[16/09] «El Derecho a la Vida» -
Detenció Michel - «L'Aurora» - Bomba a
Wall Street - Afer Amakasu - Concert de De André - Perrier -
Flores Magón - Campos Lima - Davidson - Gambon - Pisacane -
Catineau - Montels - Ito - Osugi - Barberà - Giroud -
Fornasari - SantandreaAnarcoefemèrides
del 16 de setembre
Esdeveniments
-
Surt El
Derecho a la Vida:
El 16 de setembre
de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer
número de la publicacióEl Derecho a la Vida. Periódico
anarquista.
Es publicaren de manera irregular 35 números,
l'últim l'abril de 1897. Una
segona sèrie, de la qual sortiren 17 números,
s'edità entre octubre de 1898 i
agost de 1900.
***
- Detenció de Louise
Michel: El 16 de
setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de
conferències per França i
per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de
Sébastien Faure, és
detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada
d'aquest país.
***
-
Surt L'Aurora: El 16 de setembre
de 1899 surt
a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la
publicació bimensual en
llengua italiana L'Aurora. Periodico
anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda
Llibertària, encapçalat per Giuseppe
Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent
antiorganitzatiu del moviment
anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de
1900 es publicà a
West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una
nova
sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre
desembre de 1900 i desembre de
1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900
portà el
subtítol «L'emancipació dels
treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos».
L'últim número és el del 14 de
desembre de 1901 i en total sortiren 76 números
(16 de la primera sèrie i 60 de la segona).
***
- Bomba a Wall Street:
El 16 de setembre de
1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de
dinamita i
230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John
Pierpont
Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York
(Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de
dues-centes i
causants unes pèrdues
econòmiques de més de dos milions de
dòlars a causa de la destrucció de les
oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de
l'explosió. El
atemptat, el més gran de la història dels EUA
fins aleshores, és obra de
l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les
idees de «propaganda
pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel
processament dels anarquistes Sacco
i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les
autoritats i van
originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran
conspiració
anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les
estratègies
repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del
procurador
general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar
la deportació de
centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants«radicals» a
l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil
Liberties Union (Unió
Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos
estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran
d'aquest
fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem
comprovar a
l'edifici de la Morgan Company.
***
-
Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a
Tòquio (Japó), aprofitant
el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de
setembre que assolà la regió de Tòquio
i de Yokohama, l'intel·lectual
anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista
Noe Ito,
i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són
detinguts,
copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai
(policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès)
de Tòquio (Japó) encapçalada
pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser
trobats els seus cossos
putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat
el crim, va provocar l'ira de
les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren,
nacionals i internacionals,
van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar
justícia pel crim.
Amakasu --que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda,
general en cap del
seu districte militar de Tòquio-- fou jutjat i condemnat a
10 anys de
presó, però uns
mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa
companya i del seu nebot
no fou un fet aïllat. El terratrèmol --que malgrat
només va durar 30 segons
segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren
cremades per
l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per
desaparegudes, el 54 per cent
dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc-- fou
considerat
com a una oportunitat única per les autoritats nipones i
l'explotaren
exhaustivament. Immediatament després del
terratrèmol els sicaris de la policia
van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris
anarquistes i als
coreans --els sempiterns lumpenproletariats del Japó--
l'esclat de bombes,
l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats,
els
robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per
enderrocar
l'Imperi. La provocació va tenir un terreny
fèrtil entre la psicosi creada per
la tragèdia sísmica en la població i
organitzacions paramilitars com «Sociedad
Nova» i «Associació
d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van
cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra
revolucionària
nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus
residents
detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo
Kumai,
organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i
10 militants més,
foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a
cops de
sabre, juntament amb un grup de coreans, i després
incinerats; fets semblants
van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les
organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre
d'assassinats durant
aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup
anarquista
anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos
atemptats
contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable
directe de l'assassinat
d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar
contra Fukuda, però només
el va ferir, i poc després la casa del general fou
bombardejada, però ell no hi
era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès
Yoshishige Yoshida
estrenà la pel·lícula Erosu
purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre
l'«Afer Amakasu».
***
-
Concert de
Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se
celebra a l'Stadio Comunale de
Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista
Fabrizio De André,
acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a
la
creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la«cultura comercial
del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera,
comptava amb el
suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La
Comune» de Liorna i la
Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.
Naixements
- Jules Perrier:
El 16 de setembre de 1837 neix a Ars-en-Ré
(Poitou-Charentes, França) el communard
anarquista, i gran
col·leccionista d'objectes referents a la
història de la Comuna de París,
Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules
Périer, i també conegut com Noley o Nolet.
Era fill
d'un peó de camins encarregat del manteniment i la
reparació dels dics de
l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una
pagesa. Ja adult, s'associà amb
Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu
poble, per obrir a París un
magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig
de 1869 va fer fallida. Posteriorment
obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de
París, alhora que prengué part en
l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de
París, fou capità
d'Indumentària del 230è Batalló de la
Guàrdia Nacional, càrrec que conservà
després de la proclamació de la Comuna de
París, i membre del Comitè de
Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de
la Comuna, realitzà
reunions públiques a casa seva i en maig de 1871
prengué part en els combats
contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix
Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau.
Després de la «Setmana Sagnant»,
aconseguí fugir de la repressió i
s'amagà durant uns mesos abans de fugir
l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap
a Suïssa. El 20 de juny de
1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra
als communards a la
deportació perpètua en
recinte fortificat per «fets insurreccionals». A
Ginebra (Ginebra, Suïssa),
obrí un comerç de teixits i, després,
una botiga («Au bon Marché»)
especialitzada en el dol. Freqüentà altres
proscrits de la Comuna i sobretot es
relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand
Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio
Sáez, Antonio de la
Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet
d'aniversari de la Comuna del
18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a
ajudar els anarquistes necessitats
(Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los
allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar
reunions al
Café du Rhône. Durant tots aquests anys,
col·leccionà tot el que trobà referent
a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres,
caricatures polítiques,
correspondències, etc.). Després de la Llei
d'amnistia de 1880, que autoritzava
el retorn dels communards a
França,
continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven,
encara que retornà
regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En
una d'aquestes estades coincidí
amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb
el gravador anarquista William
Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al
Café du Commerce del
port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix
Pyat, fou, amb Eugène Protot i
Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892
signà, amb
Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres,
una crida proposant,
en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la
reivindicació de les vuit hores
la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de
la II
Internacional. En 1892 ajudà els companys de la
Chaux-de-Fonds (Neuchâtel,
Suïssa) a pagar una forta multa, a més de
subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir
(1893-1894). En 1902 l'historiador
anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu
de la Revolució Social
establert per la Comuna Lliure de París»,
però, encara que estava disposat a
finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part
de la seva
col·lecció de llibres, periòdics i
fotos de revolucionaris van ser donats,
aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt,
hagué de tancar el
seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc
després, el 29 de novembre de
1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra
(Ginebra,
Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça
de la Chapelle d'Ars-en-Ré,
i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics
anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin,
Ferdinand Hodler,
Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner,
Ernest Pichio, Gaillard,
Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament
d'Ars-en-Ré i transformat
en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les
seves cendres van
ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que
s'inaugurà
oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin.
Malauradament, amb
el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es
degradà (les peces
van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà
durant la II Guerra
Mundial amb els trets de la bateria
d'artilleria
alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que
quedaven
va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou
venut el desembre
de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba
del
cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008
nombroses fotos de communards,
procedents de la seva famosa
col·lecció, van ser venudes a
Maçôn (Borgonya, França) en
pública subhasta. En
2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les
anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin,
Perrier et Cie.
Jules Perrier (1837-1904)
***
- Ricardo Flores Magón:
El 16 de setembre de
1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán
del Camino, Oaxaca, Mèxic) el
periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo
Flores Magón.
Fill d'una família humil de tradició liberal
juarista; sos va pares van ser
Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i
mare indígena), i Teodoro
Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra
d'Intervenció
Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit
liberal de Benito Juárez
contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma
(1857-1868) i
més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de
Maximilià a la Sierra de Juárez
(1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores
Magón van
transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb
indígenes de la Sierra
Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per
la seva experiència;
d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena
que contenia
principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just,
equitatiu, sense
imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la
lectura dels pensadors
anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la
Ciutat de Mèxic en busca
de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional
Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a
l'Escola Superior de
Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va
participar en els disturbis
estudiantils en contra de la tercera reelecció a la
presidència de Mèxic del
general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va
començar a col·laborar com a
periodista en la publicació opositora El
Demócrata. En 1900, juntament
amb so germà Jesús, va fundar el
periòdic jurídic Regeneración;
un mitjà
independent des d'on critiquen la corrupció del sistema
judicial del règim
dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el
seu empresonament.
En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a
San Luis Potosí, on
ataca amb rudesa el govern de Díaz. En
conseqüència, el periòdic va ser
suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat.
En 1902 pren al seu
càrrec la publicació del periòdic
satíric antiporfirista El Hijo de El
Ahuizote, on col·laborarà
José Guadalupe Posada realitzant agudes
caricatures crítiques contra el règim de
Díaz. El 5 de febrer de 1903
col·loquen al balcó de les oficines del
periòdic un gran crespó negre en senyal
de dol i la frase «La Constitució ha
mort», referint-se a la Constitució de
1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores
Magón va ser detingut un
cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats
Units en 1904. Durant
el seu exili nord-americà tornarà a publicar el
periòdic Regeneració i
en 1905 va participar en la constitució de la Junta
Organitzadora del Partit
Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la
fundació del Partit
Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I.
Villarreal,
Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique
Flores Magón.
Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt
revolucionàries per
aquella època, com ara les supressions de la
reelecció i de la pena de mort per
als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de
l'ensenyament elemental fins
als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim,
l'expropiació de latifundis i de
terres ocioses, així com la regulació i la
reducció de les jornades de treball.
A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va
realitzar un viatge
a Mèxic motivat per la descripció de la
situació social que Flores Magón
descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant
aquest període entaularà relació
amb María Talavera Broussé, qui serà
en endavant sa companya sentimental.
Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament
antireeleccionista en 1910,
el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio
Díaz,
però, Ricardo Flores Magón va rebutjar
l'oferiment per considerar que la causa
maderista era una rebel·lió burgesa mancada de
propostes socials. Per a Flores
Magón la revolució política de Madero
era insuficient. Considerava que aquesta
s'havia d'impulsar juntament amb una revolució
econòmica i que calia l'abolició
de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents
va tenir
contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense
aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del
PLM i la
destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions
policíaques dels locals
fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors
afirmen que va
existir correspondència entre Flores Magón i
Zapata i que fins i tot va haver
una invitació perquè la Junta del PLM es
traslladés a Morelos on tindria paper
i impremta per publicar Regeneració a
tot l'àmbit nacional; però malgrat
tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores
Magón en l'exili va
servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans,
principalment
militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the
World (IWW,
Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar
des de Los Ángeles
(Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa
Califòrnia, ben igual que altres
insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb
els
Estats Units per escampar la revolució social a la resta de
Mèxic, però les
activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del
moviment
armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la
Baixa Califòrnia, la
Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores
Magón va continuar les seves
activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es
va dividir en sorgir un altre
grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va
constituir a la Ciutat
de Mèxic, i que va editar la seva pròpia
versió de Regeneración i que
es
va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta
la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets
netament anarquistes. La
conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven
com a una mena
de bíblia anarquista, va servir de base teòrica
per a les efímeres comunes
revolucionàries durant la Rebel·lió de
la Baixa Califòrnia de 1911. Flores
Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del
temps empresonat,
emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb
Librado
Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual
va motivar que
ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de
presó i a 15
respectivament acusats de sabotejar l'esforç
bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que
aleshores participaven en la Primera
Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la
penitenciaria de l'illa
McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec,
va ser traslladat a
la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del
20
al 21 de novembre de
1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va
morir
d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera,
afirma que
va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser
apallissat fins a la
mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va
ser traslladat a
Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors
Ferroviaris per
sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que
tant va lluitar
Flores Magón va començar a
reconèixer-lo com al gran precursor de la
Revolució
mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades
a la
Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de
Mèxic. Ricardo Flores Magón va
estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis
(Mikhail
Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus,
Charles Malato, Errico
Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida
del Mármol, Max
Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i
d'Henrik
Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més
van influir en la
construcció de la seva pròpia
concepció de lluita revolucionària. El seu
anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme
mexicà,
però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat
dels pobles
indígenes. A part dels seus escrits periodístics
i polítics, els seus ideals de
justícia social i de llibertat per als humils va quedar
plasmats en dues obres
teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad
i Verdugos y víctimas,
ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava
durament la societat
burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una
organització de pobles
indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo
Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que
porta el seu nom en la seva memòria.
***
-
Campos Lima: El
16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat,
periodista, anarquista, maçó i esperantista
João Evangelista de Campos Lima,
conegut com Campos Lima. Es
crià a Barcelos
(Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord,
Portugal), on acabà els
estudis secundaris. Més tard estudià dret a
Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i
ben aviat començà a col·laborar en
periòdic i revistes literàries (Arte
e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade,O Mundo, Nova
Silva, País, Vanguarda, Verdade,
etc.)
i llibertàries (Era Nova,Greve, O
Povo, Revista Livre, Terra Livre, A
Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil
orador, a finals de 1905 començà a pronunciar
conferències sobre qüestions socials. En 1906
milità en el Nucli d'Educació
Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any
publicà la conferència A
questão social i l'obra de teatre O
amor e a vida, que tingué un gran èxit
en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906,
després de realitzar un
viatge a París (França) amb l'Orfeó
Acadèmic de Coïmbra i on aprofità
l'avinentesa
per visitar l'experiència pedagògica
llibertària de «La Ruche» de
Sébastien
Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato,Émile Janvion, Paul
Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu
projecte d'Escola Lliure d'Educació
Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i
Guàrdia, i
amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre
d'altres. El 24 de
novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la
Lògia «Fernandes Tomás»
Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre,
Portugal), lloc on temporalment
residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin.
Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants
francmaçònics al Gran Orient Lusità
Unit
(GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907
destacà en la important «Vaga
Acadèmica» d'aquell any contra el dictador
João Franco i com a conseqüència
d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i
es
llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest
afer publicà el llibre A
questão da universidade. Depoimento d'um
estudante expulso (1907). En 1908 fundà i
dirigí el diari de la tarda A Boa
Nova i l'any següent el quinzenari
anarquista A Gafanha.
Després exercí,
amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no
acceptà cap causa on tingués que
acusar; només una vegada incriminà un policia de
l'assassinat d'un obrer. A
més, participà en la Comissió de
Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la
comissió organitzadora del Congrés
Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà
en la comissió preparatòria del
Congrés de Lliure Pensament. També
formà part
de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a
la seva dissolució
en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor
de l'Escola
Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista,
participà en
nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921
publicà i dirigí
el periòdic Imprensa de Lisboa,òrgan
oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el
Ministeri de Justícia i
abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de
governador civil de Braga
durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà
l'Editora Spartacus, on
publicà diversos llibres seus, com ara O
amor e a vida (1924), A
Revolução em
Portugal (1925), Teoria
libertária ou
o anarquismo (1926), Gente devota
(1927), Mulher perdida (1928), etc.
Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època
col·laborà en
nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O
Século, Pátria,Diário de Notícias,A Notícia,Diário da Noite, Gleba, A Batalha,Revista do Instituto de Coïmbra,Vida Contemporãnea, Civilização, etc.
En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930
fundà
i dirigí la revista llibertària Cultura.
En 1939 dirigí el setmanari de crítica
literària i artística O
Diabo. Formà part de la tertúlia
llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van
participar Emílio Costa, Pinto
Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João
Evangelista de Campos Lima
va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu
sepeli va ser una gran
manifestació de dolor on participaren infinitat
d'intel·lectuals i d'obrers.
Campos Lima
(1877-1956)
***
- Steef Davidson: El
16 de setembre de 1943 neix a Amsterdam (Països
Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i
historiador
dels moviments socials Steef Davidson. Va créixer en una
família on el
compromís polític i la passió
artística era la seva forma de vida. Son oncle,
Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà
nombrosos cartells per
a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle
XX. Durant
la dècada dels seixanta Steef Davidson participà
en la cultura alternativa, en
el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys
publicà
nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek,Bajeskrant,De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva
activitat se centrà en la
lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona
situada al centre
d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la
construcció del metro--,
participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt»
(Grup d'Acció de Nieuwmarkt),
que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una
gran importància a
Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat«De Vrije
Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller
col·lectiu de disseny i d'impressió
serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre
diferents temes, com ara
l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i
destacà com a
recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits,
publicà nombroses
publicacions alternatives i undergrounds,
especialment cartells i
còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en
la seva gran col·lecció de
còmic underground, Beeldenstorm.
De ontwikkeling van de politieke
strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta.
L'evolució del còmic polític
(1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982
i publicat sota el títol The
Penguin Book of political comics. La seva
exposició de cartells va ser
exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any
següent al Musée de
l'Affiche et de la Publicité de París; i els
catàlegs d'aquestes exposicions
van ser publicats sota els títols De kunst van het
protest / The art of
protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la
révolte (1982),
respectivament. La major part d'aquesta
col·lecció de cartells, i d'altres
documents, està dipositat a l'International Institute of
Social History (IISH)
d'Amsterdam, institució amb la qual
col·laborà durant tota sa vida. A finals
dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa
recollint cartells
per a l'IISH. També s'interessà força
pel disseny avantguardista i durant els
anys noranta es dedicà a la investigació del
cartell soviètic i del seu
entramat politicoartístic, aconseguint una de les
col·leccions més importants
del món d'aquestes característiques. En 1995
l'IISH exhibí una selecció aquesta
col·lecció de cartells avantguardistes
soviètics (constructivisme, futurisme,
etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht
l'exposició «Situationisten
op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les
característiques polítiques i
artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres
seves són Het
recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood
(1972), Vrijheid
van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als
levenshouding
(1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de
Russell tribunaal.
De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled
group show
(1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),De mooie stad
(1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel
(1982), How can
one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988),
etc. Durant elsúltims anys de sa vida patí greus problemes de
salut. Steef Davidson va morir el
31 de maig de 2010 a Amsterdam (Països Baixos).
Steef
Davidson (1943-2010)
Defuncions
- Charles-Ferdinand Gambon: El 16 de setembre de 1887 mor a
Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) el revolucionari
Charles-Ferdinand Gambon. Advocat
d'antuvi i magistrat després, republicà moderat
primer i socialista
revolucionari més tard, va acabar militant en
l'anarquisme i el
pacifisme. Havia nascut el 19 de març de 1820 a Bourges
(Centre, França). Advocat amb
19 anys, es va instal·lar a París on va editar en
1840 Le
Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges
per problemes
de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de
Cosne-sur-Loire, però
va ser suspès l'any següent per haver refusat, en
un banquet, brindar pel rei
Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels
caps del moviment republicà de
la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la
Nièvre. Es va
oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en
1849, però, acusat
de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de
novembre de
1848 a la deportació per «incitació a
la guerra civil» i tancat a
Belle-Île-en-mer i després a Còrsega
fins a 1859. Un cop alliberat es va
establir com a agricultor a
Sury-près-Léré, on tenia una
propietat, sempre sota
vigilància regular de la policia política. En
1869 en La
Marseillaise
va fer una crida perquè tothom que no reconeixia
l'Imperi es negués a pagar els imposts; el fisc en
resposta li va
embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort
va organitzar una
subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de
Gambon» va esdevenir
llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la
Federació de
Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre
candidats
socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de
març de
1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat
com a procurador, va
rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la
justícia i de la presó. Va
ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la
província, amb la
intenció de formar una gran federació de comunes.
Present a les últimes
barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria
gràcies a un
passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i
ser expulsat, es va refugiar a
Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en
rebel·lia el 23 de novembre
de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys
més tard, el VI Consell de
Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la
Federació del Jura i farà
propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu
retorn a França després de l'amnistia, el 1880,
pren part en el moviment
anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els
socialistes
revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la
Nièvre entre 1882 i
1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el
procés de 1883. És
autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du
Peuple. Entre
els seus llibres podem destacar La revanche
de la France et de la Commune (1871) i Réponse à
l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière
Révolution
(1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en
la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire
(Borgonya, França) a
casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves
memòries sota
el títol Dans
les bagnes de Napoleon III.
***
-
Silvia Pisacane: El
16 de setembre de 1888 mor a Nàpols (Campània,
Itàlia) l'activista anarquista
Silvia Pisacane. Havia nascut el 28 de novembre de 1852 --algunes fonts
citen
1853-- a Gènova (Ligúria, Itàlia).
Filla del revolucionari llibertari Carlo
Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847
Enrichetta
deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos
tres fills i es traslladà a
Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà un
prometedora carrera en
l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo
Pisacane va morir amb 85
companys revolucionaris a la tràgica expedició de
Sapri que pretenia enderrocar
Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents
de l'expedició,
entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la
petita
Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser
nombroses vegades
escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al
Col·legi Femení de la
Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del
famós poema La
spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que
Garibaldi emeté
després de desembarcar a Sicília establia que es
concedia una pensió de
seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic
Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per
l'alliberament dels
germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a
Nàpols, on la nina fou
adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la
presó i a la casa del
qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué
l'activitat política i en 1862, amb
altres companyes, formà part del Comitè de Dones
de Roma. En aquests anys
Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades
a San
Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim
de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris,
guiats
per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment
insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins
a Gallo i Letino.
L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de
l'Interior, i el
senador i terratinent més ric del Matese Achille Del
Giudice, ajudà al
desplegament de la forta repressió militar desproporcionada
que les autoritats
romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove
Silvia,
coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la
veneració
del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo
Imbriani,
monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa
mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols
s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que
mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els
insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta
probabilitat
d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de
Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son
pare adoptiu i ministre de
l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda
del Matese i Carlo
Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici
sumaríssim per un tribunal
militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van
ser
absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers
(deutes,
hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera
donà en préstec
66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del
Giudice.
Nicotera durant anys intentà inútilment que la
suma prestada fos restituïda i
en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels
més coneguts i
apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de
Silvia, que fes tot
el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones,
el maig
de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de
1887 el Senat es
constituí en Alt Tribunal de Justícia i
nomenà una comissió instructora,
formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso
Celesia
di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos
investigà el
patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de
1888 i
durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais
a
l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva
apropiació de la dot de Silvia
Pisacane; mesos després presentà la seva
dimissió del càrrec de senador, cosa
que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de
setembre de 1888
--moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia
Pisacane va morir de sobte
a Nàpols (Campània, Itàlia) sense
haver rebut cap cèntim de la seva dot.
Insurrecció
al
Matese
Procés
contra la«Banda del Matese»
***
- Placide
Catineau: El 16 de setembre de 1899 mor a la
colònia penitenciària de la
Guaiana Francesa el fuster anarquista Placide François
Alfred Catineau, que va
fer servir el pseudònim Lebas.
Havia
nascut l'1 de novembre de 1858 a Poitiers (Poitou-Charentes,
França). En 1889
formà part d'un grup de fusters anarquistes
(François Briens, Dupret, Meunier,
Dustud, Franchet, Bertrand, etc.) de la Unió Sindical del
Moble (USM) de París
(França), fundada per Lucien Guérineau. En 1890
es presentà a Dijon (Borgonya,
França) a les eleccions legislatives com a socialista
revolucionari i obtingué
quatre mil vots. El 13 de febrer de 1894, amb François
Briens, va ser condemnat
per l'Audiència de l'Aube (Xampanya-Ardenes) a treballs
forçats a perpetuïtat,
100 francs de multa i sis mesos de presó per«fabricació i emissió de moneda
falsa», «per temptativa
d'evasió» el 27 de novembre de 1893 de la
presó de Troyes
(Xampanya-Ardenes), on estaven detinguts pel primer delicte a l'espera
de
judici, i «per temptativa d'assassinat» del
guardià Varlet d'aquesta
penitenciaria; altres companys (Massoubre, Mauduit i Xavier Soudant)
van ser
condemnats a diferents penes més lleugeres. Destinat a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa, formà part d'un comboi amb altres
anarquistes (Léon
Jules Léauthier, Edmond Marpaux, Gustave Marchand i
François Briens) que
desembarcà en 1894 a l'Illa Real (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa). A
l'illa compartí cabana amb l'anarquista Clément
Duval i es caracteritzà per cantar
durant les nits cançons revolucionàries. Placide
Catineau, que tenia la
matrícula 26.477, va morir el 16 de setembre de 1899 a la
colònia penitenciària
de la Guaiana Francesa.
***
-
Jules Montels:El
16 de setembre de 1916 mor a Sfax (Sfax, Tunísia) el communard
i militant anarquista Jules Louis Montels. Havia nascut el 25 de
març de 1843 a
Ginhac (Llenguadoc, Occitània). De petit va ser en 1851
testimoni del
cop d'Estat de Lluís
Napoleó Bonaparte i la subsegüent
repressió. Es va instal·lar a París,
on va
fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la
Internacional,
quan va esclatar a Comuna de París es va afegir
immediatament. Va ser delegat
en el Comitè Central Republicà dels Vint
Departaments i va ser un dels signants
del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que
denunciava la incapacitat del
Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a
la formació de
la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la
Comuna i va enviat en
missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va
participar en la Comuna de
Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la
insurrecció comunal es
va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort
per un consell de
guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus
deixebles,
per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A
Ginebra va acollir
el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès
d'exiliats de
l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la
Secció de Propaganda
i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat
sempre per Montels, que va mantenir
correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la
resta d'Occitània
i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va
partir a Roma l'abril de 1872. Va
ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et
la Justice
Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés
de Ginebra de la
Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als
congressos de
l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa
llibertària.
Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i
va ser membre del
Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets
abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre
aux
socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia
una crida a
l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu
en el moviment
anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels
fundadors de la Federació
Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de
1877 va
assistir al congrés secret de la Federació
Francesa, juntament amb Brousse i
Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de
la Federació
Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de
Vervirs (Bèlgica)
el setembre de 1877; i després assistirà amb
Brousse al Congrés Socialista
Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector
anarquista i el
sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la
separació de les dues postures.
Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va
redactar una moció
en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el
1878; la moció, presentada
per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de
Líó, que feia una crida a la
col·lectivització de les terres i dels
instruments de producció, va ser
rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va
esdevenir tutor de dos
dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb
Lucie Gachet
(1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de
Tolstoi. En 1880 va
retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció
de 1851, va publicar en 1881 La
Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel
Cadelard. Alguns
anys després marxarà a Tunis, on va treballar com
a redactor en cap del
periòdic local Tunis Journal i com a
taxador. Va deixar inèdit Chez
le Comte Léon Tolstoï i altres papers que
es conserven en el «Fons Lucien
Descaves» de l'International Institute of Social History
(IISH) d'Amsterdam.
---
Continua...
---