[01/05] «Le Travailleur» -«L'International» - «Le Pot à
Colle» - «L'Insurgé» -«Ribelliamoci!» -«L'Exploitée» - Míting de
Solidaritat Obrera - «Liberación» -«Der Freie Arbeiter» - «Le
Réveil de l'Esclave» -«Germinal» - «La Voix
Libertaire» - «El Libertario» -«Tierra Libre» - «Mujeres
Libres» - Goldman per la CNT-FAI -«Germinal» - «Solidaridad
Proletaria» - París (01-05-68) -«Ruta» - Dieudonné - Penina - Chenard -
Alberola - Botelho - PujalteAnarcoefemèrides
de l'1 de maig
Esdeveniments
- Surt Le Travailleur: Pel maig de 1877
surt a
Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del
periòdic mensual anarquista Le
Travailleur. Revue socialiste
révolutionnaire paraissant tous les mois.
S'estampà a l'impremta del
periòdic rus bakuninista Rabotnik
(1875-1876). Van ser membres del comitè de
redacció Nicolas Joukowsky,
Alexander Oelsnitz, Charles Perron i Élisée
Reclus, i, encara que els articles anaven
sense signar, hi van col·laborar Arthur Arnould, Augustin
Avrial, Mikhail
Dragomanov, Gérard Gérombou, Léon
Hugonnet, Nicolas Joukowsky, D. Klementz, Gustave
Lefrançais, Léon Metchnikoff, Alexander Oelsnitz,
Charles Perron, Élie Reclus,Élisée Reclus i A. Rogeard, entre d'altres. En
sortiren 12 números, l'últim
l'abril-maig de 1878, i deixà de publicar-se per manca de
mitjans. Piotr Kropotkin
es mantingué allunyat de la revista, ja que pensava que feia
la competència al Bulletin de la
Fédération Jurassienne
(1872-1878) en el qual col·laborà.
***
- Surt L'International: Pel maig de 1890
surt al Soho de Londres
(Anglaterra) el primer número del bimensual en
francès L'International.
Aquesta publicació
clandestina, realitzada amb una impremta manual i de la qual s'editaven
2.000
exemplars, no va donar cap indicació sobre els responsables
ni sobre els
col·laboradors, però estava editada per G. A.
Bordes, Luigi Parmeggiani i
Molas, i va col·laborar-hi Henry Dupont. Publicà
una carta de Jean Grave on
expressava el seu desacord amb els promotors del periòdic i
els seus mitjans
revolucionaris (expropiació, robatori, assassinat, incendi,
etc.). El darrer
número, el novè, apareixerà el gener
de 1891, i portarà un fulletó que serà
reimprès l'any següent en un opuscle que
portarà per títol «L'indicateur
anarchiste», i que consistia en un llibre de receptes i
consells útils molt
precisos sobre la fabricació de dinamita, nitroglicerina i
càpsules de
fulminant; també s'hi indicaven els diferents objectes a
destruir
prioritàriament el dia de la revolució, i donava
diverses tècniques per dur la
correspondència secretament.
***
- Surt Le Pot à Colle: L'1 de maig de
1891 surt
a Bagnolet i a Montreuil (Illa de França, França)
el primer número del periòdic
llibertari Le Pot à Colle. Organe
corporatif. D'antuvi mensual, a partir del número
5 passarà a publicar-se
cada quinze dies. Portà diversos subtítols:«Organe corporatif mensuel»,«Organe corporatif paraissant tous les quinze
jours» i, a partir del número 6,«Organe corporatif publié par les soins de l'Union
Syndicale de l'Ébénisterie
et du Meuble esculpté». Va ser fundat per
l'ebenista i propagandista anarquista
Lucien Guérineau i comptà amb el suport
d'ebenistes i de fusters que treballaven
als tallers de mobles del raval parisenc de Saint Antoine, com ara
François
Briens, Eugène Villaret, Pl Phalip, Boulot, Ludovic
Bertrant, Fraisse, etc. El
articles i poemes es publicaren anònimament, però
trobem col·laboracions de
Jean Ajalbert, Aristide Bruant, Eugène Chatelain, Jahn,
Jules Jouy, Ernest Lecocq,
Paul Paillette, Marius Réty i Tchernychewsky, entre
d'altres. Dos dels seus
gerents (Villaret i Bertrand) van ser condemnats per diversos delictes.
En
sortiren 19 números, l'últim el 26 de
març de 1892. En sortí a París una
segona
sèrie entre el 20 de juliol de 1898 i l'11 de febrer de 1899
que publicà 10
números, sota la gerència d'Henri Cler (Biffin),
el qual va ser assassinat posteriorment, el juny de 1910, per la
policia durant
una vaga. Aquesta vegada els
articles
anaven signats, però només amb inicials o amb
pseudònims. Hi trobem
col·laboracions de P. Bagault, E. Chenaut, Henri Cler, Henri
Couthier, Henry
Curel, Amédée Denéchère,
André
Girard, Lucien Guérineau, Pierre Lachambeaudie,
Bernard Lazare, Louise Michel, Thenevin, etc. Encara es va publicar,
amb
l'epígraf «Ni Déu, ni Amo.
Educació i
Revolució», una tercera sèrie a
París
entre l'1 de maig de 1901 i el desembre d'aquell any que
publicà
sis números,
sota la gerència de Louis Protat. En tirà 4.000
exemplars
i cap article va anar
signat.
***
- Surt L'Insurgé: L'1 de maig de
1896 surt a
Brussel·les (Bèlgica) el primer número
del periòdic bimensual L'Insurgé.
Organe anarchiste paraissant tous
les quinze jours. Portava els epígrafs«Si Déu existís, caldria
abolir-lo»
i «El nostre enemic és el nostre
patró». La gerència va ser portada perÉmile
Chapelier. Trobem articles de Bigne, Émile Chapelier, Jules
Pigeon, René Praet
i Georges De Behogne (Georges Thonar).
El segon número, del 15 de maig, critica durament el
refús que aquesta
publicació tingué entre els socialistes que la
prohibiren als seus locals. Es
publicaren tres números, l'últim el 28 de maig de
1896.
***
-
Surt Ribelliamoci!:
L'1 de maig de 1906 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer iúnic número del
periòdic Ribelliamoci! Numero unico pubblicato dal
Comitato Socialista di
Agitazione contro la reazione in Svizzera. Publicat en
trilingüe (italià,
francès i alemany) per Fritz Brupbacher, és una
crida als treballadors europeus
perquè s'oposin a la repressió exercida per les
autoritats helvètiques que
aleshores intentaven expulsar els companys italians refugiats a
Suïssa.
***
-
Surt L'Exploitée:
L'1 de maig de 1907 surt a Berna (Berna, Suïssa) el primer
número del periòdic
mensual L'Exploitée. Organe des femmes travaillant
dans les usines, les
ateliers et les ménages. Editat per Margarethe
Faas-Hardegger, tindrà una
gran influència en la sindicació de les obreres,
especialment en les «faiseuses
d'aiguilles» (artesanes de les agulles, cosidores) i per
això esdevindrà el seuòrgan de premsa a partir del número 6 d'octubre
de 1907 sota el subtítol«Organe officiel de la Fédération des
faiseuses d’aiguilles» --a partir del
número 8 de desembre de 1907 portarà com a
subtítol «Organe officiel de la
fédération ouvrière des
aiguilles». A més de tractar temes sindicals,
lluitarà
per les reivindicacions feministes, neomaltusianes i antimilitaristes.
Margarethe Faas-Hardegger en fou la principal redactora i hi van
col·laborar,
entre d'altres, Émilie Baader, Beranger, Léon
Chillarbes, A. Dodel, Valentin
Grandjean, Joséphine Hedelin, Jeanne Longfier, Maurice
Marchin, Joseph Meckler,
Octave Mirbeau, Michel Petit, Ida Reymond, Adhémar
Schwitzguebel, A. Sinner,
Madeleine Vernet i Léa Wullschleger. El tiratge
passà dels 10.000 exemplars del
primer número als 2.400 dels darrers. En sortiran 18
números, l'últim el de
setembre-octubre de 1908. En 1977 les Éditions Noir de
Ginebra en publicà una
edició facsímil.
***
- Míting de
Solidaritat
Obrera: L'1 de maig de 1908 se celebra al Teatre Iris del
barri de Sant Martí
de Provençals de Barcelona (Catalunya) un míting
organitzat per l'organització
Solidaritat Obrera. A part de la commemoració del Primer de
Maig, es parlà en
contra de l'aprovació de la llei antiterrorista, sorgida
arran del muntatge
policíac de la «Banda Rull», i sobre la
preparació del primer congrés de
Solidaritat Obrera per al setembre d'aquell any. També es
van celebrar mítings
d'aquesta organització a les localitats catalanes de
Badalona i Sabadell.
***
-
Surt Liberación:
L'1 de maig de 1912 surt a Elx (Baix Vinalopó,
País Valencià) el primer número
de Liberación. Periódico anarquista y
de propaganda sindicalista.
Aquesta publicació fou l'òrgan
d'expressió dels tres grups llibertaris que
existien aleshores a la ciutat d'Elx i s'imprimí en la
tipografia de José
Agulló Sánchez. D'antuvi mensual, a partir del
número 4 (21 de juliol de 1912)
passà a ser quinzenal. Els editors es declaraven
anarquistes, en política;
socialistes, en economia; i ateus, en religió. Apareixen
articles d'Anselmo
Lorenzo, Soledad Gustavo, Josep Prat, Ángeles
Martínez, Antonio García Birlán,
Rafael Soler, C. Botella, Manuel Hernández, etc. Van
realitzar una rifa el
premi de la qual fou El hombre y la tierra,
d'Élisée Reclus. En sortiren
11 números, l'últim el 30 de novembre de 1912.
***
-
Surt Der Freie
Arbeiter:
L'1 de maig de 1920 surt a Porto Alegre (Rio Grande do Sul,
Brasil) el primer número del periòdic anarquista
en llengua alemanya Der
Freie Arbeiter. Wissen und Wollen. Publikationsorgan der
Sozialistischen
Arbeitervereine (El Treballador Lliure. Coneixement i
Voluntat. Publicació
de les societats obreres socialistes). Els membres fundadors d'aquesta
publicació dels treballadors alemanys al Brasil foren Peter
Maier, J. Köppen,
J. van der Bruck, G. Burchhard, H. Damian, Franz Guttmann i Fr.
Kniestedt. Els
editors responsables van ser Franz Guttmann, Friedrich Kniestedt i
Jorge
Geiser. El principal redactor, sota diversos pseudònims (Isegrimm,Spartakus,Weltenbummler, Echte Homo, Capitao
Satanaz), fou Friedrich
Kniestedt, i també col·laboraren Alfons Kauer,
Fritz Linow, Errico Malatesta,
William C. Owen, Fritz Oerter, Karl Scholz, Paul Robin, Pierre Ramus,
Hyronimus, Carolus, Zigeuner, entre d'altres. D'antuvi
apareixerà
quinzenalment, però passarà a publicar-se
irregularment --amb una prohibició
entre març i juny de 1925-- fins esdevenir mensual en 1927.
En sortiren 214
números, l'últim en 1930, i serà
continuat per Aktion en 1933.
***
-
Surt Le
Réveil de l'Esclave: L'1 de maig de
1920 surt a
Pierrefitte (Illa de França, França), el primer
número de Le Réveil de
l'Esclave. Contre l'ignorance, conte la vie laide, contre toute les
tyrannies --a
partir del número 3 portarà el
subtítol Organe mensuel de propagande,
d'éducation et de combat i a partir del 16 Organe
mensuel d'Éducation
individualiste et libertaire. Dirigit per André
Lorulot, serà substituït a
partir del número 16 per Manuel Devaldès. Entre
els seus nombrosos
col·laboradors podem citar Albin, Émile Armand,
Banville d'Hostel, E. Bizeau,
P. Bergeron, Pierre Bonniel, Léon Bombary, G. Butaud, V.
Coissac, J. L. Delvy,
M. Devaldès, R. Fontanieu, E. Hureau, M. Imbard, C. L.
James, G. De
Lacaze-Duthiers, Lambert, A. Libertad, A. Lorulot, Marestan, Marcel
Michaud,
Pierre Morin, N. Minsky, P. Nautre, Dr. Pelletier, E. Petit-Strix,
Robert
Peyronnet, Dr. R. Proschowsky, Léon Prouvost, Rimbault,
Bertrand Russel, O. A.
Shrobsole, Herbert Spencer, Stephen Mac Say, Tailhade, Han Ryner,
Charles
Vaulet, Henry Zisly, etc. Es van publicar 42 números,
l'últim l'abril de 1925.
***
- Germinal:
L'1 de maig de 1922 surt a Danville (Illinois, EUA) el
número 5, únic conegut,
del periòdic mensual en llengua francesa Germinal.
Organe d'éducation
ouvrière et d'émancipation pour les travailleurs
français des Etats-Unis.
Era l'òrgan d'expressió de la
Federació Socialista de Llengua Francesa dels
Estats Units d'Amèrica i simpatitzava amb les idees
anarquistes. Portava
l'epígraf «L'emancipació dels
treballadors només és possible per
l'educació».
El responsable de la redacció fou A. Champion des de
Danville i l'administració
la portà Félix Clément des de Johnston
City. Hi van col·laborar, entre altres,
Julia Trigalet i Anna Lecomte.
***
-
Surt La Voix
Libertaire:L'1 de maig de 1928 surt a
París
(França) el primer número del periòdicLa Voix Libertaire, òrgan mensual
de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA). La
redacció la portà
Pierre Lentente i la gerència Maurice Langlois. En van
sortir 10 números fins
al febrer de 1929. L'1 de març de 1929
l'administració (Adrien Perrissaguet i
L. Chabaudie), la gerència (Maurice Langlois, Camille
Laberche, Martin Navarini
i André i R. Lansade) i la redacció
(René Darsouze) del periòdic seran
transferides a Llemotges on van aparèixer 394
números fins al juliol de 1939
amb periodicitat setmanal. Va ser una tribuna oberta a totes les
tendències de
l'anarquisme i comptarà amb nombrosos
col·laboradors: Aigueperse, Élie Anconin,
A. Antignac, Émile Armand, A. Bailly, Zephyr Ballenghein,
Alphonse Barbé, L.
Barbedette, N. Bartoschelch, Bastes, Henri Bauer,
Benoît-Perrier,
Benoît-Pradier, Pierre-Valentin Berthier, Pierre Besnard, E.
Bizeau, Jacques
Bonhomme. Élisée Borsot, Boucharel, H. Bouye, Luc
Bregliano, Max Bruno, Georges
Burgat, Henri Catalu, Chapoton, L. Charbonneau, Raoul Corcelle, Fernand
Damaye,
René Darsouze, Hem Day, F. Denegry, Marguerite Deschamps,
Martial Desmoulins,
Fernand Despres, H. Didaret, Jacques Dinzin, M. Dubois, Georges
Duchemin, Rémy
Dugne, Paul Dujardin, E. G. Dupre, Rauoul Dutilleul, Georges Engerrand,
Luigi
Fabbri, Sébastien Faure, H. Forbin, Valentin Gabriel, H.
Geuffroy, G. Goujon,
E. Grandguillotte, Serge Grégoire, L. Guerineau, E. Guillot,
L. Huart, Maurice
Imbard, Th. Jean, Piotr Kropotkin, Camille Laberche, G. De
Lacazé-Duthiers, A.
Lansade, Aristide Lapeyre, Lehavrey, H. Lemonnier, Julien Le Pen, G.
Lencontre,
Marcel Levy, J. Lion, Louis Loreal, Alfred Loriot, Henry Mackay, Errico
Malatesta, Jean Marestan, François i Marie Mayoux, Brutus
Mercereau, Pierre
Nouge, Aurèle Patorni, Marcel Pepin, Adrien Perrissaguet,
Jean Peyroux, Fernand
Planche, Louis Radix, Paul Ramus, Louis Rimbault, Rudolf Rocker, F.
Rondelet,
Edouard Rothen, Victor Rousselle, Han Ryner, André Sabatini,
Alex Sadier,
Roland Sajine, René de Sanzy, Sakuntala, Alexander Schapiro,
Marguerite Sepsa,
Jean Souvenance, V. Spielmann, F. Stackelberg, E. Tetard, M. Theureau,
Tisseuil, Germain Tracol, H. Tricot, Élise Tortelier,
Madeleine Vernet, Volin,
Georges Withoutname, G. Yvetot, Henri Zisly, etc. La
capçalera serà represa
després de l'Alliberament.
***
- Surt El Libertario: L'1 de maig de
1931 surt
a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic El
Libertario. Semanario anarquista, òrgan
d'expressió de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Dirigit per Benigno Mancebo, en
van ser
administradors José Fuentes i Serafín
González. Entre agost i novembre de 1931
i entre gener i maig de 1932 hagué d'interrompre la
publicació a causa de la
repressió desencadenada pel govern de la II
República espanyola. A més de les
suspensions governatives, patí denúncies i
confiscacions de les edicions. A part
d'articles sobre sindicalisme, temes d'actualitat, feministes i de
crítica
política, publicà un full de les Joventuts de la
FAI. Trobem col·laboracions de
Miguel Bayón, Floreal Campo, Francisco Crespo,
José España, Santiago A.
Fuentes, N. González, Guede, Luzón, A.
Martínez, Antonio Morales, Sánchez
Saornil, M. Sanz Jiménez, J. Rodríguez, Antonio
Serrano, Vega Álvarez, etc.; i
molts articles sortirem publicats sota pseudònims. En
sortiren 68 números,
l'últim el 10 de maig de 1933.
El Libertario (1931-1933)
***
-
Surt Tierra
Libre:
L'1 de maig de 1935 surt a Sueca (Ribera Baixa, País
Valencià) el
primer número de Tierra Libre. Semanario anarquista.Òrgan de la
Federació de Grups Anarquistes de la comarca de Sueca, va
ser dirigit per Lluís
Sanz Alcañiz. Trobem articles d'Aristogitón,
Clinio Carrasco, Toni Debe,
Estoico, Frederic Grau, Joan Baptista March, Miguel
Martínez, J. Pallarés,
Prometeo, Trent i Gonzalo Vidal, entre d'altres. Per manca de mitjans
econòmics
només sortiren quatre números, l'últim
el 25 de maig de 1935.
***
-
Surt Mujeres
Libres:
L'1 de maig de 1936 surt a Madrid (Espanya) el primer número
de la
revista Mujeres Libres: cultura y documentación
social, òrgan
d'expressió del les militants anarcofeministes espanyoles
del grup «Mujeres
Libres», emmarcades dins del Moviment Llibertari. La revista,
nascuda dos mesos
abans de l'esclat de la Revolució, s'imposarà
ràpidament per la qualitat dels
seus textos --escrits exclusivament per dones (les
col·laboracions de Hernández
Domenech, Morales Guzmán o Mariano Gallardo, van ser
rebutjades) i dirigits
exclusivament a dones-- i l'esperit revolucionari que
l'animarà durant els 13
números que van publicar fins a l'octubre de 1938. La
redacció la portaven
Mercedes Comaposada Guillen, Amparo Poch y Gascón i
Lucía Sánchez Saornil, i entre
les seves col·laboradores figuren Emma Goldman, Nita Nahuel,
Frederica
Montseny, Ada Martí, Pilar Grangel, Carmen Conde, Suceso
Portales, Etta Federn,
Mary Giménez, Carmen Gómez, Aurea Cuadrado, Ilse,
entre altres. Aquesta
publicació també va editar uns fulletons molt
elementals dirigits a un públic
amb poca preparació. La revista va rebre escàs
suport de determinats sectors
llibertaris, com ara Solidaritad Obrera, que ni tan
sols va publicar la
propaganda, o de Frederica Montseny, que la titlla de«projecte separatista».
L'arxiu de la revista Mujeres Libres es troba a la
Secció Guerra Civil
de l'Arxiu Històric Nacional de Salamanca.
Mujeres
Libres (1936-1938)
***
-
Emma Goldman per
la CNT-FAI: L'1 de maig de 1937 al Hyde Park de Londres
(Anglaterra) durant la
gran manifestació de 60.000 persones per commemorar el«Primer de Maig»,
primera vegada en trenta anys que hi participaran anarquistes, Emma
Goldman,
sota els auspicis del Comitè de Londres de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
parla sobre l'experiència
revolucionària i col·lectivista que s'estava
portant a terme a la Península
Ibèrica. Aquest parlament serà fruit de les
vivències sorgides per aquesta
militant anarcosindicalista en el seu primer viatge a aquestes terres.
***
-
Surt Germinal:
L'1 de maig de 1946 surt a Trieste (Friül) el primer
número del periòdic Germinal.
Giornale anarchico, editat pel grup anarquista«Germinal» a instàncies
d'Umberto Tommassini. Era continuació de la
publicació sorgida en 1907 i que
durant el feixisme fou prohibida. El periòdic encara es
publica
quatrimestralment.
***
- Surt Solidaridad Proletaria: L'1 de maig de
1947 surt a, probablement, Madrid (Espanya) el primer i únic
número del
periòdic anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano de la Confederación Regional
del Trabajo de Andalucia.
Aquesta publicació clandestina, òrgan de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), reté un homenatge als seus militants caiguts.
***
-
París (01-05-68): L'1
de maig de 1968 a París (França) desenes de
milers de
persones, convocades
per la Confederació General del Treball (CGT), el Partit
Comunista Francès
(PCF) i el Partit Socialista Unificat (PSU) es manifesten des de la
Plaça de la
República fins a la Bastilla. És la primera
vegada des de
feia 14 anys que les organitzacions
obreres es manifestaven per celebrar el Primer de Maig seguint la
tradició. La
Confederació Francesa Democràtica del Treball
(CFDT), la
Fédération de la
Gauche Démocrate et Socialiste (FGDS, Federació
de
l'Esquerra Democràtica i
Socialista), la Federació de l'Educació Nacional
(FEN) i
Força Obrera (FO) no
havien convocat manifestació perquè no entrava en
la seva
línia i perquè la
presència comunista no era del seu grat. Quan els
trotskistes,
els comunistes
proxinesos i els grups anarquistes, que eren presents a ambdues bandes
de la
manifestació, intenten penetrar en la comitiva,
l'impressionant
servei de
l'ordre de la CGT s'hi oposa. Es van produir baralles en torn de la
bandera
negra, ja que els comunistes volien eliminar-la de la
manifestació, amb el resultat de 17 ferits lleus. Aquest
mateix
dia, el dirigent
estudiantil anarquista Daniel Cohn-Bendit es cridat a
comparèixer el 6 de maig
davant la Comissió d'Afers Contenciosos i Disciplinaris de
la
Universitat de
Nanterre. Davant el rumor que les forces armades i la policia atacaran
Nanterre
l'endemà gràcies als reforços que han
vingut
d'altres bandes de l'Estat, els
estudiants, amb el suport dels «Comitès
Vietnam»
ocuparan les facultats en
massa des del vespre i es prepararan per a l'autodefensa.
***
- Surt Ruta: L'1 de maig de
1979 surt a
Barcelona (Catalunya) el número pilot de la revista Ruta. Órgano de orientación y
combate de la F. Comarcal de las Juventudes
Libertarias de Barcelona. Era una nova època del
portaveu de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Hi van
col·laborar Octavio Alberola,
Josep Castells, Nikos Kariotis, Danielle Mazzonis, Josep Peirats, Pere
Solà i
Gussinyer i Verena Stolke. En total es publicaren 16 números
i l'últim, el 15,
sortí l'abril-maig de 1982.
Naixements
-
Eugène Dieudonné: L'1
de maig de 1884 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarquista individualista,
membre de la Banda
Bonnot, Eugène Dieudonné, també
conegut com Aubertin. Fuster de
professió, va freqüentar el cercle
anarcoindividualista de Romainville, a prop
de París, on s'edita el periòdic L'Anarchie.
En aquesta colònia
llibertària és on coneixerà els
membres de la Banda Bonnot. Detingut el 29 de
febrer de 1912 i inculpat per l'atracament del cobrador de la Societat
General
del carrer parisenc Ordener el 21 de desembre de 1911, va ser condemnat
a mort
el 28 de febrer de 1913, malgrat les protestes d'Octave Garnier, de
Raymond
Callemin, i d'una carta de Jules Bonnot escrita abans de morir, que
intentaren
exculpar-lo. La pena va ser finalment commutada en una cadena
perpètua a
treballs forçats. Dieudonné, que sempre va
declarar la seva innocència,
intentarà nombroses vegades evadir-se del presidi. En 1924
va ser assignat a
Caiena (la Guaiana Francesa) al servei d'un antic comandant de
l'administració.
El 6 de desembre de 1926, en el seu tercer intent de fuga,
aconseguirà fugir de
l'illa de Saint-Joseph, a la Guaiana Francesa. Després de 12
dies lluitant
contra les ones en una petita barca que sotsobra i s'enfonsa sovint, va
arribar
a l'Orinoco. Amagat a Rio de Janeiro (Brasil), va ser detingut arran de
la seva
participació en una reunió a favor de Sacco i de
Vanzetti, empresonat a Para
Belen i alliberat a començaments d'agost de 1927 abans de
ser extradit a
França. Gràcies a les campanyes del conegut
periodista Albert Londres i de
Louis Roubaud, va aconseguir la llibertat. A París,
esdevindrà fabricant de
mobles, instal·lat al raval de Saint-Antoine. En 1928
assistirà al catorzè
banquet de la revista llibertària del Dr. Pierrot, Plus
Loin, i aquest
mateix any participarà en la campanya per l'alliberament de
Louis-Paul Vial,
que havia estat condemnat el març de 1919 a 10 anys de
treballs forçats i que
havia participat, com ell, en una de les seves temptatives
d'evasió del
presidi. És autor del llibre La vie des
forçats (1930). Albert Londres
li dedicarà el llibre L'homme qui
s'évada (1928) i en 1933 Jean Vigo
intentarà sense èxit a causa de problemes
econòmics portar-ne l'aventura al
cinema sota el títol Évadé
du bagne. Eugène Dieudonné va morir el
21
d'agost de 1944 a l'hospital d'Eaubonne (Illa de França,
França).
***
-
Joaquim Penina
Sucarrats: L'1 de maig de 1905 –algunes fonts
citen 1901– neix a Gironella
(Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Joaquim Penina
Sucarrats. De formació autodidacta, era
vegetarià, no fumava ni bevia i es
declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es
guanyà la vida fent feina de
paleta i milità en la Confederació Nacional del
Treball (CNT) al costat de Josep
Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei
militar, s'exilià
a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i
s'instal·là a Rosario
(Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant
rajoles i venen llibres i diaris
anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del
Libro». S'afilià a la
Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a
l'anarcosindicalista
Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de
1927, durant la
campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola
Sacco i
Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La
Prostesta i l'any següent,
des de Rosario i de Santa Fe,
envià suport econòmic per als presos en la
col·lecta organitzada per La Revista Blanca.
Fou uns dels promotors de les vagues de
1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats
productives i
comercials des de Villa Constitución fins al nord de
Rosario. Tres dies després
del cop d'Estat del general José Félix Uriburu,
el 9 de setembre de 1930, va
ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres
del «Grupo
Defensores de la
Premsa»,
per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant
la nit
del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per
un grup
de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota
les ordres del
capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel
Rodolfo Lebrero, cap
de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la
ciutat de
Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà
dos anys després el
sotstinent Rodríguez morí cridant«Visca l'anarquia!» Va ser enterrat
clandestinament sota la inscripció NN (Non
Nominato) al cementiri municipal de La Piedad,
de Rosario. L'11 de setembre Porta i
Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el
segon a
l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II
República
espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de
juliol d'aquell
any Frederica Montseny publicà en El
Luchador un article en el seu homenatge. Son germà
Joan Penina, també afiliat
a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid,
després d'haver tingut
diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de
Gironella
durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada
publicà el llibre Joaquín
Penina, el primer fusilado i en
1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita
biografia El fusilamiento de Penina,
però el
febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000
exemplars de l'edició
que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar
se salvà i així
es pogué reedità en 2007. En 1995, una
ordenança del Consell Municipal de
Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud
de Rosario, amb el
nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer
segueix tenint els cartells
antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi
de nom. El 17 de setembre
de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar
la
placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una
placa on el defineix com a «obrer
exemplar» i «home de pau». En 2011
s'estrenà el documental Hombres de
ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro
perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de
Diego Fidalgo.
Joaquim Penina
Sucarrats (1905-1930)
***
- Paul Chenard: L'1
de maig de 1932 neix a París (França) el
propagandista anarcoindividualista
Paul-Ernest Chenard --també signà com Chaul
Chenille, Pol Chenille,Pol Chenard o Paulo Chenard--,
conegut simplement com Polo.
Havia nascut en una família anarquista; son padrí
va ser un blanquista que es
passà al moviment llibertari i era fill de Raoul Chenard
(1896-1960), conegut
com Chenard père, cofundador de la
Confederació General del Treball
Sindicalista Revolucionària (CGTSR), militant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) després de la II Guerra Mundial i
col·laborador de Le Monde
Libertaire. Paul Chenard milità en el grup del XIV
Districte de París de la
Federació Anarquista (FA) i en el Sindicat de
Metal·lúrgics de Confederació
Nacional del Treball Francesa (CNTF) de París. Sota el
pseudònim de Le Père
Peinard col·laborà regularment en Le
Monde Libertaire i, amb Maurice
Joyeux i Francis Agry, en el programa «Les Chroniques du
Père Peinard» de Radio
Libertaire de París. En 1969
s'encarregà de l'edició de La morale
anarchiste, de Piotr Kropotkin, per a la FA. El febrer de
1971 edità a
París l'únic número de Fais
pas le zouve! Journal antimilitariste unique et
gratuït, à distribuer, à comenter età afficher, òrgan del Grup Llibertari«Kropotkine» de la FA, pel qual va ser processat
per «propaganda
antimilitarista i crida a la deserció». Trobem
articles seus en L'Insurgé,L'Organisation Libertaire, La Rue,
entre d'altres. També
col·laborà en l'obra col·lectiva Increvables
anarchistes. Histoire(s) de
l'anarchisme, des anarchistes, et de leur foutues idées au
fil de 150 ans du
Libertaire et du Monde libertaire. Molt influenciat per
pensadors
anarcoindividualistes (Han Ryner, E. Armand, Charles-Auguste Bontemps,
Aristide
Lapeyre, Lorulot, etc.), pel pacifisme, el neomaltusianisme i
l'anarcosindicalisme, es definia com «individualista
anarquista tintat de
sindicalisme». Paul Chenard va morir el 19 de juliol de 1993
a París (França),
fou incinerat el 25 de juny al cementiri parisenc de
Père-Lachaise i les seves
cendres escampades davant el Mur dels Federats en presència
de nombrosos
companys.
Paul Chenard
(1932-1993)
Defuncions
-
José Alberola
Navarro: L'1 de maig de 1967 és assassinat a
la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures
circumstàncies
el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola
Navarro. Havia nascut el 5 de juny de
1895 a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya).
Mestre racionalista, seguidor de les
idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a
escoles de diferents
indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va
col·laborar en la
fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot,
Elda, Xàtiva,
Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant
extraordinàriament com a orador
abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot
(també anomenada
Farigola i Natura) i després va treballar a Olot,
representant en el congrés de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el
sindicat d'aquesta
localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de
propaganda
pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va
participar en l'edició del
periòdic El Libertario a Blanes. L'any
següent vivia a València, regentant
escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es
va adherir individualment,
ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers
comitès constituïts. En 1928
va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting
barceloní de 1930
amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i
contra la
repressió i l'expulsió de Macià. El 15
d'abril de 1931 a Barcelona va
participar en un míting de la FAI. Durant el
període republicà es va adscriure
en el corrent més anarquista, representant els sindicats de
Gironella, Manresa,
Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés
Confederal de la CNT
a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar
les federacions
d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i
el centralisme, i va defensar
l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad
Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de
1931), localitat on va fer
de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar
una
escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la
necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir
el 22
d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca
d'Albalat amb la
finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb
Lozano
i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó
a Alcanyís, el
setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria
d'Instrucció del Consell d'Aragó
fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per
discrepàncies
ideològiques. El març de 1937 va assistir com a
delegat del Cinca al ple
regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va
atacar durament el Consell
d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va
participar en el consell municipal
de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la
derrota va ser un fet, va
exiliar-se a França i després passarà
a Mèxic, on va fundar el col·legi
Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi
Madrid durant 18 anys,
fins que fou assassinat. José Alberola va escriure articles
en Cenit i
va ser redactor d'Ética
(València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero
(Alaior), Proa, El Productor
(Blanes), La Protesta (Buenos
Aires), Redención (Alcoi), La
Revista Blanca, Revista Única,Solidaridad,Solidaridad
Humana
(Barcelona, 1932), Tierra
y
Libertad
(1931), Tierra
y Libertad
(Mèxic), i també va ser
administrador durant dos anys de Solidaridad
Obrera;és autor del llibreInterpretación
anarquista de la
revolución
(Lleida, 1937).
José Alberola Navarro (1895-1967)
***
- Adriano Botelho:
L'1 de maig de
1983 mor a Lisboa (Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Adriano
Inácio
Botelho. Havia nascut el 12 de setembre de 1892 a Angra do
Heroísmo (Ilha
Terceira, arxipèlag de les Açores, Portugal). En
1909 s'instal·là al continent
i començà a estudiar a l'Escola
Politècnica de Lisboa, per passar l'any següent
a fer estudis a la Universitat de Coimbra. En aquests anys
participà en les
lluites estudiantils al costats de joves anarquistes.
Gràcies a la lectura
d'obres llibertàries (Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Jean Grave, António
José
de Ávila, Neno Vasco, Aurélio Quintanilha, Paul
Elzbaker, etc.) es decantà per
l'anarquisme. En 1914 abandonà la universitat i
decidí emigrar a Amèrica, però
dissuadit per Alexandre Berkman, en 1919 retornà a Lisboa.
Políglota, a la
capital portuguesa col·laborà com a traductor en
la premsa obrera, sempre al
costa de Neno Vasco, i especialment en el periòdic
anarcosindicalista A Batalha. Com a
membre del grup
anarquista «O Semeador», en 1923 prengué
part en la Conferència Anarquista que
se celebrà a Alenquer. Des de 1926 formà part del
Comitè Confederal de la
Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, del qual
va ser nomenat
secretari. Durant la dictadura d'António de Oliveira
Salazar, malgrat la dura
repressió, mantingué la clandestinitat anarquista
juntament amb Francisco
Quintal i altres militants. En 1932 publicà el fullet Da conquista do poder. Durant el
període revolucionari espanyol de
1936 a 1939, criticà, com també Vivaldo Fagundes,
la participació anarquista en
els governs de la II República espanyola. En 1974,
després de la caiguda de la
dictadura, participà en la reconstrucció del
moviment anarquista i fundà a
Almada el periòdic Voz Anarquista.
En
1974 publicà el llibre Ao povo
português.
Adriano Botelho va morir l'1 de maig de 1983 a Lisboa (Portugal). Sa
companya
fou Aurora Moscoso, filla d'una família d'anarquistes de
São Paulo (São Paulo,
Brasil), d'origen espanyola, i cunyada del pensador anarquista Neno
Vasco. El
seu arxiu personal s'integrà en el Centre d'Estudis
Llibertaris de Lisboa que
es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Portugal. En 1989 es
publicà una
antologia de textos sota el títol Memória
e ideário.
Adriano
Botelho (1892-1983)
***
- Joan Pujalte
Berenguer: L'1 de maig de 1990 mor a Cerdanyola del
Vallès (Vallès Occidental,
Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Havia nascut el
15 de
febrer de 1906 a Binmarfull (Comtat, País
Valencià). Emigrà a Barcelona
(Catalunya), on milità en el Sindicat de la
Construcció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) i en diversos ateneus i agrupacions
culturals,
especialment en el grup llibertari «Sol i Vida», al
barri barceloní del Clot, i
al seu Ateneu Naturista Eclèctic, fundat en 1932. En aquests
anys fou molt amic
de Valentín Obac
Puyol i d'Antonio Zapata Córdoba. Durant la
Revolució, participà especialment
en la col·lectivització de les«Indústries Ibèria» de sucre,
de les quals va
ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant
l'Ocupació va ser reclòs
en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en
1942
retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina.
Durant els anys
seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista
confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui
tingué un fill, Arístides
Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una
llarga malaltia
l'1 de maig de 1990 a Cerdanyola del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya) i
fou incinerat al cementiri d'aquesta localitat.
Joan Pujalte
Berenguer (1906-1990)
Actualització:
01-05-15