Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki".(Miquel López Crespí)

El dia que va morir Franco (20-XI-1975)

Franco moria matant. El setembre de 1975 hi hagué l'afusellament de cinc joves antifeixistes d'ETA i el FRAP. Els consells de guerra contra les organitzacions abans esmentades dictaren onze condemnes a mort, de les quals finalment, el 27 de setembre, es consumaren cinc. Una d'elles fou a Barcelona: la de l'independentista basc Manuel Paredes Manot, "Txiki". De nou, les condemnes de la injustícia feixista, però molt especialment la de Txiki per la proximitat, convulsionaren el nostre esperit. Eren anys de terror i persecucions. Txiki, heroi de la resistència, fou enterrat a un nínxol del cementiri de Cerdanyola. Pel novembre, el gran criminal, el responsable de la més ferotge guerra civil que han patit els pobles de l'Estat espanyol, la repressió més salvatge mai coneguda, moria després d'una llarga agonia.

Al Principat no hi hagué manifestacions de cap signe al carrer. A les Illes tampoc. Però l'alegria covava per dintre. Les cròniques diuen que arreu dels Països Catalans i a molts d'indrets de l'Estat s'acabaren les ampolles de xampany. Els antifranquistes sintetitzàrem l'esperit del moment amb un rodolí que es repetí profusament: "Vint de novembre gloriós / s'ha acabat el Gran Merdós".

A Palma, per a amics i companys del combat antifeixista fou dia de bauxa sonada. Per tots els caus de la clandestinitat s'obriren les mateixes ampolles de xampany que quan l'ascensió al cel de l'Almirall Carrero Blanco l'any 1973. Cada partit, cada organització, muntà trobades i festes de diferent tipus. La nostra colla -hi havia militants del PCE, OEC, PTE, Bandera Roja i alguns professors i mestres independents que compareixien a alguna de les accions clandestines- quedà per a celebrar aquell joiós esdeveniment a la casa que l'amic Miquel Mas tenia llogada a Pòrtol. En Miquel era un empleat de banca molt amic de na Francisca Bosch. Ens oferí la casa per a fer-hi la festa. En Miquel Mas va néixer a Ciutat l'any 1950 i va ser un d'aquells companys inoblidables de la transició. Demòcrata de veritat, antifeixista convençut, sempre estigué disposat a actuar en defensa de la llibertat del nostre poble. Amb el temps publicaria Massa temps amb els ulls tancats (1976), el llibre de poemes Mediterrània, un cel esquinçat (1985) i les novel.les L'àngel blau (1991) i L'ocell del paradís (1992), entre d'altres. Però tornem al dia de la mort del Gran Merdós. A casa de Miquel Mas tothom hi vingué carregat d'ampolles de vi i xampany. En Jaume Bonnín (militant del PCE) i la seva esposa Amparo portaren un caramull de sobrassades i botifarrons. El rebombori i les rialles no aturaven. Qui més qui manco compareixia amb paquets de begudes i queviures: formatge maonès, vi de Binissalem... pareixien unes matances! I ho era, la celebració de les matances d'un porc!

A mitjanit, havent sopat, no sé qui d'entre la munió de gent va treure una antiga estàtua de guix del dictador (de les que hi solia haver a escoles i institucions) i, demanant un moment de silenci, la llançà al terra, fent-la mil bocins. Hi hagué aplaudiments generals i s'alçaren novament les copes plenes de xampany enmig d'una disbauxa feresta. Algú començà a cantar L'estaca de Lluís Llach i altres cançons de la resistència.

El sarau continuà al bar que en Climent Picornell tenia a Gènova. Allà ens anàrem ajuntant totes les colles que havien celebrat festes semblants ena altres indrets. La cotxada cobria completament el poblet. El bar era ple de gom a gom.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70

He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers). (Miquel López Crespí)

Lucila Aragó, una bona amiga valenciana, companya en la lluita per la llibertat i el socialisme, m'envia, setembre de 2000, un sentit manifest tot recordant les darreres execucions de la dictadura; em diu que segurament sortirà a la premsa. Juntament amb Lucila, signen l'article altres militants d'aquells anys heroics, la majoria membres del PCE(ml) i del FRAP: Víctor Baeta, Amparo Garrigós, Dolors Calatayud, Àngel Yébenes, Miguel Morata, Alejandro Mayordomo, José Luís Piquer... Diu el document (sota el títol Els darrers afusellats del franquisme): "A primeres hores del dia 27 de setembre de 1975, a Burgos, Cerdanyola i Madrid, foren afusellats cinc joves: José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo pertanyien al FRAP; Juan Paredes Manot i Ángel Otaegui eren d'ETA. Fins l´últim moment es van succeir les protestes en molts llocs del món: París, Lisboa, Roma... Alguns governs retiraren les seues delegacions diplomàtiques. Però el franquisme s'afanyava a acabar els seus dies com els havia començat: imposant la seva força a sang i foc.

'Els judicis mancaren de tota garantia legal. Els tribunals estigueren formats per militars amb molta pressa per dictar sentència. La denominada llei antiterrorista, per la qual es va jutjar i executar aquests cinc joves de famílies humils i treballadores, formava part del mateix arsenal de lleis repressives pel qual el règim de Franco va condemnar milers d'obrers, sindicalistes i intel·lectuals que en aquells moments lluitaven contra la dictadura.

'Ni les sol·licituds de commutació de condemna, ni les reaccions internacionals obtingueren resposta. Els cinc joves antifranquistes caigueren abatuts pels trets dels escamots d'afusellament. Les penes de mort, que Franco i els seus ministres havien signat, s'executaren. Foren les últimes condemnes a mort d'una dictadura que, ja en fase terminal, es regirava contra aquells que no acceptaven la seua continuïtat, contra els qui des de l'oposició antifranquista lluitaven llavors per la ruptura democràtica i no per una transició pactada, que deixés impune el règim i aquells que el sustentaven.

'Pocs dies després, el 1 d'octubre, des del balcó del Palacio de Oriente Franco, acompanyat dels seus ministres, dels seus generals i del seu successor, per ell mateix designat i aleshores Príncep Joan Carles, i ara actual rei, presidien una de les seues concentracions patriòtiques, un intent d'autoafirmació enfront les democràcies europees que havien retirat els seus ambaixadors; enfront els demòcrates que repudiaven aquells recents assassinats; enfront els que aspiraven a conquerir autèntiques llibertats democràtiques, individuals i col·lectives, per a tots. Només principis democràtics era allò que reivindicaven aquells cinc joves.

'El silenci, que després va sorgir, del pacte per legitimar la monarquia amb una constitució, retallada i vigilada, a canvi de la legalització dels partits, va impedir a posteriori que es revisessin les condemnes a mort. I encara continua pendent ara, en el temps que Pinochet -que llavors compartia amb Franco poder i ideologia- o els militars argentins de "la Junta", estan ja seguts en el banc dels acusats. Aquella "Espanya del borrón y cuenta nueva" continua essent la mateixa d'ara que impedeix la rehabilitació de lluitadors demòcrates com Julián Grimau, Puig Antich i tants d'altres que, com els cinc joves del 75, van ser els autèntics continuadors de la resistència al franquisme.

'Han passat vint-i-cinc anys. Avui, aquells companys, afusellats al trencar l'alba del 27 de setembre de 1975, podrien estar amb nosaltres, xerrant sobre aquells temps i continuant treballant per un món més just i lliure. Però foren condemnats a mort i afusellats. Ells, com tanta gent, homes i dones que patiren tortures, anys de presó, exilis... cercant camins de llibertat, han sigut, són, la sal de la terra. Sense ells, tal vegada, el pragmatisme de "el possible" hauria sigut un etern mur de contenció.

'José Humberto Baena, Ramón Garcia Sanz, José Luis Sánchez Bravo, Juan Paredes Manot, Ángel Otaegui... no vos oblidem. València, 14 de setembre del 2000."

Per uns moments, llegint el manifest de Lucila Aragó em vénen a la memòria munió de records, la presència dels darrers antifeixistes assassinats per la dictadura. He pensat en aquelles tètriques setmanes de 1975, la desesperança per provar de salvar les seves vides. Les pintades en la nit, les repartides clandestines de fulls, tot allò que volia expressar la nostra indignada protesta. Nits vora la ràdio escoltant les emissores estrangeres que informaven de mobilitzacions arreu de l'Estat i a l'estranger. A Lisboa, els manifestants, indignats, assaltaven i cremaven l'ambaixada franquista... Milers i milers d'antifranquistes visquérem, sense dormir, en tensió, la nit més llarga dels darrers anys de la dictadura. Tothom pendent d'un darrer gest (que mai no va arribar): l'anulació de les penes de mort per part del vell i decrèpit general assassí. Ràdio París, la BBC de Londres, les emissores d'un Portugal ja lliure, alliberat del feixisme, informaven de manifestacions populars a Madrid, a Euskadi (amb una vaga general de més de dos-cents mil treballadors), a Catalunya (només a la SEAT hi ha assemblees amb més de deu mil obrers).

El mateix dia 27 hi ha enfrontaments amb la policia a les Rambles de Barcelona, a Sabadell, Terrassa, Badalona, Santa Coloma, Vic, Cerdanyola... València, Vigo, Ourense... Les anècdotes de solidaritat són infinites. Entre els centenars i centenars d'accions de protesta contra els crims del règim de Franco cal recordar (per copsar l'amplària de la indignació popular) que els jugadors de futbol A. Aguirre i Sergio Manzanera sortien a jugar un partit de primera divisió amb roba de dol. Van ser immediatment detinguts per a policia. A Burgos, les forces repressives hagueren de tancar la fàbrica Firestone...

El PCE, com sempre, es desmarcà de les grans manifestacions de solidaritat amb els condemnats a mort pel feixisme. Com explica a la perfecció un conegut assaig que analitza els anys de la dictadura, el llibre FRAP: 27 de septiembre de 1975 (Vanguardia Obrera, 1985) en el capítol "Intentos desesperados del PCE y del PSOE para boicotear las movilizaciones" (pàginas 195-198): "La dirección del PCE comprometida en la maniobra por las alturas con sectores de la oligarquía y de la derecha para efectuar la transición monárquica, y queriéndose desmarcar abiertamente de las organizaciones revolucionarias para no asustar a sus compinches, impartió la orden a sus afiliados de boicotear y oponerse a las movilizaciones contra los Consejos de Guerra, las penas de muerte y contra los fusilamientos, utilizando el argumento de que las acciones del FRAP eran 'terroristas' y hacían el juego a la derecha.

'El Comité Ejecutivo del PCE publicó una declaración en la que se decía textualmente que 'el PCE condena con todas sus fuerzas una vez más, estos métodos terroristas' y el señor Santiago Carrillo, por entonces secretario de esa organización y en nombre de todos los que por entonces la compartían (Gallego, Azcárate, Romero Marín, López Raimundo, Sánchez Montero, etc), hizo unas declaraciones al periódico italiano L'Europeo en la que dijo: 'yo no comprendo ni a los vascos ni a los guerrilleros del FRAP" y añadió sobre las acciones armadas [contra el feixisme] "¿A quién sirven?, ¿a quién sino al gobierno y a la policía? En algunos casos pienso si esto no será obra del gobierno, de la policía...'.

'Esta es la posición que mantuvo oficialmente Mundo Obrero que, por ejemplo, en un artículo de Carrillo en la segunda semana de septiembre, decía, refiriéndose al FRAP: 'Tenemos que condenar sin ninguna vacilación ese terrorismo'...

'Esta actitud tuvo sus repercusiones en diverso sentido. Ya se ha visto el boicot que organizaron los abogados del PCE a la hora de defender a militantes del FRAP en los Consejos de Guerra. También en las reuniones de fuerzas [polítiques] intentaron oponerse a las movilizaciones... en muchas ocasiones, la actividad de zapa de los revisionistas del PCE contribuyó a sembrar la confusión, a desorientar a sectores populares, a impedir que se movilizasen para salvar la vida a los luchadores antifascistas condenados a muerte. Pero en ese boicot, no sólo participaron los revisionistas del PCE... la llamada 'Junta Democràtica" que dirigía el PCE y la llamada 'Convergencía' o 'Plataforma' encabezada por el PSOE, hicieron una declaración conjunta el 18 de septiembre [de 1975]: en ella no había ni una sola palabra contra las penas de muerte".

És el mateix que s'esdevingué quan l'assassinat (un any abans) del revolucionari anarquista català Salvador Puig Antich. Tampoc el carrillisme volgué fer res en favor del jove antifeixista. I a Palma, record a la perfecció els problemes que tengué la meva bona amiga Lieta López, l'esposa de l'home que va ser l'ànima de la resistència cultural antifranquista en temps de la dictadura, en Jaume Adrover. Lieta ser detinguda i acusada falsament de ser una "peligrosa terrorista"... pel simple fet d'haver-hi a casa seva unes cartes de l'escriptor Alfonso Sastre! Lieta López no obtengué en cap moment la normal solidaritat que hauria d'haver trobat entre les forces de l'oposició, especialment el PCE a les Illes. Misèries que tothom ja coneix: ganes d'arribar al poder al preu que sigui, malgrat fos deixant sols, davant els murs d'execució, els joves més valents de la generació dels anys setanta! La indiferència del carrillisme i la socialdemòcracia enfront els darrers crims del feixisme no aturà, emperò, les mobilitzacions populars ni a l'Estat espanyol ni a la resta del món. De Londres a Pequín, de Marsella al Japó, de Lisboa a l'Havana, de Xile als EUA, de Berlín a Milà, arreu la gent va sortir al carrer en un intent desesperat de salvar la vida dels cinc revolucionaris que havien estat condemnats a mort en infames consells de guerra sense cap garantia legal. París, Marsella, Tolosa de Llenguadoc, eren flames enceses, guspires solidàries en la llarga nit del 27 de setembre de 1975. A Suècia, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els Països Baixos... al Canadà i a Veneçuela hi hagué concentracions massives de manifestants i provatures d'assalt a les ambaixades de la dictadura (com la que s'esdevingué a Lisboa). És evident que si PCE i PSOE no haguessin estat fermats de mans i peus al franquisme reciclat haurien pogut (actuant conjuntament amb les altres forces d'esquerra) bastir un ampli moviment de resistència antifeixista. L'esforç unitari antirepressiu hauria servit per a colpejar fort la dictadura en el camí en el camí d'avançar envers la república i el socialisme. Però no era aquesta la voluntat dels dirigents del PCE i del PSOE. La direcció que havien escollit, des de feina molt de temps, no era el de la lluita conseqüent contra el feixisme; ben al contrari: la seva funció era precisament ajudar la burgesia a aturar l'onada revolucionària que durant la transició colpejava el sistema i posava en perill la maniobra del capitalisme espanyol: canviar alguna per a deixar l'essencial del règim sorgit de la victòria reaccionària de 1939.

Miquel López Crespí

Publicat en la revista L'Estel (1-VIII-05)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web

                            Convé no badar (1). Russia Insider.

      He pensat que seria bo fer una sèrie de breus comentaris en relació a la confrontació entre l’Imperi ianqui, d’una banda, i Rússia i la Xina, de l’altra.

    No cal dir que els ianquis fins ara s’han mantingut com la potència mundial hegemònica, però la realitat actual és una altra. Allò objectiu és que al moment present la Xina és la potència econòmica mundial.

   El comentari d’avui: L’Imperi ianqui controla les agències comunicació mundials i fa campanya permanent contra Rússia i la Xina. Podeu constatar que La Vanguardia, al igual que la majoria dels mitjans de comunicació  ‘’occidentals’’, cada setmana un publica un article o dos sobre les ‘’maldats’’ de Rússia i de la Xina.

    Però, actualment, tant Rússia com la Xina han desplegat una contraofensiva contra la guerra informàtica ianqui. Podeu veure tot de mitjans russos i xinesos que s’editen a Internet en llengua anglesa amb l’objectiu de denunciar les manipulacions dels mitjans ‘’occidentals’’.

   En efecte, els governs ‘’occidentals’’ miren de dificultar els mitjans dels russos i dels xinesos. Però no aconsegueixen la seva anul·lació.

   En aquests comentari d’avui, faig una crida al lector perquè comprovi la potencialitat d’un d’aquests mitjans ‘’antiianquis’’. Si voleu, podeu baixar d’internet el mitjà amb el títol de Russia Insider. Al meu parer, aquest mitjà posa en crisi la publicitat  ianqui.

Per altra banda Josep Ferrà també ha parlat de la compareixença de Jaume Matas al Congrés i ha recordat que MÉS per Mallorca segueix “exigint que el PP retorni els 153.000 més interessos pel finançament de la campanya de 2007”. “També és bon moment per demanar-li al senyor Company si pensen retornar els diners o s’esperaran que els tribunals els ho demanin per via executiva”, ha afegit.

Anarcoefemèrides del 19 de novembre

Esdeveniments

Anunci de les dues conferències londinenques d'Emma Goldman

- Conferència d'Emma Goldman: El 19 de novembre de 1899 a l'Athenaeum Hall de Londres (Anglaterra) la destacada anarcofeminista Emma Goldman imparteix la conferència«The aim of humanity» (L'aspiració de la humanitat). Era la primera vegada que Goldman parlava en públic a Londres. Aquest cicle de dues conferències programat a l'Athenaeum Hall londinec es tancà la setmana següent, el 26 de novembre, amb la xerrada «Woman» (Dona). En el cartell anunciador de l'acte s'animava al públic a preguntar i a discutir sobre els temes exposats. Aquestes dues conferències seran unes de les més conegudes i impartides per tot arreu per Emma Goldman i sempre amb un èxit assegurat de públic.

***

Capçalera de Germinal sobre el judici a l'anarquista Marius Jacob

- Surt Germinal: El 19 de novembre de 1904 surt a Amiens (Picardia, França) el primer número del periòdic bimensual Germinal. Journal du Peuple. Creat per Georges Bastien, tindrà amb el temps diversos gerents, com ara Jules Lemaire, Auguste Cauvin, Henri Pacaud, Carette, Dubois, Albert Andrieux, Louise Joly, Charles Cahon i Émilien Tarlier. A partir del número 36, del 10 de febrer de 1906, passarà a ser setmanal. Deixarà de publicar-se, després de 391 números, l'agost de 1914 arran de la declaració de guerra, però reapareixerà a partir del 29 d'agost de 1919 i fins al juliol de 1933, després de publicar 723 números. Set números més encara es publicaran durant l'any 1938. En 1920 donarà suport a la Federació Comunista Llibertària de la regió del Nord i en 1924 va fer costat les candidatures anarcoabstencionistes. El periòdic edità diversos fullets, postals i partitures. Hi van col·laborar, entre molts altres, A. Andrieux, Georges Bastien, Armand Beaure, Alice Bernard,Émile Caffin, A. Cauvin, R. Chaughi, A. Delannoy, Charles Desplanques, Charles Dhooghe, Henri Dhorr, Alcide Dumont, Georges Dufosse, Sébastien Faure, Jean Goldsky, Gustave Herve, Jobert, Piotr Kropotkin, Achille Legeret, Jules Lemaine, André i Maurice Lucas, Anna Mahe, Manacau, A. Merrheim, Joseph Ouin, Eugène Peronet, Charles Rimbault i Georges Thonar. Fou perseguit per les autoritats per diversos delictes (propaganda antimilitarista, injúries, provocació de mort, etc.) i arribà a tirar 4.500 exemplars.

***

Anagrama de "Solidaritat Obrera"

- «Solidaridad Obrera» de Montilla: El 19 de novembre de 1908 es crea a Montilla (Còrdova, Andalusia, Espanya), a imitació de Catalunya, «Solidaridad Obrera» de Montilla, que reuneix societats obreres anarcosindicalistes de Montilla, Espejo, La Rambla, Fernán Núñez i Montemayor. El mes anterior, la Conferència de Treballadors Agrícoles d'Alzira (País Valencià) havia decidit adherir-se a la«Solidaritat Obrera» catalana i, aquell mateix any, el Congrés de Societats Obreres d'Azuaga (Badajoz, Extremadura, Espanya) decideix sumar-se a «Solidaridad Obrera». En altres ciutats com La Corunya, Saragossa, Gijón, Granada, Cadis, Jaén i Còrdova, busquen la manera de fer que «Solidaridad Obrera» sigui una organització de caire estatal.«Solidaritat Obrera» va obtenint un gran prestigi entre la classe obrera que augmentarà amb la seva actitud durant la vaga general de l'anomenada «Setmana Tràgica» de Barcelona de juliol de 1909.

***

João Penteado i els seus alumnes de l'Escola Moderna Núm. 1 (1913)

- Tancament de les Escoles Modernes de São Paulo: El 19 de novembre de 1919 a São Paulo (São Paulo, Brasil) l'Escola Moderna Núm. 1, creada pel pedagog anarquista João de Camargo Penteado el 13 de maig de 1912 seguint l'exemple del català Francesc Ferrer i Guàrdia, és obligada a tancar per ordre governativa. La raó argüida pel director general d'Instrucció Pública de l'Estat de São Paulo, Oscar Thompson, per a la clausura va ser l'explosió d'una bomba en una casa de São Paulo que matà quatre militants anarquistes: l'espanyol José Prol, de 31 anys; el tipògraf portuguès Joaquim dos Saltos Silva, de 26 anys; Belarmino Fernades, també portuguès; i José Alvés, portuguès de 30 anys i director de l'Escola Moderna Núm. 3 de São Caetano, barriada de São Paulo, que havia estat fundada el desembre de 1918 i que també acabarà sense llicència de funcionament. Els recursos que es van presentar i l'habeas corpus no van sortir efecte i les tres Escoles Modernes brasileres --l'Escola Moderna Núm. 2 s'havia creat en 1918 a Brás-- van ser tancades definitivament, acusades de temptativa insurreccional i de propagar idees anarquistes i subversives. Al local de l'Escola Moderna Núm. 1 es va crear l'Acadèmia de Comerç Saldanha Marinho i després el Col·legi Saldanha Marinho, on Penteado romandrà com a director fins a la seva mort, encara que sense la filosofia pedagogicollibertària de la seva predecessora.

***

Colette Durruti (dreta) amb Joaquina Dorado a Montjuïc (19 de novembre de 2006) [Foto: Samuel Aranda]

- Homenatge a Durruti: El 19 de novembre de 2006 membres de diverses organitzacions anarquistes, anarcosindicalistes i anarcofeministes es reuneixen al cementiri de Montjuïc de Barcelona (Catalunya) per retre homenatge al destacat militant anarquista Buenaventura Durruti en el 70è aniversari de la seva mort, esdevinguda el 20 de novembre de 1936 a Madrid (Espanya). L'acte es va celebrar davant la tomba de Durruti, contigua a la del pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, executat arran dels fets de la«Setmana Tràgica» de 1909, i la de l'activista anarquista Francisco Ascaso Abadía, mort el 20 de juliol de 1936 durant el setge de la caserna de les Drassanes. Hi van intervenir Colette Durruti, filla de Buenaventura, Aurora Tejerina i Enric Casañes.

Naixements

Foto policíaca d'Alexandre Dembsky (ca. 1894)

- Alexandre Dembsky: El 19 de novembre de 1857 neix a Mogielnica (Grójec, Polònia, Imperi Rus) el matemàtic, tipògraf i activista anarquista Aleksandr Dembski, més conegut per la seva traducció al francès com Alexandre Dembsky. Sos pares es deien Ippolit Dembski i Antuanetta Meguinska. Estudià matemàtiques a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia) i en el quart curs, a causa d'una denúncia, fugí a Varsòvia, on es dedicà a la propaganda revolucionària i fou un dels fundadors del Partit Socialrevolucionari«Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. Buscat per la policia, emigrà a Suïssa i entrà a l'Escola Politècnica de Zuric (Zuric, Suïssa). Després d'una brillant carrera que finalitzà, aprengué a fabricar explosius de la mà de Jakob Brinstein (Jacques Brynstein). El 6 de març de 1889, en una prova d'explosius a Peterstobel, a prop de Zuric, dos bombes explotaren i Brinstein morí, dos dies després, a resultes de ferides, i ell resultà malferit; després d'un temps a l'Hospital Cantonal de Zuric, va ser expulsat de Suïssa i s'establí a París (França), on treballà en una impremta. Malalt de tisi, el maig de 1890 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Stanislaw Mendelson, Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 26 de gener de 1891 signà, amb moltes altres refugiats russos, una protesta contra la detenció il·legal, realitzada pel govern tsarista a Turquia, del refugiat Vladimir Loutzky, crida que fou publicada per la premsa parisenca. El 5 de gener de 1893, acusat de nihilista, se li va decretar l'expulsió de França i es refugià a Bèlgica. En 1994 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Edició de Souvenirs du bagne de 2005

- Liard-Courtois: El 19 de novembre de 1862 neix a Calais (Nord-Pas-de-Calais, França) el militant anarquista i neomaltusià Auguste Courtois, més conegut com Liard-Courtois. Fill d'obrers nascuts a Poitou, aprengué l'ofici de pintor decorador amb el qual recorregué tota França. Els seus companys li van posar de malnom L'Avocat, ja que per tot arreu reivindicava millores en les condicions de feina. També marxà a Algèria i a Espanya milità en societats secretes. Després de fer el servei militar en el Cos de Caçadors, començà a freqüentar els cercles llibertaris. En 1888 va fer el seu primer discurs públic al cementiri parisenc de Père-Lachaise en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París i d'aleshores ençà militarà en el moviment anarquista. A partir de 1889 serà membre del«Comitè d'Auxili a les famílies dels detinguts polítics», el secretari del qual fou B. Morel. L'any següent, juntament amb Paul Reclus, Bernhart, Cabot, Duffour, Siguret i Tortelier, signà una crida per a la creació d'un diari anarquista que aparegué en La Révolte (31 d'agost de 1890).  En 1891 participà en una gira propagandística arreu de França en favor de la vaga general i parlà sobretot a Angers i a Cholet. Arran d'una reunió tinguda a Nantes, fou condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa. El Primer de Maig de 1891, a Fourmies, l'exèrcit disparà contra la multitud, matant nou persones; Courtois hi marxà sota nom fals i intervingué en les reunions on es pronuncià contra els polítics. S'instal·là a la regió i hi fundà un grup llibertari, La Revanche Fourmisienne. Fugint de la detenció, es refugià a Bèlgica, d'on fou expulsat poc després. De bell nou a França, marxà a Anglaterra i després novament a Bèlgica. De tornada al seu país, residirà sis mesos a Lille, a casa d'un antic gerent de Le Père Peinard, i després a París i a Bordeus. El 18 de març de 1892, durant un gran míting de celebració de la Comuna de París a Bordeus, pronuncià un discurs pel qual fou perseguit, refugiant-se a Marsella, on muntà un petit negoci d'exportació sota el nom de «Liard et Cie». Poc després, fou detingut pel seu discurs de Bordeus. El ministeri fiscal de la Gironda el confongué amb Louis Liard, anarquista mort a Le Havre dos anys abans; Liard-Courtois no protestà perquè tenia moltes denúncies anteriors. Absolt i amb la nova identitat, s'instal·là a Bordeus, on farà de pintor. L'agost de 1893 participà en la vaga dels obrers de la construcció i el 22 d'aquell mes el Tribunal Correccional el condemnà a quatre mesos de presó per entrebancar la llibertat del treball. En aquest afer, la policia s'assabentà que el seu vertader nom era Auguste Courtois, però fou alliberat el 22 de desembre. El 27 de gener de 1894, però, fou novament detingut i inculpat d'usar nom fals i encausat per un delicte de falsificació de documents públiques; jutjat per l'Audiència de la Gironda el 16 de novembre, fou condemnat a cinc anys de treballs forçats a les colònies penitenciàries de la Guaiana Francesa i a 100 francs de multa. Alliberat el 27 de gener de 1899, se li fixà la residència a Caiena (Guaiana Francesa). Intentà evadir-se, però fou agafat; absolt, obtingué la remissió pels cinc anys de relegació que encara li quedaven i l'abril de 1900 arribà a La Havre. Durant els primers anys del segle participà activament amb la neomaltusiana Lliga de la Regeneració Humana de Paul Robin i en 1910 fou jutjat a Rouen amb Eugène Humbert per difondre cartells i pamflets a favor de la limitació de la natalitat. Abans de la Gran Guerra col·laborà en nombrosos periòdics llibertaris i neomaltusians, com ara Le Libertaire, Génération Consciente i Régénération. Durant la guerra mundial no fou partidari del «Manifest dels Setze», però no criticarà els que van lluitar en el conflicte bèl·lic. Liard-Courtois va morir l'1 novembre de 1918 a Poitiers (Poitou-Charentes, França).És autor de dos llibres de memòries Souvenirs du bagne. Par un ex-forçat (1903) i Aprés le bagne! (1905), reeditats en 2005 i 2006, respectivament.

***

Notícia del nomenament d'Henri Baud com a secretari de redacció de La Voix du Peuple apareguda en Les Temps Nouveaux del 13 de gener de 1906

- Henri Baud: El 19 de novembre de 1878 neix a Corsier (actual Corsier-sur-Vevey, Vaud, Suïssa) l'anarquista i sindicalista revolucionari Henri Baud. Sos pares es deien Edouard Baud, jardiner, i Élise Frédérique Conne. Després d'aprendre l'ofici de tipògraf, en 1897 s'afilià al Sindicat de Tipògrafs de Lausana (Vaud, Suïssa), esdevenint en 1902 el seu president. Entre 1903 i 1908 fou president de la Unió Obrera de Lausana i reivindicà la separació dels sindicats del Partit socialista. El febrer de 1905, en un qüestionari de l'Agència Telegràfica Suïssa que li demanava quines eren les seves obres principals, respongué:«Exclusió de la política en la Unió Obrera de Lausana». En 1901, però, va ser candidat socialista al Consell Comunal i en 1905 a les eleccions cantonals per al Gran Consell, sense que fos elegit. Esdevingué sindicalista revolucionari i fou un dels fundadors, amb Luigi Bertoni, de la Fédération Unions Ouvrières de la Suisse Romande (FUOSR, Federació de les Unions Obreres de la Suïssa de parla francesa). L'octubre de 1905 presidí el congrés de Neuchâtel de la FUOSR i fou nomenat secretari de redacció del periòdic La Voix du Peuple, que s'edità a partir del gener de 1906 i l'editor responsable del qual fou son germà Louis. L'octubre de 1906 fundà amb dos germans i alguns col·legues (Louis Noverraz, Samuel Casteu, etc.) la «Impremta Comunista», on s'imprimí La Voix du Peuple, L'Exploitée,Gutenberg i altres publicacions sindicalistes revolucionàries. En 1908 albergà, amb la documentació de son germà Louis, Pierre Monatte quan aquest es refugià a Suïssa fugint de la persecució que s'havia desencadenat sobre la seva persona a França. El març d'aquell any, amb Gustave Noverraz i Adhémar Schwitzquébel, s'entrevistaren a Zuric (Zuric, Suïssa) amb Fritz Brupbacher amb la finalitat de publicar el periòdic Der Synidalist, que havia d'aparèixer el Primer de Maig; aquest projecte de publicació comuna entre els sindicats de la Suïssa francesa i els alemanys no reeixí. Com a responsable de La Voix du Peuple, va ser processat en diferents ocasions, com ara el 22 de novembre de 1910 quan el Tribunal de Lausana el condemnà a 400 francs de multa per ultratges al president de la República francesa –abans ja havia estat condemnat a 150 francs per difamació i a 10 dies de reclusió per amenaces. L'agost de 1911, a resultes del conflicte desencadenat arran de l'acomiadament del mestre Duvaud de l'Escola Ferrer de Lausana, dimití amb els seus companys (son germà Louis, Philippe Barroud i Paul Villard) de les seves obligacions en la «Impremta Comunista» i La Voix du Peuple passà a Ginebra (Ginebra, Suïssa). També dimití de la Unió Obrera de Lausana i de la FUOSR, i a partir d'aquell moment s'allunyà del moviment llibertari, no sense entaular polèmiques amb els antics companys, i s'acostà al sindicalisme reformista. El novembre de 1912 va ser nomenat president de la Comissió Central Federativa de la Tarifa Tipogràfica. En 1930 fundà el setmanari Journal de Pully. També col·laborà amb una crònica de política internacional en la revista La Révolution Prolétarienne, fundada per Pierre Monatte, i fou assidu lector de La Vie Ouvrière. Estava casat amb Berthe Méry Rithner. Henri Baud va morir el 4 d'abril de 1967 a Pully (Vaud, Suïssa).

***

Francesco Porcelli

- Francesco Porcelli: El 19 de novembre de 1886 neix a Bari (Pulla, Itàlia) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Francesco Porcelli, que va fer servir diversos pseudònims (Le Bohémien,Ermete De Fiori, etc.). Sos pares es deien Giuseppe Porcelli i Stella Ximenes. Va fer estudis clàssics, però no els va acabar. A Bari va ser classificat per les autoritats com a«socialista», però sense antecedents. Ajudà son pare en un restaurant familiar i quan aquest va tancar es posà a fer feina de cambrer. Quan son pare va morir, el febrer de 1908 es va veure obligat a emigrar a Suïssa. A Ginebra (Ginebra, Suïssa) treballà de cambrer al cafè «Le Bohémien» i de mecànic i milità en el sindicalisme anarquista. En 1908 va ser denunciat per haver participat en una brega. El setembre de 1909 abandonà el grup sindicalista local i entrà a formar part del grup «Germinal». A partir de 1910 col·laborà en el periòdic Il Risveglio Socialista Anarchico, signat els articles sota el pseudònim Le Bohémien, i aquest mateix any, amb Sasso i Mario Florindo Aldeghi, fundà el«Fascio Rivoluzionario», grup d'oposició als anarcoindividualistes i antisindicalistes del grup «Germinal»–aquest grup «Germinal» es dissolgué en 1911. A principis de 1912, a conseqüència de divergències amb el Circolo di Studi Sociali (CES, Cercle d'Estudis Socials) i per fugir de la vigilància policíaca, abandonà Ginebra i s'establí, d'antuvi, a Levallois-Perret (Illa de França, França) i després a París, on treballà d'electricista. Les autoritats franceses el catalogaren d'«ànima de les reunions del grup revolucionari italià local». En aquesta època col·laborà en Il Libertario, signant els articles com Ermete De Fiori. Quan esclatà la Gran Guerra, el desembre de 1914 retornà a Ginebra i a partir del desembre de 1917, en la seva columna del periòdic Il Risveglio Comunista Anarchico, comença a criticar el govern bolxevic basant-se en l'antiautoritarisme anarquista. Contrari al tractat russoalemany i al Tractat de Brest-Litovsk, l'abril de 1915, com a exemple aïllat en la premsa anarquista, condemnà la dissolució de l'Assemblea Constituent russa. El desembre de 1918, quan el conflicte bèl·lic ja havia acabat, va ser declarat desertor i denunciat al Tribunal de Guerra italià. A començaments de 1919, com a membre del grup editorial d'Il Risveglio, substituí Luigi Bertoni, aleshores empresonat arran del cas de la«Bomba de Zuric», en la direcció de la versió italiana del periòdic, on continuà denunciant la«dictadura del proletariat». Paradoxalment, el maig de 1919 va ser detingut per«propaganda bolxevic» i decretada la seva expulsió de Suïssa, juntament amb altres sis anarquistes (Giovanni Mateozzi, Lamauve, Brunet, Raveau, Huppa i Giuseppe Clerico). Com que es negà a repatriar-se, el juny d'aquell any va ser internat a la colònia penitenciària d'Orbe (Vaud, Suïssa). Quan s'assabentà d'una amnistia, retornà a Itàlia per a regularitzar la seva situació militar. El novembre de 1919 el trobem a Legnano (Llombardia, Itàlia), a casa d'Eugenio Montanari, secretari de la Cambra del Treball local. A Milà (Llombardia, Itàlia) participà en el moviment que s'anomenà «Bienni Roig» i esdevingué redactor del periòdic anarcosindicalista Umanità Nova. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut juntament amb tota la redacció d'Umanità Nova (Carlo Frigerio, Errico Malatesta, Dante Pacchiai, Mario Orazio Perelli, Corrado Cesare Quaglino, etc.). Encara que el 12 de novembre d'aquell any va ser excarcerat per manca de proves, es va veure implicat en una instrucció judicial per«conspiració contra el poder de l'Estat» que el febrer de 1921 va obri el jutge Carbone contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanita Nova; absolt ben igual que tots els acusats, el 25 de març de 1921, arran del sagnant atemptat contra el teatre Diana, es traslladà a Roma amb la redacció d'Umanità Nova. En 1923 el trobem treballant de corrector tipògraf a Roma i vivint amb Gigi Damiani. En aquesta època col·laborà en Fede!, periòdic dirigit per Gigi Damiani, i mantingué una relació sentimental amb l'anarquista Wanda Lizzari. Quan en 1924 Errico Malatesta començà a publicar Pensiero e Volontà, col·laborà en el projecte i en 1925 assumí la gerència de Parole Nostre i de Vita Libertaria, periòdic dirigit per Gigi Damiani. El setembre de 1926 va ser detingut amb altres cinc-cents companys, la majoria anarquistes, i un mes després se li va assignar el confinament; fugint d'aquest, passà a Milà, on visqué clandestinament fins la seva detenció el gener de 1927 i posterior deportació a l'illa de Lipari. El maig de 1931 va ser posat en llibertat condicional i retornà a Milà, on treballà en una llibreria. En aquesta època va ser inscrit en el llistat de persones a detenir en determinats circumstàncies. En els anys posteriors, encara que conservant les idees anarquistes, mantingué una«conducta normal», segons la policia. Posteriorment es traslladà a Roma. Francesco Porcelli va morir l'agost de 1966 a Bari (Pulla, Itàlia).

***

- Alfons Vila Franquesa: El 19 de novembre de 1897 neix a Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb, Urgell, Catalunya), encara que algunes fonts citen l'any 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), el dibuixant anarquista i anarcosindicalista Alfons Vila Franquesa, més conegut amb els sobrenoms de Shumi de Joan Baptista Acher (o Atcher), però també per El Poeta, El Artista de las manos rotas o Grau Oller. De família d'artesans, son pare fabricava carrosseries per a landós. Atret per l'art, a Lleida conegué el pintor Miquel Viladrich Vila. Quan tenia 14 anys abandonà ca seva i marxà a peu a Terrassa i després a Barcelona, on es guanyava la vida fent caricatures a cafès, barets i cases de barrets i col·laborant amb dibuixos per a la publicació Papitu. Quan tenia 17 anys, després de morir sa mare, passà cinc anys a París, on treballà d'orfebre, col·laborà en diverses publicacions i s'introduí en els cercles llibertaris. També és possible que lluités amb l'Exèrcit Revolucionari d'Insurrecció d'Ucraïna, de Nestor Makhno. En 1920 tornà a Barcelona sota el nom de Juan Bautista Acher, per així eludir la policia que el buscava per no haver fet el servei militar, s'afilià al Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es convertí en un militant anarquista partidari de l'acció violenta, participant en nombrosos atemptats. Amb Juan Elías Saturnino, Roser Segarra, Fernando Sánchez Raja i altres, formà un escamot vindicatiu que atemptà el 17 de març de 1921 contra diversos militants carlista barcelonins. També, amb aquest grup, l'abril de 1921, preparà un atemptat contra el general Severiano Martínez Anido, governador civil i militar de Barcelona i cap del terrorisme blanc; l'acció fracassà quan el 2 de maig d'aquell any es produí una deflagració fortuïta al taller de modistes de Rosario Benavent, que morí en la feta, al barri de Sans, on guardaven els explosius, que causà cremades greus a la cara i les mans d'Acher. Després d'un any d'hospital, fou tancat, jutjat i condemnat a uns anys de presó. Estan a la presó del Dueso, l'octubre de 1922, fou jutjat per una acció anterior contra una cerimònia religiosa organitzada pel sometent al Passeig de Gràcia i condemnat a mort. Això originà una intensa campanya anarquista (Solidaridad Obrera, El Suplemento de La Protesta, etc.) contra la pena de mort en general i la seva en particular, a la qual se sumaren nombrosos intel·lectuals de l'època (Santiago Ramón y Cajal, Valle-Inclán, els germans Serafín i Joaquín Álvarez Quintero, Jacinto Benavente, José Francés, Rafael Altamira, Julián Zugazagoitia, Álvaro de Albornoz, Luis Araquistáin, Benlliure, Concha Espina, Panaït Istrati, Roman Rolland, Alberto Ghiraldo, Emma Goldman, Sébastien Faure, Henri Barbusse, Maksim Gorki, Errico Malatesta, etc.). En 1924, gràcies a aquesta companya, la pena li fou commutada. Empresonat a Santoña, es dedicà a la pintura i a l'escultura, i des d'allà organitzà exposicions de la seva obra sota el nom artístic de Shum: Sabadell (1925) --de la qual es publicà el catàleg Álbum artístico. Exposición Shum--, Bilbao (1926) --guanyà el Premi d'Escultura Villa de Bilbao--, Santander, etc. En 1929 es formà un comitè en pro del seu indult, format per diversos intel·lectuals anarquistes i d'esquerres (Formós Plaja, Ramón Acín, Pedro Vallina, Joan Peiró, Isaac Puente, Antonio Amador, Julián Zugazagoitia, García Venero, etc.). En 1931, amb la proclamació de la II República, fou alliberat gràcies a l'amnistia i es dedicà a la pintura com a professió. En 1934 participà en el grup«Els Sis» (amb Helios Gómez, Josep Bartolí, Porta, Elías i Benigania) i, com a vocal, en la Junta de Museus de Barcelona; aquest any també il·lustrà el periòdic anarquista d'Igualada El Sembrador. Fou un dels fundadors del Sindicat de Dibuixants Professionals de la CNT. Entre 1936 i 1939 dibuixà per al CNT d'Astúries, però també lluità en primera línia als fronts. Amb el triomf franquista, s'exilià, primer a França, on passà pels camps de concentració, i després a Amèrica (Santo Domingo, Cuba, Estats Units, etc.). A Mèxic adquirí un gran prestigi com a pintor, realitzant diverses exposicions: sobre la dona (1964), olis i dibuixos (1965), etc. També exposà a l'Havana i a Nova York, amb pintures modernistes i ultraistes. A l'exili sempre milità en el moviment llibertari. Durant elsúltims anys de sa vida, minat per l'arteriosclerosi, va continuar dibuixant, agafant el pinzell amb les dues mans. Els seus dibuixos il·lustraren moltes obretes de «La Novela Ideal» i de «La Novela Social» i llibres de nombrosos autors (Samblancat, Wilde, Bejarano, Elosu, Puente, Maymón, Elías García, Solano Palacio, Salvador Cordón, Alaiz, Brandon, Nalé, Mario B. Rodríguez, Pedro Villa, etc.). També col·laborà amb dibuixos en nombroses publicacions, com ara La Batalla, Crisol, L'Esquella de la Torratxa, Hoy,La Humanitat, Iniciales, Mañana,L'Opinió, La Opinión, El País, Post-Guerra,La Protesta, Solidaridad Obrera, El Sr. Daixonses, Tierra y Libertad, Vértice, etc. Alfons Vila Franquesa va morir el 28 d'agost de 1967 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic).

Alfons Vila Franquesa (1897-1967)

***

Necrològica d'Enric Llorens apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 de maig de 1990

- Enric Llorens: El 19 de novembre de 1905 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Enric Llorens. Quan tenia nou anys quedà orfe i sense domicili fixe, tenint una infància molt dura. Amb 11 anys entrà com a aprenent en una fàbrica de vidre al Poblenou de Barcelona. Més tard, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i fou un actiu militant durant l'època del pistolerisme. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 participà en les lluites de carrer i després s'integrà en les milícies confederals per lluitar al front d'Aragó. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va se reclòs a diferents camps de concentració. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. Enric Llorens va morir el 7 de gener de 1990 a Bordeus (Aquitània, Occitània).

***

Carlo Doglio fotografiat per Vernon Richards

- Carlo Doglio: El 19 de novembre de 1914 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) l'arquitecte, urbanista, editor, jurista, professor universitari i militant anarquista i pacifista Carlo Doglio. En 1932, després d'acabar els estudis secundaris, s'instal·là a Bolonya per realitzar els estudis universitaris en plena època feixista i en 1936 es llicencià en Dret Civil. En aquesta època d'estudiant conegué l'esportista professional Diana Cenni, la qual esdevindrà sa companya i amb qui tindrà en 1949 son fill Daniele. Durant els anys trenta es dedicà al cinema i a escriure, mentre feia de funcionari en el Comissariat Aeronàutic a diverses ciutats (Bari, Friuli i Forlì). En 1942, per les seves activitats clandestines en la Resistència, va ser detingut i tancat a la presó bolonyesa de San Giovanni in Monte, d'on sortirà a la caiguda del feixisme. Un cop lliure, es traslladà a Cesena, on fou novament detingut i, obligat a abandonar la regió, s'instal·là a Milà. A la capital llombarda continuà amb les seves activitats clandestines i promogué el periòdic La Verità,òrgan del Partito Italiano del Lavoro (PIL, Partit Italià del Treball). En aquests anys travà una estreta amistat amb el filòsof pacifista Aldo Capitini. En la postguerra s'adherí a la Federació Anarquista Italiana (FAI) i entaulà una estreta amistat amb el destacat militant Alfonso Failla i amb altres anarquistes (Pier Carlo Masini, Giovanna Berneri, Cesare Zaccaria, etc.). A partir de 1946 esdevingué redactor del periòdic Gioventù Anarchica i començà a col·laborar en Il Libertario i en la revista teòrica anarquista Volontà. En 1948 edità el llibre de Mikhail Bakunin Libertà e rivoluzione. Gràcies a Giancarlo De Carlo, establí contacte amb la comunitat d'arquitectes milanesos i, des del grup racionalista, s'ocupà de la crítica de l'arquitectura i de l'urbanisme. Fins al 1949 fou director editorial de Mondadori, any en el qual va ser contractat per Adriano Olivetti per a dirigir el Giornale di Fabbrica, en la redacció del qual participaven tant els obrers com dirigents de la patronal. En 1952 guanyà el premi Inu-Della Rocca pel seu estudi La città giardino. Entre 1951 i 1955 treballà en el pla urbanístic regulador d'Ivrea i en el pla territorial de Canavase i durant aquests anys, formà part d'una comissió (Quaroni, Renacco i Fiocchi) encarregada de realitzar viatges a Europa per conèixer les planificacions i reformes institucionals més rellevants del vell continent. En 1955, amb el suport d'Olivetti i enviat per la revista Comunità, s'establí a Londres on romangué fins al 1960, treballant per a la BBC i dirigint, amb Lelio Basso, la International Society for Socialist Studies (ISSS). A la capital anglesa va fer amistat amb l'activista i ecologista John Papworth, director de la revista Resistence, i amb l'economista Ernst Friedrich Schumacher, a més del polític Jayaprakash Narayan i de l'urbanista anarquista Colin Ward, animador del setmanal llibertari Freedom. En 1961 tornà a Itàlia i s'instal·là a Partinico (Sicília), per treballar amb el pedagog pacifista Danilo Dolci. En 1964 es dedicà a la docència lliure sobre en la disciplina d'ordenació territorial. Després s'establí a Nàpols i en 1969 va ser cridat per Giuseppe Samonà per fer de professor agregat a l'Institut Universitari d'Arquitectura de Venècia en la secció d'Urbanisme. En 1972 esdevingué professor de Ciències Polítiques al Departament de Sociologia de Bolonya, dirigit per Achille Ardigò. Durant tota sa vida es dedicà a popularitzar el pensament de nombrosos intel·lectuals, com ara el cooperativista Robert Owen, el filòsof anarcoindividualista Max Stirner, l'anarquista Piotr Kropotkin, l'urbanista Patrick Geddes i el sociòleg Lewis Mumford. Podem trobar escrits seus en nombroses publicacions llibertàries i universitàries, com ara Comunità,Dibattito Urbanistico, Metron, Mondo Econonomico, Il Mulino,Volontà, etc. En 1992 Chiara Mazzoleni publicà l'antologia Carlo Doglio. Selezione di scritti (1950-1984). Entre les seves obres podem destacar Programmazione e infrastture. Quadro territoriale dello sviluppo in Sicilia (1964), Dal paesaggio al territorio. Esercizi di pianificazione territoriale (1968), Anarchismo '70. Materiali per un dibattito (1970, amb altres), L'equivoco della città giardino (1974), Dopo Vittorini. Appunti per una rivista rivoluzionaria (1976), La radici malate dell'urbanistica italiana (1976), No pensare (tanto) per progettare... ma vivere (1978, edició), La pianificazione organica come piano della vita? (1979, amb Paola Venturi), Antifascisti romagnoli in esilio (1983, amb altres), Braccio di bosco e l'organigramma (1984), La città giardino (1985), Per prova ed errore (1995), entre d'altres. Fins al seu últim dia participà activament en activitats polítiques i culturals de la que ell anomenava la«Bolonya popular». Carlo Doglio va morir el 25 d'abril de 1995 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

Carlo Doglio (1914-1995)

Continua...

---

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

La formació ecosobiranista reclama que es desencallin les negociacions del REB.

 La diputada Joanaina Campomar ha traslladat aquest dilluns en roda de premsa la “satisfacció” pel procés de primàries de la formació ecosobiranista d’aquest cap de setmana. “MÉS per Mallorca està llest per afrontar les eleccions de 2019”, ha assegurat. Campomar també ha volgut agrair a totes les persones que van participar i “van fer l’exercici de democràcia, participació i compromís”, a més de recordar que “hem demostrat que la petjada de MÉS per Mallorca és present en la majoria de polítiques i per això hem de consolidar els canvis que duim propiciant des de 2015”.

Negociacions REB

D’altra banda, el portaveu del grup parlamentari, Josep Ferrà, ha insistit en la necessitat de desencallar les negociacions del REB entre Govern i Estat i “poder celebrar un acord de REB al novembre”. “Aquesta és una de les setmanes més importants pel que fa al REB” i per això “li demanam a Pedro Sánchez que escolti la presidenta Armengol per dur endavant el millor REB er a les Balears”. El Règim Especial, ha incidit Ferrà, “és de justícia i l’exigim amb les seves tres potes bàsiques, amb especial incís al fons d’insularitat”. El també diputat ecosobiranista ha recordat que la formació sempre s’ha mostrat “disposada a esperar, sempre que el fons d’insularitat i el REB siguin millors que els que s’havien negociat amb Montoro”.

Ferrà ha criticat la visita d’Hazte Oír a Mallorca, “una entitat que lluita contra la igualtat de gènere i contra els principis i valors bàsics que han costat molts anys aconseguir”. Des de MÉS per Mallorca, ha assegurat, “la consideram intolerant, d’extrema dreta i inquisitorial” i els hi ha recordat que “no cal que s’amaguin per dir el que hagin de dir, però han d’estar disposats a encaixar les crítiques, que són justes davant la seva intolerància”.

Anarcoefemèrides del 20 de novembre

Esdeveniments

Notícia sobre el judici a Pirro Orsolini apareguda en el diari pisà Corrieri dell'Arno del 16 de març de 1879

- Bomba atribuïda a Orsolini: El 20 de novembre de 1878, en acabar una manifestació monàrquica convocada per congratular-se pel frustrat atemptat tres dies abans de l'anarquista Giovanni Passannante contra el rei Humbert I de Savoia, esclata una bomba «Orsini» a prop de la Prefectura de Pisa (Toscana, Itàlia), desencadenant el pànic entre els manifestants. El fuster i obrer internacionalista anarquista Pirro Orsolini, que passava en aquell moment entre el Ponte di Mezzo i la Torre dell'Orologio, va ser acusat per l'estudiant Armando Romani d'haver llançat la bomba, incitant la multitud contra ell. L'explosió no afecta cap edifici de la zona ni cap persona, si s'exceptua una lleugera raspada al costat esquerre patida pel jove Augusto Bini; però per a la policia i les autoritats, la bomba va ser l'ocasió per engegar una vasta repressió contra el moviment internacionalista local. Un dia abans d'aquests fets havia explotat, en el curs d'una manifestació semblant a Florència (Toscana, Itàlia), una bomba que provocà la mort de quatre persones i ferides a moltes altres. Entre finals de l'any i els primers mesos de 1879 més d'un centenar d'internacionalistes van ser apercebuts, desenes detinguts i a molts d'ells se'ls va condemnar a residència obligatòria. Durant el procés quedà demostrat que no hi havia cap evidència contra Orsolini, llevat dels testimonis contradictoris de l'estudiant i de la policia. Tots els seus presumptes còmplices (son germa Pilade Orsolini, Antonio i Guido Sguanci, Oreste Guidi, Ferdinando Bozzi, Alessandro Busoni, Enrico Garinei, Ranieri Cipriani i Giovanni Rossi) implicats per les forces de l'ordre, van ser absolts durant la instrucció del sumari després de passar dies i fins i tot mesos empresonats; només Orsolini va ser incriminat. El judici, que tingué un gran ressò en premsa tant regional com nacional, va tenir lloc entre l'11 i el 13 de març de 1879 a l'Audiència Siena (Toscana, Itàlia) en un clima de cacera de bruixes i en el qual l'imputat va ser condemnat el 14 de març, en només 20 minuts de deliberació, a 19 anys de treballs forçats. En ser condemnat l'acusat digué: «Puc dir que s'ha condemnat un innocent.» L'estudiant acusador Armando Romani va ser premiat amb un lloc de feina en la Prefectura de Policia de Roma ofert directament pel Ministeri de l'Interior italià. Pirro Orsolini va morir el 13 de gener de 1887 a la penitenciaria de San Giorgio de Lucca (Toscana, Itàlia). Dies després, el 19 de gener, els anarquistes pisans publicaren una manifest en protesta per aquesta mort injusta i l'endemà es convocà una manifestació popular solidària davant el seu domicili.

***

Portada del primer número d'El Rebelde

- Surt El Rebelde: El 20 de novembre de 1898 surt a Santiago de Xile (Xile) el primer número d'El Rebelde. Periódico anarquista. Aquesta publicació, considerada com el primer periòdic declaradament anarquista xilè, va ser editada pels tipògrafs i impressors Magno Espinosa, Luis Olea i Alejandro Escobar y Carvallo, que abans, entre 1893 i 1896 havien publicat altres periòdics obrers (El Oprimido,La Luz, El Grito del Pueblo y El Proletario). La publicació, que tingué una periodicitat irregular, era l'òrgan d'expressió del grup anarquista«Rebelión». A més dels citats, publicà articles de Francesco Saverio Merlino i d'Antonio Zozaya. Aquest periòdic plantejà obertament l'«acció directa» i el combat per tots els mitjans a l'Estat (boicot, saqueig, repartició de les propietats, destrucció del Congrés i la classe política i motí popular) i va ser el primer a convidar els obrers a celebrar el Primer de Maig com a data clau del moviment obrer. A causa de les declaracions del primer número, el seu coordinador, Magno Espinosa, va ser detingut per«abús de llibertat de premsa» i detingut durant 30 dies, però finalment va ser alliberat pel jutge perquè la publicació no tenia peu d'impremta --el cert és que sí que en tenia («Imprenta Patria»). Només publicà un segon número, l'1 de maig de 1899, on va fer una crida a les societats de resistència a participar en un míting davant el Congrés Nacional per al dia de la seva obertura legislativa (1 de juny de 1899). Després de la seva publicació, Magno Espinosa va ser detingut per «ofenses a l'Estat i subversió». Després d'un mes empresonat va ser alliberat per la mateixa raó que el primer tancament --aquí també en tenia una pretesa «Imprenta El Rebelde»--, però la publicació fou clausurada.

Naixements

Foto policíaca de Guiseppe Alterant (ca. 1894)

- Giuseppe Alterant: El 20 de novembre de 1857 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista Giuseppe Petronio Alterant, citat sovint en la transcripció francesa Joseph-Pétronille Altérant (o Altérand) i conegut com David. Es guanyava la vida com a polidor de metalls i després va fer de sabater. Insubmís a Itàlia, estava casat i era pare de quatre infants. En 1875 s'exilià a França i freqüentà els cercles anarquistes durant els anys noranta. El 6 de maig de 1891 se li va decretar l'expulsió de França i el 8 de maig va ser detingut amb altres companys (Joseph Bastard, Joseph Gauthier i Auguste Heurtaux) a Saint-Denis (Illa de França) i acusats de formar part d'un grup de manifestants que el Primer de Maig d'aquell any dispararen contra agents a Levallois i a Clichy. Amb sa companya es refugià a Londres (Anglaterra), on participà activament en els grups anarquistes francòfons exiliats. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. A finals d'aquest mateix any, sa companya retornà a França. En 1896 encara era a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Foto policíaca de Caroline Braun (ca. 1894)

- Caroline Braun: El 20 de novembre de 1859 neix a Pforzheim (Gran Ducat de Baden, Confederació Germànica; actualment pertany a l'Estat de Baden-Württemberg, Alemanya) l'anarquista Caroline Braun –el seu llinatge a vegades citat Brann. Sos pares es deien Christian Braun i Marthe-Léonie Barthe. Es guanyava la vida com a sastressa de vestits d'home. Per les seves activitats anarquistes el 20 de juliol de 1894 es va decretar la seva expulsió de França. En 1894 va ser inscrita en el registre d'anarquistes a controlar per la policia ferroviària de fronteres. Passà a Anglaterra i entre 1894 i 1896 visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street de Portland (Londres, Anglaterra). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Georges Palante (1914)

- Georges Palante: El 20 de novembre de 1862 neix a Blangy-les-Arras (Pas-de-Calais, França), de pares belgues, el filòsof reivindicador de l'individualisme aristocraticollibertari Georges Toussaint Léon Palante. Quan era adolescent li van descobrir una malaltia rara i invalidant, l'acromegàlia, una alteració hormonal que provoca l'allargament dels membres, i que el va fer un introvertit. Després dels estudis a Arras, París i Douai, on es va llicenciar en 1883, va obtenir dos anys més tard plaça com a professor de Filosofia a Aurillac. Influenciat per l'obra de Schopenhauer, de Nietzsche, d'Stirner i de Freud, va desenvolupar una filosofia anarcoindividualista radical i una «moral de la resistència». En 1911 va començar a col·laborar amb Le Mercure de France amb una crònica filosòfica. En 1916, a Saint-Brieuc, on exercirà fins a la seva jubilació, coneixerà l'escriptor Louis Gilloux, que s'inspirarà en la vida de Palante per a la seva novel·la Le sang noir (1935). Entre les seves obres podem destacar Précis de sociologie (1901), Combat pour l'individu (1904), Anarchisme et individualisme. Étude de psychologie sociale (1907) La sensibilité individualiste (1909), Les antinomies entre l'individu et la société (1912), Pessimisme et individualisme(1914), entre altres. El 5 d'agost de 1925 va decidir suïcidar-se a ca seva d'Hilion (Bretanya), engegant-se un tret a la templa. El 7 d'agost de 1925 va ser inhumat al cementiri d'Hilion. El seu epitafi és definitiu:«L'individu és l'única font d'energia, l'única mesura de l'ideal.» En 1989, el filòsof llibertari francès Michel Onfray va publicar l'assaig Physiologie de Georges Palante, un nietzschéen de gauche tot reivindicant-ne la memòria. En 2000 van començar a ser reeditades les seves obres completes.

***

Giuseppe Boldrini

- Giuseppe Boldrini: El 20 de novembre de 1894 neix a Cicognara (Viadana, Llombardia, Itàlia) l'anarcoindividualista Giuseppe Boldrini, conegut com Lo Spaccapietre i que va fer servir el nom fals de Taiani. Sos pares es deien Giovanni Boldrini i Cecilia Madesani. Rebé educació elemental i es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia), on s'acostà al moviment llibertari. Sembla que per influències de Giuseppe Mariani, entrà a formar part del corrent llibertari de joves anarcoindividualistes. Arran de dos atemptats contra el restaurant Cova de Milà, les autoritats començaren a tenir-lo en el punt de mira i després d'aquests esdeveniments passà, juntament amb Giuseppe Mariani i Ettore Aguggini, a Suïssa per l'estació de Chiasso (Ticino, Suïssa) disfressat de treballador ferroviari. Refugiat a Zuric (Zuric, Suïssa), el setembre de 1920 retornà a Milà, després d'un difícil viatge a traves de les muntanyes, atret pel desig de participar activament en els esdeveniments del que serà anomenat«Bienni Roig» Sempre al costat de Giuseppe Mariani, el seu company inseparable, i altres militants, en ocasió d'un intent de portar armes i municions d'Schio (Vèneto, Itàlia) a Milà per fer costat l'ocupació de la fàbrica metal·lúrgica Franco Tosi del carrer Bergognone de Milà, tingué una accident automobilístic i es cremà les mans i la cara. Per consell d'Errico Malatesta, es traslladà a Milà, on va ser guarit clandestinament i després retornà a casa seva. El 14 d'octubre de 1920 intentà amb altres companys una acció directa contra l'alberg Cavour, on romania la delegació anglesa que participava en el congrés de la Societat de Nacions. L'octubre de 1920 va ser detingut i reclòs, aïlladament i sense cap imputació, fins al final d'aquell any. Un cop lliure es reuní amb Giuseppe Mariani a Màntua (Llombardia, Itàlia), on treballà fins a mitjans de febrer de 1921 com a obrer en la construcció d'un pont sobre el riu Mincio–a partir d'aquest moment serà conegut com Lo Spaccapietre (El Picapedra). Després, participà en les reunions que se celebraren en una casa al carrer Casale de Milà on sembla que es va preparar l'atemptat al teatre Diana. El 21 de març de 1921 portà, amb Giuseppe Mariani, els explosius a la ciutat i ambdós formaren part del grup que perpetrà materialment l'atemptat dos dies després. Un parell de dies després de comesa la matança (21 morts i 80 ferits), juntament amb Ettore Aguggini, passà a la República de San Marino i després a Suïssa i a Alemanya, on trobà feina de miner a prop d'Hagen, a la conca del Ruhr, sota el nom fals de Taiani. Detingut per ordre de la policia milanesa, va ser extradit a Itàlia i processat. Jutjat entre el 9 i el 31 de maig de 1922, negà tots els càrrecs i va ser condemnat a cadena perpètua amb la circumstància agreujant de vuit anys d'aïllament penal. El 10 de juny de 1922 va ser reclòs al penal d'Alessandria (Piemont, Itàlia) i posteriorment va ser traslladat a la penitenciaria de Porto Longone (avui Porto Azzurro, Toscana, Itàlia), on restà confinat en aïllament durant gairebé 16 anys, amb un breu interval entre 1928 i 1932. A partir de 1927 la seva salut començà a decaure. Va ser repetidament castigat per «frases iròniques i al·lusions indegudes al règim feixista» i «actitud irrespectuosa i arrogant» cap els funcionaris. A començament de 1930 va ser traslladat a la presó d'Ancona (Marques, Itàlia), on no li va ser permès treballar i es dedicà a l'estudio. Constantment assetjat per la seva actitud de confrontació cap a les autoritats carceràries i feixistes, només en 1935 va ser castigat en 30 ocasions. El 30 de setembre de 1932 va ser traslladat a Porto Longone quan la seva salut ja estava molt deteriorada. L'última anotació en el seu expedient carcerari és del 15 d'abril de 1943, on cita que la seva conducta és «normal», i la seva última carta, dirigida a son germà, està datada el 19 de juny de 1943 des del camp de concentració de Fossoli (Emília-Romanya, Itàlia). El 17 de març de 1944, afeblit per la fam i la malaltia, va ser ingressat en la infermeria de Porto Longone i a principis d'abril, amb altres presos condemnats a cadena perpètua, va ser traslladat pels nazis a Parma (Emília-Romanya, Itàlia). Des d'aquest moment es va perdre el seu rastre. Segons uns testimonis, va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria,Àustria) i morí al camp auxiliar de Mödling probablement el març de 1945; segons altres testimonis, després del bombardeig de Parma, aconseguí fugir, però va ser detingut a Alemanya quan intentava arribar a la Unió Soviètica i portat a un camp de concentració.

***

Rose Pesotta porta pa als obrers en vaga (Los Angeles, 1941)

- Rose Pesotta: El 20 de novembre de 1896 neix a Derazhnia (Khmelnitski, Ucraïna) la militant anarcosindicalista i feminista Rakhel Peisoty, més coneguda com Rose Pesotta. Nascuda en una família de comerciants jueus de grans, ja des de petita llegia el periòdic anarquista NorodnayaVolya i sa mare, Masyas Peisotaya, era una destacada agitadora cultural de la seva comunitat. Entre 1909 i 1912 va estudiar a l'escola femenina privada de Rosalia Davidoff i va participar en grups llibertaris en activitats contràries al tsarisme. En 1913, fugint d'un matrimoni concertat, va emigrar amb sa germana major a Nova York (EUA), on va treballar de costurera en una fàbrica de camises i es va adherir International Ladies' Garment Workers' Union (ILGWU, Unió Internacional de les Treballadores del Tèxtil), on militaven majoritàriament dones jueves, llatines i afroamericanes, entre elles Fannia Cohn, Pauline Newman i Rose Schneiderman. En 1919 se li va notificar que son pare, Itsaak Peisoty, havia mort en un progrom perpetrat per nacionalistes ucraïnesos i aquest mateix any serà detinguda en les tristament famoses«Ràtzies Palmer», que pretenien deportar tot estranger subversiu. En 1922, després d'haver tingut una entrevista amb Sacco i amb Vanzetti a la presó, realitzarà mítings en la seva defensa i col·laborarà en el periòdic anarquistaThe Road to Freedom. Entre 1924 i 1926 estudiarà en la Brookwood Labor College, escola residència de dirigents sindicals i d'activistes de l'esquerra no comunista. En 1927 serà de bell nou detinguda per protestar per l'execució de Sacco i de Vanzetti. En 1933 va ser enviada a Los Ángeles per organitzar les treballadores tèxtils mexicanes i xineses, i gràcies a la seva reeixida gestió va ser elegida vicepresidenta de l'ILGWU en 1934, va emprendre una lluita d'una desena d'anys per l'organització dels treballadors i s'enfrontarà a l'oposició de la fracció comunista i de la jerarquia masclista. Entre 1934 i 1935 va organitzar les treballadores tèxtils de Puerto Rico, de Seattle, de Buffalo i d'Akron. En 1936 va ser enviada, a petició de Bernard Shane, a Mont-real (Quebec) per ajudar Lea Roback en l'organització sindical de les treballadores del sector tèxtil i en l'organització de la vaga general d'abril de 1937. Durant aquesta vaga va ser víctima d'una agressió, el seu rostre va ser tallat per una navalla i va perdre audició de manera irreversible. En aquests anys va formar part dels comitès de suport a la II República Espanyola i quan va acabar la Guerra Civil espanyola va ajudar els refugiats tancats als camps de concentració francesos, evitant que fossin deportats a l'Espanya feixista. Amiga íntima d'Emma Goldman, van viatjar plegades al Regne Unit. En 1942 va passar unes llargues vacances a Mèxic. En 1944 va dimitir de la Junta Executiva de l'ILGWU en protesta pel fet que, malgrat un 85% de la filiació del sindicat eren dones, ella era l'única dona de l'executiva. Aquest mateix any va publicar una autobiografia, Bread upon the waters. En 1945, arran de l'holocaust europeu, treballarà amb la Anti-Defamation League of the B'nai B'rith, organització maçònica jueva, fent campanya contra l'antisemitisme i el racisme, i viatjarà per Noruega, Suècia i Polònia visitant les comunitats jueves i ajudant els seus habitants a instal·lar-se als EUA. A partir de 1946 tornarà al seu ofici de costurera. En 1950 visitarà Europa i Israel. En 1955 es casarà amb Albert Martin (Frank López). En 1958 va publicar la segona part de les seves memòries, Days of our lives. Rose Pesotta va morir el 6 de desembre de 1965 a Miami (Florida, EUA). Una part dels seus arxius es troben a la New York Public Library, on es conserven els seus papers sobre la Guerra Civil espanyola,  i a la Cornell University Library. En 1993 Elaine J. Leeder li va dedicar una biografia, The gentle general: Rose Pesotta, anarchist and labor organizer.

***

Notícia sobre Lucile Pelletier apareguda en el diari parisenc Le Populaire del 28 de novembre de 1934

- Lucile Pelletier: El 20 de novembre de 1906 neix a Saint-Cheron (Illa de França, França) l'anarquista i sindicalista revolucionària Lucile Louise Simone Pelletier. Era filla de Félix Pelletier, inspector de l'Assistència Pública i lector de L'Humanité, i d'Eugénie Legorgeu. Sabé compaginar el treball amb els estudis de lletres i aconseguí llicenciar-se. Cap el 1924, després de llegir les obres de Mikhail Bakunin i Piotr Kropotkin, s'adherí a l'anarcocomunisme i esdevingué secretària del grup anarquista dels XVII i XVIII Districtes de París (França), adherit a la Unió Anarquista (UA). En aquesta època vivia al número 14 del carrer Val de Grâce del V Districte de París. Cap el 1929 freqüentà l'equip editorial de La Révolution Prolétarienne, revista amb la qual col·laborà. Partidària de la Plataforma Organitzativa animada per Piotr Arshinov i Nestor Makhno («Plataforma d'Arshinov»), durant el congrés d'abril de 1930 de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) va ser nomenada responsable del Bulletin mensuel de la minorité de l'Union Anarchiste-Communiste, que es publicà entre el setembre de 1930 i el març de 1931. També estava afiliada al Sindicat d'Empleats Públics de la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i col·laborà en Le Libertaire. En 1931, arran de la proclamació de la II República espanyola i a instàncies de Pierre Monate, passà temporades amb els companys de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va escriure diversos articles sobre la situació espanyola en La Révolution Prolétarienne. En el número 181 (25 d'agost de 1934) d'aquesta revista publicà la necrològica de Nestor Makhno. El 28 de novembre de 1934, a la Sala Laporte de París, mantingué una controvèrsia amb el socialista Rous sobre la Revolució d'Octubre espanyola. En aquests anys vivia al número 141 del carrer Broca del XIII Districte de París. En 1935 el seu nom figurava en un llistat de domicilis d'anarquistes de la regió parisenca a controlar per la policia. En 1935 aprovà unes oposicions d'inspector de l'Assistència Pública i va ser traslladada al departament de Mosa (Lorena, França), però aprovà unes noves oposicions de redactora administrativa general de l'Assistència Pública i retornà a París, romanent en aquesta tasca fins el 1968. En aquesta conjuntura milità en la Federació de Serveis Públics de la Confederació General del Treball (CGT) reunificada. Després de l'Alliberament, s'afilià a la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). Quan l'escissió sindical dels anys 1947 i 1948, constituí, amb la majoria de col·legues de la Inspecció Hospitalària, l'autònom Syndicat de Cadres de l'Assistance Publique (SCAP, Sindicat de Quadres de l'Assistència Pública), i, amb sindicats similars de les administracions parisenques (Prefectures), participà en la creació de la Union des Syndicats de Cadres (USC, Unió dels Sindicats de Quadres). En 1956 abandonà l'SFIO i va ser nomenada secretària general de l'SCAP fins a la seva jubilació. Lucile Pelletier va morir el 15 d'octubre de 1991 al V Districte de París (França).

***

Félix Sipán Benebé

***

Giulia Albergamo

- Giulia Albergamo: El 20 de novembre de 1914 neix a Favara (Sicília) la mestra i pintora anarquista Giulia Albergamo. Des de la infància visqué a Torre del Greco (Nàpols, Campània, Itàlia). Mestra d'educació elemental i professora d'italià i de llatí, va estimular la lliure expressió dels seus alumnes sobre tot a través de l'art. Fou companya del militant anarquista Raffaele Pedone, fundador del«Circolo Berneri» de Torre del Greco i responsable entre 1959 i 1961 de la Comissió de Correspondència de la Federació Anarquista Italiana (FAI). La parella tingué dos fills, Antonio i Enrique, que assistiren a la «Colònia Maria Luisa Berneri», i dues filles, Angela, propera al moviment anarquista i fundadora a Cordenons (Friül) de l'Associació Recreativa i Cultural Italiana (ARCI), i Carmela. La seva casa sempre va estar oberta als companys i companyes (Julian Beck, Armando Borghi, Aurelio Chessa, Mario Dolci, Pio Turroni, etc.), especialment refugiats del franquisme espanyol. En estreta relació amb el «Centro Louise Michel» de Nàpols, creà el col·lectiu feminista «La Ribellule», on va fer nombroses exposicions de les seves obres pictòriques. En els últims anys de sa vida s'instal·là amb sa filla Angela a la població friülana de Cordenons, on va rebre un homenatge municipal pel seu centenari. En morir la seva filla Angela, passà a viure a la Casa de Repòs de Cordenons. Giulia Albergamo va morir el 3 de gener de 2015 a l'Hospital de Pordenone (Friül), on es trobava ingressada des de feia uns dies, i va ser incinerada.

Giulia Albergamo (1914-2015)

***

Enrique Cano Ramos

- Enrique Cano Ramos: El 20 de novembre de 1922 neix a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Enrique Cano Ramos. Fill d'una família de jornalers, son pare, Francisco Cano Montenegro, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser assassinat pels feixistes l'estiu de 1936 i sa mare, María Dolores Ramos Cárdenas, també confederal, fou rapada, purgada, passejada pel poble per humiliar-la i, finalment, empresonada. Les autoritats franquistes enviaren el fill a un col·legi catòlic per a«reeducar-lo», encara que aconseguiren just el contrari. Després treballà d'obrer agrícola i s'integrà, quan tenia uns 11 anys, en les Joventuts Llibertàries i en la CNT de Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Aprofitant la seva joventut, el sindicat l'encarregava anar al Govern Civil per a interessar-se per la sort dels detinguts en vagues i conflictes. Durant la dictadura franquista, participà en la clandestinitat. Quan marxava a França per treballar en la verema, retornava amb propaganda clandestina a la Península. Després de la mort del dictador Francisco Franco participà en les ocupacions de terres, una d'elles donà lloc a la Cooperativa Agriflor, i en la reconstrucció del Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Dos Hermanas, del qual va ser secretari durant els anys noranta. En 1992, durant la repressió desencadenada a Sevilla per frenar les protestes contra l'Exposició Universal i on la policia obrí foc ferint de bala quatre persones i detingué més de dues-centes persones, amagà a la seva parcel·la i facilità la fugida de 17 companys. Enrique Cano Ramos va morir el juliol de 2004 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya).

***

Antoni Miracle Guitart

- Antoni Miracle Guitart: El 20 de novembre de 1930 neix a Bràfim (Alt Camp, Catalunya) el guerriller anarquista antifranquista Antoni Miracle Guitart. En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França amb sa família. En 1950 residia al barri de Collblanc de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i feia feina com a empleat en una entitat bancària de Sants. A la capital catalana, amb Gaspar Lloret i Manuel Llatser Tomàs, formà un grup anarquista que reorganitzà les Joventuts Llibertàries. En 1954, amb Lloret i Llatser, s'encarregà de la impremta clandestina que editava CNT i Solidaridad Obrera a Barcelona. El 9 de maig de 1955, quan aquesta impremta va ser descoberta per la policia, va ser detingut i tancat amb altres (Joan Vicente Castells, Antonio Ramia Antequera, Llatser, etc.) a la presó d'aquesta ciutat. Després de molts de mesos de presó preventiva sortí en llibertat provisional sota fiança i va ser acomiadat de la seva feina al banc. En 1957 va fer una conferència sobre botànica a Montcada. Sense feina i a l'espera de judici, el novembre de 1957 s'exilià a França. S'establí a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània), on treballà com a peó en la construcció, i impartí classes de castellà i d'esperanto als companys. En 1958 col·laborà en el Boletín Ródano-Alpes i ocupà la secretaria de Propaganda de les Joventuts Llibertàries a Lió (Arpitània). En 1959 fou delegat al Ple de Vierzon i fou nomenat secretari de les Joventuts Llibertàries de Clarmont d'Alvèrnia. Aquest mateix any, malgrat el seu pacifisme, acceptà la sol·licitud de Francesc Sabaté Llopart (Quico Sabaté) perquè l'acompanyés amb el seu grup guerriller a la Península. Durant la nit del 28 al 29 de desembre de 1959 creuà la frontera francoespanyola amb Quico Sabaté, Francisco Conesa Alcaraz, Regelio Madrigal Torres i Martín Ruiz Montoya. Les forces repressives franquistes s'assabentaren de l'arribada del grup guerriller. Antoni Miracle Guitart va ser cosit a trets el 4 de gener de 1960 en una emboscada de la Guàrdia Civil al Mas Clarà del llogaret de La Mota (Sarrià de Ter, Gironès, Catalunya), ben igual que tots els altres companys, llevat de Quico Sabaté que aconseguí escapar.

Antoni Miracle Guitart (1930-1960)

***

Ginés Morales Bastida

- Ginés Morales Bastida: El 20 de novembre de 1950 neix a Lorca (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Ginés Morales Bastida. Sos pares es deien Juan Miguel Morales i Isabel Bastida. Treballà des dels 15 anys i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Barcelonès de Catalunya, passant per Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Barcelona. Posteriorment es traslladà amb sa companya Tina aÓrgiva, on muntà en 2007 un comerç de ferreteria, pintura i vidre. Preocupat per l'ecologia, col·laborà amb «Los Verdes» d'Órgiva i es presentà a les llistes d'Equo per Granada com a diputat per a les eleccions generals del 20 de novembre de 2011. Ginés Morales Bastida va morir el 23 de juliol de 2012 a Órgiva (Granada, Andalusia, Espanya) d'un atac de cor i fou enterrat al cementiri d'aquesta localitat.

Defuncions

Augusto Bernardello

- Augusto Bernardello: El 20 de novembre de 1907 mor a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'internacionalista Augusto Bernardello, que va fer servir els pseudònims Dott. Gilbert i Bernardo della Zucca. Havia nascut l'1 d'abril de 1846 a Pontelagoscuro (Ferrara, Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Bernardello i Maria Pasqualini. Quan tenia 20 anys publicà el periòdic humorístic anticlerical La Pietra Infernale. Cronaca Serio-umoristica. Després de fer estudis tècnics a Venècia (Vènet, Itàlia) –segons Max Nettlau i la policia era advocat–, en 1863 retornà a Pontelagoscuro i treballà de comptable en una empresa de transports. En 1868 va ser processat, amb Giuseppe Sacco, per un delicte d'impremta. En 1870 es traslladà amb sa família a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) i el 20 de setembre d'aquest any va ser detingut per proferir «crits sediciosos» («Visca Mazzini, visca Garibaldi, visca la Republica!») i tancats uns dies a la presó. A Ferrara treballà de comptable a «Ghedini», una botiga on es venia tota mena de productes (arròs, vi, licors, oli, cafè, xocolata, productes colonials, espelmes, sabons, etc.), i posteriorment treballà també de comptable a la impremta «Soati». En 1872 fundà la Secció de Ferrara de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i el març d'aquest any envià la sol·licitud d'afiliació de la Societat dels Treballadors de Ferrara, de la qual era secretari, al Consell General de l'AIT, a la qual Friedrich Engels va respondre afirmativament. En el mateix mes participà en el Congrés Regional de Romanya de l'AIT que se celebrà a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). Fou un dels que defensà Carlo Terzaghi, nom amb el qual batejarà un dels seus tres fills, acusat de ser confident de la policia. Col·laborà en el periòdic republicà Il Povero, del qual esdevingué el principal redactor, i assumí la direcció d'Il Petrolio, publicat a Ferrara fins al març de 1874. Amb Vincenzo Dondi dirigí La Lanterna i col·laborà en Il Tribuno deSalerno (Campània, Itàlia). En 1873 fou un dels promotors de la constitució de la Federació Italiana de la Central Italiana de l'AIT, però l'any següent participà en la Lliga Universal de les Corporacions de Ginebra (Ginebra, Suïssa), entrant a formar part dels socialistes «intransigents». En 1878 col·laborà en el periòdic napolità de Carlo Terzaghi Rabagas, on signà sota el pseudònim Dott. Gilbert. En 1888 es casà amb Clotilde Scanabissi. Finalment, les seves posicions antisocialistes el portaren a les files liberals i a col·laborar en Nueva Ferrara, en Elettore Liberale i en Gazzetta Ferrarense. En 1906 publicà Racconti poliglotti stupefacenti.

***

James Guillaume fotografiat per Nadar (1900)

- James Guillaume: El 20 de novembre de 1916 mor a Marin (Neuchâtel, Suïssa) el militant i historiador anarquista i sindicalista revolucionari James Guillaume. Havia nascut el 16 de febrer de 1844 a Londres (Anglaterra). Fou fill de George Guillaume, un culte republicà i lliurepensador del cantó suís de Neuchâtel que dirigia, a la capital anglesa, la sucursal d'una petita fàbrica de rellotgeria de Fleurier; sa mare es deia Marie Suzanne Glady. Aquesta empresa familiar no pogué resistir la crisi sorgida a partir de 1848 i son pare retornà a Suïssa arran de la proclamació de la República a Neuchâtel, on exercir diversos càrrecs (jutge, prefecte de la Val-de-Travers, conseller d'Estat, etc.). Amb nou anys començà a estudiar al Col·legí Llatí de Neuchâtel i després, entre 1860 i 1862 va fer classes a l'acadèmia «Les Auditoires», on ja demostrà un esperit rebel i indisciplinat enfront les autoritats escolars monàrquiques i religioses. A la biblioteca de son pare llegí sobretot filosofia (Spinoza, els il·lustrats, etc.) i els autors clàssics (Homer, Shakespeare, Goethe, Byron, Rabelais, Molière, Voltaire, etc.), sense deixar de banda les ciències naturals (astronomia, geologia, entomologia, etc.). També cultivà la poesia i la música de manera apassionada. En aquests anys, per la casa familiar passaren els esperits més avançats i cultes de l'època: Versigny, Cantagrel, Chaudey, Erdan, Pascal Duprat, Pierre Leroux, Clémence Auguste Royer, Karl Vogt, Edouard Desor, Moleschott, Gressly, T. Barker, Félix Pécaut, Albert Réville, Jules Steeg, F. Buisson, Carl Vogt, Edouard Desor, Gustave Chaudey, Jean Baptiste-Victor Versigny, Pierre Leroux, Ferdinan Buisson, etc. Moltes d'aquestes personalitats eren republicans que havien hagut de refugiar-se a Suïssa després del fracàs de les revolucions de 1848, radicals de diverses tendències, lliurepensadors, materialistes, socialistes místics, protestants liberals, etc. Entre el setembre de 1862 i la primavera de 1864, sense cap objectiu definit, continuarà els estudis a Zuric, on es matriculà durant tres semestres en un seminari filosoficopedagògic, on tingué de professors el filòleg Hermann Kôchly i l'historiador de la literatura i de l'estètica Friedrich Theodor Vischer, ambdós alemanys refugiats a Suïssa. Però l'ambient alemany de Zuric desagradà al jove d'educació francesa. A més dels estudis es lliurà a nombroses lectures i a la traducció de novel·les de Gottfried Keller, qui conegué personalment i en revisà les seves versions. Ardent radical, segueix de prop la política del cantó i acusa el Consell d'Estat d'adormir-se a la poltrona. Però la família dels Guillaume tenien cinc infants a educar i, per raons financeres, no continuaren pagant els estudis del primogènit. De bell nou a Neuchâtel, acceptarà una substitució per un any a l'Escola Industrial de Le Locle on ensenyarà francès i història; en 1865 passà els exàmens de funcionari i fou nomenat a títol definitiu. En aquests anys, mentre llegia nous autors (Feuerbach, Darwin, Fourier, Louis Blanc, Proudhon, etc.), organitzà cursos de classes nocturnes per als joves obrers de la contrada. Força influït pel moviment cooperativista francès i per la fundació de la secció de La Chaux-de-Fonds de l'Associació Internacionals dels Treballadors (AIT) en 1865, decidí, amb Constant Meuron --combatent republicà durant la revolució de 1831, refugiat al cantó de Berna després del fracàs d'aquesta, que acabà essent lliurat a les autoritats monàrquiques de Neuchâtel i condemnat a mort, però que finalment pogué fugir de la presó--, crear l'agost de 1866 la secció de Le Locle de la Internacional, secció a la qual representà en el I Congrés de l'AIT celebrat a Ginebra el mes següent. A partir d'aquest moment la vida de James Guillaume hi anirà íntimament lligada a la de la Internacional. D'antuvi, com a radical socialista, veurà en la política parlamentària el mitjà per aconseguir els objectius de l'AIT, però la influència dels delegats belgues, francesos, anglesos i alemanys que trobà en els dos primers congressos de la Internacional --Ginebra (1866) i Lausana (1867)-- el porten a accentuar el punt de vista social i entén que l'organització de la classe obrera no pot realitzar-se més que lluitant contra la burgesia. A més, l'experiència durat la campanya electoral de 1868 mostrà als internacionalistes de Neuchâtel com els radicals en el poder havien negat qualsevol participació d'aquests en les seves llistes.És en aquest context quan Guillaume i sos companys acceptaren el plantejament teòric de Mikhail Bakunin: l'objectiu del moviment obrerés el col·lectivisme i no es pot realitzar aquest instaurant reformes des de l'aparell estatal, ans al contrari, cal abolir l'Estat per establir la nova societat futura i per això els proletaris han de trencat tots els ponts establerts amb la burgesia i renunciar a veure's representada per aquesta en assemblees legislatives. Aleshores esdevingué el principal animador de la Federació del Jura de la Internacional de caire anarcol·lectivista i bakuninista. Encara que va estar d'acord amb el principi de la «propaganda pel fet», ja que fou assumit per la Federació del Jura, se n'oposà a certes aplicacions, entrant en conflicte amb l’extremisme violent de Paul Brousse; sempre fugí de la verborrea revolucionària. Entre 1868 i 1870 edità Le Progrès, primer periòdic anarquista de Suïssa. A començaments d'agost de 1869 fou acomiadat del seu lloc de feina com a professor per la Comissió Escolar de Le Locle i fins al 1872 dirigí una petita impremta que pertanyia a son pare --fou en aquesta tipografia on Benoît Malon i Gustave Lefrançais, refugiats a Suïssa després de la caiguda de la Comuna, van donar a llum les seves memòries sobre la insurrecció parisenca--, a més de impartir lliçons particulars i fer traduccions per guanyar-se la vida. El setembre de 1869 representà la secció de l'AIT de Le Locle i la Societat de Gravadors de Neuchâtel en el Congrés de Basilea de l'AIT. En 1870 es casà ambÉlise Golay. L'11 d'abril de 1870 esdevingué el redactor de La Solidarité,òrgan dels internacionals de cultura francesa, i, a partir del 15 de febrer de 1872, redactà el Bulletin de la Fédération Jurassiene que sortí a Sonvillier. El seu federalisme llibertari s'oposà durament al centralisme autoritari marxista durant el Congrés de l'Haia de 1872 i en fou exclòs amb Bakunin. L'agost de 1874 va escriure Idées sur l'organisation sociale, text que fou publicat en 1876. Entre el 26 i el 30 d'octubre de 1876 representà la Federació del Jura en el Congrés General de Berna de l'AIT. El 18 de març de 1877 participà en una manifestació pels carrers de Berna juntament amb internacionalistes vinguts de tots els cantons suïssos i defensà la protesta dels atacs policíacs i dels elements reaccionaris de la ciutat, fet pel qual fou condemnat a 40 dies de presó. El maig de 1878, sense feina, casat i pare d'un infant, marxà a París, on esdevingué secretari de redacció de la Revue Pédagogique (1878-1887) i realitzà articles per al Dictionnaire de pédagogieet d'instrution primaire (1882-1887) de Ferdinand Buisson, sempre defensant la instrucció pública i l'escola laica. No tornà a Suïssa més que per vacances o per convalescències. A partir de 1887 fou el principal col·laborador del Dictionnaire géographiqueet administratif de la France (1887-1904). Durant més de vint anys viurà al marge de l'acció política, per por a la deportació, però també per decepció, actitud que no canviarà en 1889 quan aconseguí la nacionalitat francesa. Amb ocasió del centenari de la Revolució francesa, realitzà estudis històrics i publicà nombroses recerques sobre el tema. En 1890 publicà Pestalozzi.Étude biographique. Entre 1895 i 1913 va ajudar Max Nettlau en l'edició de les obres de Bakunin per a l'editorial Stock. En 1897 sa filla segona Marguerite va morir i ell començà a patir una malaltia nerviosa severa que l'obligà a interrompre qualsevol feina durant dos anys, refugiant-se al Mini i, a partir de 1898, a l'asil psiquiàtric de la Waldau (Berna, Suïssa) i fins a 1901 a Neuchâtel. Així que es va recuperar, sa esposa caigué malalta per no recuperar-se, morint a finals de 1901. En 1902 començà a recuperar documents i records de militants (Jaurès, Charles Andler, Lucien Descaves, etc.) de la Primera Internacional i realitzà nombroses conferències sobre el tema a la Universitat Popular del XIV Districte parisenc. Atret pel moviment de les Borses del Treball, es lligarà a Fernand Pelloutier i el seu sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball (CGT), hereva, segons ell, de l'esperit revolucionari de l'AIT. El novembre de 1903 publicà en La Sentinelle cinc articles sobre «El col·lectivisme de la Internacional», que després van ser reunits en un fulletó. Gràcies al consell de Lucien Herr, emprendrà la redacció de la seva obra major L'Internationale. Documents et souvenirs (1864-1878), que publicà en quatre volums entre 1905 i 1910 i que documenten la posició anarquista durant la Primera Internacional. En 1907 va escriure una biografia de Bakunin i en 1908 prologà el llibre d'Adhémar Schwitzguébel Quelques écrits. Entre 1908 i 1909 publicà Études revolutionnaires, treballs sobre la Revolució francesa publicats en dos volums per a l'editorial Stock. Com a treballador intel·lectual que era no pogué afiliar-se a cap sindicat, però col·laborà activament en la premsa de la CGT, en La Vie Ouvrière de Pierre Monatte, en La Bataille Syndicaliste o en La Voix du Peuple, traduint articles per al moviment sindicalista i col·laborant-ne amb els redactors. Quan esclatà la Gran Guerra, com la majoria dels militants de la CGT i dels socialistes, es pronuncià a favor de l'Entesa i de la«Unió Sagrada». El desembre de 1914 deixà París i passà a Suïssa. Els seus atacs contra els socialistes alemanys es dispararen i a començaments de 1915 va escriure un article, el seu darrer article, contra Karl Liebknecht, que acabava de votar en contra dels pressuposts militars al Reichstag alemany. En 1915 també sortí publicat el fulletó Karl Marx pangermaniste et l'Association Internationale des Travailleurs de 1864 à 1870. Novament atacat per la malaltia nerviosa, acabà a l'asil psiquiàtric de Marin, on progressivament va anar perdent totes les seves facultats. James Guillaume va morir el 20 de novembre de 1916 a la Casa de Salut de Préfargier (Marin, Neuchâtel, Suïssa) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Una part del seu arxiu es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

James Guillaume (1844-1916)

Continua...

---

Anarcoefemèrides del 21 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de CNT del Norte

- Surt CNT del Norte: El 21 de novembre de 1936 surt a Bilbao (Biscaia, País Basc) el primer número del periòdic anarcosindicalista CNT del Norte. Órgano de la Confederación Regional del Norte. AIT --a partir del número 10 portarà el subtítol «Órgano de la Confederación Regional del Trabajo. AIT». D'antuvi trisetmanal (dimarts, dijous i dissabtes), a partir del número 37, de 16 de febrer de 1937, passarà a ser diari. En sortiren 111 números, l'últim el 16 de juny de 1937, poc abans que les tropes franquistes ocupessin Bilbao. Mantingué una línia crítica respecte al Govern basc, encara que en to moderat, i aquesta institució exercí com a resposta una forta censura governamental. Desaprovà l'exclusió de la CNT del Govern basc; lluità per la necessitat d'unió de totes les forces sindicals; advocà per la indissolubilitat de la lluita antifeixista amb les transformacions socials econòmiques; blasmà contra la burocràcia, la corrupció i tota forma d'amoralitat; reivindicà la necessitat d'un comandament únic per guanyar la guerra; i desconfià i criticà la Societat de Nacions i el Comitè de No Intervenció sobre les mesures que es prenien sobre la guerra civil, fent una crida a l'internacionalisme proletari. Dirigit per Manuel Chiapuso, hi van col·laborar Ramón Aceba, Felipe Alaiz, Fermín Arce, Manuel Beorlegui, Camillo Berneri, Germán Bleiberg, Castellanos, Cuende, Galo Díez, Justo Esparza, Juan Expósito, Fuello, Pedro Gabirondo, González Malo, Laurentino Gutiérrez, Hierro, Francisco Ibáñez, Demetrio Izaguirre, Lukazaga (Lucarini), Urano Macho, Cristino Merino, Moratinos, Orille, Paredes, Ángel Pino, Reparaz, José Rigal, Jacinto Rueda, Samperio, Sarrate, Solano Palacio, Tiberio Graco, Pablo Valle, Yáñez, etc.

***

Capçalera d'El Productor

- Surt El Productor: El 21 de novembre de 1936 surt a Ontinyent (Vall d'Albaida, País Valencià) el primer número del setmanari anarcosindicalista El Productor. Órgano de la Federación Local y Comarcal de Sindicatos Únicos. CNT-FAI-JJLL. Trobem les firmes d’Enrique Enguix, Vicente Ferrero, G. Mataix Pareja, Vicente Gandia i Ricardo Morales, entre d’altres. El número 52, del 20 de novembre de 1937, està dedicatíntegrament a la figura de Buenaventura Durruti. En sortiren 57 números, l’últim l’1 de gener de 1938. La capçalera El Productor ha estat emprada nombroses vegades en el moviment llibertari hispà.

***

Ressenya del míting aparegueda en el periòdic madrileny La Libertad del 22 de novembre de 1937

- Míting d'homenatge a Durruti: El 21 de novembre de 1937 se celebra al teatre Apolo de València (País Valencià) un míting d'homenatge a la memòria de Buenaventura Durruti Domínguez en complir-se un any de la seva defunció. Fou organitzat pe la Federació Local de Sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València. L'acte fou presidit per Manuel Pérez Feliu i hi van intervenir Miguel González Inestal i Onofre García Tirador, per la Federació Local de Sindicats de la CNT; i Lucía Sánchez Saornil, per «Mujeres Libres». Emilio Navarro Beltrán havia d'intervenir per la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), però finalment no hi pogué assistir. L'homenatge acabà amb un resum del mateix fet per Pérez Feliu.

***

Cartell de la "Semana Confederal Durruti" realitzat per Jesús Guillén (Guillembert)

- Setmana Confederal Durruti: Entre el 21 i el 27 de novembre de 1977 té lloc a Barcelona (Catalunya) la«Semana Confederal "Durruti". En el aniversario de su muerte y en memoria de todos los confederales que, como el cayeron en la lucha por la libertad», organitzada per un conjunt de vell militants anarquistes per commemorar la mort de l'històric militant llibertari. Entre el 21 i el 24 van tenir lloc a diferents indrets de Barcelona conferències i xerrades-col·loqui sobre la figura de Buenaventura Durruti i sobre la Confederació Nacional del Treball. El 25 i 26, a l'Orfeó de Sants, es projectà la pel·lícula Un pueblo en armas i altres sobre temes anarquistes i confederals. També el 26 se celebrà un dinar confederal a Castelldefels, on Enric Marcos, secretari del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, i Ricard Sanz hi parlaren, entre altres companys. L'últim dia, el 27 de novembre, unes 300 persones es concentraren al cementiri de Montjuïc davant les tombes de Durruti, Francisco Ascaso i Francesc Ferrer i Guàrdia, on es va fer una ofrena floral acompanyada de parlaments, palesant que l'acte era en memòria de tots els caiguts en la lluita per la llibertat, contra el feixisme i pel comunisme llibertari. També davant la fosa comuna de Montjuïc, on hi ha enterrat centenars d'anarquistes i d'antifeixistes, es guardà un minut de silenci i finalment s'entonà A las barricadas i Hijos del Pueblo. L'acte de clausura es realitzà aquest mateix dia a l'Orfeó de Sants sota la presidència d'Enric Marcos. Els actes van ser aprofitats perquè antics membres de les columnes confederals es trobessin després de molts d'anys sense veure's. També hi assistiren Émilienne Morin, companya de Durruti, i Colette Durruti, filla de l'homenatjat. La CNT es mantingué orgànicament al marge d'aquests actes, encara que hi assistiren alguns membres; aquest fet fou durament criticat pels organitzadors. Les diferències entre els «vells» i els«joves» militants es van deixar sentir a tots els actes.

Naixements

José Nakens

- José Nakens Pérez: El 21 de novembre de 1841 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el periodista, republicà radical insurreccionalista i anticlerical José Nakens Pérez. De família humil i liberal, son pare fou perseguit pel règim de Ferran VII durant l'anomenada Dècada Ominosa (1823-1833), fet que marcà el destí de son fill. Per necessitat, molt jove s'enrolà en el Cos de Carrabiners. En 1866 fou destinat a la Direcció General del Cos a Madrid, època en la qual ja havia escrit dues obres de teatre que mai no arribarien a representar-se. En 1866 començà a escriure en diversos periòdics (El Jeremías, República Ibérica) i en 1871 fundà El Resumen. Els seus poemes patriòtics van gaudir de certa fama, però va ser en el«teatre per hores» --peces curtes generalment d'un acte que eren populars per la seva facilitat de versificació-- on reeixí; però ni l'autor mateix recopilà i edità aquestes obretes que ni tan sols signava. En 1876 començà a treballar en el periòdic El Globo, des de les pàgines del qual acusà Ramón de Campoamor de plagiar Víctor Hugo, fet que llançà el seu nom a les rotatives. El 10 d'abril de 1881, quan feia poques setmanes que els liberals havien arribat al poder, va treure el setmanari satíric, republicà i anticlerical El Motín, la finalitat del qual era combatre els conservadors, defensar la unitat del Partit Republicà i lluitar contra el poder del clergat. En 1891 tingué un fill no reconegut amb l'actriu de repartiment Soledad Bueno, que arribarà a ser un destacat periodista (Javier Bueno). En 1897 va mantenir contactes amb l'anarquista Michele Angiolillo, que en mateix any assassinà Cánovas del Castillo. En 1898 fou redactor de la revista més important de la Generació del 98, Vida Nueva. Va defensar la via insurreccionalista de Manuel Ruiz Zorrilla i, encara que salvà de la seva crítica Estanislao Figueras, primer president de la República, blasmà contra els seus successors, Emilio Castelar i Nicolás Salmerón. Proposà la creació de l'Assemblea Republicana i el 25 de març de 1903 es reuní amb gairebé dos mil republicans que acordaren crear un únic partit del qual fou nomenat Salmerón cap suprem, a proposta seva, qui a més fou elegit per ocupar un càrrec en la comissió directora. Però, desil·lusionat, dimití l'any següent i en 1905 se separà de Salmerón, ja que aquest s'allunyava d'una acció radical revolucionària. La tornada al poder del Partit Conservador el convertí en un perseguit i en menys de dos anys van caure sobre el seu mordaç periòdic 84 processos per delictes d'impremta, amb copioses multes i empresonaments dels seus directors legals; fins i tot alguns bisbes dictaren almenys 47 excomunions contra els redactors. No obstant això, el periòdic aconseguí sobreviure miraculosament, malgrat les minses subscripcions i les seves dificultats de distribució, ja que pràcticament no es podia vendre al carrer. A més, Nakens, fou escarnit pels propis republicans moderats, com ara Ruiz Zorrilla. En 1906 fou acusat d'amagar l'anarcoterrorista Mateo Morral, que havia llançat una bomba contra Alfons XIII; però el que es demostrà fou que va ajudar a amagar-lo a la redacció del seu periòdic. Per aquest fet fou condemnat el juny de 1907 a nou anys de presó. Durant el tancament a la cel·la número 7 de la presó Model de Madrid va escriure una sèrie d'articles en El País que compilà en dos llibres --Mi paso por la cárcel i La celda número 7-- on, entre altres coses, defensà el programa de reformes penitenciàries de Rafael Salillas. Francesc Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna, fou també detingut com a inductor de l'atemptat i, encara que fou alliberat, fou novament processat més tard i afusellat. El 8 de maig de 1908, a petició de popular signada per Benito Pérez Galdós, fou indultat pel govern d'Antoni Maura i tornà a redactar El Motín, afegint el subtítol «Semanario Político» i arribat a tirar 20.000 exemplars. La seva estada a la presó l'havia donat cert prestigi «martirològic» i les seves edicions, com ara els fullets de la«Biblioteca del Apostolado de la Verdad» i les«Hojitas piadosas», assoliren tirades de 100.000 exemplars. A partir de 1914, però, El Motín començà a perdre lectors. En 1918 emmalaltí de la vista, fet que li impossibilitava d'escriure, ell que era l'únic redactor de la publicació. En la dècada dels vint el periòdic estava en franca decadència, però el gener de 1923 edità un número extraordinari amb la col·laboració d'eminents republicans (Roberto Castrovido, Hermenegildo Giner de los Ríos, Marcel·lí Domingo i Álvaro de Albornoz). A finals de 1924, diversos periodistes es mobilitzaren per recaptar diners en la seva ajuda i l'any següent l'Associació de la Premsa, presidida pel metge maçó, periodista i alcalde de Madrid, José Francos Rodríguez, li concedí una pensió vitalícia de 150 pessetes mensuals. Un any després, el 12 de novembre de 1926 José Nakens Pérez va morir d'una congestió cerebral a Madrid (Espanya). Sa filla continuà editant El Motín. Col·laborà en nombroses publicacions periòdiques i és autor de centenar de llibres i fullets.

José Nakens Pérez (1841-1926)

***

Portada del segon número de La Nouvelle Humanité, realitzada per Émile Gravelle

- Émile Gravelle: El 21 de novembre de 1855 neix a Douai (Flandes) el pintor, dibuixant i militant anarconaturista Émile Gravelle. Instal·lat a París (França) va ser un dels animadors durant els anys 90 del segle XIX del corrent llibertari naturien --que no és exactament «naturista», ja que el moviment naturista no és anticientifista. Va organitzar nombrosos cicles de conferències i va ser l'editor, amb Henri Beylie i Henri Zisly, del periòdic L'État Naturel (1894-1898), que serà el germen del corrent naturien, vegetarià i vegà. En 1895, amb Bariol i Mombray, va ser responsable del Bulletin des Harmoniens (1895-1896). També va col·laborar en La Débacle Sociale (1896), de Jean Bosson i H. Sevron; L'Idée Libre, d'André Lorulot; Le Naturien (1898), d'Honoré Bigot; La Nouvelle Humanité (1895-1898), etc. Va ser gerent del butlletí naturienLe Sauvage (1898-1899). Durant l'«Afer Dreyfus» publicà articles en Le Père Peinard i altres publicacions satíriques, però també col·laborà amb premsa antisemita, com ara La Libre Parole i L'Anti-juif. Cap al 1900 es retirà al departament del Nord i fins al 1906 no tornà a París. Durant un temps participà en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) organitzades per Libertad. En 1904 va signar, amb altres (Hotz, Zisly, Armand, Marestan, etc.), un «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient». També va col·laborar en el número únic del periòdic parisenc L'Ordre Naturel. Clameurs libertaires antiscientifiques (novembre de 1905), publicat per Zisly, i en La Vie Naturelle (1907-1914), també de Zisly. Algunes il·lustracions seves es van publicar en L'Almanach des Ennemis de l'Autorité pour 1913, publicat per André Lorulot. Durant la Gran Guerra va col·laborar en Pendant la mêlée (1915-1916) i en la seva continuadora Par delà la Mêlée. Alguns cercles anarquistes reprotxaran Gravelle per participar com a dibuixant en la premsa nacionalista i antisemita. Émile Gravelle va morir en 1920.

***

Llibre de Merlino imprès per Alexandre Longfils

- Alexandre Longfils: El 21 de novembre de 1857 neix a Senzeille (Namur, Valònia) el tipògraf anarquista Alexandre Joseph Longfils. Entre l'abril de 1891 i el desembre de 1892 va imprimir 48 números del setmanari anarquista de Sint-Joost-ten-Noode (Brussel·les, Flandes) L'Homme Libre. Organe de combat pour l'émancipation des travailleurs, portaveu del grup anarquista «L'Homme Libre», que tenia com a principals animadors Léon Dauphin, Ferdinand Pintelon i A. Reniers, i que s'encarregà de denunciar l'electoralisme del Belgische Werkliedenpartij (BWP, Partit Obrer Belga). El 6 de febrer de 1892 fou el gerent, amb A. Reniers, de l'únic número del periòdic de Saint Gilles (Brussel·les, Flandes) L'Armée Nationale. Orgade du prolétariat libertaire. També en 1892 va imprimir el llibre de Francesco Saverio Merlino Nécessité et bases d'une entente. Després de nombrosos escorcolls al seu domicili i impremta entre els anys 1892 i 1893, i del seu processament amb Ferdinand Pintelon pel Tribunal Criminal de Brussel·les en 1892, sembla que deixà de banda la militància. Sa companya fou Marie Louise Hautstont. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Portada del número de La Révolution Prolétarienne que conté l'article de Paul Dhermy

- Paul Dhermy: El 21 de novembre de 1890 neix al X Districte de París (França) el militant anarquista i sindicalista Paul Émile Dhermy. Membre del grup anarquista de Saint Denis (Illa de França, França), durant el congrés de la Federació Anarquista Parisenca (FAP), celebrat el 4 de juny de 1933, va ser nomenat membre de la Comissió de Control de la seva directiva. Després va ser nomenat membre de la Comissió Administrativa de la Unió Anarquista (UA) i administrador deLe Libertaire durant l'anomenat«Congrés de la Unitat», celebrat entre el 20 i el 21 de maig de 1934 a París, on s'abandonà la sigla de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) per la de la UA. Delegat pels obrers de la seva fàbrica automobilística Hotchkiss de Saint Denis en un viatge organitzat pels Amics de la Unió Soviètica (AUS) a la URSS entre el 5 de gener i el 16 de novembre de 1934, donà compta de la seva estada a les pàgines de Le Libertaire sota el títol «Soviets 1933». També relatà les seves impressions del periple entre el 25 de desembre de 1933 i el 10 d'abril de 1934 a les pàgines de La Révolution Prolétarienne sota el títol «Carnet de route d'un délégué ouvrier français». En aquests escrits relatà la impossibilitat de parlar amb els obrers russos durant les trobades oficials i de fer visites o de desplaçar-se sense el control incessant dels«intèrprets», a més de palesar la seva impressió de sentir-se«utilitzat». El juliol de 1934 col·laborà en el segon número del periòdic Ce Qu'il Faut Dire, publicat pel Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA) a Brussel·les (Bèlgica), titulat «Pour la défense des révolutionnaires persécutés en URSS. Pour le droit d'asile et contre le Guépéou», on també figuren els testimonis de Nestor Makhno i de Volin. El juny de 1935 va ser substituït per Jean Ribeyron en l'administració de Le Libertaire. Després fou membre de la«Falange de Suport» a Le Libertaire, on cada setmana els seus membres aportaven una determinada suma de diners. Més tard fou tresorer de la UA i vivia al XX Districte de París. En 1938, en plena guerra civil, passà una temporada a Barcelona (Catalunya), des d'on mantingué correspondència amb E. Armand. L'octubre de 1939 la policia anotà que havia abandonat el seu domicili de Pierrefitte-sur-Seine (Illa de França). Després de la II Guerra Mundial visqué a l'Illa de Llevant (Provença, Occitània) i estava subscrit a Le Libertaire. En 1949, quan vivia a les Salins-d'Hyères (Provença, Occitània), el seu nom encara figurava en les llistes d'«anarquistes a vigilar». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mollie Steimer (ca. 1918)

- Mollie Steimer:El 21 de novembre de 1897 neix a Dunaevtsky (Rússia) la militant anarquista i anarcosindicalista Marthe Alperine, més coneguda com Mollie Steimer. Quan tenia 15 anys sa família va emigrar i es va establir a Nova York (EUA). Trobà feina en una fàbrica de roba i aviat es va involucrar en activitats sindicalistes, fet que la va portar a llegir llibres polítics, com ara els d'August Bebel (Dona i socialisme), de Mikhail Bakunin (Estatisme i anarquia), de Piotr Kropotkin (Memòries d'un revolucionari) o d'Emma Goldman (L'anarquisme i altres assaigs). En 1917 ingressà en el grup de jueus anarquistes Frayhayt (Llibertat), de Nova York. Steimer compartia un pis de sis habitacions a Harlem amb altres membres del grup, lloc on es feien les assemblees i s'hi publicava el periòdic Der Shturm (La Tempesta). El grup Frayhayt s'oposava a la intervenció dels EUA en la Gran Guerra. L'agost de 1918, arran del desembarcament de tropes nord-americanes a Rússia, van publicar un fullet en anglès i jiddisch fent una crida als obrers americans perquè realitzessin una vaga general en suport a la Revolució russa. Denunciats per obrers «patriotes» i per un militant del grup confident de la policia, el 23 d'agost, sis membres del grup van ser detinguts per publicar articles que«soscavaven l'esforç bèl·lic nord-americà» i per«conspiració amb finalitats insurreccionals». Això incloïa la crítica al govern dels Estats Units per envair Rússia després que el govern bolxevic signés el tractat de Brest-Litovsk. Un membre del grup, Jacob Schwartz, va ser copejat amb tant acarnissament per la policia que va morir el 14 d'octubre. La resta va ser jutjat el 25 d'octubre de 1918 sota la Llei d'Espionatge; Steimer va ser declarada culpable i sentenciada a 15 anys de presó. Tres dels militants, Samuel Lipman, Hyman Lachowsky i Jacob Abrahams, van ser sentenciats a 20 anys. Moltes persones dels Estats Units van quedar horroritzades davant d'aquesta condemna, entre elles Roger Baldwin, Norman Thomas, Felix Frankfurter, Margaret Sanger i Lincoln Steffens. Es va formar la League of Amnesty of Political Prisoners (Lliga per l'Amnistia dels Presos Polítics) i es va publicar un pamflet sobre el cas titulat: Is opinion a crime? Steimer i els altres tres anarquistes van ser alliberats sota fiança a l'espera dels resultats de l'apel·lació, i durant els mesos següents, Steimer va ser detinguda set vegades, però sempre alliberada sense càrrecs després de passar per diverses presons. El 30 d'octubre de 1919 la van detenir i la portaren a la presó de Blackwell Island. El tribunal suprem va confirmar la condemna sota la Llei d'Espionatge i va ser traslladada a la presó de Jefferson City (Missouri). En aquest període el fiscal general, A. Mitchell Palmer, i el seu ajudant especial, John Edgar Hoover, van emprar la Llei de Sedició per engegar una campanya contra els radicals i les seves organitzacions. Aquesta legislació va servir per deportar els immigrants europeus que haguessin estat involucrats en activitats esquerranes. Steimer, Goldman, Berkman i altres 245 persones van ser  deportades a Rússia. Steimer, deportada a la Unió Soviètica amb el vaixell«Estònia», va arribar a Moscou el 15 de desembre de 1921. El govern bolxevic odiava els anarquistes i ben aviat es va convertir en objectiu de la policia secreta soviètica. L'1 de novembre de 1922, ella i son company, Senya Fléchine, que havia conegut al Museu de la Revolució de Sant Petersburg, van ser detinguts i acusats d'auxiliar elements criminals. Condemnada a dos anys a Sibèria, Steimer va aconseguir escapar i va tornar a Moscou, on va treballar en la Societat d'Ajuda als Presos Anarquistes. Detinguda de bell nou, va ser deportada a Alemanya el 27 de setembre de 1923, on es va ajuntar amb Emma Goldman i Alexander Berkman a Berlín. Va obrir un estudi fotogràfic amb el Senya Fléchine a Berlín, va participar en el Comitè Mixt per a la Defensa dels Revolucionaris (1923-1926) i en la caixa de resistència per als anarquistes de la Associació Internacional dels Treballadors (1926-1932). En aquestaèpoca va col·laborar en la premsa anarquista --Freedom (Londres), Der Syndikalist (Berlin), La Protesta (Buenos Aires)--, explicant les seves experiències a la Rússia«postrevolucionària». Quan Hitler va arribar al poder, Steimer i Fléchine es van veure obligats a fugir a París en 1933, vivint en un mateix apartament amb la família Volin. Quan l'exèrcit nazi va envair França, com a jueva anarquista, va ser detinguda el 18 de maig de 1940, mentre que Senya Fléchine va poder salvar-se gràcies a l'ajuda de camarades anarquistes i es va refugiar a Marsella. La parella es va retrobar novament quan Mollie va poder fugir d'un camp d'internament. Abans de partir a l'exili americà van trobar-se per última vegada amb Volin. La parella es va instal·lar a Mèxic, on van muntar un estudi fotogràfic (Semo). Durant els anys setanta i començaments dels vuitanta va participar en pel·lícules sobre Emma Goldman i sobre el moviment anarquista jueu. Mollie Steimer va morir el 23 de juliol de 1980 a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) d'un atac de cor. El seu arxiu i el del seu company es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Fosco Falaschi

- Fosco Falaschi: El 21 de novembre de 1899 neix a Città di Castello (Úmbria, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Fosco Falaschi. Sos pares es deien Giuseppe Falaschi, obrer, i Enrichetta Pellegrini. Quan era un infant sa família emigrà a l'Argentina i s'establí a Buenos Aires. En 1916 començà a treballar al forn d'una bòbila. En 1919 s'afilià a la Societat Obrera dels Treballadors de Bòbila, que agrupava els obrers que feien rajoles, maons, mosaics, etc., adherida a l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i de la qual esdevingué en 1923 secretari, a més de dirigir el seu òrgan d'expressió El Obrero Ladrillero.Órgano del Sindicato de Obreros Ladrilleros y Anexos. Aquest mateix any, va ser detingut per primera vegada per«incitació a la vaga». Entre 1929 i 1933 va ser detingut en nombroses ocasions com a mesura cautelar i sempre per les seves activitats sindicals. A part del front anarcosindicalista, milità en el grup anarquista«Umanità Nova» i en l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI). També va col·laborar en el periòdic La Protesta i en el seu suplement literari. Les autoritats el vincularen amb el grup de Severino Di Giovanni i el desembre de 1932 es va veure implicat en l'aixecament organitzat pel coronel Atilio Cattáneo, que comptava amb el suport dels grups anarquistes argentins. Detingut el gener de 1933, va ser expulsat el 23 de juny d'aquell any per«activitats subversives». Quan desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), va ser traslladat a Città di Castello, on se li va assignar la residència. Pocs dies després fugí, però el setembre de 1933 va ser detingut pels carrabiners de Moncenisio quan intentava passar clandestinament a França. Enviat de bell nou a la seva ciutat natal, de bell nou fugí i l'abril de 1934 fou severament amonestat. L'agost de 1934 aconseguí finalment expatriar-se clandestinament a França i després passar a la Península. Establert a Barcelona (Catalunya), col·laborà en els periòdics Solidaridad Obrera, en la redacció del qual treballà, i Tierra y Libertad, on va fer servir el pseudònims FF i Gino Fosco. Francisco Ascaso, des del Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el proposà com a director de Solidaridad Obrera, quan el seu responsable, Manuel Villar, fou empresonat després de l'aixecament anarquista del desembre de 1933. Instal·lat a Madrid, visqué amb José Ledo Limia i Miguel González Inestal, freqüentant la redacció de Revolución Social. Després dels fets d'octubre de 1934, es detingut, empresonat a Madrid (Espanya) i processat amb Ledo, Benigno Mancebo i Miguel Hernández. A partir del gener de 1936 es desencadenà una àmplia campanya de suport pel seu alliberament. Un cop lliure, després de l'amnistia que portà el triomf del Front Popular, tornà a Barcelona. Arran del cop militar feixista, el 23 de juliol de 1936 s'allistà voluntari en la Secció Italiana de la Columna«Ascaso», comandada per Carlo Roselli i Mario Angeloni. Ben igual que aquest últim i altres companys (Michele Centrone, Vicenzo Perrone, etc.), Fosco Falaschi va morir el 28 d'agost de 1936 d'un tret al ventre durant la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). La notícia de la seva mort va ser ressenyada en els diaris catalans i a les ciutats de Barbastro i de Figueres carrers prengueren el seu nom. Després de morir, Diego Abad de Santillán traduí alguns textos seus–El trabajo responsable (1936), Escritos selectos (1938) i La cura del odio. Palabras de juventud (1938)– que van ser publicats per l'editorial Tierra y Libertad i en la revistaTimón.

Fosco Falaschi (1899-1936)

***

Necrològica de René Deware apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 10 de febrer de 1977

- René Deware: El 21 de novembre de 1906 neix l'anarquista i anarcosindicalista René Deware. Miner a la conca de Charleroi (Valònia), durant la II Guerra Mundial participà activament en la Resistència belga. Després del conflicte bèl·lic continuà amb la seva feina de miner i fou un dels animadors, amb sa companya Marie Charlet, de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF), de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i de l'Aliança Obrera Anarquista (AOA) a Charleroi. René Deware va morir el 27 de desembre de 1976 a Gilly (Charleroi, Valònia).

***

Demetrio García Pérez

- Demetrio García Pérez: El 21 de novembre de 1906 neix a Moscardón (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Demetrio García Pérez, també conegut com El Chato de Gràcia, ja que es trencà el nas fugint de la policia. Establert a Barcelona des de molt jove, en 1925 s'afilià al Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri de Gràcia. En 1932 fou delegat de la Comissió de Paletes. A més de tresorer del Sindicat de la Construcció de Gràcia, va ser fins a finals de 1933 tresorer del Comitè Regional de la Construcció de la CNT. Participà activament en la constitució d'ateneus llibertaris. Inscrit en la llista negra de la patronal, durant la gran vaga de la construcció de 1933 fou empresonat i també arran dels fets d'octubre d'Astúries. En 1936 va combatre en la Columna Ascaso, on va ser responsable d'Intendència fins a 1937. Amb la militarització, fou nomenat capità del Servei d'Informació Perifèric (SIP) de la 121 Brigada de la 26 Divisió. En 1939 s'exilià a França i patí els camps de concentració i les companyies de treballadors. Després actuà a la guerrilla del Cantal i durant sis mesos es va veure obligat a amagar-se a les mines de Gard. Amb l'Alliberament milità organitzant federacions locals de sindicats, en la CNT de Pamiers i, més tard, a Tolosa de Llenguadoc. A començaments dels anys seixanta mantingué contactes amb Joan García Oliver, a qui havia conegut a les presons republicanes, a Estrasburg quan es gestava l'organització de Defensa Interior (DI). En 1968 formà part del grup editor d'El Luchador. Sempre es mantingué afí a la línia ortodoxa confederal i contrari a l'Aliança Sindical amb la socialista Unió General dels Treballadors (UGT). Sa companya fou Evarista Pérez Murciano. Demetrio García Pérez va morir, després de caure greument malalt a Luishon, el 21 de juny de 1976 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Henri Laborit

- Henri Laborit: El 21 de novembre de 1914 neix a Hanoi (Indo-xina)l'investigador (biòleg, metge, cirurgià, etòleg, psicòleg), filòsof i escriptor llibertari Henri Laborit. Fill d'un metge de la Marina francesa, va estudiar medicina i després d'acabar els estudis universitaris es va fer cirurgià de la Marina francesa. Després va esdevenir investigador en diverses rames de la ciència, especialment de l'anomenada«etologia humana», en l'eutonologia (ciència que estudia la reacció de l'organisme a les agressions) i en l'estudi dels psicotròpics amb finalitats terapèutiques. Individualment o en equip va realitzar més de 700 estudis i descobriments mèdics. Va treballar en l'experimentació biològica dels tranquil·litzants, alhora que desenvolupava tècniques depurades d'hibernació artificial. Durant la Segona Guerra Mundial va assolir notorietat en el camp de la medicina pel reeixit ús de la clorpromazina en les operacions quirúrgiques. En 1951, amb Hugenard, va descobrir l'hibernació artificial en l'ésser humà i l'any següent va estudiar l'ús de la clorpromazina en psiquiatria com a un dels primers neurolèptics per tractar l'esquizofrènia. Va donar la importància que tenia a la neuroglia i al conjunt de cèl·lules glials. Es considera que Laborit va ser el primer a sintetitzar l'GHB per a l'estudi del neurotransmissor GABA. També va ser pioner en l'estudi dels radicals lliures. En 1957 va rebre el premi Albert Lasker d'Investigació Mèdica (EUA), considerat el Nobel nord-americà, per les seves aportacions en l'estudi dels síndromes fisiopatològics, anestèsia i reanimació. En 1958 va crear el laboratori d'eutonologia de l'Hospital Boucicaut de París. Va rebre la Legió d'Honor de la República francesa en 1967. Dos anys després, els estudiants d'Urbanisme de la Universitat de Vincennes el van convidar a fer seminaris referits a biologia i urbanisme fins a 1974. Va ser professor convidat de biopsicofarmacologia de la Universitat de Quebec, a Montreal, entre 1978 i 1983. Es va fer més conegut, en 1980, per al gran públic quan va ser un dels protagonistes de la pel·lícula Mon oncle d'Amérique, d'Alain Resnais, on es recreen les observacions del científic en el comportament de les rates i la seva rèplica en els éssers humans; aquest film va obtenir el premi especial del jurat del Festival de Cannes de 1980. L'any següent se li va atorgar el Premi Anokhin de l'Acadèmia de Ciències de Moscou. Entre 1958 i 1983 va dirigir la revista Agressologie. Henri Laborit va morir el 18 de maig de 1995 a París (França) i va ser autor de nombrosos llibres, com ara Les destins de la vie et de l'homme (1959), Société informationnelle. Idées pour l'autogestion (1973), La nouvelle grille (1974), Eloge de la fuite (1976), Dieu ne joue pas aus dés (1987), etc.; així com un llibre pòstum d'entrevistes amb Claude Grenié. Des del punt de vista llibertari, va participar activament en Radio Libertaire de París, per a la qual farà nombroses emissions; destaquen també les seves aportacions a la filosofia de no violència i a l'ecologia social des del vessant llibertari. Va estar molt influenciat per l'obra de Kropotkin Suport mutu. Sempre es va mantenir al marge dels estaments científics establerts. Un hospital a Poitiers porta el seu nom.

***

Notícia de la detenció de Guy Batoux aparaeguda en el diari barcelonès La Vanguardia del 10 d'abril de 1963

- Guy Batoux: El 21 de novembre de 1939 neix a Châlons-sur-Marne (actualment Châlons-en-Champagne, Xampanya, França) l'anarquista Guy Batoux, citat a vegades erròniament com Guy Battoux. Fill d'un ajudant en cap de la seguretat militar, es crià i va fer els seus estudis al Pritaneu Nacional Militar de La Flèche (País del Loira, França). Estudiant de filosofia, vivia a Villefranche-sur-Saône (Roine-Alps, Arpitània) on feia de professor en un col·legi tècnic. A començaments dels anys seixanta entrà a militar en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Si li va encomanar una missió i el 3 d'abril de 1963 creuà la frontera. Dies després, el 7 d'abril de 1963, va ser detingut, juntament amb Alain Pecunia i Bernard Ferry, acusat d'haver preparat un atemptat contra l'ambaixada nord-americana i contra la Basílica del Valle de los Caídos a Madrid com a mitjà de protesta contra la visita a Espanya del representant de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) A. Stevenson. L'agost de 1963 va ser traslladat a la presó madrilenya de Carabanchel. El 17 d'octubre de 1963 va ser jutjat en consell de guerra, defensat per Alejandro Rebollo, el mateix advocat que defensà el comunista Julián Grimau, i condemnat a 15 anys de presó per «possessió d'explosius i activitats subversives». A finals de juliol de 1966, a causa de les pressions de les autoritats franceses, va ser posat en llibertat, amb Bernard Ferry –Alain Pecunia havia estat alliberat el 17 d'agost de 1965–, i expulsat de l'Estat espanyol. Posteriorment s'afilià al Partit Comunista Francès (PCF) a Bordeus (Aquitània, Occitània) i actualment viu a Le Courneuve (Illa de França, França).

Defuncions

Santiago Salvador

- Santiago Salvador Franch:El 21 de novembre de 1894 és executat a Barcelona (Catalunya) el militant anarcoterrorista Santiago Salvador Franch. Havia nascut en 1865 a Castellseràs (Terol, Aragó, Espanya). Son pare, Vicente Salvador va gaudir de cert benestar, però es va arruïnar i va dedicar-se a aterrir i a exigir quantitats monetàries als acabalats del poble; finalment va convertir-se en un criminal i, a Catalunya, la Guàrdia Civil el va matar quan intentava fugir d'una corda de presos. Salvador va abandonar aviat el seu poble per exercir diversos oficis aquí i allà. A Alcorisa va ser empresonat quatre mesos per un robatori a Castellote que no havia comès. Instal·lat a Barcelona amb sa muller, Antònia Colom Vicens, de Sóller (Mallorca), i una fila de mesos, es va dedicar al contraban de vi i de sal. D'antuvi carlista i fervent catòlic, va descobrir l'anarquisme en la lectura de la premsa llibertària. A València en 1892 va ser detingut i fortament apallissat per un guàrdia municipal per haver deixat de pagar un parell de menjars a la fonda on s'albergava. El 6 d'octubre de 1893, el seu amic anarquista Paulí Pallàs Latorre, que coneixia del grup anarquista«Benvenuto Salud» (Manuel Archs Solanelles, Pere Marbà), va ser executat pel seu atemptat contra el general Arsenio Martínez de Campos y Antón; aleshores va decidir venjar-lo atacant la burgesia catalana --una llegenda conta que amb altres anarquistes va intentar robar el cos de Pallàs. L'estiu de 1893 va estar pel Baix Aragó, on digué que fugia de Barcelona perquè havia mort un furrier. No sentint-se segur a Castellseràs, marxà cap a una masia del pinar de la Manglanera, i amb un veí de Calanda va cometre diversos atracaments. La policia els capturà en una batuda, els acusà d'un robatori a Castellote i acabaren empresonats. Després passà un temps a València. El 7 de novembre de 1893 va llançar dues bombes «Orsini» a la platea del Gran Teatre del Liceu de Barcelona; només explotarà una, però deixarà 20 morts i nombrosos ferits. Amb el caos del moment va poder escapar i va marxar a Castellseràs per Tortosa i Gandesa. L'Estat de setge es va decretar a la capital catalana el 10 de novembre i una ferotge repressió copejarà el moviment anarquista català. L'atemptat d'antuvi va ser atribuït a l'anarquista Josep Codina i després a Mariano Cerezuela, i ambdós serà executats el 21 de maig de 1894. El 2 de gener de 1894 va ser finalment detingut a Saragossa, a casa del seu cosí Julio Sancho, on havia fugit no sentint-se segur al seu poble, i quan va ser apressat es va intentar suïcidar disparant-se un tret al ventre. Dins la presó de Barcelona va simular ser convertit pel jesuïta Goberna, tot llegint llibres d'escriptors cristians (Balmes, entre ells), amb la cel·la plena d'estampetes, devocionaris i crucifixos, i protegit per grups de catòlics integristes catalans que van evitar que fos torturat; però en ser-li confirmada la sentència de pena de mort dictada l'11 de juliol de 1894 reafirmà públicament el seu anarquisme. Santiago Salvador va ser executat al crit de«Visca la Revolució Social!» el 21 de novembre de 1894 a Barcelona (Catalunya). Abans, el 21 de maig d'aquell any, sis anarquistes més (Mauricio Cerezuela, Josep Codina, Manuel Archs, Josep Sabat, Josep Bernat i Jaume Sogas), dels 27 implicats en el procés, havien estat afusellats a Montjuïc --Rafael Miralles, A. Mir, Joan Carbonell i Villarrubias van ser condemnats a cadena perpètua. El juny de 2009 Antoni Nadal publicà la dramatúrgia Santiago Salvador, l'anarquista del Liceu, obra no estrictament històrica, però fonamentada en la vida i obres de Santiago Salvador. En 2010 Carles Balagué estrenà el documental La bomba del Liceu.

Santiago Salvador Franch (1865-1894)

Continua...

---

El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)

Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans

El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 22 de novembre

Esdeveniments

Capçalera de l'últim número conegut de La Alarma

- Surt La Alarma: El 22 de novembre de 1889 surt a Sevilla (Andalusia, Espanya) el primer número del periòdic anarcocol·lectivista La Alarma. Anarquía. Federación. Colectivismo. A partir del número 12, del 5 d'abril de 1890, canvià de capçalera i portà l'epígraf: «La constància en el treballés la font de totes les virtuts: l'ociositat és el germen de tots els vicis. La revolució és la ciència que hem d'estudiar escrupolosament, perquè ella ens portarà al triomf.» Editat per Ricardo Mella, era successor de La Solidaridad (1888-1889), també de Sevilla, i tingué una periodicitat setmanal, però amb irregularitats. Trobem textos de J. Buttari y Gaunaurd, Vicente García, Cristóbal Grima, Antonio Llorca, Donato Luben, Ricardo Mella, Manuel Ramos Herrera i Antonio Vélez, entre d'altres. Publicà per lliuraments el llibret de Nicolás Alonso Marselau El evangelio del obrero. Sortiren 25 números fins al 8 d'agost de 1890, però sembla que reaparegué de bell nou i que encara es publicava el maig de 1891. En 1901 s'editaria a Reus (Baix Camp, Catalunya) un periòdic amb el mateix títol.

***

Cartell del concert de Léo Ferré en solidaritat amb Babar

- Concert de Ferré per Babar: El 22 de novembre de 1982 se celebra a l'Auditori Paul-Émile Janson de la Universitat Lliure de  Brussel·les (Bèlgica) un concert del cantautor anarquista Léo Ferré en solidaritat amb el militant llibertari Roger Noël (Babar), aleshores empresonat a Polònia. Babar havia estat detingut i reclòs pel règim comunista polonès per haver introduït clandestinament un emissor radiofònic destinat al moviment sindical Solidarność, aleshores il·legal. Babar va ser jutjat aquell mateix dia 22 de novembre de 1982 i l'endemà per un tribunal militar polonès i condemnat a tres anys de presó, pena convertible en una fiança de 400.000 francs belgues. La suma va ser reunida en 48 hores gràcies als beneficis del concert de Léo Ferré i d'una subscripció pública en la qual participaren més d'un miliar de donants privats i tots els partits polítics francòfons, exceptuant el Partit Comunista de Bèlgica (PCB). Després de 143 dies de detenció en règim d'aïllament, Babar va ser alliberat. El 13 de maig de 1992, 10 anys més tard i tres anys després de la caiguda dels règims comunistes europeus, el Tribunal Suprem polonès l'absolgué, estimant que la seva acció va ser més «solidària» que«criminal».

Naixements

Proclama de la II Comuna de Lió (23 de març de 1871)

- Camille Camet: El 22 de novembre de 1850 neix a Lió (Arpitània) el membre de la Internacional i bakuninista Camille Camet. Com a teixidor lionès (canut) s'afilià en 1869 a l'Associació Internacional del Treball (AIT) i el setembre de 1870 serà elegit secretari del Comitè Central de Salvació de França. L'11 d'abril de 1871 s'incorporà al LXII Regiment d'Infanteria a la guarnició Sant-Etiève, però desertà i passà a Suïssa. El 30 d'abril de 1871 tornà a Lió portant cartells revolucionaris i participà en la temptativa insurreccional als barris de la Gillotière i de la Croix-Rousse. Després del fracàs del moviment i de la repressió exercida per l'exèrcit, retornà a Zuric (Suïssa) el 20 de maig de 1871. Entre el 15 i el 16 de setembre de 1872 representà, amb Jean-Louis Pindy, les seccions franceses en el Congrés de la Internacional antiautoritària de Saint-Imier. Amic de Bakunin, marxà a Barcelona (Catalunya) el març de 1873, amb Charles Alerini i Paul Brousse, i més tard seran delegats de la Federació Regional Espanyola i de la «Secció en llengua francesa» de Barcelona en el VI Congrés General de la Internacional a Ginebra. Tots tres publicaren en nom del«Comitè de Propaganda Revolucionària Socialista de França Meridional» un manifest anarquista i crearen el periòdic La Solidarité Révolutionnaire. De tornada a França, després del Congrés de Ginebra, desenvolupà una intensa activitat llibertària a Lió i Sant-Etiève, elaborant un programa revolucionari per a una eventual proclamació d'una Comuna insurreccional basat en sis punts: Lió és declarada comuna lliure i autònoma; dissolució de la policia, la vigilància correrà a càrrec de cada ciutadà; abolició dels codis i de la magistratura i aquesta darrera és substituïda per un tribunal popular; revocació dels imposts indirectes i directes i substituïts per una taxa sobre la fortuna i la propietat; dissolució dels cultes; i anul·lació de l'Exèrcit permanent. Però, vigilat per la policia, fou detingut el novembre de 1873, amb altres 29 companys, i condemnat el 25 d'abril de 1874 a cinc anys de presó pel«Complot de Lió». Novament jutjat el desembre de 1874 per deserció, fou condemnat a cinc anys de treballs públics. El maig de 1879 va ser amnistiat i després esdevindrà un militat socialista seguidor de Jules Guesde. En 1892 serà responsable del Partit Obrer Francès (POF) per a la regió de Lió. Desconeixem la data i el lloc de la seva mort.

***

Ettore Bonometti

- Ettore Bonometti:El 22 de novembre de 1872 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Ettore Bonometti. Nascut en una família obrera (Giovanni i Emilia Pasinetti), en 1890 s'adhereix al grup anarquista «La Rivolta» de la seva ciutat, on les seves activitats el portaran en diverses ocasions a la presó: en març de 1892 per cantar cançons anarquistes i exposar les seves idees antimonàrquiques, en agost de 1892, en novembre de 1893, en febrer de 1894, i en abril de 1895. A finals de 1895 es refugia a Suïssa i, després de la seva expulsió, al Regne Unit, on el 26 de juliol de 1896, amb Francesco Cirri, serà un dels delegats del grup anarquista de Brescia «La Comuna» al Congrés Internacional Socialista. Més tard tornarà a Brescia on participarà en 1898 en els motins populars i, per fugir de l'empresonament, es refugiarà de bell nou al Regne unit, on restarà fins a 1912. Tornat a Itàlia, participarà en la fundació de la Unió Sindical Italiana (USI) i en les lluites antimilitaristes, especialment en les campanyes a favor d'Augusto Masetti (empresonat per contravenir ordres del seu coronel) i en la de suport dels soldats de Brindisi que es van amotinar per no anar a lluitar en l'aventura imperialista d'Albània. Va ser especialment actiu durant la Setmana Roja de 1914. En juliol de 1920 va ser delegat de Brescia en el congrés de fundació de la Unió Anarquista Italiana (UAI). Mes tard, arran d'un congrés a Brescia, va amagar Errico Malatesta, buscat per la policia, i el va ajudar a deixar la ciutat. Va haver d'exiliar-se al Regne Unit, d'on serà expulsat, passant a França i després a Suïssa. Retornat clandestinament a Itàlia, va ser detingut a Milà, empresonat i deportat per les autoritats feixistes. Ca seva i el seu taller de sabater va esdevenir ràpidament un centre de resistència i de reunió contra el règim. Després de la guerra, va engegar la reconstrucció del moviment llibertari a Brescia a partir d'un míting de 50 persones. Ettore Bonometti va mantenir-se militantment actiu a la seva ciutat fins que morí d'un accident de circulació, el 22 de març de 1961 a Brescia (Llombardia, Itàlia). Sa família va donar els seus papers a la Fundació Luigi Micheletti (Centre de Recerca sobre l'Edat Contemporània) de Brescia.

***

D'esquerra a dreta: René Darsouze, Aristide Lapeyre, X. De Limoges i Adrien Perrissaguet

- René Darsouze:El 22 de novembre de 1876 neix a Llemotges (Llemosí, Occitània) el militant i propagandista anarquista René Darsouze. Va exercir de tipògraf en aquesta ciutat, on va fer tasques sindicals. Acomiadat per vaguista, va treballar com a comptable a la cooperativa«L'Union». Partidari dels milieux libres (medis o ambients lliures, comunes llibertàries), va fundar amb L. Baile, en 1908, als afores de Llemotges, el falansteri de la Clos-des-Brunes, que va durar tres anys. Va pertànyer a l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA) que Sébastien Faure, defensor de la puresa anarquista, va fundar el gener de 1928 arran del congrés parisenc de la Unió Anarquista Comunista, entre el 30 d'octubre i l'1 de novembre de 1927, on Faure i els seus amics --16 grups i 67 individualitats-- rebutjaren no tan sols els nous estatuts de la Unió Anarquista Comunista Revolucionària (UACR) sinó pertànyer a una organització que els assimila a un partit. Darsouze, secretari de l'AFA en 1928, va ser, entre 1929 i 1932, redactor en cap de La Voix Libertaire (París, 10 números d'1 de maig de 1928 a febrer de 1929, i després a Llemotges, 394 números de l'1 de març de 1928 a juliol de 1939), òrgan de l'AFA, que en maig de 1928 va succeir el periòdic Trait d'union libertaire (París, quatre números de l'1 de gener a l'1 d'abril de 19289) amb el qual també havia col·laborat. Com a redactor en cap, va ser detingut per un oficial de Le Mans que es considerava difamat per un article del periòdic que havia escrit un altre militant de Llemotges, i condemnat el 14 de setembre de 1931 a dos mesos de presó sense fiança, 300 francs de multa i 5.000 francs per danys i perjudicis. A Darsouze li agradava la polèmica i sempre estava disposat a debatre amb militants de tendència diferent a la seva, especialment amb els militants comunistes del periòdic L'Écho du Centre. Durant els darrers anys de sa vida, per complementar la seva modesta jubilació, va fer feina de caixer en un cinema. René Darsouze va morir el 26 de maig de 1962 a Llemotges (Llemosí, Occitània).

***

Edmundo Bianchi

- Edmundo Bianchi: El 22 de novembre de 1880 neix a Montevideo (Uruguai) el diplomàtic, traductor, poeta, escriptor i autor teatral anarquista Edmundo Bianchi. La seva trajectòria com a autor teatralés extensa i els seus començaments es remunten a 1910 quan estrena La quiebra, a Montevideo, i Perdidos en la luz, de 1913, a Buenos Aires. Va escriure obres de caire social i va col·laborar amb l'anarquista Centre Internacional d'Estudis Socials, on va estrenar obres seves. Va abordar gairebé tots els gèneres teatrals, però va tenir especialment èxit en la comèdia musical (Los sobrevivientes, El hombre absurdo, El oro de los mártires, Sinfonía de los héroes, De América a las trincheras, Mamita,El mago de Nueva Pompeya...). La seva tasca literària es va desenvolupar tant en l'activitat dramàtica com en l'assaig, la poesia, la història, la crítica, etc. Va escriure els versos alguns tangos de caire«nativista» (Rosa criolla), dels quals van tenir èxit Pampero (1935), amb música d'Osvaldo Fresedo, i el mundialment famós Ya no cantas chingolo (1928), també conegut com Chingolito, que amb música d'Antonio Scatasso va ser cantat i portat a Europa per Carlos Gardel, a qui va veure actuar a teatres però mai no va tractar. També va escriure guions pera pel·lícules, com ara Dos destinos (1936), i va traduir nombrosos autors (Paul Geraldy, Maurice Maeterlinck, Paul Valéry, etc.). Va col·laborar en nombroses publicacions i en 1904 va començar a editar a Buenos Aires, amb Leopoldo Durán, el magazine Futuro, i entre 1907 i 1943, amb Roberto Giusti, la revista avantguardista Nosotros. Es va guanyar la vida com a diplomàtic de carrera amb el càrrec d'agregat cultural de l'Ambaixada de l'Uruguai a l'Argentina. Altres obres seves són Orgullo de pobre (1920), La senda oscura (1932), El alma lejana: poemas (1940), Cafetín del puerto (1940, amb Juan Carlos Patrón), Carlos V (1944), Antología de los poetas franceses contemporaneos (1944), entre d'altres. Edmundo Bianchi va morir el 29 de novembre de 1965 a Montevideo (Uruguai). Va ser el pare de l'humorista Marco Aurelio Bianchi (Colelo). En 2000 Carlos Zubillaga va publicar Cultura popular en el Uruguay de la modernización: dos textos«desconocidos» de Edmundo Bianchi, on l'autor exhuma dos textos de proselitisme llibertaris de Bianchi fins aleshores desconeguts.

***

René Guéna

- René Guéna: El 22 de novembre de 1887 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, antimilitarista i sindicalista René Yves Guéna –a vegades el llinatge citat com Quéna. El desembre de 1905 s'enrolà voluntari per a cinc anys en la Marina. Pels seus nombrosos càstigs, va ser degradat del seu grau d'artiller, però, així i tot, aconseguí un certificat de bona conducta que li va permetre el febrer de 1912 entrar a treballar d'electricista a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra), on, a partir de 1913, començà a militar activament. En aquesta època participà en manifestacions antimilitaristes contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. Segons un informe policíac de juliol de 1914, havia declarat que, gràcies a la seva feina d'electricista, amb alguns companys, podia simular un accident i deixar sense llum i sense força motriu tots els tallers de l'Arsenal de Brest. Inscrit en el «Carnet B» dels antimilitaristes, quan esclatà la Gran Guerra va ser mobilitzat el 2 d'agost de 1914 i enviat com a electricista a Toló (Provença, Occitània), destinat als cuirassats France i Bretagne, i posteriorment al Lorraine a Saint Nazaire (País del Loira, França). El març de 1916 va ser destinat com a electricista als tallers de l'Arsenal de Brest. Amb alguns companys, analitzà les conclusions de la conferència antibel·licista que se celebrà entre el 24 i el 30 d'abril de 1916 a Kienthal (Reichenbach im Kandertal, Berna, Suïssa). En aquesta època era el secretari de grup pacifista i al domicili de François Menez, al número 15 del carrer Marché Pouliguen de Brest, se li enviaren fullets i manifests de tota casta. També en aquestaèpoca distribuïa el periòdic de Sébastien Faure Ce qu'il faut diré i estava en contacte amb el doctor Georges Schklowsky de Berna (Berna, Suïssa). En 1917, època en la qual vivia al número 82 del carrer Luis Pasteur de Brest, era el secretari de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat i secretari de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball (CGT) del Finisterre i quan François Dravalent en fou secretari, ell n'esdevingué tresorer. L'adhesió de la Unió Departamental de la CGT al Comitè de Defensa Sindicalista (CDS) va ser aprovada, però l'enviament d'una salutació fraternal als revolucionaris russos proposta per Alain Le Duff va ser jutjada prematura pel caràcter «massa confús» de la revolució. A resultes de la seva participació en la vaga revolucionària de l'1 de gener de 1918, va ser acomiadat de l'Arsenal de Brest i trobà feina a la cooperativa de descarregadors del moll i d'estibadors «L'Égalitaire», de la qual fou membre del seu primer consell d'administració. Amb Léon Capitaine, Kervella i Mézeu, jugà un paper central en el comitè de vaga de l'Arsenal de Brest durant la vaga d'abril a maig de 1918. En 1920, arran d'un congrés de la Unió Departamental de la CGT que se celebrà a Carhaix-Plouguer (Bretanya), entrà a formar part de la junta directiva, al costat del llibertari Edmond Le Bris, nou secretari. El 5 d'abril de 1920 participà en el funeral del militant anarquista de l'Arsenal de Brest Victor Pengam. El 12 de juliol de 1920 participà en un gran míting de protesta contra la repressió governamental i a favor de l'amnistia general per als mariners amotinats al Mar Negre. El 15 d'octubre de 1920 va ser nomenat membre del consell d'administració de la Casa del Poble, consell format per 10 membres, set d'ells anarquistes (Hervé Cadec, Jules Le Gall, René Guéna, Edmond Le Bris, Paul Gourmelon, René Martin i Jean Tréguer). Estibador des de 1919, reemplaçà Jean Tréguer en la direcció del seu sindicat, fins 1924, any en el qual aquest reprengué el seu càrrec. A començament dels anys vint fou delegat del Sindicat d'Inscrits Marítims en el «Comitè Sacco-Vanzetti» i va ser inscrit en el «Carnet B» l'1 d'octubre de 1922. Fou secretari de la UD-CGT en el «Comitè de Vigilància i Acció» contra les maquinacions d'Acció Francesa (AF), comitè fundat el 6 de juliol de 1923 per René Martin i en la direcció del qual hi havia sis anarquistes i quatre comunistes. Casat i amb dos infants, a partir de 1923 visqué al número 49 del carrer Poulic al Lor de Brest. En 1924 s'establí a Saint-Nazaire i en 1926 va ser inscrit en el«Carnet B» del departament del Loira Inferior. En aquesta època treballava a les obres de finalització del creuen Jeanne d'Arc a les Drassanes de Penhouët de Saint-Nazaire. El 23 de setembre de 1928 va ser esborrat del «Carnet B» del departament de Finisterre. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Carrasquer Cano apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 10 de març de 1963

- Antonio Carrasquer Cano: El 22 de novembre de 1889 neix a Bellver de Cinca (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Carrasquer Cano. Sos pares es deien Francisco Carrasquer i Ambrosia Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bellver de Cinca, en 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Treballà com a estibador al port de Marsella (Provença, Occitània) fins als 70 anys i milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. Sa companya fou María Nassarre Alegre. Antonio Carrasquer Cano va morir el 13 d'octubre de 1962 al seu domicili del barri de la Rivière de Montlion (Llenguadoc, Occitània), ciutat a la qual havia arribat 15 dies abans.

***

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca

- Francisco Iturralde: El 22 de novembre de 1896 neix a Valladolid (Castella, Espanya) el mestre racionalista, matemàtic i militant anarquista i anarcosindicalista Francisco Iturralde Cabeza de Vaca, també citat com Francisco Iturralde y Cabeza de Vaca. Fill d'una família acomodada, son pare, metge militar, es deia Francisco Iturralde López i sa mare María Zenaida Cabeza de Vaca. Després de fer tres anys de la carrera de medicina, abandonà els estudis arran de conèixer sa futura companya, Marina Ochotorena. Preparà oposicions a l'Acadèmia de Comunicacions i les aprovà. L'octubre de 1920 va ingressar com a Oficial 3r en el Cos Estatal de Telègrafs i exercí l'ofici a diversos llocs, com ara Màlaga, Melilla, la Corunya (1923-1924), Las Palmas de Gran Canaria, Reus i Barcelona. En aquests anys esdevingué un actiu militant anarquista. El novembre de 1930 s'establí a Pontevedra (Galícia), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT), en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en el Centre Sindicalista de Vilalonga (Sangenjo, Pontevedra, Galícia). En 1932, amb el cambrer anarcosindicalista Desiderio Comesaña Prado, fundà l'Ateneu Obrer de Divulgació Social. El 15 de juliol de 1932 el seu domicili va ser escorcollat per les autoritats. La seva col·laboració en el periòdic Revolución va fer que el gener de 1933 fos expulsat del seu càrrec de primer oficial del Cos Estatal de Telègrafs, però no de l'ofici, i el març d'aquell any fou traslladat forçosament a Ferrol (la Corunya, Galícia) com a mecànic interí de les oficines de telègrafs. Posteriorment, quan fou acaparat pels comunistes de Pontevedra, deixà de col·laborar en Revolución. Acabat d'arribar a Ferrol, amb sa companya, engegà el projecte de crear una escola racionalista al seu domicili, al número 159 del carrer Canalejas, actual carrer Magdalena. L'Escola Racionalista de Ferrol s'inaugurà el 2 de maig de 1933; sa companya impartí les classes als infants i ell als adults. Posteriorment comptà amb el suport de la CNT, de la Lliga Racionalista de Ferrol, creada el 31 de juliol de 1933, i del sacerdot excomulgat Matías Usero Rey-Torrente, que la dirigí oficialment, a més destacats militants i intel·lectual d'aleshores (Ramón Rego Freire, José Merlán Picos, Luis Abella Beade, Francisco Lledó Martínez, Álvaro Paradela Criado, Mario Rico Cobas, Manuel Mayobre Casteleiro, Maximino Romero, Julio Sanz, etc.). Per ajudar a mantenir l'Escola Racionalista de Ferrol, els treballadors anarcosindicalistes de la comarca organitzaren la Lliga Racionalista de Ferrol, que proporcionà a l'escola diners i suport material, a més de canalitzar l'activitat administrativa i burocràtica generada. També en 1933 creà, amb Desiderio Comesaña, el grup anarquista«Natura», que coordinà les tasques del Comitè Regional Galaic de la FAI. El gener de 1934 va ser detingut per haver participat en una reunió sindical il·legal a Neda (la Corunya, Galícia) i també el novembre d'aquell any arran del moviment revolucionari del mes anterior. Destacat orador, conferenciant i polemista–destacà una polèmica que mantingué entre 1933 i 1934 amb Matías Usero sobre «Materialisme i existència de la divinitat»–, durant els anys republicans va fer mítings arreu de Galícia. També tingué una bona reputació com a matemàtic i mantenia correspondència amb l'eminent Julio Rey Pastor. Entre 1935 i 1936 col·laborà en Brazo y Cerebro de la Corunya, especialment amb articles de divulgació científica. En 1936, quan el Front Popular, abandonà l'escola per discrepàncies amb l'orientació i la qüestió econòmica i es lliurà al projecte de creació d'una Universitat Popular («Universitat Proletària»), iniciativa que va ser frustrada pel cop militar feixista de juliol de 1936. Fugint de la repressió, d'antuvi s'amagà a les localitats de la Corunya de Jubia-Narón i As Somozas, però va ser detingut per la Guàrdia Civil i tancat a la presó d'Escollera de Ferrol. Francisco Iturralde Cabeza de Vaca va ser inculpat per un tribunal militar i, sobreseguda la causa el 22 d'agost, va ser afusellat el 10 de setembre de 1936 al cementiri de Canido de Ferrol (la Corunya, Galícia) i enterrat allà mateix. Marina Ochotorena quedà a càrrec de sos sis fills.

Francisco Iturralde Cabeza de Vaca (1896-1936)

***

Foto policíaca de Giovanni Camillò

- Giovanni Camillò: El 22 de novembre de 1897 neix a Maropati (Calàbria, Itàlia) l'anarquista Giovanni Camillò, també conegut com John Camillo. Sos pares es deien Antonio Camillò i Carmela De Guisa. Fill d'una família obrera modesta, assistí als tres primers anys de primària alhora que aprengué l'ofici de sabater. Sembla que mentre visqué al seu poble no s'interessà per la política. Quan la Gran Guerra, en 1915, es presentà com a voluntari i lluità als fronts de Gorizia (Friül) i en l'ofensiva de Mosa-Argonne. Durant la Gran Guerra conegué a Ancona (Marques, Itàlia) Errico Malatesta, que esdevingué un gran amic seu, i es vinculà al moviment anarquista. Un cop llicenciat en 1920, buscant feina, emigrà primer a Buenos Aires (Argentina) i després als Estats Units, on es va fer propagandista del moviment llibertari i milità en el grup editor del periòdic Il Martello, al voltant de Carlo Tresca. El juny de 1929, durant una inspecció de correu efectuada a Roma (Itàlia), les autoritats segrestaren una carta seva dirigida a Errico Malatesta, al número 8 de Piazzale degli Eroi. Alertats els consolats italians de Nova York (Nova York, EUA) i de Boston (Massachusetts, EUA), en 1931 va ser localitzat a Somerville (Nova Jersey, EUA), on continuava amb la seva militància llibertària. L'octubre de 1931, sota la influència de Vittorio Paolo Blotto i Efisio Costantino Zonchello, entrà a formar part del grup editor de L'Adunata dei Refrattari i va ser inscrit per les autoritats en el registre fronterer d'anarquistes, amb l'ordre d'escorcoll i de fitxatge, que va ser rectificada posteriorment per la de detenció. En morir Errico Malatesta, va recaptar per a la seva companya Elena Melli la suma de 154.40 lires per a finançar l'enterrament del cos. Visqué amb una italiana amb qui tingué alguns infants. L'estiu de 1933, la fam i la misèria mataren un fill petit seu. En 1934 destacà en la manifestació del Primer de Maig a Nova York. Posteriorment continuà mantenint correspondència amb els cercles anarquistes europeus, entre ells el «Pro Spagna» a Itàlia, al qual estava inscrit. En aquesta època també rebia des de Ginebra (Ginebra, Suïssa) els periòdics Sorgiamo iIl Risveglio, i li arribaven les edicions impreses a Buenos Aires (Argentina) per Severino Di Giovanni i altres publicacions anarquistes. El juliol de 1937 publicà en el periòdic Il Proletario l'article «Buffoni!», en el qual condemnava el papa Pius XI per haver condecorat amb l'Orde de l'Esperó d'Or el dictador Benito Mussolini. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Benigno Bejarano Domínguez

- Benigno Bejarano: El 22 de novembre de 1900 neix a Alburquerque (Badajoz, Extremadura, Espanya) el periodista i escriptor anarquista Benigno Bejarano Domínguez. Sos pares es deien Segundo Bejarano Cordero i Petra Domínguez Pérez, i fou el menor de tres germans. En seu interès pel periodisme i el moviment llibertari començà durant l'adolescència i en 1916 ja publicà articles en España Nueva i en 1919 en Solidaridad Obrera de Bilbao i en El País de Madrid. D'antuvi exclòs del servei militar per la seva feble complexió física, l'1 d'agost de 1923 ingressà com a soldat a Alburquerque i el 8 de febrer de 1924 va ser destinat al Regiment d'Infanteria de Vergara Núm. 57 de Barcelona (Catalunya). Durant la seva instrucció tingué problemes amb les autoritats militars per deserció, però fou definitivament indultat el juliol de 1927. Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a París (França), on estudià a la Sorbona. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant els anys republicans col·laborà en la premsa llibertària i confederal. En 1933 va ser empresonat un temps. Acostat al trentisme d'Ángel Pestaña, en 1933 s'allunyà conjunturalment de la CNT i fou secretari de la Junta Directiva de l'Agrupació madrilenya del Partit Sindicalista (PS), però hi retornà en 1936. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus. En 1941 vivia amb sa companya Conchita en un hotel de Bordeus (Aquitània, Occitània), amb Antonio Casanova, Teresa Ronchera i l'artista Eleuterio Blasco Ferrer, i es guanyava la vida gràcies a la reproducció de quadres i d'altres feinetes. En aquesta època conegué Abel Paz. Mantingué relacions a La Rochelle i a Bordeus amb intermediaris franquistes per establí col·laboracions amb la finalitat d'alliberar presos i commutar penes de mort a la Península, però una assemblea confederal a Bordeus el desautoritzà, fet que provocà la seva detenció per la Gestapo en 1942. Tancat al Fort de l'Hâ de Bordeus, en 1943 va ser traslladat a Campiègne (Picardia) i l'octubre d'aquell any confinat al camp de concentració de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), del qual passà al de Salzgitter-Watenstedt (Baixa Saxònia, Alemanya), on acabà en un comando de paletes per a la construcció de barracots. Malalt dels pulmons, va ser gasejat pels nazis en un«camió fantasma» l'estiu de 1944. Trobem col·laboracions seves, de tota casta (articles literaris, científics, humorístics i crítics; contes, textos d'anticipació, etc.) i moltes vegades fent servir els pseudònims de Lazarillo de Tormes o de Dionisiere, en Ágora,La Calle, Cultura Libertaria, España Nueva, Estudios,Lecturas, El Progreso, El Sindicalista, Solidaridad Obrera, etc. És autor de La bestia humana, Historia de Don Silvio de Alburquerque, El hombre que vendía la camisa,El menudo mundo de los hombres serios, La mujer enigma, El secreto de un loco (1930), La huella heráldica (1931), El caso del doctor González (1932), Fantasmas (1932), El fin de una expedición sideral. Viaje a Marte (1932), Turistas en España. Novela epigramática (1932),Conspiradores. La herencia de mi tío (1933), Sanjurjo. Un general expatriado (1935), Los caballeros del bienio (1936), España cuna de la libertad. La revolución española y sus conflictos (1937), España, tumba del fascismo. La guerra (Apuntes de un beligerante) (1937; traduït al francès l'any següent), La revolución (1937), Enviado especial (1938), España frente al fascismo internacional. Acta procesal de la intervención extranjera en España (1938), etc.; i deixà nombroses obres inèdites. En 1932 Alfonso Martínez Rizo publicà una novel·la titulada 1945. El advenimiento del comunismo libertario, ficció futurista en la qual Bejarano apareix com a personatge, encara que havia mort un any abans.

***

Alexandre Breffort

- Alexandre Breffort: El 22 de novembre de 1901 neix a Fourchambault (Borgonya, França) el periodista, guionista, dramaturg, escriptor i antimilitarista anarquista Alexandre Breffort. Després de ser expulsat de l'escola municipal d'Évry, estudià gravat a l'Escola Boulle de París, però abandonà les classes i es posà a fer feina com a venedor ambulant de passamaneria tirant d'un carro pel Sentier parisenc. Després estudià Arts i Oficis a l'Escola Lavoisier i treballà com a empleat d'oficina per a una fàbrica d'aparells elèctrics. Més tard va fer de corrector d'impremta a Orleans i de fotogravador a París. En 1927 trobà feina com a descarregador de gavarres al Sena i de camions al mercat de les Halles. Després, representant de màquines d'escriure, venedor de teles per pintar, empleat d'oficina en una companyia d'assegurances, quincaller, etc. Moltes d'aquestes feines les realitzava il·legalment, associat amb petits delinqüents habituals. Durant cinc anys va fer de xofer de taxi. En 1934, després d'enviar una resposta a un poema de Pierre Châtelain-Tailhade, va ser contractar com a redactor del setmanari satíric Le Canard Enchaîné. Pacifista integral, l'agost de 1939, quan la II Guerra Mundial era un fet, passà a Bèlgica i des de Holanda s'embarcà cap a Oslo, juntament amb el seu amic Roger Monclin, administrador de la revista anarcopacifista La Patrie Humaine. Ambdós van ser expulsats per l'Estat noruec i des d'Estocolm marxaren a la regió muntanyosa de Delecarlie. Des d'aquest exili continuà col·laborant amb la publicació Le Merle Blanc, que havia reaparegut el març de 1939. Va ser empresonat a Suècia, juntament amb altres antimilitaristes, fins a l'armistici. El maig de 1941 retornà a París, sense Roger Monclin, ja que les autoritats nazis havien rebutjat el seu retorn a causa dels seus lligams amb el moviment anarquista espanyol. El març de 1942 va ser detingut per insubmissió i tancat durant quatre mesos. Durant la postguerra esdevingué un dels humoristes més reconeguts del moment, especialment gràcies al seu personatge«Grand-Père Zig». En 1960, Marguerite Monnot, compositora habitual d'Édith Piaf, compondrà la música del llibret de la comèdia musical Irma la douce, basada en una peça curta seva, Les harengs terribles, que interpretava Michel Roux i Guy Pierraud al cabaret«Tête de l'Art», a l'avinguda de l'Òpera de Paris. Durant els anys seixanta va fer guions per a la televisió. És autor de Les contes du gran père Zig (1946), Paradis, fin de section (1947), Mon taxi et moi (1951, autobiogràfic), Les nouveaux contes du grand père Zig (1952), Irma la Douce. Comédie musicale (1960), etc. Alexandre Breffort va morir el 22 de febrer de 1971 a París (França). En 1976 es va publicar el llibre biogràfic Alexandre Breffort par Roland Bacri et ses amis.

***

Necrològica de Salomon Alkalay apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 24 de gener de 1989

- Salomon Alkalay: El 22 de novembre –algunes fonts citen el de 20 de setembre– de 1902 neix a Kiustendil (Kiustendil, Principat de Bulgària; actual Bulgària) l'anarquista Salomon Alkalay. Fill d'una família sefardita, sos pares es deien Abraham Alkalay i Rifeka Alkalay. Per les seves idees s'hagué d'exiliar cap a França. Entre 1926 i 1932 visqué a París, on treballa en el seu ofici de sabater. A partir de 1932 s'establí a Besiers (Llenguadoc, Occitània), on treballà en una cooperativa de fabricació de calçat trenat situada al número 40 de l'avinguda del Marécha Foch. Aquesta cooperativa, que havia estat fundada pel militant anarquista búlgar Georges Kolouharov, tenia en nòmina un gran nombre de militants compatriotes (Ivan Balev, K. Bratinov, T. Gramaticov, Stephan Nicolaev, Ivan Popov, Nicolas Simeonov, B. Trifanov, Constantin Vassiliev, etc.). La major part dels obrers estava allotjats als locals de la cooperativa. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, partí cap a Barcelona (Catalunya) amb un grup de companys de Montpeller. A causa de les seves conviccions pacifistes i no violentes, va ser enviat pel Comitè Regional de Catalunya de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a la col·lectivitat de la Granadella (Les Garrigues, Catalunya), on s'encarregà sobretot de l'escola local. La primavera de 1937 va ser inscrit en una llista de «terroristes» aixecada per la Direcció General de Seguretat francesa on es deia que estava en relació amb una organització anarquista búlgara els responsables de la qual es trobaven a Canes (Provença, Occitània). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en diversos camps de concentració fins que va poder retornar a Besiers. Durant l'Ocupació participà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial, s'instal·là a Montpeller i s'integrà en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i en la CNT en l'exili, ocupant en diferents ocasions càrrecs de responsabilitat orgànica en la seva Federació Local. En 1948 treballava de sabater a l'empresa de la senyora Olazaran, al número 1 del carrer Puits du Temple de Montpeller, i era responsable de la Secció Local de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El maig de 1961 pronuncià l'al·locució fúnebre del militant confederal Vicent Fontanet Gombau. Cobrà una petita jubilació, però per conviccions llibertàries mai no va demanar ajudes a l'Estat. Salomon Alkalay va morir el 28 de juliol de 1988 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

David Antona a la presó de Porlier (1942)

- David Antona Domínguez: El 22 de novembre de 1904 neix a Bercimuelle (Salamanca, Castella, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista David Antona Domínguez --algunes font citen el segon llinatge Rodríguez. Durant la dictadura de Primo de Rivera va estar exiliat a França. A Bordeus, amb sa companya Maria Isabel González, des de 1925, va treballar d'obrer en una fàbrica de salnitres, on va ser un dels instigadors del moviment vaguístic. El 23 de març de 1927 va ser inscrit en el control d'anarquistes de la Policia francesa. En 1930 va participar activament en el grup d'exiliats espanyols de Bordeus «Cultura Popular», que realitzava representacions teatrals en profit dels presos polítics a Espanya. L'agost de 1931, amb la proclamació de la República, la parella tornarà a Madrid, on va fer feina de paleta i va ser un destacat militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la República va fer mítings -- a Granada, el maig de 1932, Navalmoral, en 1933-- i va escriure un llibre, Ni frenteúnico ni alianza obrera: comunismo libertario. Anarquía (1934). Juntament amb Cipriano Mera Sanz, Antonio Moreno Toledo i altres, va dirigir la famosa vaga madrilenya de la construcció en 1936, formant part del Comitè Directiu. Va intervenir en el gran míting-assemblea de maig de 1936 en pro de les reivindicacions del ram de la construcció, fet que el portarà a la presó. El 18 de juliol de 1936 va ser alliberat pels companys i va ser nomenat provisionalment secretari general del Comitè Nacional de la CNT, càrrec que exercirà fins a l'octubre, quan el va cedir a Horacio Martínez Prieto. El 19 de juliol va llançar un ultimàtum al govern Giral donant-li tres hores per obrir les portes de les presons --la CNT tenia aleshores uns 30.000 militants empresonats-- sinó volia que fos la pròpia CNT que els alliberés; va ser així com força militants (Mera, Julio, Antonio Verardini Ferreti, Marín...) van ser alliberats. Després d'haver llançat una crida a la resistència des d'Unión Radio, va participar el 20 de juliol en l'assalt de la caserna de La Montaña, on s'havia atrinxerat el general Fanjul. Va lluitar en la Columna de Mera, amb la qual es va apoderar de Guadalajara i d'Alcalá de Henares el juliol i va intervenir en altres accions bèl·liques. Va ser l'ideòleg de la creació de la Columna «España Libre», organitzada militarment. El setembre va defensar la conveniència d'entrar en el govern de Largo Caballero, però les seves tesis van ser derrotades en el Ple Nacional del 3 de setembre de 1936. Duran la guerra va ser un dels puntals de la CNT madrilenya de la qual va ser secretari general després d'Isabelo Romero, elegit en el Ple del 28 de juliol. Poc després va viatjar amb Gaston Leval a França per adquirir armes. El novembre de 1936, amb Miguel Inestal, enviat pel Comitè Regional del Centre, va acudir a Bujaraloz per forçar la vinguda de Durruti al Madrid assetjat. Va parlar en el míting parisenc del 18 de juny de 1937 al Velòdrom d'Hivern organitzat pel moviment llibertari francès en suport de la Revolució espanyola. El desembre de 1937 va representar la CNT, juntament amb Frederica Montseny, Benito Pabón, Josep Xena Torrent, Horacio Martínez Prieto i García Oliver, en el Congrés Extraordinari de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de París. El gener de 1938 va participar en el Ple Econòmic de València. Va exercir de governador civil de Ciudad Libre (antiga Ciudad Real) fins al final de la Guerra. Al final de la guerra va ser empresonat a Albatera i condemnat a mort el març de 1940, pena que serà commutada per 30 anys de presó. En 1940 va caure molt malalt de tuberculosi a la presó de Porlier i en 1943 es trobava empresonat a Santa Rita. Alliberat el desembre de 1943, no es va poder recuperar de la malaltia i va morir el 15 de març de 1945 a Madrid (Espanya). A més d'organitzador, va ser redactor del diari CNT i va destacar en oratòria --de renom va ser la seva gira propagandística amb Magriñá i Ricardo Sanz per Castilla i Lleó en 1936.

***

Notícia de l'alliberament de Carlos Monte Villalba apareguda en La Vanguardia del 7 de maig de 1935

- Carlos Monte Villalba: El 22 de novembre de 1913 neix a Barcelona (Catalunya) –altres fonts citen Manresa (Bages, Catalunya)– l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Monte Villalba –el seu primer llinatge a vegades citat com Montes. Quan era infant passà a viure amb sa família a Balsareny (Bages, Catalunya). Treballà en la indústria tèxtil i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries. La seva militància i compromís van fer que fos acomiadat de la feina i empresonat en diverses ocasions, algunes d'elles amb son germà José, també militant llibertari. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut arran de l'aixecament revolucionari del 8 de gener de 1933 i el juliol de 1934 va ser novament detingut per«pertorbar el treball» a la conca minera de Sallent. Quan esclatà la Guerra Civil s'allistà com a milicià en la Columna «Tierra y Libertad» i després com a comissari de Batalló en la 153 Brigada Mixta, lluitant als fronts de Madrid, Belchite (on un nebot seu morí als seus braços), Terol i altres zones aragoneses. Quan el triomf franquista era un fet, el febrer de 1939 passà a França i patí els camps de concentració de Barcarès i Sant Cebrià. El desembre d'aquell any, va ser enviat amb altres companys a les mines occitanes de La Grand Comba, treballant als pous i a l'exterior. El maig de 1940 pogué reunir-se amb sa companya, Josefa Arias, i s'instal·là a diversos indrets (Champclauson, Trescol) fins establir-se definitivament a Cendrats (Llenguadoc, Occitània). Participà en la Resistència quan l'ocupació alemanya i en la reconstitució de la CNT. El febrer de 1943 va ser nomenat membre del primer Comitè Comarcal de la CNT de La Grand Comba. Posteriorment ocupà diversos càrrecs orgànics (tresorer, etc.) en la Federació Local de la CNT de la citada població i fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Comarcal d'Erau-Gard-Losera. Carlos Monte Villalba va morir el 2 de maig de 1991 a l'hospital d'Alès (Llenguadoc, Occitània) després de patir una greu malaltia.

***

Necrològica d'Antoni Valls Balcells apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 28 de setembre de 1980

- Antoni Valls Balcells: El 22 de novembre –segons la partida de naixement el 26 de novembre– de 1915 neix al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Antoni Josep Joan Valls Balcells. Sos pares es deien Josep Valls Vinaixa, jornaler, i Pilar Balcells Teixidó. Des de molt jovenet abraça les idees anarquistes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'enrolà com a milicià en una columna de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on lluità fins el final de la guerra. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat durant tres mesos en un camp de concentració, per després retornar a la Península per a intentar trobar sa companya Maria Rabassa. Detingut, va ser empresonat durant 11 mesos en un camp de concentració del Gironès (Catalunya) i després enviat a fer el servei militar. Un cop llicenciat, entrà a formar part de la CNT clandestina que operava a Barcelona. A finals dels anys quaranta, fugint de la detenció, passà a França. S'establí a La Comba (Llenguadoc, Occitània), on en 1950 era secretari de la seva Federació Local de la CNT. Quan la Federació Local de la CNT de La Comba es dissolgué, passà a militar en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Antoni Valls Balcells va morir el 18 de juliol de 1980 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) després d'una hospitalització de 25 dies.

Continua...

---

El Restaurant Sa Cuina de Manacor (Carrer Baix des Cós, 8) ofereix un sopar amb gloses. En haver acabat, Mateu "Xurí" i Maribel Servera "Servereta" s'enfrontaran en combat de picat.

Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei. (Miquel López Crespí)

La revolució sexual i el socialisme utòpic

L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual"és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 23 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de La Guerre Sociale

- Surt La Guerre Sociale: El 23 de novembre de 1885 surt a Brussel·les (Bèlgica) el primer número del periòdic quinzenal La Guerre Sociale. Organe communiste-anarchiste. Fou el continuador de Ni Dieu ni Maître (1885-1886). L'editor responsable en va serÉgide Govaerts i l'administrador Ferdinand Monier. Els articles sortiren sense signatura, però J. L. De Lanessan hi col·laborà. En sortiren nou números en dues sèries, l'últim el 8 de març de 1886. Va ser substituït per L'Interdit (1886).

***

Senyera de la Secció de Carrara de l'USI-AIT

- Congrés constitutiu de l'USI: Entre el 23 i el 25 de novembre de 1912 té lloc a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el Congrés Nacional de l'Acció Directa, en el qual es constituí l'Unione Sindicale Italiana (USI, Unió Sindical Italiana) i com a tal es rebatejà la reunió com I Congrés Nacional de l'USI. La iniciativa de creació d'aquest sindicat sorgí d'un grup de treballadors dissidents de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) que es declarà hereu de la Primera Internacional. 154 delegats de diferents Cambres del Treball italianes representaren uns 77.000 treballadors en aquest congrés. Els seus principis, basats en el sindicalisme revolucionari, s'oposaven a la CGL en el rebuig a mantenir contactes amb qualsevol partit polític, en la voluntat d'organitzar també els treballadors no qualificats i en el rebuig dels acords estipulats mitjançant l'Estat, rebutjant la seva legislació social i el funcionariat públic, i en l'establiment de mètodes de lluita basats en l'acció directa i en la no exclusió d'antuvi del recurs a la violència. La seu de l'organització s'establí a Parma i el seuòrgan oficial d'expressió fou L'Internazionale, publicat durant un temps pel Comitato della Resistenza (Comitè de la Resistència) i, després, per la Cambra del Treball de Parma. Els sindicats de l'USI tingueren força influència al triangle industrial del nord de la península italiana (Torí-Milà-Ligúria), a Emília, a Toscana i a La Pulla. Organitzà, sobretot, els treballadors i mecànics del metall, els paletes, els minaires, els pagesos i els jornalers. Un any després de la seva creació, comptava més de 100.000 afiliats i superà en diversos sectors (metal·lúrgic, etc.) els sindicats socialistes. Entre el 4 i el 7 de desembre de 1913 tingué lloc el II Congrés Nacional a Milà. El seu caràcter antimilitarista fou determinant en la seva actuació i fou partidari del sindicalisme d'indústria, organitzant tots els treballadors d'una fàbrica sense distingir la qualificació laboral dels contractats, fet que implicà l'adhesió de moltes Cambres del Treball a aquest sindicat. Amb l'esclat de la Gran Guerra es produí una crisi interna sobre el tema de la intervenció d'Itàlia en el conflicte al costat de l'Entesa. El problema s'aguditzà quan destacats militants (Alceste De Ambris, Filippo Corridoni, Tullio Masotti, Edmondo Rossoni, Michele Bianchi, etc.) es decantaren per l'intervencionisme, però la posició antimilitarista (Armando Borghi, Alberto Meschi, Alibrando Giovannetti, etc.) acabà predominant i els intervencionistes van ser expulsats entre 1915 i 1916, per acabar fundant l'Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball) i, alguns, el Partit Nacional Feixista (PNF). Entre el 20 i el 23 de desembre de 1919 va tenir lloc el III Congrés Nacional a Parma. En 1922 l'USI s'adherí a l'anarcosindicalista Associació Internacional dels Treballadors (AIT) com a resultat de l'acord pres en el IV Congrés Nacional celebrat a Roma entre el 10 i el 12 de març d'aquell any. En 1925 l'USI fou dissolta pel govern feixista.

***

Portada del primer número de Solidaridad

- Surt Solidaridad: El 23 de novembre de 1961 surt a París (França) el primer número del setmanari anarcosindicalista Solidaridad. Semanario sindicalista y de información. Órgano de la Confederación Nacional del Trabajo (AIT). Regionales zonas Norte y Normandía. Substituïa Solidaridad Obrera i Boletín Confederal, periòdics anarcosindicalistes suspesos aleshores per les autoritats franceses. Dirigit per Joan Ferrer Farriol, hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, José Alberola Navarro, Amador, Vicente Artés, Julio Ayora, Germinal Esgleas, Julián Floristán, Fontaura, F. García, B. Hernáez, Manuel Hernández, Juana Humbert, J. Jové y Compañía, Conrado Lizcano, R. Lone, Tato Lorenzo, Volga Marcos, Fulgencio Martínez, Luis Montes, Pérez Guzmán, Puyol, Rodama, Albà Rosell Llongueras, Ángel Samblancat, Tomás Soria, J. Toledo, Alfonso Vidal y Planas i Juan Lazarte, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el 21 de desembre de 1961, i va ser substituït per Le Combat Syndicaliste.

***

Portada del número 0 de La Pilule

- Surt La Pilule: El 23 de novembre de 1970 surt als quioscos de Ginebra (Ginebra, Suïssa) el número 0 de la revista sarcàstica llibertària La Pilule. Journal satirique et satyrique. Portà el surrealista epígraf «Pour tout ce qui est contre, pour ceux qui sont contre, contre tout ce qui est pour, contre ceux qui sont pour» i en els últims números el text de Georges Brassens«Mais il y a peu de chances qu’on détrône le roi des cons» (Però hi ha poques possibilitats de destronar el rei dels beneits». Va ser promoguda per l'escriptor anarquista Narcisse-René Praz, que fou el seu principal redactor amb articles i fotomuntatges. D'antuvi bimensual, a partir del número 13 passà a setmanal. Comptà amb la col·laboració del caricaturista Jean Leffel, dibuixant de Le Canard Enchaîné, d'altres dissenyadors --Borner, Delay, Erik, Ropo, Zero, etc.--, i de diferents articulistes --Jean-Noël Cuénod, Pascal Holenweg, Lucien Lacroix, Gérald Lucas, Marie-Christine Mikhaïlo (Irène Pasut), etc. Tractà diferents temes, com ara l'Exèrcit suís, l'antimilitarisme, l'objecció de consciència, el comerç d'armes, les guerres, la democràcia parlamentària, les religions, els organismes caritatius que no condemnen la guerra, els dictadors (Franco, Sékou Touré, Xa d'Iran, etc.), els polítics corruptes (Nixon, etc.), les polítiques suïssa i francesa, la crítica al marxisme, la funció de la policia, el sexe, el feminisme, la droga, etc. Tingué gairebé 2.000 subscriptors i la tirada oscil·là entre els 6.000 i 12.000 exemplars, distribuint-se arreu de la Suïssa de cultura francesa. El 7 de desembre de 1971 Narcisse Praz acabà davant els tribunals per qualificar d'«assassí» el Xa d'Iran i va ser condemnat a 500 francs de multa i a pagar les despeses legals. El seu processament portà l'augment de la tirada del periòdic i una gran campanya de solidaritat. En sortiren en total 199 números, l'últim (198) el 28 de gener de 1975, i deixà de publicar-se pels deutes i per la pressió policíaca. En 1979 Praz publicà la revista satírica Le Crétin des Alpes, però només sortiren set números entre abril i octubre d'aquest any.

Naixements

Gennaro Rubino en 1894. Foto publicada en L'Illustrazione Italiana del 23 de novembre de 1902

- Gennaro Rubino: El 23 de novembre de 1859 neix a Bitonto (Pulla, Itàlia) Gennaro Rubino, l'anarquista que intentà sense èxit assassinar el rei Leopold II de Bèlgica. Fill d'un ferrador lliurepensador, quedà orfe de mare quan tenia 11 mesos. Bon estudiant, va haver de renunciar a fer els estudis d'enginyeria per manca de recursos. En 1878 ingressà a l'Exèrcit, amb la intenció de continuar els seus estudis, però no aconseguí pair la disciplina militar. En 1884 fou degradat i condemnat per un tribunal militar a cinc anys de presó a Messina per haver escrit un article en un periòdic republicà subversiu. Alliberat en 1887 gràcies a una amnistia, retornà a Bitonto on es casà amb una mestra que patia trastorns mentals. Empleat com a comptable, fou detingut per falsificació i frau, delicte que negà, i condemnat a quatre anys de presó. Després de complir la pena, el maig de 1897 emigrà a Londres (Anglaterra) on exercí diverses feines en el sector de la restauració. En aquesta època començà a freqüentar els cercles socialistes i anarquistes italians. Va dir que era fadrí i es tornà a casar el 4 de desembre de 1897 amb una cuinera, Emily Alderton, amb qui tindrà un infant el 14 d'octubre de 1898 que posarà de nom Marx Engels. Després de treballar en dues llibreries i ser acomiadat, la parella visqué en la misèria. Més tard intentà millorà, sense èxit, la seva sort a Glasgow (Escòcia). Com que no va poder trobar feina demanà ajuda a l'ambaixada d'Itàlia i els serveis secrets italians el captaren com a infiltrat a sou en les organitzacions anarquistes londinenques. Amb els diners muntà una impremta per editar un nou diari, que servia de sala de reunions i d'allotjament. Però un cop els funcionaris de l'ambaixada italiana comprovessin que en comptes d'espiar simpatitzava amb el moviment llibertari fou acomiadat. El maig de 1902 es descobrí que havia treballat per al serveis secrets italians i fou denunciat per la premsa anarquista internacional com a espia i expulsat del moviment llibertari. De res serviren els seus intents de justificació i el fet de donar alguns noms de dobles agents infiltrats en el moviment anarquista. Reprovat per sa família i abatut, decidí cometre un assassinat amb la finalitat de demostrar la seva lleialtat a la causa anarquista. D'antuvi planejà assassinar Eduard VII, rei del Regne Unit de la Gran Bretanya i d'Irlanda, però trobà que el sentiment monàrquic a les illes Britàniques era molt fort, i decidí atemptat contra el rei Leopold II de Bèlgica. A finals d'octubre de 1902 es traslladà a Brussel·les. El matí del 15 de novembre de 1902 a la Rue Royale de Brussel·les, davant el Banc de Brussel·les, disparà tres trets de revòlver, als crits de «Visca la Revolució social! Visca l'anarquia!», sobre la tercera de les tres berlines del seguici del rei de Bèlgica que tornava de la Catedral de Santa Gúdula del Te Deum tradicionalment celebrat per la Festa del Rei --que aquell any va ser substituït per un Requiem en memòria de la reina, Marie-Henriette, que recentment havia finat. El rei, que viatjava a la primera carrossa, va resultar indemne i cap persona no va resultar ferida en aquest atemptat, però Rubino va poder fugir per poc del linxament de la gentada ja que la policia el detingué. Després de l'intent d'assassinat els anarquistes el condemnaren com a agent provocador i alguns especularen sobre l'atemptat com un acte per justificar la posterior repressió que sobre el moviment llibertari es desencadenà. Fins i tot s'apuntà que la pistola estava carregada amb bales de salva, però la realitat és que la policia mai no trobà l'arma de foc. Durant el seu procés, que comença el 26 de gener de 1903 a Brussel·les, va declarar haver actuat tot sol i ser un anarquista individualista que volia venjar-se de la mort de sis manifestants abatuts per la Guàrdia Cívica durant la nit del 18 d'abril de 1902 als carrers de Lovaina quan demanaven el sufragi universal. Fou defensat per Émile Royer, misser de Jules Moineau, i per Charles Gheude, advocats socialistes. Encara que no va ferir o matat cap persona, va ser condemnat durament a treballs forçats a perpetuïtat. Durant el tancament escrigué diversos articles i memòries amb l'intent de justificar la seva fidelitat al moviment anarquista. Gennaro Rubino va morir malalt de grip espanyola i enfollit per l'aïllament el 14 de març de 1918 a la presó de Lovaina (Flandes, Bèlgica). En 2006 Anne Morelli va publicar el llibre Rubino, l'anarchiste italien qui tenta d'assassiner Léopold II.

Gennaro Rubino (1859-1918)

***

- Théo van Rysselberghe: El 23 de novembre –algunes fonts citen el 28 de novembre– de 1862 neix a Gand (Flandes Oriental, Flandes) el pintor anarquista Theophilius Vanrysselberghe, més conegut com Théophile van Rysselberghe o Théo van Rysselberghe. Era fill d'una família burgesa francòfona atreta pel món artístic i literari. Fou el cinquè fill del ric empresari Jean-Baptiste Vanrysselberghe (Joannes Baptistus) i de Mélanie Rommens (Melania). Sos germans Charles i Octave van ser destacats arquitectes. Théo van Rysselberghe, després de fer estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Gand i a l'Acadèmia de Brussel·les (Bèlgica), sota la direcció del pintor orientalista Jean-François Portaels, en 1881 participà per primera vegada en una exposició al Saló de Brussel·les. El març de 1881 fundà, amb Victor Arnould, Octave Maus, Edmond Picard i Eugène Robert el setmanari L'Art Moderne, que es publicà fins al 1914. Entre 1881 i 1883 viatjà, seguint l'exemple del seu mestre Jean-François Portaels, per Espanya i pel Marroc amb sos amics els pintors Frantz Charlet i Dario de Regoyos. A Madrid (Espanya) visità les obres dels mestres al Museu del Prado i a Sevilla (Andalusia, Espanya) trobà Constantin Meunier i son fill Karl. Durant el viatge a Espanya realitzà el retrats Femme espagnole (1881) i La Sévillane (1882). Durant la seva estada de quatre mesos a Tànger realitzà dibuixos i pintures de la casba i dels socs, com ara Cordonnier de la rue arabe (1882), Garçon arabe (1882), Repos de garde (1883). Al Marroc retornà en dues ocasions més, entre 1883 i 1884 i entre 1887 i 1888. De bell nou a Bèlgica, exposà una trentena d'obres realitzades durant el seu viatge al Cercle Artístic i Literari de Brussel·les i a Gand, que tingueren un èxit instantani. Amic de l'intel·lectual Octave Maus, en 1883 fou un dels fundadors del grup avantguardista «Les Vingt» de Brussel·les, en defensa d'un «art intransigent» i en contínua lluita contra l'academicisme. L'abril de 1883 exposà escenes de la vida quotidiana mediterrània a la galeria brussel·lesa L'Essor. En aquesta època va fer amistat amb el poeta Émile Verhaeren, que el va introduir en els cercles literaris. El setembre de 1883 marxà cap a Haarlem (Holanda Septentrional, Països Baixos) amb la finalitat d'estudiar la llum de les obres de Frans Hals; en aquesta estada conegué el pintor nord-americà William Merritt Chase. Cap el 1886 descobrí, en companyia d'Émile Verhaeren, en la VIII Exposició dels Impressionistes l'obra del pintor puntillista Georges Seurat Un dimanche après-midi à l'Île de la Grande Jatte, que el marcà profundament. En 1889 es casà amb Maria Monnom i els nuvis anaren de lluna de mel al sud d'Anglaterra i després a Bretanya. L'any següent la parella tingué una filla, Élisabeth, que anys després mantingué una relació amb André Gide i amb qui tingué Catherine, únic infant de l'escriptor. Théo van Rysselberghe trobà a París Theo Van Gogh i va aconseguir convidar Vincent Van Gogh a la propera exposició del grup «Les Vingt» en 1890 a Brussel·les, on va ser adquirit La vigne rouge, l'únic quadre que el pintor holandès va poder vendre durant sa vida. La seva amistat amb Paul Signac, Camille Pissarro i Félix Fénéon el portà a les idees anarquistes i participà amb dibuixos i gravats en la premsa llibertària. A la mort de Georges Seurat, en 1891, s'encarregà de gestionar els problemes de la seva herència. En 1892 fou un dels donants de la subscripció organitzada pel periòdic anarquista L'En Dehors per ajudar els infants d'un company de Ravachol empresonat. En 1894 entrà a formar part del grup «La Libre Esthétique», l'objectiu del qual fou promoure un art social, i per al qual realitzà un cartell dos anys després. Després del breu període d'atemptats anarquistes de 1894, acollí nombrosos llibertaris que havien escapat cap a Bèlgica fugint de la repressió. En aquesta època va fer amistat amb l'escriptor anarquista Bernard Lazare. En 1895 va viatjar per Atenes i Constantinoble, Hongria, Romania, Moscou i Sant Petersburg, i va fer cartells per a la «Compagnie des Wagons-lits». En 1897 s'instal·là a París i freqüentà els escriptors simbolistes. Entre 1897 i 1911 col·laborà habitualment amb el periòdic anarquista Le Temps Nouveaux de Jean Grave. Fou amic íntim del geògraf anarquista Élisée Reclus i del pintor llibertari Camille Pissarro. En 1899 realitzà la portada del llibre La moral anarchiste de Pietr Kropotkin i en 1901, amb Maximilien Luce, Lucien Pissarro i altres, realitzà les il·lustracions per al llibre Aventures de Nono de Jean Grave. Entre 1899 i 1912 participà amb obres en diverses tómboles per sufragar el moviment anarquista. A començaments de segle trobà que les pintures de Pablo Picasso, aleshores en l'anomenat«Període blau», eren«lletges i poc interessants». En 1905 col·laborà en l'Album des Temps Nouveaux. A finals del segle XIX s'establí a Saint-Clair, on comprà una casa en 1910, i la seva tècnica pictòrica puntillista i divisionista donà lloc a composicions de formes més clàssiques i de llargues pinzellades allargades. En 1910 abandonà totalment el puntillisme i realitzà nombrosos nus femenins. Ben igual que els pintors Georges Seurat i Paul Signac, realitzà nombrosos paisatges marins de caire postimpressionista. També realitzà gravats i il·lustracions de llibres i de catàlegs, i s'interessa força pel modernisme i les arts decoratives (mobles, joies, tipografia, etc.). Théo van Rysselberghe va morir el 13 de desembre –algunes fonts citen erròniament el 14 de desembre– de 1926, asfixiat per emfisema, a Saint-Clair (Lo Lavandor, Provença, Occitània) i va ser enterrat al cementiri de Lo Lavandor, a prop de la tomba del pintor anarquista Henri-Edmond Cross, gran amic seu.

Théo van Rysselberghe (1862-1926)

***

Charles-Albert retratat per Aristide Delannoy per a Les Hommes du Jour del 27 de novembre 1909

- Charles-Albert: El 23 de novembre de 1869 neix a Carpentras (Provença, Occitània) el periodista anarquista, i després socialista i col·laboracionista, i francmaçó Charles Victor Albert Fernand Daudet, conegut com Charles-Albert. Era fill d'una família acomodada i sos pares eren professors universitaris. Després de fer els estudis a Lille (Nord-Pas-de-Calais, França), va estudiar a la universitat filosofia i exercí de professor de repàs en un col·legi de Sedan (Xampanya-Ardenes, França). Arran de la matança de Fourmies de l'1 de maig de 1891, s'adherí al socialisme de Jules Guesde, però de mica en mica esdevingué anarquista. En 1892 s'instal·là a Lió (Arpitània), on treballà com a corrector d'impremta i col·laborà en la premsa llibertària (Entretiens politiques et littéraires, La Révolte, La Société Nouvelle, etc.). En 1893 fundà L'Insurgé,òrgan anarcocomunista de la regió del sud-est. El gener de 1894, quan es desencadenà la repressió arran de la cadena d'atemptats, va ser detingut i empresonat un temps. Un cop lliure, en 1895 passà a viure a París i participà en la reorganització del moviment llibertari. Intentà sense èxit fundar una impremta anarquista al carrer Lafayette de París on s'imprimia La Société Nouvelle i Le Libertaire, de Sébastien Faure. En aquesta època col·laborà en Les Temps Nouveaux, de Jean Grave; en L'Humanité Nouvelle (1897); i en Le Journal du Peuple (1899), diari creat per Faure per fer costat el capità Alfred Dreyfus. En 1899 publicà el llibre L'amour libre, que tingué una gran difusió tant a França com a l'estranger. Col·laborador de L'Art Social, revista dirigida per Gabriel de la Salle, defensà l'obra d'art per la qualitat de l'execució i no pel seu contingut en una conferència feta el 27 de juny de 1896. En desacord amb Piotr Kropotkin sobre el tema de la guerra, en 1905 reivindicà la defensa de França si era atacada «per una coalició de potències burgeses»; amb aquesta declaració, contrària al pensar majoritari del moviment llibertari sobre el tema, provocà una gran oposició al seu pensament i ell donà com a solució la«vaga dels conscrits». Gran amic de Francesc Ferrer i Guàrdia, aleshores refugiat a França, gestionà, amb Maurice Dubois, el periòdic L'École Rénovée i fou secretari general de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. El 3 de setembre de 1909, quan Ferrer retornà a Catalunya i va ser detingut arran dels fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona, fundà, amb Charles-Ange Laisant i Alfred Naquet, el Comitè de Defensa de les Víctimes de la Repressió Espanyola, conegut també com «Comitè Ferrer», i lluità de valent per a intentar salvar son amic de l'execució. També fou secretari del Comitè de Defensa Social (CDS). Durant la primavera de 1910 fou membre, amb Jules Grandjouan, del Comitè Revolucionari Antiparlamentari, que portà a terme una campanya abstencionista per a les eleccions legislatives, encara que alhora feia costat el projecte de Partit Revolucionari de Miguel Almereyda. En 1912 participà en la campanya per l'alliberament del soldat Émile Rousset («Afer Aernoult-Rousset») i fou en aquests anys quan abandonà certes tesis anarquistes, acostant-se als socialistes i admetent que el parlamentarisme podria, mitjançant reformes, facilitar l'acció revolucionària. Acostat al Partit Socialista, l'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, es mostrà partidari de la «Unió Sagrada», va fer costat el «Manifest del Setze» i criticà durament els pacifistes. El 4 d'octubre de 1918, en una carta publicada en L'Humanité, anuncià la seva adhesió a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO), encara que amb reserves sobre el«parlamentarisme excessiu». En 1922 fundà el moviment«Ordre Nou», que reivindicava el reforçament de l'Estat i la reorganització de les estructures ministerials amb funcionaris permanents i independents. En aquest mateix any, fou membre de la XIV Secció de París de l'SFIO. En 1928 s'afilià al Partit Republicà Sindicalista (PRS). En 1929 publicà el llibre L'État moderne. Ses principes et ses institutions, on s'allunya totalment de l'anarquisme i del seu rebuig a l'autoritat, alhora que reivindica un Estat fort i la planificació econòmica («Planisme»), idees que s'accentuaran en el seu posterior llibre Une nouvelle France. Ses principes et ses institutions (1936). Quan l'Ocupació, col·laborà en el setmanari proalemany La Gerbe i en 1941 publicà el llibre L'Anglaterre contre l'Europe. Amb l'Alliberament va ser detingut, encara que fou alliberat poc després. És autor, a més dels llibres citats, d'Aux anarchistes qui s'ignorent (1895 i 1901), L'Art et la société (1896), À Monsieur Émile Zola (1898), Patrie, guerre et caserne. Lettre à un prolétaire (1901 i 1911),Qu'est-ce l'art? (1909), Politique et socialisme. Le préjugé parlementaire (1910), Le socialisme révolutionnaire. Son terrain, son action et son but (1912),L'effort libre (1913), La révolution chinoise et le socialisme (1913), Au-dessous de la mêlée. Romain Rolland et ses disciples (1916), Des réformes? Oui, mais d'abord une constitution (1920), entre d'altres. Charles-Albert va morir l'1 d'agost de 1957 a Le Kemlim-Bicêtre (Illa de França, França).

***

- Nanò De Bartolomeis: El 23 de novembre de 1893 neix a Chieri (Piemont, Itàlia) l'enginyer, industrial i militant anarquista Nanò Severo Libero Eletto De Bartolomeis, conegut com Nonio De Bartolomeis, i que sovint signava els articles NDB. Sos pares es deien Vittorio De Bartolomeis, també enginyer i anarquista, amic personal d'Errico Malatesta, i Maria Aichino. De família anarquista, fou un dels fundadors, amb Edoardo Acutis, Pietro Berra, Alfredo Cocchi, Pietro Ferrero, Maurizio Garino, Cesare Sobrito, de l'Escola Moderna«Francisco Ferrer», al barri de la Barriera de Torí (Piemont, Itàlia), i col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara Il Libertario,L'Avvenire Anarchico, Volontà,Umanità Nova, etc. El 12 de març de 1914 va fer una conferència sobreLa conquista del pane, de Pietr Kropotkin. En 1920, amb els comunistes Antonio Gramsci, Angelo Tasca, Umberto Terracini i Palmiro Togliati, i els anarquistes Pietro Ferrero, Italo Garinei, Maurizio Garino, Enea Matta i Corrado Quaglino, formà part del Comitè d'Estudi dels Consells de Fàbrica. Aquell mateix any participà, en representació dels anarquistes del Piemont, en el Congrés de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) de la Unió Anarquista Italiana (UAI). En 1928 va ser detingut com a «sospitós de complicitat en la preparació de l'atemptat terrorista de Milà», en referència a l'atemptat amb bomba a la Fira de Milà del 12 d'abril de 1928, però va ser posat en llibertat. En 1932 s'establí a Izola. Tot d'una que acabà la II Guerra Mundial reprengué contactes amb el moviment anarquista i col·laborà en Il Libertario, de Milà, i en Era Nuova, de Torí. Entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí, amb Giordano Bruch, Umberto Tommasini i Libero Vigna, en representació de la Federació Anarquista de Trieste, al II Congrés Nacional de la Federació Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà a Bolonya. Nanò De Bartolomeis va morir el 28 de juny de 1947 a Izola (Trieste; actual Eslovènia).

***

Foto policíaca de Ferdinando Franchi

- Ferdinando Franchi: El 23 de novembre de 1896 neix a Nuoro (Sardenya) l'anarquista Ferdinando Franchi, també conegut com Mateo Daga. S'exilià, amb son germà Pompeu Franchi, també anarquista, a París (França), però el 10 de setembre de 1927 en va ser expulsat. El 30 de març de 1928 va ser condemnat a quatre mesos de presó per «infracció a l'ordre d'expulsió». El maig de 1931 va ser detingut en una batuda policíaca. Va fer servir documentació falsa a nom deMateo Daga i vivia a casa d'Eugène Simonetti. El 22 de maig de 1931 va ser condemnat a dos mesos de presó per«violació de l'ordre d'expulsió». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Ginés Camarasa García

- Ginés Camarasa García: El 23 de novembre de 1898 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. De jove estigué casat amb Francisca Camús i, un cop enviudà, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes. Ginés Camarasa García va morir el 6 de juny de 1972 a Barcelona (Catalunya).

Ginés Camarasa García (1898-1972)

***

Mario Perelli

- Mario Perelli: El 23 de novembre de 1899 neix a Ferrara (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Mario Orazio Perelli. Quan era infant es traslladà a Milà, on en 1916 entrà a treballar com a obrer a la fàbrica d'esmalts Moneta, al barri milanès de Musocco. En un accident laboral, va perdre l'índex i el dit mig de la mà dreta. Actiu en la lluita sindical, aconseguí organitzar sis-cents obrers en una petita Cambra del Treball d'inspiració sindicalista i obtenir, després d'una dura lluita, adaptar els seus salaris amb els dels metal·lúrgics milanesos. La seva militància li va costar diverses detencions i, finalment, l'acomiadament de la feina. Després d'això, treballà a jornada completa en la Unió Sindical Milanesa (USM). Per haver ajudat alguns desertors a expatriar-se, va ser detingut i empresonat des de començament de 1918 fins a la primavera de 1919. Un cop lliure, s'acostà a l'anarquisme i col·laborà en el projecte de fundació d'un diari anarquista, que es materialitzà el febrer de 1920 amb l'edició d'Umanità Nova i on treballà fins l'agost d'aquell any en l'administració del periòdic i en la seva difusió. El 17 d'octubre de 1920 va ser detingut amb Errico Malatesta, Corrado Quaglino i altres redactors d'Umanità Nova, restant empresonat fins a primers de novembre d'aquell any. Acusat d'haver participat en l'atemptat contra el teatre Diana del 23 de març de 1921, després d'un període d'inactivitat, el matí del 14 de maig d'aquell any va ser detingut a Sappanico (Marques, Itàlia). Jutjat per l'Audiència, va ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de presó i a dos anys de vigilància especial. Després de restar 11 anys i sis mesos tancat en diverses presons (Castelfranco Emilia, Porto Longone i Pianosa), en 1932 obtingué la llibertat vigilada gràcies a una amnistia. De bell nou a Milà, treballà d'antuvi com a llibreter de segona mà i després com a venedor ambulat de fruita i verdura. En els anys successius no destacà massa en la seva militància, però continuà estretament vigilat. Quan Itàlia entrà en la II Guerra Mundial va ser confinat, primer a Ustica (Sicília), després a l'illa de Ventotene i finalment al camp de concentració de Renicci d'Anghiari (Toscana, Itàlia). Només va ser alliberat arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943) i retornà a Milà, on esdevingué un dels organitzadors més actius de la resistència anarquista. En polèmica amb els anarquistes intransigents, fou partidari de crear un front revolucionari ample amb la finalitat de transformar la lluita antifeixista en revolució proletària, i per aquesta finalitat mantingué estrets contactes amb Corrado Bonfantini, exmembre del Moviment de Unitat Proletària (MUP), amb Lelio Basso i amb alguns elements socialistes i comunistes dissidents, amb els quals fundà la Lliga dels Consells Revolucionaris (LCR), que publicà entre desembre de 1944 i febrer de 1945 el periòdic Rivoluzione. Amb aquesta LCR participa un grup de joves antifeixistes animats per Germinal Concordia que projectaven crear una formació partisana llibertària. També participà en la creació de la Federació Comunista Llibertària Llombarda (FCLL), la qual, el desembre de 1944, publicà el periòdicIl Comunista Libertario. Amb Germinal Concordia, Antonio Pietropaolo i Mario Mantovani dirigí la formació partisana que, després de l'afusellament de Pietro Bruzzi, passà a denominar-se«Brigada Malatesta-Bruzzi» i que operava a Milà, a Oltrepò Paves i a altres localitats. Just abans de l'Alliberament d'Itàlia (25 d'abril de 1945), per fugir de l'aïllament polític que aleshores li semblava perillós, s'enquadrà en la formació «Brigada Matteotti», al voltant del Partit Socialista Italià d'Unità Proletària (PSIUP) i guiada per Corrado Bonfantini. Després de l'Alliberament en el si de la FCLL s'accentuà progressivament la fractura entre els grup de comunistes llibertaris encapçalat per ell, per Germinal Concordia i per Antonio Pietropaolo i els grup d'anarquistes intransigents de Mario Montovani i Ugo Fedeli. Inicialment majoritaris a Milà, els comunistes llibertaris es trobaren en minoria en el I Congrés de la Federació Anarquista Italiana (FAI), celebrat el setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia), i el gener de 1946 participà en la redacció de les anomenades «Tesis de Milà», document polític obertament reformista, que proposava la transformació del moviment llibertari en un autèntic partit polític, capaç d'esdevenir, segons ells, mitjançant la participació en les eleccions, en una tercera força entre la reacció i el socialisme d'Estat. Entre finals de gener i principis de febrer de 1946 es consumà l'escissió definitiva i amb Antonio Pietropaolo, Germinal Concordia i Carlo Andreoni creà la Federació Llibertària Italiana (FLI), que tingué una vida efímera i que acabà en menys d'un any integrada en el Partito Socialista dei Lavoratori Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de Giuseppe Saragat. En els anys successius prosseguí la seva activitat en el moviment socialista, sense deixar de banda el moviment anarquista que seguí jugant un paper important en el seu pensament. Mario Perelli va morir el 10 de maig de 1981 a Milà (Llombardia, Itàlia).

Mario Perelli (1899-1981)

***

Juan José Bernete Aguayo (Chimeno)

- Capitán Chimeno:El 23 de novembre de 1912 neix al llogaret de Silillos (Fuente Palmera, Còrdova, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Juan José Bernete Aguayo, més conegut com Capitán Chimeno. Fill d'una família nombrosa i humil, quedà orfe de mare quan era molt petit i va créixer en una cabana a les terres de Bramadero, propietat del terratinent i cacic del poble, Martínez Lora. Allà aprengué a muntar a cavall i a disparar amb escopeta, aconseguint una punteria prodigiosa. Mai no va anar a escola, però aprengué a llegir amb facilitat. Ajudat per la premsa que queia a les seves mans, va anar prenent consciència social i decidí fugir d'aquella vida. Amb un company s'escapà cap a la serra cordovesa d'Hornachuelos, però es van topar amb dos terratinents que es van denunciar. Partides de la Guàrdia Civil van sortir a buscar-los i tement per la seva vida es va lliurar. En 1933 fou jutjat, però com aleshores no tenia encara els 21 anys de la majoria d'edat fou enviat al reformatori d'Alcalá de Henares (Madrid). Amb l'arribada en massa de presos anarquistes a les presons a resultes dels Fets d'Octubre de 1934, s'acostà al pensament anarquista, alhora que començà a estudiar teoria política i a escriure ajudat pels seus companys llibertaris empresonats. Amb l'arribada del Front Popular al govern de la República fou amnistiat. De bell nou a Silillos, va treballar al camp i començà les seves tasques com a anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El cop d'Estat del 18 de juliol de 1936 l'agafa a la localitat sevillana de Marinaleda i immediatament marxà al seu poble per organitzar la resistència. Després d'organitzar els grups de defensa, va crear la famosa«Cavalleria del Chimeno», que va arribar a tenir uns cinc-cents soldats a cavall i que va repel·lir els primers atacs de les tropes de la guarnició d'Écija (Sevilla) sobre la Colònia de Fuente Palmera. Amb la seva cavalleria cada cop més nombrosa, aconseguí reduir els números de la Guàrdia Civil i els cacics de Fuente Palmera que s'havien atrinxerat a la caserna de Fuente Palmera; els empresonà, però no va permetre que s'exercís cap tipus de violència contra ells. Després va ampliar la seva línia d'acció, intentant alliberar pobles com Almodóvar, Guadalcázar, Peñaflor i altres, amb diferent sort. Va establir el seu quarter general a les terres on va créixer, entre Silillos i Palma del Río. A finals d'agost de 1936 les forces rebels arribades de Sevilla van prendre La Colònia i la «Cavalleria del Chimeno» i altres gents temoroses de la repressió van haver de fugir cap a la zona republicana per salvar la vida. En arribar a terres lleials, els centenars de persones que acompanyaven la «Cavalleria del Chimeno» van dispersar-se per diferents llocs (Pozoblanco, Villanueva de Córdoba, Ciudad Real). Chimeno, amb sos germans Antonio i Francisco, i les seves tropes marxaren cap al Cerro Muriano. Quan la lluita de guerrilles fou insuficient, van ingressar en les files de l'Exèrcit Popular i el 31 de desembre de 1936 fou nomenat capità de la 73 Brigada Mixta, enquadrat en el «Batalló Bautista Garcés» de tendència comunista --Bautista Garcés fou un diputat comunista cordovès assassinat pels feixistes. El 18 de setembre de 1937 el Capitán Chimeno fou comminat a prendre el Cerro Mulva (Funteobejuna, Còrdova, Andalusia, Espanya) i amb son company Francisco Atalaya marxà cap a la posició parapetats cadascun amb un tanc a pocs metres dels nius de metralladores de l'enemic; el tanc que protegia Chimeno es va fer a un costat de sobte deixant-lo al descobert, resultat abatut i mort. Atalaya va intentar recuperar el cos, però també fou abatut. La companyia del Chimeno atacà patint diverses baixes per recuperar el cos del seu capità perquè no fos profanat --el general feixista Queipo de Llano havia posat preu al seu cap. Tothom va parlar de traïció. El seu enterrament a Villanueva de Córdoba fou multitudinari i el general Pérez Salas el nomenà comandant a títol pòstum. Va deixar vídua i una filla que naixeria tres mesos després. El Capitán Chimeno es va convertir en una figura mítica entre les classes camperoles andaluses. El 23 de juny de 1984 l'Ajuntament de Fuente Palmera inaugurà a Silillos el parc públic «Chimeno» en memòria seva. El 12 d'abril de 2007 es va estrenar al Saló d'Usos Múltiples de Fuente Palmera la pel·lícula Capitán Chimeno. Héroe del Sur, realitzada per María José Bernete Navarro, historiadora i neboda de Chimeno.

Continua...

---

Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació -

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa. (Miquel López Crespí)

A casa mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava al pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant a la pregunta.

Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...

Anarcoefemèrides del 24 de novembre

Esdeveniments

El pamflet Foglio di Propaganda

- Surt Foglio di Propaganda: El 24 de novembre de 1901 surt a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). Aquest full volant, editat per l'anarquista Arnaldo Cavallazzi a la seva «Tipografia Cavallazzi» de Castel Bolognese, recollia un article aparegut en la publicació anarquista romana L'Agitazione contra la introducció en la legislació laboral de l'Institut dels«Probi-viri», sort de tribunal del treball amb funcions conciliadores en els conflictes sindicals. Els probi-viris («homes de bé») eren una mena d'àrbitres investits d'«autoritat moral» per mitjançar en conflictes interns de diferents institucions. Aquesta figura es va institucionalitzar a Itàlia per la Llei 295, del 15 de juny de 1893, que va donar l'oportunitat a les empreses per establir col·legis de probi-viris per resoldre els conflictes laborals interns, especialment entre els empleats i els empresaris. El moviment anarquista italià sempre va estar en contra d'aquesta institució jurídica.

***

Portada del llibre d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer. Drama en tres actos (1931)

- Estrena d'El Proceso Ferrer: El 24 de novembre de 1931 s'estrena al Teatre Talia de Barcelona, a càrrec de la«Companyia d'Anita Tormo», el drama històric en tres actes, distribuïts en deu quadres, d'Eduard Borràs El Proceso Ferrer, una de les primeres obres dramàtiques basades en la història de Francesc Ferrer i Guàrdia i la Setmana Tràgica. L'actor Aurelio Pardo interpretà Ferrer i Guàrdia i l'actriu Anita Tormo va fer de Soledad Villafranca, la companya del pedagog. En l'obra apareixien altres personatges, com ara Anselmo Lorenzo, Josep Ferrer o Cristóbal Litrán. L'obra va ser publicada aquell mateix any per la reputada Casa Editorial Maucci, fet que li donà una repercussió important i una distribució als quioscos barcelonins. La publicació afegí els «Comentarios de la prensa europea al fusilamiento de Francisco Ferrer Guardia», així com part dels discursos pronunciats durant les sessions parlamentàries de l'abril de 1911 referents a la revisió del «Procés Ferrer» pels diputats a Corts. Es van reproduir textos d'Alejandro Lerroux, Salvatella, Pablo Iglesias, Sol y Ortega, i Albornoz, que assenyalaven el ministre de Governació Juan de La Cierva y Peñafiel com a culpable de la premeditació i de la manca de legalitat de tot el procés judicial. Tots insistien en la innocència de Ferrer i Guàrdia pel que feia els fets de la Setmana Tràgica barcelonina.

***

Propaganda del míting publicada en el periòdic parisenc Le Libertaire del 22 de novembre de 1946

- Míting contra la repressió a Europa: El 24 de novembre de 1946 se celebra a la Gran Sala del Palais de la Mutualité de París (França) un gran míting contra la repressió a Europa. L'acte, organitzat per la Federació Anarquista Francesa (FAF), el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i la Confederació Nacional del Treball (CNT), la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i la Federació Anarquista Italiana (FAI), va fer una crida a la població parisenca per a manifestar la seva indignació contra els governs de Bulgària, Espanya, Itàlia i Grècia, que reprimien, amb empresonaments, tortures i assassinats, la dissidència. L'acte va ser presidit per Chéry i hi intervingueren Joan Sans Sicart, pel MLE-CNT, en substitució de Frederica Montseny Mañé; Georges Fontenis (Fontaine), secretari general de la FAF; Loriot, delegat de la Comissió Provisional de la Internacional; Eugène Juhel, delegat de Propaganda de la CNTF; i Santamaría, en representació del Moviment Anarquista Espanyol (MAE). Hi assistiren unes 3.000 persones.

Naixements

Prosper-Olivier Lissagaray

- Prosper-Olivier Lissagaray: El 24 de novembre de 1838 neix a Aush (Gascunya, Occitània) el periodista socialista i communard Hippolyte Prosper-Olivier Lissagaray (Lissa). Nascut en una família basca, després dels seus estudis de Filologia Clàssica i d'un viatge a Amèrica, es va instal·lar a París en 1860, on va crear una mena d'Universitat Popular («Conferències Literàries de la rue de la Paix»), amb el suport de diversos intel·lectuals (Jules Vallès, Eugène Pelletan, Charles Floquet, Élisée Reclus, etc.), i on feia xerrades sobre literatura i editava laRevue des cours littéraires. En 1864 va publicar la conferència Alfred de Musset devant la jeunesse. L'agost de 1868 va fundar a Aush el periòdic L'Avenir du Gers, on va criticar l'Imperi. Es va batre en duel amb el seu cosí, el diputat bonapartista Plaul de Cassagnac. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara La Réforme, de Vermorel, i La Marseillaise, de Rochefort. Mentrestant, multes i penes de presó no van deixar de caure-li, ja fossin per difamació vers l'Estat o per «incitació a l'odi governamental». El 10 de maig de 1870 va fugir a Bèlgica per escapar d'una condemna d'un any de presó. Va tornar a França amb la caiguda de l'Imperi i va ser nomenat per Gambetta comissari de Guerra a Tolosa de Llenguadoc, organitzant els exèrcits de reserva. Traslladat al front el gener de 1971, allà li sorprèn l'armistici. Desmobilitzat, va tornar a París el 18 de març de 1871 amb l'esclat de la revolució, però no va voler ser ni membre, ni militar, ni funcionari, ni empleat de la Comuna, només va voler servir-la com a periodista llançant L'Action i Le Tribun du Peuple, i com a combatent durant la Setmana Sagnant. D'antuvi es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica), on va publicar Les huit journées de mai derrière les barricades (1871), primer esborrany de la seva història de la Comuna, i després al Regne Unit, on va fer cursos i conferències. En 1873, a Brussel·les, va publicar La vision de Versailles, evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes. Va freqüentar la casa de Karl Marx a partir de 1874 i sembla que va haver projectes de matrimoni entre ell i Eleanor, tercera filla de Marx. Amnistiat en 1880 amb l'últim grup de communards, va tornar a París, on va crear el periòdic La Bataille, que tindrà dues etapes (1882-1885 i 1888-1893). Va lluitar pel socialisme, denunciant el general Boulanger i defensant Dreyfus, però sense adherir-se mai a cap partit i propugnant sempre la unió de tots els sectors de la família socialista; va simpatitzar pels blanquistes anticlericals, pels anarquistes i va ser sempre fidel al seu amic llibertari Amilcare Cipriani. Va ser candidat a les eleccions legislatives en 1885 i 1893. La seva Histoire de la Commune de 1871, publicada a Brussel·les en 1876 i augmentada en la reedició de París de 1896,és la millor història mai no escrita, pel seu rigor i informació, sobre aquest esdeveniment revolucionari, i que va estar molts anys prohibida a França. Prosper-Olivier Lissagaray va morir el 25 de gener de 1901 a París (França). En 1991 René Bidouze li va dedicar una biografia, Lissagaray, la plume et l’épée.

***

Notícia de la detenció d'Aaron Bandler apareguda en el periòdic parisenc Journal dels Débats del 30 de juny de 1894

- Aaron Bandler: El 24 de novembre de 1866 neix a Mourmelon-le-Grand (Xampanya-Ardenes, França) l'obrer aprestador anarquista Joseph Aaron Bandler –citat a vegades com Baudelaire–, conegut com Le Juif (El Jueu). Milità en el grup anarquista «Les Résolus» (Achille Beauvillain, Henry Delpierre, Camille Lahure, Charlemagne Lepretre, etc.) de Reims (Xampanya-Ardenes), on residia. El 26 d'abril de 1890 va ser jutjat, amb Joseph Faucher i Paul Demazure, per haver aferrat cartells de Le Père Peinard au Populo que feien una crida al Primer de Maig pels carrers de Reims. La policia el qualificà de «violent i perillós» i figurava en la llista d'anarquistes de Reims establerta el 29 de març de 1892 pel prefecte de policia i en la de l'«Estat dels anarquistes» de febrer de 1894. El 21 de novembre de 1893, ben igual que altres militants de Reims, el seu domicili patí un escorcoll, però la policia només va trobar el fullet La Société mourante et l'anarchie, de Jean Grave. Segons la policia, s'encarregava de la correspondència amb els grups anarquistes estrangers mitjançant Albert Vincent, que feia d'intermediari. Com altres companys de Reims, el febrer de 1894 el seu domicili va ser novament escorcollat. El 15 d'abril de 1894 el seu domicili fou novament escorcollat sense cap resultat. El 29 de juny de 1894 va ser detingut a Reims per insultar la memòria del president de la República francesa Sadi Carnot, assassinat per l'anarquista Sante Geronimo Caserio cinc dies abans, per complicitat en homicidi voluntari i per participació en «associació criminal». Acomiadat del treball, no troba feina i deixà Reims per establir-se a Marsella (Provença, Occitània), on vivia un germana seva. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Albert Libertad en una foto dels arxius policíacs

- Albert Joseph:El 24 de novembre de 1875 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant i propagandista anarcoindividualista Albert Joseph, més conegut com Albert Libertad o Libertad. De pares desconeguts, fou confiat a l'assistència pública. A resultes d'una malaltia durant la joventut, perdrà l'ús de les cames i s'haurà de desplaçar mitjançant crosses. Després d'estudiar a l'institut de Bordeux, en 1894 va fer de comptable. A partir de 1896 començà a propagar l'anarquisme en reunions públiques. Com que estava sotmès a l'assistència pública, haurà d'esperar tenir la majoria d'edat (21 anys) per abandonar Bordeus. En 1897 marxà a París, on viurà al carrer o als asils de nit abans d'instal·lar-se a les oficines de Le Libertaire, periòdic en el qual col·laborarà des de l'any següent. El 5 de setembre de 1897 interrompí violentament el servei religiós a l'església del Sacré-Coeur; detingut i apallissat, fou condemnat el 5 de novembre a dos mesos de presó per«rebel·lió, crits sediciosos, ultratge als agents», entre altres càrrecs. No serà, però, la seva única condemna. A partir de 1899 exercí de corrector a la impremta d'Aristide Briand, que editava La Lanterne, i treballarà per a Sébastien Faure editant Le Journal du Peuple. Entre 1900 i 1905 farà feina a la impremta Lamy-Laffon. En 1901 s'afiliarà al Sindicat de Correctors i començarà a escriure en diversos periòdics, com ara Le Droit de Vivre, on el seu talent periodístic serà reconegut. Aquest any també serà novament condemnat a tres mesos de presó per haver cridat«A baix l'Exèrcit!» a Noisy-le-Sec. Partidari de la «propaganda pel fet», aviat serà estimat dins el moviment anarquista com a orador per la seva agudesa, ironia, imaginació i dots per a la polèmica, i per aquest motiu serà constantment vigilat per dos policies durant les seves campanyes de conferències per París i comarques. Formà part del grup llibertari de Montmartre «Les Iconoclastes». Arran de l'«afer Dreyfus», prendrà posició, amb Sébastien Faure, en favor del capità Dreyfus. A partir de 1902 serà un dels fundadors de la revolucionària Lliga Antimilitarista, amb Beylie, Janvion, Paraf-Javal i Yvetot, i aquest mateix any --i de bell nou en 1904-- es presentarà com a«candidat abstencionista» per al XI Districte parisenc, ja que pensava que era un mitjà excel·lent de fer propaganda anarquista i campanya abstencionista. Després d'obrir una biblioteca, fou un dels iniciadors a partir de 1903 del moviment de les«Causeries populaires» (Xerrades populars), amb Paraf-Javal, amic i company amb qui es disgustarà més tard ja que Paraf-Javal era més partidari de crear Universitats Populars (especialització, cientificisme, educacionisme) i Libertad era més afí a l'agitació i a l'activisme anarquista. L'abril de 1905 fundà, amb ses dues companyes Armandine i Anna Mahé, el periòdic L'Anarchie, on van escriure destacats militants anarquistes, com ara André Lorulot, Mauricius, Léon Israël, Ernst Armand, etc. Partidari de l'amor lliure, també viurà amb Jeanne Morand. En 1907 esclatà una baralla amb els policies que el vigilaven constantment i novament apallissat, fou deixat per mort al carrer. En 1908 arran d'una conferència a Suïssa, fou detingut i tancat vuit dies. El 6 de novembre de 1908 fou ingressat a l'hospital Lariboisière de París (França), on morirà sis dies després, el 12 de novembre, d'unàntrax segons uns i d'un cop rebut segons uns altres. És autor de Le culte de la charogne (1909), recopilació d'articles reeditada i ampliada en nombroses ocasions posteriors.

***

Notícia sobre la gira propagandística d'Augustin Sartoris apareguda en el periòdic parisenc Les Temps Nouveaux del 13 de setembre de 1902

- Augustin Sartoris: El 24 de novembre de 1875 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) el propagandista anarquista i antimilitarista Augustin Isidore Sartoris, conegut com Boulogne. Amic del poeta anarquista Edmond Villeméjane, es guanyà a vida fent de sabater i milità especialment a Nimes i a la Provença (Marsella i Avinyó). En 1897 formava part de la Joventut Internacionalista (Fernand Calazel, Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Frédéric Gros, François Guy, Alexandre Jacob, Louis Morel, Émile Rampal, Victor Rapallo, Edouard Roch, etc.) de Marsella. En 1899 vivia a Avinyó i sembla que després retornà a Marsella. En aquest any col·laborà en el setmanari parisenc L'Homme Libre, publicat per Ernest Girault i Francis Prost. En 1900 publicà el llibre Contes amers. Soir d'ivresse, narracions sobre el món de la prostitució que havien estat publicades en Le Libertaire. En 1902 viva al número 12 del carrer Labry del barri de Les Chartreux de Marsella. El gener de 1902 va ser inscrit per les autoritats en la llista d'anarquistes de primera categoria de les Boques del Roine (Provença, Occitània). A partir d'octubre d'aquell any va fer una gira de conferències antireligioses, antiparlamentàries i antimilitaristes pels departaments de les Boques del Roine, Valclusa i el Gard. En aquesta època era membre del grup anarquista del barri marsellès de La Joliette, el qual havia pres la iniciativa d'organitzar un congrés regional. Entre 1903 i 1904 fou membre del Grup Central Llibertari (GCL) i de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries (JSR). En 1904 fou un dels signataris del «Manifest contra la guerra a l'Extrem Orient» i fou un dels fundadors de la secció de suport a Marsella de «L'Avenir Social», projecte educatiu popular fundat per Madeleine Vernet a Épône (Illa de França, França). També en aquests anys fou un dels militants més actius de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), juntament a Auguste Berrier, Jean Marestan, Eugène Merle i Ange Rivelli, i col·laborà en el seuòrgan d'expressió L'Action Antimilitariste (1904-1905). En 1909 vivia al número 21 de la Traverse des Chartreux de Marsella i era un dels militants més destacats del Comitè de Defensa Social (CDS). Publicà la sèrie d'articles «Autres temps, autres moyens» en el periòdic L'Ouvrier Syndiqué. Entre 1910 i 1911 assistí a les nombroses reunions i actes del CDS, amb Alexis Durant (secretari) i Auguste Girard (tresorer). Abans de la II Guerra Mundial, en 1939, vivia al número 37 del carrer Delon Soubeiran de Nimes i estava inscrit en una llista d'«anarquistes perillosos per a la seguretat nacional», fet pel qual va ser posat sota vigilància a partir de setembre d'aquell any. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Ouvrier Syndiqué (1887-1914), Régénération (París, 1896-1908), L'Agitateur (Marsella, 1897), Le Cri de Révolte (Paris, 1898-1899), Le Libertaire (1898-1900), L'Homme Libre (Paris, 1899), L'Ere Nouvelle (París-Orleans, 1901-1911), Le Flambeau (Vienne, 1901-1902), L'Action Antimilitariste (Marsella, 1904-1905), Le Combat Social (Llemotges, 1907-1909), Les Temps Nouveaux (París, 1908-1909), L'Ouvrier Conscient (Marsella, 1909), Par dela la Mêlée (Orleans-Deols, 1916-1918), etc. Augustin Sartoris va morir el 8 de juliol de 1958 a Nimes (Llenguadoc, Occitània).

***

Manuel Joaquim de Sousa, secretari general de la CGT

- Manuel Joaquim de Sousa: El 24 de novembre --altres fonts citen el 26 de novembre-- de 1883 neix a Paranhos (Porto, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Joaquim de Sousa, conegut com Barão da Sola. Fill de pares analfabets, tingué set germans. Son pare feia d'obrer sabater i sa mare venia pa pels carrers. Només estudià alguns cursos de primària i quan tenia vuit anys començà a treballar com a aprenent de torner. A partir dels 12 anys començà a treballar de sabater com son pare, ofici en el qual romandrà durant tota sa vida. De ben jovenet, com alguns de sos germans, començà a militar en el moviment socialista portuguès i en el sindicalisme emergent. En 1904 començà la seva militància anarquista com a membre del «Grupo de Propaganda Libertària» de Porto. Participà directament en la conspiració que posà fi a la dinastia dels Braganza i que permeté, el 5 d'octubre de 1910, la instauració de la I República portuguesa. Fou membre del grup editor del setmanari anarquista A Vida, de Porto. En 1911 publicà el fullet O sindicalismo e acção directa. Entre 1912 i 1913 fou secretari general de la União Geral de Trabalhadores da Região Norte (UGTRN, Unió General de Treballadors de la Regió Nord). El març de 1914 assistí al congrés fundacional de la União Operária Nacional (UON, Unió Obrera Nacional) i per a aquesta organització recorregué, gairebé sempre a peu, tot Portugal fent propaganda i d'aquí el nom pel qual fou conegut Barão da Sola (Baró de la Sola). L'abril de 1915 assistí, amb Serafín Cardoso Lucena, com a delegat d'A Vida de Porto, al Congrés Internacional per a la Pau, que se celebrà a Ferrol (la Corunya, Galícia), i per aquest fet va ser expulsat de l'Estat espanyol. En 1916, desertor de l'exèrcit portuguès, creuà clandestinament la frontera i s'instal·là a Barcelona, on participà activament en el moviment llibertari de la capital catalana. Aquest mateix any va ser empresonat per primera vegada arran de la vaga de correus i de telègrafs. En 1918 s'instal·là a Lisboa. El 13 de setembre de 1919 assistí a Coimbra, com a secretari de la II Secció de la UON, al congrés fundacional de la Confederação Geral do Trabalho (CGT, Confederació General del Treball), on va ser elegit secretari general de la nova organització anarcosindicalista, càrrec que ocupà fins al 1922. Participà especialment en la redacció de l'òrgan d'expressió de la CGT, A Batalha, destacant la seva columna «A boa paz» (La bona pau), i entre 1921 i 1922 fou l'editor en cap, en substitució d'Alexandre Vieira. El desembre de 1919 representà la CGT en el II Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT), conegut com «Congrés del Teatre de la Comèdia», celebrat a Madrid (Espanya). Lluità durament contra l'anomenat«societarisme» i la influència comunista en la CGT i perquè en el Congrés de Covilha aquesta organització s'adherís a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'havia reconstituït a Berlín. En la Conferència d'Evora d'organitzacions obreres ibèriques de 1923, representà la CGT i defensà per primera vegada la idea d'una unificació del moviment anarquista ibèric. A finals de 1923, arran del cop d'Estat del general Primo de Rivera, es reuní amb el Comitè Nacional de la CNT a Sevilla; detingut al domicili de Pedro Vallina, amb altres membres del Comitè Nacional, el 24 de desembre de 1923 va ser empresonat i restà tancat fins el març de 1924, quan pogué retornar a Lisboa. En 1925, com a membre del Comitè Confederal de la CGT, participà en el Congrés de Santarén, on van ser representats més de 100.000 afiliats i es va ratificar l'adhesió de la CGT a l'AIT. En maig de 1926 participà en la Conferència Internacional de l'AIT celebrada a París i, amb son fill Germinal de Sousa, en el Congrés de Marsella de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola a França on, amb el suport de Manuel Pérez, de la União Anarquista Portuguesa (UAP, Unió Anarquista Portuguesa), reivindicà la creació d'una organització única que aglutinés els anarquistes de tota la Península Ibèrica. El 25 de juny de 1927 assistí a la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En els anys posteriors participà activament en la lluita clandestina del moviment llibertari contra el nou règim dictatorial instaurat per António de Oliveira Salazar. El febrer de 1928 va ser detingut i empresonat uns mesos. Entre l'11 i el 17 de juny de 1931 assistí al III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid. En 1931 publicà O sindicalismo em Portugal. Esbôço histórico. En 1932 i en 1934 va ser novament detingut com a membre de l'Aliança Llibertària i empresonat uns mesos. Durant sa vida col·laborà en diferents periòdics llibertaris portuguesos (A Aurora, A Comuna, A Sementeiro, O Anarquistas, etc.) i en llengua castellana (La Protesta, de Buenos Aires, i el seu suplement, etc.). Manuel Joaquim de Sousa va morir el 27 de febrer de 1945 a Lisboa (Portugal). En 1989 sortí el llibre Ultimos tempos de acção sindical livre e do anarquismo militante (1925-1938). Obra póstuma.

Manuel Joaquim de Sousa (1883-1945)

***

Foto antropomètrica de Josep Cuyàs Alejandro (30 d'abril de 1914)

- Josep Cuyàs Alejandro: El 24 de novembre de 1890 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Josep Cuyàs Alejandro. Sos pares, carnissers, es deien Josep Cuyàs i Paula Alejandro. El 15 d'abril de 1914, provenint de Barcelona, arribà a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) i es posà a fer feina de jornaler al Mas Anglada. Amb son germà major Vicenç Cuyàs Alejandro, que havia arribat a Perpinyà en 1909, visqué a l'alberg Tubeau, a la carretera de Bonpàs (Rosselló, Catalunya Nord). El 30 d'abril de 1914 va ser fitxat per la policia de Perpinyà, la qual el qualificà de «reputat anarquista perillós de caràcter exaltat». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Necrològica d'Antonio Ros Fernández apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 27 d'octubre de 1974

- Antonio Ros Fernández: El 24 de novembre de 1894 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Ros Fernández. Sos pares es deien Antonio Ros i Caridad Fernández. Mecànic a les drassanes militars, quan era molt jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de Cartagena de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on ocupà en diferents ocasions responsabilitats orgàniques. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí embarcar-se a bord d'una nau republicana i pogué passar a Tunísia, on va ser internat en un camp de concentració. Després de la II Guerra Mundial fou un dels primers en afiliar-se a la Federació Local de Tunis (Tunísia) de la CNT, on va militar fins el seu repatriament cap a França en 1957. Amb sa companya María Antonia Gil Giménez s'instal·là a Brinhòla (Provença, Occitània), on només hi havia un altre company confederal, i, posteriorment, a Aubanha, integrant-se en la Federació Local de Marsella (Provença, Occitània) de la CNT. Antonio Ros Fernández va morir el 19 de juny de 1974 a Aubanha (Provença, Occitània).

***

Notícia necrològica de María Remedios Beruat apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 23 de juliol de 1979

- María Remedios Beruat: El 24 de novembre de 1897 neix a Xelva (Serrans, País Valencià) l'anarcosindicalista María Remedios Beruat. De ben joveneta emigrà a França on conegué el company llibertari Andrés Arbiol, amb qui es casà. Posteriorment la parella retornà a la Península i s'instal·là a La Freixneda (Matarranya, Franja de Ponent), localitat natal d'Arbiol. Més tard s'establí a Castelldefels (Baix Llobregat, Catalunya), on milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució i la guerra, mentre son company participava en els grups guerrillers del batalló d'Agustín Remiro Manero, ella es posà al servei de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, continuà militant en la CNT de l'exili a la zona de Montpeller (Llenguadoc, Occitània). María Remedios Beruat va morir el juny de 1979 i va ser enterrada civilment el 14 de juny al cementiri de Peròus (Llenguadoc, Occitània).

***

Foto policíaca d'Italo Cristofoli

- Italo Cristofoli: El 24 de novembre de 1901 neix a Prato Carnico (Càrnia, Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Italo Cristofoli, conegut primer com Scel i després com Comandante Aso. Paleta de professió, començà molt jove a militar en el moviment llibertari i va ser qualificat per la policia com «fervent subversiu». Quan acabà la Gran Guerra, s'exilià a França fugint del servei militar i va fer contactes amb l'anarquista il·legalista Sante Pollastri. Després passà a Bèlgica i s'instal·là a la zona de Lieja on milità activament en els moviments llibertari i sindicalista. En 1930 marxà a Itàlia. Detingut, va ser condemnat a dos anys de presó per deserció. Un cop lliure retornà a Prato Carnico. El 5 de juny de 1933 va ser detingut per haver organitzat els funerals del militant Giovanni Casali, exèquies que es realitzaren l'1 de juny i que acabaren en manifestació antifeixista. Jutjat el 24 de juny, va ser condemnat a cinc anys de deportació a l'illa de Ponça; el juny de 1938 fou alliberat. Detingut de bell nou, va ser confinat de gener a agost de 1941. El 8 de setembre de 1943 fou un dels primers a organitzar la lluita armada a Càrnia. Sota el nom d'Aso, organitzà i comandà la «Brigada Càrnia», enquadrada en el Batalló Garibaldi del Friül. Italo Cristofoli caigué abatut el 26 de juliol de 1944 durant l'atac a la caserna-presó de l'exèrcit nazi a Sappada (Belluno, Friül); fou l'únic partisà mort en aquesta acció.

Italo Cristofoli (1901-1944)

***

Mario Girotti

- Mario Girotti: El 24 de novembre de 1901 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Mario Girotti. Després de la Gran Guerra començà a militar en el moviment anarquista de Bolonya. En 1927 va ser detingut i confinat per tres anys a Lipari (Illes Eòlies). Un cop lliure, en maig de 1930 passà clandestinament a França. En 1932 va ser membre del «Comitè a favor de les víctimes polítiques» i participà en la fundació del periòdic anarquista Umanità Nova (1932-1933), que s'editava a Puteaux i els responsables del qual eren Camillo Berneri i Antonio Cieri. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, formà part del primer grup d'anarquistes italians (Camillo Berneri, Michele Centrone, Vincenzo Perrone, Bifolchi, Bonomini, Fantozzi, etc.) que arribaren a Perpinyà, on Pasotti organitzà el pas a Catalunya. A partir del 30 de juliol de 1936 formà part del Grup Italià de la «Columna Ascaso» i marxà a lluitar al front d'Aragó. El 28 d'agost de 1936 va ser greument ferit en una cama durant els combats de Monte Pelado i fou declarat no apte per al servei armat. En sortir de l'hospital s'establí a Barcelona, on fou secretari del grup anarquista italià «Circolo Malatesta», amb sa companya Anna Sartini i sa filla Anna. El febrer de 1939, amb la Retirada, passà els Pirineus i s'instal·là amb sa família a Marsella. El setembre de 1939 passà a Itàlia. El feixisme italià el condemnà a cinc anys de deportació a Ventotene. L'abril de 1940 la pena va ser commutada a la de residència vigilada en una colònia agrícola de la província de Bolonya. Sempre militant en el moviment anarquista, Mario Girotti va morir el 29 de juny de 1982 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Jean Meckert

- Jean Meckert: El 24 de novembre de 1910 neix a París (França) l'escriptor llibertari i antimilitarista Jean Meckert, també conegut com a Jean Amila. Va quedar traumatitzat quan en 1917 son pare, un oficinista anarquista de la Companyia General dels Òmnibus, després de fugir de la llar familiar en companyia d'una infermera, va ser declarat, per emmudir els rumors, fictíciament «afusellat com a exemple» per amotinar-se a l'Exèrcit, per una mare d'ideologia bolxevic, que, destrossada, va ser ingressada durant dos anys a l'Hospital de Vésinet. Després d'estar internat quatre anys a l'orfenat de Courbevoie, va començar més tard a treballar, amb un certificat d'estudis primaris, en taller de reparacions de motors elèctrics quan tenia 13 anys. En 1929 va fer feina en la banca, però la gran crisi econòmica li va robar la feina. El novembre de 1930 va presentar-se voluntari en enginyers per a realitzar el servei militar. Llicenciat el maig de 1932, va exercir nombrosos oficis (magatzemista, mecànic, empleat de garatge, venedor d'un mètode per guanyar la ruleta, etc.) abans de consagrar-se a la literatura. En 1939 va ser mobilitzat, encara que el seu regimentés immobilitzat i internat a Suïssa. Escriu aleshores la seva primera novel·la Les coups (1941), que serà elogiada per Martin du Gard, André Gide i Raymond Queneau. En 1942 va deixar la seva feina de funcionari a l'Ajuntament de París i va dedicar-se totalment a la literatura. Entre les novel·les d'aquesta època tenim L’homme au marteau (1943), La lucarne (1945), Nous avons les mains rouges (1947), La ville de plomb (1949) i Je suis un monstre (1952). En tota la seva obra els protagonistes seran gent ordinària que es rebel·la contra la societat, criticant totes les institucions polítiques i socials. En aquest període va escriure novel·letes populars sota diversos pseudònims (Marcel Pivert, Albert Duvivier, Edouard Duret, Mariodile…). En 1950, aconsellat per Marcel Duhamel, que apreciava la seva feina especialment pel tractament que feia de la llengua parlada, va començar a escriure novel·la policíaca sota el nom de John Amilanar (és un nom més«americà», però s'ha de llegir «ami l'anar»); 21 novel·les van veure la llum en la col·lecció«Sèrie Negra», entre elles La lune d'Omaha, Noces de soufre,  Pitié pour les rats, Le boucher des Hurlus, etc.; algunes d'aquestes seran adaptades a la televisió. Va escriure també ciència ficció, novel·la juvenil, teatre, i va treballar en el cinema. En 1971, La vierge et le taureau, novel·la escrita després d'un viatge a Tahití, denúncia les malifetes militars (experiències atòmiques i bacteriològiques), fet que li valdrà una agressió tan forta en un pàrquing, se sospita realitzada pels serveis secrets, que, deixat per mort, quedà amnèsic i epilèptic. Retirat al camp, va continuar amb les seves novel·les policíaques i en 1986 va rebre el premi «Mystère» de la crítica per la seva obra Au balcon d'Hiroshima, la sevaúltima obra publicada en vida. Jean Meckert va morir el 7 de març de 1995 a Nemours (Illa de França, França). El 7 de maig de 2005 es va instituir el premi literari «Jean Amila-Meckert» a iniciativa del Consell General del Pas-de-Calais i de l'associació «Colères du Présent» per recompensar un llibre d'expressió popular i de crítica social. En tots els seus llibres s'hi reflecteix clarament el seu esperit llibertari i antimilitarista.

***

Concha Liaño (Caracas, 1963)

- Concha Liaño:El 24 de novembre de 1916 neix a Épinay-sur-Seine (Illa de França, França) la militant anarcofeminista Concepción Liaño Gil, més coneguda com Concha Liaño. Descendent de terratinents –son avi matern va ser alcalde de Madrid (Espanya)– i de nobles vinguts a menys, son pare, aventurer, va abandonar sa família quan ella tenia 10 anys. Anarquista visceral i contestatària des de nina, va estudiar un any a l'Escola Francesa de Barcelona (Catalunya) i entre els 13 i 15 anys amb les monges salesianes. Quan tenia 15 anys es va inscriure en les Joventuts Llibertàries i va formar part del grup de Fidel Miró Solanes, Alfredo Martínez Hungría, Joan Baptista Aso i Arguis Gallardo. En 1935 s'integrà en el grup confederal«Agrupació Cultural Femenina» de Barcelona. En 1936 es reuneix a Barcelona amb Mercedes Comaposada i s'encarrega en solitari de l'organització de«Mujeres Libres» a diverses localitats catalanes, ajudada per Soledad Estorach. El juliol de 1936 va formar part del Comitè Revolucionari del barri barceloní de Sant Martí i de les Joventuts Llibertàries de l'Hospital de Sant Pere. En 1937 va col·laborar en el periòdic Mujeres Libres. Aleshores estava unida sentimentalment amb Alfredo Martínez Hungría, que va ser assassinat durant els «Fets de Maig» de 1937. Exiliada després de la guerra, va passar una greu crisi emocional que la portarà a un intent de suïcidi en 1941. Instal·lada a Bordeus (Aquitània, Occitània) en 1943, col·laborà en tasques amb la Resistència. En 1948 va marxar a Veneçuela, sola amb sa única filla que tenia cinc anys. Va treballar en diversos llocs i durant el seu temps lliure es dedicà a ensenyar a llegir dones analfabetes. A Veneçuela es va casar amb el polonès Víctor Wierzoski. Treballà com a empleada d'unes línies aèries de Maracaibo (Zulia, Veneçuela) i més tard es traslladà a Caracas. En 1995 va col·laborar en la revista El Noi. En 1996 fou una de les protagonistes del documental de Juan Gamero, Paco Rios i Mariona Roca Vivir la utopía i aquest mateix any Vicente Aranda s'hi va inspirar pel paper d'una de les protagonistes de la seva pel·lícula Libertarias. Va col·laborar en el llibre col·lectiu Mujeres Libres. Luchadoras libertarias (1999) i en el documental d'Ana Martínez i Llum Quiñonero Mujeres del 36 (1999). Durant un temps residí a Río Chico (Miranda, Veneçuela) i en la seva última etapa visqué a Caracas. Concha Liaño va morir el 19 d'abril de 2014 a Caracas (Veneçuela).

Concha Liaño (1916-2014)

***

Rodrigo Quesada Monge

- Rodrigo Quesada Monge: El 24 de novembre de 1952 neix a Colima de Tibás (San José, Costa Rica) l'historiador, escriptor i professor llibertari Rodrigo Quesada Monge. Ha treballat com a professor de història a l'Escola de Història de la Universitat Nacional de Heredia (Heredia, Costa Rica) i realitzà estudis doctorals a la Universitat de Londres (Anglaterra). Ha publicat nombrosos llibres i articles en publicacions periòdiques (Diálogos,Escaner Cultural, Espéculo,Exégesis, Pacarina del Sur,Revista de Historia, etc.) sobre temes socials. En 1998 obtingué el Premi Nacional d'Història atorgat per l'Acadèmia de Geografia i Història de Costa Rica. En 2001 fou jurat internacional Casa de les Amèriques (Cuba). Actualment es troba jubilat de la Universitat Nacional de Costa Rica, d'on fou catedràtic d'història durant 32 anys. És autor de El siglo de los totalitarismos (1871-1991) (1992), Costa Rica y el mercado mundial (1993), Globalización y deshumanización. Dos caras del capitalismo avanzado (1995), Recuerdos del imperio. Los ingleses en América Central (1821-1915) (1998), La fantasía del poder. Mujeres, imperios y civilización (2001), El legado de la guerra hispano-antillano-norteamericano (2001), Las inversiones de Keith en Costa Rica (2003), La oruga blanca. Un retrato de Óscar Wilde (2003), El Banco de Costa Rica y el desarrollo económico nacional (1877-2007) (2007), Cien años de poesía popular en Costa Rica (1850-1950) (2008, amb altres), El pensamiento antiimperialista de Octavio Jiménez (2008, amb altres), Ideas económicas de Costa Rica (1850-2005) (2008), América Latina (1810-2010). El legado de los imperios (2012), Expediente 1533. El presidio de Vicente Sáenz en 1939 entre d'altres (2013). També és autor de la novel·la biogràfica El poema perdido de Aurora Cáceres (2010) i del llibre de poesies La cornucopia (1971). En 2013 publicà la biografia La fuga de Kropotkin i en 2014 el llibre de teoria política Anarquía. Orden sin autoridad.

Defuncions

Luigi Crisai

- Luigi Crisai:El 24 de novembre de 1936 mor a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista Luigi Krizai, més conegut com Luigi Crisai. Havia nascut el 21 de maig de 1902 a Pula (Ístria, actualment Croàcia). Durant la postguerra s'adherí al grup de joves anarquistes italians i eslaus de Pula, els quals s'hagueren d'enfrontar en diverses ocasions amb els escamots  feixistes. En 1927, arran d'un decret feixista, el seu llinatge es va llatinitzar pel de Crisai. Sense feina, en 1931 emigrà a França i s'instal·là a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on s'integrà en grups llibertaris i antifeixistes. Quan esclatà la guerra d'Espanya vingué com a voluntari a la Península. Com a milicià, entrà a formar part de la primera columna italiana formada per militants anarquistes i membres del grup «Giustizia e Libertà», la qual s'enquadrà en la «Columna Ascaso» i fou destinada al front d'Aragó. A finals d'agost de 1936 participà en els combats de Monte Pelado i durant latardor en la defensa de Tardienta (Osca, Aragó, Espanya). El 24 de novembre de 1938 a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) Luigi Crisai participà en l'atac amb granades a l'estació i, cegat per l'explosió d'una bomba, va ser capturat per les tropes franquistes i executat immediatament. Crisai va morir aquell dia com molts altres companys seus: André Cauderay, Vittorio Golinelli, Natale Cozzucoli, Giuseppe Livolsi, Filippo Pagani, Corrado Silvestrini, etc.

Continua...

---

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 – Pagesos (IX)

Quasi sense adonar-me´n jo era com un bocí de suro enmig d´una tempesta. Per part del pare, la guerra havia fet bocins tots els plans d´una generació que confiava en la República, en les possibilitats de redreçament cultural i social d´uns pobles abandonats per l´eterna desídia de la monarquia borbònica. El pare, presoner de guerra en els anys quaranta, havia estat privat de qualsevol possibilitat de continuar els estudis militars, com a oficial. Era molt que hagués pogut passar els anys de camps de concentració sense perdre el seny després d´haver vist i patit tanta tortura i sofrences. (Miquel López Crespí)

La detenció mentre fèiem pintades i alguns petits rierols de sang que escopia molt dies anaren condicionant tot el 1963, l´any de l´assassinat de Julián Grimau. Em portaren al metge, amoïnats per la meva salut. A l´hospital confirmaren el diagnòstic: un inici de tuberculosi. La malaltia encara no havia assolit cap gravetat excessiva però convenia canviar els meus hàbits de vida: no res d´exercici, córrer, fer gimnàsia al pati del col·legi. I, evidentment, per a protegir la salut dels meus companys de classe, deixar d´anar a l´institut fins que els símptomes haguessin passat.

Jo no volia tornar al col·legi. I per això vaig accentuar la gravetat de la malaltia: em mossegava els llavis fins a fer-me sang, que després escopia damunt la mà o el mocador i ho anava a mostrar als pares, a la padrina Martina.

S´esveraven. No havia bastat la detenció. Ara, emmalaltia just en el moment que es complien els tres anys de la mort de l´oncle Miquel.

Em vaig especialitzar en els més diversos trucs per enganyar els pares. Controlant amb exactitud extrema la distància entre un llumí i el termòmetre (no fos que es trencàs el vidre!) feia augmentar la temperatura fins els trenta-nou graus. Em colpejava el rostre a fi de tenir les galtes enrogides. Aleshores tossia amb força i feia voltes pel llit, talment el dolor s´hagués apoderat del meu cos.

Com podien imaginar tantes dolenties en el seu fill, en el nét estimadíssim?

Els veia summament preocupats i jo no feia res per evitar l´ànsia que els dominava. La padrina, a part de consultar el metge, va parlar amb la curandera del poble, madó Antonina, que regentava una herboristeria prop de casa. Prima, baixeta, encara servava signes llunyans de la bellesa que l´havia fet famosa de joveneta. Em feia una mica de por que descobrís els meus trucs. I si el dia més inesperat m´estudiava amb deteniment i arribava a la conclusió que la meva malaltia no era tan greu? Els dies que compareixia em feia més sang als llavis. Aquelles minúscules gotetes provaven, no hi havia cap dubte, el progrés de la tisi en els meus pulmons!

Em fregaven el pit amb unes pomades d´herbes aromàtiques, bullien misterioses flors seques provinents del Brasil que em feien olorar amb una tovallola damunt el cap. Havia d´aspirar el vapor que sortia d´una olleta de fang, amb l´aigua mesclada amb les flors.

Una veina centenària, madó Buils, ens portà uns potons de gall dins una bosseta brodada amb creus de Caravaca i va dir que s´havia col·locar davall el coixí. Hi hagué altra gent que hi comparegué amb escapularis i estampetes que jo, ateu incipient, cremava de nit. Al matí, aquell estol de bruixes i curanderes atribuïen la desaparició de les estampetes a la presència malèfica del diable. Per conjurar el mal, em portaven aigua beneita i l´escampaven per tots el racó de la casa.

Però no servien de res els conjurs, les estampes religioses ni potons de gall per fer desaparèixer els dimonis.

Em maten, si arriben a sospitar que era el malalt qui feia desaparèixer rosaris i estampes de sants!

Tossia fortament i pensaven que era la tisi. La repadrina, que ja no podia anar a marjal, resava contínuament. Serv encara el record d´aquella flaire d´herbes aromàtiques, d´inversemblants mescles de les més estranyes plantes medicinals.

Hi hagué consultes amb les monges franciscanes. Em coneixien: havia anat a costura amb sor Aina. Quants confits m´havia donat quan vaig aprendre a resar l´Ave Maria i el Pare Nostre!

Comparegué de seguida que la padrina l´anà a cercar.

Va ser ella la que va posar ordre en la meva cambra.

De seguida, i d´acord amb el senyor Sion, el metge, anaren acabant amb tanta olleta d´herbes i misterioses pomades per posar damunt el pit i el front.

Sor Aina va fer sentir la seva veu, donant ordres a tothom. Com si jo fos el seu fill i la família les germanes de sant Francesc que m´havien de tenir cura.

Sentencià:

--A partir d´avui, descans i bon menjar. Vull que li doneu brou de gallina, en vulgui o no. Si s´ha de curar ha de menjar bé! No res de sopetes aigualides, arrossets sense aliment: brou de gallina i un bon bistec cada dia. En uns mesos estarà més sà que un poltre salvatge. Ah! I, a l´horabaixa, que no deixi de resar el rosari. Nostre Senyor també és un metge infal·lible i, indubtablement, té cura dels seus. No ho dubteu.

Sor Aina en sabia molt més que totes les curanderes i bruixes que m´envoltaven. Com a bona cristiana no negava el paper de l´oració en el guariment dels malalts. Però a l´oració hi afegia un bon bocí de la seva antiga saviesa pagesa. Com si sabés per intuïció, per una experiència acumulada al llarg dels anys de tenir cura dels malalts del poble, que l´aigua beneita i les estampetes, sense un bon menjar, no servien per a guarir els malalts.

Era evident que no podíem exposar al contagi els meus amics. I, tanmateix, amb la detenció, tampoc es veia convenient romandre al col·legi. Com podeu imaginar, la notícia arribà de seguida a la direcció i al claustre de professors. L´existència del grup Nova Mallorca s´escampà com un rierol de foc per aules i oficines. El director trobà convenient organitzar una croada contra els detinguts i anà classe per classe parlant del mal exemple que havien donat determinats alumnes. Es parlà del comunisme, d´estudiants bojos per les males idees que havien rebut de casa seva, de lluitar per a preservar els bons costums del centre. Els nostres pares foren cridats a relació i se´ls advertí de la necessitat que trobassin un altre col·legi. El pare Joan Butzeta, el professor de religió, obligà els alumnes a anar a la capella i resar un rosari col·lectiu per a preservar les ànimes de l´Infern.

Impossible continuar anant a classe en aquestes circumstàncies! Què farien amb nosaltres, en tornar? Restar sempre a un racó de l´aula, com si fóssim leprosos? Podíem rebre represàlies per part dels més endarrerits dels companys, aquells que, induïts pel professor d´Història i el sacerdot, eren capaços d´organitzar agressions físiques en contra nostra. Sempre hi havia hagut alguns enrabiats amb el grup per no voler anar a jugar al futbol o per haver-nos vist junts, parlant d´històries que no entenien.

Érem els rars, els estranys, el que no feien de bon grat el que ens manaven. Alguna vegada ens havien llançat pedres quan ens reuníem a la porta de l´institut abans d´entrar a classe. Existia un malestar soterrat que ara, amb els sermons del director i el sacerdot, podria fer-se més i més fort.

I, tanmateix... quin sentit tenia voler anar a un indret on ja estàvem marcats per sempre?

Per l´únic que em sabia greu deixar el col·legi era per les conseqüències que tendria aquell abandó en referència a la meva col·lecció de revistes i llibres de la guerra civil. A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà del 36 al Port de Manacor. Aleshores, impulsat per la meva curiositat, restava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el quart de batxiller amb nosaltres alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes, s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, a la porta del col·legi, d'amagat dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supòs que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!

D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia existent. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal de tants dels vencedors. Munió de franquistes que, quan anaven a Lurdes o Roma, compraven pornografia pura i dura. Mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial). D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a la porta del col·legi que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-un. Encara avui, mentre escric aquestes retxes, veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. La fotografia em feia pensar en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició del capità Bayo.

Uns mesos abans dels exàmens, el grup es dissolgué per força major. Nova Mallorca, la nostra incipient organització antifeixista, va morir definitivament. En Pep Balaguer, l´especialista en qüestions històriques i temes esotèrics, va anar a estudiar al Col·legi Ramiro de Maeztu, just davant la plaça de braus. Contava que aquell col·legi era encara molt pitjor que el nostre i que el director, un home amargat, fuetejava les cames dels alumnes que no sabien respondre a les seves preguntes.

En Salvador Trias va acabar d´intern a la Salle i m´explicà fets semblants: sermons dels germans per a convèncer els alumnes d´entrar al seminari i fer-se missioners, continuades projeccions de documentals amb monges i missioners que portaven la Fe de Crist als natius de Guinea, Burundi o el Senegal. Precioses esglésies pintades de blanc amb negrets feliços cantant alabances a Déu, pelant cocos, sembrant el cafè i el cacau que consumíem a Europa.

--És un ambient summament enrarit –comentava--. Ens fan resar més rosaris que al nostre col·legi. Tot el dia som a la capella, agenollats damunt les fredes rajoles. I el que més em preocupa: les estranyes visites que alguns germans fan als interns, quan els llums són apagats. Enmig de la penombra distingesc moviments sospitosos, gemecs que em fan pensar en accions pernicioses.

Es returava, feia un alè i afegia:

--Tenc por que la nit menys pensada vénguí el germà encarregat de la vigilància i m´alci els llençols. Vés a saber què fan, però ja t´ho pots imaginar. Un dia d´aquests ho diré a la família. No vull estar ni una setmana més a la Salle!, m´estim més fer de sabater amb el pare que no haver d´estar patint d´aquesta manera!

En Sebastià Terrades va tenir més sort. Els pares el portaren a un col·legi just acabat d´inaugurar, el Lluís Vives, ben aferrat al de La Salle, però que no hi tenia res a veure. L´edifici era un casa de pisos reconvertida en centre d´ensenyament. L´havien fundat una sèrie de professors amb anomenada de progressistes. El director era el senyor Ignasi Riera i tenia fama d´ensenyament laic, i, fins i tot, antifranquista. Al seu voltant s´arreplegaven una sèrie de personatges que, en els anys quaranta, havien estat depurats i ara, a poc a poc, després de moltes lluites i patiments, podien reintegrar-se a la docència.

En Sebastià estava sorprès per la llibertat que s´hi respirava. En conèixer-se la història de les pintades, de seguida va ser un dels alumnes més estimats d´aquella rara experiència educativa.

Acostumat a l´esclavatge religiós de les escoles on havíem anat, que no t´obligassin a resar ni anar a missa, a patir els sermons adoctrinadors de sacerdots i missioners, era assolir una bona dosi de felicitat. Era difícil d´imaginar com les autoritats permetien aquesta mena d´escoles modernes. Vivíem a un país on feia unes dècades s´havia executat Francesc Ferrer i Guàrdia i, en temps de la guerra, moriren afusellats milers de mestres republicans, s´havien exiliat els millors intel·lectuals provinents de la Institució Lliure d´Ensenyament. Els mestres, per a la dictadura, uns dels principals enemics a batre. Els feien responsables de la propagació de les idees socialistes i anarquistes entre la població. La dreta no entenia la dèria republicana a favor de l´educació del poble, l´amor vers la cultura d´aquella generació d´ensenyants que confiaven en els llibres com a eina essencial de canviar el món.

Envejava Sebastià Terrades. M´hauria agradat que els pares em portassin al Lluís Vives, poder conèixer els supervivents de la gran desfeta del trenta-nou, gaudir d´un ensenyament més obert. Quin alleujament per a l´esperit!

Però era impossible. La incipient tuberculosi que pareixia s´apoderava dels meus pulmons barrava el pas a matricular-me en aquest centre. Potser hauria estat oportú anar per lliure, estudiar a casa amb l´ajut d´algun professor particular. Avui dia encara em deman com la família no em va suggerir aquest camí. A vegades m´ho he demanat i mai hi he trobat cap resposta adient.

Què passava a casa, per quins motius no se´ls va ocórrer una solució semblant? En els mesos posteriors a la nostra detenció vaig poder anar esbrinant els motius, la causa subjacent a molts dels problemes familiars.

Possiblement els pares pensaven que m´aniria recuperant de la malaltia i que perdre un curs tampoc era tan important. Que podria refer els estudis més envant, quan el metge digués que m´havia curat.

Què passà en realitat? Crec, i ara amb els anys, ho veig molt més clarament, que la terra tremolava davall els Verdera. El padrí Rafel encara restava trastocat per la caiguda del general Miguel Primo de Rivera. La marxa apressada del batle Miquel Crespí a Amèrica a causa d´un parell de deutes que tenia amb certs proveïdors va fer un mal irreversible a la família. Els repadrins hagueren de vendre els millors horts per pagar hipoteques i factures. El batle Verdera, el cap d´Unión Patriótica, havia jugat totes les cartes en la defensa d´un règim que feia aigua arreu i ell no se n´adonava. El lliurament dels cinquanta solars de la Tanca de Can Verdera per bastir l´Escola Graduada va ser un cop mortal per a la família.

De cop i volta, d´una posició de pagesos benestants es passava a una situació de simple supervivència. El vaixell de la família començava a fer aigua, anar a la deriva. I, al cap d´un anys, la mort en accident del fill de la padrina Martina, l´oncle Miquel, va acabar d´esfondrar el vaixell.

Quasi sense adonar-me´n jo era com un bocí de suro enmig d´una tempesta. Per part del pare, la guerra havia fet bocins tots els plans d´una generació que confiava en la República, en les possibilitats de redreçament cultural i social d´uns pobles abandonats per l´eterna desídia de la monarquia borbònica. El pare, presoner de guerra en els anys quaranta, havia estat privat de qualsevol possibilitat de continuar els estudis militars, com a oficial. Era molt que hagués pogut passar els anys de camps de concentració sense perdre el seny després d´haver vist i patit tanta tortura i sofrences.

A casa de la mare, l´estructura familiar pagesa s´esfondrava. Els horts necessitaven de tota una família per a ser conreats. El repadrins envellien i no hi trobaven substituts per continuar la feina. El batle Verdera s´havia dedicat a la política. Era un braç manco per a portar les propietats. El nét, de trenta anys, la paret principal que sostenia l´edifici, havia mort en aquell desgraciat accident prop del cementiri. I no acabaven aquí totes les desgràcies. Les dues filles de la padrina Martina, ma mare i la meva madrina de fonts, tampoc s´havien volgut dedicat a l´agricultura. La mare, en casar-se amb un presoner republicà, es dedicà en cos i ànima a cuidar de l´home i els fills que anàvem arribant; la madrina es casà de seguida amb un mestre d´escola i marxà a viure a Muro.

No restaven braços per tenir cura dels horts! Els padrins no donaven abastament i haver de llogar jornalers augmentava les despeses de la terra fins a límits insuportables. Va ser així com començaren a vendre bona part de les terres que no podien conrear.

Durant segles, els Verdera i els Ximbó, a força de feina i estalvis havien anat augmentant les propietats. Res de possessions ni grans extensions de terreny. La hisenda es construïa molt a poc a poc. Quan, a força de nombrosos patiments i privacions, s´havia aconseguit estalviar uns diners es mirava d´invertir-ho en un hort, una sínia, unes veles a l´albufera, un molí de bon preu. Eren petites propietats, horts, el més gran de nou quartons, situats a diversos indrets de sa marjal. Encara record haver anat a ajudar el padrí a la sínia de Son Fornari i a collir arròs a les veles properes a la badia d´Alcúdia.

Dins el marc de la Fira de Mancor, el proper 24 de novembre a les 21h els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Mateu "Xurí", Blai Salom i Macià Ferrer "Noto" oferiran un combat de picat. Serà a l'envelat de la Rambla Josep Ferrer Ibáñez.

Crònica sentimental de la Mallorca dels anys 60 i 70 - El Circulo Mallorquín, Llorenç Villalonga, el barri de la Seu i els turistes, el jovent antifranquista, els guanyadors de la guerra civil, la misèria cultural regnant... (pàgines del meu dietari)

Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor. (Miquel López Crespí)

Després de deixar el taller del pare, havia treballat a una llibreria existent en el carrer de Sant Sebastià, just a uns metres del Círculo Mallorquín, en el barri de la Seu. Després, vaig fer de delineant a la Cooperativa d´Arquitectes progressista del carrer Estudi General, cent metres més enllà de la llibreria. L’escriptor Llorenç Villalonga vivia a dues passes i cada matí, cap a les onze i, a l’horabaixa, devers les sis, el podies veure passejant del bracet de la seva esposa, Teresa Gelabert.

Malgrat l’allau de turistes que es concentraven davant Capitania General i la Catedral, el cert era que molts pocs s´hi endinsaven, ni que fos per veure la meravella dels patis mallorquins. Els visitants anaven directament cap a la Seu, per a retratar-ne la façana. Els més interessats per la nostra història compraven l´entrada per visitar el Museu Diocesà i el Palau de l´Almudaina. Però encara no s´havien promocionat els patis com avui. Els turistes més cultes arribaven fins a l´entrada del Palau de Can Olesa o el del Solleric, en el Born. La majoria dels altres romanien en el més absolut anonimat.

Quin misteri tenia el barri de la Seu? Com era possible que, malgrat els turistes que l’encerclaven, els estudiants de l’Estudi General que pul·lulaven arreu, cridaners, encara poguessin veure els sacerdots, els moixos, les senyores dels casalots talment com Llorenç Villalonga ho descrivia en les seves novel·les? Quin misteri dominava l´ambient? Els personatges que circulaven al meu costat em semblaven fantasmes que haguessin davallat dels vells quadres a cambres i passadissos dels antics casals senyorials.

Just havia acabat de complir els vint anys i no podia perdonar a Villalonga el seu compromís amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tota col·laboració amb els genocides del nostre poble em semblava repugnant. Per això no vaig sortir mai de la llibreria a saludar l´escriptor, a demanar-li que em signàs alguna de les obres que publicava. No era el cas d´alguns dels joves autors de la meva generació. Mentre col·locava els llibres en els prestatges, netejava el local i atenia els clients, podia entrellucar els aprenents d´escriptor que anaven fins a la casa d’un dels més aferrissats intel·lectuals anticatalans de les Illes, còmplice dels botxins en l´extermini de l´esquerra illenca. Em preguntava, i no ho arribava a entendre, com era possible tanta admiració envers un enemic mortal de la Llibertat.

Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura?

On anar a cercar un autor modern, en tota l´acepció del terme? Arreu trobàvem la lírica ensucrada dels hereus de tercera categoria de Miquel Costa i Llobera. Algú es fixà en aquell escriptor, l’autor de Mort de dama, que, derrotat en els seus intents de ser reconegut com autor espanyol, vivia, refugiat en els seus somnis, allunyat del món cultural català. Aleshores s´il·luminà la bombeta en el cervell dels cappares de la pàtria. Ja tenim l´autor que necessitam! Que no sabia escriure en català? Era igual! Ja es trobarien els correctors de lèxic i sintaxi adequats! Que havia estat, com ell va escriure “la vanguardia de la lucha contra el catalanismo en las Islas”? Cap problema! El més bàsic i urgent era anar bastint una nova personalitat a l´aferrissat falangista del 36. Inventar, talment es tractàs d’una novel·la, una biografia adient a les circumstàncies, la història que a partir d´aleshores es presentaria al públic lector. A poc a poc s´anà dissenyant a la perfecció el “producte” Villalonga. Quedaria establert i es repetiria fins als nostres dies que l´escriptor havia estat un falangista de circumstàncies. S´afegí, per arrodonir la rondalla, que ho va ser tan sols per a salvar de la mort i la presó els catalanistes mallorquins.

Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes.

Tor rutllà a la perfecció. Pensem que són els anys anteriors al naixement de l’esplet de narradors que sorgeixen a finals dels seixanta. Aleshores encara no era coneguda, ni existia!, la famosa “generació literària dels 70.

Era curiós veure tants joves poetes i narradors córrer, apressats, a retre tribut d´homenatge a l´antic falangista. En teoria, a les tertúlies del Bar Riskal i el Bruselas, en els barets de plaça Gomila, a les reunions literàries organitzades arreu, tothom era catalanista i esquerrà. Qui més qui manco es definia marxista. Jaume Llambies, amic de dèries nocturnes i xerrades fins a la matinada, orgullós: “Som marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg!”. Què tenia d´especial un autor franquista, enemic fins i tot de les resolucions del Vaticà II i que, per aquella època, declarava a la premsa: “Conservo el carnet de Falange y mis ideas son las mismas que en el 36!”. Intrigat, em preguntava què hi feien els companys que anaven en peregrinació a casa de l’autor del pamflet anticatalà i antiesquerrà Centro, la bíblia dels reaccionaris dels anys trenta? Què era el que feia oblidar el compromís de l’autor de Bearn i Mort de Dama amb els genocides del nostre poble? A vint anys, després d’haver passat sovint pels tètrics despatxos d’interrogatoris de la Brigada Social, em costava entendre aquella estranya admiració.

Era un misteri.

Un motiu prou plausible podia ser que Villalonga havia estat -i era encara!-, un membre destacat dels premis literaris Ciutat de Palma. I tothom sabia l´art especial que tenia per a manipular les autoritats municipals, els jurats i periodistes. El que jo no podia entendre era com, per a guanyar un guardó literari, hom s´havia de convertir en corifeu del metge que va aplicar electroxocs a l’antic governador de la República, Antonio Espina. No era massa miserable? En parlàvem amb l´escriptor Antoni Ximenis que, no feia gaire, havia obtingut un parell de premis en els Jocs Florals de diversos pobles del Principat.

Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!

Anarcoefemèrides del 25 de novembre

Esdeveniments

Capçalera del primer número de Rabotnitcheska Missal

- Surt Rabotnitcheska Missal: El 25 de novembre de 1921 surt a Sofia (Bulgària) el primer número del setmanari anarcocomunista Rabotnitcheska Missal (Pensament Obrer). La mateixa capçalera havia estat publicada entre 1914 i 1915 i en 1919. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB) i va estar publicat per Peter Hristov, Alexandre Sapoundjiev i Dimitar Panov Stoimenov. Tingué una tirada de 12.000 exemplars. Publicà un gran nombre d'articles sobres els clàssics anarquistes, com ara Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Rudolf Rocker, Sébastien Faure, etc. Trobem articles de M. Mratchine i Nicolas Stoïnov, entre d'altres. En sortiren 95 números abans de la seva prohibició arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923. La capçalera va ser novament publicada, sempre a Sofia, entre 1932 i 1934 i entre 1944 i 1945. En 1923 un periòdic amb el mateix títol va ser publicat a Chicago (Illinois, EUA).

***

Capçalera de L'Action Libre

- Surt L'Action Libre: El 25 de novembre de 1931 surt a París (França) el primer número del periòdic anarcoindividualista L'Action Libre. Es publicava cada 20 dies i era la continuació de Les Causeries Populaires. Bulletin mensuel. L'editor responsable d'aquesta publicació fou Louis Louvet i consistia en un petit butlletí de quatre pàgines on s'anunciaven les conferències de les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Louvet i els seus amics. Hi van col·laborar Michel Antoine (Lux), E. Armand, Lucien Barbedette, Charles-Auguste Bontemps, H. Gaillard, Henri-Léon Follin, Charles-Ange Laisant, Dr. Legrain i Simone Larcher, entre d'altres. Publicà, almenys, 49 números fins al desembre de 1936. També edità, almenys, un fullet, Les tueries passionnelles et le tartufisme sexuel (1934), d'E. Armand.

*** 

Naixements

Foto policíaca de Léopold Lutringer (3 de juliol de 1894)

- Léopold Lutringer: El 25 de novembre de 1850 neix a Stenay (Lorena, França) l'anarquista Pierre Léopold Lutringer. Sabater de professió, el març de 1892 va ser inscrit com a «militant» en els registres d'anarquistes de la Prefectura de Policia de Reims (Xampanya-Ardenes, França). Aleshores vivia a Brussel·les (Bèlgica). El 3 de juliol de 1894 va ser fitxat a París (França) en el registre antropomètric del laboratori policíac d'Alphonse Bertillon. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Mateu Morral Roca (ca. 1906)

- Mateu Morral Roca: El 25 de novembre de 1879 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'activista anarquista i neomaltusià Mateu Morral Roca. Era fill de Martí Morral, industrial del tèxtil sabadellenc de caràcter liberal anticlerical que militava en la Unió Republicana (UR), i de Àngela Roca, ultracatòlica i filla d'un fabricant tèxtil. Mateu Morral a tenir dos germans, dels quals ell era el mitjà, i tres germanes. Sa germanaÀgata va estudiar a l'Escola Moderna i ell va ser educat com a un futur industrial: als 15 anys va ser enviat a treballar a diverses cases comercials de Barcelona (Catalunya) i després va viure a Franca i a Leipzig (Saxònia, Alemanya) per a aprendre idiomes i especialitzar-se en qüestions tèxtils. Sembla que a Alemanya va estudiar enginyeria tèxtil, però també es va entusiasmar per les idees de Nietzsche i pel neomaltusianisme de Max Hausmeister, i es va afiliar en un sindicat del ram del tèxtil. En 1899 tornà, a causa de la mort de sa mare i perquè son germà gran Jaume estava greument malalt de sífilis, a Sabadell, ja convertit en anarquista, fet que li va portar nombrosos problemes familiars, ja que en comptes de dirigir la fàbrica familiar amb eficàcia com havia fet primerament, es va dedicar a adoctrinar els obrers sobre com organitzar-se i anar a la vaga. En aquesta època es relacionà força amb Josep Miquel Clapés, un dels introductors de l'anarcosindicalisme a Sabadell, i amb el propagandista del naturisme integral i anarquista Albà Rosell Llongueres, amic de la infància, projectà la creació de comunes a Sabadell i a Califòrnia (EUA). En aquests anys fou el principal enllaç a l'Estat espanyol de la Lliga Internacional Neomaltusiana (LIN). Aprofità els viatges de negocis arreu de la Península per fer contactes amb el moviment anarquista i escampar les idees neomaltusianes –a Andalusia es relacionà molt amb Pedro Vallina Martínez. També va fer viatges a l'estranger, sobretot a França, on conegué Élisée Reclus i l'activista Gustave Maurice Bernardon, i al Regne Unit, on a Londres (Anglaterra) va conèixer Errico Malatesta. Quan la vaga del metall de Barcelona de febrer de 1902, amb altres anarquistes catalans, elaborà un pla per segrestar diversos empresaris, però finalment aquesta conxorxa quedà en no-res. En aquesta època, amb Albà Rosell i Josep Miquel, promogué a Sabadell el grup anarquista «Gente Joven», la revista anarquista El Trabajo, que finançà de la seva butxaca, i encapçalà la Federació Obrera d'aquesta població. En aquest mateix any de 1902, es relacionà molt amb l'intel·lectual anarquista Felip Cortiella Ferrer, qui, sabedor de la seva afició per Henrik Ibsen, li havia demanat ajuda econòmica per al seu grup cultural i teatral «Centre Fraternal de Cultura» de Barcelona. Fou en aquestaèpoca quan començà a relacionar-se amb l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia, distribuint textos per als infants en la Institució de Lliure Ensenyament de Sabadell. També col·laborà en la «Cooperativa Intel·lectual» de Gràcia (Barcelona, Catalunya), creada per l'anarquista Teresa Claramunt Creus i pel seu company Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla). En 1904, amb Lluís Bulffi i Pedro Vallina, creà la secció peninsular de la Lliga Neomaltusiana Espanyola (LNE), la qual presidí, i que edità la revista Salud y Fuerza. A les acaballes de 1904 va abandonar la llar i l'empresa familiars i s'instal·là a Marsella (Provença, Occitània), on desenvolupà una intensa tasca conspiradora contra la monarquia espanyola, relacionant-se amb anarquistes d'acció (M. Caussanell, Bernard Harvey, Charles Malato, Josep Martí, Jesús Navarro Botella, Fermín Palacios, Alfredo de la Prada, etc.). A finals de novembre de 1905, coincidint amb el judici a París d'alguns companys acusats de l'atemptat del 31 de maig de 1905 contra Alfons XIII, abandonà París i s'allistà, sota el llinatge de Jiménez, amb Alfredo de la Prada, a la Legió Estrangera francesa a Sidi Bel Abbès (Algèria), amb la intenció de mantenir-se amagat i aprendre tècniques de guerra i l'ús de la dinamita. A finals de 1905, ambdós, desertaren i fugiren d'Algèria. De bell nou a Catalunya, a partir de gener de 1906 es va posar a treballar a l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, encarregat de la biblioteca i de la llibreria i fent traduccions (coneixia a la perfecció tres idiomes), ben imbuït de puritanisme i proper al neomaltusianisme, traduint, amb Anselmo Lorenzo, al castellà el fullet de Paul Robin Generation volontaire, que va difondre entre els obrers. També fou corresponsal de la revista francesa Régénération. També es relacionà amb el Comitè de Defensa Social (CDS) de Barcelona. Mantingué relacions amb la nihilista russa Nora Falk i, segons alguns, també va estar enamorat de la companya de Ferrer i Guàrdia, Soledad Villafranca, fet que nega el seu amic Albà Rosell. A finals de febrer de 1906 s'entrevistà a París amb l'exoficial de l'exèrcit i republicà Nicolás Estévanez, de qui va aprendre tècniques de revolta i fabricació d'explosius. El març de 1906 publicà aquestes entrevistes, amb els seus propis comentaris, sota el títol Pensamientos revolucionarios, i el 14 d'abril d'aquell any el jutjat va obrir diligències contra ell per aquest motiu per considerar que atemptava contra l'ordre públic. El 7 maig de 1906 deixà l'Escola Moderna i el 20 d'aquest mes viatjà a Madrid (Espanya). El 31 de maig de 1906 Mateu Morral llançà una bomba a Madrid al pas de la carrossa reial després de la boda del rei Alfons XIII amb Victòria Eugènia, que mata finalment 32 persones i en deixa ferides un centenar. Després de l'atemptat, va aconseguir fugir i va demanar ajuda al periodista José Nakens, director d'El Motín, per amargar-se, cosa que li permeté sortir de la capital, per Daganzo, Ajalvir i San Fernando de Henares, fins que davant les sospites d'un guàrdia jurat rural anomenat Fructuoso Vega, en una posada de Los Jaraices, del terme de San Fernando de Henares, prop de Torrejón de Ardoz (Madrid, Espanya), va ser assassinat el 2 de juny de 1906 després de matar el citat guàrdia quan el volia detenir. La versió oficial del seu suïcidi, mantinguda durant molts d'anys, es va veure descartada per les anàlisis forenses actuals que apunten a un clar assassinat. S'ha assegurat que Morral també va tenir alguna intervenció en un atemptat anterior contra Alfons XIII a París el 31 de maig de 1905; per a alguns va ser l'autor directe que sota els noms d'Eduardo Aviñó Torner i d'Alexandre Farres (o Farràs) Pina, i que altres atribueixen a Jesús Navarro Botella, i que va pertànyer a una fracció violenta del moviment anarquista. El que sí és absurd és atribuir l'atemptat de 1906 al seu fracàs amorós amb Soledad Villafranca. L'atemptat de Morral va tenir conseqüències importants: la reacció, basant-se en les seves relacions amb Ferrer i Guàrdia, va muntar un escandalós procés que va acabar amb l'afusellament de Francesc Ferrer tres anys després i el tancament definitiu de tot allò que tingués a veure amb l'Escola Moderna.

Mateu Morral Roca (1879-1906)

Aurelio Aiacci

- Aurelio Aiacci: El 25 de novembre de 1903 neix a Cavriglia (Toscana, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Aurelio Aiacci. Sos pares es deien Angelo Aiacci, miner, i Maria Faustina Pierazzi. Adolescent, començà a treballar a la galeria d'una mina de lignit. Després de la condemna en 1921 de son germà gran Terzilio Aiacci, també anarquista i responsable de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), a 10 anys de presó arran dels enfrontaments antifeixistes de Castelnuovo dei Sabbioni (Cavriglia, Toscana, Itàlia) el març d'aquell any, emigrà a finals de 1923 a França. En 1929 residia a Caubilhargues (Llenguadoc, Occitània) on treballava de destil·lador. Més tard s'instal·là a Alès (Llenguadoc, Occitània) on a finals de la dècada dels vint es reuní amb son germà. En aquesta època figurava com a«antifeixista perillós a detenir» en un registre establert per la policia de fronteres italiana. L'11 de setembre de 1936 –el 25 d'octubre, segons altres fonts–, amb son germà i un grup d'anarquistes italians (Alpino Bucciarelli, Alessandro Maffei, Pasquale Migliorini, Adolfo Pintucci, Gualtiero Livi), creuà els Pirineus per lluitar en la Guerra d'Espanya. A Barcelona (Catalunya) el 22 de desembre de 1936 s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Aurelio Aiacci va ser abatut el 7 d'abril de 1937 a El Carrascal, al front d'Osca (Aragó, Espanya) –altres fonts diuen que a finals de 1937 es trobava en un hospital militar de Barcelona guarint-se de greus ferides patides en combat.

***

Ba Jin (1938)

- Ba Jin: El 25 de novembre de 1904 neix a Chengdu (Sichuan, Xina) l'escriptor i militant llibertari Li Fei-Kan, més conegut com Ba Jin o Pa Kin (segons la transcripció antiga). Procedia d'una família mandarina originària de Jianxing (Chekiang, Xina) i sa mare va morir l'estiu de 1914 i son pare tres anys després. El «Moviment del Quatre de Maig» de 1919 tot just havia acabat i l'«Era dels Senyors de la Guerra» era en ple apogeu, quan Ba Jin es va matricular en una escola moderna de Chengdu per seguir estudis d'anglès (1920-1923). S'empassa febrilment les noves publicacions que van sorgint arreu i s'entusiasma amb les teories anarquistes. Especialment dos textos cridaran la seva atenció i que després traduirà al xinès: Als joves, de Kropotkin, iLa gran nit, de Léopold Kampf. Va formar part d'un grup llibertari local («La Societat de l'Equitat») i en la revista del grup, La Quinzena, va publicar el seu primer article: «Com edificar una societat autènticament lliure i igualitària.» En 1923 viatja a Xangai amb son germà major, Li Jaolin, i després a Nanquín, on és admès a l'Escola Annexa de la Universitat del Sud-oest. Amb el diploma a la butxaca, en 1925 retorna a Xangai, sempre col·laborant en la premsa llibertària amb el seu nom o fent servir pseudònims i realitzant publicacions literàries. Durant la seva estada a Nanquín va entrar en relació epistolar amb Emma Goldman, sa «mare espiritual», i amb Thomas Henry Keell, director de la revista llibertària londinenca Freedom (1926). En 1927, ja que no va poder matricular-se en la prestigiosa universitat de Pequín, va marxar a França amb la finalitat de realitzar estudis d'Econòmiques i d'aprendre francès. L'afer Sacco i Vanzetti toca el seu tràgic final i pren contacte amb el comitè de suport dels anarquistes italoamericans, escrivint Vanzetti que li contestarà des de la presó. Alhora tradueix Kropotkin --La conquesta del pa (1927, revisada en 1940 i publicada amb el títol El pa i la llibertat) i Ètica, el seu origen i el seu desenvolupament (1927, revisada en 1941)--, estudiant en profunditat per a la tasca Aristòtil, Plató i els Evangelis. En aquests anys va multiplicar les seves col·laboracions en la premsa llibertària, especialment en La Igualtat, revista en xinès publicada en San Francisco (Califòrnia, EUA) entre 1927 i 1929, amb l'ajuda d'un obrer xinès que hi vivia, Liu Zhongshu (Ray Jones). També publicarà dos llibres: L'anarquisme i la qüestió de la pràctica (1927), amb Shu Huilin i Jun Ji (Woo Yong-Hao), i Els pioners de la revolució (1928). En aquests anys va mantenir correspondència amb figures destacades de l'anarquisme, com ara Emma Goldman (1927), Alexander Berkman (1928) o Max Nettlau (1928), costum que conservarà fins als anys 50, com ho demostren els intercanvis postals amb Agnès Inglis (1948-1950), Rudolf Rocker (1948-1949), Joseph Ishill (1949), Boris Jelinski (1949) o la Comissió de Relacions Internacionals Anarquistes (1949), i els seus intercanvis de premsa amb diverses publicacions estrangeres, entre elles, la francesa Le Libertaire. A França acaba Destrucció, la seva primera novel·la, publicada en 1929 en forma de fulletó en la revista més prestigiosa d'aleshores, Xiaoshuo Juebao (La Novel·la Mensual). L'èxit que va tenir entre els lectors, especialment entre els més joves, el va animar a prendre definitivament el camí literari, publicant sota el pseudònim Ba Jin --la primera lletra xinesa (Ba) era un homenatge a un company seu que es va suïcidar a París i la segona (Jin o Kin) és la transcripció en xinès del patronímic de Kropotkin. De tornada a Xina en 1928 s'instal·la a Xangai i en els anys següents publicarà algunes de les seves novel·les més famoses, com ara la trilogia El amor (Boira, 1931; Pluja, 1933; Resplendor, 1935), on els protagonistes són joves intel·lectuals revolucionaris, i sobretot Família (1933), inspirada en la vida dels seus, considerada la seva obra mestra, primera part d'altra trilogia, El torrent, que completaria més tard. La literatura, però, no fa que abandoni les activitats militants, tot escrivint per a publicacions llibertàries, com ara El Llibertari mensual (entre gener i abril de 1929), que signava amb el pseudònim de Marat, o Abans del moment (entre gener i juliol de 1931), sense oblidar una revista esperantista, Verda Lumo (Llum Verda), ja que sempre va ser un fidel partidari de la llengua universal que havia descobert als 14 anys. En aquesta època va publicar tres obres llibertàries: Al cadafal (1929) --galeria de retrats de terroristes russos del segle XX, acompanyada d'estudis sobre els màrtirs anarquistes de Chicago o sobre la vida de Sofia Parovskaia, sobre la història del nihilisme rus i sobre la gesta dels anarquistes francesos de la Belle Époque, amb textos dedicats als màrtirs de Tòquio o a l'afer Sacco i Vanzetti, així com una carta sobre«Anarquisme i terrorisme»--, Deu heroïnes russes (1930) --altra col·lecció de retrats, entre ells el de Vera Zassulitx i el de Vera Figner--, i Del capitalisme a l'anarquisme (1930) --lliure adaptació de l'obra de Berkman, El abc del comunisme llibertari (1929). El novembre de 1934, per fugir de l'opressiu ambient social que regnava al seu país, on les autoritats nacionalistes havien censurat en diverses ocasions els seus escrits per considerar-los subversius, va abandonar Xina i es va dirigir a Japó, on va passar alguns mesos a Yokohama i a Tòquio, on va ser detingut per la policia un breu espai de temps. De tornada a Xangai, es va fer càrrec de les edicions «Vida i Cultura», on va incloure en una de les col·leccions que dirigia un dels seus llibres, Història del moviment social rus (1935). La Guerra sinojaponesa (1937-1945) el va portar a errar d'una banda a l'altra, ben igual que altres escriptors. Es va refugiar a Canton, a Guilin i fins i tot a Chongking. A Guiyang, el maig de 1944, es va casar amb Chen Yunzhen (1921-1972), amb qui va tenir dos fills. Implicat en l'oposició intel·lectual a l'ocupació japonesa, va ser un dels dirigents, el març de 1938, de l'Associació de Resistència a l'Enemic en els mitjans literaris i artístic de tota Xina, i de la filial de Guilin, el novembre de 1938, aportant la seva ploma al seu òrgan d'expressió, Arts i Lletres de la Guerra de Resistència. Paral·lelament, va desplegar la seva energia a informar als seus compatriotes sobre la situació de l'Espanya revolucionària mitjançant la revista Foc d'alarma (entre setembre de 1937 i octubre de 1938, de la qual es va encarregar juntament amb Mao Dun, incloent una sèrie creada per a l'ocasió de fulletons traduïts per ell, titulada «Petita col·lecció d'estudis sobre la qüestió espanyola», on van aparèixer textos de Rudolf Rocker (La lluita a Espanya, 1937), d'Augustin Souchy (Espanya, 1939, i Els Fets de Maig a Barcelona, 1939), d'Albert Mining (Diari d'un voluntari internacional, 1939), de Carlo Rossellini (Diari d'Espanya, 1939), iEl combatent Durruti (1938, de diversos autors). També va fer les versions al xinès de tres àlbums de dibuixos procedents de les oficines de propaganda de la CNT-FAI: dos de Castelao (La sang d'Espanya, 1938, i El sofriment d'Espanya, 1940) i un de Sim (L'albada espanyola, 1938). Els seus compromisos a favor de la Revolució llibertària espanyola i el seu rebuig a pertànyer a la Lliga d'Escriptors d'Esquerra (1930-1936), de caire marxista, li van implicar l'hostilitat dels comunistes, que acusaven els anarquistes, com arreu, de sabotejar la tàctica del «Front Unit» --aliança entre comunistes i nacionalistes per combatre Japó, o més exactament la segona aliança, ja que el primer «Front Unit» s'havia format amb la intenció d'alliberar Xina dels Senyors de la Guerra i s'havia saldat, en 1927, amb l'aixafament sagnant per part de Chiang Kai-shek del seus seguidors. Literàriament en aquesta època publicarà els dos últims volums de Torrent (Primavera, 1938, i Tardor, 1940), els tres toms de Foc (1940, 1941 i 1945) i El jardí de repòs (1944); i va començar La sala comuna número 4 (1946) i Nit gelada (1947), la seva última obra important de creació. Entre Destrucció (1929) i Alliberament (1949), Ba Jin va publicar, a més de les obre citades, vuit novel·les més: El sol mort (1931), Somni a la mar (1932), Tardor en primavera (1932), Els minaires de l'antimoni (1933), Germinal (1933, reeditat sota el títol Neu),Resurrecció (1933, continuació de Destrucció),La pagoda de la longevitat (1937) iLina (1940), així com una sèrie de novel·letes disperses en innombrables revistes, que va reunir en recopilacions, com ara Venjança (1931), Claredat (1932), La cadira elèctrica (1933), El drap (1933),El general (1934), El silenci (1934), Deus, dimonis i homes (1935), Immersió(1936) i Història de cabells (1936). A tot això, s'ha d'afegir una gran quantitat d'assaigs, reunits en una vintena de volums: Viatge per mar (1932), Els meus viatges a fil de pinzell (1934), Gotetes (1935), Confessions d'una vida (1936), Records (1936), Bitllets breus (1937), Jo acuso (1937), El somni i l'embriaguesa (1938), Cartes d'un viatger (1939), Impressions (1939),Terra negra (1939), Sense títol (1941), El dragó, els tigres, els gossos (1942), L'herba que ressuscita (1942), Petites gents, assumptes sense importància (1943), Notes de viatges diversos (1946), Petits records (1947), La tragèdia d'una nit tranquil·la (1948). Amb només 30 anys, va escriure la seva vida: Autobiografia de Ba Jin. Com a traductor tampoc no va fer curt: Léopold Kampf, Bartolomeo Vanzetti, Stepniak, Akita Ujaku, Aleksi Tolstoj, Gor'kij, Baghy, D'Amicis, Kropotkin, Alexander Berkman, Jaakoff Prelooker, Herzen, Theodor Storm, Turgenev, Oscar Wilde, Vera Figner, Dobri Nemirov, Kuprin, Bratescu Voinesti, Vassili Eroshenko, Rudolf Rocker, Isaac Pavlovski, Vsevolod Garshin, etc. Quan els comunistes prengueren el poder, encara que s'havia escampat el rumor que Ba Jin havia fugit a Taiwan, va quedar i va acceptar posar la seva ploma al seu servei, però sense afiliar-se al Partit, posant bona voluntat en creure'n el programa provisional (reforma agrària, distribució de la terra als pagesos pobres, destrucció del feudalisme...). El juliol de 1949, quan els comunistes encara no són els amos absoluts del país i encara no s'ha proclamat la República Popular, s'incorpora a la Federació de les Arts i de les Lletres de Xina, del presídium del qual formarà part a partir d'octubre de 1953 i del que serà un dels vicepresidents a partir d'agost de 1960. Va formar part del Comitè Permanent de l'Associació d'Escriptors de Xina a partir de juliol de 1949 i va obtenir una de les vicepresidències a partir d'octubre de 1953. Va ocupar càrrecs anàlegs en la filiar de Xangai d'aquests dos organismes, així com d'altres institucions estatals menys importants. També va realitzar missions internacionals (Varsòvia, Moscou, Corea del Nord, Taskent, Japó, etc.). Va ser nomenat redactor en cap del Mensual de les Lletres i de les Arts, òrgan de la branca de Xangai de l'Associació d'Escriptors, des de la seva creació el gener de 1953 fins al gener de 1957, passant-se després a la direcció d'un comitè editorial. El juliol de 1957 va prendre les rendes, amb Jin Yi d'antuvi i després sol a partir de novembre de 1959, d'una segona publicació de l'Associació d'Escriptors, Collita, que va ser una de les més influents a Xina. Mentrestant, l'octubre de 1959, el Mensual de les Lletres i de les Arts es transforma en Literatura a Xangai, i serà el responsable des de novembre de 1960. El gener de 1964, Literatura a Xangai i Collita s'uneixen, i la nova publicació passarà a dir-se Collita fins al març de 1966, data en la qual s'interromp: estem a les portes de la Revolució Cultural. Les seves funcions no són només d'índole cultural, ja que formarà part de l'Assemblea Nacional Popular, com a representant de la província de Sichuan (1954-1958) i com a diputat de Xangai (1959-1963 i 1964-1965). Totes aquestes tasques burocràtiques li lleven temps per escriure i li creen mala consciència i la sensació de desaprofitar el temps. Llevat d'excepcions --Històries d'herois (1953),Perla brillant i Favorita de jade (dos contes per infants de 1957) o Li Dahai (1961), que són obres de creació--, es consagrarà d'ara endavant exclusivament a los sanwen o literatura de reportatge --relats dels seus viatges a Polònia, Corea, l'URSS o Vietnam: Auschwitz: la fàbrica nazi d'assassinar (1951), Dies de festa a Varsòvia (1951), Cartes d'ànim i altres (1951), Viure entre herois (1953), Hem trobat el mariscal Peng Dehuai (1953), Els qui salvaguarden la pau (1954), Dies d'alegria (1957), Tota lluita que salva la vida (1958), Veus noves (1959), Amistats (1959), Cant d'aclamació (1960), Un sentiment inesgotable (1963),A la vora del pont Hien Luong (1964), Viatge a la comuna Dazhai (1965). Entre 1954 i 1955 arriben les campanyes de«rectificació». Ba Jin és un dels intel·lectuals que es mobilitzen contra els companys que no es comportaren«com devien», com ara Hu Feng. Malgrat tot, en 1956, durant el període de les«Cent Flors», publicà una desena d'assaigs que critiquen la realitat social, avançant d'alguna manera els futurs escrits d'A raja ploma. Però es va veure obligat de seguida, durant el moviment ultradretà de 1957, a retractar-se i a cooperar en la denúncia dels escriptors que s'havien compromès més que ell --més tard avergonyit, demanarà disculpes a les generacions futures. L'octubre de 1958 li va tocar passar per la barra. S'havia engegat una campanya sobre els seus llibres anteriors a 1949. En efecte, havia començat a editar-los, alleugerits del seu contingut anarquista, sota el títol Obres de Ba Jin (14 volums, 1958-1962). I abans d'això, l'abril, havia comès la imprudència, en un article, de no fustigar amb suficient acarnissament Howard Fast, el novel·lista nord-americà que havia trencat amb el comunisme. Els atacs es van anar fent cada cop més severs. D'ara en endavant, malgrat l'al·legat que presentà, en maig de 1962, per celebrar «El coratge i el sentit de responsabilitat dels escriptors» --encara que es tractava d'un text inscrit en un corrent general de liberalitat impulsada pel propi poder, i no d'un acte de crítica per part de l'escriptor, però no per això tingué menys problemes durant la Revolució Cultural--, no dubtarà en amagar els seus sentiments i sotmetre's a les autoritats xineses, actuant com el titella que elles esperaven. I fins a la fi de la Revolució Cultural, Ba Jin persistirà en la seva actitud. En 1966, amb el començament de la Revolució Cultural, desapareixerà immediatament de l'escena pública. El 16 d'agost de 1966 fou col·locat un cartell a la filial de Xangai de l'Associació d'Escriptors que el denigra, i se'l margina. El 10 de maig de 1967, un article del Diari del Poble l'acusa clarament, i el 18 de setembre els guàrdies rojos el porten a la Universitat de Fudan, on roman segrestat un mes i sotmès a interrogatori. El gener de 1968 es precinta la porta de la seva biblioteca i se'l prohibeix accedir a les habitacions del pis superior de ca seva; el 20 de juny es arrossegat al «Circ del Poble», a Xangai, per a una «assemblea de lluita televisada», organitzada pels mitjans culturals de la ciutat; i el setembre se l'envia a un cau de la seu local de l'Associació d'Escriptors. No tornarà a ca seva fins al febrer de 1969. De maig d'aquest any a febrer de 1970 es enviat al districte de Songijang, després a Fengxian, a prop de Xangai, a una «Escola del 7 de Maig» per alts càrrecs, on ha de realitzar tasques manuals. No retornarà a Fengxian fins dos anys i mig després per atendre sa muller, a la qual no havien guarit per ser la seva esposa i estar a punt de morir. El juliol de 1973, el comitè municipal de Xangai del Partit Comunista decretà que el cas de Ba Jin revelava«contradiccions en el si del poble» --no «contradiccions entre el poble i els enemics del poble»-- i li llevaren l'etiqueta de «contrarevolucionari» que li havien aferrat, autoritzant-li a reprendre les seves tasques de traductor. Després de revisar la versió de Terres verges de Turgenev, el setembre de 1974 es dedicà a Passat i pensaments de Gertsen, que acabarà l'abril de 1977, quan ja feia sis mesos que Mao havia mort i la Revolució Cultural, que havia durat deu anys, acabava de finar. En aquest moment Ba Jin, tornà, amb 73 anys, a florir. El 20 d'octubre es reprodueix una de les seves novel·les en Lletres i arts de Xangai, nova fórmula de Literatura de Xangai, que la inaugura. Torna a les seves funcions de vicepresident de l'Associació d'Escriptors Xinesos, de la qual serà el primer president el novembre de 1979, el president interí l'abril de 1981 i president el gener de 1985, càrrec que li serà confirmat el desembre de 1996 i que ocuparà fins a la seva mort. Va recuperar, també, el seu càrrec de vicepresident de la Federació Xinesa dels Cercles Literaris i Artístics, en la qual fou reelegit el novembre de 1979 i conservà fins al novembre de 1988. Se li oferí la presidència del PEN Club de Xina i d'altres institucions. En gener de 1979, quan Lletres i arts de Xangai recupera el nom Literatura en Xangai, i Collita ressorgeix, serà ell qui dirigeixi ambdues revistes. Les seves traduccions inèdites de Turgenev i de Gertsen apareixen en 1978 i 1979 respectivament, alhora que dues recopilacions:Treballs recents (1979 i 1980) i una antologia d'escrits titulada Resplendors (1979). Malgrat els disgusts experimentats després de la sortida de les seves Obres en 14 volums, permet l'edició de les seves Obres escollides, en 10 volums, en 1982. Més tard, es publicaran les seves Obres completes, en 26 volums --recopilades entre 1986 i 1994, i reimpreses en 2000-- i de les seves Obres traduïdes completes, en 10 volums, recopilades en 1997; aquest pic, no s'expurgaran els textos anarquistes en cap d'elles. Ba Jin recupera també el seu escó en l'Assemblea Popular Nacional, i és reelegit el febrer de 1978 diputat per Xangai. En 1983 expira el seu mandat iés nomenat vicepresident del Comitè Nacional de la VI Conferència Consultiva Política del Poble Xinès. Aleshores tornen el viatges oficials: a França l'abril de 1979, amb Gao Xinjiang, futur Premi Nobel de Literatura, com a intèrpret; a Estocolm l'agost de 1980 per al LXV Congrés Esperantista Internacional; a Lió, el setembre de 1981, per al XLV Congrés del PEN Club; després a Zuric; i a Tokio, el maig de 1984, per al XLVII Congrés del PEN Club. A l'estranger se li omple d'honors. En 1982 rep d'Itàlia el Premi Dante per la seva trilogia El torrent, i François Mitterrand, de passada per Xangai a l'any següent, el condecora amb la Creu del Comanador de la Legió d'Honor (7 de maig de 1983); en 1984 és nomenat doctor honoris causa per la Universitat Xinesa de Hong Kong (18 d'octubre), i en 1985 és declarat membre d'honor de l'Acadèmia Americana i Institut d'Arts i Lletres (15 de maig); en 1990 se li concedeix la medalla del Poble Soviètic (5 de febrer), mentre que al Japó se li atorga el Premi de Cultura Asiàtic Fukuoka (19 de juliol). Al seu país també s'instal·la definitivament en el panteó de les lletres xineses,és etern candidat al Premi Nobel i se li dediquen col·loquis, estudis, publicacions, etc. En juny de 1989, l'Observatori de Pequin, que ha descobert un nou asteroide, el bateja amb el seu nom, i el 25 de novembre de 2003, el dia del seu 99 aniversari (el 100 per als xinesos), el Consell d'Estat del govern xinès li concedeix el títol d'«Escriptor del Poble». Ba Jin, que no havia escrit res des de feia deu anys, el desembre de 1978 començà a escriure una sèrie de sanwen sota el títol genèric d'A raja ploma, 150 en total, que serà publicats en L'Imparcial de Hong Kong, abans de publicar-se en cinc petits volums, primer a Hong Kong i després a Pequin: A raja ploma (1979), Recerques (1981), Paraules vertaderes (1982), En el transcurs de la meva malaltia (1984) i Sense títol (1986). En aquests volums, alhora memòries, testament intel·lectual i confessió, torna al seu passat sense complaença, condemnant durament la Revolució Cultural. Ba Jin va morir, afectat de Parkinson, el 17 d'octubre de 2005 a Xangai (Xina).

***

Jehan Mayoux (1956)

- Jehan Mayoux: El 25 de novembre de 1904 neix a Cherves-Chatelars (Poitou-Charentes, França) l'ensenyant, poeta, pacifista, antimilitarista i llibertari Jehan Mayoux. Fill dels mestres anarcosindicalistes Marie i François Mayoux, amb 12 anys va haver de passar per un correccional per haver enganxat cartells pacifistes. Mestre, i després inspector d'ensenyament de primer grau, es va esforçar per popularitzar els mètodes educatius nous i el sistema d'ensenyament de Freinet. Com a militant anarcosindicalista va participar activament amb el Front Popular i va ser secretari adjunt de la Borsa del Treball de la regió de Dunkerque i secretari del comitè del Front Popular en 1935. Va declarar-se insubmís a l'ordre de mobilització en 1939 i va ser condemnat a cinc anys de presó i separat de l'ensenyament. Quan la presó de Clairvaux, on estava confinat, és bombardejada, aconsegueix fugir amb Alfred Campozet. Detingut pels alemanys, va passar per diverses presons d'Àustria i de Saxònia, per acabar transferit a un camp de concentració de Rawa-Ruska (Ucraïna). Amb l'Alliberament es reintegra en  l'ensenyament a Ussel gràcies a les gestions de les associacions d'antics presoners. Poeta surrealista, va fer de crític i de teòric del grup surrealista entre 1932 i 1967, any que va ser exclòs del grup per negar-se a signar una declaració de vassallatge (Pour un demainjoueur). Va restar, però, en contacte personal amb certs membres del grup i va ser molt amic de Benjamin Péret, Yves Tanguy, André Breton i Grandizio Munis. Amb l'esclat de la guerra d'Algèria demanà el dret a la insubmissió i va signar el «Manifest dels 121», fet pel qual va patir de bell nou una prohibició d'exercir el seu ofici durant cinc anys (1960-1965). Retirat en 1967, va participar en el moviment de Maig del 68, a París i a Montpeller, però va sortir fastiguejat per l'actitud dels sindicats, que va palesar en el seu llibre, escrit amb Péret i Munis, Les syndicats contre la Révolution (1968). Va prestar testimoni a favor de Jean Schuster en 1972 durant el seu procés a Coupure. Va escriure en diverses publicacions i revistes, com Le Libertaire, Phases, Bizarre o L'Archibras. Va deixar una bella obra poètica: Ma tête à couper (1939),Au crible de la nuit (1948), entre altres llibres, recollits en les seves Oeuvres completes, publicades en cinc volums entre 1976 i 1979, i dels quals només es van editar 300 exemplars. Jehan Mayoux va morir el 14 de juliol de 1975 a Ussèl (Llemosí, Occitània).

***

Foto policíaca de Jean Campana

- Jean Campana: El 25 de novembre de 1912 neix a Grasse (Provença, Occitània) el comunista i després anarquista Jean Campana, també citat com François Campana. Vivia amb sos pares (Vincent Campana i Lucie Lerda) al barri de Saint-Jacques de Grasse i a començament dels anys trenta treballava com a passant d'algutzir de justícia, però acabà desocupat. Fou membre de la cèl·lula comunista de Grasse fins la seva exclusió l'octubre de 1936, data en la qual començà a militar en el moviment llibertari. Participà en la redacció i publicació de setmanaris llibertaris clandestins, com ara Rébellion i Action Directe. En 1937 fou el principal animador el grup de la Federació Comunista Llibertària (FCL) de Grasse, establert al número 2 del carrer Tour de l'Oratoire de Grasse, i del qual formaven part Roland Carpentier, Joseph Feraud, Domenico Nanni i Felicité Girolimetti, entre d'altres; també fou responsable de la publicació dels Cahiers de la FCL des Alpes Maritimes. Després de la II Guerra Mundial fou membre del grup de Grasse de la Federació Anarquista (FA). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Kurt Wafner (al centre assegut amb ulleres) i altres companys (1935)

- Kurt Wafner: El 25 de novembre de 1918 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i editor anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Kurt Wawrzyniak, més conegut com Kurt Wafner. Descendia d'una família noble polonesa i d'hugonots francesos. En 1923 son pare morí i sa mare hagué de fer surar sa família. Quan tenia 13 anys, influenciat pel seu oncle Bernard, anarquista i son pare d'adopció, començà a llegir els clàssics de la literatura anarquista i cap el 1932 s'afilià a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys) i a la Freien Arbeiterjugend (FAJ, Joventut Lliure de Treballadoors) de Berlín-Sud-est, membre de la Syndikalistisch-Anarchistische Jugend Deutschlands (SAJD, Joventut Anarcosindicalista Alemanya). També participà en les activitats de l'Anarchistische Vereinigung Weissensee (AVW, Federació Anarquista de Weissensee), organització establerta al barri berlinès de Weissensee on es parlava de la política quotidiana i de la teoria llibertària mitjançant activitats culturals (reunions literàries, visites a museus i a actuacions de teatre, etc.), que es dissolgué en 1934. En aquests anys establí relacions amb destacats anarquistes i intel·lectuals, com ara Erich Mühsam, Ernst Friedrich, Rudolf Michaelis o Theodor Plievier. En aquesta època participà en la vaga estudiantil contra l'expulsió del director de l'institut on estudiava, socialdemòcrata i jueu, fet pel qual ell també fou expulsat. Quan els nazis prengueren el poder, els anarquistes aconseguiren poder reunir-se durant unes setmanes en un centre juvenil i en domicilis particulars i, quan això ja era massa perillós, per a continuar les seves activitats, esdevingueren membres del Verband der Märkischen Wanderer (VMW, Associació d'Excursionistes de l'Estat de Brandenburg), organització que acollí membres de grups d'esquerra i antifeixistes. En 1938 molts de joves van ser enrolats en el servei militar i ell va ser cridat a files l'abril de 1939 i reclutat en el Servei de Treball en el moment que havia de començar els estudis a l'Escola d'Enginyeria i havia de passar l'examen d'ingrés; malgrat la seva mala vista, va ser declarat apte per al combat i integrat en una unitat d'Artilleria a Frankfurt de l'Oder (Brandenburg, Alemanya). Després d'un nou examen oftalmològic, fou desmobilitzat i després d'un altre més estricte, declarat no apte per al combat i enviat a casa seva. En 1941 va ser obligat a custodiar presoners de guerra francesos a Berlín. Quan acabà la II Guerra Mundial milità en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya) en el sector soviètic i després en el Sozialistische Einheitspartei Deutschlands (SED, Partit Socialista Unificat d'Alemanya) de la República Democràtica Alemanya (RDA); en 1950, però, abandonà el SED. Fins a la seva jubilació en 1983, canvià diverses vegades la seva professió: d'antuvi fou durant una breu temporada oficial de policia, però abandonà el càrrec quan el volgueren passar a la policia política, l'Stasi; després pogué treballar en el món del llibre, fent de bibliotecari, periodista i traductor literari. Després de la caiguda del Mur de Berlín s'afilià a Vereinigte Linke (VL, Esquerra Unida), però abandonà la coalició fart de suportar marxistes i exmembres de l'Stasi. Col·laborà en la revista anarcopacifista Graswurzelrevolution (GWR) i fou l'editor de la revista de literatura popular Roman-Zeitung. És autor d'Einfach klassisch! (1985), Ausgeschert aus Reih' und Glied. Mein Leben als Bücherfreund und Anarchist (2001, memòries) i Ich bin Klabund. Macht Gebrauch davon! Leben und Werk des Dichters [Alfred Henschke] (2003). Kurt Wafner va morir, cec des de feia temps, el 10 de març de 2007 a Berlín (Alemanya). Els seus manuscrits i testimonis radiofònics es troben dipositats l'Arxiu de la Radiodifusió Alemanya de Babelsberg (Postdam, Brandenburg, Alemanya).

Kurt Wafner (1918-2007)

Continua...

---