia del diari "Ultima Hora", esperam que finalment el Consell recuperi integrament la carretera vella de Pollença a Lluc.
El Consell de Mallorca ha enviado un requerimiento al exalcalde de Pollença, Bartomeu Cifre Ochogavía (Tots), para que reabra la carretera vieja de Lluc al paso por la finca de Ca na Borrassa, propiedad de su familia. La plataforma Pro Camins Públics i Oberts reivindica desde hace años la recuperación de la vía para el paso de los excursionistas en este y otros puntos conflictivos que permanecen cerrados en el tramo de la Ruta de Pedra en Sec que discurre entre el Pi de Son Grua y el refugio del Pont Romà.
Si el exalcalde no rectifica antes del sábado, la próxima semana se podría repetir la estampa vivida en 2012 cuando, tras años de reivindicaciones, el Consell mandó a sus operarios a recuperar la carretera vieja suprimiendo o abriendo las barreras que impedían el tránsito. Por aquel entonces había obstáculos de toda clase desde el Santuari de Lluc hasta Ca na Borrassa, incluso en la finca pública de Menut.
La carretera vieja de Lluc apenas permaneció completamente abierta al tránsito unos meses. Los excursionistas denunciaron distintas ‘maniobras’ para impedir el libre paso, entre otras la presencia de colmenas en las inmediaciones o de cadáveres descompuestos de ovejas.
El exalcalde Bartomeu Cifre Ochogavía exigía al Consell que desafectara su tramo, alegando que para seguir la Ruta de Pedra en Sec a través de la carretera vieja los senderistas se ven obligados a cruzar cuatro veces la carretera general de Lluc, incluso en el sentido contrario de la marcha de los coches. Cifre Ochogavía reivindica desde hace más de una década que se habilite un paso alternativo que evite tener que cruzar la carretera. «Sería más seguro y beneficioso para todos que se ejecutara la pasarela prevista», dice.
En estos momentos, el Consell está habilitando un carril para excursionistas, paralelo a la carretera general, aprovechando la zona de dominio público que queda a la derecha cuando se circula de Lluc a Pollença pero dicho carril tropieza con las rejillas de Ca na Borrassa. En su defensa, Bartomeu Cifre Ochogavía advierte del riesgo de que, sin rejillas, el ganado pueda salir de su finca y provocar un accidente en la carretera. El exalcalde asegura disponer de un informe de la Guardia Civil que le advierte de que él sería el responsable si se produjeran daños.
Las mejores galas.
El escritor Gabriel Bertotti escribe "Margen crítico" a modo de inventario de su vida como lector.
Hay una concepción de la literatura y del arte que se desliga de las ataduras románticas. Para Ramón Gaya, la pintura constituye sobre todo un acto de obediencia. "La diferencia entre un artista y un ciudadano normal-declaró cierta vez- estriba en que el artista es un hombre como cualquier otro, sólo que herido más profundamente por la realidad". El escritor José Jiménez Lozano, a quien debemos algunas de las páginas más certeras e iluminadoras que se hayan escrito sobre Castilla y su espiritualidad, me confesó en una ocasión que lo propio del arte es la vinculación entre aquello que recibimos-de los padres, de los amigos, de los libros, de la memoria-y aquello que entregamos a las generaciones futuras. Hay algo artesanal en esta mirada sobre la literatura, que nos remite a la gran conversación que anima la cultura clásica. En una de sus cartas, Maquiavelo cuenta cómo, al llegar la noche, se retiraba a su alcoba, se vestía con sus mejores galas y empezaba a dialogar con los muertos, sus amigos: Tito Livio y Platón, Tácito y Salustio…Leer consiste también en dejar que los libros nos sondeen, puesto que lo verdadero se asienta sobre algo que no nos es propio de entrada, aunque en realidad ya sea nuestro. O, más bien, precisamente porque es nuestro necesitamos la misteriosa ambigüedad de la diferencia para descubrir que toda vida plena depende de otras vidas y de otras voces. De otras voces, diríamos, narradas. El argentino Gabriel Bertotti nos ofrece en su reciente "Margen crítico" (Edicions Món de Llibres, 2017) un apasionado inventario de su vida como lector, que bebe tanto de la ficción como de una libre desinvolture. Sabe con Chesterton que "it is easy to be solemn; it is so hard to be frivolous" y que el imaginario femenino se remonta a la Biblia-la supuesta coautora del Génesis-para desembocar en Clarice Lispector, en Marguerite Yourcenar y en la dicción milagrosa de Emily Dickinson. Bertotti nos invita a releer a Cortázar y a Hemingway, a Malcom Lowry y a Teru Miyamoto. Y, de fondo, quizás encontremos una música noire, la de Miles Davis, en un fraseo melódico y libre que dura poco más de un minuto y medio. Bertotti prepara la escena con una anécdota-verídica o no-que cifra el ritmo preciso de esta carta de amor a la literatura: "Dicen que al trompetista, en una cena en la Casa Blanca, una sofisticada dama, al ver que era el único negro en una mesa de celebridades blancas, preguntó: "¿Qué ha hecho usted para estar aquí, señor Davis?". Miles Davis, bello y negro, hace una seña imperceptible y los músicos dejan de tocar. La música lo ilumina; lo demás está a oscuras. Su música parece el canto del último humano. Cierra los ojos, ve colores. Un viento invisible intenta tumbarlo pero él lo utiliza para dejarse llevar, sin perder el compás y sin cometer, jamás, la grosería de repetirse".
"Margen crítico" no cede a otra pedantería que la del gusto de un lector excéntrico que se sabe herido por la belleza de la realidad escrita. Por sus páginas desfilan Stephen King y Lucrecio, Paul Morand y Jacobo Siruela. Franz Kafka y Juan José Sebreli, Tom Sawyer y el infinito Huckleberry Finn…".
Daniel Capó. Diario de Mallorca 15/06/2017
El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: lherència del carrillisme neoestalinista (PCE
Vuit anys després del brutal atac contra la meva persona i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial) descrit en aquest article, Pep Vílchez, em va rehabilitar. Recordau que aquest antic dirigent carrillista (PCE) va tenir la barra de signar articles dient que el meu socialisme, és a dir el de l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), era igual al dels criminals khemer rojos de Pol Pot, a Cambodia. Mai no s´havia vist res de tan bestial a Mallorca, en els atacs contra l´esquerra que no pactava amb els franquistes i el capitalisme el repartiment de sous i cadiretes en temps de la restauració borbònica! Posteriorment, en un article que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003, (pàgs. 141-147) i titulat "Francisca Bosch i els anys difícils, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació".
Aquest article va ajudar a la meva reconcialiació amb qui va ser capaç de escriure les barbaritats que estam comentant. Ara, passats els anys, donam suport a la mateixa organització (MÉS per Mallorca) i, quan ens trobam pel carrer, petam la conversa que, com podeu imaginar, sempre gira en relació a com desfer-nos dels depredadors i pocavergonyes que ens malgovernen (em refresc al PP, evidentment!). (Miquel López Crespí)
El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: lherència del carrillisme neoestalinista (PCE)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Evidentment, per a la gent que estiguérem acostumats, d'ençà els anys seixanta, a lluitar contra el feixisme no ens vénen de nou ni ens sorprenen les altres formes de feixisme, les més "modernes", com poden ser les campanyes rebentistes.
Pep Vilchez, un conegut dirigent del carrillisme illenc (PCE), contribuí també amb dos pamflets publicats els dies vint-i sis i vint-i-set d'abril de 1994 a "encalentir l'ambient" en contra meva i en contra del llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que acabava de publicar "El Tall" aquell any. L´home participà de seguida en la campanya rebentista ordida i planificada per Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida (que també publicaren mentides contra el llibre en el diari Última Hora).
Potser ho estudiaren a fons pensant que podrien acabar amb un escriptor independent com en temps de la guerra acabaren físicament amb Andreu Nin, Camilo Berneri i tants marxistes i anarquistes catalans i estrangers en els Fets de Maig de 1937, a Barcelona. El "pes pesant" de la batalla enfocada envers la meva anihilació s'iniciava de forma brutal amb les "aportacions" de Pep Vílchez a la calúmnia i la intoxicació. El promotor de la reaccionària política de Santiago Carrillo a les Illes no podia consentir de cap de les maneres l'edició d'unes senzilles memòries d'un lluitador antifranquista que no era de la seva colla. S'havia d'aturar el pas a la memòria de l'esquerra crítica als pactes amb el franquisme i la burgesia en temps de la transició. Ho provà amb dos pamflets titulats "1994. Presons i imprecisions (I)" i "1994. Presons i imprecisions (i II)". Era la "brillant aportaciò al debat" de recuperació de la nostra memòria històrica per part d'una persona que, malgrat les diferències polítiques, havia pensat no tenia un taranà tan brutal. Però amb els seus pamflets Pep Vílchez, com tants d'altres seguidors de Carrillo, demostrava la ràbia que sentia l´antiga esquerra borbònica amb els republicans i comunistes mallorquins.. Recordem que va ser un dels acceptaren sense protesta els antipopulars Pactes de la Moncloa, tan contraris als interessos dels treballadors. Vílchez, amb el seu atac rebentista, volia embrutar el meu nom de lluitador en identificar-me davant la població de les Illes amb Pol Pot i els criminals khmer rojos de Cambodja: "Per això, estic convençut que, si algun dia les idees de 'dictadura proletària' tal i com les entén Miquel López Crespí es duguessin a la pràctica, podrien acabar perfectament patint la mateixa situació que els khemer rojos d'en Pol Pot imposaren a Cambodja" (citació textual). És a dir, d´una manera brutal, l´antic dirigent carrillista identificava la meva defensa del socialisme (el de l´Organització d´Esquerra Comunista) on militaven, entre d´altres, munió d´abnegats companys i companyes antifeixistes com Jaume Obrador, Antoni Mir, Mateu Morro, Jaume Obrador, María Durán, Paco Mengod, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Maria Sastre, Pepa Núñez, Josefina Valentí, María Vílchez, Dora Muñoz, Josep Capó, Aina Gomila, Pep Bernat, Carles Maldonado, Pere Trias, Margalida Seguí, Biel Matamalas ..,. amb els assassins de Pol Pot a Cambodia!
Tots els illencs ja hem tengut 40 anys per a comprovar a la perfecció les pràctiques de criminal polpotisme de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Antoni Mir, Jaume Obrador, Paco Mengod, Domingo Morales, Josep Capó i tants d´altres partidaris de fer a les Illes el mateix que els khemer rojos a Cambodia!
Vet aquí brutor sobre brutor. Es tancava la pinça entre aquest personatge d'una banda, i, de l'altra, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida; pel mig, les idees de República, socialisme entès com a poder dels treballadors i llibertat de les nacionss restaven identificades amb la la sang i la paranoia. Els senyors del segon dels blocs citats, per arrodonir les mentides i tergiversacions de Pep Vílchez publicaven dia vint-ivuit d'abril de 1994 en un diari de Ciutat el pamflet titulat "Sobre l'antifranquisme a Mallorca" on, novament, els militants de l'esquerra revolucionària érem acusats de "debilitar des del franquisme policíac, el Partit Comunista d'aleshores" (citació textual). El resum de la campanya podia ser aquest: "Miquel López Crespí, fals lluitador d'esquerra, membre de grupuscles impresentables, el Pol Pot mallorquí que voldria aplicar a les Illes els crims dels khmers rojos de Cambodja... (!!!) Tan sols faltava que em declarassin jueu i em portassin a la cambra de gas, com feien els nazis amb els opositors alemanys i amb els membres de pobles oprimits per l'imperialisme alemany considerats de "raça inferior".
Per arrodonir encara molt més un atac tan planificat, en un dels pamflets de Vílchez que comentam, concretament el que publicava en El Día del Mundo el vint-i-set d'abril de 1994 titulat "1994. Presons i imprecisions (i II)", l'exdirigent del PCE deia que jo "practicava el ball del camaleó" polític tot afirmant que havia col· laborat amb el "PSM, OIC, PCB i OCB".
Tot plegat era una mentida més per continuar aprofundint en la campanya de demonització en contra meva. Mai no he negat, ja que és públic i notori (jo mateix m'he encarregat de deixar-ho ben escrit en diversos llibres de memòries que es poden trobar a totes les llibreries de Ciutat), que he militat i format part dels comitès de direcció política de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i posteriorment, després del Congrés d'Unitat d'algunes agrupacions de l'OEC amb el nacionalisme d'esquerra celebrat a Inca pel desembre de 1978, he estat membre de la direcció del PSM durant un cert espai de temps, fins a retirar-me de la militància partidària. Fins aquí els fets tal com són. Però és mentida afirmar que he militat en el PCB prosoviètic de Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero i Miquel Rosselló (enrtre d´altres) o en l'Orgatització Comunista Balear (OCB).
Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB-PCPE i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics. La meva col· laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual Pep Vílchez devia ser pàrvul) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra republicana de les Illes. És el contrari del que han fet sempre els excarrillistes que provaren de liquidar-me intel· lectualment. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col· lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers quaranta anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí pel deslliurament nacional i social del poble.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, la República i el marxisme revolucionari de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre, en lluita per la independència del nostre poble i el socialisme; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la central anarquista, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar l'esquerra de les Illes, la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Pens que potser és per això mateix, perquè sempre he procurat estar en primera línia del combat pel nostres redreçament nacional i social fent costat a les organitzacions populars del poble, pel que la falsa esquerra, el reformisme que pactà amb el franquisme i la burgesia, m'ha de perseguir de forma continuada. No veig altra explicació adient a tanta mentida, a tanta brutor.
Per tant, i per a concloure aquest article, davant la mala voluntat que representa fer-me passar per "camaleó polític", vull deixar constància escrita de la satisfacció que sent aquest escriptor sobiranista d'esquerres d'haver pogut col· laborar, amb tota la meva força i bona voluntat militant, amb l'esquerra nacional i les forces antisistema de les Illes, lluny sempre dels caus enverinats dels oportunistes i menfotistes de tot tipus que ens encerclen.
Vaja, quins "comunistes" eren aquests que, en un dos per tres, pactaren amb el franquisme reciclat la restauració monàrquica, la preservació de l'economia de mercat capitalista i, per damunt de tot, no en mancaria d'altra, "la sagrada unidad de España". I aquest personal ens volia donar lliçons d'antifeixisme! Una mica de serietat, senyors! A Mallorca tots en coneixem i sabem a la perfecció qui estripava les banderes republicanes en les primeres manifestacions de la transició, qui impedia parlar als consellistes en les trobades del Primer de Maig, qui deia, com en temps de la guerra civil, que "feixistes i extrema esquerra eren el mateix".
Quant al meu "silenci" intel· lectual, el fracàs ha estat molt més clamorós, ja que en aquests darrers anys he publicat la majoria de la meva obra literària i memorialísta arribant a publicar més de noranta llibres en català en les més diverses editorials dels Països Catalans.
Res no em a ser estalviat per la genteta que havia iniciat l'entrada en la política activa enlairant la bandera bicolor de la victòria franquista en totes les seves seus el dia que varen ser legalitzats per Suárez. I la mentida de tot el que afirmaven en els seus pamflets es fa evident quan, anys després d'aquesta campanya rebentista, alguns dels implicats, com és el cas de Pep Vílchez, fan afirmacions completament diferents de les d'aleshores. I ho deixen escrit en un llibre. El cas més interessant és el d'un treball de Pep Vílchez que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003. El treball (pàgs. 141-147) es titula "Francisca Bosch i els anys difícils" i, vuit anys després de la campanya de calúmnies i mentides en contra meva, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Pep Vílchez parlant de finals dels seixanta i començaments dels setanta, escriu: "Arribaren també a les Illes les onades del maig francès del 68, el prestigi de la Revolució Cultural xinesa i el seu Llibre Roig, la lluita de solidaritat amb el poble del Vietnam, les guerrilles sudamericanes, la revolució cubana i també, la contestació cultural. A les pàgines dels diaris locals Antoni Serra, Ignasi Ribas, Antoni Mª Thomàs, Damià Ferrà Pons, Miquel López, Llorenç Capellà i Frederic Suau, entre altres, deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica".
Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació".1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)
"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".
"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)
A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.
Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .
El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.
Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).
'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".
En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).
Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".
I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.
"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)
Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.
Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006
[21/06] Louvigny - Rothen - Lamotte - Fantozzi - Baril - Ferrer Farriol - Gilioli - Moyse - Muñoz Congost - Friedlaender - Cler - Abramowski - Remiro - Capuana - Pedreira - Kupka - «El Chato de Gràcia» - Garnier
Anarcoefemèrides del 21 de juny
Naixements
"Sans patrie"
-Émile Louvigny: El 21 de juny de 1864 neix a Sugny (Valònia, Bélgica) el militant socialista i després anarquista Émile Louvigny. Instal·lat a les Ardenes franceses, es va adherir d'antuvi al cercle d'estudis socialistes«L'Étincelle de Charleville» (L'Espurna de Charleville), abans d'integrar-se en el grup anarquista dels«Sans Patrie» (Els Sense Pàtria). Arrestat per la policia per les seves activitats militants, va ser finalment expulsat el 2 de març de 1894 cap a Bèlgica, on continuarà la militància. A Brussel·les en 1906 va participar en la creació d'un periòdic anarquista, Jean Misère. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Édouard
Rothen (ca. 1921)
- Édouard Rothen: El 21 de juny de 1874 neix a Orbe (Vaud, Suïssa) el propagandista anarcocomunista Charles Hotz, més conegut com Édouard Rothen. Quan encara era un infant de pit sa família s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on restarà gairebé tota sa vida. Fins als 15 anys assistí a l'Escola Superior i després son pare el deixà amb un tender a l'engròs perquè aprengués les tresques del comerç; però els seus interessos eren ben diferents i s'estimava més amagar-se darrere els sacs de patates per llegir. Quan tenia 17 anys sos pares moriren i trobà amb dos germans menors per criar; aleshores agafà com a complement una feina de comptable. Apassionat de la música, col·laborà en Le Pavé Marseillais, on sota el pseudònim de Gillet de Juhés va escriure crítiques sobre concerts i obres teatrals. A través del director d'aquesta publicació, Xavier Raynaud, amic de Sébastien Faure, conegué Victor Louis (La Trémolière), enquadernador i antic gerent del periòdic anarquista L'Agitateur, que en aquell moment dirigia Le Cri de Marseille i en el qual passà a col·laborar. Cap al 1900 marxà a París, on treballà 18 mesos en la Companyia de Tramvies, alhora que prova sort en el món periodístic, però, no volent realitzar concessions, abandonà la idea de fer-se gasetiller a París i retornà a Marsella. En 1904 signà, amb Émile Gravelle, Henry Zisly,Émile Armand, Jean Marestan, Marie Kugel. Louis Gremeret i altres, el «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». En 1912 va ser nomenat cap del Servei de Contenciós de la Companyia de Tramvies de Marsella. Membre del Grup d'Estudis Socials, fou classificat en aquesta organització, amb Jean Marestan, amb el qual s'havia lligat força, i Bougearel, com a«comunista llibertari». Abans i després de la Gran Guerra, va fer conferènciesàcrates a Marsella. Va col·laborar en l'Encyclopédie Anarchiste, redactant diversos articles (Èlite, Grammaire, Ignorantin, Indiscipline, Instruction populaire, Littérature, Musique, Politique, Romantisme, etc.). També va escriure en nombrosos periòdics llibertaris i esquerrans, com ara L'Ère Nouvelle (1901-1911) --fundat per Émile Armand i Marie Kugel, germana d'Ester, sa companya--, L'Idée Anarchiste (1924), Le Semeur de Normadie (1923-1936), Le Semeur contre les tyrans, La Vie Ouvrière --setmanari de la Confederació General del Treball (CGT)--, Contre-Courant, Clarté,La Conquête du Pain, etc. A finals dels anys vint, amb Théodore Jean i Jacques Casanova, s'adherí al «Grup d'Amics de La Voix Libertaire», de Martial Desmoulins, que havia conegut en 1927. En aquests anys col·laborà en La Voix Libertaire, amb articles en nom de la Federació Anarquista Provençal, i en l'òrgan pacifista La Patrie Humaine, de Victor Méric. En 1934 albergà son amic Max Nettlau en una de les seves passades per Marsella. Arran del desencadenament de la Revolució espanyola, col·laborà en L'Espagne Antifasciste (1936-1937). Entre els seus llibres destaquen Os esmagados. Peça em um acto (1906, en portuguès), Politiciens. Pièce en un acte (1909), L'art et le peuple (1910), La liberté individuelle (1929), La politique et les politiciens. Una duperie, des dupeurs (1934 i 1992), Panem et circenses (1934, contra les curses de braus), La propriété et la liberté (1934) i Max Nettlau. Une belle figure de l’anarchie (1935). Édouard Rothen va morir el 26 de maig de 1937 i Sébastien Faure --a qui havia ajudat força en la redacció de l'Encyclopédie Anarchiste-- li reté un homenatge en Le Libertaire. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam
-Émilie Lamotte: El 21 de juny de 1876 neix al VI Districte de París (França) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, Émilie Lamotte va morir el 6 de juny de 1909 a Alès (Llenguadoc, Occitània) durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles (1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.
***
Gino
Fantozzi
- Gino Fantozzi: El
21 de juny de 1891 neix a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor anarquista Gino
Fantozzi. Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es
guanyava la
vida com a artesà de l'alabastre a Volterra,
població amb una gran tradició
llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista«Germinal» de Volterra, format
especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.).
Participà
activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de
1931 va
ser inscrit en la relació de persones a detenir en«determinades
circumstàncies». En 1935 s'integrà en
la Federació Nacional Feixista dels
Artesans, però un informe policíac de la
Prefectura de Pisa dubtava del seu
canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II
Guerra Mundial,
després de la tràgica mort del seu fill Sante,
comunista i comissari polític
del destacament partisà «Otello
Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un
enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana,
Itàlia), s'adherí al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però
l'abandonà desil·lusionat arran de les
mesures polítiques preses pels comunistes durant la
postguerra. Posteriorment
entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista«Germinal» de
Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra
(Toscana,
Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre
col·lectiu L'uomo e la terra.
Lotte contadine nelle
campagne pisane (1992).
***
Foto
policíaca de René Baril apareguda en el diari
parisenc La
Matin del 13 de novembre de 1925
- René Baril: El 21 de juny de 1892 neix a París (França) l'antimilitarista i anarcoindividualista René Antoine Baril –a vegades citat com Barril–, conegut com Aubier. Es guanyava la vida com a lampista. El 31 de gener de 1917 va ser detingut amb André Chaumard, Alfred Joriot, Félix Hautelard i Fernande Richir, companya de Benoît Broutchoux, per haver distribuït a la via pública el manifest«Du charbon ou la paix» (Del carbó o la pau), signat per «Un grup de mares de famílies». Processat per aquest delicte, el 19 de març va ser condemnat a quatre mesos de presó per propaganda antimilitarista i per «alarmisme», el seus companys a tres mesos i Richir a quinze dies. L'1 de maig de 1917 va ser alliberat de la presó de La Santé i immediatament participà en la manifestació d'aquell dia. El 20 de maig d'aquell any participà en l'excursió campestre a l'estany de Villeneuve (Illa de França, França) organitzada pel grup de«Les Amis de Ce qu'il faut dire» del XX Districte de París; durant aquesta sortida, en la qual va participar una trentena de persones (Louis Descarsin, E. Armand, Ferlin, Raoul Vigo, Grandin, Floscher, Laubie, etc.), s'exercità, segons la policia, tirant a un arbre amb una pistola Browning que portava, i al tren que els portà a París, els excursionistes cridaren consignes, com ara «A baix la guerra!», «Visca l'anarquia!»,«A baix Poincaré l'assassí!», tot cantant himnes revolucionaris com L'Internationale,Ni Dieu ni maître o Révolution. En 1917 fou un dels signants d'un manifest a favor dels «socialistes maximalistes i anarquistes russos». Durant els anys vint milità en la Federació de Joventuts Anarquista (FJA). El març de 1921 va ser detingut, amb Albert Duchardes i Raymond Hans, militants també de l'FJA, per haver distribuït un pamflet titulat«À la jeuneusse française» (A la joventut francesa), i tancat a la presó de La Santé; com que la culpabilitat no va poder ser demostrada, fou posat en llibertat provisional. El 20 de maig d'aquell any el seu domicili, juntament amb el d'una dotzena de militants antimilitaristes més, va ser escorcollat per la policia sota l'acusació de«provocació de militares a la desobediència». El 28 de juliol de 1921 va ser detingut per la publicació de l'article «Contra una loi d'infamie» (Contra una llei d'infàmia), aparegut en el número del 15 de juliol de La Jeunesse Anarchiste,òrgan de l'FJA, i acusat de «provocació a l'assassinat». En aquesta època fou administrador gerent d'un número de La Jeunesse Anarchiste, en substitució de Gaston Bouvet, empresonat per un article aparegut en el número anterior. El febrer de 1923 figurava en una llista de militants anarquistes desapareguts del departament del Sena i buscats per la policia. El 12 de novembre de 1925 va ser detingut al barri parisenc de Belleville, juntament amb Aimé Griffon, i ambdós acusats de formar una banda de desvalisaments de xalets de la regió parisenca. René Baril va morir accidentalment a començament de 1964 al departament de l'Oise (Picardia, França).
***
Retrat
de Joan Ferrer aparegut en el Boletín
CNT-FAI del 17 de juliol de 1937
- Joan Ferrer Farriol:
El 21 de juny de 1896 neix
a Igualada (Anoia, Catalunya) el propagandista i periodista anarquista
i
anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol. Sa família es
repartia entre
anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer,
morí en
un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a
treballà en el sector tèxtil.
Poc després es va fer assaonador i, encara infant,
entrà a formar part del grup«Joves Lliures» i fou alumne del
prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe
Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i l'any
següent participà activament en els grups que
combatien els esquirols en les
vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones
a Igualada i en 1915 féu la
vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de
metal·lúrgics i paletes de
Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó
Model de Barcelona.
La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el
van obligar a fugir
i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.),
vivint com podia i
treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat
secretari del
Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i
aquest mateix any formà part,
en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de
Barcelona. Entre
el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntament amb Joan Vilanova
Castelltort,
representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis
Diversos d'Igualada en el
I Congrés de la Confederació Regional del Treball
de Catalunya (CRTC) celebrat
a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els
Sindicats Únics. Entre 1919 i
1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al
1920 es va casar pel
civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a
Igualada. En aquests anys
va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El
Noi del Sucre). Durant
la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa
tasca periodística a
Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les
publicacions anarquistes Germinal
i El Sembrador. Durant els anys de la II
República espanyola col·laborà
habitualment en la premsa llibertària local,
realitzà mítings per l'Anoia
(Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.),
formà
part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb
Ramon Guitart l'Agrupació
Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaireèxit, les posicions
més radicals dels seguidors de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) amb les
dels sectors més moderes partidaris de
l'estratègia trentista, la qual
defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras,
Josep Anselmo i Josep
Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple
de Delegats de la
CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa
polèmica amb Ángel
Pestaña Núñez i Joan Peiró
Belis a les pàgines del periòdic cenetista de
Sants Cultura
Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936
assistí a Barcelona a la
Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de
1936, s'integrà en
el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la
Secció
d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí
CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en
aquesta ciutat i va fer d'alcalde
segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i
assumir la Conselleria
d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on
treballà com a redactor del diari Catalunya,
el qual acabà dirigint, però que hagué
d'abandonar en 1938 per encarregar-se de
la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera,
on també dirigíEl Frente, periòdic de la 26
Divisió. Amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració
d'Argelers, on assumí la
secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat
al camp de
concentració de Barcarès i més tard
realitzà tasques agrícoles i d'altres
oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després
de la II Guerra
Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de
combat antifranquistes
als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable
i
locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de
1945 assistí, com a delegat de la Federació Local
de Pau, al Ple Departamental
de la CNT, el qual acabà amb una escissió de
l'organització. Més tard visqué a
Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al
1954 el periòdic CNT.
A la capital francesa treballà durant temporades com a
guardià d'una fàbrica i
fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en
aquesta ciutat. En 1956
reprengué la seva tasca periodística dirigint,
fins al 1962, el periòdic Solidaridad
Obrera i els seus substituts (Solidaridad,Boletín CNT, Boletín)
i Le Combat Syndicaliste (1963-1978).
També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral.
Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en
1962 fou membre del Comitè
Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una
conferència a Orleans.
Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i
participà activament en la
reconstrucció de la Federació Local de la CNT
d'Igualada. Trobem articles seus,
moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan
del Pi, Ramón
Ollé, Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla, Rovellat,Jo Han, Pancho Milla, J.
Coll de Gussem, etc.), en
infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín
Confederal, Boletín Informativo,Boletín Interno CIR, Butlletí
CNT-FAI, Cenit, CNT, Le
Combat Syndicaliste, Cultura
Libertaria, Espoir, Historia
Libertaria, Iniciales, Inquietudes,
El Luchador, El Obrero Moderno, La
Protesta, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
Libre, Umbral,
etc. És autor de Liberación
(1928), El intruso (1930), Vides
noves (1933), Interpretació
llibertària del moviment obrer català
(1947), Garbuix poètic (1956), Vida
sindicalista (1957), Un
rural en Barcelona (1960), Conversaciones
libertarias (1965), De
l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y
confederales. Las
conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista
(1971), En
torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado
(1972), Costa amunt.
Elements d'història social igualadina (1975), Congresos
anarcosindicalistas en España (1977), entre
d'altres. En 1978 l'escriptor
Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb
ell, La
revuelta permanente, que es poden considerar les seves
memòries i que
obtingué el premi «Espejo de
España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir
l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França,
França) i fou enterrat al
cementiri d'aquesta localitat.
Joan Ferrer
Farriol (1896-1978)
Elvira Trull
Ventura (1896?-1990)
***
Rivoluzio
Gilioli durant la Revolució espanyola
- Rivoluzio Gilioli:
El 21 de juny de 1903 neix a Rovereto sul Secchia
(Novi di Modena, Emília-Romanya, Italia) l'anarquista
Rivoluzio Gilioli,
conegut com Barbetta pel barbó que
portava. Fill d'una família nombrosa
de nou germans --tots portaven noms d'allò més
revolucionaris (Rivoluzio, Libero,
Siberia, Equo, Protesta, Sovverte, Scintilla, Ribelle i Feconda
Vendetta)--, sos
pares es deien Onofrio Gilioli, empresari de la construcció
i un dels militants
anarquistes més destacats de la seva ciutat, i Maria
Pelliciari. Després
d'estudiar a l'Escola Tècnica de Carpi es
traslladà a continuar els estudis a
Mòdena, on fou un dels membres més actius del
moviment llibertari local. En
1919 va se nomenat secretari de les Joventuts Anarcocomunistes i va ser
contractat per fer de comptable en la Cambra del Treball de
Mòdena, encara que
continuà estudiant a l'escola nocturna per aconseguir el
títol de mestre. Com a
secretari de les Joventuts Anarcocomunistes desenvolupà una
intensa tasca
propagandística amb conferències i reunions a
diverses localitats de la regió
--l'agost de 1920 hi havia 40 grups anarcocomunistes amb més
de 1.200 adherits--,
activitats també promogudes per la Federazione dei
Communisti Anarchici (FCA,
Federació dels Comunistes Anarquistes). També
participà en el desenvolupament
de l'anarcosindicalisme, sobretot dels sindicats de jornalers, paletes
i
mecànics. El desembre de 1919 assistí al
congrés constitutiu de la Unione
Giovanile Rivoluzionaria Italiana (UGRI, Unió Juvenil
Revolucionària Italiana)
celebrat a Parma. Durant la nit del 15 al 16 de maig de 1920 es va
veure
implicat en el robatori de sis metralladores FIAT, de dues capses de
municions
i d'altres materials bèl·lics de la Caserna
Núm. 2 de Mòdena per a defensar-se amb elles en
les manifestacions obreres --el
5 d'abril d'aquell any a San Matteo della Decima els carrabiners havien
assassinat Sigismundo Campagnoli, un dels principals anarquistes de
Bolonya, i
ferit 45 companys--, però a causa d'una delació
la policia detingué 26
anarquistes i dos socialistes revolucionaris, dels quals en
processà 25 a
Piacenza i en condemnà 13 a penes de presó. Amb
Egisto Colli, altre company
anarquista de Mòdena, aconseguí fugir de la
captura i refugiar-se a domicilis
de companys bolonyesos. Es van mantenir en contacte amb la
militància de Mòdena
a través del Comitè de Defensa
Llibertària (CDL) de la Unió Anarquista Italiana
(UAI), però finalment s'exilià a
França. Condemnat en rebel·lia, l'abril de
1925 una amnistia anul·là la pena. El juny de
1920 creuà clandestinament la
frontera i, d'antuvi, s'establí a París i,
després, a la zona nord. A Lens
trobà feina de paleta en una obra i després
entrà com a comptable en una fonda
propietat d'un italià. En 1921 hi arribà son pare
Onofrio i l'any següent la
resta de sa família, instal·lant-se a
Fontenay-sous-Bois, a l'Illa de França.
Amb sa companya i futura esposa, la francesa Marie Lucie Lequet,
marxà a
Bèlgica, però retornaren a París, on
treballà en la construcció. Més tard
participà en la companya de suport a Mario Castagna i
Ernesto Bonomini,
anarquistes acusats i condemnats per matar dos feixistes a
França, i fou el
comptable del Comitè per l'Alliberament de Castagna.
També en aquesta època
participà en la campanya de protesta contra la condemna a
mort dels militants
italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1928 va ser
contractat
per una empresa de la construcció com a encarregat en una
obra i fou enviat al
departament dels Pirineus Orientals per dirigir les tasques de
construcció d'un
tram de la via fèrria París-Tolosa-Barcelona. En
aquesta obra conegué nombrosos
exiliats espanyols de la dictadura de Primo de Rivera i poc a poc
aprengué el
castellà i s'interessà pels problemes socials de
la Península, publicant fins i
tot en 1931 un article sobre el tema en Guerra di Classe.
Viatjà en
diverses ocasions a Barcelona (Catalunya) per establir contactes i per
acompanyar sa germana Siberia i Renzo Cavani que havia passat a la
clandestinitat i volia establir-se a la capital catalana. De bell nou a
París,
treballà en una obra de reconstrucció de
l'estació del metro de la plaça de la
República, alhora que reprèn la seva activitat
militant, participant en
nombroses manifestacions i prenent la paraula. El 30 de juliol de 1931
la
policia francesa el qualificà, en el seu«Butlletí de Recerca. Suplement de
Subversius», com a «anarquista a detenir i
escorcollar». A partir de l'octubre
de 1932, amb Camillo Berneri i Antonio Cieri, promou la
publicació del
quinzenal anarquista Umanità Nova, que
s'edità a Puteaux, i que fou
suspesa per les autoritats franceses, després de sis
números, el gener de 1933.
Aquest periòdic va ser substituït per La
Protesta, però ell no va entrar
en la redacció davant el temor de ser expulsat de
França, ja que un mes abans
havia estat detingut per la policia durant una conferència
anarquista i havia
rebut una amonestació. El 12 de febrer de 1934
participà en la vaga general antifeixista
convocada a França arran dels incidents esdevinguts el 6 de
febrer a París quan
un grup feixista intentà prendre per assalt la Cambra dels
Diputats, escamot que
va ser rebutjat pels fusells de la Guàrdia Republicana.
Mentrestant havia estat
contractat com a director de les obres per a la construcció
d'un palau al carrer
parisenc de La Fontaine, on va poder donar feina a diversos companys
anarquistes en les obres (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Umberto
Tommasini,
Domenico Ludovici i Luigi Righi). El 2 de gener de 1935 va ser expulsat
de
França, juntament amb Angelo Damonti, però
gràcies a les seves amistats i
contactes entre els socialistes francesos, aconseguí la
suspensió del decret
amb pròrrogues trimestrals renovables. Entre 1935 i 1936
participà activament
en la campanya de reivindicació del dret d'asil i entre el 20 i el 21 de juny de 1936 assistí
al Congrés Internacional
pel Dret d'Asil celebrat a París. El novembre de 1935 la
policia política
feixista italiana envià un informe on deia d'ell que«desenvolupa una intensa
activitat anarquista i assisteix a totes les reunions de la
regió parisenca».
Participà activament en l'organització del
Conferència d'Entesa dels
Anarquistes Emigrants Europeus, que es va celebrar entre l'1 i el 2 de
novembre
de 1935 a Sartrouville, col·laborant en les seves principals
comunicacions i
presentant una pròpia («Informe
Barbetta»). D'aquest congrés sortirà el
Comitè
Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR). El juny
de 1936 redactà amb Virgilio
Gozzoli i Ernesto Bonomini un manifest contra la guerra colonial
italiana a
Etiòpia, que va ser llegit durant una reunió
d'anarquistes italians de la regió
parisenca i que després va ser completat per
Sébastien Faure i publicat en
nombrosos periòdics en llengua italiana i francesos. El 19
de juliol de 1936,
el mateix dia de l'aixecament feixista a Espanya, va ser contractar per
una
empresa parisenca per a portar les obres d'ampliació del
port de Dunkerque.
D'antuvi, per problemes familiars, posposà la sortida cap a
la Península. Amb
Cieri, s'ocupà a París d'organitzar les sortides
de voluntaris. El mateix
juliol de 1936 realitzà una missió a la frontera
francobelga amb Umberto
Marzocchi, on, amb el suport d'Hoche Meurant a Wattrelos i de Mario
Mantovani a
Brussel·les, recuperà armes per a la
Revolució espanyola, armes que van ser
portades a Tolosa de Llenguadoc per Alphonse Tricheux i passades a la
Península. El setembre de 1936, amb Cieri,
assistí a la reunió de grups
antifeixistes italians a París, on es va decidir la
creació de la Brigada
Internacional «Garibaldi», subordinada al Partit
comunista, fet que desencadenà
la protesta dels delegats anarquistes i dels del moviment«Giustizia e
Libertà». El novembre de 1936 decidí
partir cap a la Península i el 5 de
desembre arribà amb un grup de companys a Barcelona, on ja
eren sos germans
Equo i Seberia, son pare Onofrio i son company Renzo Cavani. Inscrit en
la
Secció Italiana de la Columna Ascaso, de Barcelona
marxà al front aragonès, a Almudébar.
Per la seva experiència tècnica, va ser enviat
com a capità per comandar una
companyia d'enginyers, desenvolupant no només tasques
militars, sinó també
civils (camins, ponts, obres públiques, etc.) al servei de
les col·lectivitats d'Aragó.
Després dels fets de «Maig de 1937» i
arran de conèixer l'assassinat del seu
amic Camillo Berneri, decidí restar al front
convençut del que s'hi jugava a la
Península. Amb la militarització de les
milícies, va ser nomenat comandant de
la Companyia d'Enginyers de la 28 Divisió. El 16 de juny de
1937, mentre
realitzava una visita d'inspecció al lloc de Terraza, a
Carrascal, a prop
d'Osca, va ser ferit per una bala feixista. Rivoluzio Gilioli va morir
el 21 de
juny de 1937, el dia del seu aniversari, en un hospital de Barcelona
(Catalunya) i va ser enterrat al cementiri barceloní de
Montjuïc davant un grup
de nombrosos companys. En 1984 Claudio Silingardi publicà la
biografia Rivoluzio
Gilioli. Un anarchico nella lotta antifascista (1903-1937).
Actualment
existeix un Grup Anarquista «Rivoluzio Gilioli» a
Mòdena.
***
D'esquerra a dreta: Ted Kavanagh, Albert Meltzer, Arthur Moyse i Jim Duke (Brighton, 4 d'octubre de 1969)
- Arthur Moyse: El 21 de juny de 1914 neix al comtat de Wexford (Irlanda) l'artista i escriptor anarquista Arthur Moyse. Son pare, marí mercant, es va perdre al mar i l'Estat va enviar una nota amb 5 lliures i amb una oferta de feina per sa mare com a netejadora; sa família es va instal·lar a Shepherd's Bush, a l'oest de Londres (Anglaterra), on va viure la resta de sa vida. Als 14 anys va ser expulsat de l'escola per ingovernable i durant la seva joventut va participar en tota mena d'activitats esquerranes. El 4 d'octubre de 1936 va participar en la batalla de Cable Street quan diversos grups antifeixistes van evitar la marxa del British Union of Fascists (BUF, Unió Britànica de Feixistes), liderat per Oswald Mosley, pel barri londinec d'Est End, poblat amb una important comunitat jueva. Va fer feina en una fàbrica fins al seu tancament en 1939 i després va ser reclutat per l'Exèrcit. Va participar en diverses accions bèl·liques, inclòs aterratges amb aerotransportats a Arnhem (Holanda) en 1944. Va acabar en un tribunal de guerra en dues ocasions per insubordinació --la veritat és que en una d'ellas va ser jutjat per les seves «relacions» amb l'esposa d'un coronel. En acabar la guerra, va acabar fent de conductor d'autobús, feina que va agafar amb orgull proletari. Va prendre part en la lluita sindical i va destacar com a orador dels típics mítings improvisats a l'Speakers' Corner (Racó de l'Orador) de Hyde Park, alhora que col·laborava en l'editorial anarquista «Freedom Press». Artista i dibuixant autodidacte, va convertir-se en un destacat crític d'art. A partir de la dècada dels seixanta va participar activament en la vida literària al voltants de la llibreria Better Books al Soho londinenc. Va realitzar dibuixos, caricatures, pintures i collages per a tota mena de publicació alternativa, però molt especialment, entre els anys seixanta i els vuitanta, per al periòdic anarquista Freedom, pel qual també va fer de crític d'art. A finals de 1970 va crear la revista mural ZeroOne, que el Museu Britànic va demanar insistentment per al seu arxiu; també va muntar una Galeria ZeroOne als banys de «Freedom Press». Va tenir una especial relació amb les galeries artístiques Flowers, realitzant exposicions de diversa índole. En 1979 l'Arts Council britànic va adquirir la seva obra Private View. En un viatge a Moscou va realitzar una espècie de happening que va consistir en buidar una ampolla de pixats al mig de la Plaça Roja per mostrar el seu menyspreu al sistema opressiu dels països del Pacte de Varsòvia; altra acció que li agradava realitzar era repartir propaganda anarquistes als porno-shop del Soho londinenc, fet que li va portar més d'un disgust. En 1987 va participar en la il·lustració del llibre «Wobbly»: 80 years of rebel art i l'any següent en la de The heretic's handbook of quotations. Entre el 21 i el 30 d'octubre de 1994 va participar en el festival«Anarchy in the UK 94. Ten days that shook the world». Entre les seves obres literàries podem destacar The golden convolvulus (1965), Wildly flowering (1968), More in sorrow: six short stories (1976), Fragments of notes for an autobiography that will never be written (1982), entre d'altres. Era conegut pel seu amor pels cans petits, que portava a totes les manifestacions i actes, i que incloïa sovint a les seves obres artístiques. La mort de la sevaúltima cussa, Vicki, coincidint amb la seva decadència física, el va fer perdre el gust a la vida. Va passar els dos últims anys de sa vida al seu pis de Shepherd's Bush, envoltat de pols, còmics, primeres edicions i revistes. Arthur Moyse va morir el 22 de febrer de 2003 a Londres (Anglaterra). No va deixar testament i la propietat dels dibuixos estan en litigi; molt probablement acabin a mans de l'Estat britànic, un fet que hagués irritat el seu autor.
***
José Muñoz Congost
- José Muñoz Congost: El 21 de juny de 1918 neix a Melilla (Nord d'Àfrica) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista José Muñoz Congost, que va fer servir el pseudònim Xaume d'Ost. S'introduí en el moviment anarquista, amb Benjamín Cano Ruiz, a través de les Joventuts Llibertàries d'Alacant i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Estudiant de magisteri, cap al 1937, quan estava a punt de obtenir el títol de mestre, després d'un any d'interinitat i de pràctiques en una escola estatal, fou cridat per fer de mestre a l'Escola Racionalista d'Alacant, aleshores força massificada, juntament amb Carmen Bernabeu, Matilde Forner i Modestro Izquierdo, entre d'altres. Fou responsable de les Missions Culturals de la Federació Universitària d'Estudiants (FUE) i membre de la Federació Estudiantil de Consciències Lliures (FECL). Durant la guerra civil fou un dels promotors de la Federació Ibèrica d'Estudiants Revolucionaris (FIER), creada arran d'una conferència nacional portada a terme entre el 5 i el 12 de desembre de 1937 a València i patrocinada per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ser un dels responsables del periòdic alacantí Liberación (1937-1939), òrgan de la CNT-FAI-FIJL, que dirigí i potencià fins al punt de donar-li periodicitat diària --en les seves pàgines polemitzà amb José G. Morato sobre les activitats teatrals de la FUE. També col·laborà en Anarquía (1937), butlletí de les Joventuts Llibertàries del barri alacantí de les Carolines. En acabar la guerra pogué embarcar amb l'últim vaixell («Stanbrook») que salpà des d'Alacant fins a Orà. Al nord d'Àfrica fou internat per les autoritats colonials franceses del govern de Vichy al camp de concentració saharià de Hadjerat M'Guil. Amb l'Alliberament s'establí a Alger (Algèria), on en 1946 dirigí Solidaridad Obrera. Impulsor del «Círculo García Lorca», en 1947 fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries d'Àfrica. Aquest mateix any va fer mítings a Orà. El 13 de desembre de 1947 respongué durament des del periòdic Ruta l'article de l'exanarquista Serafín Aliaga Lledó«La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», publicat al periòdic comunista Nuestra Bandera. En els anys cinquanta s'instal·là a Marroc i durant els anys seixanta, a Casablanca, portà, amb Juan Jimeno Montalbán, Vallés, Fernández i Vizcaíno, l'associació cultural«Armonía» i dirigí el seu grup teatral. En 1958 publicà, amb Manuel Carmelo Eustiquiano, Horizontes. Boletin de divulgaciones, ciencia, sociologia, arte. En 1964 marxà a França i, després de tres anys a Péronne, establí definitivament en 1967 a Llemotges. A França començà de paleta, però es jubilà en 1981 com a enginyer. Al continent participà en la major part dels congressos i plens de la CNT de l'Exili i de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va fer mítings i conferències tant a França com, després de mort Franco, a la Península. L'estiu de 1971, amb Frederica Montseny Mañé i Vicent Llansola Renau, representà el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Congrés Internacional de Federacions Anarquistes de París. En 1972 col·laborà en l'edició castellana de l'Enciclopedia Anarquista. Entre 1972 i 1979 fou secretari de l'AIT i director dels seusòrgans (AIT, Bulletin d'Information de l'AIT, Information AIT,Infos AIT). En aquests anys col·laborà en el butlletí de la Comissió de Relacions de la Internacional de Federacions Anarquistes (CRIFA). En 1986 fou nomenat director del setmanari Cenit i prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez La libertad encadenada: fragmentos del diario de un poeta preso. Trobem textos seus en Adarga, Anarquía,Anarres, Boletín Interno CIR, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, Espoir,Fuego, Icaria, Ideas-Orto,Mar y Tierra, Nervio,Nosotros, La Protesta Obrera, Ruta,Siembra, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. És autor d'AIT: La Internacional del sindicalismo revolucionario (1976, amb altres), Vigencia del anarcosindicalismo (1982), El anarquismo en Alicante (1868-1945) (1986, amb altres), Del cero a la revolución social. Reflexiones y ensayo (1988), La AIT a través de sus congresos. El debate anarcosindicalista (1988), Por tierras de moros.El exilio español en el Magreb (1989), etc. Sa companya, des de 1936, fou Rosa Pastor. José Muñoz Congost va morir el 18 de maig de 1996 a Llemotges (Llemosí, Occitània).
José Muñoz Congost (1918-1996)
Defuncions
Benedict Friedlaender (1908)
- Benedict
Friedlaender: El 21 de juny de 1908 mor a
Berlín (Imperi Alemany) el zoòleg,
sexòleg, sociòleg, economista i anarquista
Benedikt Friedländer, més conegut
com Benedict Friedlaender. Havia
nascut el 18 de juliol de 1866 a Berlín (Imperi Alemany).
Nascut en una família
jueva benestant de confessió evangèlica, era fill
del professor d'economia
política de Berlín Karl Jacob
Friedländer –sa mare es deia Anna Maria Therese
Nuglisch–
i avi del metge i professor Nathan Friedländer, i un dels sos
germans fou el
vulcanòleg Gottfried Immanuel Friedländer. A la
universitat estudià matemàtiques,
física, botànica, fisiologia i economia i en 1888
es doctorà amb una tesi sobre
zoologia. Abraçà els postulats del moviment
naturista Fret Körper Kultur (FKK,
Cultura per l'Alliberament del Cos) i publicà articles que
defensaven el
nudisme. Consagrat a la lluita per l'emancipació del«tercer sexe», dedicà el
seu treball científic i el seu compromís personal
a dignificar l'homosexualitat
i sostingué econòmicament el
Wissenschaftlich-humanitären Komitees (WhK, Comitè
Científic i Humanitari), fundat el 15 de maig de 1897 per
Magnus Hirschfeld,
l'objectiu del qual era lluitar contra la criminalització de
l'homosexualitat. En
1903, amb Adolf
Brand, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto
Kiefer,
Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha
Marquardt i altres,
fundà l'associació gai, molt inspirada en la
filosofia anarcoindividualista de
Max Stirner i en la crítica radical de Friedrich Nietzsche,
Gemeinschaft der
Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre
homes com
a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la
pederàstia, segons el
model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al
pensament
intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el
seu «Eros pedagògic» (erotopedagogia),
alhora que rebutjaven les teories mèdiques que
reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la«teoria dels
estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual
criticaren per«afeminat» i jueu, fet pel qual Friedlaender i els seus seguidors
van
ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE
realitzava diverses
activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es
practicava sovint el
nudisme. La GdE tenia moltes semblances amb el Wandervogel, una mena de
grup
escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm
Jansen, fou
un dels principals animadors del Wandervogel.
Entre 1904 i 1905 Benedict Friedlaender finançà
la revista anarquista Kampf
(Lluita) i col·laborà en el
periòdic Der Sozialist.
En 1906
trencà amb el WhK i fundà la Sezession des
Wissenschaftlich-humanitären
Komitees (SWhK, Secessió del Comitè
Científic i Humanitari), que més tard
prengué el nom de Bund für Männliche
Kultur (BMK, Aliança per la Cultura
Masculina). Encara que pensava que la bisexualitat era un clar aliat de
l'Estat
i de mantenir posicions gairebé misògines, es
casà amb Emilie Maria Pauline Wille Huber (Emmy
W. Friedländer) i fins
i tot tingué un fill en 1903, Eugen Friedländer.És autor de Beiträge zur
Kenntniss des
Centralnervensystems von Lumbricus (1888), Der
freiheitliche Sozialismus im Gegensatz zum Staatsknechtsthum der
Marxisten. Mit besonderer Berücksichtigung der Werke und
Schicksale Eugen
Dühring's (1892), Zusammen
mit
Immanuel Friedlaender: Absolute oder relative Bewegung?
(1896), Der Vulkan Kilauea auf Hawaii
(1896), Die vier Hauptrichtungen der modernen
socialen Bewegung. Marxistische Socialdemokratie, Anarchismus, Eugen
Dührings
socialitäres System und Henry Georges Neophysiokratie,
kritisch und
vergleichend dargestellt (1901), Marxismus
und Anarchismus (1901), Die
Renaissance des Eros Uranios. Die physiologische Freundschaft, ein
normaler
Grundtrieb des Menschen und eine Frage der männlichen
Gesellungsfreiheit. In
naturwissenschaftlicher, naturrechtlicher, culturgeschichtlicher und
sittenkritischer Beleuchtung (1904), Entwurf
zu einer reizphysiologische Analyse der erotischen Anziehung unter
Zugrundlegung vorwiegend homosexuellen Materials (1905), Männliche und weibliche Kultur. Eine
kausalhistorische
Betrachtung (1906) i Die Liebe
Platons im Lichte der modernen Biologie. Gesammelte kleinere Schriften.
Mit
einer Vorrede und dem Bilde des Verfassers (1909), entre
d'altres. Malalt, Benedict
Friedlaender es va suïcidar el 21 de juny de 1908 al barri
d'Schöneberg de
Berlín (Imperi Alemany) i va ser enterrat al cementiri de
Parkfriedhof
Lichterfelde d'aquesta ciutat. Vint anys més tard, el seu
amic Bruno Wille va
ser enterrat al seu costat.
Benedict
Friedlaender (1866-1908)
***
Exèquies de l'ebenista Henri Cler (26 de juny de 1910)
- Henri Cler: El 21 de juny de 1910 mor a París (França) l'obrer ebenista i militant anarquista i anarcosindicalista Henri Cler, conegut com Biffin. Havia nascut el 21 de setembre de 1862 al barri obrer de Saint Antoine de París (França). Treballà com a obrer ebenista en la indústria del moble i milità en el moviment anarquista. Es casà amb l'armillera Rose Buchfinck, amb qui tindrà dos fills. El setembre de 1889 va ser candidat abstencionista pel Districte XI de París en les eleccions legislatives. L'abril de 1891, amb una desena de companys, intentà crear un taller en règim de cooperativa i el local que llogaren per a aquesta finalitat serví una temporada com a redacció del periòdic anarquista Le Père Peinard. Sense diners per pagar el local, amb una trentena de companys realitzaren una mudança clandestina («Cloche de Bois»). Fitxat per la policia com a destacat activista anarquista, va ser acusat per les autoritats d'haver albergat l'anarquista il·legalista Théodule Meunier, aleshores força buscat per la policia. L'abril de 1894, arran de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) aprovades el desembre de 1893, va ser detingut per pertinença a grup anarquista. En llibertat el 8 de maig, va ser novament detingut el 2 de juliol, però finalment el 14 de juny de 1895 la causa va ser sobreseguda. El 28 de juliol de 1897 va ser condemnat«per cops i ferides» pel cas de la mudança clandestina a 15 dies de presó i a 300 francs de multa i va ser tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. El juny de 1898 va ser gerent de la segona sèrie del periòdic Le Pot à colle, òrgan dels obrers del mobiliari i del moble tallat del suburbi parisenc de Saint Antoine. El 25 d'octubre de 1899 va ser condemnat en rebel·lia a tres mesos de presó per«injúries i difamació vers el patró ebenista», judici confirmat en apel·lació el 7 de març de 1900. En 1907 les autoritats el van esborrar de la llista d'anarquistes a vigilar, però encara militava activament en el moviment sindical. El 13 de juny de 1910 va participar en els enfrontaments entre la policia i els obrers ebenistes en vaga de la Maison Sayas et Popot del suburbi parisenc de Saint Antoine, on va ser greument ferit al cap. Henri Cler va morir el 21 de juny de 1910 a l'hospital de Saint Antoine de París (França). Durant el seu enterrament al cementiri parisenc de Pantin, el 26 de juny de 1910, es va produir una manifestació de desenes de milers de persones i novament greus enfrontaments amb la policia que donarem com a resultat 41 agents ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestants ferits.
Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
---
Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí
Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)
Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´informar d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas.
Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo. Imaginau la professionalitat d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova, ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?
Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.
Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).
En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.
Amb l´excusa barata d´informar, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.
L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.
Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´informar d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas.
Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en el diari El País amb el títol Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo. Imaginau la professionalitat d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova ara, d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?
Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.
La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el socialisme proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.
Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.
Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.
Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.
'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).
'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.
'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".
Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.
Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.
Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.
Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.
Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.
Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.
El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".
A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.
En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.
'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.
'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.
Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".
Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.
Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.
Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.
El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.
'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.
'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?
'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!
'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.
'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.
'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.
'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".
[22/06] Judici Michel - Crémieux - Lanoff - López Alarcón - Porté - Combet-Farnoux - Doussot - Viñuales - Alsina - Battistelli - Gómez Tienda - Tucker - Raya - Buil - Carbó - Martin - Mélinand - Vannini
Anarcoefemèrides
del 22 de juny
Esdeveniments
Louise Michel
després de la seva deportació a Nouméa
(Nova Caledònia, 1873-1880)
- Judici contra Louise Michel: El 22 de juny de 1883 Louise Michel, detinguda en la manifestació d’aturats del 9 de març de 1883 que va assaltar tres fleques, es jutjada a l’Audiència del Sena de París (França), fet que serà aprofitat per a una gran reivindicació anarquista. Louise Michel serà condemnada a sis anys de presó.
Naixements
Gaston Crémieux
- Gaston Crémieux: El 22 de juny de 1836 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el periodista i advocat republicà radical, blanquista, proudhonià i communard Gaston Crémieux. Fill primogènit d'una família nombrosa d'un modest comerciant d'indianes jueu originari de l'occità Comtat Venaissí, realitzà brillants estudis a l'escola i a l'institut de Nimes, obtenint el batxillerat el 19 d'agost de 1853. Després de trobar dues feines de passat d'advocat, un d'elles a París, es matriculà a la Facultat d'Ais de Provença el 14 de gener de 1856. Eximit de fer el servei militar perquè havia de mantenir sa família, el 25 de novembre de 1856 obtingué la redempció total. El 24 de març de 1857 es llicencià en Dret a Nimes. Fou anomenat «El misser dels pobres» per la seva defensa ferotge de les classes obreres oprimides. En aquesta època també exercí com a periodista literari, activitat en la qual aconseguí força reputació. A finals de 1857, amb quatre amics, fundà el periòdic literari L'Avenir, però fou constantment vigilat per la policia que el considerà políticament perillós; l'últim número d'aquesta publicació serà el del 14 de febrer de 1858, víctima de la repressió del govern de Badinguet --nom satíric de l'emperador Napoleó III. El 10 de desembre de 1862 s'establí a Marsella, on dos anys després esdevingué membre de la lògia maçona «La Réunión des Amis Choisis» (La Reunió dels Amics Escollits) del Gran Orient de França. En 1864 també es casà amb Noémie Molina, de confessió jueva, amb qui tindrà tres infants, l'últim anomenat Robespierre, a qui Crémieux considera el model de polític a seguir --el 28 de juliol de 1869 escriurà per al 75è aniversari de la seva mort un monòleg en vers titulat Robespierre, le 21 janvier 1793. A partir de 1865 desplegà una gran activitat en diversos sectors, com ara en la creació de cambres sindicals, de cooperatives i d'escoles públiques laiques per a infants desafavorits i per adults. En 1867 redactà una memòria dirigida al prefecte de les Boques del Roine on exigí mesures urgents per posar fi a la lamentable situació de la classe obrera del seu departament. El 13 de juliol de 1868 participà en la constitució de l'«Association Phocéenne de l'Enseignement, de l'Instruction et de l'Education des deux sexes» (Associació Focenca --de Marsella-- de l'Ensenyament, de la Instrucció i de l'Educació dels dos sexes). Les seves idees republicanes s'enfrontaren durament a les de l'Imperi. També mantingué estretes relacions amb la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Marsella. En 1869 va fer campanya a favor de Léon Gambetta, aleshores republicà radical, qui fou elegit diputat per Marsella. El 8 d'agost de 1870 fou el cap d'un moviment insurreccional comunal que prengué la Prefectura de Marsella i proclamà la República a la ciutat; moviment que fou, però, ràpidament esclafat. Detingut l'endemà, fou tancat en una masmorra del fort marsellès de Saint-Jean. El 27 d'agost fou jutjat, amb altres 13 insurgents, pel I Consell de Guerra, condemnat a dos anys de presó i tancat a Saint-Pierre. Amb l'anunci de caiguda de l'Imperi fou alliberat, juntament amb els seus companys, durant la nit del 4 al 5 de setembre per una gentada de més de 20.000 persones. Immediatament reprengué la seva activitat revolucionària amb la creació de la Lliga del Midi, que federà 15 departaments francesos, la qual entrà ràpidament en conflicte amb el govern central de Defensa Nacional ja que el seu programa era força revolucionari: separació absoluta de les esglésies i de l'Estat, revocació immediata de tots els ajuntaments nomenats durant l'Imperi, designació dels jutges mitjançant eleccions, llibertat absoluta de premsa, etc. L'1 de novembre de 1870, quan es trobava en una gira de propaganda per a la Lliga del Midi al departament de l'Isèra, esclatà la insurrecció revolucionària que proclamà la Comuna de Marsella. Però amb l'arribada d'un emissari republicà, el govern central recuperà ràpidament el poder fins que un nou cop insurreccional esclatà el 23 de març de 1871. Amb aquesta nova situació, fou nomenat cap de la Comissió Departamental Insurreccional, que substituïa la Prefectura, composta per 12 membres, entre ells Charles Alerini per l'AIT, que ratifica els poders de la Comuna de Marsella i del departament de les Boques del Roine. Després de confiscar els edificis públics i la prefectura, la Comissió enarborà la bandera roja i la negra, en senyal de dol. Però el 5 d'abril de 1871 a les 7 del matí la Comuna de Marsella, després d'un últim intent de mediació per part de Crémieux davant el general Espivent, fou aixafada per un exèrcit de 7.000 soldats que no dubtà a bombardejar la ciutat amb 300 obusos. El 8 d'abril fou detingut al cementiri jueu on es refugiava. El consell de guerra al cap de la Comuna de Marsella començà el 12 de juny a la Gran Sala del Tribunal de Policia Correccional presidit pel tinent coronel Thomassin del 48è Regiment de Línia i finalment fou condemnat a mort el 28 de juny. Després un temps tancat a la presó de Saint Pierre i al fort de Saint Nicolas, en el qual va tenir temps d'escriure l'obra teatral Le neuf Thermidor ou la mort de Robespierre, Gaston Crémieux fou afusellat amb el vist i plau d'Adolphe Thiers el 30 de novembre de 1871 al camp de tir del Far de Marsella (Provença, Occitània) malgrat la feblesa de tots els càrrecs que se li imputaven. Fou enterrat al cementiri jueu, contigu al cementiri de Saint Pierre, de Marsella. En 1886 es publicaren les seves Oeuvres posthumes. L'aniversari de l'execució de Crémieux, figura emblemàtica del moviment obrer marsellès, fou commemorada pels grups d'esquerra durant molts d'anys.
Temptativa d'insurrecció comunal
a Marsella (8
d'agost de 1870)
Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)
***
Robert
Lanoff
- Robert Lanoff: El 22 de juny de 1879 neix al X Districte de París (França) el cantautor i compositor anarcoindividualista i antimilitarista Robert-Charles-Joachim Lafon, més conegut com Robert Lanoff. Quan va fer el servei militar acabà en una companyia disciplinària. L'11 de març de 1905 va ser condemnat en rebel·lia a París a 50 francs de multa per «infracció a la policia ferroviària». Fou col·laborador del periòdic parisenc L'Anarchie (1905-1914), editat per Albert Libertad, i membre del grup anarquista «Les Libérés des Bagnes Militares» (Els Alliberats de les Colònies Penitenciàries Militars). A partir de 1910 realitzà una gira propagandística de conferències, acompanyades d'espectacle musical amb cançons anarquistes i antimilitaristes escrites i interpretades per ell, contra les colònies penitenciàries a tota la conca obrera del nord. El 20 de novembre de 1910, en una conferència sobre el Biribi (companyies disciplinàries i penitenciaries establertes a les colònies franceses d'Àfrica del Nord) realitzada a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), declarà: «Els oficials i sotsoficials qui comanden les companyies disciplinàries són uns alcohòlics i uns tarats, la podridura de la podridura». Aquesta conferència, acompanyada de cançons anarquistes, va ser repetida a Roubaix (24 de novembre), a Valenciannes (26 de novembre), a Blanc-Misseron (27 de novembre) i a Chauny (3 de desembre) i on va fer, segons la policia, apologia d'anarcoterroristes (Ravachol, Auguste Vaillant, Émile Henry) i interpretà una cançó on lloà la deserció dels soldats i el pillatge de les caixes fortes. En aquesta època col·laborà en el periòdic revolucionari d'Arràs (Nord-Pas-de-Calais, França) Le Réveil Artésien. En 1912 col·laborà en la publicació antimilitarista Le Cri du Soldat. Bulletin no officiel des armées de terrer et de mer, publicat a Pantin (Illa de França, França) per Émile Aubin. Entre 1912 i 1913 fou col·laborador habitual de L'Anarchie, on defensà l'amor lliure i l'incest, però des d'un punt de vista misogin i arran de la publicació de les memòries de Rirette Maîtrejean, insultà aquesta de manera cruel. Quan les activitats de la «Banda Bonnot», va ser detingut i empresonat en diferents ocasions per defensar el grup. Arran d'unes conferències realitzades entre el 21 i el 25 d'abril de 1912, va ser detingut acusat d'«apologia de fets criminals i d'excitació al crim» i condemnat el juliol d'aquell any per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a quatre mesos de presó i a 50 francs de multa i tancat en aquesta ciutat. El 19 de desembre de 1912 va ser novament detingut arran de la publicació de l'article«De la rue Ordener aux Aubrais», publicat el 17 d'octubre en L'Anarchie, a favor dels empresonats de la «Banda Bonnot»; en aquest moment va ser reemplaçat en la redacció d'aquest periòdic per Camille Delmyre. El 8 d'abril de 1913 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional a tres anys de presó i a 1.000 francs de multa per l'edició del citat article en forma de fullet. El 13 de maig el Tribunal Correccional del Sena li va suprimir la multa, però mantingué la pena de tres anys El 30 de juny de 1914, després de 18 mesos empresonat, va ser novament jutjat en apel·lació a París i va veure reduïda la pena a 18 mesos de presó. L'estiu de 1914, amb Alexandre Flesky, preparà la publicació d'un setmanari anarcoindividualista, Le Rebelle, que per diverses circumstàncies no pogué finalment editar-se. En aquesta època viva al número 15 del carrer Gérando, del IX Districte de París. Durant la Gran Guerra va ser declarat exempt del servei militar i mantingut a la presó, on romania el març de 1916. Després de la contesa fou redactor de Le Populaire i delegat del Sindicat dels Artistes Lírics. El 12 d'octubre de 1918 participà, amb Jeanne Berton, Sardou, Lilyette Frey, Joby, etc., en un vetllada popular contra «l'apatxisme i la pornografia» que se celebrà a la Sala de Festes de l'Ajuntament de Saint-Ouen (Illa de França, França). En aquesta època moltes cançons i articles seus es van publicar en el periòdic La Bataille. El 18 d'agost de 1919 inaugurà, al número 75 del passatge Brady de París, una casa d'edició i de venda de cançons i on també es realitzaven cursos de cant a preus populars. En aquesta època col·laborà amb el Sindicat dels Artistes de Concerts, Music-halls i Circs, realitzant concerts i xerrades en el seu suport. El 23 de març de 1920, Georges Guibourg (Georgius), president de la Unió Independent dels Artistes de Music-halls, el va denunciar per «entrebancar la llibertat del treball i per difamació». També va col·laborar en les diferents etapes del periòdic d'André Georges Roulot (Lorulot), de qui era molt amic, L'Idée Libre. Fou membre de la Union Confédérale des Locataires (Unió Confederal d'Arrendataris), organització per a la qual va fer infinitat de concerts i xerrades per a recaptar fons per a la seva caixa de resistència, i entre 1922 i 1923 fou secretari de la seva IX Secció de la Federació d'Arrendataris del Sena. El desembre de 1923 sa companya, Henriette-Marie Lacoste-Abrial, va morir al seu domicili del carrer Gérando. Entre les seves cançons, van ser molt populars À bas Biribi, Paroles d'un révolté, Je suis un incroyant, Pourquoi j'vote pas! Monologue, Le droità l'avortement, Lettre d'un détenu politique, Les renégats, Conseils aux avachis, Guerreà l'alcool, Maternité,Sur la tombe de son gars. Récit de guerre interprété par l'auteur dans les concerts et cabarets parisiens, Chanson pour la paix, Les épaves,En route pour l'abattoir, Trimardeur,C'est la rafle, Aprés la grève, Les dons de Jésus, Hymne aux prolétaires, Pierreuse,Jean Misére devant le Christ,Les juges, Sonnez! Clairons sonnez!,La chanson des béguins, L'enfer militaire, Révoitons-nous. Monologue, Les trois pleurs de la vie, L'éveil des locataires, Voix des locataires,Les pionniers. Scène de la vie de Biribi,Le soldat devant le peuple, Les prêtes. Étude sur la religion, L'avenir nouveau. Grande scène, Pitié pour les grévistes. Grande scène, etc. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Enrique
López Alarcón (ca. 1918)
- Enrique López
Alarcón: El 22 de juny de 1881 neix a
Màlaga (Andalusia, Espanya) el poeta,
dramaturg, traductor, periodista i escriptor anarquista Enrique
López Alarcón,
que va fer servir el pseudònim de Guzmán
de Alfarache. Era nét de l'empresari i alcalde de
Màlaga José Alarcón Luján.
Realitzà els estudis primaris a la seva ciutat natal amb els
jesuïtes i els
secundaris a Archidona (Màlaga, Andalusia, Espanya) i
després passà a la
Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) per a estudiar filosofia i
lletres
i dret, sense arribar a graduar-se. Visqué a
Cártama (Màlaga, Andalusia,
Espanya), d'on procedia sa família, i en 1903 es
traslladà a Madrid (Espanya),
on s'inicià en el periodisme, fortament influenciat pel
simbolisme i el
modernisme. En aquesta època es relacionà molt
amb Marcelino Menéndez Pelayo. En
1909 fou corresponsal de guerra en la campanya militar del Marroc per
al diari El Mundo i per aquests
reportatges va
ser condecorat amb la Creu Roja del Mèrit Militar. En 1911
va ser nomenat
membre de l'Acadèmia de Poesia de Madrid i en 1916
l'Ajuntament de Màlaga el
nomenà «hijo esclarecido» de la ciutat.
En 1918 va ser nomenat director artístic
del Teatro Español de Madrid. El desembre de 1931
s'estrenà la pel·lícula Fermín
Galán, d'Edgar Neville, basada en
un poema seu i de Fernando Alarcón. El 25 de gener de 1932
intervingué, amb
Manuel Machado, Eduardo Marquina i Fernández
Ardavín, en l'homenatge celebrat
al Teatro Español de Madrid a Francisco Villaespesa. En 1935
s'estrenà la
pel·lícula Madrid se
divorcia,
d'Alfonso de Benavides, basada en una novel·la seva. Durant
aquests anys formà
part de la redacció de nombrosos periòdics (La
Acción, LaÉpoca, La Esfera,El Intransigente, La
Mañana,Mi Revista, El
Mundo, La Nación,Nueva Illice, El
Nuevo Evangelio, La
Tribuna, Voluntad, La Voz, etc.) i en 1915 fundà La Gacetilla de Madrid, que
posteriorment prengué el nom Gil
Blas.
A partir de 1936 es lligà a la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
treballà de compaginador en el periòdic CNT
de Madrid i entra en la directiva de la Societat d'Autors.
Després fou redactor
de Solidaridad Obrera, especialment
la secció «Verdades y mentiras», i en
1937 col·laborà amb poesies i articles enFragua Social. El 13 de gener de
1938
llegí a l'Ateneu de Barcelona l'assaig «El
periodista de la revolución», acte
organitzat per l'Ateneu Professional de Periodistes d'aquesta ciutat, i
el 4 de
desembre d'aquest any participà en l'acte homenatge a
Buenaventura Durruti que
se celebrà al Teatre Romea de Madrid. El 25 de desembre de
1938 dissertà sobre
el tema «Aportación del pueblo español
en la estructura social futura», al
local del Comitato Anarchico Italiano de Barcelona. Durant els anys
bèl·lics
oferí nombroses funcions teatrals a Madrid. Quan el triomf
franquista era un
fet, el 2 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i
visqué a Seta (Llenguadoc,
Occitània). Pogué emigrar a Amèrica i
l'11 de gener de 1940 arribà, procedent
de Bordeus (Aquitània, Occitània), a bord del
vapor Cuba a Ciudad Trujillo
(actual Santo Domingo, República Dominicana).
A Ciudad Trujillo coincidí amb Manuel Pérez i
organitzà programes de ràdio
antifeixistes i contra la dictadura franquista. En 1940, per a poder
sortir de
la República Dominicana publicà el llibre Flor
de sonetos. Al Generalísimo Doctor Rafael Trujillo Molina,
Benefactor de la
Patria, fet pel qual alguns el condemnaren com a apologeta
del dictador. A
mitjans de 1940, amb el suport de José González
Marín, s'establí a l'Havana
(Cuba), on fou un dels membres de la Unió d'Excombatents
Antifeixistes–col·laborà en el seu òrgan
d'expressió Combate–,
de l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes i del
Centre Republicà Espanyol.
L'octubre de 1940 oferí a l'Havana la conferència«El espíritu popular de la
nueva poètica espanyola». A continuació
treballà en la ràdio i va fer classes a
escoles privades. Fou un dels redactors de l'Anuario
Cultural de Cuba 1943 (1944) i en aquesta època
dirigí
obres de l'agrupació «Teatralia». En
1945 s'instal·là a Panamà i a la
Ciutat de
Panamà ensenyà art dramàtic i a
Colón (Colón, Panamà) va fer classes
al«Colegio Abel Bravo», però va ser
ràpidament expulsat per la seva militància i
retornà a Cuba. En 1946, juntament amb son cossí
José Blasco Alarcón, tingué al
seu càrrec un programa sobre política
internacional en «Radio O'Shea» de
l'Havana. En 1952, després del cop d'Estat de Fulgencio
Batista, ingressà com a
periodista en el diari de l'Havana de suport a la dictadura ¡Ataja!, on
s'encarregà de les seccions«Altavoz» i «Política al
vuelo» fins el desembre de 1958. El gener de 1953
signà,
amb altres intel·lectuals espanyols residents a Cuba, un
manifest antifranquista
i contra la instal·lació de bases nord-americanes
a Espanya. Després del triomf
de la revolució castrista col·laborà
ocasionalment en El Mundo. Trobem
articles seus en nombroses publicacions cubanes,
com ara Bohemia, Combate,DM, Lux,Mañana,Mensuario de Arte, Literatura, Historia y
Crítica, El Mundo,Mundo Masónico, El País, Tiempo,
etc. Traduí,
amb José Ignacio de Alberti, Fígaro,
barbero de Sevilla. Comedia en cuatro actos dePierre-Augustin
Caron de Beaumarchais i prologà diversos llibres, molts de
temàtica
llibertària, com ara Entre los
campesinos
de Aragón. El comunismo libertario en las comarcas liberadas
(1937)
d'Agustín Souchy, España
frente al
fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en
España
(1938) de Benigno Bejarano Domínguez, Cipriano
Mera, revolucionario (1943) de Miguel González
Inestal, Lecturas criolles (1955)
de Manuel
Cuellas Vizcaíno, i Artículos
y discursos
(1956) d'Alberto Salas Amaro. És autor de Con
o sin mujer (1905), Golondrinas
(1905), Constelaciones poéticas
(1906), La cruz del carino (1909), Gerineldo. Poema de amor y caballería,
representable, en cuatro jornadas, compuesto, en parte, con pasajes del
romancero (1909, amb Cristóbal de Castro
Gutiérrez), Los insaciables.
Comedia picaresca en prosa, en cuatro actos (1909,
amb Cristóbal de Castro Gutiérrez), Las
manos largas. Vaudeville en tres actos y en prosa (1909, amb
Cristóbal de
Castro Gutiérrez), Melilla 1909.
Crónica
de un testigo. Diario de la guerra escrito durante las operaciones
militares en
el Rif (1911), La tizona. Drama
romántico en cuatro jornadas (1914, amb
Ramón Godoy y Sala), Sebastián
el bufanda o El robo de la calle
de Fortuny. Película policiaca en cuatro actos y en prosa
(1916, amb José
Ignacio de Alberti), El collar de
esperaldas (1918, amb José Ignacio de Alberti), La Madre Quimera. Farsa romàntica en
cuatro jornadas (1918, amb
Ramón Godoy y Sala), Vivir. Drama
en
cuatro actos (1924 i 1929), La sal
de
Madrid (1926), Voy a ser cocota
(1926), La tragicomèdia de
Pepín Cárdenas
(1929), Dictadura (1930), La maragata. Zarzuela (1931, amb Alfredo
Escosura), La maravilla de Efeso
(1933), Paleta. Humorada lírica en
tres
actos y veinte cuadros (1933, amb Fernando
Alarcón), Romancero caballeresco.
Comedia melodramàtica a la espanyola, escrita
en verso, en tres actos y un epílogo (1933), Los majos del Perchel (1935), Flor
de sonetos (1940), Patria
(1940),Soy espanyol. Madrigales y sonetos
(1940), Martí (1942), Reflejos del sur (1953), etc. Enrique
López Alarcón va morir el 28 de novembre de 1963–molts d'autors citen
erròniament 1948– a l'Havana (Cuba) i
deixà vídua, Concha Fernández de
Villegas, i una filla, Paloma López.
Enrique
López
Alarcón (1881-1963)
***
Ramon
Porté Dalmau
- Ramon Porté
Dalmau: El 22 de juny de 1898 neix a Montblanc (Conca de
Barberà, Catalunya)
l'anarcosindicalista i poeta Ramon Porté i Dalmau. Fou fill
d'una família de
jornalers i parcers, carlista i catòlica; sos pares es deien
Ramon Porté
Sanahuja i Lluïsa Dalmau Sanahuja. Des dels 11 anys
treballà com a jornaler al
camp i en ocasions en la construcció. Des de jove, de la
mà de la lectura dels
clàssics anarquistes (Élisée Reclus,
Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Errico
Malatesta), començà a participar en el moviment
anarcosindicalista, del qual es
va fer un destacat propagandista, sobretot en el sector
pagès, ja que era un
bon coneixedor de la problemàtica dels jornalers i dels
rabassaires. En 1917
s'afilià a la Societat d'Obrers Agricultors de Montblanc,
adscrita a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1919 i 1923
participà activament
en l'agitada lluita sindical d'aleshores. Va ser assidu dels congressos
regionals i estatals de la CNT i, abans de la dictadura de Primo de
Rivera, amb
altres companys (Joan Arans, Ricard Fornells, Josep Viadiu, Libertad
Ródenas, Formós
Plaja, Ángel Pestaña i Valeriano
Orobón), recorregué les comarques catalanes en
gires propagandístiques. Durant la Dictadura primoriverista
tingué cura dels
sindicalistes empresonats a Montblanc, continuà l'activitat
propagandística com
a distribuïdor de publicacions anarcosindicalistes i a partir
de 1929 presidí el
Sindicat Agrícola Montblanquina. En 1930 era vocal de
l'Associació d'Esquerra
del seu poble. Amb dificultats aconseguí la suficient
independència econòmica
com per tenir una petita propietat, alhora que es casà i
tingué tres fills
(Ramon, Helios i Llibertat). El juny de 1931, com a delegat dels
pagesos de
Valls i d'Esplugues, assistí al Congrés
Extraordinari de la CNT, celebrat a
Madrid, i, el desembre d'aquest mateix any, com a delegat de Catalunya,
al Ple
de Regionals confederals. El setembre de 1932 assistí al
Congrés Regional de
Camperols, que tingué lloc a Vilafranca del
Penedès i on va ser elegit
secretari de Propaganda, encara que la influència cada cop
més poderosa de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins de la CNT
provocà el seu bandejament. Entre
1932 i 1933 va fer diversos mítings i
conferències (Tremp, Sant Sadurní d'Anoia,
Vilafranca del Penedès, Vendrell, Montblanc,
Torelló, Capellades, Igualada,
Montbui i Santa Coloma de Queralt). Arran de la ruptura confederal, els
sindicats comarcals de la CNT de l'Alt Camp i de la Conca de
Barberà,
hegemònics en ambdues comarques, van fer costar el«trentisme»; ell, encara que
més proper al sector de la FAI, s'estimava més
seguir Ángel Pestaña i Joan
Peiró que els prosèlits de les aventures
revolucionàries --condemnà
l'aixecament de Fígols de gener de 1932-- i
s'arrenglerà amb els «trentistes».
En aquesta època va crear una col·lectivitat
agrària de treball a Montblanc, en
la qual s'arreplegaren mitja dotzena de petits propietaris, parcers i
jornalers
que posaren tot en comú: la terra, els animals, el treball i
els fruits. Quan
la revolució d'octubre de 1934, va fer costat al seu amic i
exconfederal Josep
Folch, aleshores alcalde de la vila i diputat al Parlament.
Després de la
desfeta, amagà Folch en un mas de la muntanya, on vivien
companys cenetistes, i
tornà a Montblanc, on fou detingut i tancat al
vaixell-presó Manuel Arnús,
ancorat al port de Tarragona. Va ser l'últim de Montblanc en
aconseguir la
llibertat, després de passar 73 dies empresonat. L'abril de
1936 va ser nomenat
subsecretari de Propaganda de la Regional catalana i el maig d'aquell
mateix
any assistí, com a portaveu dels Sindicats
d'Oposició catalans, al Congrés de
Saragossa de la CNT, on redactà el dictamen sobre la
qüestió agrària. El 19 de
juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser nomenat
president del
Comitè de Milícies Antifeixistes de Montblanc, en
representació de la CNT;
també exercí de secretari de la comarcal en
aquesta localitat i el 9 d'agost
fou nomenat delegat de Governació i Ordre Públic.
El fet que tingué més
repercussió durant la seva presidència va ser la
detenció de l'arquebisbe de
Tarragona, Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, sobretot quan
el president de la
Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, ordenà
el seu trasllat a Barcelona i
ell, que l'havia refugiat a casa seva, exigí l'ordre per
escrit, comunicació
que arribà de la mà del diputat Joan Soler i Pla;
el cardenal Vidal i Barraquer
va ser lliurat als Mossos d'Esquadra, però no el bisbe
auxiliar, Manuel Borràs
i Ferré, que fou afusellat el 12 d'agost de 1936 als afores
de Montblanc. El
setembre de 1936, com a delegat al Ple Regional de Camperols de la CNT
celebrat
a Barcelona, defensà l'aliança amb la
Unió de Rabassaires i una resolució, que
finalment fou aprovada, per tal de no forçar els petits
propietaris i
deixar-los conrear les seves terres dins de la
col·lectivitat; també va ser
nomenat secretari general dels sindicats agraris confederals, amb
més de
450.000 afiliats, i per la qual cosa hagué
d'instal·lar-se a Barcelona. Durant
la seva secretaria es centrà en harmonitzar el
procés col·lectivitzador i en la
consolidació de la unitat sindical, especialment amb la
Unió de Rabassaires i
la Unió General de Treballadors (UGT) --en el Ple de
Camperols de febrer de
1937 hagué de reconèixer el seu fracàs
en aquesta empresa. Els fets de la
Fatarella de gener de 1937 i els de «Maig del 37»
van provocar la
criminalització de l'experiència
revolucionària i la pressa del poder per part
dels comunistes i els seus aliats. Desplaçat de la
direcció del sindicat, el
setembre de 1937 va ser nomenat representant de la CNT a la
Comissió Permanent
del Consell d'Agricultura de la Generalitat, totalment dominat per la
reacció
antirevolucionària. Durant aquesta època va fer
nombroses conferències i
mítings. En 1939, amb el triomf feixista, creuà
els Pirineus i va ser tancat al
camp de concentració d'Argelers --son fill Ramon hi
morí. Més tard treballà de
pagès i de carboner. Després de la II Guerra
Mundial, amb l'escissió
confederal, s'uní als reformistes --en 1946 estava afiliat a
l'escindida
Federació de Nevers, ciutat on s'havia establert--,
però en 1950 retornà al
sector «ortodox». A Nevers treballà en
diferents empreses i va continuar fent
de pagès després de la seva jubilació
en 1963. El 15 de desembre de 1963, com a
secretari del Nucli Confederal de Dijon-Nevers, assistí al
Ple del Secretariat
Intercontinental (SI) celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1976
viatjà a
Catalunya i visqué una temporada a Montblanc. En 1984
pronuncià una conferència
al Museu-Arxiu de Montblanc sota el títol «Les
col·lectivitzacions agràries al
Camp de Tarragona i a la Conca de Barberà». Amant
de la poesia, col·laborà en
diferents publicacions llibertàries, com ara Espoir,Solidaridad
Obrera, Terra Lliure, etc. És
autor del llibre de poemes Flores y
espinas. Trilogía (1983), d'obres de teatre no
publicades i d'unes memòries
inèdites de sa vida fins al 1939, La sangre de la
tierra. Claridad sobre los
problemas del campo. Ramon Porté Dalmau va morir
el juliol de 1996 a Nevers
(Borgonya, França). El 2 de desembre de 1996 l'Ajuntament de
Montblanc el
nomenà fill predilecte de la vila.
Ramon Porté Dalmau (1898-1996)
***
Notícia
sobre la detenció de Roger Combet-Farnoux apareguda en el
periòdic parisenc Le Figaro del 28 de
maig de 1932
- Roger
Combet-Farnoux: El 22 de juny de 1901 neix a Renevila
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarquista partidari de l'expropiació individual Roger
Combet-Farnoux.
Instal·lat a París (França), al
número 93 del bulevard de Grenelle, es guanyava
la vida fent de torner. En 1924 era el secretari del grup anarquista
del XV
Districte de París. A començaments dels anys
trenta deixà la seva documentació
a l'anarquista individualista que realitzava expropiacions per a
finançar el
moviment llibertari Georges Salanson i amb aquesta es va fer contractar
com a
jardiner al domicili del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de
França, França)
a qui desvalisà el 23 de maig de 1932 la caixa forta
(213.000 francs). Per
aquest fet l'autèntic Roger Combet-Farnoux va ser detingut
el 26 de maig de
1932 i en el seu interrogatori argüí que havia
perdut els seus papers feia una
desena d'anys. A finals de 1934 estava detingut a Draguinhan
(Provença,
Occitània) arran del seu arrest a Sant Tropetz
(Provença, Occitània) per
fabricació de moneda falsa, cas en el qual, segons la
policia, també Salanson
es trobava implicat. Desconeixem la data i el lloc de la seva
defunció.
***
René Doussot
- René Doussot:El 22 de juny de 1904 neix a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca. René Doussot va morir el 18 de gener de 1961 a París (França).
***
Evaristo Viñuales Larroy
- Evaristo Viñuales
Larroy: El 22
de juny de 1912 neix a Lagunarrota (Osca, Aragó, Espanya) el
mestre anarquista
i anarcosindicalista Evaristo Viñuales Larroy. Fill
d'Evaristo Viñuales
Escartín, mestre d'escola que exercia a Santa Cruz de los
Serós, va fer els
estudis primaris a l'escola d'aquest poble aragonès.
Després va fer el
batxillerat al seminari de Jaca. Acabà els estudis de
magisteri a l'Escola
Normal de Mestres d'Osca, on fou deixeble i bon amic, amb Francisco
Ponzán
Vidal, Miguel Chueca Cuartero i José Mavilla Villa, entre
d'altres, de Ramón
Acín Aquilué. Més tard va fer de
mestre a Berbegal, on conegué sa futura
companya, Lorenza Sarsa Hernández, mestra que
arribarà a ser directora del
Col·legi de la Bonanova de Barcelona. En 1931, amb la
proclamació de la II
República, s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) d'Osca.
Activista llibertari, va ser detingut i empresonat en diverses
ocasions: febrer
de 1932, durant la vaga general d'abril de 1933, el novembre d'aquell
mateix
any, etc. El juliol de 1934 va ser novament detingut, jutjat, condemnat
a dos
anys i tancat a Alcalá de Henares. Arran de les eleccions de
febrer de 1936
sortí en llibertat condicional. L'abril de 1936
fundà amb Eusebi Carbó Carbó i
Jaume Balius Mir, entre d'altres, el setmanari de teoria anarquista Más
Lejos. Durant el període revolucionari
comprés entre 1936 i 1939 ocupà
càrrecs de responsabilitat. Lluità a la
Divisió Ascaso i fou capità de
l'Exèrcit de la II República espanyola. L'octubre
de 1936 fou nomenat mestre a
Barcelona de les noves escoles catalanes segons el model del Consell de
la Nova
Escola Unificada (CENU). El desembre de 1936 va ser nomenat membre de
la Conselleria
d'Informació i Propaganda en el segon govern del Consell
d'Aragó. Aquest mateix
mes organitzà la vinguda a Aragó de
Félix Carrasquer Launet per fundar l'Escola
de Militants Llibertaris d'Aragó, amb el suport de la
Federació Comarcal de la
CNT de Monsó. El març de 1937 assistí
al Ple de Comarcals de la CNT, amb Miguel
Chueca i Adolfo Arnal Gracia, on demanà més
suport i comprensió vers la tasca
revolucionària del Consell Regional de Defensa
d'Aragó. El juliol de 1937, com
a secretari del Comitè Regional de Grups Anarquistes
d'Aragó, assistí al Ple
Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). En aquesta època
col·laborà en Cultura y
Acción i Titán, que
s'editaven a
Alcanyís, i en Nuevo Aragón.
L'agost de 1937, arran de la destrucció de
les col·lectivitats per les tropes comunistes d'Enrique
Líster, va haver de
fugir de la repressió estalinista a Híjar, on
tenia la base d'operacions la 25
Divisió. Després, a Callén,
s'enrolà, amb son gran amic Máximo Franco Cavero,
en la 127 Brigada Mixta (excolumna «Roja i Negra»).
L'agost de 1937 fou ajudant
adjunt de Máximo Franco durant les operacions del Vedao de
Zuera al front de
Saragossa. Lluità (Extremadura, Madrid, etc.) fins els
combats finals com a
capità d'Intendència i fou delegat del
Comitè Nacional del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). El 7 de març de 1939 formà part
del Comitè Nacional de l'MLE.
Quan la derrota era un fet, per evitar ser detinguts per les tropes
feixistes,
Evaristo Viñuales Larroy i Máximo Franco Cavero
es van suïcidar plegats, agafats
de la mà esquerra i amb la pistola a la dreta, l'1 d'abril
de 1939 al port d'Alacant (Alacantí,
País Valencià). «Aquesta és
la nostra última protesta contra el feixisme», van
ser les seves últimes paraules. Sa companya Lorenza Sarsa i
sa filla Zeïka
Sonia, nascuda el 22 de novembre de 1938 a Barcelona, aconseguiren
passar els
Pirineus i es van instal·lar a Varilhas amb Pilar
Ponzán, però van acabar
detingudes per la Gestapo i internades al camp de
concentració de Le Vigan fins
al 1941, quan van ser alliberades per un grup de la
resistència de Ponzán.
Defuncions
Eduard Alsina Bilbeny
- Eduard Alsina Bilbeny: El 22 de juny de 1921 es assassinat per pistolers del Sindicat Lliure al carrer Espaseria de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Eduard Alsina Bilneny, també conegut com Cinto de la Palla. Havia nascut en 1889 a Badalona (Barcelonès, Catalunya) en una família benestant --sos pares eren uns forts comerciants de palla, a més d'explotar una fonda de les més acreditades de la costa catalana a Badalona-- i de molt jove abraçà les idees llibertàries. D'adolescent entrà a fer feina com a maquinista i mecànic ajustador en la«Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA), però en 1912 fou acomiadat arran de la fracassada vaga de ferroviaris del més d'octubre. En 1914 fou readmès i definitivament acomiadat --juntament amb sis mil ferroviaris d'arreu de l'Estat-- després de la vaga general revolucionària de l'agost de 1917, en la qual tingué una destacada participació. Davant la persecució policíaca i el boicot patronal del Foment del Treball Nacional (FTN), que l'inscrigué en la seva llista negra, en 1919 va crear, amb dos companys metal·lúrgics --un fonedor i un torner--, el seu propi taller mecànic i treballà com a ajustador autònom. Van tenir cura de no llogar cap obrer, per tal no trobar-se en contradicció amb les idees que els tres companys professaven i no van ingressar en cap associació patronal. S'uní en relació lliure amb una jove prostituta que havia alliberat del bordell de Can Rovatxol, fet que causà un gran escàndol en les ments benpensants catalanes. El 29 de gener de 1920 fou detingut a Badalona per exercir coaccions i per portar propaganda anarcosindicalista i un revòlver amb 29 bales; fou alliberat el 20 de maig d'aquell any. Com a destacat militant del SindicatÚnic dels Obrers Metal·lúrgics de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el pistolers del Sindicat Lliure atemptaren dues vegades contra la seva vida. La tercera fou la definitiva; quan sortia --juntament amb el regidor de l'Ajuntament de Badalona, Pere Sabater Curto-- d'entrevistar-se amb el general Severiano Martínez Anido al seu despatx del Govern Civil de Barcelona, fou assassinat per un escamot format per sis pistolers que el cosiren a trets. Una ambulància de la Creu Roja el portà a l'Hospital Clínic on morí hores després. Malgrat el 27 trets que comptaren al seu cos els metges de guàrdia, trigà a morir a causa de la seva enorme presència física. L'entrevista, en realitat, havia estat un parany preparat pel mateix Martínez Anido per acabar amb la seva vida. El seu assassinat fou molt sentit a Badalona, i la CNT decretà una vaga general de protesta observada per tots els treballadors i, d'una manera gairebé general, per tot el comerç de la ciutat. El 26 de juny fou enterrat al cementiri civil de Badalona envoltat de centenars de companys i sota la vigilància d'un Terç de la Guàrdia Civil de Cavalleria, que Martínez Anido envià des de Barcelona
***
Libero
Battistelli (dreta) amb Albino Marvin (Aragó, maig de 1937)
- Libero
Battistelli: El 22 de juny de 1937 mor a Barcelona
(Catalunya) l'escriptor,
advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. Havia nascut el 21
de gener de 1893 a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia). D'antuvi republicà federal
i francmaçó, milità en el Partit
Republicà Italià (PRI) i era un admirador del
sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va
llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret,
defensà, juntament
amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors
agraris de Molinella,
d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta).
A començaments de 1927, després que un escamot
feixista destrossés el seu bufet
a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de
Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil)
amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa
antifeixista. Al
Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella
d'anarquistes formada per
Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i
Goffredo Rosini. En
aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en
la Lega Italiana dei Diritti
dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e
Libertà,
de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu
Comitè Central,
juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el
seu òrgan d'expressió del
mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà
correspondència amb Camillo
Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic.
Col·laborà en la revista
llibertària Studi Sociali,
publicada
a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i
en Problemi della Rivoluzione italiana.
Quan
s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no
dubtà a marxar-hi
amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i
després, el setembre de 1936, arribà a
la Península. S'enrolà com a milicià
en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi»
i en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso». Col·laborà en el
periòdic
anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra
di Classe (1936-1936) i en Pensieri
e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra
Almudébar, comandà la bateria d'artilleria«Michele Schirru», gràcies a la seva
experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra.
Fou conseller militar
de la Divisió «Ascaso» i va ser
partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de
l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular
republicà. El 16 de juny de
1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes
posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una
ràfega de
metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a
l'Hospital
General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre
les seves
obres destaquen I fuori-classe
(1931), Inconvenienti di segnare il passo
(1932), Appunti sui problemi dell'azione
(1933) i La reazione in marcia
(1934),
i deixà tres llibres inèdits, L'attentato
Zamboni (2000), Un operaio qualunque
i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un
carrer
de Bolonya porta el seu nom.
Libero Battistelli
(1893-1937)
***
José
Joaquín Gómez Tienda (El Transío)
- José Joaquín Gómez Tienda: El 22 de juny de 1939 es afusellat a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Joaquín Gómez Tienda, conegut com El Transío. Havia nascut en 1901 a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Treballador del camp, fou un destacat membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Durant la II República va ser detingut preventivament en diverses ocasions, sempre que es declarava una vaga. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, va ser membre del Comitè Revolucionari de Baena. Son germà Francisco va ser assassinat pels feixistes el 28 de juliol de 1936. Comandà, amb Joaquín Hornero Muñoz (Segundín), una centúria de milicians de Baena que s'integrà en les centúries confederals de Castro del Río, embrió de la Columna «Andalusia-Extremadura», posteriorment 88 Brigada Mixta. Aquestes forces ajudaren a la defensa de Castro del Río durant l'atac del general feixista José Enrique Varela Iglesias els dies 6 i 7 d'agost de 1936. Amb el triomf franquista, intentà refugiar-se a Úbeda (Jaén), però va ser ràpidament descobert pel cap falangista Mariano Ariza. Portat a Baena, el 20 de maig de 1939 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a mort sota l'acusació d'haver assassinat un feixista el juliol de 1936, encara que va quedar demostrat que no era present en el moment d'aquest fet. José Joaquín Gómez Tienda va ser afusellat, juntament amb altres 12 companys, a Baena (Còrdova, Andalusia, Espanya). Actualment existeix un Col·lectiu Llibertari «El Transío» a Baena.
---
Festa de la Flama de la Llengua a Alaró, el proper divendres 23 de juny
Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la transició)
Joan Buades, Miquel López Crespí i la història amagada de la restuaració borbònica (la transició)
NO ERA AIXÒ, NO ÉS AIXÒ: ALTRES FUTURS SÓN POSSIBLES
Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos? (Joan Buades)
Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat. En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga. Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular. Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau. Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària. La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després. És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica. No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra. A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?
[23/06] Homenatge a De Cleyre Conferències de Mauricius - Malon - Lanjalley - Palla - Zanini - Pierrot - Fontes - Aceste - Gayte - Jacquinot - Lermina - Baude - Lecoin - Blasco - Moñino - Cañizares
Anarcoefemèrides del 23 de juny
Esdeveniments
Cartell del mítng
d'homenatge a Voltairine de Cleyre
- Homenatge a Voltairine de Cleyre: El 23 de juny de 1912 té lloc al Labor Lyceum Hall de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), organitzat per la Radical Library, un míting d'honor en memòria de l'activista atea, lliurepensadora, antimilitarista i militant anarcofeminista nord-americana Voltairine de Cleyre, que havia finat tres dies abans a Chicago (Illinois, EUA). Hi van intervenir, entre d'altres, Geo. Brown, J. C. Hannon i H. Wineberg.
***
Cartell
anunciador de les conferències
- Conferències de
Mauricius: El 23 de juny de 1921 s'engegà a la
Sala de la Unió dels Sindicats
de París (França) un cicle de tres
conferències sobre el règim soviètic a
càrrec
del propagandista anarquista Maurice Vandamme, més conegut
com Mauricius. El juliol de 1920,
enviat per
la Federació de Ferroviaris i pel Comitè per a
l'Adhesió a la III
Internacional, viatjà, juntament amb Clément
Charles, a la Rússia soviètica per
assistir-hi al II Congrés de la Internacional Comunista.
Denunciat com a«sospitós», va ser detingut en arribar a
Rússia i condemnat a mort, però
gràcies a la intervenció de diversos
sindicalistes francesos, va ser alliberat.
Al seu retorn, el 5 de març de 1921, va ser detingut per
irregularitats en el
seu passaport. Per explicar tota la seva aventura organitzà
un cicle de tres
conferències a la Sala de la Unió dels Sindicats
de París: la primera, el 23 de
juny de 1921, titulada «Le Régime des Soviets.
L'organisation soviétique et la
vie actuelle en Russie» (El Règim dels Soviets.
L'organització soviètica i la
vida actual a Rússia); la segona, el 30 de juny, titulada«Le syndicalisme en
Russie et les forces antibolchevistes. Les
socialistes-révolutionnaires et les
anarchistes» (El sindicalisme en Rússia i les
forces antibolxevics. Els
socialistesrevolucionaris i els anarquistes); i la tercera, el 7 de
juliol,
titulada «Le bolchevisme en France. L'adaptation du
bolchevisme au moviment
révolutionnaire français. Conclusions»
(El bolxevisme a França. L'adaptació del
bolxevisme al moviment revolucionari francès. Conclusions).
En 1922 publicà el
llibre Au pays des Soviets, neuf mois
d'aventures, on explica el seu viatge i la seva
opinió sobre la Revolució
russa.
Naixements
Benoît Malon
heliografiat per Dujardin
- Benoît Malon: El 23 de juny de 1841 neix a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània), el periodista, membre de la Internacional, communard i diputat Benoît Malon. Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix«lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886),Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.
***
Portada
de la primera edició del llibre de Lanjalley
- Paul Lanjalley: El
23 de juny de 1848 neix a París (França) el
periodista internacionalista i anarquista Paul Lanjalley. A partir de
1863
ocupà un petit càrrec de funcionari en el
Ministeri de Finances. Des de 1868
assistí a totes les reunions dels grups revolucionaris
parisencs i formà part
activa de l'oposició socialista sota el Segon Imperi. En
1871, quan esclatà la
Comuna de París ja era membre de l'Associació
Internacional dels Treballadors
(AIT). Va estar molt lligat a revolucionaris francesos, com ara
Vermorel,
Avrial, Marc Gromier, Jean-Joseph Barberet, Héligon, Gustave
Jeanneret, Benoît
Malon i Murat, entre d'altres. Durant la Comuna de París no
ocupà cap càrrec
públic, però es dedicà a fer una
crònica dels fets revolucionaris dia a dia
fent servir els seus testimonis i d'altres protagonistes i abundant
documentació de diferents organitzacions
(Federació Republicana de la Guàrdia
Nacional, Comitè Central Federal, AIT, etc.). Amb tot aquest
material, el
mateix 1871 publicà, amb Paul Corriez, el llibre Histoire
de la Révolution
du 18 mars, considerada la primera història sobre
la Comuna de París
favorable a la revolució i no hostil als communards
--dos anys després
va ser traduïda al rus. Gràcies a ell, quan es
desencadenà la repressió de les
forces de Versalles contra els insurgents de la Comuna,
salvà nombrosa
documentació de diverses societats obreres.
Reivindicà l'organització obrera
(sindicats, cooperatives de producció, etc.) i la vaga com a
inevitable, ja que
d'altra manera els patrons no cedeixen davant les reivindicacions
proletàries. Col·laborà
com a periodista, sobretot amb qüestions obreres, en nombroses
publicacions socialistes
i llibertàries, com ara La Réforme,Le Cri du Peuple, Le
Vengeur, Le Rappel, La
Vérité, La
Répúblique des
Travailleurs, La Constitution, La
République Française i Le
Corsaire, entre d'altres. Mantingué una estreta
col·laboració amb la
Federació del Jura de l'AIT i amb el seu òrgan
d'expressió, Bulletin de la
Fédération Jurassienne, encara que la
Secció de Propaganda de l'AIT de
Ginebra denuncià la seva«moderació». Desconeixem la data i el
lloc de la seva defunció.
***
Galileo
Palla
- Galileo Palla: El 23 de juny de 1865 neix a Aulla (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina --a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc--, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren. Galileo Palla va morir el 14 de setembre de 1944 a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia).
***
Foto
policíaca de Maria Zanini (18 de març de 1894)
- Maria Zanini: El
23 de juny de 1865 neix a Torí (Piemont, Itàlia)
l'anarquista il·legalista
Maria Zanini, també coneguda com Maria
Milanaccio, pel nombre del seu marit del qual era
vídua. Sos pares es deien
Antonio Zanini i Paolina Bourgnio. Es guanyava la vida com a costurera
i cuinera.
Establerta a París (França), entre 1892 i 1893
formà part del grup anarquista
il·legalista encapçalat per Léon Ortiz
(«Banda Ortiz»), en el qual,
probablement, actuava com a receptora de béns robats.
L'octubre de 1893
s'instal·là al número 1 del bulevard
Brune del XIV Districte de París amb una
part de la banda (Paul Chiericotti i la seva companya Annette
Soubrié, Victorine
Belloti i son fill Louis); és aquí on
emmagatzemava els botins dels robatoris.
A començament de 1894 albergà son company
l'anarquista Orsini Bertani. Després
de l'agafada de la banda el 18 de març de 1894, va ser
detinguda i empresonada.
Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjada amb tota la«Banda Ortiz» per
l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta» i, defensada per
Blondeau, va ser absolta del delicte d'«associació
criminal», però amb una
ordre d'expulsió del país signada el 2 de maig de
1894. Desconeixem la data i
el lloc de la seva defunció.
***
Marc
Pierrot llegint Le
Temps Nouveaux
- Marc Pierrot: El 23 de juny de 1871 neix a Nevers (Borgonya, França) el metge i militant i propagandista anarquista Marc Pierrot. En 1891, estudiant medicina a París, s'adhereix al grup dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), i cinc anys més tard obté el doctorat. Esdevingut anarquista, militarà en el sindicalisme revolucionari i editarà nombrosos fullets de propaganda, tot col·laborant en Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, serà enviat com a metge a Sèrbia, acabant la guerra a França. Va ser un dels signataris del «Manifest dels Setze», favorable a la intervenció armada. En 1919 va reeditar Le Temps Nouveaux i seguidament publicarà la revista Plus Loin, que sortirà fins al 1939, i que va comptar entre els seus col·laboradors al seu amic Paul Reclus. Va participar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. En 1936 es lliura a Espanya i pren part en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin. Durant la guerra es denunciat com a jueu, encara que no ho era, però sí sa companya lituana, amb qui tenia dues filles, i foren empaitats. A començaments de 1944 es van retrobar a Compiègne. Marc Pierrot va morir el 19 de febrer de 1950 a París (França) arran d'una malaltia, sempre fidel al seu ideal llibertari. Entre les seves obres podem destacar: Syndicalisme et révolution (1908), Sur l'individualisme (1911), Travail et surmenage (1911),Le Parlementarisme contre l'action ouvrière (1912), Syndicalisme et socialisme (1913). Sa filla, Cécile, n'ha reunit i reeditat alguns textos sota el títol: Quelques études sociales (1970).
***
Martins
Fontes
- Martins Fontes: El 23 de juny de 1884 neix a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut com Zezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Fou fill d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias, Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella, Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.
***
Notícia de la condemna de Marius Aceste apareguda en el diari parisenc Le Temps del 6 de gener de 1913
- Marius Aceste: El 23 de juny de 1889 neix a Londinières (Alta Normandia, França) l'antimilitarista, sindicalista i anarquista Marius Lucien Aceste. Fill d'un comerciant, treballà d'estibador a La Havre. Membre del grup anarquista de La Havre, fou un dels membres destacats del Sindicat Autònom d'Estibadors. Antimilitarista, el 3 de gener de 1913 va ser condemnat pel II Tribunal Correccional de Versalles (Illa de França, França) a dos anys de presó i a cinc anys de residència controlada per robar, agredir i ferir el sotsoficial Gaston Est, del XI Regiment d'Artilleria, l'1 de novembre de 1912 a Versalles; dos companys seus, Henri Mallet i Émile Jodelais, van ser condemnats a un any de presó. Quan la Gran Guerra, fou soldat reservista de la II Companyia del IV Regiment d'Infanteria i destacà per la seva audàcia i valor, i per accions de guerra va ser condecorat. En 1917 es casà a La Havre. Entre abril i maig de 1931 va estar empresonat 40 dies per «entrebancar la llibertat del treball» durant una vaga del sector entre el febrer i el març anterior. Bon orador, va ser elegit membre de la comissió administrativa d'enllaç amb el sindicat unitari, encara que minoritari a Rouen (Alta Normandia, França), durant les vagues de 1932. En les eleccions sindicals de 1933 sortí en segona posició darrera Léon Carlier i el 13 d'abril d'aquell any va ser elegit tresorer adjunt del sindicat. Partidari de pactar amb els comunistes, s'enfrontà a la majoria de l'organització i la seva autoritat minvà considerablement. Marius Aceste va morir el 5 de juny de 1982 a Le Havre (Alta Normandia, França).
***
Notícia
de la detenció de Petrus Gayte apareguda en el diari
parisenc La
Lanterne del 24 d'octubre de 1921
- Petrus Gayte: El
23 de juny de 1896 neix a Saint-Jean-la-Vêtre (Roine-Alps,
Occitània) el
metal·lúrgic anarquista i sindicalista
Petrus-Jean-Marie Gayte. Sos pares es
deien Jean-Marie Gayte, esclopaire, i Marie-Christine, mestressa de
casa. Entre
1917 i 1918 va ser mobilitzat a l'Arsenal de Roanne (Roine-Alps,
Occitània). El
23 d'octubre de 1921 va ser detingut amb una vintena de companys durant
una
manifestació a Marsella (Provença,
Occitània) en suport dels militants
anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Durant
els anys
trenta vivia a Campagne Bertrand, al barri marsellès de
Saint-Antoine, i fou,
amb Joseph Moine, un dels principals animadors de la
Confederació General del
Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) de Marsella. En
aquests anys
col·laborà en Le Combat
Syndicaliste
i en Le Libertaire.
També milità en
el grup anarquista del barri de Saint-Antoine i en 1937 en va ser
nomenat
secretari. En 1936 col·laborà
econòmicament amb el Comitè Anarcosindicalista en
suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). El gener de 1937 fou un dels
responsables del
butlletí-pamflet L'Action Directe
de
Marsella. Durant la II Guerra Mundial regentà un magatzem de
bicicletes al camí
de Vallon des Tuves de Marsella. El 27 d'abril de 1944 es
casà amb Léonor Bosch
a Marsella. Poc després de la seva separació,
Petrus Gayte va ser trobat penjat
el 28 d'octubre de 1951 a Marsella (Provença,
Occitània), sense saber-se
finalment si s'havia suïcidat o havia estat assassinat.
***
Jean-Pierre
Jacquinot
- Jean-Pierre
Jacquinot: El 23 de juny de 1939 neix a Le Havre (Alta
Normandia, França)
l'anarquista i anarcosindicalista Jean-Pierre Jacquinot, conegut com Labbé.
Sos pares es deien Pierre,
mariner, i Jeanne. Entre 1956 i 1961 treballà embarcat com a
mariner en
vaixells de comerç i en aquest període estava
sindicat en
la Confederació
General del Treball (CGT). Descarregador del moll de
professió
des del 1961,
fou present en les lluites obreres del Sindicat d'Estibadors de la CGT.
Va ser a la biblioteca d'aquest sindicat on descobrí els
clàssics anarquistes
(Proudhon, Bakunin, Kropotkin, etc.). Durant els anys seixanta va ser
un dels
animadors del grup anarquista «Jules Durand» de Le
Havre,
milità en la
Federació Anarquista (FA) i col·laborà
en Le
Monde Libertaire. En aquest període
participà activament en les campanyes
atiades per Louis Lecoin contra el franquisme i en la lluita contra les
accions
de la ultradretana Organització Armada Secreta (OAS). Fou
amic de May
Picqueray, Robert Jospin i Gaston Leval, entre d'altres. El maig de
1978 va ser
nomenat director del periòdic Le
Libertaire. Revue de synthèse anarchiste
(1978-2005), de Le Havre, òrgan de«síntesi anarquista», a l'estil de Volin
i de Sébastien Faure, editat pels
grups «Atelier du Soir»,«Germinal», «Jules Durand» i
individualitats de la FA
(Maurice Laisant, etc.), en desacord amb l'orientació
d'aquesta federació i
que fou l'origen de la creació de la nova
organització, Unió dels Anarquistes
(UdA). Després del Congrés de la UdA portat a
terme en 1993 a Dijon (Borgonya,
França), fou exclòs d'aquesta
organització, decisió que fou ratificada l'any
següent en el congrés de
Saint-Léger-les-Vignes. El setembre de 1995, amb el
grup «Jules Durand» i algunes individualitats,
participà en la creació de la
Coordinació Anarquista (CA), que restà inoperant
en 2001. El novembre de 2005,
per qüestions econòmiques, abandonà
l'edició en paper de Le Libertaire
i fou substituïda per una versió digital. Estibador
retirat, a partir de
2001 milità en la
Federació Local de Le Havre de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de
França, de la qual va ser nomenat assessor dels treballadors
(Conseiller du
Salarié), destacant pels seus consells encertats. El maig de
2011, malgrat la
seva deteriorada salut, participà en
l'organització de la trobada «Anti
G-8/Deauville».
D'educació autodidacta --només tenia el
certificat d'estudis primaris--,
s'especialitzà en la història del moviment obrer
de Le Havre --Histoire méconnue et
oubliée du syndicalisme
havrais, 110 ans d'anarchie au Havre (1993, dos volums) i Les congrès ouvriers de 1880.
Jean-Pierre Jacquinot va morir el 14 de juliol de 2011 a Le Havre (Alta
Normandia, França) i fou incinerat el 21 de juliol. Es
definia com a
individualista des del punt de vista filosòfic,
anarcosindicalista pel que feia
l'organització i comunista llibertari en la finalitat.
Defuncions
Jules Lermina
- Jules Lermina: El 23 de juny de 1915 mor a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Havia nascut el 27 de març de 1839 a París (França). Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat sense èxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions.
***
Necrològica
d'Henri Baude apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 6 de novembre de 1966
- Henri Baude: El
23 de juny de 1966 mor a Niça (País
Niçard, Occitània) l'anarcosindicalista
Henri Baude. Havia nascut cap el 1938 a Marsella (Provença,
Occitània). Obrer
de la construcció, milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Niça. Henri Baude va morir el 23 de juny de 1966 a
Niça (País Niçard,
Occitània), amb 26 anys, víctima d'un accident de
feina. Ini, filla del
militant José Castaño, era sa companya.
***
Louis Lecoin a la seu
de Liberté
- Louis Lecoin: El 23 de juny de 1971 mor a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Louis Lecoin, considerat el pare de l'objecció de consciència al servei militar a França. Havia nascut el 30 de setembre de 1888 a Saint-Amand-Montrond (Centre, França) en una família modesta. De jove va estudiar tres anys a la granja-escola de Laumoy, a prop de Morlac, d'on va sortir diplomat en agricultura. En 1905 va instal·lar-se a París on va fer ara i adés de jardiner, de paleta o de cimentador. En aquestaèpoca, ja preocupat pels problemes socials, va ser condemnat a cinc anys de presó per haver publicat un cartell antimilitarista. Alliberat, va ser incorporat en 1907 a l'Exèrcit, però va rebutjar actuar contra els ferroviaris aleshores en vaga. Un Consell de Guerra a Bourges el va condemnar de bell nou a sis mesos de presó, però, com que va rebutjar les successives noves incorporacions, passarà 12 anys empresonat per insubmissió, abans de ser indultat en 1920. Es va casar amb Marie Morand, filla d'un militant anarcosindicalista, terrelloner de la seva feina, i ambdós marxaran al Midi. L'agost de 1921 va assistir a Lille al congrés de la Confederació General del Treball (CGT) i, davant el rebuig dels dirigents cegetistes de deixar expressar lliurement els representants dels sindicats revolucionaris, va treure el seu revòlver i va engegar uns quants trets. Restaurat l'ordre, va fer un discurs pacifista davant León Jouhaux i el seu grup, tots sindicalistes partidaris de la guerra. Encara que partidari de la no violència i oposat a la guerra i als conflictes, no s'acovardia davant res. Partidari de defensar tot el referent al moviment anarquista, va demanar l'alliberament d'Émile Cottin, jove anarquista de 23 anys que va disparar 10 trets sobre Clemenceau el 19 de febrer de 1919. En una nota d'extrema violència adreçada al president Poincaré, afirmava que aquest era «el més repugnant bonastre de l'època» i que «estava tacat amb la sang de quinze milions d'homes morts a causa de la guerra». Evidentment va ser empresonat i va començar una vaga de fam, que gràcies a les nombroses protestes i la mobilització de l'opinió pública, va obligar el govern a cedir i només va passar sis mesos empresonat. Durant el «Cas Sacco i Vanzetti» va lluitar vehementment contra la seva execució, alhora que va defensar els militants anarquistes espanyols Ascaso, Durruti i Jover, d'una més que probable extradició. Sota el seu impuls, l'afer dels «tres mosqueters», que així eren anomenats els tres anarquistes espanyols, va tenir un gran ressò i per por a no convertir el cas en una qüestió d'Estat, el govern Poincaré va cedir i va ordenar l'alliberament i expulsió dels activistes. Com que no va poder evitar l'execució de Sacco i de Vanzetti, vestit amb un uniforme de l'American Legion es va ficar en una reunió on el govern francès estava convidat i va cridar ben fort: «Visca Sacco i Vanzetti!» Va ser novament empresonat i acusat d'«apologia de fets qualificats com a criminals». Robert Lazurick, futur alcalde de Saint-Amand-Montrond, va assumir la seva defensa i finalment només va estar retingut set dies. Quan va esclatar la II Guerra Mundial, el setembre de 1939, va publicar un pamflet amb el títol Paix immédiate. Nouveau manifeste contre la guerre, que el va portar de bell nou a la presó i no va ser alliberat fins al 1943. En 1958, després de la mort de sa companya a resultes d'un problema cardíac, va tornar a París. Va deixar a Louis Dorlet de responsable de la seva revista Défense de l'Homme, que continuarà fins al 1970. Després, juntament amb Dorlet, fundarà el setmanari Liberté, amb la finalitat de crear campanya per al reconeixement de l'estatut d'objector de consciència en plena guerra d'Algèria, quan els objectors, la major part religiosos, eren tancats a les presons. Després de nombrosos anys de campanya, va obtenir l'alliberament dels objectors que haguessin estat més de cinc anys empresonats. Però la campanya s'allargava a causa d'aquest guerra colonial. Finalment, després de moltes pressions, el general De Gaulle va confiar la redacció de l'estatut d'objector a Lecoin, Nicolas Faucier i Albert Camus, però el text va quedar congelat. El 22 de juny de 1962 Lecoin va decidir posar-se en vaga de fam fins a obtenir l'estatut, amb el suport del periòdic Le Canard Enchaîné. La vaga de fam va dura 22 dies, Lecoin tenia 74 anys. Finalment el govern va cedir i el projecte de Llei va ser lliurat a la Cambra, però va ser ràpidament discutit i considerablement modificat pels parlamentaris i això malgrat les enèrgiques protestes de Lecoin que va assistir a la discussió parlamentària. L'estatut d'objector de consciència, malgrat que fos força distint de l'original, va ser finalment votat. Passat un temps, una nova llei posava entrebancs per a la difusió i divulgació de la llei d'objecció. Després va participar en diverses campanyes i comitès, com ara el d'«Espanya Lliure», el de l'antiesclavisme i el del desarmament unilateral. En 1964 va ser proposat per al premi Nobel de la Pau, però va insistir que fos retirat per afavorir Martin Luther King. Louis Lecoin va morir el 23 de juny de 1971 a París (França) i dies després, el 29 de juny, una concentració de gairebé mil persones va assistir a les seves exèquies i a la seva incineració al cementiri parisenc de Père-Lachaise; entre els presents es trobaven Bernard Clavel, Eugène Descamps i Yves Montant.
***
-
José Blasco: El 23
de juny de 1988 mor a Sent Pau de Jarrat (Llenguadoc,
Occitània) l'anarcosindicalista
José Blasco. Havia nascut el 20 de març de 1907 a
Mediana de Aragón (Saragossa,
Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i milità en
la Federació Local de Tarrascon (Llenguadoc,
Occitània) i en el Sindicat
d'Oficis Diversos de Foix (Llenguadoc, Occitània) de la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). José Blasco va morir el 23 de juny de
1988 a Sent Pau de
Jarrat (Llenguadoc, Occitània), població on
residia des de feia anys.
***
Pedro
Moñino Zaragoza
- Pedro Moñino
Zaragoza: El 23 de juny de 1995 mor a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
i anarcosindicalista Pedro Moñino Zaragoza. Havia nascut el
30 d'abril de 1917 a
Guadalupe de Maciascoque (Múrcia, Espanya). D'infant
patí poliomielitis que el
deixà coix, però així i tot
destacà la seva activitat militant desbordant en el
moviment llibertari. Sabater de professió, en acabar la
guerra, creuà els
Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet,
però aconseguí fugir.
A Marsella va fer servir diversos noms per evitar la
detenció de les autoritats
ocupants nazis i fou força actiu com a correu d'una banda a
l'altra de la Zona
Ocupada. Més tard s'establí a Tolosa de
Llenguadoc on milità en la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) amb
Raúl Carballeira i Benito Milla. En
1943 intervingué directament en l'evasió de
Félix Carrasquer del camp de
concentració de Noé, acció que fou
molt comentada a causa de la seva coixesa i
de la ceguera de Carrasquer. Després jugà un
paper important en les xarxes de
suport als grups armats antifranquistes que s'internaven a la
Península. Durant
els anys seixanta entrà a formar part dels Grups d'Afinitat
radicats a Besiers
i Montadin. Finançà i milità, en
estreta relació amb Laureano Cerrada, en Moviment
Popular de Resistència - Comitè d'Ajuda a la
Resistència Espanyola (MPR-CARE) i
Defensa Interior (DI) i els seus tallers i magatzems de sabateria de la
plaça
Denfer-Rochereau de París serviren com a lloc de refugi i de
reunions
clandestines. També vehicles al servei dels grups
antifranquistes i en molts de
casos ell mateix feia de xofer. Encara que autodidacte, era un
reconegut
ortopedista, apreciat pels principals especialistes als quals
acompanyava en
les seves consultes. A finals dels anys setanta va fer de xofer a Josep
Peirats
en els seus desplaçaments per fer xerrades i
mítings. Pedro Moñino Zaragosa va
morir el 23 de juny de 1995 a Montpeller (Llenguadoc,
Occitània). Son fill,
Polo Moñino, també fou militant llibertari.
Pedro Moñino Zaragoza (1917-1995)
---
Sa Pobla, Anys 40 i 50 Aquelles espanyolades! - Els cines de sa Pobla en la memòria
Sa Pobla, Anys 40 i 50 Aquelles espanyolades! -
Els cines de sa Pobla en la memòria -
Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. (Miquel López Crespí)
Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta línia d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim.
Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyolada" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen sense voler deixar les armes. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment. Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.
Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".
Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis dels Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona...
[24/06] Assassinat de Carnot - «L'Homme Libre» - Atemptat contra Orueta - Conferència de Goldman - «Sanjuanada» - «III Exposition des Artistes Espagnols» - Defendi - Boccato - Durupt - Montoya - Lamolla - Barroso - Gogumus - Pindy - Fabbri - Lorda - Cauvin - Sassi - Mambrilla - Farinelli - Laude
Anarcoefemèrides
del 24 de juny
Esdeveniments
L'assassinat de Carnot segons
el diari parisenc Le Petit
Journal
del 2 de juliol de 1894
- Assassinat de
Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la
Ré de
Lió (Arpitània), el forner anarquista
italià emigrat a França per no fer el
servei militar i instal·lat a Seta, Sante
Geronimo Caserio, traspassa el cor
del president de la República francesa Sadi Carnot de visita
a l'Exposició
Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i
negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels
companys anarquistes
Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir
a les ferides tres
hores després a la prefectura de Roine on l'havien
traslladat i la gentada
histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada
d'Itàlia, al carrer
de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va
rebre una fotografia de Ravachol,
expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben
venjat.» Caserio, que no
va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i
guillotinat el
16 d'agost de 1894.
***
Capçalera
de L'Homme Libre
- Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost i l'impressor gerent Edouard Lemoux. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Octave Jahn, Émile Janvion, Charles Malato, Gustave Manière, Francis Prost, Agustin Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.
***
Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat
-
Atemptat contra
Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la
tarda, mentre
esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la
plaça del Carmen
de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta,
president de l'organització
patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de
Gijón, rep un tret que li
travessà la mà esquerra i un altre a la
regió glútia, lesions que sanà
després
de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino
Suárez Sánchez i
només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el
revòlver s'encasquetés.
En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón,
Orueta es mostrava
inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar
la jornada laboral
de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts
els socialistes Ángel
Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista
Eleuterio Quintanilla, com a
obrers més significats del comitè de vaga i
possibles membres del complot,
encara que foren alliberats poc després. Defensat per
l'advocat anarquista Eduardo
Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat
entre l'11 i el 15 de desembre
de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de
presó
correccional per dispars i lesions --la fiscalia demanava 17 anys i
quatre
mesos, més indemnització--, dels quals
purgà un any i mig. Marcelino Suárez
Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries,
Espanya) i després de propagar
l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona
va fer feina a
l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou
empresonat a Barcelona. En
sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a
Astúries. Durant l'any i mig que va
estar empresonat per l'atemptat d'Orueta,
col·laborà en El Libertario,
sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el
Comitè Pro Presos de
Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per
delictes de premsa i
purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el
temps que va estar empresonat a
Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La
Voz del Obrero, de
La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En
1913 l'editorial
argentina «La Protesta» li publicà el
llibret Eco de las cárceles españolas.
En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción
Libertaria,
periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra
y Libertad.
En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera
d'Astúries, publicació en la
qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada
dels vint realitzà nombrosos
mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el
suspengué de militància
i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.
***
D'esquerra
a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24
de juliol de 1912)
- Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».
***
Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)
-«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.
***
Cartell
de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call
Bonet (Call)
[CIRA-Lausana]
- III Exposition
des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de
juliol de 1958 té lloc al
Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la
III Exposició dels
Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva
artística (pintura, dibuix,
escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada
per Teófilo
Navarro Fadrique i Manuel
Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) d'Espanya
a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA)
i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de
diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno,
José Alejos, Almerich, Armengaud,
Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel
Camps Vicens, Joan
Call Bonet (Call), Company,
Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc
Forcadell
Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina,
Lamolla,
Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella,
José Vargas,
Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última
exposició concloïa un cicle
obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels
Artistes Espanyols que se
celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es
complementà l'abril d'aquell
any amb l'exposició «Arte español en el
exilio» a la Galeria La Boétie de
París;
la II Exposició dels Artistes Espanyols es
realitzà en 1952 també a la Cambra
de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig
Elías i Frederica
Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les
tendències
artístiques i polítiques, exposant artistes
socialistes i, fins i tot,
comunistes.
Naixements
Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)
- Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).
***
Foto
policíaca de Domenico Boccato
- Domenico
Boccato: El 24 de juny de 1880 neix a Adria
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Domenico Boccato, conegut com Pelo.
Sos
pares es deien Luigi Boccato i Arcangela Cavallini. El 13 de novembre
de 1902
organitzà una conferència de Pietro Gori a Adria.
En aquesta època col·laborà
en el periòdic anarquista milanès Il
Grido della Folla, i per l'article «Ai nostri
denigratori», que va ser
publicat en el número del 28 de maig de 1904, aquesta
publicació va ser
segrestada. Jutjat per aquest motiu, va ser condemnat pel Tribuna de
Milà
(Llombardia, Itàlia) a quatre mesos i 15 dies de
presó i a una multa per un
delicte de premsa. Després de fer el servei militar, es
traslladà buscant feina
d'antuvi a Milà i després a Gènova
(Ligúria, Itàlia), d'on el gener de 1907 va
ser expulsat. El juliol de 1907 va ser detingut per«associació per a delinquir
contra la propietat» i per «sostracció
de correspondència telegràfica de
l'Estat» i condemnat a dos anys i un mes de presó.
Treballà com a porter i,
fins i tot després de l'arribada del feixisme,
continuà militant en el moviment
anarquista. El 10 de setembre de 1924 tingué un violent
enfrontament amb un
escamot feixista i per aquest motiu fugí un temps d'Adria,
retornant més tard.
El juny de 1925 marxà de bell nou amb sa company i amb sa
filla cap a Belluno
(Vèneto, Itàlia), on regentà una
botiga de queviures. Quan encara no feia un
any, el sotsprefecte d'Adria en un informe anotà que havia
tancat la botiga i
amb un soci portava l'hostal Vigna d'Oro, a la petita
població de Caverzano
(Belluno, Vèneto, Itàlia). Segons un informe
policíac de la Prefectura de
Rovigo, a finals del 1925 treballava ocasionalment de cambrer i
pertanyia al
Partit Socialista Italià (PSI), encara que havia estat en
relacions amb un grup
anarquista de Roma (Itàlia) i en un escorcoll a la seu del
periòdic llibertari
romà L'Agitazione
s'havia trobat
l'opuscle d'Ettore Sottovia Anarchismo e
socialismo dirigit directament a ell. En 1927 es
traslladà amb sa família a
Pàdua (Vèneto, Itàlia) i
després a Piove di Sacco (Vèneto,
Itàlia), on llogà
per un any el cinema Politeama. El desembre de 1928 retornà
a Adria, però
intimitat i amenaçat pels feixistes locals, hagué
d'abandonar immediatament la
seva localitat natal. Retornà a Piove di Sacco, on
regentà un comerç de vins al
major. L'agost de 1930 emigrar legalment a Bèlgica i
posteriorment s'establí a
Aix-les-Bains (Savoia, Arpitània), on treballà en
l'empresa de decoració
Giraud. En aquesta època el seu nom figurava en el registre
de fronteres amb la
nota «Detenir». El juny de 1933, juntament amb
altres, va ser jutjat pel
Tribunal d'Aix-les-Bains per una baralla, durant la qual va ser ferit
per arma
blanca. Va ser acusat d'haver agredit i ferit un company, abans
comunista i
aleshores espia feixista. A mitjans dels anys trenta sembla que
s'acostà al
PSI, partit per al qual feia de corresponsal per al periòdicAvanti!, i de l'anomenada«Concentració
Antifeixista». El setembre de 1936 un informe
policíac el qualificava d'emissari
de la zona de Chambéry (Savoia, Arpitània) del
moviment socialista antifeixista
Giustizia e Libertà (GL, Justícia i Llibertat).
En aquesta època presidí la
Lliga dels Drets de l'Home Italiana (LDHI) a Aix-les-Bains. A partir de
1938,
any en el qual adquirí la nacionalitat francesa, la policia
li va perdre el
rastre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.
***
Le Combat
Social,
periòdic del qual Durupt va ser gerent
- Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941.
***
Juan
Segundo Montoya
- Juan Segundo
Montoya: El 24 de juny de 1899 neix al poblat miner de
Plegarias (Curanilahue,
Arauco, Biobío, Xile) l'anarquista, anarcosindicalista i
naturista Juan Segundo
Montoya Nova, que signava Juan 2º
Montoya
Nova, i que era conegut com El
Negro
Montoya. Era fill d'una família nombrosa, formada
per 12 germans i
germanes. Son pare treballava de mayordomo–cap intermedi de la Compañía Minera y
Industrial de Chile (CMIC, Companyia
Minera i Industrial de Xile) que se situava entre els obrers
carbonífers i el
quadre tècnic de la indústria– a la
mina de Luis Cousiño, fet que li donava un
estatus una mica superior a la resta dels treballadors miners. Aquest
fet va
permetre que amb cinc anys pogué anar a l'escola
primària, on va aprendre a
llegir i a escriure, però va haver d'abandonar-la per motius
econòmics. Després
de treballar un temps a la mina i veure la explotació en
pròpia carn, decidí
emigrar i cap el 1919 s'establí a la ciutat de
Concepción (Biobío, Xile), on va
fer el servei militar obligatori. Després d'aquesta terrible
experiència, amb
24 anys començà a militar amb la
secció xilena dels Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), la central
anarcosindicalista
més gran d'aleshores. Apassionat pel naturisme,
seguí un curs per
correspondència i posteriorment ingressà en
l'Institut de Biocultura de Buenos
Aires (Argentina), on estudià any i mig. El maig de 1926 fou
un dels fundadors
del Centre Naturista de Concepción, del qual va ser
secretari general. Entre
juny i juliol de 1926 participà en les reunions celebrades a
Concepción de la
Federación de Estudiantes de Chile (FECh,
Federació d'Estudiants de Xile),
acostada al moviment anarquista, en pro d'una reforma estudiantil. En
aquestaèpoca administrà el periòdic
anarquista Bandera
Roja. Durant la dictadura de Carlos
Ibáñez del Campo (1927-1931), per la
seva militància en el moviment anarquista crioll, va ser
deportat a l'illa de Más
Afuera (Alejandro Selkirk), a l'arxipèlag de Juan
Fernández del Pacífic Sud, on
conegué altres presos polítics, tant anarquistes,
com socialistes i comunistes.
Un cop lliure, emigrà al sud del país, fugint de
la repressió. En 1929
s'instal·là a Osorno (Osorno, Los Lagos, Xile),
on treballà en la seva
professió de sabater i continuà amb les seves
tasques sindicals, com a
representant de la Unió Industrial del Cuiro i Annexes, i de
propaganda
anarquista. A Osorno creà una «Pensió
Naturista», on va fer de trofòleg, i una
consulta iriològica. El 25 de gener de 1930
fundà, amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao Canales, Feliciano Carrasco,
Valentín Iglesias, Antolín
Moreno, Osvaldo Solís, etc.), el Centre Naturista d'Osorno,
hereu de la
Societat Naturista d'Osorno, creada en 1926. A finals del
règim de Carlos
Ibáñez del Campo creà, junt a altres
anarquistes d'Osorno, un grup clandestí
anarquista, format per més de 15 membres, que
desafià l'aparat repressiu de la
dictadura, i que publicà el fullet Crítica
revolucionaria, on es va denunciar públicament les
covardies i
claudicacions de diverses organitzacions«revolucionàries», especialment
comunistes, que van fer costat la dictadura. En 1931 també
publicà el text Cocina naturista,
racional y compatible.
L'1 de novembre de 1931 fundà amb altres companys (Ricardo
Bañados, Wenceslao
Canales Andrade, María Espill, Alfonso Fuica
Morán, Juana González, Juan A.
Guerrero Montiel, Antolín Moreno Quilodrán,
Osvaldo Solís Soto, etc.) la Federació
Obrera Local d'Osorno (FOLO), secció local de la
Confederació General del
Treball (CGT), que agrupava grups sindicals llibertaris de la
Federación Obrera
Regional de Chile (FORCh, Federació Obrera Regional de Xile)
i dels IWW. En aquest
mateix 1931 publicà La
organización y la
cultura, tractat sociològic on analitza diverses
temàtiques relacionades
amb l'organització i la cultura popular. El 27 de desembre
de 1932, durant una
manifestació de la FOLO, fou protagonista de l'assassinat
del seu amic Osvaldo
Solís Soto en plena Plaça d'Armes d'Osorno, i ell
fou detingut, empresonat i
processat. Durant la seva estada a la presó d'Osorno va
escriure el fullet Un llamado a los campesinos,
que publicà
el desembre de 1933, i on feia una crida als pagesos a organitzar-se en
els
principis anarcosindicalistes. A partir de 1934, i fins 1942 amb 223
números, fou
l'editor responsable de Vida Nueva.
Semanario órgano de la CGT en la Región Austral,
on va expressar les seves
idees i pràctiques lligades a l'acció directa,
les idees antiautoritàries, els
pobles indígenes, les reflexions sociològiques,
la salut i el naturisme. En
1935 s'enfrontà, amb altres companys, a un grup d'una
quarantena de nazis que
va irrompre en una assemblea de la CGT i molts d'aquests acabaren a
l'hospital.
Quan esclatà la Revolució espanyola,
organitzà, amb Fernando Pizarro,
activitats de suport, de col·lecta i de difusió
d'aquesta com a president del
Comitè Pro Socors a Espanya d'Osorno; també
dirigí la secció local d'aquesta
ciutat de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i quan la guerra
va
acabà, va fer bona amistat amb nombrosos exiliats
anarquistes peninsulars, com
ara César Flores Naso. D'aquests anys són els
fullets seus El paso de la CNT por el
Gobierno de Valencia (1937), Preparando
la emancipación en España
(1937) i CNT-FAI. 19 de julio de 1939.
La pressió dels latifundistes i colons europeus i dels
escamots nazis l'obligaren
a emigrar a la VII Regió del Maule de Xile. En 1942
s'instal·là a Talca (VII
Regió del Maule, Xile), on ja viuria la resta de sa vida,
continuant amb les
seves labors sindicals i propagandístiques. En 1946
publicà Cancionero libertario.
Entre el 18 i el
20 de setembre de 1958 participà en la
Conferència Regional del Moviment Anarcosindicalista
realitzada a Santiago (Xile) i fou nomenat membre de la seva
Comissió Nacional.
A començament de la dècada dels setanta
milità, amb altres companys (José Ego
Aguirre, Ramón Domínguez, Félix
López, etc.), en la Federación Libertaria de
Chile (FLCh, Federació Llibertària de Xile). Quan
la dictadura militar d'Augusto
Pinochet Ugarte es dedicà a difondre el naturisme amb el
butlletí La Voz del Naturismo,
fent a més
conferències i publicant llibres. En 1978 fundà a
Talca l'Associació Naturista,
que comptà amb noranta afiliats i que feia xerrades
educatives quinzenals. En
aquest mateix 1978 va fer una conferència sobre la
història de
l'anarcosindicalisme xilè a França organitzada
per la Coordinadora Llibertària
Llatinoamericana (CLLA). En aquests anys va sortir el seu llibre La salud por el naturismo. Regimenes
curativos, alimentación racional y compatible. En
1981 publicà els seus
poemes autobiogràfics Poemas.
Cultura,ética, sociedad i en 1984 el llibre Alimentación
naturista, racional y compatible. Amb 86 anys sa vida se li
va complicar
durant tres mesos arran de la picada d'una aranya, però,
malgrat tot, naturista
radical com era, no va voler visitar l'hospital de Talca. Juan Segundo
Montoya
va morir el 7 de març de 1988 d'una
broncopneumònia aspiratòria a Talca (VII
Regió del Maule, Xile). En 2014 Eduardo Andrés
Godoy Sepúlveda publicà la
biografia Juan Segundo Montoya. La consecuencia de un
anarcosindicalista y
naturista libertario en Chile.
Juan Segundo
Montoya (1899-1988)
***
Antoni
García Lamolla fotografiat per Antoine García
- Antoni
García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a
Barcelona (Catalunya)
el pintor anarquista Antoni García Lamolla. A causa de la
professió de son
pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se
diverses vegades de
domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la
residència a Lleida. En aquesta ciutat va
començar els estudis de dibuix
i pintura,
inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo
Almela als 18 anys,
on aprengué ràpidament les tècniques
pictòriques. Va formar part del grup de
joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva
primera exposició
col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume
Morera. Aviat comença
l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix
coneixements i
sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu
d'artistes Uns
Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell
mateix. Així mateix,
quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes,
entre ells Lamolla,
obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi
exposaren
les seves
obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després,
a les Galeries
Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació
de la
revista Art,
començà a interessar-se pel surrealisme i
assistí a les
tertúlies del Rialto.
En 1934 presentà la seva primera exposició
individual
(paisatges urbans i
figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els
seus
enfrontaments amb
les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a
l'Ateneu
de
Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En
aquesta època començà a
realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius,
en les
quals la línia cobrà un clar protagonisme,
contrastant amb
el tractament
d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb
molt
d'èxit --elogis de
García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes
a Madrid i coneix
Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre
Cristòfol, en
l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou
(ADLAN) a la
barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a
Madrid; obres
seves
són enviades a París per a formar part de
l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va
presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida
i a
Tenerife, i és mostrà molt
preocupat per salvar les obres artístiques durant el
conflicte
bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual
es casarà posteriorment.
Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes
i
confederals, especialment en la lleidatana Acracia
(1936-1937). Després
de la contesa es refugià a França i
passà pel camp de
concentració d'Argelers,
on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà
recuperar la llibertat a
través de
les seves amistats més influents. Finalment sa companya
aconseguí que pogués
sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on
en 1939 nasqué son
primer fill,
Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni,
Carme i Iolanda). En
aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que
passà d'una interessant
i personal interpretació surrealista de la pintura, a un
paisatgisme
postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos.
Presentà en
aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament,
a París i a altres
ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de
París.
Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé.
També exposà a Estocolm,
Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va
compartir estudi amb
Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la
tertúlia anarquista parisenca (Téllez,
Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo,
etc.). Durant els anys seixanta començaren les
seves visites esporàdiques a la Península, que
posteriorment
realitzarà més sovint.
Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i
en 1973 exposà a Saragossa. En
1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en
l'exposició del
Grup Dau al Set a
Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà
exposicions diverses
sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a
pintor s'ha d'incloure
en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però
també va ser un ferm
defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García
Lamolla va morir el 13
gener de 1981 a Dreux (Centre, França). El 30 de novembre de
2005 la família del pintor
i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i
de venda d'obres
del pintor que es van incorporar al fons artístic del
lleidatà Museu d'Art de
Jaume Morera.
***
José
Barroso i sa companya Celestina Preciado en una manifestació
del Primer de Maig
- José Barroso:
El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura,
Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso. Sa
mare va morir quan ell
tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va
acabar en
un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van
treure
als 11 anys i va començar a treballar en la
construcció, malgrat sos avis
materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan
es va casar amb un
electricista. Les tardes feia classes a Acció
Catòlica. Després de la mili a
Canàries, va tornar a la construcció. A
començaments dels anys seixanta va
començar les mobilitzacions per la millora de les condicions
laborals sindicat
en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va
participar
activament en la vaga de la construcció, que va durar 55
dies, i en la qual van
participar més de set mil obrers. Com que la Unió
General de Treballadors (UGT)
i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va
continuar amb
les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a
l'església
de San Juan. Actualment encara participa activament en els actes de la
Regional
Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciado.
Defuncions
Notícia de la mort
de Charles Gogomus apareguda en el periòdic
tolosà Le Midi
Socialiste
del 27 de juny de 1915
- Charles
Gogumus: El 24 de juny de 1915 mor a París
(França)
el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista
Charles
Gogumus. Havia nascut el 25 d'agost de 1873 a Dijon (Borgonya,
França). D'antuvi
va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear
un
sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a
venedor de llanes. Dos anys
després va fundar el Sindicat dels Empleats de la
Regió Parisenca i en 1909,
com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als
grans
magatzems. Va ser membre del comitè de la
Confederació General del Treball
(CGT), però també de la Federació
Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i
sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de
l'acció directa, el
boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a
cap dels
sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs
(capgirar
els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid
sulfúric, ous farcits de
tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del
periòdic La Bataille
Syndicaliste, que serà l'origen de la
creació, el juny de 1913, del Comitè
de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles
Gogumus va morir de tuberculosi
el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou
incinerat al cementiri parisenc de
Père-Lachaise.
***
Jean-Louis
Pindy, en un retrat aparegut en Le Réveil
del 16 de setembre de 1922
- Jean-Louis Pindy:El 24 de juny de 1917 mor a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Havia nascut el 3 de juny de 1840 a Brest (Bretanya). Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per«incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica«Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina.
---
GALERIA FOTOGRAFICA: CALA LLOMBARDS (SANTANYÍ - MALLORCA - ISLAS BALEARES - ESPAÑA)
Julio 2007© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
«Caseta de pescadores» c/ Paseo del Mar | «Vista cala» c/ Paseo del Mar | «Casetas de pescadores» c/ Paseo del Mar | «Caseta de pescadores» c/ Paseo del Mar | «Escalera» c/ Paseo del Mar |
Palma, 25 de Junio de 2017
Escriptors de les Illes perseguits per la dictadura franquista: Miquel López Crespí
Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció descenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat dalguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)
Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar
La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)
RAONS PER LLEGIR
Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual dhistòria més, daquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.
Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, lautor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta lilla del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, lara coneguda doctrina del shock: una barreja dalienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb larribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció dalçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i loblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per lindividualisme i lalienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.
I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat dexplicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.
Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció descenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat dalguns personatges. Tot i laparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.
La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.
(Tigre de Paper edicions)
La revista El Triangle entrevista lescriptor Miquel López Crespí
Miquel López Crespí, escriptor
«Volíem fer obres de combat, rupturistes»
Per Ignasi Franch, periodista
Es reedita el seu llibre La guerra just acaba de començar. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. Lobra va ser segrestada pel Tribunal dOrdre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?
Mhe retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.
Lobra va ser segrestada pel Tribunal dOrdre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...
Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.
I don prové la forma de les narracions, aquesta mena davantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?
Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.
Alguns dels contes neixen duna quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.
Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, lambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries
Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista
Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric duna manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.
A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?
És que en lèpoca ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres i a milions de turistes sels en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.
I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?
També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar lessencial.
Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què sha convertit la Unió Europea...
Suposo que això venia dEspriu, duna certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.
Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)
Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres
Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.
La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.
Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des don desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir làmbit literari en llengua catalana.
En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que lescriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.
Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.
Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?
També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions duna generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.
I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, dAntonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.
Web Llibertat.cat
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb lembranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... en la formació de lètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)
Llibres de la generació literària dels 70
En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que malletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom dAmèrica Llatina Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de lèpoca de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants daltres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb lembranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... en la formació de lètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de lòptica dels predecessors, de molts daquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des dunes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma descriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats tabú fins aquells moments: lalliberament sexual, la lluita política clandestina, lexperimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar dexperimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de lEscola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats literatura en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren poetes a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts daltres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies denlloc provaven dexperimentar igualment amb les formes descriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.
Ple ordinari de juny
Aquests dimarts 27 hi ha Junta General d'EMSER i després el ple ordinari de juny a les 20:00. Hi podeu assistir de públic o seguir-ho en directe per Ràdio Pollença, al 107.9FM a www.radiopollença.net Al nostre perfil de facebook us informarem del desenvolupament dels mateixos. De moment l'Ajuntament no ha publicat la documentació corresponent
Hem presentat una moció demanant un protocol d’actuació per regular com procedir en la cessió de dispositius com mòbils, tablets o similars i exigint a tots els regidors que no formen part de l’equip de govern i encara disposen de dispositius electrònics rebuts la legislatura passada, a que els retornin en un termini de 30 dies.
JUNTA GENERAL D'EMSER
1.- Examen i aprovació, si procedeix, del Balanç, Memòria, Compta de Pèrdues i Guanys, proposta sobre el destí dels resultats socials i gestió de l'òrgan d'Administració corresponents a l'anterior exercici social tancat el dia 31 de desembre de 2016.
2.- Lectura i aprovació de l'acta de la Junta, si procedeix, o nomenament d'Interventors per a la seva posterior aprovació.
PLE ORDINARI DE JUNY
1.- Aprovació, si procedeix, de les actes de les sessions anteriors.
2.- Aprovació inicial, si procedeix, de l'expedient de modificació de crèdit 12-2017 sota la modalitat de crèdit extraordinari finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses Generals.
Es tracta de fer una modificació de crèdit de 1.330.000 € per executar la primera fase del projecte de dotació de serveis de la Cala. Es milloraran les voravies, enllumenat i cablejat del carrer Temporal, i de les escalonades perpendiculars. També faran una millora a l'esplanada de davant el bar Mallorca, amb llambordes, per crear una pseudo-plaça. No llevaran el trànsit, però si que el separaran.
3.- Aprovació, si procedeix, de l'expedient núm. 4 /2017 de reconeixement
extrajudicial de crèdits.
Dos llistats, un de l'Ajuntament i ualtre de la residència (amb una sola factura). Són 20.137 euros, de factures que segons va dir l'interventor totes havien entrat tard.
4.- Aprovació definitiva si procedeix, de l'expedient per a la dedicació d'un carrer del municipi al Fill Il·lustre Sr. Pere Josep Cànaves Salas.
Fa anys que s'hauria d'haver fet aquest reconeixement. Volem recordar que a la moció, que es va aprovar al novembre del 2010, també es va aprovar dedicar un carrer als dos vocals de la comissió gestora també assassinats: Martí Vicens Vilanova "Bonjesús" i Bartomeu Cabanellas Botia "del Lloquet". Serà el tram de davant el Museu i els jardins . Hi ha hagut una exposició pública i no s'han presentat al·legacions. Pere Josep Cànaves va ser president de la Junta Gestora nomenada pel govern del Front Popular des del 13 de març de 1936 fins el 20 de juliol de 1936. El 19 de juliol de 1936 va defensar la legalitat republicana i democràtica davant el cop d’Estat i per aquest motiu, les noves autoritats franquistes el condemnaren a mort. Va ser afusellat el 27 de gener de 1938
5.- Resolució d'al·legacions i aprovació definitiva, si procedeix, de l'alteració de la qualificació jurídica/desafecció parcial del domini públic de la superfície de 2030 m2 del bé immoble municipal que pertany a la finca denominada Can Conill en la part qualificada com urbana.
Hi ha hagut al·legacions de Tots per Pollença i d'un particular que coincideixen en el punt que l'ús sanitari no està permès per el Pla General. L'assessor jurídic i l'arquitecte han contestat que amb les modificacions que s'han fet del Planejament s'han eliminat aquests usos, o més ben dit s'han integrat dins altres. Se pot dir que no hi ha cap lloc destinat a usos sanitaris estrictament, i per tant aquesta al·legació la podrien fer a qualsevol solar.
El ciutadà també ha al·legat que s'ha de poder observar el Puig des del Parc com estableix el Pla General. Els tècnics han dit que això no seria el moment de reclamar-ho ja que és un canvi de titularitat, però s'ha de tenir en compte a l'hora de fer projecte.
6.- Moció presentada pel grup municipal Tots per Pollença per instar a l'equip de govern a aturar la construcció del nou PAC a Can Conill, estudiar altres alternatives i obrir un procés participatiu per triar el seu lloc d'ubicació (RGE núm. 4823 de 15.06.17)
Tots per Pollença argumenta que la construcció no és imminent, creu que hi ha temps per cercar una nova alternativa amb el procés, fer els estudis necessaris i fer la modificació del planejament si cal (entre 3 i 6 mesos). El batle argumenta que tornar a començar seria perdre una oportunitat, que totes aquestes altres possibilitats ja estan estudiades, i que és cert que la conselleria va trigar un poc a contestar sobre les exigències a complir, però que ara tornar enrera no és viable, i que es perdria el PAC.
7.- Moció presentada pel grup municipal Alternativa per Pollença pel retorn dels dispositius mòbils cedits per l'Ajuntament i establir un protocol que en reguli la seva cessió (RGE núm. 4834 de 15.06.17).
Hem presentat una moció demanant un protocol d’actuació per regular com procedir en la cessió de dispositius com mòbils, tablets o similars i exigint a tots els regidors que no formen part de l’equip de govern i encara disposen de dispositius electrònics rebuts la legislatura passada, a que els retornin en un termini de 30 dies.
8.- Moció presentada pels grups municipals Tots per Pollença, Partit Popular i el Regidor no adscrit Martí Roca envers el servei de neteja del litoral amb barques (RGE núm. 4877 de 16.06.17)
El bloc de dretes ha presentat aquesta moció demanant que l’Ajuntament insti a la Conselleria a ampliar el termini de neteja, i que mantengui les 33 embarcacions destinades a fer-ho. Segons ells el servei ha estat aturat sense licitació, i ha patit retalladles. Segons el regidor de medi ambient la licitació ja estava feta.
9.- Moció presentada pels grups municipals Tots per Pollença, Partit Popular i el Regidor no adscrit Martí Roca envers la venda ambulant il·legal (RGE núm. 4879 de 16.06.17)
Una altre moció presentada pel bloc de dretes, demanant que es consemni i lluiti contra la venta ambulant al municipi. Vam demanar si aquest problema era greu, i el batle va contestar que no, que es tractava de poques persones.
10.- Propostes/Mocions d'urgència.
II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT
1.- Informació de Batlia
2.- Dació de compte de resolucions de Batlia
3.- Precs i preguntes.
Com sempre hem registrat les nostres preguntes.
[25/06] «La Tribune Libre» - «Tierra y Libertad» - Assassinat Valentín González - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Humbert - Marconcini - Carrasquer - Marcos - Lisbona
Anarcoefemèrides del 25 de juny
Esdeveniments
Capçalera de La Tribune Libre
- Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de
1896
surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer
número del setmanari La Tribune
Libre. Organe hebdomadaire des
travailleurs de langue française. A partir del 17
de novembre de 1898
portarà el subtítol «Òrgan
socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat
per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va
ser Louis Goaziou i
Joseph Godissart s'encarregà de l'administració
econòmica i de gestionar els
anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts
d'articles es
van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond
Bachmann,Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri
Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont,
Victor Compas, Édouard David, Robert
Depalme, Fernand Després (A. Desbois),
Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston
Dubois-Desaulle, A.
Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier,
Emma
Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore
Jean, Jean Julien,
Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco
Saverio
Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules
Quasimont,Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev
Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per
lliuraments el fulletó Souvenirs
d'un
communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180
números, l'últim el 14 d'agost
de 1900.
***
Sempiterna capçalera de Tierra y Libertad
- Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.
***
Valentín González
- Assassinat de Valentín González: El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la CNT, mor per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia el militant cenetista Valentín González Ramírez, de 20 anys. El fet es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on participava el jove. Son pare, també Valentí, de 48 anys, hi era present, estava afiliat a la CNT com son fill. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts.
Enterrament de Valentín González (27-06-1979)
Naixements
Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)
- Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de La Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Son pare era caixer viatjant i sa mare mestressa. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per«auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes. Joaquina Dorado Pita va morir el 14 de març de 2017 a Barcelona (Catalunya) i fou incinerada dos dies després al cementiri de Montjuïc de la capital catalana.
Joaquina Dorado Pita
Liberto Sarrau Royes (1920-2001)
***
Francisco
Piqueras Cisuelo
- Francisco Piqueras Cisuelo:
El 25 de
juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista,
resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista
Francisco
Piqueras Cisuelo. Quan tenia dos anys sa família es
traslladà a Barcelona
(Catalunya), ciutat on cresqué.
Començà a treballar de ben petit i quan tenia
14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT). Arran del cop
feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de
carrer, especialment en
els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de
Barcelona, i
immediatament s'enrolà com a voluntari en les
milícies confederals i lluità a
Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i
Alcanyís
amb la centúria d'Agustín Camón.
Contrari a la militarització de les milícies,
a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a
Barcelona, s'uní a la 121 Brigada
Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna
Durruti»), amb la qual lluità a la zona
de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En
sortir de
l'hospital, retornà a la divisió amb la qual
acabà la guerra com a milicià de
la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de
novembre de
1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el
triomf franquista era un fet, creuà els
Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí
els camps de
concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i
Sètfonts. Abandonà els camps per
treballar en una fàbrica de pólvora a prop de
Tolosa de Llenguadoc. Mig any
després aconseguí fugir i es guanyà la
vida treballant per a empresaris
espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la
fàbrica d'aviació de Louis
Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de
concentració
d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE);
pogué fugir, però va ser novament detingut i
internat al camp de Vernet. Fugí
de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser
detingut per la Guàrdia Civil a
Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de
passar per diversos camps de concentració
i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala,
Mallorca, Pollença),
en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la
capital catalana
actuà en la resistència clandestina i entre 1946
i 1948 fou secretari de la CNT
de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa
de
Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de
Francesc Sabaté
Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després
de la mort del
dictador Francisco Franco, participà en la
reconstrucció de la CNT i fou
secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la
seva
dissolució. També exercí altres
càrrecs orgànics, com ara secretari de la
Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT
i
delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona.
En 1982 fou
nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i
l'any següent
secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al
congrés confederal
d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos
mítings i conferències
a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen
Anarquista Mundial
(CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem
articles seus en
diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le
Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El
Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad
Obrera, Tinta Negra, etc.És autor
de Cartas a Marianet, secretario general
CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la
República (1988), SIM
(Servicio de
Investigación Militar). Los crímenes cometidos
por el Partido Comunista español
en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín
Pérez Navarro), El SIM y el
Partido Comunista (1936-1939)
(1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria.
Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente
del
gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto
de éste (1998,
amb Celestino Álvarez), Batallón
disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria
(1999) i Mis escritos revolucionarios
(2000).
Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 a
Barcelona (Catalunya).
Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio
Labordeta, de Frederica
Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras.
La ministra de
Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de
Catalunya (PSC)
Carme Chacón Piqueras és néta seva.
***
Genís
Cano
- Genís Cano:
El
25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i
agitador
cultural llibertari Genís Cano i Soler. A
començaments dels anys setanta
participà activament en diverses iniciatives del moviment
alternatiu
d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge
policíac, el IV Grup
de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central
de Policia de
Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de«guerriller urbà llibertari»
i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol
vinculada amb el Comitè de
Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de
Liberación (MIL), els
Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació
Anarquista Ibèrica
(FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet
l'obligà a viure
amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en
Filosofia
i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es
doctorà en Psicologia
amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va
conviure a
la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part
del
reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del
Servei de Vídeo Comunitari.
En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de
Ciències de la
Informació de la Universitat Autònoma de
Barcelona i a partir de l'any següent
professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí
classes de
Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà
diversos muntatges
d'avantguarda artística, com ara Gegant
(1987), transformació visual
dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els
collons d'en Porcioles),
etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos
i els primers
membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys
col·laborà en
diversos fanzines i publicacions contraculturals,
com ara Muerte de
Naciso, Trilateral, Eroz
o Ampolla. La seva obra
poètica es desenvolupà a partir dels anys
noranta, amb Els sots psicodèlics
(1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins
endins (2003), Deixar-se
de xarxes (2004), Els traus postmoderns
(2006), Taps de llum
zenital (2007), etc. A començaments dels anys
noranta engegà «Balmes 21» a
la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de
caràcter alternatiu.
Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les
parets i el
visualisme popular, publicà Barcelona murs
(1991, amb Joaquim Horta), Lisboa
mural (2002), Murs de guíxols
(2003, amb Joan Alfons Albó i
Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural,
arreplegà una important
col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc.
d'aquest corrent cultural. Fruit
d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica
de la contracultura,
on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau
Maragall, Pere Marcilla i
Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de
l'edició de Nosotros
los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido).
En 2005 publicà A
imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric
Casasses, David
Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats.
Fou
membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història
de Sant Feliu de Guíxols. Els
seus últims 12 anys els patí lluitant amb la
leucèmia. Genís Cano i Soler va
morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i
Reynals
de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou
enterrat dos dies
després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En
2010 s'edità, coordinat per David
Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura
que aplega
el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta
exposició que
finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels
anys
setanta.
Defuncions
Caricatura d'Stirner realitzada
de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892
- Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya) i va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus,Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta èpocaL'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.
***
Martins Fontes
- Martins Fontes:El
25 de juny de 1937 mor a Santos (São
Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i
intel·lectual
anarquista José Martins Fontes, també conegut comZezinho Fontes, un
dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la
història. Havia nascut el
23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel
Martins i del doctor,
periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va
assistir als millores col·legis del
moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat
de Assis; Nogueira da Gama, a
Jacareí), i tingué els millors professors, com
ara Tarquínio da Silva. Més
tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al
Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia
vuit anys, publicà els seus primers versos en el
periòdic setmanal A
Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen
poeta recitant una oda a
Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per
son pare. Després,
amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O
Democrata. Quan tenia 16 anys
llegí una oda seva en la inauguració del monument
commemoratiu del IV Centenari
del Descobriment del Brasil a São Vicente.
Compaginà els estudis de medicina a
Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella,Esparadrapo, etc.) El 20
de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da
imitação em síntese)
a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué
metge de la salut
pública. En aquesta època convivia amb poetes com
Olavo Bilac, Coelho Net,
Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres
intel·lectuals que
freqüentaven el «Club XV»,
fundà el periòdic A Luva.
Després de
llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de
l'Alt Acre, internista
a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina
profilàctica amb Oswaldo
Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la
Beneficència Portuguesa
de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge
de la Societat
Humanitària dels Empleats de Comerç, de la
Companyia d'Assegurança Industrial,
de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la
Casa de Salut de
Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo
Bilac fundà una agència
publicitària de propaganda per a la difusió dels
productes brasilers a Europa i
altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918
socorregué els barris de
Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a
Iguape. Destacà en les
seves conferències mèdiques i com a especialista
en tisiologia a la Santa Casa
de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista,
lluità amb Oswaldo Cruz en la
defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori
particular tractava
les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les
consultes. En
1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de
Ciències de Lisboa. Realitzà gires de
conferències arreu del Brasil i d'altres països
americans (Argentina, Uruguai,
EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya,
Itàlia, Portugal). Col·laborà en
nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário
Popular, Diário
de Santos, Cidade de Santos, O
Bandeirante, etc. Publicà 59
llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista,
editats al Brasil
i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques
i fou membre de
l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre
que era convidat per intervenir
en actes oficials polítics excusava la seva
presència argumentant que no tenia
roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home
millor
vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on
anava. Martins
Fontes va morir a resultes d'una intervenció
quirúrgica el 25 de juny de 1937 a
Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de
Paquetá, de Santos.
***
Eugène Humbert
- Eugène Humbert: El 25 de juny de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Havia nascut el 6 de març de 1870 a Metz (Lorena, França). Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seuòrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i «provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquestaèpoca va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshores és condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
Romeo
Marconcini
- Romeo
Marconcini: El 25 de juny de 1964 mor a Verona
(Vèneto, Itàlia) l'anarquista
Romeo Ettore Marconcini. Havia nascut el 15 de maig de 1892 a Isola
Rizza
(Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Umberto
Marconcini i Amalia Dall'Agnello.
Només arribà al quart grau de l'escola elemental,
però aconseguí un gran nivell
intel·lectual. Es guanyava la vida fent de ferrer armer.
Segons la policia, era
assidu de les reunions anarquistes de Verona i rebia i llegia
periòdics i
opuscles subversius i de propaganda. En 1912 envià
regularment correspondència
a Il Libertario i fou membre
destacat
del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials)
veronès. Després
d'haver promogut, amb altres companys, accions contràries a
la intervenció
italiana en la Gran Guerra, en 1916 va ser cridat a files i
romangué a
l'Exèrcit fins a finals de 1918, participant en la campanya
d'Albània i durant
la qual va contraure la malària. Entre 1921 i 1922 fou
secretari del Comitè Pro
Víctimes Polítiques. Segons un informe
policíac, estava considerat com a«perillós per a l'ordre
públic» i «en casos d'avalots,
capaç d'incitar les
masses a l'aixecament». En 1924, amb Giovanni Domaschi,
Biagio Crestani, Ubaldo
Tacconi, era considerat un dels membres més destacats del
Grup Anarquista de
Verona, format per una trentena de militants. El 13 de març
de 1928 va ser
detingut i processat pel Tribunal Especial en l'anomenat «Cas
Marinoni-Domaschi».
Durant un escorcoll se li van trobar unes claus que, segons el
prefecte,
haurien facilitat la fugida del confinat anarquista Giovanni Domaschi
quan
aquest havia estat desterrat a Verona; però va ser absolt
per manca de proves i
alliberat el 13 de setembre de 1928. Durant els anys posteriors va ser
sotmès a
una estreta vigilància, amb escorcolls i detencions
freqüents. En aquest llarg
període, segurament per intentar despistar la policia,
s'afilià al Sindicat
Feixista de la Indústria (SFI), participà en
manifestacions del règim i demanà
la inscripció al Partit Nacional Feixista (PNF). El juliol
de 1940 el seu nom
va ser esborrat del llistat de subversius. Malgrat tot això,
no renegà de les
seves idees llibertàries. En un article publicat el 16 de
maig de 1948 en Umanità Nova,
on es confirmava la mort al
camp de concentració alemany de Gusen-Mauthausen de son
germà Giuseppe
Marconcini –també ferrer armer com ell, socialista
maximalista, exsecretari de
la secció veronesa del Partit Socialista Italià
(PSI), militant d'Italia Libera
(IL, Itàlia Lliure) i membre del II Comitato di Liberazione
Nazionale (CLN,
Comitè d'Alliberament Nacional) de Verona, juntament amb
Giovanni Domaschi–, la
redacció d'aquest periòdic anarquista el definia
com «el nostre company».
***
Necrològica
de Tomás Carrasquer apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
de l'1 de novembre de 1970
- Tomás
Carrasquer: El 25 de juny de 1970 mor a
Castèlmairan (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista Tomás Carrasquer. Havia nascut cap el
1905 a Bellver de
Cinca (Osca, Aragó, Espanya). Quan era adolescent
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Lluità en l'Exèrcit
de la II República espanyola
fins el final de la guerra civil i en 1939, amb el triomf franquista,
passà a
França, on fou internat en un camp de
concentració. Comprà un casa al
Llenguadoc, la qual serví de refugi a molts de companys.
Després de la II
Guerra Mundial s'afilià a la Federació Local de
la CNT de Los Sarrasins (Llenguadoc,
Occitània), on milità fins a la seva mort.
***
Cartell de Gallo per a la CNT-AIT d'Extremadura
- Ambrosio Marcos González: El 25 de juny de 1983 mor a Mâcon (Borgonya, França) el militant anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Havia nascut en 1897 a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de SindicatsÚnics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó de Polier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat a Mâcon, va militar activament en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort.
***
Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]
- Manuel Lisbona Celma: El 25 de juny de 1998 mor a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Havia nascut el 12 de desembre de 1917 a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent). Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).
Actualització: 25-06-17
La Xina, una civilització atea.
En general, el mitjans fan com si evitessin informar sobre l'ateisme de la civilització xinesa. Allò que m'ha mogut a escriure és fer saber que el confucianisme no és una religió, sinó, pròpiament, una doctrina moral, doctrina moral que ha sigut hegemònica a la Xina, des del segle IV aC; doctrina que abasta la filosofia i la política, alhora.
Certament, el règim de Mao-Zedong menà una campanya contra el confucianisme, acusant-lo d'estar al servei de les oligarquies de l'antic règim.
Però, sota el lideratge d'En Deng Xiaobing, el confucianisme fou considerat beneficiós per a la construcció del ''socialisme a la manera xinesa'', de manera que actualment els instituts confucians són presents a la major part de les grans ciutats d'arreu del món.
La tradició xinesa allò que mostra és un respecte per a les creences religioses i per les doctrines morals. Seguint la tradició, la Xina actual manté efectiva la llibertat religiosa i la llibertat de consciència. Així, al moment present, trobem actius a la nació asiàtica el cristianisme, el mahometisme i el budisme, entre d'altres corrents menors. Però tots els corrents religiosos són minoritaris. La Xina continua essent bàsicament confucianista.
Fets aquests aclariments, allò que importa destacar és l'ateisme de la civilització xinesa. En tot temps, i més declaradament a partir del segle II aC., la societat xinesa i l'Estat xinès s'ha abstingut de fer recurs a la religió entesa com a relació entre els humans i un Déu totpoderós.
En efecte, en cap moment històric de la Xina, s'ha desplegat un o altre tipus de religió. O sigui, la Xina antiga no va disposar de Llibres Sagrats ni de casta sacerdotal. I, a diferència de la civilització hel·lènica, la Xina tampoc va fer cap referència a una munió de déus. Als clàssics xinesos tampoc es fa referència a un Ésser Suprem, a la manera judaica.
Als Analectes d'En Confuci, el punt més alt com a referent religiós és aquell on es cita paraula el Cel com a element metafísic, com a signe d'ordre racional superior al dels humans. Per altra banda, els intents de divinitzar la figura d'En Confuci fracassaren. Els rituals confucians actuals continuen essent rituals purament cívics, implícitament ateus (No deixa de sorprendre aquesta coincidència sobre els rituals civils entre els ateus marxistes i els ateus confucians).
Participació a les Festes d'estiu de Palma, el proper 26 de juny
[26/06] Judici contra Gallo - Enterrament de Cler - Revolta dels «Bersaglieri» - Patorni - Yamaga - Estève - Pons Tortella - Adão - Dall'Oca - Arcos - Cluzel - Aubron - Meunier - Domènech - Arriaga - Carballeira
Anarcoefemèrides del 26 de juny
Esdeveniments
La Loi, d'Honoré Daumier
- Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!»,«Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.
***
Exèquies
de l'ebeniste Henri Cler (26 de juny de 1910)
- Enterrament d'Henri Cler:
El 26 de juny de 1910 durant
l'enterrament al cementiri de Pantin (París,
França) de l'ebenista anarquista Henri
Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i
els
ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou
forts aldarulls i càrregues
policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de
persones que es
manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre
sortí del barri parisenc
de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les
federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i
banderes roges
i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué
topaments amb les
forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i
hagué trets. L'acte acabà en
un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren
seriosament ferits, un
centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels
cavalls i
13 manifestats malferits de diversa consideració.
Enterrament
d'Henri Cler (26 de juny de 1910)
***
Bersaglieri
-
Revolta dels Bersaglieri:
El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia)
l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri».
Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri
--un
cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià--
de la caserna Villarey d'Ancona
es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició
bèl·lica d'Albània
--aventura imperialista del govern de Giolitti--, desobeint l'ordre
d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta
anàrquica», ja que
els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al
pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de
la
revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la
insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots
d'«Arditi del Popolo», de
republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van
rebutjar
obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van
confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar
i es van
apropiar de les armes. A continuació es va produir una
batalla, amb metralletes
i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la
Guàrdia Reial contra els
insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies
després,
la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits,
quan
tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la
península van
actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no
volien reproduir els
fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els
fets, van ser detingudes 500
persones. La notícia de la insurrecció es va
escampar ràpidament per tota
Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes
ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri»és un clar exemple d'«expontaneisme
revolucionari».
Naixements
Portada d'una obra d'Aurèle Patorni
- Aurèle Patorni:
El
26 de juny de 1880 neix a París (França)
l'escriptor, periodista, pacifista,
neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand
Aurèle Patorni, també
conegut com Morel Pato. Fill de
família burgesa, son pare fou capità de
l'exèrcit. Després d'una formació
encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va muntar una
llibreria als
Champs-Élysées de París. Sensibilitzat
pels problemes socials, va començar a
participar en el moviment pacifista i llibertari, i va
col·laborar en nombrosos
periòdics i revistes, com ara Le
Réfractaire, Le Clameur, La
Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach
de la Paix, La Revue
Anarchiste, La Voix Libertaire, Le
Libertaire, L'En Dehors,La France Active, entre d'altres. En
aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la«Lliga dels
refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys
vint, també va
prendre part en el moviment neomaltusià i en el seuòrgan d'expressió, La
Grande Réforme, editat per Eugène
Humbert. Bon orador, va realitzar
nombroses gires de conferències, com «La moral
sexual racional contra les
morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa
anomenada literària
amb obres com Le nouveau chemin
(1913), Le carnet de Simplice.
Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier
(1922), Le rire dans le cemetière
(1932), Les fécondations
criminelles (1934), Monsieur Zapp.
L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges
Normandy), etc. Va
escriure també peces teatrals: La grande retape
(1928), La rose de Saint-Just
(1958); operetes: Le
roi du pourboire; i poemes (L'amour
c'est être deux, Le fou,Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques
poèmes à dire, etc.),
cançons i
cançons infantils, que sa companya Régina
Casadesus, pianista professional molt
coneguda, va musicar i amb qui s'havia casat en 1906 amb qui en 1911
tingué un
fill, Raphaël. També va escriure, en els anys 30,
relats de caire llicenciós en
la revista Séduction. En 1936, amb Louis
Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per
la qual cosa va ser condemnat,
amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre
la limitació de la
natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la
Retirada de 1939, amb
Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una
sèrie de mítings de SIA a
París i a l'Illa de França per recaptar fons
econòmics i ajuda per als
refugiats espanyols internats als camps de concentració del
sud de França. En
aquesta època viva al número 112 de bulevard
Malesherbes de París, domicili
constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió
de la Joventut
Proletària (UJP), organització fundada a
començaments de 1939 sota l'ègida de
la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra
Mundial va participar en Le Libertaire,òrgan de la Federació
Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce
qu'il faut dire, en L'Homme
et la Vie, de Manuel
Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense
de l'Homme. Va
deixar escrites una mena de memòries: La
debacle de «L'Élite». Souvenirs et
commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle
Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –moltes fonts
citen erròniament el
25 de desembre– a París (França) d'una
congestió cerebral sorgida arran d'una
intervenció quirúrgica patida el mes anterior.
Malauradament, el seu últim
desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener
de 1956
al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb
cerimònia eclesiàstica.
***
Taiji Yamaga
- Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin --encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»--, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970 a Tòquio (Japó), propagant el moviment anarquista japonès.
***
Louis Estève (1936)
- Louis Estève:
El 26 de juny de 1903 neix a Montels
(Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i
anarquista Paul Louis Joseph
Estève. Fill d'un pastor de Coursan (Llenguadoc,
Occitània), després de fer els
estudis primaris, amb 13 anys esdevingué obrer
agrícola. En 1917 s'entusiasmà,
com gran part dels seus companys, por la Revolució russa i
en 1919 s'adherí al «Partit
Comunista. Secció Francesa de la Internacional
Comunista» de Raymond Péricat. Aviat,
però trencà amb les idees comunistes
després de llegir fullets anarquistes on
es denunciava la repressió a la Rússia
soviètica. A començament dels anys vint
s'instal·là a París, a casa de Pierre
Albert, secretari del sindicat de la
Construcció de la Confederació General del
Treball Unitària (CGTU). A París
aprengué l'ofici de paleta i d'enguixador, treballant a les
obres del metro de
la mà de Pierre Albert. En aquesta època
milità en la Unió Anarquista (UA), de
la qual esdevingué secretari, i va fer
permanències als locals de Le
Libertaire. Ben relacionat amb els
anarquistes russos i ucraïnesos, però
també amb els búlgars i romanesos, exiliats
a París, a partir de 1926 fou partidari de les tesis«neobolxevics» de Nestor
Makhno i de Piotr Arschinov –«Plataforma
Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris», també coneguda com«Plataforma d'Arshinov». A finals dels anys
vint retornà a Coursan, on visqué amb sos pares i
treballà de paleta. Ben aviat
va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost
sobretot per jornalers
agrícoles francesos i espanyols, que s'havia format cap al
1925. Va ser nomenat
secretari de la Federació del Llenguadoc de l'UA,
constituït el novembre de
1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el
suport d'un dels
principals militants de Narbona, André Daunis, i
també fou membre del
secretariat nacional de la Unió Anarquista Comunista
Revolucionària (UACR). Va
dimitir com a secretari després del congrés de
París d'abril de 1930, que
determinà la victòria dels«sintetitzadors» sobre els«plataformistes» dels
quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador del Bulletin
mensuel
de la minorité de l'UACR, òrgan de la
minoria «plataformista» i sota la
direcció de Lucile Pelletier. La Federació del
Llenguadoc era majoritàriament«plataformista»,
fet pel qual va ser exclosa de l'UA entre octubre de 1931 i juliol de
1933. El
27 d'agost de 1932 es casà a Narbona (Llenguadoc,
Occitània). En 1934 era el
secretari del grup de l'UACR de Coursan. Durant les vagues de 1936 va
ser
membre de la Construcció Confederada de Narbona. Quan la
Revolució espanyola,
fou un dels responsables del Comitè
França-Espanya de Narbona, ajudant a passar
municions, armes i avions desmuntats per la frontera. Militant actiu de
la
Confederació General del Treball (CGT) i de la Borsa del
Treball, unificà i
coordinà, fins a les jornades de maig de 1937, l'ajuda
humanitària i militar a
la Revolució espanyola entre comunistes, sindicalistes i
anarquistes a la zona
de Narbona. Quan esclata la II Guerra Mundial, per les seves idees
pacifistes i
antifeixistes, va ser detingut i internat a Fontevraud-l'Abbaye
(País del
Loira, França) i, amb André Daunis, va ser
internat del 20 de setembre al 15
d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus,
Occitània), pel
governament de Vichy. Un cop lliure, entrà a formar part
d'un important grup de
la resistència de Narbona unificat per Élie
Sernet. Durant l'Ocupació, la
família Estève amagà durant mesos un
responsable de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) activament buscat per la Milícia, la
Gestapo i els agents
franquistes. Després de la guerra va ser secretari de la XI
Regió de la
Federació Anarquista (FA) de Narbona. En 1950 fou un dels
creadors, amb Georges
Fontenis, del grup anarcocomunista «Organisation
Pensée Bataille» (OPB) i
secretari del grup de Narbona. En 1953 participa en les vagues dels
obrers de
la construcció que duraren mesos. Durant els anys cinquanta
va col·laborar en Combat
Paysan i Le Libertaire, entre altres
publicacions, i va ser membre
de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de
la qual serà secretari regional
fins al 1957. També va ser militant en aquestaèpoca de la Confederació General
del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de
la dissolució de l'FCL en 1957,
es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU) de Narbona. En 1972
s'afilià
al Partit Socialista Francès (PSF). Un cop jubilat,
esdevingué assessor de la
CGT. Louis Estève va morir l'11 d'octubre de 1987 a Narbona
(Llenguadoc,
Occitània).
***
Cristòfol
Pons Tortella
- Cristòfol Pons
Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella
(Menorca, Illes Balears)
l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pons Tortella,
conegut com El Rubio o Tòfol. Obligat per sa
família, estudià al seminari, però ben
aviat
l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia
familiars. A l'illa
caribenya se li va intentar fer un «home de
profit», però el seu esperit
aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà
en contacte amb el grup del
bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes
cubanes, i
gràcies a ell conegué el destacat militant
anarquista Domingo Miguel González (Domingo
Germinal), que el va introduir
en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927
retornà a Ciutadella,
milità en el moviment anarcosindicalista menorquí
i fou nomenat secretari de la
Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936
visqué a Palma fent de sabater
i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters«La
Igualtat», de la qual fou president. En aquestaèpoca col·laborà en el
periòdic
anarcosindicalista Cultura Obrera,
que dirigí un temps, i en el qual també va
escriure el seu amic Domingo
Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933
encapçalà el Comitè de
Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser
ferit en un
enfrontament amb la força pública
produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre
dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra
la vida de
Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes
Balears, a
les portes de la Seu, però no es portà a terme
perquè en el moment just es
creuà un infant. A finals de 1934 participà en la
fundació de l'Ateneu de Divulgació
Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de
Palma, del qual va ser nomenat vicepresident.
L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys
sense que el
sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de
març de 1936 es
trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites
de carrer de juliol
d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb
cinc
companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez,
Mateu i Francisco
Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista«19 de juliol». L'agost
de 1936 participà, amb sos companys del «19 de
juliol», molt activament en
l'organització l'expedició republicana de
reconquista de Mallorca encapçalada
pel capità Alberto Bayo i durant l'ocupació
d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel
Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura
Obrera que sortí a
partir del 10 d'agost.
Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna Roja i Negra davant
l'Estat
Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de
Portocristo. Després
de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a
Barcelona, participà en
l'experiència col·lectivitzadora i el 30
d'octubre de 1936 fou nomenat comissari
de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades
d'aquest ram, de la
Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets
de «Maig
del 1937» lluità als carrers. Després
de la guerra creuà els Pirineus. Durant
l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer
pirinenc dels grups guerrillers
alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors
Estrangers
(CTE). A Pau (Aquitània, Occitània),
regentà una tenda, la rebotiga de la qual
serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb
suport logístic (abastar
els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.)
ajudà la guerrilla
llibertària, sobretot la dels germans Sabaté
Llopart. En morir el dictador
Franco retornà a Mallorca i s'establí en una
barraca de pescadors abandonada a
s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable.
Participà en la reconstrucció confederal a
Mallorca i a partir de 1988 formà
part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer
continus
viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Feu una
viatge a Cuba per
rememorà les seves aventures juvenils. Cristòfol
Pons Tortella va morir el 15
d'abril de 1998 a Andorra la Vella (Principal d'Andorra). El 24 d'abril
de 1999
l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge
al seu local.
Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)
***
Luísa
Adão
- Luísa Adão:El 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal) la militant anarquista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Llibertària des dels 16 anys, era filla del destacat anarquista Francisco Rodrigues Franco i de Sabina Franco, i treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del seu sindicat i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão. Posteriorment esdevingué auxiliar d'infermeria i es traslladà amb son companya a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal). Luísa Adão va morir el 8 de febrer de 1999 a Portugal.
***
La
família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do
Chá de Sao Paulo (1943)
- Virgilio
Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão
Preto (São Paulo, Brasil) el
destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es
deien
Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia,
Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão
Preto, parella que tingué vuit infants. Poc
després del seu naixement, sa
família es traslladà a Araçatuba
(São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa
mare morí, estudià fins el tercer any en una
escola rural i ben aviat es posà a
treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini,
crià sos
fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia
Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els
càstigs corporals
infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que
serà sa futura
companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca–son pare, el
carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell
va
estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments,
fugí de casa i
s'instal·là a la llar d'una tia seva a
Marília (São Paulo, Brasil). Poc
després, entrà a treballar en el ferrocarril
Santos-Jundiaí i es traslladà a
casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a
São Paulo (São Paulo, Brasil),
militants anarquistes força actius a la
Federação Operária de São
Paulo (FOSP,
Federació Obrera de São Paulo), ambient que
ràpidament el decantà pel pensament
llibertari. Amb son oncle freqüentà la
redacció del periòdic A
Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el
va reforçar en les seves idees àcrates. A partir
d'aquest moment començà a
col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any
de 1936 començà a freqüentar
el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que
aleshores era una seu
importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de
destacats
llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo,
Rodolpho
Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola
D’Albenzio, Fernando Navarro,
Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair
Partido, Justino
Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor
Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio
Dias Lopes, Maria
Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias,
José Pazarini, Luis Chandre,
Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador
Arrebola, Eduardo
Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio
Martinez,
José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company,
Martins, Mariasinha, Antonio
Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales,
José
Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo
Lemos, Hermano Mezzetti,
José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio
Barrios, Rafael Vitali,
Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.),
a més de nombrosos
militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de
la
dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos
oncles, retornà a
Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es
traslladaren a São Paulo a casa
d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època
treballà de tot (ajudant de
paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i
finalment es quedà amb
l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera
autònoma. Malgrat la difícil
situació econòmica familiar,
contribuïren financerament en diferents campanyes
de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la
guerra
d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida
del
periòdic Tierra y Libertad.
Després
de la implantació de l'«Estado Novo» el
novembre de 1937, el CCS, lloc on es
reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de
Getúlio Vargas, es va
veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup
d'anarquistes, la
majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista
(São Paulo, Brasil), que marcarà una nova
trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris
anarquistes que
comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal
d'autogestió rural, que fou batejat com«Nossa Chácara»
(Nostra Granja), estava format, a més de la
família Dall'Oca, per Germinal
Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca,
Justino Salguero, Salvador
Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito
Romano, José Oliva Castillo,
Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes
i Lucca Gabriel, i ses
famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres
del CCS i d'un
grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga
(São Paulo, Brasil). La«Societat Naturista Amics de Nossa
Chácara» va ser registrada el 9 de novembre
de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9
de juliol de 1945,
Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos
llibertaris nacionals,
reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la
reorganització
del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de
Vargas. La família
Dall'Oca, a més de les contínues donacions
econòmiques i dels innombrables treballs
realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de
totes les persones
que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a
taxista a Rio de
Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a
São Paulo; durant
aquesta temporada, visqué a casa de la família
Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro,
Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de
Janeiro. Quan
retornà, sa família
s'instal·là a São Paulo.
Contribuí financerament i en la
distribució de la premsa llibertària,
especialment amb O Libertário,
que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar,
que començà a editar-se el setembre de 1965, i
fou un dels
accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de
Janeiro, que publicà a
començaments dels anys seixanta nombrosos llibres
anarquistes (Edgar Rodrigues,
José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan
Tcherkesoff, etc.). Arran
de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de
1964, la «Societat
Naturista Amics de Nossa Chácara»
decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar
un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi
das Cruzes (São Paulo, Brasil).
La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime
Cubero
començà el 28 d'agost de 1965 i acabà
el 31 de desembre de 1966 i entre la
llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso
Sítio» (Nostre Lloc), consta
Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos
pares.
L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una
important campanya de
repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la
documentació
compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els
anarquistes de São Paulo es
dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar
les despeses dels
judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de
Janeiro,
campanya que durà fins el 1972 i en la qual la
família Dall'Oca jugà un
important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico
Cuberos i
Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O
Sonho não acabou, de Claudio Kahns.
Després d'uns anys a Itanhaém
(São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos
(São Paulo, Brasil). El 10 de
desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel
Ramos,
participà en un debat al CCS sobre la pràctica de
l'anarquisme i l'acció
directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine
morí. Virgilio
Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da
Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou
enterrat al cementiri d'Areia
Branca d'aquesta ciutat.
***
Pura Arcos (dreta) amb una companya de Mujeres Libres, Eucarena García (1942)
- Pura Arcos: El 26 de juny de 1919 neix a València (País Valencià) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Nascuda en el si d'una família anarcosindicalista --tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT--, quan tenia tres anys es van instal·lar a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de«Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos,Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració). Pura Arcos va morir el 12 d'octubre de 1995 a Windsor (Ontario, Canadà).
***
Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]
- Jean Cluzel: El 26
de juny de 1925
neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista Jean
Cluzel, conegut com Janot. Obrer
metal·lúrgic, durant els
anys de la Resistència conegué anarquistes
espanyols que el van introduir en el
pensament llibertari. Després de la II Guerra Mundial, va
ser contractat i
marxà a Indoxina. En tornà establí
contacte amb la Federació Comunista
Llibertària (FCL). En 1959, mentre treballava com a torner
de fresadora en una fàbrica
de la ciutat arpitana d'Annemasse, amb Alain Thévenet,
fundà el grup«Durruti-Berneri» adscrit a la Federació
Anarquista (FA). En aquesta època
contactà amb antics membres de la Resistència de
la regió, com ara els mestres
Roger Costaz i Berthier i aquest grup, acostat a la Unió de
Grups Anarquistes
Comunistes (UGAC), realitzà tasques sindicalistes i
participà en la lluita
contra la guerra d'Algèria. Després
obrí un cafè en un barri obrer amb la
intenció de transformar-lo en un lloc de reunió
de la militància. El fracàs
d'aquest projecte, unit a problemes conjugals, van fer que
marxés a Seta (Llenguadoc,
Occitània) amb la intenció d'embarcar-se,
però la cosa no reeixí. En 1968 va
ser membre del Grup Llibertari Autònom (GLA) de
Niça, que s'adherí a l'Organització
Revolucionària Anarquista (ORA). Va ser ell qui, l'octubre
de 1969, a Lió i a
Niça, durant una trobada entre Guy Malouvier i Chichel
Cavallier, de
l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i
el GLA, convidà Georges
Fontenis, del Moviment Comunista Llibertari (MCL), amb la finalitat de
refermar
contactes entre aquests grups. Fou membre del grup«Varlin», un dels tres grups
de l'ORA --els altres dos eren «Kronstadt» i«Petrichenko»-- de Niça i
entaulà
una bona amistat amb Bruno Di Lorenzo (Athos),
principal animador d'aquesta organització. En 1970 fou el
delegat de Niça a la
trobada nacional de l'ORA celebrada a París, on el grup
presentà un text sobre«lluita armada i clandestinitat».
Després que Athos, en una crisi de gelosia,
matés un company del grup, retornà a
Arpitània. Durant els anys vuitanta
participà en les activitats de la Coordinadora Anarquista de
la Regió de
Ginebra (CARG) i pensà a establir-se a la
Comunitat-Cooperativa Longo Maï, a
Limans (Provença, Occitània). Finalment es
traslladà al Quebec, on residia sa
filla. Jean Cluzel va morir a finals de 2010 al Quebec.
***
- Joëlle Aubron: El 26 de juny de 1959 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista anarquista del grup «Action Directe» Joëlle Aubron. Nascuda en el si d'una família burgesa i religiosa, de joveneta comença a freqüentar els cercles autònoms i llibertaris que troba en el moviment okupa i que es mobilitzen en la lluita anticapitalista i antiimperialista. Troba els futurs membres del grup «Action Directe» amb els quals comença a participar en accions violentes contra els símbols de l'explotació capitalista (atacs a diverses seus institucionals: Patronat, Policia, ministeris de Treball i de Defensa...). El 9 d'abril de 1982 és detinguda i empresonada per primer cop per tinença d'armes. Alliberada, reprèn la lluita armada i escapa d'un pel a una nova detenció el desembre de 1984. El 25 de gener de 1985 va formar part d'un escamot que assassinarà el general René Audran, director d'Afers Internacionals del Ministeri de Defensa i responsable de la cooperació militar i de la venda d'armes de l'Estat francès, i, el 17 de novembre de 1986, Georges Besse, president de la Renault, acusat per «Action Directe» de l'acomiadament de més de 20.000 treballadors. El 21 de febrer de 1987 en una granja de Vitry-aux-Loges (departament de Loiret), Joëlle Aubronés detinguda en companyia de Nathalie Ménigon, Georges Cipriani i Jean-Marc Rouillan, tots membres d'«Action Directe». Tancats en cel·les d'aïllament, portaran a terme vagues de fam per denunciar les condicions inhumanes d'internament, que portaran a la follia Cipriani. Condemnats a cadena perpètua, seran el símbol de l'acarnissament del poder polític i carcerari. Tindran el suport de diversos col·lectius d'esquerra i d'exmembres d'«Action Directe», com Hellyette Bess, que lluitaran per l'alliberament dels condemnats i per la millora de les seves condicions d'internament. El 14 de juny de 2004, Joëlle Aubron, després de 17 anys de presó, malalta de càncer i pendent d'una operació d'un tumor cerebral,és finalment alliberada; però la malaltia podrà amb ella i morirà l'1 de març 2006 a París (França).
---