Anarcoefemèrides del 12 de gener
Esdeveniments
-
Festa-Conferència pro «L'Avenir Social»:
El 12 de gener de 1908 se celebra a la
Sala de la Cooperació de les Idees de París
(França) una festa i conferència en
suport de «L'Avenir Social», la fundació
pedagògica llibertària de Madeleine
Vernet. El programa, dividit en dues parts, constà
d'actuacions musicals i
corals a càrrec del cor dels infants de «L'Avenir
Social» i del pianista
Louis-Alexandre Droccos, la conferència del propagandista
anarquista Charles
Malato «L'Europe au point de vue social de 1905 à
1908» i la representació de la
comèdia en un acte La Paix chez soi,
de Georges Courteline, a càrrec dels artistes Gaby i
Lebouvret. L'acte va ser
anunciat en dos números de Les
Temps
Nouveaux.
***
- Míting
confederal d'afirmació: El 12 de gener de 1919
se celebra al teatre del Bosque
de Barcelona (Catalunya) un míting d'afirmació
sindical organitzat per la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Barcelona i la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC). Hi
van intervenir Ferran
Castany, pel Sindicat de Metal·lúrgics;
José Molina, pel Ram de la Construcció;
Calixto García, pel Sindicat de l'Art Fabril; iÁngel Pestaña i Salvador Seguí
(El Noi del Sucre). Tots els oradors
atacaren durament el Govern espanyol, la Lliga Regionalista i la
patronal
catalana. Pestaña desmentí la notícia
sobre l'adquisició per part dels
sindicats confederals de 30.000 fusells i Seguí
denuncià que en una reunió
celebrada a casa d'un conegut patró s'acordà
recórrer a la violència per a anihilar
l'acció sindicalista i que un dels assistents, en clara
referència a Francesc
Cambó i Batlle, lliurà 1.500 pessetes per posar
en marxa l'operació. Es va fer
una crida a la serenitat i al seny i a fer servir procediments legals
en
comptes de l'atemptat personal. En sortí, la gran quantitat
d'assistents al
míting es trobà una desfilada pel carrer
Salmerón de Barcelona de diverses
seccions de sometents que havien assistit a la revista anual celebrada
a la
Gran Via Diagonal. Dies després, el 17 de gener, el Govern
Civil suspengué les garanties
constitucionals a la província de Barcelona, fet que
implicava que per detenir
una persona no calia cap ordre judicial per un delicte concret
sinó que bastava
amb la decisió del governador, i hores més tard
s'engegà una àmplia operació
policíaca que clausurà els centres obrers,
confiscà la seva documentació i
detingué els militants més destacats de la CNT.
***
- Atac contra els wobblies: El 12 de gener de 1928 el local dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Walsenburg (Colorado, EUA), al South Main Street, és assaltat per la policia. A més de destrossar el local, són assassinats a trets dos militants anarcosindicalistes de les mines de carbó (Chávez i Martínez).
Atac contra els wobblies de Walsenburg (12-01-1928)
Naixements
- Rodolfo
Felicioli: El 12 de gener de 1870 neix a Ancona (Marques,
Itàlia) el destacat
anarquista i anarcosindicalista Rodolfo Felicioli. Sos pares es deien
Annibale
Felicioli i Italia Fiorani. Durant sa vida treballà com a
ferrer, d'obrer
sucrer i fent de secretari privat. En 1891 ja dirigia el«Circolo di Studis Sociali»
(CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'Ancona i formà part de
l'equip de redacció deL'Agitazione. Amic d'Errico
Malatesta, col·laborà especialment amb Adelmo
Smorti en l'organització del
moviment llibertari a les Marques. Fou responsable de
l'edició del número únic L'Errore Giudiziario, publicat el 28 de
juliol de 1896 a Ancona, en defensa dels processats a Lucera (Pulla,
Itàlia)
pels fets de l'1 de març a Tremiti, quan detinguts
polítics confinats en
aquesta illa s'aixecaren contra les forces de l'ordre. El
març de 1897 signà en
nom del grup «I Libertari» el manifest
abstencionista I socialisti anarchici ai
lavoratori italiani. El juliol d'aquell
any publicà, amb Adelmo Smorti, una carta oberta al
prefecte, denunciant la
descarada vigilància per part de les autoritats a
ambdós. Fou un dels promotors
de les manifestacions que es donaren entre el 17 i el 18 de gener de
1898 a
Ancona contra l'apujada del pa; detingut, va ser jutjat amb la
totalitat del
grup anarquista local (Tito Alfredo Baiocchi, Italo Bellavigna, Ciro
Bersaglia,
Arturo Cagnoni, Alessandro Cerusici, Emilio Lazzarini, Errico
Malatesta, Carlo
Maroni, Alfredo Panfichi, Antonio Petrosini, Luigi Rocchetti i Adelmo
Smorti) i
condemnat a sis mesos de presó. El 12 de setembre d'aquell
any se li va
assignar per un període de tres anys la
residència i portat a l'illa de
Ventotene i després traslladat a Favigna
(Sicília), on restà fins a finals del
juliol de 1900, quan va ser alliberat amb l'obligació de
mantenir bona
conducta. El novembre de 1899 col·laborà amb
l'article «Era tempo» en el númeroúnic I Morti, text molt
polèmic
enfrontat amb la «candidatura protesta» ideada pel
Partit Socialista Italià
(PSI). De bell nou a Ancona, reivindicà l'anarquia en L'Agitazione i va fer costat el grup
llibertari d'aquesta localitat
que aleshores patia un nou procés. El març de
1901 va ser nomenat membre de la
comissió executiva de la Cambra del Treball d'Ancona i el
desembre de 1902
substituí Alberico Angelozzi en la seva secretaria. A partir
d'aquell moment,
el seu nom apareix en tots els documents anarquistes i sindicalistes, a
més
d'organitzacions diverses, com ara la Greu Groga, de la qual, amb
Augusto
Giardini, n'era membre de la junta directiva. El febrer de 1903 va
participar
en el I Congrés de la Federació
Socialista-Anarquista de les Marques i l'any
següent s'encarregà, en nom del CSS, de
l'edició del número únic L'Astensionista. El 20 de setembre de
1904 representà el «Circolo Risveglio»
d'Ancona en el Congrés de Roma de la
Federació Internacional de la Libre Pensée. El 26
de novembre de 1905 assistí
al Congrés Sindicalista de Bolonya
(Emília-Romanya, Itàlia), promogut per
Ottavio Dinale, on intervingueren Armando Borghi, Pietro Gori, Luigi
Fabbri, Domenico
Zavattero, Giuseppe Sartini i Oberdan Gigli. El 7 de desembre d'aquell
mateix
any participà activament en els disturbis esdevinguts a
Ancona en protesta per
l'encariment dels preus; dictada ordre de detenció contra la
seva persona i
contra Adelmo Smorti i Augusto Giardini, aquesta no es donà
a causa de la
intercessió de l'alcalde. Durant la vaga general esdevinguda
entre el 9 i el 12
de maig de 1906, encapçalà la marxa dels obrers
sucrers i de les drassanes
navals pels carrers d'Ancona i per aquest fet va ser processat. Entre
1906 i
1908 va ser l'ànima del quinzenal socialista-anarquista La Vita Operaia. Quindicinale di propaganda
socialista anarquista per
le Marche, del qual va ser gerent una curta temporada, i
entre 1908 i 1912
col·laborà en el Bolletino
della Camera
del Lavoro di Ancona e provincia; també va
col·laborar en La
Gioventù Libertaria. En aquesta època
mantingué correspondència entre els anarquistes
exiliats a Londres
(Anglaterra). El juliol de 1906 els anarquistes Andrea Borsetti i
Arturo Mazza
li van demanar consell per organitzar el moviment a Ferrara
(Emília-Romanya,
Itàlia), aprofitant el moment per fer una visita a aquesta
ciutat i a la qual
seguirien moltes altres. El 3 de novembre de 1907 assistí al
Congrés
Sindicalista Revolucionari que se celebrà a Parma
(Emília-Romanya, Itàlia) i on
va ser nomenat membre del Comitè Nacional de
Resistència. En aquesta època
col·laborà en L'Internazionale
i en L'Alleanza Libertaria. El 29
de març de
1908 presidí el Congrés Italià dels
Obrers Sucrers que se celebrà a Bolonya. El
12 de maig d'aquell any va fer un encès discurs als
vaguistes de les fàbriques
de paper de Fabriano (Marques, Itàlia), al terme del qual el
propietari de la
factoria el demandà per difamació. A principis de
1909 va ser processat per la
vaga promoguda el juny de l'any anterior per la Cambra del Treball
d'Ancona en
suport amb la lluita dels pagesos parmesans. El 23 de gener de 1910
intervingué
en el Congrés Anarquista Interprovincial que se
celebrà a Ancona. El 18 de maig
de 1913 assistí a la conferència organitzada per
Domenico Zavattero a Bolonya
per a fer balanç de la seva polèmica amb Maria
Rygier. Tota aquesta activitat
llibertària va ser estretament vigilada per les autoritats.
Entre 1913 i 1914
es posà a disposició d'Errico Malatesta i del
moviment llibertari local per a
reconstituir el CSS i donar vida al periòdic Volontà.
Després de la «Setmana Roja» es
perdé el seu rastre, però en
1924 una nota de la policia el registrà com a lector de Pensiero e Volontà. Durant la
postguerra encarà prengué part activa
en el moviment anarquista de la seva localitat. Rodolfo Felicioli va
morir el
13 d'agost de 1964 a Ancona (Marques, Itàlia).
***
- Lucien Bannier: El 12 de gener de 1893 neix a Damvillers (Lorena, França) l'esperantista llibertari Lucien Bannier, també conegut com Lucien Banmer o pel seu nom en esperanto Lucio Banje'. Fill d'un sastre i d'una modista, treballà al banc Comptoir National d'Escompte de Paris (CNEP). En 1906 aprengué l'esperanto en un curs que aparegué en el periòdic Le Petit Parisien, alhora que pertanyia a la Universala Esperanto-Asocio (UEA, Associació Universal d'Esperanto) i mantenia una important correspondència amb esperantistes d'arreu del món. En 1913, durant el servei militar a Verdun, un oficial li donà permís per assistir al Congrés Mundial d'Esperanto que s'havia de celebrar l'agost de 1914 a París, però l'esclat de la Gran Guerra ho va impedir i hagué de lluitar quatres mesos als fronts fins que fou ferit en un braç. El 19 de gener de 1918 es casà amb Suzanne Chaudron. Aquest mateix any se celebrà un curs d'esperanto a París on conegué els anarcoesperantistes Eugène Lanti i Louis Glodeau. Sota la influència de la Revolució russa, participà en la secció comunista de laSecció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), però ben aviat quedà decebut del leninisme. A partir de 1921 fou el principal animador, amb Lanti i Glodeau, del grup esperantista revolucionari Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional), que agrupava obrers de totes les tendències (anarquistes, comunistes, ecologistes, pacifistes, sindicalistes, etc.), la seu del qual es trobava a Bellevilloise i que havia reemplaçat el grup Liberiga Stelo, que edità Le Travailleur Espérantiste. Organe mensuel de l'Union Espérantiste Ouvrière Française (1912-1914) i que reaparegué entre 1920 i 1937. L'agost de 1921 prengué part en el Congrés Internacional Esperantista de Praga. Va fer servir el pseudònim «Lucien Banmer» en l'Enciklopedio de Esperanto. Entre 1935 i 1968, amb només l'interval de la guerra, fou secretari general de la SAT. Entre el gener de 1946 i agost de 1948 fou el responsable de l'edició de la revista Sennaciulo. Lucien Bannier va morir el 20 de novembre de 1986 a Ivry-sur-Seine (Illa de França, França).
***
- María Mateo Bruna:
El 12 de gener de 1902 neix a Torrijo del Campo
(Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista
María Mateo Bruna. El 19 de juliol
de 1936 participà en la construcció de barricades
al barri de Gràcia de
Barcelona (Catalunya), fornit els combatents i tenint cura dels ferits.
Després
passà a treballar a les cantines populars
col·lectivitzades. En acabar la
guerra passà a França i s'establí amb
son company Miguel Alba Lozano, poeta
confederal que col·laborà en Cenit
(1991-1996), a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), militant sempre en el Moviment Llibertari
Espanyol (MLE). María
Mateo Bruna va morir el 22 de juliol de 1992 a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània). Son
germà Blas també va ser militant anarquista.
Defuncions
- Celso Ceretti: El 12 de gener de 1909 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Havia nascut el 23 de gener de 1844 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per«conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.
***
- Jules Erlebach:
El 12 de gener de 1913 mor a París (França)
l'anarquista individualista i
sindicalista revolucionari Jules Charles Ignace Erlebach, a vagades
citat Erlbach, conegut com Ducret. Havia nascut l'1 de febrer de
1881 a Friburg (Friburg, Suïssa). Fill d'un petit industrial
originari de
Portalban (Friburg, Suïssa), per mor de les seves conviccions
anarquistes,
trencà amb sa família. Membre del Cercle de
Treballadors de Friburg, entre 1904
i 1908 fou un dels animadors, amb Jules Schneider, i secretari (1906),
de la
Unió Obrera (UO) d'aquesta ciutat, la qual reagrupava 640
membres en 12
sindicats i que s'adherí a la Federació de les
Unions Obreres de la Suïssa
Romanda (FUOSR) durant dos anys. En 1906 començà
a col·laborar en el periòdic
sindicalista revolucionari La Voix del
Peuple, de Lausana (Vaud, Suïssa). L'estiu de 1908
marxà cap a París
(França) i entrà en contacte amb els cercles
anarcoindividualistes. A partir de
juliol de 1911, sota el nom de Ducret
(nom de la seva àvia materna), portà una petita
llibreria, on també feia
enquadernacions, situada al número 15 del passatge de
Clichy, seu de la primera
sèrie de la revista anarcoindividualista L'Idée
Libre (1911-1913), fundada per André Lorulot. Com
que amb les entrades de
la llibreria no tenia suficient per a viure, també
treballà de dissenyador
industrial en una fàbrica a Levallois-Perret (Illa de
França, França), on
guanyava 600 francs mensuals. Quan l'afer de la «Banda
Bonnot», va ser declarat
sospitós per la policia d'haver albergat entre octubre i
desembre de 1911
Octave Garnier i d'encobrir les seves accions, fet pel qual va ser
estretament
vigilat. Acusat de no haver declarat la seva residència en
tant que estranger,
va perdre la seva feina de dissenyador. Entre octubre, reemplaçant
Albert Labregère, i novembre de 1912 fou gerent
del periòdic L'Anarchie
i albergà l'anarquista
il·legalista Léon Lacombe (Leontou),
amb qui, segons la policia, hauria preparat l'atracament de l'1 de
novembre de
1912 de l'Oficina de Correus de Bezons (Illa de França,
França) i durant el
qual el recaptador morí. Durant la nit del 8 al 9 de
novembre de 1912 uns 400 membres de la Guàrdia de la Pau i
un esquadró de la
Guàrdia Republicana, pensant trobar-lo, encerclaren la seva
llibreria per a
efectuar-hi un escorcoll. El sastre anarquista italià Carlo
Scalvini (Charles Scalvini), que
s'allotjava a
casa seva, va ser detingut, juntament amb altres tres persones, i
després
amollat. Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1912 va ser segrestat
per Léon
Lacombe, aleshores buscat per les autoritats per nombroses accions
il·legalistes i per assassinat, el qual estava
convençut que Erlebach era un
confident de la policia i que l'havia delatat. Després
d'interrogar-lo durant
la nit, el ferí greument d'un tret al coll. Internat a
l'Hospital Bichat de
París en un estat crític, després de
ser interrogat pel jutge d'instrucció i de
42 dies d'agonia, Jules Erlebach va morir el 12 de gener de 1913 d'una
congestió pulmonar produïda a resultes de la bala
que tenia allotjada a
l'esòfag; després d'una cerimònia
religiosa a Nôtre-Dame, fou enterrat quatre
dies després al cementiri de Bagneux (Illa de
França, França). Deixa esposa (Jeanne-Marie
Clément) i un fill adoptat de cinc anys (Roger). L'escriptor
Henry Poulaille,
que havia estat iniciat en l'anarquisme per Erlebach, l'evoca en les
seves
novel·les i, una vegada, el cap de policia Xavier Guichard
li va assegurar que
les sospites de Lacombe eren absolutament infundades.
***
- Pedro Augusto Mota: El 12 de gener de 1926 mor a la Guaiana Francesa l'operari gràfic, periodista, anarcosindicalista i militant anarquista Pedro Augusto Mota. Havia nascut sobre la dècada dels noranta del segle XIX a Ceará (Brasil). Va començar la seva militància anarcosindicalista a Fortaleza (Ceará, Brasil) durant els anys vint lligat al Sindicat de Gràfiques. Va ser corresponsal del periòdic A Voz do Gráfico, una de les publicacions més importants del sindicalisme revolucionari del nord-est brasiler, signant molt d'articles amb pseudònims. Atret per la puixança de l'anarcosindicalisme del sud de Brasil es va instal·la a São Paulo. A partir de 1923 va esdevenir corresponsal del periòdic A Plebe, on va escriure regularment articles sobre Ceará. En aquestaèpoca van començar els debats entre anarquistes i comunistes i ell va mantenir una forta posició crítica contra l'autoritarisme leninista, divulgant en A Plebe textos d'Emma Goldman i signant articles de crítica a la dictadura del Partit comunista i a les posicions dels exanarquistes brasilers, com Astrogildo Pereira, que s'havien convertit en adeptes del leninisme. Durant les lluites contra el govern de Artur Bernardes va ser un dels militants que va signar el document«Moció dels militants obrers al Comitè de Forces Revolucionàries», on els militants anarcosindicalistes i anarquistes presentaven les seves reivindicacions al grup militar que s'havia aixecat a São Paulo. Un cop establert el règim militar i derrotada la resistència obrera, el periòdic A Plebe va ser tancat i diversos militants, entre ells Pedro Mota, van ser detinguts i enviats presos a Rio de Janeiro. A finals de 1924 va ser deportat al camp de concentració de la Colònia Militar d'Oiapoque (Clevelândia do Norte, conegut com l'«Inferno Verde»), al nord del Brasil, juntament amb centenars d'altres militats obrers, anarquistes i comunistes. En 1926 va aconseguir fugir a la Guaiana Francesa, però va morir a conseqüència dels maltractaments i de les condiciones insalubres resultants de la seva deportació a Oiapoque.
***
- Cosimo Pirozzo: El 12 de gener de 1937 mor a Bicién (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Cosimo Cosma Damiano Pirozzo. Havia nascut el 4 d'agost de 1912 a Rosarno (Calàbria, Itàlia). De família benestant, sos pares foren Bruno Pirozzo i Giovanna Amoroso. Els seus li deien Cosmo. Estudià a l'institut de Nicotera i aconseguí graduar-se en llengües clàssiques a Reggio Calabria. Més tard es va matricular a la Facultat de Lletres de la Universitat de Messina. En 1934 demanà inscriure's en el Partit Nacional Feixista, obtenint el carnet el 12 de gener de 1935; però en 1936 un informe anònim dirigit al prefecte posa en dubte la seva «qualitat moral», ja que es relaciona sovint amb la classe obrera i els pagesos analfabets. En aquesta època marxà a Torí i es va inscriure a la Facultat de Lletres assistint als cursos de filosofia. En aquesta ciutat començà a freqüentar els cercles anarquistes i la policia feixista sempre el té sota vigilància. En 1936 abandonà clandestinament Itàlia i a través de Ventimiglia passà a França, on fou ajudat pel Socors Roig Internacional. El 20 de novembre de 1936 el Ministeri de l'Interior italià demana la captura de l'«anarquista Pirozzo», per subversiu i per infiltrat en el Partit feixista. Aquest mateix any, s'inscriu amb el grup de voluntaris de les Joventuts Comunistes Franceses que surt per lluitar en la guerra d'Espanya. Formarà part de la primera brigada de la «Columna Italiana Rosselli», juntament amb anarquistes, republicans, alguns socialistes i un grup de militants de«Giustizia e Libertà», el moviment dirigit per Carlo Rosselli. En aquesta conjuntura farà amistat amb Umberto Marzocchi, Camillo Berneri i Francesco Barbieri. El novembre de 1936 fou assignat a una companyia anarquista que tenia per missió defensar una posició estratègica a la ciutat d'Osca. El 12 de gener de 1937 un escamot de milicians treballava en les obres de reparació d'una carretera a prop de Bicién, a pocs quilòmetres d'Osca, i durant aquestes tasques un projectil de fragmentació fereix greument el calabrès Luigi Tallarico. Malgrat que els bombardeigs continuen, Pirozzo intenta socórrer el ferit i portar-lo a resguard. Un cop portà a la tenda de campanya que feia d'infermeria Tallarico, Pirozzo fou abatut per la metralla d'una nova explosió. Tallarico aconseguí salvar la vida. La commoció per la mort de Pirozzo fou immensa i al seu funeral assistí la «Columna Italiana Rosselli» completa, a més de gent de Bicién i d'Osca. Comentaristes han apuntat que aquest incident inspirà l'escena del funeral de la pel·lícula Land and Freedom (1995) de Ken Loach. A Rosarno un carrer porta el seu nom.
***
- Fernando Santos
Arranha: El 12 de gener de 1990 mor a Lisboa (Portugal)
l'anarquista i anarcosindicalista
Fernando Santos Arranha. Havia nascut el 14 d'abril de 1920 a Lisboa
(Portugal).
Era fill del militant llibertari José da Silva Santos
Arranha, que fou
secretari general de la Confederació General del Treball
(CGT) en els anys vint
i director del periòdic anarcosindicalista A
Batalha, i d'Olimpia dos Santos. Va fer classes a l'Escola
Industria
Alfonso Domingues de Lisboa i posteriorment entrà a
treballar en
l'administració pública, exercint de funcionari
d'antuvi als Tallers Generals
d'Equipaments de Santa Clara i posteriorment a la Direcció
General del Comerç
Exterior. El passat de son pare i les seves simpaties pel moviment
llibertari
van fer que fos estretament vigilat per la dictadura
d'António de Oliveira
Salazar, a més d'impedir la seva promoció
professional dins de l'Administració;
malgrat tot això, continuà la seva
militància llibertària. Després de la
caiguda de la dictadura del 25 d'abril de 1974, una assemblea popular
el nomenà
tresorer de la Comissió Administrativa de la Junta del Freguesia de Santa Engracia de Lisboa,
càrrec que exercí fins a les
primeres eleccions lliures després de la
Revolució dels Clavells. En aquestaèpoca ajudà a la creació del Sindicat
de Funcionaris Públics de la CGT i
s'integrà en la cooperativa editorial del
periòdic A Batalha,òrgan de la CGT, i en el Centre d'Estudis Llibertaris
(CEL). A més a més, va participar en diverses
associacions populars del seu
barri lisboeta de residència, Monte Pedral. En 1985 es va
jubilar. Fernando
Santos Arranha va morir el 12 de gener de 1990 a Lisboa (Portugal).
Documentació
seva es troba dipositada a l'Arxiu Historicosocial de la Biblioteca
Nacional de
Portugal.
***
- Ferdinand Gross: El 12 de gener de 1998 mor a Graz (Estíria,Àustria), d'una afecció cardíaca, el militant anarquista i antimilitarista Ferdinand Karl Gross. Havia nascut l'11 de febrer de 1908 a Viena (Àustria). Després de l'escola primària es va instal·lar a Graz amb sos avis. Va veure's fortament influenciat per les idees de l'activista anarquista Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), que va freqüentar al començaments dels anys trenta arran de les reunions de militants pacifistes i d'anarquistes que aquest últim organitzava al seu domicili de Klosterneuburg, a prop de Viena. Després de la mort de Ramus en 1934, amb el futur psicoterapeuta llibertari Friedrich Liebling, continuarà militant en les«Arbeiterbildungsvereine» (Societats Educatives de Treballadors, espècie d'ateneus populars que tindran molta importància en el sorgirem de la socialdemocràcia a Alemanya i a Àustria) de Viena i de Graz, i en l'anarcosindicalista «Bund Herrschaftsloser SozialistenÖsterreichs» (Unió dels Socialistes Lliures Austríacs). Va participar activament en el grup de suport a la Revolució espanyola que es va crear a Graz en 1936. El març de 1938, amb l'ocupació nazi d'Àustria, Liebling es refugiarà a Suïssa, però Ferdinand Gross serà detingut l'1 de març de 1939 i interrogat per la Gestapo. Va ser alliberat amb la condició que a la més petita«anomalia» seria internat en un camp de concentració. Denunciat per negar-se a realitzar la salutació nacionalsocialista, va ser internat al camp de concentració de Dachau en qualitat de «pres a protegir» per una duració indeterminada i, a partir de la tardor de 1939 al camp de Flossenbürg, per tornar en la primavera de 1940 novament a Dachau. L'estiu de 1944 el van assignar als comandos destinats a la mort. Aprofitant el caos durant un bombardeig aliat, va aconseguir fugir. Després de la guerra va instal·lar-se a Graz, on va conrear el record de Pierre Ramus. A partir de setembre de 1947 publicarà Die Freie Generation (Generació Lliure) i advocarà pel pacifisme i la no violència, editant nombroses publicacions antimilitaristes. El novembre de 1992, en ocasió del cinquantè aniversari de la mort de Ramus, crearà la «Pierre Ramus-Gesellschaft».
***
- Bernard Thomas:
El
12 de gener de 2012 mor en un tren que el portava des de Bretanya a
París
(França), a resultes d'una crisi cardíaca, el
periodista,
assagista, crític
teatral i escriptor llibertari Bernard Thomas. Havia nascut el 25
d'octubre de 1936 a París (França). Son pare,
originari
d'una
família de mariners bretons, feia feina en un servei de
missatgeria i sa mare,
versallesa, com a assistenta social. Passà la infantesa i
primera adolescència
entre Versalles i Bretanya. Després sa família
s'instal·là a París i ell
estudià a l'Institut Henri IV, on en 1954 amb alguns
companys
(François Bott,
Jean-Loup Dabadie, Michel Blum, etc.) fundà la revista Exigenge.
En 1956
aquesta revista publicà un número especial
consagrat a la poesia de la
resistència algeriana i aquest fet implicà la
desaparició de la publicació a
causa de les amenaces rebudes. Després de rebutjar a
preparar l'accés a
l'Escola Normal Superior, en 1961 va ser cridat a files.
Després de dos anys i
mig destinat a Algèria, en 1963 retornà a la
metròpoli convertit en un furibund
antimilitarista. En aquesta època treballà com a
guionista per a la televisió.
En 1966 va ser un dels membres fundadors de Le Magazine
Littéraire,
però, per dissensions, abandonà la revista mesos
després. El desembre de 1969
participà en el naixement del periòdic
esquerrà L'Idiot International.
En 1974 entrà a col·laborar en el setmanari
satíric Le Canard Enchaîné,
encarregant-se de la secció «Ça
n'arrive qu'aux autres», on es descriuen les
lluites populars contra les institucions i els escàndols
polítics --en 1999
publicà una antologia d'aquestes cròniques amb el
mateix títol--, i dos anys
després n'esdevingué corredactor en cap,
encarregant-se de la part cultural de
la publicació. També fou crític
teatral del programa radiofònic «La Masque et
La Plume» de l'emissora estatal France Inter. Encara que
llibertari, mai no milità
en cap grup anarquista. És autor de novel·les,
com ara Les atomistes
(1968, amb Agnès Van Parys), La croisade des
enfants (1973), Aurore
ou la génération perdue (1984), La
vie engloutie (1989), Le champ
de la Butte Noire (1994), etc.; i de l'obra teatral Azev
ou Le tsar de
la nuit. Pièce en deux actes (1995). Entre els
seus assaigs destaquen La
guerre secrète du pétrole (1968 i 1971,
amb Jacques Bergier), Le
pétrole, clé du monde moderne (1969), Les
provocations policières. Quand
la politique devient un roman policier (1972), Lettre
ouverte aux écolos
qui nous pompent l'air (1992) i Le voyage de Yann
(2008, sobre el
drama de son fill mutilat per un tren). Des del punt de vista
llibertari s'especialitzà
en les biografies: La Bande à Bonnot
(1968), Jacob Alexandre Marius
dit Escande, dit Attila, dit Georges, dit Bonnet, dit Feran, dit Trompe
la
Mort, dit Le Voleur (1970), La BelleÉpoque de la Bande à Bonnot
(1989), Les vies d'Alexandre Jacob (1879-1954). Mousse,
voleur, anarchiste,
bagnard (1998, reedició de la de 1970), Lucio
l'irréductible (2000,
amb la col·laboració d'Isabelle Villemont); i de
l'antologia Ni Dieu, ni
maître, les anarchistes. Citations (1969 i 2008).
Actualització: 12-01-16