Article de Pere Sampol.

 Els anys 80, en els principis de la nostra autonomia, en cercles polítics s’anomenava el Consell Insular de Mallorca com “la repartidora”. Aquest mal nom li venia per l’arbitrarietat dels seus dirigents a l’hora de repartir subvencions. Pràcticament, no es feien convocatòries públiques, els únics criteris eren el populisme, l’amiguisme i l’electoralisme. Si un ajuntament o una associació “tenien bo” eren mereixedors de les gràcies dels mandataris del Consell. És el que, en altres paraules, es coneix com a “política de campanar”, la qual només pretén quedar bé amb l’electorat, especialment amb el més fidel, per davant les necessitats més objectives de la població.
Els darrers mesos, a partir de l’anunci del Govern de tramitar l’Impost del turisme sostenible, similar a l’ecotaxa del primer Pacte de progrés, s’ha desfermat una encesa polèmica sobre la destinació dels desitjats recursos que s’espera que generi la futura figura impositiva. Setanta o vuitanta milions d’euros anuals donen per molt i, des del primer moment, s’han produït els estires i amolles per veure qui se’n du la tallada més grossa. Primer fou el GOB que, de forma un tant irada, desqualificà les intencions del Govern en considerar que el nou impost s’havia de destinar exclusivament a la restauració del medi ambient. L’eslògan “ni eco ni taxa”, simplificà les crítiques en voler dir que l’impost no serviria l’ecologia ni era finalista per restaurar el medi ambient.

Anarcoefemèrides del 22 de març

Esdeveniments

- Vaga de les Selfactines: El 22 de març de 1854 al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es produeix una important vaga dels teixidors a mà que presenten la primera reivindicació col·lectiva als patrons del gremi. Amb motiu de la instal·lació, cada cop més nombrosos, de màquines automàtiques (selfacting), conegudes popularment com selfactines, i per la crisi de la feina i la carestia de la vida, entre març i juliol de 1954 es van registrar diverses vagues a Catalunya; la més important va ser la que va començar a Sans el 22 de març de 1854 i va acabar el 4 d'abril. El capità general va fer detenir els representants dels vaguistes i aquest fet va motivar nombroses manifestacions populars de solidaritat pels carrers barcelonins; l'autoritat militar va proclamar la llei marcial amenaçant amb l'afusellament els vaguistes. Aquestes vagues estaven organitzades per «Comissions de Treballadors» autogestionàries i clandestines i entre els seus responsables podem citar Josep Barceló, Ramon Maseras i Antoni Gual. Un ofici del Govern Civil de Barcelona de juliol de 1854 parla de «comissió de treballadors de les fàbriques de filats» o de«comissió de la classe filadora». El conegut com «Conflicte de les Selfactines» va culminar la nit del 14 de juliol de 1854 amb la crema de fàbriques.

***

- Condemna de Jacob i de Bour: El 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens (Picardia, França) es conclou el procés, que havia començat el 8 de març i que des de la instrucció va durar dos anys, d'Alexandre Marius Jacob, expropiador anarquista, i del seu grup«Els treballadors de la nit», que van cometre 156 robatoris provats a cases, viles, castells i esglésies. Marius Jacob i Félix Bour són condemnats, el 24 de juliol de 1905 després del recurs de cassació, a treballs forçats a perpetuïtat, altres 14 persones --entre les quals es trobaven sa companya, Rose Roux, i sa mare Marie Berthou-- són condemnades de cinc a 20 anys de presó i set més són absoltes. «Els treballadors de la nit» van practicar el «robatori científic», dividint-se França en tres parts segons la xarxa ferroviària, com a mitjà d'atac contra el món dels poderosos i com a eina de lluita social. Els aldarulls i manifestacions al crit de «Visca Jacob! Visca l'anarquia!» van ser impressionants i l'exèrcit va haver de sortir al carrer per ajudar la gendarmeria i la policia. A la seu social del periòdic Germinal es va produir un míting multitudinari. El judici d'«Els treballadors de la nit» va ser un gran moment de propaganda anarquista. Marius Jacob serà deportat al penal de la Guaiana, on romandrà des de 1906 fins a finals de 1925, temps durant el qual intentarà una vintena d'evasions i pel qual passarà molts d'anys a cel·les de càstig.

***

- Naixement del«Moviment 22 de Març»: El 22 de març de 1968 a la ciutat universitària de Nanterre (Illa de França, França), a prop de París, es realitza un míting de protesta contra la detenció de sis estudiants dos dies abans durant una manifestació contra la guerra del Vietnam. Al final del míting es produeix el primer acte no previst per les autoritats, ni acadèmiques ni policíaques: l'assemblea decideix l'ocupació dels locals administratius de la facultat. Uns 150 estudiants, dels quals menys de la meitat pertanyen a grups organitzats, realitza l'ocupació i engega un nou estil de debats polítics (discussions en petits grups, assemblees generals, tot es discuteix, tot es posa en qüestió...): fins a les dues del matí es manté el debat de temes polítics i es decideix la publicació d'un pamflet de denuncia de la policia, el capitalisme i la Universitat burgesa. Aquest text, Agir et réagir (Actuar i reaccionar), votat per 142 estudiants tancats a Nanterre, marca l'origen del «Moviment 22 de Març», germen anarcorevolucionari del Maig del 68 francès.

***

- Multitudinària detenció d'anarquistes: El 22 de març de 1974 són detinguts a Barcelona (Catalunya) 22 llibertaris de la Federació Anarquista de la Regió Catalana i dels Grups Autònoms, i 10 a València i un a Cadis vinculats amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament a l'Estat francès es van succeir diverses accions reivindicades pel Grup Autònom d'Intervenció (GAI): voladura del pont de Parlamentia a Bidart, on la carretera nacional número 10 travessa les línies fèrries París-Irun; voladura de la línia fèrria Perpinyà-Cervera-Barcelona, a prop d'Elna; voladura del pont de Berduquet a tres quilòmetres d'Ais les Termes, sobre la carretera nacional número 2 en direcció cap a Andorra, col·locant senyals indicant «carretera minada» i obstruint així el pas dels vehicles; i voladura del pont del Voló, a prop del Pertús.

Naixements

- Manuel Abad Bermúdez: El 22 de març de 1892–altres fonts citen el 23 de febrer de 1893– neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Abad Bermúdez. En els anys vint desertà de la Guàrdia Civil i s'exilià, d'antuvi, a França i, després, a Itàlia. Cap el 1931, arran de la instauració de la II República espanyola, retorna a la Península i durant els anys republicans patí empresonaments. Forner, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Anglès (Selva, Catalunya) i durant la Revolució de 1936 participà activament en la col·lectivització encapçalada pel Sindicat de la Fusta i de la Decoració. En 1939, quan acabava la guerra, es presentà voluntari per evacuar les dones i els infants que quedaven a Anglès i passà a França amb la Retirada. Tancat als camps de concentració d'Argelers i de Bram, posteriorment s'enrolà en la 226 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a Bram i posteriorment, el 22 de gener de 1941, va ser destinat al 412 Grup de Treballadors Estrangers (GTE). Durant l'Ocupació alemanya participà en la reorganització clandestina de la CNT i després de la II Guerra Mundial milità en el Federació Local de Bram de la CNT. Manuel Abad Bermúdez va morir en 1973 a Bram (Llenguadoc, Occitània).

***

- Kléber Claux: El 22 de març de 1893 neix a Mogneville (Picardia, França) l'anarquista propagandista de les colònies llibertàries i del naturisme Kléber Claux, també conegut com Ramon Insa Lleo o Ray Insa Lleo. Fill de pares lliurepensadors, abans de la Gran Guerra treballà de fuster. Fugint del reclutament, marxà a viure, amb Gaston Marin, a una colònia anarquista a Bèlgica. Marin després passà a la colònia anarquista tolstoiana de Whiteway establerta als Cotswolds de Gloucestershire, al Sud-oest d'Anglaterra, i ajudà Claux a entrar a Anglaterra amb un passaport fals i a obtenir l'estatut de refugiat, ja que havia rebutjat la llei francesa de reclutament al començament de la Gran Guerra. La Whiteway Colony havia estat creada en 1898 per membres de la Croydon Brotherhood Church (Església dels Germans Croydon) i aquests primitius pobladors, que cultivaven parcel·les individuals, no van veure amb bons ulls l'arribada que es va produir entre els anys 1914 i 1916 d'anarquistes procedents, principalment, de França i de Bèlgica. No obstant això, romangué a la colònia 13 anys, practicant el nudisme i el vegetarianisme. A la Whiteway Colony conegué Molly, que esdevingué la seva companya. En 1926 amb Molly viatjà a Londres, on ella es va veure fortament influenciada per la filosofia gimnosofista, barreja entre la teosofia i el naturisme. El juny de 1929 demanà autorització per viatjar al Brasil o a Austràlia, on un grup de colons de Whiteway havien establert una colònia anarquista a Cooktown (Queensland, Austràlia). Aquell mateix any, amb Molly i altres companys, desembarcà a la badia de Jervis i d'allà viatjaren al nord de Queensland, on van romandre uns 12 mesos a la colònia de Cooktown. El clima humit, les dificultats de tota casta i l'imminent naixement de la seva segona filla, Moira, va fer que l'expedició retornés a Sydney en 1931. En aquesta ciutat la parella visqué de la venda ambulant de fruites i vegetals que portaven en una carreta. Pels seus trets físics (gran barba), la seva manera de vestir (calçons curts i sandàlies, fins i tot a l'hivern), la seva llibertat sexual i la seva propaganda del nudisme --creà la primera colònia nudista australiana-- va ser una persona molt coneguda, que escandalitzà la societat australiana de la dècada dels quaranta. Model de pintors, també aparegué a diversos documentals, com ara Hargreaves (1938), i en els llargs metratges Eureka Stockade (1949) i Kangaroo (1952). En 1947 la policia confiscà diversos curts metratges on apareixia Moira, de 16 anys, nua en «actituds seductores». Les seves festes nudistes van ser molt populars, a les quals l'actor Peter Finch era molt aficionat. Sembla que no milità en cap grup estrictament anarquista a Austràlia. El maig de 1956 abandonà la venda ambulant i en 1958 la parella assistí com a delegada per Austràlia al Congrés Naturista Mundial que se celebrà a Anglaterra, moment que aprofità per restablir els lligams amb la Whiteway Colony. Kléber Claux va morir el juny de 1971 a Marrickville (Sydney, Nova Gal·les del Sud, Austràlia) i fou incinerat el 9 de juny al cementiri de Woronora. En 2007 es creà en la seva memòria el grup anarcomusical The Kleber Claux Memorial Singers.

***

- Mario Garioni: El 22 de març de 1896 –algunes fonts citen 1895– neix a San Rocco al Porto (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Mario Garioni, també conegut com Romeo Pezza. En 1920 fugint del feixisme es refugià a França i s'instal·là a Lió (Arpitània). El 12 d'octubre de 1925 va ser expulsat d'aquest país i marxà cap a Bèlgica, d'on també fou expulsat. Després d'una estada a Luxemburg i a Suïssa, en 1931, amb la proclamació de la II República, passà a Catalunya, però en 1933 va ser portat a la frontera portuguesa. Tornà clandestinament a Barcelona (Catalunya); detingut, el 20 de desembre de 1933 va ser condemnat a un any de presó. En acabar la pena, el maig de 1935 va ser alliberat i portat a la frontera francesa; detingut a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), va ser jutjat i condemnat a un mes de presó per«violació del decret d'expulsió» que purgà a la presó d'aquesta ciutat. Totes aquests detencions i empresonaments minaren poc a poc la seva salut mental i acabà paranoic. Un cop lliure, començà a errar per la zona i visqué en una mina abandonada al costat d'una via fèrria. El 17 de novembre de 1935 van trobar sobre unes vies del tren Tolosa-París, per Capdenac, al barri de la Croix-Daurade de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el cos decapitat de Mario Garioni. Com que no portava documentació, no va ser identificat fins dies després. Alguns diaris van dir que el cos va ser trobar fermat a la via, però el Comitè de Dret d'Asil de la Confederació General del Treball (CGT) confirmà que no havia estat així. La versió oficial d'aquesta mort fou «suïcidi».

***

- Mattia Léoni: El 22 de març de 1897 --algunes fonts citen 1896-- neix a Puerto Cabello (Carabobo, Veneçuela) l'escultor, mosaïcista i pintor anarquista i antimilitarista Mattia Léoni, també conegut com Mathias Leoni. Fou fill d'una família de marbristes i escultors originària de Lucca (Toscana, Itàlia). Es formà com a escultor a l'Escola de Belles Arts de Carrara (Toscana, Itàlia) i ben igual que son germà Léonida, s'adherí molt jove al moviment llibertari d'aquesta ciutat de gran tradició anarquista. En 1915 va ser condemnat a 25 dies de presó i a una multa per haver llançat artefactes contra la policia durant una manifestació antimilitarista. Durant la Gran Guerra, amb son germà i altres insubmisos de la regió, s'amagà en un poblet de muntanya de la zona de Carrara. Mentre que Leonida aconseguí escapar, ell fou detingut i empresonat. En 1923 ambdós germans i sos pares aconseguiren exiliar-se a França i s'instal·laren a la«ciutat d'artistes» de La Ruche de París. Al seu taller de La Ruche, ajudat per Léonida, treballà per Miró, Léger i Chagall, a més de realitzar nombrosos busts. Sa companya, Ida, porta dos infants al món a La Ruche, Lucienne (1926) i Léonard (1933) --aquest últim seguí les passes artístiques de son pare. Aquest taller servia com a bústia al servei del moviment anarquista i com a lloc de reunió i d'amagatall de militants. A finals dels anys trenta s'hi gestaren atemptats contra determinats jerarques feixistes. Tota sa família visqué aplegada, fins que els avis s'instal·laren al carrer Ridder. A finals dels anys seixanta, a més del taller de La Ruche, tenia un petit estudi artístic al carrer parisenc de Vercingétorix, que feia servir el«Grup Albert Camus» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). En aquest local, entre el 1968 i el 1969 es reuní el Col·lectiu Nacional de l'ORA, del qual formaven part aleshores Guy Malouvier, Michel Cavallier, Richard Pérez i Maurice Fayolle. En 1968 gravà i va fondre una medalla de bronze amb l'efígie de Mikhail Bakunin i dos anys després va fer el mateix amb la figura de Jules Vallès. Durant sa vida realitzà diverses exposicions, com ara al Museu Molière de Meudon, al Saló dels Artistes Francesos o al Saló dels Independents. Mattia Léoni va morir en 1985 a París (França).

***

- Giuseppe Mascii: El 22 de març de 1897 neix a Pistoia (Toscana, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Mascii, que va fer servir diversos pseudònims (Peppe, Feroci,Joseph Mascii, Beppe del Cenciao, B.d.P.). Sos pares es deien Gioacchino Mascii, que abandonà sa família quan ell era un infant, i Ottavia Valdisseri, que hagué de pujar tota sola sos fills. Després de l'escola elemental, començà a treballar com a obrer envernissador i pintor decorador. El 9 de juny de 1912 apareix per primera vegada en els registres policíacs quan el Ministeri de l'Interior demanà informació sobre ell arran de la seva subscripció al periòdic antimilitarista genovès Rompete le Righe! i el 7 de juliol de 1912 la Prefectura de Florència (Toscana, Itàlia) contestà que treballava de pintor i que militava obertament en el moviment anarquista, però que, gràcies a la seva curta edat, no era considerat perillós, però que calia mantenir-lo vigilat. Quan la Gran Guerra va ser cridat a files, però va desertar i el 8 d'abril de 1918 va ser condemnat pel Tribunal de Guerra de Milà (Llombardia, Itàlia) a sis anys i sis mesos de preclusió. En 1919, gràcies a l'amnistia del govern de Francesco Saverio Nitti, va ser alliberat del manicomi on estava reclòs i tornà a freqüentar els companys llibertaris, especialment Virgilio Gozzoli. El 31 de març de 1924 s'instal·là a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) on, segons la policia feixista, mantingué una «conducta política contrària al règim». El 20 de setembre de 1931, amb un passaport vàlid per a 30 dies per a visitar l'Exposició Colonial Internacional, passà a França amb sa companya Olga Spaggiari, amb qui tingué dos fills. Després d'un temps a la zona alpina, s'establí a Bezons (Illa de França, França) i l'any següent una fotografia seva, juntament amb la d'altres anarquistes (Angelo Damonti, Clodoveo Bonora i Marcello Bianconi) va ser enviada a la Direcció General de la policia perquè es fessin 10 còpies per a l'Escola Superior de Policia. El 14 de setembre de 1932, a petició de la Prefectura de Pistoia, va ser inclòs en el registre de la policia de fronteres. A París freqüentà els anarquistes italians exiliats més actius (Virgilio Gozzoli, Ferruccio Gori, Angelo Damonti, etc.). Durant la segona meitat de 1934 continuà desenvolupant una intensa tasca llibertària i cap a finals de 1935 assistí a algunes reunions que es feren entre els anarquistes (Camillo Berneri, Bruno Pierleoni, Guglielmo Ricci, Giuseppe Zuddas, Luigi Bolgiani, etc.) i els membres del moviment «Giustizia e Libertà». El 7 de març de 1936 participà en la trobada organitzada per «Giustizia e Libertà» a París, juntament amb Angelo Diotallevi, Rodolfo Gunscher, Aldo Garosci, Alberto Cianca i altres, i el 26 de juny d'aquell any intervingué en una reunió sobre el dret d'asil, amb altres companys (Umberto Marzocchi, Italo Ragni, Lorenzo Gamba, Angiolino Bruschi, etc.). Arran de l'aixecament militar feixista del juliol de 1936 a Espanya, marxà, amb Camillo Berneri i Enzo Fantozzi, cap a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», majoritàriament anarquista, combatent, el 28 d'agost de 1936, en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). L'octubre de 1936 va ser hospitalitzat al sanatori barcelonès del Tibidabo a causa d'una pleuresia, on mantingué correspondència amb Camillo Berneri. Aquest episodi de la guerra d'Espanya va ser perfectament conegut per les autoritats feixistes italianes i ordenaren la seva detenció, repartint l'Escola Superior de Policia 120 còpies de la seva foto entre les comissaries. El 7 de desembre de 1936 ja estava de tornada a França i el 19 de desembre a París, on continuà amb la seva militància política. El 6 de febrer de 1937 va escriure una carta a Camillo Berneri on deplorava que «Giustizia e Libertà» hagués intentat apropiar-se, des de les pàgines del seu diari Guerra di Classe, de l'èxit de la constitució de la «Columna Italiana», ignorant el paper decisió jugat pels anarquistes. El 15 de febrer de 1937 assistí a una reunió antifeixista a la seu parisenca de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), amb Carlo Rosselli, Francesco Fortini (Cavallini), Lazzaro Raffuzzi, Luigi Tagli, Giuseppe Dozza, Victor Basch, entre d'altres. L'1 de març va escriure des de Bezons una carta a Enzo Fantozzi, del Servei d'Investigació Estrangera de Portbou (Alt Empordà, Catalunya), informant-li de la seva intenció de retornar a Catalunya. Els fets de«Maig de 1937» a Barcelona i l'assassinat de Camillo Berneri i altres companys pels estalinistes, el van fer canviar d'opinió sense dubte. El 28 d'agost de 1937 participà, amb Aldo Garosci (Magrini) i altres, en la commemoració de la batalla de Monte Pelado que se celebrà a París. En aquesta època les autoritats franceses intentaren expulsar-lo del país, però la intervenció de la LIDU ho va impedir. En 1942 continuava vivint a Bezons, sempre militant en el moviment anarquista. En 1948 emigrà a Veneçuela, però dos anys després, malalt de tuberculosi, retornà a França i a Bezons reprengué la seva tasca militant. Membre del «Grup d'Amics d'E. Armand» –participà en la traducció de la seva obra L'iniziazione individualista anarchica, amb prefaci d'Ugo Fedeli, i mantingué una important correspondència amb E. Armand fins a la seva defunció en 1962– i en el «Grup d'Amics de Hany Ryner», de qui va traduir Crepuscolo di Eliseo Reclus. Durant els anys cinquanta col·laborà en diferents números únics publicats a Liorna (Toscana, Itàlia) per Renzo Izzi i el grup «Senza Limiti»: Libertà senza limiti (agost de 1952), Volere (gener de 1953), Antitesi (abril de 1953), Chiarezza (setembre de 1953), Fermeza (juny 1954); i en el periòdic d'E. Armand L'Unique. També col·laborà en els anys seixanta, fent servir els pseudònims Joseph Mascii i Beppe del Cenciao, en els periòdics de tendència antiorganitzadora, com ara L'Internazionale, de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), on va escriure articles sobre Camillo Berneri, Marius Jacob i Tito Eschini, entre d'altres, i L'Adunata dei Refrattari, on entre 1960 i 1967 publicà nombrosos articles de temàtica diversa i traduccions (E. Armand, Sébastien Faure,Élisée Reclus, Han Ryner, Victor Méric, etc.). Entre 1960 i 1968 col·laborà en la revista Volontà. Amb Attilio Copetti, es mostrà contrari al «pacte associatiu» votat en el Congrés Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia) de 1965 per la Federació Anarquista Italiana (FAI) i més tard denuncià les temptatives plataformistes dels Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), sempre defensant les idees antiorganitzadores i antiautoritàries de l'anarquisme. Giuseppe Mascii va morir l'11 de setembre de 1973 a Bezons (Illa de França, França) i el seu cos va ser lliurat a la medicina. El seu arxiu («Fons Mascii») va ser donat a la Biblioteca Llibertària«Armando Borghi» de Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia), on es troba dipositat.

Giuseppe Mascii (1897-1973)

***

- François Muñoz: El 22 de març de 1923 neix a Piennes (Lorena, França) l'anarquista François Lucien Muñoz, sovint citat sense la titlla François Munoz. Durant el congrés de les Joventuts Llibertàries celebrat el 13 de setembre de 1946 a Dijon (Borgonya, França) fou nomenat responsable del Comitè de Premsa del Comitè Nacional de la Federació de les Joventuts Anarquistes (FJA); els altres membres del Comitè Nacional van ser  Georges Fontenis, Paul Champs, Louise Le Bourhis, Serge Senninger, Raymond Robic, Giuseppe Mazzochi, Marcelle Clavé, René Souchay i Louis Fassier. Poc després, amb son germà Floreal Muñoz (Chavannes), entrà a formar part de la Comissió d'Autodefensa de la Federació Anarquista (FA) i de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En aquesta època forma part dels Grups de Fàbrica a la Citroën i col·labora en Le Libertaire i Amitié. En 1950, el seu domicili, al carrer del Faubourg Saint Antoine del XI Districte de París (França), estava en les llistes d'indrets a vigilar per la policia. Entre 1952 i 1957 administrà una biblioteca gratuïta de la FCL per als militants. En aquesta època col·laborà en la revistaLe Lien. El 24 de juliol de 1954 participà en el segrest a França de Niceto Pardillo Manzanero (El Chaval)–exmembre del grup d'acció anarquista de Wenceslao Jiménez Orive que actuava a Espanya, que s'havia posat al servei de la policia franquista i que fou l'origen de l'eliminació del grup el gener de 1950–, el qual va ser severament «corregit» i deixat per mort a vuit quilòmetres de Pàmies (Llenguadoc, Occitània). Entre el 23 i el 25 de maig de 1953 assistí al Congrés de París de la FCL i fou membre de la Comissió de Control i elegit com a suplent de París en la Comissió de Conflictes del Comitè Nacional de la FCL. Fou un dels candidats de la FCL en el I Sector del Sena per a les eleccions legislatives de desembre de 1955, el fracàs de la qual marcaren el final de l'organització. En 1965 fou l'editor científic de la col·lecció de textos de Mikhail Bakunin que sota el títol de La Liberté. Choix de textes, publicà Jean-Jacques Pauvert en la seva col·lecció«Libertés»; edició polèmica, a causa de la introducció i les notes que sobre els textos bakuninians va fer parlant d'un «Bakunin marxista», que fou molt important a la seva època i que va ser reeditada en 1972.

***

- Giuseppe Galzerano: El 22 de març de 1953 neix a Castelnuovo Cilento (Campània, Itàlia) l'historiador i editor anarquista Giuseppe Galzerano. És llicenciat en Pedagogia i en Lletres en la Universitat de Salerno (Campània, Itàlia) i treballa com a docent de Humanitats en un institut públic. En 1975 fundà l'Editorial Galzerano, on publica llibres sobre anarquisme, socialisme, antifeixisme, emigració, cultura popular, història local, etc. Trobem articles seus en diferents periòdics italians i estrangers. En diverses ocasions (1995, 1998, 2002 i 2004) se li atorgà el Premi de la Cultura de la Presidència del Consell de Ministres. Com a historiador s'ha centrat en els moviments anarquista, obrer i revolucionari. És autor d'I ricchi e gli oppressori non moriranno più! Romanzo di fantascienza contro il trapianto del cuore (1970), Grammatica della lingua Esperanto (1970), Attentato al Diana (1973), Libri rari ed introvabili. Letteratura anarchica, socialista, antifascista ed anticlericale (1974), Carlo Pisacane un dirottatore di cent' anni fa. Una conferenza ed altro (1975), America! America! (1980, amb Antonio Margariti), Enrico Quaranta. Una vita per gli altri (1987), Gaetano Bresci. La vita, l'attentato, il processo e la morte del regicida anarchico (1988), Passando per il Cilento. Avventure e scoperte di un «turista» inglese nel Cilento borbonico (1988, amb Arthur John Strutt), Il tribunale speciale fascista (1992, edició), Giovanni Passannante. La vita, l'attentato, il processo, la condanna a morte, la grazia«regale» e gli anni di galera del cuoco lucano che nel 1878 ruppe l'incantesimo monarchico (1997 i 2004), Le«Memorie» di Antonio Galotti. La rivolta del Cilento del 1828 (1998, amb Antonio Galotti), Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna (1999), Domicilio coatto (2000, amb Ettore Croce), Angelo Sbardellotto. Vita, processo e morte dell'emigrante anarchico fucilato per l'«intenzione» di uccidere Mussolini (2003), Michele Schirru. Vita, viaggi, arresto, carcere, processo e morte dell'anarchico italo-americano fucilato per l'intenzione di uccidere Mussolini (2006),Ricordi di famiglia (1780-1860) (2008, amb Matteo Mazziotti), Enrico Zambonini. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico emiliano fucilato dalla Repubblica sociale italiana (2009), entre d'altres.

Defuncions

- Maria Collazo: El 22 de març de 1942 mor la pedagoga, periodista i activista feminista i anarquista Maria Collazo, coneguda com Abuelita del Pueblo. Havia nascut el 6 de març de 1884 a Montevideo (Uruguai). Era filla d'una família d'emigrants espanyols catòlica i propietària d'un magatzem. Era la cinquena de nou germans. Passà la seva infància al barri de La Aguada de Montevideo i s'educà en un col·legí de monges, del qual sempre rebutjà el seu règim autoritari. D'adolescent es va veure influenciada per les idees llibertàries de son germà Luis, establert a Buenos Aires (Argentina), idees que implicaren la ruptura amb sa família. En 1902 es casà i tingué cinc fills, que batejà amb noms mitològics i literaris (Themis, Espartaco, Hebe, Leda i Venus). De Montevideo passà a Buenos Aires i en aquesta ciutat es relacionà amb els centres anarquistes i participà en multitud de lluites socials i sindicals. En 1907 organitzà, al costat de Juana Rouco Buela, Virginia Bolten, Elisa Letour, María Reyes, Violeta García, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, el«Centre Femení Anarquista», primer local llibertari exclusivament de dones del país, que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros. Durant la popular «Vaga d'Inquilins», també coneguda com «Huelga de las Escobas», en protesta per l'apujada dels lloguers i pels desallotjaments dels conventillos, amb Juana Rouco, destacà en les manifestacions i en els mítings. Detingudes en una manifestació, van ser deportades segons la Llei de Residència; Juana Rouco a Espanya i ella a l'Uruguai. A començaments del segle XX, durant els períodes de 1904 a 1907 i de 1911 a 1915, gràcies a les polítiques liberals del president José Batlle y Ordoñez, es pogueren desenvolupar les idees llibertàries i sindicalistes amb certa tranquil·litat, i milità en les Societats de Resistència de les dones treballadores (bugaderes, planxadores, venedores de fòsfors i cigars, etc.). En 1908, pocs mesos després de néixer sa quarta filla, va quedar vídua i pocs anys després es casà i tingué sa quinta filla. En 1909 cofundà, amb Virginia Bolten, Juana Rouco Buela i alguns anarquistes homes, el periòdic anarquista La Nueva Senda. Aquest mateix any, amb Juana Rouco i Belén de Sárraga, participa en la campanya en suport del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. El 26 de març de 1911, amb Virginia Bolten, María Casal y Candas, i altres companyes, creà el Centre Feminista«Emancipación». En 1915, a Montevideo, fundà i dirigí el periòdic La Batalla, publicació anarquista que tractà molt el tema pedagògic i on, clarament antiparlamentària, es mostrà contrària al sufragisme femení. Durant els 12 anys que durà la publicació, aparegueren nombrosos articles en defensa dels obrers, i especialment de les dones, i on es denunciaven les dures condicions del treball, a més de col·laboracions de tota mena (art, poesia, literatura, música, etc.). A partir de 1918, amb la creació de l'Organització Internacional del Treball (OIT), incrementà els seus esforços en la lluita contra la discriminació salarial de les dones i contra els «anarcobatllistes», militants llibertaris que s'emmotllaven als sectors oficialistes del poder. Participà activament en la sagnant vaga general d'agost de 1918. En 1921 fou una dels fundadors de la Unió Sindical Uruguaiana (USU). Entre 1933 i 1938, durant la dictadura de Gabriel Terra Leivas a l'Uruguai, es convertí en un referent de les mobilitzacions contra el govern.

María Collazo (1884-1942)

***

- Justiniano García Macho: El 22 de març de 1949 es afusellat a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i guerriller anarquista Justiniano García Macho, conegut com El Macho. Havia nascut a Cedrillas (Terol, Aragó, Espanya). Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou milicià durant la Guerra Civil espanyola. En 1939, al final del conflicte, va ser detingut, jutjat i condemnat a mort, però finalment la pena va ser commutada. En 1943 aconseguí fugir de la presó i s'integrà en la guerrilla que operava a Terol, on encapçalà un grup que actuà a la zona d'Utrillas. En 1947 s'integrà al campament de la Sènia del 23 Sector de l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL), però per divergències polítiques amb els comunistes desertà. Dies després, el 18 de maig de 1948, va ser capturat pels franquistes a Sallent de Gállego (Osca, Aragó), juntament amb el guerriller llibertari Pedro Acosta Cánovas (El Chaval), quan intentaven creuar els Pirineus. Portats ambdós davant un consell de guerra, el 18 de gener de 1949 van ser condemnats a mort i afusellats el 12 de març de 1949 a Saragossa.

***

- Ana Aurora do Amaral Lisboa: El 22 de març de 1952 mor a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil) la pedagoga, poetessa, escriptora, dramaturga i activista llibertària i feminista Ana Aurora do Amaral Lisboa. Havia nascut el 24 de setembre de 1860 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil). Sos pares es deien Joaquim Pedro da Silva Lisboa, i Maria Carlota do Amaral i fou la dècima filla d'un total de 14 germans. Son pare, comerciant, comandant de la Guàrdia Nacional i agent de correus, donà una educació liberal a tots els seus fills i filles, cosa gens comú aleshores. En 1879 començà a estudiar magisteri a l'Escola Normal de Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i es diplomà en 1881 amb la màxima qualificació en totes les assignatures. Contractada com a professora estatal, quan la Revolució Federalista de 1893 va ser traslladada a Vila Rica, actual Júlio de Castilhos (Rio Grande do Sul, Brasil), i, irritada, va escriure una violenta carta de protesta a Júlio Prates de Castilhos, aleshores governador de l'Estat de Rio Grande do Sul. A partir d'aquest moment fou perseguida per les seves declaracions en contra dels polítics republicans, juntament amb sos germans i al periòdic republicà A Federação, i mai no pogué exercir el magisteri en una escola pública. Fou una precursora de l'ensenyament per a adults i fundà, juntament amb ses germanes Zamira i Carlota, el Col·legi Amaral Lisboa. Dedicà 55 anys de sa vida a l'escola, acollint moltes vegades els alumnes, molts d'ells esclaus lliberts, gratuïtament. Abandonà el magisteri quan era ja molt gran, juntament amb sa germana Zalmira, quan ja estava gairebé cega i hagué de viure de la caritat. En 1937 el govern estatal li va concedir una pensió vitalícia amb la qual pogué sobreviure. En 1950 va ser guardonada amb el premi «Honra al Mèrit». Trobem articles seus, algunes vegades fent servir pseudònims (José Anselmo, Aura Lys, etc.) en diferents publicacions periòdiques, com ara Correio do Povo, O Patriota, A Reforma, etc. És autora dels llibres Minha Defesa (1885), Preitos à Liberdade (1900) i A culpa dos pais (1902), Não saber ler (1916), Festinhas escolares, (1925) i Teatro de dona (1931), entre d'altres. Ana Aurora do Amaral Lisboa va morir el 22 de març de 1952 a Rio Pardo (Rio Grande do Sul, Brasil).

***

- Ettore Bonometti: El 22 de març de 1961 mor a Brescia (Llombardia, Itàlia) d'un accident de circulació l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Havia nascut el 22 de novembre de 1872 a Brescia (Llombardia, Itàlia) en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti). En 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí. Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

***

- Vicente Moriones Belzunegui: El 22 de març de 1970 mor a Basurto (Bilbao, Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicente Moriones Belzunegui, conegut sota diversos pseudònims, com ara El Navarro,Navarrico, José Luis Márquez Boya, Valeriano Martínez o Enrique Martínez. Havia nascut el 22 de gener de 1913 –algunes fonts citen 1911– a Zangoza (Sangüesa, Navarra). Des de molt jovenet milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc). Comptable de professió, en 1933, quan es trobava desocupat a Sant Sebastià, marxà a Logronyo (La Rioja, Espanya). Detingut amb Antonio Larrañaga Goñi en aquesta localitat durant la revolució anarquista del 8 de desembre de 1933 quan feia una missió de coordinació i d'enllaç, va ser absolt en el judici celebrat entre l'1 i el 7 de febrer de 1934. Després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 va ser processat i empresonat a Burgos i al Fort de San Cristóbal de Pamplona. El juliol de 1936 participà en una temptativa d'evasió col·lectiva que fracassà i per la qual fou jutjat i tingué sort de no ser condemnat a mort. El maig de 1938, quan les tropes franquistes ocuparen la zona nord de la Península, va ser alliberat i provisionalment incorporat en serveis de reraguarda de l'exèrcit franquista. Acabada la guerra, l'estiu de 1939 passà clandestinament a França i, després d'una temporada en un camp de concentració, entrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) militaritzada al departament de Les Landes. El maig de 1940, amb altres companys, desertà. Detingut, aconseguí fugir i arribar el juny de 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on es relacionà amb Francisco Ponzán Vidal i s'integrà en la seva xarxa d'evasions. Realitzà missions a l'interior de la Península, assegurant l'enllaç amb el Comitè Nacional de la CNT, fins la seva detenció el 7 d'agost de 1941 a Barcelona (Catalunya) amb documentació a nom de José Luis Márquez Boya. Tancat a la presó Model de Barcelona, va ser alliberat amb la promesa de col·laborar amb la policia franquista, promesa que no complí. Continuà treballant amb la xarxa de Ponzán, enquadrada en la «Xarxa Pat O'Leary», participant en l'evacuació de nombrosos refugiats, jueus, aviadors aliats i resistents. Per mor de la delació de Julián Comeras, el 14 d'octubre de 1942 va ser detingut amb Ponzán per la Gestapo a Tolosa de Llenguadoc i tancat a Vernet. El 22 desembre d'aquell any, gràcies a una falsa ordre d'alliberament redactada per la Resistència francesa, va ser posat en llibertat amb altres companys. Fou novament detingut per la Gestapo, sota el nom de Enrique Martínez i la professió de rellotger, l'11 de juny de 1943 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) quan intentava arribar a Barcelona i tancat a la presó parisenca de Fresnes. Després va ser enviat al camp de trànsit de Compiègne i el 17 de juny de 1943 deportat al camp de concentració de Buchenwald (Turíngia, Alemanya). El 30 d'abril de 1945 el camp va ser alliberat per les tropes aliades i, molt malmenat de salut, s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc, on va ser condecorat amb la Creu de Guerra per les seves activitats en la Resistència. En 1947 s'internà clandestinament a la Península en missió orgànica i fou detingut dues setmanes després a Sant Sebastià. Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a 40 anys de presó, pena que va ser ampliada per un intent de fugida i de la qual complí 18 anys, sobretot a la presó de Sant Miquel dels Reis. En 1963 sortí en llibertat provisional gràcies a la pressió de l'estranger i en 1965 pogué reunir-se amb sa companya a Barakaldo. Participà en el moviment llibertari clandestí i va ser nomenat membre del Comitè Regional del País Basc de la CNT. En 1967, fugint de la repressió, passà a França. Sis mesos després retornà a la Península i continuà amb la lluita clandestina a Barakaldo (Biscaia, País Basc). En l'última etapa de la seva vida era secretari general del Comitè Regional del País Basc de la CNT, membre de l'Aliança Sindical d'Euskadi i delegat a l'Interior de la Junta de Defensa i de Resistència del Govern basc en l'Exili. Vicente Moriones Belzunegui, poc després de casar-se amb sa companya, va morir el 22 de març de 1970 a l'Hospital Civil de Basurto (Bilbao, Biscaia, País Basc) a causa del seu deteriorament físic  –altres fonts diuen que morí el 23 de març de 1970 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) enmig del carrer d'un infart. Fou enterrat al cementiri de Barakaldo sota un epitafi de Goethe: «No ploreu la meva mort. Prosseguiu la lluita. Endavant, endavant sempre, per sobre de les tombes.». Entre presons i camps de concentració sumà durant sa vida més de 28 anys d'internament.

Vicente Moriones Belzunegui (1913-1970)

***

- Hélio Oiticica:El 22 de març de 1980 mor víctima d'un atac cerebral a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) l'artista llibertari, fundador del moviment cultura brasiler anomenat tropicalisme, Hélio Oiticica. Havia nascut el 26 de juliol de 1937 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Va estar molt influenciat des de jove per la militància i el pensament del seu avi l'anarquista José Oiticica. Després dels seus estudis de Belles Arts, es fa deixeble de l'artista plàstic Ivan Serpa, i juntament amb aquest, Lygia Clark i Franz Weissmann funda el grup Frente (1954-1956). Més tard es lliga al neoconcretisme, participant en exposicions a São Paulo, Rio de Janeiro i Salvador. Avantguardista, a finals de la dècada dels 50 abandona la superfície plana del quadre. En 1963 va buscar la font d'inspiració artística a les faveles de Mangueira, fent participar els seus habitants vestits amb capes pintades (parangolés) en els seus happenings urbans, barreja de música, expressions culturals i polítiques. L'abril de 1967, amb el mateix esperit, crea la instal·lació Tropicàlia, vast moviment que engloba a més de la música, les arts plàstiques, el teatre i el cinema, i que incita els brasilers a renovar les seves arrels primitives, mestisses i descolonitzades, tota una audàcia en plena dictadura militar, i on van participar Caetano Veloso, Gilberto Gil i Os Mutantes, entre altres. Però aviat«tropicàlia» va esdevenir«tropicalisme», i passa de ser un moviment contestatari i innovador a ser un objecte de consum reivindicat per la moda. En 1970 Hélio part cap a Nova York, becat per la Fundació Guggenheim, i continuant les seves recerques s'embarca en el cinema experimental. Va retornar a Brasil en 1977. Entre els seus treballs artístics podem citar Metaesquemes (1957), Bólides (1963), Parangolés (1964), Homenatge a Cara de Cavalho (1966), Tropicàlia (1967), Apocalipopótese (1968), Eden (1969) o Nids (1970), entre altres. En 1996 es va crear a Rio de Janeiro el Centre d'Arts Hélio Oiticica en la seva memòria.

Continua...

---

Hablan de mentiras de alta intensidad pero, en cambio, son incapaces de rebatir una sola de mis afirmaciones. ¿Acaso es falso que el Parlament tiene que pagar 250.000 euros adicionales por el hecho que el grupo Més tenga dos grupos parlamentarios? Si Més solo tuviera un grupo parlamentario, como así ha ocurrido en todas las legislaturas anteriores, el Parlament se ahorraría 250.000 euros, dinero que el Parlament podría dedicar a otros menesteres y no, precisamente, para engordar los bolsillos de un grupo político en concreto.

En este caso y dado que el Parlament paga 4.771,5 euros cada mes como asignación fija a cada grupo parlamentario, el hecho de que Més tenga dos grupos parlamentarios, supone que el Parlament paga de forma adicional estos 4.771,5 euros cada mes, lo que implica, para una legislatura, un total de 229.032 euros. Por otra parte, el hecho de que Més tenga dos grupos supone que cada grupo tenga un portavoz y un portavoz adjunto, lo que supone un incremento de gasto para el Parlament de otros 23.182,88 euros.

Por otro lado, nadie discute que esto sea legal. Lo es mientras el Reglamento lo permita. La cuestión es si esto es ético y si el Reglamento debe seguir permitiendo este dispendio y este fraude de ley. ¿Podría el PP o el PSOE, aplicando el mismo Reglamento, tener tres grupos parlamentarios, uno por cada isla? Sin duda sería posible, bastaría con presentarse con distinto NIF en cada circunscripción insular. Pero, ¿sería ético? ¿Qué pasaría si los demás partidos políticos hicieran lo mismo?

Por último, me resulta curioso que hablen de “injúries del Sr. Camps”, cuando en todo el texto han sido incapaces de indicar una sola falsedad. A ver si ahora va a resultar que estas injurias son del mismo tenor de las injurias que sólo ve en su imaginación el señor Martí y que ningún juez ha sido capaz de advertir.

Anarcoefemèrides del 23 de març

Esdeveniments

- Proclamació de la Comuna de Marsella: El 23 de març de 1871, després de dues temptatives serioses avortades --el 8 d'agost i l'1 de novembre de 1870--, un moviment insurreccional estableix la Comuna de Marsella (Provença, Occitània). Assabentats de l'alçament a París i de la provocació de Thiers i de l'exèrcit, una revolta popular ocupa els edificis públics i s'hissa la bandera negra en senyal de duel al govern civil. Els poders de la Comuna revolucionària van ser ratificats per una Comissió departamental composta per 12 membres representant les diverses faccions de l'opinió pública, com ara els radicals, representats per Job iÉtienne; la Internacional, per Charles Alerini; la Guàrdia Nacional, per Bouchet i Cartoux; tres membres delegats pel Consell municipal; i tots encapçalats pel radical Gaston Crémieux. Aquesta Comissió declararà que a Marsella els ciutadans s'administraran per ells mateixos, en l'esfera dels interessos locals, tot reivindicant la descentralització administrativa amb autonomia total de la Comuna. El 3 d'abril, la tropa, amb el suport de tres vaixells de guerra que creuen la badia, marxarà sobre la ciutat. L'endemà, malgrat l'aixecament de barricades, la fraternitat de 19 batallons d'infanteria i una última temptativa de mediació de Gaston Crémieux, l'exèrcit bombardejarà la ciutat, 300 obusos explotaran al govern civil i durant tota la nit es desenvoluparan acarnissats combats; finalment, la marineria assetjà el govern civil. La Comuna marsellesa acaba vençuda i la repressió clerical i reaccionària és exercida despietadament.

Temptativa d'insurrecció comuna a Marsella (8 d'agost de 1870)

Proclamació de la Comuna de Marsella (23 de març de 1871)

Gaston Crémieux (1836-1871)

***

- Surt Lux: El 23 de març de 1907 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del periòdic mensual Lux. Revista de pedagogía ilustrada,òrgan de l'Escola Moderna de Badalona i amb el suport de la Societat Protectora de l'Ensenyament Racionalista. Es van editar cinc números, l'últim el del 31 d'agost de 1907. L'Escola Moderna de Badalona era una de les diverses escoles que el pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia va impulsar a Catalunya amb el desig de transformar radicalment els hàbits educatius mitjançant l'ensenyament racionalista. La seva manera d'entendre l'educació topava amb els interessos de la classe dominant catòlica, reaccionària i conservadora. Quan en va sortir el primer número, Francesc Ferrer i Guàrdia es trobava tancat a la presó Model de Madrid. Entre els seus col·laboradors podem citar Bartrina, Josep Belis, Julio Camba, F. De Carvic, William Croders, Francesc Ferrer i Guàrdia, Oliterio Galdsmith, J. García T., Eduardo Guillar Clarí, Jaume Llobera, María Losada, Mayor, J. Médico, R. Miserachs, J. Oller, Teodor Sanmartí, J. Sansoli-Verdier, Martín Théres i el doctor E. Xalabarder, entre d'altres. El tancament de la breu experiència de l'Escola Moderna de Badalona va ser fruit de la pressió política d'aquests sectors reaccionaris locals que van pressionar l'Ajuntament de Badalona. L'Escola Moderna de Badalona va tenir el suport de les societats obreres anarcosindicalistes, dels grups anarquistes i de diversos sectors locals del progressisme i del republicanisme.

***

- Surt L'action anarchiste: El 23 de març de 1913 surt a Micheroux-Fleron (Lieja, Bèlgica) el primer número del bimensual L'action anarchiste. Révolutionnaire. Communista. El periòdic era el resultat de la fusió de Le Révolté (Brussel·les, 1908-1914) i L'Émancipateur (Micheroux, Lieja, 1910-1913). El gerent i cap de redacció del periòdic va ser Jean Kroonen. L'administració corria a càrrec de L. Pleyers. Entre els col·laboradors, que havien de ser«obrers, assalariats de la indústria», podem citar C. Brassine, J. Delville, Lucien Jules, Jean Kroonen, A. Lebrun, Loupy, François Requilez, Gabriel Reuillard, Rhillon, Victor Rousselle, P. Ruscart, Touchatout, Vehem, entre d'altres. L'epígraf de la capçalera deia:«Els anarquistes volen instaurar un medi social que asseguri a cada individu la quantitat més gran de felicitat adequada al desenvolupament progressiu de la humanitat.» El periòdic, que tenia difusió arreu de Bèlgica (Brussel·les, Lieja, Verviers, Charleroi, Anvers, etc.) desapareixerà després de vuit números, l'últim el de l'1 al 15 de juliol de 1913.

***

- Bomba al teatre Diana: El 23 de març de 1921 al teatre Diana de Milà (Llombardia, Itàlia), durant l'intermedi entre el segon i el tercer acte de l'opereta de Franz Lehár La mazurka blu, esclata una bomba que provocà 21 morts i uns 50 ferits. L'atemptat va ser obra d'un grup anarquista individualista que pretenia assassinar el comissari de policia Giovanni Gasti i denunciar la detenció a la presó de San Vittore d'Errico Malatesta i altres companys (Borghi i Quaglino) redactors d'Umanità Nova en vaga de fam. L'atemptat, sembla ser que preparat i manipulat per la policia que havia informat sobre la presència falsa de Gasti al teatre, servirà de pretext per a una repressió generalitzada contra els anarquistes. Els responsables de la malifeta van ser jutjats el 9 de maig de 1933. Els feixistes van aprofitar per atacar les seus dels sindicats i de les organitzacions esquerranes. El local del periòdic anarquista Umanità Nova va ser destruït, així com les seus de la central anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i la del rotatiu socialista L'Avanti!. Jutjats el 9 de maig de 1922 els autors materials de l'atemptat, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van ser condemnats a cadena perpètua, mentre Ettore Aguggini va ser condemnat a 30 anys de presó; altres nombrosos anarquistes que no van tenir res a veure en l'atemptat van ser castigats entre 5 i 18 anys. En 1979 Mantovani Vincenzo va publicar una historia sobre el fet sota el nom Mazurka blu. La strage del Diana, reeditada en 2007 sota el títol Anarchici alla sbarra. La strage del Diana tra primo dopoguerra e fascismo. En 1988 el director Gianfranco Bettetini va realitzar una pel·lícula (L'ultima mazurka) basada en aquest atemptat.

***

- I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu: El 23 de març de 1987 comença la I Setmana del Vídeo Radikal-Alternatiu al local dels antics sindicats verticals de Palma (Mallorca, Illes Balears), organitzada pel col·lectiu llibertari Els Gnomos. Es tractaran temes com feminisme, lluita obrera, okupació, anarquisme o música, tot sempre des d'una perspectiva llibertària, i es presentarà a l'illa la revista barcelonina La lletra A. Durant les reunions, nombroses en públic, va sorgir la idea de crear un ateneu llibertari a Palma i, després d'algunes reunions, naixeria l'Ateneu Llibertari Estel Negre, grup al qual s'integraria Els Gnomos.

Naixements

- Anselme Bellegarrigue: El 23 de març de 1813 neix a Montfòrt (Gascunya, Occitània) l'anarcoindividualista Jacques Marie Anselme Bellegarrigue. Sos pares es deien Josep Bellegarrigue, negociant, i Therèze Goulard. Home de certa cultura, va fer l'escola primària a l'institut d'Aush, conreà els estudis clàssics i estudià la carrera de lletres. Influenciat pel poeta Eugène Pradel, publicà la revista de narrativa Mosaïque du Midi. Després de fer diversos viatges per Amèrica i les Antilles, el 23 de febrer de 1848 arribà a París (França) procedent dels Estats Units (Nova York, Boston, Nova Orleans, etc.). Als EUA treballà com a periodista, com a comerciant ambulant de mules i, fins i tot, provà la carrera eclesiàstica, entrant en un convent de jesuïtes fundat a Nova York pel Pare Boulanger, que abandonà fugint amb una irlandesa. Sentí una forta admiració pels aspectes més individualistes de la democràcia americana --establí contactes amb Henry David Thoreau i, probablement, amb Josiah Warren-- i en un viatge amb un vaixell de vapor pel Mississippí conegué el president nord-americà James Knox Polk, experiències que explicà en el seu relat Le Baron de Camebrac, en tournée sur le Mississippi (publicat en La Liberté de Penser, núm. 43, de juny de 1851) i en el seu assaig Les femmes d'Amérique (1853). Assistí, així, per casualitat, a la Revolució de Febrer de 1948 a París, que esclatà l'endemà de la seva arribada i que acabà derrocant la monarquia de Lluís Felip I. Durant els fets revolucionaris freqüentà la Societat Republicana Central (Club Blanqui) i reivindicà la desaparició de tot govern, alhora que denuncià la confiscació de les llibertats individuals i locals pel nou règim. Poc després abandonà la capital francesa i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc on publicà el seu primer fullet, Au fait! Au fait! Interprétation de l'idée démocratique (1848), d'on s'ha citat sovint la seva llegenda «L'Anarquia és l'ordre, el governés la guerra civil». Entre 1849 i 1851 publicà, amb Barrousse, a Tolosa de Llenguadoc el periòdic La Civilisation, on va escriure diversos articles contra la República i sobre les idees de l'autogovern i la negació de l'autoritat; un dels, publicat l'11 de juny d'aquell any, va ser denunciat, però el 18 de juny va ser exculpat. A començaments de 1850 s'establí a Mézy-sur-Seine, petita població a prop de París, on amb un grup d'amics --entre ells Ulysse Pic (Pic Dugers) i Joseph Noulens-- formà l'Associació de Lliurepensadors, una de les primeres que es crearen a França, i intentà mantenir una comunitat llibertària a Melun dedicada a la vida natural i a la propaganda anarquista amb l'edició de pamflets. Aquestes activitats alertaren la policia i un dels seus membres, Jules Clédat, va ser detingut el 7 d'abril de 1850. La comunitat acabà dissolent-se i retornà a París. En 1850 publicà Le Dieu des riches  et le Dieu des pauvres i, amb Ulisse Pic (Dugers), Jean Mouton et le percepteur. L'abril de 1850 sortí el primer número del periòdic mensual L'Anarchie. Journal de l'ordre, primera publicació que es declarà anarquista i on exercí les funcions d'editor, director i col·laborador. Mancat de fons econòmics, d'aquesta revista només es publicaren dos números. En 1851 prengué part en la redacció de l'Almanach de la Vile Multitude i preparà un Almanach de l'Anarchie per a l'any següent, però no es publicà a causa del cop d'Estat de Louis Napoléon Bonaparte el 2 de desembre de 1851. Obligat a exiliar-se, marxà a Amèrica Llatina, on va fer de mestre d'escola a Hondures i de funcionari governamental a San Salvador (El Salvador) --en 1862 exercia de ministre plenipotenciari de la República d'El Salvador a París. Segons son fill, acabà retornant a la natura i vivint de la pesca a la costa del Pacífic com un indígena més. Anselme Bellegarrigue va morir posteriorment a 1865 en lloc desconegut. Considerat un dels primers anarquistes individualistes, en la línia de Max Stirner, alguns l'identifiquen més amb el pensament anarcocapitalista.

***

- Albert Nicolet: El 23 de març de 1850 neix a La Ferrière (Berna, Suïssa) l'anarquista Albert Nicolet, també conegut com Metternich. Després d'aprendre l'ofici de gravador a Ginebra (Ginebra, Suïssa), es posà a treballà en la indústria rellotgera a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa). Membre de la secció local de la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors, l'agost de 1875 va ser elegit membre del seu Comitè Federal. Cap al 1877, amb altres dos gravadors, Frédéric Graisier i Jacob Spichiger, i el joier torner Auguste Spichiger, reconstituí la Cooperativa Obrera de Le Locle (Neuchâtel, Suïssa). En aquests anys col·laborà en el periòdic Le Révolté de Ginebra. Entre el 17 i el 18 d'agost de 1889 participà en l'aferrada del cartell, a les principals poblacions suïsses (Ginebra, Lausana, Bienne, Thun, Basilea, Olten, etc.), del Manifest dels anarquistes suïssos, del qual Jean Grave imprimí a París (França) 10.000 exemplars. Aquest manifest bilingüe reivindicava la «propaganda pel fet», denunciava les expulsions per part de les autoritats de nombrosos anarquistes estrangers, s'oposava a la creació del càrrec permanent de procurador general de la Confederació Suïssa i al reforçament de la policia política. Els presumptes responsables van ser processats per la Cambra Criminal del Tribunal Federal, reunida a Neuchâtel: ell fou acusat de ser l'autor del text, que havia estat redactat a petició del grup anarquista de La Chaux-de-Fonds; Félicien Derbellay, de Lausana, i Ferdinand Hänzi, de Basilea, van ser acusat de difondre'l. Nombrosos testimonis (Charles Froidelance, Paul Janner, Marc l’Eplattenier, Arthur Monnin, Jules Coullery, Alcide Dubois, Rieser, Meyrat, Marthe Wirz, Emile Allemand) s'autoinculparen d'haver participat en la difusió del cartell. El 20 de desembre de 1889 els tres acusats van ser absolts ja que el Codi penal no preveia la sancion d'amenaces generales contra l'ordre social i polític. A partir de 1890 s'encarregà d'administrar a Suïssa les vendes i subscripcions del periòdic parisenc de Jean Grave La Révolte. En 1892, amb Alcide Dubois i Jules Coullery de Saint-Imier, redactà el fullet Les anarchistes et ce qu'ils veulent, publicat anònimament a Ginebra. Formà part dels obrers, especialment amb Aimé Bovet, que lluità contra el socialisme reformista. El Primer de Maig de 1893 ambdós distribuïren un manifest, signat pels «Anarquistes del Jura», on encoratjaven els obrers a distanciar-se d'allò que havia esdevingut el Dia del Treball, una«processó pacífica que porta al fang parlamentari». En 1895 envià breus corresponsalies de Suïssa per a Le Temps Nouveaux de París i aquest mateix any, amb Aimé Bovet i Auguste von Gunten, fou expulsat per anarquista del Cercle Obrer de La Chaux-de-Fonds. En 1904 militava en el Grup Llibertari de La Chaux-de-Fonds. Albert Nicolet va morir el 2 de desembre de 1905 a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa).

***

- André Girard: El 23 de març de 1860 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista i sindicalista André Girard, també anomenat Max Buhr. Oficinista en la Prefectura de Policia, serà cessat tot d'una que es descobreix la seva col·laboració amb la premsa anarquista, especialment en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave, de qui era bon amic; però també enL'Action Social, de Bernard Lazare; en L'Art Social, de Gabriel de la Salle; o en Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure. Reconvertit en corrector d'impremta, començarà a militar en el sindicalisme. Durant el Congrés Anarquista de París d'agost de 1913 formarà part dels vuit membres designats per constituir la nova Federació Anarquista Comunista. En aquest mateix any serà un dels fundadors de la cooperativa «Le Cinéma du Peuple», segur que el cinema és un mitjà més adient de difondre les idees que la literatura. En 1915, amb Charles Benoît, s'oposarà al «Manifest dels 16», representats per Kropotkin i Grave, publicant un llibret sota el títol Un désaccord. Després col·laborarà en Ce Qu'il Faut Dire, de Sébastien Faure, i més tard esdevindrà redactor de L'Avenir International (1918-1920). S'adhereix a la Confederació General del Treball Unitària (CGT-U), en 1922, però restarà fidel a l'anarquisme fins la fi dels seus dies. També és autor de nombrosos fulletons, com ara Éducation et autorité paternelles (1897), Anarchie (1901), Au fumier le drapeau (1901), L'Éducation pacifique (1902), L'Enfer militaire (1911), Le parlementarisme contre l'action ouvrière (1912, amb Marc Pierrot), o Anarchistes et bandits (1914). André Girard va morir el 8 d'abril de 1942 a Chartres (Centre, França).

***

- Salvadora Medina Onrubia: El 23 de març de 1894 neix a La Plata (Buenos Aires, Argentina) la periodista i escriptora anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia, coneguda per alguns com La Venus Roja. Visqué la seva infància a Gualeguay (Entre Ríos, Argentina) on després va fer de mestra i tingué son primer fill, Carlos Natalio (Pitón), com a mare fadrina. Des de molt jove començà a escriure, abraçant tots els gèneres, i a militar en el moviment anarquista. A partir de 1909 mantingué una intensa campanya en defensa del jove anarquista Simón Radowitzky, tancat a la presó d'Ushuaia per haver assassinat aquell any el cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, responsable de la repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires; mantenint correspondència amb ell, planificant la seva evasió i, quan el llibertari ucraïnès fou recapturat, lluitant pel seu indult fins aconseguir-lo. La primera carta enviada per Radowitzky quan sortí de la presó de l'illa de Flores (Montevideo, Uruguai) en llibertat fou dirigida a ella.  En 1914 s'instal·là a Buenos Aires i començà a col·laborar en el periòdic anarquista La Protesta. En 1915 conegué Natalio Botana, editor i fundador i director del popular diari Crítica, on qui es casà i tingué tres fills. Arribà a tenir molta influència en el periòdic de son marit, posant-lo al servei de campanyes a favor de la llibertat de nombrosos presos polítics. En 1919 participà activament, amb son fill, en els fets de la «Setmana Tràgica» de Buenos Aires atenent els ferits. El 6 de setembre de 1930 fou detinguda i empresonada --amb la matrícula 21.849-- per la dictadura militar del general José Félix Uriburu; aquest fet fou contestat per un grup d'intel·lectuals argentins que envià una carta al dictador sol·licitant«magnanimitat» amb l'escriptora per la seva«triple condició de dona, de poeta i de mare», però quan s'assabentà d'aquesta iniciativa envià des de la presó al general una carta on li manifestava tot el seu menyspreu. Entre 1946 i 1951 dirigí el diari Crítica, un cop ja mort son marit. Durant sa vida col·laborà en nombrosos periòdics, anarquistes i «burgesos», com ara Fray Mocho, PBT, Crítica, Caras y Caretas, La Nación,El Hogar, etc. Destacà com a autora teatral --Almafuerte (1913), La solución (1921),Las descentradas (1929),Lo que estaba escrito i Un hombre y su vida (1934)--, d'obres de teatre per infants, contista --El libro humilde y doliente iEl vaso intacto--, novel·lista --Akasha (1924)--, i de poemaris --El misal de mi yoga i La rueca milagrosa (1921). En 1958 publicà el sue últim llibre, Crítica y su verdad, assaig sobre el diari que dirigí. Va estar molt influenciada per la teosofia i col·laborà en nombroses publicacions d'aquesta filosofia esotèrica. Salvadora Medina Onrubia va morir el 21 de juliol de 1972 a Buenos Aires (Argentina). La seva correspondència, entre la que es troba la mantinguda amb Radowitzky des que sortí de la presó en 1930 fins a la seva arribada a Mèxic fugint de la repressió franquista, i la de son marit, es troba dipositada al Centro de Documentación e Investigación de la Cultura de Izquierdas (CENINCI) de Buenos Aires. En 2005 Josefina Delgado en publicà una biografia, Salvadora. La dueña del diario Crítica.

Salvadora Medina Onrubia (1894-1972)

***

- Baptistin Fraysse: El 23 de març de 1897 neix a Langònha (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Baptistin Hébert Fraysse, conegut com Teddy o Teddy-Fred, però també com Le Danseur i Le Chinois. A començament de la Gran Guerra s'allistà en la infanteria colonial. Militant anarquista des dels anys vint, va exercir diversos oficis (cambrer, serraller, cuiner, etc.). Ficat en el món de l'espectacle, va fer de ballarí acrobàtic, sota el nom artístic de Teddy o Teddy-Fred, de professor de ball en un dàncing del carrer Paul-Déroulède de París i d'empresari teatral. En 1921 es casà amb la filla d'un actor de la Comèdia Francesa, amb qui tingué un infant. El 9 maig de 1922 va ser detingut a Niça (País Niçard, Occitània) i processat per encobriment i el robatori d'un vagó postal, entre Laroche i Dijon, durant la nit del 4 al 5 d'abril d'aquell any, però finalment va ser exonerat per manca de proves. Militant de la Unió Anarquista (UA), es presentà en la «Llista Llibertaria» per al Primer Sector (districtes 8-10 i 17-19) de París per a les eleccions legislatives de maig de 1924. Entre l'11 de març i el 2 de juny de 1924, en substitució de René Cova (Devry), fou gerent de Le Libertaire. L'1 de març de 1924 va ser apallissat i detingut en una manifestació a favor de l'antimilitarista anarquista empresonada Jeanne Morand; inculpat d'«ultratges i amenaces cap els agents de la força pública», va ser processat l'11 de juny de 1924 pel X Jutjat Correccional. Fou figurant en el rodatge en 1926 de la versió muda del film d'Abel Gance Napoléon, estrenat l'any següent. Perseguit pels seus actes delictius, en 1926 es va refugiar a Bèlgica, però finalment va ser detingut a Lieja (Valònia) i extradit a França.  El 13 de juny de 1928 va ser condemnat, juntament amb François Chonez (Fredo) i Hamida Bencherech (Nelly), per l'Audiència del Sena a 10 anys de reclusió i 10 anys de residència vigilada per una desena de desvalisaments entre el novembre de 1925 i l'octubre de 1926 al barri de Montmartre de París i reclòs a la Presó Central de Melun (Illa de França, França). L'octubre de 1936 recobrà la llibertat i s'instal·là a Sèina (Provença, Occitània), on es guanyà la vida venent pels mercats i gestionant un magatzem de queviures a Oliolas (Provença, Occitània). Militant del Partit Comunista Francès (PCF), el 13 de setembre de 1940 va ser internat al camp d'internament de Chibron, a Sinha (Provença, Occitània), i traslladat el 6 d'octubre de 1941 a la ciutadella de Sisteron (Provença, Occitània). Posteriorment va ser deportat al camp de concentració nazi de Dachau (Baviera, Alemanya), d'on retornà a Sinha cap el juny ou juliol de 1945. Reprengué el seu negoci comercial a Oliolas i com a comunista deportat, va ser indemnitzat. Baptistin Fraysse va morir el 24 de març de 1979 a Sinha (Provença, Occitània). Son germà Pierre Fraysse també va ser un destacat anarquista.

***

- Tomaso Serra: El 23 de març de 1900 neix a Lanusei (Sardenya) l'anarquista Tomaso Serra, conegut com Il Barba, encara que va fer servir altres pseudònims (Barbone, Juan Fernández y Salas, Pinna Joseph i Tomy Casella). Son pare era ferroviari i per això sa família canviava contínuament de domicili. De ben jove va guanyar-se la vida fent de tot (paleta, pagès, etc.), alhora que s'educava de manera autodidacta. Quan tenia 16 anys emigrà al nord d'Itàlia per treballar en la construcció d'obres públiques (preses, aqüeductes, etc.) i en 1918, acabada la Gran Guerra, passà a França per fer feina en la reconstrucció de la xarxa ferroviària. Cap al 1920, a Suïssa, entrà en contacte amb el moviment anarquista i conegué Luigi Bertoni en una conferència. Amb l'arribada del feixisme a Itàlia va ser perseguit per les seves idees i això el va obligar a passar d'un país a l'altra; de Suïssa passà a França. Entre 1923 i 1925 treballà en la mineria i als alts forns a Longwy. El 19 de juliol de 1927, sota el nom de Juan Fernández y Salas, va ser expulsat de França per «activitats subversives» i marxà a Luxemburg, on el febrer de 1928 va ser detingut i condemnat a un mes de presó per l'ús d'un passaport fals. Després marxà a treballar a Bèlgica en la construcció d'una presa. Més tard emigrà a Alemanya, d'on va ser expulsat, i retornà a França. El 6 de novembre de 1930 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a dos mesos de presó per«infracció al decret d'expulsió». En 1931 entrà novament clandestinament a Suïssa i a Basilea el 4 de febrer va ser detingut i expulsat del cantó; a Zuric conegué molts companys llibertaris (Bulzamini, Guido Rusconi, Spotti, Scaltri, Bedoni, Luigi Frigerio, etc.) i la que serà sa companya, també militant anarquista. Gràcies a la«Llar dels Refugiats Politics Antifeixistes», organització fundada per antifeixistes italians i socialistes i anarquistes suïssos, entre 1934 i 1936 pogué restar acollit a Ginebra. En aquesta ciutat suïssa conegué Randolfo Vella i freqüentà el grup editor d'Il Risveglio, participant en les tasques tipogràfiques i de difusió d'aquest periòdic. A començaments de 1936 va ser expulsat de Suïssa i el seu amic André Oltramare l'acompanyà amb cotxe a la colònia infantil que els antifeixistes havien muntat a Saint-Cergues (Arpitània). Quan esclatà la Revolució a la Península Ibèrica decidí marxar-hi per fer costat el moviment anarquista. El 25 d'agost de 1936 arribà a Barcelona (Catalunya) i durant setmanes es va formar militarment a la caserna de Pedralbes. Després marxà al front d'Osca on s'integrà en una bateria d'artilleria comandada per Libero Battistelli de la Columna Rosselli localitzat al sud-est del cementiri de la ciutat. Des del front envià articles per a Il Risveglio. El setembre de 1936 s'uní a la Secció Italiana de la Columna Ascaso que actuava al front de Terol i va ser destinat a la bateria del «Grup Michele Schirru». En aquest destí trobà els seus amics Luigi Bertoni, Auguste Cornu i André Oltramare. L'abril de 1937 participà en l'ofensiva sobre Almudébar. Ferit en la batalla, retornà a Barcelona, on el 19 de juliol de 1937 va ser detingut, juntament amb Renato Bruni, a la plaça de les Drassanes per agents estalinistes. Gràcies al seu amic André Oltramare que demanà per ell a les autoritats catalanes, passà de«desaparegut» i amb un destí segur al paredó, a detingut a la presó Model de Barcelona, on trobà Albert Minnig. Un cop lliure, gràcies a un metge amic que li lliurà documentació de la Creu Roja Internacional, fugí a França, però va ser arrestat a Perpinyà i tancat durant sis mesos. Després passà a Bèlgica, per acabar retornant a França, on el febrer de 1939 va ser detingut a Lille i deportat al camp de concentració de Vernet, on romangué fins al novembre de 1940 quan va ser traslladat al camp de Mende. Després del seu alliberament, el 30 de desembre de 1941, va ser deportat a Itàlia, on va ser immediatament detingut i confinat a Ventotene per cinc anys, on trobà el seu amic Giovanni Virgilio. Amb la caiguda del feixisme, va ser tancat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, però el 8 de setembre de 1943 aconseguí evadir-se amb altres companys i unir-se a la Resistència romana enquadrat en un batalló de«Giustizia e Libertà» d'Emilio Lussu, especialitzat en operacions de sabotatge i de guerra de guerrilles contra els nazifeixistes. Acabada la guerra, en 1947 retornà a Sardenya, on va fer de pagès amb son germà i sa germana, alhora que difongué el pensament anarquista. A partir de 1960 decidí crear una comunitat agrària llibertària especialment dedicada als ancians anarquistes i a les persones necessitades. El projecte, d'antuvi, va ser força polèmic i criticat ja que es pensava que sortiria molt car i que no valia la pena«invertir» en el«desert» sard, però en 1962 durant un congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI) va rebre el suport del moviment. En aquests anys va fer amistat amb molts anarquistes sards, com ara Pietrino Arixi. Cap al 1968, gràcies al suport econòmic dels companys d'arreu d'Itàlia, aconseguí crear a Barrali la Col·lectivitat Anarquista de Solidaritat (CAS). Enquadrat en aquest projecte d'autogestió, en 1981 es va crear l'Arkiviu-Bibrioteka de Kurtura Populari (ABKP), on diposità els seus documents. En aquests anys participà en nombrosos congressos llibertaris. Tomaso Serra va morir el 8 d'octubre de 1985 a Barrali (Sardenya) d'un càncer a la boca i donà el seu cos a la ciència. En el seu homenatge, l'ABKP passà a denominar-se«Arkiviu-Bibrioteka Tomaso Serra». En 1992 Constantino Cavalleri publicà L'anarchico di Barrali. (Quasi) 100 anni di storia per l'anarchia. Biografia di Tomaso Serra detto «Il Barba», Juan Fernández, Pinna Joseph, Tomy Casella.

Tomaso Serra (1900-1985)

***

- Ettore Aguggini: El 23 de març de 1902 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista Ettore Aguggini. Orfe de mare des dels cinc anys, després de deixar l'escola va començar a treballar com a obrer mecànic en una empresa metal·lúrgica i després de llegir L'únic i la seva propietat, d'Stirner, s'adherirà a les idees anarquistes. Durant la postguerra va participar en un grup anarcoindividualista, on va fer amistat amb Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini. Entre els anys 1919 i 1921, marcat per fortes lluites i per una important repressió, va participar en tots els fronts. El 19 d'abril de 1919, arran del primer atac feixista a la seu del periòdic socialista L'Avanti!, va prendre part en les protestes. Durant les grans vagues de 1920 va participar en les batalles contra la policia i també en diversos atemptats contra els símbols de la burgesia, com ara l'atac al restaurant Cova, el 26 de juny i el 8 d'agost de 1920, i contra el parador Cavour, el 14 d'octubre de 1920, que havia d'albergar la delegació britànica durant el congrés de la Societat de Nacions. En 1921 va formar part del grup de militants anarquistes que diàriament defensaven els locals del diari Umanità Nova contra els atacs dels feixistes i de la policia. Després de l'empresonament sense judici de nombrosos militants anarcosindicalistes, i de Malatesta i d'altres redactors del periòdic anarquista que havien engegat una vaga de fam per aconseguir ser jutjats, Ettore Aguggini, Giuseppe Mariani i Giuseppe Boldrini van decidir atemptar contra la vida de Giovanni Gasti, cap de la policia milanesa i futur prefecte feixista. El 21 de març de 1921 els tres homes van posar una bomba al teatre Diana, la qual, mal col·locada, va deixar sa i estalvi Gasti, però va causar 21 morts i uns 50 ferits entre els espectadors. Immediatament després els feixistes i la policia van devastar la redacció i la impremta d'Umanità Nova, així com la seu de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) i van detenir nombrosos militants. Aguggini va poder fugir a Lodi, però l'abril de 1921 va ser detingut a Ancona. Durant el procés, el 9 de maig de 1922, va reivindicar la responsabilitat de l'atemptat i va ser condemnat a 30 anys de presó i internat a la penitenciaria de San Vittore de Milà. Quan els feixistes van arribar al poder, va ser transferit al penal de l'Alguer, on va patir un tancament extremadament despietat. Malalt i afamegat, Ettore Aguggini va morir el 3 de març de 1929 a la presó de l'Alguer (Sardenya, Itàlia).

***

- Enrico Adler: El 23 de març de 1951 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) el professor, activista social, ecologista, animalista, sindicalista i anarquista Enrico Adler. Era l'últim descendent d'una família jueva burgesa d'origen vienès que va ser exterminada als camps nazis i son pare va ser un destacat partisà. De ben jovenet, en els anys de la protesta estudiantil, quan estudiava filosofia a la Universitat de Sanremo, s'adherí al moviment anarquista, militant en l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OdCL). Detingut en diverses ocasions, va ser empresonat al Forte Santa Tecla de Gènova (Ligúria, Itàlia). En 1971 fundà amb altres companys l'Organització Anarquista Ligur (OAL) i en els anys setanta fou un dels fundadors del Grup Anarquista de Sanremo (GAS), on també militaren Gianni Sufia, Giorgio Sorrentino, Claudio Badano i Moreno Marchi, entre d'altres. Exercí la tasca docent com a professor de lletres (filosofia, literatura i història) en instituts d'ensenyament mitjà, com ara l'Institut Colombo de Comptabilitat o l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato«Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia (Ligúria, Itàlia). Fou membre del Comitè Territorial d'Imperia (Ligúria, Itàlia) de l'Associació Recreativa i Cultural Italiana (ARCI), de l'Ens Nacional per a la Protecció dels Animals (ENPA) de Sanremo, de l'Associació Mappamondo i del Cercle de Sanremo de l'Associació d'Amics Itàlia-Cuba. Preocupat pel problema dels més vulnerables, creà la «Comunità Eligia» de Bajardo (Ligúria, Itàlia), per a la recuperació i integració dels drogodependents, i, amb la funcionària municipal Daniela Vigna, el Centre Social Juvenil de Via Parodi de Sanremo. Vegetarià i activista contra la vivisecció, creà un refugi per a animals abandonats. També treballà temes com ara l'economia ètica, la solidaritat i els grups de consum, i intentà crear un grup d'autogestió i de banca ètica d'àmbit europeu. Com a sindicalista del ram de l'ensenyament, milità en UNIcobas, sindicat del qual va ser el seu secretari provincial. Durant els anys noranta reobrí l'històric local del Cercle Anarquista de Pegli (Ligúria, Itàlia). Entre 1989 i 1990 i entre 1993 i 1995, va ser elegit regidor municipal per «Els Verds» (Movimento Verde) a Sanremo. En 2001 creà la secció local de Sanremo de l'associació antimàfia«Libera». Se li va diagnosticar un càncer de fetge i cinc mesos després Enrico Adler va morir, el 23 de novembre de 2008, a l'Hospital Cívic Borea de Sanremo (Ligúria, Itàlia) i fou enterrat al cementiri de Valle Armea d'aquesta ciutat. En 2011 l'Istituto Professionale Alberghiero di Stato «Eleonora Ruffini» d'Arma di Taggia, on havia impartit classes d'història, creà una borsa d'estudis de caire sociocultural en el seu homenatge. En 2013 es va publicar pòstumament el seu llibre Panna, rose e anarchia.

Enrico Adler (1951-2008)

Defuncions

- Pierre Fauvet: El 23 de març de 1901 mor a Sant-Etiève (Arpitània) el militant anarquista francès Pierre Fauvet. Havia nascut el 15 de maig de 1859 a Sant-Etiève (Arpitània). Per mor de les seves activitats militants i per la seva vida errant i borrascosa Fauvet va patir entre 1878 i 1891 dotze condemnes per robatori, vagabunderia, cops i ferides, amenaces i violència contra els agents a Sant-Etiève i Montbréson, Lió i Lausana (Suïssa). En maig de 1886 va participar en un assumpte de falsificació de moneda i en juny de 1891 va ser alliberat després de ser sospitós d'haver participat amb Ravachol en l'assassinat de l'ermità de Chambles. Membre dels grups anarquistes de Sant-Etiève, organitzarà les gires de Sébastien Faure en aquesta regió d'octubre a desembre de 1891, i va ser perseguit per infracció a la Llei de 30 de juny de 1881 sobre les reunions públiques. En octubre de 1896 ca seva va ser escorcollada i s'hi va trobar nombrosa propaganda subversiva, però no explosius que era allò que es buscava. Armer, primer, i firaire, després, el setembre de 1900 va ser designat per portar a París les queixes dels firaires de Sant-Etiève. El nom de Pierre Fauvet és un dels que apareix amb major freqüència en els documents policíacs, malgrat l'estreta vigilància a la qual estava sotmès.

***

- L. A. Droccos: El 23 de març de 1926 mor a París (França) el compositor musical i pianista anarquista Louis-Alexandre-Ferdinand-André Droccos, conegut com L. A. Droccos. Havia nascut en 1872 a Lió (Arpitània). S'instal·là a París i visqué al número 45 de Saint-Martin del X Districte. En 1905 col·laborà en el periòdic La Chanson Ouvriere, publicada per Maurice Doublier. Abans i després de la Gran Guerra, posà música a més de sis centes cançons, moltíssimes d'elles de caràcter social, antimilitaristes i satíriques, com ara La paysanne, de Gaston Couté; La Guillotine, de Léon Israël; La chanson de la semaine anglaise, de Maurice Doublier; La Marseillaise Mutualiste, de M. A. Arneilla; Le droit d'asile, de Clovys; Les volés, d'Eugène Bizeau; L'oiseau chantait la vie,Les forts, Les dieux, Les hommes sont des fous, Si tu veux oublier,Le vent du Nord, Gloire au travail! i Les chansons de l'année, de Madeleine Vernet; etc. També musicà cançons de cabaret, llocs on actuava per guanyar-se la vida, com ara el Cabaret des Quat'z'Arts de Montmartre, i fou un dels animadors de la «Musa Rouge», conegut grup de poetes i cantautors revolucionaris creat en 1901. Actuà nombroses vegades a la Casa del Poble, a Universitats Populars, a Teatres Socials, a sindicats i a seus de grups de la Libre Pensée, entre d'altres associacions. Participà en«L'Avenir Social», fundació pedagògica llibertària de Madeleine Vernet, i actuà en els actes que aquesta organitzà. Louis-Alexandre Droccos va morir el 23 de març de 1926 a París (França) i se li va fer un funeral a l'església de Saint-Laurent de París.

Continua...

---

Avui hi ha plenari extraordinari  a la 13:30h i ple ordinari el dijous 31 a les 20h.

 

Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició: els sicaris de la policia política del règim franquista (la Brigada Social) -

El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor? (Miquel López Crespí)

No va ser cap sorpresa: el jutge ens deixà en llibertat sense càrrecs. Posteriorment, descobrírem que el magistrat també rebé la visita d’una representació del Col·legi d’Advocats, amb forta majoria progressista en aquells dies de la restauració borbònica. Algú em digué que el jutge pertanyia a un dels partits de l’oposició. No em vaig estranyar. Però... com ho havíem de saber? La majoria dels detinguts érem d´organitzacions allunyades dels caus on es congriava la reforma del règim. Nosaltres formàvem part d´un partit amb molts treballadors i estudiants i, per desgràcia, sense gaires professionals. Teníem pocs advocats, enginyers, metges, arquitectes. Els mestres i professors d´institut eren més nombrosos, també cal dir-ho. Malgrat aquest fet, el gruix de professions liberals romania dins les xarxes de les famoses Juntes i Plataformes, on comandaven el PCE i el PSOE. Uns organismes als quals nosaltres no ens apropàvem, ja que consideràvem que eren instruments creats per aturar l´avenç del combat per la República i el Socialisme.

Però tornem al moment en el qual la Social trucava a la porta del meu pis.

Quan els vaig obrir, el Rosset, el cap de la secció que ens vigilava, em digué:

-Aquesta vegada no us anirà tan bé com l’any passat, a Inca i a Lluc.

Alhora que parlava, els altres membres de la policia política entraven a casa, sense gaires contemplacions. Mentre el Rosset començava a mirar el munt de papers que tenia a la meva taula de despatx, els agents de la Social s’havien assegut al sofà del menjador i esperaven que el responsable acabàs de parlar i donàs les instruccions pertinents.

Tenia el Rosset al davant, sorneguer, amb ganes de fer mal.

-La presentació i el reportatge que va sortir ahir al Diario de la Provincia és la prova contundent que us portarà a la presó. Els partits polítics no són legals i està prohibida de forma terminant qualsevol presentació d´organitzacions d´esquerra. Ho sabeu perfectament. Aquesta vegada no teniu escapatòria! Aleshores va fer un senyal als seus homes que, mecànicament, talment fossin robots de pel·lícula de ciència-ficció, es plantaren enmig de la sala. Amb un gest imperatiu els assenyalà els prestatges de la biblioteca.

Volia, no existia cap dubte al respecte, que començassin a mirar dins els llibres per a veure si hi trobaven missatges, notes secretes, cartes, agendes que poguessin servir com a proves incriminatòries davant el Tribunal d´Ordre Públic.

De cop i volta em vaig posar nerviós. I si havien portat un paquet de revistes comunistes? Ho feien sovint. Tenien per costum deixar pels racons que escorcollaven fulletons de les organitzacions polítiques perseguides. Després, a l´informe, asseguraven que pertanyien al subjecte investigat.

El Rosset els digué que, en acabar amb els llibres, mirassin els calaixos de la taula del despatx, els armaris, les capses de cartró plenes de fotografies, originals d´obres de teatre i novel·les que tenia per corregir.

Hi havia feina per a unes quantes hores!

El Rosset contemplava el pis com si fos seu. Talment el depredador ensuma i mossega lentament, per a gaudir-ne amb cura i plaer, la víctima que acaba d´agafar. Algú ha vist mai un moix jugar amb una rata, un lleó clavant les urpes al cérvol que vol devorar?

En altres ocasions no hi trobà res.

Potser es pensava que havia oblidat les mesures de seguretat? Anava ben errat! Feia anys que sabíem que no podíem tenir cap mena de material comprometedor a la casa. Ni adreces, ni números de telèfons. Tampoc escriure un dietari personal (a no ser en un idioma que no pogués conèixer la policia!). Tot s’havia de tenir ben guardat dins el cap. La majoria de detencions es produïen per una relaxació en la vigilància, per no atendre les instruccions d´actuar en la més completa clandestinitat. El partit feia temps decidí disposar d´un amagatall secret com a arxiu central, per a les revistes sense repartir o les sobreres, per a les màquines d’impressió primitives i que ja no empràvem, per als pots de pintura i els pinzells de les pintades nocturnes. D´aquest embalum s’encarregaven el secretari d’organització i dos companys que l’ajudaven en el transport. Mai ningú de l’organització pogué esbrinar on era el magatzem de la premsa revolucionària!

Ningú va saber res d´aquest indret i, possiblement, aquestes precaucions ens salvaren de nombroses detencions! Ni la Social ni la Guàrdia Civil pogueren mostrar als mitjans de comunicació cap tipus de publicacions incautades.

Sempre haurem de donar les gràcies al nostre secretari d’organització per l’extremada professionalitat i atenta vigilància amb què va fer front a les seves responsabilitats.

El Rosset em mirava amb atenció mentre els seus homes fullejaven els llibres de tots els prestatges de la biblioteca, els articles de les carpetes, el munt de fulls amb obres a mig fer.

Era un espectacle trist.

Tractaven molt malament els exemplars aconseguits tan dificultosament.

De què m’havien servit tantes hores situant els exemplars per temàtiques? L’assaig a un indret. Les novel·les, la poesia i el teatre en uns altres prestatges. Quantes obres de valor incalculable trobades a les llibreries de vell de Palma i Barcelona! Els sicaris de la Social les manejaven com si fossin munts de patates, objectes inservibles. Ni sabien ni els importava el que tenien a les mans! En els caus de la policia, la novel·la d’Stendhal El Roig i el Negre va ser considerada un perillós manual anarquista! Així i tot, haurien pogut pensar que feia referència a la bandera de Falange Española y de las JONS, que tenia els mateixos colors que la de la CNT. Però no. Havia de ser un llibre de la FAI, un recull d’instruccions subversives que calia confiscar.

El temps no havia canviat res. La ignorància era idèntica a la de la guerra civil, quan militars, requetès i falangistes cremaven els mateixos llibres que, trenta anys després, encara semblaven sospitosos: especialment, els que tenien nom d´autor rus. Com si Tolstoi i Dostoievski fossin Lenins amb la possibilitat d´encendre les pinedes de les Illes, envair els palaus del barri de la Seu, barrar el pas als avions que aterraven a Son Sant Joan, carregats de turistes cridaners, ansiosos per emborratxar-se de gin barat i sol ardent!

Els llibres, sempre un perill! Com en temps de la Inquisició, sempre el llistat del que es pot llegir i el que s´ha de cremar a la foguera. El foc purificador a tota època i en qualsevol circumstància. La llenya verda, per fer patir el condemnat i convertir en pols qui s´hagi atrevit a saber un poc més que el sacerdot! Flaire de carn humana enervant els malaltissos sentits del clergat i l´aristocràcia dominant. Esperits tèrbols gaudint amb el dolor humà, veient com el botxí escorxa els rebels de viu en viu i les dones que no s´han volgut convertir xisclen envoltades per les flames en el bosc de Bellver. El fogó dels jueus, descrit pel pare Garau a La Fe Triunfante!.

Era evident que, per molt que cercassin no trobarien mai cap full de propaganda. Si de cas, entrades antigues al Cineclub Universitari, a sales de projecció de la península i l’estranger, dels indrets on havia vist una pel·lícula que m’emocionàs. Les flors marcides d’algun antiquíssim amor juvenil, el primer poema, grogoses cartes a llunyanes amants. Poca cosa més. La major part dels records que m’unien a Anika desaparegueren una nit en els contenidors de la cantonada. Munts de fotografies de remotes excursions, instantànies de dinars i sopars amb els amics, les imatges mig esvanides pel temps d´una anada a l´Europa de l´Est per a veure amb els propis ulls els “avenços” del socialisme burocràtic. I la radieta barata, de plàstic, que ens va fer companyia els primers anys de casats, quan no teníem prou diners per comprar cap aparell musical i vivíem, en un somni utòpic de felicitat hollivuidenca, sense televisió ni cap objecte inútil producte de la follia de la societat de consum.

Quan ens separàrem va agafar el que volgué. Les joies de la família, les botonades i polseres de la repadrina, el rellotge de paret, la meva antiga màquina de retratar, una estimada herència de l´oncle Josep que jo estimava de manera especial. Una separació de parella sueca que es reparteix en silenci, sense cap mena de retrets, les poques propietats que té.

Una parella sense fills no té gaires problemes quan decideix el final de la convivència. De cop i volta, es trenca la relació i, simplement, deixes de veure’t. Cap responsabilitat et ferma a la persona amb qui havies compartit promeses i juraments.

Els fills són el problema bàsic d’una ruptura matrimonial. Malgrat que puguis arribar a un divorci gens conflictiu, el problema essencial consisteix que, amb la custòdia compartida, sempre hauràs de conviure amb els fantasmes del passat al voltant de la teva vida. No en parlem si la ruptura és dificultosa, si l’amor s’ha convertit en odi i cada vegada que us trobau, l’insult i el menyspreu reapareix, constant i verinós. Aleshores, no podràs desfer-te mai de la rancúnia. L´infern serà el present quotidià, una maledicció de per vida, una càrrega que no et deixarà cap moment de tranquil·litat en els anys que encara has de restar en aquesta vall de llàgrimes.

Amb n´Anika no va passar res de tot això. Mai més tornarem a coincidir, a no ser en una manifestació, en el teatre, en el cine, de lluny, a un acte cultural, en un míting. Ens saludàvem des de la distància. Com si mai no hi hagués existit entre nosaltres ardents nits de sexe, enfurides mossegades a la recerca del plaer, sang als llavis, infinits juraments d´amor sota el cel de platges i muntanyes, ciutats oblidades en els calendaris, els indrets màgics d´un univers que va esclatar i es va dividir en milions de bocins tan sols en uns segons.

Aquella força potent que ens feia desafiar el més profunds avencs, els deserts més inhabitables, pujar a les més altes muntanyes de la imaginació, va esdevenir cendra, transformada en una ritual salutació.

L’avantatge de les ruptures on no hi ha fills és que pots bastir una nova vida sentimental sense cap ombra del passat. Les ombres s´esmunyen en poc temps i la presència que pensaves única, s´esvaneix sense interposar-se mai enmig de les noves coneixences. Mires aquella presència provinent del fons dels calendaris i no acabes d’explicar-te com, en un dia llunyà, et pogueres enamorar, enfollir per la dona que ara veus com si fos un somni que tengueres fa segles i segles i del qual ja no recordes res.

El Rosset em va treure de les reflexions. Talment una fuetada enmig de la cara. La seva veu m´arribava de nou, a poc a poc.

-Ja sé que penses que som uns bàrbars mercenaris de la dictadura –em digué amb veu calmada-. Però des del nostre punt de vista l´únic que fem és provar de salvaguardar la pau de què els espanyols hem gaudit durant dècades. Haguéssim pogut portar un munt de revistes comunistes i dir, en els informes, que les havíem trobat a casa teva. No ho farem. Hem trucat a la teva porta amb les mans netes. De Madrid ens demanen que no emprem els sistemes del passat. Ara, els Col·legis d´Advocats són plens de militants que simpatitzen amb vosaltres i qualsevol errada per part nostra és emprada per a fer propaganda contra Espanya. Necessitam testimonis que signin l´informe. En cas contrari, el jutge pensaria que hem actuat com abans, inventant el que diem en els papers.

Un testimoni? La majoria de veïns havien sortit a treballar. El metge jove i la seva esposa, una mestra de Santanyí, ja no hi eren. Al pis de dalt vivia un viudo paralític. No podia moure’s a no ser en cadira de rodes i la senyora que en tenia cura no l’havia aixecat del llit. Impossible fer-lo davallar. Els estudiants del sisè marxaven a les vuit cap a la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit. El rellotger del quart morí feia uns mesos i la dona anà a viure amb la família, a Lloret. Què fer en aquestes circumstàncies? A qui es podia anar a cercar tan d´hora?

De sobte vaig pensar amb na Dora, l’esposa de l’aviador italià que un dia abandonà l´habitatge i mai més no tornà a casa seva.

No era mala idea. Era una dona valenta i decidida, una dona que, després de l’abandonament del marit, portà endavant la casa i els tres fills. Havíem parlat i coincidit en moltíssimes ocasions. Sabia de les meves dèries polítiques i, malgrat que hagués viscut més de trenta anys amb un voluntari italià a la guerra d’Espanya, un pilot mussolinià convençut, un especialista en el bombardeig de ciutats i ports de la costa catalana, comprenia bé la lluita dels joves per la Llibertat.

Li vaig dir al Rosset que podia anar a cercar la propietària del tercer. Possiblement encara no devia haver sortit a fer les compres del dia.

El Rosset sortí amb un dels seus homes i, al cap d´uns instants, comparagué amb na Dora. L´esposa del pilot encara anava sense pentinar. Semblava que just havia acabat d’aixecar-se. Tancaren la porta al seu darrere. Vaig veure que la veïna em mirava una mica atemorida en veure tanta gent al menjador. Arreu, els prestatges remoguts, carpetes obertes, calaixos al terra, Els papers de damunt la taula en desordre, policies escorcollant armaris i habitacions.

Na Dora romania tremolosa, preguntant amb els ulls si en sortiria, de l´endemesa. La vaig tranquil·litzar fent un gest quasi imperceptible amb la mà. Talment li digués de viva veu: “No et preocupis. N’he sortit de pitjors!”.

-Senyora –li digué el Rosset amb veu fosca, com si parlàs de la qüestió més transcendental del món-. Vostè serà testimoni del registre. Ens basta una persona i una simple signatura per acreditar la documentació. Vendrà amb nosaltres i tornarem a repassar cada una de les habitacions. És la rutina acostumada per testimoniar si s´ha trobat propaganda a l´habitatge. Aquest senyor, juntament amb tres amics seus, ha presentat un partit il·legal i ara estam investigant si tenen diaris i revistes comunistes, qualsevol material considerat subversiu.

Na Dora va fer un signe afirmatiu amb el cap. Anava un poc descambuixada i provava d’arreglar-se els cabells amb les mans.

El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor?

La veïna em continuava mirant, alleugerida, en constatar que la Social no trobava res del que cercava. En el fons, era una dona que m’apreciava. Malgrat que anava a missa i a combregar i ajudava el rector del barri en la catequesi, sempre em deia, imaginat que jo era un aferrissat roig antifranquista, que el cristianisme ben entès era el precursor del socialisme. “Deixa tot el que tens i vine amb mi”, diu l’Evangeli, predicava sovint. “Crist digué que ho havíem de donar tot als pobres”, continuava. “Quina diferència hi ha entre les paraules del Nou Testament i les del teu Karl Marx?”.

Tenia raó.

Què més podies demanar a una persona casada amb un voluntari italià vengut a Mallorca per lluitar contra l´esquerra? La covarda fugida de l’espòs amb la secretària, la convertí en una mística cristiana. Dedicava hores i hores a tenir cura dels malalts i de persones d’edat sense familiars. Una monja moderna! Quan jo li deia que semblava una germana de la Caritat, somreia, i movia el cap en sentit afirmatiu.

-Sí. No vas errat. Una monja de poble, servint els infants i els desvalguts –contestava, amb posat melangiós-. Potser hauria d’haver entrat a un convent. De no ser pels fills encara ho faria! No en tenguis cap dubte! Però ara ja tenc dues nétes que són la meva alegria. No, no puc entrar a un convent. El meu refugi és la família, els pobres, els que necessiten una paraula amable abans de morir, sols, abandonats als hospitals.

Els amics Maria Benejam i Teo Vidal, responsables de l'edició nord-catalana de Vilaweb, han publicat un article sobre la restauració del Miquel Caldentey:

http://catalunyanord.vilaweb.cat/noticies/la-goleta-miquel-caldentey-continua-a-narbona/ 

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

CATERINA TARONGÍ, d’en Miquel López Crespí

Per Josep Gironès Descarrega, escriptor i investigador

El poblenc Miquel López Crespí escriu molt bé, però no és d’ara. El seu currículum literari és ple d’obres poètiques, memòries, articles i novel·les d’un alt nivell, algunes de les quals han estat reconegudes amb premis. Les lletres d’en Miquel són entenedors, just perquè empra un estil assequible a la majoria de lectors i, alhora, tenen un contingut que només resulta possible bastir a partir de coneixements profunds i amplis de la realitat i de la història.

A la seva darrera novel·la: CATERINA TARONGÍ, López Crespí intenta i aconsegueix transmetre als lectors les maldats del feixisme i d’altres formes de totalitarisme que hem patit en aquest país, encara que ell centri l’escenari de l’obra a ses illes. Sí, a partir de les seves lletres aconsegueix fer real l’ambient que es vivia en les dates prèvies al cop d’estat feixista esdevingut a partir de la sublevació militar del disset de juliol de mil nou-cents trenta-sis, el drama viscut per moltes famílies que patiren les maldats protagonitzades pels contraris a les llibertats i, a més, relaciona de forma magistral els crims organitzats contra els partidaris de la República amb les persecucions contra els jueus illencs del final del segle disset.

Fins fa relativament pocs anys, la història s’explicava a partir del creacionisme religiós, una forma d’entendre l’ensenyament explicada pels partidaris d’una Església gairebé sempre aliada amb els poderosos. Al llarg de molt temps, els llibres reflectien els annals dels reis, emperadors, militars i governants que, amb la raó del seu costat o sense, dictaven la versió dels fets que els era més favorable. Durant els anys de plom que ocupà la dictadura franquista, les cròniques partien del “Imperio español” posat sota protecció divina, ben custodiat per militars i religiosos que, en nom de Déu i de la Pàtria, actuaven una vegada i una altra contra el poble al qual havien de servir. Per sort, amb l’esdeveniment de la democràcia aparegueren versions científiques de la nostra història, bastides a partir d’estudis seriosos contrastats a dintre i a fora del país.

La història que forma part de la novel·la d’en Miquel López Crespí s’explica a partir de l’autèntica realitat del món, en el qual un reduït grup de persones ha aconseguit viure molt bé a costelles de la resta de persones, que malviuen després d’haver de treballar molt i en mig de penalitats. En aquest apartat, Miquel critica sense embuts una Església que, ben allunyada dels postulats de Crist, fa anys que combat la cultura, per tal de mantenir els seus privilegis i els dels grups que li fan costat, una Església que al llarg dels temps ha protagonitzat pàgines de maldat: la Inquisició, la expulsió de presumptes heretges, moriscs i jueus, l’anorreament d’intel·lectuals o la promoció del feixisme, que els haurien de fer vergonya.

A CATERINA TARONGÍ, l’autor s’esforça en demanar que la llibertat i la cultura arribin a tots els sectors socials, ja que només serà des del coneixement que la societat podrà esdevenir en plenitud.

Si hagués de destacar alguna cosa de la novel·la, aquesta seria que els fets s’expliquen des del darrer graó, a partir de les persones, les famílies i els grups que patiren de forma ben directa les malvestats feixistes, amb un seguit de detalls que fan viure les escenes com si estiguessin succeint.

El llibre ajuda a conèixer el nostre passat més obscur, uns crims que ni amb l’esdeveniment de la democràcia van ser jutjats, en un afront més dels autors intel·lectuals del cop d’estat i dels seus sequaços cap a les víctimes.

Si un missatge he estret d’aquesta gran obra és que la maldat es repeteix com si fos idiota. Per això, ens caldrà sempre estar atents a veure com actua el conglomerat de interessos que, en nom de Deu i de la Pàtria, sempre estan a punt de robar-nos les llibertats, de la mateixa forma que ens escuren les butxaques.

Enhorabona!, Miquel, per aquesta sucosa CATERINA TARONGÍ, i també moltes felicitats a tots aquells que llegeixin una obra que els omplirà de satisfacció i de coneixements.

Josep Gironès Descarrega

Octubre de 2013

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. (Rosa Planas)

ELS XUETES I LA GUERRA CIVIL

Per Rosa Planas, escriptora

El tema de la posició dels xuetes durant el conflicte ha estat analitzat en llibres d’història i en articles que han aparegut en diferents mitjans, però poques vegades s’ha traslladat al context literari, tret d’algunes excepcions com la novel·la d’Antoni Serra, Carrer de l’Argenteria núm.36. Per aquest i altres motius, cal parar esment a la darrera obra de Miquel López Crespí: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor, 2013).

Els xuetes, com a col·lectiu, no es decantaren de manera ostentosa vers cap de les dues posicions enfrontades, intentaren mantenir-se “neutrals” si és que aquesta paraula pot definir l’intent de passar desapercebuts en una guerra amb proporcions de crueltat fora del comú. Si més no, alguns dels xuetes que optaren de manera pública, ho feren a favor del Movimiento Nacional, com és el cas de Gabriel Cortès i Cortès, militant de la CEDA i després de Falange, autor d’una història dels jueus de Mallorca, que patí en carn pròpia el terror de veure’s probablement inclòs en les llistes sol·licitades per l’Alemanya de Hitler amb la intenció de deportar els xuetes. Els xuetes, com tants d’altres col·lectius mallorquins, eren en sa majoria gent devota i conservadora, el que en aquelles èpoques anomenaven “d’ordre”, i s’esgarrifaven només de sentir les propostes del Front Popular o en conèixer els excessos dels militants de la FAI.

Miquel López Crespí ha volgut en aquesta novel·la, escrita amb el to dramàtic i la intensitat que li són característiques, fer un paral·lelisme simbòlic entre la situació dels xuetes a les darreries del segle xvii, quan foren descoberts, jutjats i executats; i la persecució, caça i assassinat dels republicans, lliberals i comunistes, represaliats durant l’Alzamiento Nacional. Caterina Tarongí, heroïna d’aquet relat, és la reencarnació de l’única dona cremada de viu en viu en els actes de fe de 1691. Germana de Rafel Tarongí, es distingí pel seu valor i per la seva enteresa a l’hora d’enfrontar-se amb la mort. Seves són les paraules de coratge que, adreçades al seu germà, passaren més tard al llenguatge popular de Mallorca com a signe de resistència: Falet no et dons! L’obra de Crespí recrea amb la seva habitual mestria els ambients prebèl·lics de la Mallorca rural, sacsejada per la divisió, i enlluernada pels vents de canvi que arriben de la Península en forma de visites esporàdiques, com la de Frederica Montseny. Crespí s’esplaia en les idees que romanien en l’ideari dels grups d’esquerra, i s’encarrega de situar la vella lluita xueta pels drets civils dintre de l’encaix d’una ancestral resistència contra el poder oligàrquic i els seus abusos. Mallorca, escenari de la violència de la guerra civil, esdevé paradigma de la intensitat d’un conflicte la profunditat del qual amaga les seves arrels en la història dels derrotats d’altres guerres. Amb paraules profètiques, Caterina Tarongí es refereix al futur que vindrà després: “Els temps que vénen seran durs. Hem d’aconseguir que mai no ens facin malbé l’esperança, que ens matin l’esperit.” La lluita, en opinió de l’heroïna, esdevé llavors el signe d’identitat d’un grup, la seva ideologia. (Diari Última Hora, 1-X-2013)

La periodista i escriptora Margalida Capellà digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

LES DONES REPUBLICANES I LA NOVEL·LA HISTÒRICA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) (I)

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

La periodista i escriptora Margalida digué, a Can Alvover, el dia de la presentació de la novel·la Caterina Tarongí: “Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

`Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. `Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver´, escriu López Crespí.

`Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: `No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant´. “.

Caterina Tarongí, és el títol de la novel·la de Miquel López Crespí, editada a Palma per Lleonard Muntaner. S'acaba d'estampar el 26 de maig de 2013, festa de Sant Felip Neri, dins la col·lecció Aliorna 36. Vet ací un altre llibre de l'escriptor pobler, qui torna a tractar sobre la guerra civil espanyola a Mallorca -i ja en van quants?-.

Amb això, l'escriptor es reitera en l'afany de voler fer veure avui, 77 anys després, la munió de males conseqüències que comporta la victòria militar franquista, de caràcter feixista, el legat de la qual, malauradament, encara perdura vivent entre nosaltres a certs àmbits tenyits de porpra hispànica fanàtica.

També s'hi traspua, emperò, l'anhel inexhaurible de fer arribar a les generacions actuals i a les generacions futures el dinamisme infinit i l'esperança inabastable de tota aquella gent que lluità fermament per un esdevenidor lluminós, ple de vida profundament democràtica.

Ja a primer cop d'ull, es veu ben a les clares que l'autor d'aquesta novel·la, a més d'escriptor excel·lent, és també, des de fa dècades, lector apassionat, d'aquells que es deixen travessar profundament per la presència vigorosa d'obres llegides en l'adolescència i la joventut.

També s'hi veu clarament que certs mestratges literaris i polítics de renom han anat modelant la manera que té l'autor de copsar el fenomen literari avui dia: la presència gegantina de la lluita contra el feixisme, la desfeta republicana, la guerra civil, la revolució social, l'exili català antifeixista, el món democràtic republicà esbucat per la victòria feixista del 39...

D'aquí la importància que l'escriptor dóna, quasi sense proposar-ho, al paper dels llibres, sobretot entre la joventut més agosarada de la vila mallorquina on es desplega la narració. Deu ser a sa Pobla?

Lluny de servir per emboirar l'enteniment dels toixarruts, com xafardegen les beates pobleres de missa i comunió diàries, un llibre esdevé l'eina millor que la joventut pot tenir a les mans per tal d'esdevenir crítica, amb personalitat pròpia, audaç, oberta, enriquida profundament i, sobretot, intensament coneixedora de la realitat, la local i la global.

També hi mantenen el seu paper primordial les escoles, els col·legis, les biblioteques, els ateneus populars, les cooperatives de consum, les societats culturals obreres, els orfeons, l'ensenyament en general.

Instituts i universitats són àmbits tractats com a autèntics temples de la saviesa. S'orienten a aconseguir que la gent visqui millor i obri la ment a la cultura universal, enfrontant-se al paper d'un clergat majoritàriament dedicat a consolidar la ignorància entre la població.

Em sembla que l'autor pretén, amb la publicació d'aquest llibre, i crec que ho aconsegueix amb escreix, reflectir expressament allò que tan expressivament manifesta Joan Fuster, “Tots aquests “temes”, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d'unes inèrcies fredes i elegants, o d'altres d'excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Com va explicar l´historiador Mateu Morro el dia de la presentació de la novel·la: “Caterina Tarongí, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

`Miquel López estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

`És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a Caterina Tarongí. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

`Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

`Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

`Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint Caterina Tarongí hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai”.

Amb més de dues-centes pàgines, Miquel López Crespí relata les peripècies de la protagonista d'aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just, més solidari, més democràtic. Hi presenta una dona mallorquina, catalana, republicana, esquerrana, xuetona amb nom i llinatges il·lustres, filla de joiers benestants, que arriben a veure com el local es converteix en seu de Falange.

Porta el nom de Caterina Tarongí, descendent d'aquella altra Caterina Tarongí, empresonada i torturada pels dominics, que s'estima més morir cremada viva abans que renunciar a la seva fe jueva heretada dels pares. Mai no claudica davant de l'estament poderós d'una església com la catòlica.

Al llarg del llibre sobresurt, entre d'altres, el paper ferest que exerceix certa gent d'església, majoritàriament dretana, beates de missa i comunió diàries, capellans i rectors tan contraris a jueus i republicans com favorables al rei i al Vaticà, representant un poder quasi invencible, dedicat a escampar i sembrar la llavor de la por dins l'ànima del poble, d'ençà la revolta de les Germanies.

Vull parar esment especial al fet que s'hi despunta, per damunt tot, la presència majoritària de dones, al llarg de la novel·la, centrada en la figura de na Caterina Tarongí. Elles en són les protagonistes veres.

Hi compareixen, entre moltes d'altres, la seva mare, Martina. La seva padrina Margalida. La seva germana Isabel, mestra, amb vena d'escriptora, que sap tocar el piano. Na Bàrbara, una de les seves cosines. Na Joana, l'amiga que té bones relacions amb les Filles de Maria. Na Catalina, una veïna amb qui juga de petita. N'Antònia, sa Confitera. Na Maria Lluïsa Bestard, l'al·lota joveníssima trobada penjada d'un ametller. Na Marina Collet, estudiant excel·lent a qui agrada la història universal, qui fa creure que és republicana i ho conta tot als falangistes. N'Alberta “Ratil” que la insulta contínuament, l'amenaça i la maltracta. Na Dora, esposa de l'oncle Joan de Son Rapinya, que sempre es comporta amb na Caterina com una autèntica mare. Na Tonina, la criada que ajuda l'oncle Joan. N'Aurora Picornell, amiga de l'adolescència, eixerida i inquieta, summament curiosa i desperta, qui li explica el contengut de llibres on es pot aprendre que cap grup dominant no cedeix mai el poder sense una lluita a mort. Na Dolors Vaquer, una altra amiga de la infància, de les confessions de l'adolescència, qui li demana insistentment de poder estar amb ella a Son Rapinya. Na Dolors Pericàs, la companya del doctor Pere Abrines i Montaner, al·lota de la fonda on es reuneixen, qui exerceix com a autèntica i omnipotent senyora de Son Flor. Madò Margalida, la peixatera del barri. Madò Coloma, la carnissera del carrer de la Muntanya. Madò Miquela Feliu, bona amiga de la família. Na Catalina Gamundí, una pagesa capaç d'aixecar sacs de blat de cent quilos, és la cosidora que ensenya a brodar la protagonista, quan té dotze anys d'edat. Madó Antònia Molinera, la dona de mestre Salvador Corriola, el ferrer que viu al mateix carrer, trobada penjada en un taronger del seu jardí. Na Salvadora, l'esposa del veterinari, el senyor Felip Bestreta, l'home que més estima els animals. La madona de Son Caliu, que deixa de menjar el dia que li maten l'espòs. Madó Joana Cerverina, que se'n va al llit i no se n'aixeca pus mai més quan li tanquen el fill. N'Apol·lònia, que aconsegueix alguns queviures per portar als empresonats...

Quan arrib a la meitat del llibre, més o manco, em sorprèn una mica no haver-hi detectat cap esment d'altres personatges femenins que, aleshores, s'esdevenen ben representatius de l'època, com són ara les monges. Ni monges negres, ni monges blaves, ni monges de cap altra congregació religiosa.

M'adon, emperò, en obrir la pàgina 125, que sí que se n'esmenten. S'hi comencen a tractar les Germanes de la Caritat! Sor Coloma Ripoll, la religiosa encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales. Sor Alberta Nadal, la mare superiora de les Germanes de la Caritat que regenta la presó. Sor Maria Xamena Fiol, l'encarregada dels diners de les preses...

Un cop acabada la lectura de la novel·la, Caterina Tarongí, que acaba de publicar l'escriptor pobler Miquel López Crespí, em qued amb algunes observacions i reflexions que me n'ha provocat la repassada feta:

Aquesta novel·la comença el primer dia, trist i dolorós, que falangistes i militars inicien el Movimiento, l'alçament militar, la guerra civil espanyola a Mallorca. Amb trets al carrer de la vila. Amb plors i gemecs a l'interior de la casa d'una família mallorquina, xuetona, dedicada a la venda i adquisició de joies, la família de na Caterina Tarongí, qui té la carrera de magisteri i molt bons coneixements d'idiomes.

Amb l'arribada i els trets de falangistes i militars, una altra gent de la vila, com són ara carrabiners i socialistes defensors de la República i la Llibertat, membres de la UGT, regidors de l'Ajuntament, estudiants de l'Ateneu favorables al Front Popular, etc., es veuen empesos a haver de pujar dalt d'una camiona enfilant cap a les pinedes de la badia d'Alcúdia, cap a Alcanada... Una forma de provar de salvar la pell en moments de perill. Entre aquests, hi figura n'Andreu Tonió, d'idees anarquistes, enamorat i mestre amatent de na Caterina. Una dona que pensa que, mentre el seu al·lot estimat l'agafi de la mà i estigui sempre al seu costat, l'univers sencer els pot pertànyer i cap poder del món no serà capaç de desfer mai el màgic i efímer instant de felicitat absoluta...

Una dona que té i fa present la seva antecessora homònima del segle XVII. Aquella dona mallorquina que, a l'esplanada de Bellver, no cedeix a cap de les insinuacions dels sicaris del Pare Garau, superant totes les pors que l'envaeixen. Els altres jueus conversos són escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Ella no. Hi és cremada de viu en viu. La Caterina Tarongí del segle XX, perseguida i morta com la de mil sis-cents noranta-u?

El llibre va reproduint i actualitzant la relació profunda, inseparable, entre els mals moments passats pels xuetes a la Mallorca del temps de la Inquisició, i aquests altres mals moments patits segles després durant la guerra civil espanyola, també a Mallorca, pel mateix col·lectiu jueu.

L'univers que alleta Caterina Tarongí en el passat és idèntic al que viuen els Tarongí en el present de la novel·la. Poca diferència essencial existeix entre les persecucions de la Inquisició i les que pateix la família de la protagonista sota el poder de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Al seu voltant s'instal·la, sinistre, el reialme paorós de la mort rabiosa, famolenca i sense disfresses: -la imatge del novel·lista no pot ser més expressiva- serp verinosa sorgida de les fondàries de l'infern, que passeja triomfant, vestida de negre, cantant el Cara al Sol!

Anarcoefemèrides del 24 de març

Esdeveniments

- Conferència d'Armando Borghi: El 24 de març de 1945 el propagandista anarquista i anarcosindicalista Armando Borghi, aleshores exiliat als Estats Units, fa la conferència «La nostra utopia» al Garibaldi Hall de Broadway (Manhattan, Nova York, Nova York, EUA). Aquesta serà una de les sevesúltimes aparicions en públic als Estats Units ja que el 16 d'octubre de 1945 retornà a Europa embarcant-se al port de Nova York cap a Nàpols (Campània, Itàlia), a bord del vaixell Gripsholm.

Naixements

- Aristide Ceccarelli: El 24 de març –algunes fonts citen el 27 de març– de 1872 neix a Ceccano (Laci, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, també conegut com Refrattario. Sos pares es deien Giuseppe Ceccarelli, estanyador, llauner i lampista, i Giuseppa Bucciarelli. Es guanyà la vida fent de fuster i amb només 20 anys ja era un dels militants anarquistes més destacats de Roma (Itàlia), participant en la propaganda, organitzant reunions i creant grups llibertaris. El març de 1894 va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat per un any a causa de seu «rebuig». De bell nou a Roma, reprengué la seva activitat en el cercle anarquista «9 Febbraio» i el juliol d'aquell any va ser detingut juntament amb altres companys. Denunciat a l'autoritat judicial, va ser absolt per manca de proves, però se sol·licità dos anys de confinament. Detingut novament el 27 d'agost de 1894, va ser traslladat el 25 de febrer de 1895 a Porto Ercole (Monte Argentario, Toscana, Itàlia) i el maig enviat definitivament a la colònia penitenciària de l'arxipèlag de Tremiti, on romangué fins el març de 1896, quan sortí en llibertat condicional. Retornà a Roma i immediatament va ser cridat a fer el servei militar, però va ser llicenciat definitivament. En 1897 es casà amb Adele Bottini, amb qui tingué dues filles, Bianca i Fernanda. Reprengué la seva activitat militant, esdevenint un dels militants més importants després de la fi de les lleis d'emergència i refundant el primer grup anarquista romà, «La Rivendicazione». En estreta relació amb Errico Malatesta, defensà el naixement d'una nova federació amb una comissió de correspondència, capaç de relacionar els diversos grups anarquistes romans amb els de la resta del país. També va estar molt relacionat amb el grup editor del periòdic L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia). Malgrat només tenir educació primària, esdevingué un dels conferenciants punters del moviment i, sota el pseudònim de Refrattario, col·laborà en la premsa llibertària. En 1898 fou un dels signants del manifest publicat en L'Agitazione contra el procés d'uns companys per «associació per a delinquir» i per «solidaritat amb els anarquistes detinguts». El setembre d'aquest any va ser detingut amb Ettore Sottovia i jutjat en un procés a 44 anarquistes romans que havien expressat la seva solidaritat amb Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria, i en el qual van ser tots absolts. El mateix passà el 9 de juny de 1900, quan el Tribunal d'Apel·lació de Teramo (Abruços, Itàlia) el va absoldre del delicte de conspiració amb Pietro Acciarito, autor de l'atemptat frustrat contra el rei Humbert I d'Itàlia del 22 d'abril de 1897; rossegava aquesta causa des de novembre de 1897 quan va ser processat amb altres anarquistes (Pietro Colabona, Cherubino Trenta, Ernesto Diotallevi, Federico Gudino, Ettore Sottovia, Umberto Farina i Eolo Varagnoli) per complicitat en el magnicidi. El 25 d'agost de 1901 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, esdevenint-ne el 7 de setembre secretari. En aquesta època sindicalista no s'allunyà del moviment anarquista, participant directament en el renaixement de L'Agitazione, embarcant-se en una llarga gira de conferències propagandístiques (Ancona, Fabriano, Foligno, Ravenna, Forlì, Rimini, Tivoli, Perugia), participant en la redacció amb Luigi Fabbri del «Programa Socialista Anàrquic» adoptat per l'acabada de crear Federació Socialista Anarquista del Laci (FSAL) i reprenent la seva col·laboració amb el grup de redacció de L'Avvenire Sociale de Messina (Sicília). En aquests anys estava fortament convençut de la necessitat per part dels anarquistes d'organitzar-se i d'intervenir en les estructures del moviment sindicalista a fi i efecte de contrarestar el reformisme. Entre finals d'agost i primers d'octubre de 1901, com a secretari de la Cambra del Treball de Roma, romangué un breu període a Carrara (Toscana, Itàlia), on, a més de mantenir correspondència amb L'Agitazione, treballà intensament per aconseguir la constitució de la Federazioni Arti Edili ed Affini (FAEA, Federació de l'Art de la Construcció i Afins; coneguda com «Edilicia»), que agrupava els treballadors del marbre de la Lunigiana. Malalt de tuberculosi, en 1903 es va veure obligat a romandre una temporada a l'Hospital de Nettuno (Laci, Itàlia). En 1904 edità el fullet L'anarchia volgarizzata, que va ser immediatament segrestat. El 19 de gener de 1905 emigrà a l'Argentina amb tota sa família, amb sa germana Fabrizia inclosa. La nit abans de partir, molts amics i militants anarquistes romans i d'Itàlia central l'acomiadaren en una gran festa. El maig de 1906, quan arribà a l'Argentina, l'ambaixada italiana a Buenos Aires havia donat ordre que fos vigilat com a un dels anarquistes més actius del país. Immediatament es posà en contacte amb els grups llibertaris italoargentins, participant en una sèrie de conferències. El 19 d'agost de 1907 retornà a Itàlia i s'establí novament a Roma. Amb Luigi Fabbri marxà cap a Amsterdam (Països Baixos) per assistir al Congrés Anarquista Internacional en representació de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Posteriorment va ser denunciat per apologia del delicte durant un míting a Milà (Llombardia, Itàlia). El desembre de 1908 participa en l'assemblea de la FSAL, on va ser nomenat, amb Luigi Fabbri, corresponsal de la mateixa en el Comitè Internacional Llibertari (CIL) de Londres (Anglaterra). En aquesta anys seguí amb les seves conferències propagandístiques a Itàlia, on abordà, entre altres qüestions, l'organització del treball agrícola i obrer. També participà en el congrés organitzat pels anarquistes d'Ancona, Pesaro i Perugia, i en una sèrie de conferències a l'illa d'Elba. En aquesta mateixa època, fou tresorer de la FSAL, col·laborant entre 1908 i 1911 en Alleanza Libertaria, on, amb Ettore Sottovia, continuà destacant la necessitat de la participació del moviment anarquista en els sindicats, i posteriorment, entre 1913 i 1914 en Il Pensiero Anarchico. En 1910 col·laborà en La Plebe i es publicà una nova edició del fullet L'anarchia volgarizzata. El 3 de novembre de 1910 va ser nomenat membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, després de la fusió esdevinguda l'estiu anterior entre la Cambra del Treball reformista i la Lega Generale del Lavoro (LGdL), i el juliol de 1911 de la comissió executiva del Congrés Anarquista que s'havia de celebrar el setembre següent. Realitzà una nova gira propagandística i el 7 de gener de 1912 participà en la commemoració del primer aniversari de la mort de Pietro Gori a Rosignano Marittimo (Toscana, Itàlia). En aquestaèpoca lluità activament per l'antimilitarisme i contra la guerra i pels principis del comunisme anarquista. El 28 d'abril de 1913 va ser nomenat membre de la secretaria del Fascio Comunista Anarquista (FCA) de Roma, nascut el 28 de febrer anterior, però el 14 de juliol deixà el càrrec i assumí la direcció del periòdic Il Pensiero Anarchico. Arran de l'esclat de la Gran Guerra, es centrà en la lluita antimilitarista i per la pau, intentant contrarestar la tendència intervencionista que també existia en el moviment anarquista. Malgrat els seus greus problemes de salut, fou un els promotors del nou periòdic anarcocomunista La Favilla, que sortí el 16 d'octubre de 1917, i el 4 d'agost de 1918 acceptà la direcció el Comitè d'Acció Internacional Anarquista (CAIA), en substitució de Temistocle Monticelli. A partir de 1919, quan la seva salut empitjorà considerablement, es retirà progressivament de les activitats orgàniques, mantenint, per un curt període, les periodístiques. Aviat es va veure obligat a suspendre la redacció i publicació de La Favilla i a deixar fins i tot la seva militància en el grup anarquista romà«I Martiri di Chicago», que havia fundat en 1918. Aristide Ceccarelli va morir de tuberculosi el 5 d'agost de 1919 a Roma (Itàlia) i fou enterrat tres dies després acompanyat d'una gran manifestació de milers d'obrers anarquistes i socialistes. Pòstumament, en 1920, es va publicar la seva traducció del llibre de Paul Berthelot Il Vangelo dell'Ora. En 1984 sa filla, Bianca Ceccarelli, coneguda pel seu nom artístic de Bianca Star, publicà la biografia Mio padre, l'anarchico, i en 2009 Aldo Papetti Aristide Ceccarelli. L'anarchico di Ceccano, tribuno del popolo.

Aristide Ceccarelli (1872-1919)

***

- Charles Benoît: El 24 de març de 1878 neix a Rouen (Alta Normandia, França) el militant socialista revolucionari i després anarquista Charles Benoît. Va ser educat per Bazire, un lliurepensador adherit al Partit Socialista Revolucionari (PSR), successor del Comitè Revolucionari Central de caràcter blanquista. De molt jove ja militava en el moviment sindical i en la Unió Comunista Revolucionària (UCR) de Rouen, i amb 16 anys ja participava en les vagues. En 1895 es va adherir a la Federació Socialista del Sena-Inferior. Va ser un dels secretaris de la Unió Departamental, creada en 1896. Assistí al Congrés de París de 1900 de la Federació Socialista en representacio de dos grups del PSR, de la UCR de Rouen i de L'Avenier Social, de Saint-Étienne-du-Rouvray. A Rouen va ser perseguit en 1902 per haver organitzat una conferència antimilitarista destinada als reclutes; sa mare, vídua, que regentava un cafè, es va veure obligada a liquidar l'establiment i fugir amb son fill a París. En aquesta ciutat Benoît trobarà els anarquistes i particularment Jean Grave i el seu periòdic Les Temps Nouveaux, a qui aportarà la seva ajuda realitzant tasques administratives sense cobrar. Cap al 1910 crearà un grup de«propaganda pel fullet», del qual serà secretari, i s'ocuparà activament de la difusió dels llibrets editats pels periòdics de Jean Grave Le Révolté, La Révolte i Les Temps Nouveaux, que eren un excel·lent mitjà de propaganda gràcies al seu baix preu o a la seva gratuïtat. En 1912 va participar activament amb André Girard i Guérin en la campanya del «Comitè de Defensa Social en favor del soldat Rousset», testimoni de l'assassinat d'Aernoult per un oficial. Durant la Gran Guerra, Charles Benoît prendrà una posició contrària Jean Grave i el«Manifest dels Setze» dins del «Grup Suport Mutu dels Temps Nouveaux» --on figuraven entre d'altres André Girard, A. Mignon, Hasfeld, Garnery, Paul Signac, Péricat...-- i del qual serà tresorer. També publicarà La Paix par les Peuples per fer costat la campanya antimilitarista. En 1916 va formar part del Comitè d'Acció Internacional contra la Guerra i el juliol d'aquell any va realitzar una important gira de conferències antimilitaristes contra la Gran Guerra. En aquests anys també serà membre el grup pacifista Unió Federativa de Transformació Social. A partir del gener de 1918 col·laborarà amb nombrosos antics redactors de Les Temps Nouveaux (Émile Masson, A. Girard, A. Mignon, J. Mesnil, Frédéric Stackelberg, Fernad Desprès, Alzir Hella, Martinet, Genold, etc.) en la revista mensual L'Avenir International, publicació dirigida per J. Béranger i André Gurard i que serà favorable al procés revolucionari rus. En aquesta època va col·laborar en el periòdic La Plèbe, editat per Alignier i que reagrupava militants llibertaris, sindicalistes i socialistes oposats a la guerra. El 9 d'abril de 1919 va ser nomenat vicepresident de la secció Monnaie-Odéon de la Lliga dels Drets de l'Home. Cap al 1925 s'adherirà a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), on restarà fins a la seva mort. A partir de 1931 va col·laborar en la revista Plus Loin, animada pel doctor Marc Pierrot. L'1 de febrer de 1927 va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En aquests últims anys militarà poc i només es reunirà amb els vells llibertaris i sindicalistes revolucionaris, alhora que farà tasques de comptable i de venedor de llibres de bibliòfil. Charles Benoït va morir el 19 de març de 1950 a París (França) i va ser incinerat al columbari del cementiri parisenc de Père-Lachaise.

Charles Benoît (1878-1950)

***

- André de Bläsus: El 24 de març de 1884 neix a Sant-Maloù (Bro Sant-Maloù, Bretanya) l'anarcoindividualista André Jules Marie de Bläsus, citat de diverses maneres (De Blasiis,De Blasius, Deblassus, etc.). Era fill d'un músic italià que s'establí a Sant-Maloù. Es guanyava la vida fent de sabater. A partir de 1905 col·laborà en L'Anarchie i visqué a la seu del periòdic (carrer del Chevalier de la Barre). Esdevingué company d'Anna Mahé, ex amant d'Albert Joseph (Libertad) i cofundadora de la citada publicació. Sembla que un germà seu també hi vivia, ja que diversos informes policíacs parlen dels «germans De Bläsus» i el nom de «Léonard de Bläsus» apareix en un anunci de Le Libertaire al costat dels d'André i d'Anna. En 1905 va ser condemnat per «tinença d'arma prohibida». Després de la ruptura entre Libertad i Paraf-Javal, arribà a les mans amb el segon. En 1910 s'allunyà dels cercles anarcoindividualistes i participà en el grup anarquista de Montmartre fundat per Henry Combes i Georges Durupt. Des del 8 de gener de 1912 vivia al número 34 del carrer Prony d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França), amb Anna Mahé i un infant de vuit anys que aquesta havia tingut amb Libertad, i sembla que la parella no participava molt activament de la política. Fabricava sabates de dona al seu domicili per a un tal Salmon del carrer Milton i per encàrrecs i Anna s'encarregava de lliurar-les i de comprar el material. Quan l'afer de la«Banda Bonnot», va ser denunciat per haver allotjat Édouard Carouy i el seu domicili va ser escorcollat el 2 d'abril de 1912, trobant-se documentació de Léon Lacombe (Leontou), aleshores buscat per homicidi, i una màquina d'escriure robada que un company anomenat Aubin li havia deixat. Dies després va ser alliberat, però amb càrrecs. El 17 de maig de 1912 va ser jutjat pel XI Tribunal Correccional de París i condemnat a sis mesos de presó per encobriment de robatori i a cinc anys de prohibició de residència al departament del Sena. El 25 de gener de 1917 es casà ambÉlisabeth Dameshoy. En els anys trenta visqué a Saint-Cyr-l'École (Illa de França, França), on encara treballava de sabater, i en 1932, segons la policia, era tresorer de la«cèl·lula comunista» local. André de Bläsus va morir el 2 d'octubre de 1976 a Versalles (Illa de França, França).

***

- Josep Domingo Espasa: El 24 de març de 1894 neix a Ulldemolins (Priorat, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Domingo Espasa. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Escala (Alt Empordà, Catalunya). Contrari al servei militar es declarà insubmís i en 1914 passà a França. Posteriorment retornà a l'Escala i milità fins el final de la guerra civil, exiliant-se a França en 1939 amb son fill Helenio. Formà part de la Federació Local de la CNT de Bordeus (Aquitània, Occitània), ciutat on s'havia establert. Josep Domingo Espasa va morir el 9 de maig de 1981 en una casa de repòs de Castèthnau dau Medòc (Aquitània, Occitània), on havia ingressat després d'una estància a l'hospital. Llegà el seu cos a la ciència mèdica.

***

- Léo Campion:El 24 de març de 1905 neix al barri de Montmartre de París (França), de pare belga i mare parisenca, l'artista anarquista, lliurepensador, pacifista i francmaçó Léo Louis Octave Campion. En 1923 parteix cap a Brussel·les, on farà amistat amb el llibreter de vell anarquista Marcel Dieu, més conegut com Hem Day, qui l'introduirà en la francmaçoneria. El 7 d'abril de 1930 va ser iniciat a la lògia «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les. Esdevindrà secretari de «Libre Pensée» de Brussel·les. Entre 1930 i 1936 va col·laborar com a caricaturista en el periòdic de Brussel·les Le Rouge et le Noir i va començar la seva carrera de cantautor. En 1933, com a secretari de la secció belga de la Internacional de Resistents a la Guerra (WRI), torna, amb Hem Day, la seva cartilla militar, fet que el portarà a un procés el 19 de juliol de 1933 on Léo Campion ridiculitzarà les autoritats judicials i militars a l'estil d'Ubu Rei. Brussel·les és el refugi de nombrosos proscrits, com ara Durruti i Ascaso, amb qui Léo tindrà una sòlida amistat --en 1930 va publicar a Brussel·les un llibre sobre aquests militants anarquistes: Ascaso et Durruti. Durant l'ocupació, torna a França però, fitxat com a objector de consciència, és internat amb altres antifeixistes al camp de concentració d'Argelers. Després de l'Alliberament, triomfarà a França com a cantant, actor de teatre, director de cabaret i productor artístic, realitzant moltíssimes gales de suport en favor de la Federació Anarquista i serà sempre una gran ajuda en el moviment llibertari. És també autor de algunes obres humorístiques, com ara Le petit campion illustré, i obres sobre la francmaçoneria (Sade franc-maçon,Le drapeau noir, l'équerre et le compas). Va ser fundador i primer Gran Mestre de la «Confrérie des Chevaliers du Taste Fesses» (Confraria dels Cavallers Tastadors de Culs). Léo Campion va morir el 6 de març de 1992 a París (França) i es troba enterrat al cementiri de Saint-Ouen, a prop de París. En 2004 es va crear un «Cercle Maçònic i Llibertari Léo Campion».

***

- Simón Tapia Colman: El 24 de març de 1906 neix a Aguarón (Saragossa, Aragó, Espanya) el músic i compositor anarquista Simón Tapia Colman --també citat com Tapia-Colman. Fill d'un músic clarinetista. Quan tenia sis anys ja tocava el violí en les festes del poble i amenitzava els descansos dels jornalers. Apadrinat pel periodista i compositor de sarsueles Juan José Lorente Millán, aconseguí una beca de la Diputació de Saragossa per estudiar música a l'Escola Municipal de Música. Quan tenia 11 anys ja feia concerts al teatre Parisiana de Saragossa, amb obres de Paganini i Sarasate. Instal·lat a Madrid, estudià amb Julio Francés, concertino de l'Orquestra Simfònica madrilenya, i amb Conrado del Campo i Francisco Calés al Real Conservatori. Novament becat, marxà a París, on estudià a partir de 1924 en la càtedra de composició de Vicent d'Indy. En tornà creà una orquestra i el «Quartet de Corda Colman» i fou membre de l'orquestra del teatre Apolo de Madrid. Quan esclatà la guerra ja pertanyia al moviment llibertari. A finals de 1936 fou nomenat instructor de Tir a les casernes Fermín Salvochea de Barcelona per formar les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El gener de 1937 ingressà, com a integrant del Grup Hispània, en la Federació barcelonesa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1937 assistí a València al Ple Peninsular de la FAI en representació del Comitè Regional de Catalunya. En acabar la guerra passà els Pirineus i acabà al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual fugí; apressat, fou internat al camp d'Agde. Aconseguí embarcar a l'«Ipanema» i el 7 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz, s'establint-se a Mèxic. Al país asteca desenvolupà una important tasca musical: professor i director del cor del Colegio Ruiz de Alarcón, director del Ballet Español d'Ana Maria, violinista de l'Orquestra Simfònica Nacional de Mèxic, programes radiofònics de comentaris musicals (Música de España), fundador i director del Cor de Mèxic, director del Cor de la Comissió Federal d'Electricitat, professor i director del Conservatori Nacional de Mèxic, catedràtic d'Història de la Música i d'Organologia, investigador musical de l'Institut Nacional de Belles Arts, catedràtic d'Estètica de la Universitat Iberoamericana, membre de l'Institut Mexicà de Ciències i d'Humanitats, etc. Nacionalitzat mexicà, es casà amb Esperanza Alcázar, filla del cardiòleg del president Lázaro Cárdenas del Río, amb qui tingué vuit fills, tots vinculats amb la música, especialment sa filla Silvia Tapia (Prisma). En 1956 fou el primer representant de Mèxic al qual la BBC londinenca li estrenà una simfonia amb l'Orquestra de Manchester, dirigida aleshores per Hugo Ringold. Aquest mateix any rebé el premi de la Unió de Cronistes de Teatre i Música de Mèxic. En 1989, mig segle després del seu exili, viatjà a Saragossa, convidat per la directora del Conservatori de la ciutat, i rebé un homenatge a la Sala de Música del Palau de Sástago. Fou autor de més de dues-centes obres, algunes força conegudes (Una noche en Marruecos,Leyenda gitana, Estampa de Iberia,Sísifo, etc.), que s'han publicat en forma de llibre-disc sota el títol Obra sinfónica completa de Simón Tapia-Colman. També publicà centenar d'articles de crítica musical de diverses publicacions mexicanes. Ha estat enquadrat en l'anomenada«Generació Musical de 1927», al costat de Rodolfo Hallfter, Gustavo Pitaluga, Jesús Bal y Gay, Adolfo Salazar i Pilar Bayona, entre d'altres. Simón Tapia Colman va morir víctima d'un càncer, poc abans de concloure la seva òpera en tres actes Iguazú, el 13 de febrer de 1993 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Fou l'últim compositor exiliat arran de la Guerra Civil espanyola que quedava a Mèxic.

Simón Tapia Colman (1906-1993)

***

- Benjamín Cano Ruiz: El 24 de març de 1908 neix a La Unión (Murcia, Espanya) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz --va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut en una família llibertària molt humil --sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes-- que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà --amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu-- la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com araLa vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978), El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979), El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

***

-Álvaro Paradela Criado: El 24 de març de 1911 neix a La Corunya (Galícia) el metge, escriptor bilingüe (gallec i castellà) i militant anarcosindicalista Álvaro Paradela Criado, també conegut com Amaro Orzán. Quan estudiava Medicina a Santiago de Compostel·la s'afilià a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i n'ocupà la secretaria del Sindicat de Sanitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1932 i 1933 es doctorà en Medicina a Madrid. En aquestaèpoca va col·laborar amb l'Escola Racionalista de Ferrol i en els seus «Cursets Populars» i a partir de 1934 començà a col·laborar en Solidaridad Obrera de La Corunya. En 1935 realitzà conferències al«Centre d'Estudis Socials Germinal» (CES Germinal). Fou també professor d'educació física i s'especialitzà en natació, dirigint durant uns anys el «Club do Mar» de San Amaro. Durant la postguerra exercí la medicina al servei nocturn d'urgències de Santo André (La Corunya) fins al 1957, a Teixeiro (Curtis) entre 1957 i 1960 i a Freixeiro (Narón) fins a la seva mort, alhora que portava una vida periodística i literària d'allò més activa, publicant en nombrosos periòdics (ABC,Andarax, Arcano, Bahía,Ferrol Diario, Grial,El Heraldo de Vivero, La Noche, Poesía Española, Poesía Hispánica, La Región,La Voz de Galicia, La Voz de Ortigueira, etc.). Durant els anys seixanta participà en la «Societat Cultural Recreativa CACEM» i es mostrà molt contrari al «Cartelón», conjunt de normes d'obligat compliment d'aquesta institució.És autor d'Estaticario (1969), Sabencias (1969), Casi cuentos para desentontecer (1970),La Galicia que duele (1971), Media ducia de contos (1972), Irmaus tolos (1973), entre d'altres. Fou el creador el terme Ferrolterra. Durant sa vida guanyà nombrosos premis, com el«Pérez Lugín» i el«Fernández Latorre» de periodisme o el de l'associació«O Facho». Álvaro Paradela va morir el 13 de desembre de 1979 a Freixeiro (Narón, La Corunya, Galícia) atropellat per un cotxe. En 1994 es creà a Ferrol un premi de narrativa que porta el seu nom i a Freixeiro una plaça també està dedicada a la seva memòria.

***

- Augusta Farvo: El 24 de març de 1912 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) la propagandista i militant anarquista Augusta Farvo. Quan es casà amb Erminio Pricchi, relació que durà molt poc, obrí en plena època feixista un quiosc de periòdics al mateix centre de Milà, a la Via Orefici, amb vistes al Duomo. Durant la Resistència, ajudà nombrosos militants antifeixistes, tant anarquistes com comunistes, i participà en els combats de l'Alliberament com a membre de la brigada partisana anarquista «Bruzzi-Malatesta». Durant la postguerra, el seu domicili de la Via Passarella es convertí en la seu del Centre Anarquista i del Centre Esperantista i el seu quiosc de diaris es convertí en el lloc de distribució milanès per excel·lència de la premsa anarquista italiana i internacional. Albergà al seu domicili nombrosos companys i durant els anys cinquanta entaulà una estreta amistat amb el guerriller anarquista català Josep Lluís Facerías, amb qui li agradava jugar a cartes. Durant els anys seixanta acollí militants del moviment Provo i en els setanta les noves generacions de companys anarquistes. Arran de l'atemptat de la Piazza Fontana, el 12 de desembre de 1969, la mort de Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda, el seu domicili fou un lloc de trobada i de reunió de les diverses campanyes de contrainformació que es desencadenaren contra les maniobres manipuladores de l'Estat italià. Entre el 13 i el 20 d'octubre de 1971, amb Fernando del Grosso, portà a terme una vaga de fam a la Porta San Giovanni de Roma per aconseguí que es fixés definitivament una data per al procés dels companys tancats per la bomba de la Piazza Fontana. Malalta d'Alzheimer, la seva última activitat anarquista fou participar en els funerals del seu gran amic Pietro Valpreda, organitzats pel «Circolo Anarchico Ponte della Ghisolfa» el 8 de juliol de 2002. Augusta Farvo va morir el 20 de maig de 2003 a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerada dos dies després al cementiri milanès de Lambrate amb l'assistència de nombrosos companys i companyes del moviment llibertari.

Augusta Farvo (1912-2003)

***

- Llorenç Cobos Lluy: El 24 de març de 1919 neix a la Vila d'Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarcosindicalista Llorenç Cobos Lluy –citat de diferents maneres Lorenzo Covas, Covos Lluis, etc. Sa mare es deia Francesca Lluy Rebaje i tenia tres germans (Lluïsa Cobos Lluy, Vicent Lluy Rebaje i Francesc Lluy Rebaje). Residia al carrer Llibertat del barri de sa Penya de la Vila d'Eivissa. De jovenet treballà de sabater al taller d'en Paco des Marió. Milità a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el triomf franquista, pogué creuar els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració d'Argelers i el 28 de novembre de 1939 hi sortí per integrar-se en la Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) Núm. 123. També va passar pel camp de concentració de Vernet. El juliol de 1941 va ser destinat a treballar a Brest (Bro Leon, Bretanya) a les fortificacions del Mur de l'Atlàntic. En qualitat de«presoner per mesures de repressió» va ser enviat, el 22 de febrer de 1942, juntament amb altres 296 presoners republicans espanyols, a l'illa d'Aurigny, a l'arxipèlag anglonormand del canal de la Mànega, aleshores ocupada pel nazis, i confinat al camp de Norderney fins a l'agost de 1944. Posteriorment, amb altres 19 presos, va ser traslladat al Fort Régent de l'illa de Jersey, on restà fins el final de la II Guerra Mundial realitzant tasques de sabotatge. Instal·lat a França, treballà durant molts d'anys com a cuiner en un col·legi de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França). Posteriorment va residir aÉvecy (Baixa Normandia, França) i a Megève (Cantó de Sallanches, Arpitània). Tingué un fill, Laurent, de sa companya Gabrielle Poisson. Llorenç Cobos Lluy va morir el 2 de juliol de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), ciutat a la qual s'havia traslladat uns mesos abans. Un nebot seu, Xicu Lluy Torres, publicà pòstumament en 2013 el llibre Els nostres deportats. Republicans de les Balears als camps nazis, on explica la història del seu familiar.

Llorenç Cobos Lluy (1919-1976)

***

- Ocaña: El 24 de març de 1947 neix a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig --en 1976 per aquest motiu fou jutjat per«escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i«processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas, faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o«llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña,Pérez i Ukania (son segon llinatge enàrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 25 de març

Esdeveniments

- Suspensió de les garanties constitucionals: El 25 de març de 1919 el president del Consell de Ministres, comte de Romanones, signa la suspensió de les garanties constitucionals a tot el Regne d'Espanya. Aquesta mesura sorgí arran de la declaració de vaga general que esclatà a Barcelona (Catalunya) com a conseqüència de no haver-se complert els acords presos arran de la negociació de la vaga de «La Canadenca». A València (País Valencià) aquesta suspensió de les garanties portaria tràgiques conseqüències. El governador civil de la capital valenciana, Bernardo Rengifo y Tercero, ordenà la prohibició de totes les reunions obreres convocades per aquell dia i la clausura dels centres obrers, fins i tot la Casa del Poble. Van ser detinguts i empresonats diversos membres pertanyents a les directives de les societats obreres i es donà ordre de practicar altres nombroses detencions. Va ser suspesa per ordre governativa la publicació de la premsa obrera. La gran indignació que tots aquest fets provocaren va fer que fos declarada la vaga general. El periòdics deixaren de sortir a partir de l'endemà i aquell dia la vaga general fou gairebé absoluta, alhora que es produïen alguns incidents que desembocaren en un assalt general als comerços, que donà lloc a morts i ferits. A les dotze del matí d'aquell dia, el governador civil Rengifo es declarà impotent per controlar la situació, conferenciant amb el capità general Palancas, qui assumí el poder declarant l'Estat de guerra i ordenant que es prenguessin els punts estratègics. Després de vuit dies de vaga total a la ciutat de València, el 2 d'abril s'acordà la tornada a la feina, però l'Estat de guerra no fou aixecat fins el dia 7. No obstant això, les garanties seguiren suspeses i la premsa sotmesa a la prèvia censura governativa. Les experiències de la lluita desenvolupada en aquesta cruenta vaga intensificaren els treballs encaminats a afavorir el desplegament del sindicalisme anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). La filiació augmentà sense aturall i als anomenats poblats marítims es creà una potent organització. D'aquesta sorgí el Sindicat del Transport, un dels més importants de la CNT valenciana.

***

- Surt La Antorcha: El 25 de març de 1921 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari llibertari La Antorcha. Publicación anarquista. Els principals col·laboradors n'eren Rodolfo González Pacheco, Teodoro Antillí, Alberto S. Bianchi, Horacio Badaracco i Antonio Rizzo, que també n'era l'administrador. Va durar fins a 1931. El títol del periòdic està pres d'una publicació de la Federació Gastronòmica Argentina que va sortir entre 1911 i 1912.

Naixements

- Jules Montels: El 25 de març de 1843 neix a Ginhac (Llenguadoc, Occitània) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Jules Montels va morir el 16 de setembre de 1916 a Sfax (Sfax, Tunísia). Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Rudolf Rocker: El 25 de març de 1873 neix a Magúncia (Renània, Palatinat, Alemanya) el teòric anarcosindicalista, propagandista llibertari i escriptor Rudolf Rocker. Orfe des de molt jove, és educat per un oncle republicà i esdevé enquadernador. S'adhereix a les«Jungen», les joventuts del Partit Socialdemòcrata (SPD), que formaven oposició dins el partit. Descobreix l'anarquisme en la lectura de Freiheit, de Johann Most. En 1891, assisteix al congrés socialista de Brussel·les, i quan torna a Magúncia, enfortit per la lectura de Déu i l'Estat, de Bakunin, s'integra en un grup anarquista i porta la propaganda llibertària il·legal que va atreure l'atenció de la policia. En 1892 es refugia a París on s'ajunta amb els refugiats alemanys i entra en contacte amb els anarquistes francesos, com ara Jean Grave. Però, arran de les persecucions policíaques de 1894, parteix cap a Londres on vivent nombrosos anarquistes. Va traduir Paraules d'un rebel, de Kropotkin, a l'alemany, i es va lligar amb Max Nettlau. En 1896 participa en el Congrés Internacional Socialista i dos anys més tard, per haver elogiat la Unió Lliure, és expulsat amb sa companya Milly dels Estats Units on s'havien vist obligats a emigrar. Aleshores començarà a militar amb els obrers anarquistes jueus de Londres; actiu propagandista, tant de paraula com per escrit, aprèn el jiddish i comença a editar a partir de 1898 el periòdic Arbeiter Freund i després Zsherminal. En 1906 pren part en la creació del Worker's Freind Club and Institute i fa costat a les vagues dels picapedres (1906 i 1912). En 1907, a Amsterdam, és un dels secretaris amb Malatesta, Jean Wilquet, John Turner i Schapiro del Congrés Anarquista Internacional. En 1909 se li prohibeix l'estada a França arran d'un míting de protesta contra l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1913 farà una gira de conferències pel Canadà, però com que esclata la guerra, és internat per les autoritats angleses en un camp de concentració com a«estranger perillós». Expulsat del Regne Unit el març de 1918, va viure un temps amb Domela Nieuwenhuis a Amsterdam abans d'anar a Berlín; però és de bell nou internat, amb Fritz Kater, per «incitació a la vaga i atemptat contra la seguretat de l'Estat». Alliberat, es consagra a reconstruir el moviment anarcosindicalista alemany i la Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD), que aconseguirà a nivell internacional, en desembre de 1922 a Berlín, el renaixement de la secció antiautoritària de l'AIT; Souchy, Schapiro i Rocker en seran els secretaris internacionals. En aquesta època nombrosos escrits seus seran publicats i com a orador farà conferències arreu, fins i tot a Suècia (1929). En 1933, fugint dels nazis, retornarà als EUA on intentarà en 1936 mobilitzar l'opinió pública en favor de la Revolució espanyola. En 1937 s'instal·larà amb Milly en una comunitat anarquista a Mohigan i publica una de les seves obres principals, Nacionalisme i Cultura (1937). Durant la postguerra, les autoritats nord-americanes intenten expulsar-lo, però alhora Alemanya el rebutja.És autor de nombroses obres, com ara Els soviets traïts pels bolxevics (1921), Socialdemocràcia i anarquisme (1921), Anarquisme i organització (1921), Artistes i rebels (1923), Johann Most (1924), Anarcosindicalisme (1938), Influencia de les idees absolutistes en el socialisme (1945), o Max Nettlau, l'herodot de l'anarquia (1950). Rudolf Rocker va morir el 19 setembre de 1958 a Nova York (Nova York, EUA).

Milly Witkop (1877-1955)

***

- Giovanni Forbicini: El 25 de març de 1874 neix a Castelbolognesse (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Giovanni Forbicini, conegut com Forbice.  Sos pares foren el pintor de parets Francesco Forbicini i Maria Barbieri. De jovenet s'instal·là a Roma i des del 1894, any en el qual participà en la fundació dels cercles llibertaris «La Morte» i«Dinamite», és conegut per la policia romana com un «element anarquista» que cal seguir de ben a prop. El febrer de 1894 fou detingut per primer cop per les seves activitats anarquistes, però durant el judici fou absolt per manca de proves. Novament arrestat el maig d'aquell any, va ser acusat de ser el responsable d'un atemptat, però també fou absolt de la imputació del delicte d'associació per a delinquir. El 31 d'agost de 1894 se li intentà assignar la residència obligatòria, però de bell nou aconseguir eludir la pena. En desembre d'aquest intens any, fou cridat a files. Llicenciat tot d'una, reemprengué la seva activitat política lligat a Ciro Corradini, Armando Acciarino, Giuseppe Del Bravo, Enrico Bartolini i Dante Lucchesi. El setembre de 1898 fou denunciat i detingut juntament amb dotzenes d'anarquistes romans, com a conseqüència de l'assassinat de l'emperadriu d'Àustria Elisabet de Baviera, ja que se'ls hi considerava moralment implicats. Absolt, com a tots dels detinguts, per manca de proves a finals d'any, participarà en una campanya d'actes públics de denúncia. El 7 d'agost de 1900 fou novament detingut per«associació per a delinquir», romanent empresonat fins al 24 d'octubre, quan es va sobreseure la causa. El 25 d'agost de 1901 fou elegit membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball de Roma, amb E. Varagnoli i A. Ceccarelli, reconstituïda a començaments d'aquell any després de la seva dissolució en 1898. Aquest any serà important orgànicament per al moviment llibertari italià, ja que es dotarà d'un «programa socialista anarquista», elaborat per Luigi Fabbri i Ceccarelli. En aquests anys participarà activament en el sindicalisme romà per la seva acció en la Cambra del Treball i esdevindrà el cap de les protestes sindicals dels paletes romans desocupats i en les lluites internes orgàniques entre socialistes i anarquistes. Sempre vigilat per les autoritats, en 1903 aconseguí eludir els controls policíacs i pogué realitzar una gira de conferències a Forli i a Rimini en commemoració del Primer de Maig. En 1905 publicà el llibretAbolite le carceri i l'estiu de 1906 un fullet titulat Le 4 forche di Chicago i pel qual serà denunciat i condemnat a pagar una multa. Fou un dels organitzadors del banquet en honor de Ceccarelli que havia retornat d'Amèrica. En 1910 sortí la seva autobiografia Memorie di uno sciagurato, amb un prefaci de Pietro Gori. Durant aquest període accentuà la seva tasca propagandística, fent conferències a Roma i altres ciutats del centre italià sobre diversos temes (crisi de subsistències, antimilitarisme, revolució social, etc.). Les seves contínues crítiques contra l'aventura militarista a Líbia i contra l'imperialisme, el portaren a ser condemnat diverses vegades per«incitació a l'odi de classe». En 1913 fou un dels membres destacats del«Fascio Comunista Anarquico» (FCA) de Roma. El juliol 1914, en una conferència, va fer una crida a l'aixecament insurgent. Cridat a files el febrer de 1917, fou exonerat de prestar servei a l'Exèrcit, però continuà lluitant a favor de l'antimilitarisme i a finals de 1918 intervingué en una conferència demanà la desmobilització dels soldats amb la finalitat de desencadenar un moviment insurreccional. En acabar la guerra participà en la reorganització de diversos grups anarquistes romans amb l'objectiu de reconstituir la Federació Anarquista del Laci i fou un dels promotors del grup anarquista romà«Il Pensiero», esperó de la futura insurrecció anarquista. Entre el 12 i el 14 d'abril de 1919, amb Temistocle Monticelli, representà els anarquistes romans en el Congrés Nacional que donà lloc al naixement de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI) i que l'any següent crearà la Unió Anarquista Italiana (UAI), participant especialment en la qüestió de l'organització. El novembre de 1920 fou elegit membre del Consell General de l'UAI i de la secretaria de la Federació Comunista Anarquista del Laci. Amb S. Stagnetti, T. Monticelli i E. Sottovia, creà la campanya per aconseguir mig milió de subscriptors per a Umanità Nova, i quan la seu milanesa del periòdic fou clausurada, participà en la represa del periòdic a partir del 14 de maig de 1921 a Roma. L'estiu de 1921 representà els anarcocomunistes lacis en el Comitè de Defensa Proletari (CDP) de Roma, organisme unitari constituït ad hoc amb la intenció de plantar cara políticament els escamots feixistes; també col·laborà en la creació dels grups de combat dels «Arditi del Popolo». Per la seva participació en Umanità Nova, el desembre de 1922, després del tancament definitiu d'aquest per part del feixisme, fou denunciat amb Malatesta Stagnetti, Sottovia, Damiani, Diotallevi, Fabbri i Ciciarelli. Amb l'adveniment del feixisme la seva activitat reculà a causa de la repressió, però mantingué contactes amb el món anarquista, especialment amb Errico Malatesta, malgrat estar constantment vigilat. Amb la caiguda del feixisme i sobretot a partir de 1945 la seva activitat ressorgirà completament i el gener d'aquell any inaugurà la seu del grup «Pietro Gori» a Piombino. Entre el 14 i el 20 de setembre de 1945 fou delegat del Laci, amb R. Sacconi, en el Congrés de Carrara que donarà lloc al naixement de la Federació Anarquista Italiana (FAI). El 13 d'octubre de 1946, en ocasió de l'aniversari de la mort de Pietro Gori, inaugurà, amb Armando Borghi, un bust en la seva memòria a Civitavecchia. Malgrat la seva edat, jugà un paper important en la reconstrucció de la xarxa de grups llibertaris romans que participen en el món sindical i mantindrà posicions molt crítiques quan la constitució del Partit Comunista Italià (PCI) i de la Confederazione Generale Italiana del Lavoro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). Amb 73 anys, l'1 de maig de 1947 participà, amb R. Sacconi i A. Borghi, en un míting a Roma organitzat com a alternativa a l'esquerra i on reflexionà sobre els orígens històrics de la teoria anarquista. Giovanni Forbicini va morir el 28 de març de 1955 a Roma (Itàlia).

***

- Jean-Baptiste Knockaert: El 25 de març de 1877 neix a Tourcoing  (Flandes) el militant anarcosindicalista, comunista i després lliurepensador d'origen belga Jean-Baptiste Knockaert (o Knokaert), també conegut com Jean Rouge. Va començar a militar de ben jove en el moviment anarquista, fet que li implicarà ser expulsat de França en 1895 per haver participat en una manifestació«antipatriòtica» l'agost d'aquell any. Arran de la naturalització de son pare, va tornar a França i militarà amb els anarquistes de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). Serà elegit delegat pels grups de l'AIA de Roubaix-Tourcoing al congrés antimilitarista de Sant-Etiève de juliol de 1905. Obrer tèxtil, es compromet amb el sindicalisme i s'amistança amb l'anarcosindicalista Benoît Broutchoux. En 1905 va ser membre del Comitè Federal de la Confederació General del Treball (CGT). Va col·laborar en el periòdic Le Combat de Roubaix Tourcoing (1906) i més tard serà administrador d'una nova època del periòdic Le Combat (1911-1914). També va ser gerent del periòdic anticlerical La peste cléricale (1907-1908) i un dels redactors de la publicació de defensa sindicalista revolucionària Le Réveil du Textile (1911). Durant els anys 20, seduït per la Revolució russa, s'adhereix al Partit comunista i a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), i fundarà la Borsa de Treball de Marcq-en-Baroeul. En 1924 abandonarà les responsabilitats sindicals i es consagrarà a la Federació Nord del Lliure Pensament. Cap el 1931, va cessar progressivament la seva militància comunista abans de trencar totalment en 1939 després del pacte germanosoviètic. Jean-Baptiste Knockaert va morir el 20 de novembre de 1957 a Tourcoing (Flandes).

***

- Jean Bucco: El 25 de març de 1886 neix a Le Plessis Brion (Picardia, França) l'advocat anarquista Jean Baptiste Joseph Bucco. Durant els anys vint col·laborà a París (França) en el diari Le Libertaire i en el periòdic anarcoindividualista L'Insurgé, publicat per André Colomer després de la seva sortida de la redacció de Le Libertaire arran de l'«Afer Philippe Daudet». El juny de 1923 va ser membre del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista (UA), format per 16 membres encarregats de preparar l'aparició diària de Le Libertaire, que començà a sortir el 18 de desembre d'aquell any. El 19 d'octubre de 1923 fou condemnat, amb Charles Chauvin, per la XI Tribunal Correccional de París, per apologia de Germaine Berton, assassina de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile Cottin, magnicida frustrat de Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, en un article publicat en Le Libertaire, del qual era aleshores gerent, a sis mesos de presó i a 100 francs de multa. Durant les eleccions legislatives de l'11 de maig de 1924, va ser candidat abstencionista de l'UA pel XIII Districte de París, amb Marcel Bonvalet, Albert Doucet, G. Lattés, Chassan i Lucien Villain. Fou gerent de l'únic número publicat del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini (París, 15 de desembre de 1924), en suport dels dos militants acusats d'haver matat dos feixistes. L'1 d'abril de 1927 va ser detingut per fer efecte la condemna de 1923 i tancat, amb Jules Chazanoff (Chazoff), Jean Girardin i Achille Lausille, a la presó parisenca de la Santé. Tots van ser posteriorment alliberats, però van ser retinguts a la garjola en nom de la«detenció de constrenyiment»; a començaments de maig engegaren una vaga de fam i, després de 10 dies a l'Hospital Cochin de París, obtingueren la llibertat el 10 de juliol. Des de 1927, com a advocat, fou un dels responsables (secretari) de l'italià Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP, Comitè Anarquista Pro Víctimes Polítiques), amb Giuseppe Nardi, Remo Franchini i Savino Fornasari, i s'encarregà de les campanyes de suport a Sacco i Vanzetti (1927), a Gino Lucetti (1927) i a Michele Schirru (1931). En 1927 edità a París, en nom del CAPVP, el llibre de Raffaele Schiavina Sacco e Vanzetti. Cause e fini di un delitto di Stato, que va ser reeditat en 1951. Amagà al seu domicili l'anarquista Federico Giordano Ustori, en situació irregular a França. En 1930 vivia al XIII Districte de París. El 30 de setembre de 1948 va ser esborrat de la llista de domicilis anarquistes a vigilar de la Regió Parisenca establerta per la policia.

***

- Antonio Gambau Cerezuela: El 25 de març de 1894 neix a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el picapedrer anarcosindicalista Antonio Gambau Cerezuela. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1936 combaté el feixisme i ajudà molts de companys quan la reacció antirevolucionària estalinista destruí les col·lectivitats llibertàries aragoneses. Després d'un temps a Catalunya amb sa família, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va fer feina de pagès. Quatre germans i un cunyat seus van ser afusellats pel franquisme i una germana seva deixà la vida en un bombardeig. Antonio Gambau Cerezuela va morir a causa d'una malaltia laboral i fou enterrat civilment el 18 de juny de 1957 a Vilacomdau d'Arròs (Llenguadoc, Occitània).

***

- Benito Pabón y Suárez de Urbina: El 25 de març de 1895 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'advocat anarcosindicalista Benito María de la Encarnación José Juan Bautista de la Concepción Francisco de Asís Luis Gonzaga Diego Dimas Agustín de la Santísima Trinidad Pabón y Suárez de Urbina. Fill d'una família benestant i il·lustrada --germans seus van ser catedràtics d'universitat--, començà el batxillerat amb els jesuïtes d'El Puerto de Santa María i l'acabà en 1910 a l'institut de Sevilla. Després començà Dret a Salamanca i va concloure la carrera en 1915 a Sevilla. Com a misser es dedicà als temes socials i esdevingué un dels advocat principals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granada, Saragossa i Madrid. Defensà, entre altres casos, els camperols insurrectes del maig de 1932 i els pagesos de l'aixecament revolucionari de Casas Viejas de gener de 1933. Membre de la tendència purament sindical de la CNT, formà part del sector trentista i del Partit Federalista, i en 1932 s'afilià al Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. L'agost d'aquell any, participà en el gran míting cenetista de Sevilla, amb Vicente Ballester, Valero i Miguel González. El 5 de novembre de 1933 parlà, juntament amb Josep Corbella, Francesc Isgleas, Valeriano Orobón Fernández, Domingo Miguel González (Domingo Germinal) i Buenaventura Durruti, en el gran míting de la plaça de toros Monumental de Barcelona contra les eleccions, organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), sota el lema «Enfront de les urnes, la revolució social». El 2 de febrer de 1936 participà en un gran míting a favor de l'amnistia al Frontó Aragonès de Saragossa. En les eleccions de 1936 fou elegit, amb el beneplàcit del Comitè Nacional de la CNT, diputat independent del Partit Sindicalista per Saragossa i per Cadis --son germà Jesús també fou diputant en la legislatura de 1936, però per la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) i arribarà a ser director de la Reial Acadèmia de la Història durant el franquisme-- amb 43.130 vots. El juliol de 1936 lluità en la Columna «Águilas de la Libertad» al front de Madrid. A finals d'octubre de 1936 s'entrevistà, junt amb Joaquín Ascaso i Miguel Chueca Cuartero i altres, per trobar solució als problemes polítics sorgits en el Consell d'Aragó, amb Lluís Companys, primer, i amb Largo Caballero i Azaña, després. El desembre de 1936 ocupà la secretaria general del Consell d'Aragó presidit per Joaquín Ascaso a Casp. El març de 1937, Joan García Oliver, ministre de Justícia de la II República, el nomenà president de la Comissió Jurídica Assessora del seu ministeri i com a tal el setembre de 1937 signà els informes sobre la constitucionalitat de la tasca legislativa desplegada per la Generalitat de Catalunya des de l'inici de la guerra; també, en nom d'aquest càrrec, participà en la delegació espanyola de la «Conferència Internacional per a l'abolició del règim de capitulacions» («Conferència de Montreux») . El juny de 1937 va fer un míting, amb García Oliver, David Antona i Frederica Montseny, al Velòdrom d'Hivern («Vel d'Hiv») de París en defensa de la Revolució espanyola. Aquest mateix any va fer un cicle de conferències a València. El juliol de 1937 assumí la defensa del Comitè Executiu del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), empresonat arran dels«Fets de Maig» de 1937, però després d'uns mesos de gestions judicials hagué d'abandonar la defensa com a conseqüència de la campanya d'amenaces de què fou objecte per la premsa comunista. En témer per sa vida, ja que havia sofert un atemptat, es va refugiar a França. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. L'octubre de 1938 s'exilià definitivament, primer a França i després a Filipines. Durant la II Guerra Mundial fou detingut pels ocupants japonesos a instàncies directes de Ramón Serrano Súñer --cunyat del dictador Francisco Franco i que havia estat adversari polític durant les eleccions de 1936-- i tancat en una gàbia de bambú a la presó militar del Fuerte Santiago fins al seu alliberament en la tardor de 1942. Més tard marxà a Panamà, on ensenyà llengües a Santiago de Veraguas i a Colón. En 1947 s'instal·là a Mèxic, on milità en l'Agrupació de la CNT, favorable a l'organització anarcosindicalista de l'Interior i al col·laboracionisme. Posteriorment s'establí a la Ciutat de Panamà, on fou professor a l'Escola de Periodisme de la Universitat de Panamà. Benito Pabón y Suárez de Urbina va morir en 1958 a la Ciutat de Panamà (República de Panamà).

***

- Anatole Goavec: El 25 de març de 1901 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Treballà de dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per«ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i «llançament de pedres», a dos mesos de presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. Es casa en dues ocasions. Anatole Goavec va morir el 10 de maig de 1970 a Brest (Bretanya). 

***

- Antonio Ejarque Pina: El 25 de març de 1905 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarcosindicalista Antonio Ejarque Pina, conegut com Jarque. En els anys vint ja militava en el moviment anarquista aragonès i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Obrer del metall, ocupà càrrecs orgànics en la Junta del Sindicat de la Metal·lúrgica i en la Federació Local de la CNT de Saragossa. El juliol de 1930 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica confederal en la Comissió Organitzadora de Sindicats de Saragossa i l'agost d'aquell any en va ser nomenat president. En 1931 fou el representant dels sindicats de metal·lúrgica aragonesos en el Congrés de la CNT celebrat a Madrid i entrà a formar part del Comitè Regional d'Aragó de la CNT. El desembre de 1933, amb Cipriano Mera Sanz, Buenaventura Durruti Domínguez i Isaac Puente Amestoy, formà part del Comitè Nacional Revolucionari de Saragossa i, en fracassar l'aixecament revolucionari, va ser empresonat fins l'abril de 1934 al penal de Burgos. En aquests anys republicans administrà el periòdic Cultura y Acción. El març de 1936, amb altres companys, es reuní amb polítics i empresaris saragossans per a trobar una solució a la desocupació que imperava a la capital aragonesa. Quan les militars feixistes el juliol de 1936 estaven a punt de fer-se amb el control de Saragossa, s'oposà confiadament a Miguel Chueca Cuartero i Francisco Garaita Arias partidaris d'atacar immediatament les casernes i fer-se amb els arsenals. L'agost aconseguí sortir-ne del cercle facciós i incorporar-se en el Comitè Regional d'Aragó amb seu a Alcanyís. El febrer de 1937 va ser nomenat membre del Comitè Regional d'Aragó de la CNT i com a tal signà la resolució sobre els mitjans tècnics de les col·lectivitats en el Congrés de Col·lectivitats Aragoneses. El març de 1937 signà, amb Miguel Vallejo Sebastián i Manuel López, en nom del Comitè Regional d'Aragó confederal, el Pacte d'Unitat Revolucionària amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa. Al front, va ser nomenat comissari de la 25 Divisió comandada per Antonio Ortiz Ramírez i, posteriorment, per Miguel García Vivancos. En 1938 col·laborà en el periòdic 25 División, publicat a Alcanyís. L'octubre de 1938 ocupà el càrrec de comissari inspector del XVI Cos de l'Exèrcit republicà i intentà frenar la campanya comunista que pretenia fer-se amb el control de les unitats de combat durant la batalla de Terol. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera i a Oriola, i posteriorment a la presó de Saragossa. El 21 de març de 1944 va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a 30 anys de reclusió per «adhesió a la rebel·lió». Va ser indultat pel decret del 9 d'octubre de 1945 i alliberat el 20 de desembre d'aquell any. Un cop lliure, s'integrà en la lluita clandestina antifranquista. El març de 1946, arran d'un Ple Nacional confederal, va ser nomenat delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a l'exterior i a començament de 1947 passà a França per exposar l'opinió dels confederals de l'interior partidària de fer costat, encara que amb condicions, el Govern republicà de José Giral Pereira. De bell nou a la Península, continuà amb la seva tasca clandestina com a delegat d'Aragó en el Comitè Nacional de la CNT encapçalat per Enric Marco Nadal i en el qual ocupà la secretaria de Defensa. Quan Marco Nadal va ser detingut, ocupà la secretaria general confederal del 8 de maig fins el 16 d'agost de 1947, que va ser detingut. El 29 d'agost va ser traslladat a la Presó Provincial de Madrid i el 27 de novembre de 1947 enviat al penal d'Ocaña; durant la nit del 7 al 8 de maig de 1948, però, aconseguí fugir-ne, amb altres 11 companys–entre ells Eusebio Azañedo Grande, Francisco Romero Gamis, German Horcajada Manzanares, Juan José Caba Pedraza, José Yañez i Francisco García Nieto–, i arribar a França el 18 de maig amb Francisco Romero Gamis –la resta va ser detinguda el 23 de maig. Entre 1949 i 1950 fou secretari del Subcomitè Nacional confederal, de l'anomenada«tendència col·laboracionista», i en 1950 fou delegat general del Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior amb seu a París. Antonio Ejarque Pina va morir el 22 d'agost de 1950 a l'Hospital de Dieu de París (França) d'una anèmia perniciosa fruit d'una úlcera cancerosa.

Antonio Ejarque Pina (1905-1950)

***

- Libero Vigna: El 25 de març de 1906 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Libero Vigna. Sos pares es deien Luigi Vigna i Enrica Vogli. Fill d'una família nombrosa (set germans) llibertària, son pare milità en la Cambra del Treball de Porta Lame de Bolonya i estava afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Son germà gran Primo, ferroviari, sovint hi va col·laborar amb ell. Mecànic de professió, en 1927 Libero Vigna es traslladà, amb Ulisse Merli i Edmondo Lelli, a Trieste (Friül) per a treballar, d'antuvi en un garatge i després en un taller de radiadors d'automòbils, que acabà comprant i on treballaren anarquistes amb dificultats econòmiques. Desenvolupà activitats clandestines antifeixistes i per això, a més de per mantenir contactes amb Merli, que li havia enviat una postal des de París (França), va ser detingut el setembre de 1932 i confinat durant tres anys sota l'acusació d'«esperit netament subversiu». Amnistiat poc després arran del desè aniversari de la«Marxa sobre Roma», en tornar del confinament es trobà que un amic, per evitar problemes, havia cremat el bagul on guardava la seva biblioteca. Sotmès a un estricte control policíac, es concentrà en la seva feina, sobretot per a mantenir la seva nombrosa família. En 1937 s'uní sentimentalment amb Sara Gherardini, bolonyesa, però d'idees republicanes. Durant els anys de la Resistència el seu domicili i el seu taller acolliren partisans i persones buscades, fins i tot del Partit Comunista Italià (PCI), al qual s'adherí un breu període. El maig de 1945, durant els quaranta dies d'ocupació de la ciutat per part de les tropes de Josip Broz Tito, sostingut políticament pels comunistes i una part dels antifeixistes locals, va ser nomenat membre del Tribunal del Poble, presidit per l'advocat Manlio Cecovini. Acceptà l'encàrrec de jutjar les responsabilitats dels feixistes locals amb la convicció d'així poder evitar venjances personals i càstigs als qui només s'havien adherit als principis del règim passat. En un dels últims processos cèlebres, i únic en el qual va participar, absolgué un ferroviari imputat. Amb son germà Primo i altres companys (Giordano Bruch, Rodolfo de Filippi, Ottavio Volpin i Umberto Tommasini), en 1945 fundà el grup anarquista«Germinal» i el periòdic del mateix nom. Durant els anys cinquanta intentà transformar en cooperativa el taller de la seva propietat, que cada vegada tenia més feina, però que no quallà per manca d'interès dels obrers. Com a delegat de la Federació Anarquista de Trieste (FAT), assistí a diversos congressos nacionals, com ara el Congrés Nacional de Florència (17 i 18 de març de 1946), el Congrés Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (20 de maig de 1951) o el Congrés Nacional de Liorna (1 i 2 de maig de 1954). Va fer costat, amb els anarquistes locals, els companys búlgars que travessaren el Territori Lliure de Trieste i Itàlia per a refugiar-se a França. A començament de la dècada dels seixanta contribuí econòmicament a la Llibreria Internacional de Venècia, que va fer fallida el novembre de 1966. També va sostenir materialment els companys locals en dificultats, així com les activitats del grup «Germinal» que en 1969 obrí la seva seu central a la via Mazzini. Molt reservat, rebutjà la violència, fins i tot verbal, dedicant-se a la propaganda. Libero Vigna va morir el 8 de setembre de 1986 a Trieste (Friül).

***

- Carlo Jori: El 25 de març de 1909 neix a Sestri Levante (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Carlo Jori, conegut com Mimmo. S'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), on treballà com a mecànic. En 1937 va ser detingut per repartir propaganda antifeixista, jutjat, va ser condemnat i confinat a Calàbria. En 1941 va ser alliberat i després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) entrà, a partir d'octubre, a formar part de la resistència enquadrat, sota el nom de batalla de Mimmo, en la 21 Brigada de l'«Squadre d'Azione Partigiane» (SAP, Esquadra d'Acció Partisana) que actuava a la zona piamontesa de Vanchiglia. El 9 de gener de 1944 va ser detingut per un grup de l'Ufficio Politico Investigativo (UPI, Oficina d'Investigació Política) després d'haver trobar armes durant l'escorcoll del seu apartament al carrer Artisti de Torí. Interrogat i torturat a la Casa Littoria, va ser jutjat per un tribunal feixista i condemnat a mort tot el mateix dia. Quan era a la presó, el 22 de gener es produí un atemptat partisà contra l'Albergo Genova, al carrer Sacchi de Torí, on residien nombrosos militars nazis. El 24 de gener de 1944, Carlo Jori, juntament amb altres detinguts anarquistes (Giustino Bettazzi, Brunone Gambino i Maurizio Mosso) i el socialista Aldo Camera, va ser tret de la presó i afusellat com a represàlia al camp de tir del Martinetto de Torí (Piemont, Itàlia). Els cossos dels cinc antifeixistes van ser exposats davant l'Albergo Genova, on actualment una placa recorda aquest crim feixista. La carta d'adéu que Jori dirigí a sa mare, forma part del llibre Ultime lettere di condannati a morte e di deportati della Resistenza (1943-1945) (2005).

***

- Juan de la Flor Burgos: El 25 de març de 1910 neix a Alcolea de Calatrava (Ciudad Real, Castella) l'anarcosindicalista i escriptor de novel·letes populars Juan de la Flor Burgos. D'antuvi milità en la Unió General de Treballadors (UGT), però després es passà a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1929 va ser empresonat i un cop lliure s'establí a Barcelona (Catalunya), on treballà en la neteja i en el seu ofici de sabater, militant en el sindicat anarcosindicalista. El 25 de juliol de 1933 va ser detingut a Ciudad Real amb altres companys (Rogelio Peña, Agustín Santos, Ramón Campos, Pedro Molina, Faustino Villanueva i Francisco Adanes). Entre 1934 i 1937 va escriure novel·letes populars que es publicaren en«La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca, com ara Floreal (1934), Hacia otras tierras (1935),  El amor triumfa (1936), Usted no es mi padre (1936) i Consuelo y Julián (1937). Fou delegat al Congrés de la CNT de 1936. Quan esclatà la Revolució, participà en la col·lectivització de la seva fàbrica i combaté la reacció comunista durant els fets de «Maig de 1937» a Barcelona, durant els quals va ser ferit i hagué d'ingressar a l'Hospital General de Catalunya. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Barcarès i d'Argelers. Amb la llibertat s'establí a Saint-Calais (País del Loira, França). Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Lió (Arpitània). Fou membre del grup artístic confederal«Tierra y Libertad». Fou íntim amic de Juan López Carvajal. Juan de la Flor Burgos va morir el 7 de febrer de 1996 a Villeurbanne (Roine-Alps, Arpitània).

Juan de la Flor Burgos (1910-1996)

***

-Ángel Marín Pastor: El 25 de març de 1917 neix a Hellín (Albacete, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Ángel Marín Pastor. Molt aviat va emigrar amb sa família a Barcelona, on va treballar i militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en les Joventuts Llibertàries i en ateneus. Quan va esclatar el cop d'Estat feixista del 1936 va lluitar als carrers i va ser un dels primers que es va enrolar en el grup de Madrid de la Columna Durruti. Entre 1937 i 1939 va ser secretari de les Joventuts Llibertàries de la 26 Divisió al front, en substitució de Milla, i les va representar en el congrés d'Aragó de juny de 1937 i en el congrés de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de 1938, sempre en la línia ortodoxa i radical. També va representar les Joventuts Llibertàries en el periòdic El Frente. Amb la derrota va passar la frontera per Puigcerdà a La Guingueta d'Ix i va estar tancat amb la seva columna a la ciutadella de Montlluís i al camp de concentració de Vernet. La seva activitat a França és molt discutida, ja que sembla que va formar part del conflictiu Comitè de Besiers i, segons alguns, va estar lligat a grups d'acció especialitzats en expropiacions econòmiques. A partir de març de 1944 va ser elegit en el Ple de Muret membre del Comitè Nacional de la CNT i reelegit en el Ple de Tolosa d'octubre d'aquell anys per a la Secretaria de Coordinació. Va viatjar amb Carlos Calpe a Madrid, on va contactar amb el comitè clandestí d'Amil. Va fer mítings per diverses localitats (Perpinyà, Montluçon, etc.) després de l'Alliberament. En 1945 va ser elegit per a la Secretaria de Coordinació en el Congrés de París i es va internar clandestinament a la Península. L'octubre de 1945 va ser detingut per la policia franquista a Barcelona. A partir d'aquest fet la seva figura cau en desgràcia i passa a ser per molts un traïdor, ja que va ser alliberat després de pocs mesos per les seves relacions amb el famós confident Eliseu Melis. En tornar a França, el març de 1946, amb Joan Ferrer, que seria assassinat l'abril, va quedar apartat de l'organització momentàniament, i més tard un congrés celebrar l'octubre de 1947 el va inhabilitar per a càrrecs orgànics i seguidament la seva Federació Local el va expulsar de la CNT. Durant els anys vuitanta va formar part d'«Amicale Durruti» i va publicar nombroses col·laboracions en el Boletín de la Amicale. També entre 1980 i 1981 va publicar articles en Solidaridad Obrera. El més probable és que no fos cap confident del franquisme, ja que cap de les seves actuacions entre 1946 i 1976 avalen aquesta afirmació; sembla més que el seu alliberament per les autoritats franquistes es degui a la intenció de crear enfrontaments entre els anarquistes i els confederals de l'exili. Ángel Marín Pastor va morir en 1993 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

- René Cavanhié: El 25 de març de 1922 neix a La Sala (Roergue, Occitània) l'escriptor i resistent anarquista René Henri Cavanhié, també conegut com R. Cavan. En 1942, durant l'Ocupació, va passar-se a la clandestinitat i va organitzar passades a Espanya amb destinació Londres. Més tard va crear un grup autònom de resistència a Lot. Després d'una curta adhesió en els Moviments Units de la Resistència (MUR), el contacte del qual es va perdre arran d'un atac alemany a Figeac, el seu grup es va adherir a finals de 1942 als Francs-tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). En represàlia la seva casa de Leymes va ser cremada per una columna de l'SS. Quan es va parlar de militaritzar els grups, va dimitir de la resistència. Es va adherir a la Federació Anarquista (FA) des de la seva reconstrucció en 1945 i va ser membre de la Comissió d'Autodefensa. Instal·lat a Vicennes, figurava en les llistes de domiciliats a vigilar per la policia. Entre l'11 i el 19 de novembre de 1949, com a secretari de Relacions Internacionals, va participar en el Congrés Internacional de Paris. Fou membre de la Comissió de Relacions Internacionals Anarquista (CRIA) i col·laborà en Le Libertaire sota el pseudònim de Cavan. Posteriorment va escriure per Liberté, de Louis Lecoin, i en els anys setanta en Le Réfractaire, de May Picqueray. És autor de Révolution au paradis (1958), Poèmes et chansons anarchistes (1983), entre d'altres; i en 1974 va obtenir un premi literari internacional. Com a estudiós de la filosofia ha publicat Les esprits frappeurs de Vailhauquès (1988). René Cavanhié va morir el 21 d'agost de 1996 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

Continua...

---

Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)

Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova, ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.

Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.

L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en el diari El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova ara, d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.

La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.

Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.

Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.

Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.

El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".

Bosch, Carbonero y Company, candidatos a Enemics de la Terra 2011

Son las propuestas de los socios y simpatizantes de Amics de la Terra

R.L. | 21/11/2011

Los socios y simpatizantes de la asociación ecologista Amics de la Terra proponen este año a tres candidatos del Govern balear para el premio Enemic de la Terra porque «mediante sus acciones o dejadez han perjudicado el patrimonio natural y/o cultural de Eivissa».

El primer candidato es la Conselleria de Educació que dirige Rafael Bosch, «por las consecuencias negativas que produce la reducción de la plantilla del Camp d'Aprenetatje de sa Cala; el único centro en Eivissa que enseña, mediante salidas y experiencias participativas, la cultura popular, las tradiciones y los valores del entorno natural de la isla».

El segundo aspirante al premio es el conseller de Medi Ambient i Agricultura, Biel Company, «por su brutal reestructuración del organismo regulador de la agricultura ecológica, que ha pasado de tener una plantilla de 8 personas a contar solamente con 2», una situación que obliga a que «los propios agricultores tengan que pagar los costes de estas inspecciones».

El exconseller de Obres Públiques, Jaume Carbonero, también entra en la terna «por su dejadez, permitiendo que pasen cuatro años sin haber conseguido que se retire la tierra depositada ilegalmente en la finca de Fiesta Hotels».

Durante la cena que tendrá lugar el viernes, los socios de Amics de la Terra votarán el ganador del este premio negativo.

Última Hora Ibiza y Formentera (21-11-2011)

Jaume Carbonero, Enemic de la Terra por no retirar la tierra del golf de Matutes

La plataforma Rescat Immediat Posidonia obtiene el premio positivo por su defensa de las praderas

Jaume Carbonero, enemic 2011

VICENT MARÍ

El grupo ecologista Amics de la Terra eligió anoche al exconseller de Movilidad, Jaume Carbonero, premio Enemic de la Terra 2011. Carbonero hizo méritos al galardón por dejar pasar cuatro años sin retirar la tierra acumulada en terrenos donde el Grupo Matutes proyectaba un campo de golf, en Platja d´en Bossa, «un testimonio de la vergonzosa inoperancia de la conselleria» que dirigía.

Recordaron, asimismo, que el contrato de las autovías exigía depositar la tierra en un lugar adecuado y que una sentencia prueba que hubo connivencia con Fiesta Hotels para usar la tierra en un proyecto de golf.

El premio Amic de la Terra recayó en la plataforma RIP, por sus acciones en defensa de la posidonia.

Diario de Ibiza (26-XII-2011)

Jaume Carbonero Malbertí: un mal conseller d’Habitatge que ajudà a ensorrar els Pactes de Progrés de les Illes

Jaume Carbonero Malbertí és un polític mallorquí del Partit Socialista de les Illes Balears. Va néixer a Palma l'any 1951.

És arquitecte i especialista en urbanisme. Ha fet feina d'arquitecte municipal de Pollença i és professor de dret urbanístic de la Universitat de les Illes Balears.

Fou director general d'Arquitectura i Habitatge de 1999 a 2003 i el juliol de 2007 va ser nomenat pel president del Govern de les Illes Balears, Francesc Antich, conseller d'Habitatge i Obres Públiques de l'executiu balear.

El 5 d'agost de 2011 es conegué que Carbonero realitzà despeses de més de 92.000 euros en obres d'art per a la decoració de dependències del Govern en plena crisi econòmica i que aquestes es depositaren en un magatzem[1] A més, el 8 l'agost de 2011 es descobrí que Jaume Carbonero realitzà una despesa de 21.000 euros en pintures de la seva cosina María Carbonero entre l'any 2008 i l'any 2009.[2] Finalment, el 14 d'agost de 2011 es es publicà que Jaume Carbonero va realitzar una despesa de 3.000 euros a càrreg de l'Administració en la contractació d'una agència de detectius per a localitzar dispositius de vigilància del seu despatx tot i que no se'n trobà cap.[3]

Wiquipèdia

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB

Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.

Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)

Mallorca no és Sicília!

Els desastres de Jaume Carbonero, novament

La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a suggerir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 26 de març

Esdeveniments

- Surt Il Piccone: El 26 de març de 1905 surt a Brescia (Llombardia, Itàlia) el primer número de la publicació mensual Il Piccone. Periodico minsile anarchico. Portava l'epígraf:«La verità ci farà liberi» (La veritat ens farà lliures). En va ser el responsable Arnaldo Ziliani. Trobem textos d'Olindo Guerrini, Errico Malatesta, Morel, Leda Rafanelli-Polli, Fedele Rivolta, Arnaldo Ziliani i d'altres que signaren amb pseudònims. Tracta diversos temes: abstenció, anticlericalisme, antimilitarisme, cultura, història, poesia, Primer de Maig, prostitució, repressió, vaga, etc. Només en sortí un altre número, l'1 de maig de 1905.

***

- Tragèdia de Jambol: El 26 de març de 1923 a Jambol (Jambol, Bulgària), un dels bastions del moviment llibertari d'aquest país, durant un míting anarquista prohibit organitzat per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) per protestar contra les decisions del govern agrarista d'Stambolijski de desarmar el poble, l'exèrcit obre foc contra la massa, ferí l'orador Atanas Stoitxev i provocà una carnisseria entre els assistents. Una trentena d'anarquistes van morir el mateix dia durant el tiroteig o l'endemà afusellats a la caserna de Jambol. Entre els assassinats es trobaven: Todor Darzev, nascut a Kazanlik en 1880, oficinista i gran figura del moviment revolucionari, orador i propagandista anarquista que gaudia d'un gran prestigi en la classe obrera, i que serà afusellat el 27 de març; Pani Botxkov, sabater i secretari del grup anarquista local; Dimitar Vassilev, militant clandestí i insubmís al servei militar; Cyrille Kehaiov; Spiro Obretenov; Pétar Kassapina; Rousko Nanime; Pétar Gavtxev; etc. Més tard, el 9 de juny, un cop d'Estat d'extrema dreta enderrocà i afusellà Stambolijski, cap del Partit Agrari en el poder des del 6 d'octubre 1919, i va sumir tot el moviment obrer en la clandestinitat absoluta.

Naixements

- E. Armand:El 26 de març de 1872 neix a París (França) l'anarquista individualista Ernest Juin, més conegut comE. Armand, un dels activistes llibertaris més coneguts i populars de la seva època, especialment en els cerclesàcrates lligats a l'eclecticisme, el naturisme, el vegetarianisme i les opcions comunitàries de vida. Fill d'uncommunard, no va trepitjar mai una escola, però son pare que tenia una gran biblioteca el va instruir, ensenyant-li nombroses llengües. Descobrirà l'anarquisme per mor de la lectura del periòdicLes Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1901 va fundar el periòdicL'Ere Nouvelle,òrgan de l'anarquisme cristià o també anomenada«tendència tolstoiana», però no va ser l'únic:Hors du troupeau(1911),Par delà la mêlée(1916). Va dirigir durant un temps el periòdicL'Anarchie; va col·laborar enLe Libertaire, de Sébastien Faure; i va ser l'animador de la revistaL'En Dehors, apareguda a Orleans des de 1922 fins a 1939 amb un total de 335 números. Aquesta revista prendrà el subtítol en 1926 de: «Òrgan de pràctica, de realització, de camaraderia individualista anarquista». També va esperonar la publicació de la seva continuadora,L'Unique, també a Orleans i que aparegué des de 1945 a 1956 amb 110 números. Va participar en l'Encyclopédie Anarchiste, de Faure. Armand va passar d'un cristianisme militant a un individualisme anarquista pacifista i no violent, encara que sempre va defensar des de les seves revistes tots els llibertaris, fins i tot els partidaris de l'expropiació, tan comuns dins del moviment llibertari europeu d'entreguerres. La seva defensa de l'«il·legalisme» en les revistes anarquistes li va crear no pocs enemics dins del moviment anarquista, de sectors més«calmats», com ara el de Jean Grave, que acusarà Armand, André Lorulot, Alberto Libertad, Paraf-Javal i alguns més del cercle deL'Anarchie, de desviació ideològica i de provocar amb la seva vida dissoluta --segons Grave-- la desmoralització del moviment llibertari. També Max Netllau dedicarà adjectius no gaire agradables al nucli d'individualistes francesos en la seva magnaL'anarquia a través dels temps. De totes maneres, la virulència de la seva escriptura, les seves positures antireduccionistes, la seva amplitud de mires i la seva constant provocació de l'ortodòxia anarquista, dotaren el moviment llibertari europeu d'una nova vitalitat. També de nous aires de renovació que paradoxalment enllaçaven amb els seus inicis i amb l'agrupació espontània en cèl·lules d'afinitat dels seus individus a la manera bakuninista. Els individualistes, gràcies a la propaganda escrita, van posar en marxa alguns sectors esclerotitzats del sindicalisme revolucionari, ja que el van dotar d'un pensament i d'una filosofia més acordes amb les idees d'autoeducació i de crítica que preconitzaven. El corpus teòric d'Armand gira al voltant de tres idees clau: l'individualisme anarquista, la camaraderia amorosa o sexualitat sense traves i la lliure agrupació d'individus en comunes, anomenades generalment a principis del segle XX pels anarquistes:milieux libres (medis o ambients lliures). La idea internacionalista també va calar en l'ideari d'Armand i va ser un gran defensor de les llengües artificials i planificades com l'Esperanto o l'Ido, que segons ell esborrarien les diferències d'enteniment entre els individus. Armand en les seves obres introdueix a Europa alguns dels corrents anarquistes comunitaristes i pacifistes més allunyats del sindicalisme revolucionari francès. Es recuperen així les línies de pensament de Benjamin Tucker, de l'stirnerià John-Henry Mackay, de Morris Hillquit, Josiah Warren, etc. També, es recupera tota la llarga tradició del comunitarisme llibertari europeu deixada de banda en el moviment obrer europeu a partir de la desqualificació marxista de l'anomenatSocialisme científiccontra el que es va anomenarSocialisme utòpic; Armand revitalitza així les idees de Cabet, d'Owen i sobretot de Fourier en donar notícies sobre les comunes creades a partir de les seves idees. Armand establirà fructíferes polèmiques amb altres individualistes anarquistes partidaris de la llibertat sexual sense restriccions, un contrapunt interessant seran les polèmiques amb la lliurepensadora anarquista brasilera Maria Lacerda de Moura i amb diversos escriptors més. La influència d'Armand en el moviment llibertari europeu, i en el de l'Estat espanyol especialment, va ser molt més gran del que a simple vista pugui semblar. Armand va divulgar en els medis obrers, amb les seves revistes i llibres, les idees més avançades sobre la sexualitat, les comunes i la posició de l'individualista autodidacta i crític contra l'autoritarisme i l'explotació. Armand va ser condemnat en diverses ocasions, especialment per «complicitat de deserció» durant la Primera Guerra Mundial, i entre 1940 i 1941 va ser internat en diferents camps de concentració. E. Armand va morir el 19 de febrer de 1962 a Rouen (Alta Normandia, França). Les seves obres més importants són:L'initiation individualiste anarchiste(1923) iLa révolution sexuelle et la camaraderie amoureuse (1934).

Xavier Díez Rodríguez: L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938). Tesi doctoral de la Universitat de Girona

***

- Georges Cochon: El 26 de març de 1879 neix a Chartres (Centre, França) l'anarquista i militant del moviment okupa Georges Alexandre Cochon. Obrer tapisser, va servir en la Marina i va prendre part en la campanya de Creta. Després de passar tres anys als batallons punitius d'Àfrica per objector de consciència i fundar un falansteri anarcocomunista que durà dos mesos a Vanves, el desembre de 1909, va ser nomenat tresorer de la «Union Syndicale des Locataires Ouvriers et Employés» (USLOE, Unió Sindical de Llogaters Obrers i Empleats), revifalla d'un primer Sindicat Confederat de Llogaters creat el 1903 per l'anarquista Pennelier. En 1911 va esdevenir president de la USLOE, que comptava aleshores mig milenar d'afiliats a París i el programa del qual reivindicava la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. El 13 de desembre de 1911 va organitzar la muda pública del seu propi domicili arrendat, al carrer Dantzing número 52, amenaçat d'embarg; quan la portera va cridar la policia, va muntar una barricada («Fort Cochon») a ca seva tot desplegant una bandera roja i una pancarta que deia:«Respectuós de la llei violada per la policia al servei de la propietat, només sortiré obligat per la força.» Assetjat per la policia, abastit pels veïns durant cinc dies, va fer que un agent judicial prengués acta de la violació del seu domicili i va obtenir la primera victòria, ja que el tribunal de recursos d'urgència li va donar la raó i la policia va haver d'aixecar el setge. Poc després, el 7 de gener de 1912, va organitzar una acció de reallotjament al Jardí de les Tuileries d'una família amb vuit infants en la qual els companys del Sindicat de Fusters van muntar en minuts una barraca improvisada; aquesta acció comportarà el vot per part del consell municipal parisenc d'un emprèstit de 200 milions de francs per a la construcció d'habitatges econòmics per a famílies nombroses. Després va crear la famosa«Raffût de Saint-Polycarpe», fanfara heteròclita que en forma d'escamot ajudava a buidar les cases amenaçades de desallotjament omplint unes carretes tirades a coll amb tots els trastos dels llogaters; el cantautor llibertari Charles d'Avray va compondre per aquest grup la coneguda cançó La marche des locataires. Mitjançant aquesta acció directa de caire lúdic, van assetjar i okupar tots els habitatges que trobaven buits, alhora que okupaven els centres públics: el 10 de febrer de 1912 van okupar el pati de la Prefectura de Policia, el març el de la Cambra de Diputats, el 12 d'abril de 1913 amb milers de persones que no tenien habitatge per arrendar van assetjar l'Ajuntament de París, i el 24 van prendre a l'assalt l'església de la Madeleine. A més d'això, van ocupar entre el 8 i el 9 d'abril de 1912 la caserna parisenca del Chateau d'Eau i hi van allotjar 50 famílies, infants inclosos, i el 21 de juliol de 1913 van okupar al bulevard Lannes la vil·la La Vérone amb la complicitat del seu llogater, el Comte de La Rochefoucauld, i hi van ser reallotjades vuit famílies i 36 infants; van ser expulsats set dies després. En 1912 va començar a col·laborar en el periòdic anarquista de Brussel·les Le Combat Social, on amb Georges Schmickrath i León de Wreker van publicar articles sota la rúbrica «Sus aux vautours» (Sobre els voltors) en contra dels propietaris. Aquest mateix any es va produir una escissió en la Unió Sindical dels Llogaters; pel maig Cochon es va presentar a les eleccions municipals pel barri de Père-Lachaise i va ser exclòs, per les crítiques dels militants anarquistes, d'aquesta organització per«electoralisme», fundant aleshores la Federació Nacional i Internacional dels Llogaters. En 1913 va fer nombroses conferències arreu de l'Estat francès, especialment a Marsella, on l'agost va organitzar una impressionant manifestació pels carrers de la ciutat, reunint més de quatre mil persones al Palais de Cristal. Quan va esclatar la Gran Guerra, va ser mobilitzat en el XXIX Regiment d'Infanteria Territorial i va participar en la batalla del Marne; el gener de 1915, va ser destinat a la fàbrica Renault de Billancourt, però quan va ser reenviat a la seva unitat va desertar el 16 de febrer de 1917. Detingut l'agost, va ser condemnat el 17 de desembre per un consell de guerra a tres anys de treballs a la comunitat. Per aquesta època va publicar a Maintenon el periòdic Le Raffût, que va ser efímer --va sortir una nova sèrie entre 1920 i 1922 amb més fortuna. Durant la guerra, la Unió Federal de Llogaters (UFL) va esdevenir Unió Confederal de Llogaters (UCL), que en 1946 esdevindrà Confederació Nacional de Llogaters (CNL), apropada al Partit comunista. Entre 1925 i 1926 encara va participar en el moviment dels llogaters i va haver de comparèixer davant un tribunal de París el 21 d'abril de 1926. Retirat amb sa companya Tounette a Pierres, a prop de Maintenon, va anar diverses vegades a París durant els anys cinquanta per evocar els seus records en l'emissió radiofònica de J. Mollion«Les rêves perdus». Georges Cochon va morir el 25 d'abril de 1959 a la seva casa del carrer Grandes Cours a Pierres (Maintenon, Centre, França). Sos fills van reprendre la torxa i durant els anys setanta van participar activament en el sindicat de llogaters. Va escriure el petit tractat 39 manières de faire râler son concierge. Es van crear un gran nombre de cançons sobre Cochon i el seu moviment okupa, com ara La Cochonette; Donnez des logements; Papa Cochon; C'est Cochon; V'la Cochon qui démémage, de Montéhus; Le chant des locataires, de Robert Lanoff; o La marche des locataires, de Charles d'Avray. El famós dibuixant Steinlein va realitzat per a la seva lluita cartells i dibuixos. En 2000 Patrick Kamoun va publicar V'là Cochon qui déménage. Prélude au droit au logement, que explicar la història d'aquest personatge i la seva lluita.

***

- Louis Montgon:El 26 de març de 1885 neix a Lorlanges (Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista i sindicalista Louis Montgon, conegut com Vérité. Fill d'un fuster, va fer d'obrer i després d'artesà rellotger i joier a Lió. En 1917 es va instal·lar a Perpinyà amb sa companya Marie Sannajust. A començament dels anys vint era el secretari del grup anarquista de Perpinyà i un informe de la policia el qualificava d'«enemic de tota autoritat». Militant sindical de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU), el 5 d'abril de 1922 fou el mentor d'una conferència organitzada pel Comitè de Defensa Social (CDS) i la CGTU. Fou membre de la delegació que exigí a la Borsa del Treball, aleshores monopolitzada per la CGT, els locals per a la Unió Local de la CGTU. El 21 de setembre de 1923 representà la Unió Anarquista (UA) i assessorà una reunió contra el feixisme presidida per André Marty. El 14 de maig i el 21 d'octubre de 1923 presidí dues conferències de Jules Chazoff realitzades a Perpinyà on es criticà durament la dictadura bolxevic soviètica. Després abandonà la CGTU, controlada pels comunistes, i s'adherí a la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR). Entre el 15 i el 16 d'agost de 1925 assistí com a delegat de Perpinyà al Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, que havia estat fundada el 19 d'octubre de 1924 a Besiers. En aquests anys presidí nombroses conferències anarquistes a Perpinyà, entre elles la de l'11 de desembre de 1929 de Lucien Huart i la de l'1 de gener de 1931 d'Émile Armand sota el títol «Peut-on croire en Dieu?». En aquests anys regentà un petit taller de rellotgeria al número 1 del carrer Lucia de Perpinyà. Entre juliol de 1936 i març de 1937, va ser responsable departamental del Comitè de Defensa de la Revolució Espanyola, de la Federació d'Emigrats Antifeixistes Espanyols i de la Federació dels Comitès Espanyols d'Acció Antifeixista a França. També fou el gerent del bilingüe (francès i castellà) Bulletin d'Information du Comité de Défense de la Révolution Espagnole Antifasciste, que edità 11 números entre el 6 de febrer i el 23 de setembre de 1937 a Perpinyà. Després de l'aparició del número 3 (15 d'abril de 1937) dimití per estar en desacord amb la línia oficial de col·laboració governamental i institucional del moviment llibertari espanyol i fou reemplaçat per Jean Ay. Així i tot, continuà representant el grup de Perpinyà en la Federació i s'encarregà, després dels «Fets de Maig de 1937», de recollir fons a favor dels companys de la Secció Francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) empresonats per la reacció estalinista. Després de la Segona Guerra Mundial, va continuar la militància llibertària i fou secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) de Perpinyà. Louis Montgon va morir el 28 d'agost de 1972 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

- Dante Armanetti: El 26 de març de 1887 neix a Pontremoli (Lunigiana, Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Dante Armanetti. Sos pares es deien Angelo Armanetti i Elisabetta Sordi. Va fer els estudis primaris fins al cinquè curs. Començà a militar de molt jovenet al moviment anarquista de Torí, on treballà com a obrer a la fàbrica FIAT Ferriere i després com a representant de la casa Singer. Durant la Gran Guerra difongué els pensaments llibertari i antimilitarista i es dedicà a recaptar fons per a la premsa anarquista. L'agost de 1917 participà en les manifestacions contra el conflicte bèl·lic i durant postguerra en les lluites socials que es desencadenaren. El setembre de 1920 destacà en el moviment d'ocupació de fàbriques i en 1923 va ser detingut. En 1927 va ser condemnat per intentar sortir il·legalment del país. En 1929 es traslladà a Mirandola (Emília Romanya, Itàlia) per a dirigir un taller de mecànica. A començament dels anys trenta col·laborà en el periòdic clandestí del moviment «Giustizia e Libertà» Voci d'Officina. Membre del grup anarquista torinès «Barriera di Milano», format sobretot per companys toscans (Dario Franci, Settimo Guerrieri, els germans Vindice i Muzio  Tosi, etc.), i del grup«Barriera di Nizza», prengué part en el comitè de coordinació del grups anarquistes de Torí. Un cop més intentà exiliar-se amb altres companys (I. Innesti, F. Fasola i R. Alicardi), però va ser detingut a Moncenisio i condemnat. El 8 de febrer de 1931 va ser detingut a Torí amb altres companys (Arduilio D’Angina, Musio Tosi i Settimo Guerrieri); jutjat, fou condemnat a dos anys de confinament per «activitat anarquista i difusió de periòdics antifeixistes» i deportat a les illes de Lipari i de Ventotene. El 9 de febrer de 1933 va ser alliberat i tres anys després, el 9 de setembre de 1936, passà clandestinament a França per Val di Vanzo amb els companys anarquistes Antonio Calamassi i Settimio Guerrieri, gràcies al suport del Comitè Antifeixista de Chambèri (Roine-Alps, Arpitània). Mentre militava en el moviment anarquista d'aquesta ciutat i de Lió, la seva família patí persecucions a Itàlia i sa germana, Maria Felicita, va ser detinguda i processada per tribunals especials. El 15 de gener de 1937 arribà a Barcelona (Catalunya) en plena Guerra Civil i el 21 de gener va ser destinat als fronts d'Almudébar i del Carrascal d'Osca (Aragó, Espanya), però per la seva avançada edat i per la seva miopia no pogué agafar les armes, encarregant-se de les relacions entre els companys de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» i de ses famílies. El maig de 1937, mentre era a Barcelona amb tasques del servei postal, va ser detingut, juntament amb Ermanno Neri i Libero Mariotti, per la reacció estalinista al local de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», espai que fou saquejat, i acusat de «deserció i espionatge». El febrer de 1938 encara restava empresonat i la Unió Anarquista Italiana (UAI) llançà una campanya per reclamar el seu alliberament, així com el dels seus companys Pompeo Crespi i Carlo Cocciarelli. Aquesta campanya tingué el suport a França de Sébastien Faure i de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). L'octubre de 1938 va ser reclòs a Montjuïc. Un cop lliure, en 1939 passà a França, on fou tancat durant un any als camps de concentració de Sant Cebrià (tres mesos) i de Gurs (al Grup Italià de la IX Companyia). Després va ser incorporat forçosament en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al nord de França fins al juny de 1940. Arran de l'ocupació de París per les tropes nazis, passà a Brussel·les (Bèlgica), on visqué amb Armando Bientinesi, Aldo Demi i Ateo Vannucci. El 16 d'agost de 1941 va ser detingut per la policia alemanya amb concomitància dels serveis secrets italians. Extradit a Itàlia, va ser jutjat per un Tribunal Espacial feixista i condemnat el 17 de novembre de 1941 a set anys de reclusió a Castelfranco Emilia, a 20.000 lires de multa i a la prohibició vitalícia per a exercir càrrecs públics. Va ser alliberat després de l'anunci de la rendició italiana (8 de setembre de 1943) i marxà cap a Torí, on s'integrà en la resistència enquadrat en l'Squadre di Azione Patriottica (SAP, Esquadra d'Acció Patriòtica) de la FIAT Ferriere i en la VII Brigada «Edoardo De Angeli», comandada per l'anarquista Ilio Baroni. L'octubre de 1944 entrà en la redacció del periòdic clandestí torinès Voce dei Comunisti Llibertari i esdevingué el seu director des de l'Alliberament, moment en el qual canvià el non per Era Nuova, fins el seu últim número, el març de 1949. Entre el 23 i el 25 de juliol de 1945 participà com a delegat del Piemont en el Congrés Interregional de la Federació Comunista Llibertària (FCL). Amb Italo Garinei, dirigí entre febrer de 1951 i març de 1966 el periòdic torinès Seme Anarchico i el seu suplement Lotta Anarchica. Voce del Campeggio Internazionale Anarchico. A començament de la dècada dels cinquanta fou responsable del Bolletino Interno della Federazione Anarchica Italiana, del qual es publicaren a Torí cinc números entre novembre de 1952 i març de 1953, amb la finalitat de preparar el V Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), que se celebrà entre el 19 i el 23 de març de 1953 a Civitavecchia. Dante Armanetti va morir el 3 de febrer de 1958 a Torí (Piemont, Itàlia); incinerat el 6 de febrer, les seves cendres van ser dipositades al Tempio Crematorio.

***

- Jacques Doubinsky:El 26 de març de 1889 neix a Odessa (Ucraïna) el militant anarquista Iakov Dubinsky, més conegut com Jacques Doubinsky. Nascut en una família d'artesans jueus, va fer els seus estudis en una escola professional a Odessa, tot militant de molt jove en les Joventuts Sindicalistes, i va prendre part en la Revolució russa de 1917. Però ben aviat el nou poder bolxevic empaità els anarquistes i esclafà, després d'haver-ho utilitzat, el moviment insurreccional makhnovista del qual prenia part. Jacques Doubinsky va fugir a Bulgària i va participar en el moviment anarquista d'aquest país. Arrestat i torturat després del cop d'Estat de 1923, va aconseguir evadir-se i arribà a França, on trobarà Volin i Makhno, també exiliats de Rússia per la repressió comunista. Va treballar en diversos oficis: en cadenes de muntatge, trenant sabates --com la major part dels emigrats servis i búlgars--, en la confecció i disseny de teixits --on va conèixer els anarquistes Lucien Feuillade (Lucien Daurat) i Charles Ridel (Louis Mercier Vega)--, etc. Aleshores va esdevenir redactor de la revista jiddisch La Nostra Vida. Amb Volín, Alexandre Berkman, Senya Fleshin i Mollie Steimer va fundar en 1927 el «Grup d'Ajuda als Militants Anarquistes Exiliats de l'Est» i va col·laborar en el periòdic anarquista rus Golos Trouda, publicat als Estats Units. Va realitzar col·lectes per recaptar fons per ajudar els militants llibertaris empresonats a la Unió Soviètica. Va participar en la reunió entre Nèstor Makhno i Buenaventura Durruti on aquestúltim va proposar a l'ucraïnès de continuar la lluita revolucionaria a Espanya. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1932 va participar com a delegat del Sindicat Intercorporatiu de París en el IV Congrés de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), on va ser elegit membre de la nova comissió administrativa de l'organització anarcosindicalista. Amb la seva companya Rosa, va dirigir la biblioteca-llibreria anarquista jueva«L'Autodidacte». Amagat durant la Segona Guerra mundial, després de l'Alliberament i de la mort de Volin, va crear l'associació«Les Amis de Voline», que editarà d'aquest La Révolution inconnue (1947). Va ser un dels editors, amb David i Golda Stetner, del periòdic Der Freie Gedank,òrgan del Grup Anarquista Jiddisch de París. També militarà en «La Libre Pensée» i serà membre de la Comissió d'Ajuda als Antifeixistes de Bulgària, editant el fulletó Bulgarie, nouvelle Espagne (1948). Va realitzar nombrosos viatges als Estats Units, on va mantenir força contacte amb el moviment anarquista nord-americà i va ser ell qui va portar a Europa l'últim missatge de Rudolf Rocker. Jacques Doubinsky va morir el 18 de febrer de 1959 a França. Son fill Claude serà en 1962 corresponsable del butlletí anarcosindicalista publicat en tres llengües Commission Internationale de Liaison Ouvrière. Son nét, Sébastien, és també un escriptor llibertari, autor de nombroses novel·les, com ara Fragments d'une révolution, Les vies parallèles de Nicolaï Bakhmaltov --biografia novel·lada de les aventures de son padrí--, Mira ceti, etc.

Jacques Doubinsky (1889-1959)

***

- Raymond Callemin:El 26 de març de 1890 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la«Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy, Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écrites à la Santé»). Deixà inèdites unesMémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

- Manuel de Castro: El 26 de març de 1896 neix a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'escriptor, poeta, periodista i torero anarquista Manuel de Castro. Fou fill de Manuel de Castro Cobas, capellà gallec, i de Soledad Pardiñas, concertista de piano i pintora; ambdós es conegueren a la Corunya (Galícia) i enamorats fugiren a París (França) i d'allà a la ciutat argentina de Rosario, on es casaren civilment. El fill de la parella s'educà a Córdoba (Córdoba, Argentina) i després estudià al Seminari Conciliar de Concepción (Concepción, Xile). De molt jove quedà orfe de mare, primer, i de pare, després --vidu reingressà al sacerdoci--, i s'establí a Montevideo (Uruguai), on restà definitivament. A la capital uruguaiana participà de la bohèmia literària --va fer una bona amistat amb Ernesto Herrera-- i també s'introduí en els grups anarquistes, experiència que més tard recrearà en la seva novel·la Oficio de vivir. Buenas y malandanzas de Gabriel (1958). D'aquests anys juvenils publicà més tard la sèrie «Cronicones montevideanos» en el«Suplemento Femenino» del diari La Mañana. En 1928 publicà Historia de un pequeño funcionario, crítica a la burocràcia estatal. Exercí el periodisme en diferents publicacions, com ara Mundo Uruguayo (Montevideo), Ercilla (Santiago de Chile), Clarín (Buenos Aires), etc.; però sobre tot conreà la poesia, la novel·la i el conte. En els seus últims anys creà la seva pròpia editorial, Banda Oriental, on publicà les seves obres. El seu art taurí recorregué les places de Montevideo, Xile, Argentina i Espanya. A finals de la dècada dels trenta, convidat pel British Council, viatjà a Londres per mediació de l'ambaixador britànic a l'Uruguai. Formà part de diversos grups literaris i d'edició de revistes culturals, com ara Teseo, Revista Oral,Cuadernos Julio Herrera y Reissing,«Meridión», etc. Participà en les Jornades Poètiques celebrades a Piriápolis. Alguns dels seus relats més aclamats van ser adaptats al teatre i a la ràdio a l'Uruguai i a Xile. Entre les seves obres destaquen Canto de oro (1917), Las estancias espirituales (1919), El padre Samuel. Su vida sacra y profana evocada por un llamado su sobrino. Novela picaresca americana (1937), Lámpara. Vigilias de la luz y la flauta (1938), Meridión. 33 cantos y 2 alabanzas (1946), Consagración de Hernandarias (1946),Pregón lírico diciendo de la muerte de Manuel Rodríguez, Manolete (1949), Retorno (1951), Hernandarias. Exploración poética on ocho cantos (1951), Pastoral melacolía y otros poemas (1954), El enigma del ofidio (1955), Encantamiento. Poesía sobre motivaciones infantiles (1955), Festival y transfiguración de Helena. Treinta poemas de amor (1957), Hernandarias. Exploración poética en XIII cantos (1957), Espantapájaro. Poesía sobre motivos infantiles y un cuento (1960), El nuevo encantador (1961), Laurel sangriento. Épica nativa (1961), Humo en la isla (1962), Metafísica del vino y otros poemas (1963), Goya y la fiesta de los toros. Estudio (1964), Víspera y olvido. Doce nocturnos y otros poemas (1965), La vida bohemia. Cronicones montevideanos (2005, pòstuma), etc. En les seves obres descriu la impersonalitat burocràtica, la incomprensió que separa els éssers humans, el món del treball i la pobresa aclaparadora, tot de manera realista i alhora filosòfica. Manuel de Castro va morir el 8 de juny de 1970 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a la Secció d'Arxiu i Documentació de l'Institut de Lletres (SADIL) de la Facultat de Humanitats i Ciències de l'Educació de la Universitat de Montevideo.

Manuel de Castro (1896-1970)

***

- Ramon Casanellas Lluch: El 26 de març de 1897 neix a Sant Sadurní d'Anoia (Alt Penedès, Catalunya) --altres autors citen Barcelona-- el militant anarcosindicalista, membre dels grups d'acció i finalment dirigent comunista Ramon Casanellas Lluch. Treballador de la metal·lúrgica, de molt petit començà a militar en els moviments socials i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1905 ja s'encarregava de transportar pistoles i municions per a les vagues dels metal·lúrgics. En 1911 organitzà una vaga d'aprenents contra els maltractaments dels mestres i dels encarregats. Després formà part de l'escorta personal de Salvador Seguí. En 1918 va haver d'exiliar-se a França a causa de la seva participació en les importants vagues d'aquell any. De bell nou a Catalunya, en 1919 s'enquadrà en el sectors cenetistes més durs i violents. Influït per Llúcia Fors, esposa del seu company Lluís Nicolau Fort i íntima amiga de la família anarquista dels Archs, entrà a formar part dels grups d'acció anarquistes --posteriorment se li acusà d'atemptar contra el fill de l'empresari de l'automòbil Arturo Elizalde, pel qual treballava; de la mort del sicari de la banda de Köening San Vicente, i de l'homicidi del compte de Salvatierra el 4 d'agost de 1920 a València. El 8 de març de 1921, amb Pere Mateu Cusidó i Lluís Nicolau Fort, assassinà a Madrid el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier, com a represàlia per la persecució dels anarcosindicalistes a Catalunya i del terrorisme patronal. Aconseguí escapar i després de passar dos mesos amagat a Bilbao, amb el suport de l'aleshores dirigent comunista Oscar Pérez Solís --que finalment acabà en Falange Espanyola--, passà a França i a Alemanya i després a l'URSS el setembre de 1921. D'antuvi fou enviat a Crimea i a principis de 1922 demanà l'ingrés en el Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i es posà al seu servei. Se li assignà com a traductora i mestra una antiga membre de la Txeca i amb la graduació de major en la reserva de l'Exèrcit, Maria Alexandrovna Fortus (Maria Luisa Michel), que amb el temps esdevingué sa companya. Des de l'URSS escrigué una carta exculpadora dels seus companys. Estudià quatre anys Filosofia Marxista a la moscovita Universitat Obrera d'Sverdlov i fou comandant mecànic d'aviació de l'Exèrcit Roig. Des de Rússia col·laborà en Sin Dios. En 1924 passà a Mèxic i durant tres anys participà com a agent bolxevic en l'organització dels moviments comunistes a l'Amèrica Llatina al servei de la Internacional Comunista (Komintern), alhora que treballava com a xofer, peó o carregador per subsistir. Amb la instauració de la II República espanyola, tornà pel juny de 1931 a la Península clandestinament, amb sa companya Maria Fortus i l'hongarès E. Gerö, enviat pel Komintern. Participà al costat de Pepe Díaz en un míting del Partit Comunista d'Espanya (PCE) al Teatre Maravillas de Madrid. El febrer de 1932, com a membre del Buró Polític del PCE, va intervenir en el IV Congrés d'aquest partit a Sevilla. Dies després fou detingut a Carmona i expulsat per no tenir permís de residència ja que s'havia nacionalitzat soviètic. Tornà clandestinament a Barcelona i a finals de 1932 participà amb Francisco del Barrio Navarro (Rescoldo) en la creació del Partit Comunista de Catalunya (PCC), del qual fou elegit primer secretari general. El febrer de 1933 fou detingut de bell nou i tancat a la presó Model de Barcelona. El 28 de febrer de 1933 patí un atemptat. Aquest mateix any publicà Carta a los obreros anarquistas, que havia escrit durant la seva estada a la presó. Ramon Lluch Casanellas el 25 d'octubre de 1933, anant a Madrid, en motocicleta, amb el militant comunista Francisco del Barrio, per assistir a un ple del PCE, sofrí en un estrany accident de carretera al Bruc (Anoia, Catalunya) i, amb son company, morí. Manuel Trueba Miramontes acusà directament la direcció del PCE d'haver provocat aquest accident mortal gràcies a una conspiració interna. Fou enterrat el 28 d'octubre al cementiri barceloní de Sant Andreu i tingué dos enterraments paral·lels, un per part dels seus antics companys llibertaris i altre per part dels nous camarades comunistes. Durant la guerra civil existí una «Columna Ramon Casanellas» de caire marxista.

Ramon Casanellas Lluch (1897-1933)

Continua...

---

(publicat a l'AraBalears, 26/3/16)

Oficialment, l’època geològica actual és l’Holocè, que és una subdivisió del període Quaternari, que és una subdivisó de l’Era Cenozoica: així ho determina la Unió Internacional de Ciències Geològiques, que és l’organisme encarregat d’organitzar la història del nostre planeta en eons, eres, períodes, èpoques i edats. Aquest mateix any, però, la UICG haurà de decidir si santifica el que diuen molts de biòlegs, químics i geòlegs: que en realitat som a l’Antropocè, una època geològica caracteritzada pel terrabastall ecològic colossal causat per l’estrany primat que s’ha posat l’adjectiu sapiens al nom científic. Ho explica la periodista nord-americana Elizebeth Colbert al magnífic llibre divulgatiu 'La sisena extinció': els científics que d’aquí uns centenars de milers d’anys estudïin el registre fòssil dels nostres dies, hi trobaran, si llavors encara hi queden científics, la petjada d’una extinció massiva d’espècies, semblant a la dels moments dràstics de les pitjors glaciacions o de l’impacte d’un meteorit descomunal. El culpable és l’home, aquest anthropos amb el qual es forma el terme Antropocè. La destrucció dels hàbitats, la contaminació o l’escalfament global tenen sobre la diversitat de les criatures l’efecte del pitjor cataclisme.

Això és el que llegia el passat 21 de març, assenyalat en el nostre santoral laic com el Dia mundial de la poesia. Mentre feia hores, esperant la vetllada en què havia de recitar alguns versos, i aprenia coses, per exemple, sobre la desaparició gairebé total d’algunes espècies de granotes centreamericanes que no han pogut suportar la difusió de microbis transportats per amfibis que l’home ha mogut d’una banda a l’altra. Aleshores, em varen venir al cap els versos de Baudelaire que diuen que la Natura és un temple de columnes vives que deixen sortir, de tant en tant, paraules confuses que el poeta mira de desxifrar. I em va venir al cap aquella balada del vell mariner del romàntic anglès Coleridge, que conta la història d’uns navegants maleïts per haver donat mort a un albatros, criatura majestuosa de l’oceà. I vaig recordar, també, Costa i Llobera, amb el seu pi més verd que l’olivera i més poderós que el roure, viva imatge del geni, o Marià Villangómez, amb el seu afany d’arrelar-se a la terra com un arbre. La naturalesa, per als poetes, ha estat moltes coses: imatge de la divinitat, mirall de l’ànima que aspira al sublim, xifra del Tot en què el subjecte vol negar-se, dolça companyia amb qui parlar d’allò que s’enyora o d’allò que es desitja, descans per a l’esperit angoixat, saba vital per al cos glorificat, símbol de poders espaordidors que ens fan sentir petitíssims. Si volguéssim sintetitzar en una paraula la mirada que el poeta adreça a la naturalesa, la paraula seria ‘reverència’.

¿És possible, però, la reverència davant una naturalesa que ha patit un ultratge que marca una frontera en l’escala geològica? Allò que anomenam el clima té a veure amb les inclemències que sempre han fet que l’home se sentís desvalgut davant forces totpoderoses: el llamp, l’huracà, la sequera. ¿Ens hi podem enfrontar igual, ara que sabem que les escomeses del temps estan alterades per tota la brutor que hem abocat a l’atmosfera? ¿És possible sentir un esbalaïment sense angoixa davant les ramificacions infinites de l’arbre de la vida, ara que sabem que perd branques i fulles cada dia?

Podria demanar-ho així: és possible la poesia, en els temps del canvi climàtic? La pregunta remet a una altra de molt famosa, i per tant només es pot fer des de la salvaguarda absoluta de les distàncies. Però sí, segur que ens podem preguntar, si més no, quina poesia és possible en els temps de la sisena extinció. Quina és la lírica de l’Antropocè. Potser només és l’elegia.

Anarcoefemèrides del 27 de març

Esdeveniments

- Surt Le Gueux: El 27 de març de 1892 surt a París (França) el primer i únic número del setmanari anarquista Le Gueux. Semences de Révolte Libre (El Bergant. Llavors de Revolta Lliure). El redactor en cap fou Michel Zévaco i el gerent Louis Vivier (Pas d'Erreur). Hi van col·laborar Léon Cladel, Charles Malato, Constant Martin, Louise Michel, Stéphane Mougin, Émile Odin,Émile Tresse, Louis Vivier i Michel Zévaco, entre d'altres.

***

- Bomba de Ravachol: El 27 de març de 1892 a París (França) l'anarquista Ravachol diposita una bomba que destrueix parcialment l'immoble on viu l'assistent del procurador general de l'Audiència, el tinent fiscal Bulot --carrer Clichy, 39--, qui havia condemnat durament els anarquistes Henri Descamps i Charles Dardare en el procés del 28 d'agost de 1891. Només va haver set ferit i 120.000 francs d'estralls. Ravachol va ser detingut tres dies després. Segons el químic M. Girard, que va testificar durant el judici de Ravachol el 26 d'abril de 1892, el fet que hi hagués nombroses obertures al badalot de l'escala que van permetre l'evacuació del gas va evitar que tot l'edifici s'esbuqués. Ravachol i el seu còmplice, Charles Achille Simon, van ser condemnats per aquest atemptat a treballs forçats a perpetuïtat

***

- Pacte CNT-UGT: El 27 de març de 1917 a Madrid (Espanya) es fa públic amb un manifest el pacte d'unitat d'acció signat dos dies abans entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT) per exigir canvis fonamentals en el sistema polític del Regne d'Espanya, que vivia un clima prerevolucionari. Una delegació cenetista, composta per Ángel Pestaña, Salvador Seguí iÁngel Lacort, marxà a Madrid a posar-se d'acord amb el sindicat ugetista per dirigir l'acció revolucionària. El 27 de març hi hagué una gran manifestació a Madrid precedida d'un míting a la Casa del Poble en el qual van parlar Francisco Largo Caballero i Julián Besteiro, per l'UGT, i Pestaña, Seguí i Lacort, per la CNT. En aquest míting es llançà un Manifest a l'opinió pública on s'amenaçava amb una vaga general sense termini limitat «amb la finalitat d'obligar les classes dominants a aquells canvis fonamentals de sistema que garanteixin al poble el mínim de les condicions decoroses de vida i de desenvolupament de les seves activitats emancipadores». En el Manifest es diu que «els organismes proletaris procediran a l'adopció de totes aquelles mesures que considerin adequades a l'èxit de la vaga general». El Govern, davant aquest Manifest, suspengué de bell nou les garanties constitucionals; tancà els centres obrers i empresonà totes els signants del Manifest que pogué trobar. Valladolid declarà la vaga general contra aquestes mesures, però en abril, el nou Govern restaurà les garanties. Malgrat tot, els preus dels productes de primera necessitat continuaren pujant. Es declarà la vaga general a València. La Companyia de Ferrocarrils del Nord acomiadà un grup d'obrers i davant el fracàs de les gestions perquè fossin admesos els 36 companys acomiadats, el 10 d'agost es declarà la vaga en aquesta companyia. Mentrestant s'havien declarat en vaga també 27.000 metal·lúrgics i miners de Bilbao, i s'havia declarat l'Estat de guerra el 20 de juliol. La vaga dels ferroviaris del Nord i dels metal·lúrgics de Bilbao, empalmarà amb la gran vaga general d'agost de 1917, fruit d'aquest pacte CNT-UGT, que enfrontarà obertament els sindicats amb les estructures de l'Estat. Aquesta vaga fou un fracàs a causa de la repressió governamental que declara l'Estat de guerra i tragué l'Exèrcit als carrers,  i va costar 70 morts, 43 d'ells a Catalunya, centenars de ferits i prop de dos mil treballadors empresonats.

***

- Vaga general a Torí: El 27 de març de 1920 a Torí (Piemont, Itàlia) es declara la vaga general en la metal·lúrgia. El periòdic anarquista L'Ordine Nuovo de Torí publica el manifest «Pel congrés dels consells de fàbrica. Als obrers i pagesos d'Italia», signat pel grup llibertari torinès, que prendrà part amb Pietro Ferrero i Maurizio Garino en el moviment dels Consells de Fàbrica. El 14 d'abril les autoritats intervindran amb extrem rigor per trencar el moviment vaguístic, que perdurarà fins al 23 d'abril. De les detencions en massa va ser significada la de Maurizio Garino, un dels representants del sindicat de la metal·lúrgia.

***

- Detenció de Miguel Arcángel Roscigna: El 27 de març de 1931 és detingut a Montevideo (Uruguai) el cèlebre anarquista expropiador argentí Miguel Arcángel Roscigna (o Roscigno). Roscigna havia nascut en 1891 a Buenos Aires (Argentina) en una família d'origen italià. En 1909 s'interessa per les idees anarquistes a partir de la «Setmana Sagnant de Buenos Aires» i coneix els germans Moretti (Antonio i Vicente), amb els quals s'ajuntarà per militar. Ferrer de forja artesana, treballarà sobretot en la realització del «Pasaje Barolo», el gratacel més alt del Buenos Aires d'aleshores. Membre actiu del «Comitè Sacco i Vanzetti» i després secretari del Comitè de defensa dels Presoners i Deportats, es farà contractar en 1924 com a guàrdia de presó a la penitenciària d'Ushuaia per intentar alliberar Simón Radowitzky, però denunciat per un comunista, és expulsat; però abans de desaparèixer calarà foc a la casa del director. Perseguit per la policia i pels membres de la Lliga Patriòtica, passa de la militància anarcosindicalista a l'acció violenta i expropiadora. El gener de 1926 prendrà part, juntament amb Durruti, Ascaso i Jover, en l'atracament del Banca de San Martín, i els 64.000 pesos són furtats permetran finançar la propaganda i ajudar els companys empresonats i ses famílies. L'1 d'octubre de 1927, Roscigno, en companyia d'Andrés Vázquez Paredes, Vicente i Antonio Moretti, efectua una nova«expropiació» als pagadors de l'hospital Rawson de Buenos Aires, fet que li reportarà l'impressionant botí de 141.000 pesos. Un policia és abatut, però aconsegueixen desfer-se de la policia argentina i refugiar-se a l'Uruguai. Els diners serviran per a la solidaritat, però també per finançar un taller de moneda falsa, gràcies als talents de l'anarquista alemany Erwin Polke. Després de la detenció dels«expropiadors» el 9 de novembre de 1928, retorna a l'Argentina on efectua nous atracaments, especialment en octubre de 1929, a Palermo, amb Severino Di Giovanni, i el botí servirà per finançar l'espectacular evasió de la penitenciaria de Punta Carretas (Montevideo) el 18 de març de 1931. Però Miguel Roscigno i Vicente Moretti seran detinguts el 27 de març al seu refugi del carrer Curupí de Montevideo per un grup format per 53 policies --per si un cas s'havia mobilitzat el 4 Regiment de Cavalleria-- en ser reconeguts atzarosament per un expresidiari que els denuncia per cobrar la recompensa. També seran detinguts Andrés Vázquez Paredes, Fernando Malvicini i José Manuel Paz. Torturats pel comissari Luis Pardeiro, seran tot d'una condemnats a sis anys de presó a l'Uruguai. El desembre de 1936, Roscigna, Paredes i Malvicini són alliberats, però detinguts de bell nou. Un jutge els torna a alliberar, fet que permet a la policia argentina apoderar-se'n, segrestant-los en un soterrani de la comissaria d'Avellaneda abans d'assassinar-los. Mai no es trobaran els seus cossos, «mètode» que es generalitzarà durant la dictadura militar. Pel que fa José Manuel Paz, quan serà transferit a Còrdova (Argentina), podrà evadir-se d'una comissaria gràcies a la intervenció d'un grup d'anarquistes armats.

***

- Míting de San Sebastián de los Reyes: El 27 de març de 1977 a la plaça de toros de San Sebastián de los Reyes (Madrid, Espanya) es realitza el primer míting públic i autoritzat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'ençà de la Guerra Civil. El lloc del míting, mal comunicat aleshores, va ser imposat pel govern d'Adolfo Suárez que pretenia aïllar l'anarcosindicat. El va presidir Juan Gómez Casas, secretari general de la CNT, i hi van intervenir Lluis Andrés Edo, delegat regional a Catalunya; Eduardo Prieto Marcos, delegat regional a Astúries; Mekel Orrantía, al País Basc; Joan Ferrer, del País Valencià; José Luis García Rúa, d'Andalusia, i Leandro Quevedo, de Madrid. També va parlar Miguel Celma Martín, destacat militant històric de l'anarquisme aragonès; Fernando Carballo, un dels presos polítics que va romandre més temps a la presó (26 anys) que havia estat recentment amnistiat; i Navarro, un jove francès que va parlar en nom de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT). No va poder ser-hi present Frederica Montseny ja que el consolat espanyol de Tolosa de Llenguadoc no li va concedir el passaport sol·licitat. Va ser un míting de masses, on van assistir unes 25.000 persones i en van quedar fora del recinte unes 15.000, arribades de diferents punts de l'Estat i de l'exili. D'aquest míting es va realitzar una pel·lícula documental, filmada pels llibertaris francesos Roger Langlais i Guy Costes, que va ser lliurada a la CNT de París i que la va difondre.

Míting de San Sebastián de los Reyes (27-03-1977)

Naixements

- Jules Lermina: El 27 de març de 1839 neix a París (França) el periodista, historiador, crític literari, escriptor de novel·les populars, anarquista i ocultista Jules Hippolyte Lermina, també conegut sota el pseudònim de William Cobb. Quan tenia 19 anys es va casar i a l'any següent ja era pare de família, fet pel qual va haver de deixar els seus estudis de dret. Després d'haver treballat en diversos oficis (policia, banca, assegurances, treballs a Anglaterra, etc.) i intentat senseèxit alguns negocis, en 1859 començà de manera professional la seva carrera periodística, col·laborant en diversos periòdics, com ara Diogène,Le Journal Littéraire, Le Petit Journal, Le Soleil–del qual va ser redactor en cap entre 1865 i 1866–, etc. En 1867 fundà i dirigí el periòdic Le Corsaire, que patí nombroses censures i multes. Per la seva militància socialista i antibonapartista va ser empresonat en diverses ocasions i comptà amb el suport de Victor Hugo quan en 1867 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas. En sortir de la garjola fundà el periòdic republicà Satan, que va ser igual de reprimit que l'anterior. Destacat orador en els clubs parisencs revolucionaris, a partir de 1868 publicà diversos llibres historicopolítics. En 1870, inspirat per Pierre-Joseph Proudhon, publicà el fullet incendiari Questions sociales. À MM. Les propriétaires! Plus de loyers! Aquest mateix any va ser condemnat a dos anys de presó per haver reclamat públicament la condemna de l'emperador Napoleó III a treballs forçats, però fou alliberat arran de la proclamació de la III República francesa. S'allistà a l'exèrcit i combaté els prussians en les batalles de Buzenval i de Bourget. En 1871 participà en la Comuna de París i sembla que fou secretari d'una comissaria durant la insurrecció. Després de la guerra es consagrà al periodisme, col·laborant en Le Gaulois, Le Petit République Française, La Presse i altres periòdics. A partir dels anys 1889, influenciat pel científic i espiritista William Crookes, s'introduí en el món de l'ocultisme i l'esoterisme, impartint conferències i participant activament en el Grup Independent d'Estudis Esotèrics (GIEE); publicant en 1890 el llibre La science occulte, magie pratique, révélation des mystères de la vie et de la mort (1890) i col·laborant en publicacions afins, com ara L'Initiation (1888), Le Magicienne (1892) i La Deux Fois Morte (1895). Les seves primeres novel·les es van publicar sota el nom de William Cobb i deixà una dilatada obra, que compren novel·les d'aventures, com ara les seqüeles de Mystères de Paris, d'Eugène Sue, o les del Comte de Monte-Cristo, d'Alexandre Dumas; policíaques, inspirades en Edgar Allan Poe; contes ocultistes i fantàstics; un Dictionnaire universel illustré, biographique et bibliographique (1885) i un Dictionnaire thématique français-argot (1900), entre d'altres. També va traduir diverses obres de William Shakespeare. Entre les seves obres historicopolítiques destaquen La Révolution (1868), Alphonse Baudin, représentant du peuple, mort le 3 décembre 1851 (1868), Histoire anecdotique illustrée de la révolution de 1848 (1868, amb E. Spoll i E. Faure), Histoire de la misère, ou le Prolétariat à travers les âges (1869), Fondation de la République française 1789-1848-1870. Histoire de cent ans (1882, tres volums), La France martyre, documents pour servirà l'histoire de l'invasion de 1870 (1887), Jeanne d'Arc, grand roman national (1888), Question sociale. Ventre et cerveau (1894), Les crimes du cléricalisme. I. L'Église sanglante. II. L'Église ignorante (1900). El febrer de 1906 la colònia anarquista d'Aiglemont (Xampanya-Ardenes, França) li va publicar el seu llibre L'ABC du libertaire, obra que també sortí per lliuraments en Le Libertaire, i que tingué nombroses reedicions. Jules Lermina va morir el 23 de juny de 1915 a París (França).

***

- Pietro Baima: El 27 de març de 1852 neix a Noli (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Pietro Bernardo Maria Baima, també conegut com per la seva versió francesa Pierre Bernard Marie Baïma. Sos pares es deien Giuseppe Baima i Francesca Beria. Es guanyava la vida fent d'esquivador en caceres. Emigrà a França i el maig de 1890 s'establí a París (França). Per les seves activitats anarquistes, juntament amb altres 46 anarquistes estrangers (italians, belgues, alemanys i austríacs), l'abril de 1892 va ser expulsat de França. Novament en territori gal, el 29 de març de 1894 se li va decretar l'expulsió i retornà a Itàlia. En aquest any el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Léonard Lacour: El 27 de març de 1886 neix a Rosiérs (Llemosí, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista, i després comunista, Léonard Lacour, també conegut com Félix Passet. Era fill d'un cap de peó de camins. Entre el sis i els 11 anys assistí a l'escola municipal d'Aimostier (Llemosí, Occitània) i obtingué el certificat d'estudis primaris. En 1897 començà a treballar de criat en una granja i posteriorment, fins la Gran Guerra, de paleta. Entre 1904 i 1912 formà part de diversos grups anarquistes i abans de 1914 i durant el conflicte bèl·lic milità en l'anarcosindicalisme. A París (França) es relacionà especialment amb el grup editor de Le Temps Nouveaux i llegí un gran nombre de fullets anarquistes (Piotr Kropotkin, Jean Grave, Élisée Reclus, etc.). Fou membre durant tres anys de les Joventuts Sindicalistes i entre 1905 i 1914 milità en el Sindicat de la Construcció, del qual fou membre de la seva comissió executiva i delegat de Propaganda entre 1910 i 1914. En 1914 fou tresorer del Sindicat de la Construcció de la Casa dels Sindicats. Participà en diferents vagues de la construcció (1905, 1906 i 1911) i va ser detingut en diverses ocasions, arreplegant condemnes de presó, com ara tres mesos en 1906, un any en 1907 per«provocació a la desobediència dels militars», un mes en 1910 per un tribunal militar, vuit dies en 1911 i a 15 dies en 1916 arran de la revolta militar del Grand Palais, etc. En 1917 desertà de l'Exèrcit i esdevingué sabater. En 1920, arran del Congrés de Tours, s'adherí, sota el nom de Félix Passet, a la Cèl·lula 557 de la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC) de Montrouge (Illa de França, França). Aconsellat per Octave Rochereuil, que coneixia la seva situació militar, abandonà la militància temporalment fins l'amnistia de 1925. Un cop agraciat, esdevingué secretari de la cèl·lula i de subsecció fins el 1931. En 1925 es casà a Montrouge amb Marie-Louise Camuzat, filla d'un pagès de Nesploy (Centre, França) que tenia un fill professor d'anglès a Llemotges (Llemosí, Occitània), socialista i francmaçó. En 1926 la secretaria del Partit Comunista (PC) li va encarregar l'enllaç entre els comerciants i artesans amb la Comissió de Classes Mitjanes. En aquesta època també va ser detingut, jutjat i empresonat en diverses ocasions, com ara vuit dies en 1929 arran de l'anomenat«Afer del Complot» i 10 dies el 26 d'agost de 1932, amb Maurice Birembault, per«ultratges als magistrats» durant la campanya contra el tancament a la presó de Saint-Nazaire d'Henri-Antoine Gautier. També fou membre del Socors Roig Internacional (SRI) i d'organitzacions locals. L'octubre de 1929 va ser nomenat president del Comitè de Defensa dels Petits Comerciants i Artesans, també anomenat Confederació del Petit Comerç i de l'Artesanat, i en 1933 secretari de la Federació dels Petits Comerciants i Artesans. El juliol de 1933 publicà el seu primer article en Cahiers du bolchévisme. Organe théorique du Parti Communiste Français (SFIC). El PC el presentà a les eleccions legislatives del 22 d'abril de 1928 i de l'1 de maig de 1932 per a la VII Circumscripció d'Sceaux (Illa de França, França). Dirigí a Montrouge la candidatura comunista a les eleccions municipals del maig de 1929 i les del 5 de maig de 1935. Per mor dels seus escassos èxits electorals, la Comissió de Quadres del PC li va reprotxar en un informe del 14 de novembre de 1933 la seva«manca de vigilància» dels provocadors i la seva resistència a aplicar determinades decisions de la Comissió de Control Polític, tot recordant el seu passat anarquista, les seves relacions familiars amb son cunyat socialista i francmaçó i fins i tot la seva deserció de 1917. Léonard Lacour va morir l'11 de gener de 1950 al XIV Districte de París (França).

***

- Alejandro Pascual Dios: El 27 de març de 1916 neix a Angüés (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Alejandro Pascual Dios. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució espanyola fou delegat d'Abastos de la col·lectivitat local. El març de 1938, quan les tropes feixistes ocuparen Aragó, arribà a Catalunya via Benasc i França i s'establí a Manresa (Bages, Catalunya). Amb el triomf franquista passà a França. Lluità en la Resistència contra els nazis i es negà, malgrat les amenaces de mort rebudes, a integrar-se en la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). L'11 de maig de 2000 impartí, amb el seu gran amic i també confederal Martín Arnal Mur, a la Biblioteca Arús de Barcelona, la conferència «Tierra y Libertad: la colectivización en Aragón». El 14 de desembre de 2005 a l'Escuela de Arte d'Osca, amb Martín Arnal, participà en la inauguració de l'exposició fotogràfica «Estos días azules», sobre l'exili a França. En 2006, amb 80 anys, va fer amb bicicleta en set dies els 800 quilòmetres que separen la seva residència francesa amb el seu poble natal. El 14 d'abril de 2007 a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) participà, amb Martín Arnal, en un homenatge a la 43 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola. El juliol de 2009, Pascual i Arnal, reberen un homenatge a Bielsa durant les III Jornades de «La Bolsa de Bielsa». Participà en el documental sobre la Revolució espanyola Sueños colectivos, de Marco Potyomkin i Manuel Gómez, que s'estrenà en 2011.

Defuncions

- Liu Shifu: El 27 de març de 1915 mor a Xangai (Xina) l'escriptor, esperantista i revolucionari anarquista Liu Shaobin, més conegut com Liu Shifu–transcrit de diferents maneres (Liu Shi-Fu, Liu Sifu, Sifo, etc.). Havia nascut el 27 de juny de 1884 a la regió de Xiangshan (Xina; actual Guangdong, Xina). Era fill d'una acabalada i progressista família cantonesa. En 1901, en una conferència a Hong Kong, denuncià la incompetència governamental i va fer una crida a la revolució. En 1904 marxà cap al Japó per a continuar els estudis, on l'any següent participà, amb Sun Yat-sen, entre d'altres, en la fundació a Tòquio de societat secreta revolucionària «Tongmenghui» (Societat de la Lleialtat Unida). En aquesta estada japonesa aprengué a fabricar explosius. En 1906 retornà a la Xina i l'any següent obrí a Xiangshan una escola femenina. En aquesta època també escrivia per a revistes subversives de caire nacionalista i antimanxú. Partidari de la violència revolucionària, formà part del grup «Cos d'Assassinat Xinès», moviment anticolonialista, fortament influenciat pels mètodes del moviment nihilista rus. En 1907 organitzà un atemptat contra Li Zhun, almirall de la Marina cantonesa. L'acció no reeixí, ja que la bomba explotà abans de temps, i resultà ferit a la mà esquerra que finalment hagué de ser amputada. Restà empresonat dos anys, però mai no va ser jutjat perquè no trobaren proves incriminatòries suficients per a processar-lo. A la presó descobrí l'anarquisme i s'allunyà definitivament de la política de Sun Yat-sen. En sortir de la garjola, influenciat pel setmanari anarcocomunista en llengua xinesa Xin Shiji (Nou Segle), publicat a París (França) per Li Shizeng i Wu Zihui, creà a Hong Kong un grup anarquista violent que tenia com a finalitat «l'eliminació dels tirans i dels explotadors del poble». En aquesta època participà a Pequín en el planejament d'un atemptat contra el príncep regent Tsai-li. En 1909 fundà l'organització secreta «Hui-Ming Hsüeh-she» (Societat del Gall que canta en l'obscuritat), també coneguda com«Grup de Canton», que publicà nombrosos pamflets clandestins, molts dels quals eren traduccions del francès del setmanari Xin Shiji, i edità el periòdic Huiming lu (La Veu del Gall que canta en l'obscuritat). En 1911, un membre del grup, Lin Kuan Ci, llançà una bomba contra el comandant suprem de les tropes cantoneses. Després de la Revolució de 1911, el nou règim republicà li oferí diversos càrrecs polítics, però sempre els rebutjà. El juliol de 1912, després d'haver fundat un grup esperantista –va fer servir com a pseudònim el seu nom en esperanto Sifo–, participà en l'organització de la societat «Xinshe» (Consciència), un dels grups anarquistes més influents juntament amb la societat «Jindehui» (Societat per a l'avançament moral), fundada per Li Shizeng. Molt influenciat per Lev Tolstoi,«Xinsche» reivindicava el vegetarianisme i el celibat i lluitava contra del tabac, l'alcohol, els rickshaws (carros de mà tirats per humans), la política parlamentària, el funcionariat, l'Exèrcit i la religió. Els seus membres havien de renunciar al seu llinatge familiar i adoptar un pseudònim. Aquest grup publicà a Hong Kong la revista Min Sheng, subtitulada en esperanto La Voĉo de l'Popolo (La Veu del Poble), que fou prohibida després de treure dos números. En aquests anys renegà de la violència revolucionària, que considerà contraproduent, i reivindicà la unió d'acció entre els treballadors industrials i els pagesos. A causa de la repressió, s'exilià a Macau, on intentà publicar la revista, però les autoritats portugueses també la prohibiren. Després passà a Xangai, on tornà a publicar Min Sheng, fent les tasques de redactor, administrador i impressor. El juliol de 1914 fundà a la ciutat de Canton (Guangdong) la «Wu Zhenfu Gongchan Zhuyi Tongzhi She» (Societat dels companys anarcocomunistes) i es relacionà amb nombroses organitzacions anarquistes japoneses, nord-americanes, russes i europees; a més de mantenir correspondència amb destacats militants anarquistes (Piotr Kropotkin, Emma Goldman, Ōsugi Sakae, Yamaga Taiji, etc.). També establí estrets contactes amb l'Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i l'Internacia Scienca Asocio Esperantista (ISAE, Associació Científica Internacional Esperantista). A Xangai fundà l'editorial Ping Ming Press, la qual es negà a vendre per a pagar el caríssim tractament de la malaltia que patia des de feia anys. Quan esclatà la Gran Guerra, la posició de Kropotkin partidària dels aliats el va decebre força i publicà les crítiques de destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Errico Malatesta i Ferdinand Domela Nieuwenhuis. En la misèria, Liu Shifu va morir el 27 de març de 1915 de tuberculosi i d'esgotament en un hospital de Xangai (Xina). La major part de les seves obres es van publicar pòstumament. En 1969 els 33 números de la revista Min Sheng es van reeditar a Hong Kong. Liu Shifu està considerat un dels pares del moviment anarquista xinès.

***

- Francisco González Sola: El 27 de març de 1934 mor en la misèria a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el tipògraf, fotògraf i propagandista anarquista Francisco González Sola, més conegut com Paco Sola. Havia nascut en 1870 a Granada (Andalusia, Espanya) i sos pares es deien Francisco González i Micaela Sola. Adquirí força popularitat a començaments de segle com a propagandista anarcocomunista a ciutats i pobles andalusos. En 1900 assistí com a delegat de Sevilla al I Congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) i l'any següent participà activament en la vaga de ferrers sevillana. Aquest mateix 1901 va estar tancat a la capital andalusa; fou delegat, amb Antonio Ojeda, al Congrés de l'FSORE a Madrid; parlà, amb Ojeda, Miguel Moreno, Antonio del Pozo, Juan Palomino Olalla i altres, en el míting cordovès del Primer de Maig, on s'atacà els socialistes, l'electoralisme, la beguda i el joc; polemitzà amb l'anarcocol·lectivista Martínez León; i publicà en La Huelga General la seva obra A los burgueses. Cuadros tomados del natural. En 1902 parlà en el gran míting de Sevilla en defensa dels presos d'Alcalá del Valle i l'any següent participà, amb Ojeda, en la gran Excursió Nacional de Propaganda del periòdic madrileny Tierra y Libertad; en 1903 també signà un manifest de suport a la vaga d'aquell any. L'abril de 1904 intervingué, amb Ojeda, en una gira propagandística per Galícia i Salamanca per preparar el proper Congrés de l'FSORE de Sevilla. A finals de 1904 a Madrid, amb Ojeda i Abelardo Saavedra del Toro, sota el nom de «Grupo 4 de Mayo», s'encarregaren del periòdic Tierra y Libertad i de reeditar La Revista Blanca, arran de la retirada de la família Urales. En 1905 representà els obrers tapers del suro de Sevilla en el Congrés de l'FSOE de Madrid. En aquestaèpoca encapçalà la Lliga de Defensa dels Drets de l'Home, que lluitava per l'alliberament dels presos polítics. Destacat antimilitarista, l'octubre de 1906 va ser empresonat --la seva fitxa policíaca deia que havia estat processat en tres ocasions per atacs a l'Exèrcit. Instal·lat a Barcelona (Catalunya), establí contactes amb Francesc Ferrer i Guàrdia i es va fer ferm defensor del pensament racionalista i de l'Escola Moderna. Arran de l'explosió d'una bomba al carrer barceloní de la Boqueria el 8 d'abril de 1907, va ser detingut juntament amb Josep Vicens i Joan Palau. Cap a finals de 1907, fugint de la Llei de Jurisdiccions aprovada pel Govern de Segismundo Moret que posava sota competència militar tota ofensa a la Pàtria, a l'honor de les Forces Armades i als seus símbols, fugí amb Saavedra clandestinament a Cuba. Els diners dels passatges s'aconseguiren gràcies a una subscripció que van fer els obrers del poble cubà de Regla i arribaren amb la missió de propagar el pensament racionalista i les idees de Ferrer i Guàrdia a tota l'illa. Amb el suport d'aquests dos emigrats, es creà l'octubre de 1908 la Secció Cubana de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERA) i a finals d'aquell any es creà la primera Escola Moderna, muntada pel grup«Educació del Porvenir», al local del Centre d'Estudis Socials (CES) de Regla. Amb Saavedra van fer gires propagandístiques i s'encarregaren del setmanari ¡Tierra!, polemitzant amb el Diario de la Marina. Arran de l'execució de Ferrer i Guàrdia, el 17 d'octubre de 1909 participà, amb Saavedra, Emilia Rodríguez i altres, com a orador en la gran manifestació de protesta que es va fer a l'Havana. A la capital cubana vivia amb Aurora Rodríguez, amb qui tenia dos fills, i treballava com a tipògraf. També va fer conferències al Centre Asturià de l'Havana i a altres centres regionals. El 25 de setembre de 1911 va ser expulsat de Cuba, amb altres nou anarquistes (Juan Ascón Sistere, Bartolomé Berenguer y Montolín, Juan Casanova y Villa del Prat, Serafín Castrillón Mouriz, Josep Grau i Guàrdia, Sebastián Aguilar Mateo, Francisco Pérez Rodríguez, Venancio Saenz Ibáñez i Francisco Arnal Tormos), en el vapor «Frankenwald» amb destinació a Vigo (Pontevedra, Galícia). Instal·lat amb sa companya a Sevilla, aquest mateix any, amb Juan Gallego Crespo, Pablo Sánchez i José Sánchez Rosa, creà l'Ateneu Sindicalista d'aquesta ciutat. En 1914 va fer conferències a Sevilla i l'any següent va ser designat, amb Sánchez Rosa, per fer sessions de controvèrsies amb els socialistes. En 1916 realitzà amb Ojeda i Sánchez Rosa diverses campanyes de propaganda. En aquesta època, amb Ojeda i Saavedra, muntà un negoci de fotografia, però s'enemistaren i s'independitzà laboralment amb gens ni mica de sort. En 1919 presidí una conferència on es mostrà favorable a la unió proletària. Durant els primers anys vint va fer conferències i mítings a Sevilla que el feren força popular. Durant la dictadura de Primo de Rivera la seva militància minvà i es traslladà a les Illes Canàries. Fins al 1928 visqué de «La Sevillana» a Las Palmas (Gran Canària), un negoci de d'ampliacions fotogràfiques. Durant els anys republicans malvisqué d'una parada de fotografia al mercat de Santa Cruz (Tenerife) i de «La Sevillana», al carrer San Francisco d'aquesta ciutat; també va fer d'orador per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 2 de setembre de 1932 feu un míting contra les deportacions amb Buenaventura Durruti a Santa Cruz. Durant sa vida publicà articles en nombrosos periòdics llibertaris, com ara La Huelga General, El Noticiero Obrero,Tierra y Libertad, etc. En 2009 José Luis Guzmán García publicà la biografia Perfiles en el olvido del anarquismo en Canarias. Francisco González Sola (1870-1934).

***

- Eugenio Girolo: El 27 de març de 1937 mor a Brussel·les (Bèlgica) el propagandista anarquista Eugenio Girolo. Havia nascut el 2 de gener de 1886 a Andalo Valtenillo (Llombardia, Itàlia). Fill d'una família pagesa molt empobrida --sos pares es deien Bernardo Girolo i Caterina Maccani--, emigrà molt jove a Suïssa, d'antuvi per a feines estacionals i a partir de 1904 de manera definitiva. A partir de finals de 1903 envià col·laboracions al periòdic de l'Spezia Il Libertario. En juliol d'aquell any s'instal·là a Schaffaussen (Schaffhausen, Suïssa), on envià regularment cròniques al periòdic milanès Il Grido della Folla. En 1905, sota el pseudònim Eugenio Vattelacerca, envià articles a L'Aurora de Ravenna. En 1906 s'establí al cantó helvètic de Sankt Gallen i intensificà la seva col·laboració amb la premsa llibertària. El juliol de 1906 intentà organitzar a Basilea una conferència sobre « Humbert I d'Itàlia i Gaetano Bresci», però fou prohibida a resultes de la intervenció del cònsol italià. El desembre de 1906 deixà Suïssa i marxà a Milà, on treballà com a obrer mecànic i visqué a casa de companys i a la impremta de La Protesta Umana (1906-1909). En aquesta publicació va escriure articles sota diversos pseudònims (Olorig,Girolo, Eugenio Vattelecerca, Attilio Regolo, etc.). A més, donava conferències dominicals per als companys de la regió; va ser en una d'aquestes conferències, a Piacenza d'Adige, que fou detingut per «ultratges als carrabiners» i condemnat a 40 dies de presó. Després tornà a Suïssa i s'instal·là a Arbon, d'on fou expulsat per«vagabundejaria» arran dels fets del«Primer de Maig» de 1908 i repatriat a Andalo. Poc després, passà a França i a l'alsaciana Mülhausen fou detingut i expulsat per«possessió de propaganda anarquista». Després d'un temps a Itàlia, el desembre de 1908 el trobem novament a Arbon. En 1911 s'instal·là a Rorschach i a partir de l'any següent comença a col·laborar, sota el pseudònim Maligno, en Le Réveil / Il Risveglio de Ginebra, on va fer apologia de l'atemptat de l'anarquista maçó Antonio D'Alba contra el rei Víctor Manuel III d'Itàlia a Roma. La policia el qualificà aleshores de ser, juntament amb Luigi Bertoni,«el més actiu i violent dels conferenciants anarquistes existents a Suïssa». En 1914 es traslladà a Horgen i després a Zuric, on continuà la seva tasca de conferenciant. Durant la Gran Guerra, restà a Suïssa, mentre un tribunal militar de Milà el condemnava per«deserció». Fou força actiu en el Grup Llibertari de Zuric, amb Spotti, Misefari, Copetti i altres. En acabar el conflicte, el gener de 1919, fou expulsat de Suïssa, després d'haver passat quatre mesos tancat preventivament a la presó de Zuric sota l'acusació de«preparar bombes». Després passà a Itàlia, on després d'un temps a Milà s'instal·là a partir d'abril de 1920 a Carrara, on fou nomenat secretari adjunt de Propaganda de la Cambra de Treball. Afiliat a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), el juliol de 1920 participà en el Congrés Anarquista Nacional realitzat a Bolonya. Buscat per la policia i els escamots feixistes, en 1925 emigrà clandestinament a França i després d'un temps a París --on ajudà l'anarquista Ersilio Belloni-- marxà, el juny de 1926, a Luxemburg, d'on fou expulsat en 1927, refugiant-se aleshores a Brussel·les i a la regió de Lieja. Malgrat la seva salut malmesa i la manca gairebé absoluta de recursos, continuà entre 1936 i 1937 participant en reunions d'anarquistes italians amb Mario Mantovani. Eugenio Girolo va morir el 27 de març de 1937 de meningitis i encefalitis a l'asil de Beckheim de Brussel·les (Bèlgica). Deixà dos fills, Orazio i Eufelia.

*** 

- Arnaldo Januário:El 27 de març de 1938 mor al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Havia nascut el 6 de juny de 1897 a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa, O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

***

- Avelino González Mallada:El 27 de març de 1938 mor a Woodstock (Virgínia, EUA) el militant anarquista i anarcosindicalista Avelino González Mallada. Havia nascut el 7 d'agost de 1894 a Gijón (Astúries, Espanya). Quan tenia sis anys va quedar orfe i començà a treballar a la Fàbrica Laviada amb 11, per la qual cosa va anar poc a l'escola, però va aconseguir certa cultura de manera autodidacta. Quan tenia 14 anys va començar a treballar al dic de Gijón, on va tenir els primers contactes amb el moviment anarquista, i en 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va començar la seva militància al costat de José María Martínez i en la segona dècada del segle fou un element clau de l'Agrupació Llibertària de Gijón. Va col·laborar en Acción Libertaria i el maig de 1915 s'exilià a París després de desertar de l'Exèrcit i empaitat per la patronal de Gijón que l'havia acomiadat i inscrit en la llista negra. A la capital francesa va treballar d'estibador i a les fàbriques d'automòbils. El desembre de 1918 tornà a Gijón, però aviat va marxar a La Felguera, on treballà en una ferreria amb el suport d'Aquilino Moral, i després va fer de mestre en una escola racionalista a Frieres. En 1922 va obtenir el títol de perit mercantil a Gijón. A partir de 1919 va destacar en l'anarquisme orgànic asturià: va assistir en representació dels obrers del Metall de La Felguera al congrés d'aquell any, on defensà la fusió de la CNT i de la Unió General de Treballadors (UGT); el juny de 1921 fou delegat en el Congrés Nacional del Transport de la CNT a Gijón; entre 1919 i 1923 va fer mítings i conferències arreu Oviedo, Gijón, Sama, Ribadesella, Palència, Bilbao, La Felguera, etc.; va representar els asturians en la Conferència de Saragossa de 1922, on va ser nomenat delegat per a la Conferència de Berlín a la qual va assistir; fou delegat en els congressos cenetistes de Gijón (juny de 1923) i de la regional (setembre de 1923); dirigí gairebé tots els periòdics cenetistes asturians a partir de 1920 --Vida Obrera (1921), Solidaridad Obrera de Gijón (1923-1926), Solidaridad (1931-1932)--; encapçalà en 1925 el Comitè Nacional de la CNT amb seu a Gijón; acompanyà Segundo Blanco en el primer congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal el setembre de 1925; durant la dictadura de Primo de Rivera fou mestre a les mines i a l'Escola Neutra de Gijón (1926), que havia fundat i dirigia Eleuterio Quintanilla; feu mítings pro Sacco i Vanzetti en 1927; va participar en els plans contra la dictadura («Sanjuanada»,«Complot del Puente de Vallecas»), etc. Durant els anys de la II República també va participar en primera línia: va participar en la ponència sobre les Federacions d'Indústria en el Congrés de 1931; dirigí entre 1932  i 1933 el periòdic CNT a Madrid; va pertànyer al grup madrileny «Los Libertos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) --a Astúries ja havia participat amb Blanco i J. M. Martínez en el grup«Solidaridad» de la FAI--; el maig de 1933, amb Orobón Fernández i Abós, va participar en un gran míting a Saragossa; en 1934, amb Durruti, realitzà el gran míting de cloenda del Congrés d'Andalusia; va realitzar nombrosos mítings i conferències arreu (La Felguera, Barcelona, Gijón, Mieres, Madrid, etc.); fou secretari de la CNT asturiana entre 1935 i 1936; defensà l'Aliança amb la UGT --ja des del seu tancament en 1933 arran de l'aixecament de gener--, encara que sempre es va declarar partidari de la FAI; participar en la ponència de les Federacions Nacionals d'Indústria en el Congrés de 1936; fou enviat pel Comitè Peninsular de la FAI a París per defensar les posicions anarquistes de la CNT; etc. Quan va esclatar la guerra, el juliol de 1936 va ser membre de la Comissió de Defensa de Gijón en qualitat de Comissari de Guerra. El gener de 1937 formà part del Comitè d'Enllaç CNT-UGT i el febrer d'aquell any de la Comissaria General d'Astúries per la CNT. En aquesta època va fer mítings a Pola de Siero i a La Felguera. Del 15 octubre de 1936 al 20 d'octubre de 1937, quan ja les tropes franquistes arribaven a Astúries, fou alcalde de Gijón. Quan l'enfonsament del front nord és un fet, es traslladà a Barcelona, on va romandre fins al febrer de 1938 quan va marxar als Estats Units en viatge de propaganda i per recaptar ajuda econòmica per a la CNT i per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), de la qual havia estat nomenat delegat especial del Consell General. Tot d'una que va arribar als Estats Units va ser detingut per la policia i un tribunal d'immigració el va condemnar a l'expulsió; però una setmana després la pressió popular aconseguí el seu alliberament. Avelino González Mallada va morir el 27 de març de 1938 a Woodstock (Virgínia, EUA) en un accident automobilístic quan anava cap a Califòrnia i en el qual també va finar Edilberto Segura. Va deixar vídua, Florentina Fernández, i dos infants (Avelino i Amapola) de curta edat. Va publicar articles, fent servir diversos pseudònims (Andrés Mallada, Panurgo,Neandro) en Acción Libertaria, CNT, Construcción,Cultura Ferroviaria, El Noroeste, La Prensa, Solidaridad,La Tierra, entre d'altres. És autor d'Asturias ante la guerra (1938). També va ser maçó sota el pseudònim Panurgo, arribant al grau quatre de Mestre Secret en la Lògia Jovellanos. En l'actualitat un carrer de Gijón porta el seu nom.

Avelino González Mallada (1894-1938)

***

- Hilari Benito Fornos: El 27 de març de 1943 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Hilari Benito Fornós, també citat d'altres maneres (Fornés, Farnos, etc.). Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya). Pagès de professió, s'establí a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). En acabar la Guerra Civil va ser apressat per les tropes franquistes; jutjat, va ser acusat de delictes de sang i condemnat a mort. Hilari Benito Fornos va ser afusellat el 27 de març de 1943 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya).

Continua...

---