[08/04] «Ça Ira!» -
Facerías - Sagra - Aubry - Lassalas - Real Pérez
- Pérez Bouzas - Sartin - Misèfari - Latorre -
Salamé - Sánchez Ferlosio - Albert -Órtore - Girard - Delesalle - Alaiz - Cecili - Leval -
Lusvardi - TorrónteguiAnarcoefemèrides
del 8 d'abril
Esdeveniments
![Capçalera de "Ça Ira!"]( "Capçalera de \"Ça Ira!\"")
Capçalera
de Ça
Ira!
- Ça Ira!:
El 8 d'abril de 1931 surt a Agen (Aquitània,
Occitània) el segon número del
periòdic anarcocomunista Ça Ira!
Journal local et d'avant-garde. Es
desconeix la data de sortida del primer número, del qual no
s'ha conservat cap
exemplar. Sembla que es va crear en ocasió de la gira de
conferències que
Sébastien Faure va fer a Agen, les quals publicitava.
Portava l'epígraf «El nostre
enemic és el nostre patró», de Jean de
La Fontaine. D'antuvi bimensual, passà a
mensual a partir del número 5 i llevà del
subtítol «Journal local». La gerent
fou Charlotte Musky. Hi trobem articles d'André Bernard, H.
Bleno, Caliban,
P. Celton, L. Coster, Crudelis, René
Devry, Epsilon, Sébastien
Faure, G. Hesse, Jaurès, G. Jayart, Laurent, Denise
Meissonier, J. Millasseau,
Paul Mounier, Charlotte Musky, Nadaud, F. Reault, Maurice Rostand, M.
Theureau,
Samuel Vergine i Yannic, entre d'altres. L'últim
número conegut és el 9, de
juny de 1932. Només es conserven exemplars d'aquesta
publicació a la Biblioteca
Nacional de França.
***
![Josep Lluís Facerías]( "Josep Lluís Facerías")
Josep
Lluís Facerías
-
Bomba de
Facerías: El 8 d'abril de 1950 el guerriller
anarquista Josep Lluís Facerías
diposita una potent bomba en una finestra de la comissaria de Lonja, al
carrer
Ample, número 23, de Barcelona (Catalunya), i en esclatar
fereix sis policies,
alguns de gravetat, i causa importants danys materials. Aquesta bomba
va
provocar una gran confusió ja que a prop d'on va explotar hi
vivia Rafael López
Moreno, un dels caps del servei d'espionatge encarregat especialment
dels«Serveis d'Informació a
França» i principal organitzador de la
infiltració
d'elements addictes en les organitzacions antifranquistes de l'exili.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Ramón de la Sagra]( "Ramón de la Sagra")
Ramón
de la Sagra
- Ramón de la Sagra:
El 8 d'abril de 1798 neix a la Corunya (La Corunya,
Galícia) el científic naturalista,
sociòleg, economista, pedagog, escriptor,
polític, maçó i
intel·lectual protoanarquista Ramón Dionisio
José de la Sagra y
Peris --també citat Périz. Fou fill d'una
família de la burgesia mercantil
il·lustrada enriquida amb el comerç colonial amb
Amèrica; son pare, Lorenzo
Martínez de la Sagra, era comerciant i sa mare es deia
Antonia Rodríguez Perís.
Després d'estudiar a l'Escola Nàutica del
Consolat de Mar de la Corunya, en
1815 passà al Reial Col·legi d'Apotecaria de Sant
Carles de la Universitat de
Santiago de Compostel·la i entre 1816 i 1818
estudià Matemàtiques Sublims amb
Domingo Fontán i començà Medicina i
Anatomia. En 1819 conegué Casiano de Prado,
amb qui es traslladà a la Universitat d'Alcalá de
Henares (Madrid), on en 1820
acabà els seus estudis, mostrant especial
predilecció per les ciències
naturals. Perseguit per la Inquisició a causa del seu
liberalisme i les seves
idees racionalistes, restà un any empresonat. En 1819
edità els primers textos
d'Immanuel Kant a Espanya. En 1820, amb el triomf liberal,
s'instal·là a
Madrid, on contribuí a la publicació del
periòdic El Conservador,
periòdic liberal anomenat així per
antífrasi. En 1822 es casà amb Manuela
Turnes del Río Maldonado. El 25 de juny de 1823
s'embarcà cap a L'Havana (Cuba)
per realitzar una missió científica com a
director del seu Jardí Botànic,
estada que es perllongarà 12 anys. En 1824 se li
creà la càtedra de Botànica de
l'Escola d'Agricultura. Entre 1827 i 1830 edità els Anales
de Ciencias,
Agricultura, Comercio y Artes, a més de textos
sobre geologia, botànica,
agronomia i economia. En 1831 publicà Historia
económica-política y
estadística de la Isla de Cuba, que li
atorgà prestigi mundial com a científic
i antecedent de la seva monumental Historia
física, política y natural de la
Isla de Cuba (1832-1861). A l'illa defensà
l'abolició del tràfic negrer
contra les tesis, aleshores decididament esclavistes, de
José Antonio Saco i va
fer amistat amb l'exiliat belga Jean Hippolyte Colins, fundador del«socialisme
racional», qui el va influir especialment. Entre el 20
d'abril i el 23 de
setembre de 1835 viatjà pels Estats Units, país
del qual sortí força
impressionat, amb va fer amistat amb Nicolaus Heinrich Julius i el
saintsimonià
Michel Chevalier, i fruit del viatge del qual publicà el seu
llibre Cinco
meses en los Estados-Unidos de la América del Norte,
que publicà a París
l'any següent i ple d'observacions econòmiques,
socials i polítiques. Després,
durant el mateix 1835, tornà a Europa. D'antuvi
residí un temps a París
(França) i en 1837 retornà a la
Península. En 1837, 1838 i 1840 fou elegit diputat
per La Corunya, amb un programa modernitzador i pioner en nombroses
qüestions
(criminologia, prostitució, educació,
ensenyaments especials, economia, etc.). En
aquests anys s'afilià a la francmaçoneria
gallega. Sovint viatjà arreu
d'Europa, prestant atenció sobre el més innovador
de l'època en tots els camps
--fou el primer que parlà de krausisme, ja que havia conegut
a Brussel·les Heinrich
Ahrens, deixeble de Karl Christian Friedrich Krause. En 1838
promogué la
fundació de la Societat Filantròpica de Madrid,
dedicada a les reformes
judicial i penitenciària i a l'ensenyament a cecs i
sordmuts. Aquest mateix any
inaugurà una sèrie de lliçons
magistrals a l'Ateneu de Madrid on palesà la
misèria del poble espanyol i la necessitat de la seva
regeneració. En 1840 creà
una Sala de Lactància i una escola, sota el nom d'Asil de
Cigarreres, a la
finca que havia estat Casino de la Reina (Madrid). Després
emprengué activitats
empresarials amb poc èxit a les comarques malaguenyes. El
seu prestigi com a
economista i sociòleg aixecà aprensions per les
seves crítiques a la societat
burgesa i per seu reformisme socialitzant. Durant la dècada
dels quaranta formà
part del cercle intel·lectual d'Antolín Faraldo a
Santiago de Compostel·la, amb
qui fundà en 1845 El Porvenir,
considerat per molts com el primer
periòdic anarquista de la Península i que fou
suprimit per un decret del
general Ramón María Narváez. A Madrid
edità la Revista de los intereses
materiales y morales. Periódico de doctrinas progresivas en
favor la Humanidad,
on reivindicava la reforma social, inici de la seva etapa socialista.
En
aquesta època també va escriure nombrosos
fulletons denunciant l'absurditat de
l'ordre social imperant i del liberalisme econòmic.
S'acostà al pensament de Pierre-Joseph
Proudhon i entre 1848 i 1849 col·laborà amb
aquest en la formació del Banc del
Poble, i tractà de convèncer de les seves idees a
diverses institucions
científiques i, en última instància,
al govern espanyol, publicant el llibre Banque
du Peuple. Théorie et pratique de cette institution,
fondée sur la théorie
rationelle. Testimoni de la Revolució de 1848 a
París, l'any següent fou
expulsat de França per les seves «inclinacions
socialistes». Acceptà ser
diputat per Lugo i en les Corts defensà positures
anarquitzants (col·lectivisme
de la terra, supressió dels diners, etc.); titllat de«socialista» i «revolucionari»,
abandonà el Parlament. El rebuig a les seves idees i
projectes, la ruïna
econòmica i la seva progressiva vellesa, van fer que
s’acostés als sectors
conservadors, que el van tractar amb honors --agregat honorari de
l'ambaixada
d'Espanya a París, vocal del Reial Consell d'Agricultura,
cònsol general de
l'Uruguai a França, etc.-- i a una mena de misticisme
religiós exaltat, que el
portaren cap al 1857 a postures polítiques absolutistes i
integristes que li
ajudaren a refer la seva malmesa situació
econòmica. Entre 1859 i 1869 visqué a
Cuba. Fou un clar precursor de l'anarquisme peninsular. Trobem articles
seus en
infinitat de publicacions (El Azucarero, Boletín
de Empresa, El
corresponsal, La Democratie Pacifique, El
Eco Hispanoamericano,Guía de Comercio, Journal desÉconomistes, Le Peuple, La
Phalange, etc.) i és autor de centenars d'obres,
entre les quals destaques,
a més de les citades, Principios fundamentales
para servir de introducción a
la Escuela Botánica Agrícola del
Jardín Botánico (1824), Contestación
al
número séptimo del Mensagero Semanal de New York
(1829), Memorias de la
Institución Agrónoma de La Habana
(1834), Breve idea de la
administración del comercio y de las rentas de la Isla de
Cuba durante los años
de 1826 a 1834 (1836), Apuntes destinados a
ilustrar la discusión del
artículo adicional al proyecto de Constitución
que dice: «Las provincias de
Ultramar serán gobernadas por leyes especiales»
(1837), Voyage en
Hollande et en Bilbao, Belgique sous le rapport de l'instruction
primaire, desétablissements de bien faisance et des prisons, dans les
deux pays (1839 i 1844
en castellà), Lecciones de economía
social (1840), Investigaciones
para enriquecer las fincas del Real Patrimonio (1841), Álbum
de aves
cubanas (1842), Informe sobre el estado actual de
la industria belga con
aplicación a España (1842), La
industria algodonera y los obreros en
Cataluña (1842), Reflexiones sobre la
industria española (1842), Mapa
geográfico de la Isla de Cuba (1842), Análisis
del censo de la población
de la Isla de Cuba en 1841 (1843), Atlas carcelario
(1843), Discurso
para la mejora del sistema carcelario, correccional y penal de
España (ca. 1843),Informe sobre el estado de la industria fabril en Alemania
(1843), La
reforma de la Constitución de 1837, innecesaria, inoportuna
y peligrosa (1844),Estudios estadísticos sobre Madrid
(1844), Industria algodonera (1844),Notas de viaje escritas durante una corta excursión
a Francia, Bélgica y
Alemania en el otoño de 1843 (1844), Estudios
coloniales con aplicación
a la Isla de Cuba. De los efectos de la supresión en el
tráfico negrero (1845),Sur l'inexactitude des principes economiques dans les colleges
(1848), Aforismos
sociales (1848), Mon contingent á
l'Academie (1849), Apuntes para
una Biblioteca de escritores económicos españoles
(1849), Révolutionéconomique, causes et moyens (1849), Sur
les conditions de l'ordre et
des reformes sociales (1849), Notas para la
historia de la prostitución
en España (1850), Sur les produits
espagnoles envoyés á l'exposition de
Londres (1851), Memoria sobre los objetos
estudiados en la Exposición
Universal de Londres (1853), El problema de los
bosques bajo el doble
punto de vista, físico y social (1854), Catálogo
de escritores
económicos españoles (1855), Relación
de los trabajos físicos y
meteorológicos hechos por Don Andrés Poey
(1858), Artículos varios sobre
las malas doctrinas, comunicadas a la verdad católica
(1859), Le mal et
le remède (1859), El guano del
Perú (1860), Noción del poder
(1861), Lettres á M. Sainte-Beuve au sujet de ses
idées philosophiques (1867),L'Ame. Démonstration de la realité
deduite de l'étude des effets du
chioroforme et du curare sur l'economie animale (1868), etc.
Ramón de la
Sagra va morir el 25 de maig de 1871 a Cortaillod (Neuchâtel,
Suïssa), a casa
del seu amic Adolphe Hugentobler, altre dels deixebles de Jean
Hippolyte Colins.
***
![Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)]( "Émile Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)")
Émile
Aubry fotografiat per Émile Appert (ca. 1871)
- Émile Aubry:
El
8 d'abril de 1829 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el
proudhonià, internacionalista
i communardÉmile Hector
Aubry, que
usà els pseudònims Henri
Ricard i G. Durand. Fill
natural de Germain
Aubry, fuster, i de Victorine Dosmont, bugadera, va ser reconegut el 5
de
novembre de 1831. El maig de 1850 participà en la
fundació d'una associació mutualista
encaminada a la creació d'un restaurant a Rouen. El 19
d'octubre de 1852 es
casà amb la planxadora Louisse Blavette, amb qui
tingué cinc infants, dels
quals sobrevisqueren tres (Euphémie Anna, Camille i
Thémis). Impressor litògraf
de professió, treballà per al periòdicNouvelliste
de Rouen. En 1858 intentà sense èxit
aconseguí un diploma d'impressor. En
1861 muntà un negoci d'impressió, retall i
engomat d'etiquetes per a filatures
i enquadernacions. Entre 1863 i 1864 mantingué
correspondència amb Pierre-Joseph
Proudhon sobre les eleccions legislatives. En 1865 fundà per
lluitar contra els
monopolis el Cercle d'Estudis Econòmics (CEE), de caire
proudhonià, del qual va
ser nomenat secretari. Va ser un dels fundadors de la
Federació Obrera de Rouen
de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que
arribà a tenir més de dos-cents
associats, i de la qual va ser secretari de correspondència
i la representà en
els congressos internacionalistes de Ginebra (1866), de Lausana (1867),
de Brussel·les
(1868) i de Basilea (1870). El maig de 1869 es presentà com
a «candidat obrer»
pel CEE de Rouen a les eleccions generals legislatives,
però, malgrat treure 936
vots en dues circumscripcions, no va ser elegit. Després
tornà al Nouvelliste de Rouen
i el gener de 1870
fundà a Rouen el periòdic internacionalista La
Réforme Sociale. Organe de l'affranchissement du
prolétariat, pel qual va
ser condemnat a penes de presó i de multes en tres ocasions
per injúries i
difamació. Mantingué una interessant
correspondència amb Eugène Varlin sobre
temes referents a l'organització de la Internacional. Va ser
candidat a les
eleccions municipals, celebrades entre el 6 i el 7 d'agost de 1870, pel«Comitè
Electoral Obrer». El 30 d'agost de 1870 va ser jutjat a Rouen
amb altres quatre
companys (Jean-Claude Creusot, Eugène Piéton,
Arnoux-Antoine Régnier i Pierre-Victor
Julieu) i condemnat l'endemà a sis mesos de presó
i 500 francs de multa per«associació il·legal» (CEE i
AIT); però va ser amnistiat el 4 de setembre. Arran
de la proclamació de la República, entre l'11 i
el 25 de setembre de 1870
publicà tres números del Bulletin
de la
Fédération Ouvriere Rouennaise i
animà el Comitè de Vigilància per
lluitar
contra les tropes prussianes. El 19 de novembre de 1870, amb Ernest
Vaughan,
parlà en una reunió pública en
representació del la Federació Obrera de Rouen
sobre les circumstàncies polítiques d'aleshores i
el conflicte bèl·lic. Arran
de la caiguda de Rouen, el 5 de desembre de 1870, es
refugià, amb altres
companys, a l'Havre. El 8 de febrer de 1871, fou candidat a l'Assemblea
Nacional per una llista republicana i aconseguí 4.085 vots.
El 16 de març de
1871 aconseguí arribar a la capital i participà
en la reunió de la
Internacional que prengué la decisió de fer una
crida als parisencs a
participar en les eleccions del 26 de març i votar per la
instauració de la
Comuna de París. El 18 d'abril de 1871 la Comuna el
nomenà tresorer de l'administració
central de correus. Quan la Comuna de París
caigué, va ser detingut el 2 de
maig per les tropes de Versalles a Lorient i tancat a la
presó de Mazas, però
va se alliberat el 14 d'aquell mes sense càrrecs --Paule
Mink escrigué articles
en la seva defensa en la premsa. Entre el 21 de novembre de 1871 i el
24 de
febrer de 1872 visqué a Brussel·les.
Reprengué l'activitat política clandestina
a París i col·laborà, sota els
pseudònims Henri
Ricard i G. Durand, en el
periòdic L'Internationale
de Brussel·les.
Quan va ser novament investigat pels fets revolucionaris de la Comuna,
el 20 de
juliol de 1873 fugí a Brussel·les. El 12 de
març de 1874, el IV Consell de
Guerra el condemnà en rebel·lia a la
deportació en recinte fortificat. El 27 de
novembre de 1879 va ser amnistiat, però no
retornà a França. Després d'un temps
a Schaerbeek, en 1881 s'instal·là a Saint-Gilles
de Brussel·les on muntà un
taller de litografia i fotografia al carrer d'Anglaterre que
perdurà fins al
1896. Les seves opinions evolucionaren amb el temps fins fer-se
partidari de
les idees populistes, xovinistes i revengistes del general Georges
Boulanger.
En 1889, pel centenari de la Revolució, reedità
sota el títol Justice et
Solidarité, de l'organisation des
forces sociales articles publicats en L'Internationale
en 1872. Durant sa vida va escriure articles per a nombrosos periòdics, com
ara Le Réveil Normand, Le Réveil
de Normandie, Le Salariat
i Le Réveil Social. Émile Aubry va
morir el 23 de febrer de 1900 a
l'hospici d'Ivry-sur-Seine (Illa de França,
França), on portava ingressat des
del 16 d'agost de l'any anterior. En 1998 Jean-Pierre Levaray
publicà l'assaig Émile
Aubry et la Fédération Rouennaise
(1866-1871).
***
![Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)]( "Foto policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)")
Foto
policíaca d'Ernest Lassalas (2 de gener de 1894)
- Ernest Lassalas:
El 8 d'abril de 1860 neix al IV Districte de París
(França) l'ebenista anarquista
Ernest Auguste Lassalas. L'1 de gener de 1894 va ser detingut amb
nombrosos
companys arran de les agafades desencadenades després de
l'atemptat d'Aguste
Vaillant contra la Cambra dels Diputats francesa. La policia
l'acusà d'estar en
estreta relació amb el Comitè Anarquista de
Londres (Anglaterra) i va ser fitxat
com a anarquista, però el 15 de gener va ser amollat. En
aquest època vivia al
número 38 del carrer Compans de París, amb sa
companya i sos cinc infants, el
major dels quals encara no tenia nou anys. El 4 de mars d'aquell any va
ser
novament detingut amb altres 12 companys; en el moment d'aquesta
detenció, el
joier Eugène Margaret, que aleshores era present, va
insultar els agents tot
cridant «Visca l'anarquia!, i també va ser
apressat. Lassalas també figurava en
un llistat d'anarquistes residents a l'estranger. El 4 de febrer de
1901 el seu
taller d'ebenisteria i d'elaboració de mobles, situat al
número 33 del carrer
Damrémont de París, es va declarar en fallida.
Desconeixem la data i lloc de la
seva detenció.
***
![Manuel Real Pérez]( "Manuel Real Pérez")
Manuel
Real Pérez
- Manuel Real
Pérez: El 8 d'abril de 1881 neix a Ferrol (la
Corunya, Galícia) l'anarquista i
anarcosindicalista Manuel Real Pérez. Estibador al port de
Ferrol, en 1909 i
1912 fou membre del Comitè de la Societat de Mariners i
Fogoners d'aquesta
ciutat. A finals de 1915, quan era president de l'Ateneu Obrer
Sindicalista, va
ser detingut arran de la repressió desencadenada
després d'unes agressions
contra diversos patrons. L'octubre de 1921 va ser deportat. En 1923
militava en
el Sindicat de Transports del Ferrol i en 1931 fou membre de la seva
junta
directiva. Arran dels fets revolucionaris de maig de 1933 i d'octubre de 1934 va ser
empresonat. Quan
el cop militar feixista de juliol de 1936 va ser detingut per la
Guàrdia Civil.
Manuel Real Pérez va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a
Ferrol (la Corunya,
Galícia).
Manuel Real Pérez
(1881-1936)
***
![Retrat de Juan Pérez Bouzas]( "Retrat de Juan Pérez Bouzas")
Retrat
de Juan Pérez Bouzas
-
Juan Pérez
Bouzas: El 8 d'abril de 1890 neix a Ourense (Ourense,
Galícia) el sabater
anarquista i anarcosindicalista Juan Pérez Bouzas,
també conegut per la seva
versió brasilera João Peres.
En 1915 emigrà al Brasil i s'instal·là
el
novembre d'aquell any a Rio de Janeiro, on
començà a interessar-se pel moviment
llibertari arran d'assistir a una conferència de
José Oiticica. Entre 1917 i
1919, afiliat a l'Aliança dels Treballadors del
Calçat i Classes Annexes
(AACCA), prengué part en diverses vagues i moviments
insurreccionals. En 1920
s'establí a São Paulo (São Paulo,
Brasil) on va establir contactes amb el moviment
anarquista i anarcosindicalista, militant activament en la
Federació Obrera de
São Paulo (FOSP). Estudià els clàssics
llibertaris i segons la policia
esdevingué un teòric i agitador àcrata«perillós». En 1920 també
visqué a
Guarantinguetá, però retornà a
São Paulo, on prengué part en les vagues,
piquets i manifestacions de l'època. En aquest any
refugià a casa seva
l'anarquista Juan Perdigón Gutiérrez (João
Perdigão Gutiérrez),
perseguit per la policia. En 15 de juliol de 1924
encapçalà un manifest del
Comitè Revolucionari de São Paulo dirigit al
Comandament Militar de les tropes
insurgents que ocupaven la ciutat pel qual els anarquistes demanaven
armes per
lluitar al costat de la Revolució, però la
petició obrera va ser negada pels
militars. En la dècada dels trenta formà part de
la Lliga Anticlerical. En
1934, en plena dictadura de Getúlio Dornelles Vargas, va ser
detingut arran de
la «Batalla de Sé» del 7 d'octubre
d'aquell any, quan els anarquistes de la
FOSP dissolgueren a trets una manifestació de
l'Ação Integralista Brasileira
(AIB, Acció Integralista Brasilera), grup feixista els
membres del qual eren
coneguts com galinhas-verdes (gallines
verdes, en referència al
color de les seves camises). Torturat i empresonat, però va
ser finalment
expulsat a Paranà i Santa Caterina. Després
s'exilià a Rio Grande do Sul i
mesos després retornà a São Paulo, per
acabar instal·lant-se a Rio de Janeiro.
Més tard formà part de la coordinadora
antifeixista Aliança Nacional
Llibertadora (ANL), la finalitat de la qual era combatre l'imperialisme
i el
latifundisme. Després de la caiguda del dictador Vargas,
participà en 1946 en
la fundació del periòdic Ação
Directa, amb José Oiticica, José
Romero,
Manuel Peres, Amílcar dos Santos i altres. En 1953
participà en el Congrés
Anarquista, realitzat a la casa de José Oiticica al barri
d'Urca de Rio de
Janeiro. Juan Pérez Bouzas va morir el 4 d'octubre de 1958
--algunes fonts
citen el 5 de setembre-- per problemes pulmonars a Rio de Janeiro (Rio
de
Janeiro, Brasil). Sa companya fou l'obrera tèxtil Carolina
Bassi i Ideal Peres,
fill de la parella, també va ser un destacat militant
anarquista.
***
![Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina]( "Foto de la policia nord-americana de Raffaele Schiavina")
Foto de la
policia nord-americana de Raffaele Schiavina
- Max Sartin: El 8
d'abril de 1894 neix a
San Carlo
(Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia), en una
família pagesa, el
militant i propagandista
anarquista individualista italoamericà Raffaele Schiavina,
més conegut com a Max
Sartin o Bruno.L'any 1912, en acabar l'escola,
emigra als Estats
Units i s'instal·la a Brockton (Massachusetts) en 1913, on
descobreix
l'anarquisme durant l'estiu de 1914 llegint les memòries de
Kropotkin. Comença
a col·laborar amb el periòdic de Luigi Galleani Cronaca
Sovversiva i
l'abril de 1916 n'accepta el càrrec d'administrador. L'any
següent és detingut
per rebutjar servir a l'Exèrcit i condemnat a un any de
presó i expulsat cap a
Itàlia el 9 de juliol de 1919. A Nàpolsés de bell nou detingut per les
autoritats militars per deserció en temps de guerra i
internat a la presó
militar de Sant'Elmo, on va restar fins a l'amnistia del 2 de setembre
de 1919
quan va ser portat a capitania militar i incorporat a
l'Exèrcit i el 12 del
mateix mes llicenciat. A començaments de 1920
reprendrà a Torí el càrrec
d'administrador de Cronaca Sovversiva, de la qual
enviarà 4.000
exemplars als EUA sota el fals títol d'A Storno
per evitar la censura
nord-americana que havia prohibit la publicació,
però després de vint números
el periòdic és declarat il·legal per
la divulgació d'articles antimilitaristes.
L'agost de 1922 és detingut i empresonat durant 15 mesos,
acusat absurdament de
pertànyer a l'organització «Arditi del
Popolo», abans de ser finalment absolt
per l'Audiència de Torí. El març 1923,
fugint de l'amenaça feixista a Itàlia,
s'instal·la a París on publica amb Emilio Coda i
Giuseppe Mioli La Difesa
per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels
anarquistes italoamericans
condemnats a mort. Després d'una breu estada a Londres,
tornarà a París, on va
treballar en la indústria tèxtil i va publicar el
periòdic Il Monito
(1925-1928). Després de residir a Marsella serà
expulsat de França i retorna
clandestinament als EUA --amb aquest estatus legal de«clandestí» romandrà fins
a la seva mort. Allà col·laborarà
primer i dirigirà després el setmanari
novaiorquèsL'Adunata dei Refrattari durant 44 anys, de maig de
1928 fins l'abril de
1972. A més de nombrosos articles en periòdics
anarquistes (Man!, La
Frusta, Internazionale, Cronache
Sovversive, Veglia,
etc.) sota diversos pseudònims (Cesare, Nando,Michetta, Calibano,Melchier Seele, Max Sartin, Labor,Manhattanite, Bob,Juan Taro, XY, RS,MS, etc.), és autor dels llibresSacco e Vanzetti: causi e fini di un delitto di stato
(1927), Berneri
in Spagna (1938) i Il sistema rappresentativo
e l'ideale anarchico(1945),
entre molts d'altres. Max Sartin va morir el 23 de
novembre de
1987 a Salt Lake City
(Utha,
EUA). Els seus impressionants arxius sobre el moviment anarquista
internacional
(«Fons l'Adunata») són dipositats a la
nord-americana Boston Public Library, on
també es troba el fons documental d'Aldino Felicani sobre el
cas Sacco i
Vanzetti; també va donar documentació
(fotografies, fullets, publicacions,
etc.) a l'Arxiu Pinelli de Milà (Itàlia). L'arxiu
de L'Adunata dei
Refrattari es troba dipositat a l'International Institute of
Social History
(IISH) d'Amsterdam. Sa companya va ser la militant anarquista Fiorina
Rossi.
Max Sartin (1894-1987)
***
![Florindo Misefari]( "Florindo Misefari")
Florindo
Misefari
- Florindo Misèfari:
El 8 d'abril de 1901 neix a Palizzi (Calàbria,
Itàlia) el químic anarquista
Florindo Italo Palermo Misèfari.Sos
pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era
fill d'una família
nombrosa de vuit fills, dels quals tres germans seus també
van ser militants
anarquistes, Bruno, Enzo –que acabà en les files
comunistes– i Vincenzo. De ben
jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i a
començament dels anys
vint desenvolupà una intensa campanya de propaganda
anarquista en relació
directa amb Errico Malatesta. El 16 de juliol de 1920 va ser processat,
amb
Giovanni Viola, del «Comando Gruppo Dirigibilisti»,
per les autoritats per«instigació al crim a través de la
premsa» per haver imprès el manifest «Ai
soldati» incitant a la protesta i a la revolta contra
l'enviament de tropes a
Albània. Durant l'escorcoll del seu domicili, l'agost de
1922, la policia trobà
segells de goma del «Gruppo Sovversivo Studentesco Pietro
Gori» (Grup Subversiu
Estudiantil «Pietro Gori») i altre del«Gruppo Giovanile Anarchico Bruno
Filippi – Reggio Calabria» (Grup Juvenil Anarquista«Bruno Filippi» - Reggio de
Calàbria), juntament amb 1.340 bitllets d'una loteria a
favor de la propaganda
revolucionària del grup anarquista «I
Liberi» (Els Lliures) de Reggio de Calàbria
(Calàbria, Itàlia). Es traslladà a
Messina (Sicília), on els anys següents ja
no figurà en les investigacions policíaques. El
28 de maig de 1970 va ser
nomenat tresorer de la junta directiva de la secció de
Messina de la Societat
Química Italiana. Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
Florindo Misèfari
(1901-?)
Bruno Misèfari
(1892-1936)
***
![Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 12 de juliol de 1941]( "Notícia de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda en el diari barceloní \"La Vanguardia\" del 12 de juliol de 1941")
Notícia
de la detenció de Lluís Latorre Mestres apareguda
en el diari barceloní La Vanguardia del
12 de juliol de 1941
- Lluís Latorre
Mestres: El 8 d'abril de 1912 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista
Lluís Latorre Mestres. Son pare es deia Orfelino Latorre
Cataluña. Quan encara
era adolescent començà a treballar de comptable a
la fàbrica de piles «Fepe» i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de
juliol de 1936
abandonà casa seva i sa família no
tornà a saber res d'ell fins el juliol de
1938, quan sos pares reberen una carta seva des de París
(França). Sembla que
formà part de les Patrulles de Control i dels Grups de
Defensa de Barcelona.
Fou un dels responsables, la primavera de 1937, de l'assassinat dels
germans
Lucio i Julio Ruano Segúndez, exresponsables de la«Columna Durruti» caiguts en
desgràcia, i les seves companyes, i arran d'aquest fet
fugí cap a França. En
1940 va ser detingut a França i lliurat a Irun
(Guipúscoa, País Basc) a les
autoritats franquistes. Traslladat a la Presó Model de
Barcelona, el 19 d'agost
de 1943 va ser jutjat amb Justo Bueno Pérez i
José Martínez Ripoll. Lluís
Latorre i Justo Bueno va ser condemnats a mort i després de
la revisió del
procés el novembre d'aquell any, va veure commutada la seva
pena per 20 anys de
presó; Justo Bueno, en canvi, va ser afusellat l'10 de
febrer de 1944 al camp
de la Bota de Barcelona. Un cop posat en llibertat provisional, el juny
de 1946
va ser novament detingut a Barcelona. En 1947 es casà amb
Maruja Paredes, amb
qui tingué un fill, que morí poc
després de nàixer en 1948, i una filla en
1949. En 1951, amb Enrique Formentin, aconseguí embarcar cap
a Amèrica Llatina.
Després d'alguns mesos a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro,
Brasil), s'instal·là a
Montevideo, on treballà en l'ambaixada suïssa.
Lluís Latorre Mestres va morir el
14 de desembre de 1962 a Montevideo (Uruguai).
***
![Josep Salamé Miro]( "Josep Salamé Miró")
Josep
Salamé Miró
- Josep Salamé
Miró: El 8 d'abril de 1920 neix a Vinebre
(Ribera d'Ebre,
Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep
Salamé Miró. De
petit es traslladà amb sa família a Barcelona.
Tot i haver estat escolanet,
aviat es decantà per les idees llibertàries i
s'adherí a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i a la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries
(FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats
contra els feixistes
als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso.
Immediatament
després s'allistà com a milicià a la
Columna Durruti, mentint sobre la seva
edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de
Saragossa. En 1938 es va
integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la«Lleva del Biberó» i
participà
com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i
novembre
d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop
d'Osca. El
febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda,
ferit a la cara i
al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser
operat en viu i
sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts
companys als camps
d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes.
Més tard fou reclutat
com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a
França de tropes
alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida
fou reclutat a la
força per a l'organització nazi«Todt» i enviat primer a la construcció
de la
base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur
de l'Atlàntic a
Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar
la guerra, va fer
un curs de formació d'electricistes a París i es
posà a fer feina en aquest
sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de
la
Confederació General del Treball (CGT) va fer
córrer el rumor que era un agent
franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la
Federació Anarquista (FA)
sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb
qui s'amistançà.
Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es
dedicà a la preparació de
trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de
joventut. En
aquesta època conegué la secretària
Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs
de Joventut (ajistes), i que esdevindrà
sa companya, agafant càrrecs de
responsabilitat en el moviment ajista. La parella
promourà, dins de la
Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de
Niça i de Canes.
L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de
formació de la FA
que donarà lloc, el gener de 1950, a
l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB),
grup de tendència comunista llibertària
gairebé clandestí creat en honor de
Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la
divisió del moviment
llibertari francès en «plataformistes»,
seguidors de Piotr Arshinov, i els«sintetistes», de Sébastien
Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou
l'alberg
del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps
per Gilda Marcès.
Durant aquesta època col·laborà
activament amb el moviment antimilitarista i va
fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a
terme per
Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència
en 1962, des del grup local
del Servei Civil Internacional (SCI), associació de
solidaritat internacional
creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells
Pierre Martin, Simone
i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra
d'independència
d'Algèria, participà en operacions
d'eliminació de mines a les drassanes de
l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria).
Més tard protagonitzà un
incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot
Rasquier d'un avió posat a la
seva disposició pel príncep de Mònaco
per participar en nom d'Acció d'Urgència
Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per
intervenir arreu del món
com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la
població de Florència
després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i
els anys següents,
fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de
l'Organització Revolucionària
Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en
l'Exili ja que
presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que
ajudà els joves llibertaris de
la regió de Niça, com ara Georges
Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al
Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL). Després
de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i
Palaldà (Vallespir,
Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants
llibertaris i d'extrema
esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento
Ibérico de
Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya
Renée morí en un accident. Com
a comunista llibertari milità a França en
nombroses organitzacions, com ara la
Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista
Llibertària (FCL), amb el
grup editor de Noir
et Rouge, l'Organització Comunista
Llibertària
(OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista
(ORA), la Unió de Treballadors
Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa
Llibertària (AL). Durant
els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT
espanyola o la «CNT-66».
També col·laborà amb el Centre
Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme
(CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el
18 de juny de 2007 a l'hospital
de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu
cos fou incinerat a Canet de
Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de
París.
***
![Chicho Sánchez Ferlosio]( "Chicho Sánchez Ferlosio")
Chicho
Sánchez Ferlosio
- Chicho Sánchez
Ferlosio: El 8 d'abril de 1940 neix a Madrid (Espanya) el
cantautor, primer
comunista i després anarquista, José Antonio
Julio Onésimo Sánchez Ferlosio,
més conegut com Chicho
Sánchez Ferlosio.
Era fill de Rafael Sánchez Mazas, escriptor i fundador de
Falange Espanyola, i
de la italiana Liliana Ferlosio, i era el menor de cinc germans, entre
ells el
matemàtic i filòsof Miguel Sánchez
Ferlosio i l'escriptor Rafael Sánchez
Ferlosio. Rebé una exquisida educació al Liceu
Italià de Madrid i ben aviat
prengué un camí ben diferent al de son pare,
integrant-se en l'oposició
antifranquista. Començà a estudiar Dret en la
Universitat de Salamanca i Ciències
Polítiques i Filosofia i Lletres en la Universitat Central
de Madrid, carreres
que mai no va acabar. En 1960 es va casà amb Ana Guardione
Arranz (Margarita) i aquell mateix
any tingué
son primer fill, Marcos Sánchez Guardione. En 1961
publicà el que va ser el seuúnic llibre, Narraciones italianas,
que arreplega 19 històries curtes. En aquest 1961 va ser
empresonat per primer
pic per haver cantat una cançó considerada
blasfema. Entre març i agost de 1962
va fer el servei militar al Sàhara i, pels seus problemes
visuals, entre
setembre i novembre de 1962 va ser enviat a un campament militar a
Guadalajara
(Castella, Espanya). El 28 d'agost de 1963 va ser detingut in fraganti mentre feia una pintada amb
la paraula «Huelga» i el 28
de setembre d'aquell any va ser detingut en una agafada amb altres
intel·lectuals (Fernando Sánchez DragóÁngel de Lucas, Javier Pradera Cortázar,
Gabriela Sánchez Ferlosio, Julio Ferrer Mariné i
sa esposa Ana Guardione Arranz).
En 1964 morí son primer fill, Marcos, ofegat en una piscina,
en 1966 nasqué son
segon fill, Andrés Sánchez Guardione, i en 1968
sa seva única filla. En aquell
any participà en el «Maig
Francès». En 1970, amb sa companya i sos dos
infants,
marxà cap a l'Índia en una furgoneta durant cinc
mesos. En 1973 se separà de la
seva esposa Ana. En 1975 nasqué son fill Pablo
Sánchez Guardione, que restà amb
paràlisi cerebral a causa d'una negligència
mèdica, i en 1977 morí sa filla a resultes
d'una caiguda de cavall. El seu talent poètic el
portà a escriure cançons
antifranquistes, que a partir de juny de 1963
començà a enregistrar en un
magnetòfon casolà; l'any següent,
l'escriptor Alfonso Grosso portà a Estocolm
(Suècia) aquestes cançons, on es
publicà anònimament el disc de llarga durada Spanska motståndssånger
(Cançons de la
resistència espanyola), que porta peces que han passat al
patrimoni popular (Gallo rojo, gallo negro,La paloma de la paz, etc.), i que va
ser
distribuït clandestinament a la Península. A partir
dels anys setanta començà a
treballar amb altres cantautors i poetes (Jesús
Munárriz, Javier Krahe, Joaquín
Sabina, Alberto Pérez, Amancio Prada, Soledad Bravo, Luis
Eduardo Aute, Rosa
León, Rolando Alarcón, Teresa Cano,
Quilapayún, Agustín García Calvo,
Isabel
Escudero, etc.), escrivint cançons i col·laborant
en els seus enregistraments i
recitals poètics. Políticament, d'antuvi,
milità entre 1961 i gener de 1964 en
el Partit Comunista d'Espanya (PCE), després
s'acostà uns mesos sense
afiliar-se al Frentre de Liberación Popular (FLP, Front
d'Alliberament Popular,
conegut com FELIPE), i més tard nou mesos, a partir
d'octubre de 1964, en el
Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) [PCE (m-l)], partit
leninista-maoista des qual es desvinculà arran d'un viatge a
la República Popular
de Albània; després passà lleugerament
per un grup d'inspiració trotskista, per
a, finalment, a partir de 1976 acabar en l'anarquisme«heterodox» i
col·laborant en ateneus llibertaris i amb la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1978 publicà A
contratiempo,
reeditat pòstumament en 2007, disc que reprodueix una de les
seves actuacions
en directe. Amb a companya Rosa Jiménez Díaz, amb
qui durant molts anys actuà
habitualment als locals nocturns (La Aurora, La Mandrágora,
Estar, Café Manuela,
Vihuela, Sol de Malasaña, Elígeme, La Taberna
Encantada, Toldería, etc.) i als
carrers madrilenys interpretant cançons i poemes, fou
protagonista en 1981 de
la pel·lícula documental Mientras
el
cuerpo aguante, de Fernando Trueba, enregistrada a la seva
casa de Sóller
(Mallorca, Illes Balears), localitat en la qual visqué uns
anys. En 1982, amb
Rosa Jiménez Díaz, enregistrà el disc
de curta durada Coplas retrógradas.
Durant els anys vuitanta continuà component
cançons satíriques i de protesta i
col·laborant en la premsa (El
País, Diario 16,El Mundo, ABC,
etc.), tractant temes diversos
(corrupció, guerra bruta, sindicalisme, guerra d'Iraq,
etc.). Durant sa vida
treballà en diferents feines (corrector de impremta,
d'estil, traductor,
redactor publicitari, comentarista radiofònic i televisiu,
conserge nocturn
d'hotel, cambrer, etc.) i, interessat per les matemàtiques i
la lingüística,
inventà nombrosos jocs i trencaclosques. El 1999
col·laborà en Buenaventura
Durruti, anarquista,
d'Albert Boadella i Jean Louis Comolli, documental que segueix el grup
teatral«Els Joglars» durant els assaigs d'una obra
dedicada al revolucionari i on
interpreta el Romancero de Durruti,
que mai no es va editar comercialment. En 2003
col·laborà en la versió
cinematogràfica
de la novel·la de Javier Cercas Soldados
de Salamina, dirigida per David Trueba, on s'interpreta a si
mateix i parla
sobre l'obra poètica de son pare. Entre les seves
cançons destaquen Afró
Tambú, A la huelga,La anarquía
vencerá, Balada de las
prisiones del
verano de 1968, Baraka, Canción adúltera, Canción de Grimau, Canción de
soldados, Canta garganta,El cantar tiene sentido, El canto Arval, Coplas
del tiempo, Coplas
retrógradas, 19 de
noviembre, Durruti, Ascaso y
García Oliver, Gallo
rojo, gallo negro, La gracia nevando,Ha triunfado el frente obrero, Hay
un fuego en Asturias, La hierba de
los caminos, Hoy no me levanto yo,Ladinadaina, Llegarás
por los calveros, Malditas
elecciones, Maremma, Pa la sangre, La
paloma de la paz, La
quinta brigada, Seguidillas
castellanas, El Ser, Si las cosas no fueran, Son
para turistas, Zumba que zumba,
etc. Chicho Sánchez Ferlosio va morir l'1 de
juliol de 2003 a l'Hospital de la Paz de Madrid (Espanya) a
conseqüència d'un
càncer que patia des de feia temps i fou incinerat al
cementiri madrileny de La
Almudena. En 2005 el seu amic, el cantautor Amancio Prada, li
dedicà un disc
d'homenatge, Hasta otro día,
Chicho
Sánchez Ferlosio, on recull diverses composicions
seves, i en 2008 sortí el
llibre pòstum Canciones, poemas y
otros
textos, recull de la seva producció
poètica i musical.
Chicho
Sánchez
Ferlosio (1940-2003)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Capçalera de "Verbo Nuevo" [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/verbonuevo.jpg "Capçalera de \"Verbo Nuevo\" [CIRA-Lausana]. Foto d'Éric B. Coulaud")
.JPG)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)