Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 455 | 456 | (Page 457) | 458 | 459 | .... | 465 | newer

    0 0

    A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


    Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

    A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



    Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


    Dins aquest contetx repressiu s´esdevingué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

    A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Tot plegat una mostra del sectarisme d´uns personatges de l´esquerra borbònica alguns dels quals procedents d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

    Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

    Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on es suggeria que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

    Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

    Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

    No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

    El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

    En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

    'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

    'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

    Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    0 0

    [13/09] «El Productor» - Regad - Ribeiro - Jordán - Moro - Mazas - Juan Riquer - Fatsini - Correas - Domènech - Martí - Malon - Gellner - Ardouin - Jeanneret - Converti - Álvarez Fernández - Sans - Bianconi - Perruchon - Rafanelli - Nicolazzi

    Anarcoefemèrides del 13 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número d'"El Productor"

    Capçalera del primer número d'El Productor

    - Surt El Productor: El 13 de setembre de 1896 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic anarquista El Productor. Semanario obrero. Era continuació d'El Corsario, publicat a la mateixa ciutat i del qual hereta la mateixa lletra, el mateix format i la mateixa impremta («El Progreso»). Hi van col·laborar J. Díez, M. M. Miranda, José Martínez Ruiz (Azorín), Josep Prat, etc. Es van publicar cinc números, l'últim el 8 d'octubre de 1896, i deixà d'editar-se per la fallida de la impremta.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fotografia de Jean-Baptiste Regad realitzada per la Prefectura de Châlons-en-Champagne (Mourmelon-le-Grand, 10 de maig de 1903)

    Fotografia de Jean-Baptiste Regad realitzada per la Prefectura de Châlons-en-Champagne (Mourmelon-le-Grand, 10 de maig de 1903)

    - Jean-Baptiste Regad: El 13 de setembre de 1860 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Jean-Baptiste Léon Regard, conegut sota els pseudònims Colonel i De Vitterville. Sos pares es deien Jean-Baptiste-Benoît Regad, tinent coronel d'Enginyers l'Exèrcit francès mort durant la guerra francoalemanya de 1870 i conegut com De Vitterville, i Anne-Marie Leclerc. La família vivia a la Maison Castelnau, al número 19 el carrer Durand de Montpeller. Estudià a l'Escola Politècnica i va fer el servei militar al 35 Regiment d'Artilleria a Tunísia. Un cop rebutjat seguir la carrera militar com son pare, es guanyà la vida amb diferents professions (mecànic, serraller, dissenyador, fotògraf, xofer, corredor d'assegurances, comerciant de vins, periodista, etc.) vagant arreu de França i aconseguint una trentena de condemnes (violències, ultratges, rebel·lió als agents, furt d'aliments, amenaces escrites, infraccions a la prohibició de residència, etc.) durant la seva vida a diferents països (França, Suïssa i Alemanya). En 1892 va ser empresonat i processat per«fabricació d'explosius», però el seu cas va ser sobresegut i, un cop lliure, es va refugiar a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Arran d'haver escrit una carta amenaçant un ciutadà de Saint-Claude (Franc Comtat, França), va ser extradit de Suïssa i el 5 de juliol de 1892 condemnat a tres mesos de presó. Poc després, l'11 de juliol d'aquell any, va ser condemnat pel Tribunal d'Apel·lació de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) a dos anys de presó, 100 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per «amenaces de mort». Un cop lliure s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on va ser condemnat a quatre mesos de presó per«temptativa d'estafa». El gener de 1894, després de viatjar sense bitllet de Marsella a Lió, va ser condemnat per «infracció a la policia ferroviària» i després retornà a Saint-Claude, on l'11 de març d'aquell any va ser detingut en estat d'embriaguesa. Sota el perill de ser processat, després d'haver escrit des de Marsella una carta d'amenaces a un procurador de Saint-Claude, abandonà la localitat durant un mes per retornar i instal·lar-se a casa de sa mare, al barri de La Pérouse de Saint-Claude. El juliol de 1894 va ser detingut a Saint-Claude després d'haver cridat «Visca l'anarquia!» i inculpat de «crits sediciosos». Escorcollat el seu domicili, se li va trobar el projecte d'un periòdic revolucionari i, segons la policia, «fórmules per a la fabricació d'explosius». Jutjat, el setembre de 1894 va ser condemnat a un mes de presó per «crits sediciosos», però el seu cas per«associació criminal» va ser sobresegut. El 2 d'agost de 1897 va ser condemnat a dos anys de presó, 300 francs de multa i 10 anys de prohibició de residència per«amenaces de mort sota condició» i a sis mesos de presó suplementaris per«infracció de la prohibició de residència i ultratges a agents». El 13 de febrer de 1901 va ser alliberat de la presó de Lons-le-Saulnier (Franc Comtat, França) i, segons la policia, partí cap a Niça (País Niçard, Occitània), Marsella i Nimes (Llenguadoc, Occitània), on el maig de 1901 va ser detingut embriac i «amenaçant de fer saltar pels aires l'estació». Segons la policia, posteriorment marxà cap a Besiers (Llenguadoc, Occitània) i passà a Espanya. El gener de 1902 va ser inscrit en diversos registres policíacs d'anarquistes i aquest mateix any el localitzaren al departament del Marne i amb la intenció d'anar a peu a la regió de Dijon (Borgonya, França) i a Lió. En 1907 circulava per Châlons-en-Champagne (Xampanya, França) a la recerca de feina i el 30 d'abril d'aquest any va ser condemnat pel Tribunal de Gray (Franc Comtat, França) a tres mesos de presó per «ultratges a un condemnat de la força pública». El setembre de 1907 va ser detingut a Annecy (Savoia, Arpitània) sota l'acusació d'intentar atemptat contra la vida de René Viviani, ministre del Treball, durant una festa municipal que havia de presidir. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Aquilino Ribeiro

    Aquilino Ribeiro

    - Aquilino Ribeiro: El 13 de setembre de 1885 neix a Tabosa do Carregal (Sernancelhe, Nord, Portugal) l'escriptor anarquista Aquilino Gomes Ribeiro, un dels autors més importats de la literatura portuguesa de la primera meitat del segle XX. Sos pares foren Joaquim Francisco Ribeiro i Mariana do Rosário Gomes. En 1895 començà els estudis primaris al Col·legi de Nostra Senyora de Lapa i en 1900 entrà al Col·legi de Lamego i més tard estudià filosofia a Viseu. Seguint els desigs de sa mare que volia que fos sacerdot, es matriculà al seminari de Beja. En 1903, mancat de vocació, abandonà els estudis teològics i s'establí a Lisboa. En 1906 començà a col·laborar en el periòdic republicà lisboeta A Vanguarda i l'any següent, en col·laboració amb José Ferreira da Silva, escriu A filha do jardineiro, obra de propaganda revolucionària i de crítica a la monarquia. A instàncies de Luz de Almeida, en 1907 entrà a formar part de la Lògica Maçònica Muntanya del Gran Orient Lusità de Lisboa. Anarquista d'acció, s'especialitza en la fabricació de bombes. El 28 de novembre de 1907 uns explosius guardats a ca seva exploten i dos companys seus, Gonçalves Lopes i Belmonte de Lemos, resulten morts. Detingut com a militant anarquista, fou tancat a la presó de Caminho Novo. El 12 de gener de 1908 aconseguí fugir de la presó de manera rocambolesca i passà a viure clandestinament a Lisboa, on mantingué contactes amb els regicides Alfredo Costa i Manuel Buíça, que atemptarien contra la família reial portuguesa l'1 de febrer d'aquell any. Arran d'aquest afer, s'hagué d'exiliar a París. A partir de 1910 estudiarà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Sorbona, on tindrà destacats professors (George Dumas, André Lalande, Levy Bruhl, Durckeim) i es relacionarà amb l'exili polític portuguès; també coneixerà sa futura companya Grete Tiedemann. En 1912 visqué uns mesos a Alemanya. En 1913 es casà amb Grete Tiedemann i tornà a París; aquest any publicarà el seu llibre Jardim das tormentas. En 1914 nasqué son primer fill, Aníbal Aquilino Fritz. Quan esclatà la Gran Guerra, tornà a Portugal sense haver-se llicenciat. Entre 1915 i 1918 va fer de professor a l'Institut Camões, un dels més prestigiosos de Lisboa. En 1918 publica A via sinuosa. En 1919, a invitació de Raul Proença, entrà a la Biblioteca Nacional de Portugal i publicà Terras do Demo. A partir de 1921 s'integrà en la direcció de la revista Seara Nova i l'any següent publicà Estrada de Santiago. Després de la seva participació en l'aixecament contra la dictadura militar del 7 de febrer de 1927 va haver d'exiliar-se a París, però a finals de l'any va entrar a Portugal clandestinament, per veure morir sa companya Grete Tiedemann. En 1928 participà activament en la revolta del Regiment de Pinhel; detingut, fou tancat a la presó de Fontela a Viseu, de la qual pogué fugir i s'exilià a París. En 1929 es casà amb Jerónima Dantas Machado, filla de l'expresident de la República portuguesa Bernardino Machado, mentre que a Lisboa era jutjat en rebel·lia per un tribunal militar i condemnat. En 1930 nasqué son segon fill, Aquilino Ribeiro Machado. En 1931 passà a viure a Galícia i l'any següent entrà clandestinament a Portugal. En 1933 rebé el Premi Ricardo Malheiros de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa, pel seu llibre As três mulheres de Sansão, i dos anys després fou elegit membre d'aquesta acadèmia. En 1952 realitzà un viatge al Brasil, on fou homenatjat per escriptors i artistes de l'Acadèmia Brasilera de Lletres. En 1956 fou un dels fundadors de la Societat Portuguesa d'Escriptors, de la qual fou elegit president. En 1957 publicà A casa grande de Romarigães i l'any següent Quando os lobos uivam, pel qual fou processat per la dictadura de Salazar que considerà el llibre injuriós contra les institucions de l'Estat i que acabà en amnistia el 12 de novembre de 1960 dies abans d'anar a judici. En 1958, també, fou nomenat soci de l'Acadèmia de Ciències de Lisboa i formà part de la candidatura d'Humberto Delgado a la presidència de la República. En 1960 fou proposat per al Premi Nobel de Literatura i l'any següent viatjà a Londres i a París. Aquilino Ribeiro va morir el 27 de maig de 1963 a Lisboa (Portugal) i aquell mateix dia la censura salazarista va prohibir que es fes qualsevol menció als homenatges que se li retien. Pòstumament, en 1972, es va publicar un llibre seu de memòries, Um escritor confessa-se. En 2007, l'Assemblea de la República honorà la seva memòria traslladant les seves restes al Panteó Nacional, fet que fou durament criticat pel sectors reaccionaris de la societat portuguesa que sempre el consideraren un «terrorista» implicat --alguns fins i tot apunten que fou un dels autors materials («la tercera escopeta»)-- en el regicidi de la família reial portuguesa.

    ***

    Francisco Jordán (1911)

    Francisco Jordán (1911)

    - Francisco Jordán: El 13 de setembre de 1886 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya) --altres fonts citen Jaén (Andalusia, Espanya)-- el destacat militant anarcosindicalista i mestre racionalista Francisco Jordán Gallego --també citat com Gallegos. Sos pares es deien Esteban Jordán i Ana Gallego. Instal·lat a la localitat granadina de Pinos Puente, es dedicà a l'ofici de fuster i milità en el moviment anarquista. Amb Juan Linares López, Gabriel Torribas Carrasco i altres, animaren el Cercle d'Obrers de Pinos Puente, que tenia una escola racionalista que ensenyava amb els llibres de Francesc Ferrer i Guàrdia --alguns diuen que el conegué personalment i que hi va fer bona amistat--; finalment el Cercle d'Obrers va ser clausurat pel governador conservador de Granada Luis Soler y Casajuana. El febrer de 1910 marxà a Barcelona (Catalunya). Afiliat al Sindicat de Fusters de Solidaritat Obrera, el 29 de maig d'aquell any va ser detingut després de trobar 25 cartutxos de dinamita, a més de llibres i periòdics anarquistes, durant l'escorcoll dirigit pel cap superior de Policia Millán Astray de la casa d'hostes, al carrer Ponent de la capital catalana, on habitava. Durant la investigació d'aquesta operació es van detenir a Pinos Puente com a còmplices Esteban Jordán, Juan Linares i Gabriel Torribas. Processat, a la presó redactà pamflets induint els companys a violar la disciplina penal i a negar-se a anar a missa i per la qual cosa va ser tancat en una cel·la de càstig. El 28 de setembre de 1911 va ser jutjat per l'Audiència de Barcelona per un delicte de tinença d'explosius i condemnat a quatre anys de presó. El març de 1916, cridat pel seu amic Antonio García Birlán, s'establí fins al maig a Castro del Río (Còrdova), on va fer de mestre a l'Escola Racionalista del Centre Instructiu d'Obrers del Sindicat d'Oficis Diversos d'aquesta localitat i alhora va fer una bona amistat amb l'escriptor llibertari Salvador Cordón Avellán. Aquest mateix any va fer una gira propagandística i pro presos amb Sánchez Rosa per les comarques cordoveses, entre les que destaca el gran míting de Castro del Río del 29 de juny. Després retornà a Barcelona on fou assidu, amb altres companys (Agustí Castellà Trulls, Josep Godayol, Antoni Borobio Abasola, Salvador Quemades Barcia, etc.), del Centre Obrer del carrer Serrallonga. Assistí a l'Assemblea de València d'aquell any i, amb Manuel Andreu i Francisco Miranda, va ser un dels principals reorganitzadors de la Confederació Nacional del Treball (CNT) catalana després d'uns anys en la clandestinitat. El 24 d'agost de 1916 va ser elegit pel Ple Nacional de la CNT secretari del seu Comitè Nacional. El 15 d'octubre i el 18 de novembre de 1916 participà en els mítings conjunts amb la Unió General del Treball (UGT) celebrats a la Casa del Poble de Madrid per demanar l'abaratiment de les subsistències, treball i amnistia per als presos i processats per qüestions polítiques i socials. Participà activament en l'organització de la vaga general de 24 hores del 18 de desembre de 1916. El 28 de gener de 1917 va ser detingut a Barcelona per resistir-se als agent de l'autoritat i empresonat governativament, presentant la dimissió com a secretari del Comitè Nacional de la CNT el febrer d'aquell any; fou amollat en llibertat provisional el 16 de març de 1917. Determinada premsa l'acusà de rebre diners de les autoritats alemanyes durant la Gran Guerra. En 1917 publicà el Catecismo sindicalista. El sindicalismo y su objeto i en 1920 La dictadura del proletariado --fullet reeditat en 1922 a Mèxic--, on palesa el seu antibolxevisme. Entre 1919 i 1920 col·laborà en El Productor de Sevilla. Francisco Jordán Gallego va ser ferit de mort a trets per sicaris del Sindicat Lliure el 30 de juny de 1921 a la plaça de les Beates de Barcelona (Catalunya) i morí a primeres hores de l'endemà 1 de juliol a l'Hospital Clínic de la capital catalana.

    ***

    Joseph Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford

    Joseph Moro cuidant el jardí de la seva casa de Bradford

    - Joseph Moro: El 13 de setembre de 1894 neix a Ortona dei Marsi (Abruços, Itàlia) l'anarquista Antonio Giuseppe Moro, més conegut com Josep Moro o Joe Moro. Fill d'una família profundament catòlica, son pare, Angelo Moro, venedor ambulant de teixits i de merceria, recorria els mercats de diferents pobles amb un carro tirat per una mula i en una d'aquestes anades i vingudes, conegué Lucia Filomena Pecce, amb qui es casà i tingué vuit infants, l'últim Giuseppe. Després del matrimoni la parella s'establí a Roma (Itàlia), on Angelo es dedicà a la venta de materials per a fusters i sabaters. Després de ser acusat sense cap fonament de vendre objectes robats, Angelo va ser detingut i passà sis mesos reclòs a Pescara (Abruços, Itàlia); finalment es va provar la seva innocència, però el mal ja estava fet i com que ho havia perdut tot decidí emigrar amb sos dos fills grans als Estats Units, establint-se a Lawrence (Massachusetts, EUA), on treballà en una fàbrica tèxtil. Mentrestant sa mare va obrir una petita botiga de merceria al barri romà de San Sebastiano per ajudar la magra economia familiar. Son pare retornà a Itàlia després de passar quatre o cinc anys als EUA, però morí uns mesos més tard. Giuseppe, de naturalesa malaltissa, no caminà fins que va tenir cinc anys i portava una nafra estranya i maligna al cap que mai no es curava. Per mor d'aquesta ferida, els professors i els pares dels alumnes no volien que hi anés a l'escola. Un dia sa mare el va portar a una font en honor de Santa Llúcia i va fer que submergís el cap a la font un parell de vegades; després de dos o tres dies, la ferida va començar a cicatritzar i finalment desaparegué. Aquest fet«miraculós», produït per les substàncies minerals de l'aigua, incrementà encara més la fe religiosa de la família. En 1911, amb sa mare ja vídua, marxà cap als EUA i ella s'instal·là a Haverhill (Massachusetts, EUA), població on visqué la resta de sa vida. Giuseppe, ara Joseph, va trobar feina en una fàbrica de sabates a Stoneham (Massachusetts, EUA), on vivia son germà major, i, encara profundament religiós, predicava l'evangeli tots els diumenges als immigrants italians. A través de son germà major Diodato, conegué a la fàbrica on treballava el sabater anarquista Giovanni Eramo, qui el va introduir en el pensament llibertari –Eramo posteriorment comprà una linotípia i esdevingué impressor, passant a treballar a la impremta de Cronaca Sovversiva quan aquesta publicació es traslladà en 1912 a Lynn (Massachusetts, EUA). En 1912 començà a freqüentar els cercles anarquistes i assistir a les seves reunions i aquest mateix anys assistí a una manifestació anarquista a Lynn. Després d'assistir a un pícnic organitzat pels galleanistes de Wakefield (Massachusetts, EUA), entrà a formar part del cercle anarquista al voltant de Luigi Galleani i la seva Cronaca Sovversiva, participant en manifestacions i vagues i distribuint pamflets i premsa llibertària (Il Proletario,Cronaca Sovversiva, etc.). Tota aquesta activitat cridà l'atenció de la policia i l'empresa on treballava el va acomiadar. No obstant això, intensificà la seva militància amb els companys llibertaris i trobà feina a l'empresa sabatera«Heiss & Son» de Cambridge (Massachusetts). El maig de 1917, després que els EUA entressin en la Gran Guerra, Galleani publicà el seu famós article«Maricolati!», en el qual aconsellava indirectament que els anarquistes fugissin del reclutament, encara que fos abandonant el país. Joseph Moro no acudí a inscriure's al centre de reclutament i hagué d'abandonar Stoneham, trobant feina a Taunton (Massachusetts, EUA), en un magatzem d'una fàbrica de cuines. Galleani vivia no molt juny de Taunton en una cabana al bosc i cada diumenge l'hi anava a visitar. Després de parlar contra la religió a la feina, va ser acomiadat i es traslladà a Brockton (Massachusetts, EUA), on trobà feina en una fàbrica de sabates. Buscat per la policia, anà i vingué durant un temps d'una ciutat a l'altra. En aquesta època conegué els militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, amb qui va fer molta amistat, sobretot amb Vanzetti, ja que s'havia traslladat a viure a Haverhill, població on ambdós vivien. Quan Sacco i Vanzetti van ser detinguts acusats d'assassinat i empresonats, el seu paper en el moviment anarquista es centrà en aconseguir la llibertat dels companys, posant la meitat del sou que guanyava a la fàbrica en aquesta tasca. Esdevingué col·laborador del periòdic La Notizia i fou un dels creadors del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti». Va ser novament acomiadat de la feina, encalçat per la policia i durant un temps es va fer amb un italoamericà que després es va saber que era un agent de la policia federal infiltrat. Detingut i tancat en diverses ocasions, sempre acabà sent alliberat. Una nit, quan va treure el seu fox-terrier a passejar, patí una agressió i només la intervenció coratjosa del seu ca el salvà. La lluita per aconseguir la llibertat de Sacco i Vanzetti hagué d'enfrontar-se a moltes dificultats i moltes persones implicades en un primer moment desertaren del «Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», on ell sempre defensà les vies d'actuació«lícites». En 1926, quan la batalla pels condemnats a mort es feia cada vegada més dura, Amleto Fabbri, secretari del«Comitè de Defensa de Sacco i Vanzetti», es va veure obligat a dimitir del seu càrrec perquè pogués anar als EUA la seva família i ell ocupà la secretaria i la tresoreria del citat Comitè, encarregant-se també de la propaganda en italià–la propaganda en anglès estava en mans de Louis Bernheimer i de Gardner Jackson. S'encarregà de mantenir el contacte amb tots els comitès espontanis de suport que s'anaven creant arreu del món, però tota la tasca no va servir de res i Sacco i Vanzetti van ser executats el 23 d'agost de 1927 a la cadira elèctrica de la penitenciaria de Charleston (Massachussetts, EUA). Ell va ser l'última persona del seu entorn que els condemnats van veure. Posteriorment, durant uns anys, continuà militant en el moviment anarquista nord-americà, però cada vegada el seu compromís va anar minvant. En 1929 va morir sa mare i les relacions amb sa germana Onorina i son marit Generoso Grassi (Jake Grassi) s'intensificaren, ja que el mai no es va casar ni va tenir família. En els anys trenta va viure a Bradford (Massachusetts, EUA) i durant els últims anys de sa vida va treballar a la General Electric de Lynn. Joseph Moro, que va sobreviure a tots els seus éssers estimats, va morir centenari en 1995 a Haverhill (Massachusetts, EUA).

    ***

    Necrològica d'Antonio Mazas Berdala apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 4 de desembre de 1978

    Necrològica d'Antonio Mazas Berdala apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 4 de desembre de 1978

    - Antonio Mazas Berdala: El 13 de setembre de 1902 neix a Binacet (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mazas Berdala. Sos pares es deien Antonio Mazas i Francisca Berdala. En l'adolescència s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 treballava de cambrer en un cafè de Barcelona (Catalunya), afiliat al Sindicat de l'Alimentació de la CNT, i s'enrolà com a milicià en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies passà a la 26 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en va ser nomenat comissari. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i sembla que participà en la Resistència durant l'Ocupació. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local d'Orleans (Centre, França) de la CNT. Després d'una malaltia a la sang i de diverses operacions oculars, sa família peninsular el vingué a buscar el 5 d'octubre de 1978 per marxar cap a Barcelona i després a Montsó. Víctima d'una crisi cardíaca provocada per l'emoció de trobar sa família, Antonio Mazas Berdala va morir el 7 d'octubre de 1979 al seu domicili de Montsó (Osca, Aragó, Espanya) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Jordi Juan Riquer (1937)

    Jordi Juan Riquer (1937)

    - Jordi Juan Riquer: El 13 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de setembre– de 1905 neix a Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) l'escriptor, poeta, periodista i militant anarquista, anarcosindicalista i polític republicà Jordi Gabriel Ramon Juan Riquer. Sos pares es deien Vicens Juan Guasch i Jordina Riquer Wallis. Fill d'una família burgesa i tradicional, son pare, advocat i escrivà, fou secretari del Jutjat d'Eivissa. Va fer els estudis primaris i el batxillerat a Eivissa, però examinant-se a Palma (Mallorca, Illes Balears). Més tard estudià Dret a la Universitat de València (València, País Valencià), carrera en la qual es va llicenciar, però que mai no va exercir, i seguí cursos de Filosofia i Lletres en aquesta mateixa universitat. En aquests anys acadèmics freqüentà els cercles republicans, però cap el 1928 ja es declarà anarquista i es vinculà a la Confederació Nacional del Treball (CNT), encara que no s'afilià mai, ja que era més del sector procliu a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El 25 de març de 1930 formà part, com a vocal, del comitè provincial d'Aliança Republicana d'Eivissa, i el maig de 1931 en va ser nomenat secretari. Entre 1930 i 1933 col·laborà en el setmanari republicà eivissenc Proa, publicació que dirigí accidentalment uns dies en 1933. El juliol de 1931 formà part del comitè organitzador d'Acció Republicana d'Eivissa i a partir del 20 de desembre d'aquell any presidí el seu consell provincial pitiús. El juliol de 1931 el diari La Voz de Ibiza recollí una entrevista seva on donava la seva opinió sobre el projecte d'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Entre 1933 i setembre de 1936 dirigí l'Hospital Provincial de Dalt Vila i la Inclusa (Borderia) d'Eivissa, dependents de la Diputació Provincial. Abans de la guerra civil va escriure una novel·la, La família de Botino, però no s'ha pogut salvar. A partir de l'11 d'agost de 1936, quan l'illa havia estat alliberada per les tropes republicanes encapçalades pel capità Alberto Bayo Giroud, dirigíDiario de Ibiza i comptà en la redacció Ramon Medina Tur, Vicent Ferrer Sorà, els germans Joan Antoni i Àngel Palerm Vich i Aquilí Tur Oliver. Va condemnar durament els assassinats de 93 persones dretanes comesos el 13 de setembre de 1936 al castell d'Eivissa per «incontrolats» vinguts de la Península. En recuperar l'illa les forces franquistes, se n'anà cap a València amb una petita embarcació des de Sant Antoni de Portmany (Eivissa, Illes Balears) i després a Barcelona. L'octubre de 1936 va ingressar, com a funcionari, a la Generalitat de Catalunya, ocupant càrrecs en Sanitat i en l'Oficina de Premsa i Propaganda. En aquesta època va fer classes a ateneus llibertaris. L'editorial Proa de Barcelona li va publicar en 1937 la seva novel·la de denúncia social, l'única obra seva que ens ha arribat i la primera novel·la en català escrita per un eivissenc, Metges... o traficants?, on critica obertament el gremi mèdic i farmacèutic, concretament aquells professionals que conceben la medicina i l'apotecaria com a un negoci i que s'enriqueixen a costa dels malats. En aquests anys col·laborà en diferents periòdics, com ara La Humanitat,La Noche, Solidaridad Obrera, Última Hora, Unitat Obrera d'Eivissa,La Veu de Catalunya, etc. A Barcelona s'incorporà a l'Exèrcit Popular de la II República espanyola en ser cridat a files i en 1938 va caure pres al front de l'Ebre. Passà per la Presó Model de Barcelona i més tard pel camp de concentració de La Savina de Formentera («Es Campament»). Jutjat en consell de guerra, va ser condemnat a quatre penes de mort, però finalment van ser commutades el 3 de març de 1941 per reclusió perpètua. Al camp de concentració de Formentera va fer feina a les oficines i com que tots els informes passaven per les seves mans va falsificar-ne molts d'ells, salvant així la vida de nombroses persones. Quan «Es Campament» va tancar en 1942, va ser traslladat a la presó de València, d'on sortí lliure a mitjans de 1944. Molt poc després va ser novament detingut per intentar crear un «sindicat de sergents i caporals per donar un cop de mà contra l'Estat»; jutjat per un delicte d'inducció a la rebel·lió, amb l'agreujant de reincidència, va ser condemnat a 15 anys de presó. En conjunt va ser empresonat durant 14 anys en un total de 17 centres penitenciaris de les Illes Balears i de la Península, entre ells Can Mir de Palma i la presó d'Eivissa. Durant aquests anys de reclusió va escriure diverses novel·les (El Buen Jesús,Pasión nefanda, etc.), però només n'han quedat fragments. Un cop lliure en 1953, visqué fent classes particulars de comptabilitat i gràcies als seus coneixements d'aquesta disciplina va entrar a fer feina per a l'empresari i banquer Abel Matutes Juan, de qui era familiar, a l'empresa de materials per a la construcció«Suministros Ibiza», la primera que hi va fundar del seu imperi econòmic. Durant la presidència de Josep Tarradelles Joan, la Generalitat de Catalunya li va concedir una pensió com a exfuncionari (Cap de Negociat de Primera) d'aquesta institució, a més dels salaris no cobrats des de la desfeta de 1939 fins al 1975. En 1985 va perdre la vista. Jordi Juan Riquer va morir el 24 de setembre de 1987 al seu domicili de Dalt Vila d'Eivissa (Illes Balears) i va ser enterrar a la capella familiar del Cementiri Vell de Vila. Pòstumament, en 1999 es va fer una edició facsímil del seu llibre Metges... o traficants? i en 2001 es van publicar els seus poemes coneguts sota el títol Rebel·lia. En 2005, en el centenari del seu naixement, l'escriptor Jean Serra publicà el llibre biogràfic Jordi Juan Riquer (1905-1987). També en 2005 l'Ajuntament d'Eivissa col·locà una placa commemorativa a la seva casa natal, al número 3 del carrer de la Costa Vella de Dalt Vila i un carrer d'aquesta ciutat porta el seu nom.

    Jordi Juan Riquer (1905-1987)

    ***

    Necrològica d'Enric Fatsini Cabrera apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 22 de desembre de 1974

    Necrològica d'Enric Fatsini Cabrera apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 22 de desembre de 1974

    - Enric Fatsini Cabrera: El 13 de setembre de 1909 neix a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Fatsini Cabrera. Sos pares es deien Ramon Fatsini i Carmen Cabrera. Després de la guerra civil s'exilià a França. Establert a Seta, vivia al número 28 del carrer Henri Barbusse i, posteriorment, al número 10 del carrer Rouget de l'Isle d'aquesta ciutat. Milità en la Federació Local de Seta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Eulalia González. Enric Fatsini Cabrera va morir el 30 de setembre de 1974 al seu domicili de Seta (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 19 d'abril de 1973

    Necrològica Leoncio Correas Sanz apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 19 d'abril de 1973

    - Leoncio Correas Sanz: El 13 de setembre de 1912 neix a Bárboles de Jalón (Saragossa, Aragón, Espanya) l'anarcosindicalista Leoncio Correas Sanz. Encara adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser integrat com a soldat en l'exèrcit franquista, però aconseguí desertar i arribar a zona republicana. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat en diversos camps de concentració francesos. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Le Havre (Alta Normandia, França) de la CNT. Leoncio Correas Sanz va morir l'11 de març de 1973 a conseqüència d'un accident automobilístic a Argenteuil (Illa de França, França), localitat on residia des de feia anys, i fou enterrat civilment tres dies després.

    ***

    Josep Domènech Avellanet (1937)

    Josep Domènech Avellanet (1937)

    - Josep Domènech Avellanet: El 13 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Domènech Avellanet. Sos pares es deien Manuel Domènech i Domènech i Gràcia Avellanet Garreta. Aprenent de paleta, era habitual del Centre de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), població on vivia, on formà part de la «Penya d'Amics de l'Art Escènic», d'adscripció anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'afilià a les Joventuts Llibertàries i a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i marxà com a voluntari en la 22 Centúria de la «Columna Durruti», combatent a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya), i a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) formà part del Consell de Defensa d'Aragó. Durant els anys bèl·lics fou caixer i secretari de l'Ateneu Llibertari del barri de Santa Eulàlia l'Hospitalet de Llobregat. Participà activament en els «Fets de Maig » de 1937. Posteriorment tornà al front enquadrat en el 531 Batalló de la 133 Brigada Mixta de la 24 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Quan el triomf franquista era un fet, a primers de gener de 1939, amb la graduació de sergent, es va lliurar a l'exèrcit franquista amb tots els seus soldats. Internat al camp de concentració de Medina de Rioseco (Valladolid, Castella, Espanya), el 27 de juny de 1939 va ser alliberat i retornà a Catalunya. S'amagà a la barriada barcelonina de l'Horta, però l'agost de 1939 va ser detingut per efectius de la Brigada Politicosocial de Barcelona. Jutjat en consell de guerra el 28 d'abril de 1942, va ser acusat de cometre més de«dos-cents assassinats», entre ells els esdevinguts en els «Fets de la Fatarella» de gener de 1937, i condemnat a mort. Les autoritats franquistes l'acusaren de formar part d'un grup anarquista anomenat «X» protagonista de tota casta de «crims» i d'estar al costat de Joan García Oliver. Josep Domènech Avellanet va ser afusellat el 26 de juny de 1942 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) i enterrat en una fossa comuna. Pòstumament, en 1996 la Fundació d’Estudis Llibertaris i Anarcosindicalistes (FELLA) de Barcelona li va publicar, amb un pròleg de Luis Andrés Edo, el llibreÚniques. Poemes d'en Josep Domènech i Avellanet, recull dels 28 poemes que va escriure dins la Presó Model de Barcelona fins a la seva execució.

    ***

    Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)

    Vicente Martí a la seu de la Federació Llibertària Argentina (Buenos Aires, 1992)

    - Vicente Martí Verdú:El 13 de setembre 1926 neix --tal vegada fou el 18 de setembre ja que ni el mateix Vicente Martí sabia la data exacta a causa de la difícil lectura de l'acta de naixement-- a Madrid (Espanya), en una família d'actius militants anarcosindicalistes valencians, el militant anarquista Vicente Martí Verdú, també conegut com Vincent Martí. Després sa família es traslladà nombroses vegades: València (1930), Llombai (1932) i Alzira (1934). Només té 10 anys quan esclata la Revolució el juliol de 1936, però va poder veure com es calava foc als diners del banc i com es va constituir una important col·lectivitat industrial. En 1939, amb la desfeta, amb sa fugida i son pare empresonat, troba feina en una granja al Grau de València. En 1948, ja amb sa família, travessen clandestinament els Pirineus a peu en ple hivern fugint de la dictadura franquista i es refugien a Avinyó, on aprendrà l'ofici de torner i la llengua francesa, que desconeixia totalment. En 1955 va començar a militar en el Moviment Llibertari Espanyol en l'Exili i particularment en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). De 1961 a 1976 participarà activament en l'organització de campaments llibertaries internacionals al sud de França (1961-1976). En 1961 és delegat de l'FIJL i de la CNT en el congrés del Moviment Llibertari a Llemotges, on es crearà una organització de combat, Defensa Interior (DI) encarregada coordinar l'acció revolucionària clandestina contra el franquisme, de la qual formarà part, encarregant-se especialment de l'enviament de vehicles i d'armes a la Península i d'instruir en l'ús d'explosius. Va conèixer particularment Delgado i Granado, que seran executats pels franquistes durant l'estiu de 1963. A causa de la pressió del règim de Franco, les autoritats franceses perseguiren en aquells anys els antifeixistes de l'FIJL (Martí, Gurrucharri, Ros, etc.), que seran empresonats en 1964 i més tard alliberats després d'una vaga de fam. També militarà activament en sindicats i durant les jornades de maig de 1968. L'octubre de 1976, fixat com a antifranquista, és deportat (assignació de residència) a Belle-Île-en-Mer (Morbihan) amb altres activistes, durant la visita oficial del rei d'Espanya a França --un film, Vacances royales (1980), de Gabriel Auer retrata aquest esdeveniment. Cansat de polèmiques, deixarà de militar en la CNT, però no restarà inactiu després de la seva jubilació. Va navegar amb un vaixell per la Mediterrània (de les illes gregues a Eritrea) amb joves problemàtics i va treballar durant una desena d'anys, juntament amb Marianne Enckell, Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Suïssa), on va contribuir a l'estudi de l'escola campestre llibertària La Armonía d'Algiret (València) de començaments dels anys 20, encapçalada pel mestre Higinio Noja Ruiz --Vicente Martí en va ser alumne a València en 1945. També va treballar amb la Comunidad del Sur, de Montevideo, amb la companyia de teatre de carrer Ilotopia, a la Cooperativa Tipolitogràfica de la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Carrara, i amb les seves mans va construir un vaixell al seu jardí de Le Pontet, a prop d'Avinyó, i la major part de ca seva. En 1997 va publicar a Lausana el fullet editat pel CIRA-Noir On changeait si souvent de domicile: une enfance espagnole (1926-1939) i el febrer l'any següent l'Atelier de Création Libertaire de Lió li va editar les seves memòries La saveur des patates douces: histoire de ma vie (1926-1976). El 31 d'agost de 2004, Vicente Martí, Octavio Alberola i Luis Andrés Edo, van enviar una carta al ministre de Justícia espanyol on s'oferien a testificar a favor de Granado i Delgado en la revisió del seu cas per rehabilitar-los. Vicente Martí Verdú va morir el 14 de juny de 2006 a Le Pontet (Provença, Occitània).

    Vicente Martí Verdú (1926-2006)

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Monument en record de Benoît Malon davant el Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise

    Monument en record de Benoît Malon davant el Mur dels Federats al cementiri de Père-Lachaise

    - Benoît Malon:El 13 de setembre de 1893 mor a Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) el periodista, membre de la Internacional,communard idiputat Benoît Malon. Havia nascut el 23 de juny de 1841 a Précieux, a prop de Montbrison (Forez, Arpitània). Sos pares eren pobres jornalers. Als set anys ja es guanyava la vida com a porquer i guardador d'indiots, i després va treballar de bover i de llaurador; tot i així, a l'hivern a vegades tenia temps per anar a escola. Jean Malon, dit Joseph Malon, un de sos germans, que va aconseguir esdevenir mestre, li va donar alguns mesos una instrucció primària mentre es recuperava d'una greu malaltia. En 1863 marxà a París a peu i trobarà una feina d'obrer tintorer. Dos anys més tard, s'adherirà a la Internacional, essent un dels seus primers membres parisencs. El juliol de 1866 va animar la vaga dels tintorers de Puteaux, que va ser un fracàs. Un mes més tard, va crear la Societat Civil de Crèdit Mutual i de Solidaritat per als obrers industrials de Puteaux, Suresnes i voltants, que ben aviat va comptar amb centenars de membres i de la qual va ser vicepresident. La seva autoritat vers els obrers de la regió parisenca es va veure engrandida arran de la seva dedicació al treball, a la instrucció autodidacte i a la militància. En 1866 va formar part dels 11 delegats francesos que van participar en el primer Congrés de la Internacional a Ginebra i dos anys més tard va ser nomenat secretari de correspondència de la secció parisenca, amb Varlin, fet que el va portar a ser detingut i condemnat a tres mesos de presó que purgarà a Sainte-Pélagie. El gener de 1870 va fundar una secció de la Internacional a Puteaux i el març va fer costat els obrers de Creusot en vaga. El 8 de juliol de 1870, durant el tercer procés contra la Internacional, va ser condemnat a un any de presó. Alliberat el 4 de setembre, va formar part del Comitè Central Republicà dels Vint Districtes de París i va esdevenir, el novembre, adjunt a l'alcaldia del 17 districte. Aleshores es va ocupar amb, Varlin, de l'assistència pública, proporcionant socors i alimentant centenars de necessitats. Les organitzacions obreres el van presentar com a candidat socialista revolucionari a les eleccions del 8 de febrer de 1871 i va ser un dels quatre elegits a l'Assemblea Nacional, però va votar contra les preliminars de pau i va dimitir. El 26 de març, el 17 districte l'envià a ocupar l'escó al Consell de la Comuna per 4.199 vots de 11.394 votants. Com a membre de la Comissió del Treball i de l'Intercanvi, votà en contra del Comitè de Salut Pública i es va declarar solidari amb la minoria. El 22 de maig va organitzar la resistència contra la reacció de Versalles a les Batignolles, amb Jaclard. Va poder salvar-se gràcies a un pastor que l'amagà i el posà en contacte amb amics que l'ajudaren a passar a Suïssa. El novembre, a Neuchâtel, publica La troisième défaite du prolétariat français, una de les obres més importants sobre l'esperit de la Comuna, alhora que un testimoni capital. Després d'haver intentat jugar un paper conciliador entre els partidaris de Marx i els de Bakunin, finalment s'arrenglerà amb els anarquistes i s'adherirà a la Federació del Jura, el 2 de desembre de 1871. En juny de 1871, s'uneix «lliurement» amb la novel·lista anarcofeminista Léodile Béra (o Léodile Champseix, amb el llinatge del seu primer marit), més coneguda amb el nom que signà les seves obres, André Léo, i viuran plegats fins a 1878, tant a Milà com a Lugano. A partir de 1878 Malon es reconcilià amb Guesde, col·laborà en L'Égalité i, un cop a França després de l'amnistia, donà la seva adhesió Partit Obrer Francès. En 1880 va editar La Revue Socialiste, que aviat deixarà de publicar-se per manca de diners, però que pogué reeditar reeixidament a partir de 1885. A partir de 1882 es va separar de Guesde i dels marxistes i es va esforçar des d'aleshores a definir una via que alguns van qualificar d'«oportunisme revolucionari» i que es pot resumir en la sentència: «Siguem revolucionaris quan les circumstàncies ho exigeixin i reformistes sempre.» Durant l'exili, va col·laborar en nombrosos periòdics, a Suïssa, a Itàlia; després de l'exili, encara va publicar molts articles, però sobretot elaborà una vasta obra que el va fer un dels grans pensadors socialistes francesos: Manuel d'économie sociale (1883), La morale sociale (1886), Le socialisme intégral (dos volums, 1890-1891), Précis historique, théorique et pratique du socialisme (1892). Hagués volgut escriure les seves Memòries, però una traqueotomia necessària que guarir un càncer de gola feta a Cannes no li va permetre viure gaire temps. Benoît Malon va morir el 13 de setembre de 1893 a Asnières-sur-Seine, a prop de París (França), i quatre dies més tard, el seguici que el portarà al cementiri parisenc de Père-Lachaise, on serà incinerat, serà seguit per més de 10.000 persones. El novembre de 1913 un monument en record de Malon es va edificar davant el Mur dels Federats de Père-Lachaise i en la inauguració Jean Jaurès li va retre homenatge. El 26 de març de 1994 es va fundar a Précieux l'Associació d'Amics de Benoît Malon, encarregada de preservar-ne la memòria.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Recordant Llorenç Buades (mort el 25-VII-2015) i la lluita per la República i el Socialisme


    El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. (Llorenç Buades)


    En Llorenç volia continuar el combat sense renunciar a cap dels principis del partit. Refugiar-se en l’estricta feina personal, al sindicat, a l’associació de veïns? Se sentia comunista, fill de l’oposició obrera a l’estalinisme i pensava que el nostre deure era continuar la lluita fins que la situació milloràs per a les perspectives republicanes i socialistes. Deia que havíem perdut l´enteniment, emportats per les circumstàncies, volent participar en una inútil campanya electoral que, tanmateix, seria controlada pels poders fàctics de sempre. El deure dels esquerrans, en la seva opinió, no era asseure´s a les cadiretes institucionals, sinó restar enmig del carrer, defensant els interessos essencials dels treballadors. Tenia un sisé sentit, una esmolada intuïció que li va fer entendre el laberíntic camí que teníem pel davant.

    Ho parlàvem en el bar de la cantonada, a la plaça d´Espanya, a uns metres d´on, en temps de la transició, teníem el local del partit.

    Nombrosos companys encara no copsaven la fondària de la desfeta. Sí, no ignoràvem que treuríem pocs vots i que, electoralment, seríem esborrats de la vida política quotidiana. Però havent conegut a fons la manca de llibertat, la repressió, volien creure que, amb una certa possibilitat d´actuar públicament, podríem anar ampliant el cercle de ferro on la dictadura ens mantenia presoners.

    En Llorenç era més realista. Potser posseïa un coneixement de les persones que nosaltres no teníem. L´activisme diari, la necessitat d´estar sempre en moviment, la urgència de cobrir tots els fronts de lluita amb pocs militants ens tenia massa ocupats. Les manifestacions, les pintades nocturnes, la redacció i publicació dels més diversos materials polítics, les reunions, l´estudi de determinats llibres, ens mantenia en tensió constant.

    -El futur se´ns presenta complicat, ja ho veuràs –continuava, amb un rictus d´amargura en els llavis. En constatar la més mínima oportunitat de situar-se a recer del poder, de gaudir dels privilegis que comportarà la gestió del règim, molts camarades canviaran d´idees i comportament. Seràs testimoni de les transformacions més obscenes. Els més oportunistes de la colla, els que estaven al costat nostre per la moda, per sentir-se acompanyats, per tenir l´oportunitat de lligar, per comandar, malgrat que fos a una cèl·lula de l´organització, es faran conscients que poden canviar de vida. Trobaran l´excusa més inversemblant que puguis imaginar: l´avorriment causat per la militància partidista, la ineficàcia del marxisme en una societat de consum, l´aburgesament de la classe obrera que fa innecessària la construcció d´un partit de classe... Tot servirà per anar justificant la retirada. Vinclaran l´esquena davant qui sigui per aconseguir privilegis en el nou règim. Es faran de dretes, de centre, del PSOE i el PCE per tal d´aconseguir diners fàcils, cotxes oficials, habitatges de luxe, iots, menges exquisides als millors restaurants de l´Estat... En veure´t pel carrer, giraran la cara per no saludar-te, per a no recordar el temps de la clandestinitat. Dominar, esdevenir senyors, comandar, serà el seu únic objectiu. Ho començ a veure en el rostre d´algun dels companys. Comencen a estar incòmodes entre nosaltres. Pensen que han perdut els millors anys de la seva vida participant en una hipotètica i fantasmal revolta social que mai no s´arriba a concretar. Oloren sous importants fent de diputat o director general de qualsevol organisme oficial. D´altres es conformaran a fer d´oficinista, esdevenir secretari del batle, dels diputats. Ben aviat, i en seràs testimoni, restaran en l´oblit les enceses cançons de les trobades secretes, els juraments de lluitar contra el feixisme fins a la mort. Renegaran de qualsevol idea d´autèntic canvi social només per sentir-se més que els altres, com els antics amos de possessió, repartint favors i diners entre els amics.

    En Llorenç, per desgràcia, va encertar plenament!

    Miquel López Crespí



    0 0

    [14/09] Commemoració de Ceccarelli - Xerrada sobre la Revolució espanyola - Xerrades de Souchy - Del Guasta - Stefanini - Escolà - Muñoz Díaz - Colomina - Pereda - Balkhov - Peralta - Peyraut - Rozental - Schmitt - Esteve - Ball - Fernández Seco - Vairoleto - Palla - Cortés García

    Anarcoefemèrides del 14 de setembre

    Esdeveniments

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Commemoració de Ceccarelli: El 14 de setembre de 1919 se celebra a la Casa del Poble de Roma (Itàlia) un acte d'homenatge al propagandista anarquista i anarcosindicalista Aristide Ceccarelli, mort dies abans, el 5 d'agost. L'acte va ser organitzat pel Grup Comunista Anarquista «I Martiri di Chicago» de Roma i comptà amb l'adhesió de la Unió Anarquista Italiana (UAI), la Federació Comunista Anarquista del Laci, de grups anarquistes romans («Giovanni Montesi», «Spartaco»,«Primo Maggio», «Argante Salucci», «Il Pensiero» i«Pietro Gori») i d'altres localitats («Germinal» de Fiano Romano,«I Senza Patria» de Fiumicino i «Pietro Gori» de Civitavecchia), d'anarquistes individuals de Viterbo i de Velletri, del periòdic La Valanga, de la Cambra del Treball Confederal, de la direcció del Partit Socialista Italià (PSI), de la Unió Emancipadora de la Construcció, de la Lliga de Sabaters Artesans, de la Lliga d'Infermers dels Hospitals i del Manicomi, i dels insubmisos Salvetti Augusto i Saverio Stramaccione, aleshores reclosos en presos militars. L'acte va ser presidit per Giovanni Forbicini i compta amb un discurs commemoratiu de Virgilio Salvatore Mazzoni, que va ser publicat l'any següent per la impremta romana d'E. Negri.

    Commemoració de Ceccarelli (14 de setembre de 1919)

    Aristide Ceccarelli (1872-1919)

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Xerrada sobre la Revolució espanyola: El 14 de setembre de 1936 se celebra a la Grande Salle du Grutli de Ginebra (Ginebra, Suïssa) una xerrada sobre el procés revolucionari llibertari que s'està realitzant aleshores a la Península sota el títol «La Commune Libre en armes». L'acte, organitzat pel grup editor del periòdic Le Réveil Anarchiste, fou a càrrec d'un company que acabava de venir de Barcelona (Catalunya).

    ***

    Cartell de les xerrades

    Cartell de les xerrades

    - Xerrades de Souchy: El 14 de setembre de 1977 el destacat anarquista i anarcosindicalista Augustin Souchy realitza una conferència a Norrtälje (Roslagen, Uppland, Suècia) organitzada per les Confederacions Locals de Roslagen de la Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Parlà sobre la seva vida en llibertat, recordà les converses amb Lenin, relatà les seves experiències durant la Guerra Civil espanyola i a Llatinoamèrica i explicà les seves impressions sobre el sindicalisme i el futur del socialisme llibertari. L'endemà, 15 de setembre, repetí la conferència a Hallstavik (Roslagen, Uppland, Suècia).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gino Del Guasta

    Gino Del Guasta

    - Gino Del Guasta: El 14 de setembre de 1875 neix a Pisa (Toscana, Itàlia) el metge anarquista i anticlerical, i després catòlic, Gino Ciro Zeffiro Bianco Del Guasta, que va fer servir els pseudònims L. Froment i Fremio Silvani. Sos pares es deien Emilio Del Guasta i Antonia Castellani. De jove formà part del moviment polític seguidor de Giuseppe Mazzini i entre 1892 i 1893 col·laborà en el periòdic pisàLa Giovine Italia. Rivista mazziniana d'arte, letteratura, politica e sociologia. Després de conèixer Pietro Gori i Virgilio Salvatore Mazzoni, s'acostà al moviment anarquista. Durant els diversos governs del president del Consell de Ministres italià Giovanni Giolitti, col·laborà assíduament no només en la premsa local sinó també en els periòdics anarquistes d'àmbit nacional, com ara Il Libertario, de La Spezia, o Il Grido della Folla, de Milà, i, de tant en tant, entre 1905 i 1906, en Il Pensiero, de Roma. El seu anarquismeés del tipus socialista pacifista, amb una forta influència de l'anarcocomunisme de Piotr Kropotkin i de l'anarcopacifisme cristià de Lev Tolstoi. L'octubre de 1906 mantingué una polèmica amb Libero Trancredi sobre el tema de «l'individualisme i el societarisme», on remarcà el seu pensament contrari a tota violència anarquista, i que va ser publicada en la pisana Precursor. Rivista quindicinale anarchica d'arte, scienza e letteratura libertaria. Molt implicat en el camp poètic i artístic, moltes de les manifestacions anarquistes pisanes s'iniciaven amb la lectura de poesies que ell declamava des de la tribuna. Conferenciant reconegut, realitzà gires propagandístiques arreu la Toscana. Membre de l'Associació Racionalista, dirigí la redacció del seu periòdic Il Razionalista, que es publicà entre 1903 i 1904 a Pisa. Posteriorment, entre 1907 i 1911, fou redactor del periòdic anticlerical pisà Satana, en el qual publicà una correspondència amorosa amb una monja anomenada Sor Paola, on exterioritzava el seu «cast» i intens amor per la germana alhora que es lliurava a consideracions filosòfiques i religioses tendents a fusionar l'anarquisme amb el cristianisme. En 1908 col·laborà en La Pietra Infernale. Rivista critica dell'anarchismo, de Gènova, i participà activament en el moviment vaguístic de Parma (Emília-Romanya, Itàlia). El 13 d'octubre de 1910 parlà, amb Virgilio Salvatore Mazzoni i Francesco Saverio Merlino en l'acte del primer aniversari de l'assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia que se celebrà a Pisa i el 26 de desembre d'aquell any assistí al Congrés dels Anarquistes de la Toscana. Entre 1910 i 1920 col·laborà assíduament en el setmanariL'Avvenire Anarchico. El gener de 1911 formà part del Comitè per a l'Homenatge a Pietro Gori de Pisa i va escriure nombrosos textos en diferents publicacions en honor d'aquest destacat propagandista anarquista que acabava de morir. Entre 1912 i 1913 col·laborà en el periòdic anticlerical pisà Il Prete. Contrari a la Gran Guerra, va fer costat un pacifisme llibertari fortament influenciat pel cristianisme i publicà l'opuscle antimilitarista Gli orrori della guerra alle madri d'Italia, que va ser segrestat per les autoritats. Doctor a la Clínica Mèdica de la Universitat de Pisa, el setembre de 1918 promogué la revista medicocientífica La Terapia Italiana, després Italia Medica, que va ser estampada a la impremta anarquista«Germinal!». En aquests anys, a més de publicacions anarquistes, col·laborà en nombroses revistes mèdiques. El juny de 1920 llegí a la seu de l'Associació Racionalista de Pisa la conferènciaDa Gesù di Nazareth e Francisco Ferrer. En aquesta època continuà col·laborant en la premsa llibertària, especialment en L'Avvenire Anarchico i en Anarchismo. Després del Bienni Roig i de l'ascens del feixisme, entrà en una profunda crisi mística que el portà a convertir-se al catolicisme. El 3 de juliol de 1928 el prefecte de Pisa proposà al Ministeri de l'Interior italià que el seu nom fos esborrat del registre d'anarquistes subversius ja que «portava una vida exemplar» i per la seva «malaltia greu d'asma». És autor de nombrosos fullets, entre ells Discorsi (1903), Inno alla libertà (1905), L'anarchismo non è morto né mai morrà. Risposta a uno sproposito di Filippo Turati (1906), Il nido libero (1907), Commemorazione di Giosuè Carducci. Discorso tenuto in Val di Castello (Pietrasanta) il dì 5 maggio 1907 (1909), I figli del dolore (1911), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1912), Discorso inaugurale della Scuola Laica il 19 maggio 1912 di Migliarina a Monte (Spezia) (obra publicada al periòdic Il Prete, 1 d'octubre de 1912), Mentre spuntano gli astri. Poesie ad una monaca (1914), Lettere amorose a Suor Paola (1915), Gli orrori della Guerra, alle madri d'Italia (1914), Discorso inaugurale tenuto al primo Congresso toscano per la revisione sugli infortuni del lavoro, pronunciato nel Regio teatro «G. Verdi» la sera del 10 ottobre 1915 (1917), Le malattie dell'apparato respiratorio nei lavoratori d'alabastro (1919), Visioni d'arte e di bellezza in Pisa (1922), Come dobbiamo nutrire gli ammalati (1930), Medicina d'urgenza (Prontuario) (1931), Ricordi mistici (1932), etc. Gino Del Guasta va morir el 6 de juliol de 1940 a Pisa (Toscana, Itàlia).

    ***

    Mario Stefanini

    Mario Stefanini

    - Mario Stefanini: El 14 de setembre de 1885 neix a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Mario Stefanini. Sos pares es deien Giuseppe Stefanini i Genoveffa. Es guanyava la vida com a comerciant de queviures i en 1919 va ser fitxat per la policia com a «subversiu». Emigrà als Estats Units, però en 1921 retornà amb les idees anarquistes refermades. Denunciat com a sospitós d'un homicidi frustrat contra un feixista de la localitat, va ser absolt per manca de proves. Va fer discursos en diverses ocasions i va fer propaganda anarquista distribuint periòdics i opuscles. En 1923 demanar el passaport i emigrà a França buscant feina de pintor i envernissador. En 1925 obrí una drogueria a París i, encara que no milità activament en el moviment anarquista, continuà tenint les mateixes idees, escrivint de tant en tant en la premsa llibertària. El maig de 1942 va ser esborrat per les autoritats de la llista d'anarquistes subversius. Desconeixem les seves activitats després de la II Guerra Mundial. Retornat a Itàlia en data imprecisa, Mario Stefanini va morir el 20 d'octubre de 1992 a San Possidonio (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de novembre de 1970

    Necrològica de Joan Escolà Suñé apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 29 de novembre de 1970

    - Joan Escolà Suñé: El 14 de setembre de 1893 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Escolà Suñé. Sos pares es deien Joaquim Escolà i Maria Suñé. Començà a militar molt jove, des de la seva fundació, en el Sindicat de la Fusta de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a la Secció d'Embaladors. En 1933 col·laborà en Solidaridad Obrera. Durant la guerra civil va ser soldat en l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment s'instal·là al departament occità de l'Alta Garona, on continua militant en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) d'Ieras, les festes de suport de les quals acompanyà a la guitarra. En 1966 patí un atac d'apoplexia que el deixà completament impossibilitat. Joan Escolà Suñé va morir el 14 d'octubre de 1970 a la llar d'avis «Beau Séjour» d'Ieras (Provença, Occitània), on vivia des de 1964.

    ***

    Manuel Muñoz Díaz

    Manuel Muñoz Díaz

    - Manuel Muñoz Díaz: El 14 de setembre de 1896 neix a San Cristóbal de Segovia (Segovia, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Manuel Muñoz Díaz–el segon llinatge a vegades citat Díez–, que va fer servir el pseudònim Díez San Cristóbal. Durant la dictadura de Primo de Rivera es va refugiar a França sota el nom de Díez San Cristóbal, on milità especialment a Lió (Arpitània) i a Bordeus (Aquitània, Occitània). Sembla que va ser a França on conegué sa futura companya, Josefa Lapeira, que va ajudar a París (França) Buenaventura Durruti Domínguez i Francisco Ascaso Abadía i que fou molt activa durant el procés als militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En 1931, amb la proclamació de la II República espanyola, s'establí a Barcelona (Catalunya) i va ser empresonat governativament poc després. A la presó conegué Marià Rodríguez Vázquez (Marianet), del qual esdevingué amic. Paleta de professió, entre novembre de 1931 i 1934 fou president del Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El desembre de 1931 fou delegat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona a la Conferència Regional. El 17 d'abril de 1932 va ser detingut amb Gabriel Reguesa González per haver intentat intervenir en un míting del Partit Radical Socialista de Catalunya (PRSC) celebrat al Palau de les Arts Decoratives de Montjuïc. En aquesta època col·laborà en Tierra y Libertad. Durant una vaga de quatre mesos del seu sector de 1933, va ser detingut l'agost d'aquell any com a membre del Comitè de Vaga i empresonat al vaixell-presó Manuel Arnús, ja que era considerat per les autoritats com l'instigador d'atemptats amb explosius a les obres i com a propagandista anarquista. Dos mesos després, gràcies a una campanya de suport al seu favor i d'haver portat a terme una vaga de fam, va ser posat en llibertat. El 23 de març de 1935 va ser detingut amb altres companys (Juan García Poblador, Alejandro Gràcia Fernández, Julián Rodríguez Rodríguez i Miguel Sáez Revilla) i el juny d'aquell any va ser novament detingut i portat emmanillat a València (València, País Valencià), on va ser empresonat sense judici durant mesos. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat president de la Junta Local de Defensa Passiva de Barcelona i secretari de la CNT d'aquesta ciutat, participant com a tal en nombroses reunions del moviment llibertari. Posteriorment va ser nomenat regidor d'Urbanisme i Obres del Comitè Permanent Municipal (Ajuntament) de Barcelona. En aquesta època col·laborà en Solidaridad Obrera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Aconseguí embarcar-se cap a Mèxic, on en 1946 edità el periòdic Acción i col·laborà en España Libre. En 1947 formà part de l'«Agrupació CNT», favorable a les tesis «col·laboracionistes» de l'interior. En 1947, en una petita nota publicada en el periòdic parisenc Ruta, demanava informació sobre sa filla Aurora (Margot), mitjançant el company M. García a Tànger (Marroc), on es trobava la seva excompanya Josefa Lapeira. A Mèxic col·laborà en el periòdic Tierra y Libertad. En 1960 publicà la biografia Marianet. Semblanza de un hombre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Manuel Muñoz Díaz (1896-?)

    ***

    Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 29 de novembre de 1983

    Necrològica de Manuel Colomina Llena apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 29 de novembre de 1983

    - Manuel Colomina Llena: El 14 de setembre de 1897 neix a Peralta de la Sal, actualment pertanyent a Peralta i Calassanç (Llitera, Franja de Ponent), l'anarcosindicalista Manuel Colomina Llena –el primer llinatge citat sovint erròniament de diferents maneres (Colominas,Corominas, etc.). Sos pares es deien José Colomina Blanc, llaurador, i María Llena Buil. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) al seu poble natal, a Fraga (Baix Cinca, Franja de Ponent) i a Barcelona (Catalunya). Exiliat, formà part de la Regional de Provença de la CNT. Manuel Colomina Llena va morir el 10 d'octubre de 1983 al seu domicil d'Ieras (Provença, Occitània) i deixà el seu cos a la medicina.

    ***

    Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

    Fitxa de la policia francesa d'Enrique Pereda López

    - Enrique Pereda López: El 14 de setembre de 1898 neix a Puentedey (Merindad de Valdeporres, Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Enrique Pereda López. Sos pares, llauradors, es deien Carlos Pereda Rodríguez i Victoria López Martínez. Per les seves activitats es va veure obligat a refugiar-se a França, arribant en 5 de novembre de 1918 a Point-Saint-Esprit (Llenguadoc, Occitània). El desembre de 1919 retornà a la Península i l'agost de 1923 de bell nou a Point-Saint-Esprit, on treballà com a obrer vidrier a l'empresa Pinatel d'aquesta localitat. Estava subscrit al periòdic anarquista parisenc Accion (1925-1927), que va ser prohibit per les autoritats franceses el 31 de desembre de 1927. A començament de la dècada dels trenta treballà de xofer de taxi. Mantingué una gran correspondència i les autoritats el definiren com a«perillós propagandista» entre els espanyols de la zona i fou inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes. Cunyat de l'anarquista Urbano Bustamante, fou pare de dos infants nascuts en 1925 i 1927. En el registre d'anarquistes de 1935 del departament de Gard (Llenguadoc, Occitània) figurava com a«propagandista perillós» a vigilar, però la policia assenyalà que havia reduït les seves activitats. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Dimitar Balkhov

    Dimitar Balkhov

    - Dimitar Balkhov: El 14 de setembre de 1902 neix a Kilifarevo (Veliko Tarnovo, Bulgària) el militant i guerriller anarquista Dimitar Balkhov, també conegut com Georges Gaidarov. Actiu militant de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), va ser membre del Comitè d'Acció Revolucionària arran de la insurrecció de juny de 1923. Quan va fracassar el moviment revolucionari es va amagar amb son germà Dontcho i sa companya Nadedja Popova, germana del militant llibertari Georges Popov. Durant els anys 1924 i 1925 va atemptar de mort contra membres de l'exèrcit que sembraven el terror a la zona de Kilifarevo. Entre maig i juny de 1925 va actuar al sud de Bulgària amb una partida de guerrillers comandada per Gueorgui Sheitanov mentre que una part del grup dirigida per Mosko Rachev va guanyar la regió de Gorna-Orehovitsa i de Liakovets. A finals de l'estiu de 1925 Balkhov es va refugiar a Iugoslàvia, on es va ajuntar amb un important grup d'una quarantena de militants anarquistes instal·lats a Veliki Beckereck, on tots treballaven en la descàrrega de carbó a l'estació ferroviària. Durant la tardor de 1927 el grup va decidir reemigrar a l'oest, especialment a França. Balkhov va ser dels primers en arribar clandestinament a Àustria i després a França, instal·lant-se a Tolosa de Llenguadoc sota el nom de Georges Gaidarov. Després d'aprendre una mica el francès, va trobar feina de fuster, però la malaltia el minarà aviat. Dimitar Balkhov va morir de tuberculosi el 20 de febrer de 1932 al sanatori de Baiona (Iparralde, País Basc).

    ***

    Pedro Peralta García

    Pedro Peralta García

    - Pedro Peralta García: El 14 de setembre de 1923 neix a Sant Corneli (Cercs, Berguedà, Catalunya) l'anarcosindicalista Pedro Peralta García. Fill d'una família llibertària, sos pares (Manuel Peralta Bernal, miner, i Bienvenida García Pérez) i sos germans i germanes militaren en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Encara adolescent, fou testimoni de la col·lectivització de les mines de Fígols i de la col·lectivitat d'Alcorisa (Terol, Aragó, Espanya), poble natal de sa mare, durant la Revolució espanyola. En 1939, amb el triomf franquista, son pare s'exilià a França. Des de 1945 ell milità en la CNT clandestina de Berga-Fígols (Berguedà, Catalunya), que feia servir com a tapadora el «Club Deportivo de Las Minas». En 1948, fugint de la repressió, passà a França juntament amb sos germans i s'instal·là a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la CNT, en les Joventuts Llibertàries i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1949 ocupà el càrrec de comptador del Comitè de la Federació Local de La Grand Comba de la CNT. En 1957 es traslladà a Versalles (Illa de França, França) i posteriorment a París (França). A la capital francesa, a més de conèixer sa futura companya Amelia Marcellán Martínez, milità en la CNT de l'exili i col·laborà en nombroses publicacions llibertàries (Cenit, CNT, Combat Syndicaliste, etc.). Durant els anys setanta va ser nomenat en diverses ocasions membre del Comitè de Gestió del local del número 33 del carrer des Vignoles del XX Districte de París. Amb D. Fuentes, representà la Zona Nord del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en el Comitè de Gestió del local de Vignoles creat el 25 de setembre de 1970. Un cop jubilat s'instal·là a Perpinyà, on continuà militant en la CNT i assistint a les reunions del «Grup Puig Antich» de la Federació Anarquista (FA). En 2004 el Centre d'Estudis Llibertaris Frederica Montseny edità les seves memòries sota el títol Minas de Fígols. Una historia de la Revolución social. El seu testimoni va ser recollit en el documental d'Antonio J. García de Quirós Rodríguez Memoria Viva (2014). Pedro Peralta García va morir el 29 de desembre de 2014 al Centre Hospitalari de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

    Pedro Peralta García (1923-2014)

    ***

    Yves Peyraut

    Yves Peyraut

    - Yves Peyraut: El 14 de setembre de 1934 neix a Rochefort (Poitou-Charentes, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i esperantista Yves Peyraut, també conegut com Yvo Pero. Realitzà estudis de física. Membre de la Federació Anarquista (FA), fou un dels fundadors de Radio Libertaire en 1981. També va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i dirigí el seu òrgan d'expressió Le Combat Syndicaliste. Defensor de l'esperanto des del 1953, ha jugat un paper important en la difusió d'aquesta llengua i entre 1984 i 2001 fou president de la Sennacieca Asocio Tutmonda (SAT, Associació Mundial Anacional) i de la Laborista Esperanto-Asocio (LEA, Associació Esperantista de Treballadors). Fou membre de l'«Associació J.-P. Proudhon». Entre el 26 i el 29 de setembre de 1984 participà en la Trobada Internacional Anarquista de Venècia. Fou col·laborador habitual de la revista esperantista Sennaciulo.És autor de Gestion rationnelle de la qualité (1988), Gestion rationnelle de la logistique (1990), Propriété,égalité, les deux«mamelles» de la Révolution française (1990) i Radio Libertaire, la voix sans maître (1991), entre altres llibres. Yves Peyraut va morir el 5 de gener de 2002 a París (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Jules-César Rozental

    Jules-César Rozental

    - Jules-César Rozental: El 14 de setembre de 1903 mor a Bulgària el poeta i militant i guerriller anarquista Jules-César Rozental --també citat com Rosenthal. Havia nascut el 14 de juny de 1872 a Irkutsk (Irkutsk, Sibèria, Imperi Rus). Era fill de Auguste von Rosental, metge revolucionari rus d'origen polonès que havia estat deportat per les seves activitats politiques a Sibèria i que acabà exiliant-se a Bulgària. Acompanyà son pare en les seves visites mèdiques arreu de les poblacions búlgares, alhora que feia propaganda llibertària. En 1903 s'adherí al moviment revolucionari federalista d'alliberament macedoni i entrà en el grup partisà llibertari d'Stara Zagora (Stara Zagora, Bulgària), comandat pel militant llibertari Nicolas Detxev que a finals d'agost d'aquell any entrà a Macedònia per copejar les tropes d'ocupació de l'Imperi Otomà. Durant la nit de l'11 al 12 de setembre de 1903, amb altres partisans (Tomas Pojarliev, Enidjié Vardar, Grigor Monasiev, etc.), lluirà una batalla contra els turcs a prop de Dolno Lukovo (Ivaylovgrad, Haskovo, Bulgària). En aquesta batalla moriren 400 militars turcs i 113 revolucionaris búlgars dels grups de Detxev, de Christo Txernokolev i de Nicolas Gekov, i de la població local aixecada. Greument ferit, Jules-César Rozental va morir dies després, el 14 de setembre de 1903. La seva poesia es va publicar pòstumament sota el títol de Cants inacabats (1904).

    ***

    Schmitt Jenő Henrik (1890)

    Schmitt Jenő Henrik (1890)

    - Schmitt Jenő Henrik: El 14 de setembre de 1916 mor a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri de Berlín, Alemanya) el filòsof agnòstic i anarquista Schmitt Jenő Henrik –Schmitt és el llinatge–, també conegut com Eugen Heinrich Schmitt i que va fer servir el pseudònim Eugen Bulla. Havia nascut el 5 de novembre de 1851 a Znojmo (Moràvia, Imperi Austríac; actualment Txèquia). Sos pares es deien Schmitt Károly Nándor, capità de l'exèrcit imperial austrohongarès i professor de l'Acadèmia Militar d'Enginyeria de Klosterneuburg, i Bulla Karolina. Després de la mort precoç de son pare, cap el 1858 es traslladà amb sa mare a Sombor (Bačka, Imperi Austríac; actualment Sèrbia), on ella havia nascut. Després de completar els estudis de secundària a Buda (Regne d'Hongria; actual Budapest, Hongria), a finals de 1868 començà els estudis d'oficial a l'Escola Militar de Timișoara (Imperi Austrohongarès; actualment Romania), però una malaltia l'obligà a abandonar la carrera militar. A partir de 1869 entrà com a escrivà al comtat de Bács-Bodrog i després a la Cort Reial de Sombor. Mentrestant va estudiar filosofia i va col·laborar en la revista Magyar Philosophiai Szemlében. En 1887 guanyà un concurs de filosofia de la Societat de Berlín, fet que li va permetre publicar en aquesta institució i rebre una «Beca Trefort» per a cursar estudis universitaris a Budapest i a Berlín. En 1888 començà el doctorat de filosofia a Budapest i a la tardor d'aquest any va fer un viatge a l'estranger. A partir de 1890 treballà de secretari i de bibliotecari al Ministeri de Justícia de Budapest. En 1892 va publicar Krisztus istensége a modern ember szellemében i creà una escola religiosa anomenada Szellem Vallása (La Religió de l'Esperit). Entre 1894 i 1896 edità a Leipzig la revist Die Religion des Geistes, on manifestà les seves idees innovadores en el pensament llibertari i on publicava textos Lev Tolstoi. En aquesta època col·laborà en la revista anarquista Der Sociallist. El 9 de setembre de 1896 va publicar en el diari Magyarország una carta oberta dirigida al ministre de Justícia hongarès on presentava la dimissió del seu càrrec de funcionari per motius de consciència, renunciant al dret a la pensió. Després d'això, es dedicà en cos i ànima a la difusió del pensament anarquista, editant i col·laborant en diferents publicacions llibertàries. Entre 1897 i 1899 fou redactor de la revista anarquista bilingüe en hongarès i alemanyÁllam Nélkül /Ohne Staat.Organ der idealistischen anarchisten (Sense Estat.Òrgan dels anarquistes idealistes). En 1897 va ser processat en diferents ocasions per delictes de premsa, però sempre va ser absolt en els judicis. A final de la dècada dels noranta es va veure molt influenciat pel moviment agrosocialista encapçalat per Várkonyi István i en 1897 assistí al Congrés de Cegléd, que donà lloc al Független Szocialista Párt (FSP, Partit Socialista Independent). Entre 1898 i 1899 publicà la revista Földművelő. A partir de 1900 es dedicà a fundar escoles on s'ensenyava la seva filosofia a diferents ciutats (Berlín, Budapest, Frankfurt am Main, Hamburg, Nuremberg), que acabaren federant-se internacionalment sota el nom de «Bund der Gnostiker» (Lliga dels Agnòstics). En 1904 va se nomenat membre de la «Giordano Bruno Bund» (Lliga Giordano Bruno) de Berlín i l'any següent va fer conferències per a aquesta associació. Pel seu suport l'aixecament de pagesos, en 1908 va haver de fugir d'Àustria i a Berlín entrà a formar part del cercle «Neuen Gemeinschaft», al voltant de l'anarquista Gustav Landauer. En els últims anys de sa vida es retirà a Schmargendorf. Inicialment seguidor de Georg Wilhelm Friedrich Hegel i de Ludwig Andreas Feuerbach, es va veure molt influenciat pels pensaments de Piotr Kropotkin, Friedrich Nietzsche, Lev Tolstoi i Henrik Ibsen, fins que va crear el seu propi pensament, que bateja com«Neognosticisme», barreja d'anarquisme i de diferents filosofies, entre elles l'agnosticisme grec, el cristianisme, el budisme, la teosofia, la no violència i la desobediència civil a l'Estat. Es relacionà força amb la colònia d'artistes de Gödöllő, al comtat de Pest. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques, com ara Berliner Tageblatt, Der Freidenker,Freiheitban,Neue Bahnen, Die Neue Gesellschaft, Neue Zeit, Socialistban, Vidékébe, Der Wolkserzieher, Wiener Rundschau, Die Zeit, etc. Entre les seves obres destaquen Moderne und antike Schiksalstragödie (1874), Das Geheimniss der Hegelischen Dialektik (1888), Dr. Fichte (1888), Krisztus istensége a modern ember szellemében (1892), Herodes oder gegen wen ist die Umsturzvorlage gerichtet? (1894), Das Geheimniss Christi (1895), Warum ist eine religiöse Bewegung Notwendigkeit (1895), An die Socialdemokraten (1895), Mammon und Belial (1895), A szellemvallás katekizmusa (1895), Hogy teremtenek nálunk új bölcsészeti rendszert (1896), Felekezetnélküli testvérközösségek (1899), Friedrich Nietzsche an den Grenze zweier Weltalter (1900), Tigellinus. Tragödie in fünf Aufzügen (1900), Graf Leo Tolstoy und seine Bedeutung für unsere Kultur (1901), Die Kulturbedingungen der christlichen Dogmen und unsere Zeit (1901), Die Gnosis (1902), Der Idealstaat (1904), Anarkizmus (1904), Religion und Kultur (1905), Die höheren Bewustseinsformen als Lebensformen (1907), Die Kritik der Philosophie vom Standpunkte der Erkentniss (1907), Művészet, etika, élet, szerelem (1917, pòstum), Krisztus (1920, pòstum), A szellem fejlődéstörvénye (1920, pòstum),Lélek és szellem (1921, pòstum), Religio azoknak, akikben fiatal a kedély, egyben Jézus egy élete és bevezetés a megismerésbe bárki számára (1927, pòstum). Schmitt Jenő Henrik va morir el 14 de setembre de 1916 a Schmargendorf (Imperi Alemany; actualment és un barri de Berlín, Alemanya). Les seves idees van influir molt en diferents pensadors i filòsofs, com ara Robert Bodanzky, Gusto Gräser, Christian Morgenstern, Pierre Ramus, AlbertŠkarvan, Rudolf Steiner, etc.

    Schmitt Jenő Henrik (1851-1916)

    ***

    Pere Esteve

    Pere Esteve

    - Pere Esteve: El 14 de setembre de 1925 mor a Weehawken (New Jersey, Estats Units) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Havia nascut el 29 de febrer de 1866 a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya). Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca participà activament en les activitats del centre obrer barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. Pel novembre del mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre novembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas--, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XII) - Una llanterna romana -


    Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.


    Tot d’obscures premocions em surten a l’aguait.

    Obr el manuscrit de Jeroni Boix de Berard en una provatura desesperada de defugir aquest malson que cavalca damunt nostre. Si em puc distreure per unes hores em donaré per satisfet. Submergir-me en el temps passat. Explorar la vida, la història d’Albopàs. Imaginar altra volta com era l’existència dels albopassins a l’època en què Mallorca, malgrat pobresa i febleses, vivia en un dolç somni de quietud, lluny dels aldarulls que commocionaven el món. Navegar per aquell Albopàs de finals del segle XVIII, saber què feien, com vivien, quina era la riquesa (o la pobresa!) de la vila que ara ja és la meva. Tan meva que sovint pens que he nascut entre aquests homes i dones, que som un albopassí de soca-rel.

    Per què amagar-ho? Tanmateix mai més tornaré al meu poble natal. Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs del moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il·luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys.

    No ho faig mai per respecte al fang venerable que moldejaren las mans dels esclaus de Roma: encendre una vella llàntia trobada pels pagesos llaurant els solcs. Avui vull rompre le meva veneració per qualsevol objecte provinent del passat. He demanat a na Catalina que em porti un ble i un poc d’oli per a encendre la llanterna.

    S’fa fet el miracle! És com si no haguessin passat vint segles d’ençà que la van fer. De sobte, una claror antiga il·lumina l’estança. Com si el terrissaire l’hagués feta ahir mateix! La claror inunda la sala del despatx, els vells documents de Berard que vull consultar. Na Catalina em mirà encuriosida. Però el seu rostre, la mirada severa que em dirigeix, denota que pensa que no estic bé del cap.

    --I vostè vol llegir en aquestes condicions? --em diu, com qui parla amb un foll--. No veu que es farà malbé la vista? Quins capricis més rars són aquests, don Joan? Si la gent arriba a saber les seves provatures li perdrà el respecte! Vagi amb compte, senyor vicari. No faci d’infant malcriat fent coses fora del normal. Ja tenim electricitat, tots els quinqués que vulgui, espelmes de primera qualitat... per quins motius s’entesta a fer ximpleries?

    Marxa fent moviments amb el cap, com si digués “Quina creu m’ha tocat havent de servir un vicari tan estrany!”.

    La deix predicar mentre contenpl la claror provinent del passat més remot. Si fos novel·lista en podria fer un llibre. Endinsar-me en la Mallorca romana, imaginar com conqueriren la voluntat dels antics pobladors de l’illa, els habitants dels talaiots. Com els convenceren per anar a lluitar amb ells, a participar en les llunyanes guerres dels emperadors? Quantes vides il·luminà la llàntia que ara fa retrocedir la meva por als fets que s’esdevenen a Rússia, arreu del món? Quantes converses escoltà l’objecte que ara és a prop meu? De quantes besades amoroses, crits, bregues familiars va ser testimoni?

    Tasca ingent, la de Berard, en voler visitar i descriure els pobles de Mallorca! Aleshores, en el moment que va començar a escriure els seus apunts, havia estat nomenat capità de milícies i disposà de temps i medis econòmics abastament per portar endavant la feina que tant el seduïa. Ajudat pel prevere Sebastià Sans, aixecà plànols de quasi tots els termes municipals. Malauradament molts d’aquests plànols han desaparegut. Un paper trobat dins el manuscrit me n’informa. La nota, en paper grogós, ben igual que els fulls que llig, ho explica en poques paraules: “Por haber muerto D. Gerónimo dexando a sus hijos jóvenes, és, faltos de luces, desperdiciaron los sudores y vigílias de su padre y es por demás buscar en su casa las láminas y la descripción ni nada de quanto trabajó este benemérito caballero mallorquín”.

    Quina llàstima per a la nostra història haver perdut uns documents únics i irrecuperables! Sortosament el material que va deixar escrit ens permet assabentar-nos de la situació econòmica concreta, dels recursos agrícoles i de bestiar, nombre d’habitants, indústries principals i edificis de valor artístic dels pobles de l’illa.

    Albopàs, en aquest final de segle XVIII, és per a Jeroni de Berard "un poble de vistosa simetría" a "imitación de la de Petra". Berard ens informa que el nombre de carrers és de tretze ("y forman un cuadrilátero"). Els carrers són llargs i en total s’arriba als 625 focs. A Albopàs hi viuen aleshores 908 homes, 948 dones, 342 pàrvuls i vint eclesiàstics.

    Com en la descripció d'altres pobles, parla de les virtuts i mèrits de l'església parroquial. Berard escriu: "...es hermosa, de bóveda cruzada y estriada con arcos rectos sobre pilares corintios, duplicados o indicados por tres capiteles corintios en cada uno de ellos". Parla després de l'escala del cor, de la capella de la Verge de l'Esperança, de l'altar de Nostra Senyora del Rosari, de les capelles de la Sagrada Família, sant Nicolau, sant Tomàs d'Aquino, sant Antoni de Pàdua, santa Bàrbara, sant Sebastià, la de Crist Crucificat... Ens diu que aquesta església disposa per als serveis religiosos de vint eclesiàstics i un rector.

    Posteriorment, en passar a analitzat la riquesa industrial i agrària del poble, Berard explica que Albopàs disposa de deu molins de vent i cap molí d'aigua. Diu que el poble no té fonts i parla d'horts regats mitjançant sínies. Som, per tant, lluny de l'esclat de molins de vent de finals del segle XIX i d’ara mateix. El paisatge de sínies que descriu Berard ens dóna una idea d’Albopàs molt semblant a com degué ser en temps dels àrabs.

    De cop es fa fosc. Les hores han anat passant sense adonar-me’n, i vet aquí que el ble que m’ha portat Catalina s’ha consumit.

    Per uns moments pens en la mort. Un ble que s’apaga. Una vida que desapareix de la terra i se’n va al Paradís o l’Infern. Serà així el nostre final? Com una llumeta que s’extingeix alhora que a d’altres indrets neixen les noves clarors que han de substituir el nostre pas per aquesta vall de llàgrimes?

    No vull engegar la bombeta elèctrica. Encara no m’he acostumat a l’estranya lluminositat que produeix. Llig sempre a la claror d’un quinqué de bronze. No em trob tan sol com amb l’electricitat. Les espelmes, el quinqué, amb la seva flama vacil·lant, omplen la cambra de siluetes, d’ombres misterioses. Ara, les ombres ja no m’atemoreixen com a la infantesa. Al contrari, en desig la companyia. Sovint hi parl. Em suggereixen personatges de la història. Els faig preguntes que mai no contesten.

    El meu desig d’acabar el manuscrit de Berard pot més que la voluntat de romandre a les fosques.

    D’on surt aquest desig de saber, d’aprofundir en la història de la terra que ens sosté? Una herència de quan era el jove que llegia tot el que em trobava pel davant? Record que, a Manacor, sempre era a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empraven a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’emprava llegint. Quantes vides exemplars de sants i santes vaig estudiar? Ja no ho record. La memòria és fonedissa amb el pas dels anys! Però rebre un llibre del rector era per a mi un regal d’un valor incalculable. Ja d’infant el contemplava com els amics miraven el cavallet de cartró, el trenet que rebien, si havien estat bons al·lots, el dia dels Reis. Mirava aquell exemplar com si contemplàs un quadre de valor inimaginable. El dibuix de la coberta, el tipus de lletra de motlle, els dibuixos que l’il·lustraven... tot m’era un espectacle al·lucinant.

    Indubtablement els amics pensaven que era boig. No podien entendre la meva fascinació per un objecte amb què, segons la seva opinió, no es podia jugar.

    Així i tot, l’Albopàs que descriu Berard és prou ric per a recollir 6.649 quarteres de blat, 452 de civada i 3.556 de llegums. Els oliverars de prop de la muntanya donen igualment 2.400 "quartanes" d'oli. El cànem i el lli són també dues riqueses fonamentals dels albopassins. La quantitat de cànyem que anualment es treu es de 2.500 quintars, i 1.000 de lli. Les vinyes, que també n'hi ha, produeixen 1.500 quartines.

    Jeroni de Berard parla també dels torrents de Sant Miquel i el Muro. Torrents que, històricament, quan han provocat inundacions, han estat el malson dels pagesos.

    A finals del segle XVIII, la riquesa agrícola es treu, més que res, de la part de l'Albufera, de les "marjals". Sense la revolució que significà posteriorment el molí de vent, el pagès albopassí havia d'aprofitar l'aigua i les terres d'al·luvió de s'Albufera. Malgrat la maledicció de les febres palúdiques, ja que encara no s'havia portat endavant el projecte de Bateman de dessecació, els albopassins eren exemple de feina. Jeroni de Berard en deixa constància escrita quan, admirat, escriu: "Lo siembran todo en las tierras vecinas a las lagunas de cerca de la Albufera, que llaman Marjales... Allí lo tienen en el agua de sus muchas zanjas [el cànyem i el lli]. De ella lo riegan y aunque quedan muy sucias y de muy contagioso vapor que les causa malísimas cuartanas; no obstante, no por eso se abstienen de echarse en estas aguas cuasi desnudos para maniobrar el riego de las legumbres, que hacen con cántaros o cubos".



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [15/09] «Le Fanal» - «The Clarion» - «Antología ácrata española» - «Iztok» - Verdaguer - Cherkezishvili - Merlino - Guidi - Álvarez Fernández - Rasi - Angeloni - Galindo - Lozano - Gordo - Franco - González Gil - Sinca - Marcos - García Grima - O'Neill - Del Olmo - Vasco - Tosca - Barrientos - Chevet - Solsona - Persici - García Gómez - Vurchio

    Anarcoefemèrides del 15 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Le Fanal"

    Capçalera del primer número de Le Fanal

    - Surt Le Fanal: Pel setembre de 1922 surt a Alexandria (Egipte) el primer número de Le Fanal. Revue de l'Orient libertaire. Tirada a la impremta del periòdic de Pierre Ramus Erkenntnis und Befreiung, a Viena (Àustria), i després a Leipzig (Alemanya), s'editava per a ser distribuïda a Egipte a càrrec de l'anarquista Jacques Cohen-Toussieh, autor de la major part dels articles. Es van publicar almenys sis números, l'últim de març de 1923.

    ***

    Capçalera del primer número de "The Clarion"

    Capçalera del primer número de The Clarion

    - Surt The Clarion: Pel setembre de 1932 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic anarcoindividualista The Clarion. A monthly publication (El Clarí. Publicació mensual). Estava editada per Abba Gordin i Archie Turner. Propugnava substituir la lluita del Capital contra el treball pel treball, l'organització per l'autoorganització i la democràcia per l'egocràcia, expropiant els expropiadors, usurpant els usurpadors i desorganitzant els desorganitzadors. Hi van col·laborar E. Armand, W. Beoby, E. Bertran, Warren E. Brokaw, Catherine Campoursy, Donald Crocker, Benjamin De Casseres, Abba Gordin, F. Guadagni, I. N. Hord, J. William Lloyd, Edith McMahon, A. G. Meyers, Max Nettlau, Malfew Seklew, Walter Siegmeister i Charles T. Sprading, entre d'altres. Tractà diversos temes, com ara l'egoisme, l'amor lliure, l'Estat socialista, el perill nacionalsocialista, la poesia, el naturisme, etc. En sortiren 13 números, l'últim el gener de 1934.

    ***

    "Antología ácrata española", de Vladimiro Muñoz

    Antologíaácrata española, de Vladimiro Muñoz

    - Surt Antologíaácrata española: El 15 de setembre de 1974, a les acaballes de la dictadura del general Franco, surt d'impremta a Capellades (Anoia, Catalunya) el llibre Antologíaácrata española, de Vladimiro Muñoz, publicat per Ediciones Grijalbo. Es tracta d'una antologia històrica de l'anarquisme (per se, sense adjectius) des dels punts de vista cultural i ètic. El llibre consta de tres parts: la primera és una recopilació de textos clàssics de pensadors anarquistes ibèrics (Rafael Altamira, Ramón de la Sagra, Fernando Tárrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, Eleuterio Quintanilla i Ricardo Mella) i de les cronografies d'Anselmo Lorenzo i de Ricardo Mella realitzades per Vladimiro Muñoz; la segona són unes ressenyes biogràfiques o obituaris de militants anarquistes realitzades per altres militants anarquistes (Anselmo Lorenzo biografia Juan Serrano y Oteiza; Pi i Margall es declara anarquista; Ricardo Mella biografia Pi i Margall, Joaquín Costa i Anselmo Lorenzo; Errico Malatesta ho fa de Ricardo Mella i de Pere Esteve; i Josep Prat, Abad de Santillán i Felipe Aláiz ho fan de Ricardo Mella); i la tercera és un curiós text de Fosco Falaschi, Palabras a la juventud. La Cura del Odio. El llibre, dedicat a H. Hunink, Paul Avrich i Roberto Gómez, és una de les primeres obres netament anarquistes que es van publicar legalment durant la dictadura franquista.

    ***

    Portada d'un número d'"Iztok"

    Portada d'un número d'Iztok

    - Surt Iztok: Pel setembre de 1979 surt a París (França) el número zero de la publicació Iztok. Revue anarchiste franco-bulgare (posteriorment Itzok. Revue libertaire sur les pays de l'Est). Era la versió francesa de la revista del mateix títol fundada a Bulgària (Iztok vol dir Est en búlgar) en 1975 i dirigida per Nikola Tengerkov i Todor Mitev.  La redacció francesa, independent de la búlgara, estava dirigida per Dominique Devinck, amb el suport de Nicolas Trifon. Hi van col·laborar majoritàriament exiliats i refugiats dels països comunistes europeus o sos fills. Trobem textos de Vincent Albouy, Jean Barrué, Joël Bastenaire, Nicolas Bejanski, Vladimir Borissov, Brz Broz, Alexandru Danciu, Dominique Devinck, Dierzky, Dimitrov, Slobodan Dramulic, Joël Gayraud, Régis Gayraud, Paul Goma, Alfred Gomez, P. Gorski, Horace Hatamen, Jean-Louis Laville, Georgui Markov, Martin, Meraklia, Daniel Mihailovic, Frank Mintz (Martin Zemliak), Karol Modzelewski, Mok, Vasile Paraschiv, Ángel Pino, Maximilien Rubel, Semerdjiev, Lubomir Sochor, Conrado Tostado, Nicolas Trifon, Vincent i Wiebieralski, entre d'altres. Alguns dels números aparegueren en llengües dels països de l'Est (búlgar, polonès, romanès, hongarès, rus, eslovac, alemany, etc.) i publicà alguns suplements i llibres. En sortiren 20 números, l'últim el juny de 1991.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

    Galdric Verdaguer fotografiat per Émile Appert a París durant la seva detenció poc abans de ser afusellat

    - Galdric Verdaguer: El 15 de setembre de 1842 neix a Bulaternera [Bula] (Rosselló, Catalunya Nord), en una modesta família de teixidors, el communard Galdric Verdaguer. En 1859 s'allistà i fou soldat a l'Àfrica. En 1866 es va llicenciar i s'instal·là a Toló (Provença, Occitània), on es casà, tingué fills i treballà com a mosso a l'estació de ferrocarril. En 1870 va ser reclutat per lluitar a la guerra francoprussiana. El 18 de març de 1871, com a sergent del 88 Regiment d'Infanteria de Marxa de Línia sota les ordres del govern de Versalles, va ser enviat a confiscar els canons que la Guàrdia Nacional tenia instal·lats al barri parisenc de Montmartre. Davant l'ordre del general Lecomte, que pretenia obrir foc contra els nombrosos manifestants, majoritàriament dones, va manar a la seva tropa posar les«armes a terra» i confraternitzar amb els revolucionaris. Sembla que va ser convençut a prendre aquesta mesura per dues catalanes, Bonnard, natural de Baó, i Dagos, de Costoja, que es manifestaven davant dels canons i que durant la repressió també van ser jutjades. Després detingué els generals Lecomte i Thomas, que finalment van ser afusellats. Va prendre part activa en la Comuna de París, comandant el 91 Batalló Federat. Quan la Comuna fou esclafada per les tropes de Thiers, va ser detingut el 3 de juny de 1871. Jutjat en el IV Consell de Guerra, el 18 de novembre de 1871 Galdric Verdaguer va ser condemnat a mort per l'execució dels generals i afusellat el 22 de febrer de 1872 al camp militar de Satory (Versalles, Illa de França, França)

    Galdric Verdaguer (1842-1872)

    ***

    Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

    Varlaam Cherkezishvili, fotografiat per Nadar (1905)

    - Varlaam Cherkezishvili: El 15 de setembre de 1846 neix a Tiflis (Geòrgia), aleshores Imperi Rus, el periodista, militant anarcocomunista i després polític independentista georgià príncep Varlaam Dzon Aslanovic Cherkezishvili, també conegut per les transcripcions Tcherkesoff i Cherkezov. Fill d'una família aristocràtica, portarà el títol de príncep. En 1856 fou enviat a l'Escola Militar de Cadets de Moscou, però quan tenia 16 anys, renuncià a la seva carrera militar i es matriculà a l'Acadèmia Agrària de Petrovsk, a pocs quilòmetres de Moscou. En aquesta època decideix marxar als Estats Units i lluitar amb els republicans per l'alliberament dels esclaus, però començà a acostar-se a les societats secretes antitsaristes i als grups nihilistes i el projecte no prosperà. En 1866, després de l'atemptat de Karakazov contra el tsar Alexandre II, fou empresonat vuit mesos en una cel·la en règim d'aïllament de la fortalesa de Pere i Pau de Sant Petersburg com a membre del grup clandestí d'Isutin. Després treballà com a enginyer traçant la via fèrria entre Rostov i el Caucas, però continuà la seva activitat revolucionària clandestina enquadrat en el grup de Sergueï Netchaïev. Més tard participarà en el moviment narodnik (populistes) de Piotr Lavrov i després es passà al bakunisme anarquista. El setembre de 1868 publicà el periòdic Narodnoe Delo (La Causa Popular), basat en les idees del federalisme anarquista de Bakunin i marcadament defensor del nacionalisme georgià. En 1869 muntà una llibreria a Sant Petersburg, que esdevingué un important centre de reunió de la dissidència i dels estudiants antitsaristes. El 29 de desembre de 1869 fou detingut, processat en un judici que fou força mediàtic, el 18 d'agost de 1871 fou condemnat a la deportació perpètua. En 1874 fou exiliat a Tomsk (Sibèria occidental) i dos anys més tard aconseguí fugir. Instal·lat a Ginebra (Suïssa), participà en la premsa dels cercles de l'emigració russa i anarquista, i va fer amistat amb Élisée Reclus, Errico Malatesta i Piotr Kropotkin, amb qui prendrà part en 1879 en la creació del periòdic Le Révolté, declarant-se anarcocomunista. Poc després s'establí a París, on va fer feina pintant parets a les obres en construcció. A la capital francesa freqüentà el grup anarquista del Panthéon i col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave. Aquest últim li publicarà el fullet Doctrine et actes de la social-démocratie. En 1880 fou detingut en sortir d'una reunió, fou expulsat de França i retornà a Ginebra. En 1883 assistí amb Kropotkin al Congrés Revolucionari Socialista Internacional de Londres. Després d'una estada a la capital anglesa, entrà clandestinament a l'Imperi Rus i va fer una gira per Rússia, Geòrgia i Europa central. En aquest viatge se sensibilitzà encara més de l'opressió imperialista russa sobre Geòrgia. En 1892 tornà a Londres i com a «ambaixador dels patriotes georgians» va fer propaganda del moviment d'alliberació nacional del seu país natal des del punt de vista federalista, publicant articles en la premsa burgesa (The Times) sobre el tema. En 1896 publicà Pages d'histoire socialiste i tres anys desprésPrécurseurs de l'Internationale, dues de les seves obres més citades. El 9 de desembre de 1899 participà en un míting a Londres en suport de les víctimes de la repressió a Itàlia amb Louise Michel, Piotr Kropotkin, Tom Mann i Fernando Tarrida del Mármol. En 1900 presentà una ponència (L'Évolution récente chez les socialistes d'État) en el Congrés Antiparlamentari Internacional de París. Cobrí la guerra russojaponesa per al periòdic Chicago Daily News. En 1904 fou un dels fundadors del Partit Revolucionari Socialista-Federalista de Geòrgia. Amb sa companya Frida Rupertus, cunyada de l'anarquista holandes Christiaan Cornelissen, milità en la Federació Anarquista de Jubiliee Street, juntament amb Alexandre Schapiro, Rudolf Rocker i Piotr Kropotkin, entre d'altres, i participà en el grup editor de Freedom. En aquests anys desenvolupà una intensa tasca de crítica del marxisme, especialment als escrits de Gueorgui Plekhànov. En 1905 es va veure implicat en l'«Afer Grafton» --contraban d'armes per a la resistència finesa contra l'Imperi Rus mitjançant el vaixell «S/S John Grafton». Durant la Revolució russa d'aquell any, marxà a Geòrgia i fundà una Universitat Popular, alhora que impulsà el moviment federalista antiimperialista. En aquestaèpoca va fer amb sa companya Frida un viatge periodístic al Caucas amb el reporter britànic Henry Woodd Nevinson. Arran de la repressió tsarista, retornà a Londres, on participà en 1907 en la creació de la«Creu Roja Anarquista», futura «Creu Negra Anarquista», per ajudar els companys empresonats. Aquest any també assistí a la Conferència de Pau de l'Haia. Gran amic i col·laborador de Kropotkin, en 1916 signarà amb ell el «Manifest dels Setze», afí a participar en la Gran Guerra del costat aliat. Durant la Revolució russa de 1917 retornà a Petrograd i a Geòrgia, que esdevingué independent el maig de 1918 arran del Tractat de Brest-Litovsk, obtenint un escó en l'Assemblea Constituent de la República Democràtica de Geòrgia i una plaça acadèmica a la nova universitat de Tiflis. Però a partir de 1921 la nova república fou ocupada militarment per l'Exèrcit Roig i s'integrà forçosament en la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). En març de 1921 es va veure obligat a exiliar-se i tornà a Londres, on continuarà la seva tasca per la independència del seu país. A més de les citades, altres obres seves són Let us be just: an open letter to Liebknecht (1896), Doktriny marksizma: nauka-li eto? (1903), Concentration of Capital: a marxian fallacy (1911), Predtechi internatsionala. Doktriny marksizma (1919), entre d'altres. Varlaam Cherkezishvili va morir el 18 d'agost de 1925 a Londres (Anglaterra).

    ***

    Saverio Merlino

    Saverio Merlino

    - Saverio Merlino:El 15 de setembre de 1856 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) l'advocat i intel·lectual anarquista Francesco Saverio Merlino. En 1875 va descobrir l'anarquisme, esdevenint una figura destacada i influent en el pensament llibertari internacional. En 1878 va defensar com a advocat el grup internacionalista insurreccional, encapçalat per Errico Malatesta i Carlo Cafiero, conegut com la «Banda del Matese» i va aconseguir l'absolució dels acusats. En 1884 el seu compromís polític el va portar a l'exili, com molts altres companys, i es va instal·lar a Anglaterra, realitzar diversos viatges als Estats Units. El juny de 1885, a París, va intentar coordinar l'acció dels grups italians i francesos. Va ser partidari de l'entrada dels anarquistes en les organitzacions obreres i es va oposar a les expropiacions individuals. A començaments de 1891 va participar en el Congrés de Capolago la finalitat del qual era crear un partit anarquista. En 1892 realitzà una gira de conferències arreu dels Estats Units i va fundar dos periòdics, Il Grido degli Oppressi i Solidarity, abans de tornar clandestinament a Itàlia en 1893. El 30 de gener de 1894 va ser detingut a Nàpols i empresonat fins al maig de 1896 per complir antigues penes. Establert definitivament a Roma, durant les eleccions de 1897 va ser partidari d'anar a les votacions, rebutjant la postura tradicional anarquista abstencionista, fet que va provocar una dura polèmica amb Malatesta, que finalment va fer que s'allunyés del pensament anarquista i abracés el socialisme parlamentari. En el seu llibre Formes et essence du socialisme (1898) proposa una interpretació liberal i gradualista del socialisme i del marxisme, que va ser difosa a França per Georges Sorel. En aquesta època va mantenir una intensa correspondència amb Edward Bernstein. Encara que allunyat de les estratègies purament anarquistes, sempre, emperò, va defensar els companys anarquistes perseguits; com ara durant el judici d'Ancona, entre el 21 i el 28 d'abril de 1898, on juntament amb els advocats Pietro Gori i Enrico Ferri, va assumir la defensa dels anarquistes, inclòs Malatesta, inculpats arran dels motins contra l'augment del pa del gener d'aquell any. En 1898 va participar en les eleccions locals de Nàpols en les llistes dels socialistes del Bloc Popular. En 1899 va dirigir la publicació teòrica heterodoxa Rivista crítica del socialismo, juntament amb Sorel i els napolitans Enrico Leone i Arturo Labriola. En aquest mateix any va mantenir una dura polèmica amb Turati. El 29 d'agost de 1900 salvà de la pena de mort l'executor del rei Humbert I d'Itàlia, Gaetano Bresci. També va defensar els companys perseguits durant les ocupacions de fàbriques a Torí i en el procés de l'atemptat del teatre Diana de Milà, entre d'altres. En 1901 es va adherir oficialment al Partit Socialista Italià (PSI) i va defensar la línia reformista però antiparlamentària. En 1907 desil·lusionat de la vida política es va retirar per exercir exclusivament com a misser. Durant els últims anys de sa vida va criticar durament els totalitarismes feixista i comunista. Francesco Saverio Merlino va morir el 30 de juny de 1930 a Roma (Itàlia). Entre les seves obres podem destacar Socialismo o monopolismo? (1887),L'Italie telle qu'elle est (1890),Necessità e basi di un accordo (1892),L'individualismo nell'anarchismo (1893),Pro e contro il socialismo (1897),L'utopia collettivista e la crisi del «socialismo scientifico» (1898), Fascismo e democrazia (1924),Politica e Magistratura dal 1860 ad oggi in Italia (1925), Il problema economico e politico del socialismo (1948, pòstum), Il socialismo senza Marx. Studi e polemiche per una revisione della dottrina socialista (1897-1930) (1974, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

    Retrat de Giuseppe Guidi (1924)

    - Giuseppe Guidi: El 15 de setembre de 1881 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'artista i militant anarquista Giuseppe Guidi, també conegut com Sladacc i Activos. Sos pares foren Mario Guidi, comerciant d'embotits, i Luigia Galeati. Va fer estudis clàssics al Regio Ginnasio (institut) Torricelli de Faenza, però no els acabà per manca de recursos, ja que son pare morí i deixà la família sense recursos. Després d'això, començarà a militar en l'anarquisme, del qual esdevindrà un actiu propagandista. En 1901 es guanyà la vida embalsamant animals. En 1902 la policia emeté un informe on destacava la forta influència que exercia en els seus companys, gràcies a la seva cultura i el seu tarannà exaltat. Exercí càrrecs de responsabilitat en el grup anarquista «Diritto all'Esistenza» (Dret a l'Existència) de Castel Bolognese i publicà articles sobre economia i actualitat en els periòdics L'Agitazione (Roma), L'Avvenire Sociale (Messina) i L'Aurora (Ravenna), fent servir el pseudònim Activos. El juliol de 1902 s'instal·là a Sant Zorç di Noiâr (Friül), contractat en una fàbrica com a electricista. Amb ordre d'expulsió per «sospitós d'anarquista», retornà a Castel Bolognese, però el 7 d'agost de 1904 tornà de bell nou a Trieste, on el 20 de novembre fou detingut per la policia amb un grup de paletes per cantar el revolucionari Inno di Caserio i condemnat amb els seus companys a un mes de presó. Després s'establí a Viena (Àustria), on treballà com a pintor i decorador, alhora que cursà estudis de pintura. Després d'haver venut el seu primer quadre en una exposició a Budapest, participà en el«Saló dels Secessionistes» de Viena. El moviment artístic de la Secessió vienesa exercirà una gran influència en la seva producció artística futura. El novembre de 1905 fou expulsat dels territoris austríacs i retornà a Castel Bolognese amb una ordre d'expulsió per«anarquista». Després d'uns mesos a Milà, on no trobà feina, marxà a París, on, obligat per la fam, realitza cartells publicitaris per a comerços, fires, atraccions infantils i circs eqüestres. Així i tot, aconseguí presentar un quadre al «Saló dels Independents». A finals de 1908 s'instal·là definitivament a Milà, on segons la policia «mantenia una conducta regular i no s'ocupava de política». En aquestaèpoca freqüentà el ceramista de Faenza Pietro Melandri. D'antuvi va fer feina en la fàbrica de brodats i passamaneria de Luigi Mori, i, a partir de 1912, obrí el seu propi estudi de pintor. En 1909 escrigué el llibret de l'opereta de Virgilio Ranzato Velivolo. Entre 1909 i 1915 col·laborà en la revista Per l'Arte. El novembre de 1915, durant la Gran Guerra, s'allistà voluntari en la Creu Roja. Després de la guerra reprendrà el seu ofici de pintor. Abans de l'arribada del feixisme, Benito Mussolini freqüentà sovint ca seva, ja que estava relacionat familiarment: el pare de Giuseppe Guidi era el germà del pare de Rachele Guidi, esposa del futur dictador. En 1925 el prefecte de Milà envià una comunicació al Ministeri de l'Interior on informava de la decisió de suspendre la vigilància que es mantenia a Giuseppe Guidi, ja que des de 1918 feia bondat i només es dedicava a l'art (olis, aiguaforts, gravats, esmalts, etc.) i a fer exaltació pública del moviment feixista. Gabriele d'Annunzio, que l'apreciava, l'encarregà un esmalt sobre coure («Via Crucis») per al seu Il Vittoriale de Gardone Riviera. En 1926 li fou atorgada una plaça com a professor de tècniques de gravat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Milà. Durant els anys del feixisme realitzà nombroses exposicions, inclosa la seva participació en la XVII Biennal d'Art de Venècia de 1930. Giuseppe Guidi va morir el 7 de novembre de 1931 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà "CNT" de l'11 d'octubre de 1953

    Necrològica de Félix Álvarez Fernández apareguda en el periòdic tolosà CNT de l'11 d'octubre de 1953

    - Félix Álvarez Fernández: El 15 de setembre de 1892 neix a Mazarrón (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Álvarez Fernández. Sos pares es deien José Álvarez i Ginesa Fernández. Treballà a la fàbrica Casa Rivière del barri de Can Tunis del barri d'Horta de Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Fijac, on treballà de paleta i milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Trinidad Tudela. FélixÁlvarez Fernández va morir el 13 de setembre de 1953 al seu domicili de Fijac (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Tintino Rasi (1927)

    Tintino Rasi (1927)

    - Tintino Rasi: El 15 de setembre de 1893 neix a Arcole (Vèneto, Itàlia) el poeta futurista i propagandista anarquista Tintino Persio Rasi, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Aurora d'Arcola, Gold O'Bay,Carlo Carli o Tatiano. Després de realitzar els estudis elementals, entrà a treballar a correus i, encara molt jove, començà a militar en el moviment anarquista i en la fracció esquerrana i llibertària del moviment futurista, amb Leda Rafanelli, Gianna Manzini, Mario Carli, Dante Carnesecchi i Giovanni Governato, entre d'altres. En 1914 fou destinat de carter a Gènova, alhora que la policia el fitxà com a «anarquista convenientment vigilat». Participà activament en les activitats del moviment, prenent la paraula en reunions i col·laborant en la premsa llibertària, especialment en Il Libertario. En 1917 fou traslladat a Iglesias (Sardenya), on continuà la militància. Instal·lat a Cagliari, va col·laborar, sota el pseudònim Aurora d'Arcola, en el periòdic socialista Il Risveglio dell'Isola i esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball local. El gener de 1918 un informe policíac cita que, amb Alberto Silicani, intentà constituir un grup anarquista. Cridat a files, fou llicenciat el novembre de 1918. El març de 1919 tornà a Arcole i durant tot el període del «Biennio Rosso» (Bienni Roig) participà en les lluites obreres i en l'organització de nombroses reunions i conferències. El juny de 1919 a Santo Stefano Magra, durant una d'aquestes conferències, un carrabiner caigué mort i un altre fou ferit de gravetat; denunciat com a responsable dels fets, decidí fugir cap a l'estranger. El juny de 1920 retornà i, finalment, fou absolt d'aquesta acusació. Durant les anys següents, s'establí a Grosseto, a Pisa i a Milà, sempre continuant amb la seva militància. En 1921, a La Spezia, juntament amb Renzo Ferrari (Renzo Novatore) i Giovanni Battista Governato, redactà la revista anarcoindividualista d'art i de pensament futuristes Vertice, i l'any següent a Pisa, amb Renato Siglich (Souvarine), la revista Anarchismo. A partir de 1922 residí a Clivio i es dedicà a la distribució del periòdic de l'escola racionalista local. Sempre estretament vigilat, a començaments de 1923 la policia li perd el rastre, i aprofità per emigrar d'antuvi a Niça i després a la regió parisenca. A la capital francesa dirigí nombroses publicacions dels exiliats llibertaris italians, com ara La Rivendicazione (1923-1925), el gerent de la qual fou Émile Louis Soustelle; La Nostra Polemicha (1925), on polemitzà durament amb els companys enquadrats en la Legió garibaldina de Riccioni Garibaldi --que després se sabrà que era un infiltrat de la policia--;La Quale (1926) o Veglia. En aquests anys va fer feina a la impremta «La Fraternelle» de Sébastien Faure. També fou redactor de la secció italiana de la publicació parisenca La Revue Internationale Anarchiste (1924-1925), amb Ugo Fedeli i Virgilio Gozzoli, i, amb els mateixos, de La Tempra (1915-1926). Sota el pseudònim Gold O'Bay, col·laborà en el periòdic londinenc Il Comento, on reclamà«el dret a defensar-se i a matar feixistes». Segons un informe de la policia política italiana, en 1927 va establir contacte amb el grup de l'il·legalista anarquista Sante Pollastro (o Pollastri) i s'hauria encarregat de recaptar els productes dels robatoris. En 1928 participà en una polèmica amb Nino Napolitano, que havia acusat Renato Siglich de ser un confident de la policia francesa, mentre que aquestúltim acusà Napolitano d'haver malversat 200.000 francs remesos a Rasi pel grup de Pollastro per fer propaganda. A començaments dels anys trenta s'establí a Suïssa, on, sota el pseudònim Tatiano, col·laborà en L'Adunata dei Refrattari. En 1935 actuà a Saint-Michel-sur-Orge. Entre el 20 i el 21 de juny de 1936 a París participà en la Conferència Internacional pel Dret d'Asil, on assistiren, entre d'altres, Sébastien Faure, Camillo Berneri, Onofrio Gilioli, Umberto Marzocchi i Leonida Mastrodicasa. Des del començament de la Guerra Civil espanyola, formà part del parisenc Comitè d'Ajuda a Espanya, país al qual marxà uns mesos durant la primavera de 1937 i on lluità contra les tropes franquistes formant part del grup de Carlo Rosselli de la Columna Ascaso. Com que estava constantment vigilat per agents de la policia feixista i sovint era detingut, decidí en 1938 emigrar als Estats Units i s'instal·là a Filadèlfia. Als EUA col·laborà durant els anys bèl·lics, sota el pseudònim Carlo Carli, en la revista antifeixista Chanteclair, editada a Nova York entre 1942 i 1945, on també col·laborava Virgilio Gozzoli, i on defensà el suport dels aliats en la guerra contra el feixisme. Sa companya fou Ave Fossati, amb qui tingué una única filla, Superna Rasi (1923-1980), també militant anarquista. Tintino Rasi va morir el 8 de juliol de 1963 a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA).

    ***

    Mario Angeloni

    Mario Angeloni

    - Mario Angeloni: El 15 de setembre de 1896 neix a Perusa (Úmbria, Itàlia) l'advocat, polític republicà, maçó i simpatitzant llibertari Mario Angeloni. Era fill d'un família de tradició republicana i lliurepensadora i sos pares es deien Publio Angeloni, advocat, i Elvira Cerboni. En 1915 es presentà com a voluntari a la Gran Guerra, com a sotstinent de cavalleria, d'on sortí mutilat i amb una medalla de plata al valor militar obtinguda en 1917 a la Batalla de Caporetto (actualment Kobarid, Goriziano, Eslovènia). Doctor en Dret i prestigiós jurista, exercí a Vaglio (Basilicata, Itàlia) i a Carrara (Toscana, Itàlia), i fou advocat del Tribunal de Cassació de Roma (Itàlia) i un dels organitzadors de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre 1919 i 1921 fou víctima de diferents atacs d'escamots feixistes. Formà part d'una lògia maçònica, amb Bruno Bellucci i Mariano Guardabassi, entre d'altres. En 1921 es casa amb Giaele Franchini, filla de l'advocat Enrico Franchini, republicà iúltim alcalde de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) abans de l'arribada del feixisme. Militant del Partit Republicà Italià (PRI), en 1924 creà, amb Randolfo Pacciardi i Gigino Battisti, l'associació clandestina «Italia Libera», encarregant-se de l'edició de La Libera Parola. El gener de 1925 va ser denunciat per les autoritats feixistes, però va ser absolt en el judici. Detingut el 26 de novembre de 1926, va ser tancat a la presó d'Ucciardone de Palerm (Sicília). Posteriorment el règim feixista el confinà a l'illa de Lipari i després a Ustica (Sicília); un cop lliure, va ser novament detingut, jutjat per«complot contra l'Estat feixista» i condemnat a tres anys de deportació a l'illa de Ponça, fins que va ser agraciat amb una amnistia concedida als«herois condecorats» i alliberat l'agost de 1928. Després d'una estada a Roma amb son pare, l'hivern de 1928 es traslladà a Cesena, on reprengué la seva professió d'advocat i les activitats clandestines, sempre vigilat per la policia feixista. L'abril de 1932 passà una temporada al llac de Garda (Llombardia, Itàlia) i d'aquí, amb el suport de Gigino Battisti, passà a Suïssa, on es relacionà amb exiliats italians. Després d'un temps a Lugano (Ticino, Itàlia), amb Egidio Reale i Randolfo Pacciardi, i a Zuric (Zuric, Suïssa), amb Fernando Schiavetti, en 1932 es refugià, amb Gigino Battisti, a França. El maig d'aquest any prengué part en l'organització del VII Congrés de la LIDU i entre novembre de 1935 i febrer de 1934 fou secretari general d'aquesta organització. A París, amb sa companya i sos dos infants, es relacionà amb grups antifeixistes i freqüentà els germans Carlo i Nello Rosselli. També mantingué una estreta correspondència amb Randolfo Pacciardi. Per guanyar-se la vida treballà en una companyia d'assegurances fins que va ser acomiadat per pressions de l'escriptor feixista Léon Daudet. Durant el seu exili ocupà la secretaria de la Secció de París del PRI i entre febrer de 1935 i juliol de 1936 fou secretari nacional, amb Cipriano Facchinetti, d'aquest partit. En 1935 entrà a formar part del Moviment d'Acció Combatent (MAC), d'antics combatents de la guerra del 1914 al 1918, i en la Lliga d'Antics Combatents Pacifistes (LACP) creats a França. També fou membre de les lògies «Italia Nuova» i«1793» del Gran Orient de França. L'octubre de 1935 participà en el congrés de Brussel·les (Bèlgica) organitzat per comunistes i socialistes contra la guerra a Etiòpia. En aquests anys es relacionà amb destacats intel·lectuals esquerrans, com ara els germans Rosselli, Fausto Nitti, Ferruccio Parri, Antonio Gramsci, Camillo Berberi i Eugenio Chiesa. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 a Espanya vingué a lluitar com a voluntari, juntament amb Felice Vischioni i Enzo Fantozzi, i s'allistà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la qual va ser un dels seus fundadors amb l'anarquista Camillo Berneri i el socialista Carlo Rosselli, i de la qual, finalment, dirigí una companyia de metralladores. Sa companya enrolà com a infermera. Greument ferit el 28 d'agost de 1936 en els combats de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), va ser traslladat a un hospital de campanya de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya)–algunes fonts citen Sariñena (Osca, Aragó, Espanya)– on morí el mateix dia. Va ser enterrat l'1 de setembre a Barcelona i les seves exèquies al cementiri de Montjuïc, a les quals acudí el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover i altres autoritats, foren una gran manifestació de dol. Quan es conegué la notícia de la seva mort al seu poble natal, nombrosos estudiants de la localitat es manifestaren contra el feixisme, donant lloc a una forta repressió. En 1944 Randolfo Pacciardi publicà el fullet biogràfic Mario Angeloni. En 1956, en ocasió del vigèsim aniversari de la Guerra Civil espanyola, se li va atorgà la Medalla d'Or a la Memòria. El seu arxiu privat es troba dipositat a l'Institut per la Història d'Úmbria Contemporània de Perusa, on d'aquesta ciutat porta el seu nom.

    Mario Angeloni (1896-1936)

    ***

    Necrològica d'Ángel Galindo Urrea apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de maig de 1987

    Necrològica d'Ángel Galindo Urrea apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de maig de 1987

    -Ángel Galindo Urrea: El 15 de setembre de 1902 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ángel Galindo Urrea. En 1929 s'instal·là a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es casà amb Pilar Ibáñez. Durant la guerra civil participà amb tota sa família en la col·lectivitat agrícola d'Esplucs. L'agost de 1937, quan la repressió comunista contra les col·lectivitats, va ser detingut per tropes de la 27 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i empresonat a Casp i a Barbastre. Amb el triomf franquista passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. A partir de 1944 fou un dels fundadors de la Federació Local d'Aush de la CNT. Ángel Galindo Urrea va morir el 2 de gener de 1987 a Aush (Gascunya, Occitània).

    ***

    Necrològica de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de juny de 1993

    Necrològica de Francisco Lozano Pensador apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de juny de 1993

    - Francisco Lozano Pensador: El 15 de setembre de 1903 neix a València (València, País Valencià) l'anarcosindicalista Francisco Lozano Pensador. Es va instal·lar amb sa companya, Isabel Pina, son fill i sa filla a Orà (Algèria). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 retornà a la Península amb sa família per a lluitar contra el feixisme. Quan la victòria franquista era un fet, embarcà de bell nou sa família cap a Orà. En 1939, al final de la guerra, va ser apressat al port d'Alacant (Alacantí, País Valencià) i empresonat nombrosos anys. Un cop lliure passà a França. Francisco Lozano Pensador va morir el 28 de gener de 1993 a Agde (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Valeriano Gordo Pulido

    Valeriano Gordo Pulido

    - Valeriano Gordo Pulido: El 15 de setembre de 1908 neix a Montehermoso (Càceres, Extremadura, Espanya) el militar anarquista Valeriano Gordo Pulido. Destinat com a sergent d'Infanteria a la caserna de les Drassanes de Barcelona (Catalunya), entrà en contacte amb el grup anarquista «Nosotros», un dels grups del Comitè de Defensa de la ciutat. Quan el cop militar feixista de 1936, amb el Comitè de Defensa, coordinà el 19 i el 20 de juliol l'assalt de la seva caserna, on, després d'haver tancat tots els oficials dins del quarter, obrí les portes de l'edifici militar als Grups de Defesa Confederal de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Sufocada la rebel·lió militar, s'enrolà en la «Columna Sud-Ebre», comandada per Antonio Ortíz Ramírez, on, destinada al front d'Aragó, va ser responsable de bateria d'artilleria de la columna i, amb Manuel Martínez, de la secció establerta a Lécera (Saragossa, Aragó, Espanya). Amb la militarització de les milícies, va ser nomenat capità en cap de la Secció d'Informació de la XXV Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola, i, després de la dissolució del Consell d'Aragó i de la destitució d'Antonio Ortíz Ramírez, de la XXIV Divisió. L'estiu de 1938, arran dels rumors d'un possible assassinat a mans estalinistes d'Ortiz i dels seus homes de confiança, passà a França durant la nit del 5 de juliol, juntament amb Joaquín Ascaso Budría, Antonio Ortíz Ramírez, Alfonso Domínguez Navasal, Emilio Mañez Zaragoza, Martín Terrer Andrés, Jacinto Santaflorentina López de Oñáte i Ramón Negre Bas. Tots van ser interrogats per la II Oficina a Foix i a Baiona abans d'assignar-lis la residència en diferents poblacions en espera que el govern republicà espanyol demanés les seves extradicions per deserció. A Valeriano Gordo se li va assignar la residència a Garait (Llemosí, Occitània), on el setembre va desaparèixer. Aconseguí embarcar-se cap a Amèrica i s'instal·là d'antuvi a Bolívia i després a Veneçuela. En els anys cinquanta retrobà a Caracas (Veneçuela) els seus antics companys Antonio Ortiz i Joaquín Ascaso, amb els quals va formar en la dècada dels cinquanta el grup anarquista«Fuerza Única». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Valeriano Gordo Pulido (1908-?)

    ***

    Necrològica de Cayetano Franco Ortiz apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 13 d'octubre de 1974

    Necrològica de Cayetano Franco Ortiz apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 13 d'octubre de 1974

    - Cayetano Franco Ortiz: El 15 de setembre de 1909 neix a Laroya (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cayetano Isidoro Franco Ortiz. Sos pares es deien José Franco i María del Carmen Ortiz. Emigrat a Catalunya, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 s'integrà com a milicià en la «Columna Durruti» i va ser greument ferit al front. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i s'instal·là a Narbona, on milità en la Federació Local d'aquesta població de la CNT. Formà part del grup artístic«Cultura y Solidaridad», que participava en les gales organitzades pel moviment llibertari. Sa companya fou María Cano. Malalt, Cayetano Franco Ortiz va morir el 27 d'abril de 1974 al Centre Hospitalari Hôtel-Dieu de Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat dos dies després.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Com ja és tradició a Cas Concos des Cavaller, enguany hi haurà un combat de picat, el proper 15 de setembre. Serà al Camp de Futbol, en haver acabat el concurs de cans d'atura, i hi prendran part Maribel Servera "Servereta", Miquel Servera "Boireta", Miquel Estelrich "Pagès" i Mateu "Xurí".

     


    0 0

        L'autèntica ''mà d'obra barata xinesa''
     
          Els 40.000 economistes ''occidentals'' (''occidentals'', és a dir, al servei de les Corporacions capitalistes) han enlairat l'eterna cantinela (la cançó de l'enfadós) sobre ''la mà d'obra barata xinesa'' com a teoria principal per explicar el gran creixement econòmic de la Xina actual.
        Segons aquesta teoria, s'ha d'entendre que els països que tenen molta ''mà d'obra barata'' estan en condicions de fer un gran desplegament econòmic. Però, vaja!, ara resulta que de ''la mà d'obra barata andalusa'' no se'n deriva cap revolució industrial. I el mateix s'esdevé amb la major part de països que, malhauradament, tenen el patiment d'una abundant ''mà d'obra barata''.
     

        Aclarint la cosa: La Xina d'En Mao (1945-1978) tenia un creixement econòmic modest i desproporcionat.
    Però, a partir de 1978, amb la nova política econòmica d'En Deng Xiaoping, la Xina encetava un desplegament tan accelerat com mai se'n havia donat a la història de la humanitat.
       Tot llevant la bena: Des de principi de segle, la Xina és, de molt, la primera potència industrial del món.
       Tot llevant la bena: Són el milions d'enginyers xinesos (proporció de 6 a 1 respecte als ianquis), i els milions de científics l'autèntica mà d'obra barata xinesa; així com, els economistes xinesos.
       Tot llevant la bena: Ha sigut el Partit Comunista Xinès i el sistema comunista els que han fet possible la gran odisea. 
     
         Com dic sovint, el 2021 (el centenari del PCX) el món reconeixerà la realitat de la civilització  xinesa contemporània. 
     
        Els 40.000 estan perduts. No poden evitar l'embat que s'esdeve d'Internet. No poden impedir que centenars i centenars de videos mostrin la realitat de l'esplendor tecnològic de la Xina. Ací en teniu una mostra del You Tube. Salut!
      
    10:11S'ESTÀ REPRODUINT

    0 0

    Narrativa insular - Avançaments editorials – Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


    Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


    De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)



    0 0

    [16/09] «El Derecho a la Vida» - Detenció de Michel - «L'Aurora» - Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba - Bomba a Wall Street - Afer Amakasu - «La Escuela y la Revolución» - Concert de De André - Perrier - Capra - Flores Magón - García Giner - Campos Lima - Bottero - Subirats - Aparicio - Martín Angulo - Davidson - Gambon - Pisacane - Catineau - Montels - Ito - Osugi - Suárez Duque - Barberà - Giroud - Fornasari - Sales - Santandrea

    Anarcoefemèrides del 16 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera d'"El Derecho a la Vida"

    Capçalera d'El Derecho a la Vida

    - Surt El Derecho a la Vida: El 16 de setembre de 1893 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número de la publicacióEl Derecho a la Vida. Periódico anarquista. Es publicaren de manera irregular 35 números, l'últim l'abril de 1897. Una segona sèrie, de la qual sortiren 17 números, s'edità entre octubre de 1898 i agost de 1900.

    ***

    Gilbert-Martin: «La citoyenne Louise Michel» ("Le Don Quichotte", 5 de maig de 1882)

    Gilbert-Martin:«La citoyenne Louise Michel» (Le Don Quichotte, 5 de maig de 1882)

    - Detenció de Louise Michel: El 16 de setembre de 1897 Louise Michel, després d'una gira de conferències per França i per Bèlgica en companyia de Charlotte Vauvelle i de Sébastien Faure, és detinguda a Brussel·les (Bèlgica) i expulsada d'aquest país.

    ***

    Capçalera de "L'Aurora"

    Capçalera de L'Aurora

    - Surt L'Aurora: El 16 de setembre de 1899 surt a Paterson (New Jersey, EUA) el primer número de la publicació bimensual en llengua italiana L'Aurora. Periodico anarchico. Editat pel Cercle de Propaganda Llibertària, encapçalat per Giuseppe Ciancabilla, era l'òrgan d'expressió del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista italoamericà. Entre octubre de 1899 i gener de 1900 es publicà a West Hoboken (New Jersey, EUA), entre setembre i novembre de 1900 una nova sèrie a Yohoghany (Pennsilvània, EUA) i entre desembre de 1900 i desembre de 1901 a Spring Valley (Illinois, EUA). A partir del gener de 1900 portà el subtítol «L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos». L'últim número és el del 14 de desembre de 1901 i en total sortiren 76 números (16 de la primera sèrie i 60 de la segona).

    ***

    Pamflet de convocatòria de l'acte

    Pamflet de convocatòria de l'acte

    - Solidaritat amb els vaguistes de Piombino i d'Elba: Entre el 16 i el 17 de setembre de 1911 se celebren a la Casa del Poble de Ginebra (Ginebra, Suïssa) dues jornades de solidaritat amb el treballadors toscans (del mar, dels alts forns i de la mineria) de Piombino i de l'illa d'Elba, que aleshores portaven més de 70 dies de vaga. Aquestes jornades van ser organitzades per la Federació dels Sindicats Obrers, pel Sindicat de Paletes i de Peons, pel Sindicat de Pintors i Guixaires, per la Secció Socialista, pel Grup d'«Il Risveglio», pel Grup dels «Senza Patria» i pel Grup Racionalista. Els actes començaren el 16 de setembre amb una gran míting de solidaritat on intervingueren el propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Alceste De Ambris i diversos oradors suïssos. La segona jornada consistí en una gran festa amb ball, tómbola i sessió teatral, amb la representació dels drames Triste carnevale i I Senza Patria, aquest últim de Pietro Gori.

    ***

    Bomba a Wall Street

    Bomba a Wall Street

    - Bomba a Wall Street: El 16 de setembre de 1920, a les 12.01 hores del migdia, una calessa-bomba (45 quilos de dinamita i 230 de metralla) explota a la part exterior de l'edifici de John Pierpont Morgan Company, en ple districte financer de Wall Street de Nova York (Nova York, EUA), matant 38 persones, ferint més de dues-centes i causants unes pèrdues econòmiques de més de dos milions de dòlars a causa de la destrucció de les oficines del magnat banquer i financer pel foc derivat de l'explosió. El atemptat, el més gran de la història dels EUA fins aleshores, és obra de l'immigrant anarquista italià Mario Buda, seguidor de les idees de «propaganda pel fet» de Luigi Galleani, en venjança pel processament dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Aquesta bomba va causar un gran pànic entre les autoritats i van originar una gran campanya contra el Terror Roig i la «gran conspiració anarquista» per enderrocar el govern, que va enfortir les estratègies repressives i inconstitucionals de J. Edgar Hoover de l'FBI i del procurador general de la República A. Mitchell Palmer, i van implicar la deportació de centenars de militants anarquistes i de 10.000 immigrants«radicals» a l'estranger, especialment a Rússia. L'American Civil Liberties Union (Unió Americana de les Llibertats Civils) va ser creada per frenar els abusos estatals que es van escampar a tota la ciutadania nord-americana arran d'aquest fet. Els efectes de l'explosió encara avui en dia es podem comprovar a l'edifici de la Morgan Company.

    ***

    Pàgina del periòdic "Mainichi Shimbun" sobre l'"Afer Amakasu"

    Pàgina del periòdic Mainichi Shimbun sobre l'"Afer Amakasu"

    - Afer Amakasu: El 16 de setembre de 1923 a Tòquio (Japó), aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi, la seva companya, la militant anarcofeminista Noe Ito, i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, són detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de Kempeitai (policia militar de l'Exèrcit Imperial japonès) de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu. Vint dies després van ser trobats els seus cossos putrefactes. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Les protestes que s'originaren, nacionals i internacionals, van obligar el govern japonès a aparentar el desig d'aplicar justícia pel crim. Amakasu --que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del seu districte militar de Tòquio-- fou jutjat i condemnat a 10 anys de presó, però uns mesos més tard fou alliberat. La mort d'Osugi, de sa companya i del seu nebot no fou un fet aïllat. El terratrèmol --que malgrat només va durar 30 segons segà la vida de 100.000 persones, de les quals 40.000 foren cremades per l'exèrcit; altres 43.000 en van ser donades per desaparegudes, el 54 per cent dels habitatges s'ensorraren i 700.000 cases es calaren foc-- fou considerat com a una oportunitat única per les autoritats nipones i l'explotaren exhaustivament. Immediatament després del terratrèmol els sicaris de la policia van difondre els rumors que atribuïen als revolucionaris anarquistes i als coreans --els sempiterns lumpenproletariats del Japó-- l'esclat de bombes, l'emmetzinament dels pous, els incendis de les cases, els assassinats, els robatoris, etc., amb la finalitat d'aprofitar el desastre per enderrocar l'Imperi. La provocació va tenir un terreny fèrtil entre la psicosi creada per la tragèdia sísmica en la població i organitzacions paramilitars com «Sociedad Nova» i «Associació d'Excombatents» es van fer les ames de les ciutats i van cometre tota casta d'excessos contra els militants de l'esquerra revolucionària nipona. Molts domicilis d'anarquistes van ser violats i els seus residents detinguts i salvatgement torturats. Harisana, secretari de Yun Rodo Kumai, organització obrera anarquista de la barriada de Kumaido, i 10 militants més, foren detinguts i portats a la comissaria del barri i assassinats a cops de sabre, juntament amb un grup de coreans, i després incinerats; fets semblants van esdevenir a totes les comissaries i recintes habilitats per les organitzacions reaccionàries, desconeixent-se el nombre d'assassinats durant aquesta crisi. Un anys després, el setembre de 1924, un grup anarquista anomenat Girochin Sha (Societat de la Guillotina) va realitzar dos atemptats contra la vida del general Masatarô Fukuda, responsable directe de l'assassinat d'Osugi: Kyûtarô Wada, company d'Osugi, va disparar contra Fukuda, però només el va ferir, i poc després la casa del general fou bombardejada, però ell no hi era en aquell moment. En 1969 el director de cinema japonès Yoshishige Yoshida estrenà la pel·lícula Erosu purasu Gyakusatsu (Eros + Massacre) sobre l'«Afer Amakasu».

    ***

    Ressenya de la conferència publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 17 de setembre de 1937

    Ressenya de la conferència publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 17 de setembre de 1937

    - Conferència «La Escuela y la Revolución»: El 16 de setembre de 1937 el pedagog llibertari Joan Puig Elias pronuncia al saló d'actes del Casal de Cultura de Barcelona la conferència «La Escuela y la Revolución». En aquesta exposició el ponent dissertà sobre els ideals i les realitzacions de l'Escola Nova i del Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU) que presidia des del començament de la guerra civil. Aquesta conferència tingué molta repercussió en l'àmbit pedagògic.

    ***

    Cartell del concert

    Cartell del concert

    - Concert de Fabrizio De André: El 16 de setembre de 1975 se celebra a l'Stadio Comunale de Liorna (Toscana, Itàlia) un concert del cantautor anarquista Fabrizio De André, acompanyat pel grup New Trolls, amb la finalitat de recaptar fons per a la creació d'un Circuit de Cultura Alternativa al marge de la«cultura comercial del poder». L'acte, que va ser enregistrat per TV Libera, comptava amb el suport de la Radio TV Libera, el Circolo Culturale «La Comune» de Liorna i la Federació Giovanile Socialista (FGS) de Liorna.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jules Perrier (ca. 1871)

    Jules Perrier (ca. 1871)

    - Jules Perrier: El 16 de setembre de 1837 neix a Ars-en-Ré (Poitou-Charentes, França) el communard anarquista, i gran col·leccionista d'objectes referents a la història de la Comuna de París, Jules-Élie-Volci Perrier, citat a vegades com Jules Périer, i també conegut com Noley o Nolet. Era fill d'un peó de camins encarregat del manteniment i la reparació dels dics de l'Illa de Ré (Poitou-Charentes, França) i d'una pagesa. Ja adult, s'associà amb Théodore Alfred Gérain, persona acabalada del seu poble, per obrir a París un magatzem de novetats, però el comerç el 8 de maig de 1869 va fer fallida. Posteriorment obrí un altre magatzem al carrer Turbigo de París, alhora que prengué part en l'agitació republicana. En 1870, durant el Setge de París, fou capità d'Indumentària del 230è Batalló de la Guàrdia Nacional, càrrec que conservà després de la proclamació de la Comuna de París, i membre del Comitè de Vigilància del XI Districte parisenc. Fervent partidari de la Comuna, realitzà reunions públiques a casa seva i en maig de 1871 prengué part en els combats contra les tropes reaccionàries de Versalles. En aquestaèpoca freqüentà Félix Pyat, Marc-Amédée Gromier i Louis Brunereau. Després de la «Setmana Sagnant», aconseguí fugir de la repressió i s'amagà durant uns mesos abans de fugir l'agost de 1871, proveït de documentació falsa, cap a Suïssa. El 20 de juny de 1874 va ser condemnat en absència pel IV Consell de Guerra als communards a la deportació perpètua en recinte fortificat per «fets insurreccionals». A Ginebra (Ginebra, Suïssa), obrí un comerç de teixits i, després, una botiga («Au bon Marché») especialitzada en el dol. Freqüentà altres proscrits de la Comuna i sobretot es relacionà amb destacats anarquistes, com araÉlisée Reclus, Charles Ferdinand Gambon o Max Nettlau, i exiliats espanyols (José Antonio Sáez, Antonio de la Calle, etc.). Participà en el tradicional banquet d'aniversari de la Comuna del 18 de març i no dubtà, com Charles Perron, a ajudar els anarquistes necessitats (Weill, Bernard, Petraroja, Stoianov, Galleani, etc.), procurant-los allotjament, i a proporcionar els mitjans necessaris per organitzar reunions al Café du Rhône. Durant tots aquests anys, col·leccionà tot el que trobà referent a la Comuna (llibres, periòdics, fotografies, quadres, caricatures polítiques, correspondències, etc.). Després de la Llei d'amnistia de 1880, que autoritzava el retorn dels communards a França, continuà a Suïssa, on els seus negocis prosperaven, encara que retornà regularment a veure sa família a Ars-en-Ré. En una d'aquestes estades coincidí amb Élisée Reclus que passava unes vacances amb el gravador anarquista William Barbotin, i tots tres, amb altres persones, es reunien al Café du Commerce del port d'Ars-en-Ré. A la mort en 1889 de Félix Pyat, fou, amb Eugène Protot i Pierre Martin, el seu executor testamentari. L'1 de maig de 1892 signà, amb Léon Berchtold, Charles Perron, Nicolas Joukovsky i altres, una crida proposant, en la manifestació del Primer de Maig, adjuntar a la reivindicació de les vuit hores la del desarmament, com havia establer el congrés de 1891 de la II Internacional. En 1892 ajudà els companys de la Chaux-de-Fonds (Neuchâtel, Suïssa) a pagar una forta multa, a més de subvencionar el periòdic ginebrí L'Avenir (1893-1894). En 1902 l'historiador anarquista Max Nettlau li proposà crear el «Museu de la Revolució Social establert per la Comuna Lliure de París», però, encara que estava disposat a finançar el projecte, finalment va ser abandonat i una part de la seva col·lecció de llibres, periòdics i fotos de revolucionaris van ser donats, aconsellat per Nettlau, a la Biblioteca de Ginebra. Malalt, hagué de tancar el seu comerç en 1904. Jules Perrier va morir poc després, el 29 de novembre de 1904, al seu domicili del carrer dels Terreaux-du-Temple de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Un edifici que havia restaurat a la plaça de la Chapelle d'Ars-en-Ré, i on havia reunit nombroses pintures i objectes de tota casta d'amics anarquistes (Gustave Courbet, Jean-Baptiste Corot, William Barbotin, Ferdinand Hodler, Léon Gaud, Jules Gaud, Pierre Pignolat, Louis Rheiner, Ernest Pichio, Gaillard, Jean-Baptiste Noro, etc.), fou llegat a l'Ajuntament d'Ars-en-Ré i transformat en museu després de la seva mort. El 2 d'octubre de 1907 les seves cendres van ser dipositades d'amagat en una urna cinerària al museu, que s'inaugurà oficialment l'agost de 1908, dirigit per William Barbotin. Malauradament, amb el pas del temps l'ajuntament desatendí el museu i aquest es degradà (les peces van anar desapareixent progressivament), fet que s'accentuà durant la II Guerra Mundial amb els trets de la  bateria d'artilleria alemanya Karola. Finalment, el setembre de 1952, les obres d'art que quedaven va ser disseminades i subhastades públicament; l'immoble fou venut el desembre de 1955. Les cendres de Jules Perrier van ser traslladades a una tomba del cementiri d'Ars-en-Ré. El 30 de març de 2008 nombroses fotos de communards, procedents de la seva famosa col·lecció, van ser venudes a Maçôn (Borgonya, França) en pública subhasta. En 2013 Didier Jung publicà l'assaig biogràfic Les anarchistes de l'île de Ré. Reclus, Barbotin, Perrier et Cie.

    Jules Perrier (1837-1904)

    ***

    Giovanni Capra (1897)

    Giovanni Capra (1897)

    - Giovanni Capra: El 16 de setembre de 1865 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Giovanni Capra, conegut com Cita i É Budgè. Sos pares es deien Enrico Capra i Lia Pirazzini. Era fill d'una família partidària de la unificació italiana, seguidora de Giuseppe Garibaldi i que participà activament en el moviment del «Risorgimento» (Ressorgiment). De jove va ser trompetista en una banda militar i de tornada a Castel Bolognese s'integrà en la botiga que regentava sa família, la qual podia vendre els monopolis de sal i tabacs. Quan es desencadenà en 1897 la guerra greco-turca, que esclatà a causa de la insurrecció de Creta contra l'Imperi Turc, es presentà voluntari. A Itàlia, des dels primers moments del conflicte, es va desenvolupar un gran moviment pro hel·lènic, centrat en l'enviament de suports i en l'enrolament de voluntaris. Els més actius en aquest moviment de solidaritat van ser els republicans, amb el suport dels socialistes, però també s'involucraren anarquistes partidaris de l'acció, sobretot a partir de la crida a favor de la intervenció que va fer el destacat anarquista garibaldí Amilcare Cipriani. Aquest formà una unitat militar («Legió Cipriani») sota el seu comandament, que va ser criticada per Errico Malatesta, contrari a la participació d'anarquistes en l'empresa i que publicà un seguit d'articles al respecte en el periòdic L'Agitazione. A Castel Bolognese es creà un comitè, format en gran part per veterans garibaldins, que promogué una expedició de voluntaris. Aquest grup, amb altres voluntaris de Romanya, en el qual només hi havia dos anarquistes (Giovanni Capra i Antonio Raccagna), aconseguí arribar a Grècia l'abril de 1897 i s'integrà amb els «Camises Roges» de Ricciotti Garibaldi, enquadrant-se en el I Batalló sota el comandament de l'oficial garibaldí Luciano Mereu. En absència d'aquest, Amilcare Cipriani, que havia dissolt la seva unitat i s'havia integrat en els«Camises Roges», i el seu grup participà el 17 de maig de 1897 en la batalla de Domokos (Tessàlia, Grècia). Al final de la batalla, durant la qual els voluntaris italians resistiren durant hores l'assalt de les forces enemigues aclaparadores, aquestes s'hagueren de retirar per ordre del comandament grec i per l'exhauriment de les municions. Giovanni Capra va ser un dels primers morts d'aquella batalla. També morí un altre jove de Castel Bolognese, Ugo Silvestrini. Mai no es pogueren trobar els cossos dels difunts, que van ser enterrats pels turcs en una fossa comuna. La notícia de la seva mort causà una gran emoció en tota la família socialista i el diumenge següent, 25 de maig, es va fer un solemne homenatge a Castel Bolognese als seus dos veïns finats, en el qual participà gent de tota Romanya. El 22 de maig de 1902 s'inaugurà al cementiri municipal de Castel Bolognese un monument en honor dels dos caiguts per iniciativa del«Comitè Pro Civilització», portaveu oficial de diputat republicà Ettore Socci. Els anarquistes, que havien participat en la commemoració de 1897 amb un discurs de Bosi, aquesta vegada van difondre un manifest, que va ser immediatament segrestat, on explicaven la seva negativa a participar en la cerimònia en considerar aquesta com «essencialment patriòtica».

    Giovanni Capra (1865-1897)

    ***

    Ricardo Flores Magón

    Ricardo Flores Magón

    - Ricardo Flores Magón: El 16 de setembre de 1873 neix a San Antonio Eloxochitlán (Teotlitán del Camino, Oaxaca, Mèxic) el periodista, escriptor, dramaturg i militant anarquista Cipriano Ricardo Flores Magón. Fill d'una família humil de tradició liberal juarista; sos va pares van ser Margarita Magón, d'origen mestís (pare espanyol i mare indígena), i Teodoro Flores, un indígena nahua pur que va combatre en la Guerra d'Intervenció Nord-americana (1846-1848) i en les files de l'exèrcit liberal de Benito Juárez contra els invasors nord-americans durant la Guerra de Reforma (1857-1868) i més tard s'aixecà en armes contra l'Imperi de Maximilià a la Sierra de Juárez (1864-1867). Els primers anys de sa vida de Ricardo Flores Magón van transcórrer a l'Estat d'Oaxaca, on va conviure amb indígenes de la Sierra Mazateca, on son pare era considerat tata (cap) per la seva experiència; d'ell va rebre les ensenyances sobre el pensament indígena que contenia principis d'un comunisme llibertari autòcton, senzill, just, equitatiu, sense imposicions ni tiranies, que més tard delinearia amb la lectura dels pensadors anarquistes. Amb vuit anys va emigrar amb sa família a la Ciutat de Mèxic en busca de millors condicions de vida, on va fer estudis a l'Escola Nacional Preparatòria i va començar la carrera d'advocat a l'Escola Superior de Jurisprudència, la qual no va concloure. En 1893 va participar en els disturbis estudiantils en contra de la tercera reelecció a la presidència de Mèxic del general Porfirio Díaz, i aquest mateix any va començar a col·laborar com a periodista en la publicació opositora El Demócrata. En 1900, juntament amb so germà Jesús, va fundar el periòdic jurídic Regeneración; un mitjà independent des d'on critiquen la corrupció del sistema judicial del règim dictatorial de Porfirio Díaz, originant d'aquesta manera el seu empresonament. En 1901 va assistir al Primer Congrés de Clubs Liberals a San Luis Potosí, on ataca amb rudesa el govern de Díaz. En conseqüència, el periòdic va ser suprimit i Ricardo Flores Magón va ser novament empresonat. En 1902 pren al seu càrrec la publicació del periòdic satíric antiporfirista El Hijo de El Ahuizote, on col·laborarà José Guadalupe Posada realitzant agudes caricatures crítiques contra el règim de Díaz. El 5 de febrer de 1903 col·loquen al balcó de les oficines del periòdic un gran crespó negre en senyal de dol i la frase «La Constitució ha mort», referint-se a la Constitució de 1857, promulgada també un 5 de febrer. Ricardo Flores Magón va ser detingut un cop més i quan va ser alliberat es va exiliar als Estats Units en 1904. Durant el seu exili nord-americà tornarà a publicar el periòdic Regeneració i en 1905 va participar en la constitució de la Junta Organitzadora del Partit Liberal Mexicà. L'1 de juliol de 1906 va presidir la fundació del Partit Liberal Mexicà (PLM), juntament amb Juan Sarabia, Antonio I. Villarreal, Librado Rivera, Manuel Sarabia, Rosalío Bustamante i Enrique Flores Magón. Entre els postulats del nou partit polític havia idees molt revolucionàries per aquella època, com ara les supressions de la reelecció i de la pena de mort per als presos polítics i comuns, l'obligatorietat de l'ensenyament elemental fins als 14 anys, l'establiment d'un salari mínim, l'expropiació de latifundis i de terres ocioses, així com la regulació i la reducció de les jornades de treball. A començaments de 1908 el periodista John Kenneth Turner va realitzar un viatge a Mèxic motivat per la descripció de la situació social que Flores Magón descrivia i l'entrevistarà a la presó. Durant aquest període entaularà relació amb María Talavera Broussé, qui serà en endavant sa companya sentimental. Francisco I. Madero, que va encapçalar l'aixecament antireeleccionista en 1910, el va convidar a adherir-se al Pla de San Luis per enderrocar Porfirio Díaz, però, Ricardo Flores Magón va rebutjar l'oferiment per considerar que la causa maderista era una rebel·lió burgesa mancada de propostes socials. Per a Flores Magón la revolució política de Madero era insuficient. Considerava que aquesta s'havia d'impulsar juntament amb una revolució econòmica i que calia l'abolició de l'Estat i de la propietat privada. Durant els anys següents va tenir contacte amb els revolucionaris Francisco Villa i Emiliano Zapata sense aliar-se amb ells. Encara que les activitats secretes de la Junta del PLM i la destrucció dels seus arxius en les nombroses violacions policíaques dels locals fan impossible comptar amb evidències, testimonis posteriors afirmen que va existir correspondència entre Flores Magón i Zapata i que fins i tot va haver una invitació perquè la Junta del PLM es traslladés a Morelos on tindria paper i impremta per publicar Regeneració a tot l'àmbit nacional; però malgrat tot això mai no es va concretar. El activisme de Flores Magón en l'exili va servir d'exemple a anarquistes i a socialistes nord-americans, principalment militants del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). El gener de 1911 va organitzar des de Los Ángeles (Califòrnia) una rebel·lió a la Baixa Califòrnia, ben igual que altres insurreccions que des del 1906 es van impulsar per tota la frontera amb els Estats Units per escampar la revolució social a la resta de Mèxic, però les activitats armades del PLM no van aconseguir influir en el conjunt del moviment armat que va esclatar en 1910. Després de la derrota a la Baixa Califòrnia, la Junta Organitzadora encapçalada per Ricardo Flores Magón va continuar les seves activitats a Califòrnia, però aleshores el PLM es va dividir en sorgir un altre grup de tendència moderada i acostat a Madero que es va constituir a la Ciutat de Mèxic, i que va editar la seva pròpia versió de Regeneración i que es va deslligar de la Junta Revolucionària Anarquista de LosÁngeles. En resposta la Junta a Califòrnia va publicar un manifest de trets netament anarquistes. La conquesta del pa de Kropotkin, que els liberals consideraven com a una mena de bíblia anarquista, va servir de base teòrica per a les efímeres comunes revolucionàries durant la Rebel·lió de la Baixa Califòrnia de 1911. Flores Magón va viure als Estats Units dels de 1904, la meitat del temps empresonat, emportat d'una ciutat a altra. En 1918 va publicar, juntament amb Librado Rivera, un manifest dirigit als anarquistes del món, el qual va motivar que ambdós fossin empresonats i sentenciats a 20 anys de presó i a 15 respectivament acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units de«fomentar l'ideal democràtic», ja que aleshores participaven en la Primera Guerra Mundial. Ricardo Flores Magón va ser tancat a la penitenciaria de l'illa McNeil, a l'Estat de Washington. Molt malalt i gairebé cec, va ser traslladat a la presó de Leavenworth (Kansas, EUA) on va morir la nit del 20 al 21 de novembre de 1922. Existeixen tres versions sobre la seva mort: l'oficial diu que va morir d'una angina de pit; la segona, segons el seu company i amic Rivera, afirma que va ser penjat a la cel·la; i la tercera explica que va ser apallissat fins a la mort pels guardians de la presó. El seu cos embalsamat va ser traslladat a Mèxic sota els auspicis del Sindicat de Treballadors Ferroviaris per sepultar-lo. Irònicament, un cop mort, l'Estat contra el que tant va lluitar Flores Magón va començar a reconèixer-lo com al gran precursor de la Revolució mexicana. L'1 de maig de 1945, les seves despulles va ser traslladades a la Rotonda dels Homes Il·lustres de la Ciutat de Mèxic. Ricardo Flores Magón va estudiar les idees i les obres de distingits anarquistes contemporanis (Mikhail Bakunin, Pierre-Joseph Proudhon, Élisée Reclus, Charles Malato, Errico Malatesta, Anselmo Lorenzo, Emma Goldman, Fernando Tárrida del Mármol, Max Stirner, etc.). Encara que es va acostar a les obres de Karl Marx i d'Henrik Ibsen, van ser els treballs de P'otr Kropotkin els que més van influir en la construcció de la seva pròpia concepció de lluita revolucionària. El seu anarquisme es va formar en part d'acord a les bases del liberalisme mexicà, però tenint en compte el sentit d'autonomia i de comunitat dels pobles indígenes. A part dels seus escrits periodístics i polítics, els seus ideals de justícia social i de llibertat per als humils va quedar plasmats en dues obres teatrals revolucionàries: Tierra y Libertad i Verdugos y víctimas, ambdues publicades pòstumament en 1924 i on criticava durament la societat burgesa. En els anys 80 del segle XX va sorgir una organització de pobles indígenes mexicans a l'Estat d'Oaxaca, el Consejo Indígena Popular de Oaxaca«Ricardo Flores Magón» (CIPO-RFM), que porta el seu nom en la seva memòria.

    ***

    Juan García Giner

    Juan García Giner

    - Juan García Giner: El 16 de setembre de 1876 neix al barri de la Barceloneta de Barcelona (Catalunya) el naturista, maçó, georgista i anarquista Juan Antonio José García Giner, conegut com Juanito. Fill d'una família acomodada, sos pares, d'origen valencià, es deien Juan García González i Vicenta Giner Cases. De natura malicosa, passà la seva infantesa malalt. Quan tenia 14 anys la família retornà a València (València, País Valencià), on al carrer de Gràcia crearen una foneria de ferro i una botiga de venda de claus inicialment i posteriorment ferreteria. Va fer els estudis secundaris a l'Institut Lluis Vives de València. Atret pel pensament anarquista, va fer classes a l'Escola Moderna de València, inaugurada en 1906, i en 1910 fou tresorer de la seva junta directiva. Quan tenia uns 40 anys, trobant-se en un estat desesperat de salut a causa de l'escrofulisme i desnonat pels metges, va llegir el llibre de Louis Kuhne La Nueva Ciencia de Curar sobre el tractament de malalties per mitjans naturals i seguint els seus consells naturistes i vegetarians recuperà la salut integralment. A partir d'aquest moment es dedicà a comprar, llegir i traduir revistes naturistes estrangeres i de fer-ne difusió, sempre des d'un punt de vista llibertari. El gener de 1916 fundà a València la revista naturista vegetariana llibertària Helios, primera publicació a l'Estat espanyol d'aquestes característiques, i que tenia com a finalitat popularitzar entre la classe treballadora els avantatges de la vida naturista. El gener de 1918 creà, amb altres companys (Francisco Sebastián Bonafé, Joaquín Calvo, Julio Folgado, Eusebio Gascón, Luis Lahuerta, Rafael Nogué, Vicente Pinazo, Francisco Sanchis, Vicente Soler, etc.), la «Societat Vegetariana Naturista de València», la qual presidí, i que tingué com aòrgan d'expressió la revista Helios. Aquesta societat de mica en mica es va anar escampant a altres zones peninsulars (Catalunya, Andalusia, etc.). A més de seguir els postulats de Louis Kuhne, mantingué una estreta relació amb el reconegut doctor naturista Adrian Van Der Put Vermuden (Doctor Vander), qui va decidir obrir una consulta a València. El 6 d'abril de 1918 la «Societat Vegetariana Naturista de València» inaugurà una nova seu social al carrer de la Tapineria de València. Sempre fent costat les activitats anarquistes, en 1922 lliurà a Josep Viadiu Valls els diners necessaris per a la publicació del primer número de la nova etapa de Solidaridad Obrera editat a València. A partir de 1923 administrà el «Sanatori-Escola Naturista Beniatlà», fundat per José Sancho Masanet i dirigit pel doctor Enrique Jaramillo Guillén a Dènia (Marina Alta, País Valencià). Entre el 10 i el 14 de setembre de 1925 presidí el I Congres Naturista Espanyol, que se celebrà a Bilbao (Biscaia, País Basc). Posteriorment, davant la necessitat de comptar amb un lloc on reunir-se per a celebrar les seves trobades naturistes (dinars a l'aire lliure, conferències, acampades, banys solars, etc.), el 27 de febrer de 1927 la societat va adquirir un terreny anomenat «El Pantà», al municipi de Torrent (Horta Oest, País Valencià). Abandonà, amb Antònia Maymón Giménez i Juan Ramón Moreno, el II Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 19 i el 23 de setembre de 1927 a Màlaga (Andalusia, Espanya), disconforme amb la línia purament trofològica –la trofologia es refereix a la compatibilitat bioquímica i l'harmonia dels aliments– que volien donar-li al moviment naturista Nicolás Capo Baratta i José Castro Blanco. En 1929 assistí al III Congrés Naturista Espanyol que se celebrà dins dels actes paral·lels a l'Exposició Internacional de Barcelona. En aquesta època col·laborà estretament amb el cenacle espiritista naturista barceloní «El Progreso del Alma». El 18 de setembre de 1932 assistí a la inauguració del Sanatori Naturista de Busot (Alacantí, País Valencià). Entre el 16 i el 19 de maig de 1933 fou vocal de la III Assemblea Naturista Espanyola celebrada a Busot. Seguidor de les tesis de l'economista Henry George, el maig de 1934 fou un dels fundadors de la Secció de València de la Lliga Georgista Espanyola, de la qual va ser vocal de la seva junta directiva. Presidí el comitè organitzador del IV Congrés Naturista Espanyol que se celebrà entre el 8 i l'11 de juliol de 1934 a Manzanares el Real (Madrid, Castella, Espanya) i va fer la conferència de clausura «Naturismo filosófico social» a l'«Ateneo Teosófico» de Madrid. En aquest mateix any de 1934 la «Societat Vegetariana Naturista de València» va entrar en crisi des del moment que sorgiren contradiccions internes d'ordre ideològic sobre l'acceptació o no de la trofologia. En 1935 assistí al Congrés Naturista Espanyol, que se celebrà a Sevilla (Andalusia, Espanya), on presentà una ponència molt discutida («Catecismo naturista») que finalment es va aprovar. La guerra civil va interrompre la publicació de la revista Helios i les activitats de l'associació i el triomf franquista dissolgué definitivament la societat i perseguí els seus membres. Detingut per l'exèrcit franquista, va ser processat per la seva pertinença a la maçoneria (tenia el grau novè dins la lògia «Paz y Justicia» de València), però finalment va poder passar a França. Gràcies a un familiar, en principi, evità els camps de concentració, però finalment hi va ser reclòs. Juan García Giner va morir el 3 de juny de 1941 a l'hospital del camp de concentració de Vernet (Llenguadoc, Occitània).

    Juan García Giner (1876-1941)

    ***

    L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)

    L'estudiant Campos Lima fotografiat per A. Sousa (Coimbra, ca. 1905)

    - Campos Lima: El 16 de setembre de 1877 neix a Porto (Porto, Nord, Portugal) l'advocat, periodista, anarquista, maçó i esperantista João Evangelista de Campos Lima, conegut com Campos Lima. Es crià a Barcelos (Braga, Nord, Portugal) i després a Braga (Braga, Nord, Portugal), on acabà els estudis secundaris. Més tard estudià dret a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Lisboa) i ben aviat començà a col·laborar en periòdic i revistes literàries (Arte e Vida, Ave Azul, Era Nova, Mocidade,O Mundo, Nova Silva, País, Vanguarda, Verdade, etc.) i llibertàries (Era Nova,Greve, O Povo, Revista Livre, Terra Livre, A Vida, etc.). En 1901 publicà l'opuscle Nova crença. Hàbil orador, a finals de 1905 començà a pronunciar conferències sobre qüestions socials. En 1906 milità en el Nucli d'Educació Llibertària (NEA) de Coïmbra i aquest mateix any publicà la conferència A questão social i l'obra de teatre O amor e a vida, que tingué un gran èxit en els cercles llibertaris brasilers. També en 1906, després de realitzar un viatge a París (França) amb l'Orfeó Acadèmic de Coïmbra i on aprofità l'avinentesa per visitar l'experiència pedagògica llibertària de «La Ruche» de Sébastien Faure i conèixer destacats anarquistes (Carlos Malato,Émile Janvion, Paul Pigassou, Jean Grave, etc.), llançà el seu projecte d'Escola Lliure d'Educació Integral, segons el model del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, i amb el suport de Tomás da Fonseca i Lopes de Oliveira, entre d'altres. El 24 de novembre de 1906 va ser iniciat en la maçoneria en la Lògia «Fernandes Tomás» Núm. 212 a Figueira da Foz (Coïmbra, Centre, Portugal), lloc on temporalment residia, sota el nom simbòlic de Kropotkin. Ja a Lisboa, ocupà càrrecs importants francmaçònics al Gran Orient Lusità Unit (GOLU) i al Gran Tribunal Maçònic. En 1907 destacà en la important «Vaga Acadèmica» d'aquell any contra el dictador João Franco i com a conseqüència d'ella, fou expulsat de la Facultat de Dret, encara que fou indultat i es llicencià aquell any. De l'experiència d'aquest afer publicà el llibre A questão da universidade. Depoimento d'um estudante expulso (1907). En 1908 fundà i dirigí el diari de la tarda A Boa Nova i l'any següent el quinzenari anarquista A Gafanha. Després exercí, amb gran èxit, l'advocacia a Lisboa i mai no acceptà cap causa on tingués que acusar; només una vegada incriminà un policia de l'assassinat d'un obrer. A més, participà en la Comissió de Reforma de la Llei de l'Inquilinat i en la comissió organitzadora del Congrés Cooperativista. L'octubre de 1913 s'integrà en la comissió preparatòria del Congrés de Lliure Pensament. També formà part de la Caixa de Previsió dels Professionals d'Impremta fins a la seva dissolució en 1934, tot això sense deixar les classes com a professor de l'Escola Industrial d'Alfonso Domingues de Lisboa. Com a esperantista, participà en nombrosos congressos d'aquesta llengua. Durant la vaga de 1921 publicà i dirigí el periòdic Imprensa de Lisboa,òrgan oficial dels vaguistes. L'octubre de 1921 rebutjà el Ministeri de Justícia i abans ja havia rebutjat ser diputat i el càrrec de governador civil de Braga durant el govern de Bernardino Machado. En 1924 fundà l'Editora Spartacus, on publicà diversos llibres seus, com ara O amor e a vida (1924), A Revolução em Portugal (1925), Teoria libertária ou o anarquismo (1926), Gente devota (1927), Mulher perdida (1928), etc. Soci de la Casa dels Periodistes de Lisboa, en aquesta època col·laborà en nombroses publicacions culturals i llibertàries, com ara Portugal, O Século, Pátria,Diário de Notícias,A Notícia,Diário da Noite, Gleba, A Batalha,Revista do Instituto de Coïmbra,Vida Contemporãnea, Civilização, etc. En 1925 fundà i dirigí el periòdic Imprensa Livre i entre 1929 i 1930 fundà i dirigí la revista llibertària Cultura. En 1939 dirigí el setmanari de crítica literària i artística O Diabo. Formà part de la tertúlia llibertària que es reunia al Cafè Chiado, on van participar Emílio Costa, Pinto Quartim, Jaime Brasil, Alexandre Vieira, etc. João Evangelista de Campos Lima va morir el 15 de març de 1956 a Lisboa (Portugal). El seu sepeli va ser una gran manifestació de dolor on participaren infinitat d'intel·lectuals i d'obrers.  

    Campos Lima (1877-1956)

    ***

    Virgilio Bottero

    Virgilio Bottero

    - Virgilio Bottero: El 16 de setembre de 1902 neix a Refrancore (Piemont, Itàlia) el metge anarquista i sindicalista Virgilio Bottero Mortara. Sos pares es deien Domenico Bottero, sergent dels Carrabiners Reials, i Ángela Mortara. Quan tenia 10 anys emigrà amb sos pares i sa germana Emília a Montevideo (Uruguai). Va fer els estudis secundaris al Liceu Núm. 1 (avui Liceu Rodó) i preparatoris en un institut aleshores annex a la Universitat, destacant especialment. A començament de la dècada dels vint ingressà a la Facultat de Medicina de Montevideo, realitzant una brillant carrera universitària amb guardons i beques, graduant-se amb la tesi «Hematosis y gases de la sangre». Des de molt jove participà en el moviment anarquista i sindicalista, militant activament en la Comissió Nacional d'Estudiants (CNE), en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), en l'Associació d'Estudiants de Medicina (AEM) i en el Sindicat Mèdic de l'Uruguai (SMU). També des de molt jove patí tuberculosi pulmonar, amb la qual hagué de lluitar tota sa vida, malaltia que al final el portà a la tomba. Ocupà nombrosos càrrecs docents mitjançant oposicions. D'antuvi es dedicà a la bioquímica i després al laboratori clínic i a l'hematologia, considerat com un dels fundadors de l'hematologia uruguaiana i ocupant la direcció de la Secció d'Hematologia del Laboratori Central de l'Hospital de Clíniques, principal centre mèdic del país. Aquesta destacada activitat científica i acadèmica no va impedir la seva militància llibertària. En 1932, amb el també metge anarquista Carlos María Fosalba, realitzà una campanya de denúncia periodística sobre la situació dels hospitals públics del país i defensant els drets dels malalts interns i dels infermers. Per aquesta campanya, el 7 de març de 1933, el Consell de Salut Pública sancionà els dos metges denegant-los l'ingrés a l'Hospital Fermín Ferreira, del qual eren practicants externs. Després del cop militar de José Luis Gabriel Terra col·laborà amb Carlos María Fosalba, Simón Radowitzky i Luce Fabbri en la producció de propaganda clandestina. Els materials s'imprimien en mimeògraf i es repartien durant la nit. Durant la dictadura de José Luis Gabriel Terra, va ser empresonat i torturat a la Caserna de Bombers i amenaçat de ser deportat a la Itàlia feixista, fet pel qual es va veure obligat a exiliar-se a l'Argentina, on va escriure part de la seva tesi de graduació. En 1934, amb Carlos María Fosalba i José B. Gomensoro, edità la revista Acción Sindical. Órgano oficial del Sindicat Médico del Uruguay i aquest mateix any substituí Carlos María Fosalba com a delegat de l'AEM en l'SMU. En 1936 començà a editar, amb altres companys (Volney Caprio, Remember Caprio, Roberto Cotelo, Ermacora Cressatti, Luce Fabbri, Carlos María Fosalba, José María Ferreiro, José B. Gomensoro, Federico G. Ruffinelli, Pedro Trufó Rúa, etc.) la revista anarquista Esfuerzo i en aquest any publicà un assaig sobre Rafael Barret en la revista llibertària Studi Sociale de Montevideo, de la qual era col·laborador habitual. A mitjans de 1937, quan la Revolució espanyola, viatjà, amb el metge anarquista José Bernardino Gomensoro, després d'un temps a Marsella (Provença, Occitània) esperant documentació, a Catalunya per a lluitar contra el feixisme. Els dos companys participaren en les activitats de l'editorial «Tierra y Libertad». Durant la estada a Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya), la seva malaltia es va veure aguditzada fortament per una hemoptisi i l'octubre de 1937 hagué de retornar a l'Uruguai. Just arribar fou un dels fundadors del Comitè Sindical Pro Ajuda al Proletariat Espanyol i de la Secció Uruguaiana de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA).  A partir de 1941, per a pal·liar els efectes de la seva malaltia, passà temporades a Córdoba (Córdoba, Argentina), on va escriure el seu reconegut Compendium, col·lecció alfabètica de clínica pràctica. Posteriorment retornà a Montevideo i es casà. Virgilio Bottero va morir el 12 de novembre de 1944 a Montevideo (Uruguai). En 2018 Stefano Brezzo i Werther Spessa publicaren la biografia Il medico di Luce. Un anarchico astigiano tra Montevideo e Barcellona.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


    Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


    Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

    Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

    Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

    Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)



    0 0

    [17/09] Conferència de Londres -«Demolitore» - Codoñés - Montesano - Nadaud - González Vera - Diolaiti - Tirado - Parra - Revaud - Sanz Prad - Alcubierre - Fuochi - Alorda - Mystag - Rashev - Lucetti - Cociancich

    Anarcoefemèrides del 17 de setembre

    Esdeveniments

    Una escena de la Conferència de Londres

    Una escena de la Conferència de Londres

    - Conferència de Londres de l'AIT: Entre el 17 i el 23 de setembre de 1871 té lloc a Londres (Anglaterra), davant la impossibilitat de realitzar el congrés anual de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) per la Guerra Francoprussiana (1870) i la Comuna de París (1871), l'anomenada Conferència de Londres, convocada pel Consell General de l'AIT. L'únic objectiu d'aquesta conferència, a part de tractar de problemes d'organització i d'administració, era afermar el poder de Karl Marx sobre Mikhail Bakunin, i això va fer que la Federació del Jura realitzés la seva famosa Memòria i que convoqués el Congrés de Sonvillier (12 de novembre de 1871) que va limitar les funcions dels comitès superiors, fins i tot del Consell Federal. Els marxistes postulaven la fundació de partits obrers legals a cada país europeu com a condició prèvia per a una revolució socialista, termes que per als bakuninistes i per als blanquistes eren inacceptables, ja que implicava la mort del sindicalisme revolucionari. En aquesta conferència es va condemnar l'Aliança bakuninista i la va considerar dissolta. Fou el començament de la ruptura, que va acabar amb la fuita dels anglesos de l'AIT; el Congrés de l'Haia de l'any següent dividirà en dos la Internacional. Anselmo Lorenzo hi va assistir, en representació de la Regional espanyola, i llegí la memòria redactada pel Consell de València sobre l'organització social de la classe treballadora, que meresqué un elogi de la Conferència; durant l'estada de Lorenzo a Londres va ser acollit per Marx a ca seva.

    ***

    Portada del primer número de "Demolitore"

    Portada del primer número de Demolitore

    - Surt Demolitore: El 17 de setembre de 1887 surt a Nàpols (Campània, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal Demolitore. Órgano comunista-anarchico.Òrgan d'expressió del Cercle Comunista-Anarquista «Il Lavoratore», es declarà«antiorganitzador». Tingué com a gerent i redactor responsable Francesco Cocozza. Va ser imprès a la tipogràfica del periòdic Il Grido del Popolo. Portà l'epígraf «Il lampo della baionetta di A. Milano fu una propaganda più efficace di mille volumi scritti dai dottrinarii, che sono la vera peste del nostro, come di ogni paese» (El llampec de la baioneta d'A. Milano fou una propaganda més eficaç que la de mil volums escrits per doctrinaris, que són l'autèntica pesta del nostre país, com la de tots els altres), tret del Testamento Politico de Carlo Pisacane, en referència a l'atemptat d'Agesilao Milano del 8 de desembre de 1856 contra el rei Ferran II de les Dues Sicílies. El primer número va ser segrestat per les autoritats i només va sortir un número més, l'1 d'octubre de 1887.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Josep Codoñès Roca

    Josep Codoñès Roca

    - Josep Codoñès Roca: El 17 de setembre de 1858 neix a Barberà del Vallès (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista Josep Codoñès Roca. Sos pares es deien Joan Codoñès i Rosa Roca. Es guanyava la vida com a venedor ambulant i havia estat algutzir de l'Ajuntament de Barberà del Vallès. El 2 d'agost de 1891 participà en l'atac a la caserna del Bonsuccés de Barcelona (Catalunya), acció en la qual va ser ferit; per aquest fet va ser jutjat amb altres companys el 4 de novembre d'aquell any demanant-li cadena perpètua. El 25 de setembre de 1893 va ser detingut arran de l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre del dia anterior i tancat al vaixell-presóNavarra i, a partir del 8 d'agost de 1894, a la presó de Barcelona, des d'on va signar una carta amb altres companys publicada en el diari El Diluvio del 17 de setembre de 1894 queixant-se de la seva detenció des de feia un any i sense que ni tan sols se l'hagués interrogat. El gener de 1916 va morir sa companya Josefa Juanola. El juny de 1916, provenint de Mataró (Maresme, Catalunya), arribà a França i va ser fitxat a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) com a «anarquista militant». Segons la policia de Perpinyà hauria participat en tots els aixecaments i insurreccions barcelonines, especialment en la«Setmana Tràgica» de juliol de 1909, juntament amb Vicente Reig Giffren, i havia estat anteriorment condemnat a mort per fets polítics, però s'hauria estat agraciat. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" del 16 de juliol de 1904

    Notícia sobre l'acte organitzat per a sufragar el fullet de Rocco Montesano publicat en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 16 de juliol de 1904

    - Rocco Montesano: El 17 de setembre de 1873 neix a Tricarico (Basilicata, Itàlia) el propagandista anarquista Rocco Montesano, també conegut com Carlo Prato. Sos pares es deien Pancrazio Montesano i Maria Oliva Porcellini. Després d'assistir a l'escola elemental, passà a ajudar son pare en les tasques pageses. En 1890 emigrà als Estats Units, on esdevingué anarquista. Fou un dels redactors del periòdic d'un únic número La Pasqua dei Lavoratori, publicat a Nova York (Nova York, EUA) l'1 de maig de 1898. Membre de la redacció de La Questione Sociale, òrgan d'expressió del grup «Diritto all'Esistenza» de Paterson (Nova Jersey, EUA), el setembre de 1899 abandonà amb Giuseppe Ciancabilla aquesta publicació per fundar L'Aurora, de la qual fou un dels col·laboradors més assidus. Quan el desembre de 1901 deixà de publicar-se aquest periòdic, deixà la colònia anarquista d'Spring Valley (Illinois, EUA), on residia, i s'establí a Nova York. Se'n va portar la impremta, anteriorment propietat del periòdic, i a partir del 24 de maig de 1902 publicà La Libertà. Pubblicazione anarchica, òrgan del «Club Indipendente», un dels dos cercles anarquistes novaiorquesos, fundat en 1901, i d'una dotzena d'altres grups de diversos estats nord-americans, de tendència antiorganitzadora. Després de publicar tres números, el periòdic va ser suspès per les autoritats a causa de la dura ona de repressió policíaca engegada arran de l'atemptat de Leon Czolgosz contra el president nord-americà William McKinley del 6 de setembre de 1901. En aquestaèpoca es relacionà a Nova York amb els anarquistes Ernesto Cantoni (Ernesto Rizzotti) i Arnaldo Antonio Azzo Nosotti, i formà part del Circolo di Studi Sociali (CSS, Cercle d'Estudis Socials) d'aquesta ciutat. El gener de 1905, la impremta Galimberti de Milà (Llombardia, Itàlia), editora del periòdic anarquista Il Grido della Folla, li va estampar el seu fullet La necessità del sapere nelle lotte sociali, publicat sota el pseudònim Carlo Prato, fruit d'una conferència que «per determinades circumstàncies la seva exposició va ser impedida» a Nova York; per a sufragar aquesta edició, s'havia fet un«Gran Pícnic Llibertari» el 31 de juliol de 1904 a l'Hotel Cavagnaro de Nova York, amb música, cant i ball. Posteriorment s'establí a Chicago (Illinois, EUA), on entre 1910 i 1911 col·laborà en la revista anarquista novaiorquesa Il Novatore, dirigida per Masimo Rocca (Libero Tancredi) i administrada per Alfredo Consalvi. Fou un dels vint militants anarquistes que signaren el manifest «Mexicana. Invece di un manifesto», que va ser publicat en Cronaca Sovversiva, de Barre (Vermont, EUA), de l'11 de novembre de 1911, on es defensava aquesta publicació contra els atacs sorgits en el debat d'aleshores sobre si la Revolució mexicana era una revolució anarquista o no. En 1912 col·laborà en Cronaca Sovversiva. Milità en el moviment anarquista i antifeixista nord-americà de Chicago almenys fins al setembre de 1935, data en la qual es va perdre el seu rastre.  

    ***

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en "L'Ouest-Éclair" del 18 de maig de 1920

    Notícia de la detenció de Kléber Nadaud i altres companys apareguda en L'Ouest-Éclair del 18 de maig de 1920

    - Kléber Nadaud: El 17 de setembre de 1895 neix a Cognac (Poitou-Charentes, França) l'anarquista Kléber Nadaud. Fou fill d'un ferrador i d'una cosidora de pantalons. Militant de la Federació Anarquista (FA) a París, el maig de 1920 va ser detingut, amb altres companys (Henri Delecourt, Marcel Petelot, Gabriel Lattes, Jean Laporte i Albert Doucet), i processat per «apologia de l'assassinat» d'Émile Cottin --anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar senseèxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres francès-- i per atiar els militars a la desobediència amb el cartell«Aux grévistes» (Als vaguistes), en suport a la vaga dels ferroviaris, i per la qual cosa va ser condemnat a quatre mesos de presó. Entre el 14 i el 15 de novembre de 1920 va ser delegat al I Congrés de la Unió Anarquista (UA) celebrat a París. També va ser responsable de la redacció de Le Libertaire dels números 100 al 157 (1920-1922). Va ser condemnat a tres penes de 13 mesos de presó cadascuna, però va ser absolt en l'apel·lació de la referent a la seva condició de secretari de redacció de Le Libertaire. Les altres dues penes van ser refoses en una sola d'un any de presó, que purgà a la Santé. Quan era a la garjola, envià una carta al II Congrés de l'UA celebrat entre el 26 i el 27 de novembre de 1921 a Lió. En 1924 va ser un dels fundadors, amb Charles Anderson, Lucien Hausard i Julien Content, del periòdic L'Idée Anarchiste, que publicà 13 números aquell any i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme. Després del Congrés de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), celebrat entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927 a París, congrés que generà una escissió que donaria lloc a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), restà en l'UACR i esdevingué secretari de redacció de Le Libertaire. També arran d'aquest congrés, va ser nomenat responsable, amb Pierre Mualdès, de la Federació de l'Oise de l'UACR. En 1929 va ser el secretari del «Comitè de suport a Nèstor Makhno», que s'encarregà de recollir els fons per ajudar l'exiliat ucraïnès a França. En el Congrés de Tolosa de Llenguadoc de l'UACR, celebrat entre el 17 i el 18 de novembre de 1931, envià una carta d'adhesió. En 1934 ajudà Fernand Planche en la fundació del periòdic La Conquête du Pain,òrgan obert a totes les tendències de l'anarquisme. En 1928 havia estat admès en el Sindicat de Correctors de la Confederació General del Treball (CGT) i entre 1933 i 1937, i entre febrer i juny de 1940, formà part del seu Comitè Sindical; també durant tres mesos en fou el tresorer. Kléber Nadaud va morir el 9 d'agost de 1943 a Lió (Arpitània).

    ***

    José Santos González Vera

    José Santos González Vera

    - José Santos González Vera: El 17 de setembre de 1897 --encara que oficialment nasqué el 2 de novembre d'aquell any, però son pare, contrari al registre civil, es va veure obligat a inscriure'l-- neix a San Francisco del Monte, avui coneguda simplement com El Monte, situada a prop de Santiago de Xile (Xile), el periodista i escriptor anarquista José Santos González Vera. Sos pares van ser José Santos, alfabetitzador dels carrabiners rurals i que arribà a ser comandant de policia a Tiltil, i Laura Vera. En 1903 es traslladà a Talagante, on estudià a l'escola rural del poble --experiència que després li serviria d'inspiració per a la seva obra Aluhé. Quan tenia 11 anys s'establí a la capital xilena i es matriculà al Liceu Santiago --actual Liceu Valentín Letelier--, sense aconseguir aprovar el primer any d'Humanitats ja que fou expulsat per no voler estudiar cal·ligrafia, cant i gimnàstica i per riure's dels frares, però on conegué Sergio Atria, que el va introduir en la literatura dels naturalistes francesos (Daudet, Zola, Balzac, France, etc.). Sota la influència de sos pares i d'altres amics, com ara José Domingo Gómez Rojas, centrà la seva activitat intel·lectual en l'escriptura. En 1915 deixà sa família i s'instal·là en un conventillo del carrer Maruri de Santiago, fet que exercirà una gran influència en la seva obra, i es posà a fer feina en diversos oficis (retolista, pintor de carruatges, missatger, enllustrador en un club, obrer de foneria, aprenent de barber, empleat de sastreria, carregador en una casa de subhastes, taverner als ferrocarrils, mosso de biblioteca, enquadernador, secretari d'una societat de carnissers, comissionista, caixer de magatzem, venedor de llibres, cobrador de tramvies a Valparaíso, etc.) i entrà en contacte amb el món dels marginats de la ciutat, fins que pogué decantar-se clarament per la literatura. En aquests anys començà a militar en els cercles anarquistes, especialment el «Centro Francisco Ferrer Guàrdia», llegint els clàssics (Maksim Gorkij, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Max Stirner, Mikhail Bakunin, etc.) i posant la seva escriptura al servei de l'anarcocomunisme. Fou redactor i fundador de la revista La Pluma, amb l'escriptor anarquista Manuel Rojas, i Numen, i col·laborà en la revista Claridad,òrgan de la Federació d'Estudiants de la Universitat de Xile (FECh), a la qual estava afiliat, i en La Batalla. També va escriure en les revistes Atenea de la ciutat de Concepción i Selva Lírica i en el periòdic La Mañana de Temuco. Com que la literatura no li dóna per viure, es va fer ajudant de forja a Valdivia i després pelleter i corrector de proves. En 1920, durant la persecució a la FECh, arran del muntatge politicomilitar de la coneguda com«Guerra de don Ladislao», fuig al sud del país, on conegué a Temuco el jove estudiant Pablo Neruda i la poetessa Gabriela Mistral, amb qui va fer una ferma amistat. En aquesta època el seu gran company fou l'escriptor anarquista José Domingo Gómez Rojas, que fou detingut en l'assalt de la FECh i morí a la presó a conseqüència de les tortures infligides. En 1932 es casà amb Maria Marchant, mestra i militant comunista, amb qui tingué dos infants, Alvaro i María Elena. Realitzà viatges per Argentina, Veneçuela, Colòmbia, Equador i Perú. En 1950 se li atorgà el Premi Nacional de Literatura a la seva obra literària, considerada«minimalista», fet que li ajudà a viure més honestament ja que sempre havia viscut al límit de la pobresa, encara que el corredor de les seves accions va fer fallida en la Borsa fugint del país amb el que li quedava --«el corredor, corregué», bromejà. En 1951 publicà la seva autobiografia Cuando era muchacho. En 1957 es jubilà funcionari, com a cap del Departament de Cooperació Intel·lectual de la Universitat de Xile, on obtingué el càrrec de secretari de la Comissió Xilena, encarregat de les beques en institucions internacionals. En 1959 publicà uns assaigs sobre els autors de la seva generació (Manuel Rojas, Augusto D'Almar, Federico Gana, Gabriela Mistral, Jorge González Bastías, Alone, Mariano Latorre, Baldomero Lillo i Ernesto Montenegro) sota el títol Algunos. Entre les seves obres, on el món proletari és omnipresent, destaquen Vidas mínimas. Novelas breves (1923), El conventillo (1928), Una mujer (1928), Alhué. Espampas de una aldea (1928), Eutrapelia, honesta recreación (1955),La copia y otros originales (1961) i Necesidad de compañia (1968). Sempre va dir que la seva vida literària era conseqüència de la seva vida d'anarquista i no a l'inrevés. José Santos González Vera va morir el 27 de febrer de 1970 al seu domicili de Ñuñoa a Santiago de Xile (Xile). En 1971 el Municipio Providencia bateja una petita plaça amb el seu nom. Actualment existeix la «Biblioteca Popular y Libertaria José González Vera», ubicada a la Población Santa Ana de Recoleta (Santiago de Chile) on visqué.

    ***

    Attilio Diolaiti

    Attilio Diolaiti

    - Attilio Diolaiti: El 17 de setembre de 1898 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Attilio Diolaiti. Sos pares es deien Ferdinando Diolatti i Emilia Pezzoli. Es guanyava la vida com a venedor ambulant. En 1915 fou un dels fundadors del grup anarquista«Emilio Covelli» de Bolonya (Ferruccio Grandi, Armando Guastaroba, Aldo Venturini, etc.), que es mostrà força actiu durant la campanya contra la Gran Guerra. Pel seu activisme en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1916 va ser fitxat per la policia. En aquesta època col·laborà en la redacció d'Il Libertario (La Spezia) i L'Avvenire Anarchico (Pisa). El juny de 1916 fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista Italià celebrat a Bolonya i del Congrés Regional celebrat a finals d'aquell any. El juliol de 1916, després de ser acusat de difusió d'un manifest d'exaltació de l'assassí del rei Humbert I d'Itàlia, va ser detingut i processat per «apologia del crim polític», però va ser alliberat el gener de 1917 per manca de proves. El 7 de setembre de 1917 va ser processat per un consell de guerra per deserció; detingut pels carrabiners al llogaret de San Giuseppe de Baricella, el 10 d'octubre d'aquell any va ser condemnat a tres anys de presó per deserció i internat a la presó de Savona (Ligúria, Itàlia); després d'una remissió de la pena, el juny de 1919 va ser alliberat. Posteriorment participà en la campanya contra la carestia de la vida a Romanya, mantenint en aquesta època una important correspondència amb nombrosos militants, com ara Pasquale Binazzi o Armando Borghi. També va ser membre del Comitè Pro Víctimes Polítiques (CPVP), assistint al seu congrés celebrat entre el 28 i el 29 d'agost de 1920. El 21 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del Consell Nacional de l'USI. Entre novembre de 1921 i juliol de 1922 fou secretari administratiu de la Cambra del Treball de Verona (Vèneto, Itàlia), adherida a l'USI. De bell nou a Bolonya i inscrit en la llista negra de la patronal, tingué moltes dificultats per a trobar feina. Després de la pressa del poder per part del feixisme, sembla que es desinteressà per la política, però el 23 d'agost de 1927 va ser detingut i l'octubre confinat a l'illa de Lipari per cinc anys, passant a viure a la Marina Corta, i d'on fou alliberat el 24 de gener de 1930, amb un carnet d'identitat que l'identificava com a«perillós en la línia política». Va ser secretari de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en diverses ocasions (1930, 1935-1937 i 1941). Sempre estretament vigilat, va ser detingut en diferents ocasions i en 1933 va ser fitxat com a«possible autor d'atemptats», amb l'odre de ser detingut en determinades circumstàncies. En 1936 participà activament en la campanya a favor de la Revolució espanyola i recaptà fons per a la «Brigada Garibaldi». En aquestes anys vivia amb Fedora Dardi i freqüentava l'exalcalde socialista Francesco Zanardi. Quan esclatà la II Guerra Mundial es mantingué actiu en la propaganda llibertària i en l'arreplec d'armament, encara que constantment vigilat per agents de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme). El juliol de 1941 va ser cridat a files i destinat a la 112 Companyia de Miners i Sapadors de Ljubljana (Eslovènia; aleshores ocupada pel Regne d'Itàlia), però finalment obtingué un permís i retornà a Bolonya. El 19 d'agost de 1943 va ser empresonat per haver promogut manifestacions antifeixistes i alliberat el 27 d'agost d'aquell any. Com a representant dels companys bolonyesos, participà en el Congrés Anarquista clandestí que se celebrà el 5 de setembre de 1943 a Florència (Toscana, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme el setembre de 1943, participà en la formació del VII Grup d'Acció Partisana (GAP)«Gianni Garibaldi» de Bolonya. A Monterenzio (Emília-Romanya, Itàlia) organitzà, amb Guerrino De Giovanni, la 36 Brigada «Bianconcini-Garibaldi», establerta en un molí, que realitzà nombrosos sabotatges, com ara els portats a terme a la línia telegràfica per a impedir les relacions entre Roma i Berlín. Aquesta brigada va ser cridada a Bolonya per a realitzar una acció a la Piazza Ravegnana, però en realitat era una trampa parada per un infiltrat, Remo Naldi, i va ser capturat per la Guàrdia Nacional Republicana el 25 de març de 1944 a Bolonya amb altres cinc membres del GAP (Francesca De Giovanni Edera, Egon Brass, Ettore Zaniboni, Enrico Foscardi i Ferdinando Grillini) i reclòs al San Giovanni in Monte de Bolonya. Attilio Diolaiti va ser afusellat amb els seus cinc companys durant la nit del 31 de març a l'1 d'abril de 1944 a la Cartoixa de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). El seu cos es troba sepultat al Monument Ossari als Caiguts Partisans de la Cartoixa de Bolonya i recordat al Sagrari de Piazza Nettuno. L'abril de 1946 la Federació Anarquista de Bolonya li va retre un sentit homenatge a la seva seu.

    Attilio Diolaiti (1898-1944)

    ***

    Domingo Tirado Benedí

    Domingo Tirado Benedí

    - Domingo Tirado Benedí: El 17 de setembre –alguns citen el 7 de setembre– de 1898 neix a Carenas (Saragossa, Aragó, Espanya) el pedagog llibertari, i després comunista i socialista, Domingo Tirado Benedí. Fill d'una família agricultors, visqué la major part de la seva infància i joventut a Campillo de Aragón (Saragossa, Aragó, Espanya), on sempre va afirmar haver nascut. Estudià al seminari de Tarazona (Saragossa, Aragó, Espanya), on aprengué gramàtica, llatí i grec, idiomes que llegia i traduïa amb desimboltura, a més de l'alemany, l'anglès i diverses llengües romàniques. Deixà la carrera eclesiàstica i entre 1913 i 1917 estudià magisteri a l'Escola Normal de Mestres de Saragossa (Aragó, Espanya), encara que no es va treure el títol de mestre fins, per qüestions econòmiques, fins el 25 de setembre de 1925. Després d'acabar la carrera es traslladà a València (València, País Valencià), on milità en el moviment anarquista i col·laborà en la seva premsa: Solidaridad Obrera (València, 1922), Páginas Libres (Sevilla, 1923) i Solidaridad Obrera (Barcelona, 1923-1924). En 1924 se passà a comunisme leninista, formà part del grup editor de La Batalla i va escriure Por qué me convertí al comunisme. Més tard va fer de mestre rural a diferents poblacions (Cubillejo de Lara, Biota, Campillo de Aragón, Burgos, Cinco Villas). En 1928 es casà amb Sotera Lázaro Alonso.  En aquestaèpoca col·laborà en el periòdic El Magisterio Español. En 1930 fundà la Cooperativa Pedagògica Espanyola, que no reeixí. Durant els anys republicans l'aspecte pedagògic predominà sobre l'aspecte polític. En 1934 aprova per oposició una plaça d'inspector i l'any següent va ser destinat a la província de Lleida, concretament a la Vall d'Aran (Gascunya, Occitània). En 1936 col·laborà en el Diccionario de Pedagogía Labor (1936), de Luis Sánchez Sarto. Durant la guerra civil dirigí una colònia escolar a la zona de Barcelona i estigué afiliat al Sindicat d'Ensenyament de la Unió General de Treballadors (UGT), formant part del comitè directiu de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament ugetista, i col·laborà per a la seva revista Trabajadores de la Enseñanza. En 1938 va ser mobilitzat i l'any següent, amb el triomf franquista, passà a França amb sos companys de batalló. Després d'un breu pas pel camp de concentració de Liuron de Droma, aconseguí embarcar amb sa companya i sos fills Antonio i Luis a Bordeus (Aquitània, Occitànai) en el vapor Mexique cap a Mèxic, on arribà el 27 de juliol de 1939 a Veracruz (Veracruz, Mèxic). Durant una temporada fou professor d'anglès a l'Institut Luis Vives, fundat per exiliats espanyols, i fou secretari general del Comitè Directiu de l'Agrupació de la Federació Espanyola de Treballadors de l'Ensenyament (FETE) a Mèxic, vinculat al sector seguidor de Juan Negrín López del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En 1942 obtingué la nacionalitat mexicana i s'integrà amb un granèxit en el sistema educatiu mexicà: catedràtic de l'Escola Nacional de Mestres i del Conservatori Nacional de Música, professor de l'Escola Normal de Mestres i de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, supervisor d'ensenyament superior d'Escoles Normals de la Secretaria d'Educació Pública, membre del Consell de la Direcció General de l'Ensenyament, traductor de nombroses obres de pedagogia per a l'editorial UTEHA (Henry Bonnet, Bruniquel, Murray Butler, B. Conddliffe, H. Harte, Hans Kelsen, George Kerschensteiner, Perkins, A. Rude, Skinner, Varrón, Weinberg, Wheele, W. Witzke, etc.), traductor emèrit de la UNESCO, etc. Fou un dels promotors de la Bibliotheca Scriptorum Graecorum et Romanorum Mexicana. En 1966 es retirà. És autor de nombroses obres pedagògiques, com ara La ciencia de la educación (1940, 1953 i 1958, amb Santiago Hernández Ruiz), Cooperativas, talleres, huertos y granjas escolares (1940), Cómo enseñar la aritmética y la geometría (1944), Métodos de educación y de enseñanza (1945), Problemas de la educación escolar (1945), Psicotecnia de la educación (1946 i 1957), La escuela en acción. Desarrolloíntegro en conocimientos y actividades el programa oficial vigente del sexto año de la escuela primaria (1948, amb altres), Juan Enrique Pestalozzi. Cómo Gertrudis enseña a sus hijos (1955), Problemas de la educación mexicana (1955),La enseñanza de las ciencias de la naturaleza (1958), El problema de los fines generales de la educación y de la enseñanza (1960), Sociología de la educación (1962), Antología pedagógica de San Agustín (1963), Técnica de la investigación pedagógica (1967), El Educador (1968), entre d'altres. Domingo Tirado Benedí va morir l'1 de gener de 1971 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Des de 1981 una escola de la Ciutat de Mèxic porta el seu nom.

    ***

    Necrològica de Cristóbal Parra Cerón apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de maig de 1968

    Necrològica de Cristóbal Parra Cerón apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de maig de 1968

    - Cristóbal Parra Cerón: El 17 de setembre de 1903 neix a Casares (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Cristóbal Parra Cerón. Fill de família de jornalers agrícoles, sos pares es deien José Parra i Ana Cerón. Milità en el Sindicat de Pagesos de Casares de la Confederació Nacional del Treball (CNT) --segos alguns fou membre de la Unió General de Treballadors (UGT), fundador de les Joventuts Socialistes de Casares i secretari de l'Agrupació Socialista de Casares durant els anys republicans. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 formà part del Comitè Revolucionari del seu poble. Els feixistes l'acusaren de la detenció i mort de Manuel Pérez de Vargas Romo, familiar directe del líder andalucista Blas Infante Pérez.Després de la caiguda de Màlaga a mans faccioses, continuà combatent al front d'Andalusia i després al de Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, va ser internat en diversos camps de concentració i passà per les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de la II Guerra Mundial, milità en la Federació Local de Castres de la CNT. Sa companya fou Francisca Vargas. Malalt crònic d'asma, Cristóbal Parra Cerón va morir el 9 de març de 1968 a l'Hospital de Castres (Llenguadoc, Occitània), a resultes d'una intervenció quirúrgica als intestins, i va ser enterrat dos dies després al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Notícia sobre Jacques Revaud publicada en el diari parisenc "Le Temps" del 12 d'abril de 1928

    Notícia sobre Jacques Revaud publicada en el diari parisenc Le Temps del 12 d'abril de 1928

    - Jacques Revaud: El 17 de setembre de 1903 neix a Sant-Etiève (Arpitània) el fuster ebenista anarquista i antimilitarista Jacques Claude Revaud, conegut com Claudius. Era fill d'un armer. Durant les eleccions legislatives de 1928 va ser candidat abstencionista de la Unió Anarquista (UA) en la IV Circumscripció de San-Etiève. A començament dels anys trenta fou el tresorer del «Comitè de Suport a Gérard Leretour» –aquest fou un insubmís anarquista perseguit per la justícia francesa–  de Sant-Etiève, el secretari del qual fou André Montagne. En 1936 fou secretari de la secció local de la Lliga d'Objectors de Consciència (LOC), fundada per Gérard Leretour. Jacques Revaud va morir el 30 de maig de 1944 a Sant-Etiève (Arpitània) a resultes de les ferides patides durant un bombardeig de la ciutat quatre dies abans.

    ***

    José María Sanz Prad

    José María Sanz Prad

    - José María Sanz Prad: El 17 de setembre de 1911 neix a Almudèver (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista José María Sanz Prad–el segon llinatge sovint citat Prat. Sos pares es deien Francisco Sanz i Isidra Prad. Persona molt cultivada, de ben jove creuà l'Argentina amb moto. Es guanyava la vida com a operador de cinema, el qual va introduir al seu poble, recorrent la comarca (Alcalá, Tormos, Gurrea de Gállego, Zuera, etc.) amb la seva moto i projectant pel·lícules. En 1932 formava part del quadre artístic teatral de l'Agrupació Cultural d'Almudèver. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Almudèver, el desembre de 1933 n'era secretari. Per la seva militància va ser detingut i empresonat en diverses ocasions: entre l'1 de juny i el 15 de juny de 1932 per impagament d'una multa imposada per subversió; entre el 12 i el 19 de desembre de 1932 per ordre governativa; entre el 25 de de 1933 i el 21 de febrer de 1934 per un delicte contra la forma de govern). Apressat pels militars feixistes, José María Sanz Prad va ser afusellat el 10 d'agost de 1936 a Osca (Aragó, Espanya). El seu impressionant arxiu cinematogràfic va desaparèixer amb la seva mort.

    ***

    José Alcubierre Alastruey

    José Alcubierre Alastruey

    - José Alcubierre Alastruey: El 17 de setembre de 1917 neix a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Alcubierre Alastruey, també conegut sota el pseudònims de Jorge i El Zagal. Sos pares es deien Jorge Alcubierre Bolea i Matilde Alastruey Sagarra. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), l'estiu de 1936 aconseguí passar-se a zona lleial republicana i s'allistà com a milicià en la 28 Divisió. Lluità al front d'Aragó, on fou ferit a l'estomac. El triomf franquista l'agafà a Madrid (Espanya) i marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) amb la finalitat de poder fugir per mar, però va ser detingut. Internat al camp de concentració d'Albatera, restà tancat durant tres anys a la presó de Porta Coeli i posteriorment destinat a un batalló penitenciari que actuava a les localitats guipuscoanes de Lezo i Errenteria. El juny de 1944 ajudà els fugats de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Després passà a França i s'instal·là a La Sala (Llenguadoc, Occitània). José Alcubierre Alastruey va morir el 23 de maig de 1999 a l'Hospital General San Jorge d'Osca (Aragó, Espanya) i va ser enterrat a Gurrea de Gállego.

    ***

    Cesare Fuochi

    Cesare Fuochi

    - Cesare Fuochi: El 17 de setembre de 1917 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el ferroviari anarquista i resistent antifeixista Cesare Fuochi. Sos pares es deien Federico Fuochi i Maria Serenelli. Fill d'una família treballadora humil i llibertària, completà els seus estudis elementals treballant alhora com a aprenent a la barberia de Decimo Sarti, l'anarquista d'Imola més atupat pels feixistes, i pogué veure com aquests destrossaven el seu local en tres ocasions. Crescut en un ambient subversiu, el seu domicili va ser lloc de reunions il·legals fins després de la II Guerra Mundial. Quan tenia 18 anys, amb altres antifeixistes, promogué una llibreria ambulant, amagada en un domicili privat, i mitjançant la qual es van difondre la literatura social prohibida. En 1936, amb altres joves anarquistes, entre ells Andrea Gaddoni, aprofitant que durant la nit la vigilància era reduïda, freqüentà el destacat anarquista Primo Bassi, que acabava de sortir de la presó després de purgar una llarga pena per haver matat un feixista. A la nit, durant la Revolució espanyola, escoltà, en una saleta del bar de l'anarquista Ireneo Sassi, «Ràdio Barcelona», en la qual treballaven els comunistes Ezio Zanelli i Giovanna Zanarini, parents de la família Fuochi. Entre el 19 de març de 1940 i el 8 de setembre de 1943, en plena II Guerra Mundial, va fer el servei militar en Sanitat com a infermer a hospitals del Vèneto i després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 retornà a Imola, reprenent els contactes amb els companys anarquistes i antifeixistes. Amb son pare, Federico Fuochi, i son germà, Emilio Fuochi, partisà comunista, participà en nombroses reunions clandestines amb totes les forces antifeixistes d'Imola i contribuí, amb Attilio Diolaiti, Attilio Bazzocchi i Domenico Zavattero, al renaixement del moviment anarquista de Romanya. En els primers mesos de 1944 marxà cap a les muntanyes i l'1 de maig d'aquell any s'uní a la IV Brigada«Garibaldi»; nomenat vicecomissari polític de la companyia, participà en nombroses i perilloses accions de guerra. En un d'aquests combats va ser testimoni de la mort del jove Cesare Masetti, fill del destacat anarquista Augusto Masetti. Mentrestant, la seva casa d'Imola esdevingué un dels principals centres de propaganda, on es va imprimir el periòdic comunista La Comune. En 1945, després d'haver estat enrolat en la 36 Brigada Garibaldi «Alessandro Bianconcini» i en el grup de combat «Cremona» del nou exèrcit italià, retornà a Imola, però poc després va ser detingut per les autoritats de la Itàlia alliberada sota l'acusació de deserció, ja que havia abandonat el«Cremona» després de l'Alliberament d'Itàlia el 25 d'abril de 1945. Vint dies després fou posat en llibertat gràcies a la intervenció de Gualandi, un dels gran caps partisans de Romanya. Jutjat, va ser condemnat a 18 mesos de reclusió. En 1945 fou un dels fundadors del «Grup Malatesta», adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI) quan aquesta es va crear. En aquells anys, participà activament en contrarestar la propaganda comunista que intentà anihilar el moviment llibertari. Gràcies al seu treball de ferroviari, que li permetia viatjar, va mantenir intensos contactes amb els companys d'altres indrets i participà en tots els congressos de la FAI. En 1965, quan l'escissió de la FAI, juntament amb altres companys (Primo Bassi, Spartaco Borghi, Cesare Gaddoni, Giuliano Golinelli, etc.), el grup d'Imola, gairebé l'únic de Romanya, mantingué l'adhesió a la FAI. Tingué una bona relació amb els joves llibertaris que en els anys setanta es van sumar al moviment anarquista. Cesare Fuochi va morir el 14 de desembre de 2003 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) i fou enterrat al cementiri Piratello d'aquesta localitat. La seva biblioteca i arxiu va ser donada al Circolo di Studi Sociali«Errico Malatesta», integrat a l'Arxiu Històric de la FAI.

    Cesare Fuochi (1917-2003)

    ***

    Maria Rosa Alorda

    Maria Rosa Alorda

    - Maria Rosa Alorda Gràcia:El 17 de setembre de 1918 neix a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista i anarcosindicalista Maria Rosa Alorda Gràcia. A partir dels 11 anys començà a treballar en una fàbrica de roba com a costurera, aprenent a llegir i a escriure a l'escola racionalista del carrer Verdi de Gràcia de Barcelona (Catalunya) i a l'Ateneu Popular Vila, on després farà de mestra. Milità en les Joventuts Llibertàries i quan el cop d'Estat feixista de 1936 s'enrolà en la Columna Ferrer Carod cap al front d'Aragó, on va fer de mestra alfabetitzant els milicians que no havien anat a l'escola. Embarassada de sa filla Blanca, deixà Blesa (Terol) i retornà a Barcelona, on després del part va fer feina a la fàbrica de municions i d'armes instal·lada a l'antiga fàbrica de discos de «La Voz de su Amo». Durant l'època franquista va fer d'enllaç entre els comitès de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina i albergà nombrosos companys buscats. El seu domicili serà el lloc on Frederica Montseny s'allotjarà durant les visites que farà a Barcelona després de mort el dictador. Maria Rosa Alorda Gràcia va morir l'11 de gener de 2006 a Barcelona (Catalunya). Son company, Alfonso Cruzado Sánchez --que fou internat al camp de concentració d'Albatera i que després d'alliberat va fer feina de xofer fent servir el vehicle per transportar propaganda--, i sa filla, Blanca Cruzado Alorda, també foren militants anarquistes.

    ***

    Robert François ("Mystag")

    Robert François (Mystag)

    - Mystag: El 17 de setembre de 1919 neix a La Rochelle (Poitou-Charentes, França) l'il·lusionista i propagandista anarquista, neomaltusià, pacifista i lliurepensador Robert François, més conegut sota el nom artístic de Mystag. D'adolescent entrà a formar part del moviment anarquista i quan tenia 18 anys es va sotmetre a la vasectomia en l'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» --en 1935 un grup de 15 llibertaris es van sotmetre voluntàriament a la vasectomia a Bordeus (Aquitània, Occitània), realitzada pel doctor Norbert Bartosek, amb el suport de destacats militants anarquistes (André i Andrée Prévotel, Aristide Lapeyre, Louis Harel, etc.), com a propaganda neomaltusiana; el cas, molt comentat a l'època, va rebre els noms d'«afer de les esterilitzacions de Bordeus» o «afer Bartosek». En aquests anys aprengué l'ofici de barber, professió que practicà nombrosos anys. Durant la II Guerra Mundial visità Sébastien Faure a Royan (Poitou-Charentes, França) i li va indicar que, si hagués de fer-se una nova edició del seu llibre La doleur universelle, tot el capítol dedicat al neomaltusianisme hauria de ser modificat. Després de l'Alliberament establí contactes amb els cercles anarquistes de la seva regió i organitzà nombroses conferències a l'església desafectada L'Oratoire, tant de la Federació Anarquista (FA), de la Libre Pensée o del grup editor del periòdic Ce Qu’il faut dire, publicat per Louis Louvet i Simone Larcher. Cap al 1946 organitzà una gira al sud-oest del compositor i intèrpret Raymond Asso. Després s'instal·là a París, on treballà de barber, i s'integrà en la FA. Més tard engegà la seva carrera de prestidigitador sota el nom artístic de Mystag i esdevingué un reconegut il·lusionista especialitzat en diferents disciplines (màgia blanca i de foc, hipnosi, telepatia, visions, etc.) i fou membre de l'Associació Francesa d'Artistes Prestidigitadors (AFAP) i del Comité d'Expertise et d'Expérimentation des Phénomènes Paranormaux (CIEEPP, Comitè de Peritatge i d'Experimentació dels Fenòmens Paranormals) i secretari general del Comitè de Defensa de l'Il·lusionisme (CDI). El seu art es basava en la raó i denunciava en les seves actuacions els xarlatans professionals (mags, faquirs, ocultistes, espiritistes, etc.) que pretenien tenir dons transcendentals o sobrenaturals, i per la qual cosa se li considera un dels precursors del mètode zetètic. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire i en L'Entente Anarchiste, butlletí editat a Le Mans entre 1952 i 1953 per Raymond Beaulaton, Jean Perrin i André Prudhommeaux que agrupava els opositors a la línia que Georges Fontenis marcava en la FA i en la Federació Comunista Llibertària (FCL). Després participà en la reconstrucció de la FA al voltant de Maurice Joyeux, exercint diversos càrrecs, com ara l'encarregat de controlar els comunicats i anuncis de la redacció de Le Monde Libertaire. Arran del Congrés de la Reconstitució, realitzat entre el 25 i el 27 de desembre de 1953, va ser nomenat secretari de Relacions Interiors, al costat de Pierrette Martínez (Secretaria General), Maurice Laisant (Relacions Exteriors) i André Prudhommeaux (Relacions Internacionals). Durant la tardor de 1952, amb un grup de companys (Pierre-Valentin Berthier, Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Georges Glazer, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey), creà el grup anarquista de lliure discussió «Centre de Recherches Philosociales» (Centre de Recerques Filosocials) que cada dissabte organitzava debats (Conferències«Défense de l'homme») a la Sala de les Sociétés Savantes de París. Fou el promotor de l'edició en fascicles del llibre de Han Ryner L'Église devant ses juges. Organitzà nombroses gales i mítings per a diverses organitzacions llibertàries o anarquitzants, especialment la«Gala de Màgia», per recaptar fons per al periòdic Liberté de Louis Lecoin. En 1965, amb Charles-Auguste Bontemps i Alain Sergent, publicà el fulletó L'anarchisme et la science. Després de l'exclusió de Maurice Laisant de la FA i la creació de la Unió dels Anarquistes (UA), va ser nomenat secretari de Relacions Exteriors en el congrés de fundació d'aquesta nova organització realitzat entre el 17 i el 18 de novembre de 1979. També fou membre d'altres organitzacions, com ara La Libre Pensée --col·laborà en L'Idée Libre--, la Unió Racionalista, la Unió Pacifista, Amis de Han Ryner i del Moviment d'Autogestió Distributiva. A més de les obres citades, és autor de Badinages d'illusionnistes (sd), Mensonges et vérités de la magie (1976), Han Ryner, philosophe et militant libre-penseur (1983) i De Bakounine ou de Marx, qui est l’ombre et qui est la lumière (1984), entre d'altres. En 1975 intervingué en el documental d'Agnès Varda Daguerréotypes i la seva figura ha servit de model a un dels personatges de la novel·la de Patrick Pécherot Belleville-Barcelone. Robert François va morir el 22 d'agost de 1988 a Puy-du-Lac (Poitou-Charentes, França) en un accident automobilístic en el qual el seu cotxe s'incendià.

    Mystag (1919-1988)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -


    El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


    El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

    Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

    L´hora del ball havia acabat.

    La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

    Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

    Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

    Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

    Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

    Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

    La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

    Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

    Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

    De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

    Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.



    0 0


    Quatre poemes de Poeta en Nueva York - García Lorca


    Ja fa estona, amb motiu d’un programa de ràdio, que vaig versionar al català uns quants poemes de Poeta en Nueva York de García Lorca. Aquests poemes quedaren allà, en un calaix, durant més d’una dècada. Però un dia d’aquest estiu me varen tornar a comparèixer i, finalment, aquí els teniu, acompanyats d’alguns comentaris i també d’altres versions que he arreplegat d’aquí i d’allà.

    Com ja dic en el text que acompanyen els poemes, voldria poder llegir Poeta en Nueva York en català, perquè això d’ara només és un petit homenatge i un reconeixement de la importància d’aquest llibre en la poesia mundial. Qui s’hi apunta?

     

    Miquel Llull

    Bibliotecari del Golea

     


    0 0

    [18/09] Míting dels Antipatriotes -«L'Émancipateur» - Fets de Cullera -«Socialismo y Libertad» - Piccinini - Del Papa - Roussenq - Malaguti - Gasperini - Ortuño - Cruz - Berthier - Iacoponi - Ferrua - Lewin - Marcoux - «Chimeno» - Passeri - Torrents - Volin - Luppi - Gamero - Weiland - Ocaña

    Anarcoefemèrides del 18 de setembre

    Esdeveniments

    Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc "La Révolte" del 17 de setembre de 1887

    Convocatòria de l'acte publicada en el primer número del periòdic parisenc La Révolte del 17 de setembre de 1887

    - Míting dels Antipatriotes: El 18 de setembre de 1887 se celebra a la Sala Favié, al barri obrer de Bellville de París (França), un gran míting contra la guerra organitzat per la Lliga dels Antipatriotes i els Grups Cosmopolites Revolucionaris (GCR). L'acte comptà amb el suport de grups anarquistes de París (Joventuts Anarquistes, etc.) i d'arreu de França (Bessègues, Calais, Lo Chambon, La Ricamarie, Sant-Etiève, Sèina, Toló, Viena del Delfinat, etc.). La sessió va ser oberta a la participació del públic en general i en foren oradors Bebin, Georges Brunet, Edouard Devertus, Alain Gouzien, Jean-Baptiste Louiche, Alexandre Murjas, Jacques Prolo, Alexandre Tennevin i Joseph Tortelier, entre d'altres. L'acte, que durà més de tres hores, comptà amb l'assistència de més de tres mil persones. Al final del míting es va distribuir un manifest especial als assistents. Aquest acte comptà amb una gran vigilància per part de la policia, però, així i tot, no es registraren incidents destacats –alguns diaris burgesos anunciaren la detenció de quatre obrers joiers per part dels Guardians de la Pau que s'enfrontaren al carrer a provocadors seguidors de Georges Boulanger, però es tractava d'una típica manipulació informativa. Uns tres-cents companys reunits posteriorment a la celebració del míting van veure la necessitat de realitzar un nou acte contra el patrioterisme i obriren un compte, a càrrec deÉmile Bidault, per a recollir diners per a tal fi, les sumes recaptades per al qual van ser publicades en els periòdics L'Idée Ouvrière i La Révolte.

    ***

    Capçalera del primer número de "L'Émancipateur"

    Capçalera del primer número de L'Émancipateur

    - Surt L'Émancipateur: El 18 de setembre de 1910 surt a Lieja (Valònia) el primer número de L'Émancipateur. Organe communiste-anarchiste révolutionnaire. Encara que setmanari, tingué una periodicitat irregular. S'encarregà de l'administració i de la redacció François Requilez. A partir del número 24 (14 de gener de 1912) passà a ser editat pel grup anarquista«Les Chercheurs de Vérité», encarregant-se de l'administració L. Pleyers i de la redacció Jean Kroonen. Aquest setmanari publicà nombrosos extractes i traduccions d'articles d'autors destacats (Jean Grave, Octave Mirbeau, Georges Paraf-Javal,Émile Pouget, Varlaam Tcherkesoff, etc.), així com fullets per lliuraments (René Chaughi, Piotr Kropotkin, Roger Gillot [Rhillon], etc.). També comptà amb dibuixos de Théophile Alexandre Steinlen. Sortiren encartats nombrosos cartells antielectorals. Hi van col·laborar Henri Amoré, Camille Brassine, Guillaume Collete, René Chaughi, G. Delince, Julien Delville, Charles Desplanques, Roger Gillot (Rhillon), Jean Grave, Maurice Jamar, Lucien Jules, Piotr Kropotkin,Étienne Lanthier, Joseph Laurent, Lambert Ledoux, Arnold Lepage, Camille Mattart, Jules Moineau, M. Nottet, Georges Paraf-Javal, Élisée Reclus, D. Reuls, Victor Rousselle, Fernado Tarrida del Mármol, Varlaam Tcherkesoff, Henri Zisly, etc. En sortiren 52 números, l'últim el de març de 1913, i va ser reemplaçat fins juliol d'aquell any per L'Action Anarchiste.L'Émancipateur reaparegué entren l'1 de març i el 2 d'agost de 1914 a Lieja publicant 12 números.

    ***

    El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

    El major de la plaça llegint el ban del capità general Echagüe que declara l'Estat de Guerra a la regió [Foto de Barberà Masip]

    - Fets de Cullera: El 18 de setembre de 1911 a Cullera (Ribera Baixa, País Valencia), d'acord amb la decisió adoptada el dia abans a la Casa del Poble de València, l'anarcosindicalista Unió Agrícola Obrera de Cullera --adherida a la feia poc creada Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb més de 2.000 afiliats entre els 13.500 habitants de Cullera-- declara la vaga pacífica a la ciutat en solidaritat amb els treballadors biscaïns i contra la impopular guerra al Marroc. Però, el mateix matí, les autoritats van declarar l'Estat de guerra a tota la província i el capità general Echagüe ordenà que la Guàrdia Civil de les localitats més properes a la capital s'hi concentressin. Per impedir que la Guàrdia Civil pogués sortir de Cullera, un grup d'uns 200 vaguistes es manifestaren a l'estació i intentaren aixecar les vies del ferrocarril, encara que van ser fàcilment repel·lits i amb el resultat de diversos ferits. En previsió de nous desordres el jutge municipal local telegrafià al jutge de primera instància de Sueca, Jacobo López de Rueda, explicant-li els fets. López de Rueda arribà amb fanfarroneria a Cullera, armat d'un impressionant revòlver, acompanyat pel seu actuari, Primitiu Beltran, i per l'algutzir Antoni Dolç, armats ambdós amb fusells, a més de l'habilitat Ferran Tomàs Pastor i un fill d'aquest. El jutge de Sueca entrà amb carruatge a la ciutat pel barri del Raval de Sant Agustí, un dels més pobres de Cullera, arrossegant darrere seu dos veïns que havia detingut pel camí, entre ells Joan Jover Corral (Xato de Cuqueta), donant lloc a una tumultuosa protesta de la multitud, que aconseguí alliberar els presos i apunyalà l'actuari, resultant malferit per arma de foc un dels manifestants. Després d'aquests incidents, el jutge i el seu escolta es van refugiar a l'Ajuntament, seguits de prop per la gentada, on l'alcalde Joaquim Fenollar i l'advocat Santiago Renard, tractaren vanament de calmar els ànims; Jacobo López i els seus acompanyants, però, sortiren al balcó i disparen alguns trets. La multitud excitada assaltà l'edifici, donant mort a les portes de la Casa Consistorial al jutge i a l'habilitat, mentre, a la sortida del poble, l'algutzir fou assassinat quan intentava fugir pel Xúquer. Poc després, els carrabiners, allunyats de l'escenari dels fets, foren previnguts i aconseguiren restablir la calma, retirant-se els manifestants pacíficament després de realitzar una assemblea a prop del riu cap al tard. No obstant, alguns grups d'amotinats armats amb escopetes fugiren a la muntanya. L'endemà, Cullera fou ocupada per l'exèrcit i s'engegà la repressió, mentre el Govern suspenia les garanties constitucionals a tot l'Estat, establint una fèrria censura que impedí la difusió normal de la informació i facilità la impunitat repressiva. Encara que el nombre exacte de detinguts no es va saber mai per la censura, van ser més de cent i desenes més a altres pobles de la zona (Carcaixent, Silla, Bunyol, Gandia i Tavernes de la Valldigna). A finals d'octubre, per desmentir el rumor que circulava sobre les tortures que s'havien infligit a alguns presos, el Govern ordenà l'obertura d'un Expediente gubernativo para comprobar la denuncia de supuestos malos tratos y torturas a los presos de los últimos sucesos de Cullera (1911), on apareixen 68 processats, encara que només 22 passaren davant els tribunals militars. El 7 de desembre de 1911 començà el Consell de Guerra contra els presos de Cullera a la Casa-Jutjat de Sueca, però la causa va haver de passar al Tribunal Suprem perquè el capità general de València desaprovà tres de les penes de mort imposades, mentre que les causes instruïdes amb motiu dels fets de Carcaixent, Silla, Gandia, Bunyols i Tavernes de la Valldigna, passaren a la jurisdicció civil per inhibició de la justícia militar. En aquest procés es va incloure Josep Crespo Solanes, delegat de Sueca i de Cullera al Primer Congrés de la CNT, encara que es trobava absent del poble quan es van produir els fets. Entre el 8 i el 10 de gener de 1912 s'obrí la causa davant el Tribunal Suprem que, entre altres condemnes, imposà set penes de mort, posant en evidència els governants --a Joan Jover Corral se li demanà tres penes de mort i dues penes de 20 anys de presó. El moviment de protesta contra la causa fou tan general que fins i tot l'arquebisbat de València, el periòdic ABC, Maura i Juan de la Cierva s'hi van sumar. Només a Madrid es van recollir 10.000 signatures d'intel·lectuals, professors, polítics i periodistes. En aquestes condicions, amb l'evident propòsit d'apaivagar els ànims, el Consell de Ministres del govern de Canalejas del 12 de gener de 1912 commutà la pena de mort per la de cadena perpètua per a Frederic Ausina, Francisco Jimeno, José Ochera, Valeariano Martínez, José Jiménez, Cecilio San Félix, encara que va mantenir la pena de mort contra Joan Jover Corral. A més, es van imposar als restants processats de Cullera les següents penes: cadena perpètua per Salvador Gabernez, Joan Gregori, Baptista Ibost, Francesc Colubí, Adolfo Salón, Fernando García, Joan Suñé, Manuel Palero, Antoni Gaset, Vicens Bou i Nemesi Jovenet; a 12 anys, dos mesos i quatre dies de presó a Josep Crespo Solanes i Silvestre Supina. En el procés de Carcaixent van ser condemnats a 14 anys, nou mesos i 24 dies, Francesc Tarragona; a sis anys, Salvador Suñer i Enrique Lorente; a cinc anys, Vicens Saloni; a quatre anys, nou mesos i 11 dies, Fabián Sebastián. En el procés de Xàtiva, fou condemnat a 15 anys, Antoni Sigues; a tres anys i vuit mesos, Llorenç Bonet i Vicente Sánchez. La campanya de protesta continuà, però, exigint la commutació de la pena de mort de Jover i fins i tot va haver polítics conservadors, com ara Constancio Bernaldo de Quirós, que es van pronunciar a favor de l'abolició de la pena de mort. Alguns periòdics i periodistes conservadors, excepcionalment, van fer campanya a favor de la pena de mort, entre ells, Salvador Canals (La ninfa egeria de La Cierva). No obstant això, el rei Alfons XIII, millor aconsellat que en 1909 amb el cas de Ferrer i Guàrdia i malgrat l'obstinació de Canalejas, commutà el 14 de gener la pena de mort de Jover, fet que obligà al Govern a presentar la dimissió, encara que el monarca tornà a reiterar-li la seva confiança. Un dels resultats més notoris de la repressió fou el clima d'emigració que es produí entre la població treballadora de Cullera. Posteriorment als fets, la població, que en 1910 era de 13.556 persones, es va veure reduïda en 1914 a 11.957. En 1914 Eduardo Barriobero y Herrán, un dels advocats defensors dels encausats, publicàEl proceso de Cullera y la represión inquisitorial en España que va tenir un gran ressò.

    ***

    Portada del primer número de "Socialismo y Libertad" [CIRA - Lausana]

    Portada del primer número de Socialismo y Libertad [CIRA - Lausana]

    - Surt Socialismo y Libertad: El 18 de setembre de 1943 surt a Montevideo (Uruguai) el primer número del periòdic anarquista trilingüe Socialismo y Libertad. Compromesa amb la resistència antifeixista, hi van col·laborar anarquistes, socialistes i republicans. El redactor responsable fou Luis Vidal; de la secció italiana s'encarregà Luce Fabbri i Torquato Gobbi, de la francesa Julien Coffinet, i de l'espanyola Fernando i Pilar Cárdenas. Mantingué relacions amb el grup mexicà del mateix nom animat per Victor Serge. En sortiren sis números, l'últim el 14 de juliol de 1944.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesco Piccinini

    Francesco Piccinini

    - Francesco Piccinini: El 18 de setembre de 1839 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el sabater garibaldí i internacionalista llibertari Francesco Piccinini. Sos pares es deien Luigi Piccinini i Giovanna Almerighi. D'antuvi fou seguidor del nacionalisme de Giuseppe Mazzini. Entre 1859 i 1867 fou voluntari de l'exèrcit de Giuseppe Garibaldi en la II Guerra de la Independència i en la Campanya de l'Agro Romà per l'alliberament de Roma, participant en les batalles del Volturno i de Mentana. En 1870, però, no prengué part en l'expedició de Garibaldi a França (Exèrcit dels Vosges). Entre 1870 i 1872 col·laborà en periòdics «republicanosocialistes», que donaran pas al pensament internacionalista llibertari, com ara Il Romagnolo. Organo della Consociazione Repubblicana, fundat a Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) en 1868, del qual portà la corresponsalia a Lugo, i que esdevindrà en 1871 un periòdic de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També fou un dels fundadors el 4 de juliol de 1868 de La Plebe. Periodico democratico, dirigit per Enrico Bignami a Lodi (Llombardia, Itàlia), publicació republicana, racionalista, socialista, anticlerical i atea. En 1871 fundà a Lugo la «Società della Pleble» (Societat de La Plebe), que es dedicà a difondre aquest periòdic arreu la Romanya. Col·laborà també en Il Martello i Il Gazzettino Rosa. Considerat com un dels iniciadors del moviment socialista, es a dir internacionalista, de Romanya, el 19 de novembre de 1871 participà en la reunió clandestina a Forlì (Emília-Romanya, Itàlia), considerada com el primer congrés de la Internacional a Romanya, amb representants de tota la regió que tenia com a finalitat rellançar les organitzacions obreres i fundar noves seccions de la Internacional, a més d'incrementar l'acció de les ja existents. Foren els fets de la Comuna de París (França) que precipitaren la seva separació del pensament mazzininià i l'acostament a les posicions internacionalistes llibertàries. En aquesta època treballava per a la Banca Popular di Lugo. En els mesos posteriors, encapçalà el Fascio Operaio (Fascio Obrer) de Lugo i participà en nombroses reunions polítiques amb la finalitat d'unir forces contra els seguidors republicans de Mazzini, oposats als seus plantejaments. Francesco Piccinini va ser assassinat el 2 de maig de 1872 quan sortia del cafè Europa de Lugo (Emília-Romanya, Itàlia), quan un desconegut li disparà un tret de revòlver, fallant l'objectiu, i un altre individu el matà d'una punyalada. Estava casat i tenia una filla, que havia nascut en 1871, i portava els noms de Repubblica Eguaglianza Ragione (República Igualtat Raó); i després de la seva mort en nasqué Argia, sa altra filla. L'abril de 1873 la Secció de Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) de l'AIT creà un Comitè de Socors per ajudar econòmicament sa família. Segons les investigacions, els assassins de Piccinini van ser dos seguidors de Mazzini de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia), Luigi Gavelli, l'autor material del crim, que va desaparèixer sense deixar rastre, i Giuseppe Liverani, que fugí a Londres (Anglaterra), després a França i finalment a Espanya, on fou detingut. Extradit, en 1876 va ser jutjat i condemnat a mort, pena que fou commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat. L'assassinat de Piccinini tingué un gran ressò en la premsa italiana i internacional. Giosuè Carducci va escriure el 17 d'agost de 1872 un text en la seva memòria que va ser posat en la seva làpida: «Els germans, els companys i els amics / aquesta memòria / signe d'amor i de deure / i d'infàmia / als assassins traïdors i covards.»; en aquest text s'usa per primera vegada en la història la paraula «companys» en el sentit que posteriorment serà emprat en el llenguatge de la família socialista (anarquista, socialista i comunista). Piccinini està reivindicat tant per anarquistes com per socialistes. En 1890 es creà a Faenza un grup anarquista «Francesco Piccinini», que mantingué un estret contacte amb Argia, sa filla petita que vivia a Buenos Aires (Argentina). El 13 de juny de 1954, per iniciativa del socialista Nino Samaia, s'organitzà a Lugo una solemne commemoració amb la inauguració d'un monument, obra d'Alfeo Bedeschi i amb el text de Carducci, que va ser contestat per la redacció d'Umanità Nova i pels anarquistes de Lugo destacant el caràcter antiautoritari i anarquista del primer internacionalisme italià.

    Francesco Piccinini (1839-1872)

    ***

    Ugo del Papa

    Ugo del Papa

    - Ugo del Papa: El 18 de setembre de 1875 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) el propagandista i sindicalista anarquista Ugo del Papa. Sos pares es deien Romualdo del Papa i Lucia Pracchia. Assistí a l'escola molt poc temps i entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove, adquirint una important cultura autodidacta gràcies a la lectura d'opuscles i periòdics llibertaris. Marbrista de professió, el 22 d'agost de 1894 va ser condemnat pel Tribunal de Massa a cinc mesos de presó i a una multa de 250 lires per «crits sediciosos» arran del «Motí de la Lunigiana»; fou excarcerat el 21 d'octubre de 1895. En aquests anys milità en el Circolo Rivoluzionario Collettivista (CRC). El 26 de novembre de 1901 fou un dels fundadors de la impremta «Tipografia Cooperativa Sociale» («La Tipogràfica»), la qual publicà el periòdic anarquista Combattiamo (1902-1904). Perseguit per aquestes activitats, va ser jutjat i condemnat el 14 de juliol de 1902 a set mesos per «associació de malfactors», pena que finalment va ser anul·lada, i, el 23 de desembre, a dos mesos per ser l'editor del periòdic anarquista La Sentinella. Fugint d'aquesta condemna de dos mesos de presó, marxà primer a Marsella (Provença, Occitània) i després s'embarcà cap a Amèrica, arribant a Nova York (Nova York, EUA) el maig de 1904. A Nova York freqüentà els cercles anarquistes de l'emigració italiana i treballà com a picapedrer. Mentrestant les condemnes que tenia van ser anul·lades arran de l'amnistia del 16 de setembre de 1905, però decidí restar als Estats Units. El novembre de 1911 retornà a Carrara, on esdevingué l'ànima de l'anarquisme local. Detingut, va ser condemnat a vuit mesos de presó com a director de «La Tipogràfica» arran de la seva fallida en 1906, però en l'apel·lació es va poder demostrar que en aquell any era als EUA i el 16 de març de 1912 va ser alliberat. Formà part del grup anarquista de Carrara «Luce i Verità» i amb Alberto Meschi fundà el «Fascio Anarchico» de Carrara, que arreplegava tots els grups anarquistes de la zona. En aquestaèpoca fou detingut de bell nou per fer propaganda contra la guerra colonial a Líbia. Fins al 1915 encapçala la Cambra del Treball local, de la qual va ser nomenat vicesecretari i Alberto Meschi el secretari, realitzant una important tasca d'organització contra la patronal. L'estiu de 1911, després d'una vaga de dues setmanes, els treballadors del marbre havien aconseguit les primeres reivindicacions, especialment la jubilació. La primavera de 1913 els treballadors del pla de Carrara, Massa i Versilia guanyaren la conquesta històrica de les vuit hores, i, a mitjans d'aquest any i principis de 1914, la Cambra del Treball es va veure obligada a defensar-se del locaut patronal. L'11 de gener de 1914 es produí una misteriosa i innòcua explosió al pati d'una comissaria de policia de Carrara, de la qual van ser acusats i detinguts Meschi, Riccardo Sacconi i ell mateix. Un cop lliures el 31 de gener, van patir un boicot patronal sense precedents. En aquesta època fou redactor de l'òrgan d'expressió de la Cambra del Treball Il Cavatore i del periòdic anarquista local Il'94, ambdós fundats en 1911. Malgrat el seu estat de salut crònicament fràgil, que havia empitjorar després del llarg empresonament a Massa de 1912 acusat d'«incitació a l'odi de classe», assistí a la Congrés Anarquista contra la Guerra celebrat a Pisa el 27 de gener de 1915. Malalt de tuberculosi, Ugo del Papa va morir l'1 de juny de 1916 a Carrara (Toscana, Itàlia). Sos fills Romualdo i Lina continuaren la seva lluita anarquista.

    ***

    Paul Roussenq

    Paul Roussenq

    - Paul Roussenq: El 18 de setembre de 1885 neix a a Sant Gèli (Provença, Occitània) el militant i presidiari anarquista Paul Roussenq. De família pagesa, va descobrir molt jove les idees anarquistes llegint els periòdics llibertaris (Le Libertaire, Le Père Peinard, Les Temps Nouveaux...) i els textos d'Élisée Reclus que li van esperonar a l'aventura --als 14 anys ja havia llegit els 19 volums de la Geografia Universal reclusiana. Rodamón des dels 16 anys, va ser detingut i condemnat a tres mesos de presó per vagabunderia. Al tribunal d'apel·lació, el 5 de març de 1903, va llançar un crostó de pa al cap del procurador, que el va enviar cinc anys a Biribi, als batallons disciplinaris africans (Bat' d'Af). Empresonat per insultar els superiors, va calar foc el seu uniforme de terliç. El 5 de maig de 1908, el tribunal militar el va condemnar a 20 anys de treballs forçats per «destrucció voluntària de béns de l'Exèrcit i de l'Estat». El 13 de gener de 1909 va arribar a bord del vaixell Loire al presidi de Caiena (Guaiana Francesa) amb el número de matrícula 37.664. Malgrat tot el que van fer per abatre'l (pallisses, humiliacions, fam...), va mantenir una actitud forta i rebel, salvaguardant la dignitat de cara a la xusma de guardes i als altres condemnats, i rebutjant plegar-se als reglaments del presidi. L'Inco, de L'Incorregible, nom que li van posar els seus carcellers, va pagar un alt preu: 3.779 dies d'incomunicació en una masmorra a pa i aigua. Després d'una campanya de premsa, la publicació del llibre d'Albert Londres sobre el presidi i la mobilització del Socors Roig Internacional (SRI), Roussenq va ser finalment amnistiat en 1932. Sota l'aixopluc del comunista SRI, va fer gires de conferències al sud de França i va fer una estada de quatre mesos a l'URSS, però el relat del seu viatge a la Rússia soviètica, la denúncia de la impostura bolxevic i la censura dels seus escrits en els mitjans marxistes van provocar la ruptura amb els comunistes i el seu retorn al costat dels anarquistes, militant en l'Aliança Lliure dels Anarquistes de la Regió del Midi (ALARM). A Nimes va ser gerent, entre 1934 i 1936, del periòdic anarquista fundat per André Prudhommeaux Terre Libre. Després decidirà viatjar i farà mercats, distribuint alhora propaganda anarquista arreu. Fitxat com a«sospitós» durant la guerra, va ser internat en un camp a Sisteron pel govern de Vichy, moment que aprofitarà per escriure les memòries, L'enfer du bagne, editades en 1950. Després de l'Alliberament, reprendrà l'activitat de venedor ambulant. Va fer costat una vaga de veremadors llibertaris a Aimargues en 1948. Però, envellit prematurament i malalt, va suïcidar-se el 3 d'agost de 1949 llançant-se al riu Ador de Baiona (Iparralde, País Basc). En 1998 Daniel Vidal va publicar Paul Roussenq: le bagnard de Saint-Gilles.

    ***

    Armando Malaguti

    Armando Malaguti

    - Armando Malaguti: El 18 de setembre de 1897 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Armando Malaguti. Sos pares es deien Celso Malaguti i Adelaide Rapparini. Treballà en diferents oficis (fuster serrador, venedor ambulant, mecànic, barber). Destacat militant anarquista de Bolonya, fou perseguit pels escamots feixistes i en 1923 aconseguí passar a França. S'instal·là a París, on conegué l'anarquista Maria Zazzi, que esdevingué sa companya. En aquesta època la parella mantingué una estreta amistat amb la família Berneri. En 1927 Malaguti va ser expulsat i, d'antuvi, marxà a Esch-sur-Alzette (Esch-sur-Alzette, Luxemburg) i després a Seraing (Valònia), on la policia esbrinà que estava subscrit al periòdic anarquista L'Émancipateur. A Brussel·les (Bèlgica), amb sa companya, va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. El desembre de 1930 retornà a Luxemburg i restà uns dos anys, abans de marxar a Holanda; en 1933 retornà a Bèlgica, on participà en un congrés a Brussel·les. El novembre de 1933 s'instal·là novament a França. A París, amb sa companya, conegué l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. L'agost de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i lluità en la «Columna Ascaso» fins a finals de 1936–participà en la batalla de Monte Pelado. El gener de 1937 va ser detingut a Lieja (Valònia), on havia marxat per a reclutar milicians per fer costat la Revolució espanyola. El febrer de 1938 retornà a la Península, on fou nomenat delegat polític fins al final de la guerra. Amb falsa identitat, aconseguí arribar al Marroc, a Algèria i, finalment, a Tunísia, on el 20 maig de 1939 va ser detingut i posteriorment expulsat per «complot terrorista contra el cònsol d'Itàlia». Algunes fonts diuen que en aquesta època s'afilià al Partit Comunista Italià (PCI). Aleshores marxà clandestinament a París, on a finals de 1940 va ser detingut pels nazis. El 28 de febrer de 1941 va ser lliurat a les autoritats italianes feixistes. Jutjat, va ser condemnat a quatre anys de confinament que purgà a l'illa de Ventotene. Sa companya, Maria Zazzi, intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. El 25 de desembre de 1942 Malaguti va ser traslladat a l'illa d'Ustica i a començaments de setembre de 1943 al camp d'internament de Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia). Poc després, el 8 de setembre de 1943, aconseguí fugir-ne i s'integrà en les forces partisanes, participant en els combats de l'Alliberament. Armando Malaguti va morir el 16 de desembre de 1955 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Armando Malaguti (1897-1955)

    ***

    Francesco Gasperini

    Francesco Gasperini

    - Francesco Gasperini: El 18 de setembre de 1900 neix a Castiglione dei Pepoli (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Francesco Gasperini, també conegut com Hector Valli. Sos pares es deien Luigi Gasperini i Elisabetta Marchettini. El 15 de novembre de 1917 va ser condemnat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) a dos mesos de presó per«deserció del servei» i cap a finals de 1921 va ser acusat d'homicidi i de dos intents d'assassinat, arran d'una topada amb un grup de feixistes el 29 d'agost d'aquell any a Baragazza (Emília-Romanya, Itàlia). Fugint de la detenció emigrà clandestinament, però el 3 de març de 1923 va ser condemnat a 20 anys de reclusió en rebel·lia a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Cap a finals de 1927, a Seraing (Lieja, Valònia), on es trobava sota la identitat d'Hector Valli, arran de l'assassinat l'octubre d'un feixista italià a Chokier (Flémalle, Lieja, Valònia), va ser detingut, juntament amb l'anarquista Enrico Guadagnini i altres antifeixistes. Tancat a Lieja (Lieja, Valònia), va ser fortament defensat pels exiliats italians que s'oposaren a la seva extradició cap a Itàlia que es deliberava al Tribunal d'Apel·lació local («Afer Baragazza»). Anul·lada l'extradició, perquè els delictes als quals havia estat condemnat pels magistrats bolonyesos eren de naturalesa política, el 19 de novembre de 1929, després de dos anys empresonat, va ser alliberat i posat a la frontera de Luxemburg. Després d'uns mesos a Differdange (Esch-sur-Alzette, Luxemburg), l'estiu de 1930 les autoritats informaren que es trobava a Drancy (Illa de França, França), al domicili de son germà Guido, on va romandre fins l'estiu de 1936. En aquesta data, marxà com a voluntari cap a Barcelona (Catalunya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i va combatre al front d'Aragó (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i El Carrascal). Quan la Secció Italiana es va dissoldre l'abril de 1937, i després dels fets sagnants de «Maig de 1937», abandonà la Península i retornà a Drancy, on encara era present el maig de 1939, quan son germà Guido demanà a sa germana Iole que s'informés sobre les mesures repressives que les autoritats italianes pretenien adoptar contra els antifeixistes que havien lluitat en la Revolució espanyola. Després de la II Guerra Mundial retornà al seu país i reprengué la seva militància en el moviment anarquista italià. Francesco Gasperini va morir el 20 de febrer de 1980 a l'Hospital Sant'Orsola de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Necrològica de Carlos Ortuño Cuenca apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 5 d'abril de 1973

    Necrològica de Carlos Ortuño Cuenca apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 5 d'abril de 1973

    - Carlos Ortuño Cuenca: El 18 de setembre de 1908 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) l'anarcosindicalista Carlos Ortuño. Sos pares es deien Miguel Ortuño i Rita Cuenca. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. S'establí a Rubelles (Illa de França, França) i milità en la Federació Local de Melun de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Sa companya fou Montserrat Amposta, encara que havia estat casat anteriorment amb Concepción Botella Arrecibita. Carlos Ortuño Cuenca va morir el 14 de març de 1973 a l'Hospital de Melun (Illa de França, França) i fou enterrat civilment tres dies després. 

    ***

    Necrològica de Tomás Cruz Campos apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 31 d'agost de 1972

    Necrològica de Tomás Cruz Campos apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 31 d'agost de 1972

    - Tomás Cruz Campos: El 18 de setembre de 1910 neix a Villarrodrigo (Jaén, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Eusebio Cruz Campos–algunes fonts citen erròniament Campos Cruz, canviant l'ordre dels llinatges. Sos pares es deien Antonio Cruz i Eusebia Campos Quan era molt jove entrà a formar part del moviment llibertari. Durant la guerra civil lluità en les columnes de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser tancat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació va ser enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), de la qual es va evadir integrant-se en un grup de la resistència. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Caen (Normandia, França), on en 1945 era comptador-tresorer de la Federació Local de la CNT, càrrec que ocupà durant nou anys. També fou comptador de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Després de 15 anys de malaltia, Tomás Cruz Campos va morir el 27 de maig de 1972 al seu domicili de Caen (Normandia, França) i va ser enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

    ***

    Pierre-Valentin Berthier

    Pierre-Valentin Berthier

    - Pierre-Valentin Berthier: El 18 de setembre–algunes fonts citen erròniament l'11 de setembre– de 1911 neix a Issoudun (Centre, França) el periodista, escriptor, poeta, corrector d'impremta, anarquista i pacifista Pierre-Valentin Berthier. Sos pares es deien Eugène Arthur Berthier, blanquer, i Angèle Ernestine Abrioux. Abans d'aconseguir el títol de secundària, abandonà els estudis per a no enfrontar-se a un consell de disciplina que l'amenaçava amb l'expulsió. Entre 1926 i 1936 treballà d'obrer blanquer en la seva empresa familiar a Issoudun. En 1932 fundà una secció de Combatents de la Pau a Issoudun i en 1934, de passada per París (França), participà en el llançament del periòdic de Fernand Planche La Conquête du Pain (1934-1935). En 1932 va ser processat arran d'un article aparegut en Le Semeur de Normandie i aquest mateix any, per objector de consciència, va ser detingut i empresonat, encara que malalt, va ser alliberat poc després. En 1936 esdevingué periodista, treballant com a corresponsal local per al diari d'Issoudun Le Département de l'Indre; aquest curiós periòdic fou liberal durant la II Guerra Mundial, col·laborador amb el Govern de Vichy sota l'Ocupació sota el nom de Le Département, i comunista després de l'Alliberament sota el nom de La Marseillaise du Berry. Durant la Guerra Civil espanyola, organitzà a Issoudun un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que tingué com a orador Aristide Lapeyre. Durant la II Guerra Mundial suspengué la seva militància anarquista, però mantingué correspondència amb destacats membres del moviment llibertari (Fernand Planche, Gérard de Lacaze-Duthiers, Ahrne Thorne, etc.) i amb companys de la seva regió (Marius Jacob, Louis Briselance, etc.). En 1940 refugià Fernand Planche, que s'havia fugat durant un trasllat entre de camps de concentració. En 1940 conegué Suzanne Detalle, amb qui es casà en 1945 a Issoudun i amb qui tingué una filla, Florence Berthier. El setembre de 1951 va ser acomiadat de la redacció de La Marseillaise du Berry i substituït per un militant comunista, i, gràcies Louis Louvet, el desembre d'aquell any, entra a treballar com a corrector a les impremtes parisenques «Lang» i «La Renaissance». Tres mesos després passà a fer feina en l'editorial Amiot-Dumont, que desaparegué en 1956. Membre de l'autònom Sindicat dels Periodistes després de la guerra, l'1 de març de 1953 va ser admès en el Sindicat dels Correctors de París i treballà en diferents periòdics de la capital francesa, com ara Le Monde a partir de gener de 1957, i en diverses impremtes. A la mort del seu amic Marius Jacob en 1954, esdevingué un dels seus marmessors. Entre el 2 d'agost i el 30 de novembre de 1956 fou corrector en l'ONU de Ginebra (Ginebra, Suïssa). Paral·lelament, entre 1951 i desembre de 1956, fou gerent d'una llibreria que havia comprat Rémy Désiré, un amic seu de la infància. Durant la tardor de 1952, amb Charles-Auguste Bontemps, Louis Chauvet, Robert François, Georges Glaser, René Guillot, Maurice Joyeux, Gérard de Lacaze-Duthiers, Pierre Lentente, Louis Louvet, André Prudhommeaux i Georges Vincey, fou membre del Comitè d'Iniciativa fundador del grup anarquista de lliure discussió Centre de Recherques Philosociales (CRF, Centre de Recerques Filosocials), que cada dissabte organitzava debats a la Salle des Sociétés Savantes de París. Cap el 1952 participà amb una nota setmanal en el periòdic La République du Centre, d'Orleans (Centre, França). També va escriure en el setmanari de la CNT en l'exili Espoir i publicà reportatges de viatges (Lapònia, Canadà, etc.)  en diversos periòdics. A partir del gener de 1957 treballà en Le Monde, on fou titular fins finals de 1958, i on es mantingué fins la seva jubilació el 31 d'octubre de 1976. En 1964 col·laborà en l'edició del llibre E. Armand. Sa vie, sa pensée, son oeuvre. Durant la tardor de 1969 cosignà amb altres companys (Jean Rostand, Jeanne Humbert, Maurice Lime, René Dumont, Théodore Monod, Léo Campion, Bernard Clavel, Emile Beauchet, Michel Ragon, Alphonse Barbé i Henry Poulaille) una protesta contra les celebracions oficials previstes per al bicentenari de Napoleó.Com a escriptor publicà diferents poemaris i diverses novel·les, i la seva obra va ser guardonada amb diferents premis, com ara el Premi dels Coopérateurs en 1958 per la seva obra On a tué M. Système (1957). Amb Jean-Pierre Colignon, va ser autor de nou tractats sobre diferents matèries de la llengua francesa i col·laborà en qüestions lingüístiques en la revista Letre(s), òrgan de l'Associació per a la Salvaguarda i l'Expansió de la Llengua Francesa (ASSELAF). Per la seva obra La cité dans le tunnel (2003), testimoni periodístic seu durant la guerra, va ser guardonat amb el Premi de Chateauroux. Durant sa vida col·laborà en multitud de publicacions llibertàries, com ara Almanach de la Paix pour 1934,La Brochure Mensuelle, Cahiers du Socialisme Libertaire, Ce Qu'il faut Dire, Le Clameur, La Conquête du Pain, Contre-Courant,LeContre Poison,C.P.C.A.,Défense de l'Homme, L'En-Dehors,L'Homme et la Vie, Le Libertaire, Liberté, Le Monde Libertaire, La Nouvelle Idéale, La Patrie Humaine,Pensée et Action, Le Réfractaire, La Rue, Le Semeur de Normandie, Les Sources Libres, Terre Libre,L'Union Pacifiste, L'Unique, La Voix Libertaire, La Voie de la Paix, etc. És autor de Le creusot (1932), Les républicaneries (1932), Vingt mille lieues sous les gaz! (1933),Ceux qui vont mourir te saluent (1934), Griefs plébéiens (1936), La glaive émoussé (1937),Gaston Couté, la vérité et la légende (1936, 1958 i 1980), Le Spectre (1936), Sitting Bull (1952), Mademoiselle Dictateur (1956), Chéri-Bonhomme. L'enfant derrière le grillage (1956), On a tué M. Système (1957), Plume de canard. Souvenirs d'un journaliste (1957), Le Drame algérien. Pas d'incendiaire chez nous! (1957),L'enfant des ombres (1957), Défense de parler au chauffeur! Scène de la vie populaire (1957), Un mariage à Sainte-Miche. Scène de la vie populaire (1958), Entre Austerlitz et Orsay. Scène de la vie populaire (1958), La Forme blanche. La tragédie de Frédéric Sauvage (1958), Les Vichy-bouzouks. Scènes de la vie populaire sous le régime de l'État français (1959),La passion de l'Olympe (1980), Durolle au pays des couteliers (1986), Le Député d'Igrée-sur-Thiache. Récit populaire d'une carrière politique (1993), À la recherche de la laïcitéégarée (1995),De la famille (1995), Individualisme et socialisme. La synthèse indispensable (2002), Trop anticommuniste (2002),La cité dans le tunnel (2003), L'antimilitarisme libertaire (2006) i La citadelle de Kouang-Si (sd) entre d'altres. També preparà el manuscrit de les Mémoires de Maurice Vandamme (Mauricius), dipositades a l'Institut Francès d'Historia Social (IFHS). En 2004 Céline Beaudet publicà Rencontre avec Pierre-Valentin Berthier, court récit d’une vie et de rencontres d'un anarchiste individualiste.Centenari, Pierre-Valentin Berthier va morir el 6 de maig de 2012 a la Clínica de La Dhuys de Bagnolet (Illa de França, França), a resultes d'una embòlia pulmonar sobrevinguda al seu domicili el 25 d'abril, i fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise, essent dipositades les seves cendres al panteó familiar del cementiri d'Issoudun. El maig de 2014 Florence Berthier inaugurà un jardinet públic a Issoudun que porta el seu nom i es realitzà una exposició sobre la seva vida i obra a La Médiathèque d'aquesta població.

    Pierre-Valentin Berthier (1911-2012)

    ***

    Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]

    Sergio Iacoponi, primer per la dreta dels drets, amb altres companys [Archivio Biblioteca F. Serantini]

    - Sergio Iacoponi: El 18 de setembre de 1914 neix a Cascina (Toscana, Itàlia) l'ebenista anarquista Sergio Iacoponi. Sos pares es deien Rodolfo Iacoponi i Olga Betti. S'acostà al moviment llibertari quan a finals de la II Guerra Mundial, mentre treballava a Liorna (Toscana, Itàlia), començà a freqüentar els locals de la Federació Anarquista de la ciutat. En 1947 retornà a Cascina i participà en els activitats del grup anarquista local, amb Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Ludovico Caioli, Vasco Comaschi, Cornelio Giacomelli i Giovanni Turini. A finals dels anys setanta participà en la creació del grup «Comasco Comaschi» i freqüentà assíduament la Federació Anarquista de Pisa (Toscana, Itàlia). Anticlerical convençut, s'inscriví en la Societat de Cremació i sostingué l'Assistència Pública de Cascina, on ocupà càrrecs de responsabilitat. Sergio Iacoponi va morir el 22 de febrer de 1999 a Vicopisano (Toscana, Itàlia), població on s'havia instal·lat anys abans.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El portaveu de MÉS per Mallorca al Parlament, ha defensat avui la necessitat de millorar el model de finançament de les Illes Balears, tant pel que fa als recursos que rep com a la capacitat de recaptació i gestió dels impostos. En aquest ha apostat per reduir el dèficit fiscal i aconseguir un finançament més equitatiu, que respongui a les necessitats reals i que permeti desenvolupar de forma plena l’autogovern. Així, ha reclamat un sistema que hauria de permetre un major equilibri entre què aporten i reben les Illes.

    Durant la seva intervenció al Parlament, ensenyat ha censurat l’actitud de l’Estat a qui acusa de mirar les Illes “només en termes mercantilistes”. Així ha posat com l’exemple diferents decisions com ara la subhasta dels terrenys de Son Busquests, o l’ampliació dels ports i aeroports. “prenen decisions completament oposades als interessos que defensam des d’aqui”. Per això ha instat al Parlament articular en un nou marc de relació amb l’Estat "sense interferències i ingerències"

    En acabar el debat Ensenyat també ha denuncia que la inversió de l’Estat a les Illes Balears hagi estat "vergonyosa" respecte a altres territoris i ha insistit a fer efectiva la cogestió aeroportuària prevista a l’Estatut. "És fonamental per la nostra economia tenir un major control sobre els ports i aeroports i massa sovint ens hem de limitar a donar servei als milenars de persones que AENA i Ports aboquen als nostres carrers". El portaveu ecoborianista ha afegit que "des de MÉS per Mallorca estem convençuts que la clau per resoldre la situació rau a omplir de contingut el concepte d’autogovern.

    Sense sobirania política, no hi haurà sobirania fiscal. Si seguim supeditant la nostra capacitat financera a Madrid mai no acabarà l’asfíxia econòmica que patim. Cal fer una passa més i ampliar les competències de l’Agència tributària de les Illes Balears".


    0 0

    L'Ajuntament de Bunyola, en motiu de les festes de Sant Mateu, organitza un vespre de gloses a l'Auditori, el proper 18 de setembre a les 20:30h. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Maribel Servera "Servereta", Mateu "Xurí" i Macià Ferrer "Noto".

    0 0

    Fotografies antigues.

    Sa Pobla i la cultura en temps del franquisme


    Els pobles, les classes populars, són sempre més intel·ligents que les dictadures. Si repasam els diaris i revistes dels anys quaranta i cinquanta veurem com, a sa Pobla, malgrat el domini aclaparador del més ferest nacionalcatolicisme i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, els sectors més dinàmics de la nostra societat sempre trobaven la forma, d'una manera o d'una altra, per fer arribar una mica de cultura autèntica a la població. Ja hem parlat en un article que sortí publicat recentment de l'arribada de Fellini a sa Pobla. Ara bé, l'encontre amb la cultura no venia tan sols de la mà de les produccions cinematogràfiques, de la lectura del món que el setè art ens oferia. Aquest només era un aspecte de la batalla cultural per a provar de sobreviure enmig de la ignorància i brutalitat políticocultural dels guanyadors de la guerra contra la República i la cultura catalana.


    En el llibre de Miquel López Crespí Temps i gent de sa Pobla el lector pot anar aprofundint en molts d'aspectes de la nostra història local i veure moltes fotografies antigues. Unes de començaments del segle vint, altres del temps de la dictadura franquista.

    Les activitats culturals que es feien a sa Pobla a mitjans dels anys cinquanta eren tan nombroses i diverses que encara avui dia ens sorprèn que quatre eixelebrats -aquells voluntariosos promotors-, poguessin fer tot allò: remoure una mica el que la dictadura volia fossilitzat, aturat en un temps inamovible sense perspectives de futur.

    Fins i tot, com molt bé explica l'escriptor Alexandre Ballester en un article publicat en aquestes mateixes pàgines, els balls de Carnestoltes esdevenien un esclat de llibertat mal d'imaginar per al jovent actual. Aconseguir que actuassin a sa Pobla Josep Guardiola i Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, el Dúo Dinámico significava una alegria infinita per al jovent d'ara farà quaranta anys. Com explica el conegut autor pobler: "Dins la foscor general d'aquells anys, de prohibicions i de restriccions polítiques i culturals, el període de la Quaresma era una mena de retorn a la més profunda negror, d'aires inquisitorials, de l'edat mitjana. Tots els perjudicis dogmàtics d'una fe cega i fèrrica, tornaven a ésser vigents durant la temporada més trista de l'any". Per això mateix un ball dins del Teatre Coliseum amb Josep Guardiola i el Dúo Dinámico era festa, alegria i llibertat. Això sí, segellada amb el permís de Govern Civil, de l'Ajuntament i de la Guàrdia Civil.


    Sa Pobla mesos abans de la guerra civil. La República va provar de promocionar la dona, amb el dret al vot i a la cultura. El feixisme aturà en sec aquesta experiència que considerava idea dels "bolxevics".

    Entre el caramull infinit d'activitats culturals en podem destacar algunes de curioses. El Cine Club (un Cine Club a sa Pobla en els anys cinquanta!) del "Club Cultural y de Ajedrez", anunciava la projecció de les pel·lícules El pequeño Fugitivo i Canciones Vascas. Després de les projeccions hi havia un interessant colloqui on es discutien els mèrits (o demèrits) dels films que s'havien vist. Pensem que aquests col·loquis (un mínim espai de llibertat en plena dictadura franquista) tan sols es veurien a Ciutat a mitjans dels anys seixanta (deu anys més tard que a sa Pobla!). Pel mes d'abril de 1957 la revista Vialfás lloava la figura de Miquel Costa i Llobera en un excel·lent article de Miquel Castanyer. Costa i Llobera havia mort sobtadament a Ciutat el dia 16 d'octubre de 1922 en el convent de les Tereses. Com diu Llompart de la Peña en el seu llibre La literatura moderna a les Balears: "Se celebrava missa solemne amb motiu de les festes centenàries de la canonització de la santa titular... Aleshores esdevingué la catàstrofe. Cop en sec el predicador [Costa i Llobera] va emmudir i, lentament, a anar desplomant-se dins la trona. Quan, passats els primers moments d'estupor, anaren a alçar-lo, era mort". Posteriorment el cadàver de l'insigne autor va arribar en tren a sa Pobla. La fúnebre comitiva que l'acompanyava, seguí camí fins el cementiri de Pollença, on va ser soterrat. Amb l'homenatge que el senyor Miquel Socias va fer a la memòria de l'illustre escriptor, s'honrava també la nostra llengua i cultura. Com va escriure Llompart de la Peña en el seu assaig Els nostres escriptors: "Miquel Costa i Llobera és la primera gran figura que apareix en el marc de la literatura moderna de les Illes. Va aportar a la literatura catalana un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia".


    Amb la victòria del feixisme les dones mallorquines tornaren al seu lloc "natural", és a dir a la llar, la família i la màquina de cosir. En la fotografia podem veure una escola poblera on s'ensenyava les dones a cosir.

    Una mica més endavant, i dins del mateix any 1957 que comentam, un rumor que ningú no podia creure feia referència a la possible construcció d'una escola de música a sa Pobla. Amb el temps, l'Escola Municipal de Música de sa Pobla creada gràcies a l'esforç desinteressat del professor i compositor Gaspar Aguiló, esdevingué una realitat.

    La "Congregación Mariana" servia en aquell any 1957 per a les trobades i representacions teatrals (ben vigilades per l'esgésia, evidentment!). Els dies 21, 22 i 23 d'abril s'estrenaven dues obres: Mestre Quel es curandero i Los apuros de Don Juan Tenorio, aquesta darrera una sátira escrita per Emilia Gallardo. L'actor principal de l'obra de la senyoreta Gallardo va ser el Felicià Bonnín. Posteriorment hi hagué vetllada musical a càrrec del quartet pobler "Los Panchos", conjunt musical format pels joves Antoni Rodríguez, Pere Crespí, Francesc Rodríguez i Julià Gallardo.

    El mateix dia 23, commemorant la "Fiesta del Libro", el senyor Miquel Bordoy Cerdà parlà de l'immortal obra de Miguel de Cervantes en una conferencia titulada "La cuarta salida de Don Quijote". A l'horabaixa i en el cinema "Coliseum" (Can Pelut) es va projectar la pel·lícula Don Quijote de la Mancha. Hi anàrem una munió d'allots de les escoles i de l'Institut de sa Pobla. Qui signa aquest article tenia aleshores deu anys i tot eren descobriments: el cine, els llibres "per a grans" (nosaltres encara llegíem i fèiem intercanvi de "tebeos"), les conferències, el teatre, la música popular i la música clàssica, els glossats... Joves com érem, curiosos, com la jovenalla de totes les èpoques, el nostre esperit era com una esponja oberta a tots els descobriments. Tantes ganes hi havia d'aprendre i de saber!

    El pintor Josep Coll Bardolet, que es va haver d'exiliar de Catalunya en entrar les tropes franquistes i que feia uns anys residia a Valldemossa, era a sa Pobla per pintar temes relacionats amb sa marjal. Igualment, en el número 7 de la revista Vialfás s'informava que el funcionari de l'Ajuntament de sa Pobla i col·laborador de la publicació, l'escriptor Alexandre Cuéllar, havia rebut una "menció extraordinària" en el premi de teatre "Carlos Arniches 1956" que lliurava l'Ajuntament d'Alacant. Per no sé se quines estranyes circumstàncies, els autors teatrals poblers (Cuéllar, Ballester...), les representacions teatrals a la Casa de la Congregació o en la plaça del Mercat tengueren el seu efecte en un jovenet anys que anava amunt i avall, cercant cultura de forma instintiva. Anys més endavant, qui signa aquest article guanyaria el primer premi de teatre en català "Carles Arniches" lliurat també a Alacant per la meva obra Ara, a qui toca? Després vendrien moltes altres obres de poesia, novella, teatre i assaig. I molts d'altres premis. Ben cert que alguna cosa degué quedar en l'esperit dels joves d'aquell temps. Les sessions de cine, les representacions de teatre, les festes de Sant Antoni amb la màgia dels foguerons i de les cançons de sa marjal, la revista Vialfàs, la Biblioteca de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, l'Escola Municipal de Música dirigida pel professor Gaspar Aguiló, les lliçons dels mestres de l'Escola Graduada o de l'Institut, el paisatge pobler, la llengua catalana parlada per aquelles gernacions d'homes i dones de la pagesia ens anaren fent talment com hem arribat a ser. I per res del món no canviaríem aquesta sana influència cultural viscuda i assimilada a sa Pobla!

    Miquel López Crespí


    0 0

    [19/09] «Le Forçat du Travail» - «Solidaridad Proletaria» - Prevosto - Mirón - Bortolotti - Viusà - Salcedo - Gil - Sansom - Balagué - Martín Luengo - Oerter - Ballester - Naveira - Chazoff - Helios Gómez - Rocker - Vilalta - Aragüés - Castillo - Roig

    Anarcoefemèrides del 19 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Le Forçat du Travail"

    Capçalera del primer número de Le Forçat du Travail

    - Surt Le Forçat du Travail: El 19 de setembre de 1885 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic quinzenal Le Forçat du travail. Organe communiste-anarchiste. Portava els epígrafs:«La Propietat és el robatori. Déu és el mal» (Proudhon) i«M'agraden els fanàtics. Quan, per atzar, troben la veritat, l'exposen amb una energia que trenca i capgira tot.» (Diderot). El gerent d'aquesta publicació fou Jean Benoît i l'administrador Luquet. Tots els articles sortiren anònims, però hi van col·laborar Bienvault, Émile Digeon, Ducerf, Clément Guérin i Étienne Léglise. Publicà comunicacions, declaracions i manifests de diversos grups anarquistes, com ara la «Jeunesse Antipatriote» (París), «Les Indignés» (Viena del Delfinat) o «Les Exploités» (Narbona). En el tercer número, imprès en paper roig, conté un «Manifest abstencionista». En sortiren 17 números, l'últim l'1 de juny de 1886.

    ***

    Capçalera de "Solidaridad Proletaria"

    Capçalera de Solidaridad Proletaria

    - Surt Solidaridad Proletaria: El 19 de setembre de 1931, sembla, surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad Proletaria. Órgano y portavoz de la Confederación Regional del Trabajo de Andalucía y Extremadura. Publicà articles teòrics i orgànics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i edità el fullet La Mujer, amb la finalitat de finançar el setmanari Rebelión. Trobem articles de Diego R. Barbosa, Luis Fernández Bueno, R. Lone, A. Pachecho, Antonio Quesada i Antonio Torres, entre d'altres. Es publicaren 26 números, l'últim el 30 d'abril de 1932, i fou substituït per Andalucía Libre.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesco Prevosto

    Francesco Prevosto

    - Francesco Prevosto: El 19 de setembre de 1892 neix a Santhià (Piemont, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Francesco Luigi Prevosto. Sos pares es deien Maurizio Prevosto i Caterina Corgnati. Es guanyava la vida fent de peó i de pintor a Torí (Piemont, Itàlia). En 1913 va ser fitxat com anarquista membre del «Fascio Llibertari Torinès» i en 1914 va ser condemnat a cinc mesos de reclusió i a 250 lires de multa «per haver distribuït pamflets subversius [antimilitaristes] incitant a l'odi de classe i a la insurrecció contra el poder de l'Estat». En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques. En 1924 s'exilià a França, establint-se primer a Briançon (Provença, Occitània) i després a Saint Fons (Lió, Arpitània), on freqüentà els cercles«subversius», però va ser expulsat l'any següent. S'establí a Luxemburg, on treballà en una foneria fins a finals d'abril de 1928. En aquest any passà clandestinament a França, instal·lant-se a Lió (Arpitània), on formà part del Cercle «Sacco i Vanzetti», i després a París. El desembre de 1933 va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. El 19 d'agost de 1936 marxà cap a Catalunya i s'integrà com a voluntari en la Secció Italiana de la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), combatent a les batalles de Monte Pelado, Osca i Almudébar, al front d'Osca (Aragó, Espanya). A finals de febrer de 1937 retornà a París en una llicència de 15 dies, però, quan va intentar retornar a la Península, va ser detingut el 2 de març de 1937 pels gendarmes francesos, juntament amb altres companys (Domenico Girelli, Augusto Confalonieri i Valentino Segata), a La Guingueta d'Ix (Cerdanya, Catalunya Nord), a prop de la frontera; jutjat, va ser condemnat a sis mesos de reclusió per«violació del decret d'expulsió» i altres dos mesos per «infracció de la llei de prohibició d'enrolament en la milícia espanyola». Novament detingut, el setembre de 1939 va ser internat al camp de concentració de Vernet. Amb una demanda d'extradició del govern italià, el 2 de juliol de 1941 va ser portat a la frontera de Menton (Provença, Occitània) i lliurat a la Itàlia feixista. Després de ser tancat a Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Torí, on el 8 d'agost de 1941 la Comissió Provincial per al Confinament el va condemnar a cinc anys de deportació com a «combatent antifranquista» i enviat a l'illa de Ventotene i, posteriorment, al camp de concentració de Renicci d’Anghiari (Toscana, Itàlia). A principis de setembre de 1943 en va ser alliberat. Després de la II Guerra Mundial continuà militant en la Federació Anarquista del Piemont (FAP). Francesco Prevosto va morir el 6 de setembre de 1960 a Torí (Piemont, Itàlia).

    ***

    Necrològica d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 3 d'agost de 1975

    Necrològica d'Antonio Mirón Bosque apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 3 d'agost de 1975

    - Antonio Mirón Bosque: El 19 de setembre de 1894 neix a Alcolea de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Mirón Bosque. Sos pares es deien Antonio Mirón i María Bosque. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal, durant la Revolució fou un dels animadors de la col·lectivitat agrícola local. En la primavera de 1937, quan l'ofensiva contrarevolucionària de les tropes comunistes comandades per Enrique Líster Forján contra les col·lectivitats llibertàries, va ser detingut i empresonat pels estalinistes a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), però aconseguí evadir-se i passar a Catalunya. En 1939, amb el triomf franquista, creua els Pirineus. En 1947 s'establí a Perpinyà, on milità en el Federació Local de la CNT. Sa companya fou Dolores Abad. Malalt des de 1950, Antonio Mirón Bosque va morir el 20 de març –algunes fonts citen erròniament el 21 de març– de 1975 al seu domicili de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Saint-Gaudérique d'aquesta localitat.

    ***

    Attilio Bortolotti

    Attilio Bortolotti

    - Attilio Bortolotti: El 19 de setembre de 1903 neix a Codroipo (Friül, Itàlia) el militant anarquista Attilio Bortolotti, també conegut com Tilio i Arthur Bartell. Fou el quinzè fill d'una família friülesa de 18 germans. Son pare, Luigi Bortolotti, molt religiós, era paleta i després va fer de constructor; i sa mare es deia Maria Pittana. A partir de maig de 1915 entrà d'aprenent de ferrer i de torner. A mitjans de 1920 emigrà al Canadà, amb son germà Umberto i dos amics, i el setembre s'instal·là a Windsor, on vivia son germà Guglielmo (William), fent feina amb un ferrer ucraïnès. A partir de 1922 ja pertanyia al moviment anarquista de Windsor. A Detroit, on feia feina a la fàbrica Chrysler, participà activament en la campanya d'agitació en favor de Sacco i de Vanzetti. En 1924, en un acte simbòlic en protesta per la mort de Giacomo Matteotti, cremà el passaport com a oposició al règim feixista del seu país. En 1926, ja militant el «Il Gruppo I Refrattari», en un míting on participava el cònsol italià i davant la sorpresa d'aquest, trencà el retrat del Rei d'Itàlia, provocant una gran baralla. Entre 1927 i 1929 treballà a la Ford Motor Company com a ajustador i participà en la seva agitació sindical. El 12 d'octubre (Columbus Day) de 1928 participà en un enfrontament amb un escamot de «camises negres» que desfilaven per Detroit i en el qual resultà mort l'anarquista Antonio Barra. En 1929 fou detingut a Detroit per repartir pamflets que anunciaven un míting en memòria de Sacco i de Vanzetti i fou sotmès a un procés d'expulsió a Itàlia, però trencà la llibertat sota fiança (3.000 dòlars) i fugí a Toronto, on s'instal·là fent feina d'ajustador mecànic d'automòbils. Entre 1933 i 1935 dirigí Il Libertario i coordinà la companyia teatral d'«Il Gruppo Libertario» que representava obres de Pietro Gori, de Gigi Damiani i d'altres. En 1934 conegué Emma Goldman i a partir d'aquest moment militarà en el «Toronto Libertarian Group». En 1939, durant un picnic de treballadors, portà uns ninots de fabricació pròpia perquè els concurrents es divertissin tirant a l'arc; les figures personificaven Franco, Hitler, Mussolini i Stalin, fet que molestà els militants comunistes que hi passaven i donant lloc a un sorollós escàndol. El 4 d'octubre de 1939 fou detingut per la Reial Policia Muntada del Canadà a Toronto amb altres tres companys italians acusats de «difusió de propaganda revolucionària»; dos en van ser alliberats, però Bortolotti i Marco Joachim, que havia entrat il·legalment al Canadà, van ser proposats per ser deportats a Itàlia. Finalment, després d'una dura campanya dirigida per Emma Goldman, van ser alliberats. Joachim, en comptes de ser deportat a Itàlia, se li aconseguí un visat a Mèxic; Bortolotti, després de pagar una fiança de 400 dòlars, fou posat en llibertat provisional a Toronto el 14 de gener de 1940 --just quatre mesos després, el 14 de maig de 1940, moria Emma Goldman. A conseqüència del seu empresonament, sortí greument malalt i Goldman li va fer d'infermera. En 1959 fundà la Bartell Industries Inc. A Brampton i els guanys d'aquesta empresa es dedicaren a la propaganda llibertària (Antistato, A Rivista Anarchica, Cienfuegos Press, Galzerano Editore, etc.). Durant la guerra del Vietnam refugià nombrosos desertors nord-americans que creuaven il·legalment la frontera al Canadà. Entre 1968 i 1969 dirigí The Libertarian,òrgan del «Toronto Libertarian Group». En 1984 participà en l'«Incontro Internazionale Anarchico» de Venècia. Attilio Bortolotti va morir l'11 de febrer de 1995 a Toronto (Ontàrio, Canadà). El seu arxiu sobre Emma Goldman fou cedit a Federico Arcos Martínez, un dels seus grans amics, que acabà donant-los a l'Arxiu Labadie de la Universitat de Michigan. El testimoni de Bortolotti i de la seva companya Libera sobre Emma Goldman el podem veure en el documental de Coleman Romalis Emma Goldman: The Anarchist Guest (2000).

    Attilio Bortolotti (1903-1995)

    ***

    Necrològica de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 17 de maig de 1981

    Necrològica de Josep Viusà Camps apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 17 de maig de 1981

    - Josep Viusà Camps: El 19 de setembre de 1907 neix a Figueres (Alt Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Viusà Camps –a vegades citat erròniament com Viusas. Sos pares es deien Pere Viusà, botiguer, i Carme Camps. Comptable de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys republicans fou membre de la redacció del periòdic Avant..! i des de 1935 fou president de la Penya Alegre, un centre excursionista i esportiu de Figueres. El juliol de 1936 fou un dels creadors del Comitè Antifeixista local. Durant la Revolució espanyola, entre el 16 d'octubre de 1936 i el 25 de maig de 1937, fou alcalde de Figueres per la CNT–el batle més jove que ha tingut el poble, 29 anys–, elegit per aclamació. El desembre de 1936, amb Vicenç Soler, secretari general del Comitè Antifeixista de l'Alt Empordà, intentaren crear, sense èxit, una Oficina d'Intercanvi a instàncies del Comitè de Relacions de Camperols de la CNT a Figures. També fou membre, amb altres dos companys confederals, del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i director del setmanari anarquista Vibraciones, editat a Figueres en 1937. En 1938 es va incorporar en la 26 Divisió de l'Exèrcit de la II República espanyola (antiga«Columna Durruti») al Segre com a comissari de Batalló. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser reclòs al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard residí una bona temporada a Briançon (Provença, Occitània). Durant l'Ocupació treballà al bosc i a l'agricultura a Lo Casterar e Verdusan (Llenguadoc, Occitània), on havia pogut reunir-se amb sa família, i fou internat al camp de concentració de Noé i al Fort du Hâ, a prop de Bordeus (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial s'establí a Aush, on en 1945 fou secretari departamental del Gers de la CNT i de la comarcal de l'Alt Empordà (1946) en l'exili. Organitzà una cooperativa de construcció fins que trobà feina de comptable. Sa companya fou Mercè Carreras Salleras.Josep Viusà Camps va morir sobtadament el 19 de març –algunes fonts citen erròniament el 19 de març– de 1981 al seu domicili d'Aush (Gascunya, Occitània).

    ***

    Félix Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta

    Félix Salcedo Arellano, comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta

    - Félix Salcedo Arellano: El 19 de setembre de 1911 neix a Tudela (Navarra) el militant anarcosindicalista Félix Salcedo Arellano. De jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1931 fou nomenat secretari comarcal de la CNT de Taüst (Aragó). Arran de la revolució asturiana d'octubre de 1934 fou detingut i empresonat quatre mesos. Se salva de la repressió engegada després del cop feixista de juliol de 1936 fugint per les teulades i terrats i aconseguí arribar a zona republicana. Després s'enrolà en la Columna Durruti i amb la militarització fou nomenat comissari del I Batalló de la 119 Brigada Mixta, juntament amb son company Antolín, el qual morirà el 25 de desembre de 1938 al front. Amb la Retirada, passà a França, on, després de restar internat a diversos camps, fou enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i de la qual aconseguí fugir. Amb l'Alliberament, s'establí a Cahuzac, on treballà com a paleta i fundà una nova família, ja que sa primera companya i sos infants havien quedat a l'Espanya franquista. Fou un dels organitzadors de la Federació Local de Cahuzac de la CNT. Al final de sa vida estava afiliat al Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Galhac (Llenguadoc, Occitània). Félix Salcedo Arellano va morir el 6 de gener de 1996 a Cahuzac (Llenguadoc, Occitània).

    Félix Salcedo Arellano (1911-1996)

    ***

    Necrològica de Joaquim Gil Mir apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 19 de juliol de 1980

    Necrològica de Joaquim Gil Mir apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 19 de juliol de 1980

    - Joaquim Gil Mir: El 19 de setembre de 1915 neix a Barcelona (Catalunya)–algunes fonts citen erròniament Vilaller (Alt Ribagorça, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Joaquim Gil Mir. Sos pares es deien Ramon Gil i Joaquina Mir. Durant els anys trenta fou membre, amb Joaquim Andreu Pastor i altres, del grup anarquista«Los Anónimos» de Barcelona (Catalunya). Durant la guerra civil lluita en la«Columna Durruti» i va ser ferit en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Posteriorment participà en la Resistència contra l'ocupació nazi i es refugià a casa de l'anarcosindicalista Martín Arnal Mur. Després de la II Guerra Mundial milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'exili a Galhac i va ser delegat del departament del Tarn en la Lliga de Mutilats i Invàlids de la Guerra d'Espanya –va ser operat en 29 ocasions. Entre 1947 i 1950, a Galhac, va estar especialment lligat amb l'escultor Fernando Gamundi Oliveros, amb qui havia combatut en la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti») de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Després de la mort del dictador Francisco Franco, realitzà diversos viatges a Barcelona, on va fer costat econòmic la CNT durant la seva reorganització, especialment durant la gran vaga barcelonina de benzineres. Sa companya fou Eugenia Cascón Oyarbide. Joaquim Gil Mir va morir el 18 de juny de 1980 a Galhac (Llenguadoc, Occitània). Després de la seva mort, son amic Fernando Gamundi Oliveros li va fer l'escultura Quijote de la Mancha montando su caballo Rocinante, que havia de ser col·locada en la seva tomba, però, sa família, per raons de seguretat de l'obra, hi renuncià.

    ***

    Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)

    Philip Sansom parlant al Marble Arch de Londres (1954)

    - Philip Sansom: El 19 de setembre de 1916 neix l'escriptor, editor, dibuixant i militant anarquista Philip Richard Sansom. Després d'estudiar art, començà a guanyar-se la vida com a artista comercial i un temps en l'agricultura. Durant la II Guerra Mundial fou objector de consciència. A partir de 1943 començà a col·laborar en el periòdic anarquista War Commentary, substitut durant el conflicte de Freedom. Aquest mateix any quedà fortament impressionat amb la lectura d'Education through art, de l'intel·lectual anarquista Herbert Read. Amb els cooeditors de Freedom, Vernon Richards i John Hewetson, fou jutjat, enmig d'una immensa campanya en contra, per conspiració a l'Old Bailey (Tribunal Central Criminal) en 1945 per publicar presumptivament un article incitant els soldats a l'incompliment del seu deure i de la seva lleialtat a la Corona britànica; fou condemnat a un any i restà empresonat durant nou mesos. Destacat orador, a finals dels anys quaranta, com a membre del London Anarchist Group, destacà en els debats de l'«Speakers' Corner», de«Manette Street» i de la llibreria anarquista Charing Cross Road a Londres. En aquests anys treballà en la impremta de Freedom Press. En 1951 publicà Syndicalism: the workers' next step, prologat pel seu amic Colin Ward. Arran de l'execució de Derek Bentley en 1953, participà activament en la campanya contra la pena capital. Entre 1954 i 1958 fou l'animador de l'anarquista«Malatesta Club», al Holborn londinenc. El juliol de 1963 dirigí l'ocupació de l'ambaixada de Cuba per protestar contra el règim castrista pel tractament que infligia als anarquistes cubans. En 1964 organitzà protestes contra l'empresonament pel règim franquista espanyol del jove anarquista escocès Stuart Christie i el militant llibertari Fernando Carballo Blanco, que donà lloc al «Comitè de Defensa Christie-Carballo». En aquesta època participà activament en diversos moviments de protesta, com ara la Campanya per al Desarmament Nuclear i la lluita contra l'Apartheid. Durant un temps treballà amb George Melly a la London Gallery, la galeria d'art surrealista dirigida per l'artista belga E. L. T. Mesens. Després de fer feina un temps en publicitat, edità Sewing Machine Times i després Loading Machine Times. En 1981 fou condemnat per negar-se a complimentar el formulari del cens. Va contreure matrimoni amb una refugiada perquè pogués aconseguir el passaport britànic i exercí «cantador» de números en un bingo de la tercera edat de Camden Town. Mai no va deixar de publicar articles i caricatures a Freedom. A mitjans dels anys noranta sa filla fou assassinada als Estats Units per son marit, fet que l'afectà profundament i que només es va veure apaivagat per la seva passió pel jazz. Philip Sansom va morir el 24 d'octubre de 1999 a Londres (Anglaterra).

    Philip Sansom (1916-1999)

    ***

    Albert Balagué Martí (ca. 1998)

    Albert Balagué Martí (ca. 1998)

    - Albert Balagué Martí: El 19 de setembre –algunes fonts citen erròniament el 28 de desembre– de 1919 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, esperantista i maçó Albert Balagué Martí. Sos pares es deien Àngel Balagué i Palmira Martí. Fill d'una família llibertària i francmaçona –son avi matern va ser membre de la Lògia «Lealtad» i anarquista; son pare un destacat militant de les Joventuts Radicals; i sos oncles Manuel (Ascaso) i Jaume, destacats anarquistes. Quan tenia 15 anys entrà a formar part de les Joventuts Llibertàries i el juliol de 1936 participà en els combats a la caserna de les Drassanes de Barcelona contra el feixisme. Enrolat com a milicià en la confederal«Columna Libertad», l'agost de 1936 participà en els combats de Talavera de la Reina al front de Madrid. Ferit en una cama, va ser ingressat a l'Hospital de les Brigades Internacionals de Tarazona de la Mancha (Albacete, Castella, Espanya) i posteriorment, encara convalescent, va ser enviat al camp d'aviació on l'escriptor André Malraux era el comandant i amb qui va fer amistat. També esdevingué amic del comunista André Marty, màxim responsable de la formació de les Brigades Internacionals a Albacete, i de Corniglion Moliner, futur membre de la Resistència francesa. El desembre de 1936 demanà la seva incorporació a les Brigades Internacionals i va ser destinat a la 13 Brigada Internacional«Dombrowsky», amb qui participà en les batalles de Guadalajara, Brunete i Terol i en l'ofensiva sobre l'Ebre, on va ser novament ferit. El 21 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Allà rebé la notícia que son avi Martí Martí havia estat assassinat per les tropes franquistes el 23 de març de 1939 al seu llit d'hospital. Quan esclatà la II Guerra Mundial, s'integrà en el XI Regiment d'Infanteria de la Legió Estrangera, ben igual que molts altres refugiats espanyols, i participà en els combats contra els alemanys de maig i de juny de 1940. A prop de Verdun (Lorena, França), el juny de 1940, va caure presoner dels alemanys, però aconseguí fugir, encara que va ser novament apressat a Nancy (Lorena, França) i internat a l'Stalag XVII-B de Krems-Gneixendorf (BaixaÀustria, Àustria). El 28 de novembre de 1941 va ser traslladat, sota la matrícula 4.504, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà fins l'alliberament d'aquest per les tropes aliades el 5 de maig de 1945. Un cop lliure s'instal·là a Nimes (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Unió Racionalista (UR), en Ciutadans del Món (CM) i en la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). En 1953 va ser iniciat en la Lògia 920«L'Arc-en-Ciel» de l'Ordre Maçònica Mixta Internacional «Le Droit Humain» de Nimes i en 1962 s'afilià a la Lògia «L'Écho du Grand Orient». A partir de 1967 efectuà diversos viatges a Catalunya i va fer contactes amb el moviment llibertari amb la finalitat de reorganitzar clandestinament lògies maçòniques. Gràcies a complicitats amb l'administració de duanes franceses, pogué passar armes a la Península. També organitzà una conferència clandestina de CM esperantistes en un discret local barceloní que pertanyia a l'UNESCO. El novembre de 1980, quan la reestructuració de la FEDIP departamental del Gard, va ser nomenat secretari adjunt, al costat del secretari Jean Gonzales. Albert Balagué Martí va morir el 3 de juliol de 2000 a l'Hospital «Art et Loisirs» de Nimes (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Rodilhan (Llenguadoc, Occitània), població on residia, al costat de sa companya Mercè Llorach i son fill Christian, ja finats.

    ***

    Josefa Martín Luengo

    Josefa Martín Luengo

    - Josefa Martín Luengo: El 19 de setembre de 1944 neix a Salamanca (Castella, Espanya) la pedagoga llibertària i anarcofeminista María Josefa Martín Luengo, coneguda comPepita. De nina estudià en un col·legi de monges a Alacant (Alacantí, País Valencià) i després va fer magisteri amb les religioses josefines del Col·legi Santíssima Trinitat de Salamanca i, fins al 1972, pedagogia en la Universitat Pontifícia d'aquesta ciutat. En acabar la seva formació acadèmica, treballà un any en un col·legi religiós de protecció de menors a Zamora, del qual va ser expulsada. Després va fer de mestra durant dos anys en una escola masculina de Toro, moment en el qual prengué part en les reivindicacions del personal de magisteri i per aquest motiu va ser destituïda. Després participà en una campanya d'alfabetització d'adults a Zamora. En 1975 aconseguí por oposició --primera de la seva promoció-- una plaça de professora d'Educació General Bàsica en l'ensenyament públic i ensenyà durant dos anys a la localitat extremenya de Fregenal de la Sierra, on fou directora interina de l'Escola-Llar Nertóbriga, que arreplegava els infants disseminats per la zona. En aquest centre educatiu de Badajoz decidí crear un sistema pedagògic alliberador en consonància amb la seva manera de pensar, basat en una escola en llibertat i antiautoritària; però els seus postulats toparen amb el poder acadèmic vigent i fou durament assetjada (denúncies, prohibicions, amenaces, etc.), fins que va ser bandejada obligatòriament a la vila de La Bazana (Jerez de los Caballeros, Badajoz, Extremadura, Espanya). Després de dos anys lluitant per aconseguir fugir d'aquest exili imposat, aconseguí una plaça a Montijo, alhora que assessorà un centre d'educació especial en aquest municipi extremeny. Un any després es traslladà a Mèrida, amb la intenció de crear una escola, però el boicot de tothom (professors, pares, mares i alumnes) desbarata el seu projecte. En aquests anys amplià els seus estudis, sempre enfocats en el món de la pedagogia: llicenciada en Ciències de l'Educació, cursos de doctorat, estudis de psicologia pedagògica, assistència a cursos, cursets i congressos diversos, etc. El gener de 1978, amb Concepción Castaño Casaseca i María Jesús Checa Simó, obrí un nou centre educatiu (Escola Lliure Paideia) al marge de l'ensenyament oficial. Aquest col·legi llibertari, instal·lat en un edifici a prop de l'Arc de Trajà de Mèrida, rebé el suport d'un petit col·lectiu de persones i d'una cooperativa i després d'uns anys pogué adquirir una finca al camp, que funcionà, malgrat les penalitats econòmiques, de manera autogestionada. Com a complement a aquesta tasca pedagògica, intervingué durant tres anys en campanyes d'alfabetització de dones a Badajoz i organitzà el I Congrés d'Educació Antiautoritària a Mèrida. Cap al 1998 creà el grup anarcofeminista «Mujeres por la Anarquía». L'octubre de 1999 assistí a una trobada de pedagogia llibertària a Santa Maria (Rio Grande do Sul, Brasil). A partir de 2002 creà l'anual Curs de Pedagogia Llibertària amb la finalitat d'escampar la idea i la pedagogia anarquistes. També fou la promotora d'unes Acampades Autogestionàries anuals per inculcar, sobretot, la responsabilitat en els infants. A més de tot això participà en nombroses exposicions i conferències de caire pedagògic, com ara a Móstoles (1994), Vitòria (2004), Múrcia, Ciudad Real, Còrdova, Valladolid, Palència, Huelva, Sevilla, Yecla, Madrid, Càceres, Barcelona, Lleó, Salamanca, etc. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques llibertàries, com ara A Rachas, Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Igualancia, Mujeres Libertarias, Palante,Revuelta, La Samblea, etc.; i en nombroses publicacions especialitzades en pedagogia d'arreu del món. És autora de Fregenal de la Sierra. Una experiencia de escuela en libertad (1978), Intento de educación antiautoritaria y psicomotriz en preescolar (1981), Paideia. Escuela libre (1985 i 1999, amb altres), Desde nuestra escuela Paideia (1990), La escuela de la anarquía (1993, obra conjunta amb el Col·lectiu Paideia), entre d'altres. En 2002 testimonià la seva experiència vital i pedagògica en el documental Escuela viva, de Julián Pavón. Josefa Martín Luengo va morir, a conseqüència d'un càncer, l'1 de juliol de 2009 a l'Hospital Universitari de Salamanca (Castella, Espanya).

    Josefa Martín Luengo (1944-2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Fritz Oerter

    Fritz Oerter

    - Fritz Oerter: El 19 de setembre de 1935 mor al camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya) l'anarquista i anarcosindicalista Friedrich Oerter, que va fer servir el pseudònim Bernhard Rothmann. Havia nascut el 19 de febrero de 1869 a Straubing (Baviera, Alemanya). Fill d'un sergent de l'Exèrcit Imperial, quan era adolescent es traslladà amb sa família a Fürth, a prop de Nuremberg, on son pare havia estat destinat. En aquesta ciutat bàvara aprengué l'ofici de litògraf. Amb son germà Josef Oerter (Sepp), un any més petit que ell, en 1887 s'afilià al Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya), formant part de l'ala esquerrana del partit i organitzant, sobretot, les organitzacions juvenils. En 1890, arran de diverses expulsions, abandonaren l'SPD i es passaren al moviment anarquista. Els germans Oerter es van veure implicats en el contraban a través de la frontera i en la difusió de propaganda i premsa anarquista (Autonomie, etc.). En 1892 Sepp hagué de fugir als Estats Units i en tornar, el desembre d'aquell any, va ser detingut amb Fritz per fer «discursos sediciosos» en un míting de desocupats a Magúncia. Jutjats el 25 d'octubre de 1893, Sepp va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats a la presó de Münster i Fritz a 18 mesos. La presó afectà especialment a aquestúltim i durant la dècada posterior patí una delicada salut. Després ambdós germans es van afiliar a l'Anarchistischen Föderation Deutschlands (AFD, Federació Anarquista Alemanya), fundada en 1903, i participaren en el seu òrgan d'expressió Der Freie Arbeiter (El Treballador Lliure). Arran d'unes acusacions de malversació de fons del periòdic Der Freie Arbeiter, Sepp abandonà en 1908 el moviment anarquista i reingressà en 1913 en la socialdemocràcia, per posteriorment acabar en el Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP, Partit dels Treballadors Nacionalsocialistes Alemanys) i ser diputat pels nazis al nord d'Alemanya, morint en 1928; Fritz, però, restà anarquista durant tota sa vida. Quan esclatà la Gran Guerra, Fritz defensà la postura internacionalista i entre 1918 i 1919 participà en les activitats dels Consell d'Obrers i de Soldats de Fürth, a Baviera. En 1919 s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya) i passà a ser un dels seus destacats afiliats, esdevenint l'editor del periòdic Der Syndikalist, per al qual escrigué molts d'editorials. Fou un gran defensor de la doctrina de resistència passiva dins de la FAUD, alhora que reivindicà la vaga general i el boicot com a eines de lluita al marge de la violència, arma aquesta que només s'havia de fer servir com a últim recurs. Aquesta teoria «pacifista» va ser resposta per molts militants que havien participat en els aixecaments revolucionaris armats de 1918 i posteriors. Propagà les seves idees de resistència passiva mitjançant gires propagandístiques i en 1920 publicà el fullet Gewalt, oder Gewaltlosigkeit? (Violència o no violència?). Va ser molt amic de Gustav Landauer, Ernst Toller i Erich Mühsam, tots protagonistes de la República dels Consell d'Obrers i de Soldats de Munic. En 1924 refugià Mühsam a la seva sortida de presó. En la dècada dels vint muntà una llibreria i una biblioteca de préstec a Fürth. En 1935 va ser detingut per les Sturmabteilung (SA, Tropes d'Assalt) i empresonat. Després d'un dur interrogatori, Fritz Oerter va morir el 19 de setembre de 1935 a l'hospital del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg, Brandenburg, Alemanya), oficialment de pneumònia. És autor de Nacktheit und Anarchismus (sd), Die sieben Todsünden der heutigen Gesellschaft (1910 i 1920, sota el pseudònim Bernhard Rothmann) Arbeiter-und Soldatenräte und ihre Aufgaben (1919), Was wollen die Syndikalisten? (1920), Grundlagen für ein neues Leben... (1920), Jugend ! Voran ! Eine Sammlung von Anregungen in Poesie u. Prosa (1923) i Die freie Liebe (1924), entre d'altres.

    Fritz Oerter (1869-1935)

    ***

    Vicente Ballester Tinoco

    Vicente Ballester Tinoco

    - Vicente Ballester Tinoco: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Cadis (Andalusia, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Vicente Ballester Tinoco. Havia nascut el 13 de juny de 1903 a Cadis (Andalusia, Espanya). Fill de l'obrer envernissador Rafael Ballester Ponce de León i de Mercedes Tinoco Galindo. Fou el fill major de sa família i tingué quatre germanes (Rafaela, Rosa, Carmela i Magdalena). Després d'estudiar al col·legi dels frares salesians del barri de La Viña on vivia, començà a treballar encara nin com a envernissador amb son pare i després com a ebenista i fuster, professió que mantindrà la resta de sa vida. Cap al 1920, influenciat per José Bonat, començà a militar en el moviment anarquista i s'integrà en el grup«Fermín Salvochea». En 1922 intervingué per primer cop en un míting a Cadis i representà els llibertaris gaditans en la reunió clandestina d'El Arahal. L'any següent fou nomenat vicepresident de l'Ateneu Obrer i participà en el grup editor de la revista Alba Roja. En 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera, presidí el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Cadis i va fer mítings a la ciutat. En 1926 ingressà en la Lògia Maçònica Salvochea. En 1927 es casà amb Ramona Sierra Estudillo, amb qui tindrà cinc infants (Aurora, Rafael, Joaquín, José i Antonio). Aquest mateix any fou un dels reorganitzadors del Comitè Pro Presos i en 1928 participà en el grup anarquista «Germinal», amb José Bonat, Elías García, José Lucero i Clemente de Galé. En 1929 fou detingut per primera vegada a Jerez i romangué tancat un mes i mig. En 1930 fou nomenat vicepresident de l'Ateneu d'Estudis Socials i el juny d'aquell any representà la Lògia Maçònica Salvochea en una assemblea a Madrid, però abandonà la francmaçoneria arran de la Conferència de Sindicats de Sevilla d'octubre d'aquell any. Durant els anys de la dictadura es formà culturalment, estudiant els clàssics de l'anarquisme, participant en debats ideològics --defensà la participació anarquista en els sindicats enfront del Moviment Obrer Anarquista (MOA), de Diego Abad de Santillán, que lluitava per les essències àcrates dins de la CNT i es mostrava contrari al sindicalisme neutre--, i fins i tot entre 1928 i 1930 va fer classes d'esperanto a Cadis. Amb la caiguda de la dictadura la seva figura passà a primer pla i fou nomenat secretari del Sindicat de la Fusta de Cadis; representant gadità en la Conferència de Sindicats Sevilla de 1930; membre del Comitè de Vaga gadità en 1931, que el portà a la presó el novembre; delegat al Congrés de 1931 representant el Sindicat de la Fusta de Cadis i la Conferència Regional Andalusa; secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT en 1932; membre, amb Rafael Peña García i Juan Arcas Moreda, del Comitè Revolucionari andalús de 1933 i pel qual, arran dels fets de Casas Viejas, fou tancat aquell any a Sevilla i a Puerto Real; delegat en el Congrés andalús d'agost de 1934 per Cadis; secretari de la CNT d'Andalusia en 1934 en plena escissió trentista; reorganitzador, amb Manuel Pérez, de la CNT de Cadis el juny de 1935; representant del Comitè Regional d'Andalusia en el Congrés de Saragossa de 1936 i en el qual parlà en el míting de cloenda; secretari de la Federació Local de Cadis el juliol de 1936; etc. Durant els anys republicans participà en nombrosos mítings i conferències (Madrid, Barcelona, Saragossa, Terol, Santa Eulàlia, Sevilla, Logronyo, Paterna, Osca, comarques gaditanes, etc.) i fou empresonat nombroses vegades (octubre 1931, 1933 i després de la revolució asturiana d'octubre de 1934). Fou discutit fora d'Andalusia per haver abraçat les tesis asturianes de l'Aliança Obrera --en aquest punt es pot destacar el míting que realitza, com a secretari del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT, el 24 de maig de 1936 a la Plaça de Toros de Cadis amb el socialista Francisco Largo Caballero que fou criticat des de diversos sectors. Fou delegat per Cadis al Congrés de la CNT de Saragossa de 1936, on participà en la ponència sobre comunisme llibertari, exigí responsabilitats a Eusebi Carbó Carbó i participà en el míting de clausura. Tot d'una que s'assabentà del cop d'Estat de juliol de 1936, marxà a preparar la resistència a Cadis. Quan arribaren les tropes africanes i la resistència va ser insuficient, marxà a casa seva. Alguns veïns li donaran refugi, però el 19 de setembre va ser denunciat i detingut de bon dematí a casa d'un sabater del carrer Celestino Mutis. Portat pels falangistes a la comissaria del carrer Virgili, fou jutjat sumàriament i condemnat a mort. Vicente Ballester Tinoco fou afusellat aquell mateix dia 19 de setembre de 1936 als fossats de les murades de Puertas de la Tierra de Cadis (Andalusia, Espanya), juntament amb el sabater que l'havia amagat. Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Acción Social Obrera, CNT,¡Despertad!, El Liberal, La Revista Blanca, Redención,Solidaridad Obrera,La Tierra, etc. Va escriure novel·letes, editades en col·leccions populars («La Novela Libre», «La Novela Ideal», etc.), i reportatges d'actualitat, com ara La tragedia vulgar de un hombre libre, Pepín (1927), Elúltimo cacique (1930), La voz de la sangre (1930 i 1998), El Asalto (1932), Escoria social (1932), Han pasado los bárbaros. La verdad sobre Casas Viejas (1933 i 1997), etc. En 1997 es va publicar a Cadis, editada per José Luis Gutiérrez Molina, la seva obra completa sota el títol Se nace hombre libre. La obra literaria de Vicente Ballester.

    Vicente Ballester Tinoco (1903-1936)

    ***

    Luis Naveira Carballo

    Luis Naveira Carballo

    - Luis Naveira Carballo: El 19 de setembre de 1936 és afusellat a Betanzos (la Corunya, Galícia) el mariner anarcosindicalista Luis Naveira Carballo, conegut com O Besugo. Havia nascut cap el 1904 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), com son germà Manuel, respongué l'aixecament feixista de juliol de 1936 i fou un dels últims a abandonar la barricada de la Ponte Nova de Betanzos el 22 de juliol. Luis Naveira Carballo va ser detingut pels franquistes el 19 de juliol de 1936 a la Corunya i portat a Betanzos, on fou assassinat al quilòmetre 2 de la carretera Betanzos-Ferrol. Estava casat amb Genoveva Iglesias Ossorio, amb qui tenia tres nines i un nin.

    ***

    Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

    Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

    - Jules Chazoff: El 19 setembre de 1946 mor a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. Havia nascut el 21 de gener de 1891 a París (França). En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista --on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriure Le mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per «provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant en Le Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire --«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)-- on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre continuà militant en l'anarquisme.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei. (Miquel López Crespí)


    La revolució sexual i el socialisme utòpic


    L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual"és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

    Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

    Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

    En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

    'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

    'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

    Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

    Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

    És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

    La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

    El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

    Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 455 | 456 | (Page 457) | 458 | 459 | .... | 465 | newer