Anarcoefemèrides del 8 de setembre

Esdeveniments

- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero.Órgano de la«Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol«Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

***

- Surt La Voce Anarchica: El 8 de setembre de 1946 surt a Florència (Toscana, Itàlia) el número únic del periòdic La Voce Anarchica. En foren responsables Augusto Boccone, director-gerent i redactor, lligat a la Federació Anarquista Italiana (FAI), i Ezio Puzzoli, redactor i tresorer. L'1 d'abril d'aquell any s'havia publicat el número 1 de La Voce Anarchica. Quindicinale anarchico, suplement per a la Toscana del periòdic Umanità Nova i del qual va ser responsable Ivan Arati.

Naixements

- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

- Pierre Devilers: El 8 de setembre de 1872 neix a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista Pierre Devilers, també citat Pierre Devillée. Obrer encolador d'ordits, milità en el moviment anarquista de Roubaix. Fou corresponsal dels periòdics Le Père Peinard i La Révolte, que rebia cada setmana via ferroviària a la seva ciutat. Va ser sospitós de ser l'autor durant la nit del 20 al 21 de desembre de 1893 d'una aferrada del cartell editat a Londres (Anglaterra) «Dynamitards aux Panamitards», sobre l'escàndol de corrupció lligat a la perforació del canal de Panamà. En un escorcoll de casa seva, al carrer des Longues-Haies, realitzat el 21 de desembre al matí donà lloc a la confiscació d'un gran nombre de fullets i d'un fragment d'un periòdic que havia de servir per a l'enviament dels cartells. Durant el seu interrogatori negà ser l'autor de l'aferrada, però reconegué haver distribuït tres setmanes abans el pamflet En Russie, que també venia de Londres. L'1 de gener de 1894 va ser detingut a Roubaix, juntament amb son cossí Julien Béranger (Oscar), i nombrosos periòdics i fullets anarquistes van ser confiscats al seu domicili durant l'escorcoll. En aquesta època no estava casat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Pierre Devilers (1872-?)

***

- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol,Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserioés un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar:«Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes«Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània)–algunes fonts citen Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Ricros, conegut com Marius Ricros. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 a Ganhac (Llenguadoc, Occitània).

***

- Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911 --oficialment el 12 de setembre-- neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya i son fill a Izeaux, on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el«Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i«immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,Solidaridad Obrera,La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Izeaux (Grenoble, Arpitània).

Manuel Temblador López (1911-1994)

***

- Mariano Puzo Cabero: El 8 de setembre de 1914 neix a Naval (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Mariano Puzo Cabero, conegut sota els pseudònims de Ramón Rius de la Puerta i Junca. Llaurador llibertari com sos dos germans grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava federat en la potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en l'assalt de la caserna General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la plaça de toros als nous milicians. Després lluitarà a Lascellas i a Siétamo. Al poble d'Aguas, els milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir les Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en centúries i aquestes en grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna Durruti» arribades de Catalunya, en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb la militarització, les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la «Columna Roja i Negra» i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió Ascaso. Amb aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els fronts que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol, Extremadura i Madrid. Va actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge rere les línies feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant, però va ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat al camp de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28 d'abril de 1939 sota la identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder passar a França el 4 de maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant Cebrià. El desembre d'aquell començarà a treballar a les mines de Rochebelle. Amb la invasió nazi de França, és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp de concentració de Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943 pot fugir del camp i pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on s'incorporarà a la Resistència francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol, lliurant-se plenament a la lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la serra de Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de missió a Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè Nacional de la CNT i del Comitè Regional de Catalunya a França,és detingut sota el nom fals de Ramón Rius de la Puerta i empresonat fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja (Catalunya Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com ell, ja que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre van ser afusellats: Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys, el 26 de gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural que actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups d'acció de Francesc Sabaté i Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías (Face). El desembre de 1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir de 15 dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a sis quilòmetres de la frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova incursió es desprèn l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per llançar-lo per la finestra esclatant-li a la mà quan intentava obrir el finestró, resultant greument ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser hospitalitzat a Perpinyà, perdent l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta. El 26 d'agost de 1949 el grup de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als Pirineus: Celedonio García Casimiro i Enrique Martínez Marín, són assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni) va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la resta del grup un cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent així salvar la vida de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà guanyant-se la vida com a venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó. Solidari sempre amb la causa llibertària, durant els seus últims anys va militar en el corrent del grup editor de Frente Libertario. L'1 de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser ingressat. Mariano Puzo Cabero va morir durant la nit del 21 al 22 de gener de 1978 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat el 23 de gener al cementiri de Vernet d'aquesta localitat.

Mariano Puzo Cabero (1914-1978)

Defuncions

- Clodoveo Bonazzi: El 8 de setembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi, que va fer servir el pseudònim Nello. Havia nascut el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el 13 de maig– de 1890 a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera, després de fer el tercer grau de l'escola primària abandonà els estudis i començà a treballar primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor. Cap el 1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una conferència d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa llibertària, com ara Il Libertario i L'Alleanza Libertaria. El 12 de desembre de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un dels responsables del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny prengué la paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a membre de la comissió executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913 participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI), que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa la línia pacifista contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys intensificà la col·laboració amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de 1916 assumí la secretaria, en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), però el juliol va ser cridat a files i enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a obrer fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada. Sospitós segons la policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front, on restà fins el final del conflicte bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del Treball» i poc després membre del Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 participà en el Congrés de l'USI, que organitzà la recuperació sindical de postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo Campagnoli, intervingué en una manifestació convocada per la«Vella Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la manifestació es produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa consideració. El 15 d'agost de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques celebrat a Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les seves col·laboracions amb la premsa anarquista i col·laborà assíduament en Volontà. Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el sindicalista més destacat i un dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès, fet que va atreure les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922 participà en la Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la«Vella Cambra del Treball»  i entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi & Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota contínua vigilància per la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de tercera categoria» entre les persones «políticament perilloses». Durant aquests anys feixistes, mantingué les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial formà part, en nom del Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè Sindical clandestí que operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de 1944, després del Pacte de Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella Cambra del Treball», constituí, amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista Italià (PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la Cambra del Treball Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La seva afiliació al PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava Bonazzi el seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar part de la directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de la Federació Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951 va ser membre electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió socialdemòcrata del PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i lluità contra la integració del PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de l'Institut Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya, encarregant-se de la seva reestructuració orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de setembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap periòdic llibertari comentà la mort del seu antic company. La seva documentació personal està dipositada a l'Arxiu Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya. Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i una plaça de Bolonya porten el seu nom.

Clodoveo Bonazzi (1890-1955)

***

- Alexandra David-Néel: El 8 de setembre de 1969 mor a Dinha (Provença, Occitània) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Havia nascut el 24 d'octubre de 1868 a Saint-Mandé (Illa de França, França). Son pare fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende --tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi --també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet--; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà a Tunis amb Philippe Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) --el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada --cada dia es banyava al riu-- i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

***

- Emili Vilardaga Peralba: El 8 de setembre de 1969 mor en un accident laboral a Dreux (Centre, França) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. Havia nascut el 26 de gener de 1912 a Gironella (Berguedà, Catalunya). De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per«pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas.

***

- Robert Louzon:El 8 de setembre de 1976 mor a Canes (Provença, Occitània) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut el 30 de juny de 1882 a París (França) en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la Grange-aux-Belles, 33-- amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic enàrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquestaèpoca va freqüentar assíduament la Universitat Popular«L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia«russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

Continua...

---

Mallorca, el paradís perdut (XXVI) - Les roques i la bellesa de Mallorca -

En el llibre La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí. Volum I de Gaspar Valero i Martí podem trobar els noms més significatius de tots aquests estudiosos i artistes que han deixat constància escrita de la seva estada a Mallorca. Hi podem trobar relació dels escrits de Vargas Ponce i Gaspar Melchor de Jovellanos referents a les Illes. El primer publicà l'any 1787 l'obra Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares; el segon, exiliat a Mallorca per ordre de Godoy, deixà diverses notes referents a les seves reflexions i passejades per Mallorca. El llibre de Gaspar Valero reprodueix una acurada descripció d'alguns indrets de la nostra terra en l'obra Vista de la isla de Mallorca on, entre moltes altres afirmacions referents a l'"exuberància de fruits", "els jardins fragants i les hortes delicioses" ens parla també de cims i roques com els que retrata Bartomeu Payeras en les seves fotografies. Diu Jovellanos: "Quan es contempla la forma d'aquestes muntanyes, la imaginació de l'espectador s'encén i s'exalta, i roman transportada, sense arbitri, als segles de la més remota antiguitat. Perquè mentre que en la planura tot es veu renovat i embellit per la indústria de l'home, en les hòrrides carenes d'aquests cims, només serrades i dentades per la mà del temps, els talls o esquerdes perpendiculars i els pregons esvorancs, esllavissats dels seus vessants, indiquen antiquíssims i grans esfrondaments, també anuncien clarament a la nostra edat algunes d'aquelles poderoses revolucions del món primitiu, a les quals no arriben els fràgils monuments de la supèrbia humana, i que en va pretenen historiar els que sense la llum de la fe es llancen a fer de cronistes de la naturalesa"1. (Miquel López Crespí)

L'autor d'aquestes fotografies viatja per tota la geografia mallorquina de la mateixa manera i amb el mateix interès i amor que ho feren molts dels famosos viatgers del passat. Entre els llibres que he repassat per a fer aquestes notes record ara mateix Cartas desde Mallorca de Charles Wood, Notas i observaciones hechas en mi viaje i permanencia en Mallorca, de Josep Antoni de Cabanyes i Ballester, Un hivern a Mallorca de George Sand, Les illes oblidades: viatge a les Balears de Gaston Vuillier, Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 de Joan Cortada i Viaje a las villas de Mallorca. 1789 de Jérôme de Berard. Són, evidentment, obres agafades a l'atzar, però que ens donen notícia d'una manera d'estimar la nostra terra semblant a la de Bartomeu Payeras. Però si haguéssim de fer relació dels homes i dones que han escrit sobre Mallorca la llista s'allargaria fins a fer un llibre d'un milenar de pàgines. Sortosament sempre hi ha hagut ulls i cors atents als valors culturals i paisatgístics de l'illa. Un dels homes cabdals en aquest coneixement de Mallorca i les Illes és, sens dubte, l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, que en deixà el seu impressionant llegat cultural i científic a què tot sovint ens referim: Die Balearen.

Escriure aquest llibre comentant l'obra fotogràfica de Bartomeu Payeras ha estat per a mi una oportunitat de ver una travessia vers el passat, vers els instants màgics d'una Mallorca encara possible si el poble de l'illa es posa dempeus i exigeix, amb veu forta i potent, la fi de la destrucció de la nostra natura. Reconec que, en provar de copsar el missatge de la bellesa que ens fa veure el fotògraf, hom no deixa, com a poeta, d'endinsar-se en els replecs més profunds del subconscient. Quantes idees no m'han portat aquests detalls de roques i estalagmites, d'estalactites i plegaments antiquíssims! La relativitat del temps, la nostra història amagada, la terra en què ens hem fet, els colors que han condicionat la nostra sensibilitat i fan que, un dia rere l'altre, estem enmig del carrer demanant la fi de la salvatge especulació que patim els mallorquins i mallorquines.

Però les estalactites del fotògraf també parlen dels camins ocults, de les incertes tresqueres de la terra, del cruixir de macs i macolins en el perpetual camí on els nostres avantpassats escenificaren els ritus descolorits que descobrim en els llibres d'història. Aleshores, quan descendim a l'interior de les coves, hom recorda les atxes del passat, quan fa cinquanta anys penetraven a fondàries de bellesa sublim on no havia arribat l'electricitat. En aquell pretèrit passat encara semblava que tot era possible i que amb un esforç de voluntat podríem servar cales i pinedes per als nostres fills. En el present, malgrat l'actitud altiva com a manifestants que surten al carrer per aturar el pas a les excavadores, ens sentim cada vegada més com a fugitius dins la nostra pròpia terra, nòmades enmig de l'escombrall de les antigues rialles.

Per això sovint ens amagam en les històries descrites pels viatgers d'aquella Mallorca antiga, com si volguéssim recuperar desesperançadament, amb tota la força d'un conjur, el que ja ha desaparegut de l'abast de la nostra mirada.

En el llibre La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí. Volum I de Gaspar Valero i Martí podem trobar els noms més significatius de tots aquests estudiosos i artistes que han deixat constància escrita de la seva estada a Mallorca. Hi podem trobar relació dels escrits de Vargas Ponce i Gaspar Melchor de Jovellanos referents a les Illes. El primer publicà l'any 1787 l'obra Descripciones de las islas Pithiusas y Baleares; el segon, exiliat a Mallorca per ordre de Godoy, deixà diverses notes referents a les seves reflexions i passejades per Mallorca. El llibre de Gaspar Valero reprodueix una acurada descripció d'alguns indrets de la nostra terra en l'obra Vista de la isla de Mallorca on, entre moltes altres afirmacions referents a l'"exuberància de fruits", "els jardins fragants i les hortes delicioses" ens parla també de cims i roques com els que retrata Bartomeu Payeras en les seves fotografies. Diu Jovellanos: "Quan es contempla la forma d'aquestes muntanyes, la imaginació de l'espectador s'encén i s'exalta, i roman transportada, sense arbitri, als segles de la més remota antiguitat. Perquè mentre que en la planura tot es veu renovat i embellit per la indústria de l'home, en les hòrrides carenes d'aquests cims, només serrades i dentades per la mà del temps, els talls o esquerdes perpendiculars i els pregons esvorancs, esllavissats dels seus vessants, indiquen antiquíssims i grans esfrondaments, també anuncien clarament a la nostra edat algunes d'aquelles poderoses revolucions del món primitiu, a les quals no arriben els fràgils monuments de la supèrbia humana, i que en va pretenen historiar els que sense la llum de la fe es llancen a fer de cronistes de la naturalesa"1.

1 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí. Volum I. Pollença (Mallorca): El Gall Editor i Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 58.

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Naixements

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro"Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad,Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970)Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988),Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Defuncions

- Karl Eduard Nobiling:El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

- Joaquim Penina Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia nascut l'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella (Berguedà, Catalunya). De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

- Francisco Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Havia nascut el 22 de novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una família acomodada. Son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

- Belén de Sárraga: El 10 de setembre de 1950 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Havia nascut el 10 de juliol de 1872 a Valladolid (Castella, Espanya). Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà --la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero,La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

- Julio López: El 10 de setembre de 1990 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat com Juan López. Havia nascut el 2 de maig de 1904 a Entrebolla (?) (Lugo, Galícia). Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Actualització: 10-09-16

Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers. (Llorenç Capellà)

Els comunistes i les banderes

Llorenç Capellà | 30/11/2010 |

Se'ls esperava. Se'ls ha esperat quaranta anys amb la intenció de llençar-los a sobre una galleda d'aigua gelada tan aviat com alcessin la veu, tal com es feia un temps, des dels balcons, amb els desconsiderats que cantaven o parlaven a crits a hores intempestives. Em refereixo als comunistes del PCE, que acaben de fer pública la seva voluntat de fer camí cap a la III República. Un camí, no ho diuen, que ells mateixos declararen intransitable. Ja sabem que l'actual secretari general, José Luis Centella, no té res a veure amb Santiago Carrillo i que, a hores d'ara, en el PCE es deu haver produït un relleu generacional que desvincula la militància de les decisions passades. Però ha d'ésser conscient, aquesta militància, que amb la seva aposta per la república, més que fer camí, allò que fa és obrir una barrera que els seus antecessors havien tancat. Si ho fan així, seran més autocrítics i menys pamfletaris.

Diuen que la monarquia borbònica es va legitimar el 23-F en no fer costat, Juan Carlos, al colpistes. D'altres pensem que va ésser abans. Pensem que la legitimació, pel fet d'ésser el PCE el partit més representatiu de la resistència antifranquista, li va arribar via comunista en comparèixer Carrillo, en el seu primer míting a Espanya, concretament en el de Valladolid, al costat de la bandera monàrquica. En aquells moments, la substitució d'una bandera per l'altra no podia atribuir-se a un fet intranscendent, comparable a un intercanvi de cromos. Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers.

Insisteixo, tots aquests sentiments quedaren deslegitimats des del moment que el PCE va reconèixer la rojigualda com a pròpia en un acte de fe que, com sol succeir en les decisions que es prenen contra natura, va deixar infinitat de descontents. Tanmateix, els serveis d'ordre del propi partit no tingueren inconvenient a atonyinar els camarades que no sols no acceptaren de bon grat el canvi de bandera, sinó que en els seus actes públics tenien la gosadia d'enlairar la republicana. Aleshores s'afirmava, des de les majories d'esquerra, que el retorn democràtic implicava renúncies. De manera que tot progre tenia a la boca el terme "ruptura pactada" per a justificar aquella democràcia que tenia molt poc a veure amb el cafè-cafè i molt, en canvi, amb el cafè amb llet. Potser haurem d'esperar tenir un major distanciament dels fets per a jutjar-los sense passió. No ho sé. Tanmateix, no hi ha temps que no torn.

I a la I Conferència Republicana del PCE, celebrada la setmana passada, Gloria Aguilar, que és la secretària del Movimiento Republicano y Memoria Historica, va acabar el seu discurs afirmant que "antes o después volverá a ondear la bandera tricolor en la Puerta del Sol". Personalment ho desitjo, tot i que no puc deixar de lamentar que molts dels que havien esperat quaranta anys per a veure-la-hi han mort alimentant somnis impossibles. I d'altres, entre els quals m'he d'incloure, ja no ens podem sentir representats per una bandera que, tot sigui dit, sempre respectarem. Però amb els tres decennis llargs de democràcia, Espanya, tant la de dretes com la d'esquerres, ens ha fet veure, a molts de catalans, que la salvaguarda de la nostra dignitat i llibertat rau en la independència.

Diario de Balears (dBalears)

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera bicolor, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Naixements

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa--, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

- Pierre-Valentin Berthier: L'11 de setembre–algunes fonts citen el 18 de setembre– de 1911 neix a Issoudun (Centre, França) el periodista, escriptor, poeta, corrector d'impremta, anarquista i pacifista Pierre-Valentin Berthier. Fill d'un blanquer, abans d'aconseguir el títol de secundària, abandonà els estudis per a no enfrontar-se a un consell de disciplina que l'amenaçava amb l'expulsió. Entre 1926 i 1936 treballà d'obrer blanquer en la seva empresa familiar a Issoudun. En 1932 fundà una secció de Combatents de la Pau a Issoudun i en 1934, de passada per París (França), participà en el llançament del periòdic de Fernand Planche La Conquête du Pain (1934-1935). En 1932 va ser processat arran d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie i aquest mateix any, per objector de consciència, va ser detingut i empresonat, encara que malalt, va ser alliberat poc després. En 1936 esdevingué periodista, treballant com a corresponsal local per al diari d'Issoudun Le Département de l'Indre; aquest curiós periòdic fou liberal durant la II Guerra Mundial, col·laborador amb el Govern de Vichy sota l'Ocupació sota el nom de Le Département, i comunista després de l'Alliberament sota el nom de La Marseillaise du Berry. Durant la Guerra Civil espanyola, organitzà a Issoudun un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que tingué com a orador Aristide Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva militància anarquista, però mantingué correspondència amb destacats membres del moviment llibertari (Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne, etc.) i amb companys de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En 1940 refugià Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de concentració. En 1940 conegué Suzanne Detall, amb qui es casà en 1945 a Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El setembre de 1951 va ser acomiadat de la redacció de La Marseillaise du Berry i substituït per un militant comunista, i, gràcies Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a corrector a les impremtes parisenques «Lang» i «La Renaissance». Tres mesos després passà a fer feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956. Membre de l'autònom Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de març de 1953 va ser admès en el Sindicat dels Correctors de París i treballà en diferents periòdics de la capital francesa, com ara Le Monde a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu amic Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors. Entre el 2 d'agost i el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent d'una llibreria que havia comprat Rémy Désiré, un amic seu de la infància. Durant la tardor de 1952, amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la Salle des Sociétés Savantes de París. Cap el 1952 participà amb una nota setmanal en el periòdic La République du Centre, d'Orleans (Centre, França). També va escriure en el setmanari de la CNT en l'exili Espoir i publicà reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.)  en diversos periòdics. A partir del gener de 1957 treballà en Le Monde, on fou titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva jubilació el 31 d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en l'edició del llibre E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime, René Dumont, Théodore Monod, Léo Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet, Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó.Com a escriptor publicà diferents poemaris i diverses novel·les, i la seva obra va ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels Coopérateurs en 1958 per la seva obra On a tué M. Système (1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre diferents matèries de la llengua francesa i col·laborà en qüestions lingüístiques en la revista Letre(s), òrgan de l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de la Llengua Francesa (ASSELAF). Per la seva obra La cité dans le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant la guerra, va ser guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida col·laborà en multitud de publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix pour 1934,La Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire, Ce Qu'il faut Dire, Le Clameur, La Conquête du Pain, Contre-Courant,LeContre Poison,C.P.C.A.,Défense de l'Homme, L'En-Dehors,L'Homme et la Vie, Le Libertaire, Liberté, Le Monde Libertaire, La Nouvelle Idéale, La Patrie Humaine,Pensée et Action, Le Réfractaire, La Rue, Le Semeur de Normandie, Les Sources Libres, Terre Libre,L'Union Pacifiste, L'Unique, La Voix Libertaire, La Voie de la Paix, etc. És autor de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues sous les gaz! (1933),Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs plébéiens (1936), La glaive émoussé (1937),Gaston Couté, la vérité et la légende (1936, 1958 i 1980), Le Spectre (1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant derrière le grillage (1956), On a tué M. Système (1957), Plume de canard. Souvenirs d'un journaliste (1957), Le Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957),L'enfant des ombres (1957), Défense de parler au chauffeur! Scène de la vie populaire (1957), Un mariage à Sainte-Miche. Scène de la vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay. Scène de la vie populaire (1958), La Forme blanche. La tragédie de Frédéric Sauvage (1958), Les Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le régime de l'État français (1959),La passion de l'Olympe (1980), Durolle au pays des couteliers (1986), Le Député d'Igrée-sur-Thiache. Récit populaire d'une carrière politique (1993), À la recherche de la laïcitéégarée (1995),De la famille (1995), Individualisme et socialisme. La synthèse indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002),La cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme libertaire (2006) i La citadelle de Kouang-Si (sd) entre d'altres. També preparà el manuscrit de les Mémoires de Maurice Vandamme (Mauricius), dipositades a l'Institut Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline Beaudet publicà Rencontre avec Pierre-Valentin Berthier, court récit d’une vie et de rencontres d'un anarchiste individualiste.Centenari, Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la Clínica de La Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes d'una embòlia pulmonar sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves cendres al panteó familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier inaugurà un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es realitzà una exposició sobre la seva vida i obra a La Médiathèque d'aquesta població.

Pierre-Valentin Berthier (1911-2012)

***

- Maruja Lara:L'11 de setembre de 1913 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 a València (País Valencià).

Maruja Lara (1913-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

- Àngel Palerm Vich:L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador,Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista«Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista --blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional--, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per«rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. A mitjans dels anys seixanta va ser alliberat gràcies a una amnistia. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

***

- Carlos Molina: L'11 de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina, conegut com el Bardo de Tacuarí, però també com Gaucho Molina i Payador Libertario. Era fill d'una família molt humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre ells Efraín Molina, també payador. Des de molt jove treballà en diferents oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant blat de moro a Minas (Lavalleja, Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu Tacuarí –d'aquí el seu malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments lliures, tocant la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys viatjà a Montevideo i conegué el payador Evaristo Barrios i amb ell debutà en la ràdio. Es casà amb Alba Aurora (La China), germana del payador Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín Carlos. Amb el payador Juan Carlos Barres emprengué una gira artística per cafès, bars i centres llibertaris pel departament uruguaià de Soriano i, a causa de les penúries econòmiques, es traslladaren a Mercedes (Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El Barquito» i més tard al predi «La Alegría». Un cop decidiren acabar la gira, Bares prosseguí fins al departament de Paysandú i ell retornà a Montevideo. En 1955 participà en la I Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i l'espectacle viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956 guanyà el I Certamen Internacional de Payadores i aquest mateix any protagonitzà el tristament cèlebre duel amb el payador Héctor Umpierrez, que començà sobre l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32 punyalades i al bord de la mort; la desavinença entre ambdós cantautors arrencava de qüestions polítiques, Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys més tard hauria de cantar per a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o Alfredo Stroessner. Autor i intèrpret de nombroses cançons socials i revolucionàries, amb el seu art, va fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria frigorífica, etc.) i lluites socials. En moltes cançons evocà la memòria de companys assassinats o que patiren represàlies durant la dictadura, com ara León Duarte, Gerardo Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al Ché Guevara i reclòs a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va instituí per llei nacional«El Día del Payador» el 24 d'agost de 1988, rebutjar cantar al Palacio de las Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament uruguaià argumentant que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el poble a la mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta Suint, protagonitzà la«Primera payada de l'altra banda del món», que se celebrà a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos concerts a Espanya i a França, molts d'ells als locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el cantautor Daniel Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas del nuevo tiempo, El payador rebelde, El arte del payador (1982, amb Gabino Sosa Benítez), De muy adentro, Roja y negra la ternura,El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor dels llibres Cantándole al pueblo. Cantos libertarios (1956), Trovero del pueblo (1957), Tierra libre (1958), Rebeldías del camino (1961), Yunques rojos (1963), Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El hombre y la copla (1995) i Yunta y surco. Versos criollos (sd, amb Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de 1998 a Montevideo (Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de d'agost de 2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial, al cementiri de la localitat.

Carlos Molina (1927-1998)

Defuncions

- Paul Ducauroy: L'11 de setembre de 1953 mor el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Havia nascut el 3 d'agost de 1887 a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França). Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions deÉmile Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

- Giuseppe Mascii: L'11 de setembre de 1973 mor a Bezons (Illa de França, França) l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,Joseph Mascii, Beppe del Cenciao, B.d.P.). Havia nascut el 22 de març de 1897 a Pistoia (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa família quan ell era un infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola sos fills. Després de l'escola elemental, començà a treballar com a obrer envernissador i pintor decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà informació sobre ell arran de la seva subscripció al periòdic antimilitarista genovès Rompete le Righe! i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de Florència (Toscana, Itàlia) contestà que treballava de pintor i que militava obertament en el moviment anarquista, però que, gràcies a la seva curta edat, no era considerat perillós, però que calia mantenir-lo vigilat. Quan la Gran Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8 d'abril de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia) a sis anys i sis mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i tornà a freqüentar els companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de març de 1924 s'instal·là a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia feixista, mantingué una «conducta política contrària al règim». El 20 de setembre de 1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar l'Exposició Colonial Internacional, passà a França amb sa companya Olga Spaggiari, amb qui tingué dos fills. Després d'un temps a la zona alpina, s'establí a Bezons (Illa de França, França) i l'any següent una fotografia seva, juntament amb la d'altres anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va ser enviada a la Direcció General de la policia perquè es fessin 10 còpies per a l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a petició de la Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la policia de fronteres. A París freqüentà els anarquistes italians exiliats més actius (Virgilio Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat de 1934 continuà desenvolupant una intensa tasca llibertària i cap a finals de 1935 assistí a algunes reunions que es feren entre els anarquistes (Camillo Berneri, Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani, etc.) i els membres del moviment «Giustizia e Libertà». El 7 de març de 1936 participà en la trobada organitzada per «Giustizia e Libertà» a París, juntament amb Angelo Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i el 26 de juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre el dret d'asil, amb altres companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino Bruschi, etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a Espanya, marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa d'una pleuresia, on mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Aquest episodi de la guerra d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes italianes i ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de Policia 120 còpies de la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava de tornada a França i el 19 de desembre a París, on continuà amb la seva militància política. El 6 de febrer de 1937 va escriure una carta a Camillo Berneri on deplorava que «Giustizia e Libertà» hagués intentat apropiar-se, des de les pàgines del seu diari Guerra di Classe, de l'èxit de la constitució de la «Columna Italiana», ignorant el paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de 1937 assistí a una reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli, Francesco Fortini (Cavallini), Lazzaro Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres. L'1 de març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt Empordà, Catalunya), informant-li de la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de«Maig de 1937» a Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28 d'agost de 1937 participà, amb Aldo Garosci (Magrini) i altres, en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se celebrà a París. En aquesta època les autoritats franceses intentaren expulsar-lo del país, però la intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942 continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista. En 1948 emigrà a Veneçuela, però dos anys després, malalt de tuberculosi, retornà a França i a Bezons reprengué la seva tasca militant. Membre del «Grup d'Amics d'E. Armand» –participà en la traducció de la seva obra L'iniziazione individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i mantingué una important correspondència amb E. Armand fins a la seva defunció en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany Ryner», de qui va traduir Crepuscolo di Eliseo Reclus. Durant els anys cinquanta col·laborà en diferents números únics publicats a Liorna (Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza Limiti»: Libertà senza limiti (agost de 1952), Volere (gener de 1953), Antitesi (abril de 1953), Chiarezza (setembre de 1953), Fermeza (juny 1954); i en el periòdic d'E. Armand L'Unique. També col·laborà en els anys seixanta, fent servir els pseudònims Joseph Mascii i Beppe del Cenciao, en els periòdics de tendència antiorganitzadora, com ara L'Internazionale, de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles sobre Camillo Berneri, Marius Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà nombrosos articles de temàtica diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,Élisée Reclus, Han Ryner, Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968 col·laborà en la revista Volontà. Amb Attilio Copetti, es mostrà contrari al «pacte associatiu» votat en el Congrés Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació Anarquista Italiana (FAI) i més tard denuncià les temptatives plataformistes dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), sempre defensant les idees antiorganitzadores i antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir l'11 de setembre de 1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu cos va ser lliurat a la medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), on es troba dipositat.

Giuseppe Mascii (1897-1973)

***

- Joan Ferrer Farriol: L'11 de setembre de 1978 mor a Montreuil (Illa de França, França) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol. Havia nascut el 21 de juny de 1896 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup «Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntamentamb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els SindicatsÚnics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal iEl Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire èxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigí El Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad, Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé,Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla,Rovellat, Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín Confederal, Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste,Cultura Libertaria, Espoir,Historia Libertaria, Iniciales,Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción, Ruta,Solidaridad Obrera,Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

Continua...

---

L’editorial Moll fa un preconcurs de creditors

L’empresa recorre als jutjats i s’acull a la Llei concursal per poder arribar a un acord amb els creditors en quatre mesos

P.C./F.M. | 29/09/2011 |

L'Editorial Moll ha hagut de recórrer al Jutjat Mercantil per assolir acords puntuals que li permetin fer front als deutes amb els bancs, renegociar els crèdits i disposar de líquid amb l'objectiu que l'empresa continuï sent viable.

La històrica societat editora i distribuïdora de llibres s'ha acollit a una situació preconcursal, inclosa en l'article 5.3 de la Llei concursal. És a dir, Moll ara té un termini de quatre mesos per instar el concurs voluntari (l'antiga suspensió de pagaments) si no s'arribi a un acord amb els creditors. "De cap manera, no podem llançar 77 anys d'història de l'editorial i farem tot allò necessari per continuar endavant", assegurava ahir Francesc Moll, qui reconeix que els darrers temps s'ha accentuat la crisi del sector llibreter, cosa que els ha portat a la situació actual. Tant és així que, d'ençà que ha començat l'any, l'editora ha facturat entre un 34 i un 35% menys que en anys anteriors, assegura.

Les raons que han conduït a l'actual situació econòmica de l'editorial, a part de la crisi econòmica, vénen motivades, segons Moll, per les inversions que féu l'empresa en canviar-se de seu i per la reedició del diccionari català-valencià-balear. Tot i això, el responsable de l'editorial -amb onze treballadors a càrrec seu- no dóna res per perdut. Moll assenyala que ara "començarem a negociar amb els creditors". Tampoc l'activitat de l'editorial no s'atura, de moment. El segell continuarà editant títols literaris, encara que sigui en un nombre inferior. "La idea és continuar fent les coses imprescindibles", manifestà. Val a dir que els retards dels pagaments per part de l'Administració pública també és un factor afegit i, en el cas de l'editorial, la quantia endeutada és de 40.000 euros.

Diari de Balears

Salvar l’Editorial Moll

Sebastià Bennasar | 30/09/2011

No sé quina solució pot tenir la crisi que està passant en aquests moments l'Editorial Moll i tampoc no sabem quin és l'abast del forat econòmic que ha duit l'empresa al tràngol d'haver de negociar el deute, però d'allò que no hi ha cap mena de dubte és que com a país no ens podem permetre la pèrdua d'activitat d'aquesta editorial. Moll ha estat, moltes vegades, el vaixell insígnia de la cultura catalana, no sols a casa nostra sinó arreu dels Països Catalans.

Potser seria interessant que la família Moll obrís -sense perdre'n el control- l'entrada a capital de petits accionistes que se la volguessin fer més seva i que garantissin el manteniment de la firma, una espècie de bons populars o de subscripcions. I allò que cal és que les institucions paguin el seu deute cultural a marxes forçades perquè ens estan ofegant a tots. Ara els 40.000 euros institucionals són tota una muntanya.

Diari de Balears

Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". (Miquel López Crespí)

Editorials mallorquines

Per Miquel López Crespí, escriptor

En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".

Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.

El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.

Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?

El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.

Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.

En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Francesc de B. Moll en el record

Per Miquel López Crespí, escriptor

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l'àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí

        Són els propis investigadors ianquis els qui denuncien la política criminal del govern dels Estats Units  (política criminal,  en especial a partir de 1990 amb la desaparició de l'URSS).

    S'ha de saber:  els mitjans ''orientals'' (''orientals'',  aquells que no estan al servei de la política imperial de Washington),  en especial els russos,  són els principals difusors de les publicacions dels crítics ianquis.

      Gràcies a aquests mitjans,  les denúncies dels analistes nord-americans  són a l'abast de  les amples masses ianquis.

   A hores d'ara,  hem de suposar que la penetració  a ''Occident'' dels ''mitjans orientals'' ha de ser insuportable per a la plana major de l'Imperi.

    Cada setmana, els ''mitjans orientals'' publiquen centenars d'escrits dels analistes ianquis  que destapen la criminalitat de l'Imperi,  i fan palesa la degenerescència intel·lectual del periodisme ''occidental'' (Per cert,  què se'n ha fet dels 40.000 filòsofs ''occidentals''?).

    Com a indicador de l'alt nivell de les denúncies dels investigadors crítics,  podeu veure l'article del Dr. Thomas M. Lister publicat al diari Pravda on line, 07.09.16,  Why the US Government Aims to Force President Putin from Power - PravdaReport.

   Respecte a la penetració dels ''mitjans orientals'',  vegeu el post BBC to Westminster: 'RT is gaining ground! Show us the money!'.

Anarcoefemèrides del 12 de setembre

Esdeveniments

- Surt La Mère Peinard: El 12 de setembre de 1908 surt a Le Parc de Saint-Maur (Saint-Maur-des-Fossés, Illa de França, França) el primer número del setmanal anarquista La Mère Peinard. Réflections hebdomadaires d'una lavandière. Fundat per Fortuné Henry, feminitzà el setmanari d'Émile Pouget Le Père Peinard (1889-1902). Charles Favier en fou l'impressor i el gerent. Els articles sortiren sense signatura. Com a mínim s'editaren set números, tots en 1908.

Naixements

- Émile Eudes:El 12 de setembre de 1843 neix a Roncey (Baixa Normandia, França) el communard blanquista Émile François Désiré Eudes, conegut com Général Eudes. Després d'educar-se a Saint-Lô, va establir-se a París i va fer estudis de farmàcia, alhora que va militar en els grups blanquistes i es va consagrar ben aviat enterament a la militància. Regentà un temps una llibreria i va esdevenir gerent de La Libre Pensée, caracteritzat pel seu anticlericalisme radical. En aquesta època va participar en activitats maçòniques. Cap al final de l'Imperi, va ser responsable, amb Ernest Henri Granger, dels grups de combat de la riba esquerra del Sena a París. Ambdós, a començaments d'agost de 1870, van convèncer Blanqui per passar a l'acció. D'antuvi van planejar atacar el fort de Vincennes, però Blanqui va optar per fer-se primer amb la caserna dels bombers de La Villette i així aconseguir armes. L'acció, que va començar a les 15.30 hores del diumenge 14 d'agost de 1870 va ser un fracàs total. Detingut amb Gabriel Marie Brideau, ambdós van ser condemnat a mort el 29 d'agost per un consell de guerra. La capitulació de Sedan i la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870 els va salvar la vida, ja que l'endemà van ser alliberats de la presó del Cherche-Midi pels manifestants. Aleshores va prendre el partit de la defensa de París a ultrança, assetjada per les tropes alemanyes. Va col·laborar en La Patrie en danger, treballà en l'organització del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i va esdevenir cap del 138 Batalló de la Guàrdia Nacional, però la seva participació en la insurrecció del 31 d'octubre, contra el Govern de Defensa Nacional, va fer que fos destituït d'aquest comandament. El 18 de març de 1871 va dirigir, amb Gabriel Ranvier, els batallons de Belleville, que s'apoderaren de l'Ajuntament de París, i va estar a favor de marxar sobre Versalles, on es trobava l'Assemblea Nacional i el govern de Thiers. El 24 de març va ser nomenat delegat de la Guerra, amb Paul Antoine Brunel i Émile Victor Duval, per al Comitè Central i dos dies després va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XI Districte (19.276 vots sobre 25.183 votants). El 29 de març de 1871 va ser nomenat mentre de la Comissió Executiva i membre de la Comissió Militar; va abandonar la primera el 3 d'abril, dia de la desastrosa l'ofensiva communard contra les tropes de Versalles. El 20 d'abril va esdevenir inspector general dels forts de la riba esquerra del Sena. El 5 de maig va comandar la Segona Brigada Activa de Reserva, el quarter general de la qual es trobava al Palau de la Legió d'Honor. El 9 de maig va ser elegit per al Comitè de Salvació Pública. Durant la Setmana Sagnant, Eudes va lluitar al costat d'Eugène Varlin a les barricades del carrer de Rennes i de la cruïlla de la Croix-Rouge. Va poder fugir de la repressió i va arribar a Suïssa i després a Londres, on s'instal·la el setembre de 1871. Durant el Tercer Consell de Guerra se li va imputar l'incendi i el pillatge del Palau de la Legió d'Honor i va ser condemnat a mor en rebel·lia el 2 d'agost de 1872. Va viure miserablement a Anglaterra fins a l'amnistia. Un cop a França de bell nou en 1880, va participar en la fundació del periòdic de Blanqui, Ni Dieu ni Maître. Després de la mort de Blanqui, va llançar L'Homme Libre, amb Edouard Vaillant. Émile Eudes va morir de sobte d'una ruptura d'aneurisma el 5 d'agost de 1888 durant un míting a la Sala Favié de Belleville (París, França) mentre feia un discurs excessivament violent en defensa dels terrissaires parisencs en vaga. El seu funeral va donar lloc a manifestacions que van ser durament reprimides per la policia a causa de les provocacions boulangistes. Es troba enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Tebaldo Vannucci: El 12 de setembre de 1882 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista Teobaldo Vannucci. Sos pares es deien Fortunato Vannucci i Paola Ceccarini. Es guanyava la vida fent d'obrer, envernissador i pintor. A començaments de segle formà part de l'anarquista Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) i de l'Associació Racionalista de Liorna, encarregant-se de la distribució dels periòdics Il Seme i Sorgiamo. El 29 de gener de 1911 va ser cridat a La Spezia (Ligúria, Itàlia) per a reparar el vaixell rus Averoff, però just arribar va ser sotmès a una vigilància especial per part de les autoritats i detingut arbitràriament en dues ocasions. Pel maig, un cop reparat el vaixell rus, retornà a Liorna, encara que l'agost de 1911 era de bell nou a La Spezia. Novament vigilat, les autoritats van fer constar que son germà Amedeo era membre de la «secta anarquista» i administrava els periòdics Giornale di Classe i Sorgiamo. En 1912 treballà a les drassanes Orlando de Liorna, estava subscrit al periòdic Germinal d'Ancona i feia propaganda anarquista. Mesos més tard es traslladà a Nàpols (Campània, Itàlia), on treballà a les drassanes Pattison. Quan esclatà la Gran Guerra, formà part del sector antimilitarista i «derrotista» del moviment llibertari i el maig de 1917, en un informe d'un confident, és definit com un dels anarquistes més actius de Nàpols. En aquesta època va estar constantment vigilat per la Prefectura napolitana. A començaments de 1921, després de la sobtada mort de sa companya Ines Rossi, esdevinguda el 27 de gener a Nàpols, retornà a Liorna amb sos fills Comunardo, Ferrerino i Ferrerina. En aquesta ciutat va ser constantment vigilat, estigué subscrit a Umanità Nova i a partir de 1922 participà activament en la lluita contra els escamots feixistes. Posteriorment es traslladà a Roma. Tebaldo Vannucci va morir el 19 de gener de 1932 a Roma (Itàlia).

***

- Adriano Botelho: El 12 de setembre de 1892 neix a Angra do Heroísmo (Ilha Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano Inácio Botelho. En 1909 s'instal·là al continent i començà a estudiar a l'Escola Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys participà en les lluites estudiantils al costats de joves anarquistes. Gràcies a la lectura d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin, Élisée Reclus, Jean Grave, António José de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul Elzbaker, etc.) es decantà per l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i decidí emigrar a Amèrica, però dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa. Políglota, a la capital portuguesa col·laborà com a traductor en la premsa obrera, sempre al costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Com a membre del grup anarquista «O Semeador», en 1923 prengué part en la Conferència Anarquista que se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del Comitè Confederal de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual va ser nomenat secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira Salazar, malgrat la dura repressió, mantingué la clandestinitat anarquista juntament amb Francisco Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el període revolucionari espanyol de 1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes, la participació anarquista en els governs de la II República espanyola. En 1974, després de la caiguda de la dictadura, participà en la reconstrucció del moviment anarquista i fundà a Almada el periòdic Voz Anarquista. En 1974 publicà el llibre Ao povo português. Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa companya fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de São Paulo (São Paulo, Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno Vasco. El seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis Llibertaris de Lisboa que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es publicà una antologia de textos sota el títol Memória e ideário.

Adriano Botelho (1892-1983)

***

- Lorenzo Deza: El 12 de setembre de 1893 neix a Judes (Sòria, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Lorenzo Deza. Cap el 1913 desertà de l'Exèrcit i passà clandestinament a França. Durant el període d'entreguerres realitzà viatges clandestins a la Península per a participar en accions del moviment llibertari. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Sant Pèire de Dròt, on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili. En 1949 sa companya Clara, amb qui tingué tres infants (Libertad, Armonía i Ruperto), va morir. Lorenzo Deza va morir de càncer el 3 de juliol de 1978 a Sant Pèire de Dròt (Aquitània, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Herminia Brumana: El 12 de setembre de 1897 neix a Pigüé (Buenos Aires, Argentina) la mestra, escriptora, periodista, dramaturga i activista feminista i anarquista Herminia Catalina Brumana. Filla d'una família d'immigrants italians il·lustrats, sos pares es deien Juan Bautista Brumana i Delia Piatti. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola Normal Nacional d'Olavarría (Buenos Aires, Argentina), on es titulà en 1916, retornant a Pigüé per a exercir de mestra primària a l'Escola Núm. 3, desenvolupant projectes de pedagoria integral (horta, galliner, taller de fusteria, etc.). Aquest mateix 1916 obtingué el primer premi del concurs literari de la Biblioteca Popular pel seu treball Influencias de las bibliotecas populares en la cultura de los pueblos y apoyo que éstos deben a dichas instituciones. En 1917 fundà Pigüé. Revista mensual literaria, social, de ideas y crítica i l'any següent publicà Palabritas, primer llibre seu orientat a promoure la lectura en l'alumnat. Entre 1920 i 1921 participà en el grup anarquista «Insurrexit», per al qual va escriure alguns articles. En 1921, durant un viatge a Buenos Aires, conegué el destacat militant socialista i escriptor Juan Antonio Solari, amb qui es casa a mitjans d'aquell any i amb qui s'instal·là a Buenos Aires, treballant primer a l'escola de Quilmes, després a Avellaneda, on exercí el càrrec de sotsdirectora, i finalment a la Capital Federal. Entre 1921 i 1930 va fer de mestra a diferents escoles del Gran Buenos Aires i de la Capital Federal, i a partir de 1932 exercí càrrecs directius. En 1922 tingué son únic fill, que prengué el mateix nom que son pare. En 1923 publicà el seu segon llibre, Cabezas de mujeres, obra marcadament feminista. Entre 1929 i 1939 publicà cinc llibres: Mosaico (1929), La grúa (1931), Tizas de colores (1932), Cartas a las mujeres argentinas (1936) i Nuestro hombre (1939), on palesà la seva lluita pel drets de les dones, l'amor lliure, la crítica al matrimoni inexorable, el dret al divorci, la justícia social, i tot relacionat amb les dificultats que els infants pobres tenen per a estudiar. Va escriure 11 obres teatrals –entre elles Miluch (1932), Cuando plantéárboles (1927),La protagonista olvidada (1932)– de les quals tres s'estrenaren, i participà en nombrosos programes radiofònics per a Radio Cultura. Encara que col·laborà amb els socialistes, sempre es va declarar anarquista i es considerava deixeble de Rafael Barret, a qui citava contínuament. Durant la dècada dels vint fou columnista dels periòdics anarquistes L'Antorcha, Nervio i Nuestra Tribuna; exigí la llibertat de Simon Radowitzky i entre 1931 i 1942 participà activament en la campanya per l'alliberament dels anomenats «Presos de Bragado», tres joves anarquistes (Pascual Vuotto, Reclús De Diago i Santiago Mainini) que van ser torturats i condemnats en 1931 per un homicidi que les autoritats sabien ben bé que no havien comès, destacant per la seva oratòria en conferències i xerrades. El gener de 1932 signà, juntament amb altres destacats intel·lectuals argentins, un manifest en suport de la II República espanyola. En 1941 començà a treballar com a mestra de Pràctica d'Escriptori a l'Escola per a Adults Núm. 6 de Buenos Aires–en morir, aquesta escola rebé el nom de «Herminia Brumana». En 1943, arran del cop militar, va ser cessada dels seus càrrecs ja que era considerada«no addicta al règim» –son company va ser empresonat pel peronisme–, però, gràcies a un company, aconseguí un lloc de feina en la Societat Argentina d'Escriptors, de la qual arribà a ser membre de la seva comissió directiva i, amb Miguel Alfredo Olivera, en reorganitzà la biblioteca. Aquest mateix any de 1943 va ser invitada a fer una conferència a la New School for Social Research de Nova York (Nova York, EUA) i recorregué les Estats Units i Mèxic fent xerrades sobre l'activitat literària argentina –anteriorment havia viatjat dues vegades a Europa: España i França, en 1933; i França, Bèlgica i Suïssa, en 1938. En 1946 publicà Me llamo niebla. Cuentos i en 1953 A Buenos Aires le falta una calle. Durant sa vida col·laborà en diferents publicacions periòdiques, com ara Caras y Caretas, Estampa, El Hogar, Leoplán,Mundo Argentino,La Nación, La Novela Elegante, La Novela Semanal, La Nueva Provincia,Pueblo y Escuela, Reconstruir,El Suplemento,El Trabajo, Vida Femenina i La Voz, entre d'altres. Malalta de càncer, Herminia C. Brumana va morir el 9 de gener de 1954 a Buenos Aires (Argentina) i les seves restes van ser incinerades, sense cap cerimònia i en la més estricta intimitat. Deixà una important producció inèdita, entre ella La conquista del hombre. Poc després de morir l'escriptor anarquista Gustavo Cuadrado Hernández organitzà un concurs literari que portava el seu nom i es creà la Societat d'Amics d'Herminia Brumana (SAHB). A partir del gener de 1955 la SAHB edità la revista Amigos de Herminia Brumana i en 1958 en publicà les seves Obras completas; en 1964 sortí Ideario y presencia de Herminia Brumana, un recull de pensaments i de treballs sobre l'autora d'escriptors llatinoamericans. En 1974 es van publicar els seus contes sota el títol Esclava en el día de la libertad. Documentació de l'escriptora va ser donada per les seves netes al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas en Argentina (CeDInCI) de Buenos Aires. Diversos carrers, places, biblioteques i centres educatius argentins porten el seu nom.

Herminia Brumana (1897-1954)

***

- Ugo Guadagnini: El 12 de setembre de 1902 neix a Imola (Emília-Romanya) l'anarquista Ugo Guadagnini. Paleta de professió, en 1927 es va veure obligat a emigrar, primer a França i després a Bèlgica. El 7 de novembre de 1936, amb altres companys anarquistes (Cesare Teofoli, Marcello Bianconi i Vittorio Ortore), deixà Brussel·les i marxà com a voluntari cap a la guerra d'Espanya i s'integrà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», combatent al front d'Aragó (Monte Pelado, Osca i Almudébar). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 abandonà la Península i retornà a Bèlgica. A Brussel·les es relacionà amb altres companys llibertaris, com ara Celso Bendanti i Ciro Beltrandi. Durant la II Guerra Mundial va ser detingut, expulsat de Bèlgica i extraditat a Itàlia, on el règim feixista el jutjà en 1941 i el condemnat a la deportació a l'illa de Ventotene. Després del seu alliberament, sembla que el setembre de 1943, s'integrà en la resistència i participà en els combats contra els nazis a la regió d'Imola, en estret contacte amb l'anarquista Vindice Rabitti. Després de la II Guerra Mundial, sense feina, retornà a Bèlgica, lloc on continuà amb la militància llibertària. Ugo Guadagnini va morir en 1971 a Brussel·lès (Bèlgica).

***

- Felicita Girolimetti: El 12 de setembre de 1904 neix a Senigalia (Marques, Itàlia) l'anarquista Felicita Girolimetti, també citada com Félicité o Félicie Girolimetti, i coneguda com Felix. Son pare es deia Ercole Girolimetti i sa mare Anna Franzi. Ben igual que tots son germans i germanes, milità en el moviment llibertari. Durant els anys vint emigrà a França i es guanyà la vida venent als mercats ambulants. Durant els anys trenta vivia amb son company Domenico Nanni (Nino) al número 2 de la place aux Aires de Grassa (Provença, Occitània). Era mare d'un fill natural reconegut. En 1937 va ser fitxada per la policia, com el seu company i altres militants (Urbano Andreoli, Jean Campana, Roland Carpentier, Joseph Feraud, François Ferrero, Léandre Giusseguere, Kanik Papazian, etc.), com a membre del grup anarquista local de Grassa de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

Felicita Girolimetti (1904-?)

***

- Aldebrando Lusvardi: El 12 de setembre de 1912 neix a Villa Ganaceto (Emília-Romanya) el paleta anarquista Aldebrando Lusvardi. Sos pares es deien Giovanni Lusvardi i Maddalena Bertoni. Sos germans Alfredo, Bruno, Filippo i Medardo també van ser militants llibertaris. En 1924 s'adherí al Grup Llibertari Juvenil de La Madonnina (Emília-Romanya, Itàlia), on ocupà el càrrec de caixer i s'encarregà de les subscripcions a favor de les víctimes polítiques. Actiu militant, va ser fitxat per la Prefectura de Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) com a«subversiu perillós» i va ser detingut en diverses ocasions per difondre fullets anarquistes. El novembre de 1926 va ser condemnat a un mes de reclusió per insultar l'autoritat pública i el desembre d'aquell any va ser advertit formalment. Després de la detenció dels militants anarquistes de Mòdena més actius i del desmantellament de les organitzacions anarquistes, s'hagué de prendre contacte amb alguns elements comunistes per continuar la lluita antifeixista, però aquests contactes resultaren fatals arran del descobriment d'algunes armes i, amb l'anarquista Albano Franchini, va ser denunciat pel Tribunal Especial per«intensa activitat comunista». Passà a la clandestinitat i en 1930 fugí a França, instal·lant-se d'antuvi a Amiens (Picardia, França) i després a París, on es reuní amb sos germans Filippo i Alfredo. En aquestaèpoca estava inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre de ser detingut. En 1931 la policia italiana el va inscriure en el llistat d'anarquistes expatriats amb la nota: «combat el règim amb accions violentes». En 1933 la seva companya Albina Franchi, amb qui tenia dos fills (Giovanni i Sergio), es reuní amb ell a París. El maig de 1937 una nota confidencial de l'ambaixada diu que havia partit amb son germà Filippo cap a Espanya per combatre el feixisme, però sembla una informació sense fonament. El novembre de 1940 sos germans Alfredo i Filippo van ser detinguts per la policia francesa per a ser lliurats als ocupants alemanys, però ell aconseguí fugir i arribar al centre de França. A finals de 1942 residia a París vigilat i posteriorment s'integrà en la Resistència. Aldebrando Lusvardi va morir el 8 d'abril de 1991 a Bagnolet (Illa de França, França).

***

- Antonio Pittalunga: El 12 de setembre de 1912 neix al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) el partisà anarquista Antonio Pittalunga, també citat Pittaluga, i que va fer servir els pseudònims Tugnin i Peter. Sos pares es deien Emanuele Pittalunga, fuster, i Luigia. Obligat per son pare, deixà els estudis i es posà a treballar com a obrer fuster. S'ocupà d'activitats culturals, especialment teatrals, i adquirí una sòlida cultura autodidacta. Quan la caiguda del feixisme la tardor de 1943, entrà en contacte amb militants anarquistes genovesos, especialment amb Sardini, Barazzoni, Cianchi, Grassini, Turcinovich, Raspi i Dettori, que estaven organitzant escamots partisans. Amb Sardini i Barozzi organitzà el 8 de setembre de 1943 el Destacament Autònom Llibertari del Llevant, que operà a la vall del Nervi en coordinació amb la Brigada Partisana «Crosa» de l'Squadre d'Azione Patriotica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica). En 1944 fou responsable llibertari dels enllaços amb els SAP. En aquesta època col·laborà en el butlletí llibertari mecanografiat clandestí Il Seme. Durant els combats per l'Alliberament, entre altres accions, participà amb el seu destacament en l'ocupació dels dipòsits de provisions de la Divisió Alpina «Monterosa» i en la distribució de queviures a la població. Durant la matinada del 24 d'abril de 1945 el seu destacament participà al barri de Nervi de Gènova (Ligúria, Itàlia) en l'assalt a l'Hotel Eden on estaven atrinxerades les tropes alemanyes i Antonio Pittalunga va caure mort d'un tret en el curs d'aquesta acció. Una plaça del barri de Nervi genovès porta el seu nom.

***

- Francesc Ballester Orovitg: El 12 de setembre de 1920 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

Defuncions

- Luigi Parenti: El 12 de setembre de 1942 mor a Cacinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Havia nascut el 18 de febrer de 1887 a Calcinaia (Toscana, Itàlia). Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

***

- Nino Samaja: El 12 de setembre de 1959 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el metge i propagandista anarquista, i després socialista, Nino Samaja, que va fer servir el pseudònim Kristen Larsen. Havia nascut el 30 de juliol de 1876 a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) en una família jueva. Sos pares es deien Giacomo Samaja i Cesira Forti. Entre finals del segle XIX i principis del XX fou un dels militants més destacats del moviment anarquista d'Emília-Romanya. En 1891 va ser empresonat per haver organitzat una manifestació per al Primer de Maig. El 9 de juny de 1892 la policia de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), ciutat on va estudiar, el va definir com a «un noi influenciat per les idees anarquistes» i que en«defensa les més radicals». En 1894, quan estudiava el primer any de la carrera de medicina, va ser jutjat i condemnat a tres anys d'arrest domiciliari i per evitar la deportació fugí a Trieste (Friül), però va ser detingut per la policia austríaca, lliurat a la italiana i deportat a les illes Tremiti, on va romandre un any, fins el 14 de març de 1896. Entre 1897 i 1898 fou membre de la Federació Anarquista de Romanya (FAR). El 9 de febrer de 1897 va ser novament detingut i enviat sota arrest domiciliari a l'illa de Ventotene, encara que només va estar uns mesos gràcies a la remissió de la pena. En aquests anys de màxima activitat política, va estar en estret contacte amb Errico Malatesta, Amilcare Cipriani i amb el grup anarquista de Forlì, al voltant de Cesare Magri. A començaments de 1898 es trobava a Ancona (Marques, Itàlia) i, perseguit, hagué de canviar d'identitat i passar a la clandestinitat. El març de 1898 signà, amb Vivaldo Lacchini i Felipe Vezzani, en nom del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) de Bolonya, el manifest «Al popolo italiano» (Al poble italià), en favor dels anarquistes processats a Ancona, que aparegué com a suplement en L'Agitazione. Després de la detenció dels redactors del periòdic L'Agitazione, es va fer càrrec, amb Luigi Fabbri, Felice Vezzani i altres joves companys, de l'edició i difusió clandestina de la publicació, on col·laborà sota el pseudònimKristen Larsen. El maig de 1898 llançà l'últim número d'aquesta sèrie clandestina del periòdic i, sempre buscat per la policia, s'exilià, després d'una curta estada clandestina a Florència (Toscana), a França. A París visqué fent traduccions i treballant en diverses feinetes, però sense abandonar el seu compromís polític. En 1898 publicà el fullet Les émeutes de la faim en Italie i traduí el llibre de Guglielmo Ferrero Le militarisme et la société moderne. Fou un dels organitzadors del Congrés Obrer Revolucionari Internacional, que s'havia de celebrar entre el 19 i el 22 de setembre de 1899 a París, però que va ser prohibit per les autoritats franceses i ell detingut amb altres companys. En 1899 col·laborà en Le Temps Nouveaux. Com a delegat de Suïssa per al Congrés Antiparlamentari Internacional de París, en 1900 va ser expulsat de França i marxà cap a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta ciutat promogué, amb Carlo Frigerio, Luigi Bertoni iÉmile François Held, la publicació de l'Almanacco socialista anarchico per l'anno 1900 i per aquest fet el gener de 1900 va estar empresonat uns dies. L'1 de juliol de 1900 fundà i redactà, amb altres companys (Luigi Bertoni, Vivaldo Lacchini, etc.), el periòdic bilingüe Il Risveglio Socialista Anarchico / Le Réveil Socialista Anarchiste, que esdevingué un de les publicacions anarquistes més importants d'Europa. El juliol de 1900 es llicencià en medicina a la Universitat de Ginebra, doctorant-se dos tres anys després. En 1901 va ser detingut a instàncies de l'ambaixada italiana per les seves activitats polítiques i restà empresonat alguns mesos. En 1902 es casà amb la romanesa Eugenia Giulescu i aquest mateix any publicà La législation ouvrière, résponse a M. Jaurès, publicat en italià per l'editorial d'Il Pensiero en 1906. Ateu declarat, en diferents ocasions va fer conferències, amb Charles Fulpius i Luigi Bertoni, sobre qüestions referents a la religió o també en defensa de l'estudiant de química Mario Lorenzo Basadonna, expulsat del cantó de Ginebra en 1902. En 1904 retornà a Itàlia i s'establí a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i exercí la seva professió mèdica sense abandonar les seves tasques polítiques. Durant molt de temps formà part del grup anarquista encapçalat per Luigi Fabbri, que s'havia traslladat a Bolonya, i es relacionà amb els redactors de L'Agitazione, tot i que el periòdic es distribuïa a Ancona i Roma. Fou partidari d'un moviment anarquista orgànicament federalista, socialista i no individualista. Durant la Gran Guerra s'allunyà del moviment anarquista i s'acostà al socialista, però sense afiliar-se al Partit Socialista Italià (PSI). Va ser nomenat metge numerari per oposició a l'Hospital Major de Bolonya, però aquest càrrec va ser revocat en 1922 pel comissari de policia per considerar-lo«opositor al feixisme». En aquesta època, el prefecte dissolgué l'Institut Bolonyès de Protecció i Assistència per a les Assegurances Socials que havia promogut des del 1915 entre els metges i advocats. Com que no tenia el carnet del Partit Nacional Feixista (PNF), no pogué fer oposicions a càrrecs públics i visqué exercitant la seva professió de manera privada. El novembre de 1926 va ser detingut, arran de l'atemptat contra Benito Mussolini, i empresonat durant una curta estada. En 1933, en no prestar el jurament al règim feixista, va ser privat del seu càrrec de docent universitari en patologia especial mèdica demostrativa. El gener de 1940, arran de la promulgació de les lleis racials, va ser exclòs de la pràctica mèdica per la seva condició de jueu. Durant la lluita per l'alliberament es va afiliar al PSI. El 12 d'octubre de 1943 va ser detingut, amb Giusepe Bentivogli, a Molinella (Emília-Romanya, Itàlia) i alliberat el 3 de desembre –evità la deportació com a jueu a un camp d'extermini alemany per estar casat amb una ària i per la seva edat. Després de la II Guerra Mundial, va ser readmès com metge i restituït per a la docència. En 1946, quan retornà a Bolonya després d'anys d'exili als Estats Units, Armando Borghi rebutjà trobar-se amb ell, decebut personalment i políticament pel fet d'haver abandonat el pensament anarquista i haver-se passat a les files del Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària (PSIUP). El març de 1946 i el maig de 1951 va ser elegit membre de l'Ajuntament de Bolonya. Durant una dècada assessorà sanitàriament el consistori bolonyès i gràcies a ell la ciutat aconseguí recuperar un alt nivell higiènic i sanitari, nivell que s'havia perdut durant la guerra. El març de 1947 va ser elegit tinent d'alcalde i mantingué el càrrec fins el maig de 1956. En 1953, amb els seus companys maximalistes de Partit, commemorà la mort d'Iosif Stalin. El juliol de 1954 reemplaçà a Lugo la placa commemorativa, amb textos del poeta Giosuè Carducci, en record de l'internacionalista Francesco Piccinini, mort en un enfrontament polític el 2 de maig de 1872. En 1956, per motius d'edat, el PSI no el presentà com a candidat, fet que li va causar una gran desil·lusió. Es retirà de la vida pública i reprengué els seus estudis i assaigs sobre el Risorgimento, el moviment obrer i el judaisme italià. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara L'Archiginnasio,Bolletino delle Scienze Mediche, L'Humanité Nouvelle, Gazzetta degli ospedali e delle cliniche,Progress Medical, Rassegna Mensile d'Israele, Revue Medicale de la Suisse Romande, Riviste di Psichiatria, etc. És autor deLe siège des convulsionsépileptiformes toniques et cloniques (1903, premi de la Facultat de Medicina de Ginebra), Sull'ematuria rurale. Rivista critica (1915), I tumori dell'esofago (1918),Il morbo di Recklinghausen (1919), Johannes Ulricus Bilguer. Il precursor della chirurgia conservatrice (1919), Emboli polmonari settici nell'influenza emorragica (1919), Sordita unilaterale da morbo di Mikulicz pseudoleucemico (1920), L'eventratrio diaphagmatica (1920), Le malattie professionali dei ferrovieri (1922), Studi di medicina sociale in rapporto alla pellagra, alla malaria e alla alimentazione (1924) i Bologna giacobina (1959), entre d'altres. Nino Samaja va morir el 12 de setembre de 1959 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Armando Borghi en publicà una necrològica en Umanità Nova (20 de setembre de 1959). En morir, la seva filla Mimì Faccioli Samaja, donà els seus llibres, assaigs i opuscles de caràcter històric, econòmic, social i polític a la Biblioteca Municipal «Fabrizio Trisi» de Lugo.

***

- Giuseppe Mioli: El 12 de setembre de 1980 mor a París (França) l'anarquista i resistent antifeixista Giuseppe Mioli. Havia nascut el 26 de desembre de 1896 a Budrio (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Cesare Mioli i Carolina Selleri. Es guanyava la vida fent de jornaler als camps i durant la postguerra de la Gran Guerra fou membre actiu de la Comissió Executiva de la Lliga Socialista dels Jornalers de Vedrana (Budrio, Emília-Romanya, Itàlia). El 18 d'abril de 1918 el Tribunal de Guerra del Tercer Exèrcit el va condemnar a dos anys de presó per deserció, però la pena va ser suspesa després de declarar-lo malalt mental i internat al manicomi d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia), on va romandre fins a la publicació de l'amnistia del Govern de Francesco Saverio Nitti de finals de 1919. Col·laborà en diversos periòdics, com ara el diari anarquista Umanità Nova i Guerra di Classe,òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI). L'agost de 1922 i el març de 1923 va ser condemnat per«amenaces i injúries». Perseguit pels escamots feixistes, en 1924 passà clandestinament a França. Publica a París amb Emilio Coda i Raffaele Schiavina (Max Sartin) La Difesa per Sacco e Vanzetti, butlletí en defensa dels anarquistes italoamericans condemnats a mort. En 1930 estava subscrit al periòdic Lotta Anarchica i en 1934 formà part del Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1935 residia al número 40 del carrer de la Tréfilerie de La Courneuve (Illa de França, França) i figurava en un llistat d'anarquista de la regió parisenca. El setembre de 1936 marxà cap a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 30 d'octubre de 1936 signà, amb Arturo Buleghin, Giuseppe Petacchi, Romeo Pontorni i Rabitti Vindice, un manifest en contra de la militarització de les milícies. Amb la salut malmenada, en 1937 retornà a França, d'on va ser expulsat. Després de tres mesos a Bèlgica, passà novament a França i s'amagà pels boscos de la zona de Vert-Galant (Tremblay-en-France, Illa de França, França). El juny de 1939 va ser detingut i empresonat, d'antuvi al camp de concentració de Gurs i després, a partir de juliol de 1941, al d'Argelers. Rebutjà sense dubtar la proposta de retornar a Itàlia de l'Oficina de Repatriació del govern italià que havia visitat el camp. Lliurat a les forces d'ocupació alemanyes, va ser novament reclòs, però va aconseguir escapar i viure clandestinament fins el final del conflicte. Després de la II Guerra Mundial i fins a la seva mort es mantingué força actiu dins del moviment anarquista francès. En el Fons Domenico Girelli de la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi», de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), es conserva documentació seva.

***

- Amèlia Jover Velasco: El 12 de setembre de 1997 mor a París (França) la militant anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix com Amàlia. Havia nascut el 10 de desembre de 1910 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià). A la seva vila nata, de sòlida tradició llibertària, va poder acudir a l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar a llegir propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en diversos feines. Instal·lada a València, a prop de la presó Model, va ajudar els companys detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després farà de mecanògrafa a l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena Automàtic, i es va afiliar al Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir la secció de dones del sindicat valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries i d'un grup específic de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), quan va esclatar la Revolució va ser elegida secretària de la Secció Politicosocial de les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts Llibertàries en el Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos articles en Senderos, butlletí del Comitè Regional de Llevant de les Joventuts Llibertàries. Quan la victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant, tancada al Cinema Ideal, convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a la presó d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de concentrar els presos, va ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra presó de dones antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va ser enviada a l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda i sota vigilància. Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada als camps d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a França, en condicions molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a Tunísia, on tindrà dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al camp i ensenyant els infants sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i s'establí a París, on farà feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a la setmana convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre d'Estudis Socials i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal parisenca. El 9 de març de 1995 va participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any següent va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del centenari del naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València.

Amèlia Jover Velasco (1910-1997)

Continua...

---

Pàgines del meu dietari (XXVII) – Talment dirigir una batalla – Els problemes dels escriptors mallorquins -

L'objectiu és omplir l'indret de la presentació, deixar contents -per l'afluència de gent- tant l'editor com el cap de la Casa de Cultura (principalment l'estimat excompany de la clandestinitat, avui un dels màxims consumidors de uisqui Chivas i de cigars havans de Ciutat). Talment dirigir una batalla: tenir en compte els avantatges i inconvenients de cada decisió. No es pot deixar res a la improvisació. Podria esdevenir-se que, en el moment de començar la intervenció de Guillem Pradial, no hagués comparegut cap mitjà de comunicació. És per posar-se a tremolar imaginar la cara de prunes agres que farien Manel Serra, l'editor, o el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs. Sens dubte arribarien a la conclusió que no es poden publicar obres d'autors sense possibilitats econòmiques malgrat que la seva indiscutible qualitat literària estigui avalada per multitud de crítics honrats (els pocs que estan al marge de qualsevol endoll institucional o de les camarilles controlades pels mandarins). (Miquel López Crespí)

L'objectiu és omplir l'indret de la presentació, deixar contents -per l'afluència de gent- tant l'editor com el cap de la Casa de Cultura (principalment l'estimat excompany de la clandestinitat, avui un dels màxims consumidors de uisqui Chivas i de cigars havans de Ciutat). Talment dirigir una batalla: tenir en compte els avantatges i inconvenients de cada decisió. No es pot deixar res a la improvisació. Podria esdevenir-se que, en el moment de començar la intervenció de Guillem Pradial, no hagués comparegut cap mitjà de comunicació. És per posar-se a tremolar imaginar la cara de prunes agres que farien Manel Serra, l'editor, o el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs. Sens dubte arribarien a la conclusió que no es poden publicar obres d'autors sense possibilitats econòmiques malgrat que la seva indiscutible qualitat literària estigui avalada per multitud de crítics honrats (els pocs que estan al marge de qualsevol endoll institucional o de les camarilles controlades pels mandarins).

És ben senzill imaginar el que diria Manel Serra en constatar la manca d'assistència de públic i de premsa, ràdio i televisió: "És inútil editar llibres de pretesa 'qualitat'. No té sentit entestar-s'hi i perdre-hi diners contínuament. La gent, amb tantes antenes parabòliques, amb la infinitat de possibilitats audiovisuals que té a l'abast, no llegeix. M'he errat en les meves apreciacions. Potser vaig perdent facultats comercials. Si Felip Pons, aquest home (i m'assenyalaria com qui indica la presència d'un contagiat per la SIDA), l'escriptor que no ha pogut arreplegar més d'una dotzena de persones en la presentació de la novella, és un dels màxims exponents de les nostres lletres... on anirem a parar? Quin sentit té finançar unes edicions que tanmateix -per manca de lectors- acabaran en la capoladora?". I, adreçant-se a Josep Palau Ribas i Thomas, hi afegiria, mentre l'altre li contestaria fent capadetes afirmatives: "Tanmateix el millor sistema, per a editar, és la subvenció. No n'hi ha d'altre. És un fet indiscutible. O que el novellista pagui l'edició (també ens podríem conformar si compràs dos-cents o tres-cents exemplars). No té sentit anar pel món confiant en els hipotètics lectors en català. Ja me n'he cansat. La presentació de la novella de Felip Pons era la darrera provatura en aquest sentit".

Per tant, si es vol continuar publicant, si no vol caure definitivament en desgràcia davant els editors, cal garantir una presentació com pertoca, tenir-ne cura d'una manera ben especial, sense deixar res a l'atzar. Les invitacions s'han d'enviar en dues tongades. Les primeres dues-centes haurien de ser a correus dues setmanes abans de l'acte. A vegades el servei de repartiment funciona malament i tot es pot desbaratar si no tens els mínims detalls calculats a la perfecció. La primera distribució de targes serveix per a avisar tant amics com enemics, gent important del món editorial o de la crítica que ja saps que no hi compareixeran (però als quals convé tenir informats de les teves novetats literàries per si un dia els necessites). Quant als rivals, els enemics que existeixen en qualsevulla professió (i la de ploma no és cap excepció), el fet de rebre una de les targes pot servir per a posar-los nerviosos davant la constatació de l'edició d'un nou llibre. Fins i tot els pots desmoralitzar, desanimar, aconseguint, d'una manera indirecta, dificultar el treball que realitzen, fer que no acabin la novella que, no ho dubtis!, podria competir amb la teva en el proper concurs o davant el comú editor. No has d'esperar mai ajut de ningú. I, molt manco, de part de qualsevol cotitzant del Club (malgrat que sempre existeixen honorables excepcions). Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita almenys!- una novella anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia. Resta silenciat fins que guanya un guardó important o publica a una editorial que pagui uns bons àpats després de les presentacions (restaurant de luxe, cava, caviar, música de cambra, agençades hostesses vestides amb provocatives minifaldilles, cambrers de dubtoses tendències sexuals...). Els àpats; no hem d'oblidar mai els àpats! Els autors amb possibilitats econòmiques estudien més l'indret dels banquets, el menú que s'ha de servir, que no pas l'argument o l'estil de la novella. A l'època de la ficció informativa, de la buidor generalitzada, de la cultura de diploma emmarcat en el despatx, una fotografia, un titular, una entrevista de cinc minuts en un canal autonòmic té més importància que no pas una obra de cinc-centes pàgines que ha costat cinc anys enllestir. Del contingut, de la forma, les idees que hom ha volgut transmetre, val més no parlar-ne ni comentar-ho. A qui pot importar el que l'autor ha desitjat expressar amb el seu domini de la paraula, de la llengua?

S'han de tenir informats els enemics, car alguna vegada compareixen per la sala de conferències per a constatar el teu fracàs. La mitja dotzena de seients que ocupen és essencial per a animar una mica l'esdeveniment! No els coneix ningú. A qui importen els lletraferits? Per als assistents seria -és!- un públic normal i corrent: persones interessades en la nostra literatura. En el fons els intellectuals illencs tan sols són útils -és una opinió generalitzada- per a una convidada institucional, acompanyar alguna festeta dels polítics o fer creure als votants que es preocupen de la cultura. Els enemics que vénguin a l'acte no deixen de tenir la seva importància en l'estratègia del dia. Poden passar molt bé com a amics de tota la vida. Ells mateixos desconeixen la importància de la seva compareixença. Convé saludar-los, fer-los creure que ignoram l'odi i l'enveja que ens tenen. Despistar-los, amb posat de bàmbols. Els infeliços poden arribar a pensar que som beneits i no sabem que, de seguida que troben un periodista, un editor, qualsevol company d'ofici, parlen malament de qui, per aquelles dates -sigui qui sigui-, acaba de publicar o ha guanyat un premi literari.

El primer paquet de targes -que, si tot va bé, arriba en un parell de dies- sol ser oblidat de seguida. Cal tenir-ho ben present. La teva família tampoc no és una excepció. Cosins, la mare o les germanes -que han collocat la tarja damunt els prestatges del menjador- no hi pensen. Els hi fuig del cap. És per això que, en el moment oportú -ho has de calcular amb precisió científica-, s'ha de portar a la bústia el segon enviament. La segona provatura és la que realment funcionarà i, perquè tot rutlli a la perfecció, les targes han d'arribar almenys una setmana abans. La gent ha de tenir temps d'organitzar-se, canviar els plans fets amb antelació (vés a saber si volien anar al cinema o al teatre aquella nit). Si no ho fas d'aquesta manera, si les invitacions no arriben amb el temps cronometrat, és molt possible que, passat el dia de l'acte, truquin i et diguin que no varen poder canviar el que ja havien planificat. I -cop definitiu- tres dies abans s'ha de trucar, un per un, el personal de confiança, inclosa tota la família. Es necessiten de seixanta a setanta trucades per a garantir l'assistència de dues dotzenes de persones. Les telefonades serveixen -hi ha tanta gent immersa en el brogit de la supervivència quotidiana- per a donar una mica de calor humà a les convidades. El sobre, la simple tarja, és un detall que es considera fred, impersonal. A més... se'n reben tants, de papers de tot tipus! Que no arriba a haver-hi dins una bústia! Quilos d'opuscles que es llancen, sense llegir, al cubell de les escombraries! Res no pot substituir l'efecte de la veu de l'autor. "Pensa en nosaltres, aquest home. No hi podem fallar. Vés a saber si el dia de demà serà tant important com Gala o Mario Vargas Llosa!".

Has de trucar tot el teu llistat, sense oblidar ningú. El dia de la presentació compareixerà qui menys esperes. Les sorpreses són abundoses. Potser qui t'ha donat més garanties quan has telefonat serà de qui no sabràs res de res. I, al contrari, aquell amic del qual quasi no te'n recordaves (en servaves l'adreça per pura casualitat) et vendrà a saludar el primer quan s'obrin les portes de la sala de conferències. En pots tenir la seguretat més absoluta!

Na Teresa, del Departament d'Assistència Tècnica, em diu que hi hauré d'anar una setmana abans per a donar el vist-i-plau al sistema de llums i de so de la sala. Ella n'és l'encarregada. M'explica que ja ha rebut les dotze pàgines -el meu dossier ha anat augmentant amb el pas dels dies- del permís oficial i té ordres de la direcció per a concretar amb mi els detalls que hi puguin mancar. Quan li contest que hi bastarà una illuminació adequada i uns altaveus que funcionin bé, s'enreda en una pormenoritzada (i no demanada) explicació damunt les "possibilitats" de la sala. Em fa saber que fou construïda per un famós arquitecte japonès. Va ampliant la seva estudiada i asèptica informació parlant dels vats de potència dels altaveus, del modern i poderós ordinador que controla -"sense possibilitat d'error", remarca-, els jocs de llum, la música ambiental, l'obertura i tancament de les portes... Cada persona que assisteix a l'acte és retratada per unes càmeres ocultes i la conferència és enregistrada en vídeo per a enviar posteriorment als arxius centrals. No hi ha forma d'aturar la seva programada xerrameca! Un perfecte aprenentatge, el de na Teresa. No entendria res de res si volgués explicar-li que durant anys he presentat llibres sense l'ajut de tan burocràtica institució. En les llibreries de barri o en els barets plens de fum hem xerrat de novella, teatre o poesia d'ençà que començàrem a escriure. Mai no ens ha molestat el soroll de la clientela, la -a vegades- esfereïdora música de fons. Hem parlat a viva veu, sense focus ni necessitat de llums directes o indirectes... I, el més important, sense hostesses de nau espacial com aquest desinfectat personal del qual forma part matemàticament la -suposam- eficient funcionària Teresa.

Quin embolic, tot plegat! He de vigilar no fos que les pèrdues fossin més considerables que els hipotètics guanys. No volia gastar més doblers, ja que, entre targes, sobres i segells -sense tenir en compte la munió infinita de trucades que he hagut de fer-, les despeses han superat les meves previsions inicials. La Casa de Cultura no ha fet gens de promoció; l'editor s'ha desentès. El vaig trucar un parell de vegades per veure si havia canviat d'idea i es decidia a imprimir -a càrrec seu- les invitacions. Mai no l'he pogut localitzar. El contestador automàtic o la dona em deien que no sabien quan tornaria. Amb aquesta política no hi ha editor que pugui perdre un duro! S'acosta el dia "D" i no tenc clar que hi hagi un mínim de gent. Nervis. Si no arrib a la trentena de persones estic perdut. S'ha de garantir la presència dels responsables dels suplements de Cultura: el corresponsal de El Temps, el diari Avui o El Mundo. Si no hi hagués el mínim de personal indispensable -garantir una fotografia als diaris sense cadires buides- seria un fracàs absolut. La notícia es podria propagar entre els editors i és possible que mai més no em demanassin un original. Ara ja ho fan molt de tard en tard... I hom no té un lloc de funcionari o negociet particular per a anar tirant. Tan sols un premi literari, alguna collaboració a la premsa, uns drets d'autor cada vegada més mals de cobrar, ens permeten -dificultosament, ja que determinades màfies actuen en contra teva- arribar a final de mes. S'ha de garantir, caigui qui caigui, que hi hagi un mínim de gent a la presentació. Hauré de comprar quatre o cinc exemplars per a enviar als responsables de les pàgines de cultura dels diaris de Ciutat. Una despesa imprevista; però és l'única forma que surti -si hi ha sort!- una petita nota de premsa. I això si no necessiten l'espai per a un anunci comercial, parlar de futbol o d'algun crim que es pugui cometre aquests dies. No vull calcular el que m'hauria pogut costar la presentació si m'hagués decidit a fer-la amb cocarrois i espinagades. Del cost a una possessió, a l'Europa o a Son Vida, ja no en vull ni parlar-ne. La factura no davallaria del mig milió de pessetes. Això només s'ho poden permetre Terenci Moix o Camilo José Cela!

Des d'Alternativa per Pollença (A) donam tot el nostre suport a les reivindicacions de les treballadores de l'Escoleta

Aquests darrers dies, arran del concurs i la propera adjudicació de l'escoleta, des del col·lectiu de treballadores com de les famílies dels alumnes, ens ha arribat la seva preocupació davant la possibilitat que la nova adjudicatària de l’Escoleta de la Gola del Port de Pollença no subrogui el personal actual, i opti per contractar-ne de nou.

Tant l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors, com l’article 26 del Conveni Col·lectiu de Centre d’Assistència i Educació Infantil, que regeix aquests casos, són molt clars en aquest tema, i estableixen la subrogació del personal en els casos en que es produeixi l’entrada d’una nova adjudicatària.

«Article 26. 2. Para las empresas privadas que gestionan centros de titularidad pública, en los supuestos en los que se produzca la adjudicación de la concesión a una nueva empresa, por finalización de la concesión y concurso posterior, rescate del servicio por la entidad titular o cualquier otra modificación en el sistema de gestión del servicio, se estará ante un supuesto de subrogación de todos los derechos y obligaciones de los trabajadores con contrato en vigor y antigüedad mínima de tres meses en la empresa saliente, que se regirá por el articulo 44 del texto refundido de la ley del Estatuto de los Trabajadores.»

Per tot això, des d’Alternativa volem mostrar el nostre suport i la nostra solidaritat amb les treballadores en les seves justes reclamacions, i esperam que pel bé de tots, tant docents com famílies, l’empresa assumeixi les seves obligacions i subrogui el personal.

El departament de patrimoni, gestionat per la directora insular de Més per Mallorca Kika Coll, dedicarà aquest import per ajudes a intervencions arqueològiques i paleontològiques en l’illa.

Les ajudes, que es varen presentar aquesta setmana, estan desglossades en les següents quantitats. L’import més elevat, de 104.194 euros, anirà a les campanyes impulsades pels municipis de l’illa, com són els jaciments de Manacor (Hospitalet Vell i Son Peretó), Felanitx (els clossos de Can Gaià), Santa Margalida (Son Real), Sencelles (Castell de Son Mas) i Artà (Ses Païses). Els 45.000 euros restants aniran a diferents projectes entre els quals destaquen la Fundació Bosch i Gimpera amb un projecte de teledetecció, prospecció geofísica y reconstrucció paleoambiental en l’illa. Un altre beneficiari és l’Institut Balear d’Estudis en Arqueologia Marina (IBEAM)

La directora insular de Patrimoni, Kika Coll, explica que “tant l’equip de govern com els tècnics de Patrimoni estam estudiant diferents sistemes per canviar el procediment d’aquestes subvencions i també el contingut de les mateixes, amb l’objectiu de donar resposta a les necessitats reals del sector. Amb el temps han canviat el tipus de campanyes que es fan, els equips, la dimensió dels projectes... i ens hi hem d’adaptar”

La indiferència del carrillisme (PCE) i la socialdemòcracia (PSOE) enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). (Miquel López Crespí)

José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... els darrers assassinats de la dictadura feixista

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 13 de setembre

Esdeveniments

- Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.

Naixements

- Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.

***

- Francisco Jordán: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)-- el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

***

- Leoncio Correas Sanz: El 13 de setembre de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

***

- Vicente Martí Verdú:El 13 de setembre 1926 neix --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya), en una família d'actius militants anarcosindicalistes valencians, el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França --un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Vicente Martí Verdú va morir el 14 de juny de 2006 a Le Pontet (Provença, Occitània).

Vicente Martí Verdú (1926-2006)

Defuncions

- Benoît Malon:El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional,communard idiputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània). Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

***

- Georges Ardouin: El 13 de setembre de 1917 mor a París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Havia nascut el 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 al XIX Districte de París (França). Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la«Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes «Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Gustave Jeanneret: El 13 de setembre de 1927 mor a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Havia nascut el 6 d'abril de 1847 a Môtier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) i sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

***

- Niccolò Converti: El 13 de setembre de 1939 mor a Tunis (Tunísia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Havia nascut el 16 de març de 1858 a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia). Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.

***

- Marcello Bianconi: El 13 de setembre de 1959 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) el mecànic i propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcello Bianconi. Havia nascut el 30 de desembre de 1898 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 sa família es traslladà al barri genovès de Pontedecimo, on després de assistir a classes elementals abandonà l'escola i es posà a treballar en una fàbrica. De ben jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a«comunista». En aquests anys formà part dels «Arditi del Popolo» del barri genovès de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori, Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti, Pierino Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El 2 de maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel Tribunal Militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) per delictes (insubordinació, amenaces i atac contra un superior) comesos durant el servei militar. Apallissat en diferents ocasions pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va veure obligat a passar clandestinament a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on entrà en contacte amb militants del grup anarquista lionès «Sacco i Vanzetti», destacant, segons la policia,«per la violència de les seves accions i per la seva activa propaganda». En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys després nasqué son fill Enzo. Durant tota la seva permanència a França mantingué estrets contactes amb els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella, Giulio Conte, Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi, etc.) i desenvolupà un intensa tasca propagandística en els cercles de l'emigració antifeixista. Per la seves activitats, va ser expulsat de França i el 4 de novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió. Un cop lliure passà a Bèlgica, primer a Brussel·les i després a Lieja, on continuà la seva incansable activitat propagandística i es relacionà amb destacats anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini, etc.). Posteriorment retorna una temporada a Lió, on restava empresonat l'anarquista Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a Bèlgica, on va ser fitxat com a actiu distribuïdor del periòdic Il Risveglio Anarchico. En 1935, de bell nou a França, entre l'1 i el 2 de novembre assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya, d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i després en la Divisió«Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la repressió estalinista, retornà a Bèlgica i s'instal·là a Brussel·les, on participà activament en la solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres companys (Azelio Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol de 1938 va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres mesos. Un cop purgada la pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el rastre. Segons el Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a Mèxic. El setembre de 1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de fronteres amb l'ordre de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a Bèlgica i demanà al consolat italià el visat per a retornar a Itàlia, via Alemanya. El març de 1940 partí de Bèlgica i es traslladà a Alemanya, primer a Colònia i després a Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la policia alemanya i, amb una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de juny de 1942 a la policia italiana, que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser internant per ordre del Govern de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), distingint-se en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de 1943 retornà a Gènova i s'integrà amb altres companys en la lluita partisana, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant comunistallibertari. Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI), fugí a les muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova l'abril de 1945, participà, juntament amb son fill Enzo, també anarquista, en la insurrecció de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels membres destacats dels grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria, Itàlia) i milità en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Força actiu sindicalment, va ser un dels membres més destacats del grup anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de Gènova. Gran organitzador, promogué la constitució del Comitè de Defensa Sindical (CDS) del sector ferroviari i participà en actes contra el desmantellament de la indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament amb Gaetano Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio Sassi i Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional de la CGIL i participà en els seus tres primers congressos. A començament dels anys cinquanta, juntament amb anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), polemitzà amb el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.) que s'esforçà per reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de 1959 assistí com a testimoni de descàrrec en el judici celebrat a Gènova contra els anarquistes Gaetano Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo, acusats d'un atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de novembre de 1949. Militant actiu de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL), assistí a gairebé totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de després de la guerra.

***

- Pietro Perruchon: El 13 de setembre de 1967 mor a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França) el propagandista anarquista Giovanni Pietro Perruchon, també conegut com Peter Perruchon i Pierre Perruchon. Havia nascut el 18 de desembre de 1885 a Arnad (Vall d'Aosta, Arpitània). Sos pares es deien Lorenzo Perruchon i Teotista Bonin. De ben jovenet entrà a formar part del moviment anarquista i en 1911, amb sa companya Maria Rosa Joly, emigrà als Estats Units. Entre  1913 i 1914 passà un temps a Clinton (Indiana, EUA), on promogué, amb altres companys, La Filodrammatica Libertaria i una Escola Racionalista Italiana. Posteriorment s'establí a Aspen (Colorado, EUA), on treballà en la mina de plata d'Smuggler i va fer amistat amb un grup d'anarquistes antiorganitzadors. Contrari a la intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra, a finals de 1915 va escriure un«violentíssim» article titulat«Guerra e civiltà», publicat en La Questione Sociale de Nova York (Nova York, EUA), on atiava, segons les autoritats, «a la subversió, a la revolució i al delicte». En aquesta època, envià paquets de periòdics llibertaris a l'anarquista Giacchino Bianciardi, de Boccheggiano (Toscana, Itàlia), al seu domicili de Piombino (Toscana, Itàlia). Participà activament en la vaga minera de l'estiu de 1917 a Arizona i va fer un relat detallat dels fets que es va publicar en diferents lliuraments en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva de Lynn (Massachusetts, EUA), on explicava que els miners estaven dividits entre els militants dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), els afiliats a la Western Federation of Miners (WFM, Federació de Miners de l'Oest) i els que no formaven part de cap sindicat, fet que implicava constants desacords en les estratègies a seguir; també denuncià la intervenció intimidatòria de l'Exèrcit nord-americà a les mines, enviat pel governador d'Arizona, i les actuacions d'espies i detectius a sou de la patronal. També informà que desfilada del 6 de setembre de 1917 organitzada pels patriotes de Globe (Arizona, EUA) en honor dels reclutes nord-americans havia estat un fracàs. En 1917 col·laborà habitualment en Cronaca Sovversiva i visqué en diverses poblacions de Nou Mèxic (EUA). El 15 de març de 1918 va ser detingut a Miami (Arizona, EUA), juntament amb el mexicà Tomás Martínez, sota l'acusació de propaganda revolucionària després de trobar-li al seu domicili diaris i pamflets subversius, i empresonat a Tucson (Arizona, EUA); jutjat el 31 de maig d'aquell any, en un judici que durà un minut i trenta segons, va ser condemnat a l'expulsió dels Estats Units, juntament amb Tomás Martínez. Deportat a Itàlia, l'11 d'abril de 1920 arribà al port de Nàpols i retornà a Arnad. En aquesta localitat fundà un Centro di Studi Sociali (CSS, Centre d'Estudis Socials) anomenat «Gruppo di Emancipazione Anarchica», el qual va exercir una forta influència en el jovent. Amic de l'anarquista Giuseppe Mariani, el 12 d'abril de 1921 va ser detingut a Arnad, arran de l'atemptat al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia) del 23 de març anterior, i portat a Milà; però el 5 de juny va ser exonerat de tota culpa. De bell nou a Arnad, l'abril de 1923 passà clandestinament a França i s'establí a París, on va romandre fins l'octubre, data en la qual retornà a Arnad. En 1925 s'instal·là de bell nou a la capital francesa, on treballà de xofer, i el 10 de juliol de 1928 hagué de presentar-se en la Prefectura d'Aosta. En 1933 va ser inclòs en el grup de terroristes i inscrit en la llista de militants a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres. El juliol de 1934 s'instal·là amb sa filla Lotta a Veurey-Voroize i el febrer de 1937 partí cap Arnad per a arranjar uns papers sobre una herència, però va ser detingut a Domodossola (Piemont, Itàlia) i escorcollat sense resultats; portat a Aosta, va ser sotmès a interrogatori, en el qual va dir que ja no militava. Posat en llibertat, el 14 de maig de 1937 partí cap a França. El 21 de novembre de 1938 el cònsol italià de Chambéry (Savoia, Arpitània) informà que la seva conducta era «regular» i que no freqüenta els «ambients subversius». El 2 de novembre de 1939 el prefecte d'Aosta envià al Ministeri de l'Interior un informe demanant la modificació dels seus antecedents policíacs, ja que estava considerat com a un «element molt perillós» i el 29 de febrer de 1940 va ser esborrat de la llista de terroristes. Durant la II Guerra Mundial, amb l'anarquista Corrado Quaglino, s'encarregà de facilitar la fugida cap a Suïssa dels antifeixistes buscats pel feixisme. Després del conflicte bèl·lic, romangué a França. Pietro Perruchon va morir 13 de setembre de 1967 a Veurey-Voroize (Roine-Alps, França).

Continua...

---

Pàgines del meu dietari (XXVIII) – I després diuen que els llibres són cars! – Problemes dels escriptors mallorquins -

Na Conxa -de la qual quasi ja m'havia oblidat- em truca per a recordar-me que he d'enviar alguns exemplars dedicats a les primeres autoritats autonòmiques i municipals. Una mica cansat pel que he hagut de patir en aquests tres mesos de gestions, mentesc descaradament, dient que ja fa dies que han sortit els llibres. Diu que si en vull enviar més, que li digui, i posarà a la meva disposició un llistat de personalitats provincials. Satisfeta en creure que he complert les instruccions, confessa que hi ha alguns escriptors de categoria (curiosa la distinció entre autors de "primera", segona" i "tercera"!) que fan malbé la part de l'edició que els hi lliuren obsequiant consellers, caps de departament i sotssecretaris. Molts esperen aconseguir així algun ajut a la creació. Altres s'han donat a conèixer amb aquests obsequis i ara poden viure de donar conferències als locals de la tercera edat i a instituts. Els intellectuals ben vistos pel govern poden arribar a cobrar un mínim de dues-centes mil cuques per conferència. Tres quarts d'hora parlant elogiosament de Llorenç Villalonga, de la probable existència d'un Colom -el descobridor- mallorquí, o de la necessitat de bastir una indústria autòctona basada en la sobrassada del porc negre, basten per a omplir la cartera. Són coses que ja sabia de fa temps, però les asseveracions de na Conxa em deixen novament bocabadat. No deixaré de sorprende'm mai. El món de la ploma és vertaderament inversemblant, apte per a les més increïbles fabulacions si hom tengués el temps i l'humor per a deixar-ne constància escrita. (Miquel López Crespí)

Na Conxa -de la qual quasi ja m'havia oblidat- em truca per a recordar-me que he d'enviar alguns exemplars dedicats a les primeres autoritats autonòmiques i municipals. Una mica cansat pel que he hagut de patir en aquests tres mesos de gestions, mentesc descaradament, dient que ja fa dies que han sortit els llibres. Diu que si en vull enviar més, que li digui, i posarà a la meva disposició un llistat de personalitats provincials. Satisfeta en creure que he complert les instruccions, confessa que hi ha alguns escriptors de categoria (curiosa la distinció entre autors de "primera", segona" i "tercera"!) que fan malbé la part de l'edició que els hi lliuren obsequiant consellers, caps de departament i sotssecretaris. Molts esperen aconseguir així algun ajut a la creació. Altres s'han donat a conèixer amb aquests obsequis i ara poden viure de donar conferències als locals de la tercera edat i a instituts. Els intellectuals ben vistos pel govern poden arribar a cobrar un mínim de dues-centes mil cuques per conferència. Tres quarts d'hora parlant elogiosament de Llorenç Villalonga, de la probable existència d'un Colom -el descobridor- mallorquí, o de la necessitat de bastir una indústria autòctona basada en la sobrassada del porc negre, basten per a omplir la cartera. Són coses que ja sabia de fa temps, però les asseveracions de na Conxa em deixen novament bocabadat. No deixaré de sorprende'm mai. El món de la ploma és vertaderament inversemblant, apte per a les més increïbles fabulacions si hom tengués el temps i l'humor per a deixar-ne constància escrita. Potser ho faré un dia. Seria interessant i útil per a les generacions del futur saber com s'ho muntaven per a promocionar-se, els escriptors oficials, els criats i servils a les ordres dels mandarins.

Finalment ha arribat l'esperat, el temut vint-i-quatre d'octubre. Tres mesos ja d'ençà aquell llunyà dia que vaig parlar amb el director general! He portat a la tintoreria el vestit que m'ha deixat en Biel Caimari. No es qüestió d'anar malament per una vegada en la vida que compareixes per un indret oficial.

Hi arrib puntual. En Biel ha demanat un vídeo a un amic i em promet enregistrar els "esdeveniments". Després, amb calma, davant un tassó de vi, podrem anar analitzant la "funció": comprovant defectes, mancances, qualsevol tipus d'error.

Just ara arriba Guillem Pradial, amb una carpeta veneciana on porta els fulls que llegirà davant el públic. Ignor si li ha agradat la novella. En veure'm somriu. Bon senyal! Això vol dir que li ha interessat. No sol mentir mai. Potser és l'únic crític de debò que tenim. A la gent no li importa gaire el que pugui dir el presentador. És un acte social i hi van per a deixar-se veure, per a quedar bé amb l'autor (si són amics) o per a veure la Casa de Cultura (alguns encara no hi havien anat mai). En Guillem està especialitzat a encoratjar causes "perdudes": els representants del Front Polisario, delegacions d'indis sud-americans perseguits pels exèrcits dels estats respectius; promoció d'autors marginats per l'amiguisme actual que només enlaira i dóna certificat de "qualitat" a qui fa el negoci editorial més rendible, o a qui és soci o amant del responsable de les publicacions. L'hauré de convidar a sopar: un restaurant popular, barat, però que facin bon menjar. Res d'especial: frit mallorquí, sopes, porcella, vi de Binissalem... Un intellectual ben diferent d'oportunistes del tipus Joan Terrades o Bartomeu Bennàssar: ambdós, per tal de sortir en el diari, tant se'ls en dóna presentar un escriptor de dretes com d'esquerres. Cínics, són ben capaços de mentir (ho han fet en nombroses ocasions) dient que havien militat en tal o tal altre partit antifranquista. Empren sempre els mateixos qualificatius i adjectius, canviant únicament el títol del llibre i el nom de l'autor. Si aquella setmana han tengut una mica de feina (cosa estranya, evidentment), muden unes cites, posen les d'algun poeta desconegut o les inventen (tan segurs estan de la ignorància del públic assistent a les presentacions). Creuen que així "quedaran bé". Entre la gent d'elit i els defensors de l'"exquisitat" en el camp de la ploma, les menges o el llit, són els presentadors de moda. S'alletaren en l'escola de Llorenç Villalonga en els anys en què aquell, fracassats els intents d'esdevenir un escriptor espanyol famós, s'anà replegant envers la nostra llengua. )Qui ignora, en aquestes alçades de la mistificació cultural, els treballs acuradíssims d'un Tomeu Vidal Alcàsser o d'un professor Gripau sobre els textos de Villalonga, perfeccionant-ne el vocabulari i la sintaxi, corregint-ne les greus faltes d'ortografia? Terrades i Bennàssar no creuen en la literatura malgrat que maldin per esdevenir sacerdots del temple sublim de l'art. Menteixen fent veure que són fidels seguidors de Joyce, Kafka, Flaubert o Proust. No els han llegit mai! Els desconeixen. Enganyen descaradament. Amaguen, rere quatre frases malgirbades, llur profunda ignorància, la manca de qualsevol fonament cultural. Afeccionats a la beguda -uisqui escocès en Terrades, gin en Bennàssar-, una vegada que havien begut massa confessaren que la millor novella que existeix són les cames d'una dona nua, allargassada en el llit. Riuen, els mandarins, davant deixebles tan perfectes. Indubtablement també diuen mentides volent fer creure que els agraden les allotes. Cortina de fum per a despistar incauts. En Terrades va perdut rere un travesti que actua en una sala de festes del Passeig Martím. És la rialla dels gais que hi van. L'altre dia intentà passar-se amb aquest actor i quasi el maten. Li romperen un braç! Encara va enguixat, en Terrades! Qui sap si un dia el troben tirat, borratxo, ple de baves a un racó del "barri xinès", amb una ampolla buida a les mans. Ben cert que ho amagarien els exquisits, els quatre comissaris que controlen la promoció de nous "valors" literaris illencs. Qui sap què bastirien. Basta que tenguis quatre diners, siguis fill d'exdivisionari azul, d'un company del comte Rossi, que hagis escrit qualque article elogiant Joan Estelrich o els germans Villalonga, per a tenir les portes de la fama obertes. I, si a més t'has pogut pagar algun llibret, el "valor" que representes ja està consolidat per sempre; sobretot si et mors jove i no emprenyes amb la teva presència. És quan els diaris -durant un dia o dos- s'omplen d'articles elogiant el difunt (si ets viu, si encara alenes, no esperis res de res). "Ha mort un nou Baudelaire, el Ramon Llull del segle vint". "La cultura catalana a les Illes està de dol". "Lluny de tota mena de dogmatismes literaris, en Terrades -o en Bennàssar, tant se val- representava la síntesi de la modernitat a Mallorca, el perfecte matrimoni entre Josep Carner i Joan Salvat Papasseit"...

Però no divaguem. En Pradial, amb un gest amistós, em dóna entendre que no m'he de preocupar. La novella és excellent i això és l'únic que importa. Duu la feina enllestida dins la carpeta i sé que complirà amb la part del treball que li correspon.

Manquen quinze minuts per a les dinou trenta. Fa una estona els guàrdies de seguretat han obert les portes. Diplomàticament en Josep Palau Ribas i Thomàs m'ha vengut a saludar. "Si necessites res ho pots dir a na Conxa. Està a les vostres ordres". Parla efusivament amb l'amic Pradial. Pensa que potser el necessitarà si ha de contactar amb el rectorat. Ribas i Thomàs no perd calada. Sempre té present -en el partit, fa segles, feia el mateix- el que el pot ajudar. Veig mumare de bracet amb les germanes. No hi ha fallat. Els vaig dir que deixassin totes les feines. Germanes i mare són tres seients. Els cunyats no vénen mai a les meves presentacions. Després veig que arriben en Biel i n'Antoni Cladera; la cosina Joana i el seu home; quatre militants de l'antiga organització en la qual vaig militar en temps del franquisme. Compt: un, dos, tres, quatre escriptors contraris. Mitjos somriures de circumstàncies, com dient: "Ja veurem com te'n surts de la feta". Els salud efusivament. No s'adonen que, malgrat la seva vivor, han picat l'ham. Sé que volen constatar el fracàs de la presentació, però... omplen seients! Tants d'anys en l'ofici i sense saber una cosa tan elemental! Pobres! Els agraesc de cor tan inestimable presència. Ocupen cadires i això és extremament important. També puc veure alguns vells que no sabien on ficar-se en aquestes hores del capvespre i han decidit entrar a la Casa de Cultura. Dos estrangers -se'ls coneix de seguida per la indumentària- aprofiten per a descansar una estona; després continuaran anant de compres. Arriben igualment uns veïnats de casa els quals he convidat especialment en previsió que fallàs algú de la família. Una parella d'estudiants obligats per algun professor a fer un treball damunt la cultura mallorquina. Per sort s'han decidit a venir... i han comprat dos llibres! L'allota que s'encarrega de la venda, a l'entrada de la sala -tres mil pessetes de propina de la meva butxaca pel "favor"- em diu que ja se n'ha despatxat set. No m'ho puc creure! Mumare, abans d'entrar a la sala, s'apropa i em posa bé la corbata. "A veure quan et compres un bon trajo". Les germanes em diuen que aviat hi compareixeran algunes amigues de la feina. Tres o quatre seients més! Comprov que tot marxa a la perfecció. L'editor estarà content. En Ribas i Thomàs respira satisfet. Si hi ha fotografies en els diaris no veuran la sala d'actes mig buida, com passa sovint. Dos minuts abans de començar la intervenció de Guillem Pradial, ja he comptat trenta assistents. Un gran èxit! Sembla la presentació d'un premi Nobel! En Manel Serra, l'editor, potser fins i tot em donarà l'avançada pels drets d'autor que m'ha promès (me'ls hauria d'haver lliurat quan signàrem el contracte, però sempre diu que no té res, que l'Estat se'l menja d'impostos). Al final, els sacrificis, les despeses amb les targes, les trucades telefòniques, el munt d'anades i vingudes per a concretar tipus de lletra, anagrames, la grandària exacta de la reproducció de l'escut de la Casa de Cultura... haurà servit per a alguna cosa. No m'ho acab de creure! La filla podrà comprar els llibres del curs que comença, anar a Anglaterra per a perfeccionar l'anglès (un somni reprimit durant anys). Només per això ja s'ho valen els patiments, el treball per a deixar content l'editor. I després diuen que els llibres són cars!

Anarcoefemèrides del 14 de setembre

Esdeveniments

- Commemoració de Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa del Poble de Roma (Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser organitzat pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di Chicago» de Roma i comptà amb l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI), la Federació Comunista Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni Montesi», «Spartaco»,«Primo Maggio», «Argante Salucci», «Il Pensiero» i«Pietro Gori») i d'altres localitats («Germinal» de Fiano Romano,«I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo i de Velletri, del periòdic La Valanga, de la Cambra del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista Italià (PSI), de la Unió Emancipadora de la Construcció, de la Lliga de Sabaters Artesans, de la Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos Salvetti Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars. L'acte va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs commemoratiu de Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent per la impremta romana d'E. Negri.

Commemoració de Ceccarelli (14 de setembre de 1919)

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

- Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).

***

- Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).

Naixements

- Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisàLa Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

***

- Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Enrique Pereda López: El 14 de setembre de 1898 neix, sembla, a Puentedey (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares es deien Carlos Pereda i Victoria López. Per les seves activitats es va veure obligat a refugiar-se a França, arribant en 5 de novembre de 1918 a Point-Saint-Esprit (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1919 retornà a la Península i l'agost de 1923 de bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer vidrier a l'empresa Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic anarquista parisenc Accion (1925-1927), que va ser prohibit per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A començament de la dècada dels trenta treballà de xofer de taxi. Mantingué una gran correspondència i les autoritats el definiren com a«perillós propagandista» entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de dos infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935 del departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a«propagandista perillós» a vigilar, però la policia assenyalà que havia reduït les seves activitats. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

- Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).

***

- Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Peyraut, també conegut com Yvo Pero. Realitzà estudis de física. Membre de la Federació Anarquista (FA), fou un dels fundadors de Radio Libertaire en 1981. També va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. Defensor de l'esperanto des del 1953, ha jugat un paper important en la difusió d'aquesta llengua i entre 1984 i 2001 fou president de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i de la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon». Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo.És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique (1990), Propriété,égalité, les deux«mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a París (França).

Defuncions

- Jules-César Rozental: El 14 de setembre de 1903 mor a Bulgària el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Havia nascut el 14 de juny de 1872 a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus). Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

- Pere Esteve: El 14 de setembre de 1925 mor a Weehawken (New Jersey, Estats Units) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Havia nascut el 29 de febrer de 1866 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca participà activament en les activitats del centre obrer barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre desembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas--, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

***

- Hugo Ball: El 14 de setembre de 1927 mor d'un càncer d'estómac a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Havia nascut en una rígida família catòlica el 22 de febrer de 1886 a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya). Arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del «poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títol Zur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diari íntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Ball va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin.

***

- Aquileo Fernández Seco: El 14 de setembre de 1940 és afusellat al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Aquileo Fernández Seco. Havia nascut el 25 d'abril de 1899 a Celada Marlantes (Campoo de Enmedia, Cantàbria, Espanya). Obrer emmotllador a la fàbrica d'armament per a vaixells de guerra «La Naval» de Reinosa (Cantàbria, Espanya), milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Estava casat amb Pilar Campo i tingué un fill, Aquileo Fernández Campo. Detingut arran de la caiguda del front Nord a mans franquista, va ser internat a partir del 10 de maig de 1938 a quatre presons i a les penitenciaries de Santona (Cantàbria, Espanya) i de Valdenoceda (Burgos, Castella, Espanya). Portat davant un consell de guerra celebrat a Torrelavega (Cantàbria, Espanya), va ser condemnat a mort. Aquileo Fernández Seco va ser afusellat el 14 de setembre de 1940 al cementiri de Ciriego (Santander, Cantàbria, Espanya) i enterrat en una fossa comuna. El fou un dels 830 afusellats, entre un total de 1.300, les restes dels quals van ser identificades.

***

- Juan Bautista Vairoleto: El 14 de setembre de 1941 mor a la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina) el bandejat anarquista Juan Bautista Vairoleto --citat també com Bairoletto--, que va ser nomenat amb un gran nombre de pseudònims (Gaucho Bairoletto, Juancito Bairoletto,José Ortega Bairoletto, Marcelino Sánchez, Martín Mirando, El Pampeano,El Atila de La Pampa, San Bautista Bairoleto, etc.). Havia nascut l'11 de novembre de 1894 a Cañada de Gómez (Santa Fe, Argentina). Fill d'immigrants italians, sos pares es deien Victorio Vairoleto i Teresa Bondino, i fou el segon de sis germans. Sa família s'establí a la província de La Pampa, a la zona bladera situada entre Castex i Monte Nueva, on arrendaren unes terres. Sa mare morí quan era un adolescent i es posà a treballar en diverses feinetes (mosso, filferrador, venedor ambulant, etc.) per ajudar sa família. Des de jove tingué problemes amb la policia. Treballà fent de gautxo i com a militant llibertari representà els treballadors en diversos comitès. El 4 de novembre de 1919, després de matar Elías Farach (El Turco), caporal de policia de la ciutat Eduardo Castex (La Pampa, Argentina), d'un tret a la gola en una disputa amorosa per Dora, una jove prostituta d'aquesta localitat, fugí de la justícia i engegà la seva carrera de bandolerisme. El 12 de desembre de 1919 morí son pare en un accident i durant la vetlla del difunt la policia esperà amagada l'arribada de fill fugitiu; només després els agents van saber que el proscrit havia dit l'adéu a son pare disfressat de dona. Arran d'una delació, el 14 d'abril de 1920 va ser detingut i tancat a la presó de Santa Rosa fins l'1 de juliol de 1921 que aconseguí la llibertat després de ser exculpat de l'assassinat de Farach ja que es considerà que hi havia hagut provocació. Després va fer diverses feinetes, el 24 de març de 1925, arran de furtar en una botiga de teles i de vestits per cobrar-se un deute, passà novament a la clandestinitat. Durant anys es dedicà a robar, a vegades ajudat per Eusebio Espíndola, Vicente Gazcón (El Ñato) i pel també anarquista i maçó Segundo David Peralta (Mate Cosido), la gent acabalada de diverses províncies argentines (Córdoba, San Luis, Mendoza i San Juan) per repartir els guanys entre la gent humil i a fer «justícia popular» contra els terratinents explotadors; per aquest motiu va ser anomenat Robin Hood Argentí o Robin Hood Criollo. Especialment lluità contra l'empori britànic «La Forestal», indústria d'extracció de taní caracteritzada per la dura explotació del seus obrers i pobladors. Va rebre el suport de la població, que li ajudava a fugir, li proporcionava queviures i l'informava del moviment de les tropes que el buscaven. A més de les activitats expropiadora i repartidora, es va consagrar a la propaganda anarquista. Durant un any, entre febrer de 1926 i juny de 1927, marxà a Buenos Aires fugint de la persecució policíaca. En la dècada dels trenta si li va fer responsable de tots els delictes que es realitzaven a la zona i a començaments de la següent dècada les autoritats decidiren acabar amb la seva figura i organitzaren una persecució sistemàtica contra ell. Entaulà una relació sentimental amb Telma Cevallos i el 29 de febrer de 1939 nasqué sa primera filla, Juana. Arran d'aquest fet decidí abandonar la vida errant, prengué el nom de Francisco Bravo i començà a construir un ranxo a la localitat de Carmensa, a la riba de l'Atuel, en una finca regalada pels líders del Partit Radical de la zona en gratitud a determinats favors rebuts. El 28 de juliol de 1940 nasqué sa segona filla, Elsa. La detenció de Vicente Gazcón (ElÑato) l'agost de 1941 posà sobre la pista de la seva vertadera identitat a les autoritats. Encerclat per la policia, després d'un tiroteig i sense possibilitats de fugida, Juan Bautista Vairoleto es va suïcidar d'un tret a la cara el 14 de setembre de 1941 a la seva finca de la Colònia de San Pedro de Atuel (Carmensa, Mendoza, Argentina). La vetlla es realitzà a la Biblioteca Popular Sarmiento de la ciutat de General Alvear, on havia estat traslladat el seu cos, i assistiren més de 6.000 persones vingudes d'arreu de La Pampa i de Mendoza. Un seguici de 3.000 persones acompanyà el finat fins al cementiri de General Alvear (Mendoza, Argentina) on fou sepultat. Mesos després el cadàver de Gazcón, el seu delator, aparegué cruelment assassinat a General Pico. La vida de Vairoleto creà una gran admiració popular i la seva figura es mitificà durant la seva vida i després de mort. Convertit en un personatge de culte, els dies del seu naixement i de la seva mort de cada any els«devots» encenen espelmes al seu mausoleu pagat per una col·lecta popular i li demanen de tot (treball, salut, amor, etc.) com si d'un sant es tractés, atribuint-li nombrosos miracles. La seva vida ha estat inspiració per a novel·les, obres de teatre, pel·lícules i sobretot cançons populars.

***

- Galileo Palla: El 14 de setembre de 1944 mor a l'hospital de Carrara (Toscana, Itàlia) l'activista anarquista Galileo Palla, també conegut com Venerio Landi. Havia nascut el 23 de juny de 1865 a Aulla (Toscana, Itàlia). Ja de jovenet es traslladà a Massa i s'adherí a les idees internacionalistes antiautoritàries que actuaven a la capital de Massa Carrara. En 1883 marxà, amb altres companys llibertaris, a Nàpols per ajudar la població que patia una epidèmia de còlera. De bell nou a Toscana, s'instal·là a Florència i participà en el moviment anarquista d'aquesta ciutat. Fugint de la detenció, abandonà Florència, on el 30 de juny de 1885 l'Audiència d'aquella ciutat el va condemnar en rebel·lia a 23 mesos de presó i a 100 lires de multa per un delicte de premsa. La tardor d'aquell any s'embarcà cap a Amèrica, amb altres destacats militants anarquistes que volien exiliar-se: Errico Malatesta, Cesare Agostinelli, Agenore Natta, Francesco Pezzi i Luisa Minguzzi. En 1889, després de recórrer l'Uruguai i l'Argentina --a Buenos Aires va ser tancat per falsificació de moneda, però després alliberat per manca de proves; més tard acompanyà Malatesta a la Patagònia i a la Terra del Foc--, decidí retornar a Europa. Durant un temps s'establí a Niça, on amb Malatesta, entre 1889 i 1890, formà part del grup editor del periòdic L'Associazione, el gerent del qual era Giacomo Fataut. Obligat a abandonar França, acompanyà Malatesta a Anglaterra. Arran de la Llei d'amnistia votada en 1887, en 1890 pogué retornar a Itàlia, després de passar per París. El gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Errico Malatesta, Pietro Gori, Luigi Galleani, Andrea Costa, Filippo Turati, etc.). L'1 de maig de 1891, sota el nom de Venerio Landi, participà en la manifestació organitzada pel Cercle Socialista Anarquista a la plaça Santa Croce di Gerusalemme a Roma, on arrengà, amb Amilcare Cipriani, la gentada i va fer una crida a la revolució. Detingut set dies després, fou encausat en el«Procés dels 61» i el 24 de març de 1892 va ser condemnat pel Tribunal de Roma a dos anys i vuit mesos de presó per«associació de malfactors i incitació a la revolta i al delicte». En una apel·lació el juliol d'aquell any, obtingué la revocació de la pena, però va ser condemnat en un nou procés a 18 mesos de presó per «violència i resistència a l'autoritat». Un cop lliure, retornà a Massa Carrara, on desencadenà una campanya contra el parlamentarisme. El 5 de desembre de 1892 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Massa a un any de presó per«resistència al reclutament» i enviat al I Regiment de Granaders establert a Chieti i, poc després, a causa del seu tarannà insubmís, a una companyia disciplinaria de Portoferraio, on va intentar, sense èxit, evadir-se. L'1 de febrer de 1895, un cop alliberat, se li va assignar la residència per cinc anys a Porto Ercole. El 24 de març d'aquell any aconseguí fugir, però fou detingut a Cecina i condemnat a quatre mesos i 25 dies de reclusió. Espiada la pena, va ser desterrat a l'illa de Favignana, on el 28 de maig de 1896 aconseguí evadir-se amb cinc companys i arribar a Tunísia, on demanà asil polític. El 5 de juny de 1896 la policia francesa el detingué, amb altres militants (Fibbi, Melinelli, Pezzi, Selvi, etc.), i el lliurà a les autoritats italianes. Se li assignà residència fins al 30 de setembre de 1900 i el 4 d'octubre retornà a Massa, on s'integrà en el moviment anarquista de la ciutat. Treballà, d'antuvi, en una fleca de son germà i després com a picapedrer de marbre a la Colonnata di Carrara i a Forno di Massa. El 27 de març de 1902, arran d'un accident laboral a la pedrera on va morir un obrer, va difondre un pamflet denunciant les condicions de treball dels marbristes. El 28 de setembre d'aquell any participà a Carrara en una manifestació, en la inauguració de la Cambra del Treball i en el descobriment d'una placa en memòria dels màrtirs del treball. També fou nomenant membre d'un organisme paritari encarregat de negociar els conflictes laborals a les pedreres de marbre. Amb l'arribada al poder del feixisme, completament aïllat, va ser objecte d'innombrables persecucions. Davant la impossibilitat de trobar feina, aconseguí obrir un forn de pa a Marina di Massa, però les vexacions per part dels escamots feixistes no minvaren fins a la seva mort.

Galileo Palla (1865-1944)

Actualització: 14-09-16

Aquest divendres a les 20.00  a l'Ateneu de Pollença podreu veure la pel·lícula "Las tortugas también vuelan" dins el Cicle de cinema kurd, organitzat per diferents partits i associacions. A la projecció teniem prevista  la presència de Juan Sorín de l'associació basco-kurda Newroz  per desgràcia per una malaltia ha hagut de tornar a Euskadi i no podrà venir a la projecció.

 "Las tortugas también vuelan" de Bahman Ghobadi

Els camps de refugiats on malviuen víctimes de les guerres que assolen el món són l'escenari on es desenvolupa aquesta cinta, la primera rodada en territori iraquià des de la caiguda de Saddam Hussein. En concret, “Las tortugas también vuelan” se centra en un camp de refugiats kurds iraquians situat a la frontera entre l'Iran i Turquia durant els mesos previs al conflicte entre l'Iraq i els Estats Units. Satèl·lit, un nen de 13 anys, es guanya la vida instal·lant antenes de televisió que permetran als seus compatriotes assabentar-se de què passa amb la imminent guerra. El noi té un grup d'amics amb el qual es dedica a buscar mines antipersona per revendre-les després. La vida del noi capgira quan irrompen en la seva vida un nen cec, un noi sense braços amb un missatge inquietant i una nena de mirada trista de la qual s'enamora a l'instant.

 

PREMIS

 Festival de Cinema de Berlin 2005 Menció Especial del Jurat Premi de la Pau

Festival de Cinema de Rotterdam 2005 Premi del’Audiència

Festival de Cinema de San Sebastian 2004 Concha de Oro Premi del Jurat al Millor Guió

Festival de Cinema de Chicago 2005 Premi Especial del Jurat