En las próximas elecciones municipales y autonómicas de día 24 de mayo se va a elegir, fundamentalmente, entre dos modelos de gestión económica muy distintos entre si. El modelo del Partido Popular que, con sus errores y aciertos, está sacando el país y a nuestra comunidad autónoma de la crisis, como lo demuestran todos los indicadores económicos; o bien, el modelo de una amalgama de partidos de izquierda, chavistas, independentistas y antisistema; modelo que, por otra parte, ha fracasado en todos los rincones del mundo y que, en muchos casos ha llevado a naciones enteras a la pobreza más absoluta y al desabastecimiento de los productos más básicos.

Es cierto que todavía queda mucho camino por recorrer, pero también es cierto que estamos avanzando por el camino correcto y que ya se están viendo los frutos del esfuerzo realizado. No tendría sentido, y sería un suicidio, a mi modo de ver, bajarnos ahora del carro que nos está sacando de la crisis y embarcarnos en aventuras que nos prometen un paraíso que sólo está en la cabeza de algunos telepredicadores, y en tertulianos reconvertidos a políticos, que jamás han gestionado un presupuesto público y que prometen quimeras irrealizables.

La comunidad autónoma de las Illes Balears en 2011, cuando finalizó la aciaga legislatura del segundo Pacte de Progrés, estaba hundida en la bancarrota. Las entidades bancarias habían cerrado el grifo de la financiación y el Govern dejó de pagar a sus proveedores. De hecho, éstos cobraban (los que podían) a 752 días de media. Todo un disparate que condenó a muchas empresas al cierre y a muchas personas a quedar sin trabajo.

Y mientras la hacienda pública degeneraba en el caos más absoluto, cada día perdían su empleo 69 personas. Más de 46.000 personas perdieron su empleo durante esos larguísimos años de gobiernos del Pacte de Progrés. De hecho, de 2007 a 2011, el índice de pobreza aumentó un 288% según un informe de FUNCAS. Baleares pasó de ser la comunidad con un menor índice de pobreza, a ser la quinta. Los colectivos del tercer sector, aquellos que dedican todos sus esfuerzos a las personas más necesitadas, dejaron de cobrar las subvenciones y los convenios. Y mientras tanto, los presupuestos de la conselleria de acción social se reducían en un 5%, en un ejemplo más de despreocupación y pasividad del Govern del Pacte con quienes peor lo estaban pasando y con quienes con más dureza se había ensañado la crisis.

Hemos reconducido el déficit, mediante un riguroso control de los gastos y con una serie de medidas de racionalización de los recursos. De hecho, en el año 2015 cerraremos con un déficit público de apenas 195 millones de euros, muy lejos de los más de 1.100 millones con que se cerraban los ejercicios económicos los años del Pacte de Progrés. Y contrariamente a lo que vaticinaba la izquierda, este control del gasto, ha servido de palanca para levantar una economía que estaba en una profunda depresión. Baleares ha pasado de un crecimiento negativo de -3,9% en 2009 a una previsión de crecimiento, según el BBVA, del 2,8% del PIB en 2015, además de llevar 29 meses consecutivos reduciendo las cifras de paro y 23 meses creando ocupación neta. De hecho, según la EPA hay 40.000 personas más trabajando hoy en comparación a los datos de 2011.

Article del nostre regidor Pepe García publicat al Diari Balears

Abril és el mes que triem a nombrosos municipis de Malllorca per recordar i celebrar el que la II República va tenir de ruptura amb l'ordre caciquil econòmic i social que imperava a Espanya abans de 1931. Un record i una celebració totalment vigents al segle XXI, perquè, encara que sembli mentid,a hi ha objectius i idees que es van plantejar en la II República i que encara avui dia no s'han arribat a aconseguir. Si la República va lluitar contra anys de Restauració borbònica, caciquisme i poder de l'església catòlica podem dir que les cosa no ha canviat tant com pensam en ocasions.

Un exemple clar del comentat i que m'ha vingut a la ment aquests dies de fastos catòlics és la real separació d'estat i religió. La II República en la seva constitució i en diferents lleis va intentar reduir l'àmbit de la religió a l'estrictament personal ,seguint el model de la República francesa. Alguns dels assoliments de la república que després van ser eliminats pel nacionalcatolicisme franquista es van recuperar en democràcia com el matrimoni civil, el divorci, la secularizaron els cementiris... Però altres aconseguits en 1931 , segueixen avui, vuitanta-quatre anys després, absents; retirada dels crucifixos dels espais públics, supressió del cos eclesiàstic de l'exèrcit, supressió dels subsidis oficials, nacionalització de part del patrimoni eclesiàstic, tancament dels centres d'ensenyament de l'Església... I encara que el tema del laïcisme no és un tema de dretes ni d'esquerres, resulta molt trist veure que, amb la història del nostre  país, partits que es diuen d'esquerres no tenen clar que les institucions públiques han de ser laiques i que la religió  i la seva simbologia ha de restar limitades als espais privats.

En un estat que es diu no confessional l'Església catòlica actua com un fort lobby que influeix en lleis com la de l'avortament o reformes educatives, i segueix estant molt present en l'àmbit institucional, malgrat la qual la secularització de la societat és molt més profunda que ho era en la II República i a pesar que la ciència i la raó han evolucionat enormement, superant supersticions i atavismes religiosos del passat. Però ni socialistes i molt menys populars han estat disposats a limitar el poder de la Conferència Episcopal, un poder que s'empara en el *Concordato franquista de 1953 i els Acords de l'Estat espanyol amb la Santa Seu de 1979.

En un estat teòricament no confessional com el nostre és normal veure alcaldes i càrrecs públics de dretes i esquerres participar de forma institucional en els actes religiosos catòlics, en nombrosos espais públics segueixen sent presentis símbols catòlics, continuam finançant amb els nostres impostos a la Conferència Episcopal (rebrà, en 2015, aproximadament uns 250 milions de euros ), i aquesta se segueix apropiant de patrimoni públic per vies il·legítimes i il·legals, amb el consentiment o la complicitat de l'Estat.

Ja m'agradaria veure en 2015 un esforç similar al que va realitzar la II República per aconseguir una escola pública i laica, tancant tots els centres d'ensenyament religiós en un moment que l'Església Catòlica pràcticament tenia el monopoli de l'educació. Per aconseguir-ho es va realitzar un immens esforç quan van governar les esquerres; augmentant el pressupost en educació de manera espectacular, creant escoles a un ritme de 4000 per any i formant a milers de mestres . Cap govern en l'actual democràcia ni d'esquerres ni de dretes s'ha plantejat aquest objectiu de forma seriosa. És més actualment amb la LOMQUE del PP la reculada en aquest tema ha estat evident. L'església catòlica té sota el seu control la major part dels centres d'ensenyament concertats del país i no acontenta amb això realitza una ofensiva ideològica en els desenvolupaments curriculars atorgant major pes i reconeixement curricular a la Religió, com a assignatura confessional, en tots els nivells de l'ensenyament i en detriment de matèries formatives de caràcter racional i universal (filosofia, ciències, valors cívics comuns...)

Per què cap govern s'ha plantejat el que es va plantejar en 1931 que és simplement una xarxa de centres educatius públics que aconsegueixi a tota la població? Perquè va ser el PSOE en 1985 qui amb la LODE va crear els centres concertats en la seva majoria en mans de l'Església Catòlica que trasllada al sistema educatiu un model social totalment antiquat i antidemocràtic en el qual cadascú rep una educació depenent de la classe social a la qual pertany. És clar que requeriria un gran esforç econòmic, però per ventura l'educació no és la millor inversió que pot realitzar un país? així ho van entendre en 1931 i no ho volen veure en 2015.

Quan commemorem la II República molts diuen que mirem al passat, però si es tracta de crear un estat laic lamentablement hem de dir que 1931 es troba en el futur. Ja és hora que aquest país se sacsegi la capa casposa de nacionalcatolicisme que ens va deixar la dictadura.

US ESPERAM L'1 DE MAIG

        PER CELEBRAR EL DIA INTERNACIONAL DELS TREBALLADORS

El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (I)

"La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...)". (Miquel López Crespí)

Els comunistes [en parlar de "comunistes" ens referim sempre a organitzacions que no tenien res a veure amb el carrillisme (PCE)] "celebràvem" els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar a fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals. A la nit, si l'"acció" havia anat bé ens reuníem amb la família i amb alguns companys al costat de la ràdio i escoltàvem emocionats les notícies de l'emissora de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent), que emetia des de Bucarest. També sentíem Ràdio París, la BBC de Londres, emissions de Praga i Moscou (entre d'altres) i així ens assabentàvem dels fets que haguessin pogut ocórrer tant a nivell de l'Estat com a nivell internacional.

Malgrat que, a partir de 1966, a ran de la crisi sino-soviètica i la constitució dels primers partits maoistes i marxista-leninistes (PCE-ml, OCE-BR, PCE-i, i els que procedien del FLP), ja no teníem gaire confiança en la famosa construcció del socialisme a l'URSS i altres estats del Pacte de Vàrsovia, el cert és que una certa tradició que encara covava dins del moviment obrer (la resistència armada antifeixista, la victòria dels exèrcits soviètics i aliats en la II Guerra Mundial) ens feia escoltar amb emoció aquelles emissions radiofòniques.

Sabíem a la perfecció que, llevat els estats on regnaven dictadures com era el cas de l'espanyol, a l'exterior de les fronteres del "nostre" estat opressor, els sindicats, les organitzacions obreres i populars, podien fruir d'un dia internacional de joia i solidaritat proletària.

Abans dels setanta no record haver anat enlloc en concret a celebrar cap Primer de Maig. És evident que la forta repressió, el fet que molts dels companys que sortíem a fer alguna pintada ja estàssim fitxats per la Social i la Guàrdia Civil, impossibilitava qualsevol eixelebrada dèria revolucionària.

Després vengueren els anys de servei militar a Cartagena -concretament a Infanteria de Marina. Hi vaig entrar a l'octubre del 68 i en sortia pel març de 1970. Aleshores ja havia llegit bastant de material dels clàssics del pensament socialista i revolucionari, coneixia les publicacions dels partits que s'havien separat del PCE a conseqüència de la claudicant política d'aliances amb la burgesia i el franquisme. Començava a pair l'experiència de la revolució cultural xinesa, tenia els primers contactes amb membres d'Acció Comunista, el FLP, el PCE(ml), el PCE(i), les HOAC i les JOC, o amb independents d'esquerra. Malgrat es vulgui, per conveniència, mitificar el que férem entre tots en aquella època fosca de lluita per la llibertat, el cert -i hem de ser honrats i reconeixer-ho sense por i sense embulls ("la veritat sempre és revolucionària", deia Gramsci)- és que érem molt pocs en l'aventura d'anar bastint un món sense injustícies socials.

1970

La primera celebració del Primer de Maig en què record haver participat va ser la que, amb deu o dotze companys -quasi tots de l'esquerra revolucionària-, férem en el bosc de rere el cementeri de sa Vileta (amb el temps fou un dels llocs preferits de les nostres trobades clandestines).

Hi havia militants del PCE(I), de Comunismo (que més tard s'uniria a la Lliga Comunista Revolucionària) i alguns del grup leninista Què fer? La meva definició política (em considerava comunista no carrillista) era aleshores molt dúctil, i malgrat sabia a les clares que no em convencia la política liquidacionista envers la pràctica i la ideologia comunistes que portava el PCE, no acabava d'identificar-me amb cap de les organitzacions abans esmentades.

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...).

Aquell hivern (parl de l'any 1970) vaig anar a Irlanda, passant per Londres, i, amb la dèria que ens posseïa de poder disposar de material antifeixista (llibres, discos, revistes, etc), vaig establir alguns contactes amb la secció anglesa de la IV Internacional. Férem una subscripció a The Reed Moole, el setmanari del trotsquisme britànic d'aleshores. En tornar, amagats entre la roba, dins la maleta, vaig portar un caramull de revistes trotsquistes colombianes i bolivianes, material de la secció francesa i, el que era més important, llibres de Trotski en castellà (quasi tots els que havia editat Ruedo Ibérico) que em permeteren anar coneixent a fons les posicions, tan blasmades pel PCE, d'aquell "agent de la burgesia mundial i de l'imperialisme", com definien els carrillistes al gran dirigent de la Revolució d'Octubre i fundador de l'Exèrcit Roig.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 61-63.

Anarcoefemèrides del 18 d'abril

Esdeveniments

- Surt La Justicia Humana: El 18 d'abril de 1886 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic La Justicia Humana. Quincenal comunista anárquico. Aquesta publicació de periodicitat en realitat irregular serà el primer òrgan d'expressió anarcocomunista de la Península. El gerent en va ser Francesc Pagès i altres responsables foren Victorià San José, Emili Hugas, Martí Borràs Jover i Jaume Clarà --l'anomenat «Grup de Gràcia», pel barri barceloní on actuaven. La introducció de l'anarcocomunisme a la Península va suposar un canvi radical en la concepció de l'organització i aquesta publicació serà la introductora de la teoria segons la qual ja no es dipositava cap confiança en una estructura perfecta organitzativa anarquista («organització positiva»), sinó que es defensava emfàticament l'organització espontània («organització negativa») i el desenvolupament d'aquesta teoria en grups petits, que resultaran efímers; són els primers plantejaments teòrics d'allò que passarà a anomenar-se «grups d'afinitat», que tanta importància tindran en el moviment anarquista peninsular. A mitjans de 1886 només aquesta publicació defensava el comunisme anarquista, la resta de periòdics llibertaris (Bandera Social, El Grito del Pueblo, La Lucha Obrera, El Cuarto Estado,Los Deseredados,La Asociación, etc.) reivindicaven l'anarquisme col·lectivista. En varen sortir vuit números, l'últim el 25 de novembre de 1886. El 2 de juny de 1888 apareixeria el seu successor Tierra y Libertad, que tindria més sort en l'escampament de les idees anarcocomunistes.

***

- Surt We have fed you all a thousand years: El 18 d'abril de 1908 es publica per primera vegada a Chicago (Illinois, EUA), en l'Industrial Union Bulletin, setmanari de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), el poema We Have Fed You All a Thousand Years. Escrit per «Un proletari desconegut», fou musicat en 1916 per Rudolph von Liebich. Aquesta cançó, que descriu la misèria i l'opressió de la classe treballadora, tingué un gran èxit i ràpidament es convertí en un himne de l'IWW.

We have fed you all a thousand years

***

- Míting de«Los Amigos de Durruti»: El 18 d'abril de 1937 al Teatre Poliorama de Barcelona (Catalunya), ple de gom a gom, l'Agrupació «Los Amigos de Durruti» realitza el seu primer míting, presentació pública de la seva existència i del seu programa. En van ser els oradors Francesc Pellicer --del Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Catalunya, el més nombrós amb cent mil afiliats--, Pablo Ruiz --delegat de l'Agrupació de Gelsa de la Columna Durruti--, Jaume Balius Mir --promotor de l'Agrupació«Los Amigos de Durruti»--  i Francisco Carreño --membre del Comitè de Guerra de la Columna Durruti. Vicente Pérez Viche (Combina) --militant molt popular entre els treballadors, president del Sindicat de Transports i cap de la minoria confederal en l'Ajuntament de Barcelona--, que havia de prendre part també en l'acte, es trobava a València, d'on envià la seva adhesió. L'acte fou presidit per Romero. Aquest començà l'acte recordant la figura de Durruti per després passar a parlar sobre el tema de les subsistències, que havien arribat a tenir un preu impossible de pagar amb els jornals d'aleshores, i la necessitat de suprimir els especuladors. Després prengué la paraula Pablo Ruiz que enraonà sobre l'exèrcit revolucionari (formació, vicissituds al front d'Aragó, comandament únic, necessitat d'adquirir armament eficient, crítiques a l'Exèrcit Popular i els seus oficials, etc.). Jaume Balius, que mai no fou un bon orador, llegí unes quartilles sobre la guerra i la revolució, recordà Ascaso, reivindicà la socialització de les riqueses del país, criticà durament la classe que s'havia format de «nous rics» i els polítics parlamentaris, i sobre l'obligació de depurar la reraguarda. Francisco Carreño, que parlà enúltim lloc i al qual se'l demanà«moderació», desenvolupa el tema de la unitat sindical i la col·laboració política i explicà que si per guanyar la guerra es perdia la revolució, dins d'uns quants anys tornaria a produir-se altre moviment feixista; també blasmà contra la propietat privada, rebutjada pel poble que lluitava per la socialització, i contra la premsa burgesa, defensora de la contrarevolució. Acabà el seu discurs reivindicant la indispensabilitat de la unitat sindical i proletària basada en la sinceritat i demanà la llibertat dels presos, especialment la de Francisco Maroto del Ojo, pres pel governador d'Almeria. Romero, finalment, llegí unes conclusions i es donà per acabat l'acte. Russell Blackwell (Rosalio Negrete) i Hugo Oehler, de la nord-americana Revolutionary Workers League (RWL, Lliga de Treballadors Revolucionaris) propera al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), redactaren un informe escrit sobre aquest acte datat a Barcelona aquest mateix dia i que fou publicat per primer cop en Fourth International aquell any. L'acte fou ressenyat per diversos periòdics, però fou silenciat per Solidaridad Obrera ja que la línia oficial de la CNT era completament oposada a l'Agrupació «Los Amigos de Durruti».

Naixements

- Antero de Quental: El 18 d'abril de 1842 neix a Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores) l'escriptor, poeta i pensador anarquista Antero Tarquínio de Quental. Era fill de Fernando de Quental, combatent liberal durant la Guerra Civil portuguesa, i de Ana Guilhermina da Maia, i tingué vuit germans. Després de rebre, especialment de sa mare, una educació religiosa i tradicional, i de fer els estudis primaris al Col·legi do Pórtico de la seva ciutat natal (1852-1853), a l'Escola Acadèmia de Lisboa (1853-1855) i al Col·legi de Sao Bento de Coimbra (1856-1859), amb 16 anys es matriculà en Dret a la Universitat de Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal). En aquesta ciutat descobrí les idees socialistes i les lluites d'emancipació nacional de Polònia i d'Itàlia, i fundà la «Sociedade do Raio» (Societat del Llamp), societat secreta molt influenciada per les pràctiques maçòniques creada amb la finalitat de renovar el país mitjançant la literatura i que durant les turmentes elèctriques realitzaven uns rituals on es llançaven desafiaments blasfems a Déu. En aquestaèpoca col·laborà en O Académico. En 1861 publicà els seus primers sonets i l'any següent, quan es desencadenaren importants manifestacions estudiantils, redactà el «Manifest dels Estudiants de la Universitat de Coïmbra a la Opinió Il·lustrada del País», que va ser signat per 314 estudiants. En 1865 publicà Odes modernas, fortament influenciades per la filosofia hegeliana i pel socialisme de Pierre-Joseph Proudhon i on enaltia l'acció revolucionària. També en 1865 s'engegà l'anomenada «Questão do Bom Senso e Bom Gosto» (Qüestió del Sentit Comú i del Bon Gust), també anomenada«Questão Coimbrã» (Qüestió Coïmbra), dura polèmica literària sorgida arran dels atacs de l'escriptor romàntic Antônio Feliciano de Castilho contra Quental i altres poetes (José Maria Eça de Queirós, Teófilo Braga, etc.) acusats d'instigar la «revolució intel·lectual». Com a resposta a aquestes atacs, publicà aquell mateix any els opuscles Bom Senso e Bom Gosto, carta ao Exmo. Sr. Antônio Feliciano de Castilho i A Dignidade das Letras e as Literaturas Oficiais. També, a causa d'aquesta polèmica, el 6 de febrer de 1866 es baté en duel amb l'escriptor Ramalho Ortigão, als jardins d'Arca d'Água de Porto (Porto, Nord, Portugal), fet que se saldà amb una lleu ferida al canell d'Ortigão. En 1866 a Lisboa (Portugal) aprengué l'ofici de tipògraf a la Impremta Nacional, es relacionà amb els cercles obrers i intentà, sense èxit, allistar-se en l'exèrcit revolucionari de Giuseppe Garibaldi. Entre gener i febrer de 1867 decidí viure a París (França) una«experiència proletària», treballant de tipògraf, matriculant-se al Col·legi de França i coneixent personalment Pierre-Joseph Proudhon, de qui era fervent admirador, i Jules Michelet. En 1868, sense poder adaptar-se al ritme de la capital francesa per la seva feble salut, retornà a Ponta Delgada. El juny de 1869 viatjà als Estats Units d'Amèrica amb el vaixell d'un amic; visità Nova York i Halifax i estudià les qüestions socials relacionades amb els treballadors nord-americans i el seu sistema polític federalista, del qual era partidari i que considerava model per a una futura Confederació Ibèrica. El novembre de 1869 retornà a Lisboa, on amb Oliveira Martins, fundà el periòdic A República. Jornal da democracia portuguesa. A la capital portuguesa crea el Cenáculo, grup d'intel·lectuals bohemis (Eça de Queirós, Abílio de Guerra Junqueiro, Ramalho Ortigão, Teófilo Braga, etc.) reunits per discutir els temes que preocupaven a la seva generació (política, arts, ciències, filosofia, etc.) i que en 1871 organitzà les «Conferències Democràtiques» de Lisboa, també anomenades «Conferències del Casino». Ell pronuncià la conferència inaugural, Causas da decadência dos povos peninsulares nos últimos três séculos–que segons ell eren les més importants la contrareforma, l'absolutisme i l'expansió ultramarina–, però finalment aquestes conferències, cinc en total, van ser prohibides per les autoritats. En aquest mateix 1871 es reuní a la capital lusitana amb els internacionalistes anarquistes Anselmo Lorenzo, Gonzaléz Morago e Francisco Mora, delegats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i fou un dels fundadors de l'Associació«Fraternidade Operária», nucli de l'AIT de Lisboa. En 1871 publicà anònimament el fullet O que é a Internacional i en 1872, amb José Fontana, fundà la revista O Pensamento Social. En 1873, a causa de la mort de son pare, passà una temporada a São Miguel i heretà una considerable fortuna, que el va permetre viure de rendes. Malalt de tuberculosi, l'any 1874 hagué de dedicar-lo al descans. Amb José Fontana, Azedo Gneco, Nobre França i Felizardo de Lima, s'encarregà, el gener de 1875, de redactar el programa del Partit Socialista Portuguès (PSP). També en 1875 reeditàOdes modernas. En 1877 viatjà a París per a posar-se a les mans del prestigiós neuròleg Jean-Martin Charcot i rebé una cura d'hidroteràpia. A París s'enamorà d'una aristòcrata francesa i aquest fracàs amorós serà per a molts l'accelerant del seu desequilibri mental. En 1879 s'instal·là a Porto i l'any següent adoptà dues filles –Albertina (tres anys) i Beatriz (18 mesos)– del seu amic Germano Meireles, mort en 1877. En 1878 rebutjà presentar-se com a diputat republicà socialista pel Cercle d'Alcântara de Lisboa. Entre setembre de 1881 i maig de 1891, amb petits intervals a les illes Açores i a Portugal, per raons de salut i per consell mèdic, visqué a Vila do Conde (Porto, Nord, Portugal), que sempre considerà el millor període de sa vida. En aquests anys llegí Friederich Schopenhauer, Karl-Robert-Eduard von Hartmann, els místics hindús i textos de filosofia budista i panteista. En 1886 publicà Sonetos completos, amb moltes referències autobiogràfiques i simbolistes i considerat per molts com la seva millor obra poètica. Entre març i octubre de 1887 visqué a les Açores i després retornà a Vila do Conde. En 1890, a causa de la reacció nacional contra l'anomenat«Ultimàtum Britànic» de l'11 de gener, que exigia la retirada de les tropes militars de les colònies portugueses de Moçambic i d'Angola, acceptà presidir la Lliga Patriòtica del Nord, però l'existència d'aquesta fou efímera. El maig de 1891, quan retornà a Lisboa, s'instal·là a casa de sa germana Ana de Quental. Malalt de psicosi maníaco-depressiva (trastorn bipolar), caigué en un estat de depressió permanent i el 5 de juny de 1891 retornà a Ponta Delgada. Antero de Quental es va suïcidar, amb dos trets a la boca amb un revòlver que havia comprat, l'11 de setembre de 1891 en un banc del jardí al costat del Convent de l'Esperança, al Campo de São Francisco de Ponta Delgada (Illa de São Miguel, Açores), just on apareix una cartell amb la paraula «Esperança», i fou enterrat al cementiri de São Joaquim. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com araRenascença (1878-1879?), O Pantheon (1880-1881), Branco e Negro (1896-1898), Contemporânea (1915-1926), A Imprensa (1885-1891) i O Thalassa (1913-1915), entre d'altres. A més de los obres citades és autor de Sonetos de Antero (1861), Beatrice e Fiat Lux (1863), Defesa da Carta Encíclica de Sua Santidade Pio IX (1865), Portugal perante a Revolução de Espanha (1868), Primaveras românticas (1872), Considerações sobre a filosofia da história literária portuguesa (1872), A poesia na actualidade (1881), A filosofia da natureza dos naturistas (1886), Tendências gerais da filosofia na segunda metade do século XIX (1890), Raios de extinta luz (1892), etc.

Antero de Quental (1842-1891)

***

- Joseph Labadie: El 18 d'abril de 1850 neix a Paw Paw (Michigan, EUA) l'escriptor, poeta, editor, periodista, sindicalista i anarcoindividualista Charles Joseph Antoine Labadie, conegut comGentle Anarchist (L'Anarquista Suau). Son pare, Euphrosyne Labadie, descendent d'una família hugonot francesa, feia de intèrpret entre els missioners jesuïtes i les tribus índies, i es va casar amb una índia nativa. Jo Labadie, com era conegut per tothom, només va rebre estudis uns mesos en una escola parroquial. Als 17 anys va recórrer el país fent feines d'impremta i va acabar instal·lant-se a Detroit, on va treballar a la impremta del periòdic The Detroti Post and Tribune. En 1877 es va adherir a l'acabat de crear Socialist Labor Party (SLP, Partit Socialista Obrer) de Detroit. Aquest any també es va casar amb la seva cosina Sophie Elizabeth Archambeau, devota catòlica; la parella, que va dur bé les diferències religioses, ja que Jo Labadie feia gala del seu agnosticisme, tindrà tres fills: Laura, Charlotte i Laurance, que també serà un destacat assagista anarquista. Com a impressor que era, va participar en la Unió Tipogràfica de Detroit i va ser un dels dos delegats al congrés de la Unió Tipogràfica Internacional l'any 1878 a Detroit. Aquest mateix any va participar en la creació a Detroit de l'organització secreta sindical d'inspiració maçònica«Knights of Labor» (Cavallers del Treball), però a partir de 1883, influenciat per Josiah Warren, Benjamin Tucker i les lectures de Proudhon, va esdevenir un militant propagandista de l'individualisme anarquista i de l'associació voluntària. En aquesta època la seva tasca periodística es va desenvolupar força, publicant temes laborals en Detroit Times, Advance and Labor Leaf, Labor Review, The Socialist, Lansing Sentinel, etc.; sense oblidar les seves col·laboracions en el periòdic anarcoindividualista de Tucker Liberty. En 1887, encara que no feia costats els seus sistemes de lluita, va visitar els presos anarquistes del «cas Haymarket», víctimes de la histèria antianarquista. En 1888 va presentar la dimissió en «Kinghts of Labor», ja que el seu líder, Terence Powderly, l'havia repudiat pel seu suport als acusats de l'afer de Haymarket, i va fundar la Michigan Federation of Labor (MFL, Federació Obrera de Michigan), de la qual es va convertir en el seu primer president i va forjar una aliança amb el sindicalista moderat Samuel Gompers. En 1894 va crear nombrosos clubs de discussió sobre l'anarquisme i va organitzar mítings d'Emma Goldman. Es va autoeditar artesanalment la seva poesia en la col·lecció «The Labadie Booklets». En 1908 l'inspector postal de Detroit va prohibir la seva correspondència perquè els sobres portaven adhesius amb cites anarquistes i un mes més tard va ser acomiadat de la Junta d'Aigües on feia feina --havia deixat les impremtes perquè l'aire enrarit de les tintes destrossava la seva salut-- per expressar les seves idees llibertàries; en ambdós casos les protestes populars van ser sonades, ja que era una persona molt popular. A començaments de segle va llegar la seva important biblioteca i el seu arxiu a la Universitat de Michigan, sota l'esment d'Agnes Inglis, fons que passarà a anomenar-se«Labadie Collection» i que és la col·lecció més completa de literatura radicals dels Estats Units. Entre les seves obres destaquen Who should be socialists? (188?, amb altres), Anarchism: what it is and what it is not (189?), What is love (1909), Doggerel for the under dog (1910), I welcome disorder (1910), The red flag and other verses (1910), What is love?, and other fancies (1910), Workshop rimes (1911), Songs of the spoiled (1922), My friend indeed. A friend's acceptance (1922), Windows (1924), Anarchism: genuine and asinine (1925), Russian verses (1932), Anarchism (1932), entre d'altres. Joseph A. Labadie va morir el 7 d'octubre de 1933 a Detroit (Michigan, EUA).

***

- Alexander Granach:El 18 d'abril de 1890 neix a Wierzbowce (Imperi Austrohongarès) --actualment Verbovcy (Ivano-Frankivsk, Ucraïna)--, en una família jueva, el comediant i actor cinematogràfic llibertari Jessaja Szajko Gronish, conegut com Alexander Granach. De jovenet va treballar de forner i va contactar amb els cercles anarquistes i estudiantils de jueus russos, descobrint el teatre jiddisch. En 1905 es traslladà a Londres on creà amb altres anarquistes un grup de teatre. Freqüentà Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i, sobretot, Rudolf Rocker, tots exiliats com ell. En 1906, procedent de Viena, s'instal·là a Berlín on treballà de forner, entrà a formar part d'un grup de teatre jiddisch i es va veure obligat a aprendre l'alemany que només xampurrejava una mica. En 1909 realitzà cursos amb Max Reinhardt al Deutsches Theater de Berlín i començà la seva carrera d'actor professional amb el paper de Hamlet de Shakespeare, quan substituí l'actor principal malalt. Representà nombroses obres al prestigiós teatre Volksbühne de Berlín. Entre 1914 i 1918, durant la Gran Guerra, fou mobilitzat en l'Exèrcit austrohongarès; lluità al front dels Alps, a la frontera amb Itàlia, i va caure presoner de guerra per les tropes italianes. Després de la guerra a la capital Alemanya va fer obres al Berliner Theater i al Preussischen Staatstheater. Des de 1920 engegà a Berlín una gran carrera cinematogràfica a partir del rodatge de Nosferatu (1921), de F. W. Murnau, i després Kameradschaft (1931), de G. W. Pabst. En 1927 va ajudar econòmicament, a través de Rudolf Rocker i Eric Mühsam, els anarquistes Buenaventura Durruti i Francisco Ascaso, la qual cosa els permeté refugiar-se a Bèlgica. Va tenir el paper principal en la peça teatral Staatsraison (Raó d'Estat), escrita pel seu amic Erich Mühsam; aquesta obra és un vibrant homenatge en favor de Sacco i de Vanzetti alhora que una denúncia de la màquina judicial nord-americana. En 1933, fugint de les persecucions antisemites del règim de Hitler, marxà a Suïssa i després a Varsòvia, on fundà una companyia de teatre jiddisch. En 1935 rebé una oferta de feina per al teatre jiddisch de Kiev i s'instal·là a la Unió Soviètica, on tenia alguns amics revolucionaris. A l'Estat soviètic realitzà dues pel·lícules. En 1937, arran d'una purga estalinista, fou detingut i empresonat. Un cop alliberat, gràcies a la intervenció de Lion Feuchtwanger, marxà a Suïssa i en la primavera de 1938 emigrà, sense saber anglès, als Estats Units, on continuà la seva carrera cinematogràfica amb èxits com Ninotchka (1939), d'Ernst Lubitsch; For Whom the Bell Tolls (1943), de Sam Wood, que serà un dels seus darrers films --en filmà una cinquantena--; i sense oblidar l'antifeixista The Hitler Gang (1944). Realitzà nombrosos films antinazis. En aquests anys va donar suport als refugiats polítics que fugien tant del feixisme com del comunisme, i els trobà feina a la indústria cinematogràfica. Durant sa vida va conviure amb dues dones: Martha Guttman, amb qui va tenir son fill Gerhard (Gad Granach), que emigrà en 1936 a Palestina, i de la qual es divorcià en 1921, i amb Lotte Lieven-Stiefel, amb qui no es va casà, però que sempre considerà esposa legítima. Alexander Granach va morir d'una embòlia pulmonar a resultes d'una apendicectomia el 14 de març de 1945 a Nova York (Nova York, EUA) i es troba enterrat al cementiri Montefiore (Saint Albans, Queens County, Nova York, EUA). Aquest mateix any va ser publicada la seva autobiografia There Goes an Actor, reeditada en 2010 sota el títol From the shtetl to the stage. The odyssey of a wandering actor. En 1997 son fill Gad Granach publicà la seva autobiografiaHeimat los! Aus dem Leben eines juedischen Emigranten, traduïda a l'anglès com Where is home? Stories from the life of a german-jewish émigré (2009), on hi ha nombroses referències a son pare.

Alexander Granach (1890- 1945)

***

- Claro José Sendón: El 18 d'abril de 1897 neix a Louro (Muros, la Corunya, Galícia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Claro José Sendón Lamela. Sos pares es deien Pío Sendón Sieira i María Lamela García. A començaments dels anys vint emigrà a Amèrica. A Buenos Aires (Argentina) treballà d'estibador al port i venent diaris. Més tard marxà als Estats Units, a la zona de Filadèlfia i després a Nova York, on treballà de mariner i de cambrer. Als EUA conegué el moviment llibertari espanyol, aleshores amb una important implantació, i es va fer amb una important cultura autodidacta que el va permetre intervenir en activitats propagandístiques (mítings, conferències, premsa, etc.). Arran de la crisi de 1929, les seves accions de propaganda s'incrementaren, denunciant l'atur i reivindicant l'anarquisme. Als EUA col·laborà en Cultura Proletaria, però també en diverses publicacions llibertàries de la Península, com ara ¡Despertad!–destaquen les seves «Crónicas de Yanquilandia» (1928)–, Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. També participà en les activitats dels grup anarquista «Floreal» i en els diversos actes dels centres socials establerts per la colònia d'emigrants gallecs. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Galícia per Vigo amb una important quantitat de diners. S'establí a la Corunya i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), s'oposà a la moderació de José Villaverde Velo, no obstant això, el defensà de les calumnies llançades per Federico Urales. Escampà la seva tasca propagandística per les comarques de Muros i Noia de la Corunya. Entre 1932 i 1933 va fer mítings i conferències, sovint en gallec, i participà en polèmiques (Vivero, Puerto del Son, Vigo, la Corunya, Cambre, Órdenes, Monforte, Payosaco, Sada, Lugo, Sanjenjo, Poyo, San Pedro de Nos, Mondego, Betanzos, Madrid, Barcelona, Talavera, Castro del Río, Lleó, Cadis, etc.). En 1933 també dirigí, en substitució de José Villaverde Velo, Solidaridad Obrera de la Corunya i a partir d'agost d'aquell any entrà en la redacció de CNT, fins el seu empresonament el desembre. En el Ple Regional de la CNT celebrat a Santiago, representà Noia. L'1 d'octubre de 1933 participà en una important controvèrsia pública amb militants dels Partit Comunista d'Espanya (PCE) a Castro del Río (Còrdova, Andalusia, Espanya). En 1934 va fer mítings a la Corunya, ciutat en la qual s'havia instal·lat a partir de l'aixecament revolucionari d'octubre. També en 1934 publicà en «La Novela Ideal» l'obreta Amor que se afirma. A començaments de 1935 s'establí a Lousame, on treballà de peó a les mines de wolframi de San Finx fins el seu acomiadament. També va fer de mestre dels infants dels miners en una escola habilitada per la companyia anglesa que explotava la concessió minera i desenvolupà, amb Enrique Fernández Maneiro, una important tasca orgànica en el Sindicat Miner i Professions Diverses i en la Federació Comarcal de Noia. A finals de 1935 va fer una gira propagandística per Galícia (Orense, Betanzos, la Corunya, Cariño, Lugo, Ferrol, Carballo, etc.) amb Jaime Baella Pérez i Frederica Montseny, i a començaments de 1936 va intervenir a Villagarcía, Barrio, Noia, Cruceiro, Escarabote, Vivero i Carril. El maig de 1936, cridat per la CNT de Huelva (Andalusia, Espanya), participà en l'organització del Sindicat de la Indústria Pesquera i va fer mítings amb Arturo Parera Malí, Francisco Martínez Arín i María Durán, a més de treballar a les mines de Riotinto. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, lluità contra les forces de la Guàrdia Civil a Huelva fins que les tropes franquistes ocuparen la ciutat; després aconseguí amb una barca pesquera passar a Àfrica (Casablanca, Orà i Alger) i durant la tardor de 1936 retornà a la Península. A Madrid treballà en la redacció de CNT i després es traslladà a València. El novembre de 1936 signà un manifest de suport a la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i el desembre d'aquell any va ser nomenat delegat del Comitè Regional de Llevant en el Comitè Nacional de la CNT, jugant un paper important en la secció de Propaganda. Intervingué en nombrosos mítings amb Frederica Montseny i altres. Representà l'Agrupació d'Amics de Mèxic de València en diferents actes. El juliol de 1937 va ser enviat amb Serafín Aliaga Lledó, Juan López Sánchez i Avelino González Mallada als EUA i a Mèxic en viatge propagandístic. Claro José Sendón va morir l'1 de desembre de 1937 a Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) d'un atac d'asma. A més dels citats, trobem escrits seus, moltes vegades signats tota el pseudònim Clarín Libertario, en Castilla Libre,Fragua Social, Indomptable,Juventud Libre, El Luchador, Solidaridad i Umbral.

Claro José Sendón Lamela (1897-1937)

***

- Joan Vicente Castells: El 18 d'abril de 1921 neix al barri de Gràcia de Barcelona (Catalunya) el geòleg, arqueòleg, activista cultural i militant llibertari Joan Vicente i Castells. Quan tenia quatre anys es traslladà amb sa família a Santa Coloma de Gramenet i va fer estudis a al col·legi Salvatella i l'Escola Nacional de Sant Adrià de Besòs. Quan tenia 13 anys deixà l'escola i començà a treballar d'aprenent en una fusteria i durant les nits acudia a la societat «El Pensament», al Fondo de Santa Coloma, per aprendre esperanto. Més tard treballà com a oficinista a Material i Construccions SA (MACOSA) i en sortir de la feina continuava els estudis a l'Escola Complementària d'Arts i Oficis del Clot. En 1936, quan esclatà la guerra, passà a fer feina en una empresa siderometal·lúrgica de Barcelona. Atret per la lectura de la revista llibertària Estudios s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i finals de 1936 entrà en les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, on realitzà importants tasques: bibliotecari, cap de la Secretaria de Propaganda i Propaganda, membre de l'equip fundacional del periòdic Aurora Libre, etc. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França, però en 1941 retornà a Catalunya i l'any següent es va veure obligat a complir el servei militar, que va fer com a topògraf. En 1943 es casà amb Anna Vila i poc després nasqué sa filla Roser. A partir de 1945 s'interessà per la geologia i cap al 1950 entrà en contacte amb Joaquim Juan Pastor, el qual, en sortir de la presó, creà a València Ediciones Pastor, que publicà la «Colección Estudios. Enciclopedia Educativa Popular» i recuperà part del fons editorial de «La Biblioteca de Estudios». A més de distribuir aquestes publicacions, creà un grup amb altres companys dedicat a escampar el pensament anarquista i la cultura en general, fent cursos d'esperanto, d'arqueologia, de ciències naturals, etc. També establí contactes amb l'editorial Regina i, a partir de 1952, amb el Centre Excursionista Puig Casteller, on amb Manuel Llatser Tomàs, Joan Vaello Sarrión i altres companys, organitzà activitats culturals i llibertàries. En 1952 fou nomenat per l'Ajuntament de Santa Coloma delegat local d'Excavacions per a la salvaguarda del poble ibèric de Puig Castellar. En aquests anys cinquanta s'interessà per l'espeleologia i muntà, amb Enric Suñer Coma i Enric Boixadera, un equip multidisciplinari. El 9 de maig de 1955 va ser detingut acusat de ajudar en l'elaboració de premsa clandestina (Solidaridad Obrera i CNT) i tancat durant vuit mesos a la presó de Barcelona. Un cop lliure continuà amb la seva tasca cultural i durant dos anys va fer conferències a l'escola L'Esperança. En 1961 fundà la revista Puig Castellar, butlletí de la Secció d'Estudis del Centre Excursionista de Santa Coloma, que tingué dues èpoques. Es va fer monitor de grups infantils, que va fer mixtos, coeducació que aleshores era prohibida per les autoritats franquistes. En els anys posteriors creà el Museu Municipal, el qual dirigí i va fer funcionar de manera autogestionada entre 1974 i 1985. En aquestaèpoca animà José Berruezo Silvente a escriure les seves memòries, que van ser publicades en 1987 sota el títol Por el sendero de mis recuerdos: veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet (1920-1939). En 1974 s'especialitzà en estudis en ciències geològiques. Després de la mort del dictador s'adherí a la CNT i va fer que bona part de la plantilla de l'editorial Regina se n'afiliés, destacant en la vaga d'arts gràfiques de 1978. Quan es creà l'Ateneu Llibertari de Santa Coloma, hi col·laborà activament, així con en el seu Grup d'Estudis Històrico-Socials, participant en l'edició de diversos llibres de companys llibertaris. També formà part de la Unió de Joves Antifeixistes (UJA) de Santa Coloma de Gramenet i participà en les seves Jornades Antifeixistes. Donà una important col·lecció bibliogràfica a la Biblioteca Social «La Hoguera». En 1980, amb Josep Xena Torrent, Joaquín Amores Ortíz i Severino Campos Campos, promogué l'edició de la revista Ideas. En 1985 fundà el Centre d'Estudis de la Natura del Barcelonès Nord i en 1990 proposà a l'Ajuntament de Santa Coloma, sense èxit, la creació d'una Universitat Popular. El maig de 1991, amb Joan Ros, Fátima Carrasco, Silver Ruiz i M. Valero, creà la revista Gramenet de Besòs, de l'Ateneu Llibertari, substituïda en 1999 per Liber, de la Biblioteca Llibertària de Santa Coloma. En 2002 va ser guardonat amb el Premi Ciutat de Santa Coloma. La seva intensa tasca científica s'ha vist reflectida en centenars d'articles, especialment en els camps de l'arqueologia, de la geologia, de l'espeleologia, de la paleontologia i de la paleobotànica, impresos en infinitat de publicacions periòdiques de caire acadèmic --Acta Geológica Hispánica, Butlletí de l'Institut d'Estudis de la Natura,CSIC, Instituto Geológico y Minero de España, Puig Castellar, Speleon, etc.-- i obres monogràfiques --La flora fósil de Montjuïc (1988), Los hipogeos de Santa Coloma de Gramenet (1999), Losíberos de Puig Castellar (2001, ambÀngel Martínez i Hualde), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), Estudio morfológico de la Flora Cretàcica de Isona (Pallars Jussà) (2002), Nuevos aspectos de la historia de Santa Coloma de Gramenet (2002), etc. També conreà l'art poètic i en 2005 publicàRecull de poesies. El novembre de 2008 se li va dedicar l'exposició «Anarquisme Ibèric», organitzada per la Biblioteca Can Peixauet i la Fundació d'Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELA). Joan Vicente i Castells va morir el 9 de març de 2010 a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). El 27 de març de 2011 l'Ajuntament de Santa Coloma inaugurà l'Ecometròpoli (Centre de Recerca Joan Vicente i Castells), espai dedicat a la divulgació de l'entorn natural de la ciutat, en homenatge a la seva memòria i on es conserva el seu arxiu particular.

Joan Vicente Castells (1921-2010)

Defuncions

- Jaume Escalé Trillo: El 18 d'abril de 1940 es afusellat a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Jaume Escalé Trillo --a vegades els seus llinatges se citen erròniament com a Escabe i Filló. Havia nascut en 1905 a Cal Garrelles d'Arbeca (Garrigues, Catalunya). Quan era un infant s'instal·là a Madrid. Ferroviari de professió, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i fou un dels fundadors durant la II República de la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària. El maig de 1932 fou detingut a Sallent. L'abril de 1936 retornà a Lleida per tenir cura de sa mare. Va ser secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT de la Zona VIII --entre 1936, en substitució de Cèsar Broto Villegas, i mitjans d'octubre de 1937, en què deixà el càrrec, que fou ocupat per Sirio del Solar, provinent del País Basc--, i membre del Comitè de Salut Pública i del Tribunal Popular. La seva tasca propagandística destacà des del punt de vista radiofònic. El 5 de novembre de 1936, en el Ple de la Federació Local del Sindicat Únic de la CNT de Lleida, es mostrà partidari del reclutament forçós i de la militarització. Entre el 6 de novembre i el 30 de desembre de 1936 formà part, en nom de la CNT-FAI, del Comitè d'Enllaç CNT-UGT de Lleida --els altres membres en van ser Félix Lorenzo Páramo i Miquel París (CNT-FAI) i Queraltó, Lluís García-Lago i Josep Arias Bringola (UGT-PSUC). El 29 de novembre de 1936 va fer mítings, representant la CNT en aquest Comitè d'Enllaç, a Tàrrega i a Cervera, amb Francesc Tomàs (FAI), Rafael Aleñar (UGT) i Lluís García-Lago (PSUC). El 29 de gener de 1937 participà a Barcelona en el Ple Regional de Federacions Locals i Comarcals de la CNT. El 3 de març de 1937 fou nomenat regidor de l'Ajuntament de Lleida, tot i que va deixar aquest càrrec després de la forta crisi municipal del consistori lleidatà de maig del mateix any, quan comunistes i anarquistes abandonaren el govern municipal. El 28 de març de 1937 participà en la creació de l'Ateneu Llibertari de Lleida, formant part de la directiva com a membre de la seva Secció de Propaganda.  El 12 de juny de 1937, com a secretari del Comitè Intercomarcal de la CNT, elaborà un informe per al Comitè Nacional confederal on es queixava de les campanyes contrarevolucionàries que el sindicat patia arran dels «Fets de Maig» de 1937, fet que suposava una pèrdua constant d'afiliats especialment al camp, i on criticava l'actitud del comissari Francesc Viadiu, que afavoria els discursos anticonfederals. El juliol del 1937 mantingué una forta polèmica en el periòdic Acracia, amb el suport d'Agustí Villas, en contra de la versió aportada per Francesc Viadiu sobre la detenció del xofer de Raimundo Villafañes, representant del Consell Regional de Defensa d'Aragó. També fou comissari de batalló. Jaume Escalé Trillo va ser detingut per les tropes feixistes, jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per «adhesió a la rebel·lió» el 19 d'octubre de 1939 i afusellat el 18 d'abril de 1940 a la presó de Lleida (Segrià, Catalunya).

***

- Vittorio Morneghini: El 18 d'abril de 1945 mor al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (AltaÀustria, Àustria) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Havia nascut el 5 de juny de 1922 a Milà (Llombardia). Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria).

***

- Mark Haldimann: El 18 d'abril de 2007 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Havia nascut el 24 d'octubre de 1954 a Suïssa. Va créixer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del «Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressióNoir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.

***

- Raimundo Gómez Pérez: El 18 d'abril de 2010 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Raimundo Gómez Pérez, conegut com El Papi. Havia nascut el 21 de setembre de 1928 a Cartagena (Múrcia, Espanya). Instal·lat a Barcelona, milità en el moviment llibertari al Prat de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i al barri del Raval de Barcelona. Persona molt coneguda en els cercles llibertaris barcelonins, era un habitual de la pizzeria barcelonina Rivolta, freqüentada per aquests. Raimundo Gómez Pérez va morir el 18 d'abril de 2010 en una residència de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat, sense la presència de cap membre de la seva família, dos dies després al cementiri de Collserola homenatjat per un grup de companys.

Actualització: 18-04-15

Eduardo Galeano ens ha deixat però ens resten les seves obres i el seu estil literari únic, inclassificable, un assembli de gèneres on es mescla novel·la, poesia, assaig...murals d'artesania.  Hi ha alguna forma més bella i descriptiva de parlar sobre el cop d'estat de Xile de 1973 que titular "Dents de coure sobri Xile" (Les venes obertes d'Amèrica Llatina).  Tots el que fem política hauriam d'aprendre de l'estil Galeano, canviar la nostra forma de comunicar, abandonar el llenguatge tècnic, hermètic, allunyat, el llenguatge polític dirigit a un públic de convençuts, un llenguatge mort que mecànicament repeteix, per a les mateixes oïdes, les mateixes frases fetes, els mateixos adjectius, les mateixes fórmules. Hem de recuperar el sentit veritable de les paraules ,  recuperar la capacitat de bellesa que cada paraula conté i el veritable nom de cada cosa, com deia el poeta Salvador Espriu, com diu el propi Galeano a un capítol de  que va afegir a les nombroses reedicions del seu llibre:

“Sé que va poder resultar sacríleg que aquest manual de divulgació parli d'economia política en l'estil d'una novel·la d'amor o de pirates. Però se'm fa costa amunt, ho confesso, llegir algunes obres valuoses de certs sociòlegs, politicòlegs, economistes o historiadors, que escriuen en codi. El llenguatge hermètic no sempre és el preu inevitable de la profunditat. Pot amagar simplement, en alguns casos, una incapacitat de comunicació elevada a la categoria de virtut intel·lectual. Sospito que l'avorriment serveix així, sovint, per beneir l'ordre establert: confirma que el coneixement és un privilegi de les elits ”.

Hauriam d'aprendre a dir més amb menys, com fa al seus llibres Galeano amb el seu estil de breus paràgrafs sorprenents i emocionants que arriben a qualsevol lector. Tenim que denunciar la realitat del capitalisme sense necessitat de llargues erudicions dirigides als ja convençuts.  Galeano deia que  la rebel·lia és un acte que prové de l'amor, de l'amor als altres que no són una amenaça sinó una promesa,  i de l'amor a les coses que valen la pena viure i fins a morir per elles. Per això resulta molt difícil definir la rebel·lia. Li succeeix com a l'amor, que ho matem quan li posem paraules per cridar-ho. L'amor és indefinible i de vegades fins a invisible; però existeix, clar que existeix. I la rebel·lia també existeix de mil maneres. Ens destrueix  el conformisme, l'acceptació de la realitat com una destinació i no com un desafiament que ens convida al canvi, a resistir, a revelar-nos, a imaginar en lloc de viure el futur com una penitència inevitable.

Hem d'aprendre de Galeano la seva honestedat, la seva absència de dogmatisme i la seva autocrítica. El mateix era el més crític amb la seva obra, li molestava que les seves opinions es pugessin convertir en dogmes petrificats i les seves opinions en una nova religió laica.

Però sobre tot hem d'aprendre de Galeano la seva lluita continuada contra el món al revés que premia als delinqüents que governen el planeta. Un món que castiga la honestedat i recompensa l'especulació i que ens tracta com productes comprats a un supermercat.

Gràcies Eduardo Galeano, continuarem lluitant i cercant la utopia per continuar caminant.

La seva obra al blog del viejo topo

Anarcoefemèrides del 19 d'abril

Esdeveniments

- Monument a Francesc Layret: El 19 d'abril de 1936 s'inaugura a la plaça Goya, encreuament dels carrers Sepúlveda i Muntaner, de Barcelona (Catalunya) el monument erigit a l'advocat laboralista, defensor dels anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Francesc Layret i Foix (1880-1920), assassinat per pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana. A l'acte assistiren nombrosos delegats d'organitzacions polítiques, sindicals i culturals, a més d'una representació parlamentària de la República espanyola. Hi van prendre la paraula Bransuela, del Comitè Organitzador; Jesús Pinilla, del periòdic La Lucha; Ramon Noguer i Comet, advocat laboralista iíntim de Layret; Manuel Serra i Monet, exconseller d'Economia i Treball de la Generalitat; Eduard Layret, familiar de l'homenatjat; Ángel Pestaña Núñez, militant anarcosindicalista i que parlà en representació del Parlament de la República com a diputat del Partit Sindicalista; Carles Pi i Suñer, alcalde de Barcelona; i Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. L'acte, que comptà amb la presència de nombrós públic, acabà amb un concert coral a càrrec de l'agrupació «La Violeta de Clavé» i amb una ofrena floral. El monument d'estil noucentista, obra de l'escultor Frederic Marès i Deulovol i erigit per subscripció pública, és una obra de pedra i bronze, amb diverses figures al·legòriques presidides per una figura femenina que alça el braç amb una torxa, simbolitzant l'esperit de lluita; al seu darrera hi ha un obrer, un pagès i una dona amb un infant, evocant les classes més humils; i incrustada al pedestal de pedra hi ha un medalló de bronze amb l'efígie de Layret. En acabar la guerra civil, el govern franquista ordenà el seu enderrocament, però gràcies a l'arquitecte municipal Joaquim Vilaseca i Rivera fou desmuntat peça per peça i pedres i bronzes foren amagats en un magatzem municipal. En 1977 el monument fou restituït al seu emplaçament original on roman actualment.

Monument a Francesc Layret

Naixements

- Charles Angrand: El 19 d'abril de 1854 neix a Criquetot-sur-Ouville (Alta Normandia, França) el pintor puntillista i neoimpressionista i dissenyador anarquista Charles Théophile Angrand. Va treballar d'antuvi en l'ensenyament abans de consagrar-se a la pintura. En 1884 funda a París la Societat d'Artistes Independents i es lliga al grup de pintors llibertaris (Seurat, Cross, Luce, Signac, Pissarro, etc.). Molt influenciat per Seurat i pel divisionisme, fins a 1890 pintarà paisatges i escenes de la vida quotidiana amb tècnica puntillista, però després va tornar a l'impressionisme més tradicional. A partir de 1895, Jean Grave comença a editar Les Temps Nouveaux i Charles Angrand, encara que retirat a Normandia, hi participarà en la il·lustració del periòdic, així com en el seu finançament oferint obres en tómboles llibertàries. És autor de nombrosos dibuixos en llapis, entre els quals es pot veure un moix negre, símbol anarquista importat dels wobblies de la IWW nord-americana i que amb el temps adoptaria la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'1 d'abril de 1926 va morir a Rouen (Alta Normandia, França).

***

- François Denollet: El 19 d'abril de 1866 neix a Roncq (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista François Léon Denollet, citat a vegades com Denolet o Donolet. Instal·lat a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França), l'abril de 1888 va ser condemnat pel tribunal d'aquesta ciutat, amb Louis Claevys, a un mes de presó per haver venut diaris, fullets i cançons anarquistes a la Gran Plaça de Roubaix tot cridant: «La Revolució Social! A cinc cèntims per a l'obrer, a 20 francs per als policies ganduls que l'empresonen i a 50 francs per a la magistratura que el condemna.» Fou gerent del periòdic anarquista Le Bandit du Nord (1890), administrat per Edmond Vercruysse i redactat principalment per Anthelme Girier-Lorion. Es va veure inculpat en l'anomenat«Afer Girier-Lorion» –aquest va disparar contra la policia quan el volia detenir i en ferí un agent– i va ser condemnat el 17 de desembre de 1890 per l'Audiència de Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) a sis mesos de presó, mentre Girier-Lorion fou condemnat a 10 anys de treballs forçats i a la relegació.

***

- Juana Rouco Buela: El 19 d'abril de 1889 neix a Madrid (Espanya) l'anarcosindicalista i propagandista anarcofeminista Juana Buela, més coneguda com Juana Rouco Buela. Quan tenia quatre anys quedàòrfena de pare, restant en la misèria; mai no anà a escola. El 24 de juliol de 1900 arribà com a emigrant a l'Argentina amb sa mare, on ja vivia un germà 10 anys major que ella, Ciriaco, i des de molt jove entrà a formar part del moviment llibertari i anarcosindicalista de la mà d'aquest, que també l'ensenyà a llegir i a escriure. En 1904 participà activament en els actes del Primer de Maig, que van ser durament reprimits, i que acabaren amb la vida del fogoner marítim de 22 anys Ocampo. En 1905 assistí, amb el suport de Francisco Llaqué, secretari del Consell Federal i redactor del periòdic La Protesta, com a delegada indirecta en representació dels obrers de la Refineria Argentina de Sucre de Rosario, aleshores en vaga, en el V Congrés de la Federació Obrera de la Regió Argentina (FORA), on proclamà clarament que la finalitat de la federació obreraés el comunisme anarquista. En 1907 entrà a formar part, amb María Collazo, Virginia Bolten, Marta Neweelstein, Teresa Caporaletti i altres, del grup creador del primer local llibertari de dones del país («Centro Femenino Anarquista»), que tenia com a seu la Societat de Resistència de Conductors de Carros, i participà enèrgicament en la Vaga d'Inquilins d'aquell any per protestar per l'apujada dels llogues i els desallotjaments dels conventillos. Pel seu activisme, arran de l'atemptat contra el president Figueroa Alcorta, li fou aplicada la Llei de Residència i deportada, juntament amb dos companys anarquistes gallecs, cap a Barcelona (Catalunya) --les seves companyes María Collazo i Virginia Bolten seran deportades a l'Uruguai. D'antuvi a Madrid el gener de 1908, després es traslladarà a Barcelona, on coneixerà Teresa Claramunt, Leopoldo Bonafulla, Ferrer i Guàrdia i Anselmo Lorenzo. Més tard, detinguda per la seva tasca d'agitació en defensar de Francesc Ferrer i Guàrdia, serà posada en un tren cap a Marsella. En aquesta ciutat i a Gènova, on va fer feina de planxadora en un laboratori de la via Piroscafo, es relacionà amb el moviment anarquista francès i de l'exili (anglesos, peninsulars, etc.), per retornar a l'Uruguai en 1909, a bord del«Principe de Udine», que realitzava el seu primer viatge transatlàntic, embarcada com a cambrera. En aquest país milità activament, dirigí el periòdic La Nueva Senda, amb Collazo i Bolten, i es manifestà en la protesta contra l'afusellament de Ferrer i Guàrdia, fet que l'obligà a amagar-se alguns mesos disfressada d'home. En 1910 passà a l'Argentina, clandestinament sota el llinatge de Rouco, que mantindrà la resta de sa vida. En aquest país formarà part del consell de redacció dels periòdics anarquistes La Batalla i La Protesta i del Consell Federal de la FORA. Després fou detinguda amb motiu dels fets del Centenari de la Independència i extradida a l'Uruguai, on hagué de romandre durant un any empresonada. En llibertat provisional, d'aquest país s'embarcà com a polissona cap a França, gràcies a uns mariners anarquistes, però fou descoberta i desembarcada a Rio de Janeiro. Amb l'esclat de la Gran Guerra, decideix instal·lar-se a la capital brasilera, on treballà com a planxadora i camisera i començà a militar. Durant uns anys s'uní amb l'anarquista Juan Castiñeira (José Whiman) --en 1915 participà com a delegat en el Congrés del Ferrol i sembla que fou assassinat a la Península. En 1917 tornà a l'Argentina i es lliurà a l'agitació i a la propaganda anarquistes, especialment des de la FORA, com a oradora i en la creació de la Federació Obrera de l'Agulla. En 1919 participà en els fets de la«Setmana Tràgica». En 1920 visqué a Rosario i creà una agrupació cultural on participaren el pare i el germà de la futura cantant Libertad Lamarque. En 1921 va fer una gira de conferències arreu del país. Més tard participà en les campanyes de suport a Radowitzky, en les protestes pels fets de la Patagònia (1921-1922), en la defensa de Sacco i de Vanzetti, etc. En 1921, instal·lada a Necochea, fundà amb altres dones el Centre Femení d'Estudis Socials Argentí. A partir de 1922, ja casada i amb dos fills, edità el primer periòdic anarcofeminista, Nuestra Tribuna (1922-1924), que fou eliminat per la repressió. En 1928 participà en el III Congrés Internacional Femení. A partir del cop d'Estat del general Uriburu (6 de setembre de 1930), prengué part en accions contra la dictadura, però hagué de fer un parèntesi en la lluita anarcosindicalista. En el context de la Guerra Civil espanyola, participà en organitzacions de suport a la Revolució llibertària. Entre 1943 i 1945 combaté el peronisme com pogué i durant els anys cinquanta milità en la Federació Llibertària Argentina (FLA). Va col·laborar enMundo, Mundo Argentino, Mujeres Libres i Tierra y Libertad, entre d'altres publicacions. En 1964 publicà a Buenos Aires el llibre de memòries Historia de un ideal vivido por una mujer. També van ser editats textos seus sota el títol Mis proclamas. Juana Rouco Buela va morir el 31 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina).

Juana Rouco Buela (1889-1969)

***

- Miguel García Vivancos: El 19 d'abril de 1895 neix a Massarró (Múrcia, Espanya) el militant i combatent anarcosindicalista i després pintor Miguel García Vivancos. Aprenent de mecànic a l'arsenal de Cartagena, son pare va morir a Amèrica i va marxar amb sa mare i sos germans a Barcelona el 1909, on s'adhereix a la CNT en uns anys de fortes lluïts socials i forta repressió. Després de passar alguns mesos a la presó, treballarà com a descarregador del moll i després de farinaire. En 1917 lluitarà a les barricades contra la policia i l'exèrcit. Durant els anys 20, quan la violència creix amb la creació dels Sindicats Lliures i els pistolers de la patronal es dediquen a anihilar militants revolucionaris, García Vivancos s'integrarà en el grup de defensa confederal «Los Solidarios», des de la seva fundació en 1922, amb Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, García Oliver, Gregorio Jover, Ramona Berri, Eusebio Brau, Manuel Campos i Aurelio Fernández. Va participar amb aquest grup en diverses accions, entre elles l'assalt al Banc d'Espanya a Gijón el setembre de 1923 i l'intent d'alliberar Torres Escartín el mateix any. En 1924 és condemnat a tres mesos de presó. Alliberat, s'exilia una temporada a França i s'encarregarà d'aconseguir armes per a la insurrecció de Vera de Bidasoa, també el 1924. Després marxarà amb Durruti, Ascaso i Jover a Llatinoamèrica (Mèxic, Cuba, Perú, Xile). De tornada a França,és detingut per mor de les«expropiacions» practicades pel grup a Amèrica. Escapant de miracle de l'extradició, és expulsat finalment de França, trobant refugi a Bèlgica. En 1927 torna a Barcelona, on treballarà de taxista i continuarà amb la lluita clandestina, participant durant els anys 30 en diverses temptatives insurreccionals. Detingut, serà internat un any a Burgos. En juliol de 1936  prendrà part activa en la Revolució, comandant la «Columna Los Aguiluchos», distingint-se en els combats dels fronts d'Osca i d'Huerrios, entre altres. Un cop aprovada la militarització exigida pels estalinistes i de la qual García Vivancos era partidari, és designat, el setembre de 1937, responsable de la 25 Divisió, en lloc d'Antonio Ortiz, amb la qual conquistarà Belchite i després Terol, però serà ferit en un braç el gener de 1938. El maig de 1938 serà nomenat coronel. Es diu que es va oposar que Franco Cavero i Lozano Guillén es dirigissin a Barcelona el maig de 1937 per esclafar els estalinistes tal vegades perquè una cop rebutjada per la majoria la dictadura anarquista que va proposar García Oliver, es va mostrar rígid a defensar la República (disciplina, guanyar la guerra) d'aquí que alguns, especialment Ortiz, molest per haver-li despullat del comandament de la 28 Divisió, el consideressin un criptocomunista. Acabada la guerra, com a responsable del sector de Puigcerdà, s'encarregarà de l'evacuació a França abans de passar-hi ell el 13 de febrer de 1939. Va restar internat durant quatre anys als camps de concentració de Le Vernet i de Sant Cebrià, d'on fou tret per la resistència i s'incorporà als maquis fins a l'Alliberament. En 1945, a Marsella, en un congrés de la CNT, serà exclòs de l'organització per les seves preses de posició allunyades de la pràctica llibertària, en estar interessat en la creació del Partit Obrer del Treball (POT) de Garcia Oliver i afavorir les tesis de les regionals d'origen. Vivint a París en la misèria, va començar a pintar escenes i paisatges de París a mocadors que després venia als soldats nord-americans, i així, a poc a poc, es farà artista pintor. Establert a Coursan animat pel pintor Pau Planes, en 1947 va conèixer Picasso que el va acollir i li va buscar marxant (María Cuttoli). L'any següent va realitzar la seva primera exposició a la galeria parisenca Mirador i va esdevenir ràpidament un pintornaïf(ingenuisme) de renom, molt elogiat per André Breton. Les seves obres van ser adquirides per personatges famosos, com ara, Greta Garbo, David Rothschild, Helena Rubinstein, Francois Miterrand, etc. És autor d'El combate continúa (París, 1960) i d'Aclaración obligada al libro de Ricardo Sanz. Els sindicalismo y la política(París, 1967). Miguel García Vivancos va morir el 23 de gener de 1972 a Còrdova (Andalusia, Espanya) en viatge de vacances.

Miguel García Vivancos (1895-1972)

Obres pictòriques de Miguel García Vivancos

***

- Víctor Adé García: El 19 d'abril de 1912 neix a Alagó (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Víctor Adé García. Emigrà a Barcelona (Catalunya). Obrer d'impremta, el 2 d'abril de 1930 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i milità al barri obrer de les Cases Barates de la Marina del Prat Vermell de la capital catalana. També fou membre del confederal «Grup de Defensa Núm. 13», comptable de l'Organització Sanitària Obrera (OSO) i un dels dinamitzadors del grup teatral de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer i en l'assalt de la Caserna de Cavalleria del carrer Lepant de Barcelona. Amb sa companya d'aleshores, Antonia Hernández Ruiz, amb qui tenia un fill, s'integrà com a milicià en la Columna «Los Aguiluchos» i en la Columna«Roja i Negra». Després de la militarització de les milícies va ser nomenat comissari ajudant de la 125 Brigada Mixta de la 28 Divisió (ex «Columna Ascaso»). En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar a La Vila Joiosa (Marina Baixa, País Valencià) amb un iot cap a Orà (Algèria). En arribar a l'Àfrica, va ser tancat a diversos camps de concentració. Quan el desembarcament aliat es trobava al camp marroquí de Bouarfa, d'on va ser alliberat. Trobà feina com a xofer d'una persona influent de l'ambaixada dels EUA, fet que li va facilitar l'obtenció d'un salconduit de sortida. Emigrà a l'Uruguai i fou força actiu al Centre Republicà de Montevideo. A l'Uruguai es casà amb Trini Marató i amb aquesta es dedicà a buscar suports entre els polítics i la premsa per als presos i condemnats a mort de la dictadura franquista. Víctor Adé García va morir l'agost de 1994 a Montevideo (Uruguai). Son germà petit Mariano Adé García també fou militant anarcosindicalista.

Defuncions

- Juan Galán Rodríguez: El 19 d'abril de 1884 es executat a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) el pagès Juan Galán Rodríguez. Havia nascut cap al 1832 a Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) i era capatàs d'una vinya del lloc anomenat «Pago del Hambre» de Jerez. Va ser implicat en el crim de la taverna del camí de Trebujena, tercer dels sumaris instruïts contra l'anomenada «La Mano Negra» i jutjat en l'últim del judicis d'aquesta«societat secreta» anarquista. La veritat és que no hi havia cap indici que apuntés a la militància llibertària de Galán, però es va veure immers en aquest muntatge politicojudicial que foren els processos contra «La Mano Negra». Durant la nit del 3 al 4 de desembre de 1882, quan les detencions de militants anarquistes andalusos de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) es comptaven per centenars, Juan Núñez Chacón, taverner de la «Venta de Trebujena», i la seva esposa María Labrador Sánchez, aleshores embarassada, van ser assassinats a punyalades. En la topada el client Manuel Roman Ortiz resultà mort d'un tret disparat per Núñez i d'antuvi es pensà que era un dels assaltants. Galán va ser detingut l'endemà ferit en una mà; aquest, que era sord, havia estat implicat feia temps en la mort d'una anciana, però havia estat absolt. Sota tortura Galán confessà el crim i la seva pertinença a «La Mano Negra» i implicà quatre habitants de Jerez (Francisco Moyuelo, Juan Morón, Andrés Marejón i Francisco el Roten), però van ser poc després alliberats i només ell va ser processat. D'aquesta manera, un crim comú --probablement una discussió sobre la substitució de la tradicional falç de podar vinyes per una nova tisora que resultava més productiva i rendible per als patrons i que per aquest motiu estava boicotejada per l'FTRE-- es transformà en un crim polític. El judici començà el 18 de setembre de 1883 a l'Audiència de Jerez i el 22 d'aquell mes Galán va ser condemnat a mort per doble assassinat i per avortament. La sentència va ser ratificada pel Tribunal Suprem. Juan Galán Rodríguez va ser garrotat el 19 d'abril de 1884 a la plaça del Mercat de Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya), on justament hi vivia. Molts camperols i treballadors van fugir de la ciutat per no viure l'ambient de l'execució. Sis fusters de la ciutat van ser detinguts perquè es van negar a construir el cadafal del garrot i el desembre de 1884 Francisco Vázquez García, mestre fuster de Jerez, va ser condemnat per l'Audiència de Jerez a un mes i un dia d'arrest i a 125 pessetes de multa per aquesta solidària negativa.

***

- André Bahonneau: El 19 d'abril de 1918 mor a Angers (País del Loira, França) el sindicalista revolucionari i anarquista André Bahonneau. Havia nascut el 10 de març de 1848 a Trélazé (País del Loira, França). Treballà esberlant pissarra a la pedrera dels Petits-Carreaux a Trélazé i entre 1870 i 1871, quan la guerra francoprussiana, fou sergent de la Guàrdia Nacional Mòbil destinat al pantà de la Grand'Maison (Roine-Alps, Arpitània). El febrer de 1880 creà la Cambra Sindical dels Obrers Pissarrers d'Angers; aquesta organització sindical, de la qual esdevingué president, encara que tolerada, no va ser legalitzada per les autoritats i tingué escàs ressò. En 1884, amb son amic Ludovic Ménard, pissarrer com ell, fundà la Secció d'Angers de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF) i l'octubre d'aquell any representà aquesta secció en el Congrés Nacional de l'FTSF que se celebrà a Rennes (Bretanya). En 1884 el cantautor anarquista Jean-Baptiste Clément li dedicà la cançó Aux loups. En 1889, gràcies a l'acció de Joseph Tortelier que havia vingut a Trélazé, entrà a formar part, amb Ludovic Ménard, en el moviment anarquista. A partir de 1890 es consagrà enterament a l'acció sindical i entre 1892 i 1895 va ser constantment vigilat per la policia. El desembre de 1890 participà en la reorganització, gràcies a l'entrada en vigor de la Llei de 1884, del Sindicat de Pissarrers de Trélazé i a partir de 1902, data de la inscripció d'aquest sindicat en la Borsa del Treball d'Angers, el representà en les reunions d'aquesta. El setembre de 1904, en el VIII Congrés de la Confederació General del Treball (CGT) que se celebrà a Bourges (Centre, França), assistí com a delegat de la Federació Nacional de Pissarrers, que s'acabava de crear i que s'havia adherit a la CGT el mes anterior. També fou membre de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i de diversos grups llibertaris, sempre fent costat els partidaris de l'acció directa i del sindicalisme. El març de 1906 va ser nomenat secretari general de la Borsa del Treball d'Angers; aquest càrrec el mantingué fins el 1908 i durant aquest període aquesta organització sindical tingué una gran difusió i una forta combativitat. Assistí als congressos nacionals de la CGT d'Amiens (1906), Marsella (1908), Tolosa de Llenguadoc (1910) i La Havre (1912), així com a les conferències nacionals de la CGT de 1909 i 1911. Es preocupà força pels problemes sindicals dels obrers rurals i l'octubre de 1910 representà el  Sindicat dels Obrers Jardiners d'Angers al XI Congrés Nacional de la CGT celebrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El juliol de 1913, en conformitat amb les decisions del Congrés de la CGT d'octubre de 1912 celebrat a La Havre, preparà la constitució de la Unió Departamental dels Sindicats de Maine i Loira (País del Loira, França) i el 5 de març de 1914 va ser nomenat a Cholet (País del Loira, França) secretari general d'aquesta Unió Departamental, càrrec en el qual es mantingué fins a la seva mort. També fou secretari de la Secció d'Angers del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la Gran Guerra es mantingué proper a la majoria confederal partidària de la «Unió Sagrada» contra les Potències Centrals. André Bahonneau va morir sobtadament el 19 d'abril de 1918 a Angers (País del Loira, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta localitat. Actualment un carrer de Trélazé porta el seu nom.

***

- Antoni Franquesa Funoll: El 19 d'abril de 1950 cau abatut a Cerdanyola (Vallès Occidental, Catalunya) el guerriller antifranquista llibertari Antoni Franquesa Funoll --citat, a vegades, Fonoll--, també conegut com El Toni,Ton, Felipe o Niño. Havia nascut en 1920 a Vic (Osona, Catalunya), però altres fons citen 1921 a Santa Eulàlia de Riuprimer (Osona, Catalunya). El 19 de juliol de 1936 s'incorporà a les milícies de la Joventut Comunista Ibèrica (JCI), l'organització juvenil del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), on romangué fins que passà a la 42 Divisió de l'Exèrcit Popular després de la militarització de les milícies. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració d'Argelers, on retrobà son pare, antic dirigent sindicalista que acabarà afusellat pels nazis. Aconseguí fugir del camp i, immediatament després, s'incorporà a la lluita antifranquista a l'interior de la Península. En 1941 va ser detingut i va estar tancat a la presó Model de Barcelona fins al 1944. De bell nou a França, durant anys va ser enllaç del POUM i la Confederació Nacional del Treball (CNT) i «guia de frontera», traslladant militants antifranquistes d'una banda a l'altra de la frontera. Bon coneixedor del Pirineu català, també va fer serveis per al Deuxième Bureau, el servei d'informació de l'Exèrcit francès i de la Resistència. Desvinculat del POUM perquè utilitzava els passos fronterers per a fer contraban, s'afilià a la CNT del sector «apolític», i, sembla ser que arran d'haver conegut a la presó el guerriller llibertari Celedonio García Casino, s'afegí als grups d'acció anarquistes. El juliol de 1948 creuà la frontera amb Josep Lluís Facerías (Face) i participà en un atracament a Barcelona. Després retornà a França, però el 26 d'agost de 1949 va ser ferit --un tret a la boca i un altre al braç amb fractura-- en una emboscada ordida per la Guàrdia Civil a la frontera pirinenca i on moriren Enrique Martínez Marín i Celedonio García Casino. El març de 1950 retornà a la Península amb Facerías i intervingué en diverses accions, com ara la col·locació d'una bomba l'1 d'abril («Día de la Victoria») i l'atracament frustrat realitzat el 17 d'aquell mateix mes. El 19 d'abril de 1950 Antoni Franquesa Funoll, Cèsar Saborit Carrelero i Facerías atracaren un forn de pa a Cerdanyola; el grup va ser interceptat per la Guàrdia Civil en un control de carreteres a prop de Santa Maria de Montcada i Franquesa caigué abatut mentre Saborit i Facerías aconseguiren fugir camps a través sota una pluja de bales. Franquesa, en morir, tenia dos bessons molt menuts.

Antoni Franquesa Funoll (1920-1950)

***

- Domingo Corredor Valderrama: El 19 d'abril de 1994 mor a Besiers (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Domingo Corredor Valderrama. Havia nascut el 19 de desembre de 1919 a Morente (Bujalance, Còrdova, Andalusia, Espanya). Es guanyava la vida fent de pagès i des de l'adolescència milità en el Sindicat de Treballadors del Camp de Bujalance de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la guerra civil lluità com a voluntari en l'Exèrcit republicà. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat a Alacant (Alacantí, País Valencià) i el 13 de setembre de 1939 internat a la Presó Provincial de Granada (Andalusia, Espanya). El 27 de març de 1941 va ser traslladat a Borriana (Plana Baixa, País Valencià) i el 13 de maig de 1942 a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià). El 23 de febrer de 1944 va ser jutjat en consell de guerra a Castelló de la Plana i condemnat a 30 anys de presó pel delicte d'«adhesió a la rebel·lió». La pena fou commutada per la de 20 anys i un dia. El 21 de gener de 1959 sortí en llibertat provisional i s'instal·là a Onda (Plana Baixa, País Valencià) amb Vicente Sol, amic que havia conegut a la presó i amb una cunyada del qual, Carmen, es casà i tingué tres infants. Milità en la clandestinitat confederal a Onda i l'estiu de 1959 creuà clandestinament els Pirineus i s'instal·là a Besiers. En 1968 va ser nomenat administrador del Comitè Comarcal Erau-Gard-Losera de la CNT en l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, retornà a Onda i participà activament en la reconstrucció del moviment llibertari. El gener de 1994 retornà a Besiers per patir una operació quirúrgica. Domingo Corredor Valderrama va morir el 19 d'abril de 1994 a Besiers (Llenguadoc, Occitània) a resultes de les complicacions sorgides arran d'aquesta intervenció.

***

- Violeta Fernández Saavedra: El 19 d'abril de 2005 mor a Puebla (Puebla, Mèxic) la mestra anarquista Violeta Fernández Saavedra. Havia nascut el 30 de juny de 1913 a Santa Clara (Villa Clara, Cuba). Néta de l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, sos pares havien estat expulsats d'Espanya. En 1920 sa família retornà a la Península i, després d'un temps a Madrid (Espanya), s'instal·là a Barcelona. Quan decidí ingressar a l'Escola Normal de Mestres s'adonà que no tenia documentació legal i argumentà que la seva acta de naixement s'havia destruït en un incendi i fou registrada oficialment com a nascuda el 30 de juny de 1914 a Barcelona (Catalunya). Partidària de la pedagogia racionalista, va fer de mestra en una escola de Badalona (Barcelonès, Catalunya). Milità en la Secció de Mestres del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual fou secretària en 1936, i participà en la creació de l'Ateneu«Sol y Vida». Durant la Revolució espanyola treballà de mestra per al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dirigí el col·legi que s'instal·là als locals expropiats a la Lliga Catalana de Barcelona. A finals de 1938 el Ministeri d'Instrucció Pública l'encomanà l'evacuació de 50 infants que portà a París (França). A Colombes (Illa de França, França) dirigí una escola on estudiaven 70 infants espanyols. El maig de 1940 s'exilià a Mèxic amb el seu company, el destacat militant anarquista Aurelio Fernández Sánchez, i impartí la docència a l'Institut Luis Vives de la ciutat de Mèxic, també conegut com Col·legi Espanyol de Mèxic. En 1942 s'instal·là a Puebla (Puebla, Mèxic), on treballà en una escola. A mitjans dels anys seixanta retornà amb son company a França i participà força en el moviment llibertari. Quan la crisi confederal de 1965, s'acostà als«reformistes». En la dècada dels setanta retornà a Mèxic i col·laborà en els periòdics La Jornada i La Jornada de Oriente. Violeta Fernández Saavedra va morir el 19 d'abril de 2005 a Puebla (Puebla, Mèxic), a conseqüència d'una afecció respiratòria.

Aurelio Fernández Sánchez (1892-1974)

***

- Concha Liaño:El 19 d'abril de 2014 mor a Caracas (Veneçuela) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Havia nascut el 24 de novembre de 1916 a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França). Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal «Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de «Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas.

Concha Liaño (1916-2014)

Actualització: 19-04-15

     La independència de Mitja Catalunya? Serà que no. Així, no. Amb la proclama actual, no. Vassalls d'un altre senyor? No, gràcies.

    El rei va nu.

     El líders, En Mas i En Jonqueres, reclamen la independència només d'una part de la nació, la del Principat de Catalunya. De l'altra mitja part de Catalunya, no en diuen res.

   Deuen suposar, aquests líders, que els balears, els valencians i els nord-catalans   restaran embadalits contemplant la feta i aplaudint.

   En tot moment, a les seves declaracions, malden per no fer cap referència a la Catalunya ''perifèrica''. Hem de suposar que ells deuen pensar que ara no toca, que fer referència a la nació sencera restaria vots a la seva proposta. O sigui, fan una proposta de mercader. Això em recorda els inicis del PSM (Partit Socialista de Mallorca), a finals dels anys 70, quan els dirigents, a cau d'orella, predicaven als militants i als simpatitzants que no havien de mostrar-se ni massa catalanistes ni massa esquerranistes, de manera que aquells líders es feien comparses voluntaris de l'espanyolisme, i iniciaven el camí cap al no-res.

    El tàndem principatí també va de mercader.

   En Mas i En Jonqueres proposen un independentisme ''tranquil'', a través de consultes electorals.

     El rei va nu:  En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) fan com si estiguéssim dins un sistema veritablement democràtic, amagant el fet  que la monarquia espanyola és un projecte franquista, i no denunciant l'actual monopoli del Poder de la casta franquista.

    En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) postulen  un Estat català (de mitja Catalunya)  que formaria part de la magnífica Unió Europea.

   Els líders principatins fan constant campanya de marketing per vendre el producte. Envien tot d'agents a vendre el producte català a Brussel·les, a Berlín, a París, a Londres, però, també, a Washington.    

    El rei va nu: Els països de la Unió Europea no són la meravella del món, sinó  vassalls dels Estats Units (Com ha denunciat recentment el president de Rússia, En Vladímir Putin).

     El rei va nu: Washington i els seus vassalls desfermen la guerra  contra tots aquells països que pretenen una autèntica independència respecte de l'Imperi (L'Imperi del Caos). Davant la follia imperial,  En Mas i En Jonqueres (i En Fernández) resten muts, com a morts. És clar, ells són aspirants a formar part dels vassalls de l'Imperi.

  El rei va nu:  Aquests de CIU s'han passat trenta anys  com a formació regionalista al servei dels empresaris catalans (del Principat), i, un bon dia, es desperten independentistes. Què bonic:  Dreta i esquerra catalanes (principatines, s'hauria de dir) conjuntades darrere la bandera estelada.

    Els conjurats no expliquen quina és la seva relació amb els magnats del Principat.

   S'ha de saber: El Fòrum Pont Aeri, la patronal Foment del Treball, l’elitista Círculo Ecuestre, el Cercle d’Economia o la internacional Comissió Trilateral són alguns dels grups de pressió que rebutgen la independència.

  José Manuel Lara (quan era viu) (Planeta), Isidre Fainé (Caixabank), Josep Lluís Bonet (Freixenet) o Josep Oliu (Banc Sabadell) són el paradigma d’elit corporativa catalana contrària a la independència.

    Oh, vaja, sembla com si el President Mas desplegués  el seus dots diplomàtics en comptes d'atreure's aquests nius de franquistes a la causa sobiranista. Què bonic que seria!  Franquistes i anti-franquistes, espoliadors i espoliats, neoliberals i socialistes, catalans (del Principat) tots ells formant una gran pinya sobiranista.

    O sigui: Amb l'objectiu de ser acceptats a la UE,   els líders procuren que la moguda es mostri pro-europea, pro-ianqui i pro-sionista (Oh, sí, què bonic:  Aquell  líder d'ERC exclamant  que s'ha de fer pedagogia a París, com si els parisencs no tinguessin notícia de Catalunya, els parisencs, uns imperialistes que des de sempre tenen l'ull posat a Catalunya, uns que tenen informació precisa i contínua sobre els diversos territoris catalans). 

   O sigui, resumint:  Aquesta moguda sobra.   Vassalls dels Estats Units ja ho som ara. L'Estat espanyol, des del 1953, és un fidel vassall estatunidenc.  Ara som vassalls del vassall espanyol i del vassall francès. Allò que importa és ésser lliures.

Alfons XIII no pogué evitar que els partits republicans, que havien signat el Pacte de Sant Sebastià, convertiren per voluntat pròpia unes eleccions municipals en plebiscitàries per proclamar la república, cosa que passà el dia 14 d’abril de 1931. Però recordem que se’n proclamaren dues: la república catalana i la república espanyola. Al cap de poc l’espanyola transformà la catalana en Generalitat.

A Mallorca guanyà el caciquisme de Joan March, i per tant les dretes monàrquiques. L’anul·lació d’aquestes eleccions a la nostra illadugué al triomf republicà i socialista a la seva  repetició.

A Palma es formà un consistori republicà d’esquerres amb el socialista Llorenç Bisbal com a batle. Es posaren la bandera mallorquina i la republicana davant una massiva manifestació de suport. L’Ajuntament  de Palma començà una gran tasca social i cultural. Des d’aquest moment el regidor republicà i metge Emili Darder va presidir les comissions de sanitat i educació, que concretaren i endegaren una reforma dels serveis sanitaris de Palma, i un gran pla de construccions escolars.

El desembre de 1933 Emili Darder fou elegit batle de Palma i només en fou desplaçat pels Fets d’Octubre de 1934. Tornà a ser batle a partir de febrer de 1936, i va ser el cop d’estat militar i feixista de juliol de 1936, que el llevà definitivament, cosa que acabà amb el seu assassinat públic el 24 de febrer de 1937, després d’una paròdia de consell de guerra, juntament amb el socialista Alexandre Jaume i els altres polítics d’Esquerra Republicana Balear, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques.

No va ser fàcil aquesta Segona República. Els canvis que proposà foren molt importants: reforma agrària, legislació laboral avançada, dret a l’autonomia de les regions, democràcia i participació, reforma militar, laïcisme i limitació del poder de l’Església, matrimonis civils, drets per la dona (especialment el dret de vot i la llei del divorci).

El context internacional d’enfrontament entre comunistes i feixistes per una banda i també entre feixistes i demòcrates, entre altres coses, no permeté que aquella experiència democràtica reexís. L’existència del nazisme alemany i el feixisme italià com a aliats actiusa favor del militarisme, l’oligarquia i el feixismeespanyol destrossà la “República democràtica de treballadors de totes clases” (art. 1 de la Constitució) a través d’un cop d’estat i d’una guerra civil.

Aquestes dificultats es manifestaren a tots els pobles de Mallorca i als barris i pobles de Palma també. En el cas de Son Sardina, els socialistes i la formació d’un important sindicat de picapedrers feu que a les eleccions de febrer de 1936 les esquerres republicanes i socialistes del Front Popular guanyassin per poc als cacics. Fou un dels pocs indrets de Mallorca i de Palma on això passà.

Amb tot el que suposà d’avenç social la República, no podem obviar que, a Mallorca i a les Illes Balears, políticament i culturalment hi hagué uns problemes especials derivats de la nostra condició nacional, cultural i lingüística. Les causes vengueren derivades de l’espanyolisme de dretes i, en part d’esquerres. Joan Sanxo va escriure al setmanari mallorquí República sobre el ministre d’Instrucció Pública Salvador de Madariaga, que quan fou preguntat per uns mallorquins per l’extensió del decret de bilingüisme a les Balears respongué cínicament que “davant el dubte de si les Illes Balears havien de tenir una cultura espanyola o catalana havien resolt que no tinguessin cultura”.

I per comparar una mica més amb la nostra realitat actual tenim un precedent en el diputat de la CEDA Josep Zaforteza que demanà a les Corts que no es poguessin escoltar a Mallorca les emissores de ràdio catalanes i que les Balears fossin segregades del districte de la Universitat Autònoma de Barcelona. En el cas de la llengua ho justificà precisament perquè el mallorquí s’assemblava massa al català. Fets, com molts d’altres, que es repeteixen avui en dia.

Des del punt de vista que ens ensenya la història i, davant la repetitiva ofensiva ideològica nacionalespanyolista, hauríem de tenir present unes quantes coses: 

La Guerra Civil no és part de la Segona República, és part de la dictadura franquista, del feixisme i del nacionalcatolicisme. Ho commemoram ara davant un monument als caiguts però amb unes connotacions especials. Totes les vides són importants per igual, però els colpistes no eren demòcrates ni volien justícia, ni igualtat, ni llibertat. Els colpistes volien acabar de manera violenta amb la democràcia.

La República no va ser la causa de la guerra. Ho foren els feixistes. Les repressions a les reraguardes republicana i nacional foren criminals. Però el que les provocà a totes dues fou el cop d’estat, la contrarevolució feixista. Sense cop d’estat no hi hagués hagut cap repressió. La revolució social i la repressió a la zona republicana fou conseqüència del cop d’estat feixista, no la causa. La repressió a la zona rebel, i després per tota la geografia espanyola havia estat perfectament programada pels colpistes.

Les Constitucions republicana i l’actual han posat moltes traves a les llibertats i drets nacionals: Prohibició de federació de regions o comunitats autònomes, prohibició de formació d’una autonomia entre un territori insular i un de peninsular. Impediments als parlants de llengua catalana, basca i gallega, començant per considerar-les tant de segona categoria, que ni tan sols hi són esmentades amb el seu propi nom.

Constitució de 1931 

Article 4.

El castellà és l’idioma oficial de la República. Tot espanyol té obligació de saber-lo i dret d’usar-lo, sense perjudici dels drets que les lleis de l’Estat reconeguin a les llengües de les províncies o regions.

Llevat del que es disposi en lleis especials, a ningú se li podrà exigir el coneixement ni l’ús de cap llengua regional.

Constitució de 1978

Article 3.

1. El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.

2. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.

3. La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.

Si els temps actuals, la possible independència de Catalunya, la nostra voluntat expressada democràticament, condueixen a canvis dins les relacions entre els pobles d’Espanya, no hauríem de permetre que  aquestes coses tornin ser de la mateixa manera, i encara que fos així la nostra protesta s’hauria de fer sentir ben alt.

El rector Gabriel Mairata Coll va ajudar a protegir els sardiners progressistes perseguits per les forces franquistes. A Sant Jordi, el meu poble, com en alguns altres llocs, passà una cosa comparable encara que no exactament igual. Va ser un capità, Joan Bennàssar Bisquerra, en aquest cas un militar colpista, que amenaçà els falangistes públicament si mataven cap santjordier. 

És bo que recordem aquests fets i serà bo que les properes institucions que des de MÉS governarem, també els donin la dignitat que es mereixen. Perquè mai més no es repetesquin; no és un tòpic per molt que s’hagi dit.

No naixem vacunats contra la intolerància i les guerres. La millor medicina és tenir memòria i aquesta s’ha d’ensenyar tant a les escoles com en actes com aquest d’avui.

Bartomeu Carrió Trujillano

 Part dels precs que vam registrar al darrer ple i les respostes.Una diferència d'Alternativa per Pollença i altres candidatures és que per a nosaltres la campanya és un moment més de la nostra feina continuada que no aturam. No improvisam ni candidat, ni llistes, ni mètodes de feina. 

Solicitam que en el moment que els tècnics hagin fet els pertinents informes sobre la legalització de les obres sol·licitada pels propietaris de la denominada Villa Cortina es convoqui la Junta de Portaveus per informar dels mateixos.

Resposta del batle, Tomeu Cifre ( ja no sabem si dir del PP o Tots per Pollença); El dia abans del ple van tenir una reunió amb tècnics i assessors jurídics. Han fet un requeriment d'esmenes de deficiència i per veure les obres executades. Falta requerir-ho.

Com haveu pogut llegir en Tomeu Cifre no va contestar al nortre plec de fer una junta de portaveus per tractar un tema del que és reponsable directe al signar la llicència de Villa Cortina que afecta a la futura legislatura i del qual tots els partits hauriam de tenir la màxima informació. També és clar que aquestes darreres setmanes en Tomeu Cifre ha estat més centrat en la recerca d'avals i la formació de la seva candidatura que en la gestió de l'Ajuntament i això de fer una junta de portaveus des de que té majoria absoluta gràcies al PI és massa molèstia.Normal021MicrosoftInternetExplorer4

En referència a l'accident mortal succeït a l'Oris rally Clàssic, demanam a l'Ajuntament que s'informi i ens informe de la investigació oberta al mateix.

Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP o Tots per Pollença); l'Ajuntament va autoritzar la prova i no va haver cap intervenció de la policia municipal.

Una vegada més en Tomeu Cifre no respon al nostre plec i va a la seva bolla. Hi ha testimonis de veïns que parlen d'errors en l'organització i el seu protocol a l'hora d'actuar a l'accident i ja que va succeir a Pollença l'Ajuntament hauria de preocupar-se més d'aquest tema.

Demanam que l'Ajuntament faci com el de Sòller i liquidi el seu acord amb Natura Parc.

Resposta de la regidora de medi ambient Maria Buades (PP o Tots per Pollença). A Sóller va ser un grup de particulars el que va demanar fer una canera al municipi. Es van trobar amb dificultat de que no havia cap instal·lació que compleix els requirements legals per complir. A Sóller és un conveni a Pollença és una adjudicació a la que només es van presentar Natura Parc el 4 d'abril 2013 per tres anys prorrograble un any més . Si recindim s'ha de pagar indemnització ja que segon la regidora compleixen tot.

Consideram que les associacions animalistes han demostrat que Natura Part no compleix el seu conveni ja que els animals es troben unes pèssimes condicions. Un dels nostres objectius la propera legislatura és rescindir l'adjudicació a Natura Parc i fer una canera municipal.

Demanam que s'acabi amb l'absurda limitació diària de 20 persones d'accés al camí de Ternelles. Un limitació que no té una lògica mediambiental en una finca amb una extensió de 1.270 hectàres, que pot acollir sense problemes un nombre major de persones sempre controlats evitant la massificació i ajornant excursions massives. La restricció que es posi ha de ser mediambiental fonamentada en criteris ecològics - científics no en interessos de la propietat.

Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP o Tots per Pollença);és un acord de plenari al 2006 i es pot canviar per l'organisme corresponent.

Doncs això és clar que PP o Tots no canviaran aquest acord, ens agradaria saber que faran els altres partits que van arribar a aquell acord, PSOE, PSM i UMP. Nosaltres tenim clar que cal acabar amb la limitació diària de 20 persones i posar una restricció mediambiental fonamentada en criteris ecològics - científics no en interessos de la propietat.

Demanam que no utilitzen els nins als seus actes preelectorals i menys en actes tan hipòcrites com el del passat dilluns. Si l'equip de govern volia fer alguna cosa pel dia de l'arbre el que hauria d'haver fet aquesta legislatura es tenir cura dels 2000 arbres que ha deixat morir al parc periurbà de la zona humida de la Gola.

Resposta del batle, Tomeu Cifre (PP o Tots per Pollença); els arbres del parc periurbà de la Gola no són competència municipal. Els arbres es van plantar amb nocturnitat i alevositat pel govern. Respecte a l'acte del dia del arbre es fa cada any.

Aquest tema l'hem denunciat públicament; veure "Reforestació abandonada" i "Dia forestal. Estupor i vergonya aliena."

L'Ajuntament figura orgullosament al cartell de la repoblació de la Gola i amb un conveni amb el Consell i un mínim de feina podria haver mantingut la mateixa. Els polítics no pintaven res al dia de l'arbre i menys aquests polítics que havien demostrat i demostren una nul·la sensibilitat ecològica.  La utiltizació de nins en precampanya i campanya electoral ens sembla lamentable.

Demà repensem Mallorca

"Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)

1971

El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.

1972

Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

1973

L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.

Demà dimarts, dins el programa d'actes de Sant Jordi, el nostre company i diputat de MÉs per Mallorca, David Abril, presentarà el seu llibre "Repensem Mallorca".

Es tracta del seu meu primer llibre, una síntesi d’allò que pensa que són els problemes estructurals i també conjunturals de Mallorca, de les Illes, i una proposta de Mallorca en transició per sortir-ne junts, col·lectivament, del parany.

Abril també explica que es tracta, d’alguna manera, d'una forma de retornar tot allò que ha après en els darrers anys des de diferents espais, a l’acadèmia, els moviments, la política i les institucions, sense que hagi de caldre anar a cercar allò après en els diaris de sessions.

També i sobretot l'entén com un manual de combat, per passar de la indignació a l’acció. 

“Crec que més enllà dels avatars polítics i dels tempus electorals —que tampoc no vull menysprear—, s’ha de posar damunt la taula la idea de la transició cap a una Mallorca diferent: cap a una Mallorca solidària, sostenible i sobirana, que capgiri l’actual tendència d’una societat de cada vegada més desigual, en risc de col·lapse, i que és tractada, per part de l’Estat, com una colònia. I per què? Perquè jo, com vosaltres, vull viure en una terra on tothom que viu i conviu amb mi ho pugui fer dignament. I ja que vivim en un autèntic paradís, que cada any visiten milions de persones, que totes i tots els habitants de Mallorca i les illes tenguin dret a ser feliços.”

 Dijous celebrarem l' assemblea  oberta d'abril a les 20:00 al Centre Cultural de Pollença.

Com totes les nostres assemblees podeu venir i participar; tots els participants tenim veu i vot. 

Continuam avançant en el nostre full de ruta cap a les eleccions del 24 maig , sense precipitacions ni improvisacions. Aquest és la nostra manera de fer feina: sense pressa, però sense pausa; amb constància i amb decisions sòlides, consistents i preses per consens.

Fa pràcticament un any  vàrem fer pública l'elecció  de na Marina Llobera  per encapçalar la llista. Al mes de  novembre de 2014, donàrem a conèixer qui la seguirien d'aprop i tancant així els cinc primers llocs: en Pere Josep Coll, n'Antònia Cerdà, na Tonina Amer i en Joan Cifre. Fa més d'un mes ja vam fer pública tota la llista electoral ("Una llista sorgida de l'assemblea i al servei del poble"). Amb la feina constant i seriosa dels darrers onze anys hem anat consolidant una assemblea forta i amb gent que ja acumula profitosa experiència a l'Ajuntament; però a més hem sabut anar incorporant i acostant nova militància i gent jove, que asseguren la renovació més que necessària en política.

Ara ja ens trobam  en la recta final per publicar el Pla de Futura Gestió Municipal i organitzar els actes de campanya electoral. I tot sense abandonar la feina al carrer; actes de l'1 de maig i la feina institucional

 

      Philosophy in six raids

Go to the post quetgles | Just another WordPress.com site.

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.

Anarcoefemèrides del 21 d'abril

Naixements

- Anselmo Lorenzo Asperilla: El 21 d'abril de 1841 neix a Toledo (Castella, Espanya) un dels intel·lectuals i militants més importants de l'anarquisme hispànic Anselmo Lorenzo Asperilla. Nascut en una família modesta, quan tenia 11 anys es va traslladar a Madrid, on va començar a treballar en una cereria d'un oncle seu. Quatre anys més tard va canviar d'ofici, començant a fer feina de tipògraf, que serà la seva professió definitiva. En 1863 es va fer soci del «Fomento de las Artes», on va assistir a classes nocturnes i va aprendre matemàtiques, gramàtica i francès, i per la seva aplicació va ser premiat pel catedràtic Segismundo Moret Prendergast. En aquesta època descobrirà les obres de Fourier i de Proudhon, traduïdes pel republicà federal Francesc Pi i Margall. En 1865 va escoltar les conferències proudhonianes de Serrano Oteiza. En 1866, al «Fomento de las Artes», coneixerà Tomás González Morago i aquest mateix any entrarà com a tipògraf als tallers del Diario Oficial de Avisos de Madrid. En aquestaèpoca va mantenir contactes amb religiosos protestants anglesos. El 24 d'abril de 1868 es va reunir a la casa madrilenya de Julio Rubau Donadeu, juntament amb un grup d'una vintena de republicans, amb Giuseppe Fanelli, el qual explicarà als congregats el programa i els principis bàsics de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), fet que significarà el naixement de la Internacional a la Península. En 1869 el grup d'internacionalistes madrilenys (Francisco Mora, Tomàs González Morago i ell) organitzarà una conferència al Saló de la Borsa Mercantil de Madrid que causarà un tremend escàndol entre la burgesia madrilenya, mentre que la notícia, divulgada en la premsa, serà acollida gratament entre les classes populars i ben aviat la secció madrilenya de l'AIT comptarà amb més de mil inscrits. En aquestaèpoca va fer feina al periòdic El Imparcial i alhora mantenia sa mare i sa germana. El 15 de gener de 1870 va aparèixer el primer número de La Solidaridad, òrgan de la secció espanyola de la Internacional, i on escriu una declaració de principis de l'AIT. Va participar com a delegat de la secció madrilenya en el I Congrés Obrer Espanyol que es va realitzar a Barcelona entre el 19 i el 26 de juny de 1870, congrés del qual sorgirà la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'AIT i on es va acordar que el Consell Federal radiqués a Madrid, amb la qual cosa va ser elegit com a vocal d'aquest consell conjuntament amb els seus companys de delegació (Tomás González Morago, Enric Borrell i Francisco Mora). En 1871, arran de la repressió contra la Internacional per part del govern de Sagasta a resultes de la por a que es repetís un moviment revolucionari com el sorgit a França amb la Comuna de París, els anarquistes de l'FRE es van haver d'exiliar i va marxar, com la major part dels seus companys, a Portugal; només Borrell va quedar a Madrid per mantenir un mínim la infraestructura. Durant la seva estada a Lisboa, entre el 9 de juny i el 21 d'agost de 1871, va formar un nucli de joves internacionalistes (José Fontana, Eduardo Maia, Antero de Quental Batalha Reis, Nobre França, etc.) al voltant del periòdic O Pensamento Social i que formaran el nucli fundacional de l'AIT lusitana. Entre el 10 i el 18 de setembre de 1871, un cop de bell nou consentida l'AIT a Espanya, participarà en la Conferència Internacional de València, on serà elegit com a delegat a la Conferència del Consell Federal de l'AIT a Londres. A la capital anglesa romandrà a casa de Karl Marx, figura llegendària que li causarà una gran desil·lusió. En tornar de Londres es va reunir amb els companys del Consell Federal per informar de l'esdevingut a Londres i preparar una estratègia d'organització clandestina; es van dividir el territori peninsular amb la finalitat d'explicar la nova estratègia en cas d'una nova repressió governamental i Lorenzo va viatjar a Andalusia (Sevilla, Cardona, Utrera, Jerez, Cadis, San Fernando, Puerto Real, Màlaga, Loja, Linares), on els principis internacionalistes bakuninistes estaven fortament establerts. Posteriorment visitarà València, Barcelona i Vitòria; en aquesta última ciutat s'instal·larà una temporada a casa de Manuel Cano, que havien treballat plegats al Diario Oficial de Avisos de Madrid, i pocs dies després fundaran la secció de l'FRE de Vitòria. Mentrestant, el setembre de 1872 al Congrés d'AIT de l'Haia, es va produir la definitiva escissió entre antiautoritaris (bakuninistes i proudhonians) i autoritaris (marxistes), fet que afectarà enormement l'FRE. La polèmica es va desencadenar des del periòdic madrileny La Emancipación, dirigit per José Mesa i Francisco Mora, seguidor de les teories marxistes, i va ser continuada pel periòdic barceloní La Federación, dirigit per González Morago i on col·laboraven Gaspar Sentiñón, Rafael Farga Pellicer i Anselmo Lorenzo, defensor de les tesis bakuninistes. Lorenzo va intentar equilibrar la situació per mantenir unida la Internacional, fet que no va ser entès per molts i que va desil·lusionar-lo apartant-se un temps de l'organització. En 1873 va embarcar cap a Bordeus, on va fer feina del que va trobar alhora que viatja per mitja França, fins arribar a Marsella gairebé arruïnat; gràcies a una col·lecta dels obrers marsellesos de Le Sémaphore va aconseguir el bitllet per tornar a Barcelona en 1874. Instal·lat a la casa barcelonina de l'internacionalista José Miranda a partir del març de 1874, va ingressar en la Secció de Tipògrafs de l'FRE de Barcelona i va ser molt ben acollit per Farga, Llunas i García Viñas. En 1876 s'unirà amb Francesca Concha. El febrer de 1881 serà expulsat de l'FRE acusat d'haver falsejat la votació de la Comissió Federal. En 1883 va entrar en la lògia maçònica «Fills del Treball», on va ser conegut sota el nom simbòlic de Gutemberg. En 1885 va participar en el I Certamen Socialista celebrat a Reus amb la ponència «El ciudadano y el productor» i aquest mateix any va tornar novament a la Societat d'Obrers Tipògrafs de Barcelona. En 1886, juntament amb Rafael Farga Pellicer, va editar la revista Acracia i en 1887 va ser membre de la redacció d'El Productor. L'abril de 1887 va fer pública la seva vinculació a la maçoneria en una conferència celebrada a l'Ateneu Barcelonès juntament a Josep Llunas. En 1888 va començar a escriure la seva obra més important, El proletariado militante, de la qual sortiran dos volums, restant sense acabar un tercer que mai no veurà la impremta. En 1889 va presentar quatre ponències en el II Certamen Socialista celebrat a Barcelona. En 1893 va publicar la novel·la dramaticosocial Justo Vives i dos anys després va fundar a Barcelona la revista Ciencia Social. En 1895 va participar en la inauguració de la Biblioteca Arús i en va fer una ressenya en El Porvenir Social de Barcelona i en La Idea Libre de Madrid. A causa de l'atemptat de la processó del Corpus de Barcelona en 1896 va ser detingut la nit del 28 al 29 de juliol i traslladat a les Drassanes, on va romandre fins al 7 d'agost quan va ser enviat a la fortalesa de Montjuïc. Malgrat les dures condicions i el tancament, va aconseguir fer arribar els seus articles a la premsa llibertària, signant-los amb el pseudònim Abdón Terradas. El 4 de maig de 1897 van ser afusellats cinc anarquistes al castell de Montjuïc i Lorenzo serà desterrat com molts altres a França, on coneixerà Malato, Albert, Grave, Faure, Hamon i Ferrer i Guàrdia. En aquesta època farà de corrector en una editorial parisenca. A finals d'aquell any va tornar a Barcelona, on es reunirà amb sa companya i les seves tres filles. En 1900 va començar a treballar per a les«Publicacions de l'Escola Moderna», traduint del francès Las aventuras de Nono de Jean Grave; en aquesta època també col·laborarà en La Revista Blanca que dirigeix Federico Urales a Madrid. En 1901 sortirà el primer tom d'El proletariado militante, dedicat al seu gran amic Fernando Tárrida del Mármol; també aquest any col·laborarà en la revista La Huelga General fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigida per Ignasi Clarià. En 1902 va publicar-se El hombre y la sociedad i l'any següent el seu fullet Criterio libertario; també traduirà i prologarà Paraf-Javal i Camille Pert. Tres anys després publicarà Vía libre,El patrimonio universal, La ganancia, Incapacidad progresiva de la burguesía, El obrero moderno i El banquete de la vida. En 1906 es publica el primer tom de la seva traducció d'El Hombre y la Tierra d'Élisée Reclus i l'any següent, amb l'acabada de crear organització «Solidaridad Obrera», apareixerà el portaveu que portarà el mateix títol i el director del qual va ser Jaume Bisbal i Lorenzo com un dels col·laboradors habituals. En 1909, després dels fets de la Setmana Tràgica, tot el personal de l'Escola Modernaés deportat el 20 d'agost a 245 quilòmetres de Barcelona; tot el patrimoni de l'escola és confiscat i Ferrer i Guàrdia afusellat als fosos de Montjuïc. Lorenzo va ser desterrat a Alcanyís on va començar a escriure el segon tom d'El proletario militante. En 1910, un cop aixecat el desterrament, va anar a Madrid, però de bell nou es va instal·lar a Barcelona i, juntament amb els vells companys, va intentar novament reorganitzar l'Escola Moderna. Durant els últims anys de sa vida va traduir La gran Revolución de Kropotkin i publicarà els fullets Hacia la emancipación i El proletariado y la humanidad. Anselmo Lorenzo Asperilla va morir el 30 de novembre de 1914 a la seva casa del carrer de Casanoves de Barcelona (Catalunya). Va col·laborar en incomptables publicacions llibertàries i va traduir nombrosos autors (Reclus, Malato, Paraf-Javal, Chardon, Engerrand, Engels, Kropotkin, Grave, Enslander, Letourneau, Pert, Pataud, Gille, Poget, Blonch, etc.). A més de les obres citades va publicar, entre d'altres, Fuera política (1886), Acracia o república (1886), Biografía de Pedro Kropotkin (1893), Solidaridad (1909), La anarquía triunfante (1911) i Contra la ignorancia (1913).

***

- Pietro Turina: El 21 d'abril de 1854 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) el tipògraf anarquista i sindicalista Pietro Turina, també conegut com Pierre Turina. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'1 de maig de 1891 va ser detingut, amb Gallilleo Palla, Amilcare Cipriani i altres, a Roma (Itàlia) i el març de 1892 va ser jutjat en el «Procés dels 61», anomenat així pel nombre d'imputats, pel Tribunal de Roma i condemnat a cinc anys de residència fixa i vigilada. Refugiat a Suïssa, en 1893 en fou expulsat i passà a França. El maig de 1895 en va ser expulsat, amb Rapetti, i lliurat a les autoritats italianes, que el deportaren a les illes penitenciàries. A finals de 1900 retornà a Suïssa i en 1902 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa). A resultes de la vaga general de Ginebra, pogué fugir d'una nova expulsió gràcies a la intervenció del Sindicat de Tipògrafs. En 1908 va se novament denunciat per la seva activitat sindical. Participa en les edicions de diversos periòdics anarquistes, com ara Il Risveglio i, en 1926, Volontà. Pietro Turina va morir el 7 de juliol de 1937 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

- Anselmo L. Figueroa: El 21 d'abril de 1861 neix a Califòrnia (EUA) el periodista anarquista i magonista Anselmo Lorenzo Figueroa. Sos pares es deien Pablo Figeroa i Gertrudis Contreras. El 7 de juny de 1889 es casà a la ciutat de Yuma amb Miriam Mercedes Redondo, amb qui tingue vuit infants (Isabel, Paul, Mercedes, María, Marcelina, Eleonor, Antonio i Anselmo). Fundà a Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la branca mexicana del Partit Socialista. El setembre de 1910 assumí en aquesta ciutat la direcció de la quarta època del periòdic anarquista Regeneración. Semanario revolucionario,òrgan d'expressió del Partit Liberal Mexicà (PLM), on col·laboraren Ricardo i Enrique Flores Magón, Lázaro Gutiérrez de Lara i Antonio I. Villareal, que havien estat excarcerats el mes anterior per les autoritats nord-americanes. Membre de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), amb Ricardo i Enrique Flores Magón i Librado Rivera signà el«Manifest del 23 de setembre de 1911», publicat en Regeneración, on es reivindicava l'anarcocomunisme davant la possibilitat d'un aixecament armant a Mèxic i feia una crida als obrers i camperols mexicans a expropiar la terra i els mitjans de producció, declarant la guerra a l'autoritat, al clergat i al capital. Entre el 14 de juny de 1911 i el gener de 1914 romangué empresonat a la penitenciaria federal de McNeil Island (Pierce County, Washington, EUA), juntament amb Librado Rivera i Ricardo i Enrique Flores Magón, condemnats a 23 mesos de treballs forçats pel Tribunal Federal de Los Ángeles, a instàncies del Departament de Justícia del govern nord-americà, per «violació de la Llei de Neutralitat» pels fets revolucionaris de maig de 1911 a la Baixa Califòrnia. Molt debilitat, en sortir de la Presó Territorial de Yuma tornà a ocupar-se de l'edició de Regeneración. Anselmo L. Figueroa va morir el 14 de juny de 1915 a Palomas (Yuma, Arizona, EUA) a causa de la pobresa i del deteriorament físic causat pels treballs forçats realitzats a la presó, i fou enterrat al Yuma Pioneer Cemetery de Yuma (Yuma, Arizona, EUA).

Anselmo L. Figueroa (1861-1915)

***

- Anthelme Girier: El 21 d'abril de 1869 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Jean-Baptiste Anthelme Eugène Girier, més conegut com Jean-Baptiste Lorion o Girier-Lorion. Nascut en una miserable família obrera, quan tenia 13 anys fugí de ca seva i fou condemnat a vuit dies de presó per vagabunderia. A partir de 1883 freqüentà les reunions anarquistes de Lió, prenent la paraula i destacant per la seva eloqüència. Com a conseqüència d'un altercat amb un comissari de policia, fou internat en un correccional, d'on sortí a mitjans de 1886. A Lió trobà treball, però fou acomiadat quan el seu patró se n'adonà que era anarquista. Durant mesos va vagabundejà i per un discurs que va fer en una reunió pública fou condemnat en rebel·lia el 12 de novembre de 1888 per l'Audiència de Roine a un any de presó. Després marxà a París i al Nord, on adoptà el pseudònim de Lorion. En 1890 fou el principal redactor del periòdic anarquista Le Bandit du Nord, el gerent del qual fou Donolet i l'administrador Vercruyze. Perseguit per propaganda anarquista, fou novament condemnat en rebel·lia i es refugià a l'Havre. En 1890 el periòdic socialista de Jules Guesde Le Cri du Travailleur l'acusà de ser un confident i Girier, tot ofès, sortí del seu amagatall i prengué el tren cap a Roubaix, on organitzà una reunió pública a la qual convocà els seus denunciants. La policia, que l'esperava, intentà detenir-lo, però ell es va defensar a trets de revòlver, ferint un dels agents. Aconseguir fugí, però fou detingut a la frontera belga. El 17 de desembre de 1890 fou condemnat per l'Audiència de Douai a 10 anys de treballs forçats i a la relegació. Fou internat a Maroni, a la colònia penitenciària de la Guaiana, on conegué Clément Duval a qui ajudà a superar les fortes febres que patia i amb qui intentà en diverses ocasions fugir. L'octubre de 1893 fou enviat a l'illa de Saint-Joseph, on treballà com a jardiner. L'11 de novembre d'aquell any participà amb altres companys en una xerrada nocturna per commemorar l'aniversari dels«Màrtirs de Chicago» penjats l'11 de novembre de 1887. El 2 de juliol de 1894, 75 condemnats de l'illa de Saint-Joseph refusaren sortir de les seves cabanes per anar a fer feina a les pedreres i l'1 d'octubre el company Briens fou ferit mortalment pel guardià Mosca. La situació era explosiva i entre el 21 i el 22 d'octubre de 1894 els forçats anarquistes es rebel·laren i assassinaren el vigilant Mosca. Durant els enfrontaments 12 detinguts van ser morts (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz, Léauthier, Lebeau, Mazarguil, Marpaux, etc.). Girier, considerat com l'«ànima del complot», fou condemnat el juny de 1895 a la pena de mort, amb Bernad Mamert, acusat de ser un dels assassins de Mosca. Durant vuit mesos, entre juliol de 1895 i febrer de 1896, esperà cada matí la seva execució. Redactà un diari en forma de cartes dirigides al seu defensor Sévère que mai no l'abandonà. El 16 de gener de 1896 la pena capital fou commutada per cinc anys de reclusió en cel·la, però la notificació no li arribà fins al febrer. A París el seu defensor i els seus amics s'esforçaren per aconseguir l'endolciment de la seva situació, però sempre se'ls responia que havia tornat foll. Anthelme Girier va morir el 16 de novembre de 1898 a la Guaiana Francesa.

***

- Antonio Muñoz Benítez: El 21 d'abril de 1879 neix a Arcos de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Antonio Muñoz Benítez, també conegut com El Laico. Fou fill d'una família pagesa i, encara que estava dotat d'excel·lents condicions per a l'estudi, no va passar de l'ensenyament primari a causa del seu estrat social. Més tard va estudiar, amb Blas Infante Pérez, amb el mestre racionalista i anarquista José Sánchez Rosa a Grazalema. Va fer de mestre racionalista a diversos pobles gaditans (Alcalá del Valle, Setenil de las Bodegas, Torre Alháquime, Overa, etc.), on conegué destacats anarquistes (el fotògraf Germinal Solá, l'ebenista Pompeyo Ojeda, etc.). Per fugir del servei militar, es traslladà amb el metge llibertari Pedro Vallina Martínez al Marroc francès, on aprengué francès i àrab i va fer classes per les cabiles de la zona de Casablanca. Quan va prescriure el delicte, retornà amb Vallina a la Península. Recorregué com a mestre de poble la serra cordovesa, va fer una història de l'època romana i àrab de Còrdova, realitzà conferències i dissertà sobre el comunisme llibertari per diverses localitats. En 1914 s'establí en Dos Hermanas (Sevilla) i visqué a la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Impartí classes diürnes i nocturnes a infants i adults. La burgesia local el batejà com El Laico, ja que tots els seus alumnes sortien ateus. Durant la II República, el 21 de juliol de 1932 organitzà amb Vallina una vaga general revolucionària en defensa dels drets obrers (jornada màxima laboral de vuit hores, descans dominical, etc.), que s'escampà per tota la província de Sevilla i que a Dos Hermanas tingué com a resultat la mort del cenetista Manuel Alcoba Andrada a mans de la Guàrdia Civil i 27 ferits lleus. Arran d'aquests fets, l'alcalde de Dos Hermanas dimití i el 2 d'agost de 1932 fou proclamat per aclamació popular batlle, càrrec que ocupà fins a la seva destitució pel governador civil el 7 d'agost de 1934, acusat d'obrerista i ateu. Durant el seu mandat va posar un impost a les campanes de l'església per molestar les oïdes dels ciutadans, sufragà els enterraments i els casaments civils i les murgues del Carnaval van interpretar cançons seves al·lusives al caciquisme local i al clergat. Un cop expulsat de l'alcaldia, tornà a la seva tasca docent a l'escola racionalista. Es presentà candidat del Front Popular pel Partit Republicà Federal en les eleccions del 16 de febrer de 1936 i fou nomenat regidor d'Instrucció Pública. El 17 de juliol de 1936 tropes feixistes ocuparen el poble i dies despres, el 30 de juliol, fou detingut. Antonio Muñoz Benítez va ser afusellat l'endemà, 31 de juliol de 1936, a la porta del cementiri d'Alcalá de Guadaira (Sevilla, Andalusia, Espanya) per un escamot de falangistes.

***

- Agustín GarcíaÁlvarez: El 21 d'abril de 1899 neix a La Felguera (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín GarcíaÁlvarez. En 1915 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Felguera. En 1922 assistí a la Conferència de Saragossa d'aquest sindicat. El febrer de 1932 fou delegat pel Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de La Felguera al Ple Regional confederal. El setembre d'aquell any representà la Federació Local de La Felguera de la CNT al Congrés Regional confederal. Abans de la guerra civil milità en el sindicat «El Porvenir de la Humanidad» del barri de Bidebieta de Basauri (Biscaia, País Basc). Durant el conflicte bèl·lic lluità a la zona de Bilbao enquadrat en el«Batalló Isaac Puente» de la CNT. Greument ferit al final de la guerra, fou evacuat a França on, com a excombatent del front nord, va ser hospitalitzat a Iparralde en un hospital reservat als bascos. Després fou internat al camp de concentració d'Argelers. Més tard, després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, s'instal·là a Bordeus. Amb l'Alliberament intentà emigrar als Estats Units, on son germà gran hi vivia, però li va ser denegat el visat per l'administració nord-americana. En 1946 era vocal de la Federació Local de la CNT d'Euskadi Nord de Bordeus. Contrari a les tesis de Martínez Prieto, fou partidari de la tendència reformista o col·laboracionista. Agustín GarcíaÁlvarez va morir de càncer el 29 d'abril de 1965 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i fou enterrat al cementiri de la Cartoixa d'aquesta ciutat al costat de sa companya.

Agustín GarcíaÁlvarez (1899-1965)

***

- Bernabé García Polanco: El 21 d'abril de 1920 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista Bernabé Miguel García Polanco. Durant la seva infància freqüenta l'Ateneu Llibertari i l'Escola Racionalista de Cadis. Va lluitar en la 70 Brigada Mixta i, en acabar la guerra, a Alacant, el 28 de març de 1939, aconsegueix embarcar al buc anglès Stanbrookm, últim que va sortir del port, cap a Orà. En aquest vaixell viatjaren 2.638 republicans espanyols, inclosos 94 estrangers. Internat al camp de concentració francès de Morand enmig del desert, va poder escapar i s'allista en la Legió estrangera de Sid-Bel-Abbé. Per mor d'un enfrontament amb un superior, és enviat vuit mesos a un manicomi de Marsella i a l'asil d'Ais de Provença. Fugit de bell nou, és detingut pels alemanys, que l'internen al camp de concentració de Grin (Noruega) fins a l'alliberament pels anglesos. Portat per la Creu Roja a Suècia, treballa com a ajudant de cuina a Sigtunas i farà classes d'espanyol a Göteborg. Després s'enrolarà com a marí mercant al vaixell Stockholm que el 25 juliol de 1956 topa amb l'Andrea Doria, salvant-se del naufragi i rescatant-ne quatre persones; va ser un dels desastres marítims més famosos de la història, només superat pel Titanic. Roman un mes a Nova York i passa un temps a París, abans de recalar com a mariner a Montreal. Allà va fundar un centre cultural a partir del qual es va formar la Federació Anarquista Canadenca i el Front d'Alliberament del Quebec (FAQ).És detingut el 1963 quan vivia a Sherbrooke acusat d'actes terroristes i de ser el cap de l'FAQ. Aleshores portava sis anys il·legal a Canadà i com a apàtrida feia feina a Correus i gaudia de les simpaties dels estudiants, fet que li va permetre fer xerrades a la Universitat de McGill. Alliberat de tots els càrrecs poc temps després, marxarà a Puerto España i a Mèxic. En 1972 passa una temporada per Argentina i Xile, d'on és expulsat, sobrevivint amb grans penúries econòmiques. Durant els anys 80 torna, després de quaranta anys d'exili, a l'Estat espanyol i s'estableix juntament amb sa germana a Saragossa, militant en el Sindicat de Jubilats. Va realitzar en aquests anys moltes xerrades i va publicar enCenit (1995-1999), CNT (1991), La Escuela Moderna, Ideas-Orto, Force,Ráfagas i Umbral, de Montreal. Així mateix va escriure diversos llibres i fulletons, com ara El abuelo del parque (Saragossa, 1989), El hombre de Cádiz, Pensamientosácratas (Saragossa, 1991), Pensamientos de un viejo luchador, Un viejo marino, Por tierra de señoritos,El Profeta, Papá Perro,El pastor de Ejea o Cosas marineras. Bernabé García Polanco va morir l'11 de maig de 2004 a Saragossa (Aragó, Espanya).

Guindilla: «A Bernabé García Polanco», en Butlletí Estel Negre, 146 (novembre 2004)

***

- Jaceguay Lins: El 21 d'abril de 1947 neix a Canhotinho (Pernambuco, Brasil) el compositor, director d'orquestra, professor de musica, escriptor, poeta, apicultor i anarquista Jaceguay Monteiro Lins. Tingué les seves primeres referències musicals gràcies a les «Novenas de São Sebastião», esdeveniments anuals que atreien nombrosos grups musicals de la regió. Quant tenia 12 anys es traslladà a Belo Horizonte (Minas Gerais, Brasil), on visqué a casa dels avis i estudià música, entrant en contacte amb Camel Abras i Erns Widmer. Quan tenia 14 anys estudià a São Paulo (São Paulo, Brasil) contrapunt amb Edoardo de Guarnieri i un anys després es traslladà a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil), on estudia composició amb Guerra-Peixe. Aconsellat per Alceo Bocchino, aleshores mestre de l'Orquestra Simfònica Nacional, començà a estudiar percussió, fet que li va possibilitat un major contacte amb orquestres i entrà a treballar com a percussionista a l'Orquestra Simfònica Nacional, treballant també eventualment en l'Orquestra de Cambra de la Ràdio MEC i en l'Orquestra Juvenil del Teatre Municipal de Rio de Janeiro. A finals dels anys seixanta i durant la dècada dels setanta va viure a Rio de Janeiro fent de professor de l'Escola de Música Villa-Lobos, però el van«convidar» a dimitir per les seves activitats subversives. En aquests anys va compondre les bandes sonores de nombroses pel·lícules brasileres, com ara Mãos vazias (1971), O princípio do prazer (1979), A virgem camuflada (1979), Coronel Delmiro Gouveia (1979), J. S. Brown, o último herói (1980), Babubu no bobobó (1980), O homen de Areia (1981), Mangue negro (2008, pòstuma), etc. També va fer arranjaments musicals per a obres de teatre i òperes. Coneguts van ser els seus Poema-Ação, presentacions artístiques multimèdies d'allò més innovadores. En 1971 la seva obra Katamare (1970), per a cant, viola i percussió, va ser presentada en el I Tribunal Nacional de Compositors i representà el Brasil en la Tribuna Internacional de Compositors de la UNESCO a París, i en 1979 la seva obra Ave palavra, representà el Brasil en la IV Bienal de Música Contemporània a Alemanya. En 1981 s'instal·là a l'Estat d'Espírito Santo on realitzà una important tasca cultural en diferents àrees, com ara la direcció de l'Orquestra Filarmònica de l'Espírito Santo (OFES), la docència com a professor d'Estructura Musical i Composició a la Facultat de Música d'Espítito Santo i la revitalització i divulgació del congo –manifestació folklòrica portada pels esclaus al Brasil durant el període colonial– de la regió, en bona part gràcies a les activitats del grup etnicomusical Danda Dois. També va fer experiments de fusió musical entre el rock i el congo (rockongo). En 1991 publicà O segundo livro de Enoch i en 1993 el llibre de poemes Orvalho verso. Fou membre de l'Associação Capixaba de Escritores (ACE, Associació d'Escriptors de l'Espírito Santo). El seu pensament anarquista es va fer palès en la seva obra i en la seva vida. El seus últims anys van estar marcats pels problemes derivats de l'alcoholisme. Jaceguay Lins va morir, en un estat penós i d'abandó, el 17 d'agost de 2004 a Vitória (Espírito Santo, Brasil) a causa de les complicacions d'un càncer a la gola i fou enterrat l'endemà al cementiri de São Domingos de la localitat de Serra (Espírito Santo, Brasil) als sons dels tambors de congo. No es coneix la localització de bona part de la seva obra, molta de la qual va ser destruïda i altra en parador desconegut. Pòstumament, en 2009, es va publicar el disc Melodiário, d'obres seves que havia estat enregistrat en 1997, i el llibre O congo do Espirito Santo: Uma panorâmica musicológica das bandas de congo.

Defuncions

- Raymond Callemin: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la Banda Bonnot, Raymond Callemin (Raymond la science). Havia nascut el 26 de març de 1890 a Brussel·les (Bèlgica). Fill d'un sabater socialista, esdevingué obrer tipogràfic. Milità un curt temps en els Joventuts Socialistes. Cap al 1906 es va fer anarcoindividualista i s'integrà en la comunitat d'Émile Chapelier a Stockel-Bois, col·laborant en el periòdic anarquista belga Le Révolté. En 1910, fugint del servei militar, s'exilià a França on trobà amics anarquistes belgues, com ara Jean de Boë, Edouard Caroy i Victor Kibatchiche (Victor Serge), que vivien a la comunitat anarcoindividualista de Romainville. Aquest grup editava L'Anarchie i passà a encarregar-se de la gestió i de la impressió amb René Valet. Amant de la ciència, de la música, del teatre, del vegetarianisme i àvid de coneixements i de lectures, va ser anomenat Raymond la science (Raymond la ciència) pels membres de la «Banda Bonnot», amb els quals cometrà la seva primera expropiació el 21 de desembre de 1911 a la Societat General del carrer parisenc Ordener. Després d'una mala fi de robatoris, tot deixant una estela de morts, i la rebequeria de la premsa contra els «bandits amb cotxe», van ser encerclats per la policia. Fou detingut el 7 d'abril de 1912 al carrer parisenc de la Tour d'Auvergne, domicili del quincaller anarquista i insubmís Pierre Jourdan i sa companya àcrata neomaltusiana Louise Hutteaux. Un cop arrestat, declarà als policies que el detingueren:«Heu fet un bon negoci! El meu cap està valorat en 100.000 francs i cadascun de vosaltres només en set cèntims i mig. Sí, és el preu exacte d'una bala de browning!» Jutjat a l'Audiència del Sena amb els altres 21 supervivents de la banda i col·laboradors, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnat a la pena capital, amb André Soudy,Élie Monier i Eugène Dieudonné. Raymond Callemin va ser guillotinat el 21 d'abril de 1913 a les portes de la presó de la Santé de París (França), després d'haver intentat exculpar Dieudonné en una mena de notes autobiografies enviades pel seu misser a la premsa («Notes de Raymond la Science écritesà la Santé»). Deixà inèdites unes Mémoires de Callemin dit Raymond la Science.

***

- Élie Monier: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», Élie Étienne Monier (també escrit Monnier), conegut com Simentoff. Havia nascut el 20 d'agost de 1889 a Estagell (Rosselló, Catalunya Nord) en una família pagesa. Va començar a treballar quan tenia 12 anys en un castell com a jardiner i floricultor. Ràpidament va prendre consciència d'explotat i arran d'una gira de conferències anarquistes va començar a militar en els cercles llibertaris. Proper a André Lorulot, l'acompanyà en les seves gires propagandístiques. En 1909 es va instal·lar a París i el 4 de desembre de 1910 es va declarar insubmís davant les autoritats militars. Amb els papers d'un amic anarquista anomenat Samuelis Simentoff --nascut el 15 de gener de 1887 a l'illa de Siros-- va canviar d'indentitat i marxà a Bèlgica, on va fer de quincaller. En aquesta època feu contacte amb Octave Garnier, Raymond Callemin i Édouard Carouy, i tots plegats es van instal·lar en la comunitat llibertària de Romainville, on Victor Kibaltxitxe i Rirette Maîtrejean editaven el periòdic L'Anarchie. Lligat a Jules Bonnot i a altres anarquistes il·legalistes --que la premsa batejarà amb el nom de «Banda Bonnot»--, participaran tots plegats en diverses accions violentes. Buscat per la policia per un robatori comès a Carcassona el 27 d'agost de 1911, també serà sospitós d'haver participat en l'atracament de la Societat de Mines de Plata d'Alès. El 25 de març de 1912 va participar en el robatori d'un automòbil a Montgeron, on morí una home, i després en l'atracament de l'entitat bancària «Societat General» a Cantilly, on dos empleats resultaren morts. Va treballar un temps a Ivry per a un soldador anarquista, Antoine Gauzy, i s'ajuntarà amb una joveneta, Marie Basse. Gràcies a ell, Bonnot es refugiarà al domicili de Gauzy. El 24 d'abril de 1912 fou detingut en un hotelet del barri parisenc Belleville. El seu judici va començar el 3 de febrer de 1913 a l'Audiència del Sena, juntament amb els supervivents i els còmplices de la banda. El 27 de febrer fou condemnat a mort, amb Raymond Callemin, Eugènne Dieudonné i André Soudy.Élie Monier fou guillotinat el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França), juntament amb Callemin, Soudy i Dieudonné. Marie Besse, l'amant de Monier de 17 anys, malalta de tuberculosi i abatuda per la mort de son company, morirà dos mesos més tard a l'hospital parisenc de Laënnec.

Élie Monier (1889-1913)

***

- André Soudy: El 21 d'abril de 1913 és guillotinat a París (França) l'anarquista il·legalista, membre de la«Banda Bonnot», André Soudy. Havia nascut el 25 de febrer de 1892 a Beaugency (Centre, França) i va tenir una infància miserable; començà a treballar com a mosso d'una adrogueria quan tenia només 11 anys i dos anys més tard va contreure la tuberculosi. Com a sindicalista, és condemnat tres cops per «ultratge als agents». Surt de presó rebel i malalt. Comença a freqüentar la colònia anarquista de Romainville, on s'edita L'Anarchie, i on trobarà Bonnot i els altres membres de la banda. El 25 de març de 1912 participa en els atemptats de Montgeron  i de Chantilly on dos empleats de la Société Générale moren. Detingut a la platja de Berck el 30 de març de 1912 on es curava de la seva tuberculosi, serà condemnat a mort per l'Audiència del Sena de París el 27 de febrer de l'any següent, juntament amb els seus companys de la «Banda Bonnot» Raymond Callemin, Élie Monier i Eugène Dieudonné. André Soudy va ser guillotinat pel botxí Anatole Deibler, amb Callemin i Monier, el 21 d'abril de 1913 davant la presó de la Santé de París (França). Les seves últimes paraules van ser: «Fa fred, a reveure!».

***

- Armando Ródenas: El 21 d'abril de 1921 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Francisco Armando Ródenas Villalba. Havia nascut cap al 1888. Afiliat al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, destacà en la seva tasca en el Comitè Pro Presos. Era cosí dels germans Ródenas Domínguez (Libertad, Progreso i Volney), que formaven un grup d'acció i de defensa confederal. El 16 de febrer de 1921 patí un atemptat al carrer barceloní de Rocafort, cantonada amb el de Sepúlveda, a mans de pistolers del Sindicat Lliure. Ferit de gravetat amb quatre trets al cos, Armando Ródenas va morir dos mesos després, el 21 d'abril de 1921 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) on havia estat ingressat. Encara que les autoritats van dir que ell també formava part del grup d'acció dels seus cosins, la veritat és que sempre s'havia mantingut al marge i fou assassinat pel simple fet de pertànyer a aquesta destacada família anarcosindicalista. 

***

- Auguste Garnery:El 21 d'abril de 1935 mor a Saclas (Illa de França, França) el militant anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Auguste Garnery, conegut sota el pseudònim Garno. Havia nascut el 3 de juliol de 1865 a Roche-et-Raucourt (Franc Comtat, França). En 1901 va ser delegat dels joiers en el congrés de constitució de la Federació de la Joieria de la Confederació General del Treball (CGT), de la qual serà secretari. A partir de 1904 va assistir a totes els congressos estatals: delegat dels joiers en el XIV Congrés (VIII de la CGT) de Bourges el setembre de 1904; representant de la Federació de Joieria-Orfebreria en el XV Congrés i Conferència de les Borses del Treball a Amiens entre el 8 i el 16 d'octubre de 1906, on va signar la declaració dels drets sindicals dels treballadors coneguda com «Carta d'Amiens»; delegat de diversos sindicats de joiers als congressos XVI (Marsella, octubre de 1908) i XVII (Tolosa, octubre de 1910) de la CGT; etc.  Va ser nombroses vegades condemnat per fets de propaganda i el desembre de 1905 es ve veure implicat en el procés contra els dirigents de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) per l'afer del «Cartell Roig» --crida antimilitarista als joves conscrits--, pel qual va ser condemnat a 15 mesos de presó i a 100 francs de multa, mentre que Georges Yvetot, secretari de l'AIA, va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa. En 1908 va reemplaçar Yvetot, que havia estat detingut l'1 d'agost d'aquell any, en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball. Es va retirar a Saclas i cap el 1911 va intentar criar porcs, però va ser un fracàs; després, amb un nebot, organitzà una granja de conills, pollastres i ànneres. La idea va prospera i esdevingué una empresa força moderna. Abans i durant la Gran Guerra s'encarregava de les compres de la cooperativa parisenca «La Belleviloise» al mercat de les Halles de París. En 1916 va ser un dels signants del «Manifest per la Pau». Durant els anys vint se li va relacionar amb un projecte d'atemptar contra el rei d'Espanya Alfons XIII. Company de Pierre Monatte, va participar en 1925 en el llançament de la revista La Révolution Prolétarienne, fidel als principis sindicalistes revolucionaris i anarcosindicalistes de la Carta d'Amiens.

***

- Manuel Díaz Pan: El 21 d'abril de 1947 --algunes fonts citen erròniament el 15 de maig de 1947-- cau abatut a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista Manuel Díaz Pan, conegut com Rogelio i Casado. Havia nascut cap al 1926 a Os Castros (La Corunya, Galícia) i vivia a Cambre, on feia de fuster. En maig de 1946 formava part d'un grup guerriller itinerant que actuava per terres gallegues i del qual formaven part Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Avelino Rivas Pombo (Edelmiro), Antonio Seoane Sanchez (Julián), José Gómez Gayoso (Pepe), José Piñas Pons i Amador Rodríguez Pan (Pimentel). Aquest grup estava enquadrat en l'«Agrupación Pasionaria», antiga IV Agrupació de Guerrillers de Galícia, comandada per Manuel Ponte Pedreira (Pintor). El 26 de juny de 1946 fou un dels set supervivents de l'atac de la Guàrdia Civil contra el destacament guerriller «Santiago Álvarez» a Milreo (Fervenzas, Aranga, La Corunya), on moriren Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer), Lisardo Freijo (Teniente Freijo) i José Doldan Don. El 18 d'agost de 1946 participà amb Francisco Rey Balbis (Moncho), Antonio Seoane Sánchez, José Pedereira de las Iglesias (Tomás Padilla), Amador Domínguez Pan (Pimentel), Mery Pin Pan i Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire) en el mortal atemptat contra el falangista Manuel Doval Lemat a Cambre. Manuel Díaz Pan fou abatut el 15 de maig de 1947, amb Manuel Ponte Pedreira (Pintor) i Manuel Rodríguez Suárez (O Asturiano) a O Fontao (Abellá, Frades, La Corunya, Galícia), quan es preparaven per atacar Órdenes.

Continua...

---

 Hi ha partits que  durant les eleccions prometen realitzar el que no han fet durant quatre anys, i que parlen ara de valors que tampoc els hem vist durant tota la legislatura. Si un tema ens distingueix d'altres partits és la nostra feina continuada i el nostre treball en équip.   

Com diu el nostre coordinador en Joan Cifre; sabem a quina societat vivim i som plenament conscient que la feina que hem feta no es tradueix plenament en vots, ja ens va passar a la passada legislatura. Però la satisfacció de ser el partit que més feina fa i de ser coherents amb els nostres valors no ens la lleva ningú, i serà la mateixa passi el que passi a les eleccions

Creiem que qualsevol persona que segueixi l’actualitat política del municipi sap que Alternativa som el partit que més feina ha fet durant la tota la legislatura, i els que realment hem exercit d’oposició a l’equip de govern. Però sempre pot ser que hi hagi algú que això no ho acaba de tenir molt clar. Basta un simple cop d’ull a les dades de mocions  presentades durant els darrers quatre anys per esvair qualsevol dubte.

Mocions

Quan parlam de les mocions hem de dir que n’hem presentades moltes de forma conjunta entre tots els grups de l’oposició. D’aquesta manera Alternativa, PSOE , PSM i Esquerra hem presentat al voltant d’unes 60 mocions conjuntes (moltes d’aquestes a proposta nostra), mentre que UMP només n’ha participat de 17.

Ara bé, si ens referim a les mocions presentades per un sol partit les estadístiques són molt clares i mostren que Alternativa hem presentat el doble de mocions que el segon partit que més n’ha presentades, el PSM. Aquestes són les estadístiques de mocions presentades per tots els partits de l’oposició durant la present legislatura:

https://drive.google.com/file/d/0ByyuniOKtSjTd0JkMG42N0ZKT1E/view?usp=sharing

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

"Defallir"és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)