[20/07] «La Rebelión» -«Les Semailles» - Picnic«wobbly» - Stagnetti - Cauen reductes facciosos -«Mondcivitano» - Giuliani - Yvetot - Corti -
Danjean - Mett - Cano Pérez - Ravaté - Long -
López Arencibia - Holmberg - Ascaso - Antonini - Liarte -
Mougeot - Chassin - Agut - Díez - Marcos Alarcón
- Buján - Díez García - CentenoAnarcoefemèrides
del 20 de juliol
Esdeveniments
- Surt La Rebelión: El 20 de juliol de
1902
surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de La Rebelión. Periódico
anarquista. Portava la cita clàssica llatinaFrangar non flectar (Em
trencarà,
però no em doblegarà). La periodicitat era
irregular («Apareix quan pot») i el
preu era la voluntat. L'administració la portà
José Aquistapace i a partir del
número 15 (6 de febrer de 1903) figurà com a
director Perfecto Amor i des del
17 (14 de juny de 1903) Mariano Torres. S'hi donava compte de les
notícies
sindicals, de les activitats dels diferents grups anarquistes
(«Caballeros del
Ideal», «Centro Internacinal»,«Cigarreros Libertarios»,«Emancipación Humana»,«Libertad», «Malhechores
Honrados», «Tiempos Nuevos»,«La Verdad», etc.), de la
política internacional, de les efemèrides
històriques, articles contra la
repressió i la Llei de Residència, etc. El
número 4 (25 d'agost de 1902),
número extraordinària sobre el amor lliure a
Montevideo, portà el subtítol«Periódico
Socialista-Anárquico». Molts d'articles anaven
signats amb
pseudònims, però hi trobem articles de H.
Arabalac, Roberto Ardigó, Francisco
C. Aratta, Bacorniz, Joaquín de Barberena, Edmundo F.
Bianchi (Lucrecio Espíndola),
Paulina Bigiogero,
Brescio, Luis Buchner, F. J. Bruzzone, Pedro Carbonell, Roberto de las
Carreras, Juan Casademont, Teresa Claramunt, Juan Claro,
Gerónimo Colombo,
Bernabé Cordero, F. Domínguez Pérez,
Enrique Crosa, Leo Gali, V. García, Alberto
Ghiraldo, José Ingenieros (Hermenio
Simel),
Piotr Kropotkin, Manuel Lago, Irma Lauri, E. Laverdays, A. M. Lazzoni,
Palmiro
de Lidia, Perfecto B. López, Anselmo Lorenzo, M. A.
Macepherson, Teresa Mañé,
Ricardo Mella, Edmundo Montagne, R. Notiacris, José
Nuñez, Paraf-Javal, Pastini,
M. S. Pazos, Francisco Pérez, Mateo Proment, Teresa Ramos
Suárez, Oreste
Ristori, Francisco A. Riu, Élisée Reclus,
José Reguera, Manuel Sabino (Onibas
Leunam),A.
Sánchez, Sanescril, Jules Simon, Souveraine, Federico
Urales, Juan
Valls i Henri Zisly, entre d'altres. En sortiren 19 números,
l'últim el 29 de
juliol de 1903.
***
- Surt Les Semailles: El 20 de juliol de
1905
surt a Bourges (Centre, França) el primer número
del periòdic Les Semailles.
Journal anarchiste (Les
Llavors. Diari anarquista). Portava els epígrafs:«A cadascú segons les seves
fores, a cadascú segons les seves necessitats. Heus
aquí la lògica anarquista»
i «Mentre duri la iniquitat, nosaltres, revolucionaris,
anarquistes,
comunistes, restarem en estat de revolució
permanent». Havia de ser quinzenal,
però aparegué irregularment. Achille
Légeret en fou el director i redactor
principal i Jean Pagés i Étienne Coudereu els
gerent. Trobem textos de Georges
Adèce, Sébastien Faure, Lucien Guerchet,
Eugénie Giraud, Paul Hensy, Mal Ica,
Achille Légeret, Errico Malatesta, A. Médiant,
Louise Michel, Paraf-Javal, etc.
Mantingué estretes relacions amb la cooperativa«L'Entente Économique», La
Lliga de la Regeneració Humana (LRH) i
l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA), i distribuí exemplars d'altres
periòdics anarquistes (L'Anarchie,La Grande Grève, Le
Libertaire, Les Temps Nouveaux,
etc., així com fullets de diversos autors (Errico Malatesta,
Victor Méric, Jean
Most, Élisée Reclus, Georges Yvetot, etc.). En
sortiren dos números més, 1 de
setembre i l'1 d'octubre de 1905. Entre març de 1901 i
març de 1902 havia
aparegut a París (França) una revista amb la
mateixa capçalera.
***
- Picnic wobbly: El 20 de juliol de
1919, a Seattle (Washington,
EUA), el Comitè General de Defensa dels Industrial Workers
of the World (IWW,
Treballadors Industrials del Món), organitza un dels seus«Class War Picnic»,
berenar campestre en suport dels presos anarcosindicalistes.
***
- Atemptat contra Spartaco
Stagnetti: El 20 de juliol de 1920, a Roma
(Itàlia),
l'anarquista Spartaco Stagnetti, secretari del Sindicat de Tramviaires
de Roma,és atacat i ferit per un escamot de nacionalistes i de
feixistes. Per aquest
fet serà declarada la vaga general.
Spartaco
Stagnetti (1888-1927)
***
- Cauen els últims
reductes facciosos:
El 20 de juliol de 1936, a les 13 hores, la caserna de les Drassanes de
Barcelona (Catalunya), on s'havien atrinxerat les últimes
tropes rebels, cau a mans dels obrers. Però les
pèrdues
humanes seran
importants, entre elles Francisco Ascaso, que morirà d'un
tret
enmig del front;
serà un dels tres mil obrers revolucionaris que durant
aquests
dies deixarà la
vida pel triomf de la revolució social. La CNT-FAI s'apodera
de
nombrós
armament i controla completament la ciutat. Mentrestant, a Madrid, les
forces
lleials ataquen la caserna de la Montaña i lluiten contra
els
rebels de Getafe
i de Carabanchel que, després d'una breu, però
dura
lluita, són reduïts.
L'aixecament s'estén a Galícia i es produeixen
combats a
La Corunya i a Vigo.
En un accident d'aviació sobre Cascais (Portugal) mor el
general
José Sanjurjo,
quan venia a fer-se càrrec de l'aixecament. Comencen a
perfilar-se les dues
zones antagonistes i comencen a organitzar-se columnes. Es forma el
Govern
Giral, que apel·larà a França. Mola
envia
emissaris a Itàlia per aconseguir
armes i avions. S'engega un pont aeri entre Tutuan i Sevilla per al
trasllat de
tropes.
***
- Surt Mondcivitano: El 20 de
juliol de 1956 surt al Japó el número tres del
periòdic bilingüe
japonès-esperanto Mondcivitano.
Organo de
Mondcivitanoj k militrezistantoj en Japania
(Ciutadà del Món). Publicat per
l'anarquista japonès Taiji Yamaga, era una
publicació antimilitarista afiliada
a la Internacional dels Resistents a la Guerra.
***
- Assassinat de Carlo Giuliani:
El 20 de
juliol de 2001, a Gènova (Ligúria,
Itàlia), es reuneixen
els militants
alterglobalització per protestar contra la sessió
de la Cimera del G8 --grup
dels vuit països més industrialitzats del
món: Alemanya, Canadà, EUA, França,
Itàlia, Japó, Regne Unit i Rússia. El
centre de la ciutat es va militaritzar
per a l'ocasió i s'aïllà de la resta del
món per altres barreres
metàl·liques (Zona Roja). El dia abans 19 de
juliol 30.000 manifestants van
manifestar-se pels drets dels immigrants i contra el racisme,
però el divendres
20, quan una desena de milers de manifestants intenten apropar-se al«Mur de la
Vergonya», l'exèrcit i la policia --sense oblidar
els centenars de guàrdies
infiltrats provocadors-- carreguen amb extrema violència
contra els militants
alterglobalització, la majoria pacifistes. Un jove militant
anarquista, Carlo
Giuliani, de 23 anys, és abatut d'una bala al cap per un
carrabiner i trepitjat
per un jeep policíac a la Via Caffa, a
prop de la plaça Tommasseo.
Centenars de manifestants són també ferits i els
anarquistes del Black Block
(Bloc Negre) són vilipendiats per les autoritats i per la
premsa que els acusen
d'haver comès actes violents contra la propietat: trencament
de mostradors de
bancs i de comerços de luxe i una presó atacada.
Però després d'aquest drama,
la mobilització no afebleix i l'endemà una
immensa manifestació reagrupa
200.000 manifestants. L'anarquista Carlo Giuliani, activista dels
moviments
alterglobalització i okupa, vivia al barri de Righi i sa
família era de Sestri
Ponente. Vivia amb son pare, un conegut sindicalista de la centrista
Confederació General Italiana de Treballadors.
Després de la seva mort, la
figura de Carlo Giuliani s'ha convertit en un símbol per als
activistes
alterglobalització. Exemple d'això són
la «Caravana Llibertària Carlo Giuliani»
o la «Piazza Carlo Giuliani». La
repercussió de la seva mort s'ha estès fora
d'Itàlia; com a exemples, la banda britànica
anarcopunk Conflict va escriure
una cançó (Carlo Giuliani) en
la seva memòria, el grup de Vallecas
(Madrid) Ska-p va compondre Solamente por pensar
dedicada a Carlo, la
banda aragonesa Azero li va homenatjar amb Sangre en la
manifestació i
el grup anarcomusical Los Muertos de Cristo va escriure la
peça Muerte
accidental de un anarquista. El 5 de maig de 2003 la jutgessa
d'instrucció
Elena Daloiso va arxivar la causa contra Marco Placanica, de 24 anys,
el
carrabiner presumpte autor dels tres que van matar Giuliani, accedint a
la
petició del fiscal Silvio Franz qui havia
sol·licitat l'arxiu del cas adduint
que l'assassinat de Giuliani no va ser tal, sinó un homicidi
en «llegítima
defensa» fruit d'una bala desviada per una pedra.
Naixements
-
Georges Yvetot:El
20 de juliol de 1868 neix a París
(França) el tipògraf, antimilitarista i militant
anarquista i
anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut
per alguns com Le
Bouledogue (El Buldog). Havia nascut a la parisenca caserna
dels Minimes on
son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i
més tard de pare,
creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra
dels Orfes-Aprenents
d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va
fer el
servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a
tipògraf i corrector en La
Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys
treballava per un salari
inferior al normal i no desenrotllà cap activitat
política. La seva introducció
en el món militant començà
representant una cooperativa de consum en el Comitè
Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand
Pelloutier esdevingué
anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la
composició del periòdic L'Ouvrier
des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li
succeirà en la secretaria de la
Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels
seguidors de Jean
Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul
Delesalle serà
nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest
càrrec en tots els congressos
fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de
setembre de 1902,
el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT)
exercirà alhora la
funció de secretari de la Confederació General
del Treball (CGT) i per això
fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical.
Presentà els balanços
de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre
1901), Alger
(setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa
de
Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En elsúltims dos
congressos també presentà un informe sobre La
Voix du Peuple. Durant el
Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat.
Representà el
sindicalisme francès en diverses trobades del moviment
sindical internacional:
delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que
tinguessin èxit les seves
tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la
Conferència Internacional de
París (agost 1909), on polemitzà durament amb
Legien defensant la superioritat
de l'acció econòmica sobre l'acció
política i proposant, sense èxit,
l'organització de congressos internacionals
periòdics; participant en la
Conferència de Budapest (1911), on entrà en
conflicte amb el sindicalisme
hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el
Congrés d'Alemanya
(1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a
França perseguit per la
policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà
reticent a l'entrada de l'FBT
dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a
Niça i sempre defensà
la independència del sindicalisme respecte als partits,
especialment durant el
Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva
hostilitat a qualsevol pacte amb
el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el
desembre de 1902 la Lliga
Antimilitarista, que esdevingué després del
Congrés d'Amsterdam, de juny de
1904, una secció de l'Associació Internacional
Antimilitarista (AIA). En el
Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció
de la influent «Carta d'Amiens»
d'independència sindical. Gran orador,
s'especialitzà en la propaganda
antipolítica i antimilitarista, fet que el portà
nombroses vegades a ser
detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a
Nantes a un
mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel«Sou del soldat» i,
més tard, per la difusió del Manuel du
soldat fou denunciat nombroses
vegades, però moltes vegades acabaren en
absolució. Però a Rouen fou condemnat,
el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest
mateix any a tres
mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de
multa. El
30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó
i a 100 francs de
multa per l'afer del «Cartell Roig», crida als
soldats editat per l'AIA. Aquest
mateix any va publicat La Vache à lait,
editat per l'AIA. Detingut
preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles
Marck i
altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el
juny i alliberat
l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb
tot el
grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de
Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà
absolt amb la resta.
Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de
Delesalle i de
Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i
contra la «Llei dels
tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb
la finalitat de
preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb
Alemanya. En 1912 publicà en La
Bataille Syndicalisteun article titulat«Désertez!» i pel qual el ministre
de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el
juliol de 1913. A començaments de
1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres,
alliberà presos
antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a
un any de presó.
Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de
1910 en La Voix
du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra
l'arbitratge obligatori, per la
llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No
mostrà hostilitat vers
els cercles intel·lectuals i fou un dels principals
propulsors de l'adhesió
dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El
març de 1907
participà activament en la vaga dels estibadors i en el
Congrés de la Federació
de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la
política de la «Unió Sagrada»
el
desmoralitzà i abandonà orgànicament
les tasques sindicals retornant al seu
ofici de tipògraf. En aquesta època fou director
de l'Associació Nacional dels
Orfes de Guerra, amb seu a Étretat, i es dedicà
plenament als infants. En 1915,
a més de treballar com a corrector en Le Journal
i en L'Information,
marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes
iugoslaus quan els exèrcits
dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del
Comitè de la CGT en 1918,
s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el
període d'entreguerres
participà en campanyes pacifistes i
col·laborà en nombrosos periòdics
anarquistes francesos i belgues: Le Combat
(1926-1929), La Conquête
du pain (1934-1935), La Patrie Humaine
(1931-1939), Le Raffut
(1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le
Semeur
(1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el
Sindicat de Correctors i
entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical.
En 1935 publicà les seves
memòries en La Conquête du pain
i participà amb el grup de militants al
voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de
1936. En maig de
1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va
fer una
conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de
Marmande. A
començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu,
fundà un grup de suport mutu
de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De
Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest«Paix immédiate», de
Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut.
Després de
la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940
es va sotmetre a una greu
operació, perdé la feina i caigué en
la misèria. En 1942, per sobreviure
acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors
Immediats (COSI) fundat pels sectors
sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys
arran dels bombardeigs
britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest
compromís amb els sectors
col·laboracionistes li serà fortament criticat,
malgrat una vida militant
irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a
causa de les
seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a
París (França) i fou
incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de
Père-Lachaise davant de
dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en
nombrosos periòdic
llibertaris, com ara Le Libertaire, Le
Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde,La Guerre Sociale, La Révolution,La Vie Ouvrière, La
Voix du Peuple, L'ÉcoleÉmancipée, La Bataille
Syndicaliste, Plus
Loin, La Voix Libertaire, etc., i
col·laborà en L'Éncyclopédie
anarchiste, de Sébastien Faure. És
autor de Le syndicalisme, les intellectuels
et la CGT (s. d.), Vers la grève
générale (1902), ABC
syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat
(1908), Syndicat
et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) iLa triple
action de la CGT (1913), entre d'altres.
***
- Egidio Corti: El
20 de juliol de 1886 neix a Calolziocorte (Llombardia,
Itàlia) l'anarquista
Egidio Corti. Sos pares es deien Giuseppe Corti i Angela Angeloni.
Estudià fins
el tercer grau d'elemental i es guanyava la vida com a obrer
mecànic. Formà
part del Grup Llibertari «Bergamasco», creat el 2
d'agost de 1914 a Bèrgam
(Llombardia, Itàlia) i adherit a la Unió
Anarquista Italiana (UAI), i del qual
formaven part Vittore Colla Luigi Caglioni, Gaetano Ghirardi, Luigi
Marcassoli
i Camillo Mazzoleni, entre d'altres. El 28 d'abril de 1916 va se cridat
a files
i lluità en infanteria en la Gran Guerra, després
en artilleria de campanya i,
des de l'1 d'octubre de 1918, a Albània. L'agost de 1919 va
ser llicenciat. Subscriptor
del periòdic anarquista Fede!,
amb
l'arribada del feixisme el seu domicili va ser escorcollat en diverses
ocasions. El 7 de febrer de 1926, amb l'anarquista Gaetano Ghirardi,
secretari
del Grup Llibertari «Bergamasco», va se detingut i
empresonat el 25 de març de
1926 acusat d'haver afavorit la fuga del tipògraf anarquista
Luigi Caglioni,
buscat per possessió d'explosius. El 4 de maig de 1926 el
Tribunal de Bèrgam el
condemnà, sentència confirmada pel Tribunal de
Milà (Llombardia, Itàlia) el 4
d'octubre, a sis mesos de presó. La sentència
s'havia d'executar amb un arrest
l'11 de febrer de 1927, però, mentrestant, el 2 de desembre
de 1926 va ser
detingut a Bèrgam amb altres 11 antifeixistes considerats«perillosíssims»,
entre ells els anarquistes Alessandro Caglioni, Luigi Vitali i Gaetano
Ghirardi. El 12 de desembre se li va assignar deportació per
tres anys a l'illa
de Lampedusa. Aprovat condicionalment el confinament el 19 de
març de 1927, va
ser immediatament detingut per a complir la pena anterior i el 20 de
juliol
sortí de la presó Agrigent (Sicília)
en acabar la condemna. Sempre vigilat per
la policia, el 4 de gener de 1930 va ser detingut preventivament per la
policia. Egidio Corti va morir el 14 d'octubre de 1936 en una
clínica de
Trescore Balneario (Llombardia, Itàlia), on havia estat
hospitalitzat feia un
temps a conseqüència dels maltractaments i de les
tortures patides.
***
- Henri Danjean: El
20 de juliol de 1894 neix a Chagny (Borgonya, França)
l'anarquista Henri
Auguste Danjean. Era fill d'un empleat ferroviari. Casat el 28 de juny
de 1917
al III Districte de París, no tingué infants. Es
guanyava la vida com a
gravador de metalls. Milità en el grup anarquista de Le
Blanc-Mesnil (Illa de
França, França) i en el Congrés de la
Federació Anarquista Parisenca (FAP),
celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la
comissió de control
de la seva directiva. Quan esclatà la guerra d'Espanya es
trobava a Barcelona (Catalunya)
i en la tardor de 1936 va ser nomenat membre de la Secció
Francesa de la
Confederació Nacional del Treball (CNT), ocupant-se del
reclutament de
milicians. A començament del gener de 1937 passà
a la Península amb un grup de
24 militants anarquistes amb la intenció allistar-se en les
milícies
confederals, entre ells Nils Lätt, Angelo Denegri, Jean
Grégoire, Marcel
Buillot, Lucie Debaud, René Marchand, Émile
Lacroix i Albert Meyer; tots
portaven un salva conduit de la Delegació Permanent de la
CNT-FAI a França.
Aquell mateix 1937 retornà a França i durant
aquest any animà el Comité
Anarcho-Syndicaliste pour la Défense et la
Libération du Prolétariat Espagnol (CASDLPE,
Comitè Anarcosindicalista per a la Defensa i l'Alliberament
del Proletariat
Espanyol), comitè que va ser dirigit per Pierre Besnard. En
aquesta època vivia
a Drancy (Illa de França, França). El 13 de
setembre de 1938 va ser detingut,
juntament amb l'espanyol Francisco Pablo i el venedor d'objectes vells
Léon
Tramuset, acusat de tràfic d'armes entre Suïssa,
Bèlgica i França, cap a
Espanya. El gener de 1949 va ser esborrat per la policia parisenca del
registres de domicilis d'anarquistes a vigilar a causa de la seva
partida cap a
Tolosa de Llenguadoc. L'1 de març de 1949 el Tribunal Civil
del Districte del
Sena dissolgué el seu matrimoni i el 9 de setembre de 1952
es casà novament a
Tolosa de Llenguadoc. Henri Danjean va morir el 21 de novembre de 1953
a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
***
- Ida Mett:El
20 de juliol de 1901 neix a Smorgon (Hrodna, Rússia;
actualment Bielorússia) la metgessa
anarquista i sindicalista revolucionària Ida Gilman,
més coneguda com Ida
Mett. Sos
pares, comerciants de teixits de la comunitat jueva, li van
permetre cursar estudis de medicina, primer a Khàrkov i
després a Moscou, i es
va casar amb David Tennenbaum. Detinguda per activitats subversives i«antisoviètiques», es va veure obligada
a sortir de Rússia clandestinament amb
la complicitat de contrabandistes jueus en 1924. Després de
dos any vivint a
Polònia amb uns parents, arriba a París en 1926,
on es troba Volin i Arshinov,
així com Nicolaj Lazarévitch, que es va convertir
en son company. Aquest mateix
any participarà en la creació de la Plataforma
d'Organització dels Comunistes
Llibertaris, amb Makhno, Arshinov, Valevsky i Linsky. El grup editava
el
periòdic Dielo
Truda (La
causa del treball) i Ida hi feia tasques de
correcció. En aquests anys també va ajudar a
corregir les memòries de Makhno. En
1928 Ida i Nicolaj són exclosos del grup per
execució de ritus religiosos --a
la mort de son pare, Meyer Gilman, havia encès una espelma--
i organitzen
campanyes informatives sobre la realitat de la classe obrera a la
Rússia
soviètica per França, Bèlgica i
Suïssa. Editen el periòdic La Libération
syndicale fins
que són expulsats del país el 25 de novembre de
1928.
Refugiada a Bèlgica juntament amb son company, prossegueix
els seus estudis de
medicina, obtenint la llicenciatura en 1930, però sense
poder exercir ni a
Bèlgica ni a França. L'amistat amb Francisco
Ascaso i Buenaventura Durruti els
portarà a entrar a Espanya clandestinament en 1931, on
participaran en
nombrosos actes públics --com ara al Primer de Maig de 1931,
al costat, de
Volin com a representants del moviment llibertari rus; també
es conta que va
mostrar la seva experiència mèdica curant el
braç d'Ascaso ferit de bala-- i
faran un reportatge sobre la naixent República i
l'anarcosindicalisme per a La
Révolution Proletarienne. De tornada a
Bèlgica creen, en 1933, amb Jean De
Boë, el periòdic Le Réveil syndicaliste, i pateixen condemnes per la
seva militància llibertària i antimilitarista. En
1936 tornen a França
il·legalment i s'instal·len a
Pré-Saint-Gervais. És quan Ida es converteix en
la secretària del Sindicat d'Empleats del Gas a la Borsa de
Treball. Durant
aquests anys col·laborarà amb Le Libertaire. En 1938 esclatarà
una
polèmica entre Mett i La Révolution
Prolétarienne sobre
la qüestió
antisemita, i deixarà de publicar-hi. El 8 de maig de 1940,
Nicolaj i Ida són
detinguts i separats; Ida estarà internada amb son fill Marc
de vuit anys al
camp de Rieucros (Losera) del qual sortirà
gràcies a Boris Souvarine l'abril de
1941, que els va aconseguir la residència vigilada a La
Garde Freinet (Var), i
Nicolaj al camp de Vernet. Després s'instal·laran
a Draguignan fins a la
primavera de 1946. En 1948, treballa com a metgessa en un sanatori
d'observació
d'infants jueus tuberculosos a Brunoy (Var). Des dels anys 1940 fins a
la fi de
sa vida treballarà de traductora tècnica en la
indústria química. És autora de
nombroses obres, com ara Au
secours de Francesco Ghezzi, un prisonnier du
Guépéou (1930), La Commune de Cronstadt:crépuscule sanglant
des
soviets (1948),La
médecine en URSS (1953), L'école
soviétique:
enseignements primaire et secondaire (1954), Le paysan russe dans la
révolution et la post-révolution (1968), Souvenir sur Nestor Makhno (escrit en 1948 i editat
pòstumament en 1983). Ida Mett va
morir el 27 de juny
de 1973 a París (França). Els arxius documentals
d'Ida Mett i de Nicolaj Lazarévitch
es troben dipositats a l'International Institute of Social History
(IISH)
d'Amsterdam.
***
-
Luis Cano Pérez: El
20 de juliol de 1904 neix a Serón (Almeria, Andalusia,
Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista Luis Cano Pérez. En 1929 marxà
a Catalunya, on treballà primer
al port i després de paleta. A l'Hospitalet de Llobregat
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), a la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i a les Joventuts Llibertàries, sempre adscrit al
sector més radical, amb
Josep Xena Torrent, Josep Abella Pérez i altres. El desembre
de 1933 participà
activament en l'aixecament revolucionari a l'Hospitalet que
proclamà el
comunisme llibertari. El juliol de 1936, amb un escamot armat de
l'Hospitalet,
marxà a Serón i impedí la
repressió. Entre 1936 i 1937 fou regidor de Defensa
de l'Ajuntament de l'Hospitalet i membre del Comitè Regional
de Catalunya de la
CNT. Alguns li van atribuir la direcció de patrulles de
control i per això va
ser detingut arran de l'assassinat el 25 d'abril de 1937 de l'aleshores
comunista Juan Roldán Cortada, secretari de Rafael Vidiella,
conseller de
Treball de la Generalitat de Catalunya; però dies
després fou alliberat. En
1939, amb el triomf feixista, s'exilià a França i
l'any següent passà a Santo
Domingo. Entre 1941 i 1942 intentà crear una
colònia llibertària per la zona
del riu Saloya (Pichincha, Equador), amb Josep Peirats Valls, Alejandro
Gilabert Gilabert i Antonio Bonilla Albadalejo. Més tard es
dedicà a la
plantació del plàtan i de cafè i
organitzà cooperatives de productors a
l'Equador. Sos germans Enrique, José i Juan també
van ser militants
anarquistes. Sa companya va ser Laura García
Zaloña (Áurea), activa
militant de les Joventuts Llibertàries. Luis Cano
Pérez va morir el 3 de maig
de 1972 a Guayaquil (Guayas, Equador).
Defuncions
- Jules Ravaté:
El
20 de juliol de 1916 mor a Roanne (Roine-Alps, Arpitània) el
propagandista anarquista
i anarcosindicalista Jules Ravaté, conegut com F. Sauvert o Sauvert.
Havia nascut el 15 de novembre –algunes fonts citen 15 de
setembre– de 1875 a
Roanne (Roine-Alps, Arpitània). Fill d'un venedor de diaris
i d'una obrera
teixidora, de molt jovenet s'integrà en «Le
Révolté de Roanne», petit grup
anarquista d'aquesta localitat. Treballà de
mecànic encarregat de reparar les
màquines teixidores i en 1890 s'adherí a les
Joventuts Socialistes
Revolucionàries (JSR) i fundà la seva biblioteca.
Col·laborà amb elements del
sector esquerrà dels seguidors de Jules Guesde, agrupats al
voltant de Duffin i
influenciats per Édouard Mayeux. En 1896 entrà a
formar part de la cooperativa«La Solidarité» i fou inscrit en la
llista d'«anarquistes perillosos»
establerta per les autoritats. A partir d'octubre de 1896 la seva casa
es
converteix en lloc de reunió dels companys per fer lectures
comunes i
conferències. En 1897 fou delegat al congrés de
les JSR celebrat a Viena del
Delfinat (Roine-Alps, Arpitània) i aquest mateix any
començà a col·laborar amb
el periòdic socialista de Lió Le
Peuple.
Encara que la seva formació cultural fou autodidacta, en
1899 ideà una
Universitat Popular, que acabà fundant dos anys
després, sota el nom de «La
Coopération des Idées» (La
Cooperació de les Idees), i de la qual fou el seu
tresorer, dedicant-se a la tasca docent. Membre del consell directiu de
la Unió
Sindical de la Indústria Tèxtil (USIT),
n'esdevingué el secretari i dirigí
importants i nombroses vagues en 1901, encara que presentà
la dimissió poc
després quan el sindicat va caure sota influència
socialista. En 1901 es casà
amb la militant de la Confederació General del Treball (CGT)
Eugénie Bonnet. En
1907 va ser assenyalat com un dels membres més destacats
dels «antipatriotes»
del departament del Loira. A partir del 27 de març de 1911
l'Ajuntament de
Roanne li encarregà la gestió de la biblioteca
popular, càrrec del qual fou
cessat el 31 de desembre de 1912 per part del nou alcalde reaccionari.
Amb el
temps esdevingué un dels conferenciants més
populars del moviment llibertari i
antimilitarista. En 1914 va ser mobilitzat, però va ser
retornat a casa seva a
causa de la seva precària salut. En 1915 treballà
d'ajudant de bibliotecari al
seu poble i, entre juliol i desembre, fou secretari de l'anarquista
positivista
Georges Deherme, el qual li influencià força.
Sota els pseudònims de F. Sauvert
i Sauvert, publicà entre
1897 i 1914 nombrosos articles en diverses
publicacions periòdiques anarquistes i socialistes, com ara Les Amitiés Foréziennes et
Vellaves, Bulletin d'Union et
d'Action Morale, Bulletin des UP (Universitats
Populars),Les Cahiers du Centre, Le Coopérateur de Roanne, La Coopération des Idées,Le Flambeau, Le
Mutualiste Français, Le
Peuple, Le Réveil
Roannais, Le Roannais Socialiste,Rodumna, Les
Temps Nouveaux, Le
Textile, L'Union pour la
Vérité, La
Vie Ouvrière, etc. És autor de L'Action syndicale et les partis socialistes
(1903) i La défense desêtres vivants
(1914). Jules Ravaté va morir el 20 de juliol de 1916 a
Roanne (Roine-Alps,
Arpitània) i sa vídua, Eugénie Bonnet,
l'11 de gener de 1917 llegà els seus
llibres científics i filosòfics i els seus arxius
personals a la biblioteca municipal
d'aquesta localitat. En 1920 Georges Deherme publicà el
fulletó biogràfic Un
prolétaire. Jules Ravate.
***
- Jacques Long: El
20 de juliol de 1921 se suïcida a Bèlgica el
militant
anarquista Jacques Long, més conegut com Jacklon.
Havia nascut el 27 de juny de 1890 a
Marsella (Provença, Occitània). A
París
estudiarà medicina i deixarà aviat les
seves idees monàrquiques, esdevenint una anarquista que
freqüentarà els cercles
llibertaris individualistes del periòdic L'Anarchie.
A ca seva, al
número 22 del carrer Chevalier de la Barre, es realitzaran
les «Causeries
Populaires» (Xerrades Populars). Es va adherir
després a la Federació Comunista
Anarquista i a començaments de 1914, fitxat amb el Carnet B
dels
antimilitaristes, va abandonar París amb sa companya, la
militant anarquista
Jane Morand, marxant pel Midi francès i refugiant-se a
Espanya després de la
declaració de guerra. El gener de 1919, van ser expulsats de
l'Estat espanyol
per propaganda anarquista i van marxar a Holanda i després a
Bèlgica. El 19 de
novembre de 1920 a Bordeus ambdós van ser condemnats en
contumàcia per un
consell de guerra a la deportació perpètua per
les seves actuacions durant la
guerra.
***
- Alfredo López
Arencibia: El 20
de juliol de 1926 és assassinat a l'Havana (Cuba) el
destacat militant
anarquista i anarcosindicalista Alfredo López Arencibia.
Havia nascut el 2
d'agost de 1894 a Sagua La Grande (Las Villas, Cuba). Sos pares,
Luís Felipe
López, d'ascendència espanyola, i la mulata Julia
Arencibia mai no legalitzaren
la seva relació, per la qual cosa el «fill
natural» patí tota casta de
discriminacions, encara que signava amb el llinatge de son pare. En
1895, quan
esclatà la III Guerra de la Independència cubana,
son pare patí presó per
col·laborar amb els mambises. Sense la
protecció econòmica del pare, amb
sa mare i sos cinc germans petits, en 1897 sa família
s'hagué d'instal·lar sota
un pont als afores del poble. Representà
l'essència del pària: fill
il·legítim,
mestís i pobre. Com que mancat de recursos no
pogué completar l'ensenyament
primari, quan tenia nou anys entrà en un taller de Sagua La
Grande com a
ajudant tipogràfic, convertint-se amb el temps en un
qualificat impressor. En
1908 emigrà a Camagüey i entrà a
treballar a la impremta de Rogelio Zayas
Bazán, el qual, irònicament, anys més
tard serà un dels seus botxins. En 1910
s'instal·là a l'Havana, aconseguint feina de
linotipista a la impremta «La
Mercantil», on coneixerà son company de lluites
Antonio Penichet. Ben aviat
entrà en contacte amb les lluites sindicals i amb diversos
agitadors
anarquistes (Pablo Guerra, Rafael Serra, etc.); també
conegué Inocencia
Betancourt, que esdevindrà sa companya. En 1913, quan es
fundà l'Associació de
Tipogràfics en General (ATG), en fou nomenat vocal de la
junta directiva, esdevenint
l'agitador sindical més important del sector i un dels
organitzadors obrers més
competents. En aquest anys col·laborà en la
publicació anarquista El Memorándum
Tipográfico. En 1915 fou nomenat secretari de
l'Interior de l'ATG,
distingint-se per la seva enèrgica protesta davant
l'expulsió dels treballadors
espanyols que organitzaven els obrers sucrers i contra el segrest del
periòdic
anarquista ¡Tierra! En 1916, durant la
vaga de tipògrafs, va ser
empresonat. En 1918 organitzà el«Comitè Pro Primer de Maig» i
gràcies a la
seva gestió s'organitzà oficialment per primer
cop aquesta destacada diada, que
resultà força combativa. En aquestaèpoca es creà extraoficialment un«Comitè
Circumstancial», del qual formà part, i que
s'encarregava de fer costat qualsevol
vaga o conflicte obrer que se suscités, especialment els
dels treballadors portuaris
i ferroviaris. A finals de 1918 participà en dues vagues
generals que es
portaren a terme a Cuba. Pel març de 1919 dirigí
una vaga de tipògrafs que
deixà l'Havana sense diaris i a la qual se sumaren altres
sectors (obres de la
construcció, ferroviaris, tramviaris, tabaquers i sucrers de
Las Villas i
Camagüey). El president de la república Mario
García Menocal va haver
d'intervenir personalment i els obrers obtingueren l'augment salarial
reclamat.
En 1919, com a militant anarcosindicalista, s'integrà en
l'Associació
d'Escriptors Obrers, a la qual també pertanyien els
llibertaris Marcelo
Salinas, Antonio Penichet i Rafael Serra. Participà
activament en les
anomenades «Manifestacions de Fam», promogudes a
causa de l'ascens del cost de
la vida durant els anys de la Gran Guerra europea, i durant la
manifestació del
sepeli de l'obrer Luis Díaz Blanco, assassinat per la
policia. Fou nomenat
vicepresident i, després, president del Sindicat de
Tipògrafs i, en aquestaèpoca, mostra la solidaritat d'aquest sindicat amb la
Revolució russa. En el
Congrés Obrer del 14 d'abril de 1920, que reuní
102 organitzacions sindicals
cubanes, destacà per la seva lluita contra el reformisme
promogut per la
Confederació Obrera Pan Americana i per la
reivindicació de la necessitat d'una
central sindical nacional. A causa dels actes del Primer de Maig de
1920 i
d'una vaga que s'originà fou empresonat. Des del novembre de
1920 preparà
l'organització i la fundació d'una
federació de sindicats havans. En 1921
aconseguí que 15 sindicats havans s'ajuntessin per crear la
Federació Obrera de
l'Havana (FOH), de la qual va ser nomenat secretari general. En 1922
fundà
l'Escola Moderna dirigida als treballadors. Aquest mateix any, quan se
sabé la
dura persecució que patia el moviment anarquista a
Rússia pels bolxevics,
cessaren les mostres de solidaritat dels anarcosindicalistes cubans
vers el
leninisme. En 1923, durant el I Congrés de la FOH,
intentà decantar les
associacions i gremis obrers vers l'anarcosindicalisme i el moviment
anarquista, alhora que mostrà la seva solidaritat amb la
constitució del
Sindicat General d'Obrers d'Oriente. Juntament amb Julio Antonio Mella
--a qui
havia conegut a començaments de 1923, en plena lluita per la
Reforma
Universitària--, organitzà la Universitat Popular
José Martí. Gràcies a les
seves gestions durant el II Congrés Obrer Nacional portat a
terme el febrer de
1925 a Cienfuegos, es constituí, durant el III
Congrés Obrer Nacional celebrat
entre el 2 i el 5 d'agost de 1925 a Camagüey, la
Confederació Nacional Obrera
de Cuba (CNOC), primera central sindical única del
país i de clara orientació
anarcosindicalista, encara que també militaren obrers
marxistes. Durant la
dictadura de Gerardo Machado y Morales fou empresonat, juntament amb
Julio
Antonio Mella i Carlos Baliño López, en diverses
ocasions i el cap de la
policia l'amenaçà directament --«El teu
cap fa olor a pólvora.». La nit del 20
de juliol de 1926 el van veure per última vegada camina pel
carrer Gloria cap
al de Zulueta de l'Havana (Cuba), mentre hi anava de casa seva al
Centre Obrer.
Vestia el seu únic tern, negre, i el seu tradicional
llaç blanc. La tradició
oral assegura que entre els carrers Gloria i Economía un
grup de policies
vestits de paisà l'acorralaren i a garrotades el deixaren
inconscient i se'l
portaren en un cotxe. Desaparegut durant set anys, el 24 d'agost de
1933, un
cop caiguda la dictadura machadista, uns estudiants trobaren les seves
restes i
les d'altres revolucionaris en una fossa comuna a les faldes de
l'havà castell
d'Atarés. L'autòpsia que se li va
practicà conclogué que fou ferit de mort amb
un cop al cap perpetrat per l'esquena amb una barra de ferro i que
posteriorment fou rematat amb dues roques i immediatament enterrat. La«revisió
marxista de la història cubana» ha presentat
Alfredo López com un dirigent
obrer que es decantà cap el marxisme i el bolxevisme. El 23
d'octubre de 2008
va ser erigit un bust a la seva vila natal obra de l'artista Rodolfo
González
Tondique. Cada 2 d'agost se celebra a Cuba el «Dia del
Treballador Gràfic» en
el seu honor.
***
- Gustaf Henriksson Holmberg:
El 20 de juliol
de 1929 mor a Engelbrekts (Estocolm, Suècia) el periodista,
escriptor i
propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson
Holmberg.
Havia nascut el 3 de febrer de 1865 a Torsåkers
församling (Ångermanland, Comtat
de Västernorrland, Suècia). Després de
graduar-se en l'Sveriges
lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències
Agrícoles) d'Ultuna
(Uppsala, Suècia), amplià estudis de
política i d'economia a diferents
universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín
(Prússia). Quan estudiava a Berlín
entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es
va veure fortament
influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl
Eugen
Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En
aquests anys llegí
amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail
Bakunin, i se sentí especialment
acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a
París (França) i a
Londres (Anglaterra), es relacionà ambÉlisée Reclus i Piotr Kropotkin,
respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De
tornada a Suècia, es
convertí en un dels propagandistes anarquistes
més importants dins del Partit
de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava
anarquistes i socialistes
oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al
diari Västernorrlands allehanda
i entre juliol
de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls
allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem
treballant en el
periòdic Dalarnas nyheter.
En 1911
entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm.
Dedicà sa vida a la classe
treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i
des del punt de
vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de
Georges
Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de
l'anarcosindicalista Sveriges
Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs).
Esmerçà molts d'esforços a plantejar
reformes de l'administració penitenciària i
defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer
Amalthea». En els anys vint
col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen.
Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring.
Angrepp och försvar (1888), Sanningen
skall fram. Ur processmysterierna
mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen
bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills
uppnådda resultat
i olika land (1904), Landtarbetaren
(1904), Sveriges tjänare och
tjänarinnor,
deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna
i städerna (1907), En
svensk «utopist».
Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl»)
(1909), Syndikalismen. Dess väsen,
teori och taktik
med jämväl fäst avseende på
svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till
socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar
(1913), Amaltheamännen och
strafflagen (1914), Trettioår av Stockholms måleriarbetares
fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas
och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss
(1917), De två världarna
arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen
i praktiken (1919), SAC
(1920), Sociologins allmänna
väsen (1923), Anarkismen.
Dess grundtext. På föranstaltande av
Ungsocialistiska
förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad
(1928) i Nils Herman Quiding. En svensk
författarpersonlighet. Biografisk studie (1928),
entre d'altres.
Gustaf
Henriksson Holmberg (1865-1929)
---
Continua...
---