Quantcast
Loading...
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)
Loading...

More Channels


Showcase


Channel Catalog


Loading...

Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 470 | 471 | (Page 472) | 473 | 474 | 475 | newer

    0 0
  • 12/27/19--06:32: Sa Pobla i sant Antoni
  • La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc. (Miquel López Crespí)


    Sa Pobla i Sant Antoni



    La devoció a Sant Antoni de Viana en aquesta terra nostra de Mallorca va ser solemne i molt popular en l'Edat Mitjana, i són nombrosos els documents que ens parlen de capelles i santuaris dedicats al patró. Un aspecte que no hem de perdre de vista és la relació entre Sant Antoni i el poble que aquest defensa de la figura del Diable, una representació sovint molt gràfica que prengué forma en cerimònies religioses, processons, ballades populars i, especialment, els simbòlics foguerons on Sant Antoni és el vencedor indiscutible sobre el foc.

    Per tant, als ulls dels pagesos, els diables eren portadors de desgràcies, malalties, pestes, etc., que igualment afectaven l'home que els animals domèstics.

    Les creences populars resten sempre amarades de supersticions antigues; pensau, sinó, quan diem "dimoni" a un pot de llauna destapat per damunt i per davall i que serveix per a mantenir encès el foc del braser. I el foc és en el nostre poble, sense cap mena de dubte, tota una cultura. Com si de les seves flames depengués servar el patrimoni de les nostres tradicions.

    Però Sant Antoni és sobretot el patró del nostre bestiar i així queda determinat, any rere any, en la famosa cerimònia de les beneïdes; i resulta molt gràfica aquella cançó coneguda per tot Mallorca i que diu:


    "Sant Antoni és un bon Sant

    qui té un dobler li dóna,

    perque mos guard s'animal

    tant si és de pel com de ploma".


    Dins les creences populars es barregen, sovint, dos antonis: el de Viana, l'anacoreta de la Tebaida (251-356), i el seu homònim Antoni de Pàdua (1195-1231), frare menor, natural de Lisboa, que predicà l'evangeli al Magrib i és patró de Portugal. Aquest darrer s'entretén a cercar enamorat a les allotes. D'aquestes confusions populars sorgeixen, dins el nostre cançoner de sa Pobla, textos com el que segueix:


    "Sant Antoni de gener,

    anomenat de Viana:

    enviau-me un jovenet

    que vénga de bona gana;

    maldament que sia jove,

    que tenga bestiar seu.

    Jo vos promet, Sant Antoni,

    cada any dur-vos un anyell".


    I també és cançó poblera la que diu:


    "San Antoni de Viana,

    d'endiana de cassot:

    si no mos voleu dar coca,

    mos poreu dar camaiot".

    I encara podríem afegir aquelles altres dues que cantaven els nostres avis:


    "Sant Antoni gloriós,

    anomenat de Viana:

    a sa Pobla feis favors,

    protector de tanta fama".


    I la darrera que diu:


    "Sant Antoni gloriós

    guardau-mos sa somereta

    i, si mos fa una ruqueta,

    una pesseta per vós".


    Aquesta antiquíssima festa de Sant Antoni de Viana, també anomenada de Sant Antoni Abat, que, com ja hem explicat, té les arrels en l'Edat Mitjana i és segurament la més pura i representativa del país, oferia, ja des dels començaments, tot un ventall d'actes populars: foguerons i ball, música i festes religioses, cavalcades, jocs, desfilades de confraries i el tradicional dinar familiar on és evocat el sant.

    I, per acabar aquesta escrit damunt el nostre sant, potser aniria bé recordar aquella cobla que diu:


    "Sant Antoni i el dimoni

    jugaven a trenta-u;

    el dimoni va fer trenta

    i Sant Antoni, trenta-u".


    Aquest text podria simbolitzar molt bé la supervivència, a través dels segles, de la nostra comunitat, sa Pobla, que, des de temps immemorial, enfrontada als Diables de la Destrucció (males anyades, sequeres, malalties, guerres...) té la darrera paraula, el trenta-u de la supervivència.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Festes de Sant Antoni a sa Pobla


    Presentació del llibre de Miquel López Crespí Sa Pobla i la història.



    Presentació a càrrec de Joan Comas, batle de sa Pobla

    Sebastià Gallardo, regidor de Cultura

    Mateu Morro, historiador

    Miquel López Crespí, escriptor


    Diumenge dia 13 de gener a les 19,30h.

    Fundació Joan Soler Planas

    C. del Mercat, 41

    Sa Pobla (Mallorca)


    Sa Pobla i la històriaés un sentit homenatge a les generacions que ens precediren, a tots aquells que amb el seu esforç aixecaren les poderoses torres dels molins poblers a començaments del segle XX. Un homenatge als padrins i redepadrins que feren un verger de l'Albufera. Aquells homes i dones que, sense cap altre ajut que les seves mans, roturaren el pla de sa Pobla, bastiren les marjals sembrant arròs en indrets on fins feia poc tan sols hi havia l'aigua salobre de la mar. Homenatge també als homes i les dones d'una Mallorca en vies d'extinció, unes generacions de mallorquins i mallorquines molts dels quals no sabien llegir o escriure però eren catedràtics de la nostra llengua, arquitectes dels molins i safareigs que s'alçaven sense plànols però tan ferms i resistents com els talaiots de la nostra terra. Homes i dones, poblers i pobleres doctorats en el coneixement de la terra i les anyades, meteoròlegs, veterinaris amb amples coneixements damunt totes i cada una de les malalties que podien esdevenir-se a vaques, cavalls i tota mena d'animals que el pagès manejava per a fer front a la seva quotidiana subsistència. Una humanitat de imaginació desbordada i de poetes, els glossats!, d'escriptors capaços d'assolir les fites més altes quant a la fantasia i el domini de la llengua.


    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [27/12] «La Protesta» - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán - Déjacque - Vaillant - Breton - Nakachidze - Lothier - Requet - Gamero - Moruno - López Ayesa - Cor - Espluga - Lida - Szary - Considérant - Gandulfo - Conejero - Torricelli - Deware - Álvarez Menéndez - Miguel Aznárez - Matthai - Millán Calvo

    Anarcoefemèrides del 27 de desembre

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Protesta"

    Portada del primer número de La Protesta

    - Surt La Protesta: El 27 de desembre de 1935 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic La Protesta. Semanario anarquista. Òrgan de la Federació de Grups Anarquistes de Madrid, d'antuvi havia de ser editat entre juliol i agost de 1935, però patí diversos ajornaments. Hi van col·laborar Juan Mauro Bajatierra, Gallego Crespo, Fuentes, Antonia Maymón, Rafael Peña, Mariano Valle i Gonzalo Vidal, entre d'altres. En sortiren vuit números, l'últim el 14 de febrer de 1936.

    ***

    Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

    Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán. Fotografia de Néstor Bordalejo [IISH]

    - Reunió Souchy, Fabbri i Abad de Santillán: El 27 de desembre de 1958, a l'Argentina, arran d'un míting de la Federació Llibertària Argentina (FLA) es van retrobar tres vells amics de l'anarquisme internacional, l'alemany Augustin Souchy (1892-1984), la italiana Luce Fabbri (1908-2000) i l'espanyol Diego Abad de Santillán (1897-1983), que plegats van evocar els seus records de la Revolució espanyola (1936-1939) i les seves memòries de militància durant la clandestinitat i la repressió.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    Joseph Déjacque (ca. 1860)

    - Joseph Déjacque:El 27 de desembre de 1821 neix a París (França) el socialista antiautoritari i inventor del terme «llibertari» Joseph Déjacque. Orfe de pare, va ser criat per sa mare, que feia de cosidora. Va freqüentar l'escola Salive al raval de Saint-Antoine. En 1834 va entrar com a aprenent i en 1839 va esdevenir dependent en una botiga de papers pintats. En 1841 a enrolar-se en la Marina de Guerra, descobrint l'Orient alhora que l'autoritarisme militar. De tornada a la vida civil, en 1843 va fer de dependent de magatzem, però la seva independència d'esperit encaixa malament dins l'autoritat patronal. En 1847 va començar a interessar-se per les idees socialistes, va compondre poemes on reivindicava la destrucció de tota autoritat mitjançant la violència i va col·laborar en el periòdic obrer L'Atelier, alhora que feia feina de pintor en la construcció i d'empaperador. La insurrecció parisenca de febrer de 1848 va acabar amb la monarquia de Lluís-Felip, però ben aviat l'aliança dels burgesos republicans i del proletariat obrer fa figa. El març d'aquell any, Déjacque va publicar la seva peça Aux ci-devant dyanstiques, aux tartuffes de peuple et de la liberté, on farà de portaveu de les aspiracions obreres. Va freqüentar el «Club de l'Atelier» i el va abandonar per militar en el«Club de l'Emancipació de les Dones», animat per Pauline Roland, una seguidora de Pierre Leroux, i pel falansterià Jeanne Deroin, i molt influenciat pel pensament de Charles Fourier. L'abril van tenir lloc els primers enfrontaments entre les forces de la burgesia, que havien proclamat «La República raonable», i els obrers revolucionaris. En l'atur, es va inscriure el 10 de maig de 1848 en els«Ateliers Nationaux» («Tallers Nacionals»), organització d'origen blanquista creada arran de la Revolució de 1848 destina a proveir de feina els obrers parisencs aturats. El 15 de maig, l'Assemblea Constituent va ser envaïda pels obrers, però els principals responsables socialistes van ser detinguts. El 22 de juny, els «Atelliers Nationaux» van ser suprimits, posant fi a la temptativa socialista d'organització del treball. La insurrecció obrera va esclatar tot seguit. Els obrers va ocupar, fins al 25 de juny, la meitat de la ciutat als crits de «Visca la Revolució social!». La repressió va ser terrible, l'Exèrcit Republicà va usar l'artilleria, massacrant tres mil insurgents. Van ser detinguts 15.000 revolucionaris i deportats als pontons presons dels ports de Cherbourg i de Brest. Déjacque en serà un, i encara que no va participar directament en la insurrecció, va ser condemnat a dos anys de presó als pontons de Brest. Alliberat en 1849, va retornar a París i l'agost de 1851 va publicar Les Lazaréennes. Fables et poésies sociales, que li implicarà una condemna de dos anys de presó per «incitació al menyspreu del Govern» i la confiscació de l'edició de 1.000 exemplars. Però va ser alliberat l'endemà del cop d'Estat de Louis Bonaparte, exiliant-se primer a Brussel·les i després a Londres, on va fer amistat amb Gustave Lefrançais amb qui va fundar una societat de suport mutu obrer, «La Sociale». En acabar 1851 es troba a l'illa de Jersey, en una petita comunitat de proscrits francesos, on no va deixar cap ocasió d'atacar els republicans, obligats a exiliar-se per Bonaparte. El 26 de juliol de 1853 va pronunciar un discurs durant l'enterrament de Louise Julien, una poetessa proscrita del Belleville popular, morta en la misèria d'una tisi que va agafar a la presó, prenent la paraula després de Victor Hugo, l'orador designat per l'assemblea general dels proscrits. En 1854 va establir-se en la colònia francesa de Nova York (EUA), on va publicar el fullet La question révolutionnaire, resum de les seves idees revolucionàries i del seu pensament llibertari. En 1855 va signar el manifest inaugural de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), i va establir-se a Nova Orleans, on va escriure L'Humanisphère. Utopie anarchique (1857) i Béranger au pilori (1857). Va fer costat la defensa de les dones en una carta dirigida a Pierre Joseph Proudhon, després que aquest hagués criticat el feminisme; és en aquesta carta (De l'Être-Humain mâle et femelle. Lettre à P. J. Proudhon), escrita i publicada en 1857 a Nova Orleans, on va usar per primer pic el neologisme «llibertari». En 1858 va retornar a Nova York, on va començar el 9 de juny la publicació del periòdic Le Libertaire. Journal du Mouvement social, que va publicar 27 números fins al 4 de febrer de 1861. Aquell mateix any, descoratjat davant la possibilitat de trobar feina arran de la desfeta econòmica sorgida arran de la Guerra Civil nord-americana, va tornar a Europa, primer a Londres i després a França, gràcies a l'amnistia de 1860. Visqué en la misèria al raval parisenc de Saint-Honoré i va caure en la demència pensant que era una nova reencarnació de Crist. El 22 d'abril de 1864 Joseph Déjacque fou ingressat a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França), on va morir el 18 de novembre de 1864 a causa d'una paràlisi general.

    ***

    Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

    Foto policíaca d'Auguste Vaillant amb 17 anys

    - Auguste Vaillant: El 27 de desembre de 1861 neix a Mézières (Ardenes, França) l'anarquista, partidari de la «propaganda pel fet», Auguste Vaillant. Son pare, Auguste Vaillant, pagès i gendarme a Còrsega, abandonà sa família quan ell era molt petit i sa mare, Joséphine Bouyer, es casà de bell nou amb un home que no va voler responsabilitzar-s'hi i el va treure de casa, acabant amb una nodrissa. Patí una infantesa miserable i quan tenia 12 anys marxà a París a peu. A la capital francesa començà una vida«delictiva» (mendicitat, petits robatoris, etc.) que el portà quan tenia 13 anys a la garjola per haver agafat el tren sense bitllet i quan tenia 17 anys passà sis dies de presó per haver menjat en un restaurant sense pagar. Va treballar en diverses feines manuals com a aprenent (pastisser, sabater, blanquer, llaurador, mosso, etc.) i s'apassionà per l'astronomia i la filosofia, alhora que començà a freqüentar els cercles anarquistes, militant d'antuvi en la Federació de Grups Independents (FGI) de Montmartre, de la qual va ser nomenat secretari i li va permetre conèixer destacats intel·lectuals anarquistes, com ara Sébastien Faure o Jean Grave. En 1888 abandonà l'FGI acusat d'espia i entrà en el grup «Les Révoltés», de Villeneuve-Saint-Georges, del qual va ser nomenat delegat. Casat, visqué en la indigència amb sa companya i sa filla Sidonie. Decidí temptar a la sort i en 1890 emigrà al Chaco (Argentina), on conegué destacats anarquistes, com ara Jean-Isidore Dalbiès (Colló o Couyou) L'aventura americana va ser un fracàs total i el març de 1893 retornà a França, instal·lant-se a Choisy-le-Roi, on va fer feina com a secretari d'una biblioteca. Les feinetes ocasionals mal nodrien sa filla --unes versions diuen que sa esposa va fugir i altres que va ser abandonada a Amèrica-- i els actes d'anarquistes contra la burgesia i el parlamentarisme --aleshores molt desprestigiat per les implicacions de nombrosos diputats en les corrupcions nascudes en la construcció del Canal de Panamà-- dels partidaris de la «propaganda pel fet» que es van donar entre els anys 1892 i 1894 (Ravachol, Sante Caserio,Émile Henry, etc.) l'influïren força. Decidí realitzar la seva «propaganda» i amb diners que aconseguí, segons la policia, de la dona de Paul Reclus i d'altre company anarquista, comprà el que calia per preparar una petita bomba. Sembla, però, que l'explosiu, d'escassa potència, havia estat fabricat al Laboratori Municipal i que un agent de policia infiltrat en els cercles anarquistes l'havia posat al seu abast. El 9 de desembre de 1893, cap a les 16 hores, tot cridant «Visca l'anarquia», llançà una bomba a l'hemicicle de la Cambra de Diputats, al Palais Bourbon de París. Tirada des de la segona tribuna pública situada a la dreta del president de la Cambra, Charles Dupuy, la bomba --amb claus, trossos de cinc i de plom que actuaren com a metralla-- només ferí lleugerament una cinquantena de diputats i d'espectadors que assistien a les deliberacions de la cambra. Vaillant mateix resultà ferit al nas i a la cama dreta. Detingut, amb altres vint persones, a l'Hotel-Dieu mentre el curaven, l'endemà de l'atemptat admeté per escrit davant el jutge d'instrucció que havia estat l'autor de l'atemptat. Segons ell, l'acció, netament simbòlica, no pretenia matar, sinó ferir el major nombre de polítics en represàlia per l'execució de Ravachol i per denunciar la política repressiva del govern francès contra el moviment anarquista. La reacció a aquest atemptat fou immediata i, a part de l'expulsió de França de 15 anarquistes italians i la persecució de la família Reclus, el 12 de desembre es votà la primera de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), especialment dirigides contra el moviment anarquista i els seus òrgans d'expressió. Jutjat en una única sessió el 10 de gener de 1894, va ser condemnat a mort per«intent d'assassinat». A Marsella, a Lió i a altres indrets va haver protestes i manifestacions contra la sentència. Malgrat les nombroses peticions de clemència al seu favor --fins i tot la feta per l'abat Lemire, ferit durant l'atemptat--, i la intervenció de Sidonie davant l'esposa del president de la República Sadi Carnot la pena no fou commutada. Auguste Vaillant va ser guillotinat, tot cridat «Mort a la societat burgesa i visca l'anarquia!», el 5 de febrer de 1894 a la presó de la Roquette de París (França). Al marge del període de la Revolució francesa, Vaillant va ser l'única persona executada a París per haver comès un crim sense morts. Sa filla Sidonie, a petició de son pare, va ser recollida per Sébastien Faure i en contra dels desigs de la marquesa d'Uzes que volia adoptar-la. La seva mort engegà la indignació del moviment anarquista el qual adoptà com a himne la cançó La complainte de Vaillant, amb text de F. Xan-Neuf i música d'Émile Spencer, que reemplaçà La Ravachole. La seva tomba, al cementiri d'Ivry, es convertí en lloc de peregrinació, malgrat que totes les persones que hi passaven eren fotografiades i després patien represàlies per les autoritats. El 24 de juny de 1894, en venjança, l'anarquista Sante Caserio assassinà a Lió el president de la República francesa Sadi Carnot.

    Auguste Vaillant (1861-1894)

    ***

    Foto policíaca de Jean Auguste Breton (24 de gener de 1894)

    Foto policíaca de Jean Auguste Breton (24 de gener de 1894)

    - Jean Auguste Breton: El 27 de desembre de 1863 neix a Concriers (Centre, França) l'anarquista Jean Auguste Breton –també citat erròniament com Ernest Jean Breton. Fill de vinyaters, va fer el servei militar en el 89 Regiment de Línia al departament de Loiret. Posteriorment es traslladà a París (França), on treballà d'obrer en la construcció i visqué al número 26 del carrer Écoles del V Districte, on fou veí d'habitació del perruquer anarquista Victor Loquier, amb qui després mantingué correspondència a Épinal (Lorena, França). Més tard mantingué relació diària amb l'anarquista Louis Cluzel, que ocupava la cambra deixada per Victor Loquier. El 24 de gener de 1894 el seu domicili va ser escorcollat i la policia descobrí fullets anarquistes, correspondència i retrats emmarcats de destacats anarquistes (Piotr Kropotkin, Louise Michel, Ravachol iÉlisée Reclus). El març de 1894 va escriure a Victor Loquier per a prevenir-lo d'aquesta acció policíaca. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia ordenà l'escorcoll del seu domicili i el seu arrest sota l'acusació d'«associació criminial». L'1 de juliol el comissari del barri de la Sorbona de París es presentà al seu domicili del carrer Écoles i en l'escorcoll va trobar un revòlver, una llanterna sorda, un tirador i diversos papers. Detingut, va ser portat a comissaria i durant l'interrogatori reconegué la seva condició d'anarquista, però que no s'ocupava de tasques propagandístiques ni acudia a reunions i que era contrari a la «propaganda per l'acció». El 4 de juliol de 1894 va ser tancat a la presó parisenca de Mazas i tres dies després el jutge d'instrucció expedí una comissió rogatòria al jutge d'instrucció d'Épinal per a efectuar un escorcoll a casa de Victor Loquier en aquesta població i el 9 de juliol el seu domicili, al número 25 del carrer Rualménil, va ser escorcollat sense cap resultat, ja que Loquier tenia per costum destruir la correspondència un cop llegida. El 19 de juliol de 1894 Jean Auguste Breton va ser alliberar pel jutge d'instrucció Franqueville. El 4 de juliol de 1895 el jutge d'instrucció Meyer va sobreseure el seu cas d'inculpació per«associació criminal». El 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en un llistat d'anarquistes i també el seu nom figurava en una llista d'anarquistes que abraçava els anys 1900 i 1912. En aquesta època vivia al número 16 del passeig d'Orléans de París. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

    Foto policíaca de Victor Nakachidze (ca. 1894)

    - Victor Nakachidze: El 27 de desembre de 1865 neix a Nikhailoma (Geòrgia, Imperi Rus) l'anarquista i bohemi Victor Nakachidze, a vegades citat el seu nom com Nicolas i el seu llinatge com Makachedze o Makachidsé, i que va fer servir nombrosos pseudònims (Carlos Thoss,Meliton, Maigrot, etc.). Fill de la família noble georgiana dels Bagrationi, tenia el títol de príncep i son pare era coronel de la Gendarmeria Imperial i son germà governador civil de Yélisavetpol, al Caucas. Del seu breu pas per l'Exèrcit imperial deixà escrit unes memòries molt dures que van ser prohibides arreu dels països d'influència eslava. Estudiant de química a la Universitat de Sant Petersburg, en 1885 entrà en contacte amb els cercles anarquistes. En 1887 va ser condemnat a mort a Rússia per haver conspirat contra el tsar; commutada la pena, va ser empresonat a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau de Sant Petersburg. Aconseguí fugir dos anys després i, després de trencar amb sa família, s'exilià a París (França), on treballà un temps als laboratoris químics d'Edmond Frémy alhora que feia propaganda anarquista pel Barri Llatí. El 12 de maig de 1890 va ser detingut amb altres companys quan feia pràctiques d'explosius al bosc de Le Raincy (Illa de França, França). El juliol de 1890 va ser condemnat pel IX Tribunal Correccional de París, amb altres vuit russos–Boris Reinstein i sa companya Ana Nogilwa, Alexandre Lavrenius, Tauben Bromberg, Eugéne Stepanoff (Driowski), Jean Kastchintzeff (Ananiew), Levof (Lwolf) i Alexandre Hoeckelmann de Landesen (Gagélmann)–, a tres anys de reclusió per «fabricació d'explosius amb finalitats nihilistes», que purgà a la presó d'Angers (País del Loira, França). El 6 d'octubre de 1892 va ser alliberat i se li va decretar l'expulsió de França, refugiant-se a Londres (Anglaterra) a finals d'any. A la capital anglesa publicà la traducció en francès de les seves memòries militars sota el títol La vérité sur l'armée russe. Posteriorment, acompanyat de sa companya Marianne Evangeline Roedel (Comtesa Vera Radelewska o Baronessa de Rudelheim), que també havia estat expulsada de França, i la família d'aquesta, va ser detingut a Niça (Provença, Occitània), on estava en relacions amb la família reial georgiana exiliada, i el gener de 1893 condemnat per violació del decret d'expulsió i per portar armes prohibides. En 1893 va ser expulsat de Brussel·les (Bèlgica) després d'haver intentat guanyar un procés contra la duquessa de Wellington. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'agost de 1894 va ser detingut a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) provenint de Girona (Gironès, Catalunya). En data indeterminada arribà a Suïssa i el setembre de 1896 va ser detingut a Ginebra (Ginebra, Suïssa) en possessió de croquis i de formules per a la fabricació de bombes. Expulsat del cantó de Vaud, el 19 de setembre de 1896 va ser expulsat de la Confederació Helvètica. Novament va ser detingut el setembre de 1898 a Lausana (Vaud, Suïssa). Posteriorment va ser expulsat de França, Itàlia, Espanya, Gibraltar, Catalunya–viatjà amb tota «sa família» per Barcelona i Girona sense pagar cap factura– i Bèlgica. El 14 de gener de 1901 amb sa companya va ser detingut, sota el nom de Carlos Thoss i amb la professió de pintor de miniatures, a Niça i novament expulsat de França per estafa. El 26 de setembre de 1901 va ser detingut a Roma i l'octubre d'aquell any va ser expulsat de bell nou d'Itàlia, després d'haver passat 20 dies empresonat per infracció de l'ordre d'expulsió. En aquesta època negava la seva condició d'anarquista i assegurava ser un dels caps de la maçoneria del Caucas i de Polònia, de ser un nacionalista georgià  i de tenir una gran amistat amb el president del Consell de Ministres espanyol Práxedes Mateo Sagasta. El desembre de 1902 retornà a Ginebra amb Marianne i son sogre Karl Adolf Roedel, vivint tots tres de manera aventurera i bohèmia. El 16 de gener de 1903 va ser detingut a Carouge, a prop de Ginebra, i condemnat a 10 francs de multa per haver trencat el bandejament i portat a la frontera. El juny de 1903 va ser detingut a Évian-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània); jutjat el 8 de juliol d'aquell any pel tribunal de Thonon-les-Bains (Roine-Alps, Arpitània), va ser condemnat a nou dies de presó per violació del decret d'expulsió. Posteriorment, sembla, retornà a Rússia. Un príncep Nakachidze, governador de Bakú, va ser assassinat el 24 de maig de 1905 a Bakú (Khanat de Quba; actual Azerbaidjan) a resultes de l'explosió d'una bomba llançada per activistes de la Federació Revolucionària Armènia (FRA) al pas del seu cotxe. Les comunitats armènia i musulmana el considerava responsable de la matança dels seus membres que havia tingut lloc el febrer anterior a Bakú. És molt probable que en aquest atemptat el mort fos son germà i no ell. Tot és molt confós en la vida d'aquest bohemi anarquista.

    ***

    Foto policíaca de Gaston Lothier (1 de gener de 1894)

    Foto policíaca de Gaston Lothier (1 de gener de 1894)

    - Gaston Lothier: El 27 de desembre de 1866 neix a Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Lothier, conegut com Gaston Lothier. Sos pares es deien Jean-Baptiste Lothier, sabater, i Magdeleine Ollivier. Es traslladà a París (França), on treballava de fuster i vivia al número 8 del bulevard de Denain. L'1 de gener de 1894 va ser detingut, amb altres companys (Hannedouche, Ernest Lassalas, Jean Pausader, Segard, Wagner), en una gran batuda arran de l'atemptat d'Auguste Vaillant del 9 de desembre de 1893 a la Cambra de Diputats francesa, i fitxat com a anarquista. L'1 de juliol de 1894 va ser novament detingut quan acompanyava el fuster Lucien Terrier al seu domicili del carrer Broca, en el moment en el qual aquest escorcollat. Quan l'estat francès demanà al Regne Unit l'extradició de l'anarquista Théodule Meunier, acusat d'haver posat el 25 d'abril de 1892 una bomba al restaurant Véry de París, va declarar l'11 de maig de 1894 a Londres (Anglaterra), juntament amb tres ebenistes membres del mateix sindicat (Herni Combes, Joseph Nestour i Victor Maurice), que el dia de l'atemptat, aquests companys, juntament amb Théodule Meunier, havien estat sopant en un restaurant del carrer Meslay de París; declaració que va ser reafirmada el 27 de juliol de 1894 en el judici celebrat a l'Audiència del Sena de París contra Théodule Meunier. Posteriorment va retornar a la seva població natal. Gaston Lothier va morir el 17 de novembre de 1898 al seu domicili de Saint-Thomas-de-Conac (Aquitània, Occitània).

    ***

    Étienne Requet

    Étienne Requet

    -Étienne Requet: El 27 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 27 de setembrede 1870 neix al XX Districte de París (França) l'anarquista i antimilitaristaÉtienne Requet, conegut sota diversos pseudònims (Alphonse Gingers, Georges Jungers, Louis Perrault). Era fill natural de Marie Flavie Requet, jornalera. Es guanyava la vida com a retocador de fotografies i sembla que ja militava en els anys noranta a la Borgonya. Entre maig de 1890 i desembre de 1891 visqué, sota el nom de Louis Perrault, al número 5 del carrer Panoyaux de París. En 1892 s'embarcà a Marsella (Provença, Occitània) cap a Algèria i s'establí, sota el nom de Georges Jungers, a Bona, l'actual Annaba (Annaba, Algèria). Hauria estat enviat per organitzar, fent conxorxa amb un infermer, l'evasió de l'hospital militar del company Brulé, condemnat a 10 anys de treballs forçats per haver llançat el seu equip militar al cap d'un capità. El 27 de maig de 1892 va ser detingut portant un revòlver i un certificat de naixement i diversos papers a nom de Vignon destinats a Brulé; durant els interrogatoris va dir que havia nascut el 15 de novembre de 1872 a Monderage (?, Vosges, França), que era un antic alumne de Belles Arts i redactor del diari L'Impartial i que vivia al número 21 del carrer Moreau de París, dades que semblen falses. Jutjat per aquests fets, va ser condemnat el 3 de novembre de 1892 pel Tribunal Correccional de Bona a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida i ús de documentació falsa». En acomplir la pena, com estava declarat insubmís, va ser lliurat a les autoritats militars. El 3 de maig de 1893 aconseguí la llibertat i marxà cap a París. El 13 de desembre de 1893 figurava com a«anarquista militant» en un llistat d'anarquistes parisencs aixecat per la policia. El 29 de novembre de 1899 va ser jutjat per l'Audiència del Sena per haver fabricat, amb el planterista anarquista Michel Antoine, aleshores en rebel·lia, bitllets de 100 francs falsos i condemnat a 15 anys de treballs forçats, a 20 anys de prohibició de residència i a 100 francs de multa; en l'escorcoll de casa seva, al número 5 del carrer Michel Bizot de París, es trobaren material de gravat i fotogràfic per a la fabricació del bitllets falsos. Étienne Requet va morir el 8 d'agost de 1906 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa).

    ***

    Notícia del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda en el periòdic reusenc "Las Circunstancias" del 12 d'agost de 1928

    Notícia del consell de guerra de Cristóbal Gamero Crespo apareguda en el periòdic reusenc Las Circunstancias del 12 d'agost de 1928

    - Cristóbal Gamero Crespo: El 27 de desembre de 1895 neix a Fuentes de Andalucia (Sevilla, Andalusia) l'anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Gamero Crespo. Sos pares es deien Antonio Gamero i Dolores Crespo. En el seu poble natal milità en el moviment llibertari i posteriorment emigrà a Barcelona (Catalunya), on s'integrà en les lluites socials d'aleshores. El setembre de 1928 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb altres 14 companys, en la causa seguida contra l'intent d'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona del 6 de novembre de 1924, i, considerat el cap de la insurrecció, condemnat a quatre anys de presó per «tinença d'explosius». Un cop lliure, retornà a Fuentes de Andalucia, on treballà de jornaler. Posteriorment va ser novament empresonat a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia). El febrer de 1930 fou alliberat gràcies a l'amnistia decretada pel president del Consell de Ministres Dámaso Berenguer Fusté i marxà cap a França. El juliol de 1936 retornà a Barcelona per a defensar la Revolució i s'integrà en una milícia llibertària que lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Amb el triomf franquista s'exilià a França. Sa companya fou María del Carmen Gallego. Cristóbal Gamero Crespo va morir el 18 de setembre de 1976 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) a resultes d'un accident de circulació on també morí el confederal Manuel Guiteras.

    ***

    Necrològia de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 25 de febrer de 1962

    Necrològia de Manuel Moruno Durán apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 25 de febrer de 1962

    - Manuel Moruno Durán: El 27 de desembre de 1897 neix a Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Moruno Durán –algunes fonts citen erròniament el primer llinatge com Moreno. Sos pares es deien Fernando Moruno i Julia Durán. Exiliat a França, després de la II Guerra Mundial s'establí a Lo Casterar e Verdusan (Gascunya, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT i de la qual va ser tresorer. Un cop dissolta aquesta federació local confederal, s'afilià a la d'Aush. Manuel Moreno Durán va morir el 4 de gener de 1962 a l'Hospital d'Aush (Gascunya, Occitània) a resultes d'una crisi asmàtica, malaltia que patia des de feia anys i que li impossibilitava per a la feina, i fou enterrat en aquesta localitat.

    ***

    Andrés López Ayesa

    Andrés López Ayesa

    - Andrés López Ayesa: El 27 de desembre de 1906 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Andrés López Ayesa. Treballador de l'escorxador de Barcelona, en 1924 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Entre 1935 i 1936 col·laborà en el bimensual Terra Lliure i durant la Revolució formà part del Comitè del Sindicat de l'Alimentació de la CNT. Amb el triomf franquista creuà els Pirineus i fou internat al camp de concentració d'Argelers. Durant l'ocupació participà a Montpeller en la reorganització de la CNT clandestina, juntament amb Juan Manuel Molina (Juanel). El desembre de 1943 va ser detingut per la Gestapo quan es disposava a participar en el ple clandestí de Marsella i tancat, amb altres companys entre ells Juanel, a la presó de les Baumettes de Marsella. Cap a la primavera de 1944 va ser alliberat i retornà a Montpeller. Després de l'escissió del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de 1945, continuà militant a Montpeller en la tendència«col·laboracionista» de la CNT. A partir de 1965, l'abatiment induït per les divisions de l'exili i la malaltia l'apartaren de la militància. Sempre refusà retornar a Espanya, fins i tot després de la mort del dictador Francisco Franco ja que no s'havia restaurat una República. Andrés López Ayesa va morir el 2 d'agost de 1980 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Juan Cor Buisán apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 19 de setembre de 1991

    Necrològica de Juan Cor Buisán apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 19 de setembre de 1991

    - Juan Cor Buisán: El 27 de desembre de 1911 neix a Berbegal (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Cor Buisán. Sos pares es deien Tomás Cor i Presentación Buisán. De jove s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució desenvolupà càrrecs en l'organització econòmica de les col·lectivitats i lluità en la «Columna Ascaso» a Osca. Ferit durant la retirada, va ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. Posteriorment va fer de llenyataire i de carboner a la zona de Montalban (Guiena, Occitània). Durant l'ocupació participà en reunions clandestines de la CNT i s'integrà en la Resistència francesa. Després de la II Guerra Mundial milità a Montalban. En 1947 s'establí amb sa família a Carcassona, fou secretari de la Federació Local de CNT de la localitat en diverses ocasions i assistí com a delegat a diversos plens regionals i comarcals confederals. Sa companya fou María del Carmen Castillo. Juan Cor Buisán va morir el 21 de maig de 1991 al seu domicili de Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica de Josep Espluga Culubret apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 10 de gener de 1989

    Necrològica de Josep Espluga Culubret apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 10 de gener de 1989

    - Josep Espluga Culubret: El 27 de desembre de 1911 neix a Salt (Gironès, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Pere Baldiri Espluga Culubret–el seu primer llinatge a vegades citat erròniament com Esplugas i el segon com Figueras. Sos pares es deien Joan Espluga Ollé i Margarita Culubret Payet. Estudià magisteri i des de molt jove milità en el moviment anarquista. Treballà en arts gràfiques i d'administratiu. Milità en el Sindicat de Barbers i en el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, acompanyà Buenaventura Durruti al front d'Aragó. L'agost de 1936 signà un ban en nom del Comitè de Centúries de la«Columna Durruti» des d'Osera de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) i en aquest moment s'encarregava de la recepció i reclutament de voluntaris. Formà part, amb Lucio Ruano, Pedro Campón, Pedro Bargallo i Pablo, del Comitè de Guerra de la «Columna Durruti» i fou delegat de l'Agrupació de Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) i delegat general de Centúries a Aragó. Contrari al revisionisme imposat durant la guerra, s'integrà en el Comitè de l'«Agrupació dels Amics de Durruti» arran la reunió fundacional de març de 1937. En aquesta època col·laborà en el periòdic barceloní La Noche. Retornà a la rereguarda i l'abril de 1937 va ser nomenat vocal (administració) de la Comissió Tècnica de la Secció de Premsa del Sindicat Únic d'Arts Gràfiques de la CNT. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i fou reclòs al camp de concentració d'Argelers. En 1944 va fer un míting a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), assistí al Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de París de 1945, fou secretari de la IX Regional de la CNT amb seu a Orleans (Centre, França) i l'agost de 1946 representà aquesta regional en el Ple Nacional de Regionals de la CNT. En els anys posteriors milità en el sector ortodox i regentà una cantina a prop de Caen (Baixa Normandia, França), amb sa companya Hortensia Piñol. A finals dels anys seixanta reduí la seva militància. Per necessitats orgàniques es traslladà a Menton. Josep Espluga Culubret va morir el 12 de desembre de 1988 al seu domicili de Menton (Provença, Occitània).

    ***

    Clara E. Lida

    Clara E. Lida

    - Clara Lida: El 27 de desembre de 1941 neix a Buenos Aires (Argentina) l'escriptora, professora i historiadora del moviment anarquista i de l'exili espanyol a Mèxic Clara Eugenia Lida. Sos pares van ser el filòleg Raimundo Lida i la filòsofa Leonor García. En 1963 es va graduar en història a la Universitat Brandeis de Waltham (Massachusetts, EUA) i l'any següent obtingué la llicenciatura en història a El Colegio de México (Ciutat de Mèxic, Mèxic), on fou deixebla de l'historiador Silvio Zavala. Entre 1965 i 1969 realitzà el doctorat en història i literatura a la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), on fou deixebla de l'historiador de la literatura Vicente Llorens Castillo. Entre 1968 i 1974 ensenyà en la Wesleyan University de Middletown (Connecticut, EUA) i entre 1974 i 1987 a la Universitat Estatal de Nova York a Stony Brook (Nova York, EUA). Des de 1982 és professora i investigadora al Centre d'Estudis Històrics d'El Colegio de México, on actualment dirigeix la«Càtedra Mèxic-Espanya». En aquesta institució dirigeix els Seminaris Permanents Mèxic-Espanya i d'Història Social. Ha estat professora visitant a la Universitat de Califòrnia a LosÁngeles (Califòrnia, EUA), a la Universitat Menéndez y Pelayo (Madrid, Espanya), a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, on ocupà la «Càtedra Mestres de l'Exili», i a l'École des HautesÉtudes en Sciences Sociales (EHESS, Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials) de París (França), entre d'altres institucions. En 1969 fundà als Estats Units la Society for Spanish and Portuguese Historical Studies (SSPHS, Societat d'Estudis Socials per a Espanya i Portugal), associació nacional d'historiadors iberistes que dirigí entre 1969 i 1972. A més a més, ha dictat nombrosos cursets, seminaris i conferències en diverses institucions acadèmiques de Mèxic, Espanya, EUA, Europa, Llatinoamèrica i Japó. Els seus estudis tenen com a eix la història social, sobretot espanyola i hispanoamericana, centrant-se en el moviment anarquista i en l'exili espanyol a Mèxic. Així mateix ha estudiat temes literaris com la novel·la històrica de Benito Pérez Galdós, la novel·la picaresca espanyola i aspectes culturals i temàtics de la literatura llibertària. També a conreat la creació poètica, publicant poemes en revistes literàries i el llibre Variaciónúltima (2002). En 2006 va ser guardonada amb l'Encomanda de l'Ordre del Mèrit Civil espanyola pels seus mèrits acadèmics i l'any següent l'Institut de Ciència i Tecnologia del Districte Federal de Mèxic la distingí amb la creació del «Premi Clara E. Lida», en la categoria «Educació, Ciència i Societat». En 2009 la Universitat de Cadis (Andalusia, Espanya) l'atorgà el doctorat honoris causa. Membre de l'Acadèmia Mexicana de Ciències i investigador emèrita del Sistema Nacional d'Investigadors mexicà, ha rebut nombroses beques i distincions (Rockefeller Foundation, Social Science Research Council, American Council of Learned Societies, UNESCO, Deutscher Akademischer Austausch Dienst, State University of New York Research Foundation, etc.). També ha estat reconeguda com Princeton University Honorary Fellow; Visiting Faculty Fellow del Center for the Humanities (Wesleyan University); Visiting Fellow de l'International Institute for Social History (Ámsterdam); Guest Member del Columbia University Seminar on Labor History i Guest Member de Columbia University Seminar on Latin American History. Entre les seves obres destaquen La Revolución de 1868. Historia, pensamiento y literatura (1970), Anarquismo y revolución en la España del XIX (1972),La Mano Negra (1972), Antecedentes y desarrollo del movimiento obrero español (1973), Tres aspectos de la presencia española en México durante el Porfiriato (1981), La Casa de España en México (1988 i 1992), El Colegio de México. Una hazaña cultural (1990 i 1993), Una inmigración privilegiada. Los españoles en México (1994), Inmigración y exilio. Reflexiones sobre el caso español (1997), España y el Imperio de Maximiliano (1999), Trabajo, ocio y coacción. Trabajadores urbanos en México y Guatemala en el siglo XIX (2001), México y España durante el primer franquismo. Rupturas formales, relaciones oficiosas (2001), Trabajo, ocio y coacción en el siglo XIX (2003), Impulsos e inercias del cambio económico. Ensayos en honor de Nicolás Sánchez-Albornoz (2004), Argentina 1976. Estudios en torno al golpe de Estado (2007), Caleidoscopio del exilio. Actores, memoria, identidades (2009), La Main Noire. Anarchisme rural, sociétés clandestines et répression en Andalousie (1870-1888) (2011) i Cultura y práctica del anarquismo ibero-americano, desde sus orígenes hasta la Primera Guerra mundial (2012), entre d'altres.

    ***

    Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

    Marcel Szary fotografiat per A. Szozda

    - Marcel Szary: El 27 de desembre de 1964 neix a Poznań (Gran Polònia, Polònia) l'anarcosindicalista Marcel Leon Szary. Durant el règim comunista milità en el sindicat clandestí Solidarnosc (Solidaritat), al qual s'havia afiliat quan estudiava a l'Escola de Formació Professional. Entre 1988 i 1991 treballa a la fàbrica W-2, la més important de motors nàutics de Polònia. En 1989, en desacord amb postura conciliadora i els compromisos polítics presos per Solidarnosc amb el nou règim excomunista, l'abandonà. El juny de 2001 va ser un dels quatre fundadors de l'organització anarcosindicalista polonesa Inicjatywa Pracownicza (IP, Iniciativa dels Treballadors), mentre treballava com a torner a la planta Cegielski de Poznań, fàbrica de motors per a bucs, trens i tramvies propietat de la companyia HCP. En 2007 se li va diagnosticar leucèmia, però continuà amb la lluita sindical. En 2008 va ser l'organitzador de tres vagues salvatges (il·legals) a la planta Cegielski i per aquest fet el Tribunal del Districte de Poznań el va condemnar el 3 de novembre de 2009 a una multa de 3.000 złotych, considerant la seva militància anarcosindicalista com a un agreujant. Marcel Szary va morir el 30 de març de 2010 de leucèmia a Poznań (Gran Polònia, Polònia) i fou enterrat el 6 d'abril al cementiri de Miłostowie de Poznań.  

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Victor Considérant

    Victor Considérant

    - Victor Considérant:El 27 de desembre de 1893 mor a París (França) el filòsof i economista fourierista i membre de la Internacional Victor Prosper Considérant. Havia nascut el 12 d'octubre de 1808 a Salins-les-Bains (Franc Comtat, França). Va dedicar sa vida a desenvolupar les tesis filosoficopolítiques de Charles Fourier, especialment la idea del falansteri. Després d'estudiar al Col·legi Reial de Besançon --antic institut de Fourier--, en 1836 va ser admès a l'Escola Politècnica per estudiar enginyeria militar. En aquesta època coneixerà a Besançon les idees de Saint-Simon i dos deixebles de Fourier, Juste Muiron i Clarisse Vigoureux, que l'iniciaran en la filosofia fourierista, que proposa un nou model de societat basat en la creació de falansteris --associacions de producció i de consum fundats en la copropietat i la cogestió. Instal·lat a París, després d'abandonar una futura pròspera carrera militar i de conèixer Fourier personalment, va publicar diversos periòdics, com ara Le Phalanstère (1832), La Réforme Industrielle, La Phalange (1836), La Démocratie Pacifique (1843), i va fer gires de conferències. La seva noció del«dret al treball» i el concepte de«representació proporcional» seran dues de les seves idees claus i importantíssimes per al dret constitucional i el socialisme francès. Després de la Revolució de 1848 va ser elegit a les assemblees Constituent i Legislativa. Convençut que a vegades calia la violència, l'13 de juny de 1849 va proposar la insurrecció als caps de la Montagne, però a causa del seu fracàs dos dies després, va haver d'exiliar-se a Bèlgica aquell mateix any i després a Texas (EUA) en 1852, on fundarà a la riba del Trinity River (Dallas) una comunitat agrícola falansteri formada per dos-cents colons (francesos, belgues i suïssos), «La Réunion», amb el suport de Jean-Baptiste André Godin, que durà des del 16 juny de 1855 fins al 28 de gener de 1857 --encara que molts colons van quedar pel seu compte fins a 1959--, però que el va deixar totalment arruïnat, ja que va haver de comprar els dos mil acres (vuit quilòmetres quadrats) de terra de la colònia. En 1860 la ciutat de Dallas es va apropiar dels terrenys de «La Réunion». Amnistiat, va tornar a França en 1869, després de passar 10 anys a San Antonio (Texas) estudiant les propietats medicinals dels cactus i de la flora mexicana. En març de 1871 va participar en la Comuna de París com a membre de la Internacional, mostrant actituds pacifistes. Durant la Comuna va publicar La Pau en 24 heures dictée par Parisà Versailles. Adresse aux parisiens i va prendre partit per l'autonomia de París i per la democràcia directa llibertària realitzada per aquesta. Va poder fugir de la repressió de la Comuna per la seva qualitat de ciutadà nord-americà que havia adquirit en 1858. Retirat de la política, va consagrar elsúltims 15 anys de sa vida a l'estudi, freqüentant  la Sorbona, i gaudint del respecte del Barri Llatí, on era cèlebre a causa del seu costum d'anar vestit de mexicà. Va ser autor de nombroses obres, com ara Destinée sociale (1838), Manifeste de la démocratie pacifique (1843), Manifeste de l'école sociétaire (1845), Principes du socialisme: manifeste de la démocratie au XIX siècle (1847), Théorie du droit à la propiété et du droit au travail (1848), entre altres. Victor Considerant va morir el 27 de desembre de 1893 a París (França) i va ser enterrat al cementiri de Père-Lachaise envoltat de centenars de communards i amb parlament de Jean Jaurès. L'institut d'ensenyament de Salins porta el seu nom.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 12/27/19--14:42: Sa Pobla i les Germanies
  • Empresonament de Joan Colom, detonant de la revolta de les Germanies


    6 de febrer de 1521



    Les Germanies de Mallorca fou una revolta, en part influïda per la revolta de les Germanies valenciana, que esclatà en 1521 com a conseqüència de l'empresonament de set menestrals, entre ells Joan Colom.

    Igual que a València, es constituí una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Aquesta es feu amb el control de la capital i destituí al governador general, Miguel de Gurrea, que fuigí a Eivissa. Els nobles que van sobreviure a la matança que es produí en el Castell de Bellver es refugiaren a Alcúdia, única població que romaní fidel al rei durant l'any i mig que els agermanats dominaren l'illa. A l'agost de 1522 l'emperador, Carles V envià a 800 homes per a ajudar a Gurrea, qui es desplaçà a Alcúdia per a sotmetre, juntament amb els nobles que si li uniren, l'illa. Al desembre assetjaren la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanats es rendiren a Palma amb la mediació del bisbe.

    Malgrat aquesta mediació, més de 200 agermanats van ser executats, fugint-ne molts a Catalunya.

    Joanot Colom va ser un cap dels agermanats mallorquins. Barreter d'ofici, vivia amb la seva família a Palma, davant l'església de Sant Nicolau Vell.

    Començada la germania, el lloctinent Miquel de Gurrea va acusar-lo de conspiració, i l'empresonà el 6 de febrer de 1521. Això precipità els esdeveniments i l'endemà va ser alliberat per la força. El 15 de febrer de 1521 partí cap a València per tal de conèixer l'organització de la Germania valenciana i per anar a la cort. Juntament amb Pau Casesnoves, cirurgià d'Inca, va donar suport a l'arbitratge fet per Ferran el Catòlic (1521), favorable als forans.

    Durant la revolta alliberà els esclaus i intentà l'ocupació d'Alcúdia, que resistí diversos setges. L'octubre de 1522, s'enfrontà a les tropes reials, que havien desembarcat a Alcúdia, a Son Fornari (sa Pobla) amb el resultat de més de mil morts. Es refugià a Palma, juntament amb molts de forans, on resistiren el setge de l'exèrcit reial fins al 7 de març del 1523 que capitularen.

    Joanot Colom fou empresonat dos mesos al castell de Bellver i degollat, arrossegat i esquarterat el 3 de juny. Els quarters del seu cos foren exposats damunt quatre pilars construïts a diferents llocs de la ciutat, inclosa la Porta Pintada. En aquesta hi hagué el cap exposat durant segles dins una gàbia posada a una fornícula, perquè els veiessin els forans en arribar a la ciutat. La seva execució encetà la repressió contra la Germania.

    La casa de Colom fou enderrocada i el solar sembrat de sal i a l'indret actualment hi ha una làpida commemorativa col·locada durant la I República, on anualment es ret un homenatge als agermanats.

    Web Llibertat.cat (6-II-08)


    No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico". (Miquel López Crespí)


    Sa pobla i les Germanies



    La GEM ens forneix nombroses informacions referents a la participació poblera en la guerra de les Germanies. L'historiador Josep Juan Vidal explica en el seu imprescindible llibre Els agermanats (Biografies de Mallorquins, Ajuntament de Palma, 1985) com la majoria de promotors de l'alçament popular foren menestrals i pagesos. Unes justes reivindicacions econòmiques portaren els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries de la societat mallorquina (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil.

    El gruix d'agermanats poblers foren petits i mitjans propietaris agraris. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta contra els privilegis de la noblesa feudal fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, una vegada consumada la derrota popular, els poblers foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Entre els partidaris de pagesos i menestrals s'hi trobaven alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). Altres participants en la Germania foren condemnats a mort. Concretament Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.

    No hem d'oblidar tampoc (si parlam dels esdeveniments de les Germanies en el nostre poble) dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal. Es tracta de la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces populars. A Crestax, el 23 d'abril de 1522, en el pujol de Son Sabater els reialistes tallaren les comunicacions entre Pollença i sa Pobla. A la batalla des Pujol hi participaren (entre forces populars i partidaris de la noblesa feudal) més de tres mil combatents. Els agermanats, vençuts, tengueren més de tres-cents morts. Aquesta derrota del poble permeté a les forces reialistes ocupar sa Pobla i preparar-se per al combat definitiu de Son Fornari. Abans, els partidaris de restablir els privilegis de les classes parasitàries feudals ja havien obtingut la victòria de Pollença (febrer de 1522), on cremaren vius més de dos-cents infants i dones dins de l'església (els homes -joves i vells- foren esquarterats i penjats a les forques del camins).

    Per ampliar la repressió contra el poble mallorquí, forces reialistes comandades pel governador Miguel de Gurrea desembarcaven a Alcúdia i començaven la sistemàtica execució de pagesos i menestrals simpatitzants de la causa popular. Joanot Colom i el nucli principal de l'exèrcit agermanat prova de resistir l'avanç incontenible de l'exèrcit de l'Emperador aconseguint reunir una tropa de més de tres mil homes. Una de les batalles definitives tengué lloc el 3 de novembre de 1522, a Son Fornari (sa Pobla). Combat a vida o mort on perd la vida, lluitant per la llibertat del nostre poble, el millor de les classes populars mallorquines. Més de mil agermanats cauen aquest dia, mentre les tropes reialistes entren a Muro, victorioses.

    No resta cap partidari dels agermanats per a narrar llurs aspiracions i justes reivindicacions. A partir de la derrota de Son Fornari, foren els vencedors, els intel·lectuals al servei de terratinents i aristòcrates, els qui, com sempre, anirien bastint una història falsa, indecent, exceptuant-ne els comentaris elogiosos de Pere d'Alcàntara Penya. Josep Maria Quadrado dirà de Joanot Colom, cap del poble mallorquí: "No es más que un gran criminal"; I definirà la Germania com a "un levantamiento condenado y diabólico".

    De tots aquests esdeveniments n'havia fet teatre de combat en els anys setanta.

    Ara, a qui toca?, l'obra en català (segrestada per la Brigada Social) que havia guanyat el premi "Carles Arniches 1972" a Alacant, havia armat el seu enrenou. Després, amb Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma de teatre 1974) havia continuat amb la meva particular provatura de remoure l'estantís panorama teatral illenc. No sabia encara la capacitat de silenciament i de marginació de les obres autènticament rupturistes i revolucionaries que tenien les nostres classes dominants i els seus servents intel·lectuals. Llavors, a l'any 1975, una nova obra -en la línia del que estava fent Joan Soler i Antich, al qual no coneixia-, Les Germanies, obtenia el premi especial especial Born a Ciutadella. Potser fos en aquell moment que les "forces vives" (per a no dir mortes) de la nostra cultura decidiren marginar, silenciar el meu teatre. Ja ho estaven fent amb Alexandre Ballester i amb Joan Soler i Antich; ara ho començaven a fer amb la meva obra teatral, i poc temps després ho farien amb el teatre de Llorenç Capellà i altres autors d'avantguarda mallorquins.

    En una entrevista publicada per aquell temps (1976) explicava al lector la temàtica de l'obra guardonada amb el Born. Contava a Damià Caubet que Les Germanies era una espècie de collage amb mescladissa de diverses situacions conflictives (la lluita de classes) esdevengudes al llarg del temps en la nostra història. Concretament es feia menció als agermanats, protagonistes d'un alçament popular que, a principis del segle XVI, constituí -com explica l'historiador Josep Juan Vidal- "un dels múltiples conflictes socials, que des del segle XIV, s'escamparen per Europa... Els promotors d'aquest alçament foren menestrals i pagesos, grups que aleshores integraven la major part de la població mallorquina. Les reivindicacions econòmiques els portaren a enfrontar-se amb els membres de les classes privilegiades (cavallers, ciutadans, eclesiàstics, mercaders...) en una lluita armada que pel seu caràcter violent assolí la forma d'una guerra civil" (la forma màxima de la lluita de classes, que dirien els clàssics dels marxisme).

    En la revolta dels agermanats s'insertaven escenes de la guerra del 1936-1939 amb la sagnant repressió feixista contra el poble mallorquí i les seves organitzacions (partits, sindicats, ateneus, cooperatives obreres, etc, etc). La idea central que cohesionava tot el conjunt de Les Germanies era la unificació escènica, en una mateixa narració, dels fets del segle XVI i del segle XX. Es tractava de lligar totes les lluites que històricament havia desenvolupat el nostre poble a través dels segles amb la que en aquells moments (començaments dels anys setanta) es donava tant a les Illes com a la resta de l'Estat.

    Potser el pla general de l'obra era massa ambiciós, massa agosarat per a un aprenent d'escriptor com ho era jo en aquells moments. El cert és que Les Germanies destacà entre totes les obres presentades al Born i el jurat decidí concedir-me aquest guardó especial. Feia poc havia vist a l'estranger algunes produccions del Berliner Ensembler que dirigien els successors de Bertolt Brecht, i sens dubte jo estava completament influit per la forma de dirigir i d'interpretar dels alemanys. El Congrés de Cultura Catalana deia d'aquesta mena de teatre experimental en què jo, instintivament, em situava: "Totes aquestes circumstàncies [maig del 68, etc] determinen el naixement [a les Illes] d'un teatre espontani, intuïtiu, que si bé continua fent-se de manera 'amateur', pren consciència de les possibilitats de comunicació social que ofereix el teatre. Es tracta d'un teatre compromès políticament i estèticament amb els nous corrents d'arreu dels Països Catalans".

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [28/12] «Alma gaucha» - Vallotton - Bonneff - Bernard - Dávila - Alvarado - Zaragoza - Rufat - Estruch - Dolci - Bellvi - Golberg - Slom - Jiménez - Coll - Sol - Barcojo - Borau

    Anarcoefemèrides del 28 de desembre

    Esdeveniments

    Notícia de l'estrena d'"Alma Gaucha" apareguda en la revista "Caras y Caretas" del 5 de gener de 1907

    Notícia de l'estrena d'Alma Gaucha apareguda en la revista Caras y Caretas del 5 de gener de 1907

    - Estrena d'Alma gaucha: El 28 de desembre de 1906 la Companyia de Pablo Podestá estrena al Teatro Argentino de Buenos Aires (Argentina) el drama en tres actes i sis quadres de l'escriptor anarquista Alberto Ghiraldo Alma gaucha. Aquesta obra antimilitarista, didàctica, educadora i conscienciadora, va ser escrita para ser representada no només als centres anarquistes sinó sobretot als teatres del circuït comercial i per companyies teatrals professionals. El drama té lloc a Buenos Aires i a la presó militar de l'Isla de los Estados: el gautxo lliure Cruz –clara transposició de Martín Fierro-- es veu incorporat a un dels instruments de l'Estat, l'Exèrcit; després de ser malferit pel tinent instructor i enganyat amb la promesa de permetre'l fugir de la caserna amb una baixa, es confinat en un lloc inhòspit al sud del país per a complir 10 anys de presó per insubordinació i deserció, sempre al costat de la seva abnegada companya Alma; després d'un intent de fugida frustrat, es retornat a Buenos Aires, on es jutjat en consell de guerra, condemnat a mort per deserció, resistència a mà armada i homicidi, i afusellat. L'obra, marcadament antimilitarista, arremet contra la «Llei Ricchieri» --estatut militar orgànic (Llei núm. 4.301) promulgat en 1901 pel ministre de Guerra Pablo Ricchieri del govern de Julio Argentino Roca que declarava obligatori el servei militar per als ciutadans argentins o naturalitzats majors de 20 anys--, contra la impunitat dels caps militars per a humiliar els conscrits i contra la pena de mort, tot fent servir expressions dialectals de la pagesia argentina. Alguns cercles llibertaris criticaren aquests tipus d'obres«ruralistes», les quals qualificaven de «criollisme anàrquic». En 1910 aquesta obra fou reestrenada per la Companyia de Guillermo Battaglia i en 1918 s'estrenà al Teatre Eslava de Madrid (Espanya) per la Companyia de José Martí.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Félix Vallotton (ca. 1897)

    Félix Vallotton (ca. 1897)

    - Félix Vallotton: El 28 de desembre de 1865 neix a Lausana (Vaud, Suïssa) el pintor, gravador, dibuixant, il·lustrador, escultor, crític d'art i escriptor anarquista Félix Édouard Vallotton. Era fill d'una família burgesa protestant i conservadora; son pare es deia Adrien Vallotton, propietari d'una drogueria i d'una fàbrica de xocolata, i sa mare Emma Roseng, nascuda en una família de forners. En acabar els seus estudis de llatí i grec al Col·legi Cantonal Clàssic de Lausana, amb 17 anys, i després de portar dos anys dibuixant i pintant, viatjà a París (França) per a estudiar pintura. En 1882 entrà a l'Acadèmia Julian, escola privada de pintura i d'escultura parisenca molt prestigiosa freqüentada per nombrosos artistes postimpressionistes avantguardistes, futurs membres del moviment nabi. Amb el suport de Jules Lefèvre i Gustave Boulanger, progressà ràpidament i el març de 1883 superà el concurs d'accés a l'Escola de Belles Arts de París, quedant quart en una promoció de setanta alumnes, encara que no s'integrà i continuà treballant a l'Acadèmia Julian. En aquests anys va ser assidu del cabaret de Montmartre«Le Chat Noir». En 1885, amb l'obra Monsieur Ursenbach, exposà per primera vegada al Saló dels Artistes Francesos i freqüentà regularment el museu del Louvre per a copiar els mestres, especialment Hans Holbein el Jove, Albrecht Dürer, Leonardo da Vinci i Antonello da Messina. També en 1885 presentà l'Autoportrait al Saló dels Camps Elisis, on obtingué una menció d'honor, i al Saló Suís de les Belles Arts de Ginebra (Ginebra, Suïssa). En aquesta època Félix Jasinski el va introduir en el món del gravat i va realitzar dos aiguaforts inspirats en Rembrandt i Jean-François Millet. En 1887 presentà al Saló dels Artistes Francesos el seu Portrait de Jasinski tenant son chapeau, obra on es desprenia dels seus ensenyaments acadèmics. Ocasionalment retornava a Suïssa, on pintava paisatges a la regió de Vaud. Gràcies als seus gravats en fusta i a les seves il·lustracions en blanc i negre per a la premsa, a més de treballs de restauració i de la realització de retrats per encàrrec, es guanyava la vida i en menys de 10 anys esdevingué un artista de reconeixement internacional, participant en diferents salons i exposicions (Saló dels Artistes Francesos, Saló dels Independents, Saló de Tardor, etc.). En 1889 conegué Hélène Chatenay (La Petite), obrera en una fàbrica que esdevingué model de la seva obra i la seva companya. En 1890, arran d'una exposició d'estampes japoneses a l'Escola de Belles Arts, començà la seva important col·lecció d'aquestes xilografies. En 1891, gràcies a les ensenyances del pintor i gravador Charles Maurin, que també el va introduir en l'anarquisme, renovà l'art de la xilografia i els seus gravats en fusta exposats al I Saló de la Rosa-Creu en 1892 van ser aclamats pels nabis, grup artístic d'avantguarda (Mogens Ballin, Pierre Bonnard, Henry Cazalis, Maurice Denis, Charles Filiger, Henri-Gabriel Ibels, Georges Lacombe, Aristide Maillol, Paul-Élie Ranson, Adolf Robbi, József Rippl-Rónai, Ker-Xavier Roussel, Paul Sérusier, Jan Verkade, Édouard Vuillard, etc.) al qual s'integrà l'any següent i en la qual va ser conegut amb el nom d'«el nabi estranger». En 1892 entaulà una estreta amistat amb el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. El seus gravats publicats en 1892 tingueren una temàtica fortament llibertària, on la seva preocupació per la «qüestió social» es materialitzà sobretot en la denúncia de la repressió (Mur dels Federats, càrregues policíaques, manifestacions, execucions, etc.). En 1893 exposà gravats de la sèrie Les petites baigneuses en la IV i V Exposició dels Nabis a la galeria parisenca Le Barc de Bouteville i també aquest any l'obra Le bain au soir d'été al Saló dels Independents. Entre 1894 i 1902 dibuixà nombrosos retrats de persones cèlebres d'aleshores, moltes d'elles destacats anarquistes (Paul Adam, Mikhail Bakunin, Victor Barrucand, Félix Fénéon, Fortuné Henry, Alexandre Herzen, Multatuli, Jehan-Rictus, Max Stirner, Laurent Tailhade, Henry David Thoreau, Eugène Varlin, etc.), que publicà especialment en La Revue Blanche, Le Cri de Paris i Le Livre des Masques. En 1894 sortí el seu recull de gravats Paris intense i dos anys després en l'obra col·lectiva Badauderies parisiennes. Les rassemblements, physiologies de la rue, que són el reflex de la seva col·laboració en les grans revistes satíriques de l'època (L'Escarmouche,Le Rire, Le Cri de París,L'Assiette au Beurre, Le Canard Sauvage, etc.). En 1894 exposà amb els nabis a La Dépêche de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent al Saló del Llibre Estètic de Brussel·les (Bèlgica). En 1895, amb Théophile Alexandre Steinlen, Louis Anquetin i Lucien Pissarro, il·lustrà el relat de la fugida de la presó de l'anarquista Zo d'Axa De Mazas à Jérusalem. En aquests anys va fer costat els dreyfusards amb dibuixos que s'editaren en diferents publicacions, com ara Le Cri de París, Le Sifflet, La Volonté, etc. En 1896 exposà gravats i pintures al II Saló d'Art Nouveau a la galeria de Samuel Bing, per al qual dissenya un cartell i un catàleg. En 1897 exposà amb els nabis a la galeria d'Ambroise Vollard i entre juliol i setembre d'aquest any visqué a la casa familiar d'Alfred Natanson a Villeneuve-sur-Yonne (Borgonya, França). En 1899 exposà a la Galeria Durant Ruel de París. Durant l'últim decenni de segle destacà pel seu treball d'il·lustrador, especialment per a Le Courrier Français,L'Estampe Originale, L'Image,Le Mercure de France, La Revue Blanche i La Revue Franco-Américaine–de la qual fou director artístic–, i un dels seus cartells (La revue La Pépinière) va ser reproduït en la prestigiosa publicació mensual Les Maîtres de l'Affiche. En aquests anys també col·laborà amb dibuixos per a revistes estrangeres, com ara The Chap-Book, Die Insel, Jugend, Ord och Bild, Pan, Scribner's Magazine o The Studio, i realitzà gravats per a obres de diversos escriptors (Jules Renard, Rémy de Gourmont, Octave Uzanne, Paul Verlaine, etc.) i per a funcions teatrals (August Strindberg, etc.). Amic de l'editor i propagandista anarquista Jean Grave, amb qui mantingué una estreta correspondència, col·laborà amb dibuixos en les seves tómboles, il·lustrà obres seves, com ara Guerre et militarisme (1902) i Album de lithographies des Temps Nouveaux (1903), i realitzà les portades de 22 fullets publicats per la revista Le Temps Nouveaux que editava. Després d'abandonar la seva amant, el 10 de maig de 1899 es casà amb l'acabalada Gabrielle Bernheim, vídua amb tres infants de Gustave Rodrigues-Henriques i germana de Josse i de Gaston Bernheim, uns dels galeristes més prestigiosos del París d'aleshores. La parella passà a viure en un apartament al parisenc Bois de Boulogne, estiuejant a Honfleur (Baixa Normandia, França) o al castell de La Naz a Lausana, viatjant molt i vivint una vida burgesa que havia criticat de valent durant la seva etapa bohèmia. El 3 de febrer de 1900 es naturalitzà francès i a partir d'aquesta data abandonà progressivament el gravat i la il·lustració per a consagrar-se a la pintura (escenes d'interior, temes clàssics, paisatges, nus, retrats i natures mortes), una pintura molt personal al marge del moviment nabí i dels corrents contemporanis. En 1901 presenta teles i xilografies al Saló dels Independents i participa en exposicions col·lectives a Suïssa (Zuric i Basilea). El número 48, que sortí l'1 de març de 1902, de la revista llibertària L'Assiette au Beurre li dedicà un monogràfic especial dels seus gravats sota el títol «Crimes et châtiments» (Crims i càstigs). El gener de 1903 exposà una desena de pintures en la Sezession de Viena (Àustria), que van ser lloades per Gustav Klimt i Ferdinand Hodler. Participà amb dibuixos per a postals en diverses campanyes polítiques, com ara contra la justícia militar (1904) i per la pau (1907). En 1905 prengué part en la Biennal de Venècia i viatjà a Bèlgica i els Països Baixos. En 1906 va produir una important sèrie de nus i entre aquest any i el següent viatjà a Itàlia (Roma, Florència, Pisa i Nàpols). En 1907 conegué la parella de col·leccionistes d'art formada per Hedy i Arthur Hahnloser-Bühler de Winterthur, que esdevindrà la seva gran protectora –en 1936 Hedy Hahnloser-Bühler publicà la primera biografia de l'autor sota el títol Félix Vallotton et ses amis. En 1908 exposà a la Sezession de Munic (Imperi Alemany) i en l'Exposició del Toisó d'Or de Moscou (Imperi Rus), i l'octubre d'aquest mateix any participà en la fundació de l'Acadèmia Ranson, amb Paul-Élie Ranson, Édouard Vuillard, Pierre Bonnard i altres. En 1909 realitzà la seva primera exposició retrospectiva individual a la galeria Kunstlerhauss de Zuric (Zuric, Suïssa) amb 70 pintures i una dotzena de xilografies. Realitzà exposicions de manera regular a París i el gener de 1910 mostrà 49 obres a la Galeria Druet d'aquesta ciutat amb un catàleg amb prefaci de l'escriptor anarquista Octave Mirbeau. Aquests són anys d'esplendor, on participà en nombroses exposicions internacionals a Europa (Londres, Praga, Estocolm, Moscou, Odessa, Kiev, Sant Petersburg, etc.) i a Amèrica. En 1911 viatjà per Alemanya, visità els seus museus (Colònia, Berlín, Dresden i Munic) i exposà a França i amb la«Münchner Sezession», participant en una exposició internacional a Roma. En 1912, amb els seus companys nabis Pierre Bonnard, Ker-Xavier Roussel i Édouard Vuillard, rebutjà la «Legió d'Honor», i aquest mateix any participà en una exposició d'art francès a Sant Petersburg. A Suïssa la seva pintura va ser especialment divulgada comercialment per son germà Paul, director des de 1913 de la sucursal de la Galeria Bernheim-Jeune a Lausana, futura Galeria Paul Vallotton. El març de 1913 viatjà a Rússia, on pintà alguns paisatges, i l'any següent participà amb quatre teles en l'Exposició Nacional Suïssa a Berna, fet que fou molt polèmic ja que aleshores era ciutadà francès. Fortament impressionat per l'horror de la Gran Guerra, intentà allistar-se, però va ser rebutjat per la seva avançada edat, encara que pogué anar-hi en«missió artística», convidat pel Ministeri de Belles arts i de la Guerra, al front de Xampanya el juny de 1917 i trobar en el conflicte bèl·lic una nova font d'inspiració (Le crime chatié, 1914 iC'est la guerre!). La guerra va repercutir de manera preocupant en les vendes. Amb un diagnòstic de càncer de còlon, l'hivern de 1920 s'instal·là a Canha de Mar (Provença, Occitània), encara que viatjà per diversos indrets (Bretanya, Normandia, vall del Sena, Dorgonya, sud del Loira, etc.) en els anys següents. En aquesta època es va veure influenciat per les noves tendències avantguardistes (surrealisme, pintura metafísica, nou realisme, etc.). Va exposar amb Eugène Druet, el seu marxant habitual, i en 1925 en el nou Saló de les Tulleries de París. Des del punt de vista literari des del 1882, data de la seva arribada a París, va escriure regularment un diari, però al final de sa vida expurgà totes les pàgines anteriors a 1914; també va escriure una trentena d'articles de crítica literària (La Gazette de Lausanne) i textos sobre art, assaigs, algunes novel·les, com ara La vie meurtrière (1907-1908, obra amb trets autobiogràfics publicada pòstumament en 1927 en Le Mercure de France i en 1930 en llibre), Les soupirs de Cyprien Morus (1945, pòstuma) i Corbehaut (1970, pòstuma), i 10 peces teatrals. Félix Vallotton va ser hospitalitzat el novembre de 1925; després d'una operació, va morir, tres dies després, el 29 de desembre de 1925 a l'Hospital de Neuilly (Neuilly-sur-Seine, Illa de França, França) i va ser enterrat al cementiri de Montparnasse de París. Per a l'estudi i la difusió de la seva obra (més de 1.700 pintures, uns 250 gravats, centenars d'il·lustracions impreses en revistes i llibres, i moltíssims dibuixos), en 1998 es va crear la«Fundació Félix Vallotton» a Lausana.

    Félix Vallotton (1865-1925)

    ***

    Maurice Bonneff

    Maurice Bonneff

    - Maurice Bonneff: El 28 de desembre de 1884 neix a Gray (Franc Comtat, Arpitània) l'escriptor proletari Maurice Bonneff. Amb son germà Léon (1882-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la conditionéconomique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers(1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale,La Vie Ouvrière,La Bataille,L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly (Lorena, França), durant la Gran Guerra. Son germà, Léon Bonneff va morir el 29 de desembre de 1914 a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

    ***

    Foto antropomètrica d'Inocencio Bernard Expósito (1917)

    Foto antropomètrica d'Inocencio Bernard Expósito (1917)

    - Inocencio Bernard Expósito: El 28 de desembre de 1890 neix a Urrea de Gaén (Terol, Aragó, Espanya) l'anarquista Inocencio Bernard Expósito. Jornaler de professió, el 21 de setembre de 1915 es casà a Urrea de Gaén amb Dolores Sobradiel, amb qui tingué un infant. L'abril de 1917 emigrà amb sa família a França. Treballà a la destil·leria de Joseph Fabre a Clairà (Rosselló, Catalunya Nord). Després de participar en una vaga per un augment de salari el 7 d'octubre de 1917, va ser detingut, fitxat per la policia de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «revolucionari que professa les idees anarquistes» i portat a la frontera francoespanyola. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Manuel Dávila Eiras (ca. 1941)

    Manuel Dávila Eiras (ca. 1941)

    - Manuel Dávila Eiras:El 28 de desembre de 1900 neix a A Pobra do Caramiñal (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista Manuel Dávila Eiras. Mariner de professió, treballà a la marina mercant. Emigrà als Estats Units i milità en el sindicalisme nord-americà. En 1929 era membre de la Casa de Galícia de Nova York (Nova York, EUA). En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc«Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista«División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Manuel Dávila Eiras (1900-?)

    ***

    Celestino Alvarado Quirós

    Celestino Alvarado Quirós

    - Celestino Alvarado Quirós:El 28 de desembre de 1903 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Celestino Alvarado Quirós. Era fill d'Antonio i de Carmen. Feia de mestre torner a Matagorda i també regentava un quiosc llibreria al barri gadità d'El Pópulo. Durant els anys vint i trenta va destacar com a orador en els cercles anarquistes, participant en nombroses reunions i mítings. També va ser membre de la maçoneria. Fou secretari del Sindicat del Metall de Confederació Nacional del Treball (CNT) de la província de Cadis i integrant del grup «Germinal» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Va ser íntim amic dels anarcosindicalistes Vicente Ballester Tinoco, Emilio López i Manuel Lápiz. Fou detingut durant la vaga de maig de 1932 i el setembre de 1933 participà en el míting abstencionista de Cadis. L'abril de 1935 fou detingut, amb altres companys, i acusat de «furtar armes». El 18 d'agost de 1936, ell i son germà Narciso José van poder fugir del seu amagatall a Correus que es trobava assetjat per grups feixistes i quan esperaven un vaixell al varador del port gadità de Puntales per poder arribar a Portugal i escapar així d'una mort segura, un grup de falangistes, informats per uns delators, els van detenir i foren portats al Casino Gadità, quarter general dels feixistes. A l'endemà, uns amics de la família van veure el cadàver de Celestino llançat en un clot de la platja de Cortadura i probablement fou enterrat en una fossa comuna al cementiri de San José. Va deixar vídua --Isabel Galván Moriano, de 33 anys i de Chiclana de la Frontera-- i dues nines --Isabel, de sis anys, i Antonia, de quatre--; Isabel (La Viuda del Rojo), a causa dels insults i saqueigs continus per part dels feixistes locals, es va veure obligada a malvendre el quiosc i va morir en 1962 internada en un psiquiàtric. Narciso José fou tancat a la Presó Reial i al vapor-presó Miraflores. Vint dies després de la seva detenció, Narciso José Alvarado Quirós, de 27 anys d'edat i també sindicalista de la CNT, desaparegué i mai més se'n sabé res. Actualment, Antonia Alvarado Galván lluita per saber on es troben les restes de son pare i donar-les una sepultura digna.

    ***

    Necrològica de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic tolosà "CNT" del 21 de juliol de 1951

    Necrològica de Carmen Zaragoza Pérez apareguda en el periòdic tolosà CNT del 21 de juliol de 1951

    - Carmen Zaragoza Pérez: El 28 de desembre 1906 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Carmen Zaragoza Pérez --el primer llinatge a vegades citat Sargoza. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), fou un temps companya del destacat militant Francisco Ascaso Abadía. Es mostrà força activa als tallers de Sant Andreu on treballava, especialment a partir de 1934. A la feina conegué l'anarcosindicalista Catalina Silva Cruz, amb qui s'anà a viure a un pis del carrer Diputació de Barcelona.  Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Detinguda pels nazis durant l'Ocupació, va ser deportada a Alemanya. En retornar a França esdevingué companya de Gregorio Cesario, amb qui s'instal·là a Lo Casterar e Verdusan. Carmen Zaragoza Pérez va morir el 26 de juny de 1951 a Mounouat (Lo Casterar e Verdusan, Gascunya, Aquitània, Occitània), quan ocupava la secretaria de la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat.

    ***

    Ramon Rufat Llop (1937)

    Ramon Rufat Llop (1937)

    - Ramon Rufat Llop: El 28 de desembre de 1916 neix a Maella (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarquista, agent del serveis secrets republicans i lluitador antifranquista Ramon Rufat Llop. Quan tenia 21 mesos perdé sa mare, Pilar, com a conseqüència de la tristament famosa l'epidèmia de grip de 1918. En 1926, son pare, Antoni, mestre d'obres, l'envià intern al col·legi que els pares dominics tenien a Calanda i on estudià Humanitats i Filosofia, dedicant-se especialment a la filologia semítica. Instal·lat a València, on amplià els estudis, poc abans de les eleccions de febrer de 1936, en les quals vencé el Front Popular, va fer contacte amb les Joventuts Llibertàries i s'hi adherí. Quan esclatà la guerra, es traslladà a Barcelona i s'integrà en les columnes de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que partiren als fronts d'Aragó, lluitant sobretot a la zona d'Alcubierre. L'octubre de 1936 s'incorporà en un grup especial que, encara que integrat en la Columna Durruti, depenia del cap de l'Exèrcit de la República a Aragó, el coronel José Eduardo Villalba Rubio; aquest grup tenia per missió realitzar accions de guerrilla i serveis d'informació a la zona enemiga (obtenir informacions militars, realitzar sabotatges, capturar presoners, rescatar companys atrapats a les línies franquistes, etc. Amb la creació del Servei d'Informació Especial Perifèric (SIEP), serveis secrets republicans, a instàncies del Consell d'Aragó, s'integrà en un grup de 17 agents (Francisco Ponzán, Agustín Remiro, Vicente Moriones, Saturní Carod, Enrique Casaña, etc.), membres d'una secció secreta, que depenia directament de l'Estat Major de l'Exèrcit Republicà. Va realitzar, entre octubre de 1936 i el 18 de desembre de 1938, data de la seva captura per les tropes franquistes, més de 50 missions a les línies enemigues a Aragó i a Catalunya. Una missió important que se li assignà fou la preparació de la presa de la ciutat de Saragossa per les forces republicanes durant els mesos d'octubre i de novembre de 1936. La seva primera missió com a agent del SIEP fou infiltrar-se a Saragossa el 15 d'octubre de 1936 disfressat d'alferes de l'Exèrcit franquista i amb documentació falsa a nom de Ramón Rafols Llop per obtenir informació valuosa (objectius a bombardejar, ubicació exacta d'unitats militars feixistes, etc.). Les seves informacions foren vitals durant l'ofensiva republicana sobre Belchite i Quinto, l'agost de 1937, i durant la batalla de Terol i la seva posterior conquesta per tropes republicanes el 8 de gener de 1938. Quan Terol fou reconquistat pels feixistes el 22 de febrer de 1938, s'entrevistà amb Valentín González (El Campesino) amb la finalitat d'adoptar mesures per contenir l'avanç enemic. Després actuà durant la batalla d'Aragó i per la serra de Conca. En aquesta època també participà en la preparació d'un atemptat a Salamanca contra el general Franco. L'última de les seves missions fou a la Serra d'Albarrassí però, després de produir-se una filtració, van ser detinguts diversos enllaços seus i ell mateix el 18 de desembre de 1938. Jutjat, fou condemnat a dues penes de mort el 4 de març de 1939 per «espionatge» i per«perversitat». Passà per diversos camps de concentració i presons (Santa Eulalia del Campo, Calataiud, Torrero), a més de dos simulacres d'afusellament. El gener de 1941 la sentència de mort li fou commutada per la de cadena perpètua i fou traslladat, reclamat pel Jutge Especial de la Causa General, al penal madrileny de Yeserías, on va fer feina a les oficines com a escrivent. Aprofitant aquesta feina, falsificà el seu expedient carcerari, gràcies a la qual cosa se li pogué aplicar la llibertat condicional i pogué sortir de la presó el 10 d'agost de 1944; aquesta falsificació mai no fou descoberta per la burocràcia penitenciària franquista. El mateix dia que sortí de la presó va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, el secretari del qual era Sígfrid Català, i amb el qual no havia perdut contacte durant la seva estada a la presó. Fou elegit responsable de l'organització del Comitè Regional d'Aragó de la CNT, que a causa de les dificultats hagué de fer-se amb aragonesos de fora de la regió. També entrà com a membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari (ML) i fou nomenat el seu vicesecretari de Premsa i Publicacions, encarregant-se, amb el suport del Sindicat d'Arts Gràfiques de Madrid, d'imprimir i de difondre la premsa clandestina confederal. El 6 d'octubre de 1945, en una agafada policíaca que implicà la caiguda de tot el Comitè Nacional de la CNT, fou detingut. D'antuvi a la presó d'Alcalá de Henares, on fou jutjat en consell de guerra el 21 de març de 1947 i condemnat a 20 anys de presó, el maig de 1947 fou traslladat al penal d'Ocaña fins a l'octubre d'aquell any, que fou enviat a la presó d'El Dueso, on restà 11 anys. El 27 de setembre de 1958 sortí en llibertat condicional, després d'haver redimit part de la condemna treballant com a escrivent, mestre, peó de taller i infermer, per al Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo (el ladronato). Després d'una breu estada a la seva Maella natal, marxà a Barcelona, on conegué Francesca Perelló (Xesca), amb qui es casà sis dies després d'haver-la conegut. Poc després passà clandestinament a França, on aconseguí la carta de refugiat polític. Establert a París, on nasqueren sos fills Pierre i Héléne, treballà en diversos oficis (construcció, química, magatzem de paper, etc.) fins que aconseguí un lloc de feina en l'Oficina de Refugiats Polítics del Ministeri d'Assumptes Exteriors, que mantingué fins a la seva jubilació. Alhora realitzà estudis de filologia i d'història contemporània, col·laborant en investigacions de la Universitat de Nanterre, publicant treballs històrics en revistes especialitzades; també s'interessà per la filosofia. Partidari d'una acció unitària de tota l'oposició antifranquista per acabar amb la dictadura, participà en actes polítics en aquest sentit. A més de col·laborar en la premsa llibertària (Anthropos, Asturias,Materiaux, Suplemento de Solidaridad Obrera, etc.), en aquests anys fou corresponsal del periòdic argentí El Correo de la Tarde. El 29 de gener de 1966 participà en l'homenatge a Albert Camus i el 25 de maig de 1966 en altre tribut a l'intel·lectual jueu Émile Khan. En 1966 publicà a Mèxic el llibre En las prisiones de España, que, amb un pròleg de Diego Abad de Santillán, narra els seus 20 llargs anys de presó. A partir de 1976 visqué a cavall entre París, Vilanova i la Geltrú i Barcelona. En 1977 fou guionista i protagonista de la pel·lícula de Francisco Periñán Larga noche. En 1986 va escriure un important treball sobre la seva actuació en el SIEP titulat Entre los hijos de la noche, el qual obtingué el Primer Premi Juan García Durán sobre memòries de la Guerra Civil, organitzat pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona. Aquest treball fou publicat en 1990 a París sota el títol Espions de la République. Mémoires d'un agent secret pendant la guerre d'Espagne. En 1993 publicà «La reconstrucción de la CNT-ML en el Interior después de la guerra» en el llibre conjunt La oposición libertaria al régimen de Franco (1936-1975). Entre 1986 i 1993 fou membre del consell de redacció de la revista llibertària Polémica. També va fer treballs sobre Joan Peiró i Ramón J. Sender. Ramon Rufat Llop va morir d'una aturada cardíaca el 3 de novembre de 1993 a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) --el mateix dia de la seva mort passava a l'ordinador el seu estudi acabat sobre la clandestinitat llibertària entre els anys 1939 i 1951, que més que una autobiografia es tracta d'un testimoni, amb moltes referències i entrevistes-- i les seves cendres van ser escampades als voltants del mausoleu romà de Favara de Matarranya. En 2003 el seu llibre En las prisiones de España fou editat per la Fundació Bernardo Aladrén de Saragossa.

    Ramon Rufat Llop (1916-1993)

    ***

    Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

    Pepita Estruch fotografiada per Elisenda Mercadal Segura (2003)

    - Pepita Estruch:El 28 de desembre de 1920 neix a Copons (Anoia, Catalunya) la militant anarcofeminista Josepa Estruch Pons, també coneguda comPepita Carnicer. Son pare, Francesc Estruch, era segador i sa mare es deia Antònia Pons, i tingué tres germans: Paco --també llibertari--, Beatriu i Josep. Al barri de cal Noi Teia del seu poble sa família regentà una fonda. Amb sa mare entrà a treballar a la fàbrica de teixits de Copons, on sa mare triava trossos i ella feia bitlles. Entre 1937 i 1939 fou bibliotecària de les Joventuts Llibertàries de Copons i, juntament amb sa mare, membre de la delegació de la fàbrica on treballava. En 1939 s'exilià a França amb tota sa família. Entre 1942 i 1944 participà en la resistència antinazi a la zona de Chartres. Com a militant de«Mujeres Libres» a França, va ser membre del Comitè de «Mujeres Libres» reconstituït a París en 1963, juntament amb Luz Continente, Helena Tamarit i Marina Portales. Exercí de tresorera del grup i també va col·laborar en el seu butlletí trilingüe (castellà, francès i anglès),Mujeres Libres. Portavoz de la Federación de ML de España en el Exilio(1964-1976), que es va editar a Londres i a Montadin, amb Suceso Portales, Mary Stevenson, Juanita Nadal, Luz Continente, J. Smythe, Hortensía Martí, Sara Berenguer, Gracia Ventura i Linda Carnicer. És autora, amb altres, del llibreMujeres Libres. Luchadoras libertarias(1999). Vídua d'Antonio Arias, que fou deportat a Alemanya en 1942, s'uní a Antonio Carnicer Marín i, quan aquest morí en accident de moto en 1958, a Rafael Marí de Dios, el qual va finar el gener de 2008. Amiga íntima de la militant anarcofeminista Sara Berenguer. Participà en el documental sobre Cipriano Mera Vivir de pie (2009), de Valentí Figueres. Pepita Estruch va morir el febrer de 2011 en una residència d'ancians de París (França).

    Pepita Estruch (1920-2011)

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Ha mort Pepita Estruch, una anarquista de Copons», en Revista d'Igualada, 38 (setembre de 2011). p. 58

    ***

    Angelo Dolci

    Angelo Dolci

    - Angelo Dolci: El 28 de desembre de 1929 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'anarquista Angelo Dolci, conegut com Il Taro. Amb només 15 anys, amb els seus oncles Edmondo i Sergio Ravenna, va anar a les muntanyes i s'integrà a la «Brigada Lucetti» per lluitar contra l'exèrcit nazi-feixista. En 1944, després de la dissolució de la unitat, trobant-se a la zona de Parma (Emília-Romanya, Itàlia), conegué Monello, altre jove partisà. En acabar la guerra retornà a Carrara amb Monello, que, perseguits pels alemanys, en ple gener, hagueren de travessar el riu Taro congelat, d'aquí el seu malnom. Passà una postguerra difícil, treballant en allò que va poder i participant activament en la reconstitució del moviment anarquista a Carrara. Marcat com a partisà anarquista, no trobà feina i decidí emigrar, primer als Països Baixos i després a Alemanya, on treballà durant molts anys en la construcció. A mitjans dels anys seixanta retornà a Carrara, on reprengué la seva militància, adherint-se al grup anarquista «Bruno Filippi». En 1989 participà activament en l'ocupació dels locals de «Germinal» i fou, abans de la seva malaltia que el postrà al llit, un dels companys més actius en la gestió del Cercle Cultural Anarquista de Carrara. En 2007 el seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio Morabioto Non sono l'uno per cento i en 2012 en el llibre de Marco Rovelli Il contro in testa. Gente di marmo e d'anarchia. Després de vuit mesos d'hospitals i residències, Angelo Dolci va morir el 13 de juliol de 2015 a Carrara (Toscana, Itàlia) i dos dies després es realitzaren els funerals al Cercle Cultural Anarquista«Goliardo Fiaschi».

    ***

    Bellvi

    Bellvi

    - Bellvi: El 28 de desembre de 1968 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant i artista plàstic llibertari José Luis Hernández Ortega, més conegut amb el nom artístic de Bellvi. En 1982 va estudiar amb el famós dibuixant de tebeos Josep Escobar i Saliente, a més de diversos cursos de còmics. En 1984 va començar estudis a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona. Ha col·laborat com a il·lustrador en diferents revistes, com ara El Violador, Oligofrenia, Crónica Punk, La Ràbia del korkó, Solo para locos, NDF, Makoki, Compañía Suicida, TMEO, Paté de Marrano, Cretino, Diario del Barcelonès, Guaità!,Tartatin, Atumoe!, Me gusta más que desayunar un herpe, Malavida, etc. En 1985 va autoeditar Moco. Ha realitzat il·lustracions publicitàries i comercials, per a organismes institucionals, portades de discos i de llibres, etc. Com a artista plàstic cal citar les seves gàrgoles de guix pintades. Col·labora habitualment en Solidaridad Obrera i va dissenyar el logo de l'Ateneu Llibertari Pitiús «La Tranquil·litat».

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


    Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

    Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

    És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

    Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

    Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

    Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

    A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

    Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

    Pere Rosselló Bover (Juny 2018)



    Loading...
    0 0

    Viatges – Sa Pobla i la guerra de Cuba (segle XIX) –


    Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat. (Miquel López Crespí)


    --Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

    Volia anar a veure Jaume Cladera. Record que era un dia de primavera, lluminós, amb un blau immaculat i esclatant que convidava a sortir del despatx. Vaig dir a na Catalina que em preparàs la sotana d’anar per sa marjal. No volia embrutar-me els baixos amb la pols del camí o amb algun dels bassiots imprevists que resten per les dreceres dels horts quan el pagès acaba de regar el seu bocí de terra.

    Era una sotana amb mig pam manco de llargària que les que utilitz per estar per casa o trescar pel poble. Na Catalina la va retallar i tornar a cosir com pertoca. Una mica vella pels anys, però útil per a caminar per camp i muntanya.

    Sé que en Jaume em va veure de ben lluny. Una sotana negra enmig de la planura, sota el sol primaveral, no es pot amagar.

    M’esperava assegut al pedrís de davant la caseta. Havia començat a carregar la pipa de canya i fang i em guaitava seriós, fumant amb tota tranquil·litat sota l’emparrat.

    --Bon dia tengui, don Joan! --va ser el primer que em digué--.

    Li vaig estrènyer la mà que m’oferia cordialment.

    Romanguérem uns minuts en silenci gaudint del paisatge.

    Érem asseguts al banc de pedra. La calma que ens envoltava afavoria la reflexió, el gaudir de la companyia de la natura.

    Jo també callava encisat per la meravella que veia, lluny de la foscor de les capelles de l’església. Sota l’emparrat, una suau brisa primaveral feia l’estada paradisíaca: la flaire dels camps regats a primera hora dulcificava l’ambient. La bonior propiciava el moment exacte d’una oració per donar gràcies a Déu per tanta bellesa oferta als ulls dels homes. Em sentia en pau, lluny de les meves nits d’insomni pensant en el destí dels homes, navegant pels vells pergamins que parlaven de temps difícils per als albopassins, de llunyanes guerres i execucions.

    Ara entenia a la perfecció l’amor per la bellesa del paisatge que ompl els poemes de Miquel Costa i Llobera! Com sent el meu amic coral cada un dels racons de la nostra terra!

    Les preguntes s’acumulaven una rere l’altra Però a Mallorca no tot ha estat calma i placidesa. A Miquel Costa i Llobera li basta veure un pi del seu Formentor, la calma de Cala Murta, per fer-ne un poema immortal sense demanar-se res més. No li agrada aprofundir en els aspectes tèrbols i sagnants de la nostra història. Però jo em deman sovint com devia ser el paisatge en temps de les Germanies, quan la pagesia es revoltà contra els seus senyors naturals. Es distingiria des d’aquí el fumeral de l’església de Pollença cremant amb els seus habitants dins? Se sentirien els trons de canons, el soroll dels arcabussos en la vana provatura agermanada de conquerir Alcúdia? Just a dues passes d’aquí, prop de Crestatx els seguidors de Joanot Colom foren derrotats per les tropes de l’emperador i més enllà, guaitant cap a Muro, prop del torrent, a la planura de Son Fornari, es lliurà la batalla que rompré per sempre la columna vertebral de les forces revoltades contra la llei i l’orde.

    --Vol saber el que em va passar a Cuba? És per això que ha vengut a veure’m? --em digué de sobte, tranquil--.

    No calia mentir. Era cert. M’interessava saber noves de la seva vida, els motius perquè havia decidit romandre a la caseta, lluny del brogit del poble. Altres soldats que havien anat amb ell no feren el mateix quan tornaren. A poc a poc s’integraren novament a la vida d’Albopàs, i si patiren pel que havien vist allà procuraven no fer-ho coneixedor. N’hi havia que fins i tot feien acudits sobre els combats lliurats amb els mambises, explicaven com era de difícil conquerir una cubana, fos blanca, negra o mulata. La majoria no volia saber-ne res dels espanyols i els miraven amb altiu posat de menyspreu.

    --Sí –li vaig contestar--. No vas errat. He vengut especialment fins a l’hort per saber-ne la teva versió. He llegit sovint cròniques de la guerra, però parlar-ne seriosament amb algú que va ser testimoni dels fets que narren les revistes i els llibres, m’interessa molt. No t’ho puc negar.

    Jaume Cladera va tornar a carregar la pipa i, mirant a la immensitat del paisatge, talment parlàs amb les ombres d’un món invisible, va començar a parlar.

    --Sovint no sé com vaig poder tornar. Ningú pot imaginar-se l’infern si no ha estat a Cuba. Els frondosos boscos tropicals, els aiguamolls traïdors, les trampes amb punxes que ens paraven els separatistes, tot plegat unit a la calor sufocant, la humitat, els mosquits, les llargues marxes forçades i la fam em feien veure que havíem caigut en una trampa mortal. Sortir de les casernes de les ciutats, avançar per aquells camins enfangats esperant un atac d’un moment a l’altre, era viure dins un somni dantesc.

    Aturà de parlar alhora que acaronava el seu ca, en Moreno, única companyia del nostre conegut. Diuen, els que l’anaven a visitar, que les converses més llargues les feia amb en Moreno. Sovint el trobaven enraonant amb l’animal, explicant-li coses de la seva vida o de la feina a l’hort. Inseparables, el ca el seguia arreu on anàs, dòcil, obeint cada una de les seves indicacions.

    --Moreno, descansa aquí, al costat, a l’ombra –li digué alhora que continuà amb la història sense deixar de mirar les muntanyes en direcció a Pollença amb accentuat posat de nostàlgia i tristor als ulls--.

    --Weyler no sabia com sortir-ne. El suport de la població als combatents era total. Com fer-ho per acabar amb aquesta ajuda permanent? No va tenir altra idea que concentrar els pagesos en tancats enfilferrats envoltats de seccions especials d’infanteria. Creia, equivocadament, que d’aquesta forma seria més fàcil sortir a caçar els mambises. Però amb la idea de tancar els cubans dins aquestes grans presons l’únic que va aconseguir fou enfortir la voluntat de lluita dels que ens feien la guerra. Ningú no sabrà mai els milers de persones que moriren a causa de les disposicions del general Weyler! Qui en va portar el compte? Per a l’alt comandament espanyol els cubans no eren persones. Si morien de fam... a la fossa comuna! Res no importava als generals i oficials que ens comandaven en aquella tràgica aventura.

    En Jaume fuma tranquil·lament, assaboreix les glopades del perniciós fum com aquell que gaudeix d’un plaer immens. La tossina l’interromp sovint. Sembla que abusa massa del tabac. Però Albopàs n’és un gran productor i l’exporta arreu d’Espanya. En Jaume en fa algunes anyades i sempre, després d’haver assecat les fulles al sol, en deixa un bon saquet pel propi consum i pels amics i coneguts que acudeixen a la caseta.

    --Sí, és el tabac. No sé si un dia hi deixaré la pell. Ja sé que és un mal vici. Però no puc deixar de fumar. És superior a les meves forces! Ho he provat moltes vegades. Mai no ho he pogut aconseguir.

    --Les instruccions que tenien els nostres oficials --continuà-- eren romandre al camp i anar en persecució dels sublevats. Però, què sabien aquells jovenets sortits de les acadèmies, el que era una lluita de guerrilles en territori desconegut? Alguns, com els soldats, morien de febres els primers dies; d’altres, els més covards, en constatar que allò no era una desfilada militar amb al·lotes que et tiren flors quan passen davant les tribunes, escrivien de seguida a qui coneguessin a recer del poder per a ser destinats a l’Havana o tornar a Espanya.

    Ens enviaren a Aguitas, una remota posició perduda enmig de la selva, de difícil accés, ja que la major part de l’any estava envoltada pels mambises. Tan sols hi restaven setanta homes. Els altres havien mort a conseqüència de les febres, la fam i els atacs dels sublevats. Només hi restava un sergent manant aquelles desferres. Els oficials havien mort en el darrer combat. Altres havien desertat. Encara no sé com hi arribàrem! Havíem perdut quinze homes en el llarg viatge des de Matanzas. El perill no era solament l’atac directe, quan et trobaves enmig de la selva i atacaven, nus, salvatges, amb el matxet a la mà, cavalcant com a dimonis embogits, tallant els caps dels nostres soldats. El perill més evident t’esperava a la nit, mentre feies guàrdia rere els troncs que ens servien de defensa en aquella allunyada posició. Els mambises són també assenyats animals nocturns. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes fletxetes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut a terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

    En Moreno ens distreu per uns moments. Em mossega els baixos de la sotana i no hi ha forma de fer-li deixar la improvisada joguina. Pens si està gelós de l’atenció que em presta Jaume Cladera. Potser no vol que enraonem tant de temps. Segurament m’indica que marxi, que ja està bé de plàtica i que és hora de deixar tranquil l’amo. Finalment en Jaume aconsegueix que deixi de mossegar la sotana i, amb un gest imperatiu, el fa marxar a un racó des d’on mira amb mals ulls.

    --Podríem estar parlant dies sencers –continua explicant-- i mai ningú que no hagi patit aquelles desgràcies podrà copsar el terror que ens dominava. Com resistir en aquelles condicions? Havíem pogut arribar al fortí per miracle. Qui sap si pensaven que era mes fàcil acabar amb nosaltres a força de fam i de por sense necessitat d’entrar en combat!

    A la nit, els tambors no ens deixaven dormir; sonaven de forma implacable hora rere hora, sense descans. La selva s’omplia d'estranys càntics de significat indesxifrable per a nosaltres. Quins déus invocaven? No ho sabrem mai! La seva cultura no tenia res a veure amb l’espanyola, malgrat els anys de restar sota el domini de la corona.

    Menjàvem pa amb cucs, restes del que quedava de les provisions enviades al destacament feia mesos. L’alt comandament instal·lat a l’Havana robava tot el que podia dels queviures. Hi hagué comandants que, mancats de cap moral, venien els fusells i les bales als nostres enemics! No parlem del menjar! Cues immenses de carros esperaven l’arribada dels vaixells enviats de Cadis i Cartagena, de Màlaga o Barcelona. Les capses amb llaunes de conserves, les bótes de vi desapareixien en minuts en direcció als magatzems secrets que tenien els especuladors. Res no feien les autoritats per aturar un desgavell que afectava igualment les medecines, l’alcohol per a+ les ferides, les benes... Amb la venda de tots aquests productes els oficials de Weyler vivien una vida de luxe, de luxúria. Abundaven els prostíbuls i els casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’Estat.

    Nosaltres no existíem per a l’alt comandament. Carn de canó barata! Un número en un paper a l’hora de parlar de les baixes que havíem tengut aquell dia. Què menjàvem? Les galetes d’Inca s’havien podrit. Així i tot les bullíem per a fer una sopa de supervivència. Sabedors de les nostres mancances, els rebels, amagats a la selva, torraven porcs senglars, aus de ploma, i la flaire d’aquelles menges ens feia enfollir.

    Maleíem el destí que patíem. Ens sabíem condemnats sense possibilitat de fugida. Envoltats, lluny de tot remei humà, els més creients resaven el rosari de forma continuada, alhora que els altres escopíem al terra a l’espera de qualsevol atac sobtat dels fantasmes de la selva.

    En Moreno continuava fitant-me amb posat de pocs amics. Sembla que la nostra conversa li havia desbordat la paciència. S’aixecava del racó on estava condemnat i feia provatures d’atacar de nou. Però es contenia pel gest que cada estona feina Jaume Cladera.

    --Què hi feíem en aquell país llunyà, quins interessos defensàvem en terra tan inhòspita? Eren les preguntes que ens rosegaven per dins mentre esperàvem la mort. Era fàcil imaginar el destí final dels espanyols a Cuba. Centenars de guarnicions solitàries, perdudes a l’interior de les selves, a les serralades, a les planures sembrades de canya i tabac. Tanmateix era impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli llunyana. Mancats de proveïments, sense saber quina tàctica emprar per derrotar l’enemic, l’agonia em què vivíem es perllongava durant mesos sense cap via de solució. Inútils els camps de concentració de Weyler, els presoners penjats a les places dels poblats, a les clarianes del bosc. Inefectiva l’arribada de noves reserves de carn de canó que es menjava la boscúria. Obscur reialme de serps i mosquits i dels cocodrils dels pantans que sovint havíem de travessar. Crits d’angoixa dia i nit. Morir sense extremunció. Univers del matxet que t’esperava a qualsevol entreforc de camí quan anaves a cercar aigua lluny del destacament.

    La història s’allargà fins a mitjans horabaixa. Dinàrem d’un trempó sota l’emparrat, amb els ulls sempre vigilants d’en Moreno que, cansat de la conversa, finalment s’havia adormit damunt el sac que li servia de matalàs. Aquell dia vaig marxar de la caseta amb el cor encongit. Jaume Cladera no mentia. Notava que la seva història em produïa contradiccions. Em demanava què feia jo defensant les guerres de la monarquia des de la trona. Per quins motius no he parlat mai dels patiments dels soldats que morien a Filipines, el Rif, Cuba? Mentre des de la distància sentia els lladrucs del ca reflexionava sobre el meu paper en la vida. I si tenguessin raó les mares que no volien que els seus fills anassin a la guerra? I si els meus esforços per provar de salvar costums i tradicions només haguessin estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions?

    Quan vaig tornar a casa moments abans del rosari de les set, el cor em bategava com no ho havia fet mai.


    De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí El vicari d´Albopàs



    0 0

    Com sempre, mitjançant el facebook del Bar Mallorquí, torna el concurs de gloses del gener per excel·lència en quant a exigència, participació i premis:

     


    0 0

    Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


    Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


    Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

    La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

    Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

    A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

    A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

    Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

    No hi havia temps per res més.

    Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

    No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

    Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

    És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

    Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

    Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

    Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

    El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

    Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

    L´hora del ball havia acabat.

    La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

    Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

    Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

    Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

    Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

    La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

    Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

    De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

    Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.



    0 0

    [29/12] «Les Réfractaires» - «Ideas» - Saturrarán - Merello - Passeri - Serramitjana - Gunscher - Martínez Prieto - Cantwell - Bonneff - Vallotton - Pelletier - Patorni - Basacuna - Dussart - Bernabé - Viver - Esteve - Navarrete - Peralta

    Anarcoefemèrides del 29 de desembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Les Réfractaires" [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud

    Capçalera del primer número de Les Réfractaires [CIRA-Lausana] Fotografia: Éric B. Coulaud

    - Surt Les Réfractaires: El 29 de desembre de 1912 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic bimensual --després passarà a mensual-- Les Réfractaires. Ex-l'Ère Nouvelle, recueil d'idées, de fais, de comentaires; revue-journal paraissant deux fois par mois. Portava un curiós epigrama:«Els cans borden, la caravana passa... (Proverbi oriental)», i una datació original: «Any 13.453 del primer eclipsi reconegut». Editat per Émile Armand, es declarava contra tot sectarisme i donava acollida a tots els sectors del moviment llibertari (tolstoians, naturistes, anarcocristians, individualistes, nietzschians, naturistes, etc.), fins i tot els «dissidents» de l'anarquisme oficial. Hi van col·laborar Gino Aglietti, Émile Armand, John Nicolas Beffel, Eugène Bizeau, Jean Bouchard, M. Evelyn Bradley, P. Calmettes, B. Sanin Cano, Benjamin de Casseres, Ernest Crosby, Louis Dalgara, Max Dankwart, Robert Delon, Oberdan Gigli, Charlotte Perkins gilman, Frank Harris, Léon Hubert, Le Guepin, Le Retif, J. Hiam Levy, J. William Lloyd, Anselmo Lorenzo, Ernst Mac Gaffey, Henry Meulen, Georgina B. Paget, A. R. Proschowsky, Agénor de Rouegg, W. Curtis Swabey, Libero Tancredi, J. J. Thomasset, Francis Vergas, Anne Veronique, Whistler, Eliot White, Adolf Wolff i Henri Zisly, entr d'altres. Es van editar més d'una vintena de números, entre revistes i suplements, fins al maig de 1914.

    ***

    Cartell propagandístic d'"Ideas" del dibuixant J. Cadena

    Cartell propagandístic d'Ideas del dibuixant J. Cadena

    - Surt Ideas: El 29 de desembre de 1936 surt a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) el primer número del setmanari anarquista Ideas. Portavoz del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT. A partir del número 3 (14 de gener de 1937) el subtítol seria Portavoz semanal del Movimiento Libertario de la Comarca del Bajo Llobregat, CNT-FAI-AIT i des del número 6 (4 de febrer de 1937) Periódico anarquista. Contrari a la participació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en la política i defensor de les tàctiques i principis clàssics anarquistes, es convertí en «portaveu» de l'oposició a les línies oficials confederals i fugia totalment de les crítiques i polèmiques personals. Se'n van publicar 33 números fins al 30 de setembre de 1937. L'administrador en serà Senén Félix i van ser-ne col·laboradors, molts d'ells marginats de l'oficialista Solidaridad Obrera, Josep Abella, Ginés Alonso, Liberto Callejas, Severino Campos, Evelio G. Fontaura, Ramón Liarte, Floreal Ocaña i Josep Xena, entre d'altres.

    Ideas (1936-1937)

    ***

    Grup de preses de Saturrarán amb alguns dels seus fills (setembre de 1942)

    Grup de preses de Saturrarán amb alguns dels seus fills (setembre de 1942)

    - Presó de dones de Saturrarán: El 29 de desembre de 1937 una ordre de les autoritats franquistes estableix que els edificis destinats a balneari i residència que es troben a la platja de Saturrarán, a la badia d'Ondárroa (Motrico, Guipúscoa, País Basc), es destinin a penal de dones «altament perilloses». Construït a la desembocadura del riu Mijoa, en el seu origen va ser un complex hoteler i balneari d'atracció turística. A finals del segle XIX, en l'època de màxim esplendor, va comptar amb un edifici anomenat «Grand Hôtel». Davant la demanda d'usuaris, a l'altra banda del canal es van obrir altres establiments (Villa Capricho, Buena Vista, Casa Barrenengoa, Fonda Astigarraga). En 1921, els propietaris van cedir les instal·lacions a la Diòcesi de Vitòria, passant a ser balneari de seminaristes. A començaments de la Guerra Civil en 1936, els edificis van servir com a Quarter General de l'Eusko Gudarostea del Partit Nacionalista Basc (PNB), fins que van ser ocupats pels sediciosos feixistes. Les primeres preses van arribar el gener de 1938; republicanes, socialistes, comunistes i anarquistes, principalment asturianes, gallegues i càntabres. En acabar la guerra es va aplicar l'ordre segons la qual les preses havien de ser internades als llocs més allunyats dels seus llocs de naixement o de residència. Moltes de les primeres preses van ser traslladades a la presó de Palma (Mallorca), mentre que el seu lloc va ser ocupat per preses procedents d'Almeria, de Llevant i de la Manxa. La capacitat del penal era de 700 detingudes, però van arribar a penar entre 1.500 i 2.000 preses. El règim intern ho portaven soldats de l'Exèrcit, requetès i guàrdies civils. Les condicions de vida van ser terribles: menjar pèssim, fam, amuntegament, absència d'higiene, malalties (bronquitis, septicèmia, tuberculosi, tifus, insuficiència respiratòria...) i arbitrarietats. Gran part dels aliments enviats per les famílies de les preses eren furtats per les pròpies monges mercedàries, encarregades de la vigilància de les preses, i venuts al economat de la presó o d'estraperlo. Dins del penal van funcionar diversos tallers, on fabricaven bosses de paper, agendes i material d'escriptori, per a empreses exteriors, com ara la Casa Berásetegui, de Sant Sebastià. Els càstigs s'acomplien a cel·les situades als soterranis, freqüentment inundats. Una investigació realitzada als Registre Civil del Jutjat de Pau de Motrico, va donar una xifra de 116 dones i 56 infants morts a la presó de Saturrarán entre 1938 i 1946, xifra a la qual s'ha d'afegir altres defuncions no inscrites en el citat registre civil. Les mestre preses van fer classes d'alfabetització a les companyes, a les quals van assistir 350 preses el primer any, arribant posteriorment a més de 700 durant els anys posteriors. Entre les preses que hi van ser podem citar Isabel Ríos Lazcano, que va fer un retrat de Saturrarán en el seu llibre de memòriesTestimonios de la Guerra Civil; Josefa García Segret, que també va recollir les seves vivències en el llibre ¡Abajo las dictaduras!; la mestra Leonor Ruipérez Cristóbal, que va escriure Relato de mi vida; la comunista Rosario Sánchez Mora (Rosario la Dinamitera), qui li va dedicar un bonic poema Miguel Hernández; Urania Mella, filla del pensador anarquista Ricardo Mella i professora de solfeig i a qui el seu marit va ser afusellat pels feixistes; la cenetista gironina Carme Riera; María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza (Pontevedra, Galícia) durant la II República; i fins i tot milicianes estrangeres de les Brigades Internacionals. En 1946 Santuarrán va tancar les seves portes com a centre penitenciari després de la intervenció de la Creu Roja; des d'aquell mateix any va tornar rebre seminaristes fins al seu tancament definitiu en 1968. Sumit en un total abandó, l'oportunitat de demolició va arribar arran de les riades d'agost de 1983. En 1987 l'Ajuntament de Motrico va comprar l'indret a l'Església i va ser esbucats tots els edificis. Actualment només hi queda una explanada inhòspita de ciment. L'1 d'abril de 2007 el Govern Basc va realitzar un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de la presó de Saturrarán; hi van assistir algunes supervivents, com ara Carmen Riera, Anita Morales, Sagrario Merodio, Rosario Sánchez, Balbina Laseras i Victoria Rodríguez. El 7 de juliol de 2007 l'organització«Ahaztuak 1936-1977» hi va instal·lar una placa en memòria de les preses de Saturrarán.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Giuseppe Merello

    Foto policíaca de Giuseppe Merello

    - Giuseppe Merello:El 29 de desembre de 1898 neix a Savona (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Merello. Es refugià a França, on treballà de paleta a Estrasburg (Alsàcia, França). Segons la policia, mantenia contactes amb el grup anarquista de Basilea (Basel-Stadt, Suïssa). El 8 d'octubre de 1936 va ser emès un decret ministerial d'expulsió al seu nom. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Natale Passeri

    Natale Passeri

    - Natale Passeri: El 29 de desembre de 1898 neix a Gaifana (Roveto, Gualdo Tadino,Úmbria, Itàlia) l'anarquista Natale Alfonso Tomaso Passeri, també conegut com Natal Passeri. Sos pares es deien Luigi Passeri i Carolina Becchetti (o Benetti). D'antuvi pagès, va fer d'obrer per a acabar treballant per compte pròpia. Fitxat per la policia com a subversiu de«tendència socialista», cap el 1923 s'exilià a França. S'establí a Niça (País Niçard, Occitània) i després en diverses localitats, com ara Fontoy (Lorena), Conflans-Sainte-Honorine (Illa de França, França), Audun-le-Tiche (Lorena), Hayange (Lorena) i Belfort (Franc Comtat, Arpitània), on desenvolupà una intensa activitat antifeixista. El 24 de març de 1923 es casà a Hayange amb Magdalena Gustineani (Il Perugino), amb qui tingué quatre infants. Inscrit en el registre de la policia de fronteres, temen represàlies, va demanar la nacionalitat francesa que li va ser atorgada el març de 1929. Amb sa companya regentà un cafè a Jarny (Lorena) que va fer fallida ràpidament. Després s'instal·là a Héricourt (Franc Comtat, Arpitània), on treballà d'obrer i després de cap de colla a la fàbrica siderúrgica Sidelor d'aquesta població. Fitxat com a actiu propagandista anarquista, durant l'estiu de 1931 va ser detingut a Héricourt arran d'haver rebut un paquet que contenia vint cartutxos de dinamita. Jutjat per això, va ser condemnat a vuit mesos de presó, però en l'apel·lació en el Tribunal de Nancy (Lorena) va ser absolt. Entre 1936 i 1939 estigué afiliat a la Federació del Metall de la Confederació General del Treball (CGT), participant en diverses vagues. Posteriorment s'establí a Jarny, on fou propietari del «Café du Cinema», lloc, segons les autoritats, de «reunions comunistes». Un informe policíac afirmà que estigué afiliat al Partit Comunista Francès (PCF) «durant quatre mesos abans de la guerra». En plena ocupació alemanya de França, el 15 de juliol de 1941 va ser detingut per distribuir pamflets «comunistes» durant la nit del 10 a l'11 de juliol i internat administrativament a la presó de Briey (Lorena), on va romandre 15 dies. En 1942 li va ser revocada la seva nacionalitat francesa. Durant la nit del 19 al 20 de febrer de 1942, quan vivia a Homécourt (Lorena), va ser detingut per les autoritats alemanyes i enviat al centre d'estada vigilada d'Écrouves (Lorena). El 5 de març de 1942 va ser enviat al camp de trànsit alemany Royallieu, a Compiègne (Picardia, França), a l'espera de ser deportat com a ostatge. El 6 de juliol de 1942 va ser deportat al camp de concentració d'Auschwitz en el comboi d'ostatges conegut com dels «4.500» i arribà dos dies després, essent enregistrat sota el número 45.950. Natale Passeri, desnodrit i malalt de tifus, va morir, probablement gasejat, el 18 de setembre de 1942 al camp de concentració d'Auschwitz (Oświęcim, III Reich; actualment Petita Polònia, Polònia), després d'una selecció de persones aptes i no aptes per al treball.

    ***

    Joan Serramitjanas Ribas

    Joan Serramitjanas Ribas

    - Joan Serramitjana Ribas: El 29 de desembre de 1899 neix a Salt (Gironès, Girona) el mestre, escrivent i militant anarcosindicalista Joan Serramitjana Ribas –els seus llinatges també citats sovint erròniament com Serramitjanas Rivas. Havia nascut. D'esquerres i catalanista, en 1936, quan esclatà la Revolució espanyola, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bonmatí (la Selva, Catalunya), població on residia. El 10 de setembre de 1936 va ser nomenat conseller de Cultura i secretari del II Comitè Revolucionari de la localitat, càrrecs que ocupà durant tres mesos. També fou responsable de la col·lectivització de la fàbrica de fills de Casa Coberta. Fou contrari a les execucions sumàries, amb risc de la seva vida. Amb el triomf feixista tingué oportunitat de passar a França, però cregué les promeses franquistes que deien que els quin no tenien delictes de sang no havien de passar pena i va restar a Catalunya. Detingut, el 26 d'abril de 1939 va ser jutjat en consell de guerra a Girona amb 25 encausats més i condemnat a mort amb nou processats més. Joan Serramitjana Ribas va ser afusellat el 7 de juliol de 1939 a Girona (Gironès, Catalunya) juntament amb 19 sentenciats. Deixà esposa, Rosa Capdevila Noell, i quatre infants (Maria, Ramon, Josep i Montserrat).

    ***

    Foto policíaca de Rodolfo Gunscher

    Foto policíaca de Rodolfo Gunscher

    - Rodolfo Gunscher: El 29 de desembre de 1902 neix a Trieste (Friül) l'anarquista Rodolfo Gunscher, conegut com Rudi i que va fer servir els pseudònims Rodolfo Gunsar, Bixio Sorbi i Jean Herlay. Sos pares es deien Giovanni Gunscher i Lucia Zupancich. Obrer mecànic de professió, entre 1919 i 1920 buscà inútilment feina a Viena. D'antuvi milità en el Partit Comunista d'Itàlia (PCI), però en 1921 va ser exclòs per«indisciplina». Aleshores passà al moviment llibertari i fou un dels distribuïdors dels periòdics Fede! i Libero Accordo. Formà part del grup anarquista (Ludovico Blokar, Aliprando Giovannetti, Nicola Modugno, Umberto Tommasini, etc.) que es reunia la Caffè Union de Trieste. Durant un temps treballà com a mariner i, amb Nicola Modugno i Alibrando Giovannetti, organitzà una secció local dels treballadors del mar de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). Gràcies a la seva propaganda, aconseguí que molts grups de joves comunistes es passessin a les files llibertàries. En 1925, després d'una breu estada en l'USI de Milà, retornà a Trieste on, animat per Ludovico Blokar --que més tard es descobrirà que era un confident de la policia feixista-- intentà formar el grup d'acció revolucionari «Fiamme Libere» de Trieste. El novembre de 1925 fou un dels primers militants de Trieste que van ser condemnats a confinament, purgant cinc anys i cinc dies de desterrament a Favignana, Ustica i Lipari. El 26 de novembre de 1931 va ser alliberat i, després d'un mes a Trieste, passà per diversos països europeus (Iugoslàvia,Àustria, Bèlgica, etc.) dels quals va ser expulsat. El maig de 1932 emigrà clandestinament al cantó de Ticino (Suïssa). A Lugano, gràcies al republicà Randolfo Pacciardi, treballà com a ajudant de cuina a l'Helios i freqüentà els anarquistes Assunto Zamboni, sobre el qual les autoritats sospitaven que era un dels organitzadors d'atemptats contra Benito Mussolini, Claudio Vanza i Luigi Bertoni. A Suïssa també treballà com a traductor per a una agència de turisme. L'octubre de 1932 desemmascarà un agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i organitzà manifestacions contra el periòdic italià Giornale del Popolo que es publicava a Ticino favorable al règim feixista. El 16 de gener de 1933, amb Randolfo Pacciardi, va ser expulsat de Suïssa acusat de preparar un atemptat contra el ministre de Gràcia i Justícia de la Itàlia feixista Alfredo Rocco; aquesta expulsió provocà el 4 de febrer d'aquell any la«indignació» i denúncia del Comitè Central del Partit Socialista Suís (PSS). A mitjans de febrer de 1933 s'establí a Marsella i més tard a París (França), on va fer feina en una vidrieria i participà, amb Umberto Tommasini i els germans Gilioli, als quals estava força lligat, en les activitats conspiradores de l'exili, mostrant-se partidari de col·laborar amb les altres forces antifeixistes, com ara Giustizia e Libertà (GL). El 14 de març de 1935 va ser expulsat de França sota la sospita de preparar un atemptat contra el cònsol italià de París. El 6 d'abril de 1935, sota el nom de Bixio Sorbi, es va embarcar a bord del Duc d'Aumale, juntament amb sa companya Ida Caroni, cap a Tunísia; detingut sota l'acusació de voler cometre un atemptat contra Mussolini a Stresa i contra Dino Grandi a Ginebra, fou enviat a Marsella d'on fou expulsat. Amb el nom de Jean Herlay, s'establí a París on participà en diverses reunions organitzades pels anarquistes Camillo Berneri i Umberto Marzocchi. Entre l'1 i el 2 de novembre de 1935 assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville; promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. Amb Angiolo Bruschi, Renato Castagnoli i Tintino Rasi, entre d'altres, formà part del Comitè Provisional per al Dret d'Asil. Malgrat la seva tuberculosi, a finals de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i s'enrolà com a milicià metrallador en la Secció Italiana de la Columna Ascaso, participant de diferents combats al front d'Aragó, inclosa la batalla de Monte Pelado del 19 d'agost de 1936. Després de la dissolució de la Secció Italiana, s'integrà en el Batalló Garibaldi, comandat pel seu amic Randolfo Pacciardi, on fou nomenat capità de tres centúries que actuaren al Vallès Oriental (Catalunya). La seva malaltia respiratòria es va agreujar i Rodolfo Gunscher va morir de pneumònia l'1 de març de 1938 en un hospital de Barcelona (Catalunya).

    Rodolfo Gunscher (1902-1938)

    ***

    Horacio Martínez Prieto (març de 1937)

    Horacio Martínez Prieto (març de 1937)

    - Horacio Martínez Prieto: El 29 de desembre de 1902 neix al barri obrer d'Ollerías de Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarquista i anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto, també conegut com Horacio Prieto, que signà freqüentment com Horacio M. Prieto i que va fer servir el pseudònim Karnuzsky. Era fill del sabater i militant anarquista Braulio Martínez Alcalde i de de la sardinera Martina Prieto Sáez, que tenia una parada de venda de peix a la plaça del Mercat Antic. La família vivia al número 21 del carrer Ollerías. Als set anys, perquè pogués entrar a estudiar a l'escola pública municipal d'Ollerías, s'hagué de batejar –amb el nom d'Horacio i no d'Acracio que era com li deia sa família– i sos pares, que vivien en unió lliure, s'hagueren de casar. Compaginà l'escola amb la feina de mosso en una sabateria de senyores. Quan tenia 14 anys entrà a treballar d'aprenent en una impremta i després en un taller de rellotgeria i començà a lluitar en els moviments socials, essent testimoni de les vagues revolucionàries d'aquells anys i freqüentant la Casa del Poble de la ciutat. En 1919 patí la seva primera detenció per«possessió d'arma prohibida» i aquest mateix any entrà a formar part del grup anarquista«Los Sin Patria», on també militava Elías García Segarra. El 14 de setembre de 1920 va ser detingut amb Elías García Segarra a Bilbao i patí el seu primer tancament, tres mesos, a la presó de Larrinaga de Bilbao per«possessió d'armes» (una pistola«Star»). En 1921, novament detingut, va ser conduit pres, per decisió administrativa i sense judici, a peu per la Guàrdia Civil des de Biscaia a Sevilla (Andalusia, Espanya). Poc després el trobem a Madrid (Espanya), després d'haver-se fugat dels calabossos de Cabanillas de la Sierra (Madrid, Castella, Espanya) durant la «conducció ordinària»; però, després d'haver intentat senseèxit contactar amb Mauro Bajatierra Morán, es traslladà a València (València, País Valencià) i a Alacant (Alacantí, País Valencià), on va ser detingut arran de la l'assassinat del president del Consell de Ministres Eduardo Dato e Iradier. En aquests anys mantingué relacions amb Galo Díez Fernández, Buenaventura Durruti Domínguez, Joan García Oliver i Ángel Pestaña Núñez, entre d'altres. En 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera, s'exilià a París (França), on s'oposà a les tesis insurreccionalistes de García Oliver i la idea de crear una aliança revolucionària contra la dictadura; no obstant això, el 6 de novembre de 1924 participà en l'intent d'aixecament de Bera (Navarra). Entre 1929 i 1930 va estar pres a la Península i retornà a França fins l'agost de 1931, que en retornà. En 1932, com a obrer de la construcció i «anarquista pur», s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es mostrà contrari a la pràctica insurreccionalista propiciada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Aquest mateix any entrà com a redactor del periòdic CNT i realitzà, convidat pel Partit Comunista Espanyol (PCE), un viatge amb tres delegats més a la URSS, sobre el qual va publicar l'any següent el fullet crític Facetas de la URSS. Instrucció, justícia, higiene, prisiones (Impresiones de un anarquista que vivió un mes en Rusia), amb pròleg d'Isaac Puente. El setembre de 1932 va fer mítings, amb altres companys (Miguel Abós Serena, Acracio Bartolomé Díaz i José Villaverde Velo) a la Corunya (la Corunya, Galícia) i el novembre a Gijón (Astúries, Espanya). En 1933 fundà i dirigí els quatre números del periòdic bilbaí La Voz Proletaria i l'abril de 1934 presidí l'assemblea de vaguistes saragossana. En aquest 1934 va ser nomenat vicesecretari del Comitè Nacional de la CNT i participà en la Revolució d'Octubre a Astúries, encara que es mostrà contrari a l'aliança entre la CNT i la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Entre 1935 i 1936, en substitució de Miguel Yoldi Beroiz, fou secretari del Comitè Nacional de la CNT. En el IV Congrés Nacional Extraordinari de la CNT de maig de 1936, que se celebrà a Saragossa (Aragó, Espanya) i del qual va ser secretari, va ser atacat durament i presentà la dimissió, però tornà a la secretaria entre setembre i novembre de 1936. Passà vuit mesos empresonat a Bilbao per les seves responsabilitats en la revolució asturiana. Quan esclatà la guerra civil, representà la CNT (Sanitat) en el Comitè Provincial de Defensa de Biscaia i l'agost de 1936 redactà la Carta del combatiente, reglament militar dels milicians de la CNT del País Basc. Després marxà cap a Madrid per a fer-se càrrec de la secretaria general del Comitè Nacional de la CNT. El 18 d'octubre de 1936, en una reunió amb Francisco Largo Caballero, president del Consell de Ministres de la II República espanyola, es mostrà contrari a l'abandó de Madrid davant l'avanç feixista, però, alhora, va pressionar Joan García Oliver i Frederica Montseny Mañé a fi i efecte que el moviment llibertari s'integrés en el Govern republicà. El 18 de novembre de 1936 abandonà la secretaria del Comitè Nacional de la CNT, segons uns, destituït en el Ple celebrat a València i, segons altres, per a evitar les seves responsabilitats en l'abandó de Madrid. A partir d'aquí fou polèmic abanderat de les posicions polítiques i revisionistes dins del moviment llibertari, entrevistant-se amb polítics (Francisco Largo Caballero i Manuel Azaña Díaz) i expressant les seves posicions en diverses reunions i plens confederals. El novembre de de 1936 representà el Comitè Peninsular de la FAI en l'assemblea de Barcelona que confirmà l'entrada en el Govern republicà i en el Ple de Regionals de la CNT d'aquell mateix mes va ser titllat de«traïdor i liquidacionista», però a finals d'aquell mateix mes va ser nomenat director de Comerç Exterior del ministeri de Comerç presidit per Juan López Sánchez. El setembre de 1937 representà Catalunya en el Ple de Regionals, on amb David Antona Domínguez, Joan García Oliver i Carlos Zimmermann, redactà un dictamen«liquidacionista». Entre el 6 i el 17 de desembre de 1937 encapçalà la delegació confederal (David Antona Domínguez, Marià Rodríguez Vázquez, Helmut Rüdiger, Josep Xena Torrent, etc.) al Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que se celebrà a París (França), on justificà el «governamentalisme» cenetista i on va ser nomenat secretari en substitució de Pierre Besnard. El 6 de gener de 1938, en nom del Comitè Peninsular de la FAI, va fer a Barcelona la conferència«Problemas planteados en el Pleno Económico de la CNT». L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari de Sanitat del ministre d'Instrucció Pública i Sanitat del Govern de la II República espanyola Segundo Blanco González. Encara que membre de la Comissió Assessora Política (CAP) del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, que s'encarregà de dirigir la «política anarquista» durant la guerra, l'abril de 1938 s'oposà a la creació del comitè executiu de Joan García Oliver –també s'oposà, just acabada la guerra, a la creació del Partit Obrer del Treball (POT), encapçalat per García Oliver, tot argumentant «inoportunitat». El setembre de 1938 va ser nomenat delegat pel Comitè Nacional de la CNT al Congrés de l'Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i en el Ple confederal d'octubre de 1938 delegat per al Congrés de l'AIT. En aquell moment, donant per perduda la guerra, s'oposà a la resistència i en el Ple del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) d'octubre de 1938 es mostrà partidari que la FAI es convertís en un partit polític, tesi que ja havia exposat en la revista Timón i en un cicle de conferències a la Casa CNT-FAI de Barcelona, alhora que reivindicava el politicisme i el reformisme. Presidí el Comitè d'Enllaç entre la CNT i la UGT, marcadament estalinista, i demanà engegar negociacions amb Francisco Franco. L'octubre de 1938 participà en el Ple de Regionals del MLE celebrat a Barcelona, on plantejà que la FAI havia de ser l'òrgan polític del moviment i que la CNT s'havia de limitar a funcions econòmiques. El 7 de setembre de 1938 fou un dels representants de la CNT a la reunió que se celebrà al domicili de Juan Negrín López amb totes les organitzacions polítiques i socials per tal d'exposar-los la situació d'aleshores. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa mare i sa companya. S'establí a Meaux (Illa de França, França), on fou membre, sense exercir, del Consell General del MLE, creat a París aquell any. En 1945, després de la II Guerra Mundial, assistí al Congrés de París, participant en la ponència que estudià els anys bèl·lics. El maig de 1945 participà en les reunions del sector basc parisenc, que preparà la ruptura del Comitè Regional del Nord. L'estiu de 1945 formà part del Comitè Regional del Nord i va fer mítings (Tolosa, Tarba, Albi, etc.). Posteriorment entrà a formar part de la fracció «Pro Espanya» i mantingué tesis i activitats clarament col·laboracionistes. Entre setembre de 1945 i febrer de 1947 fou ministre d'Obres Públiques del Govern republicà de l'exili encapçalat per de José Giral Pereira. El gener de 1946 signà el document «Por la unidad del Movimiento Libertario en Francia». El 23 de gener de 1948 signà la proposta de creació del Partit Llibertari (PL), que finalment no prosperà, i el març d'aquest mateix any també signà la carta«A todos los libertarios espanyoles. Dedicado especialmente a los presos», que també fou molt polèmica. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple de Regionals de la CNT, on defensà que el Comitè Nacional confederal havia de residir a França i va ser nomenat per a representar la Regional en el consell assessor polític de la fracció reformista. A patir de 1950 es va marginar una mica, rebutjà la tàctica cincpuntista i abandonà les lluites orgàniques, lliurant-se a la seva feina de pintor en la construcció i a tasques intel·lectuals teòriques tendents a la renovació de l'anarquisme i a l'escriptura, obres que han quedat gairebé totes inèdites (¡Ananké!, Gobierno vasco. Algunos antecedentes para el libro blanco de Euskadi-Norte CNT,Problemas planteados en la Casa CNT-AIT de Barcelona el 6-1-1938, Semblanza y personalidad de Galo Díez, Señoritos,Los utopistes, Los vaniloquios, etc.). Entre 1957 i 1972, any de la seva jubilació, es dedicà a fer classes d'espanyol. Durant els últims anys de sa vida gairebé no sortí de casa seva. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Boletín del Gobierno Republicano en Exilio, CNT,Cultura y Acción, España Libre, Exilio,Liberación, Península, Revolución Española, Solidaridad Obrera, Timón,La Voz Confederal, etc.És autor d'El movimiento libertario y sus necesidades urgentes (sd), Anarcosindicalismo. Cómo afianzaremos la revolución (1932),Facetas de la URSS (1933), Los problemes de la revolución española (1933), El anarquismo español en la lucha política (1946), Marxismo y socialismo libertario (1947), Anarquismo relativo. Crítica de los hechos y sugestiones revisionistes (1948), Posibilismo libertario (1966), etc. Horacio Martínez Prieto va morir el 26 d'abril de 1985 a l'Hospital Henri-Mondor de Créteil (Illa de França, França) d'un pneumotòrax espontani i fou enterrat quatre dies després al cementiri de Valenton (Illa de França, França). En 1969 son fill César Martínez Lorenzo publicà el llibre Les Anarchistes espagnols et le pouvoir (1868-1969), on defensa el politicisme confederal de son pare, i que va ser ampliat en 2006 en Le mouvement anarchiste en Espagne. Pouvoir et révolution sociale; també son fill publicà la biografia Horacio Prieto. Mon père (2012).

    Horacio Martínez Prieto (1902-1985)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

    Membres de la "Socialist League", entre ells William Morris i, possiblement, Tom Cantwell

    - Thomas Cantwell: El 29 de desembre de 1906 mor a Londres (Anglaterra) el militant i propagandista anarquista Thomas Edouard Cantwell. Havia nascut el 14 de desembre de 1864 a Londres (Anglaterra). Primer va fer de cisteller i després d'impressor. Es va adherir a la «Socialist League» (Lliga Socialista), esdevenint-ne un dels responsables del Comitè Directiu durant alguns anys. En 1885 va editar, amb David J. Nicoll i William Morris, i imprimir el periòdic anarquista The Commonweal. Víctima de la repressió va ser condemnat en 1891 per un delicte de premsa. El 29 de juny de 1893 va ser detingut, juntament amb Ernest Young, també membre de The Commonweal, per repartir uns pamflets convocant a un míting per al 2 de juliol a Hyde Park contra el malbaratament de les «sangoneres reials» i cridant a la revolució. El 31 de juliol de 1894 va ser jutjat a l'Old Bailey, Tribunal Criminal Central de Londres, acusat d'«incitació a l'assassinat dels membres de la Família Reial». En aquest judici va acudir William Morris com a testimoni de la defensa, però Cantwell va ser condemnat a sis mesos de presó amb treballs forçats. Després va participar amb el grup editor del periòdic anarquista Freedom, del qual va ser un temps el seu gerent. Una part del seu arxiu de lesèpoques de la«Socialist League» i de Freedom es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Léon Bonneff

    Léon Bonneff

    - Léon Bonneff:El 29 de desembre de 1914 mor a Toul (Lorena, França), arran d'una ferida rebuda al front de Flirey, durant la Gran Guerra, l'escriptor proletari Léon Bonneff. Havia nascut el 20 de setembre de 1882 a Gray (Franc Comtat, Arpitània). Amb son germà Maurice (1884-1914), van ser dos dels grans escriptors proletaris francesos del segle XX. Léon va arribar a París a començaments de 1898, sol, per treballar amb un cosí editor; Maurice ho va fer en 1900, amb sa família, per ajudar son germà. Encara que tenien el certificat d'estudis primaris, van ser autodidactes. Per suggeriment de Lucien Descaves, van fer minucioses investigacions documentals en els medis obrers. La primera en va ser Les métiers qui tuent (1905); després vindria La vie tragique des travailleurs: enquêtes sur la condition économique et morale des ouvriers et ouvrieres d'industria (1908), La classe ouvrière (1910-1911) --monografia publicada en diversos toms consagrada a diferents oficis (teixidors, treballadors del foc i del ferro, treballadors a domicili, escuraclavegueres, ferroviaris, forners, terrissaires, etc.)-- i Marchads de folie (1913). Maurice va publicar tot sol Didier, homme du peuple (1914) i Léon Le soldat-phénomène: monologue militaire (1906) i, pòstumament, l'obra que ha tingut mésèxit, Aubervilliers (1922, 1949, 1981 i 2000), una novel·la crònica escrita en 1912 sobre aquesta població del nord-est de París. Els germans Bonneff van publicar nombrosos reportatges de temàtica social en diversos periòdics d'esquerra, com ara La Guerre Sociale, La Vie Ouvrière, La Bataille, L'Humanité, etc. Maurice Bonneff va desaparèixer el 24 de setembre de 1914 al front de Mouilly. Ambdós germans es troben inscrits al Panteó de París («Escriptors morts al camp de l'honor»).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 12/29/19--08:16: Per la sobirania nacional.
  • Per la sobirania nacional, per la llibertat dels presos polítics 

    per la republica, manifestem-nos dia 30.


    Loading...
    0 0

    Sa Pobla - Memòries d´un adolescent (IV) - Records de la Mallorca dels anys 60 - Les primeres detencions - L´interrogatori -


    A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres... (Miquel López Crespí)


    Els interrogatoris per les pintades en defensa de Julián Grimau van acabar a altes hores de la nit. Amb els anys, molts detalls ja s´han esborrat de la memòria.

    Però record que va ser llarg.

    Volien que signàssim l´acta afirmant que formàvem part d´una cèl·lula de les Joventuts Comunistes. Els costava entendre que actuàvem pel nostre compte, sense que ningú ens manàs.

    Ens miraven, dubtosos.

    Els pares sempre havien estat sotmesos a vigilància policíaca. Sabien a la perfecció que no eren de cap partit polític clandestí. Aleshores... d´un sorgia un grupet d´estudiants antifranquista? Crec que al final s´adonaren que dèiem la veritat, que no calia insistir-hi més. Havien omplert de palla burocràtica les nostres declaracions i, per aquella temporada, la detenció els servia a la perfecció per quedar bé davant Madrid. Es veia amb claredat que tan sols els interessava bastir un expedient prou gruixut per enviar al TOP, el tribunal de repressió franquista.

    Eren torturadors experimentats. Sabien qui tenien al davant. No res a veure amb les detencions de guerrillers a la península, amb les pallisses i assassinats per les muntanyes de Conca, València i Terol. Jo havia sentit el pare explicar com era la repressió per aquells indrets. Cops fins a la mort, ungles i dents arrancades amb tenalles, ferro roent als ulls, punyalades a dones embarassades, cases de pretesos col·laboradors cremades, electricitat en els testicles i un tret al cap en acabar els interrogatoris. Amb els anys vaig descobrir que la majoria dels nostres interrogadors de més joves havien participat en accions semblants en els temps sagnants de la lluita guerrillera, quan el combat era a vida o mort.

    Per les confidències del pare, coneixia a fons alguns detalls de l´existència dels maquis. Quan sortí del camp de concentració, després del casament amb la mare, provà de reintegrar-se a la vida del seu poble. Hi tenien un molí a uns quilòmetres de la població, Santo Domingo, just als peus de la ciutat medieval de Moya, dalt d´una muntanyeta abans inexpugnable.

    Viatjaren des de Mallorca amb la il·lusió de bastir una nova vida. Malgrat la informació de què disposaven no coneixen a fons els que els esperava. Se sabia de l´existència dels “bandolers”, en paraules dels sicaris del règim. Però la brutalitat que trobaren era superior a tot el que havien pensat.

    La mare m´explicà que no li costà gaire copsar el que passava. Trists els rostres dels supervivents. Com tallats a pedra viva. Sense cap somriure. Dones endolades. Carrers buits. Ullades atemorides rere les cortines. Ningú no es fiava de ningú. Altives, les camises blaves dels falangistes a l´Ajuntament, al seu cau. Les banderes de la victòria onejant, poderoses, a la balconada del consistori. Parelles de la Guàrdia Civil anant amunt i avall, el fusell preparat, mirant a dreta i esquerra.

    Allà, per aquells poblets ensenyorits per la pobresa i el fuet altiu dels senyors, semblava que la guerra no havia acabat. Els meus padrins, d´amagat, protegits per les amples parets de pedra del molí, els explicaven la inicial alegria de la derrota dels feixistes en tota la comarca. La cremada dels arxius de propietat, la confiscació de les possessions, la creació de les cooperatives, la repartició de la terra. No hi hagué els assassinats d´altres indrets. Sacerdots i rics propietaris foren respectats, però tenien el deure de fer feina com tothom. S´havien de guanyar la vida fent quelcom de profit per a la comunitat. Qui no sabia treballar la terra el posaven a guardar ovelles, a fer de barber, a tenir cura dels desvalguts. El sacerdot, amb granota proletària, tocava pasdobles i himnes revolucionaris amb acordió, a les festes del poble. Amb els llibres de quatre biblioteques particulars es bastí la del poble, oberta a totes hores, servida que dues monges que ensenyaven de llegir i escriure els infants.

    Tothom trobà la col·locació adient a les seves capacitats.

    Després, l´entrada de les tropes de Franco. Les citacions a la caserna de la Guàrdia Civil. Les tortures als membres del consistori republicà, els responsables de les cooperatives. Es demanà responsabilitats al sacerdot, als escolans que havien participat en festes revolucionàries, a les monges que havien acceptat de donar classes.

    La repressió va ser cruel. La zona quedà quasi completament despoblada d´homes. Les presons eren a vessar. Cada dia sortien camions plens de gent en destinació a Conca, València o Madrid.

    Alguna vegada arribava una carta amb remitent de Porlier, Las Ventas, la presó de València, el penal de Burgos.

    Més tard: silenci i més silenci.

    Quan arribaren a Santo Domingo, els pares no sabien encara que aquella zona, en un triangle que anava des de Conca fins a Terol i València, era l´indret d´operacions de l´Agrupació Guerrillera de Levante, una de les més potents de l´Estat. Arreu de les serralades hi havia amagatalls secrets, coves, subterranis per damunt dels quals la gent hi caminava sense saber res. Es produïen encontres amb abundor de metralletes, bombes de mà, cartutxos de dinamita. Comandos del maquis ocupaven de forma provisional alguns pobles i després de jutjar públicament els responsables de la repressió els mataven enmig de la plaça. L´Ajuntament era escorcollat de cap a peus, els mobles llançats per la finestra, els retrats de Franco i José Antonio trossejats i cremats. Es feia algun míting improvisat demanant a la població que s´incorporàs al “reconstruït exèrcit de la República”. Després, abans que arribasssin els civils, carregaven damunt quatre mules uns sacs de queviures i es perdien enmig dels boscos i passadissos secrets de la muntanya.

    No tot eren victòries. Quan la Guàrdia Civil acabava amb un grup, portaven els cadàvers fins a la plaça dels pobles i els deixaven estesos, damunt lliteres improvisades amb quatre fustes. Tothom havia de veure el rostre colpejat per les culates dels fusells després de morts, desfigurats, irreconeixibles. Els familiars dels guerrillers eren obligats a beure oli de ricí. Sovint eren detinguts i torturats, acusats d´haver col·laborat amb la resistència. De nit, patrulles de la Guàrdia Civil, a vegades portant la mateixa indumentària que la guerrilla, s´aturaven a les possessions, als molins dels afores, i trucaven a la porta dient que eren dels maquis i volien un poc de menjar.

    Era una trampa.

    Empraven aquests sistemes per descobrir col·laboradors dels guerrillers. Si obries la porta per lliurar un pernil, unes gallines, uns quilos d´arròs o mongetes, eres home mort. Una execució immediata, sense detenció ni judici previ.

    A l´endemà el cadàver apareixia dessagnat a la porta de casa seva amb un cartell que deia: “Por dar comida a los bandoleros”.

    En actes suïcides, algunes vegades el pare i la mare donaren menjar a qui trucà la porta. Però aviat comprengueren que era una follia. Voler continuar fent feina al molí esdevenia una bogeria absoluta. Qualsevol dia toparien amb les patrulles de la Guàrdia Civil i ja no hi hauria solució.

    Va ser quan decidiren tornar a Mallorca i provar de reorganitzar la vida lluny d´aquella guerra esfereïdora.

    No res a veure amb una Mallorca que començava a despertar a una incipient societat de consum. Una illa que, amb els primers turistes, mudava de pell de forma espectacular fent tremolar els fonaments de l´antiga societat agrària.

    A Palma, l´actividat clandestina era quasi inexistent, excepció feta de les nostres pintades i d´algun full volander llançat des de les fondàries més profundes de la fosca per algun ésser misteriós, supervivent de la desfeta del trenta-nou; res no delatava l´existència de la més mínima resistència. Sovint pensàvem que Nova Mallorca era l´únic grup actiu. La classe obrera donava pocs signes d´existència. Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

    La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

    Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

    A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

    A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

    Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

    No hi havia temps per res més.

    Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

    No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.



    0 0

    L'Obra Cultural Balear de Sóller organitza un brindis per la llibertat al Casal de Cultura del Museu. Miquel Lladó i Rosa Vialle interpretaran la Colcada de Pere d'Alcàntara Penya i els Glosadors de Mallorca Pau Riera "Rierol" i Mateu "Xurí" hi faran un combat. 

     


    0 0
  • 12/29/19--10:15: Yehor Onyshchenko
  • Fecha de Nacimiento:04 /10/2013
    Procedencia: Ucrania.
    Situación: Família muy humilde y numerosa (11 hermanos) y vive en la zona contaminada de Chernóbil.
    Años de acogida: Navidad 2019.
    Familia: Alomar - Soriano.

    0 0
  • 12/29/19--16:31: Viatges – Espanya 1808
  • Viatges – Espanya 1808


    GOYA


    L'exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d'arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d'aquell instant l'habitual instrument de l'opressió; la manera d'obtenir més guanys i riqueses per als de sempre. (Miquel López Crespí)


    L'exèrcit francès ja no era format per aquella colla de voluntaris que volien instaurar arreu la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat. En boca de Murat, Bonaparte o qualsevol dels nous generals i mariscals les antigues paraules que havien trasbalsat la humanitat sencera perdien qualsevol mena de significat. Eren com a meuques barates que es venien a qui pagava millor. Un disfrèç per a amagar el saqueig dels pobles; un romanço per portar a la matança els que encara confiaven amb aquells remeiers d'arenes i cendres. La guerra ja no seria mai, com volien Marat i Robespierre, Babeuf i Saint Just, un instrument per a alliberar els homes de la tirania i el despotisme. La guerra, en mans dels nous senyors del món, esdevenia des d'aquell instant l'habitual instrument de l'opressió; la manera d'obtenir més guanys i riqueses per als de sempre.

    Què havia passat amb el somni de la conspiració, amb la lluita per bastir la República Catalana, amb els esforços per alliberar de l'esclavatge els pobles que patien sota l'opressió de la monarquia espanyola?

    Isidro Bayeu, com un implacable cirurgià que obrís la nostra carn i el nostre esperit amb un bisturí ben esmolat, ens anava narrant, nit rere nit, el final del somni de la llibertat.

    -Tots coneixíeu Goya. Malgrat que fos el pintor de la cort, un artista estimat per Godoy i els borbons, el cert és que, i tothom ho sabia, era un home que odiava profundament aquella Espanya endarrerida, fermada amb cadenes a la picota, en mans de la ignorància i les supersticions. Tètric reialme de l'Acte de Fe i les curses de brau vivint, sempre, dels robatoris dels pobles esclavitzats per la força de les armes.

    Ben cert que no era membre actiu de les lògies, que mai no es va poder provar que formàs part de cap organització com la vostra: protegia la seva família i el seu art. Volia deixar testimoni del seu temps. Era conscient que la participació activa en les lluites polítiques minva les possibilitats de bastir una obra per a l'eternitat. Una vida dedicada a l'art, l´únic déu que tenia. Però a hores d'ara, si ho analitzam fredament, ens podríem demanar qui va actuar de forma més política... els demagogs de la mentida, tants d'oportunistes que només xerriquen per a veure què hi poden treure de profit personal apuntant-se a un bàndol o a un altre, o ell, amb els seus quadres i gravats?

    Malgrat aquella aparent distanciació de la vida política activa del moment, no era cap secret que molts dels diners que guanyava pintant el borbons, els personatges que pul·lulaven per la cort, els enviava sovint a membres actius dels grups que lluitaven contra el clergat i la despòtica monarquia espanyola.

    Segurament era l'home que més esperava de la bondat de la influència de la ciència i la cultura francesa per a aconseguir la fi de la ignorància en els regnes d'Espanya.

    De cop i volta tot mudà.

    Jo era a casa seva el dia de la sublevació del poble de Madrid contra les tropes de Murat. Jo havia anat a la capital per a estudiar i, mancat de recursos per a pagar una residència, Goya em deixà romandre a casa seva.

    Em tractava talment fos un fill seu. El pintor tenia la casa prop de la Porta del Sol, en ple centre de la capital. Des d'aquell privilegiat observatori poguérem observar el dantesc espectacle que s'oferí als nostres ulls el dos de maig de 1808. Murat tenia seixanta mil homes en armes, un immens parc d'artilleria amb més de dues-centes peces de tots els calibres. Eren tropes experimentades en mil batalles victorioses, els regiments que havien vençut als prussians, als austríacs, als italians i que es disposaven a envair Rússia i Anglaterra. La repressió contra la sublevació va ser ràpida i sense contemplacions. Malgrat que algunes casernes de l'exèrcit espanyol obriren les portes al poble i es repartiren fusells i canons, el cert és que la població no va poder resistir l'envestida de la cavalleria ni el salvatgisme dels mamelucs egipcis. Fins i tot les dones, fills en braços, armades amb els ganivets de cuina es llançaven contra els mercenaris àrabs de les tropes napoleòniques. L'artilleria polonesa que ajudava els francesos va ser implacable en les seves descàrregues contra la població desarmada. Dos mil morts entre homes, dones i infants. Execucions contínues de tothom que es trobava pel carrer després del toc de queda. Afusellaments a qualsevol indret sense perdó per a ningú que hagués resultat sospitós d'haver participat en els avalots.

    Ni perdó ni clemència per a cap dels detinguts.

    Les tropes franceses, nervioses pels morts que havien tengut, agafaven tothom que trobaven pel carrer.

    Des de la balconada de la casa de Goya, a primeres hores del matí, abans que els destacaments de Murat controlassin la situació, havíem vist com grups d'homes i dones armats solament amb forques, improvisades llances i ganivets atacaven les patrulles franceses. El que el poble de Madrid va fer amb els membres d'aquelles unitats militars eren de mal descriure. Els soldats de Napoleó eren escorxats de viu en viu enmig del carrer. Les dones, com a lleones afamegades, obrien la panxa d'aquells homes feia uns minuts orgullosos i que miraven el món con si en fossin els amos i senyors. Els tallaven braços i cames, les parts. Els arrossegaven pel carrer fent-los jutipiris. Escopien damunt els cadàvers fets bocins. Els penjaven dels arbres. Dantesc espectacle de mort i mutilacions que era observat pels infants com aquell qui contempla una fira del poble.

    Poc temps després d'aquestes accions, quan les notícies arribaren a l'estat major que comandava Murat, s'impartiren ordres severíssimes per a aturar en sec la rebel·lió.

    No solament eren executats els participants en els aldarulls del matí, els combatents actius, aquells que havien estat trobats amb les armes a la mà, rere les improvisades barricades fetes pels carrers de Madrid, o que havien estat copats a les casernes o esglésies en ruïnes on havien provat de resistir. Els destacaments de cavalleria, les tropes mercenàries, els botxins que acompanyaven l'exèrcit de Murat també havien agafat la dona que havia sortit a comprar pa per als fills, el vellet que cercava els netets entre la multitud, la monja que havia sortit a tenir cura dels ferits.

    De la balconada del pis, amagats rere les cortines per tal que els soldats no ens veiessin i ens disparassin, observàvem l'esfereidor espectacle.

    Goya plorava. Va estar tot el dia sanglotant. Sense aturar, amb mà ràpida i destra dibuixava el que vèiem.

    El mirava sense pronunciar paraula.

    Tot un món feréstec i alhora real com la vida i la mort que bategaven als carrers i places de Madrid naixia al calor de la seva frenètica activitat. De les seves mans nervioses anaven sorgint, l'una rere l'altra, amb precisió quasi matemàtica, les escenes que havíem vist feia unes hores. Les llàgrimes del pintor es mesclaven amb el negre del llapis. Mai la pintura havia estat tan humana. Parlava amb mi, mormolava munió de pensaments inconnexos, provava de fer-me conèixer el significat de la seva febre creativa. Però jo sabia que la meva presència era fantasmal per a ell, una excusa per a sincerar-se amb algú, amb les ombres del seu esperit. Qui sap d'on procedia la força del seu art. Qui pot esbrinar d'on neix exactament el poder creatiu dels genis, de quina fon beuen els immortals?

    Amb qui parlava Goya el dia dos de maig de 1808? Amb mi o amb l'eternitat? Amb el jove estudiant sense recursos que vivia de caritat a casa seva o amb les forces tel·lúriques que la invasió francesa acabava d'aixecar? Potser entenia que, a partir d'aquells moments, tot es giraria en contra nostra.

    No vaig gosar interrompre la seva feina. Era a la seva vora, atabalat pel que copsava. Mai de la vida havia vist com la pintura esdevenia crònica immortal d'uns fets recents. Quin historiador podria haver descrit millor el que s'esdevengué aquell dia terrible? On eren les paraules per a narrar el que veien els ulls, la sang roja brillant, abans d'enfosquir-se, sota el resplendent sol del migdia?

    Més tard arribà el domini de les mosques i el concert de les descàrregues. Melodia de gemecs i de crits. Ningú no s'atrevia a retirar els cadàvers allargassats per carrers i places. I només feia unes hores, al mateix indret de la mort, hi havia hagut rialles d'infants, cançons de menestrals treballant en llurs tallers, la veu amable de les al·lotes que repartien l'aigua i la llet pels portals de la ciutat.

    De nit, mentre se sentia encara el crepitar de les descàrregues, Goya va agafar l'abric i una carpeta plena de paper de dibuix. Em digué de cop, talment hagués enfollit:

    -Acompanya'm, Isidro. Vull ser testimoni de tot el que s'esdevé en aquest dia del judici final. No sents trets en la distància? Malgrat el silenci que plana damunt la ciutat ocupada sent el plor de les vídues, de les mares que han perdut els fills.

    No vaig tenir temps de contestar-li, d'explicar que la proposta que em feia era summament perillosa: sortir al carrer era exposar-te a una mort segura. Arreu se sentia el sant i senya de les patrulles, la remor de les botes clavetejades damunt les llambordes. En altres indrets tan sols se sentien les diverses parles dels soldats; aquí i allà crits guturals en francès, polonès o àrab. Una patrulla donava ordres d'aturar-se a la colla de presoners que portaven a l'extermini. Més a prop, els cops de les culates dels fusells contra les portes tancades de tantes cases atemorides per la sang que es vessava arreu.

    Els plors dels infants quan veien entrar els soldats a casa seva omplien tota l'extensió dels moments que estàvem vivint. El regust de la pólvora que encara flotava en l'ambient em feia tossir. Per a tota la vida, dins el cervell, ja per sempre més, el plor dels infants mesclat amb la sentor de sang i la flaire de la pólvora que matava a altes hores de la nit. El vent portava crits des d'imprecises distàncies. On els estaven matant, a quin indret ocult continuaven la seva feina els carnissers de l'escorxador, qui continuava donant ordres per a la massacre?

    No sé el temps que vàrem estar amagant-nos pels foscos portals de les cases, defugint com podíem les llanternes de les patrulles militars. Només sé que de cop i volta érem entre els oms dels afores. La lluna plena ens descobria enmig d'aquell panorama desolat. Sabia que érem en perill. Qualsevol persona ens podia veure, imaginar que anàvem a parar una emboscada als soldats francesos.

    Des de l'indret per on avançàvem podíem distingir llunyanes llanternes, boirosos escamots d'execució, els destacaments ocupats en tan ferotge carnisseria.

    Quasi sense adonar-nos del llarg camí trescat, érem al lloc exacte on afusellaven els detinguts. Podíem veure els darrers gests de les figures que queien l'una rere l'altra, talment contemplàssim un espectacle teatral. Alguns alçaven els braços, altres queien al terra ferits de mort, el cap xapat per les bales dels fusells. Guirigall de gemecs, imprecacions contra els francesos, insults dels botxins. El camp que trepitjàvem era un vertader escorxador. Goya dibuixava a la claror esplendent de la lluna que dominava l'escena que teníem al davant.

    Em demanava com es podia treballar en condicions tan estranyes, exposats a ser descoberts en qualsevol moment; sens dubte, en cas de ser vists per les patrulles ens portarien al lloc exacte de les execucions sense demanar-nos res, sense que a ningú importàs qui érem, sense comprovar si el foll dibuixant de la nit era el famós pintor de la cort.

    Tremolant, m'adonava que havíem estat caminant per damunt un munt de cadàvers encara calents. Les meves sabates eren plenes de sang! En la fosca no ens havíem adonat que érem en un dels indrets de la matança. Trepitjàvem deixalles humanes, cossos sense vida; qui sap si algun d'aquelles morts era un company d'estudis, el veí de l'escala, el llibreter a qui comprava els llibres de vell quan m'arribaven alguns diners de casa.

    De cop i volta, sense poder fer-hi res, vaig començar a vomitar. La febre em posseí sobtadament. Estava aferrat a un arbre contemplant aquell munt de morts que poques hores abans encara ens acompanyaven, eren al costat nostre poblant el món dels vius i amb els quals havíem intercanviat unes paraules al forn o a la taverna de davall casa. Ara eren cadàvers abandonats, ombres esteses damunt la terra, en les grotesques positures a què t'obliga la mort quan et pren el cos de forma violenta com era el cas.

    Goya restà dibuixant fins ben prop de la matinada.

    Jo em vaig passar el temps que vaig romandre al seu costat provant d'espantar els cans famolencs que s'havien llençat damunt els morts. Amb el meu garrot d'olivera els vaig fustigar sense aturar. Eren cans o llops del bosc venguts a posta per a fruir d'aquell festí improvisat? Ambdós tipus de fera alhora? Quins eren més salvatges... les feres olorant les deixalles humanes, o els botxins que havien causat la carnisseria? No us ho podria assegurar amb certitud.

    Jo estava malalt i encara no entenia el que fèiem a tan poca distància dels afusellaments. Com era possible que no fóssim conscients del perill que corríem? Podíem caure en mans dels francesos en qualsevol moment i, ben segur, ens haurien acusat d'actuar contra les tropes d'ocupació. Goya i un estudiant morts la nit dels dos de maig de 1808. Algú hauria sabut mai on i qui ens havia portat a l'escorxador?

    De cop i volta, Goya, talment una ànima que hagués comparegut procedent d'un altre món, s'adreçà a mi i em digué:

    -Has vist la sang, Isidro? Has olorat la sang, Isidro? Has tocat la sang que tot ho ompl? Un diluvi de sang calenta ha caigut damunt Madrid, damunt tots els pobles que conformen aquesta presó de pobles que anomenen Espanya. La humanitat, en pots tenir la certitud, ja no serà mai com la coneguérem abans de la sang. I nosaltres tampoc, Isidro. Nosaltres tampoc ja no serem mai més com érem avui matí, Isidro. Avui hem assistit a la fi del somni de la Llibertat. Les banderes que ens havien de portar la Igualtat somniada, la Fraternitat entre els homes, han fet vessar rius de sang, un immens oceà de sang espessa i calenta. Talment com si haguéssim assistit a la feresta arribada dels quatre genets de l'Apocalipsi. Qui, a partir d'ara, podrà creure en la força alliberadora de la cultura francesa? Les baionetes de Murat i de Napoleó han servit per a destruir l'herència de l'Enciclopèdia, per a enterrar el missatge de Rousseau molt més que les fogueres de la Inquisició.

    Em mirà amb els ulls banyats per les llàgrimes i afegí lentament, com si no pogués pronunciar les paraules:

    -Les baionetes de Murat són les que, en lloc de portar-nos la Llibertat, faran tornar el Sant Ofici, els borbons novament. Què restarà d'aquí pocs anys dels debats tenguts a recer de les lògies, del combat dels catalans i espanyols que el noranta-tres volgueren proclamar la Llibertat de Catalunya? Quan el darrer soldat francès hagi abandonat el territori espanyol Ferran VII tancarà les universitats i obrirà més escoles de tauromàquia. I a tots els pobles i ciutats s'aixecaran els patíbuls d'on penjaran els cadàvers d'aquells que somniaren un món millor.

    Bayeu tenia raó. El que s'anomenava Espanya no tenia salvació. L'hora final de l'imperi havia sonat feia molt de temps.

    Bolívar, els indis, els negres revoltats a les colònies no necessitaven l'ajut de Bonaparte per a alliberar-se. També la futura república catalana, la que naixeria després de la desfeta imperial espanyola, seria obra dels catalans mateixos sense ajut de cap exèrcit estranger.-


    De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí La Conspiració (Editorial Antinea (Castelló, 2007) – Premi Internacional de Narrativa



    0 0

    [30/12] Centrone - Domaschi - Bianconi - Lätt - Mesa - Bellet - Melendo - Pizarro - Guerrero - Morand - Molina - González Malo - Palmiotti - Turcinovic - Zaballos - Liégeois - Pascual - Alcaraz - Devriendt

    Anarcoefemèrides del 30 de desembre

    Naixements

    Foto de la policia italiana de Michele Centrone

    Foto de la policia italiana de Michele Centrone

    - Michele Centrone: El 30 de desembre de 1879 neix a Castellana di Bari (actual Castellana Grotte, Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista,  anarcosindicalista revolucionari i lluitador antifeixista Michele Centrone. Sos pares es deien Antonio Centrone i Rossa Baccarelli. Fuster de professió, quan encara era adolescent s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia) i cap al 1898 va ser perseguit per les seves activitats anarquistes. En 1903 emigrà als Estats Units. A San Francisco (Califòrnia, EUA) col·laborà en La Protesta Umana, dirigida per Enrico Travaglio, i en el periòdic Cronaca Sovversiva, publicat per Luigi Galleani. De tendència anarcoindividualista, fou membre del grup «Nihil» i gerent del seuòrgan d'expressió Nihil, que es publicà a San Francisco nou números entre el 4 de gener i el 6 de setembre de 1909. Sindicalment, ocupà càrrecs en la «Unió Llatina» de la United Brotherhood of Carpenters and Joiners of America (UBCJA, Germanor Unida de Fusters i Ebenistes d'Amèrica) i el gener de 1913 en va ser elegit secretari econòmic; també estava afiliat a l'Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En 1916 va ser detingut, amb Luigi Parenti, per organitzar manifestacions a favor de Carlo Tresca i altres militants llibertaris aleshores empresonats. El 29 de setembre de 1916 va ser novament detingut amb altres vuit companys, entre ells Luigi Parenti i Louis Tori, quan intentaven parlar en públic sobre la sentència condemnatòria en el cas de Warren Billings; jutjats, van ser condemnats a penes entre 10 dies i tres mesos de presó per«pertorbació de la pau». Detingut el 16 de maig de 1918 per «propagandista anarquista estranger», després d'un temps reclòs a Angel Island (Califòrnia, EUA) i de gaudir de llibertat sota fiança de 2.000 dòlars, passà a Mèxic sota el nom de Francesco Paglia i retornà als EUA via Nova Orleans. Novament detingut, l'abril de 1920, juntament amb Giuseppe Ciancabilla i Luigi Galleani, va ser expulsat dels EUA i deportat a Itàlia. Entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 participà en el congrés constitutiu de la Unió Anarquista Italiana (UAI) celebrat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Perseguit a Itàlia, marxà cap al Canadà amb la intenció de passar clandestinament als EUA; detingut quan intentava creuar la frontera, va ser expulsat cap a Europa i en 1924 s'instal·là a França, d'on fou expulsat el desembre de 1928. Després passà a Bèlgica –a Lieja (Valònia) freqüentà Antonio Gamberi i Nicolas Lazarevitx, entre altres exiliats–, a Suïssa i a Luxemburg, llocs on es mostrà especialment actiu en el Comitè d'Ajuda per les Víctimes Polítiques (CAPVP). En 1936 vivia a París (França) i el juliol d'aquell any formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Vincenzo Perrone, Ernesto Bonomini, Enzo Fantozzi, etc.) que des de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) passà a Catalunya per lluitar contra l'aixecament feixista. S'allistà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni, i partí cap al front d'Aragó per combatre les tropes franquistes. Ben igual que altres companys (Mario Angeloni, Fosco Falaschi, Vicenzo Perrone, etc.), Michele Centrone va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al cap la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya); fou el primer dels italians a caure. A Castellana Grotte existeix un carrer Michele Centrone. En 2012 Mario Gianfrate i Kenyon Zimmer publicaren l'assaig biogràfic Michele Centrone. Tra vecchio e nuovo mondo. Anarchici pugliesi in difesa della libertà spagnola.

    Michele Centrone (1879-1936)

    ***

    Giovanni Domaschi

    Giovanni Domaschi

    - Giovanni Domaschi: El 30 de desembre de 1891 neix en una aldea a pocs quilòmetres de Verona (Vèneto, Itàlia) el militant anarquista i anarcosindicalista Giovanni Domaschi, també conegut com Ciclo. Era fill d'una família pagesa pobra de vuit infants, tres dels quals moriren amb pocs anys. Quan tenia 16 anys s'afilià al «Circolo Giovanile Socialista» (Cercle Juvenil Socialista) del barri veronès de Porto San Pancrazio, on vivia sa família, però aviat es passà a l'anarquisme. Començà a treballar com a obrer mecànic als tallers dels ferrocarrils de Verona. Com a antimilitarista, refusà la crida de reclutament i fou tancat uns mesos en una presó militar abans de ser finalment llicenciat. Membre de la Cambra del Treball, a partir de 1919 fou força actiu com a militant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), per la qual cosa fou inscrit en la llista negra de la patronal. Arran del Congrés Regional de la Cambra de Treball l'octubre de 1919, en va ser elegit membre de la Comissió Executiva. El juliol de 1919 va ser empresonat per participar en una vaga general. Sense feina, obrir un taller de mecànica al barri de Veronetta, lloc on l'any següent organitzà un grup anarquista. El 21 d'abril de 1921 participà en un enfrontament armat amb un escamot feixista que intentà ocupar el barri obrer de San Stefano. Detingut amb Giuseppe Boresi --qui morirà a la garjola--, fou condemnat el 26 de maig de 1915 mesos de presó i a un any de vigilància especial. Alliberat el juliol de 1922, continuà la lluita després de la presa del poder per part de Mussolini. El febrer de 1925 realitzà un viatge a França abans de retornar a Itàlia, on entre el 28 i el 29 de juliol participà en el congrés clandestí de l'USI a Gènova. El 13 de novembre de 1926 fou novament detingut i condemnat a cinc anys de presó. Transferit a Favignana, l'abril de 1927 fou internat a l'illa de Lipari on conegué sa futura companya, Maria Ciarravano. En aquesta època llançà una cridà a la unitat de tots els anarquistes enfront de la situació política. Aconseguí mantenir una correspondència clandestina amb els companys de Verona, com ara Achille Marinoni a qui indicarà el lloc d'una caixa de granades amagades al seu taller. El 21 de juliol de 1928, disfressat de capellà, aconseguí fugir amb altres companys antifeixistes (Mario Magri, Giovanni Battista Canepa i Alfredo Michelagnoli), però fou enxampat dos dies després i condemnat a quatre mesos suplementaris per un tribunal de Messina. El novembre de 1928 el Tribunal Especial de Roma, on havia estat transferit, el va condemnar a 15 anys per«activitats subversives contra el règim». La resta de condemnats en aquest procés foren Achille Marinoni, Umberto Bonetti, Giovanni Bercelli i Giovanni Braida. El gener de 1929 fou retornat a Messina per un procés d'apel·lació referent a la seva evasió de Lipari. El 16 de febrer de 1929, amb Antonio Spangaro, aconseguí novament fugir de la presó de Messina, però fou detingut tres dies després i condemnat a una pena suplementària de tres anys. Internat a Fossombrone, en 1932 organitzà una manifestació en ocasió del Primer de Maig. Aleshores fou transferit a Piacenza, on preparà una nova evasió. Un cop els seus projectes foren descoberts, fou traslladat a Roma. En 1936, en expirar sa pena, fou enviat primer a l'illa de Ponça, el juliol de 1939 a Ventotene i, finalment, després de la caiguda del govern de Mussolini, al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, d'on en 1943 aconseguí sortir. De bell nou a Verona, s'integrà en la resistència en un grup de partisans anarquistes i fou un dels representants del moviment llibertari en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). El 14 de juliol de 1944 fou capturat amb altres antifeixistes per la Brigata Nera (Brigada Negra) feixista que el torturaren durant 20 dies i li arrabassaren una orella. Lliurat a les SS alemanyes, fou deportat el 7 de setembre de 1944 amb altres membres del CLN al camp de concentració bavarès de Flossenbürg i el 7 d'octubre al de Dachau. Giovanni Domaschi, amb el número de matrícula 116.381, va morir el 23 de febrer de 1945 al camp d'extermini de Dachau (Baviera, Alemanya). Després de l'Alliberament, el grup llibertari de Verona animat per Randolfo Vella portava el nom de Domaschi. Des de 1990 existeix a Verona una«Biblioteca Giovanni Domaschi. Spazio culturale anarchico». En 2007 es van publicar les seves memòries Le mie prigioni e le mie evasioni. Memorie di un anarchico veronese dal carcere e dal confino fascista, a cura d'Andrea Dilemmi. Els seus papers es troben dipositats a l'«Istituto veronese per la storia della Resistenza e dell’età contemporanea» i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Giovanni Domaschi (1891-1945)

    ***

    I Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945). Marcello Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la gatzoneta Ugo Mazzucchelli

    I Congrés de la FAI (Carrara, 15-19 de setembre de 1945). Marcello Bianconi, quart per la dreta. A la seva dreta Ugo Fedeli. A la gatzoneta Ugo Mazzucchelli

    - Marcello Bianconi: El 30 de desembre de 1898 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) el mecànic i propagandista anarquista i anarcosindicalista Marcello Bianconi. Sos pares es deien Alfonso Bianconi i Aldina Argia. El març de 1900 sa família es traslladà al barri genovès de Pontedecimo, on després de assistir a classes elementals abandonà l'escola i es posà a treballar en una fàbrica. De ben jovenet es mostra actiu en els cercles subversius i va ser fitxat com a«comunista». En aquests anys formà part dels «Arditi del Popolo» del barri genovès de Sestri Ponente, amb Elio Caviglia, Francesco Costa, Angelo Dettori, Giuseppe Giacobbe, Emilio Grassini, Giovanni Mariani, Gino Monti, Pierino Pesce, Giacomo Pizzorno, Edmondo Sighicelli, Carlo i Dante Stanchi. El 2 de maig de 1922 va se condemnat a 18 mesos de presó pel Tribunal Militar de Venècia (Vèneto, Itàlia) per delictes (insubordinació, amenaces i atac contra un superior) comesos durant el servei militar. Apallissat en diferents ocasions pels escamots feixistes, a finals de 1924, es va veure obligat a passar clandestinament a França. S'establí a Villeurbanne (Lió, Arpitània), on entrà en contacte amb militants del grup anarquista lionès«Sacco i Vanzetti», destacant, segons la policia, «per la violència de les seves accions i per la seva activa propaganda». En aquesta època va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El desembre de 1925 es casà amb Pierina Coda i dos anys després nasqué son fill Enzo. Durant tota la seva permanència a França mantingué estrets contactes amb els companys de l'exili polític (Antonio Silvio Casella, Giulio Conte, Ennio Mattias, Attilio Scarsi, Egisto Serni, Dante i Roberto Stanchi, etc.) i desenvolupà un intensa tasca propagandística en els cercles de l'emigració antifeixista. Per la seves activitats, va ser expulsat de França i el 4 de novembre de 1931 va ser detingut per violació del decret d'expulsió. Un cop lliure passà a Bèlgica, primer a Brussel·les i després a Lieja, on continuà la seva incansable activitat propagandística i es relacionà amb destacats anarquistes (Hem Day, Mario Mantovani, Pasquale Rusconi, Pietro Sini, etc.). Posteriorment retorna una temporada a Lió, on restava empresonat l'anarquista Eugenio Nastini, però en 1934 el trobem de bell nou a Bèlgica, on va ser fitxat com a actiu distribuïdor del periòdicIl Risveglio Anarchico. En 1935, de bell nou a França, entre l'1 i el 2 de novembre assistí al Congrés Anarquista Italià («Congrés d'Entesa dels Anarquistes Emigrants Europeus») que se celebrà a Sartrouville (Illa de França, França); promogut per Camillo Berneri, reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica (Giulio Bacconi, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Enzo Fantozzi, Carlo Frigerio, Gusmano Mariani, etc.) i donà lloc al Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (CAAR, Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual van ser Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Carlo Frigerio, Giuseppe Mariani i Umberto Marzocchi. El desembre de 1936 va anar a lluitar a la guerra d'Espanya, d'antuvi en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i després en la Divisió«Garibaldi», caient ferit en els combats d'Almudébar (Osca, Aragó, Espanya). Arran dels «Fets de Maig» de 1937 i la repressió estalinista, retornà a Bèlgica i s'instal·là a Brussel·les, on participà activament en la solidaritat amb els combatents antifranquistes juntament amb altres companys (Azelio Bucchioni, Mario Mantovani, Antonio Moscardini, etc.). El 8 de juliol de 1938 va ser detingut en possessió d'armes i empresonat tres mesos. Un cop purgada la pena, va ser expulsat de Bèlgica i se li va perdre el rastre. Segons el Ministeri d'Exteriors, s'embarcà a Anvers (Flandes) cap a Mèxic. El setembre de 1939 es va confirmar la seva inscripció en la registre de fronteres amb l'ordre de detenció. L'octubre d'aquell any el trobem de bell nou a Bèlgica i demanà al consolat italià el visat per a retornar a Itàlia, via Alemanya. El març de 1940 partí de Bèlgica i es traslladà a Alemanya, primer a Colònia i després a Frankfurt. El 21 de març de 1942 va ser detingut per la policia alemanya i, amb una ordre d'expulsió del país, lliurat l'1 de juny de 1942 a la policia italiana, que el va detenir i li va assignar quatre anys de confinament a l'illa de Ventotene. Després de la caiguda del feixisme va ser internant per ordre del Govern de Pietro Badoglio, juntament amb altres anarquistes (Giuseppe Bifolchi, Ernesto Gregori, Giorgio Jaksetich, Onofrio Lodovici, Emilio Marziani, Ulisse Merli, etc.), al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia), distingint-se en la lluita dels interns per aconseguir l'alliberament. A finals de 1943 retornà a Gènova i s'integrà amb altres companys en la lluita partisana, entrant a formar part del Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) de Pontedecimo com a representant comunistallibertari. Buscat per les tropes de la República Social Italiana (RSI), fugí a les muntanyes per evitar la captura. De bell nou a Gènova l'abril de 1945, participà, juntament amb son fill Enzo, també anarquista, en la insurrecció de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial fou un dels membres destacats dels grups anarquistes de la Val Polcevera (Ligúria, Itàlia) i milità en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Força actiu sindicalment, va ser un dels membres més destacats del grup anarquista de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball) i fou secretari del Sindicat Provincial de Descarregadors del port de Gènova. Gran organitzador, promogué la constitució del Comitè de Defensa Sindical (CDS) del sector ferroviari i participà en actes contra el desmantellament de la indústria pesada genovesa. Com a delegat del CDS, juntament amb Gaetano Gervasio, Umberto Marzocchi, Alberto Meschi, Lorenzo Parodi, Attilio Sassi i Stefano Vatteroni, formà part del Comitè Nacional de la CGIL i participà en els seus tres primers congressos. A començament dels anys cinquanta, juntament amb anarquistes «confederals» (Pietro Caviglia, Wanda Lizzari, etc.), polemitzà amb el grup de companys genovesos (Antonio Andrea Dettori, Cristoforo Piana, Francesco Rangone, etc.) que s'esforçà per reconstruir la Unió Sindical Italiana (USI). El novembre de 1959 assistí com a testimoni de descàrrec en el judici celebrat a Gènova contra els anarquistes Gaetano Busico, Eugenio De Lucchi, Gaspare Mancuso i Vincenzo Toccafondo, acusats d'un atemptat contra el consolat espanyol a Gènova del 8 de novembre de 1949. Militant actiu de la Federació Anarquista de Ligúria (FAL), assistí a gairebé totes les reunions i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de després de la guerra. Marcello Bianconi va morir el 13 de setembre de 1959 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Nisse Lätt (1936)

    Nisse Lätt (1936)

    - Nisse Lätt:El 30 de desembre de 1907 neix a Södermanland (Suècia) el militant, agitador i periodista anarquista i anarcosindicalista Nisse Lätt, també conegut com Nils Lätt o Nils el Rojo (pel color dels seus cabells). Es va criar en una granja a Södermanland i quan tenia 15 anys s'enrolà en la marina mercant, s'afilià a l'organització anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs) i començà a aprendre l'esperanto. A començaments de la dècada dels trenta, arran d'una escala marítima, va fer contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Bilbao (Biscaia, País Basc). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, el gener de 1937 creuà els Pirineus i a Barcelona es posà al servei del moviment llibertari català. Després s'allistà en el Grup Internacional de la Columna Durruti i marxà cap al front d'Aragó. A mitjans d'abril de 1937 fou ferit greument a Santa Quiteria (Osca) per l'esclat d'una granada i perdé l'ull esquerre. Després de la seva recuperació en un hospital militar de Tarragona no pogué reincorporar-se al front i s'integrà en un col·lectivitat agrícola de Favara de Matarranya. En 1938 tornà a Suècia i publicà el fullet Som milisman och kollektivbonde i Spanien, on explicà les seves experiències de milicià i col·lectivista a la Revolució espanyola. En aquests anys treballà en diversos oficis (forestal, construcció, etc.) i milità en la SAC de Göteborg, essent conegut per la seva tasca de difusió del pensament anarquista venent diaris i llibres del moviment. En 1945 publicà el llibre Havest arbertare, sobre la seva experiència en la marina mercant. A finals dels anys quaranta començà a col·laborar en Syndikalismen, òrgan de la SAC. Durant els anys cinquanta s'oposà a la línia reformista seguida per aquesta organització sindical. En els anys setanta edità la revista anarquista Brand. La seva casa de Göteborg es convertí en lloc de reunió de militants anarquistes i anarcosindicalistes. Entre 1972 i 1975 traduí al suec el llibre La CNT en la Revolución española, de Josep Peirats. Entre el 22 i el 25 de juliol de 1977 participà en les«Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona, organitzades per la CNT, per diversos ateneus llibertaris barcelonins i per la revista Ajoblanco. Nisse Lätt va morir el 14 de gener de 1988 a Göteborg (Västra Götaland, Suècia). Pòstumament, en 1993, s'edità el llibre En svensk anarkist berättar. Minnesbilder ur Nisse Lätts liv som agitator och kämpe för de frihetliga idéerna (Un anarquista suec parla. Records de la vida de Nisse Lätt, agitador i lluitador per les idees llibertàries), autobiografia i testament polític que havia escrit en 1982.

    Nisse Lätt (1907-1988)

    ***

    Isabel Mesa Delgado en els anys trenta

    Isabel Mesa Delgado en els anys trenta

    - Isabel Mesa Delgado: El 30 de desembre de 1913 neix a Ronda (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista i anarcofeminista Isabel Mesa Delgado, que va fer servir el pseudònim Carmen Delgado Palomares en la clandestinitat. Filla d'una família obrera de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser neboda neta del tipògraf i destacat internacionalista socialista José Mesa Leompart. Quan tenia 11 anys començà a treballar com a costurera. En 1928, amb sa família, marxà a Ceuta, on s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Federació Local de la CNT i a l'Ateneu Llibertari de la ciutat, on s'encarregava de la biblioteca. Participà en la creació del Gremi de l'Agulla cenetista, obtenint el carnet número 1. Durant una vaga a l'Almadraba de Ceuta, en la qual l'empresa havia portat enganyades dones magribines que cobraven menys de la meitat que les espanyoles, aconseguí que les primeres se sumessin a la vaga i aconseguiren millores per ambdós col·lectius. En 1934 morí son pare i durant una temporada milità en les Joventuts Llibertàries de Tetuan, que funcionaven disfressades de societat esperantista, fins a la seva expulsió per les seves activitats llibertàries. De bell nou a Ceuta, en 1936 mantingué correspondència amb el grup fundador de la revista Mujeres Libres. Amb l'aixecament feixista d'aquell any, ajudà molts companys a fugir i l'octubre aconseguir passar a la Península, amb 12 homes, amb l'últim falutx que hi sortí i arribar a Màlaga, a través de Marbella i d'Estepona; després arribà a València per Adra, Almeria i Cartagena. Des del febrer de 1937 treballà d'infermera a diferents hospitals valencians (Gandia i Torres de Quart). El setembre de 1937 participà a València en el congrés de constitució de la Federació Nacional de «Mujeres Libres» i ajudà a la propagació d'aquesta organització, amb Lucía Sánchez Saornil, Pura Pérez Benavent, Amelia Torres Maeso i altres companyes. Fou secretària de l'Agrupació Local de València de«Mujeres Libres» i representà aquesta organització en el Comitè Nacional de la CNT i en el Ple de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'agost de 1938 a València. En 1938, com a representant del Sindicat del Vestir de la CNT, ingressà en l'Institut Obrer de València (IOV). Quan les tropes feixistes arribaren al País Valencià intentà fugir per Alacant cap a Algèria, però com que no arribava cap vaixell fugí a peu cap a Almeria i després a Màlaga. En aquesta ciutat, en 1941, creà amb altres companys el periòdic clandestí El Faro de Málaga. Descoberta per la policia, fou processada en rebel·lia i condemnada a dues penes de mort. Mai detinguda, aconseguí eludir la presó i la mort gràcies a l'ús d'un nom fals (Carmen Delgado Palomares). En 1942 participà a Màlaga en la gestació, amb altres companyes anarquistes, de la Unión de Mujeres Demócratas, organització clandestina de suport a les persones preses i ses famílies. Aquesta militància es realitzà coordinada amb la inseparable Angustias Lara (Maruja Lara), amiga des de 1937, amb qui muntà un quiosc i a la rebotiga del qual distribuïen premsa anarquista. En 1956 va ser detinguda i torturada durant vuit dies per la policia franquista a la comissaria del carrer Samaniego de València. A partir de 1975, en morir en dictador, intervingué en multitud d'activitats organitzades pels col·lectius llibertaris valencians (Libre Studio, Ràdio Klara, Ateneu «Al Margen», Federació de Pensionistes de la CNT, Dones Lliures, Fundació Salvador Seguí, etc.). En 1996 va rebre un homenatge organitzat per la Confederació General del Treball (CGT). En 1997 col·laborà en el periòdic El Noi. Isabel Mesa Delgado va morir el 25 de febrer de 2002 a València (País Valencià) i fou inhumada embolicada amb la bandera confederal als sons d'A las barricadas.

    Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

    ***

    Necrològica d'Agustín Bellet Ferrer apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 18 de març de 1986

    Necrològica d'Agustín Bellet Ferrer apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 18 de març de 1986

    - Agustín Bellet Ferrer: El 30 de desembre de 1914 neix a Vall-de-roures (Matarranya, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Agustín Bellet Ferrer. Sos pares es deien Fulgencio Bellet i Juaquina Ferrer. Quan tenia 20 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà amb els companys de la zona en l'alliberament, a més de Vall-de-roures, de diverses poblacions, com ara Vilalba dels Arcs (Terra Alta, Catalunya) i Calaceit (Matarranya, Franja de Ponent). Després s'integrà en la «Columna Carod-Ferrer» i va combatre l'exèrcit franquista especialment als fronts aragonesos de Belchite i d'Azuara. Als fronts d'Aragó i de Catalunya va pertànyer a una unitat especial encarregada d'infiltrar-se dins de les línies enemigues. Quan l'ofensiva de l'Ebre el seu grup realitzà missions a zona franquista. En 1939, amb la victòria feixista, passà a França per Puigcerdà (Baixa Cerdanya, Catalunya) i va ser internat als camps de concentració de Maseras, Vernet, Sètfonts i Brams. Posteriorment va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i destinat a Orleans (Centre, França) i treballà com a obrer agrícola a Malesherbes (Centre, França). Quan l'ofensiva alemany de la primavera de 1940, participà en l'èxode i arribà a Bèlfòrt de Carcin, on acabà instal·lant-se, formant una família amb Fernande Odette Carrieres i militant en la Comarcal de Val-de-roures de la CNT. Agustín Bellet Ferrer va morir el 8 de febrer –algunes fonts citen erròniament el 9 de febrer– a Albugues (Bèlfòrt de Carcin, Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Rafael Melendo Erviti

    Rafael Melendo Erviti

    - Rafael Melendo Erviti: El 30 de desembre de 1916 neix el militant anarquista i resistent antifranquista Rafael Melendo Erviti. Barber de professió, durant els anys quaranta fou un dels guies encarregats de passar pels Pirineus els perseguits i fugats d'una banda a l'altra de la frontera, enquadrat en la Xarxa d'Evasió encapçalada per Francisco Ponzán Vidal que treballava alhora amb la Resistència francesa i el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). El novembre de 1943, durant la detenció a Tolosa de Llenguadoc per la Gestapo d'Elisa Ruiz Garrido (La Maña), col·laboradora de Ponzán, on Rafael Melendo vivia, aconseguí fugir saltant per una finestra sota els trets dels nazis que no aconseguiren ferir-lo. Sa companya fou Margarita Navascués Ventura (La Melera), afusellada a Saragossa (Aragó, Espanya). Rafael Melendo Erviti va morir en 1980 a Novillas (Saragossa, Aragó, Espanya).

    ***

    Guillem Pizarro Borràs recitant a la plaça Emili Vendrell de Barcelona

    Guillem Pizarro Borràs recitant a la plaça Emili Vendrell de Barcelona

    - Guillem Pizarro Borràs: El 30 de desembre de 1931 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el poeta llibertari Guillem Pizarro i Borràs. Era fill de l'anarcosindicalista aragonès Fèlix Pizarro Gros, que havia emigrat a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, la família Pizarro passà a França. Fèlix Pizarro Gros va ser internat al camp de concentració d'Argelers i quan els nazis ocuparen França va ser deportat al camp d'extermini de Gusen (Alta Àustria, Àustria) on va morir. Guillem Pizarro Borràs visqué amb sa mare una temporada exiliats a França, però en els anys quaranta retornaren a Barcelona. Va viure durant molts anys a la barriada de Bellvitge de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) amb sa companya Pilar Soler i sos dos infants Sergi i Karina. Treballà en diverses feines fent de comercial i, posteriorment, entrà a l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat primer con a conserge d'unes instal·lacions esportives i després com a administratiu en dependències municipals. A finals dels anys setanta s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), però deixà la militància activa per a dedicar-se en cos i ànima a poesia i la cultura. Lletraferit, poeta, recitador i conferenciant autodidacte, en 1981 entrà a formar part de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona, col·laborant especialment en la secció literària i escrivint per a la seva revista El Vaixell Blanc. En 1986 participà en l'antologia poètica 25 poetas de la poesía actual i en 1988, amb Manel Aisa Pàmpols i Gerard Jacas Español, publicà el fullet poètic Chile. També formà part de l'Amical Mauthausen i es dedicà fer xerrades sobre el nacionalsocialisme i els camps d'extermini, sobretot als instituts, fet pel qual va ser amenaçat de mort per l'extrema dreta. La seva activitat social, cultural i poètica la va desenvolupar també en altres organitzacions, com ara la Federació de Petanca de l'Hospitalet de Llobregat, l'Ateneum Cultural«Catalònia» també de l'Hospitalet, de la qual fou cofundador, o fent programes radiofònics per a les emissores de l'Hospitalet i de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya). També col·laborà en la revista de l'Hospitalet Progrés, on feia entrevistes a poetes i escriptors. En els anys noranta presidí l'Associació d'Escriptors i Poetes de Catalunya i, a més, fou delegat d'Espanya de la Fundació Internacional Antonio Machado de Cotlliure (Rosselló, Catalunya Nord) –ell fou un dels organitzadors dels homenatges a Antonio Machado Ruiz que es fan anualment els febrers a Cotlliure. En 1990 col·laborà en les antologies poètiques Homenatge al President Lluís Companys i Homenatge a Joan Salvat-Papasseit, editades per l'AEP. En 1991 publicà el fullet poètic Muguet. Lliri de Maig. En la tardor de 1993 participà en les activitats culturals de l'«Exposició Internacional sobre Anarquisme». En aquests anys noranta i principis de segle, participà en nombrosos actes organitzats per la CNT i pel moviment llibertari. En 1996, un cop jubilat, es traslladà a viure a una caseta que s'havia construït el mateix a la urbanització de Can Muç de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). Malalt, va haver d'abandonar tots els seus compromisos culturals i els seus darrers anys els passà en una residència de Terrassa. Guillem Pizarro Borràs va morir el 30 de maig de 2012 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) i va ser incinerat al cementiri d'aquesta població.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Práxedis G. Guerrero

    Práxedis G. Guerrero

    - Práxedis Gilberto Guerrero: El 30 de desembre de 1910 mor a Janos (Chihuahua, Mèxic) el periodista, escriptor i revolucionari llibertari José Práxedis Gilberto Guerrero Hurtado. Havia nascut el 28 d'agost de 1882 a Los Altos de Ibarra (Léon, Guanajuato, Mèxic). Sisè fill d'una família de terratinents (José de la Luz Guerrero i Fructuosa Hurtado) de Guanajuato, va estudiar secundària i va treballar d'obrer. En 1899 va enviar els seus primers articles als periòdics El Heraldo Comercial i El Despertador. En 1901, Filomena Mata el va nomenar corresponsal del Diario del Hogar. Aquell mateix any es va integrar en la Segona Reserva de l'Exèrcit, on va assolir el grau de subtinent de cavalleria. En 1903 va començar a llegir periòdics de l'oposició, com ara El Demófilo i El Hijo del Ahuizote; també coneix autors anarquistes. Després que l'exèrcit desparés contra una manifestació de liberals a Monterrey, va renunciar al seu càrrec en la reserva. En 1904 es va traslladar als Estats Units i va treballar d'obrer en una mina a Denver (Colorado). En 1905 va viatjar a San Francisco (Califòrnia) i va editar el periòdic Alba Roja --possiblement els germans anarquistes Flores Magón van conèixer allà la publicació. El maig de 1906 va ser visitat per Manuel Sarabia i el va convidar a participar en l'anarquista Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà (JOPLM), de la qual arribarà a ser secretari. El 3 de juny de 1906 va fundar la Junta Auxiliar «Obreros Libres» en una mina de Morenci (Arizona), adherida a la JOPLM. Va obtenir fama com a periodista opositor a la dictadura de Porfirio Díaz, editant els periòdics Alba Roja (1905), Revolución (1908) iPunto Rojo (1909), que va arribar a publicar setmanalment 10.000 exemplars a El Paso (Texas) i des d'on es feia una crida a la vaga general revolucionària; també va col·laborar en Regeneración, editat pels germans Flores Magón. Va estar afiliat al Partit Liberal Mexicà (PLM) i va lluitar en les seves campanyes militars. En setembre de 1910 es van publicar enRegeneración tres episodis revolucionaris esdevinguts en 1908, on Guerrera narra les incursions dels guerrillers llibertaris del PLM als poblats de Las Vacas (avui Acuña), Viesca i Palomas, amb la finalitat d'engegar una revolució social que s'escampés a tota la República mexicana. Els liberals que inicialment havien planejat aixecar-se en armes el 16 de setembre de 1910 van decidir esperar i començar la insurrecció el 20 de novembre, com assenyalava el Pla de San Luis redactat per Francisco Indalecio Madero, a fi d'aconseguir un major impuls, però deslligant-se dels objectius polítics maderistes. Guerrero, qui havia estat nomenat Cap d'Operacions de l'Exèrcit Llibertari Mexicà en la República mexicana, va decidir organitzar pel seu compte un grup armat a El Paso (Texas) per internar-se a Mèxic, encara que amb la desaprovació de la Junta Organitzadora del PLM, que el requeria com a organitzador i escriptor. El 22 de desembre uns 30 insurgents magonistes avancen d'El Paso a Ciudad Juárez, assalten la hisenda de Cruz González, prenen el tren mixt i destrueixen els ponts al seu pas mentre es dirigeixen cap al sud. A Estación Guzmán se'ls van afegir altres 20 guerrillers i es van encaminar cap a El Sabinal. El 25 tornen a Estación Guzmán i s'hi divideixen en dues partides, una dirigida per Prisciliano Silva i altra per Práxedis Guerrero. Aquest prendrà el poblat de Corralitos el 27 de desembre i l'endemà va reclamar la rendició de Casas Grandes sense èxit. La nit del 29 de desembre ataca Janos i a l'endemà la plaçaés presa pels rebels; aquest mateix dia Práxedis Guerrero mor en circumstàncies no gaire clares. Existeixen almenys tres versions diferents sobre la mort de Guerrero: Ethel Duffy Turner afirma que va ser a causa d'una bala accidental d'un company que el va confondre amb un espia en entrar Guerrero a una barraca per fer un reconeixement; Martínez Nuñez parla que Guerrero va rebre un tret a l'ull dret quan va pujar a una terrassa per contrarestar un atac dels soldats federals; Enrique Flores Magón, per la seva part, sosté que Guerrero exposava a la població els ideals del PLM quan de sobte va caure mort amb un tret al front. Les autoritats mexicanes han «recuperat» la figura de Práxedis Guerrero i l'han aixecat a «heroi nacional». Des de desembre de 1933 l'antiga població de San Ignacio (Chihuahua, Mèxic), situada a la frontera amb els Estats Units, porta el nom de Práxedis Gilberto Guerrero.

    Práxedis Gilberto Guerrero (1882-1910)

    ***

    Marie Morand (Vença, 1954)

    Marie Morand (Vença, 1954)

    - Marie Morand: El 30 de desembre de 1956 mor a Valàuria (Provença, Occitània) l'antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista MarieÉmilie Morand, també coneguda com Marie Lecoin, pel llinatge de son company. Havia nascut el 12 de maig de 1895 a Chalon-sur-Saône (Borgonya, França). Sos pares es deien Claude Morand, manobre anarcosindicalista, i Émélie Royer. Des de molt jove freqüentà els cercles llibertaris, juntament amb sa germana Jeanne Françoise Morand (Jane Morand) i sos dos germans Victor Julien Morand i Philibert Marcel Morand, que es declararen insubmisos en 1914 quan la Gran Guerra i s'exiliaren al Regne Unit. En 1915 entrà a fer feina en Postes, Télégraphes et Téléphones (PTT; Correos, Telègrafs i Telèfons) i milità en l'anarcosindicalisme. Cap el 1922 esdevingué companya del destacat militant anarcopacifista llibertari Louis Lecoin, amb qui tingué una filla (Josette) el juny de 1924 i amb qui es casà el 17 d'octubre de 1937. En 1930, a resultes d'una vaga, va ser destituïda per primera vegada del seu lloc de funcionària i una segona vegada poc abans de l'esclat de la II Guerra Mundial. Participà activament en les activitats organitzades pel seu company (defensa dels proscrits i del seu dret d'asil, campanya en suport de Sacco i Vanzetti, Comitè per l'Espanya Lliure, Solidaritat Internacional Antifeixista, etc.) i a partir de 1948, i fins a la seva mort, assumí l'administració, amb el suport de sa filla i de son gendre Jean Béringer, de la revista Défense de l'Homme, fundada per Louis Lecoin. En la dècada dels cinquanta la parella s'establí a Vença (Provença, Occitània). Marie Morand va morir d'una angina de pit fulminant el 30 de desembre de 1956 al seu domicili de Villa «Matin Clair», al Chemin de Notre-Dame, a Valàuria (Provença, Occitània) –algunes fonts citen erròniament el 29 de desembre de 1956 a Vença (Provença, Occitània).

    ***

    Necrològica de Pedro Molina Tomás apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 2 de febrer de 1964

    Necrològica de Pedro Molina Tomás apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 2 de febrer de 1964

    - Pedro Molina Tomás: El 30 de desembre de 1963 mor a París (França) l'anarcosindicalista Pedro Molina y Tomás. Havia nascut el 30 de novembre de 1901 a Jumilla (Múrcia, Espanya). Quan era molt jove emigrà amb sos pares i sos tres germans a Badalona (Barcelonès, Catalunya). Obrer tintorer, s'afilià ràpidament al Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la dècada dels vint participà en les lluites contra els pistolers del Sindicat Lliure i en un atemptat contra el patró Sierra a Barcelona, fet pel qual va ser jutjat i condemnat a set anys de presó. Durant elsúltims anys de la dictadura de Primo de Rivera fou un dels reorganitzadors de la CNT. Després de la proclamació de la II República espanyola, col·laborà en el periòdic La Colmena Obrera (1931-1932) de Badalona. El 29 d'abril de 1932, quan ocupava el càrrec de comptador del Sindicat Fabril i Tèxtil de Badalona de la CNT, va ser detingut arran de la clausura governativa de la seu d'aquest sindicat. Fou un dels protagonistes del moviment revolucionari d'octubre de 1934 a Badalona. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, sembla que fou un dels fundadors de la«Columna de Ferro». Amb Josep Costa Font, participà en els «Fets de Maig» de 1937. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus. Amb Marco, Ruches i Emili Vivas Blanco, fou un dels primers a reorganitzar la CNT a la zona de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Entre l'1 i el 12 de maig de 1945 assistí al Congrés de Federacions Locals de la CNT que se celebrà a París. El novembre de 1957 va ser nomenat en el VI Ple Nacional membre del Comitè Nacional de la CNT«possibilista». Malalt durant els seusúltims tres anys de sa vida, Pedro Molina Tomás va morir el 30 de desembre de 1963 a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França) i fou enterrat el 4 de gener de 1964 al cementiri de Thiais (Illa de França, França).

    Pedro Molina Tomás (1901-1963)

    ***

    Jesús González Malo

    Jesús González Malo

    - Jesús González Malo: El 30 de desembre de 1965 mor a Nova York (Nova York, EUA) l'anarcosindicalista i propagandista anarquista i naturista Jesús González Malo. Havia nascut el 9 d'agost de 1913 a Santander (Cantàbria, Espanya) en una família humil. Durant la dictadura de Primo de Rivera col·laborà en la Casa del Poble de Gijón. A partir de 1929 col·laborà en la revista anarconaturista barcelonina Naturismo i defensà un naturisme integral on l'anarquisme era la meta, el sindicalisme el mitjà col·lectiu per a conquistar aquest objectiu i el naturisme el mitjà de perfecció individual indissoluble per a assolir el comunisme llibertari. En 1930 creà el Grup Naturista de l'Ateneu Obrer de Santander, afí a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Malgrat el seu anarcosindicalisme, durant els anys republicans presidí el Sindicat de Treballadors del Port de Santander, adscrit a la Federación Obrera Montañesa (FOM) de la Unió General de Treballadors (UGT). Quan es produí el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936 jugà un paper important en el control sindical càntabre ja que fou l'encarregat de l'organització militar dels obrers santanderins gràcies a un conveni de col·laboració signat el 27 de juliol de 1936 a la Casa del Poble de Santander entre la FOM-UGT i la Federació Local de Sindicats de la CNT de Santander que donà lloc a la creació d'un Comitè Intersindical. El 25 de juliol de 1936 dirigí la presa, amb un grup d'obrers del moll, del«Cuartel del Alta» de Santander. Després fou nomenat director del Secretariat de Milícies del Comitè de Defensa (comissari general de Guerra) i encarregat de les Milícies de Reraguarda, càrrecs dels quals dimití el novembre de 1936 en oposició a la integració de les milícies en l'Exèrcit Republicà. El 6 d'agost de 1936 havia dirigit una expedició miliciana que penetrà al Seminari Pontifici de Comillas (Cantàbria) i detingué 33 professors, 80 alumnes i 25 membres de les Joventuts Catòliques, que s'hi trobaven seguint uns cursets d'estiu, sota l'acusació d'estar en possessió d'una emissora de ràdio amb la qual escoltaven les notícies faccioses i de llums amb les quals feien senyals al vaixell feixista de guerra Cervera. El 21 de novembre de 1936, en una reunió celebrada al Gran Cinema de Santander, s'enfrontà a l'Executiva de la FOM-UGT quan proposà la creació d'un Consell Provincial d'Economia que s'encarregués del sistema productiu regional, establint-se la sindicació forçosa dels treballadors, la substitució de la representació política municipal i d'altres corporacions per la representació sindical, i l'establiment d'una setmana laboral de 36 hores amb la incorporació de la dona al treball. Com a conseqüència d'aquest enfrontament, el febrer de 1937 el Sindicat de Treballadors del Port de Santander fou expulsat de la FOM-UGT i s'adscrigué a l'anarcosindicalisme. Des d'aquesta data col·laborà amb el govern provincial, però des de posicions marcadament llibertàries, encarregant-se d'organitzar l'evacuació marítima de Santander quan aquesta ciutat va caure en mans feixistes el 29 d'agost de 1937. Amb el triomf franquista, passà a França i el juliol de 1939 s'instal·là a Nova York (Nova York, EUA), amb sa companya Carmen Aldecoa –professora de literatura a l'Institut Santa Clara de Santander i durant 21 anys a la Universitat de Nova York i a Connecticut; a més de membre de l'«Spanish Refugee Aid», fundació d'ajuda als refugiats espanyols a França; i autora de Del sentir y del pensar (1957), assaigs sobre escriptors espanyols contemporanis. A Nova York encapçalà la Subdelegació de la CNT escindida, càrrec del qual dimití en 1946. Participà activament en la Lliga de Mutilats de Guerra; en el Comitè d'Ajuda als Refugiats; en les Societats Hispanes Confederades (SHC) dels EUA, de les quals fou vicesecretari, i en el seu òrgan d'expressió España Libre, que dirigí a partir de 1961 i fins a la seva mort. Col·laborà amb la Unió de Treballadors de l'Automòbil dels EUA –per aquesta tasca va ser condecorat pel president d'aquest sindicat Walter Reuter en nom dels treballadors nord-americans– i amb l'organització sindical de treballadors del moll novaiorquesa. En l'exili mantingué posicions contràries a l'immobilisme, però s'oposà a la participació en política dels llibertaris. Durant els anys seixanta sembla que va fer costat l'Aliança Sindical Obrera (ASO) des de les SHC. Freqüentà la tertúlia de la tavern de la 106 i Broadway de Nova York, on assistien Odón Betanzos Palacios i Víctor Fuentes, entre d'altres, i fouíntim amic de Rudolf Rocker. Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acción Social Obrera,¡Asturias!, CNT,CNT del Norte, Comunidad Ibérica, Cultura Proletaria, España Libre, Ibérica,Naturismo, El Sol. Periódico para-médico independiente,Solidaridad Obrera, etc.És autor de La guerra en España. ¡Basta! (1938), Carta abierta a la comarcal montañesa (1947), Dictamen sobre modalidades constructivas del sindicalismo revolucionario (1947), La incorporación de las masas (1952), Por los fueros del anarcosindicalismo. Contra «políticos y puritanos» (1956), Raíz y trascendencia del anarquismo español (1963, crítica a les tesis d'Americo Castro), entre d'altres. Documentació seva es troba dipositada l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Loading...
    0 0

    El darrers dies de l’any 2019 s’han aclarit els niguls que existien sobre el govern progressista, en breu es donaran les passes institucionals necessàries, el debat i les votacions al Congrés dels Diputats, que permetran l’elecció de Pedro Sánchez com a President del Govern, d’un Govern que serà de coalició progressista, per primera vegada en la democràcia sorgida de la Constitució de 1978, i per primera vegada des dels temps de l’anterior període democràtic, és a dir, la II República.


    Sens dubte el Govern progressista que es marca com a fulla de ruta el document “Coalición Progresista, un nuevo acuerdo para España” exemplifica com cap altra fita el canvi de cicle que ha significat aquest any 2019 per a la política espanyola. Perquè canvi de cicle? En primer lloc caldria referir-nos als resultats electorals, després de les diverses eleccions produïdes dins aquest any 2019 una conclusió resulta clara: ha tornat una majoria progressista a les institucions, a les Corts Generals, als Ajuntaments i a les Comunitats Autònomes, les forces de l’esquerra sumen més escons, més regidors, més suports globalment que les dretes, després del cicle de victòries de la dreta, del Partit Popular iniciat el 2011.

    Durant el cicle conservador protagonitzat pel Partit Popular de Mariano Rajoy el protagonisme a l’hora de prendre les decisions polítiques el va tenir sempre la crisi econòmica, la Gran Recessió, les fórmules “neoliberals” basades en la contenció de la despesa pública i la devaluació interna, l’exigència d’esforços a les classes mitjanes, el seu progressiu empobriment, la reducció o privatització de serveis públics... tot un paquet de mesures amb un fort component ideològic, de caràcter neoliberal en la part econòmica, però que també ha tengut una vessant de tipus més clarament conservador (prescindint del prefix “neo”) que s’ha pogut veure en altres mesures com la limitació de drets i llibertats, a la reforma laboral o amb la llei “mordassa”, les tendències (que no van arribar a cuallar del tot) a recentralitzar el sistema autonòmic espanyol, i la dura resposta, sols policial i judicial, a l’augment del suport social a l’independentisme català, traduït finalment en una ruptura entre els partits catalans independentistes i l’estat espanyol, rompent amb la tradició pactista i possibilista que tants d’anys havia caracteritzat a al política catalana i particularment en la seva relació amb l’estat.

    En aquest cicle conservador, fruit de la crisi, de les polítiques equivocades i de la creixent desigualtat i decepció de la societat amb les institucions polítiques, el sistema polític creat a partir de 1978 ha trontollat, i dos fets en són la prova més clara: la caiguda en popularitat de la institució de l’estat més ben considerada pels espanyols des de la Transició, la figura del Rei Joan Carles, que acabà conduint a l’abdicació del 2014; i el canvi en el sistema de partits polítics, que entre 2015 i 2019  ha evolucionat de l’estable bipartidisme imperfecte imperant des de 1977 cap a un sistema multipartidista de molt complexa gestió, i que de moment ha donat peu a aquesta innovació que serà un govern de coalició. Faig un breu comentari obligat: innovació si reduïm la concepció de “sistema polític espanyol” a les institucions de l’estat central, perquè de governs de pacte, i de governs de coalició amb múltiples partits participant en ell, en tenim exemples a les Comunitats Autònomes i Ajuntaments des de 1979, a les Illes Balears podríem esmentar com a referents l’Ajuntament de Palma de 1979 o els successius governs de Gabriel Cañellas a partir de 1983, basats en pactes, i el 1987 amb participació de dos partits diferents.

    Quan parlam de nou sistema de partits polítics no podem deixar de fer esment a l’ascens de la ultradreta, s’havia dit durant molts d’anys que el franquisme no havia desaparegut d’un dia per l’altra, la seva herència política persistia en diferents formes, en grupuscles feixistes de poca rellevància, al marge de la política o dins les institucions, més diluït o camuflat dins el gran partit de la dreta que ha estat el PP, però ara, amb la crisi institucional, el descrèdit de la política, el missatge del populisme de dretes, basat en moltes de les característiques que definien el feixisme per Umberto Eco (l’enemic exterior, el rebuig a la igualtat de les dones, la crida a una classe mitja que es sent empobrida, el menyspreu a la intel·lectualitat...). El més preocupant de la seva presència a les institucions ara serà la seva capacitat de marcar l’agenda política amb els seus temes demagògics, amb plantejaments polítics que no són conservadors sinó directament involucionistes, en matèria d’igualtat entre dones i homes, de drets de les persones o de lluita contra el canvi climàtic.

    No deixarem de banda la corrupció, la xacra que per desgràcia ha marcat la gestió política de Mariano Rajoy durant el que he denominat el cicle conservador de 2011 a 2018, i que finalitza amb la moció de censura que va posar punt i final a aquesta etapa sense acabar d’obrir-ne una de nova, aquesta s’obre ara, després del 2019 de marató electoral, amb un govern de coalició que té per davant tots els reptes deixats durant el cicle conservador, principalment la seva darrera etapa.

    Els reptes van des de lluitar contra la desigualtat generada per la mala gestió de la crisi econòmica, per l’empobriment dels treballadors al temps que es retallaven serveis públics, fins a la resolució del conflicte social generat a Catalunya i que obliga a obrir el debat sobre el model territorial a Espanya, no només com a resposta a la qüestió catalana sinó perquè s’ha demostrat que la fórmula “oberta” de la Constitució de 1978, una tímida manera d’obrir la porta a l’autogovern de regions i nacionalitats, quaranta anys després hauria de tenir ja una formulació definitiva, blindada pel text constitucional, per qui no ho consideri així que vegi com sorgeixen nous “localismes” o reviuen antics regionalismes, per molt que es vulgui evitar parlar de la qüestió territorial aquesta s’acabarà imposant a l’agenda política. Finalment, els temps actuals requereixen de governs que es comprometin amb la lluita contra el canvi climàtic, no es poden tenir actituds tèbies, i molt menys negacionistes, hem perdut molt de temps i estem enmig d’una batalla a nivell mundial entre països preocupats pel futur mediambiental del planeta i altres que estan disposat a destruir el poc aconseguit amb els diferents acords inspirats per Nacions Unides, en aquesta batalla el paper d’Espanya és important.

    En aquestes “notes urgents” sobre el cicle que previsiblement s’obrirà en breu hem volgut deixar en unes pinzellades una visió global de l’etapa que ara comença, dels reptes que té al davant i que, sens dubte, venen marcats pels errors i els fracassos del cicle anterior, el conservador, que de moment sembla superat. Caldrà veure si la intel·ligència política de les esquerres permet que aquest cicle sigui llarg i permeti afrontar els fronts ara mateix oberts: la desigualtat, l’emergència climàtica, els nous drets socials, la qüestió territorial.


    0 0
  • 12/31/19--04:33: Comida Fin de Año
  •      El 15 de diciembre hicimos la comida de Navidad y Fin de Año, con una breve excursión por la antigua carretera de Inca, camino de LLubí  y con parada en Son Catiu, para tomar un refrigerio y reunir a los compañeros que venían de los pueblos cercanos; seguidamente con un día extraordinario continuar hacia Muro y Can Picafort, parando en Ses Cases de Son Sant Martí. Alli nos tenían preparadas las viandas para celebrar la despedida del año 2019.

         Queremos hacer mención al respetuoso minuto de silencio que se guardó antes de la comida por nuestro amigo y sacerdote D. Gabriel Moranta, recientemente fallecido y que en estos últimos años era el encargado de bendecirnos nuestros coches en la festividad de "San Cristofol".

         La comida y la compañía fueron como siempre muy agradables, hubo obsequios para todos y nuestro amigo Sebastian Frau tuvo unas palabras cariñosas, deseando unas Felices Fiestas y un año venidero repleto de excursiones y "kilómetros" (Que nuestros coches aguanten).

         Molts D´anys!


    0 0

    "Sa Pobla 1955: records de Superman, El Capitán Trueno, El Jabato, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín, el TBO, 'Carpanta', 'Doña Úrsula', 'La familia Ulises', 'Zipi y Zape', 'Melitón Pérez', 'Los grandes inventos del TBO'...". (Miquel López Crespí)


    Gaspar Aguiló i Maria Sureda: l'Escola de Música de sa Pobla i la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros.


    L'Escola de Música de sa Pobla que dirigia el professor Gaspar Aguiló (el primer per l'esquerra, dret).

    De tots els amics de la família serv memòria. De tothom vaig aprendre coses. En podríem fer un llibre de les influències de la infantesa! En Gaspar Aguiló Forteza va ser un d'aquells personatges claus en la vida d'un infant. Qui, a hores d'ara, podria imaginar que en un poble (sa Pobla) de mitjans dels anys cinquanta hi hagués un miracle que s'anomenàs "Escola de Música"? No tot eren patates, camions amunt i avall per a l'exportació, mongetes i cacauets, a sa Pobla. Més de cent alumnes (al·lots i al·lotes) anaven a classes de solfeig i de piano i, encara més miracle... amb el temps organitzà també... una escola de ballet clàssic! Gràcies al seu amor per la música, els al·lots i al·lotes d'aquella època (a través dels nombrosos concerts que organitzà en l'Escola Municipal de Música que ell dirigia) poguérem començar a estimar Litz, Mozart, Chopin, Bach, Albéniz, Txaikovski... L'Escola Municipal de Música de sa Pobla començà a funcionar a ple rendiment d'ençà el mateix moment de la seva obertura, a començaments de gener de 1957. Un any després, en el primer festival que s'organitzà com a fi de curs, els alumnes ja pogueren interpretar algunes peces de Verdi, Bizet, Borodín, Mendelssohn, Sorozábal, Schumann, Serrano i Gounod, entre d'altres compositors famosos. I l'ànima d'aquest miracle era, sens dubte, el meu mestre de solfeig, el recordat compositor Gaspar Aguiló!

    Juntament amb la influència cultural de Gaspar Aguiló a sa Pobla hauríem de destacar la importància que tengué per a nosaltres l'existència de la Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros en el carrer de l'Assalt, davant l'església; hi anàvem una bona colla d'al·lots i al·lotes. Vigilava amablement la nostra estada a la Biblioteca na Maria Sureda, que sempre tenia a l'abast d'aquell exèrcit inquiet i renouer les darreres biografies "exemplars" per a la nostra formació: vides de sants i màrtirs del cristianisme, relats dels conqueridors d'Amèrica, dels generals de la croada contra la República... La vida i miracles de Ruth, la moabita, de la Reina Esther, de doña Jimena l'esposa del Cid Campeador; de Santa Eduvigis, la duquessa de Polonia. No hi mancaven tampoc, en aquells prestatges que ens havien de "formar", diverses "vides" (biografies) d'Isabel la Catòlica, de Santa Joana d'Arc i d'Agustina d'Aragó. I què hem de dir de la vida de Santa Teresa de Jesús o de la mort gloriosa del fill del general Moscardó, l'heroi de la defensa de l'Alcázar, que ("cual nuevo Guzmán el Bueno") preferí que matassin el seu fill estimat abans que lliurar l'acadèmia militar a "las hordas marxistas que querían esclavizar España". Eren els llibres que, en plena dictadura franquista, les autoritats imaginaven útils per a la "formación del patriota español, del católico practicante". Cal dir que el que més ens interessava de la nostra secció no era precisament aquella caterva d'exòtiques i sovint incompresibles vides "heroiques". El que més ens delia eren els darrers exemplars de "tebeos", fossin aquests El Capitán Trueno, El Jabato, Superman, El hombre araña, El llanero solitario, Roberto Alcázar y Pedrín... i sobretot la famosa col·lecció Hazañas Bélicas i el popular TBO, amb les aventures de l'etern afamagat "Carpanta", "Doña Úrsula", "La familia Ulises", "Zipi y Zape", "Melitón Pérez", "Los grandes inventos del TBO", "Las aventuras de Eustaquio Morcilón", "El Reyecito" i molts d'altres personatges que il·luminaren amb la seva màgia els anys de la infantesa.

    La Biblioteca Pública de la Caja de Pensiones ja era una institució a mitjans dels cinquanta. Va ser inaugurada per les festes de Sant Antoni de 1952 i, malgrat que als seus inicis no eren gaires els poblers que la visitaven, amb el temps va esdevenir un instrument de formació bàsic per a sa Pobla. Les al·lotes ja més granades, de quinze i setze anys, per posar-ne un exemple, hi anaven a cercar revistes de "corte y confección", obres d'educació social, biografies de personatges famosos... Record, malgrat que jo era massa jove per a sentir-me interessat per tan elevades matèries, que na Maria Sureda, sempre dins les seves possibilitats, procurava tenir al dia les seccions de filosofia, religió, ciències socials, belles arts, literatura, història, la Secció Infantil... que era la nostra, indubtablement. Consultant la paperassa del meu arxiu comproves que cap a l'any 1958 la Biblioteca ja tenia unes existències de més de dos mil exemplars (uns propietat de la Caja de Pensiones, altres de l'Ajuntament). I el més impressionant era constatar que l'any 1957 la Biblioteca havia tengut prop de quinze mil lectors amb un total de divuit mil llibres consultats! I encara n'hi ha que ens diuen "pataters"! Voldria saber, amb paper en la mà, quants pobles de Mallorca -o de l'Estat- consultaven, devers 1957, un total de divuit mil llibres anuals de ciències socials, filosofia, geografia, biografies, història i filologia. I encara més, en la "España Imperial" de l'emigració forçada a Amèrica, França o Alemanya, quants pobles podien permetre's el luxe de gaudir d'una Escola Municipal de Música, amb professors i professores, vinguts especialment de Ciutat, que donaven classes de ball a les al·lotes de sa Pobla?

    Miquel López Crespí

    Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Consell de Mallorca-Ajuntament de sa Pobla, 2002)


    0 0

    [31/12] «Le Tocsin» -«Gran Picnic Familiar» - Conferència de Seguí - Assassinat de Cipolla - Nieuwenhuis - Depoilly -Álvarez - Ureña - Carbó - Fuentes de Haro - Andreu - Garrido - Betto - Llop - Arroyo - Claret - Fernández López - Courbet - Montéhus - Penteado - Brupbacher - Niubó - Gil - Signes - Malla - Masetti

    Anarcoefemèrides del 31 de desembre

    Esdeveniments

    Portada de "Le Tocsin"

    Portada de Le Tocsin

    - Surt Le Tocsin: El 31 de desembre de 1892 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic anarcocomunista Le Tocsin. Organe hebdomadaire paraissant tous les samedi. Publicat per militants anarquistes francesos refugiats a Londres, va ser administrat per Nicolas Nikitine i Charles Malato en fou el principal redactor i el setmanari s'imprimí a casa seva. Va ser distribuït a París (França). Aquest periòdic té la particularitat que publicà publicitat de negocis dels cercles anarquistes londinencs i parisencs. Els articles no anaven signats, però en el número 8 (23 de setembre de 1894) trobem el poema de Louise Michel «Les tocsins» i se sap que col·laboraren Émile Pouget i Gustave Mollet. Publicà sobre temes d'allò més variats: corrupció política, repressió antianarquista, antimilitarisme, anticolonialisme, notícies orgàniques i sobre el moviment llibertari internacional, etc., tot amb importants tocs d'humor. En el número 2 (7 de gener de 1893) troben un article, signat per destacats membres del moviment llibertari (Franz Ricken, Charles Frühlingsdorff, Errico Malatesta, Lucien Weil, Charles Malato i Binger), on acusen Karl Heintz (Viktor Raabe) de ser un confident de la policia. En el número 7 (9 de setembre de 1894) es publicà la crida «Aux socialistes libertaires et aux révolutionnaires blanquistes». En sortiren nou números, l'últim el 21 d'octubre de 1894.

    ***

    Propaganda de l'acte apareguda en "El Hombre" del 23 de desembre de 1916

    Propaganda de l'acte apareguda en El Hombre del 23 de desembre de 1916

    - «Gran Picnic Familiar»: El 31 de desembre de 1916 se celebra a El Prado de Montevideo (Uruguai), al bosc d'eucaliptus del camí de Pereyra, un «Gran Picnic Familiar» a benefici del periòdic El Hombre. Semanario anarquista de combate, òrgan dels Centres d'Estudis Socials de la capital de l'Uruguai. Aquesta trobada d'esbarjo i de convivència de les famílies obreres va ser amenitzada per una gran diversitat d'actes celebrats a l'aire lliure, com ara banda de música que tocà himnes revolucionaris, payadores llibertaris, jocs pels infants i pels adults, esports de diversió, balls, cursa de braus, rifes, actuacions còmiques, bufet d'aliments, etc. Aquests festivals o picnics eren molt freqüents a l'època, centrats per finançar una determinada causa o el moviment llibertari en general i comptaven amb una gran afluència de públic.

    ***

    Salvador Seguí

    Salvador Seguí

    - Conferència de Seguí: El 31 de desembre de 1920 a la fortalesa presó de La Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) el destacat militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Salvador Seguí i Rubinat, el Noi del Sucre, va fer una de les seves conferències més famoses, Anarquisme i sindicalisme, dirigida al grup de deportats que, com ell, es trobava confinat en aquell castell.

    Salvador Segui:Anarquisme i sindicalisme (31 de desembre de 1920)

    ***

    Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»,

    Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan»

    - Assassinat de Cipolla: El 31 de desembre de 1922 és assassinat a trets a l'escenari de la Sala de la «Società Italiana di Mutuo Soccorso Leale Oberdan», al número 5 del carrer Brigadeiro Machado de São Paulo (São Paulo, Brasil), durant el ball de cloenda de la representació d'una peça teatral organitzada per recaptar fons per al periòdic llibertari A Plebe, el sabater anarquista italobrasiler Ricardo Cipolla, fundador del Centre Llibertari «Terra Livre» de São Paulo en 1921, destacat militant de la União dos Artífices em Calaçados (UAC, Unió dels Artesans del Calçat) i amic i deixeble d'Edgard Leuenroth. El 18 de març de 1922 havia signat, amb Edgard Leuenroth, Rodolfo Felipe, Antonio Dominguez, Ricardo Cipolla, Antonio Cordon Filho, Emílio Martins, João Peres, José Rodrigues i João Penteado, «O Manifesto - Programa» (El Manifest - Programa), que es va publicar en el periòdic A Plebe de São Paulo, posicionament anarquista contra les «21 Clàusules de la Internacional» que feien una crida a la formació de «grups comunistes». El seu assassí fou l'espanyol Indalecio Iglesias, que malgrat es movia pels cercles anarquistes volia ser policia. Mai no es va saber el motiu d'aquest crim, que fou força emprat tant per la premsa burgesa com per les publicacions comunistes per desprestigiar el moviment llibertari i vincular la idea anarquista al caos i el desordre, i que Leuenroth contestà des de les pàgines d'A Plebe. El seu enterrament fou una impressionant manifestació obrera. Florentino de Carvalho, Antonio Fernandes i Edgard Leuenroth realitzaren conferències socials amb la finalitat d'aconseguir cabals per ajudar sa família de Cipolla.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    Ferdinand Domela Nieuwenhuis

    - Ferdinand Domela Nieuwenhuis: El 31 de desembre de 1846 neix a Amsterdam (Països Baixos) l'intel·lectual anarquista i antimilitarista Ferdinand Domela Nieuwenhuis. Fou fill d'una família burgesa benestant --sos pares foren Ferdinand Jacobus Nieuwenhuis i Henrietta Frances Berry-- que en 1859 prengué Domela com a llinatge (Reial Decret del 10 de juliol de 1859). Després de fer estudis teològics a Amsterdam i a Utrecht es convertí en pastor evangèlic luterà, com son pare. Més tard va predicar a diverses ciutats holandeses --Harlingen (1870-1871), Gisborne (1871-1875) i Den Haag (1875-1879)-- i en contacte amb els temes socials de l'època va veure les contradiccions de l'Església i perdé la fe. Començà a tenir problemes amb el poder eclesiàstic cap al 1870, però mai no es declarà ateu i sempre fou un home religiós. En 1878 creà el periòdic socialistaRech voor Allen (Justícia per tothom) que esdevindrà l'òrgan de la Sociaal-Democratische Bond (SDB, Lliga Socialdemòcrata), primera organització socialista de la qual serà un dels fundadors. Aquest mateix any es declara vegetarià, abstemi i no fumador. L'1 de setembre de 1879 renuncià al seu càrrec religiós i aquest mateix any publicà Mijn afscheid van de kerk (El meu acomiadament de l'Església). En aquesta època formà part de l'associació de lliurepensadors «De Dageraad» (L'Aurora) i participà en els congressos internacionals del lliure pensament de Brussel·les (1880) i Amsterdam (1883). Detingut per «traïció» --en realitat per un simple «delicte de premsa» després d'escriure un article contra la reialesa («De Koning komt!»), publicat en Recht voor Allen el 24 d'abril de 1886--, fou finalment alliberat el 31 d'agost de 1887 gràcies a la pressió de l'opinió pública, però fou víctima d'un atemptat a Rotterdam del qual sortí sa i estalvi per molt poc. Després viatjà per Europa, conegué Friedrich Engels i mantingué correspondència regular amb Eduard Douwes Dekker, E. Anseele, E. Bernstein, César de Paepe, Bebel, Wilhelm Liebknecht, William Morris, K. Kautsky, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus i Louise Michel, entre altre personalitats. En 1888 fou elegit diputat socialista del districte de Schoterland per la Tweede Kamer, la Cambra Baixa de les dues que formen el parlament holandès, i exercí el seu mandat fins al 1891. Aquesta experiència li obrí els ulls davant el nefast paper jugat pel parlamentarisme i d'aleshores ençà abandona la política d'Estat i l'electoralisme i s'uneix a l'anarquisme bakuninista i al lliure pensament. En 1894 va publicar a Brussel·les el fullet Le socialisme en danger, amb un prefaci d'Élisée Reclus, que esdevindrà tres anys més tard un llibre de referència. En 1896 abandonà el Congrés Socialista de Londres, on es votà l'exclusió definitiva dels anarquistes. En 1898 va editar el periòdic anarquista Le Libre Socialiste, on participaren diversos grups llibertaris. En 1900 publicà el llibre La débâcle du marxisme. El juny de 1904 organitzà el Congrés Antimilitarista d'Amsterdam, que donà lloc a l'Associació Internacional Antimilitarista. Aquest mateix any participà en el Congrés de Federacions del Lliure Pensament a Roma. L'agost de 1907 reivindicà apassionadament la vaga general com a eina de lluita. Oposat a una organització anarquista estructurada i molt crític respecte al sindicalisme, no participà en el Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907. En 1914, fidel al seu pensament anarcopacifista, s'oposà al «Manifest del Setze», favorable a l'intervencionisme bèl·lic, i signà amb Emma Goldman, Malatesta i altres, el manifest «La Internacional i la guerra». En 1917 aplaudí la Revolució russa, però rebutjà més tard la presa del poder per part dels bolxevics. En 1918 donà refugi i ajudà Rudolf Rocker després de ser expulsat d'Anglaterra. Es casà quatre vegades i tingué set fills. Ferdinand Domela Nieuwenhuis va morir el 18 de novembre de 1919 a Hilversum (Holanda Septentrional, Països Baixos) i els seus funerals foren una impressionant manifestació de fervor de la classe obrera. Entre les seves obres podem destacar Een vraagstuk van internationaal belang (1870), En avant pour la journée de huit heures! (1891), Autoritair en Libertair socialisme (1897), L'éducation libertaire (1900) i Le militarisme et l'attitude des anarchistes et socialistes révolutionnaires devant la guerre (1901), Van Christen tot Anarchist (1910), entre d'altres. En les seves col·laboracions en la premsa va fer servir diversos pseudònims, com ara Criticus,Ex-Theoloog, Germanus, Philalethes,Dr. Sagittarius, etc. El seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i en 1925 es fundà en aquesta ciutat un «Domela Nieuwenhuis Museum» que en 1999 es traslladà a Heerenveen.

    ***

    Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

    Désiré Depoilly durant els fets de Fressenneveille (abril de 1906)

    - Désiré Depoilly: El 31 de desembre de 1880 neix a Buigny-lès-Gamaches (Picardia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Désiré Séraphin Depoilly –algunes fonts citen erròniament el segon nom com François. Sos pares es deien Augustin Depoilly, serraller, i Marie Dhier. Obrer metal·lúrgic militant del Sindicat dels Metalls del Vimeu (Picardia, França) de la Confederació General del Treball (CGT), fou, amb Georges Morel, un dels principals organitzadors l'abril de 1906 de la vaga de la fàbrica de serralleria d'Édouard Riquier de Fressenneville (Picardia, França), que ocupava 320 obrers i on treballava des de feia nou anys; després del seu acomiadament i de l'obrer Hurtel el 31 de març, els vaguistes assaltaren el 3 d'abril de 1906 els tallers i calaren foc el castell del patró. L'octubre de 1906 fou delegat del Sindicat dels Metalls de Vimeu al congrés de la CGT que se celebrà a Amiens (Picardia, França). El 23 de maig de 1908 es casà a Fressenneville amb Marie Euphredine Caron. Fou un dels responsables del grup anarquista de Fressenneville que s'adherí a la Federació Revolucionària del Somme (Picardia, França) arran de la seva fundació el 26 de juny de 1910. L'abril de 1935, quan treballava de comptable a Escarbotin (Picardia, França), el seu nom figurava en la llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia departamental del Somme, encara que aquesta remarcà que s'havia «assenyat» i que no assistia a reunions. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de juny de 1978

    Necrològica d'Agustín Álvarez apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juny de 1978

    - AgustínÁlvarez: El 31 de desembre de 1882 neix a Riofrío (Àvila, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Álvarez. Emigrà a l'Argentina, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Va fer la guerra d'Espanya i després de la caiguda del front del Nord, va romandre vuit anys a les muntanyes asturianes fins que va poder passar a la zona minera de Súria (Bages, Catalunya) i finalment pogué creuar els Pirineus. Sastre de professió i aficionat a la poesia, visqué a la Colònia de Malats i Mutilats d'Aymare (Guaiana, Occitània), organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Agustín Álvarez va morir el 31 de març de 1978 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista AgustínÁlvarez.

    ***

    Foto antropomètrica de Manuel Ureña Romero (1904)

    Foto antropomètrica de Manuel Ureña Romero (1904)

    - Manuel Ureña Romero: El 31 de desembre de 1882 neix a Ferrol (la Corunya, Galícia) l'anarquista Manuel Ureña Romero. Sos pares es deien Francisco Ureña i Juana Romero. Es guanyava la vida fent baguls. Visqué a Bilbao (Biscaia, País Basc), Gijón (Astúries, Espanya) i la Corunya. Detingut en 1902 i 1904 per la seva militància llibertària, va ser qualificat per la policia com «acèrrim anarquista, espanyaportes i molt agressiu». En 1903 va fer un míting al Centre d'Estudis Socials de Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) i dies després, allà mateix, va intervenir en un acte en memòria dels«Màrtirs de Chicago». En 1920 col·laborà en el periòdic anarquista La Lucha de Ferrol. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Eusebi Carbó

    Eusebi Carbó

    - Eusebi Carbó Carbó: El 31 de desembre de 1883 neix a Palamós (Baix Empordà, Catalunya) el periodista i propagandista anarcosindicalista i anarquista Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C. Carbó. Nascut en una família republicana federalista i anticlerical, va militar en les Joventuts Federals, però va evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després de llegir Godwin, Proudhon, Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer cop. En 1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El 1915 va dirigir la publicació Reivindicació, va assistir al Congrés de Ferrol en representació de Solidaridad Obrera i va fer una gira de mítings per Galícia amb Castiñeira i López Bouza. En 1916 va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la Unió General de Treballadors (UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En 1918 va participar en la Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI Congrés de la Federació Nacional d'Agricultors a València defensant la línia dura i al Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en representació de Llevant. En 1919 va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions sindicals Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera de València. En representació de la Confederació Regional de Llevant va assistir a Madrid el desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT (Congrés de la Comèdia), on va ser un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava «la finalitat que persegueix la CNT és el Comunisme Llibertari», a més d'intervenir en la ponència sobre propaganda, defensar la Revolució russa com a superació de la socialdemocràcia --va ser nomenat per anar a Rússia amb Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla. Durant els anys posteriors es va caracteritzar per representar la tendència més anarquista i des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i 1923 va estar pres a València processat pel «Cas Conde de Salvatierra». En 1922 va dirigir Cultura y Acción a Saragossa. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va tenir amistat amb Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan Peiró. Va participar en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i Pestaña. En 1927 va signar el manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un dels signants del«Manifest d'Intel·ligència Republicana», i també redactor de La Guerra Social. En la Conferència Regional de la CNT de Catalunya (Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la Conferència de la Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC), celebrada a Barcelona entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de 1931 va presidir a Madrid la novena sessió del Tercer Congrés Confederal de la CNT, on va ser elegit delegat per assistir al Congrés de l'Associació Internacional del Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de Sindicats de la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser redactor del periòdic Solidaridad Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves opinions el portaren repetidament a la presó, on s'hi passà un total de deu anys repartits entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT amb Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari de Saragossa. En 1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part de la comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes de Saragossa. El 23 de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez sobre l'aliancisme asturià al qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad Obrera amb Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT va reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però durant el conflicte bèl·lic va ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell d'Economia i del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el Ministeri d'Educació i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la CNT en català Catalunya. Fou l'animador, amb Armand Schoffer (Armando Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de la Colònia Infantil «L'Adunata dei Refrattari», que fou finançada gràcies a una «col·lecta intercontinental» organitzada per la revista italoamericana L'Adunata dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de 1938 a Pins del Vallès –actual Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya)– i que assistia sanitàriament i pedagògicament una trentena d'orfes espanyols de guerra. Exiliat a França i després a Santo Domingo (República Dominicana) en 1940, va establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT i es va oposar a les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va ser secretari de la Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar el càrrec de ministre del Govern Giral de la República espanyola en l'exili. Després la faceta periodística va predominar, sempre, però, al servei del seu ideal anarquista. Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H. Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas magníficas, Interviú con el gran revolucionario Enrique Malatesta (1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista (1930),La bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La Reconstrucción de España: sus problemas económicos, políticos y morales (1945). Va traduir diversos autors italians, com ara Malatesta (La revolución en Italia: nuestra opinión para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia del socialismo europeo en el siglo XX). Sa companya va ser Margarita Gironella. Eusebi Carbó Carbó va morir el 16 de gener de 1958 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Eusebi Carbó Carbó (1883-1958)

    ***

    Andrés Fuentes de Haro

    Andrés Fuentes de Haro

    - Andrés Fuentes de Haro: El 31 de desembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Castella, Espanya) l'anarquista Andrés Fuentes de Haro, conegut com Rey. Treballà de miner a la regió murciana i en 1916 va ser condemnat pel Jutjat de Totana (Múrcia, Castella, Espanya) a dos mesos i un dia d'arrest major per infracció de la llei de caça.  Emigrat a Catalunya, l'agost de 1927, descarregant sacs de ciment a l'estació del ferrocarril barcelonina de Magòria, patí un lleuger accident laboral. Formà part de la primera Junta de l'Ateneu Cultural de Defensa Obrera de la Marina del Prat Vermell (Barcelona, Catalunya), creat el 8 de maig de 1930, de caire anarquista. El 10 d'agost de 1932 va ser detingut, juntament amb Francisco Higueras, durant la vaga dels treballadors de les extraccions de sorres a les platges de Can Tunis explotades pel Consorci del Port Franc promoguda pel Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Revolució de 1936 fou un dels responsables del Comitè d'Abastaments del seu barri; després es va enrolar per treballar a les fortificacions de Mequinensa (Franja de Ponent) i, posteriorment, realitzà tasques de guarda a la col·lectivitat agrícola. Arran dels«Fets de Maig» de 1937 va ser detingut per la reacció estalinista i empresonat. Amb el triomf franquista va ser detingut i el 22 de març de 1939 tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 23 de desembre de 1939, després de sol·licitar el fiscal la pena de mort, va ser condemnat a 20 anys de presó, pena que fou commutada per la de sis anys. Andrés Fuentes de Haro va morir en data desconeguda a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 3 de juliol de 1937

    Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 3 de juliol de 1937

    - Joan Andreu Fontcuberta: El 31 de desembre de 1903 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Sos pares es deien Francesc Andreu i Francesca Fontcuberta. Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, senseèxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels«Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local. Sa companya fou Francesca Ferrer. Joan Andreu Fontcuberta va morir el 6 de juny de 1962 a Castres (Guiana, Occitània).

    ***

    Necrològica de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 21 de gener de 1986

    Necrològica de Pedro Garrido Muñoz apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 21 de gener de 1986

    - Pedro Garrido Muñoz: El 31 de desembre de 1906 neix a Salve de Gorbe (Guadalajara, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Pedro Silvestre Garrido Muñoz. Sos pares es deien Mariano Garrido Sanz, llaurador, i Gertrudis Muñoz Baqueriza. Començà a militar molt jove en el moviment llibertari. En 1930 emigrà a Barcelona (Catalunya), treballà de ferroviari i s'afilià a la Federació Nacional de la Indústria Ferroviària (FNIF) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Milicià durant la guerra civil, el juny de 1937 va ser detingut a Barcelona per«tinença il·lícita d'armes»; jutjat per aquest delicte el 7 de setembre de 1937 pel Tribunal Popular Núm. 1 de Barcelona, va ser absolt. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Internat en un camp de concentració, aconseguí evadir-se'n i trobà feia il·legalment de llenyataire i d'obrer agrícola. Durant l'Ocupació va ser apressat pels alemanys, torturat i enviat a fer feina al nord de França, però aconseguí evadir-se de bell nou i arribar a «Zona Lliure». Després de la II Guerra Mundial milità a La Vaur (Llenguadoc, Occitània), on va ser tresorer de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1948 col·laborà en el setmanari tolosà CNT. En l'exili també treballà de ferroviari, afiliat a l'FNIF. A finals dels anys cinquanta s'establí a Aush (Gascunya, Occitània), on fou un dels responsables de la Federació Local de la CNT. Un cop jubilat, s'establí a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), on ocupà la secretaria de la CNT local. Sa companya fou Dorotea Alonso Bravo. Pedro Garrido Muñoz va morir el 23 d'octubre de 1985 a l'Hospital Civil de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser incinerat el 28 d'octubre d'aquell any a Montpeller.

    ***

    Mario Betto

    Mario Betto

    - Mario Betto:El 31 de desembre de 1909 neix a Venècia (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Betto Formentini, també conegut com Spartaco. Sos pares van ser Giuseppe Betto i Rosa Formentini. Des d'octubre de 1921 visqué amb sa família a Fontanafredda (Friül). D'antuvi fou militant comunista, fet pel qual fou buscat pels escamots feixistes juntament amb sos germans Alberto i Ulderico. A partir de l'11 d'octubre de 1923 sa família emigrà a Thiais (Illa de França, França), on les passà magres. Entre 1930 i 1936 visqué a París, aprenent l'ofici de vidrier i de paleta. Quan esclata la Revolució espanyola, l'agost de 1936 s'enrolà com a milicià, sembla, en el batalló de milicians comandat per Carlo Penchienati, lluitant a les batalles del Jarama (1937) i de l'Ebre (1938). Arran dels fets de «Maig del 37» a Catalunya, quan els anarquistes i els militants del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) s'enfronten als comunistes estalinistes, s'acostarà al moviment llibertari. Entre abril i maig de 1938 tornarà a França, però serà expulsat, juntament amb sos germans, per «combatent per l'Espanya Roja». De bell nou a la Península, fou detingut per l'Exèrcit republicà acusat de deserció i empresonat a Montjuïc (Barcelona), amb altres companys anarquistes i poumistes, fins al febrer de 1939; aquesta va ser la prova de foc i la seva separació total del moviment comunista. Amb la Retirada, passà a França i fou tancat al camp de concentració de Gurs. Sa companya, la catalana Rosa Cervera Terricabras, també va ser detinguda, però el gendarme s'apiadà del nadó que portava, fruit de la seva unió amb Betto, i traslladà mare i filla a l'estació de ferrocarrils amb direcció a la Península --aquesta nina havia estat inscrita a l'ambaixada italiana de París com a filla legítima. Enviat a treballar a les tasques militaritzades al Pas-de-Calais, fou detingut pels nazis en 1940 i internat en un camp a Alemanya. El novembre de 1941 fou alliberat i retornà a França. El desembre d'aquell any va ser detingut per la policia feixista i interrogat, negant qualsevol militància política. El març de 1942 fou tancat en una presó francesa i en sortir tornà a Itàlia. Després de participar de manera independent en grups llibertaris adscrits als Gruppi d'Azione Patriottica (GAP) que operaven a la zona de Pordenone, el 25 de juliol de 1943 s'establí a Visinale di Pasiano, on entrà en contacte amb un grup de partisans comunistes comandat per Rino Favot (Sergio). Amb el nom de batalla Spartaco, s'enquadrà en la «Brigada Antonio Gramsci», on destacà per la seva experiència militar, que havia guanyat als fronts espanyols. Encara que estratègicament s'alineà amb un grup comunista, mai no s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). El 15 d'octubre de 1944 a Barcis (Friül), el grup partisà en retirada albirà un important contingent de tropes nazifeixistes que rastrejaven la zona.Spartaco i el jove company Diana s'oferiren voluntaris el 23 d'octubre de 1944 per a una acció suïcida consistent en la voladura del túnel del Ponte Antoi i així bloquejar l'avanç de l'enemic. D'aquesta acció només sobrevisqué Diana, que explicà que Spartaco havia detonat la càrrega quan va veure que les tropes nazifeixistes eren a sobre, sacrificant així la seva vida. Rosa Cervera Terricabras va morir el 30 de setembre de 2009, amb 98 anys, a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Roc Llop i Convalia

    Roc Llop i Convalia

    - Roc Llop Convalia: El 31 de desembre de 1909 neix a Miravet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el mestre, poeta i militant anarquista i anarcosindicalista Roc Llop i Convalia, que va fer servir el pseudònim Solsticio. Va estudiar al col·legi del poble i des de molt jove entrà a formar part del moviment anarquista i del món de la poesia. Estudià magisteri a l'Escola Normal i per pagar-se els estudis universitaris, treballà de cambrer a Barcelona (Catalunya). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan «Fets d'Octubre» de 1934 feia de mestre a Vallfogona de Riucorb (Conca de Barberà, Catalunya); per la seva participació en aquesta revolució, va ser detingut i tancat en un vaixell-presó Manuel Arnús, ancorat al port de Tarragona (Tarragonès, Catalunya), i al Fortí de Tarragona. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser posat en llibertat provisional i, com que va perdre el lloc de feina, hagué d'abandonar l'ensenyament i es va fer representant d'objectes ortopèdics viatjant arreu de la Península, a més de realitzar cures naturals d'hèrnies. Quan era a prop de la frontera amb Portugal, hagué de tornar a Catalunya per a ser jutjat l'1 de juny de 1935 en consell de guerra a la Comandància Militar de Tarragona i va ser condemnat a sis mesos i un dia de presó, acabant la condemna a la presó de Reus (Baix Camp, Catalunya), on ensenyà a llegir i a escriure altres presos. Un cop lliure retornà a Barcelona i trobà feina de mestre a la Colònia Escolar de l'Arrabassada de Tarragona. Durant la Revolució participà en la reorganització del sistema d'ensenyament català –va escriure infinitat d'assaigs i articles sobre et tema–, fou inspector d'Ensenyament i ocupà càrrecs de responsabilitat, al costat de Joan Puig Elías, com a delegat provincial de Tarragona de la CNT al Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), i delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya a les Vegueries del Tarragonès i del Baix Ebre. En 1937 era el secretari del Sindicat Únic del Professions Liberals de Tarragona de la CNT. També fou milicià de la Cultura en un Batalló de Sanitat. L'11 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers i al camp de Judes de Sètfonts. Quan esclatà la II Guerra Mundial s'enrolà en la 24 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a treballar en les fortificacions de l'est de França, a Morhange (Lorena, França), on la CTE va ser allotjada en l'antiga fàbrica de maons desafectada SIMAC, ocupant-se de la infermeria d'un batalló del V Cos de l'Exèrcit i de la biblioteca del «Foyer du Soldat». L'estiu de 1940 va ser fet presoner pels alemanys a la zona de Gérardmer (Lorena, França) i va ser internat, d'antuvi, a Colmar (Alsàcia, França) i Belfort (Franc Comtat, França), i posteriorment a l'Stalag XIB a Fallingbostel (Lüneburger Heide, Baixa Saxònia, Alemanya), d'on el 13 de gener de 1941 va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria), on va arribar el 27 de gener, i el 16 de febrer de 1941 al camp auxiliar de Gusen. En aquest camp, en petits bocins de paper de sacs, pogué escriure poemes sobre la deportació. En condicions infrahumanes pogué resistir fins a l'alliberació del camp per les tropes nord-americanes el 5 de maig de 1945. Repatriat a França, s'establí a Vitry-sur-Seine (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de París de la CNT, encarregant-se de la llibreria dels locals confederals (el del carrer Sainte-Marthe i el del carrer Vignoles) i de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Fou un dels fundadors de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP), de la qual fou secretari, i dirigí el seu Boletín de los deportados españoles, i en 1946 la primera sèrie de la revista Hispania. Fou membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT en l'exili i dirigí Terra Lliure, portaveu d'aquesta regional. Administrà Cenit, a més d'altres publicacions de l'exili entre 1945 i 1997. Fou un dels animadors de les reunions de premsa celebrades a la Mutualité i dels mítings commemoratius de la Revolució espanyola. En 1951 fou membre del Comitè Internacional contra el Règim dels Camps de Concentració (CICRC), fundat per David Rousset, i, amb Jaume Borrell i César Zayuelas Moreno, fou un dels delegats espanyols en la Comissió de Grècia. En el Congrés de Tolosa (Llenguadoc, Occitània), celebra entre el 21 i el 23 de setembre de 1961, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Consell Nacional de la FEDID i director de la segona sèrie d'Hispania. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i secretari del Servei d'Invàlids Confederals (SIC). Trobem articles seus en nombroses publicacions, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Umbral, etc. En 1965 guanyà la «Flor Natural» als «Jocs Florals de la Llengua Catalana» de París i en 1974 l'accèssit«Víctor Català» als Jocs Florals d'Amsterdam amb el recull en prosa Contes negres de les vores del Danubi, on relata la seva experiència al camp d'extermini de Gusen. En 1981 prologà el llibre de Cristóbal Vega Álvarez (Veguita)Con Andalucía en el alma.És autor dePoemes de llum i tenebra (1967), Requisitòria. Jo també sóc jutge, botxí! Maleït siguis! (1975), Mission ratée de l'homme sur la terre (1979) i Tríptic de l'amor i proses (1986, on s'inclou Contes negres de les vores del Danubi). En 1991 donà el seu fons personal a l'Arxiu Històric de Tarragona. Roc Llop Convalia va morir el 15 d'agost de 1997 al seu domicili de Vitry-sur-Seine (Illa de França, França). El seu testimoni pòstum va ser recollit en el documental de Richard Prost Otro futuro (1998). En 2008, en commemoració del centenari del seu naixement, l'Ajuntament de Miravet organitzà una sèrie d'actes en el seu record i aquest mateix any s'edità l'estudi biogràfic Roc Llop i Convalia, l'exili d'un poeta miravetà, a càrrec de Josep Maria Sàez Pujol i Emigdi Subirats Sebastià. En 2012 s'edità una edició dels Contes negres de les vores del Danubi a cura d'Emigdi Subirats.

    Roc Llop Convalia (1909-1997)

    ***

    Manuel Arroyo Zarzo

    Manuel Arroyo Zarzo

    - Manuel Arroyo Zarzo: El 31 de desembre de 1917 neix al barri de Marxalenes de València (País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Arroyo Zarzo. Sos pares gestionaven el trinquet de pilota del barri. Quan era infant, sa família es traslladà a Burjassot, on passà la major part de sa vida. Cap el 1932 començà a treballar, primer com a electricista i després de paleta, feina amb la qual es quedà. Amb 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard va ser nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Burjassot. En 1937, durant la guerra civil, va ser militaritzat i acabà de xofer en l'Estat Major de l'Exèrcit de Llevant de la II República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, va ser apressat i reclòs a diferents camps de concentració i centres de reclusió (port d'Alacant, Los Almendros, Albatera, presó Model de València, etc.). Internat amb son pare, aquest fou finalment afusellat. Durant el franquisme practicà la solidaritat amb les víctimes de la repressió. Amb la restauració monàrquica prengué part en diverses xerrades sobre memòria històrica i el seu testimoni fou molt útil per a investigadors i historiadors. En 2006 participà en les Jornades Llibertàries organitzades per la Confederació General del Treball (CGT) del País Valencià per a commemorar la Revolució Llibertària de 1936, on rebé un homenatge. Va ser nomenat soci honorífic de la Fundació Salvador Seguí (FSS). En 2012 publicà el llibre Historia de un expolio del patrimonio de Burjassot i el 14 d'abril d'aquell any intervingué en les «V Jornades en torn al camp de concentració d'Albatera» celebrades a Sant Isidre (Baix Segura, País Valencià). Naturista i vegetarià, Manuel Arroyo Zarzo va morir el 10 de març de 2014 a Burjassot (Horta Nord, País Valencià) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de València.

    ***

    Ramon Claret Gual

    Ramon Claret Gual

    - Ramon Claret Gual: El 31 de desembre de 1919 neix a Òdena (Anoia, Catalunya) el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. En 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d'Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d'octubre de 1934. L'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l'Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s'afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d'unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l'agost de 1936, falsejant l'edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM. Al front d'Aragó prengué part al setge d'Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d'aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l'Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d'instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l'Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes. La derrota republicana de 1939 l'agafà a Sonseca (Toledo) i amb membre de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló. En 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d'acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d'un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l'obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França. Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d'acció d'afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s'hi amagava, alhora que van recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d'un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l'Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l'hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret. En 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d'Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d'ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles. Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. En 1984 sa companya Lluïsa morí. Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d'opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d'història oral a l'Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. En 2005 un grup d'amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol Del passat neix el futur. Deu anys d'escrits. Ramon Claret Gual va morir el 26 de novembre de 2005 a Reus (Baix Camp, Catalunya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0


    Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


    Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


    Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


    Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


    L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


    Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


    En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


    Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


    Miquel López Crespí



    Loading...

older | 1 | .... | 470 | 471 | (Page 472) | 473 | 474 | 475 | newer


Loading...