Homenatge a Miquel Àngel Riera a Manacor, el proper 11 de març a les 19h
Incompliment de ràtios a la Residència.
Al primer punt es van aprovar les actes de sessions anteriors sense problemes.
El segon punt era el pressupost i plantilla per a 2016, amb bastants incidències. Una de fàcil resolució, el canvi de denominació de personal eventual, per a la nova directora de la Residència, a personal d'alta direcció,igual que el Gerent d'Emser.
La memòria està molt ben el·laborada, i és prou explicita i clarificadora, Emser hauria de prendre nota. El pressupost total per al 2016 ascendeix a 740.000€, 20.000 més que l'any passat. El sou (partida) de la directora és de 39.000€ , 18.000 més que l'any passat , la plaça va estar vacant mig any. Utillatge nou, com una rentadora industrial, una grua pels malalts i accessoris per planxa fan pujar el pressupost 10.000€ més. Més endavant s'haurà d'adquirir una tercera grua. Tot sembla normal i convenient.. També s'incrementa la partida per a formació de personal, del servei de nutrició, i en 10.000€ de serveis professionals: contractació externa d'auxiliar de clínica de suport de les tardes, ajudant de cuina fins que surti un borsí, Diplomat Universitari en Infermeria 10 hores setmana. 30.000€ de cost , 20.000 dels quals surten d'altres partides.
Una qüestió important és que des de la Conselleria de Serveis Socials, s'ha rebut l'advertència que s'incompleixen les ràtios,( relació nombre de personal-usuaris, especialment personal d'atenció als residents) un requisit molt important per la correcta atenció i cura dels usuaris. Falten 2 auxiliars i 2 tècnics ... Que no es poden contractar per mor de la Llei de Pressuposts generals de l'Estat i la Llei 27/2013, "Llei Montoro". La directora indica que una de les solucions depèn de contractar aquests 4 treballadors, 2 auxiliars de clínica i dos tècnics, amb contractes externs. Sembla que es farà a través d''una empresa de Treball Temporal el no que ens sembla just. L'exigència és que no pot haver hores buides , on no hagui prou cuidadors. La paradoxa és, que la llei, que està feta perquè la despesa pública no s'incrementi, produeix que les 4 persones contractades externament (autònoms o a una altra empresa) costarien 105.000€ anuals, i contractades directament 70.000€. Una demostració més que l'objectiu real de la llei Montoro és la privatització de serveis.
El nostre representant al patronat, en Joan Ramon, va demanar quants de residents hi havia , són 27, i les ratios estan pensades per a 30, el que ja baixa les ràtios exigides. La directora ens comunicarà oportunament la decisió que consideri més convenient per resoldre la qüestió. En tot cas, la possible contractació i aquesta despesa de 105.000€ trastocaria el pressupost, fent necessàri l'adició afegir aquests doblers que haurien de sortir del pressupost de l'Ajuntament...
Damià Borràs, la poesía y su incapacidad
He de reconocer que me gusta escuchar las intervenciones del diputado socialista, Damià Borrás. Él es un poeta y siempre utiliza su fina ironía para el debate y para defender sus argumentos.
Dicho esto, también he de decir que no siempre acierta con sus ejemplos y con sus imaginativas parábolas. Es el caso de este pasado martes en el Pleno del Parlament. En esta ocasión, se debatía una proposición de ley de modificación de la Ley de Régimen Especial para Baleares, que básicamente solicitaba la aplicación de una tarifa plana de 30 euros para los vuelos interislas.
El hilo argumental de la intervención de Damià Borràs era la famosa canción el puente del grupo de música pop Los Mismos, canción en la que se recrea un puente entre las ciudades de Valencia y Palma de Mallorca.Se ve que le sentó mal al señor Borrás que le recordara que de Valencia a Palma de Mallorca no era un vuelo interislas y que, por tanto, no se veía afectado por la propuesta de tarifa plana de 30 euros, que sólo se circunscribía a los vuelos entre islas. Esta sola observación desmontó toda su argumentación, viniéndose abajo su elaborado discurso, tan nutrido de ejemplos y, como siempre, de referencias a la corrupción sólo del PP.
Pero la cuestión más de fondo que nos tenemos que plantear es si el señor Borrás tiene la credibilidad suficiente para poder intervenir en un debate sobre conectividad aérea. A estos efectos sólo basta evaluar su gestión durante 8 años, de 2003 a 2011, como conseller de movilidad de los nefastos gobiernos de izquierdas en el Consell de Menorca.Desde mi punto de vista, el balance del señor Borrás, como conseller de movilidad, en lo referente a conectividad aérea, es cero. No consiguió nada. Incluso estuvimos a punto de perder lo poco conseguido, cuando el entonces ministro de fomento, José Blanco, pretendía pasar de un descuento de residente del 50% a sólo el 38%. El cambio de gobierno evitó tamaña injusticia.
Incluso, en lo que se refiere a tarifa plana, hemos de recordar como en una de las veces, en marzo de 2007, por poner sólo un ejemplo, el único partido político que no apoyó una proposición no de ley en el Congreso de los diputados en la que se instaba al Gobierno de ZP a establecer una tarifa única de 27,5 euros para los vuelos entre islas, fue el Partido socialista.Y ante esta situación el señor Borrás se mantenía silente. No se le recuerda ninguna reunión en Madrid con algún resultado positivo. Le propusimos desde el Consell, en innumerables ocasiones, ir juntos a Madrid y plantarnos ante el Ministerio hasta conseguir alguna cosa positiva y tampoco aceptó.
A favor del señor Borrás sí que he de decir que es muy bueno cogiendo la pancarta y saliendo a la calle para reivindicar un transporte aéreo digno. También era muy bueno pasando al Consell los tickets de opíparas comidas, en las que no faltaban las esperdenyes, carpaccios de langosta y vinos de alta calidad. En esto se le ha de reconocer su pericia, pero a la hora de trabajar, a la hora de defender los intereses de Menorca, sus aciertos se cuentan por cero. Y, en fin, con todo este historial me parece histriónico que la referencia moral del PSOE en materia de conectividad aérea sea todavía Damià Borràs.[11/03] Atemptat de Ravachol - Atemptat a Llemotges - «Combate» - III Congrés Nacional Llibertari cubà - Duval - Lapique - Tabarroni - Barberis - Vázquez Gómez - Castoriadis - Laisant - Pedra - Accame - Fernández Zapata - Lorulot - Fernández González - Correas - Rojas - Berner - Salvo - Cercos - Ester
Anarcoefemèrides
de l'11 de març
Esdeveniments
- Atemptat de
Ravachol: L'11 de març de 1892 a
París (França) l'anarcoterrorista
François Claudius Koënigstein (Ravachol), amb el
suport de
quatre companys, posa una bomba artesanal al domicili
--número 136 del bulevard
de Saint Germain-- del president del Tribunal de l'Audiència
Edomond Benoît,
qui es va fer malauradament famós per la seva ferocitat el
28 d'agost de 1891
durant el procés dels anarquistes de Clichy Henri Descamps,
Charles Dardare i
Louis Léveillé, acusats de disparar contra la
policia. L'explosió, que es
produí a les 8.12 hores, només va causar
commocions als habitants, però va
destruir part de l'immoble i els danys materials van ser molt
quantiosos,
estimats en 40.000 francs de l'època.
- Atemptat a Llemotges: L'11 de març de 1909, cap a les 2 hores de la matinada, una bomba esclata davant la porta de la caserna de la gendarmeria situada entre la plaça des Carmes del barri i el carrer del Petit Tour de Llemotges (Llemosí, Occitània) causant importants danys materials, fins i tot als edificis propers. Els sis esglaons de pedra de l'escaleta d'accés havien quedat reduïts a engrunes, la porta arrabassada, el reixat llançat a terra, els murs interiors ferits per la metralla i tots els vidres de la zona polvoritzats. No hi va haver cap ferit. Aquella mateixa nit, un cartutx de dinamita sense haver fet explosió és descobert per un jove al carrer des Sapeurs, al mur de darrere de la caserna del 78 Regiment d'Infanteria; sembla que li va caure a l'autor o autors de l'atemptat. Aquesta feta és immediatament atribuïda per diversos periòdics als anarquistes que veien una resposta a la circular que el president del Consell Georges Clémenceau havia emès en contra dels antimilitaristes. La investigació determinà que la dinamita que es va emprar en aquests atemptats havia estar furtada la nit abans de les barraques de les pedreres d'Isle, a cinc quilòmetres de Llemotges; en aquest robatori se'n portaren cinc cartutxos de dinamita, nombrosos quilos de pólvora minadora, dos metres de metxa i 39 francs. La investigació, però, no en pogué facilitar la detenció dels responsables. Des de la bomba que havia estat dipositada l'abril de 1905, quan les importants vagues, davant la porta del domicili del director de l'empresa Haviland & Cia, no hi havia hagut cap altre atemptat a Llemotges.
***
- Surt Combate:
L'11 de març de 1934 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del periòdic
anarcosindicalista Combate. Diario sindicalista
revolucionario. Òrgano de
los sindicalistas de la oposición en la CNT.
Editat pels Sindicats
d'Oposició de la CNT, va ser creat per contrarestar i
oposar-se al periòdic Solidaridad
Obrera, però sense massa èxit. Tenia
previst aparèixer l'agost de 1933 a
València, però la seva publicació es
va anar ajornant i finalment sortí a
Barcelona. Trobem articles de Joan d'Agramunt, Bonatesta,
Ricard
Fornells, Tomás Llorca, Manuel Mascarell, Joan
Peiró, Pere Sagarra (Anteo),
N. Vivas, entre d'altres. Just aparèixer el primer
número va ser suspès pel
govern --juntament amb Solidaridad i Adelante
a causa de la
convocatòria de vaga general per al 13 de març--
fins al 17 de març i només
publicà vuit números, l'últim el 23 de
març de 1934, denunciat pel fiscal de
guàrdia per la publicació d'un article«excitant a la rebel·lió» i
segrestat
definitivament per la policia per ordre del jutge instructor del
sumari.
***
- III Congrés Nacional Llibertari cubà: Entre l'11 i el 12 de març de 1950 té lloc a l'Havana (Cuba) el III Congrés Nacional Llibertari organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC) amb la intenció de reorganitzar el moviment anarquista i d'orientar l'obrerisme cubà cap a l'apoliticisme, la revolució i el federalisme, sempre lliure de les interferències dels polítics i dels buròcrates, i fent costant la central anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT), com alternativa a la progovernamental Confederació de Treballadors de Cuba (CTC).
Naixements
- Clément Duval: L'11 de març de 1850 neix a París (França) l'anarquista il·legalista, manyà de professió, Clément Duval. Ferit dues vegades durant la guerra de 1870, fou destituït del grau de caporal per indisciplina. Va ser membre fundador, amb A. Ritzerfeld, del grup anarquista parisenc «La Panthère des Batignolles», creat la tardor de 1882, partidari de l'acció violenta i de l'«expropiació revolucionària». Detingut el 17 d'octubre de 1886, a resultes d'un robatori en una vil·la del carrer Monceau de París el 5 d'octubre, fereix amb un punyal l'agent Rossignol al crit d'«en nom de la llibertat», un dels policies que l'apressen «en nom de la llei». Tancat a la presó de Mazas, va ser jutjat l'11 de gener de 1887 i condemnat a mort l'endemà; la pena li serà commutada per treballs forçosos a perpetuïtat el febrer. La defensa havia editat 50.000 exemplars d'un fulletó (Le Pillage de l’hôtel Monceau. L’anarchiste Duval devant ses juges. Défense que devait prononcer le compagnon Duval) per crear una opinió pública favorable. Sota el número 21.551 va arribar a la Guaiana el 24 d'abril de 1887 a bord de «L'Orne» provenint de Toló i va ser enviat a la penitenciaria de les illes de la Salut; hi restarà 14 anys sobrevivint gràcies a la seva determinació llibertària. Després de 18 intents d'evasió, va ser confinat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa). El 14 d'abril de 1901 va aconseguir evadir-se amb vuit companys i es va refugiar a Guyana i, gràcies a la solidaritat dels anarquistes francesos i italians de Nova York, va ser acollit en aquesta ciutat en 1903, després de passar una temporada a San Juan de Puerto Rico. Redactarà les seves memòries que seran publicades en 1907 en fulletó en el periòdic italià de Nova York Cronaca Sovversiva, traduïdes per Luigi Galeani --algunes pàgines van ser publicades entre octubre de 1926 i maig de 1931 a França en L'En Dehors--, i que finalment van ser editades a Nova York en 1929, sota el títol Memoire autobiografiche, pels editors de L'Adunata dei Reffratari. A partir de 1929 va col·laborar enLa Revue Anarchiste de París. Clément Duval va morir el 29 de març de 1935 al barri de Brooklyn de Nova York (Nova York, EUA). Marianne Enckell, responsable del CIRA de Lausana, va recuperar una part del manuscrit original en 1980, que el vell militant anarcoindividualista italià Raffaelle Schiavina (Max Sartin) conservava, i el va editar en 1991 sota el títol Moi, Clément Duval, bagnard et anarchiste.
***
- Maurice Lapique:
L'11 de març de 1859 neix a Nancy (Lorena,
França) l'obrer sabater anarquista
Anselme Charles Maurice Lapique. Antic seguidor del general Georges
Boulanger,
esdevingué anarquista i, segons la policia, era«molt perillós» i portava la
corresponsalia de diferents periòdics llibertaris. Separat
de la seva esposa,
vivia emparellat amb Marie Cognevant, antiga institutriu esdevinguda
modista
cosidora a màquina i que participava també en les
reunions anarquistes. Fou
responsable del Cercle «L'Essor Socialiste» fins a
la tardor de 1890, quan fou
reemplaçat per Eugène Humbert, fundador del grup
anarquista «Guerre aux
Préjugés» i del qual va ser membre ell
i sa companya. Posteriorment participà del
grup «Liberté», nou nom de l'anterior
grup, i durant la primavera de 1891 va
fer costat Eugène Humbert en la formació d'un nou
periòdic, L'Indépendant,
que començà a publicar-se
a partir del 14 de juliol de 1891. Estretament vigilat en 1892, va ser
considerat
per la policia com un element que podia «esdevenir
perillós». En 1894 residia
al número 7 del carrer del Tapis Vert i estava subscrit a La Révolte. A
començament dels anys noranta, venia pels carrers de
Nancy diverses publicacions revolucionàries i anticlericals,
entre elles Les Corbeaux, i va fer
una conferència a
la Universitat Popular d'aquesta ciutat. El març de 1898
participà en la
subscripció popular per a l'adquisició d'una
medalla per homenatjar l'escriptorÉmile Zola i
desembre d'aquell any signà
una proclama, amb altres llibertaris, en suport del coronel
Marie-Georges
Picquart, en el marc del cas Dreyfus. El diumenge 26 d'abril de 1903 va
ser
detingut a l'interior de la catedral de Nancy després de
cridar «A bas la
calotte!» (Fora el capellanum!) en el moment de
l'elevació de l'hòstia; en
sortir de l'edifici religiós es produí un tumult
entre els seus seguidors i
diverses persones que criticaven aquesta acció anticlerical
que donà a la
detenció de la costurera Anne-Félice Gaulin i del
sastre François Krier, ambdós
contraris a Lapique. El 7 de maig de 1903 va ser jutjat al Tribunal
Correccional de Nancy i condemnat a 16 francs de multa, la pena
mínima, per«interrupció del culte
religiós»; Gaulin també va ser
condemnada a la mateixa
multa i Krier absolt. Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
-
Virginia
Tabarroni: L'11 de març de 1888 neix a
Malabergo (Bolònia, Emília-Romanya,
Itàlia) la tipògrafa anarquista Virginia
Tabarroni, coneguda com Danda. Sos
pares es deien Luigi
Tabarroni i Rosa Falchieri. El febrer de 1907 portà
l'estendard de la Federació
Anarquista de Bolonya en els funerals del poeta anarquista
Giosuè Carducci. Vivia
a casa del seu cunyat, l'anarquista Mammolo Zamboni, que segons la
policia era
el seu amant, i treballava a la seva impremta. El 31 d'octubre de 1926
son
nebot Anteo Zamboni, de 15 anys d'edat, va ser acusat d'atemptar a
Bolonya
contra la vida de Benito Mussolini. Aquella mateixa nit, va ser
detinguda,
juntament amb sa germana Viola Tabarroni i els seus nebots Assunto i
Ludovico
Zamboni, sota l'acusació de complicitat amb l'intent de
magnicidi. Després de
gairebé dos anys de presó i d'una llarga i
contradictòria instrucció judicial,
va ser jutjada entre el 5 i el 7 de setembre de 1928 per un Tribunal
Especial
per la Defensa de l'Estat, presidit pel jutge militar Cristini, i
l'endemà, 8 de
setembre de 1928, condemnada, juntament amb son cunyat, a 30 anys de
presó,
prohibició perpètua per exercir
càrrecs públics i tres anys de
vigilància, per
complicitat amb el fallit atemptat atribuït a son nebot.
Després de la
duríssima presó de Trani (Pulla,
Itàlia), va ser reclosa a la de Perusa
(Umbría, Itàlia) i el 23 de desembre de 1932, un
mes després que Mammolo
Zamboni, va ser alliberada mitjançant un decret de
gràcia reial, gràcies a la
intervenció del jove advocat socialista Roberto Vighi, que
va demostrar les
incongruències del procés. Virginia Tabarroni va
morir el 12 de desembre –algunes
fonts citen el 29 de desembre– de 1977 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). La
tragèdia d'aquesta família va ser el tema d'una
pel·lícula televisiva que, sota
el títol Gli ultimi tre giorni,
va
ser estrenada en 1978 per Gianfranco Mingozzi.
Virginia Tabarroni
(1888-1977)
***
- Giovanni
Barberis: L'11 de març de 1896 neix a Cossila
San Giovanni (Biella, Piemont,
Itàlia) l'anarquista Giovanni Barberis, també
conegut com José Gómez.
Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella.
Mecànic de professió, s'establí a
Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit
per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital
del qual fugí per por
a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a
França i cap al 1931
s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on
treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de
juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao
(automòbil blindat) i marxà cap al front, a
Bicién
(Osca,
Aragó, Espanya), on s'enrolà en la
Secció Italiana
de la «Columna Ascaso». Durant
l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a
Almudébar
(Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió
s'incendià després de rebre una granada. Giovanni
Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un
hospital de
Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al
camió, Guido Bruna,
Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a
causa
de les
ferides, també resultaren greument cremats.
***
- Manuel Vázquez Gómez: L'11 de març de 1917 neix a A Angustia (Betanzos, la Corunya, Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel Vázquez Gómez. Sos pares es deien José Vázquez Fernández, llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat» el mateix dia a Osedo (Sada, la Corunya, Galícia). No se sap onés enterrat.
***
- Cornelius
Castoriadis: L'11 de març de 1922 neix a
Istanbul
(Turquia) el filòsof i psicoanalista francès
d'origen grec Cornelius
Castoriadis (Corneille, pels amics). Es va criar a
Atenes, d'on va ser
membre de les joventuts comunistes gregues amb 14 anys i va participar
en la
resistència durant la Segona Guerra Mundial. En 1945 es
trasllada a París, on
es va llicenciar en Dret i Econòmiques en la Sorbona. Va
exercir d'economista
en l'Organització de Cooperació i del
Desenvolupament Econòmics (OCDE) entre
1948 i 1970. Dissident de la IV Internacional, funda en 1949, Claude
Lefort, el
moviment «Socialisme o Barbàrie» i de la
revista trimestral del mateix nom fins
la seva dissolució en 1966 (la revista editarà el
seu darrer número la
primavera de l'any següent). A partir de 1964 es va fer membre
de l'Escola
Freudiana de París (EFP), fundada per Jacques Lacan, amb qui
va començar a
tenir desavinences en 1967. En 1968 Castoriadis es casa amb Piera
Aulagnier. En
1969 abandona l'EFP i participa en la creació de l'anomenat
Quart Grup. També
va participar en la creació de la revista Libre
en 1970 amb Lefort,
Abensour, Gouchet i Clastres. A finals dels anys setanta escriu en Topique
i va criticar el pensament estructuralista en general (Foucault,
Barthes,
Althusser, Deleuze, Guattari). En 1980, Castoriadis és
nomenat director
d'estudis de l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials.
Precursor
intel·lectual de Maig del 68 --influència
reconeguda per Cohn-Bendit mateix,
qui en 1981 signaria el llibre De l'ecologie a l'autonomie--,
va trencar
amb el trotskisme, el leninisme i el marxisme, per reivindicar
l'«autoinstitució permanent de la
societat», una idea personal del pensament
llibertari. Va ser el pioner de la condemna de tota
burocràcia (tant als móns
capitalista com comunista) i va reivindicar un règim
vertaderament democràtic
on cadascú participi en la instauració de les
lleis que regeixen la seva vida,és a dir, la democràcia directa. La seva forma de
veure el món va ser
enciclopedista, cosmopolita i poliglota. Ha creat una escola
intel·lectual de
fervents seguidors que van des de dissidents marxistes a llibertaris,
passant
per ecologistes, sense oblidar els psicoanalistes freudians. Cornelius Castoriadis
va morir el 26
de desembre de 1997 a París (França) durant el
postoperatori d'una intervenció
quirúrgica de cor. Entre els seus llibres podem destacar: La
Société
bureaucratique (1973), L'Expérience
du mouvement ouvrier (1974), L'institution
imaginaire de la société
(1975), Les Carrefours du labyrinthe (1978), Le
Contenu du socialisme
(1979), Capitalisme moderne et révolution
(1979), Devant la guerre
(1981-1983), Domaines de l'homme (Les carrefours du
labyrinthe II) (1986),Le Monde morcelé (Les carrefours du
labyrinthe III) (1990), La Montée
de l'insignifiance (Les carrefours du labyrinthe IV) (1996), Fait
et à
faire (Les carrefours du labyrinthe V) (1997), Figures
du pensable
(Les carrefours du labyrinthe VI) (1998), Sur Le
Politique de Platon
(1999), Sujet et vérité dans le monde
social-historique, Séminaires
1986-1987, La création humaine 1 (2002), Ce
qui fait la Grèce, 1.
D'Homère à Héraclite, La
création humaine 2 (2004), Une
société à la
dérive, entretiens et débats 1974-1997
(2005), Fenêtre sur le chaos
(2007).
***
- Maurice Laisant: L'11 de març de 1909 neix a París (França) l'escriptor anarquista i antimilitarista Maurice Laisant, també conegut com Hemel. Nét de Charles-Ange Laisant, fill d'Albert Laisant i germà de Charles Laisant, tots destacats llibertaris. Carter primer i representant de comerç després, militarà activament en les organitzacions pacifistes i s'adherirà en 1935 en la Unió de Joventuts Pacifistes Franceses (UJPF). En juny de 1936 és nomenat secretari provisional de la secció francesa de la Internacional de Joventuts Pacifistes i el desembre dirigeix amb son germà Charles el Centre de Defensa dels Objectors de Consciència. A partir de 1939 comença a col·laborar en Le Libertaire, periòdic de la Unió Anarquista. Després de l'Alliberament, presideix una reunió preparatòria organitzada per la Unió Anarquista a París (18 de febrer de 1945) i pren part en les tasques organitzatives (6 i 7 d'octubre) del congrés que donarà lloc a la nova organització llibertària, la Federació Anarquista Francesa (FAF). En 1955 va esdevenir secretari adjunt de les Forces Lliures de la Pau. El 26 de gener de 1955 va ser condemnat per la 17 Sala Correccional a una multa de 12.000 francs per haver signat, sota el pseudònim d'Hemel, un cartell contra una possible mobilització general, convocant la població a una reunió al centre administratiu d'Asnières. Laisant va rebre el suport de molts intel·lectuals entre ells el seu amic Albert Camus. La seva influència en el si del moviment llibertari troba el seu apogeu després de l'afer Fontenis, en 1953, i el desmantellament de la FAF. Juntament amb Joyeux i Fayolle crearan de bell nou la Federació Anarquista (FA). En el congrés de Vichy de maig de 1956 serà designat com a membre del comitè de redacció de Le Monde Libertaire, l'òrgan de premsa de l'FA; i a Nantes, el juny de 1957, serà nomenat secretari general de l'FA, càrrec que abandonarà el 1975. Rebutjant l'evolució cap a una organització més estructurada i l'adopció de la noció de classe social en el pacte associatiu, Maurice Laisant va tallar amb la Federació Anarquista. En 1977 és un dels principals fundadors de la Unió dels Anarquistes i del periòdic mensual Le Libertaire, creats pels militants que havien deixat l'FA. Entre les seves obres podem destacar Flammes (1967), La pilule ou la bombe (1976), Stephen Mac Say, l’éducateur, l’humaniste, l’ami des bêtes (1978), Si tu veux la paix, prépare la paix: conférence tenue à Valence le 11 mai 1984, sous l'égide de l'Union Pacifiste (1986), Regard sur le mouvement libertaire (1938-1972) (1995, pòstuma), etc. Maurice Laisant va morir el 29 de setembre de 1991.
***
- Francesc Pedra
Argüelles: L'11 de
març de 1914 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista Francesc Pedra Argüelles,
també conegut com Sisdits
(Seisdedos) i El Badoc. En 1922
sa mare, asturiana filla de
miner, va morir de càncer i l'any següent son pare,
militant anarquista, de
pneumònia. En 1923 es traslladà a l'Hospitalet de
Llobregat i aviat entrà a fer
feina com a aprenent de vidrier a Can Tarrida. En 1925 fou un dels
animadors de
la vaga d'aprenents del ram del vidre, organitzada clandestinament per
la
Confederació Nacional del Treball (CNT), que
s'escampà per totes les fàbriques
de Barcelona i que, dues setmanes més tard,
guanyà. En 1929 fou nomenat delegat
general de la Secció dels Forns de Vidre de la CNT. En 1930
s'instal·là al
barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet. La nit del 14
d'abril de 1931, dia de
la proclamació de la II República espanyola,
participà amb el seu grup de joves
llibertaris en l'assalt de la presó de dones de la Ronda de
Sant Antoni,
alliberant totes les preses que hi havia tancades. En 1931
també fou nomenant
president del Sindicat d'Oficis Diversos de l'Hospitalet. En aquestaèpoca
conegué Dolores Peñalver (Lola),
militant de «Mujeres Libres» i
activista a la fàbrica tèxtil de Can Trinxet, que
finalment serà sa companya.
Durant els anys republicans, participà activament en les
activitats de l'Ateneu
Llibertari «Pau i Amor» del barri de Santa
Eulàlia de l'Hospitalet. El 9 de
desembre de 1933, amb la proclamació del Comunisme
Llibertari a l'Hospitalet,
fou nomenat membre del Comitè Revolucionari de la ciutat. En
1936 fou elegit
vicepresident del Sindicat del Ram del Vidre i també en la
secció del Vidre
Buit. Durant les jornades de resposta a l'aixecament feixista de juliol
de
1936, formà part del Comitè Revolucionari de
Sants i intervingué activament en
frenar el cop d'Estat des de Pedralbes a la zona de les Drassanes
barcelonines.
També va ser un dels que intentaren mitigar les ires
populars contra els facciosos.
Després participà en el procés
col·lectivitzador del sector vidrier. En 1938,
després de la caiguda del front d'Aragó i
contravenint les ordres del seu
sindicat, s'allistà com a voluntari i lluità a la
batalla de l'Ebre. El gener
de 1939 passà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de
concentració (Sant
Cebrià, Agde, Clarmont d'Alvèrnia, Argelers,
Carcassona). Després fou deportat
al camp de concentració alemany de Magdeburg, a 60
quilòmetres de Berlín, on
fou emprat com a «esclau del nazisme». Un cop
alliberat i acabada la guerra, el
16 de novembre de 1945 creuà clandestinament els Pirineus i
es pogué reunir amb
sa companya. A finals dels anys quaranta la parella tindrà
un fill, Germán
--anteriorment havien tingut un altre infant però
morí amb dos anys de
xarampió. Amb documentació falsa, que va fer
servir fins a finals dels anys
cinquanta, pogué treballar en el sector del vidre i
participà en diverses
activitats socials, especialment en el moviment de jubilats i de
pensionistes
(Associació Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes de
l'Hospitalet i la
Coordinadora de Jubilats i de Pensionistes, de la qual fou president)
--els
delegats italians al Congrés Internacional de Lille de
Jubilats i Pensionistes
li van guardonar amb una medalla al millor militant--, i
d'associacionisme
veïnal (Associació de Veïns de Pubilla
Cases, Centre Social «La Florida»,
Centre Social de Can Vidalet, etc). Poc abans de la seva
jubilació restà a
l'atur i formà part de l'Assemblea d'Aturats que
protagonitzà grans mobilitzacions.
Fou íntim amic de Josep Peirats Valls. Durant elsúltims anys de sa vida
col·laborà amb Comissions Obreres i amb el Partit
dels Socialistes de Catalunya
(PSC). El març 1994 donà documentació
cultural i històrica a l'Arxiu Municipal
de l'Hospitalet. Francesc Pedra Argüelles va morir el 12 de
juny de 2000 a la
residència d'ancians del barri de Pubilla Cases de
l'Hospitalet de Llobregat
(Barcelonès, Catalunya). Des de 2006 existeixen uns«Jardins de Francesc Pedra
i Lola Peñalver» a l'Hospitalet. Son
germà Camil Pedra (El Coix de Sants)
fou un destacat militant anarquista dels grups d'acció
confederals i morí a
l'exili en la misèria després de rebutjar una
pensió concedida per l'Estat
francès per les seves accions amb la Resistència.
Francesc Pedra Argüelles (1914-2000)
***
- Felice Accame:
L'11 de març de 1945 neix a Varese (Llombardia,
Itàlia) l'assagista, erudit del
futbol i productor radiofònic anarquista Felice Accame.
Deixeble i estret
col·laborador durant anys del filòsof Silvio
Ceccato, del pensament del qual ha
aportat algunes crítiques, s'ha dedicat a la
recuperació de la noció de«metodologia operativa» i a la
reconstrucció de la genealogia de l'Escola
Operativa Italiana. Professor de Teoria de la Comunicació en
el Centre Tècnic
de la Federarazione Italiana Giuoco Calcio (FIGC, Federació
Italiana de Fútbol)
al barri de Coverciano de Florència (Toscana,
Itàlia), a partir de 1989
coordina el Centre d'Estudis del Sector Tècnic de la FIGC,
conjugant així la
seva professió intel·lectual amb la seva
passió per l'esport. També és docent
de Teoria de la Comunicació a l'Scuola Allenatori di
Coverciano i des del 1997
del Màster del Management per l'Organització
Deportiva de la Universitat de San
Marino. Des de 1985 presideix la Societat de Cultura
Metodològico-Operativa i
des de 1987 dirigeix la revista Methodologia.
Pensiero Linguaggio Modelli. També ha
col·laborat amb el Centre de
Cibernètica i d'Activitat Lingüística de
la Universitat d'Estudis de Milà
(Llombardia, Itàlia). Entre 1989 i 1991 realitzà
el Servei Telemàtic de
l'Ajuntament de Verona (Vèneto, Itàlia).
Col·labora habitualment en la
publicació A. Rivista Anarchica.
Amb
son amic Carlo Oliva portà durant vint anys la columna«Caccia all'ideologico
quotidiano», programa radiofònic diari de Radio
Popolare Network. També amb
Carlo Oliva ha publicat un recull d'intervencions
radiofòniques d'entre 1985 i
1988 sota el títol Transazioni
minori.
Nel commercio dell'ideologia (1988). Està casat
amb l'artista Anna Rocco,
amb qui porta la llibreria Odradek de Milà. Trobem
col·laboracions seves en
multitud de diaris i de publicacions periòdiques, com ara Almanacco Bompiani, Almanacco
Odradek, Ana Etcetera, Le Arti, Campo,Il Cafè, Carte
Vive, Critica Sociale, Critica Sociale
delle Scienze, Delta, Drammaturgia, Economia& Management, L'Espresso,Hortus Musicus, Libretto,Link, Ludus,Manocomete, Marcatrè,Methodologia, Nuovo
75 (que dirigí entre 1966 i 1971), Ottagono,Pagina Uno, Paese
Sera, Pensiero e Linguaggio,Prospettive
in Psicologia, Il Protagora,Pubblicità Domani, Pubblico, Poesia e Critica, Rinascita,Rivista Italiana di Costruttivismo, Secretum-on-line, Il
Segnale, Testuale, Working Papers Studio Karon, etc.És
autor de La potenza di mneme
(1964), Parta labore (1969), Il padre di John Stuart Mill (1970), La sintassi del calcio (1982 i 1991), La zona nel calcio. Metodologia e didattica
(1983 i 1994), Prima del risultato.
Formulazione e soluzione di problemi nell'addestramento del giovane
calciatore
(1985), L'analisi della partita di calcio
(1992), Futbol en zona (1994), L'individuazione e la designazione
dell'attività mentale (1994), Pratica
del linguaggio e tecnica della comunicazione (1996), Scienza, storia, racconto e notizia
(1996), Dire e condire. Scampoli di ideologia
nel linguaggio e nella
comunicazione (1999), La funzione
ideologica delle teorie della conoscenza (2002), Antologia critica del sistema delle stelle
(2006), Le metafore della
complementarità (2006),L'anomalia del genio e le teorie del
comico (2008), Firma altrui e nome
proprio (2009), Il boccone
protratto
e altri adempimenti sociali (2010), La
strada copia. Carteggio fra due avversari su natura e funzione della
filosofia
con documentazione a sostegno di entrambi (2010, amb Mario
Valentino Bram),Rossori. Viatico all'esercizio della
colpa e della redenzione (2013), I
fioretti metodologico-operativi ovvero la Lieta Novella da Montecchio
Maggiore
(2014), Il linguaggio come capro
espiatorio dell'insipienza metodologica (2015), entre
d'altres.
Defuncions
- José
Fernández
Zapata: L'11 de març de 1940 es afusellat al
Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista José
Fernández Zapata.
Havia nascut en 1914 a La Unión (Múrcia,
Espanya). Emigrà a Granollers (Vallès
Oriental, Catalunya), on treballà d'enquadernador i
s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Durant un temps fou president de les
Joventuts
Llibertàries de Granollers. Participà activament
en l'aixecament anarquista del
8 de gener de 1933 a Barcelona, fets pels quals va ser detingut,
però pogué
acollir-se a l'amnistia d'abril de 1934. Durant els fets d'octubre de
1934 s'enfrontà
a la Guàrdia Civil. El febrer de 1936 va fer propaganda
electoral a favor del
Front Popular. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936
participà en els assalts
de l'Ajuntament de Granollers i de la caserna d'Artilleria de Sant
Andreu.
Després participà en la creació de la«Columna del Vallès Oriental». Era
membre
de la Unió Liberal, l'entitat cívica i cultural
més important de Granollers de
l'època. Detingut al final de la guerra civil per les tropes
franquistes, va
ser jutjat en consell de guerra; acusat de cremar esglésies,
de dirigir
l'assassinat de vuit pagesos a Centelles (Osona, Catalunya) el febrer
de 1937 i
d'altres crims, fou condemnat a mort. José
Fernández Zapata va ser afusellat l'11
de març de 1940 al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb Esteban Serra Calobrans i Joan Vila Martorell,
també militants
anarcosindicalistes.
***
- Lorulot: L'11 de març de 1963 mor a Herblay (Illa de França, França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Havia nascut el 23 d'octubre de 1885 a París (França) en una modesta família treballadora i va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie,òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Émilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres.
***
- Juan Fernández
González: L'11 de març de 1971 mor
en un hospital de Perpinyà (Rosselló,
Catalunya Nord) l'anarcosindicalista Juan Fernández
González, conegut com Juanillo.
Havia nascut cap el 1894 a
Pelagajar (Jaén, Andalusia, Espanya). Treballà de
carboner a la Sierra Morena,
especialment a les localitats cordoveses d'Almodóvar del
Río i de Bujalance.
Analfabet, aprengué a llegir i a escriure quan era adult, un
cop adherit al
moviment llibertari. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i fou
internat en diversos camps de concentració; posteriorment va
ser enviat a
Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la
II Guerra Mundial,
continuà treballant de carboner als boscos dels Pirineus
Orientals, militant en
la Federació Local de Sant Pau de Fenollet (Fenolleda,
Occitània) de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara que tenia
fills, visqué tot sol
amb els seus llibres i es mostrà profundament solidari amb
els desheretats.
Minat per la silicosi, es jubilà i es retirà en
una residència de Sant Llorenç
de Cerdans (Vallespir, Catalunya Nord).
***
- Leoncio Correas
Sanz: L'11 de març de 1973 mor a Argenteuil
(Illa de França, França)
l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Havia nascut el 13 de
setembre de
1912 a Bárboles de Jalón (Saragossa,
Aragón, Espanya). Encara adolescent
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Després del cop militar
feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en
l'exèrcit
franquista, però aconseguí desertar i arribar a
zona republicana. En 1939, amb
el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en
diversos camps de
concentració francesos. Després de la II Guerra
Mundial milità en la Federació
Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT.
Leoncio Correas Sanz va
morir l'11 de març de 1973 a
conseqüència d'un accident
automobilístic a
Argenteuil (Illa de França, França), localitat on
residia des de feia anys, i
fou enterrat civilment tres dies després.
***
- Manuel Rojas Sepúlveda:L'11 de març de 1973 mor a la Clínica Santa María de Santiago (Xile) l'escriptor anarquista xilè Manuel Rojas Sepúlveda. Havia nascut el 8 de gener de 1896 al popular barri de Boedo de Buenos Aires (Argentina). Sos pares foren els xilens Manuel Rojas Córdoba y Dorotea Sepúlveda González. En 1899 la família s'instal·là a Santiago, però en 1903 sa mare, vídua, tornà a Buenos Aires. Per raons econòmiques deixà d'estudiar als 11 anys i quan tenia 16 creuà la serralada dels Andes, realitzant a Xile nombroses feinetes: pintor, electricista, veremador, peó del Ferrocarril Transandí, estibador, aprenent de sastre, talabarder, vigilant de falutxos a Vaparaíso, consueta i actor en companyies teatrals (Alejandro Flores) que recorren el país, etc. És en aquestaèpoca quan s'introduí en el moviment anarquista i adquireix una important cultura autodidacta a societats de resistència, ateneus llibertaris i centres d'estudis socials. S'afilià a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Xile i col·laborà en el periòdic anarquista de Buenos Aires La Batalla. En 1915 fou empresonat a Valparaíso per activitats subversives. Es casà amb María Luisa Baeza, amb qui tingué tres fills. Treballà com a linotipista en el diari La Opinión, en la revista Numen i en El Mercurio i més tard a la impremta de la Universitat de Xile i a la Biblioteca Nacional (1928), alhora que escriu per a diversos periòdics, com araLos Tiempos i Las Últimas Noticias, fent servir el pseudònim Pedro Norte. Treballarà un temps a l'Hipòdrom Xile. En 1926 fou detingut, juntament amb una vintena de companys, a la seu de la Federació Obrera per ordre del dictador Carlos Ibañez del Campo. Sobresortirà com a novel·lista i contista emmarcat en la «Generació del 1927» o superrealista. Després d'enviduar es casà amb Valeria López Edwards i realitzà viatges arreu del món (Europa, Sud-amèrica, Orient Mitjà). Va dictar càtedres sobre literatura xilena i americana a universitats dels Estats Units. Per consell de l'escriptor i poeta anarquista Domingo Gómez Rojas --que més tard serà assassinat per la policia--, es dedica a posar per escrits les seves múltiples experiències i començà lliurant cròniques als diaris. Més endavant es convertirà en professor de l'Escola de Periodisme de la Universitat de Xile i també en director de la revista Anales de la Universidad de Chile. La seva novel·lística, caracteritzada pel rebuig del realisme i del naturalisme, ha estat qualificada com«literatura proletària» i entre les seves obres destaquen Hombres del Sur (1926), El delincuente (1929),Lanchas en la bahía (1932),La ciudad de los Césares (1936),El bonete maulino (1943),Hijo de ladrón (1951),Mejor que el vino (1958), Punta de rieles (1960), Sombras contra el muro (1964),La oscura vida radiante (1971), etc. En 1951 publicà la seva obra més difosa, Hijo de ladrón, que introduí importants innovacions en la narrativa xilena. També va escriure poesia, com ara Tonada del transeúnte (1927) i Deshecha rosa (1954), a més d'assaigs: De la poesía a la revolución (1938),Pasé por México un día (1965) i Viaje al país de los profetas (1969), entre d'altres.És autor d'un Manual de literatura chilena (1964). En 1957 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura de Xile. Entre 1936 i 1937 fou president de la Societat d'Escriptors de Xile. Fou nomenat fill il·lustre de la ciutat de Valparaíso. En els últims anys de sa vida col·laborà en el periòdic El Clarín.
---
Postguerra a sa Pobla (Mallorca) - Pàgines del meu dietari
Postguerra a sa Pobla (Mallorca)
Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Llum d'oli i portes tancades. Riquesa per als uns, fam per als altres. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. )Qui se'n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d'afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d'aquells dies atziacs. )Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s'esdevingué? )A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l'oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Érem joves aleshores i les nits eren molt llargues. Llum d'oli i portes tancades. Riquesa per als uns, fam per als altres. Vivíem en plena postguerra. Jo tenia deu anys. Parl de començaments dels anys cinquanta. )Qui se'n recorda, ara, de tot allò? Ens férem adolescents escoltant històries tristes de la guerra, de veïnats que mai més no tornaren. Els escamots d'afusellament trucaven a la porta. Mai no es tornava a saber res del marit, el pare, el germà. Poca gent serva avui la memòria d'aquells dies atziacs. )Per què romandre amb el cervell en blanc davant tot el que s'esdevingué? )A qui interessa, qui ha fet o fa fortuna amb el silenci i l'oblit? Tot arranjat. Tot oblidat. A la transició el pacte va ser no parlar dels camions a les matinades, dels paredons, de l'oceà de llàgrimes vessades a causa de l'egoisme dels rics. El cine, les revetlles del poble, els diumenges fent voltes a la plaça, els foguerons de Sant Antoni, els jocs enmig del carrer, ens feien oblidar una mica, ocasionalment, els anys obscurs. Molts s'enriquien amb la fam de la majoria. Els pactes de l'any setanta-set es feren sota aquesta condició: "Tu oblides els teus morts, jo oblidaré els meus. Cortina de silenci i ens repartim plegats el pastís". Me'n record com si fos ara mateix: grups de militants esquerrans volien retre homenatge a les víctimes de la repressió. Els partits d'ordre, els partits que havien signat la conxorxa (els majoritaris amb representació parlamentària, tots!), no en volien saber res. Que "no era el moment oportú", que "els militars no ho consentirien"... Excuses de mal pagador! Els familiars dels morts tornaven a casa seva decebuts, desencisats per l'oblit en què havien caigut els seus desapareguts. Evident; no era hora de servar la memòria dels herois, els militants obscurs morts en tantes dècades de forçada boca closa: era l'hora de l'estreta de mans amb els vencedors i els seus hereus. Però parlàvem del cinema. De les pellícules de la postguerra. Aquella calor a l'hivern. Les castanyes calentes a la paradeta de l'entrada. Els cacauets. )Hi podia haver una sessió de cine sense castanyes o cacauets a la tardor? Era completament impossible! Mestre Tomeu feia, a casa seva, uns caramels de sucre que ara no trobaríeu ni a la millor pastisseria de Ciutat. Món de productes ben fets malgrat la misèria i la mancança de matèries primeres. Quan anava al cine amb el pare i la mare ens donaven uns programes de mà que han esdevengut joies de colleccionista. Abans, en aquell temps, no eren gaire apreciats i sovint ens servien per a fer avions de paper. Si anàvem sols al galliner -els diumenges a l'horabaixa-, els llençàvem al pati de butaques. Ens delia el rebombori que s'armava. Més d'una vegada l'acomodador, desesperat, compareixia amb la llanterna intentant trobar el culpable o culpables. Feina inútil. Qualsevol que ens veiés hauria dit que érem santets sortits del cel. Els actors italians, espanyols o nord-americans, per unes hores ens feien oblidar les targes de racionament, els obligats cursets de cristiandat, les xerrades a l'església amb el missioner de torn. Quasi no ens bastava per al pa, però sempre havíem de tenir una pesseta disponible per a les missions. Sabíem molt bé -ho havíem sentit contar tantes vegades als pares!- el que havia significat feia pocs anys no haver anat a missa, no haver resat el rosari o no llevar-se el capell quan passava la processó. Els hiverns eren encara molt més tristos. Sovint tallaven el corrent. Quedàvem a les fosques. Diluviava. Ningú per les voreres. El vent agitava les esquifides bombetes que -en no haver-hi electricitat- feien com que illuminaven el carrer. El pare tancava la porta. Una clau de ferro, grossa, heretada dels rebesavis. Ens illuminava un esmorteït llum d'oli. Aleshores jo tenia deu anys. )Potser l'època més feliç de la meva vida, malgrat el fred dels hiverns, els càstigs del capellà, aquells rosaris que no finien mai? Reialme d'ombres. Màgiques visions en la paret. Fantasmes. Por d'infant. La padrina em tenia damunt i m'acaronava els cabells. Quan es pensaven que ja dormia, tornaven les històries de sempre. Pensaven que jo no ho entenia. Anaven ben errats. Entre les ombres, nous fantasmes, bruixots diabòlics vestits amb camisa blava, damunt graneres, armats de màusers i amb les dents corcades anaven pel carrer cercant els infants que no s'havien dormit prest. )Qui em defensaria si em perseguien fins a ca meva i no trobava els pares? L'esclafit dels llamps, el ruixat que colpejava intermitent les teulades, em desenvolupava encara més la imaginació obrint averanys, camins i fondals misteriosos al meu davant. El coret em bategava a cent per hora. Feia el possible perquè la padrina no se n'adonàs. Tic-tac-tic-tac, confonent-se amb els llamps, amb el regular i matemàtic soroll del cucut de paret donant les hores. Record històries del pare, que havia estat uns anys a l'infern (en aquell temps jo confonia els camps de treball forçat amb l'infern predicat pel capellà dalt de la trona). Almenys els sofriments que sentia explicar al meu progenitor em semblaven ben idèntics als que el capellà atribuïa al món subterrani, en flames, curull de calderes bullents on sofrien, per a tota l'eternitat, els allots que robaven ametles, pomes o canyes de sucre a horts d'altri. Amb una vella cafetera rovellada, els majors havien fet, després de sopar, un aigualit cafè que no donaven als petits. El cafè amb llet era cosa dels matins, per a prendre amb sopes i una mica de sucre abans d'anar a escola. Anava fins a ca la lletera. Bramular de les vaques a les set del matí. Espès líquid blanc, fumejant, dins del ribell. S'havia de bullir però jo no podia resistir la temptació i en bevia un munt de glops abans d'arribar a ca meva. A les nits, el racó del foc, la foganya, el cafè aigualit, eren el reialme dels grans. Ens permetien la compareixença, a la germana petita -tenia quatre anys i a mi mateix, si a l'endemà no hi havia escola o havíem fet bonda. Malgrat que sovint bastava que m'agafàs als braços del pare per a aconseguir el que m'havia proposat: estar damunt la falda de la mare o la padrina fins que m'arribàs la son. Sé que entre les ombres del llum d'oli, enmig del soroll dels llamps, en plena tempestat, al cap d'una estona d'haver-se encetat la conversa damunt la guerra, compareixia, foradat de bales, rajant sang per la boca i les orelles, amb el cap destrossat, entre renou de portes i lladrucs de cans cada vegada més amenaçadors, el padrí Miquel, corrent nu, ferit, demanant pel seu pare i la seva mare, dient: "No vull morir tan jove, no vull morir tan jove. Tengueu pietat!". Era ell al costat d'un munt d'amics i companys del poble que queien al seu costat enmig d'una feresta cridòria, els esclafits de les bales penetrant dins dels cossos, rebotint damunt la pedra viva de la paret del Fortí d'Illetes.
Canviar o maquillar?
Espanya es troba davant una gran crisi econòmica, moral i política originada, sobretot, per dos factors: la submissió del poder polític a les oligarquies econòmiques i la negativa a admetre la plurinacionalitat de l’Estat. El primer factor és l’origen de la corrupció i de la persistència de la crisi econòmica. El saqueig dels comptes públics ha assolit unes dimensions colossals: entitats financeres que han transferit el seu deute a l’Estat, elèctriques que imposen unes tarifes cares i que impedeixen un canvi de model energètic, contractistes d’inútils obres públiques faraòniques, societats explotadores de serveis públics privatitzats, grans empreses que evadeixen imposts mitjançant paradisos fiscals... Aquest és el poder real, que s’ha servit dels dos partits que es tornen en el poder –i de la monarquia– per perpetuar un sistema corromput. El segon factor és un gran repte que consisteix a abordar, d’una vegada per sempre, la realitat d’un Estat plurinacional amb totes les conseqüències. I això passa per deixar exercir el dret d’autodeterminació a les nacions que formen part de l’Estat. Tal vegada encara és possible aconseguir que aquestes no trenquin definitivament tots els vincles amb Espanya, però això suposaria que el nacionalisme espanyol renunciàs a les seves històriques ànsies imperials.
Aquest és el canvi pendent que ha d’abordar Espanya i que Sànchez i el PSOE no tenen intenció de fer. No volen pactar amb Podemos i amb l’esquerra per no enfrontar-se als grans poders econòmics. I no volen pactar amb els partits sobiranistes per no deixar exercir el dret a decidir. Per això s’abracen a Ciudadanos. Quan Ciudadanos és l’instrument creat per les oligarquies econòmiques, gràcies a un gran suport econòmic i, sobretot, mediàtic, per evitar que forces d’esquerra puguin impulsar un veritable canvi de model econòmic que acabi amb les portes giratòries i la submissió del poder polític al gran capital. I Ciudadanos és, en els seus orígens, anticatalanista. És a dir, aquest partit al qual s’ha abraçat el PSOE suposa tot el contrari del canvi que Espanya necessita per convertir-se en un estat modern, eficient i orgullós de la seva riquesa i diversitat cultural.
Tornant al principi, dels dos escenaris possibles, és evident que Sánchez no pot permetre que Rajoy torni a formar govern gràcies a l’abstenció del PSOE, perquè seria el seu suïcidi polític –encara que patums com Felipe González s’hi han mostrat favorables. Tampoc no pot formar un govern d’esquerres amb acords amb les forces sobiranistes perquè tindria una revolució interna. Els seus barons i baronesses no podrien consentir perdre la batalla amb el PP per l’espanyolitat.
Per aquest motiu s’ha d’inventar una realitat virtual. Ciudadanos, per al PSOE, ha passat de ser un partit anticatalanista que segueix la doctrina de la FAES i que es nega a condemnar el franquisme, a ser un partit progressista que ajuda a impulsar el canvi polític. I el clam pacífic i democràtic pel dret a decidir de Catalunya, una de les societats més integradores d’Europa, es redueix a un problema de convivència.
En definitiva, ens esperen temps de declaracions grandiloqüents, d’emplaçaments públics a Podemos, d’acusacions de fer la pinça amb el PP, d’apel·lacions a fer possible el canvi. I, tanmateix, el canvi que se’ns promet és simple maquillatge d’una Espanya que no vol canviar.
Le bonheur d'Apollinaire
Je souhaite dans ma maison :
Une femme ayant sa raison,
Un chat passant parmi les livres,
Des amis en toute saison
Sans lesquels je ne peux pas vivre.
O també:
El moix
A ca-meva, hi vull trobar
una dona amb el cap clar,
un moix entre els llibres, lliure,
i amics per riure i menjar,
que sense ells jo no puc viure.
Figueres despullades i grípies buides
Dat del Turó
Figueres despullades i grípies buides
Climent Picornell
Dins l’avió, tornant de París, llegesc els versos d’Artur Rimbaud a Le bateau ivre: “Si alguna mar d'Europa desitjo, aquesta és la del bassiot, / freda i negra on, en el cap-al-tard perfumat, / un nin a la gatzoneta ple de tristor, hi deixa anar / una barqueta fràgil com una papallona de maig...” Mentre entram damunt Mallorca per Formentor, guait el paisatge, l’avió va baixant, reconec els pobles per on pas, entre ells el meu, amb el seu paisatge hivernal.
La natura mai reposa, però hi ha elements d’ella que pareix que sí ho fan. Com les figueres i els ceps, sense els raïms i les figues que tendran a l’estiu. Ara, les figueres desvestides ens comuniquen la força, adormida, dels seus milers de braços sense fulles, així, són tan hermoses com vestides a l’estiu amb el seu fullam. Els ceps, que vetllen el moment adequat per brostar els sarments, ens encomanen els ritmes de l’ecologia. Més enllà dels figuerals, més enllà del ceps, dels raïms i les rapes, els vegetals no són en aquests casos sinó mèdiums entre l’ofici d’una mirada i la natura. Una mirada que va molt més enllà del que tenim tan prop: observam com la llacor de la terra esdevindrà saba en els elements més definidors dels paisatges i les essències de la mediterraneïtat.
De l’aeroport vaig directe cap a comprar queviures. Després d’una temporada fora hi ha poca cosa a ca nostra. -“Venim a omplir sa gripi”, diu en Melcior Masseno quan ens econtram dins la botiga. Pens amb el refrany: es bou coneix son senyor i s’ase sa seva grípia. És un home major però se val bé d’ell mateix i compra i es fa el menjar. “Ell ja no quedava res dins ca nostra per roegar, tret d’una pixa de porc que mon pare tenia penjada a una paret per fer tallants els punticorrents”. Veig bastants d’homes que van a comprar, cosa impensable fa uns anys, avesats a ser servits per les seves dones, sense saber fer cap cosa més que tallar un tros de pa i escampar-hi sobrassada.
A un amic li han detectat un tumor. Pens amb l’aforisme de Woody Allen quan diu: ‘les paraules més hermoses avui en dia ja no són ‘t’estim’, sinó: ‘és benigne!’. Esper que sigui el seu cas. Toc a la porta i em ve a obrir ell. El veig desmillorat. Té posada música de Mozart, en concret el seu extraordinari Rèquiem que ja escoltava, escolta i escoltarà ad kalendas graecas, esper, pel seu bé. El veig cop-piu, cop-piu, no se mou de dins ca seva que, malgrat sigui gran i espaiosa, funciona com un cercle tancat que alleugera el seu malestar, això sí, caminant pels mateixos senders li fa una sensació de cosa tancada i reduïda. Ha oblidat determinades sensacions, el seu cos se li fa estrany. Un vertader canvi d’estat, per a ell i per a tots els qui l’enrevolten. Tot plegat té un aire de Quaresma d’un temps, ara que s’acosta la festa del “Quart Diumenge” i el seu lloc emblemàtic: el santuari de Consolació; amb els seu turons, la creu que té com una mossa, la cisterna, les coquetes o casques, tot té un significat especialíssim per als qui tenen relació amb Sant Joan. “Me sent com dins un absurd”, me diu, “he perdut el que els hebreus en diuen la chutzpah, com allò d’aquell nin que mata als seus pares i després, en el seu judici, demana al jutge que li apliqui l’atenuant de què és orfe!” Li deix tres llibres que li he duit i vaig a fer un poc de gasto al casino.
Hi trob en Tomeu Capnegre que ja du la seva ració de suc. “¿Dónde estas Gayà?” Figura que li demana el sergent. “Estoy detrás de una ‘garba’ mi sargento!” Se contesta ell mateix creguent que es troba encara a la batalla de l’Ebre durant la guerra civil. Allà quedà aïllat del seu batalló i afamegat i amb sed, sempre em conta que va beure aigua d’una potada de cavall que havia fet un bassiotet...
En fi, retorn cap al meu turó camí del Revellar. A una palmera datilera, de les que no els pega l’escarabat que mata els fassers, els aucells van a les restes del que va ser una viola de dàtils i pica que te pica se’n fan un llepadits. De la roada, encara regalimen unes gotetes que amb les picades frenètiques i suculentes dels animalons fan com una brusqueta quan hi pas per davall. Fa fred i això hem fa sentir viu. I bé.
Festival de transició i propostes
A la Junta de Portaveu de la setmana passada vam tractar el tema del Festival, també van venir en Joan Maneta i Mateu Vila.
Karl Marx, Mallorca i Gaspar Melchor de Jovellanos
Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els illustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política doposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria illustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la revolució espanyola antifeudal i anticlerical (Miquel López Crespí)
2008: l´Any de Jovellanos a Palma
Karl Marx i Jovellanos (I)
La importància cabdal del famós estudi de Jovellanos Informe en el expediente de Ley Agraria de 1795 n´hem parlat més extensament en un comentari anterior va merèixer un interessant article publicat per Karl Marx en el New York Daily Tribune (25-IX-1854).
En parlar de les possibilitats de canvi social que s´obrien a l´estat amb la revolta popular contra la dominació francesa i contra els sectors de les classes dominants clergat, terratinents, aristocràcia feudal--, que es posa juntament amb una grapada d´illustrats al servei de Napoleó de i Josep I, la nova monarquia imposada a Baiona amb la forçada abdicació de Carles IV, Marx destaca la importància històrica de l´Informe de Jovellanos.
Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els illustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política doposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria illustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la revolució espanyola antifeudal i anticlerical.
Karl Marx escriu: Componien aquesta minoria els habitants dels ports de mar, de les ciutats comercials i part de les capitals de província, on, sota el regnat de Carles III, s´havien desenvolupat fins a cert punt les condicions materials de la societat moderna. Els donava suport la part més culta de les classes superiors i mitjanes escriptors, metges, advocats i fins i tot clergues-, per als quals els Pirineus no havien estat prou barrera contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Autèntica declaració de principis d´aquesta facció és el cèlebre report de Jovellanos sobre la millora de l´agricultura i la llei agrària, publicat en 1795 i elaborat per ordre del Consejo Real de Castilla.
Jovellanos proposa, a part d´una modernització del sistema d´imposts, reforçar les mesures proposades en el seu Informe amb una reforma radical de l´ensenyament, donant molta més importància a les matèries científiques que no a la indigesta escolàstica clerical del moment. A tots aquests sistemes de modernització s´hauria d´afegir un pla d´inversions de l´estat per a crear les infraestructures comunicacions, ports, sistemes de reguis... que puguin treure definitivament Espanya del seu crònic endarreriment econòmic i cultural.
Karl Marx és un dels primers investigadors que saben veure la importància històrica de les aportacions de Gaspar Melchor de Jovellanos en el desenvolupament i consolidació de les idees de progrés en lluita contra l´obscurantisme clerical-feudal. En parla sovint en la seva època de corresponsal del New York Daily Tribune, quan analitza els avenços de les forces progressistes a l´estat espanyol durant el segle XIX. Aquestes valoracions referents a Jovellanos es poden trobar ja n´hem parlat més amunt-- en la recopilació d´articles del New York Daily Tribune titulada La Revolución en España (Moscú, Editorial Progreso, 1974). Concretament en l´article del New York Daily Tribune de 27-X-1854 podem trobar aquesta clarivident anàlisi del gran filòsof i economista alemany en referència al paper de Floridablanca i Jovellanos en la seva època: Floridablanca i Jovellanos representen un antagonisme pertanyent al període del segle XVIII que precedí la revolució francesa. El primer era un buròcrata plebeu; el segon, un filantrop aristocràtic. Floridablanca era partidari i executor del despotisme illustrat que representaven Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos era un amic del poble, el qual esperava elevar a la llibertat mitjançant una successió de lleis econòmiques, aplicades amb la màxima prudència, i per la propaganda literària de doctrines generoses. Ambdós eren oposats a les tradicions del feudalisme, procurant l´un esbrossar el terreny al poder monàrquic i provant l´altre de deslliurar la societat civil d´aqueixes traves. El paper de cadascun en la història de llur país s´ajustava a la diversitat de llurs opinions. Floridablanca gaudí d´un poder suprem com a primer ministre de Carlos III, i el seu govern esdevingué despòtic en la mesura que trobà resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV fou de curta durada, conquetí influència sobre el poble espanyol no pas com a ministre, sinó com a savi; no pas amb els seus decrets, sinó amb els seus escrits.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves collaboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores. (Miquel López Crespí)
2008: l´Any de Jovellanos a Palma
Karl Marx i Jovellanos (i II)
Lherència cultural i política de què provenen els illustrats espanyols i Jovellanos no nés cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intellectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. La Illustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara ladveniment de la república i la constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la llei de la gravetat.
Recordem, pensant en l´obra ingent de Gaspar Melchor de Jovellanos, alguns dels trets essencials daquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de lEdat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot lentramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava lAntic Règim.
Homes com Cabarrús, com molts dels illustrats que conformaran el gruix dels autors de la Constitució de Cadís de 1812, són els més radicals no és el cas de Jovellanos-, fills de la Revolució Francesa, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intellectual, polític i econòmic de la humanitat.
De jove, Gaspar Melchor de Jovellanos va estar prou influint per les idees filosòfiques i polítiques dels enciclopedistes francesos, actitud que anà mudant amb el pas dels anys. Malgrat les seves tendències moderades i no haver acceptar el càrrec de ministre de l´Interior del govern de Josep I que li oferiren Napoleó i els espanyols partidaris d´aquesta nova monarquia, Jovellanos no deixarà mai de ser un intellectual perillós per a tots els partidaris de l´Espanya feudal. L´acusació de ser lector de Jean-Jacques Rousseau, causa oficial del seu desterrament a Mallorca, l´acompanyarà durant tota la seva agitada vida. Però si analitzam a fons l´evolució del seu pensament -l´historiador Tristán de la Rosa en forneix algunes informacions prou interessants-, veurem com Jovellanos, més que un jacobí de l´època, resulta un ferm partidari de la cultura i de la forma de governar que hi ha a la societat anglesa del seu temps.
Amic personal de Lord Holland, aquest li forneix les darreres novetats editorials que surten de les impremtes angleses. En els seus dietaris Jovellanos confessa com ha llegit i ha estudiat a fons The Wealth of Nations, dAdam Smith. I, comentant la lectura de Locke, autor pel qual sent una profunda admiració, escriu: Vaig molt a poc a poc, perquè el llibre requereix meditació. Coneix a fons el pensament de Burke, Hard, Gibbon i Payne. I a casa seva, a més de les novetats editorials i de la correspondència que manté amb Lord Holland, rep regularment The Craftsman. Com ens informa Tristán de la Rosa: Está [Jovellanos] al corriente de las rivalidades entre Fox, Pitt y Sheridan. Extracta obras de Smith, Godwin y Ferguson. Y traduce en verso el canto primero del Paraíso Perdido, de Milton.
Així i tot, malgrat que mai no s´ha identificat amb els aspectes més revolucionaris de la Revolució Francesa ni és un seguidor de les idees republicanes de Marat i Robespierre, Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves collaboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves collaboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores. (Miquel López Crespí)
2008: l´Any de Jovellanos a Palma
Karl Marx i Jovellanos (i II)
Lherència cultural i política de què provenen els illustrats espanyols i Jovellanos no nés cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intellectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. La Illustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara ladveniment de la república i la constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la llei de la gravetat.
Recordem, pensant en l´obra ingent de Gaspar Melchor de Jovellanos, alguns dels trets essencials daquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de lEdat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot lentramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava lAntic Règim.
Homes com Cabarrús, com molts dels illustrats que conformaran el gruix dels autors de la Constitució de Cadís de 1812, són els més radicals no és el cas de Jovellanos-, fills de la Revolució Francesa, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intellectual, polític i econòmic de la humanitat.
De jove, Gaspar Melchor de Jovellanos va estar prou influint per les idees filosòfiques i polítiques dels enciclopedistes francesos, actitud que anà mudant amb el pas dels anys. Malgrat les seves tendències moderades i no haver acceptar el càrrec de ministre de l´Interior del govern de Josep I que li oferiren Napoleó i els espanyols partidaris d´aquesta nova monarquia, Jovellanos no deixarà mai de ser un intellectual perillós per a tots els partidaris de l´Espanya feudal. L´acusació de ser lector de Jean-Jacques Rousseau, causa oficial del seu desterrament a Mallorca, l´acompanyarà durant tota la seva agitada vida. Però si analitzam a fons l´evolució del seu pensament -l´historiador Tristán de la Rosa en forneix algunes informacions prou interessants-, veurem com Jovellanos, més que un jacobí de l´època, resulta un ferm partidari de la cultura i de la forma de governar que hi ha a la societat anglesa del seu temps.
Amic personal de Lord Holland, aquest li forneix les darreres novetats editorials que surten de les impremtes angleses. En els seus dietaris Jovellanos confessa com ha llegit i ha estudiat a fons The Wealth of Nations, dAdam Smith. I, comentant la lectura de Locke, autor pel qual sent una profunda admiració, escriu: Vaig molt a poc a poc, perquè el llibre requereix meditació. Coneix a fons el pensament de Burke, Hard, Gibbon i Payne. I a casa seva, a més de les novetats editorials i de la correspondència que manté amb Lord Holland, rep regularment The Craftsman. Com ens informa Tristán de la Rosa: Está [Jovellanos] al corriente de las rivalidades entre Fox, Pitt y Sheridan. Extracta obras de Smith, Godwin y Ferguson. Y traduce en verso el canto primero del Paraíso Perdido, de Milton.
Així i tot, malgrat que mai no s´ha identificat amb els aspectes més revolucionaris de la Revolució Francesa ni és un seguidor de les idees republicanes de Marat i Robespierre, Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves collaboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores.
[14/03] «Ariete Anarquista» - «L'Agitazione» - Atemptat contra Víctor Manuel III - Batalló de la Mort - Conferència de Montseny - Friedeberg - Gorion - Cottin - Badaraco - Etchebehere - Tarrida del Mármol - Rubino - Wulz - Pieretti - Granach - «El Yayo» - Urrea - Berneri - Galeazzi - Ishill - Vitoria - Mac Say - Aguilar - Ortuño - Rueda - Caioli - Fernández Cabricano - Estorach
Anarcoefemèrides
del 14 de març
Esdeveniments
- Surt Ariete Anarquista: El 14 de
març de 1896
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarcocomunista Ariete Anarquista.
Periódico comunista. Es
distribuïa a Barcelona i a Gràcia. Va ser dirigit
per Emili Hugas i estampat a
la impremta de Jaume Torrents Ros (Gran),
que poc després va ser encausat en el«Procés de Montjuïc».
Publicà notícies
sobre el moviment anarquista de l'interior i de l'exterior. Els
articles anaven
sense signar o amb inicials i trobem un text de Victor Hugo.
Començà a publicar
per lliuraments la novel·la antimilitarista de Georges
Darien Biribí. Apuntes del natural.
Només sortí
un segon número, el 21 de març.
***
- Surt L'Agitazione: El 14 de març de 1897 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari anarquista L'Agitazione, per Errico Malatesta que ha retornat a Itàlia clandestinament. D'aquest periòdic fortament antigovernamental i antimarxista, partidari de l'antiparlamentarisme i de l'antielectoralisme, se'n tiraven entre 6.000 i 7.000 exemplars i tindrà una bona difusió entre els obrers del port i als barris populars. Puntualment va tenir suplements diaris. En seran redactors Gori, Smorti, Felicioli i Fabbri, entre d'altres. Va deixar de publicar-se en 1898. El nom de la capçalera serà emprat posteriorment en diverses publicacions llibertàries.
***
- Atemptat contra
Víctor Manuel III: El 14 de març de
1912, mentre el rei Víctor Manuel III
d'Itàlia i la reina Elena hi anaven del Palau del Quirinal
cap al Panteó de
Roma (Itàlia) per assistir a una missa fúnebre en
memòria del rei Humbert I
d'Itàlia, el paleta anarquista Antonio D'Alba, a l'aguait
entre les columnes
del Palazzo Salviati, disparà dos trets de pistola al pas de
la carrossa reial.
L'atemptat deixà el sobirà indemne,
però va ferir el major dels cuirassers Giovanni
Lang i el cavall del brigadier Marri de l'escorta. Capturat per la gent
que el
va intentar linxar, va ser immediatament detingut. La policia i la
magistratura
tot d'una parlaren de «complot» com a
mitjà de justificació de la repressió
estatal que es desencadenà contra el moviment llibertari–en els dies
posteriors van ser detinguts i interrogats nombrosos militants
anarquistes (Settimio
Benelli, Felice Boscolo, Getullio Biamantini, Gaetano Di Biasio, Angelo
Rambaldi,
Maria Rygier, Alfio Spampierati, Nicola Tacit, Stefano Torri i Domenico
Zavattero)
que posteriorment van ser alliberats sense càrrecs. L'autor
de l'intent de
regicidi havia actuat amb total independència i sense cap
còmplice, declarant-se«anarcosolitari» i que no pertanyia a cap grup
anarquista, però això no va
impedir que s'infonguessin un gran nombre d'interpretacions
d'allò més
fantasioses («pista turca», relacions amb el
conflicte cors, conxorxa suïssa,
conspiració clerical, etc.). L'atemptat
esdevingué ràpidament un símbol de la
protesta contra la guerra imperialista de Líbia,
però produí conseqüències
inesperades. La responsabilitat de les forces de l'ordre quedaren
paleses i el
superintendent de la policia romana va ser separat del
càrrec, alhora que les
relacions entre el president del Consell de Ministres italià
Giovanni Giolitti
i el sobirà s'enterboliren greument. Altre efecte indirecte
de l'atemptat va
ser l'expulsió de Leonida Bissolati, Ivanoe Bonomini i
Angiolo Cabrini del
Partit Socialista Italià (PSI), ja que aquests havien
felicitat el rei per haver
sortit sa i estalvi de l'atemptat. Benito Mussolini, aleshores destacat
membre
del PSI, digué sobre l'intent de regicidi:«L'atemptat i l'infortuni dels reis
es com la caiguda des d'un pont i l'infortuni dels paletes.».
Els anarquistes
van ser els únics que, tot deixant clar que l'acte d'Antonio
D'Alba havia estat
un cas «aïllat», assumiren la defensa del
magnicida.
***
- Batalló de la
Mort: El matí del 14 de març de 1937
es presentà al poble de Barcelona
(Catalunya) amb una gran desfilada l'anomenat«Batalló de la Mort». Aquesta«força d'assalt i de xoc»
formà a l'Avinguda del Catorze d'Abril, d'on
sortí desfilant en
formació militar en direcció al Passeig de Pi i
Margall, per a continuar
després per les Rambles fins al carrer de Fivaller; en
arribar a la Plaça de la
República, formà davant el Palau de la
Generalitat, on esperaven el president
del govern català Lluís Companys, el primer
conseller Josep Terradellas, el
conseller d'Economia Diego Abad de Santillán i altres
personalitats. Desfilaren
la secció motorista, els batedors, els abanderats, les
bandes de cornetes i de
tambors, les companyies de la unitat i, per acabar, la
secció sanitària del
batalló i un grup de comissaris enarborant la seva bandera
pròpia. Portaven les
senyeres de la República espanyola, amb les inicials UHP
(«Uníos Hermanos
Proletarios»), i la negra, insígnia
pròpia. Va ser acompanyat per la banda de
música del Partit Federal Ibèric (PFI). El
president de la Generalitat dirigí
la promesa dels nous combatents: «Prometeu lluitar fins
vèncer o morir, a
lluitar i vèncer l'enemic fins el sacrifici de les vostres
vides si cal?
Prometeu prosseguir en la lluita fins esclafar el feixisme i donar la
màxima
glòria i el major honor a la vostra bandera?», que
contestaren amb un unànime«Sí!»
amb els matxets a l'aire. El batalló desfilà per
la Plaça de la República,
després recorregué la Via Durruti i la Ronda
Salvochea fins a la Plaça de Catalunya,
on va fer acte de presència en la inauguració del
monument a l'Heroic Soldat
del Poble, juntament amb la columna formada pel Partit Socialista
Unificat de
Catalunya (PSUC), altres representacions de cossos militaritzats de
l'Exèrcit
Popular, de l'Escola de Comissaris Polítics, etc. El«Batalló de la Mort» va
ser la columna anarquista de caràcter internacional
més coneguda i estava
formada per uns 600 membres, sobretot per italians exiliats a
França. Aquesta
desfilada de presentació causà una forta
impressió en la ciutadania a causa
dels seus uniformes i posat d'aparença gairebé
feixista, encara que eren una còpia
més o menys reeixida dels «Arditi del
Popolo», els escamots antifeixistes
italians. Aquest batalló va ser equipat i
finançat per la Generalitat de
Catalunya a instàncies de Diego Abad de Santillán
i fou entrenat en una masia
de Sant Adrià de Besòs i al castell de Can
Taió de Santa Perpètua de Mogoda, a
prop de Barcelona, sota el comandament de Cándido Testa (Mario Weber) i d'Emilio Strafelini i
l'assessorament de destacats
militants antifeixistes (Nicola Menna, Fausto Nitti, Camillo Berneri,
etc.).
Lluitaren al front d'Aragó i en les batalles
d'Almudévar i de Montalban van ser
derrotats. Durant l'assalt de l'ermita de Santa Quiteria, a prop de
Tardienta,
van ser anihilats. L'octubre de 1937, amb la militarització
de les milícies, va
ser dissolt i els seus efectius van ser enquadrats en la 142 Brigada
Mixta, en
la 32 Divisió, en el «Batalló
Garibaldi» i en altres unitats de l'Exèrcit
Popular
republicà.
***
- Conferència de
Frederica Montseny: El 14 de març de 1937 al
Cinema Coliseum de València (València,
País Valencià) la militant anarquista Frederica
Montseny, aleshores ministra de
Sanitat i Assistència Social de la II República
espanyola, pronuncià la
conferència La Commune de París y la
Revolución española. En aquest
acte, presentat per Mauro Bajatierra Morán, Montseny
establí semblances entre
ambdós fets històrics revolucionaris. Aquesta
conferència va se publicada el
mateix any per l'Oficina d'Informació, Propaganda i Premsa
del Comitè Nacional
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb una
coberta del dibuixant i
cartellista Artur Ballester. En 2006 va ser traduïda al
català i publicada amb
un pròleg de Susanna Tavera per L'Eixam Edicions.
Conferència de
Frederica Montseny (14-03-1937)
Naixements
- Raphael Friedeberg: El 14 de març de 1863 neix a Tilsit (Prúsia Oriental, Prúsia) --actualment Sovetsk (Kaliningrad, Rússia)-- el metge, polític socialdemòcrata i després socialista llibertari Raphael Friedeberg. D'antuvi, estudià història, però en 1887 fou expulsat de la universitat per propaganda socialista durant les eleccions. Com a membre del Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata Alemany), fou membre del Consell Municipal de Berlín. En aquests anys col·laborà en Sozialistische Monatshefte, portaveu del sector crític de l'SPD i on col·laboraven nombrosos llibertaris (Max Nettlau,Élisée Reclus, Gustav Landauer, etc.). Força actiu en el camp de la medicina social, s'especialitzà en la prevenció de la tuberculosi. Fou partidari de la institucionalització de l'assegurança mèdica. Contrari a la cúpula política de l'SPD, començà a treballar amb el moviment llibertari i anarcosindicalista, fins que en 1907, per haver repartit un pamflet antiparlamentari i a favor de la vaga general (Parlamentarismus und generalstreik) a Dresde en 1904, fou expulsat d'aquest partit socialdemòcrata. Afiliat al Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure de Sindicats Alemanys) i partidari de l'autonomia dels sindicats locals (lokalisten, localistes) oposats als sindicalisme oficial socialdemòcrata, en aquestaèpoca es declarà partidari de l'anarquia, l'ateisme, l'internacionalisme, antimilitarisme i l'acció directa. Expulsat d'Alemanya, en 1904 obrí a Ascona un sanatori (Monte Verità) que es convertí en una mena de comuna revolucionària anarquista fonamentada en el vegetarianisme, el naturisme, la teosofia, l'espiritualitat, el nudisme, la música, la dansa i altres disciplines considerades aleshores«bohèmies». En aquest sanatori pogué desenvolupar durant 35 anys la medicina natura, basada en el seu concepte de «psiquisme històric», que postulava que l'alliberament humà podia realitzar-se a través d'una educació no constrictiva, lliure del dogmatisme socioreligiós de la burgesia. En 1907 participà en el Congrés Anarquista d'Amsterdam. Mantingué una bona amistat amb Pietr Kropotkin, Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Luigi Bertoni, James Guillaume, Errico Malatesta, Alexander Schapiro, Paul Reclus, Erich Mühsam, Johannes Nohl i Max Nettlau, entre altres coneguts anarquistes; i fou també metge de Kropotkin, Malatesta i Nettlau. Estava casat amb la teòsofa Emy Lenz. Raphael Friedeberg va morir el 16 d'agost de 1940 a Ascona (Ticino, Suïssa). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Auguste Gorion: El
14 de març de 1885 neix a París
(França) l'anarquista i anarcosindicalista
Jules Auguste Gorion, també conegut com Alfred
Breton. Patí una infància desgraciada i
quan tenia 10 anys va haver
d'abandonar l'escola i marxà a una granja a cuidar vaques.
Un obrer socialista
l'orientà en les seves lectures i es formà de
manera autodidacta. Es decantà
per l'anarcoindividualisme i es va veure forçament
influenciat pel Manuel du soldat,
de Georges Yvetot. En
1905 milità a Montmorency (Illa de França,
França)
i després s'establí a Pierrefitte-sur-Seine
(Illa de França, França), on
esdevingué
administrador del periòdic
anarcoindividualista Le Réveil de
l'Esclave (1920-1925), dirigit per André Lorulot.
També col·laborà en Le
Semeur de Normandie (1923-1936) i va
fer difusió del periòdic anticlerical La
Calotte. L'agost de 1910 va ser detingut amb Edouard Pavy
durant uns
incidents arran d'una vaga a Margency (Illa de França,
França) i empresonat a
Pontoise (Illa de França, França); jutjat, va ser
condemnat a 18 mesos de presó
per entrebancar la «llibertat del treball», per«violències amb armes
prohibides» i per «violació de
domicili». Es guanyava la vida com a obrer encofrador
i durant els anys trenta es consagrà a la lluita sindical.
En 1933 publicà el fullet,
amb un prefaci de Han Ryner, Les mots
croisés
du militant, número 35 dels quaderns de la«Bibliothèque de
l'Aristocratie», editats per Gérard de
Lacaze-Duthiers. A Pierrefitte-sur-Seine
milità en la Libre Pensée. En 1947
publicà el recull de poesies revolucionàriesCris de révolte contre
l'iniquité sociale
et les exploiteurs du peuple, amb un prefaci de Manuel
Devaldès i
il·lustracions de Louis Moreau, i que va ser reeditat en
1950 en una versió
ampliada. Auguste Gorion va morir el juliol de 1952 a la
regió parisenca i fou incinerat
el 7 d'aquest mes al cementiri de Père-Lachaise de
París.
***
-Émile Cottin: El 14 de març de 1896 neix a Creil (Picardia, França) l'anarquista Louis-Émile Cottin, conegut com Milou. Fill d'una família obrera, va passar la seva infància a Compiègne. Fuster ebenista, llegeix molt Zola i descobreix de molt jove les idees llibertàries. A partir de 1915 s'ajuntarà amb els anarquistesÉmile Armand, Pierre Chardon i Sébastien Faure, i més tard amb Louis Lecoin i l'exiliat Buenaventura Durruti. En maig de 1918 va veure com la guàrdia carregava i disparava contra els obrers de les fàbriques d'armament en vaga i va quedar commogut. El 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres i«trencador de vagues», senseèxit. Condemnat a mort el 14 de març de 1919 per un consell de guerra presidit pel coronel Hyvert, la pena és commutada a 10 anys de reclusió i 20 d'exili, gràcies a la campanya que llança el periòdic Le Libertaire sota el lema:«L'assassí de Jaurès: alliberat; Cottin, que no ha matat ningú: condemnat a mort.» Durant aquests anys, molts militants anarquistes seran perseguits i empresonats pel seu suport a Cottin. La Unió Anarquista va editar en 1922 per agitar la campanya el fullet Émile Cottin, son geste, sa condemnation, son suplice. Tancat a Melun, s'hi va estar 42 dies a la cel·la dels condemants a mort. Alliberat el 21 d'agost de 1924, és constret a fixar la residència a Haucourt (Oise), on l'anarquista Segond Casteu el va albergar. Va viure aquest temps fent capses de fusta de l'arbre del pa a vint francs que eren publicitades pel setmanari anarquista Germinal. Tanmateix no deixa de viatjar i a París coneixerà sa companya, amb qui tindrà un fill, però de qui se separarà aviat. En 1930, quan anava a Marsella a veure son fill, és detingut a Lió i condemnat a tres mesos de presó. En 1936 va treballar com a ebenista a Clichy i el febrer va ser de bell nou detingut i empresonat altres tres mesos. En setembre de 1936, marxa a Espanya i s'allista en el Grup Internacional la columna del seu amic Durruti. Cottin va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya), al front, quan es trobava fent guàrdia encimbellat en un arbre, a la riba del riu, i una bala d'un franctirador d'elit l'abaté.
***
- Horacio Badaraco: El 14 de març de 1901 neix a Buenos Aires (Argentina) el destacat militant anarquista Horacio Gregorio Badaraco, que usà el pseudònim Orazio Vadarazco. Fill d'una família de banquers enriquits amb el negoci familiar de drassanes a La Boca que vivia al barri de Congreso. Des de molt jove començà a interessar-se per la cultura llibertària i a partir dels 11 anys sos pares sempre el trobaven a la llibreria Perlado fullejant llibres de temàtica anarquista. En 1915, mentre observava els anarquistes que es reunien al cafè Gaumont del barri de Congreso, el dramaturg Rodolfo González Pacheco el convidà a formar part de la tertúlia; fou aquest mateix escriptor que li proposà col·laborar en el periòdic anarquista La Obra quan només tenia 16 anys i la repercussió dels seus escrits va fer que n'esdevingués redactor. A més d'escriure per a les publicacions anarquistes, participà activament en l'agitació revolucionària, en uns anys marcats per la repressió contra el moviment obrer impulsada pel govern radical i els seus grups parapolicíacs (Lliga Patriòtica Argentina) i els ressons de la Revolució russa, que dividí en moviment llibertari entre anarquistes purs, línia a la qual se sumà Badaraco, i els anarcobolxevics, que feien costat el leninisme. Un fet que el marcà força fou la repressió de l'Exèrcit contra la rebel·lió llibertària dels obrers de la província de Santa Fe, a la Patagònia argentina, en 1921. Quan arribà l'hora de fer el servei militar, en comptes de negar-se a fer-ho desertant, fugint a l'Uruguai o canviant-se el nom, decidí que el compliria per fer agitació i propaganda revolucionaria el si del militarisme reaccionari argentí. El 25 de gener de 1923, davant la caserna de Palermo, on fa de recluta, un anarquista alemany, Kurt Wilckens, mata amb una bomba i una pila de trets el tinent coronel Héctor Benigno Varela, repressor de la «Patagònia rebel»; Badaraco repartirà immediatament pamflets a la caserna recordant les matances del militar. Detingut, fou acusat d'assenyalar a Wilckens qui era Varela i, després de terribles tortures, fou empresonat vuit mesos a la cel·la contigua on seria assassinat l'anarquista alemany. A la garjola va escriure articles, que van ser trets de diverses maneres, per al periòdic anarquista La Antorcha, a més de defensar els presos del règim carcerari. En sortir de la presó, es casà amb l'espanyola i obrera del vidre Ana Romero, alhora que rebutjà l'herència familiar i es posar a fer feina com a rentador de cotxes. En el seu temps lliure escrivia per a La Antorcha, especialment sobre els seus temes preferits: l'antimilitarisme, la defensa de la dona i l'educació antiautoritària i racionalista. Es mostrà molt dur amb els assassins que, en nom de la civilització, assassinaven impunement els nadius dels pobles oriünds del Chaco i de Formosa. A mitjans dels anys vint participà activament en les campanyes de suport a Sacco i a Vanzetti, amb vagues, manifestacions i atemptats a ambaixades dels Estats Units. Fou detingut amb Alberto Bianchi, també membre de La Antorcha, en una manifestació a la plaça Congrés acusats de«traïció a la pàtria» per cremar una bandera nord-americana i empresonats. Badaraco començà una vaga de fam i dues setmanes després s'hi afegiren tots els presos del Departament Central de Policia, obligant els jutges a alliberar els dos anarquistes. Sis mesos després, fou tancat novament un any, aquesta vegada acusat de fer «apologia del delicte» per publicar un article que havia escrit sobre Wilckens on justificava l'acció del venjador. A la presó engegà una campanya per l'alliberament de Simón Radowitzky responsable de la mort del cap de policia Ramón Lorenzo Falcón, autor de la brutal repressió de la«Setmana Roja» de 1909 a Buenos Aires. Amb el seu suport, el 18 de gener de 1926 el grup d'acció català «Los Solidarios» (Buenaventura Durruti, Gregorio Jover, Antonio Rodríguez, i Francisco i Alejandor Ascaso), exiliat a l'Argentina, atraca la sucursal de San Martín del Banco Nación i l'estació Primera Junta del metro Línia A. En 1930, quan s'instaurà el cop militar de José Félix Uriburu, el moviment obrer estava dividit i més preocupat en lluitar entre si que en fer front comú contra l'enemic, fet que l'amoïnà moltíssim, i la repressió contra aquest fou duríssima (censura, clausura de locals, prohibició de periòdics, expulsió de militants estrangers, empresonaments, etc.). Detingut el 2 d'octubre de 1930 com a organitzador de la resistència contra el colpisme, el portaren amb el Chaco --transport amb capacitat per a 150 persones--, que anava ple amb 850 presos polítics (anarquistes, trotskistes, socialistes, comunistes, etc.) i comuns, cap al penal d'Ushuaia a la Tierra del Fuego. Després d'un any i mig a base de brutals pallisses i sense poder rebre ni enviar cartes a sa família, fou alliberat, arribant el 2 de març de 1932 a Buenos Aires des de Tierra de Fuego a bord del vaixell «Pampa». En 1932 participà en el II Congrés Anarquista en representació de La Antorcha, on va fer costat la postura de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) que s'oposava a la creació d'una organització específica anarquista; la derrota d'aquesta proposta tingué com a conseqüència directa la creació del Comitè Regional de Relacions Anarquistes (CRRA), que en 1935 es transformaria en la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA). A la colònia penitenciària d'Ushuaia conegué companys de diferents ideologies i simpatitzà amb l'estratègia de l'espartaquisme alemany, basada en lluita conjunta entre obrers, pagesos i soldats, i amb els companys anarquistes Ernesto Romano, Domingo Varone, Mario Anderson Pacheco, César Balbuena i Antonio Cabrera fundà en 1934 l'Aliança Obrera Spartacus (AOS). A partir d'aquest any edità també el seu òrgan d'expressió Spartacus. Obrero y Campesino. Comunista Anárquico, amb col·laboradors que provenien de La Antorcha. La gran victòria d'Spartacus es veurà en la gran vaga general de la construcció mantinguda entre octubre de 1935 i gener de 1936, que encara el Sindicat de Paletes estava dirigit pels comunistes, la clau del triomf d'aquelles mobilitzacions es fonamentà en la unió dels treballadors; però aviat començaren de bell nou les divisions i les disputes. La predisposició a actuar en conjunt amb els comunistes dels espartaquistes, així com l'accentuació de l'heterodòxia anarquista de Baradaco, que l'havia portat a reivindicar figures del marxisme llatinoamericà com ara Julio Antonio Mella i José Carlos Mariátegui, marcà definitivament la ruptura amb Alberto Bianchi i Rodolfo González Pacheco, dos dels principals animadors de La Antorcha, que es mantenien inflexibles pel que feia la col·laboració amb els comunistes i no s'afegiren a l'AOS. En aquesta època col·laborà en el periòdic Claridad. El maig de 1936 publicarà en Spartaco una dura crítica a la FORA en resposta a un article publicat en La Voz del Chauffeur, l'òrgan de l'«Unión de Chauffeurs» adherida a la FORA, que significarà la ruptura estratègica definitiva. Poc després, Badaraco marxà a Barcelona (Catalunya) per lluitar contra el feixisme, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i s'allistà en la columna del seu amic Buenaventura Durruti, a més de col·laborar en els periòdics Solidaridad Obrera --sota el pseudònim Ariel, el nom de son fill--, Tierra y Libertad i Juventud Libertaria i d'enviar cròniques sobre la guerra civil espanyola per a la revista Spartacus. A principis de 1938, després de veure en persona la contrarevolució estalinista sorgida arran dels fets de maig de 1937, tornà de Catalunya més convençut encara que calia la unió proletària per guanyar i criticà la participació anarquista en els governs republicans en diversos articles. No obstant això intentà marxar novament a la Península amb documentació falsa, però fou detingut per la policia abans d'embarcar. Creà la filial argentina de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), encarregat pels grups anarquistes ibèrics. Després d'un primer infart, continuà concretant la idea de la unió obrera des d'Spartacus, que a vegades fou criticada per la FORA que la considerava una «desviació», encara que ell pertanyia, amb Joaquín Basanta, a la «Fracción Spartacus de la Unión de Lavadores de Autos y Limpiabronces», adherida a la FORA. En aquesta època se li oferí la direcció del periòdic argentí Crítica, càrrec que rebutjà. Mentre treballava als tallers gràfics Standard, se solidaritzà amb els treballadors que estaven en vaga i per això fou segrestat i apallissat salvatgement. En 1939, en plena lluita contra la guerra i desvinculat del grup de l'AOS, que acabarà autodissolent-se i integrant-se en el Partit Comunista, començà a participar amb el mitjà estudiantil a través de la Federació Universitària de Buenos Aires. En mig d'aquesta lluita per la unitat dels moviments obrer i estudiantil, el 17 d'octubre de 1945 irromp el peronisme. Poc després, Horacio Badaraco va morir l'agost de 1946 a l'Hospital Salaberry de Mataderos (Buenos Aires, Argentina). En 2001 Juan Rosales publicà la biografia novel·lada Badaraco, el héroe prohibido. Anarquismo y luchas sociales en tiempos de infamia.
***
- Mika
Etchebehere: El 14 de març --algunes fonts
citen el 2 de febrer-- de 1902 neix
a Moisés Ville (San Cristóbal, Santa Fe,
Argentina) la militant anarquista
--després comunista «anarquitzant»-- i
miliciana Micaela Feldman, també
coneguda com Mika Feldman o sobretot com Mika
Etchebehere (o Etchebéhère).
Havia nascut en una família jueva russa que havia fugit dels
pogroms del seu
país i s'havia establert en aquesta vila argentina fundada
en 1889 per jueus
europeus de l'est i russos que escapaven de les persecucions
antisemites. Son
pare ensenyava jiddisch a la colònia jueva i alguns anys
després sa família es
traslladà a Rosario, on instal·laren un petit
restaurant. Passà la seva
infantesa sentint els relats dels revolucionaris russos que havien
escapat de
les presons siberianes i amb 14 anys, mentre estudiava al
Col·legi Nacional de
Rosario, començà a militar en un grup anarquista
d'aquesta ciutat. Quan tenia
15 anys va fer el seu primer discurs i poc després
fundà, amb Eva Vivé, Juana
Pauna i altres militants llibertàries,
l'Agrupació Feminista «Luisa Michel». En
1920, quan estudiava odontologia a la Universitat de Buenos Aires,
conegué el
que esdevindrà el seu company, Luis Hipólito
Ernesto Etchebéhère (Hippolyte
Etchebéhère, Hippo, Juan
Rustico), argentí fill d'un basc
d'Iparralde i d'una occitana de
Bordeus, que formava part del grup editor de la revista marxista
llibertària de
Buenos Aires Insurrexit. Revista Universitaria
(1920-1921), i ella
s'afegí a la redacció d'aquesta
publicació en plena Reforma Universitària. La
parella, influenciada per la Revolució russa, en 1924
s'afilià al Partit
Comunista de l'Argentina (PCA), però van ser exclosos dos
anys després per la
seva «tendència anarquitzant» i per no
desaprovar Lev Trotski. A començaments
de 1926 participaren en la fundació del Partit Comunista
Obrer (PCO) i editaren
el periòdic La Chispa --per
això els militants d'aquest grup polític de
tendència trotskista i antibolxevic, que es
dissolgué en 1929, eren coneguts
com els chispistas. Després
recorregueren la Patagònia recollint
testimonis de les massacres dels treballadors rurals a mans de
l'exèrcit per
ordre del president Hipólito Yrigoyen a
començaments dels anys vint, alhora que
feien de dentistes de la població amb un consultori
ambulant, ell especialitzat
en pròtesis dentals i ella en odontologia, i atiaven vagues
de tota casta. En
1931 marxaren a Europa en viatge d'«estudis» per
experimentar de primera mà com
es desenvolupava la revolució. A Espanya, el juny d'aquell
any, comprovaren que
la nounada II República reprimia durament els manifestants
que reclamaven el
compliment de les promeses fetes; a París
(França) van fer contactes amb
cercles revolucionaris («Amis du Monde», etc.) i
l'octubre de 1932 van ser
testimonis a Berlín (Alemanya) del creixement del
nacionalsocialisme, mentre
feien contactes amb cercles revolucionaris
(«Wedding» de Kurt Landau, etc.).
Novament a París, el desembre de 1934 va participar amb son
company en la
fundació de la revista antiestalinista Que Faire?,
mentre guanyava
alguns francs fent classes de castellà a domicili --en
aquesta època la parella
albergà a ca seva l'estudiant de física que havia
viatjat a París a un congrés
antifeixista Ernesto Sábato. El 12 de juliol de 1936, sis
dies abans del cop
militar feixista a Espanya, marxà a Madrid per a reunir-se
amb son company que
ja hi era a la Península arreplegant informació
per escriure un llibre sobre la
Revolució d'Astúries de 1934. Arran de
l'aixecament, ambdós s'enrolaren com a
voluntaris en una columna del Partit Obrer d'Unificació
Marxista (POUM). El 16
d'agost d'aquell any, son company Hippolyte, comandant de la Columna
Motoritzada del POUM, morí en combat a Atienza (Guadalajara,
Castella, Espanya)
per una bala de metralladora. Mentrestant ella, que per un moment
pensà en
suïcidar-se, va ser nomenada responsable de la seva companyia.
Quan la
militarització de les milícies, va ser nomenada
capitana i enquadrada en la 38
Brigada. Més tard, quan la seva companyia va ser delmada en
combat, va ser
integrada com a oficial de la 14 Divisió, dirigida per
l'anarquista Cipriano
Mera. El maig de 1937 va ser detinguda al front de Guadalajara per
agents
estalinistes sota l'acusació de«desafecta» a la República i portada a
Madrid;
gràcies a la intercessió de Mera, que
s'acostà personalment a la Direcció
General de Seguretat per parlar amb el seu director, Manuel
Muñoz, va ser
alliberada. En sortir de la presó s'incorporà a
l'agrupació anarcofeminista«Mujeres Libres». Lluità als fronts
(Sigüenza, Moncloa, Pineda de Húmera, Cerro
del Águila, etc.) fins al juny de 1938, quan les dones van
ser enviades a
reraguarda, i participà en cursos
d'alfabetització i tasques de formació i
cultura en un hospital madrileny al servei de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). Continuà participant en les activitats de«Mujeres Libres» fins
a la caiguda de Madrid, el 28 de març de 1939, i
gràcies a tenir passaport
francès pel seu matrimoni amb Hippolyte pogué
refugiar-se durant sis mesos al
Liceu Francès i no ser detinguda; després
aconseguir arribar a París. Durant la
II Guerra Mundial, a causa del seu origen jueu, fugí a
l'Argentina, on fou
asilada per la família Botana --l'editor Natalio Botana i sa
esposa la
periodista anarcofeminista Salvadora Medina Onrubia-- i li
tocà conviure amb el
peronisme. En aquesta època argentina
col·laborà en diversos periòdics
esquerrans, com ara Argentina Libre o Sur.
A mitjans de 1946,
quan el conflicte mundial ja havia acabat, retornà a
França, on es guanyà la
vida com a traductora d'Air France durant vint anys. En aquestaèpoca promogué
la fundació del Cercle Zimmerwald. Participà
activament en el fets de «Maig de
1968» i recollia les llambordes per fer les barricades amb
uns guants blancs
davant la sorpresa dels estudiants, després els explicava
que així s'evitava
que el negre a les seves mans els delati si eren detinguts per la
policia.
També participà activament en les manifestacions
parisenques contra les
dictadures llatinoamericanes (Videla, Galtieri, etc.). En 1975
publicà la seva
autobiografia Ma guerre d'Espagne à moi
i l'any següent ella mateixa la
traduí al castellà sota el títol Mi
guerra de España. Va ser amigaíntima de nombrosos escriptors, com ara Julio
Cortázar, Alfonsina Storni, André
Breton o Raúl Damonte (Copi). Mika
Etchebehere va morir el 7 de juliol
de 1992 a París (França) i les seves cendres van
ser llançades, per exprés
desig seu, al riu Sena.
Defuncions
- Fernando Tarrida del Mármol:El 14 de març de 1915 mor a Londres (Anglaterra) el militant i pensador anarquista Fernando Tarrida del Mármol. Havia nascut el 2 d'agost de 1861 a l'Havana (Cuba) --alguns citen Santiago de Cuba. Fill d'emigrants catalans acabalats de Sitges (Garraf, Catalunya), era nebot del general cubà Donato Mármol. Quan encara era un infant, sos pares es van traslladar a Sitges. Son pare, Joan Tarrida Ferratges, instal·là en 1874 al seu domicili del carrer Major de Sitges la primera fàbrica de sabates de la Península --actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom. Va estudiar al Liceu Francès de Barcelona i entre 1879 i 1880 va relacionar-se amb el cercle lliurepensador i anticlerical «La Luz», del carrer nou de Barcelona, el qual era freqüentat per republicans i alguns anarquistes. Milità en el republicanisme federal, però ben aviat va abandonar aquestes idees després de conèixer Anselmo Lorenzo i llegir Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin i Pierre-Joseph Proudhon quan comptava 18 anys, ingressant en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). Aquest canvi de trajectòria va desagradar sa família que deixà d'ajudar-lo i per prosseguir els estudis va haver de fer classes particulars i a col·legis privats. Va passar un temps a Madrid i acabà la carrera d'Enginyeria Industrial a la Universitat de Barcelona; després completà els estudis en una escola politècnica a Tolosa de Llenguadoc. A Barcelona va participar en mítings obrers, encara que no solia freqüentar les redaccions de la premsa obrera --a vegades a El Productor--, ni els locals obrers --només per fer conferències, generalment pedagògiques i doctrinals. El 19 de setembre de 1886 va intervenir amb el mallorquí Francesc Tomàs Oliver en una reunió a Madrid, en la qual Enrique Borrel Mateo demanà la intervenció dels anarquistes en les lluites electorals; Tarrida, amb Tomàs, Lorenzo i Ricardo Mella, s'oposà al projecte. Formà part del cercle obrerista«Regeneración», del carrer de Sant Oleguer de Barcelona. El seu prestigi en l'àmbit llibertari està relacionat amb els processos de Montjuïc i amb la teoria de l'anarquisme sense adjectius, de la qual va ser el màxim exponent i que va ser acceptada en un intent de superar la polèmica entre anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes per Max Nettlau i Ricardo Mella. De tota manera abans de la repressió catalana era ben conegut: redactor d'Acracia, assistència en el Congrés d'Ensenyament Laic de Barcelona (1888), representant espanyol en la Conferència Internacional Anarquista de París de 1889, present en el Congrés Universal de Lliure Pensament del mateix any, participació en els Certàmens Socialistes de Reus i de Barcelona (1889), delegat en el Congrés del Pacte de Madrid (1891) on va polemitzar durament amb els socialistes, assistència al Congrés de Brussel·les de la II Internacional (1891), etc. Fou professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Gràcia. Dirigia l'Acadèmia Politècnica de Barcelona quan va ser empresonat, el 21 de juliol de 1896, després de l'atemptat de Canvis Nous del 7 de juny, i va ser alliberat, després de passar per les presons de les Drassanes, del carrer d'Amàlia --on ensenyà física i química als tancats-- i del castell de Montjuïc, el 27 d'agost per pressions de Santiago Rusiñol i d'alguns familiars --Antoni Ferratges Mesa, marquès de Mont-Roig i senador per Barcelona. El seu cas va ser sobresegut el 21 d'octubre de 1896. Va exiliar-se i desenvolupà una virulenta campanya contra el terror governamental que va tenir gran ressò, especialment des de París amb Charles Malato, d'on va ser expulsat després de la mort d'Antonio Cánovas del Castillo, però també des de Bèlgica i Londres, on va instal·lar-se albergat per Louise Michel i Kropotkin, i establint relacions amb Nettlau, Errico Malatesta, Gustav Landauer, entre d'altres. El 30 de maig de 1897 parlà en el gran míting manifestació a Trafalgar Square contra la repressió del moviment anarquista a la Península. Solia fer conferències als londinencs «Club Anarquista Jueu» del carrer Jubilee, amb Rudolf Rocker, Varlaam Cherkezishvili, John Turner, i«Cercle Anarquista» del carrer Charlotte, i segons diverses fonts estava implicat en accions contra la monarquia espanyola i exercia d'agent del Comitè Pro Cuba Lliure. També va assistir al Congrés Sindicalista de Londres, amb Josep Negre, i va ser portaveu del grup«Benevento». Kropotkià, íntim amic d'Anselmo Lorenzo --aquest li va dedicar El proletariado militante--, home intel·ligent i senzill, es va ocupar essencialment de temes científics i va aspirar a donar fonament racional i científic a les qüestions socials, com ara en la sèrie escrita en Acracia i la secció en La Revista Blanca de cròniques científiques, on afirmava que la societat seria allò que la ciència permetés. També es va interessar per la crítica del poder, per l'antipoliticisme i per l'ensenyament. La seva teoria de l'anarquisme sense adjectius la va exposar en el Segon Certamen Socialista de 1889, en diversos articles de Le Révolté i en alguns fullets. Considera que la decadència de l'anarquisme a certes zones i el seu desenvolupament a Espanya té una explicació: aquí s'ha evitat les disputes internes i els individualismes i s'ha implantat en el moviment obrer. Tarrida aspira amb això a evitar la dura i desagradable discussió entre col·lectivistes i comunistes; no obstant això, va prendre partit pels aliats en el seu enfrontament contra els alemanys durant la Gran Guerra. Va col·laborar en diverses publicacions, com ara Acracia, Brazo y Cerebro, Ciencia Social, El Corsario, The Daily Chronicle, L'Intransigeant, La Huelga General, La Luz,The Morning Post, Nineteen Century,El Porvenir del Obrero,El Productor, La Protesta, Le Révolté, La Revue Blanche,Tierra y Libertad, La Tramontana,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc. Va traduir Tolstoi i és autor de llibres i de fullets com Anarquía, ateísmo y colectivismo (1885), Les inquisiteurs d'Espagne. Montjuich. Cuba. Philippines (1897), Problemas transcendentales (1908), Programa socialista libertario y la constitución del mundo (1908), Anselmo Lorenzo. Estudio crítico-biogràfico (1927, pòstum), etc. Francisco Tarrida del Mármol va morir el 14 de març de 1915 a Londres (Anglaterra) i fou enterrat al cementiri de Ladywell d'aquesta ciutat. En la necrològica que Malatesta li va dedicar en la revista Freedom apunta que en elsúltims anys de sa vida s'acostà al liberalisme democràtic. Durant els anys bèl·lics (1936-1939) la Ronda de Sant Antoni de Barcelona canvià el seu nom per «Ronda Tarrida del Mármol».
Fernando Tarrida del Mármol (1861-1915)
***
- Gennaro Rubino: El
14 de març de 1918 mor a Lovaina
(Flandes, Bèlgica) Gennaro
Rubino, l'anarquista que
intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II
de Bèlgica. Havia nascut el 23
de novembre de 1859 a Bitonto (Pulla, Itàlia). Fill d'un
ferrador
lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon
estudiant, va haver
de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En
1878
ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció
de continuar els seus estudis, però no
aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i
condemnat per un
tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver
escrit un article en
un periòdic republicà subversiu. Alliberat en
1887 gràcies a una amnistia,
retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que
patia trastorns mentals.
Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i
frau, delicte que
negà, i condemnat a quatre anys de presó.
Després de complir la pena, el maig
de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí
diverses feines en el sector de
la restauració. En aquesta època
començà a freqüentar els cercles
socialistes i
anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es
tornà a casar el 4 de desembre
de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un
infant el 14
d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels.
Després de treballar en dues
llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la
misèria. Més tard intentà
millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow
(Escòcia). Com que no va poder
trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia
i els serveis secrets italians
el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes
londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar
un nou diari, que
servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els
funcionaris de
l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava
amb el
moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es
descobrí que havia
treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa
anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment
llibertari. De res
serviren els seus intents de justificació i el fet de donar
alguns noms de
dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa
família i
abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de
demostrar la seva
lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar
Eduard VII, rei
del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però
trobà que el sentiment
monàrquic a les illes Britàniques era molt fort,
i decidí atemptat contra el
rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es
traslladà a
Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a
la Rue Royale
de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les,
disparà tres trets de revòlver,
als crits de «Visca la Revolució social! Visca
l'anarquia!», sobre la tercera
de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que
tornava de la Catedral
de Santa Gúdula del Te Deum
tradicionalment celebrat per la Festa del
Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem
en memòria de la
reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que
viatjava a la
primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar
ferida en
aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del
linxament de la gentada
ja que la policia el detingué. Després de
l'intent d'assassinat els anarquistes
el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre
l'atemptat com
un acte per justificar la posterior repressió que sobre el
moviment llibertari
es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la
pistola estava carregada amb bales
de salva, però la realitat és que la policia mai
no trobà l'arma de foc. Durant
el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903
a Brussel·les, va declarar
haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia
venjar-se de
la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia
Cívica durant la nit del 18
d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi
universal. Fou
defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per
Charles Gheude,
advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va
ser
condemnat durament a treballs forçats a
perpetuïtat. Durant el tancament
escrigué diversos articles i memòries amb
l'intent de justificar la seva
fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de
grip
espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març
de 1918 a la presó de
Lovaina (Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el
llibre Rubino,
l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.
---
EL PITJOR DE LA CORRUPCIÓ
Interessant article de Pere Sampol.
Les desenes de “casos aïllats” de corrupció que han sacsejat el Partit Popular fan que es comenci a parlar de corrupció sistèmica. No debades, ja hi ha veus que propugnen la il•legalització d’aquest partit al qual acusen d’organització criminal, basant-se en la Llei de partits, que va servir per il•legalitzar Herri Batasuna i les seves successives marques, fet que impedí que es poguessin presentar a les eleccions. Aquesta proposta comença a prendre consistència quan els “casos aïllats” s’entrellacen entre ells i apunten a la Direcció estatal, sospitosa de finançament il•legal i de blanqueig de diners. Dia rere dia, les investigacions judicials deixen al descobert una trama delictiva que se serveix del poder per estafar centenars de milions d’euros de les arques públiques o aconsegueix comissions milionàries gràcies a adjudicacions fraudulentes de contractes públics.
En el cas estatal, les despeses inútils sumen xifres astronòmiques: aeroports com el de Castelló o Ciutat Real; autopistes privades circumval•lant Madrid que s’han de rescatar amb recursos públics; i, en el súmmum de tots els despropòsits, l’AVE. Parlam de milers de milions d’euros en infraestructures infrautilitzades, que durant les properes dècades es menjaran una tallada important dels pressuposts de les administracions públiques.
Això, pel que fa al que es pot quantificar materialment, perquè hi ha intangibles que encara suposen un perjudici econòmic més gran a la societat. És el cas de l’oligopoli que, de fet, es permet a les elèctriques espanyoles. Gràcies a les “portes giratòries”, les grans companyies elèctriques han imposat les seves polítiques als diferents governs. El resultat és que les tarifes elèctriques a Espanya són de les més cares d’Europa. A la vegada, amb el vet a les energies renovables, han aconseguit que el país europeu amb més hores d’exposició solar, tengui deu vegades menys plaques solars instal•lades que a Gran Bretanya o vuit vegades menys que a Alemanya.
I és que la corrupció política és la pitjor plaga que pot assolar un País, ja que en dificulta el progrés social i econòmic. La corrupció premia els incompetents i ofega els emprenedors. A més de l’incalculable perjudici econòmic que provoca, la corrupció política és un mal moral, és un corc que rosega l’ànima dels pobles i els fa tornar mesquins i porucs.
Per tot això, els diners que ens han robat és el que menys importa. Tot el que ens han pres no té preu.
Pere Sampol
Taller de Gloses a Sa Pobla
[15/03] «L'Insurgé» - «Mother Earth» - «Un Enemic del Poble» - «Les Glaneurs» - «La Mêlée» - «La Jeunesse Anarchiste» - «Die Internationale» - «Plus Loin» - «Elevación» - «La Grande Réforme» - «Noir et Rouge» - «L'Agitazione del Sud» - «Anarchy» - Grup Primer de Maig - Reclus - Granet - Felicani - Maroto - Peirats - Molina - Ros - Cappelletti - Ziglioli - Pauwels - Antona - Campos Lima - Biso - Liern - Louvet - Piñón - Pérez Ibáñez - Broto - Bernardi
Anarcoefemèrides del 15 de març
Esdeveniments
- Surt L'Insurgé: El 15 de
març de 1885 surt
a Brussel·les
(Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé.
A partir del número
6, d'abril de 1885, portarà el subtítol«Òrgan Comunista-Anarquista». El
redactor en cap va ser Pierre Lucien Pemjean i l'editor responsableÉgide
Govaerts. Els articles no portaven signatura. El periòdic
estava
il·lustrat amb
petits dibuixos. En sortiren 9 números, l'últim
del 10 al
17 de maig de 1885.
Nombroses publicacions franceses i belgues posteriors portaren la
mateixa
capçalera.
***
- SurtMother Earth: Pel març de 1906 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista mensual Mother Earth. Fundada per l'activista anarcofeminista Emma Goldman, va ser editada per Alexander Berkman. Els articles es centraven en aspectes socials (drets de la dona, control de la natalitat, anarcofeminisme, sindicalisme, etc.) polítics (llibertats cíviques, justícia social i econòmica, anarquisme, etc.), culturals (literatura, poesia, narrativa, assaigs, etc.) i històrics (Gran Guerra, Revolució russa, etc.) sempre des de la perspectiva llibertària. La tirada inicial va ser de 3.000 exemplars, però anys després va triplicar l'edició. Entre els seus col·laboradors podem destacar Leonard D. Abbott, Margaret Caroline Anderson, Max Baginski, Alexander Berkman, Maxwell Bodenheim, Bayard Boyesen, Georg Brandes, Louise Bryant, Voltairine de Cleyre, John R. Coryell, Julia May Courtney, Padraic Colum, Floyd Dell, Mabel Dodge, Will Durant, Francesc Ferrer Guàrdia, Ricardo Flores Magón, William Z. Foster, Emma Goldman, Maksim Gor'kij (traduït per Alice Stone Blackwell i S. Persky), Margaret Grant, Martha Gruening, Bolton Hall, Sadakichi Hartmann, Hippolyte Havel, Ben Hecht, Robert Henri, C. L. R. James, Harry Kelly, Harry Kemp, Peter Kropotkin, Errico Malatesta, Max Nettlau, Eugene O'Neill, Robert Allerton Parker, Charles Robert Plunkett,Élisée Reclus, Ben Reitman, Lola Ridge, Rudolf Rocker, Morris Rosenfeld, Margaret Sanger, Theodore Schroeder, Lev Tolstoi, Ross Winn, Adolf Wolff i Charles Erskine Scott Wood, entre d'altres. Entre els artistes que van il·lustrar la revista tenim Jules-Félix Grandjouan, Manuel Komroff, Robert Minor, Man Ray, Adolf Wolff, etc. El segrest regular d'alguns números publicats, l'empresonament de Goldman i d'altres membres de la redacció, així com les permanents amenaces de deportació van ser els recursos que l'Estat va emprar contra la revista. L'últim número apareixerà l'agost de 1917, quan va ser prohibida per la censura en temps de guerra que va acusar la revista de desobeir les lleis governamentals sobre reclutament i registre militar i de mostrar-se obertament en contra de l'entrada dels EUA en la Primera Guerra Mundial. Com que tot l'arxiu de Mother Earth va ser confiscat, els 8.000 subscriptors que figuraven a les llistes de la revista van ser investigats en 1918 per les autoritats federals nord-americanes per«deslleialtat». Goldman i Berkman van ser declarats culpables de violar l'Acta d'Espionatge i posteriorment deportats.
***
- Surt Un
Enemic del Poble:
Pel març de 1917 ---«III de l'Era del
Crim», en referència a la Gran Guerra--
surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del
periòdic anarquista,
pacifista i d'avantguarda
estètica Un Enemic del Poble. Full de
subversió espiritual. La redacció
la portaven l'escriptor Joan Salvat-Papasseit --creador del projecte i
redactor
en cap--, Josep M. de Sucre, Emili Eroles i Joaquim Torres i
García.
Salvat-Papasseit va començar a publicar aquesta revista quan
va entrar a
treballar a les Galeries Laietanes, el 1917. L'autor li posa el nom de
la
coneguda obra d'Henrik Ibsen --al·legat a favor de
l'individu enfront de la
majoria. A les seves eclèctiques pàgines trobem
articles referents al pacifisme
--posició totalment contrària a la Guerra
Europea--, al progressisme social, a
l'avanguardisme estètic i el Noucentisme. La revista va ser
portaveu d'un
pensament renovador i amb inquietuds cíviques, en la
línia de l'anarquisme de
Salvat-Papasseit --anarquisme de referents literaris com els de
Friedrich
Nietzsche, però també amb citacions de Maksim
Gorki, de Karl Liebknecht, de
Romain Rolland, de Piotr Kropotkin-- lligat amb un cert
tarannà cristià
tolstoià i adoptant els plantejaments individualistes de Max
Stirner, i, en el
fons, participant del regeneracionisme de l'època. Hi van
col·laborar Dídac
Ruiz, J. M. López-Picó, Àngel
Samblancat, Alfons Maseras, Joaquim Folguera,
Ramón Gómez de la Serna, J. Millàs
Raurell, Valentín de Pedro, Rafael Barradas,
Joan Pérez-Jorba, Josep Carbonell, Eugeni D'Ors, Jaume
Brossa, Francesc Pujols
i els dibuixants Rafael Benet, Domènec Carles,
Torres-García, Josep Obiols,
Joaquim Sunyer, Francesc Elias, Cels Lagar, Pere Prat, Rafael Barradas
i Xavier
Nogués. També recollí traduccions
d'escriptors francesos com Paul Dermée, Max
Jacob o I. Greiner. En el número 8 (novembre de 1917),
Joaquim Torres i García
publicà l'influent «Art-Evolució (A
manera de manifest)» --declaració
artística
que propugnava, per obra de la concordança entre l'art i la
vida, la diversitat
de l'expressió plàstica segons el moment, alhora
que reivindicava que hom no ha
de pertànyer a cap escola i anar contra totes, tot sota la
divisa de
l'individualisme, el «presentisme» (viure el
present) i l'internacionalisme. En
la publicació trobem no solament els escrits
teòrics de Salvat-Papasseit (comés ara el nietzschià «Sóc jo
que parlo als joves») sinó també els
primers
poemes avantguardistes («Columna vertebral. Sageta de
Foc» i «54045»). En
sortiren 18 números, l'últim el maig de 1919. En
1976 i en 1994 es publicaren
edicions facsímils.
***
- Surt Les
Glaneurs:
Pel
març de 1917 surt a Lió (Arpitània) el
primer número del periòdic Les
Glaneurs. Recueil écleptique mensuel (Els
Espigoladors. Recull eclèctic
mensual). Publicat per Albin Cantone (Albin) durant
la Gran Guerra,
patirà nombrosos atacs de la censura.
L'administració i la gerencia la portà
Virginie Blanchard. Hi van col·laborar Hervé
Coatmeur, Ernest Dalget, Charles
Delescluze, Jean-Louis Delvy, Jean Grave, Jean Jaurès, Henry
La Bonne, Pierre
Larivière, Karl Liebknecht, André Lorulot,
Georges Manova, Jean Morr, Eugène
Petit-Strix, Han Ryner, José Sarra i Henri Zisly, entre
d'altres. Publicà
almenys un fulletó, L'Abrutisme, de Jean Morr. En sortiren
19 números, l'últim
el setembre de 1918.
***
- Surt La Mêlée: El 15 de març de 1918 surt a Déols (Centre, França) el primer número del bimensual La Mêlée. Libertaire, Individualiste,Éclectique. En seran responsables de la publicació Pierre Chardon, Marcel Sauvage i Alfred Duchesnay. A partir del número 32, del 15 de setembre de 1919, s'editarà a París. En van publicar 39 números, l'últim el de febrer de 1920. Nombrosos números van ser censurats per les autoritats. Entre els seus col·laboradors tenim Richard Aldington, Amare, Appenzeller, Théo Argence, Pierre Besnard, Léon Bombary, Léon Bongard, Henri Bramer, A. Brignon, G. Butaud, A. Caifano, P. Calmettes, L. Casselle, Chapoton, Pierre Chardon, Christian, Victor Coissac, Julien Content, J. L. Delvy, René Edme, Florent Fels, Marc Freeman, Froment, Genold, Gerhard, René de Goumont, Alzir Hella, José Ingenieros, Dr. Elle Kay, Henry La Bonne, G. de Lacaze-Duthiers, Gaston Lehaye, André Lorulot, Alice Manhofer, Alfred-Louis Manoury, Georges Marcine, J. Martínez-Ruíz, Mauricius, E. Montigny, Moreau-Richard, René Morley, Max Nettlau, Julien Nicolet, Émile Pamprilla, Julio Pereyra, Pierrot, Dr. A. Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, L. Rigaud, Joseph Riviere, Auguste Robert, Walter Ruiz, Han Ryner, Marcel Sauvage, E. Soullier, Hermann Sterne, José Tato Lorenzo, B. Tokine, Anne Veronique, Maurice Wullens, H. Zisly, etc. El periòdic va editar almenys un fulletó --Domela Nieuwnhuis, sa vie, sonœuvre, d'André Lorulot-- i diverses obres per lliuraments d'autors comÉmile Armand, Pierre Chardon, Han Ryner o Tucker. Aquest periòdic era continuació de Pendant la mêlée. Acrate, Libertaire, Individualiste, publicat a Orleans entre 1915 i 1916, i de Par delà la mêlée, publicat a Orleans per Armand i Chardon entre 1916 i 1918; dues publicacions llibertàries editades en plena Gran Guerra amb les dificultats que això implicava.
***
- Surt La Jeunesse Anarchiste: El 15 de març de 1921 surt a Bagnolet (Illa de França, França) el primer número del mensual La Jeunesse Anarchiste. Organe de la Fédération des Jeunesses Anarchistes. A partir del número 3 s'imprimirà a París i a partir del 7 portarà el subtítol«Organe de la Fédération des Jeunesses Comunistes Anarchistes». Els responsables de la redacció en seran André Leroy, G. Bovet, René Barril i Vaillant, i els gerents G. Bouvet, G. Baril, E. Mouche i Braye. Entre els col·laboradors podem citar Bouvet, Maurice Chambelland, Jean Charles, Chretien, R. Courtois, P. Doleon, Albert Ducharme, Paul d'Erio, Maurice Fister, Henri Gilbeaux, Paul Girard, Lucien Gresinski, Fernand Jodogne, Louis Lecoin, Fernand Lenoir, André Leroy, Louis Loreal, Marcel Levy, Naroy, Pierre Perrin (Pierre Odéon), R. Philippon, Han Ryner, Teachon, Vaillant, L. Viriat, A. Yorel i Lucien Wastiaux, entre d'altres. El periòdic publicarà 12 números, l'últim el del 15 de març – 15 d'abril de 1922. Un periòdic que portarà el mateix títol s'imprimirà entre 1946 i 1947.
***
- Surt Die
Internationale:
Pel març de 1924 surt a Berlín (Alemanya) el
primer número de la revista Die
Internationale. Organ der Internationalen Arbeiter-Assoziation.
Aquesta
publicació, òrgan de l'Associació
Internacionals dels Treballadors (AIT), de
caire antiautoritària i creada a Berlín el
desembre de 1922, tingué com a
principal redactor August Souchy. Hi van col·laborar, entre
d'altres, Pierre
Besnard, Max Nettlau, Pierre Ramus, Rudolf Rocker, Alexandre Schapiro i
Agnes
Smedley. Predominaren els articles d'anàlisi sobre els
esdeveniments polítics
mundials i sobre teoria anarquista i anarcosindicalista. Aquesta
revista, que
tingué un prestigi internacional, es publicà fins
al 1926. Entre 1927 i 1935 la
capçalera es reprengué com a òrgan de
l'anarcosindicalista Frei Arbeiter-Union
Deutchlands (FAUD), amb el subtítol «Zeitschrift
für die revolutionäre
Arbeiterbewegung, Gesellschaftskritik und sozialistischen
Neuaufbau» (Revista
del moviment obrer revolucionari, la crítica social i la
reconstrucció
socialista), i amb Helmut Rüdiger com a principal redactor. En
1979 l'editorial
berlinesa Topos publicà una edició
facsímil de la primera època (1924-1926).
Posteriorment la FAUD ha editat facsimilarment la
col·lecció completa
(1924-1935) en format electrònic (CD-Rom).
***
- Surt Plus Loin: El 15 de març de 1925 surt a París (França) el primer número de la revista Plus Loin. Revue mensuelle. L'administració i la gerència n'estava en mans de Charles Desplanques i de L. Haussard. La direcció de la redacció la portava el Dr. Marc Pierrot. En va treure 169 números, l'últim el de juliol-setembre de 1939, coincidint amb la declaració de guerra. Entre els seus col·laboradors podem citar Cl Alexandre, H. Astier, Ch. Benoit, Auguste Bertrand, Pierre Besnard, G. Bastien, Christian Cornelissen, A. Daude-Bancel, Charles Desplanques, Georges Durupt, Octave Fillonneau, Gustave Franssen, Paul Gille, Jean Gabriel Goujon, Jacques Grandjouan, A. Hamon, L. Haussard, Maria Goldsmith, Ishikawa, Alice Jouenne, F. Jourdain, J. Langevin, M. Lansac, Dr. Lebourg, Le Goff, Dr. David Mikol, Charles Malato, Paul Martin, Jules Moineau, Mourometz, H. Neuville, Dre. Madelaine Pelletier, Dr. Marc Pierrot, G. Pernet, Paul Reclus, Jacques Reclus, Pierre Richard, Léon Rollin, A. Sadier, J. Sautarel, J. Savignac, Jules Scarceriaux, Solovine, V. Spielmann, J. Vinchon, Dr. Jean Wintsch, entre d'altres. La revista era força teòrica i sovint els textos eren d'un nivell molt alt.
***
- Surt Elevación: Pel
març de 1929 surt a
Buenos Aires (Argentina) el primer número de la revista
anarquista Elevación.
Publicación ecléctica mensual.
De caire cultural, estava dedicada a l'art, la ciència, la
literatura i la
sociologia. El seu editor fou Juan Raggio. Hi trobem articles de
Camillo
Berneri, Benjamin Casseres, Paul Colin, Junio Gara, P. Lariviere,
Luís
Masciotti, Michael Sadler, Herbert Spencer, entre d'altres. Aquesta
publicació
estava molt lligada a les editorials anarquistes Argonauta i Atlas–Juan Raggio
era l'administrador d'aquesta editorial
anarcoindividualista–, i en les seves
pàgines es reprodueixen els catàlegs i els
anuncis d'aquestes editorials. L'últim
número conegut és el 3-4, publicat el desembre de
1929.
***
- Surt La Grande Réforme: Pel
març de 1946 surt
a Lisieux (Baixa Normandia, França) el primer
número del periòdic La
Grande Réforme. Bulletin privé du Groupe
des «Amis d'Eugène Humbert».Òrgan de la Lliga de la Regeneració Humana
(LRH), era la continuació de la primera època del
periòdic del mateix títol
publicat per Eugène Humbert a París
(França) entre 1931 i 1939. Editat per la
seva companya Henriette Jeanne Rigaudin (Jeanne
Humbert), Henri Brisemur en fou el gerent. Trobem articles
d'Aimé Bailly,
Gaston Criel, Achille Daude-Bancel, Jane Benizot, Manuel Devaldes,
Gabriel
Giroud, Robert Grosclaude, Jeanne Humbert, Abel Lahille, G. Marchioni,
Jean
Marestan, Pierre Marie, Raoul Nejan, Simon Obispo, Jacques
Prévert, Paul
Reboux, Paul Robin, Nelly Roussel, P. Vaast, etc. En sortiren 32
números,
l'últim el març de 1949 i es deixà de
publicar per manca de mitjans econòmics. Es
finançava de la venda de preservatius. Els arxius de la
publicació i els d'Eugène i
de Jeanne Humbert es troben a l'International Institute of Social
History
(IISH) d'Amsterdam.
- Surt Noir et Rouge: Pel març de 1956 surt a París (França) el primer número de la revista Noir et Rouge. Cahiers d'Études édités par les Groupes Anarchistes d'Action Révolutionnaire(GAAR), sorgida de l'escissió de la Federació Anarquista (FA) el desembre de 1953, i després de la Federació Comunista Llibertària (FCL) el gener 1956. Els responsables «legals» de la revista seran Christian Lagant i, a partir de desembre de 1967, Pascale Claris. En sortiran 46 números fins a juny de 1970. Portarà altres dos subtítols: «Cahiers d'Études Anarchistes Communistes» i«Cahiers d'Études Anarchistes». En foren redactors Y. F. Antochko, Octavio Alberoloa, Evert Arvidsson, Giovanni Baldelli, Guy Bourgeois, Daniel Cohn-Bendit, Monique Blanc, Delouvrier, Jean-Pierre Duteuil, Daniel Guerin, Jivko Kolev, M. Korn, Ivo Kristov, Christian Lagant, Gaston Leval, Claude Martin, Frank Mintz, Théo Mitev, Josep Peirats, Jean-Pierre Poli, J. Presly, Paul Rolland, Sabadell, Schumack, Paul Talet, P. C. Vidal, Walter, Georges Yvetot, Paul Zorkine, entre molts altres. Del primer número es van editar en multicopista 50 exemplars i de l'últim 3.500 en impremta. També van editar uns fullets de temàtica diversa, però sobretot sobre la Revolució espanyola del 1936. Aquesta revista tindrà molta influència en les joves generacions situacionistes i de Maig del 68. En 1972 el «Groupe Noir et Rouge» va publicar un volum titulat Autogestion,État, Révolution. El desembre de 1982 es va editar, per iniciativa de les Editions Acratie i dels Cahiers Spartacus, una antologia dels articles publicats en la revista.
***
- SurtL'Agitazione del Sud: Pel març de 1957 surt a Palerm (Sicília, Itàlia) el primer número del mensual anarquista L'Agitazione del Sud. El periòdic sortirà fins a l'octubre de 1971, amb dues interrupcions, de juny a desembre de 1958, i de març de 1969 a maig de 1971. Dirigit per Alfonso Failla, en tindrà com a col·laboradors Gianni Diecidue, Carmelo Viola, Placido La Torre, Gianni Viola, Vincenzo di Maria, Danilo Dolci, entre d'altres.
***
- Surt Anarchy: Pel març de 1961 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la revista mensual Anarchy. A Journal of Anarchist Ideas. Publicació de teoria i de reflexions anarquistes editada per Freedom Press, sota la direcció de Colin Ward. Entre els seus col·laboradors podem destacar Paul Goodman, Nicolas Walter, Albert Meltzar, Colin Ward, Alex Comfort, Jock Young, Herbert Read, Wynford Hics, Lauren S. Otter, Theodore Roszack, Noam Chomsky, Paul Foot, Dora Russell, A. Weather i molts altres. Les portades estaven realitzades pel dissenyador Rufus Segar. Va deixar de publicar-se en 1970 i va jugar un important paper en la creació del Peace Movement and the New Left (Moviment per la Pau i la Nova Esquerra). En 1987 Colin Ward en va editar una antologia d'articles sota el títol A Decade of Anarchy (1961-70).
***
- Atemptat al Banc de Bilbao de Londres: El 15 de març de 1969 els anarquistes Alan Barlow i Phil Carver són detinguts immediatament després d'una forta explosió al Banc de Bilbao de Londres (Anglaterra). Portaven una carta reivindicant l'acció en nom del grup«Primer de Maig».
Naixements
-Élisée Reclus: El 15 de març de 1830 neix a Senta Fe (la Granda, Aquitània, Occitània) el geògraf, teòric llibertari i militant anarquista, Jean JacquesÉlisée Reclus, una de les figures magnes de l'anarquisme mundial. Son pare, Jacques Reclus, pastor i professor del col·legi protestant de Senta Fe, i sa mare, Zéline Trigant, van tenir 17 infants, dels quals tres no van sobreviure al part;Élisée Reclus en serà el quart. Fins als 13 anys va viure amb sa família a Orthez i després va ser confiat als avis materns a La Roche-Chalais, a prop de Senta Fe. En 1843 son pare, que desitjava destinar-lo a pastor, el va enviar, juntament amb son germà Élie, a Neuwied (Renània, Prússia), en un col·legi dels Germans Moravians. Però va suportar molt malament el caràcter superficial de l'ensenyament religiós de l'escola i va tornar a Orthez en 1844 després de passar per Bèlgica; l'únic profitós d'aquesta estada va ser el començament de l'aprenentatge de llengües vives (alemany, anglès i holandès) i de mortes (llatí i grec). Durant uns anys va viure amb una germana de sa mare a Senta Fe i al col·legi protestat de la localitat va preparar el batxillerat. Un ancià obrer parisenc el va introduir en els textos de Saint-Simon, Comte, Fourier i Lamennais. En 1848 amb son germà Élie es va escriure a la Facultat de Teologia Protestant de Montalban, a prop de Tolosa de Llenguadoc, però van ser exclosos l'any següent a resultes d'una escapada que van fer el juny cap a la Mediterrània. Després d'abandonar definitivament els seus estudis teològics, va ser contractar com a professor particular al col·legi de Neuwied. Però en 1851, decebut per l'ambient del col·legi, marxa a Berlín, on viurà fent classes de francès i s'inscriurà en la Universitat per seguir els cursos de Geografia de Karl Ritter. El setembre de 1851 va retrobar-se amb son germà Élie a Estrasburg i van decidir anar a Orthez a peu, travessant la França profunda en una vintena de dies, fet que contribuirà a formar els seus caràcters. En aquesta època redactarà el seu primer text anarquista, (Développement de la liberté dans le monde, que serà editat més tard en 1925. Quan va esclatar el cop d'Estat del 2 de desembre de 1851, els dos germans van manifestar públicament la seva hostilitat al nou règim i amenaçats de ser detinguts, es van embarcar cap a Londres. Després de conèixer la miserable vida dels exiliats a Anglaterra i a Irlanda, on va fer d'obrer agrícola, va embarcar a Liverpool cap als Estats Units a finals de 1852, desembarcant a Nova Orleans (Louisiana) a començaments de 1853. Després d'exercir diversos oficis, alguns duríssims, va trobar una feina com a preceptor de tres infants d'una família de plantadors d'origen francesa (els Fortier) de Nova Orleans. Durant aquest període podrà comprovar el funcionament del sistema esclavista i acreixerà el seu odi vers l'explotació de l'home per l'home. Durant les seves vacances visitarà el Mississipí i arribarà fins a Chicago. Malgrat que la família que l'ha contractat no és excessivament ferotge amb els esclaus, no podrà suportar l'ambient i va deixar els Fortier marxant a Nova Granada (actual Colòmbia) per realitzar-hi un projecte d'explotació agrícola a Río Hacha, a la Sierra Nevada de Santa Marta. Malgrat l'ajuda financera dels Fortier al seu projecte, dificultats de tota mena, especialment unes febres greus que va contreure, el van obligar a abandonar el seu projecte de crear una plantació de cafè en règim de comuna anarquista. El juliol de 1857 va embarcar-se cap a França i s'instal·larà a París a casa de son germà Élie. A més de dedicar-se a fer cursos de llengües estrangeres i treballar per a l'editorial Hachette, va aconseguir el seu principal objectiu, entrar en la Societat de Geografia. A finals de 1858 va retornar a Orthez en companyia de son pare que havia tornat d'Anglaterra on havia buscat ajudes financeres pel seu projecte d'asil d'ancians que havia creat a la localitat. El 14 de desembre de 1858 es va casar civilment amb la mulata Clarisse Brian i la parella va anar a París ambÉlie. Entre 1859 i 1862 Hachette va encarregar-li la redacció de guies de viatges («Guides Joanne»), fet que el va portar a realitzar nombrosos i llargs viatges arreu d'Europa (Alemanya, Suïssa, Itàlia, Regne Unit, Sicília, Espanya, etc.). En aquestaèpoca els dos germans van passar temporades a Vascoeuil (Normandia) a casa del seu amic Alfred Dumesnil, gendre de Jules Michelet. En 1860,Élisée i Élie van ser admesos en la lògia maçònica«Les Émules d'Hiram», però no va ser gaire actiu i passat un any va deixar la francmaçoneria en no poder suportar l'esperit regnant. En 1862 va assistir a l'Exposició Universal de Londres. L'1 d'octubre de 1863, en col·laboració de nombroses persones, entre elles son germà Élisée, Élie funda una banca, la Societat del Crèdit al Treball, destinada a ajudar a la creació de societats obreres i a la difusió del moviment cooperativista, però que en 1868 farà fallida. Alhora Élie s'ocuparà de l'edició del periòdic L'Association, de la qual serà el director i principal redactor, i durant les seves absències,Élisée el reemplaçarà. El setembre de 1864 els dos germans s'adheriran a la secció de Batignolles de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), acabada de fundar el 24 de setembre a Londres. El novembre d'aquell any, els germans coneixeran a París Mikhail Bakunin, amb qui entaularan lligams polítics i d'amistat força forts. També començaran a militar en la Fraternitat Internacional, societat secreta fundada per Bakunin. En 1865 Élisée marxarà a Florència, on trobarà Bakunin i coneixerà diversos revolucionaris italians. En 1867 va participar en el segon Congrés de l'AIT a Lausana, entre el 2 i el 7 de setembre, i en el primer Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Ginebra, entre el 9 i el 12 de setembre. Entre el 21 i el 25 de setembre de 1868 va prendre part molt activa en el segon Congrés de la Lliga de la Pau i de la Llibertat a Berna; hi va fer una intervenció que generalment es considera com la seva primera adhesió pública a l'anarquisme. Élisee, Bakunin i alguns altres es van oposar a la majoria dels congressistes sobre la qüestió de la descentralització i van acabar abandonant la Lliga. El 22 de febrer de 1869 sa companya, Clarisse, va morir, fet que el va deprimir i el va allunyar temporalment de l'acció política. Entre el 6 de juliol i el 17 d'agost de 1869 va ser convidat a una reunió del Consell General de l'AIT a Londres. Aquest any va redactar la seva Histoire d'un risseau. Afanyat en donar una llar a ses filles, ja que quan va morir Clarisse van ser confiades a dues germanes d'Élisée que vivien a Occitània, es va unir lliurement a la mestra anglesa Fanny Lherminez, arran d'una reunió familiar el maig de 1870. Aquest mateix any es va enrolar voluntari en la Guàrdia Mòbil i després en el Batalló Aerostàtic, al costat del seu amic el fotògraf Nadar. Amb la guerra francoprussiana i a partir de la Comuna de París, desenvoluparà activament la seva acció política. El febrer de 1871 es va presentar a les eleccions legislatives i després de la proclamació de la Comuna el 28 de març de 1871 es va presentar voluntari en la Guàrdia Nacional, i en una ofensiva a Châtillon el 4 d'abril de 1871 va caure presoner de les tropes de Versalles i fou empresonat a Quélern, després a l'illa de Trébéron, a prop de Brest, i finalment a Saint-Germain i a Versalles. El 15 de novembre de 1871 va ser condemnat per un Consell de Guerra a la deportació simple (desterrament) a Nova Caledònia. Una petició internacional fonamentalment signada per un centenar de científics britànics i americans va obtenir el 3 de febrer de 1872 la commutació de la pena a 10 anys d'exili. Durant aquest període d'empresonament i malgrat les condicions desfavorables, va començar a redactar alguns dels seus grans textos geogràfics, com ara Histoire d'una montagne i els primers esbossos de la seva Nouvelle Géographie Universalle, que només veurà publicada a partir de 1894.Élisée i sa família es va exiliar a Suïssa, a Lugano i després a Vevey. El setembre de 1872 va assistir al Congrés de la Pau de Lugano. El febrer de 1874 sa companya Fanny morirà de part. El 10 d'octubre de 1875 es va casar amb Ermance Trigant-Beaumont i es van instal·lar a Clarens, a prop de Léman, on la família restarà fins al 1891. El 3 de juliol de 1876 va pronunciar un discurs en les exèquies de Bakunin a Berna. En 1880 es va concedir una amnistia parcial als communards que el beneficiava, però que va rebutjar en solidaritat amb els companys que continuaven empresonats. Durant aquest període va acollir nombrosos anarquistes, entre ells Kropotkin. Va realitzar viatges (Algèria, Estats Units, Canadà, Brasil, Uruguai, Argentina i Xile) i el febrer de 1886 va passar una temporada a Nàpols, on trobarà el revolucionari hongarès Kossuth. A començaments de 1891 es va instal·lar a Sèvres. En 1892 va rebre la medalla d'or de la Societat Geogràfica de París. Aquest mateix any, a resultes de la condemna de Ravachol, la situació va esdevenir perillosa i va acceptar la càtedra de Geografia Comparada i el títol d'agregat de la Universitat Lliure de Brussel·les. En 1893 va anar a Florència per testimoniar en un procés contra anarquistes italians que finalment seran alliberats. A començaments de 1894 aquesta oferta va ser anul·lada malgrat les protestes d'una part del cos docent. En 1895, arran de l'afer Vaillant i de la repressió desencadenada, va decidir fugir de França i es va instal·lar a Brussel·les, on la Universitat Nova, inaugurada el 25 d'octubre de 1894, li va permetre fer cursos de Geografia --son germà Élie en va fer cursos de Mitologia. En 1898 va perdre amb dolor sa filla segona. Va fundar l'Institut Geogràfic, que depenia de la Universitat Nova de Brussel·les aquest mateix any i també va crear una editorial de mapes geogràfics («Société des Cartes et Traveaux géographiques Élisée Reclus») que va fer fallida en 1904. En 1900 va començar a viure amb Florence de Brouckère a Brussel·les, encara que sense divorciar-se de sa tercera esposa, Ermance, per negativa d'aquesta. En 1903 va acabar d'escriure la seva obra L'Homme et la Terre, que aplega més de 4.500 pàgines en sis volums. En 1904 morirà son germà Élie a Brussel·les. Durant els últims anys de sa vida, després de patir una angina de pit, va viatjar a França, a Anglaterra, a Escòcia i a Berlín. A finals de juny de 1905 va poder observar la revolta dels marins del cuirassat Potemkin, que va constituir una de les seves últimes alegries.Élisée Reclus va morir el 4 de juliol de 1905 a Torhout (Flandes, Bèlgica) pels seus problemes de pit. Seguint les seves darreres voluntats, no es va realitzar cap cerimònia i va ser enterrat en una fossa comuna al cementiri d'Ixelles, a prop de Brussel·les, amb son germàÉlie.
***
- Amédée
Granet: El
***
- Aldino Felicani: El 15 de març de 1891 neix a Vicchio di Mugello (Toscana, Itàlia) el tipògraf, militant i propagandista anarquista Aldino Felicani, també conegut com Il Muratore. En 1910 va tenir la primera denúncia per «propaganda antimilitarista» i l'any següent dues més, una per «incitació a la vaga» i altre per un article aparegut en el periòdic llibertari L'Agitatore de Bolonya. El 10 d'agost de 1912 va ser detingut per«propaganda antimilitarista» i condemnat a dos mesos de presó. A partir del 15 de maig de 1913 va esdevenir responsable de l'edició del periòdic bimensual antimilitarista bolonyès Rompez les rangs (Rompeu files). La seva activitat antimilitarista, i en particular la seva campanya a favor de Maria Rygier i d'Augusto Masetti, que havien disparat l'octubre de 1911 al coronel d'una caserna de Bolonya, es veurà recompensada entre 1912 i 1913 amb nombroses condemnes: el 10 d'agost de 1913 va ser detingut i alliberat després d'un mes de presó; altra de quatre mesos i 15 dies de presó, i encara una altre de quatre mesos i 18 dies a finals de 1913. Per evitar un nou empresonament, va decidir expatriar-se i el 2 de març de 1914 va fugir clandestinament d'Itàlia. Exiliat als EUA, prossegueix la seva activitat militant a Cleveland, on publica a partir del 23 d'abril de 1914 La Gioventu Libertaria (La Joventut Llibertària) i més tard a Nova York La Questione Sociale (1914-1916). En 1918 marxa a Boston i troba feina d'impressor en el periòdic La Notizia. En aquesta ciutat va conèixer Bartolomeo Vanzetti, amb qui va projectar editar un nou periòdic titulat Cara Compagna. Quan aquest és detingut en 1920 juntament amb Nicola Sacco, Felicani organitza el moviment de suport als presos i crea, per a la seva defensa, el «Comitè de Defensa Sacco-Vanzetti» i els periòdics L'Agitazione (1920-1925), Protesta Umana (1926-1927) --ambdós seran els butlletins oficials d'aquest comitè i del qual Felicani serà tresorer-- i més tard la publicació antifeixista La Lanterne (1927-1929). En 1928 va fundar el periòdic L'Aurora (1928-1930), el director del qual serà Ilario Margarita. A partir de 1938 publicarà la primera etapa del periòdic antifeixista Countercurrent/Controcorrente (1938-1951) en dues llengües (anglesa i italiana), i a partir de 1957 només en italià, fins a la seva mort. Paral·lelament a aquesta activitat editorial va desenvolupar una tasca de propaganda en forma de mítings i de conferències. Aldino Felicani va morir el 21 d'abril de 1967 a Boston (Massachusetts, EUA). Els seus importants i complets arxius relatius al cas Sacco i Vanzetti (Fons Felicani) van ser donats en 1979 a la Biblioteca Pública de Boston.
***
- Francisco Maroto del Ojo: El 15 de març de 1906 neix a Guadix (Granada, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Maroto del Ojo. Ebenista de professió, milità en el Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931, quan arribà la II República espanyola, va fer un míting a Madrid amb Manuel Pérez Fernández. L'abril de 1932 fou detingut a Granada acusat de «dinamiter» i de ser un dels caps de la vaga general revolucionària que implicà l'assalt del diari Ideal i de l'incendi del casino; per aquests fets fou jutjat el 5 d'agost, amb 11 companys, però fou alliberat. El setembre d'aquell any representà els sindicats granadins en el Congrés de Sevilla de la Regional andalusa, on s'oposà amb èxit a l'aprovació d'un programa de comunisme llibertari. El juliol de 1933 fou detingut acusat de «conjura contra la II República», però fou amollat tot d'una. A finals de 1934 vivia a Madrid i treballava en la construcció. Poc abans de la guerra civil es traslladà a Alacant. En el Congrés de Saragossa de 1936 de la CNT representà el Sindicat de la Fusta alacantí. Quan esclatà la guerra encapçalà la Columna de Milícies que portarà el seu nom («Columna Maroto») i després la 147 Brigada Mixta, que operava a la zona de Guadix, a l'est de Granada i a Còrdova. Profundament contrari a les maniobres comunistes i republicanes, s'enfrontà a Gabriel Morón Díaz, governador d'Almeria. El 18 de febrer de 1937 atacà violentament en un míting cenetista al Teatre Cervantes el citat governador d'ideologia socialista, el qual el detingué i el manà tancar al vaixell «Jaime I» al port d'Almeria i després en una caserna de metralladores a Baza. El 4 de gener de 1938 fou jutjat a Baza pel Tribunal Permanent de l'Exèrcit d'Andalusia per un delicte de «sedició militar», condemnat a mort sota l'acusació d'«intel·ligència amb l'enemic» i tancat a Baza. Gràcies a les pressions cenetistes i populars, el Tribunal Suprem ordenà el febrer d'aquell any la revisió del procés. En aquesta època es reuní amb Joan García Oliver a Baza per idear un pla guerriller («Operació Camborio»). El març de 1938 s'anul·là la sentència i fou rehabilitat, però se li va retirar el comandament de la brigada. Després, durant una ofensiva, es fracturà una cama i hagué de romandre hospitalitzat a Almeria i a Guadix. L'agost de 1938 assistí com a delegat de Baza al Ple del Moviment Llibertari andalús i el setembre d'aquell any al Ple del Comitè Regional a Baeza, on polemitzà amb Carlos Zimmerman i va fer costat la candidatura de Manuel Pérez Fernández per a secretari de la Regional d'Andalusia. En acabar la guerra, fou tancat al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí fugir i arribar a Alacant, però fou detingut. Francisco Maroto del Ojo fou torturat salvatgement pels falangistes, jutjat i condemnat a mort per «rebel·lió militar» i afusellat el 12 de juliol de 1940 a Alacant (Alacantí, País Valencià).
---
40 anys de PSM (un article de l´escriptor Miquel López Crespí)
El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)
El PSM a finals dels anys 70 - Xirinacs a Mallorca
De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.
Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (però no covarda, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".
El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".
La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.
Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".
Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.
El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien alçar-se democràticament per donar un cop d´estat legal si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.
Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
L'estructura franquista s'està esfondrant, sembla.
L’estructura franquista s’està esfondrant, sembla.
L’enorme maquinària de Poder franquista que es manté fins el dia d’avui sembla que s’està ensorrant.
Aquests dies, la premsa mostra la davallada brutal del prestigi de la monarquia franquista.
Amb aquest escrit me limito a difondre un article d’En Javier Gallego publicat a eldiario.es, 15.03.2016. Em sembla que l’article és un clar indicador de la situació de naufragi que viu el sistema franquista.
Vegeu el blog Los compi yoguis y la compi prensa.
Greus irregularitats a l'ocupació de la via pública
La setmana passada l'equip de govern (Junts i UMP) va fer arribar un comunicat de premsa en el que expressaven la seva sorpresa en comprovar «com en alguns casos les autoritzacions que va donar l'anterior equip de govern per al 2015 (i els anteriors anys de la legislatura) incompleix la mateixa normativa municipal. Així mentre que en la majoria de locals se'ls aplicava la normativa, hi havia casos on es concedien un nombre de taules i cadires que superava àmpliament els màxims previstos per l'ordenança, a alguns casos arribaven a l'extrem de duplicar l'ocupació que legalment eren autoritzables. Uns greuges comparatius entre locals afavorint il·legalment uns (al voltant d'una quinzena) mentre als altres se'ls aplicava estrictament la normativa ( en 2015 es van realitzar 180 peticions d'ocupació de via pública).
Els casos més flagrants d'autoritzacions il·legals s'han detectat al Port de Pollença ». Segon l'equip de govern aquestes irregularitats se sumen a les ja detectades aquest passat estiu, quan es va comprovar que «s'havien donat autoritzacions a establiments que no havien pagat taxes per ocupació de temporades anteriors (fins a 230.000 euros), el que està explícitament prohibeix l'ordenança. I el que encara és més greu s'ha constatat que una gran quantitat d'expedients disciplinaris per excés d'ocupació (7 expedients de 14) es van tancar condonant la sanció als infractors pocs dies abans de les eleccions municipals.
Davant d'aquestes greus acusacions al moment d'escriure aquest article no hem vist encara cap explicació de la responsable de l'ocupació de la via pública la passada legislatura, na María Buades de Tots per Pollença. També ens agradaria saber que pensa fer l'equip de govern després de fer aquestes greus acusacions, ja que tal com s'han presentat a la premsa podíem estar parlant d'un cas de prevaricació administrativa. Esperam que en aquest cas siguin més valents que al cas de l'apropiació indeguda d' iphones i ipads i no es conformen simplement dient que faran les coses millor. Per la nostra part estam intentant descobrir com es donaven aquestes autoritzacions il·legals i com es van deixar caducar els expedients disciplinaris.
Normativa ocupació de la via pública
Les dues darreres legislatures s'ha aprovat inicialment per urgència una nova ordenança d'ocupació de la via pública. per ser aturades posteriorment. L'actual equip de govern va dir al ple que presentaria una nova ordenança abans d'aquesta temporad. Aquest és un planol de la que es va aprovar inicialment al 2008.
Palma, Anys 70 - Crònica sentimental de la transició - Una roda de premsa clandestina
Palma, Anys 70 - Crònica sentimental de la transició - Una roda de premsa clandestina -
Recordava el suïcidi de Maiakovski, lassassinat d´Isaac Babel i Meierhold, les crítiques a Eisenstein i Dimitri Xostakóvix, els intellectuals enviats a Sibèria i morts dun tret al cap a totes les presons del nou estat socialista... Què fer per no caure en la mateixa putrefacció? D´on sorgia la ceguesa, el fet que militants experimentats continuassin dins organitzacions que no feien autocrítica del passat i que fins i tot justificaven lassassinat massiu dintellectuals i dirigents revolucionaris? La vella guàrdia bolxevic, massacrada, torturada en els soterranis de la Lubianka, apallissada fins a confessar que eren agents de limperialisme alemany i japonès! Com era possible, em preguntava, què passats els anys, amb labundor de llibres i documents existents sobre la història de la Revolució dOctubre, partits que es reclamaven del socialisme, justificassin i callassin davant la magnitud dels crims estalinistes? (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Escoltava en Jaume, que, emocionat, feia un relat de les lluites de barris on el partit era el capdavanter, lànima de les mobilitzacions. Però qui ho sabia, a part de la gent de la barriada? Cap diari shavia fet mai ressò del que passava més enllà de les reunions semioficials de les inútils Juntes i Plataformes Democràtiques!
Nosaltres no existíem, érem invisibles!
Joan Socias va ser el primer que ens va fer una pregunta. Estava intrigat pel fet que no formàssim part dels muntatges que, en teoria, havien de portar endavant la ruptura amb el règim franquista.
Guillem Salomó alçà la mà per a intervenir. Fent un senyal amb el cap li férem entendre que podia dir el que volgués. Des del començament de la reunió no seguíem cap ordre concret d´intervencions. Havíem deixat de banda la planificació que teníem preparada. Érem en família. La trobada a casa meva s´havia convertit en una reunió entre amics. Sabíem que mirarien de situar la informació on fos més visible, en el moment més oportú. Possiblement haurien daprofitar quan el director marxàs a sopar i restassin espais sense omplir. Tot depenia de múltiples circumstàncies, difícils despecificar en aquell instant de la nit.
La pregunta de Joan Socias era interessant. Una munió de simpatitzants ens preguntaven el mateix. En el fons, i ho sabíem, participar en els organismes unitaris hauria estat un sistema senzill d´aparèixer als diaris. Bastava signar els quatre punts de la Plataforma, renunciar a la lluita anticapitalista, deixar de banda l´exigència de la República i la independència de les nacions oprimides, i ja seríem a la mesa de les negociacions amb els homes del Moviment. Esdevindríem respectables! La Guàrdia Civil i la Social farien els ulls grossos davant moltes de les nostres activitats i els directors dels mitjans de comunicació no llançarien al fems els comunicats que els enviàvem.
En Guillem anava a respondre quan sonà el telèfon. El cor em va fer un sotrac. Què passava? Amb un cert temor per si compareixia la policia, vaig despenjar lauricular. Els presents em miraren, interrogants.
Amb un gest amb la mà els vaig tranquillitzar. Era Mateu Ferragut, el secretari general que, amb altres companys, mantenia la vigilància pels carrers del barri. Minformà que feia bon temps i no es veia cap núvol en el cel. Fórmules intranscendents per si teníem el telèfon intervengut.
Tot plegat volia dir que la zona restava tranquilla i no havien detectat cap membre de la Brigada Social ni dels serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
Mentre els feia un senyal indicant que continuassin amb les preguntes i les respostes, em vaig aixecar per anar a la cuina a preparar un altre cafè.
La moixa dormia al sofà del menjador, indiferent a les veus que sortien del despatx. Al principi, en entrar els periodistes, shavia dignat a alçar el cap des del seu observatori i, com aquell qui contempla uns éssers inferiors. Després, majestuosa, es girà situant-se de nou en el racó que més estimava.
Ara, en passar pel seu costat, em mirà una mica molesta. Com si em digués: Què fas per aquí? No eres al despatx, contant les teves històries, molestant amb els discursos de sempre? Deixam dormir una estona en pau!.
Instintivament, com acostumava a fer, li vaig acaronar el llom amb suavitat. Endebades provar de calmar-la. Continuava enfadada i, sense pensar-ho dues vegades, amb gest quasi insultant, marxà del sofà al butacó de davant la televisió com si m´advertís que, mentre hi hagués gent estranya a la casa, no anàs de moixonies.
De la cuina estant, sentia com Guillem Salomó anava explicant els motius de la nostra absència dels organismes unitaris.
Ho havíem contat en nombroses ocasions en els fulls volanders, en multituds darticles publicats a les nostres revistes. Ens repugnava la política que no tenia res a veure amb la lluita concreta del poble. Feia plorera veure les fotografies de reunions amb els dos o tres advocats del PSOE que mai no participaren en cap acció concreta contra la dictadura. Amb els únics que ens trobàvem en els caus de la clandestinitat era amb els carrillistes i els diversos grups estalinistes, maoistes i trotsquistes clandestins. I, també, amb els cristians anticapitalistes. Tota la resta, la pluja de sigles que figuraven a les fantasmals Juntes i Plataformes oficials, no significava res. Enlairar personatges sorgits de les universitats de l´Opus, esotèrics grups nascuts a l´ombra dels confessionaris? Era penós constatar com sorgien, talment bolets a l´inici de l´hivern, sigles i més sigles, útils únicament per endiumenjar el ram de flors que s´oferia al Moviment. Rendistes, professionals desenfeinats, advocats amb aspiració a ocupar càrrecs institucionals, oloraven que pertànyer a un organisme beneït per les altures no representava cap perill i en un futur pròxim els podia ser summament rendible.
Guillem Salomó ho explicava als nostres amics.
-Nosaltres no esperam res de favorable per al poble en procés pactat amb els franquistes deia, tranquil, alhora que encenia la pipa-. Canviar alguna cosa per a mantenir el més bàsic de la dictadura? Santiago Carrillo ha dit que, per aconseguir cadiretes, la República no serà cap obstacle. Es respira dins lambient un desig esbojarrat de compartir el poder amb els homes que ens torturaren durant més de quaranta anys. Un repartiment d´un futur Parlament que deixaria reforçada la unitat de lEstat espanyol i leconomia de mercat. Ja circulen esborranys del que podria ser la Constitució del règim sorgit de la reforma.
Els vaig servir el cafè que havia acabat de fer.
Els periodistes estaven molt interessats en tot el que deien Jaume Calafell i Guillem Salomó. A poc a poc, a casa, envoltat dels companys, em començava a relaxar després dun parell de dies danar amunt i avall per organitzar la trobada clandestina. De cop i volta mhavien desaparegut les ganes de contar el que tenia apuntat a lagenda. Tanmateix, ells ho feien millor que jo. No tenia sentit que intervinguéssim tres persones alhora.
Els temps transcorria lent. Al cap d´una estona, després d´aclarir els principals punts del programa polític, ja parlàvem de literatura i art, del paper de la ideologia i la cultura en un canvi de societat. Vaig fer un somriure imperceptible. La nit de feina per a donar a conèixer les idees que impulsàvem anava convertint-se en un dels nostres típics debats en la redacció del diari, a la llibreria on vaig treballar uns anys. Sempre em va agradar parlar del paper de la cultura en la futura societat socialista! A l´organització, no tothom pensava igual que els tres membres de la direcció que érem aquella nit al meu pis. Una bona part del partit vivia extraordinàriament endarrerida, situada al bell mig de les concepcions dun marxisme vulgar, herència del pragmatisme més exacerbat de la socialdemocràcia europea i l´estalinisme.
Els tres membres daquell improvisat Servei de Premsa érem ben lluny daquelles concepcions. Antonio Gramsci, Andreu Nin, els escrits dels situacionistes francesos, la lectura dels socialistes utòpics del segle XIX, ens havien fet obrir els ulls des de la joventut. Quin sentit tendria controlar leconomia, com a la Rússia revolucionària, si el paper de la dona i de la família era el mateix que en temps del tsarisme, si no canviaven la relació entre dirigents i dirigits? Un autoritarisme idèntic al de la monarquia, amb la diferència que ara hi hauria una faç i un martell on els antics dominadors hi tenien làguila imperial? Per què la burocràcia soviètica empresonava i assassinava els artistes que volien canviar la sensibilitat de les persones, els arquitectes que maldaven per bastir edificis lluny dels pisos que consolidaven la família patriarcal burgesa?
Recordava el suïcidi de Maiakovski, lassassinat d´Isaac Babel i Meierhold, les crítiques a Eisenstein i Dimitri Xostakóvix, els intellectuals enviats a Sibèria i morts dun tret al cap a totes les presons del nou estat socialista... Què fer per no caure en la mateixa putrefacció? D´on sorgia la ceguesa, el fet que militants experimentats continuassin dins organitzacions que no feien autocrítica del passat i que fins i tot justificaven lassassinat massiu dintellectuals i dirigents revolucionaris? La vella guàrdia bolxevic, massacrada, torturada en els soterranis de la Lubianka, apallissada fins a confessar que eren agents de limperialisme alemany i japonès! Com era possible, em preguntava, què passats els anys, amb labundor de llibres i documents existents sobre la història de la Revolució dOctubre, partits que es reclamaven del socialisme, justificassin i callassin davant la magnitud dels crims estalinistes?
Per això les explicacions de Jaume Calafell i Guillem Salomó en contra dels pactes i acords de despatx, marginant la representativitat de les assemblees. Nosaltres ens aferràvem al poder popular que naixia a les fàbriques i els barris, al camp i les universitats, com aquell que s´aferra a la darrera esperança per a canviar l´univers d´explotació i cinisme que ens envoltava, furient, com un huracà bestial, imparable.
[16/03] «Zsherminal» - Manifest magonista - «Studi Sociali» - «Le Musée du Soir» - Estrena de «Sacco & Vanzetti» - Parsons - Gégout - Converti - Reinert - Bertrand - Carbó - Floristán - Bossu - Saladrigas - Alba - Bertani - Molas - Sánchez Marcos - Maksimov - Pereira - Bifolchi - Micelli - Rogalski - Olaya - Saudy
Anarcoefemèrides
del 16 de març
Esdeveniments
- Surt Zsherminal: El 16 de març de 1900 surt a Londres (Anglaterra) el primer número de la publicació mensual Zsherminal (Germinal),òrgan de la joventut anarquista en llengua jiddish. Editat per Rudolf Rocker, després de Londres serà publicat pel mateix a Leeds, qui s’encarregarà, amb sa companya Milly Witkop, de la impressió per reduir despeses, fins a març de 1903. El periòdic reapareixerà el gener de 1905 i serà publicat fins a maig de 1909. Els temes que tractaven versaven sobre el moviment obrer jueu, els problemes de la immigració, textos anarquistes, la vida dels jueus a Gran Bretanya, etc.
***
- Publicació del manifest «Als anarquistes del món»: El 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración, editat a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), es publica el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general», de Librado Rivera i de Ricardo Flores Magón. En aquest important manifest, s’afirma que la Revolució social s’acosta i que tots els anarquistes han de participar-hi amb totes les seves forces i possibilitats. Aquest text els ocasionarà detencions i condemnes: 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares per Flores Magón i 15 anys i igual multa per Rivera, acusats de sabotejar l’esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12èpoques distintes.
Regeneración, 262 (16 de març de 1918)
***
- Surt Studi Sociali: El
16 de març de 1930 surt a Buenos Aires (Argentina) i a
Montevideo (Uruguai) el
primer número de la publicació anarquista
malatestiana i antifeixista en
llengua italiana Studi
Sociali. Rivista bimensile di libero esame (Estudis Socials. Revista
bimensual de lliure examen). La
redacció la dirigia
Luigi Fabbri, ajudat per Ugo Fedeli i Torquato Gobbi, des de Montevideo
i
l'administració i la publicació la portava Carlo
fontana, en col·laboració amb
l'editorial del periòdic La Protesta, a Buenos Aires. Hi van
col·laborar
Leonida Mastrodicasa, Camillo Berneri, Luce Fabbri (Lucia Ferrari),
Luigi Battistelli, Virgilio Bottero, Emilio Frugoni, Domingo Rodriguez,
Gaston
Leval, Gianpiero Landi, Luigi Bertoni i Errico Malatesta, entre
d'altres. A
partir de 1932 la malaltia de Luigi Fabbri i la crisi
econòmica d'aquells anys
l'obligarà a interrompre nombroses vegades la
publicació de la revista. En
1935, en morir aquest, l'edició serà continuada
per sa filla Luce Fabbri fins
al 1946. La «Biblioteca di Studi Sociali»
publicà nombrosos llibres i fullets
de diversos autors llibertaris. Una part de l'arxiu d'Studi Sociali es
troba dipositat a la «Col·lecció
Fabbri» de l'International Institute of Social
History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Inauguració de «Le Musée du Soir»: El 16 de març de 1935 s’inaugura al carrer Fressard número 69 de París (França), per iniciativa de l’anarquista Henry Poulaille i del Cercle d’Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne), «Le Musée du Soir». Més que una biblioteca de préstec --la mitjana de llibres deixats cada mes era de tres-cents--, és un lloc de trobada, una mena d’universitat popular, on els adherits --va arribar a tenir-ne uns cinc-cents--, la major part obrers i empleats, poden participar en conferències, exposicions, mítings i reunions organitzats amb escriptors llibertaris, entre altres intel·lectuals. A partir de 1936 el local va esdevenir petit i es va traslladar al número 15 del carrer Médéah. Malauradament «Le Musée du Soir» no sobreviurà gaire de temps després de la declaració de guerra i tancarà les portes en 1940.
***
- Estrena de
l'òpera «Sacco & Vanzetti»:
El 16 de març de 2001 s'estrena mundialment,
davant 2.400 assistents, a l'Opera Tampa de la ciutat de Tampa
(Florida, EUA)
l'òpera Sacco & Vanzetti,
escrita
i dirigida per Anton Coppola, sota la direcció musical de
Matthew Lata al front
de la The Florida Orchestra. L'òpera –de tres
hores i mitja de durada, composta
d'un pròleg i dos actes (14 escenes), i cantada en tres
idiomes (anglès, italià
i dialecte italià)– està basada en la
música original que Anton Coppola va
compondre per a una pel·lícula documental que son
nebot Francis Ford Coppola
tenia intenció de dirigir en 1995, però que
finalment mai no es filmà. Anton
Coppola, molt influït per les discussions que quan era petit
escoltà als seus
pares i amics sobre el cas dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco
i
Bartolomeo Vanzetti, sempre havia desitjat compondre una obra sobre
aquest tema
que el va marcar tant a ell i a sa família i que va acabar
en 1999 gràcies al
suport de son nebot. Francis Ford Coppola supervisà la
direcció artística de l'espectacle.
L'obra també es pogué veure i escoltar els dies
17 i 18 de març. El fet que en
aquesta obra intervinguin més de cent persones (dotzenes de
cantants, cor
gegant, músics, extres, personal de producció,
etc.) i un gran muntatge escènic
fa que sigui molt difícil de representar pel seu alt
pressupost (700.000
dòlars). Aquesta òpera s'ha interpretat en
diverses ocasions en versió reduïda.
L'òpera de Coppola mostra la solidaritat de l'autor cap els
dos obrers
assassinats legalment per l'Estat nord-americà.
Naixements
- Lucy Parsons: El
16 de març de 1853 neix
a Waco (Texas, Mèxic; actual EUA) la propagandista
anarquista Lucía Eldine
González, més coneguda com Lucy Parsons
o Lucy Ella Parsons. Era filla
de Maria del Carmen, una mexicana, possiblement d'origen
africà, i d'un indi creek,
tal vegada anomenat John Waller. Als tres anys es quedàòrfena i un oncle
matern la va criar en un ranxo texà, probablement com a
esclava. Es va casar
amb Albert Parsons, exsoldat confederat, esdevingut
republicà radical cap el
1871. En 1874 s'instal·laren a Chicago i
començaren a militar en el moviment
obrer revolucionari. Albert va escriure articles sobre els sense sostre
i els
aturats en el periòdic The Socialist
(1878), i participà en la fundació
de la International Working People's Association (IWPA,
Associació
Internacional de Treballadors). En 1884 Lucy
col·laborà en el setmanari The
Alarm. Albert Parsons es farà el defensor dels
drets dels afroamericans
víctimes del racisme i de la pobresa. En 1886 és
acusat en el cas de la bomba
de la plaça Haymarket i serà penjat juntament amb
quatre companys anarquistes
l'11 de novembre de 1887. Són els malauradament coneguts com
a «Màrtirs de
Chicago». Després d'aquesta tragèdia,
Lucy escriurà una biografia del seu
company, així com articles i pamflets en els
periòdics anarquistes: Freedom
(1890-1892), The Rebel (1895-1896), The
Liberator (1905-1906), The
Alarm (1915-1916). Hi va participar en el moviment
revolucionari fins el
final dels seus dies. Lucy Parsons va morir el 7 de març de
1942, en l'incendi
de ca seva, a Chicago (Illinois, EUA).
Lucy
Parsons (1853-1942)
***
- Ernest Gégout:El 16 de març de 1854 neix a Vézelise (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Fill de pares pagesos, després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor deJésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.
Ernest Gégout (1854-1936)
***
- Niccolò Converti: El 16 de març de 1858 neix a Roseto Capo Spulico (Calàbria, Itàlia) l'internacionalista i propagandista anarquista Niccolò Converti --també Nicolo Converti--, conegut com Dr. Converti. Estudià medicina a la Universitat de Nàpols, d'on sortí diplomat en cirurgia. En els anys d'estudiant conegué Errico Malatesta. Després va entrar en l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i fou nomenat secretari de la seva secció napolitana. En 1878 dirigí a Nàpols el periòdic Il Masaniello, on col·laboraren Tropea, Altieri i Tommaso Schettino, entre d'altres. Fugint de les persecucions de les autoritats, s'exilià a Marsella (Provença, Occitània). En 1881 va ser un dels principals atiadors dels disturbis a Marsella arran de la tornada de les tropes de Tunísia. Més tard retornà a Itàlia i en 1885 va ser el redactor i director del periòdic napolità Il Piccone. Bolletino settimanale del movimento sociale, amb el suport de Gaetano Combatti-Lentini i Pasquale Pensa. Arran de la condemna a 22 meses de presó pel Tribunal de Florència per un «delicte de premsa», abandonà Nàpols i des de Liorna embarcà cap a Bastia (Còrsega) i d'allà s'instal·là novament a Marsella, on canvià nombroses vegades de domicili ajudat per la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista «il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers. A Marsella treballà com a dependent de l'apotecaria Romeo i a diverses impremtes com a tipògraf. En aquesta època tingué com a parella Marie Chantarella i la policia el qualificà de «anarquista força perillós». Amb Ugo Acquabona, va ser un dels principals redactors de la secció italiana del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste (1886) publicat a Marsella i també distribuït a Itàlia. El 7 de gener de 1887, amb Gaetano Grassi, embarcà a bord del vaixell«Lorraine» des de Marsella cap a Tunis (Tunísia), on va arribar tres dies després i va ser rebut per Darniche i Antonio Filangieri. A més de militar activament, treballà com a metge cirurgià a l'Hospital Colonial Italià de Tunis, sanatori que ajudà a crear. Conegut com«El Metge dels Pobres», ajudà els indigents tunisencs i fou considerat com un dels pares del moviment obrer tunisià. L'agost de 1887, amb Grassi i Girolamo Sudiero, va fer una crida a Niça per la reaparició del periòdic anarcocomunistaLo Schiavo, que finalment fou publicat el setembre i on figurà com a director. El març de 1887 fundà a Tunis el setmanari anarcocomunista L'Operaio. Organo degli anarchici di Tunisia e della Sicilia, primera publicació revolucionària tunisiana, la qual va dirigir i que tingué una gran durada temporal distribuïda en diferents èpoques. També fundà i dirigí el periòdic anarcosindicalista La Voce di Tunisi (1890) i La Protesta Umana. Rivista de Scienze Sociali (1896); a més col·laborà en La Vera Unione,La Voce dell'Operaio, In marcia,1º Maggio, etc. En 1888 va ser condemnat a Tunis a 42 dies de presó i a 500 francs de multa per la publicació d'un manifest commemoratiu dels «Màrtirs de Chicago», pena que finalment va ser amnistiada. A ell se li deu la celebració a Tunísia de la primera Diada del Treball, l'1 de maig de 1890. Creà a Tunis un grup anarquista encarregat de facilitar la fugida i el sojorn d'anarquistes italians que havien aconseguit escapar de les diferents illes sicilianes on estaven confinats. El 18 de maig de 1899 va se interrogat per la policia i va admetre que havia rebut la visita d'Errico Malatesta i d'altres dos fugats italians (Vivoli i Epifani). Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries a Itàlia i en periòdics democràtics tunisencs (La Petite Tunisie, Le Courrier de Tunisie, etc.). Prengué la paraula en reunions polítiques i sindicals i en funerals civils de lliurepensadors. Durant els anys del feixisme italià continuà amb la lluita i publicà, amb Vincenzo Serio i Giulio Cesare Barresi, In Italia. La voce degli italiani liberi; formà part, amb Nino Casubolo, Gigi Damiani, Gino Bibbi, Loris Gallico i Barresi, de la Lega Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de Tunísia; a més de mantenir contactes amb destacats militants llibertaris, com ara Camillo Berneri --amb qui mantingué una polèmica sobre neomaltusianisme i anarquisme--, Max Netllau, Augustin Hamon, Ugo Fedeli i Gigi Damiani. És autor de Repubblica ed anarchia (1889), I fasci dei lavoratori di Sicilia (1893), Che cosa è il socialismo? (1900 i 1905) i també va escriure una mena d'autobiografia sota el títol Confessioni e battaglie. Niccolò Converti va morir el 13 de setembre de 1939 a Tunis (Tunísia) i fou enterrat al cementiri europeu de Bab el Khadra. En 1940 el seu amic Gigi Damiani publicà Attorno ad una vita. Niccolò Converti. Un carrer de Roseto Capo Spulico porta el seu nom.
***
- Charles Reinert:
El 16 de març de 1874 neix a Vitry-le-François
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarcoindividualista Charles Reinert. Es guanyava la vida com a obrer
a foneries
i com a fuster i tenia el braç esquerre inútil.
Anarquista individualista
seguidor de Lev Tolstoi i antimilitarista, en 1906
començà a col·laborar en L'Anarchie, on defensà que
aquest
periòdic no havia de ser només unòrgan de discussió entre els anarquistes
convençuts sinó que havia d'estar obert a tothom
i ser un instrument d'educació
dels obrers que encara no s'havien acostat al moviment llibertari.
També
criticà els conferenciants que es desplaçaven
arreu de França, i especialment Maurice
Vandamme (Mauricius) que
s'enfrontava
amb auditoris no totalment anarquistes atacant frontalment els
prejudicis
religiosos. En 1907, des de Bar-le-Duc (Lorena, França) on
vivia, col·laborà en
el periòdic La Cravache.
En 1908
deixà Bar-le-Duc i s'instal·là a Nancy
(Lorena, França), on freqüentà els
quatre germans Bill, tots anarquistes individualistes, vegetarians i
antialcohòlics
i tots fusters de professió. Una temporada visqué
a Liverdun (Lorena, França),
on, segon la policia, albergà el juliol de 1911Édouard Carouy, membre de la«Banda Bonnot». Amb els germans Bill
elaborà una falsa quartada per a exculpar
Eugène Diudonné, amic comú, acusant
d'assassinat en el procés seguit contra la«Banda Bonnot». Ell i sa companya, Lucie Chenut,
afirmaren haver estat amb
Dieudonné a Nancy el 21 de desembre de 1911 a l'hora precisa
de l'assalt
d'Ernest Caby, recaptador de la«Société
Générale», i d'Alfred Peemans, el seu
guardaespatlles. Una jove modista, Joséphine Bellot, que
freqüentava els
Reinert i els germans Bill, el va denunciar a la policia i l'1 de maig
de 1912
la parella va ser detinguda al seu domicili (número 16 de
l'impàs de la
Madeleine) de Nancy i empresonada a París
(França), recloent sos dos infants a
l'Hospici Saint-Stanislas de Nancy. Tot enfurismat, Charles Bill, el
més jove
dels germans, per venjar sos amics, assassinà tres dies
després el fuster
Charles-Auguste Blanchet, amic de la jove modista. Acusat per
Joséphine Bellot
d'haver inventat una coartada i d'haver donat refugi als membres de la«Banda
Bonnot», va ser jutjat per l'Audiència del Sena i
el 28 de febrer de 1913 condemnat
a un any de presó per «encobriment de
criminals»; sa companya Lucie Chenut,
alliberada l'agost de 1912, va ser absolta. En 1926
col·laborà en L'Idée
Libre.
***
- Antoine Bertrand: El 16 de març de 1877 neix a Còrsega el militant anarquista Antoine Bertrand. Obrer a l’Arsenal de la Marina Nacional --drassanes dels vaixells de guerra-- de Toló (Provença, Occitània), un lloc amb molta història sindicalista, membre de l’Associació Internacional Antimilitarista, i del grup anarquista «La Joventut Lliure». Militant sindicalista i del Comitè de Defensa Social, va ser fitxat amb Carnet B, en 1916, després de descobrir propaganda antimilitarista en el local del grup anarquista, fet que va implicar ser acomiadat de l’Arsenal i mobilitzat. Readmès després de la guerra, va continuar amb la seva tasca anarcosindicalista, criticant tant reformistes com comunistes. En 1919, va participar en el comitè per l’amnistia dels amotinats del Mar Negre i un any més tard, arran d'una vaga, fou de bell nou engegat de la feina, a la qual no tornarà fins a l'amnistia de 1925. Més tard es lligarà al grup anarquista «Sébastien Faure», successor de«La Jeneusse Libre». Antoine Bertrand va morir el 12 de juny de 1964.
***
- Proudhon Carbó i Garriga: El 16 de març de 1904 neix a La Bisbal d'Empordà (Baix Empordà, Catalunya) el militant anarquista Proudhon Amor Progrés Carbó i Garriga. Nascut en una família de tradició anarquista, sos pares foren Eusebi Carbó i Carbó i Lluïsa Garriga i Morquejo, i son padrí Joaquim Garriga i Pons, tots militants llibertaris. En 1905 son pare abandonà sa companya, a la qual s'havia unit lliurement, i son fill. A ca seva, entre 1903 i 1909, s'instal·là una Escola Moderna promoguda pel seu avi Joaquim. El novembre de 1917 sa família s'instal·là a Tànger, on restaren fins al final de la guerra del Marroc. Sa mare treballà de modista i ell estudià el batxillerat a l'escola Aliança Israelita Universal, patrocinada pe la comunitat sefardita francesa, alhora que aprenia cinc llengües. En 1922 va viatjar a França i després treballà a com a traductor a les oficines de la Companyia Franco-Espanyola del Ferrocarril de Tànger-Fes a Larraix i a Ksar El Kébir. En 1925 es traslladà a Guinea Equatorial enviat per una companyia constructora colonial, on intentà organitzar la població negra contra la classe blanca explotadora, però en 1930 fou desterrat pel governador general. Després de sis mesos a la Península, on es respirava l'ambient prerepublicà, tornà a l'antiga feina ferroviària a Ksar El Kébir i després a Meknès, on amb el comandant Dumont (Legió d'Honor) intentà aixecar els magribins contra el colonialisme francès. Quan l'aixecament militar feixista de 1936 salvà la vida en trobar-se al Marroc francès, però sa mare fou detinguda el mateix 17 de juliol pels militars rebels i morí a causa de les tortures en negar-se a lliurar son fill. Proudhon aconseguí arribar a Catalunya via França. Fou en aquesta època que conegué son pare i sa futura companya, Carme Darnaculleta Graupera, de La Bisbal. D'antuvi, per mor dels seus coneixements d'idiomes, s'integrà en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat i després s'enrolà com a voluntari al Batalló de Metralladores C del X Cos de l'Exèrcit. A finals de 1938, quan feia de comissari polític d'un batalló, fou nomenat jutge assessor comissari del X Cos de l'Exèrcit, que abandonà tan bon punt pogué, per tornar al seu càrrec de comissari. En febrer de 1939, quan feia de comissari i de cap polític de la Seu d'Urgell i de Puigcerdà, aconseguir passar a França. Pogué lliurar-se dels camps de concentració gràcies al seus contactes amb policies i periodistes francesos, i a París treballà amb Frederica Montseny i Marià Vázquez en una oficina clandestina dedicada a ajudar els presoners d'aquests camps. Quan començà la II Guerra Mundial creuà l'Atlàntic --a bord del vaixell «De la Salle»nasqué sa filla gran Margarida-- i el desembre de 1939 arribà a Ciudad Trujillo (República Dominicana), on van fracassar amb dues parelles més en l'explotació d'una granja agrícola a prop de la frontera amb Haití. A San Juan de Managua viurà amb Llibertat Ródenas, Josep Viadiu i altres companys anarquistes. Amb l'ajuda de John Dos Passos i Fabio Fiallo, va poder abandonar la República Dominicana i, després de passar per Cuba, on fou detingut a l'Havana acusat de «propaganda nazi» per portar un llibre de Fiallo en contra de l'ocupació nord-americana de Santo Domingo, el novembre de 1941 arribarà a Veracruz (Mèxic). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic va realitzar diverses feines i en 1943 nasqué son segon fill, Ulisses. A partir de 1948 treballarà com a encarregat de l'empresa de les populars begudes«Sidrals Mundet» del català Artur Mundet i Carbó i mantindrà la militància sobretot col·laborant en la premsa anarquista. Mantingué una estreta amistat amb la parella anarquista Senya Fléchine i Mollie Steimer. En 1985 Proudhon i Carme visitaren La Bisbal, fet que l'animà a escriure les seves memòries,Yanga Sácriba. Autobiografía de un libertario, que publicà en 1991. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Adunata dei Refrattari,Espoir, Rebelión, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc.; però també en rotatius «burgesos», com araAspectos, El Día o Excelsior. Proudhon Carbó Garriga va morir el 22 de juny de 1996 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1997 es publicà La lámpara de bronce, un recull de contesàrabs transcrits per Proudhon, recollits a places i carrers de Tànger, mentre estudiava el batxillerat. A La Bisbal d'Empordà un carrer porta el seu nom.
Proudhon Carbó i Garriga (1904-1996)
***
- Julián Floristán:El 16 de març de 1905 neix a Haro (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Julián José María Floristán Urrecho. Nascut en una família humil i orfe de pare, va abandonar l'escola abans de fer els 10 anys i als 14 va començar a treballar d'aprenent de fuster. A partir de 1920 començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Haro i el gener de 1926, en fer els 20 anys, per eludir el servei militar, marxà a Miranda, des d'on, després de fer contacte amb l'anarquista Laurentino Tejerina, es va traslladar clandestinament a França. Residí a Donibane Lohizune i a Biàrritz, fins que les dificultats econòmiques per trobar feina el van obligar retornar a la Península: el setembre de 1927 feia feina als ferrocarrils de Burgos com a fuster i en 1929 va passar una temporada a les navarreses Carcastillo i Tafalla. Aquest mateix any va instal·lar-se a Santa Coloma de Gramenet, on va ser delegat del Comitè Pro Presos, intervingué en la fundació de la Casa del Poble, va ser corresponsal de Solidaridad Obrera i distribuïdor de la premsa anarquista. Mancat de feina, en 1933 es va establir a Palma (Mallorca, Illes Balears), on va arribar a ser secretari de la Federació Local de CNT, membre de l'Ateneu Racionalista de la barriada de Santa Catalina, responsable del setmanari Cultura Obrera i corresponsal deSolidaridad Obrera; també va patir un procés per delicte de premsa. En 1936 va marxar a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) i va assistir al congrés d'aquell any com a delegat cenetista per Torre del Compte. Quan va esclatar la Revolució de juliol, es va traslladar ràpidament a Torre i Gandesa, i va intervenir en la sufocació de l'aixecament feixista a Villalba de los Arcos. Després es va sumar a la columna constituïda a Tarragona per alliberar Aragó, participant en la presa de Calaceita i arribant fins a Vall-de-roures. Aquest mateix mes de juliol s'unirà a la columna Carod-Ferrer, que va acabar abandonant per discrepàncies amb el cap, passant a encarregar-se com a secretari general de les col·lectivitzacions de 19 pobles de la zona de Vall-de-roures. En produir-se la ràtzia dels estalinistes d'Enrique Líster contra les col·lectivitats, es va veure forçat a amagar-se, fins que aconseguí arribar a Lécera, on es va unir a la Brigada Confederal 117, integrant-se en els serveis d'Intendència; més tard, va formar part del Batalló Remiro. El 9 de febrer de 1939 va passar a França per Bourg-Madame i patí els camps de concentració de Mauzat, Vernet i Set-fonts. Més tard va acabar en les companyies de treballadors d'estrangers, d'una de les quals va desertar pels Pirineus, acabant a Fumel. Després de l'Alliberament, va treballar a Frontonh i La Sala, per assentar-se definitivament a Royan. A l'Estat francès va militar en la CNT, participant en diverses activitats orgàniques: secretari de la comarcal de Vall-de-roures en l'exili durant moltíssims anys; presència en el Congrés de París de 1945 i en diversos plens de la regional de Tolosa; secretari general de la CNT de Fumel entre 1945 i 1947, de Frontonh --i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)-- i de Royan, des de 1954; secretari d'administració de la regional tolosana entre 1947 i 1949; etc. Des de 1931 va ser assidu de la premsa llibertària, publicant articles, sota diversos pseudònims (Royan,Urrechu, Florián,Riojano) en Ação Directa, Boletín de los GG de Defensa Confederal, Boletín Interno, Boletín Interno CIR, Cenit,CNT, Combat Syndicaliste, Cultura y Acción, Cultura Obrera, Espoir, Ideas,Nervio, Nuevo Aragón,Solidaridad,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,Umanità Nova, Umbral, etc. Va col·laborar en el llibre Comarcal de Valderrobres (1971) i és autor unes memòries Cosas vividas (1971). Julián Floristán va morir el 19 de maig de 1997 a Royan (Poitou-Charentes, França).
***
- Jean Bossu: El 16 de març de 1911 neix a Reims (Xampanya, França) el periodista i historiador lliurepensador, francmaçó i llibertari Jean Bossu. Després del batxillerat, estudià un any de la carrera de dret a Dijon. En 1931 publicà la sèrie d'articles «Rome sous le Pontificat de Pie IX» en Le Libre Penseur de France. Organe à décrasser les cerveaux, editat per Émile Noël a Tours. Entre 1931 i 1939 visqué a la residència de sa família a Jainvillotte (Lorena, França), alhora que participà estretament amb el periòdic L'Est Illustré. Trobem articles seus en l'Encyclopédie Anarchiste de Sébastien Faure. Entre els anys vint i quaranta publicà articles en el periòdic mensual La Documentation antireligieuse: fait, textes et portraits, de l'editorial de L'Idée Libre, publicació anarcoindividualista en la qual col·laborà habitualment amb articles de crítica literària abans i després de la II Guerra Mundial, conflicte en el qual participà mobilitzat en l'aviació. Durant els anys bèl·lics fundà Rase-motte, revista de l'Exèrcit de l'Aire, de la qual esdevindrà redactor en cap. Després de l'Alliberament, rellançà la «Societat d'Història de la Revolució de 1848» i esdevingué periodista de La Liberté de l'Est a Épinal. Entre febrer i maig de 1946 prengué part en L'Homme et la Vie. Organe du mouvement de synthèse culturelle (anarquisme, individualisme, feminisme, sindicalisme, marxisme, maltusianisme, naturisme, pacifisme, racionalisme, etc.), dirigit per Manuel Devaldés. Membre de la Gran Lògia Nacional Francesa (GLNF), en 1962, rebé el grau de Company de la Lògia Marianne. Per la seva reputació com a periodista va ser elegit com a model de la professió per Antenne 2. En 1983 va ser condecorat amb l'Ordre Nacional del Mèrit. Fou un reconegut especialista internacional de la història de la maçoneria i consagrà sa vida a la realització d'un arxiu biogràfic de maçons que arreplegà més de 130.000 fitxes i que fou donat a la Biblioteca Nacional de França. Entre les seves obres destaquen La femme et la libre pensée (sd), Garibaldi (sd), Henri Rochefort, un prince de la polémique (sd), La Papesse Jeanne a-t-elle existé? (sd), Michel Bakounine. Dix années de sa vie (192?), Immoralités et turpitudes de la «Sainte Bible» (1930?, amb André Lorulot i Jean Malburet), Le paganisme chrétien (1930?, amb André Lorulot i Maurice Phusis), Raspail. Sa vie ardente et chevaleresque (193?), L'Église et la sorcellerie (1932), Histoire des Borgia (1935), Émile Combes et son oeuvre (1936), Le Syllabus. Le Vatican contre la démocratie (1938), Le Saint Curé d'Arsétait-il fou? (1939), Élisée Reclus (1943), Comment obtenir une bonne mémoire (1944), Laurent Tailhade et son temps (1945?), Augustin Hamon (1946), Petite histoire de la libre pensée en France (1950?), Jean Allemane. Combattant de la Commune de Paris, apôtre du socialisme et de la libre pensée (1951), La loge Saint Jean de Bourbonne-Les-Bains (1951), Une loge de proscrits à Londres sous le Second Empire et après la Commune (1958), Les débuts de la franc-maçonnerie dans les Vosges (1972), Chronique des rues d'Épinal (1976), Les francs-maçons au secours de la Grèce insurgée (1821-1829) (1976), etc. Documentació seva es troba dipositada a l'Arxiu Departamental dels Vosges aÉpinal. Jean Bossu va morir el 23 de setembre de 1985 a Épinal (Lorena, França).
***
- Ramon Saladrigas
Balbé: El
Defuncions
- Manuel Alba Blanes: El 16 de març de 1937 mor al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Manuel Alba Blanes. Havia nascut el 12 de febrer de 1903 a Almodóvar del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya) en una família humil. Home de múltiples inquietuds polítiques i culturals, fou jornaler, mestre, músic, compositor, poeta i dramaturg, tot d'una manera autodidacta. Fou membre de l'«Estudiantina de Palma del Río» i del«Círculo de la Amistad», i tingué contactes amb el«Círculo de Posadas». Com a músic creà l'himne oficiós del seu poble natal (Pueblo alegre y soñador) i formà part de comparses i de murgues. En 1925 fundà i presidí l'Ateneu Popular d'Almodóvar. Estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 es casà amb Enriqueta Sanz Palma, serventa de Francisco Natera, el major terratinent d'Almodóvar d'aleshores. El 23 de juliol de 1928 estrenà el drama popular Entre dos fuegos, del qual només es realitzà aquesta representació. Entre el 9 de març de 1936 i l'1 de setembre de 1936 ocupà l'alcaldia del seu poble natal, destacant en temes com la desocupació, l'educació, l'igualtat de gènere, la salut o la pobresa; fou l'últim batlle republicà d'Almodóvar del Río. El juliol de 1936 dirigí la resistència contra els aixecats i el 20 de juliol de 1936 proclamà el comunisme llibertari a Almodóvar. A partir d'agost de 1936 fou comissari polític del«Batalló Fermín Salvochea» i, després, de la «Columna Andalusia-Extremadura». Manuel Alba Blanes va morir el 16 de març de 1937 al front de Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya), però el seu cos mai no va ser trobat. Té dedicada una avinguda a Almodóvar. En 2007 l'Ateneu Popular d'Almodóvar del Río i l'editorial Berenice publicà Entre dos fuegos, ja que fou trobat un manuscrit del mateix que es donava per perdut --el 26 d'octubre de 2007 fou reestrenada. L'edició d'aquesta peça teatral ve acompanyada amb el DVD del curtmetratge En la memoria, sobre la seva vida, de Fran Prieto Almagro i Nacho Blanes, pel·lícula que ha rebut diversos premis. Aquest Ateneu Popular també creà un premi amb el seu nom per reconèixer les autors que defensen la llibertat de pensament amb la seva actitud vital i professional.
---
Llorenç Villalonga i Joan Estelrich: escriptors mallorquins al servei del feixisme
La traïció al país s'ha personalitzat en Llorenç Villalonga, que n'és el cas més cridaner, però no el més paradigmàtic. (Llorenç Capellà)
Un exemple a seguir o una actitud denunciable
Llorenç Capellà | 01/04/2010
Mossèn Antoni Maria Alcover va morir el 1932. De manera que sempre ens quedarà el dubte de saber si hauria donat suport al cop d'Estat de quatre anys més tard. I diem que no, tot i que pensem el contrari. La dreta nostrada prioritza la butxaca al país. En tenim molts d'exemples. Joan Estelrich, Lluís Amorós, Elvir Sans o entitats d'arrel democràtica com el Foment de Turisme. La traïció al país s'ha personalitzat en Llorenç Villalonga, que n'és el cas més cridaner, però no el més paradigmàtic. Hi va haver molta altra gent que en major o menor mesura va fer costat al franquisme, tot i sabent que la repressió lingüística i cultural assoliria unes dimensions apocalíptiques. Tanmateix, molts d'ells, a la postguerra, procuraren mantenir viu el foc colgat de la llengua catalana i de les expressions tradicionals.
Miquel Forteza va escriure Els exilats (1951), alhora que era cap d'Obres Públiques (1940-1958), de manera que no és arriscat suposar que mantenia una fidelitat sense fissures al franquisme. No va ésser l'únic que va caure en contradicció flagrant. I actituds com la seva són, encara ara, el pa de cada dia. La setmana passada, l'expresident Soler va publicar un article denunciant que en el congrés regional del Partit Popular havien pugnat dues candidatures, l'una espanyolista i, l'altra, d'extrema dreta. I ambdues amb l'objectiu prioritari de minoritzar, encara més, la llengua catalana. Des dels fòrums nacionalistes i culturals, li han plogut floretes. Entre la gent que dóna voltes a les qüestions del país, Soler és un referent d'allò que hauria d'ésser la dreta.
No des d'ara, sinó d'ençà que els seus l'expulsaren del Consolat de Mar, en bona part, a causa de la defensa del català. A més, s'ha deixat veure en actes públics de caire reivindicatiu i probablement, no ho sé amb certesa, és soci de l'OCB. Tanmateix, els elogis a la denúncia que ha fet del congrés no s'acaben de justificar. És cert que Soler discrepa de l'odi visceral de Delgado i Bauzà envers tot allò que tingui un referent mallorquí, però a l'hora de votar, vota, cosa que significa posar una pistola a la mà del nou president perquè l'usi en contra d'aquesta llengua que se suposa que defensa. En conclusió: tenia la possibilitat de fer el carnet quatre trossos; però, en comptes de fer-ho, ha optat per acatar el programa oficial del Partit Popular. No inventa res, ja ho he explicat. I del seu pa farà sopes. Però les lloances no tenen sentit.
dBalears
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics creadors del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans artistes dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.