Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica

Per Miquel López Crespí, escriptor

Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.

Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.

Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

‘Inútilment.

‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.

Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.

‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.

Els nostres morts

Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

Els afusellaven enmig del carrer,

al costat dels murs, sota les porxades.

En el malson hi havia també miratges obsessionants,

aspres concerts de fusells i pistoles.

Desapareixien els mestres, els jornalers,

els promotors del repartiment de terres,

la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

Per un instant vaig pensar que havia fet

un descobriment arqueològic.

A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

els poetes que mai no hem tingut,

els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

suggerint tornassolats colors malves i daurats.

En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.

Anarcoefemèrides del 19 de març

Esdeveniments

Premsa obrera

- Surt L'Anarchie: El 19 de març de 1887 surt a París (França) el primer número del periòdicL'Anarchie. Journal des revendications justicières des deux millions de français privés arbitrairement de leurs droits par des tribunaux sans mandants. La redacció era a la seu del periòdic Le Scandale i fou redactat per Jules Morel, amb textos de Sòcrates, l'«anarquista» Jesús, Beccaria i Voltaire. Només sortirà un altre número, el 26 de març d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de Le Tire-Pied

- Surt Le Tire-Pied: El 19 de març de 1890 surt a Nancy (Lorena, França) el primer número del setmanari anarquitzant Le Tire-Pied. Tribune Libre. Organe des travailleurs et des revendications sociales. La Nation. La Loi. Portava una cita de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà:«Quan el Govern viola els drets del Poble, la insurreccióés, pel Poble i per a cada part del Poble, el més sagrat dels drets i el més indispensable dels deures.» Aquesta publicació rebé el nom de «Tirapeu» gràcies a la importància que la indústria sabatera tenia a la ciutat de Nancy. D'antuvi reivindicava la «República Social i Democràtica» i, més tard, la«Revolució Social», suprimint els epígraf de «La Nació» i «La Llei» de la capçalera a partir del número 14 (19 de juliol de 1890). El responsable de la redacció va ser Margonet i el gerent, primer, Prosper Schaff i, després, Auguste Flageolet. Jacques Boisson va ser el corresponsal a Marsella. Molts d'articles feien referència al món sindical --ajudà a crear dues Cambres Sindicals-- i a la indústria sabatera. Trobem articles de Camélinat, Sébastien Colin, Henry Collot, De Vhine, Camille Flammarion, Frascati, Henri Gaté, G. Gougeonneau, E. Harmand, E. Henry, Léon Housel, Eugène Humbert, Jehan, Jehanpierre, J. Joly, A. Laisant, Malato, Maringery, Jean Marsal, Léon Mège, Mélo-Méli, Miserey, Moignardon, E. Odin, Mariette Pokalska, Quételet, Jean Richepin, Séverine, Aurélien Scholl, Schoumaker, Tire-Larigot, C. Tout, Véronique, Louis Villate, etc. En sortiren 26 números fins a l'11 d'octubre de 1890 i quatre números més en una segona època entre el 25 d'abril i el 16 de maig de 1891. Nombrosos números sortiren amb publicitat. Tenia força relació amb La Révolte, periòdic anarcocomunista de Jean Grave, del qual va fer propaganda i publicà articles.

***

Exterior de la plaça de braus Les Arenes (19 de març de 1919)

- Assemblea de Les Arenes: El 19 de març de 1919 a la plaça de braus de Les Arenes de Barcelona (Catalunya) es realitza una gegantesca assemblea on es decideix el final de la Vaga de La Canadenca. El dia anterior s'havia realitzat un gran míting al Teatre del Bosc de Gràcia (Barcelona) on el Comitè de Vaga havia d'informar sobre el resultat favorable de la negociació del conflicte (readmissió dels acomiadats, augment dels salaris i jornada de vuit hores) amb l'empresa («Riegos y Fuerzas del Ebro», filiat de l'empresa canadenca«Barcelona Traction Light and Power»), a traves de la mediació del governador civil, i decidir sobre el retorn a la feina; però com que milers de treballadors es van quedar a les portes, es va decidir que s'organitzaria una assemblea a la plaça dels braus l'endemà. A l'assemblea de Les Arenes van assistir entre 20.000 i 50.000 treballadors, ja que la plaça es va omplir de gom a gom i milers d'obrers van quedar sense poder-hi entrar. En iniciar-se l'acte els assistents ovacionaren el Comitè de Vaga que durant 44 dies havia demostrat una gran seguretat i molta habilitat. Començà Simó Piera donant a conèixer els acords de la vaga, continuaren Josep Díaz, Rafael Gironès, Francesc Miranda Concha i, finalment, Salvador Seguí. Els oradors tenien grans dificultats per fer-se escoltar, de primer, per l'entusiasme existent i després per la disconformitat que expressaven els sectors més radicalitzats, partidaris de continuar la vaga fins que tots, absolutament tots, els empresonats fossin en llibertat. La intervenció de Salvador Seguí, en català, és d'antologia i va fer que l'auditori canviés de parer; en acabar Seguí, Piera, com a cap del Comitè de Vaga, va preguntar a tots els reunits: «Esteu conformes a anar demà a treballar?», i un sí unànime li contestà. El 20 de març els treballadors van tornar a la feina, però aquella gran vaga encara va ser represa. Passat el termini que s'havia concedit perquè fossin alliberats els 79 presos que quedaven sotmesos a la jurisdicció militar, encara continuaven en les mateixes condicions. Joaquín Milans del Bosch, capità general de Catalunya, i Severiano Martínez Anido, governador militar de Barcelona, partidaris resoluts de trencar les negociacions i d'iniciar la persecució, boicotejaren els acords del governador civil i del Govern. El Comitè de Vaga no va tenir altra sortida que complir la paraula donada a Les Arenes i llançar la consigna de vaga general a tot Catalunya el 24 de març de 1919.

Parlament de Salvador Seguí en l'assemblea de la plaça de braus de Les Arenes (Barcelona, 19-03-1919)

***

Portada del primer número de Germinal

- Surt Germinal: El 19 de març de 1920 surt a Salvador de Bahia (Bahia, Brasil) el primer número del setmanari socialista i anarquista Germinal. Semanario de propaganda socialista e defeza do proletariado. Actualidades, artes e letras. Aquesta publicació, que nasqué com a conseqüència de la vaga general de juny de 1919, era l'òrgan d'expressió oficiós del Sindicato dos Pedreiros, Carpinteiros e Demais Classes (SPCDC, Sindicat de Paletes, Fustes i Altres Classes) i va estar dirigit per Agripino Nazareth. Els seus articles són de temàtiques molt diverses (sindicalisme, notícies orgàniques, teoria, comentaris polítics, poesies, etc.). El periòdic participà, i ressenyà, el III Congrés Obrer Brasiler, celebrat entre el 23 i el 30 d'abril de 1920 a Rio de Janiero (Rio de Janeiro, Brasil). Hi trobem textos d'Everardo Dias, Silvio Figueiredo, Antonio Galaor, José Dos Santos Gomes, Luis Ma. López, Eustacho Marinho, Astrojildo Pereira, Adolpho Porto, Alvaro de Sant'Anna i Lev Tolstoi, entre d'altres. Publicà propaganda comercial. Només sortiren dos números més, el 3 d'abril i l'1 de maig de 1920.

***

Ressenya del míting publicada en La Vanguardia del 21 de març de 1933

- Míting anarquista: El 19 de març de 1933 se celebra al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) un gran míting de suport a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) organitzat pels grups i ateneus llibertaris barcelonins. Va ser presidit per Tomás Herreros Miguel i hi van parlar Bru Lladó Roca, Francesc Isgleas Piernau, Josep Claramunt Creus, Frederica Montseny Mañé, Abelardo Saavedra del Toro i Liberto Callejas, com a director de Solidaridad Obrera. Els oradors atacaren la política social del govern republicà. En acabar l'acte, els congregats victorejaren la FAI i l'anarquia. A la sortida, grups d'obreres efectuaren una col·lecta a favor dels presos socials.

Naixements

Charles-Ferdinand Gambon

- Charles-Ferdinand Gambon: El 19 de març de 1820 neix a Bourges (Centre, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponseà l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

Foto policíaca de Santo Magrini (ca. 1894)

- Santo Magrini: El 19 de març de 1861 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Santo Andrea Magrini. Sos pares es deien Archange Magrini i Anna Galacci. Es guanyava la vida fent de cambrer i de cuiner. Desertà de l'exèrcit italià i es refugià a França. El 22 de febrer de 1892 se li va decretar l'expulsió de l'Estat gal, refugiant-se a Londres (Anglaterra). S'establí al barri londinenc d'Islington i cada diumenge es reunia al domicili d'Ernest Delebecque (Legoff) amb altres anarquistes italians exiliats i francesos, com ara François Duprat, el sabater Greniti, Armand Lapie, Louis-Auguste Letellier, Errico Malatesta, Émile Pouget i Clovis Sicard, entre d'altres. Segons els arxius policíacs era un«artista del desvalisament». En 1894 el seu nom figurava en una llista de la policia ferroviària dels anarquistes a controlar en els passos fronterers. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Louis Héritier [IISH]

- Louis Héritier: El 19 de març de 1862 –algunes fonts citen el 25 de març de 1861– neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista, i després destacat dirigent socialista, Louis Héritier. Es guanyava la vida fent de mecànic. Marxà cap a París (França), on es relacionà amb els grups seguidors de Louis Auguste Blanqui. El 14 de desembre de 1880 se li va decretar l'expulsió de França. Durant un míting celebrat el 18 de març de 1881 a Ginebra, on els anarquistes russos parlaren sobre el recent atemptat mortal contra el tsar, dirigí unes paraules en honor dels magnicides, però, encara que va ser escoltat per la policia, no va patí represàlies. L'agost de 1881 fou un dels signants, amb altres (Claude Thomachot, Georges Herzig, F. Boralay, H. Nicoud, L. Ryss, A. Bongard, Ed. Briffod, E. Mayer, L. Dupraz), d'un manifest de protesta contra l'expulsió de Piotr Kropotkin. En 1883, després de la prohibició de l'aferrament d'un gran cartell roig redactat en francès i en alemany fent una crida a la commemoració de la Revolució alemanya de 1848 i de la Comuna de París, els anarquistes van aferrar sense autorització un petit cartell en paper vermell on s'anunciava una reunió pública per al 17 de març. A finals de juliol intentaren de bell nou aferrar cartells, fet que va provocar un enfrontament amb la policia davant de l'Ajuntament de Ginebra; detingut, juntament amb el periodista Louis Grussel i l'ajudant mèdic rus Pierre Laquière, restà algunes setmanes empresonat. El 5 de setembre d'aquell any va ser jutjat i absolt, ben igual que els seus sis companys processats, i alliberat immediatament. El setembre de 1884 les autoritats federals suïsses el consideraven com un dels principals anarquistes ginebrins, amb Jean Grave, Antoine Perrare, François Dumartheray i altres, i, sense mitjans de subsistència, vivint a costa dels companys anarquistes. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després de diverses estades a Alemanya (Berlín i Magdeburg), on entrà en contacte amb els cercles socialistes reformistes, a partir de 1892 formà part del corrent sindicalista legalista i, amb Jean Sigg, fundà aquell any el Parti Ouvrier Socialiste Genevois (POSG, Partit Obrer Socialista Ginebrí). Entre el 22 i el 25 de desembre de 1893 assistí com a delegat del POSG al II Congrés Internacional dels Estudiants i Antics Estudiants Socialistes que se celebrà a Ginebra. En aquesta època col·laborà en les revistes parisenques La Revue Socialiste (1895) i Le Devenir Social (1896), i l'alemanya Die Neue Zeit (1895-1896). Va ser nomenat diputat al Gran Consell de la República i Cantó de Ginebra i treballà al Secretariat Obrer de Llengua Francesa de Lausana (Vaud, Suïssa). És autor de Une honte pour notre pays. Brochure écrite au point de vue purement national (1889),Le parti socialiste ouvrier et son rôle.Brochure publiée sous les auspices du Comité électoral ouvrier socialiste. (Genève, 5 novembre 1892) (1892), Jean-Paul Marat avant 1789 (1896) i Geschichte der französischen Revolution von 1848 und der zweiten Republik in volksthümlicher Darstellung (1898, amb Wilhelm Eichhoff i Eduard Bernstein), entre d'altres. Considerat un dels pares del socialisme reformista suís, Louis Héritier va morir tísic el 19 d'agost de 1898 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

Louis Héritier (1862-1898)

***

Gino Gatti (ca. 1920)

- Gino Gatti: El 19 de març de 1901 neix a Corana (Llombardia, Itàlia) l'anarquista expropiador Giuseppe Baldi, més conegut com Gino Gatti. Sembla que fou capità d'enginyers de l'Exèrcit italià i lluità en la Gran Guerra. Entre 1919 i 1922 desenvolupà al seu poble i comarca una intensa propaganda subversiva llibertària, participant com a orador en diferents actes i en diverses manifestacions. Emigrat a l'Argentina, entre 1923 i 1925 treballà de cambrer a Buenos Aires. En 1928 s'instal·là a Villa La Perla (Temperley, Buenos Aires), on visqué amb altres companys anarquistes, com ara Severino di Giovanni. Després s'integrà en el grup expropiador de Miguel Arcàngel Roscigna, que preparava una fuga de militants anarquistes tancats al penal de Punta Carretas de Montevideo (Uruguai); aquesta evasió es realitzà el 18 de març de 1931 i havia estat l'encarregat, gràcies als seus coneixements sobre construcció de fonaments i d'explosius, de realitzar el túnel, autèntica obra d'enginyeria, que possibilità la fuita. A partir d'aquesta data serà conegut en els cercles anarquistes com El Ingeniero. El 8 d'abril de 1931 l'ambaixada italiana de Buenos Aires, gràcies a informacions de la policia política de la capital, en col·laboració amb la policia de Montevideo, informà a les autoritats feixistes romanes de les seves activitats de contraban i de trasllat de militants anarquistes gràcies a una llanxa a motor. En aquesta època, amb sa companya Primina Romano --germana de Giuseppe Romano (Remé), anarquista expropiador del grup de Severino di Giovanni-- i sa filla de set anys, serà activament buscat per la policia. Fins i tot Arturo Bocchini, cap de la Polizia de Stato i creador de l'Opera di Vigilanza e Repressione dell'Antifascismo (OVRA), policia política feixista, ordenà personalment la seva recerca per evitar que desembarqués a Europa. L'11 de juny de 1931 fou un dels activistes, amb Juan Antonio Morán i altres, que assassinà a Avellaneda el major de l'Exèrcit José W. Rosasco, cap de la policia política de La Plata de la dictadura del general José Félix Uriburu i interventor policíac d'Avellaneda i responsable de la repressió contra el moviment anarquista. El 17 de març de 1933 fou detingut a Córdoba, jutjat el juliol i condemnat a set anys de presó a purgar al penal d'Ushuaia. Durant el judici confessà que havia participat com a«tècnic d'evasions» en les obres d'una dotzena de presons i que gràcies als seus serveis més de cent presoners havien recobrat la llibertat. Pels seus coneixements tècnics s'encarregà de la planta elèctrica d'Ushuaia, per la qual cosa gaudia d'una certa llibertat de moviments a la colònia penitenciaria. A finals dels anys quaranta recobrà la llibertat. Gino Gatti va morir a mitjans de la dècada dels seixanta a l'Argentina.

Gino Gatti (1901-196?)

***

Giuseppe Gialluca en una foto policíaca

- Giuseppe Gialluca: El 19 de març de 1901 neix a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per«infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia. Giuseppe Gialluca va morir el 21 de maig de 1987 a Pescara (Abruços, Itàlia).

Giuseppe Gialluca (1901-1987)

***

Ángel Carballeira Rego

-Ángel Carballeira Rego: El 19 de març de 1907 neix a Lanzós (Villalba, Lugo, Galícia) el militant i resistent anarquistaÁngel Carballeira Rego --a vegades mal citat com a Rejo. Fill de pagesos, emigrà d'adolescent a l'Argentina on conegué l'anarquisme. Cap al 1923 retornà a la Península i instal·lat a Catalunya milità el moviment anarquista del barri de Gràcia de Barcelona. Detingut i apallissat per la policia nombroses vegades, en 1933 fou empresonat arran de l'aixecament de gener d'aquell any per la seva militància en els Comitès de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Gràcia. Durant la guerra civil desenvolupà càrrecs de responsabilitat en la CNT barcelonina. Exiliat a França en acabar la guerra, milità al Llenguadoc i al Rosselló durant anys i defensor de les tesis ortodoxes, es lliga als grups d'acció, especialment al de Josep Lluís Facerias en 1947 i al de Ramon Vila Capdevila en 1949. En 1948 fou delegat per la FAI de Tolosa de Llenguadoc en un Ple Nacional on va fer costat Josep Borràs Cascarosa en els seus atacs a Laureano Cerrada Santos. En 1951 fou nomenat secretari de la CNT en el Ple de Tolosa. En 1959 fou secretari de Coordinació i responsable de la lluita antifranquista del Secretariat Intercontinental (SI) i entre el 23 d'agost i el 3 de setembre de 1961 assistí al Congrés de reunificació de Llemotges, on fou reelegit secretari de Coordinació del SI. Arran de les campanyes portades a terme en els anys seixanta per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) contra els interessos franquistes, serà un dels pocs militants que sospità que JacintoÁngel Guerrero Lucas --que acabà com a assessor (amb sou i despatx) del ministre socialista de l'Interior Rafael Vera en la lluita antiterrorista-- era un infiltrat. Ángel Carballeira Rego va morir el juliol de 1963 a Tolosa --alguns apunten a Perpinyà-- (Llenguadoc, Occitània). Sa companya fou Eulalia Montorio i tingué tres infants.

Defuncions

Alceste Faggioli

- Alceste Faggioli: El 19 de març de 1881 mor a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia) el garibaldí i anarquista Alceste Luigi Faggioli, conegut com Il Pilade di Costa (El Pílades de Costa). Havia nascut el 12 de juliol de 1851 a Monte San Pietro (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares, terratinents, es deien Egidio Camillo Faggioli i Eugenia Lambertini. Després de fer els estudis secundaris, es matriculà a la Universitat de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), on entrà en contacte amb els cercles democràtics i internacionalistes. Fascinat com tants de joves pel mite de Giuseppe Garibaldi, en 1870 participà com a voluntari en la campanya dels Vosges a França. El 27 de novembre de 1871 retornà a Bolonya i fou un dels fundadors del Fascio Operaio (FO, Fascio Obrer), del qual esdevingué secretari. Aquesta organització, inspirada en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tingué com a eix la qüestió social i l'emancipació de la classe obrera a través d'un projecte més reformista que revolucionari. En les pàgines d'Il Fascio Operaio, òrgan d'expressió de l'associació, sostingué que la societat, exercitant el suport mutu, ha d'ajudar els seus membres amb subvencions i educar-los en la política. Amic i estret col·laborador d'Andrea Costa, el març de 1872 organitzà a Bolonya el Congrés de la Federació Regional Italiana de l'AIT i entre el 4 i el 6 d'agost de 1872 prengué part en la bakuninista Conferència de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) de la Secció Italiana de l'AIT. El 16 de març de 1873, durant les tasques del II Congrés de l'AIT a Bolonya, va ser detingut amb Andrea Costa, Carlo Cafiero, Errico Malatesta i altres, però el maig obtingué el sobreseïment de la causa.Atret per la propaganda de Mikhail Bakunin, a qui conegué personalment, a favor d'una acció revolucionària mitjançant la lluita armada, fou un dels promotors de la insurrecció que es produí durant la nit del 8 al 9 d'agost de 1874 a Bolonya i a tota la Romanya. A causa de l'estreta vigilància que la policia tenia sobre els membres de la organització, va fer que el cop de mà resultés un fracàs i va ser detingut i empresonat juntament amb altres companys. Després d'un llarg judici, el 19 de juny de 1876 va ser absolt com la resta d'insurreccionalistes processats i amb Andrea Costa va fer una conferència a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on a més de reafirmar els principis de la Internacional accentua la funció propagandística que aquests judicis tenien per a la difusió del pensament anarquista. En 1876, al costat dels anarquistes Arturo Ceretti, Celso Ceretti i Giuseppe Barbanti Brodano, marxà als Balcans per combatre amb els insurgents serbis contra l'Imperi Turc. De tornada a Itàlia, amb Andrea Costa i Augusto Casalini, fundà en 1877 el periòdic Il Martello, publicació que ajudà a reanimar el grup internacionalista aleshores molt feble després del fracàs de la insurrecció de 1874. Arran de la insurrecció al Matese, l'abril de 1877, va ser detingut i amonestat la primavera de 1879. Processat amb altres 24 companys durant la tardor de 1879 a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí un sobreseïment el 7 d'octubre de 1879 i fou excarcerat. En 1880, amb Andrea Costa, treballà en la sortida de la Rivista Internazionale del Socialismo. Malalt de tuberculosi, Alceste Faggioli va morir el 19 de març de 1881 a Bolonya (Emilía-Romanya, Itàlia).

***

Comasco Comaschi

- Comasco Comaschi: El 19 de març de 1922 és assassinat per un escamot feixista a Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia) el fuster anarquista Comasco Comaschi. Havia nascut el 27 d'octubre de 1895 a Cascina (Toscana, Itàlia). S'inicià en el pensament anarquista de la lectura de Lev Tolstoi i de la propaganda llibertària de Pietro Gori. Professor de l'Escola d'Art de Cascina, n'era el cap del seu taller de fusteria i ebenisteria. Milità en la Lega dei Falegnami Anarchici (LFA, Lliga dels Fusters Anarquistes) i fou un dels fundadors de l'Assistència Pública de Cascina, lloc de reunió de les forces antifeixistes de la localitat, i membre de la secció local dels «Arditi del Popolo». Defensà els alumnes que no van voler adherir-se al feixisme i aquesta va ser una de les raons del seu assassinat. Comasco Comaschi va ser abatut per quatre trets disparats a la seva esquena --altra versió apunta a un tir a la templa-- per un grup de feixistes vinguts de Marcina (Toscana) el 19 de març de 1922 als voltants del Canale Emissario de Marcina (Cascina, Toscana, Itàlia). Persona molt estimada, al seu funeral assistiren centenars de persones. Els assassins --entre ells Gabriellini Orfeo-- van ser identificats i detinguts, però finalment l'Audiència de Pisa no els processà per manca de proves. En 1932 l'Assistència Pública de Cascina va ser clausurada pel feixisme imperant. Actualment un carrer de Cascina porta el seu nom, en el qual hi ha una estàtua, inaugurada el 25 d'abril de 1945 i restaurada en 1961, dedicada a la seva persona. En els anys vuitanta existí un grup anarquista de Cascina que portà el seu nom. En 2003 el grup TeatroInBìliko estrenà l'espectacle teatral La notte di Comasco sobre el seu assassinat.

Comasco Comaschi (1895-1922)

***

Charles Benoît

- Charles Benoît: El 19 de març de 1950 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Benoît. Havia nascut el 24 de març de 1878 a Rouen (Alta Normandia, França). Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de «propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté,La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el «Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» --on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...-- i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 a París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Charles Benoît (1878-1950)

***

Necrològica de Pedro Izquierdo Blesa apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 18 de juny de 1967

- Pedro Izquierdo Blesa: El 19 de març de 1967 mor a Châteaudun (Centre, França) l'anarcosindicalista Pedro Izquierdo Blesa. Havia nascut cap el 1901 a Aragó (Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), sobretot, d'Ariño i d'Oliete, poblacions de Terol (Aragó, Espanya). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Posteriorment s'instal·là a Le Mée (Centre, França) i milità en la Federació Local de Châteaudon de la CNT. Pedro Izquierdo Blesa va morir el 19 de març de 1967 a Châteaudun (Centre, França) i fou enterrat civilment al cementiri de Le Mée. Deixà companya i filles.

***

Cartell propagandístic de la "Columna de Ferro"

- Francisco del Arco Marcos: El 19 de març de 1973 mor a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França) l'anarcosindicalista Francisco del Arco Marcos. Havia nascut el 29 de gener de 1916 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Quan era infant emigrà a València i durant l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop d'Estat feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en la Columna de Ferro. Després de la militarització marxà a Madrid on va fer serveis militars amb motocicleta i fou agent d'enllaç confederal. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració de Barcarès. Més tard va ser enquadrat en la 28 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). El juny de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanyes i deportat al camp de concentració de Mauthausen. Aconseguí sobreviure i un cop lliure en 1945 s'instal·là a Ivry on milità en la Federació Local de la CNT.

***

Necrològica de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

- Josep Viusà Camps: El 19 de març de 1981 mor a Aush (Gascunya, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Viusà Camps –a vegades citat com Viusas. Havia nascut en 1907 a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Fill d'un botiguer, era comptable de professió i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT–el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga«Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 19 de març de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània).

Actualització: 19-03-17

A continuació teniu el resum del darrer Consell d'Administració d'EMSER del passat 17 de març.

Assisteixen: el president (Miquel Àngel March); els consellers-regidors Andrés Nevado, Maria Buades, Marina Llobera; i sense vot, el secretari Joan Jiménez, l'interventor Alberto Valincourt, el gerent Tomeu Servera i el delegat de personal Pere Sánchez.

No assisteix: Tomeu Cifre Bennàssar

La nostra regidora s'abstén en tots els punts ja que, només ha rebut un ordre del dia i cap documentació, tot i que ho va demanar uns quants dies abans. És surrealista que es pretengui que algú decideixi un sentit del vot sobre quelcom important com una plantilla o un pressupost sense haver-s'ho pogut mirar prèviament. I a la campanya deien que la participació seria un pilar d'aquesta legislatura...

1-Pressupost i plantilla

S'aprova la proposta de pressupost i plantilla, amb l'abstenció de Maria Buades i Marina Llobera.

Pel que fa al pressupost, el delegat de personal recorda que el seu conveni estableix que se'ls ha d'enviar la proposta als treballadors dos mesos abans de dur-ho al Consell d'Administració, cosa que el secretari confirma alertant que ens jugam una impugnació. S'acorda que els representants dels treballadors, prèviament a dur-se els pressupostos generals al Ple, faran propostes si en tenen.

Respecte la plantilla, el gerent diu que és com l'any passat, que hi ha 14 vacants, però que estan cobertes. El delegat de personal comenta que a EMAYA sembla que estan reconeguent com a fixos, als fixos discontinus, i que hi ha sentències del Suprem en aquesta línia...

L'interventor comenta que la liquidació provisional del pressupost anterior ha superat els 6 milions d'euros; i això pot implicar que igual EMSER passi a ser considerada una gran empresa. Ho hauran de mirar perquè en cas de ser així mplicarà fer una auditoria externa, liquidar IVA cada mes...

2-Proposta d'expedient disciplinari

S'aprova la resolució de l'expedient disciplinari a un treballador per una falta greu relacionada amb l'abandonament del lloc de treball injustificadament. El règim sancionador preveu la suspensió de sou i feina de 3 dies fins a 3 mesos, la inhabilitació d'ascensos durant una sèrie d'anys... La instructora proposa 1 mes de suspensió de feina i sou. El delegat de personal considera la sanció desproporcionada.

La nostra regidora s'absté, com ja hem comentat al principi, però manifesta que la sanció li sembla adequada.

3 i 4 -Dació de compte d'un requeriment de documentació i adjudicació del contracte de subministrament d'un camió recol·lector de càrrega posterior.

S'adjudica el contracte per 177.000€ a Zoeller Equipos Urbanos SL.

5-Expedient de contractació de subministrament de 5 compactadors elèctrics de 20m3 de capacitat

Es tracten de 5 compactadors que es volen instal·lar a la deixalleria nova: paper, plàstic, orgànica, rebuig i un de reserva, per si un està ple. Estaran a la part de la dreta, devora la sortida. Els camions petits, enlloc d'anar a buidar a la planta d'Alcudia, ho duran allà i quan estigui ple se n'ho duran cap a planta.

6- Fixació dels objectius del gerent i treballadors.

Es tracta d'una reclamació que la nostra regidora duu fent des del primer dia: que es fixin els objectius pels quals treballadors i gerència cobren un plus.

En el cas dels treballadors, ho tenen establert sobre el conveni i el tema es tractarà allà on correspon, que és en una mesa paritària i s'establiran els objectius per 2018.

En el cas del gerent, s'ha de decidir en el Consell d'Administració. Es presenta una proposta d'objectius per a la gerència que inclou: augment del % de residus recollits selectivament respecte l'any anterior; reducció del % de pèrdues d'aigua per sota la mitjana de Mallorca; que no hi hagi pèrdues econòmiques en l'exercici anterior; realització d'inversions l'any anterior que ajudin a millorar el servei, més enllà del manteniment.

La nostra regidora expressa els seus dubtes respecte la proposta, en primer lloc perquè hi hauria d'ahver una quantificació objectiva, i en segon lloc perquè els dos darrers objectius poden ser qüestionables o amagar possibles efectes adversos. Com que la regidora de Tots també expressa dubtes, s'acorda retirar el punt per tal que els consellers que no són del govern puguin fer propostes concretes de cara al proper Consell d'Administració.

7- Informació de la gerència

-El gerent informa sobre la denúncia per part d'un abonat de la Cala Sant Vicenç, que ha sortit en premsa aquests dies. Aquesta persona ja va posar un contenciós contra l'Ajuntament, i un recurs i va perdre. Ara ho ha presentat per la via penal.

Encara no li han enviat l'expedient i ha d'anar a declarar dia 3 de maig.

-Jornades sobre el cicle de l'aigua- 1 i 2 juny organitzades per EMAYA

-El 22 de març és el Dia de l'Aigua i ABAQUA organitza una jornada de portes obertes a les depuradores (el dematí).

El capvespre, a Inca, hi ha una reunió impulsada per EMSER i EMAYA, amb la intenció d'agrupar els subministradors públics d'aigua a Mallorca.

-Hi ha hagut un increment de generació de rebuig entre gener i febrer del 2017, d'un 15% més que l'any anterior. No se sap a què atribuir-ho, ja que no és que s'hagi reduït la recollida selectiva, ja que aquesta ha augmentat també. També una despesa de 4,3% més d'aigua respecte l'any anterior. 

-Recerca de fuites amb helio:

A diferència d'altres municipis, a Pollença, la cercada que s'ha fet no ha donat uns resultats boníssims. S'han revisat uns 10km de xarxa i s'han trobat 5 fuites, i no molt importants.

Per novembre es farà una altra recerca al Port. S'ha de tenir en compte que el percentatge de fuites és del 15% en tot el municipi, una xifra comparativament baixa respecte altres municipis de l'illa.

Anarcoefemèrides del 20 de març

Esdeveniments

Cartell del festival al "Germania" [IISH]

- Festival commemoratiu de la Comuna: El 20 de març de 1880 se celebra a la sala«Germania» de Nova York (Nova York, EUA) un gran festival (concert, banquet i ball), organitzat per la colònia d'exiliats francesa i grups esquerrans nord-americans i d'immigrants, en commemoració de la Comuna de París, que nou anys abans s'havia proclamat i havia estat reprimida brutalment. Es reivindicava la vaga com a forma de lluita per arribar a la Comuna universal.

***

Capçalera del primer número de L'Insurgé

- Surt L'Insurgé: El 20 de març de 1910 surt a Llemotges (Llemosí, Occitània) el primer número del setmanal L'Insurgé. Organe hebdomadaire des révolutionnairesdu Centre. El periòdic era successor de Le Combat Social (1907-1909) i disposava d'impremta pròpia. L'administrador era Petitcoulaud i hi van col·laborar Émile Armand, H. Beaujardin, Armand Beaure, Henri Beylie, Adrien Boudet, Benoît Broutchoux, J. B. Clement, René Clerchen, Henry Combes, H. Christian, Jean Dinet, Henri Duchmann, Georges Durupt, J. Fougère, V. Godonneche, Jean Goldsky, Grandjouan, Jacques Gueux, Amable Joserey, L. Jouhaux, André Lansade, C. Laurent, René Leblond, René Legaud, Léopold Lenoir, Alfred Loriot, St. Mac Say, Mauricius, Antoine Milo, Léon Nugere, Alfred Peyramaure,Étienne Peyraud, Jean Peyroux, Bernard Pilorget, J. Prolo, X. Privas, Jean Sauvent, Jules Scarceriaux, Jehan Tantot, Claude Trivaux, Émile Vandervelde, Francis Vergas, E. Verhaeren, Georges Yvetot, Henri Zisly, entre altres. Aquesta publicació venia pistoles i revòlvers als seus lectors i preconitzava astoradors consells, com el del seu darrer número, el 63 de 29 de maig de 1911:«En aquest moment quan la bòfia esdevé cada cop més i més brutal i repugnant, és indispensable estar armat per a defensar-se contra aquestes grolleres malifetes.» El títol L'Insurgé va ser emprat per altres periòdics anarquistes tant a França (particularment a París i Lió), com a Bèlgica (Brussel·les i Lieja).

***

Cartell de l'acte

- Xerrada sobre el control de natalitat: El 20 de març de 1970 se celebra a l'Ajuntament de Cachan (Illa de França, França) la conferència-debat «La pilule ou la bombe» (La píndola o la bomba) a càrrec de Maurice Laisant (Hemel) i de J. Émery. L'acte, centrat en la polèmica sobre la píndola com a mitjà de control de natalitat, va ser organitzat pel Grup Llibertari «Kropotkine» de la Federació Anarquista (FA).

Naixements

Charles Alerini fotografiat per D. Arnó a Alexandria entre 1879 i 1881

- Charles Alerini: El 20 de març de 1842 neix a Bastia (Còrsega) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini. Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, era metge. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per«adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fulletCuestión de la Alianza.El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el «Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca, amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

Charles Alerini (1842-1901)

***

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 20 de març de 1888 neix a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista,és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya,Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, i és confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, Pietro Bruzzi va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes el 17 de febrer de 1944 a Legnano (Llombardia, Itàlia).

Pietro Bruzzi (1888-1944)

***

Foto policíaca de Jean De Boe (1912)

- Jean De Boe: El 20 de març de 1889 neix al barri de Cureghem d'Anderlecht (Brussel·les, Bèlgica) el militant anarquista, sindicalista i cooperativista Jean De Boe. Després dels estudis primaris, va entrar com a aprenent de cisellador i després com a obrer tipogràfic. A finals de gener de 1906 es va adherir en l'Associació Lliure de Componedors i d'Impressors de Brussel·les i la seva carrera professional es desenvoluparà a Bèlgica, però també a Suïssa i a França, marcada per una acció militant cooperativista i, sobretot, sindicalista. Aquell any va acostar-se a la Colònia Comunista«L'Expérience» de Sockel i va pertànyer al Grup Revolucionari de Brussel·les, de tendència individualista encara que adherit a la Federació Anarquista de Bèlgica (FAB). El febrer de 1909 va ser detingut per distribuir pamflets arran d'un míting a Brussel·les i després d'haver cridat: «Mort aux vaches!» --literalment«Mort a les vaques!», és una expressió antimilitarista o dirigida contra els uniformes (policia, militars, etc.); etimològicament prové de Wache(guàrdia, alerta, aguait), pronunciat a la francesa, paraula que estava escrita a les garites alemanyes a finals del segle XIX i principis del XX. El 29 de febrer de 1922 va ser detingut a França com a membre de la Banda Bonnot, amb altres tres antics membres del Grup Revolucionari de Brussel·les emigrats també a París: Edouard Caroy, Raymond Callemin (Raymond La Science) i Victor Serge. El 28 de febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a 10 anys de treballs forçats a la penitenciaria de la Guaiana i a 10 anys d'exili per«encobriment i associació de malfactors». A finals de 1913 va arribar a l'Illa del Diable, a prop de les costes de la Guaiana francesa. Va aconseguir fugir arribant a la Guaiana holandesa i va arribar a Bèlgica el juny 1922, després d'haver estat treballant anys per pagar-se el viatge. Reprèn el seu ofici i la seva activitat militant, participant en nombroses vagues (1925 i 1930) així com en la creació en 1926 d'una cooperativa, «Les Arts Graphiques». En aquesta època va col·laborar, fent servir els pseudònimsG. DemiGeorges Demos, en el bimensual anarquistaLe Combat. En 1929 va participar en la companya organitzada pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) i en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP) contra l'expulsió del militant italià Angelo Bartolomei i en el butlletíDroit d'Asile, publicat a Brussel·les per Hem Day. A començament dels anys 30, amb Piere Mahni, va ser corresponsal per a Bèlgica del butlletíCorrespondance Internationale Ouvrière, de Jean Dautry i d'André Prudhommeaux. Va dirigir el butlletí mensual de propaganda sindicalLe Creuset, on publicarà en 1930, en lliuraments, el relat del seu viatge a l'URSS. Quan la Revolució llibertària esclata a Espanya, marxarà en 1937, i adopta dues filles d'un company asturià afusellat pels feixistes. En aquesa època col·laborà en L'Espagne Antifasciste. Després militarà en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan Bèlgica va ser envaïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo va intentar detenir-lo l'agost de 1941, però va fugir a França, retornant a Brussel·les l'agost de 1943 vivint amagat fins al final de la guerra. Després de l'Alliberament, militarà en el Sindicat del Llibre belga. L'1 de gener de 1945 serà elegit secretari general del Sindicat Unificat del Llibre i del Paper de Brussel·les i, poc després, president de la Central de la Indústria del Llibre i del Paper de Bèlgica. En 1949 es va constituir a Estocolm la Federació Gràfica Internacional i va ser triat secretari dels tipògrafs durant nou anys. El març de 1950 va editar a Brussel·les un número especial de la revistaSIAdedicat a la repressió policíaca franquista contra els militants anarquistes a Espanya. A finals dels anys 50 va col·laborar en el butlletí Commission Internationale de Liaison Ouvrière. És autor de nombrosos articles en la premsa llibertària, des deL'AnarchieaRéveil de Genève, però també de llibres i fullets publicats a Bèlgica:La Révolution en Espagne!(1938),Un siècle de luttes syndicales (1852-1952)(1952),Propos subversifs(1967), etc. Jean De Boe va morir el 2 de gener de 1974 a Brussel·les (Bèlgica). La seva divisa va ser:«Mai no mentir, mai no trair, mai no desesperar.»

Jean de Boe (1889-1974)

***

Ernesto Herrera

- Ernesto Herrera: El 20 de març de 1889 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor, poeta i dramaturg anarquista Nicolás Herrera Lascazes, conegut com Ernesto Herrera–nom que prengué des d'infant i amb el qual signava–, Herrerita, R. Herita i Ginesillo de Pasamonte. Era cosí germà del poeta modernista, i també anarquista, Julio Herrera y Reissig. Sos pares, que no estaven casats, es deien Nicolás Herrera i Matilde Lascazes i era el tercer dels seus fills. Quan tenia vuit anys, sa mare morí i sa família es va separar, passant a viure a casa de la seva antiga dida, al barri del Cordón de Montevideo. Les dificultades econòmiques i l'asma al·lèrgica marcaren la seva infància. Entre 1900 i 1904 fou nin cantor de la Loteria Nacional. En l'anomenada Revolució de 1904, juntament amb altres amics, malgrat la seva curta edat, s'allistà voluntari en el Batalló 1 de Guàrdies Nacionals en defensa de la política del Partido Colorado (PC). Entre 1905 i 1907 es dedicà a la bohèmia a Montevideo, assistint especialment a la tertúlia del cafè Polo Bamba, i conegué joves intel·lectuals (Ángel Falco, Alberto Lasplaces, Julio Alberto Lista, Alberto Macció, Carlos Sabat Ercasty, etc.), molts del quals el van introduir en l'anarquisme. En 1907 va fer un viatge amb una grup de titellaires i funàmbuls per l'Estat brasiler de Rio Grande Do Sul. En aquesta època començà a escriure els seus primers versos i els seus primers articles, publicats en el periòdic La Racha, dirigit per l'anarquista Ángel Falco. En 1908 va ser nomenat auxiliar en la Comptadoria General de la Nació, càrrec que exercí irregularment per raons de salut entre el 4 de març i el 2 de desembre. En aquest mateix any col·laborà en La Lucha i en la revista Bohemia, el primer número de la qual finançà. A començaments de 1909 viatjà a Buenos Aires (Argentina) i d'allà passà a Asunción (Paraguai), d'on després d'unes setmanes retornà a la capital argentina i planejà la partida cap a Europa amb el mateix vaixell que viatjava l'escriptor anarquista Alejandro Daudet (Alejandro Sux). El seu viatge terminà a Porto de Santos (Santos, São Paulo, Brasil) on, per la seva condició de polissó, va ser obligat a baixar a terra; gràcies al suport d'un amic, pogué continuar el viatge amb un altre vaixell. Després d'un temps a Lisboa (Portugal), es dirigí a Madrid (Espanya). El juliol de 1909, per haver insultat el rei d'Espanya i criticar la guerra, va ser tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya), on va escriure el seu conte «El lodazal». L'octubre d'aquell any, les autoritats espanyoles el van deportar i retornà a Amèrica. Després d'una breu estada al Brasil, on col·laborà en els periòdics anarquistes A Lanterna (São Paulo) i A Folha Do Povo (Santos), el desembre de 1909 el tenim a Montevideo; però en el començament del nou any, marxà cap a Buenos Aires amb la intenció de dedicar-se al periodisme professional, però sense èxit, retornà a la capital de l'Uruguai. El maig de 1910 passà un temps a Melo (Cerro Largo, Uruguai), amb José Pedro Bellán i Casiano Monegal. Entre maig i agost de 1910 publicà relats de temàtica social en El Deber Cívico, que van ser reunits posteriorment en el seu llibreSu majestad el hambre. Cuentos brutales, prologat pel seu amic, l'escriptor anarquista Rafael Barret. A començaments de setembre de 1910 la Companyia Enrique Arellano-Angela Tesada li va estrenar al teatre Coliseo Florida la seva primera obra El estanque, que tingué molt bones crítiques i per aquest motiu el dramaturg Carlos Brussa la va representar a Melo. Quan l'aixecament militar blanco de diversos departaments, obtingué la corresponsalia del diari La Razón de Montevideo per cobrir la Guerra Civil entre blancos i colorados i marxà al front de lluita, curta experiència que donarà lloc al drama El León Ciego. El novembre de 1910 marxà a Buenos Aires per presenciar la representació d'El estanque i va fer amistat amb el dramaturgs anarquistes Rodolfo González Pacheco i Tito Livio Foppa. Quan acabà l'any retornà a Montevideo on acabà l'obra Mala Laya, que va ser estrenada el 13 de gener de 1911 per la Companyia de Gialdroni al Teatre Nacional. A partir de febrer de 1911 entrà en la redacció de La Semana, en el departament de subscripcions. El maig d'aquell any va fer una gira per Canelones, San José i Durazno i el 14 d'agost va ser estrenada l'obra El León Ciego per la Companyia Tesada-Arellano al teatre Cibils de Montevideo. L'octubre de 1911 passà a treballar per al periòdic La Defensa a Melo, on preparà la comèdia en dos actes La moral de Misia Paca, que s'estrenà el 25 de novembre per la Companyia de Baccino al teatre local. El 25 de desembre de 1911 nasqué el seu fill Barrett–en homenatge a Rafael Barrett–, fill d'Orfilia Silva, la mare de la qual regentava una pensió al Barrio Reus de Montevideo on Herrera visqué una temporada. El president de la República, José Batlle y Ordóñez, el nomenà auxiliar al Museu Nacional, càrrec que exercí entre març i juliol de 1912. El 5 de juny de 1912 s'estrenà al teatre Apolo de Buenos Aires la versió definitiva de La moral de Misia Paca per la Companyia de Guillermo Battaglia-Ángela Tesada i dos dies després la Companyia de Pablo i Blanca Podestá estrena amb un gran èxit El León Ciego al Teatro Nuevo. Tot això va fer que entrés a treballar en la Secció de Teatres del diari Última Hora. El president Batlle l'encomanà una missió artística i d'estudi a França i per a aquest motiu viatjà a Europa. El 2 de novembre de 1912 arribà a París (França), però el desembre marxà cap a Madrid amb la finalitat de representar La moral de Misia Paca, entrevistant-se amb nombroses personalitats del teatre local (Rosarioo del Pino, Benito Pérez Galdós, Jacinto Benavente, Margarita Xirgú, etc.), romanent a la capital d'Espanya fins l'abril de 1913, on també s'entrevistà amb l'intel·lectual anarquista José Ingenieros i el dramaturg Vicente Martínez Cuitiño. Durant aquesta època restà a Europa malalt i sense mitjans econòmics i l'abril de 1913 el Senat uruguaià aprovà una pensió per a Herrera per mitigar aquestes penúries. El maig marxà a París i el juny a Lausana (Vaud, Suïssa) convidat per Ingenieros que li feia de metge i el va ingressar en un sanatori. L'agost de 1913, acompanyat per Ingenieros, va fer un breu viatge per Alemanya i el setembre retornà a Madrid. El 31 de març de 1914 llegí una conferència sobre l'escriptor anarquista Florencio Sánchez a l'Ateneu de Madrid. A mitjans de juny, davant la crítica situació familiar de la mare de son fill, retornà a Montevideo. Després va fer unes conferències a Melo, però el juliol de 1914 Orfilia se suïcidà i hagué de retornar a Montevideo. El 31 de juliol la companyia dramàtica espanyola Serrador-Mari estrenà al Teatro 18 de Julio de Montevideo El pan nuestro i la mateixa companyia repetí l'obra la segona quinzena d'agost al Teatro Nuevo de Buenos Aires. En aquesta època va escriure les obres El Moulin Rouge i El caballo del comisario. El gener de 1915 a causa d'una afecció vírica de gola, ingressà a l'Hospital «Fermín Ferreira» –especialitzat en tuberculosos, era conegut com El Lazareto. El 9 de març de 1915 la Companyia Vittone-Pomar estrenà al teatre Politeama de Montevideo el sainet El caballo del comisario. Després d'un fracàs empresarial al teatre Lumière, s'instal·là a casa de la família Schultze a Durazno (Durazno, Uruguai). El 22 d'agost de 1915 s'estrenà al teatre Petit Palais de Paysandú (Paysandú, Uruguai) El pan nuestro i va fer diverses conferències. Després, amb son fill Barrett, viatjà a Bagé (Rio Grande do Sul, Brasil), per a visitar sos germans Julio Nicolás i Matilde. Durant els primers mesos de 1916 gestionà a Montevideo un càrrec públic i obtingué el nomenament de professor de literatura al Liceu Departamental de Mercedes (Soriano, Uruguai), ocupant la plaça a partir de l'1 d'abril. Durant tot l'any treballà en les seves classes i semblà que es recuperava físicament i espiritualment. En aquest any va escriure La Bella Pinguito i La princesita Cenicienta. La vella afecció de gola s'aguditzà i a finals de 1916 viatjà a Montevideo, on va ser internat. Ernesto Herrera va morir el 19 de febrer de 1917 a l'Hospital «Fermín Ferreira» de Montevideo (Uruguai) i fou enterrat al cementiri del Buceo d'aquesta ciutat. El seu teatre («Teatre d'Idees»), amb fortes influències de Maksim Gorki, està marcat fortament per la problemàtica social i política, tot barrejat amb característiques criolles, i en el qual es critica durament la burgesia i la seva concepció de l'amor i l'interès capitalista.

Ernesto Herrera (1889-1917)

***

Henri Michelet

- Henri Michelet: El 20 de març de 1906 neix a Saint-Barthélemy-d'Anjou (País del Loira, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari. Henri Léon Michelet, conegut com Zoulou. Sos pares es deien Henri Michelet, pissarrer, i Léonie Chanteloup, cosidora. Després de fer estudis primaris, començà a treballar d'obrer pissarrer. El 22 de setembre de 1928 es casà amb Madeleine Perrichet i la parella no tingué descendència. A finals dels anys trenta vivia al barri de La Lignery de Saint-Barthélemy-d'Anjou. Entre maig de 1936 i octubre de 1937 fou tresorer del Sindicat Autònom dels Obrers Pissarrencs de Trélazé (País del Loira, França), adscrit a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (SGTSR), fet pel qual va ser fitxat l'any següent en el «Carnet B» dels antimilitaristes del departament de Maine i Loira. També fou membre de la Joventut Sindicalista Revolucionària (JSR). En un informe de la Comissió Especial de la Policia de gener de 1939 se'l definia com a «perillós» i«militant molt actiu de la CGTSR». En aquestaèpoca fou tresorer del Sindicat dels Obrers Pissarrencs de la CGTSR. Mobilitzat, va ser fet presoner i intentà l'evasió en dues ocasions. Henri Michelet va morir, amb 108 anys, l'1 de maig de 2014 a la llar de jubilats de La Ménitré (País del Loira, França). Son germà Marcel també fou militant de la CGTSR i sa germana Marie fou la companya de l'anarquista Raymond Pantais.

Henri Michelet (1906-2014)

***

Necrològica de José Blasco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 20 de setembre de 1988

- José Blasco: El 20 de març de 1907 neix a Mediana de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Blasco. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de Tarrascon (Llenguadoc, Occitània) i en el Sindicat d'Oficis Diversos de Foix (Llenguadoc, Occitània) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). José Blasco va morir el 23 de juny de 1988 a Sent Pau de Jarrat (Llenguadoc, Occitània), població on residia des de feia anys.

***

Richard Tetenbaum

- Richard Tetenbaum: El 20 de març de 1949 neix a Nova York (New York, EUA) l'activista anarquista Richard L. Tetenbaum, més conegut com Tet. Fou un dels fundadors del Bound Together Anarchist Collective Bookstore i de la seva llibreria del 1369 Haight Street de San Francisco a la qual dedicà vint anys de sa vida. Va ser un dels promotors de les Bay Area Anarchist Book Fair, les fires del llibre anarquista de San Francisco. Gran aficionat a la música, per guanyar-se la vida portà un taxi, on suggeria als seus clients la lectura de literatura anarquista. Murray Bookchin li va dedicar el seu llibre The spanish anarchists. The heroic years (1868-1936). Richard Tetenbaum va morir de càncer el 2 de juny de 1996 a San Francisco (Califòrnia, EUA).

Defuncions

Foto policíaca d'Elías García Segarra arran de la seva detenció a Bilbao (setembre de 1920)

- Elías García Segarra: El 20 de març de 1937 mor a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'escriptor i anarquista d'acció Elías García Segarra --també citat el segon llinatge com Segura, Sorreba o Sorribes--, que va fer servir diversos pseudònims (Charlot, Aristarco,Leopoldine, Ángel González Gutiérrez). Gairebé tot en sa vida és confús. No se sap on nasqué (Catalunya, Aragó, Bilbao, Lleó) ni quan exactament (1893?) i està considerat com un dels representants característics de la propaganda per l'acció anarquista en la seva vessant violenta, tot enquadrat en un marc romanticoliterari. Va treballar de ferroviari a la Companyia de Ferrocarrils del Nord fins que fou expulsat per amenaçar de mort un dels superiors, però seguí cobrant la mesada a punta de pistola. Entre 1913 i 1920 visqué a Barcelona dedicat al periodisme i freqüentà el Centre Obrer de Serrallonga. Entre 1919 i 1920 col·laborà en el setmanari gadità Rebelión. Entre el 10 i el 19 de desembre de 1919 assistí al Congrés Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre de la Comèdia de Madrid. Formà part dels grups de defensa contra el terrorisme del general Miguel Arlegui Bayonés, cap superior de policia de Barcelona, que no cessà d'encalçar-lo. El desembre de 1919 matà al seu domicili del carrer Sardenya de Barcelona el guarda de seguretat Ricard Baró i el sereno Ramon Menau quan el volien detenir; en el tiroteig també va morir Ricardo Corregé, que li havia llogat una habitació. En 1920 hagué de fugir a trets de Barcelona quan la policia intentava apressar-lo. Després d'una breu estada a França, s'instal·là a Bilbao. El 13 de setembre de 1920 va ser detingut amb Horacio Martínez a pocs metres del Palau de Zabalduru, propietat dels comtes d'Heredia-Spínola, lloc d'allotjament dels reis quan visiten Bilbao; en la topada resultà ferit i durant l'escorcoll del seu domicili es van trobar bombes i pistoles. El 20 de setembre de 1920 engegà una vaga de fam per evitar el seu trasllat a Barcelona per ser jutjat. D'antuvi amb aquesta maniobra aconseguí evitar el trasllat, però el 15 de febrer de 1921 arribà amb tren a Barcelona. El 19 i el 20 d'abril de 1921 fou jutjat a la capital catalana per la mort dels dos agents de l'ordre i del seu inquilí i condemnat a sis anys de presó per atemptat frustrat, 24 anys per cada assassinat i 15.000 pessetes d'indemnització per a cadascuna de les famílies de les víctimes --la fiscalia demanava la pena de mort i s'oposà a aquest condemna de cadena perpètua. Fou tancat a la presó de Figueres, on va intentar suïcidar-se en diverses ocasions i realitzà vagues de fam. L'1 d'abril de 1924 fou portat a Bilbao on fou jutjat amb Horacio Martínez per tinença d'explosius i agressió als agents de l'autoritat, però fou expulsat de la sala a causa de la seva actitud violenta. En 1928 formà part des de la presó del grup anarquista «Germinal», amb Vicente Ballester Tinoco, José Lucero, Clemente de Galé Campos, José Bonat Ortega i altres. Al final de la dictadura de Primo de Rivera romangué tancat al manicomi del penal d'El Puerto. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, després de 10 anys tancat, en els quals participà en nombrosos motins carceraris i es dedicà a l'escriptura, però que el van ressentí força físicament, fou alliberat. Just sortir de la presó, va fer un míting a Chiclana. En 1932 fou nomenat secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, membre del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT i director del seu periòdic, Solidaridad Obrera, i després del seu homònim a València. En 1933 s'establí a Lleó, al barri de San Esteban, on impartí classes de geografia i de ciències humanes per als fills de les classes acabalades, alhora que milità en la Federació Local de Lleó de la CNT i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 18 de novembre de 1933 presidí un míting i al mes següent fou detingut amb altres companys arran de la vaga general de Lleó. En 1936 assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, formant part de la ponència sobre «Concepte confederal del comunisme llibertari» en representació de la CNT de Lleó. Des del punt de vista literari destacà com a articulista, poeta, esteta i escriptor de novel·les populars. Articles seus es van publicar en CNT, Cultura y Acción,Ética, Iniciales, Rebelión,Redención, La Revista Blanca,Revue Internationale Anarchiste,Solidaridad Obrera, Suplemento de Tierra y Libertad, etc. Entre les seves novel·les, publicades principalment en col·leccions populars («La Novela Ideal», «La Novela Roja», etc.), podem destacar El nihilista (1923), El presidiario. Escenas de presidio (1923),La roja (1923), Caín y Abel (1927), Cantiga de montaña (1927), Laudo de amor (1927), Letras. Lira rebelde (1927), Fatalidad (1928), El primer amor (1928), Esclavitud (1929), Femio el Aeda (1930), Johás el Errante (1930), El díscolo (1933), etc. Elías García Segarra va morir el 20 de març de 1937 --algunes fonts citen 1939-- destrossat per un obús al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Però també de la seva mort hi ha diverses versions, diferents llocs i anys: morí com a delegat de Centúria quan intentava rescatar-li a l'enemic un canó a Alcaracejos (Còrdova, Andalusia, Espanya); al front d'Aragó, destrossat per la metralla en caure un obús al cotxe on viatjava; etc.

Elías García Segarra (1893?-1937)

***

Maria Lacerda de Moura

- Maria Lacerda de Moura: El 20 de març de 1945 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) la feminista llibertària, escriptora polèmica, oradora prestigiosa i activista cultural i política del Brasil de les primeres dècades del segle XX Maria Lacerda de Moura. Havia nascut el 16 de maig de 1897 a la hisenda «Monte Alverne» a Manhuaçu (Minas Gerais, Brasil). Cinc anys més tard, sos pares (Modesto de Araujo Lacerda i Amelia de Araujo Lacerda) es van traslladar a Barbacena. En aquesta ciutat Maria Lacerda va començar els seus estudis primaris a l'«Externato del Asilo de Huérfanos», tenint com a professora una religiosa, la Germana Rosa. Per contrarestar la influència de l'ensenyament religiós que rebia sa filla, Modesto Lacerda, home culte i anticlerical, va convèncer Maria, que tenia entre 10 i 12 anys, perquè traduís el gran pensador anticlerical Maurice Lachâtre.  Es va llicenciar a l'Escola Normal de Barbacena el 1904, i es va interessar per les idees anticlericals i pedagògiques dels anarquistes, especialment de Francesc Ferrer i Guàrdia. Maria El 14 de gener de 1905 es va casar amb Carlos Ferreira de Moura. Va dedicar-se a ampliar la seva educació (música, pintura, xilografia, pirografia, brodadura, etc.), sense abandonar la lectura. Quan tenia 21 anys va ser nomenada professora de Treballs Manuals de l'Escola Normal de Barbacena, passant després a ensenyar pedagogia, higiene, i acabar com a directora del«Podagium», annex de l'escola. Va buscar finançament per solucionar la situació d'un grup de gent que mal vivia a xaboles i que va donar lloc a la creació del conjunt «Vila D. Vicoso» de 22 habitatges construïts a la Colina de Barbacena. Es va dedicar a l'ensenyament gratuït fundant la Lliga Contra l'Analfabetisme, en col·laboració amb els Oficials de l'Escola Militar, on va intentar aplicar els mètodes de Montessori, Robin, Faure i Ferrer i Guàrdia. Va escriure nombrosos articles i llibres criticant la moral sexual burgesa, denunciant l'opressió sexista exercida sobre les dones, riques i pobres. En 1920, a Rio de Janeiro, va fundar la Lliga per a l'Emancipació Intel·lectual de la Dona, que lluitava a favor del sufragi femení. Entre els temes triats per l'escriptora tenim l'educació sexuals de les joves, la virginitat, l'amor lliure, el dret al plaer sexual, el divorci, la maternitat conscient i la prostitució, qüestions poc discutides per les dones de l'època. Va publicar articles en diversos periòdics, sobretot en la premsa anarquista brasilera (A Plebe, O Combate), argentina i espanyola, i va editar en 1923 la revista Renascença, especialitzada en les qüestions sobre la formació intel·lectual i moral de les dones. Va atacar durament la societat caduca, la desigualtat social, la corrupció, l'ús dels càstigs corporals en l'ensenyament, els vicis, les drogues, el joc; la seva bandera de lluita era l'emancipació de la dona, la divulgació de les arts sanes, de la poesia, de la música, dels llibres i de la qüestió social. En aquest mateix any va desagradar molts anarquistes per referir-se positivament a les reformes educatives promogudes pels bolxevics a la URSS, tota vegada que ja s'havien denunciat les persecucions que patien els anarquistes russos per part dels comunistes. Les invitacions per part del Partit Comunista Brasiler, acabat de crear, perquè ingressi a les seves files seran constants. De la mateixa manera, va publicar diversos assaigs, com ara: Em torno da educação (1918), A mulher moderna e o seu papel na sociedade atual (1923), Religião do Amor e da Beleza (1926), Han Ryner e o amor plural (1928), Fascismo: filho dileto da Igreja e do Capital (1928), Amaie não vos multipliqueis (1932) o A mulheré uma degenerada? (1932). Maria de Lacerda Moura és considerada una de les pioneres del feminisme a Brasil, fundadora en 1921 de la Federació Internacional Feminista. Es va convertir en una difusora al Brasil del pensament del filòsof anarquista Han Ryner i va ser molt popular a l'Uruguai, Xile i Mèxic, països on va fer una important gira propagandística en 1929. Com a anarcofeminista es va unir als moviments obrers i sindicals de la seva època, i entre 1928 i 1937, corresponent al període més intens de la seva activitat intel·lectual, va formar part d'una comunitat llibertària autogestionària a Guararema (São Paulo), formada principalment per anarquistes individualistes i desertors espanyols, francesos i italians de la Gran Guerra. Va descriure l'experiència d'aquesta època d'aquesta manera: «Lliure d'escoles, lliure d'esglésies, lliure de dogmes, lliure d'acadèmies, lliure de proteccions, lliure de prejudicis governamentals, religiosos i socials.» La repressió política durant el govern de Getúlio Vargas va obligar a la dissolució de la comunitat, havent de fugir a Rio de Janeiro, on  va treballar a Ràdio Mayrink Veiga llegint horòscops. Va formar part de la maçoneria i dels Rosa-Creu, però es va distanciar d'aquesta públicament quan va saber que la seva seu a Berlín havia estat cedida als nazis. La seva última conferència (O Silêncio) va ser realitzada al Centre Rosa-Creu, al qual va tornar a lligar-se durant elsúltims anys de sa vida.

Maria Lacerda de Moura (1897-1945)

***

Luis Maynar Duplá aprova les oposicions (El Siglo Futuro. Madrid, 8 de juny de 1912)

- Luis Maynar Duplá: El 20 de març de 1979 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Luis Maynar Duplá, també citat com Mainar. Havia nascut el 25 de desembre de 1887. En 1912 guanyà l'oposició d'administratiu d'Instrucció Pública i en 1919, amb altres joves (Vicente Campo, Ramón Acín, Miguel Frago, José Jarne, Eugenio Lergurburu, Lorenzo Avellanas, Jacinto Biarge, Florencio Olivera, Félix Gil, Felipe Ascaso, Juan Arnalda, Calixto Valero, Juan Jalle, Ramón Rodríguez, Ramón Espluga i Luis Amella), signà una crida al jovent d'Osca amb la finalitat d'organitzar una agrupació llibertària, sota el nom de«Nueva Bohemia», i on podrien participar republicans de totes les tendències. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Aragó, es mostrà contrari a la«gimnàstica revolucionària» promoguda per Joan García Oliver. Durant els anys trenta freqüentà la tertúlia saragossana que es reunia al cafè Salduba, amb Miguel Abós i els germans Alcrudo, i fou íntim amic de la família Acín. Va ser nomenat cap de la Secció Administrativa de Primera Ensenyança de la província de Saragossa. Arran del cop d'estat de juliol de 1939, pogué fugir de la Saragossa ocupada pels feixistes i visqué a La Pobla de Montornès (Tarragonès, Catalunya). Més tard retornà a Saragossa. El març de 1947, arran de les batudes policíaques contra els llibertaris a Aragó, la Rioja i Navarra, va ser detingut amb altres companys (Cebrián, Juan Ignacio, Emilio Andrés, José Pastor, Luis Miranda, Antonio Palacios, Francisco Sanclemente, Azais, Francisco Saro i José Jiménez). 

Continua...

---

1. Badoo. Orientada a un público algo más juvenil que las precedentes, quizás sea más conveniente para conocer gente, hacer amigos o para encuentros ocasionales. Muchísimas de sus funciones son gratis y destacan elementos como la puntuación de fotos, un buscador rápido y su chat.

2. Meetic. La más popular. Compró Match.com en el año 2009 y resulta fiable por su antigüedad, pues es el portal de citas que antes ha empezado a operar a pleno rendimiento en España. Están buscando semejanza entre las parejas por medio de gustos semejantes y semejanza. Tiene un servicio de pago que ofrece "garantía", pues si no hallas el amor antes de un año afirman que te devuelven el dinero. Ofrece un chat de pago para los usuarios.

3. FriendScout24. Se definen como celestinos cibernéticos. Es gratis y puedes apuntarte dedicando menos de un minuto. Aún cuando igualmente es probable localizar pareja estable, es una página web dinámica donde predominan los usuarios que están buscando conocer a gente nueva y contactos puntuales.

4. Parship. Aseguran que ofrecen un test de forma de ser (completo y detallado, tardarás en rellenarlo) con base científica con objeto de certificar al semejanza entre las parejas. Garantiza cinco contactos como mínimo a los seis meses de uso y si no, devuelven lo que te ha costado la suscripción.

5. Zoosk. En expansión y con un uso simple y asimismo intuitivo. Aún cuando son más populares las tres precedentes, medra a estupendo ritmo de usuarios y agrada por su versatilidad, pues está conectado a La red social facebook y estructurado como él. El pago de determinadas funciones se hace por medio de un sistema de "monedas".

Y esas son algunos de mis sitios recomendados, pero si quieres indagar e investigar por tu cuenta, aqui también puedes encontrar una lista de paginas para ligar 2017 actualizada y que incluye los sitios web más populares para ligar en España.

Els Webs independentistes dels Països Catalans (Llibertat.cat) recomanen l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí

Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor) Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure (publicat a Llibertat.cat)

El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.

L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.

El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme.

Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.

En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.

El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran. (16-VIII-2015)

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

Anarcoefemèrides del 21 de març

Esdeveniments

Anagrama dels anarquistes hongaresos

- Insurrecció dels Consells: El 21 de març de 1919, a Budapest (Hongria), els anarquistes participen activament en la insurrecció dels Consells i en la instauració de la Comuna (República Hongaresa dels Consells), govern revolucionari de soldats, obrers i camperols, que va durar 133 dies. El poder dels Consells va implantar una reforma agrària radical, la nacionalització de la banca i de la indústria, la separació entre l'Església i la república, i es va formar un exèrcit revolucionari. Els comunistes, liderats per Bela Kun, es van fer amb el poder de la nova República i reprimiren els revolucionaris abans de ser escombrats, el 7 d'agost, pels exèrcits reaccionaris txecoslovac i romanès; aquest darrer va ser el que va ocupar Budapest.

***

Propaganda de xofers de Bogotà (1927)

- Vaga de xofers: El 21 de març de 1927 els xofers del servei públic de Bogotà (Colòmbia) es posen en vaga espontàniament en protesta contra la nova reglamentació que condiciona l'exercici de la professió al dipòsit d'una fiança. Els xofers de la capital colombiana, majoritàriament anarcosindicalistes i partidaris de l'acció directa, retornaran dos dies després a la feina sense haver aconseguit la derogació de la nova reglamentació. Durant la vaga l'activitat econòmica de Bogotà es va veure fortament ressentida.

***

Ressenya de la conferència de Noja Ruiz apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 23 de març de 1937

- Conferència de Noja Ruiz: El 21 de març de 1937 el mestra racionalista i propagandista anarquista Higinio Noja Ruiz pronuncia la conferència«El Arte en la Revolución» al cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya). El conferenciant va ser presentat pel director de Solidaridad Obrera Jacinto Toryho. Aquesta conferència va ser editada aquell mateix any per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Capçalera d'Il Corvo

- Surt Il Corvo: El 21 de març de 1946 surt a Liorna (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic Il Corvo. Giornale anticlericale (El Corb. Periòdic Anticlerical). Va ser editat pel Grup Antireligiós«Pietro Gori» de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i van ser els responsables Amedeo C. Vannucci i Domenico Mirenghi. D'antuvi havia de ser un númeroúnic, però en van sortir sis de manera irregular, l'últim el 13 d'octubre de 1946 amb el nom de Don Corvo. Opuscolo anticlericale. L'1 de maig de 1947 el Grup Editorial «Il Corvo» publicà La Battaglia. Opusculo anticlericale, continuació de l'anterior amb el número 7. A partir del següent número la publicació canvià el títol per Fra' Corvo. Opuscolo anticlericale i a partir de l'1 de maig de 1948 tornà al títol original d'Il Corvo. Periodico di battaglia anticlericale, ambdós editats pel Grup Editorial«Il Corvo». En total es publicaren 42 números fins al 1968. Trobem articles de Pietro Gori, Leda Raffaelli, Amedeo Vennucci, Dino Fortini, Albert Parsons, Maria Pastorello, Domenico Pastorello, Maria Luisa, etc. Aquest grup també publicà nombrosos fullets anticlericals i llibres, entre ells l'Enciclopedia Anarchica de Sébastien Faure.

***

Notícia sobre la manifestació aparaguda a La Vanguardia del 22 de març de 1978

- Manifestació per la mort d'Agustín Rueda: El 21 de març de 1978 una manifestació il·legal d'unes quatre-centes persones, convocada per la Confederació Nacional del Treball (CNT), recorre els carrers de Barcelona (Catalunya) en protesta per l'assassinat a la presó de Carabanchel (Madrid) de l'anarquista Agustín Rueda. Aquest mateix dia ingressaren a la presó de Segòvia els funcionaris --el subdirector de la presó de Carabanchel, un cap de serveis i sis funcionaris d'institucions penitenciàries-- implicats en l'assassinat del militant llibertari. Els funcionaris reclosos en presó incondicional van ser aïllats en una galeria fins llavors desocupada i sense cap contacte amb la resta de la població reclosa, majoritàriament partidaris de la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL).

Naixements

Notícia de la detenció de Ramon Homedes Carbó publicada en el periòdic zamorà Heraldo de Zamora del 8 d'agost de 1903

- Ramon Homedes Carbó:  El 21 de març de 1869 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista, i després republicà, Ramon Homedes Carbó –citat el seu primer llinatge a vegades Omedes. Per mor de la seva corpulència gegantesca fou molt conegut a començament de segle i es guanyava la vida fent de calderer, militant en el Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya). L'1 de maig de 1901 va ser detingut arran d'un discurs que pronuncià a la Font Santa de Palma (Mallorca, Illes Balears); empresonat, la seva causa va ser sobreseguda i va ser alliberat el 3 de juliol d'aquell any. El 24 de gener de 1902 s'entrevistà amb el governador civil de Barcelona, qui el va amenaçar, i dos dies després parlà, davant deu-mil persones, en el míting per a organitzar la Federació Obrera que se celebrà a la Plaça de Toros de Barcelona. Fou especialment actiu durant la vaga general de 1902 per la jornada de nou hores dels metal·lúrgics i va ser un dels organitzadors del míting de les societats obreres que se celebrà el 16 de febrer de 1902 a Barcelona. El 8 de setembre de 1902, quan era president de la Societat de Calderers, va ser detingut amb altres companys calderers quan es realitzava un míting autoritzat al local de la societat coral «La Olla», al carrer Berenguer el Major del barri de la Barceloneta de Barcelona, i tancat a la presó de Barcelona; dies després signà amb altres companys reclosos una carta dirigida al capità general de Catalunya denunciant la seva situació. El 2 de febrer de 1903 parlà, davant unes tres-mil persones, en el míting obrer que se celebrà al Saló Varietats de Barcelona. El juny de 1903 marxà, amb Antonio Ojeda, a França en missió propagandística i el 26 de juny d'aquell any se li va decretar la seva expulsió d'aquest país. El 7 d'agost de 1903, quan feia dies que havia vingut de França, va ser detingut a Barcelona. Ja que no podia passar fàcilment desapercebut, fou detingut i empresonat moltes vegades, fins que, gràcies a la intervenció del republicà Emili Junoy Gelabert (El Negret), deixà de ser perseguit i en 1906 trobà una feina a la Casa de Lactància, empresa municipal coneguda com «La Gota de Llet», al carrer de Valldonzella de Barcelona. Cap el 1908, amb altres companys anarquistes (Lluís Bertran, Ignasi Clarià, Enric Pujol Ambrós, etc.), abandonà el moviment llibertari i s'afilià al Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García. En 1908 presidí la Unió d'Obrers Metal·lúrgics (UOM), que s'havia creat en 1905, encara que ja no feia feina en aquest ofici. El juliol de 1909 participà activament en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica». El 8 d'agost de 1910 signà, amb Enric Pujol Ambrós, una carta, publicada en El Progreso en la qual es denunciava l'actuació de confidents obrers, membres alguns de Solidaritat Obrera, amb les autoritats barcelonines abans de l'esclat de la«Setmana Tràgica». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Juan Lazarte

- Juan Lazarte: El 21 de març de 1891 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'intel·lectual i metge anarquista Juan Lazarte. Durant l'escola primària fou alumne del mestre, orador i escriptor Julio R. Barcos. Des de molt jove es va veure influenciat pels pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Errico Malatesta, etc.). Realitzà estudis de medicina a Buenos Aires, a la Facultat de Medicina de La Plata i a la Universitat de Columbia de Nova York (Nova York, EUA), on estudià amb el genetista Thomas Hunt Morgan. En 1917, quan Estats Units entrà en la Gran Guerra, retornà a l'Argentina i manifestà aleshores el seu antimilitarisme. Continuà els seus estudis en la Universitat de Córdoba, on es graduà en medicina i es veure influït pel fisiòleg Georg F. Nicolai. Finalment es doctorà en Medicina i en Ciències Naturals, però també s'interessà per l'antropologia, la paleontologia i la sociologia. En 1918 es mostrà actiu, especialment com a orador, en la reivindicació de la Reforma Universitària, que volia tomar l'estructura arcaica d'accés als estudis universitaris. A finals dels anys vint, després de desenvolupar una important tasca a diverses localitats del nord de la província de Santa Fe, s'instal·là definitivament a San Genaro. En aquesta petita localitat va fer de docent i de metge, la majoria dels pacients del qual eren humils pagesos. Sempre lluità per assegurar l'assistència mèdica a tota la població i exigí la socialització del serveis mèdics, però no l'«estatalització de la medicina», que convertia el metge en un funcionari burocratitzat. També impulsà l'associacionisme dels professionals de la medicina, com ara l'Asociación Médica Departament de San Jerónimo o la Federació Mèdica de la Província de Santa Fe (FMPSF). El juliol de 1935 presidí el Congrés Mèdic Gremial, organitzat per l'FMPSF, i l'any següent fou secretari del Congrés Mèdic Gremial i Social de Rosario. Amb la creació del Col·legi de Mèdics de la Província de Santa Fe, va ser elegit pels seus col·legues del departament de San Jerónimo per a la seva junta directiva. Des del punt de vista social es caracteritzà per impulsar associacions dirigides a potenciar el lliure desenvolupament personal, com ara cooperatives (Caixa Cooperativa de Crèdits, etc.) i centres educatius (escoles primàries, Col·legi Nacional Mariano Moreno, etc.). El seu antiestatisme d'arrels proudhonianes el va portar a lluitar contra la burocràcia, que considerava conseqüència de l'estatisme, i a interessar-se per la descentralització, pel federalisme i pel poder comunal, entenent la comuna com a una lliure associació de productors. Pedagògicament defensà els principis laics i l'ensenyament autogestionari. Va ser un gran col·laborador de l'Escola Popular Sarmiento, fundada i dirigida pel seu amic Alberto Maritano, contribuint a l'actualització pedagògica de la mateixa. Va ser professor de la Universitat Nacional del Litoral, director de l'Institut de Ciències Socials i Polítiques, redactor en cap de la revista de la Confederació Mèdica de la República d'Argentina (COMRA) i després director de publicacions d'aquesta institució. Com a investigador mèdic publicà nombrosos articles, fulletons i llibres, a editorials barcelonines, mexicanes i argentines. Entre les seves obres destaquen La locura de la guerra en América (1932), Dictadura y Anarquía (1932), La revolución sexual de nuestro tiempo. Psicosociología y crisis del matrimonio (1932), Reconstrucción social. Nueva edificación económica argentina (1933, amb Diego Abad de Santillán), ¿Qué es el antisemitismo? Encuesta mundial (1934, amb altres), La crisis del capitalismo (1934), Socialización de la medicina. Estructurando una nueva sanidad (1934), Limitación de los nacimientos. Contribución al estudio de los problemas sexuales (1934), Sociedad y prostitución (1935), Lineas y trayectoria de la Reforma Universitaria (1935), Chile en la vanguardia. Impresiones (1936), Psicología de los celos (1940), Lisandro de la Torre, reformador social americano (1942), Problemas de la medicina social (1943), Organización de una sanidad para la población del país (1948), El por que de la reforma constitucional. Innovaciones, regresivas y totalitarias (1949), El federalismo como principio organizador de las sociedades humanas (1952), La solución federalista en la crisis histórica argentina (1957), Federalismo y descentralización en la cultura argentina (1958), Laicisismo y libertad. Impacto de las religiones en las culturas humanas (1959), La burocracia: sentido y significado (1960), etc. Va ser amic de León Felipe, Ángel Invaldi, Diego Abad de Santillán --a qui prologà en 1933 el seu llibre La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario en la Argentina--, Ángel Cappelletti, Lizandro de la Torre, Juan Carlos Vimo i Laudelino Ruiz. Aquest últim, llibreter i editor espanyol radicat a Rosari, tenia una llibreria que actuava com a centre cultural i de tertúlia (Olga i Leticia Cossettini, Diego Abad de Santillán, Arturo Capdevila, Gustavo Cochet, Herminio Blotta i Juan Lazarte, etc.). Sembla que l'anarquista ucranoargentí Simón Radowitzky passà un temps a la seva casa de San Genaro abans d'instal·lar-se a l'Uruguai. Juan Lazarte va morir el 19 de juliol de 1963 a San Genero (Santa Fe, Argentina). Actualment existeix a Rosario un Institut de la Salut Juan Lazarte.

***

Notícia de la detenció del Comitè Regional de Llevant apareguda en diari madrileny El Sol del 21 de desembre de 1933

- Melecio Álvarez Garrido: El 21 de març de 1896 neix a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Cambrer de professió, des de la proclamació de la II República espanyola milità en el Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València, a la seu del qual estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3 de maig de 1931. Durant la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio López, José España i Juan Rueda, fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les poblacions de la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser detingut com amb els altres membres en una agafada a València; jutjats el gener de 1934, van ser condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina». Intervingué en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan esclatà la guerra civil, fou l'organitzador de la primera columna confederal que es creà al País Valencià. Favorable a la militarització de les milícies, s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser nomenat capità i comissari en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est del front de Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta. El 24 de maig de 1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de Guerra de Brigada». També exercí de representant durant els anys bèl·lics de la FAI en el departament de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de València i en el Tribunal Popular de Justícia valencià. Poc després de la presa de València per les tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut al seu domicili i empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores Luzón --la mare de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez Garrido va ser afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20-- de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla Vicenta va ser enviada a un orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de Madrid) on el seu nom va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a quatre famílies adoptives, fugí en diverses ocasions. Durant seixanta anys ha buscat les petjades de son pare.

***

Manuel Hernández Rodríguez

- Manuel Hernández Rodríguez: El 21 de març de 1900 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Hernández Rodríguez, conegut com Carabuco. Fill d'una família anarquista, treballà de fuster i des d'adolescent milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sevilla. Relacionat amb destacats militants confederals (Arcas, Méndez, Carlos Zimmerman, Rivas, etc.), ocupà càrrecs de responsabilitat i realitzà tasques delicades per al sindicat. Més tard, fugint de la repressió, milità a València (País Valencià) i Barcelona (Catalunya). A la capital catalana es va fer amb militants de primera fila (Ciurana, Cubells, España, Salvadoret, etc.) del Poblenou. Durant els anys de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929 va haver de canviar contínuament de taller a causa de les seves reivindicacions, implantant a tots ells el sindicat, i participà en nombroses vagues (telefonistes, serradors, ebenistes, empresa ALENA, Orphea Films, etc.). El febrer de 1928 participà activament en la campanya contra l'Impost d'Utilitats. Durant aquests anys patí presó, per sabotatge i port d'armes, i boicot patronal. Tresorer del Sindicat de Telèfons de la CNT, el novembre de 1931 va ser processat i empresonat arran d'una vaga de treballadors de la Companyia Telefònica acusat d'haver posat una bomba en un registre de la Telefònica del passeig de Gràcia de Barcelona. El novembre de 1932 va ser nomenat vicepresident del Sindicat Únic del Ram de la Fusta de la CNT de Barcelona. El 31 de gener de 1933, en plena vaga d'ebenistes per la setmana de 44 hores que ja portava més de dos mesos, va ser detingut, amb Antoni Vidal Dalmau (Vidalet), secretari del Sindicat Únic del Ram de la Fusta, per portar armes de foc (25 pistoles, de les quals dues carregades). Processat, el 17 de març d'aquell any va ser jutjat, amb Antonio Ortiz Ramírez, Manuel Vidal i Gregorio Jover, per «actes de sabotatge» a ebenisteries. El 23 de gener de 1934 va ser detingut, amb altres 23 companys, entre ells Vicente Pérez Viche (Combina), Manuel Pérez Feliu i Ángel Teruel Martínez, durant una reunió sindical i acusat d'organitzar sabotatges contra les companyies de tramvies i d'autobusos. Durant la Revolució de 1936 participà en la col·lectivització del sector de la fusta i en 1938 fou membre del Consell Econòmic de la Fusta Socialitzada de Barcelona. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat a diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Dreux, on milità en la Federació Local de la CNT. Col·laborà en Nervio (1959) i Solidaridad (1961). El 14 de juny de 1976 va fer una conferència al Centre Confederal de París (França) sobre la socialització de la fusta durant la Revolució espanyola. Manuel Hernández Rodríguez va morir el 18 de novembre de 1976 a Dreux (Centre, França). En 1993 morí sa companya, María Vallabriga Hernández.

Manuel Hernández Rodríguez (1900-1976)

Defuncions

Foto policíaca d'Émile Maurin

-Émile Maurin: El 21 de març de 1913 mor a París (França) el militant anarquista i fotògrafÉmile Maurin, també conegut per Élie Murmain. Havia nascut el 28 de juliol de 1862 a Marsella (Provença, Occitània). Membre de l'anarquista«Cercle Esquiros», amb Alexandre Tressaud i Emery, entre d'altres, va ser implicat en el«Procés dels 66» i condemnat en rebel·lia el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, ja que Maurin estava exiliat a Ginebra. Amnistiat en 1889, torna a França i farà de fotògraf ambulant sota el nom de Murmain, i això malgrat els seus problemes de vista, ja que amb el temps esdevindrà cec. L'ofici ambulant li permetrà propagar les idees anarquistes. En 1891és condemnat a sis mesos de presó per «incitació als soldats a la revolta». A Grenoble, en 1907, fundarà una universitat popular. En 1923 Henri Chapey li va dedicar una petita biografia: Élie Murmain (Émile Maurin).

***

Giovanni Domanico

- Giovanni Domanico: El 21 de març de 1919 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) el periodista, maçó, internacionalista i propagandista anarquista, i posteriorment socialista i confident policíac, Giovanni Domanico, que va fer servir els pseudònims Jeannetton i La Vagre. Havia nascut el 17 d'agost de 1855 a Rogliano (Calàbria, Itàlia). Son pare, Domenico Domanico, era un fervent catòlic i terratinent de la zona, apreciat enòleg, productor i comerciant de vi molt ben relacionat amb personatges del poder; i sa mare, Caterina Cardamone, també era terratinent. Estudiant a Nàpols, va ser deixeble de Giovanni Bovio i seguí lliçons de Francesco De Santics. En 1870 va ser detingut a Nàpols per haver participar en una manifestació anticlerical i empresonat; a la garjola conegué Errico Malatesta i esdevingué internacionalista anarquista. En sortir, fundà a Rogliano la secció de Calàbria de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 10 de juny de 1873 publicà, amb Marcello Domanico, a Rogliano l'únic número del periòdic Il Patriota. Gazzettino letterario-politico-umoristico. En 1874, per les seves activitats revolucionàries, va ser amonestat oficialment pel jutge de Rogliano. Gràcies al patrimoni familiar, pogué viatjar arreu Itàlia i participà activament en diverses iniciatives periodístiques, com ara L'Anarchia, amb Emilio Covelli en 1877 a Nàpols, o Il Socialista, a Cosenza en 1878 i que va ser segrestat després de treure dos números per la seva línia llibertària. En 1878 es casà a Perusa (Úmbria, Itàlia) amb Giuseppina Maravilli, germana de l'anarquista Ruggero Maravilli. En aquest mateix any de 1878 creà, amb Giuseppe Fasoli, la secció de l'AIT a Rocca Imperiale (Calàbria, Itàlia) i fou membre destacat de la Federació Napolitana de l'AIT. En 1879, defensat per Francesco Saverio Merlino,  va ser jutjat amb Giuseppe Fasoli per l'Audiència de Casrovillari per les seves activitats internacionalistes; obligat a exiliar-se, passà un temps a Suïssa, on conegué personalment Andrea Costa i Osvaldo Gnocchi-Viani. Influenciat per la tendència«evolucionista» i per les idees d'Andrea Costa, en retornar a Itàlia assistí en 1883 al II Congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR) celebrat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i intentà crear a Nàpols una Lega dei Figli del Lavoro (LFL, Lliga dels Fills del Treball). En 1885, a Cosenza (Calàbria, Itàlia), publicà el mensual Rivista Calabrese, que, per la seva tàctica conciliadora de totes les fraccions democràtiques, no va ser ben rebuda pels sectors més revolucionaris, tot i tenir entre els seus col·laboradors grans figures de la cultura radical del seu temps; també dirigí a Perusa el periòdic L'Italia all'Estero. El setembre de 1889 marxà cap a Buenos Aires (Argentina) per a establir una filial comercial de l'empresa vitícola familiar, alhora que establia llaços amb els moviments socialistes locals. Durant la primavera de 1891, després de retornar de l'Argentina, continuà a Perusa amb la seva tasca periodística, que culminà en la publicació d'alguns periòdics, gairebé tots de curta durada, com ara el setmanari L'Umbria (Perusa, 1891); La Plebe (Terni, 25 de novembre de 1891), continuada posteriorment com a òrgan del moviment anarquista florentí el 13 de març de 1892; La Tribuna dell'Operario (Prato, del 2 de juliol al 28 d'agost de 1892), setmanal anarquista-socialista; o la revista teòrica La Questione Sociale, sospesa l'octubre de 1892 després de publicar el seu primer número. Entre el 2 i el 3 d'agost de 1891 assistí a Milà (Llombardia, Itàlia) al Congrés Nacional Obrer Italià i l'agost de 1892 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia) en el congrés del futur Partit Socialista Italià (PSI), on es mostrà contrari a les posicions antiorganitzadores dels seus companys i intentà, sense èxit, arribar a un acord entre les diverses tendències oposades. Com a periodista i militant anarquista jugà un paper important en el debat que portà a la fundació del Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians). Malgrat el seu activisme, moltes vegades contradictori, mai aconseguí l'aprovació de la direcció socialista, exceptuant, en part, Andrea Costa i Errico Malatesta. Durant aquests anys invertí importants sumes en l'edició de publicacions en suport de la causa socialista, especialment a Nàpols, i fundà alguns seccions a Calàbria i Campània, finançant iniciatives de diversos partits esquerrans. En 1893 preparà l'edició, projecte que finalment fracassà, a la seva impremta de Prato (Toscana, Itàlia), una edició popular d'Il Capitale, de Karl Marx, amb prefaci de Friedrich Engels, amb qui mantingué correspondència. En 1894 intentà traduir el llibre de Piotr' Kropotkin Conquista del pane. Quan en 1895 transformà amb els seus diners la revista romana de sàtira política L'Asino, de Guido Podrecca, en diari, la iniciativa tingué unèxit moderat en el temps i el diari, poc procliu a seguir les directives del partit, fins i tot l'acusà de complicitat amb el govern. A finals de segle, però, esdevingué un actiu organitzador i, després de traslladar-se a Resina (Campània, Itàlia), creà la Federació Socialista Napolitana (FSN), fundà a Portici (Campània, Itàlia) el periòdic Avanti!, que posteriorment es fusionà amb Il Socialista, i l'abril de 1896 organitzà el I Congrés Meridional Socialista a Nàpols. A Calàbria fundà en 1894 el setmanari Humanitas, reactivà la Federació Calabresa i organitzà dos congressos regionals, el primer el març de 1896 a Palmi i el segon el setembre de 1897 a Catanzaro. En 1895 finançà i prologà el llibre de Francesco Saverio Merlino L'individualismo nell'anarchismo. En 1896 participà en el II Congrés Internacional Socialista celebrat a Londres (Anglaterra) i després en el IV Congrés del PSI a Florència (Toscana, Itàlia). El març de 1897 fou candidat a les eleccions polítiques per Rogliano. En 1899, arran de la polèmica entre Leonida Bissolati i F. S. Merlino, apareguda en Avanti!, sobre l'acusació de revisionista a LaRivista Critica del Socialismo, publicació mensual dirigida per Merlino i de la qual ell era l'administrador, s'allunyà del PSI, acusat de ser membre de la maçoneria i sospitós de ser un informador de la policia. El jurat d'honor, impulsat per ell mateix, només va aclarir algunes de les seves relacions amb personatges polítics, però suficientment greus com per justificar la seva expulsió del PSI. Després d'aquest fet, abandonà tota activitat política i es dedicà a compilar documents amb la finalitat de reconstruir la història de la Internacional i intentar netejar el seu nom, però no va ser readmès en les files socialistes. En 1908 passà un temps a Nova York (Nova York, EUA) i el 28 de maig de 1909 fundà la Federazió Democratica dei Lavoratori (FDL, Federació Democràtica dels Treballadors) de Rogliano i, a partir del 18 d'abril de 1909, fundà i dirigí el periòdic La Riscossa, el seu òrgan d'expressió. Després d'haver-se afiliat al Partit Republicà Italià (PRI), s'arrenglerà amb els intervencionistes durant la Gran Guerra i continuà amb les seves tasques en la maçoneria, a la qual pertanyia des de 1874, i que el març de 1915 el portaren a assumir la direcció del periòdic mensual napolità Il Mondo Massonico–posteriorment fundà un cercle afiliat a la maçoneria de ritus escocès, amb la finalitat de reemplaçar-la l'oficial. L'agost de 1916 participà en el III Congrés Meridional Republicà. Fou autor d'I trovatelli (1880),Unión Civica y la revolución de Julio (1890), I partiti politici di fronte all'attuale situazione (1893), Il concetto dello Stato nella borghesia e nel proletariato (1895), Il socialismo e la questione agrària (1896), In tempo di elezioni. Consigli ai laboratori (1897), Un trentennio nel movimento socialista italiano (1910), Il concetto della rivoluzione socialista (1911), L'Internazionale. Dalla sua fondazione al congresso di Chaux-de-Fonds (1864-1870) (1911). Recents estudis han demostrat que, com a mínim, entre 1894 i 1899 Domanico va ser confident de la policia sota diversos pseudònims (Antonioli, Berti, Fedele,Iuso, etc.). En 1988 Giovanni Sole publicà l'assaig biogràfic Giovanni Domanico. Rivoluzionario e spia.

Giovanni Domanico (1855-1919)

***

Amédée Dunois (ca. 1930)

- Amédée Dunois: El 21 de març de 1945 mor al camp de concentració nazi de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya) el militant anarquista, sindicalista revolucionari, --després socialista i comunista més tard, per passar finalment de bell nou al socialisme--, Amédée Gabriel Catonné, més conegut sota el pseudònim d'Amédée Dunois. Havia nascut el 16 de desembre de 1878 a Moulins-Engilbert (Borgonya, França) en una família burgesa; son avi, republicà, es va haver d'exiliar a Espanya després del cop d'Estat de 1851 i son pare va ser un alt funcionari. Al col·legi de Clamecy, llegint Lissagaray, Zola, Sorel, Pelloiutier, Kropotkin i Vallès, descobreix la història social i s'interessa tot d'una per Kropotkin i Proudhon. Més tard, ja llicenciat en Dret --i casat amb la filla d'un jutge-- i en Lletres per la Sorbona de París. En 1906 col·laborarà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1907 prendrà part en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam on es pronuncia pel sindicalisme revolucionari. En 1908 començarà a col·laborar en La Bataille Syndicaliste i en 1909 en La Vie Ouvrière. En 1909 va publicar Le mouvement bûcheron. Però, cada cop més influenciat pel marxisme, s'allunyarà de les filles llibertàries i a partir de 1911 col·laborarà, al costat de Jean Jaurès --de qui serà el seu secretari personal-- i de Romain Rolland, com a redactor polític en L'Humanité, del qual serà secretari general en 1918 i fins a 1928. En 1912 s'adherirà al Partit socialista, la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Mobilitzat a l'hospital de Nevers, condemnarà, contràriament a l'opinió de les organitzacions socialistes, la Gran Guerra i participarà amb els «minoritaris pacifistes» (Jean Longuet, Pierre Monatte, Alfred Rosmer, Boris Souvarine) contra la «Unió Sagrada». En 1920, partidari de la III Internacional, entra en el comitè director del Partit Comunista Francès, esdevenint director suplent deLe Bulletin Communiste, però serà descartat en 1925 durant el Congrés de Clichy per haver condemnat certes exclusions del Partit comunista. En 1927 deixa el Partit comunista per mor de les purgues estalinistes i reingressa, en 1930, en l'SFIO. En aquesta època col·laborarà en Le Populaire i redactarà diversos fulletons de l'SFIO: Les partis politiques devant le socialisme,Le Premier Mai. Esquisse historique,L'action socialiste au parlement (1910-1914), Vade mecum du candidat et du propagandiste, De la concentration capitaliste aux nationalisations, etc. Durant l'ocupació alemanya pren part en la resistència en els grups del Partit socialista clandestí (zona Nord) i és un dels principals redactors del periòdic Le Populaire Clandestin. Va restar a París encara que va tenir oportunitat de fugir a Alger. Detingut per la Gestapo el 8 octubre de 1943, serà tancat durant un mes a la presó de Fresnes; novament arrestat el 17 gener de 1944, és deportat el 4 de juny al camp de concentració d'Oranienburg  (Alemanya), iés transferit el febrer de 1945 al camp de Bergen-Bersen on sucumbirà menys d'un més abans de l'alliberament del camp. És autor de nombroses obres d'història --era un especialista sobre la Comuna de París: La Commune de Paris. Textes et documents, recueillis et commentés (1925)--, del capítol«Marxisme i socialisme» de l'Enciclopèdia anarquista, de Sébastien Faure, i de les biografies Claude Tillier vu de Paris (1841-1846) (1908), Michel Bakounine (1909), reeditada en nombroses ocasions, Henri Heine (1911) iJaurès internationaliste (1936).

Amédée Dunois (1878-1945)

***

Revolucionaris presos al Quartel dos Lóios. D'esquerra a dreta: Adão Duarte, António José deÁvila, Miguel Córdova, Augusto Machado i Constantino Mendes O Norte (ca. 1908)

- Constantino Mendes: El 21 de març de 1960 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista Constantino Mendes, conegut com O Norte. Havia nascut en 1890 a Olhão (Faro, Algarve, Portugal). Militant anarquista partidari de l'acció directa, treballava com a empleat en el periòdic Vanguarda, dirigit aleshores per Magalhães Lima, i venent llibres de segona mà. Fou assidu del cafè Gelo, on es reunien els anarquistes del sindicat «Obreiros do Futuro», i del cafè Bom («Café dels Anarquistes»). L'agost de 1907, arran d'un atemptat amb bomba al carrer de Santo António d'Estrela (Lisboa), va ser detingut i empresonat al Quartel dos Lóios de Lisboa amb Antonio José D'Avila, Agusto Machado, Adão Duarte i Miguel Córdoba. Participà activament en la temptativa revolucionària antimonàrquica del 28 de gener de 1908. El 24 de maig de 1908 va ser detingut, juntament amb els anarquistes abans citats, com a còmplice del regicidi de Carles I de Portugal de l'1 de febrer anterior i no va ser alliberat fins el 19 d'agost d'aquell any. L'octubre de 1910 participà en la insurrecció armada contra la Monarquia, que portà a la proclamació de la I República portuguesa. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar es guanyà com pogué la vida fent de llibreter de vell. Constantino Mendes passà els últims anys de sa vida a l'Hospital San José de Lisboa, on finà el 21 de març de 1960. En morir, els diaris salazaristes encapçalaren les seves edicions amb «La mort de l'últim anarquista».

***

Carpentier, Mayol i Rappaport, del Grup Internacional de la Columna Durruti (1936)

- François-Charles Carpentier: El 21 de març de 1988 mor de càncer el militant anarquista i combatent de la Revolució espanyola François-Charles Carpentier. Havia nascut el 28 d'octubre de 1904 a Reims (Xampanya, França). Son pare, militant llibertari, que en les eleccions de 1914 va votar Bonnot, va canviar sovint de feines per la zona del Pas-de-Calais. El gener de 1915, trobant-se a zona ocupada,és deportat amb son pare a un camp de concentració a Alemanya, i va ser repatriat per la Creu Roja per ser un infant. A càrrec d'un oncle, primer treballarà en diversos tallers de teixidures i quan son pare va recobrar la llibertat va treballar amb aquest desenterrant obusos i tornant a tapar les trinxeres. Cap al 1920 va trobar feina com a empenyedor de vagons al fons de la mina de Bruay-en-Artois abans de marxar buscant feina arreu i fer de descarregador del moll de Rouen. En 1924, instal·lat a París, treballa en diverses petites ocupacions al mercat de les Halles i comença a freqüentar els cercles anarquistes. El 10 de novembre de 1924 va ser incorporat al Regiment dels Tiradors i enviat al sud del Marroc per combatre la rebel·lió d'Abd el-Krim. Llicenciat el 10 de maig de 1926 amb el grau de Caporal de Metralladores, va instal·lar-se a París, on va fer diverses feinetes. A començaments de 1928, domiciliat al suburbi parisenc d'Aubervilliers, va treballar com a repartidor de carbó. Secretari del grup anarquista de Saint-Denins, en 1930 va conèixer el militant anarquista Charles Ridel (Louis Mercier Vega), amb qui romandrà lligat de per vida en una forta amistat. Delegat del grup de Saint-Denis al congrés de la Federació Anarquista parisenca del 4 de juny de 1933, va ser elegit secretari adjunt de l'organització al costat de Le Bott. Entre el 14 i el 16 de juliol d'aquell any va participar com a delegat de Saint-Denis al congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) a Orleans. El febrer de 1934, arran dels avalots feixistes, va passar la nit de l'11 defensant revòlver en mà la Borsa del Treball amb Mercier Vega. Durant el Front Popular ambdós van fer costat Simone Weil durant la vaga de la fàbrica «Sauter et Harlé». En aquesta època va fer de tresorer de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual també eren membres Nicolas Faucier i Mercier Vega, i que després es fusionaria amb la Unió Anarquista. En 1936, amb Mercier Vega i altres, parteixen cap a la Revolució espanyola i funden el Grup Internacional de la Columna Durruti, que afrontarà dures batalles al front d'Aragó. Després de la batalla de Perdiguera, on el Grup Internacional de la Columna Durruti serà delmat, Mercier i Carpentier tornaran a França per organitzar la solidaritat. A finals de 1936 Carpentier tornarà a Barcelona com a delegat de la Unió Anarquista davant la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aprofitarà la conjuntura per enviar diversos articles sobre la Revolució espanyola per a Le Libertaire. Durant un gran míting celebrat per celebrar l'entrada de 1937, amb Scolari i Balart, rebutjaran cantar La Internacional amb els comunistes. Gràcies a Berta Ascaso, va ser allotjat en una casa socialitzada a Barcelona amb sa companya que havia viatjat a la península amb un comboi de camions de solidaritat organitzat per Pierre Odéon. En aquesta època va conèixer el militant anarquista italià Ernesto Bonomini qui, el 20 de febrer de 1924, havia assassinat Nicola Bonservizi, representant personal de Mussolini a París. En maig de 1937, a Barcelona, Carpentier es batrà contra els comunistes que intenten destruir els anarquistes i els militants del POUM, instal·lant una metralladora al terrat de la fàbrica de sabó Myrurgia, a prop de la Sagrada Família, i també va participar des d'un automòbil blindat en el metrallament del local d'Estat Català. Alguns mesos després tornarà a França fugint dels estalinistes, completament desil·lusionat de la fi de la revolució, però encara van recaptar armes i les va portar clandestinament a Barcelona. Els 29 i 30 d'octubre de 1937 va participar en el congrés de la Unió Anarquista i amb Mercier deixaran l'organització. En 1938 va col·laborar, amb Lucien Feuillade, Mercier Vega i Nicolas Lazarevitx en la revista d'estudis revolucionaris Révision. Mobilitzat en 1939, el seu regiment va ser encerclat per les tropes alemanyes, però va poder escapar. En 1943 treballarà en el«Comité Ouvrier de Secours Immédiat» (COSI), organització social col·laboracionista creada per les autoritats de Vichy. Amb l'Alliberament va deixar tota militància --va ser eliminat de la llista d'anarquistes a vigilar el 31 d'agost de 1948--, però va continuar en contacte amb els vells militants (Mercier Vega, Feuillade) i va muntar una petita empresa de transport. Durant els anys vuitanta va relatar la seva experiència revolucionària a Espanya a diversos joves historiadors (David Berry, Phil Casoar).

***

Vicente Sánchez Migallón

- Vicente Sánchez Migallón: El 21 de març de 1993 mor a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia nascut el 14 d'agost de 1915 a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya). Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 22 de març

Esdeveniments

Selfactina

- Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a mà que presenten la primera reivindicació col·lectiva als patrons del gremi. Amb motiu de la instal·lació, cada cop més nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting), conegudes popularment com selfactines, i per la crisi de la feina i la carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van registrar diverses vagues a Catalunya; la més important va ser la que va començar a Sans el 22 de març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità general va fer detenir els representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses manifestacions populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar va proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els vaguistes. Aquestes vagues estaven organitzades per «Comissions de Treballadors» autogestionàries i clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol de 1854 parla de «comissió de treballadors de les fàbriques de filats» o de«comissió de la classe filadora». El conegut com «Conflicte de les Selfactines» va culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de fàbriques.

***

Alexandre Marius Jacob

- Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup«Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones --entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou-- són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.

***

A la Facultat de Lletres

- Naixement del«Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.

***

Anagrama de l'FIJL

- Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.

Naixements

Giuseppe Tosca

- Giuseppe Tosca: El 22 de març de 1886 neix a Borgonovo Val Tidone (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Giuseppe Tosca, conegut com Peppino Tosca. Sos pares es deien Emilio Tosca i Ermelinda Betta. Paleta de professió, emigrà molt jove amb sos pares a Suïssa. Treballà a Berna (Berna, Suïssa) i tal vegada a Zuric (Zuric, Suïssa). Implicat en l'anomenat «Afer de les Bombes» o «Complot de Zuric»–l'abril d'aquell any la policia descobrí un magatzem de granades a prop del riu Limmat a Zuric i detingué un centenar d'anarquistes (Luigi Bertoni, Ilario Bettolo, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Eugenio Macchi, Restelli, etc.)–, va ser tancat en presó preventiva uns mesos. Amb un decret d'expulsió signat el 2 de desembre de 1918, l'acusació es va retirar el març de 1919 i, després d'algunes setmanes hospitalitzat en una clínica de repòs de Mendrisio (Ticino, Suïssa), on se li va diagnosticar que tenia«trastorns mentals» i va ser sotmès a electroxocs, va ser expulsat de Suïssa aquell mateix any. De bell nou al seu país, s'establí a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia). Processat per deserció durant la Gran Guerra, no va ser condemnat a causa d'un error en la instrucció judicial. Secretari de la Lliga de Paletes de Borgonovo Val Tidone, col·laborà en diferents periòdics llibertaris. La policia el considerà com a un «element molt influent entre els seus companys». En correspondència amb Errico Malatesta, sostingué econòmicament els seus projectes editorials, com ara la revista Pensiero e Volontà. El març de 1923 emigrà a França i s'establí a Savigny-sur-Orge (Illa de França, França), on visqué amb Bianca, neboda de l'anarquista Felice Vezzani, al número 129 del carrer de la Belle des Belles. En aquesta època estigué en contacte amb Giuseppe Peretti, de Bellinzona (Ticino, Suïssa), perquè s'encarregués de sa germana que residia a Borgonovo Val Tidone, i distribuí Il Risveglio de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Dirigí la Cooperativa de Construcció de Sartrouville (Illa de França, França), creada per exiliats italians, fou membre de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), va estar subscrit als periòdics anarquistesL'Avanti i Giustizia e Libertà i participà en la col·lecta a favor del diari Le Libertaire. Ben actiu en el moviment anarquista italià a França, entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en el Congrés Anarquista dels Refugiats Italians celebrat a Puteaux (Illa de França, França), que donà lloc a la constitució de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats Italians). En 1934 fou membre del consell d'administració del periòdic de la FAPI Lotte Sociali (1933-1935), el gerent del qual fou Jean Girardin. Durant la guerra d'Espanya (1936-1939) col·laborà en el Comitè Anarquista Pro-Espanya de París (França), també conegut com«Comitè Espanya Lliure». El 5 d'octubre de 1940 va ser inscrit en la llista de residents anarquistes italians residents a França que la policia italiana va enviar a l'alemanya per a la seva detenció, però, a diferència d'altes, pogué fugir-ne. En 1946 retornà provisionalment a Borgonovo Val Tidone, segurament per visitar sa família, i retornà a Savigny-sur-Orge, on s'havia construït, durant anys, una petita casa. Sempre actiu en el moviment anarquista, Giuseppe Tosca va morir el setembre de 1946 probablement a Savigny-sur-Orge (Illa de França, França). Correspondència seva amb Errico Malatesta es troba dipositada a l'International Institute of Social History d'Amsterdam.

***

Necrològica de Manuel Abad Bermúdez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de maig de 1973

- Manuel Abad Bermúdez: El 22 de març de 1892–altres fonts citen el 23 de febrer de 1893– neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad Bermúdez. En els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, retorna a la Península i durant els anys republicans patí empresonaments. Forner, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Anglès (Selva, Catalunya) i durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivització encapçalada pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració. En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per evacuar les dones i els infants que quedaven a Anglès i passà a França amb la Retirada. Tancat als camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment s'enrolà en la 226 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i posteriorment, el 22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors Estrangers (GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la reorganització clandestina de la CNT i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Bram de la CNT. Manuel Abad Bermúdez va morir en 1973 a Bram (Llenguadoc, Occitània).

***

Kléber Claux (The Cosmopolitan), dibuixat per Douglas Dundas (1931)

- Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Fill de pares lliurepensadors, abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme --creà la primera colònia nudista australiana-- va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat el 9 de juny al cementiri de Woronora. En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.

***

Noticía sobre la mort de Mario Garioni apareguda en el periòdic parisenc Le Populaire del 22 de novembre de 1935

- Mario Garioni: El 22 de març de 1896 –algunes fonts citen 1895– neix a San Rocco al Porto (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. En 1920 fugint del feixisme es refugià a França i s'instal·là a Lió (Arpitània). El 12 d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap a Bèlgica, d'on també fou expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb la proclamació de la II República, passà a Catalunya, però en 1933 va ser portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona (Catalunya); detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de presó. En acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser jutjat i condemnat a un mes de presó per«violació del decret d'expulsió» que purgà a la presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i empresonaments minaren poc a poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure, començà a errar per la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via fèrria. El 17 de novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren Tolosa-París, per Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cos decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació, no va ser identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el cos va ser trobar fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) confirmà que no havia estat així. La versió oficial d'aquesta mort fou «suïcidi».

***

Medalla de Bakunin realitzada per Mattia Léoni (1968)

- Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 --algunes fonts citen 1896-- neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la«ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) --aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el«Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir en 1985 a París (França).

***

Giuseppe Mascii

- Giuseppe Mascii: El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,Joseph Mascii, Beppe del Cenciao, B.d.P.). Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa família quan ell era un infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola sos fills. Després de l'escola elemental, començà a treballar com a obrer envernissador i pintor decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà informació sobre ell arran de la seva subscripció al periòdic antimilitarista genovès Rompete le Righe! i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de Florència (Toscana, Itàlia) contestà que treballava de pintor i que militava obertament en el moviment anarquista, però que, gràcies a la seva curta edat, no era considerat perillós, però que calia mantenir-lo vigilat. Quan la Gran Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8 d'abril de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia) a sis anys i sis mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i tornà a freqüentar els companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de març de 1924 s'instal·là a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia feixista, mantingué una «conducta política contrària al règim». El 20 de setembre de 1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar l'Exposició Colonial Internacional, passà a França amb sa companya Olga Spaggiari, amb qui tingué dos fills. Després d'un temps a la zona alpina, s'establí a Bezons (Illa de França, França) i l'any següent una fotografia seva, juntament amb la d'altres anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va ser enviada a la Direcció General de la policia perquè es fessin 10 còpies per a l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a petició de la Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la policia de fronteres. A París freqüentà els anarquistes italians exiliats més actius (Virgilio Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat de 1934 continuà desenvolupant una intensa tasca llibertària i cap a finals de 1935 assistí a algunes reunions que es feren entre els anarquistes (Camillo Berneri, Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani, etc.) i els membres del moviment «Giustizia e Libertà». El 7 de març de 1936 participà en la trobada organitzada per «Giustizia e Libertà» a París, juntament amb Angelo Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i el 26 de juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre el dret d'asil, amb altres companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino Bruschi, etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a Espanya, marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa d'una pleuresia, on mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Aquest episodi de la guerra d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes italianes i ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de Policia 120 còpies de la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava de tornada a França i el 19 de desembre a París, on continuà amb la seva militància política. El 6 de febrer de 1937 va escriure una carta a Camillo Berneri on deplorava que «Giustizia e Libertà» hagués intentat apropiar-se, des de les pàgines del seu diari Guerra di Classe, de l'èxit de la constitució de la «Columna Italiana», ignorant el paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de 1937 assistí a una reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli, Francesco Fortini (Cavallini), Lazzaro Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres. L'1 de març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt Empordà, Catalunya), informant-li de la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de«Maig de 1937» a Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28 d'agost de 1937 participà, amb Aldo Garosci (Magrini) i altres, en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se celebrà a París. En aquesta època les autoritats franceses intentaren expulsar-lo del país, però la intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942 continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista. En 1948 emigrà a Veneçuela, però dos anys després, malalt de tuberculosi, retornà a França i a Bezons reprengué la seva tasca militant. Membre del «Grup d'Amics d'E. Armand» –participà en la traducció de la seva obra L'iniziazione individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i mantingué una important correspondència amb E. Armand fins a la seva defunció en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany Ryner», de qui va traduir Crepuscolo di Eliseo Reclus. Durant els anys cinquanta col·laborà en diferents números únics publicats a Liorna (Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza Limiti»: Libertà senza limiti (agost de 1952), Volere (gener de 1953), Antitesi (abril de 1953), Chiarezza (setembre de 1953), Fermeza (juny 1954); i en el periòdic d'E. Armand L'Unique. També col·laborà en els anys seixanta, fent servir els pseudònims Joseph Mascii i Beppe del Cenciao, en els periòdics de tendència antiorganitzadora, com ara L'Internazionale, de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles sobre Camillo Berneri, Marius Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà nombrosos articles de temàtica diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,Élisée Reclus, Han Ryner, Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968 col·laborà en la revista Volontà. Amb Attilio Copetti, es mostrà contrari al «pacte associatiu» votat en el Congrés Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació Anarquista Italiana (FAI) i més tard denuncià les temptatives plataformistes dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), sempre defensant les idees antiorganitzadores i antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir l'11 de setembre de 1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu cos va ser lliurat a la medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), on es troba dipositat.

Giuseppe Mascii (1897-1973)

***

Portada de l'edició dels textos de Bakunin feta per François Muñoz

- François Muñoz: El 22 de març de 1923 neix a Piennes (Lorena, França) l'anarquista François Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François Munoz. Durant el congrés de les Joventuts Llibertàries celebrat el 13 de setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat responsable del Comitè de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de les Joventuts Anarquistes (FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser  Georges Fontenis, Paul Champs, Louise Le Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle Clavé, René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb son germà Floreal Muñoz (Chavannes), entrà a formar part de la Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista (FA) i de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època forma part dels Grups de Fàbrica a la Citroën i col·labora en Le Libertaire i Amitié. En 1950, el seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de París (França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la policia. Entre 1952 i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL per als militants. En aquesta època col·laborà en la revistaLe Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el segrest a França de Niceto Pardillo Manzanero (El Chaval)–exmembre del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez Orive que actuava a Espanya, que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen de l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual va ser severament «corregit» i deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Entre el 23 i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de París de la FCL i fou membre de la Comissió de Control i elegit com a suplent de París en la Comissió de Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels candidats de la FCL en el I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955, el fracàs de la qual marcaren el final de l'organització. En 1965 fou l'editor científic de la col·lecció de textos de Mikhail Bakunin que sota el títol de La Liberté. Choix de textes, publicà Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció«Libertés»; edició polèmica, a causa de la introducció i les notes que sobre els textos bakuninians va fer parlant d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a la seva època i que va ser reeditada en 1972.

***

Giuseppe Galzerano

- Giuseppe Galzerano: El 22 de març de 1953 neix a Castelnuovo Cilento (Campània, Itàlia) l'historiador i editor anarquista Giuseppe Galzerano. És llicenciat en Pedagogia i en Lletres en la Universitat de Salerno (Campània, Itàlia) i treballa com a docent de Humanitats en un institut públic. En 1975 fundà l'Editorial Galzerano, on publica llibres sobre anarquisme, socialisme, antifeixisme, emigració, cultura popular, història local, etc. Trobem articles seus en diferents periòdics italians i estrangers. En diverses ocasions (1995, 1998, 2002 i 2004) se li atorgà el Premi de la Cultura de la Presidència del Consell de Ministres. Com a historiador s'ha centrat en els moviments anarquista, obrer i revolucionari. És autor d'I ricchi e gli oppressori non moriranno più! Romanzo di fantascienza contro il trapianto del cuore (1970), Grammatica della lingua Esperanto (1970), Attentato al Diana (1973), Libri rari ed introvabili. Letteratura anarchica, socialista, antifascista ed anticlericale (1974), Carlo Pisacane un dirottatore di cent' anni fa. Una conferenza ed altro (1975), America! America! (1980, amb Antonio Margariti), Enrico Quaranta. Una vita per gli altri (1987), Gaetano Bresci. La vita, l'attentato, il processo e la morte del regicida anarchico (1988), Passando per il Cilento. Avventure e scoperte di un «turista» inglese nel Cilento borbonico (1988, amb Arthur John Strutt), Il tribunale speciale fascista (1992, edició), Giovanni Passannante. La vita, l'attentato, il processo, la condanna a morte, la grazia«regale» e gli anni di galera del cuoco lucano che nel 1878 ruppe l'incantesimo monarchico (1997 i 2004), Le«Memorie» di Antonio Galotti. La rivolta del Cilento del 1828 (1998, amb Antonio Galotti), Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna (1999), Domicilio coatto (2000, amb Ettore Croce), Angelo Sbardellotto. Vita, processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini (2003), Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'intenzione di uccidere Mussolini (2006),Ricordi di famiglia (1780-1860) (2008, amb Matteo Mazziotti), Enrico Zambonini. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico emiliano fucilato dalla Repubblica sociale italiana (2009), entre d'altres.

Defuncions

María Collazo parlant al públic durant la sagnant vaga general d'agost de 1918

- Maria Collazo: El 22 de març de 1942 mor la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut el 6 de març de 1884 a Montevideo (Uruguai). Era filla d'una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el«Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern.

María Collazo (1884-1942)

***

Justiniano García Macho

- Justiniano García Macho: El 22 de març de 1949 es afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller anarquista Justiniano García Macho, conegut com El Macho. Havia nascut a Cedrillas (Terol, Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou milicià durant la Guerra Civil espanyola. En 1939, al final del conflicte, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada. En 1943 aconseguí fugir de la presó i s'integrà en la guerrilla que operava a Terol, on encapçalà un grup que actuà a la zona d'Utrillas. En 1947 s'integrà al campament de la Sènia del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), però per divergències polítiques amb els comunistes desertà. Dies després, el 18 de maig de 1948, va ser capturat pels franquistes a Sallent de Gállego (Osca, Aragó), juntament amb el guerriller llibertari Pedro Acosta Cánovas (El Chaval), quan intentaven creuar els Pirineus. Portats ambdós davant un consell de guerra, el 18 de gener de 1949 van ser condemnats a mort i afusellats el 12 de març de 1949 a Saragossa.

***

Ana Aurora do Amaral Lisboa

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 22 de març de 1952 mor a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Havia nascut el 24 de setembre de 1860 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil). Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

Ettore Bonometti

- Ettore Bonometti: El 22 de març de 1961 mor a Brescia (Llombardia, Itàlia) d'un accident de circulació l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Havia nascut el 22 de novembre de 1872 a Brescia (Llombardia, Itàlia) en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti). En 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí. Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

Continua...

---

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga

L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca

Per Núria Martí

Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La formació ecosobiranista reivindica la feina feta en protecció del territori durant els Pactes de Progrés.

 Els coportaveus de MÉS per Mallorca, Bel Busquets i David Abril, afirmen satisfets que "s’ha salvat Cala Carbó sense haver de pagar els centenars de milions amb que amenaçava la dreta depredadors" i valoren positivament la sentència, ja que el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears (TSJIB) ha rebaixat en més de 26 milions d’euros les indemnitzacions que reclamaven els promotors de la urbanització. Una operació fruit de l’urbanisme salvatge, aturat pel conseller ecosobiranista Biel Vicens durant el segon Pacte de Progrés, tal com va fer amb el golf de Son Bosc.

Anarcoefemèrides del 23 de març

Esdeveniments

Bombardeig de la Comuna de Marsella (4 d'abril de 1871)

- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades --el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870--, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job iÉtienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

Portada del primer número de Lux

- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada,òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.

***

Capçalera del primer número de L'action anarchiste

- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser«obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia:«Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.) desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.

***

Interior del teatre Diana després de l'atemptat

- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.

***

Cartells de la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu

- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari Els Gnomos. Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria Els Gnomos.

Naixements

Anselme Bellegarrigue

- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana --establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren-- i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics --entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens-- formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) --en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més. Anselme Bellegarrigue va morir posteriorment a 1865 en lloc desconegut. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

Notícia del judici contra Albert Nicolet publicada en el periòdic parisenc Le XIXe Siègle del 22 de desembre de 1889

- Albert Nicolet: El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

Redacció de Les Temps Nouveaux

- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també enL'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).

***

Salvadora Medina Onrubia

- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant«magnanimitat» amb l'escriptora per la seva«triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación,El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921),Las descentradas (1929),Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente iEl vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

***

Baptistin Fraysse i els seus companys segons el diari parisenc Le Journal del 12 de gener de 1927

- Baptistin Fraysse: El 23 de març de 1897 neix a Langònha (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Baptistin Hébert Fraysse, conegut com Teddy o Teddy-Fred, però també com Le Danseur i Le Chinois. A començament de la Gran Guerra s'allistà en la infanteria colonial. Militant anarquista des dels anys vint, va exercir diversos oficis (cambrer, serraller, cuiner, etc.). Ficat en el món de l'espectacle, va fer de ballarí acrobàtic, sota el nom artístic de Teddy o Teddy-Fred, de professor de ball en un dàncing del carrer Paul-Déroulède de París i d'empresari teatral. En 1921 es casà amb la filla d'un actor de la Comèdia Francesa, amb qui tingué un infant. El 9 maig de 1922 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània) i processat per encobriment i el robatori d'un vagó postal, entre Laroche i Dijon, durant la nit del 4 al 5 d'abril d'aquell any, però finalment va ser exonerat per manca de proves. Militant de la Unió Anarquista (UA), es presentà en la «Llista Llibertaria» per al Primer Sector (districtes 8-10 i 17-19) de París per a les eleccions legislatives de maig de 1924. Entre l'11 de març i el 2 de juny de 1924, en substitució de René Cova (Devry), fou gerent de Le Libertaire. L'1 de març de 1924 va ser apallissat i detingut en una manifestació a favor de l'antimilitarista anarquista empresonada Jeanne Morand; inculpat d'«ultratges i amenaces cap els agents de la força pública», va ser processat l'11 de juny de 1924 pel X Jutjat Correccional. Fou figurant en el rodatge en 1926 de la versió muda del film d'Abel Gance Napoléon, estrenat l'any següent. Perseguit pels seus actes delictius, en 1926 es va refugiar a Bèlgica, però finalment va ser detingut a Lieja (Valònia) i extradit a França.  El 13 de juny de 1928 va ser condemnat, juntament amb François Chonez (Fredo) i Hamida Bencherech (Nelly), per l'Audiència del Sena a 10 anys de reclusió i 10 anys de residència vigilada per una desena de desvalisaments entre el novembre de 1925 i l'octubre de 1926 al barri de Montmartre de París i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). L'octubre de 1936 recobrà la llibertat i s'instal·là a Sèina (Provença, Occitània), on es guanyà la vida venent pels mercats i gestionant un magatzem de queviures a Oliolas (Provença, Occitània). Militant del Partit Comunista Francès (PCF), el 13 de setembre de 1940 va ser internat al camp d'internament de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), i traslladat el 6 d'octubre de 1941 a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània). Posteriorment va ser deportat al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), d'on retornà a Sinha cap el juny ou juliol de 1945. Reprengué el seu negoci comercial a Oliolas i com a comunista deportat, va ser indemnitzat. Baptistin Fraysse va morir el 24 de març de 1979 a Sinha (Provença, Occitània). Son germà Pierre Fraysse també va ser un destacat anarquista.

***

Tomaso Serra

- Tomaso Serra: El 23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la«Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de«desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de«Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena«invertir» en el«desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se«Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella.

Tomaso Serra (1900-1985)

***

Ettore Aguggini

- Ettore Aguggini: El 23 de març de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

***

L'estudiant Enrico Adler

- Enrico Adler: El 23 de març de 1951 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el professor, activista social, ecologista, animalista, sindicalista i anarquista Enrico Adler. Era l'últim descendent d'una família jueva burgesa d'origen vienès que va ser exterminada als camps nazis i son pare va ser un destacat partisà. De ben jovenet, en els anys de la protesta estudiantil, quan estudiava filosofia a la Universitat de Sanremo, s'adherí al moviment anarquista, militant en l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OdCL). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat al Forte Santa Tecla de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1971 fundà amb altres companys l'Organització Anarquista Ligur (OAL) i en els anys setanta fou un dels fundadors del Grup Anarquista de Sanremo (GAS), on també militaren Gianni Sufia, Giorgio Sorrentino, Claudio Badano i Moreno Marchi, entre d'altres. Exercí la tasca docent com a professor de lletres (filosofia, literatura i història) en instituts d'ensenyament mitjà, com ara l'Institut Colombo de Comptabilitat o l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato«Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia (Ligúria, Itàlia). Fou membre del Comitè Territorial d'Imperia (Ligúria, Itàlia) de l'Associació Recreativa i Cultural Italiana (ARCI), de l'Ens Nacional per a la Protecció dels Animals (ENPA) de Sanremo, de l'Associació Mappamondo i del Cercle de Sanremo de l'Associació d'Amics Itàlia-Cuba. Preocupat pel problema dels més vulnerables, creà la «Comunità Eligia» de Bajardo (Ligúria, Itàlia), per a la recuperació i integració dels drogodependents, i, amb la funcionària municipal Daniela Vigna, el Centre Social Juvenil de Via Parodi de Sanremo. Vegetarià i activista contra la vivisecció, creà un refugi per a animals abandonats. També treballà temes com ara l'economia ètica, la solidaritat i els grups de consum, i intentà crear un grup d'autogestió i de banca ètica d'àmbit europeu. Com a sindicalista del ram de l'ensenyament, milità en UNIcobas, sindicat del qual va ser el seu secretari provincial. Durant els anys noranta reobrí l'històric local del Cercle Anarquista de Pegli (Ligúria, Itàlia). Entre 1989 i 1990 i entre 1993 i 1995, va ser elegit regidor municipal per «Els Verds» (Movimento Verde) a Sanremo. En 2001 creà la secció local de Sanremo de l'associació antimàfia«Libera». Se li va diagnosticar un càncer de fetge i cinc mesos després Enrico Adler va morir, el 23 de novembre de 2008, a l'Hospital Cívic Borea de Sanremo (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Valle Armea d'aquesta ciutat. En 2011 l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia, on havia impartit classes d'història, creà una borsa d'estudis de caire sociocultural en el seu homenatge. En 2013 es va publicar pòstumament el seu llibre Panna, rose e anarchia.

Enrico Adler (1951-2008)

Defuncions

Conferència de Faure

- Pierre Fauvet: El 23 de març de 1901 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Havia nascut el 15 de maig de 1859 a Sant-Etiève (Arpitània). Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès.

***

Propaganda de L. A. Droccos apareguda diversos números del periòdic d'Auxerre La MèreÉducatrice

- L. A. Droccos: El 23 de març de 1926 mor a París (França) el compositor musical i pianista anarquista Louis-Alexandre-Ferdinand-André Droccos, conegut com L. A. Droccos. Havia nascut en 1872 a Lió (Arpitània). S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie,Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier,Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en«L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 a París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

Continua...

---

El Poliesportiu Sa Comuna de Lloret organitza una vetlada de gloses, el proper 24 de març. Cal reservar per sopar als telèfons 971524004/971524225/630802625. En acabar de sopar, Felip Munar presentarà un combat entre els menorquins Esteve Barceló "Verderol", Joan Moll i Vicenç Marí amb la guiterra de Ismael Moll "Pele" i els Glosadors de Mallorca Pau Riera "Rierol", Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 24 de març

Esdeveniments

Pamflet anunciant l'acte

- Conferència d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units, fa la conferència «La nostra utopia» al Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les sevesúltimes aparicions en públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945 retornà a Europa embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del vaixell Gripsholm.

Naixements

Aristide Ceccarelli

- Aristide Ceccarelli: El 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

Charles Benoît (29 de setembre de 1911)

- Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Benoît. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de«propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el«Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» --on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...-- i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 a París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Charles Benoît (1878-1950)

***

Foto policíaca d'André de Bläsus (2 d'abril de 1912)

- André de Bläsus: El 24 de març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Bläsus, citat de diverses maneres (De Blasiis,De Blasius, Deblassus, etc.). Era fill d'un músic italià que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels «germans De Bläsus» i el nom de «Léonard de Bläsus» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la«Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà ambÉlisabeth Dameshoy. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), on encara treballava de sabater, i en 1932, segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local. André de Bläsus va morir el 2 d'octubre de 1976 a Versalles (Illa de França, França).

***

Necrològica de Josep Domingo Espasa apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

- Josep Domingo Espasa: El 24 de març de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Domingo Espasa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei militar es declarà insubmís i en 1914 passà a França. Posteriorment retornà a l'Escala i milità fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en 1939 amb son fill Helenio. Formà part de la Federació Local de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo Espasa va morir el 9 de maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau dau Medòc (Aquitània, Occitània), on havia ingressat després d'una estància a l'hospital. Llegà el seu cos a la ciència mèdica.

***

Léo Campion

- Léo Campion:El 24 de març de 1905 neix al barri de Montmartre de París (França), de pare belga i mare parisenca, l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léo Louis Octave Campion. En 1923 parteix cap a Brussel·les, on farà amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu, més conegut com Hem Day, qui l'introduirà en la francmaçoneria. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevindrà secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Le Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la Internacional de Resistents a la Guerra (WRI), torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet que el portarà a un procés el 19 de juliol de 1933 on Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei. Brussel·les és el refugi de nombrosos proscrits, com ara Durruti i Ascaso, amb qui Léo tindrà una sòlida amistat --en 1930 va publicar a Brussel·les un llibre sobre aquests militants anarquistes: Ascaso et Durruti. Durant l'ocupació, torna a França però, fitxat com a objector de consciència, és internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Després de l'Alliberament, triomfarà a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista i serà sempre una gran ajuda en el moviment llibertari. És també autor de algunes obres humorístiques, com ara Le petit campion illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Le drapeau noir, l'équerre et le compas). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 a París (França) i es troba enterrat al cementiri de Saint-Ouen, a prop de París. En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

***

Simón Tapia Colman

- Simón Tapia Colman: El 24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman --també citat com Tapia-Colman. Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el «Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos,Leyenda gitana, Estampa de Iberia,Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada«Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

Simón Tapia Colman (1906-1993)

***

Benjamín Cano Ruiz (1947)

- Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz --va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut en una família llibertària molt humil --sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes-- que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà --amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu-- la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com araLa vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

***

Álvaro Paradela Criado pronunciant una conferència (1957)

-Álvaro Paradela Criado: El 24 de març de 1911 neix a La Corunya (Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquestaèpoca va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al«Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». Álvaro Paradela va morir el 13 de desembre de 1979 a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia) atropellat per un cotxe. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.

***

Augusta Farvo

- Augusta Farvo: El 24 de març de 1912 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) la propagandista i militant anarquista Augusta Farvo. Quan es casà amb Erminio Pricchi, relació que durà molt poc, obrí en plena època feixista un quiosc de periòdics al mateix centre de Milà, a la Via Orefici, amb vistes al Duomo. Durant la Resistència, ajudà nombrosos militants antifeixistes, tant anarquistes com comunistes, i participà en els combats de l'Alliberament com a membre de la brigada partisana anarquista «Bruzzi-Malatesta». Durant la postguerra, el seu domicili de la Via Passarella es convertí en la seu del Centre Anarquista i del Centre Esperantista i el seu quiosc de diaris es convertí en el lloc de distribució milanès per excel·lència de la premsa anarquista italiana i internacional. Albergà al seu domicili nombrosos companys i durant els anys cinquanta entaulà una estreta amistat amb el guerriller anarquista català Josep Lluís Facerías, amb qui li agradava jugar a cartes. Durant els anys seixanta acollí militants del moviment Provo i en els setanta les noves generacions de companys anarquistes. Arran de l'atemptat de la Piazza Fontana, el 12 de desembre de 1969, la mort de Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda, el seu domicili fou un lloc de trobada i de reunió de les diverses campanyes de contrainformació que es desencadenaren contra les maniobres manipuladores de l'Estat italià. Entre el 13 i el 20 d'octubre de 1971, amb Fernando del Grosso, portà a terme una vaga de fam a la Porta San Giovanni de Roma per aconseguí que es fixés definitivament una data per al procés dels companys tancats per la bomba de la Piazza Fontana. Malalta d'Alzheimer, la seva última activitat anarquista fou participar en els funerals del seu gran amic Pietro Valpreda, organitzats pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» el 8 de juliol de 2002. Augusta Farvo va morir el 20 de maig de 2003 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerada dos dies després al cementiri milanès de Lambrate amb l'assistència de nombrosos companys i companyes del moviment llibertari.

Augusta Farvo (1912-2003)

***

Llorenç Cobos Lluy poc abans de la seva mort [Arxiu Xicu Lluy]

- Llorenç Cobos Lluy: El 24 de març de 1919 neix a la Vila d'Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarcosindicalista Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos Lluis, etc. Sa mare es deia Francesca Lluy Rebaje i tenia tres germans (Lluïsa Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al carrer Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet treballà de sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28 de novembre de 1939 hi sortí per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) Núm. 123. També va passar pel camp de concentració de Vernet. El juliol de 1941 va ser destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic. En qualitat de«presoner per mesures de repressió» va ser enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners republicans espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de Norderney fins a l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat al Fort Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el final de la II Guerra Mundial realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a França, treballà durant molts d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Posteriorment va residir aÉvecy (Baixa Normandia, França) i a Megève (Cantó de Sallanches, Arpitània). Tingué un fill, Laurent, de sa companya Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de juliol de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la qual s'havia traslladat uns mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà pòstumament en 2013 el llibre Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis, on explica la història del seu familiar.

Llorenç Cobos Lluy (1919-1976)

***

Ocaña fotografiat per Daniel Campos

- Ocaña: El 24 de març de 1947 neix a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig --en 1976 per aquest motiu fou jutjat per«escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i«processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas, faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o«llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña,Pérez i Ukania (son segon llinatge enàrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.

Continua...

---

Us continuam informant de les reunions que realitzam, és lamentable que ni des de l'Ajuntament ni des de la resta  partits s'informi d'aquests temes. La transparència no hauria de ser només una paraula a utilitzar a les eleccions. Tenir una ciutadania ben informada és el primer pas necessari per fomentar la participació de la mateixa.

Resum de la sessió del Consell Rector de l'Institut Municipal de Ràdio Pollença del passat dilluns 20 de març.

Assistents; Miquel Àngel March i Tomeu Cifre Bennàssar (Junts Avançam), Elionor Tugores (Tots per Pollença) i Pepe García (Alternativa per Pollença)

No assisteixen Martí Roca (regidor no adscrit) i David Alonso (PP)

Cal dir en referència a l'Institut Municipal de la Ràdio que a l'igual que a altres organismes autònoms fins ara incompleix els seus estatuts i no es reuneix dues vegades a l'any com mínim ( article 10) ni presenta semestralment l'estat d'execució del pressupost, ni tampoc ha presentat la seva memòria anual (article 9). 

A la reunió es va aprovar la proposta de pressupost per l'exercici 2017 i de la plantilla de personal pertinent amb els 2 vots a favor de Junts i 2 abstencions Tots i Alternativa.

El pressupost de la ràdio és de 142.853,60 euros de despeses i 2000 euros d'ingressos per vendes (uns ingressos que evidentment caldria augmentar)

- Pressupost  

- Memòria pressupost. 

L'únic canvi important del pressupost és la partida de retribucions de personal laboral fix que ha passat de 29.143,43 euros a 47.613,59 euros. La radio té un director amb contracte d'alta direcció i després dues tècnic-locutores, una a jornada sencera i una a mitja. És evident que la radio necessita personal, però la seva contractació com tots sabem és impossible gràcies a la Llei Montoro del PP(no derogada gràcies a Ciutadans i PSOE), feta amb al finalitat de privatitzar serveis. De moment la falta de personal es soluciona una mica amb els becaris de l'estiu (conveni amb l'escola de periodisme de Mare Alberta) i amb un contracte de serveis que s'ha de regularitzar. Ara s'ha augmentat el pressupost per cobrir les baixes i vacances.

Entre les inversions s'ha previst; la compra de dos ordinadors nous (2.300 euros), micros/auriculars i esponges (1.500 euros), streaming vídeo per emetre en directe a les xarxes  (200 euros), llicència còpia de continuïtat per a la gravació 24 hores (1.100 euros), moqueta (1.500 euros), acumulador de corrent per aparells per evitar problemes amb els talls d'electricitat (2.400 euros). També es pensa acondicionar per part de l'area de serveis un estudi al centre Miquel Capllonch del Port de Pollença.

Respecte a la millor de la cobertura de la ràdio després d'estudiar diferents alternatives que s'han descartat, pensen fer una campanya per fomentar que la gent escolti la ràdio a internet i detectar i solucionar els problemes concrets que apareguin.

A la reunió com va recordar la Secretària  no es va presentar el pla d'actuació anual com marca l'article 9 dels estatuts. Els partits de l'oposició vam acceptar les explicacions orals de la directora; es manté el pla d'actuació del 2016 amb alguns canvis en la graella:

- El programa la cafeteria quinzenal sobre el café 

-  Ràdio Alcúdia ha deixat d'emitir el programa CAP A CAP , de Cap de Formentor a Cap d'es Pinar, que feia conjuntament amb Ràdio Pollença. Un programa d’entrevistes encadenades que de moment es farà només per part de ràdio Pollença.

- Qüestions de llengua.

- Camins i muntanyes.

- Espai vital

A la secció de varis vam proposar la publicació a la pàgina web municipal dels enllaços de les gravacions dels plens municipals, ja que l'aprovació dels actes del ple porten molt de retard i seria una forma fàcil de facilitar l'accés dels ciutadans a les mateixes.