[28/04] «El Rayo» - Federn– Rolland - Plaja - Pilat - Oteros - Zafón -
Iguacel - Mink - Bonnot - Dubois - Senna Hoy - Cavallazzi - Zanasi -
Wolfe - ArroyoAnarcoefemèrides
del 28 d'abril
Esdeveniments
- Surt El Rayo:
El 28 d'abril de 1912 surt a Palma (Mallorca, Illes Balears) el primer
número
d'El Rayo. Periódico sindicalista. Defensor de los
oprimidos, d'antuvi
amb periodicitat quinzenal i a partir del número 6, del 6 de
juliol de 1912,
convertit en setmanari. Aquest periòdic es va editar a
iniciativa dels
cenetistes del Centre de Picapedrers de Palma (carrer dels Socors, 85)
amb
l'objectiu d'incitar els treballadors envers el pensament
anarcosindicalista.
En un començament va tenir un cert caràcter
ambigu, amb força col·laboracions
d'elements de l'agrupació socialista palmesana
(Vicenç Paul principalment).
Després, arran de la polèmica sobre la vaga dels
sabaters, Joan Ordinas, Jeroni
Binimelis, Maties Prats i Antoni Ramis li donaren ja un contingut
clarament
anarcosindicalista i es parlarà del «grup d'El
Rayo». A partir del
número 83, del 3 de gener de 1914, el subtítol de
la capçalera passarà a ser Órgano
de la Federación Regional de Baleares «Solidaridad
Obrera». El periòdic va
reproduir textos d'Anselmo Lorenzo, Ricardo Mella, Ángel
Lacort, Josep Prat,
etc., i articles de José Hucha, Josep Negre, Evelio Boal,
Vicenç Paul, Maties
Prats, Daniel Caretto, Antón Ninón, J. Mulet,
etc. Va publicar fulletons per
lliuraments, com ara Conferencias populares sobre
sociología, d'Antoni
Pellicer i Paraire, i Articulos sobre sindicalismo,
de Josep Prat.
D'altra banda, Cosme Salvà, llavors molt jove,
també hi col·laborà. Es van
publicar 100 números, l'últim l'1 de maig de
1914, i el tiratge mitjà
oscil·lava entre els mil exemplars. El nucli va rebre, a
més, una certa empenta
amb l'arribada a l'illa de Salvador Seguí el mes de
març de 1913, amb motiu de
la campanya pro Queraltó; aquesta, a Palma, va reunir en un
mateix acte
republicans, socialistes, societats obreres i el grup d'El Rayo.
Fou
també en aquests anys quan a Inca, ciutat qualificada
posteriorment de «bressol
del llibertarisme mallorquí», s'hi
afermà ja definitivament, gràcies als
treballs del pintor Joan Marroig i Vicens, el domini del pensament
anarquista
sobre les societats obreres locals --especialment, «La
Justicia», de sabaters,
i «El Progreso», de picapedrers. Felanitx
també, entre 1913 i 1914, va comptar
amb un altre grup anarquista, «Els Obradors».
Pere Miralles Le Foll: «Premsa
obrera a Mallorca, El Rayo (1912-1914)»,
en El Mirall, 47
(agost-setembre 1991), pp. 55-57
Naixements
- Etta Federn: El
28 d'abril de 1883 neix a Viena (Imperi Austrohongarès)
l'escriptora,
traductora, periodista, pedagoga i militant anarquista,
anarcosindicalista i
anarcofeminista Marietta Federn, més coneguda com Etta Federn-Kohlhaas o Etta
Kirmsse, amb els llinatges dels marits, i que va fer servir
el pseudònim Esperanza.
Havia nascut en una família
burgesa jueva assimilada. Sos pares es deien Josef Salomon Federn,
reputat metge,
i d'Ernestine Spitzer, actriu i activista feminista; germans seus van
ser Paul
Federn, metge psicoanalista deixeble de Sigmund Freud; Karl Federn,
jurista i
escriptor; i Walter Federn, periodista i economista. A la Universitat
de Viena
Etta estudià llengües germàniques i
filosofia i quan
tenia 22 anys s'establí amb sa família a
Berlín (Prússia) per acabar els estudis. A partir
de 1906 es dedicà a publicar
tota mena d'obres (assaigs, biografies, novel·les, poesies,
traduccions, etc.).
La publicació en 1927 de seva biografia sobre Walter
Rathenau, ministre
d'Exteriors en la República de Weimar assassinat per membres
de l'Organització
Cònsol d'extrema dreta, fou un autènticèxit editorial, però li va portar
amenaces de mort i el rebuig del seu editor. Es guanyava la vida com a
professora particular, com a traductora en diverses llengües
(anglès, francès, jiddisch,
rus i danès) de diversos autors (Aleksandra Kollontai,
William Shakespeare,
Hans Christian Anderesen, etc.) i com a crítica
literària del diari Berliner
Tageblatt. Després
d'una experiència juvenil que no reeixí
a causa dels seus orígens jueus i en la qual
perdé un fill que tingué, es casà
en dues ocasions, la primera en 1916 amb el terapeuta i pedagog Max
Bruno
Krimsee, que li donà dos fills (Hans i Michael), i la segona
amb Peter Paul Kohlhaas,
de qui se separà en 1930 i es divorcià quatre
anys més tard. Molt amiga de la
parella anarquista formada per Rudolf Rocker i Milly Wittkop,
entrà a formar
part de la Syndikalistischer Frauenbund (SFB, Federació de
Dones
Sindicalistes), organització creada en 1921 per
l'anarcosindicalista Freie
Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels
Treballadors Alemanys). També
freqüentà altres destacats militants anarquistes,
com ara Max Nettlau, i Emma
Goldman, i la parella formada per Molly Steiner i Senya
Fléchine visqué una bona temporada a la seva casa de Berlín. Durant
els anys vint participà en campanyes d'educació
sexual i de divulgació de
mètodes contraceptius. Amenaçada de mort pels
nacionalsocialistes, el novembre
de 1932 s'exilià, gràcies al suport
econòmic d'uns familiars que vivien als
Estats Units, amb sos dos fills a Barcelona. A la capital catalana
treballà com
a traductora i el seu domicili es convertí en lloc de
reunió dels anarquistes
alemanys exiliats (Rudolf i Margaret Michaelis, Helmut
Rüdiger, etc.), fins al
punt de considerar-la com a la «cònsol
no-oficial» d'Alemanya. Entre 1932 i
1936 participà activament en la vida cultural de la capital
catalana i
ràpidament aprengué el castellà, de la
mà de Felipe Aláiz de Pablo, i el
català.
Formà part del «11 Club»,
tertúlia de discussió lliure on participaren
destacats intel·lectuals i artistes d'aleshores
(Félix Martí Ibáñez, Aurora
Bertrana, Mercedes Plantada, Corominas, Ferenc Oliver Brachfeld, etc.).
Els
seus coneixements de quirologia i de grafologia, disciplines aleshores
en voga,
van fer que certa premsa en parlés com a d'una
quiromàntica endevinadora del
futur. El 8 de juny de 1935 prengué part, amb Marius
Verdaguer i Joan Alavedra,
en l'homenatge a l'escriptor Thomas Mann que es realitzà a
l'Ateneu Barcelonès
amb motiu del seu seixantè aniversari. El gener de 1936
impartí un curs («La
posición social de la mujer en los diferentes
países») celebrat a l'Ateneu Polytechnicum.
En aquest mateix 1936 entrà a formar part de
l'organització anarcofeminista«Mujeres Libres» i col·laborà
per a la seva revista Mujeres Libres.
En aquesta també època
col·laborà en Mi Revista.
En 1937 fundà i dirigí
quatre escoles laiques a Blanes (Selva, Catalunya) i formà
futurs professors. S'afilià
a la Federació Local de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Blanes. En
aquests anys bèl·lics
col·laborà amb articles sense signar en Die Sociele Revolution, sobretot sobre
la seva reforma educativa inspirada en l'obra de Francesc Ferrer i
Guàrdia.
Arran dels fets de maig de 1937 retornà a Barcelona, a causa
de la creixent
influència que exercien els comunistes a Blanes i que la
mantenien constantment
vigilada. Impartí classes al Casal de la Dona Treballadora
de Barcelona,
gestionat per «Mujeres Libres». Son fill Hans
lluità com a tinent en l'Exèrcit
republicà. En 1938 «Mujeres Libres»
l'edità el fulletó Mujeres
de las revoluciones, on biografia una dotzena de dones
revolucionàries (Emma Goldman, Inga Nalbandian, Madame
Roland, Liy Braun, Mrs.
Pankhurst, Angelica Balabanoff, Rosa Luxemburg, Charlotte Corday, Ellen
Key,
Vera Figner, Isadora Duncan i Alexandra Kollantai) i que en 1997 va ser
reeditat en alemany sota el títol Revolutionär
auf ihre Art. Von Angelica Balabanoff bis Madame Roland. 12 Skizzen
unkonventioneller Frauen. L'abril de 1938, a causa dels
bombardejos sobre
Barcelona, s'instal·là a París. Quan
l'ocupació de França per les tropes
alemanyes s'adherí, amb sos dos fills, a la
Resistència, realitzant treballs
propagandístics, traduccions i tasques de
distribució. Entre 1940 i 1945 visqué
amagada en un convent a prop de Lió (Arpitània).
L'agost de 1944 son fill Hans
morí en una combat a Charavines-Le Vercos i l'escriptor
anarquista Stig
Dagerman, amic de la família, redactà una
emocionant necrològica titulada «À la
memoire du capitaine Jean». Son altre fill Michael
lluità amb els partisans als
Pirineus i aconseguí salvar la vida. La mort del seu fill li
donà la
nacionalitat francesa i el dret a una petita paga. En 1947 Annemarie i
Stig
Dagerman la visitaren a París i aquest, en la seva obra Skuggan av Mart, s'inspirà en
la seva persona i família. Etta
Federn va morir el 29 de setembre de 1951 –algunes fonts
citen el 9 de maig– a
París (França) en la més estricta
pobresa. Deixà inèdita una traducció a
l'alemany del Romancero gitano de
Federico García Lorca, un dels seus escriptors favorits.
Etta Federn
(1883-1951)
***
- Gaston Rolland:
El 28 d'abril de 1887 neix a La Chapelle-Saint-Mesmin (Centre, Franca)
l'anarquista
antimilitarista Gaston Émile Rolland, també
conegut com Tonton i Antonio
Raspiol.
Abans de la Gran Guerra freqüentà els cercles
anarcoindividualistes i era
lector de La Guerre Social, tot
reivindicant el pensament de Lev Tolstoi i el vegetarianisme. L'agost
de 1914
rebutjà la mobilització i, sota el nom espanyol d'Antonio Raspiol, visqué a
París (França) treballant
artísticament
la joieria i la gravació en coure. L'octubre de 1916,
albergà durant uns dies
l'insubmís Raymond Bouchard, qui el denuncià quan
va ser detingut. El 4 de
setembre de 1917 va ser detingut a Marsella (Provença,
Occitània), tancat al
fort Saint-Nicolas de la ciutat i inculpat amb altres companys (E.
Armand,
Roberto Dorderis i Raymond Bouchard). Jutjats tots plegats, el 4 de
gener de
1918 va ser condemnant a tres anys de presó–Armand i Bouchard a cinc anys, i Dorderis
a quatre. Roland aconseguí fugir de l'hospital de Grenoble
(Roine-Alps,
Arpitània) on es guaria d'una tuberculosi. Enxampat, el 19
de juliol de 1918 va
ser condemnat pel IV Consell de Guerra de París per
insubmissió, encobriment de
desertor i ús de documentació falsa a 15 anys de
treballs forçats, més 10 anys
de domiciliació obligada i a la degradació
militar. L'agost de 1919, quan
estava a punt de ser deportat a la Guaiana Francesa, el
Comitè de Defensa
Social (CDS) es mobilitzà per que el seu nom fos
inclòs en la Llei d'amnistia
que l'Assemblea Nacional francesa preparava i portà a terme
una intensa
campanya pel seu alliberament. El 22 de desembre de 1921 la resta de la
pena de
treballs forçats que li quedava va ser commutada per la de
10 anys de reclusió,
que purgà a la presó de Melun (Illa de
França, França). El març de 1923 el
propagandista anarquista Han Ryner, que participà activament
en la seva
campanya d'alliberament, publicà el fullet Una
conscience pendant la guerre. L'affaire Gaston Rolland, que
tingué
nombroses reedicions. El 25 de juliol de 1924 va ser definitivament
alliberat. En
1929 fou tresorer de la Colònia Infantil
Llibertària, de la qual eren membres
Marius Theureau, G. Grégoire, Pierre Lentente i Maurice
Langlois, que durant
dos mesos estivals s'estaven amb cinc infants obrers a la casa
campestre de
Jeanne Morand. L'octubre de 1929, que aleshores vivia al 17 del carrer
Amiral
Mouchez, del XIII Districte de París, va ser nomenat
tresorer del CDS i de la
tercera sèrie seu butlletí (1927-1929), en
substitució de Georges Courtinat. El
CDS, del qual també eren membres Lucie Job i Pol Jouteau,
comptava aleshores
amb 12 comitès regionals. A partir de maig de 1931 va ser
tresorer Le Réfractaire,òrgan de la Lliga
Internacional dels Refractaris a totes les Guerres, animat per A.
Martin, Marius
Theureau, H. Dubois i Sylvain Chevalier, entre d'altres. En aquestaèpoca, amb
A. Mai i Maurer, fou membre de la Comissió de Control del
grup de solidaritat«L'Entraide». En el periòdic
anarcopacifista Liberté,
de Louis Lecoin, l'1 de gener de 1965 s'obrí una
subscripció al seu favor, que aleshores vivia a Le Lissan, a
prop de Granignan
(Aquitània, Occitània), que arreplegà
milers de francs. Gaston Rolland morí en
1982.
***
-
Hermós Plaja Saló:El 28 d'abril de 1889 neix a
Palamós (Baix Empordà,
Catalunya) el militant anarcosindicalista i editor anarquista
Hermós Plaja
Saló. Son pare, Salvador Plaja Villena, era
republicà federal i molt lligat als
anarquistes, de moltes de les publicacions dels quals era el
corresponsal i
distribuïdor; sa mare es deia Carme Saló Llach. Va
anar molt poc a l'escola,
però des d'infant va llegir molt. Va començar a
fer feina amb 14 anys en una
fàbrica de taps de suro i després en altres
feines, però va ser acomiadat
sovint per conflictiu. Arran dels fets de la Setmana Tràgica
va haver d'exiliar-se
uns mesos a França. Va militar en el Centre Instructiu de
Palamós i en aquestaèpoca va ser detingut i portat a La Bisbal. En 1911 va
afiliar-se en la
Confederació Nacional del Treball. Després va fer
el servei militar a Melilla
fins al 1914, any que contreu matrimoni amb Carme Paredes Sans, la seva
companya de tota la vida. Cap al 1917 va començar a destacar
en els cercles
llibertaris. En 1918 va fundar a Tarragona la revista Acracia,
que
servirà per escampar la militància cenetista
arreu de les comarques
tarragonines; aquest mateix any participarà en la
Conferència Anarquista de
Barcelona. Editarà a Reus, amb el suport de Felip Barjau,
Josep Viadiu i Felipe
Alaiz, Fructidor (1919-1920) i Los
Galeotes (1921). La seva tasca
per les comarques tarragonines, completada amb conferències
i mítings, va
aconseguir que la CNT es reafirmés, fet que li va portar
problemes amb les
autoritats: va ser detingut un mes per la publicació
clandestina de Solidaridad
Obrera; el desembre de 1920 va ser deportat tres mesos a Bot
per Martínez
Anido; entre 1921 i 1922 va restar empresonat a Tortosa sota
l'acusació d'haver
imprès l'antimilitarista Canción del
soldado, etc. Durant els anys
següents i fins a la proclamació de la
República, va fer mítings amb García
Oliver, Llorens, Companys, Aiguadé, Foix i Seguí,
a Falset, Barcelona,
Vilanova, etc. En 1924, durant quatre mesos, va dirigir Solidaritat
Obrera.
Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera es va mantenir
força actiu,
atribuint-se'l la major part de la propaganda cenetista. En 1928 va
formar part
del grup «Solidaridad» i del Comitè
Nacional de la CNT, amb Peiró, García
Birlán, Delaville, Castellà i Roigé.
En 1931, amb Carbó i A. Fernández, va
romandre un temps per Astúries i va treballar en una
editorial madrilenya, en
representació de la qual viatjava sovint, aprofitant
l'avinentesa per fer
conferències. En aquesta època va comprar una
impremta, fet que li impedia
afiliar-se a la CNT, i la va regentar fins a la guerra civil. Va
lluitar en les
milícies i va ser ferit a una cama. En 1939, amb la derrota,
va marxar primer a
França i després a Mèxic, on va
continuar la seva tasca de divulgació dels
textos anarquistes. Va dirigir en diverses ocasions Solidaridad
Obrera
(1945-1947, 1948, 1950, 1958). En l'exili va defensar les tesis
anticol·laboracionistes, al costat de Ferrer, Montseny i
Esgleas, i
especialment a partir de febrer de 1947, juntament amb
Carbó, Campos, Patricio
Navarro, Ocaña i altres. En 1977 va retornar a Catalunya.
Conferenciant d'alt
nivell, el seu prestigi es troba en la notable tasca de periodista i
d'editor
de centenars de publicacions periòdiques, fullets i llibres
durant dècades a
Espanya i a Mèxic. La seva feina editorial va comptar amb la
inapreciable ajuda
de sa companya, Carme Paredes Sans, realitzada a través
d'una de les editorials
més importants de l'anarquisme hispà:«Ediciones Vértice»; en aquesta
editorial
que va fundar es van publicar centenar de llibres i fullets, que sovint
van
assolir tirades de més de cent mil exemplars, d'autors com
Ingenieros, Darwin,
Michel, Zola, Elías García, Bakunin, Proudhon,
Maupassant, Malato, Plató,
Makno, Kropotkin, Malatesta, Manzoni, Giraud, Hucha, Blanqui,
Pestaña, Amador,
Segarra, Barthe, Torres, Marbà, Nettlau, Gori, Gener, etc.
També s'ha de ressenyar
els 22 títols publicats en la seva
col·lecció «La Novela
Social», així com la
seva intervenció en la història
bibliogràfica de Lamberet i la seva
participació en la projectada història de la CNT.
Va ser director d'Acracia
(Tarragona, 1918; i Reus, 1923), Fructidor (Reus,
1919-1920), Crisol
(Sabadell, 1923), Productor (Tarragona, 1923), Vértice
(Barcelona, 1923 i 1925), Solidaridad Obrera
(Barcelona i Mèxic,
1955-1957), etc. Va col·laborar en Ação
Directa, Cenit, Espoir,Libertad, Nervio, Ruta,Tierra y Libertad, Terra
Lliure, Umbral, La Voz del
Campesino, etc. És autor de Sindicalismo.
Misión humana y revolucionaria del sindicalismo
(1921), Charlas con las
juventudes (1948), Concepción
federalista de la CNT (1948), El
sindicalismo según sus influencias (1954), Salvador
Seguí, hombre de CNT
(1960, amb altres), entre d'altres; va deixar inèdites Mis
memorias. Va
cedir la seva biblioteca i arxiu personals a la Bibliteca
Pública Arús de
Barcelona. Hermós Plaja Saló va
morir el 23 de març de 1982 a
Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya).
Jaume Fabre
i Josep M. Huertas:«Conversa amb Hermós Plaja. El pare de dues
acràcies», en L'Avenç,
28
(juny 1980), pp. 15-22
***
-
Ida Pilat Isca: El
28 d'abril de 1896 neix a Odessa (Odessa, Ucraïna), en una
família jueva
acomodada i poliglota, la traductora i militant anarquista Ida Pilat.
En 1905,
a causa del pogrom fomentat per les autoritats tsaristes,
emigrà amb sa família
als Estats Units d'Amèrica i s'establí al barri
novaiorquès de Brooklyn.
Després d'estudiar en una escola pública, on una
amiga la introduí en grups
socialistes, es matriculà en grec i llatí al
Hunter College. Amb el temps
esdevingué secretària i traductora professional,
ja que coneixia a més del
jiddisch i el rus diverses llengües (francès,
alemany, anglès, italià, etc.).
En els anys vint va fer feina com a traductora per a l'empresa
d'extracció
petrolífera Keystone Driller Company. A partir de 1927,
arran de la campanya a
favor dels anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti i amb el suport
de
l'activista llibertària Rose Pessota, entrà a
formar part del Grup Anarquista
Internacional de Nova York. En aquesta campanya fou detinguda en dues
ocasions
a Boston per manifestar-se davant el domicili del governador Fuller. En
un acte
de suport en aquesta campanya en el Centre Cultural dels anarquistes
espanyols
de Nova York, coneixerà l'anarquista italià
Valerio Isca, que esdevindrà son
company a partir de l'abril de 1929. A partir de 1932, quan la Keystone
Driller
va fer fallida arran de la Depressió, va entrar a fer feina
com a secretària
del Pioneer Youth Camp durant uns anys, sota la direcció
d'Alexis Ferm, i anys
després, i fins a la jubilació, com a traductora
i cap d'oficina per a una
empresa d'exportació. En 1939 la parella es casà.
Amb son company, en 1955
s'establí en una caseta en un llac veïnat de la
llibertària Colònia Mohegan, on
vivien Milly i Rufolf Rocker, amb qui entaularan una eterna amistat. La
seva
tasca com a traductora en el moviment anarquista fou ingent,
especialment
llibres de Bakunin i articles per diversos periòdics, com
ara el setmanari en
castellà Cultura Proletaria o la
publicació anarquista en jiddisch Freie
Arbeiter Stimme. Traduí a l'anglès el
llibre A short history of
Anarchism, de Max Nettlau¸ que hagué de
realitzar fent servir les versions
castellana i italiana ja que el manuscrit original alemany es va perdre
durant
la guerra civil espanyola. Com a membre activa del moviment llibertari
jueu
intervingué en nombroses organitzacions de suport mutu
sindical; com ara la
Lliga del Suport Mutu, de Harry Kelly; a la ferreriana Escola Moderna
d'Stelton; a la Colònia Mohegan; en l'enviament de paquets a
Itàlia després de
la guerra; en la creació del Libertarian Book Club (Club del
Llibre
Llibertari), del qual fou secretària a la mort de Joseph
Arostan; etc. Ida
Pilat Isca va morir el 5 de novembre de 1980.
***
- Nemesio Oteros Polo:
El 28 d'abril de 1907 neix a Nueva Carteya
(Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Nemesio
Oteros Polo, conegut
com Nardo. Fill d'una família
molt pobra, quan tenia sis anys ja
recollia olives i l'any següent va anar unes poques setmanes a
escola abans de
ser expulsat per insultar el mestre; així i tot,
aconseguí una important
cultura autodidacta amb l'ajuda d'un dels seus germans. En 1930
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un dels
defensors dels jornalers
recollidors d'olives. Arran de l'aixecament feixista de 1936,
formà part del
grup que neutralitzà el feixisme local i fou un dels
organitzadors del Comitè
Revolucionari del poble, comitè que no es
caracteritzà per cap acte violent
--el capellà va ser reciclat a infermer--, i de la nova
col·lectivitat. Quan
les tropes feixistes s'acostaren a la seva localitat marxà a
Barcelona, on va
fer de corresponsal per a diversos periòdics llibertaris (CNT, Proa,Solidaridad
Obrera, Vida Nueva, etc.). En acabar la guerra,
amb
la Retirada, passà els Pirineus i fou internat a diversos
camps de concentració
(Sant Llorenç de Cerdans, Bram i Vernet) i,
després, en companyies de
treballadors estrangers. Durant l'ocupació de
França per les tropes alemanyes,
treballà al camp a Liorac-sur-Louyre i, després
d'especialitzar-se en feines
amb ciment armat, arranjant teulades per tot arreu. Detingut pels
nazis, no
pogué integrar-se al Servei de Treball Obligatori (STO) dels
alemanys per
malalt i, un cop obtingué la baixa, pogué
establir-se a Brageirac. Amb
l'Alliberament milità en la Federació Local de la
CNT de Brageirac. Arran de
l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de la
tardor de 1945, fou
nomenat secretari de la citada federació, càrrec
que ocupà fins al final dels
seus dies. En 1946, des de Belesmàs, s'encarregà
de la coordinació de la CNT de
Còrdova en l'Exili. També trobem
col·laboracions seves, moltes signades sota el
pseudònim Nardo, en Cultura Proletaria, Espoir, El
Luchador i Tierra y Libertad,
entre d'altres. Sa companya fou Carmen
Hernández Luna (1907-1994). Nemesio Oteros Polo va morir el
5 de desembre de
1994 a Brageirac (Aquitània, Occitània).
***
- Juan Zafón Bayo:
El 28 d'abril de 1911 neix a Barcelona (Catalunya)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Juan Zafón
Bayo, que va fer
servir els pseudònims Ariel i Zapata. Quan tenia 18 anys
s'afilià
a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931
participà en la fundació
del Sindicat de Productes Químics confederal i
milità en el Sindicat de
Professions Liberals de la CNT. En 1934, dedicat a la publicitat,
formà part
del Sindicat de Publicistes de la CNT de Barcelona. Quan
esclatà el conflicte
bèl·lic s'enrolà en la Columna Ortiz i
dirigí el seu òrgan d'expressió Combate.
Sembla que també lluità en la Columna Durruti.
Després va ser nomenat,
juntament amb Evaristo Viñuales Larroy i Francisco
Ponzán Vidal --amb qui
entaulà una estreta amistat--, delegat
d'Informació i Propaganda del Consell
d'Aragó, càrrec que ocupà fins l'11
d'agost de 1937, quan la dissolució del
Consell d'Aragó, i es va reintegrar al front en la 29
Divisió confederal. En
1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou
tancat al camp de
concentració de Vernet. Més tard va ser enviat a
la 21 Companyia de
Treballadors Estrangers (CTE) a les Ardenes per realitzar tasques a les
fortificacions de la Línia Maginot fins que pogué
escapar el maig de 1940 cap a
Lissac on romania sa companya Lucía Rueda. En 1941,
després de passar pels
camps de concentració de Sant Cebrià i de Rouen,
s'integrà a través de Ponzán
en la xarxa d'evasions de Pat O'Leary. El 24 d'octubre de 1942 va ser
detingut
a Tolosa de Llenguadoc per«intel·ligència amb
l'enemic»; tancat d'antuvi a
Vernet, va ser deportat a principis de 1943 a Alemanya, però
aconseguí fugir
durant el viatge i arribar a Bordeus. Obligat a treballar per a
l'«Organització
Todt», s'integrar en la Resistència francesa.
Instal·lat a París, en 1944 formà
part del Comitè Regional de la CNT del Nord. L'agost de 1944
participà en els
combats d'alliberament de París. En 1945, arran de
l'escissió del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE), va ser un dels creadors de la
Federació Local parisenca
de la CNT col·laboracionista. En 1947 es
traslladà a Mèxic. El març de 1955 fou
un dels iniciadors del Boletín
por la Unidad de CNT de España, editat a
Mèxic, i on defensà sempre la necessitat de la
unitat confederal. Malalt del
cor a causa de l'altitud de la capital mexicana, amb la mort del
dictador
Francisco Franco retornà a la Península i
s'afilià al Sindicat de Professions
Liberals de la CNT de Barcelona. Trobem articles seus en España Libre i Solidaridad
Obrera.És autor de La
revolución española nace del espíritu
del pueblo
(1945), La
España de mañana. Testamento espiritual deÁngel Ganivet sobre la
organización de la sociedad española (1967) i El Consejo revolucionario
de Aragón
(1977), i deixà nombroses obres inèdites (El colectivismo es
la última barrera; La complejidad humana; La cooperativa emanada
del sindicato;¿Es
necesario revisar las tácticas?; Francisco
Ponzán, el idealista; Pasado, presente y futuro del
anarcosindicalismo;Proudhon,
Bakunin y el anarquismo moderno; La revolución es un
deber
cívico;Trazos
libertarios; La violencia; etc.). Juan Zafón
Bayo va morir el 27 de maig de 1977 a l'Hospital de Sant Pau de
Barcelona (Catalunya).
***
- Prudencio Iguacel Piedrafita:
El 28 d'abril
de 1913 neix a Botaya (Osca, Aragó, Espanya)
l'anarcosindicalista i resistent
antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Arran del cop feixista de
juliol de
1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en
la Columna «Roja i
Negra». Després de la militarització,
fou membre del grup «Libertador» de la
127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»),
unitat guerrillera encarregada
de missions especials rere les línies enemigues. A partir
d'agost de 1937, el
grup «Libertador», format per 11 membres–vuit de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors
(UGT)–, entrà a formar
part del Servei d'Informació Especial Perifèric
(SIEP), serveis secrets
republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i
dependents dels Serveis
d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit
Republicà. En 1938 assolí el grau
de tinent. Amb el triomf franquista, passà a
França i patí el camp de
concentració de Vernet. Després
s'integrà en la famosíssima xarxa
d'evasió del
Grup Ponzán, encarregada de treure de França
notoris antifeixistes. Més tard entrà
en la Federació Local de Bordeus de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou
expulsat juntament
amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre
d'Estudis Socials
(CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en
l'Agrupació Confederal de
Bordeus, tendència que publicà el
periòdic mensual Frente Libertario,
i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional
de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb
Martínez Alfonso, fou
administrador de Tribuna Confederal y
Libertaria. Prudencio Iguacel Piedrafita va morir el 18
d'octubre de 1979 a
Bordeus (Aquitània, Occitània).
Defuncions
- Paule Mink: El 28
d'abril de
1901 mor a Auteuil (París, França) la periodista
socialista, militant feminista
i revolucionària communarde Paulina Mekarska,
més coneguda com Paule
Mink o Minck. Havia nascut el 9 de novembre
de 1839 a Clarmont
d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).
D'origen
polonès, son pare, el comte Jean
Népomucène
Mekarski, va ser membre de l'alta noblesa de Polònia --nebot
del general
príncep Poniatowski i cosí d'Stanislas II
Poniatowski, últim rei de Polònia.
Jean Mépomucène Mekarski es va casar a
Varsòvia amb Jeanne Blanche Cornelly de
la Perrière, nascuda en un família de la petita
noblesa francesa. Després de
participar activament en la Revolució polonesa de 1830, J.
M. Mekarski va
emigrar l'any següent a França i va trobar una
feina d'apoderat de recaptador
d'impostos a Clarmont d'Alvèrnia, esdevenint alhora en un
adepte de les idees
de Saint-Simon. Ben aviat Paule Mink es decantarà pel
republicanisme, escrivint
articles i participant en reunions polítiques. En aquestaèpoca va escriure un
petit pamflet Les
mouches et l'araignée, dirigit contra
Napoleó III
(l'aranya) devorador del poble (les mosques). Cap el 1868 va
instal·lar-se a
París, on va fer feina de cosidora i impartint classes de
llengües, i va crear
una organització feminista, revolucionària i
mutualista anomenada «Société
Fraternelle de l'Ouvrière». Va defensar, amb Maria
Deraismes i André Léo, en
conferències al Tivoli-Vauxhall, els drets
polítics de les dones i va
col·laborar entre el gener i l'octubre de 1870 en La Réforme Sociale,òrgan de la Federació de Rouen de
l'Associació Internacional dels Treballadors
(AIT). Durant la guerra francoprussiana va prendre part en la defensa
d'Auxerre
i va aconseguir la Legió d'Honor, que va rebutjar. L'octubre
de 1870 va
escriure articles en La
Liberté.
Durant la Comuna es va lligar
sentimentalment al pintor Noro, comandant del XXII Batalló
Federat i va prendre
part molt activa en els debats al club que es va instal·lar
a partir del 14 de
maig a l'església de Saint-Sulpice, juntament amb
Lodoïska Kawecka, altra
polonesa el marit de la qual, el doctor Constantin Kawecki, era
comandant d'un
batalló federat. També va fundar un club que es
reunia a l'església de
Notre-Dame de la Croix i va obrir una escola gratuïta a
Saint-Pierre de
Montmartre. Va realitzar nombrosos viatges per les comarques per
explicar el
moviment revolucionari de la Comuna. El maig de 1871, durant una
d'aquestes
gires propagandístiques, es va produir la desfeta de la
Comuna i va aconseguir
passar a Suïssa amagada al tènder d'una locomotora
i es va reunir amb James
Guillaume el juliol a Ginebra. A Suïssa va viure fent
lliçons, va participar en
el V Congrés de la Pau a Lausana i va continuar la seva
tasca de propaganda
feminista, socialista blanquista i guedista, de paraula i per escrit.
Després
de l'amnistia de 1880 va retornar a França, continuant amb
la seva tasca
militant fent conferències per tot arreu. Va assistir com a
delegada de les
obreres de Valença al congrés del Partit Obrer de
França (POF), de Jules
Guesde, a l'Havre el novembre de 1880, on va reclamar la
instrucció civil,
integral i idèntica per a tothom. El 31 de maig de 1881 va
ser condemnada i
condemnada a un mes de presó per haver participat en un
míting de protesta
contra la condemna del nihilista rus Jessy Helfman. Com a polonesa,
legalment
era russa i sempre estava sota l'amenaça
d'expulsió; per això un company
mecànic anarquista, Negro, va oferir-li el matrimoni per
així aconseguir la
nacionalitat francesa, alhora que va reconèixer Mignon i
Héna, dos infants que
Mink havia tingut a l'exili del seu primer matrimoni amb el
príncep
Bohdanowicz
--un tercer fill (Lucifer Blanqui Vercingétorix
Révolution) va morir al poc
temps de néixer. També va ser membre de la
lògia maçònica del Dret
Humà. A
partir de 1882 sa vida estarà lligada al POF fins al 1893
quan s'adherirà al
Comitè Revolucionari Central Blanquista de París
dirigit per É. Vaillant. En
aquesta època col·laborarà en La Revue Socialiste, L'Almanach de la
Question Sociale
i La Petite
République.
En 1894 va estrenar dues
peces de teatre social: Qui
l'emportera? iLe pain de la
honte.
Per al primer número del periòdic feminista La Fronde, del 9 de
desembre
de 1897, va preparar un estudi sobre la condició de la dona
treballadora. Cap
al 1900 va ser una de les tres dones membres del consell
d'administració del
Sindicat de Periodistes Socialistes. Paule Mink va morir el 28 d'abril
de 1901
al barri d'Auteuil de París (França) i va ser
incinerada l'1 de maig al cementiri
parisenc de Père-Lachaise, donant lloc a una important
manifestació de
socialistes, anarquistes i feministes i que acabarà en
enfrontaments amb la
policia.
Paule Mink (1839-1901)
***
-
Jules Bonnot: El 28
d'abril de 1912 mor a Choisy-le-Roi (Illa de França,
França) l'anarquista
il·legalista Jules Joseph Bonnot. Havia nascut el 14
d'octubre de 1876 a
Pont-de-Roide (Franc Comtat, França). Sa mare va morir el 23
de gener de 1887 a
Besançon i son germà se
suïcidà penjant-se en 1903 a causa d'un desengany
amorós. Son pare, obrer fonedor i analfabet,
hagué d'educar tot sol son fill.
Ben aviat Jules abandonà els estudis i amb 14 anys va
començar a treballar
d'aprenent, però sempre problemàtic, renyeix amb
els successius patrons. En
1891 és condemnat per primer cop per pescar amb arts
prohibides i, en 1895, ho
serà per barallar-se en un ball. En 1901, després
de fer el servei militar, es
va casar amb una jove costurera, Sophie. En aquesta anys
comença a militar en
el moviment llibertari i és acomiadat dels ferrocarrils de
Bellegarde per la
seva militància política. Com que
ningú el vol contractar per anarquista,
decideix emigrar amb sa dona embarassada a Ginebra (Suïssa),
on trobarà una
feina de mecànic. Pocs dies després del part,Émilie, la nina nounada, morí.
Per la seva dedicació incansable a l'agitació
anarquista, és expulsat de
Suïssa. Gràcies als dots de mecànic
experimentat, troba ràpidament feina en una
fàbrica d'automòbils de Lió. El febrer
de 1904 sa companya donarà a llum un
segon fill. Després de participar en diverses vagues i
guanyar-se l'odi dels
patrons, s'estableix a Sant-Etiève contractat de
mecànic per una empresa
reconeguda. Amb sa família viu a casa del secretari del seu
sindicat, Besson,
que acabarà d'amant de sa dona. Per fugir de la
còlera de Bonnot, Besson fuig
cap a Suïssa amb Sophie i l'infant. Com a resultat d'aquest
afer, quedà sense
feina i en l'atur. Entre 1906 i 1907 obrí dos tallers de
mecànica a Lió i va
cometre alguns robatoris amb Platano, el seu braç dret. En
1910 marxarà a
Londres, on aconseguirà una feina com a conductor de
l'escriptor Sir Arthur
Conan Doyle, gràcies a la seva destresa com a xofer, que li
serà força útil
durant la seva aventura il·legalista. A finals de 1910
retornà a Lió i començà
a fer servir l'automòbil com a eina delictuosa, tota una
innovació. La policia
el busca i ha de fugir precipitadament de Lió amb Platano.
En el camí, mata
Platano en circumstàncies gens ni mica clares: segons la
versió que donarà als
seus futurs còmplices, Platano s'hauria ferit greument amb
el seu revòlver
accidentalment, i el l'hauria rematat per evitar-li sofriments;
realment Bonnot
no podia donar una altra versió, ja que Platano era el seu
aval davant els
anarquistes parisencs. El cert es que Bonnot es va fer amb una
important suma
de diners que portava Platano, per la qual cosa la hipòtesi
d'un homicidi
intencionat no pot ser descartada. Cap a finals de novembre de 1911,
Bonnot
trobà suport en el periòdic L'Anarchie,
dirigit per Victor Serge. Alguns
militants anarquistes acabaran convertint-se en els seus
còmplices, com ara els
dos principals, Octave Garnier i Raymond Callemin (Raymond-la-science);
altres desenvoluparan un paper secundari, com ara Élie
Monnier (Simentov),Édouard Carouy, René Soudy i Eugène
Dieudonné. Adeptes de l'expropiació
individual, tots havien ja comès furts menors i desitjaven
fer una passa més en
la seva carrera delictiva; Bonnot en serà el catalitzador,
encara que la idea
d'un cap repugna els anarquistes, ja que té més
edat i està més experimentat en
la delinqüència. El 14 de desembre de 1911, Bonnot,
Garnier i Callemin furten
un automòbil --un «Delaunay-Belleville»
de luxe, verd i negre, molt ràpid (12
CV), model 1910-- amb la intenció de fer-lo servir
posteriorment per als seus
projectes. Una setmana més tard, el 21 de desembre de 1911,
al carrer Ordener
de París, Bonnot, Garnier, Callemin i possiblement un quart
home, assalten el
cobrador de la Société
Générale, que resulta greument ferit.És la primera
vegada que un cotxe és utilitzat per cometre un atracament i
l'esdeveniment té
força ressonància. L'endemà la fetaés portada de tots els diaris. La banda
quedà molt defraudada quan va descobrir que el
botí només eren alguns títols i
5.000 francs. Després d'abandonar el cotxe a Dieppe,
tornaren a París.
Callemin, que marxà a Bèlgica, intentà
vanament negociar els títols.
Mentrestant, la policia descobreix la vinculació de
l'atracament amb els
cercles anarquistes, fet que quan arriba a la premsa augmenta encara
més el
ressò de l'afer. Una setmana després de
l'atracament de la Société
Générale,
Garnier i Callemin troben refugi durant uns dies a casa de Victor Serge
i sa
companya Rirette Maîtrejean, malgrat no aprovar els
mètodes de la banda. Poc
després de la marxa de Garnier i de Callemin, la policia,
sempre recelosa amb
els anarquistes coneguts, escorcolla el domicili de Serge. La parellaés
detinguda, oficialment per tinença d'armes, trobades en un
paquet deixat per un
amic anarquista. La premsa presentà Victor Serge com al
cervell de la banda,
assegurant que sense ell la caiguda del grup és imminent. El
fet, però,
aconseguí l'efecte contrari: joves anarquistes, com ara
René Valet i René
Soudy, indignats per l'arrest, es van adherir al grup
il·legalista. La «Banda
Bonnot» va continuar la seva carrera i el 31 de desembre de
1911 a Gand,
Bonnot, Garnier i Carouy intenten robar un cotxe. Són
sorpresos pel conductor,
però Bonnot el deixa inconscient i després mata
amb el seu revòlver un sereno
alertat per l'enrenou. El 3 de gener de 1912 a Thiais, Caroy,
acompanyat de
Marius Metge, assassina un rendista i la seva casera durant un
robatori. Res no
indica que aquest doble homicidi hagi estat acordat amb Bonnot i els
seus
altres còmplices, però el fet de la
participació de Carouy en el cop de Gand fa
que la justícia el confongui amb altres delictes de la
banda. El 27 de febrer
de 1912 Bonnot, Callemin i Garnier roben un nou«Belaunay-Belleville». Un agent
de policia que intenta interceptar-los, a causa de la
conducció temerària de
Bonnot pels carrers parisencs, és abatut per Garnier. La
mort d'un agent de
l'ordre encara augmenta més el furor de la premsa i de
l'opinió pública, que
exigeix la captura de la banda. A l'endemà, a Pontoise, el
trio intenta desvalisar
la caixa fort d'un notari; sorpresos per aquest, són
obligats a fugir
abandonant el botí. Mentrestant, Eugène
Dieudonné és detingut i nega tota
participació en les activitats criminals de la banda, encara
que admet conèixer
Bonnot i la resta de membres del grup i reconeix les seves simpaties
anarquistes. És acusat de participar en l'atracament de la
Société Générale, el
cobrador de la qual havia reconegut d'antuvi Carouy i
després Garnier en les
fotos que li havien mostrat. El 19 de març de 1912, una
carta publicada en el
periòdic Le Matin causa
sensació: Garnier hi provoca la policia
desafiant-la a deternir-lo; sap que serà vençut,
però lluitarà a mort, alhora
que exculpa Dieudonné, afirmant que és l'autor
dels crims dels que està acusat.
La carta està signada amb una empremta digital que la
policia reconeix com a
autèntica. El 25 de març de 1912, el trio
habitual (Bonnot, Garnier i
Callemin), acompanyat de Monnier i Soudy, roben una limusina del
concessionari«De Dion-Bouton» a Villeneuve-Saint-Georges, al sud
de París, matant el
conductor i ferint greument l'altre ocupant del vehicle. Amb la
limusina
decideixen fer un atracament improvisat de la sucursal parisenca de
Chantilly
de la Société Générale, que
donà com a resultat tres empleats abatuts i un
botí
compost per lingots d'or i un sac de bitllets. Els gendarmes
només disposen de
bicicletes i cavalls per perseguir la banda automobilista. A partir
d'aquest
atracament, la policia progressivament posarà fi a les
activitats de la banda.
El 30 de març de 1912 Soudy és detingut. El 4
d'abril cau pres Carouy. El 7
d'abril la policia captura Callemin, fet important, ja queés un dels
protagonistes més rellevants, juntament a Garnier i a
Bonnot. El 24 d'abril
Monnier és arrestat. Aquest mateix dia, Louis Jouin,
número 2 de la Seguretat,
que està a càrrec de l'assumpte, escorcolla a
Ivry-sur-Seine el domicili d'un
simpatitzant anarquista. En una habitació es topa amb Bonnot
que el matarà d'un
tret. Ferit durant el tiroteig, Bonnot va a casa d'un apotecari per
fer-se
curar. Explica al farmacèutic que s'ha caigut d'una escala
de mà, però aquest
ho relaciona amb l'afer d'Ivry i avisa les autoritats. La policia pot
així
fer-se una idea aproximada de per on es troba Bonnot i pentina la
regió
minuciosament. El 27 d'abril és sorprès al seu
amagatall de Choisy-le-Roi.
Tindrà temps d'atrinxerar-se al seu cau i el cap de policia
s'estima més
controlar els voltants i esperar reforços abans d'intentar
l'assalt. Un llarg
setge comença, dirigit en persona pel prefecte de Policia
Louis Lépine. Cada
cop arriben més tropes de tota casta, fins i tot un regiment
de zuaus amb una
metralladora Hotchkiss, l'últim crit, així com
nombrosos curiosos vinguts de
tot arreu per assistir a l'«espectacle». Bonnot
treu el cap de tant en tant per
disparar sobre els seus enemics, que evidentment responen amb
descàrregues,
però aconsegueix sortir indemne. Mentrestant Bonnot escriu
el seu testament.
Finalment Lépine decideix volar la casa amb dinamita.
Greument ferit per
l'explosió, acaba el seu testament, afirmant la
innocència de Dieudonné i
moltes altres persones. Quan els policies enviats per Guichard comencen
l'assalt, encara aconsegueix rebre'ls a trets abans de ser ferit. Jules
Bonnot
mor aquest matí del 28 d'abril de 1912 a Choisy-le-Roi (Illa
de França,
França), durant el trasllat a l'hospital de
París. Valet i Garnier moriran en
un cercle policíac semblant el 14 de maig de 1912 a
Nogent-sur-Marne. El febrer
de 1913 els supervivents de la «Banda Bonnot» seran
jutjats i condemnats.
***
- Joseph Dubois: El
28 d'abril de 1912 mor a Choisy-le-Roi (Illa de
França, França) l'anarquista
il·legalista, membre de la «Banda
Bonnot». Joseph
(o Jules, o Jean) Dubois. Havia nascut el 13 de febrer de 1870 a Golta
(Mykolàïv,
Ucraïna) --altres fonts citen Odessa (Odessa,
Ucraïna)-- i era descendent d'una
vella família hugonota francesa. Emigrà a
França i, després de servir en la
Legió Estrangera gala, treballà com a
mecànic d'automoció per a diversos
patrons. Arran del robatori d'una església, va estar tancat
un temps a la presó
de Fresnes. En 1908 muntà a Courbevoie, amb altres companys
anarquistes, un
garatge cooperatiu. Més tard, amb el suport del milionari
anarquista Alfred
Fromentin, construí un garatge a les parcel·les
de «Le Nid Rouge», a
Choisy-le-Roi. Estava casat i tenia quatre fills. Amic de l'anarquista
il·legalista Jules Bonnot, al seu garatge
aprengué a conduir automòbils i fou
un dels seus millors refugis quan fou perseguit per la policia. Ben
informada
la policia, el 28 d'abril de 1912 un escamot d'una quinzena d'agents
irromprà
al seu taller quan treballava i caurà mort a trets
després d'alertar a crits
Bonnot.
Joseph Dubois (1870-1912)
---
Continua...
---