El Restaurant Sa Residència, de s'Alqueria Blanca, organitza un nou concurs de glosa escrita i un sopar. Per presentar obres al concurs, s'ha de visitar el Facebook del Restaurant Sa Residència o el mateix restaurant.

El sopar i entrega de premis serà el proper 25 de febrer a les 20h, amb una glosada dels Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Servereta". Cal fer reserves al 971164188 (data límit 21 de febrer)

Qui s’encarrega de la gestió de l’aeroport de Palma?
AENA S.A. és qui s’encarrega de la gestió dels aeroports estratègics de l’Estat espanyol, entre ells, el de Palma. AENA és una societat mercantil que a principis del 2015 es va privatitzar parcialment. Ara, un 51% del seu capital és de propietat pública, concretament de l’empresa pública estatal ENAIRE. El 2016 ha tengut uns beneficis de 1.164 milions d’euros, un increment del 39,6% respecte a l’any anterior.

Així, són rendibles els aeroports de Palma?
Precisament, els aeroports de Palma, són els més rendibles de tot l’estat. Els beneficis dels aeroports de Palma d’aquest 2016 han estat de més de 200 milions d’euros, una xifra molt superior a allò que l’Estat destina al compliment del descompte de viatges per a residents, i fins i tot superior a la inversió territorialitzada a Balears a través dels Pressuposts Generals de l’Estat.

Qui decideix com es gestionen aquests aeroports?
La seva gestió es decideix a Madrid, a un Consell d’Administració. La capacitat de decisió que tenen les institucions autonòmiques, insulars i local és gairebé nul·la a pesar que els aeroports són una eina estratègica tant a nivell de mobilitat, com a nivell econòmic, per a la nostra terra i els seus habitants. Per posar només un exemple: resulta que té més capacitat de decisió un fons d’inversió de les Illes Caiman que controla el 4% de les accions d’AENA, que no pas les Illes Balears i les seves institucions.

Per què es diu que els aeroports són una eina estratègica?
El caràcter fortament insular de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears implica que els ports de les diferents illes i especialment els aeroports de Mallorca, Menorca i Eivissa siguin d’importància estratègica, ja que es configuren com les úniques vies de comunicació per canalitzar el trànsit de passatgers i mercaderies entre les illes, i entre les illes i l’exterior. Les Illes Balears són totalment dependents del transport aeri: el 98% dels visitants de les Illes Balears accedeixen a l’arxipèlag per via aèria.

Aena ha anunciat que vol ampliar la capacitat de l’Aeroport de Son Sant Joan. Què suposa aquest increment?
Segons les informacions aparegudes en premsa, AENA pretén passar de les 66 operacions per hora actuals a 80, i créixer un 21% abans de l’any 2021.

Ha demanat el consentiment del Govern de les Illes Balears per fer aquesta ampliació?
No. I és imprescindible que la gestió dels aeroports de les Illes Balears vagi en consonància amb el objectius del model turístic desitjat, la desestacionalització, així com a satisfer les necessitats de trànsit de la població resident.

I què diu AENA?
AENA/Enaire i el govern d’Espanya han fet cas omís als nombrosos pronunciaments del Parlament de les Illes Balears i altres institucions d’arreu de la nostra comunitat pel que fa a la necessària cogestió aeroportuària, recollida també al nostre Estatut.

I què farem?
Per començar, MÉS per Mallorca presentarà en els propers dis una Proposició No de Llei (PNL) al Parlament que:

• Manifesta el seu rebuig més rotund a qualsevol ampliació de les pistes de l’aeroport de Palma que impliqui incrementar la capacitat de passatgers i les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
• Insta el Ministeri de Foment i AENA/Enaire a pactar amb el Govern de les Illes Balears i els Consells Insulars els termes de la rebaixa de les taxes aeroportuàries anunciada recentment.
• Insta el Ministeri de Foment i AENA/Enaire a no dur endavant cap actuació important als aeroports de les Illes Balears que no compti amb el suport de les nostres institucions.
• Insta el Ministeri de Foment i AENA/Enaire a vetllar pels drets dels treballadors i treballadores dels diferents serveis públics dels aeroports de les Illes Balears i garantir que s’evitin situacions d’explotació i precarietat.
• Insta el Ministeri de Foment i AENA/Enaire, en compliment de l’article 32 de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, a avançar amb les nostres institucions de manera clara i decidida cap al co-govern dels nostres aeroports, començant per decidir sobre la reinversió d’almenys el 50% dels beneficis generats pels aeroports del nostre territori en tot allò que tengui a veure amb reduir els impactes negatius tant socials com mediambientals generats per l’activitat turística.
• Insta el Ministeri de Foment i AENA/Enaire a traspassar a la CAIB d’una vegada per totes l’aeròdrom de Son Bonet, a Marratxí.

També impulsarem accions i mobilitzacions conjuntes amb la societat civil per reclamar que volem un aeroport al servei del país i de la seva gent.

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.

Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

Anarcoefemèrides del 25 de febrer

Esdeveniments

Edició de 1948 de La société mourante et l'anarchie

- Processament de Jean Grave: El 25 de febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París (França), com a conseqüència de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), Jean Grave és processat per haver escrit La société mourante et l'anarchie, llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta d'una recopilació d'articles publicats en els periòdics anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire, impresos a Lió, i que van sortir anònims o sota el pseudònim de Jehan Le Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis anarcocomunistes de Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu d'Élisée Reclus, de Paul Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser condemnat a dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim aplicable, per «incitació a la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi, etc.». A més a més es va ordenar la destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.

Processament de Jean Grave (25-02-1894)

***

Propaganda de l'acte

- Conferència d'Emma Goldman: El 25 de febrer de 1900 la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra), una conferència multitudinària en alemany sota el títol «Die grundlagen der moral» (Els principis bàsics de la moral). L'endemà, 26 de febrer de 1900, es realitzà una festa de comiat en la qual, a més de l'actuació de l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr Kropotkin, Louise Michel i la homenatjada.

***

Capçalera de The Washington Post

- Exabrupte de The Washington Post: El 25 de febrer de 1908 el diari The Washington Post, de Washington DC (EUA), proposa que tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin condemnats a mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News, i altres magnats de la premsa reaccionària.

***

Portada del primer número de Coerenza

- Surt Coerenza: El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del periòdic anarquista Coerenza. Settimanale antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta publicació va ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el«Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que promocionà en les seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de 1915 a la Cambra del Treball Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del sindicalisme revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment Benito Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la violència i de la insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia. Tractà diversos temes: militarisme, repressió, pedagogia, notícies sindicals, cròniques, efemèrides, biografies, convocatòries, etc. Hi van col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante Chiasserini, Giulio Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio Ferrari, A. Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico, O. Lazzari, Mario Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari, Giuseppe Monanni, Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto Pugolotti, Luigi Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani, Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A. Vitulo, Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obresI sindicalisti e la guerra, de Pulvio Zocchi, i Le «Marana», d'Honoré de Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de maig de 1915, quatre dies després de celebrar-se el «Congrés Lliure de tots els revolucionaris antibel·licistes», que portà la creació de la Federació Nacional Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrà en la Gran Guerra.

***

El Park Row Building, des d'aquí va ser llançat Salsedo

- Segrest de Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són detinguts il·legalment a Nova York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto Elia, redactors de la publicació àcrata Cronaca Sovversiva, per a ser interrogats sobre els atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de l'opuscle subversiuIl piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre del grup de Luigi Galleani i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920 quan era interrogat i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de Justícia teniu un dels seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos després.

***

Cartell de l'acte

- Festa Proletària: El 25 de febrer de 1923 se celebra al Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa Proletària» antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità Nova i Il Libertario. L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van intervenir Caputi Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en una conferència de Nicola Cuneo; i en la representació de l'obreta en un acte Il 1º Maggio di Don Francesco, a càrrec de la Filodrammatica Proletaria.

***

Cartell de l'acte

- Míting en suport de la revolució austríaca: El 25 de febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York, EUA) un míting, sota el nom «La Rivoluzione è in marcia" (La Revolució està en marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a terme aÀustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista italoamericà «Il Martello», va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les intervencions de Pietro Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.

***

Portada de Lotta Anarchica [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt Lotta Anarchica: El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'únic número del periòdic Lotta Anarchica. Portavoce del Campeggio Internazionale Anarchico. Publicat pel genovès «Grup Kronstadt». El responsable en va ser Natoli Massimiliano. Era continuació dels números editats a Roma i a Torí --com a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante Armanetti-- en 1954. L'anarquista català Josep Lluís Facerías hi va col·laborar sota el pseudònim d'Alberto di Luigi; també hi col·laborà Umberto Marzocchi.

Naixements

Victor Dave

- Victor Dave: El 25 de febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia, Bèlgica), el membre de la Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la Facultat de Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les, tot manifestant les seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el Congrés Internacional dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la federació de Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec en el Consell general de la federació. En 1869 és delegat a Nàpols en el Congrés Internacional de la «Libre Pensée». Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció de l'Haia en el V Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat, on els marxistes exclouran Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de l'autonomia de les federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13 d'abril de 1873 participa en el Congrés de la Federació belga on forma part d'una comissió encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou congrés belga, l'1 de juny, es pronunciarà per la supressió del Consell general de l'AIT i adoptarà les bases definides per la Federació del Jura. En juny i juliol de 1873, a Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El setembre torna a Ginebra (Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) on, a més de periodista, és delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita aleshores. En 1878 s'estableix a París i es casa amb una jove francesa, però és expulsat de França el març de 1880. Després s'instal·la a Londres i en un viatge a Alemanya és detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de les lleis antisocials» a cinc anys de presó a Halle, on restarà dos anys abans de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret d'expulsió se suspèn i retorna a França amb sa companya i esdevé, el 1897, redactor de la revista llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité Nouvelle, que es transformarà després en La Societé Nouvelle i de la qual serà secretari de redacció. Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste, la Revue générale de bibliographie française. També va col·laborar en el parisenc Almanach de la Révolution, publicat per Paul Delesalle entre 1903 i 1913, i en la revista L'Éducation Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin libertaire, que va publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola llibertària d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la mort de sa companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels Diputats, després en l'editorial «Letouzay et Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la mateixa posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels setze» a favor de la intervenció armada dels aliats. És autor de diversos fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand Pelloutier. Portraits d'hier (1909), Pacifisme et antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres. Victor Dave va morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Victor Dave (1845-1922)

***

Notícia de la condemna de Louis Charveron apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de febrer de 1892

- Louis Charveron: El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges (Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista Louis Maurice Charveron, conegut com Louis. Regentà una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de París (França). Membre de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del grup d'obrers perruquers independents «La Solidarité» i participà, amb Lenormand, Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret, Amédée, Espagnacq i Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de desembre de 1888 a la Salle Léger de París. Dies després, la policia el va implicar, juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac, Thénevin, Baudelot, Louvet, Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al carrer Saint-Denis de París i el seu domicili escorcollat sense que es trobés res delictiu. En aquesta època participà activament en la campanya per la supressió de les oficines de col·locació, que implicava marxes i concentracions davant de diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de periòdics, etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI), principal lloc de trobada llibertària de l'època, i participà activament en el Congrés Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 a la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser gerent de l'únic número publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation antipatriotique, periòdic antimilitarista editat per Georges Darien, Henri Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre d'altres, en ocasió del sorteig de quintes de Saint-Ouen, i on sortí la cançó Les conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23 de febrer d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en absència a un any de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a la insubordinació de militars», però després de l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una investigació d'un robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França). Poc després es refugià a Londres i s'instal·là al London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot habitat per anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en la misèria, fins el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà retornar a França per purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot, restà a Londres. En 1896 vivia al Gresse Street de la capital anglesa. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Micelli treballà en Umanità Nova

- Augusto Micelli: El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia) el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys ja estava subscrit al periòdic Il Libertario. En 1912 fundà el grup «Circola Pietro Gori», que tenia com a òrgan d'expressió la revista La Squilla Nova. Giornale di propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el desembre de 1912 i el febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i Armando Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un article aparegut en aquesta revista. Després de la Gran Guerra treballà com a tipògraf a la impremta del diari anarquista Umanità Nova. En 1924 s'instal·là a Milà on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia, que fou prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a punt de ser afusellat en una saca per represàlies. Augusto Micelli va morir centenari el 16 de març de 1989 a Milà (Llombardia, Itàlia). Abans de finar havia disposat al seu testament la donació de la seva biblioteca privada, especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris«Archivio Giuseppe Pinelli» de Milà, però la sevaúltima voluntat fou traïda pel seu gendre que la va vendre a una llibreria antiquària.

***

Foto policíaca d'André Soudy (3 d'abril de 1912)

- André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a Beaugency (Centre, França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André Soudy. Va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per«ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la«Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

Ernst Friedrich

- Ernst Friedrich:El 25 de febrer de 1894 neix a Breslau (Silèsia, Polònia) el militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el tretzè fill d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de molt jove a treballar en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que viatjava arreu d'Europa. Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre Reial de Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va participar a Breslau en reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista Revolucionària, de caire anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va cometre un acte de sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de gran importància patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la revolució de novembre de 1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a Berlín, adherit en la Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure), organització creada sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg. Poc després les joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups i va participar en la creació de l'organització Kommunistische Arbeiter Jugend (Joves Treballadors Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del Kommunistischen Partei Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la redacció del periòdic Junge Garde (Guàrdia Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin, es decantarà pel socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va fundar una federació de joventuts revolucionàries de llengua alemanya que prendrà el nom de Freie Jugend (Joventut Lliure), que serà també el títol d'un periòdic finançat d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie Jugend no tenia de comitè ni cotització fixa; els seus grups, presents a nombroses poblacions alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic com a òrgan coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta organització havia de ser independent de tot partit i de tota organització obrera, la FAUD va deixar de subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle, els grups prendran força lluitant per la idea dels consells obrers com a principi d'organització en les empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores a l'antimilitarisme i al pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà una exposició permanent d'obres d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la idea era que l'exposició fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes, escriptors, etc. En aquesta època va ser condemnat a un mes de presó per «discursos antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les campanyes en favor d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació en la revolució, i va publicar un número especial de Freie Jogend sobre Mühsam (1924) i altre sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres, però la que va tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege! (Guerra a la guerra!), àlbum de fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats bèl·liques enfrontades a imatges oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van publicar en quatre llengües (alemany, anglès, francès i holandès) i els sindicats van vendre 50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un immoble a Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu internacional antibel·licista del món, alhora que seu d'una impremta i d'una llibreria. El gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes, ofensa al president del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la fallida, però una associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar amb el projecte. El 6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i condemnat per altra traïció a un any de presó sense possibilitat de recurs. Després de sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme, va enviar els documents més importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del Reichstag, el 27 de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant l'edifici per condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura. Malalt, gràcies a les protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el setembre de 1933 i posat en residència vigilada. Encalçat de bell nou, va aconseguir fugir a Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on va ser expulsat en 1934. Finalment va trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i dels partits obrers belgues, va poder obrir un segon museu antibel·licista a Brussel·les. Quan les tropes alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser també destruït, però Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració belga cap a la França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser annexionada, va ser condemnat en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va aconseguir fugir i enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104 companyia del 7 Batalló de les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de Lozère, va salva 70 infants jueus de la deportació. Després d'Alliberament va esdevenir ciutadà francès i s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva tasca antimilitarista i va intentar sense èxit recrear una vegada més un museu antibel·licista. En 1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de Villeneuve-La-Garenne que va batejar «Arca de Noè»  i que va fer servir per a les seves activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el consell municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de 1.000 m² per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids sense distinció de nació o de religió; però Friedrich no va poder trobar els diners que en calien per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge amb la seva gavarra al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un camp internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es va realitzar. En 1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb aquests diners va comprar 3.000 m² de terreny en una illa del Marne, a prop de Le Perreux, i va començar a edificar un centre internacional de joventut de 50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un lloc de trobada per la joventut obrera. Ernst Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).

***

Francisco Sanz Casabona (1939)

- Francisco Sanz Casabona: El 25 de febrer de 1898 neix a Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista i resistent antifranquista Francisco Sanz Casabona. Es guanyava la vida fent de pagès i de comerciant i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans en l'organització de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver triomfat la insurrecció, hagués estat nomenat director general de Presons. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup guerriller que a partir d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera, controlant entre l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Aquesta partida estava formada per persones que havien fugit de la zona franquista, especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres poblacions saragossanes. El campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la carretera nacional entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia en l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en la realització de sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de la Violada, accions a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un d'aquests sabotatges, son germà, José Sanz Casabona, resultà mort per l'explosió d'una càrrega de dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup, Carmelo Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts a l'assut de Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar militants. Un tercer guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar a la base. Durant un any, mentre el front restà més o menys fixe, aquest grup guerriller continuà amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa companya Gregoria Bienzovas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín Galán Sanz Bienzovas) i son germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac (Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic), arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després s'instal·là a Morelia (Michoacán, Mèxic). En 1944 publicà el fullet El derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos de la Segunda República Española. A finals dels anys quaranta treballava en un forn. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Prieto Pinton

- Pietro Pinton: El 25 de febrer de 1903 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Pietro Pinton. Sos pares es deien Antonio Pinton i Orsola Pozzo. En 1926 es traslladà a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà de conductor. En 1932 emigrà a França i s'instal·là a Chambéry (Savoia, Arpitània). Per les seves activitats antifeixistes va ser mantingut sota control policíac. El 31 de maig de 1936 va ser elegit regidor de la Federació de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i a finals de juliol d'aquell any marxà cap a Catalunya, on s'enrolà per lluitar contra l'aixecament feixista en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 28 d'agost de 1936 participà en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i en altres operacions militars. A causa d'una «malaltia encomanada en la guerra» en 1937 es va veure obligat a retornar a França, on va romandre fins a l'ocupació nazi. Detingut i deportat als camps d'extermini nazi, el 14 de juny de 1945 va ser alliberat per les tropes aliades. Retornà definitivament a Itàlia i s'establí a Torí. Pietro Pinton va morir el 8 de maig de 1971 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Abelardo Gutiérrez Alba

- Abelardo Gutiérrez Alba: El 25 de febrero de 1912 neix a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo Gutiérrez Alba --a vegades citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom de Lisardo (Abelardo seria un malnom). Treballava de sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps a Barcelona (Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra son pare va ser afusellat pels feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare, Consuelo Alba Digón, es passà a la guerrilla. Lluità al front asturià fins el seu enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio Ulloa, Siro Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva), Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939 encapçalà un escamot guerriller propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942 assistí, amb altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la Federació de Guerrilles de Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de Ferradillo, a prop de Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté sobretot a Os Ancares, Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre 1943 i 1945 formà part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa entre la Serra dos Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no aconseguí contactar orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels socialistes de l'FGLG, rebutjà la integració de la Federació en l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta integració implicaria la desactivació de la guerrilla. En 1946 col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un grup itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de Galícia (EGG), mantenint diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de 1947, arran de la progressiva caiguda de membres del grup, la rígida disciplina militar estalinista i la pressió comunista per la seva militància llibertària, amb el suport de la xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà amb sos germans Jovino i Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la Península i més tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador Francisco Franco, viatjà a Galícia. Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a Veneçuela quan preparava el retorn definitiu a la seva terra.

***

Juan el Camas en el seu 80è aniversari

- Juan el Camas: El 25 de febrer de 1928 neix a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya) el cantaor anarquista Juan López Romero Jiménez, més conegut com Juan el Camas o Chiquito de Camas. Quan tenia nou anys començà a cantar en els cinemes d'estiu de la comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena, La Niña de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves formacions artístiques de gira per la Península. Durant uns anys va viure la immigració a Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns discos per a Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes (Ramón Algeciras, Camarón de la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el vell estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En les seves lletres sempre mostrà la problemàtica social (jornalers explotats, desigualtats socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions topà amb la censura. Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc sevillà que regenta son cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX Espárrago Rock. En 2003 participà en la pel·lícula de Dominique Abel Polígono Sur i en 2005 en Flamenco: A personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes del nou flamenc, com Caña de Lomo i la bailaora francesa Valeria Saura. Llevat d'intervencions esporàdiques, els últims vint anys de sa vida visqué apartat dels escenaris. Juan el Camas va morir el 4 d'agost de 2008 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

Defuncions

Élisée Reclus, per Larivière

- Pierre Larivière: El 25 de febrer de 1932 s'anuncia la mort del pintor, caricaturista i anarquista Pierre Larivière. Havia nascut cap al 1884 a França. Va il·lustrar diversos números de Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, es va oposar al «Manifest dels Setze», de Kropotkin i d'altres. En 1916, va publicar els seus poemes en Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure. Més tard, a partir de 1927, col·laborarà en Semeur, d'Alphonse Barbe.

***

Torquato Tomassini

- Torquato Tomassini: El 25 de febrer de 1963 mor a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista Torquato Tomassini. Havia nascut el 28 d'octubre de 1893 a Fermo (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista revolucionari, en 1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de reconstituir després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle XIX, i que tenia entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe Lenzi, Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani, Tito Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico Biancucci i Guido Moreschini. Envià correspondència a diferents periòdics del moviment llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico, de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó per «crits sediciosos». Posteriorment s'instal·là a Portocivitanova (Civitanova Marche, Marques, Itàlia), on contribuí a la creació d'un grup llibertari i entrà a formar part de la secció local de la Cambra del Treball de Macerata (Marques, Itàlia). Durant el règim feixista s'allunyà de la vida política, concentrant-se en la seva feina de tipògraf que desenvolupà primer a Portocivitanova i després a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del Tronto (Marques, Itàlia) i a Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista Poligrafici (SFP, Sindicat Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat dels registres policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25 de febrer de 1963 a Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Borgo Solestà d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de maig de 1966

- José Cuello: El 25 de febrer de 1966 mor a Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista José Cuello. Havia nascut cap el 1911. Treballava a la fabrica tèxtil«Barnusell» del Poblenou de Barcelona i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de Roanne (Roine-Alps, França). José Cuello va morir el 25 de febrer de 1966 a Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps, França) i fou enterrat civilment en aquesta localitat. Deixà companya i fills.

***

Necrològica de Juan Fuentes apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Juan Fuentes: El 25 de febrer de 1970 mor a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Fuentes. Havia nascut cap el 1903 a la província d'Almeria (Andalusia, Espanya). Emigrat a l'Argentina, milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De bell nou a la Península, s'instal·là amb sa família a Catalunya, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages, Catalunya) i participà en la col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser greument ferit al front i quedà no apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Carmauç, on milità en la Federació Local de la CNT. Juan Fuentes va morir el 25 de febrer de 1970 a Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

***

Necrològica de Pedro Giménez López apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 12 d'abril de 1970

- Pedro Giménez López: El 25 de febrer de 1970 mor a Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Pedro Giménez López. Havia nascut el 19 de maig de 1903 a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya). En 1936 fou membre del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord d'Àfrica i fou internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i, l'any següent, al de Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là a Alger, on milità en la Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro Giménez López va morir el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria) i fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.

Continua...

---

L'escenari del Passeig Marítim, entre la Llonja i el Palau de l'Almudaina de Palma encabirà diferents combats aquests dies vinents que quedaran, si no hi ha alteracions, de la següent manera:

El proper 25 de febrer:

- a les 13:30h Maribel Servera "Servereta" i Mateu Xurí.

                - a les 17:30h Felip Munar, Antònia Nicolau "Pipiu", Miquel Servera "Boireta" i Cati Eva Canyelles "Sollerica".

Dilluns 27 de febrer:

- a les 13h Cantadores d'Eivissa i Formentera i els Glosadors de Mallorca Macià Ferrer "Noto" i Miquel Àngel Adrover "Campaner".

- a les 17h Cantadores d'Eivissa i Formentera i glosadors de Soca de Mots des de Menorca.

Dimarts 28 de febrer:

- a les 13h glosadors de Soca de Mots i els Glosadors de Mallorca Jaume Juan "Toledo", Xavi Ferriol "de l'Havana" i Maribel Servera "Servereta".

- a les 17h glosadors de Soca de Mots i els Glosadors de Mallorca Jaume Juan "Toledo", Toni Llull "Carnisser" i Xisco Muñoz "Foraster".

Dimecres 1 de març:

- a les 12:45h Glosadors de Soca de Mots i els Glosadors de Mallorca Pau Riera "Rierol", Antònia Nicolau "Pipiu" i Miquel Àngel Adrover "Campaner".

- a les 16:30h els Glosadors de Mallorca Felip Munar, Xavi Ferriol "de l'Havana", Miquel Servera "Boireta", Jordi Cloquell "Artiller", Pau Riera "Rierol", Xisco Muñoz "Foraster" i Macià Ferrer "Noto".          

El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.

Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)

Contra comissaris i camarilles.

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.

La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.

Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?

Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".

I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".

Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.

Miquel López Crespí

(26-I-05)

Negociacions i cultura

Per Guilem Frontera, escriptor

Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.

Diari de Balears (15-VI-07)

Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.

Per Pere Rosselló Bover.1

"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".

La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».

Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).

En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.

Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.

Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»

La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga,Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.

Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Tardor, 2004

Anarcoefemèrides del 26 de febrer

Esdeveniments

Seguici fúnebre de Miquel Cabotà (revista Baleares, 1918)

- Aldarulls per la mort de Miquel Cabotà: La nit del 26 de febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides de bala fetes per la guàrdia civil durant la Revolta de les subsistències a Palma (Mallorca, Illes Balears) del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel Cabotà, fet que va convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma i molts regidors es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que finalment les autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme l'enterrament, s'organitzà una manifestació d'unes 5.000 persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i el republicà Francesc Villalonga Pérez, on van participar totes les forces sindicals mallorquines. L'única corporació de Palma que condemnà obertament els fets i secundà el governador, que finalment dimití el 28 de febrer, fou la Cambra de Comerç.

***

Capçalera del primer número d'Umanità Nova

- Surt Umanità Nova: El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità Nova, òrgan oficial de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb altres destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e Nella Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com araAntonio Ceri, Luigi Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920 Malatsta, Borghi i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i col·laboradors destacats del periòdic, van ser detinguts i acusats de«conspiració contra l'Estat» i d'«associació per a delinquir». El 23 de març de 1921 la seu del periòdic va ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de maig de 1921 va reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva circulació va superar la del periòdic socialista Avanti!, fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació va ser completament destruïda i el periòdic prohibit pel règim feixista. En 1945, després de la caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir, però amb periodicitat setmanal i com a òrgan oficial de la nova Federació Anarquista Italiana (FAI). Actualment encara s'edita.

***

Capçalera de Redención

- Surt Redención: El 26 de febrer de 1921 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Redención.Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de Alcoy y portavoz de la CNT. Dirigit per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la Confederació Regional Llevantina de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació de Grups Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez, Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo, Albà Rosell, Federico Urales, Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael Vidiella, Alfredo C. Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo, Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar el nivell cultural del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les notícies sindicals i pro presos. Mantingué una línia anarquista en la polèmica sorgida arran de la delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple de Barcelona de 1921, fortament criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131 números, l'últim el 26 de setembre de 1923, pocs dies després de la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente (1923-1928).

***

Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic de Figueres A la lucha del 19 de febrer de 1937

- Conferència d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a l'Ateneu Cultural Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la conferència «El Frente de la Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a càrrec d'Isidoro Estrada Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).

***

Cartell de l'acte

- Conferència sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París (França) una conferència contradictòria sobre el filòsof anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la revista anarquista Defense de l'Homme, va ser presidit per Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la Federació Anarquista (FA); Marcel Dieu (Hem Day), director de Pensée et Action; Maurice Laisant (Hemel), pel Centre de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la«Societat dels Amics de Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb una exposició ryneriana, amb llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de l'homenatjat.

Naixements

Notícia de la detenció de Paul Bury apareguda en el diari parisenc catòlic La Croix del 18 d'octubre de 1894

- Paul Bury: El 26 de febrer de 1864 neix l'anarquista Paul Bury. Treballava de teixidor a Roubaix (Nord-Pas de Calais, França) i arran de la seva participació en els disturbis del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i d'Émile Pouget a París (França), va ser detingut, tot cridant «Visca la Revolució Social! Mort als explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un exemplar del periòdic lionès La Lutte i un gatzoll de baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per portar un «emblema sediciós». Durant aquest procés es definí com a «individualista» i assegurà no pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure, venia pels carrers la publicació anarcocomunista Terre et Liberté (1884-1885), publicada per Antoine Rieffel a París. En 1885 fou el gerent del periòdic Le Paria, que edità Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el servei militar, va ser enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de Tonquín, i retornà a la metròpoli malalt; un dia, en un accés febril, prengué a un vianant el rellotge i per aquest motiu va ser condemnat a tres anys de presó. El 15 d'octubre de 1894, durant una conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais, França) on participà Jules Guesde, va ser detingut per la violència dialèctica de la seva intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894 pel Tribunal Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó en deportació, en aplicació de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat a la Secció Mòbil de la badia de Prony, a la colònia penitenciària de Nova Caledònia. En 1900 encara era a la presó i es demanà la seva amnistia en una campanya de suport en la premsa (Le Temps Nouveaux, etc.) i entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren una campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema misèria, amb actes i festes per treure diners; també el grup Liberté d'Opinion et Solidarité Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat Internacional) hi participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat i retornà a la metròpoli el maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a Roubaix. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Manuel Lozano Guillén

- Manuel Lozano Guillén: El 26 de febrer de 1904 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio Ferrer Castillo. Fill d'una família pagesa humil, quan era jove emigrà a Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de peó. Entrà a formar part de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos grups anarquistes; tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de Primo de Rivera fugí a Occitània, on milità en el moviment anarquista. En 1931, retornà a la Península poc abans de la proclamació de la II República espanyola. A Bellver de Cinca s'establí com a jornaler conrant un hort familiar. Establí contactes amb militants anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer Launed, i seguint l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural al seu poble. Fou el primer secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i membre del Comitè Comarcal del Cinca, el qual presidí en substitució de Félix Carrasquer. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en els moviments insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals va ser perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres companys, a Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer Castillo, acusat d'haver participat en la passada insurrecció. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran prestigi i passà a ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del Comitè Revolucionari i de les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la Comarcal del Cinca al Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de 1936 coordinà, amb José Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on es debaté sobre «el mitjà o manera d'estructurar una nova economia natural i proletària» i on van ser representats els 21 pobles de la comarca del Cinca. Més tard, s'enrolà en la 14 Centúria («Centúria Ayerbe-La Peña») de la «Columna Roja i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig de 1937 amb la reacció estalinista, amb el suport de Miguel García Vivancos, marxà cap a Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada Mixta, i una cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28 Divisió Confederal«Francisco Ascaso» els va detenir a Binèfar i els va fer reconsiderar la seva postura. Després de la militarització de les milícies, el juny de 1937 va ser nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió. En aquesta unitat lluità la resta de la guerra, a Aragó, País Valencià i Extremadura. A resultes dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles, Sarrión) entre abril i maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió per haver evitat la caiguda de València amb la seva defensa i resistència. El març de 1939 participa a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo Casado, en els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan Negrín López. Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al port d'Alacant i fou tancat al camp de concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i Barbastre. Jutjat, va se condemnat a 20 anys de presó que purgà a les presons d'Osca –el maig de 1940 un escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per Francisco Ponzán Vidal intentà alliberar-lo d'allà sense èxit–, de Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes li van proposar que acceptés un càrrec en els seus sindicats, proposta que fou rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24 d'abril de 1945 –altres fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la tàpia del cementiri de Torrero de Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer Marzola edità a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de Manuel Lozano Guillén escritos en la cárcel de las Capuchinas (Barbastro, 1941).

Manuel Lozano Guillén (1904-1945)

***

Miquel Bosquet Folquet (1937)

- Miquel Bosquet Folquet: El 26 de febrer de 1905 –moltes fonts citen erròniament el 25 de febrer– neix a Corbera d'Ebre (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel Bosquet Folquet–moltes fonts citen erròniament el primer llinatge com Busquets. El 24 de desembre de 1936 va ingressar en el Cos de Bombers de Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil fou mobilitzat l'1 de juny de 1938 i arribà al grau de capità de la secció d'Informació de l'Estat Major de la 26 Divisió, l'antiga «Columna Durruti». En acabar la guerra passà a França, on fou enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i portat el novembre de 1939 a realitzar feines a la «Línia Maginot» El maig de 1940, enfonsat el front francès, fou detingut pels alemanys i enviat el setembre al camp de concentració de Mauthausen. Miquel Bosquet Folquet va morir l'11 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria). Al seu poble natal existeix una placa commemorativa als seus habitants morts als camps d'extermini nazis.

***

Florentino Galván Trías amb 18 anys

- Florentino Galván Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a Encinasola (Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino Galván Trías. Sos pares foren Florentino Galván i María Trías. Quan son pare va morir a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva ciutat natal, amb sos cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles Pies de Saragossa, on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en 1915. En 1917, últim any dels estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que realitzés estudis superiors pels quals estava dotat, però la manca de mitjans econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917 i 1919 treballà al bufet del reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient dretà que l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de l'Audiència de Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia, formà part d'un grup de joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926 treballà en la serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés de Saragossa; durant sis mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les places de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar al Marroc, del qual tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment s’interessarà per les idees anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari. Entre 1929 i 1936 la militància passarà a primer pla i deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de los Cubos de Saragossa. Se li oferí el càrrec de capatàs, però el rebutjà ja que aleshores era president del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era fer miralls els marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué Carmen Mingotes Sánchez (1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre 1931 i 1932, per les seves activitats militants, patí presó. En 1932 es casà civilment amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril de 1933 la parella tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de juliol de 1936 passà a dir-se Engracia a causa de les pressions feixistes--, però Florentino no pogué assistir al part perquè era en una gira de propaganda de la CNT. En 1933 viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè Nacional de la CNT amb la finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual serà detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores, amb Antonio Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo, Buenaventura Durruti i altres, i més tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per un error administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir d'aquest moment es dedicarà a fer conferències per tot arreu. El febrer de 1936 fou nomenat membre del Comitè Regional de la CNT d'Aragó amb el càrrec de reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats pagesos. Fou un dels organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de 1936. Quan el cop d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou afusellat el 26 de juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però aquest aconseguí passar a zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després d'estar tot aquest temps amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat d'Aragó. El juliol de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio Martínez. Arran del Ple Regional de setembre de 1937 s'integrà en el Comitè Regional de la CNT i en representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura, amb el conseller Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de l'Exèrcit Republicà i pogué comprovar com les millors armes russes es destinaven a les tropes comunistes i els fusells inútils a les files anarquistes. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. En acabar la guerra, en 1939 passà a França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939 treballà a Lió amb el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina de metal·lúrgic a la «Précision Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent llenya. Detingut pels alemanys amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de 1940 a un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una fàbrica de Premnitz com a ajustador i després en una fàbrica d'aviació a Brandenburg fins al desembre de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i hi naixerà, el 2 d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà a la Península i ell retornà a França, on treballà a les Foneries d'Acers Especials de Bourges del 15 de desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes setmanes desocupat, entre octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa pública a Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el camp d'aviació d'Avord. La família Galván es va instal·là a partir de l'estiu de 1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà activament de les activitats de la CNT i fent mítings. També, en aquests anys, ajudà com pogué els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà un text Colectividades de Aragón que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de Vierzon en el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el pseudònim Uno del charco. Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener de 1966 a Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).

***

Josep Martorell Virgili fotografiat per Torrents (1935)

- Josep Martorell Virgili: El 26 de febrer de 1914 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Martorell Virgili, conegut com El Ros. Electricista i mecànic, milità en el Sindicat de la Fusta de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou membre dels grups de defensa i d'acció confederals. El 30 de novembre de 1932, quan tenia 18 anys, va ser detingut, amb Francisco Leal (Manzano), acusat de posar una bomba al taller d'ebenisteria de Climent Guitart que tenia comptes pendents amb els obrers; empresonat per sabotatge, un any després escapà de la presó en una fuga. Durant els anys trenta va ser empresonat en diferents ocasions per sabotatges, atemptats contra l'autoritat, possessió d'armes, atracaments a mà armada, etc., i va ser considerat per la policia com a «anarquista extremadament perillós». Qualificat d'«Enemic Públic Núm. 1», el 7 del gener de 1935 va ser detingut en un bar del carrer de Londres de Barcelona, juntament amb Joaquim Comas Ferrer–al domicili del qual habitava i on es trobaren carregadors de pistoles–, José Serrano Castroviejo –on al domicili del carrer de Londres es trobà una capsa de municions–, Pedro Pérez Bayo, Francisco Gálvez Liao, Miguel Puchol Barreda, José Monforte Nebot, Manuel Abacas Canedo i José García Rodríguez. Jutjat el 20 d'abril de 1935 pel Tribunal de Urgència de Barcelona, va ser condemnat a vuit anys de presó per l'atracament del 8 de març anterior al domicili dels comtes de Sert, a l'avinguda del Tibidabo. El 22 de juny de 1935 va ser novament jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona, amb José Serrano Castroviejo i Francisco Morales López, i condemnat, amb Morales, a 30 anys de presó per diversos atracaments i per homicidi, més quatre anys més per tinença il·lícita d'armes i diverses indemnitzacions, mentre que Serrano va ser absolt. El 28 de juliol d'aquell any va ser novament jutjat pel Tribunal d'Urgència de Barcelona per l'assalt el 18 de juliol de 1934 al Banc d'Espanyol de Crèdit de Mataró, però per aquest delicte va ser absolt. El març de 1936 se li va demanar l'amnistia, però no va ser reconeguda. La Revolució de juliol de 1936 l'alliberà. Durant la guerra civil lluità als fronts i va ser destinat a una unitat de projectors del Consell d'Aragó. També participà en les col·lectivitzacions agrícoles catalanes. Detingut el juny de 1941 a Barcelona, va ser traslladat l'any següent a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a la pena de mort sota l'acusació d'haver comès crims a diverses poblacions aragoneses. Josep Martorell Virgili va ser afusellat el 13 de juliol de 1943 a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya).

Josep Martorell Virgili (1914-1943)

***

Juan García Durán

- Juan García Durán: El 26 de febrer de 1915 neix a A Torre (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) el bibliotecari, historiador i militant anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García, més conegut com Juan García Durán o, també, com El Fugas. Fill d'un fuster instal·lat a Vilaxoán de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). També milità en les Joventuts Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un míting cenetista a Betanzos. En 1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en 1936 assistí al Congrés de la CNT en representació dels sindicats de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament feixista s'establí a La Corunya, fugint de la persecució a la qual era sotmès per la seva actuació en un conflicte laboral, i es casà amb Dolores Martínez Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa Martínez. Entre el juliol i l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment que adoptà el nom de Juan García Durán. Novament apressat el juliol de 1937 a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou alliberat de la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La Corunya, s'incorporà a la CNT clandestina, participant activament en la reorganització del sindicat anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del Comitè Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals de regionals a Madrid de juliol de 1945 i de març de 1946 --en aquestúltim fou nomenat secretari polític del Comitè Nacional i secretari de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD)--, i al Ple Regional de començaments de 1945 a La Corunya. Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales Vázquez i de Lorenzo Íñigo Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar diversos assumptes del Govern republicà de Giral, i intervingué en tres consells de ministres. També en aquests anys mantingué contactes amb el Partit Galleguista. Participà en diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de Lleó i de Galícia. El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia durant la seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a l'hospital aconseguí fugir. Novament apressat per mor d'un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat a les presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de Yeserías, d'on fugí el 10 de març de 1949 i passà a França amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una temporada a França fent de planxador, ja que no volgué acceptar el suport econòmic de l'organització anarcosindicalista; després de fuster i d'auxiliar de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es casà en segones núpcies amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui tindrà un segon fill, Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya també van ser seus i per això viatjà per uns quaranta països dels cinc continents. A finals dels anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer classes de francès a l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i mantingué relacions amb el grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes Confederades, realitzant nombroses conferències on defensà la unitat de les forces antifranquistes. En 1964 s'instal·là a Montevideo, on va fer classes d'anglès, de gallec i de portuguès al Liceu Francès, a la Universitat de la República i a la Facultat d'Humanitats i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus estudis biblioteconòmics, obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War (1936-39). Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966 condemnà el cincpuntisme. En 1966 prologà el llibre de Carlos Zubillaga Castelao no arte galego. En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es doctorà en la Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per Pierre Vilar sobre la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant conferències sobre el tema per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real, Vilagarcía, Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir força prestigi com a especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor històric de la Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de bibliotecari en universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà a la Península i passà a viure a Alacant. Assistí al V Congrés de la CNT, del qual sortí força decebut, i es tornà força crític vers el moviment anarquista. En 1985 fou nomenat col·laborador de la Càtedra d'Història Contemporània de la Facultat de Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir, gràcies a haver guanyat la loteria, fundà el «Premi Juan García Durán», destinat a distingir bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra Civil espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch Gimpera i després es va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT,Comunidad Ibérica,Cuadernos de Ruedo Ibérico,España Libre,Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad,Tiempo de Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al gallec en 2001 sota el títol Pola liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica española. Por qué la gramàtica es una ciència (1962), La novela española de postguerra civil (1964), Bibliografía de la guerra civil española (1936-1939) (1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic look at the bicentenial (1978), Camino para la paz. Los historiadores y la guerra civil (1980), La guerra civil española. Sus fuentes y sus lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía) (1985), entre d'altres. Juan García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma el 12 de desembre de 1986 a Alacant (Alacantí, País Valencià), quan enllestia una traducció al castellà de la seva tesi doctoral.

Defuncions

Notícia sobre l'atemptat contra Ramón Llavería Casas apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 27 de febrer de 1921

- Ramón Llavería Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a Barcelona (Catalunya) l'obrer metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893. Militant del Sindicat Únic del Ram de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o sis pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria d'Alexandre, al carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres companys. També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes Francisco Vizcaíno Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven, així com dos infants (Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés) que jugaven al carrer en aquell moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre trets, va morir aquell mateix dia al dispensari.

***

Georges Butaud

- Georges Butaud: El 26 de febrer de 1926 mor a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). Havia nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène (Valònia, Bèlgica). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l’autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Peròés a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París «Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Aquest mateix any Sophie Zaïkowska publicarà L’individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j’entends par l’individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L’individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

***

Notícia orgànica de Julien Aufrère apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 31 d'agost de 1935

- Julien Aufrère: El 26 de febrer de 1952 mor a Colombes (Illa de França, França) el sindicalista revolucionari socialista, després comunista i finalment anarquista i anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Havia nascut el 10 de novembre de 1889 a Archignat (Alvèrnia, Occitània). Corrector d'impremta sindicat des de 1910, vivia a Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La Cootypographie», de Courbevoie (Illa de França, França). El gener de 1921, aleshores membre de la Secció Socialista de Colombes, passà amb gairebé tota aquesta secció al Partit Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En aquesta època fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de París i l'abril de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el càrrec de secretari de la Federació dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el setembre d'aquell any, partidària a l'adhesió a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU). Militant del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred Rosmer. En 1922 col·laborà en Le Travailleur du Livre i en L'Imprimerie Communiste. Entre 1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de la Federació Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i assistí entre el 8 i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de la Federació Unitària del Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés Nacional d'aquesta federació, on va ser nomenat, amb Victor Godonèche, representant de la seva comissió executiva en el Comitè Internacional de Propaganda (CIP). El 24 de desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als Països Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari agrupat al voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny Berlioz, secretari del Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja (ISR), el 2 d'octubre de 1925, contestà aquesta nominació per«divergències profundes amb la línia general de l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió executiva de la CGTU, càrrec que prengué en titularitat l'any següent, però en el qual no ser reelegit en 1925. El gener de 1925 participà en la creació de la revista La Révolution Prolétarienne, on col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser expulsat del PC i en 1926 organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a Colombes. El febrer de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical (Comitè Unitari Sindical) de Colombes, creat després de la publicació del «Manifest dels 22». El 20 de març de 1932, per transferència de la CGTU, va ser admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari adjunt d'aquest sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat de Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta població, adherit a la Unió Anarquista (UA), tot representant la tendència anarcosindicalista a la Casa del Poble de la localitat. En aquesta època col·laborà en Le Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu grup anarquista, en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa companya assistí sovint a les reunions del grup. Julien Aufrère va morir sobtadament el 26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França, França).

***

Camp de concentració de Buchenwald

- Henri Bagatskoff: El 26 de febrer de 1955 mor al Côteau de Goulard (Chateau-du-Loir, País del Loira, França) l'anarquista Henri Bagatskoff, més conegut com Bagats. Havia nascut el 15 de gener de 1878 a Miluslewiez (Smolensk, Rússia). Militant en el moviment anarquista rus, durant el servei militar desertà de l'Exèrcit tsarista i s'exilià a França. Al país gal freqüentà les conferències de Sébastien Faure i de Piotr Kropotkin. Arran de la Revolució de 1917 retornà a Rússia, però fou empresonat per les autoritats bolxevics. Amb el temps aconseguí fugir de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i s'establí a Chateau du Loir, on fundà un grup anarquista. En 1941 va ser denunciat per haver amagat jueus i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald (Weimar, Turíngia, Alemanya), matriculat sota el número 38.574, i del qual fou alliberat el 11 d'abril de 1945. Entre el 7 i el 9 de desembre d'aquell mateix any assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) a la Sala Susset de París. Durant la postguerra participà en la reactivació de la Federació Anarquista (FA) de Chateau du Loir, sempre al costat de Raymond Beaulaton i de Jean Boyer. Henri Bagatskoff va morir el 26 de febrer de 1955 al seu domicili del Gôteau du Goulard (Chateau du Loir, País del Loira, França) de les seqüeles de les malalties contretes durant la seva deportació.

***

Gino Fantozzi

- Gino Fantozzi: El 26 de febrer de 1966 mor a Volterra (Toscana, Itàlia) l'escultor anarquista Gino Fantozzi. Havia nascut el 21 de juny de 1891 a Volterra (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida com a artesà de l'alabastre a Volterra, població amb una gran tradició llibertària. En 1914 s'adherí al grup anarquista «Germinal» de Volterra, format especialment per artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà activament en les accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser inscrit en la relació de persones a detenir en «determinades circumstàncies». En 1935 s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels Artesans, però un informe policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi polític. En 1940 encara estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la tràgica mort del seu fill Sante, comunista i comissari polític del destacament partisà «Otello Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb els alemanys a Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però l'abandonà desil·lusionat arran de les mesures polítiques preses pels comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a formar part, com Piero Bulleri, del grup anarquista «Germinal» de Volterra. Gino Fantozzi va morir el 26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu testimoni va ser recollit en el llibre col·lectiu L'uomo e la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).

Continua...

---

A continuació teniu l’argumentari (un poc adaptat) exposat durant el Ple passat en defensa de la nostra moció, i amb els arguments que la sostenen.

1-      1.Primer i més important: evitar el patiment innecessari del gall.

Atès que està científicament demostrat que els animals tenen la capacitat de sofrir, i que com es mostra a l’exposició de motius i com fa anys que venen denunciant diferents associacions animalistes, és més que evident que el gall sofreix un patiment físic i psíquic a aquesta celebració, ja que està col·locat immòbil dins una senalla durant vàries hores, patint les sacsejades que suposa l’aixecament del pi, i després en certes ocasions ha estat llançat o ha caigut des de d’alt d’aquest, augmentant el seu dolor i risc de mort.

Per tant creiem que aquest motiu era més que suficient per justificar la moció, ja que no és propi d’una societat moderna i avançada justificar el patiment d’un animal per a un simple “divertimento” com bé estableix la Declaració Universal dels Drets dels Animals de la ONU.

Però si això no fos suficient, teníem un altre motiu, i no poc important tampoc:

2-      2.Complir la llei 1/1992 de 8 d’abril de Protecció dels Animals que viuen a l’entorn humà i així evitar noves sancions i qui sap si possibles denuncies per prevaricació.

Com també es mostra a l’exposició de motius els articles 3.2.a), 3.2.c) 4.1.a) són clarament vulnerats a aquesta festa, i l’incompliment d’aquest darrer es considerat una falta molt greu, motiu per el qual l’Ajuntament ja va ser multat al 2010 amb la sanció mínima de 1.500 euros, que pot arribar fins als 15.000 en cas de reincidència.

Tenint en compte que al 2015 ja va haver-hi una denúncia, al 2016 advertiments i requeriments d’informació per part de la Direcció General d’Agricultura i Pesca, i que al 2017 ens consta que agents del Seprona han estat per la Plaça Vella per determinar si el gall s’ha tornat utilitzar, creiem que aquesta segona sanció, si no s’elimina la presència del gall, tard o d’hora arribarà, i per tant ja que tots els regidors ho són per defensar cada euro, criem que això no ho podien permetre, a part de que també creiem que no voldrien anar en contra de la llei.

Per tant el motiu legal i econòmic era un altre motiu que s’unia a la defensa dels drets dels animals per justificar aquesta moció   

I per acabar férem unes reflexions sobre el que creim que són les tradicions, com les veu la gent i com volem que aquestes siguin, ja que al final, són l’argumentació, que els més intransigents sempre utilitzen per justificar la presència del gall.

A Pollença estimam molt les nostres tradicions, les estimam moltíssim, però hi reflexionam poc sobre elles (cosa per cert bastant típica casi per tot). I aquesta reflexió sobre les nostres festes o tradicions no estaria de més que la féssim com a poble cada cert temps, com per exemple han fet a Sa Pobla aquest any, on s’ha posat de manifest que les coses no són tan senzilles com semblen.

Per que al final, tot es redueixi a una idea, o eslògan podríem dir: les coses són així perquè sempre ho han estat, i aquesta afirmació no por estar més allunyada de la realitat. És en realitat una mentida. Les tradicions al final són uns actes o pràctiques que s’acaben justificant en base a la repetició, arribant a la idea de que aquestes provenen de temps immemorials.  Però les tradicions no són així des de tota la vida, des de temps immemorials com acaba pensant la gent, les tradicions s’inventen, totes tenen un inici, i s’inventen amb una forma i uns objectius clars.

I aquestes al llarg del pas del temps també es van adaptant en la seva forma a les necessitats que consideri el seu responsable de torn, ja sigui una autoritat política, religiosa, o un grup de persones o conjunt social.

I si ens centram en la tradició sobre la que es discutia, com és la festa de Sant Antoni, i més concretament la pujada al Pi, veim que no és diferent. Com ja hem dit abans la mateixa presència del gall no està documentada més enllà de l’any 1897, que en temps històrics és pràcticament una rialla, bastant allunyada de l’expressió temps immemorials. I si volem també podem mirar altres aspectes de la festa i veurem que passa exactament el mateix, i així per exemple el Pi no fa tants anys que es va a cercar a Ternelles, el carro tampoc s’utilitzava i tampoc es pujava al pi el dia 17 de gener. I si per exemple agafam les festes dels Moros i Cristians (que ara no toca) veurem que passa el mateix: els vestits han canviat, els llocs dels combats també, la forma d’elecció dels càrrecs,... les dues festes han sofert múltiples variacions, i les dues festes es mantenen amb més força que mai. Per tant els canvis no podem ser vists mai com a cap amenaça, sinó tot el contrari, un instrument de supervivència, d’adaptació. És quan no hi ha canvis que les festes moren.

Per cert sobre les tradicions vos recomanam que llegiu a Eric Hobsbawn o sinó el llibre de Pere Salas, Història de Pollença. Segle XX, que vos resumirà la opinió de Hobsbawn adaptada a les tradicions pollencines. Els regidors no tenen excusa ja que el tenen tots.

I parlant del gall. Que significava a la festa el gall antigament? Doncs que aquest era un simple premi material, un premi que a aquells moments podem considerar que era important, però que avui en dia és un absurd, com demostra el fet que s’acompanya amb 200 euros.

Per tant, que representa la presència del gall avui en dia? Un gall que ni es veu. Per a Alternativa no suposa més que un vestigi del passat que ens allunya de la modernitat i del progrés com a poble, que ens allunya de països com Anglaterra on es prohibí la tradició de la caça de la guineu, d’Alemanya, Àustria o Suïssa on els animals estan reconeguts al seu Codi Civil com éssers sensibles amb capacitat per experimentar plaer, dolor i altres emocions, de Itàlia on està prohibida l’experimentació amb animals, .... fins i tot ens allunya de la Unió Europea que en el Tractat de Lisboa obliga, també a les administracions locals a posar en marxa polítiques públiques integrals de defensa dels animals sobre la base de que són éssers sensibles i no coses (art.13).

En definitiva, ens allunya de les legislacions, tendències i actituds vers els animals més modernes i progressistes per transportar-nos al segle XIX o a pobles on sembla que la modernitat i el progrés encara no han arribat.

Per tant per acabar amb aquest innecessari maltractament animal, per complir amb la llei, i per fer que la nostra festa s’adapti als temps que vivim, per fer-la més vigent i actual, des d’Alternativa vàrem presentar aquesta moció, la qual per desgràcia va ser rebutjada.

 

 

 

Anarcoefemèrides del 27 de febrer

Esdeveniments

Capçalera de Le Représentant du Peuple

- Surt Le Représentant du Peuple: El 27 de febrer de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Représentant du Peuple. Journal quotidien et hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per Pierre-Joseph Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol, sense l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000 exemplars i tindrà una gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de maig i l'1 i 5 de juny, publicà el «Programa revolucionari adreçat als electors del Sena». Cal dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per París en les eleccions complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de juny, Proudhon publicà en aquest periòdic un text en suport dels insurgents de la coneguda com a «Revolució de 1848» i, tres dies després, un article on exigeix la reducció d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys. Després de tot això, l'últim número d'aquesta publicació sortí dos dies després, el del 10 de juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals. Va ser substituït per Le Peuple, publicat entre el 2 de setembre de 1848 i el 13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple, editat entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell nou, Le Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.

***

Capçalera del primer número de Le Déchard

- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de 1892 surt a Damery-Brunet (Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic anarquista Le Déchard. Organe hebdomadaire révolutionnaire de la Région Est & Nord (L'Indigent.Òrgan setmanari revolucionari de la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh, què fas?). En van ser responsables Émile Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i Lamare (Anon, impressor gerent). Tirà 4.000 exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux, Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry Zisly. En sortiren dos números, l'últim el 12 de març de 1892, i en aquest darrer número es publicà unChant du déchard, on es demanava que magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel«bon doctor Guillotin».

***

Capçalera del San Francisco Chronicle

- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San Francisco (Califòrnia, EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistesés «una prova decisiva de follia incurable» i que havia de portar els seguidors d'aquesta«doctrina detestable» que és l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates,«inútils com les rates i molt més perillosos», ja siguin nadius o estrangers, havien de ser privats de la seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de les bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.

***

Els processats de la "Banda Bonnot" a l'Audiència

- Veredicte del procés a la «Banda Bonnot»: El 27 de febrer de 1913, a l'Audiència del Sena de París (França), després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés a la «Banda Bonnot». El veredicte va ser força dur: Raymond Callemin, Eugène Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són condemnats a mort; Paul Metge i Edouard Carouy a cadena perpètua --aquest darrer se suïcidarà el mateix dia a la seva cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices: Jean de Boë, 10 anys de treballs forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche (Victor Serge), cinc anys de presó. Només Rirette Maîtrejeanés absolta. La pena d'Eugène Dieudonne va ser commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i després de diverses fugues de la presó, va ser finalment indultat el 1925 gràcies a una campanya portada a terme per Albert Londres.

***

Notícia de l'atemptat publicat a La Vanguardia de Barcelona del 1 de març de 1921

- Atemptat contra Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de tramvies Ramon Esteve, després d'haver fet la revisió a un cotxe a l'estació del Morrot, al port de Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels dos trets que sortiren de l'arma agressora només un li ferí lleugerament en una mà. El ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que ignorava les causes de l'agressió, però el moviment anarcosindicalista el tenia per un policia infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les forces de l'ordre atribuïren aquest atemptat al grup d'acció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri barceloní de Sants format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari Benavent, Ramon Archs Serra, etc.).

***

Portada del fullet d'aquesta conferència

- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia una conferència a la Sala Procope de París (França) sota el títol Les Artisans de l'Avenir. Aquest important text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a París coeditat entre la «Société des Amics de Han Ryner» i l'editorial de la revista belga d'avantguarda Ça Ira, amb un frontispici de Pierre Larivière.

***

Diverses seus de l'anarquista Unió Sindical Italiana (USI) assaltades pels feixistes (1921)

- Enfrontaments a Florència: Entre el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència (Toscana, Itàlia), en el context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir enfrontaments especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos ferroviaris: Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar després entrar al barri de San Frediano, però es van trobar una forta resistència per part dels militants radicals i de tota la població que s'atrinxerà darrera d'una barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista Ferruccio Scarselli, mor destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al mateix temps, a Trieste, la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març, en resposta a les violències feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a Florència, ciutat on es produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de vint persones i van fer més d'una centena de ferits.

***

Foto policíaca d'Stuart Christie

- Assalt a la casa d'Stuart Christie: El 27 de febrer de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del militant llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de l'Anarchist Black Cross (ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of Britain (AFB, Federació Anarquista Britànica) és assaltada per la policia. El sergent detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana Roy Cremer, amb una ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra l'ambaixada grega de novembre de 1967.

Naixements

Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

- Gustave Mathieu: El 27 de febrer de 1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Tal vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939). Gustave Mathieu va morir el 14 de gener de 1947 a Guisa (Picardia, França).

***

"Sans Patrie"

- Paulin Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix a Charleville (Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait. Amb vuit anys va començar a treballar en un vidrieria i més tard es farà ferrer, ferreter i calderer. En 1889 es va adherir al cercle socialista«L'Étincelle» de Charleville. L'1 de maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va passar aquest dia empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà Paul i d'Edmond Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i l'aparador de l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la presó. El 24 de juny de 1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per agressió. El 9 d'agost de 1891 va ser donat de baixa de«L'Étincelle» per no pagament de les quotes. El 18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i altres, el grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense Pàtria); en la seva proclama podem llegir:«El nostre nom [«Els Sense Pàtria»] és una declaració de guerra al militarisme i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El març de 1892 Mailfait organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un company, Loriette, soldat del 132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst, però Loriette, un cop evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys. Mailfait i Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux finalment va ser detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va morir ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga més tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop extradit cap a França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de Charleville el 22 de juny de 1892 i condemnat a vuit mesos de presó que purgarà a Rethel. El 19 de febrer de 1894 la policia va escorcollar ca seva, però només va descobrir un exemplar del periòdic La Révolte. El 20 de febrer de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per violència i insubordinació a un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu compte. El 13 de novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a resultes de les manifestacions contra l'encariment de la vida, després que hagués provocat disturbis al centre de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la creació del Grup Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista policíaca dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va instal·lar a París. Va tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 aÉtion, a prop de Charleville (Ardenes, França).

***

Foto policíaca de Georges Brunet (4 de febrer de 1894)

- Georges Brunet: El 27 de febrer de 1868 neix al XI Districte de París (França) l'anarquista Georges Brunet, conegut sota diversos pseudònims (La Violette, La Terreur des bouts de bois, Bouget des dames). Fill de pare desconegut, sa mare es deia Marie Brunet. Es guanyava la vida treballant de fuster i d'ebenista. Entre 1886 i 1887 milità en la Lliga dels Antipatriotes i fou orador en un gran míting d'aquesta organització que se celebrà el 18 de setembre de 1887 a la sala Favié de París, juntament amb Alexandre Tennevin, Jean-Baptiste Louiche, Jacques Prolo, Alain Gouzie, Edouard Devertus i Bebin. El 23 de novembre de 1887 va ser detingut, amb els companys Adolphe Guillemard, Jules Leroux, Jules Rousset i Louis Thirion, després d'haver-se negat a pagar en un restaurant on havien sopat; durant el judici declarà:«Teníem fam i tenim dret a menjar. Hem fet això per principis», i cadascun va ser condemnat a tres mesos de presó. El 20 de març de 1888 fou un dels oradors, amb Charles Malato i altres, en el míting antiboulangista que se celebrà a la sala Favié. En aquesta època freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI), el lloc més important de trobada de militants de l'època fundat en 1888. A finals de 1888 creà un nou grup, on hi formava part Adrien Moucheraud i ell feia de tresorer, i en 1889 era membre del Comitè de Socors als Familiars i Detinguts Polítics, el secretari del qual fou Benoît Morel i el tresorer Gabriel Cabot. Fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives de 1889 en una campanya portada a terme per Le Père Peinard. El setembre de 1889 assistí al Congrés Internacional Anarquista de París, on s'oposà a les teories il·legalistes defensades per Edouard Devertus. Per manca de segell als cartells abstencionistes, va ser condemnat a una multa de 500 francs i, per negar-se a pagar-la, va ser condemnat la tardor de 1890 a una pena de reclusió i tancat a la presó parisenca de Sainte Pélagie. Quan els debats que precediren la convocatòria del Primer de Maig de 1890, ell fou un dels que se n'inclinaren per la participació. El juny d'aquell any preconitzà, segons un informe policíac, «formar part de les cambres sindicals perquè és un bon lloc per fer-hi propaganda». Duran el Primer de Maig de 1891 va ser víctima de l'ona repressiva que atacà els cercles anarquistes i patí una condemna. En 1892 desaprovà la campanya de Sébastien Faure contra el Primer de Maig i cosignà la declaració afirmant que «el Primer de Maig, engegat pels polítics, ha esdevingut revolucionari i de tendències anarquistes». A començament de 1893, trobant el ferrocarril molt car, va fer una gira de conferències amb bicicleta a la zona d'oest de França (Angers, Nantes, Vendôme, Rennes). En 4 de febrer de 1894 va ser fitxat per la policia i inscrit en el registre ferroviari de vigilància especial de fronteres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat per l'Audiència del Sena en l'anomenat«Procés dels Trenta» i es declarà partidari de les cambres sindicals i de les associacions obreres, tot dient que mai no havia fet costat les teories il·legalistes; defensat per Gantier-Rougeville, va ser absolt. En aquesta època vivia al número 25 del carrer Stephenson del XVIII Districte de París. En ple«Cas Dreyfus», el 5 de març de 1898 fou un dels oradors, amb François Broussouloux, Bruat i Joindy, en un míting llibertari celebrat a la Casa del Poble de París per denunciar els escàndols militars i els crims del militarisme. L'octubre de 1898 era secretari del Comitè Central de la Vaga de la Construcció de París, desencadenat per iniciativa dels terrelloners. En 1912 militava en el Comitè de Defensa Social (CDS). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Georges Brunet (1868-?)

***

Foto de la policia francesa de Friedrich Kniestedt (ca. 1908)

- Friedrich Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen (Saxònia, Imperi Alemany; actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter i propagandista anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt, que va fer servir diversos pseudònims (Weltenbummler,Isegrimm, Kapitän Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a aprenent en la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser condemnat, arran de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies de presó per ser membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg (Saxònia, Imperi Alemany), l'abril de 1892 entrà a formar part de l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap el novembre de 1892 participà, sense està afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya) de Gosla (Baixa Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat d'anarquista i deixà de freqüentar les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats alemanyes (Bernburg, Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau, Lippstadt, Hannover, etc.) buscant feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es casà a Aken amb Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga de queviures i on creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907 s'instal·là a París (França), on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos informes de la policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el«Grup Alemany de Discussió Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva de París, que es reunia al Bar Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava anarquistes alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909 emigrà al Brasil i s'instal·là a la colònia anarconaturista «Zukunft» (Futur), localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná, Brasil). Decebut de l'experiència comunal, s'establí com a agricultor, però després de continues lluites amb l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de cafè a São Paulo, d'on retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a Berlín, on presidí la Union der Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als voltants de 1913 emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917 s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia d'obrers alemanys, molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres destacats de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA, Associació dels Treballadors Alemanys) i del seuòrgan d'expressió Sozialistischer (1920-1923). Entre 1920 i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic anarquista en llengua alemanya Die Freie Arbeiter–entre març i maig de 1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular (Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que reagrupà 14 associacions d'aquest estat brasiler i que, després de diverses discussions, es decantà per l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la fàbrica de graneres Pettersen on feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica de pinzells pel seu compte. El febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional), que gestionà la seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys, n'obrí una de més gran al número 1.195 del carrer Voluntários da Pátria de Porto Alegre. En aquesta època va ser nomenat tresorer de la Federació Obrera de Rio Grande do Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran que es canviessin els estatuts i que només poguessin estar afiliats les «persones actives dins del procés productiu» (exclusió dels intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e Co.» li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions molt avantatjoses per a ell, però rebutjà la idea ja que per principis no admetia tenir assalariats que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta esdevingué director del periòdic anarquista de Porto Alegre La Lucha. En aquests anys, una part de la colònia alemanya començà a prendre partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada seriosa quan els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht, volgué fer-se, sense èxit, amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto Alegre, la qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de tota mena (grup teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.). Entre abril de 1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el periòdic en llengua alemanya antifeixista Aktion,òrgan de la Liga für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets Humans - Grup Porto Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre febrer i juliol de 1937 i fou substituït de febrer a abril per Alarm (Alarma) i de maig a juliol per Das Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama assolà sa família, son fill Max esdevingué membre de l'organització nazi Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys, participés en un acte propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va ser detingut al Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per delictes d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de concentració, la seva impremta va ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per les joventuts hitlerianes. El règim nacionalsocialista li retirà la nacionalitat alemanya. Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic antinazi Aktion les seves memòries. Participà en el Comitè d'Ajuda als Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i amb el suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats Units, i en l'edició del butlletí Do Movimento dos anti-nazis alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí sa companya Elisa Hedwig. Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12 d'octubre de 1947 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13 d'octubre d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i es publicaren les seves memòries sota el títol Memórias de um imigrante anarquista i en 2013 es publicà el text original en l'alemany per primera vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild. Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.

Friedrich Kniestedt (1873-1947)

***

Postal de "La Ruche"

- François Segond Casteu: El 27 de febrer de 1876 neix a Niça (Provença, Occitània) el militant anarquista François Segond Casteu. Nascut en una família de tres infants, sa mare, vídua, va criar-los religiosament, però Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les creences. Tipògraf d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball (CGT). Quan tenia 20 anys va ser cridat al servei militar, però només va suportar 19 dies i va desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que portava cinc infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president Fallières, que havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va visitar Suïssa, Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut, va ser tancat 20 dies i expulsat després. En aqueta època sa companya va morir i va restar amb cinc infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola llibertària de Sébastien Faure «La Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va conèixer Eugénie Trébuquet, amb qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais, però va restar malalt tres anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va col·laborar en Le Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de 1920 va participar amb G. Bastien en la fundació de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Les seves opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia infinitat de cops. En aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i va representar la Federació de l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista (UA) a Levallois entre el 2 i el 4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir al IV Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927 serà perseguit pel bisbe de Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga de fam de 18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser alliberat. Va continuar les seves activitats en Germinal fins a la desaparició del periòdic en 1933. En 1928 va ser elegit tresorer de la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament perseguit i empresonat 10 dies. També va col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari Le Réveil Typographique i en La Revue Anarchiste. François Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de maig-- de 1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

Gino Paolo Fabbri

- Gino Paolo Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco Fabbri i Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis elementals. Quan tenia 16 anys el jutge d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de reclusió per furt. Emigrà a Savona (Ligúria, Itàlia), on començà a militar en el Partit Socialista Italià (PSI), però ràpidament es passà al grup anarquista local, on començà a destacar com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa activitat militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de gener de 1904 va ser denunciat per «per injúries i cops»; el 18 de setembre d'aquell any va ser imputat per «violència, resistència, ultratge i danys» en ocasió d'una vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal d'Apel·lació de Gènova (Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30 dies de reclusió per «ultratge», condemna que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser denunciat per «instigació al delicte i per provocació a la desobediència de soldats» i per haver participat en la publicació i difusió a Savona del númeroúnic del periòdic Verso la Rivoluzione Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per«crits sediciosos en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a la presó de Savona. El 15 de juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant 1911 el consolat d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes seus, com ara la seva participació en un míting antigovernamental contra la carestia de la vida, en un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels tramvies. En 1912 es va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el moviment anarquista de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb Aurelio Paganelli, Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la revista Studi Sociali. El 16 d'agost de 1918 va ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un míting celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí dràsticament la seva frenètica activitat política, dedicant-se principalment al comerç de teles i d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930 les investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que militava de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març de 1934 la Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de la seva província, ja que «durant els últims trenta anys residia amb sa família a Montevideo, portant una vida retirada i, encara que conservant les idees antifeixistes, no semblava portar a terme cap activitat política». El setembre de 1941 encara vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè Democràtic Italià de Solidaritat amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el Registre de Fronteres de la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Lesúltimes notícies sobre ell daten de 1950 i són notícies informatives entre les comissaries de Savona i de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a Itàlia. Desconeixem la seva data i lloc de defunció.

***

Giuseppe Monanni

- Giuseppe Monanni:El 27 de febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels principals representants de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista i propagandista Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de professió, va fundar en 1907 a Florència la revista anarquista Vir, on col·laboraran Giovanni Baldazzi, Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard col·labora en Grido della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa companya Leda Rafanelli. En 1908 la parella s'instal·la a Milà on col·laborarà en diversos periòdics i publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La Libertà (1913-1914). Paral·lelament a aquesta activitat periodística, Monanni desenvolupa una intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes i culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale (1910-1915), més tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice Monanni (1926-1933). Així publicarà tots els clàssics de l'anarquisme individualista (Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera Guerra Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys. Quan torna a Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme que dificultarà tota la seva propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università Libera, però, després de l'aprovació de les Lleis especials, la seva activitat es veu limitada a l'educació general. A més a més, ha de cessar en la seva activitat editorial per raons financeres i polítiques. Amb la caiguda del feixisme a Itàlia i el final de la guerra, col·labora de bell nou, sota el pseudònim Mony, en el periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

Vasco Fontana

- Vasco Fontana: El 27 de febrer de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Vasco Fontana. Sos pares, ambdós actius anarquistes, es deien Ettore Fontana i Priscilla Poggi. Treballà d'obrer i es formà políticament i culturalment en l'ambient llibertari de sa família. Abans de la Gran Guerra entrà a formar part del cercle juvenil«L'Avvenire» del barri pisà de Porta a Piagge i durant el «Bienni Roig» (1919-1920) participà en totes les mobilitzacions i en les principals activitats del moviment anarquista local. En 1924, després de ser acomiadat de la feina de manteniment de línies al Cercle de Construccions Telegràfiques i Telefòniques, emigrà a França per motius laborals, instal·lant-se d'antuvi a Saint-Priest (Lió, Arpitània) i després a La Sanha (Toló, Provença, Occitània). Posteriorment hi arribà sa germana Selica Fontana i el seu cunyat Gusmano Mariani, ambdós militants llibertaris i amb un fill comú (Germinal), i tots plegats participaren en les activitats antifeixistes dels grups d'italians exiliats. En 1933 va ser inscrit per les autoritats italianes en el llistat d'anarquistes a buscar i en el de la policia fronterera amb l'ordre de detenció. A finals dels anys vint va ser un dels promotors de la campanya «Pro Sacco i Vanzetti». L'octubre de 1935, en una de les seves nombroses cartes enviades a sa mare, expressà dures crítiques contra la invasió d'Etiòpia per part de les tropes italianes i la va informar sobre la campanya internacional de denúncia d'aquesta agressió italiana que s'estava portant a terme. Arran de rebre les primeres notícies sobre el cop militar feixista a Espanya l'estiu de 1936, decidí, amb son cunya Gusmano Marini, marxar cap a Catalunya. A Barcelona s'allistaren a la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i prengueren part, el 28 d'agost de 1936, a la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Després de la dissolució de la columna i la militarització de les milícies, el març de 1938 decidí retorna a França i passà a residir a La Sanha. En un telegrama del Ministeri de l'Interior del 30 de març de 1938 es deia que«Espanya l'ha desil·lusionat i ha fet d'ell un anticomunista». Però la vigilància sobre ell no afluixà i l'últim informe policíac que se té d'ell és del 31 de març de 1942. En acabar la II Guerra Mundial retorna a la seva ciutat natal. Vasco Fontana va morir el 23 de juliol de 1959 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

Notícia de la detenció de Josep Costa Ferrer apareguda en La Voz de Menorca del 7 de juny de 1933

- Josep Costa Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga (Berguedà, Catalunya) l'activista anarcosindicalista Josep Costa Ferrer, que va fer servir els pseudònims de Marcelo Carrera David i de José Balart Ciurana. De jove s'instal·là a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a les «Cases Barates» del barri barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors més activistes i radicals del moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva tasca sindical d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928 s'hagué d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28 de juliol de 1930, a causa de les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups Afins de Llengua Espanyola», va ser expulsat de França i passà a Bèlgica. A finals de 1930 retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a Berga, esdevingué membre de la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932, arran d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a Barcelona sa companya, Amàlia Heras, per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un garatge del carrer Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny de 1933 va ser detingut a Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo Carrera David, i acusat de fabricació de bombes. L'1 de febrer de 1935 va ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les«Cases Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit d'armes, municions i bombes. Durant la Revolució de 1936 fou membre del Comitè de Control de l'Institut Mental de Sant Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la Federació Local de la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 25 de maig de 1958 a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrat l'endemà acompanyat de representacions de la Federació Local de la CNT de Marsella, de la Comissió de Relacions del Nucli Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de les Joventuts Llibertàries.

***

Necrològica de Santiago Blanco apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 9 de gener de 1990

- Santiago Blanco: El 27 de febrer de 1924 neix a Tànger (Marroc) l’anarcosindicalista Santiago Blanco. Quan tenia dos anys s'instal·là amb sa família a Màlaga (Andalusia, Espanya). El febrer de 1937, quan l'avanç feixista sobre la ciutat, fugí cap a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa família i va ser internat al camp d'Argelers fins al 7 de juny de 1941 quan va ser enviat a treballar a Pàmies (Llenguadoc, Occitània). En aquesta població s'adherí a les Joventuts Llibertàries, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i conegué sa futura companya Rogelia, amb qui tingué tres infants. En 1958 la parella s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on ell treballà de mecànic ajustador a la fabrica Bréguet fins a la seva jubilació i milità en la Federació Local de la CNT i en la Secció Local de SIA. Durant un viatge a la Península, Santiago Blanco va morir d'un infart a Orillena (Osca, Aragó, Espanya) i va ser el 4 de setembre de 1989 a Lanaja (Osca, Aragó, Espanya).

Continua...

---

 

Aquest mes de febrer més de 2.000 alumnes podran aprendre i gaudir de la cultura a través de les activitats educatives de centres com l’Arxiu del Regne de Mallorca, el Museu de Mallorca i les Biblioteques Públiques de Palma. Es compleix aíxi el principal objectiu de la Direcció General de Cultura: posar a l’abast de qualsevol infant o jove l’accés a la cultura, afavorir el contacte directe amb la nostra realitat cultural i popular i instaurar entre els més petits hàbits de consum cultural.

Les activitats, que comprenen des de tallers d’art, de música, de ciència, activitats de teatre i dansa, concerts didàctics, visites a exposicions, a museus..., es poden dur a terme tant al mateix centre educatiu com a fora i van adreçades a ensenyaments de 0 a 3, d’educació infantil i primària, secundària i batxillerat. També inclou els alumnes de cicles formatius, universitaris i dels centres educatius de persones adultes.

Seguim fent la feina que hauria de fer l'equip de govern i us fem un resum de la darrera Junta de Govern, del 21 de febrer.

El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”. (Miquel López Crespí)

Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial) (III)

En parlar de la publicació de Naufragis lents, en recordar l´inici de la nostra dedicació a la literatura, pens que la nostra implicació en posicions properes, per no dir completament idèntiques, a les que representava la lluita de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Pere Quart i Josep M. Llompart s´inicià molts temps enrere quan, per primera volta en la nostra vida, ensopegàrem amb els lluminosos versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Estàvem completament d´acord amb la valoració que de Rosselló-Pòrcel feia Josep M. Llompart a La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Deia Llompart: “Rosselló-Pòrcel és el primer poeta mallorquí rigorosament contemporani, és a dir, pertanyent de ple al nostre món i a la nostra sensibilitat; el primer que va prescindir de tota una sèrie de factors que, si a l´època de Costa i Alcover havien estat camí d´engrandiment i d´alliberació, per a l´”Escola mallorquina” ho havien estat de reclusió i d´ensopiment. La poesia d´aquest adolescent genial revela una experiència lírica de gran profunditat i d´exigència absoluta”.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Als vint anys ja som molt propers a les idees i a les concepcions literàries del Modernisme. A les concepcions de Maragall quant a la “poesia i la paraula viva”, lluny dels conceptes elitistes de terratinents i rendistes de caire conservador, com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera. En el fons, els atacs contra el modernisme procedents dels sectors més retardataris de la nostra societat, la lluita establerta entre noucentistes i modernistes és per la por que senten els sectors conservadors a l´alè ben proper del moviment anarquista i socialista a Catalunya. Per a copsar una mica a fons l´ambient cultural i polític de Catalunya Principat hi ha dos llibres prou importants (entre molts d´altres) que ens poden ajudar molt. Un és de Josep Benet, Maragall davant la Setmana Tràgica (Barcelona, Edicions 62, 1964) i l´altre, de Joan Manent i Pesas, Records d´un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, Edicions Catalanes de París, 1977). Per als sectors conservadors de la nostra cultura la lluita contra el modernisme, l´atac a les concepcions literàries de la “bohemia anarcoide” del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”.

Un llibre bàsic per copsar l´estreta relació entre els intel·lectuals adherits al noucentisme i els plans de Prat de la Riba i de les classes dominants principatines, en oposició aferrissada al Modernisme, és el volum d´Alan Yats Una generació sense novel·la (Barcelona, Edicions 62, 1981). Alan Yats escriu: “La història del Noucentisme és la d´una campanya cultural al servei de les aspiracions polítiques catalanes coalitzades el 1901: en un mot, una campanya cultural al servei de la Lliga. Les activitats culturals són ‘institucionalitzades’ ensems –o amb antelació- al desenvolupament de les estructures administratives. Prat de la Riba delega l´autoritat a Ors, Fabra i Carner, els quals encapçalen i dirigeixen l´àmplia mobilització dels artistes i intel·lectuals”.

Hi havia, doncs, en les fileres noucentistes massa lligams amb els sectors socials dominants del moment per no decantar-nos envers els modernistes. En el pròleg del llibre Antologia (1972-2002) (Palma, Edicions Sa Nostra, Col·lecció El Turó, 2003), ja havia escrit: “Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf “Teoria i pràctica de la 'paraula viva'”, Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'’estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses.

‘Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: ‘El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món’".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 28 de febrer

Esdeveniments

La teixidora, de Joan Planella i Rodríguez (1882)

- Reial Ordre de 28 de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a Barcelona (Catalunya) una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització per a la fundació d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i de cooperatives, encara que deixava als caps polítics locals o regionals el seu reconeixement. La petició d'autorització l'havia realitzat una comissió del «Montepío de Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any abans, els obrers comencen a organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y Kindelán, capità general de Catalunya i representant de la «Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats del Principat de Catalunya», permís per a associar-se. La «Comissió de Fàbriques» era l'associació patronal que s'havia creat en 1933 per pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de la classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als obrers sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que suposà l'antecedent immediat dels futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es creà la «Societat de Teixidors de Cotó»; partidària de la resistència activa, arribarà a tenir 3.000 associats, però no fou autoritzada pel governador civil Josep Maria Gisbert, perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.

***

Kronstadt

- Esclata la Revolta de Kronstadt: El 28 de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt, ciutat portuària base de la flota bàltica russa situada a l'illa de Kotlin, al Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia). La rebel·lió es va desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la manca d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible situació econòmica que patia Rússia va portar aixecaments al camp (Rebel·lió de Tambov), així com vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer Petrograd es trobava al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant els esdeveniments a Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i Sevastopol van mantenir una reunió d'emergència i van acceptar enviar una delegació a la ciutat per investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el delegat va tornar el 28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat els obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista contra els vaguistes. Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van pronunciar pels «Soviets Lliures», deslligats totalment de la tutela política dels comissaris comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total llibertat d'acció i de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien deslliurat del Partit comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions de vida es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries. Després de fracassar en la petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va aixecar en rebel·lió en contra del govern bolxevic el març de 1921.

Resolució del Petropavlovsk (28-02-1921)

***

Cartell anunciador de la xerrada

- Xerrada d'Emma Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant anarquista Emma Goldman fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la ciutat. El govern nord-americà li havia donat permís per fer una gira de conferències pels Estats Units amb la condició que parlés només de teatre i de la seva autobiografia Living my life, però no de la situació política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista socialista Heywood Broun.

***

The Angry Brigade

- Atemptats a París: El 28 de febrer  de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra la sucursal del Banc de Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) a París (França). Les accions són reivindicades pel grup anarquista«The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió franquista a l'Estat espanyol.

Naixements

Antoine Cyvoct (novembre 1883)

- Antoine Cyvoct: El 28 de febrer de 1861 neix a Lió (Arpitània) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el «Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica«L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va morir en la misèria el 5 d'abril de 1930 a París (França).

***

Foto policíaca d'Henri Clerc (ca. 1894)

- Henri Clerc: El 28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el perruquer anarquista Henri Clerc, també citat com Henry Clerc. Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a París (França), el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb sa companya i sa filla al costat del Portland Road de la capital anglesa. Refugià a casa seva l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El març de 1898 retornà París, on fou condemnat a dos anys de presó. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Notícia de la detenció d'Henri Gomichon aparaguda en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair de l'11 de desembre de 1930

- Henri Gomichon: El 28 de febrer de 1883 neix a Chatellerault (Poitou-Charentes, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari, i després socialista i comunista, Henri-Jules Gomichon. Treballà de manobre, milità en el moviment anarquista de Nantes (País del Loira, França) i vivia a la Cité de la Baratte de Nantes. Secretari de la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), en 1919 esdevingué comunista i en 1921 va ser nomenat primer secretari regional del Partit Comunista Francès (PCF). El desembre de 1930 va ser detingut per «amenaces de mort i possessió d'arma prohibida». En 1935 figurava en una llista d'anarquistes residents al departament del Loira Inferior. Membre de la Resistència durant l'ocupació alemanya, l'octubre de 1941 albergà al seu domicili del barri del Petit Chantilly d'Orvault (País del Loira, França) els activistes Marcel Bourdarais i Gilbert Brustlein, membres del comando resistent comunista encapçalat per Spartaco Guisco, que va ser acollit per Jean Vignau-Balous. Henri Gomichon va morir el 21 d'octubre de 1960 a Nantes (País del Loira, França). Son germà René Gomichon també va ser un destacat militant socialista i comunista.

***

Manuel Fandiño

- Manuel Fandiño: El 28 de febrer de 1889 neix a Laxe (Bergantiños, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Serafín Fandiño, també conegut sota diversos pseudònims com Serafín Manuel, Manuel Campos, Alejandro Alba, Franciso Benítez o Alejandro Silvetti. Pocs dies després de nat fou portat a Santiago de Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on aviat es vinculà als obrers espardenyers als quals organitzà i representà en el consell de la Federació d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap de la policia Ramón Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a Espanya, on arribà el 25 de desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la documentació a nom de Manuel Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai), d'on, el maig de 1910, passà clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat socialista Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però no aconseguí la seva llibertat i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment sancionada, cap a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo intentà fugir, però només ho aconseguí al port de Santos. Des de Santos es traslladà a Sâo Paulo, on residí un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en una fàbrica de mobles d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova identitat actuà sindicalment, participà en grups anarquistes i es lligà a la redacció de La Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani i Alejandor Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del ciutadà uruguaià Francisco Benítez. Després d'un breu temps amb aquest nom, tornà al d'Alejandro Alba i a Montevideo començà a fer feina d'ebenista. Ficat en tasques sindicals, participà en la reorganització del Sindicat d'Obreres Ebenistes i Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que arribà a constituir la Federació de Treballadors de la Fusta. En aquestaèpoca dirigí i administrà Aurora, periòdic d'aquesta federació, i intervingué en la creació de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser secretari general i animador del seu periòdic Solidaridad. Durant els cinc anys que visqué a l'Uruguai col·laborà en diversos periòdics, com ara Crónicas Subversivas i El Anarquista. En 1915 residí un temps a Rio de Janeiro (Brasil) en precàries condicions econòmiques (venen diaris, furtant la llet i el pa que els repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la Federació Local de Treballadors, durant una vaga general, fou detingut quan pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport del periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la Federació Local de Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura, aconseguí fer feina en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en un soterrani i on es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na Barricada, periòdic eclèctic on publicaven nombrosos anarquistes (Fabio Luz, Correia Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora exercia de corresponsal de La Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a Montevideo i col·laborar en La Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on desenvolupà múltiples i importants tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del Sindicat del Moble (ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor de La Protesta. A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas, publicà La Rebelión i gairebé en solitari publica en La Campana«Voces proletarias». Quan esclatà la Revolució russa, fundà a Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera Roja, però va haver de fugir enfront de la pressió governamental. Tres companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales i E. García Thomas acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia, però ell aconseguí fugir perquè havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti. Poc després tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat d'Ebenistes --en aquest interí foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En 1921 col·laborà en la sortida d'El Trabajo i de La Organización Obrera. En 1922, quan es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i la Confederació Obrera Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seuòrgan d'expressió. Més tard, com a secretari general de l'USA, intentà fusionar-la sense èxit amb la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i lluità força en la defensa dels presos polítics. Durant la seva gestió esdevingueren els tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la vida de 1.500 treballadors. Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I Congrés Ordinari de l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es van centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures crítiques que el lligaven al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents Marcelo T. de Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles sol·licità l'indult de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José Ares, Florindo Gayoso, José Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les reunions d'unitat de la COA que van donar al naixement de la Confederació General del Treball (CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del seu periòdic el desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la Conferència Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina va haver de deixar de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i va entrar a formar part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb un grup de sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona, Luis R. Bartolo, Juan C. Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra González, etc.) i d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel Ordoñez, etc.), creà el grup «Voluntad», defensor de la independència del moviment sindical. El febrer de 1937, com a representant de la fracció sindicalista, topà amb socialistes i comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943, després de l'escissió de la CGT en «CGT Nº 1» i «CGT Nº 2», començà a abandonar les tasques sindicals i gairebé definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955, derrotat el peronisme, formà part de la Comissió Normalitzadora de la CGT. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El Anarquista, Bandera Roja, La Batalla, La Battaglia,Crónicas Subversivas, Na Barricada, La Organización Obrera,La Protesta, La Rebelión, La Revolución,Solidaridad, El Trabajo, etc. Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de 1960 al Centro Gallego de Buenos Aires (Argentina).

Manuel Fandiño (1889-1960)

***

Anatol Gorelik

- Anatolii Gorelik: El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el periodista, anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik, més conegut comAnatolii Gorelik o Anatol Gorelik. Fill d'una família nombrosa, sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit port a la riba del mar d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en un magatzem de queviures. A partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses zones del sud de l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la policia tsarista. En 1909 emigrà a França i dos anys després tornà clandestinament al seu país, per retornar al país gal a finals de 1911, on desenvolupà una intensa tasca sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings i desenvolupant una intensa feina propagandística en els sindicats de treballadors russos, amb els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i en diverses organitzacions anarquistes, sempre participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916, juntament amb Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus d'obrers industrials, Golos Rabochego (La Veu dels Obrers), que després s'anomenarà Golos Trusenika (La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la revolució, retornà a Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses ciutats, especialment a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari de l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la redacció amb Piotr Arshinov del periòdic Golos Anarjista (La Veu Anarquista) i secretari de l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua Jiddisch. Amb l'arribada a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació germanoaustríac passà a la clandestinitat. En 1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes«Nabat» de Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de l'ofensiva de les tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton Ivànovitx Denikin es va veure obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920 treballà com a docent en el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora que segueix en la seva tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac del poder bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou detingut a Kharkov amb la major part dels responsables de«Nabat» (Volin, Aaron i Fanya Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat a les presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la llibertat fins al 6 de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda anarquista, especialment en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament detingut a l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres anys en un camp de concentració acusat de«anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de 1921 fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de fam i a causa de l'escàndol sorgit en el Congrés de la Internacional Sindical Roja (Profintern), quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes (Ángel Pestaña, Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió del moviment anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10 anarquistes (Feldeman, Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin i Gorelik) que seran expulsat de la Rússia soviètica el 5 de febre de 1922. Després d'un curt temps a Berlín, on participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les seves memòries sobre la Revolució russa, en 1922, convidat per la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on desenvolupà una intensa tasca propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa --col·laborador deDielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires-- i entre els grups de llengua castellana --nombrosos articles en La Antorcha--, on exposà la realitat de la revolució soviètica i donà a conèixer les figures del moviment anarquista rus. També en els seus articles defensà l'anarquisme contra les influències del sindicalisme, les quals considerava negatives i reformistes. Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio Company, però a finals dels anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop militar de setembre de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina, continuarà escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La Revista Blanca de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor de Gonenia na Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de l'anarquisme de la Rússia soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii (1922, Els anarquistes en la Revolució russa), Pervaya Konferentsia anarjistskij organisatsii Ukraini Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera Conferència de les organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera Conferencia de las Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat». Declaración y resoluciones (1922), La revolución social (1923), Vospitanie v Sovetskoy Rossii (Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923, L'educació a la Rússia soviètica. Poder comunista i educació), El movimiento revolucionario de las masas en Ucrania (1924), La revolución rusa y el anarquismo (1933), Cóm conciben los anarquistas la revolución social (1936), Los grandes problemas del anarquismo moderno (1936),etc. En 1940 patí un atac de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa companya, Fany Gorelik, i sos dos fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir el 15 de novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no fou ressenyada en la premsa llibertària argentina i només es conegué la notícia un any i mig després per un article publicat en la premsa de l'emigració russa llibertària.

***

Foto de Justo Donoso Millán del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

- Justo Donoso Millán: El 28 de febrer de 1898 neix a Ciudad Real (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Justo Donoso Millán, conegut com Donoso Germinal i que va fer servir el pseudònim de Federico González Moreno. En 1919 col·laborà des de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) en el periòdic alacantí Reivindicación. Després emigrà a Barcelona (Catalunya) i des d'aquesta ciutat en 1924 participà en la subscripció popular en favor dels presos engegada per La Revista Blanca. Durant la dictadura de Primo de Rivera, cap el 1927, es ve veure obligat, amb sa companya Vicenta Sáez Barcina, a exiliar-se a França, on continuà amb la militància. En 1928, des de Lió (Arpitània), col·laborà en el periòdic ¡Despertad! (1927-1930), setmanari de la Federació Regional Marítima de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'editava a Vigo (Pontevedra, Galícia). En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península, on es guanyà la vida com a encofrador a Barcelona (Catalunya). En aquesta època ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 23 d'abril de 1933 va ser detingut a Barcelona, juntament amb altres militants d'aquesta organització, com a organitzadors d'un moviment insurreccional. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà ,gràcies a la seva experiència militar, com a metrallador en l'atac a la caserna de les Drassanes de Barcelona. L'agost d'aquell any, participà en l'expedició de reconquesta de les Illes Balears. L'abril de 1938 ingressà en el Cos de Comissaris. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà, sota la identitat de Federico González Moreno–pseudònim amb el qual havia col·laborat en el periòdic menorquí Germinal entre 1935 i 1936–, al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique. Visqué a Perote (Veracruz, Mèxic) i el 29 d'octubre de 1940 obtingué la naturalització mexicana. En 1945 fou membre, amb DelioÁlvarez, Feliciano Subero Martínez i altres, de la Delegació de la CNT a Mèxic i entre 1951 i 1952 fou administrador de Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT al país asteca, en el qual també col·laborà. En 1960 encara era a Mèxic. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Joan Colomar Torres fotografiat per Marc Tomàs

- Joan Colomar Torres: El 28 de febrer de 1913 neix a Porto-Saler (Formentera, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Colomar Torres, conegut com Paret. Quan tenia 13 anys començà a treballar com a aprenent de motorista al motoveler «Cala Savina», que cobria el trajecte entre les Illes Pitiüses. Després va fer de mariner en la marina mercant i conegué diversos ports. A Barcelona (Catalunya) entrà en contacte amb el moviment anarquista gràcies a mariners de cabotatge confederals i a la influència d'Ángel Palerm Vich i Joan Peiró Belis. D'antuvi milità en les Joventuts Llibertàries i després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de força implantació a les salines formenterenques. A Formentera es dedicà a treballar el camp. En 1930 fou un dels introductors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a les Pitiüses. Entre 1931 i 1933 intervingué activament en les vagues contra la«Salinera Española» que reclamaven la desaparició del treball a escarada i reivindicaven la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces insurrectes el detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou alliberat per les tropes republicanes comandades pel capità Alberto Bayo Giroud i retornà a Formentera. Quan les forces republicanes abandonaren les Illes Pitiüses, fugí des de Punta Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals es trobaven els principals dirigents polítics i sindicals locals, a Xàbia (Marina Alta, País Valencià) a bord del llaüt «Miguel Pequeño», per temor a les represàlies feixistes. Un cop a la Península, fou cridat a files i va ser comissari, sense empunyar cap arma, d'un militar republicà als fronts de l'Ebre i de Barcelona. Poc abans d'acabar la guerra va ser apressat per les tropes franquistes a Ponts (Noguera, Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota l'acusació d'haver furtat el «Miguel Pequeño» per fugir i de ser anarcosindicalista, fou condemnat a mort pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió militar», però la pena fou commutada per 30 anys de presó major i després per 20. Passà per diverses presons (Palma, Alacant, Hellín, Albacete, Palència i Sant Miquel dels Reis) i durant una temporada a partir de començaments de 1943 romangué a Formentera desmuntant amb una dotzena de companys els barracots del camp de presoners republicans de la Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500 homes entre el 1940 i el 1942. En 1946 fou alliberat i dos anys després la seva causa fou sobreseguda definitivament. Un cop lliure, després d'un temps en un vaixell de desballestament a les Illes Canàries, retornà a Formentera, on muntà un negoci d'efectes navals a la Savina. Després de la mort del dictador Francisco Franco, acceptar formar part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que es presentà a les primeres eleccions locals de 1979. A començaments del segle XXI s'implicà activament en la recuperació de la memòria històrica i participà en diversos documentals, com ara Aigua Clara (2007), de Carmelo Convalia, on intervingué com a personatge principal i fil conductor d'aquesta història sobre la Colònia Penitenciària de la Savina; i Un lloc en lloc (2011), de Javier G. Lerín. En 2006 participà en l'homenatge que es realitzà als reclosos morts al camp de presoners de la Savina. El 25 de juliol de 2010 el Consell de Formentera el distingí amb el premi «Sant Jaume», en reconeixement a la seva contribució a la memòria històrica. En una entrevista el desembre d'aquest any, amb motiu del centenari de la CNT, reivindicà el seu pensament anarquista. Elsúltims mesos de sa vida visqué tot sol a casa seva atès per una familiar, però finalment hagué de traslladar-se al domicili d'aquest per raons de salut. L'abril de 2011 el «Fòrum per sa Memòria d'Eivissa i Formentera» li atorgà el I Premi «14 d'abril» per la seva tasca a favor de la recuperació de la memòria històrica. Joan Colomar Torres va morir el 24 de novembre de 2011 a Formentera (Illes Balears) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant Francesc.

Joan Colomar Torres (1913-2011)

***

Raúl Carballeira Lacunza

- Raúl Carballeira Lacunza: El 28 de febrer de 1918 --en 1917 segons algunes fonts-- neix a Coronel Suárez (Buenos Aires, Argentina) ) l'activista anarquista i resistent antifranquista Raúl Carballeira Lacunza, també conegut sota diversos pseudònims, com El Argentino, Aramis, Julio Heredia, Armando Lacunza o Eduardo Lafuente. Autodidacte, mai no va anar a escola. Durant la seva joventut es dedicà a recórrer l'Argentina com a linyera escrivint poemes i escampant l'anarquisme. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, es trobava a l'Uruguai, d'on sortí cap a Catalunya. A finals de 1937 arribà a Barcelona de polissó, amb Federico Gerardo Rufinelli i Sergio Chávez, i l'abril de 1938 s'incorporà al front d'Aragó enquadrat en la XXVI Divisió, malgrat ser un antimilitarista convençut. Mesos després, es dedicà a tasques propagandístiques en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938 treballà de tramoista en un teatre barceloní. En acabar la guerra, passà la frontera francesa i fou internat als camps de Sant Cebrià, Argelers, Barcarès i Bram entre 1939 i 1941. En 1942 marxà a Marsella, on contactà amb diversos companys, com Diego Camacho (Abel Paz) i Liberto Sarrau, per preparar el retorn clandestí a la Península, quedant com a contacte a Tolosa de Llenguadoc, on feia feina al restaurant de l'estació de la ciutat. En 1943 participà amb la resistència a Bordeus. Després de l'Alliberament, amb Felipe Alaiz i Diego Franco Cazorla (Amador Franco), edità el setmanari Impulso (1945), portaveu de l'anticol·laboracionisme i defensor de les tesis tradicionals anarquistes, i intervingué en la reconstrucció de la FIJL. Formà part, com a secretari de Relacions, del primer Comitè Peninsular de la FIJL sorgit el 4 i 5 d'abril de 1945 a Tolosa. En maig de 1945 participà en el I Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a París. El març de 1946 abandonà el càrrec de secretari de Relacions de la FIJL per integrar-se en la lluita directa antifranquista. Amb Amador Franco, passà a Catalunya i col·laborà en el llançament clandestí de Ruta a Barcelona. Portà a terme, amb Manuel Fernández Rodríguez, una gira pel País Valencià, Andalusia i Madrid amb la finalitat de reorganitzar la FIJL de l'Interior. En aquesta època fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, secretari de la Federació Local de les Joventuts Llibertàries de Barcelona i militant del grup d'acció «Tres de Mayo», amb Liberto Sarrau i Francisco Martínez Marquez. Després de romandre a Barcelona com a delegat de l'Exili, reorganitzà les Joventuts Llibertàries barcelonines arran d'una batuda policíaca el desembre de 1946 i retornà a França. En 1946 va fer mítings a Montpeller i a Sant-Etiève. En 1947 fou delegat per Tolosa en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1947 s'incorporà a la lluita antifranquista a la Península, després de representar Espanya en el Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El desembre de 1947 visità, amb gosadia, Amador Franco a la presó de Sant Sebastià i el gener de 1948 Abel Paz a la presó Model de Barcelona. El 13 de juny de 1948 aconseguí salvar la vida i fugir d'un cercle policíac, però patí una emboscada muntada pel comissari Eduardo Quintela Bóveda, cap de la Brigada Politicosocial de Barcelona, quan anava a una cita a Montjuïc. Raúl Carballeira Lacunza va caure mort, o se suïcidà per no ser atrapat per la policia, el 26 de juny de 1948 als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya). Les seves restes foren enterrades al cementiri barceloní de Can Tunis i anys més tard acabaren en una fossa comuna. Carballeira fou un dels membres més destacats de la FIJL dels anys quaranta.

Raúl Carballeira Lacunza (1918-1948)

***

Luis Sos Yagüe

- Luis Sos Yagüe: El 28 de febrer de 1928 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe. Amb el triomf feixista s'exilià amb sos pares, militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a França i va ser enviat a un refugi bretó. De jovenet entrà a formar part del moviment llibertari i exercí càrrecs de responsabilitat en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En novembre de 1956 va ser nomenat secretari d'Administració de la Comissió de Relaciones de l'FIJL. Entre el 15 de juliol i el 20 d'agost de 1958 assistí a la Concentració Juvenil Internacional Anarquista de Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). A finals de 1960 fou secretari de Relacions Exteriors de la l'FIJL a França, amb Marcelino Boticario Sierra de secretari general. L'octubre de 1961 formà part de la delegació de l'FIJL que s'entrevistà amb la Federació de Joventuts Socialistes d'Espanya en l'Exili per tantejar possibilitats d'acció conjuntes. El pis on vivia amb sa companya Plácida Aranda Yus, també militant llibertària, serví com a refugi i dipòsit d'armes del Moviment Popular de Resistència – Comitè d'Ajuda a la Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI). L'11 de setembre de 1963, quan era tresorer de les Joventuts Llibertàries, va ser detingut per la policia francesa en una batuda i, acusat de col·locar bombes en les oficines de la companyia aèria espanyola Iberia, tancat durant tres mesos a París. Entre 1963 i 1964 representà les Joventuts Llibertàries en la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Entre el 31 de juliol i el 10 d'agost de 1965 assistí com a delegat de Tolosa de Llenguadoc al Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT en l'Exili a Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient d'expulsió de França juntament amb altres companys (Plácida Aranda, Josep Peirats i Makno Cuevas), però finalment la mesura no va ser aplicada. Luis Sos Yagüe va morir l'1 d'abril de 1971 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Luis Sos Yagüe (1928-1971)

Defuncions

Ferruccio Scarselli

- Ferruccio Scarselli: El 28 de febrer de 1921 mor violentament a Certaldo (Toscana, Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Havia nascut el 2 de novembre de 1892 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Eusebio Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una família anarquista, tots, sos pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines Leda), militaren en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió Anarquista Italiana (UAI). Després de fer els dos primers cursos de primària, Ferruccio es posà a fer feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista Italià (PSI), freqüentà els cercles subversius de la localitat i, després, abraçà l'anarquisme. A començament de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12 de març de 1909 va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Florència (Toscana, Itàlia) a 12 dies de presó per «resistència a l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona (Vèneto, Itàlia) a reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels soldats dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio Calvetti i Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser jutjat pel Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió per «traïció». Acusat també de deserció, va ser condemnat el 25 de juliol de 1917 pel Tribunal Militar de Roma a altres sis anys de presó. Reclòs a la presó militar del Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània, Itàlia), conegué l'anarquista pisà Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire Anarchico, i influí políticament en el jove Ezio Taddei, a qui posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo. El setembre de 1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga de Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una manifestació en ocasió del segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia, ho va fer amb tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi de classes», que va ser denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en públic incitant a la rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia, i novament va ser denunciat. El 28 de febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per raons trivials durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos ferits i on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant la nit d'aquest dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una barricada a l'entrada del poble per contrarestar una possible incursió feixista. Però en comptes d'escamots feixistes acudí un camió ple de carrabiners amb els quals entaularen una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué nombrosos ferits i el policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes fugien dels carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per l'explosió d'una granada de mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa família va ser detinguda i processada.

***

Ugo Resta amb sa companya

- Ugo Resta: El 28 de febrer de 1960 mor a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ugo Resta, conegut com Sacranon. Havia nascut el 14 de juliol de 1888 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Resta i Angela Zannoni. Deixà l'escola quan estudiava el tercer grau de primària i es guanyà la vida treballant de sabater. S'adherí molt jove al moviment anarquista, aconseguint ràpidament el respecte i confiança dels seus companys. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti es relacionà amb altres anarquistes romanyesos, establint una amistat profunda i duradora amb Armando Borghi. Es casà amb Emerenziana Castellucci, amb qui tingué tres infants. La policia el definí com de «caràcter seriós, educació considerada i intel·ligent». Destacà fent propaganda entre els companys de feina i participà en tota mena de reunions i manifestacions subversives. Ben contrari a la Gran Guerra, a finals de 1915 es va veure obligat a allistar-se com a soldat en el V Regiment d'Artilleria acantonat a Mestre (Venècia, Vèneto, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic, retornà a Faenza i reprengué les seves activitats en el moviment anarquista destacant també per les subscripcions recaptades a favor del periòdic Umanità Nova i Pensiero e Volontà. El 4 de juliol de 1921 va ser detingut i processat per «amenaces a mà armada». Després de l'establiment definitiu del feixisme, sembla que durant molts danys no desenvolupà cap activitat política, dedicant-se assíduament al seu treball i portant una vida retirada. No obstant això les autoritats continuaren vigilant-lo, ja que pensaven que no havia renunciat a les seves idees. El 10 d'octubre de 1927, per ordre de la Comissió Provincial per a l'Acció de la Policia, va ser amonestat com a «element perillós per a l'ordre nacional de l'Estat». Aquesta amonestació va ser revocada el gener de 1928, però va continuar vigilat. Durant els primers mesos de 1930 va ser advertit formalment i en els anys següents, encara que mantingué una «conducta regular», segons la policia,«no mostrà signes de penediment». El gener de 1937 es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia), però un any després retornà definitivament a Faenza. Durant l'estiu de 1940, quan es va constituir un comitè clandestí dels grups i partits antifeixistes (socialistes, comunistes, republicans, catòlics, etc.), hi entrà a formar part en representació dels anarquistes, però cap llibertari formà part del Comitato de Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) creat en 1943. Després de la II Guerra Mundial continuà sent un dels anarquistes més destacats de Faenza i freqüentà la fonda del Gioco del Pallone de Porta Montanara, lloc de reunió dels llibertaris de la ciutat (Vincenzo Castellari, Renato Cicognani, Francesco Guerrini, Pietro Lega, Serafino Mazzotti, etc.). Ugo Resta va morir el 28 de febrer de 1960 a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia); en el seu funeral hi participaren conciutadans de totes les tendències polítiques d'arreu la Romanya i Armando Borghi, vingut expressament des de Roma (Itàlia) va fer un breu discurs.

Continua...

---

Normal021falsefalsefalseCAX-NONEX-NONE

                              En Trump,  dos discursos contraposats.

     Al llarg de la campanya presidencial,  el candidat republicà,  En Donald Trump, en nombroses ocasions,  va expressar  el seu desacord amb la política intervencionista i militarista dels governs de Washington. Va declarar que considerava un absolut fracàs la intervenció militar ianqui a l'Orient Mitjà. Va dir que considerava que l'OTAN era obsoleta. Va dir i repetir que els Estats Units no havien de ser la policia del món.  Per altra banda, també va dir que una de les seves prioritats seria acabar amb l'Estat Islàmic i amb el terrorisme islàmic. També va dir moltes de vegades que volia desplegar una política d'entesa amb el president de Rússia,  En Vladimir Putin.  En aquesta línia de discurs,  no es va privar de denunciar la política militarista de N'Obama i de Na Clinton,  fins al punt que va acusar N'Obama de ser el creador de l'EI.

    Amb En Trump a la Casa Blanca,  s'estenia l'opinió que s'iniciaria una era pacifista. Però  les noves declaracions bel·licistes (i les iniciatives) d'En Trump president contradiuen les pacifistes d'En Trump presidencial. Especialment alarmant és la seva última declaració on expressa la seva voluntat d'assegurar l'hegemonia mundial de l'exèrcit ianqui (Alarma pel significat militarista,  però alarma també pel significat antisocial: el colossal creixement del pressupost de guerra (54.000 milions de dòlars) es farà a costa dels pressupostos socials).

         Una vegada exposat el meu punt de vista sobre la qüestió,  he pensat que seria bo difondre el rigorós informe d'En Finian Cunningham (RT,  27/2/17) entre els internautes catalans. Vegeu-lo

De Trump'OTAN obsolet' significa Europa pagant nosaltres ...

La formació convoca la societat civil i els partits polítics per crear una Plataforma i no descarta obrir un front judicial.

 Els coportaveus de MÉS per Mallorca, Bel Busquets i David Abril han mostrat el seu rebuig davant l’anunci d’AENA d’ampliar les freqüències dels vols i passar d’un avió cada minut a un cada 44 segons. Un augment que, segons la formació ecosobiranista només es basa en la visió de negoci i no en la de servei públic. "Presentam una Proposició No de Llei (PNL) per reclamar el cogovern aeroportuari", ha assenyalat Bel Busquets. La portaveu posteriorment ha afegit: "Els aeroports de les Illes han d’estar al servei del seu país. Tenim un paisatge a protegir i una ciutadania a la qual li hem de donar una resposta adient". En aquest sentit també s’ha manifestat David Abril en relació a l’increment que vol dur a terme AENA "Això incrementa la pressió humana sobre el territori i augmenta les emissions de CO2 i també té conseqüències socials i econòmiques que són més negatives que positives".

A la Proposició no de Llei que ha registrat avui MÉS per Mallorca, es reclama al Ministeri de Foment i a AENA pactar amb el govern les rebaixes de les taxes. I també a no dur endavant cap actuació important sense comptar amb el consens de les institucions locals. "No pot ser que tinguem unes institucions, el govern, els consells, els ajuntaments marcats pels #AcordsPelcanvi que treballen per protegir el territori, per transformar el model econòmic, per regular els accessos del turisme i que en la pràctica per on venen els milions i milions de turistes que sembla que els actuals gestors d’AENA això no té límits, no es correspongui una política amb l’altra", ha remarcat David Abril.

A la vegada la PNL insta al Ministerir de Foment i a AENA, en compliment de l’article 32 de l’Estatut d’Autonomia a avançar cap al cogovern dels nostres aeroports, començant a decidir sobre almenys el 50% dels beneficis generats pels aeroports del nostre territori -l’any 2016, 200 milions d’euros-, per poder invertir a reduir els impactes negatius tant socials com mediambientals generats per l’activitat turística. "Volem que allò que el nostre Estatut d’autonomia anomena cogestió dels aeroports sigui realment governar els nostres aeroports. Fins que no governem els nostres aeroports, no tindrem sobirania sobre les nostres vides i sobre la nostra societat", ha assegurat Abril.

MÉS per Mallorca no només fa aquesta proposta política concreta, també vol obrir un front social i no descarta obrir un front judicial. "Convocarem els partits polítics i la societat civil amb entitats com Terraferida, el GOB, sindicats, OCB, veïns de Sant Jordi, treballadors i treballadores de l’aeroport i d’altres per crear una Plataforma. La convocatòria és pel dilluns dia 27 per governar els nostres aeroports", ha assenyalat el coportaveu de la formació. "No descartam tampoc obrir el front judicial amb el precedent de l’aeroport de Viena, que ha pogut aturar una ampliació, justament per motius mediambientals i poder lluitar contra el canvi climàtic".

Retorna el clàssic d’Al Mayurqa

El grup i l’Orquestra de Cambra de Llucmajor recuperen el llegat de Toni Roig avui a Algaida

Francesca Marí

La quimera clàssica de Toni Roig ressorgirà gairebé un any després de la seva estrena. Al Mayurqa clàssic, el projecte que durant anys embastà l'enyorat cantant, es tornarà a sentir avui a Algaida. Aquell conegut "no ens fareu callar" que tantes vegades cridà Roig es pot traduir aquí en uns sons més clàssics però que tenen la mateixa força i esperit de lluita.

El concert d'avui començarà a les 20 hores a l'església d'Algaida i, a més dels membres d'Al Mayurqa, hi prendrà part l'Orquestra de Cambra de Llucmajor dirigida per Andreu Julià. "Són una formació de gent jove que s'ha involucrat de ple en el projecte", explicà el músic i ànima d'Al Mayurqa Pere Martorell. "Julià és bon coneixedor del treball de Toni Roig i sap combinar a la perfecció la fusió d'instruments tradicionals amb els de cambra", hi afegí. De fet, aquesta fusió és un dels elements principals del concert Al Mayurqa clàssic, que avui tindrà també la intervenció de Miquel Brunet al piano, Cati Obrador a l'oboè i Biel Majoral, que exercirà de mestre de cerimònies.

Precisament la difusió d'aquest projecte entre les bandes més joves de Mallorca és un dels objectius de la formació tradicional. "Volíem que les partitures no quedassin aturades i Julià s'esforçà per dur-les de nou en concert", assegurà Pere Martorell, qui també recordà que el clàssic ha obtingut el segon premi de la revista Sons com a millor disc de folk. "Això és un orgull", hi afegí.

Serà, per tant, la primera vegada que aquest treball s'estreni a la Part Forana després del concorregut concert del setembre davant un Principal que va quedar petit, un motiu més per recordar la tasca de Toni Roig i, com diu Martorell, "continuar el seu projecte i la seva lluita".

dBalears

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)

Son Espases: Toni Roig en el record

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

(16-X-07)

Anarcoefemèrides del 2 de març

Esdeveniments

"Sans patrie"

- Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

***

Capçalera de Le Tocsin

- Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

***

Capçalera del primer número de La Calle

- Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

***

Capçalera del número 0 de La Revista Anárquica

- Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol«Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

Naixements

Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les, 1864)

- Multatuli:El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a lesÍndies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar ambèxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins elsàmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

***

Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

- Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855–algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

- Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà aquest en les seves investigacions històriques--, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article«Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

- Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme,  de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final --algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu--, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

***

Eugen Relgis

Eugen Relgis (1895-1987)

***

Aristide Ribolini

- Aristide Ribolini: El 2 de març de 1899 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Aristide Carlo Ribolini, que va fer servir els pseudònims Batista Leonardi i Battista Izze. Sos pares es deien Carlo Ribolini i Teresa Faggiani. Assistí a l'escola elemental i de molt jove s'adherí al moviment anarquista. Pedraire a les pedreres de marbre de Carrara, desenvolupà una intensa tasca propagandística a la feina i tingué una certa influència dins del moviment llibertari local ja que sempre era present a totes les reunions. En 1919 era secretari del Cercle Juvenil«Germinal» i l'any següent de la Lliga Proletària dels Invàlids de Guerra. Fou gerent i col·laborador de la redacció dels periòdics de Carrara Il Cavatore (1911-1921) i Il '94 (1911-1920), bimensual anarcocomunista dirigit per Alberto Meschi. També assistí a les reunions de la Cambra del Treball. El 21 d'octubre de 1920 va ser detingut sota l'acusació de ser l'autor de l'explosió d'una bomba a la Banca d'Itàlia de Carrara en senyal de protesta per l'arrest d'Errico Malatesta i d'Armando Borghi, però va ser absolt per manca de proves. Immediatament va ser acusat de ferir un feixista, però també va ser absolt. Després d'aquests episodis repressius, marxà de Carrara fugint de les represàlies dels escamots feixistes i s'instal·là a Vilafranca de Mar, a prop de Niça (País Niçard, Provença, Occitània). En 1925 vivia amb sa companya Giuseppina Morelli a Marsella (Provença, Occitània), acollit al domicili de l'anarquista Gino Lucetti. El maig de 1926, a petició de les autoritats italianes, arran de l'atemptat de Lucetti contra Benito Mussolini, s'ordenà la seva detenció, però pogué fugir i marxà cap a Amèrica, instal·lant-se a Baltimor (Maryland, EUA). En 1929 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de detenció. En 1933 va ser fitxat com a antifeixista a Bèlgica. Entre els anys 1934 i 1935 residí a Marsella sota el nom fals de Batista Leonardi–també va fer servir el de Battista Izze–, on treballava de marbrista i sempre destacant com a anarquista militant. En 1935 va se inscrit pel Ministeri de l'Interior italià en el registre de persones a detenir. Entre 1936 i 1937 lluità en una columna anarquista durant la Revolució espanyola. En 1938 va ser descobert per les autoritats franceses, jutjat i condemnat a dos anys de reclusió, que finalment se'n reduïren a 18 mesos, per «violació del decret d'expulsió» i per«incitació a l'odi de classes», pena que acomplí a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1940, quan estava tancat a la presó marsellesa de Chave, en aplicació de l'acord d'armistici entre Itàlia i França, les autoritats italianes exigiren a les franceses l'alliberament i lliurament dels ciutadans italians detinguts a França, però ell es negà retornar a Itàlia i en 1942 encara residia a França. Aquest mateix any es traslladà a Califòrnia (EUA). En 1952 obtingué la ciutadania nord-americana i en 1958 treballava en una botiga de menjars exquisits i altres delicadeses a San Mateo (Califòrnia, EUA). El 25 d'agost de 1970 era a Carrara de viatge. Aristide Ribolini va morir el 18 de març de 1994 –algunes fonts citen el 19 de novembre de 1973– a Berkeley (Alameda, Califòrnia, EUA).

***

Juan Baeza

- Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

- Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

***

Romà Meler Artigas

- Romà Meler Artigas: El 2 de març de 1919 neix a Bagà (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Acabat de néixer, sa família es traslladà a Guardiola de Bergadà. Quan tenia 11 anys deixà l'escola i començà a treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 participà activament en els Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un braç i es donà la paradoxa que el patró volgué donar-li feina, però els seus companys el rebutjaren per ser un actiu sindicalista i pensar que només els portaria problemes. En 1936, quan esclatà la Revolució, organitzà les Joventuts Llibertàries a Guardiola de Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A més d'això, desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica en la CNT i participà en el procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. En els anys posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra Mundial fundà les Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità activament en la CNT de l'Exili. Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), entre d'altres. En 1948 s'establí a París i treballà com a soldador elèctric, feina que exercirà durant més de trenta anys. Més tard retornà a Occitània i, després dels conflictes interns del Congrés de Montpeller de 1965, s'arrenglà amb els crítics i entrà a formar part dels Grups de Presència Confederal.

***

Franco Leggio (París, 1971)

- Franco Leggio: El 2 de març de 1921 neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial«La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini --jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió--, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».

Franco Leggio (1921-2006)

Defuncions

Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)

- Pablo Biel Gimeno:El 2 de març de 1959 mor el miner anarquista Pablo Biel Gimeno. Havia nascut el 10 de novembre de 1900 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Beaucaire fou desmobilitzat i fou enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Occitània) el juliol de 1940, on existia un fort nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), seran amagats als pallers pel rector de Saint-Laurent-de-Trèves. Després de l'Alliberament militarà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de La Grand Comba. Sa companya fou Florentina Marco Millan.

***

Necrològica de Domènec Bachero apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 6 de juny de 1965

- Domènec Bachero: El 2 de març de 1965 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Domènec Bachero, també citat amb el seu nom en castellà com Domingo Bachero. Havia nascut cap el 1895. Militant del Sindical Únic del Ram la Pell de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), durant els anys vint i trenta va ser empresonat en diferents ocasions. L'abril de 1931 formà part, amb Francesc Artal Pros, Miquel Farreras Munner, Josep Gardeñas Gil (Petroli), Elisa Gimeno, Ramon Magre Riera, Joan Peiró Belis, Tomàs Riera Ordeix i Esteban Turó, del comitè fundador de l'Obra Popular Antituberculosa de Catalunya (OPAC), promoguda per la CNT, però que no comptà amb el suport de la FAI. Entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931 fou delegat del seu sindicat a la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya de la CNT, que se celebrà al Palau de Projeccions de Barcelona. Durant la Revolució milità en el Sindicat Únic de la Indústria Fabril, Tèxtil, Vestir i Annexes de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut, jutjat en 1940 i condemnat a mort, pena que va ser commutada per la de 30 anys de presó. A finals de 1952 va ser posat en llibertat vigilada i continuà militant en la CNT clandestina, fet pel qual patí diferents detencions. Domènec Bachero va morir el 2 de març de 1965 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Les Corts d'aquesta ciutat.

***

Necrològica de Gregorio Benet apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 26 de maig de 1968

- Gregorio Benet: El 2 de març de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Benet. Havia nascut cap el 1887 a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Gregorio Benet patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

***

Cartell de la Ligue International des Combattants de la Paix

- Clément Fournier: El 2 de març de 1969 mor a l’hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) el militant anarquista i pacifista Clément Fournier. Havia nascut el 8 de març de 1904 a París (França) en una família llibertària i militarà en la Unió Anarquista, on arribarà a ser designat secretari en el congrés de maig de 1934. Com a pacifista va ser també secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista Francesa, participant en la creació del Comitè de Relacions Internacinals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat al Congrés Anarquista Internacional de Londres (del 25 de juliol a l’1 d’agost de 1958). Secretari de relacions internacionals, serà també una temporada tresorer de la Federació Anarquista Francesa. En morir va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de París.

***

Salvador Puig i Antich

- Salvador Puig i Antich: El 2 de març de 1974 mor executat a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista l’anarquista Salvador Puig i Antich. Havia nascut el 30 de maig de 1948 a Barcelona (Catalunya) en el si d’una família treballadora de classe mitjana i era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l ’atracament d’un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l’últim pres polític executat a l’Estat espanyol amb aquest sistema) en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

Continua...

---