[10/12] «A Revolução
Social» - Conferència de Han Ryner - Spies -
Byington - Binimelis - Dufour - García Pradas - Jover -
Julian - Bernal - «El Manco de La Pesquera» - Dandi
- Arnau - RichardsAnarcoefemèrides
del 10 de desembre
Esdeveniments
![Portada del primer número d'"A Revolução Social"]( "Portada del primer número d'\"A Revolução Social\"")
- Surt A Revolução
Social:
El 10 de desembre de
1911 surt a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) el
primer número del periòdic
anarquista quinzenal A
Revolução Social.
Folha quinzenal. Portava els epígrafs«No hi ha error que pugui ser útil,
com no hi ha veritat que pugui ser nociva», de Joseph de
Maistre, i «Abans vull
patir per dir la veritat que fer patir la veritat amb el meu
silenci», de John
Pym. Òrgan d'expressió del grup anarquista«O Futuro», adherit a la
Federação Anarquista
da Região Sul (FARS, Federacó Anarquista de la
Regió Sud), i estava dirigit per
Luiz Carvalho. Trobem articles de Mario Campos, Bartholomeu
Constantino, Santos
Costa, Carlos M. Ferrão, Manuel Fiuza Junior, Jean Grave,
Botto Machado, Errico
Malatesta, J. Marques Leitão, Blazquez de Pedro i Antonio de
Souza Paulo, entre
d'altres. Tractà temes d'allò més
divers: textos teòrics, sindicalisme, notes
orgàniques, notícies locals i internacionals,
educació, crides solidàries, etc. En sortiren quatre
números, l'últim el 9
de març de 1912.
***
![Primera edició de l'obra de Ryner]( "Primera edició de l'obra de Ryner")
- Conferència de Han
Ryner: El 10 de desembre de 1921, a la Grande Salle
de la Maison Commune de la rue de Bretagne de París
(França), pel desè
aniversari de la creació de la revista lliurepensadora L'Idée
Libre, el
filòsof anarcoindividualista Han Ryner pronuncia la famosa
conferència Des
diverses sortes d'individualisme, que serà editada
l'any següent per André
Lorulot en els fullets de les «Editions L'Idée
Libre».
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)]( "August Spies fotografiat per Jacob Maul (ca. 1886)")
- August Spies: El
10 de desembre de 1855 neix a Friedewalde
(Hessen-Kassel) --landgraviat del Sacre Imperi
Romanogermànic, que actualment
pertany a Alemanya-- l'activista i propagandista anarquista i
sindicalista
germanoamericà August Vincent Theodore Spies, un dels«Màrtirs de Chicago». Son
pare fou un empleat forestal a Kurbesse. Criat pels amos dels dominis,
fou
enviat més tard a l'Institut Politècnic de Kessel
per preparar-se com a
forestal. Quan tenia 16 anys ja era geòmetra i l'any
següent ja es declarava
lliurepensador. A més dels estudis, s'apassionà
per la lectura, especialment
els assagistes alemanys (Feuerbach, Kant, Molleschott, etc.). Quan duia
un any
instruint-se a Kessel, en 1871 son pare morí i
hagué d'interrompre els estudis
i decidí emigrar a Amèrica, on vivien parents
benestants de sa mare. En 1872
desembarcà, amb sa mare (Christine) i sos cinc germans
(Henry, Kenny, Maggie,
Willy i Adolph), a Nova York (Nova York, EUA). Aconsellat per un oncle
que
vivia a la ciutat, aprengué l'ofici de tapisser. En aquestaèpoca era un
fervent admirador de Bismarck i de l'Imperi alemany, del moviment
proletari ho
desconeixia tot, fins i tot, després de llegir
notícies sobre la Comuna de
París, pensà que el socialisme només
volia destruir la propietat, fet que
considerava absurd. Un cop dominà l'ofici, marxà
a l'Oest, però com que no
trobà cap feina de tapisser, decidí provar sort
en el comerç i administrà una
llibreria a Chicago. En 1877, després de llegir
força literatura socialista,
s'adherí al moviment obrer i s'afilià al
Socialist Labour Party (SLP, Partit
Socialista Obrer) i a la Secció de Chicago de la
International Working People's
Association (IWPA, Associació Internacional dels
Treballadors). Durant el
període electoral de 1878 fou força actiu en la
candidatura del doctor Smith de
l'SLP. Entre 1879 i 1881 fou elegit per exercir diferents tasques
polítiques.
En 1880 va ser nomenat administrador del periòdic en llengua
alemanya Chicagoer
Arbeiter Zeitung, que es trobava al bord de la fallida i el
qual va saber
fer surar i pujar. Quan es produí la escissió
entre la secció socialista i la
tendència socialrevolucionària o anarquista,
encapçalada per Johann Most, la
redacció del periòdic seguí Spies en
aquesta última tendència. En el
Congrés
dels socialistes de Pittsburg de 1882 defensà la propaganda
socialrevolucionària, declarant que els treballadors mai no
obtindrien els seus
drets per la via electoral. En aquesta època es
declarà netament anarquista i
es posà a estudiar Proudhon i Bakunin. En 1886, juntament
amb Oscar Neebe,
participà en la lluita sindicalista i com a orador inflamat
i propagandista es
lliurà activament a la campanya per la jornada de vuit
hores. L'1 de maig de
1886, dies abans de la concentració de Haymarket Square,
encapçalà una manifestació
de 80.000 obrers en vaga que recorregué l'avinguda de
Michigan reivindicant la
jornada de vuit hores. El 3 de maig fou un dels oradors en el
míting dels
obrers de la fusta que degenerà en un motí a
causa de la proximitat amb les
fàbriques de l'empresa McCormick Harvester. La
redacció i publicació l'endemà
del fullet Revenge! Workingmen to Arms!
(Venjança! Treballadors a les
armes!), editat en anglès i en alemany, fent una crida a la
revolta, li portarà
terribles conseqüències. El 4 de maig va ser un
dels oradors del míting a
Haymarket Square que acabarà tràgicament. En
aquest míting una bala disparada
per un detectiu de l'Agència Pinkerton destinada a ell
acabarà allotjada al cos
de son germà Henry. Després d'aquests«Fets de Haymarket», com seran coneguts,
va ser detingut l'endemà. Processat, va ser jutjat i
declarat culpable amb set
companys. El 20 d'agost de 1886 fou condemnat a mort. Nina Van Zandt,
que
assistí al procés, universitària iúnica filla d'un apotecari acabalat, en
quedà follament enamorada i es casa amb Spies per poders el
gener de 1887;
juntament amb Lucy Parsons, participà en la
mobilització per la llibertat dels
processats de Haymarket i publicà una biografia de son
marit. Víctima de la
histèria antianarquista orquestrada per la patronal i la
premsa groga, August
Spies va ser penjat l'11 de novembre de 1887 (Black Friday,
Divendres
Negre) a la presó del comtat de Cook (Chicago, Illinois,
EUA) amb tres companys
(Georg Engel, Adolf Fischer i Albert Parsons) --altre condemnat, Louis
Linng,
no pogué ser executat perquè es va
suïcidar a la seva cel·la. Les sevesúltimes
paraules es van fer clàssiques en el moviment anarquista:«Un dia vindrà on el
nostre silenci serà més fort que les veus que ens
escanyen avui.»
***
![Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)]( "Steven T. Byington fotografiat per Gauvin (Burlington, 1891)")
- Steven T. Byington:
El 10 de desembre de 1869 neix a Westford (Vermont, EUA) el traductor,
lingüista, especialista bíblic i
intel·lectual anarcoindividualista Stephen
Tracy Bryington, més conegut com Steven
Tracy Byington. Visqué a Ballardvale (Andover,
Essex County, Massachusetts,
EUA), amb sa mare, que morí en 1935, i sa germana Martha,
bibliotecària de la
localitat –son pare havia estat ministre de
l'Església anglicana. D'antuvi
defensà el Georgisme, doctrina econòmica creada
per Henry George que manté que
les persones són propietàries d'allò
que han creat, però les coses creades per
la natura, sobretot la terra, són de tothom. Més
tard s'associà
intel·lectualment amb Benjamin Tucker,
col·laborant en la seva revista
anarcoindividualista Liberty,
defensant
l'educació com a mitjà per a arribar a un
món llibertari. En 1894 va començà a
escriure les seves AnarchistLetter Writings Corps, dirigides a
persones individuals i a la premsa, on explicava la filosofia de la
seva
doctrina anarcoindividualista. Traduí a l'anglès
dos importants obres de l'anarquisme
alemany: The Ego and its own. The case of
the individual against autority, de Max Stirner, i Anarchism–llibre
també publicat sota el títol The
great anarchists. Ideas and teachings of seven major thinkers–,
de Paul Eltzbacher. En 1891 es graduà cum
laude a la Universitat de Vermont i fou membre de la
prestigiosa Phi Beta
Kappa (ΦΒΚ), societat acadèmica
honorífica nord-americana creada per promoure
l'excel·lència en les arts i les
ciències i introduir els estudiants punters en
les universitats més destacades. Entre 1913 i 1914
publicà «On interference
with the environment», per lliuraments en The
New Freewoman i The Egoist.
En 1919
publicà el llibre The Society of
the New
Order. Coneixia de manera magistral almenys 12
llengües, incloses les
clàssiques que havia aprés a la Union Theological
School, i entre 1926 i 1946
fou col·laborador habitual del periòdic American
Speech. No obstant això tenia problemes
d'expressió i malgrat la seva
preparació no podia parlar davant el públic, per
la qual cosa passà 38 anys treballant
com a simple corrector de proves per l'editorial de llibres de text«Ginn &
Company» de Boston. Era membre de la Union Congregational
Church de Ballardvale,
de la qual fou secretari i historiador de l'església,
però l'abandonà quan es
fusionà amb l'Església Metodista Episcopal. En
1943, després de seixanta anys
de treball, acabà la seva traducció, directament
dels textos originals, de la Bíblia
i la seva edició la titulà The
Bible in living english (BLE), que
fou publicada pòstumament en 1972 per la«Watchtower Bible & Tract Society
of Pennsylvania» (Testimonis de Jehovà), que havia
comprat els drets d'edició.
A més de les citades, col·laborà en
diferents publicacions periòdiques, com araThe Boston Globe, Demonstrator,Discontent, Discussion,Ego, The
Firebrand, Freeland, Gleanings in Bee Culture, Good
Housekeeping, Humanity First,Instead of a
Magazine, Journal of Biblical
Literature, Man!, Mother Earth, The
Mutualist, The Nation,New Trends, The
New Republic, The
Typographical Journal, etc. Steven T. Byington, que mai no es
va casar, va
morir el 12 d'octubre de 1957 a Ballardvale (Andover, Essex County,
Massachusetts,
EUA).
Steven T. Byington
(1869-1957)
***
![Jaume Binimelis Rotger]( "Jaume Binimelis Rotger")
- Jaume Binimelis
Rotger: El 10 de desembre de 1887 neix a Palma (Mallorca,
Illes Balears) el militant
anarcosindicalista, i després republicà, Jaume
Binimelis Rotger. Després de
passar la seva adolescència a l'Argentina, on sos pares
havien emigrat, sa
família retornà a Mallorca a
començament del segle XX. Entre 1907 i 1912 va ser
el servei militar i després treballà de pescador.
Posteriorment s'instal·là a
Barcelona (Catalunya) on en 1915 trobà feina com a cap de
personal d'una
fàbrica de begudes. Instal·lat a Santa Coloma de
Gramenet (Barcelonès,
Catalunya), milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT). Participà
activament en les lluites obreres i durant la dictadura de Primo de
Rivera
s'encarregà especialment de guardar les armes dels grups
d'acció confederals. En
1931, quan la proclamació de la II República
espanyola, va ser nomenat
president del Centre Republicà d'Esquerra Republicana de
Catalunya (ERC) de
Santa Coloma de Gramenet. Durant la guerra civil va ser comandant
d'Artilleria
de l'Exèrcit republicà. El febrer de 1939, quan
el triomf franquista era un
fet, creuà els Pirineus i intentà senseèxit retrobar sa família. Aleshores
retornà a la Península. Detingut, va ser jutjat,
condemnat a mort i internat a
Belchite (Saragossa, Aragó, Espanya). La pena de mort va ser
commutada per una
de 12 anys de presó. Molt malalt, en 1956 va ser posat en
llibertat
condicional, assignant-li la residència a Mallorca.
Autoritzat a deixar l'illa,
Jaume Binimelis Rotger va morir el 20 de febrer de 1956 a Santa Coloma
de
Gramenet (Barcelonès, Catalunya). Aquest mateix dia, el
símbol de Falange va
ser pintat als murs de casa seva. Son fill, Gabriel Binimelis Castell,
militant
de la CNT i exiliat a França, no pogué assistir
al seu enterrament celebrat a
Badalona (Barcelonès, Catalunya). Sa companya, Maria Castell
Guarros, morí
l'octubre de 1974.
Jaume Binimelis
Rotger (1887-1956)
***
![Baldomer Dufour Barberà]( "Baldomer Dufour Barberà")
- Baldomer Dufour
Barberà: El 10 de desembre de 1905 neix a
Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Baldomer Dufour Barberà.
Quan tenia 16 anys
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i milità al barri
barceloní del Clot, exercint-ne càrrecs
orgànics de rellevància, com ara
secretari del Sindicat Fabril de Barcelona de la CNT. Durant la
Dictadura de
Primo de Rivera s'exilià a França i entre 1929 i
1932 residí a Marsella
(Provença, Occitània). Durant la guerra civil
lluità com a milicià en la 24
Divisió. Amb el triomf feixista, el febrer de 1939
creuà els Pirineus amb sa
companya i son germà Jaume i fou internat al camp de
concentració de Vernet. En
sortir-hi entrà a fer feina en una fàbrica de
Montluçon (Alvèrnia, Occitània)
enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE).
Després de la II
Guerra Mundial residí a l'Arieja i a Oceja. En 1950
s'instal·là amb sa companya
i fills al Brasil. Baldomer Dufour Barberà va morir el 20 de
novembre de 1955 a
São Paulo (São Paulo, Brasil). El seu primer
llinatge és citat de diverses
maneres, com ara Difur, Difour,Dufur, Doufor, etc.
Sos germans Jaume i Lluís també van ser destacats
militants cenetistes.
***
![José García Pradas]( "José García Pradas")
-
José García
Pradas:El 10 de
desembre de 1910 neix a Quincoces de
Yuso (Burgos, Castella, Espanya) el periodista i escriptor anarquista
José García Pradas.
Va estudiar batxillerat a Burgos i a Vitòria, i la carrera
de Dret a Saragossa,
que no va acabar. En 1930 es va instal·lar a
València, on va fer feina de
dependent i d'oficinista. És va introduir en els ambients
literaris i polítics,
i va conèixer Max Aub i Marín Civera
Martínez. Es va acostar a la Confederació
Nacional del Treball després de llegir Lenin, que el va
trobar rebutjable. En
1933 va fer de corresponsal per al periòdic La
Tierra. Poc abans de
l'esclat de la guerra civil es traslladà a Madrid com a
redactor de La
Tierra, feina que abandonà poc després
segons uns per «discrepàncies
ideològiques» i segons uns altres
perquè el periòdic va ser suspès per
les
autoritats. Va fer feina de manobre i va ingressar en la
Federació Anarquista
Ibèrica, en el grup de Celedonio Pérez i de
Melchor Rodríguez. El febrer de
1936 s'afilià a la CNT. Quan començar la guerra
civil es troba a Barcelona,
però marxarà a Madrid on es convertirà
en un dels pilars de la CNT castellana:
dirigeix CNT i Frente Libertario;
membre del Comitè de Defensa
del Centre, amb Val i Salgado; combat a Guadalajara i als voltants de
Madrid;
col·labora en la preparació de la maniobra
antiestalinista contra Negrín de
març de 1939 (afer Casado), tan discutida posteriorment,
etc. Durant aquests
anys va escriure molt a favor de la unió amb la socialista
Unió General de
Treballadors (UGT) i sobre el frontpopulisme antifeixista, textos que
li van
aportar cert prestigi. En 1938 va prologar el llibre d'Eduardo de
Guzmán Madrid
rojo y negro. El 30 de març de 1939 es va exiliar
a França (Marsella,
París, Dieppe). Després es va
instal·lar a Londres, on va fer feina primer de
manobre, després de cambrer i més tard com a
redactor de la ràdio britànica,
alhora que realitzava tasques literàries, com ara la
traducció de Shakespeare.
Va mantenir famoses polèmiques amb Leval, Carbó i
Peirats, i crítiques molt
dures vers Horacio Martínez Prieto, causant al seu parer del
col·laboracionisme
cenetista. Cap al 1950 defensava un anarquisme sense Bakunin i sembla
que en
1951 es va donar de baixar de la CNT. Va col·laborar en 14
Division, Ação
Directa, Campo Libre, Cenit,CNT, Construcción,Cultura Proletaria, España Libre,Frente Libertario, Libertad,Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra
y Libertad, Umbral,
etc. És autor de Balada de nochebuena, Con
el sudor de su frente,En el portal de Belén, El
Estado es una clase, Fabulillas de
tablado, Fray Tomás de San
Martín, Leyenda del Pucará,Meditaciones
independientes, Nuestro señor el centauro,Pasado y presente del
movimiento obrero español, Resón
de la Araucana, Romance del
conde Alarcos, Los rusos vuelven, La
saeta arbolada de traición,El terror de Soso Khan, Tierra de lobos,Tributo de sangre,Antifascismo proletario (1938), Bandera de
libertad (1938), Milicias
confederales (1938), Después de la guerra
(1938), Frente popular
antifascista y alianza obrera revolucionaria (1938), La
traición de
Stalin (1939), Cómo terminó
la guerra de España (1940), Tres
epístolas a Horacio (1946), La
revolución y el Estado (1947), España,
colonia de su ejército (1947), La crisis
del socialismo (1947), Guerra
civil (1947), Cuatro cartas a Carbó
(1948), Origen, esencia y fin
de la sociedad de clases (1948), Rusia y
España (1948), ¿Revolución
proletaria? (1951), Al pie de la Vera Cruz
(1963), ¡Teníamos que
perder! (1974), etc. Va deixar inèdites Mi
rescoldo. Material para la
historia del anarquismo español i La
muerte de la vergüenza. En 1978
va participar en la pel·lícula ¿Por
qué perdimos la guerra?, de
Francisco Galindo i Diego Abad de Santillán.
José García Pradas va morir
el 26 de març de 1988 a Londres (Anglaterra).
***
![Amèlia Jover Velasco]( "Amèlia Jover Velasco")
- Amèlia Jover Velasco:El 10 de desembre de
1910 neix a Cullera (Ribera Baixa, País Valencià)
la militant
anarcosindicalista Amèlia Jover Velasco --a vegades apareix
com Amàlia.
A la seva vila nata, de sòlida tradició
llibertària, va poder acudir a
l'escola, cosa infreqüent per a una nina de la sevaèpoca. Molt jove va entrar
en contacte amb els grups de joves llibertaris i va començar
a llegir
propaganda anarquista, alhora que va començar a treballar en
diversos feines.
Instal·lada a València, a prop de la
presó Model, va ajudar els companys
detinguts per haver participat a la vaga de 1932. Després
farà de mecanògrafa a
l'Ajuntament de València i de cuinera a Viena
Automàtic, i es va afiliar al
Sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del
Treball (CNT), on va
constituir la secció de dones del sindicat
valencià. Membre de les Joventuts Llibertàries
i d'un grup específic de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), quan va
esclatar la Revolució va ser elegida secretària
de la Secció Politicosocial de
les Joventuts Llibertàries i representant de les Joventuts
Llibertàries en el
Comitè Regional de la CNT de Llevant. Va publicar nombrosos
articles en Senderos,
butlletí del Comitè Regional de Llevant de les
Joventuts Llibertàries. Quan la
victòria feixista, va ser detinguda al port d'Alacant,
tancada al Cinema Ideal,
convertit en centre d'internament de dones, i finalment traslladada a
la presó
d'Alacant. Més tard, fruit del desig franquista de
concentrar els presos, va
ser transferida al convent de Santa Clara de València, altra
presó de dones
antifranquistes. Però embarassada i a l'espera de judici va
ser enviada a
l'Hospital Provincial de València, on va romandre detinguda
i sota vigilància.
Nascuda sa filla i recuperada, va poder fugir amb l'ajuda de cenetistes
clandestins i va poder arribar a França, on va ser internada
als camps
d'Argelers i de Bram. Després de nou mesos d'estada a
França, en condicions
molt difícils, va poder reunir-se amb son company refugiat a
Tunísia, on tindrà
dos fills més i romandrà 20 anys, treballant al
camp i ensenyant els infants
sense escolaritzar. En 1962 va tornar a França i
s'establí a París, on farà
feina a la firma Pierre Cardin i estudiarà de nit. Un dia a
la setmana
convidava els infants del barri a berenar a ca seva. Sempre va mantenir
contacte amb el Moviment Llibertari i va freqüentar el Centre
d'Estudis Socials
i Econòmics (CESE) i l'Agrupació Confederal
parisenca. El 9 de març de 1995 va
participar en l'acte commemoratiu dedicat a Enric Marco Nadal i l'any
següent
va participar en Madrid en la trobada«Libertarias», sobre el paper de la dona
en la Revolució social i la Guerra Civil, i en els actes del
centenari del
naixement de Buenaventura Durruti a Barcelona i València.
Amèlia Jover Velasco
va morir el 12 de setembre de 1997 a París
(França).
Amèlia Jover Velasco (1910-1997)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Obrers dels sorrals del Sena]( "Obrers dels sorrals del Sena")
-
Fernand Julian: El
10 de desembre de 1927 mor a Draveil (Illa de França,
França) el militant
anarquista, sindicalista i propagandista del moviment cooperativista
Fernand
Julian. Havia nascut el 6 de maig de 1877 a
Générargues
(Llenguadoc, Occitània). Fill d'un obrer agrícola
illetrat, realitzà diverses feines abans
de incorporar-se en 1897 en un regiment de línia a
Niça.
Després d'esdevenir
antimilitarista desertà, però fou detingut i
portat
davant un consell de
guerra. En 1903 feia feina en un asil d'alienats a Marsella. Ja
anarquista, a
la mort de Louise Michel portarà la bandera que
encapçalarà el seguici fúnebre
de les seves despulles a l'estació de Marsella. La tardor de
1908 s'instal·là
amb sa esposa a la regió parisenca i treballà a
Vigneux
com a terrelloner als
sorrals del Sena, encara marcades per les jornades de vaga del 2 de
juny al 30
de juliol de 1908 que acabaren en una dura repressió. El
juny de
1909 participà
en una nova vaga i el 6 de juny es veu implicat en una brega entre
vaguistes i
esquirols; dos dies més tard, fou detingut amb Edouard
Ricordeau
sota
l'acusació d'haver agredit el capità de la draga.
El 4 de
setembre de 1909 el Tribunal
Correccional de Corbeil el condemnarà per aquests fets a 12
mesos de presó i a
tres anys de prohibició de residència als
departaments
del Sena i del Sena i Oise.
Alliberat el 6 d'abril de 1910, fou aclamat per 1.200 obrers i nomenat
secretari del Sindicat de Terrelloners i Pedraires del Sena i Oise.
Però com
que violà la prohibició de residència,
fou
novament detingut el novembre de
1911 i condemnat a tres setmanes de presó. Sense feina, en
1913
crea una petita
empresa, «Les Puisatiers Professionnels» (Els
Pouaters
Professionals). També
participà en la fundació de la «Ciutat
Cooperativa
París-Jardin» a Draveil, on
construirà la seva casa. Fitxat amb el «Carnet
B»
dels antimilitaristes, en
1915 serà mobilitzat com a infermer a Nimes. En 1921
formarà part de la
direcció de la Federació de la
Construcció de la
Confederació General del
Treball (CGT) i en 1922 serà nomenat secretari general del
Sindicat de la
Construcció de Juvisy-sur-Orge de la Confederació
General
del Treball Unificada
(CGTU). El juny de 1923 dirigirà una vaga dels terrelloners
de
la línia fèrria
París-Orleans. Sos fills, Camille Julian (1906-1997) i
FernandÉdouard Julian
(1911-1995) van ser destacats militants comunistes i membres de la
resistència
durant l'ocupació alemanya.
***
![Juan Antonio Bernal Ramírez]( "Juan Antonio Bernal Ramírez")
- Juan Antonio
Bernal Ramírez: El 10 de desembre de 1945 mor a
Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista
Juan Antonio Bernal Ramírez, conegut com El
Andalúz. Havia nascut el 10 de març de
1895 a Sevilla (Andalusia, Espanya).
Emigrà a Barcelona (Catalunya) i visqué al barri
obrer de les Cases Barates, on
regentà el Bar Andalucía i milità en
la Confederació Nacional del Treball
(CNT). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936,
entrà a formar part de
les Patrulles de Control. El maig de 1937, durant els enfrontaments
contra la
reacció estalinista, va ser detingut per«tinença d'armes». Després de
la
guerra civil, el 13 de juliol de 1939 va ser detingut per les tropes
franquistes; jutjat el 17 de maig de 1940 en consell de guerra a
Barcelona, va
ser condemnat a mort. El 29 d'agost de 1940 la pena li fou commutada
per la de
30 anys de presó. Juan Antonio Bernal Ramírez va
morir el 10 de desembre de
1945 de tuberculosi a la presó Model de Barcelona
(Catalunya).
Juan Antonio
Bernal Ramírez (1895-1945)
***
!["El Manco de La Pesquera" (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat]( "\"El Manco de La Pesquera\" (primer a l'esquerra), amb altres reclosos i familiars, a la presó provincial de València fotografiat per Hipólito Abraila el 24 de setembre de 1955, mesos abans de ser afusellat")
- El Manco de La
Pesquera:
El 10 de desembre de 1955 es afusellat a Paterna (Horta Oest,
País Valencià) el militant anarcosindicalista i
guerriller antifranquista
Basiliso Patrocinio Serrano Valero, més conegut amb els
malnoms d'El Manco
de la Pesquera i Fortuna. Havia nascut el
15 d'abril de 1908 a El
Molinillo (La Pesquera, Conca, Castella, Espanya) i era el
cinquè
fill, el més petit,
d'un matrimoni molt humil format pel cirurgià Francisco
Serrano i per Rosario
Valero, originaris d'Albacete. Quan encara no tenia un any son pare va
morir.
Ben aviat es posà de pastor, escrivint versos i llegint tot
el que aplegava;
també feia de barber. El seu malnom li ve perquè
va perdre alguns dits de la mà
esquerra quan preparava un explosiu per a les festes majors del seu
poble. Amb
l'adveniment de la II República s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball
(CNT) de La Pesquera i sempre estigué en contra de les
purgues contra els
elements dretans i eclesiàstics del poble. El 23 d'abril de
1933 es casà a La
Pesquera amb Rufina Monteagudo Ponce. Durant la Guerra Civil
lluità en el
bàndol republicà i en acabar el conflicte
tornà al poble, però tot d'una fugí a
la muntanya i el 15 de febrer de 1946 s'incorporà a la
guerrilla anarquista
quan casualment es troba amb una partida del grup de Requena en un atac
a la
central hidroelèctrica de Pajazo. El 2 de juliol de 1949
matà a l'alcalde de
Santa Cruz de Moya (Conca), encara que alguns testimonis adjudiquen
aquesta
mort a la Guàrdia Civil. El 27 d'abril de 1952, quan estava
preparant la seva
evacuació a França, fou detingut per la
Guàrdia Civil en un barranc a prop de
Castiblanques, a Cofrents (Vall de Cofrents, País
Valencià). Portat a la presó
de València, fou jutjat i condemnat a mort el 4 de novembre
de 1955. Basiliso
Serrano Valero fou afusellat a les 7.15 hores del 10 de desembre de
1955 a la
caserna militar de Paterna (Horta Oest, País
Valencià) per un escamot de sis
guàrdies civils al comandament d'un capità. Fou
enterrat al nínxol 475 del
cementiri de Paterna. El 9 de desembre de 2005 les seves restes foren
exhumades
i traslladades al cementiri de La Pesquera on foren enterrades
l'endemà.
***
![Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi]( "Portada d'uns dels llibres de Dando Dandi")
- Dando Dandi: El
10 de desembre de 1972 mor a Los Gatos (Santa Clara,
Califòrnia, EUA)
l'anarquista Candido Mollar, més conegut com Dando
Dandi o Dino Dandi.
Havia nascut el 22 d'octubre de 1893 a Torí (Piemont,
Itàlia). Emigrà a Amèrica
i acabà instal·lant-se als EUA.
Treballà de miner, col·laborà
regularment en L'Adunata dei Refrattari
i durant molt
d'anys milità en Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors Industrials
del Món). Entre els anys seixanta i setanta fou membre del
grup anarquista
italià de Los Gatos. Mantingué
correspondència amb destacats anarquistes, com
ara E. Armand, Ugo Fedeli o Pio Turroni. L'editorial anarquista de
Cesena
(Emília-Romanya, Itàlia)«L'Antistato» li edità una
recopilació dels seus
assaigs sobre la segregació racial i el moviment dels drets
civils
nord-americans publicats entre 1942 i 1960 sota el títol Bianchi e negri (1962) i el llibre Panorama americano (1965). Entre 1947 i
1971 col·laborà en el
periòdic anarquista italià Volontà
i
entre 1950 i 1957 en Solidaridad Obrera
de París (França). També
col·laborà en Il
Risveglio, Le Libertaire
i Études Anarchistes.
Víctima d'un atac
que li va deixar mig paralitzat, vivia tot sol. Dando Dandi va morir el
10 de
desembre de 1972 a l'hospital de Los Gatos (Santa Clara,
Califòrnia, EUA)
després de ser trobat el dia abans en coma al seu domicili
per la policia que
havia estat advertida pels veïns sorpresos de veure el correu
acumulat davant
la seva porta.
***
![Última expedició de nins cap a les colònies infantils (Madrid, febrer de 1939)]( "Última expedició de nins cap a les colònies infantils (Madrid, febrer de 1939)")
-
Luisa Arnau
Capaces: El 10 de desembre de 1998 mor a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) la militant anarquista Luisa Arnau Capaces. Havia
nascut el 1920 a
Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent). Quan esclatà
la Guerra
Civil s'adherí a la Federació Ibèrica
de Joventuts Llibertàries (FIJL) de
Vall-de-roures. Quan les tropes franquistes avançaren, es
refugià a Catalunya,
on amb un company i l'ajuda de Solidaritat Internacional Antifeixista
(SIA)
participà en la colònia d'infants i d'adolescents
evacuats de Madrid «La
Begueda», a prop de Capellades, organitzada per Juan Bautista
Albesa Segura (Batista)
i la secretària de la qual fou sa germana Rosaura. En acabar
la guerra s'exilià
a França i després fou enviada, juntament amb
altres joves, a Bèlgica, on fou
acollida per famílies del país. Amb
l'ocupació alemanya, en 1940 retornà a
França i retrobà sa família a
Borgonya. A partir de 1942 s'instal·là a
Montpeller, on milità en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de l'exili.
Son company fou el també militant anarquista
Nicolás Bergós Ferrero.
***
![Vernon Richards]( "Vernon Richards")
- Vernon Richards:
El 10 de desembre de 2001 mor a Hadleigh (Suffolk,
Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Vero Benvenuto
Costantino
Recchioni, més conegut com Vernon Richards.
Havia nascut el 19 de juliol
de 1915 al pis que hi havia a sobre de la famosa botiga de delicatessen
King
Bomba, al número 37 d’Old Compton Street del Soho
de Londres (Anglaterra). El negoci de
gastronomia selecta i d’importació de productes
italians l’havia fundat son
pare, Emidio Recchioni, un anarquista italià que,
després de fugir
espectacularment de l’illa presó de
Pantel·leria --a la costa siciliana-- amb
el seu company i amic Errico Malatesta, havia emigrat al Regne Unit. En
1931 la
família Recchioni es trasllada a París;
allà, per influències d’un amic
d’Emidio, l’intel·lectual anarquista
italià exiliat Camillo Berneri --qui va
ser assassinat a Barcelona (Catalunya) per agents estalinistes durant
els Fets
de Maig de 1937--, i de la resta de la comunitat d'exiliats italians,
Vero
aprèn la seva llengua materna. En 1934 Emidio mor i
l’any següent, amb 20 anys,
Vero Recchioni després de ser expulsat de França
per editar un pamflet contrari
a Mussolini i d’anglicanitzar el seu nom pel de Vernon
Richards, comença
a publicar a Londres la revista antifeixista bilingüe Free Italy / Italia libera, en
col·laboració amb Camillo Berneri.
Vernon es mourà dins el cercle de veterans anarquistes, com
ara Max Nettlau,
Emma Goldman, Tom Keell, Lilian Wolfe... Coincidint amb
l’esclat de la Guerra
Civil espanyola, en 1936, s’uneix a la redacció de
la revista llibertària Freedom
i decideixen posar aquest òrgan
d’expressió en anglès al servei dels
anarquistes en guerra i de la revolució
social sota el títol Spain and the
World,
que sortirà bimensual, contrarestant així la
propaganda proestalinista dels
periòdics New Chronicle
i New Statesman. En aquests anys
Vernon
també s’ocuparà d’una escola
de nins orfes per mor del conflicte bèl·lic
espanyol sostinguda pel llibertari Comitè per als Refugiats
Espanyols. Durant
la Segona Guerra mundial el periòdic prendrà el
títol de War Commentary,
després de passar un temps sota el nom de Revolten 1939, i tindrà unes relacions
molt conflictives amb l’autoritat per mor de
l’antimilitarisme de la publicació
--Richards s’inscriurà com a objector de
consciència. La filla de Berneri,
Marie-Louise, esdevindrà la companya de Vernon en 1937.
Aquesta intel·lectual,
que afrancesà el seu nom original Maria Luisa quan va
estudiar psicologia a la
Sorbona, especialista en literatura, psicologia infantil, pintura i
fotografia,
destacarà per la seva activitat periodística,
especialment pels seus
coneixements sobre Rússia --en 1944 publicarà Workers in Stalin’s Russia-- i
pels seus articles sobre la Guerra
Civil espanyola --va col·laborar amb son pare en la
publicació de Guerra di Classe.
Però la desgracia
s’encruelirà amb la família Richards,
ja que el fill de la parella naixerà mort
en 1948 i la mare morirà un any després amb
només 31 anys d’una pneumònia
vírica. Vernon li mostrarà el seu amor publicant Marie-Louise: A Tribute (1949); Journey
through Utopia (1950), la seva contribució
política més important, que
estudia els valors llibertaris de la tradició utopista, i Neither East Nor West (1952), una
antologia dels escrits de la seva
companya entre els anys 1939 i 1948. Marie-Louise Berneri ha deixat
inèdits, de
moment, una pila d’escrits: un sobre Sacco i Vanzetti, una
traducció de
Bakunin, l’edició crítica dels escrits
de son pare i un estudi interessantíssim
sobre la tendència revolucionària del
marquès de Sade, entre d’altres. George
Woodcock i Ivan
Avacumovic van dedicar
la seva biografia de Kropotkin, The
Anarchist Prince (1950), a Marie-Louise Berneri:«Una vertadera deixebla de
Kropotkin.» Pel desembre de 1944 la redacció del
periòdic, que l’any següent
reprendrà el seu nom original Freedom,és arrestada en bloc i acusada de propaganda
antibel·licista, de conspiració i
d’incitació a la deserció. Vernon
Richards, John Hewetson i Philip Sansom seran
condemnats a un any de presó cadascun, romanent a la
presó nou mesos
--Marie-Louise se salvarà pel motiu«tècnic» de què els
matrimonis no poden
declarar en contra seva. Una gran campanya de suport als empresonats es
muntarà
aleshores, destacant-ne en el comitè de defensa
--«Partit Surrealista», segons
les autoritats-- intel·lectuals com Herbert Read, George
Orwell, T. S. Eliot,
E. M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitosos
habituals», Bertrand Russell,
Benjamin Britten i Michael Tippett, entre d’altres. Un dels
aspectes positius
d’aquest període d’empresonament, segons
Vernon, va ser l’oportunitat de tornar
a tocar el violí i l’ocasió de poder
formar una petita orquestra amb altres
músics engarjolats. Quan era nin, vagant lliure pels carrers
del Soho, havia
estudiat el violí sota la guia de son oncle, John
Barbirolli, i ja de jovenot
havia interpretat repertoris orquestrals, tot assistint a la gran
sèrie de
concerts beethovians que el gran Toscanini havia dirigit al
Queen’s Hall
londinenc, a la darreria dels anys trenta, i de qui en conservava
l’autògraf al
programa de mà. Encara que era un home de
professió «liberal»
--irònicament, ja
que era molt rar en un fill d’immigrant, s’havia
educat a la selecta Emmanuel
Grammar School de Wandsworth, a Oxford i a Cambridge, llicenciant-se en
enginyeria civil pel King’s College de Londres el 1939, i
treballant cinc anys
com a enginyer de vies ferroviàries, primer en la
construcció del metro
londinenc i després a les estacions de Cambridge i
d’Oxford--, no en reprengué
mai l’exercici de la professió, assegurant que una
de les coses que havia après
quan estava engabiat era la idiotesa d’encalçar
una «carrera». Es guanyava la
vida portant el negoci de sa mare, fins que, quan va canviar
l’ambient del Soho
durant els anys cinquanta, va aconseguir vendre’l.
Després va treballar com a freelance(fotògraf independent) i com a
periodista, per després fer feina de guia
turístic per l’Espanya de Franco i
per la Unió soviètica de Breznev,
convençut que el turisme crearia els lligams
que atiarien l’influx alliberador i obririen de bat a bat les
fronteres més
tancades. En 1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, la seva segona
companya,
aconsegueix fer-se amb una petita finca a Hadleigh, al comtat
anglès de
Suffolk, a unes desenes de quilòmetres al nord-est de
Londres, on conrea durant
gairebé trenta anys, productes
d’agricultura biològica --va ser un dels pioners
en la utilització dels mètodes
de conreu orgànic i en la producció de fruites i
vegetals exòtics. Quan en 1997
la seva companya va finar, la salut de Vernon va començar a
minvar i es va
retirar a una casa de repòs, on va morir. Richards va animar
durant els anys
quaranta un nodrit grup d’historiadors de
l’anarquisme, com ara George
Woodcock, Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics
fortes
diferències. Va ser director del Freedom
setmanal entre 1951 i 1964, però sempre reprenia el seu
paper com a redactor i
com a traductor --va traslladar, entre altres, obres de Kropotkin,
Leval i
Malatesta. Només durant la dècada dels noranta va
deixar de col·laborar en el
periòdic que havia donat vida seixanta anys abans. Richards
funda l’editorial
Freedom Press que, des de la seva redacció londinenca de 84b
Whitechapel High
Street, publicarà un fotimer de llibres i que ha estat un
exemple per a moltes
altres editorials. Durant els anys cinquanta va publicar, en
lliuraments
mensuals, la seva obra tantes vegades reimpresa i traduïda, Lessons of the Spanish Revolution, fruit
de tants de vespres dominicals compartits amb
l’única companyia de la seva
fidel ampolla de vi de Valpolicella. Colin Ward comenta que, sota la
tenacitat
de dedicar tota una vida al manteniment de la presència
anarquista en el medi
editorial britànic, s’hi troba l’exemple
del pare de Vernon. Emidio Recchioni,
que havia nascut a Russi, al costat de Ravenna, el 1864, havia estat
iniciat en
l’anarquisme per Cesare Agostinelli; empleat de ferrocarril,
a Ancona publica
el 1894 el setmanal L’articolo 248;
implicat el 1894 en l’atemptat contra el primer ministre
italià Francesco
Crispi, complí 18 mesos de presó i cinc anys de
confinament; en llibertat,
davant un possible nou arrest, decideix d’exiliar-se a
Londres el 1900, on
promourà la solidaritat amb els companys perseguits,
crearà el conegut King
Bomba --en memòria del rei de les Dues Sicílies
(1830-1859), el tirà Ferdinand
II, qui va prendre aquest malnom degut als bombardeigs de Mesina (1848)
i de Palerm
(1849)--, tapadora d’activitats subversives anarquistes, i
importarà el conegut
marbre de Carrara al Regne Unit; amb Malatesta publicarà L’agitazione;
col·laborarà activament en L’Adunata
dei Refrattari, La
Protesta, Unità Nova,
que
finançarà, i altres publicacions sota el
pseudònim de Nemo; va estar
implicat en l’organització i el
finançament d’un grapat d’atemptats
frustrats a
Mussolini. Però una vegada Vernon va definir son pare,
d’una forma crítica i
seca, a ran de l’orella de Colin Ward, així:«Terrorista burgès». La
personalitat anarquista que més el va influenciar va ser
Errico Malatesta; el
seu llibre Malatesta: Life and Ideas
ha estat llegit arreu del món. En 1987 Vernon Richards va
cedir bona part del
seu arxiu a l’Institut Internacional
d’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Es
tracta de 9,25 metres de documentació molt variada.
S’hi trobem, de Vernon
Richards, la correspondència (cartes amb Camillo Berneri,
Gerald Brenan,
Benjamin Britten, E. M. Foster, Aldoux
Huxley, Bertrand Russell, Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau,
George
Orwell, Herbert Read, etc.), documents personals, manuscrits de les
seves
obres; però també hi podem consultar
documentació de Marie-Louise Berneri,
d’Emidio Recchioni, l’arxiu de Freedom Press,
manuscrits diversos (García
Oliver, Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read, Volin...),
així com altra casta
de materials (llibres, publicacions, pamflets, fotografies,
pòsters,
fotocòpies, etc.). També, a partir de 1998, al
fons Família Berneri – Aurelio
Chessa de l’arxiu històric anarquista de la
Biblioteca Panizzi de Reggio Emilia
es troba documentació de Vernon Richards i de la
família Berneri i Recchioni:
correspondència; uns dos mil llibres i opuscles, la major
part d’ells sobre la
Guerra Civil espanyola; les col·leccions completes de Spain and the World, War
Comentary i Freedom;
totes les
publicacions de Freedom Press; fotografies... A la fi dels anys noranta
Freedom
Press va publicar quatre llibres de fotografies de Vernon Richards. El
famós
retrat fet el 1946 d’un Orwell descurat, ullerós,
malalt, amb la cigarreta
permanentment a la boca, rera la seva màquina
d’escriure al seu apartament de
Canonbury, publicat en el seu llibre George
Orwell at Home, és un exemple de la seva mestria
fotogràfica; altre ens en
ve de la ciutat catalana de l’Escala. Vernon havia
començat a portar
estiuejants a la preturística vila empordanesa des de 1957,
atret per
l’absència de materialisme i la
independència d’esperit dels escalencs,
organitzant les estades dels turistes en petits grups en cases de
pescadors,
tot fotografiant-ne els habitants i fent amistat amb la gent del poble,
especialment amb una família de pescadors: els
Donjó. Peter Clements, amic
personal de Vernon i resident a l’Escala, va llegar a
l’Arxiu Municipal
d’aquesta localitat uns 300 negatius de Richards. En 1999, el
Centre d’Estudis
Escalencs va editar, en Fulls
d’història
local. L’Escala, un preciósàlbum de fotografies de Vernon Richards i de
testimonis de les aventures d’aquest workaholic(enginyer, editor, propagandista, escriptor, traductor,
fotògraf, agent de
viatges, agricultor i revolucionari anarquista angloitalià)
per terres de la
Catalunya franquista. Entre les seves obres podem destacar Freedom.
Is it a crime?: The strange case of
the three anarchists jailed at the Old Bailey (1945), Lessons
of the Spanish Revolution (1953 i
1972), Malatesta:
his life and ideas (1965), The impossibilities of social democracy (1978), Protest
without illusions (1981), Why work?: arguments for
the leisure society (1983), British imperialism and the Palestine
crisis (1989), World War – Cold War (1989), The
Left and World War II (1989), Neither nationalisation
nor privatisation: selections from Freedom (1945-1950) (1989), Spain,
1936-1939: Social Revolution -
Counter Revolution (1990), Violence and Anarchism: a polemic (1993), The
Anarchist Revolution: polemical articles (1924-1931) (1995), George
Orwell at home (and among the anarchists): essays and
photographs (1998), A part-time photographers portrait gallery (1999), A
weekend photographer’s notebook (1996),Beauty is more
than «In the Eye of the Beholder» (1999),
entre d'altres.
Butlletí Estel Negre,
120 (setembre 2002) [Especial Vernon Richards]
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
Actualització:
10-12-14
