La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)

Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner republicà i llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro"és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

El nacionalismo en general y el conflicto España/Cataluña en particular dan para escribir un libro. Pero estamos en la era de Internet y retener la atención del lector más de dos minutos es una hazaña memorable. Así que vamos al lío que ya hemos gastado ocho segundos.

Para la izquierda alternativa, en términos generales, la de la independencia está lejos de ser nuestra reivindicación prioritaria. Nos repelen las fronteras y aunque valoremos la pluralidad lingüística y cultural como una riqueza y  reconozcamos la existencia de identidades colectivas,  no nos excitan en exceso las banderas y, sobre todo, no nos creemos que los de arriba y los de abajo jueguen en el mismo equipo por mucho que compartan el mismo territorio. En suma: somos internacionalistas y nos sentimos más cerca de un enfermero senegalés que de un banquero de Madrid… o de Barcelona.

Sobre esta base general, somos perfectamente conscientes de que el poder político se articula territorialmente y estamos muy lejos de aceptar acriticamente unas fronteras que no tienen nada de sagradas y que han sido el resultado de guerras donde los de abajo han aportado los muertos y los de arriba sólo su codicia. Nuestro proyecto de articulación territorial del poder político se inserta en nuestro proyecto de radicalidad democrática. Por eso no concebimos que la organización política de los territorios pueda sustentarse en bases históricas o jurídicas ajenas a la voluntad democráticamente expresada de la ciudadanía. Dicho en otras palabras : somos inequívocamente partidarios del derecho de autodeterminación.

A la hora de articular territorialmente el poder político, nos mueven dos líneas aparentemente contradictorias pero perfectamente combinables: por un criterio democrático, queremos acercar  los ámbitos de decisión a la ciudadanía  tanto como sea posible; pero,  conscientes de la existencia de problemas progresivamente globales  que sólo pueden ser abordados desde ámbitos progresivamente globales, apostamos por establecer acuerdos que permitan gestionar globalmente dichos problemas. Dicho en otras palabras: desde la libertad y la solidaridad, somos inequívocamente federales.

¿Cómo navegar con este bagaje por el conflicto catalán? Pues con dificultades pero con decisión, tal y como están haciendo la gente de ICV-EUiA y, si se me permite la expresión, a hachazos (políticos, se entiende). Con dificultades porque las encuestas dicen que, en una consulta sobre la independencia donde la opción federal ha sido incomprensiblemente excluída, el electorado de ICV-EUiA está dividido al 50% . Dicho de otra manera : con dificultades porque, a poco que nos dejemos arrastrar por la lógica de los demás, nos quedaremos sin cohesión ni identidad.

Nosotros no podemos compartir la posición del PP o de UPyD,  partidos que no sólo no aportan ninguna solución sino que, resignados a ser irrelevantes en Cataluña (y en Euskadi)  por su posición estratégica, se limitan a excitar el conflicto para sacarle rentabilidad electoral en el resto del Estado. Tampoco podemos compartir la posición de un PSC-PSOE que renunció a hablar de reforma de la Constitución y de federalismo en el momento de hacerlo (cuando gobernaba y cuando el Tribunal Constitucional rechazó parcialmente la reforma de l’Estatut) y que impulsa ahora un federalismo trucado (en acertadas palabras de Coscubiela) desde el momento que no parte del derecho a decidir y de la libre asociación de los pueblos. Tampoco podemos hacer nuestra la estrategia de una CiU que utiliza el conflicto territorial como salvavidas electoral y como cortina de humo para ocultar el profundo carácter corrupto y antisocial de sus políticas y que, podéis estar seguros, estará dispuesta– porque así se lo indicarán los intereses económicos a los que sirve – a volver en cualquier momento a la casilla de salida del verano del 2012, cuando ofreció un acuerdo a Rajoy sobre la base exclusiva  de una mejor financiación. Y, por último, no podemos compartir la estrategia de ERC o de la CUP porque estas formaciones hacen de la independencia un fin en sí mismo y un a priori y nosotros no. Nosotros somos federalistas y apostamos sin fisuras y al mismo tiempo por la libertad, la asociación, la cooperación y la solidaridad.

Para nosotros, intentar convencer a las "chonis" (por recordar la desafortunada expresión de Jordi Pujol) de que la independencia es una buena manera de escapar de las consecuencias de la crisis porque Cataluña es una comunidad rica, es un discurso reaccionario, deshonesto y que desvía la atención de las verdaderas causas del sufrimiento de la gente.  Nosotros no podemos  meter ni  medio dedo del pie en la piscina del enfrentamiento tribal, territorial o identitario. Hay una patria común de la Humanidad que nosotros reivindicamos y que está formada, entre otros,  por todos los rusos, chinos, norteamericanos, griegos, peruanos, nigerianos y australianos de buena voluntad.

Dins els actes d'Abril de República XI aquest divendres 11 al Centre Cultural de Pollençaa les 20:00h  na Maria Antònia Oliver, presidenta de l'Associació de la Memòria Històrica de Mallorca  farà la xerrada "Cercant justícia a l'Argentina".Mª Antònia ens explicara  la  peripècia d'anar a Argentina a cercar  la justícia que en el Regne d'Espanya se'ls nega. Gent digna contra d'indignitat d'una “política d'estat” d'un Estat que, diuen, va fer una Transició modèlica.

El 14 d’abril de 2010 es va presentar una denúncia col·lectiva a Buenos Aires de diferents associacions memorialistes per crims de lesa humanitat comesos durant la Guerra Civil i al llarg de la dictadura militar del general Franco, i en la qual s’acusava l’Estat espanyol dels delictes de genocidi i crims de lesa humanitat comesos durant la dictadura franquista entre els anys 1936 i 1977. Molts crims del franquisme van restar impunes, i els seus autors, en lloc de ser inhabilitats de la vida pública, es van penjar l’etiqueta de “demòcrates”, com si els 40 anys de dictadura no haguessin existit.

   La feina de  la jutgessa argentina, María Servini de Cobria ja ha començat a donar els seus fruits. La mes transcendent es la imputació i sol·licitud de cerca a Interpol de quinze franquistes, tots ells vius i alguns en exercici del càrrec, com el policia Jesús González Reglero, actual comissari, cap de la Comissaria de Leganés o Jesús Martínez Torres, nomenat al novembre de 2013 comissari honorari del Cos Nacional de Policia. Les imputacions signifiquen que la força publica espanyola haurà de portar-los, confirmar si estan vius i si tenen capacitat de presentar-se en una audiència per iniciar el procés d’extradició. A nivell internacional, si la Interpol detecta que han sortit de l’estat, seran traslladats immediatament a Buenos Aires.

Un altre avançament de la major importància es que l’Estat argentì, a través de la Cancilleria (ministeri d’afers exteriors) ha decidit personar-se com a part en la Querella. El govern podrà exercir el dret a reclamar via diplomàtica o presentar la mateixa demanda en una altre instancia, per posar un cas, als tribunals de La Haia.

 A aquest enllaç podeu un bon grapat d'articles de  l'Asssociació de la Memòria Històrica de Mallorca sobre el tema.

Mª Antònia Oliver quan va declarar al judici a Garzón.

 A la continuació ex ministres i ex membres de la judicatura   franquistes dels que es demana la imputació (informació de Catalunya libre)

Va signar la sentència de mort que va executar per garrot vil a l'anarquista Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974. Doctor en dret, va ser l'últim ministre de la Presidència que va tenir el Govern de la dictadura (càrrec que va mantenir de gener de 1974 a desembre de 1976). Com a tal, va signar també les últimes condemnes de mort que va ordenar el règim, i que van executar per afusellament, el 27 de setembre de 1975 a Madrid, Barcelona i Burgos, José Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui Etxebarria.

També ha estat professor a la Universitat de Madrid i lletrat en el Consell d'Estat. Es va mantenir en política com a diputat en la Legislatura Constituent d'Espanya (1977-1979) i al llarg de quatre legislatures més com a diputat electe del PP a la província de Lugo. Algunes de les víctimes del franquisme que s'han querellat contra ell són Merçona Puig Antich ; Maria Vitòria Sánchez Bravo Xolla ; Flor Baena Alonso, Manuel Blanco Chivite, Vladimiro Fernández Tovar, Pau Mayoral Roda i Fernando Serra Marc.

Licinio de la Fuente (Noez, Toledo, 1923)

Igual que Carro Martínez, va signar la sentència de mort de Puig Antich mentre era vicepresident del Govern de Carlos Arias Navarro, càrrec que va tenir entre 1974 i 1975. De 1969 a 1975 va ser també ministre de Treball. Després es convertiria en un dels fundadors d'Aliança Popular i del Partit Popular (PP), abans de desembarcar en l'àmbit privat i convertir-se en conseller de fins a set empreses (Dragados i Construccions, Banc Central Hispano Hipotecari, Banc Gallego, Banc de Granada, Banc Internacional del Comerç, Espanyola del Zinc, Ibermutua). Merçona Puig Antich es querella contra ell.

Antonio Barrera de Irimo (Ribadeo, Lugo, 1929)

Abans de dimitir com a vicepresident segon del Govern franquista el 1974, va signar la sentència a mort de Salvador Puig Antich. Un any abans es va exercir com a ministre d'Hisenda, sempre amb Carlos Arias Navarro com a president. Es va llicenciar en Dret i Economia. El seu treball en l'esfera privada va començar a desenvolupar-se abans d'arribar al Govern. Va ser president de Telefónica de 1964 a 1973. Actualment, és vicepresident d'Unión Fenosa, conseller de Bull SA, i president de Autogrill Espanya. El seu nom figura en la querella presentada per Merçona Puig Antich.

José María Sánchez - Ventura Pascual (Saragossa, 1922)

Als quatre mesos de ser nomenat ministre de Justícia, al març de 1975, va signar la sentència de mort dels últims cinc afusellats del franquisme, executats el 27 de setembre de 1975 (esmentats més amunt). Llicenciat en Dret, va ocupar diversos llocs de rellevància abans d'arribar a l'Executiu franquista. De 1958 a 1961 va dirigir el Col · legi Major Universitari Sant Pau, de Madrid. Entre 1966 i 1970 va ser delegat del Govern al Canal d'Isabel II de Madrid. El 1967, a més, va estar al capdavant del Consell d'Administració del diari Informacions. Està inculpat en els testimonis de Flor Baena Alonso. María Victoria Sánchez Bravo, Manuel Blanco Chivite, Pablo Mayoral Roda, entre d'altres.

Alfonso Osorio García (Santander, 1923)

Fundador de la UDE i diputat de la UCD, va ser Ministre de la Presidència durant el primer Govern de la monarquia, (desembre de 1975 - juliol de 1976, amb Arias Navarro). Llicenciat en Dret, i després de ser subsecretari de comerç el 1965 i president de RENFE a 1968, va ser vicepresident de la petroliera British Petroleum a Espanya. Els anys que no va estar al Govern, entre 1965 i 1990, va ser president de PETROMED. S’el considera responsable, juntament amb altres, de la matança de Vitòria del 3 de setembre de 1976, que va acabar amb la vida de cinc persones. Està imputat en les querelles d'Andoni Txasco i José Luis Martínez Oci.

EX MEMBRES DE LA JUDICATURA MILITAR FRANQUISTA

Antonio Troncoso de Castro (Vitòria, 1941)

Diplomat en Dret Penal Militar, va ser Coronel Auditor del Cos Jurídic Militar, Ex fiscal del Tribunal Suprem, Ex vocal del Tribunal Marítim Central i advocat del Col·legi de Madrid. Durant la dictadura, va ser vocal ponent del Consell de Guerra Sumaríssim 31/69 que es va aplicar contra 16 membres d'ETA acusats de l'assassinat de tres persones, en el que es va conèixer com el Procés de Burgos, el desembre de 1970. A més va participar en diversos consells de guerra i causes militars que van enjudiciar a opositors antifranquistes entre 1963 fins a la fi del règim.

Com a vocal ponent dels consells de guerra, estava encarregat d'assessorar jurídicament al Tribunal i de redactar la sentència. Davant el Procés de Burgos, va sentenciar amb dues condemnes de mort a Eduardo Uriarte Romero, Jokin Gorostidi Artola i Xabier Izko de l'Església; Mario Onaindia Natxiondo, Xabier Larena Martínez i Unai Dorronsoro Ceberio van ser sentenciats a una pena de mort; i Jon Etxabe Garitacelaya i Enrique Guesalaga Larreta, a 50 anys cada un. Aquests dos últims són els que contra ell es querellen.

També figura en les querelles d'Ignacio García Arramberri i Jon Arrizabalaga Basterretxea, que van ser jutjats en el procés 28/69 que va sentenciar a mort el germà d'aquest últim, Andoni, i d'Alberto Gabikagogeaskoa Mentxaka, Josu Naberan Naberan i Javier Amuriza Zarraonoindia, enjudiciats al seu torn en el procés 66/69 (l'anomenat procés als capellans bascos).

Carlos Rey González

Va ser el vocal del Consell de Guerra que va jutjar Puig Antich, va ser l'únic redactor de la sentència a mort per garrot vil que va condemnar a l’antifranquista. Avui és advocat a Barcelona, i ha representat a la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, en el cas d'espionatge polític de l'agència Método 3, ja arxivat. Contra ell ha testimoniat Merçona Puig Antich.

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.

L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera de Franco, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra. (Miquel López Crespí)

EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (II)

La direcció del PCE defensant la monarquia i la bandera que havia guanyat la guerra a la República el mateix dia de la legalització (Carrillo és el segon per l'esquerra). El carrillisme va ser essencial per acabar amb la lluita republicana i la memòria històrica en temps de la transició. Posteriorment va ser necessari per acabar amb el comunisme i va estar a l'avantguarda de la lluita contra l´independentisme i en la defensa de l'economia mercat capitalista signant tota mena de pactes contra els inteerssos dels treballadors (Pacte de la Moncloa, per exemple). La direcció carrillista s´ha enriquit en aquests darrers trenta anys de servei a la monarquia i al capitalisme.

Tant per a la monarquia com per al capitalisme, comptar amb un P"C"E domesticat era una necessitat urgent que venia de molt lluny. Lluís Maria Xirinacs ho explica a la perfecció en el seu llibre La traïció dels líders (volum II). Ara ja no són un secret per a ningú, els contactes Carrillo-Juan Carlos-Suárez. D'ençà el 1977 s'han escrit multitud de llibres de memòries i ja és un lloc comú saber dia a dia com va anar el pacte entre el franquisme reciclat i la pretesa oposició. Sorprenentment, el rei Juan Carlos en persona conta que fou el primer de connectar amb Santiago Carrillo en vista a la futura legalització del P"C"E, ja en l'any 1974, quan encara només era príncep i quan tot el règim hi podia estar radicalment en contra.

Són divertides les temeroses frases que sobre aquesta qüestió n'iniciaren la confidència a José Luis de Vilallonga, dinou anys després.

- "La veritat és que no sé si t'hauria d'explicar això. Encara avui és un tema tan delicat... Hi ha gent que quan s'assabenti que jo ja pensava legalitzar el Partit Comunista essent encara príncep d'Espanya... Diran... no ho sé... Diran que em disposava a enganyar-los... a trair-los" (Arreu, p.2).

Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). El llibre narra la història oculta de la transició, les traïdes del PCE a la causa republicana i la lluita de l’esquerra alternativa en defensa del socialisme, la república i l’autodeterminació.

Explica [pàgs. 218-224 de La traïció dels líders (II)] que conegué Nicolae Ceaucescu, president de la Romania socialisto-degenerada, a les festes commemoratives del xa de l'Iran a Persèpolis. Aleshores el líder romanès li digué que coneixia molt bé Carrillo, estiuejant a Romania.

Hom se n'adona com, finalment!, funcionà la política de reconciliación nacional [amb els sectors liberals del feixisme i el capitalisme]. D'ençà l'any 1956, el P"C"E s'havia especialitzat a llançar missatges envers el feixisme i uns hipotètics sectors democràtics del capitalisme. No res de bastir un partit de classe, un partit marxista-leninista en camí d'anar agrupant l'avantguarda més combativa dels treballadors, la pagesia, la intel.lectualitat antifeixista.

Com a oient i corresponsal de l'emissora de Carrillo (Ràdio Espanya Independent, record a la perfecció les continuades prèdiques democràtico-burgeses d'allò que, en teoria, hauria d'haver estat una emissora comunista, leninista, al servei d'un canvi radical de la societat d'explotació capitalista. Però la política de Carrillo havia trobat un bon oient: el futur rei d'Espanya, el príncep Juan Carlos. Tot un èxit de la política de col.laboració de classes carrillista, tenir per seguidor el futur rei d'Espanya, malgrat mai no funcionàs la famosa Huelga Nacional General Pacífica!

Per no perdre el fil dels esdeveniments seguirem punt per punt la magnífica descripció que Lluís Maria Xirinacs fa d'aquests primers contactes del P"C"E amb els enviats personals de Juan Carlos.

"A la primavera de 1974 convocà [el príncep] 'un amic molt íntim' -creiem que es tractava de Manuel Díez Alegría, ambdós de pura corda pro-ianqui- 'i de qui no diré el nom, puix que no crec que li agradi veure's barrejat públicament en aquesta història'. Li féu l'encàrrec de sondejar només verbalment Carrillo, en el més absolut secret. No li agradava la missió. 'Li vaig explicar que era l'únic en qui podia dipositar tota la meva confiança', va dient el rei. El juny del 74, via Europa, volà el missatger a Bucarest. Endebades lliurà una carta de presentació del príncep d'Espanya. Fou detingut durant dos dies. Finalment, el rebé Ceaucescu. De viva veu li féu avinent que comuniqués al seu amic Carrillo que el futur rei d'Espanya legalitzaria el partit comunista si Carrillo confiava en ell i no s'hi oposava. El missatger tornà quinze dies després d'haver partit".

Gregorio Morán ens conta encara moltes més coses de les que en el seu moment havia confessat el rei a Vilallonga. Vejam què diu d'quest afer l'ex-ministre d'Afers Estrangers del PSOE: "Quan el tinent general Manuel Díez Alegría, aleshores cap de l'Alt Estat Major, féu un viatge a Romania, no suficientment explicat al Generalíssim, fou destituït fulminantment. Ningú que conegués Díez Alegría i les coordenades intel.lectuals i polítiques en què es movia un cap de l'exèrcit, no fóra capaç d'imaginar-se aquest home enfilant contactes amb forces antifranquistes en l'estranger i menys encara amb Santiago Carrillo i el Partit Comunista" (Arreu, p.2).

Totes aquestes provatures, contactes, missatges, cartes, etc., servien per a anar perfilant el tipus de transició que finalment es faria a l'Estat, sota la direcció política total i absoluta del gran capital i dels aparats d'Estat i personal heretat del franquisme.

En el llibre de José Luis de Vilallonga (El Rey, p. 105 i ss.) podem anar seguint, punt per punt, el desenvolupament del fulletó que portaria, l'abril del 77, a la legalització del carrillisme (P"C"E).

"Un mes o dos abans que Juan Carlos d'Espanya fos definitivament nomenat cap d'Estat (1975), un ministre romanès entrà clandestinament a l'Estat espanyol, ajudat pels comunistes. Fou avisat l'intermediari a Madrid i finalment es veié amb el príncep. Ceaucescu responia: 'Carrillo no mourà un dit fins que no sigueu rei. Després caldrà concertar un termini, no gaire llarg, perquè es faci efectiva la vostra promesa de legalització'".

El rei digué a Vilallonga: "Vaig respirar tranquil per primer cop des de feia temps. Carrillo no llançaria la seva gent al carrer".

Ben cert que el carrilisme feia tot el possible per a controlar el poble i que aquest no posàs en qüestió cap de les herències del franquisme (aparats d'Estat repressius, monarquia, unitat d'Espanya, sistema capitalista, etc).

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

El pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista. (Miquel López Crespí)

EL CARRLLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (i III)

L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

A Mallorca, la direcció del PCE manava donar la mà a la policia armada que ens apallissava. A Madrid, després de la sangonosa matança d'advocats laboralistas (Atocha, 23/24-I-77), el P"C"E, al posterior enterrament dels advocats, ordenà el silenciament dels crits espontanis de "España, mañana, será republicana", "Fascistas, vosotros sois los terroristas", i féu fent estripar -mitjançant el seu servei d'ordre- totes les banderes republicanas que els militants i sectors populars, espontaniament, havien portat a la manifestació.

A poc a poc, el pacte secret monarquia-carrillisme s'anava concretant en la pràctica. Encara mancaven quatre mesos perquè Carrillo entronitzàs públicament la bandera de la monarquia en totes les seus del P"C"E, fent callar i expulsant tots els militants republicans i marxistes-leninistes. L'ala més corrompuda i podrida del carrillisme, somniant poltrones, l'escalfor del poder, anava tirant al fems, ara la bandera de la revolució socialista, ara la republicana o la de la llibertat de les nacions oprimides; més endavant arribaria el torn al leninisme, al tipus d'organització per cèl.lules... en la desfeta, l'herència històrica del P"C"E es fonia com un bocí de sucre dins un tassó d'aigua, només en olorar sous institucionals, poder personal. Més endavant el carrillisme esdevingué l'avantguarda de la lluita contra les assemblees obreres, la democràcia directa, el consellisme, i de tota política popular antipactes i de resistència enfront la crisi capitalista.

La lluita republicana en temps de la transició va ser impulsada per partits com l'OEC, MC, PTE, PCE(ml), PSM, AC, LCR i molts d'altres grups revolucionaris que varen ser perseguits i criminalitzats pel franquisme reciclat i pels dirigents del PCE, principalment.

Però la legalització -som a començaments de 1977- encara no s'ha esdevengut. El termini pactat amb Ceaucescu per a legalitzar el P"C"E, "no gaire llarg", fou d'un any i mig. Xirinacs diu (pàg. 219 del llibre La traïda dels líders): "Arias no era de la corda del Rei. I Carrillo esperà, amb Arias pacientment i amb Suárez d'una faiçó intel.ligent i ardida". Els pactes, a partir d'ara, es faran amb el franquisme reciclat, directament. La línia directa amb la monarquia borbònica s'establiria així: Juan Carlos-Suárez-José Mario Armero. I quan un pensa que aleshores -i ara també!- el carrillisme acusava els partits autènticament comunistes de ser agents del franquisme! Fa feredat comprovar tanta putrefacció política en uns dirigents!

El rei, Suárez i Carrillo -mitjançant Armero- ho pactaren tot a partir de setembre de 1976. Establits els contactes permanents amb la monarquia, esdevingut el P"C"E peça clau -momentània- per a acabar amb el republicanisme a l'Estat i amb qualsevol força política autènticament comunista o revolucionària, "Armero presenta [escriu Xirinacs a les pàgs 219-224], de seguida, unes quartilles de Carrillo a Suárez en les quals li feia avinent que no volia 'girar la truita', que calia un govern provisional de reconciliació nacional de la dreta, el centre i l'esquerra. Si no es podia fer immediatament (que fàcilment renuncià Carrillo a un govern provisional!), exigí al govern Suárez que legalitzés tots els partits (també, ben fàcilment, renunciaria a això), que fes eleccions a corts constituents i que, mentrestant, governés per decret-llei d'acord amb l'oposició (condició igualment oblidada). També demanà un passaport per tornar a l'Estat espanyol acollit a la llei d''amnistia' del juliol. Això ho explicà Alfonso Osorio, que contra Suárez veia impossible la legalització del PCE mentre fos vigent l'article 172 del codi penal tot just reformat (14-VII-76), que vetava el pas als partits 'que, sotmesos a disciplina internacional, pretenguin instaurar un règim totalitari', expressament inclòs a suggeriment d'Osorio per evitar la legalització del PCE. Osorio patia el contagi de l'anticomunisme visceral característic de la gent de la CIA".

Propaganda republicana a Palma (Mallorca) en temps de la transició. Els cartells eren dibuixats i pintats per l'escriptor Miquel López Crespí.

A partir d'aquests estrets contactes, la iniciativa de la reforma del règim aniria a parar completament a mans de Suárez i els reformistes del franquisme. L'antic aparat franquista (exceptuant els quatre nostàlgics del búnker) jugà tot el que volgué amb l'oposició Dividí i enfrontà els diversos grups. S'assistí llavors a l'espectacle vergonyós de veure com destacats membres dels organismes unitaris (especialment P"C"E i PSOE) negociaven en secret amb Suárez per a mirar de perjudicar el soci. Carrilllo fou el que s'oferí més a la baixa, molt més a la baixa que Felipe González! I, com no podia ser d'una altra manera, en un determinat moment, el PSOE -saltant-se les promeses unitàries de la Platajunta- també abandonà Carrillo.

Vejam què diu Xirinacs, al respecte: "El 8 de desembre, en el seu congrés, Felipe González va dir públicament: 'No farem tota la nostra lluita en funció de la legalitat del Partit Comunista'.

Començaven aleshores -d'acord amb Suárez i els reformistes del règim- les provocacions de Carrillo per a fer veure als militants que ell, el Secretari General, lluitava aferrissadament per la legalització del P"C"E. Foren els dies de la perruca -Carrillo entrà clandestinament a l'Estat disfressat amb una perruca. Després féu una conferència de premsa clandestina. Ara ja era a l'Estat. Els contactes amb el règim serien directes, sense necessitat d'intermediaris. A la pàgina 22 de La Traïda... podem llegir: "...Suárez... contra el parer del seu vice-president Osorio, celebrà, el diumenge 27 de febrer [1977], una reunió directa, també secretíssima, amb Carrillo en el xalet d'Armero. A part d'Osorio, només la coneixien el Rei i Torcuato Fernández Miranda. Vuit hores. El resultat? Carrillo acceptava la bandera vermella i groga (renunciava a la bandera republicana) i la monarquia borbònica. Cap de les dues coses no eren encara acceptades pel PSOE. Franco ens imposava la monarquia i eternitzava la seva victòria sobre la legalitat republicana.

'En aquest afer, el poble ni hi tindrà res a dir. La Itàlia postbèlica (1945) havia estat consultada i votà república. Què haurien votat els pobles de l'Estat espanyol si haguessin estat consultats? Però Carrillo no es parà aquí. Prometé, com ho havia fet anys abans a Juan Carlos, que no hi hauria vagues generals i que defensaria la unitat d'Espanya. Més papista que el Papa. Morán comentà que disgustaren a Suárez les contínues expressions de Carrillo: 'Si Déu vol', 'que Déu ens ajudi'. Encara més. Carrillo pregà a Suárez que no deixés enverinar els conflictes. Ell s'oferia com negociador, com a 'fre de les agitacions'.

'Ací, al meu entendre, va consumar-se la traïció del P"C"E de Carrillo als pobles de l'Estat espanyol i a la classe treballadora".

Una baixada de pantalons total i absoluta. La direcció carrillista es venia pel plat de llenties d'un parell de poltrones institucionals, per uns quants sous dins de l'administració. Tota la sang vessada pel poble en la lluita per la llibertat només servia ara, en mans d'un P"C"E promocionat per tots el poders de l'Estat, per lloar el sistema. La direcció carrillista es conformava en fer de criats i servils del gran capital.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

                       L'Encruia de l'Ara  ha perdut el Nord.

    A l'edició d'ahir del diari Ara,  el dibuixant de L'Encruia, En Jordi Duró, mostrava la seva desorientació, la qual és una deriva de la dels savis del diari.

   L'Encruia mostrava un mapa de la Península, i la gràcia consistia en posar el nom de Moscou a l'espai Madrid,  i el de Kíev a l'espai Barcelona.

   Per descomptat, el mapa dibuixat contradiu la geografia:  Moscou està situat a l'Est de Kíev, i no a l'Oest.

    Però no és solament que l'humorista hagi fet un mal acudit. Allò greu és que també capgira la realitat política de la crisi ucraïnesa, d'acord amb els criteris dels savis de l'Ara.

    Capgira la realitat. A saber:

    1. No ha sigut Moscou el que ha promogut el cop d'Estat a Ucraïna, sinó  Washington. 

    2.  Un cop d'Estat i no una revolta democràtica. Tan bon punt es va escampar la protesta, Washington va donar ple suport als escamots ultranacionalistes i ultraviolents  (La Vanguardia i Die Welt  han penjat el vídeo que mostra el bestial maltractament a que van sotmetre el director de la televisió estatal ucraïnesa individus neonazis, obligant-lo a signar la dimissió. L'Ara no en diu res d'això).

   3. No té sentit igualar Catalunya (Catalunya-Principat) amb Ucraïna.   Catalunya vol un referèndum, Ucraïna s'hi oposa.

   4. Per descomptat, Moscou va fer costat al referèndum de Crimea. Madrid, en canvi, desaprova el referèndum català (No ha volgut reconèixer l'Estat de Kosovo).

   5. El nou govern de Kíev, té l'aprovació i el suport de Washington i de la UE, però la realitat és que s'ha trencat el delicat equilibri ètnic d'Ucraïna.

   6. La Ucraïna de l'Oest és majorment pro-europea, però la de l'Est és russòfona i pro-russa. Un govern - com el qui hi ha ara - que declara la seva intenció de de ''ucraïnitzar'' les regions del Sud i de l'Est  (Regions ara molt autònomes) és una mena de declaració de guerra (Recordeu que el ministre Wert pretenia ''espanyolitzar'' els alumnes catalans).

   7.  Moscou ha fet saber a Washington i a Brusel·les que cal fer una constitució federal que garantitzi els drets de les diverses regions d'Ucraïna.

    8. No és el cas que Moscou vulgui annexionar les regions de l'Est d'Ucraïna, sinó que són aquestes regions les que (al igual que ha fet Crimea) es volen integrar a Rússia (Per a meditar:  la Constitució espanyola prohibeix expressament que les entitats autònomes es puguin federar entre elles; no fos cosa que el Principat, València i les Illes es volguessin federar).

      Així les coses, tot fa pensar que En Barack Obama intentarà un tour de force.

Anarcoefemèrides del 10 d'abril

Esdeveniments

- Surt Verbo Nuevo: El 10 d'abril de 1928 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número de la publicació anarquista en llengua castellana Verbo Nuevo. Periódico de ideas y de lucha. El responsable legal de l'administració i de la redacció va ser Ernest Tanrez (Ernestan), encara que la publicació la portava Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). Es mostrà partidari al sector de l'exili acostat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la dictadura de Primo de Rivera. Hi van col·laborar Josep Magrinyà i Federico Pizana, entre d'altres. El disseny de la capçalera estava realitzat pel dibuixant Helios Gómez. En sortiren, com a mínim, dos números.

***

- Surt Ação Direta: El 10 d'abril de 1946 surt a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el primer número del periòdic anarquista Ação Direta. Semanario anarquista. Fundat i dirigit per José Oiticica, n'havia tret una primera època a partir del 10 de gener de 1929. Canvià de periodicitat en diverses ocasions (quinzenal, mensual i bimestral) i així mateix es distribuí a São Paulo. També va ser dirigit per Sônia Oiticica i van ser administradors Ideal Peres i Manuel Pérez. Hi van col·laborar, entre d'altres, P. Bertholot, J. Bestieu, Pedro Ferreira da Silva, José Gomes Cardoso, Edgard Leuenroth, Clara Luz, Peloriano Maia, Roberto das Neves, José Oiticica, Sônia Oiticica, Ideal Peres, Juan Peres, Manuel Pérez, Serafim Porto, Rudolf Rocker, José Romero, Dr. Satan, Edgar Rodrigues i Josef Tibogue. En sortiren 136 números, l'últim el 30 d'octubre de 1959. En 1970 l'editorial Germinal publicà una antologia d'articles de José Oiticica publicats en el periòdic sota el títol Ação Direta (meio século de pregação libertária).

Naixements

- Karl Eduard Nobiling: El 10 d'abril de 1848 neix a Kollno (Posen, Alemanya) el doctor en filosofia i partidari de la propaganda pel fet Karl Eduard Nobiling. Fill d'un funcionari benestant, va fer els seus estudis al Liceu de Züllichau i després farà estudis d'economia rural i de filosofia a les Universitats de Halle i de Leipzig; obtindrà el doctorat de filosofia en 1876 i s'acostarà a les idees socialistes. Després treballarà a Dresde com a estadístic en una oficina del Ministeri de l'Interior de la Saxe i amb la finalitat d'aconseguir una bona formació en economia política. En 1877 efectua un viatge a Londres, a Bèlgica, a França, a Suïssa i a Àustria, contactant amb cercles llibertaris. De tornada a Berlín, passa alguns mesos sense feina i projecta escriure un estudi crític sobre la situació econòmica alemanya. El 2 de juny de 1878, un mes després de l'atemptat de Maximilian Hoëdel, atemptarà contra l'emperador alemany Guillem I disparant dos cops amb un fusell de caça sobre el seu cotxe descobert, però només el va ferir. Aconsegueix fugir i es parapeta a la seva cambra, disparant contra les persones que van a arrestar-lo, per després tornar l'arma contra ell i ferir-se. Detingut, declararà durant l'interrogatori que va actuar per motius polítics. Karl Eduard Nobiling va morir el 10 de setembre de 1878 a la presó de Berlín (Alemanya). El canceller Otto von Bismarck va usar les accions de Hoëdel i de Nobiling com a pretext per instaurar la Llei antisocialista d'octubre de 1878 i desencadenar una forta repressió en els cercles revolucionaris.

***

- Louis Matha: El 10 d'abril --alguns citen el 6 d'abril-- de 1861 neix a Castèlgelós (Aquitània, Occitània) el propagandista anarquista Armand-Louis Matha, també conegut com Belle-Barbe. Fou fill d'una família de pagesos bonapartistes, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir quan tenia 14 anys amb llibres de temàtica social. Perruquer de professió, exercí el seu ofici a Castèlgelós. D'antuvi fou seguidor del republicanisme de León Gambetta i, després, del socialisme deLouis Auguste Blanqui, però cap el 1887 començà a militar en el moviment llibertari. En 1891 s'instal·là a París (França). Conegué Élysée i Paul Reclus, Piotr Kropotlin i  Jean Grave i col·laborà amb aquests en La Révolte. A partir del número 39 (31 de gener de 1892) reemplaçà Charles Chatel en la gerència del periòdic anarcoindividualista L'En-Dehors, editat per Zo d'Axa. Denunciat arran de la publicació d'un article, va ser condemnat el 4 de juny i el 5 de juliol de 1892 per l'Audiència del Sena de París a dues penes de 18 mesos de presó per«provocació a l'assassinat». Arran d'això, fugí a Londres i va ser reemplaçat per Félix Bichon en la gerència del periòdic. A la capital anglesa freqüentàÉmile Henry i les reunions del Club«Autonomie». El febrer de 1894 retornà clandestinament a París i intentà senseèxit evitar l'atemptat que Émile Henry va cometre el 12 de febrer de 1894 a cafè Terminus. Després de l'atemptat, segons un informe de la policia, es personà amb Léon Ortiz i Millet al domicili d'Henry a la rue des Enviergés, per eliminar qualsevol prova comprometedora. El 24 d'abril de 1894 va ser detingut arran de l'atemptat del restaurant Foyot del 4 d'abril, però va ser alliberat per manca de proves. El 6 d'agost de 1894 va ser jutjat en el conegut com«Procés dels Trenta», amb altres companys (Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Chatel, Félix Fénéon, Paul Reclus, etc.) i sortí absolt. Formà part, amb Sébatien Faure i Constant Martin, en el grup editor del setmanari Le Libertaire, que publicà el primer número el 16 de novembre de 1895 i del qual va ser nomenat gerent. El 15 de juliol de 1896 va ser condemnat pel Tribunal Correccional Núm. 9 de París, com a gerent de Le Libertaire, a 20 dies des presó per «apologia del crim» pels articles «Les morts qui vivent» i «Un précurseur». Organitzà gires de conferències de Sébastien Faure i de Louise Michel arreu França. Durant l'«Afer Dreyfus», va ser l'administrador del diari Le Journal du Peuple (1899), editat per Sébastien Faure, i de la revista monogràfica Les Hommes de Révolution, que sortí a París entre desembre de 1899 i maig de 1900 i on fou un dels seus principals redactors Michel Zévaco. En 1901 es va veure implicat en un cas de «robatori de valors», però fou finalment absolt pel Tribunal de Montbrisson. Entre març i juny de 1902 col·laborà en els tres números que es publicaren del periòdic La Grève Général, que editaren a Londres Henry Cuisinier i Louis Depoilly. Novament dirigí Le Libertaire en 1904 i entre 1908 i setembre de 1910, anys aquests darrers que donà al periòdic un enfocament neomaltusià amb el suport de Louise Sylvette. El 19 de gener de 1905 prengué la paraula, amb altres (Sébastien Faure, Liard-Courtois, Almereyda, Nelly Roussel, etc.), en el míting homenatge a Louise Michel, que acabava de morir, que se celebrà al Palais du Travail de París. El 27 de novembre de 1905 fou testimoni en el judici incoat contra Charles Malato, conegut com el«Procés de "La Pomme de Pin"» («Procés de la Pinya [explosiva]»). El setembre de 1907 va ser detingut acusat de «còmplice moral» en un delicte de la fabricació de moneda falsa, però el 21 de novembre va ser absolt per l'Audiència de París. També va ser administrador de la impremta anarcocomunista«L'Espérance», establerta al Districte 18 de París i on treballaven una dotzena de companys. El febrer de 1910 formà part del Comitè Revolucionari Antiparlamentari. Entre 1915 i 1920 col·laborà en el periòdic sindicalista parisenc La Bataille. Finalment es retirà a la «Cité Paris-Jardins» de Draveil, on s'ocupà de cooperatives, d'obres laiques i, sobretot, de la Caixa de les Escoles. Louis Matha va morir el 12 de febrer de 1930 a Draveil (Illa de França, França) d'una crisi cardíaca. Sa companya morí el 29 d'octubre de 1946 a la mateixa ciutat.

Louis Matha (1861-1930)

***

- Marcos Alcón Selma: El 10 d'abril de 1902 neix a Barcelona (Catalunya) el militant anarquista i anarcosindicalista Marcos Alcón Selma. A partir d'agost de 1917 es va afiliar al Sindicat del Vidre de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1919 va participar en els grups de defensa contra els atacs dels escamots armats de la patronal. Va intervenir en la vaga del ram de 1920 i va acabar empresonat quan encara no tenia fets els 18 anys. L'agost de 1920 va ser alliberat i va ser ferit en un tiroteig contra el sometent i de bell nou empresonat. El 21 de març de 1921 va ser detingut acusat de ser l'executor de Lluís Vivó Tubau, lerrouxista que col·laborava amb els pistolers del Sindicat Lliure, i va passar alguns anys empresonat (Alcalá, Granada, El Puerto de Santa Maria). En 1924, després de fugir de Barcelona, s'instal·la a Sevilla, on residia el Comitè Nacional, i participa en la reorganització de la CNT. Fou un dels que des del cop d'Estat del general Primo de Rivera van pensar en la necessitat de constituir una Federació Anarquista Ibèrica i va pertànyer al grup que el 1927 va prendre l'acord de crear-la. Durant els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera va ocupar càrrecs de rellevància en la organització regional --membre del Comitè Regional entre 1929 i 1931-- al costat de Ángel Pestaña, Hernández i Joaquim Bassons. Durant el període republicà la seva importància militant encara s'accentuarà: membre del Comitè Nacional de la CNT entre 1931 i febrer de 1933, delegat al Congrés de 1931, president del Sindicat i de la Federació del Vidre entre 1929 i 1932 i després fins al començament de la revolució de juliol del 1936, responsable del periòdic El Vídrio, comissionat en 1932 amb Alexandre Schapiro i Eusebi Carbó a València per solucionar el problema dels Sindicats d'Oposició (trentistes), membre del Comitè Pro-Presos, etc. Quan va esclatar la guerra treballava en uns estudis cinematogràfics i va ser membre de la Comissió Tècnica, creada el 26 de juliol de 1936, encarregada de preparar el projecte del nou règim de treball col·lectivitzat per a les sales de cinema i de teatre de Barcelona. Fou elegit el 8 de juliol de 1937 secretari nacional de la Federació Nacional de la Indústria d'Espectacles Públics i va tenir un paper important en l'organització de la producció cinematogràfica de documentals i de noticiaris bèl·lics, tasca per la qual comptà amb la col·laboració del son cunyat Joan Saña. Va substituir Buenaventura Durruti, quan aquest marxà al front, en el Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, encarregant-se dels Transports de guerra, que aprovisionaven els milicians al front, i de les requises dels cotxes i camions particulars de Barcelona, càrrec que va desenvolupar amb absoluta fidelitat als criteris de Joan García Oliver fins a la seva dissolució d'aquest comitè el setembre de 1936. En 1937 els Comitès de Defensa de Barcelona van demanar-li que forcés la dimissió del secretari de la CNT catalana. Va formar part, en representació de la CNT i al costat de son germà Rosalio, de la Comissió Interventora dels Espectacles Públics de Catalunya, dependent del Departament d'Economia de la Generalitat, formada a Barcelona el 19 de gener de 1938. Aquest mateix any es va oposar a les pretensions de la Generalitat de controlar el sector autogestionat dels transports. En acabar la guerra es va exiliar a París (França) i després de restar tancat a la presó d'Orleans, va ser internat al camp de Vernet. El 19 de juny de 1940, amb son germà Rosalio, va embarcar a Bordeus cap al port de Coatzacoalcos (Veracruz, Mèxic), on va arribar el 26 de juliol. Instal·lat a Mèxic, es va afiliar al Sindicat de Fàbrica de Vidre i el gener de 1941 va ser elegit secretari d'Organització Obrera del Comitè Nacional Executiu de la Confederació General de Treballadors (CGT) de Mèxic. En 1942 es va alinear amb la «Nueva FAI» i en la Delegació del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), oposant-se a les pretensions de Joan García Oliver i d'Aurelio Fernández i del grup«Ponència», el qual s'emparava sota les sigles de la CNT. La seva activitat llibertària va ser força intensa tant pel que fa a l'anarquisme espanyol de l'exili com a l'anarquisme mexicà: secretari d'organització i propaganda de la CNT, col·laborador del periòdic Regeneración, membre del Comitè de CNT en diverses ocasions entre 1940 i 1979, element destacat del grup editor de Tierra y Libertad, etc. En 1953 va participar a Mèxic en el V Congrés de la Federació Anarquista Mexicana (FAM) com a representant de «Tierra y Libertad». Durant els anys vuitanta i noranta vivia a Cuernavaca i, al costat de Katia Landau, va seguir, malgrat els seus anys, al servei de l'anarquisme escrivint i amb el seu suport econòmic. Entre el 14 i el 16 de setembre de 1991 va participar a Ocotepec (Morelos, Mèxic) en el «Primer Encuentro Nacional de Anarquistas». Va publicar articles en CNT,Combat Syndicaliste, El Compita, Cultura Obrera, Cultura Proletaria, El Despertar Marítimo,Espoir, Ideas-Orto,Inquietudes, Libertad, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Vídrio, etc. Marcos Alcón Selma va morir el 6 de juliol de 1997 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic). La seva biblioteca i arxiu es troba dipositada a la Biblioteca Social Reconstruir de Mèxic.

Marcos Alcón Selma (1902-1997)

***

- Diego Giménez Moreno: El 10 d'abril de 1911 neix a Jumilla (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Jimémez Moreno. Fou el major de quatre germans i sos pares es deien Diego Giménez Guardiola, camperol afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT), i María Moreno Muñoz. Estudià a l'escola pública del poble i com que patí càstigs físics, el van enviar a l'escola del sindicat on son pare militava. Quan tenia nou anys, deixà els estudis i marxà a treballar amb son pare al camp. Pocs després sa família emigrà a Badalona (Barcelonès, Catalunya) buscant millors condicions laborals. Quan tenia 12 anys començà a fer feina en una fàbrica d'espelmes, mentre son pare treballava a l'empresa química Cros --morí en 1928 per intoxicació dels productes químics que manipulava. Més tard, Diego entrà com a aprenent de litògraf a l'empresa italiana Metalgràfica, que arreplegava treballadors gràfics i metal·lúrgics. Durant les nits assistia a l'escola nocturna. Gràcies a la lectura de les publicacions editades per la família Urales i la premsa llibertària (La Revista Blanca, El Luchador, Generación Consciente, Estudios, etc.) esdevingué anarquista. Cap al 1928 s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a partir de 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, començà a militar en el Sindicat d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en el qual assumí diferents càrrecs orgànics (tresorer, secretari i president). En 1934 se casà amb María Roger Aguilar i l'any següent nasqué son primer fill, Helios. Fervent naturista per influència dels escrits del metge anarquista Isaac Puente Amestoy, era vegetarià i contrari a tots els vicis (tabac, alcohol, etc.). El juliol de 1936 participà activament en la resposta popular contra l'aixecament feixista. A partir del 26 de juliol de 1936 coordinà una petita secció en la indústria d'embalatges de l'empresa Metalgraf, ara autogestionada pels treballadors gràcies a la fuita dels seus patrons. El setembre de 1937 marxà al front de Saragossa enquadrat en la 21 Brigada de la Columna Durruti, alhora que rebutjà entrar a l'Escola de Guerra de Barcelona. Més tard va ser enviat a la Serra del Montsec, als Prepirineus lleidatans, on formà part d'un grup de defensa antigas de la 21 Brigada de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i es dedicà a entrenar els companys sobre la utilització de màscares simulant situacions d'emergència. El 20 de novembre de 1938, durant els homenatges del segon any de la mort de Buenaventura Durruti, en sortir de matinada cap a Barcelona, va ser ferit d'un tret i, després dels primers socors, portat a un hospital de Manresa (Bages, Catalunya). Amb l'ofensiva franquista, va ser evacuat al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) i dues setmanes després a Sant Hilari Sacalm (Selva, Catalunya), on rebé la visita de sos familiars. A partir de desembre de 1938, per mor de l'avanç feixista, va ser portat a diferents hospitals (Ripoll, Puigcerdà, les Guinguetes d'Ix i Aush). Quan acabà la guerra, va ser traslladat al camp de concentració de Setfonts (Llenguadoc, Occitània). Després durant alguns mesos va ser destinat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a la construcció de la xarxa ferroviària Le Mans-Le Loar i altra a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). En 1940, quan els alemanys envaïren Bordeus, va ser transferit al camp de concentració de Vernet i després a Pàmies. Informat per sa companya que les autoritats franquistes desconeixien la seva militància anarcosindicalista, el 12 de febrer de 1942 passà clandestinament els Pirineus. A Figueres, la Guàrdia Civil el portà emmanillat fins a una caserna de Barcelona i després al Camp de Depuració de Reus (Baix Camp, Catalunya) on romangué 10 dies. Va ser alliberat el 24 de febrer de 1942 i pogué reunir-se amb sa companya, son fill i sa filla Luz. A Barcelona treballà 10 anys en una fàbrica com a ajustador on s'arribaven a fer 16 hores diàries de feina. El 16 de març de 1946 nasqué una nova filla, Rosa. Com que la situació econòmica era desesperada, el 10 d'abril de 1952 embarcà a bord del «Cabo de Hornos» amb son fill cap al Brasil i 15 dies després arribaren al port de Santos (São Paulo, Brasil). S'instal·laren al barri de Vila Santa Clara de São Paulo (São Paulo, Brasil), on trobaren feina ben aviat. Vuit mesos després la resta de la família es reuní amb el pare i el fill. Gràcies a Joaquim Vergara, entrà en contacte amb la «Sociedade Naturista Amigos de Nossa Chácara», on es realitzaven els congressos anarquistes brasilers, i amb el Centre de Cultura Social, participant en les seves activitats. Entre 1972 i 1973 col·laborà amb el periòdic Le Combat Syndicaliste de París (França), fent servir els pseudònims El Buscador i El Exiliado. En 1975 publicà, amb son germà Roberto, el llibre Mauthausen. Campo de concentración y de exterminio. En aquests anys realitzà diverses conferències sobre les seves experiències durant la Revolució espanyola a l'Estat de São Paulo (Guarulhos, Santos, etc.), especialment al Centre de Cultura Social de São Paulo. En 2002 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Três Depoimentos Libertários. Entrevistas com Diego Giménez Moreno, Jaime Cubero e Edgar Rodrigues. Malalt de Parkinson, Diego Giménez Moreno va morir el 2 de juny de 2010 a São Bernardo do Campo (São Paulo, Brasil). Existeix un «Ateneu Diego Giménez» vinculat a la Confederació Obrera Brasilera (COB).

Diego Giménez Moreno (1911-2010)

***

- Teresa Pons Tomàs: El 10 d'abril de 1911 neix al carrer«dels 18 duros», ara carrer Indústria, de Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Teresa Pons i Tomàs. Fou la tercera de quatre germans. Estudià a l'Escola Pública de Salt fins als 14 anys, quan començà a fer feina a la fàbrica tèxtil Coma-Cros de Salt. Ben aviat entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i freqüentava el Centre de Cultura«La Floreal», on fou membre de la companyia de teatre «Arte y Amor». El 19 d'octubre de 1936 va ser nomenada, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT), regidora de Salt del Consell Municipal revolucionari creat arran de l'esclat de la Revolució Social, essent la primera regidora de les comarques gironines. A finals de 1936, però, abandonà el càrrec i formà parella amb el també destacat anarcosindicalista aragonès Salvador Piñol Catalán. En 1939, quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus amb son company. En 1947 quedà viuda i només tornà a Catalunya per a visitar familiars i amics a finals dels anys setanta acompanyada de sos fills. Teresa Pons Tomàs va morir el 4 de desembre de 1988 a Montalban (Guiena, Occitània) i fou enterrada al cementiri protestant de Gasseras, a les afores d'aquesta població, on també van ser traslladades les despulles de son company. Des de finals de 2009 un passeig de Salt porta el seu nom.

Defuncions

- Emiliano Zapata:El 10 d'abril de 1919 és assassinat a Chinameca (Morelos, Mèxic) el revolucionari i guerriller Emiliano Zapata Salazar, un dels cabdills combatents més importants durant la Revolució mexicana, conegut com el Caudillo del Sur. Havia nascut el 8 d'agost de 1883 a San Miguel Anenecuilco (Morelos, Mèxic) en una família d'origen indi d'humils propietaris de terres, que, davant la pobresa, hagué de diversificar les seves activitats, encaminant-les a la petita ramaderia. Gairebé no va rebre educació, només les primeres lletres a l'escola de la vila regentada pel l'exsoldat juarista Emilio Vera. Quan tenia 16 anys perdé sa mare (Cleofas Salazar) i 11 mesos després, son pare (Gabriel Zapata). El patrimoni que heretà fou minso, però suficient per no haver de fer de peó a les riques hisendes que envoltaven Anenecuilco. Es dedicà sobretot a la cria de cavalls, de la qual resultà un eminent especialista. Encarnà ben aviat la reacció dels peons indis enfront dels hisendats. En 1902 ajudà els pagesos de Yautepec que tenie problemes amb l'hisendat Pablo Escandón y Barrón, acompanyant-los a la ciutat de Mèxic per exigir justícia. En 1906 assistí a una assemblea camperola a Cuautla, per discutir la forma de defensar-se enfront dels hisendats veïns que amenaçaven la propietat comunal, per la qual cosa fou empresonat en 1908 i mobilitzat com a soldat en el IX Regiment de Cavalleria de Cuernavaca. El setembre de 1909 fou nomenat president de la Junta de Defensa de les Terres d'Anenecuilco i organitzà a Ayala una partida de guerrillers, la majoria d'ells indígenes de Morelos, que hostilitzava els hisendats, dirigits pel governador Pablo Escandón. En 1910 s'afegí a la revolució proclamada pel maderista Pablo Torres Burgos al Centre-Sud, que pretenia acabar amb el règim de Porfirio Díaz. El març de 1911 la seva guerrilla lluitava a Morelos al costat de la de Genovevo de la O i Gabriel Tepepa, amb els quals ocupà Tlaquiltenango, Jojutla i Jautepec. Arran dels acords de maig de 1911 a Ciudad Juárez entre federals i maderistes, llicencià provisionalment, i en contra de la seva opinió, les seves tropes, però es negà a secundar les ordres del president León de la Barra, les forces del qual l'encerclaren a les muntanyes de Puebla. Elegit Madero, tampoc no reconegué la seva presidència, acusant-lo de no voler aplicar la promesa reforma agrària i d'intentar sufocar la revolució popular. El novembre de 1911 proclamà el Pla d'Ayala, el qual, redactat per Otilio E. Montaño, denunciava la traïció maderista, exigia una sèrie de mesures agràries radicals, renovava la lluita popular, sota el lema llibertari magonista «Terra i Llibertat», i declarava cap de la revolució Pascual Orozco. En 1912 les campanyes dels generals maderistes Casso López, Juvencio Robles i Felipe Ángeles col·locaren els agraristes en una difícil situació, però la deposició de Madero el febrer de 1913 i el desordre a les files governamentals del nou president, Victoriano Huerta, a qui sempre combaté, el permeteren reprendre la revolució agrària a Morelos, els camperols del qual prengueren el març de 1914 possessió comunal de les terres i, a partir de juliol d'aquell any, n'assumiren directament la direcció. El març de 1913 rebutjà el Pla de Guadalupe, de Venustiano Carranza, i s'alià amb Pancho Villa i altres carrancistes en la Convenció d'Aguas Calientes d'octubre de 1914. La Convenció, pressionada pel militant anarcosindicalista magonista i principal ideòleg del moviment zapatista Antonio Díaz Soto y Gama, insistí en les reivindicacions agràries del Pla d'Ayala. Carranza es retirà a Veracruz i el 6 de desembre de 1914 els dos cabdills revolucionaris ocuparen Mèxic capital. Malgrat tot, aquest mateix mes es produí el trencament entre Zapata i Villa a causa de certes brutalitats villistes contra els homes de Zapata i l'incompliment de diversos compromisos per part de Pancho Villa. Carranza aprofità aquesta conjuntura i Obregón derrotà completament Pancho Villa al Nord, quedant aïllat Zapata a Morelos i zones limítrofes. Establí provisionalment el seu quarter general a Tlatizapán i administrà el territori amb independència del Govern central, en una mena de comunalisme llibertari agrarista basat en el calpulli, l'ancestral propietat comunal indígena. El zapatisme, agrarista i armat, tingué clares concordances amb el projecte llibertari magonista, teòric i obrer. A Morelos, aplicà la reforma agrària --fonamentada en el principi anarquista de «La terra per al qui la treballa»--, confiscant les hisendes i distribuint-les entre els seus seguidors, encara que d'una manera no gaire ordenada. Alhora s'esforçà per crear una xarxa d'escoles i de serveis públics i encunyà moneda, però no pogué evitar que les seves forces es dedicaren amb freqüència al pur bandidatge. Quan va veure que els seus intents de trencar el cercle carrancista eren inútils, llançà una proclama a tots els pagesos i totes les classes treballadores de Mèxic perquè s'afegissin a la revolució. El programa revolucionari exigia la igualtat social per als indis i la concessió d'àmplies avantatges per al proletariat urbà, el repartiment comunal de les terres segons els interessos dels camperols, la dimissió de Carranza i, en el seu lloc, la creació d'una república democràtica que atengués les llibertats dels mexicans, etc. Però el proletariat, afectat ja pel reformisme de Carranza, no el secundà. El general Pablo González, encarregat de la repressió revolucionària, ordenà al coronel Jesús Guajardo l'eliminació del Caudillo del Sur. Emiliano Zapata va morir el 10 d'abril de 1919 a la hisenda Chinameca (Morelos, Mèxic) en una emboscada muntada per Guajardo, que havia simulat passar-se a les seves files. Aquest assassinat causà una enèrgica condemna de l'opinió pública i de gran part dels propis sectors constitucionalistes. A la mort de Zapata, els zapatistes triaren com a cap Gilbardo Magaña Cerda, cap de l'Exèrcit Llibertador del Sud, però el moviment perdé molta força a conseqüència de les mesures de Carranza i la intervenció nord-americana, i diversos dirigents s'aliaren amb el Govern, molts dels quals acabaren assassinats per les forces governamentals. Genovevo de la O cohesionà de bell nou els zapatistes, fins que en 1920 es fusionaren amb l'exèrcit regular, però en 1940 tornà ressuscitar l'ideari zapatista amb la creació de l'anomenat Front Unit de Morelo, el qual animà fins a la seva mort en 1952. Un nou moviment neozapatista sorgí en 1994 amb la insurrecció de l'Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN), acabdillat pel sotscomandant Marcos, però de clara influència guevarista.

***

- Luisa Capetillo: El 10 d'abril de 1922 mor a Río Piedras (Puerto Rico) l'escriptora, periodista, sindicalista, propagandista llibertària i anarcofeminista Luisa Capetillo. Havia nascut el 28 d'octubre de 1879 a Arecibo (Puerto Rico; aleshores colònia espanyola). Sa mare, Louise Marguerite Perone (castellanitzada com Margarita Perón), immigrant francesa molt culta, arribà a Puerto Rico buscant feina com a institutriu per als infants d'una família prestigiosa d'Arecibo, però acabà fent de minyona i de planxadora en cases benestants. Son pare, Luis Capetillo Echevarría, arribà a Puerto Rico des del País Basc amb la intenció de fer fortuna, però acabà realitzant només feinetes (estibador, camperol, paleta, etc.). La parella era d'idees progressistes i liberals i mai no formalitzà cap matrimoni. La sevaúnica filla fou educada en un ambient força liberal i aprengué el francès de sa mare, assistint a l'escola privada de Maria Siera Soler, una de les més considerades del país. Quan tenia 19 anys s'enamorà de Manuel de Ledesma, fill del marquès d'Arecibo, una de les famílies més reputades de l'illa on sa mare feia feina. En 1898 la parella tingué sa primera filla, Manuela, i dos anys després nasqué son segon fill, Gregorio. Mai no es casaren i la parella es trencà tres anys després d'iniciada, encara que el pare reconegué els infants i pagà la seva educació. Mare fadrina, en 1904 començà a publicar articles en periòdics del seu poble, alhora que treballava a casa seva brodant camises i mocadors. Després deixà sos fills amb sa mare i començà a treballar en una fàbrica tèxtil. En 1906 començà a fer feina com a lectora a les fàbriques de tabac d'Arecibo; pujada en un podi, llegia en veu alta mentre els treballadors manipulaven les fulles de tabac i enrotllaven els cigars. En aquestes fàbriques entrà en contacte amb la Federació de Torcedors de Tabac, afiliada a la Federació Lliure de Treballadors (FLT), i, a més de les obres d'autors clàssics (Zola, Tolstoi, Hugo, Balzac, Dumas,  Vargas Vila, Zamacois, etc.), també llegí obres de contingut social i polític (Marx, Engels, Bakunin, Kropotkin, Malatesta, etc.) i publicacions socialistes, sindicalistes i anarquistes (El Porvenir del Trabajo,Unión Obrera, La Revista Blanca, El Socialismo, Tierra, El Motín, etc.). Fou la primera dona porto-riquenya a escriure sobre les idees feministes i sobre dels drets de la dona. En 1907 publicà per lliuraments Mi opinión sobre las libertades, derechos y deberes de la mujer. Como compañera, madre y ser independiente, que tingué diverses edicions posteriors (1911, 1913 i 1917). En 1907 publicà el seu primer llibre, Ensayos libertarios. Dedicado a los trabajadores de ambos sexos i també va escriure l'obra de teatre Influencias de las ideas modernas, que fou publicada en 1916. Malgrat considerar-se feminista, mai no s'afegí a cap organització feminista, ja que sobretot pensava que el front sindical era el més necessari i que les dones s'havien de sindicar i lluitar pels seus drets. Fou la primera dona porto-riquenya que portà pantalons en públic, enfrontant-se als costums socials d'aleshores. Reivindicà una educació lliure i liberal per als dos sexes. També fou«escandalosa» la seva reivindicació de l'«amor lliure» –la dona ha de triar a qui vol estimar lliurement sense interferències legals i sense matrimoni–, presentat per la premsa burgesa com promiscuïtat. També fou partidària de l'escola racionalista, del vegetarianisme, de l'exercici físic i de l'espiritisme. En 1908, durant el V Congrés Obrer de l'FLT que se celebrà a Arecibo, lluità perquè l'organització fes costat el dret al vot de la dona, però no únicament per a les dones alfabetitzades, sinó per a totes les dones. El juliol de 1909 participà en la«Croada de l'Ideal», gira propagandística de destacats militants (J. B. Delgado, José Ferrer y Ferrer, Ramón Romero Rosa, Santiago Iglesias Pantín, etc.) organitzada per l'FLT que recorregué tot el país per a conscienciar els treballadors de la necessitat de sindicar-se. En 1910, a més de fer-se distribuïdora de l'òrgan de l'FTL Unión Obrera, fundà a San Juan de Puerto Rico el periòdic anarcofeminista La Mujer, del qual no s'ha conservat cap exemplar, i intentà crear una Escola Granja Agrícola per als infants. En 1911, fruit de la seva relació amb un comerciant d'Arecibo, tingué son tercer fill que bateja com Luis Capetillo. En 1912 viatjà a Nova York (Nova York, EUA) on establí lligams amb grups de treballadors del tabac porto-riquenys i cubans i col·laborà en periòdics anarquistes (Cultura Obrera, Brazo y Cerebro, Fuerza Consciente). En 1913 s'instal·là a Ybor City, barri de Tampa (Florida, EUA), on treballà com a lectora en una de les moltes companyies de tabac de la ciutat i col·laborà en el periòdic La Unión de Tampa, òrgan de la Unió de Torcedors Federats de l'Estat de Florida. A Ybor City viurà amb Juan Vilar, un treballador del tabac i destacat anarquista. En 1914 marxà a Cuba, on residí a Cárdenas i a l'Havana, i s'afegí als treballadors de la canya de sucre en la vaga organitzada per la Federació Anarquista. El 24 de juliol de 1915 fou detinguda al carrer Neptuno de l'Havana per «escàndol públic» per portar roba d'home, corbata i barret; jutjada en un procés que fou seguit per tots els grans periòdics cubans i porto-riquenys, es defensà dient que no havia cap llei que prohibís posar-se roba d'home i, davant l'evidència, fou alliberada. Malgrat tot, en 1916 el president cubà Mario García Menocal l'expulsà del país per«anarquista estrangera i perillosa». Retornà a Puerto Rico i organitzà i participà en diverses vagues (Patillas, Ceiba, Vieques, etc.), entre elles la important Vaga de la Canya de 1916–40.000 obrers de 32 localitats hi participaren i la vaga es guanya amb una augment salarial d'un 13%–, per la qual cosa fou detinguda en diverses ocasions acusada de «violència, desobediència i insubordinació als agents de l'ordre». En 1919 s'instal·là novament a Nova York, on establí una casa d'hostes amb un restaurant vegetarià al barri de Chelsea, que es convertí en lloc de reunió dels agitadors hispans de la ciutat. També viatjà, convidada pels obrers sabaters, a la República Dominicana per fer costat les vagues de 1919, però les autoritats no li van deixar parlar en públic. En 1920 s'establí a Río Piedras, un barri obrer de San Juan de Puerto Rico. L'any següent, malgrat les seves conviccions anarquistes, va fer campanya electoral per al Partit Socialista de Puerto Rico. A més de les citades, és autora de La humanidad del futuro (1910) i Verdad y justicia. Cuento de Navidad para niños (1910), Voces de Liberación (1919, amb altres), entre d'altres. Tuberculosa des de 1921, Luisa Capetillo va morir el 10 d'abril –altres fonts citen erròniament el 10 d'octubre– de 1922 a Río Piedras (Puerto Rico) i fou enterrada al cementiri municipal d'Arecibo. En 2008, editades per Norma Valle Ferrer, es van publicar les seves obres completes sota el títol Mi patria es la libertad.

Luisa Capetillo (1879-1922)

***

- François Pellevillain: El 10 d'abril de 1923 mor a l'hospital Hôtel-Dieu de Rouen (Alta Normandia, França) l'anarquista François Pellevillain, conegut com Le Biniou. Havia nascut cap el 1885. A començament dels anys vint era secretari del grup anarquista i de la Joventut Anarquista de Rouen. El 14 de gener de 1923 va ser detingut, davant la Casa del Poble de Rouen, per distribuir un pamflet del Comitè d'Acció per a l'Amnistia i Contra la Guerra i, inculpat per «complot contra la seguretat de l'Estat», va ser tancat a la presó de Bonne-Nouvelle de Rouen. Poc després morí.

***

- Santiago Suria: El 10 d'abril de 1962 és assassinat a Alger (Algèria) l'anarcosindicalista Santiago Suria, conegut com Surieta o, pels seus enemics, Le Bossu (El Geperut). Havia nascut en 1900 a València (País Valencià). Geperut de naixement, a penes midava un metre. Son pare fou un modest marbrista artesà molt humil. Ben aviat s'adherí al moviment anarquista i es mostrà especialment actiu en els ateneus llibertaris. Durant la guerra civil n'ocupà càrrecs de responsabilitat i en 1939, amb el triomf feixista, passà a França. A Lézardrieux (Bretanya) aconseguí embarcar-se cap al Magrib. Internat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria), formà part del grup de joves llibertaris «Exilio», que publicà un periòdic del mateix nom. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Alger on s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i ocupà la funció de responsable de paqueteria i de distribució i venda de propaganda (periòdics, fullets, llibres, etc.). Al seu domicili creà una important biblioteca i per un mòdic preu prestava els llibres. Compaginava aquesta activitat amb el seu ofici de sabater. Des del matí fins cap al tard recorria els carrers d'Alger, i especialment els del popular barri de Bab El-Oued on vivia, distribuint la premsa llibertària. També va participar en una cooperativa de producció de sabates que havien muntat companys confederals. En acabar la guerra d'Algèria va ser amenaçat pels ultradretans de l'Organització Armada Secreta (OAS) i sos veïns magribins l'aconsellaren que no sortís de casa seva i que ells li portarien els queviures; la Federació Local de la CNT també li recomanà una gran prudència, però ell continuà repartint la premsa llibertària. El 10 d'abril de 1962, de bon dematí, quan sortí del seu domicili de la zona de La Basseta del barri de Bad El-Oued amb un sarró ple de llibres i publicacions, Santiago Suria va ser segrestat per un comando de l'OAS. Després de ser apallissat de valent i escorcollat buscant adreces de militants que no trobaren, va ser estrangulat. El seu cadàver, amb totes les articulacions trencades, va ser abandonat l'endemà en un sac al carrer Normandie amb un cartell que posava:«Així es paga els traïdors. OAS». Per raons de seguretat, cap membre de la Federació Local de la CNT n'assistí al funeral.

***

- Simone Larcher:El 10 d'abril de 1969 mor a Sant Miquel de Dèze (Llenguadoc, Occitània) la correctora d'impremta, antimilitarista i militant anarquista Rachel Willissek, més coneguda comSimone Larcher. D'origen polonès, havia nascut el 30 d'abril de 1903 a Montataire (Picardia, França) i era filla d'un obrer de les forges de Montataire. Va interessar-se de molt jove per les qüestions socials i va començar a militar en el moviment llibertari sota el pseudònim Simone Larcher, no de la seva àvia materna. En el número de Le Libertaire del 20 de juny de 1925 va publicar el seu primer article, titulat«Je ne suis pas française». Amb només 22 anys, el 17 de juliol de 1925 va ser detinguda i condemnada el 19 d'agost a sis mesos de presó i a 100 francs de multa per haver distribuït, a la caserna de Reuilly, un fullet antimilitarista contra la guerra del MarrocCrosse en l'air (Culates a l'aire), d'Ernest Girault. Tancada a la presó de Saint-Lazare, el desembre va realitzar una vaga de fam per obtenir la mateixa reducció de pena que gaudien els presoners polítics homes; traslladada a l'hospital, després de 10 dies de vaga va aconseguir la reducció. Alguns mesos després del seu alliberament, en 1926 engega amb son company Louis Louvet, com a membres de la Joventut Anarquista Autònoma, la publicació del periòdic L'Anarchie, reprenent el títol del periòdic creat per Libertad; fins a l'abril de 1929 n'editaran 52 números. Ambdós també van ser directors, entre 1927 i 1937, dels debats setmanals de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) --on s'expressaren Sébastien Faure, Han Ryner, Aurèle Patorni, André Lorulot, Roger Monclin, Louis Loréal, Georges Pioch, Charles-Auguste Bontemps, Jeanne i Eugène Humbert, entre d'altres--, els quals van donar lloc a la revista trimestralControverse(11 números i un suplement entre 1932 i 1934). A partir de febrer de 1927 va ser gerent dels periòdics dels companys italians refugiats a França, La Diana (1926-1929) i Remember (1927). Simone Larcher va esdevenir correctora d'impremta, un dels bastions masclistes de la premsa, des de 1928, i serà la primera dona a formar part del Comitè Sindical dels Correctors en 1941. Després de la guerra, de desembre 1944 a novembre 1948, Louvet i Larcher editaren una nova edició del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Diredel qual sortiren 60 números; emprèn una sèrie de conferències i escriu un fulletLa renaissance libertaire(1944). Entre 1947 i 1948 la parella va fundar l'editorial«Élisée Reclus» a París i van editar Les nouvelles pacifistes(1949-1950). Larchet va col·laborar també enLe Libertaire, L'Eveil des Jeunes Libertaires(1925-1926) i en la revista francoespanyola publicada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) Universo (1946-1948). Separada de Louis Louvet en 1947, s'allunyarà una mica de l'ideal anarquista i de la militància, però conservarà les seves amistats llibertàries (May Picqueray, Maurice Laisant, etc.). El setembre de 1968 es va retirar de la seva feina de correctora del periòdic Le Monde.

Continua...

---

Nuestro paseo de la Rambla es una España en miniatura.

[...] Y en fin, es el camino que conduce directamente, á un cuartel, á una Plaza de toros, á un jardín botánico sembrado de forrage, á un Hospicio, á una casa de locos, á una casa de arrepentidas, á un hospital y á... un cementerio.
¿A quién caminando por la Rambla no se te antoja caminar por España?

La dulzaina : revista semanal de literatura, política, artes y costumbres Año 1 Número 16 - 1869 enero 31

En la Biblioteca Virtual de Prensa Histórica hay mucho material del último tercio del siglo XIX. Como la intención de estas entradas sobre la prensa era y es ordenar cronológicamente el material digitalizado y conocer un poco las obras digitalizadas, voy directamente a ello:

De 1874 a 1879 están digitalizadas las siguientes publicaciones:

• Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes (1875 - 1877 y 1884 - 1885). Quincenal
• El anunciador balear : diario de noticias y avisos (1876 - un número - 1877 - 10 números -). Periodicidad irregular.
• La opinión : periódico político (1880 - 1885 y 1890) Diario
• L'Ignorància : revista crónica : orga y xeremíes d'una societat de mallorquins (1879 - 1885 y 1918 - 1920) Semanal

Museo Balear

Museo Balear de Historia y Literatura, Ciencias y Artes

Revista quincenal aparecida en Palma en enero de 1875 como continuación de la Revista Balear de Literatura, Ciencias y Artes. En mayo de 1884 reanudó su publicación hasta diciembre de 1888 en que desapareció definitivamente. Según Miguel de los Santos Oliver, el final de la segunda época coincidió con la dispersión durante unos años del núcleo principal de escritores mallorquines de la "Renaixença". Dirigida por Josep Lluis Pons i Gallarza, sirvió para dar a conocer a jóvenes escritores e hizo posible que la literatura mallorquina se integrase en el movimiento "renaixentista". Un aspecto remarcable fue su aportación a los estudios históricos y literarios referidos a Mallorca. Se interesó también por la poesía popular y el folklore. En sus páginas se insertaron traducciones al Catalán y al Castellano de figuras de renombre de la literatura universal. Era bilingüe, pero los textos en prosa estaban escritos normalmente en Castellano y, en cambio, la poesía y la prosa literaria estaban escritas, generalmente, en Catalán. Tuvo como colaboradoreslas principales figuras de la literatura del momento: Marian Aguiló, Tomás Aguiló, Joan Alcover, Antoni Maria Alcover, Álvaro Campaner, Miquel Costa i Llobera, Juan Luis Estelrich, Bartomeu Ferrà, Tomàs Forteza, Manuel de los Herreros, Gabriel Maura, Mateu Obrador, Miguel de los Santos Oliver, Juan O'Neille, Pedro de Alcàntara Peña, Ramon Picó i Campamar, Josep Lluis Pons i Gallarza, José María Quadrado, Jeroni Rosselló y Josep Tarongí. En 1875 algunos que participaron en la confección del Almanaque Balear de1861 y redactores del Museo Balear publicaron el Almanaque Balear que duró hasta 1891. Era bilingüe, con muchos trabajos sobre literatura, agricultura, ciencias y otras materias.

Traducción libre de la entrada de la Gran Enciclopèdia de Mallorca", vol. 11, firmada por "CSV"

Miguel de los Santos en su obra Literatura en Mallorca (1902) dedica un capítulo a esta publicación, al tiempo que comenta la obra literaria de estos años.

Sobre Pons y Gallarza está el discurso Evocació de Josep Lluis Pons i Gallarza i Joan Alcover realizado por Joan Mas i Vives en el año 2009.

El anunciador balear : diario de noticias y avisos

Publicado en Palma desde 1878 hasta 1880. Fue reemplazado por La Opinión.

Información recogida en la GEM, vol. 1

***** ***** ***** ***** *****

La opinión : periódico político

Diario en Castellano editado en Palma desde mayo de 1879 a agosto de 1890. Se subtituló Periódico literario de noticias e intereses locales (mayo - junio 1879) y Periódico político (julio 1879 - agosto 1890). Inicialmente salía tres días a la semana, pero a partir de febrero de 1880 se publicó diariamente. Era el órgano del Partido Demócrata Posibilista y fue fundado y dirigido por Joaquín Fillol Pujol. En un principio tuvo como redactores a Joan Alcover, Antonio y Gabriel Maura y a Pasqual Ribot entre otros. La filiación de Antonio Maura al Partido Liberal fusionista de Sagasta (1881) favoreció la incorporación al diario de figuras como Eusebi Pasqual, Miguel de los Santos Oliver y Gabriel Vidal. La casi total aceptación por parte de los posibilistas mallorquines del caudillaje de Antonio Maura provocó su desaparición.

Información recogida en la GEM, vol. 12

***** ***** ***** ***** *****

L'Ignorància : revista crónica : orga y xeremíes d'una societat de mallorquins

Semanario en Catalán dialectal publicado en Palma (21 de junio de 1879 a 25 de julio de 1885). Fundado por Bartomeu Ferrà y Mateu Obrador que fueron director y redactor hasta el 25 de diciembre de 1880. A partir de esta fecha fue dirigido por Pere d'Alcàntara Peña excepto los primeros meses de 1884, en que volvió a hacerse cargo Mateu Obrador. Es la revista más importante de carácter costumbrista publicada en Mallorca. De algún número se llegaron a tirar 7500 ejemplares. Tenía un carácter eminentemente satírico y humorístico, con secciones fijas de "coverbos", adivinanzas, charadas, y "porrosfuyas", aunque también incluía artículos de opinión en general de ideología muy conservadora, y, especialmente, cuadros de costumbres y narraciones originales o recreaciones rondallísticas. Se encuentran las primeras "Rondaies" de Antoni Maria Alcover, una buena parte de los "Aigoforts" de Gabriel Maura y de las narraciones en prosa de Pere d'Alcàntara Peña, además de toda la obra catalana de autores como Antonio Frates, Frederic Valenzuela o Joan O'Neille. Colaboraron casi todos los escritores mallorquines de la época, a menudo con seudónimos difíciles de identificar. Bartomeu Ferrà (Mossèn Lluch, Un trobador d'aigos, Aliatar); Mateu Obrador (Goriet, Miranius); Pere d'Alcàntara Peña (L'amón March de Son Banya, Not Net, Pep d'Aubenya, Claret i Poquet); Gabriel Maura (Pau de la Pau); Tomas Fortesa (Filosofus, Madò Clara de Son Clar); Marcel·lina Moragues (Una Selvatgina); Antonio Frates (Nemo); Antoni Maria Alcover (Jordi des Racó); Bartomeu Singala (Un ferit d'ala, En Llorenç Malcasadís); Joan O'Neille (Toni Tro, Toni Tebacada); Sebastià Barceló (Mestre Grinos); Jaume Cerdà (Aliquid); Tomàs Aguiló (El sen Tià d'Alaró); Josep Tous (Pep de Palma, Pep de Tots); Antoni Maria Penya (Mestre Escriviu, Un missatge de Galdent); Frederic Valenzuela (Un rondaller); Jaume Martorell (El Sen Gurió); Ignasi Sureda (Un d'Artà); Ildefons Rul·lan (Un estudiant doblegat); Fracesc Casasnovas (Silencio); Miquel Garau (Barullo); Andreu Parera (Ferostes).

Fue continuada por el semanario La Roqueta (1887 - 1902, con interrupciones). Con el título L'Ignorancia aparecieron otras revistas, una del 9 de enero al 10 de octubre de 1902, y otra desde 1918 a 1921, pero fueron de escaso interés.

Lluis Ripoll realizó una edición facsimil (1970 - 1973)

Información recogida en la GEM, vol. 7, entrada firmada por "JMV"

Demà dissabte és la Marxa per l’Educació organitzada per l’Assemblea de docents

La Marxa per l'Educació comença a Inca a les 10:00 del matí i finalitzarà al Passeig del Born de Palma. Es preveu que l'arribada sigui sobre les 18h Allà es farà un parlament i després podrem gaudir d'un concert dels Taverners.

L'ajuntament de Santa Maria s'ha afegit entre les entitats adherides a la Marxa per l'Educació. La Unió de Pagesos fa donació de verdures i oli per a l'elaboració del dinar de Santa Maria que organitza l'AMIPA. Els beneficis s'ingressaran a la Caixa de Resistència.Al mateix temps, la Cooperativa Integral Coanegra oferirà fruita i aigua a Es Figueral (Marratxí)

 La Marxa per l'Educació també vol ser una marxa solidària, en especial amb el prop de mil treballadors de la planta de coca-cola que poden quedar al carrer.
Malgrat les negociacions hagin avançat, no deixa de ser un greuge per part d'una multinacional, que hi té beneficis, contra Mallorca. Les Illes Balears, amb milions de visitants, justifica el manteniment de la planta a Mallorca, i més en uns temps en què la feina escasseja. Per això, la Marxa per l'Educació se solidaritza amb aquest col·lectiu, silenciat, en el boicot a la Coca-cola durant el recorregut.

 Recordau que és convenient fer la inscripció per tal de poder solventar questions de caràcter logístic.

Tota la informació a  Marxa per l’Educació

- Inscripció a la marxa

1. Punt d’encontre i sortida: La concentració serà dissabte 12 d'abril a INCA a les 10h, es comprovaran inscripcions, es donaran indicacions als marxaires i es començarà a caminar.Lloc: Parc de davant l’Institut Berenguer d’Anoia, d’Inca (Carretera Palma-Alcúdia, s/n).
2. Primer tram (Inca-Binissalem): Carretera Palma-Alcúdia -> Avinguda del Rei Jaume II -> Avinguda del Rei Jaume I -> Carretera Palma-Alcúdia -> Carrer dels Teixidors -> Carretera Ma-13A.
3. Segon tram (Binissalem-Consell): Carrer del Conquistador -> Encreuament amb Carrer Biniali dins el nucli urbà, arribada aproximada de la marxa a les 11.15h -> Carretera Ma-13A -> Rotonda Ma-13A/Ma-2050 (talls intermitents, arribada aproximada de la marxa a les 12.45h) -> Carretera d’Alcúdia.
4. Tercer tram (Consell-Santa Maria del Camí): Carretera d’Alcúdia -> Carretera Ma-13A -> Carrer del Marquès de la Fontsanta -> Plaça Nova (arribada a les 13.30h). Dinar. Partida a les 14.15h -> Carrer de Jaume I -> Avinguda de Jaume III -> Carrer de Bernat de Santa Eugènia.
5. Quart tram (Santa Maria del Camí-El Figueral, Marratxí): Carretera Ma-13A -> Rotonda Ma-13A/PM-303 (arribada a les 15.35h) -> Rotonda Ma-13A/Rotonda d’entrada Urb. Sector 4-2-2 (coordenades 39.631556, 2.737480) -> Rotonda Ma-13A/Urb. Sector 4-3M44  (el Figueral), arribada a les 15.55h.
6. Cinquè tram (El Figueral, Marratxí-Palma): Avinguda del Prínceps d’Espanya -> Avinguda d’ Antoni Maura -> Carrer d’Aragó -> Carrer del Prevere Rafel Barrera -> Carrer de l’Argelaga -> Carrer de Miguel Fleta -> Carrer de Jacint Verdaguer -> Parc de les Estacions -> Plaça d’Espanya -> Plaça de la Porta Pintada -> Carrer dels Oms -> la Rambla -> Carrer del Jardí Botànic -> Plaça de Santa Magdalena -> Carrer de Sant Jaume -> Plaça del Rei Joan Carles I -> Passeig del Born (arribada a les 18h).

Ens veim tots i totes dissabte

     De nuevo nos reunimos en Llubí el día 6 para participar en las Fiestas de Primavera de la localidad. Y de nuevo competimos animadamente en la prueba de habilidad que los organizadores nos tenían preparada, en una calle habilitada para ello.

     Después de dejarnos con la duda del resultado, nos dimos una vuelta por Llubí y nos llegamos hasta su ermita para volver a la plaza del pueblo dónde dejamos expuestos nuestros coches mientras recuperábamos fuerzas.

     Y el lugar elegido para recuperar fuerzas fue el Restaurante Sa Taperera cerca de la iglesia. Al finalizar la comida, y representando la alcaldía, el 1er. Teniente de Alcalde el Sr. Antonio Vallespir Perelló hizo entrega de los premios además de un detalle sorpresa para una pequeña participante por ser su octavo aniversario. También se entregó a todos los coches participantes un obsequio de Conservas Rosselló.

Un 23,5% como indicador del sacrificio que está padeciendo toda una generación de jóvenes de menos de 25 años en España. Como clave de bóveda de que algo en nuestra Europa va en dirección equivocada. Que la media de desempleo sea de dos cifras a nivel de los 27 el pasado mes de marzo revela que nuestras cifras que superan el 50% entre los jóvenes en España son tan insoportables como la del resto de países. Por ello hay que dar soluciones. Mi primera experiencia laboral seria fue justo antes de aquella crisis de caballo de 1993. Tenía la impresión que valía la pena ir a la universidad, que había futuro, que tendríamos oportunidades, y que Europa era una garantía de ello. Lo sigo creyendo, y por ello defiendo que debe haber un punto y aparte en lo que se ha venido haciendo en Europa. Punto y aparte a la austeridad, a la falta de valentía política y de estímulos para el crecimento, punto y aparte para lanzar un Plan Marshall de inversiones que generen empleo, y sobretodo creemos oportunidades para la gente que tiene que ser el futuro de este continente. Cinco millones de jóvenes sin trabajo en Europa son incompatibles con la austeridad. Hay que acelerar la garantía juvenil que ha desbloqueado Europa, pero sobreto hay que proponer soluciones ya. Me rebelo contra la idea de que se pueda sacrificar a una generación entera. Necesitamos políticas públicas, inversiones que generen actividad, y que por supuesto permitan que mucha gente se lance sin red, como yo creía que se podía hacer a principios de los noventa.

El passat divendres 27 de setembre, en el ple extraordinari, es va aprovar el segon pla d'ajustament derivat de les mesures urgents del govern espanyol de lluita contra la morositat de les administracions públiques i de suport a entitats locals amb problemes financers. S’hi fixa que l'import total a abonar, per factures pendents als proveïdor puja a uns 4 milions cent mil € . Al mateix temps la Comunitat Autònoma de les Illes Balears reconeix un deute amb l'Ajuntament de Llucmajor per import de 1,6M €, que se pot descomptar, amb la qual cosa l'import del préstec a subscriure per atendre els pagaments dels esmentats proveïdors , arriba a 2,5M€ . S'han establert les condicions del préstec, un tipus d'interès del 6% a deu anys, amb dos any de carència. Aquest préstec s'ha de sumar al que ja es va formalitzar el 2012 per un valor de 20,9M€, per idèntica finalitat: fer front a factures pendents de pagar.

No tanquen ni la residència ni les piscines

Aquesta nova operació d'endeutament no necessitaria per si sola cap mesura extraordinària, però l'equip de govern va decidir, a demanda de l'oposició, modificar el pla d'ajustament elaborat al 2012. Al pla del 2012 apareixen, entre altres mesures, tancar la residència de persones majors de Llucmajor i les piscines de s'Arenal, dues mesures que amb la modificació del pla d'ajustament desapareixen.
No podem negar la satisfacció per la retirada de l'amenaça de tancament de la residència i les piscines de s'Arenal. Però hem de recordar que aquestes mesures mai es varen dur a terme gràcies a la forta oposició ciutadana que va provocar la rectificació per part de l'equip de govern de l'Ajuntament de Llucmajor quan el tancament pareixia inevitable.

Menys despesa, menys inversions.

A canvi, l'Ajuntament es compromet a fer una sèrie de retallades en el capítol de despeses. Concretament es retalla la partida de personal, reduint les hores extres que s'hauran abonar a la policia local i amortitzant certes places de personal recentment jubilat. També s'ajusten les partides corresponents a despeses corrents: material informàtic, material d'oficines, consum d'aigua...

Però la partida que més es veurà reduïda és la dotació pressupostàriaper a inversions, que passarà dels 785.000€ pressupostats al 2013 als 398.000€ per al 2014; és a dir, que patirà una reducció de quasi el 50%.Una reducció pressupostaria que entra en contradicció amb les necessitats dels nostres carrers, camins i places, que demanen a crits voreres noves, asfaltar i pintar. Millores que amb aquestes retallades hauran de continuar esperant.

El que no diu el pla d'ajust

Aquest segon pla d'ajust també acabarà amb una sèrie de mesures ja anunciades que no podran ser possibles. Una d’elles és la rebaixa de l’IBI per al 2014. Els darrers dies, amb l’arribada dels sobres amb les contribucions, tots els llucmajorers hem estat conscients del que suposa un augment del 12% d'IBI per al 2013. Un augment que hauria de ser puntual, ja que el nostre batle va anunciar que amb la revisió dels valors cadastrals que s'està realitzant de cara al 2014, suposaria un estalvi de cara als ciutadans de 3M€. Aquest 3M€ suposaven una reducció del 20% sobre el que l'Ajuntament recapta per aquest concepte. Hem de recordar que els valors cadastrals vigents són del 2007, sorgits, per tant, en plena bimbolla urbanística i que fan que el cost cadastral estigui molt per damunt del valor real.
Idò ja vos podeu oblidar d'aquesta rebaixa: l'Ajuntament ha anunciat que compensarà aquesta baixada del valor cadastral amb el tipus de gravamen que imposa el municipi, per garantir que la recaptació per IBI no pugui ser rebaixada durant el tres propers anys.

També han desaparegut de les inversions a curt termini la necessària construcció d’instal·lacions esportives municipals a la zona de les urbanitzacions. Una inversió promesa al programa electoral del Partit Popular de Llucmajor i que haurà d'esperar.

Deute: 55 M €

I és que la causa de tot això és el deute històric que presenten els comptes municipals, un deute que s'augmenta encara més amb aquest nou préstec, i que així s’apropa als 55M€. Un deute que és una llosa per a la recuperació dels comptes municipals i de la càrrega impositiva dels nostres veïnats. Un deute provocat per la mala gestió del mateixos que avui es volen posar la medalla del bon gestor. Encara esperem una explicació per conèixer en què es va gastar aquesta doblerada. Perquè la donada fins ara que “Eren altres temps” resulta, fins i tot, ofensiva.

Interessos

No hi ha doblers més tudats que aquells que es dirigeixen a pagar interessos. Idò aquest nou préstec a formalitzar duu associats 800.000€, 800.000 euros més, tudats. En aquest capítol poden compartir les culpes, tant amb el bancs que ofereixen interessos del 6% quan ells reben liquiditat a l’1%, com amb el govern central que permet aquest actitud d'usura. La suma dels interessos associats dels dos plans d’ajustament signats entre 2012 i 2013 augmenta la xifra a pagar a 7.500.000€. És a dir, hem de pagar 2000€ cada dia durant el propers 10 anys.

Falta d'informació

També ens crida l'atenció la manca d'informació que reben el ciutadans sobre tot això. Un ajuntament que funcionàs amb uns mínims criteris de transparència ja s'hauria encarregat de donar repercussió a una mesura tan important com un pla d'ajustament. Però per molt que cerqueu als taulells d'anuncis municipals o a la seva pàgina web no hi trobareu res al respecte. De fet, ni els mitjans de comunicació ordinaris s'han fet gaire ressò del tema. Ningú de l'equip de govern llucmajorer s'ha molestar a redactar una nota de premsa per informar sobre la qüestió. L'opacitat del que es fa i desfà dins de l'Ajuntament continua essent màxima per molt que uns intentem obrir finestres.

1.Què és l’etnopoètica?

És l’estudi de les formulacions/creacions verbals del folklore, amb el benentès que només podem parlar de folklore —citant la definció canònica de Ben-Amos que Ignasi Roviró reprodueix en el pròleg del llibre—, quan «hi ha una comunicació elaborada artísticament al si d'un petit grup on aquesta interacció es pot fer cara a cara (face-to-face) per tal de superar alguna dificultat» o bé per tal de satisfer alguna necessitat, com ara la de l’entreteniment, la de l’alliçonament (moral, vital o simplement pràctic), la de l’establiment dels límits identitaris del grup, la de la seva crítica, etc. Si hi ha intencionalitat comunicativa d’aquesta mena, hi ha folklore; altrament, estem fora del folklore per més que es reprodueixin una rondalla o una llegenda.

2. Que les rondalles tenen un contingut moral és un fet que ja s’havia manifestat anteriorment. Quina és la vostra aportació concreta, en aquest sentit?

Crec, amb molta circumspecció, que d’aportacions se’n poden considerar dues. La primera, reorientar el focus del missatge moral de la rondalla meravellosa (cal insistir que ens hem de cenyir a aquest tipus de rondalles perquè els altres subgèneres de rondalla tenen dinàmiques estètiques i estructurals molt diferents) cap a allà on rau veritablement el contingut del seu missatge: en la manera com estructura el relat, la línia d’acció, i en el disseny abstracte dels seus personatges, que són presentats com a figures portadores d’acció. Una acció que no deixa de ser moral sentit pur, atès que és concebuda en sentit teleològic o finalístic (l’acció humana té un sentit) i des de la perspectiva de l’eficàcia del dreturer, o sigui, des de l’eficàcia del qui actua segons la naturalesa virtuosa del que és. Certament que estem en un marc antropologicoètic coincident amb el que exposa Aristòtil a l’Ètica nicomaquea. I, la segona aportació, el fet de fonamentar-ho, és a dir, d’aportar un argumentari filosòfic en sentit estricte i de manera sistemàtica a partir del corpus complet catalogat de rondalles meravelloses del domini etnopoètic (i lingüístic) català.

3.En la introducció del vostre estudi manifestau la vostra preocupació per una eventual «buidor» moral o filosòfica de les rondalles. Una vegada fet l’estudi, podeu concloure que totes tenen una raó de ser filosòfica? O només unes quantes?

Em cenyeixo a la rondalla meravellosa. Efectivament totes tenen una raó de ser comunicativa en el sentit esmentat més amunt, que no es redueix exclusivament als seus continguts filosòfics, però veritablement totes tenen, en la seva pròpia estructura i disseny etnopoètic, un contingut filosòfic en forma de missatge antropològic (la visió de l’ésser humà) i moral (l’eficàcia de l’acció virtuosa, pròpia del qui actua amb dretura) que, implícitament, té la capacitat potencial d’alliçonar.

4.Valorau les versions dels recopiladors com a mers indicis. Una rondalla, al cap i a la fi, és oral...

Sí, i cada versió oral, que sigui realment folklòrica, no és sinó una concreció possible de la rondalla; per això cap versió folklòrica d’una rondalla no és en si mateixa «la» rondalla, simplement perquè això només és una mena d’abstracció secundària més o menys útil, pròpia d’estudiosos, però no pas una realitat ontològica (substantiva, perquè ens entenguem més fàcilment) a la que els agents de la comunicació folklòrica hagin pensat mai, ni tan sols remotament,  d’apel·lar-hi. En aquest sentit hem de no caure en el parany d’identificar una rondalla amb una de les seves versions recollides i escrites, és a dir, artificiosament fixades com a hipòstasi d’un presumpta rondalla. D’aquesta abstracció, concretada en la identificació dels esquemes argumentals, els estudiosos en diuen «tipus». Serveixen per aclarir-nos convencionalment de quin argument estem parlant amb qualsevol llengua que una versió hagi sigut recollida. En el llibre els tipus són els números que precedeixen el títol d’una versió. Per exemple: Alc.510A Na Francineta18/IV, fa referència a la rondalla recollida per Alcover, que pertany al tipus 510A del catàleg, amb el títol de versió «Na Francineta», que es troba a les corresponents referències bibliogràfiques expressades amb les xifres dels superíndexs; tipus que, en el catàleg internacional de rondalles, correspon al següent: 510A Cinderella (el tipus que popularment en el domini etnopoètic català identifiquem amb les versions de la Ventafocs o de la Cendrosa). Així, qualsevol investigador d’aquí o d’arreu del món sap de quina rondalla estem parlant amb el títol de «Na Francineta», amb completa independència del domini lingüístic d’on hagi sigut recollida.

5. Amb quantes recopilacions heu fet feina? I unificant les diferents versions, amb quantes rondalles?

Recopilacions, totes les del catàleg que contenen rondalles meravelloses, ni que sigui una de sola, o sigui, totes les que apareixen a les Fonts primàries de la Bibliografia (una norantena). He tingut en compte totes les versions de rondalles meravelloses catalogades, que són aproximadament un miler, de les quals en cito quasi 600 versions diferents fins a quasi 2700 vegades. Cal tenir en compte que moltes d’aquest miler de catalogades són esquemes narratius massa senzills o bé molt parcials o bé molt repetitius, que jo no he tingut en compte perquè no m’eren gaire útils per a les finalitats argumentatives i il·lustratives d’aquest treball. Tanmateix, la mostra és exhaustiva de tots els tipus de rondalla meravellosa reconeguts dins del domini català, que, a més, ha tingut en compte exemples d’arreu amb criteris de representativitat territorial tan complets com ha sigut possible.

6.Heu treballat amb els diferents corpus ja recopilats, entre els quals hi ha el d’Antoni Maria Alcover. Filosòficament, s’hi deixa veure la religiositat del recopilador?

Per descomptat que en el re-telling de les versions «literaturitzades» d’Alcover hi apareixen elements del seu catolicisme; tanmateix, això no és específic només d’Alcover i la significació que té no és tan trascendent com hom podria pensar d’antuvi. Per què? Doncs perquè el missatge moral realment significatiu de qualsevol versió (incloses les d’Alcover) no està ubicat en aquests elements, que per a la rondalla són clarament aleatoris i secundaris. Si no hi fossin (o bé se’n manifestessin d’altres en sentit contrari a la religiositat i a l’església, que serien igualment aleatoris) el missatge antropologicomoral quedaria incòlume. Això, òbviament, dins dels límits del respecte a les lleis del gènere per part de qualsevol recopilador. Si es transcendeixen, aquesta consideració queda directament invalidada. Per exemple, fóra el cas d’un re-telling novel·lador d’una rondalla, amb elements incorporats de subjectivitat i de densitat psicològica, completament aliens al disseny del gènere. Per a un etnopoeta aquesta mena d’«evolucions» del gènere no té el menor interès perquè se situa directament fora de la «creació artística» que és necessària de respectar perquè hi pugui haver folklore. Cal tenir en compte que en el cas de la rondalla meravellosa la fórmula de la seva creació artística rau essencialment en la seva estructura i en el disseny característic dels personatges, tal com ja he esmentat més amunt.

7.Datallau-nos breument els vostres referents en l’estudi i justifica-ho. Quins estudiosos us han marcat i us han servit de referència?

Per descomptat Vladimir Propp, que explicà l’estructura de la rondalla meravellosa basada en l’acció dels personatges; i Max Lüthi, que en va descriure magistralment el seu estil abstracte. Les dues aportacions em semblen genials. Igualment he tingut molt present les aportacions de la tradició d’investigació rondallística alemanya, anomenada amb el molt genèric nom d’escola «Märchenforschung». Quant als referents filosòfics el fonamental és, sens dubte, Aristòtil. L’estructura de l’humà i de l’acció descrit per ell s’adequa notablement (per bé molt simplificadament, és clar) a la concepció que implícitament hi ha a les rondalles meravelloses.

8. Quina és la clau de l’eficàcia pedagògica de la rondalla?

El seu disseny, que dibuixa els personatges com a figures i l’episodi com una nítida línia d’acció. Ambdues coses, a més del fet que l’heroi o heroïna siguin humans, fan que respecte dels seus receptors (singularment els més menuts) la diferència no sigui «de naturalesa» sinó només, en tot cas, «de grau». Un disseny perfecte per a una adequació perfecta a la ment d’un infant, que no naufraga en els oceans de la subjectivitat o de les densitats psicològiques impròpies del gènere. Nitidesa formal i claredat de contingut. Lüthi afirmava que «la rondalla meravellosa és perfeccionista». Ho encerteixo en escreix. Qualsevol que se submergeixi en el gènere descobrirà que aquesta afirmació és exacta i no té res d’exageració.

9.Quina importància té la forma, la retòrica, el vestit de la rondalla, en aquesta eficàcia?

Decisiva. Crec ja haver-ho insinuat prou. Sobretot, insisteixo, pel que té d’adequació als receptors principals del gènere. La rondalla meravellosa és una filigrana estètica, polidíssima, un producte poètic de la millor factura creativa. I per això mateix, també els receptors adults prou seduïts per la bellesa i el gaudi del relat, n’han fruït igualment.

10. En aquest sentit Antoni Maria Alcover farcia les rondalles, les reescrivia, les completava. Podríem dir que les seves versions, per això, podrien ser més eficaces que la primàriament recollida?

No. Ja he comentat que el seu farciment, sovint molt gras, no arribava a transgredir substancialment les lleis del gènere. La diferència entre les seves «recreacions» finals i el relat tal com l’anotava dels seus informants (el documentum medium entre la versió oral de l’informant i la versió «literaturitzada» d’Alcover) interessa als especialistes, però no el trobo especialment significatiu per als lectors d’Alcover, ni tan sols si s’hi acosten amb perspectiva més «folkòrica» que «literària». Això tampoc treu que, per a qüestions de detall, alguns elements no siguin significatius. Per exemple, des de la perspectiva actual les versions d’Alcover contenen elements propis de clixés sexistes (i fóra molt estrany, òbviament, que no fos així); tanmateix, cal tenir present que si el recopilador pot tractar el relat amb adjacències sexistes, la rondalla, en el seu missatge antropològic, no n’és en absolut, de sexista. Heroïna i heroi tenen una rigorosíssima condició d’igualtat en el seu tractament antropològic i moral. Si guanya el recopilador, estarem en una obra purament literària, fora de l’etnopoètica; si guanyen les lleis del gènere, estem dins de la rondalla i, aleshores, el missatge significatiu no serà el de les adjacències «ideològiques» sinó el que està amagat dins l’estructura del gènere. En Alcover crec que finalment guanya el respecte al gènere.

11. Què voleu dir quan afirmau que l’etnopoètica és una forma lúdica de la filosofia?

Doncs que es capgira la lent de visió amb què s’enfoca: si es fa des de la filosofia, i no des del «ludisme», es veu un objecte de factura poètica amb continguts antropològics i morals que, això no obstant, resulta lúdic perquè diverteix i se’n pot fruir. Ep!, entenguem-nos: diverteix i se’n frueix, fins i tot bo i interrogant-se’l filosòficament. L’una cosa es dóna amb l’altra; per això de l’etnopopètica rondallística se’n pot anomenar una forma lúdica de la filosofia...

12. Com aconsegueix la rondalla que el lector s’hi emmiralli?

Perquè resulta, pel seu disseny, enormement senzill de sentir-se en continuïtat amb la naturalesa humana de l’heroïna o de l’heroi —sense que això sigui en absolut destorbat pels elements meravellosos—, i perquè la peripècia fonamental latent en totes elles tracta d’una experiència que experimenta tot ésser humà: la que il·lustra (i explica) el pas de la infantesa a la maduresa gràcies a l’arsenal moral d’una acció amb sentit i de la provisió de l’eficàcia de les virtuts. Aquesta peripècia (tan humana) és desencadenada per una mancança o una agressió i acaba amb la seva superació i, normalment, amb el reforç del matrimoni i la pujada al tron (o d’altres formes equivalents d’enriquiment), que són una clara simbolització de l’arribada de l’adultesa (sexualitat adulta) i de l’autarquia (superació definitiva de la pobresa). Tot plegat, implica l’assoliment de la felicitat.

13.Com funciona el sistema de les virtuts. Explicau-nos-el breument. Funciona avui aquest sistema? Com ho relacionaríeu amb la caiguda de valors que patim els darrers anys, o dècades?

Funciona de manera molt esquemàtica, altramet fóra incomprensible a la intel·ligència d’un infant. De la virtut se’n pressuposa, simplement, la seva eficàcia i se n’estalvia la seva presentació dilatada en el temps (cosa totalment impossible de fer per a la ucronia i el temps intern de la rondalla). Així, funcionen una mica «mecànicament»; aquesta és la manera com el missatge antropologicomoral de la rondalla ha trobat de fer-se totalmet entenedor. La rondalla presenta una panoràmica humana i moral coherent i clara i, per descomptat, creïble, congruent sense esforç per a qui encara no coneix la gamma dels grisos i es beneficia del recurs pedagògic de la polarització i els extrems. Per això funciona tan eficaçment. Ara, si aquest sitema de les virtuts funciona actualment o no, tan sols depèn de la concepció filosòfica que s’adopti. I, sobre la presumpta caiguda de valors, no hi ha molt a dir-hi: a cada època cauen valors i se n’edifiquen de nous o bé se’n recomponen. I, que consti, no cal fer professió de nietzscheanisme per afirmar tal cosa; n’hi ha prou amb no ser un jutge visionari del sempre «fatídic» present. Jo no sóc tan imprudent per gosar tant.

14.Finalment, la rondalla transmesa oralment, com a mínim a la societat occidental, és un residu gairebé extint. Com es transmeten avui aquestes lliçons morals que transmetien les rondalles? Quin element fa la seva funció?

No en tinc ni idea, a banda de meres especulacions massa vagues per a ser seriosament compartides. El que es pregunta són figues d’un altre paner...

 Cent per Cent (abril 2014, Manacor)

 ***

Anarcoefemèrides de l'11 d'abril

Esdeveniments

- Surt L'Homme Libre: L'11 d'abril de 1891 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic anarquista L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, publicat pel grup del mateix nom. N'eren administradors Léon Dauphin, encarregat del comitè recaptador del suport econòmic per als anarquistes espanyols, F. Pintelon i A. Reniers; i l'impressor Alexandre Longfils. Els articles es publicaven sense signatura. D'antuvi setmanal i després quinzenal, sortirà fins al 10 de desembre de 1892, quan cedeix el lloc a La Débâcle.

***

- Surt Bulletin of the Anarchist Red Cross: L'11 d'abril de 1924 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del Bulletin of the Anarchist Red Cross. Aquesta publicació va fer una crida als treballadors americans i a les seves organitzacions per pressionar les autoritats bolxevics i aconseguir el cessament de les persecucions i empresonaments dels quals són víctimes els treballadors russos i els militants revolucionaris socialistes, sindicalistes i anarquistes, que no s'adhereixen a la dictadura comunista. L'Anarchist Red Cross Society, responsable del Bulletin, també va editar la publicació en jiddisch i en anglès Behind the bars, de la qual només va treure un número el gener de 1924.

***

- Míting pro Hospitals de Sang: L'11 d'abril de 1937 se celebra a la plaça de toros Monumental de Barcelona (Catalunya) un míting de clausura de la«Setmana d'agitació pro Hospitals de Sang no subvencionats oficialment», organitzat per la Federació Local de Sindicats Únics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte Roberto Alonso, secretari de la Federació Local de Sindicats Únics, i hi van intervenir Soler, de la Comissió Pro Hospitals de Sang; Miguel Espinar, del SindicatÚnic d'Espectacles Públics; el doctor Félix Martí Ibáñez, director general de Sanitat; Joaquín Cortés, del Comitè Regional de Catalunya de la CNT; i Frederica Montseny, que intervingué no com a ministra de Sanitat sinó en representació del Comitè Peninsular de la FAI. Joaquin Cortés digué que les divergències de criteri entre els diferents partits i organitzacions del bloc antifeixista cada cop s'accentuarien més i més, ja que en aquest bloc hi havia tres tendències: els que desitjaven retornar a l'status quo republicanodemòcrata, els que volien guanyar la guerra però no volien modificar l'organització econòmica de la reraguarda i els que pensaven que el moviment del 19 de juliol no era simplement una resposta a un aixecament militar sinó una pugna per la revolució social. Frederica Montseny justificà la presència de la CNT i de la FAI en els governs de la II República i de la Generalitat de Catalunya i digué que no es podia dissociar la guerra de la revolució,«encara que calia donar a aquesta un sentit de responsabilitat»; també va fer una crida a la unió sindical entre la CNT i la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Una nodrida representació de l'agrupació«Los Amigos de Durruti» portà una gran pancarta on demanava la llibertat de l'anarquista Francisco Maroto del Ojo i de«tots els presos antifeixistes víctimes de l'estalinisme» i durant tota la intervenció de Frederica Montseny l'esbroncà amb xiulades, demanant la llibertat de Maroto i cridant «Fora política! Fora Govern!», tot provocant un gran escàndol. Roberto Alonso tancà l'acte i la banda i els cors de la Creu Roja interpretà diversos himnes.

***

- Atemptat a Rudi Dutschke: L'11 d'abril de 1968, a les 5.23 hores, al Kurfürstendamm de Berlín Oest (República Federal d'Alemanya) el líder intel·lectual de la revolta estudiantil anarcomarxista anomenada «Moviment del 68» Rudolf Dutschke --Rudi el Roig, com li deia la premsa sensacionalista--, que havia anat a la farmàcia per comprar un medicament per son fill Hosea Che, és víctima d'un atemptat perpetrat pel jove aturat ultradretà del grup Springer, Erwinn Josef Bachmann, qui li va disparar tres trets al cap al crit de «Porc comunista!». Malgrat la gravetat de les ferides va sobreviure, però amb unes seqüeles importantíssimes. Després d'aquest atemptat va haver-hi impressionants lluites de carrer a moltes ciutats alemanyes i europees i va ser un dels fets que va radicalitzar el moviment estudiantil alemany, radicalització que portaria a la creació de la Rate Armee Fraktion (Fracció de l'Exèrcit Roig). El neonazi que va atemptar contra Rudi Dutschke va mantenir correspondència epistolar amb aquest i va acabar suïcidant-se a la presó. Molts analistes polítics van responsabilitzar de l'atemptat Axel Springer, magnat de la premsa dretana i propietari de Bild Zeitung, que sempre va mantenir una forta campanya contra Dutschke.

Naixements

- Aldred Amiguet: L'11 d'abril de 1885 neix a Le Sépey (Ormont-Dessous, Vaud, Suïssa) l'anarquista, sindicalista revolucionari, antimilitarista i lliurepensador Alfred Amiguet, que va fer servir el pseudònim de Louise Desprès. Sos pares es deien François Amiguet i Caroline Gasser. Quan era adolescent s'introduí en el pensament anarquista llegint Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. A començaments del segle conegué Luigi Bertoni durant una conferència a Montreux (Vaud, Suïssa), de qui esdevingué un gran amic i col·laborador. D'antuvi treballà de tipògraf i posteriorment com a obrer de la construcció (pintor, electricista, etc.). En 1905 s'instal·là a Morges (Vaud, Suïssa) i en 1906 a Vevey (Vaud, Suïssa). L'octubre de 1906 va ser condemnat a Saint Claude (Franc Comtat, Arpitània) a un mes de presó per haver«entrebancat la llibertat laboral». En 1907 va ser nomenat delegat, amb Auguste Rouiller, Burnier i Légéret, de la Unió Obrera de Vevey i participà activament en la vaga general de març d'aquell any en aquella ciutat, fet pel qual va ser condemnant el 8 d'agost de 1907 a 15 dies de presó per haver bufetejat un soldat. Entre 1907 i 1908 va ser secretari de la Federació de les Unions Obreres de la Suïssa Romanda (FUOSR). Va ser nombroses vegades condemnat per«ultratge a l'autoritat», com ara a 30 dies de presó el 15 de novembre de 1907 per fer discursos públics anticapitalistes i antigovernamentals a Vevey amb el secretari de la Unió Obrera de Lausana Gustave Noverraz o a 15 dies de presó i 50 francs de multa el 15 de gener de 1908, amb Henri Baud i Henri Bornand, arran d'un article aparegut el 19 de gener de 1907 en La Voix du Peuple, òrgan sindicalista revolucionari publicat a Lausana del qual era col·laborador habitual, signant sovint com Louise Desprès o A.A., i del qual va ser editor responsable entre 1911 i 1914. En 1908 també va ser empresonat un mes per la negativa a presentar-se a la inspecció militar. Visqué durant 14 mesos a Niça (País Niçard, Occitània). El setembre de 1910 s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on col·laborà estretament amb Bertoni. Quan esclatà la Gran Guerra participà, amb Auguste Bérard, Bertoni, Georges Herzig i altres, en una assemblea anarquista antibel·licista. Entre 1914 i finals dels anys vint, col·laborà en Le Réveil anarchiste, dirigit per Bertoni. El desembre de 1914 assistí, amb Moïse Kneller, Bertoni i Carlo Frigerio, entre d'altres, al congrés de la Unió Obrera de Lausana. Entre 1915 i 1918 col·laborà en el periòdic sindicalista revolucionari Le Falot, de Clovis Pignat. Quan Bertoni va ser empresonat arran del muntatge policíac del «Complot de Zuric», entre 1918 i 1919 va fer una sèrie de conferències exigint el seu alliberament. Posteriorment als fets de la sagnant repressió obrera del 9 de novembre de 1932 a Ginebra, va ser interrogat per la policia. Entre 1939 i 1946 col·laborà en Le Réveil clandestí i, després de la mort de Bertoni, en les noves sèries de Le Réveil (1947-1960), figurant com a editor responsable entre 1947 i 1950. Conservà una part important dels arxius de Le Réveil i de la Biblioteca Germinal, els quals van ser donats al Centre Internacional de Recerques Anarquistes (CIRA) quan aquest va ser fundat en 1958. Aldred Amiguet va morir el 27 d'abril de 1963 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), arran d'una crisi cardíaca, i va se incinerat l'1 de maig en presència de nombrosos companys, entre ells André Bösiger, el qual li reté un emotiu homenatge en nom del grup editor de Le Réveil. Estava casat amb Emma Nallet.

***

- Georges Salanson: L'11 d'abril de 1898 neix a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'anarquista individualista Georges Pierre Marie Salanson. Fill d'una família francesa de magistrats i d'alts funcionaris, son pare era jutge de pau i visqué a Florac (Llenguadoc, Occitània) la seva infantesa, rebent una educació burgesa i una sòlida cultura. A començament dels anys vint freqüentà els cercles llibertaris de París (França) i col·laborà en Le Libertaire. En 1921 sos pares, arran del seu matrimoni amb Anne Alyra, li van donar la suma de 60.000 francs. El 4 de novembre de 1923 va ser detingut i condemnat el 14 d'aquell mes a tres mesos de presó i a 100 francs de multa per«apologia del crim de Germaine Berton» en un article publicat en Le Libertaire. En 1924 era secretari del grup anarquista el XV Districte de París. L'octubre de 1925 va ser condemnat per «provocació a l'assassinat» a tres mesos de presó o 500 francs de multa i el 15 i el 24 de desembre de 1926 a penes de tres i de dos anys, respectivament, per «abús de confiança i estafa». El desembre de 1929 finançà amb les seves expropiacions el llançament de La Revue Anarchiste, publicació oberta a totes les tendències anarquistes; però aquest llançament va ser durament criticat per militants de la Unió Anarquista Comunista (UAC) que li van reprotxà l'haver usurpat el títol de la seva antiga revista, editada entre 1922 i 1925 per Sébastien Faure, tot denunciant aquesta edició com una estratègia comercial al marge de la propaganda llibertària. Un informe policíac de març de 1929 el qualifica de pederasta, drogoaddicte i ocultista, i a partir d'aquestes dates desapareixerà dels cercles llibertaris. El 12 de febrer de 1931 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a tres anys de control domiciliari per haver ferit el 3 d'octubre de 1930, als jardins del Camp de Mart de París, Jean Pougin. Partidari de la «presa individual», segons la policia, el 23 de maig de 1932 desvalisà la caixa forta (213.000 francs) del notari Chaslot de Saint-Denis (Illa de França, França) on havia entrat contractat com a jardiner sota el nom de Roger Combet-Farnoux, un company que li havia deixat la seva documentació militar. Aquest fet l'obligà a amagar-se i a abandonar les activitats polítiques, i amb els diners va comprar a Finisterre el iot Jock. El 25 de desembre de 1934 va ser detingut a L'Estaque de Marsella (Provença, Occitània) i tancat a la presó de Saint-Charles arran del seu rebuig a pagar 6.000 franc en concepte de reparació del seu iot. Amb el vaixell viatjà per Espanya i per Bulgària. Posteriorment va ser detingut en diverses ocasions per estafes i possessió de documentació falsa i el 2 de maig de 1935 va ser condemnat per l'Audiència de Var (Provença, Occitània) a vuit anys de presó i a la relegació perpètua per temptativa de fabricació de monedes de plata.

***

- Enric Barberà Tomàs: L'11 d'abril de 1908 neix a Alcoi (Alcoià, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Enric Barberà Tomàs, conegut com Carrasca. Després de fer els estudis primaris a Agres (Comtat, País Valencià), on havien nascut sos pares, entrà a treballar en una fàbrica de barrets a Alcoi i, quan aquesta tancà, com a cambrer en un cafè, moment en qual s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), arribant a ser delegat sindical en la seva empresa. Anarquista de la tendència naturista i vegetariana, creà una societat anarconaturista que disposava d'una petita biblioteca i on s'organitzaven excursions, cursos, conferències, audicions musicals, etc. En un indret alcoià anomenat Els Canalons, els membres de la societat, a cop de pic, van fer una explanada, construïren una presa al rierol i muntaren un trampolí a la roca, a més de plantar arbres fruitals i flors, convertint el paratge en un idíl·lic verger on practicar el naturisme. També fou un entusiasta de la gimnàstica i de l'esport, exercint de professor d'educació física i aconseguint una extraordinària resistència física, comparable a la resistència d'una carrasca, d'aquí el malnom. Va ser íntim amic del militant anarconaturista i escriptor alcoià Agustí Belda Carbonell. El juliol de 1931 participà en un míting ambÀngel Ferrer, Mira i altres. Durant els anys republicans, amb Rafael Martí, va ser l'animador del Sindicat d'Oficis Diversos (SOD) de la CNT alcoiana. El gener de 1932 fou delegat pel SOD d'Alcoi al Ple Regional confederal i el juliol de 1934 al Ple Nacional de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, es va fer milicià de la Columna Alcoiana que partí el 7 d'agost de 1936 cap al front de Còrdova, per lluitar a les zones de Pedro Abad, Espejo, Castro del Río i Cerro Muriano. Quan retornà a Alcoi, va ser nomenat vicepresident de la Conselleria d'Avituallament de l'Ajuntament, càrrec que exercí fins a la seva mobilització per combatre al front de Llevant. Després de fer un curs a l'Acadèmia Militar de Bètera (Camp de Túria, País Valencià), va ser nomenat tinent de l'Exèrcit republicà i el 15 de gener de 1939 capità de la 82 Brigada Mixta. El març de 1939, amb el triomf feixista, es trobava de permís a Alcoi on sa companya Francisca Llorens, davant el perill d'una detenció, l'animà a fugir, cosa que refusà argumentant que no havia fet res de dolent i que l'únic que se li podia reprotxar era haver anat al front. Després d'uns dies a València a casa d'un amic, retornà a Alcoi, on va ser reconegut, detingut i tancat a la presó valenciana de la cartoixa de Porta Coeli. Més tard va ser traslladat a Alcoi i després a Alacant. El 6 de juny de 1941 va ser jutjat en consell de guerra acusat de diversos delictes (participació en l'atac de la caserna d'Alcoi, simulacre d'execució d'una persona, organització de la Columna Alcoiana confederal i haver donat conformitat a l'execució de sis persones de dretes a la població cordovesa de Pedro Abad) i, malgrat diversos testimonis favorables, condemnat a mort. Després d'un nou judici d'apel·lació el 5 de setembre de 1942 a Alacant, on testimonis l'exculparen --com el del seminarista Antonio García Sánchez, al qual Barberà havia salvat la vida--, la seva condemna de mort va ser refermada. Entre el 5 de juny de 1941 i el 14 de setembre de 1942 va escriure clandestinament, fent servir paper higiènic, un diari a la seva cel·la de la presó de Banalua d'Alacant, on descriu amb cruesa les saques, l'angoixa de les famílies dels presos, el patiment dels condemnats, etc. Enric Barberà Tomàs va ser afusellat el 16 de setembre de 1942 a Alacant (Alacantí, País Valencià) i enterrat al cementeri d'aquesta ciutat --vint anys més tard les seves restes van ser traslladades al Cementiri Municipal d'Alcoi. El diari va arribar a sa vídua dissimulat al farcell del seu company i l'amagà en una ampolla hermèticament tancada que enterrà per por a represàlies. En 1994 aquest diari va ser transcrit i publicat modestament a Alcoi per sa filla Marcela i en 2003, gràcies l'interès de l'escriptora Rosa Montero, publicat a Barcelona per l'editorial RBA sota el títol Estampas de luz. Diario de un condenado a muerte (1941-1942).

***

- Georges Gourdin: L'11 d'abril de 1915 neix a Livry-Gargan (Illa de França, França) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Com a dissenyador industrial treballà per a la«Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité, òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un dels últims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

***

- Matilde Saiz Alonso: L'11 d'abril de 1917 neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarquista Matilde Saiz Alonso. Durant l'estiu de 1936 participà en la defensa de Sant Sebastià (Guipúscoa, País Basc) i quan caigué la ciutat a mans de les tropes feixistes creuà els Pirineus. Retornà a la Península per Catalunya i a Barcelona s'enrolà en la «Columna Roja i Negra», on conegué un dels seus organitzadors, l'anarquista Francisco Sansano Navarro, amb qui s'uní sentimentalment i es casà en 1941. Quan estava a punt d'acabar la guerra, es dirigí amb son company i son fill Helios cap a Alacant amb l'esperança de pujar a un vaixell cap a Orà. Frustrada la fugida, fou detinguda i internada al camp de concentració de «Los Almendros». Sansano fou empresonat a la plaça de toros d'Alacant; jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó i tancat a Belchite, on el va seguí sa companya. Després visqué amb son company a València i a partir de la dècada dels seixanta a Santa Coloma de Gramanet. Matilde Saiz Alonso va morir l'11 de juny de 1984 a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya).

Francisco Sansano Navarro (1911-2002)

***

- Pilar Molina Beneyto: L'11 d'abril de 1949 neix a Bocairent (Vall d'Albaida, País Valencià) l'escriptora, fotògrafa, documentalista i investigadora històrica anarcofeminista Pilar Molina Beneyto. Va estudiar a l'escola pública, al Col·legi Nacional Lluis Vives, però quan tenia 14 anys va haver d'abandonar els estudis per treballar i ajudar sa família. Tota la seva formació posterior serà autodidacta. A la seva localitat es va implicar en associacions culturals, però ofegada per l'ambient, marxà a Madrid. Després emigrà a França i a Anglaterra, fet que li va possibilitar aprendre idiomes i fer cursos de secretariat. En tornar a la Península, va treballar com a intèrpret a«Ferrer Puerto Assegurances» de Bocairent i més tard a l'empresa «Manuel Mas» de València. En aquests anys començà la seva militància anarcosindicalista i feminista i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), alhora que freqüentà grups de dones i participà en diverses campanyes (divorci, avortament, planificació familiar, premsa feminista, etc.). Quan l'escissió de la CNT es decantà per la nova organització, la Confederació General del Treball (CGT). També començà a treballar en la Fundació d'Estudis Llibertaris Salvador Seguí (FELSS) de València. Com a documentalista, enregistrà, primer en cintes i després en pel·lícula, el testimoni de bona part dels militants valencians confederals. Va vèncer el càncer i va patir diverses operacions als canells a causa del seu treball com a mecanògrafa. Entre l'1 i el 4 de desembre de 1999 participà en el congrés internacional «L'exili cultural de 1939. Seixanta anys després», organitzat per la Universitat de València. En 2002 col·laborà en l'exposició«La escritura de la memoria: la memoria escrita de la classe obrera», organitzada per la UNED a Àvila. En 2004 intervingué en l'homenatge a Luce Fabbri. En 2006 va participar en les Jornades Feministes de València i després en les de Còrdova. Com a historiadora, publicà nombroses biografies de dones anònimes en la premsa anarcosindicalista (Al Margen, El Noi, Noticia Confederal, Rojo y Negro, etc.). Va portar el programa feminista «Mujeres Libres» en Radio Klara i prologà diversos llibres (Sara Berenguer, etc.). Va organitzar molts dels actes de la FELSS i xerrades i debats feministes a València, com les «Trobades dels Grups de Dones de CGT». Participà a jornades sobre les guerrilles i el maquis a Santa Cruz de Moya (Conca), Jerte (Càceres) i Catalunya. També assistí a les reunions de la Federació Internacional dels Centres d'Estudis i de Documentació Llibertaris (FICEDL). Com a fotògrafa va realitzar excel·lents reportatges sobre les campanyes per salvar El Cabanyal, el barri del Carme, el Botànic, etc. Entre els seus documentals podem destacar El siglo XX en femenino. Ellas ponen la voz y la palabra (2000),Dues Mirades, un camí. Manuel Monleon, un crit pegat a la paret (2004), Sempre serà la Pastora (2004) i SOS Papa (2005, amb altres). Pilar Molina Beneyto es va suïcidar el 7 de febrer de 2008 a València (València, País Valencià) i va ser incinerada dos dies després al Cementiri General de València amb l'homenatge de familiars, amics i companys. Deixà un nombrós material documental inèdit i deixà per escrit que formés part d'una associació nova que portés el nom de «Dones i Homes Lliures».

Defuncions

- Miguel González Espada: L'11 d'abril de 1944 –5 de novembre de 1944, segons altres fonts– és assassinat a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel González Espada. Havia nascut en 1913 a Calanda (Terolo, Aragó, Espanya). Pagès, milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop militar feixista, el 24 de juliol de 1936 s'allistà en la «Columna Durruti» i amb la militarització va ser nomenat capità de milícies del I Batalló d'Infanteria de la 119 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Pogué fugir dels camps de concentració francesos en 1943 i, amb Enric Melich Gutiérrez i Pedro Pérez, en plena ocupació nazi, organitzà una xarxa d'evasió que traslladava resistents, jueus i perseguits cap a Andorra. L'11 d'abril de 1944, quan treballava de llenyataire a Montfort de Bolzana (La Fenolleda, Llenguadoc, Occitània), va ser assassinat d'un tret a la nuca, juntament amb Antonio Rodríguez i els socialistes Pedro Pérez i José Ibáñez, per sicaris estalinistes davant la seva negativa a unir-se a la procomunista Unió Nacional Espanyola (UNE). A la seva tomba figura com a«afusellat per un escamot feixista».

***

- Marcel Gromaire: L'11 d'abril de 1971 mor a París (França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Havia nascut el 24 de juliol de 1892 a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França). Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de París. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. A partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson (Llemosí, Occitània). També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París amb la pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

***

- Jacques Prévert: L'11 d'abril de 1977 mor a Omonville-la-Petite (Normandia, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert. Havia nascut el 4 de febrer de 1900 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França), i va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el textMort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents.

Actualització: 11-04-14

Estoy convencido de que a IU le sobra la razón en la crisis del gobierno andaluz. Por esto, voy a prescindir de análisis políticos o partidistas y me voy a ceñir a unos cuantos hechos que me parecen tan irrebatibles como clarificadores.

1) La crisis empieza con la acusación  por parte de la Presidenta de Andalucía de que IU, con el realojo de provisional de un grupo de familias desahuciadas por vía judicial, se había situado fuera de la ley;  en algunos medios se mencionaba incluso la palabra "prevaricación"

2) Una acusación de esta naturaleza es muy grave, va más allá de lo político y se sitúa en lo estrictamente jurídico. Como los políticos no hemos de ejercer de juristas, si la presidenta de un gobierno responsable  formula una acusación así, es obligado que lo haga teniendo en la mano un informe jurídico que avale sus tesis. No ha sido el caso. Dos días después, el informe no aparece y, si no llega a aparecer con fecha anterior al estallido de la crisis, Susana Díaz quedará descalificada para el ejercicio de su función (Dicho sea de paso: ¿cómo es posible que los medios de comunicación no le estén exigiendo a la Presidenta la publicación de este informe?... ¿o es que se puede provocar una crisis de gobierno sobre una opinión jurídica no fundamentada?)

3)  IU, en cambio, sí ha hecho públicos documentos que avalan su actuación : la sentencia ordenando el desahucio de la corrala en la que el juez también mandata a las instuticiones a "proveer soluciones para las familias desalojadas con menores o en riesgo de exclusión social" y también  la propia normativa andaluza relativa al acceso a las viviendas de protección oficial que contempla - como pasa en todas las que yo conozco de similares características - una vía de acceso extraordinaria y urgente para los casos, una vez más, de riesgo social. Como teniente de alcalde y como Conseller autonómico he tenido ocasión de intervenir en diversos procesos de realojo de estas características y a nadie se le ha ocurrido aducir, ni siquiera al PP de Baleares, que se estaba incumpliendo ningún tipo de norma... y ,muchísimo menos si se trata de un realojo provisional y no de la adjudicación definitiva de una VPO!!!

4) Ahora acabo de ver en la televisión a la presidenta andaluza diciendo que los miles y miles de andaluces que estaban esperando una vivienda pública "no podían ver" como les pasaban por delante personas sin otro mérito que haber ocupado ilegalmente un edificio. Con estas declaraciones, Susana Díaz ha pasado de la posible irresponsabilidad a la flagrante mentira. Ella sabe perfectamente que, afortunadamente, ser demandante de vivienda pública es algo muy distinto de estar en riesgo social y que los desahuciados de la Corrala han sido protegidos por esta condición y no por nada que tenga que ver con el hecho de que ocuparan un edificio, fueran titulares del alquiler o propietarios embargados. Susana Díaz, pues, ha mentido y lo ha hecho, como muy bien ha dicho Ada Colau, de la peor manera posible : intentando enfrentar a unos pobres contra otros. Como diría Amaral "Que dios la perdone porque yo no"

ACTE D'HOMENATGE ALS REPUBLICANS amb l'actuació DE TAVERNERS Dilluns 14 d'abril a les 19:00. Abril de República XI. Us esperam!

 Del blog "Escriure per no callar":

El 14 d’abril és una data que roman en la memòria de milions de ciutadans que enyoren els valors pels quals van morir centenars de milers de persones que aspiraven a un món millor. Malgrat el descrèdit de la política, i la pudor que desprèn la corrupció de les persones que la utilitzen per servir-se d’ella, cal reivindicar el respecte per a les persones que la exerceixen amb dignitat en defensa dels ciutadans i dels valors republicans.

Al maig de 1931 l’impremta Gutemberg de Guadajara va distribuir un full, on resumia els valors republicans en deu manaments, que deia així: “El primero, amar a la Justicia sobre todas las cosas; el segundo, rendir culto a la Dignidad; el tercero, vivir con honestidad; el cuarto, intervenir rectamente en la vida política; el quinto, cultivar la inteligencia”; el sexto, propagar la instrucción; el séptimo, trabajar; el octavo, “ahorrar”; el noveno, proteger al débil; el décimo, no procurar el beneficio propio a costa del perjuicio ajeno”.

El full continuava comentant cadascú dels manaments aclarint els conceptes. Sobre els dos primers deia: “Quien ama la justicia sobre todas las cosas no hace daño a nadie; respeta los derechos ajenos y hace respetar los propios. Quien rinde culto a la dignidad, se lo rinde a la libertad y la igualdad; ni avasalla a nadie, ni por nada se deja avasallar; ni reconoce primacías innatas, ni acata privilegios infundados”. I sobre el desè comenta: “que veda todas las explotaciones del hombre por el hombre, y todas las protecciones legales consistentes en aumentar los provechos de unos a costa de los bienes de otros”.

Tres anys de guerra civil i quaranta anys de dura repressió i dictadura van necessitar els enemics d’aquestes idees per acabar amb elles. Van invertir tanta energia en aconseguir-ho que encara avui, després de més de trenta anys de democràcia, no hem sigut capaços de recuperar-les. Però val la pena fer-ho per la salut ideològica ciutadana i per higiene democràtica. Cal reivindicar els valors republicans i tornar a cridar sense por i amb totes les nostres forces: Visca la República !!

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)

Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.

Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.

Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Llegesc aquests dies que la direcció d’IB3 ha ordenat els seus periodistes i locutors que a partir de l’ú de maig han de “salar” quan parlin per antena. Han de salar els conductors dels programes de ràdio. Han de salar els presentadors de les notícies a la televisió. Han de salar els redactors quan posin un off als vídeos.

Sostenen les autoritats de les Illes que d’aquesta manera IB3 s’atracarà més a allò que ells anomenen “lo nostro”.

No som filòloga, però alguna coseta vaig aprendre a l’escola de primària i a l’institut (els mateixos centres i els mateixos anys on va anar la consellera Juana Mari Camps) Alguna cosa vaig aprendre a la facultat de Ciències de la Informació. I alguna cosa m’ha quedat d’algunes lectures dels textos fonamentals que aborden els temes lingüístics relacionats amb la llengua, els dialectes i les formes locals. Però no em sent capacitada per a argumentar aquí perquè aquesta decisió política em sembla una endemesa, una pocasoltada, un atac a la unitat de la llengua i moltes altres coses que no seria elegant dir aquí.

En el que sí que em vull fixar és en la reacció dels ciutadans. Veig aquests dies a les xarxes socials una reacció natural i furibunda contra la decisió de fer “salar” a la ràdio i la televisió públiques de les illes. Ja he llegit alguns comentaris on es convida els ciutadans a abandonar IB3, a deixar de veure-la o d’escoltar-la, a dessintonitzar-la dels dials. També es demana als grups de l’oposició que no facin els joc als manaires que prenen decisions al marge de l’acadèmia i no participin de programes o debats que es programin a l’ens.

Modestament, això em sembla un error. Tenc una mica d’experiència amb el que ha passat a Radiotelevisió Valenciana. A cop passat és fàcil veure que un dels motius que han propiciat el tancament d’RTVV és la desafecció ciutadana vers la seua ràdio i televisió pública. Fa molts anys les persones progressistes, les persones preocupades per la llengua i la cultura valencianes, les persones amb un pensament obert i plural, les minories... van veure com no tenien espai a RTVV. Les seues lluites, les seues batalles, els seus anhels... no eren mai reflectits a la pantalla de Canal 9. A poc a poc, aquest amplíssim segment social va abandonar Canal 9. Era el més còmode. A més, teníem TV3 que s’avenia més al nostre pensament, pensaven. Això va fer que deixaren molt d’espai que ràpidament va ser cobert pels sectors més rancis i més abruptes de la dreta i el blaverisme. El Partit Popular es va ensenyorir de les ones i de l’espai radioelèctric. Les graelles de programació es van omplir de programes, de tertulians castellanoparlants, de xuclassangs i d’aduladors del partit en el govern. Se sentien còmodes. Ningú ja no els criticava. Ningú no els feia cas. Els sectors més cultes, més progressistes... havien abandonat Canal 9 i Ràdio 9. Per això va ser tan fàcil tancar-la. Per això molts van dir “no la trobarem a faltar”. Per això molts van dir “pel paper que fa, que la tanquin”. Ara els valencians no tenim mirall –espill- on mirar-nos. Ara ni tan sols ens podem veure deformats. Ara no ens podem veure de cap manera. No tenim Canal 9, però tampoc no tenim TV3 ni Catalunya Ràdio. Per això, i amb tota la modèstia del món, deman a la gent de les illes que lluitin per la seua ràdio i televisió. Per molt dolenta que sigui. És un dret. És un servei públic. No s’ha d’abandonar. Exigiu, reivindicau, reclamau, vigilau que faci el servei pel qual va ser creat, entre els quals, salvaguardar la llengua pròpia de les Illes, crear-ne un estàndar i fer-la d’ús quotidià. I si no ho fa, denunciau. Sigueu incòmodes. No permeteu que omplin tot l’espai aquells que no tenen cap respecte per la nostra llengua ni per la nostra cultura. El servei s’ha de mantenir obert. Si s’abandona, algun dia un il·luminat tindrà la idea d’apagar-la i quan hi hagi un canvi de govern serà molt difícil o quasi impossible reobrir-la.

                                        N'Eberhard Grosske passat pel sedàs.

           Bé, allò que passo pel sedàs és un article d'En Grosske, La izquierda alternativa (Nosotros) y la independència, publicat en línia a BalearWeb,  al 9.04.2014. Pretenc fer un exercici d'anàlisi de text que mostri la manera de trobar la veritat i, alhora, que faci veure la manca de rigor i la voluntat manipuladora de l'autor de l'article.  Comprovem-ho.

       De bon començament, En Grosske engega aquesta parrafada :   Para la izquierda alternativa, en términos generales, la de la independencia està lejos de ser nuestra reivindicación prioritària.

  Amb ''izquierda alternativa'' es vol referir a la seva pròpia formació política, ''Izquierda Unida'', cosa que no especifica. Va, i diu:  la de la independencia està lejos de ser nuestra reivindicación prioritaria. S'ha d'entendre que IU té reivindicacions prioritàries, i que també reivindiquen la independència, però sense que aquesta reivindicació sigui prioritària, de moment. Vegeu que l'autor deixa els lectors sense cap possibilitat de saber de quina independència parla.  Vegeu que es pot parlar d'independència sobre una gran varietat de temes i de situacions. Tot i que es pot deduir que l'autor es vol referir al procés d'independència d'una nació o d'un territori,  podeu comprovar que el líder d'IU/EU tarda molt a aclarir que la qüestió va centrada sobre la independència de Catalunya (Catalunya-Principat).

    ''Nos repelen las fronteras'', exclama amb entusiasme, l'home, com si fos un orador anarquista. I afegeix:  ''no nos excitan en exceso las banderas'', si bé s'avança a posar una concessiva (no fos cosa que l'acusessin d'anti-catalanista) que fa:  ''aunque valoremos la pluralidad lingüística i cultural como una riqueza i reconozcamos la existencia de identidades colectivas''.

   L'autor utilitza el plural (nos repelen, no nos excitan, valoremos, reconozcamos) donant a entendre que el que diu es correspon amb l'ideari d'IU/EU.  Al llarg de l'article, En Grosske fa tot de valoracions i de crítiques en relació al nacionalisme, però en cap moment declara quina és la seva nació, i tampoc ens diu quin és el territori nacional del seu partit.

    A manera de justificació  del seu ''no nacionalisme'' i del ''no-nacionalisme'' d'IU, l'autor fa saber:  ''somos internacionalistas y nos sentimos más cerca de un enfermero senegalés que de un banquero de Madrid...o de Barcelona''. Molt contundent el líder, però sembla que no se'n adona (o no se'n vol adonar) que interpreta erròniament el concepte leninista de ''l'internacionalisme del proletariat''. A diferència  del líder comunista mallorquí, En Lenin denuncia el nacionalisme excloent dels grans russos membres del partit comunista, i fa èmfasi en la necessitat de preservar els trets nacionals de les minories no russes (Bé, s'ha de dir que les boniques declaracions d'En Lenin no evitaren la russificació de totes les àrees controlades per Moscou). 

     En Grosske no se'n adona que al afirmar  que ''aunque valoremos la diversidad lingüística i cultural como una riqueza'' dóna per bona la pràctica genocida dels règims espanyols contra les cultures no castellanes.  El líder d'IU no deu saber (o sigui, deu ésser un ignorant) que la per ell denominada ''diversidad lingüística''no és altra cosa que un punt d'un procés de diglòssia. Segons això, hem de suposar que els comunistes espanyols, de fet, són partícips en la liquidació de la llengua catalana.

   N'Eberhard Grosske mateix és un clar exemple d'individu espanyol que, fent un posat de ''progre'', mena una lluita aferrissada contra la llengua i la cultura catalana, i contra la nació catalana. Prova d'això que dic: els articles que el líder d'IU penja al portal digital  BalearWeb (Portal creat amb intenció d'incrementar l'ús del català) van quasi tots en espanyol; es pot dir que per cada vint articles en espanyol en fa un en català, si de cas.

   El líder d'IU/EU, després de fer saber la ''radicalidad democrática'' que impregna el partit, afirma:  ''somos inequivocamente partidarios del derecho a la autodeterminación''. Vaja! Un hom podria suposar que, al cap i a la fi, En Grosske és a favor de la independència de Catalunya (Catalunya-Principat). Doncs, erraria. El líder embulla la troca afirmant que l'autodeterminació convenient és la del federalisme.

      En Grosske és ''partidari de l'autodeterminació'' però de manera que en referència a Catalunya (Catalunya-Principat), la solució és la ''no autodeterminació'', la llibertat és la manca de llibertat i el dret a decidir no decidir res. En Grosske ho expressa amb una frase que iguala a les d'En Kafka. Fa així:

''Conscientes(els líders d'IU) de la existencia de problemas progresivament globales que sólo pueden ser abordados desde ámbitos progresivamente globales, apostamos por establecer acuerdos que permitan gestionar globalmente dichos problemas. Dicho en otras palabras: desde la libertad y la solidaridad, somos inequívocamente federales''..

     Arribat aquí, el guru d'IU/EU, despatxa tota la complexitat del procés sobiranista del Principat en dos paràgrafs. El guru, encamellat sobre ''el conflicto catalán'', va tombant els partits polítics com si fossin bitlles.

     Així, respecte de ICV-EuiA (que són dels seus),  diu que navega amb dificultats perquè ''...nos quedaremos sin cohesión ni identidad (No explica què vol dir això).

   Del PP i de UpyD, fa saber que no aporten cap solució al ''conflicto catalán''.

  Respecte del PSOE, diu que IU no pot participar del ''federalismo trucado'' dels socialistes.

   Dels de CIU, diu que ''intenta ocultar el profundo caràcter corrupto i antisocial de sus políticas.

    Ja posat, el guru mallorquí posa dins el mateix sac a ERC i a la CUP i diu que ''no podemos compartir su estrategia porque estas formaciones hacen de la independencia un fin en sí mismo y un apriori i nosotros no''.   

   El savi d'IU/EU acaba el seu escrit amb rotunditat dient que (els de IU d'Espanya) ''Nosotros no podemos meter ni medio dedo del pie  enla piscina del enfrentamiento tribal, territorial o identitario''. O sigui, al darrer paràgraf,  N'Eberhard Grosske confessa el seu reaccionarisme:  considera inadmissible qualsevol tipus de reivindicació de les minories nacionals oprimides. A més a més, de manera descarada, evita fer la més mínima referència a l'espoli econòmic a que esta sotmesa Catalunya (Catalunya Sencera).