[14/07] Conflicte de les Selfactines - Sacco i Vanzetti
- Quillard - Durruti - Zaccarini - Tiser - Zube - Berner - Pijoan -
Faure - Bel - Del Olmo - Mayoux - Annovi - García de Gilarte
- Jiménez Cubillo - Ferré - Serrano
González - JacquinotAnarcoefemèrides
del 14 de juliol
Esdeveniments
![Selfactina]( "Selfactina")
- Conflicte de les Selfactines:
El 14 de juliol de 1854 comença a Barcelona (Catalunya)
l'anomenat «Conflicte
de les Selfactines», nom amb el qual es coneix els fets
ocorreguts a la capital
catalana el juliol del 1854 contra la mecanització de la
filatura amb les
màquines anomenades selfactines --de
l'anglès selfacting--, que
eren mecanismes automàtiques de filar que estalviaven
mà d'obra, i a les quals
se'ls atribuïa l'atur forçós de molts
obrers. A la Península les primeres
reaccions contra la introducció de maquinària en
el procés de la producció i
contra l'atur forçós que resultava de la
mecanització es produïren a Alcoi en
1821, a Camprodon en 1823, a Barcelona en 1835 i a Igualada cap el
1847. Les
selfactines foren introduïdes a Catalunya cap al 1844. En 1849
funcionaven amb
aquestes màquines 91.468 fusos i en 1854 més de
200.000. A l'estiu de 1854
aquestes màquines ocupaven uns 1.200 filadors a Barcelona.
El 14 de juliol del
1854, en mig de l'eufòria pel triomf de
l'alçament progressista contra el govern,
una munió d'obrers filadors iniciaren a Barcelona l'incendi
de diverses
fàbriques (Aranu, Castells i Cia, Jordà i Mas,
Josep Morull i Pi, Rosés i Cia,
La Industrial Cotonera, Esteve, Miquel i Cia, La Cotonera SA, etc.) on
funcionaven selfactines. El 16 de juliol el capità general
Ramon de la Rocha
publicà un ban on es comunicava que serien passat per les
armes tots els que
atemptessin contra una propietat o contra la seguretat de les persones
--aquest
mateix dia 17, a les 19 hores, van ser afusellats tres filadors.
Cessaren els
incendis, però els filadors, amb la solidaritat dels
teixidors, continuaren en
vaga de forma pacífica, reclamant la retirada de les
selfactines. Més de 50
fàbriques restaven aturades el 18 de juliol. El
capità general mantingué converses
amb el capdavanter del moviment obrer Josep Barceló i el 25
de juliol firmava
una ordre prohibint l'ús de les selfactines.
Paral·lelament es publicà un
document signat pels principals dirigents obrers, Ramon Maseras, Miquel
Guilleuma, Antoni Gual, Josep Nogué i Josep
Barceló, on exposaven al capità
general el fonament de les seves demandes. Enmig de la vaga es
produí una
famosa polèmica periodística entre
Laureà Figuerola i els dirigents obrers, que
degenerà en amenaces de violència contra la
persona de Figuerola. El conflicte
s'allargà, ja que els fabricants van recórrer
l'ordre de prohibició davant el
govern de Madrid i els treballadors van continuar la vaga. El 8 d'agost
el nou
capità general Manuel de La Concha mantingué una
reunió amb els dirigents de
les Societats Obreres, d'on va sortir un manifest dels obrers signat
per 19
societats obreres donant per acabada la vaga, l'indult pels obrers
processats i
condemnats i l'obertura d'un període per a la
negociació entre fabricants i
obrers. Aquest era el darrer acte del conflicte de les selfactines,
durant el
qual s'havien reconegut oficialment les Societats Obreres i la seva
capacitat
per a representar col·lectivament els treballadors davant
els empresaris, com
s'aniria verificant els mesos següents firmant diversos
convenis col·lectius.
No obstant això, el 9 d'agost, el govern de Madrid
revocà l'ordre de prohibició
de les selfactines, però el temor de les reaccions obreres
va fer ajornar la
seva publicació fins el maig del 1855.
***
![Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia]( "Sacco i Vanzetti emmanillats a un policia")
- Condemna Sacco i Vanzetti:
El 14 de juliol de 1921, a Dedham (Massachusetts,
EUA), el procés contra als anarquistes Nicola Sacco i
Bartolomeo Vanzetti,
incoat el 31 de maig, queda vist per a sentència. A les
19.30 hores el jurat
porta el veredicte: Sacco i Vanzetti són declarats culpables
d'assassinat en
primer grau i el jutge Thayer els condemna a mort.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Pierre Quillard]( "Pierre Quillard")
- Pierre Quillard:
El 14 de juliol de 1864 neix a París (França) el
poeta, dramaturg, traductor i
periodista anarquista Pierre Quillard. Va fer els estudis secundaris al
Liceu
Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres
(Éphraïm Mickaël,
Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas,
Rodolphe Darzens, Georges Vanor,
etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el
pseudòmim Qui, en Le
Fou, periòdic literari del grup «Le
Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle
dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats.
Després va fer estudis
universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts
Estudis i a l'École
Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars
de la història. En
1884, amb Saint-Pol-Roux i Éphraïm
Mikhaël, fundà la revista La
Pléiade,
on publicà dos anys més tard la seva primera
peça teatral, La fille aux
mains coupées. En 1890 s'edità el seu
primer recull poètic, La gloire du
verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891
començà a col·laborar enMercure de França, publicació
en la qual continuarà escrivint durant
tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el
número 52 de la revista Entretiens
politiques et littéraires,
l'article«L'anarchie par la littérature», sobre
les relacions establertes entre ambdues
--considerava que la literatura era la millor «propaganda pel
fet»-- i
col·laborà en els periòdics
anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le
Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893
s'instal·là a Constantinoble (Imperi
otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni
Catòlic de Sant Gregori
l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata.
En aquesta època també es dedicà
a la traducció i publicació d'autors grecs antics
(Teòcrit de Siracusa,
Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià,
Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a
França i
l'any següent publicà, amb el suport del poeta
armeni exiliat a França Archag
Tchobanian, a qui traduí al francès, un
voluminós recull de testimonis sobre el
genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest
poble indoeuropeu
perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a
corresponsal del
periòdic L'Illustration, per seguir les
operacions de la guerra
grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes
públics contra el genocidi armeni
i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la
Lliga Francesa per a la Defensa
dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual
ocupà càrrecs de responsabilitat
--membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i
secretari general
(1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat
el capità acusat de traïció
i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare,
col·laborà en Le
Journal du Peuple, periòdic
anarcodreyfusià fundat en 1899. També
publicà
en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel
periòdic
antisemita La Libre Parole, a favor de la
vídua del tinent coronel
Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900
fundà el periòdic
bimensual Pro Armenia, en suport de la causa
armènia i en la qual
col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean
Jaurès, Anatole France, Francis de
Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard,
etc.). En 1904 retornà de bell
nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration.
Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà
amb tota la seva ànima a la
defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer
de 1912 a
Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França).
Trobem articles seus en Almanach
de la révolution, La Bataille
Syndicaliste, L'Éducation
Libertaire, La Révolte, La
Révolution i La Revue Blanche,
entre d'altres. És autor de L'anarchie par la
littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique
personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois,
les atrocités
arméniennes, la vie et les intérêts de
nos nationaux compromis, la ruine de la
Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les
réformes (1897, amb Louis
Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs
classés méthodiquement
et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour
l'Arménie. Mémoire et
dossier (1902), entre d'altres.
Pierre
Quillard (1864-1912)
***
![Buenaventura Durruti]( "Buenaventura Durruti")
-
Buenaventura
Durruti Domínguez:El 14 de juliol de 1896 neix a
Lleó (Castella, Espanya) el revolucionari anarquista i
militant
anarcosindicalista Buenaventura
Durruti Domínguez. Fill d'una família de
ferroviaris d'idees socialistes,
sos pares foren Santiago Durruti Malgor i Anastasia Dumange Soler --el
segon
llinatge de Buenaventura Durruti, Domínguez, és
el resultat de la
castellanització del primer llinatge català de sa
mare, Dumange. Va tenir sis
germans (Santiago, Vicente, Plateo, Benedicto, Pedro i Manuel) i una
germana
(Rosa), i ell fou el segon fill nascut --només tres
sobrevisqueren en acabar la
guerra. Entre els cinc i els 14 anys anà l'escola lleonesa
de Ricardo Fanjul,
que abandonà en aquesta edat per entrar a treballar com a
aprenent al taller
mecànic de Melchor Mártinez, un socialista
destacat de Lleó. En 1912 començà a
fer feina com a ajustador mecànic als tallers del
ferrocarril i engegà la seva
activitat sindical en la Unió de
Metal·lúrgics de la Unió General de
Treballadors (UGT). Després d'abandonar el taller, va
treballar com muntador de
rentadors de carbó i aviat es va veure embolicat amb la
lluita d'uns miners de
Matallana, a 30 quilòmetres de Lleó, que pugnaven
per expulsar a un enginyer
antiobrer; entre tots van aconseguí que fons acomiadat. En
1917, fent feina com
a ajustador mecànic en la Companyia de Ferrocarrils del
Nord, participà
activament en la vaga organitzada per ferroviaris ugetistes i secundada
pels
anarcosindicalistes --especialment en actes de sabotatge dirigits a
impedir el
funcionament dels trens (crema de locomotores, aixecament de vies,
etc.)--,
vaga que fou durament reprimida per l'exèrcit: 17
treballadors morts, 500
ferits i 2.000 empresonats sense judici. A resultes d'això,
buscat per la
Guàrdia Civil, acomiadat de la feina i expulsat pel seu
radicalisme de la UGT,
i de declarar-se desertor de l'exèrcit, va haver
d'exiliar-se a França. Entre
el desembre de 1917 i el gener de 1919 va treballar de
mecànic a París, on
entrà en relació amb militants anarquistes
catalans i començà a assimilar els
plantejaments llibertaris. Després d'una breu estada a la
Península, on després
de descobrir-se la seva condició de desertor és
detingut i empresonat, i,
posteriorment, alliberat pels seus companys, s'exilià de
bell nou a França, el
juliol de 1919 i treballà com a mecànic a la
fàbrica Renault de París. A la
primavera de 1920 tornà a creuar els Pirineus,
treballà primer al País Basc i
després recorregué gran part de la
Península. Junt amb altres companys creen el
grup anarquista «Los Justicieros» per plantar cara
a la repressió
institucionalitzada i per obtenir armes i diners per al manteniment de
les
lluites i dels detinguts. El camp de la seva acció es
repartia entre Aragó i
Guipúscoa i una de les missions que es van plantejar va ser
l'execució del rei
Alfons XIII que havia d'assistir a la inauguració del Gran
Kursaal de Sant
Sebastià; l'intent va fracassar per una denúncia.
En 1920 es traslladà a
Barcelona, aconsellat per l'anarcosindicalista Manuel Buenacasa, on
s'afilià a
l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1921 es
trobava a Andalusia treballant en una campanya d'afiliació
anarquista, quan el
9 de març d'aquell any, un dia després de
l'assassinat d'Eduardo Dato, fou detingut
a Madrid; però enganyà la policia i
escapà a Barcelona; s'ignora el seu grau de
participació en aquest atemptat. A la capital catalana va
fer amistat amb
Francisco Ascaso, amb qui constituí en 1922
l'agrupació anarquista «Los
Solidarios» --«grup específic o
d'afinitat», encarregat de realitzar accions de
represàlia contra el pistolerisme patronal i de recaptar
fons mitjançant cops
de mà, a més de desenvolupar les estructures de
la CNT i de crear una federació
anarquista d'àmbit peninsular--, de la qual formaren part
García Oliver,
Liberto Callejas, Aurelio Fernández i Ricardo Sanz. En 1923
a aquest grup se li
imputà la mort del cardenal Juan Soldevila y Romero,
produït com a represàlia
de l'assassinat de Salvador Seguí. Aquest mateix any, amb la
instauració de la
dictadura de Primo de Rivera, es decideix que Ascaso i Durruti es
traslladin a
França per organitzar un comitè revolucionari per
ajudar les activitats
subversives dels catalans i fundar a París una editorial
anarquista («Librairie
Internationale»). En aquesta estada, Durruti
treballà a la Renault i Ascaso en
una fàbrica de tubs de plom. Cal destacar que
ambdós sempre que la situació ho
permetia treballaven per mantenir-se amb els seus salaris. A finals de
1924,
Ascaso i Durruti, per indicació del Comitè de
Barcelona, s'embarcaren cap a
l'Amèrica Llatina (Cuba, Mèxic, Perú,
Uruguai, Xile i Argentina) per a dur a
terme una campanya de propaganda i agitació i recaptar fons
amb l'expropiació
als bancs. Treballaren com a descarregadors portuaris i en altres
oficis i
creen el grup «Los Errantes». L'abril de 1926
tornen a França i després d'un
temps, on conegueren Nèstor Makhno, foren empresonats per un
intent d'atemptat
contra Alfons XIII. Una multitud de governs, començant
naturalment pel de Primo
de Rivera, van exigir les seves extradicions; no obstant
això, una important
campanya de solidaritat ho va impedir, i en 1927 aconsegueixen un
indult. Un
cop alliberats, recorregueren diversos països d'Europa
(Bèlgica, Luxemburg,
Suïssa, Alemanya). En aquesta època té
una companya fixa, Émilienne Morin, que
no li abandonarà mai i amb la qual tindrà una
filla, Colette. En 1931, amb
l'establiment de la II República, tornà a la
Península i s'integrà en la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juny de
1931, com a representant del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, assistí,
amb García Oliver, al congrés
de la CNT, on es manifestà contrari a les federacions
d'indústria. Després de
l'excisió trentista i de la
separació de Peiró i de Pestaña, es
convertí
gradualment en una de les figures més representatives i de
major autoritat
moral en la CNT i en la FAI. Oposat per sistema a la
consolidació de la
república parlamentària, en 1932
participà activament en la insurrecció
anarquista de l'Alt Llobregat (Fígols, Sallent,
Súria, Berga i Cardona), per la
qual cosa fou deportat, amb més d'un centenar de companys,
primer a Bata
(Guinea) i després a Puerto Cabras (Fuerteventura, Illes
Canàries), d'on tornà
vuit mesos després. Formà part del
Comitè Revolucionari de la fracassada
insurrecció del gener de 1933 (Casas Viejas, etc.), i fou
novament empresonat
cinc mesos a El Puerto de Santa María (Cadis). En el Ple de
la Confederació
Regional del Treball de Catalunya triomfà la seva postura,
partidària de la
línia insurreccional (la «gimnàstica
revolucionària» del grup«Nosotros»), i
formà part, amb Isaac Puente i Cipriano Mera, del
Comitè Insurreccional del
desembre de 1933, després de dirigir l'abstenció
electoral de la CNT-FAI.
Fracassada la insurrecció, fou empresonat a Burgos.
Alliberat pel maig de 1934,
fou detingut la vigília de l'aixecament del 6 d'octubre de
1934 i confinat a
València; sortí de la presó a la fi de
1935. Després de comprovar el fracàs de
la revolució d'octubre de 1934 i la repressió
patida per la classe obrera,
contribuí a que la CNT no boicotegés les
eleccions de febrer de 1936, fet que
afavorí el triomf del Front Popular. El 17 de juliol de 1936
organitzà la
defensa confederal als barris barcelonins de Sant Martí de
Provençals, Sant
Andreu de Palomar, Poble Nou i a la plaça de Catalunya. Mort
Ascaso, assaltà
les Drassanes barcelonines. El 20 de juliol, ja derrotat l'aixecament a
Barcelona i controlant la CNT la situació, sobretot
després d'apoderar-se del
parc d'artilleria de Sant Andreu, els seus principals dirigents van
tenir una
entrevista amb el president de la Generalitat catalana,
Lluís Companys. En una
segona entrevista a l'endemà, després del Ple de
Federacions Locals de la CNT,
Durruti juntament amb altres principals dirigents de la CNT, van
proposar nomenar
un Comitè Central de Milícies Antifeixistes de
Catalunya, cosa que fou
acceptada per la resta d'organitzacions. Aquest comitè
--format per
llibertaris, republicans, nacionalistes i marxistes-- es va convertir
en el
veritable poder a Catalunya, ratificant la Generalitat posteriorment el
que es
decidia. Cansat de les disputes internes i el desgast a causa del fet
de
trobar-se en una guerra civil, del Comitè de
Milícies Antifeixistes --del qual
era cap del Departament de Transports-- va decidir passar al front
bèl·lic,
començant per alliberar dels feixistes Saragossa, que, com
Barcelona, era un
altre gran nucli urbà anarquista de la península.
El 23 de juliol creà, a
instàncies del Comitè Central de
Milícies Antifeixistes, la «Columna
Durruti»,
que va prendre rumb cap a Saragossa. A la columna se li va negar per
part de
les institucions el subministrament d'armes, d'artilleria i
d'infraestructura.
A mida que anaven prenen pobles aragonesos, des de Casp a Pina, a les
tropes
feixistes, els camperols es veien lliures per a fer la
revolució: els
terratinents eren expropiats de les seves terres, les quals eren
col·lectivitzades, s'abolia la propietat privada i
s'instaurava el comunisme
llibertari. En aquesta conjuntura afavorí la
creació del Consell de Defensa
d'Aragó. Saragossa no va poder ser presa per manca
d'armament. Cridat per
García Oliver i Abad de Santillán
tornà a Barcelona, on es mostrà contrari a
l'organització militar clàssica i a la
participació de la CNT-FAI en els
governs republicans català i espanyol, tot mantenint una
militarització de les
forces. El 13 de novembre de 1936 va marxar al front de Madrid amb la
seva
columna de 3.500 milicians per ajudar a contenir l'ofensiva de les
tropes
franquistes (batalla de Madrid). El 19 de novembre de 1936, quan es
trobava als
voltants de l'Hospital Clínic de la Ciutat
Universitària de Madrid, ocupat pels
revoltats, va ser ferit mortalment per un tir al pulmó la
procedència del qual
no està molt clara, existint diverses hipòtesis
sobre l'origen de la bala que
li va ferir. Mentre algunes versions afirmen que va ser disparada
accidentalment pel seu propi naranjero
--versió hispana del subfusell
Schmeisser MP28 II--, unes altres apunten que va poder ser assassinat
per
agents estalinistes. La versió de l'accident és
bastant versemblant, puix que
el citat model de subfusell mancava de segur i podia disparar-se per un
simple
cop de la culata contra el terra. El fet, però, es que
Durruti mai no va fer
servir naranjero. Buenaventura Durruti va morir a
les 4 hores del 20 de
novembre de 1936 a l'habitació número 15 de
l'Hotel Ritz (Hospital de
la «Columna Durruti») de Madrid (Espanya).
El seu enterrament el 22 de
novembre de 1936 a Barcelona, al qual assistiren unes 200.000 persones,
tingué
un enorme ressò popular. En morir, sorgí a
Catalunya el grup «Los Amigos de
Durruti», creat per defensar les seves idees, eren partidaris
de
l'insurreccionalisme revolucionari i contraris a la
col·laboració amb la
burgesia i amb els sectors reformistes, que García Oliver i
d'altres dirigents
anarquistes acceptaren, alhora que criticaven la
burocratització de la CNT i
les maniobres contrarevolucionàries del comunisme marxista.
Durruti és una de
les grans referències del moviment llibertari
hispà i prototip del
revolucionari anarquista. Existeix abundant literatura sobre la seva
figura,
sent l'estudi més significatiu l'obra del militant i
estudiós de l'anarquisme
Abel Paz Durruti en la Revolución espanyola,
publicat en nombroses
edicions, i sobre el qual, en 1998, el realitzador Paco Ríos
realitzà un
documental amb el mateix títol. En 1999, la companyia
teatral Els Joglars va
participar i coproduí el film francès anomenat Buenaventura
Durruti,
anarquista, dirigit per Jean-Louis Comolli i Ginette Lavigne.
Buenaventura
Durruti Domínguez (1896-1936)
***
![Carlo Zaccarini]( "Carlo Zaccarini")
- Carlo Zaccarini:
El 14 de juliol de 1901 neix a Borgonovo Val Tidone
(Emília-Romanya) el
propagandista anarquista i resistent antifeixista Carlo Zaccarini,
conegut com Carlino. Sos pares es
deien Ernesto
Zaccarini i Savina Mussi. Es guanyava la vida fent de peó.
En 1923 passà
clandestinament a França i s'instal·là
a Lió (Arpitània), on treballà
empedrant
carrers i desenvolupant una intensa activitat de propaganda anarquista
fent
servir el pseudònim de Carlino.
En
1931 va ser expulsat de França per les seves«activitats subversives». Retornà
i visqué clandestinament a Bron (Cantó de Bron,
Arpitània), on, segons la
policia italiana, continuà amb la seva propaganda anarquista
i antifeixista. El
gener de 1937 passà a Espanya i s'enrolà en el«Batalló Garibaldi», però en
1938 el trobem novament a França on vivia amb una ciutadana
francesa. Visqué de
manera estable a França.
***
![Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny "La Época" (31 de maig de 1933)]( "Detenció d'Antonio Tisner Bescós segons el periòdic madrileny \"La Época\" (31 de maig de 1933)")
- Antonio Tisner
Bescós: El 14 de juliol de 1904 neix a
Angüés (Osca,
Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio
Tisner Bescós. Metal·lúrgic
de professió, va ser un dels fundadors de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) d'Angüés i també milità
en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant
els primers anys republicans va ser detingut diferents vegades per
formar part
de grups d'acció de la FAI, com ara el febrer de 1932 a Osca
i el maig de 1933
a Saragossa, en aquesta ocasió per haver-se trobat 55 bombes
que havia
fabricat al seu domicili. A començaments de 1936
tornà al seu poble per
promoure-hi el moviment llibertari. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936
assistí
al IV Congrés de la CNT a Saragossa. Amb l'aixecament
feixista, s'enrolà en la
Columna Durruti. Antonio Tisner Bescós va morir el 28 de
juliol de 1936 a
Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) durant el primer
bombardeig aeri feixista
que patí la columna confederal de camí a
Saragossa. Aquest atac, realitzat per
tres avionetes petites de reconeixement, durà pocs minuts,
però causà uns deu
morts i una vintena de ferits. Molt pitjor que les pèrdues
humanes va ser
l'efecte psicològic en els milicians de la columna, molts
dels quals van perdre
de cop tot el seu entusiasme per la lluita. Els efectes van ser el
suficientment greus com per aconsellar Durruti retirar totes les seves
forces a
Bujaraloz i portar a cap una reorganització. Sa companya de
Tisner, María Doz
Buisán, nascuda en 1910 a Alcalá de Gurrea (Osca,
Aragó, Espanya) --altres
fonts citen Berbegal--, també activista dels grups
d'acció de la FAI i amb qui
tingué dues filles, a començaments del segle XXI
vivia al Brasil.
***
![Kurt Zube]( "Kurt Zube")
- Kurt Zube: El 14
de juliol de 1905 neix a Danzig
(Pomerània, Imperi Alemany) --actualment Gdansk
(Polònia)-- l'editor, llibreter i
escriptor anarcoindividualista Kurt Helmut Zube, que va fer servir el
pseudònimN. H. Z. Solneman --les seves
inicials més namenlos
(«anònim» en
alemany) a l'inrevés. Fou l'únic fill del
matrimoni de classe mitjana format
per Nathanael i Alice Zube. A partir dels set anys
començà a patir una pèrdua
auditiva crònica i no fou fins la invenció dels
audiòfons moderns que començà a
tenir converses de manera normal. Després de graduar-se al
Kronprinz Wilhelm
Realgymnasium de Danzig, es matriculà en filosofia i
ciències polítiques en
aquesta ciutat. Després de quatre anys d'estudis, es
llicencià en 1929 a
Berlín. Aquest mateix any conegué l'escriptor
anarcoindividualista John Henry
Mackay, redescobridor del pensament llibertari de Max Stirner. En 1929
també
fundà la revista literària Radikaler
Geist (Esperit Radical) i treballà com a
escriptor, editor i llibreter per
correu. En 1930 es casà amb Hildegard. Després
d'una intensa correspondència
entre Zube i Mackay i algunes visites, en 1931 el primer
fundà la Societat
Mackay, que tenia com a missió difondre el pensament
anarcoindividualista i
ajudar financerament els intel·lectuals necessitats en mig
de la gran crisi
econòmica mundial. En 1933, a causa del suïcidi de
Mackay i de la situació
política alemanya, la Societat Mackay s'extingí.
Aquest mateix any les
autoritats nazis li van bloquejar els comptes i les seves publicacions
van ser
confiscades i prohibides. La seva revista Radikaler
Geist, on havien publicats autors reconeguts (Andre Gide,
Gerhart
Hauptmann, Kurt Tucholsky, Ernst Jünger, etc.), va ser
prohibida --el seu
article publicat en el primer número de la revista«Heil Hitler», en el sentit
de «Guarir-se de Hitler» no va agradar gens els
nazis. Els seus manuscrits i la
seva valuosa biblioteca privada va ser cremada per la Gestapo. Els
continus
escorcolls, l'amenaça de ser deportat al camp de
concentració d'Oranienburg, un
interrogatori de dos dies en 1934 i una situació financera
insostenible li van obligar
a plantejar-se la fuita i el 6 de gener de 1935 marxà amb sa
dona a Viena. L'11
de juliol de 1935, però, les autoritats del Reich li
confisquen el passaport
alemany i el declaren apàtrida. Aquest mateix any es va
divorciar de Hildegard
amb qui havia tingut dos fills Jörn (John
Zube), que serà un dels seguidors de la«panarquisme» de Paul Émile de
Puydt, i Karla. Instal·lat a Suïssa,
pogué malviure de l'escriptura i participà
activament en la WIR Genossenschaft --Cooperativa Nosotros, de
Wirtschaftsring
(Anell Econòmic); actualment encara existeix sota el nom de
WIR-Bank--, on
invertí tota la seva malmenada fortuna. Aquesta cooperativa
de suport mutu
s'havia creat el 16 d'octubre de 1934 a Suïssa i
després fundarà altres
cooperatives de suport, com la Selbsthilfe auf Gegenseitigkeit (SAG,
Auto Ajuda
Mútua) i la Existenz-Sicherung auf Gegenseitigkeit (ESAG,
Assegurança de Vida i
Ajuda Mútua). El març de 1938, amb
l'annexió d'Àustria al Reich alemany, es va
traslladà durant un temps a Berlín amb sos pares,
on va treballar en unes
oficines. En 1942 es casà amb la seva segona esposa, la qual
havia conegut a
Viena. Després de la II Guerra Mundial les autoritats
d'ocupació
nord-americanes no li van autoritzar la feina d'editor
perquè era apàtrida. Més
tard pogué publicar a Gmunden durant sis mesos la revista Europäischer Beobachter
(L'Observador Europeu), fins que la
potestat decisòria sobre edicions passà a les
autoritats austríaques. En 1946
publicà en l'Editorial Weltweiten el seu fullet Der Weltverband der Staatenlosen
(Associació Mundial d'Apàtrides).
Amenaçat d'expulsió per les autoritats
austríaques, abandonà la seva
residència
a Sankt Konrad i retornà a Alemanya. Com que no tenia
passaport, no se li
permetia l'emigració a l'estranger i passà per
diverses ciutats alemanyes (Friburg,
Munic, Hildesheim, etc.) visquem com podia. Finalment
aconseguí solucionar els
problemes burocràtics i pogué continuar les seves
tasques d'editor i de
llibreter per catàleg i en 1951 li va ser retornada la
nacionalitat alemanya. A
Munic fundà Drei Eichen Verlag (Editorial Tres Roures) i
entre 1956 i 1968
edità la revista llibertària Erlesenes
(Selectes). En aquests anys col·laborà en la
revista anarquista Zeitgeist
(L'Esperit del Temps) d'Hamburg.
En 1974 refundà la Societat Mackay, dedicant-se a la
publicació de les obres de
l'escriptor anarcoindividualista, com ara Lernziel
Anarchie i Zur Sache.És autor de
nombroses obres, com ara Manifest des
Friedens und der Freiheit. Der Gegenpol zum Kommunistischen Manifest
(1977)
i Der Bahnbrecher. John Henry Mackay.
Sein Leben und sein Werk (1979). Kurt Zube va morir el 7 de
maig de 1991 a Friburg
de Brisgòvia (Baden-Wurtemberg, Alemanya). L'estiu de 2005
el seu arxiu i
biblioteca van ser traslladat a la Bibliothek der Freien (Biblioteca de
la
Llibertat) de Berlín. L'anarcoindividualisme de Zube segueix
la tradició de Josiah
Warren, Max Stirner, Benjamin Tucker i John Henry Mackay, encara que
ells
s'estimava més parlar d'«anarquisme
cientificocrític».
***
![Rudolf Berner (1937)]( "Rudolf Berner (1937)")
-
Rudolf Berner: El
14 de juliol de 1907 neix a Skövde (Comtat de Västra
Götaland, Suècia) l'anarquista
i anarcosindicalista Rudolf Berner, també conegut com Rube
Berner i Frank
Tireur. Fill d'una família nombrosa que vivia
d'una granja, de petit, a més
d'anar a escola, aprengué pintura i artesania. En 1931
s'instal·là a Uddevalla,
on treballà com a pintor de bucs. En aquestaèpoca entrà en contacte amb la
premsa anarquista i anarcosindicalista (Brand, Arbetaren,
etc.) i
començà a col·laborar-ne. L'octubre de
1931 es traslladà a Estocolm i començà
a
treballar a la redacció de Brand. A
finals de 1931, com a delegat de la
Socialistiska Ungdomsfoerbundet (SUF, Lliga de Joves Socialistes),
assistí a un
congrés de la Föderation Kommunistischer
Anarchisten Deutschlands (FKAD,
Federació Anarcocomunista d'Alemanya) a Berlín,
on travà amistat amb Helmut
Rüdiger, Berthold Cahn, Rudolf Oestreich i altres, i
pogué escoltar una
conferència d'Erich Mühsam i conèixer
Franz Pfemfert. A Berlín formà part del
grup llibertari del barri d'Adlershof, al voltant del militant Willi
Boretti.
En 1932 retornà a Suècia i en 1936
realitzarà un viatge errabund per Dinamarca,
Alemanya, Txecoslovàquia i Àustria. A
Klosterneuburg, a prop de Viena, es reuní
amb l'intel·lectual anarquista Pierre Ramus i, quan
s'assabentà de l'aixecament
feixista a Espanya, decidí marxar-hi per ajudar el moviment
anarquista
peninsular. El seu primer intent de passar a la Península a
través de Suïssa es
va veure frustrat i fou retornat a Alemanya i després a
Suècia. L'octubre de
1936, com a delegat de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares
Centralorganisation
(SAC, Organització Central de Treballadors Suecs)
aconseguí entrar a Catalunya,
on treballà en el Departament Internacional de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) editant un butlletí
d'informació setmanal en suec. A Barcelona
mantingué un estret contacte amb el
grup de militants de la Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys), que aleshores es trobava desconnectat
del
moviment anarquista clandestí a Alemanya. L'anarquista
alemany Helmut Krischey
el recomanà a la DAS perquè portés a
terme una missió a Alemanya ja que
coneixia bé la llengua germana i havia tingut contactes amb
l'FKAD. Els diners
necessaris per al viatge els recollí Mollie Steimer a
Suècia i visità Alemanya
com a delegat oficial de l'Organització Internacional del
Treball (OIT).
Contràriament al que es pensava, aconseguí entrar
fàcilment a l'Alemanya nazi,
ja que la policia de fronteres no s'adonà del segell
d'entrada a l'Espanya
republicana imprès al seu passaport. A Wuppertal es
reuní amb Änne Niesse,
germana gran de Helmut Kirschey, i després es
traslladà a Düsseldorf, ciutat a
la qual arribà el 20 de febrer de 1937, coincidint amb
l'enterrament d'Anton
Rosinke, destacat militant de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union
Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures
d'Alemanya), que havia estat
assassinat per la Gestapo. Abans de la presa del poder dels nazis,
existien a
Düsseldorf tres grups anarquistes a diferents barris, els
membres dels quals ja
havien estat detinguts per la policia política. De
Düsseldorf passà a Leipzig,
on es reuní amb diversos anarquistes i a Berlín
va fer contacte amb Boretti i
Rudolf Oestreich, de l'FKAD, i amb altres activistes de la FAUD.
Després passà
a Suècia i d'allà a Polònia. A
Varsòvia va fer contacte amb l'ala
anarcosindicalista de la Zwiazek Zwiazków Zawodowych (ZZZ,
Central de Sindicats
Polonesos), on militava Alfons Pilarski de la FAUD, que havia recaptat
fons per
als infants espanyols en perill i per al moviment llibertari
català. Després
d'acabar la seva missió a Polònia,
tornà a Berlín per entrevistar-se amb
Boretti. L'endemà marxà a Renània on
s'havia desencadenat una ona repressiva i
d'on va poder fugí cap als Països Baixos. Un cop
lliurà el seu informe, retornà
a Barcelona. El novembre de 1937, a causa de les seves
diferències amb Agustin
Souchy, cap del Departament Internacional de la Secció
Alemanya de la CNT-FAI a
Barcelona, decidí retornà a Estocolm, cosa que no
agradà als responsables de la
SAC que l'acusaren de portar una vida massa«bohèmia» i el marginaren, fet que
el va deprimir força i el va fer caure en idees de
suïcidi i en la beguda.
Completament desfet i incapaç de materialitzar diferents
projectes (llibre
sobre Erich Mühsam, etc.), portà una vida errant
sense ni tan sols domicili ni
feina fixos. Però a la primavera següent es
recuperà una mica i decidí retornar
a la Península. A Barcelona i a Madrid treballà
com a periodista per a la
CNT-FAI i realitzà un fulletó en suec sobre la
situació revolucionària
espanyola, Spansk rapsodi i sex satser
[Rapsòdia espanyola en sis
oracions] (1938). El desembre de 1938 retornà a Estocolm, on
es preparava una
visita d'una delegació cenetista. La seva
intenció de retornar a Catalunya es
va veure frustrada amb l'ocupació d'aquest país
per les tropes franquistes.
Després viatjà a París, on no
tingué cap oferta de treball i passà grans
necessitats. El juliol de 1939 fou expulsat de França i
retornà a Suècia.
Aquest mateix any publicà a Estocolm la traducció
al suec de l'obra d'Eduardo
de Guzmán Madrid rojo y negro. A
començaments dels anys quaranta es casà
amb una alemanya que havia emigrat a Suècia. Sobre el
període de la II Guerra
Mundial desconeixem les seves activitats, però entre 1940 i
1944 col·laborà en
el periòdic de la SAC Syndikalismen,
sobretot amb articles biogràfics
(Anselmo Lorenzo, Oscar Wilde, Erich Mühsam, etc.).
Després del conflicte
treballà pel periòdic anarcosindicalista Arbetaren
i l'abril de 1946 fou
corresponsal a França per a la premsa anarcosindicalista,
publicant articles en
els periòdics de la CNT de l'Exili. També
treballà com a periodista a Suïssa i
a Espanya, país on entrà clandestinament i del
qual va fer un informe --Den
spanska diktaturen (1949)-- que va ser publicat durant dues
setmanes en Arbetaren,
i després com a fulletó, i on va prendre partit a
favor de la CNT de l'Interior
enfrontada amb la CNT de l'Exili. El gener de 1954 entrà a
treballar a
l'Institut Internacional de Treballadors de la Cinematografia de
Brussel·les i
aquell mateix any organitzà un Festival Internacional de
Cinema Proletari a
Hamburg. El juliol de 1955 retornà a Suècia i va
fer de periodista a Lund. En
1958 viatjà a Barcelona com a «turista»
i redactà un informe sobre la situació
política de la Catalunya franquista. A
començaments de 1962 començà a
escriure
per a una revista cultural de Lund i com a periodista freelance.
Traduí
textos d'Erich Mühsam al suec i les seves memòries
d'Alemanya, publicades en
suec --Den osynliga fronten: Från det illegala
arbetets Tyskland
(1940)-- sota el pseudònim Frank Tireur,
van ser traduïdes a l'alemany
per Helmut Kirschey i editades sota el títol Die
unsichtbare Front. Berichtüber die illegale Arbeit in Deutschland (1937).
Rudolf Berner va morir l'11
de març de 1977 a Lund (Escània,
Suècia).
Rudolf Berner
(1907-1977)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Joan Pijoan Casasnovas]( "Joan Pijoan Casasnovas")
- Joan Pijoan
Casasnovas: El 14 de juliol de 1939 es afusellat a
Tarragona (Tarragonès,
Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Pijoan Casasnovas –en
algunes fonts citen
com a nom Josep. Havia nascut cap
el
1909. Com son germà Andreu, treballà de llaurador
i milità en la Federació
Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
l'Espluga de Francolí
(Conca de Barberà, Catalunya). Apressat per les tropes
franquistes, Joan Pijoan
Casasnovas va ser afusellat el 14 de juliol de 1939 a Tarragona
(Tarragonès,
Catalunya). Son germà Andreu Pijoan Casasnovas va ser
afusellat el 16 de
novembre de 1939 a la mateixa ciutat.
***
![Sébastien Faure (ca. 1920)]( "Sébastien Faure (ca. 1920)")
-
Sébastien Faure: El
14 de juliol de 1942 mor a Royan (Poitou-Charentes, França)
l'intel·lectual,
lliurepensador, maçó, pedagog, propagandista i
militant anarquista Auguste
Louis Faure, més conegut com Sébastien
Faure o, familiarment, Sébast.
Havia nascut el 6 de gener de 1858 a Sant-Etiève
(Arpitània). Fou fill d'una
família tradicionalista i conservador; son pare, Auguste
Faure, negociant de
sedes, burgès acabalat, catòlic practicant,
partidari de l'Imperi, fou
condecorat amb la Legió d'Honor, i el seu desig era destinar
son fill a la
Companyia de Jesús. La mort de son pare en 1875 el
tragué del seminari de
Clermont-Ferrand per consagrar-se a sa família. La
observació de la vida reial
i la lectura lliure, el portaren a la pèrdua de la fe i a
trencar amb el medi
burgès on s'havia criat. El novembre de 1878
s'allistà a la Infanteria per
canviar d'aires, però la classe militar el va decebre tot
d'una i sortí de la
vida castrense com a simple soldat. Després d'un any al
Regne Unit, esdevingué
inspector d'una companyia d'assegurances i es casà, malgrat
l'oposició de sa
mare, amb la jove de família protestant Blanche Faure
--homònima, però no
família, i a partir de 1885 la parella
s'instal·là a Bordeus. En aquestaèpoca,
ja sense la rèmora religiosa, començà
a interessar-se per les qüestions
socials, pel lliure pensament i per la militància. D'antuvi
formà part de les
files socialistes de Jules Guesde i fou candidat pel Partit Obrer
Francès (POF)
a les eleccions legislatives d'octubre de 1885, recollint 600 vots. En
aquesta
campanya descobrí les enormes dots d'oratòria que
posseïa. Les seves activitats
militants van provocar la separació dels esposos.
Després de divorciat, en 1888
s'instal·là a París, on es
col·locà en la «Societat de Viatges i
Vacances a
Crèdit» i on poc a poc s'allunyarà del
guesdisme, gràcies a les lectures de Piotr
Kropotkin i d'Élisée Reclus i a la seva
participació en el grup «Les Insurgés
du XVIIIe», que agrupava militants de totes les escoles
socialistes. Entre
octubre i novembre de 1888 fou delegat al III Congrés de la
Federació Nacional
de Sindicats (FNS) que tingué lloc a Bordeus-Le Bouscat. Es
diu que la seva«conversió» definitiva a les idees
anarquistes sorgí arran d'una reunió
electoral a Bordeux en 1888 quan un oponent llibertari li va
determinades
preguntes compromeses (delegació del poder,
democràcia directa, vies per
arribar al socialisme, etc.); agafat de sorpresa, reconegué
honestament que no
podia respondre immediatament a les seves preguntes, però
que en la propera
reunió de la setmana vinent donaria respostes
satisfactòries. Vuit dies
després, reconegué al seu opositor i a tota la
sala que les respostes del seu
partit no li havien convençut i que eren
intel·lectualment inferiors a les
aportades pels llibertaris i que, des d'aleshores, havia decidit
abandonar el
POF i unir-se al moviment anarquista. En 1891 fou un dels creadors del
periòdicAlmanach anarchiste pour 1892. Entre febrer i
novembre de 1892 visqué a
Marsella, on els guanys de les seves conferències
antireligioses van permetre
la fundació del periòdic L'Agitateur.
Aquell mateix any fou gerent i
principal redactor de La Vérité.
En 1894, aprofitant la commoció causada
pels atemptats d'Émile Henry, Auguste Vaillant i Sante
Caserio, l'Estat francès
engegà una enorme repressió vers el moviment
anarquista que desembocà en un
gran procés judicial començat el 6 agost d'aquell
any, conegut com a «Procés
dels Trenta». La flor i nata del moviment llibertari
d'aleshores (Jean Grave,
Charles Chatel, Matha, Félix Fénéon,
etc.), acusada de crear una «associació de
malefactors», acabà a la barra o fugint cap a
Brussel·les. Un dels moments
claus d'aquest procés fou el seu al·legat de
defensa. El resultat fou
clarificador: 27 absolucions, Faure inclòs, i
només tres condemnes per delictes
comuns. Després de l'execució de Vaillant en
1894, esdevingué tutor de sa filla
Sinonie. El seu anarquisme intel·lectual s'oposà
tant a l'anarcosindicalisme
com a l'anarcoterrorisme de la «propaganda pel
fet», posant l'accent en el
paper que ha de jugar el suport mutu i l'educació. Com a
talentós orador, va
fer nombroses gires propagandístiques arreu de
França. El novembre de 1895 fou
un dels fundadors, amb Louise Michel i Constant Martin, del setmanari Le
Libertaire, que fou finançat en gran part
gràcies a les seves conferències
--unes 150 a l'any--, i on defensà un antisindicalisme
furibund. En 1897 fou el
redactor principal del periòdic Les Crimes de Dieu,
on reproduïa les
seves conferències anticlericals. A partir de febrer de 1898
es lliurà a la
defensa del capità Alfred Dreyfus. Va escriure una carta
força més violenta que
el J'acusse de Zola, publicà un pamflet (Les
anarchistes et l'affaire
Dreyfus), multiplicà les conferències i
lluità perquè el llibertaris
s'impliquessin en un debat que en principi rebutjaven. A partir del 6
de febrer
de 1899, amb finançament jueu, començà
a publicar el diari Le Journal du
Peuple. Després, amb Eugène Humbert,
s'embarcà en la propaganda
neomaltusiana. En 1900 redactà i publicà el
setmanari Les Plébeiennes.
Propos d'un solitaire, on volia demostrar que no cal
pertànyer a cap grup
per fer propaganda; aquesta actitud fou severament criticada per
nombrosos
militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de
Llibertaris parisencs» en el periòdic Le
Flambeau. En 1901 fundà a Lió Le
Quotidien. Organe de revedication ouvrière. El
gener de 1904 llogà a Le
Pâtis, a tres quilòmetres de Rambouillet (Illa de
França), una propietat de 25
hectàrees on fundà --amb el suport de molts
companys (Stephen Mac Say, la
família Casteu, Casimir Albenque, Delaunay, Guentcho, Maxime
Olivier, Pierre i Anna
Narcisse, Georges Houllé, Julia Bertrand, Tibaldi, Marcel
Voisin Mazurka,
Lucien Brandt, Rose Herse, Henri Einfalt, Jeanne Lebesne, Colombo,
Pietro
Morbo, Jean Marquet, etc.)-- una escola llibertaria, sota els principis
anarquistes de Paul Robin, que bateja «La Ruche»
(El Rusc) i que hagué de
tancar el febrer de 1917 a causa del conflicte
bèl·lic. Membre de la maçoneria,
en 1906 intentà crear amb altres companys d'aquesta
organització un falansteri.
La Gran Guerra provocà grans divergències dins
del moviment anarquista, ja que
grans pensadors llibertaris, com ara Piotr Kropotkin o Jean Grave,
s'alinearen
amb la «Unió Sagrada» aliada, mentre
altres, com ara Errico Malatesta, van
declarar-se decididament antimilitaristes. Faure fou un dels primers a
prendre
oberta oposició a la guerra, publicant un manifest (Vers
la paix) pel
qual fou demandat pel Ministeri de l'Interior. En 1914 va dimitir de la
francmaçoneria. A partir d'abril de 1916 publicà
el periòdic antimilitarista Ce
qu'il faut dire (CQFD), que fou distribuït a les
tropes franceses i per
això censurat per les autoritats en nombroses ocasions.
Louis-Jean Malvy,
ministre de l'Interior, l'obligà, sota amenaça
d'un consell de guerra, a
interrompre la seva campanya antimilitarista, cosa que feu
després de publicar Pourquoi
je cesse ma campagne contre le guerre; però
aquesta campanya fou represa
per altres militants anarquistes (Louis Lecoin, Pierre Ruff, Pierre
Chardon,Émile Armand, etc.). En 1918 fou empresonat per haver
organitzat un míting
prohibit. En aquesta època patí una campanya de
calumnies i rumors maliciosos
que, unit a una forta pneumònia, el van deprimir
física, moral i políticament.
No obstant això, creà la impremta «La
Fraternelle», on va fer aparèixer a
partir de 1922 el periòdic La Revue Anarchiste.
En 1919 fou un dels
fundadors de la Unió Anarquista (UA). A partir de 1925
començà a escriure l'Encyclopédie
anarchiste, magna obra en quatre volums, formada per milers
d'articles
(2.893 pàgines) i en la qual col·laboraren 106
prestigiosos intel·lectuals
llibertaris de totes les tendències. En 1928
agrupà al voltant del manifest La
synthèse anarchiste els militants que s'oposaven a
la transformació de la
Unió Anarquista Comunista (UAC) en una
organització centralitzada («Plataforma
Arshinov») i on es defensava una estructura de tipus federal,
que donà lloc a
la creació de l'Associació de les Federacions
Anarquistes (AFA), oposada a la
nova Unió Anarquista Comunista Revolucionària
(UACR). No obstant això, en 1934
retornà a la Unió Anarquista. Aquest mateix any
publicà la primera edició de
l'Enciclopèdia gràcies al suport
econòmic de Buenaventura Durruti, Francisco
Ascaso i Gregorio Jover. Paral·lelament continuà
amb la seva activitat
editorial des de la impremta «La Laborieuse», d'on
sorgí la col·lecció «Propos
subversifs». A partir de 1936 es lliurà a una
basta campanya de suport a les
víctimes de la guerra civil espanyola:
col·laborà en L'Espagne Antifasciste
(1936-1937), fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA)
i
viatjà en diferents ocasions a Barcelona i al front
d'Aragó en gira
propagandística, però la tàctica de
participar en les institucions de l'Estat
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la
Federació Anarquista
Ibèrica (FAI) el van fer distanciar-se i finalment va fer un
balanç negatiu de
la Revolució espanyola --abans ja havia publicat el
crític article «Le pente
fatale», en Le Libertaire el juliol de
1937. Durant la II Guerra
Mundial, atabalat pels esdeveniments, es refugià a partir
d'abril de 1940 a
Royan amb sa antiga esposa amb qui s'havia tornat a unir
després de quaranta
anys de separació. Fou autor de L'Anarchie en cour
d’assises (1891), La
famille (1893), La douleur universelle
(1895), Le problème de la
population (ca. 1908), Les crimes de Dieu,Réponses aux paroles
d’une croyante (1909), 12 preuves de
l'inexistence de Dieu, Mon
communisme (1921), Propos subversifs (12
fascicles que reprodueixien
12 conferències fetes a París entre novembre de
1920 i febrer de 1921), Mon
opinion sur la dictature (1921), Les anarchistes:
qui nous sommes, ce
que nous voulons, la révolution (ca. 1924), La
Ruche (1927), La
synthése anarchiste (1928), La
véritable révolution sociale (1933,
amb L. Barbedette, V. Méric i Voline), La
naissance et la mort des dieux
(1934), Le Dieu que je nie et combats (1946,
pòstum), entre d'altres
obres. Sébastien Faure va morir el 14 de juliol de 1942 a
Royan
(Poitou-Charentes, França) i fou enterrat al Cementiri dels
Tells de la
localitat. Amb l'Alliberament, en 1944, es constituí a
Lió, per un grup de
companys (Valentin Buatois, Benoît Perrier, Claude Badin), la«Societat d'Amics
de Sébastien Faure»; també
sorgí un altre grup a París, que acabà
fusionant-se
amb el primer el 24 de juny de 1945.
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![[22/04] Atemptat d'Acciarito - «Actualité de l'anarchisme» - Gallea -...](http://www.estelnegre.org/documents/arandamarti/arandamarti01.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/documents/pedrolopezcalle/pedrolopezcalle02.jpg)
![[21/04] «Germinal!» - «Voluntad» - Míting d'Adurza - Lorenzo - Turina -...](http://www.estelnegre.org/fotos/albertpierre.jpg)
.jpeg)
.jpeg)
![[20/04] Acte de SIA - Congrés Anarquista de Corea - Conferència de Lapeyre -...](http://www.estelnegre.org/documents/giloliver/giloliver02.jpg)