Quantcast
Channel: Bloc de BalearWeb
Viewing all 12423 articles
Browse latest View live

Peticions al Conseller de Turisme

0
0

Dimecres passat aprofitant la visita al municipi del Vicepresident del Govern i Conseller de Turisme, en Biel Barceló li vam traslladar una sèrie de peticions i inquietuts. Aquest és l'escrit que li va donar la portaveu del nostre grup municipal, na Marina Llobera.

Benvolgut Biel Barceló,

aprofitant la vostra visita per Pollença, l'assemblea d'Alternativa per Pollença volíem aprofitar l'avinentesa per fer-li arribar unes reflexions i/o suggeriments generals, però també sobre el nostre municipi:

-en primer lloc, manifestar-vos el nostre ferm suport a la implantació de la taxa turística. I quan abans millor! Evidentment, coincidim amb el GOB en què la destinació de la recaptació no ha de ser altra que la inversió en patrimoni natural i cultural. Animar-vos, idò a tirar-la endavant sense dubtes ni complexos. Comptau amb nosaltres per defensar aquesta mesura al carrer.

-davant els rumors sobre una futura modificació de la Llei turística que autoritzi els habitatges en règim de propietat horitzontal per poder efectuar activitat turística, volem transmetre-li la nostra preocupació per les conseqüències de tipus social que suposa: en el nostre municipi ja és ben difícil trobar lloguer a preu assequible. Una idea podria ser coordinar-se amb la Conselleria que pertoqui per crear un registre de propietaris que cedissin els seus habitatges per lloguer social i bonificar-los fiscalment a canvi.

-per altra banda, suposam que no desconeix que gran part de l'oferta turística del municipi es realitza en habitatges construïts il·legalment en sòl rústic. Tot i que és un tema complicat, qualque dia s'ha d'afrontar i ningú té més mitjans i possibilitats de fer-ho que el govern. Per començar, s'hauria de saber exactament quants habitatges hi ha fora d'ordenació i quants tenen una activitat turística legal o il·legal.

-el turisme és el monocultiu de les nostres illes, i ens fa depenents. Només el Govern té capacitat per treballar per l'impuls i promoció d'altres activitats econòmiques, i que siguin sostenibles, justes i bones per les persones que vivim aquí.

-volem donar-los l'enhorabona per la iniciativa del Pla contra l'explotació laboral i esperam que els inspectors també arribin a Pollença. Estaria bé que sabessin que, al nostre municipi, per la gran oferta de turisme de xalets, hi ha moltes empreses de serveis i de netejadores que com que no tenen un centre determinat de treball pateixen altres formes d'explotació diferent a les d'hotels i restaurants.

-finalment, voldríem fer-li unes consideracions sobre patrimoni, que tanmateix tenen alguna relació amb el turisme, en tant que evidentment existeix cert turisme cultural. Tenim els BICs de la Fortalesa i el Castell del Rei que estan tancats (quan segons la Llei de patrimoni històric s'haurien de poder visitar); necessitam col·laboració en la recuperació d'espais com les coves de l'Alzinaret, en l'excavació i protecció del Pedret de Bóquer, en prendre mesures per evitar el deteriorament irreversible de l'antiga fàbrica de Can Morató (considerant la possibilitat de la declaració d'interès social a efectes d'expropiar-la), o en la recuperació íntegra de la Carretera Vella de Pollença a Lluc, tal com ha demanat la Plataforma Pro Camins Públics i Oberts.

Salut i coratge!

L'assemblea d'Alternativa


[31/08] «Solidaridad Obrera» - Cornelissen - Schicchi - Aratari - Lucetti - Domingo - García Rúa - Robin - Marivela

0
0
[31/08] «Solidaridad Obrera» - Cornelissen - Schicchi - Aratari - Lucetti - Domingo - García Rúa - Robin - Marivela

Anarcoefemèrides del 31 d'agost

Esdeveniments

Manifestació durant la "Dictablana" (Barcelona, 1930)

- Reaparició de Solidaridad Obrera: El 31 d'agost de 1930 torna a editar-se a Barcelona (Catalunya), després d'haver estat suprimit per la dictadura de Primo de Rivera des del 28 de maig de 1924, el periòdic de la Confederació Nacional del Treball Solidaridad Obrera. Fruit de l'acord d'un ple català de sindicats, amb el suport econòmic de llibertaris de Manresa i amb maquinària pròpia, podrà reeditar-se aquesta publicació nascuda el 19 d'octubre de 1907. En aquesta nova època en serà director Joan Peiró i Massoni l'administrador; en la redacció en participaran Foix, Carbó, Magre i Clarà. Tindrà un tiratge de 26.000 exemplars, pocs comparats amb els 220.000 que arribarà a tenir durant la Guerra Civil, essent el diari amb més tirada de tot l'Estat.

Anarcoefemèrides

Naixements

Christiaan Cornelissen fotografiat per Gebr. Frohn a Baarn

- Christiaan Cornelissen:El 31 d'agost --algunes fonts apunten el 30 d'agost-- de 1864 neix a Den Bosch (Brabant Septentrional, Països Baixos) el militant anarcocomunista, pensador i organitzador del sindicalisme revolucionari internacional, antimilitarista i teòric economista Chistianus Gerardus Cornelissen, més conegut com Christiaan Cornelissen o Christian Cornélissen (en francès); també va fer servir els pseudònims Clemens, Rupert i Wanderer. Mestre en una escola de primària a Zelanda, va col·laborar des de finals dels anys 1880 en Recht voor Allen (Drets per a tothom), el periòdic oficial de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), on va esdevenir en 1891 un dels seus principals militants juntament amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis --va ser membre del comitè central i responsable del secretariat internacional de l'SDB. Després de la crisi de l'SDB en 1894 i la formació del Sociaal-Democratische Arbeiders Partij (SDAP, Partit Socialdemòcrata Holandès), va participar amb la revolucionària Socialistenbond (Lliga Socialista). Com a enviat especial de Recht voor allen i com a delegat de la Unió Sindical dels Ferroviaris holandesos va assistir en 1891 al Congrés de Brussel·les de la Segona Internacional, on va participar en l'elaboració d'una moció antimilitarista amb el suport de l'extrema esquerra del congrés. En 1893 va ser un dels fundadors del Nationaal Arbeids Secretariaat (Secretariat Nacional dels Treballadors), central sindical holandesa fortament influenciada pel sindicalisme revolucionari francès. El mateix any va conèixer Fernand Pelloutier en el Congrés de Zuric de la Segona Internacional, durant el qual se solidaritzarà amb els anarquistes expulsats de les sessions del congrés. Aquests contactes amb els militants antiautoritaris li permetran organitzar una estratègia de resposta en vistes a l'expulsió probable dels anarquistes en el Congrés de Londres de la Internacional en 1896. La descomposició de la Socialistenbond, l'augment del poder de la socialdemocràcia i les relacions cada cop més estretes amb Nieuwenhuis faran que s'estableixi a París en la primavera de 1898, però sempre estarà en contacte amb els cercles revolucionaris holandesos i col·laborant en Volksblad, el diari de tendència sindicalista revolucionària i en diversos periòdics anarquistes. A França prendrà contacte amb els principals militants anarquistes i sindicalistes que havia trobat en els congressos internacionals i participarà en les activitats del grup anarquista dels Estudiants Socialistes Revolucionaris Internacionalistes (ESRI), especialment durant la preparació del Congrés Internacional Antiparlamentari que havia de tenir lloc a París en 1900, però que va ser finalment prohibit --les comunicacions previstes van ser publicades per Les Temps Nouveaux. Molt discret en les seves activitats organitzatives per temor a l'expulsió, va realitzar una tasca periodística importantíssima. El seu coneixement de l'anglès i de l'alemany, a més del francès i de l'holandès, van fer que la Confederació General del Treball el fes servir d'intèrpret en nombroses ocasions. Va col·laborar en La Voix du peuble i va fer la crònica internacional de La Bataille syndicaliste --va signar sovint els articles sota el pseudònim Rupert, en referència al nom de sa companya Lilian Rupertus. Gràcies a les seves relacions amb el moviment llibertari holandès, va ser un dels eixos de la preparació del Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam de 1907. En aquesta ocasió va organitzar una trobada entre sindicalistes llibertaris amb la intenció de persuadir-los de la necessitat de sistematitzar les relacions internacionals entre els moviments anarquistes. En acabar aquest congrés, va editar gairebé sol el Bulletin International du Moviment Syndicaliste (1907-1914) que serà una font d'informació de primera mà sobre aquest moviment internacional. Va jugar un paper central en la preparació del Congrés Sindicalista Revolucionari Internacional de Londres de 1913. En aquesta ocasió es va oposar a Monatte i a l'equip de La Vie ouvrière, que rebutjaven plantejar la constitució d'una Internacional Sindicalista Revolucionària. El Congrés de Londres de 1913 impulsarà una dinàmica que es concretarà en 1922 en la fundació de l'Associació Internacional dels Treballadors (anarcosindicalista) a Berlín. En 1914 participarà amb passió en el suport de la Unió Sagrada, escrivint nombrosos pamflets amb arguments antialemanys que l'aïllaran dels cercles llibertaris. Després de la guerra, encara que fidel sempre a les conviccions sindicalistes revolucionàries, es dedicarà particularment a la seva activitat científica. Interessat des de ben prest per les qüestions econòmiques, va llegir a finals dels anys 1880 les obres de Marx i dels grans teòrics socialistes, però també dels clàssics. En 1891 va realitzar la primera traducció a l'holandès del Manifest comunista. Però és amb la arribada a París en 1898 que pot freqüentar les grans biblioteques parisenques. Desitjós de refutar la teoria del valor dels economistes clàssics i de Marx, va elaborar una teoria inductiva del salari que li va valer el reconeixement internacional. En 1903 va publicar Théorie de la valeur, que va ser seguit per Traité général de science économique, publicat pòstumament en 1944. Christiaan Cornelissen va morir el 21 de gener de 1942 a Domme (Aquitània, Occitània). El seu arxiu es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Paolo Schicchi fotografiat per O. Meistring en 1891

- Paolo Schicchi: El 31 d'agost de 1865 neix a Collesano (Palerm, Sicília) l'advocat i propagandista anarcocomunista individualista, defensor del corrent anarquista antiorganitzador, Paolo Schicchi (o Schichi). Sos pares foren Simone Schicchi i Michelangela Dispensa. Per error mèdic, l'embaràs de sa mare fou diagnosticat com a un càncer d'estómac i a causa dels medicaments que prengué el fill sortí amb una constitució fràgil i malaltissa i amb un temperament nerviós i impetuós, entrebancs que durant la infància i l'adolescència hagué de suplir amb continu exercici. A l'escola primària mostrà ardentment sentiments republicans, que havia heretat de son pare, advocat revolucionari que participà activament en la insurrecció antiborbònica de Francesco Bentivegna de 1856. Quan tenia 15 anys i estudiava a l'institut de Cefalù, dirigit pel poeta garibaldí Eliodoro Lombardi, improvisà un míting anticlerical a l'escalinata de la catedral, del qual pogué sortí amb vida fugint d'una gentada enfollida que el volia linxar. Després continuà els estudis a Palerm, on començà a freqüentar els cercles d'estudiants radicals i de seguidors de Giuseppe Mazzini. El gener de 1884 participà en la manifestació en honor del poeta Mario Rapisardi que visitava la ciutat. Entre 1885 i 1887 es matriculà a la Facultat de Dret de la Universitat de Palerm i col·laborà, sota el pseudònim Il Gladiatore, en els periòdics Le Feste di Nerone, on atacà en la seva correspondència corrosiva el bisbe de Cefalù, i Il Picconiere, publicació llibertària dirigida per Calogero Bonanno. Gràcies als seus escrits es guanyà fama de defensor dels pobres, fet que li comportà dures polèmiques i duels. Follament enamorat de Marina Genova, germana de l'anarquista Giuseppe Genova, i davant la resistència dels pares a la relació, es disparà un tret al cor que només el ferí. Després prosseguí els seus estudis a la Universitat de Bolonya, gràcies al suport de Giacinto Scelsi, governador civil (prefetto) de Bolonya i amic de son pare. A Bolonya seguí les classes de Giuseppe Ceneri, Quirico Filopanti i Giosuè Carducci; també s'ajuntà amb la colla de joves goliards que editava la revista setmanal il·lustrada de caràcter satíric Bononia Ridet. Dirigí un grup de joves republicanosocialistes en una manifestació contra la visita reial en ocasió del vuitè centenari de la Universitat de Bolonya. Expulsat de la universitat i obligat a tornar a Palerm, ingressà en pràctiques al despatx de l'advocat Aristide Battaglia, germà de l'antic internacionalista Salvatore Battaglia. El 26 de novembre de 1888 fou cridat a files enquadrat com a cadet del XI Regiment d'Infanteria de Palerm. El 10 de maig de 1889 aconseguí ser traslladat com a soldat ras al Regiment d'Artilleria de Muntanya a Torí. L'11 d'agost d'aquell any, posant en pràctica la idea que madurava des de feia temps, desertà i creuà la frontera francesa a Sant'Anna di Vanadio. A París, en mig dels actes festius de celebració del centenari de Revolució Francesa, s'afegí al grup de desertors de diverses nacionalitats --entre ells Amilcare Cipriani, Luigi Galleani, Francesco Merlino-- que s'havien reunit a la capital gala per defensar «amb les armes a la mà» la República de les amenaces bèl·liques llançades per les monarquies europees. El 17 de novembre de 1889, en carta enviada a l'Ajuntament de Collesano, renuncià a la ciutadania del«putrefacte» regne d'Itàlia i abraçà la republicana francesa, «lleona d'Europa». Però aquesta exaltació republicana, fruit del particular moment festiu, esdevingué ràpidament en desil·lusió, ja que com a Itàlia, a França també «regnava» l'explotació, la misèria i la fam. El gener de 1890 assistí  a una conferència a la Sala Horel, al barri parisenc del Temple, i participà en les manifestacions contra l'expulsió de l'estudiant anarquista Oscar Bertoja i en altres mobilitzacions organitzades pel Grup Cosmopolita de París, que editava el setmanal anarquista L'Attaque, redactat sobretot per Sébastien Faure, Lucien Weil i Charles Malato. L'abril de 1890 fundà amb altres el Cercle Internacional d'Estudiants Anarquistes (CIEA), pel qual redacta gran part del manifest «Agli studenti, agli militari» (Als estudiants, als militars), i del qual es distribuiran milers de còpies arreu d'Itàlia, França i Suïssa en la vigília del Primer de Maig de 1890. Al CIEA van pertànyer els italians Luigi Galleani i Francesco Merlino i el búlgar Nicolas Stoïnov, amb qui tindrà una profunda amistat. El fracàs de la convocatòria parisenca del Primer de Maig, a la manifestació del qual hi assistí, el portà gradualment a adherir-se a les tesis dels grups anarquistes més radicals, contraris a la «revolució en data fixa» i oposats a mantenir una organització estructurada estable. Les seves crítiques seran semblants a les d'Errico Malatesta, aleshores també a París, que farà servir el terme «bizantinisme» per definir l'immobilisme dels companys i les seves discussions absurdes. Més tard, però, mantindrà dures polèmiques amb Malatesta mateix. Amenaçat amb l'expulsió, el juliol de 1890 marxà de França i amb Merlino arribà Malta, via Marsella i Tunísia. A Malta mantingué correspondència amb els companys sicilians i del continent, a través de diversos periòdics (Il Piccone, de Catània; La Nuova Riscossa, de Trapani; Il Proletario, de Marsella; La Plebaglia i La Poveraglia, d'Imola; etc.). En aquesta època signà, amb altres 56 companys, compatriotes i exiliats d'altes països, el manifest «I socialisti anarchici al popolo italiano. Non votate!» (Els socialistes anarquistes al poble italià. No voteu!), en el qual s'instà a l'abstenció en les eleccions polítiques del novembre de 1890. També tradueix a l'italià l'opuscle anònim Ricchezza e miseria, que constitueix el primer títol de la «Biblioteca del Proletariat» de Marsala. Contrari a les tesis de Malatesta sorgides el 6 de gener de 1891 en la Conferència de Capolago, on es decidí la creació del Partit Socialista Anàrquic, aviat es convertí en el capdavanter de la tendència antiorganitzadora en l'anarquisme italià, alhora que reivindicava la violència com a eina llegítima de lluita. Aquest mateix any, edità a Ginebra dos números d'un periòdic que es deia Pensiero e Dinamita, on justificava l'ús de la violència revolucionària amb la finalitat d'exterminar totalment la burgesia, i dos números i dos suplements --un tercer serà segrestat a l'impremta-- de La Croce di Savoia, força violent contra la Casa de Savoia i contra els «pontífexs» de l'anarquisme (Malatesta, Merlino, Cipriani i Gori). L'11 de setembre de 1891 serà expulsat de Suïssa per haver«excitat amb la impremta la caiguda violenta de l'ordre establert, preconitzant l'assassinat, l'incendi, el pillatge i el furt». Instal·lat a Barcelona (Catalunya), fundà i dirigí el periòdic trilingüe (castellà, francès i italià) anarcocomunista individualista de Gràcia El Porvenir Anarquista, del qual només sortiren dos números (15 de novembre i 20 de desembre de 1891) i que atacà durament la tendència anarcocol·lectivista i a Errico Malatesta, que aleshores estava de gira propagandística amb Pere Esteve a Barcelona. Després de l'esclat del petard de la Plaça Reial de la capital catalana, el 9 de febrer de 1892, el comitè de redacció al complet --Paolo Schicchi; l'anarquista Paul Bernard, membre del grup «Les Vagabons» de Lió, exiliat a Gràcia; els barcelonins Sebastià Suñé i Emili Hugas; i l'anarcocomunista gracienc Martí Borràs Jover-- va ser detingut, empresonat al castell de Montjuïc i torturat brutalment, encara que no es va poder demostrar la seva participació en aquest succés. La companya de Bernard, que era gracienca, va ser violada al castell de Montjuïc i va morir producte de les tortures. El setembre de 1892 va ser alliberat; tornà a Itàlia i, en venjança pels fets de Montjuïc, va posar una bomba davant del consolat espanyol a Gènova el maig de 1893. Detingut per aquest fet, el mateix mes fou jutjat a Viterbo i, encara que defensat per Pietro Gori, fou condemnat a 11 anys de presó. En 1909 participà activament en la campanya de suport al pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 dirigí el periòdic L'Avvenire Anarchico, de Pisa. La seva influència cada cop es va fer més forta entre els obrers sicilians i entre els militants del Partit Socialista Italià (PSI) de la zona. En aquests anys publicà La Zolfara, Il Piccone i La Zappa. L'11 de novembre de 1918, dia de l'armistici, va fer un violent discurs a la multitud reunida a la plaça Pretòria de Palerm. En 1921 fundà Il Vespro Anarchico, que fou un dels periòdics que s'enfrontà més valentament contra el feixisme i la màfia. Després realitzà una activa propaganda entre els pagesos, incitant-los a la socialització de les terres incultes, que serà l'inici d'un important moviment d'ocupació de terres a la Sicília occidental, que s'enfrontarà directament amb els interessos dels terratinents i de la màfia. Entre l'1 de maig i el 30 d'agost de 1925 publicà a Marsella el periòdic anarquista en llengua italiana Il Picconiere, el gerent del qual fou Paul Dreves. Malgrat el seu anarcoindividualisme, proposà la creació de forces revolucionàries d'acció per enfrontar-se als escamots feixistes. El seu antifeixisme militant va fer que Mussolini prohibís Il Vespro Anarchico i l'empresonés. Pocs mesos després, aconseguí fugir de la presó i marxà d'Itàlia exiliant-se a Tunísia. L'agost de 1930 organitzà una expedició cap a Itàlia des de Tunísia, amb Salvatore Renda i Filippo Gramignano, i amb el suport econòmic de l'anarquista il·legalista Severino di Giovanni, per lluitar des de dintre contra el feixisme; però, traït pel comandant de la nau que els transportava, fou detingut just arribar a Palerm. Jutjats els tres anarquistes per un Tribunal Especial el 16 d'abril de 1931, Schicchi va ser condemnat a 10 anys, Renda a vuit i Gramignano a sis mesos de presó pel delicte de«conspiració a l'estranger per provocar a Itàlia activitats subversives contra el feixisme». A partir de 1937 passà a l'illa de Ventotene confinat. Amb la caiguda del feixisme publicà un recull dels seus escrits sota el títol Conversazioni Sociali (1945) i el periòdic L'Èra Nuova, on sostingué la«necessitat absoluta» de formar un front comú de totes les forces revolucionàries, fins i tot socialistes i comunistes, per lluitar contra la reacció feixista. Paolo Schicchi va morir el 12 de desembre de 1950 a Palerm (Sicília). Els seus papers es troben dipositats a l'Archivio Storico degli Anarchici Siciliani de Ragusa (Sicília). A Collesano existeix un carrer que porta el seu nom.

***

Foto policíaca de Domenico Aratari

- Domenico Aratari: El 31 d'agost de 1890 neix a Àndria (Pulla, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Domenico Aratari, conegut comAdario Moscallegra. Sos pares es deien Pasquale Aratari i Giulia Falcone. En 1912 s'establí a Nàpols (Campània, Itàlia) on va ser vigilat per la policia per les seves idees anarquistes. El 5 de març de 1913 emigrà a l'Argentina. Un any més tard, retornà a Itàlia i el juny de 1914, quan l'aixecament de la «Setmana Roja», va ser empresonat. A començament de 1915 fou alliberat gràcies a una amnistia i l'agost de 1916 s'instal·là a Florència (Toscana, Itàlia), on esdevingué secretari de la Unió Anarquista Italiana (UAI) local, col·laborant en L'Avvenire Anarchico, de Pisa, i en Guerra di Classe, òrgan de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El 3 de juny prengué part en el Consell General de l'USI, que se celebrà a Florència, i un mes després va ser detingut per possessió de propaganda clandestina i correspondència d'Armando Borghi. El gener de 1919, en nom de la Unió Anarquista de Florència, organitzà el «Congrés dels Anarquistes Italians» que se celebrà entre el 12 i el 14 d'abril d'aquell any en aquesta ciutat i on es constituí la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI). A partir de 1921, sota una ordre de busca i cerca, es mantingué en la clandestinitat fins el novembre de 1922 quan fugí a Suïssa–el 3 de juliol de 1922 havia estat condemnat en rebel·lia per l'Audiència de Florència a cadena perpètua, juntament amb Pietro Galassini, per «complicitat en assassinat i llançament de bomba contra una desfilada feixista» on moriren un carrabiner i un estudiant. Després passà a França sota la identitat d'Adario Moscallegra, un company anarquista, i emigrà a l'Argentina. El juliol de 1926 venia Il Risveglio a Montevideo (Uruguai) i en 1929, en aquesta ciutat, dirigí amb Carlo Fontana La Protesta. A l'Uruguai va ser detingut en diferents ocasions. Hostatjà al seu domicili de Villa Clelia Pènarol, del camí General Raix de Montevideo,  l'anarquista Luce Fabbri quan aquesta s'exilià a l'Uruguai i va ser assidu de Giacomo Sabbatini. En 1931 la policia italiana descobrí la seva vertadera identitat. En 1952 es perdé el seu rastre.

***

Gino Lucetti

- Gino Lucetti: El 31 d'agost de 1900 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la primera guerra mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucettiés detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després, el 17 de setembre de 1943, va morir a l'illa d'Ischia (Itàlia) a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

***

Camp de concentració d'Argelers

- Ramón Domingo: El 31 d'agost de 1901 neix a El Ordial (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Domingo. Quan tenia 17 anys emigrà a Barcelona a la recerca de feina. A la capital catalana s'adherí al moviment anarquista, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1919 participà en la vaga de«La Canadenca», fet pel qual va ser empresonat a la presó Model de Barcelona. En 1923, durant la dictadura de Primo de Rivera, va passar a França, on va fer feina en la verema. En 1933 retornà a El Ordial per treballar a les terres familiars i obrí una biblioteca, que posteriorment fou cremada per les tropes franquistes durant la guerra. En 1936 s'afegí a les milícies confederals que marxaren cap a Aragó des de Cogolludo i Cifuentes; més tard lluità enquadrat en el 43 Batalló. Amb el triomf feixista, s'exilià a França i patí els camps de concentració d'Argelers i de Barcarès. Després passà a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a l'arsenal de Brest, del qual pogué fugir a Tours. Des del 5 de gener de 1942 milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili de Tours. Després passà a viure a la regió parisenca. Fou un gran propagandista anarquista --es dedicava a vendre la premsa del moviment per carrers i mercats-- i lector cultivat de manera autodidacta --l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i L'homme et la terre, d'Élisée Reclus, van ser els seus llibres de capçalera. Ramón Domingo va morir el 16 de juny de 1995 a Montreuil (Illa de França, França) i fou incinerat el 23 de juny al cementiri parisenc de Père Lachaise.

***

José Luis García Rúa (1988)

- José Luis García Rúa: El 31 d'agost de 1923 neix a Gijón (Astúries, Espanya) el filòsof, escriptor i destacat militant anarquista i anarcosindicalista José Luis García Rúa. Son pare, Emilio García García, va ser un afiliat de relleu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), que assistí a congressos en representació del Sindicat de la Construcció de Gijón, que escrigué algunes proclames i textos sindicals, i que, finalment, morí al front d'Oviedo durant la Guerra Civil. Entre 1929 i 1936 estudià a l'Escola Neutra Graduada regentada per Eleuterio Quintanilla. Després va començar el batxillerat a Gijón i el continuà a Olot (Catalunya). En 1939 marxà a l'exili francès, passant a una colònia de vells i de joves; després va ser reclòs als camp de concentració d'Argelers i de Barcarès. A finals de 1939 retornà a la Península i a Gijón treballà en una fàbrica de rajoles i en altres feinetes. A partir de 1942 decidí continuar els estudis per lliure, acabant el batxillerat en dos anys i començant la carrera de Filosofia i Lletres (Llengües Clàssiques) a la Universitat d'Oviedo, que continuà entre 1945 i 1948 a Salamanca gràcies a una beca de l'Ajuntament de Gijón, llicenciant-se en Filosofia Clàssica amb premi extraordinari. En acabar els estudis, viatjà a Alemanya i entre 1952 i 1953 amplià estudis a l'Stifung Maximillaneum de Munic i, en 1958, va fer de lector d'espanyol a la Universitat de Magúncia. En 1955 llegí una tesi sobre Séneca a la Universitat de Salamanca. Entre 1958 i 1971 va fer classes de filosofia a Gijón de manera gratuïta, alhora que participà en la clandestinitat antifranquista. Durant els anys seixanta va patir represàlies per fer costar els miners en vaga: revocat el seu nomenament com a professor de la Universitat i de l'Escola de Comerç d'Oviedo per «desafecte al règim» (1963), cessament com a professor d'alemany a l'Escola de Comerç d'Oviedo (1964), clausura policíaca del centre cultural Gesto on impartia classes gratuïtes amb altres companys (1965), etc. En 1966 denuncià mitjançant una carta oberta dirigida a la Unesco la seva situació de perseguit pel franquisme. En 1969 fou un dels fundador de les Comunes Revolucionàries d'Acció Socialista (CRAS) i s'afilià a la CNT. En 1971 es traslladà al sud, primer fent classes a la Universitat Laboral de Còrdova, de la qual serà expulsat, i en l'Institut Séneca de la mateixa ciutat, del qual també serà engegat. Entre 1972 i 1975 va fer classes d'Història de la Filosofia al Col·legi Universitari Santo Reino de Jaén. A partir de 1975 exercí de professor d'Història de la Filosofia a la Universitat de Granada, arribant a ser-ne catedràtic. Després de la mort del dictador Francisco Franco, es volcà en la militància confederal, destacant com a orador i conferenciant. En 1977 va ser nomenat secretari de la CNT d'Andalusia, càrrec que renovarà entre 1981 i desembre de 1983 i, més tard, en 1992. En el Ple de Regionals de març de 1988 va ser elegit secretari general de la CNT, càrrec en el qual va ser reelegit en el Ple de desembre de 1988 i fins al 1990. Representà Granada en les Conferències de Sindicats de 1987 i 2000, i en el Ple de novembre de 1992 va ser nomenat director del periòdic CNT. En 1993 intervingué en els debats internacionals sobre anarquisme de Barcelona i en la V Conferència de Sindicats. Entre 1997 i 2000 exercí de secretari general de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Durant els anys noranta defensà la línea anarcosindicalista ortodoxa i antireformista en la CNT i intervingué en nombrosos mítings i conferències. Troben articles seus en multitud de publicacions llibertàries i especialitzades en filosofia, com ara Adarga,Cenit, CNT, Emérita, Espoir, Euroliceo, Icària,Ideas-Orto, El Libertario, Martillo, El Olivo del Búho,La Protesta, Revista de Filosofía, Revista de Fomento Social,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Voluntad, etc. És autor de De los matices del interés existencial romano hasta el siglo I de Cristo (1955),Los matices de la interiorización en la historia helénica (1956), Sobre animus/anima en un texto de Séneca (1956), Política y pedagogía liberadora (1974), El sentido de la interioridad en Séneca. Contribución al estudio del concepto de«modernidad» (1976), Mis ciudades I. Gijón (En la marea del siglo) (1993 i 2006), A vueltas con la ley (1995, amb altres), El sentido de la naturaleza en Epicuro (1996),Reflexiones para la acción (1997-2008, tres toms), etc. En 1991 traduí del francès l'obra de Paul Ricoeur Los caminos de la interpretación. En 1996 va ser creada a Gijón l'Aula Popular José García Rúa, associació cultural que segueix les passes de qui està dedicada. Actualment és membre del consell editorial del servei de publicacions de la Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Fitxa antropomètrica de Paul Robin

- Paul Robin: El 31 d'agost de 1912 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Havia nascut el 3 d'abril de 1837 a Toló (Provença, Occitània) en una família burgesa, catòlica i patriòtica. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité(1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per les tropes aliades

- Hipólito Marivela Torres: El 31 d'agost de 1980 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Hipólito Marivela Torres, també citat com Germán Marivela. Havia nascut l'11 d'octubre de 1917 a Colmenar Viejo (Madrid, Castella, Espanya). Fuster de professió, ja de ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels organitzadors del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) del seu poble. En 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà dels primers al front allistat com a voluntari en la «Columna Durruti», lluitant a Madrid, Aragó i, més tard, a Catalunya. Amb el triomf franquista, el febrer de 1939 creuà els Pirineus per Puigcerdà i fou tancat als camps de concentració del Fort de Montlluís i de Vernet. Després passà per una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Amb l'ocupació alemanya lluità en la resistència, però va ser detingut pels nazis i enviat el 3 de març de 1941, amb el número de matrícula 3.525, al camp de concentració de Mauthausen, on romandrà fins a l'alliberament del lagerel 5 de maig de 1945. Després de la II Guerra Mundial treballà a les mines de la Grand Comba. S'establí a Champclausson i Tréscol, a la Grand Comba, on milità activament en la CNT i ocupà càrrecs orgànics, com ara el de vocal del comitè (1946). En 1979 assistí com a delegat de l'exili al V Congrés de la CNT realitzat a la Casa de Campo de Madrid (Espanya).

Escriu-nos

Actualització: 31-08-14

ADÈU ALS 40 INFANTS DE TXERNÒBIL UN ALTRE ESTIU MÉS!!!!

0
0
Ahir dia 30 d'agost els nostres 40 infants de Bielorrússia i Ucraïna ens han deixat!!! Uns vindran per les vacances de Nadal i d'altres haurem d'esperar a l'estiu 2016 que vindran com a repetidors i d'altres de nous.
Ara ja descansau als vostres orferinats o famílies desestructurades dels vostres països d'origen!!!
Adéu al Xè programa de Sanejament de PER ELLS i d'aquí poquet ja obrirem les portes pel PROGRAMA DE NADAL 2015.
Esperam famílies que hagiu disfrutat de la companyia d'aquests infantons que ho necessiten tant venir, primordialment pel tema de salut però després ja es mesclen sentiments i ja tenim un altre membre nou a la nostra família.

Llorenç Villalonga i el genocidi contra el nostre poble en la literatura catalana actual

0
0

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.


Imprenta de Ignacio Frau (1737 ? - 1762) y sus Herederos (1762 - 1775)

0
0

Joaquín María Bover en Imprentas de las Islas Baleares (1862) nos da las fechas de esta imprenta a nombre de Ignacio Frau y Herederos de Ignacio Frau, Suman ambos pies de imprenta unas treinta impresines según los registros existentes en el Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español y de ellos sólo dos son de los Herederos, ambos de 1862.

Hay un registro del año 1737: "Relacion de los patronatos que tiene San Francisco de Borja en varios reynos, y ciudades de la christiandad contra los terremotos, y beneficios que con dichos patronatos recibieron sus habitadores : sacada de varios autores. (1737) / En Mallorca : en la oficina de Ignacio Frau impressor del Rey nuestro señor" y tras él, el siguiente registro es del año 1753. Mientras, en estos años editaba la imprenta de la Viuda de Gerónimo Frau (1729 - 1752), por lo que cabría la posibilidad de que ese libro de 1737 tuviera la fecha equivocada y que Ignacio Frau fuera el sucesor de la viuda de Gerónimo Frau en la imprenta de ésta.En tal caso, las fechas cuadrarían en la sucesión de la imprenta creada por Pedro Frau en 1666.

Frau11Frau13

Los libros digitalizados que he encontrado son los siguientes:

  • Título El angélico joven San Luis Gonzaga propuesto por modelo de santa vida... : Prácticas de virtud y Exemplos, que para celebrar... los seys domingos, en honra del mismo Santo escrivió... el P. Juan Capelluchi
    Autor Capelluchi, Giovanni
    Fecha 1755
    Datos de edición Mallorca Ignacio Frau
    Descripción física 96 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica y Google Books

  • Título: Libro de oraciones y arte de amar a Dios: Compuesto en lengua lemosina,[...] ahora fielmente traducido al castellano idioma. Van añadidas algunas oraciones muy devotas de Sta. Brígida
    Autor: Ramon Llull
    Editor: por Ignacio Frau ..., y se venden en su casa, 1755
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    N.º de páginas: 132 páginas
    Digitalizado por Google Books

  • Título: Novena al glorioso San Francisco de Borja: quarto duque de GandÎa... y por esto Patron votado... en 10. de febrero de 1756
    Editor: por Ignacio Frau, 1756
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    N.º de páginas: 26 páginas
    Digitalizado (mal) por Google Books

Frau12Frau14

  • Título La voz de la divina sabiduria universal para orar, meditar, y predicar : oracion eucharistica, en la solemnissima fiesta, que se celebró en el Convento de los Padres Capuchinos de la ciudad de Palma dia 8 del mes de julio del año 1759 ... dixola ... Fr. Bernardino de Mallorca capuchino ...
    Autor Bernardino de Mallorca -(O.F.M. Cap.)
    Fecha 1759
    Datos de edición [Palma de Mallorca] en la Oficina de Ignacio Frau impressor
    Descripción física 14, 26 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título: Exposicion de los canticos de amor compuestos por ... El B. Raymundo Lulio en el Libro de amico, et amato, Volumen 2
    Autor: Ana Maria del Smo.Sacramento
    Editor: En la Officina de Ignacio Frau, 1760
    Procedencia del original: Universidad de Oxford
    Digitalizado por Google Books

  • Título Puerta Sagrada, que, con la celebérrima exposicion del Venerable P. Fr. Nicolás de Lira, ofrece libre entrada á las postillas evangelicas, y a la inteligencia de los Sagrados Evangelios : con variedad de assumptos, ideados en el Beato martyr Raymundo Lulio, y en ... Fray Juan Duns Escoto ... su autor el R. P. Fr. Juan Picornell ... de Menores Observantes del Reyno de Mallorca .
    Autor Picornell, Juan
    Son 4 tomos publicados entre 1760 y 1762. Los tres primeros llevan el pie de Ignacio Frau; el cuarto: "En Mallorca : en la Oficina de los Herederos de Ignacio Frau".
    Digitalizados por Biblioteca Digital Hispánica

De la imprenta Herederos de Ignacio Frau que Bover fecha entre 1762 y 1775 sólo he encontrado dos registros en el Catálogo y dos digitalizaciones, todas ellas de 1762. Un registro y digitalización es el 4º tomo de "Puerta sagrada", recién enlazado. El otro registro y digitalización no coinciden:

  • Pragmatica, que su Magestad ha mandado promulgar, para que de oy en adelante no se dè curso à Breue, Bula, Rescripto, ò Carta Pontificia, que establezca Ley, Regla, ù Observancia general, sin que conste haverla visto su Real Persona, y que los Breves, ò Bulas de Negocios Partes, se presenten al Consejo por primer passo en España. (1762)
    En Mallorca : en la Oficina de loo Herederos de Ignacio Frau

  • Título: Die VIII decembris Officium proprium cum octava Immaculatae Conceptionis beatae Mariae Virginis: in hoc misterio hispaniarum, & indiarum principalis patronae
    Editor: in officina haeredum Ignatii Frau, 1762
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    N.º de páginas: 131 páginas
    Digitalizado por Google Books

Uno de los herederos, Ignacio Sarrá y Frau, proseguirá con esta ya centenaria imprenta.

SYRIZA ES MI AMIGA PERO MAS AMIGA ES LA VERDAD

0
0
Aristóteles, alumno y amigo de Platón, creía firmemente que  ninguna fidelidad ni ningún interés podían estar por encima de su coherencia, su dignidad intelectual y su amor por la verdad. Por eso se dice que pronunció esta frase:  "Platón es mi amigo pero más amiga es la verdad" 

Quizás a más de un político le convendría tatuarse esta frase en un lugar bien visible

Cuando hablamos de nuevas formas de hacer política, enseguida nos vienen a la mente asambleas en las plazas, nominaciones en primarias  y votaciones por internet... pero esto no toca lo esencial: lo esencial es hablar claro, lo esencial es poner los intereses de la gente por encima de los intereses de partido, lo esencial es no prometer lo que no se puede cumplir y no hacer lo contrario de lo que se ha prometido. 

Este es el cambio politico que tod@s necesitamos :hacer un pack indisociable entre la política, la ética, la honestidad intelectual y el respeto a la verdad. 

La derrota política  de Syriza, la quiebra de su proyecto político y el pase de Tsipras al bando de los que están dispuestos a gestionar el austericidio, ha supuesto una bomba para fuerzas políticas como IU y Podemos que hemos apoyado incondicionalmente a Syriza y que la hemos puesto como ejemplo de lo que se debería hacer en España.

Se puede intentar negar que esta bomba existe y se puede intentar pasar de puntillas sobre el tema desviando la atención hacia lo perversa que ha llegado a ser la Troika... pero estos intentos van a ser vanos: la bomba esta ahí y va a ser un tema central del debate político y de la próxima campaña electoral a las legislativas.

Se puede y se debe  discutir sobre si Grecia tenía otra salida o, más precisamente, si las otras salidas eran más o menos convenientes

Pero lo que es indiscutible, sin confundir ni mentir a la gente,  es que Syriza ganó las elecciones con el compromiso de acabar con el austericidio y las privatizaciones y recuperar la dignidad y la soberanía del pueblo griego... y lo que también es indiscutible es que, pasando por encima de sus promesas electorales y de un referéndum que él mismo convocó, Tsipras ha hecho exactamente lo contrario de lo que prometió y se autopropone ahora como el mejor gestor posible del austericidio que se había comprometido a eliminar.

Syriza es mi amiga pero ésta es la verdad.

Es una verdad tan dura que algunos han renunciado a digerirla y se han limitado a construir un discurso de seguimiento acrítico de Syriza. Es así como hemos escuchado a Pablo Iglesias (¡él, que había venido a regenerar la política!) diciendo que la aceptación del rescate y la sumisión a la Troika era la mejor opción para Grecia y  que estaba de acuerdo con el giro de 180º y el desprecio al Referéndum  que Tsipras ha protagonizado 

Frente a semejantes juegos malabares me consuela observar que hay gente dentro de Podemos como Miguel Urban que hacen un discurso sobre Grecia radicalmente distinto al de Iglesias. Me consuela también  escuchar el discurso de Alberto Garzón, más prudente y ponderado que el mío, pero  en lo absoluto incoherente y me consuela más aún observar que la Izquierda Plural en el Congreso votó que no al rescate mientras otros, que aún no están presentes en él, anunciaban enfáticamente que ellos hubieran votado que sí. Pero, en honor a la verdad, también observo algún desnortamiento en nuestras filas y declaraciones de algún diputado que conjugó el no al rescate con manifestaciones de solidaridad acrítica con Syriza.

A pesar del título, el propósito de este artículo no es ajustar cuentas con Syriza (o, por ser más exactos, con lo que queda de ella después de la escisión de Unidad Popular). Tsipras y su partido bastante tiene con el descenso electoral que las encuestas le auguran y con el pase a la oposición o la posibilidad, aún más patética, de cogobernar con aquellos a quienes siempre ha combatido.

El propósito de este artículo es exigirme y exigirnos a todos y todas los que nos hemos opuesto a la Europa neoliberal una reflexión honesta sobre lo que ha pasado para, a continuación, formular una propuesta honesta al electorado; una propuesta que contenga una promesa ajustada de hasta qué punto vamos a poder cambiar las cosas, de cómo vamos a cambiarlas cosas y de qué líneas roja, de verdad, no estamos dispuestos a atravesar

Todo eso, por supuesto, con seriedad, con honestidad, y con la verdad, con nuestra modesta verdad, por delante. España ya  ha padecido a Zapatero y a Rajoy dando  el "cambiazo" entre lo prometido en campaña y lo hecho en el Gobierno. Auque sólo fuera por eso, aquí no se puede repetir lo de Grecia

No és la Xina, és la FED la culpable de la crisi dels mercats, segons En Ron Paul

0
0

                   No és la Xina, és la FED la culpable de la crisi dels mercats, segons En Ron Paul.

        Són els propis experts estatunidencs (crítics) els qui proporcionen  informació essencial per entendre la mala deriva de l'economia global (En Ron Paul és un ex-congressista de Texas, els articles del qual desperten un gran interès).

    Però, majorment, els mitjans de comunicació de les Corporacions capitalistes (''occidentals'', en diuen) prefereixen ignorar-los, a aquests que diuen la veritat. 

    He pensat que seria bo posar a l'abast dels internautes catalans les opinions d'En Paul publicades a Sputnik. Vegeu la web http://sputniknews.com/us/20150831/1026411130.html

La història amagada per la dreta i l´esquerra borbònica - Per a la recuperació de la nostra Memòria històrica!

0
0

Historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Feliu Ripoll)

Josep Fontana, Josep Guia, Miquel López Crespí, A. Jarné, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muriesa, Fermí Rubiralta, Carles Sastre i Ramon Usall.


Per Feliu Ripoll



La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalansés un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.

Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.

El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.

En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista. Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.

Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.

També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.

Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.

El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.

Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.

Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.

Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.

I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.

Web Llibertat.cat


No era això: memòria política de la transició

s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.


Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)


Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López CrespíNo era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.


Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.


Balances Fiscals.

0
0

Interessant i aclaridor article de Pere Sampol referent a les balances fiscals que perjudiquen de manera injusta la nostra comunitat.

BALANCES FISCALS FALSES

Fa uns dies el Govern central ha fet públic un succedani de balances fiscals. Li dic succedani perquè, tal com han denunciat experts com el menorquí Guillem López Casasnovas, els resultats publicats no responen a la metodologia acordada pel grup d'experts, l'any 2008, en què es publicaren les balances fiscals de totes les comunitats autònomes corresponents a l'any 2005. Els resultats foren escandalosos. El País Valencià feia una aportació neta del 6,8% del seu PIB, Catalunya del 8,7% i les Illes Balears de més del 14% del PIB, més de 3.000 milions d'euros anuals. Ara, per tal de maquillar les astronòmiques aportacions de les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, el ministeri d'Hisenda ha hagut de recórrer a burdes maniobres d'adjudicació d'ingressos i despeses, amb uns objectius molt clars: arribar a uns resultats per a Catalunya inferiors a l'aportació que li correspondria segons el seu PIB, i presentar la comunitat de Madrid com la comunitat més solidària, amb diferència.

 

Així, el ministeri d'Hisenda comença per repartir determinades despeses realitzades a la capital entre tots els ciutadans de l'Estat: els museus de Madrid, perquè considera que beneficien tots els espanyols; els quatre-cents mil funcionaris dels ministeris que, tot i que realitzen les seves despeses a Madrid, el seu cost es reparteix entre totes les comunitats; així com determinades inversions considerades d'interès general per a tots els ciutadans de l'Estat. Al contrari, ingressos fiscals generats a distintes comunitats autònomes per grans empreses són computats a la capital si aquelles empreses hi tenen el domicili fiscal, encara que no si hagi generat cap ingrés.
Però, malgrat tot, es veu que els resultats no eren prou satisfactoris i els autors de l'estudi, per anomenar-lo d'alguna manera, decidiren repartir l'IVA devengat pels turistes a parts iguals entre tots els ciutadans de l'Estat. Com és natural, aquesta mesura perjudica les comunitats més turístiques en disminuir els seus ingressos i beneficia les menys turístiques que es veuen recompensades amb uns ingressos per IVA, malgrat s'hagin recaptat a altres comunitats.
Per què el ministre Montoro es nega a publicar les balances fiscals reals, calculades amb la metodologia acordada pel grup d'experts? En paraules seves, “perquè fomenta l'independentisme en els territoris que més aporten”. Per tant, cal amagar als contribuents d'aquests territoris el destí dels impostos que paguen.
Aquest drenatge de recursos als territoris de parla catalana es remunta a la derrota a mans de les tropes de Felip V, de la qual ara en commemoram el tricentenari. Primer es justificaren els nous imposts als ciutadans d'aquests territoris amb l'argument del dret de conquesta. Ara s'utilitza un argument més políticament correcte, la solidaritat interterritorial. Els més rics han d'aportar als més pobres. Aquesta riquesa es mesura en funció de la renda per càpita de cada comunitat. Vet aquí, però, que aquest criteri no es compleix, perquè el País Valencià aporta recursos quan la seva renda està per sota de la mitjana. I, si tenguéssim en compte la renda en poder de compra, és a dir, ajustant la renda amb el diferencial de preus, fins i tot les Illes Balears aporten recursos a comunitats més riques, receptores netes, com La Rioja, Astúries o Castella Lleó.
Però, el que ens altera més la sang, als qui no la tenim d'orxata, és com es gasten els nostres recursos en AVE,s i aeroports sense passatgers, en obres faraòniques adjudicades als amiguets i a mantenir una oligarquia que sempre ens ha xuclat els recursos.

Imprenta de Antonio Guasp Nadal (1753 - 1774) y su viuda (1775 - 1782)

0
0

Indica Bover que la imprenta de Antonio Guasp "estuvo al lado del horno d' en Frau", lo cual invita a suponer que era una imprenta nueva, pero sólo es una suposición. Da como fechas de sus impresiones entre 1753 y 1774.

En las fichas del Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español encuentro 19 a su nombre, siendo la primera un "Officium defunctorum./ Palmae : ex typographiâ Antonii Guasp" de 1750; la siguiente ya es de 1753: "Por Antonio Axartell, y March de la Uilla de Pollença. Con Miguel March, y Famenia de la misma uilla. Sobre la pertenencia del fideicomisso, y uinculo del Predio Binicrexent, ahora son Axartell, fundado por Iayme Axartell ... en la Donacion, que otorgò à favor de Pedro Iuan Axartell ..., en poder de Honofre Ferregut Nott. à 7. Febrero de 1565. (1753) / en casa de Antonio Guasp Impressor"

GuaspA04
En "Academia rhetorico-poética que los alumnos..." (1765)

Digitalizadas he encontrado las siguientes obras:

  • Título: Tierno exercici y devot quinzenari ab q[ue] se adora la Preciosissima Sanch de Jesu-Christ en los 15 diumenges y festes antes de la sua propia festivitat .
    Autores: Devot de la Sang Preciosíssima.
    Editor: reimprès per Antoni Guasp, 1760.
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya.
    N.º de páginas: 40 páginas.
    Digitalizado por Google Books

  • Título: Triunfo singular: corona de Christo Señor per alliberar las animas qui viuen en pecat mortal..
    Autor: un devot religiós caputxi fill del serafich P.S. Francesch añy 1754..
    Editor: reimprès en casa de Antoni Guasp, 1760.
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya.
    N.º de páginas: 36 páginas.
    Digitalizado por Google Books

  • Título Novena a Maria Santissima de Guadalupe especial abogada contra la peste, aparecida en el Reyno de Mexico, cuya copia se venera en el Oratorio Parvo de la Congregacion de San Felipe Neri de Mallorca compuesta por el Br. [sic] Dn. Manuel Antonio Alonso Martinez
    Autor Alonso Martínez, Manuel Antonio
    Fecha 1765
    Datos de edición Reimpressa en Mallorca en casa de Antonio Guasp imp.
    Descripción física 49 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título: Academia rhetorico-poética que los alumnos... del Conv. de S. Fco de Asis de Palma consagran al dulcísimo Nombre de Jesús en su célebre triumpho que en Roma alcanzo J. Bernardino de Sena
    Editor: A. Guasp, 1765
    Procedencia del original: Biblioteca de la Abadía de Montserrat
    N.º de páginas: 10 páginas
    Digitalizado por Google Books

  • Título Novena a Maria Santissima de Guadalupe especial abogada contra la peste, aparecida en el Reyno de Mexico, cuya copia se venera en el Oratorio Parvo de la Congregacion de San Felipe Neri compuesta por el Br. [sic] Dn. Manuel Antonio Alonso Martinez
    Autor Alonso Martínez, Manuel Antonio
    Fecha 1765
    Datos de edición Reimpressa en Mallorca por Antonio Guasp impressor
    Descripción física [4], 28 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

GuaspA02GuaspA03

  • Título Dissertacion historica sobre una inscripcion romana del pueblo Bocchoritano, hallada en Mallorca en el territorio de la Villa de Pollença en el año de 1765 ... su autor D. Buenaventura Serra, y Ferragut
    Autor Serra Ferragut, Buenaventura (1728-1784)
    Fecha 1766
    Datos de edición Mallorca en la imprenta de Antonio Guasp impressor
    Descripción física [12], 30, [2] p. en bl., [1] h. de lám. pleg.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Septenario devotissimo à la preciosissima sangre de Jesus nuestro Redemptor ... Sacala el M.R.P.Fr. Francisco de la Concepcion Barbosa
    Autor Barbosa, Francisco de la Concepción
    Fecha 1766
    Datos de edición Reimpresso en Mallorca Por Antonio Guasp Impressor
    Descripción física [18] h.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título: Breve compendio de la vida, virtudes i milagros del B. Simon de Roxas...: sacado fielmente de los processos para su beatificacion... é impresso en italiano en Roma en la imprenta de Pedro Ferri, año 1720
    Contribuidores: Llorenç Reinés
    Editor: Antonio Guasp, 1767
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    N.º de páginas: 145 páginas
    Digitalizado por Google Books

  • Título: Manuale seraphicum pro ecclesiasticis functionibus commodiús peragendis: sivé modus admittendi ad habitum, & solemnia vota nuncupandi
    Autores: Bartomeu Rubí
    Editor: typis Antonii Guasp, 1768
    Procedencia del original: Biblioteca de Catalunya
    N.º de páginas: 276 páginas
    Digitalizado por Google Books

GuaspA01
En Tierno exercici y devot quinzenari ..." (1760)

De la Viuda Guasp (1775 - 1782) he hallado dos registros y tres digitalizaciones cuyos originales no están en tre los registros del Catálogo. Son los siguientes:

  • Por el Marquez de Bellpuig num. 57. como successor fideicomissario de Don Antonio de San Juan Num. 36. y de Doña Barbara Nuñez de San Juan Num. 45. Marqueza de Bellpuig y despues de Ariañy. con el prior y demas presbiteros del Hospital General, colegiales que dizen ser del Collegio de Torrella. sobre ochenta libras censo, de que Don Pedro Ignacio Torrella de Num. 9. hizó manda á favor de los presbiteros del dicho Colegio, ò fundación de Torrella. (1775)
    [S.l. : s.n., s.a.] (En Mallorca : Por la Viuda Guasp)

  • Dn. Manuel de Zalvide, comisario real de guerra de Marina, Ministro Principal de ella, y Juez Privativo de Montes Reales, Comunes, y Particulares, y de la Contratacion á las Indias en este Reyno de Mallorca, y sus Islas adjacentes. (1777)
    Palma ; En la Imprenta de la Viuda Guasp, (...), [s.a.]

  • Título Curso nuevo de Cirugía, para la enseñanza de los que se dedican al estudio de esta utilissima Facultad Mandado hacer por el Real Tribunal del Protho Medicato
    Fecha 1777 (fecha del original: 1750)
    Datos de edición Mallorca En casa de la Viuda Guasp
    Descripción física [8], 220 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Kalendario astronomico, y astrologico para el año de 1778, en donde hallarás los quartos de luna, juntamente con signos, y eclypses, los dias de precepto con [Cristus], los que solamente hay obligacion de ohir missa con †, los ayunos con *, contiene tambien los feriados de la Real Audiencia, los que van señalados con F, los de la Curia Ecclesiasticas con E, y los del Santo Tribunal con I compuesto por un astrologo famóso
    Fecha 1778
    Datos de edición [Mallorca] en casa de la Viuda Guasp, que vive junto al horno llamado den Frau
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Diario del año del señor 1779, en donde hallarás los quartos de luna, juntamente con signos, y eclypses, los dias de precepto van notados con [Cristus], los que solamente hay obligacion de ohir missa, con †, los ayunos con *, contiene tambien los feriados de la Real Audiencia, los que van señalados con F, los de la Curia Eclesiastica con E, y los del Santo Tribunal con I compuesto por un famoso astrologo
    Fecha 1779
    Datos de edición [Mallorca] en casa de la Viuda Guasp, que vive junto al Horno llamdo den Frau
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

Esta imprenta la continuará Pedro Antonio Guasp (1784 - 1819)

Pyongyang ens vigila

0
0

(publicat a l'AraBalears, 29/8)15) 

 

Kim Jong-un, de vint-i-pocs anys, és fill de Kim Jong-il, que és fill de Kim Il-sung, que és el fundador i president etern de la República Popular Democràtica de Corea, Corea del Nord per als amics i per als enemics. El passat mes de maig, Kim Jong-un va executar el seu ministre de Defensa per haver-se adormit durant una desfilada militar. Fa dues setmanes, l’executat va ser el viceprimer ministre, que havia gosat discrepar de la política forestal del gran dirigent. I fa encara menys, Kim va anunciar que preparava el país per a la guerra amb els veïns del Sud, que posaven a les fronteres altaveus amb propaganda contra el règim. Tot seria molt de riure, si no fos per detalls com els 200.000 nord-coreans que omplen els camps de concentració del país, o pel grapat de bombes nuclears que sembla que hi ha en algun soterrani.

Corea del Nord és una tirania llunyana i exòtica, i no té el mal gust d’enviar-nos allaus de barques carregades de sol·licitants d’asil. Algunes vegades, però, els seus tentacles arriben a Occident. Probablement recordau la història de The interview, la comèdia sobre dos periodistes nord-americans que havien d’entrevistar Kim i que rebien de la CIA l’encàrrec secret d’assassinar-lo. Just quan la pel·lícula estava a punt de ser estrenada, la xarxa informàtica de Sony Pictures va rebre l’atac d’un grup denominat “Els guardians de la pau”. L’atac anava acompanyat d’amenaces d’atacs físics contra els locals on s’exhibís la cinta. El règim nord-coreà va negar qualsevol relació amb l’estrany escamot, sense convèncer ningú. Sony va aturar l’estrena, però finalment, i com sol succeir, l’intent de censura va tenir l’efecte contrari. La productora va posar a disposició dels internautes The interview, que també va ser estrenada en sales independents. Va tenir més espectadors dels que mai no hauria esperat: diuen que és més aviat fluixa. En tot cas, una victòria de la llibertat d’expressió.

Hi ha, però, una història molt menys coneguda, i de signe contrari: un cas de victòria de la intimidació que una dictadura delirant exerceix sobre les democràcies liberals. El protagonista és Guy Delisle, dibuixant canadenc, autor de les sèries Guia del mal pare i de la novel·la gràfica Cròniques de Jerusalem, un relat divertit i lúcid sobre un any d’estada a la ciutat tres vegades santa. L’any 2001, Guy Delisle va passar dos mesos treballant a Pyongyang per a una productora de dibuixos animats que hi deslocalitzava part de la feina d’elaboració d’una sèrie de televisió. Tornat a casa, va voler fer la novel·la gràfica de l’estada. La primera sorpresa va ser que la productora que l’hi havia enviat va rebutjar la idea, adduint una acord de confidencialitat amb el país. Finalment, Delisle va publicar el volum Pyongyang, que ha estat llegit, lloat, traduït i reeditat nombroses vegades. Perquè us en faceu una idea, el llibre comença amb l’arribada del dibuixant a la capital, on l’espera el seu guia amb un ram de flors. De camí cap a l’hotel, s’aturen a visitar una gegantina estàtua del líder etern Kim Jong-il, als peus del qual el nouvingut ha de dipositar el ram de flors lliurat a l’aeroport.

Alguns anys després de l’aparició del llibre, New Regency, un productora de Hollywod, va comprar a Delisle els drets per fer-ne una versió cinematogràfica. Durant dos anys, el dibuixant no en va saber res, però finalment se li va comunicar que el rodatge començaria el març de 2015 a Sèrbia. El passat mes de desembre, però, va rebre una trucada anunciant que Fox havia decidit no distribuir la cinta i que per tant el projecte quedava cancel·lat. L’enrenou amb The interview els havia fet enrere. El resum és tan bo de fer com trist: Kim Jong-un, el sàtrapa que ens fa riure amb les seves crueltats extravagants, exerceix la censura sobre el que es pot filmar o no a Hollywood.

Suport i solidaritat amb les Feministes Encausades

0
0
L’any 2013 Gallardón, com a ministre de justícia, va fer la proposta de fer una nova llei sobre l’avortament. Una proposta restrictiva que tornava a rere tots els avanços aconseguits després d’anys de mobilitzacions i lluites per part dels moviments socials i feministes.
Aquesta proposta de llei va activar tota una onada de mobilitzacions arreu de l’estat per intentar aturar-la, com així es va aconseguir. L’únic que no s’ha pogut evitar ha estat la qüestió de que les dones d’entre 16 i 18 anys han de tenir el permís dels pares per poder avortar quan amb l’anterior llei podien fer-ho lliurement.
A Mallorca també hi va haver diverses mobilitzacions, des de manifestacions a xerrades, pintades… però l’acció que més repercussió va tenir va ser la irrupció dins l’església de Sant Miquel, a Palma, per part d’una trentena d’activistes que durant uns minuts interromperen la missa amb crits a favor de l’avortament lliure i gratuït. Tot va ocórrer sense el més mínim incident. L’objectiu era cridar l’atenció (cosa que es va aconseguir) i denunciar la connivència del poder polític amb el poder de l’Església, que era qui realment estava al darrera d’aquesta reforma.
Aquesta acció va ocórrer el mes de febrer de 2014 i els dies següents va tenir una dura resposta repressiva per part de la policia, que va detenir tot un seguit d’activistes i va identificar a gent que els va donar suport.
Ara, un any i mig després dels fets, ha acabat el procés d’instrucció judicial i l’acusació (el Bisbat de Mallorca) demana 4 anys de presó contra les 6 persones que finalment foren encausades. Una altre activista, menor d’edat, ja ha estat jutjada.
Des d’Alternativa volem mostrar el nostre suport i solidaritat amb les Feministes Encausades. En primer lloc, perquè accions com les que van portar a terme ajudaren a tombar les pretensions del govern i han minimitzat molt la reforma que pretenia impulsar Gallardón.  Però també perquè no és cap delicte interrompre una missa durant uns minuts per expressar públicament el rebuig a una reforma retrògrada que impactava directament contra el poder de decisió i la llibertat de les dones. I molt manco un delicte contra la llibertat de consciència i els sentiments religiosos, pel qual se’ls imputa.
D’aquesta manera l’Església torna a demostrar que predica el que no creu i que tota la retòrica sobre el perdó no és més que això, retòrica.  Però també queda palès el poder que segueix tenint aquesta organització en el sí de la societat i els seus vincles amb el poder polític.
Perquè lluitar per la llibertat no ha de ser cap delicte...
absolució per les Feministes Encausades!
avortament lliure i gratuït!
 

Son Espases i l´esquerra oficial: enterradors d´esperances

0
0

Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. (Miquel López Crespí)


Son Espases, el PSOE i les promeses electorals



D´ençà l´inici del nou curs polític, acabades les vacances, molts activistes de les plataformes que han portat a coll la lluita en defensa dels nostres escassos recursos naturals i que s´han mobilitzat en defensa del territori, resten prou preocupades en veure com es van desenvolupant els esdeveniments en referència a Son Espases, ses Fontanelles i el mal anomenat “Port Adriano”. En el fons, com molt bé escrivia Xisco Sastre, de Salvem la Real, qui en aquests quatre anys de destrucció de la terra ha portat la lluita contra el PP per a preservar Mallorca de la salvatge especulació que patim han estat les plataformes ciutadanes. Té raó. Ningú no ignora que l´autèntica oposició a la dreta depredadora ha consistit en els activistes i simpatitzants de les plataformes antiautopista d´Eivissa, de Mallorca, la plataforma S.O.S. Can Vairet, la plataforma Cinturó-NO, la plataforma de ses Fontanelles, la plataforma Parc-Si i també la plataforma Salvem la Real, entre moltes altres. Aquests col·lectius, juntament amb el GOB, l´OCB, els Joves d´Esquerra Nacionalista, la CGT, el sindicat STEI, el que demanen als actuals governants és que siguin coherents i compleixin les promeses fetes a l´electorat. Promeses que, no ho haurien d´oblidar, els serviren per a arribar al poder, a la gestió del govern de les Illes, el Consell Insular de Mallorca i nombroses batlies. Unes quotes de poder institucional com mai no s´havia vist. Els manifestants que en diverses ocasions han sortit al carrer per a expressar la insatisfacció en constatar com el govern incompleix el que va prometre demanen COHERÈNCIA. Així de senzill. És massa radical, en opinió de qui governa, exigir el compliment del programa electoral, les paraules pronunciades en el discurs d´investidura del president Antich?

En el programa electoral del PSOE per a les autonòmiques de 2007, el votant progressista va poder llegir: “Un hospital de primer nivel, el Hospital Son Dureta, que cuente con toda la tecnología moderna que nuestra población precisa. Un hospital moderno, confortable, líder entre los grandes hospitales españoles, con una mayoría de habitaciones individuales y con un acceso confortable en todas las áreas: urgencias, consultas externas y áreas de información y ubicabo en la finca de Son Dureta”. I, més endavant, en el discurs d´investidura, sentírem el president dient: “Vull anunciar que paralitzarem les polèmiques obres de Son Espases i analitzarem, de forma immediata, la situació econòmica, jurídica i patrimonial, amb l´objectiu de construir un nou hospital AL SOLAR DE SON DURETA”.

Els mallorquins i mallorquines que hem sortit al carrer per a defensar el nostre restarem profundament decebuts si, finalment, el PSOE i UM decideixen tirar endavant el projecte estel·lar del PP i l´hospital de referència es basteix a la Real.

El PSOE, els amics i companys del Bloc que participen en el govern amb UM... són conscients que la credibilitat del Pacte de Governabilitat pot quedar ferida de mort per a tota la legislatura? No val ni és de rebut afirmar, com hem sentit a algun dirigent socialista, que “si perdem el vot de tres o quatre mil ‘radicals’ en guanyarem vint mil dels antics votants del PP”. Tot plegat, a part de ser unes afirmacions plenes de cinisme, és l´expressió d´una coneguda i reaccionaria forma de fer política que no ens agrada i que voldríem veure foragitada de la nostra terra. O d´altres afirmacions, igualment cíniques i barroeres, afirmant que “d´aquí a quatre anys ningú no se’n recordarà d´aquesta pol·lèmica i, com en el cas de la incineradora de Son Reus, els mateixos dirigents que es manifesten en contra aniran a inaugurar l´hospital”.

Qui arriba en aquests extrems de cinisme, quines conviccions té, i en funció de què es considera d´esquerra? I, cinisme a banda, ¿quan aprendran que poden perdre els votants d´esquerra, però que mai de la vida no guanyaran els de dreta, com es demostrà amb la derrota del Pacte? I si mai en guanyassin algun, ¿ja són conscients que ho farien servint-los la política corresponent, és a dir, una política dretana? Tornem-hi: per què es fan dir “d´esquerra”?

Tots aquells i aquelles que durant quatre anys (i tots els anys anteriors!) han sortit al carrer per a preservar recursos i territori, en lluita contra les maniobres especulatives i la corrupció que tot ho encercla, pensam que més d´una vegada la història no es repeteix. Si el PSM començà a perdre vots i representació institucional amb la seva claudicació davant les maniobres de PSOE-UM, no vol dir que ara ho faci. La direcció política dels nacionalistes d´esquerra no és la mateixa d´aquells temps, i molts dirigents actuals del PSM saben a la perfecció que no poden iniciar aquesta legislatura caminant damunt les cendres de l´esperança popular. Per ara, en el moment que escric aquestes retxes, el Bloc, i cada partit que el conforma, han expressat públicament la disconformitat amb continuar la política del PP i continuen denunciat la construcció de l´hospital a Son Espases com a una simple maniobra especulativa.

El PSOE va ben errat si pensa, en cas de decidir-se per l´opció de continuar amb el projecte de Jaume Matas, que els milers de votants progressistes que li donaren suport per a acabar amb l´especulació i la destrucció de recursos i territori oblidaran tan fàcilment les promeses de la passada campanya electoral. Va ben errat si es pensa que en el futur li donaran el vot per a continuar amb l´especulació i amb la destrucció de recursos i territori només perquè l´encapçali el PSOE i no el PP. Ho hauria de tenir ben present.

Miquel López Crespí


Amb un lema com aquest, la Plataforma Salvem la Real convida la gent que vol veure aquest indret rural de Palma protegit i sense el macrohospital projectat per l'anterior govern del PP, a una altra concentració cívica a la Plaça de Cort, dissabte, 29 de setembre, a les 18:00 hores.

Des del GOB es recorda que la Plataforma, amb el suport de nombroses entitats i altres plataformes ha organitzat aquesta concentració per evitar que l'hospital de referència es faci a Son Espases, devora el Monestir de Las Real.

Aprofita l'avinentesa per adjuntar en format pdf, l'octaveta que ha editat perquè se'n puguin fer còpies.

D'altres nombroses entitats s'hi adhereixen tot d'una, i conviden la ciutadania a fer-s'hi present amb aquest objectiu.

La conflictiva construcció d'un hospital a la finca de Son Espases penja com a espasa de Damocles damunt caps governants d'esquerres que, des de l'oposició estant i als inicis del mandat actual, es comprometen enèrgicament a rebutjar-ne el projecte impulsat pel govern anterior de dretes.

Amb el crit de Salvem la Real, mobilitzem-nos! nombroses persones es concentren davant del Consolat de la Mar per reclamar-hi el compliment de la paraula donada.

Es tracta d'una concentració cívica que neix de la iniciativa llançada per la Plataforma Salvem la Real.

No hi falteu, encara hi som a temps. Salvem Son Espases, Salvem La Real

http://nubulaya.cecili.cat/post/40158


[02/09] «Le Peuple» - Congrés de Lausana - Congrés de l'Haia - «L'Urlo della Canaglia» - Llei antiterrorista - Jaeger - Pasanau - Trama - Aragó - Barberis - Riera - Piqueras

0
0
[02/09] «Le Peuple» - Congrés de Lausana - Congrés de l'Haia -«L'Urlo della Canaglia» - Llei antiterrorista - Jaeger - Pasanau - Trama - Aragó - Barberis - Riera - Piqueras

Anarcoefemèrides del 2 de setembre

Esdeveniments

Capçalera de "Le Peuple"

- Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité --després s'afegirà el subtítol«Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple --223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850--, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple --33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte --el 26, 27 i 30 de gener de 1849-- van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.

***

Representació de la I Internacional

- Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que«l'emancipació social dels treballadorsés indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat --moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers--, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.

***

Marx versus Bakunin

- Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament --Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció«l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític,és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.

***

Capçalera de "L'Urlo della Canaglia"

- Surt L'Urlo della Canaglia: El 2 de setembre de 1888 surt a Pàdua (Vèneto, Itàlia) el primer i únic número del periòdicL'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari). Portava els epígrafs «Ni Déu, ni amo» (Blanqui) i «Tenir el vot no vol dir tenir la llibertat» (L. Shetchley). Estava redactat per Attilio Borgatti. Realment es tracta d'un full imprès per una plana que vol fer publicitat per a un nou periòdic i recaptar-hi fons. Entre novembre de 1882 i febrer de 1883 Luigi Colli havia editat a Màntua (Llombardia, Itàlia) La Comune. Urlo della canaglia, publicació que recollia el programa anarquista de la I Internacional.

***

Picasso: "Míting anarquista" (1897)

- Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta:«El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui  «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com«quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.

Anarcoefemèrides

Naixements

Hans Jaeger pintat per Edvard Munch (1889)

- Hans Jaeger:El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).

***

Benet Pasanau

- Benet Pasanau: El 2 de setembre --algunes fonts citen el 30 d'agost-- de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Benet Antoni Pasanau Blanch. Carreter de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb altres companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la Damm i s'enfrontà als insurrectes. Immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Durant els combats a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) va resultar ferit en l'assalt de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara no havien acabat els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir d'aquestes ferides el 6 d'agost de 1936 a la Clínica Aliança de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat el 8 d'agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El seguici fúnebre des de la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació obrera de dol. Entre el setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri del Clot de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de«Benito Pasanau». Son fill, Santiago Pasanau, nascut en 1922, també va ser militant llibertari.

Benet Pasanau (1900-1936)

***

Domingo Trama

- Domingo Trama: El 2 de setembre de 1910 neix al barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el militant anarcosindicalista Domingo José Trama. Fill de pare francès, obrer de la indústria naval, i de mare argentina, era el major de vuit germans. En 1922 va acabar els estudis primaris i en 1924 començà a fer feina com a aprenent en diversos comerços de la zona. Quan tenia 17 anys va entrar com a obrer reblador en la firma «Varaderos Ghioldi» i es va afiliar al Sindicat de Calderers i Annexes. En 1928 els seus companys Hermenegildo Rosales i Juan Navone el van presentar en el Gremi de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, al qual es va afiliar i des d'aleshores i fins al 1950 va treballar com a escarader en la reparació de vaixells per als tallers«Lambertini e Hijos», «La Marina», «La Anglo-Argentina» i «Moore McCormack». Quan tenia 20 anys començà a freqüentar els bars Roma i Paulista de La Boca, on es reunien obrers socialistes, comunistes i anarquistes, a través dels quals es va interessar pel moviment llibertari. En aquesta època conegué importants personatges de la política del seu temps, com ara el radical Crisólogo Larralde i el socialista Alfredo Palacios. En 1930 la dictadura d'Uriburu clausurà la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) que agrupava cinc sindicats, inclòs al qual pertanyia. Davant d'aquest clima d'arbitrarietats nasqué la seva passió per l'anarquisme. En 1932 l'assemblea del Gremi de Pintors i d'Obres de Rasqueta el nomenà per un any bibliotecari de l'agrupació. Durant els anys següents, fou detingut nombroses vegades per la seva militància. En 1938 fou nomenat tresorer del seu sindicat. L'agost d'aquest any va participar en una assemblea de la FOCN que resolgué enviar ajuda a la Revolució espanyola. A partir d'aquest moment i fins al final de la Guerra Civil, donà a la causa revolucionària espanyola el dos per cent del seu sou. El març de 1939 es negà a reparar el vaixell franquista «Cabo San Antonio», a càrrec del govern de Burgos i promogué, juntament amb els seus companys, una vaga de cinc dies al «Taller Cariboni». El 9 de setembre de 1940 formà part d'una comissió de treballadors que va aconseguir, després d'un dia d'atur, que el prefecte del port desistís d'aplicar una disposició de la policia que obligava a la FOCN a llevar de la seva carta orgànica les paraules«boicot» i «acció directa». En endavant, va formar part de totes les delegacions, en representació dels obrers, que dialogaren amb les patronals en diversos conflictes i en qüestions de litigi amb la policia. Per tot això, durant la dècada dels quaranta va ser detingut nombroses vegades. Va ser delegat del «Comitè Pro Presos» de Bragado i el 20 de novembre de 1940, en nom del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, lliurà a Pascual Vuoto, un dels detinguts a la presó de Mercedes, la màquina d'escriure que havia sol·licitat per redactar els seus manifests de protesta. Després, amb altres companys, fundà el 21 d'octubre de 1941 l'Ateneu de Joventut d'Obrers de Construccions Navals i en fou elegit secretari. En 1942 va ser nomenat per un any secretari del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta. El 10 d'octubre d'aquell any, durant el govern de Ramón Castillo, formà part d'una comissió que es va entrevistar amb el ministre de Marina, Mario Fincati, a causa de l'intent oficial d'imposar un carnet identificador de la Prefectura per a permetre l'entrada al port als obrers. Per aquest motiu va començar una vaga juntament amb la resta d'obrers i, després de tres dies, el Ministeri acceptà la proposta plantejada pels treballadors. En 1942, també, fou clausurada per segona vegada la FOCN. En 1945 l'assemblea del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta el reelegí secretari i l'any següent fou designat per un any delegat davant el Consell Federal de la FOCN. En 1947 va formar part de la comissió que presentà, davant l'organisme patronal Unió de Constructores Navals (UCN), la petició dels empleats administratius navals per a constituir el seu propi sindicat. A causa dels entrebancs suscitats en aquest reconeixement, va participar en la vaga de 110 dies en solidaritat amb aquests treballadors. En 1947 la FOCN fou clausurada per tercera vegada i el govern creà un nou sindicat sota control oficial. Com a delegat del Consell Federal dels gremis navals, en 1948 formà part de la comissió que comparegué davant Juan Castro, ministre de Treball, per manifestar la decisió de l'assemblea sindical de rebutjar la supervisió ministerial sobre la FOCN. En 1950 intervingué en una vaga de 45 dies en solidaritat amb la Federació Marítima i en acabar el conflicte el govern creà l'Associació Marítima Argentina (AMA) i clausurà per quart pic la FOCN que, no obstant això, seguí funcionant clandestinament. En 1952 abandonà la feina de reparació de vaixells i entrà com a ajudant d'electricista en els «Talleres Vignolo Hnos.», afiliant-se en el Sindicat de Metal·lúrgics Navals que, ben igual que la resta de gremis de la FOCN, funcionava clandestinament. Aquest mateix any fou acomiadat per haver assessorat un grup d'obrers davant una maniobra de la patronal. En 1955, amb la caiguda de Perón, la Revolució Llibertadora va aixecar la clausura de la FOCN i fou elegit delegat del Gremi de Metal·lúrgics Navals davant el Consell Federal, el qual també el designà secretari general de la FOCN. En 1956, amb companys del Consell Federa i del Consell Regional, presentà una petició davant la UCN i el «Taller Estatal Tarena» on se sol·licitava el reconeixement de la llibertat sindical de la FOCN i l'acceptació de la jornada laboral de sis hores. Davant la negativa a accedir a aquestes reivindicacions i l'aplicació d'un lock-out patronal, l'octubre de 1956 encapçalà, com a secretari general de la FOCN, una vaga que durà 13 mesos, la més llarga de la història d'Argentina. A finals d'aquell any fou detingut per la policia, durant el conflicte, acusat d'impedir la llibertat de treball i per ús d'armes de foc després d'un atemptat esdevingut al port mentre ell i un grup de delegats mantenien un reunió amb el patró dels «Talleres Tognetti», i fou empresonat tres mesos a la presó Villa Devoto. El 26 d'octubre de 1957 el Ministeri de Treball reconegué com a gremiúnic el Sindicat Argentí d'Obrers Navals (SAON), format pels tallers estatals Tarena. El novembre de 1957 finalitzà la vaga sense haver aconseguit les reivindicacions i fou acomiadat de la feina. Després va realitzar diverses feines temporals a diversos tallers («El Anglo-Argentino», «Lambertini» i«La Marina») i continuà ocupant el càrrec de secretari general de la FOCN, però mai no s'afilià al nou sindicat. En 1959 fou cridat, juntament amb altes vuitanta obrers qualificats, per treballar als «Talleres Ryan», però de manera clandestina ja que estava inscrit a les llistes negres com a vaguista, i hi va desenvolupar tasques de reparació de vaixells uns quants mesos fins el tancament del taller. En 1960 es va afiliar al sindicat «Luz y Fuerza», s'apuntà a la borsa de treball d'aquest gremi i començà a treballar a l'àrea de jubilacions i pensions de la «Compañia Italo-Argentina». Aquest any també fou nomenat membre d'una Comissió de Reorganització de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1969 es va jubilar i dos anys després cessà en la seva funció de secretari general de la FOCN quan aquesta es dissolgué a causa de la mancança d'afiliats i la negativa a sotmetre's a les exigències de la Llei d'Associacions Professionals. Durant els seus últims anys fou secretari de l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals i director d'El Constructor Naval. Domingo Trama va morir el 20 de maig de 2003 a Buenos Aires (Argentina) i el 26 d'octubre del mateix any les seves cendres foren llançades al Riachuelo, a pocs metres dels tallers on treballà i lluità, en un sentit homenatge dels seus companys i amics. Actualment l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals porta el seu nom.

Domingo Trama (1910-2003)

***

Notícia de la detenció de Francesc Aragó Bocillo i altres companys apareguda en "La Vanguardia" (1 d'octubre de 1947)

- Francesc Aragó Bocillo: El 2 de setembre de 1916 neix al Poble-sec de Barcelona (Catalunya) el resistent llibertari antifranquista Francesc Aragó Bocillo–el segon llinatge apareix citat erròniament algunes vegades d'altres maneres (Borillo, Bucillo i Burillo). Militant d'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cornellà (Baix Llobregat, Catalunya), en 1947 demanà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili l'enviament de militants per reforçar la lluita a la comarca del Baix Llobregat i dos grups d'acció, de cinc i de set membres respectivament, van ser enviats per reforçar l'activitat antifranquista. L'agost de 1947 va ser detingut, amb altres 26 companys, entre els quals hi havia diversos membres dels grups d'acció, com ara Luis Agustin Vicente (Luis Ruiz Costa), Julián Nuñez Gil, Cristóbal Castellví Sabater, José Asensio García, Saturnino Sanz Velilla, Francisco Sánchez Berenguer, etc. Tots van ser acusats d'haver participat en un sabotatge a la fàbrica Sansón de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), d'un seguit d'atemptats comesos entre maig i agost d'aquell 1947 contra les torres elèctriques d'alta tensió de la companyia«Riegos y Fuerzas del Ebro» i de diversos robatoris. Traslladats a la Direcció de la Policia de Barcelona, van ser torturats durant 42 dies. El març de 1953 van ser jutjats a Barcelona pel Tribunal d'Espionatge i ell condemnat a 30 anys de reclusió. Tancat a la presó Model de Barcelona, amb Ginés Urrea Piña, mantingué relacions amb el Secretariat Intercontinental (SI) de l'Exili des de la presó. Sempre fidel al pensament llibertari, Francesc Aragó Bocillo va morir el 23 de juliol de 2009 a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. Estava casat amb Rafaela Rubio Lorenzo.

Anarcoefemèrides

Defuncions

Giovanni Barberis

- Giovanni Barberis: El 2 de setembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1896 a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

***

Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

- Eduard Riera Juncosa: El 2 de setembre de 1943 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Eduard Riera Juncosa. Havia nascut el 19 de gener de 1903 a Barcelona (Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Tancat en un camp de concentració, després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp nazi de Mauthausen sota la matrícula 4.450 on morí.

***

Francisco Piqueras Cisuelo

- Francisco Piqueras Cisuelo: El 2 de setembre de 2002 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Piqueras Cisuelo. Havia nascut el 25 de juny de 1920 a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc.És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

Escriu-nos

Actualització: 02-09-15

Imprenta de la Viuda de Miguel Cerdá (1762 - 1783) e Imprenta de Tomás Amorós (1786 - 1810)

0
0

Imprenta de la Viuda de Miguel Cerdá (1762 - 1783)

La imprenta de Miguel Cerdá Antich y Miguel Amorós (1740 - 1757), junto a la cárcel real, pasa a ser regentada por la Viuda de Miguel Cerdá. Bover señala como fechas 1762 - 1783.

amoros00
En "Breve compendio del origen, y milagros de la prodigiosa imagen de N.Sra de Lluch" (1783)

De esta imprenta sólo he hallado cuatro registros, de los que hay uno digitalizado:

  • Memorial de la mision : meditaciones cotidianas dedicadas al patriarca San Felipe Neri, fundador de la Congregacion del Oratorio. (1769)
    Mallorca : Imprenta de la Viuda Cerdá, 1769.

  • Andreae Semperii... Prima Grammaticae Latinae Institutio, tribus libris explicata. (1774)
    Mallorca : en la Imprenta de la Viuda Cerda..., 1774.

  • Breve compendio del origen, y milagros de la prodigiosa imagen de N.S.ra de Lluch. / compuesto por el Dr. D. Rafael Busquets dedicado a la suprema reyna de los angeles. (1783)
    Palma : [s.n], [s.a] (Imp. de la viuda Cerdà, 1783)
    Digitalizado por Biblioteca Virtual del Patrimonio Bibliográfico

  • Novena solemne a la serafica madre Teresa de Jesus, que se hace todos los años en el convento de san felipe de Valencia; y en Mallorca en el convento de Sta Teresa de Jesus de carmelitas descalzas, con la assistencia de Christo sacramentado. (1783)
    Y reimpreso en Mallorca : [s.n., 1783] (en Casa de la Viuda Cerdá)

Imprenta de Tomás Amorós (1786 - 1810)

Quizás fuera la misma imprenta que la de la Viuda Cerdá la de Tomás Amorós que Bover sitúa de 1786 a 1810.

Con pie de imprenta a nombre de Thomas Amoros he encontrado 25 registros y algunas digitalizaciones que enlazo a continuación:

amoros01En "Pronostico diario para el año del señor 1791"

  • Título Pronostico diario para el año del señor 1785 ...por las islas de Mallorca, Menorca, é Iviza por Miguel Viu de la villa de Espollas
    Autor Viu, Miguel
    Fecha 1785
    Datos de edición Mallorca en la Imprenta de Thomas Amorós, Impressor delante la carcel del Rey
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • El Carro de Amphitrite : espectaculo de perspectiva que presentó al publico don Christoval Vilella ... en los dias 11, 12 y 13 del mes de julio de 1789 en que la M.I. ciudad de Palma del reyno de Mallorca celebrò las fiestas de la real proclamacion del Sr. Rey D. Carlos IV. (1789)
    Mallorca : en casa de Thomas Amoròs

  • Título Pronostico diario para el año del Sr. 1789 ... por Miguel Viu de la Villa de Espollas
    Autor Viu, Miguel
    Fecha 1789
    Datos de edición Mallorca en la Imprenta de Thomas Amorós, Impressor delante la Carcel del Rey
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Plan para perficionar [sic] los estudios de cirugía que dá a luz Don Francisco Puig, cirujano
    Autor Puig, Francisco
    Fecha 1790
    Datos de edición Mallorca en la Imprenta de Thomas Amorós delante la Carcel del Rey
    Descripción física 54 p., [2] en bl.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Drama para las fiestas de la beatificacion de la beata Catalina Tomas / que escrivió don Josef Sagrera ... ; reducido a concento musico por Geronimo Tarbouriech. (1792)
    Mallorca : en la imprenta de Tomas Amoròs

  • Título Pronostico diario para el año del señor 1791 ... compuesto por Miguel Viu de la Villa de Espollas
    Autor Viu, Miguel
    Fecha 1791
    Datos de edición Mallorca en casa de Thomas Amorós, Impressor delante la Carcel del Rey
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Directorium divini officii et missae sacrificii juxta rubricas Breviarii et missalis romani pro anno domini MDCCCIX / de mandato illmi. ac rmi. D.D. Bernardi Nadal, et Crespi ... ; ordinatum á D. Melchiore Vidal. (1809)
    Balmae [sic.] Balearium : [s.n., s.a.] (in officina Thomae Amorós)

  • Título Novena a Maria Santisima en su templo angelico y apostolico del Pilar : como a peregrina de Santiago en Zaragoza ... su autor el ... Fr. Antonio Garcés, de la Orden de Predicadores
    Autor Garcés, Antonio-(O.P.) (1701-1773)
    Amorós, Tomás- Fecha entre 1789 y 1810?
    Datos de edición Mallorca por Tomas Amorós
    Tipo de Documento Libro Materia Virgen María - Novenas Descripción física 64 p. il.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica


Revolució democràtica a Anglaterra? Anàlisi d'En Finiam Cunningham.

0
0

Revolució democràtica a Anglaterra? Anàlisi d'En Finiam Cunningham.



Vegeu un avanç de la tesi que afirma que som a l'últim episodi del capitalisme.

A tot arreu d'Europa, les amples masses es rebel·len contra el sistema neoliberal. A Anglaterra, l'explosió de la corbyn mania ha terroritzat el Poder i també la direcció laborista (blairista), col·laboradora amb el capitalisme.


Vegeu el post http://bigozine2.com/feature/?p=1246

La literatura catalana i el compromís polític

0
0

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí


[03/09] Congrés de Ginebra - Pacte CNT-UGT - Afer Castagna - Manifestació Radio Libertaire - Jehan-Rictus - Vernet - Simoncelli - Piera - Crosnier - Jung - De Ligt - Yáñez - Lobo

0
0
[03/09] Congrés de Ginebra - Pacte CNT-UGT - Afer Castagna - Manifestació Radio Libertaire - Jehan-Rictus - Vernet - Simoncelli - Piera - Crosnier - Jung - De Ligt - Yáñez - Lobo

Anarcoefemèrides del 3 de setembre

Esdeveniments

Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

- Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General --comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions-- continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.

I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) [Ginebra, del 3 al 8 de setembre de 1866)

***

CNT-UGT

- Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.

***

Mario Castagna

- Afer Castagna: El 3 de setembre de 1923 a París (França), a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista contra el militant anarquista i antifeixista, refugiat a França, Mario Castagna, mor d'un tret d'aquest el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, Castagna fou empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 fou jutjat. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (J. Le Pen, Cantorelli, A. Borghi, Caporalli, Gascouin, Paul Faure, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suporta a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana; Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana; Colomer, de la Unió Anarquista; Cané, del Comitè de Defensa Social; i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París un únic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favor de Castagna i d'Ernesto Bonomini, que també havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna fou alliberat el 30 de juliol de 1927.

Afer Castagna

***

Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

- Manifestació en suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983 unes cinc mil persones es manifesten a París (França) per protestar contra l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost d'aquell any a París per ordre del govern del Partit Socialista Francès. Altres manifestacions de suport es van realitzar arreu del món: Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.

Anarcoefemèrides

Naixements

Jehan-Rictus (1897)

- Jehan-Rictus:El 3 de setembre de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta llibertari Gabriel Randon, més conegut com Jehan-Rictus. Fill natural d'Adine-Gabrielle Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat-- i de Mandé Delplanque --de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica--; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret«Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus --més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret«Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma, Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. Jehan-Rictus va morir el 6 de novembre de 1933 a París (França) i com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

***

Madeleine Vernet

- Madeleine Vernet:El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat«L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu'onétrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà«L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911),Une belle conscience et une sombre affaire(1917),L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929),De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França).Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

***

Vincenzo Simoncelli

- Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones«políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Simó Piera

- Simó Piera i Pagès: El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí aÁngel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del SindicatÚnic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Simó Piera i Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a Barcelona (Catalunya).

***

Alain Crosnier (1991)

- Alain Crosnier: El 3 de setembre de 1955 neix a París (França) el militant anarquista i sindicalista Alain Crosnier. En 1970, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que reintegrà poc després Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia escindit de la Federació Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup partidari de l'organització, del qual era membre, creà l'Organització Combat Anarquista (OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.), s'integrà en Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta organització es fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT)–feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocupà fins a la seva mort. Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a resultes d'una infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França).

Anarcoefemèrides

Defuncions

Retrat de Hermann Jung

- Hermann Jung: El 3 de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalistaL'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Hermann Jung (1836-1901)

*** 

Bartholomeus de Ligt

- Bartholomeus de Ligt:El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un«Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa.

***

Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

- Eustaquio Yáñez Yáñez: El 3 de setembre de 1957 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Havia nascut el 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– a Ortigueira (la Corunya, Galícia). Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

***

Baltasar Lobo

- Baltasar Lobo: El 3 de setembre de 1993 mor a París (França) el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge sovint citat erròniament com Casuero–, conegut comBalta. Havia nascut el 22 de febrer de 1910 a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya). Fill d'una família pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es negà a continuar amb la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de professió, l'envià a estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on treballà el dibuix amb el professor Sergio Pérez, i l'any següent ingressà com a aprenent al Taller d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En 1923 marxà amb una beca de la Diputació Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora que es posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En 1927, durant tres mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi, abandonà per a instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al taller d'Ángel Garzón, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i fent làpides i tombes a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb ses germanes Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el moviment anarquista. També assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts de Madrid, on s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En 1932 hagué de fer el servei militar i l'any següent conegué la militant anarcofeminista Mercedes Comaposada Guillén, una de les fundadores anys després de «Mujeres Libres» i amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935 viatjà per primera vegada a París (França) i l'any següent entrà a formar part del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer dibuixos pel periòdic Campo Libre, milità en la Secció de Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com a milicià quan esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i Lletres» ensenyant a llegir i a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari realitzà dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus en la premsa llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i s'establí a París, ocupant el taller abandonat de Naum Gabo. En 1945 formà part de l'exposició, amb Matisse, Picasso, Leger, Utrillo, Bonnard i Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la galeria Vendóme de París i l'any següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana», dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de París». Tingué el suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys la seva secretaria– i de Matisse i col·laborà amb l'escultor Henri Laurens, que el va influir cap a l'abstracció. També es va veure influenciat per artistes clàssics (Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis (Victorio Macho, Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí gran fama a París per les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant les sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de gran volum, com A los españoles muertos en la resistencia gala de Annecy (1953), Monolito (1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos, España! En els anys cinquanta s'acostà tímidament al comunisme, però un viatge a la Unió Soviètica el desencantà i l'allunyà definitivament del socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en bronze al projecte de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela). A partir dels anys vuitanta, va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses exposicions (Madrid, Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i Lleó de les Arts (1985). A l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara el Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques Lenchener (1974), el Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre Andrés Bello del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse Frères Foundeur (1990). En 1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en bronze Homenaje al poeta León Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3 de setembre de 1993 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar Lobo», situat al castell de la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de cinquanta obres seves i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar Lobo», dedicada a la conservació, exhibició, divulgació i promoció del seu llegat.

Baltasar Lobo Casquero (1910-1993)

Escriu-nos

Actualització: 03-09-15

El Lluquet

0
0

Sant Jordi és un poble amb moltes iniciatives i gent que fa feina desinteressadament per la seva cultura entesa des de tots els vessants possibles. En poques paraules, hi ha moltíssima gent, dins associacions o particularment, que fa feina per fer poble.

Una de les maneres de fer poble ha estat durant quasi vuit anys, i és encara, la publicació del Club de Pensionistes El Lluquet. Enguany hi ha hagut canvis en la direcció d’aquest club i també n’hi ha hagut en la publicació mensual.

Aquestes variacions en la publicació han provocat ferides de caràcter intel·lectual en persones que fins ara se n’havien encarregat de publicar-lo. El més mal parat ha estat en Josep Lendínez, autor d'una secció i maquetador de l'edició mensual, que ha publicat una carta denunciant el que ell creia que no era correcte. No és intenció meva, un petit col·laborador de tercera fila com a corrector de part de la publicació, voler atacar a ningú, però sí que ho és donar el meu suport a en Lendínez.

A Sant Jordi, estam acostumats, o una mica obligats per les circumstàncies històriques, a no dir res. A callar quan sorgeixen problemes d’enteniment entre diferents persones que tenen responsabilitats socials. O també a parlar-ne a l’esquena. Com és normal aquest mes d’agost he parlat amb gent sobre aquest tema. També he de dir que m’he trobat estret per diverses circumstàncies i no he dit res per escrit. Qui calla tan pot ser que doni la raó al que ha passat com que el seu silenci vulgui ser crític. Ara bé, pens que les coses s’han de dir. Que jo les digui ara no vol dir que tengui la raó ni la veritat absoluta. Només voldrà dir que tenc unes raons i pens unes coses que em semblen veritat.

Anem al gra! El Club de Pensionistes té dret a tenir El Lluquet que consideri que ha de tenir i a escriure i deixar publicar el que trobi. Ara bé, té raó en Josep Lendínez, en queixar-se de la censura que va sofrir com a responsable de treure la publicació, quan no tenia les directrius bàsiques derivades del canvi de direcció, ni s’havia fet cap reunió del consell de redacció, per molt que els responsables fins ara de la publicació ho haguessin demanat. Això no hauria d’haver estat així. Es feu una reunió molt després d'haver censurat l'escrit de Lendínez.

D’altra banda, si les directrius són les de no parlar de política ni de religió, és legítim fer-ho, com he dit abans, però ho consider un error. No es tracta de parlar malament perquè sí de les religions, però una publicació hauria d’estar oberta a tota crítica a les institucions i dirigents de moltes de religions que han fet en el passat, i de vegades en el present, molts de disbarats. I també coses molt ben fetes. És, no només millor, sinó totalment necessari, que la gent conegui què ha passat, si cal amb opinions diverses.

Pel que fa a la política, ja sabem que a un no li agrada que parlin malament del seu partit o de les seves idees. Però una societat madura, democràtica i justa, ha d’estar oberta a la crítica constant i al contrast de parers. Tant en un cas com el l'altre el que cal exigir és que les crítiques siguin respectuoses amb les persones i no anònimes.

Aquests anys passats ha estat molt fàcil criticar, i amb tota la raó, almenys la meva, la política del PP. Sense entrar en Rajoys i companyies estatals, a la carícatura política del passat president Bauzá (així en castellà com li agrada a ell). Aquest home no parava de repetir que la seva majoria absoluta li donava dret a fer el que ell deia que era el seu programa. Venia a dir que la majoria absoluta significava raó i veritat absoluta. No va voler fer cas més que als que volien fer mal a la nostra llengua i a la nostra cultura, i als que volien retallades socials i una política mediambiental no sostenible. I no parl del batle de Palma passat per no voler allargar l’article, i perquè, superar en despropòsits a Bauzà era gairebé impossible. Però ara, els qui governen són uns altres i és més fàcil criticar-los que no als de l’oposició.

Finalment, pel que fa a la festa anual d’El Lluquet, s’ha de dir que va estar molt bé, però glosadors capaços d'improvisar gloses en combat, rompent sense cap explicació un costum de fa sis o set anys, constitueix una manca d’esperit de superació i de llibertat com la que representen glosadors com en Mateu Xurí o na Maribel Servera entre molts d’altres. Van estar molt bé les lectures de composicions locals per part de persones del poble. És una bona aportació. Però només complementària. L’acte va perdre molt sense els glosadors mallorquins que donen sempre un aire fresc de crítica social i política, alhora que una lliçó de llengua i cultura popular.

El glosat és una part de la cultura, els nostres glosadors locals són cultura. Però no ens podem tancar només al nostre poble. A Mallorca, i a fora, hi ha glosadors de gran qualitat que ens ensenyen a tots l’art de la poesia popular i l’esperit crític, alhora que ens fan partícips d’una cultura i un passat vehiculats per la llengua catalana, la nostra, que és un tresor al qual no hi podem renunciar.

Bartomeu Carrió Trujillano

Imprenta de Ignacio Sarrá (1775 - 1786)

0
0

Dice Bover en relación a esta imprenta:

XLIII.
1775.—1786.

D. Ignacio Sarrá i Frau, sobrino y uno de los herederos de Ignacio Frau, [imprenta]. Se titulaba regium typographum (impresor real), y esta prerogativa, bien fuese transmisible, ó bien concedida de nuevo, la disfrutaron también su hijo del núm. L y su nieta del núm. LVII

L.
1787.—1810.

D. Ignacio María Sarrá, doctor en ambos derechos, abogado de los reales consejos, individuo de las sociedades económicas de Madrid, Granada y Mallorca, secretario de esta última y asesor del real consulado de mar y tierra de las Baleares. Se titulaba: impresor del Rey nuestro señor. Fué hijo de don Ignacio Sarrá y Frau n.° XLIII, y tuvo su imprenta junto á la cadena de Cort.

LVII.
1811.—1820.

Doña Marcelina Sarrá, impresora real, hija y heredera de D. Ignacio María Sarrá n.° L. Su imprenta la adquirió después D. Felipe Guasp y Barberí, núm. LX.

La característica principal es "impresor real", por lo que la mayoría de sus impresiones son pragmáticas, cédulas y provisiones, de las que entre 1771 y 1772 cuento 32...; pero conviene poner las fechas.

sarra04
por la Rendicion del Castillo de san Felipe (1782)

Encuentro registros de sus publicaciones en 1771, a nombre de Ignacio Sarrá y Frau hasta 1786 de manera regular; luego una de 1793 y otra de 1798 aunque ésta ya no está a nombre de Ignacio Sarrá y Frau sino sólo de Ignacio Sarrá, que puede ser el hijo. Hasta 1810, que son las fechas que he buscado, no hay más impresiones.

De 1783 es la última publicación "real" que he hallado y es llamativa:

  • Real Cedula de S.M. y señores del Consejo, por la qual se declara, que no solo el Oficio de Curtidor, sino tambien las demas Artes y Oficios de Herrero, Sastre, Zapatero, Carpintero y otros à este modo, son honestos y honrados; y que el uso de ellos no envilece la familia, ni la persona del qe los exerce, ni la inhabilita para obtener los empleos municipales de la Republica en que estèn avecindados los Artesanos ò Menestrales que los exerciten; con lo demàs que se expresa. (1783)
    En Mallorca : En la Oficina de Don Ignacio Sarrà y Frau..., 1783.

Algunas publicaciones parecen interesantes:

  • Estatutos interinos de la Sociedad de Amigos del Pais. (1778)
    Mallorca : en casa de D. Ignacio Sarrà..., 1778

  • Discurso que hizo en la abertura de la Escuela de Mathematicas de esta ciudad en el dia 14 de enero de 1779 / el señor D. Jacobo Maria Spinosa y Cantabrana ... ; lo da a la luz la ilustre Sociedad de Amigos del País. (1779)
    Con licencia en Mallorca : en la Oficina de D. Ignacio Sarrà y Frau Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Examen público y repartimiento de premios a los alumnos de las dos escuelas de Matemática y Dibuxo establecidas por la Sociedad de Amigos del Pais del Reyno de Mallorca executado a solicitud de los socios / sacalo a luz la misma Sociedad. (1779)
    [Mallorca] : en la Oficina de Don Ignacio Sarrá y Frau

  • Breve instruccion de el modo y medios de socorrer a los muertos aparentes: que se llaman asphiticos / que la muy ilustre Sociedad de Amigos del País de Mallorca publica en idioma español y mallorquin para su mas cabal inteligencia ; arreglada por los doctores en medicina y socios de la misma don Joseph Llabrès, don Joaquin Jaquotot y don Rafael Evinent. (1779)
    Mallorca : en la Oficina de D. Ignacio Sarrà y Frau
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Estatutos del Real Colegio de abogados de la Ciudad de Palma, capital del reyno de Mallorca erigido baxo la invocación de Nuestra Señora en el misterio de su inmaculada concepción. (1780)
    Mallorca : Ignacio Sarrá y Frau, impresor, 1780.

  • Memorias de la Real Sociedad Economica Mallorquina de Amigos del Pais: primera parte. (1784)
    Palma de Mallorca : por don Ignacio Sarrá y Frau

sarra03

Además de las ya enlazadas hay otras digitalizaciones:

  • Título Real Cédula de Su Magestad, y señores del Consejo, en que se contiene la ordenanza que generalmente deberá observarse para el modo de cazar y pescar en estos Reynos, con señalamiento de los tiempos de veda de una y otra especie
    Fecha 1772
    Datos de edición En Mallorca En la Oficina de Ignacio Sarrá y Frau
    Descripción física 16 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Reglamento de navegacion, pesca, carga, y descarga, y govierno politico, y economico de los gremios de matricula de gente de mar, y maestranza de Mallorca formado en revista de inspeccion celebrada de Orden del Rey por Don Manuel de Zalvide
    Autor Zalvide, Manuel de
    Fecha 1773
    Datos de edición En Mallorca en la Oficina de Ignacio Sarrà, y Frau
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título: Parnassidos, sive Philemonis somnii de recentiorum vatum epicorum praestantia: libri IV
    Autor: Josep de Pueyo i Pueyo
    Editor: apud Ignatium Sarra, et Frau, 1773
    N.º de páginas: 96 páginas
    Digitalizado por Google Books

  • Título Pronostico diario para el año bisiesto del señor 1776, en que hallarás las quartas de la luna, y signos en que se halla diariamente ... compuesto por Julian del Prado
    Autor Prado, Julián de
    Fecha 1776
    Datos de edición [Mallorca] en la Oficina de Ignacio Sarrá, y Frau ..., por Antonio Miralles su Impresor
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

sarra02

  • Título Pronostico diario para el año del señor 1777, en que hallarás las quartas de la luna, y signos en que se halla diarimente [sic] ... compuesto por Antonio Miralles
    Autor Miralles, Antoni
    Fecha 1777
    Datos de edición [Mallorca] en la Oficina de D. Ignacio Sarrá y Frau ..., por Antonio Miralles su Impresor
    Descripción física [16] p. Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Oracion que en la abertura de la Escuela de Mathematicas de esta ciudad en el dia 14 de enero de 1779 pronuncio el señor don Antonio Desbrull Font de Roqueta; la da a la luz la ilustre Sociedad de Amigos del País
    Autor Desbrull Font de Roqueta, Antonio
    Fecha 1779
    Datos de edición En Mallorca en la Oficina de D. Ignacio Sarrà y Frau
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Resumen de la vida, virtudes, milagros, y preciosa Muerte, Del Beato Miguel Argemir en los Calzados, y de lo Santos en los Descalzos del Orden de la Santisima Trinidad compuesto por el P. Maestro FR. Lorenzo Reynés chronista general de la Provincia de Aragon de dicho Orden de Calzados, año 1780
    Autor Reynés, Lorenzo
    Fecha 1780
    Datos de edición Mallorca en la Oficina de D. Ignacio Sarrâ, y Frau Impresor del Rey N. Sr.
    Descripción física 106, 234 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Pronostico diario para el año del señor 1781... compuesto por un autor nuevo
    Fecha 1781
    Datos de edición [Palma de Mallorca] en la Oficina de D. Ignacio Sarrá y Frau ..., por Antonio Miralles su Impresor
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Oracion que dixo el Sr. D. Geronimo de Berard y Solá ... en la Real Academia de las Nobles Artes de San Fernando de Madrid ... en la pública funcion de la distribucion de los premios concedidos a los alumnos de ella, que se celebró el dia 7 de enero de 1781
    Autor Berard, Gerónimo de (1742-1795)
    Fecha 1781
    Datos de edición [Palma de Mallorca] en la Oficina de Don Ignacio Sarrá y Frau impresor
    Descripción física 8 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

sarra01

  • Título Oracion que en la solemne fiesta celebrada en la Iglesia del Convento de Religiosas de la Purísima Concepcion de Mahon : dia 28 de abril de1782, en accion de gracias al Señor por la Rendicion del Castillo de san Felipe pronunció D. Antonio Roig, Doctor en las facultades de Filosofía ...en la Isla de Menorca
    Autor Roig, Antonio (1750-1808)
    Fecha entre 1782 y 1786?
    Datos de edición En Mallorca en la oficina de Don Ignacio Sarrá y Frau
    Descripción física 32 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título Ilustracion al portentoso favor de su leche celestial, con que distinguió María Santisima al Padre San Bernardo abad de Claraval y reputacion de algunos criticos, que lo han querido dudar escrita por el R.P.M. ... Antonio Raymundo Pasqual
    Autor Pascual, Antonio Raimundo
    Fecha 1782
    Datos de edición [Palma de Mallorca] en la Oficina de Ignacio Sarra y Frau
    Descripción física 192 p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

  • Título: Mens divi Bernardi de Immaculata Sanctae Mariae Virginis Deiparae Conceptione
    Autor: Antonius Pascual
    Editor: I.Sarra., 1783
    N.º de páginas: 182 páginas
    Digitalizado por Google Books

  • Título Kalendario para el año del señor 1787 ... compuesto por un astrologo moderno
    Fecha 1787
    Datos de edición [Mallorca] en la Imprenta ... de D. Ignacio Maria Sarrá, y Frau, por Antonio Miralles su impresor en la cadena de Cort
    Descripción física [16] p.
    Digitalizado por Biblioteca Digital Hispánica

Viewing all 12423 articles
Browse latest View live