L'hegemonia del dòlar amenaçada per Rússia i la Xina (Sputnik, 7.09.2015).

   Tot fa pensar que s'accelera el procés històric del desplegament d'un món multipolar. Resulta evident que Washington fracassa en el seu intent de mantenir-se com a única superpotència mundial. Dit ras i curt, sembla que la pretensió de fer quallar un imperi ianqui mundial ha fracassat estrepitosament.

    Al moment present, els esforços dels mitjans de les Corporacions ''occidentals'' (tots ells a les ordres de Washington) per disfressar la crisi econòmica i política  d'''Occident'' també fracassen. No poden impedir que les amples masses d'''Occident'' tinguin accés altres fonts d'informatives alternatives que abunden a la Xarxa.

    Una mostra del que dic és el post publicat a Sputnik. Crec que pot ésser de l'interès dels navegants catalans. Vegeu el post L'hegemonia del dòlar amenaçada.

 Adjuntam aquest aclaridor article de Antoni Verger, respecte al futur del Tren a Mallorca, refermant l'aposta de Més envers el transport públic.

  FETS (una realitat escandalosa):

1) Entre 2011 i 2015, quan la crisi econòmica era més profunda, i es "retallava" a tot l'Estat en salut, educació, atenció a la dependència, etc., l'Estat central va seguir invertint entre 2.500 i 3.000 milions d'€ anuals en obres de noves línies d'AVE. Pareix que el 2016 la inversió en obres d'AVE's encara s'incrementarà molt. 

 2) Entre 2011 i 2015, incomplint els seus compromisos legals (Conveni ferroviari, Estatutàries), l'Estat ha invertit 0€ en transport públic i tren a Mallorca.

Un autèntic insult i una estafa als ciutadans que vivim i treballam a Mallorca i les Balears.

FUTUR (urgent i necessari):

El Pla Director Sectorial de Transports d'IB (PDST), aprovat el 2006 amb gran consens social i de totes les forces polítiques i encara vigent, marca quin ha de ser el desenvolupament de la xarxa de transport públic.   

En aquesta línia, què és NECESSARI i URGENT fer en transport ferroviari a Mallorca?

1) ELECTRIFICACIÓ total de la línia (falten els trams fins a Sa Pobla i Manacor).

2) Tren d'ALCÚDIA (des de Sa Pobla, en paral·lel a l'actual carretera, arribant fins a les portes de la ciutat d'Alcúdia i molt aprop del nucli residencial del Port d'Alcúdia). 

3) TREN DE LLEVANT (Manacor-Artà i prolongació fins a Cala Ratjada).

S'ha de dir que a més d'urgent i necessari també seria POSSIBLE si ens arribàs de l'Estat anualment una inversió només del 2% del que s'inverteix anualment en AVE's. No és cap absurd, de fet a Balears som gairebé el 2% de la població de l'Estat.

Una qüestió que em preocupa és que, lamentablement, pareix que ha calat dins un sector de la ciutadania el DISCURS "anti-tren", i en concret "ANTI-TREN DE LLEVANT", que ha reiterat el Govern Bauzá durant tota la passada legislatura.

1) Alguns diuen que el tren de Llevant seria molt LENT (es diu que es torbaria 2h30m. o fins i tot 3 hores en arribar a Palma).
Això és totalment FALS.
El trajecte Palma-Manacor electrificat i express (sense o amb poques aturades intermitges es podria cobrir en 45 minuts). El Manacor-Artà-Cala Ratjada, fent totes les aturades, es podria fer en 35 minuts.

És a dir, en 1 hora i 20 minuts es podria anar de Cala Ratjada a Palma, sense transbordaments. Els vehicles tren-tram Manacor-Artà estan capacitats per arribar fins a Palma (i ho farien en un temps molt competitiu respecte al cotxe privat). 

2) També es diu que aquesta línia tendria molts POCS USUARIS.

Tampoc és exactament així.
Els estudis de demanda situaven el llindar d'usuaris anual entre Manacor i Artà el primer any en 575.000. Pocs? El corredor Inca-Manacor té al voltant de 600.000 usuaris. El Govern Bauzá, que volia tancar hospitals, ni tan sols es va atrevir a insinuar el tancament del tren a Manacor. Per què? Perquè l'arribada del tren ha significat una millora substancial per la mobilitat de manacorins, petrers o sineuers que seria inimaginable eliminar. Així, per què idò no s'hauria de posar en marxa el Manacor-Artà, el qual tendria pràcticament el mateix nombre d'usuaris que el tren de Manacor? Més si tenim en compte que amb al imprescindible perllongació fins a Capdepera i Cala Ratjada es calculava que el corredor podria a arribar a tenir el primer any d'explotació fins a 1,2 milions d'usuaris.

Són temps de canvis profunds, es parla molt de canvi de model social, econòmic, territorial, etc., però també és molt urgent a Mallorca i Balears un canvi profund de l'actual MODEL de MOBILITAT, amb gran preponderància del cotxe privat, caminant decididament cap a un nou model on el transport públic sigui una alternativa real i eficaç.

I el desenvolupament d'un sistema ferroviari potent, modern, eficient i digne (com el que he descrit i descriu també el PDST) és una peça fonamental en aquest canvi de model.

Per això, no em varen agradar les declaracions del conseller de Transports, el socialista Joan Boned, en les que "aparcava" el projecte del tren de Llevant. El nou Govern Balear ha de ser molt insistent exigint a l'Estat un tractament JUST i el compliment dels seus compromisos amb Balears en matèria ferroviària i transport públic. Simplement, s'ha de demanar que ens arribi la part que ens correspon d'aquest gran desenvolupament ferroviari que s'està fent a la península.

NO PODEM NI VOLEM RENUNCIAR!

Els Webs independentistes dels Països Catalans (Llibertat.cat) recomanen l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí

Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor) Article d'Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure (publicat a Llibertat.cat)

El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.

L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.

El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme.

Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.

En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.

El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran. (16-VIII-2015)

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)

ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)

Per Mateu Morro Marcé, historiador

Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.

El comunisme en el segle XX

El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició

Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.

Anarcoefemèrides del 8 de setembre

Esdeveniments

- Surt El Obrero: El 8 de setembre de 1900 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del setmanari anarquista El Obrero.Órgano de la«Asociación obrera de Canarias». A partir del número 133, del 18 de juliol de 1903, la periodicitat va passar a ser de vuit números al mes i a partir del gener de 1904 tindrà com a subtítol«Órgano del Centro Obrero de Tenerife». Fou dirigit per José Cabrera Díaz, Manuel Santiago Espinosa i Manuel Sánchez Medina. En van ser col·laboradors Secundino Delgado Rodríguez, Fermín Salvochea, J. Prat, J. Cabrera Díaz, Ricardo Mella, Anselmo Lorenzo, Soledad Gustavo, José Riquelme, José Martínez Ruiz, Leoncio Rodríguez (Luis Roger), Jacquinet, Columbié, entre d'altres. Aquesta publicació fou partidària de crear òrgans polítics al marge dels espanyols, fet que el defineix com un dels grups creadors de l'anarcoindependentisme canari. El periòdic va patir nombroses sancions governatives i els redactors foren processats en diverses ocasions. L'Associació Obrera de Canàries comptava en 1901 amb 11 gremis i 3.242 associats, però degut a la fort repressió va desaparèixer en 1904. José Cabrera Díaz es va veure obligat a fugir i s'instal·là a l'Havana, on en 1902 va publicar el llibre Un año de labor, on explica el naixement de l'associacionisme obrer canari. N'han quedat molt pocs exemplars i l'últim número conegut és el 281 del 24 de novembre de 1906. Alguns articles en van ser reproduïts per La Huelga General de Barcelona. L'agost de 1914 reapareixerà la capçalera sota el subtítol «Órgano de la Federación Obrera Tinerfeña» fins al 31 d'octubre d'aquell any.

Naixements

- Davide Musetti: El 8 de setembre de 1860 neix a Gragnana (Carrara, Toscana, Itàlia) el militant anarquista Davide Musetti, més conegut com Davidon. En 1886 començà s'afilià al Partit socialista, però després es passà a les files llibertàries. Fou membre del grup anarquista de Gragnana i, com a treballador a les mines de marbre (cavatore), de la Lliga d'Obrers Pedrers. Participà en les reunions preparatòries del moviment insurreccional de gener de 1894 en solidaritat amb els obrers sicilians. Segons informes policíacs, formà part d'un grup insurgent que actuava des de les muntanyes de Carrara. Detingut, fou absolt per manca de proves pel tribunal militar de Massa, però li fou assignada la residència per dos anys i traslladat a Tremiti i a Lipari. El 21 de novembre de 1896 fou amollat en llibertat condicional i tornà a Gragnana. En 1929 deixà la militància. Davide Musetti va morir el 3 de juliol de 1931 a Carrara (Toscana, Itàlia).

***

- Sante Caserio: El 8 de setembre de 1873 neix a Motta Visconti (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, assassí de Marie François Sadi Carnot, president de la III República francesa, Sante Geronimo Caserio. Havia nascut en un família pagesa nombrosa i son pare, barquer de professió, va morir en un asil de pel·lagra, malaltia causada per una alimentació deficient; fou son pare que el batejà Geronimo en honor del cabdill dels apatxes bedonkohes. Com que no volia dependre de sa mare, a qui adorava, quan tenia 10 anys abandonà ca seva i marxà a Milà, on trobà feina d'aprenent en una fleca. A finals de segle entrà en contacte amb els cercles anarquistes i ell mateix creà un petit grup anarquista anomenat «A pè» («A peu», en llombard, «sense un clau»). En aquesta època distribuïa gratuïtament pa i fullets anarquistes, que pagava amb el seu magre sou, als obrers en atur davant la Borsa del Treball. En 1892 fou condemnat a vuit mesos de presó per distribuir pamflets i fullets antimilitaristes. Detingut i fitxat arran d'una manifestació, es va veure obligat a fugir, primer a Suïssa i després a França, on es va instal·lar a Seta. Al seu país fou declarat desertor. A partir del 21 de juliol de 1983 es va instal·la a Lió, on va fer de missatger. El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió traspassa el cor del president de la III República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol,Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Rhône on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut. El 2 i el 3 d'agost de 1894 fou jutjat i condemnat a mort per l'Audiència del Roine a Lió. En un palau de Justícia ocupat militarment, i en un clima d'histèria antianarquista i antiitalià, cap advocat no acceptarà defensar Caserio, i serà un advocat d'ofici, Maitre Dubreuil, qui el«defensarà». Durant el procés no es va penedir del seu acte, ni demanà perdó ni pietat al jurat; la possibilitat que se li oferí d'usar el recurs de «malaltia mental» si lliurava els noms dels seus còmplices, fou rebutjada amb un «Caserioés un forner, no un espia». A la cel·la, mentre esperava l'execució, el capellà de Motta Visconti va intentar confessar-lo, però l'anarquista l'engegà de mala manera. Sante Geronimo Caserio fou guillotinat el 16 d'agost de 1894, a les 4.55 hores de la matinada, davant la presó de Saint-Paul, a Lió (Arpitània), amb una gentada expectant. Davant la guillotina va cridar:«Coratge camarades i viva l'anarquia!». Alexandre Dumas fill fou detingut en una de les nombroses manifestacions de protesta contra l'execució de Caserio. L'assassinat de Carnot va servir com a pretext per votar les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses) antianarquistes. El 16 d'agost de 1895, a Ancona (Itàlia), un any just de la seva decapitació, una bomba va explotar davant el consolat francès, destrossant portes i finestres. El 16 de febrer de 1896, a Buenos Aires, apareixerà en castellà una revista titulada Caserio en el seu honor. La figura de Caserio ha estat molt popular entre la classe obrera italiana i ha donat lloc a moltes cançons populars, transmeses per tradició oral, com ara Le ultime ore e la decapitazione di Caserio (també coneguda com Aria di Caserio), de Pietro Cini; Partito da Milano senza un soldo, d'autor anònim; La ballata di Sante Caserio, de Pietro Gori; Il processo di Sante Caserio, d'autor anònim; Su fratelli pugnamo da forti, del grup Les Anarchistes; Sante Caserio, del grup Youngang, etc.

***

- Georges Ardouin: El 8 de setembre –algunes fonts citen el 9 de setembre– de 1897 neix al XIX Districte de París (França) l'anarquista, propagandista de la pedagogia i de les comunitats llibertàries, Georges Eugène Ardouin, conegut com Jules. Era fill del communard Jules Auguste Ardouin, el qual s'havia vist obligat a exiliar-se a Londres (Anglaterra). Es guanyava la vida fent de florista. El juny de 1897 creà, amb Jean Grave, Jean Degalvès i Émile Janvion, la «Lliga de l'Ensenyament Llibertari», la qual, inspirada en l'experiència pedagògica de Paul Robin a Cempuis (Picardia, França), tenia com a objectiu obrir una «Escola Llibertària», i de la qual va ser tresorer. Després de realitzar una campanya de suport econòmic, en la qual aconseguiren gairebé 2.000 francs, i d'avaluar que no tenien prou per muntar una escola, organitzaren unes«Vacances llibertàries» l'agost de 1899 per a 19 infants al bord de la mar, a Pontorson (Baixa Normandia, Normandia). A més a més, el febrer de 1899 organitzaren uns cursos nocturns a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. Els cursos cessaren durant dos mesos i es reprengueren el novembre de 1899 fins al juliol de 1900. En aquesta època col·laborà en el periòdic parisenc Le Cri de Révolte (1898-1899). En 1902 s'integrà en una societat, de la qual formaven part destacats intel·lectuals anarquistes (Georges Butaud, Sophia Zaïkowska, Henri Beylie, Henri Zisly, E. Armand, Marie Kugel, Francis Prost, Georges Deherme, etc.), que tenia com a finalitat crear i desenvolupar comunitats llibertàries («milieux libres») a França i la qual fou l'origen de la Colònia Llibertària de Vaux (Essômes-sur-Marne, Picardia, França). Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), en 1906 fou el tresorer del seu butlletí L'AIA. També va ser tresorer del Comitè de Defensa Social (CDS) –la seva seu s'instal·là al seu domicili–, el qual portà campanyes propagandístiques contra els batallons disciplinaris i especialment contra els execrables «Batallons d'Àfrica» («Afer Rousset»), i que tenia com a òrgan d'expressió el Bulletin du Comité de Defense Sociale (1909-1912). L'11 de juny de 1909 el seu domicili fou escorcollat a resultes d'una investigació oberta arran d'una ona de sabotatges contra les línies telegràfiques i telefòniques. El 9 de setembre de 1909 va ser detingut durant una manifestació davant l'ambaixada d'Espanya en protesta contra la detenció del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia. En aquesta campanya, finançà el periòdic L'Écho de Montjuich, encartat en Les Temps Nouveaux, publicació a la qual ajuda econòmicament de manera regular. El 16 d'octubre de 1909 va ser cridat per l'Audiència del Sena perquè fos membre d'un jurat, petició que va rebutjar amb una ferma argumentació. Durant la primavera de 1910, amb son pare, fou membre del Comitè Revolucionari Antiparlamentari (CRA), que portà una campanya abstencionista durant les eleccions legislatives, i el juny de 1912 del Comitè de«L'Entr'aide», caixa de solidaritat amb els militants llibertaris empresonats i les seves famílies creada per la Federació Comunista Anarquista (FCA). L'octubre de 1912 formà part del consell d'administració de Le Libertaire. Fitxat en el «Carnet B» dels antimilitaristes, no fou mobilitzat durant la Gran Guerra ja que estava llicenciat des del 1914. Georges Ardouin va morir el 13 de setembre de 1917 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

***

- Marius Ricros: El 8 de setembre de 1898 neix a Ganhac (Llenguadoc, Occitània)–algunes fonts citen Siran (Alvèrnia, Occitània)– el mariner anarquista Antonin Ricros, conegut com Marius Ricros. Mariner sense especialitat a bord del vaixell France, el 19 d'abril de 1919 participà, amb altres companys (Ernest Le Mith, Virgile Vuillemin, Pierre Le Roux, Marcel Rudaux, François Doublier, Ernest Delarue, etc.) en els amotinaments de l'esquadra del Mar Negre davant Constantinoble. Detingut a Bizerta (Tunísia), va ser empresonat, jutjat el 9 d'octubre de 1919 en consell de guerra a Toló (Provença, Occitània) i condemnat a sis anys de presó. Tancat a la presó de Nimes (Llenguadoc, Occitània), on conegué André Marty, el 20 d'octubre de 1920 va ser traslladat a la presó de Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). L'11 de novembre de 1921 una gràcia presidencial li reduí tres anys la seva pena, però encara havia de fer 11 mesos de servei militar que purgà, després d'un temps a la colònia penitenciària de Kenadsa (Bechar, Algèria), en un petit destacament a Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) on es concentraven els «marginals» de l'Exèrcit. L'octubre de 1922 va ser alliberat i s'instal·là a París, però va fer freqüents visites al grup comunista d'Orlhac (Alvèrnia, Occitània), on era acollit calorosament. En 1936, quan vivia al número 7 del carrer Saint-Rustique de Montmartre de París (França) amb sa companya, era membre del «Grup de Sintesi del XVIII Districte», adherit a la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), i en 1937 va ser nomenat tresorer de la Federació Anarquista Parisenca (FAP). També fou membre de la Comissió Administrativa de la FAF. A finals de març de 1939 llança una crida en el periòdic La Voix Libertaire, en nom del Comitè de Defensa dels Mariners del Mar Negre, per ajudar la família de l'antic amotinat Alphonse Cannone que havia estat condemnat alhora que ell i que acabava de morir. Durant la tardor de 1944 era membre de la Federació Anarquista (FA) a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i en 1950 la seva residència de Montmartre a París era inclosa a la llista de domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia. En aquestaèpoca estava subscrit al periòdic anarquista Contre-Courant, de Louis Louvet. Posteriorment explotà una petita granja a Frau, a prop de Ganhac. Marius Ricros va morir el 5 de desembre de 1968 a Ganhac (Llenguadoc, Occitània).

***

- Manuel Temblador López: El 8 de setembre de 1911 --oficialment el 12 de setembre-- neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Temblador López, també conegut com Manuel Jarillo. De família pagesa i confederal, fou el segon de sis germans i des de petit treballà als camps. Quan tenia 16 s'afilià a la Societat de Resistència «Fraternidad Obrera», on aprengué a llegir i a escriure. Aquesta societat en 1931 s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i prengué el nom de Sindicat de Camperols d'Arcos de la Frontera i del qual ell va ser nomenat secretari. Participà activament en l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i per la qual cosa va ser detingut. No va ser empresonat perquè el mateix dia de la insurrecció s'havia d'incorporar a fer el servei militar i per la qual cosa va ser enviat immediatament al Regiment d'Infanteria de Las Palmas (Gran Canària, Illes Canàries) per fer la mili. Llicenciat, retornà al poble, on patí el boicot de la patronal. Fou força actiu durant la vaga pagesa de maig de 1936 i va ser tancat durant una setmana. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà malalt d'una afecció pulmonar i el 12 de setembre pogué fugir del poble, amb el suport de d'Antonio Valle Rodríguez i Antonio Gutiérrez Gómez, i marxar a Ronda i després a Marbella, on va ser hospitalitzat. Un cop guarit, va ser nomenat secretari de la Federació Comarcal de Jerez que s'havia reorganitzat a Màlaga. El febrer de 1937, amb la caiguda de Màlaga a mans feixistes, escapà per Motril fins a Almeria. Aconseguí arribar a Barcelona (Catalunya), on va ser ingressat en un hospital a causa d'una pleuresia. Al centre mèdic va escriure una novel·leta que aquell mateix 1937 presentà a Soledad Gustavo a Barcelona i que finalment va ser publicada sota el títol Historia de un revolucionario en «La Novel·la Ideal» de la família Urales. Després s'allistà com a auxiliar d'Habilitació en la 149 Brigada Mixta («Brigada de la Pana»), càrrec pel qual hagué de realitzar continus viatges a Barcelona comissionat per fer compres. El 7 de febrer de 1939, amb el triomf franquista, passà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Sant Cebrià i Barcarès. Sempre malat, va ser ingressat a l'hospital de Sant Lluís de Perpinyà, a Roanne i a Saint Hilaire en diferents períodes. Durant quatre anys, va fer de pagès a Saint Bonnet. Durant l'ocupació nazi va fer feina a diferents llocs (Feurs, Fort de Chapolit de Lió, Saint Forgeux, Saint Bonnet) i en diferents tasques. Després de l'Alliberament, s'afilià a la CNT de Roanne i formà part del Comitè Regional d'Andalusia del sector «ortodox». A finals de 1946 s'instal·là amb sa companya i son fill a Izeaux, on treballà de barber. En 1952 assistí al Ple Intercontinental d'Aymare i en 1960 va ser nomenat secretari de la Federació Local i del Nucli Regional de la CNT de Savoia-Isère. L'agost de 1965 assistí al Congrés de Montpeller i s'arrenglà amb el sector majoritari, seguidor de l'«ortodòxia», però es mostrà contrari a les expulsions i sempre defensà la unitat confederal. En 1975, arran del Congrés de Marsellà, signà, amb Vicente Galindo Cortés (Fontaura), José Hiraldo Aguilar i Daniel Morchón Arbea, el«Manifest dels Quatre» («Por una sola vez, posición clara y concreta ante el Congreso de la CNT de 1975»), que va ser publicat en El Luchador, en protesta pel «centralisme» i«immobilisme burocràtic» confederals i el 10 de setembre de 1975 es donà de baixa de la CNT en l'Exili. Amb la mort del dictador Franco, retornà a la Península i s'afilià a la CNT d'Arcos, on el 2 d'agost de 1980 va fer un míting. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir el pseudònim de Manuel Jarillo, en nombroses publicacions periòdiques, com ara Boletín Ródano-Alpes,Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Cultura Proletaria, En Marcha, Espoir, El Luchador, Nervio, La Protesta Obrera, Ruta,Solidaridad Obrera,La Tierra, Tierra y Libertad, etc. És autor d'un drama (Rosita la heroína) que va ser representat en 1952 a Sant-Etiève i en 1962 a Clarmont d'Alvèrnia. És autor d'un llibre de memòries, Recuerdos de un libertario andaluz (1980). Manuel Temblador López va morir el 10 de juny de 1994 a Izeaux (Grenoble, Arpitània).

Manuel Temblador López (1911-1994)

***

- Mariano Puzo Cabero: El 8 de setembre de 1914 neix a Naval (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarcosindicalista Mariano Puzo Cabero, conegut sota els pseudònims de Ramón Rius de la Puerta i Junca. Llaurador llibertari com sos dos germans grans Antonio i Gaspar, va militar des de molt jove en el Sindicat Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Naval, que estava federat en la potent comarcal cenetista de Barbastre. El 20 de juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari de Barbastre, va participar en l'assalt de la caserna General Ricardos i va ensenyar l'ús de les armes a la plaça de toros als nous milicians. Després lluitarà a Lascellas i a Siétamo. Al poble d'Aguas, els milicians anarquistes, entre ells els tres germans Puzo, van constituir les Milícies Antifeixistes de Barbastre, estructurades en centúries i aquestes en grups de 25 homes. Conjuntament amb diverses centúries del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) i de la «Columna Durruti» arribades de Catalunya, en un tercer atac van ocupar Siétamo, encerclant Osca. Amb la militarització, les Milícies Antifeixistes de Barbastre es fonen amb la «Columna Roja i Negra» i formen la base de la heroica 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió Ascaso. Amb aquesta va lluitar Mariano Puzo fins al final de la guerra a tots els fronts que va recórrer: setge d'Osca, vedat de Zuera, Terol, Extremadura i Madrid. Va actuar en els grups guerrillers d'infiltració i de sabotatge rere les línies feixistes. Amb la desfeta republicana va intentar escapar per Alacant, però va ser detingut juntament amb milers de combatents antifeixistes i tancat al camp de concentració d'Albatera. Va poder sortir lliure el 28 d'abril de 1939 sota la identitat falsa de Melquíades Correa Murillo i va poder passar a França el 4 de maig de 1939, acabant al camp de detenció de Sant Cebrià. El desembre d'aquell començarà a treballar a les mines de Rochebelle. Amb la invasió nazi de França, és detingut per la Gestapo i internat com a flequer al camp de concentració de Bram, on estava pres i on morirà son pare. L'abril de 1943 pot fugir del camp i pot arribar el febrer de 1944 a Saillagouse, on s'incorporarà a la Resistència francesa i on farà contacte amb el maquis espanyol, lliurant-se plenament a la lluita guerrillera antifranquista, actuant especialment a Osca i a la serra de Gabardiella (Guara). El 20 de febrer de 1945, quan es troba de missió a Barcelona com a guia per passar dos delegats del Comitè Nacional de la CNT i del Comitè Regional de Catalunya a França,és detingut sota el nom fals de Ramón Rius de la Puerta i empresonat fins al 29 de novembre de 1945, quan surt lliure i retorna a Costoja (Catalunya Nord) el 20 de gener de 1946. Sons germans no van tenir tanta sort com ell, ja que tancats al convent presó de les Caputxines de Barbastre van ser afusellats: Gaspar, amb 31 anys, el 31 d'octubre de 1940, i Antonio, amb 35 anys, el 26 de gener de 1944. Mariano es va participar en la guerrilla urbana i rural que actuava a Catalunya, col·laborant amb els grups d'acció de Francesc Sabaté i Llopart (Quico) i de Josep Lluis Facerías (Face). El desembre de 1947 va acompanyar com a guia el grup de Quico, que acabava de sortir de 15 dies de presó, a Mas Tartas (Osseja), la base de suport a sis quilòmetres de la frontera amb Espanya. Preparant el material per a una nova incursió es desprèn l'anella d'una granada i Maria agafa l'artefacte per llançar-lo per la finestra esclatant-li a la mà quan intentava obrir el finestró, resultant greument ferit. Després d'una cura d'urgència, va ser hospitalitzat a Perpinyà, perdent l'avantbraç esquerre i el polze de la mà dreta. El 26 d'agost de 1949 el grup de Face cau en una emboscada de la Guàrdia Civil als Pirineus: Celedonio García Casimiro i Enrique Martínez Marín, són assassinats, i Antoni Franquesa Funoll (Toni) va ser greument ferit; Mariano els recollirà el ferit i la resta del grup un cop aquests hagin pogut fugir i passar la frontera, podent així salvar la vida de Toni. Mariano, manc, va residir exiliat a Perpinyà guanyant-se la vida com a venedor ambulant de caramels i juguetes amb un carretó. Solidari sempre amb la causa llibertària, durant els seus últims anys va militar en el corrent del grup editor de Frente Libertario. L'1 de gener de 1978, arran d'una crisi cardíaca, va ser ingressat. Mariano Puzo Cabero va morir durant la nit del 21 al 22 de gener de 1978 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat el 23 de gener al cementiri de Vernet d'aquesta localitat.

Mariano Puzo Cabero (1914-1978)

Defuncions

- Clodoveo Bonazzi: El 8 de setembre de 1955 mor a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista, i després socialista, Clodoveo Bonazzi, que va fer servir el pseudònim Nello. Havia nascut el 12 de maig –algunes fonts citen erròniament el 3 o el 13 de maig– de 1890 a Consumaia (Castel Maggiore, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Giuseppe Bonazzi i Albina Costa. Fill d'una família obrera, després de fer el tercer grau de l'escola primària abandonà els estudis i començà a treballar primer com aprenent de paleta i després com a obrer fonedor. Cap el 1906 entrà a formar part del moviment llibertari. El desembre de 1909 va ser denunciat per la policia per haver organitzat a Castel Maggiore una conferència d'Armando Borghi, amb qui farà una gran amistat, sobre Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna. En aquests anys distribuïa la premsa llibertària, com ara Il Libertario i L'Alleanza Libertaria. El 12 de desembre de 1909 va ser nomenat delegat al Congrés Anarquista de Romanya celebrat a Castel Bolognese i el 27 de novembre de 1911, després d'haver abandonat la feina, es traslladà a Arcoveggio (Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia). El 25 de febrer de 1912 va ser nomenat membre de la Comissió Executiu de la Cambra del Treball, controlada pel moviment anarcosindicalista i en la qual els socialistes eren minoria. Aquell mateix any esdevingué un dels responsables del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), organització anarquista que ajudava els treballadors perseguits per motius polítics, i el 16 de juny prengué la paraula, amb Domenico Zavattero i Genunzio Bentini, en el congrés d'aquest comitè. El desembre de 1912, quan els socialistes abandonen el sindicat i creen la Cambra del Treball Confederal del Treball, entrà com a membre de la comissió executiva de la que passarà a anomenar-se «Vella Cambra del Treball», controlada pels anarcosindicalistes. El 4 de juliol de 1913 participà en el Congrés Nacional de la Unió Sindical Italiana (USI), que se celebrà a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1914, amb Armando Borghi, defensa la línia pacifista contrària a la guerra en l'USI. En aquests anys intensificà la col·laboració amb la premsa anarquista i sindicalista, especialment en Guerra di Classe, òrgan oficial de l'USI. El 8 d'abril de 1916 assumí la secretaria, en substitució d'Armando Borghi, de la Cambra del Treball de Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia), però el juliol va ser cridat a files i enviat al X Regiment d'Artilleria acantonat a Piacenza; després, com a obrer fonedor, va ser reassignat a una fàbrica militaritzada. Sospitós segons la policia de preparar un atemptat, el 23 de desembre de 1916 va ser enviat al front, on restà fins el final del conflicte bèl·lic. El 17 d'agost de 1919 va ser nomenat secretari responsable de la «Vella Cambra del Treball» i poc després membre del Comitè Central de l'USI. Entre el 20 i el 22 de desembre de 1919 participà en el Congrés de l'USI, que organitzà la recuperació sindical de postguerra. El 4 d'abril de 1920, amb el sotssecretari Pietro Comastri i Sigismondo Campagnoli, intervingué en una manifestació convocada per la«Vella Cambra del Treball» a Decima di San Giovanni in Persiceto (Emília-Romanya, Itàlia) per reivindicar demandes pageses; quan la policia volgué interrompre la manifestació es produïren incidents que acabaren amb la vida de vuit treballadors, entre ells Sigismondo Campagnoli, i amb 35 ferits de diversa consideració. El 15 d'agost de 1920 participà, amb altres destacats militants (Errico Malatesta, Gigi Damiani, Diego Guadagnini, Dante Pagliai, Emilio Spinaci, Giuseppe Sartini, Domenico Giulietti, Andrea Pedrini, Cesare Stazzi, Camillo Berneri i Andrea Viglongo), en nom de la Unió Anarquista Italiana (UAI), en el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques celebrat a Florència (Toscana, Itàlia) i el 20 d'octubre d'aquell mateix any va ser detingut, juntament amb la resta de membres del Consell General de l'USI (Alberto Meschi, Aliprando Giovannetti, Mario Baldini i Giuseppe Di Vittorio) reunits a Bolonya, i empresonat uns dies. Durant la postguerra intensificà les seves col·laboracions amb la premsa anarquista i col·laborà assíduament en Volontà. Quan Armando Borghi deixà Bolonya, esdevingué el sindicalista més destacat i un dels principals exponents del moviment anarquista bolonyès, fet que va atreure les violències feixistes. Durant la nit de l'1 de juny de 1922 cinc membres d'un escamot entraren a casa seva i l'apunyalaren a ell, a sa mare i a sa companya Adalcisa Romagnoli, amb qui s'havia casat el febrer passat. Ràpidament recuperat de les ferides, entre el 16 i el 18 de juny de 1922 participà en la Conferència Internacional dels Sindicats Revolucionaris i Anarcosindicalistes que se celebrà a Berlín (Alemanya). El juny de 1923, arran de la «Marxa sobre Roma», es va veure obligat a abandonar la secretaria la«Vella Cambra del Treball»  i entrà a fer feina a la fàbrica «Brizzi & Grossi» com a fonedor, canviant en diverses ocasions de feina. L'1 de maig de 1925 va ser detingut i posat sota contínua vigilància per la policia. En 1935 va ser classificat com a «subversiu de tercera categoria» entre les persones «políticament perilloses». Durant aquests anys feixistes, mantingué les relacions amb vells companys, especialment amb Nino Samaja, i s'acostà al Partit Socialista Italià (PSI). Durant la II Guerra Mundial formà part, en nom del Partit Socialista d'Unitat Popular (PSUP), del Comitè Sindical clandestí que operà dins la seva fàbrica i l'11 de novembre de 1944, després del Pacte de Roma que establia la unitat sindical, en nom de la «Vella Cambra del Treball», constituí, amb Giuseppe Bentivogli del PSI, amb Paolo Betti del Partit Comunista Italià (PCI) i Angelo Salizzoni de la Democràcia Cristiana (DC), la Cambra del Treball Confederal del Treball, adherida a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball). La seva afiliació al PSUP va ser durament criticat per Armando Borghi, qui considerava Bonazzi el seu «fill espiritual». El 21 d'abril de 1945, dia de l'alliberament de Bolonya, va ser nomenat secretari de la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball) en nom del PSUP; el juny entrà a formar part de la directiva nacional de la CGIL i l'octubre en la comissió de la Federació Sindical Mundial (FSM). Entre març de 1946 i el maig de 1951 va ser membre electe de l'Ajuntament de Bolonya. En 1947, quan l'escissió socialdemòcrata del PSI, s'arrenglerà amb el sector autonomista i lluità contra la integració del PSI en el PCI. En 1947 col·laborà en La Voce del Lavoratori. En 1951 va ser nomenat president de l'Institut Ortopèdic «Rizzoli» de Bolonya, encarregant-se de la seva reestructuració orgànica. Clodoveo Bonazzi va morir sobtadament el 8 de setembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia); cap periòdic llibertari comentà la mort del seu antic company. La seva documentació personal està dipositada a l'Arxiu Històric «Paolo Pedrelli» de Bolonya. Carrers de Castel Maggiore i Malabergo i una plaça de Bolonya porten el seu nom.

Clodoveo Bonazzi (1890-1955)

***

- Alexandra David-Néel: El 8 de setembre de 1969 mor a Dinha (Provença, Occitània) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Havia nascut el 24 d'octubre de 1868 a Saint-Mandé (Illa de França, França). Son pare fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende --tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi --també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet--; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà a Tunis amb Philippe Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) --el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada --cada dia es banyava al riu-- i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.

***

- Emili Vilardaga Peralba: El 8 de setembre de 1969 mor en un accident laboral a Dreux (Centre, França) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. Havia nascut el 26 de gener de 1912 a Gironella (Berguedà, Catalunya). De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per«pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas.

***

- Robert Louzon:El 8 de setembre de 1976 mor a Canes (Provença, Occitània) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i pacifista Robert Louzon. Havia nascut el 30 de juny de 1882 a París (França) en una família burgesa, enriquida per la venda dels béns nacionals, i va estudiar a l'institut parisenc de Janson-de-Sailly, amb el seu amic Robert Debré. Després de doctorar-se en Dret amb una tesi sobre la propietat de les mines a França i d'aconseguir un diploma per diversos estudis científics a l'Escola de Mines, va esdevenir enginyer de diverses mines espanyoles i després va ser director de la fàbrica de gas de Saint-Mandé. Ben aviat es va veure atret per les idees socialistes i en 1899 es va adherir a un grup d'estudiants col·lectivistes i es va incorporar al Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR), de Jean Allemane, partidari de la vaga general insurreccional. La lectura del periòdic d'Émile Pouget, Le Père Peinard, va fer d'ell un anarquista. Amic d'Hubert Lagardelle, va escriure en Le Moviment Socialiste articles contra la intel·lectualitat establerta. En 1906, amb l'herència paterna, va comprar un immoble --al carrer de la Grange-aux-Belles, 33-- amb la finalitat d'establir la seu de la Confederació General del Treball (CGT), un fet que va implicar la pèrdua de la seva feina a la fàbrica de gas. Company de Pierre Monatte, va col·laborar en La Vie Ouvrière, on va denunciar els tripijocs de les fàbriques de gas. En 1913 es va instal·lar a Tunísia, on va ser propietari d'una explotació agrícola pionera en l'experimentació dels mètodes d'agricultura moderna. Durant la Gran Guerra va lluitar com a capità de zuaus, encara que com internacionalista es va mostrar contrari al conflicte bèl·lic. En 1919 es va adherir al Partit Socialista de Tunísia. En aquesta època va col·laborar en L'Avenir Sociale,òrgan del Partit Comunista de Tunísia. En 1921 va ser demandat per «difamació vers els oficials de l'Exèrcit francès». En sortir de la presó va dirigir un periòdic enàrab que va ser prohibit i que li va implicar un procés com a màxim responsable. En 1922 va ser novament condemnat a sis mesos de presó per haver publicat un fullet i un poema en àrab considerat un atac contra la República francesa al Magrib. Un cop alliberat, va ser expulsat de Tunísia i es va instal·lar a la Costa Blava vivint de rendes. Molt influenciat pel marxisme, va especialitzar-se en els estudis econòmics i en la teoria del sindicalisme revolucionari. En aquestaèpoca va freqüentar assíduament la Universitat Popular«L'Émancipation». Després, amb Pierre Monatte, es va afiliar al Partit Comunista Francès (PCF), col·laborant en L'Humanité, que abandonà el desembre de 1924 arran de les expulsions de Pierre Monatte i d'Alfred Rosmer, i per considerat que el Partit s'havia«russificat». A partir de 1925 va participar en la fundació de la revista La Révolution Prolétarienne. L'agost de 1936, comissionat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola, va marxar a Fes (Marroc) amb la missió de contactar amb els nacionalistes del Comitè d'Acció Marroquí (CAM) per impedir el reclutament de tropes natives per a l'exèrcit franquista. El febrer de 1937, malgrat la seva avançada edat i la seva malmesa salut, va combatre una temporada als fronts d'Aragó enrolat en el Grup Internacional de la Columna Durruti juntament amb Simone Weil. Novament a França, va col·laborar amb Louis Lecoin en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i en el seu setmanari. En 1939 va signar amb Louis Lecoin el pamflet Paix immédiate, fet pel qual va ser processat davant un consell de guerra. El juliol d'aquest mateix any va publicar un article, «Tunísia per als tunisians», pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó. Detingut a començaments de 1940, fou tancat durant un any al camp de Bossuet, al sud d'Algèria. En 1947 va reprendre la seva activitat militant des del grup de La Révolution Prolétarienne, de Pierre Monatte. Amb la salut molt malmenada, va retirar-se a Canes. Durant els anys cinquanta va redactar, administrar i imprimir la revista Études Matérialistes. Profundament crític amb el totalitarisme soviètic, va interessar-se pel sistema de Tito a Iugoslàvia, país al qual va viatjar sovint. El setembre de 1960 va ser un dels signants del «Manifest dels 121» que reivindicava el dret a la insubmissió durant la guerra d'Algèria. Fascinat per Xina, va fer els 80 anys a Pequín. Entre les seves obre podem destacar L'économie capitaliste.Principes d'économie politique (1925), Impérialisme et nationalisme, deux grands courants du capitalisme moderne (1929), La déchéance du capitalisme (1930), La contrarrevolución en España (1938), L'ère de l'impérialisme (1948), La Chine. Ses trois millénaires d'histoire, ses cinquante ans de révolution (1954), La dialectique scientifique, celle des choses et celle de l'esprit (1970), Cent ans de capitalisme en Algérie (1830-1930) (1998, pòstuma), entre d'altres. El seu pensament va influir força en Daniel Guerin.

Actualització: 08-09-15

Sovint hi ha paraules, dites o noms que, és segur perquè les deim espesses vegades, fa l'efecte que no deuen ser gaire antics, però que -tanmateix- de vegades ho són ferm o almanco no són gens novells. Mostra d'això són el nom de castes o de varietats de fruits, d'arbres o d'altres vegetals, com la figuera martinenca que apareix mentada a 1421 a Santa Margalida (una "figuera martinencha d’en Pere Vel").

A un temps, sobretot a l'edat mitjana, a segons quines contrades de Mallorca no hi havia gaire arbres. Eren, per així dir-ho, un element que resultava fàcilment observable dins el paisatge. Això explica que els trobem fent de fita de parcel·les o que servissen per identificar la parcel·la aquí on eren, com és el cas d'aqueixa figuera. No em vendria gens de nou (no ho puc assegurar, però) que aqueix document que trec a rotlo fos una de les referències més antigues de les d'aqueixa casta. He vist (no sé si la referència és exacta ni en quin document es basa, però això no lleva que puga ser  certa) que n'hi ha una de mentada a 1259 (vegeu-ho ací). Si això és així, resulta plausible pensar que aqueix nom, per l'antigor d'aqueixa primera referència (1259), i per l'estructura lingüística (Martinenc és un llinatge català), ja devia existir a Catalunya abans de 1229 i que degué arribar a Mallorca amb els pobladors catalans que s'hi instal·laren en les primeres dècades posteriors a la conquesta. Però també es podria tractar d'un mot nat a Mallorca mateix, format a partir de l'antropònim d'un dels posseïdors dels terrenys on hi havia la figuera, o dels pagesos que els conraven. No ho sé. Possiblement no ho sapiguem mai; en tot cas, vet ací la referència del document:

1421, febrer, 4.- “A 4 de fabrer Donatió feta per Matheu Mestra en favor de Nadal Mestra en poder de Joan Tarriola notari”. Es tracta de donacions de béns situats a Santa Margalida. En un fragment de l'acta (que és incompleta) podem llegir que un dels béns que donaven estava situat “pertiendo del portel del cap de le peret tayant per lo marge eundo a la era del cap del marge de le hera e va al cap de la vinya e figuera martinencha d’en Pere Vel fily d’en Mertí Vey”   (ACM)

Fue un ciclón. La parsimonia, calma mallorquina que imprimía unos pocos libros al año, se quedó boquiabierta ante la actividad de este impresor valenciano que en menos de cuatro años, refugiado en la isla, imprimió un centenar de obras. Y además, qué obras. No se trataba de oraciones o salmos, no; se trataba de temas que inquietaban a la sociedad, que interesaban.

Felipe Rodríguez Morín (Ficha en Dialnet), investigador de esta época, ha publicado varios artículos sobre la imprenta de Miguel Domingo. En La «impía» imprenta y librería mallorquina de Miguel Domingo (1810-1814) presenta el siguiente Resumen:

La llegada del impresor y librero liberal Miguel Domingo a Palma de Mallorca en 1810 supuso el inicio de un conflicto con las fuerzas reaccionarias afincadas en la isla. Su industria, por medio de los escritos que publicaba y vendía al amparo de la reciente libertad de imprenta, resultó ser un potente foco de difusión de las nuevas ideas que corrían por Europa, así como de las reformas constitucionales promovidas por las Cortes de Cádiz. Todo ello para enojo grande de sus enemigos, que consideraban aquel local como un peligroso foco de infección para las almas de la ciudadanía, y que se hallaban persuadidos, además, de estar asistiendo a una conjura contra el trono y el altar, en la cual Miguel Domingo desempeñaba importante papel en la capital balear. Comportamiento, en fin, que tuvo que pagar bien caro cuando, tras la retirada del ejército francés, volvió Fernando VII y, abolida la Constitución, se tornó a las antiguas leyes.

Otros artículos de Felipe Rodríguez son Miguel Domingo, editor de la Aurora Patriótica Mallorquina (1812-1813); Miguel Domingo, un huracán liberal en la isla de Mallorca (1810-1814) y otros que están en la ficha de Dialnet.

Pero no puedo pararme en estudios y análisis pues Miguel Domingo publicó mucho y hay bastante digitalizado. Además, hay obras importantes como las de Jovellanos, y no sólo políticas sino también literarias. Así que paso a la simple enumeración de las obras digitalizadas que fueron impresas en Mallorca:

• Coleccion de documentos ineditos pertenecientes á la historia política de nuestra revolucion publicala con notas un miembro del pueblo (1811)
  Autor: Isidoro de Antillón
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica y Google Books
  
  
• Dialogo entre el cura de Tortuera, y el Tio Perales alcalde del mismo pueblo que se recibio por el último correo de Valencia y se dirige al P.F.R.S.V. (1811)
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica y Google Books
  
  
• Carta de un español imparcial a D. Isidoro de Antillón ... etc (1811)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Manifiesto que presenta á la Europa el capitán general de los Reales egércitos Don Gregorio García de la Cuesta: sobre sus operaciones militares y políticas desde el mes de junio de 1808 hasta el día 12 de agosto de 1809 en que dejó el mando del egército de Estremadura (1811)
  Autor: Gregorio García de la Cuesta
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Liga Sagrada entre los Venerables confesores para administrar uniformemente el Sacramento de la Penitencia: sin laxitud y sin nimio rigor; dispuesta según las maximas de la Iglesia, decretos de los Sumos Pontivices y Doctrinas de los Santos Padres (1811)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Respuesta a las Reflexiones del Mariscal de Campo D. Luis de Villalba: Palma 4 Junio 1811
  Digitalizado por Google Books
  
  
• La política natural, ó, Discurso sobre los verdaderos principios del gobierno (1811)
  Autor: Ignacio García Malo
  Nota: Ver artículos de Felipe Rodríguez Morín
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Disertación sobre el origen de la esclavitud de los negros: motivos que la han perpetuado, ventajas que se le atribuyan y medios que podrían adaptarse para hacer prosperar nuestras colonias sin la esclavitud de los negros (1811)
  Autor: Isidoro de Antillòn
  Digitalizado por Google Books
  
  
• El religioso moribundo o preparación para la muerte: Dividida en dos partes que dirige a las personas religiosas (1811)
  Autor: Damián Serra y Bestard
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Manifiesto del Duque de Alburquerque acerca de su conducta en la junta de Cadiz y arribo de su exército de su cargo en aquella plaza (1811)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Los derechos de la Diputación Aragonesa en Cortes presentados a la Nación para su reconocimiento (1811)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Lecciones de diseño militar: dictadas en la Real Academia de la Isla de Leon (1811)
  Digitalizado por Google Books
  
  

• Noticias historicas de D. Gaspar Melchor de Jovellanos: conságralas á sus respetables cenizas Y. M. de A. M. (1812)
  Autor: Isidoro Antillon
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Observaciones historico-críticas sobre el monaquismo, los monges y la necesidad de su reforma: Ilustradas con notas (1812)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Correspondencia auténtica de la corte de Roma con Francia,desde la invasión del estado eclesiástico,hasta el arrebatado transporte de Soberano Pontífice: Traducida al castellano (1812)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Catecismo político arreglado á la constitucion de la monarquía española: para ilustracion del pueblo, instruccion de la juventud y uso de las escuelas de primeras letras (1812)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Arte universal de la guerra (1812)
  Autor: Raimondo Montecuccoli
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Exhortación dirigida a los individuos del Tercio Naval de Mallorca en el acto de jurar la Constitución politica de la Monarquia española... por D. Miguel de Victoria, promotor fiscal de la Inquisicion en este Reyno (1812)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Viage de Anacarsis el joven por la Grecia: a mediados del siglo quarto antes de la era vulgar, Volumen 7 (1812)
  Autor: Jean-Jacques Barthélemy
  Traducido por: Ignacio Pablo Sandino do Castro
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Arte amatorio
  Autor: Publio Ovidio Nasón
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Idea de la esfera o Principios de geografía astronómica
  Autor: Bonne
  Digitalizado por Google Books
  
  

• Ensayo de un plan general de enseñanza de las ciencias naturales en España por el Dr. D. Francisco Carbonell [y Bravo] (1813)
  Autor Carbonell y Bravo, Francisco (1758-1837)
  Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica
  
  
• Un bosquejo de los fraudes que las pasiones de los hombres ha introducido en nuestra santa Religión (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Pan y toros: Oración apológica, que en defensa del estado floreciente de España en el reynado de Carlos IV dixo en la plaza de toros de Madrid N. de N. (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Política eclesiástica: La inmunidad del clero en punto al pago de contribuciones pende de la voluntad de los principes por Melchor de Macanaz, escrito en 1750 y una carta del R. Obispo de Urgel, al Exmo. Sr. Cardenal Arzobispo de Toledo relativa a despensas y otros casos reservados (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Representación del consulado de Mallorca a las Cortes Gral. y extraordinarias acerca de ... equivocaciones... de D. Alejandro Briarly... referentes a la decadencia de la marina nacional (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Acción de gracias... que dixo D. Manuel Rullán Pbro en la Parroquial de San Jayme de la ciudad de Palma el día 21 de Dic. 1813 por haber preservado de un atentado a D. J. Antillón (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Contestacion del juez de primera instancia D. Ignacio Pablo Sandino, al manifiesto de las ocurrencias de esta capital publicada por el diputado Llaneras (1813)
  Autor: Ignacio Pablo Sandino de Castro
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Indicación del Consulado de las injurias contenidas en el Suplemento y notas de los diarios de Palma del mes de Octubre de 1812 (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Disciplina eclesiástica nacional: Observaciones sobre la autoridad del Papa y mudanzas en la Iglesia española (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Espiritu de la instrucción militar que el Rey de Prusia dió a sus generales: aplicado á las circunstancias militares en que se halla la España (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Poesías Líricas: Nueva edición añadidas las patrióticas (1813)
  Autor: Juan Bautista de Arriaza
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Memorias históricas sobre el Castillo de Bellvér en la isla de Mallorca: Obra póstuma (1813)
  Autor: Gaspar de Jovellanos
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Modo de extinguir la deuda pública: eximiendo a la nación de toda clase de contribuciones por espacio de diez años y ocurriendo al mismo tiempo a los gastos de la guerra. (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Reales ordenes... sobre proteger el derecho de propiedad, establecimiento de fábricas y artefactos de todas clases, derogación de ordenanzas de los gremios, establecimiento de cátedras (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Discurso pronunciado por el Diputado D. Francisco Martinez de la Rosa, en la sessión de 3 de Febr. del presente año (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  

• Oración inaugural que en la abertura de la cátedra de economía civil establecida en la Ciudad de Palma... dixo Fr. Eudaldo Jaumeandreu (1814)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Representación que el Consulado Nacional del Comercio de la Isla de Mallorca a dirigido a S. M. las Cortes... para la abolición de las matrículas de mar (1814)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Pablo y Virginia por Jacobo Bernardino Enrique de Saint Pierre (1814)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Informe de la Sociedad Económica de Madrid al Real y Supremo Consejo de Castilla en el expediente de ley agraria (1814)
  Autores: Gaspar Melchor de Jovellanos, Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Diario político y mercantil de Palma: Del viernes 1o de Abril, 1814 al 30 abril 1814, Números 90-119
  Digitalizado por Google Books
  
  

Muchas obras en pocos años.

Bon dia a tothom

Som un assistent assidu a n'aquesta ja tradicional commemoració del desembarcament del Rei en Jaume a Santa Ponça. Per això vos podeu imaginar l’honor que representa per jo ser el pregoner. Moltes gràcies companys de MÉS per Calvià per convidar-me a fer el pregó, a més, en un ANY MOLT ESPECIAL. 

Per primera vegada en la història, l'Ajuntament de Calvià té un regidor sobiranista d'esquerres, Rafel Sedano, militant del PSM, de MÉS, i això és fruit de la bona feina de l’agrupació de MÉS per Calvià i de l'audàcia, la convicció i la perseverança del propi Rafel.

Aquest primer regidor sobiranista tampoc no hagués estat possible sense la feina prèvia, durant anys, en un ambient poc propici (ho direm així), de l'agrupació de Calvià i de gent com na Dolors Fortesa-Rei, persona excel·lent, compromesa, valenta i lluitadora, a qui admir molt.

És un any molt especial també perquè Catalunya està en un moment crucial. En dura lluita per poder exercir el seu dret a decidir com a poble, front un estat que no té més recurs que les amenaces ni més argument que el compliment d'una Llei “inamovible” que impossibilita l'exercici d'un dret democràtic bàsic, el dret d'autodeterminació. Enguany, des d'aquí, és obligat també desitjar molta força al poble català en la seva lluita cap a la llibertat i la plenitud nacionals, cap a la seva independència si així ho decideix democràticament.   

El motiu d’aquest pregó és commemorar uns FETS HISTÒRICS que tengueren lloc en aquest mateix indret. Efectivament, dia 5 de setembre salparen dels ports de Tarragona, Salou i Cambrils més de 150 naus catalanes cap a la conquesta de Mallorca.

“Tota la mar semblava blanca de les veles: tan era gran l’estol”, es diu al “Llibre dels Fets”. Segons les cròniques, devers 800 cavallers i més de 10.000 soldats conformaven l’expedició. Volien desembarcar a Pollença però finalment el vent va fer canviar de plans Jaume I i l’esquadra arriba Santa Ponça, on es produeix un primer desembarcament aquí mateix, dia 10 de setembre de 1229, de 150 cavallers i 800 soldats, que derroten per primera vegada l’exèrcit del valí de Mayurka, Abu Yhaya. Així comença la conquesta de Mallorca, la qual acaba amb la brutal entrada de l’exèrcit cristià a la Madina Mayurka dia 31 de desembre d’aquell mateix any. Aquests són els fets històrics, uns fets que no cal amagar que varen ser brutals (com ho eren tots els episodis de guerra de l’època), uns fets que se solen resumir dient que “els catalans varen conquistar Mallorca”, una frase que, essent certa, amaga una realitat encara més precisa: el que va passar realment aquell setembre de 1229 a Santa Ponça és que “els mallorquins (nosaltres) vàrem arribar a l’illa”. No és tan que uns tercers, “els catalans”, conquistassin la nostra illa. El que va passar és que els mallorquins, els que actualment ens consideram i sentim com a tals, vàrem arribar a Mallorca.

No estic renegant en absolut dels habitants més antics de Mallorca, de la nostra prehistòria talaiòtica, dels foners, de la romanització, dels jueus, de la dominació bizantina ni de la musulmana (andalusí i almohade), totes elles cultures i poblacions que han deixat sens dubte un substrat en la Mallorca actual. Simplement estic dient que 1229 és la data fundacional de l’actual Mallorca, de l'actual poble mallorquí.  

Per això, recordar aquesta història, aquesta commemoració del desembarcament a la costa de Calvià del Rei en Jaume, és sobretot un acte de reivindicació i RESISTÈNCIA. Perquè tots sabem que aquesta història ens l’han volguda amagar. Generacions i generacions de mallorquins escolaritzats han crescut coneixent i identificant-se amb la història dels reis Godos, les gestes del Cid Campeador, o la conquesta castellana d’Amèrica, etc. però no han sabut pràcticament res de la història de Mallorca, de les nostres centenàries institucions d’autogovern (Jurats del Regne, la Universitat, el Gran i General Consell, el Sindicat Forà, etc.), ni de la història del nostre poble, que comença el setembre de 1229. Ens han volgut desposseir de la nostra memòria, de la nostra llengua, en definitiva, de la nostra identitat. Durant anys, i ara encara, se’ns ha volgut “espanyolitzar”, com va reivindicar l’inefable ministre Wert, ara feliç (i ben pagat) ambaixador a París.

Però hem resistit, i cada vegada tenim més força, com vàrem demostrar amb la manifestació històrica de les 100.000 persones el 29 de setembre de 2013. Aquell dia va quedar clar que hi ha país, cada vegada més auto conscient, i sobretot, que no ens deixam trepitjar. Un govern autoritari i antimallorquí va voler marginar la nostra llengua a l’escola i l’administració, però es va topar amb un poble valent i combatiu, que el va derrotar, primer socialment, i després políticament, amb les eleccions del 24M. Tot plegat una gran lliçó de dignitat col·lectiva. Anaven a per nosaltres, però no ho han aconseguit. Hem guanyat. Els hem derrotat. Som mallorquins i volem seguir sent mallorquins. Aquest és el missatge del 29S de 2013, una fita, un punt d’inflexió històric, en que un poble que molts pensaven conservador i conformista es va demostrar vigorós i digne.

Però malgrat cada vegada siguem més forts, i hi hagi motius per l'optimisme, tots els que som aquí també som conscients que seguim NEDANT CONTRACORRENT. Estam compromesos i lluitam per la seva supervivència d'una cultura en inferioritat de condicions, en un territori on la llengua predominant és una altra, amb unes indústries audiovisuals i culturals molt més potents que les nostres. I això sabem que de vegades és complicat. Sabem el que signifiquen mirades de desaprovació quan entres a determinats establiments parlant en català. Tots hem vist cambrers que no tenen cap problema en fer un esforç per entendre i contestar en anglès però que es neguen a fer el mateix amb la nostra llengua. Sabem que de vegades són possibles fins i tot agressions verbals quan intentes exigir els teus drets lingüístics. A Cris Juanico l'altre dia, a un vaixell de Baleària, li varen enviar la Guàrdia Civil per voler fer-se entendre en català.

Tots els que som aquí sabem que nedam contracorrent intentant mantenir el compromís amb una cultura petita, minoritzada al seu propi territori, i sense un estat que la defensi, sinó més bé el contrari.

Ara bé, en nedar contracorrent hi ha graus. Alguns de vosaltres sou fills de pares conscients del valor de la nostra cultura i de la necessitat de la seva preservació. Així vos ho varen transmetre i vàreu arribar d'una manera natural a aquest compromís.

D'altres, però, ho hem tengut una mica més difícil. Aprofitaré aquest pregó per fer-vos una petita confessió: jo VAIG SER UN NIN CASTELLANOPARLANT. Nascut l'any 74, fill de pare mallorquí i de mare també mallorquina però filla d'immigrants (els meus padrins eren d'Albacete i Terol), la meva llengua materna va ser exclusivament el castellà. No culp als meus pares. La seva educació “espanyolitzadora” els va fer pensar que “el millor” pels seus fills era que tenguessin com a llengua principal la castellana, la bona, l'important. “El mallorquí ja l'aprendran”, deien a ca meva. Però a la Palma dels anys 80, sense escoltar  català a ca teva, ni al carrer, ni a l'escola, ni als mitjans de comunicació, no l'aprenies.  I fins als 13 anys vaig ser un nin monolingüe.

Però jo, a més de monolingüe en castellà, era també un nin un poc raro. Vivia al Camp Redó i passava sovint camí de ca “la abuela Maria” per davant els habitatges coneguts com a “Corea”.

Quan passava observava els al·lots de la meva edat (12 o 13 anys) que vivien allà, i comprenia que ells no anirien mai a la Universitat ni tendrien les mateixes oportunitats que jo, simplement perquè havien nascut 8 carrers més amunt de ca meva. I això ho sentia molt INJUST. Me rebel·lava. M'estava fent d'esquerres sense saber-ho, de manera instintiva, per sentiment, per reacció contra la injustícia. No podia ser. Totes les persones, tots els nins havíem de tenir les mateixes oportunitats.

De la mateixa manera, em vaig començar a entémer que el mallorquí era una llengua dèbil, en retrocés. Com era possible que jo mateix vivint a Mallorca, sent fill de mallorquins, no el m'haguessin ensenyat i no el xerràs? Al meu col·legi de Palma una majoria de companys no el xerraven. En canvi, entre la gent més gran, els meus padrins, tios, sí que era una llengua habitual. La conclusió era clara. El mallorquí, el català de Mallorca, s'estava perdent. I jo mateix, un nin mallorquí de 13 anys i castellanoparlant, era la millor prova. I això també era una injustícia. No podia ser que es perdés una llengua, i a més sent la pròpia de l’illa.

Un dia a 8è d'EGB vaig arribar a l'escola decidit a canviar de llengua. Les primeres setmanes varen ser complicades, acumulant errades, alguna burla i problemes de comunicació. Però aviat parlava català prou bé. I des de llavors. Així, essent  la meva llengua materna el castellà, ara mateix sent com a la meva llengua, la catalana. En català pens, escric, faig feina, estim i somiï.

M'imagin que ara enteneu millor perquè ja fa anys que venc assíduament al pregó del desembarcament a Santa Ponça. Per això som tots avui aquí. Venir és una forma de resistència, un acte de memòria necessari, de compromís amb la nostra llengua i cultura encara amenaçades. 

Aquests dos compromisos bàsics LLUITA PER LA JUSTÍCIA SOCIAL I PER LA NOSTRA LLENGUA I CULTURA, adquirits de manera quasi instintiva quan només era un nin, m'han acompanyat tota la vida i formen part del meu ésser més íntim. Per jo són dos compromisos i dues lluites INDISSOCIABLES. Tenen exactament el mateix fil conductor, la reacció contra la injustícia, en favor del dèbil. Exactament igual que la lluita feminista, la lluita ecologista, la lluita LGTB, la lluita antiracista, etc. Per tot això vaig decidir militar en el PSM ara ja fa 20 anys, i per això he fet i seguiré fent feina a MÉS per Mallorca. Perquè la política és l'arma més poderosa que tenim els ciutadans per lluitar contra les injustícies. Alguns volen que la gent no sàpiga això, intenten fer de la política un joc brut, totalment prescindible, no hi ha alternativa, diuen, la ciència econòmica marca el camí del que s'ha de fer. Alguns poderosos ens volen convèncer de que no hi ha marge i s'ha de ser “realista”, de que les injustícies i la destrucció ecològica del planeta no són tan greus, o que el camí de les llengües minoritàries és tanmateix desaparèixer.  I no és cert. Hi ha alternatives. Com a ciutadans conscients i crítics, hem de reivindicar la política, la política en majúscules, al servei de la gent, dels més desprotegits i del bé comú.

No puc acabar aquest pregó, que ha començat rememorant uns navegants travessant la Mar Mediterrània, i que ha seguit denunciant injustícies, sense una un record per totes les persones que arrisquen la seva vida, i la dels seus fills, travessant la mar, fugint desesperats de la guerra i el caos en què s'han convertit Síria, Líbia o Iraq. Tots sabem que EEUU, Regne Unit, França, la Unió Europea en general, tenim una responsabilitat directa en el que està succeint en aquests països. No podem eludir la nostra responsabilitat ni ser egoistes. Dret d'asil, ajuda i millora de les condicions de vida dels refugiats allà on siguin, i compromís en generar les condicions perquè puguin tornar aviat als seus països.

Vull acabar aquest pregó desitjant que aquest sigui un bon any per la Justícia, pels més desprotegits, per la nostra llengua i cultura, i per tota la bona gent compromesa que ens hem trobat avui aquí. Que ens poguem veure aquí tots l’any que ve i poguem celebrar moltes victòries.

Visca MALLORCA!!

Tant a Catalunya com al País Valencià són ben coneguts els elogis o vindicacions de la llengua que s’hi dugueren a terme durant l’edat moderna. De vegades ben sincers i d’altres una espècie de justificació per l’abandonament literari del català en benefici del castellà. Això en una època en què el prestigi del castellà, esdevengut una llengua de cultura d’àmbit europeu i convertit en la llengua de la cort hispànica, va propiciar que molts de lletraferits catalanoparlants preferissen emprar-lo en les seves obres literàries i cronístiques.

Mallorca no va ser l’excepció d’aqueix procés voluntari de castellanització literària (però no administrativa, ni notarial), ni tampoc en els elogis o vindicacions de la llengua. Un dels més eloqüents i explícits el constitueix un conjunt de dos poemes que, segons en Salvador Reus (1991), eren “part dels poemes que es varen presentat a les festes de la beatificació de santa Rosa de Lima, celebrades al convent de Sant Domènec de Manacor l’any 1669”.Contràriament, en Jaume Serra (2001), sosté de manera versemblant que són d’elaboració més primerenca, concretament de 1645. Independentment de la data, el seu contengut és clar i llampant, una autèntica vindicació de la nostra llengua:

"A Santa Rosa. Romans.

Mallorca no pot callar,

vol vuy en púpblic axir;

oygan quants voldran oyhir

que en los temples vol cantar.

Massa havem dormit fins are

y prou havem estat muts;

Déu no·ns ha fet tartamuts

sinó de llengua ben clara;

y tant com la castellana,

que en la Iglésia llatina

canta, y la mallorquina

isca y cant de bona gana,

alabe a son Creador

y a sa Mare sagrada,

y en esta festa rosada

la Rosa, divina flor. (...)

A la matexa santa, altre romans.

Call el castellà,

cant el mallorquí,

que el dret és igual

que·y ha entre si,

per vuy celebrar,

cantar, referir

moltas alabancas

de la que florí,

la divina Rosa,

en aquest món trist,

després transplantada

en lo etern jardí.

¿Per què més Castella

se’n vendrà ací

cantant ab sa llengua

y no ha de axir

mallorquina llengua,

que pot competir

ab qualsevol altre

en parlar pulit?

(...)

Salvador Reus i Belmar (1991), “Dos elogis mallorquins de la llengua (Segle XVII)”, Miscel·lània Jordi Carbonell, 1, Volum 1,  Barcelona, 69-96. 

Jaume Serra i Barceló (2001): “La religiositat popular en el s. XVII: les festes de beatificació de Rosa de Lima en el convent de Manacor. Un exemple de resistència cultural a la Mallorca del s. XVII”, I Jornades d’estudis locals de Manacor, Mallorca, 359-383.

El passat 26 d'agost vam participar en la organització i moderació de la reunió oberta que es va fer a l'Ajuntament amb associacions, cooperatives i ciutadans (van assistir 29 persones) per tractar el tema de la Fira que enguany serà els dies 13, 14, 15 i 16 de novembre. La reunió va estar dividida en una part de diagnòstic i una de propostes

A la part de diagnòstic, i després de fer una mica de memòria històrica de la Fira, i d’alguna queixa sobre la seva ubicació i la poca presència que tenen el casc antic i la Plaça Major a aquesta, es va constatar que la Fira necessita una renovació, adaptar-se als nous temps, tornar a fer poble i intentar fer-lo participar.  

A continuació la regidora va explicar la idea que es vol dur endavant enguany des del Departament de Fires i és que totes les associacions, club esportius, Cooperativa, comerciat, restauradors etc. s’involucrin, que promoguin activitats. En aquest sentit i des de l’associació de comerciants es va proposar donar-li un fil conductor que ha d’intentar incloure tots els sectors. Un exemple que posaren podria ser que si vas a comprar a qualque comerç de Pollença, aquest et doni un tiquet descompte per anar a sopar a un restaurant el vespre de la Fira.

Altres propostes que van sorgir a la reunió: donar-li el caire més festiu, més de poble, no tant la part comercial, el vespre de la Fira fer activitats per a joves o una festa d'època (una proposta que li han fet arribar al regidor de festes), correbars paral·lels a la festa de la Plaça Major per ajudar a fer ambient, que els restauradors ofereixin menús o plats especials, fer  una activitat intergeneracional: nins o joves amb persones majors.

Un dels temes que va sorgir a la reunió també va ser el de la seva ubicació; es va demanar potenciar el casc antic i la plaça Major, fer mostres de teatre i/o sessions fotogràfiques a la Plaça Vella, fer activitats per a la tercera edat a la Plaça de Ca les Monnares (durant la Patrona no s’ha fet res allà, i les associacions s’han queixat amb raó), repartir la Fira el màxim possible dins el poble i que hi hagi activitats una mica per tot.

També hi va haver gent que va defensar la idea de tenir un reclam. Una cosa que cridi l’atenció, i a partir d’aquí organitzar activitats complementàries. Evidentment els artesans defensen que aquest reclam és la Fira d’Artesania, i ningú va discutir el paper central d’aquesta, però si que sembla que al final el dilema de la Fira és aquest: si volem un model molt centrat en l'artesania com a motor de la Fira, o un model que potencií més el comerç i la restauració. Aquest és el debat del futur de la Fira, no ho és per enguany perquè falta molt poc, però si que sembla evident que cal decidir el model que volem en un futur. I per això el que cal és la implicació de tots, i només així es podrà renovar i donar vida a la Fira. Només cal comparar l'assistència i la participació a la reunió de Festes i aquesta per veure que actualment la FIRA no desperta tant d'interès i ganes de participació com si ho fan les festes.

        El capitalisme i els filòsofs. L'últim episodi (3).

    A ''Occident'', les Corporacions capitalistes pensaven que tenien assegurat el control absolut de les amples masses treballadores (Els partits socialistes havien esdevingut ''col·laboradors'' del sistema capitalista). Les veus de Wall Street (filòsofs i economistes) proclamaven ufanosos que el capitalisme era el sistema econòmic definitiu, que s'havia arribat a la fi de la història.

    Per altra banda, Washington anunciava (amb fets) la guerra global contra ''el terrorisme'' (en el sentit que intervindria militarment contra tots aquells règims oposats a la política imperial, a la manera com va bombardejar  Belgrad a 1999).

     Però l'anunci del la Pax Americana no s'acomplia. La guerra de l'Afganistan es feia inacabable, i tots els països intervinguts militarment (a Orient Mitjà, a l'Àfrica) entraven en turbulències bèl·liques també interminables. En realitat,  la pau ianqui és un estat de guerra permanent, un Bellum Orbis Terrarum.

     Certament, les elits econòmiques d'''Occident'' semblava que havien aconseguit el monopoli del Poder als seus respectius països. Aquestes elits tan poderoses disposen, en efecte, de la banca, de les institucions financeres,  de les grans empreses, dels mitjans de comunicació,  d'uns exèrcits d'advocats, d'economistes i d'agents d'espionatge. Certament, han aconseguit el control dels parlaments de les democràcies ''occidentals'', de tal manera que aquestes cambres són realment cambres al servei dels interessos de les Corporacions, i no dels interessos de les amples masses de la població.

    Però les Corporacions, encara que disposen d'uns recursos inaudits, no poden canviar les lleis de la física ni les de l'economia.

  No poden fer miracles econòmics. Ans al contrari,  tan bon punt aconsegueixen blindar-se respecte de l'administració estatal que té cura de la regulació de l'economia, comença el caos econòmic  (Quina gràcia, el Hayek dels neocons!: Afirma que allò irracional - la passió dels ''emprenedors'' - és racional, i que allò racional - el control de l'economia - és irracional).

       Sí, en efecte, s'ha iniciat l'època del Gran Caos, del caos permanent i universal. I, per descomptat, el caos econòmic provoca el caos polític: les amples masses de la població treballadora es rebel·len contra el sistema i creen noves fórmules de lluita.

    Les exorbitants acumulacions de riquesa de les elits (1 % de la població) determina l'empobriment de les amples masses. I, per altra banda, fan insuportables els percentatges dels treballadors en atur, i els percentatges de la població treballadora que no pot accedir a un lloc de feina.

    Actualment, als Estats Units i a la Unió Europea,  la revolta de les amples masses ha provocat l'aparició de noves formacions polítiques i socials que s'enfronten al Poder.

     D'entre aquestes formacions, ha destacat la formació grega Syriza (Coalició d'Esquerra Radical) que ha aconseguit formar govern (eleccions de 25.01.2015). El triomf de Syriza ha provocat el desconcert dels governs (dretans) de la Unió Europea. Per altra banda, Brussel·les i Berlín no saben com sortir-se'n de la crisi grega.

    Com es sabut, la formació denominada Podemosés la versió espanyola de Syriza. És un partit que ha aconseguit un notable resultat en les eleccions municipals del maig passat. El triomf de les candidatures impulsades per Podemos a Madrid i Barcelona ha aixecat tot d'expectatives en relació a les possibilitats de Podemos a la contesa de les eleccions generals del proper desembre. 

   A Itàlia, Movimento 5 Stelleés una formació de la nova esquerra que  postula la sortida de la Unió Europea. A les eleccions generals de 2013, fou la candidatura més votada, si bé no aconseguí formar govern.

   Darrerament, a Anglaterra ha sorgit el fenomen social que s'anomena ''Corbyn mania''.  La proposta de recuperar ''l'esquerranisme'' de Partit Laborista feta pel veterà polític  Jeremy Corbyn ha provocat una onada d'adhesions entre les amples masses. De manera que En Corbyn ha esdevingut  una amenaça letal per a l'actual direcció ''blairista'' (En Tony Blair va iniciar la supeditació del Partit Laborista a la política neocon) però també per als ''torys'', l'actual partit governant (Sobre això, podeu veure el post La Corbyn mania).

    Però actualment la més gran amenaça per a la Unió Europea ( i per a les Corporacions) prové de l'ascens del Front Nacional de França, dirigit per Na Marine Le Pen, partit que demanda la sortida de la UE, la recuperació de la sobirania nacional. Segons publiquen els diaris aquests dies, Na Le Pen seria el candidat amb més vots a les eleccions presidencials de 1917 (Vegeu el post Marine Le Pen, la més votada). Respecte al Front Nacional, els mitjans ''occidentals'' mai s'obliden de subratllar que és  un partit ''d'extrema dreta'', però no expliquen perquè el FN obté el suport entre les amples masses. Respecte d'això, jo aclaria:  A considerar: N’Aznar (que figura com a d’extrema dreta) es manté com a lacai de Washington, i es declara neoliberal i pro Unió Europea. I Na Marine Le Pen (que també figura d’extrema dreta), en canvi, propugna la sortida de França de la UE i de l’OTAN, la recuperació de la moneda pròpia (sobirania financera), la independència respecte als Estats Units, l’establiment d’un món multilateral, el rebuig de la globalització neoliberal, entre altres propostes. Sobre aquest tema podeu veure el meu post Na Marine Le Pen espanta N’Hollande i En Sarkozi.

  Que quedi clar:  Si Na Le Pen guanya les eleccions presidencials del 2017 (cosa que ara pronostiquen les consultes demoscòpiques) significarà l'esfondrament de la Unió Europea.

       Al costat d'aquestes corrents que sacsegen la Unió Europea, s'hi adjunten els moviments sobiranistes com és el que s'esdevé a Catalunya.

    D'entre aquests moviments,  destaquen els que pretenen proclamar un  Estat nacional propi, com succeeix a Catalunya-Principat (Però també hi ha una presa de consciència nacional catalana a València i a les Balears).   Altres moviments que s'han de citar són  els d'Euskadi, Escòcia, Flandes i Venècia.

     Punt i a part.

Fent un incís:

    Els partits esquerranistes espanyols (com Podemos, posem) en l'actual campanya electoral al Principat pretenen contraposar les reivindicacions socials a les sobiranistes; fan com si no existís l'espoli espanyol; fan com si la reivindicació sobiranista fos bàsicament etnicista (Sobre aquest tema, vegeu el post  Lluita de classes i alienació nacional).

     Exposades totes aquestes consideracions, vegeu l'enunciat com a conclusió.

     Tesi: La Unió Europea és un instrument de domini de l'imperi ianqui. Únicament amb la destrucció del poder de Brussel·les les amples masses dels pobles d'Europa podran aspirar a la sobirania (la sobirania real, aquella que trenca el blindatge de les elits capitalistes, aquella que satisfà la voluntat de la població treballadora).

    I com afegitó: La sobirania real de Catalunya (Sencera), la sobirania de les amples masses treballadores catalanes, només serà possible amb la desfeta de la Unió Europea (I amb l'esfondrament de l'imperi espanyol i de l'imperi francès).  Sobre això, podeu veure el meu post  La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder opressor.)

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)

Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)

Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

Miquel López Crespí

Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...

Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)

A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.

Castellà

Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.

Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.

Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.

Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.

Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Frankfurt, capital de la cultura catalana.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt. (Miquel López Crespí)

Per què vaig a Frankfurt

Reconec que, en un primer moment, em va deixar sorprès l´amable carta de l´Institut Ramon Llull convidant-me a participar en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt. I dic que em deixà una mica sorprès perquè, sovint, els escriptors de les Illes som oblidats pels responsables de la promoció de la literatura catalana en el món. Aquesta vegada no s´ha esdevengut un fet semblant, i en la llista d´autors de les Illes que representaran la nostra cultura a Alemanya, el proper mes d´octubre, podem trobar Josep Lluís Aguiló Veny, Sebastià Alzamora, Alexandre Ballester, Melcior Comes, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Biel Mesquida, Maria Antònia Oliver, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Ponç Pons, Arnau Pons, Margalida Pons, Damià Pons, Carme Riera, Jean Serra, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando i Miquel Àngel Vidal. No cal dir que la cultura catalana de les Illes té desenes d´autors d´igual qualitat que els esmentats; però, com explicà Josep Bargalló, director de l´Institut Ramon Llull, “és impossible enviar a la Fira de Frankfurt els més de mil escriptors i escriptores dels Països Catalans”. Segurament hi haurà properes incorporacions a la llista actual. Els criteris de selecció han anat en relació amb les obres recentment traduïdes de molts dels autors que anam a aquesta fira internacional del llibre, a les propostes de les editorials que hi participen, al potencial de traducció de l´obra de l´autor convidat. S´ha tengut molt en compte que hi hagués autors de tot el domini lingüístic català, incloent, a part del Principal, el País València i les Illes, escriptors d´Andorra, Catalunya Nord i l´Alguer.

Són moltes les obres d´autor de les Illes traduïdes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB) ques seran presentades a la Fira del Llibre de Frankfurt. Record ara mateix els noms d´Antoni Serra, Antònia Vicens, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Salvà, Jaume Pomar, Pau Faner, Pons Pons i Maria Rosa Planas.

Juntament amb la presentació dels escriptors de les Illes en el marc de la Literaturhaus de Frankfurt, acte que tendrà lloc dia 12 d´octubre, també hi haurà presentacions dels clàssics catalans traduïts a l´alemany; concretament es donaran a conèixer traduccions de Ramon Llull, Víctor Català, Josep Pla, Josep M. de Sagarra, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Joan Sales i Gabriel Ferrater. Igualment hi haurà lectures d´obres d´autors actuals traduïdes a l´alemany. Per exemple, està programada la lectura de texts de Maria Barbal, Miquel de Palol, Baltasar Porcel, Pere Gimferrer, Albert Sánchez i Joan Margarit, entre molts d´altres. A tot això hem d´afegir les taules rodones, les lectures poètiques que farem, els contactes amb el públic, mitjans de comunicació i editors alemanys. Tot plegat d´una importància cultural de primer ordre i, per a autors que, com qui signa aquest article, tenen molt poca relació amb els fastos de la societat literària, és un goig aquesta possibilitat de sortir per uns dies de l´exclusiva dedicació a la literatura i de gaudir de l´amistat i el contacte sempre enriquidor de tots aquells creadors, catalans i alemanys que, lluny de les campanyes rebentistes contra els que anam a Frankfurt, tan sols ens interessa la literatura, el fet creatiu i la defensa i promoció dels nostres autors i editors.

Hi ha alguns autors convidats, pocs, un o dos dels més de cent trenta que hi hem d´anar, els enverinats i malsoferts, els més desesperats per una promoció personal, aliens al significat de promoció de la nostra cultura que té la Fira de Frankfurt; uns pocs ressints que, en un acte del tot coincident amb els nacionalistes espanyols que ataquen la nostra participació a Alemanya, han dit que “troben que tenen poc de protagonisme en els actes de la Fira”. Opinió que demostra l´egoisme insolidari amb la nostra cultura de qui fa aquestes declaracions i que, alhora que fa el joc als nostres enemics, només cerca el protagonisme mediàtic que considera que li manca en participar en una activitat catalana col·lectiva i de país. Però amb el seu pa faran sopes, que diuen al meu poble.

El cert és que qui ataca la nostra participació a Frankfurt és que no entén res de la lluita per donar a conèixer els nostres autors i autores més enllà de les fronteres de l´Estat espanyol. La participació de les Illes a Frankfurt va molt més enllà de la promoció dels escriptors. S´hauria de recordar que a Frankfurt hi haurà representació de vint-i-un editors de les Illes, empreses de l´edició que podran contactar amb el món editorial alemany i de tot el món per a ampliar les possibilitats de traducció dels nostres autors. Per això, com diu el director de l´Institut Ramon Llull, la Fira de Frankfurt, la projecció de la cultura catalana arreu del món, ha de servir-nos a tots per a consolidar una nova manera d´entendre la cultura europea, la construcció d´un àmbit comú, creatiu, generador d´un nou esperit. L´esperit d´una nova Europa que neix de la seva mateixa tradició. Una tradició rica, diversa, plural. Transfronterera. Moderna. Per això anam a Frankfurt.

Miquel López Crespí

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Toni Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Anarcoefemèrides del 9 de setembre

Esdeveniments

- Surt El Rebelde: El 9 de setembre de 1893 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número d'El Rebelde. Periódico comunista anárquico. Aquesta primera publicació anarcocomunista saragossana, tingué una periodicitat irregular. Portava els epígrafs «Essent la propietat mal adquirida, l'expropiació és es una necessitat» i «Condemnats per la societat present a ser oprimits o opressors, explotats o explotadors, ens rebel·lem contra ella». Trobem articles de J. Allue i Palmiro. Víctima de la repressió, només pogué publicar sis números, l'últim el 25 de novembre de 1893, i va ser substituït en 1895 pel periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anárquico.

Naixements

- Émile Méreaux: El 9 de setembre de 1858 neix a Laon (Picardia, França) l'obrer ebenista i propagandista anarquista Émile Louis Méreaux. Fill d'un ferroviari, treballava com a ebenista al barri de Charonne de París (França). Entre 1885 i 1887 fou gerent de l'etapa parisenca del periòdic Le Révolté. Organe anarchiste, publicat anteriorment a Ginebra (Ginebra, Suïssa). En 1886 entrà a formar part del Grup Cosmopolita de Charles Malato, Jacques Prolo i Léon Ortiz (Schiroky), de tendència socialista revolucionària«sense etiquetes». Arran de l'edició dels primers números de Le Révolté, el 3 de setembre de 1887 va ser condemnat, com a gerent, a 15 dies de presó, a 500 francs de multa i a la privació dels drets civils, per la publicació dels resultats d'una tómbola en favor de la Lliga dels Antipatriotes –dos ajudants, Ferdinand Niquet i Émile Bidault, també van ser condemnats a la mateixa pena. Fou a partir d'aquí, que el periòdic va ser rebatejat amb el nom La Révolte, amb Jean Grave com a gerent. El 16 d'octubre de 1887, quan sortia d'una reunió improvisada realitzada després d'un míting de solidaritat amb els anarquistes de Chicago, organitzat per la Lliga Cosmopolita i els grups anarquistes parisencs, celebrat a la Sala Favié del bulevard de Ménilmontant de París i on va intervenir Louise Michel, va ser detingut amb altres companys, entre ells Fernandinand Niquet i Clotaire Varogneaux, després d'haver tirat dos tret de revòlver sobre la policia i haver ferit lleument dos Guàrdies de la Pau, un anomenat Henri Françoix, ferit a la cama dreta, i altre anomenat Legros, ferit al braç. El 5 de gener de 1888 va ser condemnat per l'Audiència del Sena pels citats fets a dos anys de presó, que purgà a Poissy (Illa de França, França). Un cop lliure freqüentà el Cercle Anarquista Internacional (CAI) que, fundat en 1888, era el principal lloc de reunió anarquista de l'època. L'abril de 1892 va ser detingut, com molts altres companys, arran de la repressió desencadenada després de l'explosió de la bomba al restaurant parisenc Véry. Cap el 1892 fundà a Montreuil (Illa de França, França) una mena de comuna anarquista que posava en pràctica una cooperativa de producció i de la qual fou el responsable de correspondència. Fou animador d'una cooperativa d'ebenisteria anarquista basada en un sistema econòmic fonamentat en l'intercanvi i adaptat als mitjans financers de cada cooperativista. En 1893, vuit mesos després del seu inici, aquesta comuna anarquista va ser dissolta per la policia i els seus fundadors van ser tancats uns mesos a la presó parisenca de Mazas. L'1 de gener de 1894, el seu domicili del carrer del Ruisseau de Bagnolet (Illa de França, França) va ser escorcollat, com el de desenes d'anarquistes d'arreu França. El novembre de 1895 fou l'animador del grup «Les Soirées de Montreuil», origen, sota el nom de«Les Soirées Ouvrières», de la primera Universitat Popular francesa. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. Quan la Gran Guerra, d'antuvi s'arrenglera, en nom de«La Guerra del Dret», amb el grup partidari de la «Unió Sagrada», al voltant de Jean Grave i del «Manifest dels Setze», publicat el febrer de 1915. Un any més tard, però, reconegué que estava equivocat i fou un dels signants del manifest «La Paix des peuples» (La Pau dels pobles), subscrit pels anarquistes oposats a la guerra i dirigit als subscriptors de Le Temps Nouveaux.Émile Méreaux va morir el 21 de juliol de 1922 a França.

***

- Louis Letellier: El 9 de setembre de 1863 neix a Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista Louis Auguste Letellier. Son pare es deia Louis Letellier i sa mare Cation de llinatge. Milità activament en el moviment llibertari a París (França) i es guanyava la vida com a comptable. Va ser arrestat en diverses ocasions. El març de 1892 va ser detingut, jutjat i condemnat per«pertinença a associació criminal». Es refugià a Londres (Anglaterra), amb sa companya Blanche, on freqüentà el desertor italià Santo Andrea Magrini i el sabater Grenoti, entre d'altres destacats anarquistes. El gener de 1893 retornà a París i la policia el va implicar en un robatori amb Placide Schouppe. Va ser novament detingut el març de 1894 a París durant les grans agafades repressives contra el moviment anarquista. Va estar fitxat entre 1894 i 1901 per la policia ferroviària de fronteres.

***

- Charles d'Avray: El 9 de setembre de 1878 neix a Sèvres (Illa de França, França) el poeta i cantautor anarquista Charles Henri Jean, més conegut com Charles d'Avray. Era fill de l'arquitecte Charles Henri Jean i de Julliette Dédillière. Va arribar a París en acabar els estudis de secundària en 1898 i dos anys després treballava com a publicista en una publicació titulada Le Tohu-Bohu. En aquesta època va compondre les seves primeres cançons («chansons du trottoir»,«chansons des veillées»...) que interpretava als cafès-cantants. Acostat a l'anarquisme a partir del cas Dreyfus, arran de conèixer el company de la mare de Jeanne Humbert, llibertari militant, que el va introduir en els cercles neomaltusians i llibertaris; també va conèixer Sébastien Faure, de qui va tenir molta influència des del punt de vista de l'oratòria. Amb tot aquest bagatge, va decidir servir-se de la cançó per donar conèixer millor l'ideal anarquista. Després de dos anys de tempteigs, va arribar a la conclusió que una conferència adornada amb cançons era la millor manera de fer propaganda. Aleshores va compondre en un any la música i la lletra de 80«cançons roges» de denúncia contra l'Estat, la religió, el militarisme, les presons... i per exaltar la societat llibertària. Les seves«conferències cantades» estaven compostes per tres tipus de cançons: les que tenien com a finalitat«destruir el passat» (Les géants sur l'Église, Les favorites sur les courtisanes, Les monstres sur la noblesse, Des pyramides aux Invalides sur Napoléon I,Bazaine sur Napoléon III, etc.); aquelles que estaven dirigides contra la III República (Ne votez plus, Bas Biribi, Magistrature,Militarisme, Procréation consciente, Monsieur Schneider et Cie, etc.); i les que exaltaven la societat llibertària del futur (Amour et volonté, L'homme libre, L'Insurrectionnelle,Le Premier Mai, Le triomphe de l'Anarchie, etc.). Cada cançó es lligava a la següent mitjançant una curta argumentació del poeta-conferenciant, tot remarcant les contradiccions. No es va veure lliure de multes i d'estades a la presó per les seves cançons. També va fer classes de solfeig a un grup d'infants (Pupilles du Ille). Va cantar la seva propaganda arreu de França fins a la Gran Guerra i després va obrir un cabaret a Montmartre (Le Grenier de Gringoire) on va interpretar les seves obres, i que actualment encara existeix, a més de fer recitals a altres cabarets montmartrians i del Barri Llatí. Les cançons de Charles d'Avray eren popularíssimes, es cantaven per tot arreu: en grups, en les manifestacions, en els balls, durant les excursions, en les dinades... Les seves cançons han estat contades per nombrosos intèrprets: La Varenne, Jane Janvier, Rachel Le Noël, L. Fausto, Dickson, Dalbret, Henriès, Bérard, Christiane Santerre, Gisèle Lérys, Michèle Guy, Mig David, Marie-May, Sonia Malkine... És autor del llibre Le Livre du souvenir: cinquante poèmes (1957). Charles d'Avray va morir el 7 de novembre de 1960 a París (França), sense haver renunciat a les seves conviccions llibertàries, i fou enterrat al cementiri de Père-Lachaise.

***

- Manuel Firmo: El 9 de setembre de 1909 neix a Barreiro (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'esperantista i militant anarquista i anarcosindicalista Manuel Firmo. Fill d'un maquinista ferroviari, va fer els estudis primaris a Faro (Faro, Algarve, Portugal) on sa família s'havia traslladat en 1914. Més tard retornà a Barreiro i en aquesta ciutat, el desembre de 1918, es posà a fer feina, amb 12 anys, en una fàbrica de suro. Acomiadat després d'una vaga, esdevingué successivament peó de paleta, oficinista de la química Companhia União Fabril (CUF, Companyia Unió Fabril), d'on fou novament acomiadat per negar-se a denunciar dos companys, i de bell nou tornà a treballar en la indústria surera. Freqüentà les biblioteques de l'Associació dels Obrers del Suro, de la qual esdevingué bibliotecari, i del Sindicat Ferroviari, on aprengué l'esperanto. Formà part de Societat Esperantista i fou professor d'aquest idioma en l'Escola de Esperanto Operário Barreirense que fundà. Amant de l'esport, entre 1928 i 1932 fou membre de la plantilla de l'equip de futbol de Barreiro, el Futebol Clube Barreirense (Barreirensezinho). Passà un examen i entrà a fer feina en les Oficines Generals del Ferrocarril del Sud i del Sud-est, on aprengué l'ofici de serraller mecànic. Alhora, començà a militar en el Sindicat Ferroviari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal i fou membre de la seva junta directiva. Entre 1930 i 1931 formà part del grup anarquista «Terra e Liberdade», que edità un periòdic amb el mateix nom. El 7 de juny de 1936, arran de la detenció d'alguns companys i després de l'intent d'alliberament d'un company detingut a bord del vapor Évora el 23 de maig anterior, fugí clandestinament amb altres companys (Reinaldo de Castro, Manuel António Ferro i Manuel António Boto) cap a Espanya, on va ser detingut per «entrada il·legal». Gràcies a la intervenció de Bernardino Machado, expresident de la República portuguesa refugiat a Espanya, va ser alliberat setmanes després de la presó de Badajoz (Extremadura, Espanya) i nomenat secretari de la delegació de la CGT portuguesa. El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid (Espanya) i immediatament s'integrà en les milícies de la Confederació Nacional del Treball (CNT) –posteriorment passà a formar part del Batalló 140 de la 35 Brigada Internacional. L'octubre d'aquell any, fou un dels signants del «Missatge del vertader Portugal», manifest firmat per exiliats polítics portuguesos a Espanya contra la campanya internacional dels intel·lectuals salazaristes de l'Estado Novo i la seva aliança amb els militars feixistes aixecats contra el Govern republicà. L'hivern de 1936, quan es trobava a Somosierra, al front del Centre, va patir una pneumònia i hagué de ser evacuat primer a Madrid i després a València (València, País Valencià) per curar-se. Posteriorment va ser reincorporat en l'aviació republicana com a sergent mecànic. Arran de l'avanç franquista, va ser evacuat a Barcelona, on visqué a la barriada popular de les Cases Barates de Can Tunis. En 1939, quan el triomf franquista fou un fet, passà a França amb sa companya, Josefa Ramos Angosto (Pepita). Després d'un temps als camps de concentració d'Argelers i de Gurs (Barraca 22), va ser enviat a la 129 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en una fàbrica de material aeronàutic i en la reconstrucció d'un canal a Illa (Rosselló, Catalunya Nord). Després de la capitulació francesa, va ser novament enviat al camp de concentració d'Argelers i, davant el perill de ser enviat a treballar a Alemanya, decidí retornar legalment a Portugal. Detingut a la frontera portuguesa de Beirã (Marvão, Portalegre, Portugal) el 6 d'agost de 1941, va ser reclòs sense cap judici durant uns mesos en diverses presons (Aljube, Caxias, Peniche) abans de ser deportat, també sense judici, el juny de 1942, al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). Al camp, fou un dels membres de la Organização Libertária Prisional (OLP, Organització Llibertària Presidiària), amb Acácio Tomás de Aquino, Manuel Boto i Henriques Rijo, entre d'altres. Després de 53 mesos de detenció, va ser alliberat en 1945. Passat un temps a Barreiro, com que no va trobar feina a Portugal, emigrà a Nova Lisboa (Huambo, Angola), on sos dos germans petits seus, també anarquistes, s'havien instal·lat. D'antuvi treballà en una empresa forestal, després de serraller en els ferrocarrils de Benguela (Benguela, Angola) i finalment com a zelador. En 1964 retornà a Portugal i dos anys després s'establí a Barcelona, on residia la família de sa companya Josefa. En els anys seixanta s'instal·là a les Cases Barates de Barcelona. Després de la Revolució dels Clavells i la caiguda del salazarisme, viatjà anualment a Portugal i participà en les activitats del Centre Llibertari de Lisboa. En 1978 publicà el llibre autobiogràfic Nas trevas da longa noite. Da guerra de Espanha ao campo do Tarrafal. En 2003 les seves col·laboracions en el periòdic anarquista A Batalha sobre la guerra d'Espanya van ser recollides i editades sota el títol Em torno da guerra civil espanhola. Cuaderno d'A Batalha. Manuel Firmo va morir el 30 de gener de 2005 a Barcelona (Catalunya), on fou enterrat. Deixà alguns escrits inèdits.

Manuel Firmo (1909-2005)

Defuncions

- Segundo Navarro Casas: El 9 de setembre de 1966 mor a Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Segundo Navarro Casas. Havia nascut cap el 1899 a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). En 1919 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball i fou molt actiu durant els anys del pistolerisme. Durant la guerra civil lluità com a soldat en l'exèrcit de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) de la CNT. Malalt d'un càncer estomacal, Segundo Navarro Casas va morir el 9 de setembre de 1966 a Au Sandre (Alvèrnia, Occitània) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

***

- Sigfrid Català Tineo: El 9 de setembre de 1978 –algunes fonts citen el 7 de juliol– mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Sigfrid Català Tineo, conegut sota el pseudònim de Lohengrin. Havia nascut l'11 de juliol de 1906 a València (País Valencià). Son pare, Vicent Català, fonedor de bronze anarquista, fou un dels fundadors a València de l'Escola Moderna d'inspiració ferreriana, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per tot això hagué d'exiliar-se a França. De ben jovenet Sigfrid s'afilià al Sindicat de la Pell de la CNT i des del 12 anys treballà a la impremta de Solidaridad Obrera, on conegué Rafael Vidiella Franch. Més sindicalista que anarquista, entrà a formar part dels Sindicats d'Oposició, els quals representà el febrer de 1936 en un ple de la CNT celebrat a València, on es va decidir la reunificació confederal. Formà part de l'agrupació cultural valenciana Libre Studio. Nomenat secretari del Sindicat de la Pell i de la Federació Local de Sindicats de la CNT valenciana, durant la guerra civil ocupà diversos càrrecs de responsabilitat orgànica, com ara delegat d'Abastiments del Comitè Executiu Popular de València, director general de Comerç en el Ministeri de Comerç encapçalat per Juan López Sánchez i governador civil de Conca fins el final de la guerra. El juliol de 1937 fou delegat pel ram de la Pell i dels ferroviaris d'Alacant al Congrés Regional de Llevant que se celebrà a València. El gener de 1938 representà el Comitè Regional de Llevant en el «Ple Nacional Ampliat de caràcter econòmic» de la CNT que se celebrà a València i participà en la redacció de la ponència relativa a la «Forma de retribució del treball». Després va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats d'Indústries de la CNT de Catalunya. Amb el triomf franquista, fou detingut i empresonat al camp de concentració d'Albatera. Posteriorment va ser enviat a una companyia de treball al camp de Porta Coeli. Un cop lliure en 1942, restà a la Península. Participà en la reorganització de la CNT a València i fou nomenat secretari de la CNT de Llevant, integrant-se en la lluita antifranquista. En 1943 defensà en el Comitè Regional de Llevant de la CNT la necessitat d'establir contactes amb les altres forces polítiques i sindicals per coordinar la lluita antifranquista i fou un dels creadors de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), de la qual va ser nomenat secretari general. Fugint de la repressió marxà a Madrid, on assistí, com a delegat de la Regional de Llevant, al Ple Nacional de la CNT que se celebrà el 13 de març de 1944 i en el qual va ser nomenat secretari del Comitè Nacional, amb Ramon Rufat Llop com a vicesecretari, càrrec que mantingué fins la seva detenció el 25 de desembre de 1944 a Madrid, poc després d'haver assistit a una reunió de delegats de les guerrilles anarquistes. Jutjat, el juliol de 1946 va ser condemnat a mort, però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó i restà tancat a diverses presons (Sant Miquel dels Reis, Alcalá de Henares i Burgos). El 23 de maig de 1951 participà, amb Antonio Castaños Benavent, Manuel Rodríguez Moya i Manuel Puesto Amaya, en el grup de presos que fou interrogat per Elisabeth Ingrand, de la International Commission against Concentration Camp Practices i autora, entre d'altres, del Livre blanc sur le système pénitentiaire espagnol (1953). Un cop lliure en els anys seixanta, s'arrenglerà en els sectors més sindicalistes del sector de Juan López, cosa per la qual fou durament criticat per alguns sectors. Participà en l'estratègia cincpuntista i assistí al seu Ple Nacional clandestí de setembre de 1968. En el seus últims anys organitzà un centre de documentació acostat a la CNT i en 1973 impartí classes sobre el moviment obrer a l'Escola de Formació Empresarial i Comunitària (EFEC) de València. En 1975 i 1976 coordinà les ponències de les primeres i segones «Jornades sobre l'autogestió de l'empresa i la societat futura». Sigfrid Català Tineo va morir el 9 de setembre de 1978 a València (País Valencià) i el 10 d'octubre d'aquell any se celebrà als locals de Libre Studio una «Vetllada necrològica» en la seva memòria i de la qual s'edità un fulletó.

Sigfrid Català Tineo (1906-1978)

***

- Jürgen Lohstöter: El 9 de setembre de 2006 mor a Hamburg (Hamburg, Alemanya), a resultes d'un sobtat atac de cor, el militant anarcosindicalista Jürgen Lohstöter. Havia nascut el 23 de desembre de 1947 a Hamburg (Hamburg, Alemanya). Ben aviat s'interessà pel moviment anarquista i en 1969 muntava reunions llibertàries al soterrani de casa dels seus pares. En 1972 fou un dels fundadors de l'Organisation Revolutiionärer Anarchisten (ORA, Organització Revolucionària Anarquista), basada en l'organització àcrata francesa del mateix nom, i n'esdevingué el secretari de Relacions Internacionals. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Zeitgeist, fundada per Otto Reimers. Sempre malalt dels ronyons --en patí dues trasplantacions--, va fer feina de mariner i després en una companyia d'assegurances, ja que no trobà feina com a sociòleg, especialitat en la qual estava llicenciat. Malgrat la seva malaltia, que li implicà romandre durant llargs períodes inactiu, participà activament en les lluites socials i especialment contra la construcció de l'autopista d'Ottensen. En 1977 s'adherí a l'acabada de crear Federació Local d'Hamburg de l'anarcosindicalista Freier Arbeiter Union (FAU, Unió de Treballadors Lliures). Durant els últims anys aconseguí una pensió per discapacitat, fet que el permeté realitzar curts viatges.

Actualització: 09-09-15

Dicen que se están conformando dos posiciones de cara a la Asamblea de Ahora en Común que se celebrará dentro de tres días : la de quienes conciben Ac como una herramienta para llegar a un acuerdo con Podemos y la de quienes conciben Ac como una herramienta para competir en mejores condiciones con Podemos.

Espero que ni una ni otra posición salgan adelante porque ambas me parecen las dos caras de una misma moneda con escaso valor ... Y espero que tampoco triunfe la idea de quienes exigen acuerdos en todo el territorio del Estado como condición para que haya algún tipo de acuerdo porque ya basta con las pegas que pone Podemos para que nosotros pongamos aún más.

Lo que me interesa resaltar, en todo caso, es que la Unidad Popular no es una herramienta táctica para llegar a acuerdos o plantarle cara a no sé quién: es una nueva manera de hacer política, sencilla, exigente y muy distinta a la habitual, que descansa sobre cuatro pilares:

1.- Pivotar en torno a un programa y SÓLO en torno a este programa. En el caso de Ac se trata, lógicamente, de un programa de ruptura con la lógica neoliberal y de defensa de los derechos democráticos, sociales y laborales de la ciudadanía

2.- Buscar la aglutinación en torno a este programa de todas las fuerzas susceptibles de identificarse con él: ciudadanos y ciudadanas a título individual y, también, partidos y organizaciones. Cuando se ponen pegas a la unidad sin que estas pegas se sustenten en cuestiones programáticas es una señal inequívoca de que, realmente, no se está por la unidad popular.

3.- Funcionar de una manera horizontal y sobre el principio de una persona/un voto. Los megaliderazgos, los funcionamientos por arriba y las lógicas partidistas que pretendan un funcionamiento basado en el acuerdo entre partes, sencillamente, no tienen lugar.

4.- Tener una vocación estratégica. Aunque Ac se articule de entrada como una plataforma electoral, la apuesta por la Unidad Popular es tan potente que exige de forma natural su extensión en el tiempo y el espacio: ¿Por qué motivo se debería volver más adelante a los métodos de la vieja política?, ¿Por qué se estaría por la unidad popular en las generales y no en las autonómicas, las europeas o las municipales? ¿Por qué no en el trabajo político del cada día?.

El Ahora en Común  que surja de la asamblea del sábado ha de fundamentarse en estos cuatro pilares... pero el aliento unitario que le ha de caracterizar, le ha de impedir conformarse con la unidad obtenida en su propio marco orgánico. Por eso - si la coincidencia programática lo permite - Ac no ha de caer en la autocomplacencia ante su propia constitución y ha de intentar llegar a acuerdos con otras fuerzas políticas... pero sin dejar de ser lo que es: la unidad popular no se puede confundir, como frecuentemente se hace, con una coalición de partidos

... "Si el acuerdo programático lo permite". Algo sobre lo que es mucho más fácil pasar de puntillas pero que es imprescindible abordar. El caso de Syriza está demasiado presente y cualquiera puede entender que no es lo mismo criticar el giro dado por Tsipras que comprenderle y acompañarle en este giro. España ya ha padecido el engaño de Zapatero y el engaño de Rajoy, supongo que nosotros no estamos dispuestos a ser los terceros en prometer y no cumplir.

La Unidad Popular está asomando la cabeza como una manera generosa y valiente de trabajar con honestidad por los intereses colectivos y tiene una vocación de evidente de venir para quedarse.

Por eso decía al principio de este artículo que era incompatible con el tacticismo y el vuelo gallináceo de quienes quieran utilizarla como mera herramienta coyuntural para negociar, buscar acuerdos tácticos, competir ventajosamente con otras fuerzas o, simplemente, mejorar coyunturalmente expectativas electorales

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. (Miquel López Crespí)

La qüestió nacional a les Illes i el PSOE (pàgines del meu dietari)

Aquestes setmanes [juliol de 2002] hem pogut gaudir d'un interessant debat referent al PSOE i la qüestió nacional a les Illes. Josep Moll Marquès ens volia fer creure que el zapaterisme espanyol (i abans, el felipisme) defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles o que havien estat a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional lluitant per aconseguir més quotes d'autogovern per a les Illes. L'article de Miquel Àngel Maria Ballester "El PSOE i el nacionalisme" (El Mundo-El Día de Baleares, 8-VII-02); el de Llorenç Capellà titulat "Nacionalisme i psocialisme" (Diari de Baleares, 9-VII-02) el del diputat del PSM Antoni Alorda Vilarrubias "Els 'nacionalistes' del PSIB-PSOE" (Diari de Baleares, 9-VII-02), el de Joan Pericàs "La Qüestió..." (El Mundo, 11-VII-02) i els que han escrit Joan Mir, Nanda Ramon i Joan Marí han ajudat a deixar les coses en el seu lloc.

Tot plegat coincidia amb la trucada d'un amic editor que em demanava si podia fer-li arribar algun original meu referent a la qüestió nacional a les Illes. De cop i volta m'he adonat d'una situació paradoxal ja que, de no reunir en alguns llibres el nombrós material que tenc dividit en centenars d'articles, estudis i llibres d'assaig, potser s'anàs oblidant la lluita i les aportacions teòriques i/o pràctiques dels intellectuals que hem lluitat -i lluitam- per una constitució autènticament democràtica que reconegui el dret dels pobles a l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autònomes. El confusionisme escampat per articles com els del senyor Moll m'ha fet constatar que, de no anar vius, els que hem lluitat de veritat per aquestes idees aviat podríem ser esborrats del mapa per aquells que sempre han claudicat davant els poders fàctics (la recent història de la transició és l'exemple més evident que podem recordar).

L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. Res no importa a la colla d'oportunistes i menfotistes que ens encercla l'exemple ètic i la decidida actuació en defensa dels nostres drets nacionals i socials de Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Llompart de la Peña....

En el llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, 2001) i en previsió d'un possible llibre fent referència a la qüestió nacional, ja havia anat deixant indicis que servissin de "guia" per aquest hipotètic editor interessat en sistematitzar els meus treballs referents a la qüestió nacional.

En el capítol del llibre abans esmentat titulat "L'abandonament de la lluita per l'autogovern" (pàgs. 209-216) informava d'on es podien trobar alguns d'aquests treballs (no tots!) publicats en temps de la transició. Deia en aquest capítol: "Com ja he explicat en un altre capítol, a ran d'unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l'OEC- portar una mica 'la guerra pel meu compte' i provar d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s'havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern. Entre d'altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen... Autonomies: al gust d'UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l'Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció 'La Columna de Foc' del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l'autonomia (secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d'UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l'Oficina de Premsa de l'OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).

'Com he dit abans, alguns d'aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l'Editorial Moll, en el carrer Torre de l'Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a 'La Columna de Foc'. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema".

Cal recordar que, la redacció del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000) i el d'assaig No era això: memòria política de la transició ja anaven enfocats en la línia de recuperació de la nostra memòria històrica. Cultura i antifranquisme conté nombrosos capítols que permeten visualitzar a la perfecció la història de la creació de les bases polítiques i culturals del futur nacionalisme d'esquerres a les Illes. Que jo recordi, no teníem el PSOE al nostre costat ni en els anys de la lluita per una Constitució autènticament democràtica, ni en els anys vuitanta, quan lluitàvem per un Estatut "via 151". Com molt bé explica el diputat Antoni Alorda, ja fa més d'un quart de segle que sempre ensopegam amb enteses PP-PSOE per barrar el pas al nostre autogovern. Perfeccionar el disseny de l'Espanya autonòmica és l´únic que ha fet el partit del senyor Moll (això i coses molt més tèrboles de les quals ja han parlat durant anys i més anys els mitjans de comunicació). Crec que ja ho vaig escriure en un altre article: el "nacionalisme" no és qüestió de paraules ni de sermons. És tracta d'una pràctica militant i de fets concrets. I els fets concrets del felipisme o del zapaterisme no han anat mai en direcció d'augmentar les nostres quotes d'autogovern i, manco encara, de lluitar pel dret democràtic a l'autodeterminació de les nacions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Memòria històrica: les claudicacions de la transició. L'esquerra oficial contra el dret dels pobles a l'autodeterminació

Memòria històrica: la transició.

Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.

En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!

Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.

Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.

Miquel López Crespí

Anarcoefemèrides del 10 de setembre

Esdeveniments

- Surt L'Idée Ouvrière: El 10 de setembre de 1887 surt a Le Havre (Alta Normandia, França) el setmanari anarquista L'Idée Ouvrière. Journal hemdomadaire. En fou responsable Émile Pouget, que va signar els editorials del periòdic, L. Biquin i J. Legouguec (impressors gerents), i Casimir Lavigne. Reivindicà un sindicalisme independent i lluità contra el parlamentarisme. Trobem textos de J. B. Devagnier, Eugène Poittier, Jean Richepin, etc. Publicà en fulletó «Entre paysans», d'Errico Malatesta. En sortiren 40 números, l'últim el 9 de juny de 1888.

***

- Surt El Revolucionario: El 10 de setembre de 1891 surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer número del periòdic El Revolucionario. Quincenario anarquista-comunista acérrimo partidario de la transformación social, por que sólo de ella puede emanar la redención humana. Portava els lemes «A cadascú segons les seves fores, a cadascú segons les seves necessitats» i «Un per a tots, tots per a un». El responsable d'aquesta publicació anarcocomunista fou Sebastià Suñé i els articles anaven sense signar. Prohibit per les autoritats, només va publicar una altre número l'1 d'octubre de 1891 i fou substituït al mes següent per El Porvenir Anarquista.

***

- Surt Línea de Fuego: El 10 de setembre de 1936 surt a La Puebla de Valverde (Terol, Aragó, Espanya) el diari anarcosindicalista Línea de Fuego. Portavoz de la Columna de Hierro, CNT-FAI, en el frente de Teruel. Estava editat pel Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València (País Valencià) i n'eren redactors Arsenio Olcina i R. Giménez Cuesta. La redacció i la impremta estaven instal·lades en un autobús que recorria de manera itinerant el front. Trobem articles de José Albiol, Anielo, Francisco Carmona Pinedo, Coblas, Francisco Cueva, F. Direteino, Antonio Edo, Gregorio Falomir, Fernandel, Ernesto García, Manuel Gimeno, Valeriano González, Rafael Herrero, Vicente Ibáñez, Pascual Llopis, Rafael Llopis, Antonio Lurbes, Elías Manzanera, Daniel Martín, Ramón Martín, Juan Martínez López, Juan Pérez, Ramón Sánchez, Aurelio Tomás, Gonzalo Vidal, etc. Profundament radical, criticà durament el reformisme i el col·laboracionisme dels comitès confederals dominants durant la guerra civil. Tenia una secció literària on es van publicar històries d'escriptors francesos i russos. En sortiren 121 números, l'últim el 10 de febrer de 1937, i va ser substituït per Nosotros.

***

- Creació de l'AMRE: El 10 de setembre de 1944 es crea a Tolosa de Llenguadoc (Llenguadoc, Occitània) sota la presidència del coronel Antonio Herrera Serrano, i davant uns 300 militars republicans reunits, l'Agrupació Militar de la República Espanyola (AMRE). Aquesta exèrcit pretenia alliberar Espanya de la dictadura franquista i era una rèplica de la Unió Nacional Espanyola (UNE) procomunista, i per això va comptar amb el total suport del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'exili. Va tenir la seu a Tolosa de Llenguadoc i va desaparèixer en 1945.

Naixements

- Alfredo Errandonea: El 10 de setembre de 1935 neix a Las Piedras (Canelones, Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro"Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad,Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seus últims anys participà en la «Xarxa de Cultura Llibertària». És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969), Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970)Explotación y dominación (1972), Curso de Sociología (1975), Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984), Uruguay, subordinación y dependencia (1985), Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988),Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989), Las cooperativas en el Uruguay (1992), ¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994),El sistema político uruguayo (1994), La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Defuncions

- Karl Eduard Nobiling:El 10 de setembre de 1878 mor a la presó de Berlín (Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Havia nascut el 10 d'abril de 1848 a Kollno (Posen, Alemanya). Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

- Joaquim Penina Sucarrats: El 10 de setembre de 1930 és afusellat a Rosario (Santa Fe, Argentina) l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Penina Sucarrats. Havia nascut l'1 de maig de 1905 –algunes fonts citen 1901– a Gironella (Berguedà, Catalunya). De formació autodidacta, era vegetarià, no fumava ni bevia i es declarava anarquista tolstoià. A Catalunya es guanyà la vida fent feina de paleta i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al costat de Josep Viladomiu Viñoles i Joan Pey. Cap al 1923, fugint del servei militar, s'exilià a Amèrica amb el seu amic el gironellenc Pau Porta i s'instal·là a Rosario (Santa Fe, Argentina), on visqué col·locant rajoles i venen llibres i diaris anarquistes, integrant-se en la «Guilda de Amigos del Libro». S'afilià a la Federació Obrera Local Rosarina (FOLR), adscrita a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El 12 d'agost de 1927, durant la campanya internacional en suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, va ser detingut per distribuir La Prostesta i l'any següent, des de Rosario i de Santa Fe, envià suport econòmic per als presos en la col·lecta organitzada per La Revista Blanca. Fou uns dels promotors de les vagues de 1928, les quals paralitzaren gairebé totes les activitats productives i comercials des de Villa Constitución fins al nord de Rosario. Tres dies després del cop d'Estat del general José Félix Uriburu, el 9 de setembre de 1930, va ser detingut amb Pau Porta i Victorio Constantini, tots tres membres del «Grupo Defensores de la Premsa», per repartir pamflets i aferrar cartells contra el cop militar. Durant la nit del 10 de setembre de 1930 Joaquim Penina Sucarrats va ser portat per un grup de soldats comandats pel sotstinent Jorge Rodríguez i sota les ordres del capità Luis M. Sarmiento i el vistiplau del tinent coronel Rodolfo Lebrero, cap de la policia de Rosaria, a les Barrancas de Saladillo, al sud de la ciutat de Rosario (Santa Fe, Argentina), i afusellat. Segons explicà dos anys després el sotstinent Rodríguez morí cridant «Visca l'anarquia!» Va ser enterrat clandestinament sota la inscripció NN (Non Nominato) al cementiri municipal de La Piedad, de Rosario. L'11 de setembre Porta i Constantini van ser alliberats; el primer fou deportat a Espanya i el segon a l'Uruguai. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, el seu poble natal li dedicà un carrer i el 17 de juliol d'aquell any Frederica Montseny publicà en El Luchador un article en el seu homenatge. Son germà Joan Penina, també afiliat a la CNT de Gironella, morí en 1938 al front de Madrid, després d'haver tingut diverses responsabilitats al Consell Municipal de l'Ajuntament de Gironella durant la revolució. En 1974 Fernando Quesada publicà el llibre Joaquín Penina, el primer fusilado i en 1976 el poeta i periodista Aldo F. Oliva publicà la petita biografia El fusilamiento de Penina, però el febrer de 1977, la dictadura militar destruí els 5.000 exemplars de l'edició que no s'havien distribuït per por; afortunadament un exemplar se salvà i així es pogué reedità en 2007. En 1995, una ordenança del Consell Municipal de Rosario reanomenà el carrer Regimiento Once, a la zona sud de Rosario, amb el nom de Joaquín Penina. No obstant això el carrer segueix tenint els cartells antics, per la qual cosa la població encara no sap del canvi de nom. El 17 de setembre de 1999, al Parc Regional Sud, del barri de Saladillo, es va inaugurar la placeta Joaquín Penina. Es va instal·lar una placa on el defineix com a «obrer exemplar» i «home de pau». En 2011 s'estrenà el documental Hombres de ideas abanzadas. La historia de Joaquín Penina, un libro perdido y la memoria como un territorio inexpugnable, de Diego Fidalgo.

Joaquim Penina Sucarrats (1905-1930)

***

- Francisco Iturralde: El 10 de setembre de 1936 és assassinat a Ferrol (la Corunya, Galícia) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Havia nascut el 22 de novembre de 1896 a Valladolid (Castella, Espanya) en una família acomodada. Son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

- Belén de Sárraga: El 10 de setembre de 1950 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) la mestra, metgessa, periodista, republicana federal, francmaçona, lliurepensadora, espiritista, anticlerical, feminista i propagandista anarquista Belén de Sárraga Hernández, també citada Zárraga. Havia nascut el 10 de juliol de 1872 a Valladolid (Castella, Espanya). Fou la filla primogènita de Vicente de Sárraga, militar republicà i maçó procedent d'una família burgesa de San Juan de Puerto Rico, i de Felisa Hernández Urgón, jove de Valladolid d'origen humil. Nasqué dos anys abans que sos pares es decidissin a casar-se civilment. Després de recórrer diverses ciutats peninsulars, en 1880 es traslladà amb sa família a Puerto Rico, on conegué sos familiars i posteriorment estudià magisteri, a instàncies del seu avi, Fernando Ascensión de Sárraga y Aguayo, director del Magisteri de l'Ensenyança Normal de San Juan de Puerto Rico. En 1888 retornà amb sa família a Espanya i poc temps després es produí la separació matrimonial de sos pares, fet escandalós que donà molt que parlar aleshores. En aquesta època començà a freqüentar els cercles republicans federals, on conegué Emilio Ferrero Balaguer, representant de comerç, republicà i maçó, amb qui en 1890 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya) i en 1894 es casà --la parella tingué tres infants (Libertad, Demófilo Dantón i Víctor Volney). Belén Sárraga de Ferrero, com era coneguda aleshores, estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on organitzà la protesta contra la destitució d'Odón de Buen de la càtedra, arran de la seva excomunió vaticana per la publicació de l'obra Historia Natural. En aquesta època llegí Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, es declarà filla espiritual de Pi i Margall, Eduardo Benot i Nicolás Estévanez, i de les feministes Olimpia Gouges, Madame de Stäel, George Sand i Louise Michel; també col·laborà en la revista espiritista barcelonina La Luz del Porvenir. En 1895 fundà a València la Federació de Grups Femenins. En 1896 formà part de l'Associació de Dones Lliurepensadores del barri barceloní de Gràcia, organització que va ser prohibida pel governador i que implicà la seva detenció. De bell nou a València, intervingué en campanyes i manifestacions en suport de la independència cubana i contra la monarquia. L'agost de 1896 va ser detinguda durant una manifestació independentista i empresonada. A finals de 1896 s'inicià en la maçoneria, entrant a formar part de la lògia «Severidad». Aquest mateix 1896 dirigí el periòdic La Conciencia Libre. En 1897 presidí l'Associació General Femenina de València. A finals de 1897 fundà a Màlaga la Federació de Societats de Resistència, que arribà a tenir 30.000 afiliats distribuïts entre 80 societats. Després passà a viure a Madrid, on en 1898 ingressà en el Centre Instructiu Obrer Republicà, dirigit per Eduardo Benot i on conegué els anarquistes Fermín Salvochea i Pedro Vallina, entre d'altres. En 1899 fundà l'Associació de Dones Lliurepensadores de Maó. Sembla que també milità, amb Teresa Claramunt i Ángeles López de Ayala, en el grup anarquista barceloní de Gràcia, fundat en 1900. Aquest mateix 1900 s'afilià al Partit Federal de Pi i Margall, primera dona que ho va fer, partit del qual va arribar a ser vicepresidenta. Entre 1900 i 1903 actuà especialment a Andalusia (Huelva, Màlaga i Còrdova). En 1900 creà la Societat Progressiva Femenina de Màlaga i va fer mítings amb Soledad Gustavo en suport als presos de Jerez en la citada ciutat i el març de l'any següent rellançà La Conciencia Libre a Màlaga. En 1901 defensà l'ensenyament laic en una conferència a Badajoz. En 1902, amb Alejandor Lerroux i Rodrigo Soriano, organitzà gremis obrers i pagesos, a més de societats lliurepensadores, a Màlaga. A Còrdova residí amb Soledad Areales i en 1902, amb Amalia Carvia i Areales, tornà a editar en aquesta ciutat La Conciencia Libre, publicació molt llegida en els cercles anarquistes. A Còrdova formà part de la societat llibertària «Los Amigos del Progreso» i participà activament en l'organització de sindicats obrers. En 1902 assistí al Congrés de Lliure Pensament de Ginebra (Ginebra, Suïssa) en representació de més de vuitanta societats, sobretot malaguenyes. En 1903 s'afilià a la Unió Republicana. El 4 de setembre de 1904 va ser condemnada a dos mesos i un dia de presó per un discurs pronunciat contra el general Camilo García de Polavieja, censurant aquest per l'afusellament del poeta, maçó i heroi de la independència de Filipines José Rizal. En 1905 va fer una conferència a Santa Cruz (Tenerife, Canàries). En 1906 representà una lògia maçònica en el Congrés de Lliure Pensament de Buenos Aires (Argentina). En 1907 marxà a Amèrica i s'establí a l'Uruguai, on fundà l'Associació de Dames Liberals. Entre 1908 i 1910 dirigí el periòdic El Liberal a l'Uruguai. En 1910 assistí al Congrés Internacional Femení celebrat a l'Argentina, el qual l'anomenà presidenta honorària. Durant els anys posteriors recorregué el continent americà (Xile, Costa Rica, Guatemala, Mèxic, Cuba, Veneçuela, Panamà, Perú, Argentina, Brasil, Puerto Rico, etc.) fent costat el sindicalisme i el feminisme i denunciant tota mena d'injustícies, com ara el desigual repartiment de la riquesa, la guerra colonial, la militarització l'ensenyament juvenil, l'explotació laboral infantil, els atemptats ecològics, la desigualtat dels fills nascuts fora del matrimoni, la doble moral, etc. El febrer de 1913 va fer una gira per Xile (Valparaíso, Antofagasta, Concepció, Santiago, Iquique, Negreiros i Pisagua), organitzada pel moviment anarquista, que fou força reeixida: el periòdic La Razón li edità un fullet, va ser entrevistada pel diari El Mercurio de Valparaíso, es crearen centres femenins anticlericals amb el seu nom, diversos poetes (Néstor Recabarren, Salvador Barra i Máximo Silva) li dedicaren cançons, etc. En 1914 publicà a Lisboa (Portugal) El clericalismo en América. A través de un continente, sorgit arran dels seus viatges per Amèrica. Entre 1915 i 1921 residí a Buenos Aires (Argentina). En 1915 formà part del Consell de Govern de la maçònica Federació Argentina d'«El Derecho Humano», on assolí el grau 33. Instal·lada a Mèxic, dirigí entre 1925 i 1928 la revista mensual Rumbos Nuevos i en 1926 obtingué la nacionalitat mexicana. En 1931, després de la proclamació de la II República espanyola, retornà a la Península. En 1933 encapçalà la candidatura dels republicans federals per Màlaga i a partir de 1936 fou membre de la Comissió Nacional del Partit Federal Ibèric (PFI). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França i, a partir de 1942, a Mèxic. A la capital asteca entrà a formar part de l'«Ateneo Pi y Margall», lloc de confluència entre anarquistes i republicans federals de l'exili espanyol. Conreà la prosa i el vers i els seus escrits es troben dispersos arreu de diferents publicacions llibertàries, com ara Adelante,El Amigo del Pueblo, El Despertar de los Trabajadores, El Obrero, El Porvenir del Obrero,La Protesta, etc. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Minucias. Poesías (1902), Congreso Universal de Librepensadores de Ginebra (1903), Conferencias sociológicas y de crítica religiosa (1913), La evolución de los pueblos y las congregaciones religiosas. Conferencies (1915), La iglesia en la política (1923), Conferencia sustentada per la eminente oradora Belén de Sárraga el domingo 4 de mayo de 1924 en el Teatro Maxim, con motivo del Homenaje a Felipe Carrillo Puerto, organizada por la Agrupación Socialista de La Habana (1924), La papisa Juana. Testimonio histórico contra el origen divino del Papado (1931) i El vicariato divino (1931). Belén de Sárraga va morir el 10 de setembre de 1950 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) a conseqüència d'una nefritis i gairebé en la misèria. Les seves restes van ser vetllades segons el ritus maçònic i posteriorment incinerades.

Belén de Sárraga (1872-1950)

***

- Julio López: El 10 de setembre de 1990 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Julio López, a vegades citat com Juan López. Havia nascut el 2 de maig de 1904 a Entrebolla (?) (Lugo, Galícia). Quan era molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Entrà a treballar com a ferroviari i s'afilià al Sindicat de Transports de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 participà en la resposta contra el cop militar feixista i destacà en la reorganització de la indústria ferroviària col·lectivitzada. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs als camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Bordeus i milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).

Actualització: 10-09-15

Fueron cuatro las imprentas que se refugiaron en Palma durante la guerra contra el francés: la de Miguel Domingo (1811 - 1814), la de Antonio Brusi (1811 - 1813) y las de Agustín Roca (1813 - 1814) y Manuel Gallardo (1813 - 1814).

Bover dice en relación a ellos:

LXI.
1813.—1814.

Agustín Roca, impresor catalán que con motivo de los trastornos del continente vino á Palma con su prensa, donde trabajó hasta que restituida la paz en el principado regresó á Barcelona. Durante su permanencia en Palma tuvo su casa é imprenta en la calle del Sagéll.

LXII.
1813.—1814.

Manuel Gallardo y compañía . El establecimiento tipográfico que se conoció en Mallorca bajo esta razón social, tuvo aquí su residencia con el mismo motivo que los de Brusi, Roca y Domingo. Terminadas las disensiones políticas, Gallardo se restituyó á su patria.

Agustín Roca realizó en la isla unas quince impresiones. De ellas he encontrado digitalizadas las siguientes:

• Sermon de Nª Sª del Carmen: que en la solemne funcion de gracias ... (1813)
  Autor: Josep Giner i Salelles
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Descubrimiento de la mina de los publicistas de Cadiz (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Resumen histórico de la revolucion de España año de 1808, Volumen 1 (1813)
  Autor: Manuel Salmón
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Resumen histórico de la revolucion de España año de 1808, Volumen 2 (1813)
  Autor: Manuel Salmón
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Balances ó estados demostrativos de las cuentas de la Casa de Moneda de Cataluña: precede una noticia exâcta de este establecimiento (1813)
  Autor: Juan de Amat
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Representaciones que en 6 y 11 de Nov. de 1813 dirigió a las Cortes ordinarias el Teniente Gral. de los exércitos nacionales Marqués de Conpigny, Capitán Gral. de las Islas Baleares (1813)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Resumen histórico de la insurrección de Cataluña desde el año 1808 hasta diciembre de 1813: que sirve de prospecto a la obra calcográfica o colección de estampas que representan los principales sucesos acaecidos en dicha época (1814)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• La verdad sostenida por las leyes: Impugnación y defensa de D. Bartolomé Soler a los cargos... sobre los supuestos alborotos de la Ciudad de Palma en 30 de Abril de 1813 (1814)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Poesias escogidas de varios autores españoles sobre asuntos místicos y y morales (1814)
  Digitalizado por Google Books
  
  

De la imprenta de Manuel Gallardo y compañía he encontrado cinco registros. Digitalizados están los siguientes:

• Prosodia del padre Emanuel Alvarez: ilustrada y aumentada con explicaciones literales ... de los más clásicos autores que han escrito sobre este asunto ...(1813)
  Autor: Manuel Alvares (S.I.)
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Espíritu de la Biblia y moral universal: Sacada del antiguo y nuevo Testamento. escrita en toscano, con las citas al pie (1814)
  Autor: Martini
  Digitalizado por Google Books
  
  
• Observador politico-religioso, ó sea, Analisis de las maximas anti-sociales é irreligiosas: de los periódicos corruptores de la sana moral ... (1814)
  Autor: Mathias Vinuesa de Alfaro
  Digitalizado por Google Books
  
  

No están digitalizados pero fueron impresos en Mallorca por este último editor: "Derrotas utilisimas, para dirigirse á varios puertos de Levante en el mar Mediterraneo ... / por M. S. y M. (1813)" y "Lecciones de navegación ó Principios necesarios á la ciencia del piloto / por Dionisio Macarte y Diaz. (1813) "

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Anarcoefemèrides de l'11 de setembre

Naixements

- Alexandre Vieira: L'11 de setembre de 1880 neix a Santo Ildefonso (Porto, Nord, Portugal) el propagandista anarcosindicalista Alexandre Vieira, un dels principals organitzadors del moviment sindical portuguès. Poc després amb sa família es traslladà a Viana de Castelo i quan tenia 10 anys començà com a aprenent en un taller de caldereria. Quan tenia 15 anys marxà a Coimbra per aprendre l'ofici de tipògraf, professió que ja mai no abandonaria. Fou delegat de la Lliga d'Arts Gràfiques i secretari general de la Federació d'Associacions Obreres (FAO) de Viana do Castelo. Entre 1903 i 1905 dirigí O Lutador, òrgan de la FAO. En aquests anys col·laborà en O Gráfico i en A Voz do Operário. En 1906 s'establí a Lisboa i esdevingué un dels responsables de l'Associació de Componedors Tipògrafs, de la Unió de les Arts Gràfiques i de la Federació de Tipògrafs del Llibre i de la Premsa. Com molts altres obrers, arran d'escoltar la conferència d'Emílio Costa «Acció directa i acció legal» esdevingué anarquista.  Fou un dels membres fundadors del Grup de Propaganda Sindicalista (GPS). En 1908 cofundà amb l'anarquista Pinto Quartin i amb el socialista Fernandes Alves A Greve. Diário operário da manhã, periòdic sindicalista que dirigí i composà tipogràficament fins al 1919. El 13 de novembre de 1910, enmig de l'eufòria de l'acabada de crear I República, fundà el setmanari O Sindicalista.Órgão da Comissão Executiva do Congresso Sindicalista que dirigí fins al 1916. En aquesta època va ser un dels que més lluità per a la creació de la Casa Sindical, futur germen de l'organització obrera lisboeta. El maig de 1914 participà activament en els debats i les resolucions del Congrés Obrer Nacional celebrat a Tomar i que donarà lloc a la creació de la Unió Obrera Nacional (UON), organització de la qual va ser nomenat secretari general de la Comissió Executiva. A partir de gener de 1916 edità O Gráfico. Órgão oficial da Federação Portuguesa dos Trabalhadores do Livro e do Jornal. L'abril de 1917 fou un dels fundadors d'O Movimento Operaio, revista mensual de la UON que dirigí fins el setembre de 1918, i a partir del 23 de febrer del 1919 dirigí d'A Batalha. Porta voz da organização operária portuguesa, diari de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Com a secretari de la UON i membre destacat de la CGT, participà com a delegat en diversos congressos, com ara el I Congrés Nacional Gràfic (1905), el II Congrés Nacional Gràfic (1907), el II Congrés Sindicalista (1911), el I Congrés Nacional Obrer (1914), la Conferència Tipogràfica de Lisboa (1915), la Conferència Obrera Nacional (1917), el II Congrés Nacional Obrer (1919), la Conferència de Sindicats de Lisboa (1922), la Conferència Intersindical Gràfica (1924), etc. A més, en 1928 fou «delegat fraternal» de l'Associació de Tipògrafs de Lisboa en el IV Congrés de la Internacional Sindical Roja (ISR), celebrat a Moscou (URSS). Per les seves activitats va ser empresonat en algunes ocasions (1911, 1917, 1920, etc.) a diverses presons (Limoeiro, Govern Civil, Fort d'Elvas, etc.); en 1920, en un d'aquests tancaments, emmalaltí de tuberculosi. Fou cap de la impremta editora de la revista Seara Nova, publicació en la qual col·laborà. Quan Jaime Cortesão i Raul Proença assumiren la gerència de la Biblioteca Nacional s'encarregà de dirigir la seva tipogràfica i posteriorment, quan el conservador Fidelino de Figueiredo n'assumí la direcció, arribà a les mans amb aquest en la defensa dels drets del personal gràfic, fet pel qual va ser processat, condemnat a 30 dies de presó correccional i alliberat el 23 de juny de 1927. En aquest mateix 1927 refundà, amb Perfeito Carvalho i altres, el Grup de Propaganda Sindicalista (GPS) amb els mateixos plantejaments que l'anterior grup. En 1931 intentà crear amb Emílio Costa el Nucli d'Estudis i Propaganda del Sindicalisme (NEPS). Durant nombrosos anys, fou membre del Consell d'Administració de la Universitat Popular Portuguesa (UPP) --fou inaugurada el 27 d'abril de 1919 a Lisboa--, a instàncies del seu fundador Ferreira de Macedo, al costat de Bento Caraça, Dias Amado, Avelino Cunhal, José Carlos de Sousa i Augusto Carlos Rodrigues. També fou un dels organitzadors de l'Associació dels Inquilins Lisboetes (AIL). Entre 1928 i 1932 visqué exiliat a París (França), on treballà en una impremta. Entre les seves obres podem destacar Em volta da minha profissão. Subsídios para a história do movimento operário no Portugal continental (1950), Como se corrigem provas tipográficas. Noçõesúteis para quem manda executar impressãoàs tipografias (1951, amb Gonçalves Piçarra), Figuras gradas do movimento social português (1959), Delegacia a um congresso sindical (1960, sobre el IV Congres l'ISR de 1928), No domínio das artes graficas. Selecção de artigos publicados em jornais de organismos gráficos (1967), Para a história do sindicalismo em Portugal (1970 i 1974) i Portugal, l'autre combat. Classes et conflits dans la société (1975, amb altres). Alexandre Vieira va morir durant la nit del 25 al 26 de desembre de 1973 a Lisboa (Portugal). En 1985 Alberto Pedroso i António Ventura publicaren la biografia Alexandre Vieira. 30 anos do sindicalismo português.

Alexandre Vieira (1881-1973)

***

- Pierre-Valentin Berthier: L'11 de setembre–algunes fonts citen el 18 de setembre– de 1911 neix a Issoudun (Centre, França) el periodista, escriptor, poeta, corrector d'impremta, anarquista i pacifista Pierre-Valentin Berthier. Fill d'un blanquer, abans d'aconseguir el títol de secundària, abandonà els estudis per a no enfrontar-se a un consell de disciplina que l'amenaçava amb l'expulsió. Entre 1926 i 1936 treballà d'obrer blanquer en la seva empresa familiar a Issoudun. En 1932 fundà una secció de Combatents de la Pau a Issoudun i en 1934, de passada per París (França), participà en el llançament del periòdic de Fernand Planche La Conquête du Pain (1934-1935). En 1932 va ser processat arran d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie i aquest mateix any, per objector de consciència, va ser detingut i empresonat, encara que malalt, va ser alliberat poc després. En 1936 esdevingué periodista, treballant com a corresponsal local per al diari d'Issoudun Le Département de l'Indre; aquest curiós periòdic fou liberal durant la II Guerra Mundial, col·laborador amb el Govern de Vichy sota l'Ocupació sota el nom de Le Département, i comunista després de l'Alliberament sota el nom de La Marseillaise du Berry. Durant la Guerra Civil espanyola, organitzà a Issoudun un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que tingué com a orador Aristide Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva militància anarquista, però mantingué correspondència amb destacats membres del moviment llibertari (Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne, etc.) i amb companys de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En 1940 refugià Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de concentració. En 1940 conegué Suzanne Detall, amb qui es casà en 1945 a Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El setembre de 1951 va ser acomiadat de la redacció de La Marseillaise du Berry i substituït per un militant comunista, i, gràcies Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a corrector a les impremtes parisenques «Lang» i «La Renaissance». Tres mesos després passà a fer feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956. Membre de l'autònom Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de març de 1953 va ser admès en el Sindicat dels Correctors de París i treballà en diferents periòdics de la capital francesa, com ara Le Monde a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu amic Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors. Entre el 2 d'agost i el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent d'una llibreria que havia comprat Rémy Désiré, un amic seu de la infància. Durant la tardor de 1952, amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la Salle des Sociétés Savantes de París. Cap el 1952 participà amb una nota setmanal en el periòdic La République du Centre, d'Orleans (Centre, França). També va escriure en el setmanari de la CNT en l'exili Espoir i publicà reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.)  en diversos periòdics. A partir del gener de 1957 treballà en Le Monde, on fou titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva jubilació el 31 d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en l'edició del llibre E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime, René Dumont, Théodore Monod, Léo Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet, Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó.Com a escriptor publicà diferents poemaris i diverses novel·les, i la seva obra va ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels Coopérateurs en 1958 per la seva obra On a tué M. Système (1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre diferents matèries de la llengua francesa i col·laborà en qüestions lingüístiques en la revista Letre(s), òrgan de l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de la Llengua Francesa (ASSELAF). Per la seva obra La cité dans le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant la guerra, va ser guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida col·laborà en multitud de publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix pour 1934,La Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire, Ce Qu'il faut Dire, Le Clameur, La Conquête du Pain, Contre-Courant,LeContre Poison,C.P.C.A.,Défense de l'Homme, L'En-Dehors,L'Homme et la Vie, Le Libertaire, Liberté, Le Monde Libertaire, La Nouvelle Idéale, La Patrie Humaine,Pensée et Action, Le Réfractaire, La Rue, Le Semeur de Normandie, Les Sources Libres, Terre Libre,L'Union Pacifiste, L'Unique, La Voix Libertaire, La Voie de la Paix, etc. És autor de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues sous les gaz! (1933),Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs plébéiens (1936), La glaive émoussé (1937),Gaston Couté, la vérité et la légende (1936, 1958 i 1980), Le Spectre (1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant derrière le grillage (1956), On a tué M. Système (1957), Plume de canard. Souvenirs d'un journaliste (1957), Le Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957),L'enfant des ombres (1957), Défense de parler au chauffeur! Scène de la vie populaire (1957), Un mariage à Sainte-Miche. Scène de la vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay. Scène de la vie populaire (1958), La Forme blanche. La tragédie de Frédéric Sauvage (1958), Les Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le régime de l'État français (1959),La passion de l'Olympe (1980), Durolle au pays des couteliers (1986), Le Député d'Igrée-sur-Thiache. Récit populaire d'une carrière politique (1993), À la recherche de la laïcitéégarée (1995),De la famille (1995), Individualisme et socialisme. La synthèse indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002),La cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme libertaire (2006) i La citadelle de Kouang-Si (sd) entre d'altres. També preparà el manuscrit de les Mémoires de Maurice Vandamme (Mauricius), dipositades a l'Institut Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline Beaudet publicà Rencontre avec Pierre-Valentin Berthier, court récit d’une vie et de rencontres d'un anarchiste individualiste.Centenari, Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la Clínica de La Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes d'una embòlia pulmonar sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves cendres al panteó familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier inaugurà un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es realitzà una exposició sobre la seva vida i obra a La Médiathèque d'aquesta població.

Pierre-Valentin Berthier (1911-2012)

***

- Maruja Lara:L'11 de setembre de 1913 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi. Maruja Lara va morir el 29 de febrer de 2012 a València (País Valencià).

Maruja Lara (1913-2012)

Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

***

- Àngel Palerm Vich:L'11 de setembre de 1917 neix a Eivissa (Eivissa, Illes Balears) l'anarquista i, després, comunista, i més tard destacat antropòleg, etnòleg i historiador,Àngel Palerm Vich. Fou el tercer de quatre germans, tots homes. Sos pares, Antoni Palerm i Maria Sofia Vich, eren petits comerciants i industrials força catòlics. En 1928 entrà a l'escola elemental, on aprengué el castellà, i després realitzà el batxillerat. Quan era estudiant participà en l'Associació Professional d'Estudiants Eivissencs (APEI), que el relacionà amb joves de Barcelona i de Madrid. També freqüentà mariners que havien viatjat arreu del món i militants anarcosindicalistes catalans. En 1933, quan encara estudiava, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, dos anys després, fou un dels organitzadors de les Joventuts Llibertàries d'Eivissa. Durant els anys republicans col·laborà en Cultura Obrera, sota el pseudònim Ángelo, en Emancipación i en Masas. Entre 1935 i 1936 va estar empresonat a Palma per un article publicat en Emancipación. En 1936 fou delegat pel Sindicat de Treballadors d'Eivissa i pel d'Oficis Diversos de Formentera al II Congrés Extraordinari de la CNT celebrat a Saragossa. Poc després intervingué en tasques propagandístiques i d'organització confederals a Aragó. Tornat a Eivissa, participà activament en la preparació de la vaga de la fàbrica de Can Ventosa, que tingué lloc a l'illa pocs dies abans de l'aixecament militar feixista de juliol de 1936. Quan aquest s'engegà, d'antuvi es va amagar, però fou detingut aviat i empresonat al castell d'Eivissa. Alliberat arran de l'ocupació republicana de l'illa, fou nomenat membre del Comitè Antifeixista. Col·laborà, amb Justo Donoso, Cristòfol Pons, i A. G. Gilabert, en l'edició eivissenca de Cultura Obrera. El 12 d'agost de 1936 gestionà davant la Generalitat de Catalunya l'obtenció de provisions i la incorporació d'Eivissa i de Formentera a Catalunya. Poc després, passà a Menorca, on intentà incorporar-se a l'expedició republicana a Mallorca. Després marxà a la península, s'allistà en l'Exèrcit republicà i va combatre a Andalusia, Aragó i Catalunya --fou ferit en diverses ocasions. A començaments de 1937 fou membre del grup anarquista«Indeseables», grup que ja existia a Eivissa, i demanà l'ingrés en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Barcelona. Després dels fets de «Maig de 1937», convençut que calia primer guanyar la guerra, abandonà la CNT i s'afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adoptant la disciplina militar comunista i, per la qual cosa, fou nomenat comandant en cap de l'Estat Major de la Brigada Garibaldi. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, passà a França i fou tancat en un camp de concentració. El juliol de 1939 s'embarcà cap a Mèxic, juntament amb son germà Joan Antoni (Nito), també militant comunista, i arribà a la Ciutat de Mèxic el 7 d'agost d'aquell any. Ocupà càrrecs en les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), com ara el de membre de la delegació d'Amèrica de la Comissió Executiva, i fou redactor en cap de diverses publicacions comunistes (Joventud de Espanya, La Lucha de la Juventud i Presencia). Mantingué estrets contactes amb el Partit Comunista Mexicà (PCM). En 1941 aconseguí la nacionalitat mexicana. Es casà amb l'antropòloga Carmen Viqueira. En 1945, crític amb la línia oficial comunista --blasmà contra l'afusellament de brigadistes internacionals en arribar als països controlats per l'estalinisme i mostrà la seva disconformitat amb la política d'Unió Nacional--, fou expulsat de les JSU i se li va intentar implicar en l'assassinat de Lev Trockij. Abandonà la política i, a partir de 1946, es dedicà a la història i a l'antropologia a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En 1952 s'instal·là als Estats Units i es convertí en especialista en ciències socials. Treballà a Washington en l'Organització dels Estats Americans, especialment com a editor de revistes científiques, i arribà a ser secretari de la Unió Panamericana. En 1965, arran de la invasió nord-americana de Santo Domingo, retornà a Mèxic, on va fer de professor en diverses universitats i centres d'investigació d'història i d'antropologia cultural. Realitzà treballs de camp a Guatemala, Perú, Israel i, sobretot, a Mèxic. És autor de nombrosos llibres científics, com ara Voz de alarma a nuestra generación. Una posición frente a los problemas actuales de la juventud de Espanya (1945), The irrigation civilizations (1954, amb J. Steward i K. Wittfogel), Studies in human ecology (1957, amb E. Wolf i L. Krader), Observaciones sobre la reforma agraria en Italia (1962), Observaciones sobre el desarrollo agrario en Israel (1964), Planificación regional (1965), Introducción a la teoría etnológica (1967), Observaciones sobre la planificación regional (1967), Obras hidráulicas prehispánicas en els sistema lacustre del Valle de México (1973), Agricultura y sociedad en Mesoamérica (1974), Historia de la etnología (1974-1977), Modos de producción y formaciones socieconómicas (1976), Antropología y marxismo (1980), América precolonial (1984), México prehispánico. Ensayos sobre evolución y ecología (1990, pòstum), etc. Àngel Palerm Vich va morir el 10 de juny de 1980 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Actualment existeix la«Càtedra Àngel Palerm» dedicada a l'antropologia mexicana.

***

- Manuel Millán Calvo: L'11 de setembre de 1925 neix a Utrillas (Terol, Aragó, Espanya) el guerriller llibertari antifranquista Manuel Millán Calvo. Militant llibertari, quan feia el servei militar a les mines d'Utrillas desertà, juntament amb el militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Modesto Plou Vera i el socialista Emilio Azuara Navarro (Doroteo), i tots tres s'integraren en 1947 en l'Agrupació Guerrillera de Llevant (AGL) que el va enviar al 23 Sector. Aquest mateix any desertà amb altres dos companys i tots tres es lliuraren a les autoritats. El 6 de maig de 1947 va ser tancat a la presó de Saragossa. Jutjat en consell de guerra el 7 de novembre de 1947 a Saragossa, va ser condemnat a mort per«rebel·lió, bandidatge i terrorisme», però la pena fou commutada per la de 30 anys de presó. El 16 de novembre de 1949 va ser traslladat a la presó de Sant Miquel dels Reis i durant el seu empresonament treballà de fuster i aprengué a tocar el trombó a l'orquestra muntada pels presos. En 1959 es casà a la presó. Desesperat veient que companys seus eren alliberats i ell restava empresonat, s'intentà suïcidar tallant-se les venes, fet pel qual va ser internat durant un any en un asil madrileny. Després va ser enviat a l'Al-Aaiun (Sàhara espanyol) per fer el servei militar. A mitjans dels anys seixanta va ser alliberat gràcies a una amnistia. Manuel Millán Calvo va morir el 27 de desembre de 2003.

***

- Carlos Molina: L'11 de setembre de 1927 neix a Melo (Cerro Largo, Uruguai) el poeta i payador anarquista Carlos Molina, conegut com el Bardo de Tacuarí, però també com Gaucho Molina i Payador Libertario. Era fill d'una família molt humil i sos pares es deien Juan Molina, sabater, i Universina Coitiño, llaunera; tingué diversos germans, entre ells Efraín Molina, també payador. Des de molt jove treballà en diferents oficis, fent de pagès a finques, recol·lectant blat de moro a Minas (Lavalleja, Uruguai), treballant de peó a prop de la costa del riu Tacuarí –d'aquí el seu malnom–, ensinistrant cavalls, etc., i sempre, en els moments lliures, tocant la guitarra i cantant cançons. Quan tenia 15 anys viatjà a Montevideo i conegué el payador Evaristo Barrios i amb ell debutà en la ràdio. Es casà amb Alba Aurora (La China), germana del payador Aramís Arellano, amb qui tingui un fill, Efraín Carlos. Amb el payador Juan Carlos Barres emprengué una gira artística per cafès, bars i centres llibertaris pel departament uruguaià de Soriano i, a causa de les penúries econòmiques, es traslladaren a Mercedes (Soriano, Uruguai). En aquesta ciutat actuaren al bar «El Barquito» i més tard al predi «La Alegría». Un cop decidiren acabar la gira, Bares prosseguí fins al departament de Paysandú i ell retornà a Montevideo. En 1955 participà en la I Creuada Gautxa a Montevideo, juntament amb altres cantautors i l'espectacle viatjà per l'interior de l'Uruguai. En 1956 guanyà el I Certamen Internacional de Payadores i aquest mateix any protagonitzà el tristament cèlebre duel amb el payador Héctor Umpierrez, que començà sobre l'escenari i acabà amb un duel a punyal, i en el qual Umpierrez resultà molt mal ferit amb 32 punyalades i al bord de la mort; la desavinença entre ambdós cantautors arrencava de qüestions polítiques, Molina, anarquista, i Umpierrez, dretà i que anys més tard hauria de cantar per a dictadors com ara Augusto Pinochet, Gregorio Álvarez o Alfredo Stroessner. Autor i intèrpret de nombroses cançons socials i revolucionàries, amb el seu art, va fer costat nombroses vagues obreres (Funsa, indústria frigorífica, etc.) i lluites socials. En moltes cançons evocà la memòria de companys assassinats o que patiren represàlies durant la dictadura, com ara León Duarte, Gerardo Gatti, Gaucho Idilio, Alfredo Zitarrosa, etc. En 1967 va ser detingut a l'Argentina enmig d'un concert després de cantar al Ché Guevara i reclòs a Bahía Blanca (Buenos Aires, Argentina). Quan es va instituí per llei nacional«El Día del Payador» el 24 d'agost de 1988, rebutjar cantar al Palacio de las Leyes de Montevideo davant els integrants del Parlament uruguaià argumentant que no podia actuar cara a cara «dels qui havien condemnat el poble a la mentida eterna» del parlamentarisme. En 1989, amb Marta Suint, protagonitzà la«Primera payada de l'altra banda del món», que se celebrà a Sydney (Nova Gal·les del Sud, Austràlia). Durant una gira per Europa durant els anys noranta, realitzà nombrosos concerts a Espanya i a França, molts d'ells als locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els quals moltes vegades li va acompanyà el cantautor Daniel Viglietti. Entre els seus discos podem citar Coplas del nuevo tiempo, El payador rebelde, El arte del payador (1982, amb Gabino Sosa Benítez), De muy adentro, Roja y negra la ternura,El gallo y el alba (1996) i El canto del payador. És autor dels llibres Cantándole al pueblo. Cantos libertarios (1956), Trovero del pueblo (1957), Tierra libre (1958), Rebeldías del camino (1961), Yunques rojos (1963), Coplas del nuevo tiempo (1970), Grillos y terrones (1980), El hombre y la copla (1995) i Yunta y surco. Versos criollos (sd, amb Aramís Arellano). Carlos Molina va morir el 30 d'agost de 1998 a Montevideo (Uruguai) i els seus restes mortals van ser traslladats el 24 de d'agost de 2003 al seu poble natal de Melo i enterrats, amb un homenatge oficial, al cementiri de la localitat.

Carlos Molina (1927-1998)

Defuncions

- Paul Ducauroy: L'11 de setembre de 1953 mor el militant anarcoindividualista Paul Ducauroy, també conegut com Ovide Ducauroy. Havia nascut el 3 d'agost de 1887 a Sivry-Ante (Champanya-Ardenes, França). Entre 1916 i 1918 va ser gerent del periòdic anarquista Par-delà la Mêlée i després de La Mêlée, que publicarà Pierre Chardon a partir de 1918. Després de la mort de Chardon, la revista fou continuada per Marcel Sauvage fins al 1920. També va ser gerent de publicacions deÉmile Armand, com ara L'En Dehors i L'Unique. Després d'habitar un temps a Pontgouin i temptat per la idea del suïcidi --sos pares s'havien suïcidat--, Paul Ducauroy es va penjar l'11 de setembre de 1953.

***

- Joan Ferrer Farriol: L'11 de setembre de 1978 mor a Montreuil (Illa de França, França) el propagandista i periodista anarquista i anarcosindicalista Joan Ferrer Farriol. Havia nascut el 21 de juny de 1896 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sa família es repartia entre anarquistes i carlistes. Quan tenia sis anys son pare, obrer blanquer, morí en un accident a la fàbrica i amb 11 anys entrà a treballà en el sector tèxtil. Poc després es va fer assaonador i, encara infant, entrà a formar part del grup «Joves Lliures» i fou alumne del prestigiós Ateneu Igualadí de la Classe Obrera. En 1911 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i l'any següent participà activament en els grups que combatien els esquirols en les vagues. En 1913 patrocinà la sindicació de dones a Igualada i en 1915 féu la vaga de la pell. En 1916 va fer costat la vaga de metal·lúrgics i paletes de Barcelona, fet pel qual va ser empresonat un mes a la presó Model de Barcelona. La seva participació en els fets revolucionaris de 1917 el van obligar a fugir i marxar a diverses localitats (Martorell, Pallejà, etc.), vivint com podia i treballant en diferents oficis. El gener de 1918 va ser nomenat secretari del Comitè de la Federació Obrera Local d'Igualada i aquest mateix any formà part, en nom dels obrers blanquers, del Comitè Local confederal de Barcelona. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918, juntamentamb Joan Vilanova Castelltort, representà el Sindicat de l'Art Fabril i el d'Oficis Diversos d'Igualada en el I Congrés de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC) celebrat a Barcelona (Congrés de Sants), on defensà els SindicatsÚnics. Entre 1919 i 1920 fou redactor de La Protesta d'Igualada. Cap al 1920 es va casar pel civil amb Elvira Trull Ventura, obrera del tèxtil a Igualada. En aquests anys va estar molt lligat a Salvador Seguí Rubinat (El Noi del Sucre). Durant la dictadura de Primo de Rivera desenvolupà una intensa tasca periodística a Igualada i en 1926, amb Josep Anselmo, edità les publicacions anarquistes Germinal iEl Sembrador. Durant els anys de la II República espanyola col·laborà habitualment en la premsa llibertària local, realitzà mítings per l'Anoia (Capellades, la Pobla de Claramunt, Igualada, Vallbona, Carme, etc.), formà part del Comitè Comarcal de la CNT, fundà amb Ramon Guitart l'Agrupació Lliurepensadora d'Igualada i intentà conciliar, sense gaire èxit, les posicions més radicals dels seguidors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) amb les dels sectors més moderes partidaris de l'estratègia trentista, la qual defensava amb Josep Viadiu Vendrell, Josep Gené Figueras, Josep Anselmo i Josep Cuatrecasas, entre d'altres. L'agost de 1931 assistí al Ple de Delegats de la CRTC celebrat a Barcelona. En 1932 mantingué una intensa polèmica amb Ángel Pestaña Núñez i Joan Peiró Belis a les pàgines del periòdic cenetista de Sants Cultura Libertaria. Entre el 25 i el 28 de gener de 1936 assistí a Barcelona a la Conferència de la CRTC. Arran del cop feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari d'Igualada i, formant part de la Secció d'Avituallaments, combaté al front d'Osca. En aquestaèpoca dirigí el Butlletí CNT-AIT d'Igualada, realitzà mítings en aquesta ciutat i va fer d'alcalde segon, a més de dirigir les col·lectivitzacions i assumir la Conselleria d'Agricultura. Després marxà a Barcelona, on treballà com a redactor del diari Catalunya, el qual acabà dirigint, però que hagué d'abandonar en 1938 per encarregar-se de la corresponsalia a les trinxeres de Solidaridad Obrera, on també dirigí El Frente, periòdic de la 26 Divisió. Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, on assumí la secretaria de la CNT de Catalunya. Després va ser internat al camp de concentració de Barcarès i més tard realitzà tasques agrícoles i d'altres oficis al Midi, especialment a Marsella (1940-1941). Després de la II Guerra Mundial s'encarregà de la infraestructura dels grups de combat antifranquistes als Pirineus. A Pau i a Font-romeu, entre 1945 i 1946, fou responsable i locutor, amb Mariano Martínez, de l'emissora«Ràdio CNT». El 2 de desembre de 1945 assistí, com a delegat de la Federació Local de Pau, al Ple Departamental de la CNT, el qual acabà amb una escissió de l'organització. Més tard visqué a Tolosa de Llenguadoc i a París, on dirigí fins al 1954 el periòdic CNT. A la capital francesa treballà durant temporades com a guardià d'una fàbrica i fou un assidu col·laborador del Casal de Catalunya en aquesta ciutat. En 1956 reprengué la seva tasca periodística dirigint, fins al 1962, el periòdic Solidaridad Obrera i els seus substituts (Solidaridad, Boletín CNT, Boletín) i Le Combat Syndicaliste (1963-1978). També dirigí entre 1962 i 1970 Umbral. Defensor acèrrim de l'ortodòxia confederal, en 1962 fou membre del Comitè Regional de Catalunya de l'Exili. En 1970 realitzà una conferència a Orleans. Poc abans de la seva mort retornà a Catalunya i participà activament en la reconstrucció de la Federació Local de la CNT d'Igualada. Trobem articles seus, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Joan del Pi, Ramón Ollé,Farriol, Discóbolo,Kunitu, Sigla,Rovellat, Jo Han, Pancho Milla, J. Coll de Gussem, etc.), en infinitat de publicacions llibertàries, com ara AEP,Boletín Confederal, Boletín Informativo, Boletín Interno CIR, Butlletí CNT-FAI, Cenit, CNT, Le Combat Syndicaliste,Cultura Libertaria, Espoir,Historia Libertaria, Iniciales,Inquietudes, El Luchador, El Obrero Moderno, La Protesta, Reconstrucción, Ruta,Solidaridad Obrera,Tierra Libre, Umbral, etc. És autor de Liberación (1928), El intruso (1930), Vides noves (1933), Interpretació llibertària del moviment obrer català (1947), Garbuix poètic (1956), Vida sindicalista (1957), Un rural en Barcelona (1960), Conversaciones libertarias (1965), De l'Anoia al Sena sense pressa (1966), Emigrados y confederales. Las conversaciones de Wagram (1968), ABC sindicalista (1971), En torno al comunismo: nueva sumisión del proletariado (1972), Costa amunt. Elements d'història social igualadina (1975), Congresos anarcosindicalistas en España (1977), entre d'altres. En 1978 l'escriptor Baltasar Porcel Pujol publicà un llibre de conversacions amb ell, La revuelta permanente, que es poden considerar les seves memòries i que obtingué el premi «Espejo de España» d'aquell any. Joan Ferrer Farriol va morir l'11 de setembre de 1978 a Montreuil (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Joan Ferrer Farriol (1896-1978)

Elvira Trull Ventura (1896?-1990)

***

- Jenaro de la Colina Blanco: L'11 de setembre de 1993 mor a Santander (Cantàbria, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jenaro de la Colina Blanco –citat el seu nom a vegades com Genaro. Havia nascut el 17 de març de 1906 a Santander (Cantàbria, Espanya). Tipògraf de professió, treballà de premsista a la Impremta Díez de Santander i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries d'aquesta ciutat. Aficionat al dibuix, il·lustrà llibres, faceta difícil de seguir ja que no signà els treballs. El setembre de 1930, després de la dictadura de Primo de Rivera, va fer mítings en pro de la reorganització confederal a les poblacions càntabres de Maliaño i Santander. En 1933 realitzà la portada del llibre Aire de la calle, de José del Río. En 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, fou representant de la CNT en el Comitè del Front Popular d'Esquerres de Santander; en el Consell Interprovincial de Santander-Burgos-Palència, fins el gener de 1937; ocupà una regidoria a l'Ajuntament de Santander; i fou director general d'Instrucció Pública de la Junta de Defensa (Comitè de Guerra), entre altres càrrecs. Com a director general d'Instrucció Pública s'encarregà de la regulació, ordenació i funcionament de l'ensenyament en tots els nivells, així com de la custòdia i la conservació del patrimoni artístic regional. El gener de 1937 va fer una conferència, amb el doctor Elosu i Aristide Lapeyre, a Bordeus (Aquitània, Occitània) sota el títol «Las horas trágicas del pueblo español». L'1 de maig de 1937 participà en el míting al teatre Pereda de Santander amb Urano Macho Castillo. Quan el front Nord caigué a mans del feixistes, passà a zona republicana i, com a capità d'Infanteria, lluità al front de Terol (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. El juliol de 1939 pogué embarcar amb el vaixell Méxique cap a Santo Domingo (República Dominicana) i en aquesta illa treballà de colon agrícola. Després d'una passada per Cuba, a començaments de 1941 s'establí amb sa família a Mèxic i quatre anys després formà part de l'última Junta de la Delegació de la CNT. Realitzà dibuixos per a la publicació mexicana Renovación (1944). En 1946 pertanyia a l'Agrupació d'Estudis Socials i fou redactor i col·laborador del periòdic Acción. Favorable a l'acció clandestina a l'Interior, en 1947 fou membre de l'Agrupació de la CNT. Al país asteca treballà de periodista en la revista Tiempo i de tipògraf als tallers de la Comissió Nacional dels Llibres de Text Gratuïts de la Secretaria d'Educació Pública de Mèxic. En 1969 col·laborà en la revista Comunidad Ibérica. Un cop jubilat, després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Santander. Jenaro de la Colina Blanco va morir l'11 de setembre de 1993 a Santander (Cantàbria, Espanya). Sa companya fou Concepción Gurría Cuevas (1910-1968) i un de sos fillsés l'escriptor, cinèfil i periodista José de la Colina. 

Jenaro de la Colina Blanco (1906-1993)

***

- Agustín Sánchez Fuster:L'11 de setembre de 2006 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Agustín Sánchez Fuster. Havia nascut el 8 d'agost de 1936 a Barcelona (Catalunya). En 1939, després de l'entrada de les tropes franquistes a la capital catalana, sa família es va dispersar i amb sa mare i sa germana menor s'instal·la a Villarluengo (Terol, Aragó, Espanya). Quan tenia sis anys començà a treballar en una masia de la zona. En 1949 sa mare morí prematurament, de cansament i de privacions, i en 1950, després de l'obertura de la frontera hispanofrancesa, va marxar a París per ajuntar-se amb son pare. Aquest, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), després d'haver passat pel camp de concentració de Sant Cebrià, va fer feina en una mina, i com que es rebel·là contra les dures condicions de vida dels refugiats espanyols, fou detingut per la gendarmeria francesa i lliurat als alemanys. Deportat a les illes anglonormandes, fou alliberat per les tropes aliades en 1944. Després d'acabar els seus estudis de serralleria en una escola professional Agustín Sánchez treballà en una empresa de mecànica i es va integrar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), de la qual arribarà a ser secretari de la federació local parisenca. Entre 1960 i 1965 va militar en l'organització clandestina Defensa Interior (DI) i va portar a terme diverses missions a la Península. El setembre de 1963, arran de l'assassinat de Granado i de Delgado pel franquisme, juntament amb un desena de companys, fou detingut per la policia gala i empresonat durant vuit mesos a la presó parisenca de la Santé. Entre 1966 i 1970 va formar del grup de joves llibertaris francesos protagonistes dels fets de Maig del 68 i en 1969 organitzà, juntament amb altres llibertaris espanyols, francesos i italians, manifestacions de protesta contra l'assassinat a Milà de l'anarquista italià Giuseppe Pinelli i l'empresonament de Pietro Valpreda. Més tard es va instal·lar amb sa família a Montpeller, on es va ocupar de Mass Education, associació que finançava i construïa escoles als pobles del Bengala occidental (Índia). Després de la mort de Franco, torna per primer cop a Villarluengo i visità el Maestrat aragonès.

Actualització: 11-09-15