[09/02] «La Federación
Igualadina» - «Le Bandit du Nord» -«Alba Roja» - Sartorio - Cauvin - Bontemps - Puig
Serrau - Masson - Adrián del Valle - Miranda - Caruso -
Anciaux - Manent - Saña - KalinAnarcoefemèrides
del 9 de febrer
Esdeveniments
- Surt La Federación
Igualadina:
El 9 de febrer
de 1883 surt a Igualada (Anoia, Catalunya) el primer número
del periòdic setmanal
anarcocol·lectivista La
Federación
Igualadina. Órgano de las Secciones Federadas en Igualada.
Eco del proletariado.
Portava el lema bakuninista «Anarquia, federació i
col·lectivisme». Sorgida
arran d'un acord del Consell Local de les Seccions Obreres d'Igualada,
era el
portaveu de les seccions sindicades en la Federació de
Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE) d'aquesta localitat. El consell de redacció
estava format per Bonaventura
Botines Codina, Frederic Carbonell Barral, Josep Carreres Llansana, Pau
Font Poch,
Lluís Llansana Sabaté, Pere Marbà
Cullell, Josep Paloma i Francesc Serra
Constansó; i es reunia, d'antuvi, al mateix local del carrer
de Santa Caterina
d'Igualada on s'hostejava la Societat de Vetaires de Cotó, i
més tard al carrer
de Santa Anna. Els articles no porten signatura o van firmats amb
pseudònims,
però sí les cartes (Abayá, Maria
Casanellas, Salvador Espí, Lluís Gili,
Magí
Jordana, Joan Portús, Marià Tassis, etc.).
Publicava moltes circulars i
comunicats oficials de les respectives seccions o unions,
així com notícies
sobre congressos obrers (FTRE, Unió Manufacturera, rams
d'ofici, etc.) i
conflictes obrers. Publicità repetidament el I Certamen
Socialista de Reus
(1885). Arribà a tirar 5.000 exemplars, que es
distribuïen arreu la Península. Publicà
per lliuraments el fullet A los
jóvenes,
de Piotr Kropotkin. En sortiren 128 números,
l'últim el 17 de juliol de 1885 i
deixà de publicar-se pels problemes sorgits arran de
l'epidèmia de còlera
d'aquell any.
***
- Surt Le Bandit
du Nord:El
9 de febrer de 1890 surt a Roubaix
(Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del
periòdic setmanal Le
Bandit du Nord. Organe Anarchiste. El principal redactor, que
signava
anònimament, va ser Anthelme Girier (Lorion), el gerent François
Donolet
i l'administrador Vercruyze. Era continuació del pamflet
revolucionari Écho
de la misère (1889)
i només va publicar dos números: el 9 i el
16 de
febrer.
***
- Surt Alba Roja: El 9 de febrer de
1948 surt a la Ciutat de
Mèxic (Mèxic) el primer número del
periòdic Alba
Roja. Publicación mensual.
Difusión de ideas sociales. Aquesta
publicació del moviment llibertari
espanyol en l'Exili, especialment de les Joventuts
Llibertàries, tingué com a editor
Marío Díez Sánchez, com a
director Manuel G. Salazar i com a administrador Octavio Alberola
Surinach. Hi van col·laborar Manuel Acuña, Molton
Gare i M. Pérez, entre d'altres. Aquesta
mateixa capçalera s'havia fet servir en diverses ocasions a
la Península i a Mèxic.
Naixements
- Tomaso Sartorio:
El 9 de febrer de 1870 neix
a Milà (Llombardia, Itàlia) el
tipògraf anarquista Tomaso Sartorio. Sos pares
es deien Pietro Sartorio i Rochelle Mercondoti. Emigrat a
França, el 16 de maig
de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per
les seves activitats
llibertàries, retornant a Itàlia. En 1894 el seu
nom figurava en una llista
d'anarquistes a controlar establerta per la policia
ferroviària de fronteres
francesa.
***
-
Jean Cauvin: El 9 de febrer de 1876 neix a Brest
(Bretanya) l'anarquista Jean Achille Cauvin. Manobre de
professió, durant la
Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als
Dardanels. Mentre era als
fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran
pandèmia de grip («grip
espanyola») i, quan retornà a casa seva
després de la guerra, hagué
d'encarregar-se de tres infants. En
1927 es tornà a
casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent
feina muntant
maquinària al creuer Duquesne. Militant
del moviment llibertari, el 18
de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de
maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers
muntadors d'empreses privades
que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean
Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).
***
-
Charles-Auguste Bontemps: El 9 de febrer de 1893 neix a Billy-sur-Oisy (Borgonya, França) el pacifista,
naturista i
conferenciant i militant anarquista Charles-Auguste
Bontemps. Orfe de pare als set anys, viu pobrissonament
amb sa mare i sa germana. El seu esperit lletraferit es veu trucat quan
ha de
deixar l'escola després de l'ensenyament primari i posar-se
a treballar.
S'instal·la a París amb 17 anys i prossegueix els
seus estudis de manera
autodidacte. Freqüenta aleshores els medis anarquistes i
pacifistes i col·labora
en Ce qu'il faut dire (CQFD), periòdic
creat per Sébastien Faure. Fins
al començament de la Gran Guerra farà de
comptable aquí i allà. Incorporat al
front el setembre de 1917, és ferit i desmobilitzat l'abril
de 1919. Comptable
i corrector d'impremta, s'adhereix en 1920 a la Secció
Francesa de la
Internacional Comunista (SFIC) enmig de l'entusiasme suscitat per la
Revolució
russa, però l'abandonarà ràpidament
després d'adonar-se del seu error. Passa
després a militar en la Lliga Internacional de Refractaris a
la Guerra i en
diverses organitzacions contra l'antisemitisme i el racisme.És en aquestaèpoca quan pren part en el ressorgiment del moviment
naturista sorgit al
voltant del periòdic Vivre d'Abord. En
1937, participa en Solidaritat
Internacional Antifeixista (SIA), grup creat per Louis Lecoin en suport
dels
republicans espanyols. És novament mobilitzat en 1939 a
Bourges, però serà
llicenciat poc abans de la invasió i podrà
retornar a París. Durant l'Ocupació
seguirà pertanyent al clandestí Sindicat de
Correctors parisenc. Després de
l'Alliberament, reprendrà la seva
col·laboració enCe qu'il faut dire --reprès per Louis
Louvet--, contribuint a la reconstrucció de la
Federació Anarquista, tant en
1945 com en 1953, participant especialment en la redacció
dels actuals estatuts
de la Federació Anarquista. Durant els anys 50
definirà en multitud de
fulletons el seu concepte d'«individualisme social»
i manifestarà les seves
preferències per una evolució vers un«col·lectivisme de les coses i un
individualisme de les persones» i pel valor d'egoisme ben
entès. A més a més de
nombrosos articles en la premsa llibertària, pacifista,
naturista i atea (Le
Libertaire, Le Monde Libertaire, Défense
de l'homme, Le
Droit de vivre, Liberté, La
Raison, Le Réfractaire
etc.), és autor de molts llibres, molts fruit de les seves
conferències, com
ara Ton coeur et ta chair: l'amour et le mariage à
travers les âges
(1926), L'Oeuvre de l'homme et son immoralité
(1927), Les majordomes
du ciel, la congrégation et les droits de l'enfant
(1928), Les serfs du
Vatican: l'Église contre le peuple, de Marc Sangnier au P.
Philippe (1929),Dieu et mon roy: le pape contre Maurras (1929), L'esprit
libertaire
(1946), Le démocrate devant l'autorité
(1949), Synthèse d'un
anarchisme évolutif (1952), L'Anarchisme
et le réel: essai d'un
rationalisme libertaire (1963), Individualisme
Social (1967), o Pro
Amicis (una petita autobiografia). Charles-Auguste Bontemps
va morir el 14
d'octubre de 1981 a l'hospital Bichat de París
(França) i els seus arxius es troben
dipositats al parisenc l'Institut Francès
d'Història Social (IFHS).
***
-
Josep Puig Serrau: El 9 de febrer de 1909 neix a Fraga
(Baix
Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Josep Puig Serrau. Nascut
en una
família llibertària, quan tenia tres anys aquesta
s'instal·là en una petita
vila a prop de Lleida; hi visqué fins als 11 anys llevat
d'una temporada a
Fraga. Quan tenia 10 anys començà a treballar i
cap al 1920 s'establí a
Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Amb 14 anys
treballà en la construcció
com a paleta i s'afilià a l'aleshores clandestina
Confederació Nacional del Treball
(CNT). Amb la instauració de la II República
milità activament en el Sindicat
de la Construcció de la CNT --carnet confederal
número 4 (son germà Gregori en
tenia el número 1). El 16 de febrer de 1932
participà activament en
l'aixecament revolucionari i en la presa de l'Ajuntament de Terrassa,
fets pels
quals va ser detingut i empresonat a Barcelona; jutjat amb altres
companys en
consell de guerra, va ser condemnat a 12 anys de presó. En
1936 col·laborà en
el periòdic Vida Nueva,
de Terrassa.
El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, s'integrà en
els Grups de Defensa
de Costes a Cambrils (Baix Camp, Catalunya) i poc després en
una unitat
confederal amb la qual lluità al front d'Aragó
fins el final de la guerra. En
1939 va ser detingut a Alacant i fou tancat al camp de
concentració d'Albatera.
Finalment pogué fugir del camp i, després d'un
any amagat per les muntanyes, el
març de 1940 creuà els Pirineus. Fins al final de
la II Guerra Mundial visqué
com pogué i després
s'instal·là a Autariba, on formà part
de la CNT local. Josep
Puig Serrau va morir el 15 d'abril de 2008 a Autariba (Llenguadoc,
Occitània).
Josep
Puig Serrau (1909-2008)
Defuncions
-Émile Masson:El 9 de febrer
de 1923 mor a París (França) el militant,
escriptor i propagandista socialista
llibertari Émile Masson (Emil ar Mason,
en bretó) --va utilitzar el
pseudònims Brenn, Ewan Gweznou
i Ion Prigent. Havia nascut
el 28 de juliol de 1869 a Brest (Bretanya). D'origen modest, va fer
estudis
molt brillants i va obtenir la llicenciatura de Filosofia a la Sorbona
(París)
i una altra de Llengua anglesa. En aquesta època va
freqüentar els cercles
socialistes revolucionaris, anarquistes i antimilitaristes, i a
París va fer
amistat amb Charles Péguy, Romain Rolland, Louise Michel,Élisée Reclus i Piotr
Kropotkin. Va prendre part especialment en les Universitats Populars
(1899-1905). Després de fer de passant a Saint-Brieuc, va
ensenyar a Loudun, a
Saumur (Filosofia) i després a Pontivy (anglès)
entre 1904 i 1921. En 1908 va
establir correspondència amb Jean Grave i va
començar a interessar-se per la
llengua bretona per la qual veia un mitjà per introduir el
socialisme
llibertari (i no jacobí) en el món proletari
bretó. Va començar a publicar Rebelles,
contes «anarquicobretons», i va escriure diversos
articles per a Les Temps
Nouveaux i per a periòdics de la
Federació Regionalista Bretona i del
Partit Nacionalista Bretó, moviments amb els quals va
col·laborar estimant que
la llibertat de l'individu passa per la reapropiació de la
seva identitat i de
la seva cultura, oposant-se de fet als socialistes jacobins,
però també a certs
llibertaris. Va traduir un fullet d'Éliée Reclus,A mon frère le paysan,
en dialectes bretons. Amb el seu amic Gustave Hervé,
socialista revolucionari
del periòdic La Guerre Sociale,
impulsarà una propaganda socialista i
antimilitarista en bretó, amb el suport dels militants
Pierre Monatte i
François Le Levé; però l'amistat amb
Hervé es trencarà pel canvi ideològic
d'aquest en 1914. De gener de 1913 a juliol de 1914 va editar
també en bretó i
en francès la revista mensual llibertària
d'educació pagesa Brug/Bruyères.
Traumatitzat per la guerra, refusarà participar totalment en
la follia
bèl·lica. En 1921 va col·laborar en La
Bretagne libertaire. Entre les
seves moltes obres podem destacar Yves Madec, professeur de
collège
(1905), Les rebelles (1908), Les bretons
et le socialisme (1912),Le livre des hommes i leurs paroles inouïes
(1919) i L'utopie desîles bienheureuses dans la Pacifique en 1980 (1921).
***
- Adrián del Valle
Costa: El 9 de febrer de 1945 mor a l'Havana (Cuba) el
periodista, escriptor i
propagandista anarquista i naturista Adrián del Valle Costa,
més conegut sota
el pseudònim de Palmiro de Lidia, encara
que en va fer servir altres (Fructidor,Hindus Fakir). Havia nascut el 27 de juny de 1872 a
Barcelona
(Catalunya). Fill d'un republicà federal que el va
introduí en la lectura amb Las
ruinas de Palmira de Volney --d'aquí
agafà el pseudònim--, amb 13 anys ja
es declarava republicà i lliurepensador. En els seus anys
d'estudiant, va ser
redactor d'un setmanari estudiantil. En 1886 fundà la
Societat Lliurepensadora«Joventud», aviat dissolta, i el mateix any
ingressà en l'Associació
Lliurepensadora «La Luz», de la junta directiva de
la qual formà part i on
conegué Gaspar Sentiñón. Cap al 1887,
en llegir el periòdic
anarcocol·lectivista El Productor, es
decantà per l'anarquisme; es passà
per la seva redacció, al Centre Obrer«Regeneración», i s'afilià a
la Federació
de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT). Amic de Pere Esteve i d'Antoni Pellicer Paraire,
capdavanters
d'aquesta publicació, l'introduïren en la
redacció --signà els seus articles,
entre els quals destaquen les celebrades «Cartas, a un amigo,
sobre
socialismo», amb el pseudònim Palmiro--
i fundaren plegats, amb Fernando Tarrida del Mármol, el grup
anarquista«Benevento». En 1889
col·laborà en l'organització del II
Certamen Socialista
celebrat a Barcelona. En 1891 conegué Errico Malatesta, que
l'animà a continuar
en la militància, i l'any següent marxà
amb Esteve a París i a Londres; en
aquesta gira es relacionà amb Jean Grave, Émile
Pouget, Charles Malato, Piotr
Kropotkin i Louise Michel, i Malatesta li recomanà que
emigrés a Nova York.
Seguí el consell de l'amic i, després d'un temps
a Tampa (Florida, EUA), on
col·laborà en la premsa llibertària (La
Revista Cubana, El
Esclavo i Verdad y
Tierra), es traslladà a Nova York, on
dirigí El Despertar
i col·laborà en Cultura Obrera.
En 1895 es traslladà a l'Havana, però expulsat
per les autoritats espanyoles
retornà a Nova York, on fundà El Rebelde.
Defensor de la independència
cubana per escrit i oralment, es relacionà amb diversos
conspiradors
revolucionaris (Enrique Creci, etc.) i quan l'illa
s'alliberà del colonialisme
espanyol s'establí a l'Havana on desenvolupà una
intensa tasca propagandística
i periodística. En 1899 fundà El Nuevo
Ideal, col·laborà en nombroses
publicacions (Tiempos Nuevos, Cuba y
América, El Mundo, Revista
y Repertorio Bimestre de la Isla de Cuba, LaÚltima Hora, Heraldo
de Cuba, La Reforma Social, La
Nación, ¡Tierra!,El Dependiente,Revista Bibliográfica Cubana, etc.), fou secretari
de redacció de Revista
Cubana de los Amigos del País
--s'encarregà en 1914 de la biblioteca de la
institució la qual arranjà segons criteris
biblioteconòmics moderns--, va ser
membre de la junta directiva de la «Sociedad del Folklore
Cubano» i dirigí
alguns periòdics (El Tiempo, El
Audaz, etc.). Durant la Gran Guerra escriví
articles pacifistes i contra el
conflicte bèl·lic. El 14 de maig de 1917
publicà en El Dependiente
un dur atac contra el Comitè Pro-conferències
Panamericanes de Treballadors, que aleshores reivindicava el socialista
exanarquista Carlos Loveira, criticant l'exclusivisme continental del
projecte
i les coincidències amb l'American Federation of Labor (AFL,
Federació
Americana del Treball), organització autoritària
i conservadora. Fou molt amic
d'Alfredo López i de Marcelo Salinas. Entre juliol i
setembre de 1927, a
petició de Federico Urales, publicà una mena de
memòries del seus records
barcelonins en La Revista Blanca. Destacat defensor
del naturista social
i integral, en 1928 dirigí la revista Pro-Vida,òrgan de la Societat Naturista
Cubana. També defensà en els seus articles el
neomaltusianisme. En 1930,
després de molts anys allunyat, visità la
Península i mantingué estretes
relacions amb la família Urales, la qual li va publicar
nombroses obretes en«La Novela Ideal» (Mi amigo Julio,Jubilosa, Camelanga, Arrayán,Aristócratas, Ambición,El príncipe que no quiso gobernar,Contrabando, Cero, Tiberianos,De maestro a guerrillero,La mulata Soledad, Náufragos,
etc.). Traduí Cuba a pluma y
lápiz, de Samuel Hazard, i, amb Fernando Ortiz, Cuba
antes de Colón,
de Marck Raimond Harrington. Trobem col·laboracions seves en
nombroses
publicacions d'arreu del món i no només
llibertàries, com ara Acracia, Almanaque
de La Novela Ideal, Cultura Obrera,Cultura Proletaria, El
Dependiente,El Despertar, El Diluvio, El
Esclavo, Ética, Eugenia,La
Ilustración Artística, Inquietudes,Natura, El Porvenir
del Obrero, El Productor, Progreso,La Protesta, La
Revista Blanca, Revista de Filosofía,Revista Única, Suplemento
de la Protesta, Tiempos Nuevos, Los
Tiempos Nuevos, ¡Tierra!,Verdad y Tierra, La Voz del Obrero,
etc. Entre les seves obres
podem citar Narraciones rápidas. Marta
(1894), Fin de la fiesta.
Cuadro dramático (1898), El ideal del
siglo XIX (1900), Socialismo
libertario (1902), Cuentos inverosímiles
(1903 i 1921), Por el
camino (1907), Parnaso cubano (1908,
antologia), Ferrer.
Recopilación de documentos históricos que
immortalizarán al caído (1909), Cultura
psicofísica. Para vivir cien años (1911
i 1920), Los diablos amarillos
(1913), Jesús en la guerra (1917), Tradiciones
y leyendas de Cienfuegos
(1919, amb Pedro Modesto Hernández), El mundo como
pluralidad (1924), Kropotkine,
vida y obras (1925), Juan sin pan. Novela social
(1926), El
naturismo (1926 i 1932), Evocando el pasado
(1886-1892) (1927), Compendio
de la historia de la Sociedad Económica de Amigos del
País de La Habana
(1930), Historia documentada de la conspiración de
la Gran Legión del Águila
Negra (1930, obra premiada en un concurs de 1929), Índices
de las
Memorias de la Sociedad Económica de Amigos del
País (1793-1896) (1938), etc.
***
- Francisco Miranda Concha:
El 9 de febrer de
1950 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista
Francisco
Miranda Concha –el segon llinatge a vegades citat com Sancho. Havia nascut en 1869 a Madrid
(Espanya). Fou el fillastre
d'Anselmo Lorenzo Asperilla –sa mare, Francisca Concha Gordo,
després de
enviudar de José Miranda, anarquista internacionalista,
s'uní a Lorenzo.
D'antuvi treballà com a moliner i després com a
enquadernador. En 1902 presidí
el Comitè Antimilitarista de Barcelona i l'octubre d'aquest
mateix any
intervingué en una gira de propaganda per Andalusia. El 15
de novembre de 1905
va ser jutjat en l'anomenat «Procés de les Bombes
del Coll» –sobre unes bombes
trobades a la muntanya del Coll de Barcelona– i fou absolt.
Durant la Setmana
Tràgica de Barcelona formà part del
Comitè de Vaga i, amb Jaume Aragó i
García,
organitzà un grup a la Rambla que intentà
assaltar la comissaria; per aquests
fets, l'agost de 1909 hagué de fugir de la
Península. Amb Eusebi Carbó Carbó,
organitzà el Grup Anarquista Espanyol de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord),
estretament relacionat amb els exiliats peninsulars de París
(França). En
aquesta època fou buscat per la policia a Marsella
(Provença, Occitània). Participà
en la sessió secreta del I Congrés de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) del 16 de setembre de 1911 i fou empresonat cinc dies
després de la seva
clausura; posteriorment assistí a diverses reunions amb la
finalitat d'escampar
la vaga revolucionària. En 1912 participà
activament en les activitats del
Centre Obrer d'Estudis Socials de Barcelona. En aquests anys treballava
de
mosso de magatzem. El 12 de juliol de 1913 dos textos seus (Diferencias entre el sentimiento y las ideas
i Estrofas rojas) van ser llegits
en
un festival celebrat a l'Ateneu Sindicalista de Barcelona. El 5 d'agost
de 1913
va ser detingut, amb altres companys, a Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya)
durant un míting de vaguistes. Entre 1913 i 1914, quan la
CNT era il·legal, fou
membre de la seva comissió clandestina a Catalunya. Com a
representant la
Federació Local de Societats Obreres de Barcelona, va
assistir a l'Assemblea
Nacional Unitària convocada per la Federació
Nacional de l'Art Fabril,
celebrada el 18 d'octubre de 1914 a Mataró.
Després de la reconstrucció de la
CNT, en 1915 va ser secretari ajudant del primer Comitè
Nacional confederal i el
maig d'aquell any assistí al Congrés
Internacional de la Pau del Ferrol.
Participà en els mítings pro amnistia de 1916 i
1917 i, en aquest últim any, va
ser nomenat secretari de la Regional de Catalunya de la CNT fins que
fou
substituït per Ángel Pestaña
Núñez. Signà, amb Salvador
Seguí Rubinat i Ángel
Pestaña Núñez, un manifest, publicat
el 7 de maig de 1917 en Solidaridad Obrera,
on es defensaven de
l'acusació de gemanofília solapada i confessaven
les seves majors simpaties
pels aliats, encara que sense perdre el seu sentit crític,
ja que l'imperialisme
també inspirava els governs que lluitaven contra l'Imperi
Alemany. Entre 1917 i
1918 fou secretari general de la CNT. En aquests anys,
participà freqüentment
en mítings i gires propagandístiques i fou
força actiu en vagues, com ara la
vaga general revolucionària d'agost de 1917, en la qual fou
membre del Comitè
de Vaga a Barcelona, i en la de La Canadenca de 1919. El gener de 1919
va fer
un míting, amb Lola Ferrer Miralles, a Caldes de Montbui
(Vallès Oriental,
Catalunya), i poc després fou detingut a València
i tancat al vaixell-presó Pelayo.
El 19 de març participà en el
míting de la plaça de toros de Les Arenes de
Barcelona proposant en nom dels
presos l'acabament de la vaga de La Canadenca. En 1920 fou un dels
fundadors de
l'Ateneu del carrer Pizarro de Madrid. Durant la dècada dels
vint va escriure
en Regeneración de
Sabadell (Vallès
Occidental, Catalunya). El febrer de 1921 va ser detingut i empresonat
durant
dos anys arran de l'assassinat d'Eduardo Dato. Partidari de l'Escola
Moderna de
Francesc Ferrer i Guàrdia, trobem articles seus en nombroses
publicacions
llibertàries, com ara El Porvenir
del
Obrero, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Tramontana,
etc. En 1936, durant la Revolució, fou responsable de
les seccions de tancament i repartiment del Comitè de
Control del periòdic El Mundo
Deportivo de Barcelona.
***
- Eghilberto Caruso:
El 9 de febrer de 1961
mor a Civitavecchia (Laci, Itàlia) l'anarquista,
anarcosindicalista i resistent
antifeixista Egilberto Caruso, també conegut com Eghibert
Caruso. Havia nascut
el 22 d'octubre de 1898 a Civitavecchia (Laci, Itàlia).
Treballà, com molts
anarquistes, com a estibador al moll de la seva ciutat natal i es
formà
políticament en el Cercle Llibertari «Pietro
Gori». El juliol de 1918 va ser
detingut per no haver-se presentat a la citació militar. En
acabar la Gran
Guerra, participà en nombroses manifestacions i
esdevingué membre d'un dels
grups dels «Arditi del Popolo» de Civitavecchia,
participant en enfrontaments
amb els grups feixistes. El 31 de maig de 1921, arran d'una
denúncia, va ser
jutjat i condemnat a 75 dies de presó per«possessió d'armes». Sotmès a
vigilància pel règim feixista, el juliol de 1926
el seu domicili va ser
escorcollat, trobant la policia nombrosos exemplars de la revista
anarquista Pensiero e Volontà
i el fullet L'intermezzo dei senza patria.
En 1927
va ser condemnat a quatre anys de confinament acusat d'haver ajudat a
l'expatriació clandestina de companys. L'11 de novembre de
1927 arribà a la
colònia penitenciària de l'illa de Lipari,
però el 22 de desembre d'aquell any
va ser finalment alliberat per mor d'una mesura de gràcia.
De bell nou a
Civitavecchia, continuà militant en el moviment anarquista i
restà sota
vigilància policíaca fins la caiguda del
règim feixista. Entre 1948 i 1949 fou membre
del Consell de la Companyia Portuària de Civitavecchia.
Estava casat amb Elena
Fiorentini, amb qui tingué quatre infants.
***
-
Marie-Adèle Anciaux:El 9 de
febrer de 1983 mor a Chartres (Centre, França) la militant i
pedagoga llibertària
Marie-Adèle Anciaux, també coneguda com Mary
Smiles. Havia nascut el 8
de març de 1887 a Prisches (Nord-Pas-de-Calais,
França). Companya
d'Stephen Mac Say, va ensenyar
entre 1906 i 1910 a «La Ruche», escola
llibertària creada per Sébastien Faure.
Juntament amb el seu company va lluitar en defensa dels animals en la
Lliga
contra la Vivisecció.
***
-
Joan Manent i Pesas: El 9 de
febrer de 1984 mor a París (França) el
cenetista i batlle de Badalona Joan Manent i Pesas. Havia nascut el 22
d'abril
de 1902 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fill d'una
família treballadora,
Joan Manent tenia dues germanes i entre 1907 i 1913 va
freqüentar l'Escola
Racionalista i l'Ateneu Obrer del carrer Arnús. Va
començar a treballar
d'aprenent als tallers de marroquineria i articles de viatge de Josep
Arquer
als 11 anys i s'afilia a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) amb 12. A partir de 1916 engega la seva
activitat sindical i en 1918 entra a fer feina a la Vidriera Espanyola.
El
novembre de 1920 és ja secretari de la CNT badalonina, pren
l'hàbit d'anar a la
Casa del Poble i és un entusiasta de la sarsuela. En 1922 se
li atribueix un
fictici atemptat contra Martínez Anido i és
detingut. L'any següent, per no
haver d'anar al servei militar, s'exilia a França i va i ve
clandestinament.
Amb el seu cosí, el també sindicalista
Simó Piera, va treballar a París i a
Besiers en 1924, i l'any següent residia a Prada de Conflent
treballant en la
reconstrucció d'una església. Entre 1927 i 1930
va intervenir en els contactes
amb polítics amb la finalitat d'enderrocar la Dictadura:
conspiració de Prats
de Molló. En 1931 se'l va voler involucrar en la mort d'un
pistoler del
Sindicat Lliure. Va ser molt actiu durant la República:
director de La
Colmena Obrera, activitat destacada en el Congrés
Sindicalista de Badalona
i secretari de la Federació Local de la mateixa ciutat. En
1932 amb altres 32
militants cenetistes crearan la Cooperativa Obrera de
Construcció «La Unión»
S'adherirà al trentisme, per la qual
cosa serà expulsat de la CNT el
setembre de 1933, juntament amb 46 destacats militants badalonins,
malgrat
havia estat proposat per formar part del Comitè Regional
català. Aquest mateix
any, amb el triomf de les dretes en les eleccions, avisa del perill
abstencionista, i l'any següent, des de l'Aliança
Obrera, defensa la revolta asturiana
d'octubre i és membre del comitè pro presos.
Detingut, és deportat a Burgos
fins al juny de 1935 i col·laborarà en l'entesa
confederal de Badalona.
Fastiguejat pel boicot del qual era víctima per part de la
patronal, i per tal
de viure d'un treball independent, es convertí en fabricant
de lleixiu, anant
de casa en casa amb un carretó i un ruc venent el seu
producte i altres
articles de neteja. Reunificada la CNT, representa els sindicats
badalonins en
el congrés de Saragossa de maig de 1936. Quan esclata la
revolució el juliol de
1936 és membre dels comitès de
Milícies i de Salut Pública de la ciutat i
l'octubre és nomenat conseller d'Assistència
Social. El novembre es trasllada a
València com a secretari particular del ministre
d'Indústria de la República,
el cenetista Joan Peiró. El juliol de 1937 és de
bell nou conseller de
l'Ajuntament badaloní i des d'agost, batlle. Dimiteix el
febrer de 1938 i
l'octubre marxa al front com a soldat voluntari, on és
ferit. En 1939 passarà a
l'exili francès i és internat als camps de
Barcarès, l'abril de 1940, i
d'Argelers, després de passar pel vaixell-hospital Provence
a Marsella. El
setembre de 1941 viu a Huisseau, on treballa de carboner durant quatre
anys. En
1946 s'estableix a Prada de Conflent amb l'esperança de
retornar a Catalunya,
però veient frustrades les seves intencions,
marxarà a París en 1953, on
residirà fins a 1975, quan es jubila i torna a Prada. En
1980 va fer una visita
a Catalunya. Durant els últims anys de sa vida va estar molt
lligat al grup de
Frente Libertario. És autor de Pensamientos de
Peiró (1959), Salvador
Seguí (París, 1960) i Records
d'un sindicalista llibertari català
(1916-1943) (París, 1976). Joan Manent i
Pesas va ser incinerat al
cementiri parisenc de Père-Lachaise. Un segon volum de les
seves
memòries i un estudi sobre Joan Peiró romanen
inèdits. En els seus articles de
premsa va fer servir el pseudònim Pin.
Mort Franco, l'Ajuntament de
Badalona li va dedicar un carrer.
Joan Manent i Pesas (1902-1984)
Joan Manent i Pesas: Records d'un sindicalista
llibertari català (1916-1943). Edicions
Catalanes de París. París, 1976
***
- Joan Saña
Magrinyà: El 9 de febrer de 1992 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
i resistent antifranquista Joan Saña Magrinyà–el segon llinatge sovint
castellanitzat per Magriñá.
Havia
nascut el 17 de maig de 1899 a Sabadell (Vallès Occidental,
Catalunya). De
jove, quan treballava d'aprenent de mecànic ajustador,
s'afilià al Sindicat del
Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
Sabadell. El desembre
de 1920 va ser detingut amb una vintena de companys a Castelldefels
(Baix
Llobregat, Catalunya) per intentar celebrar una reunió
clandestina. Durant la
dictadura de Primo de Rivera va ser detingut en diverses ocasions, com
ara el
juliol de 1929 a Barcelona amb Pere Foix Cases, Pere Carles Boix i Joan
Mut
Novell, i conegué les cadenes de presos que es
desplaçaven a peu de presó en
presó. Fugint del servei militar, s'exilià tres
anys a París (França). En 1928
fou membre, amb Ángel Pestaña
Núñez, Joan Peiró Belis i Pere Foix,
entre
d'altres, del grup anarquista barceloní«Solidaridad», i fou responsable, amb
Antonio García Birlán, del seu òrgan
d'expressió, la revista Mañana
(1930-1931). Va ser nomenat
president del Sindicat del Metall confederal de Barcelona i membre del
Comitè
Nacional de la CNT. En 1934, amb Joan Peiró, va ser nomenat
gerent del Consell
Tècnic de la Cooperativa del Vidre de Mataró.
Segons alguns, fou l'organitzador
del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Igualada. Fidel seguidor
del
corrent trentista, formà
part dels
Sindicats d'Oposició. Durant els anys
bèl·lics encapçalà el
Comitè Regional de
Catalunya de la CNT i fou administrador del Servei d'Higiene Infantil.
A partir
del 2 de juliol de 1937 i fins el final de la guerra,
presidí el Comitè de
Producció Cinematogràfica d'Espectacles
Públics (CPCEP), a petició de Marcos
Alcón Selma, president del Sindicat de la
Indústria de l'Espectacle confederal
i germà de sa companya Ángela.
L'experiència serví de base per a la
creació del
Consell Superior de la Indústria del Cinema, que
acabà presidint. Aquest CPCEP
produí unes setanta pel·lícules i
defensà el salari únic en el sector.
Tingué
greus problemes amb alguns actors, com ara el famós tenor
Hipólito Lázaro. Amb
el triomf franquista passà a França i, quan la
invasió nazi, retornà
clandestinament a Barcelona, però va ser detingut dies
després. Un cop lliure,
s'integrà en la lluita antifranquista i el seu domicili
esdevingué un lloc de
contacte dels comitès nacionals i regionals confederals,
dels quals formà part.
En 1943 sembla que fou membre del Comitè Regional de
Catalunya de la CNT, amb
Camil Piñón Oriola de secretari. Durant aquests
anys patí nombroses detencions
i empresonaments, com ara el de desembre de 1944, fins sumar cinc
processaments
i 11 anys de presó al llarg de sa vida. En aquests anys
treballà d'electricista
al Teatre Romea de Barcelona i fou membre del clandestí
Sindicat de la
Indústria de l'Espectacle de la CNT. Entre 1951 i 1952 fou
secretari del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT. El gener de 1953 va ser detingut per
darrer
pic a Barcelona; jutjat en consell de guerra el 5 de febrer de 1954 a
Madrid,
va ser condemnat a cinc anys de reclusió, que
purgà a la presó d'Alcalá de
Henares. Quan aconseguí la llibertat
s'instal·là a la capital catalana. El 15
de novembre de 1985 va participar en un col·loqui, amb Josep
Eduard Adsuar i
Abel Paz, sobre «La resistència a Catalunya
(1939-1950)» a la Casa de la
Caritat de Barcelona. En aquests últims anys de sa vida
formà part de l'Ateneu
Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Son fill, Heleno
Saña Alcón, és un
destacat intel·lectual llibertari.
***
- Nikita Kalin: El 9
de febrer de 2012 es
assassinat a Samara (Samara, Rússia) l'anarquista i
activista antifeixista
Nikita Kalin. Havia nascut el 31 d'octubre de 1991 a Rússia.
Fill d'una família
treballadora, ben aviat entrà a formar part del moviment
anarquista i
antifeixista. Segrestat per un escamot feixista, el seu cos va ser
trobar el 9
de febrer de 2012 a prop de l'Institut de Física de
l'Acadèmia Russa de
Ciències. Kalin presentava 61 ganivetades, costelles
fracturades i diverses
lesions al cap. El seu assassinat va ser clarament encobert per la
policia
russa. Una organització de drets humans facilità
suport legal a sa família i la
Creu Negra Anarquista (CNA) de Moscou engegà una campanya de
recaptació de fons
per pagar el seu funeral. Unes setmanes després, el 24 de
febrer, un atac
antifeixista a Kallithea (Àtica, Grècia) es
realitzà en la seva memòria.
Finalment va ser detingut un neonazi, Nicholas Zalivako,
però evidentment
l'agressió l'efectuà un grup i no una persona
aïllada.
Actualització:
09-02-15