Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

[14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col•lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Claudot - Sheitanov - Sáez - Höme - Obac - Hernando - Roger - Santos - Turtós - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Andrés Edo - Levine

0
0
[14/02] «El Socialismo» - Vaga Fabricato - Fets de Terrassa - Federació de Col•lectivitats d'Aragó - Gori - Bertrand - Pestaña - Claudot - Sheitanov - Sáez - Höme - Obac - Hernando - Roger - Santos - Turtós - Vallina - Melchor Rodríguez - Isgleas - Garavini - Morin - Andrés Edo

Anarcoefemèrides del 14 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'"El Socialismo"

- Surt El Socialismo: El 14 de febrer de 1886 surt a Cadis (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic El Socialismo. Quincenario socialista, eco de la prensa universal. Primerament sortirà bimensual i després irregularment. Portarà dos subtítols més: «Periòdic socialista» i «Quinzenari comunista anarquista». El periòdic va ser editat per l'anarquista andalús Fermín Salvochea, que havia sortit de presó per la seva participació en la Comuna de Cadis durant l'estiu de 1873. Aquesta publicació anarcocomunista kropotkiana va intentar mobilitzar el moviment anarquista víctima del període repressiu de 1882-1884 i a partir del número 43, del 12 de desembre de 1887, en la redacció estaran representades les «dues escoles anarquistes» (anarcocol·lectivistes i anarcocomunistes). Va publicar textos de Lafargue, Reclus, George, Lumm, Baz, Joynes, manifests anarcocomunistes i col·lectivistes, circulars de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) i alguns fullets (El Salario, de Kropotkin). Però la publicació serà perseguida per les autoritats, Fermín Salvochea empresonat diverses ocasions i el periòdic finalment deixarà de tirar-se el 12 agost de 1891 després d'haver publicat 76 números. Els projectes de Salvochea de substituir-lo per El Anarquista no van reeixir a causa dels successos de Jerez.

***

Betsabé Espinosa retratada per Nicolás Uribe

- Primera vaga a Fabricato: El 14 de febrer de 1919 es realitza a Medellín (Antioquia, Colòmbia) la primera vaga de les obreres l'empresa tèxtil Fabricato, dirigida i negociada per l'obrera Betsabé Espinosa. Aquesta vaga la van fer les dones sense comptar amb el suport dels seus companys. Betsabé Espinosa, excel·lent oradora, va signar la negociació amb un augment del 40% dels salaris i un acord de 9 hores i 50 minuts de jornada laboral, així com el subministrament d'espardenyes i la promesa del cessament de l'encalçament sexual per part dels caps. També va crear escamots femenins per protegir-se de la repressió policíaca. Aquesta gran vaga va ser la primera feta per dones a Colòmbia.

***

L'Ajuntament de Terrassa a l'època

- Fets de Terrassa: Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932, a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), grups d'anarquistes prenen aquesta ciutat industrial veïna de Barcelona i proclamen el comunisme llibertari. El 14 de febrer les forces llibertàries van celebrar una reunió on van acordar declarar la vaga general revolucionària com a protesta per les 104 deportacions de revolucionaris sorgides arran dels fets insureccionals de la comarca minera de l'Alt Llobregat i del Cardoner i de la posterior repressió que es va escampar a tot Catalunya, País Valencià i Andalusia. Durant la nit del 15 al 16 de febrer, aquests grups anarquistes i anarcosindicalistes, armats amb pistoles, escopetes i granades, van prendre els punts estratègics de la ciutat. La primera mesura va ser posar setge la caserna de la Guàrdia Civil, on es trobaven aquarterades 80 parelles de guàrdies comandades per un tinent. Altre grup va prendre possessió de l'Ajuntament, hissant la bandera roja i negra i proclamant el comunisme llibertari. A les vuit del matí del 16 de febrer van acudir reforços de guàrdies procedents de Sabadell. La lluita es va generalitzar a partir d'aquest moment, fent-se forts els revolucionaris a la Casa Consistorial. A l'ordre de rendició aquest van contestar que només es rendirien a les forces de l'exèrcit, cosa que van fer a les onze del matí davant d'una companyia de soldats. La insurrecció formava part de l'estratègia anarquista d'homes com Joan García Oliver, que parlava de«gimnàstica revolucionària», com una mena de preparació del proletariat vers el triomf definitiu de la revolució. En el procés que va seguir a aquests fets van ser processats els següents militants anarquistes: Ramon Casarramona, Antoni i Josep Olivares, Ferran Restoy, Manuel Rico, Tomàs Solans, Miguel Hernández, Diego Navarro, Pau Castells, Benet Cadena, Francisco Galán, Joan Blanes, Delfí Badia, Lluís Fortet, Fidel Lechón, Ramon Folch, Ramon Soler, Llorenç Tapiolas, Josep Rimbau, Josep Puig, Daniel Sánchez, i 20 companys més, entre ells Julià Abad, detingut tres mesos després. Les condemnes que es van pronunciar van ser: quatre llibertaris a 20 anys i un dia; sis companys a sis anys i un dia; dos que van ser absolts; quatre que van ser descartats durant el procés, i la resta d'insurgents condemnats a 12 anys i un dia de presó.

***

Església reconvertida en magatzem de redistribució de la col·lectivitat d'Alcanyís

- Fundació de la Federació de Col·lectivitats d'Aragó: Els dies 14 i 15 de febrer de 1937 es du a terme al Teatre Goya de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer Congrés Extraordinari de Col·lectivitats d'Aragó, on es funda la Federació de Col·lectivitats d'Aragó. Hi acudeixen 456 delegats col·lectivistes en representació de, segons les fonts, 150.000 a 300.000 col·lectivistes i de entre 275 a 500 col·lectivitats. Segons el reglament acordat, la Federació tenia per missió defensar els interessos dels col·lectivistes, propagar els avantatges del procés col·lectivitzador basat en el suport mutu, tenir cura de les granges d'experimentació i assessorar els agricultors sobre la capacitat de producció dels diversos terrenys posats en producció, preparar tècnicament els joves mitjançant classes especials de capacitació, formar equips de tècnics per aconseguir una producció agropecuària més rendible, fixar les condicions d'intercanvi amb l'exterior establint estadístiques de producció, i crear una Caixa Rural de Resistència per fer front a les necessitats d'ordre financer. La Federació atendria també la instrucció i la cultura general dels associats, mitjançant conferències, cinema, teatre i altres mitjans educatius.

Anarcoefemèrides

Naixements

Pietro Gori

- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qualés expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. En morir Pietro Gori, el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia), va deixar una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom. Pietro Gori està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia).

***

Julia Bertrand (ca. 1935)

- Julia Bertrand: El 14 de febrer de 1877 neix a les Vosges (Lorena, França) la mestra, militant anarquista, antimilitarista, feminista i lliurepensadora Julia Bertrand. Va ser delegada en el Congrés Internacional de Lliurepensadors fet a París entre el 3 el 7 de setembre de 1905. Va col·laborar en el periòdic feminista La Femme Affranchie i més tard en La Vrille, publicat a Epinal per l'anarquista Loquier. Inscrita al «Carnet B»(fitxer d'antimilitaristes),és detinguda el 21 d'agost de 1914 i enviada a un camp de concentració el 4 de febrer de 1915. Com a resultat d'una campanya de protesta, va ser alliberada el 18 de febrer de 1915, però se la va separar de l'ensenyament. Aleshores va passar a exercir a La Ruche, escola llibertària dirigida per Sébastien Faure, fins al seu tancament el novembre de 1917. Julia Bertrand no serà readmesa en l'ensenyament fins a 1925. Va participar activament en la premsa llibertària de l'època (L'En Dehors, L'Idée Libre, Le Libertaire...), i també va militar contra la vivisecció i en la Lliga d'Acció Antialcohòlica. El 17 de març de 1935 impartí la conferència «Le Tabac. Poison de la vie en toutes circonstances» a la seu parisenca de la «Societat contra l'abús del tabac», associació de la qual era vicepresidenta. En 1944 la seva llar parisenca de Noisy-le-sec va ser destruïda per un bombardeig aliat. Julia Bertrand va morir el 25 de març de 1960.

Julia Bertrand (1877-1960)

***

Ángel Pestaña

-Ángel Pestaña Núñez:El 14 de febrer de 1886 neix a Santo Tomás de las Ollas (Ponferrada, Lleó, Espanya) l'influent militant anarcosindicalista Ángel Pestaña Núnez. Fill de miner, va començar a treballar com a peó a les mines de Biscaia. En 1905, per haver defensat la jornada de vuit hores, va haver de marxar a França, i a Marsella va fer de bastaix de moll. Va embarcar de polissó cap a Alger, on va fer d'espardenyer i de rellotger entre 1909 i 1914, alhora que va començar a col·laborar en el periòdic anarquista Tierra y Libertad. L'agost de 1914 va passar a residir a Barcelona on va intervenir com a orador a l'Ateneu Sindicalista i va començar a destacar com a organitzador sindical. Es va alinear amb els anarquistes purs i va ingressar en el grup editor de Tierra y Libertad. En 1915 va participar en el Congrés Internacional de la Pau de Ferrol. Des del 1915 va començar a col·laborar en Solidaridad Obrera, periòdic del qual va ser nomenat administrador en 1916 i director entre 1918 i 1919. En 1916 va haver de romandre exiliat uns mesos a Perpinyà. En nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser president de comitè de vaga durant la vaga general revolucionària de 1917. Va participar en el Congrés de Sants de 1918, on va parlar en el míting de clausura. El juny del 1918 va publicar unes cartes del policia Bravo Portillo que demostraven la seva participació en l'espionatge a favor d'Alemanya i que van provocar-ne l'expulsió del cos. Arran de la vaga de La Canadenca va ser empresonat. En 1919 va assistir al congrés del Teatre de la Comèdia de Madrid. Com a delegat de la CNT va assistir al Segon Congrés de la Internacional Comunista a Moscou, el juny de 1920, on es va abstenir en la votació de les 21 condicions per a l'ingrés a la Tercera Internacional i va votar, juntament amb Lenin i Trockij, la creació de la Internacional Sindical Roja (ISR). Amb aquesta experiència adquirida va acusar els bolxevics d'exercir una dictadura i es reafirmar en la defensa de l'anarquisme i de fer desaparèixer l'Estat. No va poder lliurar el seu Informe de mi estancia en la URSS fins el 1921 --completat el 1922 i ampliat el 1929 com a Setanta días en Rusia--, ja que, detingut a Itàlia el novembre de 1920, va ser traslladat a la presó de Barcelona i hi va romandre fins al 1922. El juny de 1922 va assistir a la Conferència de la CNT de Saragossa que volia reconstruir una altra Associació Internacional de Treballadors, i va signar amb Seguí, Peiró i Viadú, la resolució en la qual s'afirmava el paper polític de la CNT. L'agost de 1922 va sofrir un atemptat per part d'elements del Sindicat Lliure a Manresa del qual va sortir greument ferit i la campanya oberta entorn d'aquest fet va determinar en part la destitució d'Arlegui i la dimissió de Martínez Anido l'octubre del mateix any. El seu decantament cap a principis anarcosindicalistes més moderats es va produir entre 1922 i 1923, arran especialment de la crisi interna de la CNT generada per la repressió i el pistolerisme i per la polèmica oberta amb el fracàs de la vaga del transport de Barcelona de l'estiu de 1923,època en la qual va tornar a la direcció de Solidaridad Obrera. Durant la dictadura de Primo de Rivera, i fins al 1927, es va alinear clarament amb Joan Peiró en defensa de la legalització dels sindicats confederats, contra la intromissió dels grups anarquistes i favorable a una certa entesa amb els grups polítics esquerrans. En aquests anys va ser empresonat pels seus escrits en Solidaridad Proletaria (1924-25) i en Vida Sindical (1926). Després, a partir del maig del 1927, va defensar l'acceptació dels comitès paritaris creats per la Dictadura i el seu sindicalisme es va allunyar de l'anarcosindicalisme de Peiró. El desembre de 1928 va impulsar la creació del grup Solidaritat i va proposar la Unió de Militants per a reconstruir la CNT. Va ser secretari del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de Peiró, entre juny i desembre de 1929, fins que va ser obligat a dimitir; la reorganització de la CNT a partir de l'abril del 1930 li va permetre tornar a exercir una gran influència i va ocupar de bell nou la secretaria del Comitè Nacional. Amb la proclamació de la Segona República, se'l va confirmar en aquest lloc, entre juny del 1931 i febrer del 1932. El juny de 1932 va ser redactor i signant del«Manifest dels Trenta», fet que li implicarà l'expulsió de la CNT pel sector faista el desembre de 1932. Va participar en la formació de la Federació Sindicalista Llibertària el 1933 i va signar el manifest per la constitució de l'Aliança Obrera, en nom dels Sindicats d'Oposició. Paral·lelament va desenvolupar una intensa activitat com a publicista: col·laboracions en Sindicalismo de Barcelona i en La Libertad de Madrid, publicació d'El sindicalismo. Qué quiere y a dónde va, Sindicalismo y unidad sindical, a més de l'autobiografia Lo que aprendí en la vida. En 1934 es va apartar de l'ortodòxia anarquista, decantant-se pel revisionisme anarcosindicalista, i va fundar el Partit Sindicalista del qual fou president. El febrer de 1936 va començar a dirigir el diari Mañana,òrgan de la Federació Catalana del Partit Sindicalista, i va ser elegit diputat per Cadis, dins del pacte del Front Popular. Durant la guerra civil va residir a Madrid i a Barcelona i va col·laborar molt en El Sindicalista defensant la disciplina militar, la limitació dels objectius revolucionaris per a guanyar la guerra i l'aproximació a la petita burgesia, alhora que tornava a les files cenetistes. Tot i estar molt malalt encara va participar en la reunió de les Corts a València, el dia 2 d'octubre de 1937. Va ser nomenat vicecomissari general de l'Exèrcit. Ángel Pestaña Núñez va morir l'11 de desembre de 1937 a Begues (Baix Llobregat, Catalunya). És autor de llibres com El Terrorismo en Barcelona (1920), Sindicalismo y Terrorismo (1923), ¿Sindicalismoúnico? Orientación sobre organización sindical (1921). Lo que vi en Rusia. Lo que pienso de Rusia (1933), La Ciudad (1933), Sindicalismo y Unidad Sindical (1933), El Sindicalismo que quiere y a donde va (1933), Lo que aprendí en la vida. Porqué se constituyó el Partido Sindicalista (1935), ¿Debe disolverse el Partido Sindicalista? (1936), entre d'altres.

***

André Claudot

- André Claudot: El 14 de febrer de 1892 neix a Dijon (Borgonya, França) el dissenyador, anticlerical i militant anarquista André Claudot. Va ser fill d'un luthier del conservatori de Dijon i d'una cristiana integrista. Alumne de l'escola de Belles Arts de Dijon i becari de l'Escola Nacional d'Arts Decoratives, va freqüentar els anarquistes --especialment Pierre Martin, antic company de captivitat de Kropotkin a Clairvaux-- i va lliurar els seus dibuixos per als periòdics anticlericals i llibertaris. Una il·lustració apareguda en Le Libertaire en 1911 li va implicar ser perseguit per la justícia. A Dijon militarà en grups anarquistes, freqüentarà la Borsa del Treball, on lluitarà contra els socialistes (Barabant, Midol), i col·laborarà en la fundació del Comitè de Defensa Social. Fitxat amb el Carnet B per antimilitarista, va ser mobilitzat en 1914, però així i tot, va continuar col·laborant clandestinament durant i després del conflicte en la premsa llibertària, especialment en el periòdic pacifista de Sébastien Faure Ce qu'il faut dire. Acaba la guerra a Sèrbia iés desmobilitzat l'agost de 1919, tornant a Dijon on es casarà; després s'instal·larà a París i continuarà dibuixant per Le Libertaire, Clarté,La Revue Anarchiste, La Jeunesse Anarchiste, etc. La seva passió per l'Orient el porta en 1926 a Xina, on esdevé professor a l'Institut Nacional de les Arts de Pequín i a l'Institut de les Arts de Hang-Txéou en 1928, i tot enmig de la revolució comunista xinesa. En 1930 torna a París i després a Dijon com a professor de l'Escola de Belles Arts el febrer de 1935. Allunyat de l'anarquisme, s'adhereix a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i a la francmaçoneria (lògia Treball). Va formar part a Dijon del grup Amics de l'Espanya republicana. Apartat de l'ensenyament el setembre de 1941 per francmaçó, participa en la resistència dins el Front Nacional i amb l'Alliberament militarà en el Partit comunista. Va denunciar amb força el franquisme i la guerra del Vietnam. Elsúltims anys de sa vida els dedicarà essencialment a la pintura, creant a la seva casa de Dijon una escola de pintura (L'Atelier). André Claudot va morir el 13 de juny de 1982 a Loeilley (Alta Saona, França). El cineasta llibertari Bernard Baissat li va consagrar una pel·lícula, Écoutez Claudot (1979).

***

Gueorgui Sheitanov

- Gueorgui Sheitanov:El 14 de febrer de 1896 neix a Jambol (Jambol, Bulgària) Gueorgui Sheitanov (o Cheitanov), una de les figues més excepcionals de l'anarquisme búlgar. Alumne brillant, freqüenta de molt jove els ambients llibertaris. Realitza la seva primera acció en 1913 cremant els arxius del tribunal local, però aconsegueix fugir del seu arrest. En la seva fuita, amb 18 anys, viatja a París, on es reuneix amb altres anarquistes búlgars exiliats, com ara Varban Kilifarski, i freqüenta l'escola llibertària La Ruche, de Sébastien Faure. Torna clandestinament a Bulgària el 1914, amb la intenció de continuar la tasca propagandística revolucionària, de la qual era un destacat orador. Detingut i torturat per la policia, aconsegueix de bell nou escapar. Entre 1917 i 1918 va ser l'únic revolucionari búlgar a Moscou durant la Revolució russa. De tornada a Bulgària, reprèn els seus contactes amb el moviment anarquista i publica la seva famosa Carta als anarquistes i un Manifest als revolucionaris, on palesa la seva decepció dels bolxevics. Va participar en moltes accions armades contra l'Estat, escapant-se de la presó dos pics de manera espectacular. Als 26 anys, va examinar la tàctica del moviment llibertari i va qualificar la lluita que es portava a Bulgària com a inadequada; segons ell, calia una major organització i acció, no només en la feina, sinó també en tots els aspectes de la vida. Va participar en l'alliberament de l'anarquista empresonat Petar Maznev. També va col·laborar en Societat Lliure, revista teòrica de la Federació Anarcocomunista, en la revista literària Plamak, que va influir en molts intel·lectuals, i va editar el periòdic Acratie (1924-1925). El cop militar de 1923 va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari. Sheitanov i sa companya, Mariola Sirakova, van ser arrestats en una emboscada i executats, amb altres 12 companys, la nit del 2 de juny de 1925, tenia 29 anys.

***

Valentina Sáez Izquierdo

- Valentina Sáez Izquierdo: El 14 de febrer de 1903 neix a Quintanilla (Burgos, Espanya) la militant anarquista Valentina Sáez Izquierdo, també coneguda com Valentina del Olmo, pel llinatge del seu company. En 1933 va ser una anarcosindicalista molt activa, formant part del Comitè Revolucionari de Saragossa juntament amb Isaac Puente i altres; va aconseguir fugir de la repressió amb sos tres infants disfressada de religiosa. Perseguida arran del cop d'Estat feixista del 1936, va restar tres mesos amagada a Saragossa fins al 17 de gener de 1937 que va passar a zona republicana. Es va instal·lar a Barcelona on va participar en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Acabada la guerra, en 1939 va poder fugir a França amb sos tres fills --Jesús Olmo, Malatesta, Pilar i Fernando, tots llibertaris i confederals-- i va acabar al camp de concentració de Ribesaltes. En 1945 vivia a Montpeller. Va ser molt amiga de Pilar Grangel. Valentina Sáez Izquierdo va morir de càncer el 13 de novembre de 1984 a Fàbregues, a prop de Montpeller (Llenguadoc, Occitània), després d'haver-se traslladat a casa de sa filla des de feia un temps.

***

Werner Höme

- Werner Höme: El 14 de febrer de 1907 neix el gravador anarquista i anarcosindicalista Werner Höme. A Dresde (Saxònia, Alemanya), d'antuvi milità en els Sozialistische Arbeiter-Jugend (SAJ, Joves Treballadors Socialistes) i després formà part de l'Anarchistische Tatgemeinschaft (Grup d'Acció Anarquista), colla de 14 joves llibertaris d'ambdós sexes --entre els Herbert Wehner, que més tard serà dirigent comunista i socialdemòcrata-- que edità tres números del periòdic Revolutionäre Tat (Acció Revolucionària). En 1926 s'afilià a l'anarcosindicalista Freien Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure de Sindicats d'Alemanya). A partir de 1931 fou president de la Syndikalistischen Arbeiter-Föderation (SAF, Federació de Treballadors Sindicalista) de Dresde i redactor en cap del periòdic Der Arbeitslose (Els Sense Feina). Quan era president, els anarcosindicalistes van ser declarats il·legals i en 1933 organitzà, amb Oskar Kohl, diverses reunions regionals clandestines de coordinació dels grups anarcosindicalistes alemanys. També s'edità la publicació clandestina Mai-Zeitung (Diari de Maig). El maig de 1933 va ser detingut preventivament i passà una bona temporada empresonat. Després del seu alliberament del camp de concentració de Hohnstein, el febrer de 1934 organitzà l'exili de Kreszentia Mühsam, companya d'Erich Mühsam, aleshores empresonat. Juntament amb Herbert Hilse, Käthe Jünger i Ernst Schmidt, salvà el patrimoni literari d'Erich Mühsam portant-lo a un lloc segur de Praga. El juny de 1937 va ser novament detingut a Dresde. Werner Höme va ser assassinat l'11 de juny de 1937 a la presó de Dresde (Saxònia, Alemanya) mentre esperava judici.

***

Portada d'una de les novel·letes de Valentín Obac Puyol

- Valentín Obac Puyol: El 14 de febrer de 1908 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) el pedagog racionalista, escriptor i militant anarquista i anarcosindicalista Valentín Obac Puyol. Quan tenia 11 anys entrà com a aprenent de ferrer a Montsó i dos anys després als tallers de manteniment del canal de reguiu«Canal d'Aragó i Catalunya», on treballava son pare. En 1922 es traslladà a Barcelona (Catalunya), on va fer feina en una fàbrica de màquines per fer ceràmica del Poblenou. Vuit mesos després, passà a França i el setembre de 1923 vivia amb un oncle seu a Bordeus (Aquitània, Occitània), on treballà en una lampisteria i, sobretot, en la construcció, especialitzant-se en la feina de paleta, professió amb la qual restà definitivament. El maig de 1924, després de la mort de son pare, retornà a Montsó i entrà a fer feina de paleta a Jaca (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment emigrà a Barcelona, guanyant-se la vida en les obres de construcció de l'Exposició Universal de 1929. A la capital catalana entrà a formar part d'un grup esperantista, fou soci de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP), entrà en un grup teatral d'aficionats i s'inicià en la literatura, col·laborant en la revista Estudios i publicant 15 novel·letes en la col·lecció «La Novela Ideal» de l'editorial de La Revista Blanca de la família Urales. Amic d'Antonio Zapata Córdoba i de Juan Pujalte Berenguer, milità en l'Ateneu Llibertari del barri del Clot de Barcelona. Entre 1931 i 1932 va fer el batxillerat i amb això pogué fer de mestre, primer en una escola privada i després en les escoles racionalistes del grup «Amor y Voluntad» i de l'Ateneu de Gràcia fins que varen ser tancades per les autoritats republicanes arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934. En aquesta època també milità en el Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Més tard entrà a treballar en una oficina d'Hisenda i guanyà una oposició a secretari d'ajuntament, essent destinat a Binacet (Osca, Aragó, Espanya). En aquests anys republicans diferents obres teatrals seves (El desertor, Un hombre enamorado, etc.) es van representar a diversos centres llibertaris. Quan esclatà el cop militar feixista de juliol de 1936, formà part de la Junta Revolucionària del poble i fou nomenat secretari de la col·lectivitat agrícola local, la qual representà en el Congrés de Col·lectivitats de Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) de febrer de 1937. Mesos més tard, amb Marià Casasús Lacasta i Manuel Salas Blasco, formà part de la redacció de Cultura y Acción, d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya). Després de la destrucció de l'experiència col·lectivista aragonesa a mans de la reacció comunista d'Enrique Líster Forján, marxà cap a Barcelona, on entrà a treballar de corrector i d'editorialista del periòdic Solidaridad Obrera. El desembre de 1937 s'enrolà en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on va ser nomenat secretari del comissari Antonio Ejarque Pina, passant posteriorment ell a assumir aquest últim càrrec, i establert a Xest (Foia de Bunyol, País Valencià) i El Villar (Els Serrans, País Valencià), fins el final de la guerra. Detingut a Alacant (Alacantí, País Valencià) per les tropes franquistes, va ser internat als camps de concentració valencians de Los Almendros, Albatera i Oriola. El maig de 1940 va ser alliberat i s'establí a Barcelona. Després d'una denúncia, va ser tancat a Barcelona i a Osca (1944), fins el desembre de 1945, que fou excarcerat. Un cop lliure entrà a fer feina de paleta i conegué sa futura companya, Luisa Roda Castro. El maig de 1949 passà clandestinament a França i a finals de 1950 marxà cap al Brasil. El gener de 1951 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) i poc després a São Paulo (São Paulo, Brasil), on treballà en la construcció. A setanta anys, ingressà a l'Escola Oberta de la Tercera Edat de São Paulo, que freqüentà durant 10 anys. És en aquesta època que va escriure un llibre sobre com viure molts d'anys sense envellir. En 2000 vivia a São Paulo. Trobem textos seus en diferents publicacions, com ara Amicale,Cultura y Acción, Estudios, Las Noticias, Polémica,La Revista Blanca, Ruta, i en diferents revistes brasileres. És autor d'Ansias de vivir (193?), La elección (193?), Glorias guerreras (193?), Un heroe desconocido (193?), El fruto humano (1930), Desde la creación (1931), Sembrando ideas (1931), Servidumbre (1931), La aprendiza (1932), El herrero (1932), Enamoramiento (1933), Almas libres (1934), Vidas opuestas (1934), Falsa ilusión (1936), Juanita (1938) i Apuntes (1999, notes autobiogràfiques inèdites).

***

Notícia de la detenció de Luciano Hernando García apareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 6 de gener de 1933

- Luciano Hernando García: El 14 de febrer de 1909 neix a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Luciano Hernando García, que va fer servir diversos pseudònims (Francisco Paloma Mesa, Hernando Valcárcel i Máximo Palomo, entre ells). Fuster de professió, milità en el Sindicat Únic de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser nomenat vicepresident. Quan la dictadura de Primo de Rivera residí durant cinc anys a França i en 1931 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona (Catalunya). Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), el 5 de gener de 1933 va ser detingut a Barcelona per la seva participació en l'aixecament revolucionari d'aleshores. El 18 de març d'aquell any, va ser novament detingut a Barcelona, juntament amb Antoni Sanmartin Suñé i Manuel Pérez Feliu, com a membre de la junta de la Secció d'Ebenisteria del Sindicat de la Fusta i per haver efectuat actes de sabotatge en diverses ebenisteries durant una vaga del sector; Manuel Pérez va ser alliberat poc després, però ell i Antoni Sanmartin no van ser posats en llibertat provisional fins l'agost de 1933. Durant la guerra civil fou president de l'Administració de Boscos de Barcelona i en 1937 era membre de la Secció de Regs i Clavegueram de Neteja Pública del Sindicat de la Indústria de Sanitat, Assistència Social i Higiene de la CNT.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Portada d'un exemplar de "Le Père Peinard"

-Émile Roger: El 14 de febrer de 1917 mor el militant anarquista Émile Roger. Havia nascut el 25 de gener de 1871 a les Ardenes (França). Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i«Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.

---

Continua...

---

Escriu-nos


Març de 2016

0
0
5 de març a les 20h a l'Auditori d'Alcúdia, combat mallorquins i menorquins, amb Verderol, Xavi, Joanet i Pele per Soca de mots i Xurí, Pipiu i Mostel.

''Gràcies Rússia'', exclamen els sirians.

0
0

 

  ''Gràcies Rússia'', exclamen els sirians.

 

    Segons els mitjans ''orientals'' (Els que no estan al servei de l'estratègia de Washington), els residents de les ciutats alliberades dels ocupants de l'Estat Islàmic han fet públic el seu agraïment als alliberadors.

     S'ha de saber: Els mitjans ''occidentals'' amaguen la veritat.

 

     Si la veritat ens ha de fer lliures - als catalans -, llavors sembla que és urgent recollir la informació dels mitjans ''orientals'', al meu entendre.

    En aquest sentit, he pensat que seria bo penjar el post de Sputnik; vegeu-lo ''Gràcies Rússia''.

Crònica sentimental de la transició - En els caus de la Guàrdia Civil i la Brigada Social del règim franquista

0
0

Palma (Mallorca), Any 70 - Crònica sentimental de la transició - En els caus de la Guàrdia Civil i la Brigada Social del règim franquista


Sense res per protegir-nos de la gelor de les rajoles, era impossible aclucar els ulls. Amb cada canvi de guàrdia encenien la dèbil bombeta de la cel·la i, en el forat de la porta, veiem un ull vigilant que controlava tot el que fèiem. En una altra època, deu anys enrere, obligaven sortir els detinguts al passadís i feien el recompte fora de les cel·les. Ara es conformaven a encendre la bombeta i guaitar a l’interior. Novament el “sin novedad”, ressonant a les dues de la matinada, a les quatre... Cada dues hores el mateix ritu. Mig adormit, cansat per les hores de detenció, la debilitat causada pel mal menjar, tot em semblava igual: idèntica entonació de veu, cap matís que em permetés distingir una persona d’una altra. Abundaven els accents andalusos. A més misèria en una regió, més guàrdies civils i policies. A Mallorca ens salvaven de fer de policies i de sergents a l’exèrcit perquè, amb el turisme, podíem fer de cambrers als mil hotels existents. Dues formes semblants de fer d´esclaus de poders aliens! (Miquel López Crespí)


Jaume Calafell i Guillem Salomó tampoc dormien. Es giraven contínuament cercant una posició més còmoda. Endebades. Sense res per protegir-nos de la gelor de les rajoles, era impossible aclucar els ulls. Amb cada canvi de guàrdia encenien la dèbil bombeta de la cel·la i, en el forat de la porta, veiem un ull vigilant que controlava tot el que fèiem. En una altra època, deu anys enrere, obligaven sortir els detinguts al passadís i feien el recompte fora de les cel·les. Ara es conformaven a encendre la bombeta i guaitar a l’interior. Novament el “sin novedad”, ressonant a les dues de la matinada, a les quatre... Cada dues hores el mateix ritu. Mig adormit, cansat per les hores de detenció, la debilitat causada pel mal menjar, tot em semblava igual: idèntica entonació de veu, cap matís que em permetés distingir una persona d’una altra. Abundaven els accents andalusos. A més misèria en una regió, més guàrdies civils i policies. A Mallorca ens salvaven de fer de policies i de sergents a l’exèrcit perquè, amb el turisme, podíem fer de cambrers als mil hotels existents. Dues formes semblants de fer d´esclaus de poders aliens!

Vaig notar que suava intensament malgrat la que regnava allà dins.

El meu viatge mental cap al passat em devia haver emmalaltit. Com devia estar la família? Sabia que el partit s’encarregaria de tenir la mare i el pare informats del que ens anava succeint. Un parell d’hores abans de la detenció vaig parlar amb Joana i m’assegurà que no em preocupàs. A part del Comitè encarregat de tenir cura de nosaltres, ella en persona romandria vigilant i en contacte permanent amb la mare.

Els minuts del rellotge passaven lents, inacabables. Recordava els inicis de la meva relació amb Joana. No feia gaire que sortíem plegats. Va ser just després de la ruptura amb Anika. Coincidíem cada setmana en el Comitè de Direcció. Ens acostumàrem a veure’ns mitja hora abans de començar la reunió i, en havent acabat, anàvem al cine i a sopar. Aleshores jo vivia, nàufrag, a l’illot del meu pis. Si no ens haguéssim trobat, possiblement hauria abandonat la militància política. Més d’una vegada vaig estar a punt de cometre una barbaritat. Sentia dins meu, potents, els efectes de la meva ruptura sentimental. Eren massa anys de conviure amb una persona que de sobte desapareix de la teva vida, talment un inesperat remolí l’hagués engolida cap a les profunditats de la mar. Quina ximpleria, els debats sobre l’amor universal, la ruptura del matrimoni tradicional, la fi del patriarcat, la necessitat d´un tipus de relacions lliures, sense dependències de cap tipus! M’adonava que qualsevol romàntic de segle XIX, els seguidors de Fourier i Victor Considerant, eren molt més avançats que els pretesos hereus de Wilhelm Reich, Rosa Luxemburg i Alexandra Kol·lontai, la meva persona inclosa.

Imagín que són els errors dels vint anys, aquella fe cega en les nostres capacitats humanes. Creure que tot era a l´abast dels nostres somnis. Aconseguir ser l´home i la dona nous dels llibres per un acte de voluntat! Com si les mil pors inculcades per la societat des de la infantesa no haguessin penetrat, talment cucs carnívors, per dins venes i nervis. Érem més dèbils del que imaginàvem i no ho sabíem!

Un dia, Joana comparegué pel pis i em trobà cremant cartes antigues, fotografies i targes postals. Em feia mal guardar tants centenars de records de dies lluminosos, d’una època en la qual la vida semblava ideal. Vaig decidir desfer-me definitivament d’aquell caramull de velles històries que em fermaven al passat com si una llosa immensa planàs damunt el meu cos. De bon principi, la decisió feia mal. Em va costar una estona encendre el foc a la foganya. Era dur anar llençant enmig de la llenya, entre les flames i els calius, les fotografies de Londres i Roma, de París i Venècia, de la Lisboa revolucionària, de la Barcelona dels setanta. Les cartes, escrites amb la vella ploma estilogràfica del pare, encara portaven les llàgrimes de les nits d’enyorança, quan Anika era de viatge i el desig impossible de satisfer s’enrevoltilla per braços i cames i t´ofega, com ho fa una temible serp verinosa.

Quan Joana obrí la porta em va veure feinejant al costat de la xemeneia. Capses plenes d´entrades a cines pretèrits, bitllets de viatges, pepones antigues, collarets de pedretes fets a mà pels hippies eivissencs, segells trobats als encants de Palma i Barcelona, antics dibuixos indis comprats Petticoat Lane... Arreu les restes dels naufragis personals i familiars, plens de pols, completament inservibles per a la supervivència quotidiana, fets malbé per l´avanç continuat del pànic per les artèries.

Què fer amb tanta història remota, els plans que mai no es compliren, els somnis d´adolescent grafiats amb sang damunt el paper blanc?

Joana actuà sense cap contemplació. Agafà quatre bosses de plàstic i, en uns segons, ho tengué tot preparat per a llançar-ho al cubell de les escombraries.

-Em vols dir què fas, tancat aquí, amb el foc encès en ple estiu, plorant, cremant aquesta paperassa? No cal perdre-hi hores! No veus que no té sentit, que has d’acceptar la realitat tal com és, sense donar-li més voltes? Que has tornat boig? Just quan pots iniciar una vida nova et tanques dins tu mateix, et perds per absurds laberints, caminois sense sortida que et poden portar al més profund avenc.

La veia a través del tel que em produïen les llàgrimes. Obrí sense contemplacions les cortines del menjador i, amb força brutal, un poderós raig de sol em va fer aclucar els ulls. Com si un llamp hagués caigut al meu damunt. Havia perdut la vista? Quantes hores feia que romania encerclat per les tenebres? No ho recordava. Sé que feia un parell de dies havia començat la lenta tasca de destrucció del passat. Potser havia begut massa. Encegat per la resplendor del sol, només pel soroll de les ampolles xocant les unes contra les altres, intuïa que Joana anava arreplegant totes les que trobava. Em devia haver emborratxat? Em notava debilitat. Com si hagués estat molt de temps sense menjar.

Recuperava la visió d´una forma lentíssima.

Vaig provar d´incorporar-me, però no tenia forces. Queia al terra, talment una persona amb les articulacions dislocades.

-Apa –em digué Joana, ajudant-me a posar-me dret. Agafa les bosses i anem a fer un cafè. Ho necessites. Has begut massa. No queda cap de les ampolles que tenies al rebost! Quants dies portes així? Com és possible que no m´hagis avisat? Marxem al carrer. És necessari que et recuperis, que el sol et llevi les teranyines dels ulls i del cervell. Sembles un infant petit! Cal deixar per sempre endarrere aquesta història que no et deixa viure!

Llançàrem sense gens de recança cartes i fotografies als fems. Vaig fer un alè. Com l´esclau que s´allibera de les cadenes. Amb aquell gest, Joana m’estalviava setmanes de patiment. Quant temps feia que havia començat a cremar els centenars de mentides i falsos juraments que servava a casa? Qui ho podia dir! Només sé que em trobava en el fangar d´una situació malaltissa. Quan agafava un sobre per a llançar-lo al foc no podia resistir la temptació de llegir el que havia escrit anys enrere. La lectura davant el foc em portava per estranys viaranys, per antiquíssimes promeses que penjaven dels arbres, exhaustes. Fer desaparèixer el contingut de les capses de cartró esdevenia una feina inabastable. Sabia que podia emmalaltir davant la foganya i que, possiblement, sense adonar-me del que feia, havia escollit aquella estranya forma de suïcidi. Amb un sol esplendorós que queia a plom damunt els carrers de Palma, suat, amb les persianes tancades, submergit en la novel·la de la meva vida, em sentia com si hagués caigut des del més alt penya-segat de l´illa, cridant angoixat i sabent que ningú no em sentia. Dissimulava la desesperació dient als amics i a la família que no em trobava bé, que feia setmanes un virus no em deixava fer vida normal. Alguns companys de l’organització vengueren a veure’m, però no els vaig obrir la porta. Quan trucà la mare, preocupada perquè no hi anava a dinar, com cada diumenge, em vaig ficar al llit, i em vaig tapar amb una manta. Marxà convençuda que tenia febre però que no era res excessivament greu.

Només vaig obrir la porta a Joana, intuint que era l´única persona que podria salvar-me.

Quant temps feia que l’estimava sense dir-li res? Potser des del primer dia en què la vaig veure en el Comitè de Direcció. El cert és que aquell matí baixàrem del pis carregats amb les bosses de plàstic plenes de vells records. Em costava obrir la tapadora del contenidor. Va ser ella, decidida, qui va fer la feina en uns segons. En adonar-me´n, tot havia desaparegut enmig de les deixalles. “Com acaba l´univers que pensaves perduraria a través de tempestes i contradiccions”, pensava, caminant en silenci al costat de Joana, avançant cap a una nova etapa de la meva existència.

La rialla franca i alegre de Joana em feia mirar amb confiança el futur. Intuïa que, al seu costat, podria refer-me, tornar a caminar, mirar al cel sense que la realitat em cegàs, implacable. Lentament anava recuperant l´alè, el batec del cor. On anàvem ara, agafats de les mans, caminant per aquella Palma plena de turistes cridaners que retrataven tot el que trobaven al davant? No ho sabia ni m’importava. Era com si acabàs de néixer. Un nadó que obre per primera vegada els ulls a la vida. Endevinava que tot seria nou partir d’aquell moment. Noves les hores, les paraules, les experiències.

Jaume Calafell em despertà de sobte, fent-me sortir del somni per on navegava, lluny de la cel·la, presoner de la Brigada Social.

-Com et trobes, Miquel? Fins fa poc tremolaves. En alguns instants ploraves desconsoladament. Ens tenies preocupat. Suaves. En veure que la febre continuava pujant, hem decidit fer alguna cosa. Potser tens trenta-nou de temperatura. Què vols que facem? Cridam el guàrdia? Demanam un metge malgrat que diguin que fins demà no hi poden fer res? El millor seria amenaçar-los. Que demanin ajuda a l´hospital, que despertin el Rosset, el comissari Ricardo Manzanas. Però no poden deixar que empitjoris, abandonat damunt les fredes rajoles de la cel·la!

Les inesperades paraules de Jaume em feren tornar a la realitat. Al matí la Social ens havia vengut a cercar. Érem a l´espera d´anar als jutjats per la presentació del partit. Record que feia unes hores no podia adomir-me. Pensava que el cansament del dia m’havia vençut. El cervell és un univers summament complex. Li vaig dir que ho deixàs anar; tanmateix no anirien a cercar cap metge. No em trobava bé però el somni, la història de les cartes cremades a la xemeneia, la presència de Joana ajudant-me a caminar, a llançar les bosses dels records al contenidor m´havien fet oblidar la situació actual.

Vaig tranquil·litzar els companys:

-No us preocupeu. És la gelor de les rajoles. Al matí, si puc beure un poc de cafè, encara que sigui aigua bruta calenta, em recuperaré. No passeu ànsia!

Guillem Salomó i Jaume Calafell no estaven tranquils. Continuaven palpant el meu front, preocupats per un possible augment de la febre.

De cop i volta, el fred que em pujava per l´espinada, envaint el cos, deixà de punxar-me la carn com si fos un ganivet esmolat. Anava retornant al present. Anava sentint com les meves constants vitals s´anaven normalitzant. Ja no existia ni la tenebror, ni la febre. Jaume i Guillem començaren a respirar, alleugerits per la meva recuperació. La primera claror del dia començava a penetrar, com una nina avergonyida, per la petita finestra enfilferrada i amb gruixuts barrots de ferro de la cel·la on romaníem tancats.


Projecte de les platges amb retard i canvis

0
0
Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

 Us fem un primer resum de projecte previst per les platges. Encara s'hauran de fer els plecs per poder-ho licitar. Una vegada més ens trobam amb el retard en l’adjudicació de les platges que no s’hauran adjudicat per Setmana Santa, el que seria el normal i lògic.

Dijous, abans del ple vàrem fer una reunió sobre el servei de platges a la que s’ens va presentr el "Projecte d'instal·lacions temporals a les platges del terme municipal de Pollença" . Aquest document només el tenim en format paper, no ens l'han enviat encara. Aquest projecte, per les temporades 2016-19, té per objecte definir l'ocupació temporal de terrenys de domini públic de la zona marítimot errestre de les platges de Pollença, així com servir d base per sol·licitar la corresponent autorització. La sol·licitud és per un període de 4 anys (2016-19).

El regidor de medi ambient, en Tomeu Cifre va introduir la reunió dient que el projecte s'havia fet en base a dos criteris: complir la normativa de Costes relativa a l'ocupació per evitar possibles denúncies; i llevar determinats serveis i posar-ne d'altres. Els que es lleven són, per exemple, el xurro, l'esquí, el parc aquàtic. El xibiu de la platja  es trasllada més cap un costat. S'afegeix el servei de neteja de les platges sense explotació comercial, la millora de la neteja en les comercials, el socorrisme... tot això anirà a càrrec del concessionari, i es fa a costa del cànon (el rebaixen per guanyar en inversions, partint de la idea que l'Ajuntament no necessita ingressar uns doblers que després no li deixen gastar gràcies a les incongruències de la Llei Montoro).

El tècnic de medi ambient ens va anar mostrant les principals novetats damunt el plànols: més papereres (radi de 25 metres); més passarel·les per arribar a l'aigua les persones amb mobilitat reduïda; se redistribueixen les hamaques i les zones esportives; allà on hi havia el xibiu de la Roca s'hi posaran jocs infantils de fusta, s'ha reduït la densitat d'hamaques, un 5% menys. S'inclou una nova metodologia de neteja i forma de verificar-la, plantació de tamarells cada pocs metres,  un centre d'accessibilitat universal amb dues persones titulades per atendre els usuaris; un xibiu nou en aquesta zona. Cap al final de la platja d'Albercutx, se lleva la darrera pastilla d'hamaques; no hi haurà armaris de caixes fortes (com a màxim se'n podran instal·lar al pal del para-sol). A la Cala Sant Vicenç es posaran dues rampes a Cala Molins, una senyalització de seguretat i boies a cala Clara, un canvi de baranes al Maressar; la Cala serà un lot que es licitarà conjuntament amb un altre part del Port de Pollença perquè sinó la inversió serà inassolible. 

 

 

[15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» - «Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» - «Acción» - «Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» - «Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» - «Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Herrero - Peincedé - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Cannone - Piquer - Sánchez Rodríguez

0
0
[15/02] «Bulletin de la Fédération Jurassienne» -«Bandera Social» - «Svobondno Obshestbo» - «Manifest al poble americà» - «Iniciales» -«Acción» -«Esfuerzo» - «L'Homme et la Vie» - «Monde Nouveau» -«Zéro de conduite» - «Seme Anarchico» - «Anarchos» -«Rivista Anarchica» - «Acracia» - Alavoine - Orcelin - Sartori - Almela - Herrero - Peincedé - Pujalte - Barrabés - Grau - Portier - Cannone - Piquer - Sánchez Rodríguez

Anarcoefemèrides del 15 de febrer

Esdeveniments

Exemplar del "Bulletin de la Fédération Jurassienne" anotat per James Guillaume

- Surt el Bulletin de la Fédération Jurassienne: El 15 de febrer de 1872 surt a Sonvilier (Berna, Suïssa) el primer número del Bulletin de la Fédération Jurassienne de l'Association Internationale des Trevailleurs. Els quatre primers números van ser autògrafs i la resta impresos. Aquest butlletí bimensual --setmanari a partir del número 13 del 6 juliol de 1873--,òrgan de la Federació del Jura, va tenir una influència importantíssima en el desenvolupament de les idees antiautoritàries dins de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), malgrat el modest tiratge de 600 exemplars. James Guillaume en serà el responsable de la redacció, juntament amb col·laboradors, que no signaven els articles, com Adhémar Schwitzguébel, Paul Robin, Paul Brousse, Kropotkin, Carlos Cafiero, A. Costa, B. Hubert, G. Lefrancais, Benoît Malon, A. Spichiger, Charles Chopard, etc. A partir del número 10 del 15 de maig de 1873 va aparèixer a Le Locle (Suïssa) i després a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) a partir del 7 de gener de 1878, últim any d'aparició de la publicació. En total en van sortir 283 números. En 1972 es va publicar a Milà (Itàlia) una edició facsímil de 100 exemplars editada per l'Instituto Feltrinelli de Milà i les Éditions d'Histoire Sociale (EDHIS) de París.

***

Portada d'un exemplar de "Bandera Social"

- Surt Bandera Social: El 15 de febrer de 1885 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic Bandera Social. Semanario anárquico-colectivista. Dirigit per Ernesto Álvarez, van ser membres de la redacció José Diaz i T. Aurich Murtra, entre d'altres. Els articles es publicaren sense firma, però hi van col·laborar Ernesto Álvarez, Enrique Borrell, Anselmo Lorenzo, Teobaldo Nieva, Francisco Ruiz, Fermín Salvochea, etc. Tractà temes molt diversos: sindicalisme, textos teòrics, notícies internacionals, convocatòries orgàniques, efemèrides, biografies, ressenyes d'altres publicacions, temes científics, etc. Es van traduir textos de destacats anarquistes, com ara Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Meslier, etc. Va ser denunciat per les autoritats en diferents ocasions. El número 65 (14 de juny de 1886) portà un suplement en una pàgina amb un «Manifest a tots els treballadors de la Regió Espanyola». En sortiren 96 números, l'últim el 21 de gener de 1887, i deixà de publicar-se perquè es refundí amb El Productor de Barcelona (Catalunya).

***

Capçalera d'"Svobondno Obshestbo"

- Surt Svobondno Obshestbo:El 15 de febrer de 1892 surt a Bulgària, per iniciativa de Michel Guerdjikov, el primer número del bimensual Svobondno Obshestbo (Societat Lliure), primer periòdic anarquista publicat a Bulgària. El segon número, que sortirà clandestinament, porta la data d'1 de maig de 1907. Després Guerdjikov serà detingut i el periòdic prohibit. Però tindrà una segona època, apareixent de bell nou l'1 de maig de 1923, com a revista mensual de la Federació Anarquista Comunista de Bulgària (FACB), fins gener de 1925. Encara tindrà una terceraèpoca en 1932 abans de ser prohibit després del cop d'Estat feixista del 19 de maig de 1934.

***

"Mother Earth", d'Emma Goldman

- Publicació del«Manifest al poble americà»: Pel febrer de 1908 es publica als EUA, en Mother Earth, d'Emma Goldman, i en la premsa socialista, el«Manifest al poble americà», escrit pels dirigents del Partit Liberal Mexicà (PLM) --entre ells l'anarquista Ricardo Flores Magón--, on s'expliquen les raons de la seva lluita i on denuncien la repressió de la qual són víctimes tant a Mèxic com als EUA.

***

Portada d'"Iniciales" d'abril de 1932

- Surt Iniciales: Pel febrer de 1929 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista anarquista eclèctica, individualista i naturista Iniciales. Va tenir diversos subtítols: «Revista ilustrada de educación individual»,«Revista mensual ecléctica de educación individual», «Revista mensual gráfica de los espíritus libres», «Revista mensual» i «Publicación quincenal individualista». Era successora de la revista barcelonina Ética (1927-1929). Va ser dirigida per l'anarcoindividualista José Elizalde, traductor de Han Ryner i d'Émile Armand, i membre del grup «Sol i Vida» que es reunia a l'Ateneu Naturista Eclèctic de Barcelona. Hi van col·laborar Isaac Puente, Frederica Montseny, David Díez, Han Ryner, María Huot, André Lorulot, Juan del Pi, Leon Drovar, Tato Lorenzo, Medina González, M. Giménez Igualada, entre d'altres. Després, amb el títol d'Ética, va sortir a València entre 1935 i 1936, amb una redacció formada per Felipe Alaiz, José Alberola, Progreso Fernández, T. Ruiz i Gonçal Vidal. Entre abril de 1936 i abril de 1937 va suspendre la publicació, i va tornar a editar-se amb el nom d'Iniciales a Barcelona, a partir d'abril de 1937. L'últim número és el de maig de 1937. Com a revista eclèctica que era, tractava diferents temes: anarquisme doctrinal, pedagogia, individualisme, educació sexual, procreació conscient, naturisme nudisme, amor lliure, excursionisme, dansa, lluita contra els vicis, etc. En 2001 l'historiador Xavier Díez li va dedicar un llibre monogràfic: Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revista Ética-Iniciales (1927-1937).

***

Capçalera d'"Acción"

- SurtAcción: El 15 de febrer de 1930 s'edita a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari Acción,òrgan dels sindicalistes del grup Solidaridad, de tendència revisionista i un dels principals protagonistes del «Manifest dels Trenta», i que volia contrarestar la influència de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en l'anarcosindicalisme, el que ells anomenaven «extremisme faista». Va aparèixer diàriament durant dues setmanes --números del 39 al 47--, quan Solidaridad Obrera havia estat suspesa i Acción la va substituir, i reemprendrà la numeració en el número 39. Després de 47 números desapareixerà el 4 d'abril de 1931 --en total s'editaren 56 números entre setmanals i diaris. N'eren redactors Alfarache, Juan López, Manuel Mascarell,Ángel Pestaña, Francisco Arín, Antonio Rodríguez, José Mora, Miguel González, Juan D'Agramunt i Ovidio del Túria; amb col·laboracions de Puente, Leafar, Orobón, García Birlán, Roigé, Foix (comentarista de llibres) i Cortada (administrador).

***

Capçalera d'"Esfuerzo"

- Surt Esfuerzo: Pel febrer de 1936 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicació mensual anarquista Esfuerzo. Revista de divulgación social. El responsable de la redacció va ser José María Ferreiro. Volia ser un espai cultural d'informació i de reflexió sobre la situació politicosocial espanyola. En sortiren 12 números, l'últim l'agost de 1937.

***

Capçalera de "L'Homme et la Vie"

- Surt L'Homme et la Vie: Pel febrer de 1946 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual L'Homme et la Vie. Organe du Mouvement de Synthèse Culturelle. Portava les cites de Renan «Tot el mal que hi ha en la humanitat ve, des del meu punt de vista, de la manca de cultura.» i de Marcel Chabot «L'home només és útil al seu temps quan el transcendeix.». El responsable fou Manuel Devaldès, que pretenia amb aquesta publicació ser una tribuna de lliure expressió oberta a tots els corrents progressistes (anarquistes, individualistes, feministes, sindicalistes, marxistes, maltusianes, naturistes, pacifistes, racionalistes, etc.), treballant alhora cap a una «síntesi de les diverses doctrines morals i socials». Tenia relacions amb la llibreria i el«Club de Discussions». L'administració i la gerència fou portada per Jean Serru. Trobem articles de Banville d'Hostel, Camille Belliard, Pierre-Valentin Berthier, Marcell Boll, Jean Bossu, Marcel Chabot, Robert Collino (Ixigrec), Hem Day, Manuel Devaldès, Georges Girardin, Robert Graosclaude, Jeanne Humbert, Maurice Imbard, Gérad de Lacaze-Duthiers, Charles-Ange Laisant, Maurice Laisant, Jean Marestan, Marcel Millet, Aurèle Patorni, Georges Pioch, Jean Rostand, Georgette Ryner, Jean Serru, Louis Simon, Jean Souvenance, Camille Spiess, Georges Vidal, entre d'altres. Portava il·lustracions de Germanin Delatousche, Maurice Godard, Leonev, Louis Moreau, Julius Sarluis i Maurice de Vlaminck. En sortiren quatre números, l'últim de maig de 1946. Com a mínim publicà tres fullets: Vers un monde nouveau immédiat. Comment organiser una vie indépendante sans prolétariat, de Georges Girardin (1946); Vingt-quatre heures dans le monde nouveau. Comment on vit dans la Cité Intégration, cité sans prolétariat, per Hérault Rossigné (1946); i Les voyages de Psychodore. Philophe cynique, de Han Ryner (1946).

***

Capçalera de "Monde Nouveau"

- Surt Monde Nouveau: Pel febrer de 1946 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del periòdic Monde Nouveau. Organe Régional du Mouvement Libertaire - Région Sud. L'administrador va ser Joseph Gambarelli i el gerent G. Dupont. Trobem articles d'Abraham Abecassis, André Arru, Pierre Besnard, James Blanchard, Boucher, Marin Brun, Louis Dorlet (Samuel Vergine), G. Dupont, Joseph Gambarelli, Jean Grave, Claude Adrien Helvetius, Aristide i Paul Lapeyre, Hoche Meurant, Tony Peduto, J. P. Sieurac, Henri Soubsol, entre d'altres. El tiratge era d'uns dos mil exemplars. En van sortir sis números, l'últim el 15 d'octubre de 1946, que portava com a subtítol «Organe Régional de la Fédération Anarchiste - 12è Région». Fou substituït per La Voix Libertaire, que només publicà un número (14 d'octubre de 1947) a Toló (Provença, Occitània).

***

"Zéro de conduite" (1933)

- Reestrena deZéro de conduite: El 15 de febrer de 1946, després d'estar prohibida sense apel·lació per la censura per antipatriòtica des de la seva estrena en 1933, es reestrena a França la pel·lícula de l'anarquista Jean Vigo (1905-1934) Zéro de conduite. Claude Aveline va dir: «S'hagué d'esperar a l'Alliberament  perquè el film fos alliberat», però Vigo ja portava 12 anys mort. Rodada amb baix pressupost, Zéro de conduiteés un mig metratge de 45 minuts que narra la insurrecció dels estudiants d'un internat contra els estrictes professors. Gran part de l'argument es basa en els records d'infantesa de l'autor, que de nin va passar alguns anys intern en col·legis pobres de ciutats provincianes. El film és un cant a l'anarquisme infantil i va tenir una gran influència sobre l'opera prima de Truffaut, Les 400 coups, una de les pel·lícules clau de la Nouvelle Vague.

***

Capçalera de "Seme Anarchico"

- Surt Seme Anarchico: El febrer de 1951 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del mensual Seme Anarchico (Llavor Anarquista), periòdic italià de propaganda i d'emancipació social, editat per la Federació Anarquista Italiana. El periòdic creat per Italo Garinei i Dante Armanetti, apareixerà fins a març de 1968. El títol serà reprès en 1980.

***

Portada del segon número d'"Anarchos"

- Surt Anarchos: Pel febrer de 1968 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número de la revista Anarchos, publicada pel Eastside Anarchist Group novaiorquès. De periodicitat irregular, va ser una de les primeres revistes que va abordar el tema de l'ecologia social i llibertària, gràcies a Murray Bookchin, el seu editor i un dels seus principals redactors. Altres temes van ser la guerra de Vietnam, la tecnologia llibertària, la burocràcia, l'espontaneisme revolucionari, la revolució sexual, el teatre de guerrilla, etc. En van sortir tres números més: 2 (primavera de 1968), 3 (primavera de 1969) i 4 (juny de 1972). Va ser una de les publicacions més influents del moviment llibertari nord-americà d'aquells anys.

***

Portada del primer número de "Rivista Anarchica"

- Surt Rivista Anarchica: Pel febrer de 1971 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número de Rivista Anarchica. El responsable d'aquesta revista mensualés aleshores Marcello Bataghini i s'ha caracteritzat fins ara per la seva qualitat i seriositat. Va popularitzar el personatge Anarchik, creat pel dibuixant anarquista Roberto Ambrosoli.

***

Portada del número 0 d'"Acracia"

- Surt Acracia: Pel febrer de 1981 surt a Lleida (Segrià, Catalunya) el número 0 de la revista Acracia.Órgano de las Juventudes Libertarias en Lleida. En teoria mensual, es publicà força irregularment. Canvià de capçalera i de subtítols («Revista»,«Boletín»). Realitzada en multicopista, utilitzà diversos colors. Aquesta revista bilingüe (castellà i català) tractà diversos temes, com ara els pensadors anarquistes (Proudhon, Bakunin), l'emigració, l'ecologia, l'anticlericalisme, l'ensenyament, les presons, l'OTAN, el tejerazo, les pintades de carrer, etc. En sortiren quatre números, l'últim l'abril-maig de 1983.

Anarcoefemèrides

Naixements

André Alavoine

- André Alavoine: El 15 de febrer de 1843 neix al barri de Belleville de París (França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Era fill d'un empleat de la Impremta Nacional. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

***

Notícia de la detenció d'Alexandre Orcelin apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 29 de maig de 1887

- Alexandre Orcelin: El 15 de febrer de 1861 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista, i després socialista, Alexandre Orcelin. Durant la dècada de 1880 milità en el moviment llibertari de Viena del Delfinat animat per Pierre Martin (Le Bossu) i fou membre dels grups«La Révolte» i «Les Insurgés». Obrer teixidor, en aquestaèpoca participà en totes les manifestacions i moviments reivindicatius del seu gremi. El 25 de novembre de 1882, amb altres companys (Louis Genet, Toussein Bordat i Joseph Bernard), va ser detingut a Viena del Delfinat acusat de pertànyer a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), tancat a la presó de Lió (Arpitània) i jutjat el 26 de desembre d'aquell any. El 28 de maig de 1887, arran d'haver repartit propaganda antimilitarista el 20 de març d'aquell any en un cafè als soldats de la guarnició local, va ser condemnat per l'Audiència del departament d'Isèra a un mes de presó per«incitació de militars a la desobediència». En 1888 formà part, amb el també obrer teixidor Davoine i altres, del grup «Les Insoumis». A començaments dels anys 1890 s'incorporà al socialisme encapçalat per Jules Guesde i esdevingué corresponsal local dels periòdics socialistes Le Peuple, de Lió, i L'Action. No obstant això, després de les condemnes d'alguns anarquistes (Alexandre Tennevin, Pierre Martin i Jean-Pierre Buisson) arran de les manifestacions del Primer de Maig, fou un dels oradors, amb Gustave Mollet, Frédéric Audin i Octave Jahn, d'un gran míting que se celebrà el 12 d'agost de 1890 a Grenoble (Delfinat, Arpitània). Cap al 1893 vivia a Viena del Delfinat i mantenia correspondència amb Sébastien Faure. En 1898 es casà amb Thérèse-Victoire Machietta. Alexandre Orcelin va morir el 3 de desembre de 1900 a Viena del Delfinat (Arpitània).

***

El Dr. Sartori entre els indis del Toldo Banhado

- Cesare Sartori: El 15 de febrer de 1867 neix a Vicenza (Vèneto, Itàlia) el metge i antropòleg anarquista Cesare Sartori, també conegut com César Sartori (en portuguès). En 1891, quan estudiava a la universitat, milità en el Partit Revolucionari Anarquista-Socialista (PRAS), organització que pretenia unir totes les forces llibertàries disperses en un únic moviment insurreccional. En 1893 es va llicenciar en medicina per la Universitat de Pàdua. La seva militància en el moviment llibertari li va implicar persecucions i empresonaments. Sembla que va viatjar durant uns quans anys per tot arreu i alguns diuen que conegué Lenin. Seguidor d'Errico Malatesta, però també d'Andrea Costa, era un apassionat de la filosofia (Schopenhauer), de la literatura (Voltaire) i de la poesia (Dante). En 1902, buscant«treball, salut i llibertat», emigrà al Brasil, instal·lant-se d'antuvi a Urussanga (Santa Catarina). Sembla que la malaltia que tenia era tuberculosi i el clima d'Urussanga no li era gens favorable, establint-se definitivament en 1903 a Lages, zona més benigna, on muntà una clínica («Casa de Saúde», Casa de Salut), amb llits i sala d'operacions. L'1 de maig de 1908, gràcies a la seva intervenció, se celebrà a Lages per primera vegada la jornada del Primer de Maig. Tots els diumenges, mentre les classes benestants hi anaven a missa, es reunia amb un grup d'intel·lectuals per celebrar tertúlies. En aquests anys col·laborà en la premsa italiana esquerrana, socialista i sindicalista revolucionària que s'editava al Brasil, especialment en Avanti!,Tribuna Italiana i La Scure, criticant durament la premsa servil al poder i a l'Església Catòlica, tant italiana com brasilera, i redactant articles fortament antimilitaristes. En 1930 s'afilià al Partito Socialista Unitario del Lavoratori Italiani (PSULI, Partit Socialista Unitari dels Treballadors Italians) i en 1933 al Partit Socialista Italià (PSI), però sempre en el sector«anarquitzant» d'aquestes agrupacions polítiques. Va ser íntim amic de l'anarquista Nulo Beccari. Entre els anys trenta i quaranta realitzà diversos estudis antropològics sobre els costums morals dels indis del Mato Grosso (boróros,terenos i caigangues) i del Rio Grande do Sul (coroados), que publicà en diverses revistes, com ara A Voz de Chapecó o O Clarim, arribant a la conclusió que la moralitat dels indígenes, en general, era força superior i que la criminalitat inferior a la dels «blancs civilitzats». Reivindicà per als nadius assistència mèdica permanent, amb la finalitat de combatre les malalties endèmiques i les epidèmies. Molta d'aquesta documentació antropològica i sanitària d'aquests pobles indígenes ha restat inèdita. Exercí la medicina absolutament altruísticament i de franc per als més desfavorits (negres, indígenes i pobres) de Lagues. Cesare Sartori, a resultes d'atendre un client en una freda nit, va morir el 12 de juliol de 1945 de pneumònia a Lages (Santa Catarina, Brasil) i el seu enterrament va ser una manifestació de totes les classes socials, però especialment les més miserables; el seu taüt, per exprés desig seu, va ser portat per membres de la comunitat negra i dels pobres de la ciutat. A Lages existeix un carrer que porta el seu nom i una estàtua a la plaça João Ribeiro.

Cesare Sartori (1867-1945)

***

Foto policíaca de Salvador Almela López (1914)

- Salvador Almela López: El 15 de febrer de 1885 neix a València (País Valencià) l'anarquista Salvador Almela López. Sos pares es deien Antonio Almela i María López. El 14 de gener de 1914, fugint del servei militar, passà a França. Treballà de jornaler al departament d'Erau (Llenguadoc, Occitània) i a Toló (Provença, Occitània). Sense feina retornà a la Península i després d'un temps a Figueres (Alt Empordà, Catalunya), el juny de 1914 retornà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Després passà a la zona de Prada (Conflent, Catalunya Nord) i el juny de 1914 fou fitxat com «anarquista perillós».

***

Ernesto Herrero Árboles

- Ernesto HerreroÁrboles: El 15 de febrer de 1896 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Ernesto Herrero Árboles. Cilindrador, fou president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i posteriorment treballà al ram de l'Aigua. El 4 de gener de 1920 va ser acusat, amb Vicente Molina Gimeno, d'haver participat en un atemptat contra el pistoler del Sindicat Lliure Joan Serra, fill d'Emili Serra, propietari d'una fàbrica de teixits; reclòs en una presó militar, va ser jutjat en consell de guerra el 22 de novembre de 1920 per aquest fet i, defensat per Francesc Layret i Foix, durant el judici reconegué la seva participació en l'atemptat com a resposta a l'assassinat de Pau Sabater Lliró (El Tero), president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, i va ser condemnat, juntament amb son company, a 12 anys de presó per«assassinat frustrat» i a vuit mesos per«dispar d'arma de foc». Durant la dècada dels trenta, fou membre de l'Ateneu«Cultura Social» de Sant Adrià de Besòs (Barcelonès, Catalunya) i en 1933 va fer un míting en aquesta localitat. El 19 d'abril de 1934 va ser detingut, juntament amb Vicens Ferrer, a Barcelona després de ser acomiadats de la seva feina en una fàbrica i negar-se a abandonar l'indret. En els anys republicans fou un gran animador de la lectura i comentador de llibres en els cercles obrers. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, hauria estat l'inspirador de l'atac realitzat pel grup anarquista «Los Solidarios» al parc d'Artilleria del barri barceloní de Sant Andreu. Aquest mateix juliol de 1936 va ser nomenat membre del Comitè Revolucionari de Sant Adrià del Besòs. Durant la guerra civil fou un dels organitzadors de la«Columna Confederal Sud-Ebre» («Segona Columna» o «Columna Ortiz»), que lluità al front de l'Ebre, i participà en diferents operacions al front de Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Creà i dirigí el grup guerriller «Petroleo», format per 37 milicians. Quan la militarització de les milícies, aconseguí el grau de capità de milícia dins de la 25 Divisió de l'Exèrcit republicà. Ferit en un pulmó, retornà a Sant Adrià de Besòs, on, entre febrer i juliol de 1937, fou responsable de Defensa del Consell Municipal d'aquesta població. Instal·lat a Gramenet de Besòs (actual Santa Coloma de Gramenet, Barcelona, Catalunya), va ser nomenat conseller de Defensa de la comarca del Besòs. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Integrat en la Resistència, el 15 de maig de 1944 va ser detingut per la Gestapo a Bordeus (Aquitània, Occitània) i internat al Fort de l'Hâ de la ciutat. Posteriorment va ser traslladat a Compiègne (Picardia, França) i d'allà deportat pels nazis al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya) i, més tard, al de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), on fou integrat en un kommando de treball a Falkensee (Havelland, Brandenburg, Alemanya), del qual va sortir molt afeblit al final de la II Guerra Mundial. En 1947 assistí de manera informativa al Congrés de Tolosa de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Ernesto Herrero Árboles va morir en 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Bessens (Llenguadoc, Occitània).  

***

Necrològica de Serge Peincedé apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de desembre de 1976

- Serge Peincedé: El 15 de febrer de 1896 neix en lloc desconegut, encara que sembla era d'origen espanyol, l'anarquista Serge Peincedé. En 1939, quan la Retirada, acollí nombrosos refugiats que fugien de l'Espanya franquista al seu domicili de Passy-les-Tours (Varennes-lès-Narcy, Borgonya, França). Durant la II Guerra Mundial va ser deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament passà a residir a Le Bertins (Narcy, Borgonya, França) i milità en la V Regió de la Federació Anarquista (FA) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), mantenint la subscripció a diverses publicacions llibertàries (Le Monde Libertaire, Le Réfractaire, Le Combat Syndicaliste,Espoir, etc.). En els anys seixanta col·laborà en Le Combat Syndicaliste. En 1970 establí contactes amb l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) i fou subscriptor del seu òrgan d'expressió Front Libertaire des Luttes de Classes. En els últims anys de sa vida visqué amb sa companya Renée a La Charité-sur-Loire. Serge Peincedé va morir el 14 d'octubre de 1976 a La Charité-sur-Loire (Borgonya, França) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Varennes-les-Narcy (Borgonya, França).

***

Joan Pujalte Berenguer

- Joan Pujalte Berenguer: El 15 de febrer de 1906 neix a Binmarfull (Comtat, País Valencià) l'anarcosindicalista Joan Pujalte Berenguer. Emigrà a Barcelona (Catalunya), on milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en diversos ateneus i agrupacions culturals, especialment en el grup llibertari «Sol i Vida», al barri barceloní del Clot, i al seu Ateneu Naturista Eclèctic, fundat en 1932. En aquests anys fou molt amic de Valentín Obac Puyol i d'Antonio Zapata Córdoba. Durant la Revolució, participà especialment en la col·lectivització de les«Indústries Ibèria» de sucre, de les quals va ser nomenat sotsdirector. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'Ocupació va ser reclòs en diversos camps de les dues zones franceses (ocupada i lliure) i en 1942 retornà a Catalunya, participant en la CNT clandestina. Durant els anys seixanta sembla que es lligà al sector cincpuntista confederal. Tingué per companya Carme Arnau, amb qui tingué un fill, Arístides Pujalte Arnau. Joan Pujalte Berenguer va morir després d'una llarga malaltia l'1 de maig de 1990 a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) i fou incinerat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Pujalte Berenguer (1906-1990)

***

Faustino Barrabés Asún

- Faustino Barrabés Asún: El 15 de febrer de 1909 neix a Esquedas (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Faustino Barrabés Asún. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com sos germans Juan Manuel i ses germanes Violeta i Rafaella, afusellades ambdues el 23 d'agost de 1936 juntament amb altres dones. Durant la guerra civil lluità al front d'Aragó com a membre del grup «Libertador», unitat especial guerrillera dirigida pel militant anarquista Francisco Ponzán Vidal i encarregada de recavar informació i de realitzar sabotatges darrera les línies feixistes. Amb el triomf franquista s'exilià a França. Faustino Barrabés Asún va morir el 23 de maig de 1967 d'un accident de treball a La Peyre (Carmauç, Llenguadoc, Occitània), població on s'havia establert.

***

Pepita Grau Ferrer

- Pepita Grau Ferrer: El 15 de febrer de 1916 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Josepa Grau i Ferrer (Pepita Grau). Com a militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de l'Agrupació «Mujeres Libres», organitzà durant la Revolució espanyola els grups de dones a Aragó. També participà activament a la Maternitat de Barcelona, al costat de Félix Carrasquer i d'Aurea Cuadrado. En 1937 col·laborà en Cultura y Acción. Arran de la Retirada, s'exilià a França. En 1960 tornà a la Península i lluità per aconseguir drets per a les vídues de guerra i per als militants i milicians mutilats al servei de la II República espanyola. Vídua de Josep Matas, Pepita Grau Ferrer va morir el 30 de gener de 1997 a Barcelona (Catalunya) i fou enterrada l'endemà al cementiri de Collserola.

***

Dossier de Portier

- Henri Portier: El 15 de febrer de 1941 neix a Lorient (Bretanya) l'anarcosindicalista, pacifista, antimilitarista i llibertari, historiador del moviment Freinet, Henri Portier. Estudiant a l'Escola Normal de Vannes, va prendre part en una vaga general contra la guerra d'Algèria. Va participar, amb Louis Lecoin, en les reivindicacions per a l'obtenció de l'estatut d'objector de consciència. Militant sindicalista, des de 1962 participarà la tendència anomenada«Escola emancipada» dins la Federació de l'Educació Nacional, passant a militar a partir de 1966 en la Unió dels Anarcosindicalistes (UAS). Professor d'història, es va instal·lar a Ate (Occitània) en 1980 i des de llavors va participar plenament en les activitats del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, particularment en la constitució de la videoteca anarquista. Membre de l'Institut Cooperatiu de l'Escola Moderna (ICEM) del moviment Freinet, esdevindrà l'historiador del moviment, recuperant importants films i realitzant en 1996 el documental Le mouvement Freinet.És autor de l'opuscle Cinématographe et mouvement Freinet (1989) i de nombrosos articles apareguts en els periòdics L'ÉcoleÉmancipée i Le Monde Libertaire. Henri Portier va morir, víctima d'un atac cardíac, el 4 de gener de 2007 a Ate (Provença, Occitània).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Cartell editat per la Federació Anarquista Francesa en suport dels mariners amotinats al Mar Negre (1919)

- Alphonse Sauveur Cannone: El 15 de febrer de 1939 mor de tuberculosi a l'hospital Bicêtre de París (França) el mariner anarquista Alphonse Sauveur Cannone. Havia nascut el 3 de gener de 1899 a Bugia (Algèria). Va passar la seva infantesa a Orà, on orfe de pare va conèixer la misèria. Després de navegar molts d'anys, es va enrolar en la Marina Nacional francesa. Embarcat en el cuirassat«France», el 19 d'abril de 1919 a la rada de Sebastopol va participar en un motí de la marineria del Mar Negre, refusant combatre els revolucionaris russos, i va ser condemnat a 10 anys de presó, que va passar a Toló, Loos, Nimes i Clairvaux. Beneficiat d'una remesa de pena l'agost de 1921, va ser transferit al dipòsit d'exclosos de l'Exèrcit a Cotlliure. Després d'una fuga, va tornar a ser detingut i novament condemnat, el 12 de gener de 1922 a Montpeller, a cinc anys de presó per copejar un superior, purgant la pena a la presó de Nimes. Alliberat l'agost de 1926, va arribar a París on va ser albergat per l'anarquista Marius Brignon, secretari del Comitè de Defensa dels Marins i va treballar dos mesos en un fàbrica de coixinets de boles. En aquesta època va militar en la Federació Anarquista Parisenca (FAP). Va continuar la seva militància en l'organització anarquista internacional «Groupe Noir» i va participar en les reunions del Comitè d'Iniciativa de la Unió Anarquista Comunista (UAC). Després d'una estada a Dunkerque, va embarcar-se l'11 d'octubre de 1927 en el petroler «Pechelbrown». Desembarcat el gener de 1928, va ser hospitalitzat a Le Havre per tuberculosi pulmonar. A començaments d'agost de 1928 va arribar a Rouen, on va ser elegit secretari de la secció autònoma dels Marins de França. Va participar en les conversacions que portaren a la fusió de les dues federacions autònomes de mariners (Marins de França i Treballadors de la Mar) i en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors de la Mar. El 24 de desembre de 1928 va ser elegit secretari de la secció de Rouen, però va dimitir el març de 1929, quan es va votar la fusió amb els Marins Confederats. A començament dels anys 30 va ser tresorer del Grup Intercorporatiu Federalista de Marsella, al costat de Jean A. Casanova. Com a membre de la Confederació General del Treball - Sindicalista Revolucionària (CGT-SR), va militar entre els mariners de Dunkerque, Le Havre i Marsella. El juliol de 1936 va marxar de Marsella a la Barcelona revolucionària, juntament amb altres companys espanyols. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), va combatre en la Columna Durruti i va ser ferit en diverses ocasions. Després de l'èxode espanyol, va instal·lar-se a París, on va morir poc després. Les seves despulles van ser enterrades amb la bandera negra.

***

Autodidactisme proletari

- Faustino Piquer Nicolao: El 15 de febrer de 1978 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Faustino Piquer Nicolao. Havia nascut el 9 de desembre de 1920 a La Torre del Compte (Matarranya, Franja de Ponent). Ben aviat quedà orfe de pare i s'educà de manera autodidacta. Quan esclatà la guerra civil va fer de mestre i d'instructor per a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb el temps aconseguí una important cultura i també estudià l'esperanto. En acabar la guerra s'exilià a França. Instal·lat a Bordeus participà activament en 1944 en la reorganització de la CNT en l'exili i milità en la Federació Local de la CNT, on ocupà càrrecs orgànics. Després de la II Guerra Mundial formà part de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i, amb Marcel Ferrer, administrà la revista trilingüe (francès, castellà i italià) bordelesaDemain (1945-1946) i la gerència del seu òrgan d'expressió Inquietudes (1947). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou responsable d'Informació i Propaganda del Comitè Regional de Gironda de la CNT a partir de 1947. Fou delegat en la major part de congressos tinguts a l'exili i assistí als congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de 1961, on representà la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU), i de 1967, delegat pels Amics de l'AIT de Veneçuela. En nombroses ocasions fou membre del Secretariat de la Comissió de Relacions del Nucli de Gironda de la CNT. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries de l'exili, com ara Boletín Interno CIR, Le Combat Syndicaliste,Despertar, Espoir, etc. Casat després de la retirada amb Pilar Cebrián (1922-1991), de Terol.

***

Antonio Sánchez Rodríguez

- Antonio Sánchez Rodríguez: El 15 de febrer de 1998 mor a Badalona (Barcelonès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Sánchez Rodríguez. Havia nascut el 13 de maig de 1917 a Almeria (Andalusia, Espanya). Primogènit d'una família de set fills, son pare, militant anarquista i propietari d'un comerç, arreplegà una important biblioteca, amb abundant literatura llibertària, i sabé transmetre l'amor a la cultura a son fill. Durant els anys republicans estudià magisteri i milità en les Joventuts Llibertàries. El cop militar feixista de juliol de 1936, a més de cremar la biblioteca de son pare, va impedir que exercís la seva professió de mestre. Arran de la caiguda d'Almeria a mans de les tropes franquistes, pogué amagar-se i aconseguí arribar a la zona republicana per València. S'integrà en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser nomenat comissari polític, dedicant-se sobretot a l'alfabetització i la formació ideològica dels combatents. Amb el triomf franquista va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a tres penes de mort, però la condemna fou reduïda a cinc anys de presó. En aquests anys sa família va ser durament reprimida (humiliacions, comerç i habitatges familiars requisats, etc.) per les autoritats franquistes. Un cop lliure, patí tota mena de represàlies, sobretot després de negar-se a ocupar un càrrec en Falange que implicava el permís per treballar de mestre, i fins i tot li van voler encolomar tota mena de delictes comuns. Sense treball i vigilat per la Guàrdia Civil, malgrat el suport d'amics, la situació va ser insostenible i en 1958 emigrà a Badalona, on treballà de comptable en una empresa tèxtil i entrà en contacte de bell nou amb la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció del moviment anarcosindicalista i fou un dels fundadors de la Federació de Badalona de la CNT. Amb més de setanta anys, exercí de mestre a Mataró durant un breu període de temps. Trobem articles seus en Orto i Solidaridad Obrera.

 Escriu-nos

Actualització: 15-02-15

Joventut es reuneix amb els seus homòlegs de Catalunya per posar en marxa el Carnet Jove virtual.

0
0

El director de l’Institut Balear de la Joventut, Joan Ferrà, i els coordinadors dels programes d’Art Jove, Participació i Carnet Jove s’han reunit a Barcelona amb els seus homòlegs de la Generalitat de Catalunya per cercar vies de col·laboració.

 La primera trobada ha estat amb el Director General de Joventut en funcions, de la Generalitat Toni Reig, i els tècnics de les diferents àrees. En línies generals, van explicar quines funcions es duen a terme i van intercanviar impressions de les feines que es fan a cada comunitat autònoma.

Després, les trobades es van diversificar per departaments (Art Jove, Participació i Carnet Jove). D’aquestes trobades, el director de IBJove, Joan Ferrà, destaca la informació recollida per part de l’àrea de Carnet Jove de la Generalitat, on tenen implantat el sistema virtual a través del desenvolupament tecnològic, que permet dur el Carnet Jove al mòbil, un objectiu que també es vol aconseguir a les Illes.

 

“Sabem que ens durà temps, perquè a Catalunya han estat durant 8 anys fent feina amb aquest tema i ara mateix en son un referent. Però trobam que ens hem d’adaptar als nous temps, i a les noves tecnologies, que és, al cap i a la fi el que els joves empren avui en dia”, ha assegurat Ferrà.

A banda de les reunions de feina, el director de IbJove i els tres tècnics han visitat l’Espai Mallorca, on es duen a terme diferents activitats d’Art Jove; també han estat al Casal d’Entitats a Torrejussana, que es gestiona de forma conjunta amb Ajuntament de Barcelona, per veure quines experiències es duen a terme en temes de joventut i gestió d’instal·lacions.

Nos equivocamos”, afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla

0
0

“Nos equivocamos”, afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla. 40 anys després dels pactes amb la burgesia i el franquisme, alguns dels dirigents i sectors afins al carrillisme espanyol (PCE) i la socialdemocràcia (PSOE) reconeixen els seus errors! (A bones hores! Després d´ haver donat suport durant 40 anys als borbons, a la “sagrada unidad de España”, l´oblit de la nostra memòria històrica i una Constitució capitalista i imperialista -amb el caramull de dolor, manca de llibertat, opressió nacional i explotació bestial que ha comportant per al poble-, ara ens surten amb aquestes! Quins polítics, quanta misèria, quants patiments han causat, amb els seus pactes, als treballadors!)


Les traídes de la transició (la restauració borbònica)


L´esquerra del règim ha necessitat 40 anys per fer una autocrítica!


“...aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social. Nos equivocamos”. (Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla)


La voz dormida


Per Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla (diari Última Hora, 14-IV-2014).


Cuando las condiciones son adversas el letargo puede ser una forma de vida inactiva, defensiva, protectora. Así dormimos nuestra conciencia y nuestra memoria durante años, pensando que tal vez –solo tal vez- nuestra renuncia temporal a lo esencial facilitaría la aparición de una derecha civilizada, sin curas ni salvapatrias, respetuosa con la libertad y la dignidad de las personas, alejada del matonismo franquista y dispuesta a poner algo de su parte para un proyecto común de Estado basado en la convivencia y en la igualdad de oportunidades.

Para ello aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social.


Nos equivocamos

Nos equivocamos. La derecha anduvo callada un tiempo, el suficiente para reordenar sus finals y volver a tejer los vínculos entre todos los poderes que saquearon con mano de hierro el país durante los cuarenta ños previos, y luego, consolidada la trama entre el dinero, el poder judicial, la jerarquía católica, los banqueros y los empresarios, se quitaron la careta y ahí los tenemos: nos están dejando sin sanidad ni educación públicas, han eliminado la ley de la dependencia, están amnistiando a los defraudadores al tiempo que castigan y echabn a los inmigrantes, convierten a buena parte de la población en pobres, acaban con el derecho al trabajo y cargan, una vez más, contra las mujeres al tiempo que besan la mano de unos obispos tan insaciables y amenazadores como antaño.

Es una derecha bajo palio, con los mismos nombres y los mismos mimbres que tejieron aquel horror del que no quieren ni que se hable: se engallan contra los que quieren recordar y preparan un proyecto de ley de orden público con castigos. Tan desproporcionados que resultan ridículos, para quien se atreva a disentir, a rebebarles contra su hipocresía y sus mentiras.

Vuelve la actitud chulesca, de gomina, loden y rubias de bote, como en el franquismo, y vuelve sobre todo el reparto del botín público, el encgufismo, la prepotencia y la impunidad, las herramientas de la enorme e implacable estava a las clases populares, camuflada primero de crisis y ahora de recuperación, cuando en realidad lo que están cavando –con nuestro dinero y nuestro esfuerzo- es una brecha cada vez más profunda y ancha entre los privilegiados y los desheredados, una sociedad dual en la que los señores nos colocan otra vez en el papel de súbditos.

No podemos seguir asistiendo callados al retorno de la miseria, al desprecio de los distintos, al castigo a amplias capas de población obligadas al papel de carne de cañón de la crisis. No podemos dejar pasar un día como hoy sin despertar del letargo, sin alzar la voz dormida, sin comprometernos a trabajar por una España laica, federal y republicana. ¡Viva la República!


L´escriptor Miquel López Crespí i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


Publicació del llibre Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)

Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca ha escrit:

L'autor, amb aquest llibre “Els altres comunistes”, parteix d'una sèrie de conviccions i creences fermes que manté tot al llarg de la seva obra literària: la transició política cap a la democràcia a l'estat espanyol comporta renúncies grans i fortes per part d'unes esquerres que es tornen amnèsiques, per conveniència, amb ganes d'arribar a ser reconegudes oficialment. Segons l'autor pobler, arriben a signar un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps. Renuncien al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat. Accepten de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical. Abandonen pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat. Arraconen les gestes increïbles de les guerrilles antifeixistes, actives i dinàmiques. Desactiven el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular. Renuncien a fer servir un referèndum per tal de conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà. Retiren de les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre pengen la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats. S'obliden per complet dels moltíssims defensors de la República. Deixen intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Consenten que l'exèrcit franquista sigui el garant de la mateixa constitució democràtica. Accepten, en definitiva, la implantació i el desplegament de l'economia de lliure mercat.,, Tot això significa, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'estat espanyol. Significa també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària (Quan feixistes, estalinistes del PCOE, exdirigents del PCE, membres del PSOE (i sectors afins) demonitzaven l´escriptor Miquel López Crespí per criticar els pactes de l´esquerra borbònica amb els franquistes)


Per Miquel López Crespí, escriptor


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Dins aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat (Última Hora).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.


Nota: Totes les renúncies de la restauració borbònica en el llibre "Els altres comunistes i la transició" (Lleonard MuntanerEditor) (2 vídeos) Els 40 anys de mentides de la dreta i l´esquerra del règim al descobert! La història dels pactes amb el franquisme que ens han amagat els vividors i oportunistes del sistema per a gaudir de bons sous i poder trepitjar moqueta! Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca Tenc a les mans i acab de llegir un llibre que fa molta llum sobre un dels períodes més rellevants en la història democràtica, a l'estat espanyol en general, i a les Illes Balears i Pitiüses, més concretament. L'escriptor pobler Miquel López Crespí, amb “Els altres comunistes”, ajuda a copsar certs aspectes que les versions oficials acostumen a amagar o distorsionar de forma interessada. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/264860



[16/02] Primera vaga general colombiana - La Plume Noire - «Antisistema» - Guillaume - Mirbeau - Owen - Tacconi - Isgleas - Eikeboom - Blanco - Ros - Astolfi - Le Lann - Clemente - Saborit - Vallet - Okamoto - Avrich

0
0
[16/02] Primera vaga general colombiana - La Plume Noire - «Antisistema» - Guillaume - Mirbeau - Owen - Tacconi - Isgleas - Eikeboom - Blanco - Ros - Astolfi - Le Lann - Clemente - Saborit - Vallet - Okamoto - Avrich

Anarcoefemèrides del 16 de febrer

Esdeveniments

Port de Barranquilla

- Primera vaga general colombiana: Entre el 16 i el 21 de febrer de 1910 esclata una vaga general de bracers portuaris, obrers de la construcció, ferroviaris i transportistes fluvials a la regió de Barranquilla, Puerto Colombia i Calamar (Colòmbia). Considerada com a la primera vaga general de la història de Colòmbia, despertà la solidaritat d'amplis sectors de la població i obligà els empresaris a concedir un lleuger augment salarial. A diferència dels moviments vaguístics de 1918 i de la dècada dels vint, els vaguistes de 1910 tenen encara una fràgil consciència de la seva autonomia i barregen a les idees anarcosindicalistes predominants --idees«estrangeres», com les qualificaren els sectors patronals, ja que la Costa Atlàntica, que a causa de la seva situació geogràfica estava menys aïllada que la resta del país, rebia la influència de mariners i d'immigrants anarquistes i socialistes--, nocions marxistes, liberals i, fins i tot, tradicionalistes.

***

La llibreia lionesa La Plume Noire

- Atemptat a la llibreria La Plume Noire: La nit del 15 al 16 de febrer de 1997, devers les quatre de la matinada, la llibreria anarquista de la Unió Regional Rhône-Alpes de la Federació Anarquista, a Lió (Arpitània), La Plume Noire, és víctima d'un incendi atribuït a l'extremadreta francesa. Tots els llibres i el mobiliari van cremar-se. Els danys van ser importants, però gràcies a la mobilització i a la solidaritat, la llibreria va poder reobrir el 17 de gener de 1998.

***

Capçalera del primer número d'"Antisistema"

- Surt Antisistema:El 16 de febrer de 2007 surt a Barcelona (Catalunya) Antisistema. Periódico anarquista de Barcelona --més tard portarà els subtítols«Periòdic anarquista de Barcelona i rodalies» i«Periòdic anàrquic»--, editat pel Fòrum Informal Anarquista de Barcelona (FIAB), de periodicitat mensual, en castellà --amb alguns articles en català-- i un tiratge inicial de 4.000 exemplars. Era continuació d'Albesòs, editat per l'Ateneu Llibertari del Besòs. Volia ser un fòrum informal d'anàlisi, de contrainformació i de difusió de les lluites i ideals antiautoritaris. Tractà temes com la repressió, l'antiparlamentarisme, l'okupació, l'especulació, l'habitatge, l'economia, el veganisme, l'alliberament animal, l'ecologia, la política exterior, el sindicalisme, la poesia, etc. Entre els col·laboradors podem citar Severo Rosci, Carol, Liberto, Homo Economicus, David Fernández, Kabiria, Acratón, Ceibe, Ramiro Anzit, Jorge Méndez, Panagiotis Masouaras, Diana Reig, Victor Revo, Robi Cima, Grabriel Pombo, entre d'altres. En sortiren 30 números, l'últim el desembre de 2009 i fou substituït per En Veu Alta. Publicació Intermitent de la Xarxa Anarquista.

Anarcoefemèrides

Naixements

James Guillaume (1866)

- James Guillaume: El 16 de febrer de 1844 neix a Londres (Anglaterra) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia«Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi aniràíntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrer és el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

James Guillaume (1844-1916)

***

Octave Mirbeau

- Octave Mirbeau: El 16 de febrer de 1848 neix a Trévières (Normandia, França) el periodista, escriptor i polemista llibertari Octave Mirbeau. D'antuvi va ser per tradició familiar un jove burgès reaccionari i antisemita. Més tard, quan va prendre consciència de la injustícia social, se sentí més a prop dels pobres i abraçà els ideals anarquistes. Va col·laborar en el diari Le Cri du peuple, dirigit per la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). D'ençà 1885, preconitzarà l'abstenció en les eleccions. Va publicar diverses novel·les autobiogràfiques (La calvaire, L'abbé Jules, Sébastien Roch), on denunciava l'educació religiosa i la hipocresia burgesa. Va ser també crític de l'art avantguardista i va fer costat joves pintors i escriptors. En 1891 va participar en el diari L'Endehors, que publicava Zo d'Axa. En 1893 va fer el prefaci de llibre de Jean Grave La société mourante et l'Anarchie, que implicarà la condemna de 10 anys de presó per aquest darrer. Mirbeau va esdevenir un periodista prestigiós, un polemista talentós i un cronista temut (sempre se li retraurà la seva misogínia). Quan va esclatar l'afer Dreyfus, prendrà partit pels seus defensors. El desembre de 1897, la seva obra de teatreLes mauvais bergers es va estrenar amb escàndol. Li va seguir una brillant carrera: novel·les --Le journal d'una femme de chambre, va ser publicada en La Revue Blanche, en 1900--; peces teatrals; i una bona col·lecció d'articles antimilitaristes, contra la religió i el conformisme general. Octave Mirbeau va morir el 16 de febrer de 1917, el dia del seu aniversari, a París (França).

***

William Charles Owen (Londres, ca. 1922) [CIRA - Lausana]

- William Charles Owen:El 16 de febrer de 1854 neix a Dinapore (Bengala, Índia) el militant i propagandista anarquista individualista William Charles Owen. Fou fill d'una família burgesa benestant lligada a la noblesa. Sos pares van ser el doctor William Charles Owen, cirurgià assistent en els serveis mèdics de l'exèrcit britànic a Bengala, mort sis mesos abans del naixement de son fill, i Adelaide Anne Owen. Va ser educat a la metròpoli, al col·legi de Wellington, i va estudiar Dret, però mai no es va especialitzar. A finals dels anys 70 va començar a despuntar com a un activista polític destacat. Va casar-se contra la voluntat de sa família i en 1882 va emigrar a Nova York (EUA). En 1884 es va instal·lar a Califòrnia, exercint diversos oficis (periodista, mestre...). En aquestaèpoca esdevindrà socialista i, després de conèixer Burnette G. Haskell, s'afiliarà en 1884 a la International Workmen's Association californiana, que havia estat fundada en 1881, i en 1885 va esdevenir-ne secretari del Comitè Central, col·laborant habitualment en Truth, el seu òrgan d'expressió. Durant un temps va col·laborar també en Nationalist, periòdic socialista publicat a LosÁngeles i San Francisco. Durant aquests anys va estar influenciat per Herbert Spencer i Henry George, però quan va descobrir els escrits de Kropotkin el seu pensament polític va canviar radicalment --va fer la primera traducció a l'anglès de Paroles d'un révolté. Ja anarquista, va escriure en The Commonweal (El Bé Públic), periòdic de la lliga socialista britànica de William Morris. En 1890 va instal·lar-se de bell nou a Nova York i va fundar amb alguns amics la Lliga Socialista Novaiorquesa; amb Severino Merlino i altres militants van publicar en 1890 Solidarity. Va retornar alguns mesos a partir del novembre de 1892 al Regne Unit --després de ser expulsat de la Lliga Socialista Novaiorquesa per «abandonar una al·lota que ben aviat serà mare»-- i va trobar-s'hi amb Kropotkin. De tornada als EUA, l'estiu de 1893, va proposar a la revista londinenca Freedom publicar regularment una«pàgina americana» a partir de 1894, però finalment no es va materialitzar. Cap al 1895 el seu anarquisme canviarà radicalment sota la influència de Benjamin Tucker, abandonant el pensament de Kropotkin i passant-se a l'individualisme llibertari. En 1896, quan es va descobrir or a Klondike, va marxar-hi un temps a temptar sort, però no va guanyar res més que l'experiència. Després va fer de bell nou de periodista per a la Lliga per  la Reforma de les Presons, que va publicar anònimament en 1910 la seva requisitòria contra el sistema penitenciari Crime and criminals. Va col·laborar en diversos periòdics anarquistes, com Firebrand, Free Society i Mother Earth, d'Emma Goldman, que també li va publicar el seu reeixit fullet Anarchism versus Socialism (1908). John Kenneth Turner i el seu llibre Barbarous Mexico (1910) li va fer descobrir la Revolució mexicana i el Partit Liberal dels germans Flores Magón. A partir d'abril de 1911 i fins al novembre de 1916, va participar en la redacció de la secció anglesa del periòdic Regeneración i en va ser el corresponsal amb la premsa llibertària internacional. En 1912 va publicar el fullet The Mexican Revolution: Its progress, purpose and probable results. Entre 1914 i 1915 va publicar el seu propi periòdic Land and Liberty, a Hayward (Califòrnia). Quan va esclatar la Gran Guerra, encara que allunyat de Kropotkin, li va fer costat signant el«Manifest dels Setze». L'estiu de 1915 es va retirar un temps i va muntar una petita granja avícola a Puget Sound (Washington, EUA). El 18 de febrer de 1916 els germans Flores Magón són detinguts, però Owen, alertat, va aconseguir fugir de la detenció i, després de passar sis mesos amagat a la serra californiana, va retornar al Regne Unit. Va aconseguir feina a Plymouth, però quan va poder instal·lar-se a Londres els agents d'Scotland Yard el van detenir, ja que, com que aleshores era ciutadà nord-americà, la policia dels EUA en demanava l'extradició; després d'un estira i arronsa amb les autoritats britàniques, va poder guanyar un permís d'estada al seu país natal. Va guanyar-se la vida com a periodista del Middleton Guardian i de la Commercial Review. Sempre va tenir dificultats per les seves posicions polítiques, especialment per la defensa de la violència com a mitjà d'alliberament dels oprimits. A partir de 1919 va participar en el periòdic Freedom i en el Commonwealth Land Party, que lluitava per la redistribució de la terra i per als qui la treballen. Durant aquest anys una o dues vegades per setmana s'adreçava a la gent a parcs i places londinenques. En 1926 es va retirar a una petita colònia cooperativista prop d'Storrington (West Sussex, Anglaterra). William Charles Owen va morir de càncer el 9 de juliol de 1929 en una residència de jubilats a Worthing (West Sussex, Anglaterra). Part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

William Charles Owen (1854-1929)

***

Ubaldo Tacconi

- Ubaldo Tacconi: El 16 de febrer de 1885 neix a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi. Sos pares es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i segons la policia era un dels«instigadors anarquistes» més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia), on freqüentà els anarquistes locals i participà en les seves activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer feina com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino (Campània, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic retornà a Verona i es mostrà força actiu en la Cambra del Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva. Entre 1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els anarquistes Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia sospità de les seves visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà les activitats polítiques. Ubaldo Tacconi va morir el 18 de gener de 1935 a Verona (Vèneto, Itàlia).

***

Francesc Isgleas en un miting de la CNT a l'Olimpia de Barcelona (21-07-1937)

- Francesc Isgleas Piarnau: El 16 de febrer de 1892 --altres fonts citen altres anys (1893, 1894 i 1895)-- neix a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Francesc Isgleas Piarnau --citat en ocasions Piernau--, també conegut com Panxo. Fill d'un obrer surer, heretà la professió i aprengué l'ofici de taper. Abans de fer el servei militar, ja se sentia atret pel pensament anarquista. En sortir de l'exèrcit, començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT), a col·laborar en el periòdic Acción Social Obrera i a assistir a l'Escola Horaciana del seu poble. El 22 d'abril de 1918 es casà amb Rosa Alsina, de Sant Feliu de Guíxols, i en 1926 la parella tingué una filla, Flora, i posteriorment dos infants més, Teresa i Josep. A començament dels anys vint començà a destacar com a organitzador obrer i orador i en 1921 va ser nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en representació de Girona. L'abril d'aquest mateix any acompanyà els membres de l'escamot (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que assassinà el president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier des de Blanes a L'Escala de camí cap a la frontera. El juliol de 1922, en plena repressió governamental contra la CNT, representà els SindicatsÚnics de Sant Feliu de Guíxols en la Conferència Regional de Sindicats de Catalunya celebrada a Blanes. Aquest mateix any, a causa del boicot patronal que li negava la feina, emigrà a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) buscant feina, però va ser expulsat per organitzar una vaga cap a Girona el 13 de setembre de 1923, el mateix dia del cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera. Immediatament s'integrà en la lluita contra la dictadura a l'Empordà i a altres comarques catalanes (mítings, assemblees, reunions, etc.), va treure --amb Fortunato Barthe-- a Sant Feliu de Guíxols Acción Social Obrera, patí detencions i un desterrament a Sòria. En 1930, un cop caiguda la dictadura, destacà en el Ple Regional de Catalunya que es realitzà per reorganitzar la CNT. Un cop instaurada la II República espanyola, entre el 31 de maig i l'1 de juny de 1931, participà en representació del sindicat de Sant Feliu de Guíxols, en la Conferència Regional de la CNT de Catalunya que tingué lloc a Barcelona, en el decurs de la qual presidí una de les sessions. Entre el 10 i el 17 de juny de 1931 representà els sindicats de diverses localitats gironines (Cassà de la Selva, Figueres, La Bisbal, Llagostera, Olot, Palamós, Celrà, Calonge, Salt, etc.) en el III Congrés Confederal Extraordinari de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid. En 1932 parlà en un míting antielectoral a Badalona i arran de l'aixecament llibertari de Fígols d'aquest any va ser detingut. El març de 1933 assistí en representació de diverses localitats gironines al Ple Regional de Sindicats Únics de Catalunya celebrat a Barcelona, on formà part de la ponència que condemnà l'actitud dels sindicats de Sabadell, i intervingué en dos grans mítings a Barcelona, un per l'abstenció, amb Claro José Sendón, Josep Corbella Suñé, Avelino González Mallada i Jaume Rosquillas Magrinyà, i altre el març organitzat per la Federació Anarquista Ibèrica, amb Bru Lladó Roca, Tomás Herreros Miguel, Teresa Claramunt Creus, Liberto Callejas, Abelardo Saavedra del Toro i Frederica Montseny. En 1934, en representació de la CNT, s'entrevistà amb Lluís Companys. El gener de 1936 signà la ponència sobre les aliances que aprovava la Conferència Regional de la CNT de Catalunya celebrada al cinema Meridiana de Barcelona. L'1 de maig de 1936 inaugurà el IV Congrés Confederal de la CNT a Saragossa i participà en nom de Sant Feliu de Guíxols en la ponència sobre l'aliança revolucionària. El juny d'aquest mateix any va fer un míting a València amb Serafín Aliaga Lledó, Antoni Alorda García i David Mayordomo. Lluità als carrers barcelonins combatent la reacció el juliol de 1936 i a Girona va estar a punt de ser afusellat pels feixistes triomfants, però va ser alliberat el mateix dia. El 21 de juliol de 1936, en una reunió celebrada a la caserna de Sant Francesc de Girona, es manifestà partidari de les milícies confederals com a mitjà de derrotar el feixisme insurrecte i impulsar la revolució. Durant la guerra desenvolupà diverses tasques orgàniques: substituí Diego Abad de Santillán en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, participà en la redacció de la ponència que elaborà el pacte amb la Unió General de Treballadors (UGT) en la Conferència Regional (1936), fou delegat de Catalunya en el Ple de Regionals (setembre de 1936), va ser nomenat responsable --amb M. Jordi Frigola i EnricÁlvarez Semper-- de la Comissaria de Defensa Militar de les Comarques de Girona (a partir del 7 d'octubre de 1936), va ser conseller de Defensa de la Generalitat de Catalunya (entre desembre de 1936 i maig de 1937), formà part de la ponència que creà la Comissió Assessora Política (CAP) en el Ple de la CNT-FAI de Catalunya (juny de 1937), fou membre del Consell Superior de Guerra del govern republicà, assessorà el Comitè Regional de Catalunya de la CNT (des del juliol de 1937), representà la CNT en reunions del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) (abril de 1938), formà part del Comitè Executiu de la CNT de l'MLE (maig de 1938), demanà la dimissió de Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) i criticà la seva gestió en la secretaria (octubre de 1938), fou l'últim secretari de la CNT de Catalunya fins al final de la guerra, etc. Quan el triomf feixista era un fet, el 9 de febrer de 1939 creuà els Pirineus i fou membre del Consell General de l'MLE (1939) en representació de la CNT. Després va ser tancat al camp de concentració d'Argelers. Un cop lliure amb sa família s'instal·là a Perpinyà fins que les tropes alemanyes el detingueren i el tancaren al camp de Vernet. El juliol de 1942 va ser traslladat al camp de Djelfa (Algèria). Després de l'Alliberament, mantingué tesis puristes i fouíntim del cercle Montseny-Esgleas, però no ocupà càrrecs orgànics importants. Entre 1945 i 1946 va fer mítings a París i a Narbona. Instal·lat a París, en els anys cinquanta i seixanta participà en plens regionals, fou assidu del centre confederal i va fer mítings. En 1967 morí la seva companya Rosa Alsina. Un cop mort el dictador Francisco Franco, el maig de 1976 retornà a Catalunya i ajudà a la reconstrucció de la CNT a Sant Feliu de Guíxols. Francesc Isgleas Piarnau va morir el 14 de febrer de 1977 a Barcelona (Catalunya). Actualment un carrer d'aquesta localitat porta el seu nom i a l'Arxiu Nacional de Catalunya es troba dipositat part del seu arxiu.

Francesc Isgleas Piarnau (1892-1977)

***

Henk Eikeboom

- Henk Eikeboom: El 16 de febrer de 1898 neix a Amsterdam (Països Baixos) el mestre, poeta, traductor, periodista i editor antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Hendrik Willem Eikeboom, més conegut com Henk Eikeboom i que va fer servir el pseudònim Bob de Mets. Son pare treballava d'enquadernador i era sagristà de l'església protestant de Muiderkerk d'Amsterdam. A l'escola primària va escriure els seus primers poemes i ja va deixar palès el seu esperit rebel. Estudià per a mestre i durant aquests anys entrà en contacte amb organitzacions socials de caire marxista, però ben aviat, gràcies a Willy Broekman, la seva futura companya, entrà a formar part del moviment anarquista. Com a objector de consciència, el juny de 1918 va ser condemnat a cinc anys i set mesos de presó. A partir de 1919 començà a col·laborar en la premsa llibertària i aquest mateix any esdevingué administrador de«Libertas» l'editorial del periòdic De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), publicació en la qual col·laborà fins el 1923. Gran admirador de Domela Nieuwenhuis, en 1921 fou un dels organitzadors del Congrés de la Internationale Anti Militaristische Vereeniging (IAMV, Organització Internacional Antimilitarista), organització en la qual ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, i presidí el Dienstweigerings Actie Comité (DWAC, Comitè d'Acció per l'Objecció de Consciència). El 5 de març de 1921, molt influenciat pel dadaisme, fundà, amb Anthon Bakels i Erich Wichman, el Rapaille Partij (RP, Partido Rapaille), també anomenat Vrije Socialistische Groep (VSG, Grup Socialista Gratuït) o Sociaal-Anarchistische Actie in Nederland (SAAN, Acció Social-Anarquista dels Països Baixos), partit polític conegut per les seves accions contra el vot obligatori i el sistema parlamentari, ridiculitzant la democràcia partidista, i del qual fou el tresorer. En aquests anys formà part de la Sociaal Anarchistische Jongeren Organisatie (SAJO, Organització de la Joventut Social Anarquista). En 1925 publicà amb Erich Wichman, que d'una estada l'any anterior a Itàlia s'havia transformat en feixista, el llibre Het Fascisme in Nederland. Pro en Contra. Fortament impressionat per la transformació del seu gran amic al feixisme, en 1926 publicà el fullet Mussolini, een ziektegeval. Politiek-psychologische analys (Mussolini, una malaltia. Anàlisi psicologicopolítica). Milità en l'organització anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Federació Sindicalista Holandesa), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Separat de Willy Broekman, en 1927 es casà amb Annie van Harselaar. Entre 1933 i 1938 fou un dels redactors del periòdic anarcosindicalista De Arbeider (El Treballador) i fou uns dels membres més actius de la Vereniging Anarchistische Uitgeverij (VAU, Societat Editorial Anarquista), que edità llibres de destacats anarquistes (Rudolf Rocker, Piotr Arshinov, etc.) i en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat (administració, secretaria, etc.). El desembre de 1933 participà en la fundació de la Sociaal Anarchistische Actie (SAA, Acció Social Anarquista). En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (De Wapens Neder, De Vrijdenker,De Transportarbeider, Naar de Vrijheid, etc.) i visqué de la venda de llibres de segona mà, molts d'ells de caràcter eròtic, que aleshores eren considerats pornogràfics. Realitzà nombroses conferències i xerrades, a més de diferents debats públics, com ara amb el feixista Arnold Meyer del Zwart Front (ZF, Front Negre). Quan l'ocupació alemanya dels Països Baixos durant la II Guerra Mundial, mantingué la seva militància, però en 1941, quan s'assabentà de la detenció de militants comunistes, es va passar a la clandestinitat a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Per mor d'una delació, el desembre de 1941 va ser detingut pels ocupants nazis i reclòs a les presons d'Scheveningen de La Haia i d'Amersfoort (Utrecht, Països Baixos). El març de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Vught (Brabant Septentrional, Països Baixos) i arran del «Dolle Dinsdag» (Dimarts Foll) del 5 de setembre de 1944, quan va córrer el rumor que els Països Baixos estaven a punt de ser alliberats pels aliats, va ser deportat a Alemanya. D'antuvi romangué al camp de Rotenburg, una divisió del camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya), però després va ser traslladat. Henk Eikeboom va morir l'11 de maig de 1945 al camp de concentració nazi de Sandbostel (Selsingen, Rotenburg, Baixa Saxònia, Alemanya). Traduí obres de diferents autors (Max Hodann, Lev Tolstoi, etc.) i és autor de Dagboek-fragmenten uit mijn arresttijd (1919), De anarchist en het huwelijk (1921 i 1989), Het rood blazoen (1923), De ondergaande wereld. Een rede over dezen tijd en zijn problemen (1923), Asflat. Poésieérotique (1924), Die untergehende Welt. Eine Zeitrede (1925), Prometheus. Spreekkoor (1926), Begrafenis van een vermoorden arbeider (1932), Kruistochten door eigen en anderer werk (1933), Opruiing? De arbeider weigert dienst tegen den oorlog. Verdedigingsrede (1934), Zonnewende. Symphonie der bevrijdende gedachte (1934), Kruistochten (1935), De loden soldaat en andere vertelses versjes en plaatjes voor kinderen (1935), Spanje, revolutie kontra fascisme. Doeleinden van strijd, onze hulp (1936), Gevangenis-gedichten (1939), Francisco Ferrer. Een woord ter herdenking (sd), entre d'altres. Son fill, Rogier Eikeboom, també fou un destacat militant anarquista. En 1986 Pszisko Jacobs publicà la biografia Henk Eikeboom, anarchist.

***

Notícia de la detenció dels germans Blanco Blanch apareguda en el diari "El Sol" de Madrid (01-10-1926)

- Antoni Blanco Blanch: El 16 de febrer de 1902 neix a Sanui (Llitera, Franja de Ponent) l'anarquista i anarcosindicalista Antoni Blanco Blanch --a vegades citat Blanc. De ben jovenet emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) on treballà com a xocolater. Fou un dels que empenyeren una xocolateria cooperativa a Hostafrancs. A partir de 1920 participà activament en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en cercles anarquistes de Badalona. Membre dels grups d'acció confederals, el 29 de març de 1921 fou acusat de participar amb altres companys (Dionisio Argilés Alpuente, Francisco Cascales Vicente, Esteban Soler Coll, etc.) en l'assalt del local de l'Associació de la Unió de Sindicats Lliures al carrer Prim de Badalona, en el qual resultà mort Salvador Aguilar Blanco i ferit Francesc Vilà Olivar, ambdós membres del Sindicat Lliure; per aquesta acció va ser jutjat amb altres companys i absolt el 14 de desembre de 1922. El 30 de setembre de 1926 va ser detingut amb son germà Bartomeu, també militant anarquista, acusat d'haver participat en el robatori a mà armada del cobrador de la Casa Torres que resultà ferit. Entre 1926 i 1927, amb Felip Barjau i Pere Cané, fou membre del Comitè d'Acció Nacional Revolucionari de la CNT, amb seu a Badalona, el qual mantingué contactes conspiradors amb el capità Fermín Galán per acabar amb la dictadura de Primo de Rivera. Després de l'aixecament revolucionari de desembre de 1930 a Jaca, aconseguí escalar amb Cané les muralles de la fortalesa de Montjuïc per entrevistar-se amb Galán abans de ser afusellat. En març de 1933 representà el Sindicat de la Fusta de Badalona en el Ple Regional. Durant els anys bèl·lics comptà amb l'amistat i confiança de Joan Peiró que l'incorporà al Ministeri d'Indústria quan ell en fou el titular, durant el govern de Francisco Largo Caballero. A més, ocupà diversos càrrecs que el sindicat confederal li encomanà. Després fou director de la fàbrica de productes químics «Casa Cros Col·lectivitzada», de Badalona, des de mitjans 1937 fins a l'acabament de la guerra. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps. Més tard fou enquadrat en una Companyia de Treballadores Estrangers (CTE) que fou enviada a fortificar la «Línia Maginot». El maig de 1940, quan realitzava aquesta tasca, va ser detingut per les tropes alemanyes i internat d'antuvi a l'«Stalag IB» a Hohenstein (Saxònia, Alemanya), depenent del camp de concentració de Flossenbürg. El 9 d'agost de 1940 va ser deportat, sota la matrícula 3.638, amb 168 companys al camp de concentració de Mauthausen. El 24 de gener de 1941 va ser transferit, amb la matrícula 11.652, al camp de Gusen. Antoni Blanco Blanch va morir el 19 de novembre --algunes fonts citen l'11 de setembre-- de 1941 al camp de concentració de Gusen (AltaÀustria, Àustria).

***

Silverio Ros Andrés

- Silverio Ros Andrés: El 16 de febrer de 1902 neix a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià) l'anarcosindicalista Silverio Ros Andrés. Ingressà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) quan treballava en una fàbrica hidroelèctrica de València. Després emigrà a Barcelona, on va fer d'obrer a l'empresa de construcció «Pallas i Gabendell» i s'afilià al Sindicat de la Construcció de la CNT. En 1939, en acabar la guerra civil, passà els Pirineus i, després d'un temps internat al camp de concentració d'Argelers, s'establí d'antuvi a Bordeus i més tard visqué pel departament d'Òlt i Garona, on durant l'ocupació alemanya va ser detingut per la gendarmeria francesa i lliurat a les autoritats nazis. Durant la seva captivitat adquirí una malaltia que li van deixar seqüeles permanents. El 10 de setembre de 1944 s'afilià a la Federació Local de la CNT d'Agen, essent un dels seus primers militants, on milità tota la resta de sa vida. Silverio Ros Andrés va morir el 29 de setembre de 1973 a Agen (Aquitània, Occitània).

***

Foto policíaca d'Amleto Astolfi

- Amleto Astolfi: El 16 de febrer de 1903 neix a Milà (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Amleto Astolfi, també conegut com Amleto Franzini. Gràcies a la influència de Giuseppe Nardi, company de sa germana Angelica, començà a militar molt jove en els cercles anarcoindividualistes. El març de 1921 es va veure implicat, amb Latini Diavolindo, en un atemptat realitzat al parc Scipione, a prop de la Central Elèctrica de Via Gadio, i a la bomba al teatre Diana de Milà i va ser condemnat per «homicidi polític» a 15 anys de presó. El febrer de 1931 va ser alliberat de la presó d'Alessandria (Piemont). Com que no trobà feina del seu ofici de mecànic, emigrà clandestinament a França, gràcies a la xarxa d'evasió d'Alfredo Brocheri, i d'antuvi s'instal·là a Drancy (Illa de França), a casa sa germana, i més tard a Fontenay, al domicili del company Angelo Damonti. Treballà com a obrer envernissador i participà activament en les activitats de l'anarquista Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Angelo Damonti, Fioravante Meniconi, Mario Mantovani, Camillo Berneri i Umberto Tommasini, entre d'altres. El novembre de 1933 fou un dels fundadors a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Refugiats Italians) i formà part de la redacció del seu òrgan d'expressió, Lotte Sociali, que publicà a París vuit números entre el 15 de desembre de 1933 i el febrer de 1935 i el gerent del qual fou Jean Girardin. Fou el responsable, amb Arturo Pirola i Bauer, del periòdic bilingüe Nella Mischia / Dans la Mêlée, que publicà a París dos números entre novembre i desembre de 1934. El 26 de desembre de 1934 se li va decretar l'expulsió, juntament amb Angelo Damonti i Pietro Sini, i marxà cap a Brest (Bretanya) sota el nom fals d'Amleto Franzini, instal·lant-se a casa del company Ulisse Merli (Carlo Franzini). La policia el va inscriure en la llista dels«subversius terroristes». Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya, marxà amb altres companys a Barcelona (Catalunya) per a ajudar la revolució. De bell nou a França, el juny de 1939 va ser detingut, jutjat i condemnat a sis mesos de presó a Rennes, però quan la seva veritable identitat va se descoberta, fou internat, juntament amb 379 refugiats italians, al camp de concentració de Vernet. El novembre de 1941 va ser traslladat a Menton i el desembre d'aquell any va ser extradit, condemnat a cinc anys de confinament i enviat el febrer de 1942 a Ventotene. El maig de 1942 va ver traslladat a la colònia agrícola de la Gorgona. Més tard lluità contra el nazifeixisme com a partisà llibertari dels«Patrioti Brigata Malatesta» a la zona del Pavese llombard. Després de l'Alliberament col·labora en el periòdic Il Comunista Libertario, que publicà a Milà 16 números entre desembre de 1944 i octubre de 1945 i que va ser dirigit per Mario Mantovani. Posteriorment cessà la seva militància anarquista.

Amleto Astolfi (1903-?)

---

Continua...

---

Escriu-nos

¿NUEVO GOBIERNO: POR QUÉ PODEMOS ACTÚA ASÍ?

0
0

Te propongo lo siguiente:

 

1.- Imagina que Podemos tiene como objetivo político fundamental superar electoralmente al PSOE,

 

2.- Imagina que, por esta razón, no le interese formar parte de un gobierno  presidido por el PSOE que funcione porque, como es obvio, esto beneficiaría  electoralmente al PSOE tanto o más que a  Podemos.

 

3.- Imagina que, también por esta razón, la idea de unas elecciones anticipadas o de un giro del PSOE hacia la “Gran Coalición” con la derecha, le parezcan opciones mejores que la descrita en el punto anterior

 

4.- Imagina que, al mismo tiempo, tampoco quiere aparecer como el que rompe la posibilidad de un gobierno progresista  porque esto le supondría un fuerte castigo electoral.

 

5.- Imagina que, teniendo en cuenta todo lo anterior, la única jugada que le queda a Podemos es ofertar al PSOE un gobierno de coalición pero en unos términos que obliguen al PSOE a decir que no porque la propuesta se haga en términos humillantes para este partido, con propuestas inasumibles por este partido y, lo más importante, porque, aúnque el PSOE pasara por todo ello, no habría posibilidad de  obtener mayorías parlamentarias para aplicarlo

 

¿Hay algo de todo cuanto está ocurriendo que no cuadre con esta hipótesis?

 

PS ¿Y los intereses de la ciudadanía te preguntarás? Querido/a, en la vieja política, esto es siempre un factor secundario 

Pressupost, plantilla i pla d'actuació de la ràdio

0
0

Vos continuam informant de les reunions que hem realitzat aquest mes, és lamentable que ni des de l'Ajuntament ni des de la resta  partits s'informi d'aquests temes. La transparència no hauria de ser només una paraula a utilitzar a les eleccions. Tenir una ciutadania ben informada és el primer pas necessari per fomentar la participació de la mateixa.

El passat divendres 5 vam assistir a la reunió del Consell Rector de l'Institut Municipal de Radio Pollença. L'ordre del dia era l'aprovació de la plantilla, el pressupost i el pla d'actuació. Al enllaç podeu podeu consultar  tota la informació de la que diposam; l'estat d'execució de les despeses i ingressos de l'any 2015, i el pressupost i plantilla per 2016. El pla d'actuació no el no no ens ho van passarper internet , tot i que a continuació el resumirem una mica.

Pel que fa a la plantilla la situació és la mateixa que fins ara. La radio té un director amb contracte d'alta direcció i després dues tècnic-locutores, una a jornada sencera i una a mitja. És evident que la radio necessita personal, però la seva contractació com tots sabem és impossible gràcies a la Llei Montoro del PP, feta amb al finalitat de privatitzar serveis. De moment la falta de personal es soluciona una mica amb els becaris de l'estiu i amb un contracte de serveis que s'hauria de regularitzar.

Pel que fa als pressupostos la llei tampoc permet molts de canvis i per tant són els mateixos. La gran despesa és de personal, i el contracte de serveis. De la resta de partides destaca una de 4980 euros per millorar la cobertura de la radio al municipi. L'any passat ja hi era i no es va fer res d'això. Aquest tema ens sembla fonamental, no pot ser que passin els anys i encara no es pugui escoltar bé la ràdio a tota Pollença.  Després també hi ha 2400 euros de despeses d'informàtica.

Referent al pla d'actuació els objectius són:

- Donar cobertura a tots els actes institucionals, el que és complicat pels problemes de personal.

-  Fer programació des del Port de Pollença; un dia a la setmana fer el magazín dels matins allà, programa mariner,...).

- Sortir al carrer a cercar les notícies, apropar els infants i joves a la radio (a traves de les escoles) i fer programes especials.

Hi ha hagut  canvis a la graella per fer que els espais siguin més curts, aconseguir nous col·laboradors, augmentar l'entreteniment i també l'espai informatiu (sobretot horabaixa), i que la música sigui més variada.

Nous programes: La Meca Records.
Noves seccions dins els magazines Fils per randa i Petits Plaers:
- Art a l'horabaixa (Andreu Aguiló)
- Informatiu Capvespre 
- L'acera du "vagos"
- Sis Regidors. Un programa per l'equip de govern i els tècnics de l'àrea.
- La consulta
- PIP informa (llegeixen el punt informatiu amb en Gracià durant el programa de la gent gran)
- La campana (l'espai aula que feien fins ara amb canvis)
- Associacions
- Va de llibres (Pere Salas)
- "Prosa y poesía de todos los tiempos" (Norma Mario)
- De cap a cap (entrevistes encadenades conjuntament amb Alcúdia ràdio
.


Avui a les 20:00 Assemblea oberta al Centre Cultural de Pollença


 

[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Gavioli - Lahuerta - Obregón - Orobón - Giua - Gouzien - Bruzzi - Tejerina - Carreño - Ernestan - Simoncelli - Mareš - Tantini - Roig Soler

0
0
[17/02] Procés dels Trenta - Pacte amb Carranza - Gavioli - Lahuerta - Obregón - Orobón - Giua - Gouzien - Bruzzi - Tejerina - Carreño - Ernestan - Simoncelli - Mareš - Tantini - Roig Soler

Anarcoefemèrides del 17 de febrer

Esdeveniments

Interrogatori d'Émile Henry

- Repressió arran del Terminus: El 17 de febrer de 1894, després de l'atemptat amb bomba de l'anarquista Émile Henry al cafè Terminus de París (França) el 12 de febrer, la policia francesa desencadena una forta repressió contra els cercles llibertaris, procedint a nombrosos escorcolls i detenint un gran nombre de militants anarquistes que més tard varen ser jutjats en el famós Procés dels Trenta.

***

Cartell amb la reproducció del pacte

- Pacte amb Carranza: El 17 de febrer de 1915 a l'edifici de Faros del port de Veracruz (Veracruz, Mèxic) se signa un pacte politicomilitar entre l'anarcosindicalista Casa de l'Obrer Mundial (COM) i el govern«revolucionari constitucionalista» de Venustiano Carranza. El pacte, redactat el 12 de febrer i publicat el 20 de febrer, serà signat per Rafael Zubarán Capmany, ministre de l'Interior de Carranza i Primer Cap de l'Exèrcit Constitucionalista, i vuit dirigents de la COM (Rafael Quintero, Carlos M. Rincón, Rosendo Salazar, Juan Tudó, Salvador Gonzalo García, Rodolfo Aguirre, Roberto Valdés i Celestino Gasca Barragán). Amb aquest pacte, els sindicalistes formaran part de les tropes de Carranza mitjançant les «Brigades Sanitàries Anarquistes» i en els«Batallons Rojos», que acabaran lluitant contra les tropes de Francisco Villa i d'Emiliano Zapata. A canvi, Carranza els donarà locals (a León, Tampico, Guadalajara, Colima, Monterrey, Tabasco, Tlaxcala, Querétaro, Guanajuato, Aguascalientes, Torreón, etc.) i periòdics, com ara Ariete o Revolución Social. Aquesta publicació lloarà les lleis laborals dels«heroics caps constitucionalistes» i s'arribarà a afirmar que el«triomf del constitucionalisme és el triomf de la Llibertat». L'aliança marcarà la història del moviment obrer mexicà i instaurarà les bases de la creació de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), veritable corretja de transmissió del poder. El «realisme» sembla apoderar-se de la major part dels anarcosindicalistes: es declara caduca l'era de la rebel·lió, es busca la protecció de l'Estat, penetren tota casa de polítics (carrancistes, marxistes, etc.) predicadors de la revolució a terminis i de la necessitat d'un tutor (cabdill, partit o Estat). Els grups hegemònics aconsegueixen imposar la seva llei: d'ara endavant, tot treballador ha de respectar i seguir les normes establertes per associar-se, fer vaga, discutir amb el patró, sortir al carrer en manifestació, etc. L'Estat es converteix en l'àrbitre suprem: l'Estat decidirà en última instància si una vaga és legal o il·legal. Malgrat tot, va haver un sector anarcosindicalista (ferroviaris, petrolers, treballadors tèxtils de Puebla i de Veracruz, electricistes, etc.) que no acceptà aquesta aliança i rebutjà la orientació política de l'anarcosindicalisme; aquest sector donarà lloc a la creació de la regional mexicana de la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Anarcoefemèrides

Naixements

Luigi Gavioli

- Luigi Gavioli: El 17 de febrer de 1902 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Luigi Gavioli. Sos pares es deien Geremia Gavioli i Brigida Quarri. Després d'una infància viscuda en la més absoluta misèria, en 1918 es traslladà a Gonzaga (Llombardia, Itàlia), on va fer feina d'aprenent en una pastisseria i entrà en el grup anarquista local. Participà activament en les agitacions del«Bienni Roig» (1919-1920) i l'agost de 1921 patí una agressió feixista a prop de Reggiolo (Llombardia, Itàlia). Poc després, els feixistes intentaren incendiar casa seva. L'1 de febrer de 1930 s'instal·là a Verona (Vèneto, Itàlia) i en 1933 s'establí definitivament a Roma (Itàlia), vivint anys de relativa tranquil·litat fent feina com a representat comercial. Regularment realitzà visites a Mirandola, per saludar família i amics. El 27 de juliol de 1934 es casà amb Virginia Benatti. En 1936 era propietari d'una lleteria i d'un cafè, on treballava son germà Nando Gavioli, un dels antifeixistes més actius de Mirandola. Després de l'ocupació alemanya d'Itàlia, entrà a formar part del moviment clandestí antifeixista. En 1944 s'integrà en els Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) de Roma, a la zona del barri Itàlia, participant en diverses accions contra les tropes alemanyes. Al seu domicili trobaren refugi jueus i expresoners aliats, a l'espera de passar a la línia del front al sud de la península. A començaments de març de 1944, a causa d'una delació, va ser detingut amb sa companya i un dels seus dos fills. Torturat durant molt de temps al presidi del carrer Tasso, el 22 de març va ser traslladat a la presó romana de Regina Coeli. El 24 de març de 1944 Luigi Gavioli va ser portat pels nazis, amb altres 334 homes, a les pedreres de marès abandonades a prop de la Via Ardeatina de Roma i afusellat en represàlia per l'atac partisà del carrer Rasella, on havien mort 33 soldats alemanys. El seu cos reposa al sarcòfag número 102 del Santuari Nacional de la Fossa Ardeatina.

***

Gabriela Lahuerta Giménez

- Gabriela Lahuerta Giménez: El 17 de febrer de 1917 neix l'anarcosindicalista Gabriela Lahuerta Giménez. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou infermera durant la guerra civil i a l'hospital d'Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) conegué el militant anarcosindicalista Gabriel Aspas Argilés, que en 1938 esdevingué son company. Durant la postguerra exercí d'enllaç amb la guerrilla llibertària fins que fou detinguda i empresonada. Un cop lliure passà clandestinament a França i s'instal·là a Besiers (Llenguadoc, Occitània) amb son company.

Gabriel Aspas Argilés (1912-1997)

***

Luis Obregón Adrián

- Luis Obregón Adrián: El 17 de febrer de 1921 neix al País Basc l'anarcosindicalista Luis Obregón Adrián. Fou fill del destacat militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sestao i d'Ortuella Pedro Obregón; autodidacta, va ser detingut en nombroses ocasions per activitats sindicals i durant vagues, processat i desterrat per la mort del gerent d'Alts Forns; arran de la repressió engegada després del fracàs de la revolució asturiana de 1934 va ser novament detingut amb son fill Inocencio, militant de les Joventuts Llibertàries. En 1936, quan tenia 15 anys, Luis Obregón cavà trinxeres a Larrabetzu, per frenar l'ofensiva feixista sobre Biscaia. Patí les penalitats de la guerra; son pare, tinent d'un batalló de sapadors, i son germà Inocencio van ser apressats per les tropes franquistes a Santander. En 1937 entrà a treballar a la fàbrica Aurrerá. En 1954 passà a treballar a La Naval i intervingué en les primeres vagues. Com no coneixia cap militant de la CNT clandestina, ingressà en la Unió General de Treballadors (UGT) de la mà de Nicolás Redondo. Participà en les lluites obreres dels anys seixanta i setanta i per la seva activitat sindical al marge dels jurats d'empresa va ser multat en diferents ocasions, declarant-se insolvent, segons la tàctica del sindicat. A finals de 1969 purgà un mes de presó per impagament d'una d'aquestes multes. També patí presó preventiva amb motiu de les celebracions del Primer de Maig o quan les mobilitzacions andaluses de 1971. Fou detingut durant quatre mesos a causa dels afusellaments dels tres membres del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP) i de dos etarres el 27 de setembre de 1975. Durant la seva detenció morí el dictador Francisco Franco. En 1977 contactà amb la CNT i començà a militar en el sindicat anarcosindicalista, primer en la Federació Local de San Salvador del Valle i després en la de Barakaldo. Participà activament en tasques orgàniques confederals i en la comparsa Hontzak. El 18 de juny de 2006 va rebre, juntament amb altres antifranquistes, un homenatge a Bilbao i a Artxanda. Luis Obregón Adrián va morir el 25 de novembre de 2010 a Barakaldo (Biscaia, País Basc) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'Ortuella.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Pedro Orobón Fernández

- Pedro Orobón Fernández:El 17 de febrer de 1937 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Havia nascut el 8 de juny de 1899 a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya). Fou el fill major d'una família nombrosa de classe mitja i germà del destacat militant anarquista Valeriano Orobón Fernández. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres --son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT.  En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava --els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del «Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

***

Renzo Giua durant la Guerra Civil espanyola

- Renzo Giua: El 17 de febrer de 1938 mor a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'activista antifeixista de tendència llibertària Lorenzo Giua, més conegut com Renzo Giua i que va fer servir els pseudònims de Franco Franchi i Bittis. Havia nascut el 13 de març de 1914 a Milà (Llombardia itàlia). Sos pares, sards, es deien Michele Giua (Lino), reputat químic i professor de química orgànica industrial a la Universitat, i Clara Lollini, també química. Quan tenia sis anys, sa família s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia) i assistí a l'institut Massimo d'Azeglio d'aquesta ciutat, on fou deixeble d'Augusto Monti. Amb altres estudiants i professors antifeixistes (Vindice Cavallera, Mario Andreis, Gian Domenico Cosmo, Alfredo Perelli, Paolo Sabbione, Luigi Scala, etc.), s'adherí al moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), al voltant de Carlo Rosselli. Aquest grup, juntament amb altres membre de GL de Torí (Aldi Garosci, Carlo Levi i Pier Leone Migliardi), el socialista Riccardo Poli i l'anarquista Michele Guasco, el setembre de 1931 creà el periòdic Voci d'Officina, del qual només sortires tres números i que pretenia arribar a una entesa entre totes les forces antifeixistes. El gener de 1932, amb altres membres de GL de Torí, va ser detingut per «propaganda subversiva» i jutjat pel Tribunal Especial per a la defensa de l'Estat i, després de 108 dies empresonat, va ser alliberat el 29 d'abril per manca de proves. Entre 1934 i 1938 col·laborà en el periòdic Giustizia e Libertà, moltes vegades signant com Bittis. Estudiant de Filosofia i Lletres a la facultat, el març de 1934, alarmat per la detenció de Leone Ginzburg, advertí als companys que amaguessin el material antifeixista que tenien a les seves cases i marxà cap a Balme (Piemont, Itàlia), localitat propera a la frontera, i poc després aconseguí passar clandestinament a França a través de les muntanyes gelades. A París, sempre en contacte am Carlo Rosselli, formà un grup de GL amb altres quatre intel·lectuals antifeixistes (Mario Levi, Aldo Garosci, Franco Venturi i Nicola Chiaromonte) i va fer estudis universitaris. Entre el 21 i el 25 de juny de 1935 assistí al Congrés Internacional d'Escriptor Revolucionaris, amb Carlo Rosselli, Mario Pistocchi, Nicola Chiaramonte, Leonardo Martini, Carlo Sforza i Gaetano Salvemini, entre altres. En els últims mesos de 1931 havia sorgí una profunda divergència política entre Rosselli i el grup de GL de Torí sobre el tipus d'Estat que calia instaurar després de la caiguda del feixisme. A la democràcia parlamentària representativa, defensada per Rosselli, el grup de joves de GL propugnava una democràcia més directa basada en els Consells Obrers i Pagesos. El desembre de 1935 la ruptura entre els dos grups va ser total i el gener de 1936 Nicola Chiaromonte, Mario Levi i Renzo Giua abandonaren GL i s'acostaren al pensament llibertari. En aquesta època s'assabentà de la detenció de son pare, també militant de GL, el qual va ser jutjat i condemnat a 15 anys de presó per les seves activitats antifeixistes. Durant una temporada s'establí al cantó de Ticino (Suïssa), on entrà en contacte amb altres exiliats italians, com ara Giuseppe Faravelli, B. Lugli ed E. Masini, i hagué de retornar a França quan la policia secreta italiana descobrí la seva presència a Suïssa i la denuncià a les autoritats helvètiques. De bell nou a França, continuà amb les seves activitats revolucionàries a París, Chambèri, Lió, Niça, Marsella, etc., organitzant grups d'exiliats, recollint suports econòmics, distribuint la premsa clandestina i realitzant tota mena de tasques conspiradores. Aprofitant la seva destresa com a esquiador, arribava a les poblacions muntanyeses properes a la frontera amb Itàlia, on podia reunir-se amb sos familiars i amics. Quan esclatà la Revolució espanyola, marxà cap a Barcelona (Catalunya), on arribà el 24 de juliol de 1936 amb el seu amic Francesco Barbieri (Ciccio) i Giuseppe Sereni (Sereno). A primers d'agost, s'uní com a voluntari a un destacament volant del Grup Internacional de la «Columna Durruti». El setembre de 1936 va ser ferit en combat a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enviat una temporada a l'estranger perquè es guarís de les ferides. A començaments de novembre de 1936 retornà a la Península, però va ser enviat a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on restà entre el desembre i el gener de 1937. De bell nou a la Península, el març de 1937 fou enviat a l'Escola d'Oficials de l'Estat Major, amb seu a Albacete (Castella, Espanya), d'on sortí amb el grau de tinent. El maig de 1937 va ser destinat al «Batalló Garibaldi» del a XII Brigada Internacional, distingint-se pels seus dots militars i pel seu coratge. Posteriorment va ser ferit en dues ocasions i l'octubre de 1937 va ser nomenat capità de la III Companyia del II Batalló de la «Brigada Garibaldi». Durant la nit del 16 al 17 de febrer de 1938 va ser ferit de bala a l'abdomen en un atac durant l'ofensiva d'Extremadura. Renzo Giua va morir el 17 de febrer de 1938 a Zalamea de la Serena (Badajoz, Extremadura, Espanya). Durant la II Guerra Mundial va existir un columna partisana lligada a GL que portà el seu nom.

Renzo Giua (1914-1938)

***

Notícia sobre la condemna de Pierre Gouzien apareguda en el periòdic parisenc "L'Humanité" del 4 de gener de 1923

- Pierre Gouzien: El 17 de febrer de 1942 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pierre Gouzien. Havia nascut el 18 d'abril de 1889 a Lambézellec (Bretanya). En 1913 entrà com a funcionari en pràctiques a la Llotja Municipal del Peix de l'Ajuntament de Brest i acabà la seva carrera com a redactor a l'oficina de beneficència. Militant anarcosindicalista, entre 1922 i 1923 reemplaçà el comunista Émile Carn en la secretaria del Sindicat dels Treballadors Municipals. En 1922 va ser nomenat secretari de la Borsa del Treball de Brest i col·laborà en el periòdic de la Confederació General del Treball (CGT) Le Syndicaliste de l'Ouest i en l'òrgan de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) Le Syndicaliste du Finistère. Arran de la publicació en el número 1 de Le Syndicaliste du Finistère, l'agost de 1922, de l'article col·lectiu «Plus que jamais Vive Cottin», on feia costat Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 intentà assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès, va ser condemnat a tres mesos de presó, juntament amb René Martin, militant anarquista, i Louis Marchand i Pierre Camblan, militants comunistes. El 22 d'agost de 1922 abandonà el lloc de treball, en tant que delegat sindical, per assistir, malgrat l'opinió contrària de l'alcalde socialista, al funeral de François Dravalen, exsecretari de la Unió Departamental del Finisterre de la CGT; per aquest fet, el 7 de setembre de 1922 va ser portat davant un consell disciplinari i advertit formalment. El 27 de maig de 1923 assistí a la reunió constitutiva de la VI Regió (Finisterre, Mayenne, Costes del Nord i Ille i Vilaine) com a delegat de la tendència anarquista, juntament amb Louis Quemerais i René Martin, i el novembre de 1923 al II Congrés de la CGTU celebrat a Bourges (Centre, França), esdevenint tresorer de la Federació Unitària dels Serveis Públics. El maig de 1924 va ser nomenat secretari de la Unió Departamental de la CGT de Finisterre. En 1935 el seu nom figurava en el llistat d'anarquistes de la policia del departament de Finisterre i també estava inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes. Casat, fou pare d'una filla.

***

Pietro Bruzzi

- Pietro Bruzzi: El 17 de febrer de 1944 es afusellat a Legnano (Llombardia, Itàlia) el militant anarquista i resistent antifeixista Pietro Bruzzi, també conegut com Brutius o Rouqué. Havia nascut el 20 de març de 1888 a Maleo, prop de Milà (Llombardia, Itàlia), i va descobrir de ben jovenet l'anarquisme. En 1909 va ser un dels redactors del popular setmanari llibertari La Protesta Umana. En 1916, mobilitzat, és empresonat dos mesos a Milà per resistir-se a les forces de l'ordre que el vingueren a buscar. Enviat a un regiment de Tortona, fugirà durant el trajecte i passarà a Suïssa i després a França. Va tornar a Itàlia en acabar la guerra i va ser detingut per deserció i condemnat a mort, pena que va ser commutada per 20 anys de presó. Redactor en 1921 del diari milanès L'Individualista,és acusat amb Ugo Fedeli i Francesco Ghezzi, redactors també del periòdic, d'haver participat en la preparació de l'atemptat comès al teatre Diana de Milà el 23 de març de 1921, fet que va comportar la interrupció de la publicació. Per evitar ser detingut fuig clandestinament a l'URSS, i després a Alemanya,Àustria i Bèlgica. Després de passar molts d'anys a França, on col·laborarà amb la revista individualista Eresia di oggi e di domani (1928-1929), publicada a Nova York, és expulsat de França amb Luiggi Damiani i Angelo Bruschi; s'instal·len tots tres en 1931 a Espanya, on es fan membres el mateix any del Comitè de Solidaritat amb els Anarquistes Italians, dirigit per Rafael Martínez, on també troben els companys italians Castellani i Virgilio Gozzoli. En 1933 les autoritats feixistes italianes obtenen la seva extradició d'Espanya, iés confinat a l'illa de Ponça fins al mes de juny de 1939. Al final de la pena torna a Milà i participa en la resistència anarquista a Llombardia contra el feixisme italià. El 1944 edita clandestinament a Milà el diari L'Adunata dei Libertari, primer òrgan de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Finalment, va ser arrestat i afusellat per les SS alemanyes.

Pietro Bruzzi (1888-1944)

***

Laurentino Tejerina Marcos

- Laurentino Tejerina Marcos: El 17 de febrer de 1944 mor a Viloria (Lleó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laurentino Tejerina Marcos, també conegut com Peñaubiña. Havia nascut en 1895 a Villamartín de Don Sancho (Lleó, Espanya). Sense pare, fou educat per un avi malentranyat que l'obligà a deixar la llar d'infant. Quan tenia 14 anys començà a treballar com a dinamiter a les mines de Santa Lucía. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), participà en els moviments vaguístics de l'època. Es negà a anar al servei militar; detingut, fou enviat a un batalló disciplinari africà durant tres anys. De bell nou a Lleó, fou empresonat en diverses vegades. S'uní sentimentalment a Rosina García i adquirí de manera autodidacta coneixements d'arquitectura i de construcció que li ajudaren força i li donaren un cert prestigi professional. Cap el 1915 va fer amistat amb Buenaventura Durruti, que després es perllongarien epistolarment (1917-1919). En 1918 fundà un grup anarquista a Lleó. Entre 1919 i 1920 implantà amb altres companys un Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT, fet que, juntament amb altres activitats reivindicatives, el portaren a les presons d'Oviedo i de Burgos. En 1923 fou detingut arran de l'atemptat contra l'exgovernador de Biscaia Fernando González Regueral i de bell nou el gener de 1925 per propaganda il·legal. Després d'alliberat, s'establí un temps a Miranda de Ebro amb Julián Floristán, alhora que estava processat per un delicte d'impremta i pel qual li demanaven cinc anys de presó, treballant de picapedrer. Fugint de la possibilitat de la presó, passà amb Floristán a França, aprofitant que estava en llibertat condicional. En aquesta època es declarà vegetarià i anarconaturista. Per aquest fet, van detenir sa companya i l'enviaren al penal de Burgos, amb una filla de tres anys (Violeta) i embarassa d'un segon fill. Un cop lliure, la parella es reuní a Biàrritz, on Tejerina vivia sota el nom de Valentín Castillo. A França milità en diversos grups anarquistes i fou detingut arran de les manifestacions en suport dels militants italoamericans Sacco i Vanzetti. En 1931, encara que a França tenia la vida solucionada, s'acollí a l'amnistia republicana i retornà a la Península. A Lleó engegà una enorme activitat militant i orgànica. El desembre de 1931 presidí un míting de Durruti. En 1933 fou processat per una vaga a Astorga i fou considerat el cap de la vaga de desembre d'aquell any i per la qual acabà empresonat en 1934. Fou nomenat en diverses ocasions secretari de la Federació Local de la CNT de Lleó. Amb l'aixecament feixista, el 18 de juliol de 1936, marxà a Viloria, poble de Rosina, però conscient de l'enemistat de la família sa companya, fugí cap al Nord, deixant amb pena pel camí sa filla Violeta, de 13 anys. A Pola de Gordón, on s'agrupava la resistència, fou nomenat delegat d'Hisenda i d'Abastos, i des del Comitè de Villamanín passa a comandar el Batalló de Caçadors 206 («Batalló Tejerina»), integrat per anarquistes lleonesos i que rebé una menció especial per la presa de la fortalesa de Peña Ubiña --d'aquí ve el seu malnom Peñaubiña. En 1937 fou nomenat subdelegat de Treball per a Lleó. Amb la presa del front Nord, es mostrà partidari de restar i organitzar la guerra de guerrilles. Després d'una breu estada a Buiza, a casa del seu vell company Braulio, s'amagà a Viloria, a la bodega d'una germana de Rosina, Ángela. Malalt de paludisme, que havia aplegat a l'Àfrica, i de les seqüeles de la guerra, i amb un càncer al fetge, aguantà amagat quatre anys en un clot excavat en una habitació amb pis de terra, defensant-se dels escorcolls policíacs i de l'odi dels seus nebots. Gravíssim, fou portat amb taxi pel seu fill Antoni fins al Sanatori Miranda, on va estar ingressat sota el nom d'Ángel García. Després d'11 dies hospitalitzat, son fill el portà a morir amb els seus. Laurentino Tejerina Marcos va morir el 17 de febrer de 1944 a Viloria (Lleó, Espanya) i fou enterrat al mateix clot que li havia servit d'amagatall. A començaments de 1945 son fill Antonio Laurentino fou detingut per cinc policies i li obligaren a desenterrar el cos de son pare. El secret s'havia trencat per la confessió sota tortura d'algun dels detinguts que havien estats amagats amb Tejerina. Les restes van ser portades en una caixa al cementiri, però el capellà d'Onzonilla es negà a sepultar-lo en sagrat per«heretge» i fou soterrat en una sagristia en runes que després fou incorporada al cementiri. El 19 de juliol de 2009 a Viloria companys cenetistes li van retre un homenatge a ell i a tots els companys de patiren la repressió. Sa filla, Aurora Tejerina,és militant anarcofeminista.

***

Francisco Carreño Villar

- Francisco Carreño Villar: El 17 de febrer de 1947 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Carreño Villar, també citat erròniament el primer llinatge com Parreño, i conegut com El Argentino. Havia nascut el 26 de setembre de 1890 a Bilbao (Biscaia, País Basc). Sos pares es deien Santos Carreño i Fredis Villar, i tingué una germana. Quan era un infant emigrà amb sa mare a Barcelona (Catalunya). De jove milità amb els «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però l'abandonà després de la postura d'aquest arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de juliol de 1909. En 1912 va ser empresonat per escriure un article contra la forma de govern i l'octubre de 1913 va ser novament detingut a Madrid arran de la visita del president de la República francesa Raymond Poincaré i només fou alliberat un mes més tard. Durant els anys posteriors participà en la bohèmia revolucionària (Salvat-Papasseit, Fernando Pintado, Àngel Samblancat, Lluís Capdevila, Mateo Santos, Plató Peig, etc.) i a partir de 1915 col·laborà en els periòdics Los Miserarables i El Insurgente, amb fortes influències de Maksim Gorki i Lev Tolstoi. Instal·lat a l'Argentina i a l'Uruguai, a mitjans de 1919 era secretari de la Federació Obrera Regional Uruguaiana (FORU) i cap al 1920 milità en Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 16 de juliol de 1922 va fer un míting anarcoindividualista a Buenos Aires (Argentina) amb Rodolfo González Pacheco i Alberto Bianchi. A Buenos Aires es casà i tingué un fill. En 1923 era secretari de l'Ateneu Anarquista de Buenos Aires i l'any següent organitzà sindicats de la FORU, com ara el Sindicat Únic de l'Automòbil (SUA), del qual va ser nomenat secretari. En 1931, amb dictadures a l'Argentina i a l'Uruguai, i ja proclamada la II República espanyola, retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. A la capital catalana sembla que entrà a formar part d'Agrupació Anarquista «Faros» i treballà de mestre a l'escola de l'Ateneu Racionalista«El Porvenir» de Montcada i Reixac (Vallès Occidental, Catalunya). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), realitzà tasques propagandístiques per a aquesta organització, fent conferències a diverses localitats (Sant Adrià del Besòs, Barcelona, Santa Coloma, Blanes, Caldes, Cerdanyola, Gavà, Granollers, Manresa, Molins de Rei, Mollet, Montcada, Olesa, Roda, Sabadell, Terrassa, Vilafranca, Súria, Ribes de Freser, Lleida, etc.) durant els anys republicans. En 1935 col·laborà en el periòdic maonès Fructidor. Amb Buenaventura Durruti, Frederica Montseny, Antonio Ortiz, Joan García Oliver, Maria Duran, Fidel Miró, Manuel Pérez, Ricard Sanz i altres destacats anarquistes, participà en el míting de clausura de la Conferència Regional de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que se celebrà en 1936 a Saragossa (Aragó, Espanya) i assistí al Congrés d'aquell any en aquella ciutat. El juliol de 1936 participà activament en la resposta contra l'aixecament feixista als carrers de Barcelona, especialment en l'assalt a les Drassanes barcelonines. Després s'integrà en la«Columna Durruti», va ser nomenat cap d'Informació del seu Comitè de Guerra i al front d'Aragó participà en l'edició del butlletí El Frente. El setembre de 1936 inaugurà l'Ateneu Llibertari de Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya). Assistí al Ple Regional de la FAI celebrat a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) en representació d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), on polemitzà amb José Alberola i parlà en el seu míting de clausura. El 6 d'octubre de 1936 assistí al Ple Extraordinari Regional de Sindicats i Columnes de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya), on s'acordà la creació del Consell de Defensa, ponència en la qual va participar. El novembre de 1936 viatjà, amb José Berruezo, en representació de la «Columna Durruti» a la URSS per a participar en la desfilada commemorativa de la Revolució d'Octubre i en tornar denuncià la dictadura soviètica. El febrer de 1937 va fer un míting en suport de la Federació Camperola a diverses localitats catalanes (Valls, Sant Sadurní, Vilafranca, Falset, Mora, Gandesa, Amposta i Granollers), també parlaren Ramon Porté Dalmau, Joan Reverter Nolla i Josep Viadiu Valls. Entre març i juliol de 1937 participà en diversos actes de la CNT i de les Joventuts Llibertàries a Tarragona, Sabadell i Barcelona. S'oposà a la militarització de les milícies, destacà per la seva posició anticomunista i s'integrà en el grup «Los Amigos de Durruti», del qual va ser membre del seu primer comitè. Quan els«Fets de Maig» de 1937, lluità contra la reacció comunista als carrers de Barcelona. El maig de 1938 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT. Amb el triomf franquista passà a França i a finals de 1939 s'embarcà cap a la República Dominicana. En 1941 passà un temps a Panamà i a finals de 1943 retornà clandestinament a França. Participà en la reorganització confederal a l'exili enquadrat en el sector«ortodox» encapçalat per la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i es mantingué força crític amb les posicions de Juan Manuel Molina (Juanel). També fou nomenat delegat de Fronteres, encarregant-se d'organitzar el pas cap a la Península. En el clandestí Ple de Muret del 12 d'octubre de 1944 va ser nomenat secretari de la CNT, càrrec en el qual va ser substituït l'octubre per Juanel, i membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT. El maig de 1945 assistí al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), celebrat a París, i formà part de la ponència de Propaganda. Quan l'escissió confederal, s'arrenglerà amb el sector «ortodox» encapçalat per Frederica Montseny i Germinal Esgleas. L'agost de 1946 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc i va ser nomenat administrador del periòdic CNT, gestió en la qual va ser durament criticat per alguns. Entre 1944 i 1946 participà en molts de mítings i conferències (Tolosa, Decazeville, Bordeus, Tarba, Besiers, París, Montalban, Carcassona, etc.). En 1947 fou administrador de CNT. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Fructidor,El Insurgente,Los Miserables, La Protesta, Solidaridad Obrera, etc. Francisco Carreño Villar va morir el 17 de febrer de 1947 a l'Hotel Unic de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) on vivia. En 2005 Miquel Amorós publicà la biografia Francisco Carreño, el arduo y largo camino de la anarquía, que va ser reeditada ampliada en 2013 sota el títol Francisco Carreño, y los arduos caminos de la anarquía.

Francisco Carreño Villar (1890-1947)

***

Ernestan

- Ernestan:El 17 de febrer de 1954 mor a Brussel·les (Bèlgica) el militant i teòric del  socialisme llibertari, figura important  de l'anarquisme belga, Ernest Tanrez, més conegut com Ernestan. Havia nascut el 15 de juliol de 1898 a Gand (Flandes, Bèlgica), en una família burgesa de mare flamenca i pare való. Durant la Gran Guerra es véu obligat a deixar els estudis i és mobilitzat en 1918. Després s'instal·larà a Brussel·les on obrirà un antiquari. Des de 1921 va participar en LeBulletin Libertaire i va esdevenir un apreciat orador i un lúcid teòric. Va escriure moltíssims articles en la premsa anarquista internacional. Va militar activament en suport de Sacco i Vanzetti, per l'ampliació del dret d'asil, i, en 1933, en el Comitè pels alliberaments d'Hem-Day i de Léo Campion. En 1937, per fer costat a la Revolució espanyola, va crear amb Léo Campion el periòdic Rébellion. Refugiat a França en 1940, va ser detingut després d'una delació al govern de Vichy i internat durant tres mesos al camp de Vernet. De tornada a Brussel·les, va ser detingut l'any següent per la Gestapo per «comunista» i enviat al camp de concentració de Breendonck, a prop de Malines, d'on sortirà molt afeblit després de vuit setmanes de fam i de treballs forçats. A més de la seva col·laboració en la premsa llibertària internacional (L'Émancipateur,Haro, Contre-courant, Rebelle,Reconstruire, Le Rouge et le Noir, Le Combat, Le Libertaire, Le Combat Syndicaliste, Volontà, CNT) i especialment en la revista Pensée et Action, d'Hem-Day, és autor de nombroses obres, com ara Démocratie, capitalisme et démocratie ouvrière (1933), Le socialisme contre l'autorité (1934), Renaissance du socialisme (1936), La fin de la guerre (1938), Socialisme et humanisme (1946), La contre-révolution étatiste (1948), Tu es anarchiste (1949), Valeur de la liberté (1952), Le socialisme libertaire (1955).

***

Vincenzo Simoncelli

- Vincenzo Simoncelli: El 17 de febrer de 1957 mor a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Havia nascut el 3 de setembre de 1888 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el«Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones «políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, senseèxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys.

***

Michal Mareš

- Michal Mareš: El 17 de febrer de 1971 mor a Praga (Txèquia, Txecoslovàquia; actual República Txeca) l'escriptor, poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista Josef Mareš, més conegut com Michal Mareš–prengué el nom de Michal (Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–, encara que també va fer servir els pseudònims Michal Josef Mareš,Antonín Mareš i Luděk Marks. Havia nascut el 22 de gener de 1893 a Teplice-Šanov (Ústí nad Labem, Txèquia, Imperi Austrohongarès; actualment Teplice (Teplice, República Txeca). Sos pares es deien Emil Mareš i Anna Matuška. Quan era infant sa família es traslladà a Praga, on freqüentà l'escola elemental de nins alemanys del Mercat de «Masny trh» (Mercat de la Carn), a la ciutat antiga. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola de Comerç alemanya de Praga, però quan tenia 17 anys, edat en la qual ja formava part del moviment anarquista del nord de Bohèmia, va ser expulsat dels instituts de l'Imperi Austrohongarès per la seva protesta contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Per guanyar-se la vida treballava en nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant de la casa Halphen, venedor de bombetes elèctriques de l'empresa Metallum o de pinzells per al pare de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910 freqüentà les reunions anarquistes que es realitzaven als cafès dels barris de Karlín i de Královské Vinohrady de Praga. En aquesta època abandonà oficialment l'Església catòlica i participà en accions antimilitaristes. S'entretenia amb els companys a abocar anilina a les aiguabeneiteres de les esglésies i en llançar petards als peus dels penitents que participaven en les processons. Va ser nombroses vegades detingut i interrogat per la policia per difusió de pamflets prohibits, participació en manifestacions, incitació a la insubordinació, etc., que el portaren en diverses ocasions a la presó, on compartí cel·la amb assassins molt coneguts a l'època. Poc abans de la Gran Guerra, marxà cap a Hamburg (Imperi Alemany), on treballà com a obrer al port i tocant el tambor per a l'Exèrcit de Salvació. Antimilitarista com era, va fer tot el possible per a no anar al front i treballà d'antuvi en una petita fàbrica que fabricava suro per a l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem (Ústí nad Labem, Txèquia), després a les sitges de la intendència de Praga i, finalment, fou destinat a una xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a Studená (Banská Bystrica, Eslovàquia) que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de 1918 s'havia casat amb la filla del director general de les fàbriques siderúrgiques de Most (Ústí nad Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant un temps accionista de la xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder viatjar a l'estranger. Col·laborà com a periodista en diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Itàlia, etc.) i d'Àfrica, on comercià amb diversos articles (vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria, conserves, etc.) i serví un temps en la Legió Estrangera. Fou membre de laČeská Anarchistická Federace (ČAF, Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ, Partit Comunista de Txecoslovàquia), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Rudým Právo. En 1928 publicà l'obra de teatreSing-Sing, sobre les execucions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es relacionà amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però molt especialment amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la més que provable ocupació nazi del seu país, es presentà voluntari per defensar les fronteres i durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat i amb un grup d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs, organitzà una xarxa de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt (actual Terezín). Després de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver ajudat un agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de la Unió Soviètica, que falsificà diversos testimonis per condemnar-lo a mort, però finalment aconseguí demostrar la seva innocència, encara que sempre restà vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es dedicà a denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats locals comunistes, les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la frontera durant i després de l'expulsió dels alemanys dels Sudets i les injustícies que es cometien als camps de concentració estalinistes, especialment des de les pàgines del periòdic Dnešek, de l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no agradaren al ministre d'Informació txecoslovac Václav Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a Txecoslovàquia, la seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb acusacions absurdes, jutjat i condemnat a set anys de presó i a la privació dels drets polítics. Amb la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en sortir s'assabentà que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la presó, havia mort feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a Txecoslovàquia, la resta de sa vida la visqué en la més absoluta pobresa i en l'oblit. Escriptor bilingüe (txec i alemany), és autor de Disharmonie (1916), Přicházím z periferie (1920),Policejníšťára (1922), Anděličkářka (1922), Oasa. Africký román utrpení a lásky (1924),Zápisky z výčepů lihovin, nevěstinců, Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená garda (1927), Pan Václav. Český trhan v cizině (1928), Internacionální patriot. Pan Václav doma (1931), Ze vzpomínek anarchisty, reportéra a válečného zločince (1999, pòstum) i Přicházím z periferie republiky (2009, pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el 17 de febrer de 1971 a Praga (Txèquia, Txecoslovàquia; actual República Txeca). El setembre de 1991, el Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la sentència i el rehabilità.

Michal Mareš (1893-1971)

---

Continua...

---

Escriu-nos

La vergonya de l´esquerra borbònica illenca - “Nos equivocamos”, afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla.

0
0

“Nos equivocamos”, afirmen Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla. 40 anys després dels pactes amb la burgesia i el franquisme, alguns dels dirigents i sectors afins al carrillisme espanyol (PCE) i la socialdemocràcia (PSOE) reconeixen els seus errors! (A bones hores! Després d´ haver donat suport durant 40 anys als borbons, a la “sagrada unidad de España”, l´oblit de la nostra memòria històrica i una Constitució capitalista i imperialista -amb el caramull de dolor, manca de llibertat, opressió nacional i explotació bestial que ha comportant per al poble-, ara ens surten amb aquestes! Quins polítics, quanta misèria, quants patiments han causat, amb els seus pactes, als treballadors!)


Les traídes de la transició (la restauració borbònica)


L´esquerra del règim ha necessitat 40 anys per fer una autocrítica!


“...aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social. Nos equivocamos”. (Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla)


La voz dormida


Per Manuel Cámara, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, José M. Carbonero, Josep Quetglas, Ignasi Ribas i Gabriel Sevilla (diari Última Hora, 14-IV-2014).


Cuando las condiciones son adversas el letargo puede ser una forma de vida inactiva, defensiva, protectora. Así dormimos nuestra conciencia y nuestra memoria durante años, pensando que tal vez –solo tal vez- nuestra renuncia temporal a lo esencial facilitaría la aparición de una derecha civilizada, sin curas ni salvapatrias, respetuosa con la libertad y la dignidad de las personas, alejada del matonismo franquista y dispuesta a poner algo de su parte para un proyecto común de Estado basado en la convivencia y en la igualdad de oportunidades.

Para ello aceptamos la monarquía ungida por el dictador, pactamos una Constitución pacata, con una fórmula de administración política territorial que no era más que un parche que auguraba futuros problemas; callamos ante un Estado siempre genuflexo ante la Iglesia; cedimos nuestro papel de garantes al Ejército; participamos en una ley electoral que perjudica a las minorías; renunciamos a la acción de la justicia sobre los responsables de la brutal represión del régimen fascista; quisimos creer que nuestra extremada prudencia y generosidad daría como fruto el progreso político y económico de los ciudadanos, la transparencia y la hobestidad de los gestores públicos, la consolidación de la justicia y la protección social.


Nos equivocamos

Nos equivocamos. La derecha anduvo callada un tiempo, el suficiente para reordenar sus finals y volver a tejer los vínculos entre todos los poderes que saquearon con mano de hierro el país durante los cuarenta ños previos, y luego, consolidada la trama entre el dinero, el poder judicial, la jerarquía católica, los banqueros y los empresarios, se quitaron la careta y ahí los tenemos: nos están dejando sin sanidad ni educación públicas, han eliminado la ley de la dependencia, están amnistiando a los defraudadores al tiempo que castigan y echabn a los inmigrantes, convierten a buena parte de la población en pobres, acaban con el derecho al trabajo y cargan, una vez más, contra las mujeres al tiempo que besan la mano de unos obispos tan insaciables y amenazadores como antaño.

Es una derecha bajo palio, con los mismos nombres y los mismos mimbres que tejieron aquel horror del que no quieren ni que se hable: se engallan contra los que quieren recordar y preparan un proyecto de ley de orden público con castigos. Tan desproporcionados que resultan ridículos, para quien se atreva a disentir, a rebebarles contra su hipocresía y sus mentiras.

Vuelve la actitud chulesca, de gomina, loden y rubias de bote, como en el franquismo, y vuelve sobre todo el reparto del botín público, el encgufismo, la prepotencia y la impunidad, las herramientas de la enorme e implacable estava a las clases populares, camuflada primero de crisis y ahora de recuperación, cuando en realidad lo que están cavando –con nuestro dinero y nuestro esfuerzo- es una brecha cada vez más profunda y ancha entre los privilegiados y los desheredados, una sociedad dual en la que los señores nos colocan otra vez en el papel de súbditos.

No podemos seguir asistiendo callados al retorno de la miseria, al desprecio de los distintos, al castigo a amplias capas de población obligadas al papel de carne de cañón de la crisis. No podemos dejar pasar un día como hoy sin despertar del letargo, sin alzar la voz dormida, sin comprometernos a trabajar por una España laica, federal y republicana. ¡Viva la República!


L´escriptor Miquel López Crespí i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


Publicació del llibre Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor)

Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca ha escrit:

L'autor, amb aquest llibre “Els altres comunistes”, parteix d'una sèrie de conviccions i creences fermes que manté tot al llarg de la seva obra literària: la transició política cap a la democràcia a l'estat espanyol comporta renúncies grans i fortes per part d'unes esquerres que es tornen amnèsiques, per conveniència, amb ganes d'arribar a ser reconegudes oficialment. Segons l'autor pobler, arriben a signar un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps. Renuncien al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat. Accepten de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical. Abandonen pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat. Arraconen les gestes increïbles de les guerrilles antifeixistes, actives i dinàmiques. Desactiven el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular. Renuncien a fer servir un referèndum per tal de conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà. Retiren de les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre pengen la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats. S'obliden per complet dels moltíssims defensors de la República. Deixen intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil. Consenten que l'exèrcit franquista sigui el garant de la mateixa constitució democràtica. Accepten, en definitiva, la implantació i el desplegament de l'economia de lliure mercat.,, Tot això significa, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'estat espanyol. Significa també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària (Quan feixistes, estalinistes del PCOE, exdirigents del PCE, membres del PSOE (i sectors afins) demonitzaven l´escriptor Miquel López Crespí per criticar els pactes de l´esquerra borbònica amb els franquistes)


Per Miquel López Crespí, escriptor


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel× lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Dins aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat (Última Hora).

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i col× lectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il· luminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibil× linament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.


Nota: Totes les renúncies de la restauració borbònica en el llibre "Els altres comunistes i la transició" (Lleonard MuntanerEditor) (2 vídeos) Els 40 anys de mentides de la dreta i l´esquerra del règim al descobert! La història dels pactes amb el franquisme que ens han amagat els vividors i oportunistes del sistema per a gaudir de bons sous i poder trepitjar moqueta! Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca Tenc a les mans i acab de llegir un llibre que fa molta llum sobre un dels períodes més rellevants en la història democràtica, a l'estat espanyol en general, i a les Illes Balears i Pitiüses, més concretament. L'escriptor pobler Miquel López Crespí, amb “Els altres comunistes”, ajuda a copsar certs aspectes que les versions oficials acostumen a amagar o distorsionar de forma interessada. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/264860


Víctimes de la pobresa energètica

0
0

Article d'en Pepe García publicat al Diari Balears 

Fa uns dies un home de 59 anys i el seu fill de tan sols 15 anys van morir intoxicats per la inhalació de monòxid de carboni d'una olla posada al foc, que era el braser rudimentari que havien utilitzat pare i fill per escalfar-se en una caseta d'eines de Binissalem. Aquestes dues morts és el segon cas de víctimes directes de la pobresa energètica que es produeixen a Mallorca des de principi d'any. Un home de 70 anys va morir el passat 19 de gener per idèntic motiu a Santa Maria.


Les notícies de focs i asfixiats com és el cas esquitxen els diaris durant l'hivern però si s'agrupen i s'analitzen de manera global, sorgeix una realitat inquietant. Només en gener van morir 16 persones en aquesta situació a tot l'estat i els sindicats de bombers han alertat que almenys el 70% de les víctimes mortals del 2014 són atribuïbles directament o indirectament a la pobresa energètica.

La pobresa energètica és la incapacitat d'una llar de satisfer una quantitat mínima de serveis de l'energia per a les seves necessitats bàsiques, com mantenir l'habitatge en unes condicions de climatització adequades per a la salut. Els tres factors fonamentals d'aquesta precarietat energètica són els baixos ingressos de la llar, la qualitat insuficient de l'habitatge i els preus elevats de l'energia.

A més de mortes directes per incendis o inhalacions de monòxid de carboni és evident que la pobresa energètica també provoca la mort sobretot de nins i ancians per una exposició a temperatures excessivament baixes que afecta la salut. L'Associació de Ciències Ambientals ha fixat la Taxa de Mortalitat Addicional d'hivern (TMAI) directament atribuïble a la pobresa energètica en el 30%, el que significa una xifra de morts addicionals a l'hivern a Espanya de 7.200 persones cada any, moltes més víctimes que les provocades per exemple en accidents de tràfic.

Estam davant una greu violació sistemàtica dels drets humans que contrasta amb els privilegis que gaudeixen les companyies energètiques a l’Estat Espanyol, uns privilegis relacionats amb l’enorme influència de l’oligarquia energètica sobre la “casta” política que utilitza les portes giratòries per ingressar en els consells d’administració de les grans empreses del sector de l’energia. L’oligopoli elèctric, plegat d’exministres i presidents, duplica els beneficis de les europees i les successives pujades de la llum registrades han permès ingressar 21.600 milions addicionals a les companyies elèctriques des que va començar la crisi econòmica. Només ENDESA i IBERDROLA van tallar la llum a 1 milió de persones el 2013.

És imperatiu que reaccionem i pressionem a les administracions perquè prenguin mesures efectives per posar fi a aquesta situació criminal i és clar que no és suficient amb els procediments d'intervenció actual. La qüestió és si és possible a aquesta democràcia que un govern prengui mesures efectives i reals per protegir la vida dels ciutadans davant de les grans elèctriques.

 

 

Santiago Carrillo (PCE), els pactes amb els hereus de Franco i l´oblit de la memòria històrica

0
0

El "maquis" antifranquista. (I)


Paulino López (primer per l'esquerra, dret), pare de l'escriptor Miquel López Crespí poc després de ser alliberat del camp de concentració feixista. Aquest combatent republicà va romandre presoner en diversos camps de concentració existents a Mallorca.

En la primera edició del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, núm. 18) havia explicat com, en acabar la guerra amb la derrota dels republicans, el meu pare va ser enviat a Mallorca com a presoner dels vencedors (vegeu "Primers contactes amb l'oposició clandestina", pàgs. 14 a 18). A la península restaren altres membres de la família paterna que també havien lluitat en defensa de la República i la llibertat. Entre elles el meu oncle José, que combaté amb els comunistes del V Regimiento, en la 22 Brigada que comandava Francisco Galán (germà de l'heroi republicà afusellat per la monarquia després de la sublevació de Jaca en contra del rei).

Quan el pare va ser alliberat del camp de concentració i pogué establir-se amb certa normalitat a sa Pobla una vegada casat amb l'al·lota de Can Verdera (na Francisca Crespí Caldés) que l'havia salvat de la mort, cridà l'oncle per què vengués a ajudar-lo en la feina.

Aleshores -tota la dècada dels anys quaranta fins a ben entrats els cinquanta- la resistència contra la dominació feixista continuava en forma de guerrilles (el maquis) malgrat la derrota popular de l'abril del 39.

La lluita contra el feixisme era tan forta que el 29 de maig de 1955, en el seu discurs d'acomiadament com a director general de la Guàrdia Civil, Camilo Alonso Vega (conegut repressor dels pobles de l'estat), va definir el "bandolerisme esquerrà" (els assassins qualificaven de "bandolers" els herois de la resistència) com "un problema nacional de gran trascendencia que perturba las comunicaciones, desmoraliza a las gentes, destroza nuestra economía, quebranta nuestra autoridad y nos desacredita en el exterior" (subratllat de l'autor). Alonso Vega parla de dos mil enfrontaments entre la Guàrdia Civil i els guerrillers de totes les nacions de l'estat entre 1939 i 1952 (El maquis en España, de F. Aguado Sánchez, publicat per Editorial San Martín l'any 1975).


El llibre de Miquel López Crespí No era això. Memòria política de la transició editat per Edicions El Jonc marcà una fita important en la recuperació de la nostra memòria històrica. Els pactes entre el franquisme reciclat, el carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia volien fer oblidar la memòria històrica i la lluita republicana, anticapitalista i nacionalista de les nacions oprimides de l'estat.

Com es pot comprovar per aquestes declaracions signades pel màxim responsable de la repressió en contra del poble, la lluita contra la dictadura feixista de la burgesia començava ja des del primer dia de la victòria de Franco.

Durant uns anys, fins que a finals dels quaranta s'establí a sa Pobla, l'oncle anava i venia de Mallorca a València i proveïa al pare de notícies d'aquella activa resistència popular.

Malgrat -per evidents motius de seguretat- mai no vaig veure per ca nostra cap publicació de la CNT o del PCE, molts dels noms d'aquelles revistes clandestines em són ben familiars perquè en vaig sentir parlar molt. Sembla que malgrat el perill que representava que la Social o la Guàrdia Civil et trobàs amb un dels diaris o llibres editats pels serveis de propaganda guerrillers, el cert és que la premsa antifeixista es llegia a les barriades obreres i populars.

Els diferents grups de maquis que lluitaven a la península editaven -com i quan podien!-, entre d'altres, Reconquista, Lucha, Liberación (Órgano de la 35 Brigada de Guerrilleros), República, etc. El PCE, a més de Mundo Obrero, editava Nuestra Bandera; i els anarquistes, el seu periòdic central CNT (vegeu Españoles en la resistencia d'Alberto Fernández, publicat per Zero l'any 1973).

A vegades, els llibres i publicacions de la resistència portaven cobertes ben curioses per a dissimular el seu contingut subversiu. Es donava el cas que el Método práctico para aprender boxeo era en realitat un manual per a la lluita armada i El porvenir a través de los sueños una història de la repressió dictatorial. L'opuscleNovena de Nuestra Señora de la Esperanza, editat per una inexistent "Imprenta Salesiana", el que ocultava de veritat era la biografia de Durruti, o un munt de fulls subversius que s'havien de repartir a Madrid o Barcelona. La imaginació dels encarregats de l'Agitació i Propaganda era desbordant, i no bastaria un llibre de cinc-centes pàgines per a explicar la multitud de genials iniciatives que emprengueren en aquells anys foscos i terribles.

Tornant al tema familiar, cal dir que ni el pare ni l'oncle participaren activament en la lluita guerrillera dels 40-50. El temps d'internament en els camps de concentració, el fet d'estar fitxats, les obligacions familiars (jo vaig néixer l'any 1946), els centenars d'afusellats i torturats que havia vist el pare a les presons dels falangistes -aquella gernació d'utopistes que volien acabar amb les injustícies d'aquest món i que moriren esventrats a les cunetes, amb un tret al clotell- l'atemorien bastant. Però, mitjançant les ràdios estrangeres i les notícies que portava l'oncle, seguia el desenvolupament de la resistència armada contra la dictadura.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) Pàgs. 11-13.


"Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS". (Miquel López Crespí)


Francesc Sabaté Llopart ("El Quico") va ser un lluitador exemplar que combaté la dictadura franquista i el capitalisme des de 1936, data del començament de la guerra civil, fins el 1960, quan va ser assassinat per la Guàrdia Civil i el Somatén feixista.

El "maquis" antifranquista (II)

Molts dels companys de la CNT, el PCE o del POUM que no havien caigut en mans dels vencedors o que no pogueren marxar a l'exili, a partir del mateix abril de 1939 anaren a les muntanyes, allà es feren forts, i mantenien combats constants amb les forces de l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil.

Els ex-combatents de l'exèrcit republicà que formaren unitats de guerrillers a l'Europa ocupada pels nazis en temps de la II Guerra Mundial tengueren una importància cabdal en la derrota final dels hitlerians. Catalans, espanyols, andalusos, bascs, gallecs, homes i dones de totes les nacionalitats de l'Estat lluitaren a França, Itàlia, la Unió Soviètica... fins a Noruega o Finlàndia, hi havia combatents antifeixistes procedents de l'Estat Espanyol dinamitant els trens d'aprovisionaments dels alemanys, atacant la reraguarda hitleriana, combatent a pit obert contra les unitats més selectes de les Waffen SS.

Per tal de copsar tota la importància de l'ajut dels homes i dones de la península ibèrica a l'alliberament d'Europa del jou nazi-feixista cal recordar que només a França la Agrupación de Guerrilleros Republicanos (ex-combatents de l'Exèrcit Popular, de la Generalitat o del Govern Basc) arribà a comptar amb sis divisions formades per més de 12.000 guerrillers, tots perfectament equipats amb armament pres als nazis.

Després de l'alliberament de París, molts dels homes d'aquestes unitats del maquis travessaren clandestinament els Pirineus i anaren a combatre Franco a Catalunya, l'Aragó, Euskadi o Espanya (Castella i Andalusia, en particular). Desenes i desenes de dirigents guerrillers foren capturats per les forces repressives (record ara Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro, tots afusellats entre els anys 1945 i 1947).

L'heroisme en la batalla de milers i milers d'ex-combatents republicans queda provat pels vuit-cents companys que moriren en la lluita per l'alliberament de Noruega, per les tombes d'esquerrans que hom encara pot trobar al costat dels antics camps de batalla a Àfrica, Itàlia, França, Rússia, Normandia, Bielorússia, Crimea, Ucraïna, Berlín... Fins i tot hi hagué antifeixistes catalans i espanyols fent costat als nord-americans a les illes del Pacífic!

Són nombrosos els llibres que expliquen aquestes històries exemplars: Guerrilleros españoles en Francia de Miguel Àngel (Ed. Ciencias Sociales. La Habana. 1971); Pasión y muerte de los españoles en Francia de Federica Montseny (Espoir. Toulouse. 1945); Los olvidados (Antonio Vilanova. Ruedo Ibérico. París. 1969)...

La lluita del maquis a l'estat espanyol en contra de la dominació terrorista de la burgesia fou una gesta heroica comparable a la de la resistència francesa o italiana. La diferència essencial va consistir en el fet que, tant a França com a Itàlia, Iugoslàvia o Grècia, l'URSS o Albània, els grups de guerrillers antifeixistes comptaren de seguida amb l'ajut (amb armes, informació, diners, etc) de les potències aliades, o bé de l'Exèrcit Roig.

La proximitat dels exèrcits aliats facilitava en certa mesura la tasca dels combatents antinazis. Amb l'evidència de la victòria, milers i milers de ciutadans d'aquests països passaren a eixamplar cada vegada més els exèrcits de la resistència. Enquadrats en la divisió Leclerq, els republicans catalans, bascs, gallecs o espanyols ajudaren a alliberar París.

A l'estat espanyol la situació dels guerrillers fou més complicada. Just acabada la II Guerra Mundial, les aliances internacionals mudaren de signe i l'URSS i els comunistes aliats en defensa de la llibertat i la democràcia, a ran de l'inici de la Guerra Freda, passaren a ser considerats enemics d'Occident. De rebot, Franco, aïllat per les Nacions Unides i al qual tothom preveia una mort semblant a la de Benito Mussolini (penjat, esquarterat enmig del carrer) esdevenia per a nord-americans, francesos i britànics el "campió d'Occident que havia ajudat a salvar Espanya de les urpes del comunisme internacional".

Els guerrillers antifeixistes, per tant, es trobaven sense aliats, sols en el començament de la Guerra Freda, amb dubtes per part del PCE de continuar sostenint aquell titànic esforç perquè Stalin, feia anys, havia "aconsellat" a Carrillo, Líster, Pasionaria, etc., la conveniència de "guanyar-se" des de dintre els sindicats feixistes (la CNS) i abandonar definitivament la lluita armada.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 13-14


"En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París. Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía". (Enrique Líster)

El "maquis" antifranquista (i III)


Lluitadors republicans. Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


La repressió feixista fou exacerbada fins a límits que a hores d'ara costa imaginar. Segons les investigacions de l'historiador G. Jackson, la dictadura afusellà entre 1936 i 1945 una xifra de persones que va entre les 150 i les 200.000 (G. Jackson, La República Española y la guerra civil. Barcelona, 1976).

Els diversos tipus d'organismes unitaris de l'oposició antifranquista, creats per mirar d'afeblir la dictadura, tampoc no ajudaren gaire als combatents que s'enfrontaven tots sols a la brutal repressió dels escamots de la mort falangistes.

Malgrat que l'any 1944 es constituís a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación formada per republicans, socialistes i part del moviment llibertari (un sector de la CNT no estava d'acord amb la formació d'organismes unitaris interclassistes), l'invent no ajudà a decidir les potències aliades a ajudar els guerrillers antifeixistes. El PCE amb les Juntas de Unión Nacional de clara orientació demòcrata-burgesa, tampoc no convencé els governs del Regne Unit, EUA o França, que, en la pràctica, no volien instaurar cap República de tipus popular on no tenguessin cabuda els partits del gran capital.


El llibre de Miquel López Crespí No era això. Memòria política de la transició editat per Edicions El Jonc marcà una fita important en la recuperació de la nostra memòria històrica. Els pactes entre el franquisme reciclat, el carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia volien fer oblidar la memòria històrica i la lluita republicana, anticapitalista i nacionalista de les nacions oprimides de l'estat.

A Mèxic, els ministres i diputats de la República que s'havien exiliat, crearen un govern de concentració (sense membres del partit de Pasionaria) esperant que els aliats desembarcassin a Espanya, es desfessin del dictador i posassin els republicans en el Poder.

Tot això només eren somnis d'exiliats. Els anys 1944 i 1945, davant l'incontenible avanç de l'exèrcit soviètic, que ja havia alliberat mitja Europa del jou nazi-feixista, els governs britànic i nord-americà ja tenien dissenyat el mapa de la futura guerra freda (barrar el pas a l'expansionisme de l'URSS utilitzant fins i tot els dictadors com Franco en la tasca de contenció del "comunisme"). Quan l'oposició espanyola somniava en una ràpida tornada al Poder, els centres de direcció del gran capital internacional ja havien ordit els plans de consolidació de la dictadura franquista a l'estat espanyol, i la Casa Blanca començava a redactar el guió del Tractat d'Amistat i Cooperació signat entre Franco i Eisenhower.

L'actitud profranquista de les democràcies occidentals (malgrat les hipòcrites condemnes de paraula) sentenciava a mort centenars d'heroics guerrillers antifeixistes. La burgesia espanyola posava els botxins, Occident servia les bales.

En un breu capítol com aquest només podem fer una mica de recordança de la gesta heroica del maquis.

Al Principat, es por dir que a partir de 1946 qui porta endavant la flama antifeixista és la CNT-FAI, amb direcció establerta permanentment a Tolosa de Llenguadoc. Les infiltracions són a través dels Pirineus (l'exèrcit franquista i la Guàrdia Civil no podien controlar metre a metre la serralada pirinenca).

A la resta de l'estat, la majoria dels grups de resistents estaven en mans unes vegades -com al Principat-, de la CNT; altres, del PCE, o d'unitats republicanes disperses que no havien volgut lliurar-se a mans dels vencedors, i que amb algunes armes salvades de la desfeta de 1939 s'havien llançat al bosc i a la muntanya.

El nucli dirigent de l'oposició més ferma a la dictadura dins el camp anarquista està format per Frederica Montseny, Germinal Esgleas i Roc Santamaría. Cap de les principals accions guerrilleres era Pere Mateu Cosidó (que executà al president del govern Eduardo Dato en temps del regnat d'Alfons XIII).

Impossible parlar dels centenars d'actes de sabotatge contra la dictadura que realitzaren un Francesc Sabater Llopart, en Ramon Vila Capdevila (Caracremada), en Wenceslao Giménez entre desenes de caps guerrillers sorgits del poble (vegeu el llibre Sabate: guerrilla urbana en España 1945-1960 d'Antonio Téllez Solá, publicat per Plaza y Janés l'any 1978).

A la regió de Barcelona era important, entre d'altres, la unitat de guerrillers comandada per Massana (cap al 1947); feien fins i tot "controls" a les carreteres de Castelldefels i del Garraf. En Josep Lluís Facerias esdevé un personatge mític entre el poble treballador. Els seus assalts a locals de Falange, les expropiacions que fan les seves unitats, l'execució de destacats assassins feixistes, li donen una aurèola mítica que encara perdura.

Sovint molts dels combatents antifranquistes són detinguts i executats sense judici per la Guàrdia Civil en el mateix indret on han estat descoberts, malgrat s'hagin rendit i lliurat les armes (cal dir que això darrer era una excepció i la majoria, sabent la sort que els esperava en caure en mans dels falangistes, preferien lluitar fins a la mort).

1948 marcà el zenit de la lluita de la guerrilla (principalment anarquista) al Principat.

¿Com vivia aleshores la direcció del PCE la situació política que el moviment guerriller provocava a la dictadura? Enrique Líster escriu a Así destruyó Carrillo el PCE (pag. 65): "En 1946 el Buró Político (del PCE) se había trasladado a París. Toulouse resultaba demasiado provinciano y demasiado indiscreto para el género de vida de grandeza que diferentes miembros del Buró Político querían seguir llevando. En unos casos se compran y en otros se alquilan espléndidas villas en los lugares elegantes de los alrededores de París.

'Las guerrillas, el trabajo clandestino, las cárceles franquistas, geográficamente sólo estaban al otro lado de los Pirineos, pero mentalmente estaban muy lejos de las preocupaciones de los Dolores (Pasionaria), Carrillo, Mije, Antón y compañía".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicions El Jonc) Pàgs. 14-17


[18/02] «V com moja vera?» - «Germinal» - Conferència de Girault - Flores Magón - Revolta de subsistències - Baguet - Caffin - Pivi - Adam - Parenti - Peiró - Sapoundjiev - Morales - Susín - Cuberos - Bayer - De André - Iacopucci - Doubinsky

0
0
[18/02] «V com moja vera?» -«Germinal» - Conferència de Girault - Flores Magón - Revolta de subsistències - Baguet - Caffin - Pivi - Adam - Parenti - Peiró - Sapoundjiev - Morales - Susín - Cuberos - Bayer - De André - Iacopucci - Doubinsky

Anarcoefemèrides del 18 de febrer

Esdeveniments

«Tolstoi llaurador», d'Ilià Repin (1887)

- Segrest de V com moja vera?: El 18 de febrer de 1884 la policia tsarista de Moscou (Rússia) segresta a la impremta totes les còpies del llibre V com moja vera? (En què consisteix la meva fe?), de Lev Nikolàievitx Tolstoi, declarat «molt perjudicial» per la censura de l'Església ortodoxa. En aquest llibre Tolstoi despulla els quatre Evangelis de tots els seus elements sobrenaturals, predica un deisme en l'esfera religiosa i l'anarquisme en la política i insta els seus lectors a amar a tothom i a no usar cap mena de violència contra ningú. Des d'aleshores Tolstoi s'oposà obertament a les formes de vida de la seva classe social aristocràtica, atacà l'Església oficial ortodoxa i la burocràcia estatal. Intentà abandonar la literatura, que li semblava una activitat inútil, i es dedicà al treball físic, es féu vegetarià i es trobà cada vegada més en contradicció amb la vida de la seva família burgesa. En aquesta obra, juntament amb Ispoved (1884, La confessió) i Tsarstvo Bozhiye vnutri vas (1890-1893, El Regne de Déu és en vosaltres),és on Tolstoi mostra més directament el seu pensament anarcocristià.

***

Portada del primer número de "Germinal"

- Surt Germinal: El 18 de febrer de 1905 surt a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Germinal. Periódico bimensual defensor de la clase obrera. L'edició d'aquesta publicació va ser iniciativa de la Secció d'Oficis Diversos de Terrassa i del grup anarquista «Hacia la Emancipación». Escrit en castellà, tenia articles en català. Es distribuïa a la Casa del Poble i al Cafè Colom de Terrassa. Tres articles del primer número van ser denunciats i el seu director, Antoni Navarro, processat com a responsable, fet pel qual els editors se'n van sentir orgullosos. Tractà temes molt diversos: sindicals, antimilitaristes, pedagògics (Escola Moderna), culturals, judicials, notícies i cròniques (locals, estatals i mundials), efemèrides obreres, presos, eleccions, esperanto, etc. Trobem articles d'Àngel Biel, Eduard Bonet, Lluís Bulffi, P. Carbonell, R. de Castilla, Paco Curto, Danti, J. Dejacques, Jeroni Farré, Sébastien Faure, Anatole France, Armando Golfier, José Herrán, Rossend Lloveras, Anselmo Lorenzo, Donato Lubén, Rafael Martínez, Ramon Masats i Puig, J. Médico, Mella, Luisa Michel, J. Miret, M. Morató, Arturo Niale, Llorenç Pahissa, M. Pascual, Boucher de Perthes, Pedro M. Pío, Víctor Pujol, Ernest Renan, Julio Rojo Orión, Fernando Soler, H. Spencer, F. Strakelberg, Eudaldo Tallapedra, Tarrida, Tillier, Tolstoi, Juan Trabaja, etc. El penúltim número, el 24, que sortí el 19 de febrer de 1906, fou un extraordinari dedicat a les víctimes obreres del 19 de febrer de 1902 metrallades per les autoritats als carrers de Terrassa. El març de 1906 va ser prohibit i el nou director, Jaume Rabassa, empresonat. En sortiren 25 números, l'últim el 3 de març de 1906. El 13 d'octubre de 1912, aniversari de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia i a qui anava dedicat, en sortí el primer número d'una segonaèpoca que portava el subtítol«Periódico libertario», i que tragué 10 números fins al 28 de febrer de 1913. S'hagué d'estampar a Barcelona perquè cap impremta de Terrassa el volgué imprimir. Portà a terme una subscripció per recaptar fons per als llibertaris mexicans insurgents. Administrat també per Antoni Navarro, hi van col·laborar M. A. Acuña, J. Aguado, Salvio Aguaviva, Sabina Alcalde, Manuel Badía, José Chueca, J. Clemenceau, Sebastià Compte, Cunfit, Sébastien Faure, Emilio Gante, Pedro García, V. García, Antonio García Birlán, Acracio Germinal, Jean Grave, Emilio Laveniz, Anselmo Lorenzo, Núñez, Salvador Pino, Antoni Puig, Josep Pujal, Andrés Ramos Alvarado, D. Rodríguez Barbosa, Sebastián Sánchez, Jaume Serra, Antonio Tomás, Zeda, Zoais, etc. La publicació deixà de sortir perquè els distribuïdors no n'abonaven les vendes.

***

Octaveta anunciant la conferència de Girault

- Conferència de Girault: El 18 de febrer de 1910 el propagandista anarquista Ernest Girault, aleshores redactor del periòdic Le Libertaire, fa una conferència«pública i contradictòria» al Cafè Pélissier de Marsella (Provença, Occitània) que porta per títol «Sufragi Universal o Revolució Social». La conferència volia engegar el debat davant les properes eleccions que s'havien de celebrar el 24 d'abril i el 8 de maig d'aquell any.

***

Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

- Detenció dels germans Flores Magón: El 18 de febrer de 1916 Ricardo Flores Magón i son germà Enrique són detinguts a la seva granja comunal i cooperativa a prop de Los Ángeles (Califòrnia, EUA), on havien instal·lat la redacció i la impremta del periòdic Renovación, per la policia nord-americana. Enrique és violentament copejat i haurà de ser hospitalitzat. Els germans Flores Magón, revolucionaris llibertaris mexicans exiliats als Estats Units, són acusats d'haver enviat per correu articles incitant«l'assassinat, l'incendi provocat i la traïció». William Charles Owen també en serà acusat, però va aconseguir fugir a Nova York i embarcar al Regne Unit. Els articles incriminats --«Los levantamientos en Texas» (2 d'octubre de 1915), «A los soldados carrancistas» (25 de novembre de 1915), de Ricardo; i«Publicidad», d'Enrique-- feien una crida els soldats a deixar les armes, però a guardar-les i utilitzar-les si calia per fer-les servir contra els seus oficials. Immediatament un comitè de suport es va formar per recaptar fons per a la fiança, que finalment va ser rebutjada malgrat l'estat de salut de Rircardo. El procés va tenir lloc el 21 de maig de 1916: Ricardo va ser condemnat a 12 mesos de presó, per trobar-se malalt, i 1.000 dòlars de multa; i Enrique a tres anys de tancament i 3.000 dòlars de multa.

***

Protestes per les subsistències (revista "Baleares", 1918)

- Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1918, coincidint amb les festes de carnaval, una irada protesta popular pel problema de les subsistències esclata a Palma (Mallorca, Illes Balears). Aquest dia es produí el saqueig de les botigues de carbó per part de nombrosos grup d'homes, dones i nens; hi hagué fortes topades amb la guàrdia civil, que disparà i ferí un jove socialista, Miquel Cabotà Serra --que morí la nit del 26 de febrer-- i una dona, la senyora Humbert, vídua de Cunill, ferida lleu en un braç quan tancava el balcó de ca seva al Born. Les manifestacions i els avalots no acabaren fins ben entrada la nit, declarant-se l'estat de guerra a la ciutat. Sembla que els fets tingueren uns inicis força espontanis. Anarcosindicalistes, socialistes i simplement membres de les societats obreres hi intervingueren però no ho organitzaren. El problema de les subsistències assolí a Mallorca entre 1918 i 1919 una importància que no havia tingut entre els anys 1914 a 1917. Es degué sobretot a l'exportació beneficiosa, i en part il·legal, de matèries alimentàries a la península. Els acords governamentals presos per a solucionar el problema tendien en general a prohibir-ne el comerç si al lloc d'origen mancaven; les juntes provincials de subsistències presidides pels governadors civils havien de ser els òrgans encarregats de l'observança de les mesures restrictives. Dins Mallorca l'escassesa es féu notar sobretot a Palma. L'ajuntament culpà en general el governador de poca vigilància, especialment quan el problema s'agreujava i la pressió popular era forta. També gairebé tots els partits es veieren acusats d'estar implicats en afers d'exportacions clandestines. En mig de tot aquest ambient, mancat de subsistències en general i de carbó, producte bàsic a l'època, en particular, i enfrontats l'ajuntament i el govern civil, la protesta popular es desencadenà.

***

El saqueig de Palma de 1919

- Aniversari de la Revolta de les subsistències: El 18 de febrer de 1919, a Palma (Mallorca, Illes Balears), en l'aniversari de la Revolta de les subsistències del 18 de febrer de 1918, es reproduïren amb major amplitud els avalots d'aquella jornada, ara amb saqueigs de fleques i forns sobretot. Aquesta vegada els anarcosindicalistes van ser els instigadors dels fets. El socialista Llorenç Bisbal, el matí, intentà calmar la gent i aconseguí que el governador anés al mercat, on s'havien iniciat els incidents, per a promoure mesures radicals immediates. La intervenció va ser eficaç, però cap al migdia una multitud omplí la plaça de Cort en manifestació contra l'ajuntament; Bisbal, que recomanà pau i ordre, fou escridassat i el saqueig es generalitzà de nou per tota la ciutat. La situació fou dominada per les autoritats el vespre, quan l'exèrcit sortí al carrer. En aquesta ocasió la condemna dels avalots fou general; el clima espantadís s'estengué als pobles, tot i que només a Inca es produïren certs atacs de grups de manifestants contra l'ajuntament i el domicili del cap liberal local. El 30 de març de 1919 Jaume Palmer Escalas va estrenar al Teatre Balear de Palma el sainet Es saqueo de sa plasa fonamentat en aquests fets.

Anarcoefemèrides

Naixements

Miners

- Jean Baguet: El 18 de febrer de 1847 neix a Buxières-la-Grue (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Jean Baguet, també conegut com Jean Bayet. Instal·lat a Lió com a sabater, va ser membre de la Federació Revolucionària de l'Est, a la qual van pertànyer la major part dels anarquistes de la regió. Per evitar les detencions que es van desencadenar arran de les violentes manifestacions de miners de Montceau-les-Mines durant el mes d'agost de 1882 i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió l'octubre d'aquell any, s'hagué d'exiliar a Suïssa. Va ser processat en el «Procés dels 66» celebrat a Lió el 8 de gener de 1883 i el tribunal el va condemnar per no compareixença el 19 de gener de 1883 a cinc anys de presó, a 2.000 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. Més tard va comparèixer al judici d'apel·lació davant el Tribunal de Lió que li va reduir la pena a un any de presó, a 100 francs de multa i a cincs anys de privació dels drets civils.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Notícia sobre l'agressió d'Émile Caffin apareguda en el diari parisenc "Le XIXe Siècle" de l'1 d'abril de 1888

- Émile Caffin: El 18 de febrer de 1858 neix a Labosse (Picardia, França) el mestre llibertari i sindicalista Émile Théophile Caffin. Fill d'un esclopaire, fou mestre de l'educació pública a la Picardia i a Saint-Ouen (Illa de França, França). L'agost de 1887, per qüestions merament administratives, va ser rellevat de les seves funcions de mestre adjunt de l'escola de Saint-Ouen; desesperat des d'aleshores, el 30 de març de 1888, en un atac de follia, apunyalà amb un ganivet de cuina diverses vegades el pit del brigadier Lang, dels Guardians de la Pau de Saint-Ouen, ferides que resultaren greus, però no mortals. En 1905 es va reintegrar en l'ensenyament. El gener de 1911 signà, amb molts altres companys, un manifest lliurat a l'ambaixada del Japó contra l'anomenat «Afer Kotuku» (condemna a mort per «alta traïció» de l'anarquista Shusui Kotoku i 11 companys més). Gran polemista, col·laborà en fulls locals, en publicacions polítiques (socialistes i comunistes) i en el periòdic anarquista fundat per Georges Bastien a Amiens (Picardia, França) Germinal. Journal du Peuple, que publicà 391 números entre el 19 de novembre i el 27 de juliol de 1914. Mestre durant 16 anys a la petita vila de Bray-Rully (Picardia, França), no dubtà en ensenyar les seves idees llibertàries als alumnes. Jubilat anticipadament, va ser nomenat secretari de la Secció Departament de l'Oise (Picardia, França) dels mestres afiliats a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU).Émile Caffin va morir l'agost de 1936 a Porcheux (Picardia, França).

***

Foto policíaca de Battista Pivi (ca. 1894)

- Battista Pivi: El 18 de febrer de 1866 neix a Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia) el terrelloner anarquista Battista Pivi, també conegut per la seva transcripció francesa com Baptiste Pivi. Sos pares es deien Giuseppe Pivi i Zefirina Coselli. Amb son germà gran Antonio, també anarquista, es van veure implicats en disturbis a Sicília que els van obligar a emigrar a França. Ambdós entraren a treballar com a obrers picapedrers a les pedreres de Mazagran, a prop d'Argenteuil (Illa de França, França). L'11 de juny de 1894 li van ser decretades les seves expulsions per la seva propaganda llibertària a les pedreres; detinguts el 27 de juny d'aquell any a Argenteuil, tots dos van ser expulsats. Aquell any Battista Pivi figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

Foto policíaca de Julienne Adam (ca. 1894)

- Julienne Adam: El 18 de febrer de 1872 neix a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França) la planxadora anarquista Julienne-Louise Adam. Sos pares es deien Théophile Adam i Christine Danel. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any es refugià a Londres (Anglaterra).

***

Foto policíaca de Luigi Parenti

- Luigi Parenti: El 18 de febrer de 1887 neix a Calcinaia (Toscana, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Luigi Parenti, també conegut com Louis Parenti. Durant els seus estudis formà part de la Lliga Democràtica Nacional (LDN), del pare Romolo Murri, considerat en Itàlia el precursor de la democràcia cristiana. Després començà a militar en el moviment sindical com a membre de la Societat de Socors Mutus de Pontetetto, a Lucca (Toscana, Itàlia), de la qual va ser exclòs per les seves idees radicals. Fou especialment actiu durant la vaga de tramvies de Luca. En 1910 emigrà als Estats Units i s'instal·là a San Francisco (Califòrnia, EUA), on esdevingué anarquista i s'afilià a l'any següent a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), arribant a ser un dels membres més destacats de la Secció Llatina d'aquest sindicat anarcosindicalista. En 1913 participà en una gira propagandística de conferències arreu Califòrnia. Mantingué estreta correspondència amb Carlo Tresca (Nova York) i amb Armando Borghi (Itàlia). La seva tasca anarcosindicalista es desenrotllà en diversos sectors, com ara els hotels, els restaurants, les foneries, les fàbriques i els ferrocarrils, i sempre intentà unir els treballadors al marge de races, llengües i cultures. En 1916 va ser detingut, amb Michele Centrone; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó per haver organitzat una manifestació a favor de Carlo Tresca i d'altres militants wobblies empresonats durant la vaga de la Mesabi Iron Range de Minnesota. El 29 de setembre de 1916 va ser detingut amb altres vuit companys, entre elles Michele Centrone i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per «pertorbació de la pau». Després treballà com a miner a Pennsilvània i, més tard, s'establí a la zona de Paterson (Nova Jersey, EUA). El 5 de setembre de 1917 va ser condemnat per un tribunal federal de Chicago per violació de la Llei d'Espionatge pel delicte d'«activitats antimilitaristes i derrotistes», juntament amb altres 165 membres dels IWW–entre ells Joseph J. Ettor, Elizabeth Gurley Flynn, Arturo Giovannitti, Bill Haywood, James Rowan, Vincent St. John, Carlos Tresca i Ben H. William–, a cinc anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Durant el seu empresonament, entre setembre de 1917 i juny de 1919 a la penitenciaria de Leavenworth (Kansas, EUA), no se li va permetre comunicar-se amb sa companya Emma Bacci ni amb les seves tres filles, la petita de les quals va néixer durant el captiveri. El juny de 1919 va ser alliberat sota fiança i es posà a organitzar un sindicat independent de pescadors a San Francisco i com a corresponsal del periòdic liberal La Voce del Popolo, fet pel qual va ser criticat per alguns companys anarquistes. El maig de 1921 l'apel·lació del seu procés va ser rebutjada i tornà a la presó. Finalment se li va commutar la pena a condició que marxés dels EUA. L'agost de 1922 retornà a Itàlia amb sa família i s'instal·là a la zona de Lucca, on s'afilià a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Entre el 28 i el 29 de juny de 1925 fou delegat de Viareggio en el Congrés de la USI clandestí. Pressionat per les autoritats feixistes, en 1928 es reuní a Roma amb Edmondo Rossoni, un dels caps del sindicalisme del règim el qual havia conegut a Amèrica, i va començar a treballar en els sindicats feixistes i com a corresponsal del periòdic feixista de Liorna Il Telegrafo. En 1929 es autoritats italianes van informar que mostrava obediència a les consignes del règim feixista, però a principis de 1930 la policia descobrí que seguia rebent clandestinament exemplars del periòdic anarquista de Carlo Tresta Il Martello. El febrer de 1930 va ser detingut, jutjat i condemnat, però la sentència li fou commutada amb la promesa de bona conducta. Després abandonà tota activitat política i sindical i en 1932 va ser finalment esborrat per les autoritats feixistes de les llistes de«subversius perillosos». Luigi Parenti va morir el 12 de setembre de 1942 a Cacinaia (Toscana, Itàlia) i fou enterrat al cementiri municipal d'aquesta localitat. La seva mort va ser anunciada en la publicació anarquista de Paterson L'Adunata dei Refrattari.

***

Joan Peiró i Belis

- Joan Peiró i Belis:El 18 de febrer de 1887 neix al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de«Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la «Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobavaÁngel Pestaña, el«Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925),Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936),De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937),Problemas y cintarazos (1938).

Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

Homenatge a Joan Peiró

***

Alexandre Sapoundjiev

- Alexandre Sapoundjiev:El 18 de febrer de 1893 neix a Bulgària el militant i propagandista anarquista Alexandre Sapoundjiev. Va estudiar Filosofia i després Dret, i ben aviat es va afegir a les files anarquistes. Va ser mobilitzat en 1915 i en juny de 1919 va participar en el congrés constitutiu de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB). En 1921, després de nombroses detencions, va ser separat definitivament de l'ensenyament, consagrant-se aleshores a la publicació de periòdics clandestins (Anarquista, Pensament Obrer, Societat Lliure). Després del cop d'Estat del 9 de juny de 1923 i de la insurrecció de setembre, va ser de bell nou detingut i empresonat. Un cop alliberat va reprendre les seves activitats de propaganda, però, a causa de la repressió, s'exiliarà a França en 1928 i a Tolosa de Llenguadoc entrarà en contacte amb els anarquistes espanyols i francesos. En 1931, amb l'amnistia, va retornar a Bulgària i va recórrer tot el país reconstruint el moviment llibertari. Després del segon cop d'Estat profeixista de 19 de maig de 1934 es va retirar a la ciutat de Biala, al nord-est de Bulgària, per dedicar-se a la viticultura i al moviment cooperativista. En 1942 encara va ser detingut i empresonat sis mesos. En desembre de 1948 serà novament víctima de la repressió antianarquista, dirigida aquesta vegada pels comunistes. Alliberat, Alexandre Sapoundjiev sempre restarà un infatigable militant fins a la seva mort, el 6 de juliol de 1975 a Bulgària.

***

Antonio Morales Guzmán (Tolosa de Llenguadoc, 1945)

- Antonio Morales Guzmán: El 18 de febrer de 1903 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista Antonio Morales Guzmán. Durant els anys republicans milità en el moviment llibertari de Granada. Participà en la fundació de les Joventuts Llibertàries granadines i en 1932 fou delegat de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) en el seu Congrés constitutiu a Madrid. En 1932 participà, amb Felipe Sandoval i altres, en l'assalt de Juan Pérez de Seoane, excomte de Riudoms, quan fugia cap a l'exili i es dirigia amb cotxe a la frontera francesa. Fundà, en aquestaèpoca, el periòdic Anarquía. En 1934 va fer un míting a Adra amb motiu de la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 fou el secretari de la Federació Local de la CNT de Granada i col·laborà en Tierra y Libertad, òrgan de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1936 participà en els combats contra els facciosos a Granada i formà amb José Castro Velasco un Comitè Revolucionari. L'agost d'aquell any, convocà amb Castro un ple de militants granadins que es realitzà a Cadis i on fou elegit secretari general de la província. Quan esclatà la guerra civil, lluità al front malagueny, d'antuvi en el Comitè de Guerra de les milícies d'Adra. Amb Juan Santana Calero i Cipriano Damiano González fundà la revista Nervio,òrgan de la 147 Brigada Mixta, de la qual fou elegit comissari, i també fou corresponsal de Solidaridad Obrera per a Andalusia. Després formà part del Comitè de Guerra de la «Columna CEFA» (Confederació Espanyola de Federacions Anarquistes) de Màlaga. Durant els anys bèl·lics edità a Guadix Hombres Libres. En 1939, amb el suport de grups maçònics, aconseguir passar els Pirineus, però fou detingut per la policia del Govern de Vichy i internat, primer, en camps i després enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per realitzar feines a la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou fet presoner pels nazis i deportat el 24 d'agost de 1941 al camp de concentració de Mauthausen, d'on fou alliberat el 5 de maig de 1945 força debilitat. L'agost de 1945 participà en el Ple de la Regional d'Andalusia de Tolosa de Llenguadoc, on s'oposà al Comitè Regional de tendència col·laboracionista. Després de l'escissió confederal, formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector ortodox, amb Piedra i J. Montiel. L'agost de 1946 fou delegat en el Ple Nacional de Regionals. Establert a París, s'integrà en el Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, amb Manuel Fernández, i realitzà tasques de responsabilitat orgànica en el Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT de l'Exili. Participà en la major part dels congressos i dels plens del moviment llibertari en l'Exili i arran del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) fou elegit delegat de l'MLE de l'Exili al Brasil. En 1952 fou elegit per a representar el SI en el Ple d'Aymare, encarregant-se de Cultura i Propaganda. En 1953 fou responsable, amb diversos problemes, de l'administració del CNT. En 1956 també formà part del SI, però abandonà el càrrec per problemes de salut, que l'obligaren a abandonar la militància activa. Alguns assenyalen que durant els seus últims anys es lliurà a la beguda i que tingué problemes per les seves tendències homosexuals. Trobem articles seus, sota diversos pseudònims (D. Colimbo, Cantaclaro,Adriano del Monte, etc.), en moltes publicacions, com ara Accão Directa, Boletín Ródano-Alpes, Brazo y Cerebro,CNT, CRA, Esfuerzo,Faro, Hombres Libres, Libertad,Libre-Studio, Nueva Senda, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Antonio Morales Guzmán va morir el 21 de juliol de 1973 a Roanne (Forêz, Arpitània).

Antonio Morales Guzmán (1903-1973)

***

Necrològica de Simón Susín Pac apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de març de 1992

- Simón Susín Pac: El 18 de febrer de 1909 neix a Osca (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Simón Rafael Susín Pac. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser empresonat a Osca arran del moviment de solidaritat amb l'aixecament revolucionari del gener de 1932 a Fígols (Berguedà, Catalunya). Durant la guerra civil va ser ferit en dues ocasions al front. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs a diversos camps de concentració, entre ells el d'Argelers i el de Bram. En 1947 fou delegat de Verfuèlh (Occitània) al congrés de la CNT en l'exili que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. Després milità en la Federació Local de la CNT de Montalban. Simón Susín Pac va morir el 24 de febrer de 1992 a Montalban (Guiena, Occitània).

***

Francisco Cuberos Neto

- Francisco Cuberos Neto: El 18 de febrer de 1924 neix a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'actor dramàtic anarquista Francisco Cuberos Neto, més conegut com Chico Cuberos i artísticament com Cuberos Neto. Sos pares van ser el brasiler Antônio Cuberos i l'espanyola Isabel Viñeto --Vinheto, en la versió portuguesa-- i tingueren sis fills (Maria Antonia, Antônio, Francisco, Jaime, Aurora i Mercedes). Es va criar al barri de Vila Bertioga de São Paulo. Quan tenia 12 anys, després de fer els estudis primaris, començà a fer feina com a obrer en una fàbrica de sabates i després com a venedor de calçat. Quan era adolescent formà part d'una cèl·lula del Partit Comunista del barri de la Mooca de São Paulo, però només durà un mes, ja que per divergències internes i per no estar d'acord amb l'article 13 dels estatuts del Partit, segons el qual cap membre del grup podia tenir contacte amb persones (familiars o amics) d'un altre partit polític, deixà el grupuscle. Cap a 1942 començà a participar en les activitats del Centre Juvenil d'Estudis Socials, juntament amb Liberto Lemos Reis, Nito Lemos Reis, Maria Apparecida Cubero, Aurora Cubero, Mercedes Cuberos i altres, on estudiaven i debatien temes lligats a l'anarquisme. En 1945 aquest grup d'estudis va ser descobert per Edgard Leuenroth, Rodolpho Felippe i Pedro Catallo i convidat a participar en les activitats del Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo. Aquest mateix any s'integrà en el grup de teatre social del CCS, que aleshores representava la peça dramàtica 1º de Maio, de Pietro Gori, i a l'any següent ja participà en el grup i en les representacions d'aquesta obra. En 1951 es casà amb Mercedes Cuberos, matrimoni que durà tres anys. El 14 de març de 1955, com a secretari del CCS, registrà aquesta associació al Departament d'Ordre Polític i Social (DOPS) de São Paulo. En 1959 es casà amb l'espanyola María Martínez Jiménez (Maruja Cuberos) i acabà un curs d'art dramàtic al Teatre de Arena; en 1960 engegà la seva carrera com a actor professional. Fins i tot després del cop militar de l'1 d'abril de 1964, el CCS continuà realitzant les seves activitat teatrals, especialment mitjançant peces llibertàries promogudes pel Laboratori d'Assaigs, grup format per la seva iniciativa, que dirigí amb Pedro Catallo i amb el suport de Waldyr Andrade Kopezky i Ailso Braz Corrêa. També participà en la«Societat Naturista Amics de la Nossa Chácara», grup anarquista que jugà un paper fonamental en l'organització de congressos anarquistes al Brasil. El gener de 1969, per mor de problemes interns i financers, però sobretot per una qüestió de seguretat, el CCS de São Paulo tancà la seva seu. Durant els anys de la repressió els anarquistes de São Paulo es reuniren clandestinament  en la botiga «Calçados Cuberos», a l'avinguda Celso Garcia, propietat de Francisco i Maruja Cuberos. En 1985 participà en la reobertura del CCS. El 21 d'agost de 1986 va ser un dels fundadors de l'arxiu Cercle Alfa d'Estudis Històrics (CAEH), juntament amb Nito Lemos Reis, Antonio Martinez, José Carlos Orsi Morel, Jaime Cubero, Antônio Francisco Correia, Felix Gil Herrera, Liberto Lemos Reis, Fernando Gonçalves da Silva i Ideal Peres. El 18 de febrer de 2004, a suggeriment de Marcolino Jeremias, participà en el programa Provocações, de la TV Cultura, on va ser entrevistat pel seu antic director de teatre Antônio Abujamra, programa que va ser emès el 3 d'abril de 2005. El 28 de novembre de 2007 abandonà el CCS perquè no estava d'acord amb algunes modificacions introduïdes arran de la renovació dels seus estatuts. Entre les peces anarquistes en les quals participà, fent servir el pseudònim de Cuberos Neto, destaquen 1º de Maio. Drama em 1 ato, de Pietro Gori (1946); Uma mulher diferente. Drama Social em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O coraçãoé um labirinto. Drama em 3 atos, de Pedro Catallo (1947); O herói e o viandante, de Pedro Catallo (1947); Nada. Drama em 4 atos, d'Ernani Fornari (1948); A insensata. Drama social em 3 atos, de Pedro Catallo (1950); Tabu. Comédia em 3 atos, de Francisco X. Svoboda (1951); O maluco da avenida. Comédia em 3 atos, de Carlos Arniches (1954); Feitiço. Comédia em 3 atos, d'Oduvaldo Viana (1954); Ciclone. Drama em 3 atos, de W. Somerset Maughan (1955); Está lá fora um inspetor. Drama em 3 atos, de J. B. Priestley (1956);Os mortos. Drama social em 3 atos, de Florêncio Sanchez (1957); Pense alto. Drama, d'Eurico Silva (1958); O que eles querem. Comédia em 3 atos, (1958); O testemunho, de Waldyr Andrade Kopezky (1966); Mundo pedra, pedra mundo. Musical; Como rola uma vida. Drama em 2 atos, de Pedro Catallo (1967); Onde anda a liberdade, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); Os guerreiros, de Waldyr Andrade Kopezky (1967); O último programa de cubanacan. Monólogo, d'Alberto Centurião (1997); A greve de 1917, de Fábio Ferreira Dias (1997); Colônia Cecília, de Renata Pallottini (1999); A velha guarda ou a revolução partida, de Murilo Dias César (1999); Liberdade! Liberdade!, de Millor Fernandes i Flávio Rangel (2000); O santo inquérito, de Dias Gomes (2000);Morte acidental de um anarquista, de Dario Fo (2001); Deus lhe pague, de Joracy Camargo (2001); O homem do princípio ao fim, de Millor Fernandes (2001); Bella Ciao!, de Luiz Alberto de Abreu (2001). En la seva carrera d'actor professional representà nombroses obres, moltes d'elles amb el Teatre Brasiler de Comèdia, entre elles Nega de maloca (1960), Os elegantes (1960), Oração para uma negra (1961),A semente (1961), As almas mortas (1962), A escada (1962), Antígone América (1962), Senhorita Julia (1969), Os dois cavaleiros de Verona (1974), O verdugo (1974), Machado De Assis (1974), Peri e Ceci (1974), Mahagonny (1976), Gota d’água (1977), Curto-Circuito (1987), Canção de Natal (1991). Per a la televisió estrenà Sangue do meu sangue (1969); Programa Penélope (1970), O comprador de fazendas (1970), Vitória Bonelli (1972), Os fidalgos da Casa Mourisca (1972), A Barba Azul (1974), A viagem (1975), Ovelha negra (1975), Gaivotas (1979), Um homem muito especial (1980), Vento do mar aberto (1981),Música ao longe (1982), Aventuras amorosas de seu quequé (1982). Per al cinema intervingué en O vigilante rodoviário (1961), Amemo-nus (1970), O sexualista (1975), Ainda agarro este machão (1975), Tiradentes. O mártir da Independência (1976), Antônio Conselheiro e a Guerra Dos Pelados (1977), No tempo dos trogloditas (1978), Os três boiaderos (1979) A virgem e o bem dotado (1980), Gaijin. Os caminhos da liberdade (1980), E a vaca foi para o brejo (1981), Amélia. Mulher de verdade (1981), As vigaristas do sexo (1982),Amado Batista em sol vermelho (1982),Arapuca do sexo (1983), A luta pelo sexo (1984), O santo salvador e o demônio (2003), etc. Francisco Cuberos Neto va morir el 20 d'agost de 2010 a São Paulo (São Paulo, Brasil) a conseqüència d'un pneumònia agreujada per la malaltia de Parkinson.

---

Continua...

---

Escriu-nos

San Valentín

0
0

     Para la segunda salida de 2016, el día señalado fue el 14 de febrero San Valentín.

     El punto de encuentro fue en Binissalem, en el Celler Sa Vinya. Desde el Celler partimos hacia Binigual para pasear con nuestros coches hasta que llegamos al Restaurante Menestralía donde comimos.

El discurs espanyol de sempre en relació a Catalunya. Nocions.

0
0

          El discurs espanyol de sempre en relació a Catalunya. Nocions.

 

 

 

 

           De sempre, perquè és la mena de discurs propi de l'oligarquia castellana, discurs que es manté quasi inalterable des del segle XVI.

  El Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernado era mentida. L'aristocràcia catalana ja sabia que Na Isabel muntava més que En Ferran.

     Vegem la cosa: A finals del segle XV,  la facció predominant de l'aristocràcia catalana apostà a favor de la unió dinàstica  amb Castella amb l'objectiu d'assegurar el seu domini sobre les classes populars catalanes (La revolta dels pagesos contra els senyors feudals a la Catalunya Vella va provocar la guerra civil, la Guerra dels remences).

 

   La denominada unió dinàstica era una confederació esbiaixada: l'aristocràcia castellana es reservà el control dels mecanismes de poder del nou Estat confederal. L'aristocràcia catalana quedava reduïda a la condició de poder local, privada d'intervenir en la configuració de les grans línies polítiques.

 

      Els nobles castellans ocuparen els càrrecs del poder confederal. Els nobles catalans també hi podien accedir a aquest poder, però comunament com a subalterns. 

     S'ha de saber: El sistema de poder establia que el repartiment de càrrecs es fes en consonància amb la piràmide de l'aristocràcia. La noblesa catalana restava empetitida en comparació amb la castellana. Els aristòcrates catalans quedaven despenjats dels grans càrrecs de la monarquia de les dues corones.

 

   Ha de restar clar: Des del primer moment, la monarquia de les dues corones desplegà una política al servei dels interessos l'aristocràcia castellana. 

 

  El discurs espanyol de sempre s'ha desplegat des de la creació del Siglo de Oro (segle XVI) fins a l'època actual.

 

        Fins a l'època actual, perquè la classe dominant ha mantingut el Poder fins al nostre temps.

 

    Vegeu la tesi: L'oligarquia dels Països Castellans (la tradicional era la dels nobles grans propietaris de terra) continua essent la classe dominant a l'Estat espanyol actual. Únicament    la II República espanyola constituí una amenaça al poder dels oligarques.

 

      La denominada Transició democràtica no fou una revolució democràtica triomfant, sinó l'acomodació l'oligarquia (la qual fins a aquell moment era la classeque disposava dels aparells de poder franquista) a un règim formalment democràtic, però de manera que la casta oligàrquica aconseguia el blindatge de  la seva hegemonia social i política.

 

   Per entendre la cosa: Es declarava la laicitat de la ''nova democràcia'' i alhora que es mantenia vigent el calendari catòlic. A la democràcia borbònica, els agnòstics i els creients no catòlics es veuen contrets a celebrar les festivitats catòliques; i, encara més, l'Administració  dedica una porció dels impostos dels ciutadans no catòlics per a engreixar els inflats  pressupostos  de la Jerarquia Catòlica.

 

 

    Al llarg dels segles, l'oligarquia dels Països Castellans ha desplegat un discurs d'autocomplaença  que magnifica els suposats beneficis de l'exercici de l'absolutisme catòlic espanyol.  El discurs absolutista i catòlic es manté fins el dia d'avui.

    

 

 

 

Estan en perill ses festes de Sant Joan?

0
0

Es passat dia 9 de febrer es va aprovar, en es Plenari des Parlament i amb es vot favorable només des partits que donen suport an es Govern, una Proposició no de Llei a favor des benestar animal que feia especial incidència a sa prohibició dels espectacles taurins. Una proposició no de llei que, curiosament, es va aprovar just després de sa matança de ses cabretes de s’illot d’Es Vedrà a Eivissa.

Era pur cinisme veure an es diputats d’esquerres vestint unes camisetes des grup animalista “Mallorca sense sang” i defensant sa proposta de prohibir ets espectacles taurins, quan minuts abans havien aplaudit an es conseller Vicenç Vidal mentre justificava s’aniquilament a tirs de sa cinquantena de cabretes d’Es Vedrà.

En qualsevol cas i a pesar des cinisme de s’esquerra, es va aprovar, entre altres qüestions, lo següent: "(...) Aquesta modificació hauria de preveure la prohibició dels espectacles taurins en totes les seves formes, així com qualsevol espectacle que causi patiments a un animal (...)".

Vull recordar, abans de res, com en aquestes passades festes de Nadal es va prohibir a Madrid sa participació d’uns camells durant sa cavalcada des Reis Mags, posant com a motiu que aquests es podien estressar.

És per açò que, amb aquest precedent i davant s’aprovació de sa proposta de modificar sa Llei 1/1992 de protecció animal per tal de prohibir qualsevol espectacle que causi patiments a un animal, ha anat creixent un cert temor en bona part de sa gent de Menorca, que veu com una interpretació estricta d’aquest acord podria posar en risc sa continuïtat de ses tradicionals festes de Sant Joan i de sa resta de pobles de Menorca.

Si es partits d’esquerres volen prohibir tots ets espectacles on es causi patiment a un animal, hauríem de saber, en primer lloc, que vol dir patiment. Es pot considerar que s’anyell que participa durant es Dia des Be, a ses festes de Sant Joan, està patint? És un patiment no deixar-lo dormir durant tota una nit, no donar-li menjar i exposar-lo a sa mirada de tothom? És un patiment portar-lo tot un dia sobre ses espatlles d’una persona i donar voltes per tot es poble, mentre tothom el toca? És un patiment pes cavalls està tot es dia carregant a una persona que li dona punxades a ses costelles i fuetades per fer-li donar bots?

Si a Madrid no han deixat sortir uns camells per por que s’estressin, a Balears una interpretació estricte de lo que s’ha aprovat en es Parlament podria dur a que ses festes amb cavalls a Menorca fossin abolides. I més quan en un missatge de twitter, parlant sobre aquest tema, sa diputada Silvia Tur de Gent per Formentera, deia que certes tradicions s’han de repensar i han d’evolucionar, quan precisament s’èxit d’aquestes festes és el d’haver-se mantingut fidels en es seus orígens.

Certament, ses festes de Sant Joan de Ciutadella i sa dets altres pobles de Menorca, on sa figura des cavall és omnipresent, tenen un arrelament social, cultural i festiu que entronca en ses tradicions centenàries d’aquests pobles; i per açò, aquest llegat cultural no el podem posar en risc només per contentar a determinats col•lectius o perquè s’hagin posat de moda certes sensibilitats que res tenen a veure amb allò que es menorquins duim ben dins des nostro cor.

Davant sa possibilitat de que ses festes de Menorca es posin en qüestió, des des Partit Popular hem presentat una Proposició no de Llei amb s’objectiu de que es Parlament de forma unànime es manifesti en favor des manteniment, defensa i reconeixement de ses festes de Sant Joan de Ciutadella i de sa resta de municipis de s’illa de Menorca on hi participen es cavalls, de forma que qualsevol proposta de modificació de sa Llei 1/1992 de protecció animal o qualsevol altra mesura de prohibició d’espectacles amb animals, exceptuï ses festes de cavalls tant pròpies de Menorca i de ses tradicions ancestrals des nostros pobles.

Sopar i gloses a Esporles, el proper 19 de febrer

0
0
El Cafè Nou  d'Esporles organitza un sopar amb gloses, el proper 19 de febrer a les 20:30h. El sopar, de pa amb oli mixte, vi, gasosa i aigua té un preu de 12€ i cal fer reserves al 971610188. En acabar de sopar, hi oferiran un combat els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta" i Mateu "Xurí".
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live