Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 419 | 420 | (Page 421) | 422 | 423 | .... | 465 | newer

    0 0

    [21/01] Saavedra - Taratuta - Fornasari - Pengam - Jahane - Chazoff - Battistelli - Donnay - Ito - Merino - Berbel - Gútiez - Mers - Romero - Adelantado - Naya - Koechlin - Dwyer - Caglioni - Petraroja - Torres Escartín - Cornelissen - Donati - Girabau - Peña - Jung - Sellier - Cavani - Casquero - Marín Abad - Villafranca

    Anarcoefemèrides del 21 de gener

    Naixements

    Abelardo Saavedra del Toro

    Abelardo Saavedra del Toro

    - Abelardo Saavedra del Toro: El 21 de gener de 1860 neix a Villamartín (Cadis, Andalusia, Espanya) l'intel·lectual i pedagog anarquista Abelardo Saavedra del Toro, citat a vegades com Abelardo Saavedra Saavedra. A causa de la seva salut precària no assistí a l'escola i fou educat per sa mare Dolores. Més tard ingressà a la Universitat de Cadis, el rector de la qual era família de sa mare, on estudià farmàcia, professió que exercí un temps a Sevilla. Casat amb Enriqueta Borrejo, tingué quatre fills abans de enviduar en 1895. En aquestaèpoca va realitzar diverses feines a Madrid i a Sevilla, com ara escrivent als arxius catedralicis, preceptor i administrador de diversos aristòcrates, tramviari, apotecari, redactor i corresponsal a Itàlia del periòdic sevillà LaÉpoca, etc. El descobriment de l'anarquisme fou gràcies als contactes amb un camperol andalús i a finals del segle s'erigí defensor de les classes populars des del punt de vista llibertari. Entre 1902 i 1905 dirigí a Morón La Voz del Terruño i fou empresonat durant uns mesos a Sevilla, on conegué Martínez Barrios, aleshores anarquista, però que immediatament es passà al lerruxisme per a sortir de la presó. Va fer amistat amb nombrosos i destacats militants anarquistes, com ara Salvochea, Sánchez Rosa, Vallina, Ojeda i González Sola. També intervingué en la famosa i reexida gira propagandística andalusa de La Revista Blanca. El maig de 1903 representà les societats obreres de Morón, El Coronil, Montellano i Utrera en el Congrés de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) i, a començaments de 1904, va fer mítings per Andalusia (Coronil, Utrera, Morón, Montellano) demanant l'amnistia per als presos de «La Mano Negra». L'abril de 1904, amb Sánchez Rosas, recorregué Múrcia en una gira de propaganda preparatòria del IV Congrés de l'FSORE i a finals d'any, amb Ojeda i Gonzálea Sola, enquadrats en el «Grup 4 de Maig», s'encarregà del setmanari Tierra y Libertad. Després d'ensenyar en una escola laica i amb quaranta processos per delictes d'impremta a les esquenes, abandonà Madrid i marxà a Barcelona. A la capital catalana col·laborà estretament amb Francesc Ferrer i Guàrdia en la redacció de llibres de text per a l'Escola Moderna i també, segons algunes fonts, fundà fins a 148 escoles d'inspiració ferreriana a Andalusia. Empaitat per les forces repressives barcelonines, s'exilià a París, d'on fou deportat, instal·lant-se finalment a Tànger fins a la proclamació de l'amnistia amb motiu de les noces del rei Alfons XIII. A Madrid ajudà Eduardo Barriobero y Herrán en les seves traduccions de Rabelais. En 1905 a la Corunya va participar en el míting del Primer de Maig amb Romeo. El maig de 1906 fou detingut i empresonat arran de l'atemptat de Morral i l'any següent, cridat pels anarquistes cubans, viatjà clandestinament a l'illa caribenya amb Francisco González Sola (Paco Sola). A Cuba ambdós van fer mítings i conferències i es feren càrrec del setmanari ¡Tierra! de l'Havana. Mesos més tard es traslladà a Regla, on organitzà el Centre d'Estudis Socials, i a Cruces, on treballà de sabater. Sembla que intervingué en el Congrés Nacional Anarquista i que creà estructures organitzatives en el sector sucrer. En 1912, a causa de la seva activitat en el moviment obrer, fou deportat pel dictador José Miguel Gómez a Espanya. Instal·lat a Madrid, poc després s'exilià a França arran de l'atemptat de Manuel Pardiñas, anarquista que coneixia, contra el president del Consell de Ministres José Canalejas. En 1913 tornà a Cuba i s'establí a Isabela de Sagua, on desplegà la seva militància. En 1915 fou deportat novament a la Península. Acabat de desembarcar, marxà a Lisboa,on treballà d'impressor, i després a Sevilla, on reprengué les seves relacions amb Ojeda i González Sola. Tot tres organitzaren un negoci de fotografia, que durà poc per discrepàncies amb Ojeda. Instal·lat a Barcelona, desenvolupà una important tasca militant, convertint ca seva en un centre llibertari, alhora que taller de confecció de roba, participant en les tasques del Sindicat del Vestir. També fou assidu del Centre Obrer de Serrallonga, on feia xerrades setmanals. A partir de 1927 visqué a Santa Coloma de Gramanet i durant la dècada dels vint i fins a la Revolució de 1936 viatjà arreu de la Península com a representant de material ortopèdic. Els últims anys de sa vida va haver de patir la follia de sa companya, Jacoba Fernández. Quan esclatà la guerra civil, amb 76 anys, s'obstinà a anar al front a combatre, marxant al d'Aragó. Abelardo Saavedra, que destacà com a conferenciant i orador, però també com a periodista, va morir el 18 de novembre de 1938 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Olga Taratura

    Olga Taratuta

    - Olga Taratuta: El 21 de gener de 1876 --diverses fonts citen altres anys (1874 i 1878)-- neix a Novodmitrovka (Kherson, Ucraïna, Imperi Rus) la revolucionària anarcocomunista Elka Golda Eljevna Ruvinskaia, més coneguda com Olga Iljinicna Taratuta --encara que va fer servir altres pseudònims (Babushka,Valia, Tania, D. Basist, etc.). Era filla d'una família jueva dedicada al petit comerç. Després d'estudiar magisteri, treballà com a mestra. En 1895 va ser detinguda per les seves activitats polítiques i en 1897 entrà a formar part del grup socialdemòcrata animat pels germans Abram i Iuda Grossman, que també esdevindran anarquistes, a Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk). Entre 1898 i 1901 fou membre de la Unió d'Obrers del Sud de Rússia i del comitè local del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR) d'Elizavetgrad (actual Kirovohrad). En 1901 marxà a Alemanya i més tard a Suïssa; durant aquesta època va treballà en el periòdic Iskra (L'Espurna), òrgan dels militants del POSDR exiliats, i conegué Gueorgui Plekhànov i Vladímir Lenin. En 1903, durant la seva estada a Suïssa, evolucionà cap a l'anarcocomunisme. En 1904 retornà a Ucraïna i s'uní al grup anarquista«Neprimirimye» (Els Intransigents) d'Odessa, on també havia seguidors de l'anarquista polonès Jan Waclaw Machajski (A. Wolski). L'abril de 1904 va ser detinguda per les autoritats tsaristes, però va ser alliberada mesos després per manca de proves. Un cop lliure se sumà, sota el nom de Babushka, al Grup d'Obrers Anarcocomunistes d'Odessa. L'octubre de 1905 va ser novament detinguda, però gràcies a l'amnistia política resultant de la Revolució russa de 1905 va ser alliberada. Després s'integrà en l'anarcoterrorista Grup d'Anarcocomunistes del Sud de Rússia, que copejava institucions imperials i representants de la burgesia. El desembre de 1905 participà en l'atemptat al Cafè Libman d'Odessa; detinguda, va ser jutjada i condemnada a 17 anys de treballs forçats. El 15 de desembre de 1906 aconseguí fugir de la presó d'Odessa i s'exilià a Ginebra (Ginebra, Suïssa). La tardor de 1907 marxà a Iekaterinoslav, a Kiev i a Odessa, on participà en l'organització dels atemptats contra els generals Aleksandr Kaulbars, comandant de la regió militar d'Odessa, i Tolmachev, governador d'aquesta ciutat, a més de la voladura dels tribunals d'Odessa. El febrer de 1908, quan preparava a Kiev amb altres companys l'atac a la presó de Lukiniovka per alliberar els anarquistes presos, el grup va ser encerclat per la policia; pogué fugir, però va ser detinguda a Iekaterinoslav; jutjada en 1909, va ser sentenciada a 21 anys de treballs forçats. El març de 1917 va ser alliberada arran de la Revolució russa i trobà que son fill s'havia fet adult. El maig de 1918 participà en les activitats del Socors Roig Polític (SRP) que feia costat els revolucionaris empresonats de qualsevol tendència política. Amb els fets revolucionaris es mantingué una mica al marge del moviment llibertari, però la repressió que exercia el govern bolxevic va fer que prengués partit pels anarquistes i s'incorporà al periòdic anarcosindicalista Golos Truda (La Veu del Treball) i el setembre de 1920 a la Confederació Nabat. A finals de setembre de 1920, amb la treva entre el govern soviètic i l'Exèrcit Revolucionari Insurreccional d'Ucraïna (Exèrcit Negre) de Nèstor Makhno, retornà a Ucraïna. Amb cinc milions de rubles que els comandants maknovistes li lliuraren a Gulyaipolé, fundà a Khàrkiv la Creu Negra Anarquista (CNA), que ajudava els presoners i els perseguits anarquistes. El 26 de novembre de 1920 va ser detinguda, amb 300 companys, en un gran operatiu repressiu governamental contra els moviments anarquista i makhnovista que s'havien reunit a Khàrkiv per celebrar l'1 de desembre una conferència anarquista. Un cop clausurat el local de la CNA, el gener de 1921 va ser traslladada a la presó de Botyrki de Moscou. Fou una de les preses que va tenir autorització per assistir als funerals de Piotr Kropotkin. El 26 d'abril de 1921 va ser transferida a la presó d'Orlov. Durant els mesos següents el general soviètic Attorney li oferí la llibertat a canvi d'una declaració pública de renúncia del pensament anarquista; la seva resposta fou sumar-se a una vaga de fam amb altres presos llibertaris que durà 11 dies. Malalta d'escorbut, va perdre totes les dents i la seva salut es deteriorà totalment. El març de 1922 va ser confinada a Veliki Ústiug dos anys. En 1924, un cop lliure, s'instal·là a Kiev i a mitjans d'aquell any va ser detinguda per difondre propaganda anarquista, però va ser alliberada poc després. S'establí a Moscou i en 1927 participà activament en la campanya de suport internacional per l'alliberament dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Entre 1928 i 1929 lluità per la creació d'una organització internacional de suport als anarquistes tancats a les presos soviètiques i per això mantingué una extensa correspondència. En 1929 retornà a Odessa, on va ser novament detinguda per intentar organitzar un grup anarquista entre els treballadors ferroviaris; jutjada, va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, retornà a Moscou, on s'adherí a l'Associació de Presoners Polítics i Exiliats, que lluità per aconseguir, sense èxit, pensions per vellesa, pobresa i malaltia per als antics revolucionaris. En 1933 va ser de bell nou detinguda. En 1937 treballava a Moscou com a obrera en una fàbrica metal·lúrgica. El 27 de novembre de 1937 Olga Taratuta va ser detinguda per última vegada acusada d'activitats anarquistes i antisoviètiques; jutjada el 8 de febrer de 1938, va ser condemnada a mort per l'Alt Tribunal soviètic i executada el mateix dia.

    ***

    Savinio Fornasari

    Savinio Fornasari

    - Savinio Fornasari: El 21 de gener de 1882 neix a Mortizza (Piecenza, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Savinio Fornasari. Després de llicenciar-se de l'exèrcit, a començaments dels any deu començà a treballar com a obrer als ferrocarrils i s'adherí a la Cambra de Treball i al moviment anarquista de Piacenza. En 1914 era secretari de la Secció de Ferroviaris d'aquesta localitat, membre de la Cambra de Treball i col·laborador del seu òrgan d'expressió, La Voce Proletaria. El juny de 1914, per les seves activitats, va ser traslladat a Isola della Scala i a Poggio Rusco, i el setembre de 1917 a Praia d'Aieta di Tortora, on estava subscrit al setmanari L'Avvenire Anarchico (1911-1922) de Pisa. El maig de 1919 retornà a Piacenza i participà en el moviment contra l'encariment de la vida; també esdevingué membre de la comissió executiva de la Cambra del Treball, on desenvolupà una intensa propaganda. Per tota aquest activitat, va ser detingut i empresonat entre el novembre de 1919 i el febrer de 1920. Va ser nomenat secretari de la Unió Anarquista de Piacenza, creada el 22 de febrer de 1920 per 16 grups. En aquestaèpoca va ser apallissat en dues ocasions per escamots feixistes. L'1 de setembre de 1923 va ser acomiadat dels ferrocarrils. Constantment amenaçat pels feixistes, en 1925 el seu domicili va ser escorcollat per la policia a la recerca de documents sobre el Sindicat de Ferroviaris. El 2 de juliol de 1925 marxà a França i s'instal·là d'antuvi a Plaisance i després a Tolosa de Llenguadoc amb son germà Giuseppe. Més tard s'establí a Sartrouville. Com a membre de la Unió Sindical Italiana (USI), el setembre de 1925 participà en un congrés celebrat a París i, segons la policia, que apuntà que era amic íntim d'Armando Borghi, el 8 de novembre de 1925 en una reunió secreta d'anarquista italians celebrada a la sala Garrigues (número 20 del carrer Ordener) de París. En 1929 va ser nomenat membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI), encarregant-se de les relacions amb els companyies que lluitaven a la Itàlia feixista. Arran de la crisi que patí la UAI, participà activament en la seva reorganització i esdevingué membre de la Comissió de Correspondència de la Unió Comunista Anarquista dels Pròfugs Italians (UCAPI), on polemitzà amb Camillo Berneri, que volia obrir-se a les altres organitzacions antifeixistes mentre Fornasari era partidari de construir abans una forta i solidària organització anarquista. En 1930 fou responsable de la Cooperativa d'Edicions de Sartrouville. Després de la transformació en 1934 de la UCAPI en la Federació Anarquista dels Pròfugs Italians (FAPI), entrà a formar part del Comitè Federal d'aquesta nova organització i en la redacció del seuòrgan d'expressió Lotte Sociali. L'octubre de 1935 fou un dels organitzadors del Congrés Italià de Sartrouville que donà lloc a la fundació del Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària (CAAR), que se celebrà entre l'1 i el 2 de novembre i on participaren, entre altres, Umberto Tommasini, Rodolfo Gunscher, Angelo Bruschi, Antonio Cieri, Giulio Bacconi i Enzo Fantozzi. En 1936, arran de la constitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), va ser nomenat responsable de la seva Federació Regional parisenca. El gener de 1937 fou nomenat membre del Comitè Anarquista de Suport a Espanya i realitzà nombrosos viatges des de París a Barcelona (Catalunya). En 1938 s'instal·là en una petita localitat a prop de Tolosa de Llenguadoc. A finals de 1939 retornà a París. El 17 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia alemanya i, després de 16 mesos d'empresonament, va ser deportat a un camp de concentració alemany. El març de 1942 va ser lliurat a les autoritats italianes. Condemnat per un tribunal feixista a dos anys de confinament, va ser internat a illa de Ventotene. En 1943 retornà a Piacenza, però la seva delicada salut, agreujada per les estades als camps de concentració, li van impedir participar en la resistència. Sa companya i sos fills van morir en un bombardeig. Després de la II Guerra Mundial participà de vell nou en la reorganització del moviment llibertari i esdevingué secretari de la Unió Comunista Llibertària (UCL). Savinio Fornasari va morir el 16 de setembre de 1946 a Piacenza (Emília-Romanya, Itàlia) després de ser atropellat per un jeep de l'exèrcit britànic.

    ***

    Victor Pengam

    Victor Pengam

    - Victor Pengam:El 21 de gener de 1883 neix a Brest (Bretanya) el militant anarquista, antimilitarista, neomaltusià, sindicalista i cooperativista Victor Pengam. Orfe, es va criar a l'Orfenat de la Marina de Brest. En 1897 va entrar com a aprenent a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra). En 1903 va crear una secció de la Joventut Sindicalista de França, grup format per una seixantena d'obrers de l'Arsenal que se centrava en la cultura i la propaganda maltusiana, alhora que en l'agitació i la propaganda revolucionària, i que organitzava sessions recreatives on es prenien begudes no alcohòliques. El 4 de juliol de 194 es va crear oficialment la Borsa de Treball de Brest i Pengam va ser-ne elegit tresorer i controlador de comptes. El 3 d'octubre de 1905 va ser castigat a cinc mesos sense feina per «incitació a militars a la desobediència» en un acte organitzat a la Borsa del Treball i el gener de 1906 va ser jutjat a l'Audiència de Finistère per aquest delicte, però va ser absolt, gràcies a la creació d'un Comitè de Defensa Social que es va crear en el seu suport. Com a antimilitarista va ser inscrit amb el «Carnet B». Va ser secretari general de la Unió Regional dels Sindicats de la Borsa del Treball de Brest. Com a obrer del port de l'Arsenal, va ser secretari general del nou sindicat anarquista d'obrers del port. En 1909 va participar en el Grup d'Estudis Racionals, creat pels anarquistes Groult i Gosselin, i que agrupava militants anarcocomunistes i individualistes. En 1910 va intervenir activament en la creació del Cercle Neomaltusià (9 rue Fautras de Brest) i va organitzar les xerrades setmanals sobre temes naturistes (anatomia, fisiologia, embriologia, alimentació racional, higiene física, etc.). En 1911, amb Jules Le Gall, va crear el grup anarquista «Les Temps Nouveaux», que va adherir-se en la Federació Comunista Anarquista (FCA) i va participar en el Comitè d'Entesa dels Grups d'Avantguarda, que va organitzar a partir de desembre de 1912 la lluita contra la guerra a Brest; Pengam serà anomenat tresorer del grup. En 1911 també, Pengam i Gourmelon van ser jutjats, el primer per robatori i ultratge a un magistrat i el segon per sabotatge; les multes van ser pagades pel Comitè de Defensa Social. En 1912 va fundar el Grup de Pupils de la Casa del Poble i l'any següent va abandonar les seves activitats a la Borsa del Treball per consagrar-se a l'educació d'un centenar d'orfes, organitzant reunions culturals, esportives, musicals, etc. En 1913 va ser detingut per les seves activitats neomaltusianes. Va fundar una banda que desfilava en els actes del Primer de Maig interpretant peces com L'Hymne au 17e,L'Internationale, etc. Mobilitzat en 1914, va ser ferit en combat i va contreure la tuberculosi. En tornar de la guerra, va obrir un restaurant en règim de cooperativa a l'Arsenal i va reorganitzar, al costat de Paul Gourmelon, el moviment llibertari a Brest. Victor Pengam va morir el 3 de març de 1920 a Brest (Bretanya). Les seves exèquies civils, el 5 de març de 1920, van donar lloc a una gran manifestació de dol on van participar més de 15.000 persones. Un important carrer de Brest porta el seu nom.

    ***

    Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc "Le Temps" del 22 de juny de 1917

    Notícia del judici de Léon Jahane apareguda en el periòdic parisenc Le Temps del 22 de juny de 1917

    - Léon Jahane: El 21 de gener de 1887 neix a Mouzeil (País del Loira, França) l'anarquista, sindicalista revolucionari i antimilitarista Léon Jean Marie Jahane. Fill d'un carreter, treballà cimentant obres i en 1912 fou membre del consell d'administració del Sindicat General de la Construcció de la Confederació General del Treball (CGT) del departament del Sena (París, França). Formà part del grup anarquista «Les Originaires de l'Anjou», adscrit a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i fou íntim amic de l'anarquista Louis Bertho (Jules Lepetit). El 18 de desembre de 1912 substituí Henry Combes, que havia hagut de fugir, en la secretaria de la FCA. L'1 de febrer de 1913 va ser detingut, amb un altre company de la FCA, manant pels carrers de parís un automòbil cobert amb grans cartells fent una crida a un míting de la FCA en favor del dret d'asil en ple judici dels supervivents de la «Banda Bonnot». Altres militants de la FCA (Albert Dureau, Jules Barday i Lucien Belin) que transitaven per París en iguals condicions, també van ser detinguts. El 12 d'abril de 1913, en una reunió plenària de la FCA, va ser nomenat secretari de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista previst per a l'agost següent, comissió de la qual van ser també membres François Cuisse, Robert Guérard, Ernest Labrousse, Henri Lemonnier i André Schneider. L'endemà, 13 d'abril, en una reunió en petit comitè al bar Chatel, al bulevard Magenta de París, Jahane i Belin, respectivament secretari i tresorer de la FCA, rebutjaren assumir les responsabilitats penals de l'edició del fullet de la FCA Contre les armements, contre la loi de trois ans, contre tout militarisme–la «Llei dels tres anys» de 1913 augmentava la durada del servei militar de dos a tres anys en vistes a preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb l'Imperi Alemany. Charles Gandrey acceptà assumir nominalment la responsabilitat, però Jahane i Belin conservaren la direcció real del secretariat. Les accions judicials contra el fullet s'engegaren efectivament una setmana més tard i Jahane va ser reemplaçat per Albert Goldschild en la secretaria de la comissió d'organització del Congrés Nacional Anarquista. El 19 de desembre de 1913, amb el company Henry, va ser elegit secretari interí de la Unió Regional Parisenca de la Federació Comunista Anarquista Revolucionària (FCAR), però poc temps després va ser reemplaçat per Victor Delagarde. El 3 de setembre de 1913 fundà amb alguns amics a Vincennes (Illa de França, França) una cooperativa de la construcció, «L'Avenir de la Construction du Bâtiment», de la qual fou membre del seu consell d'administració. En aquestaèpoca, la policia el tenia fitxat com a un dels membres de la FCAR més influents. Quan les eleccions legislatives de la primavera de 1914, va ser nomenat secretari del Comitè de Defensa per a la Llibertat d'Opinió, que coordinà les candidatures antiparlamentàries dels detinguts polítics. El 30 de setembre de 1914 va ser detingut per insubmissió i l'octubre a Angers (País del Loira, França) va ser declarat exempt del servei militar; la policia sospità que per aconseguir aquesta mesura s'havia reobert una vella ferida, però, no obstant això, en la revisió del 15 de gener de 1915 va ser novament declarat exempt. Durant la Gran Guerra, juntament amb altres anarquistes, va ser destinat a treballar al camp atrinxerat de Longjumeau (Illa de França, França), on restà fins l'octubre de 1914. Segons un informe policíac del 6 de març de 1915, mantingué amb altres companys una activitat clandestina com a membre dels «Amics de Le Libertaire», associació de la qual era el tresorer, recaptant diners amb la finalitat de fer reaparèixer el setmanari. En aquesta època es relacionà estretament amb el grup anarquista parisenc animat per Pierre Martin i amb els llibertaris antimilitaristes empresonats a Caen (Baixa Normandia, França) Louis Lecoin i Pierre Ruff. Participà en les activitats del Comitè per a la Represa de les Relacions Internacionals (CRRI), que feia costat les tesis antibel·licistes adoptades l'agost de 1915 en la Conferència de Zimmerwald, i en el Comitè de Defensa Sindicalista (CDS). El febrer de 1916 obtingué el permís de xofer i a finals d'aquell any adquirí un automòbil per treballar pel seu compte com a taxi, entrant a formar part del Grup d'Acció Sindicalista Revolucionària dels Cotxers-Xofers del departament del Sena. Visqué amb Joseph Halbert i el seu domicili es convertí en lloc de reunions pacifistes. El 13 de setembre de 1916 Lecoin li va escriure des de Caen per a demanar-li que fes difusió del manifest «Als lectors de Le Libertaire», que Claude Content estava editant. El 13 d'abril de 1917, durant una reunió dels «Amics de Le Libertaire» proposà cedir les publicacions a Sébastien Faure per 500 francs. L'1 de juny de 1917 va ser detingut arran de passejar-se per París amb un cotxe cobert amb uns cartells amb el text «Prou homes assassinats, pau!». Jutjat pel X Tribunal Correccional el 19 de juny, el seu advocat Mauranges argumentà que la cita era del president nord-americà Woodrow Wilson i que l'havia feta seva el president del Consell de Ministres francès Alexandre Ribot; però com que un lot de pamflets pacifistes («Al poble de París. La pau sense annexions, sense conquestes i sense indemnitzacions.») també havia estat requisat, va ser condemnat per«expressions alarmistes» a sis mesos de presó i a la suspensió del seu permís de conduir. En el judici, acusà la policia d'haver-li apallissat i per aquest motiu havia d'estar en tractament a la infermeria de la presó de la Santé de París; Jahane abandonà la sala al crit de«Visca l'anarquia!». El 31 d'octubre i el 12 de desembre de 1917, el diputat socialista Jean Longuet intervingué sense èxit per obtenir la restitució del seu permís de conduir i el d'un altre xofer pacifista, Lucien Grossin. El 15 de febrer de 1918, el diputat socialista Pierre Laval intercedí davant el ministre de l'Interior. El 8 d'abril de 1918 la policia redactà un informe sobre les seves activitats pacifistes, les de sa companya, Juliette Leglohaec, i les d'Alphonse Barbé. El març de 1919 fou un dels signants d'una protesta contra els escorcolls a la seu de Le Libertaire arran de l'atemptat d'Émile Cottin contra l'intent d'assassinat del president del Consell de Ministres Georges Clémenceau. El 9 de desembre de 1921 va ser condemnat pel Tribunal Correccional a 100 francs de multa per«injúries». Cap al gener de 1922 la seva militància cessà i el desembre de 1926 es traslladà a Niça (Provença, Occitània) per explotar-hi el garatge Garibaldi i una bijuteria. En 1930 retornà a París per regentar un garatge. El juny de 1931, quan regia la«Societat Parisenca de Garatges» d'Aubervilliers (Illa de França, França), va ser esborrat del «Carnet B» dels antimilitaristes. En 1933 liquidà la citada empresa de garatges. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

    Portada de l'edició de 1998 de l'obra de Chazoff

    - Jules Chazoff: El 21 de gener de 1891 neix a París (França) el militant anarquista Jules Chazanoff, també conegut com Jules Chazoff. En 1912 a París fou secretari del grup Joventut Anarquista --on militaven Maurice Boyer, Pierre Mualdés, Michel Morin, Dremière, Albert Dremière, Carré, etc.--, lligada a la Federació Comunista Anarquista (FCA), i membre de la «Llar Popular de Belleville». Després de la Gran Guerra, col·laborà en Le Libertaire. El 9 d'abril de 1922 fou detingut, amb Emilienne Corroyer, Adolphe Bridoux i Henriette Engrand, per haver distribuït pamflets a favor d'Émile Cottin, que havia disparat contra el president Georges Clemenceau, i jutjat davant un tribunal de Béthune. En 1924, amb Germaine Berton, va fer una gira propagandística per l'amnistia. Aquest mateix any, després d'un viatge a la Rússia comunista com a delegat llibertari al II Congrés de la Internacional Sindical Roja, va escriureLe mensonge bolcheviste, dura crítica al sistema soviètic i anticipació a les obres i crítiques d'Anton Ciliga. A partir de juny de 1925 edità el Bulletin mensuel du Comité de défense des révolutionnaires emprisonnés en Russie. En 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per«provocació de militars a la desobediència». El fet d'haver demanat i d'haver obtingut per aquest afer ajuda del Socors Roig Internacional (SCI) i d'haver agraït aquesta en el periòdic comunista L'Humanité li va valer algunes crítiques des del moviment anarquista. Malgrat tot, continuà col·laborant enLe Libertaire i en 1927 s'adherí a la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), que abandonà l'any següent. En aquesta època col·laborà en l'Encyclopédie Anarchiste. En 1933 abandonà el seu ofici d'electricista i esdevingué corrector. En 1935 participà en la conferència contra el «Pacte Laval-Stalin». El 26 d'agost de 1936 a la Sala Wagram de París participà en nom de la Unió Anarquista (UA) en el gran míting de suport a la Revolució espanyola que aplegà més de tres mil persones. En 1938, enmig dels conflictes arabojueus a Palestina, va escriure dos articles en Le Libertaire --«Quand Israël règne» (18 d'agost de 1938) i «Les juifs et la Palestine» (1 de setembre de 1938)-- on atacà durament la violència sionista contra el poble palestí i el primer article fou contestat pel Grup Anarquista Jueu de París que reivindicava el socialisme sionista emancipador. Arran de la retirada el gener i febrer de 1939 de les forces republicanes de la Península, fou comissionat, amb Lucien Haussard, com a enviat especial de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) a Portvendres, on ajudarà nombrosos refugiats a fugir de l'internament en camps de concentració. Aquest mateix any publicà La CGT, colonie soviétique. Durant la guerra jugà un gran paper en la reorganització del Sindicat dels Correctors a la regió lionesa. En 1941 fou detingut per primera vegada per les autoritats alemanyes, però fou alliberat per sotmetre's a una intervenció quirúrgica. El novembre de 1943 fou novament detingut i internat a Drancy a partir del gener de 1944 en qualitat de«israelita». L'agost de 1944 fou alliberat per les tropes aliades. Sempre militant anarquista, Jules Chazoff va morir el 19 setembre de 1946 a París (França).

    ***

    Libero Battistelli (1937)

    Libero Battistelli (1937)

    - Libero Battistelli: El 21 de gener de 1893 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'escriptor, advocat i milicià llibertari Luigi Battistelli, conegut com Libero Battistelli. D'antuvi republicà federal i francmaçó, milità en el Partit Republicà Italià (PRI) i era un admirador del sindicalista Giuseppe Massarenti. En 1915 va ser cridat a files i es va llicenciar en 1919. Després d'estudiar la carrera de Dret, defensà, juntament amb Mario Bérgamo, davant els jutjats els treballadors agraris de Molinella, d'on era la seva companya, Enrica Zuccari (Enrichetta). A començaments de 1927, després que un escamot feixista destrossés el seu bufet a Bolonya, s'exilià voluntàriament a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) amb sa companya, on treballà com a periodista en la premsa antifeixista. Al Brasil mantingué una estreta amistat amb la parella d'anarquistes formada per Nello Garavini i Emma Neri, a més de Francesco Frola i Goffredo Rosini. En aquest país milità en la Lliga Antifeixista, en la Lega Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) i en Giustizia e Libertà, de la qual fou un dels primers membres i formà part del seu Comitè Central, juntament amb Carlo Rosselli, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió del mateix nom. A partir del setembre de 1929 entaulà correspondència amb Camillo Berneri, de qui arribarà a ser un gran amic. Col·laborà en la revista llibertària Studi Sociali, publicada a Montevideo (Uruguai) i Buenso Aires (Argentina) per Luigi Fabbri, i en Problemi della Rivoluzione italiana. Quan s'assabentà del cop feixista de juliol de 1936 a Espanya, no dubtà a marxar-hi amb sa companya per lluitar. Embarcat en el vaixell anglès Delambre, arribà a Londres i després, el setembre de 1936, arribà a la Península. S'enrolà com a milicià en el I Batalló de la Brigada«Garibaldi» i en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso». Col·laborà en el periòdic anarquista publicat per Camillo Berneri a Barcelona Guerra di Classe (1936-1936) i en Pensieri e Battaglie. En novembre de 1936, durant l'ofensiva contra Almudébar, comandà la bateria d'artilleria «Michele Schirru», gràcies a la seva experiència com a oficial d'artilleria en la Gran Guerra. Fou conseller militar de la Divisió «Ascaso» i va ser partidari, ben igual que Carlo Rosselli, de l'enquadrament dels milicians en l'Exèrcit Popular republicà. El 16 de juny de 1937, quan guiava l'assalt del I Batalló de la Brigada«Garibaldi» contra unes posicions falangistes a la zona d'Osca, va ser greument ferit per una ràfega de metralladora. Libero Battistelli va morir el 22 de juny de 1937 a l'Hospital General de Barcelona (Catalunya) a resultes d'aquestes ferides. Entre les seves obres destaquen I fuori-classe (1931), Inconvenienti di segnare il passo (1932),Appunti sui problemi dell'azione (1933) i La reazione in marcia (1934), i deixà tres llibres inèdits, L'attentato Zamboni (2000), Un operaio qualunque i un volum sobre Bolonya que va escriure abans de marxar a Espanya. Un carrer de Bolonya porta el seu nom.

    Libero Battistelli (1893-1937)

    ***

    Alfredo Donnay Gómez

    Alfredo Donnay Gómez

    - Alfredo Donnay Gómez: El 21 de gener de 1894 neix a Vitòria (Àlaba, País Basc) el poeta, compositor i militant anarquista i anarcosindicalista Alfredo Donnay Gómez --a vegades citat erròniament Donay. Son pare, Carlos Donnay Iriarte, era d'origen belga i d'Iparralde, i sa mare, Petra Gómez del Val, burgalesa. Amb només 12 anys era vocal de l'Agrupació Obrera Republicana de Vitòria i com a tal signà el 21 de juliol de 1907 una petició d'indult per al periodista José Nakens Pérez dirigida al ministre espanyol de Gràcia i Justícia. En 1911 emigrà a l'Argentina, on vivia sa germana Ascensión. S'instal·là a Buenos Aires i després a Pigüe. En 1913 retornà a la Península. El 7 de novembre de 1915 es casà amb Águeda Monreal Martínez, amb qui tindrà quatre fills i tres filles. En 1917 s'integrà en la xaranga«Los Gitanos» i a partir de 1918 compongué la lletra i la melodia per a les comparses del carnaval de Vitòria, tasca que es perllongà fins a la suspensió del carnestoltes arran de la Guerra Civil. Sabé compaginar la seva feina de ebenista --entre el gener de 1921 i el febrer de 1922 va fer feina a la fàbrica de mobles de Sixto Arrieta a Vírgala Mayor, poble veí a Maeztu, i posteriorment a la fusteria de Gabino Cuevas-- amb la militància anarquista i anarcosindicalista. Va ser un dels creadors de la Societat Obrera de Resistència«La Fraternal», que tindrà un paper destacat en les protestes de 1915 per la pujada del preu del pa i l'assalt de fleques. En aquests anys formà part, amb Cosme Aranguren, Alberto Prestamero, Jesús Eseverri, Manuel Zavala, Juan Murga, León Jiménez, Isauro Hidalgo, Martín Ibáñez, Vicente Navarro, Indalecio Díaz i Juan Aranguren, del grup anarquista «Los Conscientes». L'1 de març de 1920 fou un dels refundadors, amb Juan Aranguren, Juan Murga, Daniel Orille i altres, del SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Vitòria, destacant posteriorment en el Sindicat de la Fusta. Va ser corresponsal del periòdic Solidaridad Obrera de Bilbao, destacant la seva secció de poesies revolucionàries «Lacras sociales». Fou l'introductor a l'anarquisme, amb Daniel Orille, del metge Isaac Puente, ja que Águeda Monreal patia d'artritis i va ser atesa per aquest a Birgara, circumstancia que facilità el tracte entre el poeta i el metge. En 1929 començà cantar com a tenor en l'«Orfeón Vitoriano», dirigit per Joaquín Eseberri amb qui aprengué música quatre anys. En 1937 creà el cor«La Armonía», el qual divulgà les seves composicions. En un determinat moment abandonà la militància llibertària i es dedicà plenament a la creació poètica i musical; per aquesta raó, no patí represàlies de la dictadura franquista en acabar la Guerra Civil. Durant sa vida es dedicà a crear un cançoner de senzills compassos i melodies, de temes ingenus que tractaven dels paisatges i dels paisans d'Àlaba, i que entraren a formar part del cançoner popular alabès (Del solar alavés, Los Chinos,Zurbano, Blancas como palomas, Viejo molino,Recordando, Marcha de los montañeros alaveses, Himno al Deportivo Alavés, etc.). El 28 de juliol de 1978 l'Ajuntament de Vitòria batejà amb el seu nom un carrer del barri d'Arriaga de Vitòria. Entre els cançoners que publicà destaquen Senderos de ilusión (1930), Nuevas y viejas canciones alavesas (1942), Nuevas canciones vitorianas (1960), Selección de canciones (1971), Senderos de ilusión. Prosa y verso (1974), Mis canciones (1977) i Del solar alavés (1992, pòstum). Alfredo Donnay Gómez va morir l'1 de març de 1986 a la residència Nuestra Señora de las Nieves de Vitòria (Àlaba, País Basc) i fou enterrat dos dies després al cementiri d'El Salvador. El 9 de novembre de 1992 va ser nomenat fill predilecte d'aquesta ciutat. A partir de 1994, amb motiu del centenari del seu naixement, es va crear el «Premi Alfredo Donnay», que premia l'alabès i l'alabesa més destacats de l'any. És un personatge de la novel·la Las ruinas de la catedral nueva (2008), de Juan Ibarrondo.

    Alfredo Donnay Gómez (1894-1986)

    ***

    Noe Ito

    Noe Ito

    - Noe Ito: El 21 de gener de 1895 neix a Imajuku, al barri de Nishi-ward de Fukuoka (Kyushu, Japó), l'escriptora i assagista anarcofeminista Noe Ito. Son pare, Kamekichi Ito, era un obrer rajoler. En 1909 acabà els estudis primaris a l'escola estatal d'Imajuku i aconseguí una beca per estudiar secundària al prestigiós Institut Femení d'Ueno a Tòquio al qual entrà l'abril de 1910, després d'haver treballar un temps a l'oficina de correus d'Imajuku per ajudar sa família. En 1912 es graduà i aconseguí una notable cultura, que incloïa llengües estrangeres, i que causà l'admiració de l'escriptor Namiroku Murakami. Son oncle, Jyunsuke Dai, la va casar molt jove en un matrimoni arranjat amb un tal Fukutaro, que acabava d'arribar dels Estats Units. Ella acceptà amb l'esperança de marxar a Amèrica i fugir tot d'una, però això no va succeí i va acabar fugint de son marit ja que aquest no havia complet una clàusula matrimonial segons la qual podria continuar els estudis superiors. Es refugià a casa del poeta dadaista llibertari i antic professor d'anglès a l'institut Jun Tsuji, primer traductor al japonès del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. Tsuji la burxarà a continuar els estudis i la parella acabà casant-se el juliol de 1915 i tenint dos fills, Makoto i Ryuji. A Tòquio freqüentà els primers grups feministes que es crearen i el novembre de 1912 començà a col·laborar amb el grup cultural feminista «Seito-sha» (Societat de Literates) i en la seva revista Seito (La Literata), de la qual, quan sortí Hiratsuka Raicho, passarà a ser redactora en cap a partir del gener de 1915 i transformant-la en una publicació netament anarcofeminista. En aquestaèpoca escriví les seves primeres novel·les --Zatsuon (1916, Renous) i Tenkin (1918, Punt d'inflexió)-- i textos de crítica social i traduí l'assaig d'Emma Goldman The tragedy of woman's emancipation. El setembre de 1914 conegué l'intel·lectual anarquista Sakai Osugi i quan el setmanari d'aquest Heimin Shimbun (La Plebs) va ser segrestat per la policia, el defensà des de les pàgines de Seito. A partir de 1916 la parella viurà una relació d'amor lliure que toparà amb els costums de l'època, sobretot quan una examant gelosa d'Osugi, exposa del militant anarquista Ichiko Kamachiko, l'apunyalà i destapà un escàndol i acusacions d'immoralitat tan des de les files conservadores com des de les d'alguns companys, ja que la premsa burgesa i imperial aprofità la feta per desprestigiar el moviment anarquista en general. La parella, que arribaria a tenir quatre filles i un fill, treballà plegada en el desenvolupament dels moviments anarquista i feminista japonesos, destacant les seves conferències; ambdós, però, sempre van estar constantment vigilats per la policia imperial nipona. En 1919 amb Osugi, Kytura Wada i Kenji Kondo, fundà la revista Rodo Undo (Moviment Obrer), que intentà acostar el pensament anarcosindicalista als treballadors industrials japonesos. L'abril de 1921 participà en la creació de «Sekirankai» (Societat de l'Ona Roja), la primera associació socialista de dones, que fou proscrita l'any següent i hagué de passar a la clandestinitat. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions, traduint textos de diferents pensadors llibertaris, com ara Emma Goldman i Piotr Kropotkin. En 1921 conegué l'escriptor Bertrand Russell de viatge al Japó, el qual descriurà aquesta trobada en les seves memòries. El 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Noe Ito, el seu company Sakai Osugi i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. En 1970 es van publicar a Tòquio les seves obres completes, sota el títol Ito Noe Zenshu.

    Sakai Osugi (1885-1923)

    Afer Amakasu

    ***

    Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny "El Sol" del 31 d'agost de 1935

    Notícia de la detenció de Julián Merino Martínez apareguda en el diari madrileny El Sol del 31 d'agost de 1935

    - Julián Merino Martínez: El 21 de gener de 1897 neix a Palacios de la Sierra (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Julián Merino Martínez. Durant els anys vint visqué a Saragossa (Aragó, Espanya), on treballà com a obrer sucrer i milità en el moviment anarcosindicalista. El 12 de maig de 1921 va ser detingut en aquesta ciutat, portant una pistola, juntament amb Segundo Martínez Fernández, quan recaptava les cotitzacions del SindicatÚnic de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Emigrat a Catalunya, el 29 d'agost de 1922 va ser novament detingut en una agafada al Centre Ferroviari confederal de Barcelona, que havia estat clausurat per les autoritats. Durant els anys de la II República milità en la Secció Marítima del Sindicat del Transport de la CNT de Barcelona, de la qual fou nomenat secretari. El 10 de març de 1932 signà des de la presó barcelonesa, amb altres companys (Ángel Continente Saura, Jaume Giné, Jaume Riera Arbós, Antonio Rodríguez, Luzbel Ruiz, Fernando Tiscar, José Vernet, etc.) un manifest contra d'Ángel Pestaña i la seva estratègia trentista. El novembre de 1933 va jutjat per la Secció Quarta de l'Audiència de Barcelona com a autor d'un article signat sota el pseudònim José Bonet, publicat en el periòdic Solidaridad Obrera, del 31 de maig de 1932, on feia una crida a la rebel·lió, però el cas va ser sobresegut. El 30 d'agost de 1935 va ser detingut al port de Barcelona per les seves activitats propagandístiques i l'octubre d'aquell any va ser processat per un delicte d'associació il·lícita i excitació a la sedició, però novament el cas va ser sobresegut. El 16 de juliol de 1936, dos dies abans de l'aixecament feixista, dirigí l'assalt dels polvorins dels vaixells ancorats al port de Barcelona per apoderar-se de l'armament. Alguns li han atribuït, amb Francisco Carreño i Pablo Ruiz, la convocatòria del Ple de Bujaraloz d'octubre de 1936 que acordà la constitució del Consell de Defensa d'Aragó. Entre 1937 i 1938 fou secretari de la Federació Local de Grups Anarquistes (FLGA) de Barcelona. Durant els «Fet de Maig» de 1937 fou partidari de combatre sense treva la reacció comunista. El juliol de 1937 assistí com a delegat del grup«Cultura y Acción» al Ple de la FAI catalana. El 2 d'abril de 1938 participà en el Ple de grups anarquistes, delegats dels sindicats, militants i comitès de la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventut Llibertàries (FIJL) celebrat a Barcelona, i, en representació de la CNT-FAI, passà a formar part del Comitè Executiu del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i l'endemà signà, en representació de la FLGA de Barcelona, les resolucions de la ponència del Ple. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 s'exilià a la República Dominicana, per més tard instal·lar-se a Veneçuela. Julián Merino Martínez va morir l'abril de 1977 en aquest país americà.

    ***

    Necrològica d'Esteban Berbel Berbel apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 de febrer de 1970

    Necrològica d'Esteban Berbel Berbel apareguda en el periòdic tolosà Espoir de l'1 de febrer de 1970

    - Esteban Berbel Berbel: El 21 de gener de 1901 neix a Albox (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Esteban Berbel Berbel. Sos pares es deien Esbeban Berbel i María Berbel. Emigrat a Barcelona (Catalunya), milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut i empresonat per la seva participació en l'aixecament de gener de 1933. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial formà part, amb altres companys (Bartomeu Barnils Serret, José Puerto, Sánchez, etc.), de la Federació Local de Castres (Guiana, Occitània) de la CNT. A començament dels anys cinquanta es traslladà per raons professionals a  Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i passà a militar en la Federació Local de CNT d'aquesta població. Després de la desaparició de sa companya Leonor Cazorla, que havia quedat a la Península, s'esforçà perquè ses dues fulles es reunissin amb ell a França. Cap el 1952 va se atacat per una greu malaltia i crisis d'asma el deixaren invàlid per a la feina. Esteban Berbel Berbel va morir el 17 de desembre de 1969 al seu domicili de Carmauç (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 01/21/19--14:59: Flosofia a l'abast
  •   

    Un bloc de filosofia i societat. Recomano la lectura del meu llibre titulat La filosofia i la religió sense caretes, editat a la Xarxa com a post.

    La filosofia a l'abast

    quetgles | 19 Març, 2009 10:44

       

                            La filosofia a l'abast

     

             Història radical de la filosofia. 36 pensadors                   La filosofia a l'abast.             Història radical, en el sentit que pretén denunciar les mistificacions que, en matèria d'història de la filosofia, afecten  l'Univers espanyol i  l'Univers catòlic, especialment. Però veureu que les manipulacions històriques són generalitzades i afecten a altres Universos ideològics.   36 pensadors,  perquè faig referència a autors que, tot i que no figuren als manuals d'història filosofia, el seu pensament fou decisiu dins la història de la humanitat, com és el cas de Martí Luter.         Protàgores i la Il·lustració grega Sòcrates    Plató Aristòtil   Plató 2  Juli César desvela el joc  Jesús, la salvació pel martiri  Els Evangelis  Marc Aureli, la filosofia romana L'Església catòlica, un instrument de l'Imperi romà

    Agustí i Tomàs d'Aquino  Albert el Gran Ramon Llull, una passada

     

    Martí Luter  Descartes David  Hume                         Thomas Paine Kant   Hegel Notícia de N'Auguste Comte


     Marx i la filosofia  Marx i l'alienació  El marxisme és un intel·lectualisme  Friedrich Nietzsche Peirce, James, Dewey  Ortega y Gasset i el racisme.  Ortega y Gasset i el racisme 2. George E.| Moore      Martin Heidegger  Jean-Paul Sartre  Wittgenstein Karl  Popper  Hayek i Popper La paradoxa d'En Hayek Richard  Rorty  Rorty, Vattimo i les Esglésies protestants   La filosofia i la religió sense caretes  La filosofia i la ciència   Filosofia emergent

     


    0 0

    Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa. (Pere Rosselló Bover)


    MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA



    Coberta del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002).

    Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

    Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.

    Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.

    L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.

    La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.

    A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.

    Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.

    En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.

    1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.

    2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.

    3 Ibidem, p. 8.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

     

     Aquesta nova marca servirà per promocionar i per donar a conèixer els productes de la Serra, un dels grans atractius patrimonials de l’illa de Mallorca.

     

    El Ple del Consell de Mallorca ha aprovat avui la marca "Serra de Tramuntana Patrimoni Mundial". Es tracta d’una iniciativa que té l’objectiu de promocionar i difondre, tant a l’illa com a fora, els productes agroalimentaris, béns i serveis de promoció turística de la Serra, així com potenciar diverses activitats econòmiques, la sostenibilitat del territori i les pràctiques de responsabilitat social corporativa amb aquest paisatge que és patrimoni de la humanitat.

    El president de la institució, Miquel Ensenyat, ha explicat que "es tracta de donar un impuls als productes de la Serra de Tramuntana, i per això la marca que hem creat comptarà amb tres categories; agricultura i els seus productes, patrimoni entès com totes les construccions, edificis i llocs d’interès, i una darrera categoria: "amics" de la Serra, on es podran inscriure els comerços i les empreses"

    Cal recordar que la serra de tramuntana és un dels llocs més coneguts i valorats de l’Illa. Agrupa a diferents pobles amb una gastronomia i un patrimoni específic. La serra està Declarada Patrimoni Mundial en la categoria de Paisatge Cultural.


    0 0


       Vegeu el post Europa a la vora del col.lapse

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [22/01] Atemptat contra Michel - Enterrament de Michel - Atemptat de Berton - Conferència de Riquer i Palau -«Voz Anarquista» - Coeurderoy - Govaerts - Peukert - Piccinelli - Tricheux - Mareš - Perfetti - Roldán - Sáez Barcina - Sánchez Palacios - Rüdiger - Gilabert - Alonso - Laisant - Kirschey - Moriones - Agustín - Vergara - Coutant - Meta - Jover - Galtier-Boissière - Nourrisson - Puzo - Quintero

    Anarcoefemèrides del 22 de gener

    Esdeveniments

    L'atemptat contra Michel segons l'"Illustration" del 28 de gener de 1888

    L'atemptat contra Michel segons el periòdic parisenc l'Illustration del 28 de gener de 1888

    - Atemptat contra Louise Michel: El 22 de gener de 1888, a la Sala de l'Élysée, a prop del Rond-Point, de Le Havre (Alta Normandia, França), després d'impartir una conferència, la destacada militant anarquista Louise Michel pateix un atemptat. Hores abans, al migdia, al teatre de la Gaieté havia fet una altra conferència. El bretó Pierre Lucas, sota els efectes de l'alcohol, se li acostà i li disparà dos trets al cap per l'esquena. Una de les bales fou aturada pel seu capell i l'altra la ferí no mortalment, però aquesta restarà al cap durant tota la seva vida, ja que la intervenció quirúrgica era massa perillosa, produint-li constants cefalees. La policia detingué Lucas quan aquest estava a punt de ser linxat per les més de 2.000 persones que omplien la sala. En els cercles anarquistes es pensà que Lucas era un agent secret de la prefectura de policia o de la dreta orleanista, que a Normandia era força activa. Durant el judici, Michel testimoniarà a favor de l'absolució del seu agressor, dient que l'acusat el que necessitava era medicina, no justícia burgesa. Pierre Lucas fou absolt i ingressat a l'Hospici General de La Havre, on morí de tisi el 16 de gener de 1890.

    ***

    "Les obsèques de Louise Michel", obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

    Les obsèques de Louise Michel, obra d'Albert Peters-Desteray (1905)

    - Enterrament de Louise Michel: El 22 de gener de 1905 un seguici de més de 100.000 persones acompanya el taüt de la militant anarquista Louise Michel cap el cementiri de Levallois-Perret (Illa de França, França). Michel havia mort el 9 de gener d'aquell any a Marsella (Provença, Occitània) i fou enterrada momentàniament al cementiri marsellès de Saint-Pierre fins al seu trasllat definitiu a París. El fèretre havia arribat el dia abans a l'estació de Lió i l'endemà, a les vuit del matí, la manifestació roja, per mor dels milers de banderes vermelles communardes --la bandera negra estava prohibida i hagué càrregues policíaques quan es desplegaren--, sortí d'allà i arribà, després de recórrer 14 quilòmetres, cap a les 14 hores al cementiri de Levallois, on l'anarquista fou enterrada no lluny del seu gran amor Théophile Ferré. El desplegament de forces policíaques per contenir la gentada fou impressionant i el prefecte de la Policia de París, Louis Lépine, que intentà seguir la comitiva, fou expulsat pels llibertaris. El carro de difunts que portà el taüt fou de«setena classe», també anomenat«dels pobres», i estava cobert amb una bandera roja amb les vores negres. La gran manifestació popular acabà amb un míting a la Sala Rivay de la Borsa del Treball de Levallois-Perret d'unes 1.500 persones, el doble de la cabuda oficial, on van parlar Miguel Almereyda, Sébastien Faure, Charles Malato, Georges Yvetot, Pierre Monatte --que substituïa Benoît Brooutchoux que no pogué anar perquè estava empresonat-- i Séverine, entre d'altres. Fins al 1916 una manifestació a la seva tomba tenia lloc cada any.

    Enterrament de Louise Michel (22 de gener de 1905)

    ***

    La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en "Le Petit Journal" de París del 23 de gener 1923

    La notícia de l'atemptat de Germaine Berton apareguda en Le Petit Journal de París del 23 de gener 1923

    - Atemptat de Germaine Berton:El 22 de gener de 1923 la militant anarcoindividualista Germaine Berton compareix a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa, situada al carrer Roma de París (França), amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però és rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes «Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el mata d'un tret de revòlver i immediatament intenta suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. A la tarda d'aquell mateix dia, la milícia ultradretana dels «Camelots du Roi» assaltaren la impremta de L'Oeuvre i les oficines de L'Ère Nouvelle i intentaren sense èxit arribar fins a la seu del periòdic comunista L'Humanité. L'endemà, 23 de gener, la policia escorcollà diversos locals anarquistes --de «La Librairie Sociale», seu de Le Libertaire; de l'Unió Anarquista (UA); i de La Fraternelle-- i domicilis de militants destacats a la recerca de qui hagués pogut armar Berton. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), Germaine Berton fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la«primera antiheroïna surrealista».

    ***

    Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

    Cartell de la conferència de Josep Maria de Riquer i Palau

    - Conferència de Riquer i Palau: El 22 de gener de 1937 el periodista i mestre racionalista anarquista Josep Maria de Riquer i Palau imparteix a l'Ateneu Llibertari del Districte V de Barcelona (Catalunya) la conferència«La mujer y la revolución», organitzada per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Josep Maria de Riquer i Palau era fill del polifacètic artista Alexandre de Riquer i Ynglada.

    ***

    Capçalera del primer número de "Voz Anarquista"

    Capçalera del primer número de Voz Anarquista

    - Surt Voz Anarquista: El 22 de gener de 1975 surt a Almada (Setúbal, Portugal) el primer número del periòdic mensual Voz Anarquista. Edição do Grupo de Cultura e Acção libertaria FAI-IFA-AIT. Va ser editat pel Centre de Cultura Llibertari d'Almada del Moviment Llibertari Portuguès (MLP) sota la direcció de Francisco Quintal. L'últim número apareixerà el gener de 1984. Entre els seus col·laboradors podem destacar Júlio de Castro, Emiliano Bastos, Adriano Botelho, Júlio Figueiras, Ramón Liarte i Sidónio Gouveia.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Ernest Coeurderoy

    Ernest Coeurderoy

    - Ernest Coeurderoy: El 22 de gener de 1825 neix a Avallon (Borgonya, França) l'escriptor socialista llibertari Ernest Coeurderoy. Després d'educar-se a Tonnerre, entre 1842 i 1845 va estudiar medicina a París.«Metge dels pobres», a partir de 1846 s'encarregarà dels malalts mentals de l'hospital parisenc de la Salpêtrière. El fracàs de la Revolució de Juny de 1848 i la posterior repressió del proletariat el van radicalitzar en les seves posicions polítiques. Com a membre dels Comitès Socialistes parisencs, va veure's obligat a exiliar-se, després de la manifestació del 13 de juny de 1849, a Ginebra; ja mai més no tornaria a França, llevat una curta estada clandestina per visitar sos pares. El novembre de 1849 l'Alt Tribunal de Versalles el va condemnar a la deportació en rebel·lia, juntament amb Ledru-Rollin, Delescluze, Considerant, Pyat i molts d'altres. Les pressions polítiques el van obligar a abandonar Suïssa en 1851 i va marxar a Brussel·les, però una setmana després va ser expulsat instal·lant-se a Londres, on enviarà articles al periòdic L'Union républicaine. Entre abril i juny de 1853 va viatjar a Espanya i a Madrid, entre juliol i agost d'aquell any, escriurà bona part del seu llibre Jours d'exil. Abans de traslladar-se de bell nou al Regne Unit per revisar la publicació de la primera part de l'obra citada, va passar clandestinament a França. Més tard retornarà a Espanya (Bilbao, Sant Sebastià, Santander, Vigo, La Corunya, Madrid). En 1854 es va traslladar a Itàlia, on publicarà a Torí el seu llibre més conegut, Hurrah!!!. El 6 de juny de 1855 es va casar a Ginebra amb Marie-Justine Rampont, filla d'un amic de son pare, Germain Rampont-Léchin, representant demòcrata del departament d'Yonne en la Constituent. El 17 d'agost de 1859, l'emperador Napoleó III va promulgar unaàmplia amnistia, però Coeurderoy la va rebutjar i va enviar una carta al National de Brussel·les explicant-ne raons. Després de fer propaganda pel grup «Fraternitat i Resistència a l'Opressió», malalt, desesperat i frustrat, Ernest Coeurderoy es va suïcidar el 26 d'octubre de 1862 a Fossaz, a prop de Ginebra, (Vall d'Aosta, Arpitània). A més de nombrosos articles, va publicar algunes obres sublims sobre la revolució i l'exili: La barrière du combat, ou Dernier grand assaut qui vient de se livrer entre les citoyens Mazzini, Ledru-Rollin, Louis Blanc,Étienne Cabet, Pierre Leroux, Martin Nadaud, Malarmet et autres Hercules du Nord (1852, amb Octave Vauthier), De la révolution dans l'homme et dans la société (1852), Jours d'exil (1854-1855, en dos volums), Trois lettres au journal L'Homme, organe de la démagogie française à l'étranger (1854) i Hurrah!!! Ou la révolution par les cosaques (1854). Actualment s'ha reeditat Corrida, que forma part del llibre Jours d'exil, i que es tracta d'una escrit contra la cursa de braus. Max Nettlau el va reivindicar com a un dels llibertaris més importants, juntament amb Joseph Déjacque, d'abans del naixement de la Internacional. Coeurderoy va lluitar en solitari contra els caps republicans i socialistes les ambicions i disputes dels quals van ser les responsables segons ell de la derrota de la revolució proletària de 1848. Sota la triple influència de Fourier, Pierre Leroux i Proudhon, el seu sistema era una síntesi de col·lectivisme i mutualisme llibertari. Reivindicava la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, el lliure accés de tots als instruments de treball, la propietat individual i l'intercanvi dels productes del treball. En 2005 Alain Brossat li va dedicar una biografia: Ernest Coeurderoy (1825-1862). Révolution, désespoir et prophétisme.

    Ernest Coeurderoy (1825-1862)

    ***

    Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc "Le Temps" del 24 de setembre de 1885

    Notícia judicial sobre Egide Govaerts apareguda en el diari parisenc Le Temps del 24 de setembre de 1885

    - Egide Govaerts: El 22 de gener de 1839 neix a Brussel·les (Bèlgica) l'anarquista Egide Goverts. En 1861 un tribunal militar el condemnà a quatre anys de treballs forçats i expulsió de l'exèrcit per«provocació i complot a la deserció», a més de«venda de pagarés». En aquests anys es guanyava la vida com podia, venen diaris, fent de sastre, de secretari, de tipògraf, etc. En 1877 s'afilià al Socialistsche Partij (SP, Partit Socialista) de Brabant (Flandes), que advocava per una«evolució socialista» i per això també era anomenat «Partit Evolucionista». El setembre d'aquest any assistí al Congrés Internacional que se celebrà a Gant (Flandes Oriental, Flandes). En 1878 abandonà el socialisme i es declarà anarquista i internacionalista. Entre 1877 i 1880 fou membre d'un grup de lliurepensadors radicals, «Les Cosmopolitains» i entre 1878 i 1881 de la Secció Local de Brussel·les de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1879, segons la policia, havia organitzat una societat secreta anarquista partidària de la «propaganda pel fet» a Brussel·les i era membre del grup radical «Cercle Démocratique». En 1879 també assistí a les reunions del grup«Les Solidaires», el qual representà en el Congrés Internacional Racionalista que se celebrà entre el 29 d'agost i l'1 de setembre de 1880 a Brussel·les. Entre 1879 i 1880 fou membre de la Ligue Collestiviste Anarchiste (LCA, Lliga Col·lectivista Anarquista). En aquesta època fou una de les principals figures de la Internacional i el desembre de 1880 va ser nomenat, amb Charles Dubuyger, secretari de la Secció Local de Brussel·les. En el Congrés Nacional Revolucionari, celebrat el 19 de setembre de 1880 a Brussel·les, va ser nomenat membre de la mesa nacional de la Unió Revolucionària (UR) i assistí regularment a les reunions dels revolucionaris «Cercles Réunis». Entre 1880 i 1881 col·laborà en diverses publicacions revolucionàries, com ara La Persévérance i La Révolution Sociale, i fou membre del consell de redacció de La Justice Sociale. Estava casat amb la costurera Elisabeth Van Rinsveld, amb qui tingué tres infants, el primer mort el febrer de 1879 i el tercer en néixer en 1880; el segon fill, Eva, nasqué en 1873. Durant la dècada dels anys 1880 fou un dels principals animadors dels aldarulls i de les vagues a Borinage (Hainaut, Valònia). Durant la vigília de l'any nou de 1881 cantà la cançó La Prolétarienne en una reunió anarquista. Condemnat en diverses ocasions per deserció, rebel·lió i ultratges als agents, fou membre del comitè belga encarregat de recollir fons per als militants anarquistes torturats a Espanya. El 28 de febrer de 1883 pronuncià l'elogi fúnebre al cementiri d'Evere de Brussel·les del jove militant anarquista francès Paul Métayer, mor per l'explosió d'una bomba que transportava en companyia d'Antoine Cyvoct. El 15 de juliol de 1885 va ser condemnat pel tribunal de policia per haver allotjat estrangers en situació il·legal i quan l'apel·lació la pena va ser augmentada per «injúries al tribunal». A finals de juliol va ser detingut durant una manifestació contra l'expulsió de Joseph Furet i Marie-Alphonse Montant, dos joves militants francesos; jutjat, el 22 de setembre de 1885 va ser condemnat per diversos delictes (difamació als gendarmes, cops als agents, rebel·lió) a dos mesos de presó, a 23 dies més i a una multa de 52 francs. Fou l'editor responsable de molts periòdics anarcocomunistes publicats a Brussel·les, gairebé tots estampats a la seva impremta, com ara L'Insurgé (1885), Ni Dieu ni Maître (1885-1886), La Guerre Sociale (1885-1886), L'Interdit (1886), L'Anarchiste (1886). L'abril de 1895 fou testimoni en el procés contra Henri Willems, administrador de Le Libertaire, acusat de publicar un article considerat ofensiu, i on ell es declarà autor de l'article, encara que el tribunal no tingué en compte la seva declaració. En 1902 col·laborà en Le Petit Anarchiste, editat pel Cercle Llibertari de Micheroux (Lieja, Valònia). La policia va fer córrer el rumor que era alcohòlic i un infiltrat. Son germà, Gérard Govaerts, també va ser militant anarquista. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Josef Peukert (1876)

    Josef Peukert (1876)

    - Josef Peukert: El 22 de gener de 1855 neix a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat amb Émile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per«conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» --atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882--; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany«Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave --aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè --Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Josef Peukert (1855-1910)

    ***

    Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

    Foto policíaca de Franco Piccinelli (ca. 1894)

    - Franco Piccinelli: El 22 de gener de 1866 neix a Montepulciano (Toscana, Itàlia) l'anarquista Franco Piccinelli, també conegut com François Piccinelli. Sos pares es deien Giuseppe Piccinelli i Assunzione Bolognesi. Es guanyava la vida fent de perruquer i emigrà a França, on milità en el moviment llibertari. A París (França) s'associà amb el també barber anarquista Louis Armand Matha (Belle-Barbe). El 23 de gener de 1891 va ser detingut amb molta resistència, juntament amb altres tres-cents companys, en una manifestació d'obrers sense feina que partí de la plaça de l'Opera de París; en l'escorcoll se li va trobar una llima esmolada i per aquest motiu va ser denunciat per portar «armes prohibides». Per un decret del 7 de febrer de 1891 va ser expulsat de França i es refugià a Londres (Anglaterra) on exercí la seva professió. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Posteriorment emigrà als Estats Units. Franco Piccinelli va morir el 12 d'octubre de 1913 en un hospital de Nova York (Nova York, EUA). A instàncies d'A. Baillif, s'obrí una subscripció de suport per a la vídua en el periòdic Le Temps Nouveaux, publicació a la qual va ajudar molt el finat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Alphonse Tricheux (1936)

    Alphonse Tricheux (1936)

    - Alphonse Tricheux: El 22 de gener de 1880 neix a Lesinhan de las Corbièras (Llenguadoc, Occitània) el militant anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Alphonse Tricheux. Obrer del metall, fou sindicalista com son pare i va militar amb sos dos fills, Eugène i Marius, i Alexandre Mirande, V. Nan, Teulé, Membrado, Chartris, Bodomini, Vlado, Georges Adam i altres, en el grup anarquista «Bien-Être et Liberté» de la Unió Anarquista de Tolosa. Després de la mort del militant anarquista i guerriller búlgar Dimitar Balkhov (Gaidarov), el 20 de febrer de 1932, Tricheux adoptà son fill, Georges Balkhov, que restà com a un membre més de sa família. En 1925 esdevingué un dels responsables de la Federació Anarquista del Midi i entre el 15 i el 16 d'agost d'aquell any representà els obrers tolosans en el Congrés de la Federació Revolucionària del Llenguadoc, amb Jean Artigolle, René Ghislain, Montgon, Respaut, Marcel Raynaud, Darguy i Bertrand.  L'abril de 1926 fou condemnat a vuit mesos de presó per un delicte de premsa («provocació de militars a la desobediència»). Després es va adherir a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), de Pierre Besnard, i milità en la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR), i organitzarà l'octubre de 1931 un congrés a Tolosa. Com a pacifista estava afiliat a la«Lliga internacional dels combatents de la pau». El juliol de 1936, amb sa companya Paule Tricheux i sa filla Noëla, marxà a l'Espanya revolucionària i prengué part en les col·lectivitzacions llibertàries, especialment a Puigcerdà. Paule hi participà en la creació del«Grup d'acció cultural i d'educació de dones llibertàries», del qual va ser la responsable de propaganda, i que a causa dels esdeveniments es transformà en centre d'acollida i de solidaritat del Comitè Pro Refugiats de Puigcerdà per als asilats que fugiren de Màlaga. El 27 d'abril de 1937 el govern català, obeint els estalinistes, posaren terme a les col·lectivitzacions a Puigcerdà, com ho feren una setmana més tard a Barcelona. Els guàrdies d'assalt mataren nombrosos anarquistes, com ara Antonio Martín, i els militants francesos foren expulsats o empresonats, com Alphonse Tricheux, qui fou acusat calumniosament de robatori. Alliberat, es reincorporà a la seva petita granja a Tolosa, la qual serví durant la guerra de lloc de trobada discret pels anarquistes, els quals hi organitzaren el 19 de juliol de 1943 un congrés clandestí, amb Étienne Guillemeau, René i Marcelle Clavé, Charles i Maurice Laisant, Volace, André Arru i Noël, entre d'altres. Després de la guerra i fins a la seva mort milità en el grup de Tolosa de la Federació Anarquista (FA). Alphonse Tricheux va morir el 6 d'octubre de 1957 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Michal Mareš (1920)

    Michal Mareš (1920)

    - Michal Mareš: El 22 de gener de 1893 neix a Teplice-Šanov (Ústí nad Labem, Txèquia, Imperi Austrohongarès; actualment Teplice (Teplice, República Txeca) l'escriptor, poeta, dramaturg, actor i periodista anarquista Josef Mareš, més conegut com Michal Mareš–prengué el nom de Michal (Miquel) en honor de Mikhail Bakunin–, encara que també va fer servir els pseudònims Michal Josef Mareš, Antonín Mareš i Luděk Marks. Havia nascut. Sos pares es deien Emil Mareš i Anna Matuška. Quan era infant sa família es traslladà a Praga, on freqüentà l'escola elemental de nins alemanys del Mercat de «Masny trh» (Mercat de la Carn), a la ciutat antiga. Realitzà els estudis secundaris a l'Escola de Comerç alemanya de Praga, però quan tenia 17 anys, edat en la qual ja formava part del moviment anarquista del nord de Bohèmia, va ser expulsat dels instituts de l'Imperi Austrohongarès per la seva protesta contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Per guanyar-se la vida treballava en nombroses feines, com ara comptable en un banc, passant de la casa Halphen, venedor de bombetes elèctriques de l'empresa Metallum o de pinzells per al pare de l'escriptor Eduard Bass, etc. A partir de 1910 freqüentà les reunions anarquistes que es realitzaven als cafès dels barris de Karlín i de Královské Vinohrady de Praga. En aquesta època abandonà oficialment l'Església catòlica i participà en accions antimilitaristes. S'entretenia amb els companys a abocar anilina a les aiguabeneiteres de les esglésies i en llançar petards als peus dels penitents que participaven en les processons. Va ser nombroses vegades detingut i interrogat per la policia per difusió de pamflets prohibits, participació en manifestacions, incitació a la insubordinació, etc., que el portaren en diverses ocasions a la presó, on compartí cel·la amb assassins molt coneguts a l'època. Poc abans de la Gran Guerra, marxà cap a Hamburg (Imperi Alemany), on treballà com a obrer al port i tocant el tambor per a l'Exèrcit de Salvació. Antimilitarista com era, va fer tot el possible per a no anar al front i treballà d'antuvi en una petita fàbrica que fabricava suro per a l'exèrcit, a prop de Roudnice nad Labem (Ústí nad Labem, Txèquia), després a les sitges de la intendència de Praga i, finalment, fou destinat a una xarcuteria a l'engròs de Jan Satrapa a Studená (Banská Bystrica, Eslovàquia) que fabricava conserves càrnies per a la tropa. Abans de 1918 s'havia casat amb la filla del director general de les fàbriques siderúrgiques de Most (Ústí nad Labem, Txèquia). Després de la guerra fou durant un temps accionista de la xarcuteria de Satrapa, amb la finalitat de guanyar diners per a poder viatjar a l'estranger. Col·laborà com a periodista en diferents publicacions (Tribuna, Prager Mittag, Prager Tagblatt, etc.) i viatjà arreu d'Europa (Alemanya, França, Itàlia, etc.) i d'Àfrica, on comercià amb diversos articles (vidre, joies, malt, llúpol, xarcuteria, conserves, etc.) i serví un temps en la Legió Estrangera. Fou membre de laČeská Anarchistická Federace (ČAF, Federació Anarquista Txeca) i en 1921 fou un dels fundadors del Komunistická strana Československa (KSČ, Partit Comunista de Txecoslovàquia), col·laborant en el seuòrgan d'expressió Rudým Právo. En 1928 publicà l'obra de teatreSing-Sing, sobre les execucions dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. En aquests anys es relacionà amb nombrosos escriptors txecs i alemanys, com ara Jaroslav Hašek, Karel Čapek, Ferdinand Peroutka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, etc., però molt especialment amb Franz Kafka, de qui fou un bon amic. En 1938, davant la més que provable ocupació nazi del seu país, es presentà voluntari per defensar les fronteres i durant tota la II Guerra Mundial lluità en la clandestinitat i amb un grup d'antifeixistes alemanys, amb el suport de gendarmes txecs, organitzà una xarxa de suport al camp de concentració nazi de Theresienstadt (actual Terezín). Després de l'Alliberament, el 17 de maig de 1945, sota la sospita d'haver ajudat un agent alemany, va ser detingut per error pel Narodni Komissariat Vnútrennikh Del (NKVD, Comissariat del Poble d'Afers Interiors), la policia secreta de la Unió Soviètica, que falsificà diversos testimonis per condemnar-lo a mort, però finalment aconseguí demostrar la seva innocència, encara que sempre restà vigilat per la policia secreta de l'Estat. Entre 1946 i 1948 es dedicà a denunciar la corrupció i les maquinacions de les autoritats locals comunistes, les atrocitats per part dels colons txecs que tingueren lloc a la frontera durant i després de l'expulsió dels alemanys dels Sudets i les injustícies que es cometien als camps de concentració estalinistes, especialment des de les pàgines del periòdic Dnešek, de l'escriptor dissident Ferdinand Peroutka. Tots aquests fets no agradaren al ministre d'Informació txecoslovac Václav Kopecký i a principis de 1947 va ser expulsat del KSČ. Arran del cop d'Estat comunista de febrer de 1948 a Txecoslovàquia, la seva vida perillava i el març de 1948 va ser detingut amb acusacions absurdes, jutjat i condemnat a set anys de presó i a la privació dels drets polítics. Amb la salut molt malmesa, el març de 1955 va ser alliberat i en sortir s'assabentà que sa mare, a la qual havia estat enviant cartes des de la presó, havia mort feia tres anys. Amb la prohibició de publicar a Txecoslovàquia, la resta de sa vida la visqué en la més absoluta pobresa i en l'oblit. Escriptor bilingüe (txec i alemany), és autor de Disharmonie (1916), Přicházím z periferie (1920),Policejníšťára (1922), Anděličkářka (1922), Oasa. Africký román utrpení a lásky (1924),Zápisky z výčepů lihovin, nevěstinců, Afriky, Prahy a odjinud (1926), Zelená garda (1927), Pan Václav. Český trhan v cizině (1928), Internacionální patriot. Pan Václav doma (1931), Ze vzpomínek anarchisty, reportéra a válečného zločince (1999, pòstum) i Přicházím z periferie republiky (2009, pòstum), entre d'altres. Michal Mareš va morir el 17 de febrer de 1971 a Praga (Txèquia, Txecoslovàquia; actual República Txeca). El setembre de 1991, el Tribunal Suprem txecoslovac anul·là la sentència i el rehabilità.

    Michal Mareš (1893-1971)

    ***

    Paolo Perfetti

    Paolo Perfetti

    - Paolo Perfetti: El 22 de gener de 1895 neix a Massa (Toscana, Itàlia) l'anarquista Paolo Perfetti. Es guanyava la vida tallant marbre. El 28 de setembre de 1917 va ser condemnat a 35 dies de presó pel Tribunal de Belluno (Vèneto, Itàlia) per«amenaces» i el 2 de maig de 1919 va ser amonestat formalment per«ociós i vagabund». En 1921 s'oposà amb les armes a la mà als feixistes i en 1922 es va veure obligat a emigrar clandestinament a França, després d'haver patit reiterades agressions. El 20 de gener de 1923 va ser absolt pel Tribunal de Massa de l'acusació de«tinença d'explosius» i l'abril de 1926 va ser expulsat de França i portat a la frontera de Ventimiglia (Ligúria, Itàlia), on va ser multat amb 90 lires per haver lliurat documentació falsa als guàrdies fronterers. Portat a Carrara (Toscana, Itàlia), mesos després s'exilià novament. En 1929 son germanastre anarquista Gino D'Ascanio matà el secretari de la Legació italiana a Luxemburg. El maig de 1933 es presentà al consolat italià de Barcelona (Catalunya) sense recursos ni documents. En la primavera de 1934 aconseguí obtenir del consolat italià de Barcelona un certificat de nacionalitat i l'estiu següent va enviar 700 francs a la seva germanastra Maria D'Ascanio al Principat de Mònaco. En 1935 sol·licità un subsidi al consolat italià de Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i la primavera de 1936 es presentà novament al consolat italià de Barcelona després d'haver creuat els Pirineus a peu. Expulsat de la Prefectura francesa de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) per vagabunderia, l'agost de 1936 retornà a Catalunya i s'enrolà en la Secció Italiana de la Columna «Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), lluitant a diversos fronts aragonesos (Monte Pelado, Tardienta, Almudébar i Carrascal d'Osca). El 22 de novembre de 1937 el cap de la policia feixista telegrafia al Prefecte de Regne d'Itàlia que havia estat inscrit en el registre de la policia de fronteres i que s'havia enrolat en la«milícia roja espanyola». Traslladat a la XII Brigada Internacional«Garibaldi», participà, durant la segona meitat de 1938, en l'ofensiva de l'Ebre i va ser ferit durant els durs combats. Inscrit per la Prefectura de Massa en la llista de«terroristes subversius que viuen a l'estranger», a principis de 1939 abandonà la Península i pogué evitar els camps de concentració francesos. Tres anys més tard encara romania expatriat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Francisco Roldán Toledo apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 10 de març de 1963

    Necrològica de Francisco Roldán Toledo apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

    - Francisco Roldán Toledo: El 22 de gener de 1896 neix a Valdepeñas (Ciudad Real, Castella, Espanya)l'anarcosindicalista Francisco Roldán Toledo. Sos pares es deien Julián Roldán i María Toledo. Ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya) abans de la guerra civil. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Instal·lat a Sent Martin de Terrassús (Llemosí, Occitània), treballà de pagès i milità en la Federació Local de Llemotges de la CNT. Sa companya fou Pilar López. Francisco Roldán Toledo va morir el 6 de gener de 1963 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

    ***

    Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

    Foto de Vicenta Sáez Barcina del Registre d'Estrangers del Servei de Migració mexicà (1939)

    - Vicenta Sáez Barcina: El 22 de gener de 1898 neix a La Vid de Bureba (Burgos, Castella, Espanya) l'anarquista Vicenta Sáez Barcina --Sáenz, segons alguns. Companya del militant llibertari Justo Donoso Millán (Donoso Germinal), durant els anys vint emigrà a Barcelona, on treballà de teixidora. A la capital catalana entrà a formar part del moviment anarquista, mostrant-se especialment activa en el suport dels activistes d'acció i en la l'ajuda als presos. A causa de les seves activitats en els anys del pistolerisme hagué d'exiliar-se cap al 1927 a França amb son company. En 1931, amb la proclamació de la II República, retornà a la Península, on Donoso ocupà el càrrec d'administrador del setmanari Tierra y Libertad, activitat a la qual ella ajudà força. En 1939, amb el triomf feixista, s'exilià amb son companya a França. El 27 de juliol de 1939 arribà al port de Veracruz (Veracruz de Ignacio de la Llave, Mèxic) amb el vapor francès Mexique, instal·lant-se amb Donoso al país asteca. Vicenta Sáez Barcina va morir el 13 d'abril de 1971 a Mèxic.

    ***

    Necrològica de Vicente Sánchez Palacios ("Vicente Vargas") apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 12 de febrer de 1991

    Necrològica de Vicente Sánchez Palacios (Vicente Vargas) apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 12 de febrer de 1991

    - Vicente Sánchez Palacios: El 22 de gener de 1900 neix a València (València, País Valencià) l'anarquista Vicente Sánchez Palacios, que va fer servir el pseudònim Vicente Vargas a l'exili. Sembla que en 1923 desertà de soldat del Regiment de Mallorca. El 22 de juliol de 1933 va ser detingut i empresonat a València, juntament amb Ángel Gómez La Higuera i Domingo Rueda Salas, per repartir el periòdic subversiu El Soldado del Pueblo i portar armes. Durant la guerra civil lluità en la«Columna Durruti» als fronts d'Aragó i de Madrid. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a Algèria i en 1962 passà a França. A l'exili portà el nom de Vicente Vargas, nascut el 12 de febrer de 1900 a Alacant (Alacantí, País Valencià). Durant sa vida conreà nombroses disciplines (pintura, medicina, ecologia, història, etc.). Vicente Sánchez Palacios va morir, sota el nom de Vicente Vargas, el 16 de desembre de 1990 a l'Hospital General de Frejús (Provença, Occitània), a causa d'una paràlisi cerebral que el mantingué en coma durant 14 dies, i va ser enterrat al cementiri de Sant Rafèu (Provença, Occitània), població on hi residia. El 9 de juny de 1992 les autoritats judicials franceses rectificaren oficialment la seva identitat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) - Sa Pobla i els presoners republicans -


    Per Miquel López Crespí


    Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble. (Miquel López Crespí)


    L´historiador Miquel Josep Crespí Cifre ens presenta l´obra Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941), que va guanyar el Premi Josep Obrador d´investigació 2017. Crec que és una obra cabdal per a la historiografia poblera i de les Illes en general. Al nostre poble li mancava una investigació rigorosa i documentada com la que ens ocupa. Com explica l´autor: “La paraula esclaus, com es poden imaginar, ve dels presoners de guerra que van haver de treballar en obres públiques i militars en condicions terribles. ‘L’illa de la calma’ es extret de l´obra de Santiago Rusiñol amb el mateix títol i que fa referència a Mallorca. A diferència de la Mallorca que descriu Rusiñol, que és idíl·lica i tranquil·la, la Mallorca que descrivim és tot el contrari: cruel i terrible, d´un lloc que en voldries escapar però no pots. Tot i posar la cronologia 1936-1941en el subtítol, algunes referències documentals que aportam són posteriors a l´any 41, ja que consideràvem que eren massa importants per a deixar-ho en el tinter”.

    L´autor continua: “Esperam humilment que aquest treball contribueixi a recuperar la memòria històrica del poble de sa Pobla i saber què va passar durant aquells durs anys, que encara actualment són un tema ‘tabú’, i fins i tot menyspreat i manipulat per amplis sectors de la població. No és el nostre interès obrir ferides, sinó tot el contrari, tancar un capítol terrorífic i violent descobrint la veritat perquè no torni a passar mai més. Perquè sense saber el nostre passat no es pot caminar pel present ni construir el futur”.

    Com a fill d´un d´aquests presoners republicans que vengueren forçats a Mallorca en acabar la Guerra Civil, el llibre del nostre historiador m´ha produït una alegria immensa. Sortosament aquest jove, de provada formació acadèmica, ja que té el grau d´Història per la Universitat de les Illes Balears; un màster en Història per la Universitat de Perpinyà, cursos de perfeccionament d´anglès a la Universitat d’Edimburg, així com i de màrqueting digital, amb el seu llibre ens demostra la vàlua i la capacitat de recerca i de feina que ha desenvolupat.

    Feia temps que m´estranyava el silenci sobre aquest esdeveniment tan important: l´arribada dels presoners republicans a Mallorca i, més concretament, al nostre poble. Durant anys, i des de les més diverses tribunes, m´he esforçat a encoratjar els joves historiadors a emprendre la tasca que ha realitzat a la perfecció Miquel Josep Crespí Cifre. Sovint havia parlat dels presoners republicans en llibres meus com Temps i gent de sa Pobla i Sa Pobla i la història, i en nombrosos articles publicats als diaris de les Illes. Record ara mateix les novel·les que vaig escriure per tal de servar la nostra història des d´una perspectiva literàri: Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester, i Gardènies en la nit (El Tall Editorial) que va obtenir el Premi de Literatura d´Òmnium Cultural. Era una humil i petita contribució a la tasca de recuperar vida i patiments de tants i tants d´homes provinents de totes les nacions de l´Estat espanyol represaliats per la dictadura franquista i que, amb la seva suor, llàgrimes i patiments, bastiren algunes carreteres de Mallorca i obres d´infrastructura militar, com explica Alexandre Ballester en un dels seus llibres de memòries, on ens fa avinent que els que tenien formació metal·lúrgica contribuïren a la construcció dels famosos motors de sa Pobla. Alguns, en el cas del meu pare Paulino López o de Germán Rodríguez (per dir solament uns noms), es casaren amb pobleres, tengueren fills i s´integraren completament en la vida quotidiana del nostre poble.

    Analitzant pam a pam el llibre Esclaus a l´illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys de franquisme (1936-1941) ens trobam amb una exhaustiva exposició dividida en nou capítols. La introducció ens situa en els motius que té l´autor per començar aquest treball. Posteriorment, per recordar l´origen del problema, els motius de l´existència de presoners republicans, “esclaus” en paraules seves, avança un complet resum dels esdeveniments més importants de la Guerra Civil a l´Estat espanyol en el capítol “La Guerra Civil espanyola (1936-1939)” per a concretar els fets a nivell mallorquí (capítol tercer) en els apartats “La Guerra Civil a Mallorca” i “La Guerra Civil a sa Pobla”. El capítol quart resta subdividit en “La causa número 17” i “El paper de l´Església”. En el capítol cinquè ens parla extensament de la repressió a sa Pobla i és a partir del capítol 6è, “La repressió: els camps de concentració i ‘Batallones de Trabajadores’” on podem aprofundir en la dura realitat de l´esclavatge franquista practicat pels franquistes. Em referesc als apartats “Concepte de camp de concentració”, “Els camps de concentració a Mallorca”, “Camp de concentració de Cap Gros (Alcúdia)”, “Camp de concentració del Port de Pollença”, “Funcionament dels camps de concentració” i “Els ‘Batallones de Trabajadores’”. El llibre acaba amb una acurada descripció del projecte de ferrocarril militar sa Pobla-Alcúdia i una anàlisi titulada “La memòria històrica” en l´actualitat. Tot acompanyat per una important bibliografia i una extensa reproducció de les llistes de presoners arribat a sa Pobla i altres indrets de l´illa.

    Com explica Miquel Josep Crespí Cifre: “Sa Pobla fou escenari d’una de les repressions més cruels d’aquella època, com va ser la utilització de presoners de guerra com a mà d’obra pràcticament esclava per a la construcció d’un ferrocarril per a ús militar que havia d’unir sa Pobla amb Alcúdia. Gràcies a la documentació que hem trobat tenim els noms d’aquells presoners i dels camps de concentració on van estar. Poca gent sap, o poca gent en parla, que a Mallorca no només hi va haver camps de concentració, sinó que va ser un dels primers llocs de tot Espanya on n’hi va haver, degut a que a Mallorca va triomfar el Cop d’Estat.

    ‘Per això, la repressió en aquest llibre té un paper central i es per això que hem anomenat aquest llibre Esclaus a l’illa de la calma. La repressió a sa Pobla durant la Guerra Civil i els primers anys del franquisme (1936-1941).

    ‘Es podria fer un paral·lelisme entre el que succeeix a sa Pobla i el conjunt de l’Estat espanyol sense equivocar-nos de gaire. Perquè ens trobam que quan esclata la Guerra Civil un conjunt de ciutadans d’esquerres ajudats pel cos de seguretat que majoritàriament va donar suport a la República, els carrabiners, es van oposar en els feixistes. Això que sa Pobla es pot considerar com la típica zona rural conservadora on hi predomina el caciquisme, cosa que l’hi dona més mèrit a la resistència. La nostra hipòtesi és que l’enorme impacte de la Guerra Civil hauria estat provocat per una repressió molt dura vinculada a la resistència dels carrabiners i uns quants poblers, per la presència primerenca d’un camp de concentració i per la utilització de presoners de guerra en obres públiques, com el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia.

    ‘Per tal d’assolir aquesta hipòtesi intentarem assolir una sèrie d’objectius. El principal objectiu d’aquesta investigació és omplir el buit historiogràfic que existeix sobre la Guerra Civil i la repressió a sa Pobla durant els anys 1936-1939 i també contribuir en la recerca general de la Guerra Civil i repressió franquista a Mallorca. A nivell més específic, els objectius són explicar la resistència dels carrabiners i els ciutadans que els donen suport a sa Pobla; explicar la depuració de funcionaris públics en el consistori pobler en triomfar els militars sublevats a Mallorca; explicar i analitzar la repressió exercida a sa Pobla posant per cas el camp de concentració i els batallons de treballadors. En referència en els camps de concentració que afecten a sa Pobla ens plantejam diversos objectius com analitzar i explicar el seu impacte i evolució; l’aproximació de la quantitat i noms dels presoners que formaven els batallons de treballadors; analitzar l’ús de presoners com a mà d’obra pel projecte del ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia; i analitzar si es tanquen els camps de concentració o no i perquè. Tot i així, hem de tenir en compte que no és un treball sobre els camps de concentració a Mallorca, sinó una aproximació essencial si es vol parlar de la repressió del franquisme” .

    El llibre de l´amic i historiador Miquel Josep Crespí Cifre a part d´interessar-me especialment com a document històric, també m´ha emocionat perquè parla de qüestions que m´afecten personalment de forma directa. Ja sabeu que som fill d´un d´aquests presoners republicans de què tracta el llibre. Tant el pare, Paulino López, com els oncles Juan i José combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat. He explicat en diversos articles que el pare arribà a sa Pobla, a començament de 1940, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medecines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts --pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat--... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu --per manca d'atencions, per excés de feina-- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.

    Com explica el nostre historiador: “El que és cert es que la documentació de l’Arxiu Municipal de sa Pobla ens parla del Batalló de Treballadors núm. 153. Els documents són unes llistes on diu: ‘Relación nominal de los trabajadores de este Batallón perteneciente a los reemplazos de 1936 al 1941 ambos inclusive, con expresión del cupo por donde fueron alistados y partido judicial’. En concret, aquesta llista que hem citat hi ha el nom i cognoms, el poble on vivien i la província de tots els presoners que formaven el batalló de treballadors núm. 153 (vegeu annex 29). A més, també sabem per fonts orals que aquest batalló treballava a sa Pobla, tal com explica l’escriptor Miquel López Crespí: ‘el meu pare, Paulino López, fou un d’aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d’un BATALLÓN DE TRABAJADORES, exactament el batalló núm. 153, i amb el número de presoner 764230’. El seu pare i els altres presoners com ell van estar al magatzem de Can Garroví de Sa Pobla (situat a la plaça del mercat, actualment és l’Escola de Música de sa Pobla) i més endavant a sa Cortera, un dels campaments per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria. També varen treballar en la construcció de la carretera d’Alcúdia al Port de Pollença i en la construcció del ferrocarril que havia d’unir sa Pobla i Alcúdia. Si consultau a l’annex la llista dels treballadors del batalló núm. 153 trobarà el pare de Miquel López, Paulino López Sánchez, i per tant prova la versió de l’autor. I també corrobora que més d’un batalló de treballadors van fer el ferrocarril de sa Pobla-Alcúdia”.

    Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment, 1943, i, segurament, per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest home, que havia nascut a Conca el 19 de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27 de març de 1999), tengué una importància cabdal en la meva formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del 36 contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels combats més importants de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual --tenc algunes fotografies d'aquests fets-- participà activament, ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres serveis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Saravia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández (el qual havia conegut a Alacant, i a qui havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres). Com se sentia d'orgullós, l'oncle, d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernández! En aquells duríssims --i freds!-- mesos de desembre del 37 i gener-febrer del 38, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militars republicans com Líster, Modesto, el Campesino...

    Potser els capítols que més m´han interessat, pel material que aporten a la investigació, pels detalls humans que traspuen per copsar la barbàrie de militars, requetès i falangistes, són els que fan referència a la vida quotidiana dels presoners dins els camps de concentració. Els records d´alguns presoners i el salvatgisme dels reglaments oficials dels camps, així com les instruccions expresses de Franco, ens fan copsar a la perfecció que no hi havia cap mena de pietat pels vençuts. Els vençuts, com demostra Miquel Josep Crespí Cifre, no eren persones; eren, com molt bé explica el títol del llibre, esclaus. Esclaus condemnats a fer feina deu hores diàries amb una alimentació (sovint un plat d´aigua bruta amb la col que no volien els porcs) que agreujava el deficient estat de salut dels presoners.

    Una manca d´alimentació que, a part de nombroses malalties, era causant de la majoria de morts que hi hagué als camps durant tot el temps de la seva existència. Disciplina militar sense cap mena de consideració, insults i tortures, manca de medecines i del més mínim servei sanitari, adoctrinament constant a les hipotètiques hores de descans per part de falangistes i sacerdots, convertien els anys d´internament en un vertader infern.

    A les tortures causades per la fam i el treball esclau de sol a sol hem d´afegir l´opressió moral, l´angoixa psicològica causada pels sacerdots del règim que, juntament amb els botxins de Falange, volien “convertir” els presoners republicans en dòcils esclaus sense memòria. Les constants predicacions del clergat feien perdre imprescindibles hores de descans als esclaus del franquisme, ja que els obligaven a romandre hores i més hores escoltant sermons, resant rosaris i havent d´anar a missa tots els diumenges i festes considerades d´importància pel règim.

    Com ens conta Josep Miquel Crespí Cifre: ”Ja hem dit que els capellans que estaven als camps de concentració tenien un paper molt important pel que fa a la propaganda. I es que el veritable paper dels capellans no era el suport espiritual dels presoners davant de fets tan traumàtics, sinó que era la reeducació i l'adoctrinament, ja que, per als sublevats, els republicans estaven contaminats per idees del ‘marxismo internacional’. A l’article 145 del reglament estipula clarament que hi haurà un o més capellans i auxiliats per un o dos més ‘a los fines de la intensa y eficaz labor de Propaganda y atracción que debe ejercerse entre los prisioneros Trabajadores’. Així cada dia es feia una missa a l’esplanada de cada camp de concentració, on es col·locava un improvisat altar sobre la plataforma al peu de la bandera nacional ‘como símbolo de compenetración entre las dos ideas fundamentales españolas de Religión y Patria’. L’activitat dels capellans era intensa, amb ‘pláticas religiosas’ diàries per tal que els presoners s’’adaptin’ a la ‘Nueva España’. De fet, els capellans prenien nota de l’actitud de cada un dels presoners per després informar al cap del camp de concentració. El paper clau de la religió, que de fet és un exemple del paper que jugarà en l’Espanya franquista, es descriu molt bé a l’article 155 del reglament: ‘Dada la fusión íntima de las ideas fundamentales españolas de Religión y de Patria, sellada nuevamente en el actual Movimiento con el sacrificio de Mártires comunes a una y otra, por el sentimiento de exaltación Religiosa de nuestros Héroes y combatientes, así como por el manifiesto espíritu de Fe Católica que informa todas las resoluciones del Caudillo y del Nuevo Estado y habida cuenta de su extraordinaria acción beneficiosa al fin que se pretende, se otorgará atención muy preferente a la propaganda religiosa, considerándola como cooperante a la atracción mencionada, tanto en su aspecto indirecto como en el directo. A este efecto, además del Capellán estrictamente indispensable para los Servicios Religiosos normales del Batallón, de ser posible, se nombrarán uno o dos más, para auxiliarle tanto en la Propaganda Religiosa de su incumbencia, como en la parte que les corresponda, en la propaganda de atracción de los prisioneros y separatistas’.”.

    La majoria de fets que documenta acuradament Miquel Josep Crespí Cifre els vaig sentir explicar al meu pare de viva veu quan jo era un jovenet de deu anys. Tot el que podem trobar en el llibre que comentam ho he sentit contar una i mil vegades als meus familiars, en veu baixeta, quan a casa nostra o al taller de Can Ripoll, els expresoners dels camps es reunien a petar la conversa i recordaven els seus anys de captiveri sota la bota dels guanyadors.



    0 0
  • 01/23/19--03:37: NADAL 2018 (10 INFANTS)
  • - SA POBLA (3).
    - PALMA DE MALLORCA (2).
    - PORT DE SÓLLER (1).
    - LLOSETA (2).
    - SANTA MARGALIDA (1).
    - LLUBÍ (1).

    0 0

    [23/01] Míting de «La Panthère des Batignolles» - «La Liberté» - Brousse - Ceretti - Billot - Martínez Rizo - Sésar - Mastrodicasa - Bill - Monclús - Meca - Millán - Mawet - Gourdin - Masachs - García Vivancos - Messeguer - Celma - Martínez Armero - Allende - Portales

    Anarcoefemèrides del 23 de gener

    Esdeveniments

    Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc "Le Monde Illustré" del 5 de febrer de 1887

    Dibuix d'Hévizu del míting de la Boule-Noire imprés per Henri Dochy i publicat en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 5 de febrer de 1887

    - Míting de«La Panthère des Batignolles»: El 23 de gener de 1887 té lloc a la Sala de la Boule-Noire, al número 96 del bulevard Rochechouart de París (França), un «míting d'indignació» organitzat pel grup anarquista «La Panthère des Batignolles». El míting es realitzà en honor de l'anarquista Clément Duval, membre del citat grup que el 12 de gener d'aquell any havia estat condemnat a mort per un robatori al domicili de Madeleine Lemaire i el seu posterior incendi i on un agent de la policia resultà ferit. L'acte tingué com a secretari de mesa Alexandre Murjas i hi van intervenir Thévenin, Leboucher, Normand, Tortellier, Hippolyte, Vertu, Joanne, Brunot, Bebin, Ricouar i Louise Michel, entre d'altres. Durant el febrer de 1887 la pena de mort de Duval va ser commutada per la de treballs forçosos a perpetuïtat i enviat a la Guaiana Francesa.

    ***

    Portada d'un número de "La Liberté"

    Portada d'un número de La Liberté

    - Surt La Liberté: El 23 de gener de 1893 surt a Buenos Aires (Argentina) el primer número del setmanari en llengua francesa La Liberté. Organe ouvrier, paraissant tous les lundis. Fortament inspirat pel periòdic Le Révolté, de Jean Grave, era de tendència kropotkinana antiorganitzativa i anarcoindividualista, tot reivindicant alhora l'ús de la violència. Els editors van ser Joaquín Alejo Falconnet (nascut Alexandre Falconnet i que es feia dir Pierre Quiroule),Émile Piette (propietari de la Llibreria Internacional i que havia dirigit un periòdic homònim a Europa) i Alexandre Sadier. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista francès que es reunia a la Llibreria Internacional del Buenos Aires. Entre els seus col·laboradors va tenir Auguste Vaillant, durant el temps que residí a l'Argentina, i Jean Raoux. Estava orientat gairebé a la situació europea i entre el maig i juliol de 1894 no tractà cap tema argentí. Des de l'editorial se suposava que la revolució es desencadenaria a Europa i després seria seguida pels països americans. Van publicar en fulletó A mon frère, le paysan, d'Élisée Reclus. En van sortir 13 números en 1893 i 26 en 1894; l'últim fou el del 9 de setembre de 1894 i aquesta publicació no va ser continuada per cap periòdic en llengua francesa.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Paul Brousse fotografiat per Manuel

    Paul Brousse fotografiat per Manuel

    - Paul Brousse:El 23 de gener de 1844 neix a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'internacionalista de la Federació del Jura, metge, militant anarquista i després socialista reformista, Paul Brousse. Va d'estudiar medicina i va militar en les files republicanes radicals fins a 1872, quan s'adhereix a la Internacional (AIT). En 1873 és condemnat a quatre mesos de presó, 50 francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona, on el 4 d'abril de 1873 fundarà amb Charles Alerini i Camille Camet el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de França meridional», que publicarà un«Manifest» on s'anuncia la pròxima aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França i donar fe de la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris del seu país.  Participarà en el Congrés de Ginebra de setembre de 1873, tot reivindicant l'anarquisme com a única manera d'organització possible. Ingressa aleshores en la Federació del Jura, participant en la redacció del seu Bulletin de la Fèdèration Jurassienne amb James Guillaume i P'otr Kropotkin. El 18 de març de 1877 pren part a Berna en una manifestació glorificant la Comuna, que acaba en enfrontaments amb la policia, i és condemnat a un més de presó. El 15 d'abril de 1879, després de la publicació d'un article publicat en el periòdic que dirigirà, L'Avant-Garde (1877-1878), titulat «Propagande par le fait» publicat l'agost de 1877 que justifica els atemptats d'Hoedel i de Nobiling --és la primera vegada que apareix el terme «propaganda pel fet» en la premsa llibertària i a partir d'aquí es popularitzarà entre els cercles anarquistes--, és de bell nou condemnat a dos mesos de presó i després expulsat de Suïssa. A França, en 1880, s'allunyarà de les concepcions anarquistes per militar en el Partit Obrer i, després d'una escissió, amb els anomenats possibilistes de la Federació dels Treballadors Socialistes de França (FTSF). En el Congrés Internacional de Londres, l'agost de 1886, juntament amb Jules Guesde, votarà l'exclusió dels anarquistes. D'aleshores ençà el seu nom estarà lligat al Partit Socialista, al reformisme i a l'electoralisme. Paul Brouse va morir l'1 d'abril de 1912 a Neuilly-sur-Marne (Illa de França, França), i va ser enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise (divisió 97, cara al Mur dels Federats). Hi ha nombrosos hospitals a França que porten el seu nom.

    ***

    Celso Ceretti

    Celso Ceretti

    - Celso Ceretti: El 23 de gener de 1844 neix a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia) el garibaldí, internacionalista anarquista i, després, polític socialista Celso Ceretti. Sos pares es deien Luigi Ceretti i Maria Malagodi. Quan tenia 14 anys s'enrolà com a voluntari en l'expedició de Giuseppe Garibaldi a Sicília. Es convertí en un dels acòlits més propers a Garibaldi i serví d'enllaç entre aquest i el moviment obrer. En 1871 participà a París (França) en la defensa de República francesa i de la Comuna i aquest mateix any creà a Mirandola la Societat Anticatòlica Republicana (SAR). Fou un dels fundadors de la Secció Italiana de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), de la qual va ser membre de la Comissió d'Estadística, i mantingué estrets contactes epistolars amb Mikhail Bakunin. Detingut per les seves activitats internacionalistes, l'11 de març de 1873, després de cinc mesos d'empresonament, va ser jutjat per «conspiració» i absolt. Aquest mateix any intentà, sense èxit, organitzar el II Congrés de la Internacional a Mirandola, però va ser prohibit per les autoritats. En 1876 dirigí l'expedició garibaldina de suport a la revolta contra la dominació turca primer a Hercegovina i després a Sèrbia, on demostrà la seva capacitat de comandament i el seu carisma de combatent. En 1886 fundà la Società dei Reduci Radicali (Societat dels Veterans Radicals). En 1888 patí un atemptat a ganivetades a París i l'ambaixada italiana acusà l'anarquista il·legalista Vittorio Pini de l'acció ja que determinats sectors del moviment anarquista estaven convençuts que Ceretti era un confident de la policia. En 1888 fundà i dirigí a Mirandola el periòdic socialista Il Sole dell'Avvenire (El Sol del Futur). En 1890 va ser el primer socialista en entrar en el Consell Municipal de Mirandola. Durant sa vida mantingué correspondència amb Giusseppe Garibaldi, Giussepe Mazzini, Mikhail Bakunin, Errico Malatesta i Andrea Costa, entre d'altres. Celso Ceretti va morir el 12 de gener de 1909 a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia). En 2007 Franco Verri publicà la biografia Celso Ceretti. Garibaldino mirandolese.

    ***

    Foto policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)

    Foto policíaca de Jean Billot (1 de juliol de 1894)

    - Jean Billot: El 23 de gener de 1871 neix a Bourges (Centre, França) l'anarquista Jean Billot. Fill de pares desconeguts, va ser surat per l'Assistència Pública del departament de Cher. A Bourges residí al número 56 del carrer Petit Charlet i milità en el moviment anarquista de la ciutat. En 1891 fou, amb Silvain Marchand, animador del grup «La Jeunesse Libertaire». Es guanyava la vida fent d'electricista. Posteriorment s'establí a París (França), on visqué al carrer Saint Maur i fou gerent, entre el 18 de juny de 1893 i el març de 1894 de La Révolte. El més segur és que sigui el mateix Jean Billot que la policia va controlar el juliol de 1891 com a assistent a les reunions de la Lliga dels Antipatriotes i del Cercle Anarquista Internacional (CAI) que se celebraven a la Sala Horel. Quan les eleccions municipals del 16 d'abril de 1893 fou un dels candidats abstencionistes del XI Districte de París i en aquell moment els grups anarquistes dels XI, XII i XX districtes parisencs editaren un cartell abstencionista signat per Jacques Bonhomme. Fou l'administrador del setmanari La Lutte pour la Vie. Organe révolutionnaire indépendant, el primer número del qual sortí el 27 de maig de 1893. Durant l'estiu de 1893 participà en la campanya abstencionista portada a terme per a les eleccions legislatives. L'octubre de 1893 el seu domicili va ser escorcollat. Sembla que després retornà a Bourges, encara que mantingué contactes amb els companys parisencs, especialment amb Jean Mérigeau. L'1 de gener de 1894, ben igual que molts altes companys, el seu domicili va ser escorcollat per la policia i fitxat antropomètricament per Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

    Alfonso Martínez Rizo (ca. 1924)

    - Alfonso Martínez Rizo: El 23 de gener de 1877 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) –algunes fonts citen erròniament Caravaca (Múrcia, Espanya)– el mestre racionalista, enginyer militar, periodista, naturista i intel·lectual anarquista i anarcosindicalista Alfonso Martínez Rizo, que va fer servir el pseudònim Un Ingeniero Español. Son pare, Isidoro Martínez Rizo, fou –a més de maçó sota el nom de Cincinato, cronista de la ciutat de Cartagena, membre de la Reial Acadèmia de la Història i amic d'Isaac Peral– un republicà federal que s'enfrontà a Cartagena als republicans centralistes; sa mare, cosina de son pare, es deia Teresa Rizo López. En 1895 ingressà en l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (Castella, Espanya); en 1897 ascendí a segon tinent i a primer tinent dos anys després, en 1905 va ser nomenat capità, grau amb el qual va ser expulsat de l'exèrcit per«professar idees lliures i fer propagandes en pro del proletariat» –altres fonts diuen que deixà voluntàriament la carrera militar– el febrer de 1913 quan estava destinat a la Companyia de Sapadors de Maó (Menorca, Illes Balears). Entre 1904 i 1906 col·laborà en la revista Madrid Cienfífico. Coneixia el francès i l'anglès. En 1913 residia a Melilla (Nord d'Àfrica), on va fer de cronista per a diferents diaris, i poc després encapçalà una Agrupació de Joves Bàrbars a Barcelona (Catalunya). L'agost de 1914 va ser tancat a la Presó Model de Barcelona per un article publicat en el diari El Progreso, del qual era col·laborador, on s'injuriava el Kàiser d'Alemanya. En 1916 demanà solidaritat amb Joan Salvat Papasseit (Gorkiano), condemnat a dos mesos de presó per un delicte d'impremta, en el periòdic El Motín de José Nakens Pérez. En aquests anys col·laborà en periòdics republicans, sobretot republicans radicals i federals, i sembla que també va exercir de mestre racionalista. El setembre de 1921 s'allistà a Barcelona en el Terç d'Estrangers de Melilla. En la dècada dels vint visqué un temps a Madrid (Espanya). En 1924 era corresponsal de la revista gaditana España y América en Barcelona. En els mesos precedents a l'adveniment de la II República espanyola dirigí a Barcelona la col·lecció«Estrellas del Amor», biografies de dones cèlebres, i l'editorial barcelonina Mar, en la qual va publicar, en la col·lecció «Divulgación Sociològica», nombroses obres seves. El maig de 1931 fou un dels fundadors de l'Agrupació Espanyola d'Amics de Catalunya, que reivindicava una Catalunya federada amb la resta d'Estats Ibèrics i que feia costat l'estratègia de Francesc Macià i Llussà. També en 1931 treballà a Barcelona com a periodista i corresponsal de l'Agencia Internacional Arco. Amb el nou règim republicà, desenvolupà una intensa tasca de divulgació de temes científics i sindicalistes, treballà en l'editorial Horizonte, participà en les activitats de l'associació «Idealistas Prácticos» i milità en el Sindicat d'Obrers Intel·lectuals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, que vicepresidí entre 1932 i 1936. Entre abril de 1934 i juny de 1937 dirigí«Al día con la ciencia», secció científica de la revista Estudios. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté en la «Columna Ascaso»–algunes fonts citen la «Columna Durruti»– com a milicià, tècnic militar i cronista de guerra –fou corresponsal de Solidaridad Obrera al front d'Aragó des dels començaments–, fins que va ser enviat a la rereguarda per mor de la seva edat, treballant com a enginyer en la«Compañia de Ferrocarriles Madrid-Zaragoza-Alicante» (Companyia de Ferrocarrils MZA) de Barcelona, destacant la seva tasca en l'electrificació de la línia Barcelona-França. El 2 de setembre de 1937 assistí, com a vicepresident de l'Associació Regional de Tècnics, a la inauguració del Laboratori Confederal d'Experimentacions de Barcelona. El gener de 1938 participà en el Ple Nacional Econòmic Ampliat de la CNT que se celebrà a València. En 1939, amb el triomf franquista, desaparegué. En els anys quaranta reaparegué a Catalunya, on va oferir el seu suport al moviment llibertari antifranquista, col·laborant assíduament, fent servir diversos pseudònims, en el periòdic Ruta, publicat a França. Trobem articles seus en diferents publicacions periòdiques, com ara Acracia,Biofilia, Cuadernos de Cultura, Estudios,Helios, Juventud Libre, Liberación,Orto, Revista de Ambos Mundos, Ruta,Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,X-46, etc. En els seus escrits analitzà les possibilitats econòmiques necessàries per a la realització del comunisme llibertari, i tractà temes d'urbanisme –se li ha adscrit a l'«urbanisme organicista»– defensant la dualitat «ciutat-camp», de naturisme, de nudisme i de qüestions científiques en general. Reivindicà el paper de l'anarcosindicalisme i de la federació de municipis cenetista. Entre les seves obres destaquen La aventura marroquí, colonización, las minas de Oriente (sd), Capitalismo. Crítica social de la organización capitalista. Su historia. Su presente. Su porvenir (sd), Cervantes y el estatuto (sd), Las cinco épocas culminantes en la transformación de la historia: Roma, Inglaterra, Rusia, Europa contemporánea (sd), Comunismo (sd), Comunismo libertario (sd), Cooperativismo. Reivindicación social sin violencia, ni colaboración. Lucha en el terreno puramente económico (sd), Europa contemporánea (sd), Fascismo. La tiranía fascista vista por el obrero español (sd), Francia (sd), La gran batalla interior (sd), Inglaterra (sd), Laicismo (sd), Militarismo Anacronismos que deben desaparecer (sd), Paritarismo (sd), Parlamentarismo. La tragicomedia de la democracia. Teatralidad parlamentaria. Tenores, payasos y jabalíes. El Político profesional. Los códigos (sd), El paro forzoso (sd), Pistolerismo (sd), Postitución. 1º Cómo se empieza, 2º Cómo se vive, 3º Cómo se muere (sd), La República tres veces laica (sd), Resistencia de materiales (sd), Roma (sd), Sexualismo (sd), Sindicalismo El sindicato único. Su significación. Su ideario. Su actuación (sd), El socialismo español. Su ideario. Su fuerza. Sus hombres. Su actuación (sd), Traficantes de carne de mujer. Lo que ninguna mujer debe ignorar (sd), La trata de blancas (chulos, rameras y burdeles) (sd), Rutas heroicas. De España a América (1926, amb Segundo Palazuelo), Anarquismo. Influjo del ideal libertario, su historia, su definición, su importancia, sus efectos (1931), El despertar de un pueblo. Apuntes a vuela pluma sobre el advenimiento de la República y sus causas (1931), 1945, el advenimietno del comunismo libertario. Una visión novelesca del porvenir (1932), El Ama Niña (1932), El amor dentro de 200 años. La vida sexual en el futuro. Visión novelesca de rebeldías futuras (1932), La ciudad en el porvenir comunismo libertario (1932), El comunismo libertario expuesto por un ingeniero español (1932), Desnudismo. Naturismo. Almanaque (1932),Pacifismo impuesto por los pueblos, no cencedido por los estados. Barcelona, sede de la Sociedad de Pueblos, Ginebra de la democracia (1932), El triunfo de la pobreza (1932), El urbanista del porvenir (1932), Federalismo. Explicación de los estatutos federales de todas las federaciones (1934), Agrarismo. Antecedentes estadísticos. Situación actual del campo español (1936), Óbito (1936), ¡Venceremos! (1936), Los Aguiluchos en Aragón (1937), etc. Alfonso Martínez Rizo, sembla, que morí en 1951 a Barcelona (Catalunya), encara que alguns diuen, sense massa fonaments, que marxà cap a Mèxic.

    ***

    Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 24 de desembre de 1972

    Notícia sobre la donació feta per Manuel Sésar Lloria publicada en el periòdic tolosà Espoir del 24 de desembre de 1972

    - Manuel Sésar Lloria: El 23 de gener de 1887 neix a Utiel (Plana d'Utiel, País Valencià) l'anarcosindicalista Manuel Sésar Lloria. Sos pares es deien Miguel Sésar i Margarita Lloria. Obrer metal·lúrgic, quan tenia 16 anys s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgia de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual va ser comptador durant la dictadura de Primo de Rivera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Durant l'Ocupació els alemanys l'enviaren a treballar de metal·lúrgic en una base submarina. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Carcassona, on militant en la Federació Local de la CNT i el novembre de 1960 en va ser nomenat comptador. En 1968 era responsable de l'enviament de paquets i de la premsa. Manuel Sésar Lloria va morir el 23 de maig de 1972 a l'Hospital de Carcassona (Llenguadoc, Occitània) i va llegar els seus estalvis (2.880 francs) al fons«Pro Espanya» de la CNT.

    ***

    Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

    Foto policíaca de Leonida Mastrodicasa (1939)

    - Leonida Mastrodicasa: El 23 de gener de 1888 neix a Ponte Felcino (Perusa, Úmbria, Itàlia) el destacat anarquista i anarcosindicalista Leonida Mastrodicasa, també conegut com Numitore. Fill de l'anarquista Liborio Mastrodicasa i de Rosa Santovecchio, començà a treballà molt jove a les fàbriques d'acer de Treni, on entrà en contacte amb el moviment anarquista. En 1906 fou un dels fundadors de les Joventuts Anarquistes de Ponte Felcino i patí les primeres detencions. Fou cridat a files en 1909, però desertà passats uns mesos i es refugià a Milà. En 1911 es beneficià d'una amnistia i tornà a Perusa, on treballà en un taller mecànic. Mobilitzat arran de l'aventura colonial de Líbia, desertà novament i s'exilià a Suïssa. En 1914, instal·lat a Ginebra, freqüentà el grup de Luigi Bertoni i col·laborà en el seu periòdic Il Risveglio. Quan esclatà la Gran Guerra, refusà tornar a Itàlia i fou novament declarat desertor. El novembre de 1919 fou detingut per les seves activitats llibertàries arran dels «Fets de Zuric», internat a la colònia penitenciària d'Obre i finalment expulsat de Suïssa. A Itàlia fou enviat a fer el servei militar i a començaments de 1920 novament desertà, però fou detingut dies després i destinat a Albània. Després d'haver agafat la malària i d'haver-se restablert, fou enviat el desembre de 1920 a un regiment d'Infanteria a Venècia, per a ser llicenciat el gener de 1921. Novament establert a Perusa, amb ajuda de son germà Maro, trobà una feina en la Società Industrie Areonautiche Meccaniche Italia Centrale (SIAMIC, Societat Industrial Aeronàutica Mecànica Itàlia Central). En aquesta època lluità activament contra la pujada del feixisme i fou perseguit l'abril de 1921 per«associació de malfactors i fabricació d'explosius», per la qual cosa va haver de viure amagat fins el novembre d'aquell anys quan en fou exculpat per manca de proves gràcies a les gestions d'Oro Nobili, advocat socialista de Terni. En 1922 s'instal·là a Milà i milità en l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El juny de 1925 participà a Gènova en el Congrés de l'USI. El maig de 1927 emigrà clandestinament a França amb l'ajuda d'un guia alpí que treballa amb son germà Maro a la Vall d'Aosta. D'antuvi a Marsella, on trobà nombrosos militants anarquistes (Giulio Bacconi, Angelo Diotallevi, Celso Persici, etc.), després s'instal·là a la regió parisenca (Alts del Sena), amb sa companya Linda Tellini i sa filla. Aleshores col·laborà en el periòdic La Lotta Umana, el gerent del qual era Séverin Ferandel i la direcció corria a càrrec de Luiggi Fabbri i que estava publicat pel grup «Pensiero e Volontà». Amb la transformació d'aquest grup en la Unione Comunista Anarchica dei Profughi Italiani (UCAPI, Unió Anarquista Comunista dels Pròfugs Italians), esdevindrà, amb Bernardo Cremonini i Camillo Berneri, el director del seuòrgan d'expressió, Lotta Anarchica (1929-1933), els gerents del qual foren Rebeyron i Alban Fontan. En aquesta època va fer servir nombrosos pseudònims (Mastro,P. Felcino, Maniconi, Nemo,Leomas, Leo), però el que tindrà més fortuna serà Numinatore. També col·laborà en Studi Sociali, realitzat a Montevideo per Luigi Fabbri; en Fede, dirigit per Virgilio Gozzoli i Henri Lequin en la gerència; i en L'Aduanata dei Refrattari, de Nova York. En 1933 fou membre del«Comitè Nacional per a les víctimes polítiques d'Itàlia» i de la Liga Italiana dei Diritti dell’Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home). Entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 participà en la creació a Puteaux de la Federazione Anarchica dei Profughi Italiani (FAPI, Federació Anarquista dels Pròfugs Italians), de la qual esdevindrà un dels redactors del seu òrgan, Lotta Sociali (1933-1935), que defensà les tesis de la tendència partidària de la necessitat de l'existència d'una organització que aglutinés el moviment anarquista italià. El 22 de desembre de 1932 fou detingut amb la finalitat d'expulsar-lo, però finalment aconseguí un pròrroga renovable. En 1935 participà en les reunions amb altres organitzacions antifeixistes per portar a terme una campanya en favor del dret d'asil i entre l'1 i el 2 de novembre d'aquell any assistí al«Congrés d'Entesa» de Sartrouville que reuní una cinquantena de militants d'arreu de França, de Suïssa i de Bèlgica i que donà lloc al Comitato Anarchico d’Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), els responsables del qual seran Camillo Berneri, Bernardo Cremonini, Umberto Marzocchi, Carlo Frigerio i Giuseppe Mariani. El 19 de gener de 1936 fou detingut per infracció al decret d'expulsió i condemnat a 15 dies de presó per utilització de documentació falsa, però novament obtingué autorització per restar a França i s'instal·là a Suresnes. Quan esclatà la Revolució espanyola, formà part, amb Virgilio Gozzoli i Umberto Tommasini, del comitè anarquista encarregat de reclutar voluntaris per lluitar a la Península. El novembre de 1936 marxà a Barcelona (Catalunya) i s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), inscrivint-se en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Entre el gener i l'agost de 19 37 col·laborà en el periòdic Guerra di Classe (Barcelona, 1936-1937) i visqué amb Camillo Berneri. Després dels«Fets de Maig de 1937» i l'assassinat de Berneri i Francisco Barbieri a mans de sicaris estalinistes, passà a França. Entre el 25 i 26 de desembre de 1937 participà a Marsella en el Congrés Nacional dels Anarquistes Italians de l'Exterior, on es decidí la transformació de la Federació Anarquista Italiana (FAI) en Unió Anarquista Italiana (UAI) i on fou nomenat, amb Virgilio Gozzoli, director del seuòrgan, Il Momento (1938), el gerent del qual fou René Podevin. També fou corresponsal del Bolletine d'Informazione dell'UAI (1938-1939). Quan es desencadenà la II Guerra Mundial, per fugir una expulsió segura i ja malalt de tuberculosi, s'inscriví en la Legió Estrangera i participà en la defensa de París. El gener de 1941 fou detingut per la policia nazi i immediatament deportat a Alemanya amb altres anarquistes, com ara Giovanna Berneri, Angelo Diotallevi, Augusto Mione i Savino Fornasari. Internat al camp de concentració«Stalag 12D» de Trèveris (Renània-Palatinat, Alemanya), Leonida Mastrodicasa hi va morir, segons la policia, de tuberculosi el 20 de maig de 1942 i enterrat al cementiri del camp. Amb l'Alliberament, el govern francès el condecorà amb la Legió d'Honor a títol d'«heroi partisà» i acordà donar una pensió a sa companya considerada com a«vídua de guerra». En 1968 un carrer principal de Ponte Felcino fou inaugurat al seu nom.

    Leonida Mastrodicasa (1888-1942)

    ***

    Charles Bill segons la premsa de l'època

    Charles Bill segons la premsa de l'època

    - Charles Bill: El 23 de gener de 1892 neix a Nancy (Lorena, França) l'anarcoindividualista, partidari de l'il·legalisme revolucionari, Charles Bill. Havia nascut. Ben igual que sos tres altres germans grans, fou fuster ebenista, vegetarià, antialcohòlic i anarquista a Nancy. A començaments de segle mantingué una estreta amistat amb l'anarquista Eugène Diudonné. En 1909 va ser condemnat a dos mesos de presó per «possessió d'armes i trencament d'objecte públic». Cap el 1911 vivia amb el company Charles Reinert al número 14 del carreró de la Madeleine. Quan el cas de la «Banda Bonnot» i durant el procés dels seus membres, assassinà el 4 de maig de 1912 a trets el fuster Charles-Auguste Blanchet a Neuves-Maisons (Lorena, França), qui hauria denunciat a la policia una falsa coartada d'Eugène Dieudonné. En fuita i desaparegut, l'1 de desembre de 1913 va ser condemnat per contumàcia a mort per l'Audiència de Meurthe i Mosel·la. Refugiat a Portugal, retornà a França quan esclatà la Gran Guerra. Allistat en l'exèrcit amb una cartilla militar falsa a nom de Charles Masson, va ser incorporat en l'Artilleria i va ser ferit al front en dues ocasions. El 4 de desembre de 1916 va ser denunciat per un soldat del seu batalló del 60 Regiment d'Artilleria que l'havia reconegut, detingut amb resistència al centre d'entrenament del camp militar d'Avord (Centre, França) i reclòs a la presó de Bourges (Centre, França). Jutjat de bell nou el 23 de març de 1917 pel Tribunal de l'Alt Marne per l'assassinat de Blanchet, va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Charles Bill va morir el 18 de març de 1918 a la Presó Central de Poissy (Illa de França, França) i la seva defunció només es va fer pública a finals d'aquell mes.

    ***

    Vicente Monclús Guallar

    Vicente Monclús Guallar

    - Vicente Monclús Guallar: El 23 de gener de 1911 neix a Abiego (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Vicente Monclús Guallar. Obrer agrícola, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries de la comarca aragonesa de Barbastre. Quan el cop militar feixista, el 20 de juliol de 1936 participà en l'assalt de la caserna de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya). Son germà Joaquín Monclús Guallar, també confederal, va ser afusellat el 30 d'agost de 1936 per les tropes franquistes. Vicente marxà com a milicià al front d'Osca formant part de la Columna «Roja i Negra» i posteriorment enquadrat en la companyia de metralladores del Batalló 508 de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, on obtingué el grau de comissari de campanya. Després d'haver combatut als fronts de Saragossa (Aragó, Espanya) i del Llevant peninsular, en 1938 s'integrà en l'Escola d'Aviació de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia, Espanya) i formà part d'un grup de 186 alumnes pilots de l'Exèrcit republicà que el desembre de 1938 van ser enviats a la Unió Soviètica per a rebre classes de pilotatge de caces als aeròdroms de Kirovabad, al Caucas (actual Gandja, Azerbaidjan). En 1939, després del triomf franquista, refusà, com altres pilots espanyols, de posar-se al servei del govern soviètic i demanà poder emigrar a França o als Estats Units. El 2 de maig de 1939 va ser enviat a l'Escola Política de la Internacional Comunista de Planiersnaya, a prop de Moscou, amb la intenció de rebre formació política i dissuadir-lo de la seva idea d'abandonar l'URSS; en aquesta tasca dissuasiva intervingué el militar comunista Enrique Líster Forján. Després de diversos enfrontaments amb les autoritats soviètiques, el 17 de desembre de 1939 va ser rebut, juntament amb Agustí Puig, pel cap del Negociat del Ministeri d'Assumptes Exteriors de l'URSS per demanar passaports per a una trentena d'alumnes per a traslladar-se a Mèxic. El 29 de gener de 1940 va ser detingut a Moscou amb set pilots més (José Giménez Llop, Josep Gobart, Luis Milla, Juan Navarro, Francisco Pac, Juan Sola Pala i Francisco Tares) i, després d'un judici format per delegats del Partit Comunista d'Espanya (PCE) en el qual aquests demanaren penes de mort, enviats tots a la presó moscovita de Butyrskij i després a Lubianka, quarter general de la policia política de Moscou. Després de vuit mesos tancats en cel·les individuals d'aïllament i apallissats brutalment, el setembre de 1940 van ser jutjats i condemnats a la deportació a camps de treball de Sibèria. Tots els seus set companys van morir un després d'altre de fam i de fred i ell, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per «agitació imperialista», no va ser enviat al camp Núm. 99 de Kharagandí (Kazakhstan), on van ser deportats un grup de mariners i de pilots republicans espanyols, sinó que va ser internat en diversos camps, especialment en els de Potma i de Vorkutà (Komi, Rússia). En 1947 la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i son secretari Josep Ester Borràs engegà una campanya internacional per obtenir l'alliberament dels pilots i dels mariners republicans espanyols detinguts als camps de concentració soviètics. El 29 de gener de 1948 el Soviet Suprem el va indultà, però va ser deportat forçosament a Samarcanda (Uzbekistan) i allà, sense feina per la seva condició de deportat, es va veure obligat a viure de la mendicitat. El 20 d'abril de 1950 va ser detingut a la sortida d'un teatre i acusat d'espionatge per haver parlat amb un ciutadà nord-americà al pati de butaques. Després d'apallissat, va ser obligat a signar una autoinculpació i el 28 de desembre de 1950 va ser condemnat a 10 anys de presó sense cap judici. No obstant això, va ser enviat a treballar a una fàbrica secreta a prop de Moscou, on troba dos companys espanyols en la mateixa situació. La campanya de la FEDIP, que comptà amb el suport d'organitzacions antifeixistes espanyoles exceptuant les comunistes, aconseguí la primavera de 1954 la llibertat i el repatriament d'alguns dels supervivents, però Monclús no n'entrà en aquesta llista. L'abril de 1955 va ser traslladat a un complex industrial a Mordovia i el 6 de gener de 1956 va ser traslladat a la presó moscovita de Lubianka. Després de 16 anys passats en el gulag comunista, el 23 de març de 1956 va ser alliberat pel Tribunal Militar del Consell Suprem de l'URSS i enviat set mesos a Dnipropetrovsk (actual Dnipró, Ucraïna), on treballà en una fàbrica. Per mediació de la Creu Roja Internacional, pogué contactar amb son germà Isidre, qui s'ocupà de les gestions per al seu repatriament a França. El 23 de novembre de 1956 arribà a París (França), on es reuní amb son germà, aleshores exiliat a Vilanuèva d'Agen (Aquitània, Occitània) i militant de la Federació Local de la CNT. Segons algunes fonts, Vicente emigrà a l'Argentina i en 1959 publicà a Buenos Aires les seves memòries sota el títol 18 años en la URSS. Viacrucis en el paraiso soviético. Como vive, estudia, trabaja y trata el pueblo ruso, on denuncia durament el règim estalinista. El 16 de maig de 1959 va fer una conferència als locals de la Federació Local de París de la CNT titulada«Problemas sobre Rusia» i l'11 de març de 1961 a la CNT d'Orleans (Centre, França) titulada «La clase obrera y campesina en la URSS». Vicente Monclús Guallar, sembla, va morir cap el 1999 i està enterrat a Alacant (Alacantí, País Valencià).

    Vicente Monclús Guallar (1911-1999?)

    ***

    Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 3 de juny de 1950

    Notícia de la detenció de Pedro Meca López i d'altres companys apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 3 de juny de 1950

    - Pedro Meca López: El 23 de gener de 1914 neix a Múrcia (Castellà, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Pedro Meca López. Es guanyava la vida fent de representant de comerç i en 1933 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1934 va ser empresonat per la seva militància. Durant la guerra civil combaté el feixisme com a membre de la «Columna Ascaso» i després de la militarització va ser ascendit a tinent de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Durant la postguerra milità en la clandestinitat i en 1944 va ser empresonat. Després entrà a formar part dels grups d'acció i el 27 de maig de 1949 va ser detingut a Barcelona (Catalunya). El 23 d'agost d'aquell any sortí en llibertat provisional, però el 3 de maig de 1950 va ser novament detingut durant una batuda i fou empresonat amb altres cenetistes d'antics grups desmantellats l'octubre de 1949. El 6 de febrer de 1952 va ser jutjat en consell de guerra, juntament amb una trentena de supervivents i col·laboradors d'aquests grups d'acció, i fou condemnat a 25 any de presó; altres nou companys no tingueren tanta sort i van ser condemnats a mort, dels quals cinc van ser afusellats el 14 de març d'aquell any al Camp de la Bota del Poblenou de Barcelona. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Julio Millán Hernández

    Julio Millán Hernández

    - Julio Millán Hernández: El 23 de gener de 1935 neix a Villamantilla (Madrid, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista llibertari Julio Millán Hernández, citat a vegades com Julián i conegut comEl Pipa. Obrer en un taller de serigrafia, durant els anys seixanta milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i participà en les activitats clandestines de les Joventuts Llibertàries de Madrid. En 1961 abandonà la capital de l'Estat i s'establí a Nimes (Llenguadoc, Occitània). Amic de Joaquín Delgado Martínez, de Francisco Granado Gata i d'altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), efectuà nombrosos viatges entre Espanya i França. El 17 d'octubre de 1967, durant un d'aquests viatges, va ser detingut al tren de Portbou a Barcelona portant una pistola. Acusat de terrorisme per les autoritats franquistes, que li atribuïren dos atemptats amb explosius–al Tribunal de Comptes de Madrid (2 de desembre de 1962) i en el vol de la companyia aèria Aviaco entre Madrid-Barcelona-Palma (4 de març de 1963)– que no causaren víctimes durant la campanya de la FIJL contra el turisme a Espanya, després de quatre anys i mig en detenció preventiva, l'11 de febrer de 1972 va ser jutjat en consell de guerra a Madrid i condemnat per un «delicte de terrorisme consumat i un delicte de tinença il·lícita d'explosius» a 20 anys de reclusió i a tres de presó. Gràcies a una campanya internacional de suport organitzada pel moviment llibertari que es portà a terme a diversos països europeus (França, Itàlia, Regne Unit, etc.), la pena va ser reduïda el 31 gener de 1973 en un segon consell de guerra a 18 anys de presó. Restà empresonat vuit anys.

    ***

    Chiquet Mawet (anys vuitanta)

    Chiquet Mawet (anys vuitanta)

    - Chiquet Mawet: El 23 de gener de 1937 neix a Verviers (Lieja, Valònia) la dramaturga, narradora, poeta, professora, activista ecologista i social i militant anarquista Michelle Beaujean, més coneguda com Chiquet Mawet o  La Woow. Militant de les Joventuts Comunistes de Verviers, en els anys cinquanta fou partidària del socialisme autogestionari iugoslau (Titisme). Amb 18 anys marxà cap a Novi Sad (Sèrvia, Iugoslàvia; actual Sèrbia) i restà sis anys estudiant lingüística, serbocroata i eslavisme; en aquesta època conegué el seu primer marit, actor, director teatral i acordionista. Amb un grup de teatre universitari recorregué diverses ciutats iugoslaves. En 1961 retornà a Valònia i esdevingué ensenyant i treballà amb diversos grups teatrals. En els anys setanta participà activament en el moviment ecologista i en 1975 representà l'Associació per a la Protecció contra les Radiacions Ionitzants (APRI) en el Front des Actions Anti-Nucléaires (FAAN, Front de les Accions Antinuclears). El 12 de març de 1976, durant l'assemblea general constitutiva de la secció belga d'Amics de la Terra (AT) celebrada a Namur (Namur, Valònia), va ser nomenada membre del consell d'administració d'aquesta nova associació ecologista. Activa militant del moviment antinuclear radical, coordinà la partida des de Bèlgica per a la gran manifestació del 31 de juliol de 1977 contra la central nuclear Superphénix de Creys-Malville (Creys-Mépieu, Roine-Alps, Arpitània) i en la qual morí un manifestant a resultes dels durs enfrontaments amb la policia. En 1989 participà en la fundació de l'associació«Silence, les Dunes!», que arreplegava una desena d'artistes de la zona de Verviers. Durant la dècada dels noranta col·laborà regularment amb el periòdic mensual Alternativa Libertaire i en 1997 col·laborà en el llibre col·lectiu Le hasard et la nécessité. Comment je suis devenu libertaire. El juliol de 1997 participà en la creació a la zona de Lieja del «Cercle Carlo Levi» del col·lectiu «Chômeur, Pas Chien!» (Desocupat, no un ca!), creat per aturats i associacions diverses per a denunciar la pràctiques discriminatòries de les reglamentacions i de les polítiques belgues cap els sense feina. Autora de nombroses peces teatrals, entre elles destaquen La véritable histoire de Juliette et Roméo (1988), Piratons Perrault! ou L'horrible fin du sapiens. Sortie sur le parvis du XXI siècle (1990), Caius et Umbrella (1990), La pomme des hommes (1991), La reine des gorilles (1991), Le Pape et la putain (1994), Le Prince-Serpent (1994) i Nuinottenakt (1995), entre d'altres. Malalta de càncer des de feia un any, Chiquet Mawet es negà a rebre més tractament i morí durant la nit del 4 al 5 de juliol de 2000 a Lieja (Lieja, Valònia); essent incinerada dos dies després. Son segon marit fou l'escultor Michel Barzin.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Georges Gourdin

    Georges Gourdin

    - Georges Gourdin: El 23 de gener de 1945 mor al camp de concentració d'Ellrich (Turíngia, Alemanya) el militant anarquista i resistent antifeixista Georges Louis Désiré Joffret Gourdin. Havia nascut l'11 d'abril de 1915 a Livry-Gargan (Illa de França, França). Com a dissenyador industrial treballà per a la «Compagnie des Freins et Signaux» (Companyia de Frens i Senyals), subsidiària de la nord-americana Westinghouse European Brake Company, a la fàbrica de Freinville a Sevran. Abans de la II Guerra Mundial fou un destacat militant de les Joventuts Anarquistes i formà part de la Federació de Tècnics de la Confederació General del Treball (CGT). En 1937 fou el secretari de la Federació Local de Montfermeil de la Unió Anarquista (UA) i col·laborà en el setmanari Le Libertaire. En aquestaèpoca representà en nombrosos mítings la UA. El març de 1937, en nom del comitè«Espagne Libre», organitzà a Noisy-le-Sec una projecció de pel·lícules (La tragedia española i Los aguiluchos de la FAI) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb la presència d'Émilienne Durruti. En 1938 fou l'administrador durant un temps de L'Exploité,òrgan dels Grups de Fàbrica de la UA de l'Illa de França. Durant la guerra, amb altres companys (Henri Bouyé, Louis Laurent, Jean-Louis Lefevre, E. Babouot, André Senez, Renée Lamberet, Louis Louvet, Georges Vincey, etc.), reconstituí el moviment llibertari clandestí a la regió parisenca. Sempre fou partidari de la fusió de la UA i de la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF) en una única organització. També formà part de la xarxa de la resistència «Libération Nord», on s'encarregà de realitzar documents falsos i d'abastir d'armament la regió parisenca. Durant aquests anys de resistència es caracteritzà per ajudar nombrosos companys a fugir dels escorcolls de la policia alemanya i francesa. El 8 de maig de 1944 fou detingut per la milícia feixista al cafè «À l'ami René». Tancat a la presó de Fresnes fins a l'agost de 1944, fou durament torturat per la Gestapo i, després, deportat a Alemanya. El 15 d'agost de 1944 sortí de l'estació de Pantin en un delsúltims combois i arribà el 20 d'agost al camp de concentració de Buchenwald, amb la matrícula 78.064, i el 21 d'agost de 1944 fou traslladat al de Ravensbruck. Georges Gourdin va morir el 23 de gener de 1945 al camp de concentració d'Ellrich, a prop de Nordhausen, (Turíngia, Alemanya).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


    Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

    Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

    És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

    Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

    Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

    Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

    A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

    Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

    Pere Rosselló Bover (Juny 2018)



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [24/01] Fundació AIT - Conferència de García Oliver - Perrare - Berlucchi - Humbert - Pitarch - Benito - Biscàro - Cazorla - Bianconi - Kotoku - Kim Jwa-Jin - Bettazzi - Gambino - Jori - Mosso - Nebra - Castagnoli - Proix - Medina

    Anarcoefemèrides del 24 de gener

    Esdeveniments

    Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

    Fanelli (al cim) amb el Nucli Provisional de l'AIT de Madrid

    - Fundació AIT: El 24 de gener de 1869 al «Círculo Republicano Antón Martín», al carrer de la Yedra de Madrid (Espanya), es funda el nucli provisional de la Internacional. En aquesta reunió van assistir 21 obrers --entre ells Francisco Mora, sabater; Anselmo Lorenzo, tipògraf; Ángel Mora, fuster; Tomás González Morago, gravador; Juan Alcázar, paperaire-- i un periodista. Aquests van constituir el nucli organitzador de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) dins de l'àmbit estatal i el van anomenar«Federació Obrera Regional Espanyola», es van acceptar els estatuts de l'AIT, van constituir tres comissions organitzadores (administrativa, correspondència i propaganda) i van decidir la redacció d'un reglament orgànic intern. El president de la Secció va ser Ángel Canegorta (sastre), i els secretaris Francisco Mora (sabater) i Enric Borrel (sastre). El«Nucli Provisional de l'Associació Internacional dels Treballadors d'Espanya, secció de Madrid» es va transformar en Secció de l'AIT el 21 de desembre de 1869. La primera iniciativa seriosa per propagar la I Internacional a Espanya va ser de Bakunin i de la «Aliança Internacional de la Democràcia Socialista». Amb motiu de la Revolució de Setembre de 1868, Bakunin va enviar Fanelli a la península, perquè va creure en la possibilitat de capgirar la revolució setembrina conforme els seus plans de revolució universal. Fanelli també és portador d'un missatge del Comitè ginebrí de l'AIT, signat el 21 d'octubre de 1868, per als treballadors espanyols on es desenvolupen els principis de l'Aliança bakuninista i on se'ls exhorta a l'ingrés en l'AIT: «Germans d'Espanya, veniu, ingresseu en la nostra organització en massa. No us deixeu enganyar pels eterns explotadors de totes les revolucions, ni pels generals, ni pels demòcrates burgesos. Recordeu, sobretot, que el poble mai no obté reformes com no sigui arrancant-les; que mai en cap país les classes dominants no han fet concessions voluntàries.» El 4 de novembre de 1868 Fanelli va arribar a Madrid, on es va entrevistar en diverses ocasions, a casa del litògraf català Juli Rubaudonadeu, amb el grup obrer del «Fomento de las Artes», espècie d'ateneu popular fundat en 1847, format per exrepublicans i excarbonaris, del qual sorgiria el grup que fundaria el nucli provisional de la Internacional.

    ***

    Cartell de la conferència de García Oliver

    Cartell de la conferència de García Oliver

    - Conferència de García Oliver: El 24 de gener de 1937 al Cinema Coliseum de Barcelona (Catalunya) el destacat militant anarcosindicalista Joan Garcia Oliver, aleshores ministre de Justícia de la II República espanyola, fa una important conferència sota el títol El fascismo internacional y la guerra antifascista española, quarta d'un cicle organitzat per les Oficines de Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). La sala es trobà plena de gom a gom i molta gent hagué d'escoltar la conferència amb altaveus fora del local. L'acte començà amb una presentació de Jacinto Toryho, cap de les Oficines de Propaganda CNT-FAI i director deSolidaridad Obrera. Després parlà García Oliver que anuncià que la conferència la donava com a militant anarquista i no com a ministre. Primerament blasmà contra els feixismes internacionals i contra la «hipocresia internacional» de les democràcies i comentà les relacions d'aquests dos factors amb les conquestes revolucionàries. Propugnà la creació d'unòrgan de defensa de la Revolució espanyola, que no era altra cosa que un «exèrcit revolucionari»: «La garantia de la Revolució és la formació de l'exèrcit revolucionari. Si l'haguéssim tingut, la temptativa feixista no duraria tant de temps.» Després digué que al capitalisme internacional li interessava que la guerra es perllongués. Continuà relacionant els problemes amb els quals se troba la Revolució espanyola i finalment parlà sobre l'estructuració de la nova economia, basada en la nacionalització, la socialització i la col·lectivització. L'acte acabà amb sonors aplaudiments i amb l'auditori victorejant a crits la FAI i la Revolució social. La conferència es va transmetre en directe per les emissores ECN 1 (Radio CNT-FAI), Ràdio Barcelona i Radio Associació de Catalunya per a tota la Península. Aquell mateix any s'edità la conferència en fulletó, amb el mateix títol, per les Oficines de Propaganda de la CNT-FAI.

    Conferència de García Oliver (24 de gener de 1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

    Foto policíaca d'Antoine Perrare (10 de març de 1894)

    - Antoine Perrare: El 24 de gener de 1841 neix a Saint-Didier-sur-Beaujeu (Roine-Alps, Arpitània) el communard i militant anarquista Antoine Perrare. A començament de la dècada dels setanta vivia al número 150 del carrer Bougeaud de Lió (Arpitània) i portava un negoci de venda de vins a la plaça Brotteaux d'aquesta ciutat. Freqüentava les reunions públiques i participà en els fets insurreccionals del 22 de març de 1871 com a membre de la Comissió Provisional de la Comuna de Lió. Afiliat a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), el 26 de març de 1871 va ser nomenat delegat de la Comissió Executiva proclamada pel poble a la plaça pública de Lió. Quan la desfeta de la Comuna es refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i entre juliol i octubre de 1871 formà part de la Secció Central de Ginebra de l'AIT, de tendència marxista, amb Gustave Lefrançais, Benoît Malon i Charles Ostyn. El 2 de setembre de 1871 va ser condemnat en rebel·lia per un consell de guerra francès a la deportació en recinte fortificat. El 23 de novembre de 1871, en una assemblea general de les seccions ginebrines de l'AIT, es discutí el que havia passat a la Conferència de Londres (Anglaterra), de tendència marxista i, amb Benoît Malon, Charles Ostyn i Gustave Lefrançais, atacaren vigorosament les resolucions d'aquesta conferència i s'oposaren a la seva adopció; la discussió fou tant acalorada que s'hagué de convocar una nova sessió el 2 de desembre d'aquell any, on es produí l'escissió internacionalista. Després d'aquests fets, formà part de la Federació del Jura de l'AIT, de tendència bakuninista, i amb altres companys (Charles Alerini, Paul Brousse, Jules Montels i Jean-Louis Pindy) representà diverses seccions franceses en el VI Congrés de l'AIT (antiautoritari) que se celebrà entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 a Ginebra. En aquest congrés reivindicà una AIT reservada als obrers manuals. El 27 de gener de 1875, a Ginebra, fou un dels 54 signataris del manifest Au citoyen Garibaldi, adreçat als«proscrits de la Comuna». En 1876 pertanyia, amb François Dumartheray, Jean Dumay i Jean-Claude Lauprêtre, a la secció«L'Avenir» de la Federació del Jura de Ginebra, primera secció que propagà el comunisme anarquista. En aquest mateix any publicà dos pamflets de propaganda anarquista que s'editaren a Ginebra: Aux trevailleurs manuels de Lyon i Encore un soufflet. Aux lyonnais–també per aquesta època publicà el pamflet Fais ce que veux. El 26 d'abril de 1879 va ser amnistiat per la República francesa, però rebutjà aquesta gràcia i decidí no retornar a França. El 18 de març de 1881 prengué la paraula, amb Piotr Kropotkin i altres, en un míting que se celebrà a Ginebra per commemorar la Comuna i celebrar l'execució del tsar Alexandre II. En aquesta època mantingué una estreta correspondència amb Jean Grave, Jacques Gross, Georges Herzig i Élisée Reclus. En 1885 va ser investigat, amb molts altres militants, per les autoritats suïsses per les seves activitats anarquistes. En aquesta època freqüentava la redacció del periòdic Le Révolté i l'«Imprimerie Jurassienne», i era membre de la Secció de Propaganda, amb François Dumartheray Jean Grave i Georges Herzig. El 16 de juliol de 1889, a resultes d'una intervenció tumultuosa en una assemblea de desertors franceses, va ser expulsat, amb Toussaint Bordat, Ferdinant Niquet i Authelme Philippot, del Cantó de Ginebra. S'instal·là primer a Lió i després a París, on milità en el moviment anarquista. Vivia a la parisenca plaça del Trocadéro i regentava un magatzem de bicicletes, que en 1892 va ser destruït pel foc. Després treballà uns mesos a la fàbrica dirigida per Paul Reclus a Varangéville (Lorena, França). En 1894, després de l'establiment de les repressives «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), va ser inclòs en el registre de la policia ferroviària de fronteres francesa. A partir del 15 de febrer de 1899 impartí cursos setmanals de mecànica a l'Escola Llibertària, que tenia la seu a l'Hôtel des Sociétés Savantes de París. El 15 de març de 1904, en la inauguració dels locals de la Unió Obrera del Moble, al número 4 del passatge Davy de París, va fer la conferència «Le mouvement communaliste de 1871, les causes de sa défaite». En 1907 viva al número 39 del bulevard Ney de París. Antoine Perrare va morir, asmàtic, el 5 de març de 1912 a Niça (País Niçard, Provença, Occitània).

    Antoine Perrare (1841-1912)

    ***

    Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre "Cronaca Sovversiva" del 5 de setembre de 1914

    Necrològica de Giulio Berlucchi apareguda en el periòdic de Barre Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914

    - Giulio Berlucchi: El 24 de gener de 1854 neix a Bedizzano (Carrara, Toscana, Itàlia) l'anarquista Giulio Berlucchi. Sos pares es deien Francesco Berlucchi i Olivia Gattini. Picapedrer de professió, amb son germà petit Emanuele Vittorio Berlucchi (Cristomo) entrà a formar part del moviment anarquista de ben jovenet. Acusat sense proves d'un assassinat, va ser condemnat per l'Audiència de Carrara a vint anys de presó, que va acceptar sense delatar al vertader assassí, el nom del qual coneixia. El 23 de desembre de 1891 son germà Cristomo va ser condemnat per l'Audiència de Casale Monferrato (Piemont, Itàlia) a 18 anys de presó per «associació criminal, assassinat i intent d'assassinat», però aconseguí fugir a la condemna emigrant clandestinament als Estats Units. El gener de 1894, quan feia dos anys que havia aconseguit la llibertat, Giulio Berlucchi, durant el motí de Lunigiana –insurrecció engegada arran d'una vaga de protesta contra la proclamació de l'estat de setge a Sicília i en solidaritat amb els membres dels«Fasci Siciliani» detinguts per ordre del govern de Francesco Crispi– va fer una crida a la revolta entre els picapedres que acudien als llocs de feina, fet pel qual va ser condemnat el 24 de febrer de 1894 pel Tribunal Militar de Guerra de Massa (Toscana, Itàlia) a 10 anys de presó i a 20 d'assignació de residència per «associació criminal» i «incitació a la guerra civil». El 20 de setembre de 1895 va ser amnistiat i es va reunir amb son germà als EUA, on continuà la seva militància anarquista. Instal·lat a Barre (Vermont, EUA), col·laborà com a cronista en el periòdic anarquista Cronaca Sovversiva i fou un dels puntals de la Companyia Filodramàtica Independent. Entre 1907 i 1910, amb Isidoro Bernacca, Serafino Frontini i Rodolfo Buzzi, entre d'altres, formà part del grup de suport a l'anarquista Arturo Bernacca, aleshores empresonat, que es reunia al seu domicili de Tomasi Block del carrer North Main de Barre. En 1908, segons les autoritats, s'afilià al Partit Socialista Italià (PSI), però el cert és que en aquestes dates, i fins molt més tard, col·laborava en Cronaca Sovversiva. El febrer de 1909 parlà, amb Giuseppe Sassi, en els funerals de Francesco Mariani a Barre. Giulio Berlucchi va morir el 22 d'agost de 1914, després d'uns mesos malalt, a Barre (Vermont, EUA). Una sentida necrològica va ser publicada en el periòdic Cronaca Sovversiva del 5 de setembre de 1914.

    ***

    Jeanne Humbert

    Jeanne Humbert

    - Jeanne Humbert: El 24 de gener de 1890 neix a Romans d'Isèra (Delfinat, Occitània) la pacifista, neomaltusiana, naturista i militant anarquista Henriette Jeanne Rigaudin, més coneguda com Jeanne Humbert, amb el llinatge de son marit. Nascuda en una família petitburgesa, va ser educada a Tours pel teixidor anarquista Auguste Delalé, company de sa mare. Quan aquest va ser acomiadat de la feina per les seves activitats militants, van marxar a París, on van ser ajudats per Alfred Fromentin, conegut com L'anarquista milionari. En 1908 entrarà a formar part de la Lliga per a la Regeneració Humana (LRH) del militant llibertari i neomaltusià Eugène Humbert, amb qui tindrà una filla el 17 setembre de 1915 i es casarà en 1924. En l'LRH va començar a realitzar tasques de secretariat, gracies a les lliçons de mecanografia que havia après de Miguel Almereyda i havia esdevingut la padrina laica de son fill, el futur cineasta Jean Vigo. Durant la Gran Guerra marxarà a Barcelona (Catalunya) per trobar-se amb son company que s'hi havia exiliat per antimilitarista i hi restaran fins a l'armistici. Va ser pionera de la lluita per la contracepció i va col·laborar en Génération Consciente i en La Grande Réforme, periòdics fundats per Eugène Humbert, i per això va haver de patir la repressió sorgida arran de la llei de 1920 que prohibia els mitjans contraceptius i la propaganda antinatalista. El 27 d'octubre de 1921 va ser condemnada amb son company a dos anys de presó, que va purgar a Saint-Lazare i a Fresnes, i a 3.000 francs de multa. Quan va sortir, el 30 de juliol de 1922, va ser condemnada de bell nou a dos anys de presidi per «complicitat en avortament». La parella va participar en la creació de la secció francesa de la Lliga Mundial de la Reforma Sexual. Entre 1932 i la declaració de guerra va ser membre de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP), fundada per Victor Méric. En aquesta època va col·laborar en les revistes Controverse i Lucifer, editada per Aristide Lapeyre. Va ser autora de nombrosos articles de l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. Va recórrer totes les regions franceses per realitzar més de cent conferències a favor del control de natalitat i del pacifisme. Durant una conferència de la LICP a Vire (Normandia) va citar la frase de Victor Margueritte del seu llibre La patrie humaine (1931): «I d'antuvi les dones no han de tenir més infants mentre que les pàtries tinguin el dret d'assassinar-los», fet que li va implicar una nova condemna, el 18 de juliol de 1934, de tres mesos de presó i 100 francs de multa; però no va ser empresonada arran de les protestes de nombrosos amics escriptors i intel·lectuals. Durant la guerra es va refugiar a casa de sa filla Claure a Lisieux, on Eugène Humbert serà detingut i empresonat abans de morir sota un bombardeig a Amiens el 25 de juny de 1944. Després de la guerra va reprendre la publicació de La Grande Réforme (1946-1949), amb Henri Brisemur com a gerent, però va haver de deixar de editar-la per manca de fons. Entre 1950 i 1960 va ser membre de «La Ruche cultural i llibertària», que agrupava al voltant de May Picqueray artistes, oradors i cantautors llibertaris --el desembre de 1968 va ser-ne elegida membre de la direcció. A partir de 1974 ajudarà May Picqueray en la fundació de Le Réfractaire, del qual no va poder assumir la direcció ja que estava privada dels drets cívics arran de les seves condemnes. En aquesta època va col·laborar en diverses revistes llibertàries (La Rue, Le Monde Libertaire, etc.). En 1981 el realitzador Bernard Baissat va realitzar un documental, Écoutez Jeanne Humbert, on aquesta explica sa vida. A més de la premsa citada, va col·laborar en Cahiers du socialisme libertaire, Ce Qu'il Faut Dire, Contre-Courant,Défense de l'Homme, L'Homme et la vie, Liberté,Les Nuvelles Pacifistes, Pensée et Action, Le Barrage, etc. Entre les seves obres podem destacar En pleine vie. Roman précurseur (1931), Le pourrissoir (Saint-Lazare). Choses vues, entendues et vécues (1932), Sous la cagoule. A Fresnes, prison modèle (1933), Contre la guerre qui vient (1933), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), Sébastien Faure: l'homme, l'apôtre, uneépoque (1949), Gabriel Giroud (Georges Hardy): disciple et continuateur de Paul Robin pionner du néo-malthusianisme en France, fondateur de Régénération (1948), Jean Vigo, cinéaste d'avant-garde (1957), Une grande figure: Paul Robin (1837-1912) (1967), Les problemes du couple (1970), Deux grandes figures du moviment pacifiste et néo-malthusien: Eugène Humbert et Sébastien Faure (1970), entre d'altres. Jeanne Humbert va morir l'1 d'agost de 1986 a París (França). L'arxiu d'Eugène i Jeanne Humbert es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En 1990 Roger-Henri Guerrand i Francis Ronsin, Francis li van dedicar una biografia Le sexe apprivoisé. Jeanne Humbert et la lutte pour le contrôle des naissances.

    ***

    Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 23 de febrero de 1961

    Notícia sobre Manuel Pitarch Llorca apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 23 de febrero de 1961

    - Manuel Pitarch Llorca: El 24 de gener de 1892 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Manuel Pitarch Llorca. Sos pares es deien Vicens Pitarch i Josepa Llorca. Treballador en el sector tèxtil, milità en el sindicat del seu ram de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1923 va ser nomenat president del Sindicat del Tèxtil i Fabril de Barcelona quan la tendència comunista del sindicat restà minoritària. El 26 de juliol de 1927 va ser elegit vocal obrer del Comitè Paritari Circumstancial de l'Art Tèxtil del Pla de Barcelona. Després de la Guerra Civil s'exilià a França i a partir d'Alliberament va ser membre de la Federació Local de la CNT de La Bastida Roairós (Llenguadoc, Occitània). En 1945 fou delegat d'aquesta federació en el Ple de la II Regional confederal celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Apassionat per la història de la CNT, col·laborà amb la historiadora Renée Lamberet en el seus estudis. Greument malat, en 1964 se li va declarar invàlid i cinc anys després fou ingressat en un sanatori. Manuel Pitarch Llorca va morir el 10 d'abril de 1972 a l'Hospital Saint-Jacques de Masamet (Llenguadoc, Occitània). La interessant correspondència creuada entre Manuel Pitarch i Renée Lamberet es troba dipositada a l'Institut Francès d'Història Social (IFHS) de París.

    ***

    Feliciano Benito Anaya

    Feliciano Benito Anaya

    - Feliciano Benito Anaya: El 24 de gener de 1894 neix a Tabladillo (Segovia, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Feliciano Benito Anaya. Sos pares es deien Eugenio Benito i María Anaya. Fuster de professió, s'instal·là a Madrid, on va ser un dels militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més destacats. Formà part dels grups anarquistes «Los Iguales» (Pedro Merino, Mauro Bajatierra, Moisés López, etc.) i, durant els anys vint, «Los Libertos» (Celedonio Pérez, Melchor Rodríguez, Francesc Tortosa, Francisco Trigo, Salvador Canorea, Manuel López, Santiago Canales, Luis Jiménez, Avelino González Mallada, José Barrios, Guerra, etc.) de la FAI, que actuava a l'Ateneu de Divulgació Social --del qual era membre de la Junta Directiva amb el càrrec de comptador-- i que no era partidari de l'«acció directa» i reivindicava l'«anarcohumanisme» i l'«anarcopacifisme». L'agost de 1922 va ser detingut, amb Alfredo Moreno Martín, Modesto Magro García i Ángel Díaz, membres del Comitè de Ram de la Fusta, acusat d'haver preparat un atemptat contra Félix Graupera Lleonart, president de la Federació Patronal Espanyola, i contra el patró Vicente Pérez Martín. L'1 de setembre de 1923 va ser detingut, amb Manuel González Marín, acusat de l'atracament a mà armada a Villaverde del caixer de la «Companyia Bilbaïna de Construccions Euskalduna», empresa en la qual havia fet feina; considerat per la policia com a un «anarquista individualista i teòric», va ser tancat a les presons madrilenyes de la Model i de Getafe. Per aquest delicte va ser jutjat el 26 de novembre de 1925. El març de 1930 va ser un dels signants, amb un gran nombre de militants d'esquerres de totes les tendències, del«Manifest a la joventut espanyola» contra la monarquia i el militarisme. El 10 d'agost de 1930 fou un dels oradors, amb Melchor Rodríguez García, Luis Caballero Montalbán i José Olalla García, del Míting Pro Amnistia celebrat al Teatre Fuencarral de Madrid, i una setmana després, el 17 d'agost, representant a la Societat de Fusters del Formigó, amb Melchor Rodríguez (Societat de Constructors de Carruatges), Mateo López (Federació Tabaquera), Juan Gallego Crespo i Antonio Paulet participà en un míting pro amnistia al Centre de la Federació Tabaquera. El 13 de setembre de 1930 participà, amb Luis Zulillaga i Olalde, Miguel González Inestal, José Antonio Balbontin i José Martínez Pastor en un míting contra la dictadura celebrat a l'Ateneu de Divulgació Social. El 4 de novembre de 1930, amb Pedro Correa, Vicente García Muisa i José Olalla, participà en el míting de presentació de la Societat de Paletes «El Avance» celebrat al Cine Victoria del barri madrileny de Tetuán. El 24 de maig de 1931 participà en el míting organitzat per la Federació Local de SindicatsÚnics de Madrid al Teatre Fuencarral contra la campanya de descrèdit i confusionisme portada a terme per desprestigiar la CNT, i on intervingueren també NicasioÁlvarez de Sotomayor, Pedro Palomín, Mora, Miguel González i Gallego Crespo. Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 assistí a Madrid al III Congrés de la CNT com a delegat del Sindicat de Fusters d'aquesta ciutat. En aquesta època era membre del grup anarquista «Los Intransigentes» (Cipriano Mera, etc.). El 14 de setembre de 1931 parlà en el míting d'orientació sindical celebrat als locals de la Federació de Sindicats Únics de Madrid i on també intervingueren Miguel González, Anselmo Sánchez, Gregorio Antón i Pablo María Yusti. En 1932 va ser nomenat administrador del periòdic CNT. Amb Cipriano Mera, Teodoro Mora i Miguel González Inestal, va ser un dels principals defensors de l'exclusió dels bolxevics del Sindicat de la Construcció de Madrid. En 1933 va fer un míting a Navalmoral i l'any següent presidí un acte públic a Madrid. Arran de la insurrecció d'octubre de 1934 va ser empresonat. En 1934 publicà Cómo traicionaron los socialistas el movimiento revolucionario de diciembre. Durant els anys republicans va ser redactor de la publicació clandestina Revolución Social. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT celebrat a Saragossa. Quan esclatà la guerra, comandà una columna de la CNT-FAI que portà el seu nom, que després d'alliberar Alcalá de Henares el 20 de juliol, continuà la seva marxa cap a Guadalajara, on participà en la derrota dels aixecats feixistes. Aquesta columna es traslladà als límits de la província per intentar ocupar posicions per a frenar l'avanç de les tropes del general Emilio Mola des d'Aranda del Duero i Sòria. També lluità amb la Columna Mera en la defensa de Madrid. El desembre de 1936 comandà el Batalló Sigüenza, en el qual va romandre arran de la militarització. Després passà a ser inspector de Milícies de l'Exèrcit Republicà i més tard comissari en cap del IV Cos de l'Exèrcit, establert a Guadalajara, fins al final de la guerra. El febrer de 1937 assistí en representació de les Milícies del Centre al Ple de Columnes celebrat a València. Trobem articles seus en Castilla Libre, Construcción,Solidaridad Obrera, ¡Rebeldía!,La Tierra, etc. Amb el triomf feixista va ser detingut, processat, entre altres acusacions, com a responsable de la Txeca de les Ursulines de Guadalajara, i condemnat a mort. Feliciano Benito Anaya va ser afusellat el 26 d'octubre de 1940 al cementiri de Guadalajara (Castella, Espanya). 

    Feliciano Benito Anaya (1894-1940)

    ***

    Silvio Biscàro

    Silvio Biscàro

    - Silvio Biscàro: El 24 de gener de 1901 neix a Treviso (Vèneto, Itàlia) el periodista i militant anarquista Silvio Fernando Biscàro –el segon nom també citat Ferdinando. Sos pares es deien Giulio Biscàro i Barbara Mengazzi. Després de fer estudis primaris, cap el 1905 es traslladà amb sa família a Milà (Llombardia, Itàlia). En 1915, davant la Gran Guerra, va prendre posicions intervencionistes. Posteriorment s'acostà als cercles socialistes juvenils i freqüentà l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), con conegué Mario Orazio Perelli, Antonio Pietropaolo i altres anarquistes. En 1919 va ser fitxat per les forces de seguretat i en aquestaèpoca, en la qual ja formava part de manera definitiva dels cercles anarcoindividualistes milanesos, va tenir els primers problemes amb la llei. Treballador mecànic a la fàbrica Isotta-Fraschini de Milà, el juny de 1920, durant una vaga, va ser detingut juntament amb altres anarquistes. Empresonat en diferents ocasions, en una d'aquestes declarà «professar les idees anarquistes des de fa anys, però abominar de la violència». Participà en les reunions celebrades a la Via Casale, on es va organitzar l'atemptat al teatre Diana de Milà del 23 de març de 1921, i es va veure implicat en les investigacions policíaques posteriors. Després de l'atemptat, considerat per la policia com un dels autors materials del fet, es va refugiar un temps, sembla, en el cercle del grup editor del periòdic Il Libertario de La Spezia (Ligúria, Itàlia) i més tard a Suïssa. El juny de 1921 va ser detingut, juntament amb Giordano Ustori i Carlo Bianchi, a Mendrisio (Ticino, Suïssa) per haver passat clandestinament la frontera per Arzo (Morbegno, Llombardia, Itàlia). Tancat a Bellinzona (Ticino, Suïssa), aconseguí fugir-ne amb Giordano Ustori, però ambdós van ser apressats dos dies després i portats a la Penitenciaria Cantonal de Lugano (Ticino, Suïssa). El 15 de setembre de 1921 va ser extradit a Itàlia. Acusat d'«associació criminal, ultratges i violència», va ser condemnat a sis anys i tres mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. En 1925 va ser amnistiat i començà a treballar d'empleat i fent algunes col·laboracions periodístiques. Amb Augusto Micelli, fundà i dirigí el periòdic mensual Theatralia, prohibit a finals del 1927 perquè desagradava el règim feixista. Al mateix temps col·laborà en les revistes Teatro i Pensiero di Bergamo. Posteriorment va acceptar la direcció d'un setmanari propagandístic de l'abadia de Montecassino, però el prefecte de policia de Frosinone (Laci, Itàlia) descobrí alguns articles antifeixistes seus i va ser acomiadat. A partir de 1928 patí tuberculosi, malaltia que li va provocar contínues hospitalitzacions. La nit del 5 de juliol de 1932 va ser detingut per «activitats antifeixistes» i acusat d'intentar publicar el periòdic clandestí Lo Studente. Després de tres mesos de presó preventiva, va ser alliberat amb una amonestació. El 18 de maig de 1934 va ser detingut per la policia suïssa, lliurat a les autoritats italianes i denunciat per«expatriació clandestina per motius polítics»; processat a finals de juny d'aquell any davant el Tribunal de Sondrio (Llombardia, Itàlia), es va defensar afirmant haver creuat la frontera involuntàriament mentre esquiava enmig d'una tempesta de neu. L'octubre de 1934 obtingué el passaport per motius d'estudi per a visitar el Museu Britànic i marxà cap a Londres (Anglaterra), on va romandre fins a principis de 1935, moment en el qual es traslladà a Versalles (Illa de França, França), on va romandre més de quatre anys. A França va mantenir contactes amb nombrosos antifeixistes (Francesco Fausto Nitti, Carlo Rosselli, etc.) i freqüentant durant un temps les reunions del moviment «Giustizia e Libertà» (GL, Justícia i Llibertat), abans de ser marginat per donar«informació no massa favorable des del punt de vista antifeixista». En aquesta època treballà de corrector de galerades del diari Ce Soir i va publicar el llibre en el qual havia treballat els anys anteriors titulat Roma o Mosca? En 1937,«en consideració al seu grau de perillositat», va ser inscrit en el registre policíac de fronteres i a l'ambaixada italiana a França, on va ser definit com un actiu militant del «Partit Socialista Massimalista», però que n'havia estat expulsat per «boig i perillós per als companys». L'estiu de 1939 retornà a Itàlia i va ser detingut a la frontera. Confinat a Limosano (Molise, Itàlia) per cinc anys, posteriorment va ser tancat a la presó de Campobasso (Molise, Itàlia). Després de la caiguda del feixisme, fou director del diari de la Federació Marítima i vicesecretari del  Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) de Nàpols (Campània, Itàlia). En aquestaèpoca col·laborà en Sempre Avanti!. En acabar la II Guerra Mundial, retornà a Milà i va ser periodista fins el 1968, quan abandonà la direcció del setmanari ABC. En 1967 havia publicat l'assaig L'inconformista i en 1973 va ser reeditat la seva obra Roma o Mosca?, sota el títol La coesistenza impossible i amb un prefaci de Franco Catalano. Silvio Biscàro va morir l'11 d'octubre de 1978 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    Silvio Biscàro (1901-1978)

    ***

    Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

    Foto policíaca de Juan Cazorla Pedrero

    - Juan Cazorla Pedrero: El 24 de gener de 1920 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'activista anarquista i anarcosindicalista Juan Cazorla Pedrero, conegut en la guerrilla llibertària com Tom Mix. Establert a Catalunya, fou militant de les Joventuts Llibertàries de La Torrasa (l'Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, Catalunya). Arran de l'aixecament feixista, combaté en la Columna Roja i Negra. Després dels Fets de Maig de 1937 fou empresonat a la Model de Barcelona i als Omells de na Gaia. En acabar la guerra s'exilià a França. Detingut pels alemanys, fou tancat al camp de concentració de Mauthausen. Amb l'Alliberament entrà a formar part de la guerrilla antifranquista llibertària. En 1945 tornà a la Península i s'encarregà de la secretaria de Defensa del Comitè Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de l'Interior i de les Joventuts Llibertàries. Al seu domicili del Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat va mantenir en funcionament la impremta clandestina de Tierra y Libertad. L'agost de 1945 desplegà tres banderes de la FAI per terrasses de La Torrassa. El 31 de maig de 1947 participà en un assalt a Granollers amb Ramón González Sanmartí (El nano de Granollers). El juliol d'aquell any s'integrarà en el Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El novembre de 1947 entrà a la Península amb el grup d'acció de Face (José Lluís Facerías, Ramón González Sanmartí, Francisco Ballester Orovitg, Celedonio García Casino i Domingo Ibars Juanias) i intervingué en un atracament a Barcelona el mes següent. El 13 de maig de 1948 fou ferit al ventre en un tiroteig al cantó dels carrers Tallers i Valldonzella de Barcelona en un parany policíac, en el qual Raul Carballeira Lacunza també pogué fugir, però no Ramón González Sanmartí, que resultà mort. Guarit pel doctor Josep Pujol Grua, el 10 de juny de 1948 participà en un altre atracament. El 15 d'agost d'aquell any aconseguí passà la frontera cap a França amb un grup guiat per Francisco Denis Díez (Català). El setembre de 1948 formà part del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tolosa de Llenguadoc. En 1951 fou membre de la Comissió de Relacions de la FAI, encapçalada per José Borrás Cascarosa. En 1961 fou expulsat de França i marxà a Caracas (Veneçuela), on formà un grup de la FAI amb Pablo Benaiges i Francisco Portela. En aquesta època col·laborà en la premsa llibertària, moltes vegades fent servir el pseudònim Isidro Maltrana (personatge de La Horda de Blasco Ibáñez) i ocupà la secretaria de Propaganda de la CNT. Amb la mort del dictador Franco, viatjà a la Península en diverses ocasions. Malgrat les dificultats econòmiques que passà durant els seus darrers anys, es negà a rebre l'ajuda governamental espanyola que li corresponia. Trobem col·laboracions seves en Cenit, CNT,Ekintza Zuzena, Espoir,Ideas, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, etc. Juan Cazorla Pedrero va morir el 27 de novembre de 2005 a Barquisimeto (Lara, Veneçuela). Documents seus entre els anys 1952 i 1954 es troben dipositats al«Fons Josep Ester Borràs» de l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Pietro Bianconi

    Pietro Bianconi

    - Pietro Bianconi: El 24 de gener de 1924 neix a Piombino (Toscana, Itàlia) l'anarquista, resistent antifeixista i historiador del moviment obrer Pietro Bianconi. De molt jove començà a treballar als alts forns de l'empresa siderúrgica Ilva, després anomenada Italsider, on va romandre fins el 1948. Antifeixista per convicció personal i per tradició familiar, en 1935 participà en una reunió contra la campanya imperialista d'Etiòpia en la qual van intervenir alguns socialistes (Dino Rondani), anarquistes (Vittorio Cantarelli, Adelino Paini, Ugo Guadagnini i Agostino Barison), comunistes i trotskistes. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, començà a actuar en una unitat partisana dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) a Monterotonto, Marittimo i Piombino. El gener de 1944 va ser condemnat a mort en rebel·lia per un tribunal republicà «per haver organitzat la deserció de soldats joves en reiterades ocasions». Després de la dissolució del Partito d'Azione (PdA, Partit d'Acció), al qual havia participat enquadrat en la III Brigada Garibaldi «Camicia Rossa», s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI), sense deixar de freqüentar la seu de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana (FAEM) de Piombino, on conegué Egidio Fossi, exmilicià de la «Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la guerra espanyola; Adriano Vanni i Dario Fanci, exiliats a França; Alessandro Cinci, condemnat per l'atemptat de Monterotondo del 1892; Primo Menichetti i Chiaro Mori, desertors durant la Gran Guerra i membres de la «Banda del Prete»; i Renato Palmizzi i Lorenzo Anselmi. També seguí un curs d'economia política portat a terme per Ottorino Perrone, exredactor, a Brussel·les (Bèlgica) de Prometeo i de Bilan. En aquestaèpoca col·laborà en Nuova Repubblica, el quinzenal de Tristano Codignola editat a Florència (Toscana, Itàlia). En 1953 s'adherí a la Unitat Popular (UP) de Piero Calamandrei, Tristano Codignola i Ferruccio Parri, entre d'altres, i en 1956 va ser elegit per formar part de la direcció nacional de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), càrrec que mantingué fins 1959. En el decenni següent participà en els Quaderni Rossi de Milà (Llombardia, Itàlia) i en Classe Operaia de Pàdua (Vèneto, Itàlia). Durant els anys seixanta va restar empresonat en diferents ocasions i el 27 de desembre de 1968 va ser detingut, juntament amb dues persones més, arran de l'explosió duna bomba-carta en una finestra de la caserna de carrabiners. Empresonat a Liorna (Toscana, Itàlia) durant un mes i mig sota l'acusació de «creació i participació en associació subversiva», va ser jutjat i condemnat a pagar una multa per la possessió d'un vell fusell de caça i alguns cartutxos, mentre que els altres dos imputats van ser condemnats pel Tribunal d'Apel·lació de Florència a 16 mesos de reclusió per «explosió i danys». A començament de 1970 va crear, juntament amb altres militants llibertaris de la zona, una organització anarquista i l'agost d'aquell any publicà l'estudi Il movimento operaio a Piombino. La nascita della classe operaia in una città fabbrica, reeditat en 2013. L'octubre de 1970 va treure a la llum l'únic número d'Il Martello, relacionat temàticament amb el periòdic anarcosindicalista homònim dirigit per Riccardo Sacconi i Giulio Bacconi mig segle abans. Es traslladà a Monteverdi Marittimo i s'instal·là en una cabana que construí a la vora del bosc, on oferí hospitalitat, a finals de 1973, a molts exiliats xilens, entre ells l'anarquista Soto Paillacar.  Va ser detingut a Monteverdi Marittimo juntament amb Paillacar després que aquest fou llarg temps vigilat per la policia italiana i se li hagués segrestat la correspondència política que havia mantingut amb l'escriptor antimilitarista Carlo Cassola. També va ser detinguda sa companya Giulietta Veronesi i don fill Noè. Per aconseguir l'alliberament dels imputats, es va crear a la Biblioteca de Follonica (Toscana, Itàlia) un Comitè, del qual formaren part Carlo Cassola, Luca Ferretti, Alfonso Leonetti i militants d'esquerra. Defensat públicament per Carlo Cassola i Alfonso Leonetti, va ser alliberat després de dos anys d'empresonament preventiu i retornà a la militància política i a la investigació històrica. En 1975 publicà1943. La CGL sconosciuta. La lotta degli esponenti politici per la gestione dei sindacati operai (1943-1946), investigació dedicada a l'«altre moviment obrer», sobre la història de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) del sud i dels seus militants (Nicola Di Bartolomeo, Dino Gentilli, Enrico Russo, etc.). Trobem textos seus en diferents publicacions periòdiques (Azione Comunista, Classe Operaia, Lettere ai Compagni,Il Ponte, Potere Operaio, etc.) i, més de les obres citades,és autor de La resistenza libertaria. L'insurrezione popolare a piombino nel settembre '43 (1984) i Gli anarchici italiani nella lotta contro il fascismo (1988), entre d'altres. Pietro Bianconi va morir l'1 de desembre de 1991 a Monteverdi Marittimo (Toscana, Itàlia). El seu arxiu i biblioteca es troba dipositat a l'Archivio Famiglia Berneri - Aurelio Chessa de Reggio Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Shusui Kotoku

    Shusui Kotoku

    - Shusui Kotoku:El 24 de gener de 1911 és executat a Tokio (Japó) Shusui Denjiro Kotoku, una de les figures més destacades de l'anarquisme japonès. Havia nascut el 22 de setembre de 1871 a Nakamura (Shikoku, Japó). Fill d'un apotecari, va estudiar medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià japonès Tsomin Nakae, evolucionarà després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja periodista del diari Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins) i escriptor, va publicar el seu primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX, i dos anys més tard L'essència del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer costat el Partit Socialdemòcrata Japonès, van traduir El Manifest Comunista, de Marx, i van crear el setmanari Heimin Shimbun (La Plebs), que va ser prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i l'ocupació de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda subversiva i serà a la presó on descobrirà l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units, el novembre de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes californians, es va afiliar a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) i podrà llegir la literatura anarcocomunista que no era accessible al seu país. De tornada al Japó, li van realitzar un míting de benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia après als Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly, etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin Shimbun, ara amb caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un article publicat en Heimin Shimbun ser partidari de l'acció directa i contrari al parlamentarisme i a l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu en la propaganda i quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va crear una nova revista,Yaradsu Chohu (Acció Directa), i va lluitar per la creació de sindicats mitjançant gires propagandístiques. Però en 1908 la repressió es va intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser empresonats. Kotoku va continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es demostrava la inexistència de Jesucrist. El març 1909 va traduir La conquesta del pa, de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu), editant-se clandestinament mil còpies que van ser distribuïdes entre estudiants i treballadors. Va ser un autor força prolífic i la recopilació dels seus articles van necessitar nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts després de descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era la oportunitat que el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que estava agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats sota custòdia policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava embarcar per anar a Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen. Finalment 26 anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser portats a judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa família Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per traïció el 18 de gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku Jiken); 12 van veure commutades les seves sentències per cadena perpètua, i 12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats --també va ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat darrera l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple budista. Shusui Kotoku va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio, juntament als altres 11 companys, i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi, sinó perquè es va fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts, moltíssims militants llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la presó; va ser la destrucció no només de l'anarquisme sinó de tota la dissidència. Kotoku va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es venerada amb devoció gairebé religiosa.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Lleonard Muntaner Editor: Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí -


    Miquel López Crespí entrevistat a Última Hora - L´autor publica, con el sello de Lleonard Muntaner, una “breve enciclopedia” cuyo título és “Repressió i cultura durant el franquisme” -


    Miquel López Crespí “radiografía” la cultura en tiempos de Franco - Per Clara F. Ferrer


    “Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.


    “De la represión franquista en términos políticos se ha hablado mucho, pero ¿qué passa con la cultura? Mi concepción, desde finales de la Guerra Civil hasta la Transición, es que la cultura catalana luchó en primera línea para la libertad. Había pocos partidos políticos antifascista y, si existían, trabajaban de forma clandestina, con lo que su trabajo era prácticamente invisible”, señala el autor Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), que acaba de publicar Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner). El volumen cuenta prólogo de Mateu Morro e introducción de Llorenç Capellà, ambos colaboradores de Última Hora.

    “Es una breve enciclopedia de esos 40 años de represión condensados en poco más de 200 páginas”, puntualiza. López Crespí aborda diferentes hechos históricos y figuras del mundo de la cultura, como Josep Massot i Muntaner, los hermanos Villalonga, Francesc de Borja Moll, Antoni Serra, Joana Serra de Gayeta y Josep M. Llompart, la Noca Cançó entre muchos otros. “Hubo algunos escritores como Villalonga, Riber o Joan Estelrich que escribieron a favor del franquismo, pero se els perdonó por hacerlo en catalán. A mí, personalmente, me cuesta mucho hacerlo”, confiesa.

    Uno de los princnipales eventos fue la fundación de la Obra Cultural Balear y de la Editorial Moll en los años sesenta. “Fue el inicio de la dinámica de la resistencia. También son importantes editoriales como Daedalus o Turmeda. En ese periodo se crearon también las Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, en las que participaron autores como Pere Calders, Pere Quart, Jaume Adrover o Vidal Alcover. Cabe destacar también el Cineclñun Universitari, que organizaba proyecciones los domingos por la mañana en la Sala Rialto. “Se entablaban debates, los únicos que se podían, bajo la vigilancia estricta de la Brigada Político-Social”.


    Ruptura

    En cuanto a la plástica, el auator señala que “todos los creadores eran revolucionarios y rompieron con la tendencia paisajística y de bodegones. Fueron destacables grupos como Tago, Bes, la muestra de Art Pobre, Ensenya 1 i el Grup Criada”. A Josep Maria Llompart –del que se celebró el Any Llompart en 2018- le dedica hasta cinco capítulos. “Fue un maestro cultural. Nos abrió la puerta al conocimiento de autores como Pere Capellà, Alexandre Ballester o Pere Alcàntara Penya. Nus inculcó una nueva manera de entender el teatro contemporáneo, alejado del que hacía Xesc Forteza”, concluyé.

    Ültima Hora (16-I-2019)



    0 0

      Vegeu el post Europa a la vora del col.lapse

    0 0

    Encara que l'Estudi de l'Habitatge a Pollença s'ha realitzat molt tard, va ser una  proposta nostra al pressupost 2016, és molt important que tenguem una eina com aquesta, perquè per als qui governen se'ls hi ha de fer més difícil no fer res en aquesta situació tan crítica  que tenim a Pollença. 

    Al darrer ple ordinari ja vam presentar dues mocions que es van aprovar: una perquè es constitueixi el Patrimoni municipal del sòl i es comenci a fer adquisicions, i l'altra per reclamar la informació necessària per poder establir quins i quants habitatges hi ha buits (passa prèvia per poder fer alguna política perque entrin al mercat de lloguer). 

     

    A aquest ple presentam una moció per habilitar un espai destinat a habitatges d'acollida temporal per a persones en situació d'especial vulnerabilitat


    -Atès que la llei 5/2018 de l'habitatge de les Illes Balears estableix en el seu article 11.1 que  “Els ens locals, sota el principi d’autonomia per a la gestió dels seus propis interessos, exerceixen les competències en matèria d’habitatge d’acord amb el que estableixen la legislació de règim local, la legislació urbanística i de sòl i aquesta llei, i, entre d’altres, tenen les competències següents:

    a) La protecció i la gestió del patrimoni històric.

    b) La promoció i la gestió de l’habitatge de protecció pública.

    c) La conservació i la rehabilitació de l’edificació.

    d) Totes aquelles que dintre del marc de les seves competències permetin la prevenció i la reversió de l’exclusió residencial i la vulnerabilitat habitacional.


    - Atès que el recent estudi encomanat per l'Ajuntament de Pollença sobre l'estat de l'habitatge realitzat per la Universitat de les Illes Balears, posa de manifest que la situació de l'accés a l'habitatge al municipi és especialment delicada, així com el seu manteniment, ja que en els darrers 3 anys els Serveis Socials municipals han atès 7 famílies desnonades.


    -Atès que les famílies i persones en situació d'especial vulnerabilitat han de tenir garantit el dret de l'habitatge, i així ho preveu la llei de l'habitatge de les Illes Balears.


    -Atès que el municipi no disposa de cap habitatge d'acollida temporal per donar cobertura a actuacions d'urgència que impliquin situacions d'emergència habitacional: desnonaments, violència de gènere, desastres naturals...



    Pels motius exposats, es proposa el següent ACORD:


    Encarregar la redacció d'un projecte per a l'habilitació d'un espai municipal per a ser destinat a habitatges d'acollida temporal.




    0 0

    [25/01] Atemptat contra Larroca - Míting a Melilla - Atemptat contra Varela - Míting per Sacco i Vanzetti - Roger - Cucca - Giannini - Ribé - Perrone - Bernasconi - Kaneko - Millà - Lissagaray - Prado - Domínguez - Leto - Saladrigas - Fontán - Ruju - Bilbao

    Anarcoefemèrides del 25 de gener

    Esdeveniments

    Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

    Ramon Larroca i Pascual, governador civil de Barcelona

    - Atemptat contra Larroca: El 25 de gener de 1894 a Barcelona (Catalunya) el manobre de 37 anys Ramon Murull atempta contra el governador civil de Barcelona Ramon Larroca i Pascual. Va disparar un tret amb un revòlver, ferint-lo lleument a la galta esquerra, i va ser detingut quan es disposava a efectuar altre dispar. Segons la premsa, l'obrer havia atemptat contra el governador civil en considerar-lo un dels responsables principals de la forta repressió contra els cercles anarquistes i de les tortures infligides als detinguts arran de l'atemptat contra el Gran Teatre del Liceu del 7 de novembre de 1893. No obstant això, Murull va reconèixer que no era anarquista, encara que desitjava, com aquests, l'extermini de l'autoritat; va declarar que amb l'atemptat buscava ocasió perquè el matessin, ja que estava fart de privacions i cansat de viure. Segons la premsa, Murull portava una vida dissoluta, dilapidant diners i dedicant-se al joc, essent conegut com a busca-raons, jugador i buidaampolles; ja en una ocasió havia tractat de suïcidar-se, ferint-se lleument. El més provableés que els mòbils que van impulsar Murull no tinguessin cap relació amb l'anarquisme, sinó que es tractava simplement d'una venjança contra el governador que havia perseguit amb insistència el joc a Barcelona. No era lògic que si els anarquistes s'haguessin decidit a liquidar el governador, fessin servir únicament una mala pistola, quan disposaven d'altes mitjans (bombes i explosius) molt més eficaços. A més de Murull, van ser detinguts com a còmplices de l'atemptat Ramon Felip, Ramon Carné i Baltasar Balleras. En la vista del procés per jurats, que es va celebrar a mitjans de juliol, Murull va ser condemnat a 17 anys de presó, mentre que els altres tres detinguts van ser absolts; però més tard, van ser novament detinguts i un en va morir a causa de les tortures.

    ***

    Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla "El Telegrama del Rif" del 25 de gener de 1914

    Notícia sobre el míting apareguda en el diari de Melilla El Telegrama del Rif del 25 de gener de 1914

    - Míting a Melilla: El 25 de gener de 1914 se celebra el primer míting obrer a la «plaça de sobirania espanyola» de Melilla (Nord d'Àfrica). L'acte, organitzat per la Societat Obrera «La Defensa», se celebrà al Teatre Alfonso XIII de la ciutat. De tendència anarquista, «La Defensa» havia estat fundada el setembre de 1913 per Paulino Díez Martín. En aquellaèpoca Melilla estava sota administració militar i l'Estat espanyol no reconeixia cap dret polític ni social dels vigents a la resta d'Espanya, per això aconseguir el permís per fer el míting per part del comandant general de Melilla Francisco Gómez Jordana va ser tot unèxit dels obrers de la ciutat. El míting va estar presidit per Victoriano Mairena, aleshores president de «La Defensa», i actuaren com a secretaris Pedro Orte i Baldomero Salinas. Hi van prendre la paraula Ángel Merino, que centrà la seva intervenció en la manca de treball, en l'alça dels preus dels articles de primera necessitat i en l'elevat preu dels lloguers dels habitatges. El capità de la Guàrdia Civil Gerardo Alemán assistí al míting com a responsable de l'autoritat per a impedit que es diguessin coses no acceptades i el sabater José Estapé, segon dels oradors del míting, va ser«invitat» a callar-se quan es va sortir del guió. Tancà l'acte Victoriano Mairena, qui atacà els arrendadors i proposà una vaga de llogaters si en dos mesos no s'havien rebaixat les rendes. Finalment s'aprovaren unes conclusions: exigir als propietaris de finques urbanes el sanejament de les mateixes i l'abaratiment dels lloguers; desgravació de duanes i arbitris de materials de construcció procedents de la península com a mitjà de facilitar les edificacions i posar fre als abusos dels propietaris; desgravació o municipalització del mercat, únic mitjà d'abaratir els productes de primera necessita; i concedir als propietaris un termini de dos mesos per a rebaixar els lloguers o en cas contrari declarar la vaga. Al final del míting, al qual assistiren unes 400 persones sense cap incident, es va fer una col·lecta a favor dels familiars dels pescadors perduts en el naufragi de la barca Pepe y sus hermanos.

    ***

    Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina "Caras y Caretas" del 3 de feber de 1923

    Reconstrucció de l'atemptat de Varela segons la revista argentina Caras y Caretas del 3 de feber de 1923

    - Atemptat contra Varela: El 25 de gener de 1923 --algunes fonts citen erròniament el 27 de gener--, al carrer Fitz Roy del barri de Palermo de Buenos Aires (Argentina), el militant anarquista i pacifista tostoià alemany Kurt Gustav Wilckens executa el tinent coronel Héctor Benigno Varela, responsable directe de l'assassinat de 1.500 obrers agrícoles en vaga a Santa Cruz (Patagònia) a finals de 1921, perpetrat pel Regiment 10 de Cavalleria de Línia d'Hússars de Pueyrredón que comandava. A les 7 del matí d'aquell dia, quan Wilckens està a punt de llançar una bomba de mà --que li havia proporcionat Andrés Vázquez Paredes, vinculat amb els grups «expropiadors»-- contra Varela, una nina de 10 anys, María Antonia Palazzo, travessa el carrer i Wilckens frena l'acció i espanta la nina perquè fugi («Alerta el cotxe!»), fet que alerta Varela i obliga Wilckens a tirar la bomba sense protegir-se, resultant ferit en una cama. Varela, amb 12 ferides produïdes per l'explosió, intenta desembeinar el seu sabre i Wilckens li dispara cinc trets amb el seu colt matant el botxí. Entrebancat amb les ferides de la metralla a la cama, l'anarquista intentà arribar a l'avinguda Santa Fe, a pocs metros de l'indret. Els curiosos i veïns no gosaven detenir-lo ja que encara portava el revòlver, fins que dos vigilats (Díaz i Serrano) li apuntaren amb les seves armes reglamentàries. Wilckens les lliurà el colt mentre deia:«He venjat els meus germans.» L'agent Nicasio C. Serrano li arrià uns cops, mentre d'un regiment situat gairebé davant, s'acostaren oficials i soldats amb la intenció de linxar l'anarquista. Un oficial d'escrivania de la policia frenà l'envestida i amb fermesa assenyalà que el detingut era responsabilitat seva. Detingut, Wilckens només va dir: «Jo no sóc necessari en la vida, he complit amb el meu deure, poden matar-me.»

    Atemptat contra Varela (25 de gener de 1923)

    ***

    Cartell de l'acte

    Cartell de l'acte

    - Míting per Sacco i Vanzetti: El 25 de gener de 1925 al Paine Memorial Hall, al núm. 9 del carrer Appleton de Boston (Massachusetts, EUA), se celebra un míting multitudinari en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti aleshores condemnats a mort i per demanar un judici d'apel·lació just. Va ser presidit per la feminista Elisabeth Gurley Flynn, de l'American Civil Liberties Union (ACLU, Unió Nord-americana per les Llibertats Civils), i hi van intervenir el sindicalista Joseph James Ettor (Smiling Joe), dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), que parlà en anglès; i el professor i periodista de la publicació llibertària La Notizia Felice Guadagni, del «Comitè de Defensa de Sacco& Vanzetti», que ho va fer en italià.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Portada de "Le Père Peinard"

    Portada de Le Père Peinard

    - Émile Roger: El 25 de gener de 1871 neix a les Ardenes (França) el militant anarquista Émile Roger. Va ser membre dels grups anarcocomunistes de Nouzon «Les Deshérités» (1892-1894) i «Les Libertaires de Nouzon», creat en 1897 i instal·lat més tard a la colònia anarquista d'Aiglemont, i on participaran François Malicet, Henry Gualbert, Gustave  Bouillard, Jules Desgrolard, Victor Dubuc, Jules Herbulot, Adonis Roger i Lucien Hulot, entre d'altres. Va ser el distribuïdor, no sense problemes, de Le Père Peinard a Nouzon. En 1905 era militant de«Libre Pensée» i corresponsal del periòdic La Guerre Social, de Gustave Hervé. Entre 1905 i 196 va col·laborar en el periòdic llibertari L'Affamé Ardennais. Al finals dels seus dies va decantar-se cap el sindicalisme i la col·laboració amb els socialistes.Émile Roger va morir el 14 de febrer de 1917.

    ***

    Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

    Francesco Cucca en una fotografia enviada al seu amic Attilio Deffenu des de la ciutat tunisiana de Tabarka (juny de 1914)

    - Francesco Cucca: El 25 de gener de 1882 neix a Nuoro (Barbagia, Sardenya) l'escriptor i poeta anarquista Francesco Cucca. Orfe de pare (Salvatore Cucca) i de mare (Caterina Zunnui) de petit, amb nou anys començà a treballar de pastor a Nuoro i a Fonni. En 1896, arran d'una crisi agrària, abandonà la Barbagia i partí cap al poble d'Iglesias, al sud de l'illa, on treballà com a aprenent en una taverna. Més tard entrà a fer feina en una mina d'aquesta localitat, on entrà en contacte amb el pensament anarquista. Mentre, durant les nits estudiava, llegia i es conreava de manera autodidacta. A poc a poc, va anar arreplegant llibres, revistes, periòdics i reculls antològics dels autores de la literatura de la seva època, com ara Salvatore Satta, Giosuè Carducci, Giovanni Pascoli, Gabriele D'Annunzio, Olindo Guerrini (Lorenzo Stecchetti), etc. Després entrà a fer feina en l'empresa«Cignoni & Lumbroso», de Liorna, que importava fusta africana i amb 20 anys va ser enviat a Tunis (Tunísia) com a representant, agent i administrador, on va romandre fins al 1939. Viatjà per les ciutats i pobles magrebins (Marroc, Algèria i Tunísia), coneixen els seus habitants i els seus costums i estudiant les cultures araboberber i islàmica, sense oblidar la lectura i l'aprenentatge de llengües. A Tunísia començà a escriure en prosa i en vers. S'adherí al socialisme revolucionari i a l'anarquisme i sempre mantingué una postura anticlerical, anticolonialista –fou incondicional de Paul Vigné d'Octon– i antiintervencionista. Establí estretes relacions amb nombrosos escriptors (Sebastiano Satta, Attilio Deffenu, Grazia Deledda, Paolo Orano, Giuseppe Lipparini, Mario Puccini, Ezio Bartalini, etc.) i amb els moviments anarquista i socialista de la sevaèpoca. Col·laborà amb el periòdic anarquista i anticolonialista L'Unione di Tunisi, dirigit per Ettore Sottovia, i en diverses publicacions (Il Convegno, Il Nuraghe, Rivista Sarda, etc.). A Tunísia entaulà una estreta amistat amb l'anarquista Niccolò Converti. Sostingué econòmicament la revista Sardegna!, del seu amic Attilio Deffenu. En 1939, arran de l'esclat de la II Guerra Mundial, deixà definitivament l'Àfrica i s'instal·là a Roma, on entrà com a empleat en el Ministeri d'Indústria, i, posteriorment, a Nàpols. La temàtica de la seva literatura se centra en la història de Sardenya, en l'imaginari dels pagesos i pastors, en les tradicions locals, en el món dels bandits sards, en la infància, etc. Entre les seves obres destaquen Poemetto del dolore (sd), I racconti del Gorbino (1909), Veglie beduine (1913 i 1993), Galoppate nell'Islam (1922 i 1993), Muni rosa del Suf (1996, pòstuma), Algeria,Tunisia, Marocco (1998, pòstuma), etc. Francesco Cucca va morir, en la més absoluta pobresa i soledat, el 7 de maig de 1947 a Nàpols (Campània, Itàlia).

    ***

    Aristide Giannini

    Aristide Giannini

    - Aristide Giannini: El 25 de gener de 1894 neix a Massa (Toscana, Itàlia) el paleta anarquista Aristide Giannini. Sos pares es deien Benedetto Giannini i Assunta Tognarelli. El 5 de febrer de 1916 el prefecte provincial de Massa i Carrara en una carta enviada al Ministeri de l'Interior assenyalava que era membre del Cercle Anarquista «Cafiero» de Capaccola (Toscana, Itàlia). Per qüestions de feina emigrà d'antuvi a França i després a Albània i a primers dels anys vint s'establí a Ligúria. El 27 de gener de 1929 la semblança biogràfica enviada per la Prefectura de La Spezia (Ligúria, Itàlia) indicava que durant el «Bienni Roig» (1919-1920) va participar en totes les manifestacions revolucionàries. El 14 de gener de 1929 va ser denunciat perquè en un lloc públic de San Terenzio (Lerici, Versilia, Ligúria, Itàlia) havia reprès un feixista amb les següents paraules: «Què fas amb aquesta insígnia, avui, que aquest símbol s'està morint de fam?»; acusat d'«ultratge als distintiu del feixisme» (fascio littorio), va ser condemnat a 45 dies de presó. En sortir de la garjola se li va notificar per part de la policia de Sarzana (Ligúria, Itàlia) que no podia retornar a la província de La Spezia. El febrer de 1938 va ser inclòs en el llistat de «terroristes perillosos» de la província de Massa i Carrara. Fins a principis dels anys quaranta va ser vigilat per les autoritats feixistes i en la seva fitxa del Registre Polític Central de la Policia anotava que havia de ser confinat en cas de guerra. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" de l'11 de febrer de 1954

    Necrològica de Josep Ribé Soperas apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera de l'11 de febrer de 1954

    - Josep Ribé Soperas: El 25 de gener de 1895 neix al Pla de Cabra (actualment el Pla de Santa Maria, Alt Camp, Catalunya) l'anarcosindicalista Josep Ribé Soperas. Sos pares es deien Joan Ribé i Maria Soperas. A començament del segle començà a militar en els files dels grups populistes dels «Joves Bàrbars» del Partit Republicà Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux García, però, després d'adonar-se de l'ambigüitat d'aquest moviment, amb 15 anys, s'integrà en els grups anarquistes i en el Sindicat Únic de Barcelona (Catalunya) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), participant en els fets revolucionaris de la «Setmana Tràgica» de 1909. En els anys vint, durant l'època del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido i del cap de policia Miguel Arlegui Bayones, va estar tancat en diverses ocasions a la Presó Model de Barcelona. Tramoista de professió, estava afiliat al Sindicat Únic d'Espectacles Públics (SUEP) de Barcelona de la CNT i fou un dels organitzadors i impulsor de la lluita sindical i de les vagues contra la patronal dels cinemes i dels teatres barcelonins, aconseguint un gran augment del nombre d'afiliats al sindicat, en detriment de la militància del sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1926 va ser denunciat al Jutjat Municipal de Barcelona per una brega al Teatre Eldorado amb Josep Soler Iniesta, tramoista company de feina. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, participà en la resposta popular als carrers, especialment a la zona del Paral·lel. Com a membre del Comitè Central del SUEP, el Comitè Regional de Catalunya de la CNT el nomenà, amb Vicente Barriendos i Lacalle, responsable de la col·lectivització dels espectacles públics a Barcelona i de l'organització del sector als pobles catalans. En aquestaèpoca realitzà diferents gires propagandístiques a França. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració. Després s'instal·là a Tarba (Llenguadoc, Occitània). Quan l'ocupació alemanya, va ser detingut per la Gestapo i enviat a Dunkerque (Flandes del Sud) enquadrat en el Servei de Treball Obligatori (STO). Encara que malalt, aconseguí fugir-ne i arribar a Occitània, on participà en la resistència a la zona de Sent Gaudenç. Després de la II Guerra Mundial, les seves malalties (patiments al cor, asma, bronquitis aguda i crònica, etc.) s'agreujaren i es va veure obligat a romandre hospitalitzat durant llargues estones i impossibilitat per a la feina. Durant la postguerra milità en la CNT i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i membre de l'Spanish Refugee Aid (SRA, Ajuda al Refugiat Espanyol), fundada en 1953 per Nancy MacDonald a Nova York (Nova York, EUA), organitzacions de les quals va rebre ajuda. Sa companya fou Carmen Domenech. Josep Ribé Soperas va morir, allunyat de sa família, que havia quedat a Barcelona, el 9 de gener –algunes fonts citen erròniament el 8 de gener– de 1954 a l'Hospital de Sent Gironç (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Foto policíaca de Vincenzo Perrone

    Foto policíaca de Vincenzo Perrone

    - Vincenzo Perrone: El 25 de gener de 1899 neix a Salern (Campània, Itàlia) l'anarquista Vincenzo Perrone. Sos pares es deien Leonardo Perrone i Antonietta Padula. El juliol de 1917 va ser enrolat en l'exèrcit italià i, després de participar en diversos combats de la Gran Guerra, va se enviat a Tripolitània per participar en les operacions militars contra les revoltes líbies. El 20 de desembre de 1920 va ser desmobilitzat i entrà a formar part de la secció de Salern dels«Combattenti ed ex Arditi di Guerra» (excombatents). Funcionari dels ferrocarrils estatals, participà en diverses vagues i en 1923 va ser cessat per les seves activitats polítques. Com a sospitós de ser membre del grup antifeixista «Italia Libera» (Itàlia Lliure), el 29 d'abril de 1925 va ser detingut amb un grup de militants comunistes quan intentaven aferrar manifests a favor del Primer de Maig. El juliol de 1925 abandonà Salern amb el militant anarquista Gerardo Landi i s'establí a Milà (Llombardia, Itàlia), on freqüentà els cercles llibertàries i, sota la influència de Gino Bibbi, esdevingué anarquista. L'agost de 1926 retornà a Salern i a partir d'aquesta data patí nombrosos escorcolls per part de la policia feixista. El 17 de novembre de 1926 va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 dies de presó per «portar una navalla». Un cop lliure, va ser condemnat a cinc anys de confinament i enviat a diverses colònies penitenciàries (Favignata, Ponça i Lipari). Amb altres companys (Emilio Lussu, Francesco Fausto Nitti i Carlo Rosselli), participà en un projecte d'evasió de l'illa de Lipari. L'agost de 1928 va ser portat davant un Tribunal Especial per «activitats comunistes», però finalment va ser absolt per manca de proves. El 29 de febrer de 1932 va ser alliberat i el novembre de 1933 passà clandestinament a França i després a Suïssa, on a Ginebra establí contacte amb Luigi Bertoni. El març de 1934 marxà cap a Tunísia, on, gràcies als militants anarquistes Luigi Damiani, Antonio Casubolo i Giulio Barresi, obtingué l'autorització per a residir-hi. Treballà com a representant comercial i per aquest motiu realitzà nombrosos viatges a França. El juliol de 1936, quan es trobava a París i esclatà la guerra d'Espanya, amb altres companys (Camillo Berneri, Michelle Centrone, Mario Girotti, Giuseppe Bifolchi, Ernesto Bonomini, etc.), formà part del grup d'anarquistes que, després de passar per Perpinyà, entraren a la Península gràcies al suport de Giuseppe Passoti. Milicià enquadrat en el«Batalló Giacomo Matteotti» de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», partí cap al front d'Aragó per lluitar contra les tropes franquistes. Vincenzo Perrone caigué abatut el 28 d'agost de 1936 durant els combats al Monte Pelado, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya), i fou enterrat al cementiri de Bizién (Osca, Aragó, Espanya). Giustizia e Libertà, de París; L'Adunata dei Refrattari, de Nova York; L'Avanti, de París; Tunis Socialiste, de Tunis;Il Risveglio Anarchico, de Ginebra; iGuerra di Classe, de Barcelona, entre altres publicacions, li van retre homenatge i recordaren el seu sacrifici. En 1999, pel centenari del seu naixement, Giuseppe Galzerano publicà la biografia Vincenzo Perrone. Vita e lotte, esilio e morte dell'anarchico salernitano volontario della libertà in Spagna.

    Vincenzo Perrone (1899-1936)

    ***

    Emilio Bernasconi

    Emilio Bernasconi

    - Emilio Bernasconi: El 25 de gener de 1901 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) l'anarquista Emilio Bernasconi. Sos pares es deien Antonio Bernasconi i Carlolina Giordano. Quan era adolescent emigrà a Torí (Piemont, Itàlia), on començà a treballar amb son germà qui feia feina en una barberia. Amb gairebé 16 anys participà activament en els motins populars contra l'apujada dels preus i la Gran Guerra que esclataren l'agost de 1917 al Piemont. En 1920 va ser detingut quan es disposava a cometre un atracament a mà armada; jutjat per l'Audiència de Torí, va ser condemnat a 10 anys i vuit mesos de presó, més dos anys de vigilància especial, i a la prohibició perpètua d'exercir càrrecs públics. Portat a la colònia penitenciària de l'illa de Pianosa, el 29 d'abril de 1928 va ser alliberat gràcies a un indult. De bell nou a Torí, s'integrà immediatament en la lluita antifeixista. Difongué activament publicacions anarquistes que l'enviaven des de França exiliats anarquistes, es comprometé en la recaptació dels fons pro víctimes polítiques i en l'organització de l'expatriació clandestina de militants. També s'encarregà de proporcionar informació sobre l'estat d'ànim dels treballadors i de la població en general a Cesare Sobrito, corresponsal a Torí, sota el pseudònim Germinal, del periòdic llibertari Il Risveglio Anarchico de Ginebra (Ginebra, Suïssa) i de L'Adunata dei Refrattari de Nova York (Nova York, EUA) i estretament lligat a Luigi Bertoni. La rebotiga de la seva barberia, al carrer Saluzzo de Torí, esdevingué un lloc de reunió clandestí del moviment llibertari. L'estiu de 1930 va ser identificat com a el cap del grup anarquista clandestí «Barriera di Nizza» (Michele Candela, Michele Guasco, Vittorio Levis, Eugenio Martinelli, Cesare Sobrito, etc.) i va ser fitxat com a«una de les figures més destacades del moviment anarquista torinès». En la semblança biogràfica enviada al Ministeri de l'Interior, el comissari de Torí el va definir com a «element molt perillós i digne de disposicions especials de penalització, per les seves tenaces conviccions polítiques, per la seva animositat i el nodrit odi que sent contra el règim i per la seva capacitat de cometre accions violentes i impulsives quan l'ocasió sigui favorable». El febrer de 1931 va ser detingut i va ser proposat per la Comissió Provincial per a l'Assignació al Confinament per a una amonestació formalment. Poc mesos més tard, va ser inscrit en la cinquena llista de persones a detenir en determinades circumstàncies. A partir d'aquest moment, sense deixar de banda els seus ideals llibertaris, reduí dràsticament les seves activitats antifeixistes sense, però, abandonar definitivament la militància. El juny de 1942 se li va enviar una petició explícita a Benito Mussolini perquè fos esborrat del registre de persones a detenir en determinades circumstàncies, però aquesta instància va ser rebutjada a causa dels seus antecedents polítics i perquè no havia demostrat amb evidències concretes el seu penediment. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Fumiko Kaneko

    Fumiko Kaneko

    - Fumiko Kaneko: El 25 de gener de 1902 neix a Yokohama (Kanagawa, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Nascuda en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista«Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la «Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

    ***

    Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

    Carme Millà Tersol davant la sala «Selecciones Jaimes» (Barcelona, maig 1959)

    - Carme Millà Tersol: El 25 de gener de 1907 –algunes fonts citen erròniament 1911– neix a Barcelona (Catalunya) la dibuixant, dissenyadora, publicista i cartellista anarcosindicalista Carme Millà Tersol. Sos pares es deien Francesc Millà i Isabel Tersol. Estudià a l'Escola Municipal Patronat Domènech del barri de Gràcia de Barcelona, on coincidí amb el pedagog Artur Martorell i Bisbal. En 1930 participà en el concurs per al cartell del Club Femení i d'Esports de Barcelona, sense ser premiada. Entre els anys 1931 i 1934 fou alumna en els cursos de gravat artístic de l'Institut Català de les Arts del Llibre. En 1931 treballava en l'agència de publicitat Valor i entre 1934 i 1936 realitzà els dibuixos per a les cobertes i interiors de la revista La Piel y sus industrias. També realitzà figurins de moda i composicions decoratives en laca. Vinculada amb la impremta obrera col·lectiva i cooperativa «La Neotipia», regida per son pare Francesc Millài Gàcio, dibuixà per a la publicitat d'aquest establiment i realitzà el seu calendari per a l'any 1936. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, fou una de les creadores, juntament amb altres companys (Enric Money, Gustau Cochet, Frank Alpresa, Ricardo Fernández, Lluís Alsina, Enrique del Amo, Enric Saperas, Josep Ballús, Ramon Saladrigas Ballbé, Joaquim Cadena, Josep Company, Eduard Badia Vilató, Albert Sanmartí, etc.), l'agost de 1936, de la Secció de Dibuixants, Pintors i Escultors del Sindicat Únic de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona, conegut com «Dibuixants CNT», i va ser nomenada vocal de la seva Secretaria de Dibuix. El juliol de 1936 redactà els estatuts del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU) i dissenyà el seu cartell Escola Nova, poble lliure. L'octubre de 1936, amb Ramon Saladrigas Ballbé, formà part, en nom de la CNT, del Comitè Permanent d'Enllaç amb el Sindicat de Dibuixants Professionals (SDP), afiliat a la Unió General de Treballadors (UGT). El maig de 1937, arran dels fets sagnants que es produïren a Barcelona, signà, amb altres militants confederals i ugetistes, un manifest demanant que s'aturés tota violència entres els obrers; en aquesta mateixa data, va ser nomenada professora d'art de la Generalitat de Catalunya. En 1938 es casà amb el dibuixant anarcosindicalista Ramon Saladrigas Ballbé, amb qui romandrà fins el 1959. El març de 1938 va ser nomenat vicepresidenta de la junta directiva de «Dibuixants CNT», presidida pel seu company Ramon Saladrigas. L'abril de 1938 signà, juntament amb els companys cenetistes Ramon Saladrigas, Eugenio Vicente, Ramon Arqués, Felipe Prado, Emili Freixes, Josep Company, Gaietà Marí i Joan Abellí, un manifest dirigit al poble de Catalunya demanant la resistència contra l'atac feixista. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i pogué embarcar, amb son company, cap a Amèrica. El 27 de juliol de 1939 arribà a bord del Mexique al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). En 1941, amb Pere Calders i Ramon Saladrigas Ballbé, va fer una exposició a Veracruz. A Mèxic il·lustrà nombrosos llibres, com ara 13 ½ cuentos, de José M. Francés, i Los senderos fantásticos, de Jaime F. Gil de Terradillos, i encapçalà l'equip de dibuixants del Diccionario Enciclopédico de l'editorial UTEHA, a més de pintar murals i dedicar-se a la decoració d'interiors. En 1959 tornà a Barcelona, on el maig realitzà una exposició d'aiguades sobre indis mexicans a la sala «Selecciones Jaimes». En 1960 retornà a Mèxic i en 1961 s'instal·là definitivament a Barcelona, dedicant-se a la publicitat. Un cop jubilada continuà amb activitats artístiques, fent dibuixos sobre ceràmica, i participant en diferents activitats culturals, com ara les realitzades per la Unió Excursionista de Catalunya (UEC). Carme Millà Tersol va morir l'1 de desembre de 1999 a l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona (Catalunya) i va ser incinerada.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Prosper-Olivier Lissagaray

    Prosper-Olivier Lissagaray

    - Prosper-Olivier Lissagaray:El 25 de gener de 1901 mor a París (França) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Havia nascut el 24 de novembre de 1838 a Aush (Gascunya, Occitània) en una família basca. Després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet,Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava la Revue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896, és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l'épée.

    ***

    Timoteo Prado Mendiara

    Timoteo Prado Mendiara

    - Timoteo Prado Mendiara: El 25 de gener de 1937 és afusellat a Jaca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Timoteo Prado Mendiara. Havia nascut cap el 1904. Paleta de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Jaca. Timoteo Prado Mendiara va ser afusellat pel feixistes, juntament amb set persones més, el 25 de gener de 1937 al Fort de Rapitán de Jaca (Osca, Aragó, Espanya) i enterrat en una fossa comuna del cementiri d'aquesta localitat. Deixà escrit en un paper de fumar que amagà a la costura dels calçons el nom dels tres falangistes que l'havien detingut.

    ***

    Amador Domínguez Pan

    Amador Domínguez Pan

    - Amador Domínguez Pan: El 25 de gener de 1949 és executat a la Corunya (La Corunya, Galícia) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Amador Domínguez Pan –el segon llinatge a vegades citat Paz–, conegut com Jaime Pimentel. Havia nascut en 1916 a San Xoán de Pravio (Cambre, La Corunya, Galícia) –algunes fonts citen A Gándara (Cambre, La Corunya, Galícia). Es guanyava la vida fent de pagès i militava en la Unió Camperola, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de San Pedro de Nós (Oleiros, La Corunya, Galícia). Quan esclatà la guerra civil feia el servei militar i era cap a l'Escola de Marineria de Ferrol (La Corunya, Galícia). El juliol de 1936 feia de cap de l'Armada al cuirassat España II i oferí resistència als sosllevats dins del vaixell ancorat al dic de l'Arsenal de Ferrol. Desertà per a evitar la detenció i visqué clandestinament a la zona de Cambre, Oleiros i Bergondo, protegit per una xarxa de solidaritat familiar i veïnal. Juntament amb altres fugitius participà en alguns enfrontaments amb falangistes i guàrdies, destacant la mort de l'agent del Servei d'Informació Militar i Policia (SIMP) José Barcia Rioboó a començaments de l'estiu de 1939 a Gándara (La Corunya, Galícia). Durant la tardor de 1939 va ser detingut per la Guàrdia Civl. Jutjat pels franquistes, va ser condemnat a quatre anys de reclusió per deserció i altres quatre anys per agressió a la força armada, pena reduïda posteriorment a tres anys i dos mesos, i tancat a la presó naval de La Escollera, a la Base Naval d'A Graña (La Corunya, Galícia), i al castell de Sant Felip de Ferrol. Son germà, Benito Domínguez Pan, va ser assassinat pels feixistes el 7 de setembre de 1937. El 28 de febrer de 1943 aconseguí la llibertat provisional i s'establí a Bergondo (La Corunya, Galícia), on es dedicà a organitzar grups que operaven a O Castro (Liáns, Oleiros, La Corunya, Galícia) i San Pedro de Nós per a ajudar els presos republicans que sortien en llibertat. El grup va ser desmuntat per la policia i passà a la clandestinitat per evitar una nova detenció. El desembre de 1945 s'integrà en un petit grup de la resistència antifranquista que operava a la zona d'Abegondo, Ordes i Carballo, format per José María Castelo Mosquera (O Doctor), José María Pan (O Jaime), Manuel Ramiro Souto i Francisco Rey Balbis (Moncho). Després de la seva integració, el grup va ser organitzat sota el nom de «Grupo Volante A», grup itinerant de la IV Agrupació de l'Exèrcit Guerriller de Galícia, format per Manuel Díaz Pan, Amador Domínguez Pan, José Gómez Gayoso (Pepe), José Piñas Pons, Avelino Rivas Pombo (Edelmiro), Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer) i Antonio Seoane Sánchez (Julián), que actuava (cops econòmics contra dretans, sabotatges a línies elèctriques i fèrries, ocupació de poblacions i requises, etc.) als partits judicials de la Corunya i de Betanzos. El 18 d'abril de 1946 formà part del comando format per Manuel Bello Parga (Luis Seijoo Freire), Manuel Díaz Pan (Rogelio), José Pedreira De Las Iguesias (Tomás Padilla), Mery Pin Pan, Francisco Rey Balbis (Moncho) i Antonio Seoane Sánchez, que eliminà Manuel Doval Lemat (Coché), cap de la Falange de Cambre. El maig de 1946 va ser nomenat cap militar del «Destacamento Enrique Líster», amb Francisco Rey Balbis (Moncho) com a comissari. El 21 de juliol de 1947 abandonà, sense avisar els companys, el grup guerriller arran de les serioses divergències amb el responsable comunista Fernando Rey Balbis, fet que explica el rumor que circulà sobre la seva execució a mans dels antics companys. Amagat a casa dels pares, i a altres indrets (Callobre, Iñás, Bergondo i Sofán-Carballo), tot esperant partir cap a Amèrica, el 18 d'agost de 1948 va ser detingut a Sofán (Carballo, La Corunya, Galícia) per la Guàrdia Civil. Jutjat en consell de guerra amb tres enllaços de la guerrilla, el 14 de novembre de 1948 va ser condemnat a mort per «formar partides armades». Amador Domínguez Pan va ser garrotat el 25 de gener de 1949 a la presó de la Corunya (La Corunya, Galícia) i fou enterrat al cementiri de la Corunya. Sa companya fou Angelina Nogueira Calviño, amb qui tingué un infant, Raúl Domínguez Nogueira.

    Amador Domínguez Pan (1916-1949)

    ***

    Necrològica d'Alfonso Leto apareguda en el periòdic anarquista novaiorquès "L'Adunata dei Refrattari" del 16 de febrer de 1957

    Necrològica d'Alfonso Leto apareguda en el periòdic anarquista novaiorquès L'Adunata dei Refrattari del 16 de febrer de 1957

    - Alfonso Leto: El 25 de gener de 1957 mor a Tampa (Florida, EUA) l'anarquista Alfonso Leto, conegut com La Pila Elettrica. Havia nascut en 1888 a Itàlia. Entrà a formar part del moviment anarquista de molt jove i cap el 1903 emigrà als Estats Units. Membre de l'«Italian Club» de Tampa, en 1907 es lligà entusiàsticament al grup editor del periòdic anarquista Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani. En 1910 participà activament en la vaga general que es va realitzar a Tampa i envià cròniques a la premsa llibertària. En 1911 denuncià la repressió del govern nord-americà contra el moviment anarquista de Puerto Rico des de les pàgines de Cronaca Sovversiva. Formà part de l'anomenat Grup Independent Pro Revolució Mexicana (GIPRM), agrupació formada sobretot per tabaquers cubans, italians i espanyols (Agustino Angelo, Ciro Bruno, Antonio Candelas, Victorio Casals, Juan Casas, Antonio Di Bona, Filippo Di Bona, Giuseppe Di Bona,  Gaetano Favata, Luigi Levita, Angelo Martellaro, Marcelo Salinas, Pietro Seaglione, etc.), de la qual Pere Esteve va ser secretari; aquest grup, que va canviar de nom en 1912 pel de «Grupo Regeneración» i que mantingué una estreta relació amb el periòdic anarcosindicalista El Internacional de Tampa, desenvolupà tasques de propaganda a favor de la lluita llibertària del Partit Liberal Mexicà (PLM) a, almenys, 28 fàbriques de Tampa, organitzant mítings, realitzant col·lectes i distribuint premsa partidària de la revolució magonista. En 1912 era un dels promotors del grup anarquista «Risveglio» del barri d'Ybor City de Tampa. Alfonso Leto va morir el 25 de gener de 1957 al seu domicili de Tampa (Florida, EUA) i va ser enterrat al Cementiri «L'Unione Italiana» d'Ybor City de Tampa. Son fill, Ateo P. Leto, fou director de la Chamberlain High School de Tampa.

    Alfonso Leto (1888-1957)

    ***

    Joan Saladrigas Amigó (Paris)

    Joan Saladrigas Amigó (Paris)

    - Joan Saladrigas Amigó: El 25 de gener de 1964 mor a París (França) l'anarcosindicalista Joan Saladrigas Amigó. Havia nascut el 4 de novembre de 1903 a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Sos pares es deien Sebastià Saladrigas i Francesca Amigó. Pagès, quan era adolescent s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya) i durant la Revolució espanyola participà activament en la col·lectivitat agrícola d'aquesta localitat. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i s'instal·là a París, on treballà de premsador i milità en la seva Federació Local de la CNT. Joan Saladrigas Amigó va morir, després d'una llarga malaltia, el 25 de gener de 1964 a l'Hospital de Saint-Louis de París (França).

    Joan Saladrigas Amigó (1903-1964)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El proper 25 de gener a les 19h a Ca n'Oleo de Palma, es presentarà el poemari "El perfum del llorer", de Maria Victòria Secall. Entre d'altres intervencions, la glosadora de Mallorca Cati Eva Canyelles "Sollerica", hi cantarà glosa improvisada.

     


    0 0

      La nació s'està desplegant com un meteor.  VilaWeb (que ha esdevingut lider dels digitals en català) s'atreveix a denunciar el franquisme monàrquic de La Vanguardia dels Godó. Vegeu l'article d'En Joan Miguet Batllori.
     

    0 0

    [26/01] «Par delà la mêlée» - «Alba Rossa» - Lacaze-Duthiers - Guerdjikov - Van Dongen - Giménez Igualada - D'Angina - Aspès - Aufseher - Rolland - Vilardaga - Bueno - Sánchez Gutiérrez - Smorti - Nabita - Cherici - Bellini - «Paco» - Failla - Gil Domènech - Venturini - Montefameglio

    Anarcoefemèrides del 26 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Par delà la mêlée"

    Capçalera del primer número de Par delà la mêlée

    - Surt Par delà la mêlée: El 26 de gener de 1916 surt a Orleans (Centre, França) el primer número del periòdic Par delà la mêlée. Acrate, individualiste, éclectique, inactuel (Més enllà de la brega. Àcrata, individualista, eclèctic, inactual). Era continuació de Pendant la mêlée i reprengué la seva numeració. L'administrador fou E. Armand i Pierre Chardon li agafà el relleu des de Déols (Centre) quan el primer fou detingut el 16 d'octubre de 1917 i condemnat per complicitat en un delicte de deserció. El gerent va ser Paul Ducauroy (Ovide). Trobem articles d'Albin Cantone, Richard Aldington, Guy A. Aldred, Margaret C. Anderson, Émile Armand, Viktor Auburtin, Jean Bala, Maurice Bataille, Eugène Bizeau, Stephen T. Byington, Paul Calmettes, Pierre Chardon, Jean Chouet, Voltairine de Cleyre, Raoul Corbery, John R. Coryell, Costa-Iscar, Benjamin de Casseres, Eugène Camille Delong, Jean-Louis Delvy, Raphaël Dubois, Ovide Ducauroy, Marcello Fabri, Florent Fels, A. Franzoni, Oberdan Gigli, Alice Groff, Frank Harris, Alzir Hella, M. S. Hernández, Omar Khayyam, Arthur Kiston, Joseph A. Labadie, Gérard de Lacaze-Duthiers, Armando Larrosa, Joseph Le Guépin, Albert Lecomte, André Lorulot, Errico Malatesta, Robert Mariette, G. Marine, A. Mauze, Henry Meulen, Carlo Molaschi, Jeanne Morand, René Morley, Jean Morr, Robert Morreett, Francisco Muñoz, Pierre Nada, Paul Nord, Paul Paillete, Axel Robertson Proschowsky, Léon Prouvost, Ángel Pumarego, Léda Rafanelli, Victor Kibaltchiche (Le Rétif), Jean Richepi, Benjamin Rosenblatt, Han Ryner, Saint-Pol-Roux, Marcel Sauvage, Eugène Soullier, E. Southall, Hermann Sterne, Massimo Rocca (Libero Tancredi), José Torralvo, Pere Torrent, Benjamin Tucker, Francis Vargas, Émile Verhaeren, Herber George Wells, Margaret Widemer, Maurice Wullens, Victor S. Yarros i Albert Young, entre d'altres. El periòdic edità almenys dos fulletons: De la liberté sexuelle, variations sur la volupté i Les ouvriers, les syndicats et les anarchistes, ambdós d'Émile Armand i publicats en 1916. En sortiren 42 números, l'últim el 28 de febrer de 1918 i fou substituït per La Mêlée (1918-1920).

    ***

    Capçalera del primer número d'"Alba Rossa" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera del primer número d'Alba Rossa [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Alba Rossa: El 26 de gener de 1919 surt a Saõ Paulo (Saõ Paulo, Brasil) el primer número del setmanari en llengua italiana Alba Rossa. Periódico Settimanale Libertario. Va ser dirigit, fins al número 11, pel poeta anarquista Angelo Bandoni. Després tingué diversos responsables, com ara l'estucador anarquista Silvio Antonelli i Oreste Ristori. Hi van col·laborar Silvio Antonelli, C. Borgomoni, Alessandro Cerchiai, Francesco Escludellaro (Scudelario) i E. Ferreira, entre d'altres. En sortiren 22 números, l'últim el 13 d'octubre de 1919, encara que en sortí un número 23 per commemorar el Primer de Maig de 1920; deixà d'editar-se per fer costat A Plebe i publicà unes pàgines en italià en aquest periòdic anarquista en llengua portuguesa. El gener de 1921 sortí una segona sèrie d'aparició força irregular, que publicà cinc números fins al 19 de novembre, tres en 1922 i dos més en 1923. Aquesta publicació va fer costat el bolxevisme i mantingué fortes polèmiques sobre el tema amb A Plebe. En 1934 encara sorgí una altra època que edità dos números de marcat caràcter antifeixista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gérard Lacaze-Duthiers

    Gérard Lacaze-Duthiers

    - Gérard Lacaze-Duthiers: El 26 de gener de 1876 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'intel·lectual pacifista i militant anarcoindividualista Gérard Lacaze-Duthiers. Nascut en un família de la vella noblesa, va terminar els seus estudis a París, llicenciat en Dret i en Lletres. Professor adjunt de literatura, va col·laborar a partir de 1911 en L'Idée Libre, de André Lorulot, i en nombroses publicacions llibertàries. Membre de la Unió Anarquista a partir de 1914, va impartir cursos de filosofia a l'Escola de Propaganda Anarquista i va participar en el grup «Action d'Art», animat per André Colomer. El gener 1931, fent seva la divisa «Fes de ta vida una obra d'art», va crear la«Biblioteca de l'Artistocràcia», que va publicar fins al 1948, malgrat els altercats amb la censura, 128 obres d'art i de literatura. En 1933 va ser president de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes i l'any següent codirector de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau. Durant la Segona Guerra Mundial es va instal·lar amb sa companya a Borgonya, on va viure d'un modest retir universitari i dels subsidis de l'Acadèmia Francesa que l'honorarà, pel conjunt de la seva obra, amb el Gran Premi en 1946. En 1947 va ser elegit membre del comitè directiu del Partit Pacifista Internacionalista, tot col·laborant del seu butlletí Le Mondial, i en 1954 vicepresident del Sindicat dels Periodistes i Escriptors. A més de la seva participació en la premsa llibertària (L'Unique, Defense de l'Homme, Le Libertaire, L'En Dehors, etc.) i en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure, és autor una quarantena de llibres i fullets sobre art, literatura i pacifisme, com ara Le culte de l'idéal, Psychologie de la guerre,Pensées pacifistes, Les vrais révolutionnaires, Vers l’artistocratie (1913),La sagesse rynérienne (1924), Philosophie de la préhistoire (1931),Pages choisies (1900-1930) (1932), Manuels et intellectuels (1932), Du vrai progrès (1932), Un Individualiste devant la mêlée: jours d’émeute (1934),Sur la voie du bonheur: moralité ou sexualité? (1934), Mauer, film (1935-1937), Pour sauver l’esprit: essai d’éthique individualiste (1938), Dialogue inactuel  (1939), Psychologie du slogan: essai (1940), Un héros de la pensée, Auguste Lumière et son œuvre: le problème de la tuberculose devant l’opinion (1946),Introduction à une bibliographie du dolorisme (1946),Sous le sceptre d'Anastasie (1948), Visages de ce temps (1950), La torture à travers lesâges suivi d'une etude sur les ceintures de chasteté (1956), etc. Gérard Lacaze- Duthiers va morir el 3 de maig de 1958 a París (França).

    ***

     Mikhael Guerdjikov (1903)

    Mikhael Guerdjikov (1903)

    - Mikhael Guerdjikov:El 26 de gener de 1877 neix a Plovdiv (Plovdiv, Bulgària) el periodista revolucionari i militant anarquista Mikhael Guerdjikov. Nascut en un família benestant i cultivada --son pare era el director de la Banca Nacional de Rumèlia--, va estudiar al Liceu Francès de Plovdiv, on, seduït per les idees llibertàries --portades pels nombrosos refugiats a Rumèlia, aleshores sota protectorat turc, com ara les de Degabory Mokrievitx, ucraïnès evadit dels presidis siberians, o les del doctor Roussel Soudzilovski, amb dos deixebles de Bakunin, així com les de la família Aslan, d'origen hispà--, formarà un petit grup anarquista, que implicarà la seva expulsió del centre docent. Després es va inscriure a l'institut de Kazanik, on va fundar un nou grup llibertari amb alguns alumnes i obrers. En 1897 va marxar a Suïssa per estudiar Dret i va freqüentar els cercles revolucionaris russos, acabant la seva formació anarcocomunista. Força actiu, va participar activament en la creació del Cenacle de Ginebra, destinat a dirigir la lluita d'alliberament nacional de Macedònia contra l'Imperi Turc, i va esdevenir director del periòdic clandestí Voix du Comité Clandestin Révolutionnaire Macédonien; també va participar a Ginebra en 1898 en el periòdic Otmachténié (Venjança), subtitulat «Òrgan dels terroristes macedonis», dirigit per Petar Mandjoukov. Després participarà, ben igual que altres llibertaris, en el moviment d'alliberament de Macedònia, aleshores sota jou turc, essent elegit en un congrés clandestí un dels tres caps que dirigiran la insurrecció. Amb nom fals, va entrar a Macedònia i a Bitolia va fer de professor de francès a l'institut búlgar i va participar en l'organització revolucionària clandestina, ben igual que desenes de militants anarquistes. En 1902 organitzarà grups de combat locals anomenats«Grups de la Mort», que constituïren els nuclis del futur exèrcit revolucionari, i també publicà el diari clandestí A les armes! i participà regularment en la propaganda oral a la Tràcia Oriental. La insurrecció, que va esclatar l'agost de 1903 a Illiden i a Preobajenié, va esdevenir, alhora que lluita d'alliberament de l'Imperi turc, una revolució llibertària (abolició de la propietat, col·lectivització, assemblees populars de govern local, etc.), que durà 30 dies. En aquesta revolució, circumscrita a Macedònia i a la Tràcia Oriental van participar més de 4.000 guerrillers enfrontats amb èxit a un exèrcit deu vegades superior i es va instaurar el comunisme llibertari a Strandja, Krouvhevo i altres zones. Molt significativa va ser la negativa de secundar, d'afegir-se al moviment revolucionari per part dels comunistes i socialdemòcrates, que tampoc no participaran en l'aixecament que enderrocarà la monarquia búlgara el 1923 dirigida també pels anarquistes. Malgrat la desfeta inevitable, amb més de 20.000 refugiats a Bulgària, a la superioritat numèrica i d'armament dels turcs, la lluita contra l'ocupació estrangera continuà i seguí sent important la influència dels llibertaris. Orador de talent i propagandista acèrrim del pensament llibertari, Guerdjikov va crear a Sofia, en 1907, el primer periòdic anarquista búlgar Svobodno Obshestbo (Societat Lliure). Mobilitzat durant la guerra balcànica en 1912, va organitzar milícies per portar la lluita partisana contra els turcs. En 1912 també, va llançar un nou periòdic Probuda(Despertament), capçalera que serà represa en 1919 per la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) que acabava de néixer i de la qual Guerdjikov participarà activament. Detingut en 1922 pels feixistes, va aconseguir fugir de la presó. Després del cop d'Estat feixista de juny de 1923, va ser novament detingut i un cop va aconseguir alliberar-se, es va refugiar a Istanbul, on va treballar de periodista i de corresponsal de periòdics estrangers. A començaments de 1930 va tornar a Bulgària, on va contactar amb alguns vells companys de Sofia i alguns joves militants llibertaris. En 1932 un nou intent de llançament d'un periòdic llibertari va fracassar. Durant l'alliberament de Bulgària, va ser partidari de la formació de consells obrers. Quan els comunistes arribaran al poder en 1944 i el volen fer «heroi nacional» Guerdjikov els rebutjarà («Jo no estic acostumat a besar els peus dels tirans.»). Va col·laborar en un nou periòdic Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer), editat per la FACB, i va demanar l'alliberament dels anarquistes empresonats per les autoritats comunistes. Molt malat per poder escriure les seves memòries, com li demanava el moviment llibertari, va morir el 18 de març de 1947 a Sofia (Bulgària). El seu enterrament serà l'última manifestació, que va aplegar milers de persones, dels anarquistes búlgars per molt de temps, sotmesos a la dictadura comunista.

    Mikhael Guerdjikov (1877-1947)

    ***

    Kees Van Dongen (ca. 1902)

    Kees Van Dongen (ca. 1902)

    - Kees Van Dongen: El 26 de gener de 1877 neix al barri de Delfshaven de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) el pintor anarquista Cornelis Théodorus Marie van Dongen, més conegut com Kees Van Dongen. De família burgesa, sos pares foren Johannes van Dongen i Helena Francisca Geurts. Son pare regentava una empresa de maltatge i, en 1892, no va veure amb bons ulls que son fill comencés a estudiar pintura a la Reial Acadèmia de Belles Arts i Ciències Tècniques de Rotterdam amb els artistes J. Striening i J.G. Heyberg. Entre 1892 i 1897 visqué la vida bohèmia del «Districte Roig» del port de Rotterdam i es dedicà a pintar mariners, prostitutes i personatges marginals, i s'introduí en els cercles llibertaris de la ciutat. En 1895 viatjà als Estats Units fent de majordom. En 1896 il·lustrà amb dibuixos noucentistes i simbolistes la revista anarquista De Vrije Kunst (L'Art Lliure). En 1897 marxà a França sense un cèntim per assistir a les festes del 14 de juliol i s'instal·là a París acollit pel pintor holandès Siebe ten Cate. El desembre de 1899 retornà al seu país per reunir-se amb Juliana Augusta Preitinger (Guus), a qui havia conegut durant la seva època d'estudiant i tenia com a musa model. Establert de bell nou a París, la parella es casà l'11 de juliol de 1901 a l'església de Saint Pierre de Montmartre. Entre 1901 i 1906, visqué en una caravana de gitanos a l'«impasse Girardon» de Montmartre. Per sobreviure, realitzà tota mena de feines (lluitador per diners, venedor de diaris, desmuntador de fires d'atraccions, descarregador al mercat de les Halles, caricaturista per al Gil Blas, pintor de parets, etc.). Exposava les seves obres al terra, davant el Circ Médrano del bulevard de Rochechouart, i les venia per cent rals. En els seus primers quadres pintà el barri de Montmartre (la Maison de Mimi Pinson, el Moulin de la Galette, el bulevard Clichy, etc.), a la manera postimpressionista i amb una visió gairebé expressionista. Freqüentà també en aquestaèpoca els bastidors dels music-halls i dels balls populars. Gran amic de l'anarquista Félix Fénéon, el qual li va publicar alguns dels seus dibuixos en La Revue Blanche i li va presentar el galerista Ambroise Vollard, el qual penjà quadres seus a les seves exposicions. També publicà il·lustracions per a la revista anarquista L'Assiette au Beurre i per La Caricature, i per a la publicació satírica holandesa De Ware Jacob. En 1901 en l'Exposició Nacional de Belles Arts presentà Femme assise, una obra sobre paper. El novembre de 1904 exposà, amb Matisse, a la galeria de Vollard i l'any següent participà amb dues obres (Le torse i La chemise) en el Saló de Tardor, que donarà lloc al grup dels fauvistes (Matisse, Derain, Vlaminck, etc.). Treballà per a un petit circ i dibuixà els pallassos i els acròbates. A la tardor de 1905 exposà a la galeria Druet els dibuixos i els pastels consagrats als treballs camperols, realitzats a Fleury-en-Bière, segons l'estil divisionista, però serà una via que acabarà rebutjant. En 1906 presentà al Saló dels Independents À la Galette; també aquest any, amb Guus i sa filla Dolly, abandonà l'«impasse Girardon» i s'instal·là al Bateau-Lavoir, on trobà Picasso i sa nova companya Fernande Olivier; feia dos anys que no veia el pintor malagueny i les dues parelles esdevingueren inseparables --Van Dongen realitzà nombrosos retrats de la companya de Picasso. Al seu petit taller, que servia també de dormitori, de menjador i de sala d'estar, rep els seus amics fauvistes, que discuteixen sobre Van Gogh, Seurat i Gauguin. Mantingué una estreta amistat amb els iniciadors del fauvisme Derain i Vlaminck, i també amb Camoin i Matisse. Cap al 1908 abandonà el Bateau-Lavoir. En aquesta època també formà part del moviment expressionista alemany conegut com «Die Brücke» (El Pont) i exposà a Düsseldorf en 1908. A partir de 1909 treballà, amb el pintor català Hermenegild Anglada Camarasa, com a professor d'art a l'Acadèmia Vitti. Entre 1910 i 1912 realitzà nombrosos viatges (Espanya, Itàlia, Marroc, Tunísia i Egipte). En 1912 il·lustrà el llibre de M.J. Brusse Het rosse leven en sterven van de Zandstraat, sobre les seves experiències al «Barri Roig» de Rotterdam. En 1915 exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona. En 1921 es divorcià de Guus; d'aquest matrimoni havia nascut una filla. En 1926 se li va concedir la Legió d'Honor, en 1927 l'Ordre de la Corona de Bèlgica i 1929 la nacionalitat francesa. L'octubre de 1941 participà amb set escriptors francesos en un viatge a l'Alemanya patrocinat per Joseph Goebbels, ministre de Propaganda del III Reich, la qual cosa fou durament criticada des de diversos sectors i posà en risc la seva reputació en la postguerra. No obstant això, el seu prestigi es mantingué intacte, continuant la seva feina, encara que, a causa de la seva edat, la seva activitat minvà i es dedicà sobretot a fer retrats de societat. En 1953 es casà amb Marie-Claire Huguen, amb qui tingué un fill. En 1959 s'establí a Montecarlo. Kees Van Dongen va morir el 28 de maig de 1968 a Montecarlo (Mònaco, Principat de Mònaco).

    Kees Van Dongen (1877-1968)

    ***

    Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

    Miguel Giménez Igualada dibuixat per S. Pruneda (1967)

    - Miguel Giménez Igualada:El 26 de gener de 1888 neix a Iniesta (Conca, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista i pensador anarcoindividualista Miguel Giménez Igualada, també conegut com Miguel Ramos Giménez i Juan de Iniesta. Durant la seva joventut exercirà diverses professions (taxista, xarlatà de fira, bover, criador d'animals, jardiner, capatàs agrícola d'una indústria sucrera, mestre racionalista a l'Ateneu Llibertari de Las Ventas de Madrid i a l'Ateneu de Gràcia de Barcelona, conferenciant...). Membre del sindicat anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) des de la dècada de 1920, en 1933 impartí conferències a Sant Adrià de Besòs i Manzanares. El cop d'Estat de juliol de 1936 i el començament de la Revolució espanyola el sorprèn a Barcelona, on va participar en la gestió del municipal Teatre del Poble. Entre octubre de 1937 i febrer de 1938 es fa càrrec de la direcció de l'editorial valenciana«Nosotros», que publica la revista del mateix nom, dirigida per Rodolfo González Pacheco i des del segon número pel propi Giménez Igualada, i on apareixeran articles del grans pensadors individualistes, com ara Han Ryner, Manuel Devaldès i d'Émile Armand; a més d'articles de Felipe Alaiz, Costa Iscar, Fontaura, Juan de Hiniesta, Higinio Hoja Ruiz o Gonzalo Vidal. Encapçalà el grup «Incontrolados» dels«Aguiluchos» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També participarà en la publicació de Al Margen. Publicación quincenal individualista (1937-1938), dirigida per Vicente Galindo (Fontaura). Profundament influït per la lectura de Max Stirner, de qui serà el seu principal divulgador en llengua castellana a través dels seus escrits: publica i prologa la quarta edició en castellà de l'assaig Der Einzige und sein Eigentum (El Único y su propiedad) des del 1900 traduïda per Pedro González Blanco, a través de l'editorial«Nosotros» el 1937. També proposarà la creació de la seva pròpia versió de la Unió d'Egoistes stirneriana, sota el nom de Federació d'Associacions Anarquistes Individualistes, però no arribarà a portar-se a terme. A principis de 1939 es va exiliar a França, on va ser internat als camps de Bram i d'Argelers, i després marxarà a l'Argentina, Uruguai i Mèxic, on s'instal·larà definitivament en 1942. En aquest any intervingué en el famós míting mexicà contra les extradicions. Entre el 26 i el 28 desembre de 1945 va participar a la ciutat de Mèxic en el Primer Congrés de la Federació Anarquista de Mèxic (FAM). Durant els anys 50 es va adherir a la maçoneria. Va publicar nombroses col·laboracions en Al Margen, Boletín Interno del CIR, Cenit, Cultura y Pedagogía, ¡Despertad!,Espoir, Ética, Fuego,Inquietudes, Liberación,Nosotros, El Productor Libre, Ruta,Semáforo, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Entre les seves obres podem destacar Dolor (1944 i 1988), Más allá del dolor (1946), Lobos en España: estudio político-religioso (1946), Los últimos románticos (1959), Un atentado: los caminos del hombre (1961),Tres conferencias (1964), Anarquismo (1968), El niño y la escuela (1968), Salmos (1968), Stirner (1968), Trilogía de oratoria (1968), Cartas sobre anarquismo (1971), entre d'altres. Hostil a tota forma de violència, va ser un pacifista integral, però enemic acèrrim de l'acció popular i de les organitzacions formals, i en la seva joventut«il·legalista» sota el nom de Miguel Ramos Giménez, que alguns consideren l'autèntic; opinava que el socialisme havia substituït la religió, i ho criticava, com també criticava la idea de revolució, i els canvis només superficials que ocasionava; la qüestió educativa la va contemplar des d'una òptica armandiana, i va defensar la idea d'iniciació. Miguel Giménez Igualada va morir el 26 de novembre de 1973 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). En 1970 José Muñoz Cota en publicà un estudi biogràfic sota el títol Imagen de un hombre libre.

    ***

    Arduilio D'Angina

    Arduilio D'Angina

    - Arduilio D'Angina: El 26 de gener de 1890 neix a Bagni di San Giuliano, actual San Giuliano Terme (Toscana, Itàlia), el propagandista anarquista i antimilitarista Arduilio D'Angina, també conegut com Dullio i Duilio, i que va fer servir el nom Baldoni. Sos pares es deien Virgilio D'Angina i Cesira Sbrana. Quan era adolescents es traslladà amb sos pares a Pisa (Toscana, Itàlia), on va començà a militar, participant en manifestacions antimilitaristes. Membre del cercle «Gran Michele», la policia el definí com a«actiu propagandista i assidu company dels antimilitaristes més ferms de Pisa». Fugint del reclutament de la seva quinta, en 1910 decidí passar clandestinament a França. A Marsella (Provença, Occitània) va ser contractat com a mecànic a la foneria Ternan, participant en diferents accions convocades pel moviment obrer local. L'estiu de 1911 col·laborà en l'organització d'una jornada de protesta per la festa del cinquantè aniversari de la unitat italiana. Es mostrà força actiu en la distribució de la premsa llibertària i fou subscriptor d'Il Libertario, periòdic per al qual va escriure l'article antimilitarista «L'ideale del ribelle». En 1912 el cònsol marsellès el definí com a «individu resolut i totalment convençut de les idees que professa amb evident sacrifici material». Detingut durant una manifestació antimilitarista, va ser expulsat de França per«activitat anarquista i propaganda antimilitarista». Refugiat clandestinament a Toló (Provença, Occitània), troba feina, sota la identitat de Baldoni, en l'obra de construcció del Gran Camí de Toló. Setmanes més tard, però, va ser identificat per les autoritats, detingut i portat a la frontera amb Suïssa. S'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on freqüentà la Casa del Poble i continuà amb la seva tasca propagandística i d'agitació anarquista. En 1914 es traslladà a Berna (Berna, Suïssa), però pocs dies després va ser expulsat del cantó per mancança de passaport. Obligat a retornar a Itàlia, va ser processat pel Tribunal Militar de Florència (Toscana, Itàlia) per «reticència al servei militar». Absolt del delicte de deserció, participà en la Gran Guerra enquadrat en el 54 Regiment d'Infanteria acantonat a Ivrea (Piemont, Itàlia). Pel valor i el coratge demostrat en operacions bèl·liques, va ser condecorat amb la Medalla Commemorativa Nacional de Guerra«15-18» i amb la Medalla Interaliada de la Victòria. En acabar la guerra, marxà cap a Torí via Pisa. Participà activament en les mobilitzacions obreres i en el moviment dels consell obrers que es propagaren arreu de les fàbriques torineses. Per la seva competència militar i pel seu esperit emprenedor, va ser nominat cap de la guàrdia de l'associació consellista«Guardie Rosse» (GR, Guàrdia Roja). Amb l'arribada de Benito Mussolini al poder, es dedicà a la preparació de diverses iniciatives per rellançar la lluita a Tori, com ara la recaptació i distribució de fons pro víctimes polítiques o la difusió de publicacions antifeixistes entre els treballadors. També participà activament en l'organització de l'expatriació clandestina de perseguits. L'estiu de 1930 va ser identificat per la policia, juntament amb altres companys (Dante Armanetti, Mario Carpini, els germans Cornelio, Dario Franci, Nunzio Giacomelli, Settimo Guerrieri, Muzio Tosi i els germans Vindice), com a membre del grup anarquista«Barriera di Milano» (Barrera de Milà) i fitxat per la Prefectura de Policia de Torí com a«individu capaç de prendre part en eventuals disturbis si es presentés ocasió favorable i mereixedor de vigilància per ser un irreductible adversari al Règim». En aquesta època era vicepresident de la Societat Mútua de Fonedors de Torí. Detingut el 8 de febrer de 1931 a Torí amb altres companys (Dante Armanetti, Settimo Guerrieri, Musio Tosi, etc.), va ser lliurat a la Comissió Provincial d'Assignació de Confinament i se li va imposar una pena de tres anys a purgar a la colònia penitenciària de Ponça. Poques setmanes després de la seva arribada a l'illa, va ser novament detingut per adhesió a la protesta dels confinats contra els abusos i les mesures restrictives contra els proscrits adoptades per la direcció carcerària. Processat pel Tribunal de Nàpols (Campània, Itàlia), va ser condemnat a quatre mesos de detenció per«manifestació sediciosa i contravenció de les obligacions del confinament». Portat de bell nou a Ponça després de complir la pena a la presó napolitana de Poggioreale, el desembre de 1932 va ser alliberat en ocasió de la celebració del desè aniversari de la implantació del feixisme. Assignada la residència a Torí, va romandre en estreta vigilància. A partir d'aquest moment, s'allunyà gairebé completament de l'activitat militant, encara que mantenint-se fidel a l'ideal llibertari. Un informe de la Prefectura de Policia de Torí assenyalà que «encara que manté una conducta política regular, continua sent ferm defensor de les seves idees». Per mor d'aquesta perseverança, va ser acomiadat en els anys successius de les fàbriques i tallers on trobava feina, com ara l'establiment auxiliar de la fàbrica«Piaggio», a Pontedera (Toscana, Itàlia), o els tallers milanesos «Miani e Silvestri». Més sort va tenir amb el treball a la Companyia Calzoni de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), feina que li durà fins a la caiguda del feixisme. Durant la Resistència milità, amb son fill Giovanni D'Angina (Ateo), també anarquista, en la 63 Brigada Garibaldi «Bolero», que operà a Sala Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia). Al final de la guerra li va ser reconegut el grau de mariscal per les seves activitats partisanes des de l'1 de maig de 1944 fins l'Alliberament (21 d'abril de 1945). L'última notícia policíaca que es té d'ellés de 1952. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic "Alger Socialiste" del 4 de desembre de 1931

    Notícia sobre l'"Afer Aspès" apareguda en el periòdic Alger Socialiste del 4 de desembre de 1931

    - Marguerite Aspès: El 26 de gener 1901 neix al Districte X de París (França) la militant anarquista i sindicalista revolucionària Marguerite Aspès. Els seus avis eren immigrants italians de Venècia i de Milà --el padrí Carlo combaté amb Garibaldi-- i son pare Charles Aspès feia feina de fuster ebenista; son germà major Charles també fou militant llibertari. A començaments dels anys trenta milità en la Confederació General del Treball Socialista Revolucionària (CGTSR) d'Alger (Algèria). El 18 de desembre de 1931, encapçalats per l'inspector de la Seguretat Filippini, la policia entrà sense cap mandat judicial per a un escorcoll en una oficina d'un dels sindicats de la Borsa del Treball d'Alger mentre es realitzava una classe d'esperanto i ella, sense pensar-s'ho, va treure un revòlver de la bossa i disparà contra Filippini, errant el tret que anà a parar al sostre. Aspès havia denunciat dies abans en el periòdic République l'encalçament policíac als treballadors estrangers a la sortida de la Borsa del Treball. La premsa algeriana qualificà la militant anarquista de «comunista» i el secretari del Partit Comunista d'Alger, en comptes de defensar la lluitadora i denunciar la intrusió policíaca de la policia en la Borsa del Treball, emeté un comunicat en Presse Libre del 20 de desembre qualificant Aspès de«malalta». Quan la guerra d'Espanya, marxà a la Península per a defensar la Revolució i retornà a França l'abril de 1937. D'una gran sensibilitat artística, amant de la pintura i de la música, Marguerite Aspès se suïcidà el 7 de juliol de 1937 a Foix (País de Foix, Occitània) en assabentar-se de la mort del seu company Leopold.

    ***

    Isak Aufseher

    Isak Aufseher

    - Isak Aufseher: El 26 de gener de 1905 neix a Kúty (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Ivano-Frankivisk, Ucraïna), en una família jueva, l'anarquista Isak Aufseher, també citat com Isaac Aufseher, i que va fer servir els pseudònims Isidor i Issy. Educat en el hassidisme, durant la Gran Guerra sa família es disgregà. En 1928 s'instal·là a Alemanya, on s'afilià al Leninbund, una escissió esquerrana del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) propera al trotskisme. Arran de l'arribada al poder dels nazis, en 1933 s'exilià, primer a París (França) i després a Barcelona (Catalunya). Amb sa companya Margot Tiertz, muntà un quiosc de llibres a les Rambles barcelonines, on distribuïa materials antifeixistes i llibertaris. Durant la primavera de 1935 les autoritats republicanes li van tancat el quiosc i, a petició del cònsol alemanya, fou expulsat amb sa companya del país. A començaments de 1936 retornà a Barcelona, però va ser detingut i tancat a la presó Model. Pocs dies abans del cop d'Estat feixista del 19 de juliol de 1936 va ser alliberat. En plena revolució s'integrà en els Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i esdevingué el secretari del Comitè Internacional d'Emigrats Antifeixistes (CIDEA), creat l'agost d'aquell any, que tenia a Barcelona diversos locals de refugi, entre ells un xalet que havia estat requisat a la congregació catòlica alemanya de les Teresianes (Theresienheim) lligada als nazis. Ernst Appel i Arthur Lewin eren altres dos representants dels DAS al CIDEA, on també hi havia dos delegats del KPD i dos del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Parlant un castellà excel·lent, s'ocupà especialment de recaptar fons entre les organitzacions semites per ajudar els emigrats jueus a arribar a Palestina o per obtenir la nacionalitat espanyola gràcies a les autoritats republicanes. També participà en les requises de locals i dels béns d'alemanys simpatitzants del nacionalsocialisme a Barcelona. En la seva gestió sovint s'enfrontà als representants comunistes i denuncià les maniobres d'aquest en el CIDEA. Arran del fets de «Maig de 1937» d'antuvi pogué escapar a les nombroses detencions perpetrades pels agents estalinistes de militants dels DAS i d'altres organitzacions llibertàries, però finalment fou detingut el mateix maig en aplicació de la «Ley de Vagos y Maleantes» i tancat a la presó Model de Barcelona. Per fugir de la repressió comunista, després d'obtenir del Consolat de França un visat de trànsit per arribar a Polònia per contactar amb organitzacions antifeixistes i recaptar fons i ajuda, el 17 de juliol de 1937 abandonà Catalunya amb la periodista alemanya Emmy Scholem (Emmy Wiechelt), sa companya d'aleshores, i retornà París on visqué clandestinament fins al març de 1939. Després passà a Suïssa, on obtingué permís de treball en 1945, i s'hi instal·là definitivament. Entre 1944 i 1946 publicà a Basilea, malgrat la censura de guerra, amb Heinrich Koechlin i Felix Koechlin, la revista Blätter für Freiheitlichen Sozialismus. A Suïssa milità en el grup Freiheitliche Socialisten (FS, Socialistes Llibertaris) i entre 1947 i 1949 publicà a París, amb els germans Koechlin, 10 números de la publicació Der Freiheitliche Sozialist. Es guanyà la vida com a llibreter de segona mà a Basilea i s'involucrà força en el moviment de cooperatives d'habitatge. Isak Aufseher va morir, sense haver estat nacionalitzat, el 23 de maig de 1977 a Basilea (Basilea-Ciutat, Suïssa).

    ***

    Armand Rolland

    Armand Rolland

    - Armand Rolland: El 26 de gener –algunes fonts citen el 5 de gener– de 1906 neix a Nantes (País del Loira, França) l'anarquista i activista antimilitarista Armand-Pierre Rolland, més conegut com Armand. Serraller com son pare, d'antuvi es relacionà amb grups catòlics. El novembre de 1926 s'instal·là a Saint-Jean-de-Braye (Centre, França), a prop de Orleans, i l'any següent fou militar suboficial en el V Regiment de Caçadors Metralladors a Troyes (Xampanya-Ardenes, França). Posteriorment freqüentà els cercles anarquistes d'Orleans i destacà en els actes propagandístics contradient els comunistes. Membre del Grup d'Estudis Socials (GES), es presentà amb aquest a les eleccions legislatives de l'1 de maig de 1932 en la I Circumscripció d'Orleans amb la finalitat d'aprofitar els canals d'expressió institucionals, ja que va fer una crida a l'abstenció. Caporal en la reserva, el 13 de març de 1933 s'havia d'incorporar al 131 Regiment d'Infanteria i es declarà objector de consciència, alhora que emprengué una campanya en favor l'objecció, fet pel qual l'1 d'abril va ser detingut. El 16 d'abril de 1933 es creà el«Comitè de Defensa d'Armand», format per un conjunt de grups d'esquerres, des dels anarquistes als radicals passant pels comunistes, que el consideraren un membre de la classe obrera víctima de la repressió capitalista. Durant el míting del Primer de Maig a Orleans es reclamà a les autoritats que fos inclòs en el règim de presoner polític. El 10 de maig de 1933 va ser jutjat i condemnat unànimement pel Tribunal Militar d'Orleans a un any de presó, la màxima pena, pel delicte d'insubmissió. En el judici van ser testimonis al seu favor Marc Sangnier, Sugrain, Han Ryner, Victor Méric, Louis Ingrain i Gérard Leretour. Davant les portes del tribunal es concentrà una gran manifestació que condemnà el veredicte amb els crits d'«A baix la guerra! Visca la pau!». El periòdic Le Travailleur protesta contra l'actitud del seu advocat defensor, Claude Léwy, secretari de la Federació Socialista de Loiret, qui durant el procés presentà el seu client com un home primari que havia mal paït les seves lectures, desnaturalitzant així la seva acció antimilitarista. Quan esclatà el conflicte bèl·lic de 1939 no intentà sostraure's a la mobilització. Després de la II Guerra Mundial treballà com a empleat a l'Hospital Psicoterapèutic de Fleury-les-Aubrais (Centre, França). Armand Rolland va morir el novembre de 1981 en una llar d'ancians de Châteauneuf-sur-Loire (Centre, França).

    ***

    Emili Vilardaga Peralba

    Emili Vilardaga Peralba

    - Emili Vilardaga Peralba: El 26 de gener de 1912 neix a Gironella (Berguedà, Catalunya) el militant anarquista i resistent antifranquista Emili Vilardaga Peralba. De jove treballà a les mines de Sallent (Bages) i després va fer feina a la companyia telefònica. Per la seva activa militància fou empresonat en diverses ocasions a Barcelona. Quan l'aixecament feixista, a partir del setembre de 1936 marxà al front amb la «Columna Tierra y Libertad» i, un cop militaritzada, fou nomenat comissari de la I Companyia del II Batalló (153 Brigada). Després, a partir de març de 1938, passà a ser milicià de Cultura. En acabar la guerra, s'exilià a Franca i patí els camps de concentració. En 1943, durant l'ocupació nazi de França, passà a la Península i, després d'un breu tancament a Barbastre per «pas clandestí de frontera», lluità en l'antifranquisme fins el seu retorn a França. Relacionat amb el grup de Quico Sabaté, especialment en el pas de propaganda i armament a una banda i altra de la frontera, l'1 de març 1946 fou detingut de bell nou a Figueres quan recuperava armes d'un amagatall i condemnat a 12 anys. Entre 1947 i 1949, a la presó Model de Barcelona, col·laborà, juntament amb Manuel Llatser i Diego Camacho, en l'edició del butlletí La Voz Confederal i mostrà el seu esperit rebel negant-se a cantar en el cor de l'església --fou un gran aficionat al cant amb gran talent--; a les presons de Burgos i de Zamora va fer d'escrivent. A començaments de 1952 fou amollat en llibertat condicional i després d'una odissea, el gener de l'any següent, creuà la frontera. A França visqué a diferents indrets (Chartres-Sévard, Eure i Loir, Brezolles, Senonches) i, des de 1959, a Dreux. A l'exili treballa, gràcies als seus coneixements de l'anglès, en una base nord-americana de Crucey, amb Diego Camacho, i, un cop tancada aquesta, d'administratiu en una empresa de construcció. A més de militar en el moviment llibertari, formà part del grup artístic «Reflejos de España» com a cantant. Sa companya fou Eulàlia Pajerols Casals (Laieta), filla d'un militant anarquista de Gironella i íntima d'Antònia Fontanillas. Emili Vilardaga Peralba va morir el 8 de setembre de 1969 en un accident laboral a Dreux (Centre, França).

    ***

    Alfonsina Bueno Vela

    Alfonsina Bueno Vela

    - Alfonsina Bueno Vela: El 26 de gener de 1915 neix a Moros (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Alfonsa Bueno Vela. Era filla del destacat militant anarcosindicalista Miguel Bueno Gil. Quan era nina sa família es traslladà a Berga (Berguedà, Catalunya). En 1928, quan treballava d'aprenent de filadora a la fàbrica Ca l'Asensio («Hilados Asensio, SA») de Berga, conegué l'anarcosindicalista Josep Ester Borràs, que esdevingué son company i amb qui es casà el 9 de gener de 1932, en saber, des del mes d'octubre, que estava embarassada. Cap dels dos volia un fill, però finalment el 3 de juny de 1932 nasqué sa filla Àngela Ester Bueno. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internada a diversos camps de concentració. Durant l'ocupació, el juliol de 1940, s'integrà amb son company, son germà José Bueno Vela i son pare Miguel Bueno Gil en la xarxa de la resistència creada per Francisco Ponzán Vidal (Xarxa «Pat O'Leary»). A partir de 1941, quan son company estava reclòs al camp de càstig de Vernet, participà en el grup de Francisco Ponzán Vidal en el transport d'armes per a la Resistència. La seva residència de Villa Tallada de Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord) fou un dels punts de suport de la xarxa per evacuar i passar a la Península nombroses persones perseguides pels nazis (pilots aliats, jueus, resistents, etc.). Aquesta tasca la pogué realitzar gràcies a suport de Poncet, cap de la Gendarmeria i profundament antinazi. El 2 de novembre de 1943 –o febrer, segons les fonts–, a l'endemà de la detenció per la Gestapo de son pare Miguel i de son germà José, va ser apressada amb son company Josep Ester Borràs i només sa filla Angelina, d'11 anys i absent en el moment de l'arrest, escapà de la detenció. Tots van ser traslladats, després de l'interrogatori, a la presó de Saint Michel de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment al camp d'internament de trànsit de Royallieu (Compiègne, Picardia, França). Entre l'abril i el maig de 1944 van ser deportats a Alemanya, enquadrats en la categoria «Nach un Nebel» (Nit i Boira): els homes va ser traslladats al camp de concentració de Mauthausen (AltaÀustria, Àustria) i ella al de Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg, Alemanya), sota la matrícula 37.884 i al «Block 32», on hagué de realitzar treball forçat a la fàbrica Siemens durant 12 hores diàries i patir experiments mèdics (injeccions de diferents productes al coll de l'úter) pel doctor nazi Karl Gebhardt, president de la Creu Roja alemanya. El 18 d'agost de 1944 son pare va ser assassinat pels nazis al castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria,Àustria). A començament de març de 1945 els nazis evacuaren el camp de Ravensbrück i va ser traslladada, amb unes 2.500 presoneres, 30 de les quals espanyoles, a Mauthausen, on retrobà son company Josep Ester Borràs, i passà a treballar a la pedrera. Després de l'alliberament del camp el 22 d'abril de 1945 per les tropes aliades, va ser repatriada, via Suïssa, a França per la Creu Roja Internacional. Per la seva participació en la Resistència, va ser condecorada amb les més altes distincions britàniques, franceses i nord-americanes. En 1947 se separà, no sense dolor per ambdues parts, de Josep Ester Borràs. Mai no es va recuperar de la malaltia contreta durant la seva deportació i patí nombroses hospitalitzacions. Alfonsina Bueno Vela va morir el 3 de gener de 1979 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El seu testimoni va ser recollit per Neus Català Pallejà en el llibre De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas (1984).

    Alfonsina Bueno Vela (1915-1979)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    L'antifranquisme cultural en els anys setanta.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.



    Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

    En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.


    Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.


    Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.


    A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.


    Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.


    Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.


    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    Art i subversió a Mallorca en els anys 70



    Gabriel Noguera a començaments dels anys setanta

    Gabriel Noguera és un pintor força conegut amb una obra prou sòlida i fermament consolidada. D’ençà l´any 1978, amb la primera exposició que va fer la Galeria Arc Da Vella, a Lugo, les mostres de la seva pintura han sovintejat en exposicions personals i col·lectives. Una vida dedicada a l’art, a la pintura. I és just en aquests moments de completa plenitud quan em deman, encuriosit, des de quan conec Gabriel Noguera. O potser el conec des de sempre i no m’ho havia demanat abans perquè era part indestriable de la meva vida, de la vida cultural mallorquina d’ençà fa més de quaranta anys? El conec de quan, a començament dels anys seixanta, estudiàvem junts i compartíem el mateix pupitre per a dos alumnes de la classe de quart de batxillerat del col·legi Lluís Vives de Ciutat. Possiblement el vaig veure fer els primers dibuixos de la seva vida. Record a la perfecció aquelles horabaixes grises i avorrides en els baixos del col·legi on estudiàvem. Per a entretenir-nos i vèncer tant avorriment record que jo començava a escriure unes esburbades narracions que, evidentment, mai no han vist la llum. Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns dibuixos fantàstics, transformant la realitat que ens encerclava, bastint imaginàries clarors futures, la Ciutat Imaginada de Gabriel Alomar, provant de servar els colors d´una Mallorca que començava a desaparèixer engolida per l’allau turística. O, també, inventava personatges d’historieta que em seduïen.



    L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

    Des de sempre he sabut que Gabriel Noguera era un gran artista. Anys endavant, a finals dels seixanta i començaments del setanta, compartírem els somnis d’aquella joventut alletada amb els fets del Maig del 68 i la renovació de la plàstica i la literatura mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i esperances d´una generació que volia rompre amb la pastisseria de la pintura mallorquina, en el cas dels joves pintors, o de l’herència de l’Escola Mallorquina, quan es tractava d’escriptors. Jo vaig començar a publicar els primers articles de crítica literària devers l’any 1968. Amb Gabriel Noguera ens trobàvem a l’estudi del pintor Gerard Matas, on també hi compareixia el poeta Joan Manresa, el fotògraf Antoni Catany, el director de teatre Bernat Homar, alguns cantants de la Nova Cançó quan venien per Ciutat a donar alguns d’aquells perseguits concerts de la cançó catalana: Marià Alberó, Ovidi Montllor, Guillem d’Efak... parlàvem de música, teatre, literatura, cinema. Aleshores érem molt joves, però alguns ja havíem passat pels indrets de detenció de la Brigada Social del règim en el carrer de la Soledat número 8, de Palma (Mallorca). La lluita per la llibertat era una dèria que ens dominava, obsessivament. Donàvem suport a les activitats culturals rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, a les manifestacions culturals del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada 74, Ensenya-2... Es feien manifests, proclames, accions culturals de tot tipus. L’art havia de ser compromès, rupturista, heterodox. Com a col·laborador de la premsa de Ciutat, escrivint a Última Hora, a la revista Cort, a Diario de Mallorca, procurava donar suport al pop-art, l’hiperrealisme, el minimalisme, l’art pobra, el realisme màgic. Són els anys en els quals començaven a ser coneguts, almanco dins el somort ambient provincià per on ens movíem nosaltres, els noms de Ramon Canet, Miquel Barceló, Andreu Terrades, Joan Bennàssar, Horacio Sapere, Páez Cervi, Gabriel Noguera, Gerard Matas i Katty Bonnín, entre molts d’altres, els quals ens ensenyaven a veure l’art, la natura, els colors, les possibilitats de subvertir els valors estètics (és un dir) heretats de la burgesia i el franquisme. Descobríem les possibilitats revolucionàries de la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Gabriel Alomar, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Bertolt Brecht, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. Uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Éditions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger. El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



    1967: Antoni Catany i Miquel López Crespí .

    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    La pintura de Gabriel Noguera, depurada amb magistral exquisidesa de les influències que no anaven amb el seu tarannà sempre inquiet, amb els anys ha assolit la solidesa a què ens té acostumats. Els crítics parlen de la “perfecta simetria del somni”. Alguns altres han teoritzat les reminiscències musicals dels seus collages. N’hi ha que diuen que la pintura de Gabriel Noguera “posa ordre en la matèria”. Potser és l´ombra del Maig del 68 alçant-se sobre les runes que ha creat la postmodernitat. Pens que és una obra que s’obre vers contrades que no són als mapes, a tots els suggeriments que ens ofereix aquesta tenebrosa època incerta. La depurada essència dels nostres somnis retornant, refulgents, de la segura mà de l’artista. Mir els seus quadres i no puc de deixar de llegir l’eco de les antigues converses del passat, les músiques que ara s’han convertit en autèntics himnes de la resistència. Em deman com ho pot fer per a bastir aquesta bellesa quasi perfecta amb el munt d’ombres, plors i somnis assassinats per cínics i malfactors que només té a l’abast. Des de quin amagat refugi aconsegueix fer-nos sentir tota la gravitació de les il·lusions recobrades? La pintura de Gabriel Noguera em descobreix un home eternament jove, aferrat a les més agosarades experimentacions, un artista que no deixa mai de banda l’esmolat estilet de la ruptura, l’heterodòxia i la subversió.

    Miquel López Crespí


    0 0

         En Marx i el fracàs de la “ciència marxista”

     

       A la fi del temps, després de la desfeta de l’URSS, els partits comunistes d'Europa canviaren de sigles  i també el programa polític. I retiraren dels seus programes polítics elements bàsics de la teoria marxista.

       Malgrat els esforços dels filòsofs marxistes a fi de salvar l'herència d'En Karl Marx, els seus intents no han aconseguit rectificar la tendència a la baixa de les teories marxistes.

       Així i tot, per tot arreu hi ha filòsofs i teòrics que fan ús del marxisme com a mètode d'anàlisi social. Però, alhora, hi ha una sensació d'inseguretat teòrica generalitzada quan s'ha de distingir entre allò que és vàlid del que no ho és.  Per altra banda, per fer crides a la revolució no es necessita el discurs marxista; de fet En Marx va veure com esclatava la revolució de 1948  sense que ell hi prengués part. En aquells moments, En Marx residia a París i estava ocupat amb la formació d'un partit comunista, la major part de membres del qual eren sastres alemanys residents a París; tots ells eren petits burgesos; no hi havia obrers en aquell petit cercle comunista; i la primera edició – feta a Londres - del Manifest comunista fou en llengua alemanya (cosa sorprenent) i no en francès. De bon principi, la denominació d'origen feia de testimoni del que seria la constant de tots els partits marxistes. Igualment, a la primera gran revolució obrera triomfant, La Commune de París de 1870, En Marx era un desconegut; En Marx era a Londres i s'assabentava dels esdeveniments per la premsa.  

        També hi ha teòrics que proposen reduir el marxisme a eina d'anàlisi social. Tots aquests teòrics viuen en una crisi permanent; no aconsegueixen establir una autoritat - a la manera de l'Escolàstica medieval - que aturi el procés de dispersió del marxisme. De l'Escola de Frankfurt va sortir un esplet de filòsofs marxistes, però cap d'ells va esdevenir una autoritat; l’Escola més aviat va ésser un exemple de  dispersió. Tot i l'èxit editorial de La raó i la revolució de N'Herbert  Marcuse, el marxisme entrava en un nou embolic al potenciar les antigues arrels hegelianes. També existeix  una mena d'Església marxista que manté oberts dispositius de propaganda arreu del món amb la intenció de mantenir viva la filosofia d’En Marx.

       En aquest escrit, la meva intenció és analitzar i fer explícits els principals errors de les teories marxistes; d’allò que jo anomeno els set pecats mortals d'En Marx; teories errònies que determinen l'error de tot el conjunt teòric marxista.  Les crítiques, les denúncies i les anàlisis que fa al capitalisme són magnífiques, les crides a la revolució, una meravella, les seves intencions, molt lloables; però les bones intencions no són cap garantia d'èxit intel·lectual o social. Haurem de veure que En Marx va desplegar una sèrie de vicis intel·lectuals que contaminaren la seva obra. En Marx i els marxistes introduïren la teoria de socialisme científic que presentaven com a única alternativa per a superar les diverses propostes de socialisme utòpic; d'antuvi es feia un ús del discurs teòric com a instrument de propaganda política. Es donava per fet que En Marx havia descobert dues noves ciències, el materialisme històric i el materialisme dialèctic. Haurem de veure que la pretensió es feia a partir de falsos pressupostos.

       La ideologia d'En Karl Marx és un producte de la societat alemanya de mitjans del segle XIX. Tot i que En Marx fa crítica a la ideologia alemanya (La ideologia alemanya, és el títol d’una obra d’En Marx i N’Engels), la pròpia  ideologia d’En Marx n'és un derivat d’aquesta ideologia alemanya.

        Inicialment, En Marx formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava. El nostre científic dóna per fet que hi ha una revolució burgesa a Alemanya; però, a l848, allà on hi havia una situació revolucionària era a França i no a Alemanya. Ja era que no es prestava esment a les prediccions d’En Marx.  Si els enunciats marxistes fossin coneguts dels líders revolucionaris  burgesos, ben segur que renunciarien al seu projecte revolucionari.

        En Marx va fer la crítica a Hegel i a la filosofia alemanya de l'època, però alhora mantingué elements bàsics del seu hegelianisme  inicial, en especial de la dialèctica hegeliana. Ell mateix explica de quina manera va adaptar la dialèctica hegeliana al seu propi sistema teòric. Diu que va girar de cap per avall la dialèctica de Hegel, que va substituir la dialèctica de la Idea per la dialèctica de la matèria. En lloc del desplegament de l'Esperit, allò que es desplegaria seria la Matèria, en el sentit de producció de bens materials i de la distribució social d'aquests bens. En Marx aplicà el seu mètode dialèctic a l'estudi de la societat i de les societats històriques, el resultat del qual fou satisfactori per al propi Marx i enlluernador per als seus seguidors (N'Althusser, típic teòric parisenc, va dedicar els seus esforços a demostrar que el materialisme històrics i el materialisme dialèctic eren efectivament dues ciències, dues noves ciències. Els seu intent no va servir de res per tal d'aturar la caiguda lliure del Partit comunista francès). 

      Vegem el modus operandi de La no-ciència d'En Marx. Les anàlisis històriques concretes que En Marx presenta com a mostra de la bondat del seu mètode dialèctic fan com si aquestes s’acomodessin als processos històrics descrits; semblava que la història esdevenia esplèndidament dialèctica i acomplia les suposades lleis descobertes per Marx; semblava que es demostrava la bondat del mètode. Però la veritat no és aquesta. En Marx escull aquells temes històrics que més fàcilment puguin ésser adequats a la seva dialèctica i deixa de banda aquells processos històrics que contradiuen les suposades lleis de la dialèctica. Hi ha processos històrics on no es compleixen les lleis de la suposada dialèctica. La metodologia  de les ciències positives estableix el principi general que si un experiment contradiu una teoria, aquesta deixa de tenir validesa científica. Semblantment, si un procés històric contradiu una teoria sobre processos històrics, aquesta hauria de  deixar de tenir validesa científica.  Vegem alguns exemples.

       Els processos històrics de les ciutats gregues a partir del segle VI aC posen en evidència que no es van acomplir les suposades lleis de la dialèctica històrica. El creixement de les polis gregues era el resultat de la seva activitat industrial i comercial.  Inicialment aquestes ciutats eren bàsicament la residència de l'aristocràcia i d'un nombre discret de ciutadans l'activitat dels quals era al voltant de la indústria, els comerç i els serveis socials. Ben aviat, l'activitat econòmica ultrapassà els límits de les polis. I mentre el nombre d'aristòcrates es mantenia idèntic - la propietat agrària era idèntica -, pel contrari, augmentava constantment el nombre dels ciutadans. A partir del segle VI aC, s'inicia l’època de les revolucions democràtiques  que fa que la classe dominant tradicional, la classe aristocràtica (patricis, grans propietaris de la terra, noblesa)  perd el monopoli del poder polític. Es dona un esclat de ciutats que instauren una constitució democràtica. Fins aquí semblaria que el procés històric segueix les lleis de la dialèctica: es donaria la lluita de classes, la classe dominant i les classes oprimides, i les revolucions burgeses. Però aquest exemple històric que hauria de ser magnífic com a confirmació de la bondat de la dialèctica, provoca - jo crec - una gran incomoditat als marxistes. En efecte, l'exemple de les polis democràtiques trastoca tot l'esquema marxista de manera flagrant. Vegem tot un seguit de consideracions que proven que la suposada ciència marxista, el materialisme històric, no es correspon amb la realitat històrica de les polis gregues.

          Milet, Atenes, Corint, Efes, Tebes, Samos, Megara i d'altres ciutats gregues importants la major part de la població s'ocupava d'activitats comercials o industrials. El mode de producció d'aquestes ciutats no era l'agrari esclavista; no basaven l’economia en la producció agrària, sinó en la indústria i el comerç.

        A aquelles ciutats burgeses democràtiques – en contra de les prediccions del materialisme dialèctic – no seguí cap tipus de revolució proletària. En Marx i els marxistes sempre s’han sentit molt incòmodes a l’hora de tractar sobre la Grècia clàssica. Resulta difícil trobar textos de Marx que facin referència a Grècia, a Atenes, a les polis democràtiques. Així, a El Capital, II, pàgina 425, FCE, es troba un comentari que fa:  Però també el sistema esclavista –allà on constitueix la forma predominant de l’agricultura, la navegació, etc., com ocorria en els Estats més desenvolupats de Grècia i de Roma – conté un element d’economia natural. En aquest paràgraf En Marx és arbitrari: parla de la navegació com a forma predominant d’ús d’esclaus; però la navegació no és pròpiament una activitat agrària. No hi ha explicacions, ni valoracions ni comentaris sobre aquesta qüestió.

        La fi d'aquestes ciutats democràtiques fou degut a la força  de les armes de potències militars exteriors, i no a una revolució proletària. Així, a Atenes, l’aristocràcia pogué desfermar la reacció antidemocràtica gràcies a la intervenció de l’exèrcit d’Esparta. A finals del segle Vè,  les polis  no pogueren fer front als naixents  grans imperis, el persa, el macedònic, el romà. Les ciutats democràtiques foren derrotades militarment; incorporades a l'imperi, perderen la independència i les seves constitucions democràtiques. El procés econòmic de producció industrial quedà estancat. No es  va donar cap procés del qual es pogués dir que era el resultat de la llei de la negació de la negació. Les ciutats burgeses no donaren pas a un nou estadi social; s'anaren mustiant dins l'Imperi romà; a partir del segle I de la nostra era, entren en una profunda  crisi. Les activitats comercials entraren  en declivi. Moltes de ciutats es despoblaren o desapareixeren del mapa o restaren convertides en ciutadelles. En cap cas és observable el denominat  procés dialèctic. Allò que restà foren les societats agràries de sempre.

       Respecte al ocàs de l'Imperi romà, els enunciats de Marx no aconsegueixen explicar la diversitat dels processos que se'n deriven. I els fets històrics no s'acomoden a les previsions de la dialèctica. No és el cas que la classe dels esclaus constituïssin el nucli de la lluita de classes. Els esclaus no encapçalaren en cap cas la lluita contra l'oligarquia romana. La revolta de N’Espartac fou això, una revolta esporàdica de gladiadors que no responia a una demanda social dels esclaus; o sigui, que no fou el cas que la lluita de classes culminés amb la rebel·lió de N’Espartac. A la Roma clàssica i a l'Imperi es donà un conflicte permanent entre el patriciat romà i els plebeus;  tots els intents de revolta dels plebeus acabaren en fracàs militar. També es donà un enfrontament entre el patriciat i la petita aristocràcia (Per exemple, la conjuració de Catilina, al segle I aC.) Igualment fracassaren les revoltes dels pobles sotmesos a Roma (La més coneguda i dramàtica fou la rebel·lió dels jueus a l’any 70). Certament,  hem d'entendre que la lluita de classes va continuar tot i no disposar d'uns clars registres històrics. S'ha de suposar una situació política de crisi permanent a partir del segle II, desprès del fracàs dels intents de reforma agrària dels Graco. L'esfondrament de l'activitat comercial en seria un fort indici. On suposa que el transport per terra s'havia fet impracticable per causa de la depredació de les bandes armades.      En contra del que diu En Marx, no és el cas de que l'establiment de l'Església catòlica com a aliada de l'Imperi signifiqués l'alienació de les classes oprimides. Podem constatar que es  va donar un augment de la descomposició de l'Imperi, però no debut als efectes de cap opi religiós, sinó per les creixents dificultats de l'Oligarquia per mantenir el poder; o sigui que no és el cas que a partir del segle IV es donés una major pau social gràcies a la consolidació del cristianisme com a religió oficial. O sigui,  fou l’emperador Constantí qui elaborà el projecte d’establir una església universal – catòlica – per a tot l’Imperi, amb l’objectiu d’homogeneïtzar la gran diversitat de pobles de l’Imperi.  

       Segons En Marx, al mode de producció agrari-esclavista segueix el mode de producció agrari-feudal. Certament, el feudalisme aparegué dins l'Imperi romà; a partir del segle II, comença una progressiva feudalització de l'Imperi. En contra de l'afirmació de Marx, no es pot parlar d'un canvi de mode de producció. Desaparegut l'Imperi, els nous regnes d'aristocràcia germànica despleguen una activitat econòmica molt similar a la de l'època anterior. Són una continuació del model romà. No hi ha cap canvi tecnològic significatiu; la innovació més notable fou la introducció del molí de  vent, al segle XII. Per altra banda, l'esclavitud es mantingué durant segles.  El canvi més significatiu es de naturalesa política; a l'Imperi romà,  una única aristocràcia dominava la resta de classes i els pobles; a l'Europa feudal, en canvi, les diverses aristocràcies germàniques administraven els diversos territoris de l'Imperi, dels quals s'havien apoderat militarment. Sembla oposat a la realitat històrica afirmar que les societats feudals d'Europa estiguessin a un nivell històric superior al de  l'Imperi romà. Als segles IV i V, l'autèntica dialèctica històrica era la que es donava entre els pobles germànics i l'oligarquia romana.

        En contra del que diu En Marx, no és el cas que la lluita de classes acaba sempre amb la transformació revolucionària de tota la societat o amb l'enfonsament de les classes bel·ligerants; allò que s'enfonsà fou l'Imperi romà i l'oligarquia romana; però no és el cas que s'enfonsessin o desapareguessin les classes oprimides i els pobles que conformaven l'Imperi; no s'acompleix la llei enunciada per Marx.

        La derrota de Roma en front dels pobles germànics contradiu els principis de la dialèctica hegelo-marxista. L'esfondrament de l'Imperi romà no fou degut a desplegament d'unes suposada potencialitat dialèctica interna, sinó a la derrota militar.  Per altra banda, l'Imperi bizantí - el que era la continuació de l'Imperi romà d'Orient - va perdurar mil anys més. La desaparició de Bizanci tampoc s'explica per una dialèctica interna, sinó per causa de l'expansió de l'Imperi turc. La derrota de Roma és la derrota de la dialèctica hegelo-marxista. En contra de les prediccions dialèctiques, allò que era a un estadi històric més primitiu - els pobles germànics - esfondrava allò que era a un estadi històric més evolucionat.

     

       En Marx usa arbitràriament la categoria de alienació religiosa per explicar els processos històrics. Escull uns processos històrics concrets, les anàlisis dels quals donen com a vàlida i aclaridora l'aplicació de la categoria alienació religiosa (Vegeu l'article En Marx i la religió).

     

       De bell antuvi, En Marx es va dotar d'una eina no-científica per a la construcció del materialisme dialèctic: és la utilització dels conceptes de burgesia i  proletariat. Armat amb aquesta eina ideològica, En Marx elabora la seva literatura; explica quins són els mecanismes determinants dels processos històrics de l`Edat moderna.  Estableix quines són les lleis que regulen els processos històrics i, tot seguit, fa la predicció del futur. La pretesa ciència d'En Marx és inconsistent perquè els conceptes utilitzats no s'acomoden a la realitat històrica.

       El vici inicial de la metodologia marxista - que contamina tota la seva producció teòrica - és la reducció  de la diversitats socials, històriques, a una suposada unitat ideològica. En Marx redueix la diversitat real, existent, a  una suposada unitat que no es correspon amb la realitat considerada.  Tot i donant per vàlida la tesi que la sobrestructura ideològica és una conseqüència de l'estructura econòmica, la determinació no pot preveure la diversitat de respostes ideològiques o creacions que se'n deriven. Així, per exemple, en contra de la reducció d'En Marx, l'estructura econòmica paleolítica fou una – bàsicament, acomodació a la naturalesa, i recol·lecció dels productes de la natura; és a dir que no hi ha “producció”  -, però les cultures creades pels pobles paleolítics foren a milers. Es donaren milers de cultures paleolítiques, l'aparició de les quals era impredictible. Una resposta cultural nova és una creació i, per tant, és imprevisible. En Marx fa referència a diverses situacions històriques en les que la burgesia de cada època jugava un determinat paper en el lluita de classes.   A l'època moderna, feta la revolució burgesa, la burgesia passa a disposar del Poder en substitució de l'aristocràcia tradicional; aquesta burgesia és  la classe dels propietaris del capital, la classe dels propietaris dels mitjans de producció. En Marx utilitza el terme burgesia de diversa manera i en diversa extensió; a  vegades, burgesia significa el conjunt dels individus que treballen per compte propi, i altres vegades el terme s'aplica en exclusiva al conjunt dels grans industrials; en aquest cas, burgès és sinònim de capitalista. En el seu sentit més estricte, la burgesia és l'agent que ha creat el món modern; en paraules de Marx:  La burgesia ha sotmès el camp al domini de la ciutat. Ha creat urbs immenses...ha creat forces productives més abundants i més grandioses que totes les generacions passades juntes...(Manifest, pàg. 13). 

       

      El petit botiguer que vol conservar la seva botigueta - posem - serà catalogat com a conservador. Llavors, hi hauria burgesos progressistes i burgesos conservadors, i petits burgesos. A més a més també hi hauria els petits burgesos progressistes. Els vuit sastres alemanys de París i En Marx  constituïen el Partit Comunista. En Marx mateix seria un petit burgès revolucionari i comunista; i N'Engels seria igualment revolucionari i comunista, però burgès o gran burgès (Era fill d’un empresari de la indústria tèxtil, i ell mateix participà durant molts d’anys en la direcció d’una fàbrica a Manchester). És, per tant, un cau d'errors utilitzar l'expressió pensament burgès; no existeix un pensament burgès com a representatiu d’un suposat conjunt de burgesos. En Marx mateix distingeix  la diversitat de grups burgesosque manifesten pensaments diversos: Les capes mitjanes - el petit industrial, el petit comerciant, l'artesà, el pagès -, totes elles lluiten contra la burgesia per a salvar de la ruïna la seva existència com a  capes mitjanes (Manifest, pàg. 35); aquest paràgraf és una mostra de la manera com En Marx usa el terme burgesia en una diversitat de significats; així, el petit industrial unes vegades forma part de la burgesia i d'altres, en canvi, no  hi pertany  i fins i tot lluita contra la burgesia  

       Tot el conjunt dels obrers formen una unitat que és el proletariat, però no existeix una cosa que sigui el conjunt dels pensaments dels proletaris. En Marx i els marxistes fan ús de les expressions   el pensament obrer, la consciència de  classe del proletariat, l’objectiu del proletariat, l’ideari obrer, i així.          Enllaçant amb el que he anat dient, a manera d’esquema, passo a exposar un seguit d’enunciats que mostren les insuficiències del marxisme.      Al llarg de la història, les religions tenen una gran diversitat  d’usos socials.     A les cultures paleolítiques (en el sentit social i econòmic, de manera que inclou les cultures de sistema paleolític que han sobreviscut fins avui en dia) la religió funciona com a element bàsic d’integració social. Les societats paleolítiques, al no existir la propietat de la terra, eren societats sense classes socials, a excepció d’aquelles que ho eren per motiu de gènere.     Afirmar que la religió és alienació significa deixar de banda l’estudi del funcionament de cada religió específica.      Les revolucions democràtiques de les polis gregues, al segle VI aC, no significaren la liquidació o afebliment de les pràctiques religioses. Si de cas, el culte dels deus preferits per les classes populars – com per exemple En Dionís – intensificava la seva presència a les festes cívico-religoses.    L’expansió de l’Islam va significar la liquidació del sistema agrari esclavista a les societats mahometanes. El procés històric de l’Islam no s’acomoda a l’esquema dels processos de mode de producció de Marx.    L’Islam, un fenomen que trasbalsà el món, no té cabuda dins la teoria de Marx – ni tampoc dins la de Hegel -. En Hegel i En Marx, a les seves obres, fan com si l’islamisme no hagués existit, com si fos present a la història.    En Marx planteja el cristianisme a la manera de la ideologia alemanya. Planteja el cristianisme com una alienació de les classes explotades. Deixa de considerar la funció de l’Església catòlica com a instrument de control i de domini.     En Marx ignora el projecte polític de l’emperador Constantí, projecte que consistia en imposar l’Església cristiana com a instrument polític essencial.     En Marx no distingeix els diversos usos que s’han fet de les religions.    En Marx és cec respecte dels grans moviments religiosos. Si la religió és alienació – devia pensar -, llavors els moviments religiosos són productes alienants.    En contra del planteig d’En Marx, els diversos grans moviments socials que suposaren una autèntica revolució utilitzaren la religió com a instrument de lluita ideològica.    En contra de Marx, de la tradició republicana d’origen francès i de la propaganda catòlica, s’ha d’entendre el luteranisme - la denominada Reforma protestant - com un gran moviment de masses que aconseguí treure’s del damunt les cadenes de Roma.     Superant la ceguesa de Marx, s’ha de veure que En Martí Luter, a la dieta de Worms, 1520, allò que afirmà – i en sortí victoriós – era el principi de la llibertat de consciència.    En contra de les tesis marxistes, foren els prínceps alemanys – l’aristocràcia –  i no la burgesia alemanya la que feu possible el triomf del luteranisme contra el despotisme de Roma.   En Marx, els marxistes i els Universos francès, espanyol i català, pretenen amagar el gran alliberament que va significar el luteranisme. (Als qui tinguin més encobeïda la Il·lustració francesa, els proposo que comprovin un fet històric molt indicador:  La Mettrie,  condemnat moralment pels il·lustrats francesos i perseguit per les autoritats, al 1748, trobà refugi i suport a la Cort d’En Frederic II, a Berlín).     En Marx tampoc veié el profund significat històric del moviment religiós iniciat per En Joan Calví a la Ginebra de 1541.     La teoria de Marx sobre les revolucions burgeses continua tenint una gran acceptació a l’Univers català i a l’espanyol, però aquesta teoria tampoc s’acomoda a la realitat històrica.  La Ginebra republicana que va aixecar En Calví podria ser considerada burgesa;  de ciutats socialment semblants a Ginebra ni havia per tot Europa i Àsia, però no per aqueixa semblança social esdevingueren republicanes.     La revolució democràtica anglesa de 1640 anava de la mà dels calvinistes (En Cromwell es sentia un instrument de la voluntat divina). Però l’Anglaterra del sis-cents  era enfora de ser una societat burgesa    La revolució britànica de 1688 va donar lloc a l’establiment de la primera democràcia moderna. Sens dubte que els empresaris i els grans comerciants, majorment, van donar suport a la revolta (Tal volta pensaren que no els convenia oposar-s’hi);  però també li’n va donar  una gran part dels aristòcrates.    O sigui, en contra de les prediccions marxistes, la revolució de 1688 no va significar la presa del poder polític de la burgesia en contra de l’aristocràcia;  no hi va haver confrontació entre burgesia i aristocràcia. L’aristocràcia britànica va continuar essent una classe privilegiada, però es veia obligada a acceptar el sistema democràtic i la seva hegemonia es feia més dubtosa.     En Marx estableix el fals axioma de que hi ha un determinat tipus de pensament o idea segons la classe social.  Però el fals axioma de Marx és insostenible. En Marx parla de pensament burgès o de consciència del proletariat. Però ni existeix la burgesia com un tot social homogeni, ni el proletariat com un conjunt compacte dels obrers industrials.     Als seus escrits, En Marx cau en un abús del fals axioma. De seguir la seva argumentació, resulta que la burgesia seria una mena d’agent meravellós al qual hauríem d’agrair totes les coses bones de la nostra societat.        El proletariat és una paraula que vol significar la totalitat dels obrers industrials. Però la totalitat dels obrers industrials com a tal totalitat no és mai, en cap cas, agent social. No pot ésser agent social, per la realitat social allò que conté és una diversitat d’obrers industrials. La realitat social ens forneix de tot tipus d’obrers per una diversitat causes. Fins i tot, dins una sola empresa, on els obrers pateixen unes mateixes condicions de treball, és dona una diversitat de comportaments i d’ideologies.      La fal·làcia més escandalosa d’En Marx, al meu parer, és la que diu que els obrers industrials despleguen una ideologia, que és la ideologia del proletariat. I que aquesta ideologia del proletariat coincideix amb els punts bàsics de la concepció social de Karl Marx.  Diu més encara: que aquesta mena d’inspiració de teoria revolucionària a la manera marxista prové de la creixent explotació a que es veu sotmès pel capitalisme.      En contra de la fal·làcia marxista, és pot constatar que a la primera gran revolució encapçalada pels obrers industrials, la de París de 1870, no es seguiren els designis marxistes, sinó que desenvoluparen tot de normes llibertàries i autogestionàries que es corresponien amb les doctrines del anarquisme.  Aquells revoltats contra el Poder establert no decidiren la conquesta de l’Estat, sinó la seva destrucció. Aquelles classes populars parisenques crearen la Commune de París, solament la de París; entenien que cada ciutat o regió de França havia de decidir per si mateixa quin ordre social li era més escaient.    En Marx no solament elaborava fal·làcies i feia prediccions errònies. De bell antuvi, amenaçava amb l’excomunió i les penes de l’infern als qui fessin propostes socials en desacord amb la ciència marxista. Les formacions comunistes, des dels seus inicis, van  dur una pràctica hostil  - i sovint extremadament violenta – contra les formacions obreres de signe no marxista. Igualment, en tot temps, s’ha donat una guerra fratricida entre les diverses formacions  comunistes (La idea ha quedat recollida en la imatge de l’assassinat de Trotski a mans d’un sicari de N’Stalin).     Però tant bon punt sorgien conductes obreres divergents dels enunciats marxistes, En Marx es treia de la màniga nous conceptes socials, com, per exemple, el de lumpenproletariat   Una de les caretes més usades  pels teòrics marxistes rau en el fet que contínuament fan recurs a crear teories adhoc per explicar aquells processos històrics que no s'acomoden al esquema marxista. Per posar un exemple notable, En Lenin va escriure L'esquerranisme malaltia infantívola del comunisme, tot un llibre per fer valer la seva nova categoria dialèctica amb el nom de esquerranisme comunista, de manera que els seus oponents polítics quedaven reduïts a la condició de malalts. A la novel·la 1984 N’Orwell descriu de manera insuperable el funcionament dels dispositius ideològics dels règims marxistes, dispositius que superen de molt qualsevol obra de ciència ficció. Per suposat, els dispositius ideològics anaven de la mà dels dispositius criminals. El marxistes d'ara mai podran superar l'estigma heretat dels règims comunistes.  La filosofia a l'abast        1 

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 419 | 420 | (Page 421) | 422 | 423 | .... | 465 | newer