British Museum
British Museum
4- El camí de can Perdiu, en la seva confluència amb el camí del Rafalet ha arribat a un punt de degradació tal que és impossible passar fins i tot a peu, sinó també pel mal estat del trispol. Quant al camí del Pontarró, en el tram que s'hauria de unir al de Can Lloberina, també es troba en un estat realment lamentable fins el punt que l'empedrat esta tot desfet i fins i tot uns 20 o 30 mts. de marge han caigut al torrent. Hi ha a l'Ajuntament previsió de solucionar aquests casos?
El regidor Andrés Nevado va dir que anà per aquest camí la setmana passada i corroborà el mal estat d’aquest, i va dir que intentaran dur a terme alguna actuació per millorar el seu estat.
A veure si això és així, i si pot ser fe la manera més ràpida possible.
5- Els vials públics de Formentor estaran oberts per al trànsit de vianants i vehicles, ja que els darrers anys no ha estat així?
Des de l’Ajuntament hi confien. Perquè el vial superior és públic i tocarà estar obert. Aquest tema és igual que el de la carretera vella de Lluc, hi ha gent que es veu amb la força suficient per fer seu una cosa que és de tots, i si això és així és sobretot perquè les autoritats ho permeten.
Esperem que això canviï, però vist com funcionen altres temes similars, podem almenys dubtar que sigui així.
6- Al Davallament un regidor de l'equip de govern va ocupar un lloc destacat; ho va fer a titol personal o en representació del Consistori? Si és així com i quan es decidí delegar una representació institucional a un acte confessional? S'estendrà la lògica i necessària separació d'actes institucionals i actes religiosos que ha realitzat el batle al Davallament a la resta de membres de l'equip de govern i celebracions religioses?
El senyor Nevado va deixar clar en aquest tema que ell no té gens clar la idea de separar els actes religiosos i institucionals com si ha fet el batle, i va dir que va anar en representació de l’Ajuntament i el seu partit perquè el varen convidar, perquè li agrada i per que es va sentir en l’obligació d’anar-hi, i ho va fer amb molt d’orgull. Després el batle va intentar dir que va anar allà com a regidor a títol individual.
Això és el que passa quan pactes amb la dreta, que hi ha moments on el xoc és inevitable, més quan no hi ha unes directrius ni unes pautes marcades en segons quins temes, i així et trobes uns regidors que pregonen unes idees i uns unes altres. Cal que l’equip de govern defineixi clarament el seu protocol d’actuació en aquest sentit, com ja va dir que faria el batle a principi de legislatura, i encara no ha fet. Tot i això aquí volem donar l’enhorabona al batle per la seva posició i actuació durant el Davallament, així com reprovar la del senyor Nevado.
7- Hem observat que s'ha netejat les males herbes de la façana de la fàbrica de Can Morató i els jardinets de davant. Se n'ha encarregat l'Ajuntament?
Varen dir que dites actuacions les va dur a terme la propietat.
8- A partir de les declaracions realitzades a la premsa per l'Ajuntament sobre irregularitats a l'ocupació de la via púbica. Què pensa fer l'equip de govern després de realitzar aquestes acusacions, ja que tal com s'han presentat a la premsa podíem estar parlant d'un cas de prevaricació administrativa?
Aquesta pregunta es va fer ja fa bastant, i el regidor va informar de que es va realitzar una Junta de Portaveus per tractar el tema. On tothom va donar les explicacions que va creure oportunes i que al seu parer la Junta no va servir per resoldre molts dels dubtes que ell tenia ni per justificar diferents actuacions. A partir d’aquí ells es dedicaran simplement a corregir el que fins ara consideren que no s’ha realitzat correctament. Sobre si estaríem parlant d’un cas de prevaricació, el regidor va dir que ell no estava en condicions de dir si això era així, tot i que si que li sembla clar a partir de la Junta de Portaveus que es varen dur a terme actuacions que no s’ajustaven a la legalitat. En aquests moments el portaveu de Tots per Pollença l’animà a acudir a la justícia, i la situació és va tensar, acabant en discussió.
9- Pot explicar al Ple i per al coneixement públic, l'anterior regidora responsable d'ocupació de la via pública, na M. Buades si és veritat i per què es varen dur autoritzacions d'ocupació de via pública que incomplien l'ordenança a la Junta de Govern? Si és veritat i per què es van donar autoritzacions a establiments que devien taxes per ocupació de temporades anteriors? I si és veritat i per què es varen tancar expedients disciplinaris per excés d'ocupació condonant la sanció als infractors pocs dies abans de les eleccions municipals?
Que consti que vàrem fer la pregunta per donar la possibilitat a l’anterior equip de govern a contestar a unes acusacions que han rebut per part de l’equip de govern actual, i per tenir del tema les dues visions. La regidora Buades com a regidora de l’oposició estava en el seu dret a no contestar i a ell es va acollir, i no ho criticarem. Ara bé si no volia contestar tampoc feia falta que agafàs el micro i parlàs durant varis minuts acusant-nos de fer una forma baixa de política, discutint-se amb el Batle i dient que qualsevol regidor de l’equip de govern ens podria respondre a la pregunta o que consultassim les actes de les Juntes Govern, però que ella no tenia perquè donar la cara de res. La seva seva reflexió final va ser si nosaltres estàvem segurs de si totes les ocupacions de la via pública actuals estan d’acord a la ordenança. En definitiva, si no volia contestar bastava haver dit que no volia i ja està, sense necessitat de fer cap sermó.
Com hem dit abans, farem un resum sobre la Junta de Portaveus per acabar amb aquesta tema.
10- A la visita guiada a la Fortalesa, dins el curs d'història de Pollença, el conferenciant Àngel Aparicio (president del Grup per a l'Estudi de les Fortificacions Balears) va fer una proposta que ens sembla molt interessant, que és que l'Ajuntament demani al Consell incoar expedient per declarar Bé d'Interès Cultural les restes de la bateria de l'Avançada. Pensen fer aquesta petició?
Varen dir que ho veien amb bons ulls i que així ho farien. També digueren que l’element no perilla per estar en un terreny públic. Esperem que aquesta falta de perill no retardi la protecció del nostre patrimoni.
11- Les dues araucàries de la Punta han estat incloses al Catàleg d'arbres singulars de les Illes Balears. Han tingut o tenen en compte aquest fet a l'hora de fer les obres de la rotonda?
Les obres actualment estan en redacció de projecte, i l’equip de govern va dir que demanaren que se’ls anàs informant del procés d’el·laboració d’aquest i la seva evolució, sobretot per veure com afectava a les araucàries i evitar qualsevol possible mal. Hi estaran damunt.
12- Respecte a les propostes fetes per l'empresa que gestiona el Centre de Turisme Ornitològic de cara a millorar l’entorn del parc i la zona humida i a regular i gestionar els usos de la Gola per un millor funcionament. Pensen elaborar una normativa oficial sobre els usos de la Gola i evitar conflictes entre pescadors, vianants, cans, observadors d’aus i ocells? Què pensen fer per a la gestió de la vegetació de la zona humida, de la garriga i el pinar? Pensen millorar la senyalització del Centre de Turisme Ornitològic ?
Tenen una reunió la propera setmana per tractar el tema, i si que creuen que cal certa regulació per evitar conflictes.
Acudit de Ferreres
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)
Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.
El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.
La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.
S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)
Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada
Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.
Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas
(Bruguera, 1978).El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.
Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.
La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).
Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...
L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.
Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".
Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.
Tantes coses lletges que diuen de tu, i tu calles. Callaves abans de i calles després de. Tu, que tens tanta facilitat, et diuen. Tu, que sempre ets a les xarxes, et critiquen. Tu, que sempre tens alguna cosa a dir, et retrauen. I tu calles. Podries escriure alguna cosa al blog, et demanen. Ara ja no hi ets i ells continuen dient, exhibint-se i tu calles? La gent ho espera, insisteixen. Texigeixen que reaccionis, però calles. Ets així, tu. No vols rentar la roba bruta davant els nassos dels veïns. Calles i callaves. I atorgues i atorgaves, pensen. Calles i atorgues, et critiquen. Calles i atorgues i et critiquen i sespanten i et diuen si no et defenses ells guanyen. I encara ara llegeixes femta als diaris. Però tu calles perquè penses que el silenci, ara, encara, és el teu deure. Perquè la veïna del segon tercera no nha de fer res si aquest o aquell altre no fa bé la seua feina, o és lent. El veí de làtic, que cada nit arriba ben gat, no ha de saber que vas descobrir de bon principi que hi havia algú que cobejava la teua cadira. O sí? Tal vegada seria bo que el de làtic, la del segon tercera i aquella executiva dels tacons vertiginosos sabessin que des que vas arribar hi ha hagut gent que tha dit a la cara que no ets digna de ser allà on ets. Que no et mereixies el càrrec. Que no havies picat pedra. Que sense militar, etcètera. Ara també toca que ho sàpiga el cambrer del bar de baix, la perruquera de la cantonada i la professora de literatura comparada a la universitat. Tots ells han de saber que quan et deien aquestes floretes tu somreies i tobligaves a fer millor la teua feina. En silenci, és clar.
Només una vegada, vas parlar. El dia que ten vas anar. El dia que els vas dir heus ací el meu cap. No parlam el mateix llenguatge. No sé si som digna o no del càrrec, però he vingut a treballar, no a defensar una poltrona, no a engreixar lego, no a escampar consignes a tort i a dret. Aquell dia els vas desitjar sort i ventura. I vas tornar al silenci. Al respecte que molts confonen amb.
Saps del cert que els periodistes no són amics dels polítics. Tu ets periodista i saps quina és la menja que els engreixa. Saps també de la promiscuïtat entre periodistes i polítics. Saps com els excita la possibilitat duna història. És clar! Així és lofici més bell del món! I saps com és de fàcil travessar la barrera. Mhan dit que. Sí, però tal vegada. No, no és cert, però si mires a laltra banda veuràs que aquell altre i. Mho pots confirmar? I fa mil anys que no viu aquí, no en té ni idea, no coneix ningú, és antipàtica, té una capelleta, només pensa en, i allò altre ni ho ensuma, és fluixa i insegura, no aguanta la pressió, treballar amb ella és un infern, no en té ni idea, no resol problemes, i no té habilitat per coordinar i té dificultats per relacionar-se amb el món exterior. I no sabia com es feia la seua feina de consellera. I. I tu, que ets periodista, dibuixes una frontera perquè ara ets política, detestes aquestes pràctiques i no li dius al redactor que aquell altre és un vago o que el del costat és un gelós i un envejós i que presumeix de, o que tal vegada convindria mirar si són necessaris tots els viatges que fa i etcètera. Tampoc no expliques don vénen les limitacions pressupostàries ni. Tu no ho dius. Tu calles. Fa mesos que calles. Tampoc no surts a desmentir res. No els dius que les dades són falses. De què thas de defensar? De qui? Es desmenteixen els rumors? Tornes al silenci. El silenci que no atorga sinó que respecta. El silenci que manté la lleialtat en què creus, la bona educació, el valor de la paraula donada. La correcció. El valor dun silenci que no té preu però que et surt molt car. El silenci de no pagar una garrotada amb una garrotada. El silenci que tha dut de tornada a casa. El silenci eloqüent. El silenci del poeta, és paraula la vida, vençut silenci foc que revifa la fullaraca morta de les hores*. Qui ara ocupa la teua cadira és. Qui ara somriu a les fotos és. Qui ara fa més feina que ningú és. Qui ara continua viatjant més que ningú és. Ells no callen ni atorguen. Continuen xerrant per davant i per darrera. Paraules llefiscoses. Sintagmes que continuen enverinant de fel les converses amb els teus amics. Els amics que et coneixen de fa anys i que saben de quina pasta està fet el teu silenci.
*Vicent Alonso
Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)
Teatre experimental català
Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".
El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.
El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.
El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.
En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.
Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...
D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).
Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.
Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.
En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.
L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.
Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Anarcoefemèrides del 19 de maig
Esdeveniments
- Conferència de
Michel i de Faure: El 19 de maig de 1897 els
propagandistes anarquistes Louise
Michel i Sébastien Faure realitzen una
conferència «pública i
contradictòria» a
la Grande Salle Rossi, al barri de Les Charteux de Marsella
(Provença,
Occitània). La conferència, a la qual assistiren
2.500 persones, va ser
organitzada per l'anarquista Ferdinand Calazel.
***
- SurtOsvobojdenie: El 19 de maig de 1914 surt a Ruse (Ruse, Bulgària) el primer número de la revista mensual Osvobojdenie (Alliberació). Estava editada per l'organització anarquista de Ruse i n'era responsable Goulaptxev. Amb el suport de Nicolas Stoïnov, de Varban Kilifarski i d'alguns independents i socialistes, Goulaptxev va crear la primera editorial llibertària búlgara, que tenia impremta pròpia i funcionava en règim de cooperativa. Aquesta editora va publicar, a més d'Osvobojdenie, nombrosos llibres i fullets, la major part traduïts del rus i del francès.
***
- Conferència de
Binazzi: El 19 de maig de 1914 el propagandista anarquista
Pasquale Binazzi,
director del setmanari Il Libertario
de La Spezia (Ligúria, Itàlia), llegeix a la trattoria Diano d'Alba de Torí
(Piemont, Itàlia) la conferència«Socialismo e anarchia». Aquest acte, que admetia
controvèrsia, va ser organitzat
pel Fascio Libertario Torinese (FLT, Fascio Llibertari
Torinès) del barri de San
Paolo de Torí.
***
- Conferència
kropotkiana de Durant: El 19 de maig de 1918, al Labor
Temple del Fourteenth Street de Nova York (Nova York, EUA),
l'escriptor,
filòsof i historiador anarquista William James Durant
ofereix una històrica
conferència kropotkiana sota el títol Peter
Kropotkin. The Russian
Revolution. Will Durant en aquests anys era professor de
l'Escola Moderna
de Nova York, inspirada en els fonaments del pedagog llibertari
català Francesc
Ferrer i Guàrdia.
***
- Surt El Amigo del
Pueblo: El 19 de maig de
1937 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista El Amigo del
Pueblo. Portavoz de Los Amigos de Durruti. De periodicitat irregular, fou
l'òrgan d'expressió de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti» i li donaren aquest
títol en record de la publicació de Marat durant
la Revolució francesa. Pretenia
palesar les experiències revolucionàries sorgides
arran de les jornades de
juliol de 1936 i de maig de 1937. Com que el primer número
fou mutilat per la
censura, el segon sortí de manera clandestina i s'arribaren
a editar 15.000
exemplars. Dirigida per Jaume Balius, hi van col·laborar
Antonio Bonilla, Ada
Martí, Domingo Paniagua, Jaime Rodríguez,
Eleuterio Roig, Pablo Ruiz i J. Santana
Calero, entre d'altres. Aquesta publicació, que fou
duríssima contra els
marxistes i contra els petitburgesos, alhora que molt
crítica vers les
actuacions dels portaveus anarquistes durant els «Fets de
Maig» de 1937 a
Barcelona, comptà amb el boicot total dels sectors dirigents
de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). Tot el
contingut de la publicació girava al voltant de la defensa
de la Revolució de
juliol de 1936 i en l'últim número, el 12, de l'1
de febrer de 1938,
presentaren el programa de «Los Amigos de Durruti»:
junta revolucionària,
autonomia municipal, poder sindical i control obrer.
Finançat amb aportacions
de combatents, aquest periòdic anuncià l'obertura
de locals a Sants, Torrassa,
Gràcia i Sabadell; hi havia un nucli important a la conca
minera del Cardoner i
la seva influència creixia entre les Joventuts
Llibertàries. També despertava
interès a França, on la majoria del moviment
sindicalista revolucionari i un
sector de l'anarquisme eren molt crítics amb
l'actuació de la CNT i de la FAI.
Entre juliol i desembre de 1961 el Grup Franco-Espanyol de«Los Amigos de
Durruti» (Jaume Balius, Pablo Ruiz, etc.) edità a
França quatre números d'una
nova sèrie del periòdic, que no tingué
gaire ressò. En 1977 diversos grups
llibertaris i autònoms barcelonins realitzaren una
edició facsímil dels vuit
primers números del periòdic original i d'altres
materials de l'Agrupació de«Los Amigos de Durruti».
***
- París (19-05-68): El 19 de maig de 1968 a París (França), a les 11 hores, són requerits pel general De Gaulle el primer ministre Georges Pompidou; el ministre de l'Interior, Christian Fouchet; el ministre d'Informació, Georges Gorse; el ministre dels Exèrcits, Pierre Messner; i el prefecte de Policia de París, Maurice Grimaud. El General vol parlar amb els responsables del manteniment de l'ordre: «La reforma, sí; le chienlit [el caos, la mascarada], no.» De Gaulle exigeix la «neteja» de l'Odéon aquest mateix dia i de la Sorbona l'endemà. També vol tornar a controlar l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF). De Gaulle dona permís per obrir foc siés necessari. Pompidou demana més forces de l'ordre, les vagues s'escampen per tota França; ahir vint esquadrons de la policia parisenca van haver de sortir a«províncies». Fins i tot hi ha sectors de la policia i sindicats policíacs que es plantegen secundar les vagues, com han fet els funcionaris de Correus i de l'Électricité de France (EDF). Mentrestant, els vaguistes dels dipòsits d'autobusos de París bategen el bulevard Malherbes com «Avinguda de la Chienlit».
Naixements
- António
José Piloto:
El 19 de maig de 1886 neix a Vimieiro (Arraiolos, Évora,
Alentejo, Portugal) el
periodista i ferroviari anarcosindicalista António
José Piloto. De ben jove
començà a treballar com a oficinista (segon
oficial d'escriptori) en el Ferrocarrils
de l'Estat i, després de passar per diverses estacions, en
1908 va ser
traslladat a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal).
Forçà actiu en el moviment
anarcosindicalista, formà part del Sindicat de Ferroviaris
del Sud i Sud-est,
juntament amb altres destacats militants (Miguel Correia,
Mário Castelhano,
Manuel Henriques Rijo, José Nobre Madeira, etc.), i
col·laborà en la seva
premsa. Fou l'editor del periòdic O
Sul e
Sueste. Órgão da classe ferroviária do
Sul e Sueste, que entre el 7 de
setembre de 1919 i 1933. Membre de la direcció de
l'Associació de Classe dels
Ferroviaris (ACF), en 1918 va ser empresonat amb altres companys, entre
ells
Miguel Correia, durant una vaga de ferroviaris. El 10 d'abril de 1920,
després
de patir el 27 de març un escorcoll al seu domicili, va ser
detingut durant
l'anomenada «Vaga dels 70 dies». Va ser empresonat
tant pels governs de la I
República portuguesa (1910-1926) com pel règim de
l'Estat Nou (1926-1932). Finalment
deixà els ferrocarrils, però continuà
amb la lluita sindical i llibertària.
Participà en la comissió de recaptació
de fons per a la creació d'un Dispensari
Antituberculós a Barreiro, creada el juny de 1932 i de la
qual va ser el seu
promotor. El Dispensari Antituberculós de Barreiro
començà a construir-se l'1
de maig de 1933 i s'inaugurà el 3 de maig de l'any
següent. Aconseguí entrar
com a funcionari en l'Institut Nacional d'Assistència als
Tuberculosos de
Lisboa (Portugal). António José Piloto va morir
el 12 de desembre de 1967 a
Lisboa (Portugal) i fou enterrat dos dies després al
cementiri d'Ajuda.
***
- Josep Peidro: El
19 de maig de 1897 neix a Mutxamel (Alacantí,
País
Valencià) l'anarcosindicalista Joan Josep Peidro Vilaplana,
conegut com Pepet.
Originari d'una família alcoiana empobrida, son pare es deia
Santiago Peidro
Planas, fabricant de «cafè» (beuratge
alcohòlic típic alcoià), i sa mare
Teresa
Vilaplana Jordà, bugadera. Sa família, formada
per quatre germans, vivia al
barri pobre de Caramanxel d'Alcoi (Alcoià, País
Valencià). Com que son pare es
va veure inútil d'una cama i no podia fer cap feina, quan
tenia set anys, sense
haver anat a l'escola, entrà a treballar com a aprenent en
una impremta, on començà
a conèixer les primeres lletres. Després va fer
altres feines amb jornades de
10 i 12 hores i acabà aprenent l'ofici de torner a diversos
tallers mecànics. Quan
tenia 18 anys caigué malalt de tifus. Va ser donat exempt
per a fer el servei
militar ja que havia de mantenir sos pares ja majors i malalts. Cap al
1918
s'afilià al Sindicat Únic de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Alcoi,
on gairebé tots els metal·lúrgics de
la localitat estaven adherits a la
socialista Unió General del Treball (UGT). El 16 de novembre
de 1922 es casà
amb Amparo Montserrat, amiga de la infància que treballava
com a bambunera,
operària de la fàbrica de paper de fumar«Bambú». Encara que considerat un dels
millors torners alcoians, va ser boicotejat per la seva
militància i es trobà
sense feina. En 1923 el governador militar i civil d'Alacant Cristino
Bermúdez
de Castro dissolgué els Sindicats Únics i
l'Ateneu Sindicalista alcoians i
continuà amb detencions, escorcolls i
encalçaments dels militants per la Guàrdia
Civil. Aquest mateix any nasqué sa primera filla, Empar. En
aquest situació,
cridat per son germà gran Santiago, a
començaments de 1925 marxà a França a
la
recerca de feina; però, pocs mesos després,
retornà ja que les expectatives es
van veure frustrades i la pressió policíaca cap
als obrers peninsulars
militants era obsessiva. Poc després nasqué sa
segona filla, Carme. Durant la
dictadura de Primo de Rivera milità activament en la
clandestinitat. El
novembre de 1927, arran d'una vaga a la fàbrica de teixits
de llana i de cotó«Terol Hermanos SA» i que acabà
implicant tota la classe obrera alcoiana, va
haver de fugir de la Guàrdia Civil per les taulades i
trobà refugi a Alacant
amb uns companys que li van trobar feina de mecànic en un
taller d'automòbils.
Més tard es reuní amb sa companya i sos dos
filles a Alacant. En 1929 tots
retornaren a Alcoi, on trobà feina i
començà a militar de bell nou. Amb la
caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la legalització
de la CNT l'abril
de 1930, participà activament en la
reorganització del moviment llibertari
alcoià, com ara la creació, amb altres companys
(Cándido Morales, Josep Julià,
Josep Corbí, Balaguer, etc.), del Centre d'Estudis Socials,
creat l'agost
d'aquell mateix any i del qual fou president, o la
constitució del Sindicat
Metal·lúrgic el setembre de 1931, mes en el qual
nasqué son tercer fill,
Albert. Com gairebé tots els militants llibertaris alcoians,
va fer costat el«Manifest dels Trenta». El desembre de 1931
aconseguí, amb altres militants
(Daniel Llin, Tomás Payá, Constantí
Miralles, Emilio Ferri, Gonzalo Bou, etc.),
després d'afiliar-se al Sindicat de
Metal·lúrgics i Similars de l'UGT, que
aquest ingressés en la CNT. També va ser delegat
de la Federació Local de CNT. L'estiu
de 1932, arran d'un incident amb Quico l'Alt,
patró de la fàbrica on
treballava, marxà d'Alcoi i
s'instal·là a Vila-real (Plana Baixa,
País
Valencià) on ja li havien buscat feina de torner al taller
Casa Diago. Com que
no havia Federació Local de CNT a Vila-real,
freqüentà el Centre Obrer de
l'UGT. L'octubre de 1934 la CNT va ser prohibida i quan fou legalitzada
novament l'octubre de 1935 fundà, amb altres companys
(Vicent, Ernesto Gómez,
Alejandro Navarro, Martín Gil, etc.), el SindicatÚnic d'Oficis Diversos de
Vila-real, que es reunia al Centre Obrer «La
Unión». Poc després
organitzà un
míting, dins el marc de la campanya pro amnistia, en el qual
van participar
Durruti i Ascaso. Va fer viatges propagandístics a
Castelló i a València. Amb
l'aixecament feixista de juliol de 1936 formà part amb
José Casinos, en
representació de la CNT, del Comitè de Defensa
Antifeixista, format per totes
les forces esquerranes de la localitat. Volia anar al front,
però va ser
requerit perquè s'encarregués dels tallers
metal·lúrgics i readaptar-los a la
producció de material bèl·lic i
així les dues centrals sindicals crearen la
Cooperativa d'Obrers Metal·lúrgics UGT-CNT
composta per cinc tallers, que
passaren de produir material de reg a fabricar obusos per al Ministeri
de la
Guerra. El 6 d'octubre de 1936, amb Martín Gil,
ocupà les oficines del Registre
de la Propietat i cremaren els llibres i documents del seu interior. En
aquestaèpoca intervingué en mítings i
conferències. El setembre de 1937 participà en
la constitució de la «Col·lectivitat
Productora Campesina UGT-CNT» de
Vila-real, que estava formada per dues cooperatives de consum, una de
la CNT i
altra de l'UGT. El juny de 1938, davant l'avanç de les
tropes franquistes, fugí
amb bicicleta cap Alcoi, quan els feixistes ja trepitjaven els carrers
de
Vila-real i després de cremar els arxius del sindicat. A
Alcoi entrà a
treballar al Departament d'Avituallament, dirigit per Vicent Oriola, i
on
s'encarregà que els repartiments fossin equitatius. El 2 de
gener de 1939 va
ser nomenat cap de la Conselleria Municipal d'Avituallament,
càrrec que
abandonà poc després quan va ser cridat a files,
però no va anar al front sinó
que va ser destinat a la fabricació d'obusos en un taller
socialitzat. Quan la
victòria feixista era un fet, el 18 de març de
1939 fugí a Alacant i l'endemà
salpà a bord del carboner «African
Trader» cap a Mèxic, però en alta mar
el
cuirassat franquista «Canarias» obligà
el vaixell a ancorar a Orà (Algèria).
Després va ser confinat en diversos camps de
concentració i Companyies de Treballadors
Estrangers (CTE) africanes, com ara Camp Morand, Boghari, Oudja, Bou
Harfa, Le
Kef, Colom-Béchar). Joan Josep Peidro Vilaplana va morir el
22 de juliol de
1940 a l'hospital militar d'Oudja (Rif, Marroc) a
conseqüència d'un càncer
d'estómac i després d'una operació que
res no pogué fer per salvar sa vida. En
2005 els seus familiars Miquel i Andreu Amorós Peidro
publicaren José
Peidro, de la CNT. Retazos del movimiento obrero y la guerra civil en
Alcoi y
Vila-real.
***
- Pedro Giménez
López:
El 19 de maig de 1903 neix a Minglanilla
(Conca,
Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Giménez
López. En 1936 fou membre
del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord
d'Àfrica i fou
internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i,
l'any següent, al de
Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là
a Alger, on milità en la
Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro
Giménez López va morir
el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria)
i
fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.
***
- Daniel Guérin: El 19 de maig de 1904 neix a París (França) el militant comunista llibertari, historiador, escriptor, tipògraf i lluitador pels drets homosexuals Daniel Guérin. Fill d'una família burgesa liberal i dreyfusista, Daniel Guérin es va llicenciar en Ciències Polítiques i va quedar molt impressionat per les obres de Proudhon, Marx, Pelloutier i Sorel. En 1923 viatja a Itàlia i l'any següent a Grècia; després farà el servei militar com a sotstinent d'infanteria a Estrasburg. Va esdevenir un socialista revolucionari --va participar activament en la campanya contra l'execució de Sacco i Vanzetti-- i un antiimperialista arran de la seva estada a Síria, entre 1927 i 1929, i d'un viatge a Indo-xina en 1930. En aquests anys va militar amb els sindicalistes revolucionaris de la revista La révolution prolétarienne, de Pierre Monatte, i va fer feina de tipògraf i de corrector d'impremta --en 1932 es va adherir al Sindicat de Correctors de la CGT al qual restarà afiliat fins a la seva mort. Va viatjar a l'Alemanya prehitleriana amb bicicleta l'agost i el setembre de 1932 i va escriure un llibre amb les seves impressions (La peste brune, 1932). A mitjans dels anys 1930 Guérin va ingressar en el grup de l'esquerra revolucionària de Marceau Pivert, i quan aquesta tendència va ser exclosa de l'SFIO i es va crear el Partit Socialista Obrer i Pagès (PSOP), Guérin va esdevenir-ne un dels responsables, situat a l'esquerra del grup i pròxim a Trotskij, amb qui va mantenir correspondència. El 29 de setembre de 1934 es va casar amb l'austríaca Marie Fortwangler i d'aquesta unió naixerà Anne, el 22 d'agost de 1936. Durant l'època del Front Popular francès, va ser un membre actiu en el moviment d'ocupacions de fàbriques i cofundador dels Albergues de Joventut. En 1937 va denunciar les maniobres dels stalinistes a Espanya, i amb alguns camarades reagrupats entorn de Maurice Jacquier, va fer costat polític i material a la CNT-FAI i al POUM, tot criticant ferotgement la política de no-intervenció del govern Blum. Va mantenir correspondència amb Ángel Pestaña, de la CNT, per assenyalar-li la importància de la descolonització del Marroc. Exiliat a Oslo (Noruega), on intentarà crear un secretariat internacional contra la guerra, treballa de cambrer en un restaurant. Quan Noruega va ser envaïda pels nazis, va ser detingut l'abril de 1940 per la Wehrmacht i internat a Alemanya fins a 1942, que va ser amollat per problemes de salut. Va participar en la Resistència i, acabada la guerra, als EUA, va prendre part en 1946 en les lluites obreres i racials, abans de ser expulsat en 1949 en plena«cacera de bruixes» maccarthysta. L'esclafament dels consells obrers hongaresos en 1956 i la lectura de les obres completes de Bakunin van acabar per confirmar la seva orientació llibertària. A partir de 1959 i de la publicació de Jeunesse du socialisme libertaire, buscarà una nova via, síntesi entre l'anarquisme i el marxisme, publicant Pour un marxisme libertaire i À la recherche d'un communisme libertaire. En 1960 va signar la«Crida dels 121» pel dret a la insubmissió a la guerra d'Algèria i va ser inculpat, defensant després la independència algeriana des del Comitè França-Magrib. En 1965 va escriure un dels seus llibres més famosos, L'Anarchisme, popularització del pensament llibertari traduït a molts idiomes. Va prendre part en els esdeveniments del Maig del 68 des de les files llibertàries del grup editor de la revista Noire et Rouge i del Moviment 22 de Març, i va crear l'any següent, amb Georges Fontenis, el Moviment Comunista Llibertari, abans d'ajuntar-se amb la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) en 1980, on militarà fins a la seva mort. En 1979 morirà sa muller i companya llibertària, Marie, fet que el deixarà en un profunda depressió. Més tard participarà en accions antimilitaristes i treballarà amb el Front Homosexual d'Acció Revolucionària (FHAR), intentant plantejar la qüestió homosexual en el món obrer. Com a historiador és autor de Ni Dieu, ni Maître. Anthologie du moviment libertaire (1965), però també de nombrosos assaigs polítics (Les Antilles décolonisées, 1956; Front populaire, révolution manquée, 1963; Décolonisation du noir américain, 1963; Rosa Luxembourg et la spontanéité révolutionnaire, 1971; La Révolution française et nous, 1976; Proudhon oui et non, 1978) i sobre sexualitat (Kinsey et la sexualité, 1955; Shakespeare et Gide en correctionnelle?, 1959; Homosexualité et révolution, 1983; Essai sur la révolution sexuelle après Reich et Kinsey, 1989). Una de les seves últimes aparicions públiques va ser en 1986 en el debat «Il y a 50 ans... en Espagne 36-37: L'expérience révolutionnaire et autogestionnaires», amb Georges Fontenis i nombrosos militants de la CNT espanyola, com ara Enric Marco Nadal i Antonio Rivera. Daniel Guérin va morir el 14 d'abril de 1988 a Suresnes (Illa de França, França). Els seus arxius es troben principalment a la Bibliothèque de Documentation Internationale Contemporaine (BDIC) de Nanterre i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Daniel Guérin. Combats dans le siècle (1904-1988), és el títol d'una pel·lícula francesa, dirigida per Patrice Spadoni i Laurent Mulheisen en 1994, sobre la figura d'aquest influent pensador.
***
- Kati Horna: El
19 de maig de 1912 neix a Szilasbalhás (Imperi
Austroongarès; actual Mezőszilas,
Fejér, Hongria) la fotògrafa anarquista Katalin
Deutsch Blau, més coneguda com Kati
Horna, amb el llinatge de son
company. Era la més jove de tres germanes (Kati, Rosa i
Sara) d'una família
burgesa benestant d'origen jueu. Son pare, Sándor Deutsch,
era un banquer
establert a Buda (Budapest, Hongria) i sa mare es deia Margit Blau.
Quan era
adolescent es relacionà a Budapest amb
László Moholy-Nagy, fotògraf i
professor
de la Bauhaus, i amb Simon Guttman, fundador de l'agència de
notícies Dephot.
En aquest anys s'introduí en la política de la
mà del pensador constructivista
i activista Lajos Kassák. A la capital hongaresa fou parella
sentimental i de
militància del fotògraf Endre Friedmann,
més tard conegut com Robert Capa,
del qual se separà en 1930
quan ella s'establí a Berlín (Alemanya),
però amb qui sempre mantingué una
estreta amistat. A Berlín entrà com a assistenta
en l'Agència Dephot, s'introduí
en el cercle de l'escriptor i dramaturg Bertolt Brecht i
participà en
manifestacions antifeixistes. Després d'assistir el 10 de
maig de 1933 a la
crema de llibres pels nazis a Berlín, retornà a
Budapest. Entre juny i setembre
d'aquest any aprengué a Budapest les tècniques
fotogràfiques en un curs
particular i intensiu al taller del prestigiós
fotògraf i músic Pécsi
József (Jozsef Pesci). El
setembre de 1933,
fugint de l'avanç del nazisme a Hongria, es
traslladà a París (França), on
retrobà ell ja americanitzat Robert Capa, que hi havia
muntat un estudi, i completà
la seva formació. A París va fer foto fixa en
pel·lícules, retocà escenes de
moda i realitzà reportatges amb la seva càmera
Linhof per a l'agència de
notícies francesa Lutetia-Press. D'aquesta època
són els seus famosos treballs
de fotografia realista Le Marché
aux
puces (1933, que no es publicarà fins el 1986 sota
el títol Mercado de pulgas
en la revista mexicanaFoto Zoom) i Reportage
dans les cafés de Paris (1934). A més
de realitzar obres
realistes també conreà la fotografia de caire
surrealista, com ara Hitlerei
(1937, amb el dibuixant Wolfgang
Burger). En 1937 el seu compromís polític, ben
igual que Robert Capa, la portà
a la Guerra Civil espanyola. A Barcelona (Catalunya) entre gener i juny
de 1937
treballà per al Comitè de Propaganda Exterior de
la Confederació Nacional del
Treball (CNT). En aquests anys bèl·lics
col·laborà en publicacions anarquistes
(Libre-Studio, Mujeres
Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.) i altres institucions
propagandístiques republicanes. A més de captar
els fronts bèl·lics i les
col·lectivitzacions de diversos indrets de la
Península (Aragó, Catalunya,
Andalusia, Madrid, València), sobretot realitzà
fotografies i fotomuntatges de
la vida quotidiana i dels seus protagonistes (dones, infants,
treballadors, no
combatents, víctimes, etc.) en la reraguarda: Navidad
en España (1937), Vigilando
después del bombardeo (1937), Casas
bombardeades en Madrid (1937), Evacuación
de Terurel (1937), Esperando la
ración de comida (1937), Mujeres
esperando turno (1937), etc. Quan treballava com a redactora
gràfica per a
la revista Umbral,
conegué son futur
company, el pintor i escultor anarquista José Horna Lechuga,
i col·laborà amb
l'anarcofeminista Lucía Sánchez Saornil.
L'octubre de 1937 s'instal·là a
València (València, País
Valencià) i el desembre d'aquell any es traslladà
al
front bèl·lic de Terol (Aragó,
Espanya). El gener de 1938 retornà a Barcelona,
on realitzà nombroses fotografies al Barri Xino de la
ciutat, i en aquest
mateix any es casà amb José Horna. Amb el triomf
franquista la parella s'exilià
a París (França) portant-se una
col·lecció de 270 negatius sobre la guerra
d'Espanya en una capsa de llauna que no veurien la llum fins el 1979,
quan aquesta
va ser adquirida pel Ministeri de Cultura espanyol a oferiment de la
fotògrafa
i conservada a l'Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca (Castella,
Espanya). En
1939 publicà a París la sèrie Poupées de
la peur. La invasió nazi l'obligà,
juntament amb son company, a exiliar-se.
El 17 d'octubre de 1939, després de rescatar son company
d'un camp de
concentració francès, embarcà a bord
del paquebot De Grasse al port de
Le Havre (Alta Normandia, França) cap a Nova
York (Nova York, EUA) i d'allà un nou vaixell la
desembarcà a Veracruz
(Veracruz, Mèxic), on arribà el 30 d'octubre. La
parella s'instal·là en una
casa de la Colonia Roma (número 198 del carrer Tabasco) de
la Ciutat de Mèxic. El
8 de desembre de 1939 publicà el conte visual Así
se va otro año, 1939 (rebatejat posteriorment Lo que va al cesto). A Mèxic
col·laborà
en importants publicacions periòdiques (Arquitectura
ENA, Arquitectos de
México, El Arte de
Cocinar, Diseño,Enigma, Foto
Zoom, Mapa, Mexico. This Month,Mujer de Hoy, Mujeres,Nosotros, Obras,Perfumes y Modas, Revista
de
Revistas, Revista de la Universidad
de México, Seguro social,S.nob, Tiempo,Todo, Vanidades,
etc.). En 1949 nasqué Norah
Horna, filla única de la parella. Entre 1958 i 1963 fou
professora de l'Escola
de Disseny i Artesanies de la Universitat Iberoamericana i entre 1973 i
1999 de
l'Escola Nacional d'Arts Plàstiques de la Universitat
Nacional Autònoma de
Mèxic (UNAM), on va forjà tota una nova
generació de fotògrafs contemporanis.
Durant molts anys realitzà nombrosos reportatges, molts
d'ells vinculats al
moviment surrealista, com ara La
evacuación de los sin culpa (1940), Tránsito
(1941), Noche Buena en Europa
(1942),Lucha contra las tinieblas (1944), Loquibanbia. La
Castañeda (1944), Asilo
para ancianos (1944), Títeres
en la
penitenciaría (1945), Corpo
sano
(1945), Historia de un vampiro... sucedió en
Coyoacán (1962), Fetiche.
Oda a la necrofília (1962), Fetiche.
Impromptu con arpa (1962), Fetiche.
Paraísos artificiales (1962), Mujer
y máscara (1963), Los
dulces de la
ciudad (1963), La ópera
del orden
(1962), Una noche en el Sanatorio de Muñecas
(1963), Recuento de una obra
(1995), etc. En 1963,
després de la mort de son company José Horna,
deixà de fer fotografies i es
consagrà a l'ensenyament. Fou íntima amiga de les
artistes Leonora Carrington,
i del seu company Imre Weisz (Chiki),
que ja coneixia a Hongria, i Remedios Varo. Tambéés relacionà estretament amb
Benjamin Péret, Edward James, Alejandro Jodorowsky,
Mathías Goeritz, Germán
Cueto, Pedro Friedeberg, Salvador Elizondo, Alfonso Reyes, Ricardo
Legorreta i
altres figures de la cultura mexicana. En 1985 donà bona una
part del seu arxiu
fotogràfic al Centre Nacional d'Investigació,
Documentació i Informació d'Arts
Plàstiques (CENIDIAP) de la Ciutat de Mèxic. Kati
Horna va morir el 19
d'octubre de 2000 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).
Pòstumament la seva obra ha
estat reconeguda amb exposicions i homenatges arreu del món:
Universitat de
Salamanca (Salamanca, 1992 i 2012), Pallant House Gallery (Chichester,
2010),
Museo Amparo (Puebla, 2013-2014), MARCO (Monterrey, 2014), Le Jeu de
Paume (París,
2014), etc. Sa filla, Ana María Norah Horna y
Fernández, es dedica a conservar
i divulgar el patrimoni de sos pares des de l'Arxiu Privat de
Fotografia i
Gràfica Kati i José Horna.
Kati Horna
(1912-2000)
***
- Manel Aisa: El 19 de maig de 1953 neix a Barcelona (Catalunya) el documentalista i agitador cultural anarquista Manuel Aisa Pàmpols. Criat al barri del Raval de Barcelona, ben aviat es va relacionar amb el moviment anarquista. Cap al 1973 va participar en l'Associació de Veïns del«Chino» i poc després es va integrar en un col·lectiu llibertari de Sant Antoni-Chino --embrió de l'Ateneu Llibertari del mateix nom-- i en una comuna. A finals de 1976 es va afiliar en el ram de la construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va participar activament en la reconstrucció del sindicat anarcosindicalista: secretari d'Organització de la Federació Local barcelonina entre 1977 i 1978, anys d'esdeveniments força importants (Jornades Llibertàries de Barcelona, vaga de les benzineres, míting de Montjuïc, etc.); secretari de Propaganda del Sindicat de la Construcció en 1980, etc. En 1982 va abandonar la CNT i va centrar la seva tasca en el camp cultural, sobretot com a documentalista del Centre de Documentació Històrico-Social (CDHS) i organitzador d'activitats de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), al qual s'havia associat en 1979, i del qual ocuparà càrrecs directius. Aquestes activitats les fa compatibles amb una llibreria especialitzada en temes socials (Llibres Aisa), amb el foment dels llibres de temàtica llibertària a través de l'Editorial Sintra i amb les seves aficions pictòriques --va exposar en la mostra «Artistes per la llibertat» de l'Exposició Internacional de l'Anarquisme de Barcelona de 1993. Ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries (Boletín Bibliográfico AEP, Catalunya, Ideas-Orto,La Lletra A, Noticiari AEP, Polémica,Solidaridad Obrera, El Vaixell Blanc, etc.És autor de Cronología. Presencia internacional del anarquismo (1993), L'efervescència social dels anys 20 (Barcelona, 1917-1923) (1999), La Barcelona rebelde: guía de una ciudad silenciada (2003 i 2008, amb altres) i La gran desil·lusió. Una revisió crítica de la Transició als Països Catalans (2005, amb altres), a més de prologar nombrosos llibres.
Defuncions
- Lola Ridge: El 19 de maig de 1941 mor a Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA) la poetessa, editora i propagandista anarquista Rose Emily Ridge, més coneguda com Lola Ridge. Havia nascut el 12 de desembre de 1873 a Dublín (Irlanda). Sos pares es deien Joseph Henry Henry, estudiant de medicina, i Emma Reilly, i ella fou l'únic fill supervivent de la parella. Quan tenia tres anys amb sa mare emigrà primer a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i després a Nova Zelanda, on Emma es casà el 16 de setembre de 1880 amb Donald McFarlane, miner d'or escocès a Hokitika (West Coast, Illa del Sud, Nova Zelanda). En aquells anys Rose Ridge començà el seu activisme polític i el 6 de desembre de 1895 es casà a Hokitika amb Peter Webster, director d'una explotació d'or de Kaniere, a prop de Hokitika. Un any després nasqué Paul, però aquest primer fill de la parella morí dies després. En 1900 nasqué un segon fill Keith, però el matrimoni no funcionà a causa de l'alcoholisme de Webster i en 1903 la parella se separà. Després del divorci es traslladà, amb sa mare i son fill, a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia), on es va matricular al Trinity College i va fer estudis de pintura a l'Acadèmia Julienne, de Julian Rossi Ashton. En aquests anys col·laborà amb poemes en diferents publicacions, com ara Bulletin (Sydney), Otago Withness (Dunedin),New Zealand Illustrated Magazine (Auckland), Australian Town and Country Journal (Sydney), The Lone Hand (Sydney), etc. En 1907, en morir sa mare, emigrà amb son fill als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA). És en aquesta ciutat on entra en el món de la pintura i de la poesia sota el nom de Lola Ridge i en 1908 publicà el seu primer poema als EUA en la revista Overland Monthly, de San Francisco. Més tard s'instal·là al Greenwich Village de Nova York (Nova York, EUA) i en aquesta ciutat treballà com a model artístic i en una fàbrica, lloc on s'introduí en el moviment anarquista, destacant en les protestes socials de tota mena i en la defensa de les minories i sectors socials marginats (dones, homosexuals, negres, jueus, immigrants, etc.). En 1909 publicà el poema «The Martyrs of Hell» en el periòdic anarquista Mother Earth, d'Emma Goldman. En aquests anys fou l'administradora de la Francisco Ferrer Association (FFA) de Nova York, seguidora de les idees pedagògiques de Francesc Ferrer i Guàrdia, i en aquest grup conegué l'enginyer anarquista David Lawson, que esdevindrà son company. El febrer de 1912 va ser nomenada editora i directora de la revista The Modern School, òrgan de l'FFA, publicació en la qual també col·laborà. En 1912 abandonà amb son company Nova York i viatjà durant cinc anys arreu dels Estats Units. En 1917 la Revolució russa la deixà fortament impactada. En 1918 publicà el poema «The ghetto» en el diari The New Republic, que retrata la comunitat jueva novaiorquesa i que tingué un gran ressò, i que donà títol al seu primer llibre de poemes The ghetto and other poems, publicat aquell mateix any i que tingué un gran èxit de crítica. En 1919 realitzà una gira propagandística pel mig oest nord-americà amb les conferències «Individualism and american poetry» (Individualisme i poesia americana) i «Woman and the creative will» (La dona i la voluntat creadora). El 22 d'octubre de 1919 es casà amb son company David Lawson a Nova York. El 20 de febrer de 1920 llegí poemes en un sopar a l'Hotel Gonfarone de Nova York organitzat pels «Amics de l'Escola Ferrer». Després de la seva gran popularitat arran de la publicació del seu primer llibre, començà a col·laborar en nombroses publicacions periòdiques avantguardistes, com ara Others (1919) i Broom (1921). Entre 1908 i 1937 publicà 61 poemes en destacades revistes, com ara Ainslee's, The Bookman 55, Dial,Gunter's Magazine, New Magazine, New Republic, New York Post Literary Review,Poetry i The Saturday Review of Literature, i participà en l'edició de la revista esquerrana The New Masses, on també col·laborà. En 1920 publicà Sun-Up and other poems. Gran part de la seva poesia política va ser recollida en 1927, desè aniversari de la Revolució russa, en el llibre Red Flag. Aquest mateix any participà activament en la campanya de suport a Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti i el 10 d'agost de 1927 va ser detinguda, amb Edna St. Vincent Millay i altres companys, en una manifestació a Boston (Massachusetts, EUA) en protesta per l'execució dels anarquistes italoamericans. Durant aquests anys també participà en el grup de suport per a la defensa dels activistes anarquistes Thomas Mooney i Warren Knox Billings, encausats arran de l'atemptat amb bomba de la desfilada«Preparedness Day» del 22 de juliol de 1916. Va ser molt amiga de destacats anarquistes (Emma Goldman, Alexander Berkman, Konrad Bercovici, Ben Reitman, Bill Haywood, etc.) i d'escriptors del seu temps (William Carlos Williams, Kenneth Rexroth, Marianne Moore, Harriet Monroe, Alfred Kreymborg, Jack London, etc.). En 1929 passà a residir a la colònia d'escriptors de Yaddo (Saratoga Springs, New York, EUA) i aquest mateix any publicà Firehead, llarg poema al·legòric que relaciona la crucifixió de Jesús amb l'execució de Sacco i Vanzetti. Entre maig de 1931 i març de 1932 realitzà un viatge per Europa i Àsia, visitant nombroses ciutats (Londres, Còrsega, Niça, Beirut, Damasc, Bagdad, Babilònia, Ur, Trieste, París). En 1934 i 1935 rebé el Premi Shelley Memorial, atorgat per la Poetry Society of America (PSA, Societat de Poesia d'Amèrica) i en 1935 va ser guardonada amb una Beca Guggenheim amb la qual va fer un llarg viatge de dos anys a Nou Mèxic (Santa Fe i Taos) i diversos indrets de Mèxic. En 1935 publicàDance of fire. Fins al 1937 publicà poemes solts en diferents publicacions periòdiques. Lola Ridge va morir de tuberculosi el 19 de maig de 1941 a la seva casa de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA). El seu arxiu es troba dipositat al Smith College (Northampton, Massachusetts, EUA). En 2007 una selecció de poemes seus es publicà, editats per Daniel Tobin, sota el títol Light in hand. Selected early poems. Existeix un premi de poesia en la seva memòria.
***
- Fernando Tena Fabregat: El 19 de maig de 1976 mor a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) el carreter anarcosindicalista i resistent antifranquista Fernando Tena Fabregat, conegut com Cruset. Havia nascut en 1908 a Vilafranca (Alt Maestrat, País Valencià). Quan acabà la guerra civil va ser detingut, jutjat, condemnat a mort i empresonat per les tropes franquistes. Amb altres companys, aconseguí evadir-se de la presó de Borriana (Plana Baixa, País Valencià). Amb una falsa identitat s'instal·là a Barcelona (Catalunya) on treballà i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. També fou agent d'enllaç del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL). El juliol de 1947, fugint de la repressió, creuà els Pirineus i s'instal·là a Bellcaire, on milità en la Federació Local de la CNT. Fernando Tena Fabregat va morir el 19 de maig de 1976 a Bellcaire (Llenguadoc, Occitània) d'una crisi d'asma que el seu cor no resistí.
***
- Jaume Ferrer Aymerich: El 19 de maig de 1978 mor a Ieras (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Jaume Ferrer Aymerich. Havia nascut el 4 de desembre de 1896 a Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Obrer tintorer, s'afilià molt jove al moviment llibertari i fou un dels organitzadors de la Secció d'Obrers Tintorers del Sindicat de Manufactures i Tèxtils de Rubí de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Participà en l'Alliberament i en l'organització de la Federació Local de Combs-la-Ville (Illa de França, França) de la CNT. Un cop jubilat, es retirà al Centre Geriàtric Beauséjour d'Ieras, on, malalt de càncer, morí a resultes d'una operació. Sa companya fou Manuela Espert.
---
La derrota de les Corporacions, un indicador.
De cada vegada es nota més el fracàs dels mitjans ''occidentals'', els de les Corporacions capitalistes. Sembla que de cada vegada més gent és pendent del que diuen els mitjans ''orientals''. En aquest sentit, no deixen de sorprendre les declaracions ''pro-orientals'' que fan tot de famosos personatges d'Europa. Exemple notable d'això són les declaracions que fa Na Brigitte Bardot a Sputnik, portal digital rus.
He pensat que seria bo que els navegants catalans coneguessin les explosives declaracions de la famosa. Jo crec que és un bon indicador del canvi profund que experimenta l'opinió pública francesa.
(A considerar: Els catalans, en general, fins fa molt poc, han sofert les campanyes mediàtiques del catalanisme conservador (Pujol, Mas, posem), decididament pro-ianqui i pro-sionista i neocon).
Vegeu el post que us deia: Brigitte Bardot a Sputnik: Jo no n'espero res de N'Hollande.
Dia 12 d'aquest mes maig es celebrà Reunió del Consell Rector de la Residència de St. Domingo a la que va acudir el nostre representant, en Joan Ramon aquest és un resum de la reunió que no trobareu a la pàgina de l'Ajuntament.
Varen excusar la seva presència Iliana Capllonch i el seu suplent, no va venir Tomeu Cifre de Més. Hi assistí la directora de la residència, Silvia E.Sànchez.
L'ordre del dia:
1 - Aprovació de les actes de les sessions anteriors (10 i 17 de Febrer)
S'aprovà sense entrebancs.
2 - Aprovació, si escau, de les Bases Específiques per crear una Borsa d'ajudant de cuina, personal laboral interí
El nostre representat va suggerir incloure a les bases, per millor informació dels aspirants, que puguin saber per quin ordenament es regirà el contracte que es formalitzi, que s'acceptà que fos òbviament per l'Estatut dels Treballadors i per l'acord Residència-treballadores de l'any 2006. Igualment acceptaren la nostra proposta de rectificar la representació al tribunal, dels representants dels treballadors, que no ha de ser de l'Ajuntament, i sí de la residència; la seva delegada de personal.
El desgavell verbal es produí a l'intent de debatre ordenadament que és modifiques la puntuació per valoració de l'experiència, que entenem que no es valora prou bé. La rutina d'anys porta a valorar cada any d'experiència o fracció superior a 6 mesos a l'administració pública,amb 0,25 punts, i amb 0,15 punts provinent d'empreses privades. Volíem debatre que s'entén per administració pública, atès que per exemple el personal que fa feina a "Novaedat", que és una entitat que treballa sota la supervisió dels organismes de sanitat i serveis socials, tal volta haurien de tenir la mateixa puntuació, i en tot cas una puntuació més elevada a l'assignada a aquestes bases, i altres matisacions. No hi va haver manera, malgrat que la Tècnica va dir que això era possible.
3 - Nomenament representants del Consell rector de la Mesa de Negociació del Conveni Col-lectiu de la Residència
El nostre representant va advertir que no hi formaria part per quan possiblement formaria part del que es diu part social, és a dir, treballadores que negociaran. Va senyalar així mateix, que convenia que la regidora delegada a la Residència hi formés part, igualment que la directora de la residència, i fou acceptat.
4 - Informació de la direcció
Aportà la directora l'acta d'una reunió que dia 6 de Maig celebrà amb els usuaris de la part dels apartaments, en relació a la climatització, ventiladors, una iniciativa molt lloable per donar la paraula i escoltar i tenir en compte els usuaris afectats.
5- Varis
No s'utilitza, malgrat després, tot es va comentar, quan hagués pogut figurar a l'acta.
Durà la reunió uns 45 'dels que se n'empraren un poc més de la meitat en tractar les qüestions de l'ordre del dia. Com a curiositat, es va recriminar les intervencions del nostre representant que ha mirat els minuts que han durat les reunions del Consell Rector, enguany:
Reunió de dia 17/2/16, 55 minuts. Reunió de dia 17/2/16, 10 minuts. Reunió de dia 12, uns 40-45 minuts. Total en 5 mesos, 105 minuts, molts d'ells malbaratats amb temes que no tenen res a veure amb la residència, quan no interrupcions recriminant el que no s'ha escoltat...
Sense pretensions arrogants ni artefactes literaris que haurien pogut resultar inoportuns o carregosos, Tomeu Matamalas opta per oferir amb “La família Amat” una novel·la històrica proveïda a parts iguals de qualitat, de modèstia i de sinceritat.
La família Amat es llegeix bé, molt bé; ens introdueix en una descripció prou encertada i equilibrada de l'entorn on els fets succeeixen, d'altra banda dramàtics; i deixa, al final, en el lector, la sensació de no haver perdut gens el temps, i en el nostre cas la d'haver descobert un creador potencialment capaç de rigor i de constància. No n'hi han faltat en la redacció de La família Amat. Només en qualque punt de les múltiples personals declaracions íntimes d'algun dels personatges embolicats en el drama hom descobreix petits anacronismes d'expressió que, en futurs treballs, es resoldran per l'experiència pròpia o pel guiatge d'un bon editor. Molt poca cosa i, doncs, cap problema. No serem nosaltres qui llencem cap pedra en aquest sentit.
La família Amatés una bona novel·la històrica, i és alhora un relat d'intriga ben lligat amb la definició genèrica anterior. L'ambientació ens situa al segle XV, a Mallorca, a Nàpols, a València, a Sicília, a Salamanca, ubicacions dels fets, dels debats teològics i de les venjances terribles que la novel·la narra, o de fets tangencials, com són el comerç d'aquell temps o les relacions polítiques, culturals i econòmiques entre aquests territoris. L'autor brufa amb noms d'il·lustres personalitats del pensament religiós —Llull, Agustí, Tomàs d'Aquino—, o històriques —Alfons el Magnànim, Ferrante de Nàpols, papes—. Usa les influències científiques d'aquella època, especialment en medicina, perquè una monja remeiera, sor Maria dels Malalts, és una de les protagonistes principals del llibre. Cita autors o títols d'obres literàries essencials en la formació de certes classes ben estants del moment, com ho devia ser la família dels Amat. Personalitats, obres i referents que configuren un àmbit versemblant i que enforteixen tant les raons de l'existència i dels neguits dels seus personatges com el context on es belluguen.
La ciutat de Mallorques, i l'illa, són els escenaris principals. Aquí, enteranyinats per una complexa xarxa d'enllaços, els personatges viuen, debaten sobre teologia, estudien Llull, estimen, es revolten contra imposicions culturals, oculten sentiments, confessen, enganen, protegeixen, maten. En el fons, és una història d'honor familiar. Hi ha també altres escenaris: convents de clarisses o de dominicans, cases a la Serra, lloc on poden amagar-se tant criminals mercenaris, el Tort Armengol, com fills il·legítims, sales del tribunal del Sant Ofici... Tot ben embastat. Un notari redacta la crònica dels fets que ha conegut en un judici sonat. El seu document manuscrit, descobert segles després, desvetllarà els secrets i les passions que confluïren en un procés del qual no en queda altra constància que aquesta al nostre parer ben recomanable ficció literària.
.
Miquel Rayó. Diario de Mallorca. Bellver 19/05/2016
Crònica sentimental dels anys 70 -
Records de l´antiga presó de Palma (Mallorca) -
Què faríem nosaltres, si la reforma del règim triomfava? Qui de tota la colla continuaria lluitant pel socialisme? I si el temps desgastava il·lusions i esperances, convertia la sang ardent en aigua i el record de l´època més lluminosa de la nostra existència eixia de la memòria? O encara pitjor: que nosaltres mateixos la volguéssim esborrar, fer com si mai no hagués existit? Seríem capaços de tanta misèria moral, d´arribar a tal grau d´abjecció per restar al costat del poder, renunciar a la recerca de la justícia i la veritat? Fins on seríem capaços de resistir les envestides del demà? Possiblement els companys que eren enmig del carrer no podien endevinar els meus pensaments. Unes idees pessimistes, evidentment. Però tot podia canviar en dies. Els partits en els quals militàvem amb una passió sense límits podien esdevenir fum, cendra, a conseqüència de la canviant situació política del moment. (Miquel López Crespí)
Eren les deu en punt del matí. La pluja shavia intensificat i el ruixat impedia la visió de la ciutat. Marxàvem cap a la presó amb certa dificultat a causa de la caòtica circulació. Vianants i conductors anaven cap a unes, en aparença, inajornables feines quotidianes. Cap signe exterior podia fer sospitar que aquell era el cotxe encarregat de portar determinats detinguts a la garjola. El baf de la nostra respiració entelava els vidres. Anàvem en un atrotinat Seat 127 que ja necessitava una reparació urgent. Pareixia que dençà que el compraren, no havien fet res per a mantenir-lo en condicions.
El conductor no deia ni una paraula. Segurament tractava de copsar els motius ocults pels quals unes persones que, pagant la multa, podrien romandre en llibertat provisional sestimaven més passar per aquell tràngol. Més d´un cop li vaig sorprendre una mirada destranyesa, com si lhome volgués assegurar-se que no portava dins el vehicle folls perillosos, individus que, en el moment més inesperat li poguessin clavar un ganivet per lesquena.
La situació em feia somriure.
Tot plegat era summament curiós. El jutge ens enviava a la presó però no anàvem emmanillats. A les oficines, abans de pujar al cotxe, les empleades del jutjat comentaven que era la primera vegada en la vida en què veien portar detinguts amb les mans lliures. Ningú no recordava un fet semblant. Nosaltres tampoc ho enteníem.
Aquella llibertat de moviments ens va permetre saludar la manifestació de suport amb el puny tancat.
Quan ens detingueren a Inca per repartir la nostra revista, la Guàrdia Civil encarregada de portar-nos a Palma, ens emmanillà als seients de l´autobús. Se n´havien oblidat? Era el jutge que, intencionadament, no donà les oportunes instruccions. O les nostres companyes dels jutjats havien parlat amb el conductor?
Em feia aquestes preguntes quan, inesperadament, vaig veure passar alguns vehicles coneguts. Els manaven els companys del partit que ens encerclaven tocant el clàxon, fent onejar banderes roges i republicanes. En veure l´espectacle, el secretari del jutjat ens mirà preocupat, com si es preguntàs què farien els eixelebrats que ens seguien.
Quan enfilàrem el carrer de 31 de Desembre cap lindret on havien bastit la nova presó, allò ja era una caravana. Vaig poder contar més d´una dotzena de cotxes! Els conductors d´aquella hora del matí van començar a adonar-se que passava alguna cosa estranya. Els companys anaven llançant fulls volanders amb lexplicació de la detenció, amb lexigència de la llibertat per a tots els partits desquerra. En passar davant Magisteri, que era un centre on el partit tenia nombrosos militants i simpatitzants, una multitud d´estudiants i professors ja eren al carrer. Magisteri shavia mobilitzat en massa! Vaig pensar en la feina excel·lent que hi feien Antoni Miranda, Margalida Rubí, Àngels Rotger, Josefina Fuster, Gabriel Horabona... Quina tropa de joves revolucionaris! Els estudiants, en veure la comitiva, l´escàndol dels clàxons, shi apuntaven i, sense por a la Social, seguien el cotxe dels jutjats amb càntics i consignes contra la dictadura.
Va ser com una rampellada procedent d´un llunyà estrat de la memòria. Per uns segons quan, a l´altura de s´Escorxador, ensopegàrem amb els alumnes de Magisteri, vaig pensar en el futur. Què seria de nosaltres en acabar la carrera? Qui resistiria els cants de sirena del poder, els substanciosos oferiments per a integrar-nos en les diferents àrees de gestió de la societat? M´adonava que, els deu anys que portava d´avantatge a la majoria de companys, refredaven el meu estat d´ànim i no em deixaven portar per l´alegria desfermada de tants d´amics. El pare, l´oncle, m´havien explicat moltíssimes històries de l´oportunisme en temps de la guerra, dels endollats a la rereguarda, dels falsos antifeixistes que lluïen enormes pistoles al cinturó i eren enmig del carrer, puny enlaire, quan els voluntaris marxaven a morir al front alhora que ells retornaven als despatxos. Tants republicans de boqueta, fent favors d´amagat als feixistes del barri, per a poder situar-se a recer del franquisme quan la República fos derrotada.
Què faríem nosaltres, si la reforma del règim triomfava? Qui de tota la colla continuaria lluitant pel socialisme? I si el temps desgastava il·lusions i esperances, convertia la sang ardent en aigua i el record de l´època més lluminosa de la nostra existència eixia de la memòria? O encara pitjor: que nosaltres mateixos la volguéssim esborrar, fer com si mai no hagués existit? Seríem capaços de tanta misèria moral, d´arribar a tal grau d´abjecció per restar al costat del poder, renunciar a la recerca de la justícia i la veritat? Fins on seríem capaços de resistir les envestides del demà? Possiblement els companys que eren enmig del carrer no podien endevinar els meus pensaments. Unes idees pessimistes, evidentment. Però tot podia canviar en dies. Els partits en els quals militàvem amb una passió sense límits podien esdevenir fum, cendra, a conseqüència de la canviant situació política del moment.
A poc a poc ens anàvem apropant a la nova presó. Des de la distància ja podíem distingir les teulades dels edificis acabats de construir feia poc. De cop i volta, just davant la porta principal, vérem mitja dotzena de jeeps dels grisos, amb cascs, disparant gasos lacrimògens. Guillem Salomó obrí la finestreta del vehicle i, de seguida, un núvol de gas ens penetrà dins els pulmons.
Se´ns feia difícil respirar.
-Tanca, no siguis babau. Si entra un cartutx aquí dins ens pot matar li vaig dir, alhora que anava veient lespectacle que teníem al davant-.
Semblava que hi havia més manifestants que a Palma i pels carrers propers a Magisteri! Els companys del partit i nombrosos simpatitzats eren davant la presó. Començava a entendre la manca de desplegament policíac davant els jutjats. Potser al Govern Civil havien calculat que la majoria de subversius voldrien acomiadar-se de nosaltres. Un error summament important i que havia facilitat la tasca de propaganda dels nostres camarades!
La Policia Armada actuava sense miraments. Sentíem les sirenes dels jeeps encerclats pels manifestants. Vaig contar sis furgonetes amb tots els policies amb casc i escut. Un oficinista conegut del xofer digué que feia més de mitja hora que duraven els enfrontaments. Dos estudiants, ferits per la policia, havien estat ingressats a l´hospital de Son Dureta. Els concentrats que, en un principi, mantenien una actitud pacífica, començaren a llançar pedres a les forces repressives en veure córrer la sang dels amics enmig del carrer.
Els policies es defensaven disparant cartutxos de gas i bales de goma que, agafats pels manifestants, eren llançats novament cap a les furgonetes. La pluja shavia intensificat però ningú no abandonava l´indret de la batalla. El secretari dels jutjats sapropà a lentrada dient al capità que portava tres detinguts per ingressar amb urgència. El deixaren passar mentre continuaven els trets. Algú llançava pedres. Se sentia el soroll dels impactes contra el capó i les portes dels vehicles oficials. Quan travessàrem la barrera, el gas ja havia penetrat dins del vehicle. Tossíem i ploràvem sense aturar.
Sortírem del vehicle el més aviat possible. Tanmateix, la boira àcida ens envoltava igualment. Jaume Calafell no hi veia gens. Sagafava a Guillem Salomó. Anava a les palpentes, amb por a caure d´un moment a laltre. Se sentien a la perfecció els trets de la Policia Armada i les consignes dels manifestants que, a lexterior de la presó, continuaven demanant la nostra llibertat. Les altes parets enfilferrades de ledifici esmorteïen un poc el soroll dels enfrontaments. Era possible que tot aquell enrenou hagués sortit de forma espontània o havia estat organitzat pel partit? Jaume i Guillem devien pensar el mateix. En tancar-se rere nostre la porta dentrada, em digué:
-Vols dir que ha estat una protesta sense organitzar i nosaltres no hi tenim res a veure? No record que, a les reunions preparatòries, haguéssim donat instruccions d´organitzar una acció d´aquest tipus davant la presó. Shavia decidit concentrar els amics a la plaça del Mercat, davant els jutjats i deixar les protestes a la carretera de Valldemossa per a més endavant.
Vaig copsar que Jaume i Guillem ja podien obrir els ulls amb certa normalitat. El secretari del jutjat ens guiava per la terra de ningú que anava des de la porta dentrada fins a la recepció i les oficines. Entre les parets de ledifici principal i les murades que envoltaven el complex carcerari hi havia una distància de seguretat d´uns quinze metres. I, a cada cantó, alçant-se cap al cel, les torres des d´on vigilaven, armats amb metralladores, els números de la Guàrdia Civil.
Una espècie de camp de concentració. Altes parets, filferro arreu, barrots. De cop i volta, mentre avançàvem fins a la porta de linfern, vaig pensar en les històries que el pare em contava sobre les presons de la postguerra. En uns segons em vengué al cap el que significà per a aquells joves que volgueren canviar el món lentrada a lunivers de la tortura i els afusellaments en massa. Almanco ara, al final de la dictadura, sabies que era difícil que et torturassin com feia uns anys. Malgrat la censura existent, mai no podrien amagar el que es feia a casernes i comissaries. Per als grups de la resistència armada, pels militants d´ETA i el FRAP, no havia canviat res. Es continuaven emprant els mateixos mètodes criminals: la caputxa damunt el cap, l´electricitat en els genitals, les pallisses a cops de puny i tovalloles banyades, submergir el cap del detingut dins la banyera, privar-te de dormir, interrogatoris a qualsevol hora de la nit, amenaces de violar l´esposa, simulacres d´execucions... Qualsevol dels sistemes de tortura que ensenyaren els sicaris de Himmler a la policia servia per provar de treure informació.
El secretari del jutjat portava sota el braç la documentació per lliurar a les oficines. Encara sentíem els crits dels manifestants. Les consignes de Policia assassina! i Dissolució dels cossos repressius! arribaven, nítides, fins a les nostres oïdes.
Érem a punt de penetrar a l´infern dels homes privats de llibertat. Lluny dels aldarulls del carrer, el secretari restava més calmat. Es tornava a trobar en territori conegut: les protectores parets curulles de filferros, les metralletes de la Benemèrita vigilant des de les torretes... Va prémer el timbre dues vegades i sentírem el ressò de passes apropant-se des de la distància. Al cap d´uns instants sobria el portalam que donava pas al passadís central i, de sobte, ensopegàrem amb la primera visió de la presó de Palma!
Caminàvem lentament en entrar en el fosc reialme d´ombres que se´ns obria al davant. Coneixia prou bé el soterrani de Govern Civil, en els baixos de la sala dinterrogatoris de la Brigada Social. Sabia, pam a pam, el mapa interior de la caserna de la Guàrdia Civil del carrer de General Riera. Recordava la cambra on ens tancaren els guàrdies civils de Lluc, quan hi hagué la concentració antifeixista del Primer de Maig del 75. Havíem visitat el calabós de la Policia Municipal d´Inca... Però no havíem entrat mai a la presó.
Jaume i Guillem em miraren, tranquils, sense temor, com si diguessin: Bé, ja som aquí. Ara cal explotar al màxim les contradiccions de l´inoperant Plataforma Democràtica, aconseguir que la premsa oficial sadoni que, a part dels carrillistes, hi ha altres alternatives, republicans i comunistes de debò que creuen en el socialisme com a forma de canviar la societat.
Un funcionari molt jove ens obrí el portalet metàl·lic de lentrada i ens examinà de cap a peus amb certa curiositat. Li podia llegir el pensament: Aquests són els que han organitzat tot lenrenou del carrer? Vaja, més presos polítics! Com muden les coses! Fins ara només penetraven a linterior del recinte lladres, assassins, macarres, venedors de drogues... Mai no havia vist tants exsacerdots, periodistes, mestres, funcionaris....
El secretari del jutjat li lliurà la documentació i ens donà la mà, desitjant que tenguéssim sort.
Anarcoefemèrides del 20 de maig
Esdeveniments
- SurtTierra y Libertad: El 20 de maig de 1899 surt a Madrid (Espanya) editat per Federico Urales el primer número d'un suplement de La Revista Blanca, que esdevindrà autònom i setmanal dos anys després sota el títol definitiu de Tierra y Libertad. El nom es va prendre del moviment populista rus homònim, per resumir l'anhel dels desheretats del món. Amb aquesta capçalera ja havia aparegut un periòdic quinzenal a Gràcia (Barcelona) que va editar 23 números entre 1888 i 1889. El Tierra y Libertad lligat a Urales va ser diari durant la segona meitat de 1903 i va ser prohibit després de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), motiu pel qual la publicació, aleshores editada per José Estivalis, es traslladà a Niça (Occitània). Suprimit en 1919, el periòdic reapareixerà en 1923 a Barcelona i entre maig de 1930 i 1939 serà l'òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i portarà a partir d'abril de 1931 el subtítol «Órgano de la Revolución social de España», i serà diari en els anys de la Guerra Civil. Durant el franquisme, va ressorgir clandestinament i esporàdicament a partir de 1946 i durant els anys cinquanta, abans de reaparèixer a Barcelona en 1977 mensualment i com aòrgan de la FAI. Paral·lelament un periòdic que porta aquest nom serà publicat mensualment a Mèxic pels anarquistes espanyols exiliats a partir del 25 de juny de 1944.
Carta de Soledad Gustavo a Louise Michel sobre el Suplemento a La Revista Blanca (20-04-1901)
***
- Manifest col·lectivista a la Baixa Califòrnia: El 20 de maig de 1911 els magonistes del Partit Liberal Mexicà (PLM) publiquen un manifest incitant a prendre possessió col·lectiva de la terra als territoris alliberats de la Baixa Califòrnia, per una«vida feliç i lliure, sense amos ni tirans». La Rebel·lió de la Baixa Califòrnia o Alliberament de la Baixa Califòrnia van ser uns esdeveniments emmarcats en la campanya militar de caràcter llibertari que va impulsar el Partit Liberal Mexicà al nord de la Baixa Califòrnia en 1911, en plena Revolució mexicana. Els rebels es van enfrontar a les forces del règim dictatorial de Porfirio Díaz i més tard al govern provisional de Francisco I. Madero. La revolta va ser planejada i coordinada per la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà des de LosÁngeles (Califòrnia), amb la finalitat d'escampar la revolució social a la resta del país, enarborant el Programa del Partit Liberal Mexicà de 1906. A més de la Baixa Califòrnia, grups magonistes lliuraven batalles a altres Estats, com ara Sonora, Chihuahua, Coahuila, Tlaxcala, Veracruz, Oaxaca, Morelos i Durango. El control de la península de la Baixa Califòrnia, en la estratègia de la rebel·lió del PLM, era part d'un pla de contingència en cas de patir derrotes als Estats del nord, la qual cosa suposava menor força de les guarnicions federals de la zona, de tal manera que seria fàcil prendre les places i guanyar temps per reorganitzar l'Exèrcit Liberal, per després avançar cap al sud de la península i dirigir-se a Sonora i a Sinaloa. Després de l'aixecament del 20 de novembre de 1910, grups magonistes i maderistes van combinar les seves forces per ocupar places importats als Estats del nord, però les diferències ideològiques entre ambdós grups va provocar que poc temps després sorgissin confrontacions. Els magonistes van perdre presència a Chihuahua i quan alguns es van reagrupar a la Baixa Califòrnia, va començar una nova campanya amb la presa de Mexicali.
***
- Míting d'Emma Goldman: El 20 de maig de 1916, a la Union Square de Nova York (Nova York, EUA), la militant anarquista Emma Goldman realitza un míting a l'aire lliure des d'un automòbil davant una gran multitud d'obrers per protestar per l'empresonament del doctor Ben Reitman per distribuir informació sobre el control de natalitat. Rauh Eastman, Bolton Hall i Jessie Ashley seran detinguts en aquesta manifestació i acusats també de distribució il·legal de propaganda antinatalista.
Míting
d'Emma Goldman
(20-05-1916)
***
- Detenció de Luigi Bertoni: El 20 de maig de 1918 és detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) Luigi Bertoni, redactor del periòdic anarquista bilingüe Le Réveil / Il Risveglio, per un pretès «Complot de Zuric», fruit de la descoberta d'una bomba per la policia. Realment es tractava d'una manipulació política que pretenia posar davant la justícia Bertoni i altres anarquistes italians culpables, als ulls de les autoritats helvètiques, de ser refractaris a la guerra. Un gran moviment de protesta es va desenvolupar aleshores a tot Suïssa per exigir la llibertat de Bertoni i de la resta d'anarquistes italians empresonats, víctimes del decret de les autoritats suïsses i del muntatge judicial que trobarà el seu epíleg en el judici del 2 de juny de 1919 davant la Cort Federal de Zuric. Els arxius de Bertoni sobre el «Complot de Zuric» es troben a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- París (20-05-68): El 20 de maig de 1968 a París (França) els escriptors ocupen la vil·la de Massa, seu de la «Société des Gens de Lettres» (Societat de la Gent de Lletres); els quadres administratius envaeixen les oficines del Conseil National du Patronat Français (CNPF, Consell Nacional de la Patronal Francesa); les seus dels col·legis d'advocats i de metges són ocupats simbòlicament. Al teatre, vaga il·limitada dels actors: els teatres tanquen. El Conservatori de París vota una vaga de 15 dies prorrogables; els alumnes ocupen els locals des de fa quatre dies; s'organitzen concerts a les fàbriques, a les facultats, als hospitals. Davant la vaga, la Confederació General del Treball (CGT) fa una crida a «augmentar les condicions de lluita», però no llança cap consigna ni cap programa reivindicatiu. S'estima en 10 milions el nombre de vaguistes a l'Estat francès. La benzina s'exhaureix a les gasolineres i es prepara el racionament. Molts ciutadans fan coes als bancs de Ginebra i de Lausana per obrir comptes, llogar caixes de seguretat i es parla d'enormes evasions de capitals. Gairebé tots els instituts de París estan ocupats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts). Aquesta nit els estudiants rebran a la Sorbona visites de qualitat: filòsofs, sociòlegs i escriptors, com ara Kostas Axelos, Pierre Bordieu, François Châtelet, Marguerite Duras... A les 22 hores arriba Jean-Paul Sartre, que es troba un amfiteatre ple de gom a gom: «Pensava que estàveu farts de classes magistrals», ironitza. Al mati Le Nouvel Observateur havia publicar una entrevista-diàleg entre Sartre i Cohn-Bendit.
Naixements
- Henri-Edmond Cross: El 20 de maig de 1856 neix a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) l'il·lustrador, pintor puntillista i anarquista Henri-Edmond Delacroix, més conegut com Henri-Edmond Cross. Fill d'una família de comerciants benestants de bijuteria (Alcide Delacroix i l'anglesa Fanny Woollett), fou introduït en el món de la pintura per un cosí de son pare, el doctor Auguste Soins. En 1878 ingressà a les Escoles Acadèmiques de Dibuix i d'Arquitectura de Lille, on assistí durant tres anys a l'estudi del pintor Alphonse Colas. En 1881 s'instal·là a París i continuà els seus estudis al taller d'Émile Dupont-Zipcy. Aquell any exposà com per primer cop al Saló i decidí canviar el seu nom pel d'Henri Cross --versió anglesa i reduïda de l'original-- per no ser confós amb el famós pintor romàntic; en 1886 adoptà finalment el nom d'Henri-Edmond Cross, per distingir-se de l'escultor francès Henri Cros. En 1884 col·laborà en la fundació de la Societat dels Artistes Independents, on conegué els pintors neoimpressionistes Seurat, Dubois-Pillet i Angrand, però encara durant la dècada dels vuitanta la seva pintura es veurà influïda per Bastien-Lapage, Manet i pintors impressionistes. D'idees llibertàries, fou amic de pintors anarquistes com Félix Féneon, Théo Van Rysselberghe, Paul Signac, Maximilien Luce, Charles Angrand, etc. Col·laborà en el periòdic de Jean Grave Les Temps Nouveaux, il·lustrant-ne les cobertes. També donà aquarel·les, dibuixos i quadres per a tómboles anarquistes per recaptar fons. En 1891, any de la mort de Seurat, fou decisiu en la seva trajectòria artística ja que pintà la seva primera obra neoimpressionista (Portrait de Madame Cross) i, a causa de problemes reumàtics, es traslladà a viure amb la seva futura esposa, la model Irma Clare, al Midi, primer a Cabasson i finalment a Saint-Clair, on romandrà la resta de sa vida, llevat de dues estades a Itàlia en 1903 i 1908, i visites anuals a París per exposar al Saló dels Independents. Un any després de la seva arribada a Saint-Clair, Paul Signac fixà la seva residència a Saint-Tropez, a pocs quilòmetres de distància. En companyia de Signac, afermà la seva tècnica, pintant marines i escenes de vida camperola utopicolllibertàries. En aquests anys concorregué a diversos salons de «La Libre Esthétique» a Brussel·les. A partir de mitjans dels anys noranta Signac i Cross abandonaren els diminuts puntets de color per pinzellades més gruixudes i ordenades, semblants a quadrets de mosaics; aquest«neoimpressionisme de segona generació» tindria una gran importància en la gestació del fauvisme, resultat del pas de molts dels futurs artistes fauves (Matisse, Derain, Puy, Manguin, Camoin, Marquet, Valtat) per Saint-Clair i Saint-Tropez a començaments del segle passat. En 1905 exposà per primer cop en solitari a la Galeria Druet i en 1907 Félix Fénéon organitzà una retrospectiva de la seva obra a la Galeria Bernheim-Jeune. Henri-Edmond Cross va morir de càncer el 16 de maig de 1910 a Saint-Clair (Provença, Occitània).
***
- Victor Raabe: El
20 de maig de 1868 –altres fonts citen el 25 de febrer de
1867– neix a
Grosszschocher (Leipzig, Regne de Saxònia) l'obrer pelleter
anarquista Viktor
Constantin Weilmann Raabe, conegut com Victor
Raabe, Victor Rabé
i Karl Heintz. Son pare es deia
Théodore
Raabe i Marie Fortkeate. Treballà en la indústria
pelletera a diferents ciutats
europes (Sant Petersburg, Berlín, Ginebra, Viena, Londres,
etc.). Instal·lat a
París (França), va ser detingut sota
l'acusació de complicitat en l'atemptat de
la bomba de la comissaria del carrer parisenc dels Bons-Enfants del 8
de
novembre de 1892; en l'escorcoll del seu habitatge es van trobar
formules
químiques per a la fabricació d'explosius i un
exemplar del llibre L'Indicateur anarchiste.
Dies després,
l'11 de novembre, se li va decretar-ne l'expulsió per les
seves activitats
anarquistes i per fabricació de moneda falsa, motiu pel
qual, segons la
policia, canviava sovint de lloc de residència. Es
refugià a Brussel·les (Bèlgica)
i posteriorment a Londres (Anglaterra). En el número 2 del
setmanari anarquista
londinenc Le Tocsin, del 7 de gener
de 1893, publicació editada per Charles Malato, es deia que
era confident de la
policia francesa des de la seva detenció del novembre de
l'any anterior i que feia
servir el nom de Karl Heintz per
contactar amb el seu enllaç policíac. En 1894 el
seu nom figura en un llistat
d'anarquistes a controlar establer per la policia
ferroviària de fronteres francesa.
En 1896 viva al número 46 d'Strode Road del barri londinenc
de Willesden.
***
- Lucien Jean: El 20
de maig de 1870 neix a París (França) l'escriptor
anarquista Lucien Dieudonné, més conegut com Lucien Jean. Era fill d'una modesta
família treballadora d'origen
alsacià. De petit assistí a l'Escola Municipal i
després fou alumne de l'Escola
Turgot; sa mare l'educà en la religió
catòlica. Orfe de pare als 16 anys,
tingué una salut molt delicada. En 1886 es va fer empleat
municipal i entrà com
a auxiliar a la Prefectura del Sena de París. Més
tard, treballà com a
dissenyador en una oficina municipal de l'Avinguda Victoria. Cap al
1895
començà a freqüentar les reunions
literàries, com la de la redacció de La Plume, i els cercles anarquistes, on
destacà com a orador. Assistí, sobretot, a les
reunions anarquistes de la
Montagne-Sainte-Geneviève, on va fer amistat amb Zo d'Axa,
Jules Guérin, Victor
Barrucand, Louis Lumet, Émile Janvion i Georges Deherme,
entre d'altres, i les de«L'Art Social», celebrades a Belleville o a
Ménilmontant. Escriptor reconegut,
només tingué temps per autopublicar-se 200
exemplars d'un petit llibre Dans le jardin
(1901) i dos petits
opuscles Un vieil homme (1905) i Souvenirs de l'hôpital (1906).
Fou
col·laborador de nombroses revistes anarquistes i
d'avantguarda (Antée, L'Art Social, L'Enclos,L'Ermitage, L'Humanité
Nouvelle, Le
Mercure de France, La Nouvelle
Revue
Française, Le Parti
Ouvrier, La Plume, La Société Nouvelle,
etc.) i fundà la publicació mensual Aujourd'hui, que només
publicà quatre
números entre el 15 d'abril i l'agost de 1902. En 1904
fundà, amb Émile Janvion
i Charles-Louis Philippe, el Sindicat Parisenc d'Empleats Municipals
(SPEM), de
caire llibertari, adherit a la Confederació General del
Treball (CGT). En 1910
son amic Georges Valois arreplegà alguns dels seus millors
escrits i els
publicà sota el títol de Parmi
les hommes,
que tingué una segona edició en 1960.
Exercí una gran influència sobre Charles-Louis
Philippe, el qual el va fer servir en dues ocasions com a model
literari: per
al seu Louis Buisson en Bubu de
Montparnasse i per al seu Lucien Teyssèdre en Croquignole. Lucien Jean va morir l'1 de
juny de 1908 a París
(França) d'una pleuresia mal curada. Sa vídua,
amb qui tingué dos infants (Jean
i Lucienne), fruit d'una mena de mania persecutòria,
destruí records i escrits
deixats per son marit. El crític literari anarquista Henry
Poulaille el
reivindicà en la seva nòmina
d'«escriptors proletaris» i en 1942
publicà el seu
llibre L'homme tombé dans un
fossé.
Michel Ragon també el distingí. En 1952 Louis
Lanoizelée publicà l'assaig
biogràfic Lucien Jean.
L'écrivain,
l'apôtre.
***
- Izak Samson: El 20
de maig de 1872 neix a
Amsterdam (Països Baixos) el propagandista anarquista i
antimilitarista,
socialista abans i socialdemòcrata després, Izak
Samson. Nascut en una família
jueva, son pare, Israël Samson, era carnisser, i sa mare es
deia Rebekka Koek.
Durant algun temps va fer servir el nom de son pare (Israël)
com a segon nom. S'afilià
a la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga
Socialdemòcrata), de la qual va ser
nomenat secretari de la secció d'Amsterdam i
distribuí el seu òrgan d'expressióRecht voor Allen (Drets per a tothom). Tallador de
diamants de
professió, en 1894 participà activament en la
vaga del sector i estava afiliat
a l'Algemeene Nederlandsche Diamantbewerkersbond (ANDB, Unió
General de
Treballadors del Diamant d'Holanda), que després d'infinitat
de conflictes el
va suspendre de militància en 1899 arran d'una forta
discussió en una assemblea.
El 12 de juny de 1895 es casà amb Judith Silas, amb qui
tingué un fill. El maig
de 1897 va ser condemnat a tres mesos de presó per«traïció a la
pàtria». En
1898 va abandonà la revolucionària
Socialistenbond (Lliga Socialista), a la
qual s'havia associat, i començà a militar en el
moviment anarquista. Entre l'1
de desembre de 1900 i el 22 de novembre de 1902 edità la
revista
anarcocomunista De Zweep (El Fuet), que
aparegué irregularment amb el
suport de diversos coeditors, com ara Johan Jacob Lodewijk,
Henriëtte Hoogeveen
i J.L. Bruijn. Entre 1903 i 1904 col·laborà
habitualment en De Vrije
Socialist (El Socialista Lliure). El juny de 1904
participà en el Congrés
Antimilitarista de l'Amsterdam i s'incorporà a la
Secció de l'Haia de la Internationale
Anti-militaristische Vereeniging (IAMV, Associació
Internacional
Antimilitarista). Reivindicà una organització
permanent que aglutinés tots els
anarquistes i, el 23 d'abril de 1905, participà activament
en la creació de la Federatie
van Vrijheidlievende Communisten (FVC, Federació dels
Comunistes Llibertaris),
que en 1907 es transformà en la Landelijke Federatie van
Vrijheidlievende
Communisten (LFVC, Federació Nacional dels Comunistes
Llibertaris), que es va
dissoldre dos anys després. En 1905 edità, amb
P.M. Wink i Christiaan
Cornelissen, l'òrgan de l'FVC De Vrije Communist
(El Comunista Lliure). El
setembre de 1906 substituí J. C. Stek en el
càrrec de president de l'FVC. Entre
el 24 i el 31 d'agost de 1907 participà en el
Congrés Anarquista d'Amsterdam,
on es mostrà partidari de la participació dels
sindicats en el moviment
anarquista. Durant molt de temps va ser membre de la Vereeniging
Gemeenschappelijk Grondbezit (GGB, Societat per una Propietat Comuna de
la
Terra). A principis de 1909 s'incorporà a la nova
Socialistenbond, creada l'any
anterior, i entaulà relacions amb el seu dirigent G.L. van
der Zwaag. L'1 de
febrer de 1909 es divorcià de Judit i el 24 de febrer del
mateix any es casà amb
Adriana Magdalena Sprenger. Després de la
desaparició de la Socialistenbond
mantingué contactes amb el Sociaal Democratische Arbeiders
Partij (SDAP, Partit
Socialdemòcrata dels Treballadors), a instàncies
de Johannes Cornelis Hendrik
Philippus Methöfer, exanarquista i exmilitant de la
Socialistenbond, que
s'havia afiliat en 1912. Quan esclatà la Gran Guerra
marxà al front i va fer de
corresponsal per a diversos de periòdics, com ara Het
Volk, Algemeen
Handelsblad i Het Nieuws van den Dag. A
partir de novembre de 1914 marxà
a Bèlgica i més tard, fins a finals de febrer de
1917, al front francès. En
1917 aparegué a Amsterdam una antologia dels seus articles
sota el títol Brieven,
indrukken en beschouwingen door een neutraal journalist aan het
Westfront der Geallieerden
gedurende de jaren 1914, 1915, 1916, 1917 (Cartes,
impressions i
observacions d'un periodista neutral en el front occidental dels aliats
durant
els anys 1914, 1915, 1916, 1917). El 2 de novembre de 1917 es
divorcià de sa
segona esposa. Després de la guerra, entre 1918 i 1920, va
fer de representant
d'una fàbrica de cervesa sense alcohol. Més tard
es reuní amb son fill D. I.
Samson a Anvers, on el 5 d'abril de 1924 es casà amb Maria
Henrica Isabella
Simkens i on treballà com a llibreter professional. No
obstant viure a Bèlgica,
continuà militant en l'SDAP i participà en els
seus mítings com a orador. A més
de les obres citades és autor de Vrijheid of gezag
(1897?), Geweld en
recht (1897), Aan de onderdanen van koning Alkohol
en z'n bestrijders
(1900?) i Het nut van arbeidsbeurzen (sd). Izak
Samson va morir el 14 de
desembre de 1928 a Anvers (Flandes, Bèlgica).
***
- Diego Abad de Santillán: El 20 de maig de 1897 neix a Reyero (Lleó, Castella, Espanya) un dels militants més destacats dels moviments llibertaris espanyol i argentí, Sinesio Baudilio García Fernández, més conegut pel pseudònim de Diego Abad de Santillán. Sa família va emigrar a l'Argentina en 1905 --sos pares foren Donato García Paniagüa i Ángela Fernández. Va començar a treballar al Plata des dels 10 anys en oficis diversos, especialment al ferrocarril, i assisteix a l'escola nocturna. En 1912 retorna a Espanya per estudiar el batxillerat (Lleó, 1913-1914) i Filosofia i Lletres en la Universitat de Madrid (1915), on va fer amistat amb Eugenio Noel i Salvador Seguí, i es va lliurar a l'escriptura --revista Los ciegos, opuscles sobre El derecho de España a la revolución i el llibre Psicología del pueblo español (1917). Ficat en la bohèmia i en la lluita revolucionària,és empresonat un any i mig arran de la vaga general de 1917. Amnistiat en 1918, marxarà a l'Argentina fugint del servei militar, integrant-se en el moviment anarquista de Santa Fe, amb el qual havia fet contacte a la presó a través de Tomás Herreros. Fundarà la revista La España futura, col·laborarà en la premsa llibertària i farà amistat amb Torralvo i López Arango, amb els qui publicarà La campana, i amb Barrera i Radowitzky. En 1919 torna a la presó arran d'una vaga a Buenos Aires i després començarà a publicar en La Protesta i s'afiliarà en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) en qualitat de kropotkià. En 1922 marxa a Alemanya, on farà estudis de medicina, i des d'on continuarà col·laborant en La Protesta i Suplementos. A Hamburg i Berlín es relaciona amb l'anarquisme militant (Goldman, Arshinov, Berkman, Volin, Schapiro, Makhno, Ghezzi, Kater, etc.) i va mantenir estrets contactes amb Max Nettlau, Rudolf Rocker --els quals traduirà, juntament a Bakunin-- i Elise Kater, sa futura companya, ajudant-los intensament en el rellançament de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i assistint als congressos de 1922 i 1924. Des de la revista Suplementos va defensar plantejaments puristes contra els que considerava reformistes sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), afavorint el naixement de«l'Específica», nom amb que seria coneguda la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb el seu concepte de «trabazón», que va trobar ressò en Buenacasa, Herreros, Magriñà i altres que funden El Productor a Blanes. En mig de les lluites contra comunistes reformistes escriu amb López Arango El anarquismo en el movimiento obrero (1925). En 1926 va retornar a l'Argentina, sense acabar els estudis de medicina, per tractar de solucionar l'antagonisme regnant en el si de La Protesta i desenvolupa una extensa campanya en favor de Sacco i de Vanzetti, alhora que comença a dubtar de les solucions violentes, interessant-se pels problemes econòmics i pel socialisme constructiu; també va dirigir el periòdic La Antorcha. Va intervenir en la fundació de l'Associació Continental Americana dels Treballadors (ACAT), de la qual va redactar-ne la declaració de principis en 1929, i va afavorir les actituds revolucionàries en el mar de la FORA. El pronunciament militar d'Uriburu en 1930 el va condemnar a mort per intent de sedició contra l'Estat, però va poder fugir del país i passar a Montevideo; tornant a Espanya poc abans de començar el Congrés de 1931. Després d'una estada a Barcelona, va retornar a Montevideo, on va conspirar i va internar-se clandestinament a l'Argentina, on va reorganitzar la FORA i va preparar una campanya en favor dels exiliats. A mitjans de 1933 el trobem a l'Espanya republicana, on s'enfronta al«trentisme» i als qui esperen tot amb la República. En 1934 va animar el grup anarquista«Nervio» i en 1935 va ser nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI. Va participar en el rellançament de Solidaridad Obrera, va posar en marxa Tierra y Libertad i Tiempos Nuevos, i va intentar, sense cap èxit, que les seves positures econòmiques s'imposessin en el Congrés de 1936. Amb la sublevació feixista, va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Barcelona, en representació de la FAI, el 21 de juliol i posteriorment en el Consell d'Economia de la Generalitat l'agost. Entre el 17 desembre de 1936 i març de 1937 va ser elegit conseller d'Economia de la Generalitat. A partir de maig de 1937 es va desencantar i en 1938 va fundar Timón. Va decantar-se progressivament cap a posicions revisionistes --l'abril de 1938 es va afegir al Comitè Nacional del Front Popular Antifeixista, sorgit del pacte entre els sindicats UGT i CNT--, encara que combatés Martínez Prieto i Marianet en el Ple d'octubre de 1938. El gener de 1939 va passar a França, on va patir els camps de concentració, i poc abans d'acabar la Guerra Mundial es va traslladar a Santo Domingo i a Xile --on va tornar publicar Timón--, per acabar finalment establert novament a l'Argentina durant decennis dedicat a l'elaboració d'una immensa obra intel·lectual (traduccions, enciclopèdies, llibres...). En 1945 va donar suport a l'escissió de la CNT, fent costat Horacio Martínez Prieto, Manuel Buenacasa i Juan López. Va ser cofundador de l'editorial Americalee, director de La Campana (1948), col·laborador de Reconstruir, antiperonista acèrrim des del 1955. Durant aquest llarg exili ideològicament va evolucionar cap a les tesis col·laboracionistes i va caure en un progressiu reformisme, acostat al cincpuntisme, que es va fer palès quan va retornar a Espanya, després de vendre optimistament totes les seves pertinences argentines, un cop mort el dictador Franco, en 1976. Va intentar rellançar Timón a Madrid i Barcelona, va patir una estafa i gairebé mor al carrer. Anarquista universal, extraordinàriament influent a Espanya i a Amèrica, escriptor prolífic amb infinitat d'articles escampats arreu la premsa llibertària, així com autor de una important nòmina de traduccions, de llibres i de fullets, alguns de referència. Va col·laborar en Acción,Acción Libertaria,Acción Social Obrera, Acracia,Boletín de la Agrupación de Militantes de CNT de Méjico, Cenit,Comunidad Ibérica, Construir,Cultura Proletaria, Historia Libertaria, Mañana, La Protesta, Revista Internacional Anarquista,Sindicalismo, Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos,Tierra y Libertad, Umbral, etc. Va traduir Fabbri, Landauer, Nettlau, Rocker; a més de prologar nombrosos llibres. És autor de diversos diccionaris bilingües i enciclopèdies, com ara Gran Enciclopedia Argentina, Gran Omega,Historia argentina, Diccionario de argentinismos. De ayer y de hoy; va dirigir l'Enciclopedia Jurídica Universal, etc. De temàtica anarquista i obrerista són Opúsculos, Resumen histórico de la revolución mexicana, ¿Colaboración y tolerancia o dictadura?,España ayer, España mañana, El derecho de España a la revolución (1917), Ricardo Flores Magón (1924), El anarquismo en el movimiento obrero (1925, amb López Arango), Los anarquistas y la reacción contemporánea (1925), La jornada de seis horas (1926), Historia del anarquismo en Argentina (1930), Bancarrota del sistema económico y político del capitalismo (1932), La FORA. Ideología y trayectoria del movimiento obrero revolucionario de la Argentina (1933 i 1971), Reconstrucción social. Nueva edificación económica en Argentina (1933, amb Lazarte), La insurrección anarquista del 8 de diciembre de 1933 (1934, amb Juanel i Villar), Las cargas tributarias. Ensayos sobre las finanzas estatales (1935), La represión de octubre (1935), El organismo económico de la revolución. Cómo vivimos y cómo podríamos vivir en España (1936), El problema de la armonía revolucionaria (1937), Gli anarchici e la Revoluzione spagnola (1938, amb Fabbri), Por qué perdimos la guerra (1940), En torno a nuestros objetivos libertarios (1945), Los fundamentos de la geografía económica de América (1945),Contribución a la historia del movimiento obrero español (1962-1965), Estrategia y tàctica: ayer, hoy y mañana (1971), De Alfonso XIII a Franco (1974),El anarquismo y la revolución en España. Escritos (1930-1938) (1976), Memorias (1897-1935) (1977), Historia de la revolución mexicana (1992, pòstum). El seu ideari ha evolucionat substancialment amb el temps, passant d'una anarquisme radical marcadament anticomunista i antireformista, a una progressiva assumpció de la importància dels problemes econòmics, que el porta a una síntesi de planificació i d'anarquisme espontaneïsta, i a la valoració històrica del capitalisme, com a fase necessària en la història de la humanitat que ha posat el gènere humà en disposició d'alliberar-se, rebutjant l'anarquisme sense programa. Durant els anys setanta, ja ancià, el seu programa va ser molt diferent al primitiu: sindicalisme participatiu, la revolució d'avui és la reforma, necessitat dels tècnics sindicals, l'Estat és més repressiu i perillós que el capitalisme, Espanyaés tasca de tots... Abad de Santillán va morir el 18 d'octubre de 1983 a Barcelona (Catalunya). En 1935 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam va rebre des de Berlín 15 capses contenint l'arxiu d'Abad de Santillán. En 1938 aquest es va posar en contacte amb el director de l'IISH per salvar els arxius de la CNT-FAI, que, efectivament, van ser enviats a aquest centre, però els documents i biblioteca d'Abad de Santillán de Barcelona no van poder ser salvats a temps. En 1975, 1976 i 1986 l'IISH va rebre adicions a l'arxiu. Altra part del seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca Pública Arús de Barcelona.
Diego Abad de Santillán (1897-1983)
***
- Camillo Berneri: El 20 de maig de 1897 neix a Lodi (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, periodista, filòsof i militant anarquista Camillo Berneri, també conegut com Camillo da Lodi. Sa mare, la feminista socialista Adalgisa Fochi, era professora de primària i escriptora de literatura infantil. Passà la seva infància a Reggio de l'Emília i a causa de la seva admiració per Camillo Prampolilni esdevingué militant --l'únic estudiant-- de la Federació Juvenil Socialista (FJS) d'aquella localitat, de la qual arribà a ser membre del Comitè Central i destacant en la seva acció cultural en l'òrgan de la federació (L'Avanguardia) i d'agitació. En 1915, durant la Gran Guerra, criticà en una «Carta oberta als joves socialistes d'un jove anarquista», publicada en L'Avenire Anarchico, la degradació del Partit Socialista Italià (PSI), la seva burocràcia política possibilista, la manca de connexió amb les bases i la manca d'esperit de sacrifici i es declarà antimilitarista i anarquista, molt influenciat per la propaganda àcrata del militant Torquato Gobbi. En aquests primers anys freqüentà Errico Malatesta i Luigi Fabri. En 1917 es casà amb una companya d'estudis, la també anarquista Giovanna Caleffi. Cridat a files, fou exclòs de l'Acadèmia Militar de Mòdena a causa de les seves idees antimilitaristes i llibertàries i en 1918 va ser enviat al front. El juliol de 1919 fou empresonat a l'illa de Pianosa després de la vaga general d'aquell mes. Sota el pseudònim de Camillo da Lodi començà la seva activitat literària col·laborant en diferents publicacions llibertàries, com ara Umanità Nova, Pensiero e Volontà, L'Avvenire Anarchico, La Revoluzione Liberale,La Rivolta, Volontà, etc. El procés revolucionari rus exercí una gran influència sobre el seu pensament i fins al 1922 defensà la idea de soviet com a consell obrer al marge del bolxevisme. En 1922, sense deixar de banda la premsa anarquista italiana i internacional, acabà els seus estudis de Filosofia i Lletres a la Universitat de Florència i esdevingué professor de ciències humanes en aquest centre. En arribar el feixisme, i darrera refusar jurar lleialtat al nou règim, fou expulsat de la docència universitària. Després de diplomar-se en filosofia, ensenyà aquesta disciplina durant alguns anys a instituts de diversos localitats (Montepulciano, Florència, Cortona, Camerino, Bellagio, Milà). Instal·lat a l'Úmbria, mantingué contactes amb el moviment antifeixista florentí que editava el periòdic Non Mollare! (Sense Afluixar!). En aquests anys participà activament en la Unió Anarquista Italiana (UAI) i en 1926 participarà a Ancona en l'últim congrés d'aquesta organització abans de ser il·legalitzada. En maig de 1926, amb la instauració de les «lleis excepcionals», va haver d'exiliar-se a França, juntament amb sa companya Giovanna Caleffi i ses filles, Marie Louise i Giliana Berneri. Durant uns anys hagué de rodar arreu d'Europa (França, Suïssa, Bèlgica, Luxemburg, Holanda, Alemanya) com a conseqüència de la dinàmica detenció-expulsió, suportant una dura vida d'exiliat polític (detencions, vigilàncies policíaques, interrogatoris regulars, arbitrarietats de tota casta, provocacions d'agents feixistes, etc.). Però, malgrat això, la seva cultura s'amplià en aquests anys en diferents fronts (ciències, psicologia, etc.). En aquestaèpoca va escriure articles antireligiosos, feministes, sobre la política exterior del feixisme italià i el seu espionatge --destaca aquí el seu llibre Mussolini alla conquista delle Baleari (1937)--, contra el feixisme, etc. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936, fou un dels primers que hi marxà. Instal·lat a Barcelona (Catalunya) a partir del 29 de juliol d'aquell any, participà activament en les activitats llibertàries de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Juntament amb el socialista d'esquerres Carlo Rosselli, organitzà la confederal «Secció Italiana de la Columna Ascaso» i marxà al front com a membre del seu Consell de Defensa, amb el suport del company anarquista Francesco Barbieri. Contrari a la militarització de les milícies i per problemes de salut (sordesa), sobre tot després de les batalles de Monte Pelado del 18 d'agost de 1936 i d'Osca del 3 de setembre d'aquell any, tornà amb Francesco Barbieri a Barcelona per ajudar en tasques intel·lectuals i polítiques --un temps col·laborà en el Consell d'Economia de la Generalitat. A partir del 9 d'octubre de 1936 publicà el setmanari anarcosindicalista Guerra di Classe, òrgan de la Unió Sindical Italiana (USI), i on sintetitzà la seva interpretació de la revolució llibertària que s'estava produint i que disgustà especialment Antonov Ovseenko, cònsol general de l'URSS a Barcelona; també col·laborà en La Revista Blanca i en Estudios. Fidel partidari de guanyar la guerra a través de la revolució, publicà una carta oberta en aquests termes dirigida a la ministra anarquista de Sanitat Frederica Montseny. També va fer de periodista radiofònic per a l'emissora CNT-FAI i realitzà transmissions en llengua italiana dirigides al seu país. En el llibre pòstum Pensieri e battaglie (1938) criticà la situació política en la qual s'havia immers el moviment anarquista català i el seu«governamentalisme» i posà en guàrdia aquest contra una possible contrarevolució del comunisme estalinista; alhora que llançava suggeriments polítics que moltes vegades no van ser entesos (proclamació de la independència del Marroc, coordinació de les forces militars, augment progressiu de la socialització, etc.). Arran de la instauració del govern titella estalinista de Juan Negrín, la repressió contra els militants antiestalinistes s'engegà, especialment els llibertaris i els seguidors del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El pis barceloní on vivia Berneri, juntament amb altres militants anarquistes italians (Barbieri, Mastrodicasa, Fantozzi, Tosca Tantini i Fosca Corsinovi), --a la plaça de l'Àngel núm. 2, 2n, 2a--, va ser moltes vegades violat per comunistes i ugetistes durant les jornades de Maig de 1937 a Barcelona. Sobre les sis de la tarda del 5 de maig de 1937 una patrulla amb braçals de la socialista Unió General de Treballadors (UGT) d'uns 15 homes armats, dirigida per un Mosso d'Esquadra vestit de paisà, que es va identificar amb la placa 1.109, va irrompre al pis dels companys i després d'un violent altercat, Berneri i Barbieri van ser portats cap a la plaça de Catalunya. Les dones van quedar soles. Aquella mateixa nit la Creu Roja va trobar el cos de Barbieri a les Rambles de Barcelona. Camillo Berneri va ser assassinat la nit d'aquell 5 de maig de 1937 a Barcelona (Catalunya) i el seu cos fou trobat l'endemà a pocs metres del de Barbieri, a prop de la plaça de la Generalitat. Entre les seves obres cal destacar Un federalista russo: Pietro Kropotkin (1925), Morale e religione (1925),I llavoro attraente (1925),La garónne e la madre (1926),Mussolini«normalizzatore»(1927), Lo spionaggio fascista all'estero (1928),Le péché original (1931), Mussolini, gran actor (1934),L'operaiolatria(1934), El delirio racista (1935), Il lavoro attraente (1937), Carlo Cattaneo, federalista, L'emancipazione della donna, Pietrogrado 1917 - Barcellonna 1937 (1964, pòstum), Mussolini, psicologia di un dittadore (1966, pòstum). A Reggio de l'Emília un important arxiu del moviment anarquista (Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa) fou constituït en 1962 en la seva memòria amb documents i materials seus. Camillo Berneri està considerat un dels intel·lectuals de primera fila del moviment anarquista internacional.
***
- Galo Vierge Santa Eufenia: El 20 de maig de 1906 neix a Pamplona (Navarra) el periodista taurí, escriptor i militant anarcosindicalista Galo Vierge Santa Eufenia, conegut com Bonarillo. Fou el major d'una família nombrosa de vuit germans molt pobre. Son pare feia de fuster assalariat. Entre 1914 i 1916 sa família no el pogué mantenir i romangué a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona, on coincidí amb el també futur anarquista Miguel Yoldi Beroiz, del qual es va fer íntim amic. En sortir, amb 10 anys, treballà de factòtum en una sabateria i després aprengué l'ofici de metal·lúrgic. Encara que es considerava cristià, arran de la repressió desencadenada a conseqüència de l'aixecament de Bera (Navarra) del 7 de novembre de 1924 es va fer anarquista. Aconseguí una cultura important de manera autodidacta. Aficionat a la tauromàquia, volgué ser torero sota el nom de Bonarillo i participà en diverses corridas, com la del 29 de maig de 1927. En 1931 va ser nomenat tresorer del Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entre l'1 i el 10 de maig de 1936 representà el seu sindicat en el IV Congrés de la CNT a Saragossa (Aragó, Espanya). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 exercia de secretari del Sindicat del Metall. El 31 de juliol d'aquell any, quan sortia de la feina, va ser detingut per un escamot de requetès. La seva biblioteca va ser cremada al carrer davant casa seva, patí apallissaments i fou tancat al Fuerte San Cristóbal d'Ezkaba, a prop de Pamplona. Tres mesos i mig després, gràcies a la intercessió de la coneguda llevadora Dominica Español, amiga de la família, la filla de la qual estava casada amb Esteban de Guayo, un cap dels requetès, el 16 de novembre de 1936 va ser alliberat; abans de sortir, però, va ser obligat a casar-se per l'Església–estava casat civilment amb sa companya i tenia dues filles. A partir de 1941 treballà en la construcció per a«Huerta y Cía», empresa constructora del panteó del dictador Francisco Franco a Cuelgamuros (Madrid, Espanya), realitzant tasques de desenrunament, reurbanització i construcció a la Ciutat Universitària destruïda per la guerra. En 1942 va escriure el llibre de memòries sobre la repressió franquista a PamplonaLos culpables. Entre 1949 i finals dels anys setanta exercí de crític taurí en el periòdic Pensamiento Navarro i també col·laborà en Pregón,Vida Vasca (1961-1977), El Ruedo i la revista del Club Taurí de Pamplona. El maig de 1988 publicà en edició particular no venal de 50 exemplarsLos culpables. Pamplona 1936, llibre reeditat per al gran públic en 2006, i en 1991 Recuerdos y tragedia de dos Repúblicas en España. Galo Vierge Santa Eufenia va morir el 10 de març de 1997 a la Casa de la Misericòrdia de Pamplona (Navarra), on havia passats dos anys importantíssims de la seva infantesa.
***
- Marguerite Liégeois: El 20 de maig de 1908 neix a Kaysersberg (Alsàcia, França) l'anarquista Marguerite Drach, més coneguda com Marguerite Liégeois. A finals dels anys quaranta el seu habitatge de Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) figurava en la llista de domicilis a vigilar per la policia. Quan militava en el grup anarquista de Courbevoie-Neully, conegué el destacat militant anarquista Robert Pillar (Gaston Leval), que esdevingué son company. Fou membre del Centre de Sociologia Llibertària (CSL), fundat per son company, i entre els anys setanta i vuitanta del grup «Civilisation Libertaire». Marguerite Liégeois va morir el gener de 1989 i va ser enterrada, al costat de Gaston Leval, al cementiri de Bagneaux (Borgonya, França).
***
- Philippe Garnier: El 20 de maig de 1935 neix a Montreuil (Illa de França, França) el metge, psiquiatra i psicoanalista anarquista Philippe-Pierre-Yves Garnier. Sos pares es deien Jacques Jean Garnier i Pauline Adrienne Bourgeois. En 1952 acabà el seu batxillerat científic de matemàtiques i filosofia i entre 1962 i 1964 fou capità de l'Exèrcit de l'Aire. El 20 de novembre de 1964 es casa amb Marie-Chantal Singer, de qui se separà l'abril de 1978. Després de doctorar-se en medicina en la Universitat de París en 1966 i d'exercir una desena d'anys com a metge d'hospital i psicosomàtic, a partir de 1973 exercí de psicoanalista i participà activament en l'Escola Freudiana, seguint els ensenyaments de Jacques Lacan. Presidí el Centro Paul Lemoine a Palerm (Sicília), escola especialitzada en psicoteràpia i en psicodrama freudià, i creà i presidí (1993-1997, 2000) la Societat d'Estudis de Psicodrama Pràctic i Teòric (SEPT), que ensenyà l'art d'utilitzar l'equitació amb joves com a teràpia contra el dolor i com a mitjà de reinserció social. Fou membre de nombroses associacions científiques i treballà amb diverses institucions amb pacients psicòtics, desocupats, infants maltractats, etc. El 2 de gener de 1984 es casà de bell nou, amb Carinais Appavoupoulle. Després de passar pel moviment ecologista, durant la dècada dels noranta, quan la Guerra del Golf, s'integrà en el moviment llibertari. Fou membre del grup«Février», adherit a la Federació Anarquista (FA), i un els fundadors de la revista llibertària Réfractions. Quan«Février» desaparegué, continuà en la FA a títol individual. En 1995 publicà, amb Roger Dadoun i Jacques Lesage de la Haye el fullet Psychanalyse et Anarchie. En 1996 col·laborà en el col·loqui «La culture libertaire» a Grenoble (Delfinat, Arpitània), on presentà la ponència«L'anarchisme et le droit». El juliol de 2000 fou un dels creadors dels «États Généraux de la Psychanalyse», que arreplegava gairebé totes les tendències internacionals seguidores de Lacan. Entre el 22 i el 23 de setembre de 2001 participà en la trobada «Parlons-nous d'amour» de Liber-Terre celebrada a Bieuzy (Baud, Bretanya). També participà en les emissions de Radio Libertaire, en diversos programes («Femmes Libres», «Les chroniques du nouvel ordre mondial», etc.), i en 1995 creà el programa radiofònic«Dissidences. Réflexions sur le pouvoir». És autor de Rééducation de l'appareil locomoteur (1972, amb altres), Le psychodrame, une psychothérapie analytique (1981, amb Sylviane Bonnot-Matheron), entre d'altres. Philippe Garnier va morir sobtadament durant la nit del 20 al 21 de juny de 2003 al seu domicili de Villeconin (Illa de França, França), localitat on fou enterrat.
---
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)
UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit dUna Arcàdia feliç i de cap manera lúnic és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan alter ego ratificat per lescriptor, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se nhan fetes moltes versions per explicar la biografia i els trets ideològics de lautor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el seu Villalonga saproxima molt més a la realitat que el de lamable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres sobretot ombres, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat nhagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció dun novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, shi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, desperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, nha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i denginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a lilla.
Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, lautor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i descamots dexecució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a lobra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i lignominiós Comte Rossi en leliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.
Tot i linterès de la conversió al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre daltres), és lenfrontament amb els membres de lEscola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en lhumiliant episodi del retractament dels firmants de la Resposta hi intuïm la seva participació activa.
Quant a lestil, cal dir que lobra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que lautor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.
El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per lenvergadura de les proporcions. Sha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.
Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga
Lescriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de lAjuntament dInca
Per Núria Martí
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.
Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot sha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant lhavia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia matèria, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador dhistòries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de laristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació dItàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine lany 1963. Quan comença lèpoca de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar aristocràcies decadents arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens dèxit en la versió castellana publicada lany 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir lèxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir daquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva conversió al catalanisme.
Com no mhavia dinteressar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de lautor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de no tocar el tema del falangisme villalonguià, mhi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de lany 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. Minteressava endinsar-me en el món interior de lescriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot minteressava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga corregida segurament per algú del cercle proper a lEscola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana dentendre el món cultural català que lenvoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història dun Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint larticle de Joaquim Molas Per una lectura de Llorenç Villalonga que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, desperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència duna classe, del final duna època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història duna Mallorca i duna classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per lamor esburbat envers na Xima, lamor dun passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, labsolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser consagrat, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix sen reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de realitat mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?.
Lany 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de laristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? Lautor de Bearn sen riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. Després, quan va ser consagrat, deixà dinsistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i daltres ja sha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era lintel·lectual català i liberal que el negoci editorial daquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més minteressava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Anarcoefemèrides del 21 de maig
Esdeveniments
- Primer dia de la Setmana Sagnant: El diumenge 21 de maig de 1871, cap a les 15 hores, Ducatel, sobrestant dels Ponts i Dics, obre la poterna del baluard 64, a prop de la porta de Saint-Cloud de París (França), aprofitant que no està vigilada, a les tropes de Versalles, comandades pel mariscal Mac-Mahon.És el començament de la «Setmana Sagnant» i el principi de la fi de la Comuna de París. Les tropes versalleses no troben d'antuvi cap resistència. Sota el comandament dels generals Douay i De Cissey, ocupen les fortificacions i la zona que separa aquestes del ferrocarril de cintura. Del costat de les tropes dels federats, Jaroslaw Dombrowski, absent del seu quarter general, no s'assabenta fins una hora després, que telegrafia al Consell de la Comuna demanant reforços. El Consell estava a punt de jutjar Gustave Paul Clusuret, sota la presidència de Vallès, i decideix continuar amb el judici, del qual va ser absolt, aixecant-se la sessió; serà l'última a l'Ajuntament. Cap mesura es pren, el Consell confia en el Comitè de Salvació Pública, que es contenta amb enviar Assi de reconeixement cap a Passy. Però els barris de Passy i d'Auteuil ja estan ocupats per les tropes de Versalles i Assi cau ferit i presoner. Els afusellaments dels resistents, dels federats i dels guàrdies nacionals comencen, als jardins i als carrers. Dombrowski no rep cap reforç.
***
- Execucions a Montjuïc: El 21 de maig de 1894, als fossats de la fortalesa de Montjuïc de Barcelona (Catalunya), són afusellats, als crits de«¡Visca l'Anarquia», sis anarquistes: Josep Codina Juncà, Mariano Cerezuela Subies, Jaume Sogas Martí, Josep Bernat Cirerol, Manuel Archs Solanellas (Pelat) i Josep Sabat Oller. Tots havien estat condemnats, després de dures tortures, a mort en consell de guerra per l'atemptat al teatre Liceu de Barcelona el 7 de novembre de l'any anterior i, de rebot, per haver fabricat la bomba que fou llançada per Paulí Pallàs contra el general Martínez Campos el 24 de setembre del mateix any a la Gran Via barcelonina. En el consell de guerra foren condemnats a cadena perpètua altres quatre militants anarquistes: Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias. La detenció el 2 de gener de 1894 del vertader autor de l'atemptat del Liceu, Santiago Salvador, posà en evidència tant les actuacions policíaques com els mitjans per aconseguir les confessions. El mateix dia fou guillotinat a París el militant anarquista Émile Henry.
***
- Conferències de
Goldman: El 21 de maig de 1907 a Los Ángeles
(Califòrnia, EUA) la destacada
militant anarcofeminista Emma Goldman engega un cicle de
conferències sobre el
pensament anarquista organitzades pel Social Science Club (SSC, Club de
Ciències Socials). Aquell dia parlà al Burbank
Hall sobre la «Idea equivocada d'Anarquisme»
i el 24 de maig conferencià sobre «La
construcció del vertader caràcter».
L'endemà
25 de maig, al Naturopathic Hall, el tema a tractar fou«Crims dels pares i
educadors». El diumenge 26 de maig realitzà els
dos actes finals del cicle a
Burbank Hall; a la tarda parlà sobre «L'esperit
revolucionari i el drama
modern» i a la nit va fer un debat amb el metge socialista
Claude Riddle sobre«Acció directe versus
acció
política». Després d'unes quants debats
entre Goldman i Riddle, aquest segon abandonà
el socialisme i es declarà anarquista.
***
- París (21-05-68): El 21 de maig de 1968 esclata la vaga a la banca de França i el mercat londinenc de divises deixa de cotitzar el franc francès. Daniel Cohn-Bendit marxa a Berlín (Alemanya) i a Amsterdam (Holanda) en viatge de propaganda i Paris-Match posa a la seva disposició cotxe i xofer, a condició de poder acompanyar-lo. Aquest mateix dia, Christian Fouchet, ministre de l'Interior, signa la prohibició de residencia en territori francès de Cohn-Bendit; la notícia es farà publica l'endemà. Al Parlament es debat una nova moció de censura al govern; és la primera vegada en la història que es retransmet íntegrament en directe per la televisió, és una imposició dels periodistes de l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) a la direcció. La benzina es raciona; els metges o els periodistes tenen dret a abastir-se i a les poques gasolineres obertes hi ha grans coes. Les bicicletes tornen a París. La gent comença a acaparar articles de primera necessitat (sucre, arròs, etc.). Els fems s'amunteguen pels carrers, arribant sovint a l'alçada del primer pis. No hi ha correu, ni trens, ni avions, ni metre, ni autobusos; els cafès són plens de gent que discuteix. Comencen les manifestacions pageses a l'Allier i a Bretanya. Les seus del periòdic comunista L'Humanité i del Conservatori de Música de París, ocupat pels estudiants, són atacats per escamots feixistes del grup «Occident».
***
- Conferència de
Joyeux: El 21 de maig de
Naixements
- Hutchins Hapgood:
El 21 de maig
de 1869 neix a Chicago (Illinois, EUA) el periodista, escriptor i
pensador
anarcoindividualista Hutchins Hapgood. Va créixer a Alton
(Illinois), a la
vorera del riu Mississipí, on realitzà
els estudis primaris a diverses escoles públiques. Ben igual
que son pare i sos
dos germans, estudià a la Universitat de Harvard, on es
llicencià en Filosofia
i Lletres (1892) i, després d'ampliar estudis (sociologia i
filosofia) a les
universitats de Berlín i Friburg, doctorà (1897).
Es va veure fortament
influenciat pels filòsofs Max Stirner i Friedrich Nietzsche.
Entre 1895 i 1896
realitzà un viatge al Japó amb la
col·leccionista de pintura i mecenes
artística Leo Stein, germana de Gertrude. Durant un temps
ensenyà redacció
anglesa a les universitat de Harvard i de Chicago. Després
de realitzar
diversos feines, esdevingué periodista com son
germà major Norman, especialitzant-se
en el periodisme muckraker (remenar la merda), com
eren coneguts els
articulistes que es dedicaven a denunciar públicament la
corrupció política,
l'explotació laboral i els abusos, les immoralitats i els
draps bruts de
personatges i d'institucions de l'època. La seva primera
feina com a periodista
fou en The New-York Commercial Advertiser, de la
mà de Lincoln Steffens.
El 22 de juny de 1899 es casà amb la periodista i escriptora
Neith Boyce
(1872-1951), secretària aleshores d'Steffens. En 1904
entrà com a crític
teatral de The Chicago Evening Post. De bell nou a
Nova York, va fer
d'editorialista per als periòdics The Evening Post,The Press i The
Globe. La feina de periodista la compaginà amb la
publicació de llibres,
com ara Paul Jones (1901), The spirit of
the ghetto
(1902), The autobiography of a thief (1903), The
spirit of labor
(1907), An anarchist woman (1909) i Types
from city streets
(1910). En 1912 prologà el llibre d'Alexander Berkman Prison
memoirs of an
anarchist, publicat per l'editorial Mother Earth, d'Emma
Goldman, de qui
era íntim amic. En 1916 va escriure, amb Neith, l'obra en un
acte Enemies,
que explora les relacions de parella des d'un punt de vista feminista.
En 1919
publicà anònimament Story of a lover,
on descrivia les seves relacions«obertes» amb sa companya, obra que fou prohibida
inicialment per pornogràfica
i que el catalogà com a un dels grans defensors de
l'«amor lliure». En 1933
sortí la seva autobiografia, A victorian in the
modern world,
considerada una de les seves grans obres. Fou un gran amic de
l'escriptora i
patrocinadora artística Mabel Dogge Luhan i
freqüentà assíduament el seu
saló-tertúlia de la 5a Avinguda. Altres amics
seus van ser Bernard i Mary
Berenson, Jacob Epstein, Max Eastman, Anton Johanson, Walter Lippmann,
Robert
Morss Lovett, Gertrude i Leo Stein, Alfred Stieglitz, Maurice Sterne, i
Mark
Sullivan, entre d'altres. Fou, amb sa dona i altres, un dels fundadors
del grup
d'escriptors i artistes coneguts com els «Provincetown
Players», que estrenarà
l'obra Enemies. La seva carrera de periodista
declinà a partir de 1918,
amb la mort de Boyce, son fill major, i del final de l'era muckraker.
Els últims anys de sa vida els passà amb Neith a
Ney West (Florida), a la seva
casa de Provincetown (Massachusetts) i en una granja a Richmond (New
Hampshire). Hutchins Hapgood va
morir
el 19 de novembre de 1944 a Provincetown (Massachusetts, EUA) i fou
enterrat al
panteó familiar de l'East Cemetery de Petersham
(Massachusetts). Pòstumament,
en 1953, fou publicat el llibre, fet amb sa companya Neith, The
story of an
american family. Letters and commentary on the Hapgood family
(1648-1917),
on es relaciona la família Hapgood amb la
història dels Estats Units.
Hutchins Hapgood (1869-1944)
***
- Ugo Rindi: El 21
de maig de 1882 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el
tipògraf anarquista Ugo Rindi.
Sos pares es deien Emilio Rindi i Rosa Lorenzetti. Tipògraf
de professió i destacat
militant anarquista, era secretari de la Federació del
Llibre de Pisa. Durant
la nit del 8 al 9 d'abril de 1924 un escamot feixista que retornava de
San
Giuliano Terme (Toscana, Itàlia) d'una«expedició punitiva» contra Ulico
Caponi, pagès que havia votat per una llista antifeixista,
declarà davant els
seus superiors que havien estat víctimes d'una emboscada en
la qual havia estat
ferit greument un dels seus membres i el qual morí dies
després. En realitat el
feixista havia estat ferit pels seus companys quan disparaven contra
Caponi en
fuita. Aquella mateixa nit, en represàlia d'aquest fet, un
escamot feixista
dirigit per Alessandro Carosi, aleshores alcalde de Vecchiano (Toscana,
Itàlia), Giulio Malmusi i Giuseppe Biscioni
decidí portar a terme una «acció
exemplar» contra l'oposició antifeixista.
Després d'irrompre en diverses residències
sense èxit, el grup arribà al domicili de Rindi i
l'assassinaren a sang freda
de dues punyalades a uns metres de la porta de casa seva al barri de
Porta a
Lucca de Pisa. Aquest crim tingué un gran ressò a
la premsa local i estatal i el
periòdic catòlic Il
Messaggero Toscano
obrí una subscripció popular per a la
família del tipògraf anarquista
assassinat. El seu funeral fou una gran manifestació
antifeixista. La reacció
popular fou tant important, que la Federació del Partit
Nacional Feixista (PNF)
de Pisa va ser dissolta. Els autors de l'assassinat van ser detinguts i
empresonats, juntament amb Francesco Adami,«cònsol» de la Milícia
Voluntària
per a la Seguretat Nacional (MVSN); Antonio Sanguigni, secretari del
Fascio de
Avane; Ovidio Chelini, secretari del Fascio de Nodica; i Filippo
Morghen, president
del Consell Provincial i exsecretari de la Federació
Feixista de Pisa. El
procés tingué lloc el setembre de 1925 a
Gènova (Ligúria, Itàlia) en un clima
de forta pressió política i els acusats van ser
absolts i rebuts a Pisa com a
herois per les autoritats feixistes. El «Cas Rindi»és un més dels centenars
d'assassinats polítics durant l'època feixista
que restaren impunes. Després de
la II Guerra Mundial, en 1945, el Tribunal de Cassació
anul·là la sentència i
en 1947 se celebrà un nou judici en el qual alguns imputats
van ser condemnats
a 21 anys de presó. L'autor material del crim, Alessandro
Caros, va ser tancat
a Sicília per l'assassinat, trossejament i
cremació del cos de la seva amant; però
aquest, amb el suport del serveis secrets italians,
aconseguí fugir i amb nom
fals, visqué i treballà d'apotecari a Roma
(Itàlia) tranquil·lament fins a la
seva mort en els anys seixanta. El carrer on fou assassinat Ugo Rindi
(via del
Marmigliaio) porta des del 21 d'abril de 1945 el seu nom.
***
- Charles Astier: El 21 de maig de 1894 neix a París (França) el cisteller anarquista, antimilitarista i sindicalista revolucionari Charles Theodore Astier. Fitxat com a destacat antimilitarista, en 1913 era secretari de les Joventuts Sindicalistes de Boulogne-sur-Seine, actual Boulogne-Billancourt (Illa de França, França). Va ser mobilitzat com a sergent en el 36 Regiment d'Infanteria en 1914. El 20 de juny de 1921 el seu domicili, al número 64 del carrer de Silly de Boulogne-sur-Seine, i el de René Grondin van ser escorcollats per la policia judicial i ambdós inculpats de provocació a la desobediència amb finalitats anarquistes.
***
- Luigi Crisai:El 21 de maig de
1902 neix a Pula (Ístria, actualment Croàcia)
l'anarquista Luigi Krizai, més
conegut com Luigi Crisai. Durant la
postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i
eslaus de Pula, els
quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots feixistes. En 1927, arran
d'un decret
feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai.
Sense feina, en 1931 emigrà a França i
s'instal·là a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups
llibertaris i antifeixistes. Quan
esclatà la guerra d'Espanya vingué com a
voluntari a la Península. Com a
milicià, entrà a formar part de la primera
columna italiana formada per
militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e
Libertà», la qual
s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou
destinada al front d'Aragó. A finals
d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i
durant latardor en
la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de
novembre de 1938 a
Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai
participà en l'atac amb granades
a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba,
va ser capturat per les tropes
franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com
molts
altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli,
Natale Cozzucoli,
Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.
***
- Ugo Gobbi: El 21
de maig de 1921 neix
a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i
pedagog anarquista Ugo Gobbi. En
1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la
Universitat de Bolonya i va
fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es
casà i amb el temps
tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es
llicencià (cum laude) en
Medicina a la Universitat
de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del
Soccorso
Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del
Treball), fundà el Centro
Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís)
de Rimini, del qual
va pertànyer al seu consell d'administració des
del 1951. En aquesta experiència
educativa basada en la pedagogia laica i llibertària,
passaren pedagogs com
Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi,
Lamberto
Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o
Carlo
Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del
Partit Comunista
Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el
títol d'especialització en
pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la
seva professió a Bolonya. Entre
1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i
neonatologia a l'Hospital
Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta
s'oposà a la
política sanitària de l'administració
municipal comunista i socialista, i aquesta
oposició l'obligà a traslladar l'Hospital
Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on
el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en
el Bolletino Archivio G. Pinelli
l'assaig històric «Trent'anni all'asilo
svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)».
Entre el 12 i el 14
de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene
mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona
Temporaneamente Libertaria
(ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de
l'associació «Amici della
Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels
principals experts
europeus de la majòlica del segle XVII. També fou
un entusiasta de la
bicicleta, mitjà de transport que reivindicà
contínuament. En la seva carta de
visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i
epicuri». Ugo Gobbi va
morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya,
Itàlia) i el seu cos fou
incinerat.
***
- Daniel Barret:El 21 de maig de 1952
neix a
Montevideo (Uruguai) el sociòleg, periodista, professor
universitari i destacat
militant anarquista Rafael Spósito Balzarini
--també citat com Expósito--;
conegut, a partir del 2001, sota el pseudònim de Daniel
Barret, en homenatge a
l'escriptor anarquista
Rafael Barrett. Nascut a la Villa del Cerro, barri obrer
de Montevideo
(Uruguai) de reconeguda tradició llibertària i on
viurà sempre, cap al 1967,
encara adolescent, entrà en el moviment llibertari,
destacant com a
organitzador en el moviment estudiantil i, més tard, en el
moviment sindical i
veïnal. Cursà estudis de medicina, economia
ecològica, filosofia i lògica,
entre d'altres. S'afilià a la Federació
Anarquista Uruguaiana (FAU), però quan
aquesta organització abandonà la seva
tradició anarquista, deixà de
participar-hi. Durant els anys setanta, arran de la
repressió contra els
moviments esquerrans en general i anarquista en particular a l'Uruguai,
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina). En 1976,
el cop d'Estat dels militars
argentins, el tornà a portar al seu país. Caiguda
la dictadura a l'Uruguai, va
participar en el rellançament de la FAU i entre 1986 i 1987
va ser secretari
general d'aquesta organització, però per fortes
diferències ideològiques
--criticà la noció
d'«antiimperialisme» i el concepte pseudollibertari
de«poder popular»-- presentà la
dimissió i l'abandonà. A partir d'aquest moment
participarà de manera individual i independent en diversos
projectes
llibertaris i es dedicà sobretot al periodisme i a la
sociologia llibertaris.
Va ser bon amic de Raúl Zibechi, René Lourau i
Abraham Guillen. En 1989 va ser
un dels fundadors de la revista cultural llibertària Alter,
editada a
Montevideo. Participà activament en el «Moviment
de Veïns del Cerro contra el
Port de l'Armada», quan l'Exèrcit
uruguaià volgué construir un port militar al
seu barri. Fins al 1999 va ser professor de la Facultat de Medicina de
la
Universitat de la República de Montevideo. En 1999
participà en la Trobada
Llibertària de Tolosa de Llenguadoc. Entre d'altres
experiències de gestió
sociocomunitària, participà, com a representant
de la Unió de Professors, en un
projecte universitari sobre educació i salut a barris
populars. Interessat pel
projecte de la «Democràcia Inclusiva»
--en 2002 prologà la traducció castellana
(Hacia una democracia inclusiva. Un nuevo proyecto liberador)
del llibre
de Takis Fotopoulos--, va ser membre del International Advisory Board
del International
Journal of Inclusive Democracy. Participà en les
activitats del Grupo
d'Apoyo a los Libertarios y Sindicalistas Independientes de Cuba
(GALSIC),
creat en 2004. A partir de 2006 participà activament en les
activitats del
Fòrum Social Alternatiu i aquest mateix any
realitzà un cicle de conferències a
Mèxic. Entre el 6 i el 7 de desembre de 2007
assistí a Santiago de Xile al I
Congrés d'Hermenèutica Llibertària.
Aquest mateix any, juntament amb els
companys d'El Libertario de Caracas, es
posicionà contra la «Revolució
Bolivariana» veneçolana. Publicà
articles en revistes de sociologia (Democracy& Nature,
etc.) i col·laborà en nombroses publicacions
llibertàries (¡Libertad!, El
Libertario, Tierra y Tempestad, etc.).
Sota diversos pseudònims,
publicà centenars d'articles, fulletons i llibres. Sa
companya, Rosario Furest.
Daniel Barret va morir, víctima d'un càncer, el
24 d'agost de 2009 a Montevideo
(Uruguai) i, segon el seu desig, les seves cendres va ser dipositades
el 5 de
setembre al «Memorial dels Desapareguts», al Parc
Vez Ferreyra de la Villa del
Cerro de la capital uruguaiana. Deixà tres llibres
inèdits: Los sediciosos
despertares de la Anarquía (publicat en 2011), Cuba:
el
dolor de ya no ser. El dilema del
socialismo y la libertad i La
arquitectura del encierro. Donà la
seva biblioteca llibertària a
l'Ateneu Anarquista d'El Cerro.
Defuncions
-Émile Henry: El 21 de maig de 1894és executat a París (França) el militant anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Émile Henry, també anomenat le Saint-Just de l’Anarchie. Havia nascut el 26 de setembre de 1872 a Barcelona (Catalunya), on son pare, Fortuné Henry, communard condemnat a mort en rebel·lia, s'havia refugiat després de l'esclafament de la Comuna de París. La família va tornar a França en 1880 després de l'amnistia i sa mare va muntar una botiga de begudes a Brévannes (Illa de França). Bon estudiant, exceptuant en química, va estudiar amb beques a l'escola Jean-Baptiste Say del barri parisenc d'Auteuil i va acabar el batxillerat en ciències a la Sorbona en 1888; després es va presentar als exàmens per entrar a l'Escola Politècnica, però no va aprovar la segona part de les proves. Després va treballar uns mesos en una empresa a Venècia i, de tornada a París, en una comerç. Tal vegada sota la influència de son germà major Fortuné, gran orador anarquista, esdevé seguidor de la Idea, fet que implicarà l'acomiadament de la feina; però trobarà treball com a encarregat dels llibres comptables en un taller d'un escultor decorador. En aquesta època va col·laborar en diverses publicacions anarquistes, com ara Le Père Peinard, i participarà en l'administració del periòdic L'En-dehors, on tindrà una discussió teòrica amb Errico Malatesta, publicada en el número del 21 d'agost de 1892. Sospitós per a la policia, va ser detingut el 30 de maig de 1892 a resultes d'un míting en honor de Ravachol, però l'escorcoll del seu domicili va ser infructuós i va ser alliberat poc després. El 8 de novembre de 1892, la bomba de retardament que va dipositar davant la porta de la seu de la Societat de Mines de Carmaux, a l'avinguda de l'Opéra, en solidaritat amb els miners en vaga de Carmaux, explota finalment a l'interior de la comissaria de Bons-Enfants, on va ser transportada per un conserge imprudent, i provoca una matança de policies. L'endemà de l'atemptat partirà a Anglaterra. Refugiat a Londres, va freqüentar amb Matha durant l'any 1893 el grup«Autonomia». A finals de 1893, tornarà a París sota falsa identitat i llogarà una habitació on començarà a fabricar explosius. La tarda del 12 de febrer de 1894, determinat a copejar indiscriminadament la burgesia, llança una bomba al Cafè Terminus de l'estació de Saint-Lazare. Una vintena de persones resultaran ferides i una no en sobreviurà a l'explosió. En la seva fugida descarregarà el seu revòlver contra un cambrer del cafè i la policia que el perseguien, però serà finalment detingut. El 14 de febrer de 1894 l'escorcoll policíac comprovarà que l'habitació ha estat buidada pels companys, però encara hi trobarà explosius. Entre el 27 i el 28 d'abril de 1894 va ser jutjat a l'Audiència del Sena i va reivindicar decididament els atemptats, subministrant totes les proves possibles per demostrar la seva culpabilitat, especialment pel que feia l'atemptat de Bons-Enfants, i després va llegir una declaració on va explicar perquè havia comès els atemptats i carregant ferotgement contra la societat burgesa. Va rebre amb joia la seva condemna a mort. A les 4.14 hores del 21 de maig de 1894, a la plaça de la presó de la Grande Roquette de París (França), guardada per la tropa, Émile Henry va ser guillotinat; les seves últimes paraules van ser: «Coratge camarades, visca l'anarquia!». Després d'un simulacre d'enterrament, les seves despulles van ser portades a l'Escola de Medicina per sotmetre-les a diversos experiments; després de les protestes de sa mare, les restes van ser tornades a la família i van ser enterrades al cementiri de Brévannes. Son germà petit, Jules, va plantar un arbre sobre la tomba i es va convertir en un lloc de pelegrinatge anarquista. En 2007 Walter Badier va publicar-ne una biografia Émile Henry. De la propagande par le fait au terrorisme anarchiste.
***
- Lisardo García
García: El 21 de maig de
1951 és abatut a Soto de Lorío (Laviana,
Astúries, Espanya) el militant
anarcosindicalista i resistent antifeixista Lisardo García
García, més conegut
com Lisardo. Havia nascut en 1913 a
Soto de Lorío (Lavina, Astúries, Espanya).
Militant de la Confederació Nacional
del Treball (CNT), durant la Guerra Civil assolí el grau de
tinent en l'Exèrcit
Popular de la II República espanyola. Quan
Astúries caigué a mans feixistes,
marxà cap a les muntanyes. En 1941 formà un grup
guerriller per actuar a la
zona de Pola de Laviana, Infiesto i Campo de Caso, amb base
organitzativa a la
Sierra de Gradasllamas i al Llano, on tenia punts de suport als
principals
pobles de la zona (Sotrodio, Bozadas i Carbayin). La major part dels
homes
provenien del grup d'Aurelio Díaz González (Caxigal),
del qual Lisardo havia estat tinent uns mesos. A finals de 1941, fugint
de la
repressió, passaren a Lleó, on s'integraren
durant un temps en el grup de «Los
Arias». Força actiu a Astúries, se li
va acusar d'extremada violència i de ser
el responsable de la mort de 14 persones i, en 1942, de la mort de dos
membre
de la Guàrdia Civil en un atac a l'autocar de Sobrepiedra a
Cangas de Onís, del
cap de Falange de Caldao, d'un falangista i d'un sergent de
Milícies a prop de
Puerto del Pontón. Per mor d'una delació, Lisardo
García García va ser sorprès
el 21 de maig de 1951 a la sendera que porta a Soto de Lorío
(Laviana,
Astúries, Espanya) i abatut per la Guàrdia Civil.
Lisardo García García
(1913-1951)
***
- Lorenzo López Noguero: El 21 de maig de 1956 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Havia nascut el 24 d'octubre de 1923 a Nantes (Bretanya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.
***
- Egisto Gori: El 21
de maig de 1965 mor
a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista
i antimilitarista
Egisto Gori, conegut com Minos.
Havia
nascut el 23 de maig de 1893 a Pistoia (Toscana, Itàlia).
Quan tenia 15 anys
entrà a formar part del grup anarquista de Pistoia, on
militaven Virgilio
Gozzoli, Tito Eschini i Dino i Alfredo Gori, entre d'altres.
Antimilitarista
convençut, s'oposà a l'entrada
d'Itàlia en la Gran Guerra. El juny de 1914 va
ser detingut amb altres companys per haver participat en una
manifestació
contra les companyies disciplinàries i a favor de
l'antimilitarista llibertari
empresonat Augusto Masetti i fou denunciat per«difusió de manifests subversius
i propaganda antimilitarista». Aquest clima
d'insurgència donà lloc a la
coneguda com «Setmana Roja». Va ser enviat a la
força al front enquadrat en un
grup d'Enginyeria Telegràfica i durant la retirada es
presentà voluntari per estendre
una línia telegràfica amb una brigada
d'Infanteria que havia quedat incomunicada
pels bombardeigs alemanys, acció per la qual va ser
condecorat amb la medalla
d'argent al valor, medalla que llançà
immediatament i, per aquest fet, va ser
reclòs en règim d'aïllament. Arran dels
insults proferits contra un oficial, el
qual volia fer castigar tot l'escamot si no sortia el responsable, es
presentà
com a culpable encara que era innocent. Portat davant un tribunal
militar
acusat de «desobediència i insults a un
oficial», va ser finalment absolt després
d'haver capgirat l'acusació. Mecànic ferroviari
de professió, a finals de 1921
va ser nomenat secretari del Sindicat de Ferroviaris de la
Unió Sindical
Italiana (USI) i fou corresponsal del periòdic Guerra di Classe a Pistoia. El 31 de
juliol de 1922 un escamot
feixista assassinà son germà Fabio, amb qui
l'havien confós. Després de la Vaga
General Antifeixista, portada a terme entre l'1 i el 3 d'agost de 1922,
va ser
acomiadat dels Ferrocarrils Estatals de Florència i per
guanyar-se la vida
reobrí el taller de fusteria de son germà Fabio.
Ja abans de la caiguda de
Benito Mussolini (25 de juliol de 1943) participà en la
lluita clandestina i a
partir de l'Armistici (8 de setembre de 1943), amb altres companys
(Borregone,
Barba, etc.), organitzà els primers nuclis de
resistència a la zona de Pistoia.
Buscat per les autoritats feixistes de la República Social
Italiana, es refugià
durant una temporada a Florència (Toscana, Italia) a casa
d'un familiar. De
bell nou a Pistoia, representà la Federació
Anarquista Italiana (FAI) en el Comitato
di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament
Nacional). Després de la
II Guerra Mundial continuà militant en la FAI. Entre el 15 i
el 19 de setembre
de 1945 representà, amb Dino Gori, Alfredo Gori, Tito
Eschini, Mario Eschini i
Ezio Domenichini, la Federació Comunista
Llibertària (FCL) de Pistoia en el
Congrés Nacional de la Federació Anarquista
Italiana (FAI), celebrat al Teatre
Verdi de Carrara (Toscana, Itàlia). Son fill Minos Gori
també fou un destacat
militant anarquista.
***
- Fernand
Vintrigner: El 21 de maig de 1971 mor a
Limeil-Brévannes (Illa de França,
França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a
vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Havia nascut el 15 d'agost
de 1908 a Coulommiers (Illa
de França, França). Era fill d'un polidor de
metalls i d'una bugadera. Es
guanyava la vida com a electricista als estudis
cinematogràfics «Pathé-Natan»
de París (França). Membre del grup anarquista del
IX Districte parisenc, era
secretari de la Federació Anarquista de la Regió
Parisenca (FARP). En el
congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre
de la comissió
administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas
Faucier, René Frémont, Charles
Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del
congrés de la regió
parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups
anarquistes de
diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont,
Livry, Montgeron,
Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville,
Versailles i
Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la
Federació de París de
l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna
Mahé i François
Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució
de Roger Boutefeu (Coudry);
també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de
1938, arran
dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII
Tribunal
Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont
i André Schek, a sis mesos de
presó per difusió de pamflets pacifistes; en
aquest mateix procés van ser
condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de
presó per diversos
articles apareguts en Le Libertaire
i
en SIA. Quan esclatà la
II Guerra
Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En
aquesta època
vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el
congrés de la
Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de
març de 1939, on participaren
representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt
de la
direcció d'aquesta federació, juntament amb
André Bargangette i Georges
Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia
pel XII Tribunal
Correccional per «provocació a la
violència», com a gerent de Le
Libertaire, a 15 mesos de presó per
un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any
de la
mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis
Lecoin, va
ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i
a una multa de 1.000 francs;
en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i
Henri Jeanson a 18
mesos de presó i a 500 francs de multa per
l'aparició d'un article en SIA
i per «tenir la intenció de
sostreure a l'autoritat de França una part del territori
sobre la qual aquesta
autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser
condemnat, pel IV
Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a
gerent de SIA; en aquest mateix
judici Henri
Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article
que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la
desobediència amb finalitats anarquistes».
***
- Marcel·lí Massana i Vancell: El 21 de maig de 1981 mor al mas Letallet (Les Bordes-sur-Lez, País de Foix, Occitània) el guerriller anarcosindicalista Marcel·lí Massana Vancell, també conegut com Panxo (o El Gras). Havia nascut el 3 d'octubre de 1918 a Berga (Berguedà, Catalunya) i era el més petit de tres germans. Va perdre sa mare als set dies de néixer; aleshores Filomena Solé, La Dida, li va fer de mare. Orfe als cinc anys, quan son pare va patir un accident a la mina de Vila Forniu, va viure la seva primera infància a Llinàs i a partir dels set anys al col·legi religiós dels Germans de les Escoles Cristianes de Solsona, tutelat per son oncle Joan Massana, capellà de la vila, i passant els estius a Berga. Va abandonar el col·legi als 13 anys i després d'un any al Mas Recaus, a Sallent, amb sos oncles, va començar a treballar als 14 anys com a aprenent al taller mecànic de Ramon Canues, El Pixa-Vi. En 1934 feia feina de mecànic a l'empresa tèxtil de Can Rodergas, a Berga, i l'any següent va ingressar en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Berguedà, encara que sembla que ja va participar en el moviment anarquistes durant la revolució de Fígols. Quan l'aixecament feixista del 1936, va ingressar en el Comitè de Milícies de Berga i l'agost d'aquell any, s'enrola en la Columna Terra i Llibertat, intervenint en el front madrileny. De tornada a Catalunya es va allistar en la Columna Carot i Castan i, quan es militaritza, en la 25 Divisió, en la Brigada 118, combatent a Aragó des d'octubre de 1936 fins al final de la guerra --des d'abril de 1938 com a tinent-- que el sorprèn a Alacant. Va passar per diversos camps de concentració i presons (Albatera, Bétera, Porta Coeli, Manresa, Barcelona, Madrid) i va ser alliberat provisionalment en 1942. Mesos després, va negar-se a fer el servei militar i va passar a la clandestinitat, instal·lant-se a Organyà, contactant amb els contrabandistes de la zona i fent-se un especialista dels passos fronterers. En 1944 viu a Tarascon-d'Arièja i organitza la lluita guerrillera que el farà famós. En 1947 s'instal·la a Tolosa de Llenguadoc. En 1950 va tenir un conflicte amb carrabiners francesos i va haver de deixar la lluita de guerrilles. Els problemes amb el govern francès se salden inicialment amb un mes de presó, però per pressions del règim franquista, que també demana l'extradició, patirà de bell nou presó i després confinament a Deux-Sèvres i Leucamp fins al 1956, any que, lliure, es trasllada a París. A la capital francesa treballarà de mecànic i de jardiner, i ja malalt s'allunyarà de l'activisme resistint les pressions de Sabaté primer i més tard, a començaments dels seixanta, de Mera, Alberola i García Oliver per reincorporar-se a la lluita armada. Finalment es trasllada al Llenguadoc i rellançada la CNT, s'afilia al sindicat metal·lúrgic barceloní. El seu gran prestigi com a una de les principals figures del maquis llibertari rural es fruit de la seva intensa lluita antifranquista entre els anys 1944 i 1950, anys durant els quals va realitzar nombroses accions als Pirineus catalans (voladures de torretes elèctriques d'alta tensió i de dipòsits d'aigua, i altres sabotatges; segrests de destacats franquistes; expropiacions a falangistes, terratinents, empresaris; atracaments a fàbriques i mines; passades de frontera amb documentació, armes i combatents; etc.) fent servir com a bases Osseja, Berga i Manresa. Freqüentment va estar acompanyat per altres guerrillers, com ara Vila Capdevila, Busquets, Antonio Sánchez, Puig Torres, Pons Argilès, Dot, Saborit, Saturnino Sanz, Pérez Pedrero, Adrover, Massip, Crespo, Benítez, F. Martínez, Arcos, Puig Costa, M. Sabaté, Pepe Blanco, El Rana, Pometa, El Gachas, etc. Entre 1948 i 1949 va actuar intensament a la zona de Manresa, Sant Vicenç de Castellet, Rocafort i Tarrassa, amb notable suport popular. Possiblement sigui l'únic grup guerriller a tot l'Estat espanyol que mai no va tenir cap baixa, ni morts, ni ferits, ni presoners. També cal destacar la tasca feta amb els joves de les Joventuts Llibertàries compromesos en l'edició del Ruta clandestí. Marcel·lí Massana va morir d'un atac de cor sobtat, al costat de sa companya Maria Calvó. El grup de rock català Brams li va dedicar en 1995 una de les seves cançons (Massana) i l'historiador Josep Clara una biografia en 2005 (Marcel·lí Massana, l'home més buscat. Un mite de la guerrilla anarquista).
***
- Giuseppe Gialluca: El 21 de maig de 1987 mor a Pescara (Abruços, Itàlia) el militant comunista i després anarquista Giuseppe Gialluca. Havia nascut el 19 de març de 1901 a Castellammare Adriatico (Abruços, Itàlia). L'agost de 1922, com a militant comunista i treballador mecànic dels ferrocarrils, va participar activament en la vaga general antifeixista. En 1923 fou acomiadat i començà a treballar amb son germà Renato i l'antic ferroviari Antonio Colucci com a ferrer i forjador. A començaments de 1928 emigrà clandestinament a França i s'instal·là a La Ciutat (Occitània), on entrà en el cercle llibertari de Giulio Bacconi, Adarco Giannini, Dario Castellani, Fosca Corsinovi i Giovanni Dupuy, esdevenint anarquista. A finals de 1929 marxà a París, on s'adherí al grup anarquista editor del periòdic Fede, el director del qual era Virgilio Gozzoli. Durant l'estiu de 1931 partí cap a Barcelona (Catalunya), on participà en diverses manifestacions. De bell nou a França, treballà en la Llibreria Moderna de París. En 1933 fou detingut per expulsar-lo, però poc després el trobem a Nantes. A començaments de 1935, ben igual que molts altres refugiats italians, fou detingut per no respectar el decret d'expulsió. En aquesta època participà activament en les reunions dels anarquistes italians a París per organitzar la lluita contra la política d'immigració de les autoritats franceses i en favor del dret d'asil. Marxà a Espanya tot d'una d'assabentar-se de l'aixecament feixista i el 10 d'agost de 1936 s'enrolà com a milicià en la «Columna Tierra y Libertad», combatent a Talavera, Toledo, Madrid i Terol. L'agost de 1937 retornà a França amb Vincenzo Mazzone, Luigi Fracassi i Tomaso Serra. Detingut a Perpinyà, fou condemnat pel tribunal de Cervera de la Marenda a 24 dies de presó per «infracció del decret d'expulsió». A començaments de 1939 el trobem a Nantes. Després de la II Guerra Mundial retornà a Itàlia.
***
- Juan Cor: El 21 de maig de 1991 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Cor. Havia nascut el 27 de desembre de 1911 a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya). De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals.
---
Serà En Donald Trump el proper president dels EUA?
Moltes ''ànimes belles'' resten fàcilment enganxades a la teranyina informativa de les Corporacions, amb relació a les notícies sobre el candidat republicà, En Donald Trump. Aquestes ''ànimes'' fan pinya amb els espantats per les declaracions racistes o masclistes del candidat. Oh, vaja! Condemnar a Trump resulta fàcil i és un consol; però, malauradament, aquestes ''ànimes'' no es plantegen el perquè Wall Street i les Corporacions s'han llançat a matar contra En Trump; tampoc es pregunten, aquestes ''belleses'', el perquè el magnat republicà desperta l'entusiasme entre els treballadors dels grans nuclis industrials.
He pensat que seria bo si qualcunes de les ''belleses'' entrava en dubtes.
Per això he penjat el resultat d'una enquesta i un post. Els resultat és el d'una enquesta feta als lectors del diari The Washington Times (Enquesta que avui encara es manté oberta); podeu constatar que En Trump guanya de manera escandalosa.
The Washington Times
Poll: Who will be our next president?
El post és d'un article del columnista Alexander Mercouris publicat a Sputnik, 02/05/2016. El títol ja diu de què va la cosa. Vegeu-lo.
Loposició del Bloc evità que el Govern permetés la construcció dalmenys un miler dhabitatges en sòl rústic, com inicialment havia previst per desenvolupar la Llei de lhabitatge. La proposta que el conseller dHabitatge, Jaume Carbonero (PSOE), havia de fer al Consell de Govern incorporava diverses operacions en rústic, tres de les quals eren a Palma, però el rebuig de la coalició progressista evità que fossin autoritzades finalment per lExecutiu. (Quim Torres)
El Bloc evità els pisos en rústic
La proposta per desenvolupar la Llei de lhabitatge, que Carbonero envià al Consell de Govern, permetia un miler de cases en aquest sòl a Palma i a Manacor. Els socis shi oposaren i no es faran
Quim Torres
Loposició del Bloc evità que el Govern permetés la construcció dalmenys un miler dhabitatges en sòl rústic, com inicialment havia previst per desenvolupar la Llei de lhabitatge. La proposta que el conseller dHabitatge, Jaume Carbonero (PSOE), havia de fer al Consell de Govern incorporava diverses operacions en rústic, tres de les quals eren a Palma, però el rebuig de la coalició progressista evità que fossin autoritzades finalment per lExecutiu. Carbonero havia tramès la seva iniciativa de reserves estratègiques de sòl per tal que laprovàs el Consell de Govern del 27 de febrer, però el Bloc laturà perquè incloïa solars en rústic on shauria permès construir centenars de pisos de protecció oficial i a preu taxat, però també lliures.
Concretament, preveia tres operacions en rústic a Palma i una altra a Manacor. Entre les propostes en rústic de Palma nhi havia dues a Son Ferriol, una per fer-hi 352 habitatges i laltra de 422. A Manacor shavien plantejat 84 pisos devora lauditori. La proposta havia passat el filtre del Consell, que evità altres operacions en rústic, però hauria permès aquestes. El Consell dEivissa, en canvi, rebutjà les tres que afectaven lilla, totes en rústic, i ja no sinclogueren en el projecte que Carbonero plantejava al Consell de Govern.
El rebuig dels progressistes a les operacions en rústic previstes per Carbonero féu aturar el procés daprovació i sobrí un període de negociacions entre els partits del Pacte que ajornà una setmana lacceptació. Durant aquesta setmana, el Bloc mantingué la seva oposició a la construcció en rústic i defensà que, en el seu lloc, es podrien comprar promocions de pisos fets que no es poden vendre per oferir-los com a pisos socials. UM també era partidària de no entrar al sòl rústic, però no en féu qüestió com el Bloc. El PSOE acabà acceptant la posició del Bloc i retallà la proposta. Finalment, el Govern aprovà divendres la resolució de la convocatòria per implantar reserves estratègiques de sòl, que no afectava el rústic. Sautoritzaren set operacions tres a Palma, tres a Calvià i una a Capdepera, que permetran construir 5.383 pisos, dels quals 2.764 seran de protecció oficial o a preu taxat i 2.619 seran lliures.
Carbonero destacà que no socupàs el sòl rústic
En la presentació de lacord, divendres passat, el conseller dHabitatge, Jaume Carbonero, no explicà que el Bloc shavia oposat a la seva proposta inicial, però destacà com a positiu que shagués descartat lús del sòl rústic perquè amb els sòls urbans i urbanitzables presentats saconseguien els objectius. Amb tot, les operacions just permetran fer 2.764 pisos socials, la meitat dels 5.000 que shavien plantejat impulsar amb la Llei de lhabitatge. Carbonero, tot i això, advertí que complirà amb lobjectiu dels 5.000 habitatges socials "perquè la Llei de mesures urgents no nés lúnic instrument". En aquest sentit, recordà que el Govern ha fet compres directes de sòl que permeten la construcció duns 1.000 pisos més i també shan adquirit promocions privades en obres per un total de 500 habitatges per transformar-los en pisos protegits.
dBalears (10-III-09)
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller dun govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? (Miquel López Crespí)
La destrucció de Mallorca: Jaume Carbonero dimissió!
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill lactual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul lexecutiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a lesquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller dun govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte.
Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans sesgoti lurbà i urbanitzable.
La prepotència de lactual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius dordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors duna persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si Mallorca era Sicília. Com diuen els diaris: El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller dHabitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller dHabitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i desquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: ¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller dHabitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: Esto tendrá un coste.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei dHabitatge amb Francesc Antich, sho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no sho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal dun diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i desquerra: El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto.
La vergonya shavia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si Mallorca era Sicília. Com diuen els diaris: El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després daquests fets, amb igual prepotència, satreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que shagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. Lafer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes dactuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Anarcoefemèrides del 22 de maig
Esdeveniments
-
Segon dia de la Setmana Sagnant: El 22 de maig de 1871 a
París
(França) les tropes de Versalles prenen les portes
d'Auteuil, de Passy, de
Sèvres i de Versalles; instal·len bateries sobre
el turó de Chaillot i a la
glorieta de l'Étoile, i prenen totalment els districtes XV
(Vaugirard) i XVI
(Passy). Charles Delescluze, delegat de la Guerra, fa penjar una
proclama en
forma de cartell on fa una crida a la «guerra
revolucionària» contra les tropes
monàrquiques i de l'Església fent servir
qualsevol arma. Una gran part de communards
es repleguen per a defensar barri per barri, sense cap pla de lluita
coordinada. Al matí, una vintena de membres del Consell de
la Comuna que es
troben a l'Ajuntament decideixen marxar a les barricades per defensar
amb
l'exemple els seus barris. Les barricades s'aixequen per tot
París: a la
placeta de Saint-Jacques, als carrers d'Auber, de Châteaudun,
del Faubourg
Montmartre, de Notre-Dame de Lorette, a la Trinité, la a
Chapelle, a la
Bastilla, a les Buttes Chaumont, al bulevard Saint-Michel, al
Panthéon, etc.
--164 comptaran les tropes de Versalles--; defensades per homes, dones
i
infants. Mentrestant, els versallesos avancen lentament, tenen forces
suficients per escombrar tot el que trobin, per obrir bretxes, per
ocupar els
eixos principals i no deixar darrera cap niu de resistència,
però els oficials
es reprimeixen; cal que la lluita sigui llarga per augmentar la
ràbia i que
l'ocupació sigui clarament una victòria.
Són 130.000 versallesos dins París i
ocupen tot l'oest de la ciutat. La resistència es violenta a
Batignolles, però
les tropes prussianes han donat permís a la
divisió de Montaudon perquè
travessin la zona neutral i poder atacar el barri per la reraguarda.
L'Élysée,
l'estació de Saint-Lazare, L'Escola Militar, on estan
emplaçats els canons de
la Comuna, cauen, però els federats es fortifiquen als
voltants de la Concorde,
la muntanya de Sainte-Geneviève, la Butte-aux-Cailles. S'hi
baten sense
afluixar, mentre que el president Louis Adolphe Thiers,
després d'haver
felicitat els seus generals, declara davant l'Assemblea:«L'expiació, en nom de
les lleis, per les lleis, amb les lleis, serà
completa.» Les execucions
sumàries per «fornades» són
un fet, especialment a la caserna del carrer de
Baylone.
***
- Inauguració de la Borsa de Treball: El 22 de maig de 1892 s'inaugura a instàncies del Consell Municipal la Borsa de Treball de París (França), a la rue du Château d'Eau, 3. Era l'onzena Borsa que s'inaugurava a l'Estat francès. Un cop federades totes les Borses de l'Estat en la Federació de Borses de Treball de França, impulsades per l'anarquista Fernand Pelloutier, van esdevenir una formidable eina del sindicalisme revolucionari, ja que tenien múltiples funcions: oficina de col·locació, seu de societats obreres de resistència, suport mutu per als obrers de pas, assegurances (atur, malaltia, accidents...), ateneus culturals i professionals (cursos d'ensenyament tècnic, biblioteca...) i caixa de resistència, entre d'altres.
***
- París (22-05-68): El 22 de maig de 1968 el govern francès fa pública la notícia de la prohibició del permís de residència de Daniel Cohn-Bendit. A les 17 hores, els representants estudiantils Geismar i Sauvageot, en roda de premsa, convoquen una manifestació de protesta a les 19 hores a la plaça de Saint-Michel. A les 18.30, la Confederació General del Treball (CGT) posa en guàrdia els seus afiliats contra aquesta «nova provocació». A partir de les 19 hores es manifestaran milers de persones pel Barri Llatí, amb banderes roges i negres al capdavant i llançant un crit: «Tots som jueus alemanys», en referència a Cohn-Bendit. A les 21.30 hores la comitiva de la manifestació decideix anar cap al Parlament, on, després de dos dies de debats, s'ha de votar la moció de censura. Els confidents de la policia, infiltrats en la manifestació, previstos de petites emissores portàtils prevenen la Prefectura, que immediatament desplacen diverses unitats policíaques a la Cambra. Quan els manifestants hi arriben decideixen tornar al Barri Llatí, on començaran els enfrontaments. Els manifestants, organitzats en petits grups, ataquen els locals de suport del general De Gaulle del carrer Solférino. Altres grups ataquen la comissaria del districte del Panthéon i intenten assaltar-la. El Barri Llatí queda sembrat de barricades i d'incendis. Els combats duraran fins a les sis de la matinada.
***
- II Fira del
Llibre Anarquista de Lisboa: Entre el 22 i el 24 de maig
de 2009 se celebra al
Barri Alt de Lisboa (Portugal) la II Fira del Llibre Anarquista de
Lisboa. A
més de parades d'editorials i de llibres, es realitzaren
tallers (pràctiques de
resistència, enquadernació, etc.), cinema
(«Cinema & Anarquia), xerrades
(anarquisme i moviments socials, habitatges dignes, British Columbia
Anarchist
Tour, treball, grups d'afinitat, insurreccionalisme, presons, etc.),
exposició
de cartells, recitals de poesia, projeccions de documentals, concerts,
etc.
Naixements
- Rosendo Dórame:
El 22 de maig de 1879
neix a Sonora (Mèxic) el sindicalista revolucionari,
anarquista i magonista
Rosendo A. Dórame. Fill d'una família
originària de Sonora (Mèxic),
possiblement d'indis ópates, que emigrà a
Florence (Arizona, EUA). Treballà a
diversos oficis, com ara barber, miner, fuster i, fins i tot,
xèrif a Arizona
una breu temporada. Afiliat a la Western Federation of Miners (WFM,
Federació
de Mineres de L'Oest), entre 1903 i 1906 participà
activament en la vaga dels
miners de Crippe Creek (Colorado, EUA). En 1906 fundà, amb
Fernando Velarde, la
Secció Local (272) de Phoenix (Arizona, EUA) de la
Industrial Workers of the
World (IWW, Treballadors Industrials del Món), de la qual va
ser secretari. En
1909 col·laborà en La
Unión Industrial,únic diari redactat en castellà dels wobblies
nord-americans. En 1910 fou candidat del Socialist Party (SP, Partit
Socialista) i s'afilià al Partit Liberal Mexicà
(PLM) dels germans Flores Magón,
realitzant una intensa tasca propagandística del magonisme a
Bisbee, Tombstone
i altres poblacions mineres del sud dels Estats Units. En 1911
reclutà
voluntaris als campaments miners d'Arizona i s'integrà en
l'exèrcit llibertari
del PLM per a la invasió de Mèxic amb la
finalitat d'instaurar el comunisme
llibertari. Amb un grup de 16 magonistes actuà pel districte
d'Altar de Sonora
(Mèxic), fins que la partida va ser derrotada el febrer de
1911. Empresonat un
temps, un cop lliure es reintegrà a la lluita i l'octubre
d'aquell any
encapçalava un grup de tres-cents magonistes que actuaven
entre Pitiquito i
Caborca (Sonora, Mèxic). Va ser nomenat delegat en cap de
l'exèrcit del PLM per
als estats mexicans de Chihuahua, Sonara i Sinaloa i membre de la Junta
Organitzadora del PLM. El desembre de 1911 fou detingut a El Paso
(Texas, EUA)
amb altres companys (Rafael Molina, Jorge Aldape, José
Elizondo, Santiago
Hawkins, Félix Roque, José Navarrete, Fernando
Palomares, Efrén M. Franco, José
R. Aguilar, Silvestre Lomas, Trinidad Loya, Juan Hidalgo,
José Aguilar, José
Santana Gómez i Valeriano Vaquero, entre d'altres); jutjat,
va ser condemnat
per «violació de la Llei de neutralitat»
i tancat un any a la presó de
Leavenworth (Washington, EUA). Un cop lliure, en 1913
organitzà, amb altres
membres dels IWW (Fernando Palomares, Silvestre Lomas, etc.), una vaga
de
metal·lúrgics a El Paso. En 1917
participà en la vaga dels miners del coure de
Bisbee (Arizona, EUA) i fou un dels més de mil deportats per
les autoritats
nord-americanes al desert de Nou Mèxic. A finals d'aquella
dècada es traslladà al
Sud de Califòrnia. Rosendo Dórame va morir el 10
d'octubre de 1932 a LosÁngeles (Califòrnia, EUA) i està
enterrat al cementiri d'Evergreen d'aquesta
ciutat –la seva làpida porta la
inscripció «An injury to one is an injury to
all» (Si ens toquen a un, ens toquen a tots).
***
- Jack White: El 22 de maig de 1879 neix a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).
Jack White (1879-1946)
***
- Valeri Mas Casas: El 22 de maig de 1894 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'anarcosindicalista Valeri Mas Casas. Quan tenia 14 any s'afilià al Sindicat de Cilindradors de Teixits de Granollers. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), com a contramestre fabril, fou un destacat militant del ram tèxtil del Vallès Oriental dins de la Federació Obrera de Granollers i promotor del Sindicat de Contramestres «El Radium». Durant la dictadura de Primo de Rivera fundà, amb altres companys, l'Ateneu Llibertari de Granollers. Entre el 5 i el 13 març de 1933 fou delegat al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya de la CNT celebrat a Barcelona. El 24 de març de 1934 va ser detingut, amb altres 14 companys, en una reunió clandestina a la redacció de Solidaridad Obrera on es tractaven qüestions referents a la vaga del ram de l'aigua que es portava a terme aleshores. El juny de 1934 va ser novament detingut a Barcelona i participà activament en l'aixecament d'octubre d'aquell a Granollers, promogut per la CNT; perseguit per les autoritats per aquests fets, s'instal·là a Barcelona. Quan esclatà la guerra en 1936, passà a ocupar càrrecs de responsabilitat orgànics: representà la CNT en el Comitè Central de Proveïments durant els primers mesos de la contesa, secretari del Comitè Regional de Catalunya (entre novembre de 1936 i maig de 1937) i, després, secretari de Propaganda. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç entre la CNT, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), la Unió General de Treballadors (UGT) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Arran dels «Fets de Maig de 1937», i després de dimitir del seu càrrec de secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT a causa de les violentes crítiques dels militants vers l'actitud dels responsables cenetistes davant aquells fets, ocupà, entre el 7 de maig i el 29 de juny de 1937, la Conselleria de Serveis Públics, Economia, Sanitat i Assistència Social de la Generalitat de Catalunya en nom de la CNT. En 1938 va fer un míting a l'Hospitalet de Llobregat amb Josep Xena Torrent i Sara Berenguer Laosa. El 2 d'abril de 1938 a Barcelona assistí al Ple conjunt de CNT, FAI i Joventuts Llibertàries, que tractà sobre l'evacuació de Lleida. Durant el conflicte bèl·lic mostrà postures conciliadores i no acceptà els suggeriments del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) per intentar neutralitzar l'estalinisme. En acabar la guerra, passà els Pirineus per Girona. El març de 1939, a Perpinyà, en representació del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, fou un dels creadors del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i elegit membre del Consell General d'aquesta organització. A partir de setembre de 1939 fou internat al camp de concentració de Vernet i el juliol de 1942 deportat a l'Àfrica del Nord, amb altres companys (Félix Gurucharri, Antonio Ortiz Ramírez, Ramon Liarte, Josep Joan Domènech, Ricard Sanz García, Germinal de Souza, Pedro Herrera, Francesc Isgleas Piernau, Fernando Alemany, etc.), i tancat al camp de Djelfa. Després del desembarcament aliat i l'alliberament del camp, s'instal·là a Orà, on trobà son gendre Fernando Alemany. El maig de 1945 assistí al Congrés de París de reorganització de la CNT com a delegat d'Àfrica del Nord i participà en la ponència sobre el balanç de la guerra, oposant-se al sector «col·laboracionista». L'agost de 1946 formà part de la comissió organitzadora de la Conferència Intercontinental al Ple Nacional de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Durant els anys següents ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat enquadrat en el sector ortodox: assistí al Congrés de 1948 i al Ple Intercontinental de 1950, fou delegat de l'MLE a l'Àfrica del Nord, membre del Secretariat Intercontinental (1949-1950, 1952 i 1954-1955), membre del Comitè Pro Búlgars Exiliats, etc. En 1949 treballava en una granja a l'occitana Sabardu. Entre el 19 i el 23 de juliol de 1953, juntament amb Frederica Montseny i Roque Santamaría, representà la CNT en l'Exili en el VIII Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) celebrat a Puteaux. Trobem textos seus en Tierra y Libertad de Mèxic i col·laborà en la inacabada Historia de la CNT de Renée Lamberet. Valeri Mas Casas va morir el 19 de juliol de 1973 a Lissac (País de Foix, Occitània).
***
- Georgi Popov:El 22 de maig de 1900 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el mestre, poeta i propagandista i organitzador de diversos grups anarquistes búlgars Georgi Simeonov Popov. Va ser membre de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i un dels membres del Comitè d'Acció Revolucionària, organitzador del moviment insurreccional contra el cop d'Estat de juny de 1923. La insurrecció va ser sufocada després d'una setmana de combats contra l'exèrcit. Popov es va refugiar a les muntanyes, formant amb altres companys grups de guerrilles anarquistes, que van hostilitzar mitjançant sabotatges els destacaments militars; però el seu amagatall va ser descobert i encerclat per l'exèrcit. Georgi Popov va decidir suïcidar-se, el 31 de gener de 1924, abans de caure a mans enemigues. Sa germana, Nadedja Popova, també va ser una destacada guerrillera llibertària juntament amb son company Dimitar Balkhov.
***
-
Germinal de Sousa:El 22 de
maig de 1909 neix a Bonfin (Porto, Portugal) el militant anarquista i
anarcosindicalista Germinal de Sousa (també citat Souza).
Era fill del conegut
anarquista Manuel Joaquin de Sousa. Des de ben petit va viure a Lisboa
i des de
1925 milità en les Joventuts Sindicalistes i en el grup
específic «Germinal»,
al costat d'Emídio Santana. A partir de 1926
formà part com a tipògraf de la
clandestina aleshores Confederació General del Treball (CGT)
lusitana i dels
seus comitès d'acció. En maig de 1926
participà, com a secretari general de la
CGT, en el «Congrés d'Agrupacions
Llibertàries de llengua espanyola» que se
celebrà a l'Estaque (Marsella), on participaren nombrosos
llibertaris
peninsulars i d'altres indrets. Durant una curta temporada
milità en el grup«Bien Être et Liberté» de
Tolosa de Llenguadoc. Poc després es traslladà a
Madrid (Espanya) i en 1928 s'integrà en el grup anarquista«Solidaridad» de
Barcelona, promogut per Ángel Pestaña, que
pretenia unir els militants
confederals per reforçar la CNT abans d'una
normalització política. De bell nou
a Portugal, en 1931 intervingué en la constitució
de l'Aliança Llibertària i
també en l'organització de la
Federació Anarquista de la Regió Portuguesa
(FARP), molt lligada a la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI). En 1932 davant la
forta repressió, va emigrar a Espanya --fet que fou criticat
per alguns
companys que restaren a Portugal--, on portà una activa
militància sobre tot en
els grups específics de la FAI
(«Nervio», etc.). L'estiu de 1933 viatjà
a
Portugal clandestinament per reunir-se amb el Comitè
Confederal de la CGT. En
1935 fou expulsat d'Espanya acusat per «anarquista
perillós», però retornà
clandestinament. Quan esclatà la guerra de 1936 fou membre
del Comitè
Peninsular de la FAI i, com a tal, assistí a la
reunió del 3 de novembre de
1936 a Barcelona on es va fer costat la incorporació de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) en el Govern republicà. Des del
setembre de 1936
encapçalà la «Columna Tierra y
Libertad», que va combatre al front madrileny
(Tarancón i Cuenca) i que el novembre d'aquell any
volgué acompanyar Cipriano
Mera en la defensa de Madrid, oferta que fou rebutjada per aquest. En
1938 fou
nomenat secretari del Comitè Peninsular de la FAI,
organització a la qual
representà en nombroses reunions, com ara la dels
Comitès Nacionals de CNT, FAI
i Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, o la de
la secció política del Comitè Nacional
de la CNT. Partidari del revisionisme,
s'oposà emperò amb força a les tesis
d'Indalecio Prieto que pretenia convertir
la FAI en un partit polític. En 1938, amb Diego Abad de
Santillán, representà
la FAI en el Comitè Nacional del Front Popular. Entre el 16
i el 30 d'octubre
de 1938 intervingué a Barcelona en el Ple Nacional de les
Regionals del
Moviment Llibertari. Quan la derrota era un fet, després de
la reunió del
Moviment Llibertari del 15 de gener de 1939 a Barcelona,
creuà la frontera amb
Pedro Herrera. Fou membre del Consell General del Moviment Llibertari
Espanyol
(MLE) creat a París el 22 de març de 1939.
Després patí els camps de
concentració: Vernet, Bjelfa (1942) i Berrouaghia (fins al
maig de 1943). En
1943 s'establí a Alger fins al 1948, militant en el moviment
anarquista, però
sense tenir càrrecs de relleu. En 1948 les seves relacions
amb els alts comitès
llibertaris s'havien refredat, fins al punt que quan tornà a
Portugal aquell
any, la CGT rebé una carta de prevenció de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT) sobre ell i, encara que ho
sol·licità, no trobà suport per sortir
de Portugal i establir-se a Barcelona, on residia sa companya, Modesta
Flores.
Germinal de Sousa va morir el 3 de novembre de 1968 a Lisboa
(Portugal), d'una
trombosi cerebral; al seu enterrament, després d'esquivar
una sèrie de
dificultats, hi assistí Modesta Flores. A l'International
Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam es trobem dipositats importants documents
seus de quan
fou secretari general del Comitè Peninsular de la FAI.
***
- Dolores JiménezÁlvarez: El 22 de maig de 1918 neix a Abejuela (Gúdar-Javalambre, Aragó, Espanya) la militant anarquista i anarcosindicalista Dolores Jiménez Álvarez, també coneguda com Blanca. Filla major d'una família nombrosa emigrada a Catalunya cap al 1925, quan tenia uns 11 anys abandonà l'escola i començà a treballar, integrant-se poc després en el moviment llibertari català. Amb 16 anys s'integrà, amb son pare i ses germanes, en el grup teatral «Penya Abissínia» i conegué el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Teófilo Navarro Fabrique (El Negro), que es convertirà en son company. En aquests anys llegí força la literatura popular llibertària (La Novela Ideal i La Novela Libre). Quan esclatà la guerra civil, l'agost de 1936 s'incorporà a la Columna Durruti. Després de patí la retirada d'Aragó, va romandre al front malgrat la prohibició de permanència de milicianes. Després d'uns mesos a Lanaja realitzant tasques culturals i artístiques (xerrades, representacions teatrals, etc.), fou detinguda a Mollerussa per tropes comunistes de Valentín González González (El Campesino), però aconseguí escapar a Lleida cap a Balaguer, on trobà forces confederals reagrupades i son company. Quan la derrota era un fet, passà a França per Puigcerdà-El Pertús el 7 de febrer de 1939 i fou internada en un asil religiós governat per monges a Saugues. En 1940 es reuní amb son company a Cordes i participà activament en el moviment anarquista, en la resistència antinazi i en lluita antifranquista formant part dels grups de Sabaté i Facerías. Intervingué en la fundació de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de la CNT. En aquestèpoca col·laborà en Ruta. El 9 desembre de 1946, a instàncies del secretari general del Comitè Nacional Germinal Esgleas, entrà clandestinament a Catalunya per estudiar la possibilitat d'organitzar un pas per determinat lloc, i va fer contacte amb son company, que havia estat detingut mesos abans amb altres membres d'un grup d'acció i es trobava tancat a la presó Model de Barcelona. El 7 de gener de 1947 tornà a Perpinyà amb la informació que havia pogut obtenir. En aquesta ciutat milità en activitats culturals (teatre, dansa, etc.), sobre tot amb les Joventuts Llibertàries, i recaptat diners per als comitès pro presos. Més tard, a Tolosa de Llenguadoc, desenvolupà càrrecs orgànics: tresorera de SIA i del Comitè Regional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), secretària de Premsa i Propaganda del Comitè Nacional, etc. En aquestaèpoca organitzà debats específics per a dones, on participaren Amparo Poch i Frederica Montseny. Durant els anys setanta, juntament amb son company, facilità armes i infraestructura al Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). En 1999 vivia a Tolosa.
Teófilo Navarro Fadrique (1915-2008)
***
- Canek Sánchez
Guevara: El 22 de maig de 1974 neix al barri residencial
de Miramar de l'Havana
(Cuba) l'escriptor i activista cultural anarquista Canek
Sánchez Guevara,
conegut com Canek, que significa«Serp Negra» en maia yucatec, i que signava CK.
Fill d'una família de la burgesia revolucionària
cubana, sa mare, l'economista Hilda
Guevara, era la primogènita del mític guerriller
i polític comunista Ernesto Ché
Guevara, i son pare, Alberto Sánchez
Hernández, fou un destacat activista i guerriller de la
Lliga dels Comunistes
Armats (LCA) mexicana. Poc després de néixer, sa
família, amb noms suposats,
marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia).
Quan tenia cinc anys tornà amb sa mare a
l'Havana, on començà els estudis. En 1979, en
plena Transició espanyola, sa
família s'establí a Barcelona (Catalunya), on va
començar a estudiar la
primària en un col·legi bilingüe
castellanocatalà, mentre sos pares es
dedicaven a tasques sindicals i editorials, alhora que es relacionaven
amb l'ampli
exili sud-americà. Quan tenia set anys s'establí
amb sa família a Mèxic, quan
son pare va ser amnistiat com a involucrat en moviments armats durant
els anys
setanta. A Monterrey (Nuevo León, Mèxic)
nasqué son germà Camilo. L'estiu de
1986, un cop acabada la primària,
s'instal·là amb sa mare i son germà a
l'Havana, on estudià secundària a l'Institut«Carlos J. Finlay», en Línia i G,
en ple Vedado. Adolescent i conegut com el «nét
del Ché», un llast difícil de
portar, es topà amb la dura realitat cubana. En aquests anys
haurà de conviure
entre l'«aristocràcia
revolucionària» cubana i les seves
preferències
clandestines (rock, literatura, pintura, cinema, cabells llargs, barris
populars, contracultura, anarquisme, etc.). Entre els 15 i els 17 anys
va ser
aprenent de fotògraf, primer en la revista Juventud
Rebelde i després en Granma,
l'òrgan oficial del Partit Comunista Cubà (PCC).
Va començar a editar fanzins
i a escriure els seus primers
textos, alhora que treballava a la Biblioteca Nacional de Cuba
restaurant
llibres. Amb el temps la música –fou membre del
grup de heavy metal
Mentalizery– i l'edició seran els seus objectius.
En
1996, un any després de la mort de sos pares i 10 de la seva
arribada a
l'Havana, surt de Cuba amb la sensació típica
d'amor-odi. També en 1996 publicà
el llibre Diario de Yo.
Després de
gairebé sis anys vivint al barri de San Felipe del Agua
d'Oaxaca (Oaxaca, Mèxic),
on va col·laborar en diferents publicacions
periòdiques (Cuba Nuestra,Letras Libres,Milenio Semanal, Proceso,
etc.), es va traslladar, a mitjans de 2005, mesos abans de
la constitució de l'Assemblea Popular dels Pobles d'Oaxaca
el juny de 2006, a
Europa i s'instal·là a Bordeus
(Aquitània, França), dedicat a l'art, la
promoció cultural, la creació
artística, l'edició, el disseny, la fotografia,
la música i a tota mena d'activitats culturals.
Edità la revista El Ocio
Internacional. En 2005 publicà on
line el relat Diario sin motocicleta,
on descriu els seus recorreguts pel Regne
Unit, França i Espanya. El febrer de 2006 intentà
publicar, amb Tania Quintero,
la revista trimestral digital crítica i
llibertària El Cubo.
Publicación de asuntos cubanos, projecte que
finalment no
es va materialitzar. El maig de 2007 participà, amb
l'exguerriller Jorge
Masetti, en les XI Jornades Llibertàries de l'Ateneu
Llibertari Estel Negre de
Palma (Mallorca, Illes Balears); en aquest mateix any
publicà amb Masetti el
llibre Les héritiers du Che,
on feia
un repàs de la seva adolescència en una Cuba en
procés de transformació. En
2008 publicà, amb Ramadés Molina Montes, una
edició anotada del llibre de son
avi Diario de Bolívia.
El març de
2009 participà a Barcelona en les jornades «Cuba,
claus de futur», organitzades
per Casa Amèrica Catalunya. Estudiós de
l'anarcoindivualisme nord-americà i
francès, en 2014 publicà, per a l'editorial«Piedra Papel Libros», les
traduccions dels fullets El
espíritu
corporativo, de Georges Palante, i Los
vicios no son crímenes. Una vindicación de la
libertad moral, de Lysander
Spooner. Durant sa vida sempre es mantingué
crític amb socialisme d'Estat, amb
la dictadura castrista i amb el fanatisme que qualsevol signe,
reivindicant
l'anarquisme. Arran de la detecció d'una infecció
al cor, causant d'una pneumònia
i d'una falla renal que implicà la seva
hospitalització, Canek Sánchez Guevara
va morir el 20 de gener de 2015 a Mèxic (Mèxic)
al quiròfan durant una
complicada cirurgia cardiovascular d'emergència; el seu cos
va ser incinerat.
Deixà companya, la pintora Noèmie Boullier, i un
fill, Emil. En 2015 havia d'editar-seDiario sin motocicleta.
Centroamérica
i en 2016 està previst la publicació de 33
revoluciones, sobre la quotidianitat cubana amb el fons d'una
forta crítica
al règim castrista, ja traduït i editat en
francès en 2015 sota el títol 33
révolutions.
Canek Sánchez
Guevara (1974-2015)
Entrevista amb
Canek Sánchez Guevara en El Temps
(29
de maig de 2007)
Defuncions
- Ezra Heywood: El 22 de maig de 1893 mor a Boston (Massachusetts, EUA) l'abolicionista, propagandista del feminisme i de l'amor lliure i anarcoindividualista Ezra Hervey Hoar, més conegut com Ezra Hervey Heywood. Havia nascut el 29 de setembre de 1829 a Wetsminster (Massachusetts, EUA). Sos pares, agricultors, es deien Ezra Hoar i Dorcas Roper. En 1848 el nom familiar de Hoar va ser canviat pel de Heywood. Sos pares, devots baptistes, criaren l'infant a la granja familiar de Princeton (Massachusetts, EUA). Després d'estudiar a l'Acadèmia Westminster, en 1852 abandonà la llar familiar i s'instal·là a Providence (Rhode Island, EUA), on va fer estudis a la Universitat de Brown, centre es graduà en 1855 i aconseguí el màster l'any següent. A continuació restà dos anys a la universitat de Brown preparant-se per a seguir la carrera eclesiàstica. El moviment abolicionista, però, el va trasbalsà i en 1858 decidí deixar l'Església de manera radical i es traslladà a Boston (Massachusetts, EUA). En 1863 publicà The war method of peace. Partidari de l'abolicionisme radical de William Lloyd Garrison, va ser nomenat agent general de la Societat Antiesclavista de Massachusetts. Malgrat tot, en els últims anys de la Guerra Civil nord-americana, trencà amb Garrison perquè considerà que aquest no s'havia esforçat prou en la defensa de la Unió. Posteriorment abraçà el pensament anarcoindividualista de Josiah Warren, el qual havia conegut en 1863. D'antuvi el seu pensament anarcoindividualista es centrà en els aspectes econòmics, defensant una societat lliure no regulada per l'Estat i formada per individus autònoms que donaria lloc a un Estat natural harmònic gràcies al voluntarisme i el suport mutu. Per aquesta finalitat, entre 1869 i 1871, organitzà a Nova Anglaterra diverses grups de les American Labor Reform Leagues (ALRL, Lligues per a la Reforma Laboral Americana), una mena de sindicats que fomentaven l'autogestió entre els treballadors. El 6 de juny de 1865 s'havia casat a Boston amb Angela Fiducia Tilton, amb qui tindrà quatre infants (Vesta, Hermes, Psyche i Angelo). Sa companya exercí una gran influència en el seu pensament radicalitzant-lo, especialment sobre temes relatius al feminisme, com ara la llibertat individual, l'amor lliure, l'anticoncepció, l'educació sexual o el treball femení. En 1871 s'instal·là a Princeton, la ciutat que el va veure créixer, on entre 1872 i 1893 dirigí el periòdic The Word. A Monthly Journal of Reform (La Paraula. Periòdic mensual per la Reforma), on col·laboraren destacats intel·lectuals anarcoindividualistes (Josiah Warren, Benjamin Tucker, J. K. Ingalls, etc.), i l'editorial Co-Operative Publishing Company; a part d'això, creà i animà nombroses organitzacions polítiques i sindicals. En la seva editorial publicà especialment fullets sobre temes econòmics i en defensa dels drets de la dona i en aquest segon camp va ser on tingué una major notorietat. En 1870 publicà el llibre Uncivil Liberty en el qual reivindicà el vot femení. Assetjat pel govern nord-americà, en 1876 edità el llibre Cupid's Yokes, on denuncià el matrimoni com a forma d'esclavatge, alhora que reivindicava que ni l'Església ni l'Estat havia d'exercir cap pressió en les relacions entre els homes i les dones. Aquesta obra era un cop radical contra l'anomenada «Llei Comstock», llei que prohibia la propaganda dels sistemes anticonceptius i de l'educació sexual i que havia estat aprovada tres anys abans amb el suport dels defensors de la moral victoriana nord-americana: la Young Men's Christian Association, la New York Society for the Supression of Vice i el Servei Postat nord-americà, encapçalat pel seu inspector en cap Anthony Comstock. El 2 de novembre de 1877 aquest detingué Heywood durant un congrés a Boston de la Free Love League (FLL, Lliga per l'Amor Lliure) de Nova Anglaterra. Aquest fou la primera de les cinc detencions que Comstock ordenaria contra el propagandista. Jutjat, el 25 de juny de 1878 va ser declarat culpable de dos delictes d'«obscenitat» per haver venut els llibres Cupid's Yokes i Sexual Physiology, de R. T. Trall, i condemnat a dos anys de presó i a 100 dòlars de multa. Després de sis mesos de presó, la campanya que es generà en el seu suport aconseguí que el president Rutherford B. Hayes l'indultés el 16 de desembre de 1878. El 26 d'octubre de 1881 Comstock el detingué novament per publicar i vendre Cupid's Yokes i el full The Word Extra, que contenia dos poemes«obscens» de Walt Whitman, i per difondre publicitat d'un dispositiu contraceptiu en les pàgines de The Word. En el judici, però, després de defensar les seves posicions, va ser absolt. Les dues noves detencions, les de 1883 i de 1887, no van donar lloc a processos judicials. El maig de 1890 va tenir lloc la seva última detenció i fou jutjat per tres càrrecs federals per haver publicat textos en The Word considerats «obscens». Declarat culpable, complir dos anys de reclusió i treballs forçats a la Penitenciaria Estatal de Charlestown. Afeblit i malalt per la seva permanència a la presó i sense recursos econòmics, Ezra Heywood va morir el 22 de maig de 1893 a Boston (Massachusetts, EUA), un anys després del seu alliberament. La figura de Heywood va ser enaltida per la propagandista anarcofeminista Emma Goldman, que el considerava un dels seus pares intel·lectuals, i per l'escriptor llibertari Kenneth Rexroth. En 1985 Martin Henry Blatt edità The Collected Works de Heywood i en 1989 aquest mateix autor publicà la biografia Free Love and Anarchism. The Biography of Ezra Heywood.
---
Cal més gestió eficaç i menys "postureo" i no confondre propaganda amb informació.La transparència ha de ser total amb dades concretes i no només del positiu sinó també del negatiu.
Fa uns dies l'Ajuntament informava el seu perfil de la compra per part d'EMSER d'una mini retroexcavadora per tal de fer més eficients les tasques d'instal·lació i manteniment de la xarxa d'aigua.
El que no van informar és del preu de la màquina ni que per anar a comprar aquesta retroexcavadora a la Península, segons ens han informat, van viatjar tres persones cap d'elles tècnic qualificat. Resulta que la retro no serveix pels carrers més estrets de Pollença i quan l'han empleat, manejada per un treballador que no ha rebut cap tipus de formació sobre el seu funcionament s'ha romput, ha durat 28 dies.
Mallorca: crònica sentimental de la transició (records de l´antiga presó de Palma)
Novament se sentí el grinyol de les reixes. Per quins motius les portes de les cel·les de casernes i comissaries sempre fan aquest soroll de pel·lícula de terror? No hi ha cap sistema per silenciar el concert que fan els panys d´habitacles i galeries? Sempre i en tot moment, el mateix so agre del ferro que et penetra fins al fons del cervell i que, de nit, no et deixa descansar. Jaume Calafell va arribar a la conclusió que, alguns dels vigilants eren posseïts per un sadisme malaltís. Els dominava un malsà desig de fer palès el seu poder damunt nosaltres: fer-nos formar cada parell d´hores pel recompte, obligar-nos a netejar les rajoles fins aconseguir que brillassin talment fossin noves... (Miquel López Crespí)
Novament se sentí el grinyol de les reixes. Per quins motius les portes de les cel·les de casernes i comissaries sempre fan aquest soroll de pel·lícula de terror? No hi ha cap sistema per silenciar el concert que fan els panys d´habitacles i galeries? Sempre i en tot moment, el mateix so agre del ferro que et penetra fins al fons del cervell i que, de nit, no et deixa descansar. Jaume Calafell va arribar a la conclusió que, alguns dels vigilants eren posseïts per un sadisme malaltís. Els dominava un malsà desig de fer palès el seu poder damunt nosaltres: fer-nos formar cada parell d´hores pel recompte, obligar-nos a netejar les rajoles fins aconseguir que brillassin talment fossin noves... Els sistemes de demostrar una pretesa superioritat eren infinits! Et podien negar l´accès a la petita sala de lectura que, malgrat que hi havia algun diari retallat pel sacerdot del centre, encara podies entrellucar que s´esdevenia més enllà dels murs. I, de nit, en cas de malaltia greu, podien fer com si no et sentissin, trigar temps a obrir-te la porta de la cel·la. Arribar tard, en definitiva. Comparèixer quan ja no hi ha res a fer per guarir-te. Les morts legals són sempre possibles i passen en més d´una ocasió. Ningú no ho investiga mai. Va morir d´un atac de cor!, sentencien. Qui, sap, potser patia alguna malaltia desconeguda. La mort sobtada sempre ha existit. Una llàstima, pobre home!, és la conclusió, i arxiven la carpeta amb l´informe. Ara érem enmig de la rotonda que et permetia veure els diversos corredors de ledifici. Una mena de construcció semblant a la Model de Barcelona i Carabanchel, a Madrid, i que havia vist sovint en fotografies i documentals. En el centre, una torre de control servia per a vigilar bona part de la presó. Bastava un home situat a l´interior per a tenir a labast la vida de centenars de persones. Un funcionari ben protegit per pantalles de cristall antibales, amb tot de telèfons a l´abast per avisar la Guàrdia en cas de necessitat.
Què podia passar si sesdevenia una rebel·lió? Quasi res. Ningú no podia entrar a la torreta ni rompre els vidres que protegien el vigilant. Just en el primer minut que passàs el més petit incident, l´home premia l´alarma. La caserna de la Guàrdia Civil estava aferrada a la presó i la Policia Armada tan sols trigaria cinc minuts en comparèixer des del Passeig Mallorca.
On ens portaven? No ho sabíem. L´oficinista que s´havia fet càrrec de la documentació no ens explicava res. A mesura que anaven avançant per la rotonda en direcció a una de les galeries de la planta baixa podíem veure, a lentrada dels patis, com els reclusos deixaven els jocs i ens miraven encuriosits. Segurament quan ells entraven a la presó no hi hagué tant rebombori. Ni crits al carrer, ni corregudes, ni els grisos llançant gasos als manifestants. Normalment els petits lladres que són condemnats a un parell d´anys de presó arriben sols, desvalguts si no tenen ningú a Palma, o acompanyats per una mare plorosa, una germana, lesposa. Aleshores nosaltres no parlàvem de lladres. Era l´època de la COPEL, la famosa Coordinadora de Presos en Lluita que exigia millores en les condicions de vida de les presons i la revisió dels judicis per als presos socials. Allà dins mai no coneguérem cap intern que fos un milionari, un gran especulador, capitalistes que, fent malbé recursos i territori, s´enriquien amb el que pertanyia al poble.
Al cap d´uns dies, quan poguérem sortir de les cel·les d´aïllament, després de complir el que es deia el període, alguns dels presos ens portaren retalls de la premsa que informaven del nostre procés, de les manifestacions davant el jutjat. Com sho feien per aconseguir tan ràpidament diaris de lexterior? Mai no ho poguérem esbrinar. Era curiós. De seguida, en unes hores, els centenars d´habitants d´aquell submón ja sabien qui era el detingut ingressat tal dia. Contactes amb algú dels jutjats? Funcionaris que, per diners, proporcionaven, qualsevol cosa?
-Si tens diners deia en Sergi, un cambrer condemnat a set anys de presó per ser reincident en petits robatoris- aquí pots trobar de tot. Cocaïna, revistes pornogràfiques i, si ho vols, una trobada amb la dona al racó on es guarden els estris de la neteja. Per uns duros no fregaràs mai el terra ni t´apuntaran al servei de cuina. Sempre tendràs criats que ho faran i et portaran a la cel·la el que vulguis: llibres del carrer, menges especials, una ensaïmada diària del millor forn de Palma, el diari sense retallar...
Havíem deixat la torre de vigilància darrera nostre. El funcionari anava al davant, sense mirar-nos, segur que seguíem les seves passes. Instintivament vaig mirar el trespol. No portàvem cadenes però era ben igual que si ens haguessin fermat com als esclaus que els negrers capturaven a lÀfrica. El passadís era fosc i, com en tots aquests llocs, sembla un dogma a complir que la il·luminació elèctrica ha de ser sempre dèbil, esquifida.
La grisor et fa veure la realitat duna altra manera. Desapareix qualsevol color alegre, resten dissimulats els grocs, el roig, el tons cridaners. Quan camines per aquests indrets sembla que tots anam vestits amb el mateix uniforme carcerari. Timagines a tu mateix, els que t´envolten, amb pantalons i camises grises. Grises com la pintura de la part baixa de les parets, com les rajoles, con els barrots de les finestres, les portes de les cel·les, les taules del menjador. Un gris que em recordava els anys de servei militar, a Cartagena. En aquella època em vaig cansar de pintar d´aquest color els vells i inútils vaixells de lArmada espanyola i uns submarins heretats de la Segona Guerra Mundial que no podien submergir-se sota perill d´enfonsament en la provatura. Les autoritats militars i carceràries... compraven la pintura a l´engrós?
El funcionari obrí una porta sense cap cartell identificatiu. Rere un taulell havia altres dos homes, amb el mateix uniforme. Ens devien esperar, ja que de seguida, en rebre la documentació, ens digueren, amb veu aspra i indiferent:
-Deixin el que porten damunt la taula. Poden conservar les ulleres. Però han de deixar la cartera amb els diners, el carnet didentitat, els objectes metàl·lics... Tan sols poden tenir els estris de neteja, sabó, la pasta de dents, tovalloles, roba interior... Tota la resta anirà dins una capsa que els lliurarem que surtin en llibertat.
Tot semblava rutinari, mecànic. Sentia la veu dels guardians com qui escolta un robot. Paraules seques. Per a ells, nosaltres érem simples objectes i ens tractaven com a tals. Res no els importava de la nostra vida, dels somnis que poguéssim tenir, dels motius pels quals ens havien detingut.
El seu rostre no expressava cap emoció. Ni el soroll ni els trets de la manifestació els havien provocat la més mínima espurna de curiositat. Drets davant la taula, veient com anàvem deixant el que portàvem a les butxaques, m´adonava de l´extrema fredor d´aquelles persones. Mhauria agradat conservar la fotografia de Joana. Però ja era tard. La meva capsa ja era al capdamunt d´un prestatge, a un gran magatzem on es guardaven els objectes dels interns. Cap distinció entre els presos comuns i els polítics. Les capses amb les nostres pertinences eren al mateix indret i res no les diferenciava de les altres. Tots, sense excepció, esdeveníem habitants del mateix univers, de la mateixa maquinària capoladora de somnis i esperances.