Anarcoefemèrides del 16 de setembre

Esdeveniments

- Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicacióEl Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900.

***

- Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país.

***

- Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona).

***

- Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants«radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company.

***

- Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu --que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio-- fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol --que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc-- fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans --els sempiterns lumpenproletariats del Japó-- l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu».

Naixements

- Jules Perrier: El 16 de setembre de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

Jules Perrier (1837-1904)

***

- Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.

***

- Campos Lima: El 16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade,O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova,Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato,Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa,òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria,Diário de Notícias,A Notícia,Diário da Noite, Gleba, A Batalha,Revista do Instituto de Coïmbra,Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers.  

Campos Lima (1877-1956)

***

- Steef Davidson: El 16 de setembre de 1943 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'activista i propagandista anarquista i documentalista i historiador dels moviments socials Steef Davidson. Va créixer en una família on el compromís polític i la passió artística era la seva forma de vida. Son oncle, Meijer Bleekrode, fou un reconegut artista que realitzà nombrosos cartells per a les organitzacions esquerranes entre els anys vint i trenta del segle XX. Durant la dècada dels seixanta Steef Davidson participà en la cultura alternativa, en el moviment Provo i en diferents grups antiautoritaris. En aquests anys publicà nombrosos fullets i revistes de tota casta (Zwart op Witboek,Bajeskrant,De Kabouterkolonel, etc.). Cap al 1970 la seva activitat se centrà en la lluita per la conservació del barri Nieuwmarkt --zona situada al centre d'Amsterdam en perill de demolició a causa de la construcció del metro--, participant en l'anarquista «Aktiegroep Nieuwmarkt» (Grup d'Acció de Nieuwmarkt), que fou el naixement del moviment okupa i que assolí una gran importància a Holanda. A Nieuwmarkt fundà, amb altres companys, l'anomenat«De Vrije Zeefdrukker» (Serigrafia Lliure), un taller col·lectiu de disseny i d'impressió serigràfica alternatiu. Va escriure i publicar sobre diferents temes, com ara l'anarquisme, l'antiparlamentarisme i els indis americans, i destacà com a recitador de poesia. A més d'editar-se els seus escrits, publicà nombroses publicacions alternatives i undergrounds, especialment cartells i còmics. En 1978 publicà a Amsterdam, basant-se en la seva gran col·lecció de còmic underground, Beeldenstorm. De ontwikkeling van de politieke strip (1965-1975) [Fúria iconoclasta. L'evolució del còmic polític (1965-1975)], que va ser traduït a l'anglès en 1982 i publicat sota el títol The Penguin Book of political comics. La seva exposició de cartells va ser exhibida en 1981 a l'Stedelijk Museum d'Amsterdam i l'any següent al Musée de l'Affiche et de la Publicité de París; i els catàlegs d'aquestes exposicions van ser publicats sota els títols De kunst van het protest / The art of protest. Posters (1965-1975) (1981) i Images de la révolte (1982), respectivament. La major part d'aquesta col·lecció de cartells, i d'altres documents, està dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam, institució amb la qual col·laborà durant tota sa vida. A finals dels anys setanta realitzà diversos viatges arreu d'Europa recollint cartells per a l'IISH. També s'interessà força pel disseny avantguardista i durant els anys noranta es dedicà a la investigació del cartell soviètic i del seu entramat politicoartístic, aconseguint una de les col·leccions més importants del món d'aquestes característiques. En 1995 l'IISH exhibí una selecció aquesta col·lecció de cartells avantguardistes soviètics (constructivisme, futurisme, etc.). En 2006 realitzà al Central Museum d'Utrecht l'exposició «Situationisten op drift» (Situacionistes a la deriva), sobre les característiques polítiques i artístiques de la Internacional Situacionista. Altres obres seves són Het recht van de zwakste (1970), Beter rood dan dood (1972), Vrijheid van drukpers? Wat let je? (1975), Anarchisme als levenshouding (1979, amb altres), Indiaan en strijd (1979), 4de Russell tribunaal. De rechten van de Indianen in de Amerika's (1980), Untitled group show (1980, amb altres), Alarmschijf van de week (1982),De mooie stad (1982, amb altres), Drugs. Kruiden van hemel en hel (1982), How can one sell the air? The manifesto of an Indian chief (1988), etc. Durant elsúltims anys de sa vida patí greus problemes de salut. Steef Davidson va morir el 31 de maig de 2010 a Amsterdam (Països Baixos).

Steef Davidson (1943-2010)

Defuncions

- Charles-Ferdinand Gambon: El 16 de setembre de 1887 mor a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) el revolucionari Charles-Ferdinand Gambon. Advocat d'antuvi i magistrat després, republicà moderat primer i socialista revolucionari més tard, va  acabar militant en l'anarquisme i el pacifisme. Havia nascut el 19 de març de 1820 a Bourges (Centre, França). Advocat amb 19 anys, es va instal·lar a París on va editar en 1840 Le Journal des Écoles. En 1846 va retornar a Bourges per problemes de salut i va ser nomenat jutge suplent del Tribunal de Cosne-sur-Loire, però va ser suspès l'any següent per haver refusat, en un banquet, brindar pel rei Lluís Felip I de França. En 1848 va ser un dels caps del moviment republicà de la seva zona i va ser elegit el 23 d'abril de 1848 diputat per la Nièvre. Es va oposar a la repressió de juny de 1848 i va ser reelegit en 1849, però, acusat de complot, va ser condemnat per l'Alta Cort de Versalles el 13 de novembre de 1848 a la deportació per «incitació a la guerra civil» i tancat a Belle-Île-en-mer i després a Còrsega fins a 1859. Un cop alliberat es va establir com a agricultor a Sury-près-Léré, on tenia una propietat, sempre sota vigilància regular de la policia política. En 1869 en La Marseillaise va fer una crida perquè tothom que no reconeixia l'Imperi es negués a  pagar els imposts; el fisc en resposta li va embargar una vedella i la va posar en venda, però Rochefort va organitzar una subscripció popular per rescatar-la i la «Vaca de Gambon» va esdevenir llegendària pel gran ridícul imperial. En aquestaèpoca es va adherir a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a la Federació de Societats Obreres. El 8 de febrer de 1871 va ser un dels quatre candidats socialistes revolucionaris elegits per l'Assemblea Nacional. El 26 de març de 1871 va ser elegit membre de la Comuna de París i designat com a procurador, va rebutjar el càrrec, ben conscient dels mals de la justícia i de la presó. Va ser partidari d'ajudar a l'aixecament de les poblacions de la província, amb la intenció de formar una gran federació de comunes. Present a les últimes barricades del 28 de maig, va poder fugir de la carnisseria gràcies a un passaport fals i, després d'arribar a Bèlgica i ser expulsat, es va refugiar a Suïssa. El V Consell de Guerra el va condemnar en rebel·lia el 23 de novembre de 1871 a 20 anys de treballs forçats i un anys més tard, el VI Consell de Guerra el condemnar a mort. A Suïssa militarà en la Federació del Jura i farà propaganda anarquista, fundant a Ginebra amb Gustave Cluseret LeBulletin de la Commune. Al seu retorn a França després de l'amnistia, el 1880, pren part en el moviment anarquista al costat de Louise Michel, sense trencar amb els socialistes revolucionaris, ja que serà elegit diputat radical per la Nièvre entre 1882 i 1885. Defensarà els anarquistes lionesos empresonats en el procés de 1883. És autor del cèlebre eslògan pacifista«Guerra a la guerra», que es va publicar enLe Cri du Peuple. Entre els seus llibres podem destacar La revanche de la France et de la Commune (1871) i Réponse à l'Assemblée«souveraine» de Versailles. La dernière Révolution (1872). Charles-Ferdinand Gambon va morir en la misèria el 16 de setembre de 1887 a Cosne-sur-Loire (Borgonya, França) a casa d'uns amics. En 1983 Jean-Yves Mollier va editar les seves memòries sota el títol Dans les bagnes de Napoleon III.

***

- Silvia Pisacane: El 16 de setembre de 1888 mor a Nàpols (Campània, Itàlia) l'activista anarquista Silvia Pisacane. Havia nascut el 28 de novembre de 1852 --algunes fonts citen 1853-- a Gènova (Ligúria, Itàlia). Filla del revolucionari llibertari Carlo Pisacane i d'Enrichetta De Lorenzo. Per amor, el 2 de juliol de 1847 Enrichetta deixà Nàpols, son marit (Dionisio Lazzari) i sos tres fills i es traslladà a Gènova amb son nou company Carlo, que abandonà un prometedora carrera en l'Exèrcit napolità. El 2 de juliol de 1857 Carlo Pisacane va morir amb 85 companys revolucionaris a la tràgica expedició de Sapri que pretenia enderrocar Ferran II, rei de les Dues Sicílies. Els pocs supervivents de l'expedició, entre ells Giovanni Nicotera, van ser empresonats. Enrichetta amb la petita Silvia, malalta, retornaren a Gènova, on ca seva va ser nombroses vegades escorcollada per la policia. En 1859 Silvia entrà al Col·legi Femení de la Peschiere, el director del qual era Luigi Mercantini, autor del famós poema La spigolatrice di Sapri (1857). Un dels primers decrets que Garibaldi emeté després de desembarcar a Sicília establia que es concedia una pensió de seixanta ducats mensuals vitalicis per a Silvia Pisacane,«filla de l'heroic Carlo Pisacane, assassinat a Sança quan combatia per l'alliberament dels germans, el juliol de 1857». Mare i filla marxaren a Nàpols, on la nina fou adoptada per Giovanni Nicotera quan aquest sortí de la presó i a la casa del qual s'instal·laren. De Lorenzo reprengué l'activitat política i en 1862, amb altres companyes, formà part del Comitè de Dones de Roma. En aquests anys Silvia, malalta de tuberculosi, i son pare adoptiu passaren temporades a San Gregorio Matese a la casa de camp del diputat Achille Del Giudice, amicíntim de Nicotera. L'abril de 1877 un grup d'internacionalistes llibertaris, guiats per Carlo Cafiero i Errico Malatesta, portaren a terme un moviment insurreccional al Matese, que s'escampà des de San Lupo fins a Gallo i Letino. L'estreta amistat entre Nicotera, que esdevingué ministre de l'Interior, i el senador i terratinent més ric del Matese Achille Del Giudice, ajudà al desplegament de la forta repressió militar desproporcionada que les autoritats romanes desplegaren per a la captura de l'escamot anarquista. La jove Silvia, coneixedora de l'aixecament anarquista del Matese i crescuda en la veneració del pensament llibertari de son pare, no dubtà acusar Matteo Imbriani, monàrquic i oficial dels Granaders de Sardenya i nebot de sa mare adoptiva, de«servir al tirà». A Nàpols s'havia promès al jove advocat Silvio Pallotta, que mantenia contactes amb els internacionalistes de la ciutat. Quan els insurrectes anarquistes van ser capturats, davant la absoluta probabilitat d'una condemna a mort, l'advocat d'aquest, Carlo Gambuzzi,íntim amic de Bakunin, demanà Silvia que intercedís davant son pare adoptiu i ministre de l'Interior, en nom de l'afinitat ideològica entre la Banda del Matese i Carlo Pisacane. La intercessió fou efectiva i el judici sumaríssim per un tribunal militar va poder evitar-se i finalment els militants anarquistes van ser absolts. El novembre de 1878, a causa de diversos problemes financers (deutes, hipoteques dobles, talons bancaris falsos, etc.), Nicotera donà en préstec 66.000 lliures, que era la dot sencera de Silvia, al seu amic Del Giudice. Nicotera durant anys intentà inútilment que la suma prestada fos restituïda i en 1885 manà a l'advocat Gaetano Cannada Batoli, un dels més coneguts i apreciats jurisconsults napolitans, que esdevingué tutor de Silvia, que fes tot el possible per recuperar la dot. Sense aconseguir res per les bones, el maig de 1887 demandà el senador Del Giudice. El 26 de novembre de 1887 el Senat es constituí en Alt Tribunal de Justícia i nomenà una comissió instructora, formada per Francesco Auriti, Luigi Basile, Tancredi Canonico, Tommaso Celesia di Vegliasco, Vincenzo Errante i Giuseppe Piroli, que durant mesos investigà el patrimoni de Del Giudice i l'afer de la Banca Romana. Des del febrer de 1888 i durant mesos les portades dels diaris nacionals dedicaren amplis espais a l'escàndol del senador Del Giudice i de la seva apropiació de la dot de Silvia Pisacane; mesos després presentà la seva dimissió del càrrec de senador, cosa que fou acceptada sense debat. Mesos després, el 16 de setembre de 1888 --moltes biografies citen erròniament 1890--, Silvia Pisacane va morir de sobte a Nàpols (Campània, Itàlia) sense haver rebut cap cèntim de la seva dot.

Insurrecció al Matese

Procés contra la«Banda del Matese»

***

- Jules Montels:El 16 de setembre de 1916 mor a Sfax (Sfax, Tunísia) el communard i militant anarquista Jules Louis Montels. Havia nascut el 25 de març de 1843 a Ginhac (Llenguadoc, Occitània). De petit va ser en 1851 testimoni del cop d'Estat de Lluís Napoleó Bonaparte i la subsegüent repressió. Es va instal·lar a París, on va fer feina de passant i de representant de vins. Membre de la Internacional, quan va esclatar a Comuna de París es va afegir immediatament. Va ser delegat en el Comitè Central Republicà dels Vint Departaments i va ser un dels signants del «Cartell Roig» el 7 de gener de 1871, que denunciava la incapacitat del Govern de Defensa Nacional i que constituïa la primera crida a la formació de la Comuna. Va ser coronel de la XII Legió Federada de la Comuna i va enviat en missions a Besiers i a Narbona. Amb Émile Digeon va participar en la Comuna de Narbona, del 24 al 31 de març de 1871. Quan va caure la insurrecció comunal es va refugiar a Ginebra i va ser condemnat en rebel·lia a mort per un consell de guerra. Sempre va tenir un gran ressentiment per Karl Marx i els seus deixebles, per la denigració que els marxistes van fer de la Comuna. A Ginebra va acollir el seu amic Jules Guesde, que s'ocupava del grup francès d'exiliats de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària Socialista, ajudat sempre per Montels, que va mantenir correspondència amb els internacionalistes de Besiers, de la resta d'Occitània i de la Península Ibèrica, fins que Guesde va partir a Roma l'abril de 1872. Va ser un dels redactors del pamflet de Guesde Le Livre Rouge et la Justice Rurale. El setembre de 1873 va assistir al Congrés de Ginebra de la Internacional. Entre 1873 i 1877 va redactar informes per als congressos de l'AIT i va escriure diversos pamflets revolucionaris i en la premsa llibertària. Va contribuir a la fundació de la Internacional a Besiers i va ser membre del Cercle d'Estudis Socials (CES), grup que va editar nombrosos pamflets abstencionistes en 1876. En aquest any va escriure el pamflet Lettre aux socialistes revolutionnaires du Midi de la France, on feia una crida a l'abstenció a les eleccions d'aquell any. Va ser molt actiu en el moviment anarquista ginebrí. Amb Paul Brousse va ser un dels fundadors de la Federació Francesa de la Internacional en 1877. Entre el 17 i el 20 d'agost de 1877 va assistir al congrés secret de la Federació Francesa, juntament amb Brousse i Jean-Louis Pindy. Representà, amb Brousse, les seccions de la Federació Francesa de la Internacional en el Congrés Internacional de Vervirs (Bèlgica) el setembre de 1877; i després assistirà amb Brousse al Congrés Socialista Mundial de Gand, on va participar en el debat entre el sector anarquista i el sector socialdemòcrata, que va donar lloc a la separació de les dues postures. Amb Paul Brousse, Piotr Kropotkin i François Dumartheray va redactar una moció en el Segon Congrés de la Classe Obrera de Lió el 1878; la moció, presentada per Ballivet, delegat del Sindicat de Mecànics de Líó, que feia una crida a la col·lectivització de les terres i dels instruments de producció, va ser rebutjada. L'agost de 1877 va marxar a Rússia, on va esdevenir tutor de dos dels infants de Lev Tolstoi, Matxa i Tafia. És va casar amb Lucie Gachet (1849-1900), governanta d'Iasnaia Poliana, la residència de Tolstoi. En 1880 va retornar a Occitània. Rememorant la insurrecció de 1851, va publicar en 1881 La Justice de l'Ordre en 1851. La vie et mort d'André-Abel Cadelard. Alguns anys després marxarà a Tunis, on va treballar com a redactor en cap del periòdic local Tunis Journal i com a taxador. Va deixar inèdit Chez le Comte Léon Tolstoï i altres papers que es conserven en el «Fons Lucien Descaves» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Continua...

---

A continuación publico integro el texto “El Poema que salvó el fuego”  y una breve reseña crítica de Amalia Iglesias  publicadas  el pasado mes de Junio en La Revista de Occidente  Nº 397. Las fotografias  del libro quemado son  de Rocio Arean y las de la presentación de Sabela Ojea.

Des d’Alternativa per Pollença exigim la intervenció urgent de la Conselleria d’educació i l’Ajuntament per solucionar els problemes del pavelló de l¡IES Clara Hammerl i la millora del conveni en referència a aquest pavelló entre les dues institucions

____________________________________________________

Ens preocupa molt el problema de les goteres al Pavelló de l' IES Clara Hammerl, que han arribat a un punt que necessiten una intervenció urgent.

Com és sabut, el pavelló de l' IES Clara Hammerl, a més de ser el lloc on es fan les classes d'Educació Física del propi Institut, és utilitzat pel Club Bàsquet Eu Moll per entrenar i jugar els partits, així com pel club de Volei per alguns dels seus entrenaments. Tot això és possible gràcies a un conveni entre l' Ajuntament i la Conselleria d' Educació.

La situació actual del terrat del Pavelló fa que en un dia de pluja, sigui complicat realitzar una classe d'educació física, o un entrenament tant de bàsquet o de volei i totalment inviable jugar un partit oficial. La qual cosa fa preveure molts de problemes d'aplaçaments, d'entrenaments i partits per la propera temporada.

Però el més preocupant és que aquestes goteres cada dia van a més i si no s'arreglen poden provocar danys més greus, tant al terrat com al paviment del pavelló, fins al punt que si es fa mal bé suposaria deixar inutilitzable el pavelló.

Per això, des d'Alternativa pensam que és urgent la intervenció del batle perquè insti a la conselleria d'Educació a solucionar aquest problema amb urgència, i si cal que l'Ajuntament repari les goteres i després passi la factura a la conselleria.

Per altra banda, aquest fet posa de manifest el que hem demanat en nombroses ocasions des d’Alternativa per Pollença; la necessitat de l’Ajuntament de renegociar  i millorar el conveni amb la Conselleria per poder solucionar els problemes de manteniment del pavelló de l’IES Clara Hammerl.

- Al pressupost d'enguany vam proposar un pressupost per a  millores en el conveni de l'IES Clara Hammerl per tal que l’Ajuntament pugui realitzar altres usos abans de construir noves infraestructures. La proposta va ser rebutjada per PP i PI (veure article) :

- Tancar o separar mitjançant una tanca les instal·lacions esportives (incloses les exteriors) de la resta de les instal·lacions de l’IES.

- Adequar els vestuaris i els banys que actualment estan en mal estat.  No hi ha vestuaris per als arbitres.

- Ampliar el pavelló creant unes grades a la zona d'espectadors.

-Assumir la gestió de la instal·lació fora de l’horari de l’IES, inclòs els mesos de vacances d’estiu, Nadal i Pasqua. Cal tenir en compte que l’IES té prioritat per a fer les seves activitats extraescolars, però que en cas de no fer-ne la instal·lació pugui ser ocupada per a realitzar activitats municipals.

- Assumir de forma real la vigilància de la instal·lació (evidentment fora de l’horari lectiu). Actualment es trasllada aquesta responsabilitat al club, especialment als entrenadors.

-Integrar la gestió d’aquestes instal·lacions esportives dins un pla de manteniment de les instal·lacions esportives del Port de Pollença o de tot el municipi. Actualment no hi ha un pla de manteniment de la instal·lació, només es fan actuacions o reparacions puntuals que realitza l’Ajuntament o l’IES depenent de qui sigui l’interessat.

 Avui hem citat  l'obra Netherworld de Yuko Shiraishi homenatja la mort. A continuació un article de l'ara sobre la mateixa.  Si voleu comentar l'obra o el tema, ja sabeu; pepepollenca@gmail.com / jlgarcia@educacio.caib.es

La vida és el començament de la mort, i la mort, el començament d’una nova vida. Per això, els éssers humans mai no acabam de desaparèixer. Naixem i morim, tal com ho fan les estrelles, i el cicle de la vida continua. L’artista japonesa Yuko Shiraishi, que exposa a l’Estat per primera vegada, va inaugurar dissabte a Pollença la seva obra Netherworld, un culte a la mort i a la vida com a cicle continu explicat a través de les creences dels egipcis. La instal·lació es troba a l’església del convent de Sant Domingo i fa part del 53è Festival de Pollença, que enguany aglutina set concerts, dues projeccions cinematogràfiques i l’exposició de Yuko, que va ser la primera a presentar-se.

L’obra consisteix en una reproducció a escala de la tomba del faraó egipci Tutankamon, que és la més ben conservada de les que s’han trobat fins ara. Un conjunt de tubs llargs d’acer reconstrueixen la imatge de la tomba, que inclou un sarcòfag també a escala.

La vida era un cicle per a la cultura egípcia, i així ho reflectia la seva manera d’entendre la mort. Els egipcis momificaven els seus difunts per aconseguir la inalteració biològica i, d’aquesta manera, mantenien el cos intacte perquè es pogués unir a l’ànima en una altra vida, seguint amb aquesta idea cíclica. El procés de momificació no es duia a terme per a tots els egipcis, només per a les persones més importants, normalment de classe social alta.

La foscor és quasi total a l’hora d’entrar a l’església, ara només ocupada per l’obra de Yuko. La tomba de metall de Tutankamon es troba subtilment il·luminada per tres focus, que canvien lentament els colors de la llum, de blau a blanc, passant pel groc, el taronja i el vermell. “Els canvis a la llum representen la manera amb la qual les estrelles neixen, creixen i moren”, explica Yuko al costat de la seva obra. “L’estrella creix sent blava i es va fent més gran. Després es torna groga i taronja i vermella, i finalment mor sent de color blanc al final”. L’artista japonesa creu que, d’alguna manera, els éssers humans mai no acabam de desaparèixer, com la matèria dels estels i les estrelles. La seva obra pretén representar una fusió entre la filosofia, la ciència i la cultura egípcia pel que fa a la mort i la vida, enteses com un cicle inalterable.

Fotos i articles a http://natprojectes.com/es/project/netherworld-yuko-shiraishi-cas/

"Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. (Miquel López Crespí)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

El dissate dia 19 de Maig de 2001, Lluís M. Xiricans presentava el llibre No era això. Memòria política de la transició en el Centre Social de Sants, carrer Olcinelles, número 30, de Barcelona. Aquest article va ser escrit en record d´aquells dies intensos de compenetració total amb les idees alliberadores de l´inoblidable company Lluís M. Xirinacs, exemple d´intel·lectual català lliurat en cos i ànima a la tasca d´alliberament nacional i social del nostre poble.

Xirinacs

Aquestes dies [Maig de 2001]he viatjat a Barcelona presentant l'obra No era això: memòria política de la transició, que m'ha publicat Edicions El Jonc. La presentació va anar a càrrec del meu bon amic i patriota exemplar, Lluís M. Xirinacs. No cal dir que marxar per uns dies del cau estantís i envejós que ens encercla amb el seu alè pestilent i malaltís (frustrats de tota mena que ordeixen campanyes per provar de barrar el pas a qui publica, al creador mallorquí) representa un parèntesi de calma i tranquil·litat. Les brutors són encara molt més demencials i enverinades si l'autor català és conegut per les seves idees i pràctica d'esquerres! Alhora les campanyes, les mentides, per tergiversacions més barroeres són el pa nostre de cada dia i arriben a límits d'autèntic manicomi. Però no parem esment de les potadetes de psicòpates i envejosos d'extrema dreta amagats sovint fins i tot rere la nostra ensenya; neonazis racistes que diuen defensar "lo nostro" per atacar millor l'esquerra i que fan el joc a la dreta amb els seus atacs a qualsevol intel·lectual progressista català. Quina tranquil·litat dóna l'estar uns dies entre companys de la mateixa corda! Lluís M. Xirinacs, Joan Teran, els companys del Centre de Documentació Arran...

Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Sortosament el llibre No era això: memòria política de la transició funciona a les totes entre l'avantguarda nacionalista i esquerrana dels Països Catalans. La majoria de partits i organitzacions independentistes de l'ampli ventall de l'esquerra revolucionària (marxistes, anarquistes, socialistes de totes les tendències...) han fet seu el meu assaig damunt la història de la transició (la nova restauració borbònica) i recomanen el llibre a tots els amics i simpatitzants. Malgrat un dèbil intent de criminalització per part d'un reaccionari col·laborador del diari Avui dins la línia de l'acostumat pamflet escrit per determinats "intel·lectuals" d'anar per casa, consumits per la seva impotència cultural, malalts en veure com les idees de socialisme i independència avancen i es consoliden, la meva història de la transició es defensa per si mateixa i ja hem començat a pensar en una ampliació de continguts en vista a la segona edició.

Organitzacions històriques del nacionalisme d'esquerres com el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN), el Partit Socialista de Mallorca (PSM), Maulets, Alternativa per Mallorca o Endavant-Organitzacio Socialista d'Alliberament Nacional han recomanat des de les pàgines de les respectives publicacions el llibre publicat per Edicions "El Jonc".

Aquesta realitat vital (el fet de tenir tants i tants d'amics invisibles que et llegeixen), anima, reconforta i, evidentment, encoratja. Per això els dies passats al Principat han servit per carregar bateries i avançar en la tasca de la recuperació contínua de la nostra memòria col·lectiva en el camí de servar i analitzar els esdeveniments més importants de la nostra història més recent. Pensem que a part de la publicació l'any 1994 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner, i de la sortida a la llum de Cultura i Antifranquisme (Edicions de 1984), i ara mateix de No era això: memòria política de la transició hi ha pendents, per a la seva propera publicació, El compromís polític de l'intel·lectual català en el segle XXI i Les lluites dels anys 60-70 en el combat antifeixista.

L'amic Lluís M. Xirinacs, el benvolgut i aferrissat combatent pels nostres drets nacionals i socials (a qui vaig conèixer en els anys setanta, en temps de la meva militància en el PSM, com explic en No era això: memòria política de la transició), i autor de tres famosos i imprescindibles llibres per a qui vulgui conèixer a fons la història de la transició al Principat (La traïció dels líders, volums I, II i III editats per Llibres del Segle) ja havia presentat No era això (pel seu compte!, això sí que són amics!) a Argentona (Baix Camp). Ara, unificant esforços (El Jonc, Endavant, el Centre de Documentació "Arran"...), es tractava de promocionar-lo una mica més a la mateixa Barcelona. Aquest va ser el motiu del viatge al Principat: tornar petar la conversa amb l'admirat amic, exemple d'intel·lectual català compromès, el company de lluita per la llibertat del oprimitits Lluís M. Xirinacs.

Particularment volia valorar de prop aquesta revifalla del nacionalisme marxista, dels grups revolucionaris de tendència esquerrana que han sorgit com a bolets en tota la pell de la nostra terra. Sortosament, com dèiem una mica més amunt el "panorama" polític del Principat ha anat mudant per a bé. Durant uns anys, després de l'embranzida revolucionària i antisistema de la transició (augment del protagonisme de la classe obrera i dels sectors populars, lluita anticapitalista, recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble) els pactes i les traïdes de la transició portaren una greu desmobilització entre el poble i sectors d'avantguarda cultural i política. En el fons, el preu que la burgesia i el franquisme reciclat posaren a l'"esquerra" amnèsica i pactista per a fruir de sous i poltrones institucionals va ser precisament aquest: desactivar la càrrega de lluita anticapitalista i per la independència nacional. De la "tasca" s'encarregaren principalment el PCE i el PSOE. Tones de desencís caigueren damunt els sectors més combatius del nostre poble. Es tractava d'aconseguir la desmobiltzació total i absoluta d'aquesta avantguarda social. L'esquerra revolucionària fou perseguida i criminalitzada. Qui no tingués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intel·lectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de criminalitzar les idees de progrés, justícia social, independència i socialisme. Tot això combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia i les restes del carrillisme) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris, antifeixistes i antiracistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de 'comunicació') a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència. Arribava la follia del comprar per comprar, l'època del pelotazo (més que res en temps del PSOE, del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN). La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres països dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) també servia per a la campanya contrarevolucionària mundial. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Les preocupacions socials i col·lectives eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envia (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", il·luminats que no tocaven amb els peus a terra. Qui signa aquest article ha patit sovint aquesta intencionada criminalització per part dels defensors (de totes els tendències!) del sistema!

Miquel López Crespí

Dissabte passat va ser la última per aquest estiu de la Colla de Geganters, van ser les que segons la dita popular tanquen l’estiu en clau, les Festes de Sant Nicolau, al poble d’Es Mercadal.

Moltes vegades hem dit erròniament que l’últim cartutx de l’estiu el cremem a Maó, a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, que si be es cert que aquestes són intenses i on l’esforç sempre és gran doncs són molts de dies, moltes hores..., és a Es Mercadal on finalitzem la temporada. no pot ser d’altre manera doncs la Colla de Geganters de Maó està constituïda també com a la Colla de Geganters d’es Mercadal i és la mateixa agrupació la que s’encarrega dels gegants en Martí i na María, les dues grans figures del poble del centre de l’illa.

El dissabte passat d’aquesta manera els gegants d’es Mercadal van iniciar la passejada pel poble, acompanyats d’en Pere i na Gràcia els gegants del Casal de Gent Gran Sa Casa d’es Poble de Maó i també per en Miquelet es Salero. La volta va ser la mateixa que es fa per Sant Martí, però també diferent, amb menys gent pels carrers, els del poble i els incondicionals de la festa però sense les aglomeracions de les festes que es celebren a l’illa durant els mesos de juliol i agost. Sol ser aquesta festa també, més relaxada, on els més petits poden veure als gegants més d’aprop, tocar-los, fer-se les fotografies de record que podran contemplar durant l’hiver a la espera de la arribada d’un nou estiu...

Els Geganters no tanquem any si no que passem pàgina, ja aquests dies al poc d’acabades les Festes d’estiu s’estan començant a preparar les activitats “d’hivern” de la Colla de Geganters. Cada cosa al seu temps i a l’estiu cigales (com ens recorda una altre dita popular) i en una època en que els gegants són a casa descansant els geganters seguim amb altres activitats relacionades amb el mon geganter: Ja es preparen les visites a les escoles que solem fer els geganters durant el curs escolar, per a mostrar als més petits que són i que representen aquelles enormes figures a les que segueixen durant l’estiu; també en poques setmanes es reanudaran les activitats a la Residència Geriàtrica del C.I.M. a Maó, on els monitors del grup de geganters amb els mateixos residents del centre acabaran aquest any una nova figura festiva “sa amigueta d’en Miquelet es Salero”, que l’estiu que ve ja voltarà per les festes de l’illa i també en breu es presentarà la escola de gralla que ha de formar als nous músics que sonaran durant les festes de l’estiu que ve acompanyant als gegants en Tomeu i na Guida.

Els Geganters de Maó seguim amb les activitats i en aquest mateix medi us les anirem contant.

www.gegantsmao.menorca.es 

http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/

www.youtube.com/gegantsmao

Anarcoefemèrides del 17 de setembre

Esdeveniments

- Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.

Naixements

- Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell«Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 a Lió (Arpitània).

***

- José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 --encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l-- neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble --experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago --actual Liceu Valentín Letelier--, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad,òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com«Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada«minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava --«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955),La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

***

- José Alcubierre Alastruey: El 17 de setembre de 1917 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid i marxà a Alacant amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. Després passà a França i s'instal·là a Decazeville (Llenguadoc, Occitània). El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca.

***

- Maria Rosa Alorda Gràcia:El 17 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l'11 de gener de 2006 a Barcelona (Catalunya). Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.

***

- Mystag: El 17 de setembre de 1919 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'il·lusionista i propagandista anarquista, neomaltusià, pacifista i lliurepensador Robert François, més conegut sota el nom artístic de Mystag. D'adolescent entrà a formar part del moviment anarquista i quan tenia 18 anys es va sotmetre a la vasectomia en l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» --en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» o «afer Bartosek». En aquests anys aprengué l'ofici de barber, professió que practicà nombrosos anys. Durant la II Guerra Mundial visità Sébastien Faure a Royan (Poitou-Charentes, França) i li va indicar que, si hagués de fer-se una nova edició del seu llibre La doleur universelle, tot el capítol dedicat al neomaltusianisme hauria de ser modificat. Després de l'Alliberament establí contactes amb els cercles anarquistes de la seva regió i organitzà nombroses conferències a l'església desafectada L'Oratoire, tant de la Federació Anarquista (FA), de la Libre Pensée o del grup editor del periòdic Ce Qu’il faut dire, publicat per Louis Louvet i Simone Larcher. Cap al 1946 organitzà una gira al sud-oest del compositor i intèrpret Raymond Asso. Després s'instal·là a París, on treballà de barber, i s'integrà en la FA. Més tard engegà la seva carrera de prestidigitador sota el nom artístic de Mystag i esdevingué un reconegut il·lusionista especialitzat en diferents disciplines (màgia blanca i de foc, hipnosi, telepatia, visions, etc.) i fou membre de l'Associació Francesa d'Artistes Prestidigitadors (AFAP) i del Comité d'Expertise et d'Expérimentation des Phénomènes Paranormaux (CIEEPP, Comitè de Peritatge i d'Experimentació dels Fenòmens Paranormals) i secretari general del Comitè de Defensa de l'Il·lusionisme (CDI). El seu art es basava en la raó i denunciava en les seves actuacions els xarlatans professionals (mags, faquirs, ocultistes, espiritistes, etc.) que pretenien tenir dons transcendentals o sobrenaturals, i per la qual cosa se li considera un dels precursors del mètode zetètic. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire i en L'Entente Anarchiste, butlletí editat a Le Mans entre 1952 i 1953 per Raymond Beaulaton, Jean Perrin i André Prudhommeaux que agrupava els opositors a la línia que Georges Fontenis marcava en la FA i en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després participà en la reconstrucció de la FA al voltant de Maurice Joyeux, exercint diversos càrrecs, com ara l'encarregat de controlar els comunicats i anuncis de la redacció de Le Monde Libertaire. Arran del Congrés de la Reconstitució, realitzat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953, va ser nomenat secretari de Relacions Interiors, al costat de Pierrette Martínez (Secretaria General), Maurice Laisant (Relacions Exteriors) i André Prudhommeaux (Relacions Internacionals). Durant la tardor de 1952, amb un grup de companys (Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Georges Glazer, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey), creà el grup anarquista de lliure discussió «Centre de Recherches Philosociales» (Centre de Recerques Filosocials) que cada dissabte organitzava debats (Conferències«Défense de l'homme») a la Sala de les Sociétés Savantes de París. Fou el promotor de l'edició en fascicles del llibre de Han Ryner L'Église devant ses juges. Organitzà nombroses gales i mítings per a diverses organitzacions llibertàries o anarquitzants, especialment la«Gala de Màgia», per recaptar fons per al periòdic Liberté de Louis Lecoin. En 1965, amb Charles-Auguste Bontemps i Alain Sergent, publicà el fulletó L'anarchisme et la science. Després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA i la creació de la Unió dels Anarquistes (UA), va ser nomenat secretari de Relacions Exteriors en el congrés de fundació d'aquesta nova organització realitzat entre el 17 i el 18 de novembre de 1979. També fou membre d'altres organitzacions, com ara La Libre Pensée --col·laborà en L'Idée Libre--, la Unió Racionalista, la Unió Pacifista, Amis de Han Ryner i del Moviment d'Autogestió Distributiva. A més de les obres citades, és autor de Badinages d'illusionnistes (sd), Mensonges et vérités de la magie (1976), Han Ryner, philosophe et militant libre-penseur (1983) i De Bakounine ou de Marx, qui est l’ombre et qui est la lumière (1984), entre d'altres. En 1975 intervingué en el documental d'Agnès Varda Daguerréotypes i la seva figura ha servit de model a un dels personatges de la novel·la de Patrick Pécherot Belleville-Barcelone. Robert François va morir el 22 d'agost de 1988 a Puy-du-Lac (Poitou-Charentes, França) en un accident automobilístic en el qual el seu cotxe s'incendià.

Mystag (1919-1988)

Defuncions

- José Suárez Luque: El 17 de setembre de 1923 mor de tuberculosi a la Corunya (la Corunya, Galícia) el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista José Suárez Luque, també conegut com Celso Dolet. Havia nascut en data indeterminada a la Corunya (la Corunya, Galícia). Fuster de professió, en 1899 va ser nomenat secretari, en la seva assemblea de constitució, de la societat de resistència del seu ofici «La Emancipación, que portà una activa vaga aquell mateix any. Començà a destacar-se dins de la Federació Local Obrera (FLO) de la Corunya arran dels fets de maig de 1901, quan s'enfrontà en la tribuna pública en un míting a la Plaça de Toros al líder socialista José Rodríguez, que criticava els anarquistes per la seva positura procliu a l'ús de la vaga general com a eina de lluita. Soci del centre sociocultural«Germinal» de la Corunya, en 1901 hi estrenà l'obra de teatre Una sociedad que muere. El 21 de maig d'aquest 1901 va fer un míting, amb altres companys gallecs, al Teatre Barbieri de Madrid (Espanya) contra la repressió a la Corunya arran dels fets de maig d'aquell any i el jutge militar d'aquella regió considerà que havia injuriat la Guàrdia Civil, fet pel qual va ser processat i empresonat l'any següent. En aquesta època mostra una actitud crítica, com altres companys (Joan Toronell, Juan Fernández, Francesc Tomàs, etc.), cap a Federico Urales i la seva publicació La Revista Blanca. Després emigra a Gijón (Astúries), on conegué Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla. El 29 de maig de 1905 intervingué, amb Quintanilla, en un míting a Mieres. Aquest mateix any dirigí el periòdic Tiempos Nuevos de Gijón i més tard Solidaridad Obrera, també d'aquesta localitat. El 12 d'octubre de 1906, amb motiu d'una vaga del ram de la construcció, que fou coneguda a la Corunya amb el nom de«Vaga de la Fam», a causa de la seva durada, va ser assassinat el president de l'Associació Patronal Miguel Muñoz Ortíz i la policia el buscà com a presumpte autor d'aquest atemptat; per aquest motiu fugí a França, on visqué a París i altres indrets sota el nom de Celso Dolet fins al 1920. A França continuà la seva tasca propagandística, conegué les tendències anarcosindicalistes franceses i la tasca de la Confederació General del Treball (CGT) i col·laborà assíduament amb cròniques en La Voz del Obrero de la Corunya. En 1913 assistí, subvencionat pels obrers gallecs i en representació d'aquests, al Congrés Sindical de Londres (Anglaterra) i aquest mateix any publicà a la Corunya el fullet La muerte de un partido, invectiva contra el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). De bell nou a la Península, i encara que malalt de tuberculosi, continuà la militància. En 1918 assistí com a delegat de Galícia a la Conferència Nacional Anarquista que se celebrà a Barcelona (Catalunya) i entre el 10 i el 18 de desembre de 1919 a Madrid al II Congrés Confederal de la Confederació Nacional Treball (CNT), conegut com«Congrés de la Comèdia. Milità en el Sindicat de Fusters de la Corunya i l'agost de 1922 va ser nomenat secretari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT en el congrés fundacional i director de la gallega Solidaridad Obrera, càrrecs que van ser confirmats l'abril de 1923 a Santiago. Trobem articles seus en Cultura Libertaria, La Emancipación, El Proletariado, La Protesta,El Rebelde, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad,La Voz del Obrero, La Voz del Pueblo, etc.

***

- Mosko Rashev: El 17 de setembre–algunes fonts citen el 8 de setembre– de 1925 mor en combat a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) el guerriller anarquista Mosko Atanasov Rashev (o Rachev). Havia nascut el 27 d'agost de 1903 a Lyaskovets (Veliko Tarnovo, Bulgària). Fill d'una família extremadament pobra, restà illetrat i hagué de treballar en les feines més dures i més mal remunerades. A Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària), de la mà de destacats anarquistes, com ara el mestre Georgi Popov i Petar Maznev, entrà en contacte amb el moviment llibertari, destacant com a un enemic acèrrim de la policia. En 1920, a causa de la seva activitat llibertària, passà a la clandestinitat. La seva primera acció guerrillera consistí en la requisa d'armes de foc de les casernes de la regió de Veliko Tarnovo. Durant la nit del 3 de juny de 1921, formà part de l'escamot armat encapçalat pel revolucionari anarquista Gueorgui Sheitanov que parà una emboscada a l'escorta policíaca que portava detingut l'anarquista Petar Maznev i l'alliberà a l'indret conegut com «La Muntanya Sagrada», casualment el mateix lloc on havia estat capturat. Durant els dies 8 i 9 de juny de 1923 participà en la conferència anarquista clandestina que tingué lloc al bosc a prop del monestir de Petropavlovski (Leskovec, Veliko Tarnovo, Bulgària) i sortí amb l'encàrrec de marxar a la seva ciutat natal i establir vincles amb l'organització anarquista local. El cop militar del 9 de juny de 1923 que instaurà el règim profeixista d'Alexandre Tsankov, va produir la mort de 35.000 treballadors i camperols; i la resistència armada que va seguir, va culminar en l'atemptat amb bomba contra la catedral de Sofia l'abril de 1925, perpetrat pel Partit comunista. A partir d'aquest moment, amb la llei marcial proclamada, es va desencadenar una repressió ferotge contra el moviment revolucionari i s'integrà en la guerrilla llibertària de Gueorgui Sheitanov, que es dedicà a assaltar guarnicions militars, fer sabotatges de línies fèrries i telegràfiques, cremar arxius de la propietat, etc. L'estiu de 1925, després de la dispersió del grup guerriller i l'assassinat de diversos companys a Gorna Oryahovitsa (Veliko Tarnovo, Bulgària), decidí continuar la lluita sota el lema de «Vèncer o morir» que va fer arribar a les autoritats en carta. La policia organitzà grans batudes de recerca durant setmanes. Finalment, el 17 de setembre de 1925 la policia i l'exèrcit li parà una emboscada a prop de Béderliy (Veliko Tarnovo, Bulgària) on Mosko Rashev fou abatut després d'una dura resistència.

***

- Gino Lucetti: El 17 de setembre de 1943 mor a l'illa d'Ischia (Itàlia) l'anarquista i partisà Gino Lucetti. Havia nascut el 31 d'agost de 1900 a Carrara (Toscana, Itàlia). Treballador de les pedreres del marbre de Carrara, durant la Primera Guerra Mundial farà el servei militar en les unitats d'assalt. Després de la guerra va emigrar a França, on va acabar de madurar la seva consciència antifeixista. Decidit a acabar amb la vida de Benito Mussolini, va retornar a Itàlia i l'11 de setembre de 1926, a la plaça de la Porta Pia de Roma, llança una bomba contra l'automòbil on viatjava el dictador. La bomba rebota contra el cotxe i explota a terra. Lucettiés detingut i processat entre el 8 i el 10 juny de 1927. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

Actualització: 17-09-14

Arcadi Espada, con motivo de un debate sobre el Toro de la Vega, se burlaba ayer de la Presidenta de PACMA por afirmar que los animales tenían emociones y sentimientos.

Espada es un señor muy leído pero se ve que, sobre esta cuestión, ha preferido refugiarse en la ignorancia científica y los prejuicios más obsoletos.

La cultura judeocristiana (al contrario de muchas otras culturas que, desde antaño, han cultivado el respeto por la Naturaleza) considera al Hombre como algo radicalmente distinto del resto de los animales y le mandata a ejercer sobre ellos una relación de pleno dominio: "Hagamos al hombre a nuestra imagen, conforme a nuestra semejanza; y señoree en los peces de la mar, y en las aves de los cielos, y en las bestias, y en toda la tierra, y en todo animal que anda arrastrando sobre la tierra" (Libro del Génesis).

De esos polvos vienen los lodos de la ignorancia del Sr. Espada y de actos de barbarie - muy tradicionales - como el Toro de la Vega.

Lo científicamente probado, sin embargo es que los humanos no somos más que un animal más, muy poco "performante" desde el punto de vista somático pero que gozamos de un cerebro hipertrofiado sobre el que descansa nuestro éxito evolutivo.

La barrera infranqueable que, supuestamente nos separaba del resto de los animales hace tiempo que ha saltado hecha añicos.

 Ahora sabemos que compartimos con nuestros primos los chimpancés más del 95% de nuestro ADN, sabemos que hay animales con cultura (es decir, capaces de adquirir habilidades y conocimientos socialmente transmisibles) que hay animales con sistemas de intercomunicación complejos y que, por supuesto, tienen emociones y sentimientos.

Respetar a los animales, respetarnos a nosotros mismos y respetar al conjunto de la Naturaleza se ha convertido, pues, en una tríada indisociabe… Y algo que sólo se puede poner en duda desde la ignorancia o la obcecación

  Volem mostrar una vegada més tot el nostre suport cap les 44 encausades de la Conselleria, joves que van entrar el 22 de maig de 2012  de forma pacífica a la Conselleria d’Educació per protestar contra les retallades en l’educació pública. Per aquesta protesta han estat condemnats pel jutjat d’instrucció número 1 de Palma a les 44 Encausades de la Conselleria:  720 € de multa per cadascuna, a raó de 8 euros al dia durant 3 mesos. A més, a cinc d’elles se les condemna per un delicte de lesions a pagar una multa 80 €, a raó de 3 euros durant 1 mes. Les multes en conjunt sumen 32080 €.

La pena imposada és inferior al demanat per la fiscalia i l’acusació, que demanaven un sis mesos de presó per cadascun d’ells i un any i mig de presó a set d’ells. Tanmateix pensam que la protesta  va ser pacífica, estava emparada per la llibertat d’expressió i no constitueix cap tipus de delicte. De fet, les úniques mostres de violència havien vingut de mà de la cap de gabinet de l’exconseller Bosch, Ana María Rodríguez, en colpejar a una de les persones que participà a l’acció, com diversos testimonis i vídeos gravats a l’instant confirmaven. Segons apunten varis dels assistents a l’acció, inclús les pròpies persones de la conselleria animaven i aplaudien les activistes.

 Com ha dit l'Assemblea de Docents:

" Reiteram una vegada més que ens sentim identificats amb unes protestes equiparables a qualsevol dels actes de protesta pacífics que s'han produït durant tots aquests anys de conflicte educatiu. En el seu cas, només difereix el fet que la reacció histèrica d'algun càrrec polític de la Conselleria transformàs una protesta pacífica en uns moments de confusió que han estat utilitzats per criminalitzar l'acció.

 

Lamentam que la magistrada limiti el concepte de protesta ciutadana al fet d'entrar una instància o presentar un manifest, més davant la desprotecció que sentim els ciutadans front un govern que es dedica a ignorar sistemàticament tots els requeriments que li són entrats a registre. A aquestes altures de conflicte educatiu s'acosta al cinisme parlar d'instàncies o manifests.

 

Volem recordar que les proves gràfiques que poguérem veure per televisió mostraven com un dels càrrecs polítics de la Conselleria agredia un dels joves, i com també cap dels funcionaris que apareixen a les imatges mostren signes d'estar coaccionats o haver patit una alteració del seu ordre."

 

 

Fonts:

http://encausatsconselleria.wordpress.com/
http://www.arabalears.cat/balears/ocuparen-conselleria-condemnats-desordres-public_0_1213078783.html

http://assembleadocentsib.blogspot.com.es/2014/09/comunicat-del-comite-de-vaga-de.html

http://contrainfo.cat/temes/criminalitzacio-i-repressio/la-jutgessa-condemna-les-encausades-de-la-conselleria/

Vegeu la sentència de la jutgessa:
Cliqueu aquí

 Com recordareu el passat mes de maig vam organtizar un acte a les Encausades on ens van explicar  la pacífica ocupació de la Conselleria, les manipulacions d'alguns mitjans de comunicació i el judici polític al que eren

Més fotografies de l'acte al nostre perfil de facebook

Ahir dimecres es varen obrir els sobres amb les propostes d'intervenció arquitectònica a la Peixateria de la Plaça Major. Recordem que es va convocar un concurs entre diversos equips d'arquitectes que habitualment treballen al Centre Històric per tal que presentassin les seves propostes. El plec de condicions d'aquest concurs estableix un programa de funcionament de planta baixa i dues plantes pis, situant-s'hi la oficina d'informació turística, banys i magatzem a la planta baixa i sales multifuncionals a les plantes primera i segona.

Arran de la convocatòria d'aquest concurs també es varen mobilitzar veus crítiques amb el fet que la intervenció tal i com la plantejava l'Ajuntament pogués suposar la pèrdua total del patrimoni etnològic que suposa la Peixateria, veus que s'organitzaren entor d'un grup anomenat «Un téntol per la Pescateria».

Així mateix, també el Ple de l'Ajuntament, el passat mes de maig, va aprovar que l'elecció del projecte a executar es sotmetés a un procés de participació dels ciutadans de Pollença. Es va aprovar amb 12 vots a favor i 5 abstencions del PP. Esperam que aquesta abstenció no es tradueixi en passotisme respecte d'obrir l'elecció a la participació dels pollencins. Hi ha un mandat del Ple molt clar i l'elecció entre aquests projectes no pot ser una desició exclussiva del jurat, sino que s'han d'habilitar els mecanismes per tal que el procés s'obri a la ciutadania, perquè la gent pugui conèixer, opinar i influir en la desició sobre quin projecte és millor. Tot això sense menystenir el bon criteri dels membres del jurat.

Pert tant, molt oportuna la petició d' «Un téntol per la Pescateria» d'un vertader procés participatiu, ja que finalment l'obra es pagarà amb doblers de tots els pollencins i tots hi tenim coses a dir. Tanmateix ens consta que l'Ajuntament no podrà executar l'obra durant aquesta legislatura, i per tant serà un nou consistori el que el dugui endavant, per tal cal que la solució escollida compti amb el màxim consens ciutadà i polític.

 

Des de Mallorca som molts (molts més dels qui alguns es pensen) els qui seguim amb un gran interès el procés democràtic que estau impulsant a Catalunya per exercir el vostre dret de decidir com a poble. Som molts els qui sentim admiració per vosaltres: estau donant un gran exemple de capacitat col·lectiva per fixar objectius de país, i de voluntat i determinació per mobilitzar-vos i dur-los a terme. La ciutadania de Catalunya estau esdevenint la punta de llança de la lluita per la democràcia a Europa, i ahir ho vàreu demostrar amb la impressionant concentració a Barcelona (a la qual vaig assistir per fer-vos costat com a representant de MÉS per Mallorca) per reclamar que es faci efectiu el dret a votar en la consulta del proper 9 de novembre.

El que es dirimeix en relació al fet que la consulta sigui tolerada o no per les institucions espanyoles és el caràcter democràtic o antidemocràtic de l’Estat. El Govern espanyol ha deixat clar que vol prohibir una consulta democràtica a una part de la ciutadania que vol pronunciar-se, precisament, sobre si consent o no ser governada per aquest Estat. Si en democràcia la legitimitat dels governs es basa en l’acceptació dels governats (manifestada lliurement i pacífica a través dels procediments electorals), el que està fent l’Executiu espanyol és vulnerar aquest principi democràtic bàsic: es pot dir que l’Estat ja no té legitimitat democràtica per governar a Catalunya.

I no només això. La falta de qualitat democràtica de l’Estat espanyol ens afecta a la resta de ciutadans i ciutadanes. Com a demòcrates, la nostra obligació és rebel·lar-nos contra un Govern que es nega a reconèixer el dret de decidir dels pobles i que vol prohibir la democràcia. Aquests dies percebem amb més claredat que mai la distància entre Catalunya i Escòcia, entre Espanya i el Regne Unit. Qualsevol demòcrata d’arreu del món percep la diferència clamorosa entre les actituds de Mariano Rajoy i David Cameron. L’explicació, per mi, és evident: les elits polítiques i econòmiques madrilenyes que dirigeixen l’Estat espanyol actual són una continuïtat de les elits franquistes, i només han acceptat les limitades formes democràtiques de la Constitució del 78 com un mal menor que els ha permès mantenir el poder. I a allò que no estan disposades aquestes elits és a permetre una cessió de poder tan important (la magnitud de l’espoli fiscal a què ens sotmet l’Estat, tant al Principat com a Balears, no té comparació arreu d’Europa) com la que suposaria la independència de Catalunya.

A més a més, a Mallorca (i a la resta de les Illes Balears, i al País Valencià) la possibilitat que els catalans exerciu el dret de decidir i us doteu d’un estat propi seria un exemple amb un potencial alliberador immens: el reconeixement internacional de la nostra cultura comuna en peu d’igualtat amb la resta de cultures del món, la demostració que la ciutadania, si vol, pot canviar coses que semblaven inamovibles, la constatació que la democràcia pot vèncer als grans poders que la volen mutilar i desvirtuar... tot plegat, pot generar moviments tectònics democratitzadors imparables en el si de les ciutadanies de la resta dels Països Catalans (i també a la resta de pobles que integren l’Estat). El triomf del procés sobiranista significaria el principi de la ruptura democràtica amb el règim del 78. I les elits que governen l’Estat en són plenament conscients.

Estic convençut que trobareu la manera de dur el vostre procés democràtic endavant amb èxit. I el meu desig (i per a això treballaré els propers anys) és que els pobles de Mallorca, de Menorca, d’Eivissa i de Formentera prenguem consciència de la necessitat de posar el nostre futur col·lectiu a les nostres mans, i que es produeixi una ruptura democràtica que deixi enrere el caduc règim del 78 i obri un nou temps en què la gestió de la res publica passi a estar supeditada, definitivament, al dret de decidir de la ciutadania i dels pobles.

Coratge i endavant, companys i companyes!

Biel Barceló

Coordinador general de MÉS per Mallorca

CONTRA ELS QUI ENALTEIXEN EL FEIXISME LITERARI

Bartomeu Mestre - Balutxo | TEMPS DE GUERRA INCIVIL | dilluns, 28 de gener de 2013 | 11:21h

Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l'argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d'ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d'autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d'estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.

L'any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d'ells, delators i repressors.

El postfranquisme a les institucions

M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M'escandalitza i m'ofèn, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d'ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: "Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l'Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor dels drets dels pobles sense estat a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l'apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l'escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d'Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d'himnes marians, era una emmascarada lesbiana, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca (PSIB-PSM) va presentar l'any 2009 la triple ignomínia laudatòria d'aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l'Ajuntament de Palma (PSIB-PSM-EU) decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d'Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d'hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!

NOTES

(1) Salvà, que havia dirigit La Nostra Terra, s'adreçà a Miquel Ferrà (Palma, 1885-1947) instant que s'afiliés a Falange Española si volia salvar la vida. Ferrà (a qui les institucions, ni en el centenari del naixement ni en el cinquantenari de la mort ha volgut recordar) va respondre el requeriment amb L'Estel, un poema dedicat a l'estelada l'any 1936, ja iniciada la revolta dels feixistes i els assassinats per les voreres i cementiris de Mallorca, que constitueix una demostració de dignitat i de resistència. El podeu llegir a: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemessolts2/ferra.html

(2) Vg. L'afer Soler i Palet de Joan Pérez i Ventayol a http://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/64734/122454

(3) Informació extreta del meu diari personal.

(Blog de Bartomeu Mestre a VilaWeb)

Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? (Llorenç Capellà)

Riber, Salvà i el trenta-sis

Per Llorenç Capellà, escriptor

Arnau Company acaba de publicar una biografia, sòlida i ben estructurada, d'Emili Darder, el darrer batle republicà de Palma. Darder va ésser un home força vinculat al món de la cultura i, tant des de l'Associació per la Cultura de Mallorca com des de l'Ajuntament, va promoure homenatges a Costa, Alcover, Marian Aguiló i altres prohoms de la literatura. Un dels arguments que s'esgrimiren contra ell, en la pantomima de judici que el va sentenciar a mort, va ésser el seu catalanisme militant, cosa que va provocar la befa de l'advocat defensor, l'enginyer Eusebi Pascual, aleshores incorporat a l'exèrcit amb el grau de tinent. Arnau Company se'n fa ressò, d'aquest detall. Després de recordar que Llorenç Riber va ésser nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, Pascual va enumerar una sèrie d'escriptors nada sospechosos com Guillem Colom, Elvir Sans Rosselló, Joan Ramis d'Ayreflor i altres. En realitat la llista s'hauria pogut fer inacabable. Què en direm de Tous i Maroto, d'Aina de Villalonga, de Gabriel Cortès? O de Joaquim Verdaguer, de Joan Estelrich, dels germans Villalonga...?

Igualment Eusebi Pascual pensava en Maria Antònia Salvà i el seu germà Antoni, atès el prestigi literari d'ella i el canvi de camisa, espectacular, d'ell. Miquel Ferrà en va deixar constància, d'aquest nou look ideològic, en uns versos dolguts: Companyó qui ens has deixat/ quan el cel s'entenebria,/ quan l'Estel, velat de sang,/ un fum d'odis obscuria,/ tu que a l'hora del gran dol/ abandones la família/ i la nostra antiga fe/ en la prova renuncies. Josep Massot afirma que Miquel Gayà i Guillem Colom li garantiren que Ferrà es referia a Antoni Salvà. Altres opinen que feia referència a Llorenç Riber. Tant se val. A ambdós el poema els escau com un vestit fet a mida que, a més a més, poden compartir des del moment que el Consell de Mallorca prepara, per a la primeria d'abril, una exposició dedicada conjuntament a l'erudit de Campanet i a dona Maria Antònia. L'un i l'altra moriren enguany fa cinquanta anys, heus ací el motiu que els ajuntin. També en fa setanta del traspàs de Rosselló-Pòrcel. I cent del naixement de Mercè Rodoreda, però aquesta havia nascut a Barcelona, en lloc de a Felanitx o a Valldemossa, la qual cosa deu anul·lar qualsevol possibilitat d'homenatge institucional. En fi...! Tornem a Riber i a Maria Antònia Salvà.

En tenir notícia que el Consell s'havia proposat no deixar passar per alt l'efemèride, vaig pensar que la casualitat ens brindava la possibilitat de lligar caps entorn de la postura dels intel·lectuals mallorquins davant el cop d'Estat del trenta-sis. Tant Riber com els germans Salvà s'instal·laren còmodament en el nou ordre. No va ésser impediment que tots ells haguessin publicat a La Nostra Terra, una revista de la qual Antoni Salvà va ésser director, ni que haguessin mantingut una actitud cívica i intel·lectual que, en llenguatge d'ara, qualificaríem de nacionalista. Antoni Salvà va afiliar-se a Falange, dona Maria Antònia va dedicar un poema a Franco, i Riber aconseguia col·leccionar floretes tan aclaridores de la seva militància feixista com les que va dedicar-li, en plena guerra, Giménez Arnau, Director General de Premsa i amic íntim de Serrano Suñer, en dir-li que el prestigio de su pluma reporta un valioso servicio a la Causa de España. Malauradament, no he vist en els actes organitzats pel Consell de Mallorca l'enunciat de cap conferència o taula rodona que em permeti suposar que se'n parlarà, de tot això. Un setciències m'ha dit que allò que importa, d'ells, és únicament la seva obra. També ho pensen els responsables de cultura del Consell? Em resisteixo a creure-ho. No puc entendre que Alemanya es negui a passar pàgina en la biografia de Günter Grass sense aclarir el seu passat nazi, i que nosaltres passem per alt les col·laboracions de Riber a Acción Española o Aquí Estamos, òrgans de la dreta més salvatge. Si ho continuem fent, renunciarem a algunes de les claus més determinants de la nostra història. Atesa la vàlua literària, tant de Riber com de Maria Antònia Salvà, la seva col·laboració, a voltes entusiàstica, amb els colpistes, canta més que la de molts d'altres. Cal remarcar-ho, perquè en realitat va ésser el món literari mallorquí en bloc -descomptant algunes excepcions conegudes de tothom-, qui va donar suport a un cop d'Estat que ens qüestionava llibertat, identitat i llengua. I la represa, a la postguerra, va fer-se de la mà de la mateixa gent que, d'una manera tèbia o compromesa, col·laborava amb la Dictadura. Aquesta realitat, mala de pair i sovint oblidada en evitació de digestions feixugues, no s'ha quedat en una anècdota, sinó que ha condicionat la forma d'interpretar el país del catalanisme militant. Vulgues no vulgues, els trenta anys darrers de vida política i social mallorquina no s'entenen si no és explorant en els plecs, dissimulats, d'aquesta època.

Diari de Balears (9-III-08)

No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'. (Miquel López Crespí)

Els escriptors catalans i el feixisme: Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich...

Per Miquel López Crespí , escriptor

El 1955, editat per l'Editorial Moll, sortiren a la llum unes memòries de Maria Antònia Salvà amb el títol Entre el record i l'enyorança. Aquest llibret és molt important per a conèixer a fons la vida i especialment les condicions socioeconòmiques que possibiliten l'obra d'aquesta poetessa de l'Escola Mallorquina. Dos capítols són essencials.

Com explica la GEM parlant de la poesia de l'autora que ens ocupa: "El paisatge, tractat autònomament i des d'un punt de vista idíllic, esdevé objecte d'atenció constant i és, sovint, el reflex del seu món interior. Hi és palesa una religiositat profunda". Constatar, per boca de la poetessa, quines eren les condicions de vida de la gent que feia feina en les possessions mallorquines de finals del segle XIX i començaments del XX ens permet copsar -per contraposició- on se sustentava el seu amor pel paisatge, aquesta "visió idíllica" de la terra de la qual estaven imbuïts els propietaris.

El "motor", la "màquina humana" que en aquella època creava i produïa la riquesa de què fruïen els senyors, eren, com molt bé explica Maria Antònia Salvà, "els missatges llogats per tot l'any i els jornalers contractats a tant el jornal, pel temps que fossin necessaris". Alhora, els missatges se subdividien en parellers (llauradors que menaven cada un un parell de bísties per la conró de les terres) i guardians (els qui tenien al càrrec les guardes del bestiar).

A les propietats de Maria Antònia Salvà hi havia també el pareller major, el pareller segon i el pareller tercer, que menaven els respectius parells de mules. S'hi afegia encara un altre pareller, el del cavall i l'ase (sementals) i encara el bover, que menava un parell de bous; total, cinc parellers d'arada, que, com ens explica la poetessa, "bé s'havien de mester pel cultiu dels amples sementers de conradís".

Venien llavors els guardians: l'oguer, el mosso de l'oguer, els pastors (del bestiar de llana), o sia, el de l'esplet, el de la bassiva, el porquer; total, cinc guardians. "I encara el garriguer, el moliner, que era també l'hortolà, el volando (o sia, un allot al servei de tothom) i la criada".

Aquestes excellents condicions per a la feina intellectual permeten que la nostra poetessa basteixi diversos llibres que sintetitzen la seva experiència estètica. Parlam d'obres com Poesies (1910), Espiques d'Or (1926), u>El retorn (1934), Llepolies i joguines (1946), Cel d'horabaixa (1948), Lluneta de pagès (1952), etc, etc.

En el capítol que comentam ("Missatges"), M. Antònia Salvà conta com la soldada als missatges es pagava el dia de Sant Miquel i quan, els dissabtes horabaixa, afaitats i mudats amb la roba neta, marxaven cap a casa seva, "se'ls donava a cada un pa". Es curiós constatar això: "Els pans que es donaven als missatges eren més grossos que els dels jornalers". Per les festes de Nadal es lliurava a cada un dels missatges dos pans de blat, un pa de xeixa, una coca bamba i una pesada de carn. A les criades se'ls donava, a més, una coca de torró i un paquetet de neules.

No és gens estrany, doncs, que una bona part de la intellectualitat tradicional mallorquina, amb unes arrels socials d'explotació de la pagesia com la de la gran propietaria abans esmentada, en esclatar la sublevació militar el juliol de 1936, sapigués de seguida quin era el bàndol que defensaria els seus interessos econòmics. Com explica l'historiador Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (pàgs. 160-161): "Maria Antònia Salvà fou addicta al Movimiento des del primer moment, en tant que, com a catòlica i conservadora, hi veia la salvació de l'anarquia republicana, suggestionada fàcilment per la propaganda 'nacional', que insistia només en la persecució religiosa i en el caos de la zona 'marxista'.

'El desembre de 1936 escriví una poesia humorística, El meu 'Copeo', arran d'una malaltia que l'obligava a fer règim durant les festes de Nadal, i no hi mancava una allusió a Franco, 'el General / de l'Espanya una':

'Benhaja el mortal

que avui per sa boca

pot tastar sa coca

del temps de Nadal;

que a mi, amb el meu mal,

per no estar dejuna,

patorrat em cal

de farina bruna

Farineta bruna,

oli sense sal...

Visca el General

de l'Espanya una!

Farineta bruna,

oli sense sal,

Visca el General!'

'Durant tota la guerra, Maria Antònia mantingué la seva adhesió a Franco, com demostra la seva correspondència i el pròleg en castellà que el 1938 posà a las Poesías del seu parent Lluís Ripoll i López, mort l'any anterior al front del Jarama".

Un altre cas de flagrant collaboració amb el feixisme és el de Llorenç Riber i Campins. Ho explica amb molt de detall Josep Massot i Muntaner a Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). A les pàgs. 165-166, escriu: "Però aviat envià [Llorenç Riber] articles a la revista falangista de Mallorca, Aquí estamos, collaborà des del final de 1938 al Servicio Nacional de Prensa -lliurant treballs al 'semanario para el extranjero' del Servei- i publicà altres articles a la premsa de Palma... Tot plegat fou suficient perquè un article anònim de la Gaceta Regional de Salamanca arran de La Liberación de Cataluña, en cantar les absoltes de la cultura catalana, es referís amb elogi a l'actitud de 'normalitat nacional' riberiana: "...hoy se salvan los que en Cataluña han mantenido o han cabado por seguir una línea de normalidad nacional: Eugenio d'Ors, José Pla, Ferando Valls [Taberner], Lorenzo Riber...'".

Actituds com les de Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, els germans Villalonga, etc., són les ajudaren al feixisme a mantenir durant dècades el poble mallorquí -i concretament la dona mallorquina- en una situació d'endarreriment social i cultural del qual només ha començat a sortir a ran de l'embranzida turística. Aquesta embranzida, amb totes les seves contradiccions, amb el terrible cost d'haver destruït, en bona part, la nostra terra -la famosa balearització-, ha permès, emperò, rompre el cicle de la misèria que des de temps immemorial era el pa nostre de cada dia de les nostres classes populars. Recentment, Gina Garcías (Palma, 1954), investigadora i periodista, ha estudiat aquesta problemàtica. Gina Garcías ha publicat (entre d'altres llibres) Calvià, del verde al azul, en collaboració amb Sebastià Verd; i diversos estudis sobre la situació de les dones, comMallorquines d'avui (1982), La desigualtat en xifres (1993), Les mallorquines d'avui (1987), Ramón Aguiló (1996), etc. Sincerament crec que no s'ha fet justícia amb una obra com Les mallorquines d'avui. Aquesta és, pens, una de les aportacions més importants al coneixement de la dona illenca que s'han escrit en els darrers temps. Saber que més del setanta-u per cent dels analfabets mallorquins són dones i que, en canvi, menys d'una tercera part dels titulats superiors pertanyen al sexe femení, és important per a copsar en tota la seva amplitud la problemàtica de la dona. Personalment -ara que estic enfeinat en la redacció de la cinquena part de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-197O)-, el capítol "L'educació de les mallorquines" (pàgs. 11-20) m'ha servit moltíssim per a copsar el nefast paper de l'església en el retardament del procés d'incorporació de la dona a l'activitat pública.

En acabar la guerra que la dreta feixista ordí contra el poble treballador (1936-1939), és a dir, a començaments dels anys quaranta, un 23 % de la població adulta mallorquina era analfabeta; d'aquest percentatge, un 28 % eren dones. El 1950 els analfabets eren el 17 %, entre els homes; la xifra d'analfabetisme entre les dones continuava en el 28 %. L'autora analitza a fons el procés pel qual el feixisme i l'Església Catòlica a Mallorca s'uneixen per a continuar mantenint la dona en el seu paper clàssic de submissió, tot negant-li l'escola i el coneixement. Aquesta política feixista i clerical (defensada a fons per intellectuals reaccionaris del tipus Llorenç Riber, Miguel i Llorenç Villalonga, la mateixa Maria Antònia Salvà, Joan Estelrich -secretari de Cambó, agent del franquisme-... ha portat com a conseqüència que, avui dia, més del setanta per cent de les mallorquines en edat de treballar romanen encara recloses en l'estreta funció de mestresses de casa, no arriben al deu per cent les que participen en política i molt poques tenen un lloc rellevant en la vida social, econòmica i cultural de les Illes. De l'any 1939 fins a començaments dels setanta, franquisme i clergat dificulten l'accés de la dona als instruments de coneixement (escola). Es tractava, per al feixisme i el nacionalcatolicisme, de conformar la dona en el paper "històric" de mestressa de casa. Com explica la nostra investigadora: "Les mallorquines que avui són adultes i que pogueren assistir a l'escola, varen anar majoritàriament a centres religiosos en què rebien un programa d'estudis distint al dels centres masculins i orientat a mantenir-les en el mateix paper que havien representat les seves mares". És el paper concret representat per matèries com les "labores del hogar", la "formación cívico-social" o, fins i tot, assignatures especialment programades per a elles com l'Educació Física, el Dibuix o les "Lecturas recomendadas". També, des de la trona, l'escola o el receptor de ràdio, el franquisme i el clergat varen difondre la imatge del "modelo de mujer española". El conreu de l'oració substituïa el de la ciència. En temps de la República i la guerra, els rojos havien comès l'"error" de "masculinitzar" la dona (és a dir, d'incorporar-la a la producció, a l'ensenyament, a la política, a la cultura, en definitiva).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. (Llorenç Capellà)

Gent que ha estimat el país

Per Llorenç Capellà, escriptor

La moda de retre homenatge i, per tant, de recordar els escriptors amb motiu del centenari del naixement o de la seva mort, comporta un exercici d'aproximació a l'època que varen viure. Si l'època en qüestió inclou la convulsió de la Guerra Civil, els judicis ètics són inevitables. Si a més a més les conseqüències d'aquesta guerra encara incideixen directament en la convivència quotidiana, la normalització lingüística i la configuració del país, l'opció ideològica que prengueren en aquells moments té una lectura actual, atès que estem immersos en el procés d'engegar tot allò que va paralitzar-se. De manera que la lectura que en facem, d'aquest passat i d'aquestes biografies, influirà, poc o molt, en les actituds individuals i col·lectives que en matèria de llengua, cultura i poble adoptem d'ara endavant. Tanmateix, no afinem gaire. En pocs dies UH ha publicat dos articles que he de qualificar de decebedors, atenent a la vàlua intel·lectual dels seus signants. Un l'ha escrit el pedagog Llorenç Vidal en referència a Llorenç Riber; l'altre, un dels caps visibles del PSM, el polític Antoni Alorda, que parla de Joan Estelrich. Tant Riber com Estelrich ens han llegat una obra important que ja forma part del patrimoni de la cultura catalana. Malauradament el quefer literari no és l'única cosa que els uneix, perquè també comparteixen un suport entusiàstic als colpistes que acabaren amb la República i implantaren una dictadura, tan cruel com obtusa, per la via de les armes. Això vol dir que ambdós apostaren per la repressió enfront de la llibertat; pel feixisme enfront de la pluralitat ideològica i religiosa; per la prohibició de la llengua catalana, la persecució de qualsevol identitat nacional que en el si de l'Estat no fos l'espanyola i tantes altres coses empobridores.

Mentre Riber publicava a Aquí Estamos, òrgan propagandístic de Falange, a Mallorca s'assassinava la intel·ligència. Quan Estelrich, des de París, s'encarregava de promoure el suport de la intel·lectualitat conservadora europea a Franco, agonitzaven a Espanya les utopies. Riber va ésser nomenat inspector d'ensenyament (1938) i va acceptar el càrrec sense tenir en compte que ben igual ocupava la plaça de Fernando Leal, assassinat. I Estelrich brindava, el vint-i-sis de gener del trenta-nou, sempre de París estant, per la caiguda de Barcelona en mans del feixisme. «Barcelone est libérée», va afirmar. I per tal de defugir qualsevol dubte sobre els seus sentiments més sincers, va creure adient reblar el clau: «Elle n'est pas conquisse. Elle est libérée». En fi...! Curiosament, Vidal i Alorda defensen Riber i Estelrich respectivament, adduint l'amor que professaren al país. Llorenç Vidal ho fa en un to força agressiu, en afirmar que Riber «puesto que las normas de la más elemental convivencia democrática nos exigen la tolerancia y aborrecen el fundamentalismo intransiguente, los prejuicios y la marginación por motivos ideológicos, debe ser reivindicado en esta su isla natal, a la que él tanto amó». Pel que fa a Alorda, també ens recorda l'amor d'Estelrich pel país, tot i que ho fa amb una cautela que és de justícia reconèixer. Probablement ambdós, Vidal i Alorda, l'encerten. Riber i Estelrich estimaven el país. Però, quin país? Tant l'un com l'altre procuren deixar-nos-ho ben clar. Per a comprovar-ho, no cal més que recórrer a les publicacions de Josep Massot. Escriu Riber: «la isla de Mallorca era la frontera de la fidelidad, el límite sagrado de la hispanidad entre Cataluña proterva y Menorca la rebelde» (Arriba, 1942). I Estelrich no dubta ni un moment a l'hora de ficar els peus a la galleda: «Dentro de pocos días lanzo una revista, en París, de propaganda de nuestro glorioso movimiento nacional. No fuera yo buen mallorquín si no consagrase en ese primer número una página a Mallorca y a su lealtad» (carta a Félix Escalas,1937). És evident quin era el país de l'un i de l'altre. Tanmateix, no vull acabar aquest article sense fer una altra referència al d'Antoni Alorda. El dirigent del PSM conclou la seva reflexió amb una pregunta als lectors. «I si s'aconseguís recuperar-los?», ens demana. I jo li responc: falsejant la història? I en benefici de qui o de què...? Amic, no embullem la troca.

Diari de Balears (11-V-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 18 de setembre

Esdeveniments

- Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera --adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants --a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicàEl proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

Naixements

- Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

***

- Paul Roussenq: El 18 de setembre de 1885 neix a a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De família pagesa, va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

***

- Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

- Pietro Ferrua: El 18 de setembre de 1930 neix a Sanremo (Ligúria, Itàlia) l'escriptor, acadèmic i propagandista anarquista Pietro Michele Stefano Ferrua. Cap al 1945 s'integrà en el moviment anarquista i en 1946 participà en la fundació de la Federació Anarquista de Sanremo (FAS). Aquest mateix any assistí com a delegat al Congrés Regional de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL). Entre 1948 i 1949 col·laborà amb el Cercle Llibertari d'Estudiants (CLE) de París. En 1950 esdevingué el primer objector de consciència anarquista reconegut com a tal per un tribunal i fou condemnat a 15 mesos de presó militar. En 1953 cofundà la revista Senza Limiti i en aquestaèpoca col·laborà en les publicacions del Grup «Anarchismo» de Nàpols i Palerm. En 1954 es refugià a Suïssa, on estudià a la Universitat de Ginebra i conegué la seva companya, la brasilera Diana. Entre 1953 i 1954 organitzà amb altres companys els primers Càmpings Internacionals Anarquistes que es realitzaren a Itàlia –Cecina (1953) i Marina di Carrarra (1954). En 1955, durant el Càmping Internacional de Salèrna (Provença, Occitània), participà en la creació de les primeres estructures de suport i d'una xarxa de solidaritat per als desertors i insubmisos francesos i algerians organitzades per les Joventuts Llibertàries. Entre 1955 i 1962, amb el suport d'André Bösiger, aconseguí passar a Suïssa un gran nombre d'antimilitaristes (desertors i insubmisos). En 1956 refundà, amb Claudio Cantini, la revista Il Risveglio Anarchico, que havia deixat de publicar-se amb la mort de Luigi Bertoni. En 1957 creà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), amb altres companys (Alexandre Alexiev, Henri Bartholdi, André Bernard, André Bösiger, Jean-Pierre Conza, etc.), el Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA), actualment amb seu a Lausana (Vaud, Suïssa), i en 1958 la Secció Suïssa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El gener de 1963 va ser expulsat de Suïssa per les seves activitats llibertàries i s'instal·là al Brasil, on fundà el Centre Brasiler d'Estudis Internacionals (CBEI), a Rio de Janeiro, i la Secció Brasilera del CIRA. Aquestes activitats no van ser ben vistes per la dictadura militar del Brasil i l'octubre de 1969 va ser detingut amb altres 15 companys.  El desembre de 1969 s'exilià als Estats Units. En els anys setanta entrà en la docència universitària, estudiant diferents camps (anarquisme, avantguardes artístiques i literàries, revolució mexicana, etc.). Després d'una conferència sobre anarquisme realitzada al Cercle Filosòfic, la Facultat de Filosofia del Portland College (Oregon, EUA) organitzà un curs superior sobre l'anarquisme gràcies al qual sorgí el I Simposi Internacional sobre l'Anarquisme que es realitzà el febrer de 1980 al Lewis & Clark College de Porland. En 1982 participà en la fundació de l'Institut Anarchos de Mont-real (Quebec, Canadà). En 1987 abandonà la seva càtedra i es dedicà a la difusió del pensament anarquista. Fou un dels oradors oficials del congrés«Outros Quinhentos», que se celebrà en 1992 a la Pontifícia Universitat Catòlica (PUC) de São Paulo. És autor de nombroses obres i estudis com ara Gli anarchici nella Rivoluzione Messicana: Praxedis G. Guerrero (1976), Surréalisme et anarchisme (1982), Anarchists in films (1983), John Kenneth Turner: a portlander in Mexican Revolution (1983), Ricardo Flores Magón e la Rivoluzione Messicana (1983), Avanguardia cinematografica lettrista (1984), Entretiens sur le lettrisme (amb Maurice Lemaître, 1985), Appunti sul cinema nero americano (1987), Anarchists seen by painters (1988), Italo Calvino a Sanremo (1991), L'obiezione di coscienza anarchica in Italia (1997), Ifigenia in Utopia. Four acts (2000), etc. Trobem articles seus en innombrables publicacions llibertàries i científiques internacionals.

***

- Roland Lewin: El 18 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 12 d'octubre– de 1940 neix a París (França) l'historiador anarquista i maçó Roland Lewin. Fou fill d'una jueva polonesa i d'un jueu alemany refugiats a França fugint dels nazis. Son pare fou, amb l'anarquista Louis Mercier Vega, un membre força actiu dels Amics de la Llibertat, branca francesa del Congrés per la Llibertat de la Cultura. Encara que nascut a París, Roland es crià a la zona sud de Grenoble (Delfinat, Arpitània) on sos pares s'havien establert. En 1959, abans de ser cridat a files i enviat a Algèria, s'allistà en la Marina Nacional. Un cop llicenciat en 1962, s'afilià al grup de Grenoble de la Federació Anarquista (FA), del qual fou un dels seus militants més destacats durant els anys seixanta. Amb el seu amic René Bianco, fou el responsable de la Comissió d'Història de la FA, que edità nombrosos textos sobre la història de l'anarquisme, i col·laborà en Le Monde Libertaire, especialment amb articles sobre la història del moviment anarquista alemany i sobretot sobre Eric Mühsam, del qual publicà una petita biografia. També col·laborà en aquests anys en Liberté, de Louis Lecoin, i Recherches Libertaires. Com que coneixia el jiddisch, va fer traduccions i envià cartes en aquesta llengua per encàrrec de la Comissió Preparatòria del Conferència Internacional de Carrara de l'estiu de 1968, on es fundà la Internacional de les Federacions Anarquistes (IFA). En 1968 el seu grup de Grenoble abandonà la FA i s'adherí a la Unió dels Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), però ell restà en la Comissió d'Història de la FA fins al 1970, any en qual deixà aquesta organització. Treballà com a periodista independent per a Le Dauphiné Libéré i, encara que no tenia el batxillerat, aconseguí entrar per convalidacions en l'Institut d'Estudis Polítics (IEP) i arribà a doctorar-se en Història en la Universitat de Grenoble II i a ser professor d'aquesta disciplina a l'IEP, a la Universitat de Ciències Socials i a altres centres educatius. En 1978 defensà una tesi de tercer cicle sobre Sébastian Faure i l'educació llibertària. Fou membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella, de l'Ordre Maçònica Mixta «Le Droit Humain», del Cercle Judaic «Bernard Lazare» de Grenoble i del Planning Familiar Regional. En 1992 va ser un dels organitzadors d'un col·loqui sobre el militant comunista alemany i amic dels seus pares Willy Münzenberg, exresponsable del Komintern que esdevingué antiestalinista en 1937 i que desaparegué misteriosament en 1940, sens dubte assassinat per agents soviètics. Fou un apassionat dels llibres i el seu apartament de Grenoble n'estava literalment farcit. Participà en nombrosos col·loquis, com ara «La Quinzaine Yiddish» (Grenoble, febrer de 1981), on presentà la comunicació «Judaisme et révolution»; «Terreur et représentation» (Grenoble, novembre de 1993);«Littérature et anarchie» (Grenoble, març de 1994), on presentà la comunicació«Littérature et anarchisme en Allemagne sous la République de Weimar»; «La Révolution espagnole de 1936» (Grenoble, abril de 1996), «L'extrême droite en France de 1880 à nos jours» (Dublín, març de 1998); etc. Col·laborà en el Dictionnaire biographique du mouvement ouvrier français (Le Maitron). Historiador de l'antisemitisme i dels camps de concentració nazi, en 1984 denuncià el negacionisme de Paul Rassinier en la revista Silex i fou membre de la Commission Communal d'Enquête sur l'Spoliacion des Biens Juifs (CCESBJ, Comissió Municipal d'Investigació sobre l'Espoli dels Béns Jueus) des de la seva creació en 1997. A més de les citades, entre les seves obres podem destacar Erich Mühsam (1968), Grenoble et le Vercors de la Résistance à la Libération (1985, entre d'altres), Sébastien Faure et la Ruche ou l’éducation libertaire (1989), entre d'altres. Roland Lewin va morir d'un infart mentre dormia el 18 de novembre de 2009 a Grenoble (Delfinat, Arpitània), quan estava a punt de concloure una voluminosa biografia de Münzenberg; fou incinerat el 25 de novembre al Centre Funerari de La Tronche de Grenoble.

Roland Lewin (1940-2009)

Defuncions

- Capitán Chimeno: El 18 de setembre de 1937 mor a Fuenteobejuna (Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Havia nascut el 23 de novembre de 1912 al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya). Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa «Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la«Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

***

- Josep Torrents Rossell: El 18 de setembre de 1943 mor a Boyeros (l'Havana, Cuba) l'anarcosindicalista, i després comunista, Josep Torrents Rossell –també citat Rosell. Havia nascut en 1899 a Bellvei (Baix Penedès, Catalunya). De ben jovenet, participà en les mobilitzacions agràries que es portaren a terme entre 1917 i 1920. En 1918 fou el representant de la Societat Agrícola de Bellvei a la Federació Comarcal de Valls. Fou un dels organitzadors, amb Pau Padró Cañellas, de la Federació Comarcal de Sindicats Agraris (FCSA) del Baix Penedès, adscrita a la Federació Nacional d'Obrers Agrícoles (FNOA) i, en 1919, a la Confederació Nacional del Treball (CNT). La seva feina de corredor de vins, facilità la seva activitat sindical ja que circulava arreu Catalunya i aquest fet va propiciar que fos nomenat secretari d'Organització de l'FCSA. El desembre de 1919 fou delegat de la Federació d'Agricultors del Vendrell i comarca al II Congrés de la CNT, que se celebrà al Teatre de la Comèdia de Madrid (Espanya), on fou partidari de l'adhesió provisional de la CNT a la III Internacional. Fugint del servei militar i de la repressió desfermada per la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on entrà en contacte amb les activitats del Partit Comunista Francès (PCF) i de la Confederació General del Treball (CGT), replantejant-se l'eina revolucionària de la vaga a Catalunya pel que feia les zones majoritàriament rabassaires. Amb la proclamació de la II República espanyola, retornà a Bellvei i s'afilià, com altres confederals, entre ells Padró, al Bloc Obrer i Camperol (BOC) i a la Unió de Rabassaires (UR). En aquesta època lluità per la revisió de contractes i per la nova Llei de Contractes de Conreu; també destacà com a orador i articulista en La Batalla. Arran dels fets d'Octubre de 1934, va ser detingut i tancat al vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona. El maig de 1936, a proposta de la UR, va ser inclòs en la candidatura del Front d'Esquerres per a l'elecció dels compromissaris que havien de triar, amb els diputats a Corts, el nou president de la República. Després de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya en representació de la UR, membre del Comitè Central d'Avituallament de la Generalitat de Catalunya i comissari general d'Intendència de l'Exèrcit Popular de l'Est. Fou partidari de la aliança de la UR amb les organitzacions obreres, especialment amb l'acabat de crear Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), i finalment, amb altres companys del BOC, acabà ingressant en el citat partit comunista. El juliol de 1937, durant la I Conferència Nacional del PSUC, va ser elegit membre dels seus Comitè Central i Comitè Executiu, i substituí Víctor Colomé en la seva secretaria d'Agricultura. Contrari a les col·lectivitzacions confederals, reivindicà la unitat sindical i el reforçament del model del sindicat únic propiciat per la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FSAC). Durant la tardor del 1938, formant part d'una delegació del PSUC convidada a participar en els actes commemoratius de l'aniversari de la Revolució d'Octubre, visità la Unió Soviètica, i les seves impressions es van publicar en el periòdic comunista Treball. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 emigrà a Santo Domingo (República Dominicana), per acabar exiliant-se a Cuba. En els seus últims anys es desequilibrà mentalment (mania depressiva) i visqué gairebé en la indigència. Josep Torrents Rossell es va suïcidar tallant-se les venes el 18 de setembre de 1943 a l'Hospital Psiquiàtric de Mazorra a Boyeros (l'Havana, Cuba) on havia estat reclòs.

***

- Volin: El 18 de setembre de 1945 mor a París (França) el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Havia nascut l'11 d'agost de 1882 a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), en una família burgesa benestant --sos pares eren metges. Amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del«Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda, òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicarLe fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

- Cristóbal Gamero Crespo: El 18 de setembre de 1976 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Havia nascut cap el 1896 a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia). En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras.

***

- Alfred Weiland: El 18 de setembre de 1978 mor a Berlín Oest (República Federal Alemanya) el socialista llibertari Alfred Weiland. Havia nascut el 7 d'agost de 1906 al barri de Moabit de Berlín (Imperi Alemany). Començà a treballar d'aprenent d'ajustador i després fou telegrafista. En 1925 s'afilià al National Sozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit Nacionalista Obrer Alemany), però la seva passada fou anecdòtica; després entrà a formar part del Kommunistischen Arbeiter-Partei Deutschlands (KAPD, Partit Comunista Obrer d'Alemanya) i de la Allgemeinen Arbeiter-Union (AAU, Unió General de Treballadors). A finals dels anys vint fou l'editor de la publicació comunista consellista Kampfruf. En aquesta època formà part de la Sozialwissenschaftliche Vereinigung (SWV, Organització de Ciències Socials)  i dels Roten Kämpfer (RK, Combatents Rojos). Oferí una forta resistència a la pujada del nazisme i per aquest motiu entre l'agost de 1933 i la tardor de 1937 va ser reclòs al camp de concentració de Hochstein (Dreisesselberg, Bavaria, Alemanya). Un cop lliure continuà amb la seva militància antinazi i durant la II Guerra Mundial, pensant que estaria més segur de la Gestapo al front que a la reraguarda, s'allistà com a soldat. Després de la guerra romangué a Berlín Est. Es definí com a socialista llibertari i reivindicà la unitat entre els dos sectors dels socialisme antiautoritari: l'anarquisme i el consellisme comunista. En 1947 fundà la revista Neues Beginnen, òrgan de la nova organització consellista que creà, el Gruppe Internationaler SozialistInnen (GSI, Grup de Socialistes Internacionals), que reivindicà la vaga salvatge com a eina fonamental de lluita obrera. En aquesta època treballà a la Direcció Central de l'Educació Popular de Berlín Oriental. Després entrà a l'Institut del Periodisme i fou membre del consell d'empresa, abans de ser acomiadat per les pressions dels dirigents comunistes. Esdevingué professor en una escola de secundària de Berlín Oest, fet pel qual va ser agredir nombroses vegades per militants comunistes. Durant la primavera de 1950 fundà la revista Der Funke, continuació de Neues Beginnen. L'11 de novembre d'aquell any va ser segrestat en ple carrer quan comprava el diari en un quiosc per agents de la policia soviètica i portat davant un Tribunal Militar acusat d'«alta traïció, sabotatge i espionatge». Encara que el tribunal l'exonerà de culpa, va ser novament detingut per la policia política, rejutjat per un «Tribunal Popular» de la República Democràtica Alemanya i condemnat a 15 anys de presó. Durant la seva detenció realitzà set vagues de fam i fou torturat i obligat a redactar unes «confessions»; però les seves confessions van ser tan absurdes que no es pogueren publicar. El 8 de maig de 1958 va ser finalment alliberat de la presó de Brandenburg-Görden (Brandebourg-sur-la-Havel, Brandebourg, República Democràtica Alemanya), després d'una campanya de suport portada des de la República Federal Alemanya i amb el suport de la premsa d'esquerres d'altres països europeus (Països Baixos, Suècia, Noruega, Dinamarca, Bèlgica i França), i retornà a Berlín Occidental. En 1960 entrà a formar part de l'anticomunista Verband Politischer Häftlinge (VPH, Associació de Presos Polítics), de la qual va ser nomenat president en 1963. Fou força crític amb el moviment estudiantil de 1968.

***

- Ocaña: El 18 de setembre de 1983 mor a Sevilla (Andalusia, Espanya) el pintor naïf, activista per l'alliberament dels drets dels homosexuals i llibertari José Pérez Ocaña. Havia nascut el 24 de març de 1947 a Cantillana (Sevilla, Andalusia, Espanya). Ja de molt jove comença a pintar i, després de reconèixer la seva homosexualitat i reivindicar-la, en 1971 abandonà el seu poble natal a causa de la intolerància i la marginació a la qual es va veure sotmès. Establert a Barcelona (Catalunya), es guanyà la vida com a pintor de parets; però en aquesta ciutat pogué expressar el seu art i les seves idees transgressores d'una manera més lliure. Es relacionà amb diversos autors plàstics d'aleshores (Nazario, Camilo, Copi, etc.) i artistes (Enric Majó, Ventura Pons, Jesús Garay, etc.). Va viure a la Plaça Reial de la capital catalana, on tenia instal·lat un altar amb una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció plena de flors al balcó. Era força conegut a les Rambles barcelonines, on es passejava transvestit sense pudor amb robes que barrejaven la religiositat típica andalusa amb les estètiques més avantguardistes; tampoc no tenia cap emperò en despullar-se integrament en mig del passeig --en 1976 per aquest motiu fou jutjat per«escàndol públic» per la justícia franquista i la seva «Llei de Perillositat i Rehabilitació Social». Muntà diverses exposicions pictòriques en diversos locals (bars, llibreries, galeries, museus, etc.), espectables (teatrillos) i«processons», on mostrà la seva estètica kitsch particular i original (ventalls, verges, beates, vídues, vetlles de difunts, ploraneres, cementiris, esglésies, escolans, àngels, flors, mantellines, peinetas,faralaes, saetas, etc.). El 27 d'octubre de 1978 realitzà un gran mural a la Bodega Bohemia de Barcelona i el febrer de 1980 un altre per al col·legi públic La Esperanza de Cantillana. Milità en el Front d'Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). Llibertari o«llibertatari», com li agradava definir-se, va participà activament en diversos actes culturals promoguts pel moviment anarquista (Jornades Llibertàries Internacionals de juliol de 1977, etc.) i per la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ocaña va morir el 18 de setembre de 1983 en un hospital de Sevilla (Andalusia, Espanya) a conseqüència de les complicacions mèdiques sorgides de les greus cremades patides una setmana abans en un desgraciat accident produït quan la seva disfressa de Rei Sol, feta amb paper i teles, se li calà foc per mor d'unes bengales durant una festa infantil al seu poble natal. Les seves obres les signà sota el nom d'Ocaña, Pérez i Ukania (son segon llinatge en àrab). En 1978 el director català Ventura Pons li dedicà la seva primera pel·lícula, Ocaña, retrat interminent, on el pintor parla en primera persona sobre la seva vida. El dibuixant Nazario li retré un homenatge en el seu còmic Alí Babá y los 40 maricones (1993). En 1985 Andrés Ruiz López obtingué el Premi Nacional Calderón de la Barca de dramatúrgia per Ocaña, el fuego infinito i Marc Rosich escrigué l'obra teatral Copi i Ocaña al Purgatori (2004). Sa família posseeix gairebé tota la seva obra pictòrica, de la qual exposa una part en un bar de la seva propietat.

Actualització: 18-09-14

El 90 % de los municipios españoles carece de librerías, éstas se concentran en las grandes ciudades. Parece clara esta frase anterior, mas no lo es puesto que la dificultad radica en definir qué es una librería. En muchos pueblos de Mallorca (y en Palma también) las papelerías también venden libros y se autodefinen como Papelería - Librería, El Mapa de Librerías 2013 dedica varias páginas a definir qué es una librería y llega a la conclusión que en España había en 2012, 5556 librerías, habiéndose producido un descenso del 21,5 % en relación al 2008 en que se contaban 7074.

Este estudio no tiene en cuenta la comercialización del libro electrónico ni las ventas de libros en papel realizadas por correo por empresas que no tienen una venta directa al público en un local destinado a ello. Así por tanto, la incidencia que en Francia y otros países se ha denominado "el problema Amazon" no se tiene en cuenta.

En el 2012, el número de librerías por cada 100000 habitantes es de 11,8 y en el 2008 era de 13,3.

Este estudio realizado por la Confederación Española de Gremios y Asociaciones de Libreros, sólo considera el conjunto de las islas, siendo las islas Baleares un único elemento de anotación sin indicar los datos de cada isla.

En Baleares hubo en el año 2012, 84 librerías, un 7,3 librerías por cada 100000 habitantes (1119439), siendo la media española del 9,2 librerías por cada 100000 habitantes. Por debajo de Baleares están Andalucía (7,1), Castilla - La Mancha (6,6) y Melilla (6,2). Las regiones con más librerías por habitantes son La Rioja (16,1), Galicia (15,1) y Asturias (15,9). En el Mediterráneo, Cataluña tiene 7,9; el Reino de Valencia (7,4) y Murcia (9,0).

Este extenso estudio (83 páginas) va acompañado del Directorio de Librerías 2013 en que se nombran las librerías y se dan datos sobre ellas, pero está en orden alfabético y me resultaría difícil localizar las de Baleares.

Hay muchas cuestiones que me planteo en relación a estos informes:

• ¿Hay algún informe más detallado sobre las islas? El Gremi de llibreters de Mallorca¿tiene los datos más detallados?. En su web no encuentro nada.
• ¿Cómo circula la información sobre el libro en Mallorca? ¿Qué webs mallorquinas se hacen eco de estos informes enlazándolos? ¿Qué canales informativos hay en la isla sobre la temática libro? Hoy he visto una especie de catálogo anual del libro editado en Mallorca. Lo publica el Consell de Mallorca, pero, me han dicho, sólo en papel. ¿Por qué no está en digital y al alcance de los ciudadanos? Todo es como muy secreto, muy de capillita.

__________________________________________________

Al ple de maig es va aprovar la nostra moció segons la qual l'Ajuntament havia de pressupostar i realitzar un procés participatiu per decidir entre tots (ciutadans, tècnics i polítics) els usos dels espais públics existents encara sense definir: el futur edifici del solar de la pescateria , el bar Katy i el Puig de Santuïri, per tal d'incorporar-los als projectes definitius. La moció va ser aprovada amb 12 vots a favor, els vots dels regidors del PI (CiU i la Lliga) a l’equip de govern i tots els grups de l’oposició (Alternativa, PSOE, UMP, PSM i Esquerra), i 5 abstencions dels regidors del PP.

Abans del ple vam fer arribar a tots els grups material i informació sobre processos de participació d’usos d’espais públics que s’han fet a altres ciutats i que poden servir de model al que hem de fer a Pollença.

Una vegada aprovada la moció vam sol·licitar al PP&PI que iniciés aquest procés amb l’edifici de la pescateria i els van suggerir fer una reunió amb el tècnic de medi ambient, que té l'experiència d'haver participat al procés participatius més important i organitzat que s’ha fet a Pollença que va ser el de l'Agenda Local 21. No vam obtenir cap resposta ni de PP ni del PI. Igual que no hem obtingut resposta o l’hem rebut de forma molt general quan hem demanat per com farien el procés de participació ciutadana al ple, a reunions i a la mateixa taula de contractació de la que formam part... Amb aquesta passivitat hem perdut quatre mesos que eren importants per fer un procés participatiu com pertoca.

Ara que s’han obert els nou projectes presentats per a la reforma de la pescateria l’únic que ha declarat l’equip de govern és que després de ser avaluats pel jurat, els projectes s'exposaran en un espai públic del municipi perquè la ciutadania pugui opinar-ne... Un concepte de participació ciutadana més que pobre.

Un procés de participació ciutadana és alguna cosa més. Com mínim en primer lloc s'ha de informar als cutadans de les  les limitacions i condicionaments dels espais. Cal considerar tres punt bàsics; garantir la seguretat, l’accessibilitat i la funcionalitat. Després vendria la realització de tallers de participació per la reflexió i debat de les propostes dels ciutadans, les associacions i  l'Ajuntament. Sistematització de la informació recollida, anàlisi de les propostes i de la seva viabilitat tècnica i econòmica i per acabar es decideix per consens l'ús dels espais amb tots els agents que s'han implicat al procés.

Actualment la ciutadania es sent cada vegada més allunyada de la  política, per què aquesta no respon a les seves necessitats. Per superar això hem d' avançar cap a una nova democràcia participativa que tingui en compte la ciutadania d'una forma més constant. Quan parlem de participació ciutadana parlem d'influir en la presa de decisions de forma vinculant. No es tracta de consultar determinades decisions a la ciutadania sinó de traspassar-los el poder.

Avui us esperam la nostra assemblea popular i oberta a les 20:00 a la taverna dels jardins Joan March. Tots els participants tenim veu i vot, us animam a venir i participar.

                       El nou ordre mundial està a punt.

     El nou ordre mundial significarà l'establiment d'un món multilateral, en el sentit que restarà liquidat l'ordre mundial actual, monopolar,  d'hegemonia dels Estats Units. El nou ordre mundial implicarà la fi de l'imperialisme dels Estats Units i de les potències europees  (França i Anglaterra mantenen actius els dispositius de la seva època imperial, i són els principals agents imperialistes  d'Europa).

    L'Índia s'adhereix al bloc de Rússia i de la Xina.

   La sol·licitud formal de l'Índia per a ser membre de la Organització  de Cooperació de Xangai (OCS),  a Duixambe, 13.09.2014, representa el fracàs més estrepitós de la diplomàcia nord-americana. 

   Contra els pronòstics de Washington, l'Índia (que se suposava que formava bloc amb els EUA contra la Xina), als darrers anys se'n ha anat allunyant del ''protector''  ianqui (L'Índia desobeí, a 2013, l'ordre de minvar la compra de petroli de l'Iran). L'Índia no amaga la seva estratègia mundial: Rússia ha esdevingut  el seu principal proveïdor d'armament. I, per més inri, vaixells de guerra dels dos països han fet maniobres conjuntes a l'oceà Índic.

     Està previst que el Pakistan ingressi ben prest a l'OCS. L'Iran ha fet la sol·licitud d'entrada, però de moment és a l'espera; només participa com a observador.  Vegeu la informació a la web Cap a un nou ordre mundial.

        Al 1840, Londres era el taller del món, i, al 1940, el taller del món s'havia traslladat als Estats Units.

     Acabada la II Guerra, la Unió Soviètica es mostrà capaç de competir amb el colós ianqui. Però el bipolarisme mundial s'acabà, de sobte, al 1990, amb la desfeta de l'URSS.

    Filòsofs i economistes declaraven que era la fi de la història, en el sentit que, escombrat el socialisme, el sistema capitalista esdevenia universal i etern.

    Però aquestes declaracions eren producte d'un somni reaccionari. En sentit contrari al que ells pensaven, la història s'orientava cap a un nou ordre mundial multilateralista; un nou ordre, on els EUA i les potències europees de l'oest deixarien de configurar un món a la seva imatge.

    En contra de les previsions dels mitjans ''occidentals'', a començaments del nou segle, la Xina havia esdevingut la primera potència industrial del món, i, al 2014, es reconegué oficialment que la Xina era el primer exportador mundial, sobrepassant a l'Alemanya. O sigui, que la Xina havia esdevingut el taller del món.

   Si no enguany serà l'any que ve que la Xina esdevindrà la primera economia mundial, superant els EUA.

   Els 40.000 economistes-filòsofs han fet el cuc de l'orella malalt repetint sense aturall que l'èxit econòmic del gegant asiàtic era debut a que aplicava el sistema capitalista. I afegien la cantilena de la ''la mà d'obra barata xinesa''. Però no explicaven com així els EUA i Anglaterra havien deixat d'ésser el taller del món, com així havia minvat la seva capacitat industrial a partir dels anys 60.

     Mà d'obra barata n'hi ha arreu del món, però és un factor que no influeix per res en el desplegament econòmic dels països. Allò que determinà el salt apoteòsic de l'economia xinesa no fou la mà d'obra barata, sinó  els enginyers barats, els directius empresarials barats, els consellers de les empreses barats, els directors de banca barats, els alts càrrecs de l'Administració barats, etc. D'aquesta barator no en parlen mai  els mitjans capitalistes. Però la clau que explica el sorgiment de la nova civilització xinesa ha sigut la revolució social engegada pel PCX.  En trenta anys, la Xina subdesenvolupada esdevingué un país  avançat en tots els ordres.

   Per entendre la cosa:  Al 1936, foren les amples masses pageses les que conformaren l'exèrcit de Mao Zedong. En contra dels dirigents del PCX, En Mao va deixar de banda la revolució proletària i va promoure una guerra contra l'ocupant japonès i contra els oligarques. Fou a aquesta proposta de guerra a la que s'afiliaren els pagesos.

  Fou el Partit Comunista Xinès el responsable de portar a terme la nova estratègia d'En Deng Xiaobing, encetada al 1978; estratègia que comportà un creixement inaudit dins la història mundial.

   En Marx va cometre errors garrafals; i un del més notoris va consistir en suposar que el procés de l'economia seguia una mena de determinisme semblant als processos de la física. I encara més fatal és el seu l'etnocentrisme: En Marx donava com a determinant la subordinació d'Orient a Occident.

   En un escrit anterior, jo deia: Podem constatar una altra errònia llei del materialisme dialèctic de Karl Marx.  Els grans canvis històrics i el desenvolupament dels grans processos econòmics al segles XIX i XX no s'han acomodat al suposat mecanicisme de la llei de l'acumulació del capital de Marx. Segons aquesta llei, s'esdevé un creixement inacabable del capital i de les empreses capitalistes, així com del nombre de treballadors; es dona per suposat que, necessàriament, les grans empreses absorbiran o eliminaran a les petites empreses. Aquests enunciats mecanicistes foren fets des d'una radical concepció etnocentrista. Per a Marx, era inconcebible l'aparició de  burgesies no europees capaces de desafiar a la burgesia establerta, l'europea. Per veure una cita, En Marx escrigué: Així com (la burgesia) ha fet el camp dependent de la ciutat, ha fet els països bàrbars i semibàrbars dependents dels civilitzats, els pobles pagesos dependents dels burgesos, l'Orient d'Occident (El Manifest del Partit Comunista, pàg. 19).

    En contra de les prediccions d'En Marx, els països d'Àsia han sigut capaços d'un desplegament que ha posat en crisi l'hegemonia d'Occident. Per a l'autor del Manifestés inconcebible que un petit país asiàtic com és Corea del Sud pugui esdevenir líder mundial en construcció de vaixells (Corea ocupa el segon lloc en el rànquing mundial, a darrera de la Xina).

     Sobre la qüestió plantejada, podeu veure el meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen, l'Iran s'industrialitza. La resolució del misteri.

   Segons han declarat repetidament, Washington segueix una estratègia segons la qual els Estats Units ha de mantenir la seva hegemonia econòmica basada en les indústries d'alta tecnologia, i d'alta tecnologia militar. Washington dóna per suposat la superioritat dels seus centres d'investigació d'alta tecnologia i d'alta tecnologia militar.

   Però hem de veure que aquesta suposició és gratuïta.

    Al 2004, l'opinió pública nord-americana restà alarmada al publicar-se les estadístiques sobre la promoció d'enginyers. Amb la publicació de l'informe de la Universitat de Duke de 2004 (Durham, Carolina del Nord), que comparava el nombre d'enginyers entre els Estats Units i l'Índia i la Xina, sembla que les elits ianquis  van quedar espantades. Segons l'informe (el qual fou amplament difós als mitjans de comunicació), el nombre de graduats anuals en enginyeria era de 70.000 als EUA enfront dels 600.000 de la Xina i els 350.000 de l'Índia.

    La pretesa superioritat nord-americana  en ciència i en alta tecnologia és propaganda que Washington encarrega de propagar als mitjans ianquis.

     Com era de preveure, no fou el cas que la Xina restés resignada a desentendre's de la investigació científica i tecnològica. Per descomptat, el gran país comunista disposa de més universitats i de més centres d'investigació d'alta tecnologia que els EUA. Com a exemple indicatiu vegeu la web La Xina estudia tecnologia sebmarina de velocitat d'hipersònica.

   L'estratègia d'En Xiaobing inclogué l'adopció del confucianisme com a moral social, de manera que el govern xinès promou el pacifisme i porta una estricta política de no intervenció en els assumptes interns dels altres països.  Aquesta estratègia fa que Pequín no denunciï l'agressivitat de l'imperialisme ianqui. Però aquest pacifisme xinès  no comporta una renúncia  a desplegar unes forces militars que assegurin la defensa del país. Actualment, el pressupost de defensa de la Xina és el segon més gran del món, darrera del nord-americà.

   Tot i que la despesa militar nord-americana és formalment tres vegades superior a la xinesa, l'exercit xinès fa palès que el seu ritme de creixement tecnològic supera el dels ianquis.  La Xina - i també Rússia - ha fet saber que la pretensió de Washington d'aconseguir la immunitat militar per mitjà de l'Escut Antimíssils era un mer somni. Per altra banda, la despesa invertida en la tecnologia de la Cúpula de Ferro es menja una bona part del pressupost de defensa, la qual cosa  fa que s'equiparin de cada vegada més les capacitats de guerra entre els dos països.

    Com a mostra de l'alt grau de la tecnologia bèl·lica xinesa  podeu veure les web Els míssisl supersònics xinesos deixen absolet el sistema de defensa dels EUAL'amenaça de l'alta tecnologia xinesa.

    I encara més orientador és l'informe de la web La Xina fa proves secretes del míssil hipersònic.

     Als anys 90, Washington estava encantat amb el camarada Gorbatxov. Tot i que els russos votaren a favor de la continuïtat de l'URSS, En Gorbatxov  va propiciar la seva desfeta.

  Segons el programa de Washington, les empreses industrials i financeres  de Rússia havien d'anar a parar en mans d'uns pocs centenars  de grans oligarques, de manera que l'Estat rus, en realitat, serien aquests oligarques, a la manera com s'esdevé actualment a Ucraïna; és a dir, havia de ser una ruïna d'Estat.

   Però l'arribada al poder d'En Vladímir Putin, al 2000, va significar l'aturada del desmantellament de l'Estat rus.  En Putin va iniciar la reconstrucció de l'Estat. En Putin va anul·lar el poder dels oligarques i va desfermar una mena de guerra secreta contra ells (Molts d'aquests acabaren a la presó o a l'exili). 

    Amb el lideratge d'En Putin, Rússia no solament esdevenia  ''economia emergent'' (que deia la premsa capitalista), sinó que recuperava les grans estructures socialistes de l'època soviètica. Respecte al creixement de l'economia russa podeu veu les estadístiques a la web Russian economy since fall of Soviet Union. De fet, Rússia ha recuperat l'estatus de gran potència mundial.

       Mentre els EUA, la UE i el Japó continuen amb una economia estancada o en recessió, Rússia no ha interromput el seu ascens com a potència econòmica i industrial (Segons el Banc Mundial, Rússia ha esdevingut la cinquena economia mundial, sobrepassat a Alemanya. Podeu veure la web Rússia, cinquena economia mundial).

  D'immediat, Washington va considerar que En Putin era l'enemic a batre. En tot moment, va procurar intervenir en la política interna de Rússia amb l'objectiu de despenjar a Putin de la presidència de la Federació Russa. Per altra banda, els mitjans capitalistes dels EUA i de la UE iniciaren una campanya contra En Putin que dura fins avui.

     Tesi primordial:  Actualment, allò que determina el procés històric mundial (i afecta, per tant, a tots els països del món) és la confrontació entre el bloc multilateralista i l'imperi ianqui juntament amb els seus aliats subordinats.

  Que resti clar: Contra la corrupció informativa dels mitjans ''occidentals'', no és el cas que es doni una confrontació d'imperis. Els mitjans corruptes han fet com si no sabessin que l'Índia ha fet la sol·licitud per  formar part de l'OCS.

    L'estratègia del multilateralisme és clara: acabar amb la pràctica d'intromissió de l'imperi ianqui.

    Actualment, Rússia fa de punta de llança del bloc multilateralista, però, per descomptat, la gran potència del bloc és el gegant xinès.

         L'OECD té previst que la Xina serà la primera economia mundial a l'any 2016 (Vegeu l'informe La Xina, primera economia mundial al 2016).

   Que resti clar:  Rússia, la Xina i l'Iran no tenen Estats vassalls.

    S'ha de saber: La major part de països de l'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica són clarament partidaris del multilateralisme.

   S'ha de saber: Els mitjans capitalistes a tot temps   parlen de la crisi econòmica mundial, però la veritat és que la crisi és quasi exclusiva d'Europa, Estats Units, Canadà i el Japó; i, pel contrari, la crisi no afecta a la major part de països de la resta del món (I la Xina continua mostrant els seus inaudits índex de creixement, situats entre el 7 %  i el 8 %).

Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)

La lluita per una Constitució autènticament democràtica.

1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).

Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.

Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)

Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)