ab-: Prefix, del llatí ab, que significa 'allunyament', 'separació'. Ex.: abactinal, abaxial, abentèric, aboral.

Jo hi veig molta molta teologia negativa, en aquest cartell.

Cada vegada que vaig a Madrid intent acostar-me al museu Reina Sofia. Ara ja sabem que de la monarquia millor no hi estar-hi molt al cas, però la realitat és que m'agrada l’escultor Richard Serra, i sempre que puc, vaig a veure les escultures enormes que hi ha a la planta baixa. Fa temps, en el 1997, el mateix any que Portishead va fer el seu conegut concert a New York, vaig visitar el Guggenheim i vaig descobrir Cristina Iglesias. En sóc fan, i la segueixo. M'agrada la seva "grandeur" a l'hora del seu art, de les seves escultores que me semblen gegantines. Vaig viatjar a Corea i Japó ja fa molt de temps i no vaig poder veure res de Lee Ufan, que ara es pot veure a París. De París me quedaré sempre amb l'exposició de Chillida, el referent, un gran entre els grans.

Jaume Sastre Moll tiene una amplia obra investigadora.En relación a La Almudaina ha investigado los Libros de Obras o de Fábrica del Palacio Real de los años de su construcción, así como también lo ha hecho sobre los libros del Castillo de Bellver o de la Catedral.

Dos artículos he hallado en Internet:

• La remodelación de la Almudaina de Madina Mayurqa en Palau Reial por Jaime II y Sancho I (1305-1314) en BSAL, 1989
• Los libros de obra del palacio de la Almudaina y su relación con la Rentas Reales de la Procuración Real del Reino de Mallorca, primer tercio del siglo XIV, escrito conjuntamente con María Llompart Bibiloni en "De Computis. Revista Española de Historia de la Contabilidad", 2013.

Recojo primero el "Resumen" de este último artículo:

El palacio de la Almudaina es una de las principales obras urbanísticas proyectadas por Jaime II de Mallorca, que empezaron hacia 1305, y no acabaron hasta 1315-1316. El presente artículo se centra en el estudio de tres libros contables que se encuentran en el Archivo Histórico de Mallorca relativos a dichas obras, en concreto de los años 1309, 1310 y 1313. Dichos registros nos permiten conocer, en detalle, no solo los costes de construcción y remodelación de dicha obra emblemática, sino también la manera de trabajar en la isla a principios del siglo XIV. Se analizan los costes de maestros y profesionales, mano de obra no cualificada, mujeres y esclavos, así como los materiales contabilizados, las fuentes de financiación utilizadas y su relación con los ingresos y gastos de la Procuración Real de Mallorca en dicho periodo. Estos Llibres de la Almudayna son los documentos más antiguos, que han llegado a nuestros días, referidos a unas obras de tales dimensiones en el Reino de Mallorca y son una fuente fiable de datos útiles para la investigación histórica de esa época.

Este artículo, muy interesante, tiene como objetivo "hacer una aportación a la Historia de la Contabilidad, en un periodo, primer tercio del siglo XIV, en que no abundan los libros contables. Debe resaltarse que la historia de la contabilidad ha evolucionado en las últimas décadas hasta llegar a ser, en la actualidad, una vía privilegiada de aproximación a la investigación histórica".

Fachada de la Sala del Consell

El artículo "La remodelación de la Almudaina de Madina Mayurqa en Palau Reial por Jaime II y Sancho I (1305-1314)" hace un recorrido por las obras que se hicieron en esos años. Recojo un fragmento del inicio:

Las obras (1305 - 1314)

El proyecto real de reformar el alcázar para convertirlo en "palau reial" parece que es anterior a 1300, y concebido no como un hecho aislado sino dentro de otro más general y ambicioso, que pretendía reestructurar el Reino y potenciar algunos de sus sectores económicos más importantes.

Pero antes de proceder a la reestructuración, la procuración tuvo que comprar varias casas y patios colindantes con la Almudayna con el fin de aislarla y recobrara, en parte, su antigua fisonomía.

La más significativa fue la compra de un patio a la comunidad de predicadores que fue cedido al caballero Guerau Aderro, para compensarlo de las casas que tenía junto al castillo y que fueron derribadas para abrir una calle, llamada a partir de entonces "Costa d'En Ciprés".

Pero no creemos que las obras de acondicionamiento se iniciaran antes de 1305, año en que un rayo destruyó seriamente la torre del Ángel del castillo, incidente que debió provocar el inicio de las obras.

Tampoco podemos asegurar quien fue el arquitecto que planificó las obras del alcázar, aunque en tales momentos se hallaba en las Baleares el maestro rosellonés Ponç des Coll, quien en 1303 diseñó el trazado de las murallas de Ciutadella y Mahó en Menorca, y quien probablemente proyectó los planos del Castillo de Bellver Su presencia en las islas está documentada hasta 1311 como "maestre de les obres del Senyor Rey", título que le hace autor de todos los proyectos reales emprendidos por Jaime II en la última década de su reinado, y por ello el "arquitecto" más importante de las islas, en el primer cuarto del siglo XIV.

Ahora bien, cuando los libros de fábricas hablan de la reestructuración de la Almudayna, los trabajos estaban ya en su etapa final, por lo que sólo conocemos su última fase.

En la primera, no documentada, se construyeron varias habitaciones reales, consistentes en dependencias privadas para el rey, la reina y las infantas; la gran Sala del Consell, en la zona sur, y la capilla dedicada a Santa Ana, en el centro del gran patio, al que dividió en dos uno "de les dones" y el otro, más grande, ante el portal de Santa Ana.

De la segunda, de la que poseemos los libros de fábrica, se acondicionó el ala Norte y Este, en donde se construyó el pajar, los establos y el halconar, en la planta baja Al estructurarse las torres del NE. permitió levantar la monedería y la tesorería en el segundo piso, así como otras habitaciones para algunos colaboradores del monarca.

Las obras, iniciadas con la remodelación de la Torre del Ángel hacia 1305, duraron nueve años. Pero desafortunadamente desconocemos el proceso constructivo de las principales obras, pues los datos que nos facilitan los tres registros conservados solo refieren datos sobre la decoración de las estancias reales, de la capilla y del acondicionamiento del huerto y prado, con lo que se concluían momentáneamente las obras.

Todo el artículo está muy documentado, indicando información sobre la construcción en los dos pisos de las estancias reales, tanto en el Palau del Senyor Rei como en las femeninas, Palau de la Senyora Regina. También la construcción de las capillas, aunque sólo trata de la de Santa Ana. Bajo el epígrafe de "Otras dependencias", trata de los pajares, establos, tesorería, escribanía, estancias para invitados.

Al tema de la conducción del agua le ofrece un parágrafo debido a que se desconocía el sistema anterior a la conquista y se realizó uno nuevo. Interesante lo que indica sobre El "prat" y el "ort del Rey":

Entrada al Palau y, tras las palmeras, Capilla de Santa Ana

Paralelo a la nueva calle, que bajaba con fuerte pendiente hacía la Riera, y conocida como "Costa d'En Guerau Aderro o d'En Ciprés" se hallaba el "prat", cuyo solar estaba plantado de viñedos. Mientras, en la zona oeste, entre el palacio y el curso del torrente, se extendía el pequeño "ort del Rey".

Este último, situado en la bocana de la Riera, fue lugar idóneo para depositar los materiales pétreos llegados por mar; pero muv pronto se plantaron cipreses, limoneros, manzanos, y naranjos que cambiaron su fisonomía. Junto a tales árboles se sembraron laurel, espinacas, lechugas, cebollas, perejil y rábanos.

En ambos se construyó un portal. El del prat tenía acceso a la "Carrera Guerau Aderro", mientras que en el lado sur del palacio se construyó una escalera que permitía bajar al huerto y un portal, que seguramente daba al mar.

En fin, un artículo muy completo que trata desde las construcciones, como de los materiales empleados, los artesanos y operarios, entre los que se hallaban mujeres y esclavos, lo que cobraban, etc.

    La independència de Catalunya serà, si i solament si s'esfondra el poder oppressor (2).

    Aclariment: Aquest (2) és, en realitat, el paràgraf final de l'article. El sistema d'edició de Balearweb posa límits a l'extensió dels articles, de manera que si són molt extensos (si superen les 16 pàgines, posem) llavors queden escapçats, com fou el cas amb el meu article.

    Allò que s'ha de saber:  En Putin va fer una reforma econòmica essencial:  Va retornar a la propietat de l'Estat la  gran banca i les grans empreses; és a dir, va fer una nova socialització en  profunditat  (la premsa ''occidental'' ho denomina  ''capitalisme d'Estat''). A resultes d'això, la colla dels nous magnats russos quedà escapçada.

     S'ha de saber: Al 2014, Rússia torna a ésser una gran potència mundial, però no solament en economia. També és una gran potència en alta tecnologia, en tecnologia nuclear, en capacitat científica, en indústria i tecnologia aeroespacial, i en indústria d'armament (La indústria de guerra russa és la segona del món darrera la nord-americana, però de manera que quasi van igualades. Podeu veure la web EEUU y Rusia, los mayores exportadores de armas 2009-2013 | Defensa | RIA Novosti).

     Com a complement, podeu veure l'article de la web  Catalunya i la Xina, Rússia i l'Iran. 20 tesis..

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de salés producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Aquests dies hem constatat que a l'Ajuntament continua havent-hi problemes per donar resposta als ciutadans a un temps lògic. El passat 5 de juny vam sol·licitar per escrit la sala de conferències del claustre per fer la nostra assemblea oberta, el divendres passat a la vista de que no ens contestaven, vam demanar al regidor responsable, en Martí Roca ,pel tema i ens va dir que pensava que no hauria problema, aquest dilluns ens van dir que la sala de conferències estava ocupada. Ahir finalment ens van dir que podiam utilitzar l'aula 4 del Miquel Capllonch per la nostra assemblea:

Demà dijous 19 celebrarem una assemblea ordinària a les 20:00,a l'aula núm 4 del Centre Cultural Miquel Capllonch al Port de Pollença. Des de que existeix Alternativa les nostres assemblees sempre han estat obertes i tots els ciutadans que han vingut han tingut veu i vot. És possible construir una ciutat diferent. 

 Pitjor va ser el cas d'Iniciativa Ciutadana per Pollença que va sol·licitar el museu per celebrar Abril de República i no se li va respondre en un mes, finalment els mateixos van telefonar al batle que els va denegar el permís. 

 Quan vam entrar a l'Ajuntament la primera proposta que vam fer al ple (juliol 2007) va ser  per millorar la comunicació i informació entre la ciutadania i  l'Ajuntament.  Una proposta senzilla, bàsica i lògica que l'equip de govern d'aquell moment ens va demanar retirar amb la promesa de tirar endavant la nostra proposta en mesos. Set anys després la major part de les coses que demanavam se segueixen sense complir a pesar de contractar una persona per millorar la comunicació de l'Ajuntament o viatjar a Calafell per veure com funcionava el seu servei d'Atenció als Ciutadana

De la nostra proposta de millora d’informació i comunicació només s’ha realitzat un punt; la transmissió del plens de la corporació per la ràdio municipal. El altres cinc punts que demanàvem al 2007 i que encara no s’han realitzat són els següents:

1.  Que l'Ajuntament exposi tota la documentació pública que permita la llei a la pàgina web del municipi; les actes de plens,  els bans municipals, els decrets de batlia...

2.    Els ciutadans i ciutadanes que el demanin formaran part de una llista de correu per tal que els siguin enviats per correu electrònic tota la documentació pública de l'Ajuntament.

3.   Fer un ple extraordinari anual sobre l'estat del municipi, al mateix podran participar les associacions i  ciutadans que el desitgin.

4.- El compromís de contestar als ciutadans qualsevol reclamació, plec o petició que facin per escrit en un termini breu.        

5.- A les peticions fetes per internet, a més de ser contestades també en 15 dies, s'ha de donar la possibilitat de rebre còpia del missatge a l'adreça electrònica pròpia?

En referència a aquest tema al darrer ple vam demanar pel viatge a Calafell de sis persones entre polítics i tècnics per interessar-se pel funcionament del Servei d’Atenció al Ciutadà. Va contestar el batle

Per què van triar aquest poble? És un municipi modèlic

 Per què van considerar que era necessari els viatge de polítics i tècnics que no estan directament relacionats amb aquest servei?  Tots estan relacionats

Quin va ser el cost del viatge? Només els billets d'avió i el lloguer d'un cotxe

 Quines conclusions han tret d’aquest viatge? La situació de Calafell és molt diferent a Pollença ja que tenen molt més personal que Pollença

 I en referència al tema d’Atenció als Ciutadans per què es segueix sense contestar sistemàticament a les instàncies que registren els ciutadans. No comparteix la nostra opinió

Pensam que el temps ens dona la raó, tardar 11 dies en contestar a una cosa tan senzilla com la petició d'una sala municipal no ens sembla normal, igual que no va ser normal no contestar en un mes a Iniciativa Ciutadana per Pollença. No cal anar a Calafell ni contractar a una persona per millorar això.

Ayer Mosaic Producciones presentó el documental Bennazar, s'arquitecte de Palma. "S'arquitecte", se le llamaba popularmente en una Palma en construcción que derribaba sus murallas y se ampliaba hacia los ensanches. Vivir en Palma es cruzarse con la obra de este arquitecto, ya en los puentes sobre la Riera, la en las avenidas, en la plaza España, en el Ayuntamiento de Palma con esa preciosa escalera, en el Paseo Sagrera, creado en una noche, en el Borne ... "S'arquitecte de Palma", y es verdad.

El documental, entreverado por los comentarios de arquitectos y profesores de Universidad, va mostrando la obra de Bennazar: el Matadero, la Plaza de Toros, Y van apareciendo esos balcones volantes, circulares, abrazados por hierros retorcidos, esas fachadas abiertas con grandes cristalerías y un precioso color de los materiales que resalta en las fachadas restauradas.

Bennazar, s'arquitecte de Palma

Pero Bennazar no sólo era un arquitecto para especialistas, creo que preferentemente fue un arquitecto popular, admirado y querido por la ciudadanía, sus bancos en los principales enclaves de la ciudad, su barómetro en la plaza España, sus palmeras junto a la Lonja en el paseo que creó, su fuente de agua, su presencia campechana con su puro, su sombrero, con el polvo que le cubría ya la chaqueta, ya la camisa. No era "un arquitecte", era "s'arquitecte", que seguía las obras de las avenidas, que dirigía la construcción de los puentes, presente siempre, conocido y reconocido por la gente.

Y, sin embargo, no hay un estudio sobre la obra de Bennazar, el catálogo de su obra, ya como arquitecto municipal, diocesano, o como arquitecto particular, se desconoce. Hay una desinformación sobre él y sobre la amplia y originalísima obra que realizó. Pese a ello, sigue siendo el arquitecto de Palma pues su obra, al paso de los años, aparece como más bella, más original, más llamativa, más sorprendente.

Muy bien este documental que será transmitido por IB3, ¡Qué cristaleras, qué hierros, qué esculturas de cabezas monstruosas, qué colores, qué formas!

Rebusco entre las entradas de Alta mar aquí y allá aparece su nombre, Cien años del Paseo de Sagrera; (Can Escarrer en) Plaza del Mercado - des Mercat; Gaspar Bennazar Moner (1869 - 1933) Urbanista de Palma; Los puentes del Arquitecto Bennazar sobre la Riera de Palma; La fuente del arquitecto Bennazar ... Y aparecen enlazados artículos de Carlos Garrido, Joan Riera, Bartomeu Bestard, pues al hablar de Palma aparece siempre el nombre de Gaspar Bennazar, incluso al tratar sobre la imagen de La Virgen de la Salud, patrona de Palma.

Estamos viviendo una época interesantísima de la historia de la humanidad de los últimos más o menos 7 u 8 mil años, que son los que parece que conocemos, porque nadie nos puede asegurar que no haya habido civilizaciones anteriores de las que tenemos noticia de una manera real o supuesta. Y es interesantísima porque nos enteramos al momento de cualquier acontecimiento, suceso o fechoría que sucede en muchos barrios del mundo, (siempre que les haya alcanzado el gran e imparable avance científico que lleva camino de regenerar la maltrecha costra terráquea y hasta de destruir, desintegrándolo o fundiéndolo, el imponente estercolero de detritus sintéticos, de artilugios de rápida obsolescencia y de armas bélicas, unas maltrechas por su uso y otras almacenadas esperando poder ser colocadas a cualquier población que se asome de algún rincón desconocido del Congo o de las Américas para que mejoren su capacidad de autodestrucción, ya que los países punteros tienen que perfeccionar constantemente su bagaje para equilibrar y ordenar la población humana a límites racionales.)

¿Y no es trascendente, que en pocos días de diferencia (o semanas), nos enteremos de que gerifaltes de la política no sepan desenvolverse en el uso de sus automóviles; de que el capitoste vaticano pretenda jugar a la petanca con sus dos rivales del monoteísmo, uno de los cuales, el más poderoso, quiere destruir a todos los infieles; de que la reina y papisa de la gran isla se muestre dispuesta a seguir paseando sus sombreros seguramente porque no confía en el heredero?

Ya sé que se me dirá que no en todo, a pesar del desfondamiento y del desguace de la familia real, está tan mal España. Que ahora mismo –está al caer– vamos a tener cuatro reyes en la panoplia. Bien, según se mire y con condescendencia, podemos decir que sí. Serán cuatro coronas en cuatro cabezas, o cuatro cabezas coronadas. Pero tampoco es para echar tres cuartos al pregonero.

En España, cuatro verdaderos reyes coetáneos, no son ninguna novedad. En la I.C.A.R., nunca hasta ahora habían tenido dos papas auténticos simultáneos (Uno de los dos era antipapa o hereje). España, en cambio, desde tiempos muy lejanos, tiene cuatro reyes que han dado mucho juego y seguirán indiscutibles, sean de Fournier, de Carboplan o de Chorizos Palacios.

En el año 2007 se presentó el informe “Las emociones y valores del profesorado” cuyo autor es Álvaro Marchesi, catedrático de Psicología Evolutiva y de la Educación de la Universidad Complutense de Madrid y el que fuera también Secretario de Estado de Educación durante los gobiernos de Felipe González y, por tanto, uno de los autores intelectuales de la controvertida ley de educación LOGSE.

Según este estudio, cuya lectura es muy recomendable, el 74 % de los docentes de Primaria y Secundaria creía en ese momento que la formación «había empeorado», seis de cada diez prefería el modelo de los años 70 y 80 y dos de cada tres aseguraban que sus alumnos se esforzaban «poco». Estos datos tan reveladores dejaban en evidencia ya en el año 2007 el fracaso estrepitoso de la LOGSE, una ley que junto con su sucedáneo, la LOE, han provocado el desmoronamiento de nuestra educación marginándola hasta los últimos puestos de Europa.

Según Marchesi la mayor parte de los consultados «volvería» al modelo educativo anterior si se lo propusieran. Los profesores de Secundaria (60 %) y de centros de titularidad pública (63 %) eran en 2007 los más descontentos con el sistema actual. «Más de la mitad volvería a la estructura organizativa de los años 70 y 80, es decir, a la Ley General de Educación» (EGB, BUP y COU), señala dicho estudio. Es más, tres cuartas partes de los profesores consultados consideraban que el sistema «ha ido marcha atrás» con la LOGSE.

Es evidente que el problema de la educación en España, y en Baleares también, no es tanto un problema de falta de financiación como de modelo educativo. El modelo educativo implantado con la LOGSE y reforzado después con la LOE nos ha conducido al fracaso total, tal y como lo demuestran todos los índices e informes internacionales, a pesar de ir aumentado año tras año los presupuestos educativos.

La situación de nuestra educación había tocado fondo. Era imprescindible una reforma en profundidad, recuperar la autoridad de los profesores, devolver a las aulas la cultura del esfuerzo y dejar de premiar la mediocridad. Era necesario priorizar las asignaturas troncales, reforzar la formación profesional o mejorar las capacidades en lenguas extranjeras. Dentro de esta dinámica de mejora cualitativa del sector educativo se debe circunscribir la reciente aprobación de la LOMCE por parte del Gobierno Rajoy y del Tratamiento Integrado de Lenguas (TIL) del Govern Bauzá.

¿Vale la pena mantener un conflicto que se está demostrando puramente político y que está perjudicando de forma notable a los alumnos? ¿Sería razonable seguir como hasta ahora, sin cambiar nada, y permanecer, por tanto, en los últimos lugares en fracaso escolar y en todos los indicadores internacionales? ¿Tiene alguna lógica la oposición tan radical a un modelo educativo trilingüe en una comunidad turística como Baleares? ¿No es absolutamente plausible defender un modelo educativo más exigente, de mayor calidad y con un profesorado más y mejor preparado?

Anarcoefemèrides del 18 de juny

Esdeveniments

- Surt Solidarity: El 18 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual Solidarity, fundat per l'anarquista italià Francesco Saverio Merlino i per John H. Edelmann. Després que Merlino marxés a Londres a començaments de 1893, Edelmann suspendrà l'edició del periòdic l'agost de 1893; però reapareixerà a començaments de 1895 i entre el 15 de març de 1898 i el 15 de juliol de 1898 amb l'ajuda de William Charles Owen, de Charles B. Cooper i de Van Etton. Tenia organitzat un Club de Ciència Social que programava conferències setmanals. Altres grups de Solidarity van existir a Brooklyn, Filadèlfia i Boston.

***

- Conferència de Reclus: El 18 de juny de 1894 a la lògia maçònica «Les Amis Philanthropes» de Brussel·les (Bèlgica) l'intel·lectual anarquista Élisée Reclus, aleshores exiliat des del 17 de febrer d'aquell any en aquest país, pronuncia la conferència L'Anarchie, que amb el temps serà una de les seves més conegudes.Élisée Reclus pronuncià, a més, un cicle de conferències sobre temes geogràfics a la seu de «Les Amis Philanthropes». Aquesta conferència va ser publicada entre el maig i el juny de 1895 en tres lliuraments en Les Temps Nouveaux de París (França) i després publicada per l'editorial d'aquest periòdic anarquista en 1896 amb un tiratge de 10.000 exemplars. Va ser reeditada i traduïda en diverses ocasions.

***

- Motí del Pa de Vitòria: El 18 de juny de 1915 a Vitòria (País Basc) es produeix un aixecament per les subsistències promogut per militants anarcosindicalistes conegut com «Motí del Pa». El pa era en gran mesura la base de l'alimentació dels treballadors de l'època i a començaments del segle XX es consumia un quilo de pa per persona i dia, per això, l'anunciament de la pujada del preu de la fogassa de dos quilos en cinc cèntims, va provocar la revolta. A les 21.30 hores, a la Plaça Nova de Vitòria, mentre la banda de música tocava, un grup d'obrers va passejar un cartell que deia «A baix el pa!»; la intervenció de la policia municipal i l'arenga del militant anarcosindicalista Galo Díez, que instà els presents a protestar fins a l'abaratiment del pa, va fer que la multitud marxés en manifestació i durant dues hores va recórrer la ciutat apedregant els vidres de quatre forns, tancant cafès, assaltant fleques i robant sacs de farina, etc. La Guàrdia Civil, a peu i a cavall, va acabar reprimint l'avalot. Gala Díez va ser detingut. Dies després, el pa va tornar al seu preu original.

***

- Surt L'Adunata dei Libertari: El 18 de juny de 1944 surt a Milà (Llombardia, Itàlia) --el peu d'impremta només posa Itàlia-- el primer i únic número del periòdic anarquista clandestí L'Adunata dei Libertari. Organo della FAI. Fou el primer òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Italiana (FAI) i fou redactat per Pietro Bruzzi. L'objectiu d'aquesta publicació fou coordinar l'acció dels diferents grups anarquistes en una única federació. Es dóna la particularitat que la publicació sortí després de l'afusellament de Bruzzi pels feixistes.

Naixements

- Henri Deschryver: El 18 de juny de 1874 neix a La Bellone (Brussel·les, Bèlgica) l'anarquista Henri-Eugène-Émile Deschryver. Sos pares es deien Maximilien Deschryver i Sylvie Weyts. Emigrà a França, on es guanyà la vida com a empleat comercial. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

***

- Marie Capderoque: El 18 de juny de 1879 neix a Lió (Arpitània) la militant sindicalista, feminista i anarquista Marie Julienne Capderoque, també coneguda com Marion Bachmann. Filla no reconeguda de Victorine-Henriette, prengué el nom de son padrastre. Un petit defecte en la pronunciació, que li feia balbucejar força, l'imprimí un caràcter discret. Quan tenia 13 anys ja es declarava socialista i amb 16 anys es va adherir al Sindicat de Modistes de Lió, arribant a ser molt popular en aquesta ciutat. Membre del Syndicat des Dames Réunies (Sindicat de Senyores Reunides), que arreplegava sobretot les modistes i brodadores i que es reunia a la Borsa del Treball, va ser companya del militant socialista Jullien, seguidor de Jules Guesde. L'octubre de 1891 va descobrir l'anarquisme gràcies a Sébastien Faure. A la sortida del míting de l'1 de maig de 1893 a la Borsa del Treball, encapçalà la manifestació portant la bandera roja. Malgrat la seva minsa instrucció, publicà alguns articles en el periòdic Le Peuple. El 16 de setembre de 1893 criticà durament la «comèdia grotesca» de les manifestacions organitzades per celebrar la visita de mariners russos. El desembre d'aquest mateix 1893 va crear, juntament amb la companya d'un membre del Partit Obrer Francès (POF), el Comitè d'Estudis de les Dones Socialistes Revolucionàries amb la finalitat de lluitar per l'emancipació feminista. El gener de 1894 emmalaltí de tuberculosi i va haver de restar hospitalitzada durant tres mesos. La malaltia li va fer minvar la militància i en 1895 la policia l'esborrà de la llista d'anarquistes a vigilar. En 1898, però, intervingué en una vaga d'obrers fusters a Sant-Etiève i fou objecte d'una investigació del Ministeri de l'Interior.

***

- Tito L. Foppa: El 18 de juny de 1884 neix a Adrogué (Buenos Aires, Argentina) el periodista, escriptor, dramaturg i crític teatral anarquista, i després diplomàtic, Tito Livio Foppa. Era fill d'una família d'origen italià. A començaments de segle s'integrà en les tertúlies intel·lectuals anarquistes, com ara la de «La Brasileña» (Alberto Ghiraldo, Rodolfo González Pacheco, José de Maturana, etc.) i la de «Los Immortales» (Sánchez, Monteavaro, López Prieto, Martínez Cuitiño, González Castillo, Mario Bravo, Natalio Botana, Mertens, Novión, De Rosa, Discépolo, Gerchunoff, Evar Méndez, etc.). Entre 1905 i 1919 fou membre de la redacció del diari La Razón, especialment com a cronista i sempre realitzant un periodisme«de combat». En 1908 la Companyia Parravicini estrenà al Teatro Argentino el seu primer drama La fábrica. El 28 de juny de 1908 intervingué, amb Francisco Sarache, Bernardo Ibáñez, Elena Frade, Francisco López i M. Magdaleno, un míting anarquista per la llibertat d'impremta que se celebrà a la plaça Colon de Buenos Aires. En 1911 codirigí, amb Rodolfo González Pacheco, el periòdic anarquista de Buenos Aires La Libre Palabra. El 12 d'octubre de 1911 la Companyia Blanca Potestá - Luis Vittone estrenà al Teatro Nacional l'obra La Razón Social, que fou retirada de cartell després de cinc funcions per ser considerada «immoral» i«degenerada». Posteriorment publicà i estrenà nombroses obres teatrals, com ara Derecho de amor (1911), Elúltimo caudillo (1919), Mambrú se fue a la guerra (1919), Los buitres (1920) i Caludio Borges (1920). En la temporada teatral de 1912 dirigí artísticament Guillermo Bataglia en gran número d'obres al Teatro Apolo. En aquests mateix 1912 cobrí la Revolució mexicana per a la revista de Buenos Aires Fray Mocho–el seu gran amic Rodolfo González Pacheco havia marxat ha Mèxic per fer costa el moviment magonista– i en 1913 publicà les seves experiències en La tragedia mejicana. El 21 de gener de 1913 parlà, en nom dels obrers dels teatres de Buenos Aires, en el gran míting que se celebrà contra el tancament governatiu dels teatres. En aquesta època conegué Julia Falla, terratinent culta guatemalenca, propietària de finques cafeteres, amb qui es casà i tingué saúnica filla, Alaíde Foppa, futura escriptora feminista que serà assassinada per la dictadura guatemalenca. Posteriorment cobrí la Gran Guerra per al diari La Razón. El 28 de gener de 1915 participà a Barcelona (Catalunya) en un acte d'homenatge als pintors Santiago Rusiñol, Ramon Casas i Enric Clarasó. En 1917 va ser nomenat tresorer de la Societat Argentina d'Autors Dramàtics i Lírics (SAADL). En 1919 fundà la primera Associació de Periodistes i, amb Angela Tesada, organitzà una companyia teatral que actuà a l'Argentina i a l'Uruguai. En la dècada dels vint formà part de les redaccions de nombrosos periòdics (La República, LaÉpoca, El Nacional,Última Hora, Caras y Caretas) i en 1922 dirigí Diario del Plata. En 1923, ja apartat del moviment llibertari, ingressà en la carrera diplomàtica i durant tres dècades formà part del Servei Exterior (Barcelona, Cadis, L'Habana, Marroc, Itàlia, etc.) sense abandonar del tot el periodisme. En 1927 fundà i dirigí a Ancona (Marques, Itàlia) la revista en italià L'Argentina, que en 1930 es traslladà a Roma (Itàlia). En 1944 col·laborà en la revista gallega Finisterre. En 1952, després d'abandonar la carrera diplomàtica, retornà a Buenos Aires, ja separat de sa companya i allunyat de sa filla. En aquesta època entrà en la Junta Directiva de la Societat General d'Autors de l'Argentina (ARGENTORES). En 1958 publicà les seves memòries diplomàtiques en Servicio Exterior i en 1960 la que molts consideren la seva millor obra, el Diccionario teatral del Río de la Plata. Estigué molt lligat al món del tango i, segons alguns, fou membre de la maçoneria. Tito L. Foppa va morir l'1 de novembre de 1960 a Buenos Aires (Argentina).

Tito L. Foppa (1884-1960)

***

- José Martínez Guerricabeitia: El 18 de juny de 1921 neix a El Villar (Serrans, País Valencià) l'editor i escriptor anarquista José Martínez Guerricabeitia, que va fer servir el pseudònim Felipe Orero. Aviat sa família s'instal·là a Requena. Son pare, José Martínez García, fou anarcosindicalista des de la seva joventut, malgrat ser propietari d'una pedrera, i sa mare, d'origen basc, es deia Josefa Guerricabeitia Orero. Lligat a la Federació Regional de Pagesos de València de la Confederació Nacional del Treball (CNT), edità a l'Institut de Requena el Periódico Mural de las Juventudes Libertarias i amb 16 anys fugí de ca seva i marxà voluntari al front bèl·lic, primer enquadrat en les «Milícies contra l'Analfabetisme d'Aragó» i després en les «Milícies de la Cultura» de la 26 Divisió (excolumna Durruti). El maig de 1939 fou capturat per les tropes franquistes i, després de cinc mesos al camp de concentració de Molino de Batán de Requena, fou tancat dos anys i mig al correccional de la Colònia de Sant Vicenç de Burjassot a causa de la seva minoria d'edat. Entre maig de 1942 i octubre de 1945 fou obligat a complir el servei militar. Després començà a treballar com a auxiliar administratiu a la Colònia de Sant Vicenç i després en una fàbrica de sabates. Entre 1945 i 1947 intervingué en la reorganització clandestina de les Joventuts Llibertàries (JJ.LL.) valencianes i de la Federació Universitària Espanyola (FUE). També en 1946 formà part del l'anticomunista «Comitè d'Enllaç CNT-UGT» i defensà l'acord signat el 17 d'octubre d'aquell any per la CNT amb els monàrquics José María Gil Robles i Pedro Sainz Rodríguez per col·laborar contra la dictadura franquista. Entre abril i desembre de 1947 romangué empresonat per les seves activitats anarquistes a la presó Model. Pendent de judici i de ser condemnat a cinc anys, fugí a França l'agost de 1948, on va fer de delegat de les JJ.LL. I de la FUE. A París fou secretari d'Interajuda Universitària Espanyola (IUE), apèndix de l'Entraide Universitaire Francaise, i formà un nucli estudiantil d'exiliats partidari majoritàriament de les idees llibertàries (Francesc Benet, Nicolás Sánchez Albornoz, Luis Lamana, etc.). En aquestaèpoca creà, amb Francesc Benet, la revista Península. Entre 1952 i 1958 estudià dret i sociologia, guanyant-se la vida en diversos oficis. En aquests anys estudià amb l'hispanista Pierre Vilar, aficionant-se a la història i esdevenint un expert en obres marxistes, alhora que començà a treballar en l'editorial científica Hermann, de la qual fou cap d'edicions. En aquests anys exercí com a secretari de la FUE, l'últim a França. La seva experiència en tasques editorials l'animà a crear, amb el suport d'altres quatre refugiats, a París en 1961 la seva pròpia editorial, Ruedo Ibérico, que dirigí amb la intenció de contrarestar la propaganda del règim de Franco. Aquesta importantíssima casa editora publicà uns 120 llibres de primera magnitud, sobre la guerra civil (Robert Garland Colodny, Ian Gibson, Hugh Thomas, Gabriel Jackson, Gerald Brenan, Herbert Southworth, Mikhail Koltsov, Franz Borkenau) i sobre infinitat de temes candents aleshores (Opus, eurocomunisme, latifundis, Falange, franquisme, nacionalisme basc, sindicalisme, sociologia, conflictes socials, etc.) d'autors de totes les tendències (Guy Hermet, Stanley H. Payne, Juan Martínez Alier, Jean Bécarud, etc.). En publicà nombrosos textos de caire llibertari, sobre història de l'anarquisme espanyol (Josep Peirats, César M. Lorenzo, Josep Borràs, Octavio Alberola i Ariane Gransac, etc.), memòries (Cipriano Mera, Joan García Oliver, etc.) i anàlisis sobre la CNT i el neoanarquisme. A més d'això, publicà a partir de juny de 1965 la revista Cuadernos de Ruedo Ibérico, on van col·laborar autors de totes les tendències de l'antifranquisme (Juan Goytisolo, Joaquín Leguina, Jorge Semprún, Pasqual Maragall, Fernando Claudín, Juan Martínez Alier, Salvador Giner, etc.) i que tingué una important difusió clandestina a la Península, publicant 66 números i cinc suplements fins abril de 1979. També creà en 1969 la Llibreria Ruedo Ibérico al Barri Llatí (rue de Latran, 6), on distribuïa en exclusiva per a Europa diverses editorials llatinoamericanes (Grijalbo, Era, Siglo XXI, Cajico, Cuadernos Americanos, Joaquín Mortiz, Palestra, Siglo Ilustrado, Moncloa, Distribuidora y Editora Argentina, Universidad Central de Venezuela, Instituto del Libro de Cuba, etc.) i que l'octubre de 1974 patí un atemptat feixista amb bomba. A començaments de 1977 traslladà l'«Editions Ruedo Ibérico» a Barcelona, sota el nom d'«Ibèrica d'Edicions i Publicacions SA» (IEPSA) i la presentació oficial fou el 20 d'abril de l'any següent. En 1977 va col·laborar en diverses publicacions llibertàries, com ara Solidaridad Obrera i El Topo Avizor. En 1983, quan IEPSA tancà, s'instal·là a Madrid, on va fer feina en el departament d'edicions de l'Institut d'Espanya; però amargat per la situació política sorgida de la transició democràtica, pels anys del felipisme i pel seu tarannà fort i enutjós, el portaren a la depressió. José Martínez Guerricabeitia es va suïcidar el 12 de març de 1986 inhalant gas al seu domicili de la Ciudad Lineal de Madrid (Espanya). En 1982 l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam adquirí el seu arxiu personal i el de les dues editorials (París i Barcelona), que es troben dipositats en aquesta institució des del 1986. En 2000 Albert Forment publicà la biografia José Martínez y la epopeya de Ruedo Ibérico.

***

- Marcello Bernardi: El 18 de juny de 1922 neix a Rovereto (Trentino, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Marcello Bernardi. En 1934 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqué la resta de sa vida. Durant la II Guerra Mundial milità en la «Brigata Matteotti» de la Resistència partisana, experiència que recollí en un llibre autobiogràfic que publicà en 1995 sota el títol La fine del giorno (1944-45). Com a metge pediatra ha estat docent de puericultura a la Universitat de Pavia i d'auxologia a la Universitat de Brescia, i president del Centre d'Educació Matrimonial i Prematrimonial. Seguidor de la teoria del pediatra psicoanalista Donald Woods Winnicott, ha estat el referent a Itàlia de la pedagogia radical encapçalada als EUA per Ivan Illich i al Brasil per Paulo Freire, que recull la tradició històrica de diferents autors clàssics (William Godwin, Lev Tolstoi, Francesc Ferrer i Guàrdia, Lorenzo Milani, etc.). En 1974 publicà el Discorso a un bambino, autèntic manifest de pedagogia llibertària. Ha publicat nombroses obres de referència per als pares, sobre tot Il nuovo bambino (1972), autèntic best seller, i ha col·laborat en nombroses publicacions periòdiques. Durant molts d'anys mantingué un consultori pedagògic al periòdic L'Unità. Apassionat de la cultura oriental, fou cinturó negre de judo, disciplina que utilitzà pedagògicament amb els seus alumnes. És autor d'Il Metodo in pediatria. Il pediatra tra psiche e soma (1987), Il tuo bambino diventa grande (1994, amb Alberto G. Ugazio i Bruno Munari),L'avventura di crescere. Una guida per i genitori d'oggi (1995), Corpo, mente, cuore. Manifesto per una nuova educazione (1998, amb Cesare Barioli), Tecnica e tecniche. Corso di educazione tecnica per la Scuola media (1998), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (1998), L'avventura di crescere (1999), Piccolo manuale per vecchi guerrieri (2000), L'Infanzia tra due mondi (2000), Lettere ai genitori (2000), Gli imperfetti genitori (2002), Educazione e libertà (2002), Il nuovo bambino (2003), Ascoltare i bambini (2003), Adolescenza. Una guida per i genitori di oggi (2003), La tenerezza e la paura. Ascoltare i sentimenti dei bambini (2004, amb Pina Tromellini), La vita segreta del bambino. Gli ultimi appunti di un grande pediatra (2004, amb Scaparro Fulvio), La palla perduta (2007, amb Vanna Vinci),Educazione e libertà.«Non c'è crescita senza l'opportunità di fare esperienza» (2009), etc. En 1996 Roberto Denti publicà el llibre biogràfic Conversazioni con Marcello Bernardi. Il libertario intollerante. Marcello Bernardi va morir el 8 de gener de 2001 a Milà (Llombardia, Itàlia) d'un vessament cerebral i el seu cos fou incinerat.

Defuncions

- Evelio Boal López: El 18 de juny de 1921 es assassinat a Barcelona (Catalunya) el tipògraf anarcosindicalista i secretari general de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Evelio Boal López. Havia nascut en 1884 a Valladolid (Castella, Espanya) i sos pares foren Miguel Boal i María López. Des de molt jove participà en el moviment anarquista. Instal·lat a Barcelona, on treballà de tipògraf, en 1908 s'afilià al Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona. Aquest mateix any fou nomenat membre de la Junta del Sindicat de l'Art d'Imprimir. Aficionat al teatre, fou primer actor en la Companyia Espantaleón, però abandonà l'escena per les seves idees i per qüestions sentimentals, encara que dirigí el grup artístic del Centre Obrer del carrer de Mercaders, el qual representà obres d'Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Henrik Ibsen, etc. En 1914 assumí la corresponsalia a Barcelona del periòdic de LosÁngeles (Califòrnia, EUA) Fuerza Consciente. Entre el 28 de juny i l'1 de juliol de 1918 fou delegat del Sindicat d'Arts Gràfiques de Barcelona al Congrés de Sants, on va ser elegit secretari del Comitè Nacional de la CNT i formà part de la comissió que en redactà la memòria. Amb Manuel Buenacasa Tomeo realitzà tasques propagandístiques i d'organització arreu Castella. El gener de 1919 va ser detingut amb altres membres del Comitè Nacional, però fou alliberat a causa de la seva tuberculosi. Entre febrer i març de 1919 formà part del Comitè de Vaga de La Canadenca en representació del Comitè Nacional de la CNT. El 23 de maig d'aquell any va ser detingut per portar propaganda anarquista. L'estiu de 1919 viatjà a Portugal per buscar aliats sindicals i fou un dels primers que suggerí la creació d'una federació anarquista ibèrica. Fou un dels màxims organitzador del II Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), celebrat entre el 10 i el 17 de desembre de 1919 a Madrid, i on fou confirmat en el càrrec de secretari general de l'organització anarcosindicalista. Va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, el qual declarava que la finalitat d'aquesta organització és assolir el«Comunisme Llibertari». El 12 de gener de 1920 va ser detingut al Centre Republicà del carrer del Peu de la Creu, durant un reunió del Comitè Nacional confederal; aprofità la reclusió, que durà fins agost, per a escriure des de la presó per al periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao. El setembre de 1920 acompanyà Salvador Quemades i Salvador Seguí a Madrid per a formalitzar un pacte contra la repressió amb la socialista Unió General de Treballadors (UGT), fet pel qual va ser criticat per alguns sectors confederals. Entre 1920 i 1921 agafà la corresponsalia a Barcelona de Solidaridad Obrera de Gijón. En el Ple de Tarragona defensà el suport a la vaga de Riotinto i el pacte amb l'UGT. Col·laborà en la premsa llibertària (Fuerza Consciente, El Rayo, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.), sovint fent servir el pseudònim Chispazos. El novembre de 1920, arran de la repressió governamental desencadenada contra el moviment anarcosindicalista, passà a la clandestinitat i va fer servir el nom d'Ángel Fernández. El 3 de març de 1921 va ser novament detingut al domicili d'Ángel Fernández Castaño al carrer de Marina, on vivia clandestinament, i tancat a la barcelonina presó Model. Arran de l'assassinat el 8 de març del president del Govern espanyol d'Eduardo Dato pels grups d'acció confederals, va ser traslladat la nit del 17 al 18 de juny de 1921 a la Prefectura de Policia, amb els companys Antoni Feliu Oriol i José Domínguez Rodríguez. Tots tres van ser alliberats i immediatament se'ls va aplicar la«Llei de fugues». Evelio Boal López va ser assassinat de diversos trets al cap el 18 de juny de 1921 als voltants de la plaça de Santa Maria del Mar de Barcelona (Catalunya). Partidari de l'amor lliure, deixà companya, amb qui no es casà, i dos infants. Durant els anys de la II República espanyola el carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona portà el seu nom. Evelio Boal va ser un dels organitzadors de la CNT més competents i un dels sindicalistes amb més prestigi entre els companys de tota la història de l'anarcosindicalisme.

***

- Marià Rodríguez Vázquez: El 18 de juny de 1939 mor ofegat a La Ferté-sous-Jouarre (Illa de França, França) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Marià Rodríguez Vázquez, més conegut com Marianet i que signava Mariano R. Vázquez. Havia nascut en 1909 a Barcelona (Catalunya) en una família gitana. Orfe, va passar part de la seva infantesa a l'Asil Duran, on va ser internat per son pare i d'on va fugir diverses vegades. Posteriorment va exercir diversos oficis fins que, coneguda la Confederació Nacional del Treball (CNT), es va lliurar al seu Sindicat de la Construcció per la seva feina de paleta. Va ser força actiu durant les vagues del sector. El setembre de 1931 va participar en un tiroteig mantingut per les forces de l'ordre i els anarcosindicalistes arrecerats dins els locals confederals del carrer de Mercaders; va ser detingut i internat al vaixell «Antonio López», ancorat al port; va passar després a la presó de Mataró i a la Model de Barcelona. Durant els 15 mesos que va estar tancar començà a escriure per a Solidaridad Obrera i a agafar cultura. Durant els anys de la II República va ocupar càrrecs en la junta del sindicat, al costat de Manuel Muñoz, qui li va ensenyar molt i el va introduir en l'anarquisme, realitzant diverses tasques, des de sabotatges a funcions orgàniques. Va participar en els grups d'acció i el gener de 1933 va participar en l'atac a les Drassanes barcelonines i en la sublevació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); però va acabar empresonat al vaixell «Manuel Arnús». Més tard va ser nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats Únics de la CNT de Barcelona i director, i gairebé únic redactor, del clandestí La Voz Confederal. Detingut i torturat, va poder fugir miraculosament de la llei de fugues. En 1935 va ser novament empresonat alguns mesos i un cop lliure va començar a agafar càrrecs orgànics confederals de responsabilitat: membre del Comitè Pro Presos; redactor de Solidaridad Obrera; secretari de la CNT catalana, càrrec que exercia quan va esclatar la Revolució de juliol de 1936 i per la qual cosa va assistir a nombroses reunions del Moviment Llibertari (ML). A començaments de 1936 va fer mítings amb Antonio Ortiz Rodríguez i altres a Barcelona i Capellades. El novembre de 1936, en el Ple Extraordinari de Regionals, amb la dimissió de Martínez Prieto, va accedir a la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT i es va traslladar a Madrid i a València seguint el govern. Va ser un ferm partidari de la línia«governamentalista» assumida per la CNT-FAI. Durant els Fets de Maig de 1937 va demanar moderació i es va convertir en un incondicional de Negrín, fet pel qual va ser fortament censurat. Quan la derrota va ser un fet, el 23 de gener de 1939 va prendre la decisió de traslladar els comitès anarquistes a Figueres i, des d'allí, per Sant Joan de les Abadesses, va passar a França. En aquest país, va encapçalar el Consell General del ML i com a secretari del Comitè Nacional de la CNT --encara que ho va fer a títol personal per evitar possibles reclamacions del règim franquista-- va signar el contracte de dipòsit dels arxius de la CNT a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam; però va morir poc després en estranyes circumstàncies quan es banyava a les aigües del riu Marne; aquest fet ha servit per a teixir una de les llegendes més fosques de la història de l'exili confederal. La seva actuació durant la guerra ha estat durament criticada, acusant-lo de titella de Martínez Prieto i de Negrín, ja que va ser partidari de pactes amb els estalinistes i va realitzar campanyes governamentals i col·laboracionistes, caient en el revisionisme politicista. És autor de Presente y futuro (1938) i El 19 de julio y su significació (1938). Sa companya, Conchita Dávila, va morir el 30 d'agost de 1974 a Mèxic.

***

- Serafín Aliaga Lledó: El 18 de juny de 1990 mor a Madrid (Espanya) el militant anarcosindicalista i després comunista acèrrim Serafín Aliaga Lledó. Havia nascut el 24 de desembre de 1915 a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí, País Valencià). De família modesta, no va poder acabar els estudis primaris i el seu primer ofici va ser, encara nin, el de pigall d'un cec. Venedor de diaris, va fundar als 14 anys el Sindicat de Venedors de Premsa de la CNT. Amb Sebastián Balles, Tomás Cano Ruiz, José Pastor i altres, va fundar en 1932 les Joventuts Llibertàries d'Alacant. Durant la II República va col·laborar en la premsa llibertària (Inquietudes, d'Alacant, i La Verdad, de La Vila Joiosa) i va ser un dels més coneguts militants de l'anarquisme alacantí, destacant per les seves qualitats oratòries. En juliol de 1936 va ser detingut per ordre del governador civil, Valdés Casas, juntament amb altres militants cenetistes. Durant el començament de la guerra civil, va tenir una destacada participació en la rendició dels militars del Regiment de Tarifa, a la caserna de Benalua (Alacant). Es va arranjar en la línia col·laboracionista que es va impulsar en el moviment llibertari. En el Ple Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de València (febrer de 1937), va portar la veu del Comitè Nacional de la CNT enfrontant-se virulentament a Josep Peirats, contrari al col·laboracionisme. El 26 de març de 1937 va ser nomenat vicepresident del Consell Provincial d'Albacete, per la CNT, i l'endemà president de la seva Comissió Permanent. En maig de 1937 va participar en el Congrés Provincial de les Joventuts Llibertàries d'Alacant, on va defensar una República federalista. El juliol de 1937 va ser elegit vicesecretari de l'FIJL i va intervenir en el míting de clausura del congrés aragonès de l'FIJL. En novembre de 1937 va participar a València en el míting de tancament del Ple Regional de Sindicats de la CNT de Llevant. Delegat per  Llevant al Comitè Nacional de CNT a Madrid en 1937. Entre 1937 i 1939 va col·laborar en el diari Liberación d'Alacant. En el congrés de l'FIJL de febrer de 1938 va ser triat per ocupar la presidència de l'Aliança Juvenil Antifeixista (AJA); un mes més tard, per l'FIJL, va signar el pacte d'unitat entre l'FIJL i la Joventut Socialista Unificada (JSU); durant els mesos següents va assistir a reunions dels comitès nacionals de la FAI, de l'FIJL, de la CNT i de la secció política del Comitè Nacional de la CNT; aleshores era secretari general de l'FIJL i va pressionar, juntament amb Mariante i Horacio Martínez Prieto, perquè la CNT es reincorporés en el Govern i poc abans d'acabar la guerra va ser enviat als Estats Units per fer mítings. Acabada la guerra va formar part del Consell General del Moviment Llibertari d'Espanya a França (1939) abans de marxar a Mèxic el novembre. A Mèxic va ser expulsat de la CNT per les seves posicions col·laboracionistes, acord que va quedar sense efecte, i no molt més tard es va desplaçar vers el comunisme. Va intentar muntar un Comitè Peninsular de l'FIJL lligat a la Unió Nacional Espanyola (UNE), de tendència comunista i que disposava d'un butlletí. Va adular Dolores Ibárruri i va qualificar els llibertaris de«canalles» en un article en Juventud, òrgan comunista. Finalment, va acabar ingressant en el Partit Comunista d'Espanya (PCE) en 1941, quan Hitler va envair l'URSS. En 1947 va escriure en Nuestra Bandera un article titular «La descomposición del anarquismo y del anarcosindicalismo», que va ser respost durament per José Muñoz Congost des de Ruta (Tolosa, 13 de desembre de 1947). Per a molts llibertaris, Serafín Aliaga va ser sens dubte, i des de la seva joventut, un infiltrat comunista. En acabar la II Guerra Mundial va establir-se a París. Durant el VI Congrés del PCE va ser elegit membre del seu Comitè Central. Va treballar a Praga en la Federació Sindical Mundial i va ser adjunt a la secretaria general. Després del franquisme, en el I Congrés de Comissions Obreres (CCOO) de 1978 va ser elegit membre de la seva comissió executiva i secretari de Relacions Internacionals, càrrec que va ocupar fins el III Congrés, en juny de 1984. Després es va fer càrrec, amb Carlos Elvira, de la comissió de garanties, i el novembre de 1987 va abandonar la militància activa, per motius de salut. És autor, amb altres, de Las Juventudes Libertarias ante el pueblo (València, 1937). Existeix una Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga de CCOO creada en 1989.

Serafín Aliaga Lledó (1915-1990)

***

- Josep Salamé Miró: El 18 de juny de 2007 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) el militant anarquista i anarcosindicalista Josep Salamé Miró. Havia nascut el 8 d'abril de 1920 a Vinebre (Ribera d'Ebre, Catalunya) i de petit es traslladà amb sa família a Barcelona. Tot i haver estat escolanet, aviat es decantà per les idees llibertàries i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). El 19 de juliol de 1936 participà en els combats contra els feixistes als carrers barcelonins i fou testimoni de la mort de Francisco Ascaso. Immediatament després s'allistà com a milicià a la Columna Durruti, mentint sobre la seva edat per poder-s'hi apuntar, i marxà cap al front de Saragossa. En 1938 es va integrar en l'Exèrcit Popular reconstituït en la«Lleva del Biberó» i participà com a ajudant de metralladores en la batalla de l'Ebre entre juliol i novembre d'aquell any. Ja lloctinent, fou ferit al final de la guerra a prop d'Osca. El febrer de 1939 creuà la frontera per Cervera de la Marenda, ferit a la cara i al braç i amb les nafres gangrenades. A Portvendres va ser operat en viu i sense anestèsia en un vaixell hospital, per acabar com molts companys als camps d'Argelers i d'Agde, per després ser traslladat a Nantes. Més tard fou reclutat com a obrer agrícola a la zona d'Orleans. Amb l'entrada a França de tropes alemanyes després de l'armistici de juny de 1940, de seguida fou reclutat a la força per a l'organització nazi«Todt» i enviat primer a la construcció de la base submarina de Bordeus i després a l'aixecament del Mur de l'Atlàntic a Lorient, d'on pogué fugir dels bombardeigs aliats. En acabar la guerra, va fer un curs de formació d'electricistes a París i es posà a fer feina en aquest sector. Com que defensava els obrers magrebins, el delegat comunista de la Confederació General del Treball (CGT) va fer córrer el rumor que era un agent franquista. En 1945, en una reunió organitzada per la Federació Anarquista (FA) sobre els albergs de joventut, conegué Georges Fontenis, amb qui s'amistançà. Aquesta activitat l'apassionà i des d'aleshores es dedicà a la preparació de trobades de solidaritat internacional i a organitzar albergs de joventut. En aquesta època conegué la secretària Renée Desvaux, que freqüentava els Albergs de Joventut (ajistes), i que esdevindrà sa companya, agafant càrrecs de responsabilitat en el moviment ajista. La parella promourà, dins de la Federació Unida d'Albergs de Joventut (FUAJ), els centres de Niça i de Canes. L'estiu de 1949, a l'alberg de Canes, es realitzà un camp de formació de la FA que donarà lloc, el gener de 1950, a l'«Organisation Pensée Bataille» (OPB), grup de tendència comunista llibertària gairebé clandestí creat en honor de Camillo Berneri. Les activitats de l'OPB provocaren la divisió del moviment llibertari francès en «plataformistes», seguidors de Piotr Arshinov, i els«sintetistes», de Sébastien Fauré. L'última aventura dins la FUAJ fou l'alberg del coll de Villefranche, a prop de Niça, ajudats un temps per Gilda Marcès. Durant aquesta època col·laborà activament amb el moviment antimilitarista i va fer costat les accions de solidaritat amb la vaga de fam portada a terme per Louis Lecoin pel dret a l'objecció de consciència en 1962, des del grup local del Servei Civil Internacional (SCI), associació de solidaritat internacional creada després de la Gran Guerra per pacifistes, entre ells Pierre Martin, Simone i Roger Paon, i Pierrot Rasquier. En 1962, durant la guerra d'independència d'Algèria, participà en operacions d'eliminació de mines a les drassanes de l'SCI a al-Khemis, a prop de Tilimsen (Algèria). Més tard protagonitzà un incident diplomàtic quan desembarcà amb Pierrot Rasquier d'un avió posat a la seva disposició pel príncep de Mònaco per participar en nom d'Acció d'Urgència Internacional (AUI, organització sorgida de l'SCI per intervenir arreu del món com a voluntaris en catàstrofes naturals) en l'ajuda a la població de Florència després de les inundacions de 1973. Durant el Maig del 68 i els anys següents, fou un dels capdavanters del «Grup Makhno» de l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), que entrarà en conflicte amb la CNT en l'Exili ja que presentarà l'ORA com a un grup armat, alhora que ajudà els joves llibertaris de la regió de Niça, com ara Georges Rivière i Bernard Ferry. En 1986 assistí al Congrés de Nantes de la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL). Després de retirar-se a Eze, i a partir de 1987 als Banys d'Arles i Palaldà (Vallespir, Catalunya Nord), entrarà en contacte amb els militants llibertaris i d'extrema esquerra dels dos costats de la frontera (exmilitants del Movimiento Ibérico de Liberación, comunes, etc.). En 1989 sa companya Renée morí en un accident. Com a comunista llibertari milità a França en nombroses organitzacions, com ara la Federació Anarquista (FA), la Federació Comunista Llibertària (FCL), amb el grup editor de Noir et Rouge, l'Organització Comunista Llibertària (OCL), l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA), la Unió de Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL) sorgida d'Alternativa Llibertària (AL). Durant els últims anys va fer costat la CNT Francesa, la CGT espanyola o la «CNT-66». També col·laborà amb el Centre Internacional de Recerca sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Josep Salamé Miró va morir el 18 de juny de 2007 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i el seu cos fou incinerat a Canet de Rosselló. La seva biblioteca fou llegada a la CNT de París.

Actualització: 18-06-14

Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany. (Miquel López Crespi)

Teatre experimental català (I)

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".

El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)

Teatre català experimental (i II)

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.

A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Al proper ple ordinari de 26 juny hem registrat una moció (la teniu a la continuació de l'article) per portar l’explotació dels serveis de platges al ple. Demanam l’encàrrec d’un informe jurídic sobre el possible incompliment de la llei de contractació pública i del procediment per a autoritzar serveis de temporada a les platges per part de la Demarcació de Costes i la suspensió de la licitació del lot M, quiosc a la Platja dels Tamarells, per la confusió documental i l’impacte mediambiental negatiu del mateix

________________________________________________

A l’explotació dels serveis de platges per enguany l’equip de govern PP&PI  ha licitat nous serveis sense haver informat i menys consultat als grups de l’oposició: un parc aquàtic, amarraments per a barques de lloguer i Flysurf a la Gola, un centre de massatges, caixes de seguretat, una escola de vela a Can Cullerassa... El cas del parc aquàtic amb un fort impacte paisatgístic ens sembla molt greu quan fa més de sis anys que els licitadors de les platges haurien d’haver instal·lats dos parcs infantils a la platja.

 L’explicació que ha donat l’equip de govern  als partit de l’oposició (després que denunciassin la falta d’informació) per justificar les noves licitacions és que si no els demanava l’Ajuntament, Demarcació de Costes els adjudicaria directament. A Alternativa per Pollença (A) consideram que l'autorització de serveis realitzada directament per Costes, sense concurs públic, incompleix la llei de contractació pública i el procediment establert en els articles 111, 152 i següents del reglament de la Llei de costes. De fet, Demarcació de Costes ha adjudicat directament un circuit per a motos aquàtiques a la platja dels Tamarells  a pesar de l’informe desfavorable de l’Ajuntament (amb l’únic argument que sol·licitaria l'explotació d’aquest servei).

Igualment consideram que l’exposició pública d’un segon quiosc a la platja dels Tamarells ha estat irregular donat que els plànols de distribució dels diferents elements foren canviats a la plana web del Perfil del Licitador, sense constar de quina data ni quan foren aprovats el canvis per la Junta de Govern, i sense que la informació fos canviada a la resta de documentació. Inicialment el quiosc  era de 150 m2, però posteriorment als plànols passava a ser de 20 m2 i apareixia al costat un espai nou,  de 75 m2. Sense saber finalment què s'estava licitant. Cal dir que la instal·lació del nou quiosc té unes conseqüències mediambientals negatives, obligant a “trasplantar” vuit tamarells i a la destrucció de dunes consolidades, quan en anteriors informes de l’Ajuntament, adreçats a Costes, aquest tipus d’actuacions era motiu d’informes desfavorables.

Consideram molt important portar aquest tema al ple ja que la instal·lació d’un parc aquàtic, circuits de motos nàutiques, un nou quiosc... suposa un important canvi de serveis en les platges del Port de Pollença. Un canvi que s’ha fet sense cap tipus de debat públic ni polític per quan la redacció del Projecte d’instal·lacions de temporada no és aprovat per cap òrgan municipal, excepte la licitació, anant a fets consumats.Cal reflexionar seriosament sobre el  model de turisme que volem.

Avui us esperam a l'assemblea ordinària a les 20:00,a l'aula núm 4 del Centre Cultural Miquel Capllonch al Port de Pollença. Democràcia oberta i directa.

SUSPENSIÓ DE LICITACIÓ I INFORME JURÍDIC (Costes)

Els portaveus dels grups municipals sota signants presenten a consideració del ple, per tal que sigui estudiada, debatuda i votada, la següent moció per ser inclosa a l’ordre del dia del proper ple ordinari de juny.

Atès que a l’explotació dels serveis de platges per enguany s’han licitat nous serveis: un parc aquàtic, amarraments per a barques de lloguer i Flysurf a la Gola, un centre de massatges, caixes de seguretat, una escola de vela a Can Cullerassa.... i l’explicació que ha donat l’equip de govern als partit de l’oposició per justificar aquestes licitacions és que si no els demanava l’Ajuntament, Demarcació de Costes els adjudicaria directament.

Atès que Demarcació de Costes ha adjudicat directament un circuit per a motos aquàtiques a la platja dels Tamarells a pesar de l’informe desfavorable de l’Ajuntament (amb l’únic argument que sol·licitaria l'explotació d’aquest servei).

Atès que consideram que l'autorització de serveis realitzada directament per Costes incompleix la llei de contractació pública i el procediment establert en els articles 111, 152 i següents del reglament de la Llei de costes.

Atès que les platges de Pollença fins l’any passat no havien comptat amb cap instal·lació temporal de quiosc al considerar-se que aquest tipus de serveis havien de ser prestats pels establiments situats darrera la platja. Ara al quiosc que ja es va instal·lar el passat any, se n’afegeix un altre (IT90) a no gaire distància de l'anterior i molt a prop de bars que ja donen servei a aquesta zona de la platja.

Atès que l’article 65.1. b) del Reglament de Costes,es diu que pels establiments expendedors de menjars i begudes al servei de la platja “Las instalaciones desmontables tendrán una ocupación máxima de 20 metros cuadrados y se colocarán con una separación mínima de 100 metros de cualquier otra instalación fija o desmontable.”I l’Ordre del conseller d’Agricultura, Medi Ambient i Territori de 19 de juny de 2013 per la qual s’aproven els criteris generals de distribució d’instal·lacions de servei de temporada en el domini públic maritimoterrestre balear, al seu article 17 diu “Aquest tipus d’instal·lacions (tant fixes com desmuntables) de servei de la platja s’han d’ubicar, preferentment, fora de la platja i del domini públic.”, i en l’article 18 es diu “Quan no sigui possible ubicar aquestes instal·lacions fora de la platja i del domini públic, es poden autoritzar amb les condicions següents:a) Les instal·lacions desmuntables d’establiments expenedors de menjars i begudes al servei de la platja han d’ocupar, a) 20 m² com a màxim, i s’han de col·locar amb una separació mínima de 100 metres de qualsevol altra instal·lació fixa o desmuntable amb la mateixa finalitat.

Atès que l’exposició pública del segon quiosc (IT90) ha estat irregular donat que els plànols de distribució dels diferents elements foren canviats a la plana web del Perfil del Licitador, sense constar de quina data ni quan foren aprovats el canvis per la Junta de Govern, i sense que la informació fos canviada a la resta de documentació. Inicialment el quiosc IT90 era de 150 m2, però posteriorment als plànols la IT90 passava a ser de 20 m2 i apareixia al costat un espai nou, l’IT99 de 75 m2, mentre que a la resta de documentació només es parlava de l’espai IT90. Sense saber finalment que s'estava licitant.

Atès que la instal·lació del nou quiosc té unes conseqüències mediambientals negatives, obligant a “trasplantar” vuit tamarells i a la destrucció de dunes consolidades, i quan en anteriors informes de l’Ajuntament, adreçats a Costes, aquest tipus d’actuacions era motiu d’informes desfavorables.

Per tot això, aquests regidors presenten al ple de l'Ajuntament, amb la intenció de veure-la enriquida amb les aportacions de la resta de grups polítics i per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta

ACORDS:

- L’Ajuntament de Pollença suspendrà la licitació del lot M, quiosc a la Platja dels Tamarells, per la confusió documental i l’impacta mediambiental negatiu.

- L’Ajuntament de Pollença encarregarà un informe jurídic sobre el possible incompliment de la llei de contractació pública i del procediment per a autoritzar serveis de temporada a les platges per part de la Demarcació de Costes.

Les idees de la Revolució Francesa en la novel·la històrica de les Illes.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)

La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Que todos tengamos suerte y que ayudemos a ello.

Anarcoefemèrides del 19 de juny

Esdeveniments

- Primer Congrés Obrer Espanyol: El 19 de juny de 1870 al «Teatro Circo Barcelonés» de Barcelona (Catalunya) comença a celebrar-se el «Primer Congrés Obrer Espanyol de Societats de Resistència al Capital», que a iniciativa dels obrers internacionalistes de Madrid i amb el suport dels periòdics La Solidaridad d'aquella localitat, La Federación de Barcelona i El Obrero de Palma, el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona va organitzar. Hi van assistir 90 delegat en nom de 150 societats de 36 localitats d'arreu l'Estat espanyol --majoritàriament catalanes i andaluses--, amb un total aproximat de 40.000 membres. No tots els eren membres de la Internacional, ja que hi havia molts representants d'associacions cooperativistes, sindicals i mútues, i que en el terreny polític s'orientaven per un reformisme democràtic. En aquest congrés es va constituir la Federació Regional Espanyola (FRE) com a Secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Els temes a tractar van ser quatre: les societats i les caixes de resistència; el present i el futur de les cooperatives; l'organització social dels treballadors; i l'actitud de la Internacional enfront de la política parlamentària. L'objectiu primordial del congrés era donar una orientació i una organització al moviment obrer en consonància amb les idees de l'AIT. Durant les dues primeres sessions els delegats van informar sobre l'estat moral i material de la classe obrera a les seves respectives localitats, resultant un quadre llastimós (mals tractes, penalitats, misèries, etc.) a causa de l'explotació burgesa. Després d'aquest informe, es va passar a estudiar els punts de l'ordre del dia. Sobre les caixes i societats de resistència, el congrés va aprovar en un article únic la necessitat de crear caixes econòmiques per a la lluita contra el capital a fi i efecte d'aconseguir la completa emancipació de la classe treballadora. Pel que fa les cooperatives, el congrés va considerar que el cooperativisme era una fórmula obsoleta per a l'emancipació obrera; no obstant, la cooperació de producció amb la universal federació d'associacions productores va ser considerada com la gran fórmula del govern del futur,és a dir, el projecte anarquista de Bakunin. La cooperativa reformista emmarcada dins del sistema vigent quedava totalment desterrada i era substituïda per la cooperativa revolucionària anarquista que lluitava per l'abolició de la societat classista. Sobre el punt referent a l'organització social dels treballadors, van concloure que calia aconseguir una doble finalitat: resistir-se al capital lluitant contra la societat constituïda, alhora que es milloren les condicions de vida dels obrers, i planejar l'organització de la societat futura. Per a la consecució del primer objectiu, l'eina bàsica seria la secció d'ofici que agruparia els individus pertanyents a una mateixa professió en una determinada localitat. Totes les seccions o societats d'un determinat ofici de tota la regió, haurien de federar-se entre elles constituint una federació d'ofici. Aquesta organització serà l'encarregada de fer costat les vagues i enquadrarà els obrers des del punt de vista professional. Les diferents seccions d'ofici d'una localitat s'uniran formant la federació local. L'agrupació de federacions locals de tota la regió constituirà la federació regional --els bakuninistes van evitar el terme «nacional» i el van substituir per «regional». Aquesta s'integrarà juntament amb les altres federacions regionals (catalana, alemanya, francesa, occitana, italiana, etc.) en una federació mundial. La federació local, regional i internacional, constituïen en la intenció dels anarquistes, l'embrió del municipi, la regió i de tota la societat futura basada exclusivament en el treball. Aquest punt va merèixer l'aprovació i l'elogi de la Conferència de Londres de la Internacional. L'últim punt, l'actitud de la Internacional pel que fa la política, va ser el més debatut. La tesi presentada per la ponència: abstencionisme polític i lluita contra l'Estat en un període destructor de l'actual situació de les coses, de tall totalment bakuninista, va ser impugnada pel grup de republicans partidaris del suport al sistema parlamentari. Finalment va triomfar la tesi de l'abstencionisme polític, segons la qual tota participació de la classe obrera en l'organització governamental de la classe mitja no fa més que consolidar l'ordre de coses existent, la qual cosa necessàriament paralitza l'acció revolucionària socialista del proletariat. No tots els delegats assistents estaven d'acord amb els postulats de Bakunin. En el congrés va existir una oposició que es va negar a compartir les doctrines del col·lectivisme i de l'apoliticisme, encara que només es van atrevir a oposar-se a aquesta última. Dels 85 vots, 50 van aprovar l'apoliticisme i 35 votaren en contra. El congrés va designar els següents militants per a formar el Consell Federal de la Federació Regional Espanyola: González Morago, Enric Borrell, Francisco Mora,Ángel Mora i Anselmo Lorenzo. Madrid va ser designada com a seu del Consell Federal. Les sessions del congrés van concloure el 26 de juny de 1870. La importància del Congrés de Barcelonaés, en primer lloc, l'organització federal de tota l'AIT a l'Estat espanyol; i, en segon lloc, que aquesta forta organització va ser llançada pel camí revolucionari de l'abstencionisme polític, de condemna del reformisme gradual, a destruir per etapes l'antic ordre de les coses. Per altra banda, presenta la lluita sistemàtica contra el capital i l'esbós d'una societat futura plantejada com a universal federació d'associacions. El gran impacte causat pel Congrés de Barcelona va provocar l'adhesió a la Internacional de la immensa majoria de les societats obrers existents; a partir d'aleshores, les noves societats que es creaven començaven directament com a seccions d'ofici o com a federacions locals de la Federació Regional Espanyola de l'AIT. El grup de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista havia aconseguit imposar-se i llançava l'incipient moviment obrer pel camí de l'anarquisme aliancista de Bakunin.

***

- Surt Die Einigkeit: El 19 de juny de 1897 surt a Berlín (Imperi Alemany) el primer número del periòdic Die Einigkeit. Organ de Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (La Unió. Òrgan del Centre d'Homes de Confiança d'Alemanya). El Vertrauensmänner-Zentralisationen Deutschlands (VZD) fou un organisme coordinador dels«sindicats localistes» de Halle (Regne de Saxònia, Imperi Alemany). Els«sindicats localistes» s'oposaven a la centralització dels sindicats, reivindicant una democràcia de base, després de l'abolició de les lleis antisocialistes alemanyes de 1890. La decisió de publicar el periòdic sorgí durant el I Congrés dels Sindicats Organitzats Localment d'Alemanya que se celebrà en 1897 a Halle. En aquest mateix 1897 el VZD canvià de nom per Freie Vereinigung deutscher Gewerkschaften (FVdG, Associació Lliure dels Sindicats d'Alemanya) i Die Einigkeit passà a ser el seu òrgan d'expressió i a publicar-se a Halle. El primer responsable del periòdic fou Gustav Kessler, que un cop mort en 1904 va ser substituït per l'anarquista Fritz Kater, qui donarà al periòdic una orientació més revolucionària; Robert Michels també va dirigir la publicació un temps. D'antuvi bimensual, passà a setmanari a partir de l'1 d'abril de 1898. Primerament publicà 2.650 exemplars, en 1900 en tirava 10.000 i en 1906 13.500; en 1908, a causa de l'excisió de l'organització, la tirada disminuí. A partir de 1911 la FVdG publicà un segon periòdic, Der Pionier. Quan esclatà la Gran Guerra, pel seu antimilitarisme, les autoritats imperials prohibiren ambdós periòdics. L'últim número de Die Einigkeit aparegué el 8 d'agost de 1914.

***

- Grup d'Estudis Socials: El 19 de juny de 1911 es constitueix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i antimilitarista Grup d'Estudis Socials. Fou creat a instàncies de Benoist Cantin, secretari del grup «Els Amics de La Bataille Syndicaliste», i d'altres militants, com ara Louis Verdière, Louis Scaglia, Linotte i Maxime Letellier.

Naixements

- Luis Bonafoux y Quintero: El 19 de juny de 1855 neix a Saint-Loubès (Aquitània, Occitània) el periodista i escriptor llibertari Luis Bonafoux y Quintero, també conegut com La Vibra d'Asnières o pels seus pseudònims literaris Aramis i Luis de Madrid. Fill d'un comerciant francès i d'una veneçolana, lligats a la bona societat americana, va passar la seva infància i va residir durant molt de temps a Puerto Rico. Amb 15 anys va anar a estudiar medicina a Espanya, però va acabar fent dret a Salamanca i a Madrid. Després va tornar a Puerto Rico, instal·lant-se a San Germán com a registrador de la propietat en 1879. Més tard va retornar a Espanya, reapareixent a l'illa caribenya en 1880; però va ser expulsat poc després per les seves activitats anticolonials --publicació del seu articles «El carnaval de las Antillas»--, instal·lant-se a Londres i a Madrid. En 1881 es va adherir al «Círculo Nacional de la Juventud», des d'on atacà el concepte de pàtria creant gran polèmica. En aquesta època va conèixer l'escriptor i periodista Alejandro Sawa Martínez, i va ser redactor en cap d'El Paréntesis. Entre 1882 i 1887 es va encarregar d'El Español, mostrant-se volterià i anarquitzant. En 1883 va anar a Jerez per informar sobre els judicis de «La Mano Negra», després va marxar a Tànger i passà una temporada a Urberuaga, malalt de tuberculosi. En 1885 va viatjar a Cuba, després a París i va polemitzar amb Clarín. En 1888 va ser nomenat director de les mines de coure de Soto (Santander). En 1889 es va casar amb Ricarda Encarnación Valenciaga y Gordejuela, amb qui tindrà quatre fills. En 1892 va fundar a Madrid El Intransigente. De Madrid, va marxar a Cuba, on va fer feina en Duanes i va col·laborar en la premsa cubana. De tornada a Europa, i després d'una temporada a Madrid, va marxar a París on fou corresponsal d'El Liberal durant un any. Novament a Madrid, va treballar a El Globo, on destacà per la seva combativitat, i va instal·lar-se de bell nou a París com a corresponsal d'El Heraldo de Madrid en 1894. A la capital francesa va realitzar biografies d'escriptors per a un diccionari de l'editorial Garnier alhora que escrivia per a periòdics cubans, porto-riquenys i espanyols. En 1898 va fundar a París el periòdic anarquista La Campaña, flagell antigovernamental per les seves denúncies contra la repressió (Cuba, Puerto Rico, Montjuïc, cas Sempau, etc.). També va publicar El Heraldo de París i El Internacional. En 1915 va ser expulsat de França per la seva hostilitat a la Gran Guerra i es va instal·lar a Londres fins a la seva mort. A la capital britànica va ser el primer periodista a descriure les reunions del Club Anarquista Internacional que aleshores es realitzaven a Trafalgar Square; va ser allà on va fer amistat amb Errico Malatesta, amb qui mantindrà una correspondència que serà sistemàticament violada per les autoritats britàniques; també va fer amistat amb Carlos Malato i Ramón Emeterio Betances. Va començar a escriure en El Eco del Tormes; redactor d'El Glogo y El Resumen; col·laborador de La Correspondencia, La Discusión, El Mundo,El Mundo Moderno, El País,El Progreso, El Solfeo, Vida Nueva, La Unión, i de diversos periòdics anarquistes, com ara Acción,¡Despertad!, Franternidad,Helios, El Porvenir del Obrero, Suplemento de La Protesta, La Voz del Obrero del Mar, etc. Va ser un agut crític de la situació política espanyola en centenars d'articles satírics, virulents, cruents i apassionats, i un expert coneixedor de la problemàtica antillana; sempre va combatre la presència espanyola a les Antilles, ben igual que molts anarquistes de l'època. També va participar en el frustrat intent militar contra el poder de Veneçuela. Va destacar força en el camp periodístic arreu de Sud-amèrica i Europa (Puerto Rico, Cuba, Espanya, Colòmbia, Veneçuela, Argentina, França, Regne Unit, etc.) com a una ploma insubornable i acerada. Com a crític literari va mantenir una dura polèmica amb Clarín, a qui va acusar de plagiar Madame Bovary de Flaubert en La Regenta. La seva agressivitat dialèctica li va procurar força enemics, que el van qualificar com La Vibra d'Asnières. Molt lligat al moviment anarquista, el va defensar amb entusiasme i va ser molt amic de militants destacats, especialment de Pedro Vallina i de Fernando Tárrida del Mármol, a qui va dedicar els seus Problemas trascendentes; va portar a terme fortes campanyes en pro dels presos de Montjuïc i d'Alcalá del Valle i reiteradament va afirmar que l'anarquisme era el moviment social del futur. No va ser un militant anarquista estricte, però, segons Errico Malatesta,«mereixia ser-ho»; malgrat això, va defensar causes anarquistes, va col·laborar en la premsa llibertària i fins i tot va publicar un periòdic àcrata. Entre les seves obres podem destacarGotas de sangre: crímenes y criminales,Emilio Zola, El asesinato de Víctor Noi (1877), Ultramarinos (1882), Mosquetazos de Aramis (1885), Literatura (1887), Yo y el plagiario Clarín (1888), Coba (1889), El avispero (1892), Huellas literarias (1894.), Huellas literarias (1894.), Esbozos novelescos (1894), Risas y lágrimas y Cuentos (1900), Melancolía. Crónicas y artículos literarios (1901), Betances (1901), Bombos y palos. Semblanzas y caricaturas (1907), Bilis (1908, amb prefaci de Malatesta), Clericanallas (1909), De mi vida y milagros (1909),Por el mundo arriba... (1909), Casi críticas. Rasguños (1910), Clericanallas (1910), Los españoles en París (1912), Príncipes y majestades (1912), entre d'altres. Luis Bonafoux y Quintero va morir el 28 d'octubre de 1918 --algunes fonts citen erròniament el 28 de novembre de 1918-- a Londres (Anglaterra).

Luis Bonafoux y Quintero (1855-1918)

***

- Florentino Salcedo Abascal: El 19 de juny de 1904 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

***

- Pedro de Matos Filipe: El 19 de juny de 1905 neix a Almada (Setúbal, Lisboa, Portugal) l'anarcosindicalista Pedro de Matos Felipe. Sos pares es deien José de Matos Filipe i Margarida Rosa. Estibador portuari, presidí l'Assemblea General de l'Associació de Descarregadors «Terra e Mar» d'Almada. Participà activament en les vagues revolucionàries del 18 de gener de 1934 a Almada i va ser detingut pocs dies després, el 30 de gener de 1934, acusat de possessió de bombes explosives i d'haver promogut la paralització de la fàbrica Parry & Son. Jutjat per la dictadura de l'Estat Nou d'António de Oliveira Salazar, va ser condemnat a 12 anys de confinament a colònies penitenciàries. D'antuvi, el 8 de setembre de 1934, va ser enviat a la fortalesa de São João Baptista, a Angra do Heroísmo (Illa Terceira, Açores), però, amb la inauguració de la Colònia Penal de Tarrafal l'octubre de 1936, hi va ser enviat el 23 d'octubre de 1936. Al confinament patí una diarrea sanguinolenta, absolutament guarible, però que degenerà en anèmia aguda. Pedro de Matos Filipe va morir sense atenció mèdica ni farmacèutica el 20 de setembre de 1937 al camp de concentració de Tarrafal (Chão Bom, Tarrafal, Santiago, Cap Verd). El mateix dia també morí el mariner Francisco José Pereira de 28 anys; van ser les dues primeres víctimes de la Colònia Penal de Tarrafal. En total a Tarrafal moriren 37 presos polítics i els seus cossos només pogueren tornar a Portugal després de la Revolució dels Clavells.

Pedro de Matos Filipe (1905-1937)

***

***

- José Torremocha Arias: El 19 de juny de 1919 neix a Las Navas de la Concepción (Sevilla, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista José Torremocha Arias. Fill d'un pagès conseqüent, des de molt jove es va interessar per la problemàtica camperola i social i ja en 1928 es va destacar durant un conflicte que va tenir lloc durant la construcció d'una carretera a la zona de Hornachuelos i El Cabril. Afiliat primer a la CNT de Constantina, quan només tenia 12 anys, en 1930 va organitzar el sindicat a Las Navas. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, va tornar al seu poble enfortit en el seus ideals com a conseqüència del contacte amb confederals catalans i ben aviat va aconseguir que la CNT absorbís la major part de la UGT. Va ser detingut diverses ocasions per la Guàrdia Civil i empresonat quatre mesos a Sevilla en 1932 amb motiu de la vaga d'oliverers. Boicotejat per la patronal local, va haver de guanyar-se la vida per la regió com a llevador de suro, peó i altres oficis. Durant els anys republicans, va assistir a reunions comarcals a Cazalla i Constantina amb desplaçaments nocturns a peu de fins a trenta quilòmetres. El 18 de juliol de 1936 va participar activament al seu poble en la resistència contra els militars aixecats, encara que es va mostrar en tot moment contrari a qualsevol represàlia contra els cacics de la zona i els veïns del poble partidaris del cop. Davant la presa imminent del seu poble per l'exèrcit franquista, Torremocha i sa família van partir cap a Madrid, juntament amb un centenar de cenetistes. Va participar en la defensa de la capital amb Isabel Romero, Mena i Mora, i després al front d'Aragó (Terol i Guadalajara) i d'Extremadura (Valsequillo), primer com a cap de centúria i, després de la militarització, com a tinent (febrer de 1937) i com a comandant va encapçalar el batalló Orobón (agost de 1938). Retirada la seva brigada a Conca, va aconseguir controlar el complot comunista, detenint tot l'Estat Major de la brigada que l'havia condemnat a mort per desertor, i va posar la brigada al servei de Mera a Vicálvaro i Torrejón. Derrotada la República, va llicenciar les seves tropes i va fracassar en un intent de fugida. Detingut a Madrid i tancat a diverses presons (camp de futbol de Vallecas, Getafe, escorxador de Vallecas i Alcalá de Henares), va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per la de presidi. En 1942 va escapar-se amb els companys de la presó d'Alcalá de Henares i va arribar a Barcelona, i va haver de passar els Pirineus quan va ser descobert. A França va treballar en la tala de pins, va ajudar la guerrilla i millorà la seva deteriorada salut. A mitjans dels anys quaranta torna a Barcelona i fa contacte amb la CNT clandestina (Comitè Regional de Generoso Grau), participa en la redacció de Solidaridad Obrera, treballa com a empedrador i actua de coordinador dels gremis fins a la seva detenció. Alliberat un any després en no ser descoberta la seva vertadera identitat, segueix militant fins a la caiguda de 1948. Després de tornar a sortir en llibertat, participa de manera destacada en la vaga de tramvies de 1951, que ha estat considerada com a la primera i significativa mostra de rebel·lió popular contra el Franquisme. Poc temps després és descobert, però salva la vida quan es requerit pels militars de Sevilla --estava condemnat a mort per haver encapçalat el comitè revolucionari de Las Navas--, que el condemnen a 20 anys, tot i que surt en maig de 1952 en aplicació dels indults pertinents. De tornada a Barcelona, reorganitza el sindicat d'Espectacles. Amb el seu amic Cipriano Damiano González, participa en la preparació d'un aixecament contra Franco, fet que provoca una nova caiguda d'ells dos i d'altres 17 companys. Entre els detinguts figura Pedro Torremocha Ávila, pare de José, qui, malgrat la seva avançada edat, és condemnat a 10 anys de presó i és reclòs al Centre Geriàtric Penitenciari. També és condemnat a 10 anys José Torremocha, que visitarà nombroses presons (Barcelona, Carabanchel, Dueso, Logroño, Bilbao...), rebutjant les propostes del ministre Solís d'alliberar-lo si es presta a integrar-se en el Sindicat Vertical. Alliberat en 1959, contacte de bell nou amb la CNT i intervé en la constitució del Comitè Nacional d'Ismael Rodríguez, fins que, quan la repressió es va fer intolerable, va fugir amb Camarasa a València, després a Madrid i finalment, en 1962, tot sol a França. Entre 1939 i 1962 José Torremocha va passar 19 anys empresonat. Un cop a França, i des de 1964, va mantenir una llarga i valuosa correspondència que es va perllongar fins al 1985 amb l'historiador i lluitador anarquista Josep Peirats, a qui va proporcionar important informació. Des de la seva estada a França es va enfrontar, juntament a altres companys (Marcelino Boticario, Roque Santamaría, Josep Borràs, Gómez Peláez...), a la direcció de la CNT en l'exili i va tenir una participació important en els plens de Tolosa de Llenguadoc i de Bordeus. Va acceptar l'encàrrec del Congrés de Tolosa de retornar a Espanya i fer-se càrrec de la situació, cosa que va fer durant 43 dies, però les informacions que va oferir --la gairebé desaparició de la CNT-- no van agradar a molts i menys les seves afirmacions posteriors sobre que la CNT de l'exili no interessava un desenvolupament de la CNT de l'interior. En 1976 torna a Espanya i participa en la l'Assemblea de Sants i després milita en el sindicat de l'Espectacle com a president. Després d'assistir com a delegat en el congrés de 1979 a la Casa de Campo de Madrid, que va donar lloc a la divisió del sindicat, va fer costat les postures que van donar origen a la CGT. Va col·laborar en la publicació Ruta, de Caracas (1967). Es mantingué fidels als seus ideals fins que morí el 8 de juny de 2005 a Barcelona (Catalunya). Donà el seu cos a la ciència.

Defuncions

- Mariano Ponce: El 19 de juny de 1963 mor a Albi (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Mariano Ponce. Obrer vidrier del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) i militant del Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la dictadura de Primo de Rivera hagué de refugiar-se en dues ocasions a França fugint de la repressió. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Albi on milità en la Federació Local de la CNT.

***

- Senya Fléchine: El 19 de juny de 1981 mor a Ciutat de Mèxic (Mèxic) el fotògraf i militant anarquista Senya Isaakovitx Fléchine (també Fletchine o Fleshin). Havia nascut el 19 de desembre de 1894 a Achtyrka (Sumy, Ucraïna) en una família jueva. En 1910 emigra als Estats Units, on descobreix l'anarquisme i col·labora amb Mother Earth, periòdic d'Emma Goldman. Arran de la Revolució de 1917, retorna a Rússia, on continuarà la seva militància llibertària participant en la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). En novembre de 1918, en gener i en juny de 1920, va ser detingut per la policia bolxevic (txeca) i després d'estar tancat algunes setmanes a la presó va ser amollat. En desembre de 1921, a més de militar en el grup del Golos Truda, va treballar al Museu de la Revolució de Petrograd, on va conèixer Marthe Alperine (més coneguda com Mollie Steimer), militant anarquista russa també jueva expulsada dels EUA per la seva militància, qui esdevindrà la seva companya inseparable. Ambdós van organitzar la Creu Negra per ajudar els empresonats anarquistes i l'1 de novembre de 1922 són detinguts i condemnats a dos anys d'exili a Sibèria. En vaga de fam, seran alliberats gràcies a les gestions de May Picqueray durant el Congrés Sindicalista Roig a Moscou. El 9 de juliol de 1923 seran de bell nou retinguts i finalment expulsat de Rússia el setembre després d'una nova vaga de fam. A Berlín prendrà part en el Comitè de Defensa dels Revolucionaris Russos, fundat per Alexandre Berkman. En 1924 s'instal·laran a París, a casa de Volin primer i després amb Jacques Doubinsky. En 1927 participarà en la creació del Grup de Suport Mutu als Anarquistes Exiliats. Senya s'establirà a Berlín com a fotògraf en 1929, on aquest mateix any va fer una exposició fotogràfica, Film und foto, on barrejava l'experimentació formal i el document social; però amb l'ascensió del nazisme tornarà a França en 1933. El 18 de maig de 1940 Mollie és detinguda, però aconsegueix fugir del camp d'internament de Gurs i retroba Senya a Marsella. Senya i Mollie decideixen marxar a Mèxic en 1941, on obriran un estudi fotogràfic (Foto Semo). Simón Flechine, com serà conegut a Mèxic, i Mollie Steiner signaran les seves fotografies amb l'acrònim Semo i durant 21 anys retrataran especialment la flor i nata dels móns artístic, polític i intel·lectual mexicans (José Clemente Orozco, Salvador Novo, Adolfo López Mateos, Ninón Sevilla, Rosita Fornés, Lilia Prado, Rosita Quintana, María Victoria, Columba Domínguez, Gabriel Figueroa, José Clemente Orozco, Carlos Chávez, Salvador Novo, Gloria Campobello, Ricardo Silva, Guillermina Bravo, Josefina Lavalle, Alma Rosa Martínez, Amalia Hernández, Pedro Armendáriz, Cantinflas, Jorge Negrete, Pedro Infante, etc.). Simón Flechine, el«fotògraf de les estrelles», morirà uns pocs mesos després que sa companya Mollie. L'arxiu documental de Senya Fléchine es troba dipositat des de 1964 a l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A la Fototeca Nacional del Instituto Nacional de Antropologia y Historia (INAH) a Pachuca (Hidalgo, Mèxic) es troben les 50.486 fotografies (254.698 negatius i 24.770 positius) que Fléchine va donar en 1973, fons base sobre el qual va néixer aquesta institució. En 2001 Emma Cecilia García Krinsky va publicar Semo, fotógrafo (1894-1981), estudi i catàleg de la seva obra.

***

- Justo Boltaina Dolz: El 19 de juny de 1991 mor a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània) el militant anarquista i anarcosindicalista Justo Boltaina Dolz. Havia nascut en 1906 a Massalió (Matarranya, Franja de Ponent). Militant de la Confederació Nacional del Treball, fou empresonat arran del moviment revolucionari de desembre de 1933 a Aragó. Durant la Guerra Civil fou milicià en la Columna Durruti fins al final de la contesa. Exiliat a França, continuà militant en la CNT de L'Avelanet fins a la seva mort.

***

- Jas H. Duke: El 19 de juny de 1992 mor a Melbourne (Victòria, Austràlia) el poeta anarquista James Herriott Duke, conegut com Jas Duke o Jim Duke. Havia nascut en 1939 a Ballarat (Vitòria, Austràlia). Sos pares eren dos mestres d'escola descendents d'escocesos i d'irlandesos. En els anys cinquanta sa família es traslladà a Melbourne (Victòria, Austràlia). Gran aficionat als escacs, treballà principalment com a dibuixant i auxiliar de laboratori del Departament d'Abastaments. A partir dels anys seixanta es declarà anarquista. Ressentit per la política australiana, marxà primer als Estats Units i després a Anglaterra. A Londres entrà en contacte amb el grup de Freedom Press i va fer especial amistat amb Albert Meltzer. Amb un altre australià, Ted Kavanagh, muntà la llibreria Wooden Shoe, però finalment hagué de tancar perquè el negoci no resultà rendible. Molt influenciat pel moviment dadaista, especialment pels collages de Kurt Schwitters i per Raoul Hausmann, va escriure el pamflet Dadaism, publicat per Coptic Press. Amb sa companya, l'alemanya Anna Blume, i Kavanagh, s'instal·là a Brighton (East Sussex, Anglaterra). La relació acabà en un trio amorós, però finalment Blume tornà a Alemanya. Freqüentà les reunions del Brighton Anarchist Group (BAG, Grup Anarquista de Brighton) i les reunions obertes a l'aire lliure a Fishmarket Hard, organitzades per John Upton i Richard Miller, que consistien en lectures de poesies, muntatges artístics i teatre de carrer satíric. Fou un actor assidu de les pel·lícules experimentals i underground de Jeff Keen. També col·laborà artísticament amb el Brighton Combination Arts Lab i realitzà diversos happenings (Dada!, Onward Christian Soldier, etc.) i exposicions de fotografia. En 1972 retornà a Austràlia i realitzà nombrosos recitals poètics sota el nom de Jas H. Duke. Formà part del Collective Effort Press i col·laborà en la revista poètica925 (1978-1983), feta per treballadors i sobre el món del treball. En aquests anys es guanyà la vida com a dissenyador i després com a funcionari, redactant informes tècnics en la Junta Metropolitana d'Obres de Melbourne. En 1978 publicà la novel·la surrealista Destiny wood i en 1981 participà en la I Visual Poetry Anthology of Australia amb una obra de poesia visual titulada Missing forms. Entre 1982 i 1992 col·laborà en la revista artística NMA. En 1987 s'edità el seu últim llibre Poems of war and peace, considerat la seva obra mestra. Jas H. Duke va morir el 19 de juny de 1992 al St. Vincent’s Hospital de Melbourne (Victòria, Austràlia) d'un atac de cor a resultes d'un accident que li va fracturar una cama.

***

- Luis Arrieta de las Heras: El 19 de juny de 1997 mor a Trapagaran (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Luis Arrieta de las Heras, conegut com Lagun («company» en basc). Havia nascut el 7 de març de 1920 a Bilbao (Biscaia, País Basc) i visqué i milità a la zona minera de Trapagaran (Biscaia, País Basc). En 1933 s'afilià a les Joventuts Llibertàries de Trapagaran, de les quals va ser nomenat el seu primer secretari, i en 1936 lluità contra les tropes franquistes enquadrat en el «Batalló Sacco i Vanzetti», però va ser enviat a la reraguarda perquè només tenia 16 anys i per la seva feina de miner. L'abril de 1937 s'enrolà, mentint sobre la seva edat, en el«Batalló Bakunin». Quan caigué el front Nord, el juny de 1937 va ser capturat pels feixistes i tancat a diversos camps de concentració (Orduña, Miranda, Carmelo de Vitòria i Los Escolapios de Bilbao). En el judici se li va demanar la pena de mort, però tingué sort i el seu cas va ser sobresegut. Després va ser obligat a ingressar en diversos batallons de treballadors, com ara San Pedro de Cardeña de Burgos, San Juan de Mozarrifar de Saragossa, Sariñena, front de l'Ebre --on s'encarregà amb altres companys de recollir ferits i reconstruir les infraestructures destruïdes--, Girona, Castelló, Toledo, Guipúscoa, etc., i després enviat a fer el servei militar al Regiment d'Enginyers Núm. 6 de Bilbao fins al 30 de juny de 1942 que fou llicenciat. S'establí al barri de La Arboleda de Trapagaran, on s'integrà en la Confederació Nacional del Treball (CNT) que s'acabava de reorganitzar; però sis mesos després fou mobilitzat fins al 1944. Aquest any es casà amb Anastasia Aparicio. A partir de 1945 va ser detingut gairebé tots els anys --en total una vintena de vegades-- per la seva activitat militant --fou acusat de «comunista», cosa que no desmentí per així protegir els companys llibertaris--; «cremat» per a la resistència clandestina, participà en reunions i va fer viatges a una banda i altra dels Pirineus. El 26 d'abril de 1966 va ser detingut, amb Pablo Crespo Soto i José González León, per pertànyer a l'Aliança Sindical d'Euzkadi (ASE) i per propaganda del Primer de Maig; jutjat, va ser condemnat a tres mesos per associació il·lícita i a tres mesos i multa de 5.000 pessetes per manifestació il·legal. En aquesta època es mostrà contrari a l'estratègia cincpuntista. Durant els anys setanta intentà amb altres companys reorganitzar la CNT a la seva comarca i estava afiliat a la Federació Comarcal del Marge Esquerre de la CNT a Barakaldo. L'abril de 1978 va ser nomenat secretari del Comitè Regional Nord de la CNT i entre 1992 i 1993 fou el seu secretari de Premsa. Publicà articles en Anarkia, Ekinaren Ekinaz i Solidaridad Obrera. Luis Arrieta de las Heras va morir el 19 de juny de 1997 a Trapagaran (Biscaia, País Basc) i deixà tres fills (Evelio,Óscar i José Luis).

***

- Ugo Gobbi: El 19 de juny de 2012 mor a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) el pediatra i pedagog anarquista Ugo Gobbi. Havia nascut el 21 de maig de 1921 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia). En 1939 es matriculà a la facultat de Medicina de la Universitat de Bolonya i va fer pràctiques a l'Hospital Civil de Rimini. En 1941 es casà i amb el temps tingué dos nins i dues nines. El 7 de desembre de 1945 es llicencià (cum laude) en Medicina a la Universitat de Bolonya. L'1 de maig de 1946, amb Margherita Zoebeli i el suport del Soccorso Operaio Svizzero (SOS, Assistència Suïssa del Treball), fundà el Centro Educativo Italo-Svizzero (CEIS, Centre Educatiu Italosuís) de Rimini, del qual va pertànyer al seu consell d'administració des del 1951. En aquesta experiència educativa basada en la pedagogia laica i llibertària, passaren pedagogs com Lamberto Borghi i Aldo Visalberghi, i anarquistes com Armando Borghi, Lamberto Borghi, Pietro Spada, Tonino Scalorbi, Gaetano Gervasio, Pio Turroni o Carlo Doglio, i hagué de patir durs atacs de l'autoritarisme del Partit Comunista Italià (PCI). El 30 de juny de 1947 aconseguí el títol d'especialització en pediatria mèdica i durant quatre anys exercí la seva professió a Bolonya. Entre 1952 i 1974 fou especialista en pediatria clínica i neonatologia a l'Hospital Infantil d'Ajuda Materna de Rimini. Durant els anys setanta s'oposà a la política sanitària de l'administració municipal comunista i socialista, i aquesta oposició l'obligà a traslladar l'Hospital Infantil a Fano (Marques, Itàlia), on el dirigí entre 1974 i 1986. En 2001 publicà en el Bolletino Archivio G. Pinelli l'assaig històric «Trent'anni all'asilo svizzero e dintorni (frequentazione di anarchici al CEIS)». Entre el 12 i el 14 de maig de 2006 a Rimini participà en el congrés«Libertaria-Mente. Igiene mentale? Libero pensiero!», organitzat per Zona Temporaneamente Libertaria (ZTL). Apassionat de la ceràmica, era membre de l'associació «Amici della Ceramica e del Museo Internazionale in Faenza» i fou un dels principals experts europeus de la majòlica del segle XVII. També fou un entusiasta de la bicicleta, mitjà de transport que reivindicà contínuament. En la seva carta de visita es definia com a «jubilat, ateu, anarquista i epicuri». Ugo Gobbi va morir el 19 de juny de 2012 a Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i el seu cos fou incinerat.

Ugo Gobbi (1921-2012)

Actualització: 19-06-14

Aquell, aquell primet que abans de començar no té amb qui parlar, aquell que baixa els ulls, que fa passar una mica de pena… Aquell agafarà el micròfon i serà un home nou, enfilat a les alçades allà on es desdibuixen els límits entre dir uns versos i ser l’estrella d’El Club de la Comedia.