Presentació del llibre "El blues d'en Maceo"
[16/10] «La Idea Libre» - Monument Ferrer - Renaud - Grave - Cantarelli - Díez - Fieramonte - Gonçalves - Salas - Costa - Ranieri - Continente - Hernández Vera - Michaelis - Santana
Anarcoefemèrides
del 16 d'octubre
Esdeveniments
- Surt La Idea Libre: El 16 d'octubre de
1896 surt a Montevideo (Uruguai)
el primer número de la publicació anarquista La Idea Libre. Periódico obrero.Órgano de los gremios de pintores y
tabaqueros. Portà els epígrafs«Emancipació de l'esclau del salari» i«Pau
i solidaritat en igualtat de drets». De periodicitat
irregular («Apareix quan
pot»), es publicà per subscripció
voluntària. Tractà temes sindicals, sobre
l'alliberament de la dona, història del moviment obrer, etc.
Els articles es
publicaren sense signar. Començà a publicar
l'assaig d'Augustin Hamon «De la
patria», traduït per José
Martínez Ruiz (Azorín).
Només es publicà un número
més, l'1 de novembre de 1896.
***
- Monument a Ferrer i Guàrdia: El 16 d'octubre de 2001 a l'entrada de l'Escola de Ciències Empresarials del campus de Pedralbes de la Universitat de Barcelona (Catalunya) s'inaugura un monument en memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia, en presència del director de l'escola, Alfredo Rocafort, i del president de la Fundació Ferrer i Guàrdia, Joan Francesc Pont. Set estudiants de Belles Arts de la ciutat italiana de Carrara (Federica Malatesta, Fabio Romiti, Emmanuele Greco, Riccardo Villari, Massimo Vanelli, Silvio Corsini i Rosanna Gregorace), sota els auspicis de l'Associació Germinal, van esculpir un baix relleu de marbre que simbolitza l'afusellament del mestre racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 13 d'octubre de 1909, acusat de ser l'instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Dirigits per l'escultor Dominique Stroobant, els estudiants van dur a terme l'obra inspirant-se en un dibuix de Flavio Constantini que, des de sempre, ha estat una estampa clàssica de la iconografia sobre aquest fet històric. El baix relleu va ser ofert a l'Escola d'Empresarials de la Universitat de Barcelona, a través de la Fundació Ferrer i Guàrdia, que va acceptar posar-lo a la façana principal tot coincidint amb el centenari de la creació de l'Escola Moderna. La inscripció diu:«En memòria del fundador de l'Escola Moderna Francesc Ferrer i Guàrdia, màrtir de la llibertat pedagògica. Barcelona, 13 d'octubre de 1909 - 13 d'octubre de 2001.» Aquest va ser el segon monument a Ferrer i Guàrdia que s'erigia a Barcelona. El primer va ser una iniciativa de l'alcalde Pasqual Maragall i es va posar a Montjuïc. Posteriorment, el 2002, encara es va posar un altre, al davant de l'edifici de Ciències de l'Educació del campus de la Vall d'Hebron.
Naixements
- Jules Renaud: El
16 d'octubre de 1851
neix a Auteuil (Franc Comtat, Arpitània) el sabater
anarquista Jules Renaud,
també citat com Renaux.
Sos pares es
deien Alexis Renaud i Eugénie Goudron. Visqué al
carrer des Rosiers de París
(França) i el març de 1894 va ser detingut per
les seves activitats anarquistes
i acusat de pertànyer a «associació
criminal». L'agost d'aquell any es refugià,
amb Georges Darien i Zo d'Axa, a Londres (Anglaterra). El seu nom
figura en un
llista d'anarquistes a controlar establer en 1894 per la policia
ferroviària de
fronteres francesa. En aquest any muntà a la capital anglesa
una paradeta al
número 4 de Little Goodge Street, on també
treballà el sabater anarquista
Jean-Baptiste Humbert, i el seu domicili, al número 32 de
Pitt Street, fou lloc
de trobada de nombrosos companys llibertaris (Charles-Jean Capt, Lucien
Guérineau,
Armand Lapie, Severino Rappa, Émile Pouget, Charles Malato,
Errico Malatesta, Henri
Cler, etc.). El gener de 1897 sa companya es reuní amb ell a
Londres, on
treballà com a dona de fer feines.
***
- Jean Grave: El 16 d'octubre de 1854 neix a Breuil (Suire, Puèi Domat, Alvèrnia, Occitània) el militant i propagandista anarquista Jean Grave: Havia nascut en una família pobra pagesa que en 1860 es va instal·lar a París, on va començar a estudiar en un col·legi de frares i més tard aprendrà l'ofici de sabater. Va poder assistir com a espectador als fets de la Comuna, assistint a les reunions blanquistes. Poc després moriran sa mare de tuberculosi i sa germana de tisi. En 1875 va fer el servei militar obligatori al II Regiment d'Infanteria de Brest, però el seu episodi castrense va durar poc a causa de la mort de son pare. D'antuvi temptat pel socialisme guedista --estava subscrit a Le Prolétaire, de Paul Brousse, i a L'Égalité, de Jules Guesde--, el 30 de gener de 1879 va afiliar-se al Partit Obrer de Guesde i va participar en el consell d'administració del seu periòdic, ocupant-se de l'expedició. Paral·lelament a la seva intervenció guedista, va participar en el«Grup d'Estudis Socials dels Vè i XIIIè Districtes», i va conèixer militants anarquistes com Cafiero, Malatesta i Tcherkesoff. Va declarar-se anarquista a partir de 1880 quan va rebutjar el parlamentarisme de Jules Guesde i va abandonar les seves files. A partir de novembre de 1881 va encarregar-se de la publicació mensual del Bulleti des Groupes Anarchistes. En 1882 va començar a escriure els seus primers articles en la premsa llibertària de Lió (Le Droit Social) i l'any següent va començar a publicar fullets revolucionaris sota el pseudònim Jehan Le Vagre. En 1883, a petició d'Élisée Reclus, va encarregar-se de la publicació a Ginebra de Le Révolté. Més tard, a França, continuarà amb la publicació del periòdic sota el títol La Révolte. El juny de 1891 va ser condemnat a sis mesos de presó, com a gerent de La Révolte, per un article sobre els Fets de Fourmies. Divulgador de les tesis de Kropotkin, en 1892 va escriure La société mourante et l'anarchie, amb prefaci d'Octave Mirbeau; aquest llibre li portarà el febrer de 1894, gràcies a l'entrada en vigor de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), una condemna de dos anys de presó i de 1.000 francs de multes per«provocació al pillatge, a l'assassinat, al robatori, a l'incendi...». Aquest mateix any es veurà implicat en el «Procés dels Trenta», però en aquesta ocasió va ser absolt. El 4 de maig de 1895 va començar a publicar la revista setmanal Les Temps Nouveaux, que tindrà un fort impacte en els cercles literaris i artístics de l'època; nombrosos artistes de renom (Aristide Delannoy, Maximilien Luce, Paul Signanc, Alexandre Steinlen, Van Rysselberghe, Camille Pissarró, Van Dongen, Georges Willaume...) participaran en la seva il·lustració, així com en el seu finançament, oferint quadres, dibuixos i aquarel·les. Les Temps Nouveaux serà qualificat per molts com el «Periòdic Oficial» de l'anarquisme francès. En 1901 va publicar Les aventures de Nono, una utopia llibertària per infants, que serà utilitzada per Ferrer i Guàrdia a les seves Escoles Modernes, després de la traducció feta per Anselmo Lorenzo. Batejat per alguns llibertaris (Victor Serge, Rirette Maîtrejean, Libertad) per les seves positures intransigents --a més del fet de portar eternament la llarga brusa grisa dels tipògraf assimilada a una sotana-- amb el sobrenom de «Papa del carrer Mouffetard», seti del seu despatx, s'oposarà a la tendència individualista de l'anarquisme, així com als il·legalistes, als naturistes i als cooperativistes. En 1914 es va refugiar al Regne Unit, on va signar amb Kropotkin el «Manifest dels Setze», favorable a l'intervencionisme en la Gran Guerra. En tornar a França, va continuar militant i escrivint, però aïllat del moviment anarquista i retirat a Plessis-Robinson. També és autor de La société au lendemain de la révolution (1882), Organisation de la propagande révolutionnaire (1883), La Révolution et l'autonomie selon la science (1885), L'Anarchie, son but, ses moyens (1899), Enseignement bourgeois et enseignement libertaire (1900), Terre libre (1908), La colonisation (1912), Contre la folie des armements (1913), Kropotkine (1921), La faillite bolchevik (1924), Ce que doit être la vraie Société des Nations (1925), Mouvement libertaire sous la III République (1930), Les colonies agricoles (1931), Les erreurs du marxisme (1931), Ce que devront être la révolution et la société future (1931), Bases d’un programme anarchiste (1935), entre d'altres. Jean Grave va morir el 8 de desembre de 1939 a Vienne-en-Val (Centre, França). Una part del seu arxiu es troba a l'Institut Français d'Histoire Sociale (IFHS) de París.
***
- Vittorio
Cantarelli: El 16 d'octubre de 1882 neix a Castelnovo di
Sotto (Emília-Romanya,
Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Vittorio
Cantarelli. Sos pares es
deien Giuseppe Cantarelli i Maria Tagliavini. El desembre de 1888
s'instal·là
amb sa família a La Spezia (Ligúria,
Itàlia), on son pare havia trobat feina.
En acabar l'escola elemental, començà a treballar
com a aprenent en un taller de
calçat regentat per un membre de la Lliga dels Sabaters,
considerat per la
policia com a un «autor d'atemptats
perillós». L'aprenent ràpidament es
relacionà
amb el moviment anarquista, esdevenint delegat dels sabaters a la
Cambra del
Treball i freqüentant el Cercle Llibertari. En estret contacte
amb Pasquale
Binazzi i sa companya Zelmira Peroni i el grup editor del setmanari Il Libertario (1903-1922) de La Spezia,
a partir del maig de 1905 en fou nomenat gerent, càrrec que
ocupà fins al
desembre de 1908. També fou el gerent de l'únic
número de la publicació 3
Agosto, publicat a La Spezia aquell
dia de 1908 per commemorar el primer aniversari de la mort accidental
durant la
feina de diversos obrers dels alts forns de Portoferraio, a l'illa
d'Elba. El
juliol de 1909, denunciat pel sacerdot Giovanni Ginocchio,
acèrrim enemic dels
anarquistes locals, va ser jutjat i condemnat a 10 mesos de
presó i a una multa
de 1.000 lires per un delicte de difamació
mitjançant la premsa. Per fugir de
l'empresonament, el gener de 1910 emigrà a
França, primer a Niça i després a
Lió. El setembre de 1912 es traslladà a
París, al districte de Buttes-Montmartre,
on visqué amb Cristina Bianciotto i treballà
sempre com a sabater. En 1917
retornà a Itàlia i a La Spezia
reprengué la seva lluita anarquista i sindical,
esdevenint un dels militants més influents i constantment
vigilat per la
policia que el considerava un perillós subversiu. El juliol
de 1919, com a
membre de la Cambra del Treball i de l'anarcosindicalista
Unió Sindical
Italiana (USI), organitzà, juntament amb el
Comitè d'Acció Unitària Nacional
(CAUN) de Milà, manifestacions contra l'encariment de la
vida a La Spezia. En
aquesta època participà activament en el moviment
d'ocupació de fàbriques i en
les lluites contra l'ascensió del feixisme. El
març de 1922, en representació
dels obrers de La Spezia, participà en el IV
Congrés Nacional de l'USI celebrat
a Roma. El 23 d'abril de 1922, amb Errico Malatesta, Luigi Fabbri i
Pasquale
Binazzi, formà part de la delegació de l'USI i
del periòdic Umanità
Nova que s'entrevistà a La
Spezia amb l'anarcobolxevic Hermann Sandomirsky, membre d'una
delegació
soviètica vinguda per trobar-se amb diversos
diplomàtics europeus arran de la Conferència
de Gènova, reunida per buscar acords per a la
reconstrucció del comerç i del
sistema financer internacional després de la Gran Guerra. El
setembre de 1922,
quan el feixisme truca a la porta, decidí exiliar-se a
França i s'establí a
París, on s'integrà en els lluites antifeixistes
i sindicals portades per la
immigració italiana. L'octubre de 1924, amb Ugo Fedeli,
Felice Vezzani,
Virgilio Gozzoli, Tintino Persio Rasi (Auro
d'Arcola) i Armando Borghi, signà en nom del
Comitè d'Aliança Llibertària
(CAL) la convocatòria d'un congrés de totes les
forces llibertàries emigrades a
França. En 1924, també, va ser nomenat secretari
del Comitè de Defensa
d'Ernesto Bonomini i el setembre de 1925 assistí, com a
delegat de la Comissió
Executiva de la Cambra de Treball de La Spezia, al congrés
de l'USI en l'Exili
celebrat a París, on reivindicà el manteniment de
l'autonomia de l'USI respecte
a les altres organitzacions sindicals, seguint l'opinió del
secretari nacional
Armando Borghi. A començaments de 1926, amenaçat
d'expulsió, marxà a Zuric;
però el desembre retornà a França, on,
després d'haver participat en una
conferència antifeixista, va ser detingut i enviat a
Bèlgica. A Brussel·les
treballà al taller del sabater anarquista espanyol Sotero
Peralta i esdevingué
un dels militants més actius del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista
(CIDA). El 19 de juliol de 1927 prengué part a
Esch-sur-Alzette (Luxemburg) en
una manifestació contra la condemna de Sacco i Vanzetti, on
prengué la paraula
i atacà la justícia nord-americana; per la
violència del seu llenguatge li va
ser prohibida novament l'entrada a Luxemburg. El setembre d'aquell any
participà en un míting a la Casa dels Ferroviaris
de Brussel·les contra
l'arribada de l'«American Legion». Al seu domicili
es van realitzar nombroses
reunions, on van participà destacats militants (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri,
Corrado i Mario Perissimo, Giuseppe Bifolchi, Enrico Zambonini, Bruno
Gualandi,
Hem Day, Virgilio Gozzoli, Gigi Damiani, M. Gamba, Torquato Gobbi,
etc.) i diversos
grups antifeixistes francesos. També va participar en les
reunions del Grup
Llibertari Italià (GLI), que se celebraven al
cafè Au Roi de Brussel·les. El
maig de 1929 s'instal·là a Anderlecht, a la
regió de Brussel·les, on continuà
amb les seves activitats antifeixistes públiques i
clandestines. El juny de
1931 participà, amb Italo Ragni, Hem Day, De Boc, Angiolo
Bruschi i Pietro
Montaresi, en un míting a favor del dret d'asil. En aquestaèpoca va ser
secretari del Socors Roig Internacional (SRI). En 1931
participà amb Angelo
Sbardelotto, Emidio Recchioni (Nemo)
i Alberto Tarchiani, en l'organització d'un atemptat contra
Benito Mussolini, fet
pel qual va ser condemnat el juny de 1932 a Itàlia per un
Tribunal Especial
feixista a 30 anys de presó per«còmplice» del frustrat atemptat.
Força actiu
en el grup anarquista italià de Brussel·les,
continuà la seva tasca
antifeixista, alhora que denuncià l'autoritarisme del
règim soviètic. En
aquesta època creà el Comitè de
Defensa Anarquista dels Joves Desocupats. Durant
la guerra d'Espanya, amb Mario Mantovani i Vincenzo Geranio,
animà l'anarquista«Comitè Anarquista Pro Espanya» de
Brusse·les que envià voluntaris i
recaptà
fons per ajudar les seves famílies i lliurà
clandestinament armes als
combatents. En 1939, amb el triomf de Francisco Franco,
s'ocupà del
repatriament d'aquests voluntaris i dels refugiats que fugien de
l'Espanya
franquista. Quan esclatà la II Guerra Mundial
s'integrà en la Resistència,
d'antuvi a Bèlgica i després a diversos
països europeus ocupats. El 9 de febrer
de 1941 va ser detingut pels nazis a Polònia; enviat a
l'alpí pas de Brenner,
va ser lliurat a les autoritats feixistes italianes, que l'internaren
immediatament a la presó de Reggio Emilia i, a partir del 22
de març, a la de
Civitavecchia (Laci, Itàlia) per purgar la pena a la qual
havia estat condemnat
en 1932. Jutjat novament el 23 de maig de 1941 per un Tribunal
Especial,
presidit pel lloctinent general de la Milicia Gaetano Le Metre, va ser
condemnat a 30 anys de presó i tancat a San Gimignano
(Toscana, Itàlia). En
1945, en acabar la guerra, va ser alliberat i entrà a formar
part de la
Federació Comunista Llibertària Ligur (FCLL) i en
el grup de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) de La Spezia. Entre el 23 i el 25 de juny de
1945
participà en el Congrés Interregional de la
Federació Comunista Llibertària
Alta Itàlia. El setembre de 1945 va ser elegit delegat de La
Spezia al I Congrés
de la FAI de Carrara i el març de 1946 al Congrés
Nacional celebrat a
Florència. Més tard retornà a
Bèlgica. Vittorio Cantarelli va morir el 7 de
desembre de 1957 a Schaerbeek (Brussel·les,
Bèlgica).
***
- Galo Díez Fernández: El 16 d'octubre de 1884 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) el militant anarcosindicalista Galo Díez Fernández. De jove va tenir aficions taurines i va arribar a torejar. Entre 1913 i 1914 escriu en els periòdics anarquistes El Látigo, de Baracaldo, iEl Trabajo, de Logronyo. Va ser en juny de 1915 l'instigador del Motí del Pa de Vitòria. En 1918, ja un militant influent i gran orador de la Confederación Nacional del Treball (CNT), escriu en Tierra y Libertad,època en la qual vivia a Eibar i treballava als tallers d'una armeria. Durant els següents anys va canviar freqüentment de domicili (Vitòria, Bilbao, Logronyo, Sant Sebastià, Tolosa) a causa de la necessitat d'alimentar sa família nombrosa. En 1917 va signar el Manifest d'Eibar contra la guerra i va representar la Regió Nord en la Conferència Nacional Anarquista de Barcelona de 1918. L'any següent va ser un dels més actius antibolxevics del Congrés de la Comèdia. En febrer de 1920 va representar Eibar en el Congrés del Nord a Logronyo i durant aquest any va fer mítings i conferències al País Basc (Zaramillo, Durango, Vitòria...). El 14 de febrer de 1921 va ser detingut en una reunió celebrada a Santander. A proposta seva es va celebrar l'Assemblea de Madrid d'agost de 1921 que va suposar el començament de la fi de la influència bolxevic (Maurín, Nin, Ibáñez, Arlandís, etc.) en la CNT. En 1922 va assistir a la Conferència de Saragossa, on va protestar contra la repressió a Rússia i va rebutjar un pla que pretenia crear un comitè fort amb sou elevats format per Pestaña, Seguí, Carbó, Peiró, J. M. Martínez i ell mateix; en aquesta reunió va ser designat delegat a la conferència berlinesa preparatòria del Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquell any. En maig de 1922 va assistir a la Conferència Regional Catalana de Blanes. Durant la dictadura de Primo de Rivera va viure molt precàriament a Tolosa fent de cobrador d'una fàbrica de màquines de cosir. En 1923 va representar els sindicats d'Eibar en el Ple de Mataró i va fer mítings amb Subero. Amb la instauració de la República va continuar militant, encara que no amb la lluentó dels anys passats, i va participar activament am Manuel Pérez en la recuperació i enfortiment de la CNT de Guipúscoa. En 1931 va participar per Renteria, Tolosa i Sant Sebastià en el Congrés Confederal, participant posteriorment en una gira de difusió dels acords per tota la zona nord (Alsasua, Baracaldo, Pamplona, Estella, Sagüesa, Bilbao, Santurce, Durango, etc.), amb Manuel Pérez i Domingo Germinal. Quan va esclatar la guerra, va formar part del Comitè del Front Popular de Tolosa i poc després es va traslladar a València, on va representar la CNT del Nord en el Comitè Nacional de la CNT en qualitat de vicesecretari, realitzant gairebé tasques burocràtiques de poca entitat i convertit al revisionisme i al circumstancialisme, ell que abans havia estat un ferm defensor del purisme llibertari, defensant la unitat sindical amb la Unió General de Treballadors (UGT) i la col·laboració en el Govern basc. Durant aquests anys va ser un incondicional d'Horacio Martínez Prieto. En febrer de 1937 va representar el Comitè Nacional en el Congrés Col·lectivista de Casp, en juny va intervenir en un míting a València i en setembre, com a vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT, va ser enviat a investigar els desastres causats per Líster a la col·lectivitats aragoneses --el seu informe, amb Royo i Amil, és del 16 de setembre de 1937. També va ser l'encarregat de fer arribar al socialista Prieto la disposició cenetista de fer-li constat contra els estalinistes. Galo Díez va morir el 25 de juliol de 1938 a la platja del Saler (València, País Valencià) ofegat després de patir una congestió. Va col·laborar en la premsa anarquista: Acción Libertaria, CNT, CNT del Norte, Cultura y Acción, La Ilustración Ibérica, El Látigo, La Lucha, Semilla Roja, Solidaridad Obrera, El Trabajo, Tierra y Libertad,Vida Obrera, El Vidrio, etc. Va escriure el pròleg al llibre de Felipe Alaiz Vida y muerte de Ramón Acín i és autor de La mujer en la lucha social (1922),Esencia ideológica del sindicalismo (1922), Apariencias (1923), De julio a julio (un año de lucha) (1937, en col·laboració), Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (1937, en col·laboració), entre altres. Horacio Martínez Prieto va escriure una biografia (Semblanza y personalidad de Galo Díez) que roman inèdita.
Galo Díez Fernández (1884-1938)
***
- Dario
Fieramonte: El 16 d'octubre de 1893 neix a San Giovanni
Lupatoto (Vèneto,
Itàlia) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista
Dario Fieramonte,
també conegut com Dario Fieramonti.
Sos pares es deien Luig Fieramonte i Guerrina Lanzetti.
Emigrà amb sa família a
Milà (Llombardia, Itàlia) i ben aviat la policia
el fitxà com a individu que«freqüenta els subversius més
perillosos». En 1911 va ser condemnat per«ultratge i violència a agents» i l'any
següent emigrà a Suïssa buscant feina.
En 1913 retornà a Milà, on milità
força en la Unió Sindical Italiana (USI). El
maig de 1913 va ser detingut durant la vaga de
metal·lúrgics de les fàbriques
automobilístiques milaneses, organitzada per l'USI. El
setembre d'aquell any va
ser cridat a files i va ser destinat a Roma en el II Regiment de
Bersaglieri
(tiradors d'elit), però acabà en la Companyia de
Disciplina de l'Exèrcit de San
Leo de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) per haver
rebutjat prestat jurament a la
Pàtria. Juntament amb Augusto Masetti i Antonio Moroni, va
ser un símbol de la
campanya antimilitarista que portaren els seus companys. L'octubre de
1914 va
ser llicenciat i aconseguí treball d'electricista a Casale
Monferrato (Piemont,
Itàlia). Després
s'instal·là a Milà on
participà en la campanya contra la
intervenció d'Itàlia en la Gran Guerra i l'agost
de 1915 va ser ferit d'un tret
durant una manifestació antimilitarista. A finals de 1915,
per a no haver de
presentar-se al control militar, emigrà a Suïssa.
D'antuvi va fer feina en una
vidrieria de Saint-Prex (Vaud, Suïssa) i després
marxà cap a Ginebra (Ginebra,
Suïssa), on entrà a formar part del grup editor de Le Réveil, fet pel qual en
1916 va ser internat a la colònia
agrícola penitenciària de Witzwil (Berna,
Suïssa). Al restaurant de la«Cooperativa de Zuric», conegué
Vladímir Lenin i el socialista Francesco
Mesiano. El setembre de 1916 va ser detingut, juntament amb altres
companys
(Enrico Arrigoni, Emilio Leonardi, Federico Giordano Ustori) durant la
manifestació del «Diumenge Roig» i poc
després, el 12 d'octubre, va ser
expulsat del cantó de Ginebra. Gràcies a una
campanya de suport portada a terme
pel moviment obrer, el novembre de 1916 va ser finalment alliberat i
trobà
feina a La Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa), on
mantingué estrets contactes
amb Ugo Fedeli i companys de Zuric (Zuric, Suïssa). Segons
l'ambaixada d'Itàlia
a París, en 1918, amb Enrico Arrigoni i Federico Ustori,
marxà cap a Alemanya.
L'11 de gener de 1919 va ser detingut a Berlín
després d'haver participat en
les files espartaquistes i, especialment, amb Oreste Abbate, Luzinano
Zingg (Luciano Zingg), Duilio
Balduini, Mario Accomasso,
Francesco Misiano, etc., en la defensa dels locals del
periòdic Vorwärts,òrgan del Sozialdemokratische
Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata
d'Alemanya). Un cop lliure,
cap el març de 1919 publicà a Budapest (Hongria)
el setmanari consellista La Gazzetta Rossa.
Organo ufficiale del
Partito Comunista Italiano–curiosament dos anys
abans de la fundació
oficial del Partit Comunista Italià (PCI).
Després de la caiguda de la
República dels Consells hongaresa, l'agost de 1919,
després d'un internament a
Innsbruck (Tirol, Àustria), retornà a
Itàlia. Mentrestant, entre el 12 i el 13
de juny de 1919, va ser jutjat, amb Luigi Bertoni, Carlo Restelli,
Francesco Ghezzi,
Eugenio Giuseppe Macchi, Mario Castagna, Giuseppe Monani i Enrico
Arrigoni, en
l'anomenat «Procés de les Bombes» de
Zuric, però a mitjans de juny va ser
absolt en rebel·lia. El setembre de 1919 recollí
a Milà fons per al periòdic L'Iconoclasta
de Pistoia. Entre 1920 i
1921 treballà com a vidrier a Milà, Pescia,
Verona i San Giovanni Lupatto, on
es mostrà força actiu com a secretari
propagandista a la seva Cambra del
Treball. Amb la instauració del feixisme,
treballà com a mosso de cafè i com a
administrador de mercats a Llombardia. Entre 1922 i 1925
s'expatrià a França i
després retornà a Itàlia (Liorna i
Milà). Fitxat per la Prefectura de Policia
de Liorna com a «anarquista molt perillós
capaç de cometre qualsevol delicte»,
en 1934 va ser detingut a Roma i alliberat l'any següent. El
12 de juny de 1940,
amb l'engegament de la guerra, va ser internat com a «perill
d'ordre públic» al
camp de concentració de Colfiorito (Foligno,Úmbria, Itàlia), on
trobà alguns companys (Ugo Fedeli, Vito Bellaveduta i
Tarcisio Robbiati), i el
12 de gener de 1941 traslladat al d'Istonio Marina (actual Marina di
Vasto, els
Abruços, Itàlia). El desembre de 1941 va ser
enviat a la colònia penitenciària
de Pisticci (Basilicata, Itàlia). Entre 1942 i 1943
obtingué una llicència per
ajudar sa família en les tasques agrícoles de San
Giovanni Lupatoto. L'agost de
1943, després de la caiguda de Benito Mussolini,
aconseguí la llibertat i
retornà a Milà, on va ser buscat per elements
feixistes. Durant la postguerra,
influenciat per son fill Falk Fieramonte, s'acostà al PCI.
Dario Fieramonte va
morir en 1971 a Milà (Llombardia, Itàlia). Sa
companya fou Ambrogina Forti.
***
- Abílio Gonçalves: El 16 d'octubre de 1911 neix a Vinhó, a prop de Coja (Arganil, Portugal), el militant anarcosindicalista Abílio Gonçalves, també conegut com Garradas. Sos pares foren José Gonçalves i Guilhermina de Jesús. Les dificultats econòmiques el van allunyar aviat de la instrucció primària i va haver de començar a fer feina. Després d'alguns anys ocupats en feines agropecuàries, s'instal·là a Lisboa, on aprengué l'ofici de forner. En aquestaèpoca es casà i tingué una filla. Afiliat a l'Associació de Classe dels Manipuladors del Pa, freqüentà la seva Escola Sindical d'Educació Elemental. Fou elegit secretari de la Mesa de la l'Assemblea General i, més tard, membre de la Comissió Administrativa d'aquest sindicat. Participà activament en l'organització de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934 contra l'entrada en vigor del feixista Estatut del Treball Nacional. Denunciat per un company del forn on treballava al carrer Pedro V el mateix dia 18 després del fracàs de la insurrecció, fou detingut, interrogat i torturat per la policia. Traslladat al presidi militar de Trafaria, fou jutjat per un tribunal castrense i condemnat a 10 anys de presó a les colònies penitenciàries africanes. El 8 de setembre de 1934 fou enviat a bord del «Lima» cap a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), on arribà cinc dies després. A Angra patí nombroses tortures i fou tancat en aïllament total. Romangué en aquesta fortalesa fins al 23 d'octubre de 1936, quan fou embarcat al vapor«Luanda» cap al camp de concentració del Tarrafal (Cap Verd), on les tortures es van intensificar (brigada brava, frigideira, etc.). Al penal, assistí impotent a la mort causada per les malalties sense assistència mèdica i per les tortures de nombrosos companys (Pedro Matos Filipe, Arnaldo Simões Januário, Mário Castelhano, Abílio Augusto Belchior, Joaquim Montes, Manuel Augusto da Costa, etc.). Inclòs en el decret d'amnistia d'octubre de 1945, retornà a la metròpoli l'1 de febrer de 1946 a bord del paquebot«Guinea» i fou alliberat. Patí nombroses dificultats per trobar feina i tingué un segon fill. Més tard marxà a Moçambic, on se li ajuntarien després sos fills. Alguns anys després s'instal·là a Swazilàndia, però retornà a Portugal després del la Revolució del 25 d'abril de 1974 i muntà un petit restaurant a Pinheiro de Loures. En aquestaèpoca fou soci del Centre d'Estudis Llibertaris, president de la seva junta directiva econòmica (1987) i membre de la seva comissió administrativa (1988-1989). També col·laborà en el periòdic anarcosindicalista A Batalha. Abílio Gonçalves va morir el 20 de gener de 2004 a Pinheiro de Loures (Lisboa, Portugal) i amb la seva defunció desaparegué l'últim supervivent anarcosindicalista del camp de concentració del Tarrafal.
***
- Antonio Salas: El
16 d'octubre de
1912 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista
Antonio Salas. Milità
des de molt jove en la Confederació Nacional del Treball
(CNT) de Barcelona
(Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a
França i treballà en
un pantà al Massís Central, alhora que
formà part de la resistència antinazi i
participà
en la reconstrucció de la CNT. Després de la II
Guerra Mundial milità en la
Federació Local de la CNT d'Estrasburg. Antonio Salas va
morir el 28 d'octubre
de 1974 a Estrasburg (Alsàcia, França) a
conseqüència d'una crisi cardíaca i
fou incinerat.
***
- Sergio Costa: El
16 d'octubre de 1947 neix a Vigevano (Llombardia,
Itàlia) el professor i propagandista anarquista Sergio
Costa. A finals dels
anys seixanta, mentre era estudiant i becari, entrà a formar
part del moviment
llibertari. Com a membre de Lotta Anarchica (Lluita Anarquista) i de la
Federació Anarquista Milanesa (FAM), adherida a la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), realitzà diverses tasques
propagandístiques, com ara redactor
del setmanari Umanità Nova, membre de la
Comissió de Correspondència i
de la Comissió de Relacions Internacionals, etc. Durant
gairebé 30 anys exercí
de director d'Umanità Nova i dels seus
diversos suplements. També formà
part de l'Ateneu Llibertari de Milà. Com a professor
participà en les lluites
de l'ensenyança primària, d'antuvi, en la
Coordinamento Nazionale Lavoratori
della Scuola (CNLS, Coordinadora Nacinal de Treballadors de
l'Ensenyament) i,
després, en la Confederazione Italiana di Base (CIB)
UNIcobas --fou el director
de l'edició nacional del periòdic de la
UNIcobas-- i en la Unió Sindical
Italiana (USI). Malalt de càncer des de la primavera de
2003, Sergio Costa va
morir durant la nit del 8 al 9 d'agost de 2004 a casa de sa companya
Raffaella
a Milà (Llombardia, Itàlia) i fou incinerat l'11
d'agost al cementiri de
Lambrate d'aquesta ciutat en presència d'un centenar de
companys, amics i
familiars --les seves cendres van ser portades al cementiri de la seva
ciutat
natal.
Defuncions
- Pietro Ranieri: El
16 d'octubre de
1936 mor a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya)
l'anarquista Pietro Ranieri,
també citat com Pietro Raineri.
Havia
nascut el 30 de gener de 1902 a Sant'Agata Feltria
(Emília-Romanya, Itàlia)–altres citen 1899 a Ancona (Marques, Itàlia).
Militant de les Joventuts
Anarquistes d'Ancona, el 20 de juny de 1920 participà
activament en la revolta
de la caserna Villarey (Revolta dels Bersaglieri)
i per aquest motiu es refugià a la República de
San Marino i després a Rimini
(Emília-Romanya, Itàlia), per retornar a Ancona
en 1922. Fou un dels
responsables del grup d'«Arditi del Popolo» del
barri de Tavernelle d'Ancona i
oposà una ferotge resistència a la
invasió de la seva localitat pels escamots
feixistes. Quan Ancona caigué a mans dels feixistes,
fugí a Gènova (Ligúria,
Itàlia) i d'allà embarcà en 1925 cap a
França. Pintor i emblanquinador en la
construcció, l'octubre de 1935, després d'haver
ferit el cap de l'obra on feia
feina per motius polítics –segons altres,
després d'una baralla amb feixistes
italians a Boulogne-sur-Seina (Illa de França,
França)–, va ser expulsat del
país i passà clandestinament a Catalunya. A
Barcelona visqué sense
documentació, però ràpidament va ser
detingut i expulsat. El febrer de 1936,
arran de la victòria del Front Popular a la
Península, retornà a Catalunya. A
Barcelona entrà a formar part de la Secció
Catalana de la Liga Italiana dei
Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home),
juntament amb
altres companys, com ara Paolo Psalidi, Giuseppe Ruozi, Impero Rossi,
etc. Quan
l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'enrolà com a
milicià en la Secció
Italiana de la «Columna Ascaso» i
després en la «Columna Durruti».
Destinat al
front d'Aragó, Pietro Ranieri fou abatut el 16 d'octubre de
1936 durant els
combats a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya), ben igual
que altres
anarquistes italians.
***
- Cayetano Continente
Bermúdez: El 16
d'octubre de 1940 és afusellat a Madrid (Espanya) el
guerriller anarquista
Cayetano Continente Bermúdez, conegut com El
Abuelo. Havia nascut cap al 1887 a Tauste (Saragossa,
Aragó, Espanya). Feia
de pagès a Montcada (Horta Nord, País
Valencià). Durant la guerra civil va fer
servir el pseudònim d'El Abuelo
dins
del grup guerriller que encapçalava. Aquest grup,«Los Libertadores»,
s'encarregava d'operacions especials infiltrat rere les
línies feixistes al
front d'Aragó. En acabar la guerra va ser detingut al port
d'Alacant i tancat
al camp de concentració d'Albatera. Traslladat a Madrid en
l'«Expedició dels
101», fou torturat brutalment als centres de
detenció d'Aragón, 36 i d'Alcalá.
Acusat pel Servei d'Informació i Policia Militar (SIPM) de
ser el cap dels
guerrillers aragonesos, el 22 d'agost de 1939 ingressà a la
presó. Cayetano
Continente Bermúdez fou afusellat, juntament amb vint
persones més, el 16
d'octubre de 1940 a les tàpies del Cementiri de l'Est de
Madrid (Espanya). Estava
casat i tenia dos infants.
***
- Vicente Hernández
Vera: El 16
d'octubre de 1942 es afusellat al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) l'anarcosindicalista Vicente Hernández Vera.
Havia nascut en 1906 a
Ramonete (Múrcia, Espanya) –altres fonts citen
Almeria (Andalusia, Espanya). Rellotger
de professió, emigrà a Granollers
(Vallès Oriental, Catalunya), on s'afilià a
la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la vaga
general del 15 de
febrer de 1932 va ser detingut per la Guàrdia Civil a
Granollers amb una
pistola i munició.
***
-
Margaret
Michaelis:El 16
d'octubre de 1985 mor a Melbourne
(Victòria, Austràlia) la fotògrafa
anarquista Margarethe Gross, coneguda
com Margaret Michaelis, amb el llinatge del seu primer marit.
Havia nascut
el 6 d'abril de 1902 a Dzieditz (Sillèsia, Imperi Alemany;
actualment Polònia) en una
família liberal jueva
integrada pel metge Henryk Gross, sa esposa Fanny Robinsohn i sos
germans Lotte
i Erich. Margaret va estudiar fotografia al Graphik Institut de Viena i
al
famós Estudi d'Ora. Després de treballar en
estudis fotogràfics de Viena i
Praga, en 1929 es va traslladar a Berlín, on coneix el jove
arqueòleg anarquista
Rudolf Michaelis (1907-1990), que treballava al Museu Estatal de
Berlín
restaurant les antiguitats de l'Orient Pròxim, amb qui
compartirà sa vida
sentimental i el seu pensament llibertari; Rudolf era un dels caps de la Gilde Freiheitlicher
Bücherfreunde (GFB, Guilda dels Amics del Llibre Llibertari),
branca
cultural de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland
(FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys), a
més de
ser amic de Durruti arran del seu exili
berlinès en 1928. Entre 1922 i
1933 Margaret treballarà com a fotògrafa al seu
propi laboratori Fotogross, just
fins a l'ascensió de Hitler al poder. Per mor les seves
conviccions anarquistes
i de les seves activitats culturals, a més de ser
jueva, és detinguda el
març de 1933 a la llibreria de la FAUD i empresonada pels
nazis. Alliberada en
novembre de 1933 fuig il·legalment d'Alemanya i s'exilia a
Barcelona, ciutat
que coneixia d'ençà d'una visita que va realitzar
en 1932, i s'instal·la
juntament amb son company i altres anarquistes exiliats en un pis del
carrer
Migdia vivint en la misèria. Son marit, de qui se
separarà en 1934 i es
divorciarà en 1937, tot davant les autoritats del Ministeri
de Justícia de
Barcelona, entra a treballar al Museu Arqueològic d'aquesta
ciutat, mentre ella
es dedica amb la seva inseparable leica a donar
testimoni de tot allò
que veia. En 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona
(Foto-Studio, al
carrer Rosselló 36, i més tard Foto-Elis, a
República Argentina 218). En 1935
realitza unes fotos per a una exposició («Barcelona
Futura») que havia de tenir lloc a Buenos Aires i
també acompanyarà
l'arquitecte Josep Lluis Sert i el pintor Joan Miró, de qui
farà una bona
col·lecció de fotografies de les seves obres, a
Andalusia, publicant les fotos
d'aquest viatge en AC. La figura de Margaret
Michaelis abraça aspectes
molt diversos. Els problemes de l'avantguarda dels anys de la
República a
Barcelona es manifesten tant en la seva obra com a
fotògrafa, com en
l'arquitectura del Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per
al Progrés de l'Arquitectura
Contemporània (GATCPAC) --durant una temporada va tenir el
seu estudi en un
edifici de Sert-- que va ser un dels objectius principals dels seus
reportatges, publicats en la revista AC,òrgan d'expressió del GATCPAC.
Michaelis va ser la primera fotoreportera moderna a l'Estat espanyol;
les seves
fotografies del Barri xino barcelonès
descobreixen tota una estratègia
urbanística i política d'aquesta avantguarda a la
qual pertanyia, a més de
contrastar amb la imatge que els famosíssims barris baixos
de Barcelona --el
Barri xino era també famós
per la novel·la de gènere de l'època--
tenen
als ulls dels seus visitants i turistes. Pot ser, per tant, enquadrada
dins del
corrent de fotografia d'avantguarda: fotoreportatge, fotografia
dirigida, nova
visió, etc., sense oblidar la fotografia més
costumista, expressament pensada
com a propaganda, durant els anys de la guerra. Els seus reportatges
del Xino,
fotografies modernes i tècnicament impecables, reflecteixen
una visió molt
personal de la degradació del barri: retrata edificis
insalubres (patis
interiors, cuines), carrers, gents (nins tísics,
prostitutes, gitanos, jugadors
de cartes, músics ambulants, mariners, treballadors manuals,
etc.) i sobretot
aquell món marginal que ella va intentar treure a la llum i
que moltes vegades
va fer que la confonguessin amb una infiltrada de la policia. Un
compromís
vital que com a anarquista va voler denunciar. El seu treball, que va
publicar
en un bon grapat de revistes (D'ací i
d'allà, Crónica, Mundo
Gráfico, Nova Ibèria,SIAS, Armas y Letras) va quedar
en l'anonimat; no va signar mai amb el seu nom perquè, com a
llibertària, només
creia en la feina col·lectiva. La Guerra Civil la va portar
també a col·laborar
amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya,
publicant
fotografies de refugiats, pagesos, infants i altres temes rellevants
per a
l'època (com ara el multitudinari enterrament de Durruti, o
la visita d'Emma
Goldman a València, Catalunya i Aragó) i per la
situació que es vivia
aleshores. A finals de 1937, després de la
detenció de Rudolf Michaelis a la
Porta de l'Àngel pels estalinistes, abandona Barcelona
--Rudolf es alliberat el
febrer de 1938 i, nacionalitzat espanyol, es quedarà en
l'exèrcit republicà--,
i s'instal·la a París. Més tard
marxarà a Bielsko (Polònia), on es
trobaven els seus pares, i visitarà Cracòvia (on
fotografiarà el gueto jueu). Després
aconseguirà un permís de
feina al Regne Unit en el servei domèstic i
s'instal·larà a Londres, on també
treballa com a fotògrafa de premsa. Finalment
el setembre de 1939 marxarà a Austràlia on
crearà, a Sidney, un estudi
fotogràfic (PhotoStudio) especialitzat en dansa i retrats
d'artistes i
d'escriptors, que haurà de tancar en 1952 per problemes de
vista. Va fer de
secretària de Richard Hauser i Hepzibah Menuhim, la germana
de Yehudi Menuhim,
en una organització per a la investigació social
a Sidney. En 1960 es casa amb
el jueu austríac Albert George Sachs, i es trasllada a
Melbourne per treballar
junts al seu negoci d'emmarcamets, cosa que li permet practicar el
dibuix i la
pintura. En aquest anys s'interessarà per la psicologia de
Jung i pel budisme.
Albert morirà en 1965. Margaret Michaelis va morir el 16
d'octubre de 1985 a
Melbourne (Victòria, Austràlia). Un any
després els seus fons documentals seran
donats a l'Australian National Gallery sota el nom d'«Arxiu
Michaelis-Sachs».
Margaret Michaelis (1902-1985)
---
Artículos sobre Mallorca de Joan Domenge Mesquida
Internet nos ofrece actualmente posibilidades hasta ahora inéditas de localizar información. Encuentro en un número especial - Núm. Esp. (II): VI Jornadas complutenses de Arte Medieval. Palacio y génesis del estado moderno en los reinos hispanos del año 2013 de la revista Anales de Historia del Arte de la Universidad Complutense de Madrid el artículo Arquitectura palatina del reino de Mallorca. Símbolos de poder para una efímera dinastía de Joan Domenge Mesquida.
Resumen
Entre 1276 y 1343 Mallorca, el Rosellón y Montpellier constituyeron una Corona independíenle de la aragonesa. A pesar de las tensiones derivadas de esta partición territorial, la nueva dinastía logró impulsar un programa constructivo -y artístico en general- de gran alcance, que se intensifica a partir del 1300. La estabilidad política y económica, el dinamismo comercial y ta implantación de una severa ñscalidad permitieron a los reyes de Mallorca, y en especial a Jaime II. crear una red de residencias, entre las que destacan los castillos de Perpiñán y Palma de Mallorca (la Almudaina. Bellver). Además de satisfacer las necesidades prácticas de una corte itinerante, con estos palacios se manifestaba simbólicamente el poder del nuevo reino. Los espacios de culto y representación, la originalidad tipológica del castillo de Bellver o el riguroso y calculado ceremonial que se regula en las Leges Palatinae manifiestan la voluntad de la vulnerable y dispersa Corona de crear, con todos los medios al alcance, una imagen de poder y prestigio. Si las ambiciones políticas de la Corona de Aragón acabaron triunfando, las promociones artísticas mallorquínas iban a pervivir como elocuentes testimonios de una dinastía efímera que procuró, con afán, crear los escenarios de su realeza en los que manifestarse con toda su dignidad.
Acudo a Dialnet con el fin de conocer la obra de Joan Domenge i Mesquida. Relacionada con Mallorca tiene la siguiente:
- Trazos de una naciente historia del arte los dibujos de la lonja de Palma para la Memoria de Jovellanos
Localización: Locus amoenus, ISSN 1135-9722, Nº 10, 2009-2010 , págs. 153-168 (Texto completo) - La arquitectura en el reino de Mallorca, 1450-1550.
Localización: Artigrama: Revista del Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Zaragoza, ISSN 0213-1498, Nº 23, 2008 , págs. 185-239 (Texto completo) - La catedral de Mallorca: reflexiones sobre la concepción y cronología de sus naves
Localización: Mitteilungen der Carl Justi-Vereinigung, ISSN 0946-2821, Nº. 6, 1994 (en Alemán) - La construcción de la catedral de Mallorca entre 1400 y 1460
Localización: Arquitectura en construcción en Europa en época medieval y moderna / coord. por Amadeo Serra Desfilis, 2010, ISBN 978-84-370-7957-8 , págs. 147-186 (en Francés) - L'argenteria sacra a les esglésies de Mallorca (segles XIV-XVI)
José J. de Olañeta, Editor, 1991
Dialnet es una gran fuente de información para conocer la obra de los investigadores actuales.
Algunos de estos artículos de Joan Domenge ya aparecieron en Alta mar. Así, Las imágenes de la Lonja de Jovellanos se basa en el primer artículo de la relación y en Exposición en el Hospital General de Palma enlazo con el segundo artículo.
CASOS PRACTICOS UN 1035 ADR Etano 3
Projecte unitari 1
A continuació teniu la nostra proposta unitària que vam enviar a MES i el Cercle de Podemos de Pollença, altre dia comentarem les seves respostes. Aquesta proposta desenvolupa el que sempre ha estat la nostra idea, un projecte municipalista i assembleari obert a la doble militància i la participació de tothom. Una idea que fa mesos ja vamexposar a l'article "La unitat de l'esquerra" abans de les eleccions europees i tot el que ha suposat; ascens de Podemos, candidatures ciutadanes com Guanyem Barcelona...
Aquesta proposta evidentment està oberta a tots els ciutadans, ja us avançam que la nostra propera assemblea serà el divendres 24 a les 20:00 al Centre Cultural Miquel Capllonch del Port de Pollença.
PROPOSTA UNITÀRIA
Alternativa per Pollença va néixer al juny del 2009 presentant una proposta municipalista i assembleària. La nostra intenció des del principi va ser crear una eina útil per a la participació de tots els ciutadans que volen un canvi a Pollença. Actualment assistim a la multiplicació de crides i projectes unitaris amb valors similars al nostre i volem concretar les nostres idees sobre el que podria ser un projecte unitari per a Pollença.
1.- Una assemblea conjunta:
- De persones no de partits polítics. Sense repartiment de poder en funció de sigles sinó que les decisions les prenguin les persones que en formen part. Seria l'assemblea qui decideix tot: la candidatura, el nom, el programa...
- Independent. Els seus membres poden pertànyer a altres partits d’àmbit autonòmic i estatal o a associacions, sempre que no tinguin finalitats contràries a les fixades per la pròpia assemblea.
- Sense jerarquies, ni caps. L' assemblea exerceix un control sobre els càrrecs i és l’òrgan que decideix les postures i les accions de la nostra candidatura.
2.-El projecte ha de ser a llarg termini: no es tracta de crear una candidatura conjunta ni tan sols de guanyar les eleccions, sinó de canviar Pollença.
3.- L'àmbit d’actuació és el municipi de Pollença, ja que el municipalisme és l’únic àmbit polític que permet el control polític per part dels ciutadans. Sense perdre de vista que des d’una posició municipal es pot incidir en decisions fora del municipi que ens afectin. El nostre objectiu compartit és presentar una opció política alternativa a la que ha governat el municipi, amb la voluntat de provocarun canvi a Pollença i d’avançar cap a un model de poble on puguem aconseguir el benestar social.
4.- Evitant la professionalització de la política.Una mateixa persona no podrà ocupar un càrrec electe durant més de dues legislatures consecutives. I cap persona podrà tenir més d’un càrrec, ja sigui públic o intern.
5.- Eixos d'actuació. Les persones que s’identifiquen amb aquest projecte, descontents amb el model econòmic, polític i social d’aquesta terra, i conscients de la necessitat de vertebrar una alternativa social des de la base, és comprometen a defensar un programa d’actuació basat en:
- La participació ciutadana i la democràcia directa, perquè els ciutadans, amb tota la informació, transparència i comunicació, creïn un govern de tots per a tothom. Volem una Pollença on la ciutadania estigui ben informada i pugui opinar i prendre decisions claus en la seva vida quotidiana.
- La cohesió social. Ens marquem com a objectiu eliminar les distintes desigualtats que existeixen actualment al nostre municipi, ja siguin per motius econòmics, d’edat, de raça o de gènere. Cal una igualtat real. Volem construir un municipi en què l’activitat econòmica es desenvolupi amb honestedat, sense oportunisme ni favoritismes i vagi dirigida al benestar de totes les persones.
-La sostenibilitat: s’han de dissenyar polítiques per al demà, pensant en les generacions futures, sense comprometre les seves necessitats i sense malmetre el medi ambient, amb respecte al medi natural, al patrimoni històric i cultural del poble.
- L’economia: Defensem els interessos col·lectius i els béns públics. Defensam l’impuls econòmic de caràcter social que s’orienti a millorar la qualitat de vida de tots els ciutadans allunyant-nos de la lògica capitalista d'acumulació, competència i despossessió.- La defensa de la nostra identitat cultural. Veiem necessària la defensa d’aquells trets que ens identifiquen com a poble: la llengua catalana, la història i la cultura popular, aprofundint en el seu coneixement i evitant que caiguin en especulacions i manipulacions. A més, aquests trets, lluny de representar un factor exclusiu, han d’esdevenir una eina al servei de la cohesió social abans esmentada.»
Aquest dissabte us esperam en la I Trobada per la Unitat Popular de Mallorca. L'inici d'un procés de discussió i reflexió per teixir, construir i donar sentit a això que anomenam la unitat popular; que ha d'ajudar-nos a caminar cap a la ruptura democràtica i la transformació social. Un espai de debat que no acabarà el dia 18 d'octubre, si no que en serà el tret d'inici.
Qui vulgui participar de la trobada s'ha d'inscriure a través del següent formulari, tant pels debats del matí com pel que fa al debat i posada en comú de l'horabaixa.
Hi haurà un servei gratuït de ludoteca per tenir cura dels nins i nines durant la Trobada per a la Unitat Popular, de les 10h a les 19.30h
Esdeveniment al facebook
No et perdis el vídeo realitzat per Objectiu Roig
Taller d'iniciació al Manga.
La Independència del Principat i Lluís M. Xirinacs
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem levolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)
L´oportunisme polític en la transició i la postransició
La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).
Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la unió sagrada entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la cultura del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.
La unió sagrada dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret lherència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´Espanya eterna que quasi havia estat soterrada.
Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).
Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem levolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
[17/10] «Die Reaction in Deutschland» - Manifestació Ferrer - «Pueblo Libre» - «Ruta» - Homenatge a Cortiella - Marpeaux - Dubois - Hallé - Cottin - Vassilev - Conxa Pérez - Zeimert - Pedrazzi - Maricourt - Edelstadt - Kokoczinski - Viroga - Bordoni - Sabaté - Val - Ba Jin
Anarcoefemèrides
del 17 d'octubre
Esdeveniments
-«Die Reaction in Deutschland»: Entre el 17 i el 21 d'octubre de 1842 Mikhail Bakunin, sota el pseudònim de Jules Elysard, publica en els números 247 a 251 del periòdic de l'esquerra dialèctica dels joves hegelians Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst (Anuaris Alemanys sobre Ciència i Art) de Leipzig (Saxònia, Alemanya), editat per Arnold Ruge, l'assaig «Die Reaction in Deutschland. Ein Fragment von einem Franzosen» (La reacció a Alemanya. Apunts publicats per un francès). Aquest fonamental escrit del revolucionari rus, establert aleshores a Dresden, marca el pas d'un Bakunin purament filosòfic i especulatiu a un Bakunin apassionat per la participació activa en els moviments sociopolítics d'aleshores. Criticat per alguns companys de ser un text massa abstracte, l'assaig fa servir el llenguatge hegelià per justificar un concepte de revolució política i social permanent. Les crítiques de Bakunin van dirigides contra els «contemporitzadors», que prenien una posició intermèdia entre els conservadors («positivistes») de l'status quo i els radicals («negativistes») que s'oposaven al sistema. Malgrat la vaguetat i la fraseologia filosòfica, l'assaig és una crida a la revolució social, a la realització de la llibertat humana com a fi suprem de la Història i a l'afirmació de la fe en la capacitat revolucionària de les classes baixes de la societat. La frase final de l'assaig «Die Lust der Zerstörung ist zugleich eine schaffende Lust!» (El plaer per la destruccióés també un plaer creador!) el feu famós en els cercles revolucionaris d'arreu d'Europa. La resvista Deutsche Jahrbücher für Wissenschaft und Kunst fou suprimida el gener de l'any següent en gran part per les repercussions que havia tingut l'article de Bakunin.
***
- Manifestació contra l'execució de Ferrer i Guàrdia: El 17 d'octubre de 1909, a París (França), una nova manifestació de protesta contra l'execució del pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia reuneix 60.000 persones que marxaran de la plaça de Clichy fins a la Concòrdia, tot cantant La Internacional i proferint crits de venjança contra la monarquia espanyola i contra Antoni Maura.
***
- Surt Pueblo Libre: El 17 d'octubre de 1936 surt a Sueca (Ribera Baixa, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista Pueblo Libre. Órgano de la Federación Local de Sindicatos Únicos. Portavoz de la CNT-AIT. Trobem articles de José Consuegra, Ezequiel Endériz i José Huet, entre d'altres. A partir del número 69 canviarà de capçalera. En sortiren, almenys, 77 números, l'últim el 19 de febrer de 1938.
Pueblo Libre (1936-1938)
***
- Surt Ruta: El 17 d'octubre de
1936 surt a
Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari
anarquista Ruta. Órgano de las
Juventudes Libertarias
de Cataluña. Era continuació de Libre
Juventud. Aquest primer número portava la cita:«Aprèn a autodeterminar-te.És la millor arma contra els tirans.». Va estar
dirigit per Manuel Pérez, Fidel
Miró, José Peirats Valls, J. Santana Calero,
Benito Milla i Benjamín Cano Ruiz.
La redacció de la publicació radicava a la«Casa CNT-FAI» de la Via Laietana de
Barcelona. La seva línia editorial s'oposà a les
posicions reformistes i a la
política col·laboracionista amb els governs
republicans de la Confederació
Nacional del Treball (CNT), sobretot enfront del Comitè
Nacional, i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la
guerra civil. Trobem articles
d'Agraz, Felipe Alaiz, Allué, Jaume Balius, Lluís
Baró, Joan Bes, José Blanco,
Borrell, Mariano Briones, Severino Campos, Benjamín Cano
Ruiz, Soldedad
Estorach, Fontaura, Amador Franco, Elías García,
Ginés García, Pepe García,
García Cristóbal, Miguel García
Igualada, Gatell Comas, Grunfeld, M. Guillamet,
Félix Martí Ibáñez,
Gastón Leval, Lipiz, A. Menéndez Caballero, Delso
de
Miguel, Fidel Miró, Armando del Moral, Higinio Noja Ruix,
Antonio Ocaña, Josep
Peirats Valls, Carmen Pijoan, Carmen Quintana, J. Riquer Palau,
Pipán, Manuel
Rodríguez, Vicente Rodríguez García,
Federico G. Ruffinelli, Lucía Sánchez
Saornil, Luisa de Santamaría, J. Santana Calero, Liberto
Sarrau, Germinal
Sentís Biarnau, Ramon Sentís, Ángel
Tobeñas, etc. Va ser suspès en diferents
ocasions per les autoritats republicanes. En sortiren 83
números, l'últim el 5
de novembre de 1938, que va ser suspès definitivament per la
Delegació d'Ordre
Públic. però va tenir molts errors en la
numeració –el número 64 (29 d'abril de
1938) apareix erròniament com el número 39 i
així continua la numeració fins el
número 83 que apareix en realitat com el número
58, per aquest motiu alguns
números es repeteixen. Posteriorment, durant la dictadura
franquista, la
capçalera es publicà clandestinament a Barcelona
en diverses ocasions: entre
1946 i 1947, esporàdicament en 1948 i entre 1955 i 1958. A
França (Marsella,
Tolosa de Llenguadoc i París), entre 1944 i 1953,
sortí la mateixa capçalera
com a òrgan de la Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL), però
finalment va ser prohibida per les autoritats gal·les i
sortí posteriorment
entre 1964 i 1966 a Brussel·lès
(Bèlgica). Després de la mort del dictador
Francisco
Franco, Ruta es tornà a
editar a
Barcelona entre 1979 i 1982, i entre 1988 i 1989.
***
- Homenatge a
Cortiella: El 17 d'octubre de 1937 se celebra a l'Ateneu
Juvenil Llibertari
(AJL) de la II Zona de Barcelona (Catalunya), radicat a la
plaça de Catalunya,
una «sessió necrològica»
d'homenatge a la memòria de l'escriptor llibertari
Felip Cortiella i Ferrer, que havia mort l'estiu d'aquell any. Amb
aquest acte,
organitzat per la Secció de Cultura i Propaganda de l'AJL,
es pretenia que
l'escriptor servís com a exemple a imitar per la«joventut catalanista» i
l'«element femení».
Felip Cortiella i
Ferrer (1871-1937)
Naixements
- Edouard Marpeaux: El 17 d'octubre de 1866 neix a Fraisans (Franc Comtat, Arpitània) el sindicalista i anarquista expropiador Edouard Aubin Marpeaux. Assidu a les reunions anarquistes, fou secretari de la Cambra Sindical dels Estampadors en Metall de París. També milità en la«Lliga dels Antipatriotes», en la «Cloche de Bois» --grup activista d'antipropietaris fundat per l'anarcoindividualista«il·legalista» Vittorio Pini que s'encarregava de fer discretament la mudança dels companys que no podien pagar els propietaris i marxaven sense liquidar els lloguers-- i en el grup expropiador de Pini. El 17 de novembre de 1893, quan retirava el correu de la banda de Poulain, de la qual era encobridor, a l'oficina postal del vintè districte parisenc, apunyalà de mort l'agent Colson en fugir del parany que la policia li havia ordit. Detingut, fou jutjat el 28 de febrer de 1894 i, malgrat les seves refutacions, fou condemnat a les colònies penitenciàries a perpetuïtat. Edouard Marpeaux va morir el 23 d'octubre de 1894 a les Illes de la Salut (Guaiana Francesa) arran de la repressió desencadenada per reprimir un motí que havia esclatat dos dies abans i on moriren finalment 10 presidiaris anarquistes més (Jules Léauthier, Pierre Meyrues, Benoît Chevenet, Charles Achille Simon, etc.).
***
- Napoléon Dubois:
El 17 d'octubre de
1881 neix a Belleville-sur-Meuse (Lorena, França)
l'anarquista Napoléon Pierre
Dubois, conegut com Eugène.
Obrer
miner a Chavigny (Lorena, França), destacà com a
orador en reunions públiques i
vagues. Cap el 1905 es relacionà amb Boudoux i Blanchard. El
30 d'abril de 1907
va ser detingut arran d'unes declaracions a favor de Georges Yvetot i
contra la
policia durant una reunió portada a terme tres dies abans a
Neuves-Maisons
(Lorena, França); jutjat, el 8 d'agost va ser condemnat per
l'Audiència de Nancy
(Lorena, França) a sis mesos de presó per
aquestes declaracions. L'octubre de
1908 va ser acomiadat de la mina per repartir el periòdic
anarquista La Mère Peinard.
Réflecs hebdomadaires d'une
lavandière, publicat a Le Parc de Saint-Maur
(Saint-Maur-des-Fossés, Illa
de França, França); aquest periòdic va
ser fins i tot criticat per determinats
cercles anarquistes per la seva vulgaritat. El 10 de gener de 1909
publicà a
Longwy (Lorena, França) l'únic número
que sortí del periòdic L'Éveil
Social. El març de 1909, amb la
documentació militar de son germà
Félix, viatjà arreu buscant feina. Finalment
s'establí a París (França), on
treballà de terrelloner i s'afilià al sindicat
del seu ram.
***
- Maurice Hallé:
El 17 d'octubre de
1888 neix a Oucques (Centre, França) el poeta i cantautor
anarquista Maurice
Marie Eugène Hallé. Son pare era un mestre
carreter i forjador, Isidore Hallé (Chassepot),
i sa mare, Marie, regentava
un modest hostal. Amb 13 anys començà a treballar
al taller de son pare i dos
anys després, seguint l'exemple d'uns cosins que havien fet
fortuna,
s'instal·là a París, on
treballà de cambrer; però no pogué
suportar aquesta
feina, ja que no li deixava temps per a llegir ni per a instruir-se, i
tornà
amb son pare. Al seu poble esdevingué membre del
Comitè de Festes, del qual va
ser nomenat tresorer, i del grup «Gàs d'cheu
nous», que arreplegava joves que
es consideraven poetes. En 1910 aconseguí publicar una
plagueta de versos, Au pays où
qu'on parl' ben. Recueil de
monologues beaucerons, estampada a la Impremta Obrera de
Vendôme. Els
diumenges cantava als cabarets de la regió, però
els seus versos satírics no
van ser gaire apreciats pels pagesos de la contrada que el consideraren
un
arrogant i abandonaren el taller de son pare, tant que aquest
hagué de plegar.
Després de la mort de sos pares, retornà a
París, on entaula amistat amb altres
cantautors, especialment Paul Besnard, que el van ajudar i
començà a cantar
pels cabarets parisencs. Alhora, freqüentà els
cercles llibertaris, fet pel
qual va ser perseguit per la policia i empresonat en diverses ocasions.
En 1913
començà a col·laborar amb«La Muse Rouge», una societat de cantautors
composta
per poetes i cantants revolucionaris, i les seves cançons es
publiquen en
diversos periòdics proletaris (La
Guerre
Sociale, La Bataille Syndicaliste,La Chanson du Peuple, La
Vache Enragée, La Muse
Rouge, etc.). Durant la Gran Guerra va ser llicenciat per
la seva salut deficient i continuà actuant als cabarets
(«Théâtre de
Montmartre», «Caveau de la
République», «Lapin agile»,«La Bolée»,«Quat'z-Arts», «Noctambules»,
etc.), cantant contra la guerra i les injustícies
de tota casta. El 18 de maig de 1917, amb Roger Toziny,
llançà el setmanari
satíric La Vache Enragée
i dos anys
després fundà el cabaret «La Goguette
de la Vache Enragée», que acabà
establint-se a la plaça Constantin-Pecqueur de Montmartre i
fou un lloc molt
freqüentat per artistes i literats. Aquest cabaret
també era la seu de
l'ajuntament de la «Comuna Lliure de Montmartre»
que creà amb el pintor Jules
Depaquit i de la qual va ser nomenat alcalde. En 1921, amb el poeta
Roger
Tozini, creà la «Foire aux
Croûtes» (Fira dels Mamarratxos),
exposició de
pintura a l'aire lliure. Aquest mateix any, publicà el
recull de poemes Par la grand'route et les
chemins creux.
El 19 de desembre de 1922 es casà amb Marceline Veschambre (Marguerite). En aquesta època
va fer una
gira artística arreu de França i de
Bèlgica. En 1928, després d'un procés
judicial amb la propietària del local, va ser expulsat del
seu cabaret i acabà
treballant com a corrector en el Journal
Officiel. En 1935 publicà Les
laveuses,
poésie beauceronne i en 1942 Les
oeuvres
de Maurice Hallé. Darrièr'la ch'vaille,
poésie beauceronne créée par l'auteurà
la Vache enragée, au Coucou, et par Lucie Touchais dans les
cabarets.
Després de l'Alliberament, encara actuà a
diversos cafès cantants, com ara«Baltó», al carrer Custine, o«L'Acropole», a prop de la Porta d'Orleans.
Altres obres seves són Poésies
beauceronnes (1934), J'veux pas
qu'tu
t'marises, récit beauceron (1937), Prière
d'un p'tit alo au p'tit Jésus (1942), entre
d'altres. Maurice Hallé va
morir el 6 de febrer de 1954 al XIII Districte de París
(França). Un carrer
d'Oucques porta el seu nom.
Maurice Hallé (1888-1954)
***
- Henri Cottin: El
17 d'octubre de 1901
neix a Compiègne (Picardia, França) l'anarquista
Henri Cottin. Treballava d'obrer
torner a la fusteria Decauville, al carrer Lecourbe de París
i vivia amb sos
pares al número 59 del carrer de la Convention de la capital
francesa. Des del
1918 milità en el moviment anarquista parisenc. Quan son
germà, l'anarquistaÉmile Cottin (Milou),
intentà assassinar
el febrer de 1919 Georges Clémenceau, president del Consell
de Ministres
francès, va ser interrogat. Durant els anys vint fou membre
de la Unió
Anarquista (UA) del XV Districte de París
(França). El 2 de juny de 1921 va ser
absolt, juntament amb altres 14 joves companys anarquistes i
comunistes, pel XI
Tribunal Correccional de París del delicte de«distribució de pamflets
antimilitaristes».
El 4 d'abril de 1923, amb Fernand Sornin i la companya Valtat,
llançaren
pamflets anarquistes durant la representació de Werther a
l'Òpera-Còmica de París; processats el
setembre d'aquell
any per aquesta acció, la causa va ser finalment
sobreseguda. Durant la Guerra
Civil espanyola conduí amb Pierre Odéon camions
d'avituallament del Comité pour
l'Espagne Libre (CEL, Comitè per Espanya Lliure) fins a
Barcelona i Llançà
(Catalunya). Durant la II Guerra Mundial formà part de la
Resistència contra
l'ocupació nazi i tingué el grau de tinent de les
Forces Franceses de
l'Interior (FFI). Membre de la xarxa de sabotatge«Roberte» (Raymond Fiolet,
Georges Devigne, Albert Ledoux, Paul Mouton, etc.), Henri Cottin va ser
abatut
per una ràfega de metralladora de la Gestapo el 12 de juny
de 1944 durant una
acció de sabotatge en un post de guardaagulles a Belleu
(Soissons, Picardia,
França) de l'estació de Soissons. Associacions
d'excombatents i exmembres de la
Resistència li han retut homenatges en diverses ocasions i
un carrer de Belleu porta
el seu nom.
***
- Pano Vassilev: El 17 d'octubre de 1901 neix a Lovetch (Lovetch, Bulgària) el militant anarcosindicalista Pano Vassilev. Fill d'un blanquer pobre, el 7 de novembre de 1920, per fugir de l'atur i de la misèria, emigra amb el seu company anarquista Boris Chivatchev a l'Argentina, on, durant quatre anys, freqüentarà els anarcosindicalistes de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). De tornada a Europa en 1924, roman un temps a França abans de retornar al seu país, a Sofia. A partir de 1926 militarà activament en la difusió de les idees anarcosindicalistes, ja sia per escrit, amb la creació de revistes i periòdics, ja sia per la paraula, com a orador i conferenciant. Del 16 al 21 de juny de 1931, a Madrid, representarà el seu país en el IV Congrés de l'AIT. El 13 d'abril de 1933 a les 19 hores, enmig d'un carrer de Sofia (Bulgària), quan portava els pasquins del Primer de Maig que havia anat a recollir a la impremta, va ser assassinat per un membre de la policia del règim«democràtic» de Grigorov. És autor d'un interessant estudi sobre La idea dels soviets. Origen i desenvolupament (1933).
Pano
Vassilev (1901-1933)
***
- Conxa Pérez: El 17 d'octubre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Concepció Pérez Collado (Conxa Pérez). Filla de Joan Pérez Güell, militant anarcosindicalista analfabet que va restar pres a la presó Model durant la dictadura de Primo de Rivera, va començar a treballar als 13 anys en una fàbrica tèxtil i després en una impremta. Quan va proclamar-se la República va començar a militar en el moviment llibertari. Va freqüentar l'Ateneu Llibertari«Agrupació Cultural Fars» a l'avinguda Mistral de Barcelona i va ingressar en les Joventuts Llibertàries, en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (grups «Sacco i Vanzetti», primer, i «Siempre Adelante», després). Va intervenir en la insurrecció anarquista de 1933, enquadrada en el«Moviment 8 de gener» de Joan García Oliver, i va acabar empresonada cinc mesos a la presó de dones d'Amàlia per amagar la pistola d'un company al pit, temps que va aprofitar per llegir moltíssim. Cap al 1935 va ser membre de l'Ateneu Humanitat de les Corts i de la seva escola autogestionària«Élisée Reclus», muntada per Félix Carrasquer. En juliol de 1936 va combatre l'aixecament feixista a Barcelona, participant en els assalts de la caserna de Pedralbes i de la presó Model. Immediatament després va sortir al front d'Aragó (Zaida, Belchite, Quinto) com a miliciana enrolada en la Columna Ortiz, on va romandre mig any. De tornada a Barcelona va treballar als menjadors populars de la Maternitat i després va retornar al front (Almudévar) incorporada en el grup de Carlo Rosselli. Novament a Barcelona, va fer feina en una fàbrica d'armes a Sants i participa en el seu Consell de Fàbrica. Durant els Fets de Maig de 1937 va ser ferida. Quan va caure la República va passar a França via Girona i Portbou, para realitzar un recorregut per tot el territori francès (a prop de la frontera amb Bèlgica, Argelers, Marsella, als castells de Reinarda finançats pel Govern mexicà, Montgran...). El setembre de 1942 creua la frontera espanyola amb un fill de tres mesos, que havia tingut a l'hospital dels quàquers nord-americans de Marsella, fruit de la relació amb un metge socialista al camp d'Argelers que va marxar a la França ocupada. Durant la postguerra tenia la parada del duro al mercat de Sant Antoni, on ajudava els presos de la CNT que sortien de la presó i participava activament en el grup clandestí cenetista que es reunia al bar Los Pajaritos de la Ronda de Sant Pau. Va col·laborar en l'Associació de Veïns del Raval de Barcelona durant els anys setanta i en la Transició va participar en l'organització del Sindicat de Comerç de la CNT, ja que regentava una botigueta de bijuteria. A partir de 1999 formarà part de l'agrupació «Dones del 36», realitzant xerrades als instituts d'ensenyament. En 2004 va participar en «La Ruta de l'Anarquisme», organitzada per Turisme Tàctic. Ha intervingut en diversos documentals, com ara De toda la vida, Vivir la utopía i Mujeres del 36, i en els llibres col·lectius Nosotras que perdimos la paz (2005), realitzat per la periodista Llum Quillonero, i Dones contra Franco (2007), de l'historiador Jordi Creus. En el dia del seu 92 aniversari (17-10-2007) va participar en les jornades culturals a Saragossa organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) Mujeres Libres. Proyectando ilusiones y haciendo historia. Son company, el també llibertari Maurici Palau Casas. Conxa Pérez va morir el 17 d'abril de 2014 a Barcelona (Catalunya).
***
- Christian Zeimert: El 17 d'octubre de 1934 neix a París (França) l'artista i pintor anarquista Christian Zeimert. Fou fill d'un artista, dissenyador, tapisser i venedor del gran magatzem parisenc Au Bon Marchém i d'una mestra. En sortir de l'École Boulle d'arts aplicades, aprengué el gravat sobre joieria i, més tard, a l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives estudià amb el pintor anarquista Marcel Gromaire. A partir de 1962 participà en el grup «Panique» (Fernando Arrabal, Alexandro Jodorowsky, Olivier O. Olivier, Jacques Sternberg, Roland Topor,Diego Bardon, Sam Szafran, Abel Ogier, Michel Parré, Roman Cieslewicz, Jérôme Savary, etc.). Amb Henry Cueco, Lucien Fleury, Jean-Claude Latil, Michel Parré i Gérard Tisserand fundà el Front Revolucionari dels Artistes Plàstics (FRAP), que es caracteritzava per rebutjar qualsevol participació amb les institucions culturals. Entre maig i juny de 1968 va ser un dels membres de l'Atelier Graphique du Comité d'Occupation des Beaux-Arts (Taller Gràfic del Comitè d'Ocupació de Belles Arts), que realitzà els famosos cartells de «Maig del 68». Entre 1977 i 1984 col·laborà en la revista Le Fou Parle; també ha col·laborat en el periòdic satíric Hara-Kiri. Durant tres anys, amb Jacques Vallet, escriptor i creador de la revistaLe Fou Parle, portà un programa sobre art en Radio Libertaire de París. Amb Patrick Besnier, Henri Cueco, Jacques Jouet, Hervé Le Tellier, Lucas Fournier, i altres,és un dels «papous» del programa Des papous dans la tête de la ràdio estatal France Culture, creat en 1984 per Bertrand Jérôme i continuat per Françoise Treussard a la mort del primer en 2006. Entre el 16 de maig i el 20 de setembre de 2009 es va realitzar una gran retrospectiva seva al Museu de Louviers. Està considerat un dels grans artistes de l'humor negre --en 1988 rebé el Gran Pemi de l'Humor Negre. Des del 1956 viu i treballa a Gentilly (Alta Normandia, França). Es considera un artista «calembourgeois», pel seu ús del calebour (joc de paraules) tant a les seves obres pictòriques com poètiques.
***
- Giovanni Pedrazzi:
El 17 d'octubre de
1938 neix a Miseglia (Carrara, Toscana, Itàlia)
l'anarcosindicalista Giovanni
Pedrazzi, conegut com Pedro. Quan
tenia 16 anys entrà a treballar a les pedreres de Carrara al
costat de son avi
matern Fortunato, del qual, ben igual que de son pare i de son oncle,
aprengué la
tècnica del seu ofici. Tres anys després, per
pressions de sos pares, deixà la
pedrera per la construcció i s'especialitzà en la
instal·lació elèctrica d'edificis.
A partir d'aquest moment començà la seva
militància i fou un dels fundadors del
comitè de fàbrica de l'empresa Edili,
reivindicant la seguretat a les obres.
Després, durant molts d'anys, treballà per al
grup industrial La Montecatini
Edison (Montedison), on en 1978
promogué una vaga de 17 dies. Destacat activista dels«sindicats de base»
(COBAS), encara que aquests sindicats no s'adherissin a
l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI), ell sempre es
declarà anarcosindicalista. Per les
seves capacitats organitzatives, entrà a fer feina a temps
complet en la independent
Confederazione Autonoma Italiana del Lavoro (CONFAIL,
Confederació Autònoma
Italiana del Treball), que agrupava les COBAS. Organitzà la
vaga de tres dies als
vaixells marítims de naviliera Arbatax muntada pels
Treballadors del Mar i del
Port de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana
del Treball). Després
es posà a fer feina sindical per al sector del
comerç, promovent tota mena de
vagues i reivindicacions. Després creà el
COBAS-Marbre de Carrara, del qual fou
nomenat secretari. Molt lligat amb Alfonso Nicolazzi,
organitzà conferències i
debats llibertaris a la seva regió i diverses commemoracions
de la figura de
l'anarcosindicalista Alberto Meschi. En aquest sentint,
promogué el «Convegno
studi sul sindacalismo libertario di Alberto Meschi», que se
celebrà el 20 de
febrer de 1993 a Carrara. En aquesta ciutat, feu del moviment
anarquista, va
ser una persona molt popular i fou un dels promotors del«Comitato Anti Gaia»,
que lluità contra la privatització de l'aigua i
contra la pujada de les
factures de l'energia. Publicà una novel·la
social en dos volums: Racconto di paese
(2003) i Ardori ideali (2006). El
13 de desembre
de 2008 intervingué en l'acte d'homenatge a Alberto Meschi
que es va fer a
Fidenza. Giovanni Pedrazzi va morir el 8 de gener de 2012 en un
hospital de
Carrara (Toscana, Itàlia) d'un càncer pulmonar;
dos dies després tingué a la
mateixa ciutat un funeral anarquista amb els companys l'USI i
posteriorment fou
incinerat a Gènova, seguint la voluntat de sa
família. Amb sa companya,
Bernarda Pucciarelli, tingué tres infants (Elio, Lara i
Roberta).
***
- Thierry Maricourt: El 17 d'octubre de 1960 neix a La Courneuve (Illa de França, França) l'antimilitarista, crític literari, escriptor compromès, poeta, assagista i historiador llibertari Thierry Maricourt. Després d'haver treballat com a obrer en diverses feines relacionades amb la impremta i de fer de bibliotecari, cap a finals dels anys vuitanta començar amb l'ofici de llibreter i d'editor. En 1900 publicà el seu primer llibre, Histoire de la littérature libertaire en France, una obra de referència, com ho és el Dictionnaire des auteurs prolétariens de langue française, de la Révolution à nos jours (1994). A publicat articles en nombroses publicacions, com ara Le Magazine Littéraire, Gavroche, La Quinzaine Littéraire, Le Monde Libertaire, etc. A partir de 1986 engegà nombrosos tallers d'escriptura, principalment a Picardia i a la regió del Nord francesa, a llocs d'allò més inusuals (centres socials, presons, psiquiàtrics, cases d'acollida, joves en reinserció, dones amb dificultats, aturats, treballadors socials, militants d'ong, escoles, etc.), experiència que ha tractat en Ateliers d'écriture, un outil, une arme (2003). Com a cronista literari ha reeditat alguns escriptors i obres fins aleshores menyspreades (Henry Poulaille, Octave Mirbeau, Laurent Tailhade, etc.). És director literari del«Saló del llibre d'expressió popular i de crítica social» d'Arras. A més novel·les, també ha escrit poesia i llibres per joves. De caràcter antifeixista té publicat Les nouvelles passerelles de l'extrême droite: idées et mouvements passerelles entre la gauche et l'extrême droite (1993 i 1997).És un dels escriptors més destacats del corrent «proletari», segons el qual la literatura és una eina d'emancipació. Michel Ragon el considera el seu fill espiritual.
---
Sauró
Método PEO de carga musculoesquelética
Presentació de MÉS per Sant Jordi
El proper dimarts dia 21, a les 9 de vespre i al Centre Cultural, es presenta MÉS per Sant Jordi. La nova organització política és el fruit de la confluència entre el PSM-E, IV, ERC i altres grups i independents.
A l'acte hi haurà els diputats de MÉS per Mallorca Biel Barceló i Fina Santiago. La intenció es presentar les properes eleccions primàries per elegir els candidats a Cort, Consell de Mallorca i Parlament de les Illes Balears a les quals podran votar tots els majors de 16 anys que siguin afiliats a les diverses organitzacions que formen MÉS, o la mateixa MÉS per Mallorca, així com qualsevol ciutadà que vulgui inscriure's per votar en aquestes primàries. Per tant, les primàries de MÉS estan obertes a tothom.
També es poden presentar com a candidats a MÉS per Mallorca els majors de 18 anys.
Els terminis per poder inscriure's al cens per votar són del 15 d'octubre al 6 de novembre. Els teminis per presentar-se com a candidats entre el 15 d'octubre al 29. Podeu consultat el calendari i altra informació al respecte aquí. Teniu, a més, l'enllaç per a la inscripció. Les eleccions seran el dia 15 de novembre.
Convidam tots els interessats a venir el proper dimarts al Centre Cultural on, a més a més, volem parlar del projecte de MÉS per al Pla de Sant Jordi i el programa electoral.
El projecte unitari no ha estat possible 2
Ahir vam publicar proposta unitària que vam enviar a MES i el Cercle de Podemos de Pollença. Per part de PSM i Esquerra Republicana vam rebre la resposta que ahir va publicar al seu bloc "el castell digital" el PSM. A la que fa uns dies vam contestar amb el següent escrit. D'aquesta forma els ciutadans tenen una informació completa del que ha estat aquest procés.
Benvolguts companys,
Respecte a la vostra “oferta de PSM i Esquerra Republicana per a una candidatura unitària de l’esquerra progressista i sobiranista a Pollença”, des d’Alternativa pensam que no s’ha entès la proposta unitària que us hem fet arribar.
En cap moment volem impulsar una candidatura unitària per a les properes eleccions. El nostre propòsit és de molt més ampli espectre. El que pretenem va més enllà d’unes eleccions i més enllà també de crear una candidatura. Com expressa el nostre escrit, les pretensions són les de crear una assemblea única i unitària a Pollença amb uns eixos ben definits i que sigui capaç d’articular una alternativa de poder per a la transformació radical del municipi. Una assemblea sense dependències ni vinculacions polítiques més enllà del municipi i que sigui una aposta de futur, no només per a unes eleccions.
Per altre banda, la proposta d’incloure’ns dins MÉS no ens convenç. Des d’Alternativa hem seguit el procés de constitució de MÉS per Mallorca i difereix prou de la nostra manera d’entendre la política i l’estructuració dels partits polítics. Sobretot quan a l’àmbit d’actuació de l’organització, la seva estructura, la manera de crear la unitat i la forma d’entendre el municipalisme, que no només és un terme geogràfic.
Entenem el vostre posicionament i el respectam, tot i no compartir-lo. Estem convençuts de que les convergències seran moltes més que les divergències en els nostres camins, que de moment farem per separat, ja que les pretensions i manera d’entendre la política tant del PSM com d’Esquerra Republicana i d’Alternativa no són les mateixes.
Salut.
Assemblea d’Alternativa per Pollença.
La nostra solidaritat amb els dos activistes mallorquins que poden ser condemnats a quatre anys de presó per haver participat a la vaga general del 14 de novembre del 2012. Imatge i més informació a contrainfo.cat
Honor a Can Moll
Si no hagués tengut Can Moll, aquest país seria molt pitjor del que és. Els devem un agraïment que no podrem pagar mai. Diuen que tanca, però continuarem essent la gota caparruda que forada la roca.
Em present a les #PrimàriesperMallorca per encapçalar la llista al Parlament.
Avui faig publica la meva intenció de presentar-me a les primàries obertes que MÉS per Mallorca ha iniciat. Per primera vegada en una formació política de Balears, tant el cap de llista com la resta de components de la llista podran ser triats per la ciutadania en llistes obertes. El procés no només està obert a militants i simpatitzants sinó també a tots els ciutadans que hi vulguin participar. Basta tenir més de 16 anys, no militar en un altre partit supramunicipal i compartir els objectius de MÉS. Es un procés molt engrescador per tant, que la meva candidatura pugui ser votada presencialment o per internet per qualsevol ciutadà el pròxim 15 de novembre.
Em present a encapçalar la llista al Parlament i per tant també com a candidat a president del Govern. Em present perquè guanyem. Perquè hi guanyem tots. Perquè guanyem al govern del PP que aqui i a Madrid ha actuat amb autoritarisme, ha governat sense cap tipus de consens i diàleg, fent crèixer les desigualtats, afavorint als poderosos i enfonsant la classse mitja i als que menys tenen. Per guanyar al PP que s'ha enfrontat amb tots els col·lectius (excepte les cadenes hoteleres), que ha governat contra la gent, que odia tant Mallorca i les Balears que ha atacat tot allò que és l'essència del país, llengua, cultura, territori i sobretot la gent, especialment la més desvalguda.
Perquè guanyem també al bipartidisme que ha perjudicat les Balears hagi governat qui hagi governat a Madrid. El bipartidisme que ha consentit les targetes opaques, que ha abusat dels indults, que ha consentit les portes giratòries de polítics que després de governar han acabat a consells d'administració de grans empreses a les quals sempre han afavorit. El bipartidisme que mai ha volgut incentivar la participació ciutadana, que ha negat el dret a decidir, que es consulti als ciutadans perquè puguem decidir el nostre futur.
Perquè guanyem el nostre futur. Perquè hem d'avançar en sobirania. Perquè no podem estar supeditats al govern central i no poder decidir sobre els nostres recursos, els nostres aeroports o la nostra educació.
Atès que MÉS és un projecte jove, que comença a caminar ara, he cregut que hi havia de ser, que ara és el moment de, juntament amb els companys i companyes que sortin de les llistes obertes que feim, duguem a terme aquest projecte que pensa amb la Mallorca i Balears de les pròximes dècades.
Alguns demanen quins pactes farem. Jo els hi diré. Farem els pactes que no s'han volgut fer aquesta legislatura. Un pacte per a l'educació amb la comunitat educativa, una comunitat educativa que ja està treballant en les bases per l'educació del futur. Un pacte per un model econòmic de futur i sostenible amb tots els agents socials i econòmics. Que creï llocs de feina de qualitat, enlloc de la precarietat i els abusos laborals d'ara. I finalment un pacte amb tota la ciutadania, el pacte per a la participació ciutadana i per a la regeneració democràtica (s'ha acabat governar a cop de decret llei i perquè tenc els vots faig el que me dona la gana). Hem obert a la participació el nostre projecte polític. Hem començat per noltros mateixos. Ara aquesta manera de fer política arribarà a les institucions, a l'elaboració dels pressuposts, a la pressa de decisions, a les consultes ciutadanes, a les iniciatives populars,....
Perquè hem de creure amb aquest país que es rebela contra l'austericidi i contra uns governants que només mirin per ells i pels seus i no per l'interés general. Esper comptar amb els vostre suport Aquests dies estic demanant els avals necessaris per presentar la candidatura formalment. Els pròxims dies per tant la faré arribar oficialment a la seu de MÉS per Mallorca.
Gabriel Barceló Milta
[18/10] «Solidaridad Proletaria» - Míting Goldman - Cipriani - Fabry - Baudy - Cerrada - Aransáez - Del Olmo - Oliván - Chueca - Iguacel - Abad de Santillán
Anarcoefemèrides del 18 d'octubre
Esdeveniments
-
Surt Solidaridad
Proletaria:
El 18 d'octubre de 1924 surt a Barcelona (Catalunya) el primer
número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad
Proletaria. Órgano de la
Confederación Regional del Trabajo de Cataluña y
portavoz de la Confederación
Nacional. Es va publicar per substituir Solidaridad
Obrera que, per
enèsima vegada, el Govern havia prohibit. Alguns articles
van ser retallats per
la censura governativa. Destacà el component sindical de
l'organització
anarcosindicalista, que aleshores volia reorganitzar-se, i
combaté els
partidaris de prevaler les essències anarquistes en la
Confederació Nacional
del Treball (CNT). La seva missió principal fou intervenir
en la lluita
ideològica que s'entaulà en la CNT sota la
dictadura de Primo de Rivera entre
partidaris de l'actuació legal del sindicat i els seus
rivals. D'antuvi tenia
la redacció a Mataró, però s'imprimia
a la tipografia Cosmos de Barcelona. Dirigit
per Àngel Abella, comptava en la redacció figures
destacades, com ara Ángel
Pestaña, Joan Peiró, Arnó i
Andrés Miguel, entre d'altres. Hi van col·laborar
Joan Arans, P. Martín, Casimir Pla, Joan Servien, etc.
Aquesta publicació es va
suspendre per decisió del Comitè de la
Confederació Regional del Treball de
Catalunya (CRTC) a causa de diverses «anomalies»,
que se suposa fruit de la
lluita ideològica apuntada. Se'n publicaren 32
números, l'últim el 23 de maig
de 1925.
***
- Míting d'Emma
Goldman: El 18 d'octubre de 1936 al Teatre Olympia de
Barcelona (Catalunya) la
militant anarquista nord-americana Emma Goldman participa en un
míting de
masses d'afirmació revolucionària organitzat per
les Joventuts Llibertàries, la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI)
davant 16.000 persones. En aquest acte també intervingueren
Sébastien Faure,
Augustin Souchy, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Fidel Miró,
Félix Martí
Ibáñez, Jacinto Toryho i Juan Francisco
Asó, que el va presidir. El míting va
ser retransmès per «ECN1 –
Ràdio CNT-FAI». Durant aquest mes,
Goldman visitarà el front
d'Aragó, on trobarà Buenaventura Durruti, i entre
el 20 i el 26 d'octubre, a
València, amb els alemanys exiliats Anita i Hanns-Erich
Kaminski, Goldman farà
excursions als pobles i granges col·lectivitzades.
Naixements
- Amilcare Cipriani: El 18 d'octubre de 1843 neix a Anzio (Laci, Itàlia) el revolucionari garibaldí, internacionalista, communard i anarquista Amilcare Cipriani. Quan només tenia 15 dies, amb sos pares (Felice Cipriani i Angela Petriconi) es traslladà a Rimini, d'on provenien. Passà la seva infància en una escola de religiosos, que menyspreava el temperament rebel de l'infant. En 1859 fugí de ca seva, s'allistà voluntari en el VII Regiment d'Infanteria de l'exèrcit piemontès i, quan encara no tenia 15 anys, el 24 de juny de 1859 lluità en la batalla de San Martino. En 1860 desertà de l'exèrcit i entrà a formar part dels«Mil Camises Vermelles» de Giuseppe Garibaldi, amb qui lluità a Sicília. Juntament amb aquest participà en la desastrosa batalla de l'Aspromonte el 29 d'agost de 1862, que acabà amb l'avanç garibaldí i en la qual fou capturat. Aconseguí fugir i aquest mateix any embarcà cap a Grècia, on creà el «Club Democràtic», i amb Emanouil Dadaoglou organitzà un grup d'acció armada que participà en el destronament del rei Otó I de Grècia. Expulsat d'aquest país, marxà a Egipte, entrant a treballar al Banc Dervieux i després en l'exploració de les fonts del Nil. En 1866, quan esclata la III Guerra d'Independència italiana, tornà a combatre amb la«Legió Egípcia» en les files garibaldines i a la campanya de Creta contra els turcs conegué l'anarquista francès Gustave Flourens a Càndia. El 12 de setembre de 1867, després d'haver tornat a Alexandria, en una baralla mata un italià i apunyala dos guàrdies egipcis en llegítima defensa. Refugiat a Londres, treballà de fotògraf --arribà a fotografiar la regna Victòria, a qui renyarà perquè no s'estava aturada durant l'exposició, i la foto es conserva en la col·lecció del Buckingham Palace-- i conegué Giuseppe Mazzini i participà en la fundació de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT); també s'ajuntà amb una francesa, Adolphine Rouet, amb qui tingué una filla. El 5 de setembre de 1870 arribà París i combaté contra les tropes prussianes en el XIX Regiment de Marxa com a lloctinent-coronel. Quan sabé que son amic Flourens estava tancar a la presó parisenca de Mazas, organitzà un escamot que l'alliberà la nit del 20 al 21 de gener de 1871. El 18 de març de 1871 fou un dels que participà en l'aixecament popular de la Comuna de París, que una vegada instaurada el 28 de març el nomenà cap de l'Estat Major. El 3 d'abril, en una ofensiva contra les forces de Versalles, va ser ferit i detingut. Condemnat a mort el 21 de gener de 1872 en el XIX Consell de Guerra, finalment serà deportat a Nova Caledònia per mor d'una gràcia governamental que no va sol·licitar. En 1879, amb l'amnistia per als communards, fou alliberat, però amb la prohibició de residir a França. Després d'un temps a Suïssa, on conegué Carlo Cafiero, marxà a Itàlia en 1880. El 31 de gener de 1881 fou detingut en aquest país per conspirador en la seva aventura a Egipte i condemnat a 25 anys de treballs forçats a Portolongone, a l'illa d'Elba. Gràcies a la seva reputació, es muntà una campanya pel seu alliberament i en 1886 van presentar la seva«candidatura de protesta» en les eleccions generals a Ravenna i Forlì, on fou elegit diputat. En 1888, gràcies a la pressió popular, en un nou procés sobre els fets a Egipte fou absolt. De bell nou a París, fundà el grup Unione dei Popoli Latini, que volia integrar les posicions socialistes revolucionàries i les anarquistes, i col·laborant en la premsa llibertària, com ara Le Plébéien. En 1891 fou delegat del Partit Socialista Revolucionari Anarquista. En 1893, durant el Congrés de Zuric de la II Internacional, dimití del seu càrrec com a protesta per l'exclusió dels anarquistes (Gustav Landauer, etc.) i dissidents (Rosa Luxemburg, etc.). En 1897, un cop les relacions amb el nacionalista Mazzini s'havien deteriorat completament, marxà a combatre els turcs a Grècia, al costat de Garibaldi, on serà ferit. El 30 de juliol de 1898 fou novament condemnat a Itàlia, amb altres cinc anarquistes, a tres anys de presó. El novembre de 1900 publicà a París el fullet Le régicide. Réponse à mes calomniateurs. A partir de 1911 els seus escrits, considerats subversius, van ser prohibits a Itàlia. En 1914, un cop més, fou elegit, com a candidat-protesta, però no pogué entrar al Parlament davant la seva negativa a prestar jurament de lleialtat al Rei. Finalment, a França, militarà en el moviment socialista revolucionari i escriurà per a la premsa llibertària i per a L'Humanité. Amicare Cipriani va morir el 2 de maig de 1918 a París (França). Els pares del futur dictador Benito Mussolini li van posar de segon nom «Amilcare» en honor de Cipriani. En 1993 es col·locà una placa commemorativa a la seva casa de Vila Albani d'Anzio, on havia nascut 150 anys abans. Cipriani ha esdevingut un dels símbols romàntics de la revolució.
***
- Jules Fabry: El
18 d'octubre de 1864 neix a Anvers (Flandes) l'anarquista Jules Fabry.
Sos
pares es deien Pierre Fabry i Joséphine Jeansenne.
Tipògraf de professió, a començament
dels anys noranta fou expulsat de França i es
refugià a Bèlgica. En 1894 va ser
inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la
policia
ferroviària francesa de fronteres.
***
- Marius Baudy: El 18 d'octubre de 1875 neix a Grospierres (Ardecha, Occitània) l'obrer escultor i anarquista il·legalista Marius Antoine Joseph Baudy, també conegut com Oulié. Orfe de pare, es va criar amb una tia que el maltractava. Més tard esdevingué anarquista per convicció i lladre per necessitat. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, aconseguí una bona educació de manera autodidacta i es dedicava a la venda ambulant de premsa anarquista i les autoritats el van assenyalar com a anarquista de «primera categoria» i«perillós per a la pau pública» per la seva activa propaganda llibertària. Fou conegut pels seus encesos i violents discursos contra la societat i els cossos de l'Estat en les reunions anarquistes. El 22 de setembre de 1902 fou detingut per un robatori comès a Tolosa de Llenguadoc. Més tard participarà en grup de lladres llibertaris «Els Treballadors de la Nit», organitzat per Alexandre Jacob a Marsella. Detingut, fou processat amb la resta de la banda (Jacob, Bour, Pélissard, Ferré, Sautarel, Clarenson i Vaillant) entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens. El 14 de març fou expulsat de la sala amb els seus companys a resultes d'un incident violent entre els advocats parisencs de la defensa i el president del tribunal Wehekind. Finalment fou condemnat a 10 anys de reclusió. La seva declaració «Per què sóc anarquista», publicat en el número 12 (26 de març – 9 d'abril de 1905) del periòdic llibertari Germinal, constitueix una justificació del seu il·legalisme, practicat en nom del dret a l'existència. A la presó redactà unes memòries on també justifica i intenta disculpar les seves accions amb l'esperança de poder evitar la deportació. El judici d'apel·lació de l'1 d'octubre de 1905 a Laon reduí la seva pena a 7 anys de reclusió a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa. El 3 de març de 1906 sa mare intentà infructuosament obtenir la gràcia presidencial per a son fill. El 23 de desembre de 1909 fou embarcat per a la Guaiana, amb el número de matrícula 10.190, després d'haver estat declarat «apte per a tots els treballs en totes les condicions d'habitat» (explotacions forestals, mines, pedreres, etc.) de la colònia penitenciària. Marius Baudy va morir d'esgotament físic el 2 de gener de 1912 a Saint-Jean-du-Maroni (Guaiana Francesa).
***
- Laureano
Cerrada: El 18 d'octubre de 1902 neix a Miedes de Atienza
(Guadalajara,
Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Laureano Cerrada
Santos. De
molt jove emigrà a Barcelona (Catalunya). Fou alumne de
l'escola racionalista del
pedagog anarquista José Alberola Navarro. Peó de
vies de professió, s'afilià al
Sindicat de Ferroviaris de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a
diverses organitzacions anarquistes i formà part dels grups
de defensa
confederals contra el pistolerisme de la patronal. Durant els anys
republicans
la seva militància s'accentuà molt. El juliol de
1936 intervingué en la
resposta popular contra l'aixecament feixista a Barcelona (pressa de la
caserna
de les Drassanes i de l'edifici de Capitania General i en
l'ocupació de
l'Estació de França) i fou membre destacat del
Comitè de Control dels
Ferrocarrils de la capital catalana. En 1937 fundà la
Direcció General Tècnica
dels Ferrocarrils i, com a responsable de la caixa central de
l'Administració
de Ferrocarrils, ajudà força el front
d'Aragó. Durant els fets de «Maig de
1937», desplegà el «Tren
Blindat», a les Vies Noves, enfocant les seves
llançadores
d'obusos de gran calibre cap al Palau de la Generalitat. El 29 de
juliol de
1938, en representació de la Federació Nacional
d'Indústries Ferroviàries
(FNIF) de la CNT, va ser nomenat vicesecretari del Comitè
Regional d'Enllaç de
Catalunya de la CNT i del Sindicat Nacional Ferroviari (SNF) de la
Unió General
de Treballadors (UGT). Amb el triomf franquista passà a
França i s'instal·là a
París. Durant l'ocupació nazi
organitzà diverses xarxes (propaganda, impremtes,
arsenals, pisos francs, hotels, transports, garatges, etc.) i
s'introdueix en
el tràfec d'armes, establint contactes amb diversos grups de
la guerrilla
clandestina. Detingut pels alemanys, va ser obligat a treballar en la
fortificació de la línia de defensa de Normandia
i aconseguí sortint-ne
falsificant l'ordre de llibertat. Després de la II Guerra
Mundial ocupà càrrecs
de responsabilitat orgànica. En 1944 fou secretari de la XI
Regional (París i
Normandia) de la CNT i l'any següent secretari de
Coordinació del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels organitzadors del I
Congrés de la CNT en
l'Exili celebrat a París el maig de 1945. Rebutjà
el càrrec de secretari
general de la CNT, afavorint el triomf de Germinal Esgleas. En 1946 va
ser
nomenat secretari de Foment i en 1948 membre del Comitè de
Relacions de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Durant la
guerra havia aprés a falsificar
paper moneda i documents oficials (papers de la Komandatur
alemanya,
passaports, permisos de conduir, fons del tresor francès,
bitllets de loteria
nacional, cartilles i vals de racionament, etc.) i en la postguerra
inundà la
península amb bitllets falsos --havia aconseguit planxes
d'impressió de
bitllets espanyols autèntics de 50 i de 100 pessetes que per
qüestions
estratègiques el règim franquista imprimia a
Itàlia-- i proveí de papers
nombrosos perseguits. Muntà a l'Espanya franquista una xarxa
d'empreses
d'importació-exportació (Empresa de Transports
Galícia) que servien de
tapadores per activitats clandestines confederals
(introducció d'armament,
permetre l'estabilitat econòmica dels companys, etc.).
Ajudà econòmicament a la
CNT en la propaganda, finançant Solidaridad Obrera,
i a grups de lluita
antifranquista. Entre febrer i setembre de 1948, amb Pere Mateu,
Antonio Ortiz
Ramírez, José Pérez
Ibáñez (El Valencià)
i el pilot Primitivo Pérez
Gómez, organitzà un atemptat aeri a la badia de
la Concha de Sant Sebastià
contra Francisco Franco, que no reeixí. També va
estar darrera d'altres intents
d'atemptat contra el dictador (Pla 1001, Pla Pànic, etc.).
En 1950 fou detingut
a Gaillon (Alta Normandia, França) per una
delació i acusat de tràfec de moneda
falsa i de falsificació de documents oficials. El febrer de
1951 la seva xarxa
de negocis tapadora fou descoberta per la policia i una part de la seva
infraestructura desmuntada. Tancat a la presó normanda
d'Évreux, va caure en
desgràcia; molts companys li giren l'esquena i va ser
expulsat de la CNT per«unanimitat i de manera irrevocable» a causa dels
seus «mètodes inadmissibles»
i les seves «connexions criminals». A partir
d'aquest moment la seva vida
transcorrerà entre grups de mafiosos i delinqüents
i el finançament no oficial
a les activitats del moviment llibertari, col·laborant
secretament amb Defensa
Interior (DI). En 1957 va ser detingut en possessió de marcs
alemanys falsos. El
27 de maig de 1970 va ser novament detingut per tràfec de
documentació falsa
(documents d'identitat francesos i permisos de conduir) i empresonat
fins
l'agost de 1974. Laureano Cerrada va ser cosit a trets el 18 d'octubre
de 1976,
el mateix dia que feia 74 anys, al bulevard Bellville de
París (França). Alguns
apuntaren que el seu assassí fou Ramón
Benichó Canuda (Leriles o El
Caid del Pigalle), exconfederal que s'havia integrat de ple
en la màfia
francesa i el proxenetisme, i altres acusen els serveis secrets que
actuaren de
manera que semblés un «ajust de comptes»
entre delinqüents. En 2009 César
Galiano Royo publicà la biografia novel·lada Laureano
Cerrada, el empresario
anarquista.
Laureano
Cerrada
(1902-1976)
***
- JuliánÁngel Aransáez Caicedo: El 18 d'octubre de 1916 neix a Sestao (Biscaia, País Basc) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Julián Ángel Aransáez Caicedo. Fou fill del destacant militant anarquista i anarcosindicalista Saturnino Aransáez Aransáez i es crià dins del moviment llibertari. Sense deixar l'escola, durant la dictadura de Primo de Rivera destacà per la seva tasca propagandística, distribuint la premsa i pamflets, cobrant clandestinament les cotitzacions, etc. Un cop proclamada la II República espanyola, milità sindicalment en la«Sociedad Baluarte» de Sestao i en la «Sociedad Crisol» de Santurtzi; també formà part del Comitè Regional de les Joventuts Llibertàries a les quals va representar en el Comitè del Nord (Astúries, País Basc i Santander). Amb Vicence Cuesta, destacà en l'aixecament revolucionari de l'octubre de 1934. Quan esclatà la guerra civil, va ser nomenat secretari de la Delegació d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Santurtzi. Aficionat al teatre, en 1937 fou actor en un grup artístic de Santutzi. Quan el front nord s'enfonsà, passà a Catalunya i després a València, on representà el País Basc en el Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). En 1938, amb Sara Berenguer, formà part de la Secció del Combatent del Consell Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 10 de juliol de 1938 presidí un míting al Teatre Romea de Barcelona de SIA. Fou delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) basca i del Comitè Nacional de la CNT als fronts de l'Est. Amb el triomf feixista, passà els Pirineus i passà un temps als camps de concentració francesos. Després va lluità amb la resistència antinazi a la zona d'Aigle i de Cantal (Alvèrnia). Més tard encapçalà les forces confederals a l'Avairon occità. En 1943, a Decazeville on residia i treballava com a miner, guerrillers estalinistes el detingueren i volgueren assassinar-lo per la seva oposició a la Unió Nacional Espanyola (UNE) i a sotmetre's a les ordres del maquis comunista, però una vaga dels companys miners aconseguí la seva llibertat. Amb l'Alliberament, després de reorganitzada la CNT i del Congrés de París de 1945, en el qual participà en les comissions sobre Recuperació del Patrimoni i Coordinació Nacional, formà part de la tendència possibilista basca i fou elegit secretari regional, defensant la primacia de la CNT clandestina de l'Interior. En 1945 va ser nomenat secretari departamental de la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament). Entre 1945 i 1946 va ser secretari del Subcomitè Regional Basc i com a tal l'octubre de 1946 entrà clandestinament a la Península per a tractar diverses qüestions amb la resistència basca i assistir al Ple Regional de Sestao (coordinació antifranquista, incorporació de la CNT en el Govern basc, etc.). També representà la CNT en el Consell Consultiu Basc (CCB) en l'exili. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional de Baiona. Més tard, quan era secretari de la federació de Montpeller on residia, després de la dimissió de Manuel Rigal i la il·legalització de la regional pel Govern francès entre 1952 i 1956 tornà a exercir de secretari del Subcomitè Regional basc, càrrec que renovà en 1958. Per aquestaèpoca participà en una temptativa d'atemptat contra el dictador Franco. En aquests anys va ser suplent en el CCB. Durant aquests anys assistí a innombrables plens, assemblees, reunions confederals, etc., com ara el Ple de Tolosa (1954), el Congrés Mundial Basc de París (1956), la reunió de regionals d'origen (octubre de 1957), etc. En la dècada dels setanta ajudà en les tasques de reconstrucció de la CNT de l'Interior, assistint als plens de Vitòria i de Bilbao entre 1977 i1978. Arran de l'escissió de 1979 s'acostà als escindits, però decebut pels enfrontaments i el caire reformista d'alguns, reduir la militància. Troben articles seus en Cultura Libertaria i en Tierra Vasca. Sa companya, Julia Hermosilla, també fou militant de les Joventuts Llibertàries i de la CNT de Sestao des del 1931. En 1999, molt afeblit, establí a Anglet. JuliánÁngel Aransáez Caicedo va morir el 10 de novembre de 2001 a Anglet (Lapurdi, País Basc).
***
- Jesús del Olmo
Sáez: El 18 d'octubre de 1924 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) l'activista anarquista
i resistent antifranquista Jesús del Olmo Sáez,
conegut com Malatesta, pel seu
tarannà fort i rebel.
Arran de l'aixecament revolucionari de 1933, per sortejà la
repressió que es desencadenà,
sa família fugí, ell vestit d'escolà,
de la capital aragonesa. En 1938, en
plena guerra civil, romangué en una colònia
infantil de vacances a Sitges
(Garraf, Catalunya), on va perdre tres dits de la mà dreta
quan jugava amb un
detonador que trobà a la platja. En 1939, amb el triomf
franquista, passà a
França. Després de la II Guerra Mundial
s'integrà en les Joventuts
Llibertàries, en els grups d'acció
antifranquistes de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i en el grup guerriller de Josep Lluís
Facerías, amb el qual
realitzà diverses actuacions a Catalunya. En 1951 la
Comissió de Defensa de
l'Exili del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) l'envià, amb
César Saborit
Carralero, Pedro González Fernández i altres dos
companys, en una missió
orgànica especial a Barcelona. El juny de 1952
acompanyà Facerías a Itàlia, on
participà en diverses activitats editorials a Carrara,
Gènova i Liorna, en
l'organització de càmpings internacionals
anarquistes, en activitats orgàniques
i en diverses expropiacions organitzades per Faceríes
efectuades en aquest
país. El març de 1953 assistí, sense
credencials, al V Congrés Nacional de la
Federació Anarquista Italiana (FAI). A Itàlia va
fer una bona amistat amb
l'anarquista Arrigo Repetto (Alberto).
A finals de 1954, allunyat de Facerías, retornà a
França. Jesús del Olmo Sáez
va morir el 14 de juliol de 1958 en un accident
automobilístic de carretera a
prop d'Antíbol (Provença, Occitània)
quan es dirigia amb la colla a l'obra on
feia feina; deixà companya (Pilar Burgos) i un infant petit
(Floreal). Sos
germans Pilar i Fernando també van ser militants anarquistes.
Defuncions
- Gregorio Oliván
García: El 18 d'octubre de 1961 mor a Saint
Germain-en-Laye (Illa de França,
França) el jutge, poeta i militant anarcosindicalista
Gregorio Oliván García.
Havia nascut el 1907 a Aragó (Espanya). Es
llicencià en dret i en filosofia i
lletres i exercí de jutge professionalment. A
començaments de la II República
espanyola va fer per primer cop de jutge, d'antuvi, durant dos mesos, a
Herrera
del Duque (Badajoz, Extremadura, Espanya), on combaté
durament els usurers, i, a
partir del juliol de 1933, a Carinyena (Saragossa, Aragó,
Espanya). Durant els
anys republicans es lligà força a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) i
al moviment llibertari en general. Quan el cop feixista de juliol de
1936 es
trobava de vacances als Pirineus i passà a
França, però retornà a la
Península
per Catalunya, on s'establí i exercí diversos
càrrecs. L'agost de 1936 va ser
nomenat jutge especial d'instrucció dels sumaris per
delictes de rebel·lió a la
província de València i com a tal
hagué d'instruir el cèlebre sumari de la«Quinta Columna», que encartà 58
individus dretans. En 1937 va ser nomenat
jutge al servei del Tribunal Central d'Espionatge a Barcelona
(Catalunya). També
exercí aquest càrrec a Maó (Menorca,
Illes Balears) durant poques setmanes. El
17 de novembre de 1936, la Secretaria General de la CNT de Barcelona
envià una
carta al ministre de Justícia en aquests termes:«És Gregorio Oliván home
d'absoluta confiança i pot ser destinat a una zona de
Catalunya o on sigui que
s'hagi de fer justícia. No es tracta de recomanar
ningú, sinó de garantir una
persona l'adhesió de la qual a la nostra causa és
poc comú entre els qui
exerceixen o han exercit fins ahir la justícia legal a
Espanya.». Amant de la
poesia, durant la guerra civil publicà quatre llibres de
poemes, fortament
influenciats per Federico García Lorca: Romances
de fuego (1937), Romances de hierro
(1938), Noviembre. Homenaje a la defensa
de Madrid (1938) i Romances de la
derrota (1939). El 24 de setembre de 1938 va fer la
conferència «Los
grandes inútiles (reivindicación de la
poesia)» al teatre Faros, organitzada
per la Federació Local de Joventuts Llibertàries
de Barcelona. Pocs dies abans
de la caiguda de Barcelona a mans feixistes el gener de 1939,
passà amb sa
família a França. En 1944
s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), on
exercí de conseller jurídic de la CNT. En 1945
fou un dels fundadors de la CNT
de Morlaix (Bretanya). Durant la postguerra va fer mítings i
conferències
(Tolosa de Llenguadoc, Còrdas d'Albigés, etc.), i
s'oposà a les maniobres
comunistes de la Unió Nacional Espanyola (UNE). En el Ple
Confederal, celebrat
entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser
nomenat
secretari, amb Josep Pujol Grua i Antoni Carbonell, del
Comitè Nacional de
Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), establert a Tolosa de
Llenguadoc.
En 1947 publicà el llibre antològic de poemes Romancero de la libertad i
també aquest any obtingué el II Premi
del «Concurs d'Art Teatral i Líric» de
la Secció de Propaganda del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT amb la farsa poètica
en un acte Claro de luna. En
aquesta època era el
director artístic de la Companyia Teatral de Teodoro Monge
Villar. També en
1947 col·laborà en
l'«Exposició d'Art Espanyol Exiliat»,
que se celebrà a la
Cambra de Comerç de Tolosa de Llenguadoc organitzada per la
Secció de Cultura
del MLE-CNT. En 1948 participà en la creació de
la Federació Espanyola de
Juristes Demòcrates (FEJD). El 5 de febrer de 1949
impartí la conferència«Renacer del pacifismo», a la Federació
Local de la CNT de París. Trobem
articles seus en diferents publicacions llibertàries, com
ara Así, Cenit,CNT, Espoir,Ilustración Ibérica,Inquietudes, Solidaridad
Obrera, Umbral,UNO, etc. Deixà
inèdit Partida en dos.
En 1998 Marie Fleur
Lepage Sirven publicà el llibreLe Romacero
de la libertad de Gregorio Oliván,
ou
l'itinéraire d'un poète au coeur de la guerre
d'Espagne.
Gregorio Oliván
García (1907-1961)
***
- Miguel Chueca Cuartero:El 18 d'octubre de 1966 mor a París (França) el destacat militant anarcosindicalista Miguel Chueca Cuartero. Havia nascut el 3 de gener de 1901 a Fuendejalón (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares foren Bernardo Chueca Sancho i María Cuartero Ibáñez. Arran de la mort de sa mare, son pare, que anteriorment havia estat alcalde del municipi, es refugià en l'alcohol, fet que propicià la venda progressiva del seu patrimoni i l'abandó dels seus tres fills, els quals van haver d'arranjar-se-les sols per a sobreviure. Quan tenia 16 anys, després de la mort de l'àvia, marxà a Barcelona amb la finalitat d'estudiar i de treballar. A la capital catalana aprengué l'ofici de fuster i obtingué el títol de mestre d'escola --altres fons apunten que estudià magisteri a Saragossa. Cap al 1934 començà a militar en el moviment anarquista i entre 1925 i 1926 col·laborà amb Manuel Buenacasa en el periòdic El Productor, de Blanes. A finals dels anys vint s'instal·là a Saragossa i col·laborà com a articulista per a la nova revista republicana Cierzo, alhora que exerceix de bibliotecari i membre de la Comissió de Propaganda de les Joventuts Republicanes, de les quals arribarà a ser vicepresident, defensant amb vehemència les tesis federalistes i reformistes de Joaquín Costa. El 9 de setembre de 1929 fou condemnat a dos anys de presó i 1.000 pessetes de multa per «conspiració per a la rebel·lió»; sentència que no compliria en la seva totalitat, ja que l'agost de 1930 actuà com a orador en un dels mítings«Pro Amnistia», organitzats a Osca, amb el sindicalista saragossà Casimiro Asensio i l'advocat d'Osca Manuel Sender. Entre 1930 i 1931 fou redactor del setmanari de les Joventuts Revolucionàries La Antorcha i de Cultura y Acción, publicació que dirigí entre 1931 i 1932. El juliol de 1930 fou membre de la comissió reorganitzadora dels sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --ell militarà en els sindicats de Fusta i d'Agricultura-- i el 12 de desembre d'aquell any participà activament en l'aixecament antimonàrquic de Jaca. Paral·lelament als preparatius portats a terme pel Comitè Revolucionari Nacional (CRN) amb els capitans Fermín Galán Rodríguez i Miguel García Hernández com a capdavanters de la insurrecció, es realitzaren contactes amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT) i l'anarcosindicalista CNT, perquè secundessin l'aixecament militar a les principals ciutats espanyoles mitjançant la convocatòria d'una vaga general, acció que coordinaria Antonio Ejarque des de la CNT de Saragossa i Ramón Acín des d'Osca. En relació a aquests fets, el 3 de gener de 1931 fou empresonat a Torrero i processat per un delicte de conspiració per participar en una reunió el 12 de desembre, juntament amb altres 16 sindicalistes --entre ells Bernardo Aladrén (secretari general de la UGT de Saragossa), Miguel Abós i Antonio Ejarque-- al Centre Republicà de Saragossa. En aquesta reunió s'havia decidit fer costat l'aixecament republicà de Jaca mitjançant la convocatòria d'una vaga general revolucionària. No obstant això, el 4 de març de 1931 quedaren sense efecte els actes dictats per l'autoritat militar per aquest pretès delicte de sedició. El 14 d'abril de 1931, dia de la proclamació de la II República, participà activament en l'alliberament dels presos i fou ell qui obri les portes de la presó de Torrero on havia estat tancat. Participà, amb Ángel Pestaña, en el míting del Primer de Maig, on proclamà que la CNT estava disposada a defensar el nou règim republicà a mata-degolla --les seves posicions es radicalitzaran molt després. Entre el 27 i el 28 de setembre de 1931 participà en el Congrés Regional de la CNT a Saragossa, alineant-se amb les tesis antisindicalistes i maximalistes dels joves radicals (Joaquín Ascaso, Feliciano Subero, Joaquín Aznar i Ramón Andrés) a favor d'una vaga general revolucionària per protestar contra el creixent augment de l'atur i de la persecució contra la central anarcosindicalista, tesis que s'imposaren a les de Miguel Abós Serena. Durant aquests anys republicans, encapçalà una campanya antireligiosa i sostingué les tesis de García Oliver («gimnàstica revolucionària»). En 1932 ajudà a organitzar la constitució, juntament amb altres dirigents sindicals, com ara el ferroviari Juan Andrés Santuy, a Saragossa i a la resta d'Aragó, del sindicat dels ferroviaris cenetistes, la Federació Nacional de les Indústries Ferroviàries (FNIF). A començaments de febrer de 1932 fou orador en un míting a Saragossa, amb Emilio Mira (secretari regional de Catalunya), Zenón Canudo i Miguel Abós. Arran de l'aixecament insurreccional cenetista de l'Alt Llobregat i la posterior repressió, publicà en el diari La Tierra, de Madrid, l'article«En defensa de la verdad». El 16 de març de 1932 publicà en Solidaridad Obrera, de Barcelona, un article en defensa de Joaquín Aznar. Poc després presidí una reunió de metal·lúrgics, amb una conferència del Feliciano Benito. El 29 de març, en representació del Comitè Regional, acudí a un acte organitzat pels ferroviaris saragossans al «Café Londres». El 3 de juliol d'aquell any participà en un míting de masses contra l'atur i per les la jornada de sis hores amb figures destacades del cenetisme, com ara Segundo Blanco, d'Astúries, Joan García Oliver, de Catalunya, i Miguel González Inestral, de Madrid. L'agost de 1932 participà en el semiclandestí míting de clausura del Congrés Regional d'Aragó, de la Rioja i de Navarra de la CNT, com un dels tres delegats del Sindicat de la Fusta, juntament amb Pedro Navarro i Ignacio Royo. El 10 de setembre, en una reunió del sindicat a Saragossa presidida per Marcelino Esteban, aquests tres companys donaren compta del discutit en el citat congrés regional. El 29 d'octubre de 1932, Solidaridad Obrera anunciava que acabava de sortir de la presó, on havia acabat per uns articles publicats en Cultura y Acción. L'abril de 1933 fou orador en una assemblea cenetista a Saragossa amb Jacinto Santaflorentina, Felipe Orquín i Miguel Vallejo. Entre el 10 de juny i el 26 de setembre de 1933 aparegueren gairebé una dotzena d'articles seus en CNT sobre campanyes de propaganda, mètodes de vaga, etc. El 13 de juliol de 1935 fou detingut arran de l'assassinat del líder dels esquirols de les obres del Puente del Pilar i a finals de desembre de 1935 encara estava empresonat, juntament amb altres vuitanta anarcosindicalistes, la majoria tancats a la presó saragossana de Torrero, encara que ell estigué engarjolat a la presó provincial de Calataiud, amb Francisco Foyos, Alejandro Miguel i Isabelo Romero. En sortir de la presó continuà les tasques propagandístiques, fent mítings a Zuera, a Terol, a Épila (amb Agustín Remiro), a Osca i Ayerbe (amb Ramón Acín), Alcanyís i a Tarassona. En març de 1936 representà la CNT, amb Miguel Abós (secretari general de la Regional aragonesa) i Jesús García (president del Sindicat de la Pell), en una reunió amb els empresaris amb la finalitat de tallar l'atur creixent a Saragossa. Entre els dies 3 i 4 d'abril de 1936 participà en la Conferència Regional de Sindicats a Saragossa, en representació del Sindicat de la Fusta, i en el míting de clausura va fer una apologia de l'expropiació de la terra i del col·lectivisme. El maig d'aquell any, va realitzar, amb Adolfo Arnal, una gira propagandística per trenta pobles navarresos i per nombrosos pobles de la comarca del Baix Ebre, amb José Antonio Prado. En la primera quinzena de juliol de 1936 Miguel Abós i Miguel Chueca s'entrevistaren amb el governador civil de Saragossa, Ángel Vera Coronel --que fou detingut quan esclatà l'aixecament i assassinat pels falangistes el juliol de 1937--, amb la finalitat d'aconseguir armes --a l'arsenal saragossà hi havia uns 40.000 fusells, mentre que el general Mola a Pamplona només tenia 1.200--, però el governador es negà. Dos dies abans de l'aixecament feixista el Comitè Regional convocà una assemblea de militants a Saragossa on es van debatre dues postures oposades: la defensada per Abós, partidària de la solució negociada, i la de Chueca, que sostenia la necessitat d'apoderar-se de les armes el més aviat possible. La tesis de Chueca fou defensada també pel metal·lúrgic Francisco Garaita, però acabà derrotada per les postures menys radicals de militants força influents (Francisco Muñoz, Adolfo Arnal, Antonio Ejarque, Servet Martínez, Benito Esteban), que van fer costats les tesis d'Abós. Una vagada el cop militar feixista triomfà a Saragossa, aconseguí fugir de la capital aragonesa a finals de juliol de 1936. El 29 de juliol de 1936 participà en el Ple Regional de Sindicats de Casp, on denuncià la traïció de les autoritats republicanes. Amb la creació del Consell de Defensa d'Aragó (CDA), l'octubre de 1936, fou nomenat conseller de Treball, càrrec que mantingué després de la remodelació del CDA el desembre, i un mes més tard fou nomenat vicepresident del CDA, així com delegat del Comitè Regional de la CNT en aquest organisme. Miguel Chueca, en principi, fou el designar per presidir el Consell de Defensa d'Aragó, per ser el dirigent anarquista amb més pes a la regió, però les pressions dels anarquistes catalans --que s'estimaven més Joaquín Ascaso per raons d'amistat i prestigi del seu llinatge-i per la seva activitat en la presidència del Comitè Revolucionari de Casp, així com pel seu càrrec de delegat polític de la Segona Columna Ortiz, influïren de forma decisiva en el seu nomenament. El març de 1937 Chueca defensà el Consell de Defensa d'Aragó en el Ple Regional de Comarcals d'Alcanyís dels atacs de José Alberola. El setembre de 1937 representà Terol en el Ple del Comitè Regional. Va fer costat el grup «Los Amigos de Durruti», subscrivint-se a El Amigo del Pueblo, però després de la caiguda dels fronts d'Aragó l'abril de 1938 i la reorganització militar conseqüent, fou substituït en el Comitè Regional i nomenat comissari del nou «Batalló de Metralladores C», el cap del qual fou Agustín Remiro Manero. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1941 vivia a Montalban (Occitània), on feia de llenyataire, amb Pachón Núñez i González Marín. En 1942 Francisco Ponzán l'embarcà en el projecte d'editar un periòdic portaveu de la CNT, però Chueca fou incapaç de participar en l'empresa pel seu mal estat físic i emocional. A finals de 1942 fou detingut amb diversos companys de la xarxa d'evasió de Ponzán i empresonat a Vernet. Entre 1944 i 1946 destacà com a orador en mítings (Tolosa, Besiers, Alès, Llemotges, Gaillac, Bordeus, Montpeller, Perpinyà), sempre defensant el corrent més ortodox de l'exili confederal. En 1944 signà en nom del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) la constitució de la Junta Española de Liberación (JEL) i de bell nou la seva confirmació l'any següent. L'octubre de 1944, en el Ple Nacional de Regionals de Tolosa, fou nomenat secretari de Propaganda i aquest mateix any assistí en nom de la CNT al congrés de la UGT, on sol·licità un pacte entre les dues centrals sindicals. En el Congrés de la CNT de París de 1945 fou nomenat secretari per a les aliances i relacions polítiques i poc després s'encarregà també de la tresoreria fins el Ple de Tolosa d'agost de 1946. Sembla que estigué al front del periòdic CNT en diverses ocasions. En 1948 sorprengué tothom quan va assistir al Congrés de Viena pro comunista, fet escandalós que implicà la seva expulsió del moviment llibertari. Durant sa vida va publicar articles, moltes vegades fent servir el pseudònim Tío Calzones, en nombroses publicacions periòdiques, com ara CNT,Cultura y Acción, Fragua Social,El Productor, La Tierra, etc., i publicà una col·laboració en el llibre conjunt De julio a julio. Un año de lucha (1937). Miguel Chueca Cuartero, que al final dels seus dies patia una acusada ceguesa, va morir el 18 d'octubre de 1966 a París (França) atropellat per un camió.
Miguel Chueca Cuartero (1901-1966)
***
- Prudencio Iguacel Piedrafita: El 18 d'octubre de 1979 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Prudencio Iguacel Piedrafita. Havia nascut el 28 d'abril de 1913 a Botaya (Osca, Aragó, Espanya). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en l'ofensiva cap a Saragossa enquadrat en la Columna «Roja i Negra». Després de la militarització, fou membre del grup«Libertador» de la 127 Brigada Mixta (antiga Columna «Roja i Negra»), unitat guerrillera encarregada de missions especials rere les línies enemigues. A partir d'agost de 1937, el grup «Libertador», format per 11 membres–vuit de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)–, entrà a formar part del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans comandats per Francisco Ponzán Vidal i dependents dels Serveis d'Informació Militar del X Cos de l'Exèrcit Republicà. En 1938 assolí el grau de tinent. Amb el triomf franquista, passà a França i patí el camp de concentració de Vernet. Després s'integrà en la famosíssima xarxa d'evasió del Grup Ponzán, encarregada de treure de França notoris antifeixistes. Més tard entrà en la Federació Local de Bordeus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1966, durant la crisi interna del sindicat anarcosindicalista, fou expulsat juntament amb una trentena de cenetistes i aquest grup creà el Centre d'Estudis Socials (CES) de Bordeus. Durant els anys setanta milità en l'Agrupació Confederal de Bordeus, tendència que publicà el periòdic mensual Frente Libertario, i en 1973 fou delegat en la Conferència Nacional de Bordeus d'aquesta agrupació. Aquest mateix any, amb Martínez Alfonso, fou administrador de Tribuna Confederal y Libertaria.
---
Tanca l´Editorial Moll - Francesc de B. Moll en el record
Editorials mallorquines
Per Miquel López Crespí, escriptor
En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".
Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.
L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.
Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.
El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.
Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?
El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.
Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.
En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Editorial Moll posa fi a 80 anys dhistòria
Els esforços per remuntar el concurs de creditors no han tingut èxit; la situació ha esdevingut insostenible econòmicament
BARTOMEU PICORNELL Palma |
TASCA INGENT El gran Diccionari Català-Valencià-Balear es va acabar lany 1962.
Editorial Moll tanca. Lempresa dedicada a ledició, la venda i la distribució de llibres no ha pogut superar la crisi que fa gairebé tres anys labocà a un concurs. Després de vuitanta anys de trajectòria que lhan convertida en una institució, els hereus del fundador, Francesc de Borja Moll, han assumit que la situació és ja insostenible i han nomenat un liquidador. El tancament, tot i que no serà immediat, sí que és ja irreversible. No obstant això, en cercles culturals i empresarials de Mallorca i del Principat sexploren maneres de donar una certa continuïtat a lesperit de lempresa i conservar el llegat de can Moll.
Futur del fons
Queda per revelar la incògnita sobre què succeirà amb labundant fons editorial i un patrimoni que, sens dubte, té un gran valor històric. Les institucions illenques han assistit impassibles a lagonia de leditorial, el segell de referència cultural balear durant dècades que, amb el pas del temps, ha perdut els drets de propietat intel·lectual sobre alguna de les seves obres més emblemàtiques, com ara les Rondalles.
En pocs dies, la família Moll adreçarà una carta de comiat a les persones que els han estat més pròximes per donar-los les gràcies: Als clients, lectors, proveïdors, impressors, distribuïdors, llibreters, bibliotecaris, mestres i professors, il·lustradors, fotògrafs, crítics i periodistes, i molt especialment a tots els autors que han dipositat la seva confiança en la casa. Un agraïment que serà especialment intens als treballadors de la casa, que han estat imprescindibles per poder intentar la remuntada i que han demostrat una paciència i una lleialtat fora mida. En aquest sentit, la família vol expressar lagraïment més calorós als tres que han estat amb ells fins al final: Joan Llinàs, Antoni Galindo i Miquel Muntaner.
Lluita titànica
Al llarg dels darrers tres anys, la família, liderada ara per la tercera generació -els cosins Antoni i Susanna Moll-, ha lluitat per garantir la pervivència de leditorial amb iniciatives com ara la campanya Amics de lEditorial Moll o el crowdfunding, que permeté ledició del volum VI de ledició crítica de les Rondalles Mallorquines, a càrrec de Josep A. Grimalt. Lactivitat editora, encara que evidentment molt alentida, no sha aturat en cap moment. En els darrers temps, la casa ha publicat una antologia, a cura de Sebastià Bennasar, de 61 escriptors en català nascuts a partir de 1971; els llibres de narrativa de Cèlia Sànchez-Mústich ( Ara et diré què em passa amb les dones ), Lucia Pietrelli ( Nissaga ) i Joan Perelló (Lerror o la vida ); de poesia dAlbert Ubach ( Missa pro carnavale mortis ), Marià Villangómez ( Les detallades vores del camí. Antologia-homenatge a cura de Josep M. Sala-Valldaura ) i Miquel Àngel Llauger (La gratitud); o les Gloses d Un Xafarder, de Llorenç Moyà, a cura de Miquel Àngel Vidal. El mes de març passat es va publicar una novel·la inèdita de Josep M. Palau i Camps, per commemorar el centenari del seu naixement.
Al fons dEditorial Moll shi pot trobar la crònica de la literatura en llengua catalana produïda a les Balears de pràcticament un segle amb obres de mossèn Alcover, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Dolç, Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà, Guillem Frontera, Marià Villangómez i el pare Ginard, entre moltíssims daltres. (AraBalears)
Francesc de B. Moll en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.
La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).
Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.
Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".
En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l'àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.
L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.
En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
Manifest del Front Popular per a l'Alliberament d'Ucraïna
Manifestdel FrontPopular per a l'Alliberament d'Ucraïna
El diari digital Новая Русь publica el manifest de referència.
Al meu parer, el document exposa quina és la vertadera motivació de la guerra civil ucraïnesa.
Posat que els catalans (continentals i insulars) pateixen el continu bombardeig dels mitjans al servei de l'estratègia imperial de Washington, he pensat que seria bo penjar a la Xarxa el manifest en català (Per altra banda, l'actual moviment independentista menat per Mas-Junqueras, perdut el Nord, pretén obtenir el suport de Washington).
Ací el teniu:
Manifestdel FrontPopular per a l'Alliberament d'Ucraïna.
el documentoficial
Manifestdel FrontPopularper a l'Alliberamentd'Ucraïna, Rússiai NovaRutenia
Quinés l'objectiude la nostralluita?
Basant-se enelterritorid'Ucraïnaacabade repúblicapopularsocialssenseoligarquesila burocràciacorrupta.
Qui són els nostresenemics?
Liberalelitfeixistagovernant-aliançacriminald'oligarques, buròcrates, funcionarisde seguretatidelinqüènciapura, servintalsinteressosdels estatsestrangers.
Qui són els nostresaliats?
Totselshomesde bonavoluntat, reconeixent elsideals dejustíciasocialillestper lluitarper ells, no acceptaràcap estatliberal-feixista en el territorid'Ucraïna, independentment de la sevaciutadaniainacionalitat
Quèés Socialde la RepúblicaPopularqueestemlluitant?
RepúblicaPopularSocials de-és una formad'aquestes polítiquesde l'organització socialen què:
•elsinteressosdelespersonesi el seu desenvolupamentintegral-espiritual, intel · lectual, social, físic-sónlesmésaltesmetesiobjectiusde la RepúblicaPopularde socials
•Tot el poderpertany alpobleiels va portara través delsòrganselectesde la seva representaciódirecta
•Tottreballadorté dret a lasalut, l'educació, lespensionsilaseguretatsocialacàrrec de l'Estat
•permès capiniciativesprivades ocol · lectivesque beneficiïnla naciói el seu desenvolupament
•capitalismebancariprohibitla usura, vivintdels interessosde préstecs- els dinersno ha de serguanyatatravésde la servitudperdeutes, imitjançant la implementacióde projectesreeixits
•L'Estat, que actuaen nomdel pobleicontroladapels seusrepresentants, ésel majorforquillade capitalicontrola toteslesindústriesestratègiques
•permetla propietatprivada, peròelsgransestats ila seva inversióen la políticail'economiasota elcontrol de l'empresa-a ningú se lipermetconverteix enoligarcaigovernarsobre el poblemitjançant lacreaciód'unasituacióartificialde monopoli
Quinssónelsmètodesde la nostralluita?
Per aconseguiraquest objectiu(la creació delterritorid'UcraïnaSocialsRepública Popular), estemdisposats autilitzar mètodesviolentsino violentsde lluita. Creiem quenomés elpobleen armescapaçosde defensarla seva llibertat, peròla violènciaésl'únic mitjàper aconseguir unobjectiupolíticforçat.
Què estàpassanta Ucraïna?
En el territorid'Ucraïnaésla revoltad'alliberamentnacional contrael poderfeixistaliberal queel terrorila propagandatractantd'arreglara casa nostracriminalcapitalismefeixistaliberal.
Què ésUcraïna?
Ucraïna -una àreaentre la UEiRússiaper a latradiciócristiana(principalment ortodoxa), habitatper diferentspobles(ucraïnesos, russos, bielorussos, moldaus, búlgars, hongaresos, romanesos, polonesos, jueus, armenis, grecs, tàrtars, rutens, Hutsuletc), que té unallargatradiciód'autogovernpopular, ila lluitapolítica per lallibertatdel poble.
El que estàpassantal sud-est d'Ucraïna (NovaRússia)?
AlSud-Est (Nova Rússia) realitzaun aixecamentpolíticcontra el governfeixistaliberal, establert a Kíevpels dinersiambel suport delsmestresoccidentals. Enaquestaixecament de laparticipacióde tots elspobles-ucraïnesos, russos, grecs, armenis, jueus, hongaresos, romanesos, etc
ElSud-est (NovaRússia) guerraentre Rússiaielsucraïnesos?
Aixònoés unaguerra entrerussosiucraïnesos(diu la propagandafeixistaliberal), la revolta delspoblesoprimitscontraun enemiccomú-el capitalismeliberal-feixista criminal.
A banda i bandade la partdavantera quelluitenucraïnesosrussosi(i altres nacions).
Dels"Kíevautoritats"mercenarisienganyatspercastigadorsde propagandaquelluitenpelsinteressosde crimcapitalgranibyurokartiipenal, ides del Sud-est (NovaRússia) -lesmilíciesestan darreredels interessos delpoblei el seufuturjustilliureidemocràtic.
Elsdiferentsinteressos en elsucraïnesosrussosien elsesdevenimentsen cursa Ucraïna?
Ucraïnesosrussosicomparteixenl'alliberamentsocialipolítica comunad'Ucraïnade totinteressaautoritats de lacapitalpenal, burocràciacriminalagents de lalleicriminalila delinqüènciapura.
Per què larevoltaal Sud-Est (Nova Rússia) es portaaterme sotalesconsignesde Rússia?
A causa deque la població deRússiaide parlarussad'Ucraïna haexperimentatdoblejou-socioeconòmic(i altaveusd'Ucraïna), aixícomculturalipolític.
Opressiósocioeconòmica-la corrupció, l'arbitrarietat, el poder de ladelinqüència, la incapacitat delsnegocisnormalsi unavida normal, magressalaris, depenen dels"mestres de la vida"-és la normade l'existènciade totselsresidentsde la màd'obrad'Ucraïna.
La prohibicióde la llenguarussa alesregionsen què mésdel 90percent de lapoblacióparlaipensaen rus(aproximadament la meitat delterritorid'Ucraïna), la prohibicióde l'ensenyament enrusa les escoles, la prohibició de lapublicitatilespel · lículesen rus, la prohibicióde la utilitzaciódelespràctiquesjurídiquesiadministrativesde la llenguarussaimoltsaltresrequisitsiprohibicionsde segregacióabsurdes- aquestahumiliacióaddicionalpoblaciópenalfeixistaliberalde parlapoderd'Ucraïna.
Per tant, de parlarussaiprimer.
Cuaper a totselspoblesoprimitsd'Ucraïna!
Per quèRússiaestà ajudantal Sud-est d'Ucraïna(NovaRússia)?
Unapartimportantde l'elitrussatéporde la protestasocialipolíticadelespersones. Ellahauriaacceptatde bona ganaamblesautoritatsde Kíeviretirar-se dela guerra alSud-Est (Nova Rússia). Però lafúria de larevoltapopularcontrael capitalismefeixistaliberal-oligàrquic burocràticno ho permet. Elspoblesde Rússiavan recolzar lalluitajustadel Sud-est d'Ucraïna(NovaRússia). Això obliga atota Rússia(per naixement, peròno pervista) d'elit, sovintmalgrat les sevesinteressosestratègics, mantenir opretendre quedóna suport a larebel · liódel sud-est d'Ucraïna.
Per què elsEstatsUnitsila UnióEuropeaper ajudara règimde Kíev?
El principalobjectiudelsEstatsUnits-la lluitaamb Rússiacom el principalrivalgeopolític. ElsEstatsUnitshanobé ferun estatanti-russa ambbasesde l'OTAN alesfronteresde Rússia, i crearel caos, desestabilitzar laregió.
UEnecessitamercatsifontsde matèriesprimeresbaratesaddicionals.
Aixòdóna suport a lalluitadel Sud-est d'Ucraïna(NovaRússia)?
La lluitadelspoblesd'Ucraïna, que eraun llocde suport de lacooperació Sud-est d'Ucraïna(NovaRússia), dóna suport idesenvolupaun desigconstant delspoblesd'Ucraïnaperalliberar-se dela dominacióliberalnazi deleselitsgovernantsilagradualpresa deconsciència delsinteressossociopolíticsgeneralsiobjectiusde la lluita.
Ésla lluita en el(NovaRússia) separatismeSud-est?
No,el territoride la lluitade tot elterritorid'Ucraïna. Rebelsdel Sud-Est (Nova Rússia) que arriben als nostresgermansigermanesen toteslesregionsd'Ucraïna, ambel lema: "Aixeca'tcontra l'enemiccomú!"
Crearemun nou poderpopularsocialmentresponsableslliureen el territorid'Ucraïnaila novaRússia.
Què passaràdesprés de lavictòria de larevoluciód'alliberamentnacional i lacaiguda delrègimfeixistaliberal?
Formaràun nouestat en elterritorid'Ucraïna, en què elpoderpertanyal poble, no amb paraulessinó ambfets.
La poblacióde cadaregióa través d'unreferèndumcom la formaméselevada de lademocràciamateixadeterminarà elfuturde la seva regió-sianavaa romandrecom a partd'un Estatfederal(confederal) ola plenaindependènciaunificada.
Comes construiràel poderpolíticdesprés de lavictòria de larevoluciód'alliberamentnacional?
El poderpolítices basaen el principide la representaciópopulardirecta(democràcia) -de dalta baix.
Esformaranlesinstitucions de lademocràcia, des del nivelldels consellslocalsiel ConsellSuprem, sobre labasede representaciódelsdelegatsdelsterritoris, elsdelegatsdelstreballadorsilesempresesde comerçisindicats, delegatsd'organitzacionspolítiques, religiosesisocials.
Suport a laDemocràcia de lagent- elsconsells locals.
Ellsdeleguenrepresentantsals consellsregionals.
L'òrgansupremde representaciópopular(Consell Suprem) compost per delegatsdels consellsregionals.
ElConsellSupremelegeixun governresponsable davant elpoblea través dels seusrepresentants.
Estemafavorde l'elecciódelsmagistratsicapsd'organismesencarregatsde fer complir lallei enla matèria.
Quinsseran elsdretsde lesregionsdesprés de lavictòria de larevoluciód'alliberamentnacional?
Cadaregióté eldreta tenir la sevapròpiaconstitucióo un altre documentfundacionalgarantintque viuen al seuterritorialspoblesdelsprincipalsdretspolítics, econòmics, socials, culturalsireligioses.
Cadaregióté dret, a més dels idiomesnacionalspertriar lesllengüesregionalsal volumde negociscultural, polític, legaloadministrativa.
Cadaregióté dreta formarel seu pressuposten basede la tributaciódelespersonesfísiquesojurídiques queoperenal seu territori.
Cadaregióté dreta exercir unaactivitateconòmica exteriorindependent.
Quinesseran lesresponsabilitatsdelesregionsdesprés de lavictòria de larevoluciód'alliberamentnacional?
Cada regióes veuràobligat apagaruna part delsimpostos en elfons generalanticrisi(en cas de desastres naturalso altres catàstrofes).
Cada regióes veuràobligata pagar unaporció delsimpostossobrelesnecessitatsnacionals-defensa, contingut nacionalde l'aparell estatal, la construcciód'importància nacional.
Cada regióes veuràobligata compliramb elsprincipisd'estatgeneraldelesrelacionsentre treballi capital, civilsilesllibertatspolítiques.
Cada regióes requereix permantenir lalleii l'ordreiprotegirelsdretsillibertats delsciutadansdinsdelesdirectriusnacionalsestablertes.
Aquests sónelsprincipisiobjectiusde la nostralluitabàsics.
Totciutadàhonestipatriotahan d'acceptaridonar-los suport.
Podeu veure una versió en espanyol del manifest a una web molt interessant: Manifiesto del Frente Popular para la Liberación de Ucrania, Novorosía y los Subcárpatos Rusos / Yalta 14 de Julio | Sociología crítica.
Llorenç Capellà i Miquel López Crespí: els sous i privilegis dels polítics del règim
Corre la brama que Mallorca és terra de poetes, i fins i tot els que pensen en clau Guinness afirmen que és la part del món on n'hi ha més per metre quadrat. Potser. En qualsevol cas, aquest no és l'únic rècord que hem assolit, perquè el gremi de polítics també és notori. Però no som l'autonomia amb més polítics de l'Estat, perquè arreu tothom mira de fer el cap viu i els fills que altre temps les famílies dedicaven a l'església o a la milícia ara els dediquen a engrossir les files del funcionariat ideològic. El polític té una vida regalada, talment com la tenien els clergues i els militars, però a diferència d'uns i altres, tocant a l'ètica no ha d'actuar en funció del que diran. Del polític, l'opinió pública pot dir qualsevol cosa, i en un tant per cent força elevat, de vegades, quedarà curta. No és del tot cert això, però hem donat per bo aquest estereotip i no el canviarem en dos dies. (Llorenç Capellà)
De polítics, herbes i males herbes
Llorenç Capellà | 02/08/2011 |
Corre la brama que Mallorca és terra de poetes, i fins i tot els que pensen en clau Guinness afirmen que és la part del món on n'hi ha més per metre quadrat. Potser. En qualsevol cas, aquest no és l'únic rècord que hem assolit, perquè el gremi de polítics també és notori. Però no som l'autonomia amb més polítics de l'Estat, perquè arreu tothom mira de fer el cap viu i els fills que altre temps les famílies dedicaven a l'església o a la milícia ara els dediquen a engrossir les files del funcionariat ideològic. El polític té una vida regalada, talment com la tenien els clergues i els militars, però a diferència d'uns i altres, tocant a l'ètica no ha d'actuar en funció del que diran. Del polític, l'opinió pública pot dir qualsevol cosa, i en un tant per cent força elevat, de vegades, quedarà curta. No és del tot cert això, però hem donat per bo aquest estereotip i no el canviarem en dos dies.
A Mallorca, concretament, l'abundor de polítics s'explica fàcilment. El disseny del futur familiar es distribueix de la manera següent: el fill més espavilat i que més s'aproxima a la màxima del "sin complejos" aznariana, afiliat al Pepé; aquell més embadalidet...? Al PSM (sense que aquest adjectiu signifiqui necessàriament manca de vivor, sinó que pressuposa un caràcter més somniador o més donat a perdre el temps per les bardisses). I l'altre, el tercer, que el pare veu que no farà carrera ni aprendrà ofici, a fer de funcionari. Ergo, al PSOE. Tot aquest procés, que d'altra banda implica una politització imparable de la ciutadania, s'enforteix i creix a partir d'un fet inqüestionable com és ara que per fer política no cal haver estudiat notaries ni haver llegit Maquiavel ni Es Mascle Ros. El polític que destaca (o allò que en diríem el polític-soca o el polític-mare) surt del no-res, i mai més ben dit. Fixeu-vos en la majoria dels que hem tingut la desventura que ens governessin. Sorgiren del no-res, governaren sense fer retxa o, si tant voleu alguna de torta, i tornaren al no-res.
Tanmateix, el polític-mare dóna fruits. Tan aviat com ocupa un càrrec dels que fan vasa, està en disposició de promoure la família. Que cal nomenar un director general de tecnologies aplicades...? El seu cunyat, aquell que tota la vida ha enfilat tomàtigues de ramellet, acceptarà el nomenament sense parpellejar. Que cal una directora per fer-se càrrec del patronat del bessó...? El germà de Tal (i Tal és un peix gros) no sap on fermar l'ase i ho farà d'allò més bé perquè sempre fa el vermut amb ametlles torrades i això, vulgues no vulgues, dóna una certa experiència. A Mallorca el polític prolifera tant com l'herba. Però amb el Pepé es fa més evident. I és lògic. Les plantes que sempre aferren i més aviat s'escampen són les males herbes.
Diari de Balears
He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb lherència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts daquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de lextraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, sapunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), lavantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra lesquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. (Miquel López Crespí)
Els sous dels nostres polítics
He de reconèixer que pertany a una generació que no té res a veure amb lherència de la postmodernitat ni amb els iuppis que, des de les renuncies i traïdes de la transició, han fet els diners amb l´oblit de la memòria històrica i amb el pragmatisme més barroer i mancat de principis, sempre, no en mancaria més, al servei incondicional del règim. Cal dir que molts daquests oportunistes i vividors del romanço que en temps de la transició abandonaren la lluita per la República, ara, en veure que són a punt de lextraparlamentarisme, com a nous conversos al republicanisme, sapunten a les nostres lluites omplint-se la boca de la recuperació de la memòria històrica. Quin cinisme! Ells, molts dirigents carrillistes (PCE), lavantguarda activa de la lluita antirepublicana en temps de la transició, ara volent fer-se perdonar tot el que han fet contra lesquerra i les persones que sí que servaven la memòria combativa del nostre poble. Dic tot això perquè encara estic sorprès després dhaver llegit la relació del que cobren i cobraran molts dels nostres polítics. Ho he llegit al Diari de Girona i encara no puc creure que la política oficial doni per a tant. Segons shi diu, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, cobrarà un sou que, quines coses més curioses!, serà 35.697 euros inferior a la pensió que rebrà el president de la Generalitat, Pasqual Maragall. Segons queda recollit en els Pressupostos Generals de lEstat, Zapatero cobrarà el proper any 89.303,28 euros en dotze mensualitats. La seva retribució continua sent inferior a la de les principals autoritats del Poder Judicial i del Consell Econòmic i Social (CES), entre daltres. Aquesta assignació, com dèiem, queda força lluny de la que rebrà Maragall quan deixi la presidència de la Generalitat: el president percebrà un sou de 125.000 euros anuals durant la propera legislatura i, segons el que va aprovar en el seu moment el Parlament, posteriorment tendrà dret a un pagament vitalici de 94.000 euros, quantitat també, segons informa el diari citat, superior al sou del president del Govern central. Aquesta pensió supera fins i tot el sou que tenen els ministres de lexecutiu de Zapatero.
Com deia al començament de larticle, hom procedeix d´una generació de militants antifranquistes per als quals el servei al poble es feia, a vegades, a costa de la pròpia vida. Quants desquerrans de la generació de lluitadors republicans no hauré conegut que varen estar anys i més anys a la presó i que, en sortir, i això els que sortien!, malmesa la salut, encara posaven part dels seus esquifits ingressos per a pagar diaris clandestins o fulls volanders que servien per a lluitar contra la dictadura. Fins a mitjans dels anys setanta, una vegada consolidada la reforma del sistema, en els anys de la transició, ningú de lesquerra antifeixista hauria pogut imaginar les fortunes que es feren amb el correu de la política. Per a la gent que cada dos per tres érem a comissaria per haver estat a lavantguarda de la lluita per la llibertat, fora incomprensible que hom pogués enriquir-se amb la renúncia d´idees i principis. Ja sabíem que la dreta, els quaranta anys de la dictadura així ho demostren, emprava la política per a especular i guanyar diners amb moltíssimes operacions dorigen dubtós. La corrupció del franquisme o els que, sense cap mena de vergonya, sen sentien els hereus, no ens sorprenia. El que ens va sobtar, i encara a aquestes alçades de la nostra vida ens sorprèn, va ser constatar com labandonament de la lluita per la República per part dels PCE-PSOE, loblit del combat per la unitat sindical per part dels dirigents de CC.OO i UGT, la renúncia al dret dautodeterminació per als pobles de lestat espanyol significava en la pràctica, no un assenyat pragmatisme com predicaven els corifeus de la mistificació, sinó la possibilitat de viure tota la vida sense treballar com els altres mortals, dedicant-se exclusivament al servei del règim sorgit de la reforma. Trenta anys dençà les primeres eleccions democràtiques que, amb lajut de tots aquells que foren prou espavilats per a veure les possibilitats de profit personal que sels obrien al davant, saberen adequar ràpidament el seu al que el capitalisme victoriós lany 1977 necessitava per a consolidar el seu sistema de dominació política. No és estranys que aquest mateix règim pagui amb tan bons emoluments tan fidels servidors! I que, si cal, sigui capaç de fer doctor honoris causa aquell qui va començar la seva carrera política manant lextermini dels comunistes del POUM, o els anarquistes de la CNT en els Fets de Maig de 1937, cas recent de Santiago Carrillo. Com no han de fer doctor honoris causa o pagar bons a aquells que porten prop de setanta anys dedicats a apagar lesperit de revolta dels pobles de lestat! No en mancaria daltra!
Diari de Girona ens informa de les grans pagues que cobren els polítics professionals de lEstat espanyol. Diu que els vicepresidents del govern espanyol, María Teresa Fernández de la Vega i Pedro Solbes, veuran augmentat el salari en 1.645,92 euros, fet pel qual percebran 83.936,16 euros. Els ministres tendran un sou de 78.791,28 euros, circumstància que representa un increment de 1.545 euros respecte a lactual exercici. Capítol a part són els alts càrrecs com el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) serà, un any més, el càrrec més ben pagat, amb 142.080,06 euros.
A continuació, com continua informant Diari de Girona se situen els vicepresidents del Constitucional, amb un sou de 134.091,30 euros; els seus presidents de secció, amb 127.971,54 euros, i els magistrats, amb 121.851,90 euros. Tant el president del Tribunal de Comptes com els seus consellers guanyaran l'any que ve 121.443,56 euros, mentre els vocals del CGPJ en percebran 121.088,94. El Fiscal General de l'Estat tindrà un sou similar, amb 121.125,48 euros, una mica més que el president de l'Audiència Nacional i els presidents de Sala del Suprem, que cobraran 118.271,1 euros. Finalment, el salari del president del Consell d'Estat serà de 83,936,16 euros, el mateix que els vicepresidents del Govern. Tots els alts càrrecs de les institucions de l'Estat veuran incrementat el seu sou en un dos per cent, si bé en el cas del president del Consell Econòmic i Social (CES) serà d'un 1,98 per cent, fet que suposarà un salari de 91.698,12 euros Dotació per als expresidents Quant a la dotació prevista per als expresidents del Govern (Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González i José María Aznar), la quantia global pressupostada en el projecte per a l´any 2007 s'ha fixat en 360.620 euros, el mateix que enguany.
No és estrany, amb aquests sous i privilegis, que hi hagi tantes batalles per a encapçalar les llistes electorals o situar-se a recer dels partits del règim! En aquests darrers trenta anys nhem vistes de verdes i de morades, però el reialme dels cínics i menfotistes sha mantingut ferm, com una murada, en defensa de sous i privilegis. No és estranys que tots aquells grups o persones que volíem servar la lluita republicana i un autèntic programa desquerra alternativa patíssim i patim encara!- les campanyes rebentistes de tots els oportunistes i vividors. Tampoc no ens estranya gaire. Han de defensar els privilegis obtinguts amb totes les seves forces! Ah! Si un dia el poble descobrís la seva mentida! I per a la seva desgràcia, malgrat que ja hagin fet fortuna amb la mentida i la traïció, aquest dia ja és aquí.
Ciutat de Mallorca (10-X-06)
CASOS PRACTICOS UN 1006 ADR Argón comprimido
TUI Marathon Palma de Mallorca 2014, objectiu complert!
Després de fer la volta sencera Menorca amb en Ramon, em vaig proposar com segon repte esportiu de l'any baixar de 4 hores a la TUI Marathon Palma de Mallorca. L'objectiu em feia molta il·lusió. A en Ramon no gaire però, com que a l'estiu entrenar per muntanya és complicat, també s'hi va apuntar.
Han estat prop de cinc mesos de preparació, compartida presencialment amb en Jaume i en Toni, i compartida a distància amb n'Olatz. Jo m'ho he pres molt seriosament, de forma quasi obsessiva: ja havia fet tres maratons abans i sabia que baixar de 4 hores em costaria molt.
I avui ha arribat el gran dia. Ens hem trobat a la sortida i després cadascú ha seguit el seu propi ritme. Per a n'Olatz, en Jaume i en Toni es tractava de la seva primera marató i, malgrat la megacalorada que ha fet, han superat sobradament el repte, passant a formar de la petita minoria (diuen que és un 1% de la població) que ha estat capaç d'acabar una marató. En Ramon, que ja té experiència en maratons, també l'ha acabada, però quan ha vist com anava pujant la temperatura, ha optat per l'estratègia de prendre-s'ho amb calma i no arriscar la salut.
Per sort, a mi la calor no m'afecta gaire i, gràcies al mix de cançons a 180bpm que faig servir, he pogut mantenir un ritme pràcticament constant durant tota la cursa. Tot i això, els últims 10km han estat força durs i si no arribo a posar-hi molta força de voluntat, no hauria pogut assolir el meu objectiu.
Vull donar les gràcies a totes les persones que m'han animat durant la cursa. A n'Olga, la dona d'en Toni, que ens ha estat perseguint amunt i avall tot el matí. A en Pau, que anava amb la bici oferint-nos ajuda. A na Lluisa i en Gori Gori, que estaven al lloc perfecte, a pocs km de la meta, quan les forces flaquejaven. A n'Antoni i n'Elena que també han sortit al nostre encontre a diversos llocs i fins i tot m'han esperat a la meta per fer una foto de la meva arribada. A en Manu que ens ha vingut a veure a la sortida. A en Ramon i la resta de companys d'aventura, que m'aguanten fins i tot quan em faig molt pesada. I gràcies també a tots els que hi eren i no els he vist.