Anarcoefemèrides del 12 de juny

Naixements

- «La Rivoluzione in Italia»: El 12 de juny de 1914 el setmanari anarquista Volontà d'Ancona (Marques, Itàlia), dirigit per Errico Malatesta, publicà un suplement al número 23 del periòdic sota el títol «La Rivoluzione in Italia. La caduta della monarchia sabauda» (La Revolució a Itàlia. La caiguda de la monarquia de la Casa de Savoia). En aquest suplement, que substituí el número ordinari del periòdic, s'anuncia la caiguda de la monarquia i es proclama la necessitat de passar a l'acció revolucionària a pocs dies de l'inici de l'esclat de la«Settimana Rossa» (Setmana Roja).

Naixements

- Georg Joan Neu: El 12 de juny de 1869 neix Prien (Rosenheim, Ducat de Baviera; actual Alemanya) l'ebenista anarquista Georg Joan Neu, també conegut per la seva transcripció al francès Georges-Jean Neu. Son pare es deia Gaspard Neu i sa mare Madeleine Prandl. Emigrat a França, el 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per la seva militància i es refugià a Alemanya. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Pasquale Binazzi: El 12 de juny de 1873 neix a La Spezia (Ligúria, Itàlia) el militant i propagandista llibertari Pasquale Binazzi. Va començar de molt jove a treballar com a obrer a l'Arsenal i esdevé anarquista. En 1891 coneix Pietro Gori en una gira de conferències. Pasquale col·laborarà en els diaris anarquistes L'Operaio,I Raggi i La Luce. El 16 gener de 1894 pren part, juntament amb Luigi Molinari, en un moviment insurreccionalista anarquista que s'apodera de la plana d'Avença (Lunigiana), però el 20 de gener l'exèrcit reprèn la situació i el grup llibertari es dispersa. Buscat per la policia, s'amaga a Lugano (Suïssa). Detingut el març de 1894, és lliurat a les autoritats italianes. De bell nou en llibertat per manca de proves, reprèn la seva feina a l'Arsenal. En gener de 1895 és empresonat amb Luigi Galleani i altres per la seva participació en una associació subversiva, i el 2 de febrer és condemnat a tres anys de desterrament a l'arxipèlag de Tremiti. El 16 de gener de 1896 és ferit durant una manifestació de solidaritat. En llibertat condicional el 1897, fixa la seva residència a Gènova, per retornar a La Spezia en 1899 on pren part, en 1901, en la creació de la Borsa del Treball de la qual esdevindrà secretari. Aleshores també actuarà en la lluita sindical. En 1903 funda amb sa companya Zelmira el setmanari Il Libertario i la cooperativa editorial «La Sociale». De 1906 a 1911 realitza gires de conferències arreu del país. En 1913 troba Malatesta, prenent part en el Congrés Anarquista de Pisa en 1915 i en el de Florència de 1916, on es crearà un Comitè d'Acció Internacionalista Anarquista per coordinar l'acció antimilitarista. El 30 de maig de 1917 les autoritats militars suspenen Il Libertario i el desembre és detingut amb sa companya i enviats a la colònia penitenciària de l'illa de Lipari. Alliberat el gener de 1919, reprèn la publicació del periòdic i assisteix, en abril, al congrés constitutiu de la Unió Comunista Anàrquica Italiana (UCAI). El 27 de juliol de 1919 és de bell nou detingut i acusat de prendre part, un mes abans, en l'assalt d'un polvorí. El 29 d'octubre de 1922és hospitalitzat quan el periòdic és destruït pels feixistes. El 19 de novembre de 1926 va ser condemnat amb Zelmira a cinc anys d'exili a l'illa de Lipari, però serà alliberat el novembre de 1928. El 4 de novembre de 1931 assisteix a la mort de Luigi Galleani i torna a La Spezia en 1937, on continuarà la seva activitat clandestina fins a la seva mort en aquesta localitat italiana el 5 de març de 1944.

***

- Jean Dudragne: El 12 de juny de 1879 neix a Vandenesse (Borgonya, França) el propagandista anarquista i antimilitarista Jean Dudragne. Entre abril i maig de 1910 fou candidat abstencionista a les eleccions legislatives per la I Circumscripció del X Districte de París (França) en nom del Comitè Antiparlamentari promogut pels periòdics La Guerre Sociale i Le Libertaire. Componedor tipogràfic, a finals de 1910 estava afiliat al sindicat respectiu i milità en la Federació Revolucionària Comunista (FRC). A partir de juliol de 1910 es relacionà amb Géo Forny, qui amb son germà Marco portà una agència de policia privada. En aquestaèpoca vivia al número 69 del carrer de l'Hôtel-de-Ville del IV Districte parisenc. El gener de 1911 va ser públicament denunciat com a confident de la policia per l'anarquista Georges Durupt durant un míting celebrat a la Sala Fabien; després d'una curta baralla, va ser expulsat, amb la seva companya Foncette Cavé, de la sala per Durupt. Per a defensar la seva bona fe, va escriure a André Schneider, secretari de l'FRC, per demanar-li que el cités amb Durupt davant un jurat d'honor. Durupt declarà que no volia perdre temps discutint amb un individu «tan poc interessant». Aquesta evasiva permeté Dudragne continuar en l'FRC i el 21 de gener de 1911 va ser nomenat gerent de Le Libertaire en substitució d'Eugène Péronnet. El 8 de juny de 1911 va ser segrestat per l'anomenat «Servei de Seguretat Revolucionària» a la seu de La Guerre Sociale juntament amb Eugène Bled (Bonnet) i, després de ser interrogat i jutjat per un«tribunal revolucionari», confessà. Aleshores va ser públicament denunciat en L'Humanité i La Guerra Social i en una assemblea plenària de l'FRC, celebrada el 13 de juny de 1911, es discutí l'«Afer Dudragne-Bled». Ambdós van ser exclosos de l'FRC i Dudragne va ser substituït en la gerència de Le Libertaire per Eugène Jacquemin. No obstant això, contràriament a Bled, el dubte persistí sobre la naturalesa de les relacions que Dudragne mantenia amb els germans Forny. En el seu descàrrec digué que havia estat objecte d'abusos i que realment era un militant lleial. Així les coses, el 30 de juny de 1911 l'FRC reuní un jurat d'honor per a decidir sobre els fets recriminats i sobre els tractes que amb els germans Forny havien mantingut el militant Adolf Reichmann i els anarcoindividualistes Cagnoli i Boulanger. Aquest jurat estava compost per Élie Murmain, Gédéon Bessède (Sylvaire), Pierre Monatte, Lentz, Pierre Martin, Guichard i François Cuisse. El 29 de setembre de 1911 va ser citat per l'Audiència del Sena com exgerent de Le Libertaire per ser jutjat per dos articles antimilitaristes signats per Auguste Dauthuille («Les volontaires») i per Édouard Sené («Aprés le 1er Mai») apareguts en el periòdic el 6 de maig d'aquell any, però els dos autors es negaren a seure's al seu costat i no hi assistiren. Finalment ell tampoc no hi assistí i va ser condemnat en rebel·lia a tres anys de presó i a 3.000 francs de multa. El dubte continuà planejant durant el procés dels militants de La Guerre Sociale, contra els qui Bled i Dudragne havien denunciat per segrest. Durant l'audiència del 7 d'octubre de 1911 Miguel Almereyda reconegué que no pensava que fos un confident, però li reprotxava que estigués en relacions amb l'agent provocador Géo Fourny. El 12 de març de 1912, en l'apel·lació de la condemna per defecte del 29 de setembre de 1911 celebrada a l'Audiència del Sena, Dudragne declarà a la sala que era«anarquista revolucionari» i assumí plenament que Le Libertaire s'havia imprès en l'època; malgrat els testimonis de moralitat del seu cap i del secretari del seu sindicat, va ser condemnat, ben igual que Edouard Sené, a un any de presó i a 500 francs de multa per «articles injuriosos contra l'Exèrcit i provocació a l'assassinat i al pillatge». En l'article dedicat a aquest procés publicat en Le Libertaire es tractà Dudragne de manera neutra. El 9 d'agost de 1912 es beneficià d'una remissió de la pena. En 1914 va ser eximit i el 21 de febrer de 1915 es mantenia en aquesta situació. En aquesta època vivia al número 12 de l'impàs del Moulin-Joly del XI Districte de París. El 29 de maig de 1915 va ser jutjat en consell de guerra a París i condemnat a sis mesos de presó per haver-se trobat en un escorcoll al seu domicili dos segells de les oficines de reclutament de Baiona i d'Orleans. Durant la Gran Guerra s'oposà a l'«Unió Sagrada» i participà en les activitats dels«Amics de Le Libertaire». Va fer costat els antimilitaristes Louis Lecoin, Pierre Ruff i Claude Content durant els seus processos judicials de març de 1917.   

***

- Adrienne Montégudet: El 12 de juny de 1885 neix a Cruesa (Llemosí, Occitània) la militant comunista i sindicalista revolucionària i després llibertària Victorine Valdant, més coneguda com Adrienne Montégudet. Nascuda en una família pagesa, va esdevenir mestra d'escola. Casada amb León Montégudet, junts militaran en el Partit comunista i en la Confederació General del Treball (CGT). A la mort de son marit, continuarà militant-hi i en 1921 participarà en els Comitès Sindicalistes Revolucionaris a Lo Buçon. Secretària de la Unió Departamental de la CGT de Cruesa, continuarà amb aquesta funció en la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) en 1922, després de l'escissió sindical. La trobada amb un militant d'origen italià la portarà un temps a Moscou, on esdevindrà professora de francès. En 1927 torna a França i intenta impulsar la propaganda en el mitjà camperol, però trenca amb el Partit comunista. Va tornar a l'URSS el setembre de 1930 per al Congrés de la Internacional Sindicalista Roja, però es mostra molt crítica vers el règim soviètic i els delegats francesos que rebutgen veure la realitat. A partir de 1931 col·labora en L'Émancipation, periòdic de la Federació de l'Ensenyament i freqüenta el grup de Pierre Monatte, qui editaLa Révolution Prolétarienne. Aleshores deixa Cruesa i marxa a Marsella, on pren part en 1936 en les reunions anarquistes, esdevenint secretària del Comitè de Dones Llibertàries. Aleshores aportarà el seu ajut als refugiats italians i espanyols. A començaments de la guerra mundial, s'instal·la a Antíbol i després a Sant Pau de Vença on, en contacte amb Célestin Freinet, s'encarregarà d'un grup de refugiats txecs, jueus la major part, que amagarà a Cruesa i després a Baiona. Montégudet va morir el 23 d'agost de 1948 a Baiona (Lapurdi, País Basc).

****

- João Perdigão Gutiérrez: El 12 de juny de 1895 neix a Casillas del Ángel (Fuerteventura, Illes Canàries) el destacat militant anarquista Juan Perdigón Gutiérrez, més conegut sota el seu nom en portuguès João Perdigão Gutiérrez (o Gutiérres). Sos pares foren Manuel Perdigón Herrera i Dorotea Gutiérrez García. En 1900 amb sa família emigrà a l'Uruguai i el gener de 1904 a Santos (São Paulo, Brasil). Paleta de professió, de ben jove començà a militar en els cercles anarquistes i anarcosindicalistes de Santos i destacà per la seva intel·ligència i capacitat per la polèmica, la paraula i els escrits en la premsa llibertària. En 1907 entrà en el grup «Infants Revolucionaris», amb son cosí Manoel Perdigão Saavedra i Severino Consalves Antunha, que realitzà una important tasca propagandística de distribució de fullets, butlletins, diaris i llibres; més tard prengué el nom de «Grup Amor a la Llibertat». A finals de 1908 participà activament en la vaga de conductors de vehicles de la Companyia Docas, que reivindicaven la jornada laboral de 10 hores i que fou sagnantment reprimida. Autodidacte, només freqüentà un any una escola obrera, el professor de la qual era un treballador que ni tan sols coneixia el portuguès. En 1909 assistí a actes de l'acabat de crear Centre d'Estudis Socials de Santos i a les actuacions del també nou grup teatral anarquista«Amor a l'Art». En aquest any també participà activament en les manifestacions de protesta contra el judici i afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910, amb Miguel Garrido, Primitivo Raimundo Soares, Antonio Vidal i Carlos Zeballos, destacarà en la propaganda anarquista dins els sindicats de Santos. En aquestaèpoca participà en la campanya anticlerical sorgida arran de l'afer de la nina Idalina Stamato, interna a l'orfenat Cristóbal Colón sota la direcció del pare Faustino Consoni, que desaparegué súbitament dins de l'internat; el pare Consoni fou acusat per la premsa anarquista d'estupre. Entre 1912 i 1915 desenvolupà una intensa activitat anarcosindicalista a Santos, amb mítings, organització de vagues, reunions clandestines, persecucions policíaques i detencions. En 1912 intervingué en els actes de protesta contra la pena de mort dels militants anarquistes italoamericans Ettore i Giovanetti, acusats de robatori i d'assassinats, i en els de suport de la Revolució mexicana. S'oposa, amb els seus companys, a la Nova Llei d'Adolfo Gordo aprovada el gener de 1913 que pretenia augmentar les prerrogatives de l'Estat per a poder expulsar els estrangers, intentant que no s'establís cap temps de permanència al país per a poder considera un immigrant com a resident, i que donà lloc a moltes deportacions de treballadors. En 1914 fou un dels organitzadors de la campanya de protesta contra la carestia de la vida i l'augment de la desocupació, i, a partir d'agost d'aquell any, contra el començament de la Gran Guerra a Europa. Destacà en els fets insurreccionals de juny de 1917. L'any següent, fou l'enllaç a Santos del Comitè Insurreccional que, dirigit des de Rio de Janeiro per José Oiticica i Manuel Campos, intentarà portar a terme una revolució llibertària seguint l'exemple rus i que fracassarà el novembre de 1918 a causa de la traïció del tinent Ajus, infiltrat de la policia i que en un primer moment col·laborà en l'organització del cop, i que tot plegat donà lloc a la detenció d'Oiticica, Campos i Astrojildo Pereira. El març de 1919 participà en la creació del Partit Comunista de Brasil (PCB), creat sobretot per anarquistes i llibertaris, i del qual fou nomenat secretari de la secció de Santos --el sector comunista bolxevic, descontent amb la línia d'aquest partit llibertari, crearà en 1922 altra PCB, dirigit per João da Costa Pimenta. El juliol de 1919, davant la detenció de Miguel Garrido, els obrers de la construcció de Santos es posaren  en vaga general i marxà a São Paulo comissionat per demanar els suport dels treballadors d'aquella ciutat. El març de 1920 entrà a formar part d'un altre comitè revolucionari a São Paulo, juntament amb Manuel Campos, Leopoldo Adamo, Zanellas, Cristovão i Indalecio Iglesias; on la seva missió consistia en aconseguir material bèl·lic a Santos i transportar-lo a São Paulo, però finalment el comitè fou descobert, detinguts Adamo, Cristovão i Iglesias, que van ser expulsats cap a Europa. L'abril de 1920, en plena vaga de la construcció, pogué fugí d'una detenció policíaca i el seu domicili fou escorcollat, detenint son pare i havent de viure a partir d'aquest moment en la clandestinitat. En 1920 un grup teatral anarquista estrenà al Saló d'Arts i Oficis el seu diàleg dramatitzat A Prisão, interpretat per Benito Novoa i Aurora Novoa. El gener de 1921 explotaren diverses bombes a Santos i la policia acusà 16 persones d'atemptar contra la vida de tres persones, entre elles Perdigão, Domingo Gonçalves i Antonio Julião, pedagog de l'Escola Moderna. Buscat per la policia, decideix, sota el nom de Mario de Silveira, fugir amb el company Justiniho da Silva (Tupi o Silvio Amorim) a Porto Alegre i, el 15 de maig de 1921, a Rio de Janeiro. Després marxà a São Paulo, on, denunciat per Evaristo Ferreira de Souza, antic administrador d'A Plebe i aleshores traïdor a la causa anarquista, fou detingut; tres dies més tard fou enviat a Santos i després de 24 dies tancat fou embarcat al vaixell de càrrega Itapan cap a Rio Grande do Sul, però, ajudat pels soldats de l'Armada Brasilera de la guarnició de la nau, pogué desembarcar clandestinament a Florianópolis i fugir. En 1922 prengué part activa en el debat entre bolxevics i anarquistes pel control de la premsa llibertària. En 1923 publicà a Santos el setmanari Dor Humana, del qual sortiran set números entre l'1 de maig i finals de juny d'aquell any. En 1924 fou detingut, amb Manuel Marques Bastos, per distribuir a Santos manifests de la Revolució dels Tinents, moviment colpista de militars que volien derrocar el govern d'Arthur Bernardes i que rebé el suport del moviment anarquista. En 1927, el govern del president Washington Luis, prohibí les manifestacions del Primer de Maig i Perdigão desobeí l'ordre i intervingué --juntament amb Manuel Estévez Fernández, José Fernández Álvarez, Luiz Gonzaga Madureira i Bernardino José Marques do Vale-- com a orador en un acte. Cridat davant el cap de policia de l'Estat de São Paulo, Armando Ferreira da Rosa, per a donar explicacions, decideix fugir a San Bernardo, després a São Paulo i a Duartina, treballant venent roba, per acabar refugiant-se a la granja de l'anarquista d'origen italià Vicente de Caria a Sorocaba, ciutat on establirà la seva definitiva residència. El 8 de febrer de 1928 el diari A Tribuna publicà la seva foto acompanya d'un decret d'expulsió i qualificant-lo de«perill social», de «dinamiter» i d'«anarquista temible». Buscant l'anonimat davant la persecució policíaca i davant el temor a l'expulsió, optà per desprendre's per sempre del seu primer llinatge i, des d'aleshores, en els seus documents oficials apareixerà com a João Gutiérrez, fill de Manuel Gutiérrez Herrera i María García Gutiérrez. El 24 de febrer de 1928 es casà civilment amb Anarquia de Caria (1904-2003), filla del seu amfitrió, amb qui tindrà sis infants (Lily, Aurea, Ondina, Florial, Eden i Aldo). En 1928 redactà, amb l'ajuda de sa germana Sebastiana, les seves memòries, que van ser ampliades, a instància de l'historiador anarquista Edgar Rodrigues, amb uns apèndixs en 1959 i 1962. A Soracaba intentà organitzar, sense èxit, grups de propaganda i va escriure dos manifest, un sobre la commemoració del Primer de Maig i altre sobre l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Un poquet al marge de la militància activa per l'edat, encara va participar en tres congressos anarquistes, el que es realitzà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948, el del que es va fer entre el 27 i el 29 de març de 1959 i el de 1962, tots portats a terme a comuna anarconaturista Nossa Chácara, a Itaim (São Paulo, Brasil). Durant sa vida col·laborà en diversos periòdics anarquistes, com ara O Sindicalista i A Plebe. João Perdigão Gutiérrez va morir en 1970 a Sorocaba (São Paulo, Brasil), on existeix un parc (Jardim Gutierres) en el seu honor. En 2007 l'historiador Jesús Giráldez Macía publicà la biografia Entre el rubor de las auroras. Juan Perdigón: un majorero anarquista en Brasil.

***

- Juan Antonio Ibor: El 12 de juny de 1903 neix a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Antonio Ibor. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on treballava de pagès. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà a la seva zona, aconseguí amagar-se i al final pogué passar a zona republicana, on s'integrà en un batalló i lluità al front d'Aragó. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat a diversos camps de concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les Luminières i s'instal·là en una petita població de La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya Milagros i sos dos fills (Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local de la CNT de La Grand Comba. Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979 a La Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba, Llenguadoc, Occitània).

Defuncions

- Siger: El 12 de juny de 1900 mor a París (França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Havia nascut el 10 de maig de 1858 a Constantinoble (Imperi Otomà). Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

***

- Bruno Misèfari: El 12 de juny de 1936 mor a Roma (Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Havia nascut el 17 de gener de 1892 a Palizzi (Calàbria, Itàlia). Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil «August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquesta època col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo «convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat«Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a«fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de«propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Bruno Misèfari (1892-1936)

***

- Antonio Raya González: El 12 de juny de 1942 cau abatut a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller llibertari Antonio Raya González --també citat per alguns com Raya Díaz. Havia nascut cap el 1914 a Güéjar Sierra (Granada, Andalusia, Espanya). Aprenent de llanterner, quan encara no tenia els 15 anys s'afilià al Sindicat Metal·lúrgic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En els anys republicans destacà en els grups d'acció de les Joventuts Llibertàries i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), intervenint en nombroses accions de guerrilla urbana i aixecaments diversos (1931, gener i desembre de 1933, etc.). Participà en els intents d'assassinat del rellotger feixista Algabeño i, amb Francisco Mérida Luque, de José Ortiz Guzmán, administrador del penal d'El Puerto de Santa María. L'11 d'agost de 1935 intervingué, amb altres companys (Julio Francisco Moreno Sedeño, Emilio Cañete Jiménez, Jacinto Saldaña Vázquez i Miguel Bernal León), en l'atracament a mà armada a Málaga de Manuel Morilla Blanco, cobrador de l'administrador de finques urbanes Miguel Alcalá. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 entrà a formar part dels grups de defensa confederal i fundà la «Columna Raya» de la CNT, que s'establí a Antequera i combaté al front malagueny fins que aquest caigué. En la lluita perdé un ull. Després va ser nomenat comissari de la 88 Brigada a Pozoblanco i Extremadura. Amb el triomf franquista en 1939 continuà la lluita, primer a les muntanyes malaguenyes, on organitzà guerrilles rurals i urbanes que arribaren a actuar a Màlaga, Còrdova i Madrid, disfressat de legionari o de capellà, i a partir de 1942 a la serra granadina (Zafra, Sandoval, Mínguez, Tiznote, Moya, Márquez, etc.), on desenvolupà una intensa campanya de sabotatges, represàlies vers els delators i falangistes i expropiacions econòmiques. Després d'un Ple Regional confederal, el seu grup va ser localitzat per la forces franquistes, sembla que arran d'una delació del detingut Tiznote, i una part del grup caigué en un tiroteig. Un poc més tard, Antonio Raya González va ser cosit a trets el 12 de juny de 1942 en una emboscada en un bar del carrer Marina de Granada (Andalusia, Espanya). La seva companya fou Victoria Vila Varela, germana dels també cenetistes Salvador i Manuel. Amb Bernabé López Calle fou un dels guerrillers anarquistes més audaços d'Andalusia.

***

- Henri Cottin: El 12 de juny de 1944 es abatut a Belleu (Soissons, Picardia, França) l'anarquista Henri Cottin. Havia nascut el 17 d'octubre de 1901 a Compiègne (Picardia, França). Treballava d'obrer torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París i vivia amb sos pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital francesa. Des del 1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son germà, l'anarquistaÉmile Cottin (Milou), intentà assassinar el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre de la Unió Anarquista (UA) del XV Districte de París (França). El 2 de juny de 1921 va ser absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i comunistes, pel XI Tribunal Correccional de París del delicte de«distribució de pamflets antimilitaristes». El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat, llançaren pamflets anarquistes durant la representació de Werther a l'Òpera-Còmica de París; processats el setembre d'aquell any per aquesta acció, la causa va ser finalment sobreseguda. Durant la Guerra Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions d'avituallament del Comité pour l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a Barcelona i Llançà (Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la Resistència contra l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les Forces Franceses de l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge«Roberte» (Raymond Fiolet, Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser abatut per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny de 1944 durant una acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu (Soissons, Picardia, França) de l'estació de Soissons. Associacions d'excombatents i exmembres de la Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i un carrer de Belleu porta el seu nom.

***

- Antoine Gauzy: El 12 de juny de 1963 mor a Viry-Châtillon (Illa de França, França) l'anarquista il·legalista, implicat en el cas de la Banda Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Havia nascut el 4 de setembre de 1879 a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Instal·lat a París, va freqüentar el cercle anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie i va rebre suport econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin, conegut com l'anarquista milionari, que va esmerçar la seva important fortuna en el moviment anarquista. Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de novetats al suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna Uni (Nelly), jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants (Germinal i Mireille). Élie Monier (Simentoff), que va treballar al seu negoci --«La Halle Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense revelar la seva vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier. Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de Gauzy; també va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy va ser atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara tumefacta davant Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament i l'amenaçà. Va ser acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que havia albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser condemnat a la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i còmplices de la banda. Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara Séverine, qui va defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra Sociale va fer campanya sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant l'Audiència del Sena, va ser finalment condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment de malfactors». Després de complir la major part de la pena en presó preventiva, va ser alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1915 va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916 encara mantenia aquesta categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia sobre unes discrepàncies comercials, però sense que l'afer tingués res a veure amb política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la delació era un fet repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al banquet en honor del 77è aniversari del teòric anarcoindividualista Émile Armand. Va continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió fins a la seva mort.

***

- Antoine Bertrand: El 12 de juny de 1964 mor l'obrer de l'Arsenal de la Marina Nacional (drassanes dels vaixells de guerra) de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l'Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure», Antoine Bertrand. Havia nascut el 16 de març de 1877 a Còrsega. Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l'Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l'amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista«Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre».

Continua...

---

ATENCIÓ!

Esta circulant una petició per les xarxes, on s'explica que es cerquen famílies acollidores per un nin sahraui , amb un nom i un telefono mòbil per contactar.

“Nos falta una familia para acoger un niño saharaui. Llegan l semana q viene y este niño tendrá q regresar si no tiene familia. X favor, ayudarme a difundir. De 8 a 10 años. Del 21 de junio al 21 de Agosto. Por favor difundir a tope”

Hem presentat al·legacions contra el projecte de pantalà flotant a la Badia de Pollença, presentat pel Reial Club Nàutic de Pollença i recordam a l'equip de govern que ha de defensar l'acord de ple d'octubre del 2014.

________________________________________________

El projecte de pantalà flotant a la Badia de Pollença, a la zona d’Albercuix, presentat pel Reial Club Nàutic de Pollença ha estat exposat a informació pública i hem presentat al·legacions demanant que no s’atorguin pel clar incompliment del procediment regulat en la Llei de Costes i el seu Reglament General ja que, com ha indicat també el GOB, en aquest tipus de projectes no es respecten els principis de “publicitat, imparcialitat, transparència i concurrència competitiva”.

Per altra part també hem demanat la reunió que es va acordar en la moció aprovada al ple municipal de Pollença d'octubre de 2014 per cercar solucions al tema dels fondejos a la Badia. A la moció es va aprovar convocar una reunió de la junta de portaveus municipal amb representants de les administracions amb competències a la Badia (Ports, Costes i Ministeri de Defensa), per cercar solucions globals i alternatives als fondejos il·legals. Una reunió que no s'ha realitzat i que consideram imprescindible. Alternativa (A) defensa que qualsevol solució als fondejos il·legals a la Badia ha de ser una solució global i pública.

Articles anteriors sobre el tema:

Volem un camp de boies ecològic i públic.

Hem de protegit la badia

Solucions als fondejos il·legals

Fondejos 

Alternatives, preguntes i dubtes al projecte dels pantalans 1

Alternatives, preguntes i dubtes al projecte dels pantalans i 2

Aquest són els projectes que va presentar el club nàutic en abril de l'any passat ( diari Última Hora)

( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)

Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)

A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.

Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.

Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.

Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.

‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.

‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.

Espais secretsés, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 13 de juny

Esdeveniments

- Surt La Protesta Humana: El 13 de juny de 1897 surt a Buenos Aires (Argentina), editat per l'ebenista català emigrat Gregori Inglán Lafarga, el primer número de La Protesta Humana. Periódico anarquista, d'antuvi quinzenal i que esdevindrà diari a partir de l'1 d'abril de 1904, quan prendrà el nom de La Protesta. Estava molt influenciat per la premsa llibertària de la península ibèrica, especialment catalana (temes, col·laboradors, traduccions, maquetació...), fins i tot el nom era idèntic a algunes publicacions editades allà. Hi van col·laborar, entre d'altres, Mariano Cortés, Eduardo G. Gilimón, Pedro Gori, Antonio Pellicer Paraire, Juan Creaghe, Alberto Ghiraldo, Florencio Sánchez, José de Maturana, Diego Abad de Santillán, Rodolfo González Pacheco, Errico Malatesta, Josep Prat, Ricardo Mella i Anselmo Lorenzo. Aquest periòdic jugarà un important paper en el desenvolupament de l'anarquisme a l'Argentina, en l'enfortiment de la línia«proorganitzativa» (col·lectivista o bakuninista) i en l'increment de la participació directa en les activitats dels sindicats obrers i de les societats de resistència combatives. A partir de novembre de 1900 es va publicar en el periòdic una sèrie d'articles sobre el tema d'«Organització Obrera», signats per Pellico, pseudònim del tipògraf anarquista català Antoni Pellicer Paraire, en aquesta línia«proorganitzativa» (antiautoritarisme, suport mutu, pacte de solidaritat, descentralització, assemblearisme, federalisme...). El periòdic va engegar una campanya de solidaritat contra la deportació a Espanya de l'anarquista català exiliat a Argentina Torrens Ros, i contra la Llei de Residència, que permetia deportar els militants obrers. En 1902 Inglán Lafarga va ser substituït per A. Valenzuela i Juan Creaghe al front de la publicació. El tipògraf anarquista català Salvador Planas, que va atemptar contra la vida del president Manuel Quintana (11 d'agost de 1905) va treballar als tallers de La Protesta Humana.

***

- Enfrontaments a París: El 13 de juny de 1910 es produeixen forts enfrontaments al barri de Saint Antoine de París (França) entre obrers ebenistes i la policia. El 9 de maig havia esclatat una vaga a la fàbrica de mobles«Sanyas et Popot» de la barriada per exigir l'acomiadament d'un capatàs odiat pels treballadors. Durant els enfrontaments d'aquell dia, l'obrer ebenista anarquista Henri Cler va ser ferit greument al cap i morirà el 21 de juny a resultes dels cops rebuts. El seu enterrament, el 26 de juny de 1910, al cementiri parisenc de Pantin suposarà una impressionant manifestació de desenes de milers de persones i que acabarà en violents enfrontaments entre forces de l'ordre i obrers.

***

- Assalt a L'Esquella de la Torratxa: Durant la matinada del 13 de juliol de 1937 un escamot armat de membres de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) intenta assaltar la redacció del setmanari satíric L'Esquella de la Torratxa, situada al carrer Aragó de Barcelona (Catalunya). La policia acudí immediatament i evità el vessament de sang, ja que la redacció de la revista estava protegida amb armes de foc i bombes de mà. Les forces de l'ordre no realitzaren cap detenció. Arran dels «Fets de Maig» de 1937 els sectors més radicals de l'anarquisme català havien posat en el punt de mira aquesta publicació, lligada aleshores al Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP) de la Unió General de Treballadors (UGT) i a l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), a causa de les dures crítiques que ridiculitzaven i escarnien incisivament les conquestes revolucionàries portades a terme per la Confederació Nacional del Treball (CNT), mostrant els militants llibertaris com a fatxendes de taverna assedegats de sang.

Francesc Foguet i Boreu: «Una història de la revolució i la contrarevolució (1936-1939). Tria de textos publicats a "L'Esquella de la Torratxa"». En Llengua& Literatura, 16 (2005). pp. 89-154

Naixements

- Lorenzo Sommacal: El 13 de juny de 1875 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) el fuster anarquista Lorenzo Sommacal. Sos pares es deien Giuseppe Sommacal i Lucia Bovo. En 1891 formà part del Cercle Anarquista «I Figli dell'Avvenire» (Els Fills del Futur), que posteriorment es va dissoldre. Mantingué una estreta relació amb Pietro Dionisi i Ferruccio Ongari. El 6 d'octubre de 1891 va ser denunciat, juntament amb Amedeo Bragantini, Paolo Zanella i altres companys, per«associació criminal, destrucció de monuments públics i crits sediciosos alhora que es feien danys a l'estàtua de Paolo Veronese», però finalment el tribunal decidí no processar-lo. La seva fitxa policíaca de 1894 el qualificava d'«anarquista perillós», tant per la seva influència com per la seva audàcia, que freqüentava assíduament les reunions i que pertanyia al grup anarquista que funcionava aleshores a Verona. El març de 1899 deixà Verona i marxà cap a Bolzano (Tirol) a la recerca de feina; després passà a Mannheim (Baden-Württemberg, Imperi Alemany). El desembre de 1901 el seu nom figura en la relació d'anarquistes més perillosos de la província de Verona. En 1903 retornà a Itàlia i l'octubre, després d'alguns mesos buscant feina per diverses localitats, s'instal·là de bell nou a Verona. L'any següent, emigrà definitivament a Amèrica i el juny de 1904 s'establí a Nova York (Nova York, EUA). Durant quaranta anys sembla que no desenvolupà cap activitat política i la policia, que en tot moment el buscà, mai no trobà el seu domicili. En una carta de 1917 escrita des de Nova York s'expressà en termes intervencionistes i antialemanys, però va ser cridat a files al seu país i no retornà. Un informe policíac de 1942 el considerava encara perillós, però es desconeixia la seva residència. L'última investigació policíaca, infructuosa, és de 1956 i sembla que emigrà a l'estranger. S'ignora la data i el lloc de la seva mort.

***

- Baptista Aguiló Altés: El 13 de juny de 1878 neix a Batea (Terra Alta, Catalunya) l'anarquista Baptista Aguiló Altés. Sos pares es deien Baptista Aguiló i Josepa Altés. El 9 de maig 1902 es casà al Registre Civil de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) amb Filomena Gombau Miró, amb qui tingué quatre infants. En 1914 creuà els Pirineus i treballà de jornaler a diverses localitats del Rosselló (Clairà, Cornellà de la Ribera i Torrelles de la Salanca). El setembre de 1916 va ser inscrit en la llista departamental de control d'anarquistes definit com «revolucionari de caràcter exaltat, assidu als principals anarquistes de Torrelles de la Salanca».

***

- Antonio Carollo: El 13 de juny de 1890 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el sabater anarquista Antonio Carollo. Sos pares es deien Gregorio Carollo, llibreter anarquista, i Luigia Federizzi. Heretà les idees de son pare, habitual distribuïdor de la premsa llibertària a Verona (Vèneto, Itàlia), i formà part del grup anarquista d'aquesta ciutat, participant en manifestacions polítiques i distribuint impresos anarquistes que li passava son pare. En 1910 es va traslladar a Parma (Emília-Romanya, Itàlia) a la recerca de feina, on entrà en contacte amb els anarquistes locals. En 1910 va ser detingut per la Seguretat Pública en diverses ocasions a Novara, Gènova i Parma. En 1915 retornà a Verona i el maig de 1916, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i a finals d'aquell mes va caure presoner. Durant la postguerra col·laborà amb Nicola Vecchi en les activitats de la Cambra del Treball Sindicalista de Verona, suscitant el juliol de 1920 la protesta de la premsa catòlica local a causa de la seva oposició a una cooperativa de treballadors de caire religiós. El novembre de 1920 es traslladà a Brescia (Llombardia, Itàlia), on assumí durant un breu període el càrrec de secretari polític de la Cambra del Treball Sindicalista local. El 16 de gener de 1921 va fer una conferència púbica a Arbizzano (Negrar, Vèneto, Itàlia) sota el títol Ora attuale (El moment actual) que, segons la policia, incità els oients a armar-se contra els carrabiners i els membres de la Guàrdia Reial que, segons l'orador,«a les ordres del Govern, disparaven contra el proletariat». Jutjat per aquest fet, va ser condemnat a nou mesos de presó. El març de 1922 va ser contractar pel servei de pompes fúnebres de l'Ajuntament de Verona. En aquestaèpoca no freqüentà la Cambra del Treball Sindicalista, però sí el Cercle d'Escombraires Municipals, compost d'elements de diverses tendències polítiques. Posteriorment reprengué el seu ofici de sabater i en 1928 encara seguia vigilat per les autoritats, que informaren que, malgrat no desenvolupar activitats polítiques, restava fidel al seu pensament anarquista. El gener de 1931 va ser considerat per les autoritats no perillós a causa de la seva delicada salut i esborrat del llistat de«perillosos». Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

***

- Ramon Plarromaní Mas: El 13 de juny de 1892 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramon Plarromaní Mas –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Plaromaní, Plarrumaní, Plarumaní)–, conegut com Romaní. Treballador tèxtil, en els anys vint s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera participà en els enfrontaments contra els pistolers del Sindicat Lliure. En un d'aquests enfrontaments, va ser greument ferit d'un tret en un pulmó, cosa que li deixà seqüeles la resta de sa vida. El març de 1933 representà el Sindicat Únic de Treballadors (SUT) de Gironella en el Ple Regional de SindicatsÚnics de Catalunya de la CNT. Durant la Revolució, l'octubre de 1936, va ser nomenat membre del Consell Municipal Provisional de Gironella per la CNT i, un cop repartides les conselleries, es va fer càrrec de la de Treball. El 28 d'octubre de 1936, amb Ferran Torrents, fou nomenat delegat a les reunions dels consell municipals de la comarca que es van fer a Berga. Amb el triomf franquista, passà a França. Entre 1949 i 1957 visqué a la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), comunitat llibertària agrícola organitzada per la CNT i per Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) per acollir els companys amb aquests problemes o que tenien una edat avançada. Ramon Plarromaní Mas va morir el 28 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 20 d'agost– de 1957 a l'Hospital de Gordon (Llenguadoc, Occitània), a causa dels problemes de la ferida mal curada al pulmó, i fou enterrat l'endemà en aquesta localitat acompanyat dels seus companys de la Colònia d'Aymare.

***

- José Berruezo Silvente: El 13 de juny de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Berruezo Silvente. Deixeble dels mestres racionalistes Julián Raja Vivancos i Juan Martínez Izquierdo al Centre Obrer «El Porvenir» de Massarró, quan tenia 14 anys ja repartia manifests entres els miners. En 1912 va participar en la creació del Centre d'Estudis Socials i en 1914 fou detingut per realitzar pintades anarquistes en suport de les vagues minaires i empresonat a Totana. En tornar del servei militar realitzat a Melilla, el març de 1919 es va traslladar a Barcelona, on va participar en la vaga de «La Canadenca». Treballà en la construcció de la pressa elèctrica de Camarasa, a la Noguera Pallaresa, i poc després, marcat com a sindicalista i empaitat per la Guàrdia Civil, es va instal·lar un curt temps a Marsella. En 1920 va tornar a Catalunya i després d'un temps a Badalona es va establir a Santa Coloma de Gramenet, on va participar en la creació de l'Ateneu Instructiu Colomenc i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual serà secretari en 1922 i assistirà a nombroses reunions i plens orgànics (Clot, Granollers, etc.). Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera va fer feina al Poble Nou, d'on va ser acomiadat en 1924. Aquest mateix any va ser secretari de l'Ateneu. En aquests anys va col·laborar en la reorganització de la CNT i es va encarregar el Comitè Pro Presos. Durant els anys de la República, va participar en la creació, l'octubre de 1931, de la Casa del Poble, que comptava amb una escola racionalista que va dirigir, juntament amb Gregorio Jover. En el II Congrés de la CNT de Barcelona, representà Santa Coloma. Entre 1932 i 1935 va passar diverses temporades empresonat i fou acomiadat de la feina. Entre 1934 i 1936, sota el pseudònim deClarín, fou corresponsal de Solidaridad Obrera a Santa Coloma. El juliol de 1936 va fer de mestre d'escola de l'Ateneu de Cultura Social de Sant Adrià. Durant els anys de la guerra civil es va encarregar de la Sanitat en el Comitè Antifeixista Revolucionari de Santa Coloma i fou regidor del ram a l'Ajuntament des d'octubre de 1936 fins al final de la contesa, i fins i tot alcalde de la localitat entre en maig de 1937 i un temps entre 1938 i 1939. En 1938 assistí al Ple Econòmic de València. El gener de 1939 es va exiliar a França, on fou internat al camp de concentració de Bram fins al 8 de desembre de 1939, que fou enviat a treballar a Cantal amb els companys José Marqués Caballero i Sebastián Gómez Silvente; acabant destinat a la construcció de la pressa de l'Aigle. Va jugar un paper de primer ordre en la reconstrucció de la CNT a la regió de Cantal. El juny de 1943 fou nomenat secretari de la Comissió de Relacions del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili arran del Ple clandestí de Mauriac. El setembre de 1943 fou present en el Ple de Tourniac i el desembre d'aquell any representà la zona ocupada en el Ple de Montpeller, on va ser nomenat secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exili. En 1944 participà en el Ple de Muret i, defensor de la participació de la CNT en la resistència contra els nazis, afavorir la creació d'un maquis cenetista exclusiu a l'embassament de l'Aigle. El desembre de 1945 fou delegat de Cugnaux en el Ple Regional del Sud-oest a Tolosa, on va defensar l'autonomia de la CNT de l'Interior en el debat sobre la decisió de la CNT clandestina de l'Interior de participar en el Govern republicà. Quan l'escissió esdevinguda en la CNT de l'Exili, es va alinear amb la posició de la tendència col·laboracionista i fou mentre del Subcomitè Nacional de l'Exili. En 1976 va ser membre de la Federació Local de La Rose (Marsella), adherida al grup editor del periòdic Frente Libertario. Després de la mort de Franco, va visitar Catalunya i es va interessar per la reconstrucció i el funcionament de la CNT a Santa Coloma. Va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Asturias, Aurora Libre, Combat Syndicaliste, El Diluvio,España Libre, Espoir,Sindicalismo, Solidaridad Obrera, etc. És autor de Contribución a la historia de la CNT de España en el exilio (1967) i d'unes memòries, Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939) (1987). José Berruezo Silvente va morir el 7 d'agost de 1990 a l'hospital d'Ais de Provença (Provença, Occitània), on estava ingressat a causa d'una hèrnia i força deprimit després de la mort, un parell d'anys enrera, de son fill Ginés i de sa companya Magdalena. El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. L'octubre de 1998 el «Grup d'Estudis Històrics Gramenet del Besòs», creat en 1994 per Carles Capdevila, José Manuel Márquez, Vidal Bueno, Agustín Iglesias i Juan José Gallardo, va canviar el seu nom per «Grup d'Història José Berruezo» per reivindicar-ne figura.

***

- Vicente Ballester Tinoco: El 13 de juny de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT, ¡Despertad!,El Liberal, La Revista Blanca, Redención, Solidaridad Obrera, La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre,Pepín (1927), El último cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

***

- Ferruccio Tantini: El 13 de juny de 1903 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ferruccio Tantini. Sos pares es deien Giuseppe Tantini i Attilia Melonari. Paleta de professió, s'adherí molt jove al moviment llibertari. El 14 d'octubre de 1920 participà en una reunió convocada pels sindicats bolonyesos per protestar contra la política governamental italiana vers la Rússia revolucionària i en solidaritat amb els presos polítics; en sortir d'aquest aplec, formà part de la manifestació que --contràriament a l'opinió d'Errico Malatesta, un dels oradors de la reunió amb Silvio Alvisi, Clodoveo Bonazzi, Ercole Bucco, Linceo Cicognani, Corrado Pini, Pietro Venturi-- es dirigí cap a la presó de San Giovanni in Monte; posteriorment, a la «Casermone» (Caserna) de la Guàrdia Reial de la Seguretat Pública de la Via Cartoleri de Bolonya, tingué joc una topada amb la policia i la Guàrdia Reial que se saldà amb cinc obrers i dos agents morts, així com nombrosos ferits, entre ells Tantini. Jutjat l'11 de juliol de 1921 per aquest fets amb molts altres companys, el 16 de juliol va ser absolt dels càrrecs. En 1931 s'exilià a França fugint dels escamots feixistes. L'agost de 1936, amb sa germana Tosca, marxà cap a Espanya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, ben igual que altres companys --Antonio Calamassi, Pietro Morin, Giovanni Fontana, Carlo Cocco, Antonio Calamassi, Armando Malaguti, Leonida Mastrodicasa, Tintino Rasi (Auro d'Arcola), Azelio Bucchioni, Settimo Guerrieri, Arrigo Catani, Natale Matteucci--, lluitant al front aragonès d'Almudébar com a metrallador. A finals de 1937 abandonà la Península i s'instal·là a França. En 1958 militava en la Federació Anarquista Italiana (FAI) de la regió parisenca. Ferruccio Tantini va morir el 17 de febrer de 1979 a Mogins (Provença, Occitània).

***

- Fernand Rude: El 13 de juny de 1910 neix a Lió (Arpitània) l'historiador dels moviments socials i simpatitzant llibertari Fernand Rude. Nascut en una família de mestres, començarà a militar de jove en el Partit comunista (1929), mentre estudiava Història i Geografia i rus en la universitat de Lió. El seu rebuig al sectarisme i la seva passió vers la història social el van portar a fer-se historiador. Va romandre diverses temporades a l'URSS per mor dels seus treballs històrics i de traducció. En 1936 s'estableix a França i s'allunya dels estalinistes després del primer procés de Moscou, militant en el Partit socialista i participant en les campanyes de suport als republicans espanyols. Va participar en la resistència contra els nazis des de 1941 sota el nom de Pierre Froment i col·labora en L'Insurgé. Amb l'Alliberament va ser nomenat subprefecte del departament francès de Vienne. És autor de nombroses obres d'història social: La Révolution de 1848 dans l'Isère (1949),Allons en Icarie (1952), C'est nous les Canuts (1954), Le mouvement ouvrierà Lyon de 1827 à 1832 (1969), Les révoltes des Canuts (1831-1834) (1982), etc. És el major especialista sobre la història social de Lió. Per al centenari de la Comuna de París va reunir i publicar dos textos bakuninistes (De la guerre à la Commune i Le socialisme libertaire). Les seves simpaties llibertàries li van valer el rebuig dels sectors acadèmics. Fernand Rude va morir el 12 de març de 1990 a Lió (Arpitània). El seu important fons documental (manuscrits, periòdics, fotos i opuscles de la Resistència i l'Alliberament, de l'URSS, dels moviments associatius i sindicals, del saint-simonisme, del fourierisme, de l'anarquisme, de les insurreccions de Lió, etc.) va ser cedit pels seus fills a la Biblioteca de la Part-Dieu de Lió on es poden consultar.

***

- Antonio Jiménez Cubillo: El 13 de juny de 1935 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista Antonio Jiménez Cubillo. Era fill de republicans que havien patit represàlies. Quan tenia 12 anys entrà a treballar en l'hostaleria i després en un taller de mecànica i de reparacions de camions. Posteriorment va fer el servei militar aÀfrica (Nador i Melilla). En 1960 emigrà a Melbourne (Victòria, Austràlia) i es posà a treballar durant quatre mesos de tallador de canya de sucre a Innisfail (Queensland, Austràlia) i després cinc anys de miner. Posteriorment treballà sis mesos a les foneries de Wollongong (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i en la construcció al port de Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). En 1961 esdevingué anarquista llegint el periòdic mexicà Tierra y Libertad i es dedicà a distribuir tota mena de publicacions llibertàries. Aprengué el francès i en 1966 contactà amb anarquistes del continent. Quan arribà Austràlia no trobà militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es dedicà a agrupar espanyols i l'agost de 1966 creà el Centre Democràtic Espanyol (CDE) de Sydney i de Melbourne, editant la revista El Demócrata. Animà el Grup Llibertari de Sydney i publicà la revista Acracia (1972-1992) i també edità Nosotros (1972-1975) i Militando (1975). Després de la mort del dictador Francisco Franco es dedicà a col·laborar en el moviment anarquista de Sydney i de la resta d'Austràlia, en estret contacte amb companys d'arreu del món (Vicente García Pérez, Félix Álvarez Ferreras, Marcos Alcón Selma, etc.), especialment en el Moviment Llibertari Cubà (MLC), i amb la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Defensà l'anarcosindicalisme en el si de diversos sindicats reformistes, destacant en la seva lluita contra la patronal. En 1976 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Australiana (FAA), publicant fins al 1978 el butlletí FAAB. Durant aquests anys participà activament en les protestes contra la guerra del Vietnam. El gener de 1978 fou un dels fundadors a Newton (Adelaida, Austràlia Meridional, Austràlia) de l'Anarcho Syndicalist Federation of Australia (ASFA, Federació Anarcosindicalista d'Austràlia), de la qual exercí de secretari en la secció de Sydney. Amb Vicente Ruíz Gutiérrez realitzà una important tasca editorial, publicant butlletins (La Semilla, etc.) i fullets divulgatius (La Revolucion social española, Anarchy,A Criticism of state socialism, An appeal to the young, The place of anarchism in socialistic evolution, Looking back after 20 years of jail, A short history of anarchism, etc.). En els anys setanta viatjà a Espanya. En 1984 assistí a la marxa antinuclear de Sydney i entre l'1 i el 4 de maig de 1986 participà a Melbourne en les celebracions de l'Australian Anarchist Centenary. Trobem articles seus en Cenit, El Cómpita, Guángara Libertaria, Ideas-Orto,Tierra y Libertad i en nombroses publicacions australianes. És autor del llibre Cuba, the anarchist and freedom (1987). Antonio Jiménez Cubillo va morir el 14 de juliol de 1990 a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) d'un atac de cor. Deixa companya (Vik) i dos fills (Glen i Alan).

Defuncions

- Luigi Gervasini: El 13 de juny de 1893 mor a Buenos Aires (Argentina) el tipògraf republicà irredemptista i, després, anarquista Luigi Gervasini. Havia nascut el 30 d'abril de 1868 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Gervasini i Carolina Conti. Componedor tipogràfic de professió, quan tenia 12 anys ja participava en el moviment revolucionari milanès. En 1883 entrà a formar part del Nucli Anticlerical «Monti e Tognetti» i el 4 de maig de 1884 aquesta organització anticlerical participà en la inauguració del monument a Giuseppe Garibaldi a Caravaggio (Llombardia, Itàlia). Descontent amb la política de «Monti e Tognetti», amb altres companys, s'uní al Cercle Republicà Irredemptista«XX Dicembre». L'agost de 1884 la policia confiscà la bandera social del cercle, la primera vegada de les 25 vegades que ho farà, i ell fou dels màxims defensors contra aquesta agressió. En aquestaèpoca freqüentà la redacció d'Il Fascio Operaio i ajudà en la seva edició. El 5 de desembre de 1884 va ser jutjat en l'Audiència, juntament amb altres companys (Brambilla, Ornesi, Girola i Brianzoni), per un delicte de premsa i per rebel·lió, i ell, per la seva joventut, va ser absolt. Dies després, el 19 de desembre, amb altres cinc companys del cercle, col·locà bombes de pólvora a diverses seus institucionals de la ciutat (la Direcció de Policia, el Palau Reial, el Tribunal, l'Arquebisbat, la Governació, etc.) per a commemorar l'execució, dos anys abans, de l'irredemptista italià Guglielmo Oberdan; detingut, va ser jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. L'estiu de 1885, amb l'entrada al cercle de nous membres gens ni mica revolucionaris, abandonà amb altres companys el «XX Dicembre» i s'integrà en el Partit Obrer Italià (POI). Fou un dels secretaris del II Congrés del POI, que se celebrà entre el 6 i el 8 de desembre de 1885 a Mantova (Llombardia, Itàlia). El 8 de desembre de 1886 va ser detingut amb el professor Bottini en una manifestació anticlerical; jutjat, va ser condemnat a un mes de presó. En sortir de la garjola, encalçat per la policia i sense feina, decidí emigrar a Amèrica i durant la primavera de 1888 marxà cap a Buenos Aires. A la capital argentina a partir de 1890 entrà a formar part del moviment llibertari i destacà com a orador. El novembre de 1892 participà activament en la vaga dels sabaters, organitzada conjuntament amb els socialistes. El novembre de 1892 fou un dels fundadors del periòdic anarquista en llengua italiana Lavoriamo, a més de col·laborar en El Perseguido i La Libre Iniciativa. Luigi Gervasini va morir el 13 de juny de 1893 a l'Hospital Rawson de Buenos Aires (Argentina) de febre groga –altres fonts diuen que morí d'una pulmonia desencadenada per les complicacions sorgides arran de l'empresonament que patí després de ser detingut durant els aldarulls de l'enterrament de l'anarcocomunista Rafael Roca. Son germà petit Rinaldo Gervasini també milità en el moviment anarquista.

***

- Cels Gomis Mestre: El 13 de juny de 1915 mor a Barcelona (Catalunya) el geòleg, enginyer, folklorista, divulgador científic i escriptor anarquista Cels Gomis i Mestre --certs autors citen Mestres erròniament. Havia nascut el 6 de gener de 1841 a Reus (Baix Camp, Catalunya). Cap al 1850 s'instal·là a Madrid amb sa família. En aquesta ciutat va començar a estudiar la carrera d'enginyer de Camins, Canals i Ports. En 1862, abans de deixar els estudis sense obtenir el títol, va tornar a Catalunya per treballar en les obres del ferrocarril de Reus a Montblanc. Va intervenir en la Revolució de setembre de 1868 i durant l'assalt de l'Ajuntament de Barcelona va conèixer Valentí Almirall, amistat que conservarà tota sa vida, malgrat les discrepàncies ideològiques. En 1869 va esdevenir secretari del «Club dels Federalistes», presidit per Almirall, i formà part de la redacció d'El Estado Catalán, periòdic fundat per Almirall i Manuel de Lasarte. El febrer de 1869 va ser candidat del Comitè Republicà Federal de Barcelona i l'abril va participar en les reunions prèvies a l'anomenat «Pacte de Tortosa», signat entre les forces federals dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, i en la revolta d'octubre d'aquell any, protagonitzada pels federalistes «intransigents» va jugar un paper preeminent. Després de l'aixecament federal de 1869 va haver de fugir a França i a Suïssa. En l'exili va conèixer Bakunin i el 22 de gener de 1870 es va afiliar a l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista bakuninista a Ginebra, exercint-ne de secretari de la secció ginebrina. De bell nou a la Península el març de 1870, va participar activament en l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'antuvi a Zumarraga (País Basc) i després a Madrid (Espanya), presidint el primer acte públic de la Federació Madrilenya de la Internacional; afiliat com a mecànic, va exercir el càrrec de secretari de Propaganda i va ser secretari del consell de redacció del primer òrgan oficial de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT La Solidaridad entre 1870 i 1871. Va ajudar a la formació llibertària dels integrants del primer Consell Federal de la FRE de l'AIT cedint-los alguns dels seus llibres (Proudhon, Courier, Blanc), a més d'altres fullets. Durant l'any 1871, i dins el context de la persecució de Sagasta a la Internacional, va formar part de la comissió que s'entrevistà amb el governador de Madrid per a protestar contra l'actuació de la «partida de la porra», en un banquet de solidaritat francoespanyola convocat pels internacionalistes. El març de 1873, residint a Amposta, Francesc Tomàs i Oliver, en nom de la Comissió Federal, li va encarregar la traducció de la memòria del Congrés de les seccions angleses de l'AIT i li va demanar que treballés per la constitució de la federació local d'aquesta localitat. El 30 de març de 1874 es va casar amb la madrilenya Dolores Perales, amb qui tingué set fills. En 1876 es va traslladar a Barcelona i, amb Almirall i Conrad Roure, va realitzar una intensa tasca cultural, folklòrica i esportiva de caire catalanista; i a partir d'aquesta data dedicà molt de temps a realitzar estudis del folklore català que foren publicats. Va formar part del comitè de gestió de la Biblioteca Arús barcelonina i va col·laborar en importants revistes anarquistes, com ara Acracia, El Productor, La Tramontana, etc. Durant la dècada dels vuitanta va publicar una sèrie d'articles sobre l'emigració que van ser molt comentats. El 14 de juliol de 1885 va participar en el Primer Certamen Socialista de Reus. Partidari de l'organització, en 1889 va criticar el moviment anarquista que es preocupava poc d'aquest aspecte, alhora que criticava força les pràctiques violentes de certs cercles àcrates. En 1908 es va ocupar d'un projecte per portar aigua a Barcelona des d'Esparreguera. En 1909 va perdre el braç esquerre en un accident quan feia els estudis preliminars d'aquest projecte, però va continuar escrivint i en la convalescència va redactar el llibre Cantares. Després va abandonar la seva professió d'enginyer de camins, que va exercir arreu de l'Estat (Catalunya, Castella, País Basc, Aragó i Andalusia), construint gran nombre de carreteres i línies ferroviàries --durant les obres recollia refranys, supersticions, costums, cants i altres elements del folklore popular, que desprès va classificar i va publicar--, per ocupar-se de la direcció literària de l'editorial barcelonina Seguí. Membre de l'Associació d'Excursions Catalana i més endavant del Centre Excursionista de Catalunya. Amb una gran cultura, va escriure moltíssim, tant en català com en castellà, especialment sobre literatura, lingüística, agricultura, meteorologia, botànica, geografia, excursionisme, etc., i fins i tot llibres de text per infants que van ser molt populars. Era un ferm partidari de la raó i del coneixement científic com a instruments de transformació de la societat i de millora per a les classes populars. Entre les seves obres cal esmentar Programa de literatura oral catalana (1883), Lo Llamp y'ls temporals (1884), La lluna segons lo poble (1884, reeditada en edició facsímil en 1999), La vall d'Hostoles (1885), Aubada i capvespres. Poemes (1887, en col·laboració), Costums empordanesas. Dinars de morts, honras grassas (1887), Meteorologia y agricultura popular ab gran nombre de confrontacions (1888, reeditada en 1998), Tradicions de Cardó (1890), Botánica popular ab gran nombre de confrontacions (1891; reeditada en 1983 sota el títol Dites i tradicions populars referents a les plantes), Cantares castellanos (1892), Cantars catalans (1893), Cantares i dictats tòpichs de Catalunya i del reste d'Espanya (1900),Rudimentos de la agricultura española (1900), De las plantas y sus aplicaciones (1895), Dictats tòpichs catalans (1901),Literatura popular catalana (1910), Zoologia popular catalana (1910), Geografia general de Catalunya (Barcelona) (1910), La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria i supersticions recollits a Catalunya (1987, pòstum),  etc. Signats amb les seves inicials C. G. M. publicà a Sabadell dos opuscles plenament anarquistes, El catolicismo y la cuestión social (1886) i A las madres (1887). Va traduir i prologar al castellà el llibre d'Almirall Lo catalanisme (1902). El 3 de maig de 2001 el seu arxiu personal va ser cedit per la família a l'Arxiu Històric Municipal de Reus. Son nét, Cels Gomis i Serdañons, s'ha dedicat a recuperar, estudiar i editar materials de son avi.

Salvador Palomar: «Cels Gomis i Mestre, cultura popular i cultura obrera», en Carme Pujol: Inventari del fons personal de Cels Gomis i Mestre. Arxiu Històric Municipal de Reus, 2003

Continua...

---

Somos nuevos por estos territorios. No dudamos que conseguiremos ser leidos por los que frecuentan estos blogs y que sabremos explicar adecuadamente cuales son nuestros objetivos, nuestros logros y también nuestros fracasos. Vuestra ayuda será para nosotros un acicate enorme. En los tiempos de crisis que estamos viviendo cualquier accion social, no lucrativa, entendemos que es necesaria y el trabaho transversal aún lo es mas. Estamos a la disposicion de TODAS LAS ENTIDADES SOCIALES Y VECINALES libres e independientes y democraticas, que compartan nuestra filosofía de ayuda al tercer sector.  

Somnousper aqueststerritoris.No dubtem queaconseguirem serllegitspelsque freqüentenaquestsblocs ique sabremexplicar adequadamentquins són els nostresobjectius, els nostresèxits itambé els nostresfracassos.La vostraajudaseràper a nosaltres unesperóenorme.En els tempsde crisi queestemvivintqualsevolacciósocial,no lucrativa,entenem queésnecessària i eltreball transversalencaraho ésmés.Estemala disposiciode TOTESLESENTITATSSOCIALSIVEÏNALSlliuresi independentsidemocràtiques, quecomparteixin la nostrafilosofiad'ajuda altercer sector.Esperem la vostraajudai la vostraparticipacióenaquestaFederaciói igualmentels vostrescomentaris.

      El diari El País dóna les declaracions d'En Donald Trump amb comptagotes.

      Amb comptagotes,  en el sentit que va fent interpretacions i valoracions sobre les frases d'En Trump a la seva declaració sobre l'atemptat d'Orlando. El redactor de la crònica fa com si hagués d'orientar  els lectors sobre les intencions (racistes?, esbojarrades?) del candidat republicà a la presidència dels EUA; tracta els lectors com si fossin menors d'edat. Vegeu el post Atentado en Orlando: Trump ataca a Obama y Clinton tras la masacre de Orlando | Internacional | EL PAÍS.

     Però aquesta mala pràctica  periodística de El Paísés general entre la premsa espanyola i entre la catalana respecte del tractament de la campanya presidencial ianqui.

   He pensat que seria bo mostrar un punt crític sobre aquesta mala pràctica.   Convé,  jo crec,  que els catalans tinguem una informació més objectiva sobre la política ianqui,  de manera que ens blindem contra les trames conspiratives  dels mitjans de les Corporacions.

   En aquest sentit, aprofito l'avinentesa per penjar un post de la declaració feta per En Trump,  sense afegits i sense comentaris. Vegeu-lo Donald J. Trump Declaració referent tràgic atemptat terrorista a Orlando, Florida | Donald J Trump per al president. 

“Les administracions locals són, amb diferència, les més properes, obertes i sensibles a les demandes i preocupacions de la ciutadania. També són les que millor faciliten la participació de la gent a la presa de decisions”, ha afirmat Verger.

Els Ajuntaments es veuen injustament atacats per la Llei per a la Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (la Llei Montoro) del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques. Es tracta d’una normativa que va néixer sense cap consens, atenta contra l’autonomia de les administracions locals, no resol el problema de la manca de finançament local i desconeix la realitat local i diferenciada en tot el territori de l’estat. La llei Montoro significa la intervenció de les administracions locals per part del govern de l’Estat, modifica i vulnera l’actual model territorial i les competències de les administracions locals, i comporta un enorme retrocés en termes de drets i condicions laborals dels treballadors i treballadores públics i significa també un retrocés en matèria de serveis de ciutadania.

Per tot això “una prioritat d’Units Podem MÉS a Madrid serà derogar la llei Montoro i poder millorar així els serveis que ofereixen els nostres Ajuntaments als ciutadans”, ha assenyalat el candidat. Verger també ha afegit que “MÉS és una força municipalista, amb 16 batles i batlesses i una gran implantació territorial. Aportam aquesta força a Units Podem MÉS i ens comprometem a ser la veu dels municipis de les Illes Balers al Congrés dels Diputats”.

En la mateix línia, el portaveu de MÉS per Palma, Antoni Noguera, ha explicat el projecte que hi ha sobre la taula de situar la industria creativa i les noves tecnologies al districte de Llevant, amb epicentre a l’edifici de GESA. “Amb una veu pròpia de les Illes podem aconseguir inversions estatals i impulsar la generació de nova economia i treballs qualificats a Palma”, ha explicat Noguera. També és un projecte estratègic per Palma la remodelació urbanística i humanització del Passeig Marítim.

Així mateix, el candidat Antoni Verger ha volgut manifestar que Units Podem MÉS és una coalició de país: “Hem de tenir clara una cosa: MÉS som la principal força sobiranista d’aquesta terra. Això és indiscutible i irrenunciable. I sumant i formant part de la candidatura d’Units Podem MÉS aconseguirem per primera vegada una veu pròpia dels pobles de les Illes Balears i Pitiüses a Madrid, en favor de la gent i dels municipis”.

Anarcoefemèrides del 14 de juny

Esdeveniments

- Surt Questione Sociale: El 14 de juny de 1891 surt a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el número únic del periòdic anarquista Questione Sociale. Editat per Saverio Merlino, el responsable de la publicació fou Giuseppe Siboni. Trobem textos de Ras Alula, Enrico Girola i Saverio Merlino, entre d'altres.

***

- Surt Germinal: El 14 de juny de 1917 surt a Tampico (Tamaulipas, Mèxic) el primer número del setmanari Germinal. Periódico Libertario, òrgan d'expressió del grup anarquista magonista, i influenciat pels wobblies nord-americans de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món),«Germinal» --aquest grup i aquest òrgan d'expressió ja havia existit a Nova York (Román Delgado, Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González, etc.). Els editors responsables van ser, successivament, Rosaura Galván, Román Delgado, Alejandro Berman, Ricardo Treviño, Jorge D. Borran, Luis C. Torres i José P. Colado, i tots van ser detinguts per les autoritats de Tampico i els d'origen espanyol expulsats del país. Trobem articles d'A. Alba, Luis Álvarez, Concepción Arenal, Rafael Ballester, Martín Bernal, Severo Brote, Pedro Calleja, Alfredo Calderón, R. Castillo, Encarnación Cavazos, Fidel Córdova, David Díaz, Raúl Díaz, Joaquín Dicente, Manuel Domínguez, Francesc Ferrer Guàrdia, Emilio Gante, Pedro Gudiño, Jesús Ángel Hernández, Rogelio Huerta, R. H. Ibarreta, P. A. De la Garza, María Gómez, Reynalda González Parra, Maurició B. Juárez, Blas Lara, A. De León, José Manuel Méndez, Luis López de Mesa, Juan Lozano, J. V. Montenegro, Fernando Palomares, Émile Pouget, Josep Prat, S. Ruiseñor, Juan Ruiz, M. Salinas, Adrián del Valle, Miguel Vargas Vila, R. M. Vásquez, José Vidal, Isidro Villareal, etc. Com que la distribució del periòdic era gratuïta, va ser finançat per diverses organitzacions: Casa de l'Obrer Mundial (COM) de Tampico; «Hermanos Rojos» de Doñá Cecilia; Sindicat d'Obrers de la Mestrança i Societat Comunista d'Oficis de Monterrey; Confederació Obrera de Veracruz i Río Blanco; Sindicat d'Estibadors de Salina Cruz (Oaxaca); COM de Guadalajara (Jalisco); Unió Americana; centres miners (Florence, Clifton, Morenci, Metcalf, Bisbe, Jerome i Miami); gremis tabaquers de l'Havana (Cuba); etc. En les seves pàgines publicà articles teòrics sobre l'anarquisme, culturals, contraris a la Gran Guerra i a la participació nord-americana en aquesta, informació sobre les vagues mineres de la IWW. El grup «Germinal» impartia conferències els diumenges i els dilluns a la tarda organitzava els cercles de lectura a la seu de la COM de Tampico o al Centre Femení d'Estudis Socials. En sortiren 26 números, l'últim el 28 de febrer de 1918, coincidint amb la destrucció de la impremta i la dissolució governamental del grup, i sempre fou perseguida la distribució de la publicació per les autoritats nord-americana i mexicana. Els militants de Germinal organitzaren un nou grup anomenat «Via Libre» i publicaren un nou setmanari que circulà amb el mateix nom del grup.

***

- Surt L'Avanguardia Libertaria: El 14 de juny de 1930 surt a Melbourne (Victòria, Austràlia) el primer número del periòdic quinzenal en llengua italiana L'Avanguardia Libertaria. Quindicinale di Lotta e di Propaganda. Aviat, però, la periodicitat passarà a mensual. Editada per l'immigrant anarquista italià Isidoro Bertazzon des del Club Internazionale, desenvolupà una tasca important en la crítica del feixisme italià i per a la propagació de les idees llibertàries al continent australià. També mantingué polèmiques amb Francisco Carmagnola i el seu periòdic La Riscossa (1930-1932), del Club Matteotti de Melbourne. L'últim número s'edità el 15 de novembre de 1932, quan aquesta publicació fou suprimida, juntament amb el seu rival La Riscossa, per les autoritats de la Commonwealth. Amb la prohibició Bertazzon abandonà la militància llibertària.

***

- Surt El Productor: El 14 de juny de 1930 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarquista El Productor. Hi van col·laborar M. Medina González, Evelio G. Fontaura, Manuel Buenacasa, Ramon Magre, R. Magrinyà, Isabel Ruiz, Mediel, entre d'altres. En sortiren sis números, l'últim el 19 de juliol de 1930. Es pot considerar una quarta època d'El Productor de 1887.

Naixements

- Bernard Lazare: El 14 de juny de 1865 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'escriptor, periodista polític, polemista, crític literari, dreyfusard i anarquista Lazare Marcus Manassé Bernard, conegut literàriament comBernard Lazare. Fou el major de quatre germans d'una família burgesa jueva benestant, poc creient, però aferrada a les festes tradicionals judaiques. Sos pares es deien Jonas Bernard, negociant de confecció industrial, i Douce Noémie Rouget, filla d'una família burgesa provençal que introduí el teler Jacquard a Tolosa de Llenguadoc i creà una de les primeres i més reeixides indústries manufactureres de vestits i de passamaneria d'aleshores. Lazare obtingué el títol de batxillerat en ciències, però la seva passió fou la literatura, dèria compartida amb un gran amic, el poeta simbolista Éphraïm-Georges Michel (Éphraïm Mikhaël) --ambdós es feien passar per cosins. Éphraïm Mikhaël marxà a estudiar a l'École Nationale de Chartes de la capital francesa i encoratjà son amic perquè l'acompanyés en la seva aventura parisenca. L'octubre de 1886, any de la publicació del pamflet antisemita d'Édouard Drumont La France juive, Lazare arribà a París i es matriculà a l'École Pratique des HautesÉtudes (EPHE, Escola Pràctica d'Estudis Superiors). Estudià el curs de mossèn Louis Duchesne, pel qual l'Institut Catòlic de París havia creat una càtedra d'Història de l'Església. En el curs universitari 1887-1888 presentà una memòria consagrada a la legislació conciliar relativa als jueus. En aquestaèpoca començà a col·laborar en la premsa «burgesa» (La Nation, L'Evénement,L'Écho de Paris, Le Journal, Figaro, etc.) com a periodista i crític literari. Estudiós de les religions antigues, en 1888 va escriure, amb Éphraïm Mikhaël, l'obra dramàtica en tres actes La fiancée de Corinthe, on ja signà amb el seu nom de ploma: Bernard Lazare. En 1890Éphraïm Mikhaël morí de tuberculosi, fet tràgic que el marcà profundament. Aquest mateix any de 1890 fundà i dirigí la revista simbolista Les Entretiens politiques et littéraires. En 1892 es casà amb Isabelle, també jueva. En aquesta època començà a participar activament en el moviment anarquista, fent propaganda de les seves idees, ajudant a finançar les seves publicacions, fent costat els companys en els seus processos judicials, especialment en l'anomenat «Procés dels Trenta», i fent amistat amb els seus grans personatges, com ara Élisée Reclus o Félix Fénéon. En 1894 prengué part en la defensa de Jean Grave, perseguit pel seu llibre La société mourante et l'anarchie, i testimonià en el seu procés. Col·laborà força en la premsa llibertària (Le Courrier Social Illustré, L'Harmonie,La Manifestation du 1er Mai, L'Oeuvre sociale, La Revue Blanche, Le Temps Nouveaux, L'Endehors,L'Action Sociale,La Revue Anarchiste, La Révolte, etc.), articles que després van ser recollits en llibres. En 1895 cobrí, com a corresponsal del diari L'Écho de Paris, la revolta dels treballadors vidriers de Carmaux i en 1896 assistí al Congrés Socialista de Londres, on denuncià «l'autoritarisme i la gelosia» de Karl Marx. També, en 1896, fundà la revista L'Action d'Art, on van col·laborar Fernand Pelloutier i André Girard, entre d'altres, i on reivindicà un «art social» enfrontat a l'«art de classe» regnant aleshores. Després de conèixer l'obra del teòric del sionisme Theodor Herzl, amb qui mantingué una actitud crítica, començà a interessar-se per aquest moviment. En 1892 havia establert contactes amb Ahad Ha'Am, un dels pares dels moviment«Hovevei Tsion» (Amants de Sion) i a la primavera de 1894 publicà L'antisémitisme, son histoire et ses causes, un estudi erudit i crític sobre els orígens de l'antisemitisme. Aquest llibre va aparèixer alguns mesos abans de l'arrest i de la detenció del capità jueu Alfred Dreyfus, acusat d'alta traïció, i immediatament va contactar amb Mathieu Dreyfus per contribuir a aclarir la innocència de son germà, consagrant-se gairebé exclusivament en aquesta causa. A començaments del novembre de 1896 publicà a Bèlgica la seva primera memòria L'Affaire Dreyfus. Une erreur judiciaire, on desmantella punt per punt totes les acusacions, exigint la revisió del procés. En 1898 fundà la revista sionista i social Le Flameau. Aquesta defensa del semitisme es farà sense renunciar de cap manera al seu pensament anarquista i sempre s'oposà a la creació d'un Estat sionista. El 24 de març de 1899 abandonà el moviment sionista enviant la seva dimissió al Comitè d'Acció Sionista (CAS) de Theodor Herzl. Després d'un viatge a Romania, denuncià en una sèrie d'articles, publicats entre juliol i agost de 1900 en L'Aurore, la terrible vida que patien els jueus en aquest país. Després marxà a Rússia, viatge del qual va escriure un nou reportatge sobre la situació dels jueus en l'Imperi tsarista, però que no va poder publicar a causa d'una malaltia. També lluità pels armenis perseguits en l'Imperi turc i en 1902 denuncià en Pro Armenia el Congrés Sionista de Basilea que havia retut un homenatge públic al sultà otomà Abdul Hamid II. Boicotejat pels antisemites i l'extrema dreta, que el veia com a la representació de l'«anarquia jueva», durant el procés de Dreyfus no pogué escriure en L'Aurora i envià les seves mordaces cròniques a dues revistes nord-americanes, The Chicago Record i The North American Review. Al final de sa vida va fer amistat amb l'escriptor catòlic Charles Péguy i col·laborà en els seus Cahiers de la Quinzaine. Bernard Lazare va morir l'1 de setembre de 1903 a París (França) després d'haver estat operat d'un càncer al tracte digestiu. Deixà un manuscrit inèdit, Le fumier de Job, i autoritzà la reedició de L'antisémitisme, son histoire et ses causes a condició que figurés encapçalat per una nota referent a que moltes de les seves opinions desenvolupades en el llibre havien canviat al final de la seva vida. A més de les obres citades, publicà, entre d'altes, Le miroir des légendes (1892), Lettres prolétariennes (1895), Contre l'antisémitisme. Histoire d'une polémique (1896), Les porteurs de torches (1897), Antisémitisme et Révolution (1898) i Le nationalisme juif (1898). El juliol de 1909 el grup d'extrema dreta«Les Camelots du Roi» mutilaren simbòlicament el nas de l'estàtua que s'havia erigit per subscripció popular el 4 d'octubre de 1908 a Nimes en honor seu, estàtua que fou desmuntada en 1940 per les autoritats feixistes del Govern de Vichy. A París existeix un «Cercle Bernard Lazare», organització lligada al socialisme sionista.

Bernard Lazare (1865-1903)

***

- Jules-César Rozental: El 14 de juny de 1872 neix a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus) el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

***

- François Parmeland: El 14 de juny de 1887 neix a Lió (Arpitània) el sastre anarquista, antimilitarista i sindicalista François André Parmeland. En 1912 va ser nomenat secretari del Comitè d'Entesa de les Joventuts Sindicalistes (JS). El novembre d'aquell any, quan esclatà l'afer del «Sabotatge de la Mobilització» –en el número 4 de la revista Le Moviment Anarchiste, dirigida per Pierre Ruff, sortí un article titulat «Comment on sabotera la mobilisation Recettes utiles» (Com sabotejar la mobilització. Receptes útils) que provocà les ires judicials–, les JS se solidaritzaren editant i distribuint entre el 26 i el 27 de novembre de 1912 milers de còpies de l'article prohibit en forma de fullet i de cartell, i, per això, el 4 de desembre de 1912 Parmeland va ser detingut, juntament amb Alphonse Roussel i Laurent Hansmoennel. El Comitè d'Entesa de les JS se solidaritzà amb Parmeland i va escriure al procurador per a autoinculpar-se, signant la missiva Alphonse Roussel, Fernand Bellugue, Eugène Dusson, André Lhenry, Maurice Viterbo, Fernand Lefèvre, Pierre Brugère, André Hilbert, Jules Lepetit, Louis Blot,Émile Koch, Aimé Baucourt, Fernand Jouen, Léon Goldschild, Alexandre Servels, Ferdinand Lacques, Marcel Fichet i Victor Lepvrier. Finalment, de les JS, només Parmeland en va ser processat i el 28 de gener de 1913 va ser jutjat; defensat per André Berthon, comptà amb els testimonis de suport de Jouhaux, Dumoulin, Quillent, Roussel, Ingweiller i Calman. El 4 de febrer de 1913 va ser condemnat, segons la «Llei Antianarquista» del 28 de juliol de 1894, pel IX Tribunal Correccional a dos anys de presó i a 100 francs de multa per«provocació de militars a la desobediència i incitació al pillatge i a l'assassinat». El 24 de febrer d'aquell any, envià, juntament amb Robert Lafon, Louis Lecoin i Pierre Ruff, tancats a la presó parisenca de La Santé, una carta dirigida al president del Consell de Ministres exculpant Roger Fourcade, gerent del periòdic L'Anarchie. La premsa llibertària engegà una campanya demanant l'amnistia per a tots els empresonats per aquest afer. El 23 de febrer de 1914, des de la presó de Clairvaux (Ville-sous-la-Ferté, Xampanya-Ardenes, França), envià als mitjans de comunicació, juntament amb sos companys Edouard Boudot, André Mournaud, Roger Fourcade i Louis Lecoin, una carta on denunciava la violació de la seva correspondència més íntima. El 26 de març de 1914 va ser alliberat. Inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser incorporat al XI Regiment d'Artilleria. L'11 de setembre de 1919 presidí el III Congrés de les JS del departament del Sena, que s'adherí a la III Internacional.

***

- Juan Rodríguez González: El 14 de juny de 1900 neix a Villaricos (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia, Espanya) –algunes fonts citen Garrucha (Almeria, Andalusia, Espanya)– el jornaler anarcosindicalista Juan Rodríguez González. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'establí al «Grupo Aunós» del barri barceloní de Can Tunis. A partir de 1927 treballà a la fàbrica de briquetes «Construcciones y Industrias», on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT); durant la Revolució, participà activament en la col·lectivització d'aquesta empresa. El 25 de maig de 1939 va ser detingut per les autoritats franquistes guanyadores i portat, el 23 de juliol de 1943, davant un consell de guerra que el va condemnà a 15 anys de reclusió temporal. A començament de 1944 va ser posat en llibertat provisional. Juan Rodríguez González va morir, vuit mesos més tard, el 2 d'octubre de 1944 a Barcelona (Catalunya).

Juan Rodríguez González (1900-1944)

Defuncions

- Anselmo L. Figueroa: El 14 de juny de 1915 mor a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Havia nascut el 21 d'abril de 1861 a Califòrnia (EUA). Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario, òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el «Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de LosÁngeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per«violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

- Rirette Maîtrejean:El 14 de juny de 1968 mor a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Havia nascut el 14 d'agost de 1887 a Corresa (Llemosí, Occitània). Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme, La Liberté, etc.

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

- Victorino Beltrán Rodríguez: El 14 de juny de 1969 mor a Montceau-les-Mines (Borgonya, França) l'anarcosindicalista Victorino Beltrán Rodríguez. Havia nascut cap el 1905 a Tapia de la Ribera (Rioseco de Tapia, Lleó, Castella, Espanya). Emigrat a Catalunya, milità en el Sindicat del Gas de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Participà en la lluita clandestina fins a 1948, quan, fugint de la repressió, passà a França. Segons algunes fonts, en 1946 havia estat condemnat a 12 anys de presó i aconseguí evadir-se. A França milità en la Federació Local de la CNT de Montceau-les-Mines. Victorino Beltrán Rodríguez va morir el 14 de juny de 1969 a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), a causa d'una crisis cardíaca. Deixà companya (Felisa) i fills.

***

- José Martínez: El 14 de juny de 1970 mor a Tarascon (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Martínez. Refugiat a França, després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Tarascon on fou en diferents ocasions secretari de Cultura i Propaganda de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). A finals dels anys seixanta fou membre de la Comissió de Relacions del Nucli de CNT del departament de l'Arieja.

***

- Jacky Toublet: El 14 de juny de 2002 mor a França el militant anarcosindicalista Jacques Toublet, més conegut com Jacky Toublet. Fill del militant anarcosindicalista Julient Toublet (Jean Thersant), havia nascut el 12 de novembre de 1940 a França.Corrector d'impremta com son pare, va fer feina als tallers tipogràfics de Georges Lang, un dels que tenia més treballadors de París, i reprendrà també la flama de la militància anarcosindicalista --militarà en el Sindicat de Correctors d'una Confederació General del Treball (CGT) plena d'estalinistes-- i llibertària com a membre de l'Aliança Sindicalista, durant els anys 70, i del Grup Pierre Besnard de la Federació Anarquista Francesa a partir de 1981 i fins maig de 2001, dirigint la revista Le Monde Libertaire, com a col·laborador de Radio Libertaire amb les seves «Cròniques sindicals», integrant del comitè de lectures de la revista cenetista Les temps maudits, col·laborant en la revista Réfractions, i a partir de febrer de 2002 en Alternative Libertaire. Toublet va reconèixer que devia molt del seu pensament llibertari a l'amistat amb Gaston Leval, a qui va conèixer en 1967.

***

- Vicente Martí Verdú:El 14 de juny de 2006 mor a Le Pontet (Provença, Occitània) el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Havia nascut el 13 de setembre 1926 --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya) en una família d'actius militants anarcosindicalistes valencians. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França --un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los.

Vicente Martí Verdú (1926-2006)

Actualització: 14-06-16

Mallorca, el paradís perdut (XXIII) - Presagi de posta de sol -

Cada dia tenim menys temps per a aturar a reflexionar, per a gaudir de les meravelles que la Mare Natura ens posa a l’abast. Tot són presses, folla dedicació a cercar solucions per cobrir les absorbents necessitats materials que ens dominen, en moltes ocasions simple submissió al consumisme més inútil i exagerat. Ocupats en l'estèril voluntat de tenir més i més coses, ens hem oblidat de viure, de saber mirar amb ulls d'infant, amb la seva capacitat de sorpresa constant, tot el que ens envolta. (Miquel López Crespí)

Cada dia tenim menys temps per a aturar a reflexionar, per a gaudir de les meravelles que la Mare Natura ens posa a l’abast. Tot són presses, folla dedicació a cercar solucions per cobrir les absorbents necessitats materials que ens dominen, en moltes ocasions simple submissió al consumisme més inútil i exagerat. Ocupats en l'estèril voluntat de tenir més i més coses, ens hem oblidat de viure, de saber mirar amb ulls d'infant, amb la seva capacitat de sorpresa constant, tot el que ens envolta.

Quina quantitat d'esforços hem de fer per a assistir a festes i gales. Anar de viatge a terres llunyanes, cercant emocions noves per a omplir els nostres buits! I està bé. Però, hem posat la mateixa intenció i atenció a apreciar el que tenim ben a prop i a l'abast de la simple mirada? Ens adonam que ens passam bona part de la vida furgant per camins d'asfalt, recercant una felicitat que tanmateix mai no trobarem entre els cubells de les escombraries? Quants d'anys fa que no trepitjam els camins serens de l'Albufera? Per què hem oblidat, com si ja fóssim cadàvers situats a l'altra riba, la fragància de fades i magranes? Qui sentit té, enmig de la bellesa que ens envolta, cercar el sentit de la vida dins les clavegueres dels despatxos dels senyorasos encorbatats? O ens pensam encara que l'aire condicionat és més saludable que la brisa marina a l'horabaixa, quan l'oratge de la mar, bufant incessantment, ha fet desaparèixer la calima dels mesos de juliol i agost? No serà que fa temps ens extraviàrem i ja no sabem trobar les autèntiques dreceres que ens haurien de menar a un indret segur, al bressol de les nostres arrels, a les paraules que ens agombolaren en la infantesa?

De cop i volta, avorrits de tanta fotesa, ens trobam provant de cercar aquells amplis territoris submarins de quan érem infants i jugàvem per l'Albufereta. Aleshores, lluny de la moqueta i el riu de cotxes que ens manté presoners, amb un poemari de Bartomeu Rosselló-Pòrcel o de Josep M. Llompart en la mà, silenciosos davant la desfeta del present, ens demanam, ansiosos... ¿com trobar la innocència de la primera mirada ensenyorint-se del paisatge si el ciment ja han fet malbé els camps, els jardins que eren la nostra riquesa, on jugàvem amb els amics, ara que les excavadores ja s'apropen a les fons Ufanes?

Sovint només ens respon el silenci.

Per què, durant tants segles, ha mort de fam, xuclada la seva sang per mercaders entestats a malbaratar l'herència dels avantpassats?

El poeta Pere Rosselló Bover, en un poema dedicat a Antoni Roca, deixa constància d'aquests segles foscos que s'allargassen fins el present.

A Antoni Roca, fidel habitant d´Ítaca

Quan Ítaca moria de fam

llunyanes batalles de grans mercaders

li xuclaven la sang,

li prenien els drets

de l'aigua del mar.

Quan Ítaca moria de fam,

als homes, els feien guerrers.

Si es perdien les guerres,

florien excuses les boques dels pròcers.

Si era victòria, els poetes

cosien gloses per fer-los fruir.

Quan Ítaca moria de fam

les dones filaven la posta de sol

i els homes, com ases,

el cos es rompien pel blat malaltís.

Quan Ítaca moria de fam

l'injectaren d'un virus extern

per fer del seu cadàver

Souvenirs i postals1.

Avui el poeta té ganes de rompre els grillons que l'encadenen a la buidor contínua de la potsmodernitat i, amb sobtat impuls, perdre's pels aiguamolls de l'Albufera retornant al passat amb un fastuós carregament de papallones i esplendents torrentades d'un increïble roig-taronja del sol ponent.

1 Pere Rosselló Bover. Antologia. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1978.

Debido al último virus/gusano que afecta al sistema AIROS de Ubiquiti, y ya que nuestra red tiene bastantes electrónicas de esta marca, hemos estado actualizando todos los equipos y parece que hemos llegado a tiempo, sin tener ningun problema aparente.

La setmana passada es va fer públic un comunicat (el teniu al final de l'article o al nostre facebook)de diferents sectors econòmics del municipi carregant contra l'actual govern municipal. Vet aquí una sèrie de consideracions que se'ns van ocórrer mentre el llegíem, ja que vàrem trobar que es tractava d'una forma molt sorprenent diversos temes que pensam que caldria diferenciar i separar.

Per començar, el qui. El comunicat diu que es varen reunir tota una sèrie d'associacions, però dies després l'Associació de Veïns de Cala Sant Vicenç ha desmentit que ells hi fossin, i pel que fa a l'Associació de Comerciants, alguns socis amb qui hem pogut parlar, no tenien ni idea de cap reunió ni de cap comunicat. Tampoc hem vist el comunicat publicat al perfil de facebook de l'associació.  Així que, per començar, seria interessant saber quins consens real hi ha darrera aquest comunicat. Anem, però, al contingut:

Respecte les obres de primera línia, coincidim amb les entitats en què les obres fetes no tenen la qualitat ni una estètica satisfactòria. Però en aquest cas, la major part de la responsabilitat és de l'anterior equip de govern (PP-TOTS i PI) i no sabem fins quin punt d'UMP (que tenia un acord amb ells de participació i control actiu del projecte), que en el seu moment no varen comptar per res amb els partits de l'oposició. No hem vist en el comunicat que es reparteixin responsabilitats entre l'actual i l'anterior equip de govern. I ja és estrany que no ho sàpiguen, perquè paradoxalment semblen tenir un alt coneixement de tots els processos, tràmits i terminis de licitacions, execucions...

Respecte a les obres de la segona fase, sí que ja és responsabilitat de l'actual equip de govern i ens preocupa veure que estan actuant igual que els anteriors, o sigui, sense participació i consens a l'hora de realitzar-la. Ja hem proposat, i insistim, en la necessitat de fer una Junta de Portaveus sobre el projecte d'aquesta segona fase.

Respecte a l'ordenança de l'ocupació de la via pública, és normal que hi hagi controvèrsia; ara bé, desconeixem quines són «les propostes per a l'adaptació al sector afectat» com diu el comunicat, encara que ens imaginam que van en la línia de no complir estrictament l'ordenança, com sembla que permetia en alguns casos l'anterior equip de govern (proposta que evidentment no compartiríem). En aquest sentit ens preocupa la incoherència de l'actual equip de govern que davant de la pressió d'una minoria sembla que estan disposats a incomplir l'ordenança i fer parts i quarts acceptant   sobreocupacions a les que ens oposam.La solució passa per fer, d'una vegada, una nova ordenança d'ocupació de la via pública amb temps, reunions i consens, no com els dos darrers intents que es va aprovar inicialment d'urgència per a després ficar-la en un calaix.

Sigui dit, i relacionat amb això, que ens va semblar absolutament mesquí i inacceptable el xantatge de l'Associació de Restauradors que ja fa uns mesos per premsa va amenaçar en acomiadar 15 treballadors si els reduïen la sobreocupació que l'equip de govern va dir que havia detectat. Cal dir, que en moltes ocasions, el que fa perdre llocs de feina és precisament no complir amb les jornades laborals, hores extres, dies de descans i festius dels treballadors establerts per la llei.

Per altra banda, compartim totalment la queixa de no tenir un pla de mobilitat definitiu pel Port de Pollença, un tema que venim reivindicant fa molt d'anys. I recordam que el pla de mobilitat que hi havia per a la primera línia, o el pla que es va fer amb la zona verda i blava, posteriorment han estat totalment desvirtuats pels partits que han governat (actuals i passats).

Respecte al retard de la licitació de les platges compartim el que diu el comunicat. El plec de condicions ha sortit molt tard i de mala manera (tant de bo no hi hagi problemes quan es facin les adjudicacions). L'equip de govern no ha donat explicacions raonables del retard ni de les errades del plec i no ha assumit les responsabilitats corresponents. Aquest tema segurament ja no té solució, però com a mínim caldria tractar-ho a la mateixa Junta que el tema de les obres de la primera línia, encara que sigui perquè l'equip de govern doni les explicacions que de moment no ha donat.

Finalment: no s'ha de perdre de vista que les entitats firmants que exigeixen són empreses que miren pel seu negoci, i això pot ser ben legítim, però molt sovint interès econòmic privat i bé comú no són compatibles. N'hi ha moltes, d'empreses i autònoms, pels quals l'Ajuntament no inverteix milions d'euros en obres, promoció i subvencions, i que també tributen com els altres i per novembre no tanquen i no deixen el poble desert ni les llistes d'atur plenes, amb uns subsidis que paga l'Estat, o sigui, tots.

Crònica sentimental de la transició (Anys 70) - El director de la presó de Palma (Mallorca) -

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància. (Miquel López Crespí)

Els funcionaris de la presó donaren per acabada la feina i, amb un gest, ens indicaren que podíem vestir-nos altra volta. Vaig mirar els companys. No sabíem què passaria a partir d’aquell moment. La cartera, amb les fotografies familiars i els diners, els carnets d’identidat i de conduir, restaven a la capsa. Tot plegat anà a parar als prestatges d´una cambra especial, just a l´esquerra de la porta d’entrada.

I ara què?

Ens feren sortir novament al passadís i avançàrem cap a la fosca. On anàvem? Vaig parar l´oïda per a comprovar si encara se sentien els crits i l´enrenou del carrer. Però el silenci era quasi absolut. Tan sols podíem distingir els sorolls de portes de ferro obrint-se i tancant-se. Aquesta seria la música que ens acompanyaria en el proper temps.

Caminàvem sense preses.

Ens havien dit que no podíem parlar entre nosaltres. Silenci estricte. Tan sols ens comunicàvem amb la mirada. No trigàrem gaire a descobrir el nostre destí. Eren les cel·les d'aïllament del “període”! Els que ja havien passat per aquesta presó ja ens tenien assabentats al respecte. Tots els detinguts, abans de passar al règim comú, romanien uns dies en complet aïllament, dins unes cel·les individuals, sense contacte amb ningú.

Primer vaig veure com tancaven Guillem, després Jaume. Jo vaig ser el darrer en entrar al meu habitable. De cop i volta em trobava dins aquella cambra reduïda. Uns metres quadrats, una bombeta de vint vats, un llit metàl·lic amb una manta bruta damunt el matalàs de bri. I, dalt, els barrots d’una finestreta que deixava passar una claror summament esmorteïda.

Al meu darrere, el grinyol de les portes em va fer pensar en totes les pel·lícules de presidiaris que havia vist. Des de l’exterior, la presó semblava moderna. Res a veure amb el tètric edifici del convent dels Caputxins que servia per tancar els condemnats fins feia poc. Però una cosa era l’exterior, les façanes emblanquinades, els maons deixats al descobert per donar-li un cert aire d´experimentació arquitectònica a l’edifici, el jardinet de l’entrada, la zona per on entraven les visites... El director aconseguí dissimular bastant l’ambient gris de l’interior amb aquesta aparença de construcció curiosa i impersonal. De no ser pels filferros i les torres de vigilància de la Guàrdia Civil, potser ningú hauria endevinat que hi havia rere els murs què es divisaven des de la distància.

Les metralletes dels cossos repressius no permetien l´engany. Evidentment, l´edificació no responia a cap mena d´hospital, magatzem o nou institut. El filferro indicava, com ha senyalat al llarg de la història, la presència de camps de concentració i presons.

En apropar-nos a les cel·les que ens corresponien, vaig tenir temps de donar una ullada a l’indret que a partir d’ara ens agombolaria. Cinc portes a la dreta i cinc a l’esquerra. Només podien tenir deu presos en aquells habitacles d’aïllament. Hi devia haver altres cambres? Ho provaria de saber més endavant, quan poguéssim veure amb més detall altres zones del laberint on ens havien tancat.

Al centre, enmig de l’ample passadís que separava les cel·les, una escala pujava al primer pis. Hores més tard, quan em vaig acostumar als sorolls carceraris, m’era possible endevinar el que passava lluny de l’abast de la meva mirada: les sortides al pati, l’hora d’anar a berenar, dinar i sopar... Era un renouer prou conegut. Com el de la caserna del servei militar, a Cartagena. El llunyà mormoleig de la televisió en la distància, l´aigua de les dutxes, les sabates que feien cruixir la fusta barata del trespol, algú que xiulava... Els ambients on s’acaramulla molta gent sempre m’han semblat idèntics. No existia cap diferència amb les pujades i davallades per l’escala del meu col·legi, quan estava intern, en els anys del batxillerat, i de l´hospital on va morir el pare quan m´hi quedava a les nits a tenir-ne cura.

M’havien deixat agafar alguns dels llibres que portava de casa. Era curiós. L´únic llibre que no m´havien permès entrar era el Roig i Negre, de Stendhal. El director va ser categòric:

-Res de marxisme ni anarquisme aquí dintre! Totes les novel·les que vulgui, però propaganda anarquista com aquesta, no és possible.

Els volums de poesia de Salvador Espriu i Josep M. Llompart no tengueren problemes. En obrir els exemplars i veure que eren poemes, somrigué, sarcàstic:

-Poesia? Cap problema! Fins i tot si és crítica. Ningú no llegeix poesia! Per això el govern ha permès molts d’autors dissolvents. No, no tenim cap prohibició especial en referència als poetes. Li puc dir que, personalment, m´agrada moltíssim Federico García Lorca i això que, a la postguerra, era un autor censurat. “Un marica comunista!”, com deia el meu capità a l´Escola Militar de Saragossa, on vaig sortir amb el grau de tinent!

M´oferí una cigarreta que no vaig acceptar. Volia deixar de fumar i l´estada a la presó podia ajudar-me en els meus objectius si hi posava una bona dosi de voluntat.

El director continuà, com si consideràs que eren essencials per a la nostra existència les recomanacions que ens feia.

-Pensí –afegí-, que Franco mai no va ser Hitler i, en el seu moment, va saber, de forma molt intel·ligent, situar-se al costat dels vencedors. Miri, li puc dir que en acabar la Segona Guerra Mundial ningú no donava dos rals pel seu cap. Bona part dels que li donàvem suport pensàvem que els americans l´enfonsarien, acabarien amb els antics col·laboradors de les potències de l´Eix. Res no va ser així i els rojos quedaren amb la boca oberta quan el Caudillo signà els pactes amb els Estats Units. El sentia com qui sent ploure. El més estrany és que em va permetre l’entrada a la presó de la Història de la Revolució Russa, de Lev Trotski!

Com era possible? El director... no sabia qui era el fundador de l´Exèrcit Roig, el company de Lenin el 1917, l’incansable lluitador en defensa del socialisme, enemic mortal de Stalin i els seus botxins?

-Amb els llibres d´història tampoc no hi tenim inconvenients.

Després, es dirigí a Jaume i Guillem.

-Ja veuran que, si compleixen amb el reglament, tot funcionarà a la perfecció. Cal dir que encara no entenc per quins motius vostès s´han estimat més no pagar la multa. Només els volia advertir del següent: si col·laboren amb els funcionaris, aquests els tractaran de forma correcta. En cas contrari, ja coneixeran les disposicions pel que fa als que volen entrebancar el normal funcionament de la casa. Queden advertits!

Amb el temps parlàrem sovint amb el director. Pensava que seríem uns presos dòcils, atents a les indicacions de la superioritat. Anava ben errat! Tanmateix, com a resistents, la presó no era, ni molt manco!, un indret de descans. Al contrari. La nostra tasca, a partir del dia que sortírem del “període”, era estudiar-ne les deficiències i començar la lluita per a provar de solucionar-les.

Ara tancaven la porta de la cel·la.

Anarcoefemèrides del 15 de juny

Esdeveniments

- Surt L’Éducation Libertaire: El 15 de juny de 1900 surt a París (França) el primer número de L’Éducation Libertaire. Revue mensuelle internationale. Organe des bibliothèques d’éducation libertaire. D’antuvi impresa i després realitzada en autocòpia i bimestral, es van publicar 10 números fins a març de 1902. Aquesta publicació és de fet els prolegòmens d’una temptativa de creació d’una escola llibertària que es va inaugurar el 12 de febrer de 1899, a París, a l’Hôtel des Sociétés Savantes (Palau de les Sàvies Societats); el projecte inicial, sostingut per Jean Grave i Piere Quillard, d'obrir una escola llibertària per a la infantesa no es va poder aconseguir encara, ja queúnicament s'impartien classes nocturnes als adults. Els redactors de L’ÉducationLibertaire eren els de Les Temps Nouveaux i de Le Libertaire (Victor Dave, Paul Robin, André Girard, C. Papillon, Étienne Lariviere, Albert Bloch, André Veidaux, Gabriel De La Salle, Charles Malato), però també hi participaven anarcosindicalistes com Ivetot o Paul Delesalle. Domela Nieuwenhuis va publicar la conferència L’Éducation libertaire, el número 12 de la col·lecció de fullets de Le Temps Nouveaux (1900), autèntic manifest del projecte. El grup de la revista va editar, com a mínim, quatre fullets: Le coopératisme et le néo-coopératisme: rapport présenté au Congrès ouvrier révolutionnaire international, dels Étudiants Socialistes Révolutionnaires Internationalistes de Paris (1900); Contre la nature, de Paul Robin (1901); Ce que j’entends par l’individualisme anarchique, de Georges Butaud; i L’éducation pacifique: conférence, d’André Girard.

***

- Surt Le Réveil des Travailleurs: El 15 de juny de 1900 surt a Lieja (Valònia, Bèlgica) el primer número del bimensual, i després setmanal, Le Réveil des Travailleurs, que va tenir dos subtítols: «Periòdic d’emancipació popular» i«Òrgan llibertari». Estava editat pel«Grup de propaganda pel fullet, la canço i el cartell» i l’anarquista belga Georges Thonar en serà un dels responsables. El periòdic arribarà a tirar 1.700 exemplars, però deixarà de publicar-se l’abril de 1903, editant fullets de diversos autors (Lucien Hénault, Max Borgueil, Eugénie Potonié-Pierre, Johann Most, etc.).

***

- Surt Le Communiste: El 15 de juny de 1907 surt a Boitsfort (Flandes, Bèlgica), publicat a la impremta de la colònia comunista llibertària L’Expérience, el primer número del periòdic mensual Le Communiste. Organe de propagande libertaire. Entre els col·laboradors en trobem Émile Chapelier --fundador en 1905 amb sa companya de la colònia L’Expérience, instal·lada inicialment a Stockel-Bois--, Kropotkin, Élisée Reclus, Alexandra Myrial (David-Néel), Alexandre Schapiro, Adolphe Balle (Pierre des Chênes), Rafael Fraigneux, Le Rétif (Victor Serge), etc.; i el gerent en va ser G. Marin. El periòdic editarà 17 números fins al 8 d'agost de 1908, amb un tiratge de 2.000 exemplars distribuïts gratuïtament, i serà substituït per Le Révolté i després per L’Emancipateur.

***

- Surt Humanidad: El 15 de juny de 1912 surt a València (País Valencià) el primer número de la publicació racionalista anarquista Humanidad. Revista quincenal de educación y cultura social. Era continuació del setmanari racionalista Escuela Moderna (1910-1911), dirigit per Samuel Torner i segrestat per les autoritats. Hi van col·laborar, entre d'altres, A. Blanqui, José Casarola, Anselmo Lorenzo, A. Lefevre, Amadeu Pau, Manuel Pau Piera i Fernando Vela. En sortiren set números, l'últim el 15 de setembre de 1912, i deixà de publicar-se per dificultats econòmiques.

***

- SurtGeneración Consciente: Pel juny de 1923 surt a Alcoi (Alcoià, País Valencià) el primer número d'una de les revistes més prestigioses i duradores de l'anarquisme hispà Generación Consciente. Revista Ecléctica. Entre juny de 1925 i 1928 serà publicada a València i a partir d'aquesta data canviarà obligada per la censura el títol per Estudios. Revista Ecléctica, fins a 1937 que deixarà de publicar-se. Tirava entre 65 i 75.000 exemplars. Revista eclèctica, naturista i llibertària, els principals temes abordats eren el nudisme, la medicina integral, l'amor lliure, l'educació sexual, el neomaltusianisme, l'eugenèsia, l'higienisme, l'antiracisme, la gimnàstica, l'alimentació natural, el vegetarianisme, la pedagogia racional, el feminisme, l'art, la filosofia, etc. Tindrà una influència decisiva en l'evolució radical de la mentalitat de la classe obrera i comptarà amb nombrosos col·laboradors: Higinio Noja, Julio Barco, Juan Tercier, Roberto Remartínez Gallego, Alcrudo, Orobón, Arias, Eusebio Navas, Alfonso Martínez Rizo, Abad de Santillán, Amparo Poch y Gascón, Augusto Moisés, Gastón Leval, Carsí, Rudolf Rocker, García Birlán (Julio Barco), Mariano Gallardo, Cano, Ryner, Pereira, Carlos Brandt, Fontanals, Fortunato Barthe, José María Martínez Novella, i els metges anarquistes Isaac Puente (Un médico rural) i Félix Martí Ibañez. Josep Renau i Manuel Monleón hi van publicar nombrosos cartells i fotomuntatges. El responsable de la revista va ser José Juan Pastor, que es va embarcar en l'empresa després de l'èxit de Redención (1921-1923), i que serà a partir de 1928 membre del comitè fundador de la«Lliga per la reforma sexual». Connectada amb la revista hi havia una editora (Biblioteca de Estudios) amb diverses col·leccions i una distribuïdora de més de mil títols de llibres

***

- Surt Protesta Umana: Pel juny de 1926 surt a Boston (Massachusetts, EUA) el primer número del periòdic anarquista en llengua italiana Protesta Umana. Bottetino del Comitato di Difesa Sacco e Vanzetti. Era l'òrgan d'expressió del Sacco-Vanzetti Defense Committee (SVDC, Comitè de Defensa Sacco i Vanzetti), creat per lluitar contra la condemna a mort dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Estava dirigit per Aldino Felicani. Era continuació de L'Agitazione. Organo del Comitato di Difesa Pro Sacco e Vanzetti, que també va ser editat per Aldino Felicani entre el desembre de 1920 i el març de 1925. En el primer número de Protesta Umana aparegué el text «Mentre s'approssima il giorno dell'esecuzione i reclusi ammoniscono: La salute è in voi!» (Mentre s'acosta el dia de l'execució els reclusos adverteixen: La salvació és cosa vostra), fent referència al fullet editat per Luigi Galleani La salute è in voi, manual de com fer bombes explosives per a atacar l'autoritat. En sortiren tres números, l'últim l'abril de 1927.

***

- Surt L'Emancipazione: Pel juny de 1927 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del mensual en llengua italiana L'Emancipazione. Libertario del West. Més tard tindrà dos subtítols més:«Periodico Libertario del West» i«Mensile Libertario del West», i es publicarà a Oakland (Califòrnia, EUA). Editat per Vincenzo Ferrero, hi van col·laborar Adolfo Antonelli i Giuseppe Ciancabilla, entre d'altres. Sortí fins a l'octubre de 1932.

***

- Surt Libre Examen: El 15 de juny de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del periòdic Libre Exament. Publicación anarquista. Sortia irregularment gràcies al suport voluntari. En aquest primer número publicà una carta de Simón Radowitzky, que havia estat alliberat l'abril passat de la colònia penitenciària d'Ushuaia i vivia exiliat a Montevideo. Sembla que només sortí aquest número.

***

- Surt L'Unique: Pel de juny de 1945 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic mensual L'Unique. Bulletin intérieur exclusivement destiné aux «Amis d’E. Armand». Editat per Émile Armand, fou una continuació de l'obra de propaganda d'aquest anarquista individualista que ja havia començat amb L'en dehors, en 1922. En van ser gerents E. L. Juin, O. Ducauroy i J. Cezar. El periòdic, que va mantenir una important correspondència amb l'estranger, apareixerà fins a l'estiu de 1956, editant-se'n 110 números en total, a més d'una nombrosa col·lecció de suplements, i serà l'última publicació editada per Armand. Hi van col·laborar Léonard Abbott, M. T. Acharya, Roland Actorie, G. Aguire, Margaret C. Anderson,Émile Armand, E. Azema, A. Bailly, Victor BAsch, Charles Boudoin, P. V. Berthier, E. Bizeau, Sylvain Bommariage, L. Boue, Pierre Boujut, Pierre Brignon, Maud Calverton, Clovys, Dr. Rémy Collin, A. H. Coryell, Dr. Henri Dalmon, Hem Day, Benjamin De Casseres, Roger Denux, M. Devaldes, Rasco Duanyer, Ovide Ducaroy, Louis Esteve, Havelock Ellis, Tom Earley, Lilith Elvant, Henri Frossard, Marguerite i René Gieure, Rémy De goumont, Marie De Grandfrey, M. Grivert-Richard, G. Getcheff, Paul Ghio, Jack Greenberg, René Guillot, John Hay, George D. Heron, Dr. H. Herscovici, M. G. Igualada, Maurice Imbard, Ixigrec, Théodore Jean, Angelo Jorge, Jo i Lawrence Labadie, Gérard De Lacaze-Duthieres, Philéas Lebesgue, André Lefrevre, Leonev, Louis Le Sidaner, A. Libertad, Vera Livinska, J. William Lloyd, Jean Lorrain, Jean Marestan, Marie Claire Maguelonne, Enzo Martucci, J. Mascii, Frederica Montseny, André Pernin, Maurice Pernette, H. Perruchot, Adrien Petit, F. Planche, Pere Prat, A. Prunier, Paul Rassinier, P. Vigne D'Octon, Élie i Élisée Reclus, Marcle Riou, Bertrand Russell, Han Ryner, W. Siegmester, J. P. Sieurac, Jean Sovenance, Herbert Spencer, Camille Spiess, Lucy Sterne, Fernando Tarrida del Marmol, Lev Tolstoi, James L. Walker, Walt Whitman, Georges Woodcock, V. S. Yarros, entre d'altres. En van ser il·lustradors Léo Campion, Félix Cotard, Jean Lebedeff i Louis Moreau.

***

- Surt Nervio: Pel juny de 1958 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcosindicalista mensual Nervio. Portavoz de la Regional Andalucia-Extremadura. Aquest òrgan de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili va ser dirigit per Francisco Olaya Morales i després per Enrique Ordoño. Reprenia la capçalera que s'edità a Almeria en 1938, portaveu de la 147 Brigada Mixta, en record del seu director Juan Santana Calero, assassinat pel feixisme. Hi van col·laborar Paulino Díez, Rafael García, Acracio González Gutierrez, Miguel Guerrero, Salvador Martínez, Manuel Pérez, Rafael Pérez, J. Ruiz i M. Temblador, entre d'altres. En sortiren 19 números fins al gener de 1960.

***

- Surt La Nostra Lotta: Pel juny de 1958 surt a Modica Alta (Ragusa, Sicília) el primer i únic número del periòdic anarquista La Nostra Lotta. Numero unico a cura del Gruppo «Iniziativa Anarchica». La publicació anava dirigida a fer costat el Front Antielectoral i a valorar les eleccions polítiques a la Cambra de Diputats de la República Italiana celebrades el 25 de maig anterior. A Modica Alta va guanyar la Democràcia Cristiana (DC).

***

- Surt Caos: Pel juny de 1979 surt a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el primer número de la revista anarquista Caos. Sorgida de militants llibertaris mexicans i dels cercles exiliats espanyols, volia unir en una publicació de caire crítica els integrants del periòdic Tierra y Libertad i els del cercle que es movia al voltant de l'anarquista català exiliat Ricard Mestre Ventura, que posteriorment fundà la Biblioteca Social Reconstruir. El grup editor portà el nom de Coordinació Llibertària de Mèxic (CLM) i en formaven part Antonio Eyzaguirre, V. Molina, José Luis Rivas Vélez i Héctor Subirats S., entre d'altres. Comptà amb el suport de diferents grups i editorials anarquistes, com ara la llibreria El Nagual, els Editores Mexicanos Unidos, les Ediciones Antorcha i les Ediciones Pasquín, entre d'altres. Aquesta publicació tingué un gran ressò en la intel·lectualitat mexicana, encara que la unió que es volia no reeixí i cada grup continuà amb les seves pròpies publicacions. Una de les seves característiques primordials va ser l'acurat disseny de la publicació, que comptà amb dibuixos de destacats artistes del moment (Funs, Gourmelin, Jakue, Ops, Perich, Romeu, Fernando Sampietro, Serre, etc.). També va ser molt important pels col·laboradors de la revista, intel·lectuals de gran prestigi internacional, o pels autors clàssics dels quals es reproduïren textos (Antonio Alonso C., Héctor Anabiarte Rivas, Jorge Aranda, Jordi Arenas, Laurent Aubague, Luis Eduardo Aute, Georges Bataille, Jean Baudrillard, Ezio Flavio Bazzo, Maurice Blanchot, G. Caos, Adolfo Castañón, Cornelius Castoriadis, Rafael Cid, Emil Cioran, Pierre Clastres, Alfonso D'Aquino, Pedro Echeverría V., Manuel España Bis, Fernando Esquivel, Antonio Eyzaguirre, Carlo Frabetti, Théo Frey, Agustín García Calvo, Freddy Gómez, Jan Kott, Claude Lefort, Arthur Lehning, Ricardo Lorenzo Sanz, René Lourau, H. L. Mencken, Jaime Moreno Villarreal, Aldo Pellegrini, Luis Racionero, Carlos María Rama, Víctor del Real, José Riera, Jorge Robles, Rudolf Rocker, Xavier Sádaba Garal, Fernando Savater, René Schérer, Samuel Schmidt, Jonathan Swift, Max Stirner, José L. Taberner, Roberto Tocaven M., Sergio Toledo, Ernesto Vanegas Valle, Roberto Vallin M., etc.). En el número 5 de la revista es publicà un text amb el títol«Poemínimos», posant com a autor el poeta Efraín Huerta, qui havia publicat un poemari amb aquest títol en l'editorial Siglo XXI; aquesta broma provocadora donà lloc a un gran escàndol, ja que ridiculitzava diversos intel·lectuals mexicans consagrats i aquests se sentiren ofesos i alguns amenaçaren amb demandes judicials. Aquest «afer» donà lloc a que part dels col·laboradors habituals de la revista deixessin de publicar-hi i alguns grups deixessin de distribuir-la. En total en sortiren set números, l'últim en 1981.

***

- Surt Adarga: Pel juny de 1980 surt a Madrid (Espanya) el primer número de la revista cultural anarquista Adarga. La idea d'editar aquesta publicació sorgí en el V Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), celebrat entre el 8 i el 16 de desembre de 1979 a la Casa de Campo de Madrid. L'ànima intel·lectual del projecte fou Juan Gómez Casas i hi trobem articles de nombrosos escriptors i periodistes llibertaris, com ara José L. González Coronado, Ferran Aisa, Josep Alemany, Antonio Artero, Felipe Regatero, Pep Castells, Dolores Domingo, José Luis González Coronado, Gerard Jacas, Luciano Lanza, Fernando Montero, Antonio Zapata, Benjamín Cano Ruiz,Ángel J. Cappelletli, Noam Chomsky, Juan Gómez Casas, Fidel Gorrón, Sara Guillén, Frederica Montseny, Abel Paz, Carlos Peregrín-Otero, Muñoz Congost, Emma González, Santos Amestoy, García Rua, Ernesto García, Carlos M. Rama, Fernando Sabater, etc. Els temes que tracta van ser d'allò més variat: CNT, anarcosindicalisme, urbanisme, terrorisme, educació llibertària, literatura, art, «Cas Scala», rock, clàssics de l'anarquisme, etc. A causa de la crisi interna confederal i per problemes econòmics, només sortiren cinc números d'aquesta revista, l'últim el setembre de 1981.

***

- Surt Les Temps Maudits: Pel juny de 1997 surt a París (França) el primer número de Le Temps Maudits. Revue syndicaliste révolutionnaire et anarcho-syndicaliste éditée par la Confédération Nationale du Travail. La decisió d'editar aquesta revista fou presa al Congrés de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Lió de 1998 i sorgí com a un suplement de teoria anarcosindicalista del periòdic Le Combat Syndicaliste. Els temes tractats són variats: feminisme, anarcosindicalisme, antifeixisme, literatura proletària, autors llibertaris, economia, antiparlamentarisme, antiglobalització, ecologia, educació, història anarquista, antimilitarisme, terrorisme, religió, etc. Hi trobem articles d'Ezequiel Adamovsky, Claudio Albertani, Antonio Antón, Sophia N. Antonopoulou, Nathalie Astolfi, Rachid Belkacem, André Bernard, René Berteloot, Alain Bihr, Frédéric Blanchet, Luc Bonnet, Marius Bouvier, Gianni Carrozza, Damien Cartron, François Chesnais, Noam Chomsky, Miguel Chueca, Emili Cortavitarte Carral, Gilles Courc, Philippe Coutant, Alain Durel, Ramón Fernández Durán, Cyrille Gallion, Jean Pierre Garnier, J.-Ch. Gérace, Daniel Guerrier, Edward S. Herman, Tomás Ibáñez, Louis Janover, Dragui Karevski, Greg Kerautet, Gwenael Kivijer, Chusa Lamarca, L. Landauer, Léo Langevin, Arthur Lehning, Hugues Lenoir, Gaëtan Le Porho, Anthony Lorry, Valérie Minerve Marin, Antonio Martín Bellido, G. Mandrin, Christine Mauget, Guillaume Menchi, Patrick Mignard, Ch. Mileschi, Frank Mintz, Agustín Morán, Justa Montero, Stéphane Pelletier, José Pérez, David Peterson, Larry Portis, David Rappe, Mathieu Rigouste, Antonio Rivera, Luis E. Sabini Fernández, Alain Santino, Cosimo Scarinzi, G. Soriano, Carlos Taibo, M. Tauro, Nicole Thé, Jacky Toublet, A. Vernet, Rodolphe Virelyon, Soumaly Vongsavanh, Loïc Wacquant, Homme Wedman, Wilfrid, entre d'altres. En sortiren 27 números, l'últim d'octubre de 2008.

***

- Surt Anartiste: Pel juny de 2002 surt a París (França) el primer número de la revista Anartiste. Les Nouvelles Libertaires, creada per l’anarquista André Robèr i realitzada pel «Groupe Anartistique La Vache Folle», creat en 1997, de la Federació Anarquista Francesa, i on participaran un bon nombre d’escriptors i artistes llibertaris (Julien Blaine, Jean Dassonval, Daniel Livartowski, Laurent Nicolas Tanamm, Laurent Zunino, André Robèr, Thierry de Lavau, Eric Coulaud, Robert Terzian, Thirry Berthe, Richard Martin, Chari Goyeneche, Jean Stark, Geneviève Beauzée, Mika Pusse, Les Chats Pelés, Carole Reussee, Serge Pey, Bruno Daragui, Devande, Archibald Zurvan, Michel Debray, Felip Equy, Elen Capucine, Didier Chenu, Hurel, Willi, etc.). La periodicitat és de dos números per any i han fet diverses exposicions a diferents locals llibertaris i artístics parisencs, a més de participar en manifestacions, festes, col·loquis, revistes, etc. De moment porten publicats 14 números, l'últim el desembre de 2009.

Naixements

- Léon Pélissard: El 15 de juny de 1867 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista expropiador Léon Pélissard, també conegut com Edme. Sos pares es deien Marius Pélissard i Marie Roux. Després de realitzar el servei militar a Tonkin (Indoxina francesa) a començaments dels anys noranta, retornà a Lió, on va fer de representant comercial i de venedor ambulant. Entre el març de 1886 i el febrer de 1901 va ser condemnat en vuit ocasions a Lió i a Valença per diversos motius (ultratge, rebel·lió, portar armes, cops, ferides, pesca furtiva, robatori). En 1901 s'integrà en el grup llibertari expropiador «Els Treballadors de la Nit» d'Alexandre Marius Jacob. El 9 de juny de 1901 amb Jacob participà en el robatori del domicili del jutge de pau Hulot a Le Mans que raportà un botí d'aproximadament 12.000 francs. El 22 d'abril de 1903, després d'un desvalisament frustrat al domicili de la senyora Tilloloy a Abbeville, va ser interceptat pels policies Pruvost i Anquier a l'estació de Pont Rémy amb sos companys Félix Bour i Jacob. En la refrega originada, l'agent Pruvost caigué mort i Pélissard pogué fugir abans de ser detingut el mateix dia més tard, però finalment caigueren tots els membres del grup expropiador. Durat el judici a «Els Treballadors de la Nit» o«La Banda d'Abbeville», que es perllongà entre el 8 i el 22 de març de 1905 a Amiens, reivindicà les seves activitats anarquistes il·legalistes tot declarant que el furt per ell només era una «llegítima recuperació de la propietat amb total menyspreu dels anatemes de la burgesia». Fou l'autor de diverses cançons (La Diane du prolétaire, Conseils à un pègre, La Bistouille, etc.) que es van publicar en el periòdic anarquista Germinal d'Amiens i en altres diaris de difusió general. Va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats i, després de dos mesos tancat a la ciutadella de Saint Martin de Ré esperant la deportació, enviat a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa) sota la matrícula número 34.441. Des del primer dia va ser castigat en nombroses ocasions per«insubmissió, cartes arrogants al governador de la Guaiana Francesa, apreciacions calumnioses referides als vigilats» i altres violacions de la disciplina carcerària. En 1911 va ser alliberat, però obligat a residir perpètuament a la Guaiana Francesa com a desterrat. A finals de 1912 o començaments de gener de 1913 aconseguí fugir i recalar a Panamà on morirà pocs dies després de la seva arribada. Va escriure unes memòries sobre la seva estada a la colònia penitenciària, però no ens han arribat.

***

- Paul Sosset: El 15 de juny de 1869 neix a Couvin (Namur, Valònia) l'advocat, professor, periodista i propagandista anarquista Paul Sosset, conegut com Paul Flaustier o Flaustier. Membre de la Jove Guàrdia Socialista Revolucionària (JGSR), en 1893 milità activament a Verviers (Lieja, Valònia) i, amb Jean Davister, feia d'orador en reunions molt concorregudes. Entre 1893 i desembre de 1896 fou inspector d'estudis de l'Institut d'Ixelles (Brussel·les, Bèlgica). En 1893 col·laborà en el periòdic llibertari La Débacle i el desembre d'aquell any va ser processat per ús de«falsa identitat» i«provocació directa a la tropa armada i desobediència a les lleis». En aquesta època també fou membre de la comissió belga encarregada de recollir fons per als anarquistes espanyols. Doctor en dret i en filosofia i lletres, a partir de 1895 fou professor a l'Institut Royal de Brussel·les. Arran d'un discurs pronunciat en un míting organitzat pel Grup Llibertari de Brussel·les celebrat el 31 de maig de 1898, on va fer costat la insurrecció cubana i l'agitació anarquista a Itàlia i a Espanya, el 17 d'octubre de 1898 va ser jutjat per l'Audiència de Brabant (Flandes), juntament amb Charles d'Hooghe (Block), i condemnat a tres mesos de presó i a 50 francs de multa per«provocació no seguida d'efectes criminals»; Charles d'Hooghe, que no va comparèixer, va ser condemnat en rebel·lia a un any de presó. Destacà com a conferenciant i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Catéchisme du jeune propagandiste (1893), Le Plébéien (1895), Le Cri des Opprimes (1896),La Débacle Sociale (1896), L'Homme Libre (1899) i La Revue Nouvelle Indépendante d'Art, Littérature et Science (1899), entre d'altres. Fou corresponsal per a Bèlgica de Le Temps Nouveaux. En 1900 fou un dels fundadors, amb Lucien Hénault i Georges Thonar, i redactor del periòdic anarcocomunista Le Réveil des Travailleurs. En 1901, segons alguns autors, trencà amb l'anarquisme i es passà a les files socialdemòcrates, afiliant-se al Partit Obrer Belga (POB), però la seva trajectòria posterior posa en dubte aquesta afirmació. En 1902 envià un informe al Congrés de Le Libre Penseur que se celebrà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Entre 1902 i 1904 col·laborà en el periòdic L'Idée Libre. Entre 1903 i 1905 fou el corresponsal de Bèlgica per al periòdic sindicalista revolucionari parisenc L'Action Directe. El 6 de setembre de 1905 participà, amb altres conferenciants, en la xerrada«Les devoirs des travailleurs belges résidant à París envers les organisations ouvrières», que se celebrà a la Universitat Popular «La Coopération des Idées» de París (França). En 1906 parlà en un míting de protesta de la Unió Sindical dels Treballadors de Brussel·les (USTB), arran de la condemna de l'anarquista Henri Fuss-Amore. En 1906 també impartí dues conferències a la colònia comunista llibertària «L'Expérience» d'Stockel (Brussel·les, Bèlgica), L'organisation du travail dans la société actuelle (19 d'agost) i L'antimilitarisme et la poursuite contre l'Action Directe (2 de setembre, ambÉmile Chapelier). En 1906 col·laborà en La Femme Socialiste i L'Avenir du Borinage i en aquesta època es va fer propagandista dels «Milieux Libres» (colònies anarquistes). En 1907 va fer una gira de conferències antimilitaristes i en 1908 col·laborà en Société Nouvelle. És autor d'À l'aube d’un siècle. Le mouvement libertaire (1898; un exemplar d'aquesta obra es trobà a la biblioteca de François Salson), Militarisme et démocratie. Brochure de combat contre l'armée, le patriotisme (1900), Le péril noir (1901), Vers l'émancipation! Articles sur la nécessité des groupes d'études sociales (1901), En mémoire d'Émile Zola (1902), La Libre Pensée et l'idéal (1902), Anticléricalisme socialiste. Résumé d'articles et de conférences (1903), La justice contre le peuple (1905), L'organisation du travail. Conférence (1906). Aux hommes d'avant-garde. Brochure censurée par Germinal (1906) i La lecture dans les foyers populaires (1907). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

- Gérard Duvergé: El 15 de juny de 1896 neix a Montsegur (País d'Olmes, Occitània) el mestre llibertari, militant anarquista i resistent antifeixista Gérard Duvergé, també anomenat Fred Durtain i Chevalier. Fill d'un gerdarme, es va allistar durant la Gran Guerra, i després va esdevenir mestre. En 1935 va descobrir l'anarquisme i va començar a col·laborar en la premsa llibertària sota el pseudònim de Fred Durtain (Le Libertaire, L'Espagne Antifasciste, La Révolte, Terre Libre, etc.). En 1936 va militar en el grup anarquista d'Agen i també va participar en les activitats de la «Libre Pensée» i de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. Dins en marc de la Federació de Obres Laiques, va organitzar amb sa companya Henriette càmpings de joves per incitar els adolescents a estimar la natura --Còrsega (1937, Marroc (1938), Tunísia (1939), Martigues (1941), Izaourt (1942) i Montbazillac (1943). En 1939, quan els refugiats de l'Espanya republicana omplen els camps de concentració del sud de França, la parella Duvergé n'albergarà a casa seva. En col·laboració amb Aristide Lapeyre, va muntar una escola llibertària («L'Envol»), a Feugarolles, a prop d'Agen, a l'estil de «La Ruche» de Sébastien Faure, per al nou curs sota la direcció de Vergel, refugiat espanyol i antic professor d'una escola ferreriana; però la guerra va esclatar i no va poder-se inaugurar, malgrat que tot estigués enllestit. Va acabar mobilitzar a Alsàcia. Separat de l'ensenyament en 1940 i restituït en 1942, va formar part dels grups«Libération» i dels«Francs-Tireurs et Partisans» (FTP) de la resistència antifeixista. En 1942 va adherir-se al Partit Comunista Francès, més com a mesura d'eficàcia per a la lluita clandestina que per adhesió ideològica al comunisme. En 1943 va prendre part en el Moviment Unit de la Resistència (MUR) a Lot i Garona. Detingut per la policia alemanya, va ser alliberat; però el 28 de gener de 1944 va ser detingut per segona vegada. Gérard Duvergé va morir l'endemà, 29 de gener de 1944, a la presó d'Agen (Aquitània, Occitània), sense haver parlat, arran de les tortures infligides per la Gestapo, i va ser enterrat el 2 de febrer de 1944 en aquesta ciutat. En 1999 Bernard Lareynie li va dedicar una biografia: L'instituteur, le campeur, le résistant. Gérard Duvergé, le libertaire. Un carrer d'Agen porta el seu nom.

***

- Celso Bendanti: El 15 de juny de 1902 neix a Mordano (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Celso Bendanti. Sos pares es deien Giovanni Bendanti i Eugenia Galassi. Acabà els estudis primaris i durant la seva vida exercí diferents professions (pagès, miner, obrer de la construcció, encofrador, cuiner, etc.), entrant en el moviment llibertari quan era molt jove. En 1920, durant la inauguració del monument a Andrea Costa a Bagnara di Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), un escamot de carrabiners, ocults entre la multitud, intentà impedir l'acte i ell participà en el tiroteig que es desencadenà, morint al seu costat el company i amic anarquista Leo Bianconcini. Escorcollat el seu domicili en diverses ocasions –en un d'aquests escorcolls se li va segrestar Il Programma Anarchico d'Errico Malatesta, editat per la Unió Anarquista Italiana (UAI)–, en 1923, fugint de la pressió de les autoritats i dels escamots feixistes, es va veure obligat a expatriar-se. Després de set anys anant i venint per França i per Bèlgica–d'antuvi a la Costa d'Or i a Reims, on treballà de paleta, i després a Bèlgica, on va fer de miner a Gosseliers i a Tramines, per retornar a França (Charleroi i Saint Quentin)–, en 1930 s'establí a Brussel·les (Bèlgica), ciutat on restarà amb Madeleine Dhyne la resta de sa vida. Constantment vigilat per les autoritats italianes pels seus «constants sentiments hostils al règim», en 1930 obtingué el passaport i en 1931 viatjà, amb l'anarquista Ugo Guadagnini, a Barcelona (Catalunya) buscant feina, però dos mesos després ambdós retornaren a Brussel·les. En aquestaèpoca la policia italiana el qualificà de«capaç de realitzar accions criminals i actes terroristes». A la capital belga participà activament en els actes organitzats per la comunitat anarquista italiana, juntament amb altres companys, com ara Giuseppe Bifolchi, Vittorio Cantarelli, Mario Mantovani, Eugenio Nastini, Adelino Paini, etc. En 1932 mantingué correspondència amb anarquistes francesos i nord-americans i s'encarregà de difondre material de propaganda, sobretot per la zona de Charleroi (Hainaut, Valònia). En 1935 va ser acusat d'haver atemptat al Pavelló Italià de l'Exposició Internacional contra el ministre italià Giuseppe Bottai, de visita a Brussel·les. Sempre present a totes les iniciatives antifeixistes, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Pietro Bianconi, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Quan esclatà la Revolució espanyola la seva activitat es centrà en la recaptació de fons econòmics i en afavorir l'enrolament de voluntaris anarquistes per a lluitar als fronts contra les tropes franquistes. En aquests mesos, l'anarquista Enrico Ercolani, que combatia amb les milícies anarquistes a Espanya i que, segons la policia, tenia importants sumes de diners fruit d'un robatori, va ser detingut sota la sospita de preparar, juntament amb Bendanti, un cop econòmic contra el secretari del rei de Bèlgica. Constantment implicat amb la lluita contra els feixistes a Espanya, amb Vittorio Cantarelli i Mario Montavani, promogué l'organització «Pro Spagna Rossa» (Pro Espanya Roja) a Brussel·les, que organitzà conferències, mítings, reunions, etc., on acudien els militants més destacats de l'anarquisme internacional (Leo Campion, Hem Day, etc.). En 1938 falses informacions belgues informaren que, amb Carlo Lelli i Aldo Rossi, havia retornat a Itàlia per a atemptar contra Benito Mussolini. En 1939 formà part del grup anarquista italià que es creà a Brussel·les i que tingué la seva primera reunió el 4 de març amb la finalitat d'organitzar l'emigració a Amèrica dels anarquistes veterans de la guerra d'Espanya. Arran de l'ocupació nazi de Bèlgica, l'11 de setembre de 1940, va ser detingut a Brussel·les per la policia alemanya i el 14 de novembre d'aquell any va ser lliurat a la policia de fronteres italiana. Durant l'interrogatori que patí a la presó de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), admeté haver conegut i freqüentat l'anarquista Michele Casadio, qui, amb Enrico Ercolani, era sospitós d'haver realitzat nombrosos robatoris a Bèlgica. Després d'un breu període d'empresonament, el 6 de desembre de 1940 va ser condemnat a tres anys de confinament per«activitats antifeixistes a l'estranger» i el gener de 1941 va ser enviat a l'illa de Ventotene. Quan va caure el feixisme, es trobava al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia) i un cop retornat a Imola (Emília-Romanya, Itàlia), s'ajuntà amb els companys locals en lluita contra el nazifeixisme. A començament de 1944 va ser detingut novament. Després de la II Guerra Mundial participà activament en el grup anarquista d'Imola i en 1947 retornà, amb Vittorio Cantarelli, a Bèlgica, on participà en la reconstrucció del grup anarquista italià. Celso Bendanti va morir el setembre de 1983 a Brussel·les (Bèlgica).

Celso Bendanti (1902-1983)

***

- Liberto Sarrau Royes: El 15 de juny de 1920 neix a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) el militant i resistent anarquista Liberto Sarrau Royes. Son pare, Antonio Sarrau (1893-1939), era un miner que arran d’un accident laboral es va traslladar amb la família a Barcelona, on participarà en la CNT, fet que li implicarà l’acomiadament de la feina i l’establiment d’un quiosc de diaris per subsistir. Liberto va aprendre llegint els diaris i ja el 15 d’abril de 1932 va publicar un article en la secció «Tribuna Infantil» del periòdic barceloní Solidaridad Humana. Va estudiar, amb Abel Paz, a l’escola racionalista Natura de Joan Puig i Elías del sindicat del Tèxtil de la CNT i va escriure dos fullets publicats en la popular «Novela Ideal» en 1937: Juanillo el abandonado iRebeldía vivida. En 1936 es va fer de les Joventuts Llibertàries de Gràcia i va escriure en el seu òrgan d’expressió, Ruta. A l’any següent va participar en el grup «Quijotes del Ideal». Durant els primers anys de la guerra va treballar en una col·lectivitat agrícola a Cervià (Lleida), amb Abel Paz i Víctor García, fins que va tenir edat suficient per ingressar en la 26 Divisió (excolumna Durruti). Amb la caiguda de la República va fugir a França, on va passar per diversos camps de concentració (Sant Ciprià, Barcarès, Agde) fins que va aconseguir fugir. Son pare va se executat a Montjuïc (Barcelona). Va gaudir d’un breu període de llibertat, fins que en 1941 va ser reclutat com a treballador forçat per a l’organització Todt, on participaven molts exiliats estrangers que vivien a França, que va construir la muralla defensiva atlàntica. Sarrau va fugir, entrà a Espanya amb Abel Paz en 1942 i aconseguí arribar a Casablanca via Portugal. Al nord d’Àfrica va escriure per a diverses publicacions anarquistes: Inquietudes Libertarias iLibre Examen, que apareixien a Orà, i Solidaridad Obrera, d’Alger. També hi va circular la seva revista manuscrita La Bestia (Der-Beida, Marroc, 1944). Amb l’Alliberament, a França, va reprendre la col·laboració amb diverses publicacions anarquistes i de les Joventuts Llibertàries i va ocuparne càrrecs importants en el seu comitè nacional. L’agost de 1946 va tornar a Espanya amb sa companya Joaquina Dorado Pita per organitzar el moviment de resistència, formant a Barcelona el grup «3 de Mayo» amb Raúl Carballeira. En Madrid, en 1946, va participar en la reestructuració del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Després d’una breu estada a França, va torna a la península l’1 de març 1947 per publicar clandestinament Ruta i engegar el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). Durant el Segon Congrés de la CNT en l’Exili, a Tolosa de Llenguadoc l’octubre de 1947, va ser revocat del seu càrrec com a delegat a Espanya del moviment de l’exili, arran de les divergències sobre com organitzar la lluita clandestina a l’interior. El 24 de febrer de 1948 es detingut, torturat i empresonat el març, i surt en llibertat per una malaltia pulmonar; amagat amb sa companya, de camí cap a França són detinguts a Ripoll (1949). Jutjat l’agost de 1952, va ser condemnat a 20 anys i un dia (sentència confirmada el febrer de 1953). Va sortir del penal de Burgos en llibertat provisional el 12 de març de 1958 i marxà a França. En 1959 va assistir al Ple de Vierçon i com a resultat va organitzar el Moviment de Resistència Popular (1959-1965), que va confirmar la pèrdua de força revolucionària dels cercles exiliats. Mentre que treballava per a la UNESCO com a traductor i corrector, va seguir col·laborant en la premsa llibertària (Ideas-Orto;Solidaridad Obrera; Umbral, de París; A Batalha, de Lisboa; etc.), mentre militava en la CNT francesa. A finals dels anys 80 va fundar l’Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN), amb la intenció de crear un centre d’educació llibertària, intentant comprar inútilment per això una  masia de 30 hectàrees als Pirineus catalans on situar la seva escola Món Nou. En 1993 va participar en el Debat Internacional d’Anarquisme de Barcelona en les ponències d’educació. En 1997 va participar en la pel·lícula de Juan Gamero Vivir la utopía. Liberto Sarrau Royes va morir el 27 d’octubre de 2001 a París (França) i per exprés desig seu va voler ser incinerat al cementiri de Père Lachaise en la intimitat: sis persones el van acomiadar, entre elles Colette, la filla d’Emilienne Morin i de Buenaventura Durruti. El seu important fons documental (biblioteca, manuscrits, correspondència, circulars, fullets, fotografies, pel·lícules...) va ser donat a l’International Institut of Social History (IISH) d’Amsterdam. La seva companya, Joaquina Dorado, també va donar al mateix centre la seva correspondència en 2002.

Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

Continua...

---

Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla i l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria

Aquest darrer temps he repasat diversos materials en relació amb la presència de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria tant a Mallorca en general com a sa Pobla en particular. Entre els llibres referents a l'Arxiduc he llegit amb molt d'interés el que va escriure Leo Woerl titulat El Archiduque Luis Salvador de la Casa Imperial de Austria como investigador del Mediterráneo (Palma de Mallorca, Associació d'Amics de l'Arxiduc, 1998) en traducció de Gottfried i José Macías Molina i introducció i notes de Sebastià Trias Mercant. Dins la mateixa línia d'especial interès informatiu per a tots aquells que volen aprofundir en la vida i l'obra del famós personatge, he estudiat igualment l'imprescindible opuscle de Pedro Bonet de los Herreros El Archiduque de Austria Luis Salvador publicat l'any 2000 mercès a la col·laboració de l'Associació d'Amics de l'Arxiduc amb el Consell de Mallorca. M'interessa repassar tot aquest material (i molt d'altre) per a trobar tots els indicis possibles d'aquella històrica visita de l'Arxiduc a sa Pobla que tengué lloc el dia 19 de gener de 1872 i que, segons tots els coneixedors de la vida del nostre personatge, va condicionar ja per sempre la seva relació amb Mallorca i els mallorquins.

Precisament en un altre dels llibres consultats recentment, concretament en el titulat Sa Pobla, la gent, el medi, la història escrit pels professors Martí Canyelles, Margalida Pujals, Sara Ripoll i Alexandre Seguí en trobam molta informació. En aquest llibre d'indubtable interès didàctic i en l'apartat "Sa Pobla vista per l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria (pàgs. 81-82) podem trobar una breu nota biogràfica, la descripció resumida de sa Pobla feta per l'Arxiduc en la seva obra magna, Les Balears descrites per la paraula i el gravat, i el que és més important per al propòsit que ens ocupa: podem llegir un petit bocí del que el mateix Arxiduc va escriure en Lo que sé de Miramar referent a sa Pobla i la compra de la possessió.

Citem, doncs, aquests darrers autors: "El día 19 de gener de 1872, l'Arxiduc va partir de la porta de Sant Antoni de Ciutat -aleshores estava hostejat a la casa dels Comtes de Formiguera-, amb la galera de Don Joan Palou de Comassema, acompanyat per aquest i Don Manuel de los Herreros, camí de Pollença. Allí s'instal·laren a la posada de Don Joan Palou de Comassema, per assistir el dia següent, Sant Sebastià, als tradicionals balls de les Àguiles.

'Una pluja torrencial i continuada va desbaratar els projectes de l'Arxiduc de visitar la vall d'en Marc, al camí de Pollença a Lluc. Aleshores, cansat de tanta inactvitat, va tenir la idea d'anar a sa Pobla, a demanar per comprar la finca Miramar, propietat de Don Joan Serra".

Fins aquí el que ens diuen els autors del llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història. Potser és interessant conèixer el fet en paraules del mateix Arxiduc. Hem de tenir sempre present que Miramar va ser la primera finca que va comprar el nostre famós personatge, una compra que, evidentment, condicionà ja per sempre la seva relació amb la nostra terra i el va fer part indestriable de la nostra història. Els mallorquins del segle XXI ens demanam sovint si la història de la serra de Tramuntana hauria estat a com la coneixem sense l'amor de l'Arxiduc pel nostre paisatge, la nostra història, la nostra gent. La conservaciò d'indrets, terres, marjades, possessions, bardisses, caminois, safareigs, molins, cales, pinedes... ¿s'hauria pogut realitzar sense aquelles compres que s'iniciaren a sa Pobla? Vist el que s'ha esdevengut amb la major part de Mallorca en aquests darrers anys d'allau turistíca, de colonització desenfrenada dels nostres minvats recursos i territori, ho dubtam.

El llibre Sa Pobla, la gent, el medi, la història també ens informa de forma acurada i precisa del tarannà de l'Arxiduc. Parlant del seu amor a Mallorca, podem llegir: "Combinava [l'Arxiduc] les seves estades a Mallorca amb viatges per tot el Mediterrani: França, Egipte, Itàlia... amb el seu vapor 'Nixe'. Prest adquirí gran popularitat, a causa de la seva personalitat excèntrica i la seva integració en el món popular, arribant a esdevenir fins i tot un personatge llegendari. De fet, varen ésser famosos els seus romanços amb les joves pageses mallorquines.

'Interessat per les llengües, ben aviat aprengué perfectament el català. Es va relacionar amb els intel·lectuals més detacats de l'època, mallorquins i catalans: Antoni Mª Alcover, Mateu Obrador, Miquel Costa i Llobera, Francisco Manuel de los Herreros, Santiago Rusinyol, Miguel de Unamuno, Jacint Verdaguer...".

Seguramenrt les adquisicions, iniciades l'any 1872 amb la possessió de Miramar, de sa Font de Sant Ramon, Can Caló, Cas Papàs, Ca na Matgina, Son Galceran, s'Estaca, Son Moragues, Son Ferrandell, Son Marroig de la Foradada, Son Gual, Son Gallard, sa Pedrissa i altres indrets ha servit perquè poguem gaudir d'una part de Mallorca que, altrament s'hauria pogut fer malbé per sempre talment com s'ha fet malbé bona part de l'illa.

Com escriu Pedro Bonet de los Herreros en El Arxiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 39-41): "Desde que compró Miramar no ha dejado el Archiduque de mejorarla artística y materialmente, y lo mismo ha hecho con las fincas sucesivamente adquiridas. Empezó por restaurar la antigua casa, que adornó con muebles antiguos al estilo del país; una magnífica colección de platos de mayólica; el cenotafio del que fue su secretario Vyborny, por el escultor Tantardini, de Milán, de blanco mármol de Carrara; objetos artísticos fabricados en el país, etc., convirtiéndola así en un verdadero Museo de muebles antiguos mallorquines...".

Aquella primera compra realitzada a sa Pobla és narrada pel mateix Arxiduc amb aquestes senzilles paraules: "Sense pèrdua de temps, llogàrem un carro i sortírem, amb pluja pertinaç, cap a sa Pobla, invertint dues hores en el trajecte.

'Arribàrem al carrer Major, que semblava un torrent; no es veia una ànima. Finalment poguérem demanar a una dona, que guaitava per la porta, quina era la casa del senyor Serra.

'-C'an Serra és aquella, a la dreta, amb un portal d'arc.

'Prest hi fórem; cridàrem, i una joveneta d'uns dotze anys ens obrí.

'-És aquí can Serra? -vaig demanar.

'-Sí, el senyor Serra és mon pare; vaig a cridar-lo de seguida. Però, passin.

'Passats uns instants, es presentà un home d'una quarentena d'anys, d'aspecte amable:

'-És vostè don Joan Serra? -li vaig demanar.

'-Sí senyor -me respongué.

'-Idó jo som un estranger que vaig recorreguent l'illa. M'han dit que tenia vostè una petita possessió a la costa de Tramuntana, dita Miramar, i que la volia vendre.

'-Sí senyor -va contestar- tenc totes les meves terres aquí, a sa Pobla, on visc, i aquella finca me resulta enfora.

'-Bé, jo no vull regatejar; digui'm un sol preu, i que sigui raonable, li dic això anticipadament; perquè si és exagerat, no ens entendrem i no diré més que una paraula, si o no.

'Va reflexionar un instant, i me donà una xifra que me va semblar acceptable.

'Pujàrem altra volta al carro, i sempre ploguent, tornàrem a Pollença. Miramar estava comprat".

En l'opuscle El Archiduque de Austria Luis Salvador (vegeu pàgs. 33 i 34), Pedro Bonet de los Herreros descriu igualment aquesta anada a sa Pobla amb aquestes paraules: "Sitiado por el agua, paseaba S.A. de un lado a otro del aposento, no pudiendo resignarse su activo carácter a la ociosidad que la lluvia le imponía. En esto se vuelve de repente al Sr. Herreros y le dice:

'-D. Francisco, ¿quçe vamos a hacer todo el día en la posada? ¿Sabe Ud. En qué estaba pensando?... En que, ya que la tormenta no me permite dibujar, podríamos aprovechar el tiempo yendo a La Puebla.

'-¿A La Puebla? ¿Y para qué? -preguntó el Sr. Herreros.

'-A comprar Miramar, pues como Ud. Sabe, su dueño, D. Juan Serra, vive allí y según he oído decir tiene la finca en venta.

'-¿A La Puebla, con tal mal tiempo? -dijo el Sr. Herreros-. ¿Y sin coche?, pues no hay que pensar en pedir al Sr. Comassema sus mulas, fatigadas por la marcha de ayer.

'-Iremos en un carro -replicó el Arxiduque-; el toldo nos resguardará de la lluvia.

'Y efectivamente, dicho y hecho, alquilaron uno y en este mal carro, contra viento y lluvia fueron los expedicionarios a La Puebla y quedó concertada la adquisición del predio de Trinidad, antes Miramar, firmándose la correspondiente escritura pública el 6 de julio de 1872...".

Pedro Bonet de los Herreros parla igualment de la casualitat, del fet de la inesperada pluja que va fer que l'Arxiduc volgués aprofitar el dia anant a sa Pobla per a parlar amb el propietari de Miramar. Com diu aquest autor: "Quien sabe si en vez de caer la lluvia, doblemente beneficiosa para Mallorca, ya que fructificó su campiña y con la isla ligó para siempre al Archiduque, hubiera lucido un sol espléndido, tal vez se hubiera limitado a sacar sus vistas para no volver jamás y Miramar estaría hoy poco menos que olvidado? ¿Quién sabe? Con frecuencia las pequeñas causas producen grandes efectos".

D'aquesta històrica compra també n'ha parlat l'escriptor Alexandre Ballester en el llibre Retalls de la memòria: sa Pobla (Edicions Albopàs, Sa Pobla, 2000)Hi diu: "Miramar va ésser l'inici del Patrimoni de l'Aexiduc Lluís Salvador a Mallorca, i clau i lligam de permanència a l'Illa. L'Arxiduc va morir el dotze d'octubre de 1915, al seu castell de Brandeis, al nord de la ciutat de Praga. Don Joan Serra i Serra, va ésser nomenat Comendador de la Orden de Isabel la Católica, per decret reial del vull d'agost de 1888, signat per Alfonso XII, en los Baños de Betelú, Pamplona.

'Don Juan Serra, senyor de can Verdal, va morir el deu de juliol de 1893, a la finca de Santa Eulàlia, Can Picafort, d'un accident de caça. Na Margalideta, donya Margalida Serra i Morey, es va casar amb don Miquel Planes i Poquet, jove advocar pobler, amb ell i els seus fills, comença una nova etapa de la història de sa Pobla, d'ahir mateix".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 16 de juny

Esdeveniments

- Afusellada de Le Brûlé: El 16 de juny de 1869, al camí de Le Brûlé del pou miner Quentin del petit poble de la conca hullera de La Ricamarie, a prop de Sant-Etiève (Arpitània), la companyia d'infanteria del capità Gausserand, cridada per reforçar la repressió de la vaga minera organitzada pels internacionalistes anarquistes, obre foc contra la manifestació que intenta oposar-se a la detenció d'una quarantena de miners. L'afusellada deixa 14 morts, entre ells una nina de 16 mesos als braços de sa mare i una vídua d'un miner víctima del cop de sabre d'un tinent, i una seixantena de persones ferides, una desena d'elles infants. Van ser empresonats 72 miners, entre ells el dirigent de «La Fraternelle» Michel Rondet. El fet a passat a la història amb el nom de «L'afusellada de Le Brûlé» i va desencadenar la primera vaga general minera de França (18.000 treballadors aturats), i que va inspirar la novel·la Germinal d'Émile Zola. El 26 de juliol de 1869 els miners van obtenir avanços significatius: jornada de vuit hores per las miners de galeria, centralització de les caixes de socors i participació dels minaires en la seva gestió. En 1970 Bernard Chardère va estrenar la pel·lícula La Ricamerie (1869-1969) per commemorar-ne el centenari. El 24 de juny de 1989, a la cruïlla de les carreteres de Caintin i del pou miner de Combes de la Ricamerie, es va inaugurar el «Monument desÉtoiles», una escultura de bronze  de Victor Caniato que commemora l'esdeveniment: 14 estrelles, una per cada víctima (Marguerite Basson, 16 mesos; Rose Rival, 49 anys; Barthélémy Revol, 38 anys; Femme Revol, 35 anys; Claude Soulas, 19 anys; Joseph Françon, 19 anys; Pierre Valère, 21 anys; Jacques Fanget, 25 anys; Simon Chatagnon, 27 anys; Antoine Paule, 27 anys; Claude Clémençon, 27 anys; Antoine Gourdon, 38 anys; Michel Guineton, 37 anys; i Claude Georget, 68 ans), i als seus peus un infant adormit que representa el futur i l'esperit humà.

***

- Atemptat contra Crispi: El 16 de juny de 1894, a l'avinguda Gregoriana de Roma (Itàlia), el fuster anarquista Giovanni Paolo Lega, nascut a Lugo (Romanya, Itàlia), dispara dos trets de revòlver contra Francesco Crispi, president del Consell italià, però aquest sortirà indemne ja que la bala només va travessar el seu cupè. Crispi promulgarà el 19 juliol del mateix any les Lleis 314, 315 i 316«d'excepció antianarquistes», que implicaran la dissolució de les organitzacions revolucionàries. Lega va ser detingut, jutjat el 19 de juliol d'aquell any a Roma i condemnat a 20 anys i 17 dies de reclusió. En sentir el veredicte, Lega agità el seu mocador al crit de «Visca l'anarquia!». Els seus pretesos còmplices van ser absolts el 30 de novembre de 1895 per manca de proves. Paolo Lega va morir a la presó en 1896.

***

- Surt Nueva Aurora: El 16 de juny de 1909 surt a Màlaga (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic quinzenal anarcosindicalista Nueva Aurora. Órgano de las sociedades obreras. Amb la seva publicació pretenia fer ressorgir la potent federació de societats obreres de resistència «El Faro de Andalucia», que arreplegava gairebé tot el proletariat andalús. El gerent en va ser Sebastian Navas i van col·laborar Acracio Progreso i Rafael Díaz, entre d'altres. Només van sortir dos números, l'últim el 30 de juny de 1909.

***

- Surt Pagine Libertarie: El 16 de juny de 1921 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número Pagine Libertarie. Rivista Quindicinale. Més tard portarà el subtítol «Rivista di critica e di coltura». Fou la publicació continuadora de Nichilismo(1920-1921). Editada per Carlo Molaschi, hi van col·laborar Leda Rafanelli, Giuseppe Monanni, Nella Giacomelli (Inkyo,Rudel), Maria Rossi, Mario Mariani, Camillo Berneri i Fioravante Meniconi, entre d'altres. El darrer número fou el del 15 febrer de 1923, quan la revista fou suprimida per les autoritats feixistes.

Naixements

-Élie Reclus: El 16 de juny de 1827 neix a Senta Fe (La Granda, Aquitània, Occitània) el cooperativista, periodista, communard, etnòleg i anarquista Jean-Pierre-Michel Reclus, més conegut per Élie Reclus, fill d'un pastor protestant i germà gran d'Élisée. En 1840, és enviat a estudiar en una comunitat dels Frares Moravians a Neuwied-sur-le-Rhin. Després estudiarà teologia a Ginebra, Montauban i Estrasburg on serà ordenat pastor, però de seguida abandonarà. En 1851, intenta vanament manifestar-se contra el cop d'Estat de Napoleó i acaba exiliant-se amb el seu germà Élisée a Anglaterra, trobant una feina de preceptor. En contacte amb els exiliats, troba Ernest Coeurderoy. En 1855, després de l'amnistia, torna a França i es casa en 1856 amb la seva cosina Noémi, treballant un temps en el Banc del Crèdit Mobiliari, establiment fundat per saint-simonians. S'apassiona per les obres de Fourier i comparteix apartament ambÉlisèe i sa companya. En 1860, durant d'un viatge d'estudis amb son germà, cau pel pendent d'un glacial i restarà invàlid de la mà dreta. En un dels seus nombrosos encontres amb socialistes revolucionaris es troba amb Proudhon, i treballa com a corresponsal del periòdic Dielo. En 1866, és administrador de la Societat del Crèdit al Treball, destinada a afavorir la creació de cooperatives de producció de consum i de crèdit. Animarà diverses revistes, com ara L'Association. Butlletin international des sociétés coopératistes. En 1865, s'adhereix a l'Aliança de la Democràcia Social, creada per Bakunin, i serà en 1867 el corresponsal francès del periòdic de la Lliga de Pau i de la Llibertat. Amb sa companya Noémi, son germà Paul i André Léo, signarà els estatuts de la Societat de Reivindicació dels Drets de la Dona. En 1868, marxa cap a Espanya amb Aristide Rey i Giuseppe Fanelli, però la propaganda que porta, poc revolucionària a parer de Bakunin, provocarà una baralla amb el revolucionari rus. El 4 de setembre de 1870, prendrà part en les manifestacions que precipitaran la caiguda de l'Imperi, i col·laborarà després en La République des trevailleurs, òrgan de la secció de Batignolles de l'AIT. Durant la Comuna, serà sanitari de la Guàrdia Nacional i encarregat de reorganitzar l'ensenyança primària, abans de ser nomenat director de la Biblioteca Nacional, la qual salvarà. Aconsegueix amagar-se durant la repressió versallesca, refugiant-se a Zuric. En 1876, marxa cap Amèrica on troba Benjamin Tucker, però després d'una estada estudiant, torna a Europa, i s'instal·la dos anys a Anglaterra, abans de retornar a França després de l'amnistia. Treballarà com a bibliotecari i col·laborarà en nombroses revistes de ciència i d'antropologia, així com llibertàries, com ara L'Humanité Nouvelle. Els seus treballs d'etnologia Les primitifs d'Australie (1894), no el van evitar les persecucions policíaques en relació amb l'atemptat de Vaillant. Aleshores va deixar França i marxa a Bèlgica, on va acceptar una càtedra de mitologia comparada a la Universitat Nova de Brussel·les. Va escriure La Commune de Paris au jour le jour.Élie Reclus va morir l'11 de febrer de 1904 a Ixelles (Brussel·les, Bèlgica).

***

- Antonio Borghesi: El 16 de juny de 1853 neix a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Antonio Borghesi, també conegut com Jamba. Sos pares foren Giuseppe Borghesi i de Cecilia Borzatta. En 1861, quan encara era un infant, sa família s'instal·là a Imola, on tots treballaren com a servents d'hotel. Quan encara no tenia vint anys ja era membre de la Internacional, de la qual es convertí en un dels membres més actius, sempre vigilat per la policia. En aquesta època començà a participar en mítings i a col·laborar en la premsa anarquista. En 1879 fou processat amb altres 17 companys internacionalistes i condemnat per un tribunal de Bolonya a 18 mesos de presó per «associació de malfactors», però fou absolt en l'apel·lació defensat per Giuseppe Generi. Entre 1880 i 1883 va ser soci del Cercle Socialista, seguidor d'Andrea Costa, que en aquells anys participaven els anarquistes d'Imola. El gener de 1884 dimití del seu càrrec en el Cercle Socialistes mitjançant una carta que fou publicada en La Questione Sociale de Florència i on es declarava com un «vell internacionalista» i«revolucionari anarcocomunista» i atacava violentament la vergonyosa deriva d'Andrea Costa al parlamentarisme. Després d'això s'adherí a la secció de la Internacional formada per Adamo Mancini, Giuseppe Benati, Antonio Castellari i altres. El juliol de 1886 patí una nova condemna a tres anys de presó per furt i per evitar el tancament fugí a l'estranger, però fou detingut i extradit. Expiada la pena, va tornar a Imola, on fou un dels promotors de la constitució de la Secció Anarquista local i de la qual es convertí en un dels seus màxims dirigents. Cambrer d'ofici, també fou un dels màxims responsables del sindicat del seu ram a Imola. En 1892, davant la proximitat del Primer de Maig, fou detingut per«associació delictiva», però fou absolt per manca de proves. En aquest anys viatjà molt per la Romanya en gires de propaganda i col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Rivendicazione, d'Imola --on farà servir el pseudònim de Jamba--, i en La Canaglia. També mantingué correspondència amb destacats militants anarquistes, com Amilcare Cipriani. En 1894 començà a treballar de cambrer al cafè restaurant de l'estació de Castel Bolognese, que regentava la mare de l'anarquista Ugo Biancini, i aprofità el local per fer reunions polítiques i com a centre de trobada dels companys d'Imola, de Faenza i de Lugo, en trànsit al llarg de la línia fèrria. Aquestes activitats, en les quals també participaven Ugo Biancini, Raffaele Cavallazzi i Adamo Mancini, alarmà les autoritats, que es van veure obligades a prendre mesures. L'octubre de 1894 fou condemnat a tres anys de bandejament i va haver de marxar el gener de l'any següent primer a Porto Ercole i després a Tremiti, a Ustica i a Ponça. Alliberat anticipadament l'1 de novembre de 1896, retornà a Imola, on en 1898 fou novament detingut per «associació de delinqüents», però fou absolt per manca de proves. Signà la protesta publicada en el suplement de L'Agitazione d'abril de 1898 contra el «Procés d'Ancona», instruït a Malatesta i a altres companys insurreccionalistes. Més tard també signarà altra crida, publicada en L'Agitazione de juliol de 1900, contra la instrucció d'un nou procés a Ancona de companys acusats de sedició. Mentrestant, en 1899, es casà. En 1901 s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), on s'emmarcà en la tendència sindicalista. En 1907 es traslladà definitivament a Milà i trobà feina de mosso. A partir de 1919 s'allunyà del PSI i amb l'arribada de Mussolini al poder simpatitzà amb el feixisme, venent fins i tot Il Popolo d'Italia pels carrers. Antonio Borghesi va morir el 26 de desembre de 1936 a Milà (Llombardia, Itàlia).

***

- Francisco Atanasio: El 16 de juny de 1897 neix a Plasència (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarquista Francisco Antanasio, també citat Anastasio. Emigrà a França i en 1935 viva al núm. 2 del carrer de l'Horloge de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). El juny de 1937 figurava, com a«anarquista perillós», en una llista de«terroristes» a vigilar en ocasió dels viatges oficials de polítics espanyols establerta per la Direcció General de Seguretat francesa.

- Lucien Bernizet: El 16 de juny de 1903 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) el militant anarquista, pacifista i maçó Lucien Charles Bernizet. Era fill d'un blanquer i d'una modista. Exempt del servei militar, va ser secretari del grup llibertari de Romans i a partir de 1924 tresorer de la Borsa de Treball. Fou un dels dirigents de la llarga i dura vaga que entre el 2 d'abril i l'11 de maig de 1924 va enfrontar cinc mil obrers amb els patrons de 49 fàbriques de Romans. Com a membre del comitè de vaga, fou inculpat després dels incidents esdevinguts el 9 d'abril davant la casa Fenestrier; el 10 de maig, el Tribuna Correccional de Valença el va condemnar en rebel·lia a 60 dies de presó, a 100 francs de multa i a pagar les despeses. Considerat com un dels «capitosts», amb Tévenat i el comunista Désiré Revol, va ser novament condemnat el 15 de maig, pel mateix tribunal, a quatre mesos de presó i a 150 francs de multa. A més de secretari del Grup Esperantista Obrer, constituït el novembre de 1926, va militar en la Federació de Droma de la «Libre Pensée», de la qual va ser secretari entre 1927 i 1928. En 1933 va ser un dels animadors de la «Lliga de Combatents de la Pau» de Romans, que agrupà anarquistes, socialistes i militants del Partit d'Unitat Proletària (pupistes), i un dels dirigents del Comitè d'Amnistia, constituït per a la defensa de l'objector de consciència llibertari René Odibert. A partir de gener de 1930 va ser nomenat gerent del periòdic llibertari Le Semeur de Normandie, en lloc de Émile Poulain. El 28 de novembre de 1931 es va casar a Romans amb Zélie Chometon. A resultes d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie el 6 de juny de 1933 titulat«L'objection de conscience et l'armée», va ser acusat i condemnat a 18 mesos de presó amb Eugène Lagot. No sense dificultats, es va engegar una campanya d'acció comuna entre anarquistes, comunistes, socialistes i pupistes, però, malgrat la campanya de protestes i de mítings, el tribunal d'apel·lació parisenc va confirmar la sentència i va ser detingut el 24 de juliol de 1935 i tancat a la presó de Valença. El comitè d'amnistia, amb el suport del Socors Roig, va organitzar la solidaritat per sa família i la campanya per al seu alliberament que va ser aconseguit, després de sis mesos de detenció, el 18 de gener de 1936. Després, juntament amb René Paul, Georges Guichart i René Odibert, va participar activament en la campanya de divulgació de la Revolució espanyola, amb el suport d'anarquistes catalans. Més tard, va col·laborar en el butlletí La Vie Universalle,òrgan de l'Associació Internacional Biocòsmica, editat a Châtenay Malabry per L. Brabedette. En 1939, amb la declaració de guerra, el que sempre havia estat un defensor del «pacifisme integral», va quedar força contrariat. El maig de 1940 va lluitar en un batalló d'Àfrica al sud de Tunísia comandat per oficials de la Legió Estrangera. L'agost de 1940 va ser repatriat a França i després de l'armistici, el setembre, va ser detingut i internat amb un altre membre del grup, René Paul, al camp de Loriol, amb republicans espanyols i jueus polonesos. Amollat el novembre, es va instal·lar a alguns quilòmetres de Romans on va ser novament detingut el setembre de 1941 per la gendarmeria i tancat com a ostatge amb altres 10 habitants de la regió al temple de la lògia maçònica«L'Humanité de la Drôme», a la qual pertanyia, i que havia estat requisada pels Grups Mòbils de Reserva (GMR) del govern de Vichy. Havia estat iniciat en la francmaçoneria com a «aprenent» el 5 de juliol de 1936 i va aconseguir el grau de «company» el 4 de juliol de 1937 en aquesta lògia del Gran Orient. Per mor de l'ocupació i de les lleis antimaçòniques del govern de Vichy, no va poder rebre el grau de«mestre» fins al 10 de febrer de 1946. Més tard, el 25 de febrer de 1954, va fundar el Capítol de Tallers de Perfeccionament de Valença. Després de la guerra no va poder viure de la seva professió de sabater i va guanyar-se la vida venent al marcat els productes de la seva horta de Peyrins. Lucien Bernizet va morir el 12 de novembre de 1992 a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània). Actualment el temple de la lògia maçònica del Gran Orient porta el seu nom.

***

- Karl Peutl: El 16 de juny –algunes fonts citen el 14 d'abril– de 1909 neix a Viena (Àustria, Imperi Austrohongarès) l'anarquista i lluitador antifeixista Karl Emil Peutl. Es guanyava la vida com a tècnic de maquinària. D'antuvi, fou membre de la Republikanischer Schutzbund (Lliga de Defensa Republicana), organització paramilitar controlada pel Sozialdemokratischen Arbeiterpartei (SDAP, Partit Socialdemòcrata) d'Àustria. En 1934 emigrà a Txecoslovàquia i posteriorment a Oslo (Noruega). El setembre de 1936 marxà des de Noruega, passant per França, a Catalunya per a lluitar contra l'aixecament feixista. Integrat en el Grup Internacional de la«Columna Durruti» combaté fins el 12 de gener de 1937 i a partir del 8 de febrer de 1937 entrà a formar part de la I Companyia Internacional de la«Divisió Durruti». Participà activament en les lluites de carrer amb els militants de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) contra la reacció estalinista durant els «Fets de Maig» de 1937. Intentà aconseguir, a través de la CNT, un permís de treball per a treballar en una empresa del país. El juny de 1937 abandonà la Península i retornà a França.

Karl Peutl (1909-?)

***

- José Manuel Porto García: El 16 de juny de 1909 neix a Monfero (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i naturista José Manuel Porto García. Son pare, llaurador, emigrà una temporada a Buenos Aires (Argentina) i l'Havana (Cuba), on es va fer anticlerical. En 1927 es traslladà amb sa família a Serantes, localitat propera a Ferrol, on entrà a treballar com a paleta i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Unió General de Treballadors (UGT), on conegué el llibertari Jesús Rodríguez Pérez, amb qui muntà un taller, el qual acabà especialitzant-se en el muntatge de forns. Després de conèixer el doctor neuròpata Roberto Remartínez Gallego a València (País Valencià), es va fer naturista. Durant els anys de la II República espanyola es relacionà amb el metge naturista Francisco Iturralde Cabez de Vaca i ajudà econòmicament la seva Escola Racionalista. En 1934 compartí la seva vida amb Encarnació Docal. Entre 1934 i 1936 assistí a classes de la Facultat de Medicina de Santiago de Compostel·la. En aquesta època formà part de la Lliga Racionalista i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir a les muntanyes, però en 1938 va ser detingut i enviat com a soldat de l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Al final de la guerra retornà a Ferrol i a partir de 1943 el seu domicili es convertí en centre de reunions de la CNT clandestina. S'encarregà de la propaganda i fou nomenat secretari de Relacions del Comitè Nacional de la CNT. Durant la II Guerra Mundial afavorí les maniobres d'agents anglesos que actuaven a Ferrol. El març de 1947 va ser detingut, juntament amb altres companys anarcosindicalistes, i, després de ser torturat, fou alliberat poc després. Mantingué, amb Jesús Rodríguez Pérez, la CNT de Ferrol, malgrat detencions i apallissaments. Després de la mort del dictador Francisco Franco, en 1977 participà en la reorganització de la CNT a Ferrol i en la creació del seu Sindicat de Jubilats. José Manuel Porto García va morir el 17 de maig de 2001 a Ferrol (la Corunya, Galícia).

***

- Andrés Martínez Hernández: El 16 de juny de 1917 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Andrés Martínez Hernández. Quan tenia 10 anys emigrà amb sa família a Barcelona (Catalunya), on aprengué tipografia. A Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en l'Ateneu Llibertari del barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), on conegué Josep Peirats Valls. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per frenar l'aixecament feixista i fou un dels creadors de la Federació Local de la CNT d'Esplugues, de la qual va ser el seu primer subsecretari. Immediatament després s'enrolà en la «Columna Vallès Oriental» i marxà cap el front d'Aragó. A Grañén (Osca, Aragó, Espanya) es passà a la«Columna Roja i Negra», amb la qual romangué tota la guerra d'Aragó com a soldat, després de negar-se amb la militarització de les milícies a anar a l'Escola Militar i lluitant en la 127 Brigada Mixta. Quan caigué aquest front, passà al d'Extremadura. Quan acabava la guerra l'agafà en un hospital de Puertollano (Ciudad Real, Castella, Espanya) i sortí cap el port d'Alacant per a veure si podia embarcar-se. Detingut per les tropes franquistes, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera i després al de Porta Coeli. Posteriorment va ser enviat a batallons de treballadors forçats de les localitats valencianes de Bétera i Nules. Un cop lliure cap el 1942, retornà a Esplugues, on treballà en diverses professions (paleta, rajoler, agricultor, etc.). A Barcelona treballà durant cinc anys com a tipògraf. A Esplugues, amb Miguel Bardisa i Miguel Giménez, milità en la clandestinitat, muntà una impremta clandestina i fou secretari de la seva Federació Local de CNT fins al setembre de 1947, quan descobriren la impremta i es va veure obligat, amb Miguel Giménez, a fugir cap a França encalçat per la Guàrdia Civil. S'establí a l'Illa de França on s'uní amb la confederal Pepita Barés. En aquests anys milità en la CNT, de la qual va ser nomenat en els anys seixanta secretari de la Federació de París, i en les Joventuts Llibertàries. Treballà en el periòdic parisenc Le Figaro fins la seva prejubilació en 1976. En 1988 publicà el llibre Hojas del árbol de mi vida. Poesías (desde 1936 hasta 1986). En 2002 residia a Argelers i poc després passà a viure a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on morí cap el 2005. Col·laborà, sobretot amb poesies, en Cenit, Le Combat Syndicaliste, Espoir,El Noi, Polémica,Rojo y Negro, Solidaridad Obrera, Umbral, etc.

***

- Ramona Munné: El 16 de juny de 1922 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) l'anarcosindicalista Ramona Munné. Quan era molt jove s'afilià a les Joventuts Llibertàries del barri del Clot de Barcelona (Catalunya). En 1939, al final de la guerra, aconseguí arribar al nord d'Àfrica. A Orà (Algèria) esdevingué companya del militant anarcosindicalista Francesc Climent, secretari del Comitè Continental de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en 1947. A finals dels anys seixanta va ser repatriada a França i amb son company s'instal·là a Montalban, on la parella continuà militant en la Federació Local de la CNT d'aquesta població. Ramona Munné va morir de càncer el 3 d'agost de 1989 a Montalban (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrada civilment dos dies després.

***

- Ronald Creagh: El 16 de juny de 1929 neix a Alexandria (Egipte) l'historiador anarquista Ronald Creagh. Fill d'una libanesa i d'un comptable nascut a Port Saïd i que son pare era londinenc, fou criat a Port Saïd per la sevaàvia paterna siciliana, professora de piano, molt catòlica i reaccionària. Ronald és el fill major de sa família, amb una germana i un germà --Frank, en honor del dictador Francisco Franco-- més petits. Estudià en francès al col·legi cristià de Sainte Marie. La II Guerra Mundial, amb els constants bombardeigs sobre Port Saïd, el marcaren profundament. Quan tenia 16 anys, amb un diploma de comptabilitat, començà a fer feina al consolat britànic expedint passaports --tota sa família tenia la nacionalitat britànica. En 1947, quan la situació esdevé problemàtica per als occidentals, sa família decidí emigrar a Austràlia, però ell s'estimà més França. En 1957 començà a estudiar filosofia a la Sorbona de París, amb Georges Gurvitch i Raymond Aron, i acabà llicenciant-se en sociologia. Després es matriculà a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis, on obtingué un màster i preparà la tesi doctoral sobre el lliure pensament als Estats Units. Aleshores freqüentava la trotskista Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Després marxà a estudiar a la Universitat de Berkeley, en plena revolta estudiantil, i a les universitats de Chicago i de Harvard. En tornar a França, impartí cursos a l'Institut de Ciències i Tècniques Humanes i a l'Escola d'Administració Empresarial. Arran d'una hospitalitzat en una clínica de Caors per un problema de salut coincidint amb els fets de «Maig de 1968», s'interessà per les idees llibertàries i decidí consagrar una tesi sobre l'anarquisme americà, que llegirà en 1978 després d'haver obtingut una beca d'estada durant nou mesos als Estats Units. En aquest país conegué Paul Avrich i Sam Dolgoff, padrinatge que el decantà definitivament per l'anarquisme. En 1970 obtingué una plaça de professor de sociologia a la Universitat Paul Valéry de Montpeller, on exercirà fins la seva jubilació en 1997. En 1980 organitzà un col·loqui sobre l'anarquisme a la Universitat de Montpeller, que serà continuat per unes«Jornades Llibertàries». A partir d'aquí serà assidu a les trobades anarquistes. En 1983 traduí el llibre de Murray Bookchin Sociobiologie ouécologie sociale. Ha estat director del Centre d'Informació i de Recerca sobre les Cultures d'Amèrica del Nord (CIRCAN). És autor de nombroses obres històriques i d'assaigs, com ara Histoire de l'anarchisme aux USA (1981), Laboratoires de l'utopie. Les communautés libertaires aux États Unis (1983), L'anarchisme aux Etats-Unis (1983 i 1986), Sacco et Vanzetti (1984 i 2004), Quand le Coq rouge chantera. Bibliographie. Anarchistes françaiset italiens aux Etats-Unis d'Amérique (1986, amb R. Bianco i N. Perrot), Nos cousins d'Amérique. Histoire des français auxÉtats-Unis (1988), Les anarchistes et la Révolution française (1990, amb altres), Femmes de conscience. Aspects du féminisme américain (1848-1875) (1994, amb altres), L'anarchisme. Images et réalités (1996, amb altres), La democrazia diretta. Un progetto politico per la società di giustizia (1997, amb altres), La culture libertaire (1997, amb altres), La déférence, l'insolence anarchiste et la démocratie (1998), Révérenceet rébellion dans la culture anglo-américaine (2000, amb altres), Terrorisme. Entre spectacle et sacré. Éléments pour un débat (2001), L'imagination dérobée (2006), Utopies américaines. Expériences libertaires du XIXe siècleà nos jours (2009), Philosophie & anarchisme (2009, amb altres), Élisée Reclus et les États-Unis (2013), etc.És col·laborador habitual de la premsa llibertària (Réfractions, Divergences, etc.), membre del comitè de redacció de nombroses revistes anglosaxones i franceses (Journal of Utopian Studies, Utopian Studies, Clefs pour l'histoire, Cercle Condorcet, Frontières,Revue Française d'Études Américaines,Anarchist Studies, Social Anarchism, etc.) i porta la pàgina web RA Forum (Recherche sur l'Anarchisme). En 2006 Laurent Patry i Mimmo Pucciarelli editaren L'anarchisme en personnes, on, entre altres companys, se li fa una extensa entrevista. Una part del seu arxiu, referent als anys compresos entre 1950 i 1970, es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; la documentació que va entre els anys 1970 i 1991 es troba dipositada als Arxius Departamentals de l'Hérault de Montpeller.

Defuncions

- Manuel Pérez Fernández: El 16 de juny de 1964 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Havia nascut el 10 d'agost de 1887 a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició. Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la «Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquista Spártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquesta època destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquestaèpoca mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó, Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

Continua...

---

Diumenge 19 a les 21 hores, acte de campanya amb en Toni Verger just davant el convent de Sant Domingo.