¿Hacemos una Asamblea para salir del paso o para resolver nuestras limitaciones históricas?. Si crees que la segunda opción es la buena quizás te interese este texto. En buena medida coincide con un documento aprobado por la dirección de EUIB. Si encuentras algo chungo seguro que serán mis añadidos personales.
I.- ENFOQUE GENERAL DE LA ASAMBLEA
El mismo Consejo Político Federal que ha convocado la XI Asamblea, acordó también que debemos encaminarnos a “una Asamblea excepcional ante una situación excepcional. Una asambleaqueseanoelpuntofinalsinoelprincipiodealgomásgrande.Unaasambleaparaestara la alturadel momentopolítico”.
Si estas palabras no son puramente retóricas, eso quiere decir que la XI Asamblea no puede limitarse a hacer una reflexión sobre el pasado ciclo electoral y sobre las medidas que hay que adoptar en consecuencia: la XI Asamblea ha de ser, también, la Asamblea del XXX aniversario de IU y, por tanto, la que haga un balance general de nuestra trayectoria, de nuestros éxitos y de nuestras limitaciones, y la que nos permita dar un paso cualitativo hacia delante.
Está claro que IU, en estas tres últimas décadas ha jugado unpapelimprescindibleen ladefensadelosinteresesdelasclasespopulares y esto es algo de lo que podemos y debemos sentirnos orgullosos. Pero, al mismo tiempo, hemos de tenir el coraje y la honestidad de mirarnos al espejo tal como somos y de saber encontrar nuestras debilitades y nuestros errores con el firme propósito de corregirlos.
Para hacerlo, debemos evitar los debates nominalistas y emocionales del estilo refundación/reivindicación de las siglas; renovación/mantenimiento de las esencias; agotamiento del proyecto/fe en el proyecto o cambio de nombre/mantenimiento del nombre. Este tipo de planteamientos impide hacer síntesis razonables y conducen necesariamente a conclusiones estériles y a la división interna de la organización.
Se trata, pues, de no caer ni en la tentación del inmovilismo y el temor al cambio ni en la de ponernos a correr como pollos descabezados para salir de la actual situación; se trata, en definitiva, de analizar las nuevas realidades y de tomar decisiones concretas y no retóricas o emocionales sobre cómo afrontar el futuro. La ciudadanía espera de nosotros compromisos con sus problemas y una oferta política clara. Los debates abstractos e interiorizados no tienen nada que ver con la transformación de la sociedad
II.- LA TRAYECTORIA DE IU
IU, como EUIB, está situada en un momento histórico muy delicado de su ya dilatada trayectoria
Una somera vista atrás nos indica que IU – en las elecciones generales - tiene un techo y un suelo electorales bastante definidos que oscila entre el 4 y el 7 %. Sólo en unas pocas ocasiones hemos alcanzado porcentajes cercanos al 10% (en dos elecciones europeas y en las generales de 1996)
Enterrados mil veces por los grandes grupos mediáticos, atacados desde todos los angulos y objeto de diversas opas hostiles, IU se ha acreditado como una fuerza poco menos que insumergible. Nosotros tenemos un capital ideológico, organizativo y de conexión con los movimientos sociales que es, en definitiva, el que ha impedido que IU acabara siendo en las pasadas elecciones generales la UPyD de la izquierda.
Acreditado que somos un navío muy difícil de hundir, también hay que valorar que, como decíamos anteriormente, IU tiene un techo electoral igualmente marcado. Ni con un PSOE desacreditado en el gobierno ni con el PP en el gobierno, ni sin Podemos ni con Podemos, IU ha sido capaz de ir más allá del 10% y esto la situa en la banda media/baja de los partidos más cercanos a nosotros en Europa.
Así mismo, IU tiene una organización movida por convicciones profundas y y con fuerte arraigo territorial pero que, desgraciadamente, no tiene el peso organizativo ni la extensión territorial de otras organizaciones similares del entorno europeo.
Por otra parte, también tendremos que convenir que IU no ha conseguido jamás desarrollar plenamente este carácter de movimiento político y social, de unidad popular, a la que siempre ha aspirado. Con algunos elementos correctores, IU funcionó como una coalición de partidos en los inicios de su trayectoria y, a partir de la IIIª Asamblea y también con algunas correcciones, como un partido convencional
Por tanto, no contamos ni por volumen ni por cohesión, con una organización lo bastante potente para garantizar unos buenos resultados electorales y unas políticas de cambio trasnformadoras
Después de haber estado casi dos décadas demasiado centrados en el PSOE, en el sorpasso y en las opas hostiles que nos lanzaba, ahora corremos el peligro de hacer lo propio con Podemos… sería la repetición de un mismo error: la superación de nuestras limitaciones políticas, organizativas y electorales no depende de los demás sino de nosotros mismos.
Consciente de todo ello, y en otro momento de dificultades electorales, la IX Asamblea de IU – hace 8 años - apostó por la refundación de IU y, unos años después, la X Asamblea nos mandató a impulsar la creación de un Bloque Político y Social. Lamentablemente, ni uno ni otro mandato fueron ejecutados de manera adecuada.
Más recientemente, IU, ha sabido diagnosticar con acierto la situación general de nuestro país, sus tensiones sociales, los efectos de las políticas de recortes y el desgaste del bipartidismo pero no fue capaz de dar los pasos necesarios para canalizar de manera significativa la frustración social creciente.
Que surgiera otro partido al socaire de esta incapacidad y nos arrebartara un tercio de nuestro electorado es lo de menos: la gran pregunta que nos debemos hacer es si, a partir de ahora, vamos a estar estamos dispuestos a hacer lo necesario para superar nuestras limitaciones y combatir eficazmente para conseguir los objetivos estratégicos que llevamos defendiendo desde hace treinta años.
III.- DOS COSAS QUE DEBEMOS HACER
A) Reforzar Izquierda Unida
Una fuerza transformadora no puede tener su corazón acompasado con los latidos electorales y no puede dedicar la mayor parte de su energía a los debates institucionales y las batallas mediáticas : necesitamos una organización mucho más potente y mucho mejor organizada, mucho más pegada al terreno y al activismo social, que hable mucho de lo que a la gente le preocupa de verdad y muy poco de sí misma y de los demás partidos.
Una fuerza transformadora no puede centrarse casi exclusivamente en la disputa del mercado electoral ni debe convertir la acción política institucional y electoral en el 80% de su acción política
Una fuerza transformadora debe trabajar en el día a día desarrollando actividades culturales, sociales y medioambientales además de campañas políticas puntuales
… Ninguno de estos asertos constituye una novedad en la elaboración política de IU: lo que constituiría una novedad es llevarlos a la práctica
Por otra parte, nuestros adherid@s tienen un elevado índice de participación en los movimientos sociales… pero la organización falla a la hora de nutrir y reforzar colectivamente esta participación.
Por último, IU ha de democratizarse mucho más. No bastan los funcionamientos asamblearios y las listas proporcionales para garantizar los derechos de las minorías si los debates se calendarizan desde arriba, si las asambleas se organizan de forma piramidal y si la opinión de l@s afiliad@s pasan por tres filtros de delegad@s antes de llegar al centro de decisión final.
Las negociaciones cupulares entre partes deben dejar paso a mecanismos de democracia directa siempre que sea posible y, por supuesto, es imprescindible abrir canales directos de opinión y de debate en sentido vertical y, sobre todo, horizontal
IU debe ser una fuerza fresca, rápida y ágil a la hora de decidir y a la hora de actuar y esto es incompatible con todo tipo de baronías y de componendas entre ellas. Vale más que nos equivoquemos entre tod@s – tiempo habrá para que entre tod@s rectifiquemos – que delegar los supuestos aciertos en una minoría
B) Construir una herramienta decisiva para la transformación social
La XI Asamblea de IU ha de volcarse en la consolidación política y organizativa de Unidad Popular para que se convierta en una herramienta decisiva de la transformación social.
La improvisación y las prisas en la constitución de proyectos unitarios como los Ganemos y UP, improvisación letal a pocos meses de las elecciones, debe dar lugar a un movimiento en profundidad, con vocación estratégica y que entronque directamente con el objetivos marcados por la X Asamblea de contribuir a generar un amplio bloque político y social con voluntad y capacidad transformadoras.
Dicho proceso de consolidación política y organizativa de la unidad popular se debería impulsar de acuerdo con los siguientes criterios:
Situarse en las coordenadas ideológicas propias delanticapitalismo,elfeminismo,laecologíapolítica, la radicalidad democrática y la universalidad de los derechos humanos
Girar en torno a un programa político honesto, realista, elaborado de forma colectiva y participativa y que constituirá su compromiso con la sociedad
Dirigirse a la mayoría social con voluntad ganadora y hegemónica.
Subordinar la acción política a la defensa de los sectores sociales que queremos representar: renunciar al viejo juego partidista
Mantener un discurso inteligible, honesto, transparente y pegado a los problemas reales de la ciudadanía
Volcarse y anclarse en la movilización social y en la calle
Respetar la pluralidad interna sin recurrir a los pactos cupulares entre partes
Funcionar de arriba a abajo y sobre la base de una persona un voto
Primar los mecanismos de democracia directa en todas las decisiones internas de importancia (elección de órganos, nominación de candidatos, decisiones políticas e institucionales de singular importancia)
Ser unitaria y con capacidad de incluir a personas, organizaciones y partidos
Organizarse en torno a la acción, sin burocratismos, sin apresurarse a cerrar modelos organizativos que encajonen y resten frescura al proyecto pero garantizando en todo momento los dos grandes valores a los que debe servir la organización de UP : la eficacia y la democracia interna.
Aplicar correctamente el principio federal como articulación de soberanías, definiendo claramente los ámbitos de soberanía compartida y actuando en consecuencia
EPILOGO
En definitiva IU y UP deben ser adalides de la “Nueva Política”, concepto que sólo de manera muy tangencial y anecdótico tiene que ver aspectos formales o con el uso de las nuevas tecnologías
La nueva política significa hacer política por y, únicamente, para la ciudadanía. Significa reivindicar la Política y renunciar al politiquerío. Significa permeabilidad, escucha, honestidad intelectual, sinceridad y, por supuesto, la plena subordinación de la acción política a los valores e intereses sociales que pretendemos defender. Significa, en fin, un cambio radical en la relación entre los partidos políticos y la ciudadanía y de los partidos entre sí.
Por contra, la vieja política es la política partidista, la que se expresa en forma de una pelea entre partidos poco inteligible para la ciudadanía, la que prima los intereses corporativos del partido por encima de los intereses generales y, a la postre, la que es vista por una parte importante de la ciudadanía como algo distante y que tiene poco que ver con su realidad cotidiana
- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de
1884 surt a Lió
(Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre
Anarchiste (L'Hidra
Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat.
Igualtat. Justícia». Era continuació
de Le Défi. Robert Claude en va ser el
responsable editorial i G. Robert
el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un
monogràfic destinat a la
condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el
número 4 (16 de març de
1884), imprès en paper de color violeta,
commemorà la Comuna de París. Els
articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a
més de Cyvoct,
Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van
col·laborar Henriette
Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren
sis números,
l'últim el 30 de març de 1884, i fou
substituït per L'Alarme.
***
- Surt Le Père Peinard:
El 24 de febrer de 1889 surt a París
(França) el primer número del setmanari Le
Père Peinard. Réflecs d’un gniaff,
per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget.
Aquesta publicació tenia
un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions
inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres
aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van
signat, però Émile
Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart
Gerbat, Pierre
Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard,
Dejoux,
Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions
jugaran un paper molt
important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro,
Lucien
Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i
víctima
de la repressió arran de la votació de les
anomenades «Lois Scélérates»
(Lleis
Perverses), publicà 253 números i 11 suplements
fins al 21 de gener de 1894
--del número contra les «Lois
Scélérates» s'editaren 130.000
exemplars. El
periòdic continuarà editant-se a Londres entre
1894 i 1895, durant l'exili de
Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves
sèries fins al 16 de març de
1902.
***
- Escola llibertària
de Campinas:El
24 de
febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil),
davant la presència
de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai,
l'escola
llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de
Campinas, iniciativa
dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva
instal·lació
vingué precedida d'una col·lecta de fons entre
els associats de la Lliga
Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista
Henrique Barcelos,
en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els
militants Jaime
Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la
Federació Obrera de São Paulo (FOSP)--
i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament
lliure i la pedagogia
moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió
(José Piovesan, José Fonseca,
Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório
Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de
materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En
1908, al final de
l'any escolar, Adelino de Pinho farà la
conferència «Per l'educació i pel
treball», on exposarà les seves idees sobre
l'educació, idees que seran
emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va
ser una de les bases
del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo
organitzades segons
les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la
Confederació Obrera
Brasilera (COB).
***
- Exèrcit als carrers
d’Inca: El 24 de
febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta
començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de
subsistències i
protestes contra les
autoritats civils i polítiques--,
l’exèrcit surt als
carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar
l’agreujament de la revolta. Hi hagué
també una gran activitat propagandística
per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per
Joan Perona i Antoni
Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes
Antoni Negre i
Vicenç Torres.
***
-
Detenció de «Los
Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer
de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de
Barcelona (Catalunya), la policia posa un
parany contra els activistes anarquistes del grup «Los
Solidarios». Gregorio
Suberviola intenta escapar, però és ferit per les
bales dels policies, igual
que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment
diversos agents.
Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano,
són detinguts sense
haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i
portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la
vigilància i saltant per
una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà
escapar del quart pis on vivia
després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a
detenir i
refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García
Oliver el passà a
França.
***
- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932,
en un
pas a nivell situat al cantó
del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo
(Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de
nombrosos
anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel
Arcángel Roscigna--, i segon
cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al
cap mentre hi anava
amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja,
també va morir en aquest
atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno
Antonelli Dellabella,
Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant
la
vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per
dent.»
- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de
1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy
(Savoia,
Arpitània) un recital de cançons anarquistes de
set hores de duració sota el
títol «Chansons anarchistes. 7 heures
Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup
Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia
aconseguí fons per a editar obres
d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els
cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi.
També va haver
parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista«1er de Mai»
havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de
Malatesta (Écrits choisis,
I) i decidí fer aquest
recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits
choisis, II (desembre de 1981), Écrits
choisis, III (febrer de 1982) i Pour
ou contre les élections. La polémique entre
Errico Malatesta et
Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).
***
-
Enfrontaments a
Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes
s'enfrontan durant una
manifestació a Beroun (Bohèmia Central,
República Txeca). La
manifestació contra la proposta de
creació d’una base de radars nord-americana va
concentrar unes cent persones
del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de
Bohemia Central i un grup d’uns
130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas
llançant-los pedres,
amb la intenció d'evitar que el grup feixista
travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven
la concentració antimilitarista per fer apologia feixista.
La policia va detenir
nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia
i dos d’alteració
de l’ordre públic. Els EUA volen construir un
sistema de radars a Brdy, a 70
quilòmetres al sud-oest de Praga, en
terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus
aliats
dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea
del Nord.
Naixements
- Auguste Faugoux:
El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira,
França) l'anarquista
Auguste Alfred Faugoux. Quan tenia 10 anys perdé son pare.
El desembre de 1878,
no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa
germana de
tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de
dos empresaris de
Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra
a
treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País
del Loira, França) i
més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades
distintes entre 1884
i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes.
El 24 de novembre
de 1885 va ser condemnat a París (França) a una
multa de 25 francs per «ebrietat
i insults als agents». En aquesta època figurava
que era casat i estava
domiciliat al número 37 del carrer de l'Union
d'Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França). Quan les eleccions legislatives
de 1889 publicà un manifest
revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre
abril i maig
de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri
Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista
d'Émile Pouget Le Père
Peinard. Defensat per Sébastien
Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per
l'Audiència del
Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per«apologia del crim del
general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i
a l'incendi i per provocar
els militars per a desviar-los del seu deure».
Fugí cap a Espanya i després
passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer
daurador ambulant–, Londres i
Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a
París. El 16 de febrer de 1892, a
causa d'una delació, va ser detingut a
Ménilmontant, al barri de Belville de
París, portant un revòlver i un punyal; jutjat,
va ser condemnat a un més de
presó per «possessió d'armes
prohibides». A començament de març
d'aquell any
l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos
de presó per un article
aparegut el desembre de 1890 en Le
Père
Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra
els vaguistes
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892
va ser condemnat
per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs
forçats a 20 anys de
prohibició de residència pel robatori de dinamita
a les pedreres Cuizy de
Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de
França, França) durant la
nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de
François Koenigstein (Ravachol),
Benoît Chevenet (Chalbret),
Julien Drouet i Georges Étiévant.
En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per
a enviar-la a
Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els
companys executats a
Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la
sentència cridant: «Prou de
fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia!
Fora tots els
burgesos!», i digué que «s'emportaria al
presidi els seus sentiments d'odi
contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb
altres
anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin
Paridaën, Charles Antoine
Simon (Biscuit), Benoît
Chevenet i
Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell
emmalaltí a causa
de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt,
va ser transferit
amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale
(Caiena, Guaiana
Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.
***
- Mauricius:El
24 de febrer de 1886 neix a París (França) el
militant
anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i
propagador de l'amor
lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad
crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius
n'esdevindrà un dels principals
col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la
direcció a la mort de Libertad. El
5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc
anys de presó per un
article sobre la Banda Bonnot, però en
l'apel·lació va ser finalment absolt el
gener de 1914. En el congrés anarquista de
París d'agost de 1913 va
exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà
partit per Jean Grave
i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de
París. En 1916 serà gerent del
periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra
va participar en La
Mêlée d'Émile Armand. El
juliol de 1917 es veurà
implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i
serà calumniat pels
seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la
Federació de
Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III
Internacional per assistir al
congrés de la Internacional Comunista, però,
denunciat com a sospitós, és
detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat
finalment gràcies a
la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i
Lepetit. En 1922 va
editar el periòdic sobre sexualitat
revolucionària Cupidon, que li va
implicar ser condemnat per «ultratges als bons
costums». En maig de 1925 va ser
candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri
parisenc de Clignancourt. Després deixarà la
militància activa i farà
d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en
Ciències i es consagrarà, a
partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats
terapèutiques de l'ozó;
en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en
insuflacions d'ozó. Durant la
guerra va participar en la resistència i el seu centre es va
convertir en lloc
de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el
director fins a 1958,
al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les
multinacionals
farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot
allò que «explota la malaltia com
altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el
pseudònim C.V. d'Autrec, va
publicar Les
charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser
nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la
salut pública». A més de la
col·laboració en nombrosos periòdics
llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas
l'autorité,Lesprofiteurs
de
la guerre, L'anarchisme comme
vie et comme activité individuelles: rapports
présentés au Congrès anarchiste
d'Amsterdam (1907),L'apologie
du crime (1912),Mon
anarchisme (1913),La
blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets,
neuf mois d'aventures (1922),L'outrage
aux moeurs (1923),E.
Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament
amb altres autors). La
militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya.
Mauricius va morir
el 28 de juny de 1974 a París (França).
***
- Antonio Espinosa
Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La
Oliva (Fuerteventura, Illes
Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa
Rodríguez, conegut
com El Confitero o Antoñito,
el Dulcero. Pastisser de
professió, milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat
a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i
deportat,
juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de
Oro; actual Dakhla,
Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat
amb el poeta Pedro
García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio
Illada Quintero i altres republicans
i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser
traslladat a la Presó Flotant
de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la
fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven,
juntament amb bona
part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la
Presó Militar de
la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a
diverses presons i
camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En
1944
s'instal·là a Fuerteventura i en 1955
muntà una pastisseria a Puerto del
Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de
l'anomenat «Contuberni
de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va
ser confinat a Fuerteventura. Participà
activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la
creació d'agrupacions
folklòriques i equips de lluita canària. Antonio
Espinosa Rodríguez va morir en
1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any
següent l'Ajuntament de Puerto
del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.
Defuncions
- Marie Ferré:
El
24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a
París (França) la
poetessa, communard i militant
anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic.
- Saturnino Culebras Sainz:
El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras
Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921
a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
--pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.
***
-
Manuel Sabaté
Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona
(Catalunya) l'activista
antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo),
el més jove
dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925
--alguns citen 1927-- a
l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan
tenia 16 anys li pegà
per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un
rodamón. En 1946
passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya
Nord) amb sos
germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico);
però ambdós mai no
valen voler que son germà petit els acompanyés en
les seves accions arriscades
de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer
feina en una
cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità
l'avinentesa que son
germà Francesc purgava una pena en una presó
francesa des de juny d'aquell any
i que Josep havia entrat a la Península amb un grup
d'acció per incorporar-se
al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de
Saturnino
Culebras Saiz (Primo), format per son
germà Gregorio, Manuel Aced
Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo
Arias, Joan Busquets Vergés i
l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per
afegir-se a Barcelona al grup
de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va
haver de
dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera
de Moià (Bages,
Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per
un consell de guerra
sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a
mort en un clar acte
de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va
ser afusellat el 24 de febrer
de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son
company
Saturnino Culebras Saiz.
***
- Àngel Samblancat
Salanova: El
24 de febrer de 1963 mor a la Ciutat de Mèxic
(Mèxic) l'escriptor, periodista,
maçó, polític republicà
federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat
Salanova. Havia nascut l'1 de març de 1885 a Graus
(Ribagorça, Aragó, Espanya).
Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista
que regentava una
fonda a Graus, estudià per imposició paterna per
a capellà al seminari «Corazón
de María» de Barbastre i al
col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons
coneixements de llegües mortes; però
abandonà aquests estudis i marxà amb son
germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se
al comerç. A la capital catalana
estudià el batxillerat en el temps rècord de dos
anys --no es matriculà en les
assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no
acabà fins a 1930,
alhora que començà a col·laborar en
periòdics aragonesos (Ribagorzana) i
extremistes catalans (El Motín, El
Intransigente, etc.). En 1913
amb l'anarquista Ramón Acín publicà a
Barcelona el periòdic setmanal La Ira,
i després de tres mesos a París,
publicà a partir del 28 de novembre d'aquest
mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema
esquerra» i anticlerical Los
Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia,
que el portà a
la presó. En sortir-ne seguí
col·laborant en la premsa radical (La Voz,La
Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El
Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En
aquests anys
començà la seva carrera política: el 8
de març de 1914 es presentà com a
candidat per Renovació Republicana a les eleccions
legislatives, l'any següent
signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista
i el 9 d'abril de 1916 fou
candidat per Reivindicació Republicana Autonomista
també a les legislatives.
Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals
per al setmanari Rebeldía.
Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en
aquells anys milità
en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el
nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i
1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i
freqüentà el cercle d'intel·lectuals
llibertaris«Talión» (Ramón
Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín,
etc.), que editava un
setmanari del mateix nom. En 1917 conegué
l'anarcosindicalista Salvador Seguí i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En aquesta època era
corresponsal de La Campana de Gràcia,
setmanari satíric el qual dirigirà
més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan
Salvat-Papasseit Humo de fàbrica
i començà les seves col·laboracions en
el periòdic republicà El Diluvio,
a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant
cinc anys a Madrid,
col·laborà entre 1918 i 1918 en El
Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A
la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez,
Eugenio Noel i Alfonso Vidal y
Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La
Voz, España Nueva, Heraldo
de Madrid, La Libertad,
etc.) i va escriure la seva
primera novel·la, Cuerda de deportados.
Decidí fugir de Madrid i
s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922
se casà amb Carmen Pérez
Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest
mateix any, un cop acabat el
desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura
de Primo de Rivera
publicà diverses novel·les i relats breus de
denúncia sociopolítica. En 1926
dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la
Torratxa i estrenà obres de teatre en
català. Després marxà a
París i no
tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en
crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència
Republicana» i fou membre del Comitè Pro
Llibertat.
Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del
1931 fou elegit
diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la
candidatura de l'Esquerra
Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya,
però poc després passà a
formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys
defensà com a
advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de
1936, organitzà amb Eduardo
Barriobero la justícia revolucionària,
participant en l'ocupació del Palau de
Justícia de Barcelona, formant part del Comitè
Superior de Justícia de
Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del
Tribunal Popular de Barcelona,
presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la
magistratura del
Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquestaèpoca col·laborà en la revista
les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi
Revista. Amb el triomf
feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de
concentració francesos. El
març de 1942 aconseguí embarcar amb el«Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al
país
asteca col·laborà en els periòdics España
Libre i El Nacional,
del qual fou corrector. Fundà
l'«Académica Clásica», on
ensenyà llatí i grec.
En aquests primers anys mexicans passà penúries
diverses, treballant de negre
i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües
(català, castellà,
francès, portuguès, alemany, italià,
anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa,
Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza,
Deventer, Heine,
Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller,
Bordeaux,
Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949
es creà
una comissió a França per publicar les seves
obres completes. Durant sa vida va
col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund,
en nombroses
publicacions, com ara Boletín Confederal,Boletín Informativo, La
Campana de Gràcia, Cenit, CNT,Le Combat Syndicaliste, El Comunista,La Democracia, El
Diluvio, El Enemigo del
Pueblo, España Nueva, Heraldo
de España, Inquietudes, La
Lucha, Lucha Social, El
Mercantil Valenciano, Mi Revista, El
Motín, El Nacional, Nueva
Senda, El Parlamentario, La
Protesta, Rebeldía, Ruta,El Sembrador, El
Sol, Solidaridad, Solidaridad
Obrera, Suplemento Literario
de Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra
y Libertad, La
Traca, Umbral, etc. És autor
de centenar d'obres, entre les quals
destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és
ara Bocanadas de
fuego (1920) o La violencia. Renovación
proletaria (1923), novel·les
(Jesús atado a la columna, 1925; La
ascensión de María Magdalena,
1927; Barro en las alas, 1927), testimonis
polítics (El aire podrido.
El ambiente social de España durante la Dictadura,
1930; El odio a
Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i
llibres de memòries (Hubo
una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de
sangre del
antifascismo español, 1944).
***
- Lucien
Léauté: El
24 de febrer de 1966 mor l'anarquista, sindicalista revolucionari i
antimilitarista Lucien Léauté, conegut com Luc
Lelatin i Lesage. Havia
nascut el
3 de gener de 1896 a París (França).
Començà a militar molt jove en el moviment
llibertari i en la Confederació General del Treball (CGT).
Es guanyava la vida
fent d'empleat de comerç. Abans de la Gran Guerra
col·laborà en La
Bataille Syndicaliste, diari de la
CGT, i en Le Libertaire, on
signà els
seus articles sota el pseudònim de Monsieur
Lesage. Arran d'uns articles publicats en Le
Libertaire, el juny de 1913 va ser detingut preventivament i,
com que encara no tenia 18 anys, tancat a la presó parisenca
de la
Petite-Roquette. El 6 de gener de 1914, per uns articles publicats en Le Libertaire, va ser condemnat pel IX
Tribunal a tres mesos de presó i tancat a La
Santé de París. En 1914
col·laborà
en Le Réveil Anarchiste.
Inscrit en
el «Carnet B» dels antimilitaristes, l'abril de
1915 va ser mobilitzat i enquadrat
en el 125 Regiment d'Infanteria, acantonat a Laval (País del
Loira, França).
L'octubre de 1917, després d'haver fet permisos falsos per a
la tropa en campanya,
va ser portat davant un consell de guerra acusat de«propaganda pacifista,
falsificació i ús de documentació
falsa». El 15 de juliol de 1918, poc abans de
l'armistici, va caure presoner. Acabada la guerra, el juliol de 1919,
fou
condemnat a 20 dies de presó per haver participat en una
manifestació a
Chartres (Centre, França) quan encara no havia estat
desmobilitzat. Durant els
anys vint col·laborà en una petita
publicació, La Bagarre,
feta a París pel llibreter Pompidou, oncle del futur
president de la República francesa. En aquests anys era
membre de la XV Secció
de l'Associació Republicana d'Antics Combatents (ARAC). El
30 de juliol de
1922, quan estava reclòs a la presó de La
Santé signà, amb altres detinguts
polítics (Maurice Fister, Louis Loréal, Van
Hyeste, Georges Courme i Kléber Nadaud),
una carta dirigida al ministre de Justícia en solidaritat
amb Henri Coudon (Méric)
i Jeanne Morand per exigir el seu
estatut de presos polítics, amenaçant amb una
vaga de fam si no se solucionava
aquesta qüestió satisfactòriament. Per
dos articles publicats en Le Libertaire
(«Médaille aux assassins»
i «Mascarade nationale») va ser novament condemnat
el 21 de setembre de 1922
pel XI Tribunal Correccional a sis mesos de presó per«inducció a l'assassinat»
i per titllar els generals d'assassins i el desembre d'aquell any
també a vuit
mesos. El febrer de 1923 va ser alliberat i, durant el IV
Congrés de la Unió
Anarquista (UA) celebrat entre el 12 i el 13 d'agost d'aquell any a
París, va ser
nomenat membre de la redacció del diari Le
Libertaire (1923-1925). Corrector d'impremta a la Cambra dels
Diputats, el
30 de març de 1924 va ser admès en el Sindicat de
Correctors de París i de la
Regió Parisenca de la CGT. Sembla que després
s'allunyà de la militància
llibertària i en les eleccions legislatives de l'11 de maig
de 1924, en les
quals guanyà el «Cartel des Gauches»
(Càrtel d'Esquerres), va escriure en Le
Semeur de Normandie que havia votat perquè
ja no creia en la Revolució. De tota manera,
col·laborà en l'Encyclopédie
anarchiste de Sébastien
Faure, on redactà l'article«Armée» (Exèrcit). En 1926
fou redactor en cap de Le Semeur de Normandie.
El desembre de
1927 publicà el fullet Sermonà l'intention
du soldat Pinard, del qual es van fer diferents edicions.
Després
col·laborà en el periòdic pacifista La
Patrie Humaine (1931-1939). Durant la II Guerra Mundial, a
partir de març
de 1940 i durant tot el conflicte bèl·lic, va ser
internat administrativament
pel govern de Vichy. Al final de sa vida, preparava un llibre sobre
Gustave
Hervé i el periòdic La
Guerre Sociale.
***
- Juan Antonio
Ibor: El 24 de febrer de 1979 mor a La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge,
Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Antonio
Ibor. Havia nascut el
12 de juny de 1903 a Sarsamarcuello (Osca, Aragó, Espanya).
Milità en la
Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble, on
treballava de pagès.
Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, que triomfà
a la seva zona,
aconseguí amagar-se i al final pogué passar a
zona republicana, on s'integrà en
un batalló i lluità al front d'Aragó.
El febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França i va ser
internat a diversos camps de
concentració. El desembre de 1939 va ser enviat a treballar
a les mines de
carbó de La Grand Comba. Treballà de miner a Les
Luminières i s'instal·là en
una petita població de La Haute Levade
(Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània), on es tornà a trobar amb sa companya
Milagros i sos dos fills
(Antonio i Nemesio). Milità en la Federació Local
de la CNT de La Grand Comba.
Juan Antonio Ibor va morir de silicosi absoluta el 24 de febrer de 1979
a La
Haute Levade (Sainte-Cécile-d'Andorge, Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després al cementiri de Le Levade (La Grand Comba,
Llenguadoc,
Occitània).
***
- Lucien Tronchet:
El 24 de febrer de 1982 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa)
l'anarquista i
sindicalista Lucien Tronchet. Havia nascut el 4 d'octubre de 1902 a
Lió (Arpitània) --altres fonts citen
Ginebra
(Ginebra, Suïssa)-- en una família pobra. De molt
jove,
juntament amb Clovis Abel Pignat,
s'adhereix a la Federació Obrera de la Fusta i de la
Construcció. El 19 de maig
de 1928 esclata una «vaga salvatge» en el ram de la
construcció, instigada per
Tronchet, Pignat i Vuattolo, que durarà 15 dies i que
obligarà els patrons a
cedir sobre la reducció del temps de feina, el
mínim salarial i altres
reivindicacions. Durant els anys trenta, Tronchet serà un
dels responsables de
la Lliga d'Acció de la Construcció, que
practicarà l'acció directa contra els
patrons. El 9 de novembre de 1932 es detingut arran d'una
manifestació antifeixista
que va acabar amb 13 morts i 65 ferits per la metralla dels militars.
En 1936
parteix cap a Espanya amb Bertoni, combatent a les files anarquistes, i
després
ajudarà sense afluixar els companys antifeixistes italians.
En 1940 es
condemnat a vuit mesos de presó pel delicte
d'insubmissió. Després de la guerra
mundial continuarà la seva tasca sindicalista i
lluitarà a més a més en
diversos fronts (dret a l'avortament, antimilitarisme,
cooperativisme...), però
des de les files socialistes. En 1978 va fer costat al moviment okupa
de
Ginebra i en aquest mateix any va crear la Fundació del
Col·legi del Treball a
Ginebra amb el seu arxiu i la seva biblioteca per preservar la
memòria del
moviment obrer, institució que va presidir fins a la seva
mort. És autor de la
biografia Clovis Pignat, una vocation
syndicale internationale (1971) i d'una autobiografia Combat pour la dignité
ouvrière (1979), entre altres obres.
La policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia saturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres sapropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien no havien tengut cap curset de reciclatge! qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. (Miquel López Crespí)
La nit del disset dabril de 1990 no poguérem retre lhomenatge que un grup damics pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 18951937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes daleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat ben malalt, sense poder sostenirse dret al cementiri de Palma. Lhomenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada dalguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, SIndioteria...). La gent que més treballà en lacte dhomenatge a Emili Darder va ser la de lOCB (lOrganització Comunista Balear). La majoria dafiliats i afiliades daquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells anys escapçalaren Josep Valero, Lila Thomàs, Francesca Bosch i Miquel Rosselló, entre daltres dirigents prosoviètics). Cal recordar que cap a lany 1984 hi havia hagut lescissió promoguda pel dirigent estalinista Ignacio Gallego i que pretenia reorganitzar el comunisme espanyol (i de rebot lillenc) sota bases deien del «marxismeleninisme».
Per labril de 1990 eren precisament els militants de lOCB els més decidits en la lluita per lautodeterminació, el socialisme i la recordança dels republicans mallorquins. Setmanes abans de laniversari de la proclamació de la república em vengueren a veure per demanar el meu ajut i, envidentment, com he fet sempre en aquest darrers trentacins anys de lluita per la llibertat dexpressió del nostre poble, em vaig oferir a col.laborar en tan lloable tasca (lhomenatge a Emili Darder). Els vaig cercar material (que més endavant serviria per anar enllestint lobra de teatre El Cadàver muntatge homenatge al darrer batle democràtic de Ciutat i que va ser estrenat lany 1996 en el Teatre Principal de Ciutat per la Companyia Taula Rodona i en els anys 19981999 a Barcelona i diversos indrets del Principat). La idea original (que la policia de Ramon Aguiló no ens deixà portar a la pràctica) era pintar en una paret dels afores, sense molestar ni causar danys materials a cap veí de Ciutat, el rostre dEmili Darder i reproduir al costat el poema de Bartomeu RossellóPòrcel A Mallorca durant la guerra civil.
Miquel López Crespí amb Maria del Carme Cano Darder, néta d'Emili Darder.
Com he dit una mica més amunt, no ho poguérem portar a la pràctica. El nostre piquet era format (entre daltres militants de lOCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats ciutadans que decidírem retre un homenatge a Emili Darder. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de RossellóPòrcel (que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). Lindret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de lentrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada dAurora Picornell i ara ocupat per un important complex de piso de luxe.
No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió daquest tipus dhomenatge, la policia de Ramon Aguiló tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostres poble, de les seves avantguardes més conscients, dels republicans il.lustres de les Illes. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia saturen al nostre costat i, mentre uns en treuen les pistoles, altres sapropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu RossellóPòrcel, dels pinzells i el spots de pintura... No serviren de res les meves portestes. Els policies de la «democràcia» no sabien no havien tengut cap curset de reciclatge! qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló Pòrcel. Record que, mentre ens apuntavem amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situarnos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per la vida duns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar endebades que ho entenguessin! que el deure duna policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la històia del poble mallorquí. Era inútil. No acabaven dentendre com m«atrevia» a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre una acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de qurantacinc mil pessetes que menflocà el meu antic company de clandestinitat, lamic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués.
No la vaig pagar mai, la multa que em posà el batle socialista! Li vaig fer un escrit de protesta i crec que es degué avergonyir ja que finalment ordenà larxiu i oblit de lenutjós «problema». Era incomprensible aquella manca de sensibilitat històrica. Si en temps de la dictadura ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle «socialista» no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... encara es podia entendre. Però era inconcebible que la represessió vengués de l«esquerra»! Emb vaig haver de veure amenaçat per acabat de copsar tot el que de renúncies a les tradicions més combatives del nostre poble havia significat la transició, els pactes per a fruir de sous i poltrones.
Sigue dándose el cáncer de laringe y hay nuevos laringectomizados. En consecuencia sigue habiendo personas, bien sean los propios pacientes o familiares, que necesitan orientación; y hay quienes plantean dudas y solicitan aclaraciones o ayuda en los blogs que hablan de laringectomía. Las respuestas que obtienen y los comentarios que se escriben, frecuentemente no son ni completos ni certeros. Últimamente han surgido sobre el posible cierre del estoma, sobre el cuidado de la tráquea y en relación a las cánulas y su uso.
[25/02] Processament de Grave - Conferència
de Goldman - «The Washington Post» -«Coerenza» - Segrest de Salsedo i d'Elia - Festa
Proletària - Míting en suport de la
revolució austríaca - «Lotta
Anarchica» - Dave - Charveron - Micelli - Soudy - Friedrich -
Sanz - Busquets - Gutiérrez Alba - Juan el Camas -
Larivière - Tomassini - Cuello - Fuentes -
Giménez López - Rothko - Lozano - Mesa
Anarcoefemèrides
del 25 de febrer
Esdeveniments
- Processament
de Jean Grave: El 25 de
febrer de 1894 a l'Audiència del Sena de París
(França), com
a conseqüència de les anomenades «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), Jean
Grave és processat per haver escrit La
société mourante et l'anarchie,
llibre editat el 1892 amb prefaci d'Octave Mirbeau i que es tracta
d'una
recopilació d'articles publicats en els periòdics
anarquistes Le Droit Social i L'Étendart Révolutionnaire,
impresos a Lió, i que van sortir
anònims o sota el pseudònim de Jehan
Le
Vagre, escrits amb la finalitat de divulgar les tesis
anarcocomunistes de
Kropotkin. Finalment, malgrat el testimoni en favor seu
d'Élisée Reclus, de Paul
Adam, de Bernard Lazare i d'Octave Mirbeau mateix, Jean Grave va ser
condemnat a
dos anys de presó i mil francs de multa, el màxim
aplicable, per «incitació a
la indisciplina, al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi,
etc.».
A més a més es va ordenar la
destrucció del llibre incriminat. Jean Grave va
aconseguir una gran popularitat a resultes d'aquest processament.
- Conferència d'Emma
Goldman: El 25 de febrer de 1900 la
destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix, a l'Athenaeum Hall de
Londres
(Anglaterra), una conferència multitudinària en
alemany sota el títol «Die grundlagen
der moral» (Els principis bàsics de la moral).
L'endemà, 26 de febrer de 1900,
es realitzà una festa de comiat en la qual, a més
de l'actuació de
l'Slavonitzer Tamburitza Quartet, prengueren la paraula Piotr
Kropotkin, Louise
Michel i la homenatjada.
***
- Exabrupte de The
Washington Post:
El 25 de febrer de 1908 el diari The
Washington Post, de Washington DC
(EUA),
proposa que
tots els anarquistes, culpables o no de cap crim o delicte, siguin
condemnats a
mort. Una maniobra per fer contents Rupert Murdoch, Fox News,
i altres
magnats de la premsa reaccionària.
***
- Surt Coerenza:
El 25 de febrer de 1915 surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer número del
periòdic anarquista Coerenza.
Settimanale
antimilitarista, antipatriottico, antiguerrafondaio. Aquesta
publicació va
ser creada per fer propaganda contra la Gran Guerra i per patrocinar el«Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que promocionà en
les
seves pàgines, el qual se celebrà el 2 de maig de
1915 a la Cambra del Treball
Unitària de Mòdena. Va ser creada per Nicola
Vecchi i Pulvio Zocchi, i el gerent
responsable fou Corrado Bertoni. Defensava l'antimilitarisme del
sindicalisme
revolucionari i criticaven els nous intervencionistes, especialment
Benito
Mussolini i Filippo Corridoni, reivindicant l'ús de la
violència i de la
insurrecció per mantenir la neutralitat d'Itàlia.
Tractà diversos temes:
militarisme, repressió, pedagogia, notícies
sindicals, cròniques, efemèrides,
biografies, convocatòries, etc. Hi van
col·laborar Alpo, Georges Andrè, Corrado
Bertoni, Armando Borghi, E. Casarola, Adolfo Cavazziti, Dante
Chiasserini, Giulio
Clerici, Raffaele Cormio, Luigi Di Mattia, Ernesto Facchini, Glicerio
Ferrari, A.
Forghieri, L.Gabrielli, M. Gaido, Jean Grave, Henry, Lànico,
O. Lazzari, Mario
Longatti, Attilio Longoni, Nino Lozza, F. Modenese, Luigi Molinari,
Giuseppe Monanni,
Marino Montacchini, Nestore, Nilo, Nisito, Romano Poletti, Alberto
Pugolotti, Luigi
Quarti, Mario Rapisargi, Alfredo Ricci, Arturo Riolo, Ludovico Saccani,
Fernando Salmi, Attilio Sassi, C. Toberni, G. Visconti Venosia, A.
Vitulo,
Yopiz, Pulvio Zocchi, etc. Publicà per lliuraments les obresI sindicalisti e la guerra, de
Pulvio
Zocchi, i Le «Marana»,
d'Honoré de
Balzac. En sortiren 11 números, l'últim el 6 de
maig de 1915, quatre dies
després de celebrar-se el «Congrés
Lliure de tots els revolucionaris
antibel·licistes», que portà la
creació de la Federació Nacional
Antibel·licista (FNA); dies després, el 23 de
maig de 1915, Itàlia entrà en la
Gran Guerra.
***
-
Segrest de
Salsedo i d'Elia: El 25 de febrer de 1920 són
detinguts il·legalment a Nova
York (Nova York, EUA) per agents de la Federal Bureau of Investigation
(FBI, Oficina
Federal d'Investigació) Andrea Salsedo (o Salcedo) i Roberto
Elia, redactors de
la publicació àcrata Cronaca Sovversiva,
per a ser interrogats sobre els
atemptats anarquistes de l'any anterior i sobre l'edició de
l'opuscle subversiuIl piano e le parole. Andrea Salcedo, que era membre
del grup de Luigi Galleani
i company de Sacco i de Vanzetti, morí el 3 de maig de 1920
quan era interrogat
i fou defenestrat des del 14è pis del Park Row Building, al
barri de Brooklyn
de Nova York (Nova York, EUA), lloc on el Departament de
Justícia teniu un dels
seus caus. Roberto Elia fou deportat a Itàlia tres mesos
després.
***
- Festa Proletària:
El 25 de febrer de 1923 se celebra al
Workmen's Circle de Hoboken (Nova Jersey, EUA) una «Festa
Proletària»
antifeixista en suport de les publicacions anarquistes Umanità
Nova i Il Libertario.
L'acte consistí en un ball; en un gran concert vocal, on van
intervenir Caputi
Damiano, Raffaele Tracchia i Gennaro Ventura, entre altres artistes; en
una
conferència de Nicola Cuneo; i en la
representació de l'obreta en un acte Il
1º Maggio di Don Francesco, a càrrec
de la Filodrammatica Proletaria.
***
- Míting en suport de
la revolució austríaca: El 25 de
febrer de 1934 se celebra a la People's House de Nova York (Nova York,
EUA) un
míting, sota el nom «La Rivoluzione è
in marcia" (La Revolució està en
marxa), en suport del moviment revolucionari que aleshores es portava a
terme aÀustria. L'acte, organitzat per pel grup anarquista
italoamericà «Il Martello»,
va ser presidit per Pasquale Scipione i comptà amb les
intervencions de Pietro
Allegra, Giuseppe Ienuso i Carlo Tresca.
***
-
Surt Lotta
Anarchica:
El 25 de febrer de 1955 surt a Gènova (Ligúria,
Itàlia) l'únic
número del periòdic Lotta Anarchica.
Portavoce del Campeggio Internazionale
Anarchico. Publicat pel genovès «Grup
Kronstadt». El responsable en va ser
Natoli Massimiliano. Era continuació dels números
editats a Roma i a Torí --com
a suplement de Seme Anarchico i dirigit per Dante
Armanetti-- en 1954.
L'anarquista català Josep Lluís
Facerías hi va col·laborar sota el
pseudònim d'Alberto
di Luigi; també hi
col·laborà Umberto Marzocchi.
Naixements
- Victor Dave: El 25 de
febrer de 1845 neix a Jambes, a prop de Namur (Valònia,
Bèlgica), el
membre de la
Internacional i militant anarquista Victor Dave. Fill del president del
Tribunal de Comptes belga, va fer els seus estudis superiors a la
Facultat de
Lletres de Lieja i a la Universitat Lliure de Brussel·les,
tot manifestant les
seves idees llibertàries. En 1865 participa a Lieja en el
Congrés Internacional
dels Estudiants Socialistes. En 1867 esdevé membre de la
federació de
Brussel·les de l'AIT i ocuparà càrrec
en el Consell general de la federació. En
1869 és delegat a Nàpols en el Congrés
Internacional de la «Libre Pensée».
Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 representa la secció
de l'Haia en el V
Congrés de l'AIT que té lloc a la mateixa ciutat,
on els marxistes exclouran
Bakunin i Guillaume; Dave es pronunciarà a favor de
l'autonomia de les
federacions i contra el Consell general de Londres (marxista). El 13
d'abril de
1873 participa en el Congrés de la Federació
belga on forma part d'una comissió
encarregada de redactar una crida als pagesos. En un nou
congrés belga, l'1 de
juny, es pronunciarà per la supressió del Consell
general de l'AIT i adoptarà
les bases definides per la Federació del Jura. En juny i
juliol de 1873, a
Espanya, pren part en la insurrecció cantonalista. El
setembre torna a Ginebra
(Suïssa) pel VI Congrés de l'AIT (antiautoritari)
on, a més de periodista, és
delegat de la secció de maquinistes de Verviers, on habita
aleshores. En 1878
s'estableix a París i es casa amb una jove francesa,
però és expulsat de França
el març de 1880. Després s'instal·la a
Londres i en un viatge a Alemanya és
detingut i condemnat per l'Alt Tribunal de Leipzig per«traïció i violació de
les lleis antisocials» a cinc anys de presó a
Halle, on restarà dos anys abans
de ser alliberat i poder retornar al Regne Unit. El decret
d'expulsió se suspèn
i retorna a França amb sa companya i esdevé, el
1897, redactor de la revista
llibertària d'Augustin Hamon L'Humanité
Nouvelle, que es
transformarà després en La
Societé Nouvelle i de la
qual serà secretari de redacció.
Entre 1903 i 1904 publica, amb Coste,
la Revue générale de
bibliographie
française. També va
col·laborar en el parisenc Almanach
de la Révolution, publicat per Paul Delesalle
entre 1903 i
1913, i en la revista L'Éducation
Libertaire. Revue des bibliothèques d'éducatin
libertaire, que va
publicar-se entre 1900 i 1902 i que va intentar crear una escola
llibertària
d'ensenyament superior per a adults. En 1909, després de la
mort de sa
companya, va entrar com a corrector d'impremta en la Cambra dels
Diputats,
després en l'editorial «Letouzay et
Ané» i en 1911 va ingressar en el Sindicat
de Correctors i de Copistes. Quan esclata la guerra mundial pren la
mateixa
posició que Kropotkin i Grave i signa el febrer de 1916 el«Manifest dels
setze» a favor de la intervenció armada dels
aliats. És autor de diversos
fulletons com araMichel Bakounine et Karl Marx (1900), Fernand
Pelloutier.
Portraits d'hier (1909), Pacifisme et
antimilitarisme (1910),Louis Buchner(1910), entre d'altres.
Victor Dave va
morir el 31 d'octubre de 1922 a París (França) i
va ser incinerat al cementiri parisenc
de Père-Lachaise. Una part del seu arxiu es troba dipositat
a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
- Louis Charveron:
El 25 de febrer de 1857 neix a Bourges
(Centre, França) el perruquer anarcocomunista i sindicalista
Louis Maurice
Charveron, conegut com Louis.
Regentà
una perruqueria al carrer Ernestine del barri de Montmartre de
París (França). Membre
de la Cambra Sindical de Perruquers, en 1888 fou un dels fundadors del
grup
d'obrers perruquers independents «La
Solidarité» i participà, amb Lenormand,
Clerc, Heudon, Vivier, Mater Luss, Savouré, Groux, Gouret,
Amédée, Espagnacq i
Gouzien, entre d'altres, en el seu acte inaugural celebrat el 3 de
desembre de
1888 a la Salle Léger de París. Dies
després, la policia el va implicar,
juntament amb altres companys (Tortelier, Espagnac,
Thénevin, Baudelot, Louvet,
Moneste, Leprince, Lutz, etc.), en l'explosió d'una bomba al
carrer Saint-Denis
de París i el seu domicili escorcollat sense que es
trobés res delictiu. En
aquesta època participà activament en la campanya
per la supressió de les
oficines de col·locació, que implicava marxes i
concentracions davant de
diferents institucions (oficines municipals, Parlament, seus de
periòdics,
etc.). Fou un dels habituals del Cercle Anarquista Internacional (CAI),
principal
lloc de trobada llibertària de l'època, i
participà activament en el Congrés
Anarquista Internacional que se celebrà entre l'1 i el 8 de
setembre de 1889 a
la Salle du Commerce de París. El gener de 1892 va ser
gerent de l'únic número
publicat de Le Conscrit. Organe d'agitation
antipatriotique, periòdic antimilitarista editat
per Georges Darien, Henri
Duchmann, Léon Bienvenu i Henri Fèvre, entre
d'altres, en ocasió del sorteig de
quintes de Saint-Ouen, i on sortí la
cançó Les
conscrits insoumis. Denunciat aquest número, el 23
de febrer d'aquell any
va ser jutjat per l'Audiència del Sena i condemnat en
absència a un any de
presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a la insubordinació de
militars», però després de
l'apel·lació va ser posat en llibertat. El 13 de
març d'aquell any va ser detingut per la policia durant una
investigació d'un
robatori de dinamita un mes abans a Soisy-sous-Étiolles,
actual Soisy-sur-Seine
(Illa de França, França). Poc després
es refugià a Londres i s'instal·là al
London Street i posteriorment en un edifici del Fleet Street tot
habitat per
anarquistes i revolucionaris. A la capital anglesa visqué en
la misèria, fins
el punt que el gener de 1893, segons la policia, pensà
retornar a França per
purgar la pena. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes
a
controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres
francesa. El
febrer de 1895 va ser amnistiat, però, malgrat tot,
restà a Londres. En 1896
vivia al Gresse Street de la capital anglesa.
***
- Augusto Micelli:
El 25 de febrer de 1888 neix a Lecce (Pulla, Itàlia)
el tipògraf anarquista Augusto Micelli. Quan tenia 10 anys
ja estava subscrit
al periòdic Il Libertario. En 1912
fundà el grup «Circola Pietro Gori»,
que tenia com a òrgan d'expressió la revista La
Squilla Nova. Giornale di
propaganda razionale, que s'edità a Lecce entre el
desembre de 1912 i el
febrer de 1914, i del qual eren redactors responsables Augusto Licemi i
Armando
Povero. El 20 de maig de 1915 fou detingut en relació a un
article aparegut en
aquesta revista. Després de la Gran Guerra
treballà com a tipògraf a la
impremta del diari anarquista Umanità Nova.
En 1924 s'instal·là a Milà
on, apassionat pel teatre, fundà la revista Theatralia,
que fou
prohibida pel règim mussolinià en 1927. Durant la
II Guerra Mundial fou
detingut pels alemanys i internat al camp de Ciuriani, on va estar a
punt de
ser afusellat en una saca per
represàlies. Augusto Micelli va morir
centenari el 16 de març de 1989 a Milà
(Llombardia, Itàlia). Abans de finar
havia disposat al seu testament la donació de la seva
biblioteca privada,
especialitzada en teatre, al Centre d'Estudis Llibertaris«Archivio Giuseppe
Pinelli» de Milà, però la sevaúltima voluntat fou traïda pel seu gendre que la
va vendre a una llibreria antiquària.
***
-
André Soudy: El 25 de febrer de 1892 neix a
Beaugency
(Centre, França) l'anarquista il·legalista,
membre de la«Banda Bonnot», André Soudy.
Va tenir una infància miserable;
començà a treballar com a mosso d'una
adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys
més tard va contreure la
tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per«ultratge als
agents». Surt de presó rebel i malalt.
Comença a freqüentar la colònia
anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i
on trobarà Bonnot i
els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912
participa en els
atemptats de Montgeron i de Chantilly on dos empleats de la
Société
Générale moren. Detingut a la platja de Berck el
30 de març de 1912 on es
curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per
l'Audiència del Sena de
París el 27 de febrer de l'any següent, juntament
amb els seus companys de la«Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie
Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy
va ser
guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i
Monier, el 21
d'abril de 1913 davant la presó
de la Santé de París (França). Les
seves últimes paraules
van ser: «Fa fred, a reveure!».
***
- Ernst Friedrich:El 25 de febrer de 1894 neix a
Breslau (Silèsia, Polònia) el
militant anarquista i antimilitarista Ernst Friedrich. Va ser el
tretzè fill
d'una mare bugadera i d'un pare baster, i va començar de
molt jove a treballar
en una fàbrica i a estudiar per les nits, alhora que
viatjava arreu d'Europa.
Quan es va desencadenar la Gran Guerra, es va fer actor del Teatre
Reial de
Postdam i va rebutjar enrolar-se, per la qual cosa va ser internat en
observació en un hospital psiquiàtric. En 1916 va
participar a Breslau en
reunions il·legals de la Joventut Antimilitarista
Revolucionària, de caire
anarquista. Per evitar una nova incorporació, en 1917 va
cometre un acte de
sabotatge en una fàbrica de material de guerra, empresa de
gran importància
patriòtica, i va ser empresonat. Quan va esclatar la
revolució de novembre de
1918 va se alliberat i va participar en aquesta revolta a
Berlín, adherit en la
Freie Sozialistische Jugend (Joventut Socialista Lliure),
organització creada
sota la influència de Karl Liebknecht i de Rosa Luxemburg.
Poc després les
joventuts revolucionàries es van escindir en nombrosos grups
i va participar en
la creació de l'organització Kommunistische
Arbeiter Jugend (Joves Treballadors
Comunistes), propera al Kommunistischen Arbeiter Partei Deutschlands
(KAPD,
Partit Comunista Obrer d'Alemanya). La fracció del
Kommunistischen Partei
Deutschlands (KPD) d'aquest KAPD li proposarà entrar en la
redacció del
periòdic Junge Garde (Guàrdia
Jove), però ho refusarà. A partir d'aquest
moment, marcat per la influència de Tolstoi i de Kropotkin,
es decantarà pel
socialisme llibertari i acabarà anarquista. En 1919 va
fundar una federació de
joventuts revolucionàries de llengua alemanya que
prendrà el nom de Freie
Jugend (Joventut Lliure), que serà també el
títol d'un periòdic finançat
d'antuvi per la organització anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschlands
(FAUD, Unió dels Treballadors Lliures d'Alemanya). Freie
Jugend no tenia de
comitè ni cotització fixa; els seus grups,
presents a nombroses poblacions
alemanyes, tenien autonomia plena, fent servir el periòdic
com a òrgan
coordinador. Com que Friedrich pensava que aquesta
organització havia de ser
independent de tot partit i de tota organització obrera, la
FAUD va deixar de
subvencionar-la. Sota la influència d'Otto Rühle,
els grups prendran força
lluitant per la idea dels consells obrers com a principi
d'organització en les
empreses, però Friedrich es consagrarà aleshores
a l'antimilitarisme i al
pacifisme. A començaments dels anys 20, crearà
una exposició permanent d'obres
d'art fetes per i per als obreres, com ara Käthe Kollwitz; la
idea era que l'exposició
fos un lloc de trobada d'obrers, pintors, escultors, poetes,
escriptors, etc.
En aquesta època va ser condemnat a un mes de
presó per «discursos
antimilitaristes». Va jugar un paper molt important en les
campanyes en favor
d'Erich Mühsam, empresonat per la seva participació
en la revolució, i va
publicar un número especial de Freie Jogend
sobre Mühsam (1924) i altre
sobre Ernst Toller. Com a editor, va publicar nombroses obres,
però la que va
tenir més èxit va ser Krieg dem Kriege!
(Guerra a la guerra!), àlbum de
fotos d'imatges esgarrifoses d'atrocitats
bèl·liques enfrontades a imatges
oficials patriòtiques i militaristes; els textos es van
publicar en quatre
llengües (alemany, anglès, francès i
holandès) i els sindicats van vendre
50.000 exemplars d'aquest llibre fins al 1930. En 1923 va trobar un
immoble a
Berlín que va arranjar i on va crear el primer museu
internacional
antibel·licista del món, alhora que seu d'una
impremta i d'una llibreria. El
gran nombre de processos (incitació a la lluita de classes,
ofensa al president
del Reich, insults a l'Església, etc.) el van portar a la
fallida, però una
associació suport es va crear en 1930 i va poder continuar
amb el projecte. El
6 d'abril de 1930 va ser empresonat a causa de les seves publicacions i
condemnat
per altra traïció a un any de presó
sense possibilitat de recurs. Després de
sortir de presó i davant l'ascensió del nazisme,
va enviar els documents més
importats del seu museu a l'estranger. La nit de l'incendi del
Reichstag, el 27
de febrer de 1933, va ser detingut i les forces de seguretat
nacionalsocialistes van saquejar i destruir el museu, requisant
l'edifici per
condicionar-lo com a centre de detenció i de tortura.
Malalt, gràcies a les
protestes dels quàquers nord-americans, va ser alliberat el
setembre de 1933 i
posat en residència vigilada. Encalçat de bell
nou, va aconseguir fugir a
Txecoslovàquia i després a Suïssa, d'on
va ser expulsat en 1934. Finalment va
trobar asil a Bèlgica, on amb el suport dels sindicats i
dels partits obrers belgues,
va poder obrir un segon museu antibel·licista a
Brussel·les. Quan les tropes
alemanys van ocupar Bèlgica en 1940, el museu va ser
també destruït, però
Friedrich i sos fills van ser evacuats per l'administració
belga cap a la
França no ocupada. Quan la França de Vichy va ser
annexionada, va ser condemnat
en rebel·lia a mort i buscat per la Gestapo. Detingut, va
aconseguir fugir i
enrolar-se en la resistència. Com a membre de la 104
companyia del 7 Batalló de
les Forces Franceses de l'Interior (FFI) en el maquis de
Lozère, va salva 70
infants jueus de la deportació. Després
d'Alliberament va esdevenir ciutadà
francès i s'adherirà a la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), de
caràcter socialista. A partir de 1947 va reprendre la seva
tasca antimilitarista
i va intentar sense èxit recrear una vegada més
un museu antibel·licista. En
1951 va adquirir una vella gavarra amarrada al moll de
Villeneuve-La-Garenne
que va batejar «Arca de Noè» i
que va fer servir per a les seves
activitats en favor de l'amistat francoalemanya. Aquell mateix any, el
consell
municipal de la ciutat alemanya de Kehl li va oferir un terreny de
1.000 m2
per construir un centre per a orfes i infants minusvàlids
sense distinció de
nació o de religió; però Friedrich no
va poder trobar els diners que en calien
per a la construcció. Aleshores va projectar fer un viatge
amb la seva gavarra
al llarg del canal del Marne fins a Estrasburg per organitzar-hi un
camp
internacional de la joventut, però aquest viatge mai no es
va realitzar. En
1954 va rebre les indemnitzacions de guerra de l'Estat alemanys i amb
aquests
diners va comprar 3.000 m2 de terreny en una
illa del Marne, a prop
de Le Perreux, i va començar a edificar un centre
internacional de joventut de
50 llits. Aquestes «Illa de la Pau» va esdevenir un
lloc de trobada per la
joventut obrera. Ernst
Friedrich va morir el 2 de maig de 1967 a Le
Perreux-sur-Marne (Illa de França, França).
***
- Francisco Sanz Casabona:
El 25 de febrer de 1898 neix a
Zuera (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista i resistent
antifranquista Francisco Sanz Casabona. Es guanyava la vida fent de
pagès i de
comerciant i milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Fou
l'intermediari entre el moviment anarquista i els partits republicans
en l'organització
de l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 i, en cas d'haver
triomfat la
insurrecció, hagués estat nomenat director
general de Presons. Arran del cop
militar feixista de juliol de 1936, comandà un grup
guerriller que a partir
d'octubre de 1936 actuà al Monte del Velado de Zuera,
controlant entre
l'estació de Zuera i el poble d'Almudébar (Osca,
Aragó, Espanya). Aquesta
partida estava formada per persones que havien fugit de la zona
franquista,
especialment de Zuera, Peñaflor, San Mateo i altres
poblacions saragossanes. El
campament del grup estava a sis quilòmetres a l'est de la
carretera nacional
entre Saragossa i Osca, i l'activitat principal d'aquest grup consistia
en
l'evacuació de militants atrapats a la zona franquista i en
la realització de
sabotatges, com ara la destrucció del pont del Barranco de
la Violada, accions
a la línia fèrria Zuera-Canfranc, etc. Durant un
d'aquests sabotatges, son
germà, José Sanz Casabona, resultà
mort per l'explosió d'una càrrega de
dinamita que preparava. El 25 de novembre de 1936 dos membres del grup,
Carmelo
Marzo Villanueva i Joaquín Ezquerra Huertas, van ser abatuts
a l'assut de
Camarera durant una acció cap a Zuera per a evacuar
militants. Un tercer
guerriller, Galo Borruel Ponz, aconseguí fugir-ne i arribar
a la base. Durant
un any, mentre el front restà més o menys fixe,
aquest grup guerriller continuà
amb les seves activitats. En 1939, amb el triomf franquista,
creuà els
Pirineus. El 12 de juliol de 1939 aconseguí embarcar, amb sa
companya Gregoria
Bienzovas, sos fills (Francisco, Elena i Fermín
Galán Sanz Bienzovas) i son
germà petit Víctor Sanz Casabona, a Pauillac
(Aquitània, Occitània) a bord del Ipanema
cap a Veracruz (Veracruz, Mèxic),
arribant-hi el 7 de juliol de 1939. Després
s'instal·là a Morelia (Michoacán,
Mèxic). En 1944 publicà el fullet El
derrocamiento de la dinastía borbónica y sucesos
de la Segunda República
Española. A finals dels anys quaranta treballava
en un forn.
***
- Miquel Busquets Folquet:
El 25 de febrer de 1905 neix
a Corbera d'Ebre (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista Miquel
Busquets
Folquet. Durant la guerra civil fou capità de la
secció d'Informació de l'Estat
Major de la 26 Divisió, l'antiga Columna Durruti. En acabar
la guerra passà a
França, on fou enrolat en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i
portat el novembre de 1939 a realitzar feines a la Línia
Maginot. El maig de
1940, enfonsat el front francès, fou detingut pels alemanys
i enviat el
setembre al camp de concentració de Mauthausen. Miquel
Busquets Folquet va
morir l'11 de novembre de 1941 al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria,Àustria).
***
- Abelardo Gutiérrez
Alba: El 25 de febrero de 1912 neix
a San Miguel (Santa María de Vilarello, Cervantes, Lugo,
Galícia) l'anarquista,
anarcosindicalista i guerriller antifranquista Abelardo
Gutiérrez Alba --a vegades
citat com Abelardo Gutiérrez Digón i amb el nom
de Lisardo (Abelardo seria un
malnom). Treballava de
sastre a Cervantes. Abans de la Guerra Civil visqué un temps
a Barcelona
(Catalunya), on entrà en contacte amb moviment anarquista i
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT), simpatitzant amb la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI). Quan esclatà la guerra
son pare va ser afusellat pels
feixistes i amb sos germans Jovino, Baldomera i Domitila i sa mare,
Consuelo
Alba Digón, es passà a la guerrilla.
Lluità al front asturià fins el seu
enfonsament i en contacte amb altres guerrillers, com ara Antonio
Ulloa, Siro
Fernández, Antonio Fernández Crespo (Fuenteoliva),
Manuel Castro Tellado, etc. A partir de 1939
encapçalà un escamot guerriller
propi, amb membres del grup de David Fuentes. L'abril de 1942
assistí, amb
altres 23 guerrillers, a la reunió fundacional de la
Federació de Guerrilles de
Lleó-Galícia (FGLG), celebrada a les muntanyes de
Ferradillo, a prop de
Ponferrada. Integrat en la guerrilla de Lugo, combaté
sobretot a Os Ancares,
Sober, Cervantes, Lemos, Becerreá, Quiroga i O Courel. Entre
1943 i 1945 formà
part de la III Agrupació de Guerrilles de l'FGLG, operativa
entre la Serra dos
Ancares i la comarca de Valdeorras. Fins al 1944 no
aconseguí contactar
orgànicament amb la CNT. Descontent amb la passivitat dels
socialistes de
l'FGLG, rebutjà la integració de la
Federació en l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD), entenent que aquesta
integració implicaria la
desactivació de la guerrilla. En 1946
col·laborà amb José Castro Veiga (O Piloto) en la formació d'un
grup
itinerant del procomunista Exèrcit Guerriller de
Galícia (EGG), mantenint
diversos enfrontaments amb la Guàrdia Civil. A mitjans de
1947, arran de la
progressiva caiguda de membres del grup, la rígida
disciplina militar estalinista
i la pressió comunista per la seva militància
llibertària, amb el suport de la
xarxa d'evasions de la CNT del País Basc, creuà
amb sos germans Jovino i
Baldomero els Pirineus. En 1948 retornà clandestinament a la
Península i més
tard emigrà a Veneçuela. En morir el dictador
Francisco Franco, viatjà a Galícia.
Abelardo Gutiérrez Alba morí en 1978 a
Veneçuela quan preparava el retorn
definitiu a la seva terra.
***
-
Juan el Camas: El
25 de febrer de 1928 neix a Camas (Sevilla, Andalusia, Espanya) el cantaor
anarquista Juan López Romero Jiménez,
més conegut com Juan el Camas o Chiquito
de Camas. Quan tenia nou anys començà a
cantar en els cinemes d'estiu de la
comarca i el seu mestre fou el Bizco Amate. Pepe Pinto, Pepe Marchena,
La Niña
de los Peines i Antoñita Moreno el tingueren en les seves
formacions
artístiques de gira per la Península. Durant uns
anys va viure la immigració a
Catalunya. Artista d'actuacions en directe, va enregistrar alguns
discos per a
Universal. Va col·laborar amb infinitat d'artistes
(Ramón Algeciras, Camarón de
la Isla, Tomatito, Pata Negra, Rafael Amador, etc.). Cantaor segons el
vell
estil flamenc, la seva especialització fou el fandango. En
les seves lletres
sempre mostrà la problemàtica social (jornalers
explotats, desigualtats
socials, prostitució, alcoholisme, etc.) que en ocasions
topà amb la censura.
Va actuar a La Carboneria, local mític del flamenc
sevillà que regenta son
cunyat Paco Lira. En 1997 actuà en el IX
Espárrago Rock. En 2003 participà en
la pel·lícula de Dominique Abel Polígono
Sur i en 2005 en Flamenco: A
personal journey de Tao Ruspoli. Apadrinà artistes
del nou flamenc, com
Caña de Lomo i la bailaora francesa
Valeria Saura. Llevat
d'intervencions esporàdiques, els últims vint
anys de sa vida visqué apartat
dels escenaris. Juan el Camas va morir el 4 d'agost de 2008 a Sevilla
(Andalusia, Espanya).
Defuncions
- Pierre
Larivière: El 25 de febrer de 1932 s'anuncia la
mort
del pintor, caricaturista i anarquista Pierre Larivière.
Havia nascut cap al 1884 a França. Va il·lustrar
diversos
números de Les Temps Nouveaux,
de Jean Grave. Mobilitzat en 1914, es va oposar al «Manifest
dels Setze», de
Kropotkin i d'altres. En 1916, va publicar els seus poemes en Ce
qu'il faut
dire, de Sébastien Faure. Més tard, a
partir de 1927, col·laborarà en Semeur,
d'Alphonse Barbe.
***
- Torquato Tomassini:
El 25 de febrer de 1963 mor a Ascoli
Piceno (Marques, Itàlia) el tipògraf anarquista
Torquato Tomassini. Havia
nascut el 28 d'octubre de 1893 a Fermo (Marques, Itàlia).
Sos pares es deien
Giuseppe Tomassini i Ernesta Corradi. D'antuvi socialista
revolucionari, en
1913 s'adherí al grup anarquista de Fermo, que s'acabava de
reconstituir
després d'haver cessat la seva activitat a finals del segle
XIX, i que tenia
entre altres membres els germans Vincenzo i Primo Montevidoni, Giuseppe
Lenzi,
Raffaele Cocchetti, Romeo Ferri, Amerigo Del Moro, Ettore Alesiani,
Tito
Freddini, Domenico Carelli, Camillo Monti, Gaetano Alimento, Enrico
Biancucci i
Guido Moreschini. Envià correspondència a
diferents periòdics del moviment
llibertari, com ara Il Pensiero Anarchico,
de Roma, i L'Avvenire Anarchico, de
Pisa. L'octubre de 1913 va ser condemnat a dos dies de presó
per «crits
sediciosos». Posteriorment s'instal·là
a Portocivitanova (Civitanova Marche,
Marques, Itàlia), on contribuí a la
creació d'un grup llibertari i entrà a
formar part de la secció local de la Cambra del Treball de
Macerata (Marques,
Itàlia). Durant el règim feixista
s'allunyà de la vida política, concentrant-se
en la seva feina de tipògraf que desenvolupà
primer a Portocivitanova i després
a Pescara (Abruços, Itàlia), a San Benedetto del
Tronto (Marques, Itàlia) i a
Ascoli Piceno. En 1929 s'afilià al Sindicato Fascista
Poligrafici (SFP, Sindicat
Feixista de Tipògrafs) i el gener de 1934 va ser eliminat
dels registres
policíacs de subversius. Torquato Tomassini va morir el 25
de febrer de 1963 a
Ascoli Piceno (Marques, Itàlia) i fou enterrat al cementiri
de Borgo Solestà
d'aquesta ciutat.
***
- José Cuello:
El 25 de febrer de 1966 mor a Saint-Victor-sur-Rhins
(Roine-Alps, França) l'anarcosindicalista José
Cuello. Havia nascut cap el
1911. Treballava a la fabrica tèxtil«Barnusell» del Poblenou de Barcelona i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En 1939, amb el triomf
franquista, creuà els Pirineus. Després de la II
Guerra Mundial milità en la
Federació Local de la CNT de Roanne (Roine-Alps,
França). José Cuello va morir
el 25 de febrer de 1966 a Saint-Victor-sur-Rhins (Roine-Alps,
França) i fou
enterrat civilment en aquesta localitat. Deixà companya i
fills.
***
- Juan Fuentes: El
25 de febrer de 1970 mor a Carmauç
(Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Juan Fuentes.
Havia nascut cap el
1903 a la província d'Almeria (Andalusia, Espanya). Emigrat
a l'Argentina,
milità en la Federació Obrera Regional Argentina
(FORA). De bell nou a la
Península, s'instal·là amb sa
família a Catalunya, on milità en la
Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de
1936,
treballà a les mines de potassa de Cardona (Bages,
Catalunya) i participà en la
col·lectivització minera. Mobilitzat, va ser
greument ferit al front i quedà no
apte per al treball. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
s'instal·là a Carmauç, on
milità en la Federació Local de la CNT. Juan
Fuentes
va morir el 25 de febrer de 1970 a Carmauç (Llenguadoc,
Occitània) i fou
enterrat dos dies després.
***
- Pedro Giménez
López: El 25 de febrer de 1970 mor a Alger
(Algèria) l'anarcosindicalista Pedro
Giménez López. Havia nascut el 19
de maig de 1903 a Minglanilla (Conca, Castella, Espanya). En 1936 fou
membre
del Comitè de Defensa de la Regional de Llevant de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT). En 1939, en acabar la guerra, passà al nord
d'Àfrica i fou
internat al camp de concentració de Morand (Boghari) i,
l'any següent, al de
Susoni (Boghari). Amb l'Alliberament s'instal·là
a Alger, on milità en la
Federació Local de la CNT de la capital algeriana. Pedro
Giménez López va morir
el 25 de febrer de 1970 al sanatori Rivet d'Alger (Algèria)
i
fou enterrat l'endemà al cementiri europeu d'aquesta ciutat.
***
- Mark Rothko:El 25 de febrer
de 1970 se suïcida a Nova York (Nova York, EUA) el pintor i
gravador anarquista,
classificat sota el moviment pictòric contemporani de
l'expressionisme
abstracte nord-americà, Marcus Rothkowitz, més
conegut com Mark Rothko oMarks Rotko. Havia nascut el 25 de setembre de 1903
a Daugavpils
(Letònia), aleshores anomenada Dvinsk i sota l'Imperi rus.
Fou el quart fill
d'una família d'origen jueu i sos germans foren Sonia, Moise
(Maurice) i
Albert. Son pare, Jacob, era un intel·lectual que feia de
farmacèutic, que
educà sos fills en les idees seculars al marge de les normes
religioses, i sa
mare fou Anna Goldin Rothkowitz. Quan tenia cinc anys fou inscrit en
una heder
(escola tradicional que ensenya les bases del judaisme i de l'hebreu),
on va
estudiar el Talmud, i fou l'únic dels germans que
tingué aquesta mena
d'educació religiosa, ja que sos germans foren educats en
escoles públiques.
Degut al clima antisemita que respirava l'Imperi rus aleshores i per
por que
sos fills fossin reclutats per l'exèrcit tsarista, Jacob va
decidir emigrar als
Estats Units en 1910, amb el suport financer de son germà
Samuel --qui va
canviar son lligatge per Weinstein. Jacob es va establir en 1912 a
Portland
(Oregon) i muntà una fàbrica de roba amb sos
germans Albert i Moise. En 1913,
Mark, sa mare Anna i sa germana Sonia abandonaren Daugavpils i seguiren
Jacob
fins als EUA. Poc després, el 27 de març de 1914,
Jacob morí a causa d'un
càncer de còlon, deixant sa família
sense suport econòmic i veient-se obligada
a fer feina en un negoci familiar dels Weinstein. Mark es
dedicà a vendre
diaris pels carrers i fou inscrit a l'escola Failing School. En 1915
ingressà a
l'escola Shattuck Elementary School, on completà els estudis
primaris. Entre
1918 i 1921 estudià secundària al Lincoln High
School de Portland. Durant aquest
període educatiu no rebé classes formals d'art,
però realitzà esbossos i
dibuixos. En aquesta època va participar activament en la
comunitat jueva i
destacà com a expert orador en discussions
polítiques, sobre tot en temes
sindicals i reivindicatius del dret de les dones a
l'anticoncepció. Després,
amb l'ajuda d'una beca, va ingressar a la Universitat de Yale amb la
intenció
d'estudiar dret o enginyeria, estudiant assignatures de
física, de filosofia i
d'economia. Començà els estudis universitaris
juntament amb dos amics de
Portland, Aaron Director i Max Naimark, també becats.
Però les ajudes
econòmiques foren cancel·lades al final del
primer any d'estudis i Rothko va
realitzar diverses feines pe pagar-se els estudis (ajudant de
bugaderia,
missatger, etc.). A Yale, amb els seus companys, per lluitar contra
l'antisemitisme universitari, va crear una revista clandestina
anarquista, The
Yale Saturday Evening Pest, on satiritzava el sentiment
elitista de la
comunitat wasp. En 1923 abandonà els
estudis sense graduar-se i sense
haver rebut classes d'art --46 anys més tard, rebria un
títol honorari
d'aquesta universitat-- i marxà a Nova York. En aquesta gran
ciutat quedà
fascinat per l'Art Students League i es va matricular. Però
poc després, durant
un viatge a Porland per visitar sa família,
conegué un grup de teatre dirigit
per Josephine Dillon, esposa de Clark Gable, i decidí
unir-se a la companyia
teatral, però va fracassar, ja que no tenia
l'aparença que s'esperava d'un
galant cinematogràfic. En 1925 tornà a Nova York
i començà la seva formació
artística a l'institut New School of Design, on un dels seus
professor fou
l'artista Arshile Gorky, membre del moviment avantguardista. En 1935 va
unir-se
al grup d'artistes subversius «The Ten». La seva
primera exposició fou 1933,
all Portland Art Museum, en l'època que s'identificava amb
el realisme social.
Més tard, durant els anys de la Revolució
espanyola (1936-1939), exposà quadres
en suport dels infants republicans. En aquests anys llegeixÈsquil i Nietzsche,
i durant la Segona Guerra Mundial rep la influencia
artística de Picasso, Max
Ernst, Miró i André Masson. Encara que rebutjava
la categoria alineant de«pintor abstracte», Rothko és un dels
màxims exponents de l'anomenat
expressionisme abstracte. A partir de 1940 col·labora,
juntament amb Adolph
Gottlieb, en la Federació de Pintors i Escultors Moderns,
una organització que
perseguia i denunciava la influència comunista en els
ambients artístics. Des
de llavors, Rothko i Gottlieb serien uns dels més decidits
perseguidors de
qualsevol influència dels artistes lligats al Partit
Comunista nord-americà.
Juntament amb Robert Motherwell, David Hare i William Baziotes, Rothko
crea en
1948 una escola a Nova York, «The Subjects of the
Artist». Després, Peggy
Guggenheim es convertirà en el seu representant; en aquestaèpoca visità,
influenciat pel seu interès per la filosofia grecollatina
clàssica, Pompeia i
altres llocs d'Itàlia. Estilísticament, a
començaments dels anys quaranta va
realitzar una pintura molt semblant a la de Barnett Newman i a la
d'Adolph
Gottlieb, propera al surrealisme i farcida de formes biomorfes. A
partir de
1947 el seu estil canvia i comença a pintar grans quadres
amb capes simples i
fines de color. Anys després les seves composicions solen
ser dos rectangles
grans confrontats, amb les vores desdibuixats per veladures.
Són freqüents els
grans formats que envolten l'espectador, amb la finalitat de fer-lo
partícip
d'una mena d'experiència metafísica, ja que
donava un sentit gairebé religiós a
la seva pintura. Al final de sa vida els seus quadres són de
tonalitats
obscures, amb abundància de marrons, violetes, granats i,
sobretot, negres.
Correspon a aquesta època la Houston Chapell, encarregada
per l'acabalat
Dominique de Ménil, un espai d'oració on 14
quadres cobreixen un espai
octogonal creant una atmosfera que absorbeix l'espectador --segons ell,
l'artés un instrument de comunicació emocional. En
1968 va patir un aneurisma
d'aorta a causa de la seva hipertensió crònica.
Després d'un episodi depressiu,
afavorit per la seva profunda addicció als
fàrmacs, a l'alcohol, al tabac i a
la soledat, el portà a la desesperació. Mark
Rothko es va suïcidar el 25 de
febrer de 1970 al seu estudi de Manhattan (Nova York, Nova York, EUA),
tallant-se les
venes després d'haver ingerit una sobredosi de pastilles, i
es troba enterrat
al cementiri d'East Marion, a Suffolk County (New York, EUA).
Tot el que no ha dit Andreu Manresa de Joan Estelrich -
Andreu Manresa, un dels màxims divulgadors de l´obra de Joan Estelrich, nomenat director general d´IB3! -
L´escriptor mallorquí Joan Estelrich, confident de la Gestapo hitleriana i de la policia feixista espanyola va lliurar Lluís Companys i centenars de republicans als botxins de Franco! -
L´escriptor i destacat activista cultural Bartomeu Mestre Balutxo sempre ha estat en primera línia en la resposta a tots aquells qui enalteixen el feixisme literari -
Ver aquí un brillant article del nostre conegut escriptor
CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI
Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h
Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.
El postfranquisme a les institucions
Mescandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. Mofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de lAjuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara mescandalitza i mofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i dètica, cap d'ells no sho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia descarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.
Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i lany 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista daquell acord, Andrés Martín Burguera, mexplicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista (sic).
Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España. Practicant de la doble moral, lèpoca que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. Lany 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, sen penediria vivament des de lexili a El Caire en constatar que el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme dAlcover (3).
Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest dadhesió a Franco dintel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (alliberada, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei dintel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat dEspanya a la UNESCO, fins a la mort.
Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a lhomenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?
El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no sentén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!
NOTES
(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html
(2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454
(3) Informació extreta del meu diari personal.
(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)
Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)
Riber, Salvà i el trenta-sis
Per Llorenç Capellà, escriptor
Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?
Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.
En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.
Diari de Balears (9-III-08)
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)
Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...
Per Miquel López Crespí , escriptor
Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).
El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.
Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.
El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).
A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".
Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".
Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.
En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.
No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda
'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.
'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':
'Benhaja el mortal
que avui per sa boca
pot tastar sa coca
del temps de Nadal;
que a mi, amb el meu mal,
per no estar dejuna,
patorrat em cal
de farina bruna
Farineta bruna,
oli sense sal...
Visca el General
de l'Espanya una!
Farineta bruna,
oli sense sal,
això és lo que em cal.
Visca el General!'
'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".
Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".
Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.
En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)
Gent que ha estimat el país
Per Llorenç Capellà, escriptor
La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.
Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.
Diari de Balears (11-V-08)
Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics creadors del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans artistes dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i el feixisme militant
Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.
Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".
Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).
No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.
El que no trobareu al portal de transparència de l'Ajuntament i a la resta de partits de l'oposició el trobareu a aquest bloc (documentació). Ser transparent i fer oposició és alguna cosa més que paraules.
Resum del Consell d'Administració d'EMSER. Res del que vam proposar es va contestar sí o no, ni que es discutiria, ni res. Pareix com que els responsables polítics no tenen clar que ells han de prendre decisions i no el gerent.
Hi vàrem assistir de membres: el batle, Tomeu i Nevado de Junts, i la nostrra regidora Marina Llobera, Maria Buades de Tots no va poder venir. Com a convidats (amb veu i sense vot) hi havia un delegat de personal Andreu i en Tomeu Cifre de Tots (ja que na Buades no podia venir). Interventor i secretària.
Es duien els següents punts:
1-Aprovació acta de la sessió anterior- Vam demanar que s'hi inclogués la petició que vam fer a l'anterior Consell que la paga per objectius, també en el cas del gerent, es fixés, dubtam que s'hagi fet.
2-Aprovació de la proposta de pressupost i plantilla per l'exercici 2016.
Aquest punt es va aprovar amb la nostra abstenció i els vots a favor de la resta.
-A l'enllaç teniu la proposta de pressuposts. Continua sent tan poc detallada i concreta com sempre (el cas és que en el cas d'EMSER, va dir l'interventor, el pressupost no és limitatiu com ho és a l'Ajuntament, sinó que simplement basta amb una previsió). Com teniam poca informació, vam fer preguntes sobre diferent partides. Es preveu un increment de la despesa en la compra d'aigua de la dessaladora per la sequera. Vam demanar si no es pensava fer una campanya de conscienciació d'estalvi d'aigua i varen dir que si el Consell, que si ho podia fer l'àrea de medi ambient de l'ajuntament...
Una cosa interessant que va sortir examinant els pressuposts és el tema de les instal·lacions de la deixalleria: l'empresa de neteja, quan va guanyar el concurs va oferir com a millora una inversió de 300.000 euros en contenidors soterrats. Per acord de plenari (febrer 2013) es va canviar aquesta millora per les instal·lacions de la nova deixalleria (havent-ho negociat amb l'empresa previament, clar). En Tomeu de Tots va dir que ja es va fer l'estudi, el projecte i tot està a punt perquè l'empresa hagués començat ja a fer-ho. Varen dir que els hi dirien que comencin (tot i que l'empresa no hagi executat tot el seu contracte, sí que ho ha fet en un 60% i per tant, com a mínim hauria de fer la inversió del 60%).
Vam demanar que s'havien de regularitzar els serveis d'enginyer i de neteja de contenidors ( l'interventor ja havia avisat de la necessitat de regularitzar aquests serveis), i també vam demanar que hi hauria d'haver una partida per a fer l'auditoria de legalitat que va proposar l'interventor en la Comissió d Comptes Generals de l'any 2014.
Finalment també vam dir que per què EMSER no duia a terme una campanya d'imatge; fer-se visible, que la gent ha de saber que tenim una empresa pública, que fa bé la feina, que té un percentatge de fuites molt bo, que presta eines, que és nostra i que n'hem d'estar orgullosos...
-Sobre la plantilla, no en sabiam res perquè (intencionadament o no) no ens la varen enviar. Varen dir que no eliminaven cap plaça.
3-Aprovació de sol·licitud de signatura d'un nou conveni de col·laboració amb l'Agència Balear de l'Aigua i de la Qualitat Ambiental pel subministrament d'aigua potable.
El que em varen explicar és que per EMSER poder comprar aigua a la dessaladora ha de tenir un conveni amb l'Agència Balear de l'Aigua. El que tenien ha caducat i per tornar a signar-lo primer s'ha de fer la sol·licitud, que és el que es duia a aprovació. Es va aprovar per unanimitat. Quan es faci el conveni, ja podrem discutir els detalls i les condicions i després s'aprovarà o no.
4- Aprovació de l'inici de l'expedient per a la contractació del subministrament de dos vehicles tipus camió recol·lector satèl·lit de RSU amb dues caixes compactadores.
Són dos camionets "petits" que poden recollir l'orgànica que s'haurà de recollir amb el nou pla de residus, però també poden recollir altra cosa. L'argument contrari ens deia que amb la poca capacitat de càrrega s'haurien de fer més viatges a l'estació aportadora, però no serà així perquè hi ha unes caixes compactadores que faran que els viatges transportin més quantitat que la que es transporta ara, apart que el viatge d'orgànica s'ha de dur obligatòriament a Palma. L'altre dubte era la seva altura per tirar-li la bossa dins i es va explicar que duen uns "braços" on s'hi enganxen contenidors i les bosses es tiren allà. Aprovat per unanimitat
5-Aprovació de l'inici de l'expedient per a la contractació del subministrament de mòduls de transmissió de lectures automatitzades del consum d'aigua al nucli de Cala Sant Vicenç.
Això ho havia comentat amb en Pere i, apart que els abonats ja ho varen pagar, es pretén fer una prova pilot al nucli de la cala que hi ha prou abonats i a la vegada és prou petit per veure si funciona. Hi vaig votar a favor.
6-Aprovació de la sol·licitud d'ingrés en l'Associació d'empresaris subministradors d'aigua de les Illes Balears.
El gerent va dir que li havien proposat. És una espècie de patronal d'empreses d'aigües, totes privades excepte EMAYA, l'hem consultat a Palma i ens van dir que no hi estaven actius. No li trobam sentit a associar-nos amb empreses privades com SOREA o Aqualia. Ens varen fer cas i "es va deixar per un millor estudi"
7-Varis
Es van dur a aprovació les bases pel borsí de peó i de conductor, que s'ha negociat amb els delegats. Hi vaig votar a favor.
En total es donaran 2 milions d’euros per aquest concepte.
El conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, acompanyat de la consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, Catalina Cladera, han presentat les línies d’ajuda al sector agrari per mor de l’episodi de sequera. Entre elles el conseller Vidal ha anunciat que s’amplien les ajudes per pal·liar l’increment de la despesa en alimentació de la cabana ramadera en extensiu pels efectes de la sequera 2015-16.
I és que si inicialment s’havien pressupostat 1,5 milions d’euros per 3 mesos ara, i a petició del sector se suma un mes més i 500 mil euros a l’ajuda per cobrir despeses des de l’1 de novembre fins a 2 mesos després de la publicació de la mesura per a ramat oví, caprí, porcí, boví en extensiu. Se subvenciona la compra pinsos, els farratges i complements en qualsevol modalitat que es trobi en el mercat (verd, granulat, farines, bales). Els beneficiaris són els titulars de les explotacions, els socis cultivadors i els amitgers i se subvenciona el 40% del cost de l’adquisició de menjar pel bestiar dels professionals: ovelles i cabres (9,20€), vaques lleteres (50,60€) vaques en extensiu (50,60€) i porcí extensiu (13,80€). Pels no professionals aquesta subvenció és del 35%. El nombre de ramat a les Illes Balears és de 234.069 caps de bestiar: ovelles i cabres (217.651), vaques lleteres (13.000), vaques en extensiu 1918 i porcí en extensiu (1.500).
Es tracta d’una mesura inclosa dins un paquet que incideix en diferents àmbits. “Som conscients de la greu situació del camp” ha assegurat el conseller Vidal, motiu pel qual tot el Govern hi està implicat. Així ho demostra la línia de finançament de liquiditat per a la sequera de l’ISBA que ha desgranat la consellera Cladera. Es tracta de “8 milions d’euros de capital circulant” que beneficiaran a titulars d’explotacions agràries i de ramaderia, persones físiques i jurídiques i societats rurals de Menorca (des de 3.000 fins a 60.000 euros), cooperatives i societats agràries de transformació (fins a 100.000 euros) a més d’organitzacions empresarials (organitzacions agràries) sense aval de l’ISBA però fins a 100.000€ amb un termini de 5 anys i un de carència. És a dir, que “el primer any no s’haurà d’abonar res i l’interès és pràcticament 0”. I és que les ajudes estan subjectes a un tipus d’interès d’Euribor + 2,5% però aquest darrer percentatge “l’assumeix el Govern mentre l’Euribor està en quotes negatives actualment”.
A més d’aquestes dues mesures se’n han pres d’altres per pal·liar els efectes de la sequera agrària com la posada en marxa dels reguius amb aigües depurades (886.000€), reduccions dels índex de rendiment net (mòduls) al Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient el 12 de febrer i la presa de mesures excepcionals com permetre la incorporació de menjar no ecològic als ramats que tenen aquesta categoría i la subvenció del transport per a animals d’oví i caprí cap a l’exterior. Des dels Serveis de Millora Agrària i Pesquera (SEMILLA) es durà a terme una campanya específica de llavor certificada pressupostada en 300.000 euros als quals se sumaran el suport dels consells insulars i l’increment de la campanya d’aportació d’alfals a les exportacions de vacú-llet de Campos-Ses Salines com a contraprestació de deixar de regar de l’aqüífer de Campos-Ses Salines i que beneficiarà a 17 explotacions. 300.000 euros equivalen a 1714 tones alfals (preu de referència de llotja de Lleida febrer 2016).
A més, cal recordar que ja s’han duit a terme 4 convocatòries de la comissió de seguiment de la sequera agrària amb el sector i la declaració de la sequera, el 4 de febrer a través del Butlletí Oficial de les Illes Balears, com a primer pas necessari i obligatori per vehicular les ajudes. Igualment s’ha demanat al Consell de Mallorca que congeli la taxa de residus càrnics i s’ha sol·licitat una audiència amb la ministra Isabel García Tejerina.
El conseller Vicenç Vidal han insistit en que s’està “vigilant constantment l’evolució de la sequera agraria i que no es tanca la porta a incrementar les ajudes o mesures segons les necessitats”.
L'escola pública patia aleshores una sèrie de problemes molt greus que dificultaven la promoció dels habitants del nostre poble. L'oncle -que no havia pogut tenir descendència- volia el millor per als fills dels poblers, i per això aprofità totes les influències de què disposava vora el general Primo de Rivera per bastir -amb l'ajut inestimable de l'arquitecte Guillem Forteza- l'escola que sa Pobla necessitava. L'impressionant edifici -un dels millors de l'època- s'aixecà en una propietat de la nostra família (sa Tanca de Can Verdera) situada en el carrer dels Fadrins. Com s'explica a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, el col·legi fou bastit a un solar de 14.000 m/2, i el dissenyà -com hem indicat una mica més l'arquitecte Guillem Forteza segons el corrent racionalista. Començada a edificar el 1927, aquesta escola graduada per a nins serà inaugurada el 10 de setembre de 1929 amb el nom de "Escuela Graduada Primo de Rivera" i estarà composta per sis graus.
Fotografies antigues de sa Pobla
Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble.
A casa nostra, a sa Pobla, en la postguerra, vaig sentir parlar de molts dels esdeveniments socials i polítics que havien trasbalsat la família. Per part dels padrins materns, es patí molt traumàticament la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera. El meu oncle Miquel Crespí Pons (el batle Verdera) havia estat dirigent del partit (més que partit, una espècie de "Movimiento Nacional") organitzat pel general i que s'anomenà Unión Patriótica. També va ser batle de sa Pobla; concretament, des del 1924 fins a començaments dels anys trenta, data en la qual -amb la caiguda del dictador- hagué d'emigrar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més i on morí, després de dedicar-se durant molt de temps al negoci de les farines.
Una important aportació -entre moltes altres- del meu oncle al progrés i desenvolupament cultural del poble fou la construcció del collegi públic Sa Graduada que, a mitjans dels anys vint, vengué a resoldre bona part de les necessitats de places escolars que tenia la localitat.
Per a generacions i generacions de nins de sa Pobla, S'Escola Graduada és referència d'ensenyament i de records. L'Escola Graduada (en altres articles ja hem parlat de les estretes relacions existents aleshores entre el batle Verdera i l'arquitecte Guillem Forteza, que enllestí el projecte) va sorgir de la sensibilitat del batle Miquel Crespí davant les urgents necessitats educatives de sa Pobla. Hi havia, no hi ha dubte al respecte, el ressò dels canvis provocats (dins el somort panorama de l'educació a Mallorca) per la reforma pedagògica iniciada pels mestres i professors del moviment de la Institución Libre de Enseñanza. Hem de recordar que, a principis del segle XX, les escoles públiques depenien dels ajuntaments, que dedicaven una part bastant minvada del pressupost a l'ensenyament. Els centres públics no estaven en condicions, hi havia poca llum, poc espai per als al·lots, que es trobaven amuntegats, moltes vegades la classe es feia dins d'una cotxera o en indrets per l'estil. En ple reialme del caciquisme, sense cap política adient per a la promoció cultural de les classes més desvalgudes, els menuts deixaven d'anar a escola a unes edats molt primerenques. Espitjats per la fam i necessitats familiars (recordem que és una època sense assegurança d'atur, sense cap servei sanitari per a la població pagesa i jornalera, sense accés digne a l'educació), els al·lots havien d'abandonar ben prest els bancs de les improvisades escoles existents per ajudar els pares en la dura feina a sa marjal. [...]
Sa Pobla, mitjans dels anys vint. En el centre de la fotografia, amb ulleres obscures, el batle "Verdera", Miquel Crespí i Pons en el moment de lliurar alguns solars de les seves propietats al seu poble per a poder bastir s'Escola Graduada.
A sa Pobla, l'ensenyament privat, essent el més nombrós el que depenia de l'Església, estava en unes condicions més bones; no obstant això, només se'l podia permetre una part de la societat. Ara bé, seríem injustos si no destacàssim la tasca social de les Germanes de la Caritat en l'educació de les nines de sa Pobla, aplaudida en les actes de la Junta Local d'Educació Primària, concretament en aquest fragment que correspon al 15 de gener de 1909: "El resultat de l'examen practicat a les classes dirigides per les Germanes de la Caritat, on van quasi totes les nines del poble, ha estat brillant i d'una complaença superior per aquesta Junta" (hem de recordar que, naturalment, les al·lotes pobleres eren educades per a l'atenció de la llar, com no podia ser d'una altra manera en aquelles concretes coordenades històriques).[...]
L'escola pública patia aleshores una sèrie de problemes molt greus que dificultaven la promoció dels habitants del nostre poble. L'oncle -que no havia pogut tenir descendència- volia el millor per als fills dels poblers, i per això aprofità totes les influències de què disposava vora el general Primo de Rivera per bastir -amb l'ajut inestimable de l'arquitecte Guillem Forteza- l'escola que sa Pobla necessitava. L'impressionant edifici -un dels millors de l'època- s'aixecà en una propietat de la nostra família (sa Tanca de Can Verdera) situada en el carrer dels Fadrins. Com s'explica a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, el col·legi fou bastit a un solar de 14.000 m/2, i el dissenyà -com hem indicat una mica més l'arquitecte Guillem Forteza segons el corrent racionalista. Començada a edificar el 1927, aquesta escola graduada per a nins serà inaugurada el 10 de setembre de 1929 amb el nom de "Escuela Graduada Primo de Rivera" i estarà composta per sis graus. L'edat escolar se situarà dels sis als catorze, encara que n'hi haurà molts que abandonaran l'escola als deu o als onze anys, ja sigui perquè l'alumne s'incorporarà a la feina del camp, ja sigui per a continuar amb els estudis d'ensenyament mitjà. El manteniment d'un mercat laboral infantil, en prejudici de l'escolaritat, es justificava sempre pel sou complementari que aportaven a les famílies en una època d'evidents injustícies socials (manca de drets laborals per als jornalers o petits propietaris i artesans).
Parlant de la importància que tengué per a sa Pobla la construcció d'aquesta escola, l'escriptor Alexandre Ballester a la revista Sa Plaça (núm. 25, pàg. 38) diu: "I va arribar el gran dia de la inauguració, el 10 de setembre de 1929, festa multitudinària, inesborrable a la memòria col·lectiva de sa Pobla. A més de les autoritats locals i provincials, per a aquesta avinentesa hi foren presents -èxit personal del batle Verdera-, el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera i Orbaneja, Marquès d'Estella, i S.A.R. l'Infant don Jaume de Borbó, duc d'Anjou i de Segovia, fill d'Alfons XIII. L'Infant que era sord-mut, anys després, es va casar amb Manuela Dampierre. De tots els discursos que es pronunciaren, crec que són simptomàtiques les paraules del batle Verdera:
'...i quan jo hagi mort, recordau que hi va haver un home a sa Pobla que estimà l'escola damunt totes les coses per no haver pogut gaudir, de nin, dels magnífics fruits que dóna una instrucció perfecta i ben ordenada...'.
'El Grup Escolar, promogut per Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, va esser un gresol d'ensenyament per a generacions i generacions de poblers".
El procés de creació de l'Escola Graduada de nins de sa Pobla fou llarg i dificultós. Els problemes sorgits per a portar endavant tan ambiciós projecte només es varen poder vèncer mercès a la dedicació de l'oncle Miquel Crespí. Tal volta per aquest motiu i per ser el primer edifici escolar de categoria dins la història del municipi ha estat respectat, estimat per una població que sap que la seva entrada a la cultura, a la modernitat, correspon a aquesta fita històrica que en aquest article hem provat de recordar. És per això mateix que la memòria del batle Verdera és avui dia apreciada i reconeguda per tots els estaments socials, polítics (sigui del color que siguin) i culturals de sa Pobla.
La Fundació Cases Museu, dins l'any Moyà organitza una presentació literària, el proper 26 de febrer a les 20:30h, a la Casa Museu Llorenç Villalonga (Can Sabater). Felip Munar hi presentarà les seves obres "Ví i cultura popular a Mallorca" i "els Glosadors de picat a Mallorca".
- Aldarulls per
la mort de Miquel
Cabotà: La nit del 26 de
febrer de 1918, com a conseqüències de les ferides
de bala fetes per la guàrdia
civil durant la Revolta de les subsistències a Palma
(Mallorca, Illes Balears)
del 18 de febrer de 1918, mor el jove socialista Miquel
Cabotà, fet que va
convulsar tot el moviment obrer mallorquí. El batle de Palma
i molts regidors
es mostraren conformes a presidir un enterrament públic, que
finalment les
autoritats militars no van permetre. En no poder dur a terme
l'enterrament,
s'organitzà una manifestació d'unes 5.000
persones presidida per Llorenç Bisbal Barceló i
el
republicà Francesc Villalonga Pérez, on van
participar totes les
forces sindicals
mallorquines. L'única corporació de Palma que
condemnà obertament els fets i
secundà el governador, que finalment dimití el 28
de febrer, fou la Cambra de
Comerç.
***
- Surt Umanità Nova:
El 26 de febrer de 1920 surt a Milà (Llombardia,
Itàlia) el primer número del diari anarquista Umanità
Nova, òrgan oficial de
la Unió Anarquista
Italiana (UAI). Fundat per Errico Malatesta, juntament amb
altres
destacats llibertaris (Gigi Damiani, Corrado Quaglino, Carlo Frigerio e
Nella
Giacomelli), va comptar amb nombrosos col·laboradors, com araAntonio Ceri, Luigi
Fabbri, Camillo Berneri, Armando Borghi, etc. A finals de 1920
Malatsta, Borghi
i Quaglino, juntament amb alguns altres redactors i
col·laboradors destacats
del periòdic, van ser detinguts i acusats de«conspiració contra l'Estat» i
d'«associació per a delinquir». El 23 de
març de 1921 la seu del periòdic va
ser durament atacada per escamots feixistes, però el 14 de
maig de 1921 va
reprendre la seva activitat. En algunes zones italianes la seva
circulació va
superar la del periòdic socialista Avanti!,
fins al 2 de desembre de 1922 quan la seu de la publicació
va ser completament
destruïda i el periòdic prohibit pel
règim feixista. En 1945, després de la
caiguda del feixisme, la publicació va tornar a sortir,
però amb periodicitat
setmanal i com a òrgan oficial de la nova
Federació Anarquista Italiana (FAI).
Actualment encara s'edita.
***
- Surt Redención: El 26 de febrer de
1921 surt a Alcoi (Alcoià,
País Valencià) el primer número del
setmanari anarcosindicalista Redención.Órgano del Sindicato Único de Trabajadores de
Alcoy y portavoz de la CNT.
Dirigit
per Juan J. Pastor, fou l'òrgan oficial de la
Confederació Regional Llevantina
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació de Grups
Anarquistes de Llevant. Hi van col·laborar
Agustín Gibanes, Nicolás Rodríguez,
Liberad Ruíz, Mauro Bajatierra, F. Caro Crespo,
Albà Rosell, Federico Urales,
Manuel Rey, Enrique Nido, J. Vidal, Gastón Leval, Rafael
Vidiella, Alfredo C.
Florel, Matías Calabuig, Juan Gallego Crespo,
Juaquín Maurín, Lanzarote, Pepe
Sanchis, Juan del Arco, etc. El periòdic pretenia potenciar
el nivell cultural
del proletari, sota els principis del sindicalisme revolucionari i
l'anarcocomunisme. Tingueren especial atenció les
notícies sindicals i pro
presos. Mantingué una línia anarquista en la
polèmica sorgida arran de la
delegació cenetista a Rússia, elegida en el Ple
de Barcelona de 1921, fortament
criticada per alguns sectors de la CNT. En sortiren 131
números, l'últim el 26
de setembre de 1923, pocs dies després de la
instauració de la dictadura de
Primo de Rivera. Fou continuat per Generación Consciente
(1923-1928).
***
- Conferència
d'Isidoro Estrada: El 26 de febrer de 1937 se celebra a
l'Ateneu Cultural
Llibertari de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) la
conferència «El Frente de la
Juventud Revolucionaria y los momentos actuales» a
càrrec d'Isidoro Estrada
Orozco. L'acte va ser organitzat per la Federació
Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) i la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI).
***
- Conferència
sobre Han Ryner: El 26 de febrer de 1954 se celebra a
l'Hôtel des Sociétés
Savantes de París (França) una
conferència contradictòria sobre el
filòsof
anarcoindividualista Jacques Élie Henri Ambroise Ner (Han Ryner). L'acte, organitzat per la
revista anarquista Defense de l'Homme,
va ser presidit per
Jean Rostand i hi van prendre la paraula Aristide Lapeyre, per la
Federació Anarquista
(FA); Marcel Dieu (Hem Day),
director
de Pensée et Action;
Maurice Laisant
(Hemel), pel Centre de Defensa dels
Objectors
de Consciència (CDOC); i Louis Simon, secretari de la«Societat dels Amics de
Han Ryner». La sala també va estar guarnida amb
una exposició ryneriana, amb
llibres, quadres, dibuixos, manuscrits i documents diversos de
l'homenatjat.
Naixements
- Paul Bury: El 26
de febrer de 1864 neix l'anarquista Paul Bury. Treballava de teixidor a
Roubaix
(Nord-Pas de Calais, França) i arran de la seva
participació en els disturbis
del 14 de juliol de 1883 en aquesta localitat, que sorgiren durant les
manifestacions contra les condemnes de Louise Michel i
d'Émile Pouget a París
(França), va ser detingut, tot cridant «Visca la
Revolució Social! Mort als
explotadors!», portant una bandera roja i a la butxaca un
exemplar del periòdic
lionès La Lutte i un
gatzoll de
baster; jutjat, va ser condemnat a un any de presó per
portar un «emblema
sediciós». Durant aquest procés es
definí com a «individualista» i
assegurà no
pertanyia a cap grup anarquista. L'any següent, un cop lliure,
venia pels
carrers la publicació anarcocomunista Terre
et Liberté (1884-1885), publicada per Antoine
Rieffel a París. En 1885 fou
el gerent del periòdic Le Paria,
que edità
Pol Martinet a Roubaix fins el 1886. Quan li tocà fer el
servei militar, va ser
enviat a l'Àfrica i d'allà al Protectorat de
Tonquín, i retornà a la metròpoli
malalt;
un dia, en un accés febril, prengué a un vianant
el rellotge i per aquest motiu
va ser condemnat a tres anys de presó. El 15 d'octubre de
1894, durant una
conferència socialista a Tourcoing (Nord-Pas de Calais,
França) on participà
Jules Guesde, va ser detingut per la violència
dialèctica de la seva
intervenció de 16 minuts; jutjat el 9 de novembre de 1894
pel Tribunal
Correccional de Lille, va ser condemnat a 13 mesos de presó
en deportació, en
aplicació de les «Lois
Scélérates» (Lleis Perverses), i enviat
a la Secció
Mòbil de la badia de Prony, a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia. En 1900
encara era a la presó i es demanà la seva
amnistia en una campanya de suport en
la premsa (Le Temps Nouveaux, etc.)
i
entre gener i febrer de 1901 els anarquistes de Roubaix organitzaren
una
campanya de solidaritat per sa mare, que vivia en l'extrema
misèria, amb actes
i festes per treure diners; també el grup Liberté
d'Opinion et Solidarité
Internationale (LOSI, Llibertat d'Opinió i Solidaritat
Internacional) hi
participà. L'11 de març de 1901 va ser amnistiat
i retornà a la metròpoli el
maig i LOSI finançà el seu viatge de Marsella a
Roubaix.
***
- Manuel Lozano
Guillén: El 26 de febrer de 1904 neix a
Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista
Manuel Lozano Guillén, conegut com Rondeño
i que també va fer servir el pseudònim d'Antonio
Ferrer Castillo. Fill d'una família pagesa humil,
quan era jove emigrà a
Catalunya, on treballà en diversos oficis, sobretot de
peó. Entrà a formar part
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de diversos
grups anarquistes;
tingué problemes amb la policia i durant la dictadura de
Primo de Rivera fugí a
Occitània, on milità en el moviment anarquista.
En 1931, retornà a la Península
poc abans de la proclamació de la II República
espanyola. A Bellver de Cinca
s'establí com a jornaler conrant un hort familiar.
Establí contactes amb militants
anarquistes d'Albalat de Cinca, com ara Félix Carrasquer
Launed, i seguint
l'exemple d'aquest, creà una agrupació cultural
al seu poble. Fou el primer
secretari del Sindicat Únic de Bellver de Cinca de la CNT i
membre del Comitè
Comarcal del Cinca, el qual presidí en
substitució de Félix Carrasquer. Membre
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI),
participà activament en els moviments
insurreccionals de gener de 1932 i de desembre de 1933, fets pels quals
va ser
perseguit. El 20 de desembre de 1933 va ser detingut, amb altres
companys, a
Barcelona, sota el nom d'Antonio Ferrer
Castillo, acusat d'haver participat en la passada
insurrecció. Arran de
l'aixecament feixista de juliol de 1936 adquirí un gran
prestigi i passà a
ocupar importants funcions orgàniques: encarregat del
Comitè Revolucionari i de
les col·lectivitats del Bellver del Cinca, delegat de la
Comarcal del Cinca al
Ple Regional d'Aragó d'agost de 1936, etc. El 22 d'agost de
1936 coordinà, amb José
Alberola Navarro i Justo Val Franco, l'assemblea d'Albalat de Cinca on
es
debaté sobre «el mitjà o manera
d'estructurar una nova economia natural i
proletària» i on van ser representats els 21
pobles de la comarca del Cinca. Més
tard, s'enrolà en la 14 Centúria
(«Centúria Ayerbe-La Peña»)
de la «Columna Roja
i Negra» (121 Brigada Mixta). Quan els enfrontaments de maig
de 1937 amb la
reacció estalinista, amb el suport de Miguel
García Vivancos, marxà cap a
Barcelona amb Máximo Franco Cavero, cap de la 127 Brigada
Mixta, i una
cinquantena de companys, però Gregorio Jover, cap de la 28
Divisió Confederal«Francisco Ascaso» els va detenir a
Binèfar i els va fer reconsiderar la seva
postura. Després de la militarització de les
milícies, el juny de 1937 va ser
nomenat comissari de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió.
En aquesta unitat
lluità la resta de la guerra, a Aragó,
País Valencià i Extremadura. A resultes
dels combats al front de Terol (Castelfrío, Sedrilles,
Sarrión) entre abril i
maig de 1938, va ser condecorat al valor amb tota la divisió
per haver evitat
la caiguda de València amb la seva defensa i
resistència. El març de 1939 participa
a Madrid, al costat de la Junta de Defensa del coronel Segismundo
Casado, en
els enfrontaments contra les tropes del Govern estalinista de Juan
Negrín López.
Al final de la guerra va ser detingut per les tropes franquistes al
port d'Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera i posteriorment a Oriola i
Barbastre. Jutjat, va se
condemnat a 20 anys de presó que purgà a les
presons d'Osca –el maig de 1940 un
escamot del grup guerriller anarquista encapçalat per
Francisco Ponzán Vidal intentà
alliberar-lo d'allà sense èxit–, de
Santoña i de Madrid. Jutjat de bell nou, va
ser condemnat a mort. En aquesta conjuntura, les autoritats franquistes
li van
proposar que acceptés un càrrec en els seus
sindicats, proposta que fou
rebutjada. Manuel Lozano Guillén va ser afusellat el 24
d'abril de 1945 –altres
fonts citen el 29 d'abril i l'1 de maig– a la
tàpia del cementiri de Torrero de
Saragossa (Aragó, Espanya). En 2011 Germán Ferrer
Marzola edità a Badalona
(Barcelonès, Catalunya) el llibre Memorias
de un fusilado anarcosindicalista. Apuntes incompletos de la vida de
Manuel
Lozano Guillén escritos en la cárcel de las
Capuchinas (Barbastro, 1941).
- Florentino Galván
Trías: El 26 de febrer de 1905 neix a
Encinasola
(Huelva, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Florentino
Galván
Trías. Sos pares foren Florentino Galván i
María Trías. Quan son pare va morir
a Encinasola en 1909, sa mare tornà a Saragossa, la seva
ciutat natal, amb sos
cinc infants: dos nins i tres nines. Estudià a les Escoles
Pies de Saragossa,
on conegué Luis Buñuel, qui en fou expulsat en
1915. En 1917, últim any dels
estudis secundaris, els professors religiosos aconsellaren sa mare que
realitzés estudis superiors pels quals estava dotat,
però la manca de mitjans
econòmics impedí aquesta possibilitat. Entre 1917
i 1919 treballà al bufet del
reputat advocat Monterde, que abandonà a causa de l'ambient
dretà que
l'envoltava. Entre 1919 i 1921 va fer feina en una oficina de
l'Audiència de
Saragossa. Amb 16 anys, apassionat per la tauromàquia,
formà part d'un grup de
joves aficionats i esdevingué banderiller. Entre 1921 i 1926
treballà en la
serralleria Casa Rizo, a l'avinguda Hernán Cortés
de Saragossa; durant sis
mesos feia de serraller i la resta de mesos posava banderilles per les
places
de la Península. Entre 1926 i 1929 va fer el servei militar
al Marroc, del qual
tornà fastiguejat; a partir d'aquest moment
s’interessarà per les idees
anarquistes i prendrà contacte amb el moviment llibertari.
Entre 1929 i 1936 la
militància passarà a primer pla i
deixarà la tauromàquia. En aquestaèpoca va
fer feina com a obrer serraller a La Veneciana, al camí de
los Cubos de
Saragossa. Se li oferí el càrrec de
capatàs, però el rebutjà ja que
aleshores
era president del Sindicat del Vidre de la Confederació
Nacional del Treball
(CNT) --militava en aquest sindicat perquè la seva feina era
fer miralls els
marcs dels quals eren de forja. A La Veneciana conegué
Carmen Mingotes Sánchez
(1911-1992), sa futura esposa, que feia feina polint miralls. Entre
1931 i
1932, per les seves activitats militants, patí
presó. En 1932 es casà civilment
amb Carme, a disgust de sa família d'aquesta. El 21 d'abril
de 1933 la parella
tingué son primer infant, Acracia --a partir del 19 de
juliol de 1936 passà a
dir-se Engracia a causa de les pressions
feixistes--, però Florentino no
pogué assistir al part perquè era en una gira de
propaganda de la CNT. En 1933
viatjà a Madrid i a Sevilla enviat pel Comitè
Nacional de la CNT amb la
finalitat de preparar l'aixecament de desembre i a resultes del qual
serà
detingut. Fou tancat a la presó saragossana de Predicadores,
amb Antonio
Ejarque, Ramón Álvarez, el doctor Alcrudo,
Buenaventura Durruti i altres, i més
tard trasllat a la de Pamplona. A començaments de 1934, per
un error
administratiu, fou alliberat abans que la resta de companys. A partir
d'aquest
moment es dedicarà a fer conferències per tot
arreu. El febrer de 1936 fou
nomenat membre del Comitè Regional de la CNT
d'Aragó amb el càrrec de
reorganitzar, amb Saturnino Carod Lerín, els sindicats
pagesos. Fou un dels
organitzadors del Congrés de Saragossa de la CNT de maig de
1936. Quan el cop
d'Estat feixista, son oncle, Jacinto Mingote Sánchez, fou
afusellat el 26 de
juliol de 1936 en ser confós per Florentino, però
aquest aconseguí passar a
zona republicana el 12 d'octubre d'aquell any després
d'estar tot aquest temps
amagat. El gener de 1937 fou membre de la Junta de Seguretat
d'Aragó. El juliol
de 1937 va fer mítings a Barbastre amb Vallejo i Evelio
Martínez. Arran del Ple
Regional de setembre de 1937 s'integrà en el
Comitè Regional de la CNT i en
representació de Saragossa fou subsecretari d'Agricultura,
amb el conseller
Miralles, en el Consell de Defensa d'Aragó. Fou comissari de
l'Exèrcit
Republicà i pogué comprovar com les millors armes
russes es destinaven a les
tropes comunistes i els fusells inútils a les files
anarquistes. En 1938
assistí al Ple Econòmic de València.
En acabar la guerra, en 1939 passà a
França amb documents falsos. Entre febrer i setembre de 1939
treballà a Lió amb
el seu nom vertader i entre octubre de 1939 i juny de 1940 va fer feina
de
metal·lúrgic a la «Précision
Moderne» de Vierzon. Entre l'1 de juliol i el 5 de
novembre de 1940 restà desocupat i treballà fent
llenya. Detingut pels alemanys
amb altres quatre militants espanyols, fou enviat el 15 de novembre de
1940 a
un camp de treball a Alemanya. D'antuvi treballà en una
fàbrica de Premnitz com
a ajustador i després en una fàbrica
d'aviació a Brandenburg fins al desembre
de 1943 --sa família s'havia traslladat a aquesta ciutat i
hi naixerà, el 2
d'octubre de 1942 un altre fill. Sa família tornà
a la Península i ell retornà
a França, on treballà a les Foneries d'Acers
Especials de Bourges del 15 de
desembre de 1943 al setembre de 1944. Després algunes
setmanes desocupat, entre
octubre de 1944 i maig de 1945 treballà per a una empresa
pública a
Levallois-Perret. Entre maig de 1945 i maig de 1946 va fer feina en el
camp
d'aviació d'Avord. La família Galván
es va instal·là a partir de l'estiu de
1946 a Vierzon de manera definitiva i Florentino participà
activament de les
activitats de la CNT i fent mítings. També, en
aquests anys, ajudà com pogué
els guerrillers que creuaven els Pirineus. En 1947 redactà
un text Colectividades
de Aragón
que ha restat inèdit. Aquest mateix any fou delegat de
Vierzon en
el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de la CNT i del Moviment
Llibertari Espanyol
(MLE). En la premsa llibertària (CNT, etc.) va fer servir el
pseudònim Uno
del charco.
Florentino Galván Trías va morir el 28 de gener
de 1966 a
Méreau, a prop de Vierzon, (Centre, França).
***
- Juan García
Durán: El 26 de febrer de 1915 neix a A Torre
(Vilagarcía
de Arousa, Pontevedra, Galícia) el bibliotecari, historiador
i militant
anarquista i anarcosindicalista Luis Costa García,
més conegut com Juan
García Durán o, també, com El Fugas. Fill d'un fuster
instal·lat a Vilaxoán
de Arousa, aprengué l'ofici de mestre d'aixa. Quan tenia 15
anys s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT). També
milità en les Joventuts
Llibertàries. El novembre de 1931 presidí un
míting cenetista a Betanzos. En
1935 va fer de secretari dels fusters de Vilagarcía i en
1936 assistí al
Congrés de la CNT en representació dels sindicats
de Vilagarcía. Poc abans de l'aixecament
feixista s'establí a La Corunya, fugint de la
persecució a la qual era sotmès
per la seva actuació en un conflicte laboral, i es
casà amb Dolores Martínez
Santiago, amb qui tingué un fill, Luis Costa
Martínez. Entre el juliol i
l'agost de 1936 va estar detingut pels facciosos. Fou en aquest moment
que
adoptà el nom de Juan García
Durán.
Novament apressat el juliol de 1937
a La Corunya, fou jutjat i condemnat a mort. El maig de 1943 fou
alliberat de
la presó d'Alcalá de Henares. De bell nou a La
Corunya, s'incorporà a la CNT
clandestina, participant activament en la reorganització del
sindicat
anarcosindicalista. El juny de 1943 fou nomenat secretari general del
Comitè
Regional de Galícia de la CNT, assistint als plens nacionals
de regionals a Madrid
de juliol de 1945 i de març de 1946 --en aquestúltim fou nomenat secretari
polític del Comitè Nacional i secretari de
l'Aliança Nacional de Forces
Democràtiques (ANFD)--, i al Ple Regional de
començaments de 1945 a La Corunya.
Membre dels comitès nacionals d'Ángel Morales
Vázquez i de Lorenzo Íñigo
Granizo, va ser delegat per viatjar a França i tractar
diversos assumptes del
Govern republicà de Giral, i intervingué en tres
consells de ministres. També
en aquests anys mantingué contactes amb el Partit
Galleguista. Participà en
diverses trobades amb els grups guerrillers, especialment de
Lleó i de Galícia.
El 9 d'abril de 1946 fou ferit d'un tret en una cama per la policia
durant la
seva detenció a la Gran Via de Madrid, però a
l'hospital aconseguí fugir. Novament
apressat per mor d'un confident, fou jutjat, condemnat a mort i tancat
a les
presons d'El Dueso, d'Ocaña i de l'Hospital Penitenciari de
Yeserías, d'on fugí
el 10 de març de 1949 i passà a França
amb llanxa pesquera. En 1950 visqué una
temporada a França fent de planxador, ja que no
volgué acceptar el suport
econòmic de l'organització anarcosindicalista;
després de fuster i d'auxiliar
de biblioteca de l'Arxiu Nacional d'Austràlia, on es
casà en segones núpcies
amb la cònsol francesa Jeanette Villemin, amb qui
tindrà un segon fill,
Jean-Pierre García. Els trasllats consulars de sa companya
també van ser seus i
per això viatjà per uns quaranta països
dels cinc continents. A finals dels
anys cinquanta estudià biblioteconomia a Detroit, va fer
classes de francès a
l'Acadèmia Berlitz i a la Wayne State University i
mantingué relacions amb el
grup «Libertad» i amb les Societats Hispanes
Confederades, realitzant nombroses
conferències on defensà la unitat de les forces
antifranquistes. En 1964
s'instal·là a Montevideo, on va fer classes
d'anglès, de gallec i de portuguès
al Liceu Francès, a la Universitat de la
República i a la Facultat d'Humanitats
i de Ciències, alhora que aprofundí en els seus
estudis biblioteconòmics,
obtenint la llicenciatura amb la tesi Bibliography of the Spanish War
(1936-39).
Encara que enquadrat en una línia reformista, en 1966
condemnà
el cincpuntisme. En 1966 prologà el
llibre de Carlos Zubillaga Castelao
no arte galego.
En 1968 s'establí a Houston (Texas, EUA). El 20 de novembre
de 1975, el mateix dia que morí el dictador Franco, es
doctorà en la
Universitat de la Sorbona de París amb una tesi dirigida per
Pierre Vilar sobre
la intervenció estrangera en la Guerra Civil espanyola (Guerre civile
espagnole (1936-1939). Interventions etrangères sur mer), passant a ser un
dels especialistes d'aquest conflicte i realitzant
conferències sobre el tema
per tot arreu (Leiden, Houston, Washington, Atlanta, Mont-real,
Vilagarcía,
Madrid, Barcelona, etc.). Amb el temps arribà a tenir
força prestigi com a
especialista en biblioteques i en bibliografia, fent d'assessor
històric de la
Biblioteca del Congrés nord-americana a Washington i de
bibliotecari en
universitats texanes (Rice University, etc.). En 1979 tornà
a la Península i
passà a viure a Alacant. Assistí al V
Congrés de la CNT, del qual sortí
força
decebut, i es tornà força crític vers
el moviment anarquista. En 1985 fou
nomenat col·laborador de la Càtedra
d'Història Contemporània de la Facultat de
Filosofia i Lletres d'Alacant. Un mes abans de morir,
gràcies a haver guanyat
la loteria, fundà el «Premi Juan García
Durán», destinat a distingir
bianualment amb tres milions de pessetes un estudi sobre la Guerra
Civil
espanyola; el premi va ser canalitzat per la Fundació Bosch
Gimpera i després es
va fer càrrec el Centre d'Estudis Històrics
Internacionals de la Universitat de
Barcelona. Durant sa vida va col·laborar en nombroses
publicacions, com ara CNT,Comunidad
Ibérica,Cuadernos de
Ruedo Ibérico,España
Libre,Espoir, La Hora de Mañana, Polémica, Ruta, Solidaridad,Tiempo de
Historia, Tierra Vasca, Umbral, etc. És autor de
Por la libertad. Cómo se lucha en España (1956, traduïda al
gallec en 2001
sota el títol Pola
liberdade. A loita antifranquista de Luis Costa), Gramàtica
española. Por qué la gramàtica es una
ciència
(1962), La
novela española
de postguerra civil
(1964), Bibliografía
de la guerra civil española
(1936-1939)
(1964, primera que es realitzà sobre el tema), A Hispanic
look at the bicentenial
(1978), Camino
para la paz. Los historiadores y
la guerra civil
(1980), La
guerra civil española. Sus fuentes y sus
lagunas (Archivos, bibliografía y filmografía)
(1985), entre d'altres. Juan
García Durán va morir sobtadament d'un aneurisma
el 12 de desembre de 1986 a
Alacant (Alacantí, País Valencià),
quan enllestia una traducció al castellà de
la seva tesi doctoral.
Defuncions
- Ramón
Llavería
Casas: El 26 de febrer de 1921 és assassinat a
Barcelona (Catalunya) l'obrer
metal·lúrgic anarcosindicalista Ramón
Llavería Casas. Havia nascut cap el 1893.
Militant del Sindicat Únic del Ram de la
Metal·lúrgica de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), va ser ferit de mort per un grup de cinc o
sis
pistolers a sou del Sindicat Lliure quan sortia de la foneria
d'Alexandre, al
carrer Ginebra de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya), amb altres
companys.
També resultaren ferits greument els anarcosindicalistes
Francisco Vizcaíno
Fernández i Emilio Fuentes Capillo, que l'acompanyaven,
així com dos infants
(Elías Vidal Alcalde i Francisco Marcos Sagnés)
que jugaven al carrer en aquell
moment. Ramón Llavería Casas, ferit amb quatre
trets, va morir aquell mateix
dia al dispensari.
***
- Georges Butaud:
El 26 de febrer de 1926 mor
a Ermont (Illa de França, França) l'anarquista
Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres»
(Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o
comunes anarquistes). Havia
nascut el 6 de juny de 1868 a Mârciène
(Valònia, Bèlgica). En 1901 va ser anomenat
administrador de Le
Flambeau. Organe des ennemis de l’autorité,
que va aparèixer a Viena del Delfinat
(Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La
Vie Anarchiste. Peròés a la creació de colònies
anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi
participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a
Isère (1899); «La
Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry
(1902-1906); Saint Maur (Seine),
granja comunitària destinada a l'agricultura i a la
ramaderia (1913), etc.
Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació,
esdevindrà un adepte del
veganisme radical, que posarà en pràctica
després de la guerra a la colònia
comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar
crear una comuna
vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a
París «Le Foyer
Végétalien» (La
Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori
col·lectiu amb uns
60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i
simpatitzants
que arribaven a París sense mitjans; el lloc era
també un indret de reunió dels
grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es
feien conferències
sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta
experiència van
participar, a més de la companya de Butaud, Sophie
Zaïkowska, militants
anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz,
Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols.
En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i
editarà la revista teòrica Le
Végétalien, que dirigirà
fins a la
seva mort i que serà continuada per sa companya fins al
1929. Aquest mateix any
Sophie Zaïkowska publicarà L’individualisme
conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le
communisme, recull de
textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres
podem
destacar Ce que j’entends par
l’individualisme anarchique (1901), Étude
sur le travail (1912), L’individualisme
anarchique et sa pratique (1913), Tu
seras végétalien! (1923) i Le
végétalisme (1930, pòstum).
Georges Butaud representa l'ala més radical
(«salvatgisme», «robinsonisme»)
del naturisme; proposava l'abandó total de la
civilització, de la ciència, de les ciutats, de
les tècniques agrícoles i
considerava que la solució a la qüestió
social passava per el retorn a l'estat
salvatge de la humanitat, vivint de la
recol·lecció; un dels introductors de
l'actual anarcoprimitivisme.
***
- Julien Aufrère:
El
26 de febrer de 1952 mor a Colombes (Illa de França,
França) el sindicalista
revolucionari socialista, després comunista i finalment
anarquista i
anarcosindicalista, Jules Martin Aufrère, conegut com Julien Aufrère. Havia nascut
el 10 de novembre de 1889 a Archignat
(Alvèrnia, Occitània). Corrector d'impremta
sindicat des de 1910, vivia a
Colombes i treballava a la impremta cooperativa «La
Cootypographie», de
Courbevoie (Illa de França, França). El gener de
1921, aleshores membre de la
Secció Socialista de Colombes, passà amb
gairebé tota aquesta secció al Partit
Comunista (PC) i amb Monier va ser nominat cosecretari adjunt. En
aquesta època
fou membre de les Joventuts Sindicalistes del XV Districte de
París i l'abril
de 1922 reemplaçà Charles Salembier en el
càrrec de secretari de la Federació
dels Joves Sindicalistes del Sena, la qual es mostrà, el
setembre d'aquell any,
partidària a l'adhesió a la
Confederació General del Treball Unitària (CGTU).
Militant
del PC, defensà les posicions de Pierre Monate i Alfred
Rosmer. En 1922
col·laborà en Le
Travailleur du Livre
i en L'Imprimerie Communiste. Entre
1923 i 1925 fou secretari adjunt, amb Victor Godonèche, de
la Federació
Unitària Francesa dels Treballadors del Llibre de la CGTU i
assistí entre el 8
i el 9 de març de 1924 al I Congrés Nacional de
la Federació Unitària del
Llibre i entre el 22 i el 25 d'agost de 1925 al II Congrés
Nacional d'aquesta
federació, on va ser nomenat, amb Victor
Godonèche, representant de la seva
comissió executiva en el Comitè Internacional de
Propaganda (CIP). El 24 de
desembre de 1924 va ser nomenat secretari del CIP del Llibre per als
Països
Llatins, en un moment en el qual el nucli sindicalista revolucionari
agrupat al
voltant de Pierre Monatte va ser exclòs del PC. Joanny
Berlioz, secretari del
Buró Llatí de la Internacional Sindical Roja
(ISR), el 2 d'octubre de 1925,
contestà aquesta nominació per«divergències profundes amb la línia
general de
l'ISR». En 1923 fou membre suplent de la comissió
executiva de la CGTU, càrrec
que prengué en titularitat l'any següent,
però en el qual no ser reelegit en
1925. El gener de 1925 participà en la creació de
la revista La Révolution
Prolétarienne, on
col·laborà fins el 1935. Amb Jules Raynaud va ser
expulsat del PC i en 1926
organitzà un Grups d'Estudis Comunistes i Sindicalistes a
Colombes. El febrer
de 1931 era secretari del Cercle per la Unitat Sindical
(Comitè Unitari
Sindical) de Colombes, creat després de la
publicació del «Manifest dels 22».
El 20 de març de 1932, per transferència de la
CGTU, va ser admès en el
Sindicat de Correctors de la Confederació General del
Treball (CGT) i fou
membre del seu comitè sindical (1937-1942, 1947) i secretari
adjunt d'aquest
sindicat (1941). En 1935 era secretari del Centre Sindical Confederat
de
Colombes i animà el Grup Anarquista d'aquesta
població, adherit a la Unió
Anarquista (UA), tot representant la tendència
anarcosindicalista a la Casa del
Poble de la localitat. En aquesta època
col·laborà en Le
Libertaire. Entre 1937 i 1939 representà el seu
grup anarquista,
en qualitat d'administrador, en la Universitat Popular de Colombes. Sa
companya
assistí sovint a les reunions del grup. Julien
Aufrère va morir sobtadament el
26 de febrer de 1952 a Colombes (Illa de França,
França).
***
- Henri Bagatskoff:
El 26 de
febrer de 1955 mor al Côteau de Goulard (Chateau-du-Loir,
País del Loira,
França) l'anarquista Henri Bagatskoff, més
conegut com Bagats. Havia
nascut el 15 de gener de 1878 a Miluslewiez (Smolensk,
Rússia). Militant en el
moviment anarquista rus, durant el servei militar desertà de
l'Exèrcit tsarista
i s'exilià a França. Al país gal
freqüentà les conferències de
Sébastien Faure
i de Piotr Kropotkin. Arran de la Revolució de 1917
retornà a Rússia, però fou
empresonat per les autoritats bolxevics. Amb el temps
aconseguí fugir de la
Unió de Repúbliques Socialistes
Soviètiques (URSS) i s'establí a Chateau du
Loir, on fundà un grup anarquista. En 1941 va ser denunciat
per haver amagat
jueus i fou deportat al camp de concentració de Buchenwald
(Weimar, Turíngia, Alemanya),
matriculat sota el número 38.574, i del qual fou alliberat
el 11 d'abril de
1945. Entre el 7 i el 9 de desembre d'aquell mateix any
assistí al congrés
fundacional de la Confederació Nacional del Treball Francesa
(CNTF) a la Sala
Susset de París. Durant la postguerra participà
en la reactivació de la
Federació Anarquista (FA) de Chateau du Loir, sempre al
costat de Raymond
Beaulaton i de Jean Boyer. Henri Bagatskoff va morir el 26 de febrer de
1955 al
seu domicili del Gôteau du Goulard (Chateau du Loir,
País del Loira, França) de
les seqüeles de les malalties contretes durant la seva
deportació.
***
- Gino Fantozzi: El
26 de febrer de 1966 mor a Volterra (Toscana, Itàlia)
l'escultor anarquista
Gino Fantozzi. Havia nascut el 21 de juny de 1891 a Volterra (Toscana,
Itàlia).
Sos pares es deien Pio Fantozzi i Onorabile Tavoli. Es guanyava la vida
com a artesà
de l'alabastre a Volterra, població amb una gran
tradició llibertària. En 1914
s'adherí al grup anarquista «Germinal»
de Volterra, format especialment per
artesans de l'alabastre (Guelfo Guelfi, etc.). Participà
activament en les
accions del Bienni Roig (1919-1920) i el desembre de 1931 va ser
inscrit en la
relació de persones a detenir en «determinades
circumstàncies». En 1935
s'integrà en la Federació Nacional Feixista dels
Artesans, però un informe
policíac de la Prefectura de Pisa dubtava del seu canvi
polític. En 1940 encara
estava vigilat. Durant la II Guerra Mundial, després de la
tràgica mort del seu
fill Sante, comunista i comissari polític del destacament
partisà «Otello
Gattoli», caigut el 29 de juny de 1944 en un enfrontament amb
els alemanys a
Guardistallo (Toscana, Itàlia), s'adherí al
Partit Comunista d'Itàlia (PCI),
però l'abandonà desil·lusionat arran
de les mesures polítiques preses pels
comunistes durant la postguerra. Posteriorment entrà a
formar part, com Piero
Bulleri, del grup anarquista «Germinal» de
Volterra. Gino Fantozzi va morir el
26 de febrer de 1966 a Volterra (Toscana, Itàlia). El seu
testimoni va ser
recollit en el llibre col·lectiu L'uomo
e
la terra. Lotte contadine nelle campagne pisane (1992).
***
- Jeanne Morand:
El 26 de febrer de 1969 mor
a París (França) la militant anarquista i
antimilitarista Jeanne Morand, més
coneguda com Jane Morand. Havia nascut el 17
d'agost de 1883 a Bey
(Borgonya, França). Son pare va ser un terrelloner
anarcosindicalista. En 1905
es va traslladar a París, on treballarà de
minyona. Aleshores freqüentà les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars),
reunions anarquistes organitzades
per Libertad --pseudònim del propagandista llibertari
individualista Albert
Joseph-- amb qui més tard viurà. En 1907
deixà la seva feina de criada i
començà a treballar a la impremta del
periòdic L'Anarchie, treball que
continuarà després de la mort de Libertad el
novembre de 1908. Entre 1913 i
1914 va participar en la cooperativa llibertària del«Cinéma du Peuple», que
agrupava anarquistes, sindicalistes revolucionaris de la
Confederació General
del Treball (CGT) i socialistes. Més tard va prendre per
company l'anarquista i
antimilitarista Jacques Long (Jacklon). Quan va
esclatar la guerra tots
dos marxaren a Espanya on pensaven trobar refugi. Al
començament de 1919 en són
expulsats per mor de la seva propaganda anarquista i marxen cap a
Holanda. El
19 de novembre de 1920, a Bordeus, un consell de guerra els
condemnà en
rebel·lia a la deportació perpètua per
les seves actuacions durant la guerra.
Després del suïcidi de Jacklon el 20 de juliol de
1921 a Bèlgica, es va lliurar
a l'autoritat i va ser condemnada, el 5 de maig de 1922 a Rennes, a 10
anys de
presó per «agitació durant la
guerra». Després de nombroses vagues de fam, amb
el relleu d'altres companys anarquistes, com ara Louis Lecoin, va ser
classificada com a presa política i finalment alliberada el
29 d'agost de 1924.
Va col·laborar en La Revue Anarchiste,
en Le Libertaire i en Le Végétalien
(1926). Durant l'estiu de 1929 va crear, amb G. Grégoire, P.
Lentente, G.
Rolland, M. Theureau i M. Langlois, la Colònia Infantil
Llibertària a la seva
casa de camp, on estiuejaven infants d'obrers. A partir de 1932 la seva
salut
mental es va degradar i en 1937 va ingressar al Pensionat de
l'Hospitalitat del
Treball. Tenia dos germans, igualment insubmisos a la guerra, que
s'instal·laren al Regne Unit en 1914, i sa germana, Marie
Morand, també va ser
militant anarquista i companya de Louis Lecoin.
***
- Emili Cifre: El
26 de febrer de 1977 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista
Emili Cifre. Havia nascut el 13 de setembre de 1902 a La Salzadella
(Baix
Maestrat, País Valencià). Paleta de
professió, quan tenia 18 anys emigrà a Barcelona
(Catalunya) i s'afilià al Sindicat de la
Construcció de Sants de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el
triomf franquista,
passà a França i va ser internat en diversos
camps de concentració. Després de
la II Guerra Mundial, s'instal·là a Besiers, on
milità en la Federació Local de
la CNT.
Aquest dimarts passat és va dur a terme el Ple ordinari del mes de febrer. A continuació teniu un resum, punt per punt, del que es va decidir a la primera part. De la segona part del ple en farem un altre article, amb amb nostres precs i preguntes i les respostes que donà l'equip de govern.
1.- Aprovació, si procedeix, de l’expedient núm. 1/2016 de reconeixement extrajudicial de crèdits. Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), i 10 abstencions (Tots, PI, PP i Alternativa). Es tractava d'aprovar dues relacions de factures, una de l'Ajuntament d'uns 54700, i una altre d'uns 15800 de la Residència. El sistema de facturació electrònica fa que les factures de tasques realitzades al 2015, i presentades al 2016 no es puguin imputar a l'exercici del 2016 i s'han de comptabilitzar a l'exercici del 2016.Dins aquestes dues relacions de factures, factures un bon grapat (aproximàdament la meitat) tenen un informe en contra d'intervenció, ja que o bé no han seguit el procediment contractual correcte o directament no n'han seguit cap. És cert que per la qüestió tècnica de impossibilitat d'imputar les factures a l'exercici de realització de les tasques no teniem cap motiu per no votar a favor, fins i tot es pot acceptar que part de les factures amb objecció són de dificil regularització, però n'hi ha un grapat que ens impedeixen votar a favor. Estam parlant d'un import d'entre 10.000 i 15.000 euros de factures per la prestació de serveis en situació irregular (l'escola d'adults per exemple), que amb les vegades i el temps que fa que s'està parlant ja haurien d'estar almenys en procés de regularització. L'equip de govern ja porta el temps suficient com per haver fet feina en aquest tema, i aquesta vegada hem optat per una abstenció, però si les coses segueixen igual, el pròxim vot serà en contra.
2.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de l’article 12.- Seu electrònica de l’ordenança municipal per a l’accés dels ciutadans als serveis públics mitjançant la utilització de mitjans electrònics (Expedient núm. 5749/Noves Tecnologies). Aprovat per unanimitat. Consistia en un simple canvia de nom de l'adreça de la seu electrònica de dita ordenança, perque quan es va solicitar l'anterior domini, aquell no era propietat de l'Ajuntament.
3.- Aprovació, si procedeix, del conveni entre l’Ajuntament de Pollença i la Parròquia Mare de Déu del Carme del Port de Pollença per a la cessió de l’ús del saló parroquial del Port de Pollença (Expedient núm. 221/16/CONV.Aprovat amb 7 vots a favor (Junts, PP i UMP), 8 abstencions (PP,PI i Tots) i els nostres 2 vots en contra. El conveni és per 5 anys i prorrogable, i l'objecte d'aquest l'atri d'entrada, el saló parroquial i la zona ajardinada del seu entorn. Nosaltres estam d'acord en la necessitat del Port de Pollença d'un local per a la celebració d'actes de caràcter cultural i social, i admetem la idoneïtat del saló parroquial per a tals funcions. Ara bé, hi ha coses que no ens permeten votar a favor. Primer, és inadmissible que l'Ajuntament ja hagi invertit diners al saló sense abans haver firmat el conveni, per molt bona relació que es tengui amb el capellà, i en segon lloc i molt més greu, hi ha una clausula al conveni que és pura censura: El Bisbat de Mallorca mitjançant ladelegació de Patrimoni i/o el rector de la parròquia titular podrà exigir alservei de cultura la retirada d'aquellsbénsculturals i/o retols en que no s'apliquinelscriterisconvinguts o que puguin ser susceptibles de ser percebutscom a falta de respecte envers la doctrinacatòlica.
És inaceptable que una institució com l'Ajuntament hagi de dependre o comptar, una vegada més, amb el beneplàcit o l'acceptació de l'Església per a realitzar qualsevol tipus d'activitat, per això el nostre vot ha estat en contra.
4.- Aprovació, si procedeix, de la proposta per convertir el Certamen Internacional d’Arts Plàstiques en Biennal. Aprovat per unanimitat. El certamen passa a celebrar-se cada dos anys, per així intentar millorar la qualitat d'aquest, ja que segons la direcció del museu, actualment les obres i l'estil d'aquest es repeteixen molt. Aquest canvi també permetrà o bé estalviar diners, fer algunes altres inversions de manteniment al museu, o destinar esforços a altres tasques o activitats.
5.- Aprovació, si procedeix, del conveni de col·laboració entre el Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient i l’Ajuntament de Pollença per a l’execució de les actuacions denominades “Projecte de sanejament i consolidació de mur de contenció en Cala Carbó entre els hts. m-t 1.401 i 1.406 – (T.M.Pollença)”. Aprovat per 11 vots a favor (Junts, Ump, Alternativa, PI i PP) i 6 abstencions (Tots) Un conveni amb Costes per arreglar la carretera de Cala Carbó. S'ha aconseguit que Costes aporti 50.000 euros i financii una part d'aquesta. La resta (fins arribar als 70.000, tot dependrà de l'oferta de l'empresa que faci les obres) correrà de part de l'Ajuntament. Hem votat a favor de dit conveni ja que consideram que cal arreglar de forma urgent aquesta carretera, ja que uns quants temporals més podrien obligar a tancar-la, deixant a gent sense la possibilitat d'accedir a la seva vivenda, o a impedint qualsevol persona anar a Cala Carbó. Ara bé cal dir que l'actitut de Costes am tots aquests temes és vergonyosa, i si hi és per cobrar, també hi hauria de ser si alguna vegada li toca invertir.
6.- Aprovació, si procedeix, de l’expedient per a la contractació administrativa especial per a l’explotació del bar del poliesportiu del Port de Pollença i de la convocatòria de la licitació mitjançant procediment obert, tramitació ordinària, amb diversos criteris d’adjudicació (Expedient núm. 30/2015/Contractació).Aprovat amb 7 vots a favor (Junts i UMP), 8 abstencions (Pi, PP i Tots) i 2 vots en contra (els nostres). Surt a concurs l'explotació del Bar del poliesportiu del Port de Pollença, amb un cànon anual de 8.000 i euros i per un període de 4 anys prorrogables (1+1). L'objectiu de l'equip de govern, i és que el poliesportiu es converteixi en una cosa més que un simple lloc on practicar esport i per això es preten que el bar realitzi activitats de caràcter social, educatiu o cultural. Ja mostrarem els nostres dubtes sobre això, ja que el que diu la lògica és que a un poliesportiu les activitats han de ser de caràcter esportiu. Tot i això ens demanaren que fessim propostes i això varem fer. Primer proposarem la incorporació de productes de quilometre zero i de comerç just al projecte d'hàbits d'alimentació saludable, i en segon lloc demanarem que es valoràs la inclussió de clausules socials en la contractació de personal. Demanaven que es la valoràs la contractació de: gent amb discapacitats, destinataris de rentes mínimes d'inserció, joves provinents d'institucions de protecció de menors, drogadictes en procés de reinserció social, ex-recluses, aturats de llarga durada de més de 45 anys o persones en risc d'exclussió. La primera proposta va ser acceptada, però la segona va ser totalment ignorada. No ens va quedar més remei que votar en contra, i creim que ha estat una llàstima, una ocasió perduda de marcar diferències, de fer política d'esquerres i de caràcter social. Una vegada més que l'equip de govern deixa perdre l'oportunitat de demostrar que són un govern d'esquerres. A aquest ritme no tardarem gaire a pensar que no ho són.
7.- Elecció del càrrec de Jutge/ssa de Pau titular. Aprovat per unanimitat. L'elegida és Rosario Sánchez, l'actual Jutgessa de Pau. En aquesta ocasió s'han presentat fins a 12 persones, moltes d'ells molt joves. Els criteris seguits durant la comissió informativa per a fer la proposta definitiva varen ser la disponibilitat i l'experiència.
8.- Moció presentada pel grup polític municipal El PI-Proposta per les Illes a favor d’una llei per a la igualtat en les relacions familiars (custòdia compartida) davant el cessament de la convivència dels pares. Rebutjat amb 6 vots en contra (els 2 d'Alternativa, Tomeu Cifre, el batle i Magdalena Seguí (Junts) i Maria P. buades (Tots)), 2 a favor (PI i PP) i 8 abstencions (Toni Cànaves, Iliana Capllocnh i M.A.Sureda (Junts), i la resta de regidors de Tots (5)) La moció tenia per objectiu instar a la modificació de la llei per establir de forma preferent la custòdia compartida. Nosaltres votarem en contra de la moció, ja que consideram que no hi ha cap necessitat de canviar la llei vigent. Aquesta estableix que el que prevaleix és l'acord regulador dels pares, ara bé, si aquest no existeix el jutge decideix quina és la millor forma de custòdia segons el cas. Establir una forma preferent creim que no posa davant de tot el benefici i l'interès del menor, i per tant una custòdia compartida sense que els pares hagin estat capaces d'arribar a un acord probablement tampoc sigui la millr opció pel menor. Per tant creim que el millor és analitzar cas per cas, sabent que existeix la possibilitat d'errar.
9.- Tema de urgència. Modificació de crèdit de 75.000 euros per aportar a les obres de Cala.Aprovat amb 11 vots a favor (Junts, PP, PI, UMP i nosaltres) i 6 abstencions (tots). És tracta d'una modificació de crèdit, informada favorablement per intervenció, per destinar la partida suficient per fer front a les obres citades al punt 5. Votarem a favor a l'anterior punt i aquí també
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals".
Miquel López Crespí: per la independència dels Països Catalans
Recomanaren el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc), tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, historiador, antic secretari general del PSM i exconseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d'una de les més importants organitzacions independentistes d'esquerra dels Països Catalans [el Partit Socialista d'Alliberament Nacional -PSAN] recomana en el seu número 218 el llibre d'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
L'històric òrgan de l'independentisme dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX de l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí mitjançant un article de Quim Gibert (que també havia sortit publicat a L'Estel). Cal recordar que en el Consell de Redacció d'aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d'esquerres català ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela, Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alicia Toledo.
Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí, avantguarda de la lluita pel nostre deslliurament nacional el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició.
Cal dir que l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig que comentam [29 de març de 2001], recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, secretari general del PSM i conseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
Xirinacs i Miquel López Crespí presentaren a Barcelona l'obra de l'autor de sa Pobla. El gran dirigent independentista Lluís M. Xirinacs recomanà de forma molt fervent l'obra de Miquel López Crespí.
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels lídersés redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos".
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) també ha escrit:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). [...]
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders".
[27/02] «Le Représentant du
Peuple» - «Le Déchard» -«San Francisco Chronicle» - «Banda
Bonnot» - Atemptat a Barcelona - «Les Artisans de
l'Avenir» - Enfrontaments a Florència - Christie -
Mathieu - Mailfait - Kniestedt - Casteu - Fabbri - Monanni - Fontana -
Costa Ferrer - Ogeret - Carouy - Sousa - Fragori - Castrucci -
González Vera - Bruna - Carmagnola - Masot
Anarcoefemèrides
del 27 de febrer
Esdeveniments
-
Surt Le
Représentant du Peuple: El 27 de febrer de
1848 surt a París (França) el
primer número del periòdic Le
Représentant du Peuple. Journal quotidien et
hebdomadaire des travailleurs. Fou redactat i editat per
Pierre-Joseph
Proudhon. Defensava que el proletariat havia d'emancipar-se tot sol,
sense
l'ajuda de cap govern. Tingué una tirada d'uns 40.000
exemplars i tindrà una
gran influència en els estrats populars parisencs. El 31 de
maig i l'1 i 5 de
juny, publicà el «Programa revolucionari
adreçat als electors del Sena». Cal
dir que el 4 de juny Proudhon va ser elegit diputat per
París en les eleccions
complementàries de l'Assemblea Nacional francesa. El 5 de
juny, Proudhon
publicà en aquest periòdic un text en suport dels
insurgents de la coneguda com
a «Revolució de 1848» i, tres dies
després, un article on exigeix la reducció
d'un terç en els lloguers i els terratges durant tres anys.
Després de tot
això, l'últim número d'aquesta
publicació sortí dos dies després, el
del 10 de
juliol de 1848, ja que fou prohibit per les autoritats governamentals.
Va ser
substituït per Le Peuple, publicat entre
el 2 de setembre de 1848 i el
13 de juny de 1849, i després per La Voix du Peuple,
editat entre l'1
d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850, i, finalment, per, de bell
nou, Le
Peuple, entre el 15 i el 13 d'octubre de 1850.
***
- Surt Le Déchard: El 27 de febrer de
1892 surt a Damery-Brunet
(Xampanya-Ardenes) el primer número del periòdic
anarquista Le Déchard. Organe
hebdomadaire révolutionnaire
de la Région Est & Nord (L'Indigent.Òrgan setmanari revolucionari de
la Regió Est-Nord). El redactor en cap signava com Eh. Kécsatfoux? (Eh,
què fas?). En van ser responsables Émile
Hyppolyte Godart, Edouard Fores, Larando, J. Michiels (administrador) i
Lamare
(Anon, impressor gerent).
Tirà 4.000
exemplars. Hi van col·laborar, entre d'altres Duhoux,
Edouard Pflug (Goeffroy) i Henry
Zisly. En sortiren dos
números, l'últim el 12 de març de
1892, i en aquest darrer número es publicà unChant du déchard, on es
demanava que
magistrats, policies, banquers, etc., fossin tractats pel«bon doctor
Guillotin».
***
- Exabrupte del San Francisco Chronicle: El 27 de febrer
de 1908 el diari San Francisco Chronicle de San
Francisco (Califòrnia,
EUA) considera que el fet d'afirmar les conviccions anarquistesés «una prova
decisiva de follia incurable» i que havia de portar els
seguidors d'aquesta«doctrina detestable» que és
l'anarquisme al confinament en un asil psiquiàtric
de per vida. Segon aquest diari, tots els àcrates,«inútils com les rates i molt
més perillosos», ja siguin nadius o estrangers,
havien de ser privats de la
seva ciutadania i la seva literatura i premsa s'havia d'escombrar de
les
bústies i dels quioscos de tots els Estats nord-americans.
***
- Veredicte del
procés a la «Banda
Bonnot»:
El 27 de febrer
de 1913, a l'Audiència del Sena de París
(França),
després de 25 dies de sessions, s'acaba el procés
a
la «Banda Bonnot». El veredicte va ser
força dur:
Raymond Callemin, Eugène
Dieudonne, André Soudy i Antoine Monier, són
condemnats a
mort; Paul Metge i
Edouard Carouy a cadena perpètua --aquest darrer se
suïcidarà el mateix dia a la seva
cel·la. Per a la resta de pretesos còmplices:
Jean de
Boë, 10 anys de treballs
forçats; Gauzy, 18 mesos de presó; Kibaltchiche
(Victor
Serge), cinc anys de
presó. Només Rirette Maîtrejeanés absolta.
La pena d'Eugène Dieudonne va ser
commutada per treballs forçats a perpetuïtat, i
després de diverses fugues de
la presó, va ser finalment indultat el 1925
gràcies a una
campanya portada a
terme per Albert Londres.
***
- Atemptat contra
Ramon Esteve: El 27 de febrer de 1921 l'inspector de
tramvies Ramon Esteve,
després d'haver fet la revisió a un cotxe a
l'estació del Morrot, al port de
Barcelona (Catalunya), és tirotejat per un desconegut. Dels
dos trets que
sortiren de l'arma agressora només un li ferí
lleugerament en una mà. El
ferroviari declarà que no pertanyia a cap sindicat i que
ignorava les causes de
l'agressió, però el moviment anarcosindicalista
el tenia per un policia
infiltrat entre el personal de la companyia ferroviària. Les
forces de l'ordre atribuïren
aquest atemptat al grup d'acció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
que es reunia en un domicili del carrer Toledo del barri
barceloní de Sants
format per una quarantena de membres (Vicenç Sales, Rosari
Benavent, Ramon Archs
Serra, etc.).
***
- Conferència Les Artisans de l'Avenir: El 27 de
febrer de 1921 el filòsof anarcoindividualista Han Ryner
pronuncia una
conferència a la Sala Procope de París
(França) sota el títol Les
Artisans de l'Avenir. Aquest important
text va ser publicat a començaments d'octubre d'aquell any a
París coeditat
entre la «Société des Amics de Han
Ryner» i l'editorial de la revista belga
d'avantguarda Ça Ira,
amb un
frontispici de Pierre Larivière.
***
- Enfrontaments
a Florència: Entre
el 27 i el 28 de febrer de 1921, a Florència
(Toscana, Itàlia), en el
context exacerbat de l'ascensió del feixisme, es van produir
enfrontaments
especialment greus amb els feixistes que van causar la mort de dos
ferroviaris:
Gino Mugnai i Spartaco Lavagnini. Els feixistes van intentar
després entrar al
barri de San Frediano, però es van trobar una forta
resistència per part dels
militants radicals i de tota la població que
s'atrinxerà darrera d'una
barricada. A Certaldo, prop de Florència, l'anarquista
Ferruccio Scarselli, mor
destrossat per una bomba durant un enfrontament, mentre que a La Spezia
l'anarquista Uliviero és assassinat per la policia. Al
mateix temps, a Trieste,
la Borsa del Treball és incendiada. L'1 de març,
en resposta a les violències
feixistes, una vaga general es declarada a Trieste i a
Florència, ciutat on es
produiran nous enfrontaments que causaren la mort de més de
vint persones i van
fer més d'una centena de ferits.
***
- Assalt a la
casa d'Stuart
Christie: El 27 de febrer
de 1968 la casa de Hornsey, al nord de Londres (Anglaterra), del
militant
llibertari escocès James Stuart Christie, fundador de
l'Anarchist Black Cross
(ABC, Creu Negra Anarquista) i membre de l'Anarchist Federation of
Britain (AFB,
Federació Anarquista Britànica) és
assaltada per la policia. El sergent
detectiu de la secció especial de la Policia Metropolitana
Roy Cremer, amb una
ordre de registre, busca explosius relacionats amb l'atemptat contra
l'ambaixada grega de novembre de 1967.
Naixements
- Gustave Mathieu:
El 27 de febrer de
1866 neix a Guise (Picardia, França) l'anarquista Gustave
Louis Mathieu. Tal
vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i
filantrop Jean-Baptiste
André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell
mateix començà a fer
feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat
començà a freqüentar les
reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels
gendarmes per
haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament
improcedent per part de Godin del company Bal i també ell,
juntament amb son
germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor
de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut,
Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i
participà en la creació d'un grup
anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat
per les
autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup
d'expropiadors anarquistes de Vittorio
Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin
(Picardia,
França) per propaganda anarquista. En 1890
s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de
França, França) i milità en el grup
anarquista de Saint-Denis. Amb Charles
Simon (Biscuit), treballà
en un comerç
de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per
l'antic communard i anarquista
Auguste Viard.
Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i
Mathieu, a petició
de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que
amagaren en
diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats
de Ravachol de l'11
i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però
el 10 d'abril de 1892 s'ordenà
el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de
detenció, es refugià
a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un
creditor, acusà Simon i
Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en
rebel·lia Mathieu, van ser
condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó
per complicitat en
l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra
Ravachol, envià
una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades
acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia
l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època
col·laborà L'Endehors
(1891-1893), de
Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de
1893 va ser detingut a Saugland
(Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i
el 9 d'agost d'aquell any va
ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a
Saint-Michel que li
volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la
condemna del 5 de maig de
1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any
de
presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en
parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent
abans de
condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a
Anglaterra i després a
Bèlgica, on participà en un robatori destinat a
finançar l'evasió de Simon,
condemnat a treballs forçats en deportació durant
el procés de Ravachol; però
Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de
presó que va punir a
Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment.
De bell nou a
França, treballà com a venedor ambulant de
llenceria pels mercats de la regió
parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres
estava subscrit al
periòdic parisenc de Pierre Monatte La
Révolution Prolétarienne (1923-1939).
Gustave Mathieu va morir el 14 de
gener de 1947 a Guisa (Picardia, França).
***
- Paulin
Mailfait: El 27 de febrer de 1867 neix a Charleville
(Ardenes, França) el militant anarquista Paulin Mailfait.
Amb vuit
anys va començar a
treballar en un vidrieria i més tard es farà
ferrer, ferreter i calderer. En
1889 es va adherir al cercle socialista«L'Étincelle» de Charleville. L'1 de
maig de 1889 va robar una cigarrera als Magasins Réunis i va
passar aquest dia
empresonat. El 6 d'octubre de 1890, acompanyat de son germà
Paul i d'Edmond
Midoux, van agredit un client en un bar, trencat els tassons i
l'aparador de
l'establiment; tots tres van ser tancats sis dies a la
presó. El 24 de juny de
1891 va ser novament condemnat a dos mesos de presó per
agressió. El 9 d'agost
de 1891 va ser donat de baixa de«L'Étincelle» per no pagament de les
quotes. El
18 d'octubre de 1891 va crear, amb Bouillard, Thomassin, Leroux i
altres, el
grup de «Les Sans Patrie» (Els Sense
Pàtria); en la seva proclama podem llegir:«El nostre nom [«Els Sense
Pàtria»] és una declaració
de guerra al militarisme
i a la idea de conquesta o d'esclavatge dels pobles.». El
març de 1892 Mailfait
organitzà, amb Leroux i Moray, la deserció d'un
company, Loriette, soldat del
132 Regiment de Reims; tot marxà segons estava previst,
però Loriette, un cop
evadit, es va lliurar a la gendarmeria i va denunciar els companys.
Mailfait i
Moray van haver d'estar un temps refugiats a Bèlgica. Leroux
finalment va ser
detingut i, intentant fugir dels gendarmes, va caure en un canal, on va
morir
ofegat en no saber nedar. Mailfait va ser detingut per la policia belga
més
tard a Sprimont, després dels atemptats de Lieja, i un cop
extradit cap a
França, va ser jutjat pel Tribunal Correccional de
Charleville el 22 de juny de
1892 i condemnat a vuit mesos de presó que
purgarà a Rethel. El 19 de febrer de
1894 la policia va escorcollar ca seva, però
només va descobrir un exemplar del
periòdic La Révolte.
El 20 de febrer
de 1901 va ser condemnat a vuit dies de presó per
violència i insubordinació a
un agent. En 1906 s'havia establert com a artesà pel seu
compte. El 13 de
novembre de 1911 va ser condemnat a sis mesos de presó, a
resultes de les manifestacions
contra l'encariment de la vida, després que
hagués provocat disturbis al centre
de Charleville. El juliol de 1912 va participar en la
creació del Grup
Comunista Anarquista de Charleville. En 1923 figurava en la llista
policíaca
dels anarquistes de la zona i aquest mateix any es va
instal·lar a París. Va
tenir set infants. Paulin Mailfait va morir el 30 d'agost de 1927 aÉtion, a
prop de Charleville (Ardenes, França).
***
- Friedrich
Kniestedt: El 27 de febrer de 1873 neix a Köthen
(Saxònia, Imperi Alemany;
actualment Saxònia-Anhalt, Alemanya) l'impressor, llibreter
i propagandista
anarquista i anarcosindicalista Friedrich Max Karl August Kniestedt,
que va fer
servir diversos pseudònims (Weltenbummler,Isegrimm, Kapitän
Satanaz, etc.). L'octubre de 1888 entrà com a
aprenent en
la fabricació de pinzells i graneres. El juny de 1889 va ser
condemnat, arran
de les lleis contra la repressió del socialisme, a vuit dies
de presó per ser
membre del Cercle de Lectura de Köthen. A Magdeburg
(Saxònia, Imperi Alemany),
l'abril de 1892 entrà a formar part de
l'Associació de Fabricants de Graneres. Cap
el novembre de 1892 participà, sense està
afiliat, en les activitats del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya)
de Gosla (Baixa
Saxònia, Imperi Alemany), però va ser titllat
d'anarquista i deixà de freqüentar
les reunions. Posteriorment vagà per diverses ciutats
alemanyes (Bernburg,
Berlín, Neuruppin, Postdam, Aken, Dresden, Dessau,
Lippstadt, Hannover, etc.) buscant
feina i fent propaganda antimilitarista. El maig de 1896 es
casà a Aken amb
Elisa Hedwig Augusta Wolf, amb qui comprà una petita botiga
de queviures i on
creà una petita fàbrica de graneres. Cap el 1907
s'instal·là a París
(França),
on vivia al número 42 del carrer de Malte. Segons diversos
informes de la
policia francesa de 1908 i 1909, encapçalava el«Grup Alemany de Discussió
Lliure», adherit a la Federació Anarquista Jueva
de París, que es reunia al Bar
Sylvain (número 17 del carrer Petits-Champs) i que agrupava
anarquistes
alemanys, txecs, serbis i altres pobles eslaus. Abans de maig de 1909
emigrà al
Brasil i s'instal·là a la colònia
anarconaturista «Zukunft» (Futur),
localitzada a la riba del riu Ivaí (Paraná,
Brasil). Decebut de l'experiència
comunal, s'establí com a agricultor, però
després de continues lluites amb
l'oligarquia local, acabà treballant en una hisenda de
cafè a São Paulo, d'on
retornà a Alemanya. Entre 1910 i 1913 visqué a
Berlín, on presidí la Union der
Anarchisten Vereine (UAV, Unió de Clubs Anarquistes). Als
voltants de 1913
emigrà per segona vegada a Amèrica i en 1917
s'instal·là a Porto Alegre (Rio
Grande do Sul, Brasil), on hi havia una important colònia
d'obrers alemanys,
molts dels quals eren anarquistes. A Porto Alegre fou un dels membres
destacats
de l'anarcosindicalista Sozialistischer Deutscher Arbeiterverein (SDA,
Associació dels Treballadors Alemanys) i del seuòrgan d'expressió Sozialistischer
(1920-1923). Entre 1920
i 1930 publicà a Porto Alegre el periòdic
anarquista en llengua alemanya Die Freie
Arbeiter–entre març i maig de
1925 va ser prohibit i en el seu lloc s'edità Zirkular
(Circular). Fou un dels promotors del Congrés Socialista
en Llengua Alemanya del Brasil, celebrat el maig de 1923 al local de la
Federació Obrera de Rio Grande do Sul, que
reagrupà 14 associacions d'aquest
estat brasiler i que, després de diverses discussions, es
decantà per
l'anarquisme. A finals de 1924 abandonà la
fàbrica de graneres Pettersen on
feia feina i durant uns mesos muntà una fàbrica
de pinzells pel seu compte. El
febrer de 1925 obrí una llibreria (Llibreria Internacional),
que gestionà la
seva companya, i en 1927, arran de la venda d'uns terrenys,
n'obrí una de més
gran al número 1.195 del carrer Voluntários da
Pátria de Porto Alegre. En
aquesta època va ser nomenat tresorer de la
Federació Obrera de Rio Grande do
Sul i en 1930 abandonà aquesta federació arran
que es canviessin els estatuts i
que només poguessin estar afiliats les «persones
actives dins del procés
productiu» (exclusió dels
intel·lectuals). La firma capitalista «Mentz e
Co.»
li va oferir cofundar una fàbrica de graneres amb condicions
molt avantatjoses
per a ell, però rebutjà la idea ja que per
principis no admetia tenir assalariats
que poguessin ser explotats. Durant els anys trenta
esdevingué director del
periòdic anarquista de Porto Alegre La
Lucha. En aquests anys, una part de la colònia
alemanya començà a prendre
partit pel nacionalsocialisme i en 1932 va tenir la primera topada
seriosa quan
els nazis, encapçalats per l'excomunista Ehricht,
volgué fer-se, sense èxit,
amb el control de la Caixa de Socors del Bairro Navegantes de Porto
Alegre, la
qual dirigia i en la qual promocionà activitats culturals de
tota mena (grup
teatral, gimnàstica, cant, esport, classes d'idiomes, etc.).
Entre abril de
1933 i octubre de 1937 publicà a Porto Alegre el
periòdic en llengua alemanya
antifeixista Aktion,òrgan de la Liga
für Menschenrechte - Ortsgruppe Porto Alegre (Lliga dels Drets
Humans - Grup Porto
Alegre) –aquest periòdic va ser prohibit entre
febrer i juliol de 1937 i fou
substituït de febrer a abril per Alarm
(Alarma) i de maig a juliol per Das
Deutsche Buch (El Llibre Alemany). En 1937 un drama
assolà sa família, son
fill Max esdevingué membre de l'organització nazi
Deutsche Arbeitsfront (Front Alemany
del Treball) i aquest permeté que sa germana, d'11 anys,
participés en un acte
propagandístic nacionalsocialista. Friedrich Kniestedt va
ser detingut al
Brasil una cinquantena de vegades, processat en diverses ocasions per
delictes
d'impremta, reclòs més d'un any en un camp de
concentració, la seva impremta va
ser destruïda per la policia i la seva llibreria assaltada per
les joventuts
hitlerianes. El règim nacionalsocialista li
retirà la nacionalitat alemanya.
Entre 1934 i 1937 publicà en el seu periòdic
antinazi Aktion les seves
memòries. Participà en el Comitè
d'Ajuda als
Militants Anarquistes Alemanys, fundat a Suècia per la
Sveriges Arbetares
Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs) i amb el
suport del «Fons Alexander Berkman» dels Estats
Units, i en l'edició del
butlletí Do Movimento dos
anti-nazis
alemaes do Brasil. El 29 de desembre de 1942 morí
sa companya Elisa Hedwig.
Friedrich Kniestedt va morir d'una crisi cardíaca el 12
d'octubre de 1947 a
Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i va ser enterrat el 13
d'octubre
d'aquell any. En 1989 es traduïren al portuguès i
es publicaren les seves
memòries sota el títol Memórias
de um imigrante
anarquista i en 2013 es publicà el text original
en l'alemany per primera
vegada en format llibre amb el títol Fuchsfeuerwild.
Erinnerungen eines anarchistischen Auswanderers nach Rio Grande do Sul.
-
François Segond Casteu: El 27 de febrer de 1876
neix a Niça
(Provença, Occitània) el militant anarquista
François
Segond Casteu. Nascut en una
família de tres infants, sa mare, vídua, va
criar-los religiosament, però
Segond Casteau en l'adolescència va perdre totes les
creences. Tipògraf
d'ofici, va militar en la Confederació General del Treball
(CGT). Quan tenia 20
anys va ser cridat al servei militar, però només
va suportar 19 dies i va
desertar, exiliant-se a Suïssa. Es va casar amb una dona que
portava cinc
infants d'un anterior matrimoni. En 1910, quan el president
Fallières, que
havia rebutjar la gràcia al militant anarquista Liabeuf, va
visitar Suïssa,
Casteu el va tractar d'assassí en el periòdic La Voix du Peuple de Lausana; detingut,
va ser tancat 20 dies i
expulsat després. En aqueta època sa companya va
morir i va restar amb cinc
infants. Va instal·lar-se aleshores a l'escola
llibertària de Sébastien Faure «La
Ruche», fundada el 1904 a Rambouillet, on va
conèixer Eugénie Trébuquet, amb
qui es casarà. En 1914 va ser mobilitzat a Beauvais,
però va restar malalt tres
anys en un hospital. En 1918 es va instal·lar a Haucourt. Va
col·laborar en Le
Libertaire i, sobretot, en el setmanari anarquista picard Germinal, de qui esdevindrà corresponsal i
distribuïdor a Beauvais. El 17 de setembre de
1920 va participar amb G.
Bastien en la fundació de la Federació Comunista
Llibertària (FCL). Les seves
opinions van fer que fos inquirit i jutjat per la justícia
infinitat de cops. En
aquesta època va pertànyer al Soviet de l'Oise i
va representar la Federació de
l'Oise en el III Congrés de la Unió Anarquista
(UA) a Levallois entre el 2 i el
4 de desembre de 1922. Entre el 12 i el 13 d'agost de 1923 va assistir
al IV
Congrés de l'UA a París. El setembre de 1927
serà perseguit pel bisbe de
Beauvais pels seus articles anticlericals publicats en Germinal
i tancat a la presó d'Amiens; després d'una vaga
de fam de
18 dies per aconseguir l'estatut de pres polític, va ser
alliberat. Va
continuar les seves activitats en Germinal
fins a la desaparició del periòdic en 1933. En
1928 va ser elegit tresorer de
la Federació Anarquista de l'Oise. En 1931 va ser novament
perseguit i
empresonat 10 dies. També va col·laborar en el
periòdic sindicalista
revolucionari Le Réveil
Typographique
i en La Revue Anarchiste.
François
Segond Casteu va morir el 18 de maig --alguns autors citen el 21 de
maig-- de
1935 a l'Hospital Broussais de París (França) i
va ser incinerat el 23 de maig al cementiri parisenc
de Père-Lachaise.
***
- Gino Paolo
Fabbri: El 27 de febrer de 1882 neix a Ariano nel Polesine
(Vèneto, Itàlia)
l'anarquista Gino Paolo Luigi Fabbri. Sos pares es deien Francesco
Fabbri i
Annetta Calzoni. Només pogué fer els estudis
elementals. Quan tenia 16 anys el jutge
d'Ariano nel Polesine el va condemnar a tres dies de
reclusió per furt. Emigrà
a Savona (Ligúria, Itàlia), on
començà a militar en el Partit Socialista
Italià
(PSI), però ràpidament es passà al
grup anarquista local, on començà a destacar
com a agitador i propagandista antimilitarista. Per aquesta intensa
activitat
militant, va ser processat i condemnat en diverses ocasions: el 15 de
gener de
1904 va ser denunciat per «per injúries i
cops»; el 18 de setembre d'aquell any
va ser imputat per «violència,
resistència, ultratge i danys» en
ocasió d'una
vaga general; el 10 de juliol de 1905 el Tribunal
d'Apel·lació de Gènova
(Ligúria, Itàlia) el condemnà a 30
dies de reclusió per «ultratge»,
condemna
que va ser amnistiada el 7 d'agost d'aquell any; el juny de 1907 va ser
denunciat per «instigació al delicte i per
provocació a la desobediència de
soldats» i per haver participat en la publicació i
difusió a Savona del númeroúnic del periòdic Verso
la Rivoluzione
Sociale; el 28 de novembre de 1907 va ser condemnat per«crits sediciosos
en una desfilada» a un mes d'arrest, que purgà a
la presó de Savona. El 15 de
juny de 1910 s'embarcà a Gènova a bord del vapor Savoia cap al Brasil i
s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on
continuà amb la seva activitat d'agitador anarquista. Durant
1911 el consolat
d'Itàlia a Buenos Aires envià nombrosos informes
seus, com ara la seva
participació en un míting antigovernamental
contra la carestia de la vida, en
un míting anticlerical i en la vaga dels treballadors dels
tramvies. En 1912 es
va informar des de l'Uruguai de la seva participació en el
moviment anarquista
de Montevideo. A la capital uruguaiana es relacionà, amb
Aurelio Paganelli,
Antonio Destro, Domenico Aratari i altres, amb el grup editor de la
revista Studi Sociali. El 16
d'agost de 1918 va
ser detingut com a autor d'un tret contra les autoritats durant un
míting
celebrat tres dies abans. A finals d'agost de 1918 reduí
dràsticament la seva
frenètica activitat política, dedicant-se
principalment al comerç de teles i
d'articles de merceria en una botiga a Montevideo. El desembre de 1930
les
investigacions de la policia informen al Ministeri de l'Interior que
militava
de manera moderada en el moviment anarquista. El 15 de març
de 1934 la
Prefectura de Savona l'esborrà de la llista d'anarquistes de
la seva província,
ja que «durant els últims trenta anys residia amb
sa família a Montevideo,
portant una vida retirada i, encara que conservant les idees
antifeixistes, no
semblava portar a terme cap activitat política».
El setembre de 1941 encara
vivia a Montevideo i formava part d'un Comitè
Democràtic Italià de Solidaritat
amb l'Anglaterra; a Itàlia encara estava inscrit en el
Registre de Fronteres de
la policia amb ordre de detenció si se'l trobava. Lesúltimes notícies sobre
ell daten de 1950 i són notícies informatives
entre les comissaries de Savona i
de Rovigo on només es cita que encara no havia retornat a
Itàlia. Desconeixem la
seva data i lloc de defunció.
***
- Giuseppe
Monanni:El 27 de
febrer de 1887 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) un dels
principals representants
de l'individualisme anarquista italià, l'editor, periodista
i propagandista
Giuseppe Monanni, Mony. Tipògraf de
professió, va fundar en 1907 a
Florència la revista anarquista Vir, on
col·laboraran Giovanni Baldazzi,
Sem Benelli i Oberdan Gigli, entre d'altres. Més tard
col·labora en Grido
della Folla, amb Giovanni Gavilli i la que serà sa
companya Leda Rafanelli.
En 1908 la parella s'instal·la a Milà on
col·laborarà en diversos periòdics i
publicacions, com ara La Rivolta (1911) i La
Libertà (1913-1914).
Paral·lelament a aquesta activitat periodística,
Monanni desenvolupa una
intensa tasca editorial que s'escampa per tots els ambients anarquistes
i
culturals, sota el nom, primer de Libreria Editrice Sociale
(1910-1915), més
tard com Casa Editrice Sociale (1919-1926) i, finalment, Casa Editrice
Monanni
(1926-1933). Així publicarà tots els
clàssics de l'anarquisme individualista
(Nietzsche, Palante, Giuseppe Ferrari, etc.). Quan esclata la Primera
Guerra
Mundial es trasllada a Suïssa juntament amb altres companys.
Quan torna a
Itàlia, assisteix a la instauració del feixisme
que dificultarà tota la seva
propaganda amb un ambient repressiu de detencions, d'empresonaments i
d'assassinats. Malgrat això, en 1925 crea amb Carlo MolaschiL'Università
Libera, però, després de
l'aprovació de les Lleis especials, la seva
activitat es veu limitada a l'educació general. A
més a més, ha de cessar en la
seva activitat editorial per raons financeres i polítiques.
Amb la caiguda del
feixisme a Itàlia i el final de la guerra,
col·labora de bell nou, sota el
pseudònim Mony, en el
periòdic Libertario. Giuseppe Monanni va
morir el 4 de desembre de 1952 a Milà (Llombardia,
Itàlia).
***
- Vasco Fontana: El
27 de febrer de 1892 neix a Pisa (Toscana, Itàlia)
l'anarquista i resistent
antifeixista Vasco Fontana. Sos pares, ambdós actius
anarquistes, es deien
Ettore Fontana i Priscilla Poggi. Treballà d'obrer i es
formà políticament i
culturalment en l'ambient llibertari de sa família. Abans de
la Gran Guerra
entrà a formar part del cercle juvenil«L'Avvenire» del barri pisà de Porta a
Piagge i durant el «Bienni Roig» (1919-1920)
participà en totes les
mobilitzacions i en les principals activitats del moviment anarquista
local. En
1924, després de ser acomiadat de la feina de manteniment de
línies al Cercle
de Construccions Telegràfiques i Telefòniques,
emigrà a França per motius
laborals, instal·lant-se d'antuvi a Saint-Priest
(Lió, Arpitània) i després a
La Sanha (Toló, Provença, Occitània).
Posteriorment hi arribà sa germana Selica
Fontana i el seu cunyat Gusmano Mariani, ambdós militants
llibertaris i amb un
fill comú (Germinal), i tots plegats participaren en les
activitats antifeixistes
dels grups d'italians exiliats. En 1933 va ser inscrit per les
autoritats
italianes en el llistat d'anarquistes a buscar i en el de la policia
fronterera
amb l'ordre de detenció. A finals dels anys vint va ser un
dels promotors de la
campanya «Pro Sacco i Vanzetti». L'octubre de 1935,
en una de les seves
nombroses cartes enviades a sa mare, expressà dures
crítiques contra la invasió
d'Etiòpia per part de les tropes italianes i la va informar
sobre la campanya
internacional de denúncia d'aquesta agressió
italiana que s'estava portant a
terme. Arran de rebre les primeres notícies sobre el cop
militar feixista a
Espanya l'estiu de 1936, decidí, amb son cunya Gusmano
Marini, marxar cap a
Catalunya. A Barcelona s'allistaren a la Secció Italiana de
la «Columna Ascaso»,
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), i prengueren part, el 28 d'agost de 1936, a
la batalla de Monte
Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya). Després
de la dissolució de la columna i la
militarització de les milícies, el
març de
1938 decidí retorna a França i passà a
residir a La Sanha. En un telegrama del
Ministeri de l'Interior del 30 de març de 1938 es deia que«Espanya l'ha desil·lusionat
i ha fet d'ell un anticomunista». Però la
vigilància sobre ell no afluixà i
l'últim informe policíac que se té
d'ell és del 31 de març de 1942. En acabar
la II Guerra Mundial retorna a la seva ciutat natal. Vasco
Fontana va morir el 23 de juliol de 1959 a Pisa (Toscana,
Itàlia).
***
- Josep Costa
Ferrer: El 27 de febrer de 1898 neix a Berga
(Berguedà, Catalunya) l'activista
anarcosindicalista Josep Costa Ferrer, que va fer servir els
pseudònims de Marcelo Carrera David
i de José Balart Ciurana.
De jove s'instal·là
a Barcelona i com a paleta s'afilià al Sindicat de la
Construcció de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). Residí a
les «Cases Barates» del barri
barceloní d'Horta i va estar lligat als sectors
més activistes i radicals del
moviment llibertari català durant els anys vint. Per la seva
tasca sindical
d'enfrontament violent contra el pistolerisme de la patronal, en 1928
s'hagué
d'exiliar a França fugint de la repressió. El 28
de juliol de 1930, a causa de
les seves activitats anarquistes enquadrades en els «Grups
Afins de Llengua
Espanyola», va ser expulsat de França i
passà a Bèlgica. A finals de 1930
retornà clandestinament a Catalunya. Instal·lat a
Berga, esdevingué membre de
la primera junta de la CNT de la localitat. El 29 de desembre de 1932,
arran
d'una explosió fortuïta, va ser detinguda a
Barcelona sa companya, Amàlia Heras,
per fabricar bombes en un taller clandestí situat en un
garatge del carrer
Mallorca. Ell aconseguí fugir, però el 7 de juny
de 1933 va ser detingut a
Saragossa (Aragó, Espanya), sota el nom de Marcelo
Carrera David, i acusat de fabricació de bombes.
L'1 de febrer de 1935 va
ser detingut amb altres companys arran d'un escorcoll en un local a les«Cases
Barates» d'Horta on es trobà un dipòsit
d'armes, municions i bombes. Durant la
Revolució de 1936 fou membre del Comitè de
Control de l'Institut Mental de Sant
Andreu. En 1939, amb el triomf franquista, passà a
França. Instal·lat a
Marsella, en 1948 fou nomenat secretari d'Organització de la
Federació Local de
la CNT. Josep Costa Ferrer va morir el 25 de maig de 1958 a Marsella
(Provença,
Occitània) i fou enterrat l'endemà acompanyat de
representacions de la
Federació Local de la CNT de Marsella, de la
Comissió de Relacions del Nucli
Confederal de Provença, de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA) i de
les Joventuts Llibertàries.
***
- Marc Ogeret: El
27 de febrer –algunes fonts citen el 25 de febrer–
de 1932 neix al carrer de
l'Abbé-Grégoire, al VI Districte de
París (França), el cantautor llibertari i
sindicalista Marc Ogeret. Son pare treballà al servei de
salut del Ministeri de
la Guerra i sa mare era costurera. Estudià als instituts
Montaigne i Louis Le
Grand. Quan tenia 17 anys abandonà els estudis i
esdevingué aprenent en una
foneria. Després treballà en les empreses IBM i
Renault. Atiat per uns d'amics
que munten un grup teatral, abandonà la feina. En 1950
entrà a l'Escola
Nacional Superior de les Arts i Tècniques Teatrals (ENSATT,
més coneguda com «Centre
Dramàtic del carrer Blanche»). Cap el 1954
començà a cantar cançons de
Félix
Leclerc, Jacques Douai i Léo Ferré a les
terrasses dels cafès. El cineasta Pierre
Prévert, germà del poeta Jacques
Prévert, el conegué i el patrocinà,
començant
a cantar pels cabarets, entre ells el seu, «La Fontaine des
Quatre Saisons», en
el programa de Philippe Caly, i, a partir de 1957, en el
d'Agnès Capri al
carrer Molière i, de 1959, en «Chez
Bernadette». Consagrà els seus primers
enregistraments, a partir de 1960, a destacats poetes (Marc Alyn,
Pierre
Seghers, Louis Aragon, Luc Bérimont, André
Salmon, Paul Gilson, etc.), esdevenint
un dels intèrprets més importants de l'anomenada«cançó poètica» o
del «cabaret
poètic». En 1962 i en 1970 rebé el Gran
Premi de l'Acadèmia Charles-Cros i el
març de 1963 el de l'Acadèmia de la
Cançó. El març de 1963
actuà en els «Mardis
de la chanson» al petit teatre de Gilbert Sommier, al carrer
de la Huchette, i
aquest mateix any canta amb Jacques Serizier a«L'Écluse». En aquesta època
participa en les jam-sessions
organitzades per Luc Bérimont a la Maison de la Radio, amb
Georges Brassens, Serge
Gainsbourg i Guy Béart, entre d'altres. En 1965
cantà en la primera part dels
concerts de Georges Brassens al Bobino i en «La
Contrescarpe». En 1966 portà a
terme un espectacle consagrat a Louis Aragon a la sala de concerts«Les Trois
Baudets» i enregistrà Marc
Ogeret chante
Aragon, el seu disc més venut. En 1967
actuà en els «Jeudis artistiques» de«La Closerie des Lilas». En 1968, poc abans de
l'esclat de «Maig del 68»,
enregistrà dos discos de cants revolucionaris (Autour
de la Commune i Chansons«contre»), que havien de sortir l'abril
d'aquell any i la publicació dels
quals es van ajornar dos anys. Posteriorment enregistrà
cançons marineres i muntà
un espectacle, amb la compositora Hélène Martin,
al voltant del poema de Jean
Genet Le condamné à mort.
En 1974
realitzà una gira de cinc setmanes a diferents
repúbliques de l'URSS. Entre
1977 i 1978 enregistrà quatre àlbums consagrats
al cançonetista montmartrià
Aristide Bruant. Posteriorment realitzà gires
artístiques arreu del món (Bèlgica,
Canada, Egipte, etc.). En les eleccions legislatives de març
de 1978 signà una
crida amb 500 persones públiques en suport del Partit
Comunista Francès (PCF). Seguidament
enregistrà cançons de 1789 i de la
Resistència, del compositor anarquista Jean
Vasca, nous poemes d'Aragon, cançons de Léo
Ferré, etc. També ha conreat el cinema,
participant en dues pel·lícules: L'escadron
Volapük (1970), de René Gilson, i Les
beaux quartiers (1983), de Jean Kerchbron. El 21 de febrer de
1983 va ser
nomenat cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres. Com a
sindicalista
contribuí a la reivindicació dels drets d'autors
a través de la Societat Civil
per a l'Administració dels Drets dels Artistes i
Músics Intèrprets (ADAMI), de
la qual fou administrador. Entre 2009 i 2010 la seva
cançó La
liberté des nègres, sobre un poema de
Pierre-Antoine-Augustin de
Piis, estigué programada en la prova de música
del batxillerat. Ha realitzat
nombrosos concerts en suport de diverses iniciatives
llibertàries i de la
premsa anarquista.
Defuncions
- Édouard Carouy:
El 27 de febrer de 1913 mor a París (França)
l'anarcoindividualista
il·legalista, membre de la «Banda
Bonnot», Édouard Carouy, també conegut
com Leblanc
o Le Rouquin. Havia nascut el 28 de gener de 1883 a
Montignies-lez-Lens (Valònia,
Bèlgica). Només tenia tres anys quan va morir sa
mare, fet que el va llançar a
una infància miserable assistit per uns veïns. Quan
tenia 12 anys entrar a
treballar en una refineria de sucre i després va fer
diverses feines abans de
esdevenir tornador i ajustador de metalls a Brussel·les. A
partir de 1906
militarà en el moviment llibertari i portarà
l'administració del periòdic
anarquista belga Le Révolté,
juntament amb Raymond Callemin, Jean De Boë
i Victor Kibaltchitch --tots futurs implicats en la «Banda
Bonnot»--, i
freqüentarà el Grup Revolucionari Belga i la
comunitat d'Émile Chapeliers a
Boitsfort, a prop de Brussel·les. En 1908, a Ginebra,
conegué Jules Bonnot. El
desembre de 1909 arribà a París i
s'instal·là a la comunitat llibertària
de
Romainville (Illa de França), on retrobà els seus
companys belgues que
aleshores editen el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie,
encarregant-se de la impressió manual amb Octave Garnier.
Vegetarià i abstemi,
tindrà com a companya Jeanne Bélardie, mentre son
company purga una pena de
cinc anys de presó per falsificació de moneda.
Amb Jean Huc i sa companya Marie
Bader, que també viuen a la comuna de Romainville,
vendrà articles de merceria
pels mercats, però sense rebutjar fer accions
il·legalistes, com ara la
falsificació de moneda o els robatoris. Denunciat per un
còmplice ocasional, es
va veure obligat a tocar el dos --Jean Huc serà detingut
més tard per
falsificació de moneda i condemnat el 5 d'abril de 1912 a
cinc anys de treballs
forçats. Amb Bélardie i sa filla
s'instal·là a Saint-Thibault-des-Vignes (Illa
de França) i fins al 1911 treballarà amb Louis
Rimbault com a serraller i fent
furts. Amb l'arribada del xofer Bonnot, les accions s'incrementaran en
nombre,
en intensitat i en violència. Intermitentment
s'allotjà al garatge de Jean-Georges
Dettweiler a Bobigny (Illa de França), mentre cometia
diversos robatoris
d'automòbils i d'habitatges, alguns amb víctimes
mortals. Les seves empremtes
digitals i les de Marius Metge van sortir al crim de Thiais, on un
ancià i sa
criada van ser assassinats durant la nit del 2 al 3 de gener de 1912.
Denunciada per un confident, Bélardie caigué en
el parany ordit per la policia.
Mentrestant, Carouy, que no havia participat en l'assalt del carrer
Ordener, és
assenyat com a sospitós número u per les
autoritats. Albergat per Antoine Gauzy
a Ivry i a casa d'un confident a Losera, el 4 d'abril de 1912 va ser
detingut.
En el moment de l'arrest va intentar suïcidar-se, senseèxit, prenent una
càpsula que pensava portava cianur i, durant la seva
detenció, intentarà de
bell nou llevar-se la vida. Acusat de nombrosos robatoris a magatzems,
a
l'oficina de correus de Romainville i, sobretot, pel doble assassinat
de
Thiais, que sempre negà, fou condemnat el 27 de febrer de
1913 per l'Audiència
del Sena al treballs forçats a perpetuïtat.
Després del veredicte, aquest
mateix dia, a la seva cel·la de la presó de
París (França), s'emmetzinà prenent
una pastilla de cianur que havia dissimulat al taló de la
seva sabata.
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)
UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL
Per Miquel Àngel Vidal, escriptor
Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit dUna Arcàdia feliç i de cap manera lúnic és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan alter ego ratificat per lescriptor, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se nhan fetes moltes versions per explicar la biografia i els trets ideològics de lautor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el seu Villalonga saproxima molt més a la realitat que el de lamable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres sobretot ombres, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat nhagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció dun novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, shi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, desperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, nha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i denginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a lilla.
Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, lautor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.
Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: lobjectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més lenfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de latmosfera, de lambient dels primers moments de la guerra civil. Lautor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer lèpoca, lespai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i descamots dexecució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a lobra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i lignominiós Comte Rossi en leliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.
Tot i linterès de la conversió al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre daltres), és lenfrontament amb els membres de lEscola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en lhumiliant episodi del retractament dels firmants de la Resposta hi intuïm la seva participació activa.
Quant a lestil, cal dir que lobra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que lautor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.
El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per lenvergadura de les proporcions. Sha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.
Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga
Lescriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de lAjuntament dInca
Per Núria Martí
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.
Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot sha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant lhavia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia matèria, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador dhistòries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de laristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació dItàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine lany 1963. Quan comença lèpoca de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar aristocràcies decadents arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens dèxit en la versió castellana publicada lany 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir lèxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir daquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva conversió al catalanisme.
Com no mhavia dinteressar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de lautor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de no tocar el tema del falangisme villalonguià, mhi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de lany 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. Minteressava endinsar-me en el món interior de lescriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot minteressava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga corregida segurament per algú del cercle proper a lEscola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana dentendre el món cultural català que lenvoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història dun Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint larticle de Joaquim Molas Per una lectura de Llorenç Villalonga que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, desperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència duna classe, del final duna època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història duna Mallorca i duna classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per lamor esburbat envers na Xima, lamor dun passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, labsolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser consagrat, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix sen reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de realitat mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?.
Lany 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de laristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? Lautor de Bearn sen riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. Després, quan va ser consagrat, deixà dinsistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i daltres ja sha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era lintel·lectual català i liberal que el negoci editorial daquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més minteressava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
-
Reial Ordre de 28
de febrer de 1839: El 28 de febrer de 1839 es publica a
Barcelona (Catalunya)
una Reial Ordre per la qual el govern concedeix autorització
per a la fundació
d'associacions d'ajuda i de socors de caràcter mutualista i
de cooperatives,
encara que deixava als caps polítics locals o regionals el
seu reconeixement.
La petició d'autorització l'havia realitzat una
comissió del «Montepío de
Nuestra Señora de la Ayuda» de Barcelona. Un any
abans, els obrers comencen a
organitzar-se i demanen al baró Ramón de Meer y
Kindelán, capità general de
Catalunya i representant de la «Comissió de
Fàbriques de Filats, Teixits i
Estampats del Principat de Catalunya», permís per
a associar-se. La «Comissió
de Fàbriques» era l'associació patronal
que s'havia creat en 1933 per
pressionar les institucions estatals i aconseguir avantatges enfront de
la
classe obrera. L'autorització per associar-se fou negada als
obrers
sistemàticament fins aquesta Reial Ordre que
suposà l'antecedent immediat dels
futurs sindicats. L'estiu d'aquest mateix any de 1839 es
creà la «Societat de
Teixidors de Cotó»; partidària de la
resistència activa, arribarà a tenir 3.000
associats, però no fou autoritzada pel governador civil
Josep Maria Gisbert,
perquè en un article dels seus estatuts reivindicava la vaga.
***
- Esclata la
Revolta de Kronstadt: El 28
de febrer de 1921 esclata la revolta dels marins de Kronstadt,
ciutat portuària base de la flota bàltica russa
situada a l'illa de Kotlin, al
Golf de Finlàndia, a prop de Petrograd (Rússia).
La rebel·lió es va
desencadenar contra el poder dels comissaris bolxevics i contra la
manca
d'aliments i de subministraments diversos. La insostenible
situació econòmica
que patia Rússia va portar aixecaments al camp
(Rebel·lió de Tambov), així com
vagues a les fàbriques de les ciutats. A finals de febrer
Petrograd es trobava
al caire de la vaga general. Així el 26 de febrer, davant
els esdeveniments a
Petrograd, la tripulació dels vaixells Petropavlovsk i
Sevastopol van mantenir
una reunió d'emergència i van acceptar enviar una
delegació a la ciutat per
investigar i informar sobre el moviment vaguístic. Quan el
delegat va tornar el
28 de febrer i va informar sobre les vagues, els marins va fer costat
els
obrers i van rebutjar la repressió del govern comunista
contra els vaguistes.
Els marins, capdavanters de la Revolució russa, es van
pronunciar pels «Soviets
Lliures», deslligats totalment de la tutela
política dels comissaris
comunistes, pel dret a la lliure expressió i per la total
llibertat d'acció i
de comerç. Des de gener de 1921, 5.000 mariners s'havien
deslliurat del Partit
comunista. Les seves reivindicacions per les millores de les condicions
de vida
es van barrejar amb fortes aspiracions llibertàries.
Després de fracassar en la
petició de les seves demandes, els marins de Kronstadt es va
aixecar en
rebel·lió en contra del govern bolxevic el
març de 1921.
- Xerrada d'Emma
Goldman: El 28 de febrer de 1934 la destacada militant
anarquista Emma Goldman
fa una xerrada al Broadwood Hotel Auditorium de Filadèlfia
(Pennsilvània, EUA)
organitzada per l'«Emma Goldman Committee» de la
ciutat. El govern nord-americà
li havia donat permís per fer una gira de
conferències pels Estats Units amb la
condició que parlés només de teatre i
de la seva autobiografia Living my life,
però no de la situació
política d'aleshores. L'acte va ser presentat pel periodista
socialista Heywood
Broun.
***
- Atemptats a
París: El
28 de febrer de 1970 es produeixen atemptats amb bomba contra
la sucursal del Banc de
Bilbao i les oficines de la Red Nacional de Ferrocarriles
Españoles (RENFE) a París (França).
Les accions
són reivindicades pel grup anarquista«The Angry Brigade» (La Brigada de la Còlera) i tenen la
finalitat de cridar l'atenció sobre la repressió
franquista a l'Estat espanyol.
Naixements
- Antoine Cyvoct: El 28
de febrer de 1861 neix a Lió (Arpitània) el
militant
anarquista Antoine Cyvoct. Va
ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser
l'autor de l'atemptat contra el
restaurant del teatre Bellecour, a Lió,
el 22 d'octubre de 1882, que
costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat
nomenat gerent el 13
d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard
Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser
l'autor
d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a
Suïssa, no va
presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de
1882 va ser condemnat
a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves
declaracions de
diverses reunions públiques. Després va ser
implicat en el «Procés dels 66» de
Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener
de 1883 a cinc
anys de presó en rebel·lia, ja que encara es
trobava a Suïssa i després va
fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes
manifestacions
dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats
a Lió.
El 23 de febrer de 1883 és ferit en l'explosió
accidental d'una bomba a
Ganshoren (Bèlgica) i detingut, és extradit a
França en 1883. L'11 de desembre
de 1883 va ser processat davant l'Audiència de
Rhône per l'atemptat del 22
d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la
responsabilitat, va ser
condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a
treballs
forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la
campanya portada pels
anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat
fins al març de
1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions
legislatives del XIII
districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la
situació dels
presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre
14.692 vots. Es va
posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu
conferències en els
cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora
que va
ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de
l'Île de Nou. Va fundar la
lògia maçònica«L'Idéal Social». Antoine Cyvoct va
morir en la misèria el 5
d'abril de 1930 a París (França).
***
- Henri Clerc: El
28 de febrer de 1864 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el
perruquer anarquista
Henri Clerc, també citat com Henry
Clerc.
Sos pares es deien François Clerc i Lucie Brun. Emigrat a
París (França), el 29
de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del
país per les seves activitats
llibertàries i es va refugiar a Londres. En 1894 vivia amb
sa companya i sa
filla al costat del Portland Road de la capital anglesa.
Refugià a casa seva
l'anarquista Louis Auguste Grandidier. Aquest mateix any el seu nom
figurava en
una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. El març de 1898 retornà
París, on fou condemnat a dos anys
de presó.
***
-
Manuel Fandiño: El
28 de febrer de 1889 neix a Laxe (Bergantiños,
Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista
Manuel Serafín Fandiño, també conegut
sota diversos pseudònims com Serafín
Manuel, Manuel Campos, Alejandro
Alba, Franciso Benítez
o Alejandro Silvetti. Pocs dies després
de nat fou portat a Santiago de
Compostel·la. En 1905 emigrà a l'Argentina, on
aviat es vinculà als obrers
espardenyers als quals organitzà i representà en
el consell de la Federació
d'Obrers del Calçat. En 1909, arran de l'assassinat del cap
de la policia Ramón
Falcón per Simón Radowitzky, fou deportat a
Espanya, on arribà el 25 de
desembre d'aquell any. Immediatament després, amb la
documentació a nom de Manuel
Campos, s'embarcà cap a Montevideo (Uruguai),
d'on, el maig de 1910, passà
clandestinament a Buenos Aires. Als pocs mesos de la seva arribada, fou
novament detingut quan es dirigia a la feina. El destacat advocat
socialista
Mario Bravo s'encarregà de la seva defensa, però
no aconseguí la seva llibertat
i fou novament deportat sota la Llei d'Ordre Social, recentment
sancionada, cap
a Espanya. Quan el vaixell arribà a Montevideo
intentà fugir, però només ho
aconseguí al port de Santos. Des de Santos es
traslladà a Sâo Paulo, on residí
un any, sota el nom d'Alejandro Alba, treballant en
una fàbrica de mobles
d'un immigrant italià anomenat Fioravante. Amb aquesta nova
identitat actuà
sindicalment, participà en grups anarquistes i es
lligà a la redacció de La
Bataglia, setmanari dirigit per Oreste Ristori, Gigi Damiani
i Alejandor
Cerchisi. En 1911 sortí del Brasil amb papers a nom del
ciutadà uruguaià Francisco
Benítez. Després d'un breu temps amb
aquest nom, tornà al d'Alejandro
Alba i a Montevideo començà a fer feina
d'ebenista. Ficat en tasques
sindicals, participà en la reorganització del
Sindicat d'Obreres Ebenistes i
Annexes, que aconseguí la jornada de vuit hores i que
arribà a constituir la
Federació de Treballadors de la Fusta. En aquestaèpoca dirigí i administrà Aurora,
periòdic d'aquesta federació, i
intervingué en la creació de la
Federació
Obrera Regional Uruguaiana (FORU), de la que arribarà a ser
secretari general i
animador del seu periòdic Solidaridad.
Durant els cinc anys que visqué a
l'Uruguai col·laborà en diversos
periòdics, com ara Crónicas Subversivas
i El Anarquista. En 1915 residí un temps
a Rio de Janeiro (Brasil) en
precàries condicions econòmiques (venen diaris,
furtant la llet i el pa que els
repartidors deixaven a les portes dels barris rics, etc.). Afiliat a la
Federació Local de Treballadors, durant una vaga general,
fou detingut quan
pegava cartells a les parets del Ministeri de la Guerra. Amb el suport
del
periodista Astroglio Pereyra, aleshores militant de la
Federació Local de
Treballadors i que treballava al Ministeri d'Agricultura,
aconseguí fer feina
en un dipòsit de llibres de propaganda ministerial situat en
un soterrani i on
es reunia amb Pereyra per escriure articles per publicar en Na
Barricada,
periòdic eclèctic on publicaven nombrosos
anarquistes (Fabio Luz, Correia
Lópes, José Oiticica, C. Botti, etc.). Alhora
exercia de corresponsal de La
Protesta de Buenos Aires. Després de tornar a
Montevideo i col·laborar en La
Batalla, s'instal·là a Buenos Aires, on
desenvolupà múltiples i importants
tasques sindicals i ideològiques, com ara secretari del
Sindicat del Moble
(ebenistes) i director del periòdic del seu ram i redactor
de La Protesta.
A Rosario, amb Fernando Gonzalo i E. García Thomas,
publicà La Rebelión
i gairebé en solitari publica en La Campana«Voces proletarias». Quan
esclatà la Revolució russa, fundà a
Buenos Aires per reivindicar-la el diari Bandera
Roja, però va haver de fugir enfront de la
pressió governamental. Tres
companys de la redacció Atilio Biondi, Hermenegildo Rosales
i E. García Thomas
acabaren a la colònia penitenciària d'Usuhaia,
però ell aconseguí fugir perquè
havia canviat de bell nou el nom pel d'Alejandro Silvetti.
Poc després
tornà a Buenos Aires, on s'incorporà al Sindicat
d'Ebenistes --en aquest interí
foren indultats els condemnats de Bandera Roja. En
1921 col·laborà en la
sortida d'El Trabajo i de La
Organización Obrera.
En 1922, quan
es constituí la Unió Sindical Argentina (USA) i
la
Confederació Obrera
Argentina (COA), en fou nomenat vicesecratari i director del seuòrgan
d'expressió. Més tard, com a secretari general de
l'USA,
intentà fusionar-la
sense èxit amb la Federació Obrera Regional
Argentina
(FORA) i lluità força en
la defensa dels presos polítics. Durant la seva
gestió
esdevingueren els
tràgics fets de la Patagònia que acabaren amb la
vida de
1.500 treballadors.
Entre el 16 i el 22 d'abril de 1924 participà en el I
Congrés Ordinari de
l'USA, on fou reelegit per un mandat. Amb el temps les seves tasques es
van
centrar en el sindicalisme i va haver de patir dures
crítiques
que el lligaven
al Govern, ja que havia hagut d'entrevistar-se amb els presidents
Marcelo T. de
Alvear (1927) i José F. Uriburu (1930), encara que en elles
sol·licità l'indult
de diversos anarquistes (Eusebio Mañasco, José
Ares,
Florindo Gayoso, José
Montero, etc.) durament condemnats. En 1930 participà en les
reunions d'unitat
de la COA que van donar al naixement de la Confederació
General
del Treball
(CGT) de la qual serà nomenat vicesecretari i director del
seu
periòdic el
desembre de 1935, any en el qual assistí com a delegat a la
Conferència
Internacional del Treball de Ginebra. Per qüestions de feina
va
haver de deixar
de fer de serrador de la Direcció General d'Arquitectura i
va
entrar a formar
part de l'Associació de Treballadors de l'Estat (ATE). Amb
un
grup de
sindicalistes (Sebastián Marotta, Andrés Carbona,
Luis R.
Bartolo, Juan C.
Mason, José Negri, Bernardo Sugasti, Juan Bilbao, Electra
González, etc.) i
d'intel·lectuals (Gustavo Cochet, Arturo Carril, Maniel
Ordoñez, etc.), creà el
grup «Voluntad», defensor de la
independència del
moviment sindical. El febrer
de 1937, com a representant de la fracció sindicalista,
topà amb socialistes i
comunistes en el V Congrés de l'ATE. En 1943,
després de
l'escissió de la CGT
en «CGT Nº 1» i «CGT Nº
2»,
començà a abandonar les tasques sindicals i
gairebé
definitivament amb l'arribada de Perón al poder. En 1955,
derrotat el
peronisme, formà part de la Comissió
Normalitzadora de la
CGT. Durant sa vida
va col·laborar en nombroses publicacions, com ara El
Anarquista, Bandera
Roja, La Batalla, La Battaglia,Crónicas Subversivas, Na
Barricada, La Organización Obrera,La Protesta, La
Rebelión, La Revolución,Solidaridad, El Trabajo, etc.
Manuel Serafín Fandiño va morir el 6 de febrer de
1960 al Centro Gallego de
Buenos Aires (Argentina).
-
Anatolii Gorelik:
El 28 de febrer de 1890 neix a Genichesk (Kherson, Ucraïna) el
periodista,
anarcosindicalista i propagandista anarquista Grigorii Gorelik,
més conegut comAnatolii Gorelik o Anatol Gorelik.
Fill d'una família nombrosa,
sos pares foren els jueus més pobres de Genichesk, petit
port a la riba del mar
d'Azov. Quan tenia 10 anys començà a treballar en
un magatzem de queviures. A
partir de 1904 es declara anarquista, militarà en diverses
zones del sud de
l'Imperi Rus i serà detingut diverses ocasions per la
policia tsarista. En 1909
emigrà a França i dos anys després
tornà clandestinament al seu país, per
retornar al país gal a finals de 1911, on
desenvolupà una intensa tasca
sindical. En 1913 va viatjar pels Estats Units, fent mítings
i desenvolupant
una intensa feina propagandística en els sindicats de
treballadors russos, amb
els wobblies de la Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors
Industrials del Món) i en diverses organitzacions
anarquistes, sempre
participant activament en les seves lluites sindicals. En 1916,
juntament amb
Korniuk i altres companys, funda el primer periòdic rus
d'obrers industrials, Golos
Rabochego (La Veu dels Obrers), que després
s'anomenarà Golos Trusenika
(La Voz del Treballador). En 1917, amb l'esclat de la
revolució, retornà a
Rússia i va militar en el moviment anarquista de diverses
ciutats, especialment
a Ekaterinoslav i a la conca del riu Don. En 1918 fou nomenat secretari
de
l'Oficina Anarquista de la conca del Don, membre de la
redacció amb Piotr
Arshinov del periòdic Golos Anarjista
(La Veu Anarquista) i secretari de
l'Oficina d'Informació i Propaganda Anarquista en Llengua
Jiddisch. Amb l'arribada
a Ucraïna de l'exèrcit d'ocupació
germanoaustríac passà a la clandestinitat. En
1919 fou nomenat secretari de la coordinadora de grups anarquistes«Nabat» de
Mariupol i organitzà diversos grups llibertaris. Arran de
l'ofensiva de les
tropes de l'Exèrcit Blanc del general Anton
Ivànovitx Denikin es va veure
obligat a passar novament a la clandestinitat. En 1920
treballà com a docent en
el Comissariat Popular d'Educació d'Ucraïna, alhora
que segueix en la seva
tasca de propaganda anarquista. El novembre de 1920, arran de l'atac
del poder
bolxevic contra les tropes makhnovistes i el moviment llibertari, fou
detingut
a Kharkov amb la major part dels responsables de«Nabat» (Volin, Aaron i Fanya
Baron, Olga Taratuta, Senya Fleshine, Mark Mrchnyi, etc.) i traslladat
a les
presons moscovites de Taganka i de Butyrki; no recobrà la
llibertat fins al 6
de gener de 1921. A Moscou continuarà fent propaganda
anarquista, especialment
en el sector estudiantil. El 8 de març de 1921 fou novament
detingut a
l'Institut de la Construcció de Moscou i condemnat a tres
anys en un camp de
concentració acusat de«anarcocontrarevolucionari». El 17 de setembre de
1921
fou alliberat després de romandre 10 dies i mig en vaga de
fam i a causa de
l'escàndol sorgit en el Congrés de la
Internacional Sindical Roja (Profintern),
quan els delegats estrangers anarquistes i anarcosindicalistes
(Ángel Pestaña,
Armando Borghi, May Picqueray, etc.) denuncien la repressió
del moviment
anarquista. Finalment, formarà part de llista dels 10
anarquistes (Feldeman,
Feodorov, Maksimov, Mrachny, Mijaylov, Volin, Vorobiev, Yarchuk, Yudin
i
Gorelik) que seran expulsat de la Rússia
soviètica el 5 de febre de 1922.
Després d'un curt temps a Berlín, on
participà en la fundació del periòdic Anarkhicheskii
Vestnik (El Missatger Anarquista) i escriví les
seves memòries sobre la
Revolució russa, en 1922, convidat per la
Federació Obrera Regional Argentina
(FORA) s'instal·là a Buenos Aires (Argentina), on
desenvolupà una intensa tasca
propagandística entre els grups anarquistes de llengua russa
--col·laborador deDielo Truda (Causa Obrera) de Buenos Aires-- i entre
els grups de
llengua castellana --nombrosos articles en La Antorcha--,
on exposà la
realitat de la revolució soviètica i
donà a conèixer les figures del moviment
anarquista rus. També en els seus articles
defensà l'anarquisme contra les
influències del sindicalisme, les quals considerava
negatives i reformistes.
Els seus escrits són d'antuvi traduïts per Julio
Company, però a finals dels
anys vint ja escrivia directament en castellà. Quan el cop
militar de setembre
de 1930 trunca les publicacions llibertàries a l'Argentina,
continuarà
escrivint sobre temes educatius i revolucionaris, per a La
Revista Blanca
de Barcelona, fins que deixà d'editar-se en 1936. Fou autor
de Gonenia na
Anarjizm v Sovetskoy Rossii (1922, Expulsió de
l'anarquisme de la Rússia
soviètica), Anarjisti v Rossiiskoy Revoliutsii
(1922, Els anarquistes en
la Revolució russa), Pervaya Konferentsia
anarjistskij organisatsii Ukraini
Nabat, deklaratsia i rezoliutsi (1922, Primera
Conferència de les
organitzacions anarquistes d'Ucraïna Nabat), Primera
Conferencia de las
Organizaciones Anarquistas de Ukrania «Nabat».
Declaración y resoluciones
(1922), La revolución social (1923), Vospitanie
v Sovetskoy Rossii
(Kommunisticheskaya Vlast y Vospitanie) (1923,
L'educació a la Rússia
soviètica. Poder comunista i educació), El
movimiento revolucionario de las
masas en Ucrania (1924), La revolución
rusa y el anarquismo (1933), Cóm
conciben los anarquistas la revolución social
(1936), Los grandes
problemas del anarquismo moderno (1936),etc.
En 1940 patí un atac
de paràlisi que el deixà prostrat al llit; sa
companya, Fany Gorelik, i sos dos
fills l'assistiren. Malalt i aïllat, Anatolii Gorelik va morir
el 15 de
novembre de 1956 en un hospital de Buenos Aires (Argentina), on
transcorregueren els últims anys de sa vida. La seva mort no
fou ressenyada en
la premsa llibertària argentina i només es
conegué la notícia un any i mig
després per un article publicat en la premsa de
l'emigració russa llibertària.
***
- Justo Donoso
Millán: El 28 de febrer de 1898 neix a Ciudad
Real (Castella, Espanya)
l'anarquista i anarcosindicalista Justo Donoso Millán,
conegut com Donoso Germinal i que
va fer servir el
pseudònim de Federico
González Moreno.
En 1919 col·laborà des de Puertollano (Ciudad
Real, Castella, Espanya) en el
periòdic alacantí Reivindicación.
Després emigrà a Barcelona (Catalunya) i des
d'aquesta ciutat en 1924 participà
en la subscripció popular en favor dels presos engegada per La Revista Blanca. Durant la dictadura
de Primo de Rivera, cap el 1927, es ve veure obligat, amb sa companya
Vicenta
Sáez Barcina, a exiliar-se a França, on
continuà amb la militància. En 1928,
des de Lió (Arpitània),
col·laborà en el periòdic ¡Despertad! (1927-1930),
setmanari de la Federació Regional
Marítima de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) que s'editava a Vigo
(Pontevedra, Galícia). En 1931, amb la
proclamació de la II República
espanyola, retornà a la Península, on es
guanyà la vida com a encofrador a
Barcelona (Catalunya). En aquesta època ocupà el
càrrec d'administrador del
setmanari Tierra y Libertad.
Militant
de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 23
d'abril de 1933 va ser detingut
a Barcelona, juntament amb altres militants d'aquesta
organització, com a
organitzadors d'un moviment insurreccional. Quan el cop feixista de
juliol de
1936, participà ,gràcies a la seva
experiència militar, com a metrallador en
l'atac a la caserna de les Drassanes de Barcelona. L'agost d'aquell
any,
participà en l'expedició de reconquesta de les
Illes Balears. L'abril de 1938
ingressà en el Cos de Comissaris. En 1939, amb el triomf
feixista, s'exilià amb
son companya a França. El 27 de juliol de 1939
arribà, sota la identitat de Federico
González Moreno–pseudònim
amb
el qual havia col·laborat en el periòdic
menorquí Germinal entre
1935 i 1936–, al port de Veracruz (Veracruz de
Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique. Visqué a Perote
(Veracruz, Mèxic) i el 29 d'octubre de
1940 obtingué la naturalització mexicana. En 1945
fou membre, amb DelioÁlvarez, Feliciano Subero Martínez i altres, de
la Delegació de la CNT a Mèxic
i entre 1951 i 1952 fou administrador de Solidaridad
Obrera, òrgan de la CNT al país asteca,
en el qual també col·laborà. En
1960 encara era a Mèxic.
***
- Joan Colomar Torres:
El 28 de febrer de 1913 neix a Porto-Saler (Formentera, Illes Balears)
l'anarquista
i anarcosindicalista Joan Colomar Torres, conegut com Paret.
Quan tenia 13 anys començà a treballar com a
aprenent de
motorista al motoveler «Cala Savina», que cobria el
trajecte entre les Illes
Pitiüses. Després va fer de mariner en la marina
mercant i conegué diversos
ports. A Barcelona (Catalunya) entrà en contacte amb el
moviment anarquista
gràcies a mariners de cabotatge confederals i a la
influència d'Ángel Palerm
Vich i Joan Peiró Belis. D'antuvi milità en les
Joventuts Llibertàries i
després s'afilià a la Confederació
Nacional del Treball (CNT), de força implantació
a les salines formenterenques. A Formentera es dedicà a
treballar el camp. En
1930 fou un dels introductors de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) a les
Pitiüses. Entre 1931 i 1933 intervingué activament
en les vagues contra la«Salinera Española» que reclamaven la
desaparició del treball a escarada i
reivindicaven la jornada de vuit hores. El juliol de 1936 les forces
insurrectes el detingueren i el tancaren al Castell d'Eivissa, on fou
alliberat
per les tropes republicanes comandades pel capità Alberto
Bayo Giroud i retornà
a Formentera. Quan les forces republicanes abandonaren les Illes
Pitiüses, fugí
des de Punta Pedrera, amb 30 persones més, entre les quals
es trobaven els
principals dirigents polítics i sindicals locals, a
Xàbia (Marina Alta, País
Valencià) a bord del llaüt «Miguel
Pequeño», per temor a les represàlies
feixistes. Un cop a la Península, fou cridat a files i va
ser comissari, sense
empunyar cap arma, d'un militar republicà als fronts de
l'Ebre i de Barcelona.
Poc abans d'acabar la guerra va ser apressat per les tropes franquistes
a Ponts
(Noguera, Catalunya). Jutjat en consell de guerra a Palma sota
l'acusació
d'haver furtat el «Miguel Pequeño» per
fugir i de ser anarcosindicalista, fou
condemnat a mort pel delicte d'«adhesió a la
rebel·lió militar», però la
pena
fou commutada per 30 anys de presó major i
després per 20. Passà per diverses
presons (Palma, Alacant, Hellín, Albacete,
Palència i Sant Miquel dels Reis) i
durant una temporada a partir de començaments de 1943
romangué a Formentera
desmuntant amb una dotzena de companys els barracots del camp de
presoners
republicans de la Savina, on havien estat empresonats fins a 1.500
homes entre
el 1940 i el 1942. En 1946 fou alliberat i dos anys després
la seva causa fou
sobreseguda definitivament. Un cop lliure, després d'un
temps en un vaixell de
desballestament a les Illes Canàries, retornà a
Formentera, on muntà un negoci
d'efectes navals a la Savina. Després de la mort del
dictador Francisco Franco,
acceptar formar part de la llista del Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE)
que es presentà a les primeres eleccions locals de 1979. A
començaments del
segle XXI s'implicà activament en la recuperació
de la memòria històrica i participà
en diversos documentals, com ara Aigua
Clara (2007), de Carmelo Convalia, on intervingué
com a personatge
principal i fil conductor d'aquesta història sobre la
Colònia Penitenciària de
la Savina; i Un lloc en lloc
(2011),
de Javier G. Lerín. En 2006 participà en
l'homenatge que es realitzà als reclosos
morts al camp de presoners de la Savina. El 25 de juliol de 2010 el
Consell de
Formentera el distingí amb el premi «Sant
Jaume», en reconeixement a la seva
contribució a la memòria històrica. En
una entrevista el desembre d'aquest any,
amb motiu del centenari de la CNT, reivindicà el seu
pensament anarquista. Elsúltims mesos de sa vida visqué tot sol a casa
seva atès per una familiar, però
finalment hagué de traslladar-se al domicili d'aquest per
raons de salut.
L'abril de 2011 el «Fòrum per sa
Memòria d'Eivissa i Formentera» li
atorgà el I
Premi «14 d'abril» per la seva tasca a favor de la
recuperació de la memòria
històrica. Joan Colomar Torres va morir el 24 de novembre de
2011 a Formentera
(Illes Balears) i fou enterrat l'endemà al cementiri de Sant
Francesc.
Joan
Colomar Torres
(1913-2011)
***
- Raúl Carballeira
Lacunza: El 28 de febrer de 1918 --en 1917 segons
algunes fonts-- neix a Coronel Suárez (Buenos Aires,
Argentina) ) l'activista
anarquista i resistent antifranquista Raúl Carballeira
Lacunza, també conegut
sota diversos pseudònims, com El Argentino, Aramis, Julio
Heredia, Armando Lacunza o Eduardo Lafuente. Autodidacte, mai
no va anar a escola. Durant la seva joventut es dedicà a
recórrer l'Argentina
com a linyera escrivint poemes i escampant
l'anarquisme. En 1936, quan
esclatà la Revolució espanyola, es trobava a
l'Uruguai, d'on sortí cap a
Catalunya. A finals de 1937 arribà a Barcelona de
polissó, amb Federico Gerardo
Rufinelli i Sergio Chávez, i l'abril de 1938
s'incorporà al front d'Aragó
enquadrat en la XXVI Divisió, malgrat ser un antimilitarista
convençut. Mesos
després, es dedicà a tasques
propagandístiques en la Federació
Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938 treballà
de tramoista en un teatre barceloní.
En acabar la guerra, passà la frontera francesa i fou
internat als camps de
Sant Cebrià, Argelers, Barcarès i Bram entre 1939
i 1941. En 1942 marxà a
Marsella, on contactà amb diversos companys, com Diego
Camacho (Abel
Paz)
i Liberto Sarrau, per preparar el retorn clandestí a la
Península, quedant com
a contacte a Tolosa de Llenguadoc, on feia feina al restaurant de
l'estació de
la ciutat. En 1943 participà amb la resistència a
Bordeus. Després de
l'Alliberament, amb Felipe Alaiz i Diego Franco Cazorla (Amador Franco),
edità el setmanari Impulso (1945), portaveu de
l'anticol·laboracionisme
i defensor de les tesis tradicionals anarquistes, i
intervingué en la
reconstrucció de la FIJL. Formà part, com a
secretari de Relacions, del primer
Comitè Peninsular de la FIJL sorgit el 4 i 5 d'abril de 1945
a Tolosa. En maig
de 1945 participà en el I Congrés de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
a París. El març de 1946 abandonà el
càrrec de secretari de Relacions de la
FIJL per integrar-se en la lluita directa antifranquista. Amb Amador
Franco,
passà a Catalunya i col·laborà en el
llançament clandestí de Ruta a
Barcelona. Portà a terme, amb Manuel Fernández
Rodríguez, una gira pel País
Valencià, Andalusia i Madrid amb la finalitat de
reorganitzar la FIJL de l'Interior.
En aquesta època fou membre del Comitè Regional
de Catalunya de la CNT,
secretari de la Federació Local de les Joventuts
Llibertàries de Barcelona i
militant del grup d'acció «Tres de
Mayo», amb Liberto Sarrau i Francisco
Martínez Marquez. Després de romandre a Barcelona
com a delegat de l'Exili,
reorganitzà les Joventuts Llibertàries
barcelonines arran d'una batuda
policíaca el desembre de 1946 i retornà a
França. En 1946 va fer mítings a
Montpeller i a Sant-Etiève. En 1947 fou delegat per Tolosa
en el Congrés de la
CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. A
finals
de 1947 s'incorporà a la lluita antifranquista a la
Península, després de
representar Espanya en el Congrés de la Federació
Anarquista Italiana (FAI). El
desembre de 1947 visità, amb gosadia, Amador Franco a la
presó de Sant Sebastià
i el gener de 1948 Abel Paz a la presó Model de Barcelona.
El 13 de juny de
1948 aconseguí salvar la vida i fugir d'un cercle
policíac, però patí una
emboscada muntada pel comissari Eduardo Quintela Bóveda, cap
de la Brigada
Politicosocial de Barcelona, quan anava a una cita a Montjuïc.
Raúl Carballeira
Lacunza va caure mort, o se suïcidà per no ser
atrapat per la policia, el 26 de
juny de 1948 als jardins de Montjuïc de Barcelona (Catalunya).
Les seves restes
foren enterrades al cementiri barceloní de Can Tunis i anys
més tard acabaren
en una fossa comuna. Carballeira fou un dels membres més
destacats de la FIJL
dels anys quaranta.
- Luis Sos Yagüe:
El 28 de febrer de 1928 neix a Saragossa (Aragó, Espanya)
l'anarquista i
anarcosindicalista José Luis Sos Yagüe. Amb el
triomf feixista s'exilià amb sos
pares, militants de la Confederació Nacional del Treball
(CNT), a França i va
ser enviat a un refugi bretó. De jovenet entrà a
formar part del moviment
llibertari i exercí càrrecs de responsabilitat en
la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). En novembre de 1956 va ser
nomenat secretari
d'Administració de la Comissió de Relaciones de
l'FIJL. Entre el 15 de juliol i
el 20 d'agost de 1958 assistí a la Concentració
Juvenil Internacional
Anarquista de Morellàs (Vallespir, Catalunya Nord). A finals
de 1960 fou
secretari de Relacions Exteriors de la l'FIJL a França, amb
Marcelino Boticario
Sierra de secretari general. L'octubre de 1961 formà part de
la delegació de
l'FIJL que s'entrevistà amb la Federació de
Joventuts Socialistes d'Espanya en
l'Exili per tantejar possibilitats d'acció conjuntes. El pis
on vivia amb sa
companya Plácida Aranda Yus, també militant
llibertària, serví com a refugi i
dipòsit d'armes del Moviment Popular de
Resistència – Comitè d'Ajuda a la
Resistència Espanyola (MPR-CARE) i de Defensa Interior (DI).
L'11 de setembre
de 1963, quan era tresorer de les Joventuts Llibertàries, va
ser detingut per
la policia francesa en una batuda i, acusat de col·locar
bombes en les oficines
de la companyia aèria espanyola Iberia, tancat durant tres
mesos a París. Entre
1963 i 1964 representà les Joventuts Llibertàries
en la comissió esclaridora de
les activitats del Consell General del Moviment Llibertari Espanyol
(MLE). Entre
el 31 de juliol i el 10 d'agost de 1965 assistí com a
delegat de Tolosa de Llenguadoc
al Congrés Intercontinental de Federacions Locals de la CNT
en l'Exili a
Montpeller. El 6 d'abril de 1968 se li obrí expedient
d'expulsió de França
juntament amb altres companys (Plácida Aranda, Josep Peirats
i Makno Cuevas),
però finalment la mesura no va ser aplicada. Luis Sos
Yagüe va morir l'1
d'abril de 1971 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
- Ferruccio
Scarselli: El 28 de febrer de 1921 mor violentament a
Certaldo (Toscana,
Itàlia) el carreter anarquista Ferruccio Scarselli. Havia
nascut el 2 de
novembre de 1892 a Certaldo (Toscana, Itàlia). Sos pares es
deien Eusebio
Scarselli i Maria Mancini. Fill primogènit d'una
família anarquista, tots, sos
pares, sos germans (Tito, Egisto i Oscar) i ses germanes (Ida i Ines
Leda), militaren
en el grup anarquista de Certaldo, adherit a la Unió
Anarquista Italiana (UAI).
Després de fer els dos primers cursos de
primària, Ferruccio es posà a fer
feina. S'afilià a les joventuts del Partit Socialista
Italià (PSI), freqüentà
els cercles subversius de la localitat i, després,
abraçà l'anarquisme. A començament
de segle fundà, amb son pare, la Lliga dels Carreters. El 12
de març de 1909 va
ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de
Florència (Toscana, Itàlia) a 12
dies de presó per «resistència a
l'autoritat». Quan esclatà la Gran Guerra, va
ser enrolat en un regiment de cavalleria i enviat a Verona
(Vèneto, Itàlia) a
reprimir la protesta d'un grup de dones que reclamaven el retorn dels
soldats
dels fronts, passant-se, amb dos companys del seu poble (Giulio
Calvetti i
Garosi), al costat dels manifestants. Detingut immediatament, va ser
jutjat pel
Tribunal Militar de Verona i condemnat a 20 anys de reclusió
per «traïció». Acusat
també de deserció, va ser condemnat el 25 de
juliol de 1917 pel Tribunal
Militar de Roma a altres sis anys de presó.
Reclòs a la presó militar del
Castel Sant'Elmo de Nàpols (Campània,
Itàlia), conegué l'anarquista pisà
Braschi, col·laborador del periòdic L'Avvenire
Anarchico, i influí políticament en el
jove Ezio Taddei, a qui
posteriorment donà hospitalitat a la seva casa de Certaldo.
El setembre de
1919, gràcies a una amnistia del govern de Francesco Saverio
Nitti, va ser
alliberat. De bell nou a Certaldo, va ser nomenat president de la Lliga
de
Carreters. El 7 de novembre de 1919 parlà en una
manifestació en ocasió del
segon aniversari de la Revolució russa i, segons la policia,
ho va fer amb
tanta violència, «excitant a la revolta i a l'odi
de classes», que va ser
denunciat. L'11 de juny de 1920 tornà a parlar en
públic incitant a la
rebel·lió i insultant el rei d'Itàlia,
i novament va ser denunciat. El 28 de
febrer de 1921 participà en uns incidents que sorgiren per
raons trivials
durant les festes del seu poble, fets en els quals va haver nombrosos
ferits i
on l'enginyer socialista Catullo Masini resultà mort. Durant
la nit d'aquest
dia, amb sos germans i altres anarquistes, construí una
barricada a l'entrada
del poble per contrarestar una possible incursió feixista.
Però en comptes
d'escamots feixistes acudí un camió ple de
carrabiners amb els quals entaularen
una acarnissada batalla al final de la qual hi hagué
nombrosos ferits i el
policia Gavino Pinna resultà mort. Quan els anarquistes
fugien dels
carrabiners, Ferruccio Scarselli resultà mort per
l'explosió d'una granada de
mà que portava. Després d'aquests fets, tota sa
família va ser detinguda i
processada.
***
- Julio Camba: El 28
de febrer de 1962 mor a Madrid (Espanya) el periodista, humorista i
escriptor
anarquista, i després franquista, Julio Camba
Andréu. Havia nascut el 16 de
desembre de 1884 a Vilanova de Arousa (Pontevedra, Galícia).
Fill d'una família
de classe mitjana, son pare, Manuel Camba Bóveda,
compaginava la feina de
mestre d'escola amb la de metge rural isa mare es deia Juana Andreu Temes; son germà
major Francisco Camba
també va ser periodista i escriptor. Després de
fer estudis a l'escola del seu
poble i d'haver fet de dependent en una apotecaria de Marín
(Pontevedra,
Galícia), on va sentir parlar d'anarquisme en un grup de
lliurepensadors qui
s'hi reunia, quan tenia 13 anys –algunes fonts en diuen
16–, en saber que sos
pares el volien ficar al seminari perquè es fes
capellà, fugí de casa seva i
s'embarcà de polissó en un vaixell cap a
l'Argentina. A Buenos Aires treballà
amb un amic de sa família i s'introduí en els
cercles anarquistes, especialment
els individualistes, vinculant-se amb el grup editor del
periòdic La Protesta Humana
i amb la Federació
Obrera Argentina (FOA), que va veure néixer. En aquestaèpoca començà a
escriure textos llibertaris incendiaris (proclames, manifests,
pamflets, etc.)
i a col·laborar en els periòdics anarquistes La Protesta, dirigit per Diego Abad de
Santillán i Emilio López
Arango, i La Protesta Humana.
També
participà activament en la vaga general de 1902. Per totes
aquestes activitats,
en aplicació de l'anomenada «Llei de
Residència» (Llei 4.144 del 23 de novembre
de 1902), l'1 de gener de 1903, amb altres companys (Adrián
Troitiño, Ramón
Palau, Benjamín García, Salvador Estrada, Miguel
Ríos, Manuel Lago, Ricardo
Alfonsín, Juan Calvo i Antonio Navarro), va ser expulsat de
l'Argentina cap a
Barcelona (Catalunya). El viatge des de la capital catalana a la seva
Galícia
natal el va fer escortat per la Guàrdia Civil. De bell nou a
Galícia, començà a
col·laborar en El Diario de
Pontevedra,
però ràpidament s'instal·là
a Madrid (Espanya), on va escriure per publicacions
anarquistes, com ara El Porvenir del
Obrero. Mesos després creà el seu propi
periòdic, El Rebelde
(1903-1905); aquest setmanari literari de continguts
obrers, amb moltes influències de Max Stirner i de Friedrich
Nietzsche, va ser
dirigit per Antonio Apolo i comptà amb les
col·laboracions de Pietr Kropotkin–l'única
col·lecció gairebé completa dels 51
números d'El Rebelde es
conserven en la seva biblioteca dipositada a Londres–,
Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, Élisée Reclus,
Anselmo Lorenzo, Francisco
Soler, Ricardo Mella, Josep Prat, Pío Baroja,
José Martínez Ruiz (Azorín),
José María Blázquez de Pedro,
Pedro Vallina i Teresa Claramunt, entre d'altres. En 1904 es trobava en
llibertat provisional amb 14 processos pendents per delictes
d'impremta. El 23
de juliol de 1905 publicà el manifest anarcoindividualista
modernista Afirmación. A
partir de 1905, i fins
1907, col·laborà com a cronista en el
periòdic republicà El
País. En 1907 va ser contractat pel
periòdic España Nueva
com a cronista parlamentari
i en els seus articles reflectí el seu escepticisme vers la
política. En
aquests anys col·laborà en diversos
periòdics (La Correa, El Cuento Semanal,El Intransigente, Los
Lunes del Imparcial, La Voz,
etc.) i en les publicacions
anarquistes La Anarquía Literaria,La Revista Blanca i Tierra
y Libertad. En aquest any, durant el procés per
l'atemptat
contra el rei Alfons XIII el dia de la seva boda (31 de maig de 1906),
va ser
cridat a declarar per la seva vinculació amb l'anarquista
regicida Mateu Morral
Roca, però sempre reconegué, durant el judici i
en articles de premsa, que el
coneixia escassament. També en 1907 publicà el
llibre El destierro, on narra la
seva etapa Argentina i la seva
introducció en el pensament anarquista. En 1908
entrà a formar part com a
corresponsal en la plantilla del periòdic La
Correspondencia de España i va ser enviat a
Constantinoble (Imperi Otomà),
on cobrí el moviment dels anomenats «Joves
Turcs», les eleccions i el canvi de sultà
d'Abdul Hamid II a Mehmed V. En tornar de Turquia canvià de
redacció i El Mundo el
va enviar com a corresponsal
a París (França) i a Londres (Anglaterra). En
1912 començà a escriure en el
diari conservador La Tribuna sota
el
pseudònim Diario de un
Español.
Retornà a Londres i també envià
cròniques des Berlín (Imperi Alemany) per a La Tribuna. Amb tant anar i venir,
aprengué el francès, l'anglès i
l'alemany. En 1913 començà a
col·laborar per al
diari monàrquic ABC,
contribució que
durà, llevat d'algunes interrupcions, fins a la seva mort.
En 1916, en el
context de la Gran Guerra, viatjà a Nova York (Nova York,
EUA), per a cobrir
les eleccions de 1917 en els quals guanyà el
demòcrata Woodrow Wilson. Una
d'aquestes interrupcions, entre 1919 i 1927, fou quan va ser periodista
per al
diari liberal El Sol.
Repetí a Berlín
i s'estrenà com a corresponsal a Roma (Itàlia).
De bell nou a ABC, cobrí
la corresponsalia de Nova
York i retornà a Espanya després del crack
del 29. Durant la dècada dels anys vint les seves
idees anarquistes ja
s'havien refredat força. En 1930 viatjà a
Mèxic i, ben igual que el seu viatge
a Perú de 1924, no en va escriure ni una línia
sobre aquests. Durant la Guerra
Civil espanyola, que passà gairebé tota a
Portugal, les seves cròniques, on
expressava les seves simpaties pels aixecats franquistes, es publicaren
en l'ABC de Sevilla (Andalusia,
Espanya). En
1948 es publicaren les seves Obras
completas en dos volums, que en realitat es tracta d'un
recull de les seves
publicacions. En 1947 s'instal·là de manera
intermitent com a hoste de l'Hotel
Palace de Madrid, ingressant com a hoste fixe a partir del 13 d'abril
de 1954,
ocupant l'habitació 383, suposadament pagada pel banquer
Joan March Ordinas,
per a qui havia treballat de negre.
Entre 1951 i 1953 col·laborà en el
periòdic franquista Arriba.
També va escriure per a La
Vanguardia. Molt interessat per la gastronomia, va ser
anomenat per alguns
com el Brillant-Savarin espanyol,
però també pel pòquer, joc que
l'obligava a escriure més per necessitat
econòmica
que per plaer. En 1951 rebé el premi de periodisme«Mariano de Cavia» del diariABC. Publicà nombrosos
llibres, molts
d'ells reculls dels articles que sortiren en premsa, com ara El destierro (1907), Las
alas de Ícaro (1913), Londres
(1916), Alemania, impresiones de un
español (1916), Playas,
ciudades y montañas (1916), Un
año en otro mundo (1917), La
rana viajera (1920), Aventuras de
una
peseta (1923), El matrimonio de
Restrepo (1924), Sobre casi todo
(1927), Sobre casi nada (1927), La casa de Lúculo o el arte de comer
(1929), Haciendo de República
(1934),La ciudad automática
(1934), Esto, lo otro y lo de más
allá (1945), Etc., etc.
(1945), Mis páginas mejores
(1956 i 2012), Ni fuh ni fah
(1957), Millones
al horno (1958), etc. Julio Camba va morir el 28 de febrer de
1962, com a
conseqüència d'una embòlia, a la
Clínica Covesa de Madrid (Espanya). Entre 1972
i 1990 existí la tertúlia dels «Amigos
de Julio Camba» que es reunia al
restaurant madrileny Casa Ciriaco. A Pontevedra existeix un premi
periodístic
que porta el seu nom. Pòstumament s'han publicat reculls
dels seus articles,
molts d'ells inèdits, com ara Maneras
de
ser periodista (2013), Caricaturas
y
retratos. Semblanzas de escritores y pensadores (2013), Crónicas de viaje. Impresiones de un
corresponsal español (2014) i Galicia
(2015). En 2014 es publicaren un recull dels seus escrits anarquistes
sota el
títol «¡Oh,
justo, sutil y poderoso
veneno!». Los escritos de la Anarquía.
Els propietaris de Can Topa organitzen el seu tradicional sopar en motiu del Dia de les Balears, el proper 29 de febrer. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto".
Les noves bases pel mercat nocturn d’aquest estiu, que pretén aprovar l’equip de govern suposaran una disminució dels punts de venta, deixant sense possibilitat de treballar a pràcticament la meitat de venedors que ho venien fent aquestes darreres temporades
Fa uns dies ens varem reunir amb una representació dels venedors ambulants del mercat nocturn estival que es celebra al nostre poble. Aquests, a part d’informar-nos que estan treballant en la possibilitat de constituir-se en associació per defensar el seu dret al treball, ens van comunicar la seva preocupació pels possibles canvis que suposarien les noves bases del mercat nocturn, sobretot per la possibilitat que molts d’ells es quedin sense possibilitat de montar-hi paradeta aquest estiu, bé per la reducció de llocs, bé pel canvi de les condicions exigides.
Ens comentaren que havien tengut una reunió, al gener, amb la regidora responsable de mercats, Iliana Capllonch, on ja intuïren per on anaven els tirs, però des de llavors no han tingut cap altre contacte amb la regidora. També demanaren parlar amb el batle per veure com estava el tema sobre les bases del mercat per l’estiu del 2016, i tampoc varen aclarir res. Aquest neguit provocat per la incertesa sobre el seu futur laboral, el menyspreu i la ignorància cap a ells mostrat pels responsables polítics del nostre poble, i els rumors sobre un enduriment de les exigències i la reducció de parades han provocat entre ells un gran malestar, i sobretot una gran preocupació, ja que la gran majoria d'ells depèn dels ingressos del mercat nocturn per tirar endavant.
Un cop finalitzada la reunió, els nostres regidors parlaren amb la regidora de mercats per aclarir aquesta situació. Explicà que pretenia que el mercadet fos un mercat artesà, i que per això s’havia d’exigir o bé la carta de mestre artesà, la d’artesà, o almenys la sol·licitud d’aquesta, exigència que la gran majoria no compleix. No ens va saber donar una explicació convincent sobre el perquè del canvi, el que ens duu a pensar que simplement la regidora vol posar un mercadet "que faci bo", ja que deu trobar que el mercat actual no està a l'altura "del millor passeig de la mediterrània".
Per això des d’Alternativa demanam dues coses a la regidora: primer, que reflexioni abans d’aprovar les bases, parli amb els afectats i cerqui el consens, mirant pel bé de tots i sobretot garantint el dret de tothom a treballar i fent tot el possible per a que ningú es quedi sense feina. I en segon lloc, que no menyspreiï a uns treballadors pel simple fet de ser venedors ambulants, ja que són treballadors com la resta, que es guanyen la vida com poden i d’una forma ben digne.