Anarcoefemèrides del 8 de gener

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Revolución Social

- Surt La Revolución Social: El 8 de gener de 1871 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer número del setmanari anarquista La Revolución Social.Órgano de la Federación Palmesana de la Asociación Internacional de los Trabajadores. Poc dies abans, el 20 de desembre de 1870, el Consell Local de la Federació de les Societats Obreres de Palma, adscrita a l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i de caràcter bakuninista, va signar el«Manifest democràtic socialista als treballadors de Palma i de la seva província», on anunciava l'aparició d'aquesta publicació anarcocol·lectivista que sortiria els diumenges. Portava el lema «Aspiramos a la Igualdad de clases por la igualación económica de todos. Esto sólo es posible después de la Revolución Social». Dirigit pel paleta Francesc Tomàs i Oliver, en el consell de redacció figuraven Joan Sánchez (ebenista), Guillem Arbós (sabater), Miquel Fornés (mariner) i Joan Rotger (sabater). Volgué continuar la tasca d'El Obrero (1869-870), però els tres exemplars que publicaren foren sistemàticament segrestats pel governador civil i Francesc Tomàs empresonat després que sortís l'últim número el 22 de gener; Joan Sánchez aconseguí lliurar-se de la presó perquè el seu patró pagà una forta fiança. S'edità en paper de color rosa.

Naixements

Fotografia policíaca de Jeanne Adnet (8 de gener de 1894)

- Jeanne Adnet: El 8 de gener de 1871 neix a Argentan (Baixa Normandia, França) la costurera anarquista Jeanne Marie Alphonsine Adnet, també coneguda com Jeanne Quesnel, pel seu marit. El 8 de gener de 1894 va ser fitxada com a anarquista i en aquesta època no vivia amb son marit Emmanuel Quesnel, socialista moderat segons ella, i habitava al domicili de sa mare a Levallois-Perret (Illa de França, França) amb sa germana menor Clotilde Adnet, a qui havia portat a les idees anarquistes. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Eugenio Macchi

- Eugenio Macchi: El 8 de gener de 1890 neix a Varese (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Eugenio Giuseppe Macchi, també conegut com AntonioAstaldi o Antonio Ansaldi. Sos pares es deien Albino Macchi i Giovanna Gramassi. Després de fer estudis primaris, quan tenia 11 anys es va traslladà a Gallarate (Llombardia, Itàlia) i amb 12 emigrà per feia per primera vegada a Suïssa. L'estiu de 1907 retornà a Itàlia i es posà a fer feina d'ajudant de cuina en un hotel de Milà (Llombardia, Itàlia), però, després de demostrar el seus principis anarquistes, va ser acomiadat i retornà a Suïssa, instal·lant-se al cantó dels Grisons. El desembre de 1908 va ser detingut a Davos (Grisons, Suïssa) per «incitació a la vaga» als treballadors del ferrocarril Davos-Filisur i va romandre detingut a Coira (Grisons, Suïssa) un mes, per ser a continuació expulsat de la Confederació Helvètica per tres anys, retornant amb sa família a Gallarate. Poc després, però, en 1909 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) mentre distribuïa pamflets en un míting de protesta per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser cridat a files i l'any següent, mentre estava de permís, desertà i passà novament a Suïssa, primer a Oberhofen (Berna, Suïssa) i des del 1913 a Locarno (Ticino, Suïssa), on fundà el grup anarquista de propaganda «Pietro Gori», on participaren Giuseppe Braggion, Pietro Frontini i Pietro Barana, i que, segons la policia, es dissolgué en 1914. Entre 1914 i 1915 col·laborà amb articles reivindicant la violència i contra la guerra en el periòdic socialista Libera Stampa, escrits que no agradaren gens a la seva redacció. Amnistiat, en 1914 retornà de bell nou a Itàlia i, cridat a files l'abril de 1915 en plena Gran Guerra, desertà novament. S'establí d'antuvi a Berna, on rebé la visita de Mario Montavani, i després a Zuric. En 1916 va ser tractat pel doctor Varini a Locarno i en 1917, des de Berna, desenvolupà una intensa tasca propagandística a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Involucrat en l'anomenat «Procés de les Bombes», amb Carlo Castagna (Paolo Bertazzi), Francesco Ghezzi, Giacomo Magni, Angelo Pozzi i Carlo Restelli, el 5 de novembre de 1918 va ser detingut. Absolt i compensat per un any de detenció preventiva, va ser expulsat de Suïssa el 4 de novembre de 1919 i, gràcies a una amnistia, pogué instal·lar-se el gener de 1920 a Milà. Amb Antonio Pietropaolo i Carlo Restelli, obrí un taller de mecànica al carrer Casale, que esdevingué lloc de reunió del moviment anarquista. El setembre de 1920 participà, amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini, en el fallida temptativa de transportar armes i explosius a les muntanyes del Vèneto per als obrers ocupants de la factoria industrial «Franco Tosi». Entre febrer i març de 1921 fou redactor responsable dels quatre números del quinzenal milanès L'Individualista, fundat per Ugo Fedeli, Pietro Bruzzi i Francesco Ghezzi, i gerent dels dosúltims números d'Umanità Nova, publicats a Milà el 23 i el 24 de març, coincidint amb l'atemptat al teatre Diana. Implicat en aquest atemptat, va ser jutjat i condemnat a 11 anys, sis mesos i 10 dies de presó i a dos anys de vigilància per «associació criminal i fabricació, possessió i transport de bombes». Complí, fins el gener de 1930, la pena a les presons de l'illa de Favignana i a Torí (Piemont, Itàlia). El juliol de 1930, tractà de passar clandestinament a Suïssa per la frontera entre Saltrio i Arzo, però s'entaulà un tiroteig en el qual morí un guàrdia de duanes i un altre resultà ferit. Després d'aquest intent fracassat, aconseguí passar la frontera amb un passaport fals. Instal·lat primer a Ginebra i després a Cherbourg (Baixa Normandia, França), emigrà finalment als Estats Units, on polemitzà durant molt de temps, en el periòdic anarquista de Nova York (Nova York, EUA) L'Adunata dei Refrattari, amb vells companys, com ara Luigi Fabbri, sobre la posició mantinguda pels anarquistes sobre l'atemptat del teatre Diana. El setembre de 1930 acusà, suposadament des de Moscou (URSS), en L'Adunata dei Refrattari Carlo Restelli d'haver traït els companys col·laborant amb la policia i de ser un espia feixista. Segons informes policíacs, en 1939 residia a Montevideo (Uruguai) sota el nom d'Antonio Astaldi. Sembla que en 1956 retorna a Itàlia, on s'hauria entrevistat amb Giuseppe Mariani a Gènova (Ligúria, Itàlia) i, després de passar una curta estada a Gallarate, retornat a Montevideo. Eugenio Macchi va morir l'11 de juny de 1970 a Atlántida (Canelones, Uruguai).

***

Manuel Rojas Sepúlveda

- Manuel Rojas Sepúlveda:El 8 de gener de 1896 neix al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com «literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926),El delincuente(1929), Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958),Punta de rieles (1960),Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte(1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres. És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín. Manuel Rojas Sepúlveda va morir l'11 de març de 1973 a la Clínica Santa María de Santiago (Xile).

***

Dante Di Gaetano

- Dante Di Gaetano: El 8 de gener de 1924 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el ferrer anarquista Dante Di Gaetano. Son pare, Salvatore, també fou ferrer i anarquista. Quan encara era adolescent s'integrà en el moviment llibertari. Quan la II Guerra Mundial, formà part de la «Brigada Bruzzi-Malatesta», grup de la resistència partisana anarquista que operava a Milà. Després de la guerra milità en la Federació Anarquista Italiana (FAI) i a començament dels anys cinquanta jugà un paper important en el «Grup Juvenil» per a atreure els joves al moviment. El novembre de 1955, amb Franco Leggio, organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser nomenat secretari, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegués militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El 25 i el 26 de desembre de 1955, amb Mario Barbani, organitzà a Liorna (Toscana, Itàlia) un congrés nacional de joves anarquistes i intentà formar una organització seguint el model de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), establint una important correspondència amb els grups i individualitats d'arreu d'Itàlia, la qual posteriorment va ser llegada a l'Archivio Proletario Internazionale de Milà. Fou col·laborador d'Umanità Nova i Il Libertario. El juliol de 1956 fou un dels organitzadors al Teatro Nuovo de Milà d'una gran manifestació«Per la llibertat del poble espanyol» en la qual participaren tots els moviments antifeixistes de la ciutat. L'assassinat de Giuseppe Pinelli, el 15 de desembre de 1969, l'afectà profundament, ja que el considerava com a un germà. En 1995 el seu testimoni va ser recollit en el documental Gli anarchici nella Resistenza. En 1997 son fill Libero també morí, cosa que també el deixà molt afligit. Abans de morir llegà la seva biblioteca a la FAI de Milà. Dante Di Gaetano va morir l'11 d'abril de 2010 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou enterrat dos dies després al cementiri milanès de Musocco.

***

Belén Galán Sosa

- Belén Galán Sosa: El 8 de gener de 1988 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista María Belén Galán Sosa. Amb sa família es traslladà a Algesires (Cadis, Andalusia, Espanya). Cap el 2002 entrà a formar part de l'Ateneu Llibertari de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya). En 2005 es traslladà a Granada (Andalusia, Espanya), on començà a estudiar Ciències de l'Educació i s'afilià al Sindicat d'Ensenyament de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, encarregant-se de l'organització de la Biblioteca del sindicat i ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara les secretaries d'Acció Social i Pro-Presos. També formà part de diferents col·lectius llibertaris, com ara el «Centro Social Okupado de los 15 Gatos» o la Creu Negra Anarquista (CNA). En aquesta època treballà en l'hostaleria i en empreses de telefonia. En 2006 participà en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a Manchester (North West England, Anglaterra). Col·laborà activament en la Coordinadora Estatal de l'Ensenyament de la CNT i en les mobilitzacions a Granada contra el «Pla Bolonya». També actuà en representacions teatrals de caràcter social i en altres iniciatives culturals. Els últims quatre anys de la seva vida els patí lluitant contra el càncer. Belén Galán Sosa va morir el 22 d'agost de 2010 a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) i fou incinerada, escampant quatre dies després les seves cendres en un bosc granadí.

Defuncions

Grup de garibaldins

- Vincenzo Pezza: El 8 de gener de 1873 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'agitador anarquista i internacionalista bakuninista Vincenzo Pezza, també conegut com Burbero. Havia nascut en 1841 a Milà (Llombardia, Itàlia) en una família burgesa. D'antuvi republicà seguidor de Giuseppe Mazzini, en 1866 s'enrolà en les columnes de voluntaris garibaldines (Corpo Volontari Italiani), després d'haver seguit Giuseppe Garibaldi en la conquesta de Sicília uns anys abans. Després fou redactor del periòdic republicà Il Gazzettino Rosa, editat pel garibaldí Achille Bizzoni (Fortunio) i on col·laboraven Felice Cameroni, Giuseppe Mussi, Andrea Ghinosi, Antonio Billia, Carlo Tivaroni, entre d'altres. L'exemple de la Comuna de París el decantà cap a l'anarquisme i s'acostà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), en la seva versió antiautoritària. Seguidor de Mikhail Bakunin, el 15 d'octubre de 1871 el conegué a Locarno, amb qui va fer una gran amistat. El 16 de febrer de 1871 fundà a Milà el setmanari Il Martello. Giornale democratico socialista degli operai (El Martell), òrgan del Circolo Operaio Milanese (Cercle Obrer Milanès), i que només publicà quatre números, segrestats tots per la policia. A finals de març de 1871 fou detingut per editar aquest periòdic, jutjat el maig i condemnat a cinc mesos de presó, però abans d'acabar el juliol fugí de la presó i marxà a Suïssa. Després es lliurà a escampar arreu d'Itàlia seccions italianes de la Internacional, que finalment es reuniren el 4 d'agost de 1871 en la Conferència de Rimini per crear la Federació Italiana de la Internacional, de caire antiautoritari bakuninista. A Zuric (Zuric, Suïssa) compartí exili amb Errico Malatesta. El 18 d'agost de 1872 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) assistí, amb Carlo Cafiero, al Congrés de la Federació del Jura. També assistí, el 15 de setembre de 1872, al Congrés de Saint-Imier de l'AIT. Poc mesos després, força malalt, Vicenzo Pezza va morir tuberculós el 8 de gener de 1873 a Nàpols (Campània, Itàlia) a braços de son pare Luigi. Els seus funerals laics, realitzats dos dies després, van ser seguits per una gentada formada per obrers i estudiants. Les autoritats es negaren a autoritzar el seu enterrament al cementiri catòlic local, però pressionats pels amics i companys, permeteren finalment que fos sepultat en una zona perifèrica reservada als infants que naixien morts, basant la seva decisió, en què «qui està mancat de religió és com qui no ha viscut mai».

***

Pietro Gori (Rosignano Marittimo, gener 1910)

- Pietro Gori: El 8 de gener de 1911 mor a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. Havia nascut el 14 d'agost de 1865 a Messina (Sicília, Itàlia). De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre «Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses: Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar unaàmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquesta època va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Joaquín Blanco Martínez

- Joaquín Blanco Martínez: El 8 de gener de 1933 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Joaquín Blanco Martínez, també conegut com El Picón o El Valladolid. Havia nascut cap al 1901 a Valladolid (Castella, Espanya). Polidor d'ofici i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou col·laborador de «Los Solidarios», grup d'acció que s'oposà al pistolerisme de la patronal catalana. Durant la dictadura de Primo de Rivera milità en el Sindicat Metal·lúrgic cenetista. Acompanyava permanentment Ángel Pestaña en prevenció de possibles agressions. En 1922, amb José Alcodori Villalba i José Claramonte Gómez, participà en un intent d'atemptat contra Martínez Anido. En aquestaèpoca feia servir el nom deJosé Picón Martínez (El Valladolid) i també era membre del grup de xoc de Josep Batlle Salvat i de Ramon Rius. El 25 de setembre de 1924 fou jutjat i condemnat a cadena perpètua i a 14 anys de presó per les morts, el 4 de juny de 1923 al carrer del Carme de Barcelona, d'un agent de vigilància, Jesús Fernández Alegría, i d'un taverner que passava per allà, Pere Garriga Busquets, que es van posar enmig quan anaven a liquidar Pere M. Homs Sord, advocat de la CNT que s'havia fet confident de la policia i que finalment resultà sa i estalvi. Fou un dels 74 anarquistes presos a la Model de Barcelona que signà la«Carta abierta a los camaradas anarquistas» publicada en Solidaridad Proletaria de Barcelona el març de 1925 i on es plantejava la necessitat de crear una federació anarquista d'àmbit ibèric, idea que dos anys més tard donà lloc a la creació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Tancat al penal de Figueres, pogué fugir-ne l'11 de febrer de 1930 amb altres cinc companys (Amadeu Samartí Suñé, Pere Oro Ricart, Joaquim Pons Gilmar, Bernat Ramis Visellarch i David Piedrahita Luis). Detingut amb aquests companys a l'estació de Perpinyà, fou tancat per«ús de documentació falsa i vagabunderia». Els cinc foren exonerats de l'acusació, però van ser traslladats a la presó de Montpeller perquè pesava una ordre d'extradició per l'atracament de la Casa Salisachs. Finalment, gràcies a una intensa campanya de suport, fou alliberat el juny de 1931 i expulsat de França. Novament a Catalunya, s'incorporà al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT barcelonina. Formà part del Comitè Revolucionari que encapçalà la insurrecció anarquista de gener de 1933. Joaquín Blanco Martínez caigué mort el 8 de gener de 1933 a les escales del Sindicat de la Indústria Hostalera (Sindicat Gastronòmic) de Barcelona (Catalunya) durant el setge policíac arran de l'aixecament anarcosindicalista d'aquell dia. Deixà una important biblioteca.

***

Tomás Iglesias Iglesias

- Tomás Iglesias Iglesias: El 8 de gener de 1942 mor al camp de concentració de Güsen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. Havia nascut el 9 de juny de 1903 a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya). A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

Jorge Oset Palacios

- Jorge Oset Palacios: El 8 de gener de 1953 és executat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Jorge Oset Palacios, també citat com a José i com aÁngel i els llinatges com a Osset i com a Palacio. Havia nascut el 3 de juliol de 1920 a Madrid (Espanya). Impressor de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil fou comissari de guerra. Amb el triomf feixista s'exilià a França. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, a mitjans de setembre de 1951 creuà els Pirineus, com a membre un grup d'acció comissionat per la CNT, amb José Avelino Cortés Muñiz i Pedro González Fernández, amb la finalitat d'eliminar el traïdor Macario P. Laissés. A Barcelona el grup contactà amb el guerriller llibertari Josep Lluis Facerías, el qual els proveí d'un amagatall i de diners. El 21 d'octubre de 1951 participà amb el grup de Facerías en el cop al prostíbul Meublé Pedralbes, on fou abatut el destacat feixista Antonio Massana Sanjuán. El 24 d'octubre, després d'una reunió amb Facerías, el grup decidí fer costat un projecte de distribució de propaganda antifranquista a gran escala, projecte que fou finançat mitjançant una col·lecta publicada en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera. L'endemà, 25 d'octubre de 1951, després de ser interceptat per les autoritats franquistes, va ser ferit i detingut, juntament amb González, per la policia franquista; posteriorment va ser també detingut Cortés. Tancats a la presó Model de Barcelona, van ser absolutament abandonats pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El setembre de 1952 van ser jutjats en consell de guerra i condemnats a mort. Jorge Oset Palacios, i els seus dos companys, van ser garrotats el 8 de gener de 1953 al pati de la presó Model de Barcelona (Catalunya). Josep Lluís Facerías va escriure un text en la seva memòria sota el títol «Para que su muerte no haya sido en vano», que va ser publicat en el número 2, del 15 de febrer de 1953, del periòdic anarquista italià Lotta Anarchica.

***

Necrològica de José Martín Hormigo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de setembre de 1973

- José Martín Hormigo: El 8 de gener de 1973 mor a Peçac (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista José Martín Hormigo–a vegades citat Ormigo. Havia nascut en 1907 a Estepona (Màlaga, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en acabar la guerra civil s'exilià a França. Durant l'ocupació nazi fou detingut i en 1941 enviat a treballar a la base submarina de La Pallice (La Rochelle, Poitou-Charentes, França), on participà en la reconstrucció de la reconstrucció de la clandestina CNT en l'Exili. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT de La Rochelle i en nombroses ocasions en fou nomenat secretari. També fou responsable del nucli cenetista de Poitou-Charentes. José Martín Hormigo va morir el 8 de gener de 1973 mor a l'hospital de Peçac (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Rossignolette de La Rochelle.

***

Émile Véran

-Émile Véran: El 8 de gener de 1988 mor a París (França) el poeta, violinista, anarquista i antimilitarista Émile Véran. Havia nascut cap al 1905 a Lo Plan d'Orgon (Provença, Occitània). Es guanyava la vida com a barber. En 1932 fundà, amb Eugène Lagomassini, el Comitè de Defensa dels Objectors de Consciència (CDOC) –abans, a instàncies de Paul Bergeron, s'havia creat a començaments dels anys vint a Lió (Arpitània) la «Lliga per al reconeixement de l'objecció de consciència», que publicà el 25 de desembre de 1924 un únic número de L'Objecteur–, i en aquesta època col·laborà en el periòdic antimilitarista d'Alphonse Barbé Le Semeur de Normandie. En 1936 es constituí la Lliga dels Objectors de Consciència (LOC) i va ser nomenat secretari del Comitè Local de Lo Plan d'Orgon. Aquesta nova organització publicà, a instàncies de Gérard Leretour, l'òrgan Rectitude. En aquests anys, amb son germà Aimé, lluità sense descans per reconeixement de l'objecció de consciència. Després de la II Guerra Mundial, col·laborà en Les Cahiers du pacifisme (1946-1963) i en L'Union Pacifista, portaveu de la Unió Pacifista de França (UPF), fundada en 1966. També col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Défense de l'Homme i Liberté, periòdics fundats per Louis Lecoin; Les Nouvelles Pacifistes, de Louis Louvet; Le Réfractaire, de May Picqueray; Le Libertaire, de Maurice Laisant; o Fais pas le zouave!, de la Federació Anarquista (FA). En 1947 publicà el llibre de poesia antimilitarista Les épis sous la faulx, reeditat en 1985 i els números especials sobre l'objecció de consciència de les revistes Pensée et Action (1951) i Élan poétique littéraire et pacifiste (1980). En els anys cinquanta visqué a París i a partir del gener de 1958 animà, amb Jean Gauchon i Henri Sellier, el Comitè de Suport als Objectors de Consciència (CSOC).

***

- Daniel Agadia Fernández: El 8 de gener de 1990 mor a Gijón (Astúries, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Daniel Agadia Fernández. Havia nascut el 13 de desembre de 1916 a Pola de Lena (Astúries, Espanya). Fuster de professió, formà part de les Joventuts Llibertàries. El 20 de juliol de 1938, son germà Aurelio, de 28 anys, també militant llibertari, fou afusellat pel feixisme a Camposancos-La Guardia (Pontevedra, Galícia). Durant la guerra civil ocupà càrrecs de comandància militar en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En acabar el conflicte, el 21 d'agost de 1939, creuà els Pirineus. Amb l'alliberament, en 1945, treballà com a marmitó a la base nord-americana d'Orleans (Centre, França) i vivia al número 275 del carrer de Bourgogne. Poc després retornà a la Península i lluità en la clandestinitat, participant en nombroses missions orgàniques. El juny de 1948 fou detingut a Madrid (Espanya), jutjat i condemnat a 25 anys de presó. Purgà una llarga condemna al penal de El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), on treballà especialment al taller de fusteria. El 31 de maig de 1952 rebé la visita de dos enviats de la Comissió Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), un francès i un noruec, que el van interrogar, juntament amb altres presoners, per esbrinar les condicions dels detinguts. Aquest entrevista va ser objecte d'un informe establert pel Comitè Interior de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili per ser remesa a la senyora Ingrand de la CICRC que portava una investigació sobre les presons espanyoles amb la finalitat de redactar un informe.  Un cop lliure, s'instal·là a Gijón (Astúries, Espanya), on es casà amb Covadonga Quirós. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou corresponsal i distribuïdor a Gijón del periòdic mexicà Tierra y Libertad. Durant els anys vuitanta representà la CNT escindida en alguns congressos.

***

Carme Conde Abellán

- Carmen Conde Abellán:El 8 de gener de 1996 mor a Madrid (Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. Havia nascut el 15 d'agost de 1907 a Cartagena (Múrcia, Espanya). La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra,Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris«Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy lamadre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i  Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde en morir va deixar una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

Continua...

---

Resistència antifranquista.

Abans de les primeres eleccions democràtiques vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions (i interrogatoris de la Brigada Social). Un Dijous Bo, a Inca, n'arribàrem a despatxar més de dos mil exemplars de la nostra revista (una publicació esquerrana de l'OEC). Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Del nostre piquet, na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps. Els detinguts eren els companys Antoni Muñoz, Domingo Morales i jo mateix. Els piquets que havien anat a repartir la nostra publicació a Manacor, Lloseta, Sineu i Pollença, tornaven sense haver sofert cap entrebanc seriós.

A l'endemà els diaris de Ciutat informaven de la nostra detenció amb grans titulars. Especialment significativa va ser la informació que donava un diari de Ciutat el divendres 19 de setembre de 1976 quan explicà, a la darrera pàgina: "En el Dijous Bo. Detenido Miguel López Crespí. I, ampliant la notícia, deia: "En el 'Dijous Bo" de ayer en Inca no todo fue fiesta y diversión. Cuatro personas eran detenidas cuando procedían a la venta del órgano de la OICE. Entre los detenidos figuraba el conocido escritor Miguel López Crespí, del comité de prensa. Los nombres de los otros detenidos se desconocen por el momento. El número que se vendía era uno especialmente editado, dedicado a los pueblos y a sus problemas. Fueron detenidos por la Guardia Civil y trasladados al calabozo municipal. A primeras horas de esta mañana aún no habían sido puestos en libertad y se espera que en esta misma mañana pasen al Juzgado de Inca. Habían vendido y repartido cerca de dos mil ejemplares.
'El Comité de Dirección de OICE expresa su más enérgica repulsa por esta detención, por entender que es un atentado directo contra la libertad de expresión, al mismo tiempo que exige la inmediata libertad de los detenidos".

Nosaltres érem una organització fortament arrelada a la realitat de la nostra terra. Que amb els anys militants i dirigents d'OEC hagin encapçalat i treballat en les més importants iniciatives culturals i polítiques de les Illes així ho demostra. Militants i dirigents del comunisme illenc han estat en Mateu Morro, batle de Santa Maria i secretari general del PSM; Antoni Mir, màxim responsable de l'OCB; Josep Capó, capdavanter de la PIMEM; Francesc Mengod i Jaume Obrador, fundadors de les primeres associacions de veïns de Ciutat; Maria Durán, dirigent de CC.OO. de la comarca de Manacor; Guillem Coll, dirigent del món obrer a Lloseta i Inca; mestres que han estat al capdavant de la important experiència pedagògica Mata de Jonc; muntant grups de música mallorquina (Al-Mayurqa, etc); en les fileres de tots els sindicats progressistes de les Illes (CGT, STEI, CC.OO., UGT, USO, Unió de Pagesos, etc)... ¿Qui no coneix la importància cabdal que advocats com Jaume Bueno han tengut, denunciant la corrupció, en la fi del canyellisme? Professionals del periodisme com Gina Garcias, de l'ensenyament com Dora Muñoz, Àngels Roig, Margarida Seguí o Josefina Valentí... el llistat dels homes i dones procedents d'OEC que han ajudat, amb la seva dedicació, amb el seu esforç, a consolidar tots els aspectes progressistes de la Mallorca actual, podria allargar-se fins a l'infinit. Però pensam que aquestes pistes que hem donat ja poden informar al lector del lluny que érem els comunistes antiestalinistes de les Illes de ser una secta o un grupet sense incidència, com els apologistes del carrillisme han intentat presentar-nos.

Per això la nostra premsa tocava amb els peus ben a terra, lluny de les ximpleries d'altres publicacions al servei dels pactes amb el franquisme reciclat. El número número 3 (novembre de 1976) que anàrem a vendre i repartir a Inca estava integrament dedicat a la problemàtica del camp. Dissenyat per Monxo Clop, l'editorial feia una valoració del que havien estat els anys de dictadura: Explicàvem aleshores: "Quaranta anys sense poder dir res, sense poder organitzar-nos perquè estava prohibit; quaranta anys fent molta feina per pocs doblers mentre quatre 'mangantes' falangistes i capitalistes han fet el que han volgut i s'han omplert les butxaques amb el fruit de la nostra feina, fermant-mos com a xotets, augmentant constantment les contribucions i no donant mai cap crèdit important; la manca d'una efectiva xarxa d'hospitals, guarderies, escoles, mercats, serveis públics i mil coses més que, totes juntes, han anat contribuint, a poc a poc, a desfer el camp mallorquí, a despoblar els nostres pobles, un temps tan esplendorosos i floreixents".

Tampoc no hi mancava, en aquest número especial dedicat al nostre camp, un encès recordatori del que significà la guerra civil per al poble treballador. La nostra revista recordava a l'editorial: "La guerra civil va ésser això a Mallorca. El quatre 'caciques i senyorets' dels pobles no volien que els pagesos demanassin justícia. Tots recordam els assassinats comesos pels falangistes i les fortunes que es varen fer damunt la nostra sang. Terres, cases, propietats confiscades... i, després de la matança dels nostres millors homes va venir la "pau" d'en Franco, es a dir, la fam, la misèria, l'estraperlo i tota classe de negocis bruts damunt les nostres necessitats més urgents. Aquesta va ser la "pau" de la victòria dels capitalistes damunt el poble. Així varen anar fent els duros els 'mangantes' que encara ara ens governen" (cal recordar que aquest número, com hem dit una mica més amunt, és del novembre de 1976).

Anarcoefemèrides del 9 de gener

Esdeveniments

Capçalera de Der Freie Arbeiter

- Surt Der Freie Arbeiter: El 9 de gener de 1904 surt a Berlín (Alemanya) el primer número del periòdic Der Freie. Arbeiter. Wissen und Wollen. Anarchistische Zeitung (L'Obrer Lliure. Coneixement i Voluntat. Periòdic anarquista). D'antuvi setmanal, passà a quinzenal, i amb una mitja de 3.000 exemplars, arribà a publicar-ne 5.000. A partir de 1920 serà l'òrgan d'expressió de la Federació Comunista Anarquista d'Alemanya. En seran directors Albert Weidner, Karl Kielmeyer, Hans Ruegg, Joseph Oerter; Rudolf Rocker, Rudolf Oestreich i Berthold Cahn, en diferents moments. Els responsables de la redacció al llarg dels anys van ser Paul Alisch, Gustav Gladasch, Rudolf Oestreich, Berthold Cahn, Karl Langecker, Franz Langecker, Fritz Klose, Walter Nickel, Friedrich Reder, Max Barkowski, Kurt Röhl, Th. Höppner, Georg Fölber, Emil Ulbrich, O. Stern, Paul Lehnigk, Erich Schulz, W. Kanold, Gustav Pittelkow, Wilhelm Nieschalke, Otto Wieberneit, Berthold Rehme, Emil Witzig, Ed. Rauch, W. Boretti, H. Hartwig, E. Neumann. Entre les seves col·laboracions, moltes de l'estranger, tenim Errico Malatesta, Rudolf Oesterei, M. Kauger, Pierre Ramus (Rudolph Grossmann), Piotr Kropotkin, John Henry Mackay, E. Labriola, Élie Reclus, Mikhail Bakunin, Karl Henckell, Max Nettlau, Maksim Gorky, Hugo Grünenberg, Adolf Schaewe, Domela Nieuwenhuis, Max Hirschfeld, Erich Mühsam, W. Anderson, Arnold Roller, Louis de Brouckere, Louis de, Edmondo de Amicis, Lev Tolstoi, Wiltling Weitling, Alexander Wilhelm, Fritz Brupbacher, Emma Goldman, Jacques Schmid, Sepp Oerter, Heinrich Vogeler, Berthold Cahn, San Ch. Waldeck, Hem Day, Rudolf Rocker, Paul Robin, Arthur Holitscher, etc. Perseguida nombroses vegades (86 segrests) per les autoritats, l'1 d'agost de 1914, amb la Gran Guerra, serà prohibida i no tornarà sortir fins a l'abril de 1919, desapareixent el febrer de 1933 amb el nazisme. Fundà una editorial amb el mateix nom que publicà nombrosos suplements i llibres.

***

Concentració del"Sindicato de Voceadores de la Prensa" (Bogotà, 25 d'abril de 1925)

- Surt Organización: El 9 de gener de 1925 surt a Santa Marta (Magdalena, Colòmbia) el primer número del periòdic anarquista Organización. Semanario de sociología y combate. Va ser editat pel«Grupo Libertario», que va tenir certa influència entre els treballadors de la zona productora de bananes i que jugarà un paper destacat durant la vaga revolucionària de desembre de 1928.  Dirigit per C. Castilla Villareal. A començaments de 1926 va aparèixer una segona sèrie dirigida per B. Nicolás Betancourt. Defensava les idees central del projecte anarquista colombià: antiestatisme, autonomia federal, anticlericalisme, ateisme, antipartidisme, anarcosindicalisme. El periòdic abordarà insistentment la lluita contra el«vici» (alcohol, joc, prostitució...), inspirada per la moral racionalista i l'ascetisme llibertari. Aquesta publicació adoptarà una línia d'acció unitària en relació a altres corrents socials que es reclamen socialistes; diversos membres del «Grupo Libertario» parciparan en l'organització d'una gira de propaganda del «socialisme revolucionari» a començaments de 1928 a Magdalena, encapçalada per María Cano i Ignacio Torres Giraldo, i va mantenir una forta relació amb la Federació Obrera de Colòmbia i el Partit Socialista Revolucionari. Sindicalment va desplegar una intensa campanya d'agitació, propaganda i organització entre els treballadors de la regió, fundamentalment en la zona productora de bananes, basada en els principis bàsics de l'anarcosindicalisme: acció directa, control total i permanent dels representants elegits, assemblea general, sindicalisme concebut com a prefiguració d'una nova forma d'organització social, apolicitisme, antimutualisme, lluita contra la corrupció sindical dels sindicats marxistes i liberals pagats per la patronal, etc. Entre els seus col·laboradors podem citar José Montenegro, José G. Russo, Genaro Tironi, Eduardo Sánchez, José Solano, Venegas Gamboa, Generoso Tapia, entre d'altres. El «Grupo Libertario», a més d'editar el periòdic, publicarà butlletins, pamflets, llibres, etc., i realitzarà conferències, mítings i gires de propaganda.

***

Portada d'un número d'El Luchador [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

- Surt El Luchador: El 9 de gener de 1931 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Luchador. Periódico de sátira, crítica, doctrina y combate. Fou dirigit per Joan Monseny (Federico Urales), que polemitzà força amb totes les tendències del moviment llibertari (Solidaridad Obrera, Cultura Libertaria, etc.). Aquesta publicació sorgí per recollir els articles de combat i violents i descarregar així d'aquesta tasca La Revista Blanca. Tingué una tirada d'uns 12.000 exemplars. El cos de redacció el formaven la família Montseny. Hi van col·laborar Frederica Montseny, Soledad Gustavo, Federico Urales, Max Nettalu, Justo Esparza, Felipe Alaiz, Josep Bonet, Diego Velázquez (Lebrija), Miguel Pérez Cordón, Gallego Crespo, Joan García Oliver, Rivas, Solano Palacio, entre d'altres. Mantingué una forta hostilitat amb el trentisme i important fou la campanya de Joan Montseny contra Emilio Mira i Ángel Pestaña, aleshores responsables dels comitès Regional i Nacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de nombroses interrupcions (denúncies, segrests, boicot de correus, etc.) en la publicació --tres mesos seguits suspès per les autoritats en 1932--, deixà de publicar-se el 4 d'agost de 1933 després d'haver tret 122 números.

***

Propaganda de les representacions apareguda en el periòdic de Terrassa Brazo y Cerebro del 9 de gener de 1932

- Representació d'El Proceso Ferrer: El 9 i el 10 de gener de 1932 es representa, a càrrec de la «Companyia d'Anita Tormo», al Saló Catalunya de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. Aquesta obra s'havia estrenat amb gran èxit el 24 de novembre de 1931 al Teatre Talia de Barcelona (Catalunya) i de la qual es feren una centena de representacions.

Naixement

Portada del llibre de Charles Cival

- Charles Cival: El 9 de gener de 1833 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'obrer joier anarquista Charles Cival, també citat Sival. Membre de la Lliga Marsellesa de l'Ensenyament (LME), en 1869 publicà a Marsella el llibre Égalité, c'est justice! ou question de vie ou de mort pour la dignité humaine. Fou president de la Cambra Sindical dels Joiers de Marsella, de majoria socialista, i participà activament en tota casta de manifestacions polítiques. En 1878 fou delegat en l'Exposició sobre els Crèdits Municipals i redactà una llarga ponència. Fou delegat per la Cambra Sindical dels Joiers a la III Sessió del Congrés Obrer Socialista, que se celebrà entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 a la sala dels Folies-Provençales de Marsella i, durant la sessió sobre l'emancipació de les dones del 22 d'octubre, intentà demostrar, amb el suport de la ciència i amb nombroses cites d'escriptors i de Pierre-Joseph Proudhon, després d'anys d'estudi, la inferioritat de la intel·ligència de la dona sobre l'home en un discurs interminable i els congressistes, cansats i avorrits, reclamaren a crits, sobretot per part de les dones assistents, la tornada a l'ordre del dia; Cival, furiós, abandonà la sala i no retornà al congrés. L'octubre de 1881 pertanyia al grup anarquista «Club Internacional» (Blanc,Étienne Desnier, Henry, Émile Maurin, Justin Mazade, Raffaele Moncada, Joseph Toche, Alexandre Tressaud, etc.), que es reunia al Café des Voyageurs i al Café Depouzier del Cours Belzunce de Marsella. Entre 1881 i 1884 col·laborà en el setmanari satíric marsellèsLe Pilori. En 1892 publicà articles en L'Agitateur de Marsella, que s'havia fundat amb els beneficis de conferències antireligioses de Sébastien Faure. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Joseph Ferrand

- Joseph Ferrand: El 9 de gener de 1880 --altres fonts indiquen el 18 de gener-- neix a Varambon (Roine-Alps, Arpitània) l'anarquista i·legalista Joseph Ferrand, també conegut com Dunin. Fill de Joseph Ferrand i de Anne Perrin. Es guanyava la vida venent diaris a Marsella, on conegué l'anarquista i·legalista Alexandre Marius Jacob. El 31 d'agost de 1898 abandonà la capital occitana i la policia l'inscriu en la llista dels anarquistes desapareguts que cal buscar i controlar. A París començarà la seva carrera de lladre en la banda dels «Treballadors de la Nit» d'Alexandre Jacob. Les confessions de la seva amant, Gabrielle Damiens, permetran desmantellar la banda. Després de 11 condemnes, el 22 de gener de 1903 fou detingut a Nevers amb François Vaillant. Processat a Amiens amb tota la banda el març de 1905, fou acusat de 39 robatoris i de ser el lloctinent de Jacob i condemnat a 20 anys de presó. Amb el número de matrícula 34.724 fou enviat a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa), on retrobà Jacob. Com aquest, començà a adoptar una actitud de clara oposició a l'administració penitenciària, intentant per dues vegades evadir-se i passant nombroses vegades per la comissió disciplinària --entre 1907 i 1917 més de vint vegades. Juntament amb son company, eliminà el forçat Capelletti, qui, el 25 de desembre de 1908, havia intentat emmetzinar Jacob. Finalment acabarà adaptant-se a la colònia penitenciària de la pitjor manera i, alcohòlic, s'enemistarà amb son company de lluites i de penes. El gener de 1924 serà relegat en residència perpètua a la Guaiana, on esdevingué cuiner a Saint-Jean-du-Maroni. A partir d'aquí se'n perd tot rastre.

***

Mario Lami

- Mario Lami: El 9 de gener de 1887 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) el d'antuvi socialista i sindicalista i després anarquista i anarcosindicalista Mario Lami, també conegut com Umberto Cecotti i Mario Colami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi, i tingué tres germans (Antonio, Dagoberto i Ottorino). En acabar l'escola primària abandonà els estudis a causa de la fallida del negoci patern i amb sa família es traslladà a Pisa, on amb sos germans prengué part en les activitats dels cercles socialistes i subversius de la ciutat. En 1906 entrà a l'Escola de la Companyia Saint-Gobain com a aprenent mecànic i destacà com a propagandista socialista al seu lloc de feina. Afiliat a la Federació de Joves Socialistes, mantingué estretes relacions amb militants d'altres localitats toscanes. En aquestaèpoca destacà pel seu antimilitarisme. El setembre de 1907 es casà amb Rita Martini, amb qui va tenir dues filles, Cosetta --que l'abril de 1941 es casà a París amb el destacat militant anarquista Gino Balestri-- i Elda. En els anys següents s'acostà al sindicalisme i en 1912 s'afilià al Comitè Pisà d'Acció Directa. En 1913 entrà a fer feina als tallers ferroviaris i començà a fer mítings i conferències. Participà activament durant la vaga general en manifestacions i en accions contra els esquirols i per això va ser denunciat per«atemptat a la llibertat del treball». En 1915 s'instal·là al llogaret de Castiglioncello, a Rosignato Marittimo (Toscana), on sempre va ser vigilat per la policia. Durant la Gran Guerra hagué de marxar al front, on va ser gasejat. En 1919, amb son germà Dagoberto, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de «La Comuna». En 1920 s'establí a La Spezia, on treballà a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia. Acostat al pensament llibertari, es relacionà amb nombrosos militants, com ara Camillo Berneri, Antonio Cieri, Rivoluzio Gilioli, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Tintino Rasi, etc. Esdevingué un destacat militant anarquista i anarcosindicalista, participant en nombrosos mítings i col·laborant, amb Pompeo Scipione Barbieri, en la redacció d'Il Libertario de La Spezia. L'agost de 1920 es distingí en el Congrés Nacional d'Organitzacions Metal·lúrgiques de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) que tingué lloc a La Spezia. El setembre de 1920 fou força actiu durant el moviment d'ocupació de fàbriques i formà part de la Comissió de Fàbrica de les drassanes de Muggiano on treballava. El maig de 1921, l'endemà d'una manifestació on l'exèrcit i la policia havien disparat la multitud i matat dones i infants, fou l'orador d'un míting sindical a Muggiano durant el qual un policia de paisà havia estat reconegut i linxat pels assistents. Considerat com l'instigador, fou perseguit i considerat com un fugitiu. Aconseguí arribar a Pisa i a Liorna embarcà clandestinament cap a Marsella, on es reuní furtivament amb sa família. Buscat per la policia italiana, va ser jutjat en 1923 i condemnat en rebel·lia a 22 anys de presó per«homicidi voluntari»; mentre que son germà Ottorino, també expatriat a Marsella, va ser condemnat en rebel·lia a 11 anys de presó. Sos altres germans també van ser detinguts: Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó --morí el 18 de març de 1924 a la presó política de Soriano del Cimino en circumstàncies sospitoses-- i Antonio, en canvi, va ser alliberat, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí dies després, el 15 de maig de 1925, a resultes dels cops rebuts. Mario Lami, sota els noms d'Umberto Cecotti i de Mario Colami, s'instal·là a Fontenay-sous-Bois, a prop de París, on continuà militant en el moviment anarquista. Amb Leonida Mastrodicasa, Savino Fornasari, Renato Castagnoli i altres, participà en el grup de Fontenay-sous-Bois que s'agrupava al voltant del periòdic Lotta Anarchica (1929-1933) i fundà la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI) la finalitat de la qual va ser la reconstitució de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Maria Lami, exgasejat i castigat per la tuberculosi, l'exili i la seva condemna injusta, va morir el 31 d'octubre de 1930 a Fontanay-sous-Bois (Illa de França, França).

***

"Collusion de Gaulle-Franco?", un article de Robert Proix en Liberté

- Robert Proix:El 9 de gener de 1895 neix a Albert (Picardia, França) el corrector d'impremta, sindicalista revolucionari, anarcoindividualista i anarcopacifista Robert Proix. Va créixer al Familisteri de Guisa (Picardia, França), fundat pel fourierista Jean-Baptiste André Godin, on es va veure influenciat per un bibliotecari socialista i en 1911 s'adherí al grup socialista local. Treballà al Familisteri com a empleat i conegué Nono, sa futura companya. En 1914, per influències del llibertari Gustave Mathieu, es declarà anarquista i sindicalista revolucionari. A començaments de 1915 va ser mobilitzat i enquadrat com a telefonista a l'Estat Major del VIII Regiment de Zuaus. En aquesta època participà activament en les campanyes contra la mobilització per a la Gran Guerra. Després de la contesa, entrà a treballar com a representant de comerç, professió que exercirà durant 25 anys i, a partir de 1947, per consells d'André Prudhommeaux, esdevingué corrector d'impremta. Amb Maurice Wullens, després de ser exclòs aquest del Partit Comunista Francès (PCF), participà fins al 1938 en l'administració d'una de les sèries de la revista parisenca Les Humbles (1916-1939). Bon amic d'André Prudhommeaux, també nascut al Familisteri, col·laborà en les seves publicacions Terre Libre (1934-1939) i L'Espagne Nouvelle (1937-1939). Durant la II Guerra Mundial va ser internat al Fort du Hâ a Bordeus, especialment per haver ajudat jueus. Ardent pacifista, després de la guerra prengué part en el Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió, i en el Comitè per l'Extinció de les Guerres fundat per Louis Lecoin. Va ser amic d'Albert Camus i de Georges Navel. A més dels citats, va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com araDéfense de l'Homme,Le Temoin,Contre-courant,Le Monde Libertaire, etc. Va ser administrador del periòdic pacifistaLa Voie de la Paixi de la seva editorial. En 1952, a través de Prudhommeaux, coneix Jean-Paul Samson qui l'ofererí la gerència a França de la revista llibertària suïssaTémoins (1953-1963). Amb Louis Lecoin va participar en les campanyes per l'objecció de consciència i col·laborà en Liberté (1958-1971); quan aquest setmanari desaparegué, col·laborà regularment en el butlletí L'Union Pacifiste,òrgan de la Unió Pacifista de França (UPF). Cap als anys setanta es retirà a Alvèrnia. Robert Proix va morir el 24 de gener de 1978 en una casa de salut de Vatan (Centre, França).

***

Foto policíaca de Silvio Astolfi

- Silvio Astolfi: El 9 de gener de 1909 neix a Sacile (Friül) l'anarquista il·legalista Silvio Astolfi, que va fer servir els pseudònims d'Eugenio Sartor i Eugenio Poletti. Sos pares es deien Giovanni Astolfi i Agata Zorzetto. Es guanyava la vida com a paleta i a Itàlia, sembla, no participà en activitats polítiques. En 1927, per a no realitzar el servei militar, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires treballà de metal·lúrgic i esdevingué amic de l'anarquista Severino Di Giovanni, qui exercí sobre ell una forta influència i que el portà a adherir-se al seu grup anarquista il·legalista, del qual eren membres els germans Scarfó, Emilio Uriondo, José Paz, Giulio Montagna, Giuseppe Romano, Agostino Cremonesi i Jorge Tamayo. Durant dos mesos mantingué un fals festeig amb América Josefina Scarfó, amant de Di Giovanni, per a facilitar la comunicació entre ambdós. Entre 1928 i 1930 participà en la major part de les expropiacions i dels atemptats realitzats pel grup, accions que van crear una forta polèmica en el moviment llibertari argentí. Després de l'execució l'1 de febrer de Severino Di Giovanni i de Paulino Scarfó, s'integrà en el grup il·legalista encapçalat per l'anarquista xilè Jorge Tamayo (Gavilán) amb qui participà, com a xofer, el 2 de maig de 1931 en l'atac del pagador de l'empresa Villalonga. Durant la fugida i en un intercanvi de trets amb policies, va ser ferit al cap i un dels seus companys, Morgan, de 18 anys, mort. Després d'abandonar el cotxe, mentre Tamayo fugia pel seu compte, tot sagnant, intentà escapar de la policia. Després d'una llarga persecució a peu, amb tramvia i amb taxi i de nombrosos intercanvis de trets, durant els quals va ferir i matar almenys tres policies, finalment va ser evacuat per un taxi que hi passava per atzar el xofer del qual era militant de la Unión de Resistencia de Chauffeurs (URC, Unió de Resistència dels Xofers). D'antuvi s'amagà a casa de Benedicta Settecase de Montaña i de Gioacchino Scorrano Bayo, a finals de maig a casa de Nicola Recchi i, finalment, al refugi de Gino Gatti. Aquestúltim el portà a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on el doctor Delachaux, simpatitzant anarquista, el guarí de les seves greus ferides. Posteriorment es refugià a Montevideo (Uruguai), on restà dos anys. Segons altres versions, marxà cap a Barcelona (Catalunya) per reunir-se amb Buenaventura Durruti. El 10 d'agost de 1933 participa en una reunió anarquista a Buenos Aires i va aconseguir fugir quan la policia encerclà l'immoble i detingué nombrosos militants, com ara Marello Fune, Antonio Bragio, Antonio González, Giovan Battista Bustamante, Filippo Biarritz, José Rodríguez i Umberto Lanciotti. A partir d'aquí es perd el seu rastre. En 1942 figurava a totes les llistes de recerca establertes tant per la policia argentina com per les autoritats feixistes italianes. Segons algunes versions, en 1937 hauria estat assassinat pels serveis secrets o per la policia argentines. Una altra versió assegura que morí en 1935 a Barcelona i América Scarfó digué que fou abatut al front durant Guerra Civil espanyola.

Silvio Astolfi (1909-?)

Defuncions

Louise Michel

- Louise Michel:El 9 de gener de 1905 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'escriptora, poeta, educadora, communarde i militant i propagandista llibertària Clémence Demahis Michel, més coneguda com Louise Michel --també sota el pseudònim literari d'Enjolras--, una de les figures més importants de l'anarquisme francès del segle XIX. Havia nascut el 29 de maig de 1830 al castell de Vroncourt (Lorena, França) i n'era filla del senyor, Charles-Étienne Demahis --o més probablement de son fill Laurent--, i de la jove serventa Marianne Michel. Al castell rebé una bona instrucció liberal i, després d'haver completat els seus estudis a Chaumont, obtingué el títol de mestra. Escapolint-se de prendre jurament a l'Imperi per ocupar una plaça, el gener de 1853 obrí una escola lliure a Audeloncourt (Champanya-Ardenes). En 1855 inaugurarà una altra a la mateixa regió, a Millières, on ensenyarà inspirada en els preceptes republicans blanquistes i sempre sota les reprimendes de les autoritats. En 1856 s'instal·là a París i continuà fent de mestra a l'escola dirigida per la senyora Vollier, a la rue du Château-d'Eau, amb qui establirà lligams gairebé filials. En aquests anys desenvolupà una intensa activitat literària, escrivint en prosa, rimant poemes, alguns dels quals remetrà a Victor Hugo, i col·laborant en els periòdics de l'oposició. També seguí diversos cursos durant els vespres i freqüentà animades reunions polítiques, on coneixerà destacats revolucionaris, com ara Jules Vallès, Eugène Varlin, Rigault,Émile Eudes o Théophile Ferré, amb qui es lligarà sentimentalment. A començaments de 1869 ja pren part activa en el naixent moviment anarquista i en aquest mateix any fou nomenada secretària de la Societat Democràtica de Moralització, la missió de la qual era ajudar les obreres. El 12 de gener de 1870, vestida com un home i armada amb un punyal, assistí, amb uns 200.000 parisencs més, als funerals del periodista Victor Noir, assassinat per Pierre Bonaparte. Segons els informes policíacs, en aquesta època ja estava afiliada a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El novembre de 1870 fou elegida presidenta del Comitè Republicà de Vigilància Ciutadana del XVIII Districte parisenc. En un París assetjat, durant el dia dirigia l'escola de la rue Houdon --externat que havia fundat en 1865 i on havia creat una cantina per als seus afamegats alumnes-- i el vespre freqüentava les reunions polítiques, sobretot al Club de la Pàtria en Perill. El 22 de gener de 1871, vestida amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional, assistí a la manifestació a la plaça de l'Ajuntament contra el govern, el qual era acusat pels parisencs d'inèrcia, de covardia i d'esperit de capitulació. El 18 de març de 1871 participà activament armes al coll, amb els companys del Comitè de Vigilància de Montmartre, en la insurrecció popular que acabarà instaurant la Comuna de París, moviment revolucionari en el qual intervindrà com a propagandista, com a guàrdia del 61 Batalló, com a infermera d'ambulància i com a assessora d'instrucció i d'educació, sempre defensant un ensenyament lliure, les escoles professionals i els orfenats laics. Animà el Club de la Revolució, sovint presidint les sessions que es realitzaren a l'església de Saint-Bernard de la Chapelle, i col·laborà en Le Cri du Peuple, de Jules Vallès. Marxà als fronts d'Issy i de Clamart, on combaté a primera línia i on es dedicà també a reincorporar desertors. Durant la «Setmana Sagnant», amb algunes desenes de companys del seu batalló, disparà elsúltims trets a la barricada de la Chausée Clignancourt. Aconseguí escapar de la repressió de les tropes de Versalles, però es lliurà per alliberar sa mare que havia estat agafada com a ostatge. Fins al seu processament passà per diverses presons: Satory, Versalles, Arras, etc. Davant el VI Consell de Guerra comptà amb els testimonis al seu favor dels alcaldes de Vroncourt i d'Audeloncourt i del delegat cantonal del XVIII Districte parisenc, però de tota manera, el 16 de desembre de 1871, fou condemnada a la deportació en recinte fortificat. Després d'estar tancada durant vint mesos a la presó central d'Auberive, fou embarcada el 24 d'agost de 1873 al vaixell «La Virginie» i quatre mesos després abordaren a Nova Caledònia. Com era connatural en ella, sempre rebutjà qualsevol tracte de favor distint del que es tenia als homes. A l'arxipèlag de la Melanèsia es dedicà a instruir les natives i va fer costat la revolta canaca del cabdill Ataï de 1878 contra el colonialisme francès, contràriament a alguns communards que participaren en la seva repressió. El 8 de maig de 1879 la pena li fou commutada a deportació simple i fou traslladada a Nouméa, on reprengué l'ensenyament, d'antuvi amb els infants dels deportats i després com a professora de dibuix i de música a escoles de senyoretes. Després de refusar mesures de gràcia individuals, el juliol de 1880 fou amnistiada amb la resta de communards. El 9 de novembre de 1880 arribà a l'estació de Saint-Lazare de París, provinent de Newhaven per Dieppe, on l'esperava una gentada entusiasta. Des del seu retorn a la metròpoli es declarà, i fins a la seva mort, anarquista de manera contundent. Militant infatigable, realitzà centenars de conferències a França i a la resta d'Europa (Regne Unit, Bèlgica, Holanda, etc.). Entre el 14 i el 20 de juliol de 1881 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Londres que reivindicà l'autonomia de les federacions regionals i la consagració oficial de la propaganda pel fet com a mitjà més eficaç d'emancipació de la classe treballadora. El 8 de gener de 1882 fou detinguda per ultratge a un agent en una manifestació en commemoració del primer aniversari de la mort de Blanqui i condemnada a 15 dies de presó. El 9 de març de 1883, brandint uns enagos negres com a bandera, encapçalà, amb Émile Pouget, una manifestació de desocupats des de l'esplanada dels Invàlids a la plaça Maubert, on la policia la dispersà. Durant la manifestació dos forns van ser assaltats i per aquest motiu fou perseguida, detinguda i condemnada, el 22 de juny de 1883, a sis anys de presó per«incitació al pillatge». Alliberada el 14 gener de 1886 sota la intervenció de Clemenceau i de Rochefort, esdevingué una figura capdavantera del moviment anarquista. El 3 de juny d'aquell any, amb Jules Guesde, Paul Lafargue i el doctor Susini, realitzà un gran míting en solidaritat amb els miners vaguistes de Decazeville que havien estat jutjats responsables de la mort de l'enginyer Watrin i pel qual fou condemnada a quatre mesos de presó per «insults al govern», però pogué beneficiar-se d'una remissió de la pena i fou alliberada el novembre. El gener de 1887 es pronuncià contra la pena de mort en general i en particular contra la del company Clement Duval. En 1888, alhora que Joseph Tortelier, desencadenà una activa propaganda en favor de la vaga general, que associà, en 1890, al Primer de Maig. El 22 de gener de 1888, durant una conferència a l'Havre, un individu li disparà dos trets de revòlver; encara que ferida amb una bala que sempre restarà al seu cap, farà tot el possible per obtenir la gràcia del seu agressor. A resultes dels avalots de l'1 de maig de 1890 a Sant-Etiève i a Viena del Delfinat, hagué d'exiliar-se a Londres, on restarà fins al 1895 lligada a communards i a anarquistes exiliats (Rochefort, Kropotkin, etc.) i dirigint una escola per als infants dels refugiats fundada pel Grup Llibertari de Llengua Francesa, que hagué de tancar a causa de les provocacions policíaques. De tornada a França en 1895, reemprengué les seves gires de conferències --tallades amb estades a Londres amb sa amiga Charlotte Vauvelle (Louise Nouvelle) i sempre vigilada per la policia--, primer amb Sébastien Faure i Matha (1895-1897) i després amb Ernest Girault (1903-1904). En 1898 participà en la campanya d'agitació de l'afer Dreyfus. En tornar d'Algèria de la gira de conferències amb Girault, molt afeblida i cansada, Louise Michel va morir el 9 de gener de 1905 a l'Hotel de l'Oasi de Marsella (Provença, Occitània) en sortir d'un míting. El seu cos fou portat a París i les seves exèquies, el 22 de gener, des de l'estació de Lió al cementiri de Levallois, foren seguides per una multitud de més de 100.000 persones. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any. A més de poemes, de contes i de llegendes, escrigué sobre pedagogia i novel·les«populars», però sobre tot destaquen les seves Mémoires (1886) i La Commune. Histoire et souvenirs (1898).

***

Jean-Baptiste Thuriault (1893)

- Jean-Baptiste Thuriault:El 9 de gener de 1924 mor a Givry (Borgonya, França) el militant anarquista Jean-Baptiste Thuriault o Thuriau. Havia nascut el 24 d'abril de 1853 a Chougny (Borgonya, França). En 1883 s'estableix com a ferrer de tall (taillandier) a Nevers i, després del seu matrimoni, a Cholet, a prop de Nevers. En 1886 marxarà a Fourchambault on serà un temps regidor municipal. De tornada a Cholet en 1889, treballa de marxant de ferro i té contractats sis obrers, però des de 1892 és assenyalat pel comissari especial com a lector d'escrits anarquistes i mantenia correspondència amb el periòdic anarquista marsellès L'Agitateur. Thuriault atraurà l'atenció de les autoritats que el consideraran aleshores com al «gran mestre de l'anarquia» a La Nièvre i la policia escorcollarà en diferents ocasions el seu domicili. En juny de 1893, se li embarguen a ca seva fulletons anarquistes, manuals de fabricació d'explosius, sis cartutxos de dinamita embolicats en un número de la revista anarquista Le Père Peinard, i correspondència amb el conegut anarquista Paul Bernard. Detingut, però sense proves fermes, és finalment alliberat. Passarà a treballar aleshores en una fàbrica d'eines al molí de Vesves amb el seu amic Paul Bernard. Dos dels seus germans també van ser assenyalats com a membres del moviment llibertari: Henry, qualificat com a «socialista possibilista», i Paul Octave, militant de la Confederació de Llenyataires i titllat d'«antic partidari de l'acció directa» anarquista.

***

Raffaele Cavallazzi en l'època del seu servei militar

- Raffaele Cavallazzi: El 9 de gener de 1934 mor a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el tipògraf i propagandista anarquista Raffaele Cavallazzi. Havia nascut el 25 de desembre de 1852 a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Cavallazzi, secretari municipal, i Fortunata Budini. Sa família compta entre els seus membres diferents protagonistes de conspiracions i de fets d'armes durant el Risorgimento. Va créixer en un ambient impregnat d'ideals patriòtics i d'idees socialment avançades. A diferència de sos germans Arnaldo i Giuseppe, ambdós estudiants universitaris, ell va interrompre els seus estudis ben aviat. Amb 14 anys, després que esclatés en 1866 la III Guerra d'Independència, volgué amb son germà Arnaldo i alguns cosins allistar-se voluntari per a lluitar amb els garibaldins o amb l'exèrcit regular, però son pare ho va impedir per la seva joventut. A partir de 1869 patí algunes petites condemnes per delictes menors. Sembla que fou a mitjans de la dècada dels setanta quan s'adherí, juntament amb son germà petit Ercole, al moviment anarquista i que participà en la insurrecció internacionalista bakuninista de 1874 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Formà part del primer nucli de militants de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Castel Bolognese, amb Antonio Borghesi i Filippo Guadagnini, jugant un paper tant important que la policia el qualificà de «cap dels anarquistes» de la localitat. A partir de 1880 començà a aparèixer en els informes policíacs i en els periòdics socialistes. Bon orador, en 1881 parlà per primera vegada en públic en ocasió d'una commemoració unitària (anarquistes, socialistes i republicans) de la batalla de Mentana, que enfrontà el 3 de novembre de 1867 les tropes franceses amb les garibaldines en el transfons de la unificació italiana. Es casà amb Maria Contoli, filla d'una família acomodada que comptà personalitats destacades entre els seus membres (clergues, teòlegs, historiadors, escriptors, etc.), amb qui tingué cinc infants: Arnaldo (1878), Giuseppina (1880), Ribelle (1885), Fortunata (1887) i Giannina Luce Anarchica (1890); sos dos fills, Arnaldo i Ribelle, esdevindran destacats militants anarquistes. El setembre de 1881 Raffaele Cavallazzi va ser condemnat per«conspiració i atemptats contra la seguretat interna de l'Estat» i el 15 de juny de 1883 fou novament sentenciat a un any de presó per«possessió d'armes perilloses i per contravenció del Reglament ferroviari». Aquests episodis judicials seran els primers d'una llarga cadena de detencions, arrests, advertències i persecucions de tota mena que patí durant sa vida i que li van crear nombrosos problemes econòmics i dificultats per a mantenir sa família. Cada 18 de març, data de commemoració de la Comuna de París, i cada Primer de Maig posava la bandera roja a la finestra. Va vendre la premsa a l'estació ferroviària, aprofitant l'avinentesa per rebre i distribuir els periòdics anarquistes d'arreu d'Itàlia i de l'estranger que li passaven els companys en trànsit per l'estació. Durant la dècada dels vuitanta a Castel Bolognese la fractura entre socialistes i anarquistes no es encara forta, tot i les polèmiques entre Andrea Costa i els anarquistes intransigents, especialment Errico Malatesta. Entre 1881 i 1884 aparegué en Avanti! correspondència que demostrà les intenses relacions entre Cavallazzi i els primers socialistes anarquistes amb Costa. La separació de les dues tendències polítiques es produí amb un cert retard i Cavallazzi en fou el promotor. En 1892 va ser expulsat «per comportament autoritari» del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Castel Bolognese, fundat l'1 de maig de l'any anterior per anarquistes, socialistes i republicans–aquest cercle va ser dissolt per l'autoritat en 1894. En solidaritat amb ell, deixaren el CSS una desena de socis, exponents del sector anarquista intransigent; hi havia un sector anarquista «possibilista», contrari a la ruptura amb els altres components socialistes argumentant que aquesta podria donar lloc a la dissolució del CSS. L'any següent va ser denunciat per la policia, juntament amb altres companys (Antonio Garavini, Giuseppe Minardi i Michele Fantini), arran d'un episodi anticlerical a Castel Bolognese que provocà un gran enrenou a la Romanya: durant la nit del 21 de maig de 1893 l'estàtua de la marededéu de l'església de San Francesco, en ocasió de la Festa de Pentecosta, va ser decapitada. Condemnat en primera instància, va ser absolt, juntament amb Garavini i Minardi –Fantini havia estat absolt en el primer judici–, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en l'apel·lació del 22 d'octubre de 1893 per «culpabilitat no provada». Durant els primers mesos de 1894 fou el promotor d'algunes reunions encaminades a la constitució dels «Fasci dei Lavoratori» (FL, Feixos dels Treballadors) a Romanya, a semblança dels creats a Sicília. El 31 de maig de 1894 participà en la manifestació de solidaritat amb els FL sicilians que tingué lloc a Castel Bolognese i per aquest episodi va ser processat, juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Salvatore Borghesi, Francesco Budini, Pietro Budini, Paolo Dall'Oppio, Luigi Dal Prato, Pietro Garavini, Antonio Magnani Mario Panazza, Carlo Prelati, Francesco Prelati, Antonio Raccagna, Tomaso Rivalta, Pietro Scardovi, Bruto Solaroli, Francesco Zanelli i Giuseppe Zanelli), i condemnat a tres mesos de detenció i a una forta multa per«incitació a delinquir». El 7 de desembre de 1894 el Tribunal de Ravenna el va condemnar a 19 mesos de reclusió, a una multa de 400 lires i a dos anys de vigilància per«associació criminal», en un procés que involucrà altres anarquistes de Castel Bolognese (Ugo Biancini, Giovanni Borghesi, Francesco Budini, Pietro Garavini, Vincenzo Lama i Mario Scardovi). L'abril de 1896 obtingué la llibertat, però poc després tornà a entrar a la presó per a purgar uns mesos per altres condemnes menors. També va ser proposat perquè li fos assignada la residència obligatòria. Per fugir de tota aquesta persecució decidí emigrar. Amb un passaport en ordre, el 29 d'octubre de 1896 s'embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) a bord del vapor Gergovia cap a Buenos Aires (Argentina). Tres anys després, el 19 d'octubre de 1899 retornà a Castel Bolognese i immediatament va ser citat per les forces de seguretat per notificar-li que havia de «mantenir una conducta regular, especialment en la línia política», advertència que no causà cap efecte ja que immediatament reprengué la seva activitat llibertària engegant-se de bell nou la persecució per part de les autoritats. El 23 de setembre de 1900, a resultes del clima repressió desencadenat arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano Bresci, va ser denunciat per«associació criminal» com a membre organitzador el Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, que havia estat dissolt per les autoritats; davant això s'amagà, però el Tribunal de Ravenna finalment l'exonerà. Durant els anys successius viatjà arreu d'Itàlia (Milà, etc.) i de l'estranger (Alemanya, etc.), oficialment buscant feina, però sense èxit. Quan retornava de l'Argentina, començà a manifestar-se-li problemes a la vista, que el van portar a perdre la visió completa d'un ull. Cap el 1900 son fill Arnaldo fundà la«Tipografia Cavallazzi», impremta comercial que també jugà un gran paper polític, ja que estampà fins a l'arribada del feixisme un gran nombre de periòdics anarquistes i esquerrans i no només de Castel Bolognese. Durant una dècada fou el titular de la impremta, on col·laborava tota la família, però sempre jugant un paper secundari. El nou clima polític menys repressiu creat a començament del segle no implicà que deixés de patir denúncies i processos. En 1903 va ser condemnat per haver distribuït el 18 de març sense autorització un número únic d'una publicació commemorativa de la Comuna de París. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 va ser detingut, juntament amb altres companys, per la protesta que seguí a la notificació, per part del delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, de la dissolució d'una reunió pública on participava l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre era traslladat a la presó de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), aconseguí fugir espectacularment amb son fill Arnaldo, Armando Borghi i Pirro Gualtieri. Jutjat posteriorment pel Tribunal de Ravenna, el 23 de novembre de 1905 va ser condemnat per aquesta fugida a 51 dies de reclusió i a una multa de 100 lires. En els anys posteriors continuà arreplegant denúncies i processos, patint algunes condemnes menors, sobretot per «ultratges» als carrabiners i per«enganxada de cartells». Continuà desenvolupant una intensa activitat llibertària, participant en reunions i congressos anarquistes a Castel Bolognese i a ciutats veïnes. En 1911 la gestió de l'empresa tipogràfica familiar passà completament a les mans de son fill Ribelle, juntament amb ses germanes, i ell es dedicà sobretot a enquadernar llibres. El febrer de 1913 assistí al Congrés Anarquista d'Emília-Romanya celebrat a Faenza. El juny de 1914 participà en l'anomenada «Setmana Roja», motí popular en el qual va ser atacada i incendiada l'estació ferroviària de Castel Bolognese, figurant entre els detinguts per aquest fet. Arran d'una amnistia, va ser alliberat sense procés. El 26 de maig de 1915 va ser sorprès pels carrabiners mentre distribuïa clandestinament manifests contra la guerra. Posteriorment, el 22 de setembre de 1916,va ser detingut mentre arengava els joves de Faenza de la quinta de 1987 incitant-los a rebel·lar-se amb la frase: «Heu de fer la revolució i cridar:"A baix la guerra! A baix Itàlia! Visca la Internacional".». Durant la postguerra molts dels joves anarquistes consideraren el seu caràcter com a massa autoritari i intolerant. Després de l'adveniment del feixisme, vell i gairebé cec, va ser agredit per un dels fundadors del Partit Nacional Feixista (PNF) local qui, amb menyspreu, li va tallar una part de la barba; ell patí l'ultratge amb dignitat, cridant-li a la cara: «Era una anarquista amb barba, ara sóc un anarquista sense ella». En 1928 va ser esborrat de la llista de subversius de les autoritats a causa de la seva avançada edat i per la seva gairebé completa ceguesa, que feien d'ell una«persona no perillosa». Fins al darrer moment conservà els seus ideals anarquistes.

Raffael Cavallazzi (1852-1934)

Continua...

---

És evident que la forma de fer política i de proposar solucions i millores pel Port de Pollença d'Unió Mollera Pollencina té poc a veure amb la nostra. Evidenment la pluralitat ideológica i política és positiva però el que ens resulta  prou molest d'UMP és la seva pretensió de ser l'únic partit que defensa eu moll i de no tenir ideologia, evidentment ni una cosa ni altra és certa. El temps demostra que els partits que més juguen amb el patriotisme d'opereta com el d'UMP amaguen en realitat interessos concrets i particulars i una ideologia clarament de dretes.

Unió Mollera Pollencina no troba temps per donar explicacions sobre el que ha passat amb el seu ultimàtum (al que tampoc va trobar espai per parlar d'altre partit de l'oposició que no fóssim nosaltres), tampoc troba temps per parlar o respondre a les crítiques que rep l'equip de govern per part de Tots per Pollença, però sí que troba temps per respondre a la nostra feina d'oposició, criticant la idea de l'equip de govern de fer una àrea recreativa al costat de la zona humida de la Gola, el que consideram un afalac.

Consideram que val la pena una resposta raonada i detallada a l'escrit d'Unió Mollera Pollencina. Coincidim amb UMP en la crítica a l'abandonament de la replantació d'arbres del solar al costat de la zona humida de la Gola, finançada per l'Obra Social de la Caixa amb 18.000 euros, i en la situació lamentable d'aquest solar. Però cal no oblidar quins van ser els responsables d'aquesta situació; el passat govern del PP tant insular com municipal, amb especial menció del penós conseller de medi ambient, Gabriel Company. A Alternativa per Pollença vam denunciar aquest tema tant al ple municipal com públicament a la premsa (veure article reforestació abandonada). UMP no va dir ni fer res perquè el seu objectiu coincidia amb el PP; deixar morir els arbres per facilitar la realització d'un aparcament a la zona.

A Alternativa no ens oposam contra qualsevol millora al Port, com diu UMP, però evidentment les millores que proposam nosaltres són en moltes ocasions diferents de les que proposen d'UMP. Per a nosaltres és una millora pujar l'IBI a una minoria de grans negocis i bonificar l'IBI dels habitatges seguint un criteri de renda, i d'ajuda al lloguer, per a UMP és clar que no. Nosaltres no pensam que fer un aparcament a la zona humida de la Gola sigui una millora, perquè perjudica un actiu únic i fonamental al Port de Pollença i no és necessari (veure 1625 places d'aparcament). I no entenem quina necessitat hi ha de fer una àrea recreativa al costat de la Gola quan hi ha zones molt més adients al municipi, de fet pensam que només és una excusa per fer un aparcament. Mai ens hem oposat a un embelliment de l'entrada de Pollença com diuen al seu escrit, per altra part mai hem vist cap proposta concreta d'UMP en aquest sentit. En referència al pavelló cobert el que sempre hem defensat i proposat és primer ampliar el conveni amb la Conselleria d'Educació per millorar el pavelló de l' IES Clara Hammerl., o sigui aprofitar millor les instal·lacions que tenim. És clar que inaugurar noves instal·lacions és molt guapo i electoralment rentable però cal tenir en compte el personal de manteniment, control i gestió d'aquestes. Dins aquesta línia vam presentar una moció per obrir els patis i les zones esportives de les escoles i instituts i donar-les un ús fora de l'horari lectiu, que es va aprovar i de la que sorgeix el programa centres oberts que pensam que és una millora per Port de Pollença evident. A llarg termini és possible que sigui necessari el pavelló, però s'ha d'integrar dins un estudi seriós per tal de planificar les instal·lacions esportives del futur.

Diu Unió Mollera Pollecina que han dedicat molt d'hores de feina i anàlisi al projecte del solar que han presentat al IBANAT... Desconeixem les hores de feina que han dedicat perquè el projecte del qual parlen no ha estat presentat a l'oposició, a pesar que un dia abans de la reunió es va parlar del tema al ple ni tampoc als ciutadans. Si és un projecte tan bo i amb tanta feina darrera no entenem que no es faci publicitat d'aquest. Difícilment podem participar en un equip de feina com diuen al final del seu escrit quan mai se'ns ha convocat per fer feina a aquest tema.

Esperam que ara Unió Mollera Pollencina trobi temps per publicar com s'ha resolt finalment el seu ultimàtum i que també publiquin el projecte que han dedicat a l'IBANAT per a què tots els ciutadans puguem valorar la seva feina.

   George  Soros. La seva conspiració,  destapada a Rússia Today.

   Com he explicat moltes vegades,  els magnats i les Corporacions,  sempre seguit,  intenten manipular de manera secreta tot de qüestions socials,  polítiques i econòmiques mitjançant la creació de societats aparentment benèfiques; i,  per descomptat, sempre fent recurs als mitjans de comunicació, la major part dels quals estan sota el seu control.

     El multimilionari George Soros és l'arquetip de magnat manipulador. Però, últimament, les seves llances han esdevingut canyes: A la contesa electoral per a la presidència dels EUA,   la seva tremenda aposta en contra  d'En Donald Trump. Va restar clar que les  maquinacions d'En Soros i de Wall Street  ja no eren efectives,  que les classes treballadores ianquis es revoltaven contra les elits,   que havia començat una nova època.

    En relació a això,  he pensat que seria bo contribuir a la difusió de l'informe en profunditat del periodista irlandès En Bryan McDonald,  publicat a Rússia Today. Vegeu el post george soros' world is falling apart - Bing.

Pel que fa a Fanny Tur, l’exportaveu de la Plataforma ha assenyalat també als interessos de la família Matutes en relació als projectes d’autovies, i al paper submís d’un Consell d’Eivissa que ni tan sols va plantejar -quan ho podria haver fet- una reducció dels impactes dels projectes, per tenir almenys en compte els perjudicis causats a moltíssima gent: «si haguessin fet les coses d’una altra manera no hi hagués hagut protestes i avui no seríem aquí», ha afirmat Tur.

Abril ha demanat també a Tur si coneixia altres casos d’expropiacions d’habitatges en relació a les autopistes on les forces i cossos de seguretat havien executat l’ocupació sense comptar ni tan sols amb ordre d’expropiació, i Tur ha reiterat que va ser en moltes ocasions. A pesar d’això, no es coneix cap cas en què es compensàs a cap família afectada amb la construcció d’un habitatge nou, com sí va anunciar Carlos Jover en el seu dia.

Finalment, el llavors activista i després conseller insular de mobilitat, Albert Prats, ha assenyalat les nombroses irregularitats detectades en el procés de gestació i execució de les autopistes, qui ha lamentat que el Govern no decidís dur el tema a la Fiscalia anticorrupció a pesar dels nombrosos indicis.

De fet, Abril ha insinuat que potser el Govern es va equivocar en fer cas a unes «notes» de l’Advocacia de la CAIB (aportades a la comissió per part de la Sra. Mabel Cabrer) que aconsellaven no dur el tema a Fiscalia, a diferència del Dictamen elaborat pel catedràtic de dret penal de la Universitat Carlos III de Madrid, el Sr. Francisco Javier Álvarez, que assenyalava l’existència no d’un sinó de diversos elements constitutius de delicte. «No és la primera vegada que l’Advocacia i altres mecanismes de l’administració que han de preservar l’interès general demostren que no són infal·libles, com tampoc no ho som els polítics», ha reiterat el diputat de MÉS per Mallorca.

George Sand, a través de la seva ploma

Història de la meva vida és el primer volum d’una col·lecció que té l’objectiu

Laura Acedo | 18/04/2010 |

Història de la meva vida és el primer fruit de la recentment creada col·lecció literària George Sand -resultat d'un conveni entre el Consell de Mallorca i la Universitat de les Illes Balears (UIB)-. El volum número 1 de la col·lecció és la traducció al català d'aquesta obra magna autobiogràfica de l'escriptora francesa.

Estretament vinculada amb Mallorca per la seva estada a Valldemossa l'hivern de 1838-39, Sand "és una eterna desconeguda", assenyalà Caterina Calafat, traductora del llibre. A través d'aquesta col·lecció, Sand serà coneguda i reconeguda en el si d'una cultura catalana que, fins ara, només té traduïts dos llibres de la seva extensa obra.

Amb pròleg de l'escriptora Carme Riera, Història de la meva vida descobreix la veritable George Sand a través de la pròpia ploma. "Fou una republicana avançada, ecologista i defensora dels drets humans, especialment de les dones", apuntà Calafat. Després de la polèmica que aixecà dins la societat de l'època, ja fos per la seva vestimenta, els cigars que fumava o les seves relacions sentimentals, Sand "no vol donar peu a més escàndols" i escriu Història de la meva vida "sense dir falsedats però amb unes certes ganes de redimir-se", afegí la traductora. És per això que l'escriptora, sabedora de la seva imatge, dedica la major part de l'autobiografia a la infantesa i joventut. "Només a la part final parla de la seva independència i de les relacions sentimentals".

Estada a Valldemossa

Al llarg de més de mig miler de pàgines, Sand s'autofotografia "de manera molt descriptiva, de vegades adreçant-se al lector, per contar la seva novel·lesca història", explicà Calafat en parlar d'Aurore Dupin, que és com realment nomia Sand. L'amant de Chopin, a qui dedica una petita part de l'obra, va escriure part d'Història de la meva vida a la Cartoixa de Valldemossa durant la seva estada a Mallorca. De fet, a la Cartoixa encara avui es conserven els originals d'un parell de capítols d'Histoire de ma vie, les memòries en les quals Sand dóna veu a Aurore Dupin.

Després d'aquest primer volum, la col·lecció Sand ja prepara la segona traducció al català de la bibliografia de l'escriptora francesa: Consuelo. "És una novel·la de ficció en què incorpora molt del seu bagatge familiar", digué Calafat.

DBalears

"Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal" (George Sand)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.

Miquel López Crespí

(13-IV-04)

Anarcoefemèrides del 10 de gener

Esdeveniments

Erich Muhsam

- Detenció de Mühsam: El 10 de gener de 1919 a Munic (Alemanya) Erich Mühsam i altres 11 militants més del Revolutionäre Arbeiterrat (RAR, Consell Obrer Revolucionari) i del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista Alemany) són detinguts, per instigació de Kurt Eisner, president del Govern Revolucionari de Munic, per evitar els avalots sorgits arran de les eleccions legislatives alemanyes. Tots seran alliberats l'endemà gràcies a la gran manifestació organitzada pel moviment consellista.

***

Cartell anunciador de la conferència de Gaston Leval

- Conferència de Gaston Leval: El 10 de gener de 1937, al Cine Coliseum de Barcelona (Catalunya), el militant anarcosindicalista, pensador i historiador anarquista Pierre Robert Piller, més conegut com Gaston Leval, fa una conferència sobre el títol «Nuestro programa de reconstrucción», sobre els avanços en el procés revolucionari de les col·lectivitats llibertàries i sobre les situacions política, econòmica i social d'aleshores. L'acte, organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), acabà amb la interpretació dels himnes A las barricadas i Hijos del Pueblo. La sessió fou radiada a tota la Península i a l'estranger per les emissores ECN1, Ràdio CNT-FAI (ona normal i extracurta) i Ràdio Barcelona. A més d'això, la conferència fou enregistrada i impresa en discos per la discogràfica Fono Reclam; també s'edità en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI i el qual fou traduït a l'anglès i publicat en 1938 a Londres per Freedom Press sota el títolSocial reconstruction in Spain.

Conferència de Gaston Leval (10-01-1937)

Naixements

Honoré Bonnefoy

- Honoré Bonnefoy: El 10 de gener de 1861 neix a París (França) l'anarquista il·legalista Honoré Alphonse Joseph Bonnefoy, conegut sota diversos pseudònims (Fondet,Edme,Guilloux, Mezu, Sismondi i Arsac). Fill de Jean Amédée Bonnefoy i de Joséphine Fondet. Després d'estudiar un temps en un seminari, farà d'empleat comercial. Més tard s'enrolà en l'exèrcit i esdevingué sotsoficial i sergent major a Tonkín, d'on desertà en 1881. Després de vagar per Austràlia, Anglaterra i Suïssa, en 1889, després d'un temps a Algèria, s'instal·la a Marsella, on va fer contacte amb el moviment anarquista, alhora que comença la seva carrera de lladre a la metròpoli. Es casà amb Marcelle Deschamps, cantant de cafè-concert, amb la qual tingué dos infants. En 1894 s'alia amb altre lladre, Bernard, i aquest serà trobat mort al mateix vagó de la línia París-Lió-Marsella que Bonnefoy ocupava; però la policia conclogué que Bernard s'havia suïcidat i Bonnefoy fou alliberat. Després d'abandonar Marsella, hi tornà cap al 1897, data en la qual conegué Jules Clarenson i Alexandre Marius Jacob. Amb Clarenson freqüentà els casinos i a més de jugar realitzà robatoris a la Costa Blava. A Marsella desaparegué i la policia el va inscriure en la llista dels anarquistes a buscar i controlar i llançà un avis de crida i cerca el 8 de setembre de 1900. En aquesta època s'instal·là a París, on novament trobà Clarenson i Jacob, participant activament en la banda dels «Treballadors de la Nit». Un cop la banda fou desmantellada amb la detenció el 22 d'abril de 1903 de Jacob, el setge es va estrènyer i Bonnefoy fou detingut, després d'haver intentat fugir de França sota diversos noms, el 31 d'octubre de 1903. El 5 de maig de 1904 fou tancat a la presó d'Abbeville. El 22 de març de 1905 fou condemnat per l'Audiència de la Somme, pel robatori de la joieria Bourdin el 6 d'octubre de 1903, a vuit anys de treballs forçats; però l'Audiència de l'Aisne, l'1 d'octubre de 1905, reduí la condemna, penant-ne només set. Amb prohibició de viure a Lió, va fer de comerciant per les colònies i en 1930 s'instal·là a Lió, on malalt de càncer s'intentà suïcidar en dues ocasions. Honeré Bonnefoy va morir el març de 1930 a Lió (Arpitània).

***

Tribut necrològic de Casiano Edo aparegut en el periòdic tolosà Espoir del 3 de febrer de 1974

- Casiano Edo: El 10 de gener de 1890 neix a Aragó (Espanya) l'anarquista Casiano Edo. En 1917, quan ja formava part del moviment llibertari, emigrà als Estats Units. D'antuvi treballà de miner a Utah i a Virgínia. Després d'una breu estada en 1921 a Espanya per a portar sa companya i sos fills, s'instal·là a Detroit (Michigan, EUA) on treballà d'obrer metal·lúrgic en les grans fàbriques automobilístiques fins a la seva mort. Durat molts d'anys, juntament amb Federico Arcos, Miguel Mateo, José López Ríos, Francisco Riberas,Ángel García, Pascual Domingo, Lea Fernández, Lorenzo Albas, Rafael Berezo, Bienvenida Domingo, Marcelino García, Eulalia Rodríguez, María Mateo, Juan García Durán i altres, animà l'anarquista «Grupo Libertad» de Detroit. Amb sa companya, la militant anarquista Manuela Martín, participà en totes les activitats del «Grupo Libertad» (conferències, representacions teatrals i musicals, picnics, etc.) i en la difusió dels periòdics anarquistes publicats als EUA (Cultura Obrera i Cultura Proletaria). La parella fou particularment activa en la defensa de la Revolució espanyola de 1936. Casiano i Maria tingueren tres infants (Emiliano, María i Joaquín), que han estat benefactors de la Fundació Anselmo Lorenzo. El febrer de 1972 morí sa companya i per al funeral es recolliren 374 dòlars col·lectats pel «Grupo Libertad». Casiano Edo va morir el 28 de novembre de 1973 a Dearborn (Comtat de Wayne, Michigan, EUA).

***

Pietro Mosso

- Pietro Mosso: El 10 de gener de 1893 neix a Cerreto d'Asti (Piemont, Itàlia) l'enginyer, lògic, historiador i pensador anarquista Pietro Carlo Mosso, citat també com Pietro Mossi, i que va fer servir el pseudònim Carlo Pietri. Sos pares es deien Giuseppe Mosso i Cecilia Berruti. Lluità en la Gran Guerra. Enginyer mecànic de carrera, s'especialitzà en la investigació experimental de la lluita contra els gasos bèl·lics i col·laborà amb la Societat per a l'Increment de les Construccions Antigàs (SICA), a Ginebra (Ginebra, Suïssa), a Torí i a Roma. També treballà per a la FIAT. Fou assistent de filosofia teorètica a la càtedra de Lògica de la Universitat de Torí (Piemont, Itàlia), portada pel professor i amic Valentino Annibale Pastore. Entre el 25 d'octubre i el 22 de novembre de 1919 publicà, sota el pseudònim de Carlo Pietri, en L'Ordine Nuovo, el setmanari d'Antonio Gramsci, Angelo Tasca i Palmiro Togliatti, en cinc lliuraments, el polèmic assaig «Il sistema Taylor e i Consigli di produttori», on defensà d'una manera teoricopràctica el taylorisme, «vertadera ciència de la vida en totes les seves manifestacions vitals», des del punt de vista anarquista. En 1920 formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica, autèntic«Comitè d'Acció» que durant l'ocupació de les fàbriques jugà un paper central de coordinació i d'orientació, juntament amb altres anarquistes, com ara Nonio De Barlomeis, Pietro Ferrero i Maurizio Garino. En aquest Comitè també participaren socialistes, alguns dels quals després fundarien el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), com ara Antonio Gransci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliatti. A més de col·laborar en L'Ordine Nuovo, trobem articles seus en diferents publicacions anarquistes, com Umanità Nova i Volontà. En 1923 publicà l'important treball Principii di Logica del Potenziamento. Durant els anys del feixisme es retirà de tota activitat política i no obstant això va ser contínuament vigilat per les autoritats. En 1929 va ser objecte d'una investigació policial ja que el seu nom i adreça aparegueren en una agenda del destacat intel·lectual anarquista Camillo Berneri, secretament copiada per un informador. Historiador local, entre 1940 i 1941 publicà Appunti per la storia di Cerreto d'Asti e paesi circonvicini, que foren continuats entre 1941 i 1944 per Storia di Piovà, Cerreto e Castelvero del Plebanato di Meyrate. Sembla que es va afilar al Partit Feixista Republicà (PFR) i va ser nomenat Comissari Prefecte de quatre petites poblacions de la zona d'Asti (Cocconato, Aramengo, Montafia i La Piovà). Pietro Mosso va morir el 29 de gener de 1945 a la petita població de Sessant, depenent d'Asti (Piemont, Itàlia), com a conseqüència del metrallament aeri del seu cotxe, quan tornava cap a casa seva després de fer gestions amb el sacerdot Molas dei Becchi per demanar la llibertat d'un religiós salesià pres com a ostatge pels alemanys. Al seu poble natal existeix una plaça dedicada a la seva memòria.

***

Emilia Pérez Pazos

- Emilia Pérez Pazos: El 10 de gener de 1894 neix a Marín (Pontevedra, Galícia) la resistent antifranquista llibertària Emilia Pérez Pazos, coneguda com Manchada. Encara que no pertanyia a cap organització política ni sindicat, després de la caiguda del seu poble a mans de l'exèrcit feixista, fou una de les agents d'enllaç de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la Corunya. Acusada d'haver amagat al seu domicili militants antifranquistes i d'haver participat el març de 1937 en una temptativa d'evacuació de militants a bord de la llanxa motora pesquera Sisargas des de la Corunya, el maig de 1937 va ser condemnada a 20 anys de presó (Causa 291/37) per «auxili a la rebel·lió», juntament amb altres companys (Generoso Rumbo Lafuente, Enrique Sardinero Rey, Carlos Ponte Patiño, etc.). Emilia Pérez Pazos va morir el 27 de maig de 1960.

*** 

Marcelino Boticario, a l'esquerra, amb Marcel·lí Massana (Tolosa, setembre de 1949)

- Marcelino Boticario Sierra: El 10 de gener de 1921 neix a Errenteria (Guipúscoa, País Basc) el militant anarquista i resistent antifranquista Marcelino Boticario Sierra --alguns fons citen Serra--, conegut com Boti. Exiliat a França, en acabar la II Guerra Mundial fou delegat per la Lliga de Mutilats per reconstruir aquesta organització a la Península i hi va entrar en 1947, on feu contacte amb diversos membres d'aquesta lliga (Josep Ribas, Casimiro Rojo, Claudio Pueyo). El juliol de 1947 representà les Joventuts Llibertàries de l'Exili en el Ple clandestí celebrat a Madrid. Aquest mateix any fou delegat en el Congrés de Tolosa per la Federació de Montalban i en 1948 participà en el Comitè de les Joventuts Llibertàries. A finals de 1960 fou nomenat secretari general de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a França --Buil, Melich, Sos i Ángel Fernández en van ser membres del comitè. En 1961 assistí al Congrés d'Unificació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Llemotges i l'any següent en el Ple fou nomenat secretari de coordinació de l'FIJL. El març de 1962 va assistir a la primera reunió de Defensa Interior (DI) com a secretari de relacions de l'FIJL i fou considerat després com a un dels màxims representants d'aquest organisme secret de lluita antifranquista llibertari. També aquest any va fer mítings a Grenoble. En 1963, quan era secretari de coordinació del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT i arran de l'assassinat dels companys Delgado i Granado pel règim franquista, li fou assignada residència pel Govern francès i l'estiu d'aquell any va ser expulsat de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb José Borrás Cascarosa i Roque Santamaría Cortiguera. Entre 1963 i 1964 formà part de la comissió esclaridora de les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en representació de Brussel·les. En 1965 fou delegat per Tolosa al Congrés Intercontinental de Montpeller i després formarà part de la tendència del grup editor de Frente Libertario. En 1970 va participar en la Comissió Pro Presos de l'FIJL a Tolosa. Allunyat de la tendència representada per Germinal Esgleas i Frederica Montseny arran de la unificació cenetista de 1960, després de l'última ruptura formà part dels Grups de Presència Confederal i Llibertària des de la seva constitució. En 1979 fou membre del Comitè Nacional de la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya a França. En 1986 encara seguia en aquesta lliga amb el càrrec de secretari de relacions. Durant molts anys fou un dels responsables del periòdic Ruta. Sa companya fou Luisa Mondragón. Marcelino Boticario Sierra va morir el 20 de setembre de 2007 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

Marcelino Boticario Sierra (1921-2007)

***

Salvador Fernández Canto

- Salvador Fernández Canto: El 10 de gener de 1925 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Fernández Canto. Era fill de l'anarcosindicalista i cooperativista Salvador Fernández Sampedro i va néixer a Híjar quan sos pares s'hi trobaven circumstancialment. Encara no tenia un any quan sa família s'establí a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fins als 12 anys anà a l'escola i després a l'acadèmia alhora que ajudava son pare en la burocràcia sindical i cooperativista. En aquestaèpoca son pare el va dissuadir d'allistar-se en l'Exèrcit. En 1939 s'exilià amb sa família a França i va ser internat en un refugi d'Aiffres (Poitou-Charentes, França); posteriorment, amb tota sa família, s'establí a Souppes-sur-Loing (Illa de França), on amb son pare treballà en una fàbrica de sucre. Durant l'ocupació tota sa família va ser enviada a un camp de concentració. En 1943 va ser reclòs al camp de concentració de Montendre (Poitou-Charentes, França) i aquest mateix any s'afilià a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), fent en diverses ocasions d'enllaç amb la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània). Posteriorment va ser requerit pels alemanys per a treballar al camp d'aviació de Royan (Poitou-Charentes, França) per a tapar els clots causats pels bombardeigs aliats. Més tard visqué a Montluçon (Alvèrnia, Occitània). Durant els combats per l'Alliberament, participà com a guaita de la Resistència en les voladures de les vies fèrries. Entre octubre de 1945 i maig de 1946 participà en els treballs de reconstrucció de Royan. Després de la II Guerra Mundial ocupà, sempre acostat al sector proper a la família Montseny-Esgleas i ferotgement oposat a la tendència«col·laboracionista», nombrosos càrrecs orgànics: membre dels comitès de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació de Joventuts Llibertàries (FIJL); secretari de les Joventuts Llibertàries de Montendre; organitzador en 1946 de les Joventuts Llibertàries a Montluçon; secretari en 1948 de la VI Regional Juvenil; secretari de la CNT de Montluçon; secretari del grup «Cultura y Acción» (amb Juan i FélixÁlvarez Ferreras), adherit a la FAI; etc. Fou assidu de plenàries, plens de nuclis confederals, plens nacionals de regionals i congressos, etc. Entre 1950 i 1951 i entre 1962 i 1963, fou secretari de la Regional III (Massís Septentrional, Occitània). El 10 de febrer de 1962 assistí a Tolosa de Llenguadoc a la Plenària del Secretariat Intercontinental (SI) i el 15 de desembre de 1963, com a secretari del Massís Septentrional, a la Plenària del SI. Des de començament dels anys vuitanta fou secretari de la CNT de Montluçon, càrrec que encara mantenia en 2002. Entre 1989 i 2004 col·laborà en el setmanari i en la revista Cenit. Sa companya fou Teodora López Ruiz, amb qui tingué tres infants.

***

Philip Levine

- Philip Levine: El 10 de gener de 1928 neix a l'Hospital Henry Ford de Detroit (Michigan, EUA) el poeta, professor i escriptor anarquista Philip Levine. Fill d'una família jueva russa d'immigrants –sos pares, no se sap per quina raó, li van dir que era d'ascendència espanyola–, fou el segon de tres fills i el primer dels dos bessons idèntics. Son pare, Harry Levine, fou propietari d'un negoci de peces d'automòbils usats i sa mare, Esther Gertrude Prisckulmick (Esther Priscol), fou llibretera. Quan tenia cinc anys son pare va morir. Durant la dècada dels trenta escoltà amb indignació els programes radiofònics antisemites del sacerdot catòlic pronazi Charles Edward Coughlin (Father Coughlin). Quan tenia 14 anys començà a treballar en diversos «stupid jobs» (feines estúpides): en una fàbrica de sabó, traginant capses de refrescos en una embotelladora (Mavis Nu Icy Bottling Co.), a les plantes de fabricació d'automòbils, de boxejador amateur, etc.; experiència que reflectirà en nombrosos poemes. En 1946 es va graduar a la Detroit Central High School i pogué anar a la Universitat de Wayne de Detroit, on va començà a escriure poesia encoratjat per sa mare, a qui li va dedicar el llibre de poemes The Mercy. A la universitat conegué estudiants poetes, com ara Florence Goodman, Robert Huff, William Leach, Paul Petrie, Bernard Strempeck, Ruby Treague, etc. En 1950 aconseguí el títol de Bachelor of Arts i es posà a treballar a les fàbriques de Chevrolet Gear & Axle, fent transmissions, i de Cadillac Engine, a la secció d'engranatge; posteriorment va fer feina a la fàbrica Wyandotte Chemical i portant un camió per a la Railway Express. En 1951 es casà amb Patty Kanterman, de qui es divorcià dos anys després. En 1953 assistí, sense matricular-se, a la Universitat d'Iowa (Iowa City, Iowa, EUA), on estudià amb poetes com Robert Lowell i John Berryman. En 1954 es doctorà amb una tesi sobre l'Ode to Indolence de John Keats i el 4 de juliol d'aquest any es casà a Boone (Carolina del Nord, EUA) amb l'actriu Frances J. Artley (Franny), amb qui tingué tres infants (Mark, John i Theodore Henri). Retornà a la Universitat d'Iowa, on ensenyà escriptura tècnica i en 1957 es doctorà en Belles Arts. Aquest mateix any va ser guardonat amb el Premi «Jones Fellowship» de Poesia de la Universitat d'Stanford. En 1958 s'incorporà al departament d'anglès de la californiana Universitat Estatal de Fresno, on va ensenyar fins la seva jubilació en 1992. També va ensenyar a altres universitats (Nova York, Columbia, Princeton, Brown, Tufts, Berkeley, etc.). En 1968 signà el manifest «Writers and Editors War Tax Protest», on escriptors i editors nord-americans es comprometien a no pagar els seus impostos en protesta contra la guerra del Vietnam. Entre el 2000 i el 2006 fou membre del consell de chancellors de l'Academy of American Poets (AAP, Acadèmia de Poetes Americans) i entre 2011 i 2012 fou «Poeta Llorejat dels Estats Units» per la Biblioteca del Congrés. El tema central de la seva poesia és la classe obrera de Detroit, vista des de diferents punts de vista (familiar, social, econòmica, laboral, etc.), sense oblidar la seva herència d'immigrant jueu. La Revolució espanyola de 1936 també fou font d'inspiració d'alguns dels seus poemes més populars i consagrà una elegia al destacat militant anarquista Francisco Ascaso Abadía («Francisco, I'll Bring You Red Carnations», en 7 years from somewhere) i un poema al militar José del Castillo Sáenz de Tejada, i el seu llibre de poemes The Names of the Lost està dedicat a Buenaventura Durruti. És autor dels poemaris On the Edge (1963), Not this Pig (1968 i 1982), Pili's Wall (1971 i 1980), Red Dust (1971), They Feed They Lion (1972), 1933 (1974), The Names of the Lost (1976), Ashes. Poems New and Old (1979), 7 years from somewhere (1979), One for the Rose (1981), Selected Poems (1984),Swett Will (1985), A Walk with Tom Jefferson (1988), New Selected Poems (1991), What Work Is (1992), The Simple Truth (1994 i 1996), Unselected Poems (1997), The Mercy (1999), Breath (2004 i 2006), Stranger to Nothing. Selected Poems (2006) i News of the World (2009). També es autor de l'assaig autobiogràfic The Bread of Time. Toward an Autobiography (1994) i de dos llibres d'entrevistes, Don't Ask (1981) i So Ask. Essays, Conversations and Interviews (2002). Entre 1965 i 1966 i entre 1968 i 1969 visqué a Barcelona (Catalunya) amb la família Castelldefels, on aprengué el castellà, i ha traduït d'aquesta llengua a l'anglès seleccions de poemes de Gloria Fuertes (amb Ada Long), de Jaime Sabines (amb Ernesto Trejo), de Pablor Neruda, de César Vallejo i d'altres. Col·laborà habitualment amb els periòdics The New Yorker i Harper's Magazine. La seva poesia ha estat guardonada amb important premis, com ara el«Frank O'Hara» (1973), el «Lenorre Marshall» (1977), el«Harriet Monroe Memorial» (1978), el«National Book Critics Circle Award» (1979), el«National Book Award for Poetry» (1980 i 1991), el «Guggenheim» (1980), el «Levinson» (1981), el «Ruth Lilly» (1987), el «Pulitzer» (1995), el «Wallace Stevens» (2013), etc. En 1983 el seu testimoni va ser recollit per Steven Fischler i Joel Sucher en el documental Anarchism in America. El 29 de novembre de 2007 la ciutat de Nova York li va retre un homenatge on intervingueren destacats poetes (Yusef Komunyakaa, Galway Kinnell, E. L. Doctorow, Charles Wright, Jean Valentine i Sharon Olds). Diagnosticat amb un càncer de pàncrees, Philip Levine va morir gairebé un mes després, el 14 de febrer de 2015, al seu domicili de Fresno (Califòrnia, EUA).

Defuncions

Foto policíaca de Lucien Pemjean (ca. 1894)

- Lucien Pemjean: El 10 de gener de 1945 mor a París (França) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i antimilitarista, i després boulangista i activista antisemita i filonazi, Pierre-Lucien Pemjean. Havia nascut el 5 de maig de 1861 a Lió (Arpitània). Sos pares es deien Antoine Pemjean i Amélie Thiriot. Ben aviat s'interessà per les idees socialistes i es guanyava la vida com a gravador en fusta i publicista. Entre 1877 i 1880 publicà articles i poesies en la revista Le Parnasse. En 1878 edità la plagueta poètica Sancta Libertas, on celebra la llibertat pel treball. En 1880 publicà La revanche de la raison, on trobem l'herència antisemita de Louis Auguste Blanqui, i el fullet Le Drapeau Rouge. En aquestaèpoca col·laborà en Ni Dieu Ni Maître. En 1881 tragué el fulletPropos socialistes. Le socialisme expérimental, col·laborà en La République Sociale. Journal international littéraire i dirigí La Question Sociale; en 1882 publicà articles en Le Droit Social. Organe socialiste révolutionnaire. En 1883, arran de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, es refugià a Bèlgica, ben igual que Antoine Cyvoct i Martinet. En 1884 publicà a París el fullet Plus de frontières i en 1885, amb Egide Govaerts, fou responsable de la publicació anarcocomunista L'Insurgé, editada a Brussel·les (Bèlgica). Aquest mateix any desertà i es va refugiar a Londres (Anglaterra), on fou membre de l'anarquista Club Internacional. En el primer número de L'Autonomie Individuelle, de maig de 1887, publicà un article reclamant un congrés per definir l'estratègia que devia seguir el moviment anarquista davant una guerra europea. Entre 1888 i 1889, amb Edouard Soudey, va fer costat l'estratègia boulangista i el maig de 1889 publicà Cent ans après (1789-1889), atac contra el règim parlamentari amb un prefaci del mateix general Georges Boulanger. El setembre de 1889, en ocasió de les eleccions legislatives, publicà tres números del periòdic L'Assaut i l'octubre marxà cap a Tolosa de Llenguadoc per fer costa l'elecció del boulangista Paul Susini; participant el 29 d'octubre d'aquell any en la manifestació boulangista organitzada en el funeral d'un oncle del general Boulanger. Entre març i abril de 1890 rellançà L'Assaut. L'1 de maig de 1890 la policia escorcolla el seu domicili del carrer Marcadet de París i descobrí, a més de propaganda boulangista, 155 bastons i barres de ferro aparentment per a ser distribuïdes a escamots; no obstant això, va ser posat en llibertat. En 1891 signà i edità, amb Michel Morphy, un cartell-manifest per denunciar la matança de Fourmies (Nord-Pas-de-Calais, França), sota el títol Protestation contre les massacres de Fourmies, i que fou enganxat pels carrers parisencs de Belleville i de Ménilmontant. Posteriorment s'instal·là a Bélgica, país del qual va ser expulsat el 10 d'octubre de 1891, arran d'haver fer una crida a la població en ocasió del funeral del general Boulanger. L'1 de maig de 1892 penjà un manifest antimilitarista dirigit als obrers i envià a diversos generals una carta injuriosa contra l'Exèrcit; per això, el 24 de setembre de 1892 l'Audiència del Sena el condemnà en absència a 10 anys de presó i 3.000 francs de multa, pena que va ser rebaixada en el recurs del 18 de novembre a vuit mesos de presó i 500 francs de multa. A resultes de l'«Afer de Panamà», el 27 de desembre de 1892 participà en un míting a la Casa del Poble de Montmartre on participaren socialistes i anarquistes. El 31 de desembre de 1892 va ser detingut i tancat a la presó de Sainte Pélagie de París (França) per complir la pena de «provocació de militars» a la qual havia estat condemnat; durant el seu empresonament va conèixer el destacat propagandista antisemita Édouard Drumont i altres activistes (Pol Martinet, Michel Zévaco, Aristide Gardrat, etc.). El juny de 1893 sortí gràcies a una amnistia. El 12 d'agost de 1893 organitzà un homenatge a Gardrat, mort dies abans, al Mur dels Federats del cementiri parisenc de Père-Lachaise. Aquell mateix mes va ser«candidat de batalla» pel I Districte de Lió, ciutat a la qual se li havia obligat la residència. Entre 1893 i 1894 col·laborà en la parisenca La Revue Libertaire. El 5 de març de 1894 publicà l'article «Expiation» enLa Revue Libertaire, on va fer una apologia a l'anarquista Auguste Vaillant i per això va ser detingut tres dies després al seu domicili del carrer Saint-Louis-en-l'Isle de París. L'11 de maig va ser jutjat per l'Audiència del Sena, però el va absoldre de complicitat amb els atemptats de Vaillant. No obstant això, no va ser alliberat ja que estava destinat a ser processat per «associació de malfactors» en l'anomenat«Procés dels Trenta». El 13 de maig de 1894, aprofitant la distracció d'un guàrdia municipal, aconseguí fugir del Palau de Justícia i refugiar-se novament a Londres. El març de 1896 encara romania a la capital anglesa, vivint al barri de Walton-on-Thames amb sa filla i sa companya Aimée Pemjean, la qual posteriorment s'exilià a l'Argentina amb el suport econòmic de Louise Michel. El 12 d'agost de 1893 participà, amb Bichon i Decrêpe, en l'homenatge a l'anarquista Aristide Gardrat que se celebrà al Mur dels Federats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Quan esclatà l'«Afer Dreyfus», s'arrenglerà en les campanyes antisemites organitzades perÉdouard Drumont i col·laborà en el seu periòdic La Libre Parole. El juny de 1899 publicà a París un únic número del periòdic Le Salut Public i aquest mateix any col·laborà en L'Assault. Journal politique illustré. Entre 1900 i 1901 edità el setmanari Le Cri du Transvaal, òrgan propagandístic per la independència de les repúbliques sud-africanes. En aquests anys publicà novel·les i peces teatrals. A partir dels anys vint fou el director literari de l'editorial antisemita Baudinière i a partir de 1934 fundà i dirigí l'Agence Prima Presse, també de propaganda antijueva i antimaçònica i considerada l'antena oficiosa del règim nazi, alhora que treballava per al Doctor Schmoll, de l'ambaixada d'Alemanya. En aquests anys publicà nombrosos pamflets d'aquesta ideologia, com ara Vers l'invasion (1933) i La Maffia judéo-maçonnique (1934). Entre 1934 i 1939 publicà un petit periòdic mensual, Le Gran Occident. Le judéo-maçon, voilà l'ennemi, dedicat a atacar els jueus i els maçons, i milità en la Lliga Antijueva Universal; en 1939 aquesta publicació va fer una intensa campanya en suport del mariscal Henri Philippe Pétain. També col·laborà en L'Ami des Boërs i en Le Réveil du Peuple, publicació del Front Franc (FF) de Jean Boissel, de qui va ser molt amic. En 1941 participà en la fundació de l'Association des Journalistes Antijuifs (AJA, Associació dels Periodistes Antijueus). A més a més dirigí l'anomenat«Comitè Nacional per a la solució radical de la qüestió jueva». Duran la II Guerra mundial cooperà amb els ocupants nazis, fou membre de l'Institut d'Estudis de les Questions Jueves i va escriure per a periòdics col·laboracionistes (Le Pays Libre!, Au Pilori, etc.). El 22 d'agost de 1944, durant l'Alliberament de París, va ser detingut per les Forces Franceses de l'Interior (FFI) i acusat de col·laboracionista. És autor de Cent ans après (1789-1889) (1889), La paix nécessaire. Réponse à M. Camille Dreyfus (1890), L'auberge rouge de Peyrabeille. Récit historique et dramatique (1907), Germaine (1916), Les noces de Germaine (1916), Cyrano de Bergerac, son premier amour (1926), La gosse de l'assistance (1926), Petite madone (1926), La plus belle aventure de Cyrano (1928), La jeunesse de d'Artagnan (1930), Le capitaine d'Artagnan. Roman de cape et d'épée (1931), Vers l'invasion (1933, reeditat en 1934 sota el títol La Maffia judéo-maçonnique), La presse et les juifs depuis la Révolution jusqu'à nos jours (1941) i Le cinquantenaire de La Libre parole, fondée parÉdouard Drumont (1942, amb altres). Lucien Pemjean va morir el 10 de gener de 1945 en un hospital de París (França).

 *** 

Retrat de Louise Michel realitzat per A. J. Alexandrovitch (ca. 1905)

- Alexandre Joseph Alexandrovitch: El 10 de gener de 1949 mor a Saint-Maur-des-Fossés (Illa de França, França) l'il·lustrador, pintor i artista anarquista Alexandre Joseph Alexandrovitch. Havia nascut el 17 de març de 1873 a Telsiai (Samogícia, Imperi Rus) --actualment Lituània. S'exilià a França, on aconseguí la nacionalitat. Estudià amb el pintor Jean-Léon Gérôme. Conreà especialment el retrat, el paisatge, el nu i la composició simbòlica fent servir diverses tècniques (oli, aquarel·la, ploma, carbonet, aiguafort, sanguina, litografia, etc.). Abans de la Gran Guerra va realitzar més de tres-cents retrats de militants anarquistes i homes de lletres (Lev Tolstoi, Élisée Reclus, Louise Michel, Charles-Ange Laisant, Francesc Ferrer i Guàrdia, Eugène Varlin, Paul Lafargue, Karl Marx, Émile Zola, Amilcare Cipriani, Alfred Naguet, Piotr Kropotkin, Jean Grave, Vaillant,Édouard-Marie Vaillant, etc. Molts d'aquest retrats es publicaran en targetes postals i entre 1957 i 1958 en Le Monde Libertaire. Membre del Saló dels Artistes Francesos, entre 1903 i 1932 exposà al Saló dels Independents. Rebé diversos premis i alguns quadres seus van ser comprats per les administracions públiques. Tingué taller a Asnières (Normandia). Una col·lecció important de la seva obra fou recollida pel militant anarquista Maurice Laisant, molt lligat a l'artista.

***

Charles Aigon (dreta) [ca. 1920] [militants-anarchistes.info]

- Charles Aigon: El 10 de gener de 1903 neix a  Lo Pòrt de Boc (Provença, Occitània) l'anarquista Charles Jean Aigon. Primogènit d'una família de tres infants, cap el 1919 es traslladà des de La Ciutat (Provença, Occitània), on havia treballat a la companyia naviliera«Messageries Maritimes», a Marsella amb sa família. Va fer feina amb son pare, que segons la policia també era anarquista, a les drassanes navals del carrer de Lyon de Marsella i vivia amb ell, sa mare Lucie Dho i sos dos germans al número 22 del carrer Ferrari. A començament dels anys vint, fou un dels militants més actius del grup «Joventut Anarquista» (JA), que es reunia al bar«Coq d'Or», al passeig dels Capucines. En 1921 treballa d'obrer forjador a la caldereria «Chaudronnerie du Midi», a l'avinguda d'Arenc. Durant la nit del 30 d'abril a l'1 de maig de 1921 va ser sorprès per membres dels«Guardians de la Pau» quan aferrava cartells als murs de l'oficina de correus, juntament amb Alphonse Léon Boissin i Édouard Clément Arestein, cartells signats pel Grup de les Joventuts Anarquistes de la Unió Anarquista (UA) titulats«Contre la guerre, contre le crim». Processat pel Tribunal Correccional de Marsella per «provocació de militars a la desobediència», el 2 de juny de 1921 va ser condemnat, amb Édouard Arestein, a un mes de presó, mentre Alphonse Boisson era condemnat a dos mesos. Durant la primavera de 1923 començà a fer el servei militar al 24 Batalló de Caçadors a Peu establert a Vilafranca de Mar (Provença, Occitània). Charles Aigon va morir el 4 de febrer de 1954 a Marsella (Provença, Occitània).

Charles Aigon (1903-1954)

*** 

Ramón Liarte

- Ramón Liarte: El 10 de gener de 2004 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el militant i propagandista anarquista i anarcosindicalista Ramón Liarte Viu. Havia nascut el 28 d'agost de 1918 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) en una família humil. Des d'infant visqué a Barcelona (Catalunya), on aconseguí una gran cultura autodidacta i es va fer anarquista. L'aixecament feixista del juliol de 1936 l'agafà a Jaca treballant de cambrer i creuà els Pirineus per entrar a Catalunya per la Seu d'Urgell. Lluità al front en la Columna Durruti i posteriorment en la 26 Divisió i dirigí el seuòrgan d'expressió, El Frente. El febrer de 1937, en el II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) celebrat a València, en va ser designat secretari d'Organització. El juny de 1937 va participar en el I Congrés Regional de les Joventuts Llibertàries celebrat a Barcelona i entrà a formar part del Comitè Regional. També el juny d'aquell any, arran del Ple del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en va ser nomenat secretari, càrrec que mantingué fins al setembre d'aquell any. El 21 de juliol de 1927 va participar en el míting celebrat a l'Olympia de Barcelona per la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Francesc Isgleas i Joaquim Cortés, on es va denunciar la repressió posterior als «Fet de Maig» de 1937 i on defensà la posició de les Joventuts Llibertàries de no acceptar més concessions a la contrarevolució i de portar la revolució al més lluny possible. En aquests anys bèl·lics va fer nombrosos mítings (Barcelona, Lleida, etc.) i assistí a un gran nombre de plens i de reunions. El febrer de 1938, arran del II Congrés, va ser nomenat secretari d'Organització del Comitè Peninsular de la FIJL. El març d'aquell any, en un míting defensà l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA) i ocupà la secretaria d'Organització del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fent, a més, de cap de fronteres. El març de 1939 s'integrà en el Comitè de Coordinació i Defensa oposat al Consell General del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Amb el triomf feixista passà els Pirineus i fou tancat a diverses presons (El Temple, Fresnes, Roland Garrons, etc.) i a camps de concentració (Vernet, etc.). En 1942 aconseguí fugir del camp algerià de Djelfa. Lluità en la resistència francesa i participà en un frustrat intent d'envair la Península pels País Basc. Penetrà clandestinament a l'Espanya franquista, on fou detingut i tancat (Cuevas de Almanzora, Almeria i Granada). Un cop lliure, retornà a França. Quan la reconstrucció de l'MLE ocupà càrrecs de responsabilitat en el sector moderat. En 1951 fou delegat al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També va ser secretari del Subcomitè pro Espanya, participà en reunions amb altres forces polítiques i fou proposat per a ministre en un possible Govern republicà de coalició. Després de Lorenzo Páramo, dirigí España Libre. Un cop aconseguida la unitat confederal de l'Exili, per la qual va lluitar força, s'afegí al sector ortodox i destacà en les tasques orgàniques i com a propagandista en premsa i a la tribuna. En aquesta època va fer mítings per tot arreu (Lió, Besiers, Dijon, Narbona, Carcassona, Bordeus, Grenoble, Montpeller, Orleans, Perpinyà, Portet, Clarmont d'Alvèrnia, Tolosa, Basilea, La Rochelle, Maçon, etc.). En 1957 assistí al Ple confederal de Marsella. Fou nomenat secretari de l'Aliança Sindical --organització creada per a la unitat d'acció antifranquista entre la CNT, la Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB)-- i en 1962 secretari de Cultura de la CNT de Tolosa. En 1965 destacà en el Congrés de Montpeller. Després de la mort del dictador Francisco Franco continuà amb la seva activitat, fent mítings i conferències (Mataró, Besiers, Bordeus, Tarba, Marsella, Granada, Montsó, Igualada, Barcelona, Madrid, València, París, Barcelona, Sabadell, el Prat de Llobregat, etc.). En 1979 clausurà el V Congrés de la CNT al qual assistí en representació del Sindicat d'Alimentació de Barcelona. Entre 1980 i 1982 dirigí Solidaridad Obrera. En 1992 presentà un treball en Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona. Trobem col·laboracions seves, moltes vegades sota els pseudònims Rotaeche i Rali, en nombroses publicacions, com ara Boletín AIT, Boletín Orgánico,Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste,Crisol, Cultura y Porvenir, Esfuerzos,España Libre, Espoir, Faro, El Frente, Frente y Retaguardia, Ideas,Juventud Libre, El Luchador, Nueva Senda,Orto, Solidaridad Obrera, Terra Lliure, Tierra y Libertad, etc. Dirigí España Libre, Esfuerzo, Estudios, El Frente i Solidaridad Obrera i és autor de nombrosos llibres i fullets, com ara AIT. La Internacional del sindicalismo revolucionario, Estudio de la revolución española, Voces juveniles. Interpretación àcrata de nuestra revolución (1937, amb altres), La CNT y los pueblos de España (197?), La revolución social española (1975),La CNT y el federalismo de los pueblos de España (1977), La lucha del hombre. Anarcosindicalismo (1977), La CNT al servicio del pueblo (1978), Marxismo, socialismo y anarquismo (1978),El camino de la libertad (1983),¡Ay de los vencedores! (1986),Entre la revolución y la guerra (1986), La sociedad federal (1989),Fermín Salvochea «El libertador» (1991), Bakunin, la emancipación del pueblo (1995), Los grandes que engrandecen (1995), etc.

Continua...

---

Anarcoefemèrides de l'11 de gener

Naixements

Giovanni Rossi

- Giovanni Rossi: L'11 de gener de 1856 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) l'enginyer agrònom, veterinari, escriptor i fundador de colònies anarquistes Giovanni Rossi, també conegut com Cardias. Nasqué en una família liberal; son pare era advocat i sa mare era filla d'una família pisana de metges molt coneguda. Contrari als desigs familiars que volien que estudiés medicina i dret, va fer estudis a Pisa i Perusa d'agronomia i de veterinària a l'Escola Normal Superior d'Agronomia, i en 1875 es llicencià en medicina i cirurgia veterinària. En els seus anys d'estudiant, llegí les obres dels «socialistes utòpics» francesos i en 1873 s'afilià a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Pisa amb l'objectiu de posar en pràctica les idees anarquistes revolucionàries. A partir de 1875 va fer de veterinari a Montescuidaio, on sa família tenia possessions, i dos anys després fundà en aquesta localitat un parit socialista afiliat a la Internacional. En 1878, sota el pseudònim de Cardias, publicà en el periòdic La Plebe de Milà Un comune socialista. Bozzetto semi-veridico, on exposa el seu projecte de comuna llibertària i col·lectivista i critica la religió, la propietat privada i la família com a institució. En aquestaèpoca col·laborà en Il Lavoro. La seva amistat amb Andrea Costa i el seu activisme en la secció pisana de la Internacional implicà la seva detenció el 21 de novembre de 1878 per una pretesa «actitud contra la seguretat interna de l'Estat». Empresonat preventivament durant cinc mesos, l'abril de 1879 va ser jutjat i absolt de tots els càrrecs. Compaginà la seva militància llibertària amb activitats agràries i publicant llibres científics. En 1881 publicà la segona edició revisada i corregida d'Un comune socialista. Alhora formà part de l'Associació Electoral Democràtica organitzada a Pisa i participà en la campanya electoral a favor de l'escarceració del combatent llibertari Amilcare Cipriani, aleshores condemnat a 25 anys de presó. En 1882 guanyà una oposició de veterinari a Gavardo (Llombardia) i s'hi traslladà durant un temps, fundant una cooperativa social, el periòdic Dal campo alla stalla i escampant les idees llibertàries per la zona. En 1883 començà a col·laborar en Il Socialista. El 24 de febrer de 1884 publicà l'únic número del periòdic Brescia per Cipriani, alhora que buscà suports econòmics i morals per a la realització del seu projecte de colònia llibertària, llançant una crida al Partit Socialista Revolucionari Italià (PSRI) d'Andrea Costa i a nombrosos periòdics socialistes i anarquistes. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Favilla. En 1886 fundà a Brescia el periòdic Lo Sperimentale (L'Experiment), on explica fonamentalment les seves idees sobre el model de«colònia anarcocomunista» que té. El seu pensament de «socialisme experimental» estava lluny de les propostes insurreccionalistes aleshores en vigència en el moviment anarquista. En 1897, gràcies al suport moral i econòmic de Leonida Bissolati i de Giuseppe Mori, pogué materialitzar les seves idees en la«Colonia di Cittadella» (Colònia de la Ciutadella). L'11 de novembre de 1887, amb un grup de pagesos de la finca Cittadella d'Stagno Lombardo de Cremona (Llombardia), constituí l'«Associació Agrícola Cooperativa de la Ciutadella a la Ciutat d'Stagno Lombardo, Cremona». Aquesta associació gestionà 120 hectàrees de camp i una vintena de cases camperoles, a més de graners i una petita escola de pàrvuls, tot arrendat a Giuseppe Mori. La comunitat d'antuvi la formaren 16 persones, l'administració es decidia comunitàriament i la gestió de la casa s'assignà de manera rotatòria entre les dones. No obstant això, les dificultats es tornaren insuperables a causa del refús del col·lectivisme entre el pagesos de la Ciutadella. Aquesta experiència decidí Rossi de portar la seva experiència al Nou Món. El 20 de febrer de 1890, amb un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), embarcà a Gènova amb el vaixell«Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista. Malgrat tot un seguit de problemes (manca de coneixement del territori, limitat coneixement de les tècniques agrícoles, dificultats per obtenir maquinària, etc.), la colònia obtingué bons resultats tant des dels punts de vista agrari, econòmic i social, permetent el desenvolupament d'unes relacions personals no jeràrquiques en una comunitat que arribà a tenir uns 300 membres. En 1893 va publicar a Liorna el fullet Cecilia. Comunità anarchica sperimentale.Un episodio d'amore nella colonia «Cecilia», on descriu l'experiència comunal brasilera de manera positiva, encara que evidencia els components antisocials i egoistes que a la colònia començaven a donar-se. Noves dificultats personals (població majoritàriament masculina, problemes en l'aplicació de l'«amor lliure», etc.) i econòmiques, inclosa la fuita d'un dels colons amb la caixa de la comunitat, determinaren la dissolució de «La Cecília» l'abril de 1894. Un any després publicà el llibre Il Paranà nel XX secolo. Utopia di Giovanni Rossi (Cardias). Visione di un ubriaco raccontata da lui stesso, on en la primera part va fer una examen detallat de les raons polítiques i socials que van portar al fracàs de «La Cecília» i en la segona una mena de novel·la utòpica amb els seus nous projectes comunals. En 1897 Alfred Sanftleben, seguidor seu, publicà Utopie un Experiment sobre el seu pensament. Després de l'aventura de «La Cecília» Rossi prengué algunes responsabilitats agronòmiques --director d'una estació d'investigació agrícola a Rio dos Cedros-- i pedagògiques --professor a l'Escola Superior d'Agricultura de Taquari-- institucionals, sempre sota vigilància policíaca i en estreta col·laboració amb les autoritats italianes. Continuà propagant el pensament llibertari i fundà cooperatives agrícoles a Rio dos Cedros i a Ascurra i treballà per millorar els sistemes locals d'agricultura. El 4 d'abril de 1907 retornà, amb sa companya i filles, definitivament a Itàlia. Al seu país abandonà gairebé la política, encara que sempre fou partidari de les comunitats i de l'emancipació de la dona, i es dedicà a l'experimentació agrícola, a la veterinària i a l'ensenyament. L'adveniment del feixisme l'agafà vell i cansat i només participà en els funerals dels seus antics companys. En 1942 Afonso Schmidt publicà a São Paulo la novel·la Colônia Cecília. Giovanni Rossi va morir el 9 de gener de 1943 a Pisa (Toscana, Itàlia). En 1976 el cineasta Jean-Louis Comolli estrenà la pel·lícula La Cecilia sobre l'experiència d'aquesta comunitat brasilera.

Giovanni Rossi (1856-1943)

***

Detenció de Liabeauf

- Jean-Jacques Liabeuf: L'11 de gener de 1886 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el sabater anarquista i apatxeJean-Jacques Liabeuf. Acomiadat de la feina per la seva militància llibertària, va realitzar petits robatoris que van ser castigats amb la prohibició de restar a la seva ciutat natal i es va instal·lar a Paris. Va iniciar una relació sentimental amb una prostituta, a qui va comminar a deixar l'«esclavitud sexual». El juliol de 1909 va ser detingut per dos agents de policia quan es trobava al carrer amb sa companya i el 14 d'agost va ser sentenciat a tres mesos de presó i a una nova prohibició d'estada per «proxenetisme». Condemnat injustament per un delicte que odiava, en sortir de la presó de Fresnes va decidir venjar-se dels dos policies, que justament es dedicaven a extorsionar prostitutes de la zona com a sobresou i l'havien detingut perquè les esperonava a deixar l'«ofici». El 8 de gener de 1910, armat d'una pistola i de dos coltells de sabater, protegit per uns estranys braçals de cuiro armats amb claus acerats de la seva fabricació, va assassinar al carrer Aubry-le-Boucher un dels policies --l'agent Deray--, en va ferir l'altra a la gola i en va enviar sis més a l'hospital abans de ser detingut ferit pel sabre d'un dels policies. El socialista revolucionari i antimilitarista Gustave Herve, va defensar-lo en l'article«Doit-on le tuer?» (Se l'ha de matar?) del periòdic La Guerre Sociale, fet que va produir un gran escàndol i pel qual va ser condemnat el 22 de febrer, en un procés tumultuós, a quatre anys de presó. Aleshores els anarquistes van començar una gran agitació, a la qual es va sumar tota l'esquerra, contra la condemna a mort de Liabeuf (L'Àngel Venjador) el 7 de maig --els diputats Rochefort, Sembant, Edouard Vaillant i Jaurès van declarar a favor seu en el judici--, originant una gran manifestació. La seva execució, a les 4.47 hores del 2 de juliol de 1910 a París (França), es va realitzar en un clima d'insurrecció al crit de «Vive Liabeuf et mort aux vaches!» (Visca Liabeuf i mort a la bòfia!), on un agent va morir i centenar de manifestants fa resultar ferits en els enfrontaments amb la policia. Un grup d'anarquistes disfressats de periodistes va accedir al lloc de l'execució amb la intenció d'alliberar-lo, però la conxorxa va ser descoberta. Liabeuf va ser guillotinat al crit de«Jo no sóc un macarró!». Ives Pagès ha relatat la història en L’homme hérissé: Liabeuf, tueur de flics (2001).

***

Notícia del judici de Gabriel Journé publicat en el diari parisenc Le Radical de l'1 de juny de 1920

- Gabriel Journé: L'11 de gener de 1895 neix a Saumur (País del Loira, França) l'anarquista Jules-Gabriel Journé, citat a vegades com Journet. Treballava de barber i era membre de la Unió Anarquista (UA). Entre 1919 i 1922 fou gerent del periòdic Le Libertaire en diferents períodes. Es presentà, amb altres companys, en nom de la Federació Anarquista (FA), a les eleccions legislatives de novembre de 1919 per a la II Circumscripció del Sena. Durant la vaga general del 29 de febrer de 1920 va ser detingut i el seu domicili, al número 71 del carrer Vallier de Levallois (Illa de França, França), escorcollat. El 7 de juny de 1920 va ser condemnat, juntament amb Louis Raffin (Loréal) i Julien Content, pel XI Tribunal Correccional per«provocació als militars a la desobediència» a un any de presó i a 1.000 francs de multa per l'article «Appelà la classe 20» publicat en Le Libertaire del 15 de febrer d'aquell any. A finals dels anys quaranta vivia al número 9 del carrer Jean Jaurès de Levallois i militava en el grup anarquista d'aquesta població adherit a la FA. Durant la primavera de 1948 amb aquest grup intentà crear una cooperativa agrícola de consum i de producció a la regió parisenca. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

Dominick Sallitto

- Dominick Sallitto: L'11 de gener de 1902 neix a Calatafimi (Trapani, Sicília) l'anarquista Domenico Sallitto, més conegut com Dominick Sallito, Dom Sallito o Menico. Un bon amic seu de la seva infància fou el també futur anarquista Valerio Isca, que també havia nascut a Calatafimi. En l'adolescència treballà a la taverna que regentava son pare i milità en els cercles socialistes de la seva població amb Isca. En 1918 emigrà a Amèrica i s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA). Jardiner d'ofici, als Estats Units, influenciat per Errico Malatesta, esdevingué anarquista, del sector antiorganitzatiu. A Nova York fou partidari de Luigi Galleani i de la seva Cronaca Sovversiva. Durant els anys vint participà en els grups de suport a Sacco i Vanzetti i en el Grup Internacional novaiorquès, format especialment per anarquistes jueus, on conegué la seva futura segona companya, Aurora Alleva (1912-1992), filla d'una família anarquista italoamericana instal·lada a Filadèlfia i popular oradora llibertària durant els anys vint i trenta i col·laboradora de L'Adunata dei Refrattari. En 1930 s'instal·là amb Aurora a Oakland (Califòrnia, EUA), on treballà recollint albercocs. En 1932 la parella tingué una filla, però morí de tuberculosi poc després. Col·laborà en diferents periòdics, com ara L'Adunata dei Refrattari, el qual dirigí un temps, i Man!, dirigit per Marcus Graham, i participà en les activitats de l'«Emancipation Group», editor del periòdic antifeixista L'Emancipazione. Amb Vincenzo Ferrero (Vincent Ferrero) muntà un petit restaurant a la cantonada dels carrers Ten i Jefferson d'Oakland (Califòrnia, EUA), on donaven de menjar de manera gratuïta els obrers necessitats i on, a l'altell, instal·laren la redacció del periòdic anarquista Man! Quan el Federal Bureau of Investigation (FBI, Oficina Federal d'Investigació) aconseguí la llista de subscriptors d'aquest periòdic en una estafeta de correus, decidí engegar un expedient de deportació a tots els membres de la llista. L'11 d'abril de 1934 Sallito i Ferrero van ser detinguts per agents del Servei d'Immigració, tancats a Ellis Island i sotmesos a una ordre d'expulsió. El febrer de 1935, quan el consolat italià s'assabentà de la seva detenció, expressà que estava interessat en la seva deportació a l'Itàlia feixista. Gràcies a una intensa campanya de suport, organitzada pel Comitè de Defensa Ferrero-Sallitto, encapçalada pel seu amic Valerio Isca, la International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de Treballadores del Vestit) i altres organitzacions, s'aconseguiren recollir els 2.000 dòlars necessaris per a la fiança. Sallitto i Ferrero reberen el suport de nombrosos intel·lectuals de l'època, com ara Sherwood Anderson, Alice Stone Blackwell, Clarence Darrow, John Dewey, W.E.B. Du Bois, Max Eastman, Arthur Garfield Hays, Langston Hughs, Sinclair Lewis, Dorothy Parker, Upton Sinclair, Ida B. Tarbell, Norman Thoamas, Mary Heaton Vorse, etc. Sallito i Ferrero van ser posat en llibertat a l'espera de judici, però Ferrero fugí al Canadà i després retornà clandestinament a San Francisco sota el nom de John the Cook, perdent el moviment llibertari els 1.000 dòlars de la fiança. Finalment, el gener de 1938, Sallito fou alliberat definitivament i retornà a Oakland. El gener de 1954 se li concedí la ciutadania nord-americana. Posteriorment participà activament en l'American Civil Liberties Union of Northern California (ACLU-NC, Unió Americana per les Llibertats Civils de Nord de Califòrnia), organització que s'havia oposat en els anys trenta a la seva deportació, i que li concedí el Premi Lola Hanzel. Dominick Sallito va morir el 26 de desembre de 1991 a Los Gatos (Califòrnia, EUA). Sa companya Aurora Sallitto morí cinc setmanes després. Paul Avrich recollí el testimoni de Sallitto en Anarchist Voices. An Oral History of Anarchism in America (1995).

***

Camp de concentració de Gusen

- Joan Dalmau Ferran: L'11 de gener de 1907 neix a Puigpelat (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista Joan Dalmau Ferran, també conegut com Joan de la Castanyola. Pagès i mestre de cases, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució llibertària, va ser membre de la col·lectivitat agrícola cenetista de Puigpelat. El 25 de maig de 1937 assistí, com a delegat amb credencial, al Ple Regional de Sindicats, Seccions i Col·lectivitats que se celebrà a Barcelona, amb una representació de 80 afiliats. Amb altre company, el 8 i 9 de gener de 1938 assistí com a delegat al Ple Regional de la CNT que es va celebrar a Barcelona. En acabar la guerra, s'exilià a França i acabà enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar a les fortificacions de la«Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen. Joan Dalmau Ferran va morir el 28 d'agost de 1941 al camp de Gusen (AltaÀustria,Àustria).

***

Jesús Veiga Fervenza (esquerra) amb un company (Bordeus, ca. 1948)

- Jesús Veiga Fervenza: L'11 de gener de 1908 neix a Meira (Moaña, Pontevedra, Galícia) l'anarcosindicalista Jesús Veiga Fervenza. Pescador de professió, durant els anys de la II República espanyola fou un dels principals puntals de«Solidaritat Marinera» del Sindicat de la Indústria Pesquera de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Moaña i, sota el pseudònim de El Duende Pescador, col·laborà en Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT gallega. Quan els fets d'octubre de 1934 i després del cop militar feixista de juliol de 1936 s'hagué d'amagar. Durant els anys quaranta participà, especialment amb Manuel Rua, en la reorganització clandestina de la CNT dels pescadors de Moaña i fou delegat d'aquesta població i de Cangas (Pontevedra, Galícia), alhora que estava embarcat amb els pesquers de Bouzas (Vigo, Pontevedra, Galícia). En 1947, a conseqüència de les agafades repressives franquistes, passà a França, on mantingué contactes amb el Confederació Regional Galaica de la CNT de la Península, especialment amb Desiderio Comesaña. Amb sa companya, Amelia Martínez Pérez, i sos tres infants residí a Blaia (Aquitània, Occitània). En 1950 emigrà amb sa família a Xile, on continuà militant en la Delegació del Moviment Llibertari del país. Després alguns mesos treballant en una conserveria d'Antofagasta (Antofagasta, Antofagasta, Xile), s'instal·là a Talcahuano (Concepción, Bío-Bío, Xile), on visqué amb uns oncles i treballà de pescador artesanal. Cap a mitjans dels anys cinquanta s'instal·là amb sa família a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile), on continuà fent de pescador. A començament dels anys seixanta s'implicà en l'organització dels pescadors artesanals del centre de Xile, ja que no hi havia cap federació pesquera en aquesta zona. Fou un dels fundadors de l'associació de pescadors artesanals «Cooperativa San Antonio», de la qual va ser nomenat president. Després de mantenir contactes amb altres associacions de pescadors de la regió, el 5 de juny de 1964 fundà la Federació de Cooperatives de Pescadors de la Zona Central, que reagrupava els ports de Caleta El Membrillo, Regional Quilombo, Padre Camilo, Maule Sur i San Antonio. Entre 1964 i 1970 es mostrà particularment actiu en l'organització i el finançament de terminals portuàries de comercialització de la pesca gestionades pels mateixos pescadors. Però la creació de noves cooperatives, amb finalitats polítiques, donaren lloc a la divisió del moviment. Durant el govern de la Unitat Popular de Salvador Allende, la gestió d'aquestes terminals va ser confiada als sindicats. Entre 1970 i 1973 esmerçà molt de temps tractant de trobar un acord sobre la forma de comercialitzar i de gestionar les terminals pesqueres. En 1974, després del cop militar feixista d'Augusto Pinochet, va ser exclòs de tota activitat i privat dels seus drets de pescador artesanal. Jesús Veiga Fervenza va morir el 18 de desembre de 1989 a San Antonio (San Antonio, Valparaíso, Xile).

Defuncions

Cesare Stazi

- Cesare Stazi: L'11 de gener de 1929 mor a Ancona (Marques, Itàlia) el sabater anarquista i sindicalista Cesare Stazi. Havia nascut el 6 de novembre de 1862 a Fabriano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Venanzio Stazi i Cecilia Giulia Spuri-Eustacchi. D'antuvi es relacionà amb els cercles internacionalistes socialistes. Entre 1887 i 1889 residí a Perusa (Úmbria, Itàlia) i en aquestaèpoca entrà en contacte amb anarquistes de la regió, especialment amb Giuseppe Vedova, amb qui establí una estreta relació que durarà fins al final del segle. El seu taller de sabateria era lloc de reunió anarquista i decantà cap el moviment llibertari el seu aprenent Carlo Stincardini. El juliol de 1894 va ser processat per realitzar pintades subversives, però finalment va ser absolt per manca de proves. Abans de les eleccions de 1897, signà el manifest abstencionista I socialiste-anarchici ai lavoratori italiani. No obstant això,és a partir de 1898 quan atreu l'atenció de les autoritats i durant la tardor d'aquell any el Tribunal de Perusa el processà per «associació criminal». Fugí a la detenció i durant un temps passà a la clandestinitat, però finalment es lliurà a les autoritats. Processat, el setembre de 1899 va ser absolt i pogué retornar a Fabriano, des d'on, després de restar-hi uns mesos, es traslladà a Matelica i després a Ancona. Sovint rebia des de l'estranger periòdics i pamflets polítics. El juny de 1907 prengué part en el Congrés Anarquista de Roma (Itàlia), intervenint en diferents temes de debat i portant les informacions als grups d'Ancona. Després d'això, els seu compromís polític s'intensificà: el 14 d'octubre de 1909 parlà a Ancona amb motiu de la vaga general convocada per protestar per l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia; el 23 de gener de 1910 assistí al Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a la seu de la societat «La Dindola» d'Ancona; entre el 5 de juny i el 29 de setembre de 1910 fou gerent dels nou números del quinzenal Lo Sprone. Periodico di propaganda anarchica, que es publicà a Ancona; el 17 de desembre de 1911 fou present a la conferència de Casimiro Accini a favor de les víctimes polítiques que se celebrà a Casebruciate (Montemarciano, Marques, Itàlia), on assistiren destacats anarquistes, com ara Antonio Brasili, Nazzareno Cingolani, Remo Marsigliani i Vincenzo Ramazzotti; el 28 de juliol de 1912 participà en el Congrés Llibertari de Romanya i de Marques que tingué lloc a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia); entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 intervingué en el Congrés de Úmbria i de Marques que se celebrà a la seva ciutat natal; i poques setmanes després, a Loreto (Marques, Itàlia), es reuní amb alguns anarquistes de la zona per a crear un centre de suport mutu i d'ajuda per als malalts i necessitats. El juny de 1913 viatjà a Suïssa, però va ser repatriat per les autoritats helvètiques. De bell nou a Ancona, entrà a formar part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i acompanyà Errico Malatesta, que s'havia instal·lat de bell nou a la ciutat, en mítings i reunions. Entre el 17 i el 18 de maig de 1914 assistí al Congrés Anarquista d'Úmbria i de les Marques, celebrat al teatre Montini de Fabriano, on va ser encarregat de representar l'acabada de crear Unió dels Grups Comunistes Anarquistes de les Marques i d'Úmbria en el proper congrés nacional. Participà activament en l'anomenada «Setmana Roja» i va ser arrestat el juliol de 1914, aconseguint l'absolució en l'apel·lació. L'abril de 1915 es presentà a les eleccions per a la comissió executiva de la Cambra del Treball, però la llista socialista i anarquista on estava integrat va ser derrotada. Durant la Gran Guerra es traslladà a Perusa, on treballà en el seu ofici de sabater, sense deixar de banda la propaganda, que desenvolupà a les zones limítrofes d'Úmbria i de les Marques. El febrer de 1919, juntament amb Antonio Brasili i Ercolano Cinti, formà part del consell directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA). Tres mesos després, el Congrés de Florència (Toscana, Itàlia) el va elegir per formar part de la comissió de correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encàrrec al qual haurà de sumar ser membre del consell executiu de la Cambra del Treball d'Ancona. Detingut i immediatament alliberat el juliol de 1919 arran de les manifestacions contra la carestia de la vida, intervingué en nombrosos mítings i manifestacions. En 1920 esdevingué vicesecretari de la Cambra del Treball d'Ancona, però el maig de 1921 dimití del càrrec en trobar feina en la Secretaria del Poble, fet que implicà la reducció de mica en mica de la seva activitat política. Durant els anys vint es va traslladar a Fabriano, després a Roma i finalment a Ancona, sense que la seva conducta fos destacada segons la policia.

***

Carlo Tresca fotografiat per V. Bellino (Filadèlfia, 1910)

- Carlo Tresca: L'11 de gener de 1943 és assassinat a Nova York (Nova York, EUA) el periodista i, d'antuvi socialista i després, propagandista anarquista i anarcosindicalista Carlo Tresca, que va fer servir el pseudònim de Renato Morgante. Havia nascut el 9 de març de 1879 a Sulmona (Abruços, Itàlia). Sos pares es deien Filippo Tresca i Filomena Fasciani. A causa de la mala situació econòmica de sa família, s'hagué de conformar amb assistir l'Institut Tècnic sense aconseguir la titulació. Quan la insurrecció de Creta (1897-1898) contra el domini otomà, sembla que intentà unir-se com a partisà de la «Legió Cipriani» o amb els voluntaris de Ricciotti Garibaldi, però no ho va aconseguir a causa de la seva minoria d'edat. En 1900 organitzà amb èxit la manifestació del Primer de Maig a la seva ciutat. El trasllat per càstig a Sulmona d'alguns membres destacats del personal ferroviari, maquinistes sobretot, a la zona central dels Abruços, va fer que el juliol de 1900 es creés el Sindicat de Conductors de Locomotores (SCL), fet que va ser aprofitat pel jove Tresca per entrar en contacte amb les idees socialistes. S'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), desenvolupà una intensa propaganda entre els joves obrers i prengué part en manifestacions públiques. El juny de 1902 va ser detingut per primera vegada i va ser condemnat per primer cop a tres mesos de presó per «crits sediciosos» durant una desfilada monàrquica. Com a col·laborador d'Il Germe, periòdic socialista sortit el 1901 a Sulmona, destacà per la vehemència dels seus articles i pel to polèmic i d'enfrontament contra les autoritats, el clergat, els notables locals i la Camorra, aconseguint amb això una nova condemna el novembre de 1902 i una més de 70 dies de presó en la primavera de 1903. En aquesta època fou secretari de l'SCL, estretament lligat a la Mútua de Maquinistes i Fogoners de Milà (Llombardia, Itàlia). El 20 de setembre de 1903 es casà amb Helga Guerra. L'octubre de 1903 assumí la gerència d'Il Germe i la publicació d'articles que van ser denunciats per difamació per alguns notables del poble li portaren, tot i la defensa de l'advocat Enrico Ferri, a patir dures condemnes, com ara una de dos anys i mig i altra de 17 mesos de reclusió. A conseqüència d'aquesta repressió, decidí emigrar als Estats Units, on residia son germà Ettore Tresca, però la seva esposa decidí restar a Itàlia. Els diners per al viatge van sortir dels lectors italians d'Il Germe residents a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) que crearen el «Circolo Risveglio Giovenile Italiano» (Cercle Despertar Juvenil Italià) per a recaptar fons per a facilitar l'exili dels perseguits a Amèrica. Viatjà als EUA, via Lugano (Ticino, Suïssa), on conegué Benito Mussolini, aleshores socialista d'extrema esquerra, antimilitarista i desertor, i Le Havre (Alta Normandia, França), i el 26 de juliol de 1904 desembarcà al port de Nova York (Nova York, EUA). S'establí a Filadèlfia, on s'afilià a la Federació Socialista Italiana (FSI), fundada en 1902 per Giacinto Menotti Serrati, i dividida per la polèmica entre els membres dels dos partits socialistes –el Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Laborista) d'Amèrica i el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica)– i els treballadors que es mantenien neutrals a les dues tendències. El setembre de 1904 assumí la direcció d'Il Proletario, òrgan oficial de l'FSI, que deixà de publicar-se a Nova York i reprengué l'edició a Filadèlfia. Després de distingir-se en diverses activitats anticlericals, a començament de 1905 jugà un paper important en la vaga dels obrers de la fàbrica de barrets John B. Stanton Co. Amb el naixement, en 1905, del sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), cada vegada més convençut de la necessitat de l'ús de l'acció directa anarcosindicalista, acostà les seves posicions al pensament anarquista i el juny de 1906 abandonà l'FSI i la direcció d'Il Proletario i, després de passar un temps per La Voce del Popolo, dirigit per Giovanni Di Silvestro a Filadèlfia, l'agost de 1908 fundà a Pittsburgh (Pennsilvània, EUA) el seu propi periòdic, La Plebe, que va ser definit per la policia com «periòdic anarcoide setmanal» i que es caracteritzà per la propaganda subversiva i l'antimilitarisme, però sense deixar de banda les crítiques als mediadors en les contractacions, els patrons, les autoritats consulars, l'exèrcit, la casa reial, el clergat i tot el que ensumés a poder. Aquesta publicació li va portar detencions, un intent d'assassinat i l'excomunió pública. El gener de 1909 va ser jutjat sota l'acusació d'haver difamat un sacerdot catòlic que tenia una relació amorosa amb la seva mestressa de claus en un article il·lustrat en La Plebe; condemnat a sis mesos de presó, també es va prohibir la publicació. Un cop lliure abandonà Pittsburgh i es traslladà a Steubenville (Ohio, EUA), on donà vida a L'Avvenire. El juny de 1910 va ser novament empresonat amb una condemna de nou mesos i de 300 dòlars de multa per «difamació» a un altre sacerdot, però sota el pseudònim de Renato Morgante publicà en el seu periòdic l'article «L'Ammazzatoio», que contenia una apologia del regicidi d'Humbert I a mans de l'anarquista Gaetano Bresci. El maig de 1912 va ser detingut novament a Lawrence (Massachusetts, EUA), on els wobblies dels IWW havien engegat una gran vaga dels obrers tèxtils de l'American Woolen Company (AWC, Companyia de Llana Americana) que va triomfar el març d'aquell any, quan portaven una campanya per l'alliberament dels militants Joseph James Ettor i Arturo Giovannitti, acusats de complicitat moral en la mort de la manifestant Anna LoPizzo per haver incitat els piquets i la vaga. En aquesta circumstància fou quan conegué la sindicalista wobbly Elizabeth Gurley Flynn, coneguda com The Rebel Girl (La Noia Rebel), que esdevingué sa companya fins el 1925 –la seva esposa li va demanar el divorci el març de 1913 per«abandonament de la llar conjugal». Encara que mai no es va afiliar als IWW, després de l'alliberament d'Ettor i Giovannitti, continuà amb Flynn en la tasca propagandística, organitzant vagues, com ara la de Little Falls (Nova York, EUA), la dels treballadors dels hotels i cambrers de Nova York, la dels barbers novaiorquesos o la llarga vaga de Paterson (Nova Jersey, EUA) de 1913, que desencadenà noves detencions, nous processos i noves sentències absolutòries. Les autoritats consulars italianes el consideraven com el promotor, mitjançant el seu periòdic, d'una «atroç campanya difamatòria setmanal contra la Casa de Savoia, contra el Reial Exèrcit i contra la pàtria» i «un dels propagandistes més perillosos del moviment anarquista», ja que contínuament estava fent gires de conferències. Des de mitjans de 1914 a principis de 1915 es dedicà a reivindicar la llibertat de reunió i d'expressió a Paterson, on la policia reprimia sistemàticament totes les iniciatives dels IWW. En 1915 participà en la marxa dels desocupats novaiorquesos i el juliol de 1916 va ser detingut als turons de ferro de Mesabi (Mesabi Iron Range), a Minnesota (EUA), on portava a terme una vaga dels treballadors de l'Oliver Iron Mining Company (OIMC, Companyia de la Mena de Ferro Oliver), i va ser acusat, amb el perill de ser condemnat a cadena perpètua, de complicitat en homicidi per haver atiat la violència amb els seus discursos. Tant als Estats Units com a Itàlia, encara que ambdós Estats patien la Gran Guerra, es desencadenà una intensa mobilització pel seu alliberament. Fins i tot els polítics intervencionistes, com ara Leonida Bissolati, del Partit Socialista Reformista Italià (PSRI), o el sindicalista Giuseppe Giulietti (Capitan Giulietti), participaren en una campanya encapçalada per anarquistes i socialistes, com ara el diputat Arturo Caroti, que visqué als EUA entre 1905 i 1913. El desembre de 1916 l'acusació va ser retirada i fou excarcerat; però la polèmica amb el sindicalista wobbly William Dubley Haywood (Big Bill Haywood) sobre la gestió del procés, portà Tresca, i amb ell Ettor i Flynn, que havien organitzat la defensa sobre el terreny, a trencar les relacions amb els IWW. Després de l'entrada dels EUA en la Gran Guerra l'abril de 1917, fou un dels que portà la campanya contra la guerra i contra el reclutament militar. El 30 de setembre de 1917, en el marc d'una gran operació contra els wobblies de Chicago (Illinois, EUA) que incriminà 168 persones, acusades per les autoritats federals d'haver promogut vagues i agitacions contra els EUA, d'«afavorir directament o indirectament les potències centrals» i de«conspiració contra l'Estat», va ser detingut, juntament amb Flynn, Ettor, Giovannitti i Giovanni Baldazzi. Contraris a la tàctica de Haywood de centralitzar el procés a Chicago, Tresca, Flynn, Ettor i Giovannitti exigiren la llibertat sota fiança i obtingueren la separació de les causes, i finalment no van ser processats. Baldazzi, però, en 1918 va ser condemnat a 10 anys de presó i posteriorment va ser expulsat del país. En aquest interí, però, el seu periòdic L'Avvenire va ser obligat a tancar acusat de difondre «propaganda pacifista». A finals de 1917 comprà la capçalera del periòdic novaiorquès Il Martello. Giornale politico letterario artistico, fins aleshores dirigit per Luigi Preziosi, i la transformà en un dels periòdics més vius del moviment obrer italoamericà, de la tendència anarcocomunista en particular i del moviment anarquista internacional en general. Després de la I Guerra Mundial la seva activitat periodística es desenvolupà en diferents fronts: denúncia de les expulsions i deportacions dels subversius als seus països d'origen (Luigi Galleani a Itàlia, Emma Goldman i Alexander Berkman a Rússia, etc.), campanya a favor dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti, oposició a la penetració feixista en les organitzacions dels emigrants, suport als intents de creació d'organitzacions sindicals autònomes entre els treballadors, etc. L'abril de 1923 fou un dels promotors més actius de la creació d'un «front únic» dels antifeixistes italians als EUA, l'Alleanza Antifascista del Nord America (AAFNA, Aliança Antifeixista Nord-americana), i els seus atacs contra el feixisme portaren a les autoritats nord-americanes, sota la pressió de l'ambaixada italiana, a intentar posar-lo fora de lloc. El 14 d'agost de 1923 va ser detingut argumentant la Federal Obscenity Law (FOL, Llei Federal d'Obscenitat) per haver publicat en Il Martello publicitat del control de natalitat. Jutjat, el 10 de desembre de 1923 va ser condemnat a un any i un dia de presó, va ser enviat a la penitenciaria d'Atlanta (Georgia, EUA), on obtingué una reducció de la pena a quatre mesos signada pel president Calvin Coolidge, gràcies a la pressió d'una gran mobilització i de la intervenció de Fiorello La Guardia, futur alcalde de Nova York. Mentrestant, en 1921, després de la fase inicial d'entusiasme per la Revolució russa, començà a criticar el govern soviètic, prenent distàncies del leninisme i posteriorment condemnant obertament l'estalinisme. Fins i tot en els cercles anarquistes, les seves relacions amb determinats sectors van ser cada vegada més tenses. En 1926, el feixistes van atemptar contra la seva vida fent esclatar una bomba en un congrés. En 1928 l'anarquista Osvaldo Maraviglia organitzà des de les pàgines del periòdic antiorganització del moviment llibertari L'Adunata dei Refrattari una campanya contra la seva persona. El maig d'aquell any, alguns anarquistes es reuniren a Hartford (Connecticut, EUA) i emeteren un veredicte desqualificant la seva persona, que va ser publicat en L'Adunata dei Refrattari. Segons un informe de la policia italiana d'agost de 1928, es devia principalment a Armando Borghi el conflicte amb Tresca, que acusava de convertir-se en el cavall de Troia de l'anarquisme nord-americà. En 1932 Il Martello suspengué la seva publicació per manca de fons, però la reprengué en 1934. Quan esclatà la Revolució espanyola i la guerra civil, va fer costat el «front únic antifeixista» i la participació dels anarquistes en els governs de la II República espanyola, però els fets posteriors van fer que la dissensió amb els comunistes esclatés. Molts durs van ser els seus atacs contra els comunistes arran de la repressió exercida contra els anarquistes i els membres del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el maig de 1937 a Catalunya i després dels processos estalinistes (cas Julient Stuart Poyntz, cas Robinson-Rubens, etc). Entre 1937 i 1938 participà en l'American Committe to Defend Leon Trotsky (ACDLT, Comitè Americà de Defensa de Lev Troski) i el 19 de març de 1938 participà, al costat de Suzanne LaFollette, Eugene Lyons i Bertram David Wolfe, en el gran míting contra els processos de Moscou organitzat per l'ACDLT a Nova York. Després d'abandonar l'AAFNA, en mans dels comunistes, esdevingué una persona força influent en la«Mazzini Society», juntament amb Alberto Tarchiani que, curiosament, en 1916, quan la mobilització a favor de Tresca, havia enviat al subsecretari d'Assumptes Estrangers una carta acusatòria contra ell per les seves «activitats antipatriòtiques». Durant la II Guerra Mundial col·laborà amb l'Office of War Information (OWI, Oficina d'Informació de Guerra) en la creació d'un Italian-American Victory Council (IAVC, Consell Italo-Americà per a la Victòria), que hauria d'haver acollit tots els grups antifeixistes. Però la seva oposició a la inclusió dels comunistes i de persones com Generoso Pope, editor d'Il Progresso Italo-americano, que en el passat havien sostingut la dictadura feixista, només li van portar enemics. El clergat, la hipocresia i la corrupció seran altres dels seus objectius, i sempre va estar en el punt de mira de l'FBI –el seu expedient té 1.358 pàgines. Des de les pàgines del seu setmanari IlMartello va engegar una campanya en contra de la Màfia durant els últims anys de sa vida. El 9 de gener de 1943, aleshores en llibertat vigilada i a tota hora controlat per la policia, un automòbil va intentar atropellar-lo. Dos dies més tard, l'11 de gener de 1943, Carlo Tresca va ser assassinat a la Quinta Avinguda de Nova York (Nova York, EUA) a trets de pistola. Tot d'una es desencadenaren diverses hipòtesis sobre els autors de l'assassinat (comunistes, feixistes, els baixos fons, la Màfia), però la comissió especial d'investigació que es creà mai no va donar una resposta definitiva. Sembla que l'assassí va ser un pistoler anomenat Carmine Galante, a les ordres del mafiós feixista Vito Genovese, sicari de Mussolini; però ni Galante ni Genovese no van ser mai incriminats. Altra versió, també amb molt de pes, apunta que l'assassí fou l'estalinista Vittorio Vidali, conegut sota nombrosos pseudònims (Vittorio Vidale, Enea Sormenti, Jacobo Hurwitz Zender, Carlos Contreras, Comandante Carlos). En morir, una plaça de Sulmona que es deia Vittorio Emanuele II, per disposició municipal, va ser rebatejada amb el seu nom. En 2003 Nunzio Pernicone edità i publicà The Autobiography of Carlo Tresca, obra que retocà en 2005 i que publicà sota el títol Carlo Tresca. Portrait of a Rebel.

Carlo Tresca (1879-1943)

***

Notícia del judici de Léonard Lacour apareguda en el diari de Nantes L'Ouest-Éclair del 29 de juliol de 1932

- Léonard Lacour: L'11 de gener de 1950 mor al XIV Districte de París (França) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Havia nascut el 27 de març de 1886 a Rosiérs (Llemosí, Occitània). Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917.

***

Necrològica de Julio Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1994

- Julio Gimeno: L'11 de gener de 1994 va ser incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Julio Gimeno. Havia nascut el 16 de desembre de 1914 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Juntament amb sos germans grans, fou membre de les Joventuts Llibertàries de Massalió i arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, que l'agafà fent el servei militar, s'uní a la«Columna Carod-Ferrer», amb la qual va lluitar al llevant peninsular i més tard a la zona central i a Andalusia fins el final de la guerra ja com a 25 Divisió. En 1939 va ser detingut al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i va ser empresonat primer al castell de la ciutat i després durant set anys a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Un cop en llibertat provisional, passà a França i s'uní amb son germà Demetrio a Tarascó (Provença, Occitània), treballant en l'agricultura i en la construcció al departament occità de l'Arieja. En 1966 es traslladà a Montpeller, on treballà en la construcció fins a la seva jubilació. Va ser tresorer de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i membre del Comitè Comarcal de l'Alta Garona. La seva companya fou Isabel Correa.

Continua...

---

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical (Miquel López Crespí)

2008: l´Any de Jovellanos a Palma

Karl Marx i Jovellanos (I)

La importància cabdal del famós estudi de Jovellanos Informe en el expediente de Ley Agraria de 1795 –n´hem parlat més extensament en un comentari anterior— va merèixer un interessant article publicat per Karl Marx en el New York Daily Tribune (25-IX-1854).

En parlar de les possibilitats de canvi social que s´obrien a l´estat amb la revolta popular contra la dominació francesa i contra els sectors de les classes dominants –clergat, terratinents, aristocràcia feudal--, que es posa –juntament amb una grapada d´il·lustrats— al servei de Napoleó de i Josep I, la nova monarquia imposada a Baiona amb la forçada abdicació de Carles IV, Marx destaca la importància històrica de l´Informe de Jovellanos.

Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical.

Karl Marx escriu: “Componien aquesta minoria els habitants dels ports de mar, de les ciutats comercials i part de les capitals de província, on, sota el regnat de Carles III, s´havien desenvolupat fins a cert punt les condicions materials de la societat moderna. Els donava suport la part més culta de les classes superiors i mitjanes –escriptors, metges, advocats i fins i tot clergues-, per als quals els Pirineus no havien estat prou barrera contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Autèntica declaració de principis d´aquesta facció és el cèlebre report de Jovellanos sobre la millora de l´agricultura i la llei agrària, publicat en 1795 i elaborat per ordre del Consejo Real de Castilla”.

Jovellanos proposa, a part d´una modernització del sistema d´imposts, reforçar les mesures proposades en el seu Informe amb una reforma radical de l´ensenyament, donant molta més importància a les matèries científiques que no a la indigesta escolàstica clerical del moment. A tots aquests sistemes de modernització s´hauria d´afegir un pla d´inversions de l´estat per a crear les infraestructures –comunicacions, ports, sistemes de reguis...— que puguin treure definitivament “Espanya” del seu crònic endarreriment econòmic i cultural.

Karl Marx és un dels primers investigadors que saben veure la importància històrica de les aportacions de Gaspar Melchor de Jovellanos en el desenvolupament i consolidació de les idees de progrés en lluita contra l´obscurantisme clerical-feudal. En parla sovint en la seva època de corresponsal del New York Daily Tribune, quan analitza els avenços de les forces progressistes a l´estat espanyol durant el segle XIX. Aquestes valoracions referents a Jovellanos es poden trobar –ja n´hem parlat més amunt-- en la recopilació d´articles del New York Daily Tribune titulada La Revolución en España (Moscú, Editorial Progreso, 1974). Concretament en l´article del New York Daily Tribune de 27-X-1854 podem trobar aquesta clarivident anàlisi del gran filòsof i economista alemany en referència al paper de Floridablanca i Jovellanos en la seva època: “Floridablanca i Jovellanos representen un antagonisme pertanyent al període del segle XVIII que precedí la revolució francesa. El primer era un buròcrata plebeu; el segon, un filantrop aristocràtic. Floridablanca era partidari i executor del despotisme il·lustrat que representaven Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos era un ‘amic del poble’, el qual esperava elevar a la llibertat mitjançant una successió de lleis econòmiques, aplicades amb la màxima prudència, i per la propaganda literària de doctrines generoses. Ambdós eren oposats a les tradicions del feudalisme, procurant l´un esbrossar el terreny al poder monàrquic i provant l´altre de deslliurar la societat civil d´aqueixes traves. El paper de cadascun en la història de llur país s´ajustava a la diversitat de llurs opinions. Floridablanca gaudí d´un poder suprem com a primer ministre de Carlos III, i el seu govern esdevingué despòtic en la mesura que trobà resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV fou de curta durada, conquetí influència sobre el poble espanyol no pas com a ministre, sinó com a savi; no pas amb els seus decrets, sinó amb els seus escrits”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores. (Miquel López Crespí)

2008: l´Any de Jovellanos a Palma

Karl Marx i Jovellanos (i II)

L’herència cultural i política de què provenen els il·lustrats espanyols –i Jovellanos no n’és cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la república i la constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la llei de la gravetat.

Recordem, pensant en l´obra ingent de Gaspar Melchor de Jovellanos, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

Homes com Cabarrús, com molts dels il·lustrats que conformaran el gruix dels autors de la Constitució de Cadís de 1812, són els més radicals –no és el cas de Jovellanos-, fills de la Revolució Francesa, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.

De jove, Gaspar Melchor de Jovellanos va estar prou influint per les idees filosòfiques i polítiques dels enciclopedistes francesos, actitud que anà mudant amb el pas dels anys. Malgrat les seves tendències moderades i no haver acceptar el càrrec de ministre de l´Interior del govern de Josep I que li oferiren Napoleó i els espanyols partidaris d´aquesta nova monarquia, Jovellanos no deixarà mai de ser un intel·lectual perillós per a tots els partidaris de l´”Espanya” feudal. L´acusació de ser lector de Jean-Jacques Rousseau, causa oficial del seu desterrament a Mallorca, l´acompanyarà durant tota la seva agitada vida. Però si analitzam a fons l´evolució del seu pensament -l´historiador Tristán de la Rosa en forneix algunes informacions prou interessants-, veurem com Jovellanos, més que un jacobí de l´època, resulta un ferm partidari de la cultura i de la forma de governar que hi ha a la societat anglesa del seu temps.

Amic personal de Lord Holland, aquest li forneix les darreres novetats editorials que surten de les impremtes angleses. En els seus dietaris Jovellanos confessa com ha llegit i ha estudiat a fons The Wealth of Nations, d’Adam Smith. I, comentant la lectura de Locke, autor pel qual sent una profunda admiració, escriu: “Vaig molt a poc a poc, perquè el llibre requereix meditació”. Coneix a fons el pensament de Burke, Hard, Gibbon i Payne. I a casa seva, a més de les novetats editorials i de la correspondència que manté amb Lord Holland, rep regularment The Craftsman. Com ens informa Tristán de la Rosa: “Está [Jovellanos] al corriente de las rivalidades entre Fox, Pitt y Sheridan. Extracta obras de Smith, Godwin y Ferguson. Y traduce en verso el canto primero del Paraíso Perdido, de Milton”.

Així i tot, malgrat que mai no s´ha identificat amb els aspectes més revolucionaris de la Revolució Francesa ni és un seguidor de les idees republicanes de Marat i Robespierre, Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(publicat a l'AraBalears, 7/1/17)

La frase més famosa sobre la traducció de poesia és del poeta nord-americà Robert Frost i diu que la poesia és el que es perd en la traducció. A Paterson, la preciosa pel·lícula de Jim Jarmusch, un personatge asiàtic que sembla revestit de saviesa poètica diu que llegir poesia traduïda és com dutxar-se amb un impermeable posat. Els lectors de poesia entenem el que hi ha de veritat en aquestes frases, però seguim llegint poesia traduïda, volem més poesia traduïda i de vegades fins i tot creiem endevinar que la poesia pot ser el que queda, o el que reapareix, en la traducció.

Lluís Servera, poeta mallorquí que ha fet de ‘traduttore traditore’ de Giuseppe Ungaretti i d’altres, dirigeix des del 2012 anys Superna, una revista dedicada de manera exclusiva a la traducció de poesia. “Superna” és el nom d’una vall de Puigpunyent que Salvador Galmés recrea en una de les seves narracions. El mot també apareix al poema de Bartomeu Fiol, poeta dels topònims, ‘Tu que has paladejat Superna’.

Superna acaba d’arribar al número 8, una fita que la deu fer superar la longevitat mitjana de les revistes literàries. En aquests vuit números, han passat per les seves pàgines gent com Arthur Rimbaud, Boris Vian, John Donne, Óssip Mandelstam, Arquíloc, Marina Tsvetàieva, Czeslaw Milosz, Pierre Ronsard i Robert Graves. I molts d’altres amb noms que potser no us dirien res, perquè la revista sap combinar les estrelles del cànon amb poetes d’ara mateix que ens permet conèixer. La nòmina dels col·laboradors deu ser d’una quarantena i inclou alguns dels nostres millors traductors de poesia. Supernaés un petit gran luxe. Petit per la modèstia però gran pel que ofereix als happy few. Una d’aquelles iniciatives que neixen de l’entusiasme d’un amador dels versos i que sobreviuen sense suport institucional, possiblement perquè ni tan sols l’han cercat. Una pedreta de les que fan paret de la bona.

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

Anarcoefemèrides del 12 de gener

Esdeveniments

Anunci de la Festa-Conferència pro "L'Avenir Social"

- Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»: El 12 de gener de 1908 se celebra a la Sala de la Cooperació de les Idees de París (França) una festa i conferència en suport de «L'Avenir Social», la fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà d'actuacions musicals i corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir Social» i del pianista Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista anarquista Charles Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à 1908» i la representació de la comèdia en un acte La Paix chez soi, de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i Lebouvret. L'acte va ser anunciat en dos números de Les Temps Nouveaux.

***

Ressenya del míting apareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 13 de gener de 1919

- Míting confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919 se celebra al teatre del Bosque de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació sindical organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi van intervenir Ferran Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics; José Molina, pel Ram de la Construcció; Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; iÁngel Pestaña i Salvador Seguí (El Noi del Sucre). Tots els oradors atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la patronal catalana. Pestaña desmentí la notícia sobre l'adquisició per part dels sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí denuncià que en una reunió celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà recórrer a la violència per a anihilar l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara referència a Francesc Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar en marxa l'operació. Es va fer una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals en comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat d'assistents al míting es trobà una desfilada pel carrer Salmerón de Barcelona de diverses seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada a la Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern Civil suspengué les garanties constitucionals a la província de Barcelona, fet que implicava que per detenir una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret sinó que bastava amb la decisió del governador, i hores més tard s'engegà una àmplia operació policíaca que clausurà els centres obrers, confiscà la seva documentació i detingué els militants més destacats de la CNT.

***

La seu dels IWW de Walsenburg després de l'atac

- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).

Atac contra els wobblies de Walsenburg (12-01-1928)

Naixements

Rodolfo Felicioli llegint Umanità Nova

- Rodolfo Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien Annibale Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a ferrer, d'obrer sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el«Circolo di Studis Sociali» (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de l'equip de redacció deL'Agitazione. Amic d'Errico Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo Smorti en l'organització del moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla, Itàlia) pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts polítics confinats en aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El març de 1897 signà en nom del grup «I Libertari» el manifest abstencionista I socialisti anarchici ai lavoratori italiani. El juliol d'aquell any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al prefecte, denunciant la descarada vigilància per part de les autoritats a ambdós. Fou un dels promotors de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de 1898 a Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la totalitat del grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro Bersaglia, Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico Malatesta, Carlo Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo Smorti) i condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell any se li va assignar per un període de tres anys la residència i portat a l'illa de Ventotene i després traslladat a Favigna (Sicília), on restà fins a finals del juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de mantenir bona conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb l'article «Era tempo» en el númeroúnic I Morti, text molt polèmic enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel Partit Socialista Italià (PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup llibertari d'aquesta localitat que aleshores patia un nou procés. El març de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el desembre de 1902 substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir d'aquell moment, el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a més d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb Augusto Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va participar en el I Congrés de la Federació Socialista-Anarquista de les Marques i l'any següent s'encarregà, en nom del CSS, de l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de 1904 representà el «Circolo Risveglio» d'Ancona en el Congrés de Roma de la Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26 de novembre de 1905 assistí al Congrés Sindicalista de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), promogut per Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi Fabbri, Domenico Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell mateix any participà activament en els disturbis esdevinguts a Ancona en protesta per l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la seva persona i contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà a causa de la intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda entre el 9 i el 12 de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers sucrers i de les drassanes navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre 1906 i 1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda socialista anarquista per le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i entre 1908 i 1912 col·laborà en el Bolletino della Camera del Lavoro di Ancona e provincia; també va col·laborar en La Gioventù Libertaria. En aquesta època mantingué correspondència entre els anarquistes exiliats a Londres (Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i Arturo Mazza li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta ciutat i a la qual seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al Congrés Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i on va ser nomenat membre del Comitè Nacional de Resistència. En aquesta època col·laborà en L'Internazionale i en L'Alleanza Libertaria. El 29 de març de 1908 presidí el Congrés Italià dels Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El 12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als vaguistes de les fàbriques de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el propietari de la factoria el demandà per difamació. A principis de 1909 va ser processat per la vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball d'Ancona en suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910 intervingué en el Congrés Anarquista Interprovincial que se celebrà a Ancona. El 18 de maig de 1913 assistí a la conferència organitzada per Domenico Zavattero a Bolonya per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria Rygier. Tota aquesta activitat llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats. Entre 1913 i 1914 es posà a disposició d'Errico Malatesta i del moviment llibertari local per a reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà. Després de la «Setmana Roja» es perdé el seu rastre, però en 1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la postguerra encarà prengué part activa en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va morir el 13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).

Rodolfo Felicioli (1870-1964)

***

Paraules de Lanti recopilades per Lucien Bannier

- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Fill d'un sastre i d'una modista, treballà al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà amb Suzanne Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).

***

María Mateo Bruna

- María Mateo Bruna: El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista María Mateo Bruna. El 19 de juliol de 1936 participà en la construcció de barricades al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits. Després passà a treballar a les cantines populars col·lectivitzades. En acabar la guerra passà a França i s'establí amb son company Miguel Alba Lozano, poeta confederal que col·laborà en Cenit (1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). María Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). Son germà Blas també va ser militant anarquista.

María Mateo Bruna (1902-1992)

Defuncions

Celso Ceretti

- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per«conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

***

Jules Erlebach

- Jules Erlebach: El 12 de gener de 1913 mor a París (França) l'anarquista individualista i sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de 1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Fill d'un petit industrial originari de Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions anarquistes, trencà amb sa família. Membre del Cercle de Treballadors de Friburg, entre 1904 i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906), de la Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640 membres en 12 sindicats i que s'adherí a la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic sindicalista revolucionari La Voix del Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908 marxà cap a París (França) i entrà en contacte amb els cercles anarcoindividualistes. A partir de juliol de 1911, sota el nom de Ducret (nom de la seva àvia materna), portà una petita llibreria, on també feia enquadernacions, situada al número 15 del passatge de Clichy, seu de la primera sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com que amb les entrades de la llibreria no tenia suficient per a viure, també treballà de dissenyador industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de França, França), on guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda Bonnot», va ser declarat sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i desembre de 1911 Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser estretament vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en tant que estranger, va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent del periòdic L'Anarchie i albergà l'anarquista il·legalista Léon Lacombe (Leontou), amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de novembre de 1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França, França) i durant el qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i un esquadró de la Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva llibreria per a efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo Scalvini (Charles Scalvini), que s'allotjava a casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i després amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat per Léon Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions il·legalistes i per assassinat, el qual estava convençut que Erlebach era un confident de la policia i que l'havia delatat. Després d'interrogar-lo durant la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a l'Hospital Bichat de París en un estat crític, després de ser interrogat pel jutge d'instrucció i de 42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una congestió pulmonar produïda a resultes de la bala que tenia allotjada a l'esòfag; després d'una cerimònia religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre dies després al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Deixa esposa (Jeanne-Marie Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor Henry Poulaille, que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les seves novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard li va assegurar que les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.

***

Pedro Augusto Mota segons un dibuix de l'època

- Pedro Augusto Mota: El 12 de gener de 1926 mor a la Guaiana Francesa l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Mota. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al Sindicat de Gràfiques. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Gráfico, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo. A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquestaèpoca van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document«Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Mota, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro. A finals de 1924 va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar d'Oiapoque (Clevelândia do Norte, conegut com l'«Inferno Verde»), al nord del Brasil, juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments i de les condiciones insalubres resultants de la seva deportació a Oiapoque.

***

Cosimo Pirozzo

- Cosimo Pirozzo: El 12 de gener de 1937 mor a Bicién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. Havia nascut el 4 d'agost de 1912 a Rosarno (Calàbria, Itàlia). De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de«Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién, a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.

***

Mariano Viñuales Fariña

- Mariano Viñuales Fariña: El 12 de gener de 1955 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Mariano Viñuales Fariña. Havia nascut l'abril de 1900 a Madrid (Espanya), en una família oriünda de Loporzano (Osca, Aragó, Espanya). Orfe des de molt infant, visqué a Galícia amb sa tia Dominga. Posteriorment, després d'abandonar el seminari d'El Escorial (Madrid, Espanya) i la carrera sacerdotal –conegué el llatí i la literatura grecollatina– a la qual sa família li havia destinat, treballà dos anys en una mina. Anarquista convençut, en 1921, en plena guerra del Marroc, va ser empresonat per insubmissió al reclutament i posteriorment destinat a les quadres del Regiment de Llancers del Rei. Després d'anar i venir per presons i comissaries de Vigilància, s'establí a Bilbao (Biscaia, País Basc), fins que va ser interceptat per la policia. Quan la instauració de la II República espanyola s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on participà en moviments socials i activitats anarquistes. Durant els anys de la II República espanyola obtingué un cert prestigi com a divulgador i periodista. En 1935 publicà el fullet Los horrores de la guerra aeroquímica. La ciencia al servicio de la barbarie i l'any següent col·laborà en diverses publicacions llibertàries (Biofilia,Más Lejos i Solidaridad Obrera). En 1936, en plena guerra civil, s'integrà com a «auxiliar no lletrat» en l'Oficina Jurídica de Barcelona, dirigida per Eduardo Barriobero y Herrán, i en 1937, després de la seva dissolució, fou fiscal dels Tribunals Populars catalans. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus, però deixà, al seu domicili de Tona (Osona, Catalunya), sa companya Pilar i sos infants Mariano, José i Ariel. L'octubre de 1939 aconseguí embarcar, al port de Saint-Nazaire (País del Loira, França), a bord d'El Frandre rumb cap a Ciudad Trujillo, actual Santo Domingo (República Dominicana), on arribà el 7 de novembre. Va ser enviat a treballar a la Colònia Agrícola «San Rafael» d'El Llano, a prop de Las Matas de Farfán (San Juan, República Dominicana), amb l'anarquista Fidel Miró Solanes, l'exdiputat socialista Luis Romero Solano i altres companys exiliats (Aurelio Abid, L. Cabrera, Guillermo González, José González, José Jiménez Millares, Joaquín Martínez, Ángel G. Roldán, Alfredo G. Roldán, José G. Roldán, etc.), i exercí tasques docents. En aquesta època col·laborà en la revistaHogar. Finalment s'establí a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Lligat al grup «Estudios Sociales» de Mèxic, col·laborà en el seu òrgan d'expressió Humanidad (1942). Afecte al sector«col·laboracionista», el 13 de gener de 1945 es pronuncià a favor de la formació d'un «programa mínim de govern». Membre de la Delegació General de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Mèxic, en 1945 participà en la sevaúltima junta,  encapçalada per Juan Gallego Crespo. Posteriorment es reintegra en la CNT «ortodoxa» i col·labora en la seva premsa. Es guanyava la vida fent de corrector i de traductor. Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, CNT de Toledo, Criticón,Cultura Proletaria, Humanidad,Inquietudes, Luz y Fuerza, Mediterrani, Nuevo Aragón,La Revista Blanca, Tierra y Libertad, etc. És autor de tres llibres, Blanquito (1943, relats autobiogràfics amb pròleg de Benjamín Jarnés, reeditats en 1946 a França sota el títol Blanquito. A los niños dominicanos sin hogar, hermanos de Chilico, i adaptats en 2013 al còmic amb dibuixos de José Antonio Ávila Herrero), Titín y los perros (1944, amb pròleg de A. Almarza y Herranz) i Frente a la Cruz del Sur. Selección poética (1947, amb pròleg de R. Sancho Granados). Deixà nombroses obres inèdites i inconcluses, com ara una selecció de poesies i Mi tía Dominga. Mariano Viñuales Fariña va morir el 12 de gener de 1955 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) d'una angina de pit i fou enterrat l'endemà.

Mariano Viñuales Fariña (1900-1955)

***

Fernado Santos Arranha (ca. 1960) [Projecto Mosca]

- Fernando Santos Arranha: El 12 de gener de 1990 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Fernando Santos Arranha. Havia nascut el 14 d'abril de 1920 a Lisboa (Portugal). Era fill del militant llibertari José da Silva Santos Arranha, que fou secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) en els anys vint i director del periòdic anarcosindicalista A Batalha, i d'Olimpia dos Santos. Va fer classes a l'Escola Industria Alfonso Domingues de Lisboa i posteriorment entrà a treballar en l'administració pública, exercint de funcionari d'antuvi als Tallers Generals d'Equipaments de Santa Clara i posteriorment a la Direcció General del Comerç Exterior. El passat de son pare i les seves simpaties pel moviment llibertari van fer que fos estretament vigilat per la dictadura d'António de Oliveira Salazar, a més d'impedir la seva promoció professional dins de l'Administració; malgrat tot això, continuà la seva militància llibertària. Després de la caiguda de la dictadura del 25 d'abril de 1974, una assemblea popular el nomenà tresorer de la Comissió Administrativa de la Junta del Freguesia de Santa Engracia de Lisboa, càrrec que exercí fins a les primeres eleccions lliures després de la Revolució dels Clavells. En aquestaèpoca ajudà a la creació del Sindicat de Funcionaris Públics de la CGT i s'integrà en la cooperativa editorial del periòdic A Batalha,òrgan de la CGT, i en el Centre d'Estudis Llibertaris (CEL). A més a més, va participar en diverses associacions populars del seu barri lisboeta de residència, Monte Pedral. En 1985 es va jubilar. Fernando Santos Arranha va morir el 12 de gener de 1990 a Lisboa (Portugal). Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Historicosocial de la Biblioteca Nacional de Portugal.

***

Ferdinand Gross

- Ferdinand Gross: El 12 de gener de 1998 mor a Graz (Estíria,Àustria), d'una afecció cardíaca, el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Havia nascut l'11 de febrer de 1908 a Viena (Àustria). Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita«anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft».

***

Bernard Thomas

- Bernard Thomas: El 12 de gener de 2012 mor en un tren que el portava des de Bretanya a París (França), a resultes d'una crisi cardíaca, el periodista, assagista, crític teatral i escriptor llibertari Bernard Thomas. Havia nascut el 25 d'octubre de 1936 a París (França). Son pare, originari d'una família de mariners bretons, feia feina en un servei de missatgeria i sa mare, versallesa, com a assistenta social. Passà la infantesa i primera adolescència entre Versalles i Bretanya. Després sa família s'instal·là a París i ell estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns companys (François Bott, Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge. En 1956 aquesta revista publicà un número especial consagrat a la poesia de la resistència algeriana i aquest fet implicà la desaparició de la publicació a causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a preparar l'accés a l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files. Després de dos anys i mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la metròpoli convertit en un furibund antimilitarista. En aquesta època treballà com a guionista per a la televisió. En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine Littéraire, però, per dissensions, abandonà la revista mesos després. El desembre de 1969 participà en el naixement del periòdic esquerrà L'Idiot International. En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari satíric Le Canard Enchaîné, encarregant-se de la secció «Ça n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les lluites populars contra les institucions i els escàndols polítics --en 1999 publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el mateix títol--, i dos anys després n'esdevingué corredactor en cap, encarregant-se de la part cultural de la publicació. També fou crític teatral del programa radiofònic «La Masque et La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que llibertari, mai no milità en cap grup anarquista. És autor de novel·les, com ara Les atomistes (1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des enfants (1973), Aurore ou la génération perdue (1984), La vie engloutie (1989), Le champ de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev ou Le tsar de la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els seus assaigs destaquen La guerre secrète du pétrole (1968 i 1971, amb Jacques Bergier), Le pétrole, clé du monde moderne (1969), Les provocations policières. Quand la politique devient un roman policier (1972), Lettre ouverte aux écolos qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann (2008, sobre el drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista llibertari s'especialitzà en les biografies: La Bande à Bonnot (1968), Jacob Alexandre Marius dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe la Mort, dit Le Voleur (1970), La BelleÉpoque de la Bande à Bonnot (1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse, voleur, anarchiste, bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio l'irréductible (2000, amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de l'antologia Ni Dieu, ni maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008).

Actualització: 12-01-17