[06/11] «Die Autonomie» -«El Comunista» - Piéri - Ramonet Xic -
Bruguera - Bebić - Jehan-Rictus - Garavini - Buenacasa - Campelo -
Garinei - Jeanson - Penido - Fancello - Sigüenza - Faro -
Mahé - MbahAnarcoefemèrides
del 6 de novembre
Esdeveniments
![Capçalera de "Die Autonomie"]( "Capçalera de \"Die Autonomie\"")
- Surt Die Autonomie: El 6 de
novembre de 1886 surt a Londres (Regne Unit) el primer
número del setmanari en
llengua alemanya Die Autonomie.
Anarchistisch-communistisches
Organ. Editat per Josef Peukert i P. Wallhausen (Sign. X) i publicat per R. Gundersen, era
l'òrgan d'expressió del
londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter
kropotkià. Hi van col·laborar Albert Behr, Cyril
Bell,
Clément Duval, Conrad Fröhlich, Minna Iwanek,
Octave Jahn, Janovsky, Kropotkin,
John Henry Mackay, Severino Merlino, Octave Mirbeau, Jules Moineau,
Ivar
Mortenson, Vittorio Pini, Rudolf Rocker, Scholtes, Josef
Schütz, Henri Sensine,
Fernando Tarrida del Mármol, Trunk, Karl Wagonknecht, entre
d'altres. A més del
periòdic editaven pamflets i fullets que
distribuïen per tota Alemanya. Es van
publicar 211 números, l'últim el 22 d'abril de
1893.
***
![Capçalera d'"El Comunista"]( "Capçalera d'\"El Comunista\"")
-
Surt El
Comunista:
El 6 de novembre de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya)
el
primer número de la publicació anarquista El
Comunista. Periódico obrero.
Fou continuació de l'anarcocomunista El
Invencible. Periódico comunista
anárquico, del qual només va sortir un
número (27 d'agost de 1895) i que
fou suspès per ordre governativa. De publicació
irregular («Aparecerá cuando
pueda»), tingué una tirada de 1.800 exemplars. En
el comitè de redacció
figuraven Juan Palomo, Palmiro i Enrique Pujol. En sortiren tres
números,
l'últim el 31 de desembre de 1895. L'única
col·lecció que es conserva es troba
dipositada a l'International Institute of Social History (IISH)
d'Amsterdam.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)]( "Foto policíaca de Charles Piéri (ca. 1894)")
- Charles-Nicolas
Piéri: El 6 de novembre de 1870 neix a
Bar-le-Duc (Lorena, França) l'anarquista
expropiador Charles-Nicolas François Piéri–el seu llinatge també citat com Pierry.
Son pare es deia Charles Piéri i
sa mare Marie Herthmann. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i
com a
jornaler. A començament dels anys noranta es
refugià a Londres (Anglaterra). El
7 de febrer de 1892 va ser condemnat, juntament amb l'anarquista
Bellanger, a
13 mesos de presó pel robatori a un mercader de fusta de
Saint-Denis, tot
argumentant que ja que havien estat explotats pels patrons durant molt
de temps,
ara era l'hora d'explotar els patrons. El seu nom figura en una llista
d'anarquistes a vigilar establerta en 1894 per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. El 24 de juny de 1895 va ser condemnat per
l'Audiència del
Sena de París, en un procés on es jutjaren 22
companys més, a 20 anys de
treballs forçats acusat de ser un dels caps de la«Banda de Courbevoie», grup
anarquista que realitzava expropiacions a les poblacions
perifèriques parisenques
(Courbevoi, Garenne-Colombes, Neuilly, Colombes, Nogent-sur-Marne,
Rueil,
Suresnes, etc.).
***
![Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà]( "Grup de combatents anarquistes antifranquistes en l'exili: Joan Bonet, dret; i, d'esquerra a dreta, Marcel·lí Massana, Ramon Canals, Josep Ester i Ramon Sant. Tots ells naturals del Berguedà")
- Ramon Casals Orriols:
El 6 de
novembre de 1908 neix a Berga (Berguedà, Catalunya)
l'anarquista i
anarcosindicalista Ramon Casals Orriols, més conegut com Ramonet
Xic, un
dels màxims representants del moviment llibertari del
Berguedà. Fou el fill més
gran de tres germans d'una família obrera: son pare,
Tomàs Casals Marginet,
treballava a la fàbrica dels carburs (Fàbrica
dels Francesos) i
sa mare, Ramona Orriols Perarnau, feia
feinetes a domicili i tenia fortes creences religioses. Quan tenia 11
anys sa
mare emmalaltí i ell va haver de deixar l'escola i posar-se
a fer feina a
fàbrica de Magí Sala (Cal Magí) fent
encàrrecs. En 1920, finalment, quedà orfe
de mare. Obrer del tèxtil i barber els caps de setmana a Cal
Badó, en 1926
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT), fruit dels contactes amb
vells militants que va conèixer a la fàbrica
Asensio (El Canal). Aquest
compromís, que es decantà per un anarquisme
tolstoià i seguidor de Fermín
Salvochea, que caracteritzà la seva actitud
revolucionària pacífica i racional,
es va veure afermat amb la lectura de diverses publicacions anarquistes
de
l'època. En 1927 conegué Josep Corbella
Suñé, amb qui travà una gran amistat.
El 27 d'abril de 1928 assistí a la reunió entre
patrons i obrers de l'Alt
Llobregat, com a representant obrer, per reclamar la jornada laboral de
vuit
hores i amb el patrocini de la Delegació Regional del
Ministeri de Treball.
Participà activament a la vaga del tèxtil de les
darreries dels anys vint que
va afectar tot el Llobregat, i en resultà acomiadat de
l'empresa de la colònia
Rosal. Més tard fou readmès, però per
solidaritat vers els companys acomiadats,
no ho acceptà. La vaga fou un fracàs arreu,
però a Berga durà un més
gràcies a
la solidaritat de les botigues. Legalitzats els sindicats,
després del
parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, en 1930, amb
altres companys,
reorganitzà el Sindicat Tèxtils que sortia de la
clandestinitat i del qual va
ser secretari fins al març de 1938, llevat dels
períodes que hagué de lluitar
als fronts. Durant els anys republicans assistí a nombroses
reunions amb la
patronal per aconseguir acords d'augments de salaris. En 1933, arran de
la
revolta anarquista a diversos indrets catalans de gener d'aquell any,
fou
tancat, amb Salvador Torné, a la presó Model de
Barcelona. En aquesta època fou
corresponsal de la premsa llibertària al
Berguedà, com ara El Luchador iLa Revista Blanca. En 1934 va participar en la
creació de les Joventuts
Llibertàries de Berga, encara que oficialment no es fundaren
fins al 1936. El
18 de juliol de 1936 va anar a Manresa per informar-se sobre
l'aixecament
feixista i en tornar a Berga va ser detingut per la Guàrdia
Civil, però sense conseqüències.
També col·laborà en la
creació de la «Unión de Hermanos
Proletarios», el 19 de
juliol en record dels «Fets d'Astúries»,
i encapçalà el Comitè de
Milícies
Antifeixistes de Berga. Amb la col·laboració de
persones expertes en art,
impedí la crema de les esglésies berguedanes. El
25 de juliol de 1936 es creà
oficialment el Comitè Revolucionari de Berga, del qual
formà part. L'endemà
participà en la creació de les
Milícies Antifeixistes, de les quals fou elegit
president. A causa de la seva moderació i per oposar-se a
les execucions
sumàries fou titllat de «feixista» per
determinats sectors extremistes i per
aquest fet se li prohibí el pas per Sallent. El novembre de
1936 marxà al front
com a voluntari de la Columna Terra i Llibertat, i de la qual
acabà com a
encarregat de Sanitat fins al març de 1937. Amb aquesta
columna lluità als
voltants de Madrid (Maqueda, Talavera i Bargas). El març de
1937 assistí a
València, amb Josep Viladomiu de Gironella, a un
congrés dels voluntaris de la
Columna Terra i Llibertat, on s'acordà acceptar la
militarització; encara que
ell no l'acceptà i tornà a Berga abandonant els
fronts. El 22 de març de 1937
entrà en l'Ajuntament com a tinent d'alcalde fins al
març de 1938, on també
formà part de la Comissió de
Proveïments, arribà a ser conseller de
Proveïments, i entrà en la Comissió
Municipal de Refugiats. Com a tasques
d'aquesta darrera comissió, s'entrevistà amb el
conseller de Governació de la
Generalitat, el 17 de febrer de 1938, per intentar solucionar la manca
de recursos
econòmics per ajudar els refugiats. Quan fou mobilitzat el
març de 1938, hagué
d'anar al front amb la Brigada 153 de l'Exèrcit
Republicà, antiga Columna Terra
i Llibertat, juntament amb Josep Casafont, Ramon Vila i d'altres.
D'antuvi en
la Brigada 153 entrà com a soldat i sortí, en
acabar la guerra, com a
encarregat d'enllaços. Durant «La
Retirada», el febrer de 1939 es refugià a
França, on fou internat als camps de concentració
d'Argelers, Agde, Sant
Cebrià, el Vernet i Noé. Després
s'enrolà en les companyies de treballadors, de
les quals fugí en dues ocasions amb son companys Ramon Sant (Ros)
i
Soler. Detingut fou enviat al camp disciplinari de Cherbourg, fins a la
definitiva derrota del nazisme. Durant la postguerra
s'establí a Le Mas-d'Azil,
com a llenyataire, amb son gran amic Ramon Sant, ofici que
mantingué fins elsúltims anys. Sempre militant en la CNT, ocupà
diversos càrrecs orgànics:
responsable de Propaganda, representant cenetista local i regional de
l'Arieja
en comicis de l'exili --assistí al Congrés de
París de maig de 1945 i al Ple
del II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de
Tolosa d'octubre de
1947--, etc. També milità en diverses
organitzacions llibertàries d'exiliats,
com ara l'Agrupació de Berguedans a l'Exili, on
col·laborà assíduament en el
seu butlletí. A causa de la seva popularitat a Berga, va
rebre la petició
d'organitzar el Sindicat Falangista en aquesta ciutat, cosa que
rebutjà sense
contemplacions. En el final dels seus dies va mantenir una estreta
relació amb
el Centre d'Estudis Josep Ester Borràs. Ramon Casals Orriols
va morir el 24
d'abril de 2001 en una residència d'Er (Alta Cerdanya,
Catalunya Nord), on
vivia des del 1997.
Ramon Casals Orriols (1908-2001)
Josep Cara i Jordi Jané:«Ramon
Casals Orriols, "Ramonet Xic". Una vida dedicada a les
persones», en El
Pèsol Negre, 04 (maig de 2001), pp. 1-3, 5-9
***
![Maria Bruguera]( "Maria Bruguera")
-
María Bruguera
Pérez: El 6 de novembre de 1915 neix a Jerez de
los Caballeros (Badajoz,
Extremadura, Espanya) la militant anarcofeminista María
Bruguera Pérez. Son
pare, Antonio Bruguera, extremeny de naixement i fill d'un
català de
Palafrugell, era militant anarquista i va ser president de la Casa del
Poble de
Jerez de los Caballeros, encara que no hi havia sindicats de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT); son germà, Antonio,
també sentirà l'ideal
llibertari. Va assistir a l'escola fins als nou anys, alhora que va
aprendre a
brodar amb sa mare i va ajudar en un petit negoci familiar
d'alimentació i de
queviures. Va començar a militar en les Joventuts
Llibertàries des de la seva
fundació en 1932, així com en el grup teatral«Ni Dios ni Amo», que
representava obres socials pels pobles de la comarca. En 1937 va ser
detinguda
per les tropes feixistes que havien ocupat el seu poble amb alguns
familiars;
sa mare, Elisa Pérez Moreno, i son company, Francisco
Torrado Navarro, van ser
assassinats; ella va poder salvar la vida perquè acabava de
tenir un infant,
Floreal, que havia nascut el 8 de juny de 1937; però a
Badajoz va ser
condemnada el desembre de 1937 a mort, pena que li va ser commutada per
30 anys
de reclusió, que va purgar cosint i brodant a les presons de
Badajoz,
Salamanca, Valladolid, Santurrarán, Santander i Madrid, i va
haver de deixar
l'infant amb els sogres. El 17 d'octubre de 1939 son pare va ser
executat pels
feixistes. El desembre de 1945 va ser alliberada i amb son nou company,
Aureliano Lobo, va incorporar-se en la lluita clandestina en el
comitè de «Mujeres
Libres», amb les germanes Lobo i amb Carmen
Carrión, en coordinació amb el
Comitè Regional de la CNT del Centre. Després de
la mort del dictador Franco va
participar en la reconstrucció de «Mujeres
Libres» de Madrid i va militar en el
gremi sanitari de la CNT. Amb la divisió de la CNT, va
alinear-se amb els
escindits i va ser en 1986 una de les creadores de la revista
madrilenya Mujeres
Libertarias. Maria Bruguera Pérez va morir el 26
de desembre de 1992 a
Madrid (Espanya) i el seu cos va ser incinerat al cementiri de
l'Almudena dos
dies després. El número 14 (1993) de la revista Mujeres
Libertarias està
dedicat a la seva figura.
María Bruguera Pérez
(1915- 1992)
***
![Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić]( "Toma Bebić fotografiat per Boris Kragić")
- Toma Bebić: El 6
de novembre de 1935 neix a Split (Dalmàcia,
Croàcia, Regne de Iugoslàvia;
actual Croàcia) l'artista multidisciplinari
(músic, cantautor, actor, pintor,
escriptor, poeta, etc.) anarquista Toma Bebić. Durant sa vida
treballà en els
oficis més diversos, com ara mestre, secretari en una
escola, contramestre,
mecànic, enginyer naval, inspector de policia, entrenador de
l'equip de futbol
HNK Hajduk Split, periodista de diversos periòdics (Nedjeljna Dalmacija, Vjesnik,
etc.). Publicà sis llibres d'aforismes, poemaris (U sakatu vremenu, Tata-rataata-
bum, etc.) i
un llibre de dibuixos per a infants. En 1973 guanyà el
primer
premi del Festival de Música Internacional de Solingen
(Düsseldorf, Renània del
Nord-Westfalia, República Federal d'Alemanya). És
autor dels discos Volite
se ljudoderi
(1975) i Oya
Noya...
(1980). Toma Bebić va morir
el 4 de febrer de 1990 a Split (Dalmàcia,
Croàcia, República Federal Socialista
de Iugoslàvia; actual Croàcia) de
càncer de pulmó. Deixà molta obra
inèdita.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Jehan-Rictus]( "Jehan-Rictus")
- Jehan-Rictus: El 6
de novembre de 1933 mor a París (França) el poeta
llibertari Gabriel Randon, més conegut com Jehan-Rictus.
Havia nascut el
3 de setembre de 1867 a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais,
França). Fill
natural d'Adine-Gabrielle Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla
d'una criada
britànica i del seu amo, un militar retirat-- i de
Mandé Delplanque --de qui no
se sap res llevat que era professor de gimnàstica--; cap
dels dos reconegué la
criatura. Passà la seva infància entre el Regne
Unit i França i va expressar-se
en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873,
quan tenia sis anys,
son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van
instal·lar a París,
i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al
Théâtre des Variétés i a
l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà
malament, el treu de l'escola un
cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en
feinetes.
Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i
comença una vida de misèria
treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso
d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia,
freqüenta els poetes
decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu
poemes a la manera
de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure
a casa d'amics o al
carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le
Mirliton, la
revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es
trobat
mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de
Lariboisière. En
sortir, amb l'ajuda del poeta José María de
Heredia, troba una feina a la
Prefectura del Sena. Després trobarà diverses
feines d'oficina, però sempre
acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines
coneixerà el poeta Albert Samain,
amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb
els cercles
anarquistes, especialment amb els sectors més violents i
compon Élégie de la
dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el
moviment literari del magnificisme
i esbossa el poema La dame de proue. En 1892
treballà en L'imposteur,
novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de
Crist a la França de
l'època; la novel·la mai no serà
acabada, però servirà d'idea per al poema
més
conegut de l'autor: Le revenant. Després
començarà a fer de periodista i
publicà articles en Alliance Nationale,
fent servir el pseudònim J.
Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de
lectura pública de poesia
en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En
1895 comença a
utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa,
que posa en boca d'un miseriós;
en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver
i Impressions
de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre
de 1885 recitarà
els seus poemes al cabaret «Quat'z-arts», del
bulevard de Clichy, fent servir
el pseudònim de Jehan Rictus
--més tard, insistirà que el seu nom
s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897
publicarà la primera
edició de Soliloques du pauvre, que
conté el poema Le revenant, i
que ràpidament s'exhaureix i és immediatament
reeditat. En aquest any també
començarà les seves recitacions al cabaret«Chat Noir», que duraran fins al
1901.També farà recitals en dinars i actes
anarquistes, socialistes i sindicalistes.
A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a
escriure el seu diari íntim (Journal
de bord), que quan mori tindrà més de
30.000 pàgines. En aquesta època i
fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou.
En 1900 publicarà Doléances.
Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i
dos anys després Cantilènes
du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat
de renovar el
repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903
sortirà l'edició definitiva
de Soliloques du pauvre, amb 110
il·lustracions d'Steinlen, i també
publicarà el pamflet Un bluff
littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905
estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi
férié, ou le numéro
gagant i l'any següent s'edita la seva
novel·la autobiogràfica Fil-de-fer.
En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La
frousse i Les
petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa
de minsa inspiració i tot
just publicarà articles alimentaris en revistes i
treballarà en Bel enfant,
que només es publicarà integrament
després de la seva mort. En 1910 publicarà
en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette
au beurre poemes
d'inspiració popular, com ara La grande Irma,Idylle o el
poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914
sortirà el seu segon gran recull
de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant
tindrà una filla, que,
seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En
aquests anys freqüentarà el
cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb
Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant
la Gran Guerra mostrarà opinions força
nacionalistes, alhora que la seva poesia
esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A
partir de 1918
escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a
diaris i de la correspondència,
i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor,
de recitals i d'ajudes
d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any
següent enregistrà
cinc textos seus i participà en programes
radiofònics. En mori, com que no
havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus
arxius, que es
troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.
***
![Pietro Garvini]( "Pietro Garavini")
- Pietro Garavini:
El 6 de novembre de 1933 mor a Bolonya (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Pietro Garavini, conegut com Piràt.
Havia
nascut el 8 de desembre de 1869 a Castel Bolognese (Romanya,
Itàlia). Sos pares
es deien Simone Garavini, taverner, i Francesca Scardovi, cambrera.
Només va
fer els estudis primaris. Ben jovenet, després d'haver
passat pel Partit Socialista
Italià (PSI), s'adherí al moviment anarquista.
Son germà Antonio [Ansèna]
(1872-1936), també anarquista,
personatge pintoresc i extravagant, dotat d'una força
descomunal i que es va
veure implicat en episodis anticlericals, emigrà al Brasil a
finals de segle,
on va fer fortuna sota el nom d'Il Tigre.
Cantiner com son pare, Pietro Garavini convertí la seva
taverna en lloc de
reunió del moviment anarquista local. En 1892
s'inscriví en el Cercle d'Estudis
Socials de Castel Bolognese, del qual participaven socialistes,
republicans i
anarquistes, però el va abandonà amb una desena
de militants anarquistes en
solidaritat amb Raffaele Cavallazi, acusat d'«atemptat a
l'autoritat» i
expulsat del Cercle d'Estudis Socials arran d'intentar contrarestar la
línia
reformista del socialista Umberto Brunelli amb posicions més
radicals. Va ser
acusat per la policia de la decapitació d'una
estàtua de la Mare de Déu de
l'església de Sant Francesc durant la nit del 21 de maig de
1893 en ocasió de
la Festa de Pentecostès, considerat l'episodi anticlerical
més important a
Castel Bolognese i que tingué grans repercussions arreu la
Romanya. Probablement,
però, aquest episodi va ser realitzat per un grup
autònom al moviment
anarquista oficial i ell no va ser processat. El 3 d'octubre de 1893
van ser
jutjats pel Tribunal de Faenza per aquests fets els anarquistes de
Castel
Bolognese Raffaele Cavallazi, Antonio Gravini, Giuseppe Minardi i
Michele
Fantini. Els tres primers van ser condemnats, però el 22
d'octubre de 1893 van
ser definitivament absolts en una apel·lació al
Tribunal de Ravenna. El 31 de
maig de 1894 va prendre part en una manifestació de
solidaritat amb els
socialistes dels Fasci Siciliani dei Lavoratori (FSL, Lligues
Sicilianes dels
Treballadors) que tingué lloc a Castel Bolognese. Jutjat per
aquest fet,
juntament amb altres 18 anarquistes i socialistes, el 18 d'agost de
1894 va ser
condemnat a tres mesos de detenció i a 10 lliures de multa
per «incitació a
delinquir». Demanà l'arrest domiciliari segons la
Llei del 19 de juliol de
1894, però la Comissió Provincial
rebutjà la sol·licitud. A finals d'aquell
any, va ser processat juntament amb altres anarquistes de Castel
Bolognese --Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Vincenzo Lama (Bosca)-- pel delicte
d'«associació per a delinquir»,
però el Tribunal de Ravenna el va absoldre per
manca de proves. L'abril de 1898 signà la protesta contra el
procés d'Ancona
contra Errico Malates i altres companys per«associació de malfactors»
publicada en el «Supplemento» de L'Agitazione.
El juliol de 1900 també signà altra protesta en L'Agitazione contra un procés
a anarquistes d'Ancona per«associació sediciosa». Rebé
i difongué periòdics anarquistes italians i
subversions d'Itàlia i de l'estranger (L'Italia
del Popolo; La Questione Sociale,
de Paterson; Pro Croati, de
Gènova; L'Internazionale,
de Londres; Germinal, d'Ancona;
etc.). El 23 de
setembre de 1900, arran del clima repressió desencadenat
després de l'assassinat
del rei Humbert I d'Itàlia a mans de l'anarquista Gaetano
Bresci, va ser
detingut i acusat per «associació per a
delinquir» com a un dels membres del Grup
Socialista Anarquista de Castel Bolognese que havia dissolt
l'autoritat; però,
una setmana després, va ser amollat en llibertat provisional
i posteriorment el
Tribunal de Ravenna retirà l'acusació. En el
segle XX mantingué les seves idees
polítiques, però reduí la seva
militància activa, substituït pel seu fill petit
Nello --son fill major Simone (Cino)
també tingué algunes simpaties
llibertàries i patí un any de confinament. El
setembre de 1927 va ser empresonat una petita temporada arran de
l'atemptat
contra el Cònsol de la Milícia Feixista Ettore
Muti a Ravenna, juntament amb
una vintena d'anarquistes de Castel Bolognese i un centenar d'arreu la
província de Ravenna. El mes següent, segons un
informe del comissari, va ser
definit com «element perillós per a la seguretat
de l'Estat». L'agost de 1928
va ser esborrat de l'«Arxiu dels Subversius» en no
ser considerat com a
perillós per qüestions d'edat. Pietro Garavini va
morir el 6 de novembre de
1933 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).
Pietro Garavini (1869-1933)
***
![Manuel Buenacasa (1960)]( "Manuel Buenacasa (1960)")
- Manuel Buenacasa Tomeo:
El 6 de novembre de 1964 mor sobtadament a Borg-les-Valença
(Delfinat, Occitània) el destacat militant anarquista i
anarcosindicalista Manuel
Buenacasa Tomeo. Havia nascut el 7 de juliol de 1886 a Casp
(Saragossa, Aragó, Espanya).
En 1900 va ser enviat al seminari franciscà de Villanueva
del Ariscal
(Sevilla), el que va
abandonar cinc anys més tard convertit a l'ateisme. Entre
1905 i 1906 va viure
a Saragossa fent de fuster i va ser secretari de la Societat d'Obrers;
poc
després romandrà sis mesos empresonat per les
seves activitats polítiques. En
1910 va dirigir el periòdic Cultura
y
Acción, i aquest mateix any es casa,
però el mateix dia de la boda --altres
fons daten el fet el setembre de 1911 arran d'una vaga general contra
la guerra
del Marroc-- ha de fugir cap a França,
instal·lant-se a Lorda (Occitània), i
després
al Regne Unit. A Londres
coneixerà Errico Malatesta. Va retornar amb l'amnistia de
1914 i es va
instal·lar a Barcelona, on va conèixer Anselmo
Lorenzo, Àngel Pestaña i
Salvador Seguí; però de bell nou va haver de
fugir en 1915. A París formarà
part del Comitè de Relacions Anarquistes Internacionals. El
1916 va viatjar a
Lausana (Suïssa) on es va entrevistar amb Lenin i Zinov'ev. De
retorn a
Espanya va ser
empresonat i després de passar per les presons de Sant
Sebastià, Gijón,
Saragossa, Madrid i Barcelona, va recobrar la llibertat en 1918. Aquest
any, va
representar la Confederació Nacional del Treball (CNT) en el
Congrés de la
Federació Nacional d'Agricultors de València; va
assistir al Congrés de Sants,
de juny en representació del Sindicat de Fusters de
Barcelona; va fer mítings a
Saragossa amb Ángel Pestaña; va ser membre del
Comitè Regional català; i va
assumir la secretaria nacional de la CNT portant a terme una gira de
propaganda
per Llevant i Andalusia que el portarà a la
presó. Entre 1918 i 1919 va
mantenir correspondència, com a secretari de la CNT, amb
Largo Caballero amb la
finalitat d'estudiar una possible fusió CNT-UGT, i
més tard una entrevista,
sense èxit, amb Pablo Iglesias per impedir l'arribada d'un
militar colpista. El
gener de 1919, durant l'organització de la vaga de La
Canadenca va ser detingut
i empresonat a la nau Pelayo, junt amb altres sindicalistes. Formant
part del
Comitè de la CNT va assistir al segon congrés de
la CNT (Madrid, desembre de
1919), on va exercir de president de Mesa en la segona
sessió i on va ser un
dels 24 firmants del dictamen sobre la definició
ideològica de la CNT, que
declarava que «la finalitat que persegueix la
Confederació Nacional del Treball
d'Espanya és el Comunisme llibertari». En 1920 va
organitzar, a Saragossa, una
vaga general com a protesta per l'assassinat de Francesc Layret.
Més tard
passarà a dirigir Solidaridad
Obrera,
de Bilbao, durant vuit mesos, dotant el periòdic d'impremta
pròpia i portant la
tirada a 10.000 exemplars; en aquest vuits mesos, i fins al setembre de
1920,
va fer mítings a Cenicero i a Torrelavega i va assistir al I
Congrés de la CNT
del Nord. En 1921 va dirigir Solidaridad
Obrera de Gijón. L'any següent
dirigirà Cultura
y Acción. En 1923 va assistir a la
Conferència Nacional de Saragossa, que
va organitzar, i al Congrés Anarquista de Saragossa, que va
organitzar Goñi;
també farà mítings per Pamplona i
Alsasua i va preparar, essent secretari de la
CNT aragonesa, la fuga carcerària d'Ascaso. Entre 1923 i
1924 va intentar amb
Francesc Macià una sublevació contra Primo de
Rivera. En 1925 va dirigir El Productor,
de Blanes. Exiliat a
França en 1926, va tornar dos anys més tard,
però haurà de tornar fugir de bell
nou en 1929, instal·lant-se a Tolosa, on va muntar una
fusteria on va treballar
fins al 1930, que va ser expulsat de França i va tornar
novament a Barcelona.
Caiguda la dictadura de Primo de Rivera, va intervenir en el
ressorgiment
cenetista, però sense ocupar càrrecs de
responsabilitat. Durant la guerra civil
va lluitar a Aragó, va dirigir l'Escola de Militants --on
s'instruïa sobre sindicats, ateneus,
col·lectivitats,
etc.-- i va
assistir a l'última
reunió del Moviment Llibertari a Barcelona el gener de 1939,
on va fer una
crida a defensar Barcelona fins a la mort. Aquest mateix any va marxar
a
França, on va ser internat als camps de
concentració i confinat a Mornant, d'on va
sortir força debilitat. En 1943 va viure a
Valença (Occitània), afegit a
l'oposició antinazi i encarregat de la
reconstrucció de la CNT. El desembre de
1943 va assistir al Ple de Marsella en representació de
Lió. En 1944 va
intervenir en el primer míting cenetista a Tolosa de
Llenguadoc i en 1945 va
fer conferències sobre Bakunin i mítings a
Grenoble i Chambéry. La seva darrera
tasca sembla haver estat l'organització del
Congrés parisenc de 1945 on es va
integrar en la comissió dictaminadora, fent costat
l'escissió cenetista. En
1961 va participar en el congrés de la CNT en l'exili.
Durant els seus anys
d'exili va conèixer un bon grapat de personatges coneguts
(Volin, Makhno,
Unamuno, Queipo, Faure, Nettlau, Ryner, Blasco
Ibañez, Gandhi...).
Des del punt de vista orgànic ha passat a la
història del moviment anarquista
com a figura organitzativa de primera línia --congressos de
1919, 1931, 1936, i
la Conferència de 1922. Va dirigir Solidaridad
Obrera (Gijón i Bilbao), Acracia,Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica;
i va col·laborar
en innombrables publicacions, com ara El
Comunista, Exilio, Ideas y Figuras, Lucha
Social, Nueva Senda,Psiquis, La
Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad
Obrera --on va
fer servir el pseudònim Manuel S.
Ordo--,Suplemento de La Protesta, Tiempos Nuevos, etc. És autor
de llibres
i fullets com Por la unidad CNT-UGT,La política y los obreros
(1910), Contra la guerra (1915), La Rusia roja (1918), ¿Qué
es el sindicato único? (1919), Verdades
como puños (1920), Autonomía
y federalismo (1922), El terrorismo
blanco (1922), Un hombre de honor
(1923), Rosa (1924), Problemas
fundamentales (1925), Historia
y crítica (1928), El
movimiento
obrero español (1928), La
CNT, los
Treinta y la FAl (1933), Almas
gemelas
(1936), Manual
del militante
(1937), Más
lejos
(1938), Perspectivas
del movimiento obrero
español
(1946), El
movimiento obrero
español.
Figuras ejemplares que conocí (1966), Tragedia
española (inèdit), etc. El seu llibre El
movimiento obrero español (1886-1926), s'ha
convertir en un clàssic malgrat
les errades. El juny de 2005 va ser editat la biografia Manuel
Buenacasa Tomeo. Militancia, cultura y acción libertarias
(Miscelánea de textos, 1917-1964),
de Jesús Cirac Febas i José Luis Ledesma Vera.
Manuel Buenacasa Tomeo (1886-1964)
***
![Jorge Campelo]( "Jorge Campelo")
- Jorge Campelo:
El 6 de novembre de 1966 mor l'anarquista Jorge Campelo. Havia nascut
el 17 de
juny de 1882 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Es
guanyà la vida
primer com a carnisser i després com a empleat d'escriptori
i comptable. En
1911 emigrà a Lisboa (Portugal) i en 1913 vivia de la terra
en una propietat
agrícola a Carregado (Alenquer, Portugal), on el
març de 1923 es realitzà el congrés
de fundació de la Unió Anarquista Portuguesa
(UAP). També visqué a Cartaxo
(Santarém, Portugal). En 1925
s'instal·là novament a Lisboa. Partidari de les
comunes de vida i de treball, amb António
Gonçalves Correia i Carlos Nobre,
comprà un terreny i fundà en 1927 la«Comuna Clarão», a Albarraque (Sintra,
Lisboa,
Portugal). Quan a l'any següent la comuna
desaparegué per desavinences entre
els participants, dividí el terreny en lots, un per a les
Joventuts
Sindicalistes, un per a la Societat «A Voz do
Operário», un per a les Joventuts
Comunistes, un per a l'Orfenat de Santa Isabel i un altre per a
Mário de Oliveira.
En la nova «Comuna d'Albarraque», la terra es
distribuí entre els militants i
les seves famílies i l'indret serví com a lloc de
reunió, d'entrenament militar
per als joves anarquistes i de refugi de republicans espanyols i jueus
perseguits
durant la II Guerra Mundial; també es va projectar una«Escola Nova».
Jorge Campelo (1882-1966)
***
![Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)]( "Foto policíaca d'Italo Garinei (1923)")
- Italo Garinei: El
6 de novembre de
1970 mor a Treviso (Vèneto, Itàlia) el
propagandista anarquista i
anarcosindicalista Italo Garinei. Havia nascut el 18 de desembre de
1886 a Pisa
(Toscana, Itàlia). De ben jovenet i fins al 1915,
milità en el sector
llibertari del marxisme i del sindicalisme revolucionari, formant part
de la
Federazione Giovanile Socialista (FGS, Federació Juvenil
Socialista). A partir
del 1906 col·laborà en la premsa socialista
revolucionària, com ara Sempre
Avanti, La Guerra Sociale,L'Internazionale,La Bandiera Proletaria i Il Martello. Durant el període
prebèl·lic participà activament en el
moviment antimilitarista des del sector
més intransigent del Partit Socialista Italià
(PSI), partidari del sindicalisme
i de l'acció directa, i en oposició oberta al seu
sector reformista. Quan es
traslladà a Torí (Piemont, Itàlia) per
motius d'estudi, es decantà definitivament
pel moviment anarquista. A Torí continuà amb la
seva tasca periodística,
col·laborant en Umanità
Nova. El 29
de desembre de 1916 es llicencià en Enginyeria Civil a
l'Institut Politècnic de
Torí. Després fou cridat a files i enviat al
front, arribant a aconseguir el
grau de tinent. En acabar la Gran Guerra, s'adherí al Gruppo
Giovanile
Sindacalista Anarchico (GGSA, Grup Juvenil Sindicalista Anarquista),
esdevenint
un dels seus militants més actius. Durant el«Bienni Roig» formà part del
moviment dels consells obrers de fàbriques i fou
l'enllaç entre el grup
d'anarquistes consellistes (Maurizio Garino, Pietro Ferrero, etc) i el
grup
editor de L'Ordine Nuovo (Antonio
Gramsci, Palmiro Togliatti, Angelo Tasca, Umberto Terracini, etc.). El
24
d'octubre de 1920 va ser detingut a Pàdua, juntament amb
Giovanni Diodà,
delegat del grup anarquista d'aquesta ciutat, mentre participava en un
congrés
regional organitzat pels anarquistes del Vèneto. Durant els
anys més durs dels
feixisme la seva activitat fou molt limitada a causa dels estrictes
controls
als quals es va veure sotmès, sobretot perquè
estava sota sospita de ser un
enllaç amb els grups antifeixistes de l'estranger. Malgrat
això, en 1944
publicà a Torí, amb Fioravanti Meniconi i Dante
Armanetti, alguns números del
periòdic clandestí Era
Nuova. En
acabar la II Guerra Mundial reprengué les seves
col·laboracions en la premsa
llibertària (Antiestato, Volontà, etc.) i entre el 15 i
el 19 de
setembre de 1945 fou delegat, amb Ilario Margarita i Corrado Quaglino,
de la
Federació Anarquista del Piemont (FAP), en el
Congrés de Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Carrara. Entre
1951 i 1968 publicà
amb Dante Armanetti la publicació mensual anarquista Seme Anarchico. A mitjans dels anys
seixanta retornà a la Toscana.
Arran del congrés de la FAI de novembre de 1965,
gràcies al qual la Federació
Anarquista Pisana (FAP) esdevingué una de les organitzacions
anarquistes més
potents, encapçalà, amb Aurelio Chessa, Pio
Turroni i altres destacats
anarquistes toscans, un sector crític de la FAP que
acusà la FAI de ser una
organització excessivament centralitzada i
burocràtica i promogué, durant el
congrés de Pisa del 19 de desembre de 1965, la
creació del Grup d'Iniciativa
Anarquista (GIA). Publicà alguns númerosúnics de la publicació Iniziativa
Anarchica. Portavoce congressuale
i en la primavera de 1966 reprengué la publicació
de Seme Anarchico. En aquests anys
de finals dels seixanta, amb Renzo
Vanni, fou un dels militants més actius de l'anarquisme
toscà. Fou amic
personal d'Errico Malatesta. Documentació seva
(«Fons Italo Garinei») es
conserva a la Biblioteca Franco Serantini de Pisa.
***
![Henri Jeanson]( "Henri Jeanson")
- Henri Jeanson: El
6 de novembre de 1970 mor a Équemauville (Baixa
Normandia, França) el periodista,
guionista de
cinema, pacifista i propagandista llibertari Henri Jeanson. Havia
nascut el 6
de març de 1900 a París (França) i era
fill d'un professor. En 1917, després de
diverses petites feines, entra a fer feina en el periòdic La
Bataille,òrgan de la Confederació General del Treball
(CGT). Caracteritzat per ser una
ploma terrible, treballarà en diversos periòdics,
com ara Journal du peuple,Hommes du Jour, Le Canard
Enchaîné, etc. Apassionat pel teatre,
va escriure nombroses obres, però com a guionista per al
cinema és com va
trobar notorietat amb films com Pépé le
Moko i Carnet de bal en
1937, L'entrée des artistes i Hôtel
du Nord en 1938, etc.
Antimilitarista, els seus articles publicats en el periòdic Solidarité
International Antifasciste i la seva signatura en l'opuscle
de Louis
Lecoin, Paix immédiate, faran que sigui
arrestat el 6 de novembre de
1939 a Meaux, encara que havia respost l'ordre de
mobilització. El 20 de
desembre de 1939 és condemnat per un tribunal militar a cinc
anys de presó per«provocació als militars a la
desobediència». Però gràcies
al suport de
diverses personalitats del cinema i de la literatura, és
alliberat després de
cinc mesos. Durant l'ocupació intentarà treure el
periòdic independent Aujourd'hui,
però a principis de 1941 es detingut i empresonat pels
alemanys. Un pic fora de
la presó, restarà en la clandestinitat fins a
l'Alliberament. Aleshores
reprendrà el seu ofici de periodista (en Crapouillot,
en Le Canard
Enchainé, en Combat, en L'Aurore)
i de guionista pel cinema (Boule
de suif, 1945).
***
![José Penido Iglesias]( "José Penido Iglesias")
- José Penido Iglesias:
El 6 de
novembre de 1970 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i
anarcosindicalista José
Penido Iglesias. Havia nascut el 12 de febrer de 1894–algunes fonts citen
erròniament el 13 de febrer de 1895– a Conxo
(Santiago de Compostel·la, la
Corunya, Galícia). Emigrà a Amèrica
amb sa companya Encarnació Mora. A Cuba, on
nasqué sa filla Olga en 1927, començà
a militar en el sindicalisme i per aquest
motiu va ser expulsat de l'illa. En retornar a la Península,
s'instal·là
d'antuvi a Santander i després a Gijón, on
treballà, com a Cuba, de taxista.
Entre 1932 i 1933 estudià la titulació de
practicant a la Universitat de Santiago
de Compostel·la i en acabar la carrera treballà a
l'Institut de Malalties
Venèries de Gijón. Durant els anys de la II
República espanyola, estigué
afiliat durant un temps a Izquierda Republicana (IR, Esquerra
Republicana) i després
entrà a formar part de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) a Astúries. El
cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a Gijón
(Astúries, Espanya), on formà
part del grup «Tierra», que s'integrà en
la Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Fou responsable d'organitzar la sanitat de la seva comarca, creant
petits
hospitals de sang, com ara el de Somió a Gijón.
La seva relació amb els metges
de la zona, la majoria de dretes, fou bona, com es va veure durant el
judici
que se li va realitzar en acabar la contesa. El setembre de 1936
s'incorporà
com a voluntari al Batalló 219, també anomenat«Batalló Galícia», del qual
va
ser comandant en diverses ocasions i amb el qual lluità a
Astúries (batalla
d'El Mazucu) i a Bilbao, al front de la III Brigada Mixta. El gener de
1937 era
cap del Batalló 19 («Batalló
Astúries»). Participà en l'assemblea de
l'Agrupació Confederal Galaica, celebrada el 17 de gener de
1937 al Cinema Roxy
de Gijón, on va ser nomenat delegat de Propaganda Escrita.
Durant la primavera
de 1937 fou cap de la Brigada Expedicionària del Cos de
l'Exèrcit d'Astúries. Quan
la zona nord de la Península caigué a mans
feixistes, aconseguí arribar a
Barcelona (Catalunya) i després passà a Madrid,
on va ser nomenat major de
milícies de les brigades 39 i 183. Més tard es
posà al front de la V Divisió de
l'Exèrcit Republicà del Centre i, segons algunes
fonts, encapçalà també la«Columna de Ferro» un cop militaritzada. Amb el
triomf franquista, va ser
detingut a Alacant, amb sa companya i sa filla de nou anys, i tancat al
camp de
concentració d'Albatera, on treballà a la
infermeria i des d'on pogué establir
contactes amb la militància amb la intenció de
reorganitzar la CNT. El juliol
de 1939 va ser traslladat a la presó valenciana de la
cartoixa de Porta Coeli i
el març de 1940 a la de Gijón, on va ser
condemnat el maig d'aquell any a 12
anys i un dia de presó. En 1942 va ser traslladat a la
presó de Alfaro i encara
passà per la de Sant Sebastià. Un cop alliberat,
el març de 1943 començà a
participar en la reorganització del moviment llibertari
clandestí a Gijón i La
Felguera, des del sector«col·laboracionista» o«possibilista», tot aprofitant
la seva feina de practicant que li permetia viatjar sense aixecar
sospites. Ocupà
càrrecs orgànics d'importància, com
ara la secretaria de la CNT d'Astúries, i estigué
relacionat amb la xarxa d'evasió de Francisco
Ponzán Vidal. L'1 de gener de
1945 va ser detingut al seu domicili de Gijón amb Jacinto
Rueda Pérez i
Porfirio Blanco García, que es trobaven en missió
orgànica, i tots tres van ser
interrogats a la Direcció General de Seguretat de Madrid,
però van ser
alliberats el 6 de gener per manca de proves. També en 1945,
en representació
del Comitè Nacional de la CNT, assistí al Ple
Regional del Nord que se celebrà
a Barakaldo (Biscaia, País Basc), i el 22 de març
de 1946 al Ple Nacional de la
CNT, on va ser nomenat delegat general en l'Exterior, en
substitució de Manuel
Vicario. Des de Barcelona passà a França
clandestinament. Com a delegat del
Comitè Nacional de la CNT en l'Exterior,
mantingué relacions amb la Sveriges
Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de
Treballadors Suecs).
El desembre de 1947
intervingué en el Ple de Tolosa de Llenguadoc amb la
ponència sobre relacions amb la Unió General de
Treballadors (UGT). En 1948
acceptà com a estratègia la
restauració
borbònica i alguns el titllaren
d'«anarcomonàrquic».
Amb Miguel Vázquez Valino i José Luis Chamorro
Castro,
formà part del Comitè
Regional gallec, el qual edità entre 1948 i 1950 el
butlletí Solidaridad. A
començament dels anys
cinquanta passà a Veneçuela. A Caracas
treballà d'infermer en un hospital
psiquiàtric i després es va fer representant de
la multinacional alemanya de
fàrmacs Hoesch fins a la seva jubilació. En 1956
era president del Centre
Gallec de Caracas. Entre 1961 i 1962 formà part del Consell
Directiu de la«Hermandad Gallega» de Veneçuela. En
1964 morí sa companya i l'octubre d'aquest
any retornà a la Península. El novembre de 1966
s'instal·là a Madrid amb sa
filla. José Penido Iglesias va morir el 6 de novembre de
1970 a Madrid
(Espanya). Trobem articles seus en diverses publicacions
llibertàries, com ara Acción,CNT i Exilio.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Eusebio Liborio Lombardía [losdelasierra.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/lavija.jpg "Eusebio Liborio Lombardía [losdelasierra.info]")
![[23/04] «Freie Gesellschaft» - «La Gioventù Libertaria» - Mella - Kasperski -...](http://www.estelnegre.org/fotos/fernandezseco.jpg)
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
