[04/09] «La Révolution
Cosmopolite» - Atemptat Portas - Brocher - Delaw - Gauzy -
Illich - Tortosa - Ottesen-Jensen - Simenon - Cerrito - MatteucciAnarcoefemèrides
del 4 de setembre
Esdeveniments
![Premsa llibertària]( "Premsa llibertària")
-
Surt La
Révolution Cosmopolite: El 4 de setembre
de 1886 surt a París (França) el
primer número de La Révolution
Cosmopolite. Journal révolutionnaire
sociaiste indépendant. En van ser responsables
Charles Malato, Jean
Pausader (Jacques Prolo) i Léon Ortiz (Léon
Schiroky). D'aquesta
publicació sortiren quatre números,
l'últim el del 2-9 d'octubre de 1886, i un
cinquè número, primer i únic d'una
nova sèrie en format revista, en 1887, abans
de ser denunciada per «incitació a l'assassinat i
al pillatge».
***
![Narciso Portas ("El Botxí de Montjuïc")]( "Narciso Portas (\"El Botxí de Montjuïc\")")
-
Atemptat contra
Narciso Portas: En
arrencar la matinada del 4 de setembre
de 1897 a Barcelona
(Catalunya) Ramon Sempau atempta contra Narciso Portas Ascanio (El
Botxí de Montjuïc),
tinent de la Guàrdia Civil i cap de la policia judicial de
la capital catalana,
responsable de les tortures infligides als militants anarquistes
detinguts
durant el procés de Montjuïc. Portas, que anava
acompanyat del subinspector de
policia Teixidó, acabava de sortir d'una funció
al Circ Eqüestre quan en
arribar a la plaça Catalunya, poc abans de l'entrada de la
Rambla, Ramon Sempau
s'acostà i, després d'insultar-los, va disparar
un revòlver contra els dos
representants de l'autoritat, que ferits lleument iniciaren una
persecució contra
l'agressor i a la qual es va afegir poc després el cap
d'ordre públic Plantada
i diversos agents de policia. Finalment Sempau fou detingut a la
cerveseria
Gambrinus, a la planta baixa de l'Hotel Continental, i un cambrer del
local
resultà ferit durant el tiroteig. Jutjat militarment per un
consell de guerra,
Sempau fou condemnat per unanimitat a la pena de mort, però
no existint
conformitat entre el capità general i el seu auditor en
l'apreciació de la
justícia de la sentència, no va tenir
caràcter executòria. Com que els liberals
havia pujat al poder, el Consell de Ministres decretà que no
podia ser jutjat
per la jurisdicció militar. La jurisdicció civil
ordinària, que aleshores
funcionava per jurat, el declarà innocent i aquesta
sentència es repetí en la instància
al Suprem, per la qual cosa fou alliberat després de complir
una condemna de
dos mesos i un dia de presó per ús de nom fals.
El procés judicial a Sempau va
servir perquè tornés a sortir a la llum
pública tot el procés de Montjuïc.
L'advocat, periodista i republicà anarquitzant Ramon Sempau
Barril --altres
autors citen com a segon llinatge Nogués-- havia nascut en
1871 a Barcelona i
va estar relacionat amb els cercles literaris i
intel·lectuals de finals de
segle; formà part a partir de 1896 de la Colla del Foc Nou
--juntament amb Pere
Coromines, Jaume Brossa, Celestí Galcerán, Josep
Roca, Bernat Rodríguez Serra i
Ignasi Iglesias, entre d'altres-- i de la redacció d'El
Diluvio. En
iniciar-se el procés de Montjuïc en 1896
hagué de fugir, per no ser processat
per les seves crítiques a l'acció espanyola a
Cuba, cap a França, on va demanar
la nacionalitat gala i va romandre fins a l'any següent, que
va tornar a
Barcelona i atemptà contra Portas. En 1899 va publicar, amb
Eduardo de Bray, El
capitán Dreyfus. Un proceso célebre i
en 1900 Los victimarios. Notas
relativas al proceso de Montjuich. El maig de 1901 fou
detingut arran de la
vaga de tramviaires i tancat amb altres militants anarquistes (Teresa
Claramunt, José López Montenegro, Leopold
Bonafulla, etc.) a les bodegues del
creuer «Pelayo», habilitat com a presó i
ancorat al port de Barcelona. En 1902
publicà la novel·la Esclavas del oro.
Trata de blancas i posteriorment
col·laborà en la revista Occitània
(Tolosa de Llenguadoc, 1905). També
va traduir al castellà obres de diversos autors (Tolstoi,
Mirbeau, etc.). Ramon
Sempau va morir en 1909 a Barcelona (Catalunya).
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Victorine Brocher amb 79 anys]( "Victorine Brocher amb 79 anys")
-
Victorine
Brocher: El 4 de setembre de 1839 neix a París
(França), en una família radical,
la militant internacionalista, communarde,
anarquista i pedagoga
Victorine Malenfant, més coneguda com Victorine
Brocher o Victorine
Brocher-Rouchy. Son pare, Pierre Malenfant, sabater
republicà i francmaçó,
es va veure obligat a exiliar-se en 1851 a Bèlgica. Des de
finals de 1849
Victorine va viure amb sa mare a Orleans. Durant els anys cinquanta,
s'implicà
en activitats republicanes i socialistes. En 1861 es casà a
Orleans a disgust
amb el sabater Jean Rouchy, que havia participat en les guerres de
Crimea i
d'Itàlia i que acabava de llicenciar-se de la
Guàrdia Imperial. L'any següent
la parella s'instal·là a París i ella
va haver de mantenir sa família com a
costurera ja que son marit alcohòlic es passava totes els
dies al bar. A París
milità en diversos grups socialistes enquadrats en la
Primera Internacional.
Com a costurera s'adherí a la secció parisenca de
la Internacional i en 1867
participà en la fundació d'una fleca i d'un
magatzem en règim de cooperativa.
Durant la Guerra francoprussiana, son marit lluità com a
franctirador al Loira
i ella s'enrolà com a infermera. Va perdre dos infants de
curta edat i un tercer
adoptat a un veí. Quan esclatà la Comuna de
París va participar, amb son marit,
en el «Batalló per la Defensa de la
República» --Turcos de la
Comuna,
nom donat als tiradors algerians d'ençà de la
guerra de Crimea-- com a
encarregada del menjador d'oficials i suboficials i després
participà en els
combats com a infermera durant la «Setmana
Sagnant». Estigué molt lligada a
Fränkel, Assi i Varlin. Després de la desfeta de la
Comuna, aconseguí fugir a
Suïssa i fou condemnada a mort en rebel·lia com a«petroliera» per haver
participat en l'incendi del Tribunal de Comptes, però son
marit fou detingut i
empresonat dos anys a Belle-Isle per «portar l'uniforme dels
insurrectes». De
Suïssa marxà amb Marcelle Tinayre a Hongria, on va
fer de mestra, i retornà després
de l'alliberament de son marit. A Ginebra treballà com a
brodadora en una
fàbrica de sabates i fundà una cooperativa de
calçat per ajudar els proscrits
de la Comuna i els exiliats russos. Adherida a la bakuninista
Federació del
Jura i s'alia especialment amb els anarcocomunistes lionesos
François
Dumartheray i Antoine Perrare. Després de l'amnistia per alscommunards,
retornà a París i freqüentà
els cercles anarquistes, participant activament en
el grup editor del periòdic La
Révolution Sociale. En 1880 Malatesta
serà detingut en la seva companyia i també
freqüentarà Andrea Costa. Entre el
14 i el 19 de juliol de 1881 fou delegada pel Cercle d'Estudis Socials
del VI
Districte i dels Cercles Anarquistes dels XI i XX Districtes en el
Congrés
Socialrevolucionari Internacional de Londres, on conegué el
lliurepensador
Gustave Brocher, secretari del congrés, amb qui es
casà en 1887 --son antic
marit havia mort en 1885 foll--; adoptaren cinc infants orfes de communards
i convertiren el seu domicili en refugi de nombrosos exiliats
(francesos,
italians, russos, etc.). El març de 1883
participà amb Louise Michel i Émile
Pouget en la famosa manifestació de l'esplanada dels
Invàlids. Membre de la
Lliga Socialista a Londres, en 1890 farà de mestra a
l'Escola Lliure creada per
Louise Michel a Londres amb altres refugiats francesos i alemanys. En
1891
fundà amb Gustave Brocher una escola a Lausana. El gener de
1912 la parella
marxà a Hongria i després a Croàcia i
a Fiume, on van desenvolupar tasques
educatives. A més de nombroses col·laboracions en
diverses publicacions
anarquistes (La Revolution Sociale, Le Cri
du peuple, Le
Drapeau Rouge, Le Drapeau Noir, L'Hydre
Anarchiste, etc.), és
autora, sota el nom de Victorine B..., del llibre Souvenirs
d'une
morte vivante, publicat en 1909 a Lausana amb un prefaci de
Lucien
Descaves, i que narra les seves memòries des de la
Revolució de 1848 fins a la
fi de la Comuna. Victorine Brocher va morir el 4 de novembre de 1921 a
l'hospital cantonal de Lausana (Vaud, Suïssa), arran d'una
operació de
sinusitis. Manuscrits i papers seus es conserven a l'International
Institute of
Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
![George Delaw i el seu ca Jap]( "George Delaw i el seu ca Jap")
-
George Delaw: El
4 de setembre de 1871 neix a Sedan (Ardenes,
França) el dibuixant i
poeta anarquista Henri Georges Deleau, més conegut com Georges
Delaw. Va
estar molt unit durant tota sa vida al també dibuixant Jules
Depaquit
(1869-1924). A Herbeumont (Ardenes belgues) realitzà
recerques etnogràfiques i
col·laborà en revistes regionalistes, com ara Revue
d'Ardenne et d'Argonne,
amb dibuixos i poemes. En 1893 marxà amb Depaquit a
París i s'instal·laren a
Montmartre, vivint la bohèmia i prenent part en publicacions
humorístiques.
Entre 1896 i 1934 col·laborà habitualment en Le
Rire. A començaments del
segle XX col·laborà regularment en el
periòdic de Jean Grave Le Temps
Nouveaux amb il·lustracions
humorístiques. En 1905 publicà alguns d'aquests
dibuixos en l'Album des Temps Nouveaux, juntament
amb obres de P. Iribe,
Walter Crane, Delannoy, Grandjouan, Jossot, Kupka, M. Luce,
Rysselberghe,
Steinlen, Van Dongen i altres. Durant la Gran Guerra lluità
a Verdun. Els seus
dibuixos il·lustraren obres de diversos autors (Anatole
France, Francis Jammes,
Jules Renard, Erckmann-Chatrian, Georges Ponsot, Charles Perrault, Hans
Andersen, etc.) i publicacions diverses (Le Blagueur,Miousic, Journal
du Chat Noir, La Grive, La
Baïonnette, Le Figaró
Illustré,La Vie Drôle, Sourire,Fantasio, Le Bon Vivant,
etc.). També realitzà dibuixos infantils. Entre
les seves obres podem destacar Les
aventures de Til l'Espiegle (1890), La
première année de collège
d'Isidore Torticolle (1899), Contes de nourrice et
histoires de brigands
(1903), L'Ardenne qui s'en va (1905), Histoire
mirobolante de Jean de
la Lune (1906), Les coudes sur la table
(1914), Les veillées du«Lapin Agile» (1919, en
col·laboració), Berlingot et
Décousu. Aventures
de deux saltimbanques (1929), etc. A més de tot
això, realitzà decorats per
a obres teatrals, decoracions per a grans magatzems (Trois Quartiers,
Galeries
Lafayette, etc.) i Edmond Rostand li confiarà els decorats
de la seva vila
basca «Arnaga» amb dibuixos sobre els contes de
Perrault. George Delaw va morir
el 8 de desembre de 1938 en la indigència a París
(França). Una col·lecció de
cartes entre George Delaw i Jean Grave es troben dipositades a
l'Institut
Francès d'Història Social (IFHS) de
París. Delaw influencià força el
dibuixant
català Joan Garcia Junceda.
***
![Antoine Gauzy després de la detenció]( "Antoine Gauzy després de la detenció")
- Antoine Gauzy:El 4 de setembre de 1879 neix
a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista
il·legalista,
implicat en el cas de la Banda
Bonnot, Antoine Scipion Gauzy. Instal·lat a
París, va freqüentar el cercle
anarcoindividualista editor del periòdic L'Anarchie
i va rebre suport
econòmic del militant anarcoindividualista Alfred Fromentin,
conegut com l'anarquista
milionari, que va esmerçar la seva important
fortuna en el moviment anarquista.
Establert amb els diners de Fromentin com a saldista i botiguer de
novetats al
suburbi parisenc d'Ivry-sur-Seine, va fer amistat amb Pierre Cardi, un
comerciant anarquista cors. En aquesta època vivia amb Anna
Uni (Nelly),
jove anarquista de Nimes de 24 anys amb qui va tenir dos infants
(Germinal i
Mireille). Élie Monier (Simentoff),
que va treballar al seu negoci --«La Halle
Populairer» (Mercat Popular)-- com a dependent, portarà
Jules Bonnot, aleshores perseguit per la policia, però sense
revelar la seva
vertadera identitat. El 24 d'abril de 1912 va ser detingut Monier.
Aquest mateix dia, el subdirector de la Seguretat, Jouin, va
caure abatut per Jules Bonnot arran d'un escorcoll a la botiga de
Gauzy; també
va ser ferit greument l'inspector Colmar. Detingut immediatament, Gauzy
va ser
atacat per una gentada histèrica i va arribar amb la cara
tumefacta davant
Guichard, cap de la Seguretat, qui el va apallissà novament
i l'amenaçà. Va ser
acusat d'haver amagat a ca seva Bonnot, encara que ell va declarar que
havia
albergat un company de qui ignorava el seu nom. Susceptible de ser
condemnat a
la pena de mort, va ser jutjat amb els supervivents i
còmplices de la banda.
Nombrosos testimonis van declarar al seu favor, com ara
Séverine, qui va
defensar el dret d'asil i el periòdic La Guerra
Sociale va fer campanya
sobre aquest tema. El 27 de febrer de 1913, davant
l'Audiència del Sena, va ser
finalment condemnat a 18 mesos de presó per«encobriment de malfactors».
Després de complir la major part de la pena en
presó preventiva, va ser
alliberat el 8 de juliol de 1913. Durant la Gran Guerra, el 6 d'agost
de 1915
va ser declarat no apte per al servei i el març de 1916
encara mantenia aquesta
categoria. Més tard, va ser ferit de bala per un expolicia
sobre unes
discrepàncies comercials, però sense que l'afer
tingués res a veure amb
política; va rebutjar denunciar l'agressor, ja que la
delació era un fet
repugnant entre anarquistes. El 24 d'abril de 1949 va assistir al
banquet en
honor del 77è aniversari del teòric
anarcoindividualista Émile Armand. Va
continuar fent feina com a comerciant de teixits d'ocasió.
Antoine Gauzy va
morir el 12 de juny de 1963 a Viry-Châtillon (Illa de
França, França).
***
![Ivan Illich]( "Ivan Illich")
-
Ivan Illich: El 4
de setembre de 1926 neix a Viena (Àustria) el pensador
llibertari crític de la
societat moderna Ivan Illich. Nascut en el si d'una família
de propietaris
rurals, entre 1936 i 1941 va estudiar a les Escoles Pies de la capital
austríaca, d'on va ser expulsat en aplicació de
les lleis antisemites --son
pare, croat catòlic, estava casat amb una jueva sefardita.
Va acabar els
estudis secundaris a Florència (Liceo Scientifico Leonardo
da Vinci, 1942). Va
cursar estudis de Ciències Naturals (especialitat de
química orgànica i
cristal·lografia) a la Universitat de Florència
(1945-1947), alhora que es
llicenciava en filosofia (1944-1947) i, més tard, en
teologia (1947-1951) a la
Universitat Gregoriana de Roma. Es va doctorar en Història a
la Facultat de
Filosofia de la Universitat de Salzburg (1951), amb una tesi doctoral
titulada The
Philosophical and Methodological Dependence of Arnold Toynbee,
que li va
merèixer la qualificació summa cum laude.
Illich havia estat escollit
pel Vaticà per a la carrera diplomàtica,
però va preferir exercir de capellà, i
va ser nomenat pel cardenal Spellman vicari de l'església de
l'Encarnació a
Nova York, una parròquia freqüentada per feligresos
d'ascendència irlandesa i
porto-riquenya. L'any 1956 marxa de Nova York per fer-se
càrrec del
vicerectorat de la Universitat Catòlica de Santa Maria
(Ponce, Puerto Rico). La
seva relació amb aquesta universitat es va acabar per no
estar d'acord amb la prohibició,
feta pel bisbe de la diòcesi, de votar un governador
favorable al control de la
natalitat. De tornada a Nova York va fer de professor al Departament de
Sociologia de la Universitat de Fordham (1960-1983) i alhora va
participar en
la fundació l'any 1961 del Centro Intercultural de
Documentación a Cuernavaca
(CIDOC), a Mèxic, del qual va ser director. Els seminaris
organitzats al CIDOC
(1961-1976) van convertir aquest centre en una veritable universitat
informal,
i van fer que es convertís de seguida en un indret on
s'analitzaven els
problemes del desenvolupament i un focus de difusió sobre
alternatives a la
societat tecnològica. El 1968, en topar amb la jerarquia
eclesiàstica, el CIDOC
es va secularitzar i Illich, poc temps després, va abandonar
el sacerdoci
(1969). Professor invitat a la Universitat de Kassel (Alemanya,
1979-1981);
membre de l'Institut d'Estudis Avançats de Berlín
(1981); regents professor
a la Universitat de Califòrnia, Berkeley (1982); professor
invitat a la
Universitat de Marburg (Alemanya, 1983-1986), associat al Museu
Nacional de
Baviera en l'organització d'una gran exposició
sobre la història del
pelegrinatge a les cultures orientals i en el desenvolupament
conceptual per un
museu sobre la història de la idea de
l'escolarització al Bayerisches
Schulmuseum (1984); professor visitant al Pitzer College (Claremont,
Califòrnia, 1984); membre invitat al College of Engineering
de la Universitat
de Califòrnia, Berkeley (1984); membre visitant a l'Institut
d'Història
Italogermànica a la Universitat de Trento (1985); membre de
la junta de govern
del Dallas Institute for the Humanities and Culture (1985); professor
invitat
d'humanitats i ciències al Departament de Filosofia de la
Pennsylvania State
University (a partir de 1986); professor invitat al programa de
doctorat
d'arquitectura a la University of Pennsylvania (a partir de 1990);
titular de
la càtedra Karl Jaspers de la Universitat d'Oldenburg
(1990-1991); professor
invitat a la Universitat de Bremen (a partir de 1991). Durant elsúltims anys
va compaginar l'estada a Cuernavaca i a Bremen (Bremen, Alemanya),
ciutat on va
morir
el 2 de desembre de 2002 d'un càncer a la cara que es va
negar operar. El seus
camps d'estudi crític abracen nombroses temes, sempre des
del caire crític:
educació sense escoles, desescolarització,
medicina alternativa, ecologia
política, lluita contra l'automòbil,
antitecnicisme, crítica a
l'industrialisme, antimonopolis, contra la productivitat capitalista,
descreença, crítica de l'Església
catòlica, corrupció eclesiàstica, etc.
Va
publicar desenes d'obres i centenars d'articles en revistes
especialitzades,
traduïdes a infinitats d'idiomes; gairebé totes les
seves obres es poden trobar
en anglès i en castellà. La tesis fonamental que
alimenta totes aquestes obres
afirma que cap de les institucions tradicionals de la societat
industrial
s'adequa a les necessitats reals del món actual, per la qual
cosa és necessària
una revisió de totes aquestes, començant per la
que Ivan Illich considera la
més perniciosa: l'escola; segons aquest radical pensador
llibertari, l'educació
pedagògica sostinguda institucionalment per l'escola
tradicional s'ha convertit
en una mercaderia mancada de valores ètics i concebudaúnicament com a un hàbil
instrument per a la formació d'escolars utilitaristes i
competitius.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Francesc Tortosa]( "Francesc Tortosa")
-
Francesc Tortosa:
El 4 de setembre de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) l'anarquista i
anarcosindicalista, i pintor al final de sa vida, Francesc Tortosa.
Havia
nascut en 1880 a Moixent (Costera, País Valencià)
en una família pagesa. Per
sobreviure va fer de tot: camperol, paleta, pintor de vaixells, mestre
racionalista, etc. Va estar pres durant molts anys acusat de
l'assassinat de sa
dona i sos fills, i només va ser alliberat quan
l'autèntic criminal confessà en
morir. En 1918 participà amb Tomás Francisco Cano
Ruiz, Ponciano Alonso Mingo,
Caballero i Manuel Quesada en l'Excursió Nacional de
Propaganda per la província
de Múrcia. En 1921 freqüentà la Casa del
Poble, l'Ateneu de Divulgació Social i
escoles racionalistes, i conegué Horacio Martínez
Prieto. Durant la dictadura
de Primo de Rivera emigrà a França. Amb la
proclamació de la II República
espanyola s'instal·là a Madrid, on
participà en el grup «Los Libertos» de
la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI), amb Melchor
Rodríguez, Feliciano Benito,
Celedonio Pérez, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel
López, Santiago
Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada,
etc. El 9 de novembre de 1931
participà a Salamanca, amb David Antona i Juan Bravo, en un
míting d'afirmació
sindical de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En
aquests anys destacà
com a conferenciant, exercint la seva influència sobre el
jovent de les
Joventuts Llibertàries, prevenint-los contra el
totalitarisme comunista i l'ús
de la violència «anarcobolxevique». En
1932 es relacionà amb Ricard Mestre i
amb les acabades de crear Joventuts Llibertàries i en 1935
amb José García
Pradas. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936,
lluità als voltants
de Madrid i a Toledo, enquadrat en la «ColumnaÁguilas de la Libertad». Amb el
triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat al camp
de concentració
d'Argelers, on conegué Abel Paz. Amb Ricard Mestre
formà part de la Secció
d'Informació del Comitè Nacional de la CNT. En
aquesta època nasqué la seva
afició pictòrica i entrà en el
comitè (Silvia Mistral, José García,
Lara, etc.)
encarregat de realitzar una gran exposició d'art i de
literatura llibertaris.
Poc després aconseguí embarcar cap a
Amèrica. A Santo Domingo (República
Dominicana), quan tenia 63 anys, realitzà el seu primer
quadre. Després marxà a
Cuba, on l'abril de 1945 participà en una
exposició col·lectiva al Lyceum &
Lawn Tennis Club de l'Havana amb obres «ingènues i
espontànies», entre elles
paisatges i temes d'ambient cubà. Després
s'instal·là a Mèxic i a la capital
d'aquest país realitzà la primera
exposició individual que li atorgà renom i
fou qualificat d'artista naïf i primivitista,
exposició a la qual
seguirien moltes més. En 1950 exposà a la Tribune
Subway Gallery de Nova York
(Nova York, EUA). Al país asteca milità en la
Regional del Centre i en
l'Agrupació de la CNT. Alguns apunten que
mantingué lligams amb la maçoneria. Ja
molt ancià, rebé un homenatge a l'Ateneu Espanyol
de Mèxic i poc després va ser
ingressat al Sanatori Espanyol de la capital mexicana, demanant que es
venguessin tots els seus quadres i que el fons recaptat fos lliurat al
Comitè
Pro-Presos d'Espanya. Entre els seus olis podem destacar Alegría,Amanecer
de ensueño, Amor, Aún
el milenario florece en primavera, Belleza
y paz, Calle de la quimera, Cerro
del tesoro, Desnudo,Ensueño, Ensueño y
amor, La flor más bella, Granada,Guanajuato, Horizontes, Humano,La lección, Melodía
tropical, La perla del valle, El
prodigio, Sinceridad y
paz, Sinfonía de luz y ternura,Sinfonía de ritmo y de color,Umbral de paz, Una calle, Vida
del campo, etc.
***
![Elise Otessen-Jensen fotografiada per Gunnar Lantz]( "Elise Otessen-Jensen fotografiada per Gunnar Lantz")
-
Elise
Ottesen-Jensen: El 4 de setembre de 1973 mor a Estocolm
(Suècia) l'escriptora,
feminista, neomaltusiana i militant anarquista Elise Ottesen,
més coneguda com Elise
Ottesen-Jensen i també com Ottar.
Havia nascut el 2 de gener de 1886
a Hoyland (Rogaland, Noruega). Fou la dissetena filla d'una
família de 18 infants;
son pare, Immanuel Ottesen, era pastor i sa mare, filla d'un bisbe.
Elise es
negà a fer la confirmació, plena de dubtes
religioses arran de la lectura de
fulletons agnòstics i ateus (Arne Garborg, Henrik Wergeland,
etc.), i després
renegà totalment de la religió. Quan tenia 17
anys començà a fer estudis
d'odontologia, però en una explosió en un
laboratori de la seva escola perdrà
dos dits i aquest fet impossibilitarà el seu projecte
d'esdevenir dentista.
Després escriurà per diversos diaris (Nidaros,Ny tid, Arbeidet),
dedicant-se un temps al
periodisme. En 1913, a Bergen, conegué l'anarcosindicalista
i agitador
pacifista Albert Jensen, amb qui s'unirà sentimentalment,
però no es casarà
fins molts anys després --Albert era
sobretot anarcosindicalista i Elise era més
partidària de l'anarcocomunisme
kropotkià. Durant els anys de la Gran Guerra
també farà amistat amb
l'anarcosindicalista danès Christian Christensen.
Després que Albert fos
expulsat de Noruega en 1915 per publicar Direkte Aktion,
la parella
marxarà a Copenhaguen (Dinamarca), on tindrà un
infant, que morirà dos dies
després de néixer. Expulsada de Dinamarca en 1919
per «activitats
revolucionàries», la parella s'establí
a Estocolm (Suècia). En aquest país Elise
Ottesen-Jensen s'afilià en 1922 a l'anarcosindicalista
Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors de Suència) i
col·laborà en el seu òrgan
d'expressió, Arbetaren, amb articles
anarcofeministes i fent servir el pseudònim Ottar.
En 1925, en desacord
amb els editors d'Abertaren, publicà la
seva pròpia revista, Vi
kvinnor (Nosaltres, les dones) --anys més tard
publicarà en la revista
anarquista sueca Brand (Foc). Sensible a la
problemàtica de les famílies
nombroses, i arran del suïcidi de la seva germana petita
Magnhild a resultes de
veure's obligada per son pare a renunciar a son fill nounat a
Dinamarca,
esdevindrà una activa militant neomaltusiana, lluitant pel
control de natalitat
mitjançant mètodes anticonceptius, com ara el
diafragma, que havia après a usar
gràcies al metge Anton Nyström --en va repartir
1.800 durant les seves gires
propagandístiques. Amb els seus nombrosos articles i
conferències arreu Suècia,
contribuirà a informar amb rigor sobre sexualitat i
política a les dones i a
lluitar per l'abolició de la de la llei que prohibia els
mètodes contraceptius,
que finalment serà derogada en 1937. En 1933
fundà a Suècia, amb un grup de
metges radicals i de sindicalistes, la Riksförbundet
för Sexuell Upplysning (RFSU,
Associació Nacional per a la Conscienciació
Sexual), societat que presidirà
fins al 1959. A més de militar per l'avortament lliure i per
la difusió dels
mitjans anticonceptius, lluitarà pels drets dels
homosexuals. Durant la II
Guerra Mundial fou cap de l'oficina d'Estocolm de la International
Rescue and
Relief Committe (IRRC, Comitè Internacional de Socors i de
Rescat) i ajudà
nombrosos refugiats jueus que fugien de l'Alemanya nazi --un orfenat a
Or Akiva
(Israel) porta el seu nom. Durant els anys quaranta,
aconseguí federar diverses
organitzacions que donaren lloc a la International Planned Parenthood
Federation (IPPF, Federació Internacional de
Planificació Familiar), institució
que presidirà entre 1959 i 1963. Durant els anys cinquanta
editarà i col·laborarà
en la revista Populär Tidskrift för
Psykologi och Sexualkunskap (Revista
Popular de Psicologia i Coneixement Sexual). El reconeixement oficial
li vindrà
donat en 1958 amb el nomenament de doctora honoris causa
en medicina per
la Universitat d'Uppsala --en 1951 ja havia rebut la medalla«Illis Quorum». En
1972 fou designada per 48 parlamentaris noruecs per al Premi Nobel de
la Pau,
però aquell any el Comitè Nobel de Noruega
decidí no enviar cap candidat per
aquest premi. A més d'articles (Revolt, Alarm,
etc.), publicà
diversos llibres --Ovälkomna barn: ett ord till
kvinnorna (1926), Människor
i nöd: Det sexuella mörkrets offer (1932),
ABC för ett lyckligt äktenskap
(1947, amb Nils Nielsen), Arbetarrörelsen. Männens eller
mänsklighetens rörelse? (1980, una selecció
d'articles publicats
en Arbetaren i en Brand durant
els anys vint)-- i unes
memòries--Och livet skrev (1965) i Livet
skrev vidare (1966).
Elise Ottesen-Jensen va morir el
4 de setembre de 1973 a Estocolm (Suècia). En 1986,
centenari del naixement d'Ottar,
el govern suec edità un segell amb el seu retrat i una cita
seva («Somio amb el
dia que tots els infants que vinguin al món siguin
desitjats, que tots els
homes i les dones siguin iguals i que la sexualitat sigui una
expressió d'amor,
d'alegria i de tendresa.»); aquest mateix anys
s'erigí a la ciutat noruega de
Sandnes un monument a la seva memòria obra de l'artista Kari
Rolfsen.
***
![Georges Simenon]( "Georges Simenon")
-
Georges Simenon:
El 4 de setembre de 1989 mor a Lausana (Vaud, Suïssa) el
periodista i escriptor
belga en llengua francesa i simpatitzant llibertari Georges Joseph
Christian
Simenon. Havia nascut el divendres 13 de febrer de 1903 a la Rue
Léopold de
Lieja (Valònia, Bèlgica), però va ser
inscrit en el registre civil com nascut
el 12 perquè sa mare era supersticiosa. Va ser un
novel·lista d'una fecunditat extraordinària,
amb 192 novel·les publicades sota el seu nom i una trentena
d'obres aparegudes
sota 27 pseudònims. S'han venut més de 500
milions d'exemplars dels seus
llibres. Va ser el primer fill de Désiré Simenon,
comptable en una oficina
d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. Al 1905, la
família es va mudar a la
Rue Pasteur (actualment Rue Georges Simenon) al barri de Outremeuse.
Trobem la
història del seu naixement al començament de la
seva novel·la Pedigree. La
família Simenon era originària del Limburg belga,
una regió de terres baixes
properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els
Països Baixos. La
família de la seva mare era també
originària de Limburg, però del costat
holandès, regió plana de terres humides i de
boires, de canals i de granges.
Pel costat de la seva mare, descendia de Gabriel Brühl,
camperol i criminal de
la banda dels verts-boucs que va assotar Limburg a partir de 1726,
desvalisant
granges i esglésies sota el règim
austríac, i que va acabar penjat al setembre
de 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta
ascendència explica tal vegada el
particular interès del comissari Maigret per les gents
senzilles convertides en
assassins. En setembre de 1906 va néixer el seu
germà Christian, qui serà el
fill preferit de sos pares, fet que va marcar profundament a Georges.
Aprèn a
llegir i a escriure als tres anys a l'Escola Sainte-Julienne per a
pàrvuls. Al
1908 comença els seus estudis primaris a l'Institut
Saint-André, on sempre se
situa entre els tres primers llocs de la seva classe, durant els sis
anys que
hi va passar. En 1911, la família s'instal·la en
una gran casa a la Rue de la
Loi on la sa mare lloga habitacions a llogaters, estudiants o passants,
de
diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues).
Això va ser per al jove
Georges una extraordinària obertura al món. Al
1914, entra al col·legi jesuïta
de Saint-Louis. Durant l'estiu de 1915, amb 12 anys, té la
seva primera
experiència sexual amb una noia de quinze anys, el que
serà per a ell una
veritable revelació, completament oposada a l'adoctrinament
de castedat
impartit pels pares jesuïtes. Simenon prefereix, d'altra
banda, ingressar al
col·legi Saint-Servais especialitzat en ciències
i en lletres i on va passar
els següents tres anys escolars. No obstant això el
futur escriptor va ser
sempre relegat pels seus companys més adinerats; si al
col·legi dels jesuïtes
Simenon es va allunyar de la religió, al col·legi
Saint-Servais, Simenon va
trobar suficients raons per a odiar als rics, qui li van fer sentir la
seva
inferioritat social. Al juny de 1918, prenent com pretext els problemes
cardíacs del son pare, decideix abandonar definitivament els
estudis, sense
participar en els exàmens finals; se succeeixen diversos
treballs ocasionals
sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca). Al gener de
1919,
en obert conflicte amb sa mare, debuta com a reporter al diari La
Gazette de
Liège (La Gaseta de Lieja). Aquesta etapa
periodística va ser per al jove
Simenon, amb 16 anys, una experiència
extraordinària que li va permetre
conèixer els amagatalls d'una gran ciutat, tant de la
política com de la
criminalitat; així mateix, va poder endinsar-se a la vida
nocturna, va conèixer
els ambients marginals i va aprendre a redactar de manera
eficaç. Va escriure
més de 150 articles sota el pseudònim G. Sim.
Durant aquest període es va
interessar particularment en les investigacions policíaques
i va assistir a
conferències sobre el mètode
policiacocientífic impartides pel criminalista
francès Edmond Locard. En 1919 va redactar la seva primera
novel·la Au pont dês
Arches, publicada al 1921 sota el seu pseudònim de
periodista. A partir de
novembre de 1919, publica també les primeres de les seves
800 columnes
humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le
Coq (fins al desembre de 1922).
Durant aquest període, aprofundeix el seu coneixement de
l'ambient nocturn, de
les prostitutes i les borratxeres. Als seus recorreguts, troba
anarquistes,
artistes bohemis, així com a assassins. Freqüenta
també un grup artístic,
denominat «La Caque», on coneix a una estudiant de
Belles Arts, Régine Renchon,
amb qui es casarà al març de 1923.
Després de la mort de son pare, en 1922,
fuig i s'instal·la a París amb Régine
Renchon. A París duu una «vida
d'artista», descobrint aquella gran capital i aprenent a
estimar-la pels seus
deliris, els seus desordres i les seves delícies. Es
llança al descobriment
dels seus cafès, els seus comerciants de carbó,
les seves pensions, els seus
hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i les
seves fondes. Comença
a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat
li assegura un èxit
financer immediat. En 1928, inicia un llarg viatge en gavarra que
aprofita per
als seus reportatges. D'aquesta manera descobreix el mar i la
navegació, que
serà una constant al llarg de tota sa vida. En 1929 decideix
emprendre un
viatge pels canals de França i fa construir un vaixell,
l'Ostrogoth, on viurà
fins al 1931. En 1930, en una sèrie de novel·les
curtes escrites per a«Détective», per encàrrec de
Joseph Kessel, apareix per primera vegada el
personatge del comissari Maigret. En 1932, inicia una sèrie
de viatges i de
reportatges sobre Àfrica, Europa oriental, la
Unió Soviètica i Turquia. Després
d'una llarga travessia pel Mediterrani, s'embarca en un viatge al
voltant del
món entre 1934 i 1935. En les seves escales efectua
reportatges, s'entrevista
amb nombrosos personatges, i fa moltes fotografies. Aprofita
també per a
descobrir el plaer amb dones de totes les latituds --va declarar que
havia fet
l'amor a trenta mil dones. En la seva obra, 34 novel·les i
novel·les curtes se
situen o evoquen la ciutat de La Rochelle, ciutat que va descobrir en
1927 camí
de les seves vacances a l'Illa d'Aix, fugint de la perillosa
atracció de
Joséphine Baker de la qual era amant. En aquest any
descobreix també la passió
pel mar, i és en el curs d'una travessia amb vaixell que
desembarcarà als molls
de La Rochelle i anirà a prendre un glop al Cafè
de la Paix que després serà la
seva caserna general i escenari central de la seva novel·la
Le Testament Donadieu.És en aquest cafè, on en assabentar-se de la
declaració de guerra al 1939,
demana una ampolla de xampany, tot dient: «Almenys
així estarem segurs que
aquesta no la beuran els alemanys!». S'instal·la a
La Rochelle, on neix el seu
primer fill. Simenon passa la guerra a Vendée i
manté correspondència amb André
Gide. En 1945, en acabar la guerra, es trasllada a Connecticut (EUA),
però
recorrerà durant deu anys aquest immens continent, a fi de
sadollar la seva
curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys
nord-americans,
visita intensament Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i
tota la Costa Est,
milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Va a descobrir
també una
nova manera de treballar de la policia i de la justícia i
coneix també a la
seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, 17 anys més
jove que ell.
Simenon viurà amb ella una relació passional de
sexe, gelosia i disputes
alcohòliques. En 1952, és rebut a
l'Acadèmia Real de Bèlgica, i retorna
definitivament a Europa en 1955. Després d'un animat
període a la Costa Blava
tractant amb la jet-set, acaba per instal·lar-se a Lausana
(Suïssa). En 1972,
renúncia a la novel·la, però sense
deixar l'escriptura i l'exploració dels
meandres humans, començant per ell mateix, en una llarga
autobiografia de 21
volums, dictada al seu petit magnetòfon. El suïcidi
de la seva filla Marie-Jo
va endolar els seus últims anys. No va participar mai
activament en el moviment
anarquista, però sempre es va declarar anarquista no violent
i en diverses entrevistes
va confessar que amb 16 anys ja freqüentava els cercles
llibertaris. El que sí
que és cert és que durant la seva joventut va
escriure articles antisemites, va
estar vinculat a l'extrema dreta --fou secretari de
l'ultradretà Binet-Valmer,
líder de la Lliga d'Excombatents-- i als sectors
monàrquics, i sobre ell plana
la sospita d'haver col·laborat amb els nazis durant
l'ocupació --de son germà
Christian sí que no hi ha dubte, fou simpatitzant de Hitler
i es va veure
embolicat en un obscur episodi que deixà 30 morts de
resultat. Tot aquest
passat es va veure «netejat» quan va ser nomenat
comissari dels refugiats
belgues. Si podem parlar d'un Simenon anarquista seria d'un
anarcoindividualista
a ultrança.
***
![Gino Cerrito]( "Gino Cerrito")
-
Gino Cerrito: El
4 de setembre de 1982 mor a Florència (Toscana,
Itàlia), d'una crisi cardíaca,
el militant anarcosindicalista i historiador anarquista Biagio Cerrito,
més
conegut com Gino Cerrito. Havia nascut l'11 de
febrer de 1922 a Messina
(Sicília). Cap al 1943 començà a
militar en el moviment llibertari amb Piero
Butitta i Michela Bicchieri, entre d'altres, i prengué part
en la lluita
antifeixista. Fou un dels creadors del Grup Anarquista de Messina i
participà
en la reorganització de la Borsa del Treball i del moviment
sindicalista. Com a
funcionari municipal, fou elegit delegat sindical per la Confederazione
Generale
del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball). A
més de fer feina, acabà
els estudis d'Història a la Universitat de Messina, on es
llicencià amb la tesi«Radicalismo e socialismo in Sicilia (1860-1882)».
Amb altres companys, com ara
Alfonso Failla, Ugo Mazzuchelli, Mario Mantovani i Umberto Marzocchi,
lluità
per la revifalla de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i
amb aquest
objectiu participà en nombroses reunions arreu
d'Itàlia amb la finalitat de
redactar un nou Pacte Associatiu de la FAI, que finalment
serà aprovat en el
Congrés de Carrara d'octubre de 1965. Aquest
congrés implicarà una escissió
entre el sector proorganització i els anarcoindividualistes,
els quals, reunits
a Pisa, crearen els Grups d'Iniciativa Anarquista (GIA). Cerrito
serà acusat
per aquest grup i sobretot pels companys exiliats als EUA com el
responsable
d'aquest viratge proorganització. Com a professor
d'Història Contemporània a la
Facultat de Magisteri de la Universitat de Florència,
realitzà una important
tasca d'investigació sobre temes llibertaris
(insurreccionalisme,
antimilitarisme, organització, etc. En 1970 fou nomenat
encarregat de la
Comissió de Correspondència i de les relacions
exteriors de la FAI, però un
problema cardíac en 1971 l'obligà a frenar la
seva activitat. Aleshores es
consagrà a la publicació de textos
d'intel·lectuals anarquistes (Kropotkin,
Malatesta, Berneri, Pitrè, etc.), a estudiar
l'emigració anarquista italiana
als Estats Units d'Amèrica i altres temes
(Resistència, novel·la popular,
etc.). Entre les seves obres podem destacar La rinascita
dell'anarchismo in
Sicilia (1956), Radicalismo e socialismo in Sicilia
(1860-1882)
(1958), I Periodici di Messina. Bibliografia e storia
(1961, edició), L'antimilitarismo
anarchico in Italia nel primo ventennio del secolo (1968),Le
origini del
movimento operaio in Italia (1969, edició), Geografia
dell'anarchismo.
Istantanee di mezzo secolo (1971), Anarchici e
anarchia nel mondo
contemporaneo (1971, amb altres), Il ruolo
dell'organizzazione
anarchica. L'efficientismo organizzativo, il problema della minoranza,
il
periodo transitorio, classismo e umanesimo (1973 i 1998), Dall'insurrezionalismo
alla settimana rossa. Per una storia dell'anarchismo in Italia
(1881-1914)
(1977), Antología
anarquista
(1980,
recopilador), Andrea
Costa nella
storia del socialismo italiano (1982), Gli
anarchici nella Resistenza
apuana (1984,
amb M. Pacini Fazzi), I
fasci dei
lavoratori nella
provincia di Messina
(1989), etc. A l'Istituto Storico della
Resistenza in
Toscana, del qual era assessor, existeix un «Fondo Gino
Cerrito» de
documentació seva sobre la resistència
llibertària.
Gino Cerrito (1922-1982)
***
![Natalino Matteucci (San Giuliano, 1952)]( "Natalino Matteucci (San Giuliano, 1952)")
- Natalino
Matteucci: El 4 de setembre de 1987 mor a París
(França) l'anarquista i
resistent antifeixista Natalino Matteucci, conegut com Noël
Matteucci. Havia nascut el 23 de desembre de 1907 a Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia). Paleta de
professió, fugint de les persecucions feixistes
emigrà al Marroc. En 1931 s'establí a Casablanca,
on segons la policia
participà en totes les manifestacions antifeixistes, i en
1935 passà a Orà on
continuà la seva militància. L'estiu de 1936
marxà com a voluntari a defensar
la Revolució espanyola. Com a milicià en una
companyia de metralladores de la
Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i
membro del grup anarquista «Pietro
Gori» (G. Pezzuti, R. Udovich, G. Tinto, S. Guerrieri, G.
Gasperini, P.
Migliorini, A. Malaguzzi, G. Verdi, G. Marturano, A Montani. P.
Persetti, A.
Maffei, C. Peressino, etc.), participà en els durs combats
de Monte Pelado, on
fou ferit, i en els d'Osca i d'Almudébar. Després
dels «Fets de Maig» de 1937
abandonà la Península i
s'instal·là a París
(França), on continuà militant
juntament amb altres companys llibertaris italians (Pulidori, Giuseppe
Mascii,
Tramontini, Domenico Girelli, Bobini, etc.). Durant
l'ocupació fou buscat pels
feixistes i hagué de passar a la clandestinitat. Cap al
1943, gràcies a Gino
Balestri, va ser contractat per treballar en un camp
d'aviació a Cazaux
(Aquitània, Occitània), on entrà en
contacte amb la Resistència. Després sa
família, juntament amb la de Gino Balestri,
s'allotjà a la població de La Hume,
a prop d'Arcaishon (Aquitània, Occitània). En
aquesta època, entrà en contacte
amb la Resistència i amb les Forces Franceses de l'Interior
(FFI). Després de
la II Guerra Mundial reprengué la seva militància
en la Federació Anarquista
(FA). Quan la divisió de la FA entre seguidors i no
seguidors de Georges
Fontenis, entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 participà,
amb sa companya
Denise, en el Congrés de Reconstrucció de la FA i
milità en el Grup «Louise
Michel». En els seus últimes anys, fou
capatàs d'obres en la construcció.
Natalino Matteucci
(1907-1987)
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
Actualització:
04-09-13
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bassons.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/garciarodriguezaugusto.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/lobogago.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/monier/monier01.jpg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/fotos/bernabeualvaro.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/manetti.jpg)
