Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 81 | 82 | (Page 83) | 84 | 85 | .... | 465 | newer

    0 0

    Entrevista a Sandra Sue sobre l'exposició "Fugit". L'artista ens explica els perquè del seu treball.

     



    0 0

     

    Aquest dijous 26 ple ordinari de juny , a les 20,00 hores a la Casa Consistorial. Podeu assistir, escoltar-ho per Ràdio Pollença o seguir la votació al nostre perfil de facebook.

    Podran dir moltes coses d'Alternativa però no que no fem feina de valent; hem estat l'únic partit que ha presentat precs i preguntes per escrit als dos darrers plens, l'únic partit que ha presentat al·legacions al reglament municipal de proveïment d’aigua potable, i l'únic partit que presenta mocions al ple d'aquest dijous (dues)

    Com sempre publicam i comentam l'ordre del dia del ple de juny (feina que s'hauria de fer a la pàgina de l'Ajuntament)

    Segon.- ORDRE DEL DIA de la sessió:

    I.- PART RESOLUTIVA

    1.- Resolució d’al·legacions i, en conseqüència, aprovació definitiva, si procedeix, de la modificació de l’Ordenança reguladora de preus Públics del Festival de Pollença 2014. Veure darrer article sobre aquest tema

     Ni PP ni PI han reflexionat sobre el seu comportament que consideram barroer i antidemocràtic i han aprofitat la seva majoria absoluta per anar en contra del que havia decidit la majoria dle ple fa uns mesos.  PP&PI han desestimat les al·legacions que haviam presentat l'oposició: l'ampliació del descompte als residents del 10 al 25 % i que els preus continuen sent fixats pel ple i no per la Junta de Govern com pretenia ara el batle.

    Consideram que els pollencins, que són els que sufraguen molt majoritàriament amb els seus impostos el cost del Festival, haurien de tenir un major descompte. Igualment pensam que no hi ha cap motiu per incloure l'article 6è. de delegació en la Junta de Govern de la fixació o modificació de la quantia dels preus públics del Festival. Els preus d'un acte cultural tan important com és el Festival s'han de fixar en el organisme més representatiu i democràtic que és el ple municipal

    - Al·legacions de l'oposició als preus del Festival

     - PP&PI d'esquenes al ple

    - PP&Pi no accepten rebaixar un 25% el preu de les entrades del Festival als residents

     De moment només coneixem el cicle de concerts del Festival

    2.- Aprovació, si procedeix, de reconeixement extrajudicial de crèdit (Expedient núm. 3/2014/INT)

    Informe Intervenció

    A l'escola del Port de Pollença  no es pagava la quota de servei de Repsol  des del 2012 i  tampoc s'havia pagat  el subministrament d'octubre del 2013. Import total 1070,29. També hi ha una petita  factura de  material oficina per  la residència per valor 35,25 euros de la residència. 

    3.- Aprovació inicial, si procedeix, de modificació de crèdit en modalitat de crèdit extraordinari i transferència de crèdit  (Expedient núm. 5/2014/INT)

    S'augmenten les partides d'activitats cultural i activitats  museu i s'afegeix una partida a les obres teulada del Joan Mas ( IBISEC dirección de seguretat).

    Aplicació del Pressupost de Despeses per la qual es dota de crèdit extraordinari (1) i transferència de crèdit (2)

    Aplicació

    Crèdit inicial

    Modificació

    Crèdit definitiu

    (1) 151 75302 Obres Teulades Joan Mas IBISEC

    0

    1.200 €

    1.200 €

    (2) 330 226061 Activitats culturals i didàctiques

    27.000

    30.000 €

    57.000 €

    (2) 333 226011 Museus, exposicions, actes i impremta

    30.000

    30.000 €

    60.000 €

    Els doblers surten del capítulo 1 de la plaça informática en  excedencia que passa de       470.842     a       409.642 €. TOTAL BAIXES I ALTES61.200    

    4.- Resolució de reclamacions i aprovació definitiva, de la modificació puntual del reglament municipal de proveïment d’aigua potable

     Només nosaltres hem presentat al·legacions que han estat rebutjades. Informe

    El Reglament del proveïment d'aigua potable fou elaborat l'any 1989, i consideram que cal una reelaboració integral  d'un nou reglament adaptat a les noves normatives des de la redacció de vigent , i adaptat a les circumstàncies  i conveniències actuals dins la legalitat.

    A la comissió el batle va dir que estava d'acord, igual que cal renovar els estatuts d'EMSER ... Tota la legislatura diuen que estan fen feina però que els falten mitjans humans.

     Recordau que un decret llei aprovat pel govern del PP, que prohibeix des del 1 de gener de 2012 qualsevol tipus de contractació o oferta d'ocupació en el conjunt de les administracions públiques de l'Estat, inclosos els organismes municipals i les empreses públiques. Tant és que l'Ajuntament tingui superàvit i necessiti personal, aquest decret només vol afavorir la privatització de serveis.

     
    L'altra al·legació es retirar la modificació puntual que va ser aprovada inicialment per permetre noves peticions de subministrament per a solars sense edificar, explotacions agrícoles i habitatges en zona rústica amb xarxa de distribució existent. A Alternativa consideram que el text proposat es contradiu frontalment amb altres articles del mateix reglament, a mes d'obviar disposicions de rang superior, i ser mediambientalment perniciós

     

    5.- Aprovació, si procedeix, del Conveni de Col·laboració entre el Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Pollença per implantar un Registre Únic d’Entrada de documents

    ( A partir de la pàgina 4 de l'enllaç teniu el conveni)

     Un acord similar al que ja existeix amb el Govern i amb l'Estat. Els ciutadans podrem registrar qualsevol document a l'Ajuntament pel Consell.

     

    6.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació de la plantilla de personal del Pressupost General Municipal 2014

     Es tracta d'integrar a un policia local, funcionari interí, en el grup C-1 ( ja que ha superat les proves d’accés a la Universitat per a majors de 25 anys), en aplicació de la Llei 4/2013 de Coordinació de la Policia Local. Aquesta integració suposa que s’haurà d’aplicar el complement personal transitori (en positiu), de la mateixa manera que a la resta dels policies locals, amb efectes de dia 7 de maig de 2014, sense cap retroactivitat

     

    7.- Moció presentada pel grup municipal A sobre referèndum per la República i ús públic de Marivent . Veure article.

    Concretament el que demanam és:

    - L’Ajuntament de Pollença reconeix el dret a decidir sobre qualsevol aspecte de la vida política que tenen els ciutadans i els pobles i insta al govern de l'Estat a convocar un referèndum, d'acord amb allò establert a l'article 92 de la Constitució Espanyola (les decisions polítiques  d'especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans), per a que la ciutadania decideixi entre monarquia i república.

    - L’Ajuntament de Pollença insta a les Corts Generals a que, si en el referèndum guanya democràticament l'opció republicana, posen en marxa el procediment de  reforma constitucional establert en l'article 168 de la Constitució Espanyola.

    - L’Ajuntament de Pollença s’uneix als ajuntaments i càrrecs públics que des del 26 de Juliol de 2007 vénen sumant-se, a través dels seus plens municipals, a l'exigència d'un Procés Constituent que permeti la instauració a l'Estat espanyol de la III República.

    -  L’ Ajuntament de Pollença insta al Govern de les Illes Balears a recuperar l’ús artístic, cultural i d’ensenyament del Palau de Marivent obert al públic

    8.- Moció presentada pel grup municipal A sobre suspensió de licitació i informe jurídic (Costes) . Veure article

    Pensam que era important portar aquest tema al ple ja que la instal·lació d’un parc aquàtic, circuits de motos nàutiques, un nou quiosc... suposa un important canvi de serveis en les platges del Port de Pollença. Un canvi que s’ha fet sense cap tipus de debat públic ni polític per quan la redacció del Projecte d’instal·lacions de temporada no és aprovat per cap òrgan municipal, excepte la licitació, anant a fets consumats.Cal reflexionar seriosament sobre el  model de turisme que volem.

    Com havue pogut observar ja s'ha instal·lat un segon quiosc a Llenaire sense quee que s'hagi resolt la confusió de la licitació. Aquest quiosc només té permís de costes per a  20 metres  i finalment no s'han llevat els tamarells com havien previst inicialment.

    9.- Varis   

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i preguntes”

    Esperam que hagi temps per contestar a les preguntes que vam registrar al ple d'abril i maig que encara no s'han contestat, a més a més de les que registrarem a aquest ple.

    Albercocs i cireres

     


    0 0

    [24/06] Assassinat de Carnot - «L'Homme Libre» - Atemptat contra Orueta - Conferència de Goldman - «Sanjuanada» - «III Exposition des Artistes Espagnols» - Defendi - Durupt - Lamolla - Barroso - Gogumus - Pindy - Fabbri - Lorda - Cauvin - Sassi - Farinelli - Laude

    Anarcoefemèrides del 24 de juny

    Esdeveniments

    L'assassinat de Carnot segons "Le Petit Journal"

    - Assassinat de Carnot: El 24 de juny de 1894, al carrer de la Ré de Lió (Arpitània), el forner anarquista italià emigrat a França per no fer el servei militar i instal·lat a Seta, Sante Geronimo Caserio, traspassa el cor del president de la República francesa Sadi Carnot de visita a l'Exposició Internacional, amb un punyal berber amb el mànec roig i negre i al crit de«Visca l'anarquia!», per venjar les execucions dels companys anarquistes Ravachol, Émile Henry i Auguste Vaillant. Carnot va sucumbir a les ferides tres hores després a la prefectura de Roine on l'havien traslladat i la gentada histèrica va saquejar les botigues italianes i l'ambaixada d'Itàlia, al carrer de la Barre. L'endemà, la vídua de Carnot va rebre una fotografia de Ravachol, expedida per Caserio, amb unes simples paraules: «Ben venjat.» Caserio, que no va intentar fugir, va ser detingut, jutjat el 2 i 3 d'agost, i guillotinat el 16 d'agost de 1894.

    ***

    Capçalera de "L'Homme Libre"

    - Surt L'Homme Libre: El 24 de juny de 1899 surt a París (França) el primer número del setmanari L'Homme Libre. Révolutionnaire, Sociologique, Artístique, Scientifique. Editat per Ernest Girault, només publicarà 11 números, l'últim el de la primera quinzena de desembre de 1899. El cap de la redacció va ser Francis Prost. Entre els col·laboradors podem citar Antoine Antignac, Henri Beylie, Alice Canova, Henri Dagan, Manuel Devaldès, Ernest Girault, Émile Janvion, Charles Malato, Francis Prost, Sartoris i Henri Zisly. Tornarà sortir el 14 de novembre de 1903 i se n'editaran 20 números fins al 26 de març de 1904. En aquesta segona època l'administrador serà Ernest Girault i la gerència canviarà de mans (M. Franssen, E. Grimm, F. Gindre i Porcher). En seran col·laboradors: A. Beaure, L. Bernard, Arnold Bontemps, Bordat, Paul Broca, Michel Franssen, Galhauban, Ernest Girault, Urbain Gohier, J. B. Lamarck, De Lanessan, Félix Le Dantec, Eugène Lericolais, A. Leveque, L. Manouvrier, Lucien Netter, F. Paladini, Paraf- Javal, Élie Reclus, Paul Robin, Rodonde, André Veidaux, etc. La revista mensual Libre Examen serà la continuadora d'aquesta publicació.

    ***

    Plaça del Carmen de Gijón, lloc de l'atemptat

    - Atemptat contra Orueta: El 24 de juny de 1910, sobre les set i mitja de la tarda, mentre esperava el tramvia amb la seva esposa i altres persones a la plaça del Carmen de Gijón (Astúries, Espanya), Domingo Orueta, president de l'organització patronal Agremiació de Fabricants i Industrials de Gijón, rep un tret que li travessà la mà esquerra i un altre a la regió glútia, lesions que sanà després de 17 dies. L'agressor fou l'anarquista asturià Marcelino Suárez Sánchez i només es planyia d'haver errat els dos dispars i que el revòlver s'encasquetés. En plena vaga dels fusters serradors i carregadors de Gijón, Orueta es mostrava inflexible a tornar enrere en la seva exigència d'augmentar la jornada laboral de nou a 10 hores. L'endemà de l'atemptat foren detinguts els socialistes Ángel Martínez i León Meana, i l'anarcosindicalista Eleuterio Quintanilla, com a obrers més significats del comitè de vaga i possibles membres del complot, encara que foren alliberats poc després. Defensat per l'advocat anarquista Eduardo Barriobero y Herrán, Marcelino Suárez fou jutjat entre l'11 i el 15 de desembre de 1911 a Oviedo per assassinat frustrat i condemnat a tres anys de presó correccional per dispars i lesions --la fiscalia demanava 17 anys i quatre mesos, més indemnització--, dels quals purgà un any i mig. Marcelino Suárez Sánchez havia nascut a Porceyo (Astúries, Espanya) i després de propagar l'anarquisme per La Felguera, marxà a Catalunya. A Barcelona va fer feina a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i en 1908 fou empresonat a Barcelona. En sortir, fou expulsat de Catalunya i tornà a Astúries. Durant l'any i mig que va estar empresonat per l'atemptat d'Orueta, col·laborà en El Libertario, sobretot denunciant les crítiques socialistes vers el Comitè Pro Presos de Gijón. Un cop lliure, fou novament empresonat en 1913 per delictes de premsa i purgà 11 mesos a la presó d'Alacant. Durant el temps que va estar empresonat a Alacant i a Oviedo (1913-1914), col·laborà per a La Voz del Obrero, de La Corunya, i La Voz del Pueblo, de Terrassa. En 1913 l'editorial argentina «La Protesta» li publicà el llibret Eco de las cárceles españolas. En 1915 signà un editorial, amb Sierra i Quintanilla, en Acción Libertaria, periòdic del qual era redactor, contra el sectarisme de Tierra y Libertad. En 1916 fou redactor de Solidaridad Obrera d'Astúries, publicació en la qual col·laborava des del 1914. Durant la dècada dels vint realitzà nombrosos mítings a Gijón. En 1931 el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al qual estava afiliat, el suspengué de militància i s'allunyà de l'anarcosindicalisme.

    ***

    D'esquerra a dreta: Joe Edelson, Ben Reitman i Ben Capes (Bute, Montana, EUA, 24-06-12)

    - Conferència d'Emma Goldman: El 24 de juny de 1912 a Bute (Montana, EUA), organitzada per Ben Reitman, Emma Goldman imparteix una de les seves conferències més famoses i discutides:«Per què els pobres no han de tenir infants.».

    ***

    Acusats pel complot de la «Sanjuanada» al tribunal, acompanyats de prestigiosos advocats (Alcalá Zamora, Barriobero, Barcia)

    -«Sanjuanada»: La nit del 24 de juny de 1926 es va projectar un aixecament militar contrari a la Dictadura de Primo de Rivera a l'Estat espanyol. La intenció era expulsar del poder Primo de Rivera i que el general Francisco Aguilera passés a la presidència del Govern. Els militars que ho van dirigir foren els generals Valerià Weyler i Francisco Aguilera, amb suport pels generals Manuel Riquelme, Domènec Batet (governador militar de Tarragona) i Gil Dolz del Castellar (capità general de Valladolid), a més d'altres grups militars de Madrid, València, Galícia, Andalusia, Aragó i Catalunya, dos o tres regiments de Madrid, tropes de Galícia, Andalusia, Catalunya i Saragossa i marins de Cadis i Cartagena. En la conspiració estaven compromesos polítics com Miguel Villanueva, Niceto Alcalá Zamora, MelquiadesÁlvarez i el Comte de Romanones. El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) es negà a sumar-se al moviment. L'aixecament havia d'engegar-se a València i a Madrid la Nit de Sant Joan, però, de fet, la revolta només es produí a Tarragona i fou ràpidament avortada. El punt central del seu programa era la caiguda del dictador i el restabliment de la normalitat constitucional dins del regnat d'Alfons XIII. La«Sanjuanada» va fracassar perquè els responsables van ser descoberts i arrestats, i per la indecisió d'alguns implicats. Els organitzadors establiren contacte amb el secretari general del Comitè Regional de Castella de la Confederació Nacional del Treball (CNT), Amelio Quiles, que els posà en relació amb el secretari general de la central anarcosindicalista, Eleuterio Quintanilla, de Gijón, que condicionà la seva resposta a la decisió que pogués adoptar la confederació. En el Ple Nacional cenetista de febrer de 1926, celebrat a Madrid, s'adoptà l'acord de participar en el moviment amb la condició que es garantís la llibertat dels presos socials, el dret d'opinió i d'associació, i les conquestes de la classe obrera. La CNT s'havia compromès a fer costat l'aixecament declarant la vaga general. Com a resultat van ser empresonats centenars de militants polítics i sindicals, i es van posar en vigor detencions governatives en virtut de les quals els presos quedaven retinguts indefinidament, sense que hi hagués cap reclamació judicial. En ocasions els detinguts eren posats en llibertat, i novament detinguts per qualsevol motiu i aquests arrests, vertaders segrests, arribaven en ocasions a durar anys. Les detencions de cenetistes es concentraren, sobretot, a Astúries, Andalusia i Madrid. Els polítics i militars conjurats només van ser sancionats amb multes.

    ***

    Cartell de la "III Exposition des Artistes Espagnols" realitzat per Joan Call Bonet ("Call") [CIRA-Lausana]

    - III Exposition des Artistes Espagnols: Entre el 24 de juny i el 3 de juliol de 1958 té lloc al Palau de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) la III Exposició dels Artistes Espanyols. Aquesta exposició col·lectiva artística (pintura, dibuix, escultura, ceràmica, ferro forjat i fotografia), organitzada per Teófilo Navarro Fadrique i Manuel Camps Vicens en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya a Tolosa, comptà amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Es van presentar 155 peces de diferents artistes exiliats: Antonio Alós Moreno, José Alejos, Almerich, Armengaud, Francisco Bajen, Blasco Ferrer, Hilarión Brugarolas, Manuel Camps Vicens, Joan Call Bonet (Call), Company, Costa-Tella, Espanyol, Farret, A. Ferran, N. Ferran, Ferrer, Francesc Forcadell Prat, Godeffroy, Izquierdo Calvajal, Jean-Marc de Cordes, R. Medina, Lamolla, Carlos Pradal, Romero, Pablo Salem, Santolaya, Josep Suau, Tusquella, José Vargas, Valiente, Zurita, etc. Aquesta tercera i última exposició concloïa un cicle obert el 22 de febrer de 1947 amb la I Exposició dels Artistes Espanyols que se celebrà a la Cambra del Comerç de Tolosa i que es complementà l'abril d'aquell any amb l'exposició «Arte español en el exilio» a la Galeria La Boétie de París; la II Exposició dels Artistes Espanyols es realitzà en 1952 també a la Cambra de Comerç de Tolosa sota la responsabilitat de Joan Puig Elías i Frederica Montseny. Aquestes tres exposicions estaven obertes a totes les tendències artístiques i polítiques, exposant artistes socialistes i, fins i tot, comunistes.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Giovanni Defendi (ca. 1894)

    - Giovanni Defendi: El 24 de juny de 1849 neix a Casalmaggiore (Llombardia, Itàlia) l'adroguer i confiter anarquista Giovanni Defendi. Garibaldí, lluità contra els prussians durant l'època de la Comuna de París. Emigrà a França i després de passar entre vuit i 10 anys a la presó per les seves activitats anarquistes, en 1880 es refugià a Londres (Anglaterra). L'1 de maig de 1880 s'uní lliurement amb sa companya Emilia Tronzio-Zanardelli a Londres i envià un article al periòdic francès Le Citoyen explicant el perquè de la seva «unió lliure» i el rebuig a tota mena de matrimonis, ja fossin religiosos o civils. Visqué, amb sa companya Emilia Tronzio i sos fills –arribà a tenir sis–, al número 112 de High Street del barri londinenc d'Islington, amb el seu gran amic Errico Malatesta. Amb Piotr Kropotkin, Erico Malatesta, Vito Solieri i Pietro Cesare Ceccarelli, era assidu del «Rose Street Club», club londinenc de refugiats revolucionaris. En 1885 mantenia una secció organitzada anarquista a Londres amb Biagio Poggi i Vito Solieri. En els anys noranta la família Defendi obrí una botiga de delicadeses, espècies i vins al número 12 d'Archer Street i en aquesta època es relaciona amb Louise Michel i Luigi Parmeggiani. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1905, quan la visita del rei Alfons XIII d'Espanya a Londres, amb Errico Malatesta, Adolfo Antonelli, Silvio Corio, Giacinto Ferrarone, Giovanni Mazzotti i Antonio Galassini, publicà el pamflet Per un viaggio regale (Per un viatge real) en defensa de l'atemptat fallit que havia patit el monarca el 31 de maig d'aquell any a París. Giovanni Defendi va morir el 10 d'octubre de 1925 a Londres (Anglaterra).

    ***

    "Le Combat Social", periòdic del qual Durupt va ser gerent

    - Georges Durupt: El 24 de juny de 1880 neix a Épinal (Lorena, França) el militant anarquista i antimilitarista Georges Alfred Durupt. D'antuvi va ser membre del Cercle Catòlic d'Épinal, però quan en 1900 va deixar el domicili familiar va començar a freqüentar els cercles anarquistes. Com que era coix de la cama esquerra i havia d'ajudar-se d'un gaiato, va ser declarat exempt del servei militar. En 1902 es va instal·lar a Deyvillers, a prop d'Épinal, i va fer amistat amb el perruquer anarquista Victor Loquier. El 30 de març de 1902, quan sortia d'un dinar de la casa de Loquier, va ser detingut per la policia d'Épinal acusat d'haver mutilat les estàtues dels sants que ornaven l'església de la localitat. El 18 d'abril, va ser condemnat pel tribunal correccional a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«degradació d'objectes d'utilitat pública»; va ser alliberat el 30 de juny. En aquesta època va col·laborar en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Partidari de l'acció violenta, per les seves dots d'orador va prendre la paraula sovint durant les reunions anarquistes. També va col·laborar en Le Libertaire, del qual va ser administrador, i en Le Combat Social, editat per Jean Peyroux. L'abril de 1907 va participar en la fundació de l'anarcosindicalista Federació Revolucionària, de la qual serà membre de la direcció amb R. De Marmande, M. Almereyda, Goldsky i Tony Gall. El març de 1908 va ser nomenat secretari de la secció francesa l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada en 1904, i que s'havia reconstituït després de patir una dura repressió. El 2 de juny de 1908 es van produir uns greus incidents a Draveil entre vaguistes i gendarmes que van acabar amb dos morts i desenes de ferits; la vaga, però, va continuar i el 30 de juliol es va organitzar una manifestació a Villeneuve-Saint-Georges on set obrers van ser assassinats. Durupt, que havia participat activament en la manifestació, va ser detingut i condemnat, el 7 d'agost, per l'Audiència de Versalles a tres anys de presó i a 100 francs de multa per«excitació de militars a la desobediència». El juny de 1909 va aconseguir la llibertat i el setembre va crear a París el grup «Les Révoltes», que publicà un periòdic amb el mateix nom, del qual només van sortir dos números, i el gerent del qual va ser René Dolié. Després va intentar crear una organització anarquista d'àmbit estatal, la Federació Revolucionària, d'on va ser membre del comitè directiu. Aquest projecte va ser un fracàs i, en nom de l'eficàcia, va participar a començaments de 1910 en la creació del Partit Llibertari, que reagrupava anarquistes i seguidors de l'anòmal Gustave Hervé, del qual va acabar totalment decebut. Després, en ocasió de les eleccions legislatives de la primavera de 1910, va prendre part d'un «Comitè Antiparlamentari», que un cop acabada la campanya, va donar lloc a la Aliança Comunista-Anarquista (ACA). El maig de 1910 va ser admès al Sindicat de Correctors. En aquestaèpoca va ser administrador de la impremta comunista«L'Espérance», situada al carrer parisenc d'Steinkerque, i que empleava una desena de companys; el desembre de 1910 va imprimir un fullet de suport a la campanya en favor de Jules Durand, titulat Pour l'innocent Durand. També va col·laborar en L'Insurgé, el gerent del qual va ser Petitcoulaud, que havia conegut a Le Combat Social. En 1912 es va establir a Épinal, on va treballar com a tipògraf a la«Imprimerie Nouvelle» del carrer dels Minimes. En aquesta època va col·laborar en el periòdic de Loquier La Vrille, del qual serà un dels principals redactors. També va ser gerent, després de Pierre Ruff, de la revista mensual Le Mouvement Anarchiste, òrgan del Club Anarquista-Comunista de París. El desembre de 1912 va ser demandat per haver publicat en aquesta revista una article titulat «Les anarchistes et la guerre» i va haver de fugir a Suïssa. Va ser condemnat en rebel·lia el 17 de febrer de 1913 per la IX Cambra Correccional del Sena a cinc anys de presó i a 3.000 francs de multa per«provocació a l'assassinat i a l'incendi». Entre 1915 i 1919 va col·laborar en La Libre Fédération, que sortia a Lausana sota la direcció de Jean Wintsch i que feia costat la causa aliada, i entre 1919 i 1921 en La Vie Ouvrière. El 19 d'octubre de 1920 va començar a treballar com a corrector de proves a l'Oficina Internacional del Treball i es va jubilar per invalidesa l'1 de maig de 1934. En aquesta època va col·laborar en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot. En 1936 va participar en el congrés de la Unión Anarquista (UA). Georges Durupt va morir el 25 de desembre de 1941.

    ***

    Antoni García Lamolla fotografiat per Antoine García

    - Antoni García Lamolla: El 24 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) el pintor anarquista Antoni García Lamolla. A causa de la professió de son pare, ferroviari, la família va haver de traslladar-se diverses vegades de domicili (Tarragona), fins que en 1924 van fixar definitivament la residència a Lleida. En aquesta ciutat va començar els estudis de dibuix i pintura, inscrivint-se en les classes de l'acadèmia del pintor Justo Almela als 18 anys, on aprengué ràpidament les tècniques pictòriques. Va formar part del grup de joves artistes Cau d'Art amb els quals presentarà la seva primera exposició col·lectiva en 1930 a les sales del Museu d'Art Jaume Morera. Aviat comença l'amistat amb Leandre Cristòfol, amb qui comparteix coneixements i sensibilitat. Aquest mateix any participa amb el col·lectiu d'artistes Uns Altres, compost per Cristòfol, Roca, Sanabria, Tufet i ell mateix. Així mateix, quan Justo Almela va tancar l'acadèmia, un grup d'artistes, entre ells Lamolla, obrí l'Studi d'Art. En 1932 els components d'aquest estudi exposaren les seves obres al Casino Independent de Lleida i, pocs mesos després, a les Galeries Laietanes de Barcelona. Participà en la fundació de la revista Art, començà a interessar-se pel surrealisme i assistí a les tertúlies del Rialto. En 1934 presentà la seva primera exposició individual (paisatges urbans i figures) a la Galeria Syra de Barcelona i començaren els seus enfrontaments amb les institucions oficials lleidatanes. En 1935 es presentà a l'Ateneu de Tarragona, però amb uns paisatges ja surrealistes. En aquesta època començà a realitzar obres que combinaven formes abstractes amb motius figuratius, en les quals la línia cobrà un clar protagonisme, contrastant amb el tractament d'ombres que feia servir. En aquest mateix 1935 exposà amb molt d'èxit --elogis de García Lorca i de Guillermo de Torre-- pintures surrealistes a Madrid i coneix Eluard a Barcelona. En 1936 participà, juntament amb Leandre Cristòfol, en l'Exposició Logicofobista presentada pels Amics de l'Art Nou (ADLAN) a la barcelonina Galeria Catalonia; Manuel Abril el presentà a Madrid; obres seves són enviades a París per a formar part de l'Exposició d'Artistes Ibèrics que es va presentar al Jeu de Paume; també exposà a Lleida i a Tenerife, i és mostrà molt preocupat per salvar les obres artístiques durant el conflicte bèl·lic. En aquestaèpoca coneix Fidela González Cepero, amb la qual es casarà posteriorment. Durant la guerra trobem el seus dibuixos en moltes revistes anarquistes i confederals, especialment en la lleidatana Acracia (1936-1937). Després de la contesa es refugià a França i passà pel camp de concentració d'Argelers, on es trobà amb Enric Crous, amb qui intentà recuperar la llibertat a través de les seves amistats més influents. Finalment sa companya aconseguí que pogués sortir del camp. La família s'establí a Dreux, on en 1939 nasqué son primer fill, Andreu, i posteriorment tres fills més (Antoni, Carme i Iolanda). En aquesta època la seva obra va fer un important viratge, que passà d'una interessant i personal interpretació surrealista de la pintura, a un paisatgisme postimpressionista, fregant l'expressionisme en alguns casos. Presentà en aquests anys la seva obra, individualment i col·lectivament, a París i a altres ciutats franceses, relacionant-se amb pintors espanyols de l'Escola de París. Amic de Wlaminck, va exposar amb Grau, Rebull i Clavé. També exposà a Estocolm, Gènova, Buenos Aires, Nova York, Roma, etc. A Paris va compartir estudi amb Antoni Téllez Solà i va ser assidu de la tertúlia anarquista parisenca (Téllez, Alaiz, Gómez Peláez, García Gallo, etc.). Durant els anys seixanta començaren les seves visites esporàdiques a la Península, que posteriorment realitzarà més sovint. Viatjà a Lleida per pintar els seus paisatges i en 1973 exposà a Saragossa. En 1974 exposà a Madrid i a Osca i participà en l'exposició del Grup Dau al Set a Barcelona. A partir de 1976 la ciutat del Segre organitzà exposicions diverses sobre la seva producció (1976, 1981, 1987, 1993). Com a pintor s'ha d'incloure en les files de l'impressionisme i del surrealisme, però també va ser un ferm defensor de les prerrogatives del dibuix. Antoni García Lamolla va morir el 13 gener de 1981 a Dreux (Centre, França). El 30 de novembre de 2005 la família del pintor i l'Ajuntament de Lleida va formalitzar un acord de cessió i de venda d'obres del pintor que es van incorporar al fons artístic del lleidatà Museu d'Art de Jaume Morera.

    ***

    José Barroso i sa companya Celestina Preciado en una manifestació del Primer de Maig

    - José Barroso: El 24 de juny de 1929 neix a Càceres (Extremadura, Espanya) el militant anarcosindicalista José Barroso. Sa mare va morir quan ell tenia vuit mesos i son pare quan tenia tres anys, per la qual cosa va acabar en un hospici de monges. Com que no el van aconseguir adoctrinar, el van treure als 11 anys i va començar a treballar en la construcció, malgrat sos avis materns eren hisendats, però havien desheretat sa mare quan es va casar amb un electricista. Les tardes feia classes a Acció Catòlica. Després de la mili a Canàries, va tornar a la construcció. A començaments dels anys seixanta va començar les mobilitzacions per la millora de les condicions laborals sindicat en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en 1977 va participar activament en la vaga de la construcció, que va durar 55 dies, i en la qual van participar més de set mil obrers. Com que la Unió General de Treballadors (UGT) i Comissions Obreres (CCOO) van signar un mal conveni, la CNT va continuar amb les mobilitzacions i juntament amb altres militants es va tancar a l'església de San Juan. Actualment encara participa activament en els actes de la Regional Extremenya de la CNT, juntament amb sa companya Celestina Preciado.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia de la mort de Charles Gogomus apareguda en el periòdic tolosà "Le Midi Socialiste" del 27 de juny de 1915

    - Charles Gogumus: El 24 de juny de 1915 mor a París (França) el militant sindicalista revolucionari, anarquista i antimilitarista Charles Gogumus. Havia nascut el 25 d'agost de 1873 a Dijon (Borgonya, França). D'antuvi va fer feina d'empleat en un magatzem de novetats a Dijon, on va crear un sindicat. En 1906 es va instal·lar a París com a venedor de llanes. Dos anys després va fundar el Sindicat dels Empleats de la Regió Parisenca i en 1909, com a secretari d'aquest sindicat, va actuar nombroses vegades als grans magatzems. Va ser membre del comitè de la Confederació General del Treball (CGT), però també de la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FACR) i sempre va preconitzar en les reunions de vaguistes l'ús de l'acció directa, el boicot i el sabotatge. En 1911 la policia el té fitxat com a cap dels sabotatges, en grups de 10 militants, als grans magatzems parisencs (capgirar els aparadors, trencar vidres, bombes d'àcid sulfúric, ous farcits de tinta...). Aquest mateix any esdevé administrador del periòdic La Bataille Syndicaliste, que serà l'origen de la creació, el juny de 1913, del Comitè de Defensa dels Soldats, del qual serà tresorer. Charles Gogumus va morir de tuberculosi el 24 de juny de 1915 a París (França) i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise.

    ***

    Jean-Louis Pindy, en un retrat aparegut en "Le Réveil" (16-09-1922)

    - Jean-Louis Pindy:El 24 de juny de 1917 mor a Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) el membre de la Internacional, communard i anarquista Jean-Louis Pindy. Havia nascut el 3 de juny de 1840 a Brest (Bretanya). Fuster de professió, en 1867 és membre fundador de la secció bretona de la Internacional i participarà en els congressos de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de Brussel·les (1868) i de Basilea (1869). A finals de 1867 passarà a residir a París, on desenvoluparà una important tasca sindical. El 29 d'abril de 1870 serà condemnat a un any de presó per«incitació al delicte» i durant el tercer procés contra la Internacional el 8 juliol de 1870 a un any més. Alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República, serà un dels creadors del Comitè Central Republicà dels XX Districtes i, el gener de 1871, un dels signataris del «Cartell Roig» que reivindica«Pas al poble! Pas a la Comuna!» El 18 de març de 1871 prendrà part en l'ocupació de l'Ajuntament de París, i després serà elegit, el 26 de març, membre del Consell de la Comuna pel III Districte, i el 31 de març serà nomenat governador de l'Ajuntament de París. Va votar contra la creació del Comitè de Salvació Pública. El 24 de maig de 1871, durant la Setmana Sagnant, donarà ordre d'incendiar l'Ajuntament de París. Va aconseguir fugir de les tropes de Versalles i es va amagar a París fins a març de 1872, quan va aconseguir passar a Lausana (Suïssa) i després a Chaux-de-Fonds, on, en contacte amb James Guillaume, esdevindrà un actiu militant de la Federació del Jura. El 16 de setembre de 1872 va assistir al Congrés de l'AIT antiautoritari a Saint-Imier, i després participarà als altres congressos que el van seguir. El 9 de gener de 1873 el IV Consell de Guerra contra els communards el va condemnar a mort en rebel·lia. En 1874, amb Bakunin i Andrea Costa, va projectar un pla insurreccional a Itàlia. En 1877 va crear, amb Paul Brousse i François Dumartheray, una secció francesa de l'AIT, amb el seu periòdic L'Avant-Garde. Després participarà en la fundació de la «Libre Pensée», a Chaux-de-Fonds (Suïssa). És autor d'una recepta culinària, la Paindy, veritable concentració de vitamines i de sals minerals (llegums, patates i carn), creada per portar-la a les torrées, picnics campestres al voltant d'un foc organitzats per les seccions internacionalistes del Jura, i que també servirà com a ranxo durant les dures vagues. També es diu que va inventar una varietat de nitroglicerina.

    ***

    Luigi Fabbri

    - Luigi Fabbri: El 24 de juny de 1935 mor a Montevideo (Uruguai) el mestre, militant i intel·lectual anarquista Luigi Fabbri --en ocasions va fer servir el pseudònim Catilina. Havia nascut el 23 de desembre de 1877 a Fabriano (Ancona, Itàlia) en una família acomodada. Va rebre una acurada educació a Montefiore i a Recanati, i a la Universitat de Macerata va estudiar Magisteri i Dret. Entre 1890 i 1891 va abandonar la fe catòlica en la qual va ser educat. Quan encara estudiava, amb 16 anys, va començar a estudiar el pensament llibertari de la mà de Virgilio Condulmari, passant del republicanisme a l'anarquisme. En 1894 va ser detingut per primer cop i condemnat per haver redactat, imprès i difós un manifest antimilitarista. En 1897 va conèixer Malatesta a Ancona, convertint-se des d'aleshores en un dels seus millors interpretes i expositors de la seva obra. Va col·laborar assíduament en el periòdicL'Agitazione, d'Ancona, entre 1897 i 1898, fins la seva prohibició. Entre 1899 i 1900 va estar confinat a Ponça i Favignana. En 1900 va instal·lar-se a Roma on començarà a estudiar Farmàcia i freqüentarà els cercles literaris i periodístics. Entre agost de 1903 i desembre de 1911 va publicar a Roma, amb Pietro Gori, la revistaIl Pensiero. En aquesta època col·laborarà en la revista anarquista de Patterson (Nova York) La Questione Sociale i en altres periòdics anarquistes, a més de col·laboracions periodístiques en Il Messaggero i Avanti, de Roma. En 1907 es va casar amb sa cosina Bianca i va assistir com a delegat al Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam. En 1908 va instal·lar-se a Jesi i l'any següent a Bolonya, on durant un temps va ser secretari del Sindicat Metal·lúrgic. En 1910 va aconseguir el diploma de mestre i va començar a fer classes a Cespellano, i a partir de 1913 obtindrà un lloc estable de professor a Fabriano. Entre 1913 i 1914 va col·laborar en Volontà, d'Ancona, interrompuda per la Setmana Roja, en la qual participarà activament, i en la nova sèrie de 1919. Pels seus articles antimilitaristes serà arrestat nombroses vegades. Després d'un breu exili a Suïssa arran de la repressió sorgida a conseqüència de la Setmana Roja, va retornar a la seva escola. En 1915 va traslladar-se a l'escola de Corticella (Bolonya), on va ser constantment vigilat per les autoritats mentre realitzava tasques clandestines contra la guerra, com ara la seva resposta al «Manifest dels Setze». Entre els anys 1918 i 1922 va estudiar el procés revolucionari rus, decantant-se per l'antibolxevisme absolut, i va participar activament en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI), a part de diverses agressions feixistes. Va ser un dels puntals del periòdic anarquista Umanità Nova, de Milà (1920-1921), traslladat a Roma (1921-1924) després de la destrucció de la impremta pels feixistes. En 1923 va ser traslladat a una escola de Bolonya. Entre 1 de gener de 1924 i l'octubre de 1926 va participar en la revista llibertària romana Pensiero e Volontà, dirigida per Malatesta. En aquests anys va col·laborar en diverses publicacions llibertàries italianes, com Fede i Libero Acordo, i en La Protesta, de Buenos Aires, i La Revista Blanca, de Barcelona. Quan es va aguditzar el feixisme i va començar a ser molestar per escamots a Bolonya, Mussolini en va tenir coneixement i, en carta personal al cap de milícies feixistes bolonyeses, va recomanar que Fabbri fos vigilat, però mai no tocat. En 1926, quan els mestres italians van ser obligats a jurar fidelitat al nou règim feixista, va exiliar-se a França. Després d'algunes temptatives de feina a Montbeliard i a altres bandes, va instal·lar-se a París, on va residir entre 1927 i 1929, i va començar a publicar el quinzenal La Lotta Umana --d'octubre de 1927 al 18 d'abril de 1929. En aquestes dates són les seves discussions amb els«plataformistes» russos refugiats a París --Plataforma d'Organització de la Unió General dels Anarquistes (Nestor Makhno, Ida Mett, P'otr Arshinov, etc.). Expulsat de França per pressions de l'ambaixada italiana, com tots els redactors de La Lotta Umana, va trobar refugi a Bèlgica, però perseguit també allà va embarcar cap a l'Uruguai. Entre 1930 i 1935 va publicar a Montevideo Studi Sociali, i també va col·laborar en La Protesta i en el seu Suplemento, a partir de 1923. El cop d'Estat d'Uriburu a l'Argentina va fer afluir nombrosos militants anarquistes a Montevideo, reforçant el moviment anarquista uruguaià. A Montevideo va viure de fer classes en escoles italianes; aquestes escoles estaven subvencionades per l'ambaixada italiana i quan es va negar a passar las inspeccions dels delegats feixistes va ser acomiadat. En els últims anys de sa vida va viure gairebé en la indigència venent periòdics i llibres al carrer, sumat a desgràcies en l'àmbit personal: mort de Malatesta, deportació del seu amic Ugo Fedeli a Itàlia, guerra d'Abissínia. Malalt amb unaúlcera d'estómac, va ser intervingut quirúrgicament en 1933, però en una nova intervenció, va morir el 24 de juny de 1935 en un hospital de Montevideo (Uruguai). Luigi Fabbri va lluitar dins del moviment anarquista contra el «nihilisme individualista» i contra la «monomania sindicalista». Entre les seves obres podem destacar Anarchia e comunismo scientifico, Carlo Pisacane (1904), Lettere ad una donna sull'anarchia (1905), La escuela y la revolución (1912), Giordano Bruno (1914), Lettere a un socialista (1914),  Influencias burguesas sobre el anarquismo, Dittatura e rivoluzione (1920), La controrivoluzione preventiva (1923), Vida y pensamiento de Malatesta (1945, pòstum). El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Sa filla, Luce Fabbri (1908-2000), va seguir els passos de son pare i es va convertir en una important militant anarquista. A Jesi (Itàlia) existeix un «Centro Studi Libertari Luigi Fabbri».

    ***

    D'esquerra a dreta: Paulino Díez, Francisco Ascaso, Vicente Pérez Combina, Buenaventura Durruti i Bartolomé Lorda (Presó d'El Puerto de Santa María, 1933)

    - Bartolomé Lorda Urbano: El 24 de juny de 1940 és executat a Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Bartolomé Lorda Urbano. Havia nascut cap el 1900 a Algámitas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Criat a la localitat sevillana de Morón de la Frontera, a començament dels anys vint ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialitzant-se, gràcies a la seva cultura gens menyspreable, en tasques propagandístiques a Sevilla, amb Pedro Vallina Martínez i Paulino Díez Martín. El 27 de juliol de 1921 va ser detingut a Sevilla amb Juan Sánchez Lobato i Antonio Benítez Jiménez acusats de«sindicalistes perillosos». Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a l'Argentina i milità activament en Buenos Aires i Mercedes. Detingut arran del cop militar del 6 de setembre de 1930 de José Félix Uriburu, va ser tancat a la presó de Villa Devoto (Buenos Aires), amb altres destacats anarquistes, com ara Jacobo Maguid (Jacinto Cimazo), Enrique G. Balbuena, José Perano, Jesús Villanas, Victorino Rodríguez, José Grunfeld, Antonio Rizzo i Pedro Martínez, entre d'altres. Finalment en 1931 fou deportat a la Península i s'instal·là a Morón. En aquesta localitat treballà de xofer i de mecànic de màquines d'escriure. El 17 de maig de 1932 va ser detingut, amb altres companys, arran de la vaga pagesa sevillana de Montellano i acusat de «complot terrorista». Reconegut orador, a partir del 26 de març de 1933 assistí al Congrés de la Regional d'Andalusia de la CNT celebrat a Sevilla, però va ser detingut al final del míting de clausura, celebrat l'1 d'abril, amb altres destacats militants, com ara Buenaventura Durruti, Vicente Pérez (Combina), Paulino Díez i Francisco Ascaso, i tancats primer a Sevilla i després al penal del Puerto de Santa María fins el setembre d'aquell any en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes». L'octubre de 1933 va ser jutjat, amb un centenar d'altres companys, per la vaga revolucionària de l'any anterior, per un delicte de«tinença d'explosius». A finals de 1933 va fer un míting a Morón. L'aixecament militar de juliol de 1936 l'agafà a Morón i formà part del Comitè Revolucionari de la localitat fins la presa de la ciutat per les tropes feixistes, traslladant-se a Màlaga, Còrdova i Jaén. Després formà part del Comitè Regional d'Andalusia instal·lat a Màlaga i del Comitè Anarquista de Defensa Republicana d'aquesta ciutat. Combaté, com a comissari polític de la 80 Brigada Mixta comandada per José Galván, al front de Granada. Més tard fou cap d'avituallament a Barcelona, a més de col·laborar a partir de setembre de 1938 amb el Comitè Regional d'Andalusia establert Baza i fins a la seva detenció el març de 1939 per les tropes franquistes. D'antuvi fou tancat al camp de concentració d'Almeria i després passà a la presó de Sevilla. Jutjat i condemnat, Bartolomé Lorda Urbano va ser executat --afusellat segons uns, garrotat segons uns altres-- el 24 de juny de 1940 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

    ***

    Jean Achille Cauvin i Elia Quinquis

    - Jean Cauvin: El 24 de juny de 1951 mor a Brest (Bretanya) l'anarcosindicalista Jean Achille Cauvin. Havia nascut el 9 de febrer de 1876 a Brest (Bretanya). Manobre de professió, durant la Gran Guerra fou mobilitzat en la Marina i lluità als Dardanels. Mentre era als fronts, sa companya, Elia Quinquis, va morir de la gran pandèmia de grip («grip espanyola») i, quan retornà a casa seva després de la guerra, hagué d'encarregar-se de tres infants. En 1927 es tornà a casar i visqué a Le Ruisan i a Saint-Pierre-Quilbignon, fent feina muntant maquinària al creuer Duquesne. Militant del moviment llibertari, el 18 de juliol de 1927, durant una vaga, 120 obrers empleats de muntatge de maquinària crearen un sindicat autònom d'obrers muntadors d'empreses privades que treballaven a les drassanes de Brest i el nomenaren secretari. Jean Cauvin va morir el 24 de juny de 1951 a Brest (Bretanya).

    ***

    Foto policíaca d'Attilio Sassi

    - Attilio Sassi: El 24 de juny de 1957 mor a Roma (Itàlia) l'anarcosindicalista Attilio Sassi, conegut com Bestione. Havia nascut el 6 d'octubre de 1876 a Castel Guelfo di Bologna (Emília-Romanya, Itàlia) en una modesta família bolonyesa. Son pare, analfabet, era militant internacionalista fortament influenciat per figures com Andrea Costa i Amilcare Cipriani. Paleta de professió, en 1895 Attilio emigrà al Brasil on d'antuvi treballà a Belo Horizonte i després a les mines de manganès de Minais Girais i de llenyataire. En aquests anys es formà sindicalment amb la lectura d'Arturo Labriola i de Georges Sorel i entrà en contacte amb nombrosos immigrants italians llibertaris. En 1904 retornà a Itàlia i participà activament en l'agitació política a Castel Guelfo i a Imola. Els informes policíacs d'aleshores el qualificaven de«rebel, mal educat, força intel·ligent i de discreta cultura». En 1905 es casà amb Maria Lucia Coraluci, amb qui va tenir cinc infants, tres dels quals van morir molt joves. Entre 1906 i 1907 romangué com a emigrant a Suïssa, treballant de paleta i aconsellant els sindicats locals. De bell nou a Itàlia, establí relacions amb Luigi Fabbri i Errico Malatesta, formant part del grup «Amilcare Cipriani» d'Imola. En aquestaèpoca col·laborà en diverses publicacions llibertàries, com ara Il Pungolo,La Voce Proletaria i Agitatore. Denunciat per propaganda anticlerical, va ser absolt. En aquesta època estava afiliat a la Confederazione Generale del Lavoro (CGdL, Confederació General del Treball), en el corrent del sindicalisme revolucionari, i fou nomenat secretari del Sindicat de Paletes d'Imola. Participà en el Comitè Nacional d'Acció Directa (CNAD) i en 1912 en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI). Amb un gran prestigi arreu d'Itàlia, la seva activitat sindical es desenvolupà especialment a Imola, Crevalcore i Piacenza, on prengué part en la«Setmana Roja» i formà part del comitè de suport als anarquistes antimilitaristes Augusto Masetti i Attilio Moroni. Quan esclatà la Gran Guerra va fer costat el sector antimilitarista, col·laborant enLa Voce Proletaria, Guerra di Classe i Volontà, i enfrontant-se fins i tot al carrer amb els partidaris de la intervenció. Durant la postguerra contribuí al desenvolupament de la USI, sempre sotmès a vigilància policíaca i empresonat durant breus períodes de temps. Va fer costat la fuga de desertors cap a Suïssa i l'abril de 1917 participà a Florència, amb altres companys (Armando Borghi, Pasquale Binazzi, Temistocle Monticelli, Virgilio Mazzoni i Torquato Gobbi), en una reunió clandestina de la USI on es decidí imprimir un manifest dirigit al poble revolucionari rus, preparar un pla insurreccionalista i adherir-se al Congrés Internacional d'Estocolm. L'agost de 1917, amb Borghi, s'entrevistà amb dos representants del soviet rus. En substitució d'Enrico Melandri, el setembre d'aquell any fou enviat a Valdarno en nom de la USI per representar 5.000 miners i treballadors. En 1919 obtingué, després d'una vaga d'11 setmanes al crit de «Les mines per als miners», la jornada de sis hores i mitja per als minaires de Valdarno, primers del món a aconseguir aquesta conquesta juntament amb els picapedres del marbre de Carrara. Durant el Bienni Roig participà en un míting juntament amb Errico Malatesta i envià una carta al president del Consell de Ministres Francesco Saverio Nitti amenaçant-lo d'engegar una vaga general si el Govern italià bloquegés el subministrament de paper per al diari anarquista milanès Umanità Nova. El 23 de març de 1921 els minaires de San Giovanni Valdarno s'aixecaren contra els patrons i els feixistes locals, i calaren foc les oficines de la direcció de la Societat Minera, provocant la mort de l'enginyer Agostino Longhi; en el procés judicial, Sassi va ser condemnat a 16 anys de presó i 55 treballadors a diverses penes fins a 30 anys. Després de complir la pena en dures condicions carceràries i sotmès a continus trasllats (Perugia, Spoleto i Portolongone), en 1925 va ser alliberat per un indult, però tres anys més tard va ser confinat a l'illa de Ponça, pena que finalment va ser commutada per una amonestació. Sempre vigilat fins a la caiguda del feixisme, les autoritats certificaren la seva relació amb antifeixistes francesos. Al final de la II Guerra Mundial, en 1945 contribuí a la reconstrucció de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou nomenat secretari de la Federazione Italiana Minatori e Cavatori (FIMEC, Federació Italiana de Minaires i Picapedrers), sempre defensant el sindicalisme llibertari i l'acció directa. Amb Mario Mari promogué el Comitè Provisional de la Cambra del Treball reunit a Arezzo i a Valdarno. En 1947 col·laborà amb el sindicalista, aleshores comunista, Giuseppe Di Vittorio a Roma, fet que no va ser ben vist pel sector anarcosindicalista. No obstant això, sempre manifestà el seu rebuig al comunisme soviètic. En 1956 va fer el seuúltim discurs en el IV Congrés de la CGIL celebrat a Roma. Attilio Sassi va morir el 24 de juny de 1957 a Roma (Itàlia) i el seu funeral va ser compartit per militants de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i del Partit Comunista d'Itàlia (PCI), realitzant el parlament fúnebre Armando Borghi. En 2001 el municipi de Caviglia posà el seu nom a un dels seus principals carrers. En 2008 Tomaso Marabini, Giorgio Sacchetti i Roberto Zani publicaren la biografia Attilio Sassi detto Bestione. Autobiografia di un sindacalista libertario (1876-1957).

    Attilio Sassi (1876-1957)

    ***

    Luciano Farinelli

    - Luciano Farinelli: El 24 de juny de 1995 mor a Arcevia (Ancona, Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Luciano Farinelli. Havia nascut el 24 de setembre de 1931 a Ancona (Marques, Itàlia) en una família de llarga tradició llibertària --son pare es deia Ateo, de nom-- i cap al 1943 entrà a formar part del moviment anarquista. Després de la II Guerra Mundial, s'adherí al grup«Germinal» d'Ancona, de la Federació Anarquista Italiana (FAI). En aquestaèpoca col·laborà en el setmanari Umanità Nova, de la FAI, i en Seme Anarchico, i participà activament en les lluites a favor de la laïcitat dins del grup «Croce Gialla» (Creu Groga). Amb Carlo Bianchi, en 1958, publicà l'únic número de L'Agitazione, d'Ancona. En 1964, amb Bruno Fattori, fundà el centre de trobada cultural i llibertari«Casa Malatesta». Regentà en aquests anys una petita botiga d'encerar mobles a la plaça del Papa d'Ancona, lloc de reunió del moviment anarquista de la ciutat. En 1965 s'oposà al pacte associatiu i organitzatiu de la FAI i fou un dels promotors del escindit Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista) i director del seuòrgan d'expressió, L'Internazionale. Amb sa companya Fernanda Bonivento, impulsà nombrosos actes commemoratius a Ancona, com ara l'aniversari de la«Setmana Roja» (1964 i 1996) o el cinquantè aniversari de la mort de Malatesta (1982). Amic íntim de Giuseppe Pinelli, en morir, els seus arxius --que inclou el del periòdic L'Internazionale-- van ser donats al«Centre d'Estudis Llibertaris - Arxiu Pinelli» de Milà.
    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)


    Els xuetes en la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) – Fragment del capítol “Un vaixell de veles blanques, sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts – Homenatge als xuetes de sa Pobla



    Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

    Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

    Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

    A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

    Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

    Evitaven trobar-se amb mi.

    Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

    M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

    Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

    -No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

    Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

    N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

    Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

    Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

    El cor em bategava a mil.

    Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

    Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

    Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

    Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

    Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

    -Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

    El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

    Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    ¿Saben algo de normativa fiscal los presidentes del gobierno central de los diecisiete reinos de Taifas o hablan por boca de ganso? Hoy, sin desmerecer a los anteriores, me refiero al Sr. Rajoy, turiferario, como los otros, del Rey Segundo. ¿O es que pretende –y a pesar de la reiterada repetición hay quienes lo aceptan devocionalmente– hacernos comulgar con ruedas de molino? Porque, hay que ver con qué cara tan complacida de benefactor dijo que va a rebajar las retenciones a los autónomos.

    M Rajoy

    Y lo dijo como si les hiciera un regalo que les rebajará los impuestos. Tiene bemoles el asunto. Será para suscitar vocaciones de emprendedores, el nuevo invento por el que unos sobrevivirán y otros incentivarán algo la economía al encargar trabajos de albañilería, carpintería, electricidad, y mobiliario y útiles profesionales, y posiblemente el alquiler de locales, aunque luego hasta tengan dificultades para pagar los 50 € (por rebaja temporal) de la cuota de SS. SS.

    Esta REBAJA de impuestos –que afecta a quienes ingresen menos de 12.000 € anuales– sólo reduce la devolución de retenciones a cuenta del IRPF por parte de la Agencia Tributaria.

    Y la única gracia que produce a favor del trabajador es que no tenga que prestar cada trimestre al Tesoro Público un dinero por el que no se le pagará ningún interés y que se le devolverá una media de ocho meses después de haberlo prestado.

    ¡Y mejor no seguir analizando la incoherencia con que actúa el ejecutivo!


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Pregunté a la guía que nos explicaba la Almudaina qué libro me recomendaba y no lo dudó: el de José Francisco Conrado de Villalonga.

    Es un libro publicado en 1992 por el Patrimonio Nacional. Su título: El Real Sitio de la Almudaina: palacio de los reyes de Mallorca. Agotado en la actualidad. Gracias que existen las bibliotecas.

    El libro se divide en tres grandes capítulos: 1) Historia del Real Sitio; 2) El Castillo Real de la Almudaina y 3) Grandes obras y restauraciones. Las tres partes están muy bien, pero mi curiosidad se centró en la tercera, la cual se subdivide en los siguientes apartados: 1. Grandes obras de Jaime II; 2. Reformas durante el Renacimiento; 3. Reformas durante el siglo XVIII; 4. Obras en el siglo XIX; 5. Restauracioes en la primera mitad del siglo XX; y 6. Restauraciones y obras realizadas desde 1963.

    foto
    Foto recogida en Facebook: Fotos antiguas de Mallorca: Foto de Charles Clifford del año 1860.

    Restauraciones en la primera mitad del siglo XX

    En 1904, el administrador del Real Patrimonio, Enrique Sureda, auxiliado por Eusebio Estada emprendió una acertada restauración en la Capilla de Santa Ana La reina María Cristina había autorizado estas obras. Se reabrieron los ventanales, se restauraron los paramentos, las bóvedas y las esculturas, y se hizo desaparecer la capa de cal que cubría las paredes Desde aquella fecha hasta la actualidad no se han efectuado obras en el interior de la Capilla.

    En el año 1913 se proyectó la construcción de un nuevo edificio que albergase la Capitanía General en los solares del antiguo Huerto del Rey, edificio que enlazaría con el Cuartel de Caballería construido hacía unos años Este proyecto preocupó enormemente a un grupo de ciudadanos que. constituidos en la Liga de Armigos del Arte, se dirigieron al rey don Alfonso XIII para que parase aquel proyecto La petición de los Amigos del Arte fue atendida, y el proyecto no llegó a realizarse (A continuación se reproduce el escrito de aquellos mallorquines que evitaron el atentado, dada la sensibilidad histórica que supuso en momentos poco propicios para una oposición a un proyecto de este tipo).

    [...] [Escrito de los Amigos del Arte]

    En 1914 se colocan en el Patio de Armas aleros, siguiendo el modelo del que cubre el Andador de la Capilla de Santa Ana. Las ventanas del Patio son sustituidas por balcones que, aunque tuvieran cierta dignidad, eran obra añadida y que ocultaba aún más las primitivas aberturas geminadas.

    El año 1915 el Ayuntamiento de Palma se dirigió al Real Patrimonio y puso de manifiesto el mal estado en que se encontraba la muralla norte de Palacio y la «Torre dels Caps» El 29 de febrero de 1916, el administrador del Real Patrimonio contestó al Ayuntamiento, comunicando que la Intendencia de la Casa Real había autorizado las obras de restauración de aquellas murallas y torres Esta fue una importante obra de restauración que dirigió el arquitecto Guillermo Reynés, y que hoy se conserva intacta. Se reconstruyó la «Torre dels Caps» con unas pretensiones góticas que nunca había tenido y que el propio arquitecto justificó en su Memoria, explicando que la torre se inspiraría en la del «Castellet de Perpignan» También en 1915 el Patrimonio acometió la restauración de la muralla de poniente, lindante con el Huerto del Rey; esta obra fue dirigida por el arquitecto Reynés.

    El día 3 de junio de 1931 se publicó un decreto que declaraba al Palacio de La Almudaina Monumento Histórico-Artístico.

    foto
    Torre del Angel durante su reconstrucción (1978). Del libro de Conrado Villalonga.

    José Francisco Conrado de Villalonga (Palma, 1940) fue Delegado del Real Patrimonio hacia 1990 y en el 2007 recibió el Premio Ramon Llull. Publicó dos libros, éste sobre la Almudaina y "La procuración real en el Reino de la Almudaina" (1991).

    Gracias que existen bibliotecas, pero sería hora que estos libros importantes, ya agotados o fuera del mercado, llegara la Administración a un acuerdo con los autores y fueran digitalizados. Por otra parte, parece inconcebible el bajo o nulo interés del Patrimonio o de la "Cultura oficial" en ofrecer información algo más que turística sobre el patrimonio en sus webs.


    0 0

    Ahir, 23 de juny arribaren els 40 infants de Txernòbil (Bielorrússia i Ucraïna), la gran majoria d'orferinat i d'altres de famílies desestructurades nombroses. Tots ells arribaren afortunadament bé i ara els queda disfrutar amb les seves famílies mallorquines d'un bon estiu, per uns serà la seva primera experiència en sortir del seu país d'origen i aprendran a nedar, a muntar amb bicicleta, menjar fruita... i dels que fa més temps ja en seran 9 anys que venen a la illa, des del primer programa de sanejament amb Per Ells.
    BON ESTIU!!!!!!!
    Aquí vos deixam un link de la notícia: http://www.youtube.com/watch?v=IlDxYsZr9bQ#t=59

    0 0
  • 06/24/14--19:26: Tots junts podem
  •   Si qualque cosa es pot reprovar al projecte de Podemos és l'excés de personalisme entorn a la figura de Pablo Iglesias. Des del punt de vista del màrqueting i d'estratègia de la campanya electoral els resultats han estat espectaculars, però es corre el perill de què allò que ha estat determinant per a l'èxit a curt termini es pugui convertir en un problema a llarga.

    Deia Pepe Mújica que així com la patologia de la dreta és “allò reaccionari”, la patologia de l'esquerra és “l'infantilisme, que ell definia com la confusió permanent entre la realitat i els desitjos. I un clar exemple de l'infantilisme és pensar que perquè sorgeixi una persona brillant i li donem el poder, aquesta tota sola serà capaç de canviar-ho tot. No se si és per la tradició cristiana o simplement per comoditat que vivim esperant l'arribada del messies per salvar-nos.

    És evident que la irrupció de Podemos ha posat nirviós a més d'un, sols cal veure els constants atacs que ha rebut el partit i sobretot el seu líder, Pablo Iglesias. Tal com va succeir amb Ada Colau, els representants de la caverna mediàtica que domina els mitjans de comunicació del nostre país han cercat desacreditar el nou eurodiputat, tot i que s'ha de dir que de moment sols ha servit per pujar la seva popularitat.

    Sovint l'èxit de les persones honestes provoca l'enveja d'aquells que, segurament conscients dels defectes propis, no poden sofrir a aquells que fan servir el talent en benefici del conjunt de la societat. A una altra escala, Alternativa ho ha patit mitjançant atacs anònims especialment dirigits al nostres regidors. No ens referim a les crítiques polítiques legítimes derivades de les nostres actuacions, sinó a aquells atacs fonamentats en mentides o insinuacions malintencionades aprofitant l'anonimat.

    Un aspecte important per canviar el món és posar persones brillants, qualificades i sobretot honestes al front de les institucions. No tinc cap dubte que aquest país funcionaria molt millor amb un president com Mújica o Mandela que amb un Rajoy o un Zapatero. També pens que l'Ajuntament de Pollença funcionaria millor amb un batle com Pepe o una batlessa com Marina Llobera.

    El repte de Podemos - i, al nostre nivell, d'Alternativa- ha de ser aprofitar les capacitats comunicatives i de lideratge de les persones per tal d'aconseguir sumar forces però tenint clar que si realment volem un canvi profund aquest ha de sorgir de la majoria de la població. Els poders establerts, empren tots els seus mitjans, tant mediàtics com institucionals, per mirar d'atacar i desacreditar les persones, però si la força sorgeix d’abaix ho tenen molt més complicat.

    Si acceptam la lògica del capitalisme que el poder és del mercats, és normal que triem a polítics que responguin a aquesta lògica i governin d'acord amb ella.

    En canvi, si assumim la nostra responsabilitat i ens guiam per una lògica humanista, on el que importa és el benestar de totes les persones, siguin d'on siguin, el poder no vindrà dels mercats sinó de les persones i la conseqüència serà la de posar a polítics que emprin les seves capacitats i el seu talent per canalitzar les propostes que sorgeixin de la majoria de la societat.

     

     


    0 0

    Joan Pons Payeras, rector de Búger, ha recollit informació i gloses de Joana Serra "Cartera", la popular glosadora bugerrona del segle passat i el treball surt a la llum en forma de llibre, el proper dimecres 25 de juny al Teatre de Búger. Hi participarà Felip Munar i els Glosadors de Mallorca.

    0 0

    El PSM de Pollença ha presentat una petició al proper Ple de Dijous 26 de juny en el sentit que s'eliminin les pistes de petanca de la Plaça Ca Les Munnares. Aquestes pistes han tingut molt poca utilització des de la seva construcció i a dia d'avui, per la falta d'ús, s'han convertit de fet en un pipican. A banda de la brutor que això suposa, també resulta un risc per la proximitat al parc infantil, ja que els infants entren innocentment dins l'arena per jugar-hi, trobant-se aquesta infestada d'excrements.

    Consideram que s'ha de demanar a les associacions de la tercera edat, a qui en principi anava dirigida aquesta instal·lació, que manifestin si desitgen continuar tenint aquesta instal·lació a la seva disposició i si és així que es protegeixin adequadament de la intrusió de cans amb unes millors proteccions i millor manteniment. En cas de que ja no interessin aquestes pistes el més adient seria eliminar-les i dedicar l'espai a ampliar el parc infantil.

    Si es necessita un pipi-can el que s'ha de fer és habilitar-ne un amb les correctes condicions de seguretat i higiene, amb els vallats oportuns, i més allunyat de la zona de jocs.

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Vídeos i fotografies de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009)





    Sa Pobla (26-VII-09). Moments abans de la presentació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. D’esquerra a dreta: Magdalena Nebot, destacada activista cultural; Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell de Mallorca; Fanny Tur, directora adjunta de l’IRL; Miquel López Crespí, escriptor i Maria Antònia Oliver París, presidenta de Memòria de Mallorca.



    Presentació de Els crepuscles més pàl·lids: D’esquerra a dreta: Maria Antònia Oliver París; Joan Comes, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí; Sebastià Gallardo, tinent de batle de l’Ajuntament de sa Pobla i Alexandre Ballester, escriptor.



    Després de la presentació. D’esquerra a dreta: Alexandre Ballester, Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí i Sebastià Gallardo.


    L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. (Miquel López Crespí)


    Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)



    L’origen primigeni de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids es pot trobar en el conte “La maleta de l’oncle”. És una narració que forma part del llibre Vida d’artista, obra que guanyà el Premi de Literatura Serra i Moret 1993 organitzat pel Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un conte en forma de carta adreçada a un amic imaginari: un fantasmal “Cendrars”, dipositari d’algunes reflexions literaturitzades i que fan referència a la grisor de la postransició. El conte començava així: “ Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevín un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d’escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian”. I una mica més endavant, explicant a aquest amic imaginari els possibles orígens de la meva escriptura, s’hi diu: “El pare havia lluitat al costat dels anarquistes, amb Durruti i la Columna de Ferro. Va fer la Guerra d’Espanya entre València, Madrid i Terol participant en totes les accions en què prengueren part les unitats confederals. Els batallons de voluntaris havien de celebrar assemblees cada vegada que un oficial de carrera els manava anar al front. Es passaven hores discutint si era convenient per a la victòria aquella acció. Els militars professionals de la República espanyola no podien consentir tanta ‘indisciplina’. Cal pensar que, per als anarquistes de Durruti, aquella, a part d’una guerra contra el feixisme, era una Revolució social. Foragitaven els propietaris de les fàbriques, col·lectivitzaven les terres, volien suprimir l’exèrcit regular, parlaven de l’home i la dona nous que sorgirien després de derrotar els revoltats, anul·laren el matrimoni religiós i emprengueren campanyes d’alfabetització i regeneració de les prostitutes.

    ‘Finida la guerra, presoner dels feixistes, fou enviat a les Illes –amb el Batallón de Trabajadores número 151—i estigué fent carreteres fins que, al cap de cinc anys, li concediren una espècie de llibertat provisional que miraculosament li permeté reorganitzar –amb dificultats—la seva vida.

    ‘A sa Pobla, un indret agrícola molt apropat al camp de concentració, conegué la que, amb els anys, seria la meva mare. Record que, quan jo era un infant, no solia parlar gaire de política. El pare servava als ulls i al cor les imatges esfereïdores dels centenars de companys morts al front o afusellats pels nacionals. Tota una generació que cregué en la redempció de la humanitat mitjançant la cultura i la poesia havia mort, radicalment exterminada, davant els seus ulls. Però a vegades, quan sabia que no hi havia ningú estrany a la vora, recitava aquells poemes sentits en el front i que ell havia après de memòria”.

    Aquest fragment del conte “La maleta de l’oncle” indica una inicial presència dels records familiars en les meves obres. És la presència de la guerra, però, igualment, el record d’una infància perduda pels viaranys d’aquella postguerra –els anys cinquanta a sa Pobla!— que es va desfent a mesura que avança la ferotgia de la postmodernitat. La novel·la Els crepuscles més pàl·lidsés, doncs, una capbussada a la “recerca del temps perdut”? Possiblement, en la meva consciència, en alguna fondària del subconscient, hi havia indicacions ocultes dient-me que mancava novel·lar la memòria del pare, la presència d’aquelles il·lusions republicanes i llibertàries en la meva formació, el record d’aquella estremida relació amorosa entre un combatent antifeixista i una al·lota mallorquina de casa bona. En el fons, qui signa aquest escrit és, com tants d’altres escriptors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”, fill directe d’aquella postguerra mallorquina que, dins la grisor regnant, contenia espurnes d’una claror radiant com era l’amor entre les persones, la vitalitat de tots aquells que lluitaven per sobreviure un dia més a la mediocritat imposada per la dictadura i el poder omnipotent del clergat vaticanista. Quants sofriments no portà al nostre poble l’estreta aliança entre els falangistes i el poder aclaparador de l’Església Catòlica!

    La novel·la Els crepuscles més pàl·lids no es pot entendre sense aquesta estreta unió entre la vida d’un poble mallorquí, en aquest sa Pobla en els anys quaranta i cinquanta, els records de la guerra civil que em contava el pare i la inicial revolta antifranquista que s’esdevé en un adolescent mallorquí alletat per totes aquestes històries de lluita i amor. Possiblement mai no ens hauríem decantat envers la militància antifeixista i el conreu de la literatura si no hagués estat per tota aquesta càrrega familiar narrada als capítols de l’obra que ha publicat Lleonard Muntaner.

    A ran de la publicació de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. En un altre article hem parlat del llibre de Josep Massot i Muntaner Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears i, més concretament, del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” (pàgs. 277-340) on l’investigador i historiador descriu aquesta influència en l’obra de molts d’autors illencs. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

    És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. Quan començava a redactar els primers capítols de la novel·la Els crepuscles més pàl·lids recordava, tenia en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

    Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Els crepuscles més pàl·lids. Calia deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

    [25/06] «La Tribune Libre» -«Tierra y Libertad» - Assassinat Valentín González - Dorado - Piqueras - Cano - Stirner - Fontes - Humbert - Marcos - Lisbona

    Anarcoefemèrides del 25 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Tribune Libre"

    - Surt La Tribune Libre: El 25 de juny de 1896 surt a Charleroi (Pennsilvània, EUA) el primer número del setmanari La Tribune Libre. Organe hebdomadaire des travailleurs de langue française. A partir del 17 de novembre de 1898 portarà el subtítol «Òrgan socialista llibertari». Era continuació de L'Ami des ouvriers (1894-1896). Editat per Louis Lambert, el redactor en cap de la publicació va ser Louis Goaziou i Joseph Godissart s'encarregà de l'administració econòmica i de gestionar els anuncis comercials, nombrosos a partir de febrer de 1898. Molts d'articles es van publicar sense signar. Trobem articles d'A. Agresti, Raymond Bachmann,Étienne Barthelot, Henri Beaulieu (Henri Beylie), J. Buset, Joseph Charles, Henri Gauche (René Chaughi), Pierre Comont, Victor Compas, Édouard David, Robert Depalme, Fernand Després (A. Desbois), Ferdinand Domela Nieuwenhuis, A. Dooms, Adrien Dors, Gaston Dubois-Desaulle, A. Foubert, V. Fouquet, Louis Goaziou, Joseph Godissart, Urbain Gohier, Emma Goldman, Pietro Gori, J. Gueulette, B. Guinaudeau, Théodore Jean, Jean Julien, Adolphe Lambert, Louis Lambert, A. Letoquart, Charles Levy, Francesco Saverio Merlino, David Mikol, F. Moriaucourt, K. Ogier, R. Panier, Jules Quasimont,Élisée Reclus, Léo Sivasty, Lev Tolstoi, Henri Zisly, etc. Publicà per lliuraments el fulletó Souvenirs d'un communard, d'A. Agresti. En publicà al menys 180 números, l'últim el 14 d'agost de 1900.

    ***

    Sempiterna capçalera de "Tierra y Libertad"

    - Surt Tierra y Libertad: El 25 de juny de 1944 surt a la Ciudad de Mèxic (Mèxic) el primer número del periòdic Tierra y Libertad, publicació dels anarquistes espanyols a Mèxic. Fou fundat per Hermilio Alonso, Marcos Alcón, Domingo Rojas i Cano Ruiz, i va ser dirigit successivament per Cano Ruiz, Floreal Ocaña, Severino Campos, Guilarte, Adolfo Hernández, Ismael Viadiu, José Viadiu i Guilarte, de bell nou. Comptà amb la intensa col·laboració de Liberto Callejas, que s'encarregà dels editorials fins a la seva mort. En passar els anys reduí el seu format i prengué un caire més intemporal i americanista. Hi van col·laborar Alaiz, Alberola, Andrade, Baciu, Borghi, Severino Campos, Carbó, Carpio, Carranza, Carsí, Costa Iscar, Figola, Fresneda, Iniesta, Lazarte, Lladó, Magriñá, Nettlau, Ocaña Sánchez, Pacheco, Papiol, Pérez Gaona, Pintado, Ródenas, Samblancat, Solano Palacio, Vallina, Vargas, Villar, Viñuales, etc. En sortiren 408 números fins al desembre de 1978, any que deixà de publicar-se.

    ***

    Valentín González

    - Assassinat de Valentín González: El 25 de juny de 1979, sobre les 10 del vespre, a València (País Valencià), durant una manifestació organitzada pels treballadors de les colles de càrrega i descàrrega del Mercat d'Abastos en vaga, la majoria afiliats al Sindicat del Transport de la CNT, mor per l'impacte a boca de canó d'una pilota de goma al pit disparada per la policia el militant cenetista Valentín González Ramírez, de 20 anys. El fet es va produir quan un contingent d'uns cinquanta grisos van dissoldre violentament la concentració pacífica a la porta del mercat d'un piquet informatiu de treballadors en vaga on participava el jove. Son pare, també Valentí, de 48 anys, hi era present, estava afiliat a la CNT com son fill. Traslladat ràpidament a l'Hospital Provincial, va ingressar cadàver a causa de l'hemorràgia interna. En conèixer-se la notícia tots els polígons industrials valencians van declarar la vaga general. Dos dies després, l'enterrament de Valentín González es va convertir en una manifestació de milers i milers de persones. També es van produir diferents manifestacions llibertàries de protesta arreu l'Estat; a Múrcia la repressió serà ferotge, amb més de vint detinguts.

    Enterrament de Valentín González (27-06-1979)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joaquina Dorado al seu despatx (Barcelona, 2008). Foto de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya (ACMe)

    - Joaquina Dorado Pita: El 25 de juny de 1917 neix al barri de pescadors de Santa Lucía i Monelos de La Corunya (La Corunya, Galícia) la militant anarquista i anarcosindicalista Joaquina Dorado Pita, que va fer servir el nom de Maria en la clandestinitat. Son pare era caixer viatjant i sa mare mestressa. Arran dels fets revolucionaris d'octubre de 1934, sa família emigrà Catalunya. A Barcelona aprengué l'ofici de tapissera i d’envernissadora i el mateix 1934 s'afilià la Sindicat de la Fusta i de la Decoració de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb féu una gran amistat amb Eduard Pons Prades. El juliol de 1936 lluità contra l'aixecament feixista i formà part del Comitè de Defensa del barri barceloní del Centre. Més tard s'integrà en les Joventuts Llibertàries del Poble Sec. Durant els «Fets de Maig de 1937» s'oposà a l'estalinisme com a membre del grup «Luz y Cultura». Quan les Joventuts Llibertàries del Poble Sec quedaren fora de la llei, passaren a ser Joventuts Llibertàries de la Fusta Socialitzada, de les quals fou secretària. En 1936 havia entrat com a ser secretària del fuster Manuel Hernández, president del Consell Econòmic de la Indústria de la Fusta Socialitzada, el qual substituí en el càrrec a partir de 1938 quan aquest marxà al front. Caiguda Barcelona, el febrer de 1939 passà a França i fou internada al camp de Briançon, d'on fugí. Amb l'ajuda del botànic anarquista Paul Reclus, s'instal·là a Montpeller i més tard a Tolosa de Llenguadoc, on participà activament en la reconstrucció del Sindicat de la Fusta, formant part de la seva Comissió Coordinadora. Durant la guerra fou internada en dos camps de concentració. Després de la celebració del Congrés de París i un cop reorganitzades les Joventuts Llibertàries, entrà a formar part del grup «Tres de Maig», amb Liberto Sarrau i Raúl Carballeira, entre d'altres. L'agost de 1946, com a membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR), passà clandestinament a la Península per intervenir en nombroses accions antifranquistes i en la distribució de l'òrgan d'expressió de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) Ruta, juntament amb son company Liberto Sarrau, fins a la detenció d'ambdós el 24 de febrer de 1948. Passà 18 dies al calabossos de la Direcció Superior de la barcelonina Via Laietana, on fou torturada pel comissari Polo. El 15 de març de 1948 ingressà a la presó provincial de Les Corts, on coincidí amb altres companyes llibertàries (Rosa Mateu, Francesca Avellanet, Antonia Martínez, etc.). Jutjada i condemnada a 15 anys de presó per «auxili a la rebel·lió», sortí en llibertat condicional el 12 de gener de 1949, per invalidació del consell de guerra celebrat en juny de l'any anterior. L'11 de maig d'aquell any, fou detinguda novament a Ripoll quan intentava passar a França amb Liberto Sarrau. En aquesta ocasió fou condemnada en ferm a 12 anys de presó, també per«auxili a la rebel·lió». Durant la seva estada a la presó de Les Corts emmalaltí greument, fins el punt que el 28 de desembre de 1950 fou traslladada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on li extirparen un ronyó. De l'hospital, on romangué gairebé tres mesos, sortir desnonada per a «morir a casa». Gràcies al metge naturista Ferrándiz i al tractament amb penicil·lina, finançada pel Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT clandestina, se salvà. Un cop recuperada, i sabent que encara li quedaven tres mesos de presó per complir, decidí renunciar a la clandestinitat i retornar a la presó per poder mantenir sos pares, ja majors, així com a Liberto Sarrau, també tancat, amb la seva feina de costurera a la garjola. El 21 de desembre de 1953 es presentà a Les Corts per complir els tres mesos que li quedaven de condemna. Finalment fou posada en llibertat condicional el 13 de febrer de 1954. En 1956 aconseguí passar a França amb l'ajuda del guerriller anarquista Quico Sabaté i el 30 de juny d'aquell any li fou concedit l'estatut d'asilada política, per segon cop. En 1958 aconseguí fugir també de la Península Liberto Sarrau, acabat d'alliberar, després de passar 10 anys tancats dels 20 i un dia als quals va ser condemnat pel mateix consell de guerra que sa companya. Sa parella s'instal·là a París, on treballà de dependenta i de caixera en una sabateria. Milità, amb son company, en la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), dita de la Tour d'Auvergne. En 2002, un anys després de morir son company, donà els seus arxius i els de Liberto Sarrau a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. El 24 de juliol de 2004 participà en un homenatge als combatents antifranquistes organitzat per la CNT de Terrassa. En 2006 retornà a Catalunya i s'establí permanentment a Barcelona, encara que realitzant constants viatges a França. Col·labora habitualment en Le Combat Syndicaliste. L'1 de març de 2007, juntament amb una trentena de dones gallegues (Mulleres con Memoria), rebé a Santiago de Compostel·la l'homenatge de la Xunta de Galícia i el juny, en el seu norantè aniversari, el dels companys anarquistes.

    Joaquina Dorado Pita

    Liberto Sarrau Royes (1920-2001)

    ***

    Francisco Piqueras Cisuelo

    - Francisco Piqueras Cisuelo: El 25 de juny de 1920 neix a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Piqueras Cisuelo. Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan  el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc.És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Francisco Piqueras Cisuelo va morir el 2 de setembre de 2002 a Barcelona (Catalunya). Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

    ***

    Genís Cano

    - Genís Cano: El 25 de juny de 1954 neix a Barcelona (Catalunya) l'escriptor, poeta i agitador cultural llibertari Genís Cano i Soler. A començaments dels anys setanta participà activament en diverses iniciatives del moviment alternatiu d'aleshores. El 20 d'abril de 1974, en un típic muntatge policíac, el IV Grup de la Segona Brigada Políticosocial de la Prefectura Central de Policia de Barcelona emeté una ordre de crida i cerca acusant-lo de«guerriller urbà llibertari» i de liderar una «comuna anarquista» a Mirasol vinculada amb el Comitè de Solidaritat Pro Presos del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), els Estudiants Llibertaris de Catalunya i Balears, la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i l'Organització de Lluita Armada (OLLA). Aquest fet l'obligà a viure amagat i exiliar-se un temps a Portugal. En 1979 es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona i més tard es doctorà en Psicologia amb una tesi dirigida per Miquel Siguan. Amb Pau Maragall i Mira va conviure a la comuna i cooperativa La Miranda de Coll del Portell i formaren part del reivindicatiu i esteticista «Grup Sense Nom» i del Servei de Vídeo Comunitari. En 1983 fou nomenat professor associat a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona i a partir de l'any següent professor titular a la Facultat de Belles Arts, on impartí classes de Sociologia de l'Art. Durant els anys vuitanta realitzà diversos muntatges d'avantguarda artística, com ara Gegant (1987), transformació visual dels antics dipòsits de la Vall d'Hebron (Els collons d'en Porcioles), etc., i amb els quals col·laboraren el grup de grafit Rinos i els primers membres del grup teatral La Fura dels Baus. En aquests anys col·laborà en diversos fanzines i publicacions contraculturals, com ara Muerte de Naciso, Trilateral, Eroz o Ampolla. La seva obra poètica es desenvolupà a partir dels anys noranta, amb Els sots psicodèlics (1991), Gran xona ganxona (2003), Rebaixins endins (2003), Deixar-se de xarxes (2004), Els traus postmoderns (2006), Taps de llum zenital (2007), etc. A començaments dels anys noranta engegà «Balmes 21» a la Universitat de Barcelona, un espai d'exposicions de caràcter alternatiu. Especialitzat en l'estudi i anàlisi de l'escriptura a les parets i el visualisme popular, publicà Barcelona murs (1991, amb Joaquim Horta), Lisboa mural (2002), Murs de guíxols (2003, amb Joan Alfons Albó i Alberti). Com a estudiós del moviment contracultural, arreplegà una important col·lecció de textos, imatges, dibuixos, etc. d'aquest corrent cultural. Fruit d'aquests estudis fou l'edició en 2003 de Poètica de la contracultura, on féu una antologia de poetes contraculturals (Pau Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats) ja finats. En 2004 fou el responsable de l'edició de Nosotros los malditos, de Pau Maragall (Pau Malvido). En 2005 publicà A imatge de la contracultura, amb textos seus i d'Enric Casasses, David Castillo, Pau Maragall, Pere Maragall, Pere Marcilla i Albert Subirats. Fou membre de la Junta Tècnica del Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols. Els seus últims 12 anys els patí lluitant amb la leucèmia. Genís Cano i Soler va morir d'aquesta malaltia el 12 de febrer de 2007 a l'Hospital Durant i Reynals de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou enterrat dos dies després al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. En 2010 s'edità, coordinat per David Castillo, el llibre Barcelona, fragments de la contracultura que aplega el material que Cano va recollir per formar part d'una vasta exposició que finalment no va reeixir sobre la contracultura de la Barcelona dels anys setanta.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Caricatura d'Stirner realitzada de memòria per Friedrich Engels a Londres en 1892

    - Max Stirner: El 25 de juny de 1856 mor a Berlín (Alemanya) el filòsof anarcoindividualista Johan Kaspar Schmidt, més conegut com Max Stirner. Havia nascut el 25 d'octubre de 1806 a Bayreuth (Baviera, Alemanya) i va ser l'únic fill d'Albert Christian Heinrich Schmidt (1769-1807), un artesà de classe mitjà-baixa, fabricant de flautes, i de Sophia Eleonora Reinlein (1778-1839), ambdós de religió luterana. Sis mesos després del seu naixement, el 19 d'abril de 1807, son pare morí de tuberculosi i en 1809 sa mare es va tornar a casar amb Heinrich Ballerstedt, apotecari de Helmstedt de 57 anys. J. K. Schmidt passarà la seva infància i l'adolescència a Bayreuth i entre 1810 i 1819 va viure a Kulm (Prúsia). En 1819 va tornar a Bayreuth i seguirà durant set anys la seva interrompuda educació a l'escola local. En acabar els estudis secundaris, va començar a estudiar filologia, filosofia i teologia a la Universitat de Berlín, on coincidirà amb Hegel, Schleiermacher i Marheineke, en 1826, continuant els estudis a Erlangen (1829) i Königsberg (1829). En 1829 va interrompre els seus estudis i va viatjar per Alemanya, tornant temporalment a Kulm en 1830 per ocupar-se dels problemes de salut mental de sa mare. En 1832 va tornar, amb sa mare, a Berlín i va acabar els estudis dos anys després. Després de presentar-se als exàmens per accedir a la docència professional, entre 1834 i 1835, va fer pràctiques sense sou com a personal docent al Königliche Realschule de Berlín; per accedir a aquesta feina va escriure la seva tesi Ueber Schulgesetze (Les normes de l'escola). El gener de 1837 sa mare va ser confinada a l'hospital de caritat de Berlín. Aquest mateix any, en el qual també morirà son padrastre, es va casar amb Agnes Klara Kunigunde Butz, filla il·legítima de la propietària de l'habitatge on aleshores residia en règim de lloguer, i que morirà un any més tard, el 29 d'agost, durant el part del nonat fill d'ambdós. L'1 d'octubre de 1839 va començar a treballar en un col·legi berlinès per a senyoretes de família acabalada, freqüentant simultàniament la bohèmia i els cercles intel·lectuals, com ara el Cafè Stehely i Hippel's Weinstube. Aquest mateix any morirà sa mare, víctima de diversos trastorns mentals. En aquesta època es va ajuntar amb un grup de joves hegelians conegut com «Die Freien» (Els Lliures), una tertúlia filosoficopolítica on va relacionar-se amb Engels i amb Bruno Bauer. En 1841 va començar a escriure petits textos d'opinió per a la publicació Die Eisenbahn, fent contacte amb el món editorial berlinès i començar a fer servir el pseudònim de Max Stirner, que sembla ser que feia al·lusió al seu ample front (stirn, en alemany, vol dir front). Durant el dia es dedicava a l'educació de joves burgeses i durant la nit es reunia amb el cercle de joves hegelians. En 1842 va ser un dels fundadors, juntament amb Heinrich Bürgers, Hess, Marx, Bruno Bauer i Köppen, de la Rheinische Zeitung (La Gaseta Renana); però ben aviat aquest cercle es va escindir en dues tendències: els que marcaran distàncies pel que fa Hegel (Marx, Rouge i Hess) i els que reivindiquen la revolució de les consciències mitjançant una crítica negativa, atea i mancada de regles (Bauer i Els Lliures: Mayen, Buhl, Köppen, Nauwerk i Stirner). En 1842 es va casar amb Marie Dähnhardt de Gadebusch, coneguda pel seu feminisme i pels seus costums liberals; en aquest any també va començar a escriure petits articles i assaigs per diverses publicacions periòdiques (Leipziger Allgemeine Zeitung, Berliner Monatsschrift). D'aquesta època son els seus assaigs Das unwahre Princip unserer Erziehung, oder Humanismus und Realismus,Kunst und Religion i Einiges Vorläufige vom Liebesstaat. A començaments d'octubre de 1844, coincidint amb la seva renúncia a la feina de tutor al col·legi de senyoretes, apareix la seva obra més important Der Einzige und sein Eigentum (L'Únic i la seva propietat), on desenvolupa una mena de resum del moviment de l'esquerra hegeliana entre els anys 1843 i 1844, rebutjant tota integració política i social de l'individu, ja que considerava que entitats com l'Estat, la societat o les classes eren meres abstraccions sense contingut real; mentre que defensava l'egoisme radical del jo empíric i finit, deslligat de qualsevol codificació moral, com a vertadera realització de l'individu. El 28 d'octubre de 1844 el llibre va ser censurat i segrestat per l'Estat, fet que va provocar l'augment de l'interès popular per aquesta obra. Poc després es va aixecar la censura i va poder-se vendre de bell nou. L'obra va tenir molta repercussió i va haver d'escriure diversos assaigs en resposta a les crítiques desenvolupades per diversos autors, com ara els «Recensentem Stirners» (Crítics d'Stirner), una sèrie de rèpliques a Feuerbach, Szeliga i Hess, publicat en Wigands's Vierteljahrschrift en 1845. En 1846, després de quatre anys de «matrimoni experimental», es va separar de Marie Dähnhardt, i va continuar amb les contestacions als seus objectors: Die Philosophischen Reaktionaere (1847), rèplica a Kuno Fischer. En 1847 va traduir a l'alemany diversos treballs d'economia, com ara el Traité d'Économie Politique, de Jean-Baptiste Say, i The Wealth of Nations, d'Adam Smith. En 1848 no va participar en la Revolució de Març alemanya, però en 1852 va publicar la primera part de Geschichte der Reaktion, obra on tractarà aquests esdeveniments. En aquesta època va intentar muntar una cooperativa majorista de llet com a negoci, que va fracassar totalment, quedant gairebé en la indigència. En 1853 va passar petites temporades a la presó per deutes econòmiques --entre el 5 i el 26 de març de 1853 i entre l'1 de gener i el 4 de febrer de 1854. Max Stirner va morir en la misèria, oblidat de tothom, el 25 de juny de 1856 a Berlín (Alemanya), a causa de la infecció produïda per la picada d'un insecte; en el registre civil es va anotar: «Ni mare, ni esposa, ni fills». Cap als anys 1870 el filòsof Friedrich Nietzsche va llegir la seva obra, la qual va influir en determinats aspectes del seu pensament, encara que mai no el va citar. En 1882 va tornar-se a editar Der Einzige und seim Eigentum, per Otto Wigand, que va influir en Oskar Panizza. A partir de 1893 es van publicar diverses obres d'Stirner per part de la Reclams Universalbibliothek. En 1896 Adolf Brand va començar a publicar a Alemanya el periòdic Der Eigene, que recollirà el llegat intel·lectual stirnerià fins al 1898 en que es convertirà en una revistar de defensa dels drets homosexuals. En aquesta èpocaL'Únic i la seva propietat es va traduir a diversos idiomes, com ara el francès, el castellà, l'italià, el rus, el suec, etc. En 1903 es va crear a Alemanya la societat homosexual «Gemeinschaft der Eigenen», inspirada parcialment en alguns principis ideològics stirnerians i on van particpar Adolf Brand i John Henry Mackay. Als Estats Units un grup d'escriptors (Tucker, Marsden, Schumm, etc.) es van arreplegar al voltant del periòdic Liberty (1881-1908) que des de plantejaments individualistes van assumir postures stirnerianes. En 1905 James L. Walker va publicar The Philosophy of the egoism, obra clarament continuadora del corrent stirnerià. Entre 1889 i 1933 el poeta i escriptor J. H. Mackay s'esforçarà en la divulgació del pensament stirnerià i escriurà la seva primera biografia. Entre 1917 i 1919 l'escriptor alemany Bruno Traven va publicar Der Zielgelbrenner, revista dedicada a la difusió de la filosofia d'Stirner. L'impacte del pensament stirnerià en els anarcoindividualistes francesos (Émile Armand, Albert Libertad, Georges Palante) i espanyols (Federico Urales, Miguel Giménez Igualada) va ser enorme. Després de la II Guerra Mundial es va produir un lent i progressiu redescobriment de la figura de Max Stirner. Entre 1963 i 1993 Sidney E. Parker va publicar una sèrie de periòdics (Minus One, Egoist i Ego) on va recollir i ampliar les tesis stirnerianes. També va influir en diversos autors de la Internacional Situacionista (1957-1972) i en diversos escriptors i filòsofs, com ara Albert Camus, Horst Matthai Quelle, Bernd A. Laska, Sabine Scholz, Saul Newman, etc.

    ***

    Martins Fontes

    - Martins Fontes:El 25 de juny de 1937 mor a Santos (São Paulo, Brasil) el metge, escriptor, periodista, filantrop i intel·lectual anarquista José Martins Fontes, també conegut comZezinho Fontes, un dels millors poetes en llengua portuguesa de tota la història. Havia nascut el 23 de juny de 1884 a Santos (São Paulo, Brasil) d'Isabel Martins i del doctor, periodista i sociòleg Silvério Fontes. Va assistir als millores col·legis del moment (Leopoldina Thomás Coelho; Eugênio Porchat de Assis; Nogueira da Gama, a Jacareí), i tingué els millors professors, com ara Tarquínio da Silva. Més tard, marxà a Rio de Janeiro, on estudià al Col·legi Alfredo Gomes. Quan tenia vuit anys, publicà els seus primers versos en el periòdic setmanal A Metralha. L'1 de maig de 1892 s'estrenà com a nen poeta recitant una oda a Castro Alves al Centre Socialista, organització creada per son pare. Després, amb Carvalhal Filho, edità el periòdic O Democrata. Quan tenia 16 anys llegí una oda seva en la inauguració del monument commemoratiu del IV Centenari del Descobriment del Brasil a São Vicente. Compaginà els estudis de medicina a Rio de Janeiro amb el periodisme (Gazeta de Notícias,Paiz, Careta,Diabo, Kosmos, Tagarella,Esparadrapo, etc.) El 20 de desembre de 1906 defensà la seva tesi doctoral (Da imitação em síntese) a la Facultat de Medicina de Rio de Janeiro i esdevingué metge de la salut pública. En aquesta època convivia amb poetes com Olavo Bilac, Coelho Net, Emílio de Meneses, Paula Ney, etc. Juntament amb altres intel·lectuals que freqüentaven el «Club XV», fundà el periòdic A Luva. Després de llicenciar-se va fer de metge de la Comissió d'Obres de l'Alt Acre, internista a Santa Casa do Rio de Janeiro, auxiliar de medicina profilàctica amb Oswaldo Cruz, metge de la Santa Casa de la Misericòrdia i de la Beneficència Portuguesa de Santos, i director del Servei Sanitari. També fou metge de la Societat Humanitària dels Empleats de Comerç, de la Companyia d'Assegurança Industrial, de la Companyia Brasil, de la Divisió de Sanejament, i de la Casa de Salut de Santos. En 1914, instal·lat a París, amb Olavo Bilac fundà una agència publicitària de propaganda per a la difusió dels productes brasilers a Europa i altres països. Durant l'epidèmia de grip de 1918 socorregué els barris de Macuco i de Campo Grande, escampant la seva acció fins a Iguape. Destacà en les seves conferències mèdiques i com a especialista en tisiologia a la Santa Casa de la Misericòrdia de Santos. Com a humanista, lluità amb Oswaldo Cruz en la defensa sanitària de la ciutat de Santos. Al seu consultori particular tractava les persones sense poder adquisitiu i sempre sense cobrar-les les consultes. En 1924 esdevingué membre de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa. Realitzà gires de conferències arreu del Brasil i d'altres països americans (Argentina, Uruguai, EUA) i europeus (França, Regne Unit, Espanya, Itàlia, Portugal). Col·laborà en nombrosos periòdics, com ara A Gazeta, Diário Popular, Diário de Santos, Cidade de Santos, O Bandeirante, etc. Publicà 59 llibres de poesia i de prosa, alguns de temàtica anarquista, editats al Brasil i a Portugal. Va rebre infinitat de distincions acadèmiques i fou membre de l'Acadèmia de les Lletres de São Paulo. Sempre que era convidat per intervenir en actes oficials polítics excusava la seva presència argumentant que no tenia roba per acudir a sessions de gala, ell que tenia fama de ser l'home millor vestit de Santos. Sempre proclamà el seu anarquisme arreu on anava. Martins Fontes va morir a resultes d'una intervenció quirúrgica el 25 de juny de 1937 a Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri de Paquetá, de Santos.

    ***

    Eugène Humbert

    - Eugène Humbert: El 25 de juny de 1944 mor a Amiens (Picardia, França) el militant llibertari, pacifista i neomaltusià Eugène Jean-Baptiste Humbert. Havia nascut el 6 de març de 1870 a Metz (Lorena, França). Descobreix de ben jove l'anarquisme i milita en el grup Liberté; des d'aleshores la policia el fitxarà com a«anarquista perillós». En 1896 s'instal·la a París i participa en la Lliga de Regeneració Humana, fundada per Paul Robin el 31 d'agost d'aquell anys, i va esdevenir l'administrador del seuòrgan d'expressió, la revista neomaltusiana Régéneration (1904-1908). Entre 1897 i 1898, amb Manuel Devaldès, va ser redactor de la revista literària, artística i científica Le Libre, que també va informar sobre l'afer Dreyfus. En 1908 coneixerà Jeanne Rigaudin, amb qui es casarà en 1924 i que col·laborarà en les seves publicacions. Perseverant en el vessant neomaltusià editarà a partir de l'abril de 1908 el periòdic Génération consciente --amb Sébastien Faure, Victor Méric, Fernand Kolney i Gabriel Giroud-- i més tard, en 1931, La Grande réforme. Quan esclata la Primera Guerra Mundial es refugia a Barcelona (Catalunya), on participa activament en la lluita contra la guerra, i serà un dels organitzadors del«Congrés Internacional contra la guerra» de Ferrol (Galícia) entre el 30 d'abril i el 2 de maig de 1915. En 1919 va tornar a França clandestinament. Detingut, és jutjat el 4 de maig de 1921 i condemnat l'endemà a cinc anys de presó per insubmissió. El 5 de novembre de 1921 és de bell nou condemnat, juntament amb sa companya Jeanne, a dos anys de presó suplementària i a 3.000 francs de multa cadascun per propaganda neomaltusiana i «provocació d'avortament». Eugène serà finalment alliberat el 13 de gener de 1924 i continuarà la seva tasca, alhora que comença a treballar en el servei de publicitat dels periòdics Paris-Soir i Le Merle Blanc. En 1928 va dirigir la «Llibreria del progrés i dels llibres per tothom» de Montmartre i en 1929 va fundar la«Lliga mundial per la reforma sexual». Va col·laborar en l'únic número del periòdic L'Amnistie (París, 14 de gener de 1933), del qual es van editar 120.000 exemplars per demanar un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920, que castigava els militants neomaltusians condemnant-los per avortaments provocats. En aquestaèpoca va col·laborar en L'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, i va ser membre de l'oficina de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes (UIP), el president de la qual era Gérard de Lacaze-Duthiers i que publicava el periòdic La Clameur. Declarada la guerra de 1939, deixa París i amb Jeanne marxen a Lisieux amb sa filla. Aleshores és condemnat l'11 de març de 1943 pel Tribunal Correccional de Vervins a 18 mesos de presó per distribuir un llibre vetat per la Llei de 1920, que prohibeix qualsevol propaganda antinatalista. Purga la pena a Amiens, però, malalt, és traslladat a un hospital civil. El 25 de juny de 1944, un dia abans de ser alliberat, Eugène Humbert va morir durant un bombardeig aliat a l'hospital d'Amiens (Picardia, França) on recobrava la salut. El seu arxiu documental es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Cartell de Gallo per a la CNT-AIT d'Extremadura

    - Ambrosio Marcos González: El 25 de juny de 1983 mor a Mâcon (Borgonya, França) el militant anarcosindicalista Ambrosio Marcos González, citat algunes vegades com Ambrosio López. Havia nascut en 1897 a Navalmoral de la Mata (Càceres, Extremadura, Espanya). Pareller de professió, va començar a militar en l'anarcosindicalisme des del 1915. El 14 de setembre de 1919 va ser un dels creadors a Navalmoral de la Federació Obrera de la Unió General de Treballadors (UGT), de la qual serà vocal, i que a l'any següent es va federar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), sota el nom de Federació Local de SindicatsÚnics de la CNT, per influència seva i d'Alfonso González Marcos (Colorín), altre destacat anarcosindicalista extremeny. Durant la dictadura de Primo de Rivera la CNT es va mantenir organitzada en la clandestinitat i abans de l'arribada de la República va ser elegit president del Sindicat de Llauradors (1930), mostrant-se molt actiu en l'ocupació de terres, gairebé totes del comte Juan Antonio Güell López i del marquès de Comillas, que es van succeir durant els anys republicans amb gran èxit. En 1931 va ser delegat al congrés cenetista i després de l'aixecament revolucionari de 1933, que a la comarca va reeixir força, va ser empresonat fins a l'amnistia de febrer de 1936. Aquest any va ser delegat al congrés de la CNT. Quan va començar la rebel·lió militar, la CNT va aconseguir controlar els elements feixistes de la zona i va resistir fins a l'arribada de l'exèrcit, moment en el qual va ser ferit. Va formar part del primer Comitè Regional d'Extremadura de la CNT en 1936 i es va integrar en el Sindicat de Camperols cenetista. Més tard es va instal·lar a Madrid. En 1939, acabada la guerra, va ser detingut i condemnat a dues penes de mort, que després va ser commutada. Després de 14 anys a la presó de Polier, va ser alliberat. En 1944 va intentar, amb altres companys, reconstituir el Comitè de la CNT de Navalmoral des de Madrid, però van ser descoberts i va haver de fugir a França. Instal·lat a Mâcon, va militar activament en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort.

    ***

    Manuel Lisbona Celma [militants-anarchistes.info]

    - Manuel Lisbona Celma: El 25 de juny de 1998 mor a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Lisbona Celma. Havia nascut el 12 de desembre de 1917 a La Codonyera (Matarranya, Franja de Ponent). Quan tenia cinc anys amb sa família, que buscava feina, emigrà a Calanda (Terol, Aragó, Espanya). Després dels estudis es va fer barber de professió. Més tard s'establí a Barcelona (Catalunya) on s'afilià al Sindicat de Perruquers de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Guerra Civil lluità a Somosierra (Madrid, Espanya) i a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya) i aconseguí arribar a Barcelona abans de la desfeta. Durant la guerra son pare i sa mare havien estat afusellats pels franquistes i un germà seu mort a la presó de Saragossa. Durant la postguerra visqué més o manco amagat, encara que feia feina de barber per als companys. Un comandant de la Guàrdia Civil al qual afaitava setmanalment, li aconseguí un salconduit per a Puigcerdà i en 1947 passà a França. Treballà de barber al Llenguadoc (Occitània) a les localitats de Lausèrta, Frontonh –on es reuní amb sa companya que havia aconseguit arribar des de Barcelona– i Tolosa. Estava afiliat a la Federació Local de la CNT de Tolosa de Llenguadoc. Després de la mort del dictador Francisco Franco i un cop jubilat, s'establí al barri marítim de Coma-ruga. Manuel Lisbona Celma va morir el 25 de juny de 1998 a Coma-ruga (El Vendrell, Baix Penedès, Catalunya) d'una crisi cardíaca i fou enterrat el 29 de juny al cementiri de Sent Joan le Vièlh i de Sent Joan le Nòu (Llenguadoc, Occitània).

    Escriu-nos

    Actualització: 25-06-14


    0 0
  • 06/25/14--19:48: Ana María Matute
  • Ana María Matute

    La osadía que impulsa a los adolescentes y a los ignorantes y a los fabricantes de inventos y de sueños —¿acaso no son, a veces, una misma cosa?—, todo eso me empujó a llevar mi primera novela —escrita años antes, a los diecisiete— a probar fortuna en una de las más prestigiosas editoriales. Pero mi mayor osadía era no sólo llevar una novela casi adolescente a una importante editorial, sino que, encima, la llevaba escrita a mano, en un cuaderno escolar, cuadriculado, con las tapas de hule negro. (Si alguien de mi edad me está escuchando, sabrá de qué tipo de libreta hablo. Eran las libretas de la posguerra.) Yo iba a Destino cada día, con mi libretita bajo el brazo, diecinueve años y calcetines —que entonces estaban de moda a esa edad— y mi aspecto aún más aniñado del normal. Un empleado que se había fijado en mí (debía de resultar patética) se conmovió con mis pretensiones y mi libreta y me consiguió una entrevista con el director. Se trataba del novelista Ignacio Agustí, que acababa de tener un enorme éxito con su novela Mariona Rebull. Cuando vio mi cuadernito lleno de letras e “inventos”, tuvo la delicadeza de no manifestar ni burla ni extrañeza. Debo agradecérselo, era un verdadero señor. Con infinita paciencia, me explicó que debía pasarlo a máquina y que ellos la leerían, y que ya me dirían algo. Aún hoy me sonrojo recordándolo. Era la criatura más ignorante y despistada de cuanto el mundo editorial se refería. Nadie de mi entorno, ni familiares, ni amistades, conocidos o saludados (como diría Josep Pla) había tenido nada que ver con el mundo editorial. Eran lectores, eso sí, pero de la confección de un libro lo ignoraban todo. Afortunadamente, la lectura y los libros no escasearon en mi casa ni en mi familia. Cosa que he de agradecerles, porque no era muy frecuente en la España de entonces.

    Pocos días después, tuve la enorme alegría —y, por qué no decirlo, el vago temor— de que la editorial Destino me contratase el libro. Eso sí, con la sorpresa de mi estupefacto padre, a quien yo no había anticipado nada de aquellos afanes, y que fue requerido para dar validez a mi contrato con su firma, pues yo era menor de edad. Animada por el éxito de aquellos primeros pasos, y enterada de la existencia del Premio Nadal —que había ganado otra mujer joven, Carmen Laforet, aunque ella era algo mayor que yo—, envié mi segunda novela, escrita a los diecinueve, con la esperanza de obtenerlo yo también. No fue así, pero tengo aún la satisfacción y acaso orgullo de constatar que quedó en tercer lugar, cuando se llevó el premio el gran Miguel Delibes.

    La novela citada, llamada Los Abel, y escrita, que no publicada, a los diecinueve años, suplantó en el contrato a Pequeño teatro (que, once años más tarde, obtuvo el Premio Planeta). Y ese fue mi verdadero bautizo de entrada en el mundo editorial.

    Ana María Matute: Discurso del Premio Miguel de Cervantes (2010)

    Luis Alemany: Muere Ana María Matute, testigo mágico de la literatura en España (elmundo.es, 25 junio 2014)


    0 0
  • 06/25/14--19:48: Guerra de cadires
  • Després de quatre mesos PP i PI (CiU i Lliga) han estat incapaços d’arribar a un nou acord de govern per fer el repartiment d'àrees de l'Ajuntament, fet que està afectant al funcionament de l'Ajuntament. A Alternativa denunciam que aquesta guerra de cadires està afectant negativament a la gestió municipal.


    Al mes de març van presentar la seva dimissió els dos regidors no adscrits (Malena Estrany i Tomeu Fuster) i el regidor de Ciu (Miquel Ramon) que van ser substituïts per Marilen i Margalida Capllonch (Lliga) i na Teresa Ferrer (CiU). Totes aquestes dimissions han suposat que el batle acumuli la gestió d'àrees: Planificació i urbanisme, Cultura amb el Festival, Joventut, Cala Sant Vicenç i Banda de Música. Pel camí han desaparegut el que abans eren àrees delegades com la Ràdio i Mediació cultural. És impossible i contraproduent que una persona pugui gestionar correctament el que abans feien quatre, a més de ser un excés de poder.

    El PI assegura que no el preocupen les àrees i que l’Ajuntament funciona amb normalitat... però la realitat que percebem i que ens han fet arribar els ciutadans a Alternativa és ben diferent. Si no els preocupen les àrees no s'entén que en quatre mesos no hagin estat capaços d'arribar a un acord. I si no han arribat a aquest acord resulta difícil creure que puguin coordinar-se bé per governar. Per altra part resulta injustificable tenir tres regidores a l'equip de govern sense cap àrea delegada durant quatre mesos quan resta menys d'un any per les eleccions.

    La situació és especialment greu a la Cala Sant Vicenç que a aquesta legislatura ha tingut els següents responsables: Tomeu Fuster (Lliga), el batle Tomeu Cifre (PP), Miquel Ramon (CiU) i ara, de nou, el batle. Cal tenir en compte a més que a la Cala Sant Vicenç, nucli que la darrera legislatura ha patit un abandonament evident, s'ha fet el canvi de gestió de l'aigua, que està donant lloc a diversos problemes que es podien resoldre millor i més ràpidament amb un regidor delegat. De fet, hi ha ciutadans que estan protestant pel tema fa dies i fins divendres que ve el batle no ha trobat temps per reunir-se amb ells.

    A Alternativa per Pollença demanam després de quatre mesos a PP i PI, una mica de responsabilitat i que acabin la seva guerra de cadires pel bé dels ciutadans, que s'asseguin i negociïn un nou repartiment d'àrees abans del ple ordinari de dijous.

    A aquest pas les noves regidores no van tenir temps de gestionar res

     

     

     


    0 0

    En 1992, José Francisco Conrado de Villalonga acaba el tercer capítulo de su libro El Real Sitio de la Almudaina con el apartado "Restauraciones pendientes". He buscado en Patrimonio Nacional alguna información que me indicara qué se va haciendo en el recinto palmesano. Ya indiqué que la página que dedica a La Almudaina me pareció muy pobre en información. Tiene esta web de Patrimonio una página titulada Memorias de actividades donde se puede acceder a un único archivo: "Memoria 2012". Busco en él alguna información sobre La Almudaina y encuentro la siguiente:

    Palacio Real de La Almudaina

    • Restauración de las tracerías en el peto de terraza del palacio, procediéndose a la limpieza, consolidación y sellado del conjunto para, seguidamente, realizar la aplicación de una pátina e hidrofugación.
    • Instalación de líneas de vida en cubiertas de la Residencia Real y Salón Gótico.
    • Realización de estudios sobre espacios utilizados por la Comandancia Militar en el Palacio de La Almudaina.

    Realmente la información es una asignatura a superar por el Patrimonio Nacional. Creo que las salas de Isabel II que indiqué en (Redescubrir) La Almudaina (cero) se han inaugurado no hace muchos meses y sobre ellas, en la web de Patrimonio no he hallado información. Y el Patrimonio ¿no necesita una información amplia y cuidadosa? La desinformación y la prohibición de fotografiar huelen a chamusquina

    Conviene conocer qué decía Conrado de Villalonga en 1992:

    Restauraciones pendientes

    Quedan todavía obras y restauraciones de singular importancia que hoy no pueden acometerse, dado que las zonas de Palacio en las que deberían realizarse son utilizadas por la Comandancia General Militar de las Islas. El Ministerio de Defensa, de acuerdo con el Patrimonio, tiene convenida la construcción de su nueva sede en el castillo de San Carlos. Cuando este proyecto se realice será posible completar la recuperación de la totalidad de La Almudaina. Podrán entonces llevarse a cabo las siguientes obras:

    • Palacio de la Reina. (Se debería restaurar el Salón del Trono, la Biblioteca, y los despachos del Comandante General y de sus ayudantes. Convendría mantener la actual disposición de los salones y su decoración, que corresponde a las obras del General Cotoner, proyectadas por el ingeniero Puig Moltó e inauguradas por la reina Isabel II en 1860. Hechas las investigaciones correspondientes en los solados, paramentos y cubiertas, no ha aparecido nada de interés detrás de la actual decoración, lo que con mayor razón obliga a la conservación de esos salones en su integridad. En la parte superior de esta zona existen unas dependencias espaciosas que pueden servir para ampliar la residencia oficial).
    • Capilla de San Jaime. (Se encuentra en un estado de casi total destrucción. Se mantiene el atrio con su galería y la cripta. La obra podría ser posible a partir de aquí y de las paredes maestras que se conservan, además de la cubierta).
    • El Celler Real. (Actual Gobierno Militar. Se conservan las bóvedas, parte de la Torre del Celler, por lo que se trataría de demoler las obras añadidas y de restaurar los paramentos y solados).
    • «Verger de Madona la Regina» (Convendría conservar las albercas —«safareigs»— tal como están, después de la limpieza de añadiduras que se ha hecho, y convertir en jardines toda la zona de estacionamiento actual. Sería aconsejable, antes de emprender esta obra, hacer una exploración arqueológica completa del lugar, dado que allí no hay construcciones que lo impidan, y posiblemente existan distintos niveles arqueológicos y yacimientos fértiles).

    Bien, pues parece que veinte años después el primer punto se ha realizado y desconozco el resto.

    Al final me queda una doble impresión. Por una parte que se está realizando una buena labor de restauración, plausible. Pero también, que esa labor queda muy lastrada por la ausencia de información válida a los ciudadanos (no confundir información con noticias). No basta "ver", hay que "mirar" y esto exige información y si ésta no está al alcance de los ciudadanos, quedan sospechas de negocietes de libros, fotos, guías ... Los libros y demás son necesarios, pero no pueden ser la única vía informativa y la información sobre el Patrimonio parece un secreto que se vende a trozos. Es una impresión algo triste y penosa.

    «¡Cómo atrae, al que medita en solitario, la augusta majestad de lo caído... solares del recuerdo y de la nada!» dice Costa y Llobera ante la visión de un monumento en ruinas Sensación semejante se pudo sentir ante La Almudaina durante siglos de decadencia En el fondo de esa poética exclamación se encuentra todo el espesor histórico que representan los viejos monumentos El sitio de La Almudaina, sus viejas piedras, puestas, abandonadas y vueltas a utilizar, que ha visto llegar a la vida amores, pasiones, tristezas y muertes, ha asumido los cánones arquitectónicos de Roma, del Islam y del gótico cristiano, que ha oído hablar en latín, árabe y catalán, ha nacido en la noche del tiempo, ha crecido, ha irradiado y ha declinado en diferentes ocasiones de su larga historia, porque La Almudaina, como el fénix, ave fabulosa cuyo plumaje ostenta los colores, infinitamente más hermosa que cualquier otra, muere y renace, y, al sentir que llega el fin de su existencia, se prepara para que, de sus propias cenizas, surja un nuevo y más vigoroso fénix. Hubo de existir Roma, la ciudad de Palma, el «praetorium» y sus templos, el alcázar y su mezquita y la Europa carolmgia. para que hoy se pueda contemplar la Puerta del Mar. el Palacio del Rey o la Capilla de Santa Ana.

    José Francisco Conrado de Villalonga: Epílogo en el libro El Real Sitio de La Almudaina. Palacio de los Reyes de Mallorca

    Gracias, Conrado de Villalonga.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    En Miquelet es Salero d’aquí a pocs dies complirà els 14 anys, que tot i no ser tota una vida, ni tan sols molts anys; és aquella edat en que els joves ja volen anar a ses festes amb els amics. Prou fillets hem conegut que tenint un desespero per anar amb els gegants en fer aquesta edat un dia els deixem de veure. De fet en Tomeu i na Guida, els seus tutors legals, ja l’any passat ben qualque dia el van haver d’estirar per que no faltés a les actuacions.

    En Miquelet es Salero ja és un al·lot gros (o almenys ell s’hi sent) i ja vol anar a ses festes sol, o més ben dit amb els amics, o millor encara “amb una amigueta”.

    El projecte de la amigueta d’en Miquelet es Salero és conjunt entre la Colla de Geganters de Maó i la Residència geriàtrica del C.I.M. a Maó. Aquest consisteix en la construcció d’una gegantona, la que acompanyarà en totes les actuacions a n’en Miquelet es Salero.

     

    La tasca, en la seva primera fase, es va iniciar el passat mes de març. La persona responsable de la seva creació és la  mateixa que ja porta dues dècades fent el manteniment dels Gegants de Maó i també d’ altres figures gegantines de l’illa; però en aquest cas es pretén que també hi participin en la seva construcció els mateixos habitants de la Residència, que ja han començat a ajudar al constructor, tan en l’assessorament de com volen que sigui la seva geganta com en la pràctica, treballant conjuntament al seu costat.

    Un cop acabada, la nova figura medirà 215 Cm i no superarà els 12 kilos de pes, doncs serà per a ser portada per fillets d’entre 7, 8... anys. Representarà a una filleta de la mateixa edat d’en Miquelet però ben moderneta i amb una vestimenta actual com la que porten les jovenetes avui.

    La amigueta d’en Miquelet es Salero serà propitat de la Residència Geriàtrica, a la que representarà en totes les seves sortides al carrer, de fet de manera simbòlica serà la neta de tots els residents al centre.

     

    En la fase d’aquest any s’ha treballat en la construcció del bust. Principalment la tasca s’ha fet al taller del constructor Miquel Villalonga de Maó, però els dissabtes a la tarda la tasca s’ha anat traslladant al saló de la Residència Geriàtrica on les seves residents han pogut en estones ajudar tan en el modelat del fang com en el rellenament dels motlles d’escaiola i fins i tot ja han donat una primera imprimació de pintura. Ha estat així que una de les activitats del centre aquesta primavera ha consistit en veure com es fa un gegant a l’hora que també poder participar de la seva construcció.

    En aquests moments la tasca està parada, doncs l’estiu no és temps de fer gegants, si no de ballar-los, i passat l’estiu ja es culminarà la tasca, amb la creació del tronc, braços i mans, les estructures de fusta i els vestits, dels que les mateixes residents a la Residència ja estan parlant de colors i formes que elles mateixes lis donaran.

    La amigueta d’en Miquelet es Salero es pretén que pugui ser presentada durant la primavera del proper any 2015, de moment sols es un projecte que ja és començat i del que ja se n’està parlant.

     

    més informació a: http://creantilusionsgegants.blogspot.com.es/


    0 0

    [26/06] Judici contra Gallo - Enterrament de Cler - Revolta dels «Bersaglieri» - Patorni - Yamaga - Estève - Pons Tortella - Adão - Dall'Oca - Arcos - Cluzel - Aubron - Meunier - Arriaga - Carballeira

    Anarcoefemèrides del 26 de juny

    Esdeveniments

    "La Loi", d'Honoré Daumier

    - Judici contra Charles Gallo: El 26 de juny de 1886 l'anarquista Charles Gallo és jutjat a París (França) pel seu atemptat frustrat del 5 de març de 1886 a la Borsa de París. Va ser expulsat de la Sala per les invectives a crits que va llançar contra els magistrats, com ara: «Mort a la Magistratura burgesa!», «Visca la dinamita!»,«Visca l'anarquia!», etc. Hi compareixerà de bell nou el 15 de juliol i serà condemnat a 20 anys de presidi.

    ***

    Exèquies de l'ebeniste Henri Cler (26-06-1910)

    - Enterrament d'Henri Cler: El 26 de juny de 1910 durant l'enterrament al cementiri de Pantin (París, França) de l'ebenista anarquista Henri Cler, mort el 21 de juny arran dels enfrontaments entre la policia i els ebenistes en vaga del 13 de juny anterior, es produeixen de bell nou forts aldarulls i càrregues policíaques que intenten dispersar les desenes de milers de persones que es manifesten en contra d'aquest assassinat. El seguici fúnebre sortí del barri parisenc de Saint-Antoine i estava format per nombroses representacions de les federacions i gremis obrers que portaven els estendards dels grups i banderes roges i negres. Durant tot el trajecte fins al cementiri hi hagué topaments amb les forces de l'ordre, un policia resultà apunyalat i hagué trets. L'acte acabà en un autèntic aixecament violent on 41 policies resultaren seriosament ferits, un centenar de manifestants lacerats a cops de sabre o trepitjats pels cavalls i 13 manifestats malferits de diversa consideració.

    Enterrament d'Henri Cler (26 de juny de 1910)

    ***

    Bersaglieri

    - Revolta dels Bersaglieri: El 26 de juny de 1920 esclata a Ancona (Marques, Itàlia) l'anomenada «Revolta dels Bersaglieri». Els fets van començar quan l'11 Regiment del Cos dels Bersaglieri --un cos especial d'infanteria de l'Exèrcit italià-- de la caserna Villarey d'Ancona es va pronunciar negant-se a partir cap a l'expedició bèl·lica d'Albània --aventura imperialista del govern de Giolitti--, desobeint l'ordre d'embarcament. L'aixecament va ser qualificat de «revolta anàrquica», ja que els militants anarcosindicalistes de la localitat es van afegir al pronunciament i li van donar un caire insurreccional. Un dels caps de la revolta va ser el militant anarquista Antonio Cieri. Un cop engegada la insurrecció es van sumar, en menor mesura, escamots d'«Arditi del Popolo», de republicans, de socialistes i de comunistes. Els soldats, que van rebutjar obeir les ordres alhora que es negaven a sortir de la caserna, van confraternitzar amb els obrers que van entrar a sac al recinte militar i es van apropiar de les armes. A continuació es va produir una batalla, amb metralletes i canons de 75, entre els carrabiners, la policia i la Guàrdia Reial contra els insurgents, que finalment van ocupar una part de la ciutat. Tres dies després, la revolta va ser sufocada a sang i foc, amb nombrosos morts i ferits, quan tropes de reforç fidels al govern vingudes del centre de la península van actuar, amb la desafecció dels grups republicans, que no volien reproduir els fets revolucionaris de la «Setmana Roja». En els fets, van ser detingudes 500 persones. La notícia de la insurrecció es va escampar ràpidament per tota Itàlia gràcies als militants anarcosindicalistes ferroviaris. La «Revolta dels Bersaglieri»és un clar exemple d'«expontaneisme revolucionari».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Portada d'una obra d'Aurèle Patorni

    - Aurèle Patorni: El 26 de juny de 1880 neix a París (França) l'escriptor, periodista, pacifista, neomaltusià, militant i conferenciant llibertari Fernand Aurèle Patorni, també conegut com Morel Pato. Fill de família burgesa, son pare fou capità de l'exèrcit. Després d'una formació encaminada a l'advocacia, en acabar la Gran Guerra va muntar una llibreria als Champs-Élysées de París. Sensibilitzat pels problemes socials, va començar a participar en el moviment pacifista i llibertari, i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes, com ara Le Réfractaire, Le Clameur, La Patrie Humaine, L'Insurgé, L'Almanach de la Paix, La Revue Anarchiste, La Voix Libertaire, Le Libertaire, L'En Dehors,La France Active, entre d'altres. En aquests anys albergà al futur Ho Chi Minh. Militant de la«Lliga dels refractaris a totes les guerres», des de finals dels anys vint, també va prendre part en el moviment neomaltusià i en el seuòrgan d'expressió, La Grande Réforme, editat per Eugène Humbert. Bon orador, va realitzar nombroses gires de conferències, com «La moral sexual racional contra les morals religiosa i burgesa». Com a escriptor va tenir certa anomenada literària amb obres com Le nouveau chemin (1913), Le carnet de Simplice. Notes intimes d'un embusqué (ca. 1919 i 2014), Mes contemporains dans mon herbier (1922), Le rire dans le cemetière (1932), Les fécondations criminelles (1934), Monsieur Zapp. L'homme qui gagne à la roulette (1941, amb Georges Normandy), etc. Va escriure també peces teatrals: La grande retape (1928), La rose de Saint-Just (1958); operetes: Le roi du pourboire; i poemes (L'amour c'est être deux, Le fou,Échappements libres, Constantin Tarantoul, Quelques poèmes à dire, etc.), cançons i cançons infantils, que sa companya Régina Casadesus, pianista professional molt coneguda, va musicar i amb qui s'havia casat en 1906 amb qui en 1911 tingué un fill, Raphaël. També va escriure, en els anys 30, relats de caire llicenciós en la revista Séduction. En 1936, amb Louis Lecoin, va col·laborar en SIA,òrgan de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), per la qual cosa va ser condemnat, amb César Fauxbras, el juliol de 1939, per un article sobre la limitació de la natalitat aparegut en aquesta publicació. Arran de la Retirada de 1939, amb Emilienne Morin i Maurice Jacquier, realitzà una sèrie de mítings de SIA a París i a l'Illa de França per recaptar fons econòmics i ajuda per als refugiats espanyols internats als camps de concentració del sud de França. En aquesta època viva al número 112 de bulevard Malesherbes de París, domicili constantment vigilat per la policia, i militava en la Unió de la Joventut Proletària (UJP), organització fundada a començaments de 1939 sota l'ègida de la Unió Anarquista (UA). Després de la II Guerra Mundial va participar en Le Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), en el periòdic de Louis Louvet Ce qu'il faut dire, en L'Homme et la Vie, de Manuel Devaldès, i en la revista de Louis Lecoin Défense de l'Homme. Va deixar escrites una mena de memòries: La debacle de «L'Élite». Souvenirs et commentaires (1885-1940) (1948). Aurèle Patroni va morir el 29 de desembre de 1955 –moltes fonts citen erròniament el 25 de desembre– a París (França) d'una congestió cerebral sorgida arran d'una intervenció quirúrgica patida el mes anterior. Malauradament, el seu últim desig de ser incinerat no va ser respectat i fou enterrat el 2 de gener de 1956 al cementiri parisenc de Père-Lacaise amb cerimònia eclesiàstica.

    ***

    Taiji Yamaga

    - Taiji Yamaga: El 26 de juny de 1892 neix a Kyoto (Kansai, Honshu, Japó) el militant anarcopacifista i esperantista Taiji Yamaga. Era fill de Zembei Yamaga, que en 1874 va crear la primera impremta de Kyoto i que, universalista a ultrança, dividia el seu temps entre la tipografia, el pinzell amb el qual confeccionava versos haiko i la vareta amb la qual ensenyava en una escola confuciana; la impremta finalment va fer fallida per mor que la conservadora societat japonesa s'estimava més els serveis dels tradicionals cal·lígrafs professionals. Amb 16 anys Taiji Yamaga es va instal·lar a Tòquio, on treballarà d'impressor i descobrirà l'anarquisme i l'esperanto, formant part de la Japana Esperantista Asocio (JEA, Associació Esperantista Japonesa), de la qual esdevindrà ràpidament secretari. En 1910, quan l'Estat japonès va intentar eradicar l'anarquisme, encara és molt jove i no figura en la llista de militants buscats per la policia i l'exèrcit, escapant així de la forca, i fugint de la repressió primer a Formosa i després a Xina. Instal·lat a Xangai a partir de juliol de 1913, va esdevenir col·laborador de l'anarcopacifista Shi Pho i del periòdic bilingüe xinès-esperanto Ming Sing / La Voco de la Popolo (La Veu del Poble), encarregant-se de la secció en esperanto. Va publicar La conquesta del pa, de Kropotkin --encara que va desaprovar durant la Gran Guerra les posicions bel·licistes del «Manifest dels Setze»--, i L'Evangeli de l'hora, de Paul Berthelot. Va tornar al Japó, on es va unir amb sa companya Mika, amb qui tindrà un fill i una filla. En 1919 va ser detingut, amb altres, per haver publicat clandestinament llibres de Kropotkin i de Kotoku a Tòquio. En 1927 va retornar amb Sanshirô Ishikawa a Xina, on va treballar en una fàbrica d'agulles de gramòfons; Xangai estava aleshores en plena efervescència revolucionària. Va fer de professor d'esperanto a la Universitat del Treball a partir d'agost de 1927 i va desenvolupar una intensa activitat llibertària que es palesa en la seva ingent correspondència. Les idees anarquistes i especialment el pensament kropotkià són aleshores presents a les grans ciutats xineses; però la presència de les tropes d'ocupació japoneses a Xina l'obliguen a deixar el continent per les Filipines, on treballarà com a redactor del periòdic Manila Nichi Shimbun, enfocat a la colònia japonesa exiliada a Manila durant la II Guerra Mundial. En aquell temps realitzarà el primer diccionari tagal-japonès. En acabar la guerra, va retornar al Japó, on prendrà part activa en el reviscolament de l'anarquisme i especialment en la creació el 12 de maig de 1946 de la Federació Anarquista Japonesa (FAJ), i per les seves competències poliglotes en va ser designat secretari de Relacions Internacionals. També va ser secretari general de l'FAJ en nombroses ocasions i va col·laborar en el periòdic anarquista Heimin Shimbun, que apareixerà a partir del 15 de juliol de 1946, i en Kuro Hata, òrgan de l'FAJ escrit en «Hira Gana», sistema sil·làbic japonès escrit en ideogrames xinesos. En 1946 també va participar en la redacció de la revista esperantista Senstatano, que en esperanto significa «membre de cap Estat, apàtrida», que editaven en l'exili Víctor García i Eduardo Vivancos i que era l'òrgan d'expressió de la Federació Internacional de Joventuts Llibertàries. Com a militant pacifista i admirador de Gandhi, va participar activament en la War Resister's International (IWR, Internacional dels Resistents a la Guerra) i assistirà el desembre de 1960 al X Congrés de l'IWR a Gandhigram (Índia); també publicarà el periòdic japonès-esperanto Mondcivitano (Ciutadà del Món), òrgan de l'IWR. Admirador del filòsof xinès fundador del taoisme Lao Tse, escriurà un llibre divulgador de les seves doctrines i traduirà en 1957, després de tres intents, el Tao-Teking laotsià a l'esperanto. A partir de 1961 patirà una apoplexia que el deixarà mobilitzat, però així i tot, descartant el suïcidi, continuarà fins a la mort, el 6 de desembre de 1970, propagant el moviment anarquista japonès.

    ***

    Camp de concentració de Sant Sulpici

    - Louis Estève: El 26 de juny de 1903 neix a Montels (Llenguadoc, Occitània) el militant sindicalista i anarquista Paul Louis Joseph Estève. Fill d'un pastor i paleta de professió, va viure un temps a París a ca Pierre Albert, secretari del sindicat de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT). En 1931 es va establir a Coursan, on viurà amb sos pares i treballarà de paleta. Ben aviat va esdevenir l'ànima del grup anarquista local, compost sobretot per jornalers francesos i espanyols, que s'havia format cap al 1925. Va ser nomenat secretari de la Federació Anarquista del Llenguadoc, constituït el novembre de 1926 durant el congrés de Tolosa de Llenguadoc, amb el suport d'un dels principals militants de Narbona, André Daunis. Va dimitir com a secretari després del congrés de París d'abril de 1930, que determinà la victòria dels «sintetitzadors» sobre els «plataformistes» dels quals Estève formava part. En 1931 era l'administrador en substitució de Coursan del Bulletin de La Minorite de l'UAC, dirigit per Lucile Pelletier. En 1934 era el secretari del grup de la Unió Anarquista Comunista (UAC) de Coursan. Durant les vagues de 1936 va ser membre de la Construcció Confederada de Narbona. Durant la guerra i amb Daunis, va ser internat del 20 de setembre al 15 d'octubre de 1941 al camp de Sant Sulpici (Migdia-Pirineus, Occitània), pel governament de Vichy. Després d'Alliberament va ser secretari de la XI Regió de la Federació Anarquista. Va ser membre des de la seva creació del grup anarcocomunista«Organisation Pensée Bataille» (OPB), de Georges Fontenis, i secretari del grup de Narbona. Durant els anys 1950 va col·laborar en Combat Paysan i Le Libertaire, entre altres publicacions, i va ser membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL), de la qual serà secretari regional fins al 1957. També va ser militant en aquesta època de la Confederació General del Treball - Força Obrera (CGT-FO). Després de la dissolució de l'FCL, es va adherir al Partit Socialista Unificat (PSU).

    ***

    Cristòfol Pons Tortella

    - Cristòfol Pons Tortella: El 26 de juny de 1907 neix a Ciutadella (Menorca, Illes Balears) l'anarquista i anarcosindicalista Cristòfol Pons Tortella, conegut com El Rubio o Tòfol. Obligat per sa família, estudià al seminari, però ben aviat l'abandonà i en 1920 va ser enviat a Cuba on tenia familiars. A l'illa caribenya se li va intentar fer un «home de profit», però el seu esperit aventurer l'allunyà dels negocis familiars. Entrà en contacte amb el grup del bandejat Potomacho, que vivia al marge de la llei a les muntanyes cubanes, i gràcies a ell conegué el destacat militant anarquista Domingo Miguel González (Domingo Germinal), que el va introduir en el pensament llibertari a través de la lectura. En 1927 retornà a Ciutadella, milità en el moviment anarcosindicalista menorquí i fou nomenat secretari de la Federació Obrera de la localitat. Entre 1932 i 1936 visqué a Palma fent de sabater i formant part del sector anarcosindicalista de la Societat de Sabaters«La Igualtat», de la qual fou president. En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic anarcosindicalista Cultura Obrera, que dirigí un temps, i en el qual també va escriure el seu amic Domingo Germinal. Durant la vaga general de novembre de 1933 encapçalà el Comitè de Vaga i el 21 de novembre, durant una manifestació, va ser ferit en un enfrontament amb la força pública produït en ple carrer Sant Miquel de Palma. Membre dels grups de defensa confederal, intentà un atemptat contra la vida de Francisco Franco Bahamonde, aleshores comandant militar de les Illes Balears, a les portes de la Seu, però no es portà a terme perquè en el moment just es creuà un infant. A finals de 1934 participà en la fundació de l'Ateneu de Divulgació Social «La Llibertat» al barri de la Soledat de Palma, del qual va ser nomenat vicepresident. L'1 de desembre de 1935 presidí el míting de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al Teatre Balear de Palma després de dos anys sense que el sindicat anarcosindicalista illenc fes actes públics. Des de març de 1936 es trobava a Barcelona (Catalunya) i participà en les lluites de carrer de juliol d'aquell any arran de l'aixecament feixista. Durant aquells dies, amb cinc companys (Antoni Gelabert, Justo Donoso, Cresencio Sáez, Mateu i Francisco Sansano Navarro), creà a Barcelona el grupet anarquista«19 de juliol». L'agost de 1936 participà, amb sos companys del «19 de juliol», molt activament en l'organització l'expedició republicana de reconquista de Mallorca encapçalada pel capità Alberto Bayo i durant l'ocupació d'Eivissa edità, amb Justo Donoso, Àngel Palerm Vich i A. G. Gilabert, l'edició eivissenca de Cultura Obrera que sortí a partir del 10 d'agost. Va ser nomenat representant de l'anarquista Columna Roja i Negra davant l'Estat Major de Bayo, jugant un paper important en el desembarcament de Portocristo. Després de la desfeta d'aquest intent de reconquista retornà a Barcelona, participà en l'experiència col·lectivitzadora i el 30 d'octubre de 1936 fou nomenat comissari de la Pell, encarregat de les indústries socialitzades d'aquest ram, de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. Durant els fets de «Maig del 1937» lluità als carrers. Després de la guerra creuà els Pirineus. Durant l'ocupació nazi va fer d'enllaç fronterer pirinenc dels grups guerrillers alhora que treballava de llenyataire en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). A Pau (Aquitània, Occitània), regentà una tenda, la rebotiga de la qual serví per fer reunions i conspiracions antifranquistes; amb suport logístic (abastar els grups, falsificar documents, subornar gendarmes, etc.) ajudà la guerrilla llibertària, sobretot la dels germans Sabaté Llopart. En morir el dictador Franco retornà a Mallorca i s'establí en una barraca de pescadors abandonada a s'Estanyol (Llucmajor, Mallorca) la qual va adobar i va fer habitable. Participà en la reconstrucció confederal a Mallorca i a partir de 1988 formà part de l'Ateneu Llibertari Estel Negre. En aquests anys va fer continus viatges a Andorra, on vivien ses filles, i a França. Feu una viatge a Cuba per rememorà les seves aventures juvenils. Cristòfol Pons Tortella va morir el 15 d'abril de 1998 a Andorra la Vella (Principal d'Andorra). El 24 d'abril de 1999 l'Ateneu Llibertari Estel Negre li reté un sentit homenatge al seu local.

    Cristòfol Pons Tortella (1907-1998)

    ***

    Luísa Adão

    - Luísa Adão:El 26 de juny –algunes fonts citen el 19 de juny– de 1914 neix a Sétubal (Sétubal, Lisboa, Portugal) la militant anarquista Luísa do Carmo Franco Elias Adão. Llibertària des dels 16 anys, era filla del destacat anarquista Francisco Rodrigues Franco i de Sabina Franco, i treballà a fàbriques de conserva com sa mare, on feia propaganda anarquista. Va ser nomenada en diverses ocasions delegada del seu sindicat i n'ocupà la secretaria. S'uní sentimentalment al militant anarquista i infermer Raúl Elias Adão. Posteriorment esdevingué auxiliar d'infermeria i es traslladà amb son companya a Montijo (Sétubal, Lisboa, Portugal). Luísa Adão va morir el 8 de febrer de 1999 a Portugal.

    ***

    La família Dall'Oca (Clara, Virgilio i Nair) al Viaduto do Chá de Sao Paulo (1943)

    - Virgilio Dall'Oca: El 26 de juny de 1917 neix a Ribeirão Preto (São Paulo, Brasil) el destacat militant anarquista Virgilio Dall'Oca. Sos pares, pagesos, es deien Hercole Dall'Oca, nascut a Milà (Llombardia, Itàlia), i Maria Lombo, nascuda a Ribeirão Preto, parella que tingué vuit infants. Poc després del seu naixement, sa família es traslladà a Araçatuba (São Paulo, Brasil). Quan tenia cinc anys sa mare morí, estudià fins el tercer any en una escola rural i ben aviat es posà a treballar al camp. Son pare, admirador del feixisme de Mussolini, crià sos fills en aquesta estricta mentalitat i fins i tot sa madrastra, Olimpia Dall'Oca, intentava, moltes vegades sense èxit, impedir els càstigs corporals infligits per son pare. En aquests durs anys conegué la que serà sa futura companya en vida i en militància, Nair Lazarine Dall'Oca–son pare, el carpinter Carmino Lazarine, havia estat mestre a l'escola rural on ell va estudiar tres anys. En 1932, a causa dels maltractaments, fugí de casa i s'instal·là a la llar d'una tia seva a Marília (São Paulo, Brasil). Poc després, entrà a treballar en el ferrocarril Santos-Jundiaí i es traslladà a casa del sos oncles Aída i Nicola D'Albenzio a São Paulo (São Paulo, Brasil), militants anarquistes força actius a la Federação Operária de São Paulo (FOSP, Federació Obrera de São Paulo), ambient que ràpidament el decantà pel pensament llibertari. Amb son oncle freqüentà la redacció del periòdic A Plebe, on conegué Gusmão Soler, qui el va reforçar en les seves idees àcrates. A partir d'aquest moment començà a col·laborar en aquest periòdic. Aquest mateix any de 1936 començà a freqüentar el Centre de Cultura Social (CCS) de São Paulo, que aleshores era una seu importantíssima anarquista i on es congregaven multitud de destacats llibertaris (Edgard Leuenroth, Germinal Leuenroth, Pedro Catallo, Rodolpho Fellipe, João Rojo, Benedito Romano, Nicola D’Albenzio, Fernando Navarro, Antonio Gomes Gonzales, José Passaro, Paulo Partido, Nair Partido, Justino Salguero, Julieta Salguero, Lucca Gabriel, Lourdes Martin Gabriel, Amor Salguero, Antonio Passos, Antonio Raya Piedrabuena, Cecílio Dias Lopes, Maria Valverde Dias, Nena Valverde, José Valverde Dias, José Pazarini, Luis Chandre, Joaquim Antonio, Alfredo Chaves, Sebastião Gomes, Salvador Arrebola, Eduardo Peralta, Alexandre Pinto, Roque Branco, Manoel Turbilhano, Antonio Martinez, José Oliva Castillo, Cleopatra Boreli i son company, Martins, Mariasinha, Antonio Ruiz, Antonio Padilha, Antonio Passio, Cristobal Alba, Miguel Morales, José Loureiro, Vicente Algarate, Roberto Schol, José Estevo Lemos, Hermano Mezzetti, José Morales, Eurico Pinto, Francisco Rodrigues, Helio Barrios, Rafael Vitali, Reinaldo Fellippeli, Fernando Navarro, João Alberich, etc.), a més de nombrosos militants anarquistes espanyols que s'exiliaren a la ciutat fugint de la dictadura franquista. Després de quatre anys vivint amb sos oncles, retornà a Araçatuba per a casar-se amb Nair i ambdós es traslladaren a São Paulo a casa d'Aída i Nicola D'Albenzio. En aquesta època treballà de tot (ajudant de paleta, cobrador d'òmnibus, conductor de camió) i finalment es quedà amb l'ofici de taxista. Nair treballà de costurera autònoma. Malgrat la difícil situació econòmica familiar, contribuïren financerament en diferents campanyes de solidaritat, com ara en suport dels refugiats anarquistes de la guerra d'Espanya, organitzada pels llibertaris brasilers responen a la crida del periòdic Tierra y Libertad. Després de la implantació de l'«Estado Novo» el novembre de 1937, el CCS, lloc on es reunien els sindicats que s'enfrontaven a la dictadura de Getúlio Vargas, es va veure obligat a tancar la seu. En aquest context, un grup d'anarquistes, la majoria vegetarians i naturistes, construïren una granja (chácara) a Itaim Paulista (São Paulo, Brasil), que marcarà una nova trajectòria de l'anarquisme brasiler. El grup de voluntaris anarquistes que comparen el terreny i que començaren a construir aquest projecte comunal d'autogestió rural, que fou batejat com«Nossa Chácara» (Nostra Granja), estava format, a més de la família Dall'Oca, per Germinal Leuenroth, Nicola D’Albenzio, Virgilio Dall’Oca, Justino Salguero, Salvador Arrebola, Antônio Castro, João Rojo, Benedito Romano, José Oliva Castillo, Roque Branco, Antônio Valverde, Cecílio Dias Lopes i Lucca Gabriel, i ses famílies de tots ells; posteriorment s'uniren altres membres del CCS i d'un grup nou d'anarquistes que s'havia format a Vila Bertioga (São Paulo, Brasil). La«Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» va ser registrada el 9 de novembre de 1939, i fins i tot després de la reobertura del CCS el 9 de juliol de 1945, Nossa Chácara fou la seu de tota mena de congressos llibertaris nacionals, reunions clandestines, etc., que resultaren essencials per a la reorganització del moviment anarquista brasiler després de la dictadura de Vargas. La família Dall'Oca, a més de les contínues donacions econòmiques i dels innombrables treballs realitzats a la finca, s'encarregaren de l'alimentació de totes les persones que passaven per Nossa Chácara. Virgilio treballa com a taxista a Rio de Janeiro durant quatre mesos, mentre sa família romania a São Paulo; durant aquesta temporada, visqué a casa de la família Bottino, a Niterói (Rio de Janeiro, Brasil), on va fer contacte amb nombroses anarquistes de Rio de Janeiro. Quan retornà, sa família s'instal·là a São Paulo. Contribuí financerament i en la distribució de la premsa llibertària, especialment amb O Libertário, que sorgí l'octubre de 1960, i Dealbar, que començà a editar-se el setembre de 1965, i fou un dels accionistes de l'«Editora Mundo Livre» de Rio de Janeiro, que publicà a començaments dels anys seixanta nombrosos llibres anarquistes (Edgar Rodrigues, José Oiticica, Edgard Leuenroth, Piotr Kropotkin, Varlan Tcherkesoff, etc.). Arran de la implantació de la dictadura militar l'1 d'abril de 1964, la «Societat Naturista Amics de Nossa Chácara» decidí vendre la propietat d'Itaim i comprar un lloc més apropiat per a la nova època a Mogi das Cruzes (São Paulo, Brasil). La campanya pro-compra de l'indret, de la qual fou tresorer Jaime Cubero començà el 28 d'agost de 1965 i acabà el 31 de desembre de 1966 i entre la llista dels contribuïdors de la compra de «Nosso Sítio» (Nostre Lloc), consta Virgilio i sa filla Clara Dall'Oca, seguidora de les passes de sos pares. L'octubre de 1969, quan la dictadura desencadenà una important campanya de repressió, Virgilio i Nair es dedicaren a cremar tota la documentació compromesa del CCS. Durant aquest dur període, els anarquistes de São Paulo es dedicaren a arreplegar de manera anònima diners per ajudar les despeses dels judicis processals que la dictadura infligia als anarquistes de Rio de Janeiro, campanya que durà fins el 1972 i en la qual la família Dall'Oca jugà un important paper. En 1980 el seu testimoni, juntament amb de Chico Cuberos i Manuel Ramos, va ser recollit en el documental O Sonho não acabou, de Claudio Kahns. Després d'uns anys a Itanhaém (São Paulo, Brasil), s'instal·laren a Santos (São Paulo, Brasil). El 10 de desembre de 2005, amb Francisco Cuberos, Edgar Rodrigues i Manuel Ramos, participà en un debat al CCS sobre la pràctica de l'anarquisme i l'acció directa. El 20 d'agost de 2010 sa companya Nair Lazarine morí. Virgilio Dall'Oca va morir el 13 d'abril de 2011 a la Irmandade da Santa Casa da Misericòrdia de Santos (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Areia Branca d'aquesta ciutat.

    ***

    Pura Arcos (dreta) amb una companya de Mujeres Libres, Eucarena García (1942)

    - Pura Arcos: El 26 de juny de 1919 neix a València (País Valencià) la militant anarcofeminista Purificació Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos. Nascuda en el si d'una família anarcosindicalista --tant el seu avi com son pare van ser militants del Sindicat del Transport de la CNT--, quan tenia tres anys es van instal·lar a Xàtiva (La Costera, País Valencià). Va estudiar a l'escola fins als 12 anys, edat inusual en una nina de la seva època, i quan es va proclamar la República i es van crear escoles d'educació secundària, Pura Arcos va continuar amb la seva educació. En 1933 la família es va traslladar a Barcelona, va deixar els estudis i es va posar a fer feina. Uns mesos més tard es van traslladar al barri del Clot, on va poder estudiar de nit a la racionalista Escola Natura de Joan Puig i Elías, on va conèixer joves anarquistes i es va fer membre d'un ateneu llibertari. Durant la guerra i la Revolució va tornar a València i a mitjans de 1937 formarà part de la secretaria de propaganda del Subcomitè Nacional de«Mujeres Libres» i paral·lelament imparteix classes en una escola de la col·lectivitat «El Porvenir» de Tavernes de Valldigna (País Valencià). A Barcelona va fer un curs de transport i va formar part del primer grup de dones que va obtenir el permís de conduir tramvies. L'octubre de 1938 intentarà participar com a secretària de propaganda de «Mujeres Libres» en el ple del Moviment Llibertari de Barcelona, però «Mujeres Libres» com a organització independent va ser vetada, i el 28 de novembre de 1938 participarà en el míting en record de Durruti a Xàtiva, amb Cano Carrillo i Jover. Durant la postguerra va passar moltes dificultats abans de reunir-se amb sa família a Barcelona, on durant dos anys no va sortir de casa; va ampliar estudis i va actuar en la lluita clandestina durant els anys quaranta al Clot i en la xarxa de suport als presos anarquistes. En 1959 va aconseguir marxar a Canadà amb sa filla, on es va reunir amb el seu company Federico Arcos, que ja havia marxat en 1952 des del seu exili francès i on va trobar feina en una fàbrica d'automòbils de la Ford. Pura Arcos va aprendre anglès i es va fer infermera a Canadà, professió que exerciria fins a la seva jubilació. Va col·laborar a Anthropos,Mujeres Libertarias (Madrid), Mujeres Libres (Londres). És autora de The modern school movement. Historical and personal notes of the Ferrer schools in Spain (Croton, 1990, amb altres), Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (Madrid, 1999, en col·laboració). Pura Arcos va morir el 12 d'octubre de 1995 a Windsor (Ontario, Canadà).

    Pura Arcos (1919-1995)

    ***

    Jean Cluzel i Marie-Christine Mikhaïlo en una reunió de de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL) al Local CEMEA de l'Escola de Saint-Jean (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

    - Jean Cluzel: El 26 de juny de 1925 neix a Viena del Delfinat (Arpitània) l'anarquista Jean Cluzel, conegut com Janot. Obrer metal·lúrgic, durant els anys de la Resistència conegué anarquistes espanyols que el van introduir en el pensament llibertari. Després de la II Guerra Mundial, va ser contractat i marxà a Indoxina. En tornà establí contacte amb la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1959, mentre treballava com a torner de fresadora en una fàbrica de la ciutat arpitana d'Annemasse, amb Alain Thévenet, fundà el grup«Durruti-Berneri» adscrit a la Federació Anarquista (FA). En aquesta època contactà amb antics membres de la Resistència de la regió, com ara els mestres Roger Costaz i Berthier i aquest grup, acostat a la Unió de Grups Anarquistes Comunistes (UGAC), realitzà tasques sindicalistes i participà en la lluita contra la guerra d'Algèria. Després obrí un cafè en un barri obrer amb la intenció de transformar-lo en un lloc de reunió de la militància. El fracàs d'aquest projecte, unit a problemes conjugals, van fer que marxés a Seta (Llenguadoc, Occitània) amb la intenció d'embarcar-se, però la cosa no reeixí. En 1968 va ser membre del Grup Llibertari Autònom (GLA) de Niça, que s'adherí a l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA). Va ser ell qui, l'octubre de 1969, a Lió i a Niça, durant una trobada entre Guy Malouvier i Chichel Cavallier, de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), i el GLA, convidà Georges Fontenis, del Moviment Comunista Llibertari (MCL), amb la finalitat de refermar contactes entre aquests grups. Fou membre del grup«Varlin», un dels tres grups de l'ORA --els altres dos eren «Kronstadt» i«Petrichenko»-- de Niça i entaulà una bona amistat amb Bruno Di Lorenzo (Athos), principal animador d'aquesta organització. En 1970 fou el delegat de Niça a la trobada nacional de l'ORA celebrada a París, on el grup presentà un text sobre«lluita armada i clandestinitat». Després que Athos, en una crisi de gelosia, matés un company del grup, retornà a Arpitània. Durant els anys vuitanta participà en les activitats de la Coordinadora Anarquista de la Regió de Ginebra (CARG) i pensà a establir-se a la Comunitat-Cooperativa Longo Maï, a Limans (Provença, Occitània). Finalment es traslladà al Quebec, on residia sa filla. Jean Cluzel va morir a finals de 2010 al Quebec.

    ***

    Joëlle Aubron

    - Joëlle Aubron: El 26 de juny de 1959 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) l'activista anarquista del grup «Action Directe» Joëlle Aubron. Nascuda en el si d'una família burgesa i religiosa, de joveneta comença a freqüentar els cercles autònoms i llibertaris que troba en el moviment okupa i que es mobilitzen en la lluita anticapitalista i antiimperialista. Troba els futurs membres del grup «Action Directe» amb els quals comença a participar en accions violentes contra els símbols de l'explotació capitalista (atacs a diverses seus institucionals: Patronat, Policia, ministeris de Treball i de Defensa...). El 9 d'abril de 1982 és detinguda i empresonada per primer cop per tinença d'armes. Alliberada, reprèn la lluita armada i escapa d'un pel a una nova detenció el desembre de 1984. El 25 de gener de 1985 va formar part d'un escamot que assassinarà el general René Audran, director d'Afers Internacionals del Ministeri de Defensa i responsable de la cooperació militar i de la venda d'armes de l'Estat francès, i, el 17 de novembre de 1986, Georges Besse, president de la Renault, acusat per «Action Directe» de l'acomiadament de més de 20.000 treballadors. El 21 de febrer de 1987 en una granja de Vitry-aux-Loges (departament de Loiret), Joëlle Aubronés detinguda en companyia de Nathalie Ménigon, Georges Cipriani i Jean-Marc Rouillan, tots membres d'«Action Directe». Tancats en cel·les d'aïllament, portaran a terme vagues de fam per denunciar les condicions inhumanes d'internament, que portaran a la follia Cipriani. Condemnats a cadena perpètua, seran el símbol de l'acarnissament del poder polític i carcerari. Tindran el suport de diversos col·lectius d'esquerra i d'exmembres d'«Action Directe», com Hellyette Bess, que lluitaran per l'alliberament dels condemnats i per la millora de les seves condicions d'internament. El 14 de juny de 2004, Joëlle Aubron, després de 17 anys de presó, malalta de càncer i pendent d'una operació d'un tumor cerebral,és finalment alliberada; però la malaltia podrà amb ella i morirà l'1 de març 2006 a París (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Penitenciaria de Saint-Laurent-du-Maroni

    - Régis Meunier: El 26 de juny de 1936 mor el militant i propagandista anarquista Régis Meunier. Havia nascut el 26 d'abril de 1864 a Vendée (País del Loira, França). Empleat de comerç i temptat per la religió, es va fer caputxí a l'abadia de Fontenay-le-Conte, però va deixar les ordres per esdevenir passant d'advocat. En 1889 és condemnat a 18 mesos de presó per abús de confiança i dos anys més tard és novament condemnat a un any de reclusió per «excitació a l'assassinat i al pillatge»; en aquest judici es quan es declararà anarquista. En 1893 treballa de sabater a Angers i organitza una vaga de filassers. Va fer també conferències, però després dels incidents lligats a una vaga a Trélazé (País del Loira), és detingut i, per mor del clima d'histèria antianarquista creat després de l'execució de l'anarquista Auguste Vaillant, és condemnat el 30 de maig de 1894 a set anys de presidi per«associació de malfactors». Desterrat a Saint-Laurent-du-Maroni (la Guaiana Francesa), serà company de Clément Duval, a qui ajudarà a evadir-se. Commutada la pena el 18 de juny de 1901, tornarà a França el 1902. A Llemotges, serà detingut durant la revolta obrera d'abril de 1905 i expulsat de la ciutat.

    ***

    Camilo Arriaga dibuixat per Salvador Pruneda (ca. 1960)

    - Camilo Arriaga: El 26 de juny de 1945 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'enginyer de mines, polític liberal i revolucionari llibertari Camilo Arriaga. Havia nascut el 10 de novembre de 1862 a San Luís Potosí (San Luís Potosí, Mèxic). Fill d'una família oligarca de San Luis Potosí, son pare, Benigno Arriaga, era nebot de Ponciano Arriaga, que havia estat en 1857 diputat constituent i aliat del liberal Benito Juárez. Benigno Arriaga en 1876 va fer costat el Pla de Tuxtepec, proclamat per Porfirio Díaz, contra la reelecció de Sebastián Lerdo de Tejada i quan Díaz arribà a la presidència de Mèxic compensà la família Arriaga amb càrrecs polítics. En 1875 Camilo ingressà a l'Escola Nacional Preparatòria (ENP) de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM). En aquests anys d'estudiant llegí els clàssics socialistes (Karl Marx, Friedrich Engels, etc.) i anarquistes (Pierre-Joseph Proudhon, Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, etc.) i realitzà un viatge a Europa, on adquirí una important biblioteca d'autors anarquistes a París (França). En 1880 entrà a l'Escola Nacional d'Enginyers per estudiar Enginyeria Civil, especialitzant-se en els temes referents a l'explotació minera. En 1884 realitzà pràctiques professionals a les mines de plata propietat de sa família a Guanajuato i Hidalgo. El 17 de gener de 1887 aconseguí el títol d'Enginyeria en Mines amb altes qualificacions. En 1888, quan son pare ja era senador, va ser nomenat diputat a la Legislatura Local a San Luis Potosí per ordre de Porfirio Díaz i, en morir son pare, en 1890 va ser ascendit a diputat federal del Congrés Nacional, càrrec que mantingué fins a 1898. En 1892 impulsà les mobilitzacions estudiantils de la Ciutat de Mèxic i en 1898 encapçalà una protesta anticlerical al Congrés contra el bisbe Ignacio Montes de Oca y Obregón, exigint la separació real entre l'Església i l'Estat, i per aquest motiu va se cessat per Díaz juntament amb altres diputats que el van secundar. En 1899 retornà a San Luis Potosí i amb el capital que li restava arran de la crisi financera («Crisi de la Plata») de 1892-1895 es dedicà a preparar un moviment de protesta contra Díaz. S'ajuntà amb joves revolucionaris d'una classe social més baixa, com ara Juan Sarabia, Antonio Díaz Soto y Gama, José María Facha, Blas C. Rodríguez, Santiago R. de la Vega, Moisés García, Genaro L. Zapata, Librado Rivera i Rosalío Bustamante, entre d'altres, i el grup fundà el Club Liberal «Ponciano Arriaga», on es discutien textos socialistes i anarquistes de la biblioteca que Arriaga havia adquirit a París. Entre el 5 i el 10 de febrer de 1901 el Club Liberal«Ponciano Arriaga» celebrà al Teatro de la Paz de San Luis Potosí, davant l'estricta vigilància de l'Exèrcit Federal, el I Congrés Liberal Mexicà, que aglutinà 50 clubs i creà el Partit Liberal Constitucionalista (PLC), reivindicador de la Constitució de 1857, de la llibertat d'impremta, del sufragi lliure, de la supressió dels caps polítics i de la solució dels problemes agraris. Entre els delegats que assistiren al congrés es trobaven els germans Flores Magón, editors del periòdic anarquista Regeneración, i altres destacats llibertaris (Librado Rivera, Antonio I. Villareal, etc.). El pensament del Club Liberal «Ponciano Arriaga» es radicalitzà de mica en mica, passant per l'anticlericalisme i l'oposició directa contra la dictadura de Díaz. El II Congrés Liberal Mexicà, que havia de començar el 5 de febrer de 1902, no se celebrà perquè el porfidista Heriberto Barrón, infiltrat en el Club Liberal «Ponciano Arriaga» per propiciar l'escissió, el 24 de gener de 1902 disparà contra el membre del club Julio Uranga, fet que propicià la detenció d'Arriaga, la seva acusació pels delictes de sedició i d'ultratge a funcionaris públics i el seu tancament a la presó de Belén de la Ciutat de Mèxic. Un cop alliberat el 10 de gener de 1903, reorganitzà el Club Liberal«Ponciano Arriaga», moment en el qual s'afegiren els germans Ricardo i Enrique Flores Magón. El 27 de febrer de 1903 el Club Liberal «Ponciano Arriaga» publicà un manifest on denunciava les injustícies socials i econòmiques imperants i la corrupció governamental i eclesiàstica; protestava contra la lleva, les tiendas de raya (botigues ubicades a les fàbriques on els obrers eren obligats a comprar els productes vitals) i el lliurament dels béns nacionals a l'estranger, per acabar amb una crida a la lluita armada. Aquest mateix 1903 s'exilià a Laredo (Texas, EUA), on es reuní amb els germans Flores Magón, i a Saint Louis (Missouri, EUA), on col·laborà en els periòdics anarquistes i revolucionaris Regeneración,El Hijo del Ahuizote i El Diario del Hogar. Diferències, econòmiques més que ideològiques, amb Ricardo Flores Magón, el separaren del grup que en 1905 fundà la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM). Curiosament, Arriaga, que havia escampat les idees radicals socialistes i anarquistes europees entre la joventut intel·lectual mexicana de les classes mitjana i baixa, es va desmarcar del pensament llibertari quan aquestes idees van començar a posar-se en pràctica. En 1908 retornà a San Luis Potosí i treballà contra el govern de Díaz, fet pel qual va ser empresonat. En 1910 s'uní al moviment antirreeleccionista que encapçalava el seu amic Francisco Ignacio Madero González. El març de 1911 participà en el Complot de Tacubaya, la finalitat del qual fou el derrocament de Porfirio Díaz amb el suport de Madero; detingut el 27 de març, va ser processat, però va ser alliberat el maig d'aquell any com a resultat de la presa per part dels revolucionaris de Ciudad Juárez i de la firma dels Tractats de Ciudad Juárez. Un cop lliure, el 28 de juliol de 1911 participà en la Junta Iniciadora de la Reorganització del Partit Liberal a la Ciutat de Mèxic i s'afegí d'una manera crítica al maderisme. El maig de 1912 fundà una Escola Socialista. Durant el govern de Victoriano Huerta Márquez s'exilià a Nova Orleans (Louisiana, EUA) i en 1920 retornà a Mèxic amb la intenció de reintegrar-se en la lluita revolucionària. Aquest mateix any va ser nomenat cap del Departament Forestal de Caça i Pesca del govern d'Álvaro Obregón Salido, càrrec que mantingué fins 1924. En aquesta època visqué a la Ciutat de Mèxic i es dedicà al periodisme, col·laborant en El Demófilo, El Renacimiento,El Porvenir, Regeneración,Tercer Imperio i El Heraldo de México. En l'últim període de sa vida, simpatitzà amb la II República espanyola i amb l'URSS, alhora que s'oposà al feixisme europeu i a la seva versió mexicana, el sinarquisme. Camilo Arriaga va morir el 26 de juny de 1945 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i les seves restes van ser dipositades al Panteó Civil de Dolores.

    Camilo Arriaga (1862-1945)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Un conseller [Jaume Carbonero] que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre. (Miquel López Crespí)


    Mallorca no és Sicília!


    Els desastres de Jaume Carbonero, novament



    La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment i, a part d’això, qui signa aquest article ho ha confirmat per mitjans personals i ben directes, el prepotent conseller d’Habitatge, el mateix que tants problemes ha causat i causa a les forces progressistes illenques amb els seus continuats errors, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

    La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



    La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

    Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

    Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

    Cal dir que a nosaltres, a l´esquerra que ha patit en carn pròpia, com Biel Barceló, les ofenses i mals modals de Jaume Carbonero no ens estranya gens ni mica tot el desgavell de desastres que envolten les decisions de Carbonero.

    Aquests continuats desastres sempre han posat en situació difícil les forces progressistes illenques: l’autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitat contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, el MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions; una forma de fer política i d’actuacions, en definitiva, absolutament impresentables ahir, avui dia i sempre.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges. (J.M.)


    Divisió entre els mallorquins per la construcció d’habitatges en sòl rústic


    Una enquesta diu que un 45'5%_de la població accepta la mesura


    J.M. Palma.

    Una enquesta realitzada per l’Institut d’Estudis Socials Avançats revela que els ciutadans mallorquins donen suport a la construcció d’habitatges socials en sòl rústic, però el sondeig evidencia també una gran divisió sobre el polèmic projecte del Govern de Francesc Antich. A la pregunta «Està d’acord que es construeixi en sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge?», el 45'5 per cent de les persones enquestades es pronuncia a favor de la mesura. En canvi, el 42'8 per cent rebutja la iniciativa de manera frontal.

    El sondeig realitzat per l’Institut d’Estudis Socials Avançats demostra una clara diferència segons l’opinió que expressen els enquestats, segons l’edat. Mentre els més joves són clarament partidaris d’usar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge, les persones de major edat s’oposen a la mesura. En concret, el 67 per cent de les persones entre 18 i 30 anys es pronuncien a favor d’emprar sòl rústic per abaratir el preu de l’habitatge. En canvi, el 51'1 per cent de les persones entre 46 i 65 anys rebutgen que es recorri al sòl rústic.

    La mesura té el rebuig frontal dels votants socialistes i del Bloc. En canvi, entre les persones que en les passades eleccions autonòmiques votaren el PP guanyen aquells que aplaudeixen la mesura. El 47'7 per cent dels votants del PP donen suport a l’ús de sòl rústic per a la construcció d’habitatges socials. En canvi, el 54'1 per cent dels votants socialistes manifesten la seva oposició a la possibilitat –l’última alternativa, segons el Govern d’Antich– de construir en sòl rústic. Per la seva banda, un 62'5 per cent de les persones que votaren el Bloc expressa la seva oposició a l’alternativa del terra rústic per construir habitatges.

    Els promotors i arquitectes de Balears han manifestat el seu rebuig del projecte del Govern autonòmic de construir habitatges socials en sòl rústic, tal com preveu la llei que aprovà el gabinet de Francesc Antich el passat 21 de desembre. Els promotors van arribar a inserir un anunci publicitari per expressar el seu malestar pel projecte de l’Executiu balear. En la mateixa línia es pronuncià també el Col·legi d’Arquitectes. El degà de la institució, Luís Corral, assegurà que era contrari a l’ús de sòl rústic per a habitatges socials i recordà que hi havia sòl urbà i urbanitzable disponible per no haver de recórrer a les anomenades àrees de transició.

    Diari de Balears (2-I-08)


    Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


    Els errors de Jaume Carbonero



    Els veïns d'Eivissa porten flors a l'eficient tècnic Margalida Lliteras, cessada de forma burocràtica i dictatorial per Jaume Carbonero. Més de quatre-cents veïns signaren cartes de suport a Margalida Lliteras. Els errors de Jaume Carbonero perjudicaren greument les possibilitats electorals del Pacte a Eivissa.

    Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

    Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

    Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

    Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

    Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

    Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

    Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

    Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Memòria històrica del primer Pacte de Progrés


    0 0

     

         A l'atenció dels savis dels mitjans catalans.

     

       

          Els savis dels mitjans catalans sembla que participen de manera esforçada en la guerra mediàtica en suport de ''la llibertat de mercat'', és a dir, en suport del ''capitalisme ultraliberal'', tipus de capitalisme ultraviolent que és el que es practica des d'Europa i des d'els  EUA.

     

         Certament, aquests savis saben que els dirigents de CIU i els del PP es declaren fervents ''neoliberals'' (i pro-ianquis). Però aquests savis no se'n adonen que la seva pràctica periodística està desfasada, que van de rota batuda. Aquests savis fan una pràctica periodística com si les amples masses catalanes no tinguessin accés a  mitjans crítics amb el capitalisme i l'imperialisme. 

        Els savis haurien de saber que la RT guanya la partida a la CNN; haurien de saber que la major part de població d'Europa i dels EUA no es refien de les campanyes de premsa dels mitjans ''occidentals''.

      Actualment, són a milers els experts nord-americans que fan denuncia de la corrupció de la premsa ianqui.

     

         Els experts i els savis anti-sistema denuncien les males arts del sistema i les seves malifetes, però els savis dels mitjans catalans es limiten a repetir la cantilena de la bonesa del capitalisme alhora que els totxos de la desfeta els comencen a caure a sobre. Són bastant patètics.

     

       He pensat que els faria bo la lectura de l'entrevista feta al professor William I. Robinson. Entrevista que es pot veure a la web El capitalisme global està enmig de la seva crisi més greu.

     

     

     


    0 0

    Hace apenas dos años España estaba al borde de la quiebra, sin liquidez para hacer frente a sus compromisos, sin poderse financiar en los mercados y con la espada de Damocles de la intervención sobre la cabeza.

    En esos momentos, nuestra mayor losa era el déficit público, totalmente desbocado y sin control. De hecho, el año 2011, último de la era Zapatero, el déficit fue superior a los 90.000 millones de euros, unas cifras inasumibles que nos llevaban directamente al colapso. La desconfianza de los mercados era absoluta y esto se notaba en las dificultades de financiación, la subida de la prima de riesgo y el impago sistemático a los proveedores por parte del sector público.

    Ante esta dramática situación, el gobierno entrante, el de Mariano Rajoy, tuvo que tomar medidas muy severas para controlar el déficit, para devolver la confianza a los mercados, para reducir la prima de riesgo y para evitar la intervención. Sólo tenía una salida: debía reducir drásticamente los gastos, aumentar los ingresos y poner en cintura a las comunidades autónomas y ayuntamientos.

    Eso llevó a que el gobierno Rajoy tomara una serie de decisiones que, en condiciones normales, jamás hubiera tomado. Tuvo que aplicar una serie de medidas extraordinarias para hacer frente a una situación de extraordinaria dificultad. Entre esas medidas cabe destacar la subida generalizada de impuestos.

    A pesar de las críticas, también desde dentro del propio partido, se decidió subir los impuestos, a pesar que ello chocaba frontalmente con el ADN del propio Partido Popular. Se hizo lo que nunca hubiéramos hecho para salvar un bien superior que era la viabilidad económica de España como país. El tiempo, al final, ha acabado dando la razón al Gobierno de Rajoy. Después de dos años, España ha recuperado la confianza de los mercados, ya se puede financiar con total normalidad, la prima de riesgo está en mínimos, los proveedores cobran y España ha entrado en la senda del crecimiento y creación de puestos de trabajo.

    Ahora, una vez se ha conseguido enderezar el rumbo de la nave y después de pedir fuertes sacrificios a los españoles, en especial a las clases medias del país, ha llegado el momento de afrontar una reforma tributaria que suponga una reducción generalizada de la presión fiscal y con mayor intensidad sobre las clases más perjudicadas por la crisis.

    Curiosamente, los partidos de la oposición, que ya criticaron la subida de impuestos al principio de legislatura, ahora vuelven a oponerse a la bajada de los mismos, en un nuevo episodio de incoherencia y de insensatez.

    Con esta reforma fiscal todos los trabajadores pagarán menos impuestos que en 2011 y, en cambio, las grandes rentas pagarán más. Se refuerza así la progresividad de nuestro sistema fiscal. También las grandes empresas pagarán más. Cabe recordar que en la anterior legislatura de Zapatero el tipo efectivo del Impuesto de Sociedades, merced a una tupida red de deducciones y bonificaciones, era para las grandes empresas de sólo el 3,5%. De hecho, el tipo efectivo pasó del 16% en 2004, gobernando el PP, a sólo el 3,5% gobernando el PSOE. Ahora con esta reforma se limita las deducciones por beneficios de las grandes empresas, a favor de las pymes, que son las grandes beneficiadas de la rebaja del Impuesto de Sociedades.

    Esta reforma supondrá que las rentas menores de 12.000 euros al año no van a tributar y que las de menos de 24.000 euros, es decir, el 72% de los contribuyentes, reduzcan su presión fiscal en un 23,5% de media. Mientras tanto, las rentas más altas, las superiores a 110.000 euros, tributarán más que con el gobierno Zapatero.

    Otro aspecto destacable, que refuerza el aspecto social de la reforma, es que las plusvalías obtenidas con la dación en pago y el canje de las preferentes dejarán de tributar, en un intento de aliviar la presión fiscal sobre los que más han sufrido los efectos de la crisis económica.

    Es importante remarcar que, paradójicamente, ha sido el gobierno Zapatero quien más protegió las grandes fortunas y las rentas más altas. Por un lado, eliminó el Impuesto de Patrimonio y por otro reforzó y potenció las famosas SICAV. En cambio, hizo recaer el mayor peso tributario sobre las clases medias y bajas. Con esta reforma, por fin, se reequilibra esta situación de forma que quien más gana, más pague, y quien menos gane, menos pague o no pague nada.

    Esta reforma fiscal recupera, por tanto, buena parte de la progresividad que se perdió durante los años de gobiernos socialistas y rebaja de forma contundente la presión fiscal sobre las clases medias y bajas. Todo un acierto en la misma línea de recuperación económica y creación de empleo.


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 81 | 82 | (Page 83) | 84 | 85 | .... | 465 | newer