CASOS PRACTICOS UN 1070 ADR Oxido nitroso 2
GALERÍA FOTOGRÁFICA: AMBERES 2ª Parte (BÉLGICA)
© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 22 de octubre de 2014
Tesis doctoral: Geografies del capitalisme balear
- Título: Geografies del capitalisme balear: poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica duna superpotència turística
- Autor: Ivan Murray Mas
- Departamento: Universitat de les Illes Balears. Departament de Ciències de la Terra
- Fecha: 06-07-2012
- Enlace: Tesis Doctorales en Red
Es presenta una recerca activista de geografia crítica sobre el capitalisme balear: el poder, el seu procés dinternacionalització, els fluxos de materials del seu metabolisme social i la seva petjada ecològica. En primer lloc, es vinculen leconomia ecològica i la geografia crítica, amb lestudi de les mesures biofísiques, les lògiques espacials i els processos socials del capitalisme balear. En segon lloc, es pretén situar el turisme en un lloc central en la via dacumulació capitalista, [+]desxifrar la seva dinàmica sociopolítica, la geografia de la seva globalització neoliberal i els conflictes socials que genera, particularment la seva contribució a la crisi socioecològica global. En tercer lloc, sha pretès esbrinar levolució geohistòrica del capitalisme balear, amb lanàlisi de les geometries del poder, una comptabilitat biofísica, les solucions geogràfiques del capital deslocalitzacions productives i desplaçaments de les extraccions i els conflictes socials associats.
Otras Tesis
Lespai urbà del capitalism. La construcció del projecte neoliberal de Palma
París-Baleares, òrgan de difusió de l'Associació Les Cadets de Majorque (1954-1998)
El hotel turístico. Viaje a los orígenes de su arquitectura, 1693-1932
Anàlisis, caracterització i dinàmica de les formes erosives Blowout en sistemes dunars de Mallorca i Menorca
Arqueometal·lúrgia com a reflex de lestratificació social a les Illes Balears
Análisis fractal de las catedrales góticas
Fotografia panoràmica i representació del territori
Els capitells en l'obra de Lluís Doménech i Montaner
La música a Mallorca en el segle XVII
Urbanisme i arquitectura pública a la ciutat romana de Pollentia
Contribució a letnobotànica de Mallorca
La crítica literaria en La Vanguardia. Mario Verdaguer y Agustí Calvet, Gaziel
[22/10] «Ravachol» - «Le Libertaire» - Confederació Regional del Treball de les Balears - Sánchez Rosa - Derré - «Foucellas» - Enckell - Léauthier - Meyrueis - Simon - Philippe - Rueda Pérez - Mogrovejo
Anarcoefemèrides del 22 d'octubre
Esdeveniments
- Surt Ravachol: El 22 d'octubre de 1892 surt a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) el primer número de Ravachol. Periódico anarquista. En fou l'administrador Joaquim Pascual Soler, que fou perseguit i tancat, però que acabà evadint-se de la presó. Portava la nota «Este periódico saldrá cuando pueda» i només en sortí un altre número, el 2 de novembre d'aquell any. Mantingué una viva polèmica amb El Socialista i amb El Federal. Prohibit, va canviar de nom per El Eco de Ravachol, que duia el mateix subtítol. De Ravachol només es conserva una col·lecció, la de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Ambdós periòdics portaven el nom en homenatge al famós anarcoterrorista francès.
***
- Surt Le Libertaire: El 22 d'octubre de
1893
surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número del periòdic quinzenal Le
Libertaire. Organe
socialiste-révolutionnaire des groupes de St-Josse-ten-Noode.
Portava els
epígrafs: «El patriotisme és
l'últim refugi del covard», d'August Spies
--realment és una frase de Samuel Johnson--, i «El
nostre enemic és el nostre
amo», de La Fontaine. L'administració la portava
Henri Willems i s'estampava a
la impremta de l'ebenista Charles Herkelboeck, del barri
brussel·lès de Saint-Josse-ten-Noode.
Era continuació de L'Antipatriote
(1892), dels mateixos responsables. Els articles no n'anaven signats.
Hi havia
poemes de Théodore Jean i de Pierre Lachambeaudie. La seu
del periòdic patí
diversos escorcolls policíacs. En sortiren 11
números, l'últim el 10 de març de
1894, i la publicació deixar de sortir a causa de la
denúncia d'Henri Willens i
de Charles Herkelboeck, el 5 d'abril de 1894, per un «delicte
de premsa» a
resultes d'un article en memòria d'Aguste Vaillant aparegut
en L'Antipatriote; aquests van ser
condemnats en rebel·lia a quatre anys de presó i
a 1.000 francs de multa per
l'Audiència de Brabant. Es conserva una
col·lecció completa a l'International
Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.
***
- Confederació
Regional del Treball de les Balears: El 22 d'octubre de
1922 se celebra a Palma
(Mallorca, Illes Balears) el congrés constitutiu de la
Confederació Regional
del Treball de les Balears (CRTB). Van ser representats 1.113 afiliats:
de
Palma, els sindicats d'Oficis Diversos, del Metall, dels Transports, de
la
Construcció, de la Fusta i d'Alimentació (antics
xocolaters); i dels pobles,
els sindicats de fusters i de paletes de Manacor, els sabaters d'Inca i
els
paletes d'Andratx. De Menorca hi van assistir delegats d'Alaior i des
Castell.
El congrés féu una reafirmació dels
principis i de les tàctiques de la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i acordà
la constitució de la nova
organització regional. També tractà la
qüestió dels presos, l'organització dels
pagesos i dels treballadors del mar, i la reorganització
dels sindicats únics
de Mallorca. El secretari general del nou organisme fou Miquel Rigo,
que havia
substituït el 1921 Jaume Bauzà en el mateix
càrrec a la Federació Regional del
Treball de Mallorca. Destacaren en les intervencions Josep Pons i
Anglada i
Sebastià Colom, excomunistes, els joves Francesc Simonet i
Bartomeu Llinàs, a més
d'Antoni Bestard, d'Inca, i Guillem Febrer, de Manacor. El seuòrgan
d'expressió fou Cultura Obrera. L'any següent, la
dictadura de Primo de
Rivera il·legalitzà aquesta
organització anarcosindicalista.
Naixements
- José Sánchez Rosa: El 22 d'octubre de 1864 neix a Grazalema (Cadis, Andalusia, Espanya) el mestre autodidacte anarquista i militant anarcosindicalista José Sánchez Rosa. Era el menor d'una família nombrosa molt pobra, per la qual cosa treballava al camp com a peó i durant les nits adobava sabates al taller de son pare. Va assistir poc a l'escola --només va fer dos anys de primària--, però als 13 anys llegia els periòdics i la propaganda anarquistes als seus companys de feina; poc després va ser detingut arran d'un míting. En 1882, a causa dels fets de la «Mano Negra», va ser detingut i empresonat acusat de pertànyer a aquesta organització secreta, ell que sempre havia defensat el pacifisme i es negava a portar armes. Ben aviat va assolir popularitat i en 1891 va assistir al Congrés del Pacte de Madrid. El gener de 1892 va ingressar a la presó, acusat d'intervenir en els fets de Jerez i va se condemnat a cadena perpètua l'any següent. Els anys de tancament els va aprofitar per millorar els seus coneixements --un deixeble de Reclus li va ensenyar francès i sociologia i Salvochea va ser el seu mestre ideològic-- i serà alliberat en 1901, sortint amb ganes d'escampar les seves idees arreu. Possiblement va assistir al congrés de la Federació de Societats Obreres de la Regió Espanyola (FSORE) de 1901 i va intervenir en la Excursió Nacional de Propaganda de 1902, amb Bonafulla i Claramunt, gira que repetirà diverses vegades en anys posteriors. Va obrir escoles racionalistes a diferents indrets andalusos (Campo de Gibraltar, Tànger, Dos Hermanas, Aznalcóllar, Sevilla) on ensenyava els infants dels treballadors i va obrir una biblioteca pels treballadors a ca seva. L'abril de 1904 va participar en una gira de propaganda per Múrcia amb Saavedra per preparar el congrés de l'FSORE d'aquell any, al qual va assistir en representació d'Algesires i Los Barrios. Poc després va ser empresonat a Tànger fins al gener de 1905, refugiant-se a Aznalcóllar. En 1910 es va instal·lar a Sevilla, on ensenyarà en una escola del barri de Triana i dirigirà l'Agrupació Pro Ensenyança Racionalista. Aquests anys seran de gran activitat militant: gires arreu Andalusia, creació i foment de centenars d'organitzacions obreres i pageses, divulgació llibertària a través de la famosa «Biblioteca del Obrero», debats amb els socialistes --sobretot amb Egocheaga. En 1911 és detingut a Sevilla amb motiu de la vaga general i entre 1912 i 1913 participarà amb Queraltó en una llegendària gira propagandística per tota Espanya. En 1915 va assistir al Congrés de Ferrol en nom de les societats obreres sevillanes. L'any següent va ser membre de la comissió reorganitzadora del Centre d'Estudis Socials sevillà, amb Vallina, Pinzano i altres, i va participar en el míting del 7 de juliol de 1916 a Sevilla; aquest mateix any també va fer un míting a Castro. En 1917 va ser membre del comitè sevillà de la Confederació Nacional del Treball (CNT) juntament amb Vallina. L'any següent va participar activament en el motí de la cordovesa Aguilar, va representar Andalusia amb Vallina en el Congrés Anarquista de Barcelona, va fer mítings a Sevilla i Paterna del Campo, i va inaugurar el Congrés de la CNT andalusa, en representació dels sabaters sevillans, als quals també representarà en l'Assemblea de gener de 1919. En aquests anys publicarà diversos periòdics, com ara El Productor, de Sevilla (1919-1920), i La Anarquía. Detingut el febrer de 1919, es va mostrar força actiu amb Pacheco i Vallina, en la reivindicació dels lloguers creant la Lliga d'Inquilins, i es deportat amb Vallina a Herrera del Duque, la «Sibèria extremenya», on va fer nombroses xerrades durant els mesos d'estada. A finals de 1919 va polemitzar durament amb el Comitè Regional de la CNT andalusa, comandat per Rosado i altres, sobre el debat entre sindicalistes i anarquistes acabant la discussió amb la seva expulsió per anarquista, fet que va provocar gran escàndol en nombrosos sindicats andalusos i en anarquistes catalans, que van organitzar un congrés netament anarquista per a la creació d'una nova CNT a la zona sud entre els anys 1919 i 1921. Aleshores es va unir al col·lectiu editor de La Revista Blanca, amb Frederica Montseny i Federico Urales. Deportat alguns mesos en 1923 i de bell nou en 1925 a Múrcia, va obrir una escola a Sevilla i va realitzar gires per Còrdova i el Llevant alhora que treballava amb la finalitat de celebrar un congrés anarquista a Madrid, al qual va assistir en març per Andalusia. Amb Federico Urales va intentar ressuscitar La Revista Blanca en aquesta època. Durant els anys següents va minvar la seva activitat, però va fer mítings amb Pestaña a Sevilla el juliol de 1931. En 1932 va ser detingut arran de la gran vaga sevillana i amb motiu de la sublevació de Fígols va ser deportat a l'Àfrica. Va publicar articles en El 4 de Febrero, El Látigo,Espartaco, Redención,Tierra y Libertad,El Trabajo, La Voz del Campesino. És autor llibres i fullets com Bienvenida, Inocencio y Candidito, El burgués y el anarquista, Diálogo sobre enseñanza racionalista. Los dos niños de la Escuela, Los dos profesores,Entre amiguitas: Azucena, Dalia y Camelia,Los inocentes, La idea anarquista (1903), Las dos fuerzas: reacción y progreso (1904), El capitalista y el trabajador (1911), En el campo. El guarda y el obrero (1911), Nuevo rumbo, el obrero sindicalista y su patrón (1911), Por la educación racional gozaremos de los beneficios de las ciencias y de la libertad (1912), Discordancias del bronce (1919), La gramàtica del obrero (1929), Nuevo rumbo (1932), El abogado del obrero (1932), La aritmética del obrero (1933), etc.; obres de les quals es van fer infinitat d'edicions fins al 1939. A més va col·laborar en l'obra històrica de Buenacasa i va prologar El sindicalismo, de Leone (1919). Pocs dies després de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936, un escamot de requetés va carregar en un camió els seus llibres, els seus fullets i tota la seva documentació; a sobre col·locaren un matalàs i al damunt posaren el vell mestre anarquista, que havien tret del llit malalt de diabetis. En la matinada de l'1 d'agost de 1936, a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya), va ser afusellat i el seu cos llançat a la fosa comuna. L'historiador José Luis Gutiérrez Molina li va dedicar una biografia: La tiza, la tinta y la palabra. José Sánchez Rosa, maestro y anarquista andaluz (1864-1936) (2005).
***
-Émile Derré: El 22 d'octubre de 1867 neix a París (França) l'escultor anarquista Émile Derré. En 1898 exposà a la Galerie des Machines de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, una estàtua en bronze de Charles Fourier i que, adquirida per l'Estat francès, fou inaugurada el 4 de juny de 1899 instal·lada al bulevard de Clichy de París; monument que més tard seria retirat i fos pels nazis durant l'ocupació. A partir de l'1 de maig de 1899 exposà al Palau dels Champs-Elysées de París, per al Saló Anual organitzat per la Societat dels Artistes Francesos, l'obra Chapiteau des baisers. Colonne pour une Maison du Peuple (Capitell de les besades. Columna per a una Casa del Poble), on figuren les efígies de Louise Michel,Élisée Reclus i Auguste Blanqui, que seran reconegudes pel públic, i que representa l'ideal d'un món finalment reconciliat. Aquest capitell instal·lat al Jardí de Luxemburg de París fou retirat per Mitterand en 1984 i abandonat al pati de la Manufactura dels Gobelins; a finals del noranta, però, serà restaurat i instal·lat a la plaça de l'Ajuntament de Roubaix. En 1905 realitzà el bust de Louise Michel que ornamenta la seva tomba i l'any següent presentà una estàtua de bronze de la mateixa militant anarquista acompanyada d'una alumna, que avui es troba en un jardí públic de Levallois-Perret. En 1908 esculpí un bust d'Émile Zola, realitzat gràcies a la fosa de les campanes d'una església demolida dos anys abans, i que actualment es troba al Col·legiÉmile Zola de Suresnes. Després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia en 1909, realitzà dues obres en el seu honor: una erigida a la plaça parisenca de Montmartre i un bust del pedagog que fou enviat a Lisboa. Altres obres d'aquests anys són Tronc aux filles mères i Innocents, font de pedra col·locada als peus de Montmartre. Profundament trasbalsat per la Gran Guerra, després del conflicte, per al Saló de Tardor, presentà una estàtua monumental que representava l'abraçada d'un soldat francès i d'un soldat alemany, que batejà amb el títol Tu ne tueras pas (No mataràs), i que provocà un escàndol tan gran que l'obra va haver de retirar-se. El novembre de 1924 inaugurà a la seu de la Confederació General del Treball (CGT) una obra titulada Réconciliation, que havia estat exclosa del Saló de Tardor, i que fou proposada per figurar a la Sala Ferrer de la Borsa de Treball de París. En 1932 realitzà, amb la col·laboració de l'arquitecte Théodore Petit, la façana d'un edifici al carrer Alphand de París, ornamentat amb l'escultura La chevelure étonnante de la femme. Va mantenir una important relació epistolar amb l'escriptor anarquista Jean Grave. Durant els seus últims vint anys, Émile Derré patí una depressió incurable que el portà al suïcidi l'1 d'abril de 1938 a Niça (Provença, Occitània).
***
- Benigno Andrade García: El 22 d'octubre de 1908 neix al llogaret d'As Foucellas (Cabrui, Curtis, Betanzos, La Corunya, Galícia) el guerriller anarquista antifranquista Benigno Andrade García, més conegut com Foucellas o Foucelhas. Va estudiar primària a l'escola de la localitat i des de molt jove va treballar al camp. Més tard es va instal·lar a Lleó per fer feina a les mines de carbó de Fabero (Ponferrada). Casat amb María Pérez, va tenir dos fills, Josefa i Sergi. Sa muller treballava a cal metge de la localitat, Manuel Calvello, qui juntament amb sa muller Isabel Ríos Lazcano, dirigien la cèl·lula comunista de Curtis, anomenada«Sociedad Republicana Radio Comunista», amb la qual simpatitzava Faucellas. Posteriorment afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan va esclatar la Guerra Civil es va enrolar en una columna que es dirigia a la Corunya, per trobar-se amb la ciutat ja presa pels grups feixistes, per la qual cosa va tornar a Curtis. Va intervenir en una requisa d'armes a Fisteos i en altra de dinamita a l'estació de tren de Teixeiro i, tement les represàlies franquistes, es va llançar al maquis. Durant la guerra va estar malalt de diftèria i la va passar convalescent i amagat en diversos indrets de la zona. Durant aquest temps va ser cridat a files i declarat pròfug. Ja recuperat i encara no buscat activament per la Guàrdia Civil, es va posar al front, en 1941, d'una partida guerrillera que actuava sobretot a la zona de Sobrado dos Monxes i Arzua, formada majoritàriament per presoners republicans fugitius dels batallons de càstig disciplinari que existien en aquellaèpoca a Galícia. Ben aviat va adquirir fama de tenir un olfacte especial per evitar les emboscades, que se suposa precedia de les activitats d'«espionatge» de sa germana Consuelo, que treballava a la caserna de la Guàrdia Civil. En 1943 va passar al grup de Lisardo Freijo (Tenente Freixo) de Lugo, que operava principalment a la zona de Curtis i Ordes. Ferit fortuïtament per la seva pròpia arma, el març de 1943, va ser traslladat pels companys a la Corunya, on va ser operat sota nom fals de Juan Fernández al sanatori de San Nicolás, restant-hi sis mesos convalescent. En 1945 se li atribueix la mort del caporal de la Guàrdia Civil Manuel Bello a Curtis. En 1947 va tornar al maquis, encara que la seva activitat comença a minvar, ja que molts dels seus companys moren en emboscades i enfrontaments armats. L'abril d'aquest any es trasllada a Pontevedra com a cap de la Quinta Agrupació Guerrillera. L'octubre de 1949 va fugir a una emboscada de la Guàrdia Civil preparada a Riqueche, cap del destacament de Cortizas. Entre els anys 1950 i 1951, ja molt reduïts els escamots guerrillers, es trasllada a la zona de Betanzos, en companyia de Manuel Villar Arnoso (Manolito), que li servia d'únic enllaç. El 9 de març de 1952 es detingut i ferit en una cama a Costa (Oza de los Ríos), resultant mort Manolito i altre guerriller, a més del guàrdia civil Cesáreo Díez. Terriblement torturat per la Guàrdia Civil, va confessar l'ajuda que nombrosos alcaldes de la zona l'havien prestat. Va ser jutjat en Consell de Guerra a l'Agrupació de Sanitat Militar de la Corunya el 26 de juliol de 1952 i condemnat a mort. Benigno Andrade García va ser executat mitjançant garrot vil a les 7 del matí del 7 d'agost de 1952 a la presó provincial de la Corunya (Galícia) i enterrat en una fosa comuna del cementiri de San Amaro. La vida de Benigne Andrade està enfosquida per la llegenda forjada pel poble --entre 1936 i 1952 se li van incoar vint processaments--, que li va atribuir tota classe d'actes, fins al punt que els guerrillers gallecs van ser anomenats Os Foucellas en general. Se li atribuïren un fotimer d'actuacions, encara que molts bandolers i delinqüents comuns culpaven Foucellas dels seus propis crims, donada la gran fama d'aquest.
***
- Marianne Enckell:
El 22 d'octubre de
1944 neix a Estocolm (Suècia) la traductora, escriptora,
historiadora i bibliotecària,
arxivera i documentalista anarquista Marianne Enckell, també
coneguda sota el
pseudònim de Marie Martin.
Sos pares
van ser el diplomàtic Ralph Enckell i la documentalista
anarquista
Marie-Christine Mikhaïlo. Cinquena de cinc germans, tots homes
(Pierre,
Laurent, Thomas i Marc), passà la infantesa en un ambient
cosmopolita a
Estocolm, París i Lausana. Després del
batxillerat estudià Sociologia a la
Universitat de Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es
llicencià en 1967. En 1963
passà un mes a Algèria, a casa de l'objector i
antimilitarista Henry Cheyrouze
i sa companya, experiència que la marcà
profundament. Amplià estudis
d'Etnologia a Neuchâtel i de Relacions Internacionals i
treballà en una tesi
sobre Max Nettlau que quedà inconclusa. Participà
en els fets de «Maig del 68»
a Ginebra («Mouvement du 17 Mai») i,
després de treballar en diverses feinetes
(mestra en una escola rural a la Suïssa Romanda,
secretària del sindicalista
Lucien Tronchet, fent estudis estadístics i enquestes,
realitzant traduccions
d'informes, treballant a la pensió d'estudiants familiar,
etc.), entre 1977 i
1984 va fer feina contractada com a empleada en
l'organització sindical
ginebrina Unió Internacional dels Treballadors de
l'Alimentació i Rams
Connexos. Després, gràcies a la seva faceta
políglota (francès, alemany,
anglès, italià, espanyol, etc.),
treballà a Ginebra fent traduccions per als
sindicats i per a diverses ONG. Entre 1991 i 1996 treballà
en l'Oeuvre Suisse
d'Entraide Ouvrière (OSEO, Ajuda Obrera Suïssa).
Després es va fer traductora
independent i col·laboradorà de diverses
editorials. En 1963, després de
l'expulsió de l'anarquista Pietro Ferrua, fundador en 1957 a
Ginebra del Centre
International de Recherches sur l'Anarchisme (CIRA, Centre
Internacional de
Recerques sobre l'Anarquisme), ajudà sa mare en la
direcció d'aquest centre de
documentació, assegurant-ne la continuïtat i el
desenvolupament, i
convertint-lo en un dels arxius internacionals sobre l'anarquisme
més
importants del món. Aquesta tasca de salvaguarda del
patrimoni llibertari
internacional la posarà en contacte amb militants
anarquistes d'arreu del món. En
els anys setanta participà activament en el suport al
moviment dels objectors
de consciència i en el Mouvement de Libération
des Femmes (MLF, Moviment
d'Alliberament de les Dones). El novembre de 1975 signà, amb
centenars de
persones, el manifest «El terrorisme franquista a
França», contra els atacs de
l'extrema dreta espanyola a França. Durant més de
10 anys, fou companya del
militant anarquista Vicente Martí Verdú. El
març de 1990 el CIRA deixà Ginebra
i s'instal·là al casal familiar de l'avinguda de
Beaumont de Lausana (Vaud,
Suïssa). Ha participat en l'organització de
diversos col·loquis anarquistes
internacionals, com ara el de Venècia (1984),«Anarchici ed ebrei» (Venècia,
2000), «Colloque Élisée
Reclus» (Montpeller, 2005), Saint-Imier (2012), etc.És
la representant del CIRA en la Federació Internacional de
Centres d'Estudi i de
Documentació Llibertaris (FICEDL). Trobem articles seus,
algunes vegades
signats sota el pseudònim Marie
Martin,
en nombroses publicacions llibertàries, en algunes de les
quals forma part del
seu consell de redacció, com ara Agora,Anarchisme et Non Violence, Bulletin du CIRA, Cahiers
d'Histoire du Mouvement Ouvrier, Interrogations,Contredire,Éditions Noir, IRL, Ma!,Le Monde Libertaire, Réfractions,Le Réveil Anarchiste, Volontà,
etc. És autora de Un journal
anarchiste
genovois. Le Réveil
(1900-1914)
(1967, memòria d'Economia Social de la Universitat de
Ginebra), La Fédération
jurassienne, aux origines de
l'anarchisme en Suisse (1971, 1991 i 2012), Ciao
anarchici! Images d’une
rencontre anarchiste internationale (Venise 1984) (1986, amb Agnaldo Maciel i Fabio
Santin), Les Anarchistes à
l'écran (1901-2003)
(2003, ambÉric Jarry), Mourir en manifestant.
Répressions en démocratie; le 9 novembre
1932 en perspective (2009, amb Charles Heimberg i
Stéfanie Prezioso), Le
don de la liberté. Les relations d'Albert Camus avec les
libertaires (2009,
amb Sylvain Boulouque, Progreso Marin i Wally Rosell), Grande
balade avec la
Fédération Jurassienne (2012);
i ha editat nombrosos llibres de
diferents autors (Mikhail Bakunin, Max Nettlau, Louis Mercier Vega,
Clément
Duval, Higinio Noja Ruiz, Vicente Martí, Henri Roorda, etc.)
i de diferents
temàtiques (cançons anarquistes,
educació, etc.). Entre els autors que ha traduït
podem citar Martha A. Ackelsberg, Gianpiero Bottinelli, Edi
Gmür, Beat
Leuthardt, David Lowenthal, Albert Minnig, Nicolas Walter, Yusuf
Yeşilöz, etc. En
2006 el seu testimoni vital fou recollit per Laurent Patry i Mimmo
Pucciarelli
en el llibre L'anarchisme en personnes.És membre dels grups redactors del Chantier
biographique des anarchistes en Suisse, del Dictionnaire
biographique du mouvement libertaire francophone i delDictionnaire biographique du mouvement
ouvrier français («Le
Maitron»).
Marie-Christine
Mikhaïlo (1916-2004)
Defuncions
- Léon
Léauthier: El
22 d'octubre de 1984 és assassinat a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa)l'anarquista
partidari de la propaganda pel fet Léon Jules
Léauthier. Havia nascut el 5 de
gener de 1874 a Manòsca (Provença,
Occitània). Sos pares es deien Joseph Pierre
Léauthier, cerveser, i Marie-Julie Reyne, que
morí quan son fill era molt petit.
Estudià les primeres lletres en una escola religiosa de
Manòsca i després marxà
pensionat a una escola laica de Marsella. Obrer sabater, a Marsella
participà
en nombroses conferències de Sébastien Faure. A
partir d'aquest moment fou un
assidu lector de la premsa anarquista (Le
Père Peinard, La
Révolte, La Revue
Anarchiste etc.). Sense feina,
el 20 d'abril de 1893 arribà a París on els
artesans Lhomond i Cuzin li donaren
treball als seus tallers de reparació de calçat.
El 24 de setembre va ser acomiadat
i decidí venjar-se. Envià una carta a
Sébastien Faure on li deia que, seguint
l'exemple de Ravachol, assassinaria amb la seva eina de fer feina«el primer
burgès que es topés».
L'endemà, 13 de novembre de 1893, apunyalà
greument amb
el seu coltell de sabateria el pit de Rista Georgevitch, ministre
plenipotenciari de Sèrvia a França al restaurant
Boudillon Duval de l'avinguda
de l'Òpera de París. Detingut, va ser portat a la
comissaria de l'Ajuntament
del XI Districte. La ferida de Georgevitch va ser greu, però
no mortal. El 24
de febrer de 1894, malgrat el testimoni a favor del seu
patró, va ser jutjat i
condemnat per l'Audiència del Sena a treballs
forçats a perpetuïtat. No fou
sentenciat a la pena capital perquè el jurat
considerà que tenia «trastorns
mentals». En sentir la condemna cridà:«Visca l'anarquia!». L'agost de 1894,
durant el transport cap a les colònies
penitenciàries de la Guiana Francesa,
participà en una revolta amb altres deportats a bord del
vaixell Ville de Saint Nazaire. En
arribar, va
ser destinat d'antuvi a l'illa Reial amb altres companys (Edmond
Marpaux,
Placide Catinaux i Briens) i on trobà els penats
Clément Duval, Pini, Meyrueis
i Chenal. Especial amistat va fer amb l'anarquista Clément
Duval. Léon
Léauthier va morir el 22 d'octubre de 1894 durant la
repressió sorgida arran de
la revolta anarquista de la colònia penitenciària
de l'illa de Sant Josep (Illes
de la Salvació, Caiena, Guaiana Francesa). En 1999 Yves
Frémion publicà L'anarchiste.
L'affaire Léauthier
(1893-1894), reeditat en 2011 sota el títo Léauthier l'anarchiste. De la propagande
per le fait à la révolte des
bagnards (1893-1894).
***
- Henri Meyrueis: El
22 d'octubre de 1894 és assassinat a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació, Caiena,
Guaiana Francesa) l'anarquista Henri Pierre Meyrueis.
Havia nascut el 12 de juliol de 1865 a Millau (Roergue,
Occitània). D'antuvi es
guanyà la vida fent d'aprenent de sabater i
després de cambrer a diferents
poblacions, fins instal·lar-se a París
(França) on treballà en un cafè del
carrer del Louvre. Durant l'estiu de 1892 viatjà a Londres
(Anglaterra) i el 2
d'octubre d'aquell any va ser detingut, amb Bernard Chappuliot (Chopulot), acusat d'haver realitzat
diverses expropiacions i d'haver executat el 22 de setembre de 1892 a
la
Briche, a la desembocadura del canal de Saint-Denis, el confident
policíac Gustave
Bisson (Le Petit Pâtissier)
que s'havia
infiltrat en el seu grup anarquista. Jutjats, el 24 de març
de 1893 van ser
condemnats a reclusió perpètua. Chappuliot va ser
enviat a la colònia
penitenciària de Nova Caledònia i Meyrueis a la
Guaiana Francesa sota la
matrícula 26.183. A l'Illa Reial (Illes de la
Salvació, Guaiana Francesa)
conegué nombrosos anarquistes, entre ells Clément
Duval, i patí nombrosos
càstigs per intents d'evasió o per amotinar-se.
L'administració penitenciària
el qualificà d'«anarquista dels més
violents». Entre el 21 i el 22 d'octubre de
1894 els anarquistes deportats s'aixecaren a l'illa de Sant Josep
(Illes de la Salvació,
Caiena, Guaiana Francesa) i mataren el vigilant militar Mosca.
En aquest aixecament moriren 12 forçats (Garnier, Simon Biscuit, Chevenet, Meyrueis, Thiervoz,
Léauthier, Lebeau,
Mazarguil, Marpaux, etc.). Segons Auguste Liard-Courtois, Meyrueis va
ser
asfixiat amb fum, amb Thiervoz, en una cova i rematat en sortir-ne; i,
segons
Clément Duval, va ser abatut, amb Simon Biscuit,
pujat en un arbre; però ni Liard-Courtois ni Duval hi eren
presents.
***
- Charles Achille Simon:
El 22 d'octubre de 1894 és
assassinat a les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana
Francesa)
l'anarquista
partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon,
també conegut com Biscuit
o Ravachol II. Havia nascut l'11 de maig de 1873 a Saint-Jean-le-Blanc (Centre,
França).
Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la
injustícia del procés de Henri
Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va
esdevenir
còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els
apartaments del president
de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot.
Per aquests fets l'Audiència
del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs
forçats a
perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana,
trobarà altres companys, com ara
l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant
la «Revolta de les
Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa),
es va refugiar
en un cocoter i
com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser
abatut mentre
cridava «Visca l'anarquia!».
Charles Achille Simon (1873-1894)
***
- Philippe: El 22 d'octubre de 1917 mor a Londres (Anglaterra) el periodista anarquista Auguste Albert Philippe, conegut com Philippe, André Philippe o Léon Wolke. Havia nascut el 20 de febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de 1864 a Lorient (Bretanya). En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys de presó ajornables per«associació de malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de 1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de passar un mes a Londres (Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La Cravache, que entre 1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà diversos articles sota el pseudònim Léon Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897 va ser condemnat pel tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50 francs de multa i a 100 francs d'indemnització per«difamació a l'alcalde de Roubaix» en un article publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament, ja que amb aquesta condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys, fugí a Londres i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la gerència del periòdic. El febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix publicà una carta seva, datada el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com a Léon Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de les seves col·laboracions. Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit cafè a Reims, alhora que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache, editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles Dhooghe i Victor Grimbert.
***
- Jacinto Rueda
Pérez: El 22 d'octubre de 1947 mor a
Lleó (Castella, Espanya) el propagandista anarquista
i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Havia nascut el 26 de juliol de
1912 a Villavicencio de los
Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) i sos pares es deien Felipe
Rueda
Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a
Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des
de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el
periòdic local i això
que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran
dels
fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat.
En
aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts
Llibertàries de Fabero (Lleó,
Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el SindicatÚnic Miner de la
Confederació Nacional del Treball (CNT).
Participà activament en l'aixecament
revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de
juliol de
1936 i després de fracassar els intents
d'oposició als aixecats a la conca
minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa
de Fabero–, va ser interceptat
per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la
localitat lleonesa de
Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo
García Silva i altres
confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell
aconseguí fugir a través
dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937
assistí en representació
d'Astúries al Ple de la Federació
Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que
celebrà a València i a partir del maig d'aquell
any s'encarregà del Comitè de Propaganda
del Comitè Interregional del Nord (Astúries,
Lleó i Palència) de les Joventuts
Llibertàries, fent gires propagandístiques pels
fronts, a més de fer diversos
actes públics amb Julio Patán i
mítings a diverses localitats (Torrelavega,
Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època
conegué sa futura companya,
Lucía Blanco García, en un míting a
Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se
celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a
València, va ser nomenat
secretari d'Administració del Comitè Peninsular
d'aquesta organització, que
implicà haver de residir a València. A la capital
valenciana va ser nomenat
delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional
Antifeixista (SIA). El
novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid
per coordinar el
repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb
motiu de la
celebració del «Dia de Durruti». En
1939, amb el triomf franquista, va ser
tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera,
d'on aconseguí
sortir amb documentació falsa que li havien preparat els
membres de la xarxa
d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a
Santander, finalment va
ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser
sobreseguda
per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a
Villarrabines (Lleó, Castella,
Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna
de Villamandos, i
s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí
la gestoria Rueblan –fusió de
les primeres síl·labes dels seus
llinatges– que serví com a centre de
relació i
de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana,
La Robla, La
Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no
aixecaven sospites; van ser assidus
d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio
González, Agustín Juárez,
Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano
González
(Palanquinos), Emilio Fresno i
Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí
contactes amb l'Aliança
Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de
1945 va ser detingut
durant un viatge a Gijón a casa de José Penido
Iglesias, de la Regional
asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de
Lucía, i altres companys.
Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el
6 de gener
d'aquell any va ser alliberat de la presó
d'Alcalá de Henares per manca de
proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres
companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de
Lleó
per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb
altres 23 companys.
Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de
1946 a
Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la
presó lleonesa de
Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el
22 de maig
de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat,
el 22 d'octubre de
1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella,
Espanya).
Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)
***
- Restituto
Mogrovejo Fernández: El 22 d'octubre de 1949
mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el
militar, periodista i propagandista anarquista i anarcosindicalista
Restituto
Mogrovejo Fernández. Havia nascut en 1891 a Palma (Mallorca,
Illes Balears). En
1907 ingressà com a voluntari en l'Exèrcit i
entre 1913 i 1917 lluità en la
campanya del Marroc. En 1917, quan ja tenia el rang de
capità, s'integrà en les
Juntes de Defensa de Sergents i presidí el Comitè
d'Acció Secreta. El gener de
1918, amb Tomás de la Llave, Juan Antonio Montero i altres,
encapçalà
l'aixecament del sector més baix de l'Exèrcit i
per aquest motiu fou expulsat
de les forces armades i tancat incomunicat a la presó Model
de Madrid. Poc
després es declarà anarquista i
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Madrid (Espanya). Fou un dels fundadors, amb Mauro Bajatierra
Morán,
Valdés i Pastor, de l'Ateneu Sindicalista, del qual en 1919
va se nomenat
primer secretari. Participà activament en
l'organització del II Congrés
Nacional Obrer de la CNT («Congrés de la
Comèdia»), que s'inaugurà el desembre
de 1919 a Madrid. En aquesta època col·labora en
el periòdic España Nueva.
En 1920 fundà i dirigí a
Madrid Solidaridad Obrera.
Destacà
com a orador, denunciant la política de la monarquia
espanyola i per aquest
motiu patí detencions i empresonaments per delictes de«lesa majestat» i«violació de la Llei de premsa».
Instal·lat a Barcelona (Catalunya), patí
persecucions, fou detingut i deportat a Girona. Després
s'exilià a França i
s'establí a Besiers, on publicà fullets,
París i Marsella; finalment
s'instal·là
a Lisboa (Portugal), organitzant-hi els primers grups espanyols
antimonàrquics
i col·laborant en publicacions de l'esquerra portuguesa. En
1924, a Lisboa,
conegué Pedro Vallina Martínez. El juny de 1926
retornà clandestinament a
Espanya per a intervenir en la «Sanjuanada» contra
la dictadura de Primo de
Rivera, el fracàs de la qual el retornà de bell
nou a Portugal. A Lisboa
treballa com a marmitó, va escriure fullets i, amb Manuel
Pérez Fernández i
Sánchez, fundà un Comitè Internacional
Pro Llibertat del Poble Espanyol. En
1927, sota l'amenaça de ser extraditat i gràcies
al suport d'un diplomàtic llatinoamericà,
marxà cap a Cuba, Mèxic i Nova York. L'abril de
1927 s'establí a Veracruz
(Veracruz, Mèxic), on demanà asil
polític. A Mèrida (Yucatán,
Mèxic) entrà en
la redacció de Tierra,òrgan oficial
del Partit socialista, i dirigí Yucatán
Moderno. En 1929 es desplaçà a la
Ciutat de Mèxic, on fundà i dirigí Horizontes Nuevos i, a partir de 1930,
el periòdic republicà España
Nueva.
El juliol de 1932, segons alguns cridat pel president del Consell de
Ministres
Manuel Azaña Díaz, retornà a Madrid
(Espanya) i reingressà en l'Exèrcit,
però
ben aviat va ser expulsat. Establert a Barcelona, el juny de 1935 va
ser
nomenat secretari del Comitè Regional del Partit d'Esquerra
Nacional a
Catalunya (PENC, també conegut com Izquierda Republicana
Independiente) i el 22
de febrer de 1936 president del seu Comitè Regional. El
juliol de 1936 lluità
als carrers de Barcelona per sufocar l'aixecament feixista, sobretot en
l'assalt de la caserna de les Drassanes, i immediatament
després dimití del seu
càrrec al PENC i s'integrà en les columnes
confederals que marxaren cap a
Aragó. Va ser nomenat membre del Comitè de Guerra
de la «Columna Sud-Ebre» i
cap dels seus Serveis i Aprovisionament, comandant militar de Casp i de
La
Puebla d'Híxar, i coronel intendent general del Front
d'Aragó. Quan gairebé el
triomf franquista era un fet, va ser nomenat assessor de la
Direcció General de
Seguretat. Durant la Retirada, va ser ferit a Lleida i a Barcelona i el
febrer
de 1939 creuà els Pirineus. L'abril de 1939
aconseguí un passatge per a Mèxic.
Visqué a Mérida (Yucatán,
Mèxic), on fundà la revista
cientificoliterària Humanidad,
i en 1942 s'instal·là a la
Ciudad de Mèxic, on es dedicà al periodisme, es
va inscriure en l'Agrupació
Professional d'Escriptors i Periodistes Espanyols en l'Exili, va
escriure
alguns llibres i fullets, i milità en la CNT mexicana.
Alguns pensen que milità
en el Partit Republicà Federal d'Eduardo Barriobero y
Herrán, que estava
afiliat a la maçoneria i en Izquierda Republicana (IR), i
que fou comandant de
l'Estat Major de l'Exèrcit mexicà. A
més de col·laboracions en publicacions
locals mexicanes, trobem articles seus en CNT,Fragua Social, Mi
Revista, Solidaridad
Obrera, etc. És autor de
Los crímenes
del zarismo español (sd), Los
crímenes de un régimen. Los mártires
de España (1920-1921) (1921), La
odiosa Dictadura y los crímenes de
Arlegui (1925), Los
crímenes de
Machado (ca. 1934), Historia de un
crimen. Ni Franco, ni la monarquía (1940) i El dolor de España. Hechos
históricos rigurosamente exactos (1944).
Restituto
Mogrovejo Fernández (1891-1949)
Actualització: 22-10-14
MÉS per Mallorca presenta el projecte i el procés de Primàries a Sant Jordi
Procés per canviar el reglament de participació ciutadana.
En dita moció es considerava que el Reglament de Participació Ciutadana (del 2001) ja ha quedat obsolet en alguns aspectes: canvis legislatius que no es recullen, poques facilitats per a la intervenció del ciutadà davant el Ple, poca reglamentació de transparència per part de l'Ajuntament... Per això, i amb la convicció que la democràcia, per ser-ho, ha de ser el màxim de participativa possible, en la moció es proposava fer un nou reglament de participació ciutadana, amb el màxim consens i participació possible per part d'entitats i ciutadania.
Finalment, la moció va ser retirada ja que el batle va proposar, per agilitzar el procés, que presentàssim els canvis concrets als articles que considerem, abans que derogar l'actual reglament i fer-ne un de nou. La idea d'Alternativa era obrir el debat a la ciutadania i rebre idees i propostes de la resta de partits polítics, associacions, particulars... En definitiva, cercar el màxim consens i participació ciutadana, per elaborar una proposta de canvis a l'actual reglament.
Entre altres modificacions, des d'Alternativa per Pollença proposàvem:
-que qualsevol persona o entitat pugui intervenir al ple
-que la consulta popular també pugui tractar de temes d'hisenda local
-que les iniciatives ciutadanes siguin resoltes pel ple, no pel batle
-crear una Assemblea Oberta com a òrgan de consulta i diàleg entre ciutadans i gestors municipals, per discutir les polítiques i inversions a fer, que s'ha de convocar almenys un cop l'any, abans de l'aprovació dels pressuposts generals i que els acords que s'hi prenguin siguin vinculants.
Pel mes de maig del 2013 es va fer una reunió oberta sobre el canvi del reglament de participació ciutadana i hi assistiren alguns representants de partits polítics i també ciutadans a títol individual. En aquesta reunió, partint d'un esborrany que va proposar Alternativa, els assistents varen fer les seves esmenes, que varen ser introduïdes i així es va fer un segon esborrany. (Veure "Fer un nou reglament de Participació Ciutana")
El maig de l'any següent Alternativa va organitzar una assemblea oberta, centrada únicament en la temàtica de participació ciutadana. En ella es feú una anàlisi de l'estat de la participació ciutadana al municipi i es concretaren una sèrie de propostes per millorar-les. Es decidí que aquelles que fossin susceptibles de formar part d'un Reglament de Participació Ciutadana, serien introduïdes com a esmenes al segon esborrany. (Assemblea de Participació Ciutadana)
D'aquesta manera, ens trobam ara amb un document, el tercer esborrany, que lògicament ja no és la proposta inicial d'Alternativa per Pollença però que havent estat esmenada tant per particulars com per altres agrupacions polítiques, entenem que és una proposta millor per ser més participativa i consensuada.
Finalment, trobam que per finalitzar el procés s'hauria de convocar una altra reunió oberta a tothom (persones, associacions, partits polítics) per fer esmenes al tercer esborrany i tancar un document definitiu per tal de poder-lo portar a Ple abans que acabi l'any.
El proper dijous 6 de novembre a les 20h a la Sala 3 del Centre Cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença, estau convidats per fer feina a un esborrany definitiu per canviar el Reglament de Participació Ciutadana del municipi que podeu trobar a aquest enllaç http://alternativaperpollenca.com/proposta-de-reglament-demarcat en un altre color les esmenes que s'han anat fent en altres reunions i assemblees per part de diversos partits polítics i també ciutadans a títol individual.
Mallorca i la lluita per la Independència
"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca
Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.
'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".
Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).
L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.
'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.
'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".
També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".
Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.
Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!
Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
.
'Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.
La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)
Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".
El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".
Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".
Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.
Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.
'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.
'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.
'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...
'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".
Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
En peligro la pinacoteca de 'Sa Nostra'
El Círculo de Bellas Artes de Palma publica hoy en su inactivo blog La pinacoteca de "Sa Nostra" en peligro de enajenación que suena como alarma ante la posible desaparición del fondo artístico de la entidad que fue mallorquina.
"Entre las decisiones adoptadas por BNM [Banco Mare Nostrum] relativas al patrimonio de Sa Nostra se sabe que han contemplado las ventas de su sede central de la plaza San Franciscio, del centro cultural de la Calle Concepción, la emblemática finca Sa Canova y parece ser que existe la posibilidad de que también pueda verse enajenada su pinacotec".
La pinacoteca consta de un fondo de importantes obras pictóricas relacionadas con la isla: "Miró, Barceló, Tapies, Mompó, Bacon, Sicilia, Brioto, Gordillo o Hernandez Pijoan por lo que se refiere al arte contemporáneo. De igual forma su colección de arte moderno con obras de Ankerman, Junyer, Santiago Rusiñol, Meifren, Mir, Gelabert o Puget, ofrece una completísima muestra de su época"
Ante la posibilidad indica el Círculo de Bellas Artes - "de que la pinacoteca de Sa Nostra pueda verse dispersada y vendida al mejor postor proponemos que, dado que constituye el más importante y extenso legado que existe en las islas sobre artes plásticas, sus obras mas destacadas y significativas sean cedidas a los museos públicos de Baleares."
Desde Alta mar me sumo a la petición del Círculo de Bellas Artes.
¿Cuánto cuesta el cambio climático?
La nit dels 80 anys de la arribada d'en Tomeu i na Guida, vista pel fotògraf Xec Gomila Montserrat
Molt s'en ha parlat de la nit en que en Tomeu i na Guida, els Gegants de Maó, vàren cel·lebrar amb tots els maonesos els 80 anys de sa la seva arribada a la Ciutat i la estrena dels nous vestits. També moltes han estat les fotografíes que ens han arribats del momento històric. us mostrem avui, en un vídeo, les que va fer el fotògraf Xec Gomila Montserrat.
[23/10] «La Liberté» - Agresti - Lorulot - Cordón - Body - Lehning - Tinti - Txorbadieff - Marpeaux - Lloyd - Betto - Trull - Peiró - Pardiñas
Anarcoefemèrides
del 23 d'octubre
Esdeveniments
- Surt La Liberté: El 23 d'octubre de
1886 surt
a Brussel·les (Bèlgica) el primer
número del periòdic setmanal La
Liberté. Organe communiste-anarchiste.
Portava els epígrafs «Ni Déu ni
amo» i «Autonomia. Solidaritat.
Justícia». També
s'edità a Verviers (Valònia). L'editor fou J.
Davister i el gerent E. Pintelon.
Els articles eren anònims. En sortiren 18
números, l'últim el 29 de maig de
1887, i deixà de publicar-se per manca de fons
econòmics.
Naixements
- Antonio Agresti:
El 23 d'octubre de 1863 –alguns autors citen 1894–
neix a Florència (Toscana,
Itàlia) el gravador i propagandista anarquista Ferdinando
Antonio Luigi
Agresti. Sos pares es deien Girolamo Agresti i Genoveffa Cherubini. A
començament dels anys vuitanta, gràcies a
l'activitat propagandística d'Erico
Malatesta, s'adherí al pensament anarquista. En 1883
organitzà el Cercle de
Propaganda de Joves Treballadors. Aquest mateix any va ser fitxat com a
anarquista«exaltat i audaç» i el 19 de setembre de
1884 va ser condemnat, amb altres
companys, a 30 mesos de presó i una multa de 3.900 lires per
haver editat i
difós un manifest de solidaritat contra la condemna a
Malatesta, el febrer de
1884, considerat «greument ofensiu per a l'ordre
constitucional monàrquic». Per
a no ser empresonat, fugí a França i d'antuvi
s'instal·là a Marsella i després
a París. En 1889 va ser expulsat de França per«activitats subversives», en
realitat per haver fer costat vagues locals, i el març de
1890 retornà a
Florència gràcies a una amnistia. Just
arribar-hi, va ser condemnat a un mes de
presó per negar-se al reclutament. Un cop lliure,
reprengué la seva activitat
de propaganda anarquista a Florència i a la
regió, però l'agost de 1890 retornà
clandestinament a París. El 20 de juny de 1891 va ser
detingut a París per«infracció del decret
d'expulsió». Després d'una breu estada
a la presó, en
1892 arribà a Brussel·les (Bèlgica).
En 1894 passà per Avinyó (Provença,
Occitània) i l'octubre d'aquest anys marxà cap a
Nova York (Nova York, EUA), on
col·laborà en el periòdic anarquista La
Questione Sociale, que s'editava a Paterson (Nova Jersey,
EUA). En 1894 el
seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la
policia
ferroviària de fronteres francesa. En 1896
s'instal·là a Londres (Anglaterra),
des d'on col·laborà en la revista
llibertària La Protesta Umana,
publicada per Niccolò Converti a Tunis
(Tunísia). Fou un dels promotors de la publicacióL'Anarchia, que només
tragué un número l'agost de 1896 a Londres i
dins el qual Errico Malatesta publicà un manifest
programàtic per a la
reorganització del moviment anarquista sobre una base
revolucionària. L'agost
de 1897 retornà a Florència i, després
de casar-se l'any següent amb O.
Rossetti, nascuda a Londres, però d'origen
italià, sembla que returà la seva
militància. En 1900 dirigí a Florència
el quinzenal literari i artístic La
Boheme. A finals de 1902 s'instal·là
definitivament a Roma (Itàlia), on entrà a formar
part de la redacció del
periòdic Il Domani i
col·laborà en
diferents publicacions (L'Avanti!, Avanti della Domenica, Rivista
Popolare di Politica, Lettere e Scienze
Sociali, La Lupa, Il Devenire Sociale, etc.). En 1909
publicà, amb Amilcare Cipriani, el llibre Francisco
Ferrer y Guardia. Suo sacrificio e giudizio dell' opinione pubblica.
Cenni
biografici e storici. En 1910 es pronuncià a favor
de les eleccions en una
columna del periòdic Il Nuovo
Giornale di
Firenze. Poc abans de l'esclat de la Gran Guerra,
s'acostà novament a
l'anarquisme i col·laborà en el
periòdic malatestià Volontà,
però durant el conflicte fou un dels fervents partidaris
intervencionistes dins del moviment llibertari i un dels promotors, amb
Attilio
Paolinelli, Massimo Rocca, Maria Rygier i Torquato Malagola, de
l'únic número
de la publicació intervencionista La
Sfida, que es publicà l'octubre de 1914 pels«anarquistes independents
d'Itàlia». Entre 1916 i 1917 participà
activament en les activitats dels Fasci
Interventisti Rivoluzionari (FIR). Fou l'autor del pamflet Perché sono interventista. Risposita
all'opuscolo «La Guerra europea e
gli anarchici» (1917), on polemitzà amb
Luigi Fabbri i exposà les raons
purament llibertàries de la lluita contra l'imperi
autòcrata austrohongarès. Acabà
defensant el nacionalisme de Giuseppe Mazzini i finalment
abandonà
l'anarquisme. En la postguerra deixà la política
activa, fou redactor del
periòdic conservador La Tribuna
i s'acostà
al feixisme. El març de 1925 va ser esborrat del fitxer dels«subversius» per «haver
esdevingut un home d'ordre». Antonio Agresti va morir el 28
de març de 1926 a
Roma (Itàlia). Alguns autors l'identifiquen amb l'anarquista
Oreste Bindi.
***
- Lorulot: El 23 d'octubre de 1885 neix a París (França) el propagandista anarquista individualista i més tard lliurepensador André Georges Roulot, més conegut com Lorulot. Nascut en una modesta família treballadora, va començar a fer feina amb 14 anys. En 1905 coneix Albert Joseph (Libertad), amb qui participarà en la creació del periòdic L'Anarchie, òrgan dels anarquistes individualistes. L'1 de juny de 1905 és detingut i empresonat durant vuit dies per haver xiulat quan passava la comitiva del rei d'Espanya; fet que implica l'acomidament de la impremta on treballava, però va trobar feina de comptable. Llicenciat del servei militar per la seva mala salut, funda en 1906, amb Ernest Girault i altres, així com la seva companya d'aleshores Emilie Lamotte una colònia anarcocomunista a St-Germain-en-Laye. Aquesta colònia durarà dos anys, però Lorulot continuarà fent conferències per arreu del país. Va ser diverses ocasions condemnat per les seves opinions i escrits. En 1907, el seu fulletó L'idole patrie et ses conséquences, publicat per Benoît Broutchoux, el va portar una condemna de 15 mesos de presó per «instigació als militars a la desobediència», però obté la llibertat condicional uns mesos més tard per mor de la seva malaltia. En 1908, després de la mort de Libertad, reprèn la direcció de L'Anarchie, i en 1911 l'en deixarà a Rirette Maïtrejean. L'1 de desembre de 1911 edita la revista L'Idée Libre. Com que havia trencat amb els cercles il·legalistes, no va ser incriminat en el procés contra la «Banda Bonnot» en 1913. El gener de 1915 és detingut per un falsificació de moneda i per injúries i difamacions vers l'Exèrcit, però obté la llibertat a finals de juliol de 1915, prohibint-li l'estada a París durant quatre anys. S'instal·la aleshores a Lió i més tard a Saint Etienne, on reprèn la publicació de L'Idée Libre en 1917. Durant els anys vint, favorable a la revolució bolxevic, s'allunya del moviment anarquista. Participa amb Manuel Devaldès en Réveil de l'Esclave (1920-1925), però centra la seva lluita en l'anticlericalisme amb la publicació de diversos periòdics: L'Antireligieux (1921-1925), L'Action Antireligieuse (1925), La Libre Pensée (1928), La Calotte (1930). Participa en 1921 en al Federació dels Lliurepensadors, d'on serà un infatigable orador. Durant els anys trenta col·labora en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Sota l'ocupació publicarà fulletons i periòdics, com ara La Vague. En 1958 serà nomenat president de la Federació Nacional dels Lliurepensadors i, més tard, vicepresident de la Unió Mundial. És autor de nombroses obres: Le mensongeélectoral (1908), Chez les loups (1922), Méditations et souvenirs d'un prisonnier (1922), Histoire de ma vie et de mes idées (1939), Histoire populaire du socialisme mondial (1945), entre moltes altres. Lorulot va morir l'11 de març de 1963 a Herblay (Illa de França, França).
***
- Salvador Cordón
Avellán: El 23 d'octubre de 1887 neix a Cabra
(Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'escriptor, periodista, mestra racionalista i propagandista anarquista
Salvador Pedro de la Santísima Trinidad Cordón
Avellán. Ja d'infant a Almodóvar
del Río entrà en contacte amb el moviment
anarquista a través de la premsa i
aviat començarà a col·laborar
habitualment en aquesta i fent propaganda
llibertaria pels pobles. En 1901 col·laborà en Al Paso. En 1905 va se acusat d'homicidi;
jutjat, fou condemnat a
quatre anys de presó. En 1907 emigrà a
l'Argentina fugint del servei militar. A
Buenos Aires participà en el moviment anarquista de la
mà d'Antonio Loredo
Martínez, que sempre el considerarà com el seu
mestre, i fa classes als obrers.
S'uní sentimentalment amb l'escriptora Isabel Hortensia
Pereyra Dágedo, amb qui
portarà una gran tasca propagandística. En 1913
retornà a la Península. Després
d'un temps a Màlaga, en 1914 es va fer càrrec, en
substitució d'Antonio García
Birlán (Dionysios), de
l'Escola
Racionalista del Centre Obrer de Castro del Río i
engegà una intensíssima tasca
periodística i de propaganda oral arreu d'Andalusia. A
Castro del Río l'agost
de 1914 va néixer son fill Arnaldo Avenire. En 1915
fundà la revista Alas. Revista
sociológica y literaria,
del grup anarquista del mateix nom (Antonio Pérez Rosa,
Ildefonso Bello, etc.)
de Castro del Río. Aquest any, tot sol o amb José
Sánchez Rosa i José Rodríguez
Romero, va fer gires propagandístiques per la
província cordovesa (Pedro Abad,
Cañete, Montoro, El Carpio, Castro, Baena, Luque, Cabra,
Doña Mencía,
Montemayor, Fernán Núñez, etc.).
Instal·lat a Màlaga, fou un dels fundadors del
seu Ateneu Sindicalista. En 1916 s'establí a Montejaque, on
durant dos anys
dirigí l'escola racionalista. En 1917 també
portà l'Escola Racionalista de Nerva
i prengué part activa en la vaga general d'agost d'aquell
any, fet pel qual va
ser detingut, juntament amb diversos membres de l'ajuntament, el
setembre
d'aquell any i tancat a la presó de Huelva. En 1917
publicà a Montejaque i a
Aznalcóllar la revista anarquista Los
Nuestros i l'any següent a Cabra
encapçalà una vaga. L'octubre de 1918
organitzà a Castro del Río el Congrés
de Societats Camperoles. Poc després
s'establí a Còrdova, on anuncià la
sortida del setmanari La Voz del Pueblo.
En aquesta època destacà per les seves
controvèrsies orals i escrites amb socialistes i republicans
federals i,
juntament amb Rodríguez Romero i José
Sánchez Rosa, fent gires
propagandístiques per les zones rurals alhora que atia la
formació de sindicats
de pagesos. El 17 de febrer de 1917, arran d'una
manifestació anticaciquil que
recorregué els principals carrers de Còrdova i
durant la qual va ser destruït
el monument dedicat a Manuel Barroso, fou detingut com a instigador
dels fets i
jutjat. Després marxà a Cadis i
representà La Línea i Algeciras en el
Congrés
de la Comèdia de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de desembre de 1919
a Madrid. En 1920 fundà a Algeciras el periòdic Prometeo i a Linares Luz
y
Vida. L'agost de 1920 participà en la
conferència gaditana en pro de la
participació de la dona en la lluita. El 26 d'abril de 1921
va ser detingut per
un delicte d'impremta i tancat uns mesos a la presó de
Cadis. En 1923, després
d'abandonar el grup «Fraternidad» de Pueblo Nuevo
del Terrible, s'instal·là a
Barcelona amb sa companya Isabel. A la capital catalana
s'introduí en el món
del teatre i de la sarsuela (Alma de
muñeca, Er cante jondo,Carmeliya la montiyana, La caza del hombre, El
cuervo, Una sombra en la
sombra, etc.) i estrenà algunes obres seves per
companyies professionals.
En aquests anys va escriure diverses novel·letes per a la«Novela Ideal» de la
família Urales. Entre 1923 i 1927, amb sa companya Isabel,
regentà una escola a
Navàs (Bages, Catalunya), depenent de l'ateneu obrer local.
A la dècada dels
trenta vivia a l'Argentina, on partidari de les tàctiques
extremistes i de la
subversió i atret per la Revolució russa, canvia
el seu nom per Kordhonief. Salvador
Cordón Avellán va
morir en 1958 a Buenos Aires (Argentina) en un accident de
trànsit. Publicà en
nombrosa premsa, com ara Al Paso, Alas, Diario
Liberal, España Nueva,Los Nuestros, Prometeo,La Revista Blanca,Tierra y Libertad, Vértice,
etc. És autor de Pedazos de mi
alma. Girones de mi vida
(1911), La familia política
(1913,
amb Isabel Pereyra), La virgen roja
(1913), La caída (1915),Andalucía bajo el látigo
de sus negreros
(1919), Frente al Estado (1919), Frente a la masa (1920), El
grito (1920), La siega que viene
(1920), De
mi bohemia revolucionaria (1921), País
al rojo (1922), Entre rejas
(1924),¡Al jabalí!
(1925), Hermanos! (1925), Locos (1925), Pueblo
en la
sombra (1928), etc., i deixà nombroses obres
inèdites.
***
- Marcel Body: El 23 d'octubre de 1894 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el tipògraf i traductor, primer comunista i després llibertari, Jean Alexandre Body, més conegut com Marcel Body. Els membre de sa família treballaven com a obrers en les fàbriques de porcellana de Llemotges, però ell, als 12 anys, va entrar com a aprenent de tipògraf. Va descobrir la lectura, tant en la premsa socialista com en les novel·les, i la seva passió per Tolstoj el porta a aprendre rus. Acostat als cercles marxistes, assisteix als mítings de Jean Jaurès. En 1914 va afiliar-se a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En 1916 va prendre part com a voluntari en la missió militar francesa a Rússia, on s'adhereix a la revolució bolxevic, al costat dels seus dirigents (Zinov'ev, Lenin, Trockij, Stalin...), desertant de l'exèrcit, amb Jacques Sadoul i Pierre Pascal, i trencant els lligams amb França per la seva política intervencionista, tot participant en el Grup Comunista Francès de Moscou. En aquesta ciutat va publicar el periòdic en llengua francesa Troisième Internationale. Un cop va esdevenir ciutadà rus, va ser enviat com a diplomàtic en 1921 a Christiania (Noruega) amb el càrrec de secretari especial del Soviet Suprem, juntament amb Aleksandra Kollontaj. A partir dels fets de Kronstadt, va criticar la desviació del règim comunista, però encara va ser membre de la COMINTERN en 1926. En 1927, hostilitzat pel règim estalinista, va rebutjar seguir participant en els serveis diplomàtics soviètics i va tornar a França, on va traduir Lenin, Trockij, Piatnitski, Ouralov, Prokopowicz, Bukharin i, sobretot, Bakunin. En 1928 va ser expulsat del Partit Comunista Francès (PCF) per haver recomanat el vot per un candidat socialista. Després va fundar el periòdic La Vérité (15 números) i va participar en la Unió dels Treballadors Revolucionaris (UTR) i en el moviment anarcosindicalista, alhora que col·laborava en la premsa anarquista --especialment en Le Réfractaire, de May Picqueray-- i pacifista. Durant els anys 60 participarà en la revista Le Contrat Social, de Boris Souvarine.És autor d'un llibre de memòries, on insisteix molt en el paper jugat pels anarquistes en la Revolució russa, publicat en tres edicions: Un piano en bouleau de Carélie (1981), Un ouvrier limousin au coeur de la Révolution russe (1986) i Au coeur de la Révolution: mes années de Russie (1917-1927) (2003). També va publicar pòstumament Les groupes communistes français de Russie (1918-1921) (1965 i 1988). Marcel Body va morir el 12 de novembre de 1984 a Chatou (Illa de França, França). Aquest mateix any, el director Bernard Baissat va estrenar un documental sobre sa vida, Écoutez Marcel Body.
***
- Arthur Lehning: El 23 d'octubre de 1899 neix a Utrecht (Utrecht, Països Baixos) el militant anarquista i anarcosindicalista i historiador de l'anarquisme internacional Paul Arthur Müller-Lehning. D'origen alemany, son pare abandonà la família i sa mare, Paula Schübler, pertanyent a l'Església Protestant Moraviana, a partir de 1905 s'instal·là a Zeist. Després estudià ciències econòmiques a Rotterdam i història a Berlín, i de molt jove freqüentà els cercles revolucionaris antimilitaristes, anarquistes, sindicalistes i contraris al comunisme bolxevic. El desembre de 1919 fundà, amb Rudolf Rocker i Augustin Souchy, la Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), que el 22 de desembre de 1922 s'adherirà a Berlín a la nova Associació Internacional del Treball (AIT) de caràcter antiautoritari. Durant els anys vint, amb Alexander Berkman i Emma Goldman, formarà part de la«Comissió de Defensa dels anarquistes i socialistes revolucionaris perseguits a la Unió Soviètica». En 1922 serà corresponsal a Berlín de l'Oficina Internacional Antimilitarista, creada un any abans a L'Haia, i es converteix en amic de Georg Friedrich Nicolai, antimilitarista, professor i cap metge de l'Hospital de la Caritat de Berlín. En aquests anys prendrà part en accions per l'alliberament de Sacco i de Vanzetti i publicà una important crítica del bolxevisme. Des del punt de vista artístic i literari, i influït per l'avantguarda«Dadà» berlinesa, formarà part des de la seva estada a París entre 1924 i 1926 dels moviments «Bauhaus» i «De Stijl». A París fou íntim amic de Piet Mondrian. El gener de 1927 creà la revista avantguardista i10 que comptarà entre els seus col·laboradors prestigiosos artistes i intel·lectuals, com ara Le Corbusier, Walter Gropius, Wassily Kandinsky, Piet Mondrian, Upton Sinclair, Walter Benjamin, Ernst Bloch, Max Nettlau, Otto Rühle, Henriette Roland-Holst, Alexander Berkman, Alexander Schapiro, etc. A partir de 1927 i fins al 1934, amb Albert de Jong, Augustin Souchy i Helmut Rüdiger, dirigí el servei de premsa de la Comissió Antimilitarista Internacional. En 1928 s'instal·là a Amsterdam, on va viure amb la pintora Charley Toorop. El maig de 1930 marxà amb Toorop a París i va viure a l'estudi de l'artista Calder. Després Lehning passà una temporada a Suïssa per recuperar-se d'una grip i Toorop tornà als Països Baixos. Des d'agost de 1932 fins a la crema del Reichstag va viure a Berlín. Entre 1932 i 1935 fou redactor de la revista Grondslagen. En 1935 va cofundà a Amsterdam l'International Institut of Social History (IISH, Institut Internacional d'Història Social), que esdevindrà un dels centres de documentació sobre història dels moviments socials més importants del món. Entre 1933 i 1936 fou secretari de l'AIT i com a tal va realitzar diversos viatges a Madrid i a Catalunya abans i durant la revolució llibertària de 1936, fent servir el seu nom Müller. Signà els seus articles sobre Espanya sota el pseudònim Pablo Moreno. En 1937 publicà des de la Península el serial«Aantekeningen over de revolutie in Spanje» (Notes sobre la Revolució a Espanya) en el periòdic De Stem. A partir d'abril de 1939, data en la qual l'IISH es va haver de traslladar pel perill nazi, treballarà a la sucursal d'Oxford d'aquesta institució. Quan esclatà la guerra, com que tenia passaport alemany, fou internat des de maig de 1940 fins al juny de 1941 en un camp de confinament a l'illa de Man. En sortí treballà en el departament holandès de la BBC realitzant programes de ràdio i en el Ministeri d'Afers Exteriors britànic a Londres. En 1947 rebé la ciutadania britànica. El febrer de 1952 viatjà a Jakarta (Indonèsia) on muntà una biblioteca d'història social. Entre 1954 i 1957 ensenyà a la Universitat de Jakarta i a l'Acadèmia de Relacions Exteriors. En 1957 retornà a Alemanya i col·laborà en diferents publicacions --va publicar articles en 140 periòdics--, com ara De Vlam, Libertinage i De Nieuwe Stem. Com a especialista en Mikhail Bakunin, a partir de 1976 publicà a França els monumentals « Archives Bakounine» i fou responsable de l'IISH. En 1976 rebé el doctorat honorari per la Universitat d'Amsterdam. En 1984 es va publicar la seva correspondència amb Mondrian. En l'any del seu centenari fou guardonat amb el«PC-Hooftprijs», el premi literari holandès més prestigiós. És autor de nombrosos llibres d'història en diferents idiomes, com ara Anarchismus und Revolution (1922, amb Barthélemy de Ligt), Die Sozialdemokratie und der Krieg. Der revolutionäre Antimilitarismus in der Arbeiterbewegung (1924), De feiten en de betekenis van de zaak Sacco en Vanzetti (1927), Anarcho-syndicalisme (1927), Estado y marxismo (1935), The International association. A contribution to the preliminary history of the First International (1938), From Buonarrotti to Bakunin. Studies in international socialism (1970), Anarchisme et marxisme dans le Revolution russe (1971), Michael Bakunin. Over anarchisme, staat en dictatuur (1970), Michel Bakounine et les historiens (1979),Spaans dagboek, aantekeningen over de revolutie in Spanje (1996), entre d'altres. Arthur Lehning va morir l'1 de gener de 2000 a Lys-Saint-Georges (Centre, França), on s'havia retirat amb sa companya Toke Van Helmond.
***
- Giuseppe Tinti: El
23 d'octubre de 1899 neix a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista
Giuseppe Tinti, conegut com Peppino.
Sos
pares es deien Domenico Tinti i Rosa Bitonto, i era el
cinquè de sis germans
(Oreste, Francesco, Augusta, Giovanni i Angelo), tots militants
anarquistes. En
acabar els estudis primaris començà a treballar
com a paleta. Arran de les
seves activitats antifeixistes, en 1926 son germà gran
Oreste va ser confinat, i
ell, per evitar el mateix destí, es va veure obligat a
exiliar-se a Bèlgica.
D'antuvi treballà uns mesos com a miner a Mons i, amb sa
germana Augusta i son
cunyat, s'instal·là més tard a
Ginebra, on continuà sent perseguit pels agents
de la feixista l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione
dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la
Vigilància i laRepressió
de l'Antifeixisme). En 1928
passà a França i es mostrà
força actiu a la zona de l'Alta Savoia. En 1930 en
una reunió d'antifeixistes italians proposà la
formació de colles de
treballadors per fer feina gratuïta durant els campaments
d'estiu antifeixistes.
A començament de 1931, amb Ciro Beltrandi, Giulio Conte i
Randolfo Vella, formà
part del grup que intentà posar fi a la polèmica
sorgida en el periòdic
estalinista Falce e Martello i en Il Risveglio sobre la posició
política dels
germans Vella. El juny de 1931 participà en la
commemoració de Giacomo Matteotti
celebrada a Annemasse. Durant uns anys de misèria i
desocupació, residí a
diverses localitats (Ginebra, Annemasse Chambéry i
Saint-Cerques), però mantingué
contactes estrets amb Tomaso Serra i Francesco Barbieri. El 14 d'abril
de 1935
participà, a casa de Luigi Bertoni a Ginebra, en una
reunió (Frigerio, Omobono
Frateschi, Martini) durant la qual Barbieri va ser acusat d'haver
malversat una
part de les subscripcions en favor de les víctimes
polítiques i dels presos. El
30 de desembre de 1935 participà, amb Ciro Beltrandi, Guido
Polidori, Randolfo
Vella i Savino Fornasari, entre d'altres, en el Congrés
Anarquista organitzat
per Bertoni a Chambéry i on van ser discutides proposicions
d'acció conjuntes
amb altres organitzacions antifeixistes i on es va convidar al Partit
Comunista
d'Itàlia (PCdI) a coordinar l'acció antifeixista
a Itàlia. El juliol de 1936
marxà a lluitar a la guerra d'Espanya i s'allistà
en la «Columna Ascaso»,
lluitant al front d'Aragó. El gener de 1937 entrà
a formar part del grup«Pietro Gori» de la columna. El febrer de 1937
marxà a Suïssa amb Ciro
Beltrandi, on, segons la policia, circulava amb un automòbil
farcit de llibres
i de propaganda anarquista de la Revolució espanyola. A
Annmasse caigué
greument malalt i hagué de renunciar a retornar a la
Península. Després d'un
temps a Saint-Cerques i a Aix-les-Bains,
s'instal·là a Usin, a l'Alta Savoia,
on fou detingut el 23 d'agost de 1939 i internat al camp de
concentració
francès de San Giuliano. El 12 de novembre de 1941, a
requeriment del consolat
italià, va ser lliurat a les autoritats feixistes. D'antuvi
va ser tancat a la
presó de San Giovanni in Monte de Bolonya i el 31 de
desembre confinat a
Ventotene, on restà durant tres anys. El 28 d'agost de 1943
va ser alliberat i
retornà a Imola. Després de l'Alliberament
continuà militant i fou un dels
distribuïdors regulars del setmanari Umanità
Nova. Sense domicili fix ni treball estable,
visqué gràcies a petites
feinetes. L'1 de gener de 1966 uns joves companys van trobar el seu cos
al
local
del carrer Cavour d'Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) on residia després de morir
d'un infart.
***
- Nikola Txorbadieff:El 23 d'octubre de 1900 --encara que oficialment l'1 de març de 1900-- neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el militant i propagandista anarquista Jossif Sintov, més conegut com Nikola Txorbadieff (o Nikolas Tchorbadieff). Convençut de les idees llibertàries de ben jove, a finals de 1916 es va afiliar a les Joventut Llibertària del seu institut. Va prendre part en 1918 en la creació de la Federació Anarquista de Bulgària (FAB) i en diverses associacions de caràcter llibertari. Després d'un temps de clandestinitat arran del cop d'Estat de juny de 1923 i de participar activament en la fracassada temptativa insurreccional del 20 de setembre d'aquell any, troba refugi a l'Estat francès, primer a Sant-Etiève i després a París, trenant sabates per guanyar-se la vida. Va crear el Grup Búlgar en l'Exili, del qual va ser tresorer, i publicà els dos números del seu butlletí. Amb sa companya Lea Kamener formà part del Grup Anarquista Hebraic. Amenaçat d'expulsió, el seu amic Samuel Schwartzbard va sol·licitar la intervenció de l'advocat Henri Torrès que va aconseguir impedir aquesta mesura. També va participar, amb Sébastien Faure, en l'establiment de la«Librairie Internationale» i en l'edició deLa Revue Internationale Anarchiste, ocupant-se de les qüestions búlgares. Esdevingut tipògraf, es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT) i va treballar, empleat per Armand Bidault, per aLa Brochure Mensuelle i va amenaçar amb una vaga si el seu «patró» no aplicava la tarifa sindical. En 1936, durant la guerra d'Espanya, va participar en la redacció i edició del butlletí Fraternité que arreplegava el suport de l'exili búlgar a la Revolució espanyola i representà els seus compatriotes exiliats en el Comitè per a l'Espanya Lliure. Arran de la mobilització, es va inscriure com a soldat voluntari, però va ser detingut com a «sospitós estranger» i internat al camp de concentració de Vernet (Occitània), on compartirà barracot amb Arthur Koestler, qui el menciona en Scum of the Earth (1941). Un cop alliberat, va reingressar al seu regiment. Després de l'armistici, es trobarà en zona no ocupada (República de Vichy) i participarà tot d'una en la resistència. Amb l'Alliberament, reprendrà la seva militància en grups anarquistes búlgars de l'exili, en la redacció del periòdicNotre Route i en la redacció i l'edició de fullets sobre Bulgària i sobre la història del moviment llibertari del seu país. Fundarà en 1979, amb altres companys búlgars, la revistaIztok. En 1982 va morir sa companya Léa Kamener. En 1993 va editar el fullet Les causes qui ont créé le socialisme. Et l'anarchisme d'aujourd'hui et de demain, destinat a la joventut búlgara. El juny de 1994 va marxar a Bulgària, però finalment va morir el 6 de juliol de 1994 a París (França) i va expressar el seu desig que les seves cendres fossin portades a Israel.
Defuncions
- Edouard Marpeaux: El 23 d'octubre de 1894 mor a la colònia penitenciària de les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) el sindicalista i anarquista expropiador Edouard Aubin Marpeaux. Havia nascut el 17 d'octubre de 1866 a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània). Assidu a les reunions anarquistes, fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la «Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista«il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers-- i en el grup expropiador de Pini. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del vintè districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 28 de febrer de 1894 i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 23 d'octubre de 1894 a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment 10 presidiaris anarquistes més (Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Benoît Chevenet, Charles Achille Simon, etc.).
***
- J. William Lloyd:
El 23 d'octubre de
1940 mor als EUA el metge i propagandista anarcoindividualista John
William
Lloyd. Havia nascut el 4 de juny de 1857 a Westfield (Nova Jersey,
EUA), a prop
de la ciutat de Nova York. Fill de pares immigrants
britànics, son pare fou
fuster i sa mare costurera. A partir dels 14 anys
començà a treballar en
diverses feines (tasques agrícoles, aprenent de fuster,
jardineria, ramader,
etc.) i començà a adquirir una cultura
autodidacta. Més tard treballà al«Col·legi Higienicoterapèutic de
Medicació sense Drogues» a Florence (Nova
Jersey), sistema que aprendrà i que practicarà
més tard a Kansas, Iowa,
Tennesseee i Florida. En 1879 es casà amb Maria Elizabeth
Emerson, parenta de
Ralph Waldo Emerson. Després va fer d'assistent
mèdic al Sanatorium de Vinton
(Iowa) i després a la Colònia de Salut de les
muntanyes de Tennessee. Entre
1900 i 1902 edità el periòdic The Free
Comrade i entre 1910 i 1912 el
publicà amb Leonard D. Abbott. A començaments
dels anys vint es traslladà a
Califòrnia, on establí la comunitat de Freedom
Hill, que també es proveí d'una
impremta en la qual publicà els seus llibres.
Basà el seu anarquisme
individualista en el jusnaturalisme, més que en l'egoisme
com va fer Benjamin
Tucker, fet que engendrà un seguit de conflictes entre
ambdós pensadors
llibertaris. Més tard modificà el seu pensament
cap al minarquisme, que
proclama la necessitat d'un Estat o Govern mínim. Fou
conegut com el «metge
sense drogues» i va escriure nombres obres, algunes
inèdites, sobre les
relacions de parella ideals i sobre el mètode karezza
(coitus
reservatus). Fou un entusiasta dels estudis
etnològics dels indis
nord-americans.
***
- Mario Betto: El 23
d'octubre de 1944 mor a Ponte Antoi (Barcis, Friül)
l'anarquista i lluitador
antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco.
Havia nascut el 31
de desembre de 1909 a Venècia (Vèneto,
Itàlia). Sos
pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921
visqué amb sa família a Fontanafredda
(Friül). D'antuvi fou militant comunista,
fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos
germans
Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa
família emigrà a
Thiais (Illa de França, França), on les
passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué
a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan
esclata la Revolució
espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a
milicià, sembla, en el batalló de
milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del
Jarama
(1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del
37» a Catalunya, quan
els anarquistes i els militants del Partit Obrer
d'Unificació Marxista (POUM)
s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al
moviment llibertari.
Entre abril i maig de 1938 tornarà a França,
però serà expulsat, juntament amb
sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De
bell nou a la Península,
fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de
deserció i empresonat a Montjuïc
(Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al
febrer de
1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació
total del moviment
comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou
tancat al camp de concentració
de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras,
també va ser
detinguda, però el gendarme s'apiadà del
nadó que portava, fruit de la seva
unió amb Betto, i traslladà mare i filla a
l'estació de ferrocarrils amb
direcció a la Península --aquesta nina havia
estat inscrita a l'ambaixada
italiana de París com a filla legítima. Enviat a
treballar a les tasques
militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i
internat en
un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i
retornà a França. El
desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i
interrogat,
negant qualsevol militància política. El
març de 1942 fou tancat en una presó
francesa i en sortir tornà a Itàlia.
Després de participar de manera
independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione
Patriottica (GAP)
que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943
s'establí a
Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de
partisans comunistes
comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco,
s'enquadrà en la «Brigada Antonio
Gramsci», on destacà per la seva
experiència
militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que
estratègicament
s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià
al Partit Comunista d'Itàlia
(PCI). El 15
d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup
partisà en retirada
albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que
rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana
s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una
acció suïcida consistent en la voladura del
túnel del Ponte Antoi i així
bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció
només sobrevisqué Diana,
que explicà que Spartaco havia detonat la
càrrega quan va veure que les
tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva
vida. Rosa Cervera
Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a
Barcelona
(Catalunya).
***
- Elvira Trull Ventura: El 23 d'octubre de 1990 mor a París (França) l'anarcosindicalista Elvira Trull Ventura. Havia nascut cap al 1896 a Barcelona (Catalunya). Quan era un infant s'establí a Igualada amb sa família, on son pare havia trobat feina de blanquer. A la capital de l'Anoia treballà en una fàbrica de teixits, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Quan tenia 22 anys conegué el destacat militant llibertari Joan Ferrer Farriol, que esdevindrà son company la resta de sa vida --es casaren pel jutjat en 1920. En 1939 s'exilià amb son company. La tardor de 1940, a Dijon, on treballava en una fàbrica de caretes antigàs, va ser detinguda i deportada a l'Espanya franquista. Després de tres mesos tancada a la fortalesa barcelonina de Montjuïc, on fou interrogada de valent, i d'un temps a Igualada, en 1941 s'establí a Barcelona on d'antuvi treballà de criada i després de teixidora a la fàbrica Casacoberta. En 1944 fou una de les obreres que convocaren una vaga en aquesta empresa tèxtil per demanar millores, reivindicacions que van ser concedides. El maig de 1947 passà clandestinament els Pirineus i pogué reunir-se amb son company i son fill Marcel a Tolosa de Llenguadoc. El març de 1954 la parella s'instal·là a París, on fou membre de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Elvira Trull Ventura va morir el 23 d'octubre de 1990 a París (França) i fou enterrada al cementiri de Montreuil (Illa de França, França) al costat de son company mort en 1978.
Elvira Trull Ventura (1896?-1990)
***
Josep Peiró Olives:El 23 d'octubre de 2005 mor a París (França) el militant anarcosindicalista Josep Peiró Olives, conegut familiarment com Pepito. Havia nascut el 26 de desembre de 1917 a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Fill de l'intel·lectual i militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Joan Peiró i Belis, que va ser ministre d'Indústria durant la II República espanyola. En 1922 Josep Peiró es va traslladar amb sa família a Mataró i l'any següent va freqüentar l'escola racionalista de la localitat. Va entrar de vidrier a la cooperativa «Cristalleries de Mataró», coneguda popularment com«Forn del Vidre», on son pare era director de producció, als 14 anys, edat en la qual va començar a militar en el Sindicat del Vidre de la CNT. En 1936 va enrolar-se com a voluntari en la cenetista «Columna Ascaso» i va combatre als fronts d'Aragó (Monte Aragón i Estrecho Quinto), de Llevant i de Catalunya. Va voler entrar com a aviador en «Alas Rojas» a la base del Prat, però no va poder ser, i després va ingressar el Cos de Trens, fins que va quedar aïllat a València. Va poder tornar a Catalunya per mar i va fer de xofer de son pare, aleshores comissari d'Electricitat del Govern republicà. El 5 de febrer de 1939, quan la guerra ja acabava, va creuar la frontera francesa amb son pare. Exiliat a França, va acabar als camps de refugiats. Va prendre part en la Resistència, com a enllaç i distribuïdor de propaganda, durant l'ocupació alemanya de França. Després va participar en les organitzacions dels exiliats llibertaris al país gal i va treballar per al restabliment de les llibertats a l'Espanya franquista. Va ser secretari del Comitè Peninsular de les Joventuts Llibertàries a l'exili i secretari de la Federació Local de la CNT a París. En aquests anys va assistir regularment a les reunions de l'Aliança per la República amb representants dels partits polítics republicans exiliats (PSOE, ERC, PNB, etc.) i també a les de l'Aliança Democràtica a Estoril (Portugal) amb Joan de Borbó, comte de Barcelona; també va estar en contacte amb el president de la Generalitat en l'exili, Josep Tarradellas, i el lehendakari José Antonio Agirre. Va col·laborar en la premsa llibertària d'exili. Durant més de 15 anys va guanyar-se la vida a les cristalleries de Courbevoi, a prop de París, i després d'ocupar-se d'una empresa d'ascensors i de diverses feines més, es va jubilar als 65 anys com a arxiver del Ministeri d'Afers Exteriors francès. Es va casar amb Olga Rodríguez, procedent d'una família cenetista asturiana, i va tenir una filla, Amapola. En 1978 va escriure un treball sobre son pare, Juan Peiró. Teórico y militante del anarcosindicalimo español, i té escrita una biografia inèdita, La vida ejemplar y la muerte heroica de Juan Peiró Belis (2000), que es troba dipositada a l'Arxiu Municipal de Mataró i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya. Va ser atorgat amb la Medalla de la Defensa de París amb distintiu de Palmes i les medalles de les resistències francesa i polonesa, a més de la Medalla d'Europa i la distinció de Gentilhome de la República espanyola, que li va concedir el Govern republicà en l'exili. Josep Peiró Olives va morir el 23 d'octubre de 2005 a l'hospital Tenon de París (França) i va ser incinerat i enterrat el 31 d'octubre al cementiri de Père-Lachaise de la capital francesa. Les seves despulles van ser traslladades a Catalunya i dipositades, el 15 de juliol de 2006, al Cementiri Vell dels Caputxins de Mataró amb les restes de sos pares.
***
- Emili Pardiñas
Viladrich: El 23
d'octubre de 2011 mor a Vilanova i la Geltrú (Garraf,
Catalunya) el sociòleg,
advocat i activista anarquista Emili Pardiñas Viladrich,
conegut com Pedrals. Havia nascut
en 1944 a Lleida
(Segrià, Catalunya). Passà la seva infantessa i
adolescència al Marroc. Quan
estudiava Magisteri milità en grups catalanistes i en el
Sindicat Democràtic
d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) i en 1967
marxà a París
(França) per continuar els estudis. Participà en
els fets de «Maig del 68»
parisencs. Entrà a formar part de grups
il·legalistes llibertaris i en 1971 va
ser detingut, jutjat i condemnat a un any de presó per«robatori a mà armada»;
després de tres mesos tancat a la presó parisenca
de Fresnes, fou expulsat de
França. De bell nou a Barcelona, treballà com a
traductor per a les editorials A.
Redondo i Dopesa, abans de fer de professor universitari. Amb el
pseudònim de Pedrals, el
novembre de 1972 entrà en el
Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment
Ibèric d'Alliberament) i en els
seus Grups Autònoms de Combat (GAC), al costa de Salvador
Puig Antich, Oriol
Solé Sugranyes, José Lluís Pons
Llobet, Santi Soler Amigo i Jean Marc Rouillan.
Col·laborà en les edicions clandestines de«Mayo 37» del MIL. Les seves tasques
en aquesta organització clandestina es concretaren,
sobretot, en missions d'enllaç
i a efectuar passatges a la frontera francoespanyola. L'agost de 1973
participà
a Tolosa de Llenguadoc en el congrés
d'autodissolució del MIL. El 21 de
setembre de 1973 fou detingut amb sa companya Maria Lluïsa
Piguillem Mateos a
Barcelona i després van caure la resta de
l'organització. En llibertat
provisional, va ser jutjat i condemnat el 3 de novembre de 1975 pel
Tribunal
d'Ordre Públic franquista a tres anys de presó
per «associació
il·lícita» i«propaganda il·legal». En sortir de la
garjola s'instal·là a Girona on exercí
de misser. L'abril de 1977 es creà la Coordinadora de
Laboralistes de
Catalunya, de la qual va ser nomenat membre del seu secretariat. Durant
sa vida
aplegà nombroses titulacions acadèmiques:
Magisteri (Tarragona), Dret
(Barcelona), Ciències Polítiques i Sociologia–tesi doctoral «Sociologia
america. Funcionalisme»–, Dret Comparat
(Estrasburg), etc. Va fer de professor
a primària, a secundària i a la universitat; a
més d'altres activitats:
sociòleg en enquestes polítiques, periodista (Liberación), traductor i
corrector d'estil, especialista en
Recursos Humans, programador informàtic, productor i
mànager musical, etc. En
2004 publicà el llibre testimonial Si
este año no tocamos la revolución me aventuro con
los caballos salvajes, on
fa una valoració sobre el seu pas pel MIL tot reivindicant
l'acció directa
anarquista com a eina de lluita. En 2006, quan s'estrenà la
pel·lícula Salvador,
sobre el militant Salvador Puig
Antich, acusà, juntament amb altres membres del MIL, de
l'Organització de
Lluita Armada (OLLA) i dels Grups d'Acció
Revolucionària Internacionalista
(GARI), el productor del film, Jaume Roures Llop, de
manipulació i de
revisionisme històric. Aquest mateix any publicà
amb Carlos Azagra el còmic
històric i autobiogràfic A
la revolución
en gerundio sobre els turbulents anys que li va tocar viure.
Com a advocat,
especialitzat en el sector laboralista, ha defensat les causes
perdudes, els
treballadors, els moviments socials i els companys empresonats. En els
seus
darrers anys participà en les convocatòries de la«Marxa del Maquis» a Berga i formà
part del col·lectiu llibertari «La Lluna
Negra» de Vilanova i la Geltrú.
Actualització: 23-10-14
Ja som membres de la International Trail-Running Association (ITRA)
N'Elena i jo ens hem associat com a corredors a la International Trail-Running Association (ITRA). L'origen d'aquesta organització es remunta al mes de setembre de 2012, quan es van reunir a Courmayeur (Itàlia) més de 150 persones procedents de 18 països per establir les bases per a la fundació d'una associació internacional dedicada a l'esport del trail-running. Entre els presents s'hi trobaven organitzadors de curses, fabricants de material esportiu, mitjans de comunicació i corredors.
Com a conseqüència de les conclusions d'aquesta trobada, el juliol de 2013 va néixer formalment la International Trail-Running Association (ITRA) amb els objectius principals d'establir un codi ètic d'aquest esport, crear una definició internacional del trail-running, reforçar la política de salut i lluita contra el dopatge, establir les bases per a la gestió racional dels esportistes d'elit, vetllar per a la seguretat dins la pràctica d'aquest esport, crear un servei de certificació dels recorreguts i d'avaluació de la dificultat de les curses i establir un rànquing internacional anual que avaluï el nivell de rendiment dels corredors.
El servei de certificació dels recorreguts i d'avaluació de la dificultat de les curses de la ITRA serveix de referència a l'Ultra Trail del Mont-Blanc per puntuar les curses de muntanya que permeten als corredors obtenir els punts necessaris per inscriure's en aquesta famosa prova que dóna la volta al massís del Mont Blanc.
Com a curiositat, citar que el primer lloc del rànquing internacional d'homes corredors l'ocupa Kilian Jornet i el de dones corredores, Rory Bosio. El mallorquí Tòfol Castanyer ocupa la posició 24.
Poden formar part de l'associació els corredors, els organitzadors de curses, les associacions relacionades amb l'esport i les marques d'equipament esportiu. La quota anual per als corredors és de 5 euros a l'any.
Més informació: www.i-tra.org
Volem zona humida de l'Ullal no Ullal Park S.L.
Avui us esperam a l' assemblea popular oberta a les 20:00 a la sala 2 de l'edifici cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença.
En referència a les al·legacions a la revisió del PGOU i la seva adaptació al PTM, recordau que podeu presentar al·legacions fins el 29 d'octubre, un grup de veïns ens han fet les seves al·legacions en referènciaa al Polígon 10 Parcel·la 474 de Gotmmar , parlam dels terrenys a mà esquerra del carrer cadernera quan es va de la rotonda de la circumval·lació cap al Pollença Park (a la imatge l'he remarcat amb un quadre negre). Aquesta zona es classifica com sòl rústic quan se situa dins la trama urbana del Port de Pollença, particularment, en la zona de Llenaire amb els serveis urbanístics necessaris per això compleixen tots els requisits legals perquè es classifiquin com a sòl urbà. Aquesta Àrea esmentada es troba envoltada per sòl urbà, per tot els cantons, caracteritzada per la mescla d’usos urbans i agrícoles i en general una zona sense valors naturals. No té cap sentit que continuï classificada com sòl rústic a no ser que sigui pels moviments especulatius que hi ha a la propera zona humida de l'Ullal.
Aquesta zona va ser vinculada al seu moment a l'especulació urbanística de la zona humida de l'Ullal, que pretenia eliminar un sector de sòl urbà de Cala Carbó traslladant la seva edificabilitat a la zona de l’Ullal (l'Area de Reconversió Territorial 10-1 que va fer el corrupte govern d'UM). Els13propietaris d'aquesta zona mai van acceptat la inclusió de les seves finques dins l'àrea de reconversió territorial, en la que hi ha interessos immobiliaris completament aliens als seus. Especulació de la que es van desvincular els seus 13 propietaris fent unes al·legacions a (Fa pudor 5).
Unit a l'anterior la revisió del PGOU també preveu l'execució d'una nova via a sòl rústic (SGCI-5) que ocupa una superfícia de 6.893 m2 per connectar el carrer Roure amb la Ronda del Port que afecta a la zona humida de l'Ullal amb l'argument de la semipeatonització de la primera línia del Port de Pollença. Darrera d'aquesta via trobam una vegada més a l'arquitecte municipal, en Rafel Balaguer que al seu moment va fer unes al·legacions de caràcter mediambiental que significarien un retall molt important de la zona humida de l'Ullal (volen desprotegir la zona humida de l'Ullal). El mateix informe de sostenibilitat reconeix que la nova via afecta a un habitat prioritari segon la directiva europea d'Hàbitats . Es tracta de l'hàbitat de canyissar Cladio marisci - Caricetum hispidae. L'informe indica que com ja està molt degradat no passa res, l'argument que ja va utiltizar l'arquitecte municipal al seu moment.. Evidentment si existeix l'habitat el més lògic és recuperar-ho no destruir-ho. A la jornada divulgativa sobre aspectes ambientals vam transmetre les nostres inquietuds i els redactors es van defensar dient que aquest vial no feia urbanitzable la zona humida... Només faltaria, el que és clar és que es segueix destruint la zona i que actuacions com aquest vial serveixen per justificar la destrucció final de la mateixa. Ja hem vist el que ha passat amb la zona humida de ses fontanelles destruïda per fer el macro-centre comercial “Palma Springs”. No volem que la zona humida de l'Ullal es converteixi en la promoció Ullal Park SL.
L'Ajuntament de la mà de l'arquitecte municipal en Rafel Balaguer, no fa res per protegir i recuperar la zona humida de l'Ullal i segueix planificant i projectant la seva destrucció que va iniciar amb la construcció de la circumval·lació, va seguir amb l'Área de Reconversió Territorial, les al·legacions al Pla Hidrològic i ara la planificació d'un vial sobre la zona humida.
(Veure tots els articles sobre la zona humida de l'Ullal)
La zona rústica al costat del carrer cadernera (quadre verd) i el vial que destrueix part de la zona humida d el'Ullal (vermell i lila).
L'Esperit del glosador" al Teatre de Petra, el proper 24 d'octubre a les 21h
"Amb diverses tonades i melodies s'ajuntaran les veus de'n Majoral i en Xurí per mostrar, des de les gloses de Llorenç Capellà (Algaida 1882-1950) fins a les més actuals i improvisades, l'esperit que sempre ha definit el Glosador. Acompanyats per Manel Martorell, Pere Joan Martorell i Delfí Mulet.
Entrada:5€
Reserves: 971561896
GALERÍA FOTOGRÁFICA: AMBERES 3ª Parte (BÉLGICA)
© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 24 de octubre de 2014
Sanció ocultada al Patronat de la Residència
El 9 de juliol de 2012 la Conselleria de Salut va notificar a l'Ajuntament la interposició d'una sanció per l'incompliment del protocol de prevenció de la legionel·losi a la Residència Social de Pollença.
Des de llavors ençà l'equip de govern ha tramitat un recurs d'alçada que fou desestimat en la majoria de les seves al·legacions (només en fou acceptada una de quatre) imposant finalment una multa de 6.900€ a l'Ajuntament per no presentar els certificats de neteja i inspecció anuals, no presentar les analítiques de legionel·la i tenir registres de manteniment de les instal·lacions incomplets.
Aquesta sanció hauria d'haver estat informada i tractada en el si del Patronat de la Residència, on hi tenen representació tots els grups polítics municipals, i hauria d'haver estat aquest organisme, en els seu cas, el que aprovàs els recursos a aquesta sanció (veure estatuts) També, si hagués estat informat, hauria estat aquest Patronat l'encarregat de depurar les responsabilitats en el deure del manteniment de les garanties sanitàries a la Residència.
Han passat més de dos anys des de que es va notificar la sanció i no ha estat fins que el pagament de la mateixa ha estat aprovat a la Junta de Govern l'1 de juliol de 2014 (veure acta) que ens hem assabentat (quan se'ns ha notificat l'acta de la junta, fa poques dates) que existia aquesta sanció. La darrera junta del Patronat de la Residència ha tingut lloc l'1 d'octubre i tampoc es va fer cap menció del pagament de la sanció.
Deploram la manca d'informació que ofereix l'equip de govern en les qüestions en que no hi tenen interés de ser transparents. A més en un cas de deficiències sanitàries en un indret tan sensible com és la Residència. Tot i l'apariència de comunicació que pretén oferir l'equip de govern, aquesta es queda en simple propaganda i es continuen ocultant els temes que no interessa que trascendeixin.
Tornam a reclamar que tant el Patronat de la Residència com la resta d'organismes autònoms (Consell de la Ràdio Municipal, Consell de l'Escola de Música, etc) siguin òrgans de desició reals i que no se'ls buidi de contingut passant per alt els seus estatuts.
També reclamam que en matèria de Serveis Socials, a banda de les grans actuacions, tant el dia a dia de les persones que en son usuàries i al bon funcionament i gestió dels serveis municipals tingui l'atenció que mereix per part dels responsables polítics.
Respecte de les explicacions donades ahir pel batle en els mitjans de comunicació cal dir que tant els fets sancionats com tot l'expedient posterior es varen tramitar íntegrament dins aquesta legislatura, per tant està fora de lloc dir que és una cosa «de la legislatura passada».També dir que el que s'hagin fet obres que hagin renovat les instal·lacions no té res a veure amb aquest assumpte, donat que la denúncia no va ser per instal·lacions incorrectes, sinó per no per no aplicar els controns de la legionel·la.
Finalment recalcar que a aquestes alçades no té cap sentit que s'intenti desviar la culpa cap als treballadors. Si hi havia cap responsabilitat l'Equip de Govern la va assumir tota quan no va dur aquest tema al Patronat de la Residència, quan no va fer cap expedient d'invastigació dels fets i quan el recurs d'alçada defensa l'actuació municipal. Tanmateix no és aquest el sentit de la nostra denúncia pública, ara ja no és el moment de cercar culpables especialment considerant que el Director de llavors fa temps que ja no hi és. Allò que trobam reprobable és el fet d'haver usurpat al Patronat la seva capacitat d'estar informat i decidir sobre la qüestió, amagant-ho fins que la feina de la oposició ho ha tret a la llum. Una qüestió important ja que, segons en va dir la regidora Cerdà, va influir en la decisió del canvi de Director.
(Nota: Com es pot veure a l'acta de la junta de Govern, a sobre finalment s'han hagut de pagar 7.245 €, la multa amb un recàrrec del 5% per no haver-la feta efectiva en els terminis indicats, una mostra més de deixadesa o premeditat descuid)
Veure notícia al Diario de Mallorca
Lleonard Muntaner Editor publica la novel·la Una Arcàdia feliç (Premi de Narrativa Pare Colom)
3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció lestreta aliança dAlfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts dassassinats desquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots dexecució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre lautor de Bearn. Vull fer una trilogia daquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen lesquerra i liquiden tot laconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu lautor de Bearn: Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca. Més documentació sobre latac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol Lafer dels Manifest dels catalans (pàgs. 92-108) i també en el capítol El Manifest i la repressió cultural (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, lèpoca de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment sha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar lànima dun intel·lectual reaccionari tan atractiu, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i manimà a començar la feina.
Com pot imaginar el lector daquest article, Villalonga no mera un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, dobres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, Làngel rebel, La dama de lharem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància dun narrador de vena, dun autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. Lanticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de lEscola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança desquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la Resposta al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: ... lafer del Manifest és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936.
En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.
'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.
Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...
'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".
Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".
Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció lestreta aliança dAlfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts dassassinats desquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots dexecució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que sesdevengué en aquells mesos terribles.
Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, lunivers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
[24/10] «Il Ribelle» - «Il Monito» - «Violeta» - Percheron - David-Néel - Trouille - Filippetti - Chauvin - Cruzado - López Noguero - Haldimann - Gualandi - Álvarez Garrido - Pernisa - Lama - Mera - Huet - Sansom
Anarcoefemèrides
del 24 d'octubre
Esdeveniments
- Surt Il Ribelle: El 24 d'octubre de 1914 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) el primer número del bimensual antimilitarista anarquista Il Ribelle. Quindicinale antiguerresco (El Rebel. Quincenal contra la guerra). Fou creat per lluitar contra la Gran Guerra i mantenir la no-intervenció entre els cercles anarquistes. Giovanni Fontanelli en fou el gerent i hi van col·laborar Mario Mantovani, Franceschelli, Monteverdi, Leda Rafanelli, Carlo Molaschi i Ugo Fedeli, entre altres. Malgrat dificultats de tota casta, publicarà nou números fins al 20 de març de 1915.
***
- Surt Il Monito: El 24 d'octubre de 1925 surt a París (França) el primer número del periòdic en llengua italiana Il Monito. Settimanale anarchico. Publicat per Raffaele Schiavina (Max Sartin), Il Monito (L'Advertència) tenia com a objectiu la defensa dels anarquistes i antifeixistes italians establerts a França, sempre defensant la tendència«antiorganitzativa». Antonino Napolitano en fou el secretari i Camillo Berneri col·laborador. D'antuvi setmanal i després irregular, farà costat Gino Lucetti, difamat pels comunistes, i denunciarà el«neobolxevisme» de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»). En 1926 a Schiavina se li instruí un decret d'expulsió de França per les seves activitats d'agitació arran de l'atemptat contra el consolat italià a Paris i el març de 1928 acabarà retornant clandestinament als EUA. Entre el 20 de novembre de 1926 i el 22 de gener de 1927 aquesta publicació deixarà de publicar-se i a partir de l'1 d'agost de 1929 tornarà a sortir, sota la gerència de Marcel Morot-Gaudry, sota el títol Il Monito Anarchico.
***
- S'edita Violeta: El 24 d'octubre de 1934 surt al carrer la novel·la curta Violeta, del militant anarcosindicalista mallorquí Miquel Beltran i Alomar, publicada a Barcelona (Catalunya) dins la col·lecció «La Novela Ideal», una de les publicacions de La Revista Blanca, que dirigia Federico Urales. Beltran va escriure la novel·leta a començaments de 1934 quan es trobava allitat amb tuberculosi, malaltia que el portarà a la fossa un any després. Violetaés una mostra insòlita de literatura popular llibertària a Mallorca, on es ressalta la moral anarquista, emmarcada en el binomi amor-lluita, com a tret de dignificació i d'alliberament enfront de la societat burgesa opressora. En 2010 va ser reeditada, juntament amb la conferència «Poder y Libertad», sota el títol La llibertat contra el poder.
Naixements
- Auguste
Percheron: El 24 d'octubre de 1837 neix a Poitiers
(Poitou-Charentes, França) el
cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. En la
dècada de 1890 es
guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les
seves cançons
llibertàries es van publicar en diversos
periòdics anarquistes, com ara els
parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire
(1891), de Gwened (Bro
Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó
anarquista Les briseurs d'images,
publicada per primera vegada en 1892 en Le
Père Peinard i que fou reeditada en
diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona
d'atemptats de 1894, va ser
detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes
setmanes, cosa que
degradà la seva salut ja malmenada. Auguste Percheron va
morir el 21 de febrer
de 1896, segurament a París (França).
***
- Alexandra David-Néel: El 24 d'octubre de 1868 neix a Saint-Mandé (Illa de França, França) la cantant d'òpera, periodista, escriptora, exploradora, orientalista, budista, espiritualista, teòsofa, maçona, feminista i anarquista Louise Eugénie Alexandrine Marie David, més coneguda com Alexandra David-Néel. Son pare fou professor republicà de família francesa hugonot que participà en la Revolució de 1848, amic personal del geògraf anarquista Élisée Reclus, i sa mare una dona catòlica d'origen escandinau que la volgué educar religiosament. Quan tenia sis anys sa família s'instal·là a Ixelles i passava les vacances a la flamenca Oostende --tenia la doble nacionalitat francobelga. Durant tota la seva infància i adolescència freqüentà el cercle anarquista dels Reclus i llegí els grans de la filosofia llibertària (Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.), alhora que s'interessà per les idees feministes, que l'inspiraren el llibre Pour la vie (1898), on també reuní els seus textos llibertaris amb pròleg d'Élisée Reclus i que tingué una forta repercussió en els cercles anarquistes i fou traduït a cinc idiomes. Després d'una estada a Londres per aprendre l'anglès, començà a estudiar seriosament llegües orientals. En 1889, quan aconseguí la majoria d'edat, deixà sa família i s'instal·là a París, on estudià llengües orientals a la Sorbona i al Col·legi de França, participà en la Societat Teosòfica i en la francmaçoneria, de la qual aconseguirà el tercer grau en el ritus escocès, i entre en els cercles anarquistes i feministes parisencs. El seu feminisme militant la portà a col·laborar en el periòdic La Fronde, fundat per Marguerite Durand i administrat cooperativament per dones; també participà en les reunions del Consell Nacional de Dones Franceses i en el cercle de dones italianes, encara que rebutjar algunes posicions adoptades per aquestes, com ara el dret al vot, ja que s'estimava més la lluita per l'emancipació econòmica de les dones i rebutjava el feminisme de les sufragistes de l'alta societat que oblidaven la lluita econòmica de la majoria de les dones. Durant les temporades teatrals de 1895-1896 i 1896-1897, sota el nom d'Alexandra Myrial, actuà com a primera cantant a l'Òpera de Hanoi (Indo-xina), interpretant el paper de Violetta de La Traviata de Verdi --també cantà Les Noces de Jeannette, de Massé; Faus i Mireille, de Gounod; Lakmé, de Delibes; Carmen, de Bizet; Thaís, de Massenet--; en aquesta època mantingué correspondència amb Frédéric Mistral i Jules Massenet. Entre 1897 i 1900 visqué a París amb el pianista Jean Haustont, amb qui escrigué Lidia, drama líric en un acte amb música de Haustont i llibret d'Alexandra. Entre novembre de 1899 i gener de 1900 cantà a l'Òpera d'Atenes i el juliol d'aquell any a l'Òpera de Tunis. L'estiu de 1902 abandonà la carrera operística i assumí la direcció artística del Casino de Tunis, alhora que continuà amb els seus treballs intel·lectuals. El 4 d'agost de 1904 es casà a Tunis amb Philippe Néel, enginyer en cap dels ferrocarrils tunisians, de qui era amant des del 15 de setembre de 1900 després de conèixer-lo al Casino de Tunis. La parella mantingué una relació tempestuosa, però sempre des del mutu respecte. El 9 d'agost de 1911 la parella se separà coincidint amb el seu tercer viatge a l'Índia (1911-1925) --el segon el va realitzà en una gira de cantant. El viatge d'estudis a l'Índia patrocinat per tres ministeris que havia de durar 18 mesos, finalment els perllongà 14 anys. Durant tot aquest temps i posteriorment, la parella separada mantingué una viva correspondència que només acabà amb la mort de Philippe Néel el febrer de 1941 i que fou publicada pòstumament entre 1975 i 1976. En 1912 arribà al Sikkim on va fer amistat amb el sobirà d'aquest Estat hindú, Sidkéong Tulku, visitant nombrosos monestirs budistes i especialitzant-se en aquesta filosofia. En 1914, en un d'aquests monestirs, conegué Aphur Yongden, de 15 anys, a qui adoptà. Ambdós es retiraren en vida eremítica en una caverna a més de quatre mil metres d'altitud al nord del Sikkim. En aquest indret rebrà les ensenyances d'un dels majors gomtxen (ermitans). A prop de la frontera tibetana, creuà la frontera clandestinament en dues ocasions, arribant fins a Shigatsé, una de les ciutats més grans del sud del Tibet, però encara no a Lhasa, la seva prohibida capital. A causa d'aquestes incursions, fou expulsada del Sikkim en 1916. Com que Europa es troba en plena guerra, amb Yongden visità l'Índia i el Japó. Després marxaren a Corea i a Pequín (Xina), on decidiren creuar Xina d'est a oest acompanyats amb un lama tibetà. El periple durà uns anys i travessà el desert del Gobi, Mongòlia i al monestir de Kumbum al Tibet van fer una pausa de tres anys, on traduí la famosa Prajnaparamita. Després viatjaren disfressats de mendicant i de monjo fins a Lhasa, ciutat a la qual arribaren en 1924. En aquesta ciutat trobà el francès Swami Asuri Kapila (Cesar Della Rosa) amb qui restarà dos mesos visitant la ciutat santa i els grans monestirs de la zona (Drépung, Séra, Ganden, Samye, etc.). Però finalment fou desemmascarada --cada dia es banyava al riu-- i denunciada al governador de Lhasa Tsarong Shapé, qui va decidir deixar-la tranquil·la i que continués el seu camí. Retornà a França i, després de recórrer la Provença, en 1928 s'instal·là a Dinha, on comprà una casa que engrandí i batejà com Samten-Dzong (Fortalesa de la Meditació). Fou aleshores que es posà a escriure els seus viatges i amb Yongden, que esdevingué son fill adoptiu legal, va fer gires de conferències arreu de França i d'Europa. En 1937, amb 69 anys, decidí marxà amb Yongden a Xina amb el transsiberià en plena guerra sinojaponesa, fam i epidèmies. L'anunci de la mort de son marit la deprimirà profundament. Fugint dels combats, errà per Xina com pogué i finalment arribà a l'Índia en 1946. Tornà a França per arranjà l'herència de son marit i es posà a escriure a la seva casa de Dinha. En 1955 Yongden va morir. Amb més de 100 anys, va demanar la renovació del passaport al prefecte dels Baixos Alps. Alexandra David-Néel va morir el 8 de setembre de 1969 a Dinha (Provença, Occitània). Les seves cendres van ser portades per la seva secretària Marie-Madeleine Peyronnet a Benarés (Uttar Pradesh, Índia) i escampades amb les de son fill adoptiu el 28 de febrer de 1973 al riu Ganges. Alexandra David-Néel va escriure més de 30 llibres sobre orientalisme, filosofia i relats dels seus viatges, molts dels quals restaren inèdits i que actualment es van publicant progressivament. Les seves obres han servit d'inspiració a nombrosos escriptors de la «Beat Generation» (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, etc.), a diversos filòsofs (Alan Watts, etc.) i a exploradors (Marie-Madeleine Peyronnet, Priscilla Telmon, etc.). En 2003 es van reagrupar tots els seus escrits feministes i anarquistes i publicats sota el títol Alexandra David-Néel, féministe et libertaire. Ecrits de jeunesse.
***
- Clovis Trouille:
El 24 d'octubre de 1889 neix a La Fère (Picardia,
França) el pintor anarquista
Camille Clovis Trouille. En 1905 entrà a l'Escola de Belles
Arts d'Amiens (Picardia,
França), on restà durant cinc anys. En 1907
guanyà el Primer Premi de Belles
Arts d'Amiens per la seva obra La jeune
fille blonde. Començà com a
il·lustrador publicitari i de moda de la casa
Draeger i col·laborant amb dibuixos en la premsa local.
Després de set anys
fent el servei militar, dels quals quatre durant la Gran Guerra als
fronts de
Xampanya i de Picardia, sortí absolutament traumatitzat i es
declarà
anarquista. En 1920 es casà amb Jeanne Vallaud, amb qui
tindrà dues filles, i s'instal·là
a París (França), on treballà a partir
de 1925 i durant 35 anys com a
maquillador retocador per a la fàbrica de maniquins de
Pierre Imans. Durant el
seu temps lliure pintà quadres de temàtica poc
usual, com ara
l'anticlericalisme, l'humor macabre, l'erotisme i l'antimilitarisme;
ridiculitzant tots els poders (el dels diners, el militar, el
polític, el de
l'Església catòlica, el burgès, el de
l'Estat, etc.). En la seva pintura
s'exalta el color, el simbolisme, el somni i l'erotisme, molt similar a
l'art
surrealista, fet que serà remarcat en 1930 per
André Breton i per Salvador Dalí.
En 1930 una de les seves obres, Remembrance,
va ser exposada al Saló dels Artistes i Escriptors
Revolucionaris i el desembre
de 1931 va ser reproduïda en el número 3 de la
revista Le surréalisme au service
de la révolution. Entre 1933 i 1935 i
entre 1941 i 1952, exposà regularment als salons dels
Independents i dels
Sobreindependents. En 1951 va ser un dels signants del manifest Surréalisme et anarchisme.
Déclaration
préalable, que es publicà en Le
Libertaire. Malgrat signar els manifests surrealistes (1948,
1949 i 1959),
acabà s'allunyant-se del surrealisme, tot reivindicant l'art
del Renaixement.
La seva obra també es va veure influenciada per la«cultura de masses»,
especialment pel còmic i el kitsch,
iés un clar antecedent del pop art.
Va
ser molt poc conegut, a causa de la seva negativa a vendre els seus
quadres. En
1947 participà en l'Exposició Internacional
Surrealista a la Galeria Maeght de
París (France) i en 1963 realitzà la seva primera
exposició en solitari en la
parisenca Galeria Raymond Cordier. En 1969 Kenneth Tyan
s'inspirà en una de les
seves obres per al títol de la revista teatral d'avantguardaOh! Calcutta!, joc de paraules amb«Oh
quel cul t'as!» (Oh! Quin cul tens!). Clovis Trouille va
morir el 24 de
setembre de 1975 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França,
França). En 2002 el
cineasta llibertari Jean Rolin, que realitzà nombrosos films
de vampirs, evocà
Trouille en la seva pel·lícula La
fiancée
de Dracula. En 2007 es va fer una gran exposició
antològica al Museu de
Picardia d'Amiens.
Clovis
Trouille
(1889-1975)
***
- Filippo Filippetti: El 24 d'octubre de 1892 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Filippo Filippetti. Paleta de professió, milità en la Unió Sindical Italiana (USI), en la Cambra del Treball de Liorna i en els«Arditi del Popolo». El 2 d'agost de 1921, durant una convocatòria de vaga general antifeixista unitària organitzada per l'Aliança del Treball, va ser mortalment ferit a prop de Pontarcione en un enfrontament armat entre escamots feixistes, que realitzaven una «expedició punitiva» a Liorna, i un grup dels «Arditi del Popolo». En aquest mateix enfrontament van morir altres sis antifeixistes: el regidor municipal comunista Pietro Gigli i son germà Pilade Gigli, de tendència llibertària; l'anarquista Gilberto Catarsi; el regidor socialista Luigi Gemignani; Oreste Romanacci i Bruno Giacomini. Filippo Filippetti va morir durant la nit del 2 al 3 d'agost de 1921 a Liorna (Toscana, Itàlia). El 6 de gener de 1929 Virgilia D'Andrea evocà la memòria de Filippetti en una conferència que realitzà a Nova York (Nova York, EUA). Durant la potsguerra, un grup llibertari prengué el seu nom i una placa commemorativa portant el nom de les set víctimes va ser col·locada a iniciativa de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA).
***
- Charles Chauvin:
El 24 d'octubre de 1894 neix a Caden (Gwened, Bretanya) el
propagandista
anarquista Charles Chauvin. Es guanyava la vida fent d'obrer polidor.
El març
de 1923 va ser nomenat gerent del periòdic parisenc Le Libertaire i el 25 d'aquell mateix mes
va ser detingut per«apologia del crim amb finalitat de propaganda
anarquista» juntament amb el
llibertari Brutus Emmanuel Marcereau, empleat de
l'Assistència Pública, actor
de teatre social i fill d'un advocat, que havia publicat en el
número del 9 de
març de Le Libertaire
l'article «Pour
Germaine Beront, faisons la connaître et aimer».
Jutjats ambdós el 25 d'abril
de 1923 pel XI
Tribunal Correccional del Sena i defensats per Henry Torrès,
van ser condemnats per «apologia del crim» a sis
setmanes de presó i a 50
francs de multa. Més tard, el 19 d'octubre de
1923,
fou condemnat en absència, amb Jean Bucco, pel XI Tribunal
Correccional del Sena, per «apologia dels crims» de
Germaine Berton, assassina
de l'extremista dretà Marius Plateau, i d'Émile
Cottin, magnicida frustrat de
Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, a
sis mesos de presó i
a 100 francs de multa. El 17 de gener de 1924 va ser condemnat pel XI
Tribunal
Correccional del Sena a sis mesos de presó i a 100 francs de
multa, juntament
amb l'anarquista Marcel Lhomme, autor d'un article en defensa de
l'amnistia
publicat en Le Libertaire entre el
27
de juliol i el 3 d'agost de 1923, que fou condemnat a quatre mesos de
presó i a
100 francs de multa. A la presó parisenca de La Sante, amb
Gaston Meunier,
Marcel Lhomme i Louis Loréal (Raffin),
a partir del 20 de febrer de 1924 engegà una vaga de fam en
solidaritat amb
l'activista antimilitarista llibertària Jeanne Morand,
empresonada per«antipatriota» i per apologia a la
deserció i aleshores en vaga de fam. El 30
de març de 1924 va ser condemnat en absència a
vuit mesos de presó i a 50
francs de multa per «provocació de militars a la
desobediència i apologia del
crim» a resultes de dos articles publicats el març
de 1923 en Le Libertarie, pena que
fou reduïda a
quatre mesos en l'apel·lació.
Posteriorment va ser gerent de La Revue
Anarchiste (1929-1936), fundada
a París per Ferdinand Fortin, independent aquesta de tota
organització
llibertària. Charles Chauvin va morir el 15 d'abril de 1938
a l'Hospital Tenon
de París (França).
***
- Ana María Cruzado
Sánchez: El 24 d'octubre de 1907 neix a La
Carolina (Jaén, Andalusia, Espanya) la militant
anarcosindicalista Ana María
Cruzado Sánchez. Havia nascut en una família
militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). De petita va emigrar amb sa
família a Barcelona
(Catalunya). En 1936 milità en el Sindicat del Vestir de la
CNT i en les
Joventuts Llibertàries, on conegué el seu futur
company, el militant
anarcosindicalista Antonio Zapata Córdoba (1908-2000). A
punt d'acabar la
Guerra Civil, en febrer de 1939, es va exiliar a França i
visqué a Font Romeu i
Tolosa de Llenguadoc. En 1945 retornà clandestinament a la
Península i va ser
detinguda. Un cop alliberada va seguir militant en la CNT clandestina a
Barcelona i serà de bell nou detinguda. En 1946
s'exilià definitivament a
França i es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc,
on va participar en el
moviment llibertari. Ana María
Cruzado
Sánchez va morir el 26 d'agost de 1982 a Tolosa
(Llenguadoc, Occitània).
Son germà, Alfonso Cruzado Sánchez (La Carolina,
1910 - Barcelona, 1983), fou
militant del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona.
Antonio Zapata
Córdoba (1908-2000)
***
- Lorenzo López Noguero: El 24 d'octubre de 1923 neix a Nantes (Bretanya) l'anarcosindicalista i resistent anfranquista Lorenzo López Noguero, conegut sota diversos pseudònims (El Francés,Fernando i El Chaval). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juny de 1949 formà part del grup de sis guerrillers que des de França creuà els Pirineus i s'internà a l'Espanya franquista per Andorra. El 10 de juny d'aquell any aquest grup requisà el taxi de Josep Garriga Pijoan en un carrer de Lleida i amb ell arribà a Tremp, on atracà el banc Arnus i posteriorment a Balaguer el Banc Espanyol de Crèdit, a més de diferents masies; en una d'aquestes accions abateren Josep Murgo Guitard, membre del Sometent. El 18 de juny de 1949 part del grup (Lorenzo López Noguero, Francisco Cebolla Marcos i Baltasar González Pérez) van caure a mans de la Guàrdia Civil i la resta del escamot fou abatuda. El 19 de novembre de 1953 fou jutjat en consell de guerra a Lleida amb Cebolla Marcos i condemnats ambdós a mort per «actes de bandidatge i de terrorisme»; el 10 de febrer de 1956 aquestes penes van ser confirmades en cassació. El 17 de maig de 1956 Lorenzo López Noguero aconseguí fugir de la presó provincial de Lleida, però va ser interceptat i el 21 de maig de 1956 fou abatut per la Guàrdia Civil a Lleida (Segrià, Catalunya). Son company, Francisco Cebolla Marcos, fou garrotat el 17 de setembre de 1956 a la presó provincial de Lleida.
***
- Mark Haldimann: El 24 d'octubre de 1954 neix a Suïssa l'impressor i activista i propagandista anarquista Mark Haldimann, conegut com Mark de Bienne. Va créixer a Neuchâtel (Neuchâtel, Suïssa) i quan encara era a l'institut començà a militar en el moviment anarquista, publicant en el periòdic Le Révolté (1972-1976) textos escollits en homenatge a Piotr Kropotkin. Membre del«Groupe Suisse sans Armée» (GSsA, Grup Suís Sense Exèrcit), es declarà insubmís al servei militar i fou empresonat en dues ocasions. Abandonà prest la llar familiar, jurant que mai no treballaria per a cap patró. En 1974 s'instal·là a Bienne, ciutat bilingüe on aprengué l'alemany i participà en la fundació de nombroses iniciatives, com ara la Imprimerie Commune Autonome, d'habitatges, l'Infokiosque del Chat Noir i, especialment, el Centre Autonome de Jeunesse (CAJ, Centre Autònom de Joventut) instal·lat a La Coupole, lloc de referència de l'escena alternativa de Bienne. Le CAJ, fundat arran de les manifestacions de 1969, fou un centre sociocultural autogestionat (asil nocturn, cuina popular, lloc de trobada, exposicions, concerts, impremta, reunions de grups alternatius, etc.) que tenia com a òrgan d'expressióNoir & Rot. En 1979 publicà, amb Raoul Vaneigem, el fullet De la division du travail appliquée au vol à l'étalage. Une introduction à la marchandise. Membre fundador de l'Organització Socialista Llibertària (OSL), fou un dels pilars del seu òrgan bilingüe Rebellion, així com de diferents fòrums anarquistes que reuniren a començaments dels anys noranta militants de les tres regions lingüístiques suïsses. També participà regularment en els càmpings anuals organitzats a França per l'Organització Comunista Llibertària (OCL) i mantingué bones relacions amb Alternativa Llibertària (AL). Participà activament en diferents lluites socials, com ara els refugiats, els sense-papers, els sense sostre, els insubmisos, pel desenvolupament de llocs d'acollida per a toxicòmans, contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC) i les centrals nuclears, etc. Destacà com a propagandista i pedagog de la filosofia llibertària. En 1992 publicà, amb Gertrud Vogler i Bänz Hähnle, el llibre Tout va bien. Travail de rue en Suisse (1981-1991). Es guanyava la vida com a impressor autònom i com a traductor. Trobem textos seus en Offensive i Courant Alternatif. Mark Haldimann va morir el 18 d'abril de 2007 en un hospital de Bienne (Berna, Suïssa) d'una greu i ràpida malaltia. Deixà companya, Marianne, i una filla. Centenars de persones participaren en la cerimònia que s'organitzà a La Coupole en la seva memòria. Es treballà en l'edició d'un volum de recull dels seus principals escrits.
Defuncions
- Bruno Gualandi: El 24 d'octubre de 1936 cau abatut a Tardienta (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Bruno Gualandi. Havia nascut el 5 de maig de 1905 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Alfredo Gualandi i Giuseppina Castelvetri. Encara adolescent, participà en els «Fets del Palazzo d'Accursio» del 21 de novembre de 1920 a Bolonya. En 1921 s'adherí al moviment llibertari bolonyès. Es guanyà la vida com a obrer de la construcció. El juliol de 1923, perseguit per la seva participació en la lluita contra l'ascensió del feixisme, emigrà clandestinament a França, on fou expulsat. També expulsat de Bèlgica i de Luxemburg, es refugià a Suïssa i després retornà a França. En 1924, arran de l'assassinat de Giacomo Matteoti, entrà a formar part de la centúria «Camicie Rossi» (Camises Roges), agrupació paramilitar antifeixista creada a França per si calia intervenir a Itàlia. El 2 de gener de 1925 va ser expulsat de França i el 28 de febrer va ser condemnat a 18 mesos de presó per«cops i ferides». Refugiat al Saarland alemany, trobà feina com a fuster. En 1926, participà com a mercenari, amb altres companys, entre ells Alberto Meschi, en l'expedició armada frustrada organitzada per Francesc Macià Llussà («Fets de Prats de Molló») contra la dictadura de Miguel Primo de Rivera. En 1927 formà part del grup anarquista de Seraing (Valònia, Bélgica), sempre sota vigilància policíaca. Amb Angelo Sbardellotto i Maria Zazzi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. En 1930 passà a França sota falsa identitat. Reconegut, va ser detingut i l'any següent va ser condemnat a París a vuit mesos de presó per «infracció al decret d'expulsió». A finals de 1931 va ser alliberat i s'instal·là a Arcueil (Illa de Fraça) amb sa companya Fosca Tantini, germana del destacat militant Giuseppe Tantini. El 30 d'octubre de 1932 va ser detingut durant una reunió a Fontenay-sous-Bois amb vistes a republicar Umanità Nova i el 2 de novembre condemnat, amb Pompeo Franchi, Ruggero Cingolani, Ulisse Merli i Emilio Predieri, a dos mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». En 1933, amb Raimindo Corti i altres, marxà a Espanya on, segons la policia, alguns companys sospitaren que es tractava d'un «espia feixista». El 24 de novembre de 1934 va ser condemnat a França a quatre mesos de presó i el 9 de setembre de 1935 a tres mesos per «infracció a la disposició d'expulsió». El 2 d'agost de 1936 marxà, amb altres companys (Giuseppe Tantini, Equo Giglioli, Renzo Cavani, Mario Girotti, Libero Luppi, Michele Centrone, Socrate Franchi, etc.) com a voluntari a la guerra d'Espanya i a Barcelona (Catalunya) s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». El 28 d'agost participà en els combats de Monte Pelado a Osca. El 24 d'octubre de 1936, Bruno Gualandi, quan portava aigua i municions a un grupet de milicians que havien quedat aïllats en una posició avançada a Tardienta, al front d'Osca, (Aragó, Espanya), va caure abatut per les tropes franquistes. Fou enterrat a Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Sa companya Fosca Tantini el reemplaçà al front.
***
- Melecio Álvarez
Garrido: El 24
d'octubre de 1940 és afusellat a Paterna (Horta Oest,
País Valencià) l'anarquista
i anarcosindicalista Melecio Álvarez Garrido. Havia nascut
el 21 de març de
1896 a Villalpando (Zamora, Castella, Espanya). Cambrer de
professió, des de la
proclamació de la II República espanyola
milità en el Sindicat de Gastronomia
de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de
València, a la seu del qual
estava radicat l'Ateneu de Divulgació Anarquista, creat el 3
de maig de 1931. Durant
la primavera de 1931, amb José Pros, Antonio
López, José España i Juan Rueda,
fou un dels principals oradors encarregats d'explicar arreu les
poblacions de
la regió els acords de l'Aliança subscrita amb la
socialista Unió General dels
Treballadors (UGT). Membre del Comitè Regional de Llevant de
la CNT i de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), el 20 de desembre de 1933 va ser
detingut com amb els
altres membres en una agafada a València; jutjats el gener
de 1934, van ser
condemnats a dos mesos i un dia d'arrest major per«reunió clandestina».
Intervingué
en el míting cenetista de Cullera de 1936. Quan
esclatà la guerra civil, fou l'organitzador
de la primera columna confederal que es creà al
País Valencià. Favorable a la
militarització de les milícies,
s'oposà obertament a Josep Pellicer, fundador
de la Columna de Ferro. Amb la militarització, va ser
nomenat capità i comissari
en la 82 Brigada Mixta, creada el març de 1937 al sector Est
del front de
Terol, i després comissari de la CNT en la 92 Brigada Mixta.
El 24 de maig de
1937 va ser confirmat en el grau de «comissari delegat de
Guerra de Brigada».
També exercí de representant durant els anys
bèl·lics de la FAI en el departament
de Salut Pública del Comitè Executiu Popular de
València i en el Tribunal
Popular de Justícia valencià. Poc
després de la presa de València per les
tropes franquistes a finals de març de 1939, va ser detingut
al seu domicili i
empresonat, deixant sa filla de cinc anys amb la seva amiga Dolores
Luzón --la mare
de la criatura havia mort durant el part. Melecio Álvarez
Garrido va ser
afusellat el 24 d'octubre --algunes fonts citen el 20-- de 1940 al camp
de tir
de Paterna (Horta Oest, País Valencià). Sa filla
Vicenta va ser enviada a un
orfenat (Colegio de la Paz, depenent de la Diputació de
Madrid) on el seu nom
va ser canviat per les monges pel de Vicenta Flores Ruiz; confiada a
quatre
famílies adoptives, fugí en diverses ocasions.
Durant seixanta anys ha buscat
les petjades de son pare.
***
- Filippo Pernisa: El 24 d'octubre de 1943 mor a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Filippo Pernisa. Havia nascut el 4 de gener de 1878 a Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia). Bastaix de professió, la seva feina el deixà coix. Durant els anys noranta començà a col·laborar en la premsa anarquista com a distribuïdor i corresponsal. El gener de 1898 fou un dels organitzadors de la resposta obrera contra la desocupació, fets pels quals va ser condemnat a 39 dies de presó i a una multa. Aquest mateix any signà un manifest de suport a Errico Malatesta i altres processats, manifest que va ser publicat en el periòdic L'Agitazione d'Ancona. En 1904 va ser denunciat com a organitzador d'una reunió clandestina a favor dels presos polítics i finalment fou tancat quatre dies a la presó. En 1909, fugint de la vigilància policíaca, marxà a Trieste buscant feina, però va ser expulsat per les autoritats austríaques. Fou un dels responsables de la Lliga dels Bastaixos, adherida a l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), i membre de la Cooperativa dels Bastaixos. Amic íntim del destacat anarcosindicalista Armando Borghi, es mostrà especialment actiu com a sindicalista a Emília Romanya, Toscana i Ligúria. En 1912 va ser buscat per la policia per la seva campanya contra el colonialisme italià a Líbia. El juny de 1914 participà activament en les manifestacions de la «Setmana Roja» a Massa Lombarda. El juny de 1921 va ser detingut amb Alfredo Grandi, però va ser alliberat pocs dies després arran de l'agitació portada a terme a la regió. En 1927, sota l'amenaça de ser detingut, passà a la clandestinitat i s'amagà a les valls de Comacchio. Per evitar les represàlies contra sa família, renuncià a tota activitat clandestina i canvià l'ofici pel de comerciant de brisa. En 1943 s'integrà a la lluita armada de resistència contra el feixisme enquadrat en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Massa Lombarda. Després de la caiguda de Mussolini i l'armistici del 8 de setembre de 1943, els feixistes havien abandonat la ciutat, però un escamot d'uns cinquanta feixistes amb un camió armat amb una metralladora realitzà una incursió a la localitat. Filippo Pernisa caigué mortalment ferit el 24 d'octubre de 1943 quan intentava refugiar-se a la fonda Zani de Massa Lombarda (Emília-Romanya, Itàlia), on li esperava el seu company Ferdinando Bassi, i morí poc després a l'hospital on havia estat traslladat. Tota la població assistí al seu enterrament tres dies després. Amb l'Alliberament el grup llibertari de Massa Lombarda prengué el nom de«Gruppo Anarchico Filippo Pernisa». L'octubre de 1946, tres anys després de la seva mort, Armando Borghi i altres companys inauguraren una placa commemorativa col·locada al lloc on caigué ferit de mort. Sa companya fou la també anarquista Ginevra Dalle Vacche.
***
- Vincenzo Lama:
El 24 d'octubre de 1961 mor a Imola (Emília-Romanya,
Itàlia) l'agitador anarquista
Vincenzo Lama, conegut com Bosca.
Havia nascut el 5 de desembre de 1866 a Faenza (Romanya,
Itàlia). Sos pares es
deien Pietro Lama i Domenica Drei. Sa família es
traslladà aviat a Solarola
(Romanya, Itàlia) i posteriorment, quan ell tenia nou anys,
a Castel Bolognese
(Romanya, Itàlia), on viurà la major part de la
seva existència. Només estudia
primària elemental. Després d'un temps militant
en el socialisme, s'adherí al
moviment anarquista, ben igual que son germà Paolo. En 1892
formà part, amb son
germà, del grup format per d'una desena d'anarquistes
(«Els Intransigents») que
s'escindí del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle
d'Estudis Socials) de
Castel Bolognese, en el qual participaven socialistes, republicans i
anarquistes, en solidaritat amb l'anarquista Raffaele Cavallazzi,
acusat
d'«actitud autoritària» i expulsat per
haver posat en qüestió la línia
reformista i «gradualista» del socialista Umberto
Brunelli i per haver exposat
al CSS les seves posicions més radicals. L'1 de juliol de
1894 el seu domicili
va ser la seu d'una reunió clandestina amb militants
anarquistes que havien
vingut d'Imola, entre ells Adamo Mancini, i de diverses localitats de
la
província de Ravenna; reunió que formava part
d'una sèrie de trobades entre els
anarquistes de Romanya amb la finalitat de discutir les mesures
repressives
imposades pel Govern de Francesco Crispi (Lleis 314, 315 i 316«d'excepció
antianarquistes). Va ser detingut domiciliàriament,
però la Comissió Provincial
suspengué finalment la denúncia i no va prendre
cap decisió. A finals de 1984
va ser processat, amb altres sis anarquistes de Castel Bolognese–Raffaele
Cavallazzi, Francesco Budini (Patacò),
Ugo Biancini, Giovanni Borghesi (Sablì),
Pietro Mariano Scardovi (Càcher)
i
Pietro Garavini (Piràt)–,
pel delicte
d'«associació per a delinquir» i el 7 de
desembre de 1894 el Tribunal de
Ravenna el condemnà a 18 mesos de reclusió i a
dos anys de vigilància especial.
El gener de 1896 fou alliberat, després d'haver complert la
condemna, però el
20 de març va ser novament detingut per infracció
de la vigilància especial i
condemnat a altres 32 dies de presó. El juliol de 1900
signà una protesta, que
es va publicar en el periòdic anarquista L'Agitazione
d'Ancona, en solidaritat amb els anarquistes d'aquesta ciutat
processats per«associació sediciosa». El 20 de
setembre de 1900 va ser detingut i denunciat a
les autoritats judicials com a un dels membres del nucli organitzatiu
del Grup
Socialista-Anarquista (GSA) de Castel Bolognese, en mig d'un clima
repressiu
sorgit arran del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans
de Gaetano Bresci;
però l'1 d'octubre va ser posat en llibertat provisional i
posteriorment va ser
absolt de l'acusació d'«associació
sediciosa». Durant el Govern de Giovanni
Giliotti portà una militància menys agitada i
menys exposada a la persecució
per part de les autoritats. Sabater de professió, el seu
taller es convertí en
lloc de reunió i de propaganda anarquistes. En 1915, encara
que continuava amb
la militància i freqüentava subversius, les
autoritats ja no el consideraven un«anarquista perillós». Això
no obstant, la vigilància a la seva persona no
cessà fins al 1930, any en el qual va ser esborrat de les
llistes de
subversius. Durant el període feixista mostrà una
actitud de forta oposició i
la seva botiga de sabater constituí un centre de trobada
antifeixista. El gener
de 1938, amb el seu fill Bindo, anarquista en la seva joventut,
però que acabà
en les files comunistes, es traslladà a Bolonya i
posteriorment a Imola.
Vincenzo Lama va morir el 24 d'octubre de 1961 a Imola
(Emília-Romanya, Itàlia)
i, per voluntat de sa família, va ser enterrat a Castel
Bolognese.
- Cipriano Mera Sanz: El 24 d'octubre de 1975 mor a Saint-Cloud (Ila de França, França), el destacat militant anarcosindicalista Cipriano Mera Sanz, conegut també com Chimeno. Havia nascut el 4 de novembre de 1897 a Tetuán de las Victorias (Madrid, Espanya). Son pare, paleta, era també caçador furtiu. Amb 11 anys, en comptes d'anar a l'escola, va haver de guanyar-se la vida, fent tota casta de feinetes (boletaire, venedor ambulant, guardar animals, cambrer, feines en una teuleria, etc.). Als 16 anys va entrar com a peó de paleta i son pare el va afiliar en la Societat de Paletes «El Trabajo», adherida a la Unió General de Treballadors (UGT). Quan tenia 20 anys gairebé sabia llegir i escriure, però es va inscriure en una acadèmia i durant vuit mesos va assistir a classes nocturnes. En 1920, molt desencantat de les activitats ugetistes, pren contacte amb cercles anarquistes, coneixent Joan Barceló, Moisés López i Santiago Fernández. A partir del 8 de març de 1921, data de l'assassinat d'Eduardo Dato, president del Consell de ministres, la implicació en el moviment anarquista és total. Durant el període de la dictadura de Primo de Rivera va formar part d'un grup anarquista que actuava dins de la Societat de Paletes, i amb aquest va conspirar contra el dictador, sobretot en l'anomenada «Sanjuanada». Un cop va caure la dictadura, va organitzar a Madrid el Ram de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser president en 1931. Va intervenir en l'organització dels Grups de Defensa Confederal i va formar part amb Buenaventura Durruti del Comitè Revolucionari de Saragossa constituït en 1933, fet que el va portar a la presó de Burgos fins al maig de 1934. Durant l'estiu de 1936, la vaga de la construcció havia paralitzat més de cent mil homes, i a començaments de juliol va ser empresonat juntament amb altres membres del Comitè de Vaga de la Construcció. Quan es va produir l'aixecament militar de juliol de 1936 es trobava detingut a la presó Model de Madrid. Un cop va ser alliberat, el 19 de juliol, va organitzar una«columna» anarquista (un parell de camions i un centenar de milicians) que va prendre Conca, que s'havia aixecat i es trobava a mans de la Guàrdia Civil, i alguns pobles de la zona. A començaments d'agost combatrà a la serra de Gredos al front d'un milenar de milicians formant part de la Columna del Rosal. Més tard, la columna de Mera es transforma en la XIV Divisió del l'Exèrcit Popular de la qual és nomenat comandant; divisió que va intervenir fonamentalment en la defensa de Madrid en novembre de 1936 i en les batalles de Guadalajara contra les tropes italianes (març de 1937) i de Terol. L'octubre de 1937 és ascendit a cap del Cos de l'Exèrcit i es fa càrrec del IV Cos de l'Exèrcit; era la més alta graduació assolida per un anarquista, la qual cosa va provocar protestes de caps i comissaris comunistes. En març de 1939 va fer costat el cop d'Estat del coronel Casado, suport que va ser decisiu per al seu triomf. Quan el govern de Negrín abandona Espanya el 6 de març de 1939, la situació del Consell Nacional de Defensa que s'havia acabat de crear és crítica durant els dies següents enfront de la rebel·lió d'una part dels tres cossos de l'exèrcit, dominats pel Partit Comunista d'Espanya, que defensen Madrid. Mera va marxar al capdavant de la XIV Divisió sobre Madrid des de Guadalajara per salvar el Consell després d'una sèrie d'acarnissats combats contra les tropes comunistes a l'interior de Madrid. Un cop caure Madrid, es va traslladar a València, exiliant-se a Orà (Algèria) el 29 de març de 1939, on va ser internat al camp de concentració de Morand. Després de fugir del camp, marxarà al Marroc francès, on es guanyarà la vida a Casablanca com a peó en la construcció del ferrocarril Tànger-Dakar. Quan França va caure en mans dels nazis, les autoritats franquistes van demanar l'extradició de nombrosos refugiats espanyols al territori francès. Detingut el març de 1941, va ser lliurat pel Govern de Vichy a les autoritats franquistes el 20 de febrer de 1942 a condició que no fos executat. El 26 d'abril de 1942 va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada el 15 de desembre de 1944 per 30 anys de presó. A la presó va fer contacte amb el secretari de la CNT, Amil, i va rebre la visita d'enviats dels generals Aranda i Beigbeder que van sol·licitar ajuda confederal per derrocar Franco. L'1 de setembre de 1946 va ser amollat en llibertat condicional. L'11 de febrer de 1947, delegat pel Comitè Nacional de la CNT de l'interior, va passar a França per a realitzar una gestió sobre la unitat de la CNT de l'exili, que estava dividida des de 1945; però aquesta missió secreta deixarà de ser-ho quan el periòdic estalinista Mundo Obrero, ho denunciarà des de la seva primera pàgina: «Què ha vingut a fer Cipriano Mera a França?», i Mera es va veure obligat a restar a França. Va intentar reunificar la CNT sense èxit i després es va alinear amb els moderats, partidaris del col·laboracionisme antifranquista. El juny de 1950 va participar en el Ple reformista per la comissió pro unitat. Consumada la unitat en 1960 va ser l'encarregat de presidir el míting confraternal de novembre d'aquell any a París. En 1963 va se empresonat al país gal per la seva pertinença a Defensa Interior (DI) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va militar en la Federació Local de la CNT parisenca i entre 1965 i 1966 es va mostrar molt dur amb els cincpuntistes i després del tumultuós Ple de Bordeus, que va deixar en entredit la seva honorabilitat acusant-lo d'haver malversat 5.000 francs procedents de DI, es va integrar en la fracció que editava el periòdic Frente Libertario i després Presencia --cenetistes expulsats de la CNT de l'exili pel sector Esgleas-Montseny. En 1974 va participar en la conferència de Narbona. Va treballar de paleta fins al 72 anys a Caen i a la regió parisenca, i després va viure a Boulogne-sur-Seine. Cipriano Mera va morir 26 dies abans que el dictador Franco, el 24 d'octubre de 1975, d'una malaltia pulmonar a l'hospital Hugueni de Saint Cloud, a prop de París (França) i va ser enterrat el 30 d'octubre, envoltat per una gran multitud de companys vinguts d'arreu, al cementiri parisenc de Boulogne-Billancour. Va escriure poc en la premsa (Mujeres Libres, Frente Libertario i Presencia), però va deixar escrita una autobiografia, Guerra, exilio y carcel de un anarcosindicalista, que va sortir poc després de la seva mort i havent llegat els seus drets d'autor al Moviment Llibertari, i que va ser reeditada en 2006. El 4 de desembre de 2009 s'estrenà a les sales comercials el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera, dirigit per Valentí Figueres i Helena Sánchez, el qual narra mitjançant documents inèdits i de manera magistral la seva vida.
---
Del camí de Ternelles a les compatibilitats del batle. Precs i preguntes.
Aquests són els precs i preguntes que vam registrar al ple de setembre. El ple va finalitzar a les 00:00 sense temps a contestar. Ja veurem si ens poden contestar al ple de dijous. Ens podeu fer arribar els vostres prec i preguntesa aquest mateix bloc, a la pàgina web, al facebook, al correu alternativaperpollenca@gmail.com que traslladarem al ple (dimarts és el darrer dia per registrar-les) i que tard o temprà serán contestats.
PRECS.
- Ja que la sentència número 47/13 de la Secció 4ª de l’Audiència Provincial va fallar l'ús públic del camí de Ternelles consideram que l'Ajuntament hauria d'informar a la propietat que els seus guardes privats no tenen cap dret a demanar als ciutadans que signen un paper, en el que se comprometen a no pujar al Castell del Rei . També demanam a l'Ajuntament que insti la Comissió Insular d'Urbanisme i Patrimoni a que acordi els convenis d'usos amb els propietaris dels BICs com el Castell del Rei i la Fortalesa d'Albercuixen aquest moment inaccessibles, i aprovi un règim de visites d'acord amb la normativa vigent.
- Demanam la intervenció urgent de la Conselleria d’educació i l’Ajuntament per solucionar els problemes del pavelló de l'IES Clara Hammerl com les goteres d'aquests dies, i la millora del conveni en referència a aquest pavelló entre les dues institucions.
- Demanam a l'Ajuntament que sol·liciti a carreteres la col·locació de senyals avisant als conductor del perill de les cabres que creuen la carretera tan en direcció a Formentor com cap a Lluc (MA 10, MA 2200 i MA 2220)
PREGUNTES
- Ha presentat l'Ajuntament al·legacions a l'ordenança reguladora de l'ús i la conservació de la carretera vella de Lluc a Pollença? No considera el batle que l'Ajuntament havia de garantir el domini i ús públic de la carretera?
- Hi ha testimonis orals de veïns de la Cala Sant Vicenç de que Aligi Sassu va regalar als ciutadans de la Cala Sant Vicenç 14 litografias (el Viacrucis de cardenale Colombo), que en aquest moment es troben en mans de la Parròquia de Pollença. Podria el regidor de cultura comprovar aquests fets i en cas de confirmar la seva veracitat iniciar els procediments per a la seva recuperació?
- Ara que ens trobam a punt de posar en funcionament l'edifici de Can Llobera s'ha comprovat que a l'edifici no falta res del seu patrimoni inventariat.
- Al mes de juny vam demanar, i no s'ens va respondre, si s’havien obert expedients d’infracció urbanística a les obres realitzades a les parcel·les 478, 490 i 491 del polígon número 3 que es troben en zones protegides. Una ciutadana va registrar una instància el 29 de gener (núm 592). Tampoc vam obtenir resposta a la pregunta de si havian comprovat si les obres que s'han fet a la parcela 782 polígon 3 s'ajusten a la llicència que es va donar al seu moment?
- Al ple d'octubre de 2012 vam aprovar demanar al Departament de Patrimoni Històric del CIM l’obertura del corresponent expedient sancionador als propietaris de l’antiga fàbrica de Can Morató pel seu incompliment de la Llei 12/98, de Patrimoni Històric. Ha complit el batle aquest acord del ple? I en cas afirmatiu ha obtingut alguna resposta?
- A l'acta de la Junta de Govern nombre 13/2014 de data 1 de juliol hi ha l'aprovació d'un pagament de 5.108,91 euros a l'empresa H202 SPORT GLOBAL, S.L. en concepte de"2 Reixetes Vessar i 8 plaques canto", podrien ampliar el concepte d'aquesta despesa.
- A l'acta de la Junta de Govern nombre 13/2014 de data 1 de juliol hi ha l'aprovació d'un pagament de 481,58 euros a l'empresa TERRA CONSCIENT S.L. en concepte de "Manta tèrmica liquida piscina Port. Abril", podrien ampliar el concepte d'aquesta despesa i el cost total anual previst per aquest concepte.
- Com cada any, Junta a Junta de Govern hi ha el degoteig de factures corresponents a la "Fira del Vi". Ens podrien facilitar el cost total per les arques municipals d'aquesta fira.
- Dins l'adequació de les Pistes esportives del Port de Pollença es pensa construir una nova pista de futbet en una ubicació diferent de l'actual però dins del mateix complex esportiu ? Com pensen gestionar les noves pistes? El lloguer de pistes es farà al bar, a la piscina? A més de l'administratiu es pensa traspassar més personal pel manteniment de les noves instal·lacions? S'ha previst un augment del pressupost?...
- Un ciutadà ens ha fet arribar la seva queixa en referència a una multa que se l'ha posat (expedient2014/7) per incompliment de l'Ordenança d'Animals Domèstics de Companyia i hi ha un sèrie de qüestions que ens agrairia aclarir.
Segon el ciutadà ell no te cans, en cap moment se li va identificar al lloc, moment i en les circumstàncies que diu l'acta del policia i resulta impossible que fos així ja que es trobava ingressat a l'hospital. Ens podeu explicar la versió de la policia d'aquests fets. Com es va identificar al ciutadà? Com es va comprovar que el ca era seu? Com es va comprovar què el ca no portava microxip?
- Al ple de maig es va aprovar la nostra moció segons la qual l'Ajuntament havia de pressupostar i realitzar un procés participatiu per decidir entre tots (ciutadans, tècnics i polítics) els usos dels espais públics, entre altres el futur edifici del solar de la pescateria per tal d'incorporar-los als projectes definitius. Poden especificar com i quan pensen fer aquest procés participatiu?
- A les 'Converses d'arquitectura' entorn de la figura de Gaudí que es van realitzar al Club Pollença havia prevista una visita guiada a l'interior de l'Església de Nostra senyora dels Àngels que va ser vetada pel rector. En referència a aquest vet el batle regidor de cultura va fer alguna gestió per evitar el veto? Posteriorment ha fet qualque cosa respecte a aquest tema? Cal recordar que l'Ajuntament paga gratificacions de 150,25 euros mensuals a la parròquia per facilitar l'accés del turistes al patrimoni.
- Una vegada finalitzada la comissió informativa el batle ens va informar i va respondre a la sol·licitud d'un ciutadà en referència a la compatibilitat del seu càrrec amb altres càrrecs que ocupa a l'administració i a diferents empreses. Consideram que seria correcte que donés aquesta informació al ple per a que consti a les actes.
Un dissabte ple de mobilitzacions.
Vine dissabte a dir NO a les prospeccions petrolíferes a les nostres costes, a ca nostra. TOTS JUNTS PODEM!
Temps de repressió i de resistència. Avui a vespre la política repressiva i antidemocràtica del PP ens convoca a una doble cita solidària: amb Marcel Pich, Robert Adela i les Encausades. Afortunadament els dos indrets són a prop un de l'altre: el casal Alcover i el Parc de les Veles just davant el local de la CNT.
GALERÍA FOTOGRÁFICA: MAASTRICHT 1ª Parte (HOLANDA)
© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 25 de octubre de 2014