Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 387 | 388 | (Page 389) | 390 | 391 | .... | 465 | newer

    0 0

              El problema Carles Puigdemont

     

       He pensat que seria bo difondre l’article d’En David González, publicat a El Nacional-Cat. A l’escrit resta clar l’èxit de l’estratègia d’En Carles Puigdemont contra la repressió cega del nacionalisme espanyol. Segons això, sembla inevitable la proclamació de la República de Catalunya. Esperem que així sigui, i que, més endavant, es proclami la República Catalana Sencera.

        Vegeu la pàgina web: Vostès tenen un problema que es diu Carles Puigdemont


    0 0

    [23/07] Empresonament de Thoreau - Cas dels llibres explosius - Atemptat de Berkman - Míting pro Sacco i Vanzetti – Conferència de Mingo -«Barcelona Libertaria» - Daressy - Mazade - Meta - Matias - Barón - Della Schiava - Cruz - Schwitzguebel - Lecadieu - Kaneko - Paredes - Nettlau - Fontana - Bolten - Arana - Steimer - Lera - Aragó - Morales

    Anarcoefemèrides del 23 de juliol

    Esdeveniments

    Thoreau empresonat

    Thoreau empresonat

    - Thoreau empresonat: Del 23 al 24 de juliol de 1846, a Concord (Massachusetts, EUA), Henry David Thoreau passa una nit a la presó per negar-se a pagar impostos, manifestant així la seva oposició a la política esclavista dels Estats Units i a la guerra contra Mèxic. Al matí, va ser alliberat després que una persona pagués el seu deute. D'aquest fet va sorgir la idea d'escriure Civil disobedience (1849) on va deixar palès un dels conceptes principals del seu pensament: el govern no ha de tenir més poder que el que els ciutadans estiguin disposats a concedir-li, proposant l'abolició de tot govern, una ètica contrària a la capitalista i burgesa, i declarant-se enemic de l'Estat. El 21 d'abril de 1970 s'estrenà a l'Ohio State University l'obra teatral The night Thoreau spent in jail, escrita per Robert Edwin Lee i Jerome Lawrence, dirigida per Roy Bowen, que narra aquest fet.

    ***

    Un dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de París)

    Un dels llibres explosius (Arxiu de la Prefectura de Policia de París)

    - Cas dels llibres explosius: El 23 de juliol de 1891 el ministre de l'Interior francès Ernest Constans, el sotssecretari d'Estat per a les Colònies Eugène Étienne i el director del Servei de Salut de l'Administració Colonial Georges Treille reben als seus domicilis de París (França) uns paquets postals sospitosos, provinents de Toló (Provença, Occitània), que en aparença semblen llibres. Enviats al Laboratori de la Prefectura de Policia de París, els seus funcionaris descobreixen que es tracta d'uns enginys trampa, elaborats amb 200 grams de fulminant de mercuri, preparats per a explotar en el moment de l'obertura del llibre. L'autor o autors de l'enviament dels llibres explosius mai no van ser descoberts i els investigadors policíacs, després de realitzar algunes indagacions a Toló –especialment a l'Arsenal, drassanes dels vaixells de guerra i feu del moviment anarquista–, simplement arxivaren el cas.

    ***

    L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic "Harper's Weekly" del 6 d'agost de 1892

    L'atemptat de Berkman segons un dibuix de W. P. Snyder publicat en el periòdic Harper's Weekly del 6 d'agost de 1892

    - Atemptat de Berkman: El 23 de juliol de 1892 a les oficines de les acereries Carnegie Steel Company de Homestead, a prop de Pittsburg (Pennsilvània, EUA), l'anarquista Alexander Berkman dispara un revòlver contra Henry Clay Frick, director gerent de la citada siderúrgia i responsable un mes abans de la matança d'11 d'obrers en vaga. Berkman portava una llima d'acer esmolada per si fallava l'arma de foc. Greument ferit, Frick, conegut aleshores com a «l'home més odiat d'Amèrica», sanarà de les seves ferides i al cap d'una setmana ja tornava a fer feina. La publicitat negativa de l'intent d'assassinat va fer fracassar la vaga i aproximadament 2.500 obrers van perdre la seva feina i la majora dels treballadors van veure el seu sou reduït a la meitat. Berkman va ser condemnat després d'un procés de 10 mesos a 22 anys de treballs forçats --la pena prevista per a un atemptat frustrat n'era de set. Berkman purgà 14 anys de presó i fou alliberat el 18 de maig de 1906.

    ***

    Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra

    Un moment del míting pro Sacco i Vanzetti del 23 de juliol de 1923. Séverine, asseguda a la part esquerra

    - Míting pro Sacco i Vanzetti: El 23 de juliol de 1923 el«Comitè Sacco i Vanzetti» i la Lliga dels Drets de l'Home organitzen al teatre Cirque d'Hiver de París (France) un grandiós míting en defensa dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, condemnats a mort als EUA. La sala restà petita per al públic: 10.000 persones hi pogueren entrar, però altres 10.000 restaren als voltants del local sense poder accedir-hi. L'acte, de caire unitari, aplegà totes les tendències polítiques d'esquerra. La periodista llibertària Caroline Remyde Guebhard (Séverine) obrí la sessió i després van continuar Henry Wadsworth Longfellow Dana, representant del «Comitè Sacco i Vanzetti» nord-americà a París; els comunistes Marcel Cordier i Maurice Mornet; els anarquistes Sébastien Faure, Louis Lecoin, Urbain Gohier i Jules Chazoff; el cristià d'esquerra Marc Sangnier; el secretari general de la Confederació General del Treball (CGT) Léon Jouhaux; l'exilià italià Filippo Turati; l'advocat Henry Torrès, etc. Es llegiren diverses cartes de suport enviades, com ara la del socialista Léon Blum. L'únic grup que posà entrebancs va ser el Partit Comunista Francès (PCF) que refractari a participar en un míting amb els anarquistes ho va fer com a Socors Roig Internacional (SRI). De fet, durant la intervenció de Jouhaux de la CGT, de tendència llibertària, els militants comunistes li van impedir parlar al crit d'«Unitat sindical!», fet que indignà els anarquistes. Després de l'acte una manifestació espontània d'unes 8.000 persones recorregué París al crit d'«Amnistia!» fins a la presó de la Santé i a prop del Champ de Mars la policia carregà brutalment ferint nombrosos manifestants.

    ***

    Notícia de l'acte apareguda en el periòdic barceloní "Solidaridad Obrera" del 23 de julio de 1938

    Notícia de l'acte apareguda en el periòdic barceloní Solidaridad Obrera del 23 de julio de 1938

    - Conferència de Mingo: El 23 de juliol de 1938 se celebra a la seu del Sindicat Únic del Ram de Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona (Catalunya) la conferència del propagandista anarquista Ponciano Alonso Alonso (Mingo) titulada «Mosaicos de la vida que pasa». L'acte va ser organitzat per l'Ateneu Llibertari del Sindicat de Transports Terrestres, el Sindicat de Transports Marítims, el Sindicat de Metal·lúrgica, les Joventuts Llibertàries i el grup anarquista«Faros».

    ***

    Capçalera de "Barcelona Libertaria"

    Capçalera de Barcelona Libertaria

    - Surt Barcelona Libertaria: El 23 de juliol de 1977 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari gratuït Barcelona Libertaria. Tret pel Col·lectiu Ajoblanco --Pepe Ribas, Toni Puig, Litus, Pepita Galbany, Francesc Boldú, entre d'altres--, editor de la revista mensual anarquista Ajoblanco, es va publicar amb l'única finalitat de ressenyar els debats, els actes i les expressions artístiques portades a cap durant les «Jornades Llibertàries Internacionals» de Barcelona realitzades entre el 22 i el 25 de juliol de 1977. El grup editor va rebre el suport del diari parisenc Liberation i de diversos militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT), especialment del Sindicat d'Espectacles. Es van publicar tres números amb una tirada d'uns 40.000 exemplars diaris.

    Barcelona Libertaria

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

    Foto policíaca de Pierre Daressy (28 de febrer de 1894)

    - Pierre Daressy: El 23 de juliol de 1854 neix a L'Èrm (Llenguadoc, Occitània)–altres fonts citen Chemin (Llenguadoc, Occitània)– l'anarquista Pierre Daressy. Sos pares es deien Jean Daressy i Cécile Dambielle. Es guanyava la vida fent de sabater a París (França). En 1893 era responsable d'un grup de suport als militants «aïllats» als quals enviava llibres i fullets, i el juny d'aquest any va ser detingut, juntament amb altres companys. L'any següent, arran d'un requeriment del jutge d'instrucció Meyer, va ser inscrit en una llista policíaca de sospitosos. També va ser inscrit en una llista d'anarquistes a vigilar especialment a les fronteres establerta per la policia ferroviària francesa. El 28 de febrer de 1894 va ser detingut juntament amb altres companys i l'agost d'aquest any, defensat per l'advocat Laureau, va ser un dels anarquistes processats per l'Audiència del Sena de París en el famós «Procés dels Trenta». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Pierre Daressy (1854-?)

    ***

    Justin Mazade (1940)

    Justin Mazade (1940)

    - Justin Mazade: El 23 de juliol de 1860 neix a Marsella (Provença, Occitània) l'artesà i propagandista anarquista Gaston Justin Mazade. Obrer artesà especialitzat a encastar joieria, ben aviat participà en la política. A partir de 1880, per la seva activitat en la Cambra Sindical dels Joiers, fou inscrit en els registres policíacs.  En 1881 va ser nomenat delegat dels empleats de la neteja i per altres dos cambres sindicals al Congrés de Reims del Partit Obrer. En 1882 participà activament en el «Club Internacional», que arreplegava nombrosos anarquistes i correspondència i publicacions revolucionàries. Va mantenir correspondència amb Georges Herzig, fundador amb Piotr Kropotkin de Le Révolté (1879-1885) de Ginebra, i amb Jean Grave. A partir de maig de 1884 fou, amb Auguste Chauvin, un dels promotors del periòdic marsellès L'Affamé, aparegut durant l'epidèmia de còlera i de la qual serà víctima el seu primer gerent, Louis Buisson. Per la seva participació en els avalots de juliol de 1884 fou denunciat per un delicte de premsa. Exiliat a Suïssa, fou condemnat en rebel·lia el desembre de 1884 a vuit mesos de presó per l'Audiència de les Bouches-du-Rhône, però finalment fou absolt en l'apel·lació del 21 de març de 1885. De bell nou a Marsella el febrer de 1885, fou objecte d'una estreta vigilància ja que la policia sospitava que amagava armes i papers compromesos a ca sos pares. Íntimament lligat a Minnie Lecompte, participà en la fundació en 1885 del periòdic marsellès Le Droit Social. Mort aux bourgeois, el gerent del qual fou Alphonse Lauze. En 1886 participà, amb Léonce Cotinaud, Frédéric Alexandre Tressaud i Henri Tricot, en la part francesa del periòdic bilingüe L'Internationale Anarchiste --de la part italiana s'encarregaven Ugo Acquabona i Niccolo Converti. Entre 1881 i 1886 organitzà nombrosos actes públics anarquistes i va fer nombroses xerrades a Marsella i a localitats veïnes. En 1892, després del seu matrimoni, la seva militància minvà paulatinament. Es traslladà al barri marsellès de la Borsa i obrí un taller artesà. En 1908, després de la mort de sa companya, s'ocupà del Comité d'Intérêt de Quartier (CIQ, Comitè de Danys i de Perjudicis de Barri) de La Rose de Marsella, fent d'interlocutor entre els habitants i les institucions i les administracions locals. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Luigi Meta

    Luigi Meta

    - Luigi Meta: El 23 de juliol de 1883 neix a Pratola Peligna (Abruços, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Luigi Meta, que va fer servir diversos pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima, etc.). Sos pares es deien Raffaele Meta i Maria Taddei. Amb 19 anys va ser nomenat secretari de la Lliga de Resistència entre els Artesans de Pratola Peligna, fundada el 8 d'abril de 1902 en el si del grup socialista local gràcies al suport de Carlo Tresca i Nicola Trevisono. En 1913 emigrà per primera vegada als Estats Units amb son germà Francesco, establint-se a Steubenville (Ohio, EUA), on treballà i dirigí un periòdic local, Il Telegrafo Marconi. De bell nou a Itàlia, va ser cridat a files a causa de la Gran Guerra. Durant la postguerra prosseguí amb la seva propaganda anarquista, especialment en el si de la secció de Partit Socialista Italià (PSI) de Pratola Peligna i en la Cambra del Treball de Popoli (Abruços, Itàlia), les úniques associacions en les quals s'arreplegaven en aquells anys els subversius de la zona. Per aquest motiu, l'abril de 1919 els carrabiners el qualificaren de «maximalista» –seguidor del corrent oposat al «reformisme» dins del PSI– i «el més facinerós i intransigent dels socialistes» de la Vall Peligna dels Abruços. Aquell mateix mes la policia el trobà en possessió del númeroúnic de Guerra e Pace d'Ancona (Marques, Itàlia), redactat per Luigi Fabbri, en el qual s'anunciava la represa regular de la publicació del periòdic anarquista Volontà. En 1919 col·laborà en el periòdic Abruzzo Rosso. Organo settimanale della Federazione Socialista Abruzzese. En aquest període, va fer costat la proposta llançada per Luigi Fabbri de crear un Front Únic Revolucionari (FUR), que arreplegués militants de tots els sectors insurgents (activistes contra la pujada dels preus, pacifistes, antimilitaristes, insubmisos a la guerra a Albània, sindicalistes, anarquistes, insurreccionalistes, etc.). Durant els anys del «Bienni Rojo», segons la policia, reuní un important nombre d'activistes que incitaven amb la seva propaganda la rebel·lió de la població i fins al 1922 destacà per la seva capacitat d'organització. En aquesta època es relacionà amb anarquistes i grups llibertaris dels Abruços, com ara Attilio Conti, del grup anarquista «Pisacane» de Castellammare Adriatico; Franco Caiola, del grup«Umanità Nova» de Paterno di Celano; Quirino Perfetto, secretari de la Federació Anarquista dels Abruços (FAA) i del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI), i membre destacat del grup anarquista «I Liberi» de Sulmona. Fou l'organitzador d'un grup anarquista de Pratola Peligna que s'adherí a la FAA i que s'encarregava de recaptar fons per als processos contra Errico Malatesta i la resta de presos polítics. El 23 d'octubre de 1921 presidí i participà activament en el II Congrés de la FAA, que se celebrà als locals de la Secció Republicana de Sulmona. Amb Quirino Perfetto, Panfilo Di Cioccio, Alessandro Farias, Franco Caiola, Francesco De Rubeis, Giuseppe Cerasani, Pasqualina Martino i altres, sostingué la proposta d'Umberto Postiglione de constitució a Raiano de la primera Casa del Poble als Abruços, que fou inaugurada a finals de 1921. En aquests anys es guanyà la vida com a comerciant de sabates i després de teixits. En 1922, amb el començament de l'etapa feixista i la posterior disgregació dels grups anarquistes locals, fundà i dirigí, col·laborant sobretot amb els anarquistes Luigi Breda, Panfilo Di Cioccio i Francesco Di Pietro, la Lliga Proletària (LP),últim front de resistència organitzat contra la violència desenfrenada dels escamots feixistes. L'1 d'agost de 1922 organitzà a Pratola Peligna la vaga convocada per l'Alleanza del Lavoro (AL, Aliança del Treball). En 1923 la LP va ser dissolta per les autoritats mussolinianes. Patint continus escorcolls i no podent aspirar a cap càrrec públic per antifeixista, es dedicà als negocis com a titular d'una fàbrica de licors, comerciant a l'engròs i al detall i exercint de representant comercial. El desembre de 1928 es traslladà amb sa família a Pescara (Abruços, Itàlia). Inscrit en el«Registre de les persones a detenir en determinades contingències», entre el 31 de juliol i el 2 de setembre de 1929 va ser arrestat i el seu domicili escorcollat en ocasió de la convocatòria d'una manifestació subversiva. Entre el 28 d'octubre i el 9 de novembre de 1930 va ser reclòs preventivament, després d'escorcollar el seu domicili sense resultats, i finalment amollat amb una severa amonestació. En 1932, a causa de la desocupació en massa, es van convocar nombroses manifestacions de protesta en diverses localitats (Torre dei Passeri, Civitaquana, Caramanico, Popoli, Tocco Casauria, Spoltore, etc.), que donaren lloc a detencions i condemnes de confinament. La investigació policíaca d'aquests motins espontanis el posaren en el punt de mira, juntament amb altres destacats llibertaris de la seva«cèl·lula anarcocomunista», com ara Attilio Conti, i comunistes, com Domenicantonio Verrocchio, Luigi Cirillo i Adelchi Bosco. Vigilat contínuament per la seva activitat propagandista, el desembre de 1934 retornà a Pratola Peligna, on la pressió era menor. Decidit a exiliar-se, la nit de l'11 d'agost de 1937, eludint la seva condició de «vigilat especial», prengué el tren cap a Roma i després a Torí, aconseguint passar la frontera francesa. A París formà part de l'Associació d'Excombatents Pacifistes i de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home); freqüentà la seu de l'Avanti!, dirigit per Pietro Nenni; participà en l'organització i en la realització de manifestacions de protesta contra el feixisme i l'assassinat dels militants anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti; s'acostà al moviment «Giustizia e Libertà» i mostrà la seva solidaritat amb l'Espanya revolucionària. El febrer de 1939 retornà als EUA i s'instal·là a Boston (Massachusetts, EUA), a casa de son germà Tarquinio–conegut com Ercolino, i després com Lino, quan aconseguí la ciutadania nord-americana–, que es guanyava la vida fent de comptable. Immediatament es posà a col·laborar en diferents publicacions anarquistes i antifeixistes, com ara La Controcorrente. Pubblicazione dedicata alla lotta contro il fascismo (Boston), Il Martello (Nova York), L'Adunata dei Refrattari (Nova York) i Il Risveglio. Giornale italiano independente (Dunkirk, Nova York, EUA), aquestúltim redactat pel seu compatriota Andrea Zavarella, referent local del Comitè Anarquista Pro-Espanya de París. Sovint signava els articles amb diferents pseudònims (Libero Martello,Lume, Lima, etc.). A Boston es relacionà amb republicans antifeixistes, com Alberto Cianca, Carlo Sforza, Gaetano Salvemini, Alberto Tarchiani i altres, i fou nomenat secretari polític de la Mazzini Society local, associació republicana de la qual formaven part alguns anarquistes, com ara Carlo Tresca, i on intentà contrarestar l'acció dels comunistes. També com Tresca, s'oposà als seguidors de les tendències de la Internacional Comunista que agitaven les banderes del sindicalisme llibertari i de l'antifeixisme unitari. Des de les pàgines de La Controcorrente, denuncià la penetració feixista en els organitzacions obreres italoamericanes. Continuà escrivint fins el 1942. Luigi Meta va morir el 22 de gener de 1943 a Boston (Massachusetts, EUA) i fou inhumat a l'espai reservat als«sense Déu» del cementiri no catòlic de la ciutat. Després de la II Guerra Mundial, el carrer Príncep Humbert de la seva ciutat natal esdevingué carrer Luigi Meta. En 2004 el Centro Studi Libertari «Camillo di Sciullo» publicà el llibre d'Edoardo Puglielli Luigi Meta, vita e scriti di un libertario abruzzese.

    Luigi Meta (1883-1943)

    ***

    Elias Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho

    Elias Matias fotografiat a Évora per Inácio Martinho

    - Elias Matias: El 23 de juliol –algunes fonts citen el 23 d'agost– de 1888 neix a Évora (Évora, Alentejo, Portugal) l'anarquista Elias António Matias, conegut com Marti. Fill d'una família pagesa, amb set anys començà els estudis primaris, però quan tenia 10 anys els hagué de deixar per ajudar econòmicament sa família. D'antuvi va fer feina al camp i amb 11 anys entrà com a aprenent de sabateria. Posteriorment, entre 1903 i 1907, va fer de practicant d'infermeria a l'hospital d'Évora. En 1906 començà la seva militància política i a partir de 1907 col·laborà amb republicans (ArmandoÁlvaro de Azevedo, Evaristo Cutileiro, Bernardo Matos, Edmundo de Oliveira, etc.) en la propaganda antimonàrquica. Amb Evaristo Cutileiro assistí a conferències lliurepensadores (Magalhães de Lima, Bernardino Machado, etc.) a Lisboa. A finals de 1907, quan la dictadura de João Franco, estava a punt de ser deportant a Timor amb altres companys, però el regicidi de Carles I de Portugal l'1 de febrer de 1908 el salvà. Fou membre fundador del «Grupo Anarquista de Propaganda Livre» (1908-1912), que entre 1909 i 1911 edità aÉvora el periòdic Avante!, que esdevingué l'òrgan del Centre Anarquista d'Évora (José Sebastião Cebola, Francisco Direitinho, Sertório Augusto Fragoso, J. Marques Leitão, Possidóno Mesquita, António Nicolau, Manuel Pratas, Jerónimo Santos, Celestino Vale, etc.), adherit en 1911 a la Federação Anarquista da Região Sul (FARS, Federació Anarquista de la Regió Sud). Participà activament en l'aixecament revolucionari del 5 d'octubre de 1910 que portà la implantació de la I República portuguesa. Portà, sota el pseudònim Marti, la corresponsalia dels periòdics O Sindicalista i A Aurora (1911-1912). L'1 de gener de 1911 fou un dels fundadors del Sindicat de Treballadors Rurals d'Évora. Durant els primers anys de la I República portuguesa creà associacions rurals a l'Alentejo, preparar congressos pagesos (1912, 1913, 1918, 1920, 1922 i 1925) i organitzà vagues entre els treballadors agrícoles de la regió. Destacà especialment en les vagues pageses de 1911 i 1912 i en els moviments vaguístics de 1918, any en el qual va ser empresonat 15 dies. En 1923 era membre del grup revolucionari «Luz e Acção», de Santiago do Escoural (Montemor-o-Novo, Évora, Alentejo, Portugal), adscrit a la Unió Anarquista Portuguesa (UAP). Participà activament en els aixecaments revolucionaris de 1925 i 1927. En 1932 la dictadura el va obligar a fixar la seva residència a Lisboa, deixant de militar en els moviments sindicals dels treballadors rurals i dels obrers del calçat d'Ébora. El setembre de 1974 col·laborà en el reaparegut periòdic A Batalha i en 1981 en A Ideia. Després de la Revolució dels Clavells tornà a instal·lar-se aÉvora. En 1985 publicà el llibre de memòries O Alentejo em luta. Testemunho sobre os trabalhadores rurais durante a 1ª república, amb un pròleg de João Freire, i el juliol d'aquell any participà en un acte a la Universitat d'Évora on deixà el seu testimoni. Elias Matias va morir en 1990 a Évora (Évora, Alentejo, Portugal). El Núcleo de Estudos Libertàrios (NEL, Nucli d'Estudis Llibertaris) d'Évora porta el seu nom.

    Elias Matias (1888-1990)

    ***

    Certificat de defunció de Joaquín Barón Arazo

    Certificat de defunció de Joaquín Barón Arazo

    - Joaquín Barón Arazo: El 23 de juliol de 1907 neix a Azara (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Joaquín Barón Arazo. Es guanyava la vida com a peó de camins i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Angüés (Osca, Aragó, Espanya). L'agost de 1937 va ser nomenat sergent del Batalló «Barbastro» Núm. 22 de Fortificacions de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i l'abril de 1938 va ser traslladat al Batalló de Fortificacions Núm. 24. Amb el triomf franquista passà a França i en 1940 va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a treballar a la «Línia Maginot»–altres fonts diuen que tal vegada s'enrolà en l'exèrcit. El juny de 1940 caigué presoner de les tropes alemanys i va ser internat al camp de concentració (Stalag XVII-B) de Krems-Gneixendorf (Baixa Àustria,Àustria) sota la matrícula 30.665. El 12 de desembre de 1941 va ser traslladat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 4.288. Joaquín Barón Arazo va morir el 22 d'abril de 1943 a Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Estava casat amb Victoria Calvo Villamana amb qui tenia un fill.

    ***

    D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

    D'esquerra a dreta: drets, Libero Vigna, un militant espanyol desconegut i Luciano Della Schiava; asseguts, Primo Vigna, Anna Reiner i Umberto Tommasini

    - Luciano Della Schiava: El 23 de juliol de 1913 neix a Moggio Udinese (Friül) l'anarquista i resistent antifeixista Luciano Della Schiava. Sos pares es deien Ludovico Della Schiava i Iole Gardel. De família obrera, quan encara no tenia 18 anys emigrà amb sa família a Clarmont d'Alvèrnia (Occitània). Més tard es traslladà a París (França) i a Saint-Nazaire (País del Loira, França), on treballà a les drassanes. En aquesta feina conegué l'anarquista Antonio Mesghez, que el va fer decantar pel pensament anarquista. El juny de 1936 participà en l'ocupació de les drassanes, acció que es perllongà durant 40 dies. L'agost d'aquell any, amb sa companya francesa, marxà cap a Espanya i s'enrolà com a milicià en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Restà en la Secció Italiana quan la crisi que afectà el seu comandament, que implicà la dimissió del seu comandant Carlo Rosselli. En els últims dies d'abril de 1937 va ser ferit en una cama durant la batalla del Carrascal a Osca (Aragó, Espanya). Hospitalitzat a Barcelona (Catalunya), fou testimoni dels «Fets de Maig» de 1937, que enfrontaren les milícies anarquistes amb la reacció estalinista. Cap al final de maig d'aquell any, decebut, retornà a França i reprengué la seva feina a les drassanes. El consolat italià de Nantes (País del Loira, França) el definí com«activíssim antifeixista», al costat del seu germà Andrea. En 1940 va ser detingut, però aconseguí fugir i unir-se a un grup d'exiliats espanyols. Amb un fals nom espanyol, va ser enviat a treballar en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), on romangué fins el final de la II Guerra Mundial. Durant la postguerra retornà a Moggio Udinese, molt malalt a causa dels patiments soferts durant la guerra, on restà definitivament. Milità activament en els moviments anarquista i pacifista friülans. Luciano Della Schiava va morir el 17 d'octubre de 1984 a Moggio Udinese (Friül).

    ***

    Carlos Cruz Zanni

    Carlos Cruz Zanni

    - Carlos Cruz Zanni: El 23 de juliol de 1917 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Carlos Cruz Zanni, conegut com Carlitos. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i acabà enrolat en la 112 Companyia de Treballadors Militaritzada (CTM). En 1944 s'integrà en la guerrilla que actuava als Alps francesos, al departament francès de Savoia, i el 23 de març d'aquell any va apressat a Montmélian (Roine-Alps, França) per la Milícia de Joseph Darlan i la Gestapo. Després de ser torturat, va ser traslladat al camp de trànsit de Compiègne (Picardia, França) i després deportat, sota la matrícula 31.946, al camp de concentració nazi de Neuengamme (Hamburg, Alemanya), d'on va ser alliberat per les tropes aliades el 4 de maig de 1945. En tornar de la deportació fou un dels fundadors de la Federació Local de Cachan (Illa de França, França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'exili. També fou membre de la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP). Carlos Cruz Zanni va morir el 18 de març de 1973 a l'Hospital de Bicêtre (Le Kremlin-Bicêtre, Illa de França, França) i fou enterrat el 31 de març d'aquell any a Cachan (Illa de França, França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Adhémar Schwitzguebel (1875)

    Adhémar Schwitzguebel (1875)

    - Adhémar Schwitzguébel:El 23 de juliol de 1895 mor a Bienne (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Havia nascut el 15 d'agost de 1844 a Sonvillier (Berna, Suïssa) i son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el «Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títol Le radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien i Élisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.

    Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

    ***

    Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc "Le Temps" de l'11 de desembre de 1910

    Notícia de l'absolució d'Hélène Lecadieu apareguda en el diari parisenc Le Temps de l'11 de desembre de 1910

    - Hélène Lecadieu: El 23 de juliol de 1916 mor a Épône (Illa de França, França) l'anarquista Hyacinthe Adolphine Lecadieu, coneguda com Hélène Lacadieu. Havia nascut el 20 d'octubre de 1853 a París (França). Sos pares es deien Henri Lecadieu i Marie Anatolie Cornu. Esdevingué, sembla ser després de la mort dels pares, òrfena de l'assistència pública i cresqué en un convent fins que assolí la majoria d'edat. De ben joveneta s'acostà al pensament anarquista i el maig de 1905 substituí Louis Matha en la gerència del setmanari Le Libertaire. El 9 de desembre de 1910 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per la publicació en Le Libertaire del 5 de juny d'aquell any d'un article contra els camps disciplinaris de treballs forçats als batallons africans (Biribi), signat per Eugène Péronnet i titulat «L'enfer» (L'infern); ambdós processats, gràcies al testimoni de nombroses persones (Pressensé, Renaudel, Rouanet, Allemane, Willm i Henri Rochefort) i la defensa d'André Berthon i de Justal, van ser finalment absolts del delicte de«difamació i injúries vers l'Exèrcit». El setembre de 1910 fou substituïda en la gerència de Le Libertaire perÉmile Dulac, però continuà ajudant en l'edició del periòdic. El 20 de setembre d'aquell any participà en una reunió amb exmembres de L'Anarchie, entre ells Anna Mahé, que desitjaven col·laborar en Le Libertaire i ella es mostrà partidària d'aquest acostament. Abans de la gran guerra deixà les seves funcions en Le Libertaire, encara que en 1915 seguia les activitats pacifistes dels «Amics de Le Libertaire». Malalta del cor, decidí retirar-se a «L'Avenir Social» d'Épône, regentat per Madeleine Vernet. Hélène Lecadieu va morir el 23 de juliol de 1916 a Épône (Illa de França, França). En el seu enterrament al cementiri parisenc de Père Lachaise, André Schneider pronuncià un discurs en nom de Pierre Martin, que per greu malaltia no havia pogut desplaçar-se. Lecadieu, que havia signat en 1900 l'arrendament emfitèutic en nom de Le Libertaire per al lloguer d'un terreny al número 15 del carrer Orsel, amb la finalitat d'instal·lar-hi la redacció del setmanari, com a antiga òrfena de l'assistència pública sense infants, l'Estat heretà el local quan ella morí, arreplegant els mobles, els llibres, els fullets i els arxius, sense que els militants, desorganitzats per la guerra i la repressió, poguessin oposar-s'hi.

    ***

    Fumiko Kaneko

    Fumiko Kaneko

    - Fumiko Kaneko:El 23 de juliol de 1926 mor a Utsonomiya (Tochigi, Japó) la militant anarquista Fumiko Kaneko. Havia nascut el 25 de gener de 1902 a Yokohama (Kanagawa, Japó) en una família molt pobra, on els pares no estaven casats i passaven d'una relació a l'altra, i va ser criada a Corea per una tia. En tornar al Japó, va treballar a Tokio de criada i de venedora de diaris i de sabó en pols a domicili. En aquests anys va llegir moltíssim, sobretot temes polítics i socials. A Tokio coneixerà el militant llibertari i antiimperialista coreà Yôl Park, fundador del grup clandestí anarconihilista «Futeisha» (Societat dels Insubmisos o Revoltosos), amb qui compartirà sa vida, el pensament anarquista i els desigs d'alliberament de l'opressió nipona a Corea. Ambdós van fundar la«Societat Negra dels Treballadors». Després del gran terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre de 1923, les autoritats imperials van aprofitar l'avinentesa per desempallegar-se dels revolucionaris i va inventar una pretesa conxorxa encaminada a assassinar l'Emperador. Detinguts i jutjats, Fumiko Kaneko i Yôl Park, amb falses confessions, van ser condemnats a mort el 25 de març de 1926 per alta traïció; però el 5 d'abril les penes van ser commutades, per pressions diplomàtiques, per treballs forçats a perpetuïtat. Quan el director de la presó d'Ichigaya li va lliurar el certificat de la commutació, el va destrossar en bocins davant d'ell. Traslladada a la presó d'Utsunomiya, es va negar a realitzar cap feina i va ser tancada en règim d'aïllament. Després de tres mesos va demanar fer feina al taller de realització de cordes de cànem. Fumiko Kaneko va suïcidar-se l'endemà, el 23 de juliol de 1926 a la presó de dones d'Utsonomiya (Tochigi, Japó), amb una corda que ella mateixa havia elaborat. Després de la seva mort, el germà major de Park va traslladar el cos a Corea, on va ser enterrat al cementiri familiar dels Park a Pallyeong-ni (Mungyeong, Corea). Son company, Yôl Park, restarà empresonat fins a l'octubre de 1945, en acabar la Segona Guerra Mundial. Kaneko va deixar escrites unes memòries sobre la seva estada a la presó i sobre el seu interrogatori, que només van ser publicades després de la guerra del Pacífic i que han estat traduïdes a l'anglès i al francès, on revela les seves idees polítiques (igualitarisme radical, antimilitarisme, antiimperialisme, crítiques al socialisme i al cristianisme, etc.) i feministes (crítica a l'estructura familiar nipona, divorci, etc.). El novembre de 2003 el cos de Kaneko va ser traslladat i enterrat de bell nou al jardí de la casa on va néixer Park a Maseong-myeon (Corea). La televisió pública coreana (Korea Broadcasting System, KBS-TV) va estrenar l'agost de 2006 una pel·lícula documental (Kaneko Fumiko) sobre la seva vida.

    ***

    Ángel Paredes Vigara

    Ángel Paredes Vigara

    - Ángel Paredes Vigara: El 23 de juliol de 1936 mor a Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista Ángel Paredes Vigara. Havia nascut cap el 1912 a Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ángel Paredes Vigara, lluitant contra els aixecats feixistes, el 23 de juliol de 1936 va caure mort en un tiroteig amb la Guàrdia Civil al lloc conegut com «Huerto del Tabaco» de Belalcázar (Còrdova, Andalusia, Espanya). Al lloc on va caure mort, el seus companys construïren un túmul en el seu record.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0
  • 07/23/18--05:54: Poetes de Mallorca
  • Un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...". (Antoni Vidal Ferrando)


    Els poemes de l'horabaixa: la poesia de Miquel López Crespí



    Antoni Vidal Ferrando.

    Per Antoni Vidal Ferrando, escriptor.


    De poesia, n'hi ha hagut i n'hi haurà sempre perquè n'hi ha d'haver. Paraula coneixement i bellesa són tres essències que l'home no deixarà de conjugar fins que algun déu gelós no el desterri de les pletes on, dia a dia, perd el corbam en un intent patètic d'assolir els fruiterars de l'amor, de la llibertat i de l'heterodòxia.

    No hi ha més alquímia que aquesta. L'espai de l'art, on s'arrecera el de la paraula, ens obre camí cap al cor més intrínsec del misteri. Feim versos o en llegim perquè hi ha l'aventura de conèixer i de discrepar. Com hi ha l'aventura del capvespre, la de sembrar geranis o la d'un petit port d'aigües amb congres on hem estat feliços. L'art és coneixement. I qui coneix estima i vol transgredir. "Puja ton entendre e pujaràs ton amor", deia Ramon Llull amb "lo pus vell catalanesc del món". Després haurien de passar set segles perquè Gramsci en fes una altra lectura: "Res no hi ha tan subversiu com la veritat".


    Coberta del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa, Premi de Poesia Principat d'Andorra -Grandalla- 1993.

    Per això, no s'ha escrit mai cap vers que no comprometi. Si l'art és art, subverteix. És clar que des de la prehistòria uns artistes han estat identificats amb la guerrilla i uns altres amb la burocràcia. Fins aquí arriba el maquiavelisme dels poders. Suposat que la subversió és inevitable, convé fer una retxa per separar tots aquells que el sistema es veu capaç de digerir dels més intrèpits. Però cap tàctica ni cap estratègia pot evitar que la natura es manifesti tal com és. Des que el món és món ha estat així i per això la vida no té aturall i existeix la línia de la història.

    Tanmateix ja s'ha fet l'hora de dir que aquest preàmbul, en el fons, no és més que una reflexió motivada per la lectura de Els poemes de l'horabaixa, un llibre amb el qual Miquel López Crespí guanyà l'últim Premi Grandalla de poesia al principat d'Andorra i que jo tenc l'honor de presentar-vos anit.

    Ja ens ho advertia l'enyorat Valerià Pujol, ara fa deu anys, en el pròleg de Foc i fum, un dels reculls més intel.ligents i més pertorbadors de la trajectòria poètica de López Crespí: és impossible endinsar-se per l'inferno dels versos d'aquest autor sense restar-hi implicat de qualque forma. Antiesteta, antimodernista, escèptic, rupturista, en Miquel sol adreçar-se al rostre de cada un dels lectors per llançar-hi incivilitzadament tota la metralla del seu univers poètic. A partir d'aquí, pot passar qualsevol cosa.

    Particularment -i ja que he parlat d'inferno- vos he de confessar que Els poemes de l'horabaixa m'han fet pensar en aquella llança que Aquil.les havia heretat del seu pare Peleu, la qual tenia la virtut de curar, en un segon llançament, les ferides que havia produït abans, segons s'esmenta a la Divina Comèdia.

    Vull dir que fins i tot a algú que pensa que l'art són les formes, com és el meu cas, no li és difícil deixar-se fascinar per l'atmosfera d'un llibre com aquest, a pesar de la seva musicalitat desconcertant, dels ecos llompartians que emergeixen així com ens anam endinsant en la lectura, o de no acabar de compartir les idees de l'autor respecte a la sintaxi i a la utilització dels adjectius. Ben mirat, això que ara acab d'esmentar no vénen a ser més que recursos, maneres que té en Miquel López Crespí d'expressar les seves conviccions irreverents i subversives, maneres de fer palès un tarannà indòmit, que es planteja una escriptura resistent com, des de sempre, s'ha plantejat una vida resistent, que li impedeix doblegar-se a les escomeses de les modes literàries o de la preceptiva, i el duu a no lliurar-se a més poder que al de la seva passió existencial. Ruben Darío ho expressava d'una manera més sintètica: Ni teólogos ni filólogos. I a pesar de la trampa de la diferència de contextos, les paraules del gurú del modernisme demostren fins a quin punt els camins de la poesia són incontables i fins a quin punt se'n pot fer una mateixa lectura des de posicions extremes pendulars.

    Perquè ja he apuntat quina opinió de l'art per l'art té Miquel López Crespí, un home que no cerca amb els seus versos sinó la nostra rèplica, implicar-nos en l'aventura portentosa d'interrogar la vida i de dir no als mediocres i a l'arbitrarietat.

    És ver que és fàcil veure Els poemes de l'horabaixa com el llarg peregrinar d'una veu turmentada per un cosmos barroc d'ombres difícils, d'ideals marcits, de cambres buides, de passions malaguanyades, de pactes oblidats, de somnis desapareguts, d'hores malaltisses, d'exilis en pròpia terra; de còlera i de crepuscles, d'abaltiments i de violència, de follia i de falsedat, de calabruix i d'extenuació, de mentides i d'angoixa, de servilisme i de bisturins, de desconcert i de suïcidis, d'insomni i de terbolesa, de pistoles i de cendres, de xiprers i de llops, de còlera i de malsons, d'abismes i d'atzucacs, d'inferns i de ferotgia, d'orbesa i de laberints, de dolor i de naufragis, de fracassos i d'hiverns, de solitud i d'irrealitat, de botxins i d'injustícia...

    Quan tot el món en què creieren els més utòpics i contestataris de la seva generació s'ha ensorrat (...el passat moria enmig de l'asfalt/ barca a la deriva.), López Crespí vendria a fer l'inventari de la derrota, un inventari de vuitanta-un poemes, que ens hauríem d'imaginar com un interminable viacrucis si, a més a més, li haguéssim de fer cas quan afirma que La poesia era aleshores excels disseny aerodinàmic/ fràgil xerrameca engolada voleiant damunt les tombes. O quan més endavant es mostra encara més categòric: reconec la mentida del vers; o no cal amagar que les paraules s'han rovellat/ i cada adjectiu amaga anomalies polsoses/ grotesques efusions de l'esperit en les quals ningú ja no creu.

    Però, de la mateixa manera que estic segur que Els poemes de l'horabaixa no són el simple inventari d'una derrota, també estic segur que l'aparent desconfiança en la poesia del seu autor no és més que la manifestació palesa d'un hàbit de qüestionar-s'ho tot adquirit al llarg de tota una vida d'inconformisme i d'autoexigència. No, en Miquel no fa poemes malgré lui. Precisament ell més que ningú sap que la paraula és un dels primers poders que intenten anorrear els dictadors.

    I per això mateix li sentireu dir que Retirar-se seria caure en la trampa, que Conèixer el final de l'argument/ no és excusa vàlida per a justificar la retirada, que cal marxar/ amb el cap ben alt/ per l'avinguda esclatant de la tempesta. O el sentireu evocar la mel tastada a l'infantesa, aquella llum que naixia de les pedres en presència de l'àvia, dues llengües extenuades fugint de la desventura, uns ulls de dona com illes colpides per la pluja. O també, convençut com René Char que resistència és esperança, el sentireu que somnia en una nova primavera en què Aurora Picornell prendrà el sol tota nua i la seva boca tendrà gust de mel i taronges, que els humiliats, els vençuts, els perdedors de sempre retornen des de l'indret on la mar i el blau del cel s'ajunten, per després imaginar'ls salpant severament amb la marea.

    La flama de la rebel.lia, els horitzons de la memòria, les melasses de l'amor, el paradís perdut de la infantesa, els palmerals de l'esperança són alguns dels estímuls que converteixen Els poemes de l'horabaixa en un llibre que transita per les essències més universals i més frondoses del cor de l'home, un llibre davant el qual no ens queda més alternativa que exercir de ciutadans d'un regne i d'un foc que en deim intel.ligència, si no volem restar perduts davant la vitalitat i la provocació que hi batega.

    De propostes culturals com les que Miquel López Crespí llança des dels seus territoris del maquis, o se'n surt una mica més lliure o convençuts que no hi ha antídot per la rèmora dels nostres ulls cansats.

    Vidal Ferrando, Antoni. Presentació del poemari de Miquel López Crespí Els poemes de l'horabaixa. Publicat en el Diario de Mallorca (23-XII-1994).

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 76ª Parte: MERCADO CENTRAL DE ATARZANAS - MALAGA - ESPAÑA 2016

    Mercados del Mundo 76ª Parte


    Mercado Central de Atarazanas

    Málaga (Andalucía), España


      Enero 2016

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Fachada trasera»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Sagasta

    «Vidriera»
    Artesanos restauración:
    Francisco Cascón, de la empresa Artevis, y Virginia Cenit
    Puerta trasera
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Sagasta

    «Detalle de la estructura»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Detalle de la estructura»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Interior»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Vidriera»
    Artesanos restauración:
    Francisco Cascón, de la empresa Artevis, y Virginia Cenit
    Puerta trasera
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Sagasta

    «Techumbre»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Techumbre»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Bar del Mercado»
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Bar del Mercado»
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Techumbre»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «De compras en el Mercado con la mascota»
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Ventana tripartita y Techumbre translúcida»
    Puerta de Atarazanas
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Ventana tripartita»
    Puerta de Atarazanas
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Atarazanas / calle Sagasta

    «Vidriera»
    Artesanos restauración:
    Francisco Cascón, de la empresa Artevis, y Virginia Cenit
    Puerta trasera
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Sagasta

    «Reja»
    Puerta trasera
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Sagasta

    «Fachada»
    Arquitecto:
    Joaquín de Rucoba
    c/ Guillén de Castro
         

    Madrid, 23 de Julio de 2018


    0 0

    Davant la possible aprovació d'una nova ordenança d'ocupació de la via pública, des d'Alternativa hem presentat una moció per a establir una moratòria en l'atorgament de noves llicències d'ocupació de la via pública.


     A Pollença l’ocupació de la via pública s’ha convertit en un problema de primer ordre, sobre tot en temporada turísitca; espais públics de reunió i socialització com són les places i molts carreres peatonals, s'han privatitzat en gran part i s'han convertit bàsicament en espais per guanyar diners.

    Actualment, per tercera legislatura consecutiva s'ha iniciat un procés per realitzar una nova ordenança d'ocupació de la via pública, ja que la que és vigent és del 2002, i hi ha conens en què és incompleta i està desfassada. Durant les dues legislatures passades es va aprovar inicialment una nova ordenança per urgència (el 2009 i el 2012) però després de nombroses reunions i al·legacions les noves ordenances no es van arribar a aprovar definitivament per les pressions externes d'alguns negocis. La hitòria de l'ordenança es pot veure a la infografia adjunta. En aquest sentit, cal recordar que aquesta mateixa legislatura l'Associació de Restauradors va amenaçar en acomiadar quinze treballadors si els reduïen la sobreocupació que l'equip de govern va dir que havia detectat.

    Al començament del mandat es van fer diferents reunions i es va treballar per part de tots els grups polítics per fer una nova ordenança, teòricament per a la temporada de 2016. A Alternativa per Pollença hem defensat i defensam que el primer que hauria de tenir en compte l’ordenança és quin espai ha d’estar disponible per a la població. L'ocupació de la via pública és excessiva i s'ha de cercar la manera de reduir-la, de deixar més espai lliure públic, de garantir el pas i l'accessibilitat de manera còmoda, i de revertir el procés de turistització que pateixen certes zones de Pollença i el Moll. És bàsic recordar que concedir ocupació de via pública és una qüestió discrecional: es pot donar o no.

    Va arribar la temporada del 2016 i no es va fer una ordenança nova, i l'equip de govern va deixar de convocar les reunions, però fa unes setmanes l'equip de govern ens va sorprendre convocant un procediment de consulta pública prèvia per modificar l'ordenança. El regidor responsable, Tomeu Cifre Bennàssar (Junts Avançam), va declarar a prmesa que la nova ordenança podria ser una realitat el proper mes de setembre (dubtam que sigui així).

    Donat que aquesta nova ordenança suposarà canvis importants en l'ocupació de la via pública a Alternativa consideram fonamental i el més lògic una moratòria que paralitzi l’atorgament de noves llicències d’ocupació de la via pública fins a l’aprovació definitiva d’una nova ordenança; aquesta serà a més la manera de ficar pressió per assegurar que l'Ajuntament aprovi una nova ordenança abans que acabi l'any, després de quasi 10 anys intentant-ho.

    A continuació teniu la nostra moció.

     

     

     

    MOCIÓ PER ESTABLIR UNA MORATÒRIA EN L’ATORGAMENT DE NOVES LLICÈNCIES D’OCUPACIÓ DE LA VIA PÚBLICA.

    Atès que a Pollença l’ocupació de la via pública s’ha convertit en un problema de primer ordre durant la temporada turística i no està garantit el gaudi de l’espai públic per part de la ciutadania.

     

    Atès que fa diverses legislatures que a nivell polític hi ha consens en la necessitat d’una nova ordenança, però els seus intents d’aprovació han quedat en una mera aprovació inicial (2009, 2012).

    Tenint en compte el treball i les reunions realitzades durant tota aquesta legislatura pels diferents grups en l’intent per aconseguir una nova ordenança.

    Tenint en compte el procediment de consulta pública per fer una nova ordenança que s’ha realitzat aquest mes de juliol i la voluntat expressada per l'equip de govern de tenir una nova ordenança per la temporada que ve.

    Per tot això, aquest regidor presenta al ple de l'Ajuntament, per a la seva aprovació, si procedeix, la següent proposta d'

    ACORD

     

    Es Establir una moratòria que paralitzi l’atorgament de noves llicències d’ocupació de la via pública fins a l’aprovació definitiva d’una nova ordenança.

     




    Pollença, 19 de juliol de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [24/07] Columna Durruti - Míting al Wagran -«Acte d'Homenatge als nostres avis» - Estassy - Kavernido - Gromaire - Hennacy - Dantas - Font Bauló - Caussimon - Alerini - Fragori - Peiró - Balbina Pi - Benayas - Heredia - Electra González - Boutefeu - Guijarro - Vázquez García - Ramírez Romeo

    Anarcoefemèrides del 24 de juliol

    Esdeveniments

    Infermeres de la Columna Durruti

    Infermeres de la Columna Durruti

    - Surt la Columna Durruti: El 24 de juliol de 1936, a les 10 del matí, surt des del Passeig de Gràcia de Barcelona (Catalunya) una columna de milers de combatents voluntaris, organitzada per la Confederació Nacional del Treball (CNT) i comandada per l'anarquista Buenaventura Durruti, de qui prendrà el nom, cap a Saragossa (Aragó), via Lleida, amb la ferma intenció de reprendre aquesta ciutat que havia caigut a mans de les tropes feixistes.

    ***

    Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 16 de juliol de 1949

    Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic parisenc Solidaridad Obrera del 16 de juliol de 1949

    - Míting al Wagran: El 24 de juliol de 1949 se celebra a la Sala Wagran de París (França) un gran míting commemoratiu del «19 de Juliol» organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya en l'Exili. Hi van parlar Joan Sans Sicart; Maurice Joyeux, en nom de la Federació Anarquista (FA) francesa; Eugène Juhel, en representació de la Unió Regional de la CNT francesa; i Manuel Luis Blanco, secretari general de la CNT en l'Exili. Félix Castro, president de l'acte, va fer un resum de les intervencions i donà la paraula als presents: va parlar Sebastián Martínez del Hoyo (Progreso Martínez), del sector escisionista, i un trotskista del Grup Espanyol Comunista Internacional.

    ***

    «Acte d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)

    «Acte d'Homenatge als nostres avis» (Terrassa, 24 de juliol de 2004)

    - «Acte d'Homenatge als nostres avis»: El 24 de juliol de 2004 a la sala d'actes del Centre Cívic Francesc Macià de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), organitzat per la Federació Local de Terrassa de la Confederació Nacional del Treball (CNT), se celebra un homenatge públic als anarcosindicalistes que van lluitar contra Franco sota el títol «Acte d'Homenatge als nostres avis». Gregoria Aramendiria --vídua de Marià Casasús, mort tres dies abans--, Joaquina Dorado, Manuel Llàtzer, Abel Paz i Joan Ullés, entre d'altres, van rebre compliments de més de cinc-centes persones. A l'acte també participaren familiars i descendents de militants desapareguts, com ara Just Casas o els nets de Ramón Acín. El Centre d'Estudis Llibertaris Federica Montseny de Badalona n'edità un videodisc.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

    Portada d'un dels llibres d'Yvonne Estassy

    - Yvonne Estassy: El 24 de juliol de 1869 neix a Baugé (País del Loira, França) la mestra, periodista, poetessa i propagandista anarcoindividualista Yvonne Rhimboult, més coneguda com Yvonne Estassy. Es casà amb Gaston Estassy, de qui prengué el nom i amb qui tingué tres infants (Simone, Yves i Patrice). Fou professora de ciències a l'Escola Normal d'Orà (Algèria) i a partir de 1910 a l'Escola Primària Superior de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Durant la Gran Guerra va ser batejada com«La Mère Serbe» de Nimes i en 1916 s'ocupà de les gales benèfiques en favor dels infants serbis refugiats en aquesta ciutat. En 1918 obtingué un carnet de premsa en nom de la revista artística Les Jeunes Lettres. En 1919 publicà el seu recull de poemes Dans l'autre patrie, que va ser venut en profit de l'«Obra de Socors als Estudiants Serbis» i que Han Ryner, amb qui mantingué una estreta correspondència, comentà en el setmanari Notre Voix. Per mediació de Han Ryner sembla que signà el manifest «Appel aux travailleurs intellectuels contre la guerre au Maroc», promogut per Henri Barbusse i que es va publicar el 2 de juliol de 1925 en L'Humanité, encara que si ho va fer va ser posteriorment a aquesta publicació ja que el seu nom no hi figura. Mantingué bona amistat amb l'anarquista Raoul Reynaud i col·laborà amb poemes i notícies en les revistes L'En Dehors i L'Unique, d'E. Armand, amb qui tenia amistat, fins al punt que aquest li va dedicar el conte L'arbre qui rit. És autora d'En marge de l'épopée. Extraits (1916, amb un prefaci de Jean Aicard), Les p'titsà Nimes. Chansonette-revue (1916), Nouveau dialogue du mariage philosophique (1926, amb una xerrada preliminar de Han Ryner) i L'art d'être gran mère. Poésies illustrées (1950). Yvonne Estassy va morir el 11 de juliol de 1951 a Niça (País Niçard, Occitània), ciutat on vivia des de feia anys. El seu arxiu personal es troba dipositat als Arxius Departamentals del Gard a Nimes.

    ***

    Filareto Kavernido

    Filareto Kavernido

    - Filareto Kavernido: El 24 de juliol de 1880 neix a Berlín (Alemanya) el metge anarcocomunista, pacifista, filòsof nietzscheà, idista i propagandista de les comunes llibertàries Heinrich Goldberg, més conegut com Filareto Kavernido (El amic de la virtut que viu a la caverna, en Ido). Fill d'una família jueva benestant, son pare, Ludwig Goldberg, era metge i sa mare es deia Elise Karfunkel. Entre 1904 i 1905 va fer estudis de medicina a Berlín i a Friburg de Brisgòvia, on es doctorà en 1905 --juntament amb l'escriptor Alfred Döblin--, amb una tesi sobre la«ceguesa histèrica», amb el neuròleg i psiquiatra Alfred E. Hoche. Després s'establí com a metge a Berlín i s'especialitzà en ginecologia, cobrant popularitat per atendre gratuïtament les pacients sense recursos. Fortament influenciat per la filosofia de Friedrich Nietzsche, el 15 de maig de 1910 abandonà oficialment el judaisme i admeté el seu agnosticisme. Ben aviat es declarà anarquista i propagandista del pacifisme, del naturisme i de la sexualitat lliure. Políglota (francès, anglès, italià), s'apassionà per l'Esperanto i col·laborà en La Socio i Libereso; a més d'especialitzar-se en la seva versió reformada d'aquest idioma artificial, l'Ido. En 1913 hagué de fugir d'Alemanya després de ser acusat de negligència mèdica en dos casos amb resultat de mort i marxà als Estats Units durant un any i després al Regne Unit. Quan esclatà la Gran Guerra va ser confinat per les autoritats britàniques i passà tres anys empresonat. El novembre de 1918, en acabar la guerra, retornà a Alemanya i creà a Rotes Luch, a 25 quilòmetres de Berlín, amb una vintena de persones la comunitat rural «La Kaverno di Zaratustra» (La Caverna de Zaratustra, en Ido), basada en el pensament nietzschià, en les idees«utòpiques» clàssiques (Plató, Fourier, etc.), en els principis del comunisme llibertari i en l'autogestió econòmica mitjançant l'artesania i l'agricultura. Entre 1920 i 1921 edità, com a mínim, els tres fullets dels «Mitteilungsblätter aus Zarathustras Höhle» (Butlletins d'Informació de la Caverna de Zaratustra), una col·lecció de textos didàctics sobre diversos temes (filosofia, temes culturals, faules en Ido, etc.) i realitzà nombroses conferències en diferents centres revolucionaris. En aquesta època es relacionà amb l'escriptor anarquista Rudolf Grossman (Pierre Ramus) instal·lat a Viena. Per la seva pràctica de l'amor lliure i del nudisme, la colònia llibertària va ser titllada d'escandalosa i en 1925 Kavernido va ser acusat per la justícia alemanya de practicar avortaments i s'exilià a París (França), on va fer amistat amb el propagandista anarquistaÉmile Armand i començà a col·laborar en el seu periòdic L'En-Dehors. En aquest període, demanà suport per al seu projecte a l'anarcofeminista Margarethe Faas-Hardegger, que des de Suïssa volia crear una comuna de característiques semblants a la seva. En 1926 publicà a Berlín en Ido La raupo. Originala fabulo (L'eruga. Faula original). En 1926 també la colònia, formada per 12 adults i 17 infants, emigrà a Torretas de Lop (Provença, Occitània), però per diversos motius (precarietat, dissensions, etc.) entrà en crisi i es traslladà a prop d'Ajaccio (Còrsega). Arran de la denúncia d'una seguidora que l'acusà d'autoritari i de dèspota, va ser tancat durant sis mesos, però finalment el jutge desestimà el cas. En 1929 va escriure un article on palesà que havia passat sis anys de sa vida a la presó en cinc països distints a causa de les seves conviccions politicofilosòfiques. L'1 de juliol de 1929 les restes de la colònia, tres adults --Kavernido, sa companya Amalia Michaelis (Mally) i Carl Uhrig (Carlos el Alemán)-- i els quatre fills de la parella (Guillermo, Esperoza, Faro i Víctor), embarcaren a Bordeus cap a Haití i finalment la comuna s'instal·là a l'Arroyo Frío, a prop de Moca, gràcies a unes parcel·les donades pel govern dominicà per artigar terres. Exercí com a metge dels pobres de la zona, però la comunitat, a causa de la precarietat del terreny i del boicot de les autoritats i de l'Església, no avançà segons els pronòstics. En aquesta època va descriure les seves experiències comunals en L'En-Dehors. Constantment vigilat per sicaris del govern del dictador Rafael Leónidas Trujillo i del terratinent Jacobito de Lara, finalment va ser segrestat per uns desconeguts. Filareto Kavernido va ser assassinat a trets el 16 de maig de 1933 a l'Arroyo Frío (El Jamao, Moca, Espaillat, República Dominicana) per dos pistolers. La biografia de Filareto Kavernido ha estat rescatada de l'oblit gràcies a les investigacions de Tobias Gloger i Santiago Tovar.

    ***

    Marcel Gromaire

    Marcel Gromaire

    - Marcel Gromaire: El 24 de juliol de 1892 neix a Noyelles-sur-Sambre (Nord-Pas-de-Calais, França) el pintor, escultor, gravador, il·lustrador, decorador, dissenyador de tapisseria, lingüista i simpatitzant anarquista Marcel Gromaire. Son pare feia de professor a l'Institut Buffon de París. Va fer estudis clàssics a Douai (Nord-Pas-de-Calais, França) i després continuà la seva educació a París, on en 1909 acabà el batxillerat en Dret. Es formà artísticament a les acadèmies lliures de Montparnasse (Colaorossi, Ranson, La Palette, Libre de Montparnasse). Sotmès a la Llei de 1913, que l'obligava a un servei militar de dos a tres anys, passà per mor de la Gran Guerra set anys en l'Exèrcit francès. Patí els fronts d'Alsàcia i del Somme i en 1916 va ser ferit. A partir de 1917 participà de manera crítica en els periòdics de trinxeres i especialment en la publicació anarquista i satírica Le Crapouillot, fundat per Jean Galtier Boissière en 1915. L'experiència bèl·lica el marcà profundament. A partir de 1920 inicià un sèrie de viatges arreu d'Europa (Bèlgica, Països Baixos, Regne Unit i Alemanya) visitant els seus museus. En 1925 exposà la seva composició La Guerre al Saló dels Independents, quadre que causà una gran impressió. El seu art, que el podem adscriure en el cubisme sintètic, el post cubisme i l'expressionisme belga, es va veure influenciat per Cézanne, Seurat, Matisse i Léger. Els seus temes preferits són la vida obrera i pagesa, però també el decorativisme i el nu. En 1937 realitzà un fris per al Pavelló de Sèvres de l'Exposició Internacional de París. Participà activament en l'Alliberament de París i en 1944 fou nomenat vicepresident de la Unió Nacional dels Intel·lectuals Francesos. Interessat per la tapisseria, fundà amb Jean Lurçat, la Nova Escola d'Aubusson (Llemosí, Occitània). També desenvolupà una intensa activitat com a escriptor, crític i articulista d'opinió sobre cinema i art d'avantguarda. Tingué com a mecenes el Dr. Girardin, el qual comprà, per contracte, tota la seva producció i quan va morir en 1953 llegà tots els seus quadres al Museu d'Art Modern de París; també li ajudà Georges Zérapha, fundador de la Lliga Internacional contra el Racisme i l'Antisemitisme (LICRA). El 17 de febrer de 1948 es casà a París amb la pintora Hélène Detroyat. Entre 1950 i 1962 fou professor de l'Escola Nacional Superior d'Arts Decoratives de París. Durant la seva carrera obtingué diversos premis (Carnégie, Guggenheim, Nacional de les Arts, Legió d'Honor, etc.). La seva obra pot ser admirada al Museu d'Art Modern de París i a museus de diverses localitats (Noyelle-sur-Sambre, Grenoble, Troyes, Lille, Nevers, Orléans, Saint-Tropez, Saint-Etienne, Saint-Quentin, Besançon, Liège, etc.). Marcel Gromaire, després d'una llarga hospitalització, va morir l'11 d'abril de 1971 a París (França) i fou enterrat al cementiri municipal de la seva població natal de Noyelles-sur-Sambre. Des de 1980 existeix un carrer amb el seu nom a París.

    *** 

    Ammon Hennacy

    Ammon Hennacy

    - Ammon Hennacy: El 24 de juliol de 1893 neix a Negley (Ohio, EUA) el pacifista, sindicalista i anarcocristià Ammon Hennacy. Havia nascut en una família quàquera i es va criar com a baptista. En 1909 després de sentir les predicacions evangelistes de Billy Sunday es va fer ateu i poc després es va fer militant socialista i membre de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). Va estudiar en tres institucions diferents, una cada any: el Hiram College a Ohio (1913), la Universitat de Wisconsin-Madison (1914) i l'Ohio State University (1915). En aquests anys va militar en el Socialist Party of America (SPA, Partit Socialista d'Amèrica) i va realitzar pràctiques militars amb la finalitat d'aprendre a «matar capitalistes». Quan va esclatar la Gran Guerra va ser empresonat durant dos anys a Atlanta (Geòrgia, EUA) com a objector de consciència al servei militar obligatori. Durant la seva estada a la presó l'únic llibre que se li va permetre va ser la Bíblia i la seva lectura el va canviar radicalment, transformant-se en un pacifista i, segons la seva autodefinició, «anarquista cristià»; anarquista perquè era contrari als governs i cristià perquè era pacifista. Va encapçalar una vaga de fam i fou condemnat a vuit mesos en règim d'incomunicació.  En 1919 es va casar amb sa primera esposa i en 1921 va viatjar arreu dels Estats Units, recorrent tots els Estats de la Unió. En 1925 va comprar una granja i s'establí per educar sos dos fills. En 1931 va començar la seva tasca social a Milwaukee i organitzà un dels primers sindicats de treballadors socials. En les seves lluites es va negar a l'ús de la força i de la legítima defensa, fent servir la resistència passiva. Durant la Segona Guerra Mundial no va signar l'acta de reclutament i es negà a pagar els impostos en protesta pel bel·licisme governamental; també va intentar reduir els deutes tributaris mitjançant l'adopció d'un estil de vida senzill i basat en els intercanvis. Entre 1942 i 1953 va fer de treballador agrícola ambulant arreu del sud-oest dels Estats Units. En 1953 va ser batejar com a catòlic romà per un sacerdot anarquista i amb Dorothy Day com a padrina. En 1953 es va instal·lar a Nova York i va fer de director associat del periòdic The Catholic Worker. A Nova York va ser famós pels seus piquets sindicals i per les seves accions antibel·licistes contra la Comissió d'Energia Atòmica a Las Vegas, Cabo Cañaberal, Washington i Omaha. En 1954 va publicar la seva Autobiography of a Catholic Anarchist. En 1958 va fer una vaga de 40 dies en protesta pels assaigs d'armes nuclears. En 1961 es va traslladar a Utah i va crear la «Joe Hill House of Hospitalty», un centre d'acolliment per als necessitats, a Salt Lake City. A Utah va crear un fort moviment contra la pena de mort i contra els imposts bèl·lics fonamentat en vagues de fam i concentracions. En 1965 es va casar amb Joan Thomas i aquest mateix any va abandonar l'Església Catòlica Romana. En 1968, després de veure's obligat a tancar la «Joe Hill House of Hospitalty», va dedicar-se a la protesta i a escriure, publicant en 1970 The Book of Ammon, on deixa clar la prostitució del missatge de Jesús per part de Pau, i The One-Man Revolution, on biografia nombrosos revolucionaris nord-americans (Henry David Thoreau, Alexander Berkman, Albert R. Parsons, Bartolemeo Vanzetti, etc.). Ammon Hennacy va morir el 14 de gener de 1970 a Salt Lake City (Utah, EUA) d'un atac de cor. Va ser un pacifista, anarquista cristià i defensor de la resistència passiva; criticà virulentament l'«Església institucional», portant una vida senzilla, sense beure ni fumar i reivindicant el vegetarianisme. Gran part de la seva lluita va estar enfocada contra la guerra, la proliferació nuclear i la pena de mort. Mai no va pagar imposts, a causa del seuús per a fins militars, i sempre va negar la legitimitat del poder judicial. En 1993 la seva esposa va publicar The years of grief and laughter: a"biography" of Ammon Hennacy i en 2005 Marcus Patrick Blaise PageA peace of the anarchy: Ammon Hennacy and other angelic troublemakers in the USA, obres biogràfiques i sobre el seu pensament. El seu arxiu personal es troba dipositat a la University of Utah Marriott Library.

    ***

    Cartell llibertari antirepressió

    Cartell llibertari antirepressió

    - Virgínia Dantas: El 24 de juliol de 1904 neix a Porto (Nord, Portugal) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Felismina Virgínia Teixeira, més coneguda com Virgínia Dantas, pel llinatge del seu marit. Quan tenia set anys deixà els estudis i amb 12 entrà a treballar com a obrera costurera al taller de confecció de camises «Camiseria Confiança», on conegué militants sindicalistes llibertaris que la van convidar a participar en conferències, en representacions de peces anarquistes de teatre social i en excursions fraternals. Adherida en les Joventuts Sindicalistes, prendrà part en diverses vagues en 1923. L'any següent, va fundar amb algunes companyes de feina (Margarida de Barros, etc.) el grup anarquista «Luisa Michel» per lluitar contra la repressió política i les deportacions sense judici de militants. Per fer sentir la veu de les dones, es va adherir en la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), creada en 1923 i fou animadora del Centre Femení d'Educació Social. En 1925 es va unir amb l'anarquista Aníbal Dantas. En maig de 1926 la dictadura militar d'António de Oliveira Salazar, que durarà 48 anys, s'instal·la i els anarquistes començaren a patir durament la repressió i aquells que aconsegueixen escapar-ne es veuen obligats a crear els Comitès de Socors als Presoners i Deportats. Virgínia Dantas, com molts altres militants llibertaris, s'exiliarà a Brasil. La dictadura s'acabarà amb la Revolució dels Clavells del 25 d'abril de 1974 i amb els companys supervivents, Virgínia participarà en la reconstrucció del moviment anarquista portuguès, difonent els periòdics A Batalha, Voz Anarquista i A Ideia, entre altres. Virgínia Dantas va morir el 19 de novembre de 1990 a Porto (Nord, Portugal).

    ***

    Notícia de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en el diari barceloní "La Vanguardia" del 5 de març de 1935

    Notícia de la detenció de Joan Font Bauló aparareguda en el diari barceloní La Vanguardia del 5 de març de 1935

    - Joan Font Bauló: El 24 de juliol de 1914 neix a Gandesa (Terra Alta, Catalunya) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Joan Font Bauló, també conegut com Emilio Expósito. Cap al 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Prat de Llobregat. El desembre de 1933, arran d'un enfrontament armat amb la Guàrdia d'Assalt enquadrat en un aixecament revolucionari al Prat de Llobregat, fou detingut i tancat a la presó d'Alcalà de Henares. Després d'alliberat, fou novament detingut el 4 de març de 1935, juntament amb Ceferino Casanovas Ferrer, Francisco Arqués Barrufet, Ramón García Núñez, Francesc Verdú Bono i Fernando Luciano Pucken, per un atracament i novament empresonat. Fou alliberat en 1936 després de l'amnistia proclamada després de la victòria del Front Popular. Durant la Guerra Civil s'enrolà en el batalló «Frente de la Juventud» de València, on fou adjunt d'un comissari polític republicà. Al final de la guerra fou fet presoner i internat al camp de concentració de la platja d'Alacant i després a la presó muntada al«Grup Escolar Miguel de Unamuno» de Madrid. Condemnat a treballs forçats a la pedrera navarresa d'Elizondo, aconseguí fugir i amb una cama trencada aconseguí arribar a França, on fou internat al camp de concentració de Gurs. Després de ser curat per un metge espanyol, canvia el nom pel d'Emilio Expósito. En 1943 participà en la resistència enquadrat en el grup de maquis francoespanyol«Marte». Després de l'Alliberament treballà tallant pins i cap al 1947 embarcà a l'Havre cap a Veneçuela, on es va perdre tot rastre. En 1997 sa família el buscà mitjançant el programa de la televisió espanyola ¿Quién sabe dónde?

    ***

    Jean-Roger Caussimon

    Jean-Roger Caussimon

    - Jean-Roger Caussimon: El 24 de juliol de 1918 neix a Montrouge (Illa de França, França), l'actor, poeta, compositor i cantautor llibertari Jean-Roger Caussimon. Després dels estudis de secundària a Bordeus i d'una formació d'actor teatral (primer premi d'actor als 17 anys) amb la companyia Trianon-Théâtre de Bordeus, marxa a París on es admès a les classes de Louis Jouvet al Conservatori. Però la guerra esclata i, mobilitzat, acaba captiu a Alemanya, temps que va aprofitar per escriure poesia. Alliberat a finals de 1944, pot finalment fer-se un home de teatre i realitzar, a més, un centenar de pel·lícules (Juliette ou la clef des songes, L'auberge rouge, French-Cancan,Bel-Ami...), uns 500 enregistraments radiofònics i més de 150 obres dramàtiques per a la televisió. També va fer recitals de poesia, va posar lletra i música a moltes peces d'obres teatrals, i va fer concerts de cançons compostes per ell a diversos cabarets de la capital. Al Lapin Agile, amb la trobada de Léo Ferré a 1947, que també hi debutava, marcarà la seva carrera de cantautor compromès. En 1970 va enregistrar el primer disc, que rebrà el Prix Paul Gilson de l'Acadèmia Charles Cros, al qual seguiran molts altres, coronats amb nombrosos premis. Allunyat dels cercles comercials, sabrà entusiasmar la gent en els més de 250 recitals que va fer a França i a l'estranger (Bèlgica, Suïssa, Àustria, Quebec, etc.). Entre la gran quantitat de cançons que va escriure podem citar La Commune est en lutte, Si vis pacem, Les coeurs purs, Commeà Ostende, Monsieur William, Ne chantez pas la mort, Le temps du tango, Vieux chagrins, etc. Jean-Roger Caussimon va morir el 20 d'octubre de 1985 a París (França) d'un càncer de pulmó. Ha publicat Mes chansons des quatre saisons (1981), La double vie. Mémoires (1994) iLe vagabond d'automne (2003). Sa filla, Céline Caussimon, també és actriu i cantant. A Nancy existeix un Grup Jean-Roger Caussimon de la Federació Anarquista Francesa.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Charles Alerini fotografiat per L. Alessi a Bastia entre 1893 i 1894

    Charles Alerini fotografiat per L. Alessi a Bastia entre 1893 i 1894

    - Charles Alerini: El 24 de juliol de 1901 mor a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam) el mestre, communard i membre i animador de la Internacional antiautoritària Charles Alerini. Havia nascut el 20 de març de 1842 a Bastia (Còrsega). Fou el primogènit d'una família nombrosa formada per 12 infants. Son pare, nascut en una antiga família corsa, era metge. En 1862 obtingué el batxillerat en ciències a l'institut de Bastia i en 1863 va ser nomenat aspirant a prefecte d'estudis. Exempt del servei militar com a membre de la instrucció pública, va ser traslladat als instituts provençals d'Avinyó i de Marsella. Després d'un temps com a prefecte d'estudis i ajudant químic a l'institut de Marsella, l'octubre de 1869 va ser nomenat mestre de ciències físiques al col·legi de la Barceloneta de Provença (Occitània) i va esdevenir membre i després secretari d'una secció de la l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) d'aquesta població; més tard en fou membre de la secció de Marsella i, entre finals de març i principis d'abril de 1871, membre de la secció executiva de la Comissió Departamental Insurreccionalista de les Boques del Roine (Provença, Occitània). L'abril de 1870 les autoritats educatives el suspengueren de les seves funcions al col·legi de la Barceloneta de Provença per la seva militància i esdevingué gerent de Le Rappel de Provence. A partir d'aquell moment prengué part molt activa en la Internacional marsellesa i col·laborà estretament amb André Bastelica. El 20 de maig de 1870 fou detingut per «adhesió a societat secreta» (l'AIT). Però el 8 d'agost de 1870 prengué part, juntament amb Gaston Crémieux, Combe Étienne, Célestin Matheron i altres insurgents, en l'ocupació de l'Ajuntament de Marsella, on es va establir la Comuna revolucionària. Després del fracàs d'aquesta insurrecció, va ser empresonat i alliberat el 4 de setembre amb la proclamació de la República i la caiguda de l'Imperi. Entre 1870 i 1871 col·labora en el setmanari anarquista madrileny La Solidaridad. El 23 de març de 1871 fou de bell nou, amb Gaston Crémieux, capdavanter d'un moviment insurreccional a Marsella, formant part del Comitè Director de la Comissió Departamental de 12 membres, que organitzà la resistència armada. Després del fracàs d'aquest nou moviment insurreccional el 4 d'abril de 1871, es refugià a Barcelona (Catalunya). Jutjat en absència el 24 de gener de 1872, va ser condemnat a mort –set anys més tard, el 17 de maig de 1879, va ser indultat. A Barcelona s'integra en el nucli de l'AIT i visqué al número 42 del carrer de Mercaders. Amic de Mikhail Bakunin, fou membre de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS), creada en la primavera de 1870, i fou delegat de la Federació Regional Espanyola (FRE) en el congrés de la Internacional a l'Haia (Holanda, Països Baixos) a començaments de 1872, on es declararà l'expulsió de Bakunin i de James Guillaume. Aquest mateix any va contactar a Vitòria (Àlaba, País Basc) amb Anselmo Lorenzo en ruta cap a l'Haia i li va lliurar una carta de Bakunin; ambdós marxaren a Bilbao (Biscaia, País Basc) i Alerini va seguir cap a Holanda. Aquest any signà a Barcelona el fullet Cuestión de la Alianza. El 15 de setembre de 1872 assistí al congrés antiautoritari internacional de Saint-Imier (Berna, Suïssa) on fou un dels seus tres secretaris. El Consell General (marxista) de l'AIT el va excloure el 30 de maig de 1873. A Catalunya, durant la primavera de 1873, constituí amb Camille Camet i Paul Brousse, el«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», el qual apel·là a l'«an-arquia», al col·lectivisme i al materialisme, i edità el periòdic La Solidarité Révolucionnaire. Organe socialiste-révolutionnaire. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873 fou un dels cinc delegats de la Federació Regional Espanyola (FRE) al congrés de Ginebra (Ginebra, Suïssa). De tornada a Catalunya, es mostrà força actiu en el Centre de Societats Obreres de Barcelona i va ser detingut arran de les insurreccions republicanes de 1873 i empresonat durant dos anys a Cadis (Andalusia, Espanya). El setembre de 1875, rebutjarà l'oferta d'Errico Malatesta, que havia vingut comissionat per Bakunin per organitzar la seva evasió del penal. L'abril de 1877 fou membre, amb Jean-Louis Pindy, Paul Brousse i François Dumarteray, del Comitè Federal de la Federació francesa de l'AIT, que tingué el seu congrés el 19 d'agost de 1877; el novembre d'aquell any, encara n'era membre, amb Pierre Jeallot, Hippolyte Ferré, François Dumarteray i Jean-Louis Pindy. Posteriorment va marxar al Caire (Egipte) i a Alexandria fou professor i formà part del Centre Europeu d'Estudis Socials (CEES). El setembre de 1889 es casà a Alexandria amb Marie-Catherine de la Rocca, amb qui tingué cinc infants. En 1881 donà dues conferències amb Ugo Parrini (L'Orso), que en aquellaèpoca havia fundat una petita impremta clandestina. Com que podia entrar a França, el 1881 retornà i va ser nomenat cap del despatx de Péricles Grimanelli, prefecte departamental de Deux-Sèvres (Poitou-Charantes, França) i exadvocat republicà de Marsella, el qual havia gestionat la seva petició d'indult. Entre 1881 i 1888 ocupà diversos càrrecs a Bastia, Annecy (Savoia, Arpitània) i Nimes (Llenguadoc, Occitània). En 1888 obtingué una plaça d'administrador a Indoxina i en 1900 de president d'un tribunal. Segons les places, fou jutge civil i/o oficial civil de l'Estat, encarregat d'assentar els pressuposts i de l'execució de les obres públiques, a més de representar França vers els visitants europeus. També s'encarregà de denunciar els abusos de l'administració colonial. Charles Alerini va morir, a resultes d'un paludisme crònic, el 24 de juliol de 1901 a Vinh (Nghe, An, Tonquín, Indoxina francesa; actualment Vietnam).

    Charles Alerini (1842-1901)

    ***

    Ivo Fragori

    Ivo Fragori

    - Ivo Fragori: El 24 de juliol de 1937 mor a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, España) l'anarquista Ivo Fragori. Havia nascut el 18 de gener de 1911 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia). Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Paleta de professió, amb son germà Primo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. En 1934, després de diversos intents, passà clandestinament a França, on es pogué reunir amb son germà Primo, que s'havia expatriat a finals de 1930. D'antuvi visqué amb son germà a Villejuif (Illa de França, França) i posteriorment s'establí a Orleans (Centre, França), on participà activament en els cercles d'exiliats. Arran de l'esclat de la guerra civil a Espanya s'integrà en les Brigades Internacionals. L'abril de 1937 s'enrolà en la IV Companyia, del III Batalló de la «Brigada Garibaldi» i lluità al front d'Osca (Aragó, Espanya). Va ser ferit en tres ocasions. Ivo Fragori va morir en acció de guerra el 24 de juliol de 1937 al front de Brunete, a Villanueva del Pardillo (Madrid, Castella, Espanya). Segons els serveis d'intel·ligència soviètics s'havia afiliat al Partit Comunista Italià (PCI) a França.

    ***

    Joan Peiró amb sa companya Mercè Olives i Bonastre

    Joan Peiró amb sa companya Mercè Olives i Bonastre

    - Joan Peiró i Belis: El 24 de juliol de 1942 mor afusellat a Paterna (Horta Oest, País Valencià) l'obrer del vidre, intel·lectual anarcosindicalista i ministre d'Indústria durant la II República espanyola Joan Peiró i Belis. Havia nascut el 18 de febrer de 1887, al barri obrer de Sants (Barcelona, Catalunya). Als 8 anys començà a treballar en una fàbrica de vidre barcelonina i no va aprendre a llegir i a escriure fins als 22. Va seguir treballant en el sector del vidre, i juntament altres companys fundà la Cooperativa del Vidre de Mataró, que mai no abandonaria. El 1907 es va casar amb Mercè Olives, obrera tèxtil, amb qui va tenir tres fills (Joan, Josep i Llibert) i quatre filles (Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè). Segons ell mateix explica la seva militància sindical es va iniciar el 1906, i començà a tenir càrrecs de responsabilitat entre 1915 i 1920, com ara secretari general de la Federació Espanyola de Vidriers y Cristallers (1916-1920) i director de las publicacions La Colmena Obrera (òrgan dels sindicats de Badalona) i El Vidrio (portaveu dels vidriers federats). La seva agudesa intel·lectual el va portar més endavant a ser director del diari Solidaridad Obrera (1930) i del també diari Catalunya (1937). Molt influenciat pel sindicalisme revolucionari francès, començà a tenir tasques de responsabilitat a la CNT després del Congrés de Sants (1918) de la Regional catalana. Gràcies a la seva capacitat de treball, dots d'organitzador i gran prestigi, va ocupar els més alts càrrecs en aquesta organització. En el Congrés de La Comèdia (1919) defensà les federacions d'indústria que foren rebutjades en aquella ocasió. Durant els anys vint va patir la repressió desencadenada per l'Estat i la patronal en contra el moviment obrer. L'any 1920 va sofrir dos atemptats i fou detingut i empresonat a Sòria i a Vitòria. L'any 1922 fou elegit secretari general de la CNT. Durant la seva gestió es du a terme la Conferència de Saragossa, on es va aprovar la sortida de l'organització de la Internacional Sindical Roja i la seva afiliació a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En aquesta mateixa conferència Peiró defensà amb Salvador Seguí, Ángel Pestaña i Josep Viadiu la «moció política», molt criticada pels sectors més ortodoxos de l'organització. Es va establir a Mataró el 1922 i el 1925 va dirigir la constitució de la Cooperativa del Vidre que ja havia intentat organitzar amb anterioritat. Amb la dictadura de Primo de Rivera la CNT va quedar il·legalitzada, les seves seus van ser censurades i les publicacions, suspeses. Molts dels seus militants foren detinguts, i Peiró fou empresonat els anys 1925, 1927 i 1928. Aquest darrer any fou novament elegit Secretari General de la CNT. Va criticar la UGT per la seva defensa de jurats mixtos durant aquella dictadura i també Pestaña, amb qui per altra banda coincidia en altres aspectes. També va criticar el sector més anarquista del sindicat, i malgrat que es va afiliar a la FAI mai no hi va militar, defensant, per contra, una organització de masses més sindicalista, i oposant-se als grups d'acció i a les minories de militants dirigents. L'any 1930 va signar el manifest de «Intel·ligència Republicana» i va rebre nombroses crítiques internes que el van portar a retirar la seva signatura. Va seguir defensant les federacions d'indústria fins que en el congrés de la CNT del 1931 a Madrid va aconseguir un suport en massa davant les tesis faistes. En aquest mateix congrés va fer costat a la ponència sobre la«Posició de la CNT envers les Corts Constituents» en la qual es defensava que la proclamació de la República podria suposar un avanç per a la classe treballadora. Aquesta ponència fou aprovada amb algunes modificacions malgrat l'oposició dels sectors faistes que hi veien un suport a la maquinària política burgesa. També l'any 1931 va signar juntament amb 29 altres destacats cenetistes, entre els quals es trobava Ángel Pestaña, el «Manifiesto Treintista», on s'analitzava la situació econòmica i social d'Espanya i es criticava tant el govern republicà com els sectors cenetistes més radicalitzats. La reacció d'aquests va provocar la dimissió de Pestaña del seu lloc en el comitè nacional de l'organització i la sortida dels sindicats de Sabadell als quals posteriorment se'n van afegir d'altres que van acabar constituint un bloc denominat «sindicats d'oposició». Tot i que Peiró va participar en aquesta escissió no va tenir responsabilitats destacades i va intentar establir ponts per evitar-ne la ruptura definitiva. La unificació es va produir el 1936. Després de l'alçament dels militars rebels, Peiró va actuar de vicepresident del Comitè Antifeixista de Mataró, enviant els seus fills al front. Va defensar l'entrada de la CNT en els governs de Catalunya i Espanya i va plantejar una República Social Federal com a forma de Estat per quan s'acabés la guerra. Amb García Oliver, Frederica Montseny i Juan López fou un dels quatre ministres anarquistes en el govern de Largo Caballero, encarregat de la cartera d'Indústria. Des d'aquest lloc va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d'un banc de crèdit industrial, tot i que molts d'aquests projectes foren retallats o diluïts per Negrín. A la caiguda del govern de Largo Caballero va tornar a Mataró i a la Cooperativa del Vidre, dedicant-se també a donar conferències sobre el seu pas pel govern i a publicar durs articles contra el PCE per les seves actuacions contra el POUM. L'any 1938 va entrar de nou en el govern, ara presidit per Negrín, tot i que no amb el rang de ministre sinó de comissari general d'Energia Elèctrica, mantenint una actitud antiderrotista i proposant una certa revisió de l'anarcosindicalisme a la llum del desenvolupament, la revolució i la guerra. El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París amb l'objectiu de representar la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), amb la missió de treure els refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-ne el trasllat a Mèxic. Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país a l'objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Trèveris (Alemanya). El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar-ne l'extradició, que es va materialitzar a Irun el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se'l va traslladar a la Direcció General de Seguretat de Madrid, on fou interrogat i sotmès a maltractaments (va perdre algunes dents). Iniciat el procés i ajornat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el qual Peiró va comptar amb testimonis a favor seu emesos per institucions i persones del nou règim (militars, falangistes, religiosos, jutges, funcionaris de presons, empresaris, gent de dretes, i fins i tot d'un futur ministre de Franco, com Francisco Ruiz Jarabo). Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentència de mort. El 24 de juliol de 1942 seria afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna. Algunes de les seves obres publicades: Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925), Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930), Perill a la reraguarda (1936), De la fábrica de vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937), Problemas y cintarazos (1938).

    Jordi Albadalejo i Joan Zambrana: Inicis d'un sindicalista llibertari. Joan Peiró a Badalona (1905-1920). Fet a mà. Badalona, 2005

    ***

    Balbina Pi Sanllehy

    Balbina Pi Sanllehy

    - Balbina Pi Sanllehy: El 24 de juliol de 1973 mor a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) la propagandística anarquista i anarcosindicalista Balbina Pi Sanllehy. Havia nascut en 1896 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya). Obrera tèxtil, en 1913 tingué una participació destacada en el conflicte d'aquest sector. En 1917 s'afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i aquest mateix any va ser nomenada delegada de la Federació Local de Sabadell, ciutat on va fer el seu primer míting amb Ángel Pestaña. El gener de 1918 fou força activa durant la vaga contra l'alça dels preus. Durant els anys posteriors adquirí un gran prestigi com a oradora, juntament amb Rosari Dolcer i Lola Ferrer, fent gires propagandístiques per les comarques del Llobregat, del Vallès i del Berguedà, la finalitat de les quals era aconseguir que les dones s'impliquessin amb el moviment sindical. D'aquestes gires destaquen la de la campanya pels deportats a La Mola de Maó (1920) i la de l'Alt Llobregat, Penedès i Cartagena (1923). Arran d'un discurs que va pronunciar al cinema de la Muntanya del Clot, que va ser publicat en Solidaridad Obrera, fou tancada. També destacà la seva tasca en els grups teatrals dels ateneus, labor que continuarà a l'exili francès amb representacions teatrals organitzades per la CNT, Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i els comitès pro represaliats. Durant els anys del pistolerisme, s'acostà al republicanisme federal i, a més de la seva militància confederal, formà part de Dones Republicanes del Cercle Republicà Federal, a través de les quals portà a terme una intensa campanya contra la repressió que patia el moviment obrer. En 1923 assistí al Ple Regional de Catalunya de la CNT celebrat a Lleida. Col·laborà en Nuestra Voz i Solidaridad Obrera, moltes vegades fent servir els pseudònims Margot i Libertad Caída. Durant els anys republicans formà part del sector més radical de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme --segons Joan García Oliver brodà les primeres banderes roges i negres. Amb l'aixecament feixista de 1936 es marginà per desacords de l'estructura orgànica confederal, encara que formà part de l'Agrupació Femenina Anticlerical. En aquests anys trencà la seva relació amb l'anarcosindicalista Gonçal Soler, que de trentista passà a militar en l'estalinista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). En acabar la guerra quedà a la Península, on romangué amagada. Durant la dècada dels seixanta s'exilià a França, on continuà participant en el moviment llibertari a la comarca parisenca. Molt malalta, en 1970 abandonà la militància i s'instal·là a Banyuls de la Marenda (Rosselló, Catalunya Nord), on es va agreujar la seva malaltia. Balbina Pi Sanllehy va morir d'un infart el 24 de juliol de 1973 a l'hospital de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord) on havia estat internada. Sa filla, Teresa Soler Pi, és la coneguda cantant catalana Teresa Rebull, militant del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Sa Pobla: dietari d´un adolescent (I) - La Mallorca dels anys 60 en la memòria! - Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons -


    Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món? (Miquel López Crespí)


    Com davallar a les fondàries d´un pou sense fons.


    De cop i volta l´any 1963 es fa present com un violent esclat de llum dins la retina. Va ser l´any de l´assassinat de Julián Grimau. Jo havia començat el quart de batxiller a un col·legi de Palma i aquell fet, la mort d´un lluitador antifranquista, tengué inesperades repercussions en la meva vida i em trasbalsà per sempre.

    Anem a pams.

    Feia temps que a la classe havíem format un grup especial, una mena d´associació secreta que tenia per nom Nova Mallorca. Només érem quatre. La majoria fills de republicans represaliats per la dictadura. Sovint em deman què ens va unir, quina va ser la força, la misteriosa energia que ens va fer coincidir en els anys tenebrosos de la postguerra.

    Tot té una explicació lògica.

    Les xerrades a la porta d´entrada del col·legi, en el pati a l´hora de l´entrepà, ens anaren apropant de forma lenta però segura. Joan Sintes, un al·lotell de Marratxí, ens explicava el patiment de la seva família. Al padrí l´afusellaren a Porreres dies després del brutal assassinat d´Aurora Picornell i les roges del Molinar. Era el més baixet de la colla. A quart de batxiller encara anava amb calçons curts, la qual cosa li va costar rebre les vexacions dels més bàrbars del curs. Trobà aixopluc en la nostra solidaritat, amb la protecció del grup, i des d´aleshores va ser un dels nostres incondicionals més aferrissats.

    Pep Balaguer, el major de la colla, un repetidor de quinze anys especialitzat en tota mena d´històries referents a la Segona Guerra Mundial i que ens delia amb les explicacions que feia sobre submarins alemanys, els tancs T-34 soviètics, la potència de la metralladora Maxim, les narracions de les batalles de Stalingrad, Kursk, Smolensk, Moscou.... Podia passar-se hores contant detalls de la història de l´aviació, de les naus de la flota britànica, els noms dels inventors del globus, l´origen dels pots de conserva de Napoleó, els invents militars de Leonardo da Vinci, les follies del Quixot a la recerca d´un món de justícia. El que ens deixava bocabadats era saber noves de la primera vaga dels egipcis que bastiren les piràmides, de la importància de la pica, una especial llança de combat de l´edat mitjana, per a vèncer els cavallers feudals. La pica que portaven les masses de camperols sublevats a Anglaterra, Alemanya i la mateixa Espanya, inventades pels ferrers dels pobles sotmesos als marquesos, ducs, lloctinents reials, servien per a tallar els tendons dels cavalls, fer caure el genet a terra i, després sense pietat, obrir l´armadura del cavaller ben igual que quan lleves la closca d´una llagosta.

    Mai no ens cansàvem de sentir-lo! D´on treia els seus infinits coneixements? Devia disposar d´una enciclopèdia secreta, inabastable? Provenia d´una família de savis? Era un personatge que m´influí moltíssim. Em refermà la set infinita de coneixements. Si a casa m´ensenyaren a estimar els llibres, Pep Balaguer em demostrà que una de les millors virtuts de la persona era aquesta necessitat de saber qui som, d´on venim, per quins motius passaren aquells fets i no uns altres. Res de coneixements apresos de memòria per aprovar un examen i que en uns minuts s´obliden.

    Quan arribava la Fira del Ram i els llibreters de Barcelona i València muntaven les casetes a la Rambla, era el primer d´anar-hi per cercar rareses, els llibres més curiosos que hom podia imaginar. Jo hi anava amb l´oncle, també a primera hora, per cercar joies de la literatura universal, obres que no es podien trobar a les llibreries de Palma. En aquella època de ferotge censura dictatorial, les restes d´edicions sud-americanes que venien els feriants ens permetien trobar autèntics tresors que la policia no s´havia entretingut a investigar. Compràvem les obres de Victor Hugo, munió d´obres de Rousseau, Makxim Gorki, volums introbables de Kropotkin, Erich M. Remarque, Tolstoi... Restes de l´obra de Vicente Blasco Ibáñez de la mítica editorial Prometeo, llibres editats pels exiliats catalans a Mèxic i l´Argentina. Què hauria estat de nosaltres, als quinze anys, sense poder alimentar-nos amb les creacions que havien forjat l´esperit dels pares, de la generació de revolucionaris dels anys vint i trenta que volgueren canviar el món?

    Quan arribàvem a la Rambla, ja hi trobàvem en Pep remenant llibres i fulletons. Sempre ens guanyava la partida! Quan nosaltres començàvem a mirar les taules i prestatgeries, ell ja portava la bosa plena.

    --Ja t´ho mostraré un altre dia –deia, gelós de les troballes, amb por que li demanàs en préstec algun exemplar.

    A vegades pensava si devia ser un nou Superman, una persona amb un aparell de raigs X en el cervell, un estri per endevinar més enllà de les aparences, per aprofundir en el sentit exacte de les coses.

    Salvador Trias era el més callat. El pare, un sabater de Santa Maria del Camí, havia patit nombroses tortures. Els falangistes del poble s´acarnissaren amb ell i, a més de fer-li beure oli de ricí, el tancaren a Can Mir i, posteriorment, condemnat per un Tribunal Militar per haver estat un dels fundadors del sindicat de la sabata, amb una condemna de vint anys de presó (dels quals va fer-ne set), arrossegà el cos pels llocs d´internament més paorosos de la postguerra. Salvador Trias sabia fil per randa la tortura que significava patir a Burgos, Porlier, València... Conviure anys prop de les galeries dels condemnats a mort, sentir els crits dels condemnats. En Salvador, a classe, no escoltava mai els professors. Semblava viure en un altre món. El veies sempre pensatiu. Jo el coneixia prou bé. I, sabia, sense por d´equivocar-me que pel seu cap desfilava, com en una pel·lícula de terror de Hollywood, tot el que li contà el pare abans de morir.

    Jo no era gaire lluny de fer el mateix. El meu pare, tancat a diversos camps de concentració, no parlava gaire dels fets de la guerra. Sé que havia viscut de prop aquella barbàrie i, sense cap mena de dubte, ho tenia tot enregistrat en la memòria. Els records li punyien dins el cervell talment portàs un exèrcit de formigues carnívores: els amics morts a les trinxeres, esventrats per les bombes franquistes, el ressò dels crits d´auxili dels ferits que no es podien moure, enmig del camp, en una terra de ningú, dessagnant-se fins a la mort, sense poder anar a recollir-los. L´oncle era diferent. Jo sabia quasi tot el que feren a la guerra per les seves narracions de les aventures de joventut: l´anada voluntari del pare a València per a defensar la República; la incorporació a les milícies anarquistes; la participació en la defensa de Madrid amb la Columna Durruti; les persecucions patides a Barcelona en els Fets de Maig del 37 per part dels estalinistes...

    A vegades, amb un to de veu trist, el pare em deia:

    --Ets molt jove encara i no pots imaginar el que és i el que significa una guerra. Nosaltres no la vàrem començar. Ens la imposaren. Sabíem els sofriments, els sacrificis que comporta per als pobles. He vist homes i dones clavats de viu en viu a les portes de casa seva, morts a punyalades, la pell feta bocins, arrencada quan encara vivien, amb estelles a les ungles dels peus i dels dits. I molts amics meus, jovençans de divuit anys, morts de sobte en caure una bomba enmig de la trinxera just després de fer una partida d’escacs, d’haver parlat de la família, l'al·lota... La Mort no té un posat amable ni heroic. Jo l’he vista sovint vora meu, emportant-se les persones que més he estimat. La guerra és un fantasma ple de pústules i cucs carnívors niant en els ulls dels morts. Res a veure amb les pel·lícules d'agitació revolucionària, malgrat que siguin obres d’art signades per Eisenstein. La Mort desfà en segons les esperances i somnis de la humanitat i, despietada, és capaç d´obrir-te el pit de viu en viu per a menjar-te les entranyes, com els sacerdots asteques d’abans de la conquesta de Mèxic pels espanyols. Ella hi era, afamegada, davant les nostres trinxeres, al costat dels canons i metralladores de l’enemic, apropant-se a nosaltres veloç, cavalcant damunt el xiulet de les bales. Se’n reia, ballant nua per damunt els cadàvers estesos a les planures, quan sortíem dels enfonys en un intent desesperat de vèncer-la, o almanco d’evitar que ens aglapís amb les seves esmolades urpes assedegades de sang. La vaig conèixer, regnant, inclement, per damunt les nostres posicions, en centenars de dies de fatiga i cruel insomni. Ens considerava pigmeus, esclaus al seu servei. Ara, passats els anys, quan el soroll de les bombes ja és tan sols un antic malson, comprenc que tots érem els seus serfs, vinclats sota el domini del fuet i la falç que, tota sangonosa, aixecava per damunt els nostres caps cercant la jugular dels combatents, el pit, l´indret exacte per on pogués penetrar, assassina i riallera, per a obrir-hi ferides mortals on niàs per sempre la negror sinistra de la desesperació.

    El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, rescatades, per miracle, de la inclemència dels dies.

    Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

    Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Al dors hi va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

    De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades de soldats improvisats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que els feixistes en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles preses als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten al cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I les veïnes de Collblanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?

    Però encara manquen molts dies per a l’arribada de la por i la desesperança.

    El pare em contava com, en el camp d’Albatera, inesperadament, sense que ningú ho esperàs, els oficials disparaven sense motiu contra els presoners.

    A les antigues fotografies hom pot veure dones que marxen al costat dels milicians. S´agafen les mans, caminen junts, com si no volguessin separar-se mai. Són les esposes que no poden marxar al front, que tenen cura dels infants dels combatents, dels vells que queden a les cases, de les fàbriques que no poden aturar la producció per fornir de material els fronts que estan consolidant-se. Arreu hi ha cançons, salutacions als homes i dones que surten de la ciutat per a enfrontar-se amb l’enemic. No deixen de causar-me sorpresa aquestes cares de mirada clara i posat altiu. Com si ningú conegués encara el cost en sacrificis, dolor i sang de la guerra.

    Em sorprenia la capacitat de lluita de tantes ombres evocadores. Hi ha moltíssima gent que no solament resistiren les endemeses dels tres anys de combats, sinó que, amagats per les fondalades de valls i serralades, en pisos ocults de pobles i ciutats, combateren el franquisme fins ben entrats els anys seixanta. D’on naixia la força tel·lúrica que els mantenia ferms, com una altiva roca al cap dels cims, lluitant, erts, en les dècades d’obscurantisme i tenebror?

    Com el pare i l´oncle quan, amb veu baixeta, cantaven La Varsoviana, l´himne de la Jove Guàrdia a les nits de la postguerra. Els veig al racó de la cuina, acabada la feina, mentre la mare feineja preparant el sopar. Record que s’havien acabat de rentar les mans a la pica, després de treure un parell de cubells d’aigua de la cisterna. La llenya cremava a la xemeneia. Feia un moment que havien acabat de sentir el parte de Ràdio Nacional d’Espanya. Eren en silenci mentre jo acabava de fer els deures de l’escola.

    De cop i volta, com espitjats per un ressort poderós i invisible, començaven a xiuxiuejar les cançons de la guerra. La mare els mirava en silenci, comprensiva, parant esment que totes les portes de la casa fossin ben tancades, no fos cosa que algun veïnat els pogués sentir. Però no hi havia perill: no cantaven en veu alta. La cançó els sortia dels llavis quasi inaudible, talment un pensament soterrat. Què pensaven en aquells moments, a quina llunyana època geològica provaven de retrocedir amb la cançó? Cercaven l´ombra dels amics desapareguts, de les al·lotes rialleres que conegueren en el passat?

    La mare els servia el primer plat, que menjaven en silenci, amb els ulls girats endins. De cop i volta pronunciaven unes paraules, manifestant-nos els pensaments que els mantenien en silenci, rememorant els anys de la guerra.

    --Recordes en Guillem, el fill de mestre Joan Antoni? El condemnaren a mort després de la guerra. Estigué amb mi a Porlier. L’havien tengut nou mesos a la cel·la dels condemnats a mort. Jo no sé com podien resistir aquella espera angoixosa, sense saber mai el dia exacte en què et vendrien a cercar. Em deixà per herència el seu llapis. Era el llapis amb el qual havia escrit la darrera carta a la mare. Al pare ja l’havien mort els falangistes quan entraren al poble. La nit que l’anaren a cercar cantà La Jove Guàrdia i ningú no el va poder fer callar. Tan sols quan sentírem la descàrrega de l’escamot d’afusellament deixà de cantar.

    Després continuaven sopant en silenci.



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 77ª Parte: RASTRO DE FERIA, RASTRO DE LOS MARTINICOS - MALAGA - ESPAÑA 2016

    Mercados del Mundo 77ª Parte


    Rastro de Feria (Rastro de los Martiricos)

    Málaga (Andalucía), España


      Enero 2016

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Puesto del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Caracoles»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Zapatos de Flamenco»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Muñecas»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Máquina de coser»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Ruedas de Bicicleta»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Muñeca de porcelana»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Rollo de la Toráh»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Crucifijos»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Percha»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Muñecas»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Botas»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Bichos»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Muñeca de porcelana»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Caballo»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Muñeca»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Aguacates»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Jarras»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Miniaturas de licores»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Perros esperando en el coche»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Cuadro de playa»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Violonchelista»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Muñeca Mulata»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Bruja»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Muñeca del Barça»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada

    «Vista del Rastro»
    Cortijo de Torres
    c/ de la Cortada
     

    Madrid, 24 de Julio de 2018


    0 0

    Ahir dimarts l'equip de govern municipal varen acceptar formal i públicament les condicions, que ja havíem fet públiques en desembre, per asseure'ns a negociar els pressuposts. Aquestes condicions consistien en la municipalització de la neteja viària i diverses ordres d'execució cursades als propietaris de la fàbrica de Can Morató relatives a la seva conservació.

    Can Morató forma part del passat obrer de Pollença i és un Bé Catalogat que duu anys i anys degradant-se, amb la pasivitat de la propietat però gràcies a la negligència de l'Administració municipal i insular que no ha actuat en conseqüència per fer complir la Llei de Patrimoni Històric.

    El servei de neteja viària, que anys enrera va ser privatitzat, es troba ara en una situació irregular a causa de la sentència que ha anul·lat el contracte. És necessari regularitzar la situació i fer-ho recuperant el servei, fet que ens permetrà prestar-lo de manera més sostenible i socialment justa.

    A dia d'avui consideram que des del govern municipal s'han donat algunes passes en aquesta direcció, fet que ens permet plantejar l'aprovació inicial del pressupost, tot i que lamentam el temps que han perdut, i que provoca que iniciem la negociació amb set mesos de retard.

    Resta pendent l'aprovació definitiva del pressupost i les inversions financerament sostenibles 2018, que negociarem a partir d'aquest moment i sempre condicionat al compliment efectiu de les passes necessàries per dur a terme la municipalització de la neteja.

    A continuació l'acord 

    Proposta d'acord


    Mitjançant aquest acord entre Unió Mollera Pollencina, Junts Avançam i Alternativa per Pollença


    - Unió Mollera Pollencina i Junts Avançam es comprometen a realitzar les passes necessàries prèvies a la aprovació plenària de la remunicipalització del servei de neteja.


    - Els regidors de les tres formacions polítiques es comprometen a votar favorablement a les sessions plenàries municipals, els acords adreçats a la municipalització del servei de neteja viària que actualment tramita l’Ajuntament.


    - L’equip de govern es compromet a fer efectiva la remunicipalització del servei de neteja viària.


    - L’Ajuntament farà executar les ordres cursades als propietaris de la Fàbrica, que se’n deriven de l’informe de la Comissió de Patrimoni de juny del 2018 relatives a la conservació del Bé Catalogat de La Fàbrica, així com de la Arquitecta Tècnica municipal


    - Els regidors d’Alternativa per Pollença facilitaran l’aprovació inicial del pressuposts de l’exercici 2018, així com les inversions sostenibles del 2018 que s`adjunten.


    - L’equip de govern i Alternativa per Pollença es comprometen a negociar les partides i les inversions financerament sostenibles 2018 per aconseguir la seva aprovació definitiva.


    -  Aquest acord bàsic amb els annexos que s’adjunten es farà públic



    Pollença, 23 de juliol del 2018




    Unió Mollera Pollencina




    Alternativa per Pollença




    Junts Avançam








    Inversions financerament sostenibles 2018

    En total se poden invertir de l’ordre de 3.000.000 , que amb el nou decret-llei, les possibilitats d’inversions financerament sostenible, s’han ampliat a mobiliari, inversions a espais municipals, sempre que sigui sostenibles financerament, lògicament


    Pendents d’aprovar


    Instal·lacions esportives diverses

    80.000

    Camió Àrea de serveis

    70.000

    Cotxe de Policia

    73.000

    Rehabilitació taverna

    43.000

    Adequació primer pis Carotti

    129.000

    Portassa  Convent

    42.000

    Obres reforma Residència

    25.000

    Façanes residencia

    46.000

       

    Empedrat i asfaltat de carrers de Pollença i del Moll

    1.050.000 aprox.






    0 0

    [25/07] «El Libertario» -«Il Pensiero» - Groupement Communiste - Col·lectivització transports - Gran Picnic - Austin - Boisson - Cinti - Liothier - Martí Augé - Fabbri - Díaz Ortega - Busquets - Meunier - Mendelson - Díez - Mas Martí - Gelabert - De Guzmán

    Anarcoefemèrides del 25 de juliol

    Esdeveniments

    Portada del primer número d'"El Libertario"

    Portada del primer número d'El Libertario

    - Surt El Libertario: El 25 de juliol de 1903 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal. Era l'òrgan d'expressió dels grups anarquistes «Verdad» i«Constancia». Sembla que el responsable va ser José Más Gomeri i hi van col·laborar Anselmo Lorenzo i Ricardo Mella. Sortí per contrarestar la propaganda dels polítics i la de les entitats, científiques i econòmiques, que «extraviaven» els treballadors del veritable camí. Només s'ha conservat aquest primer número i, a causa de la persecució per part de la policia que patí, es publicà amb retard ja que l'impressor original no volgué estampar-lo per por.

    ***

    Portada del primer número d'"Il Pensiero", dissenyada per Filiberto Scarpelli

    Portada del primer número d'Il Pensiero, dissenyada per Filiberto Scarpelli

    - Surt Il Pensiero:El 25 de juliol de 1903 surt a Roma (Itàlia) el primer número de la revista bimensual Il Pensiero. Sociologia, arte, letteratura. Publicada per Pietro Gori i Luigi Fabbri, es va editar fins al 1911, any de la mort de Pietro Gori. Dos números especials van sortir encara a Bolonya, consagrats a Kropotkin (desembre de 1912) i a Giordano Bruno (febrer de 1913).

    ***

    Curs d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"

    Curs d'Esperanto a la comunitat anarcocomunista de "L'Expérience"

    - Creació del Groupement Communiste: El 25 de juliol de 1905 es crea a Bèlgica, a iniciativa de l'anarquista Georges Thonar, el Groupement Communiste (Agrupament Comunista), que esdevindrà l'any següent Groupement Communiste Libertaire (GCL). Aquesta organització tindrà com a objectiu propagar les idees anarcocomunistes per mitjà dels mítings, la creació de Cercles d'Estudi, la publicació de periòdics (L'Insurgé, L'Émancipateur) i d'obres de propaganda. El GCL serà d'altra banda l’origen d'un intent de posada en pràctica del comunisme llibertari amb la creació, per part d'Émile Chapelier i sa companya, en 1905, de la colònia«L'Expérience» on viuran, d'antuvi a Stockel-Bois i després a Boitsfort, fins al 1908, una desena de persones i que editaran el periòdic mensual Le Communiste. Hi van ser membres Henri Fuss i Lucien Hernault, entre altres.

    ***

    Cartell del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols (1937)

    Cartell del Sindicat Únic del Ram del Transport de Ricard Obiols (1937)

    - Col·lectivització dels transports: El 25 de juliol de 1936, a Barcelona (Catalunya), l'obra constructiva de la Revolució llibertària progressivament va tenint resultats i el sector del transport, i especialment els tramvies de Barcelona, són col·lectivitzats pel Sindicat Únic del Transport Marítim, Aeri i Terrestre de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Seran seguits pels altres serveis públics, una part del sector de distribució i d'aprovisionaments, i per nombroses indústries, com les fàbriques d'automòbils Hispano-Suïssa.

    ***

    Propaganda del Gran Picnic apareguda en el número 1 del periòdic barceloní "Boletín de la Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy»" de juliol 1937

    Propaganda del Gran Picnic apareguda en el número 1 del periòdic barceloní Boletín de la Agrupación Anarquista «Los de Ayer y los de Hoy» de juliol 1937

    - Gran Picnic: El 25 de juliol de 1937 se celebra a la Font de la Teula de Vallvidrera (Barcelona, Barcelonès, Catalunya) un Gran Picnic a benefici de la Casa Alberg«Anselmo Lorenzo», que s'havia acabat d'inaugurar. Aquest centre assistencial intentà resoldre les carències d'alimentació, de vestit i d'aixopluc dels ancians i ancianes anarquistes. L'esdeveniment, organitzat per l'Agrupació Anarquista«Los de ayer y los de hoy», compta al matí amb un concert de la Banda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Granollers (Vallès Oriental, Catalunya), formada per 50 professors, i una conferència de Rodolfo González Pacheco sobre «El anarquismo en la Argentina»; i, a la tarda, amb una actuació infantil de politxinel·les i pallassos, una prova de resistència entre carnívors i vegetarians, un recital de poesies, un concurs de cançons revolucionàries i la representació d'obra Els mals pastors, d'Octave Mirbeau, en la traducció al català de Felip Cortiella Ferrer, portada a terme pel quadre escènic de l'Agrupació Anarquista«Los de ayer y los de hoy».

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Kate Austin

    Kate Austin

    - Kate Austin: El 25 de juliol de 1864 neix a La Salle (Illinois, EUA) la periodista i escriptora anarcofeminista i lliurepensadora Catherine Cooper, més coneguda com Kate Austin, amb el llinatge de son marit. Sa família, pagesa i seguidora de l'Església Unitària Universalista, es va establir a Hook's Point (Iowa) quan ella tenia sis anys. En 1875 sa mare va morir i hagué d'ocupar-se de sos set germans; només va poder estudiar dos anys en una escola pública. L'agost de 1883 es va casar amb Sam Austin a Hook's Point. En aquellaèpoca son pare va descobrir la revista anarquista i propagadora de l'amor lliure Lucifer, editada per Moses Harmon. Austin i tota sa família es va veure influenciada pels escrits de Harmon, però van ser els Fets de Haymarket de 1886 i les execucions que es van desencadenar que va inclinar-la cap a l'anarquisme. Com a membre de l'American Press Writers' Association (APWS, Associació d'Escriptors de Premsa Americans) va escriure en nombrosos periòdics obrers i radicals, i també va col·laborar en Lucifer i en diverses revistes anarquistes, com The Firebrand, Free Society, Discontent o The Demonstrator, especialment sobre temes referents a la reforma sexual, al patriarcat i a la situació econòmica de la classe treballadora. A partir de 1895 va col·laborar també en revistes lliurepensadores i atees. L'octubre de 1897 i el setembre de 1899 Emma Goldman va visitar Austin a la seva granja de Caplinger Mills (Missouri, EUA), on va realitzar diverses conferències a la zona organitzades per Kate i Sam. En 1900 el seu informe The question of the sexes va ser discutit oficialment a París en el Congrés Internacional Revolucionari de la Classe Treballadora i publicat en francès en Les Temps Nouveaux --també va ser publicat en La Protesta Humana. En 1901 va defensar en Free Society l'anarquista Leon Czolgosz, que havia assassinat en Free Society el president dels Estats Units William McKinley. Com a seguidora de l'anarcocomunisme va criticar durament els anarcoindividualistes. Va mantenir correspondència amb la major part dels intel·lectuals anarquistes de la sevaèpoca (William Holmes, Carl Nold, etc.). Kate Austin va morir de tisi el 28 d'octubre de 1902 a Kingman (Kansas, EUA) quan viatjava cap a Denver; va deixar nou infants d'edats compreses entre els 10 i els 19 anys.

    ***

    Julius Boisson

    Julius Boisson

    - Julius Boisson: El 25 de juliol de 1874 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista il·legalista Julius Baptiste Boisson, també conegut com Jules Boisson. Sos pares es deien Jacques Boisson --també anarquista i corresponsal del periòdic Le Tire-Pied-- i Marie Bremond. Tipògraf de professió com son pare, rebia a casa seva correspondència, fulletons i diaris revolucionaris d'arreu França que distribuïa entre els seus companys. Membre de l'anarquista«Grup dels Joves» (Marius Bayol, Antoine Baudy, Venance Lesbros, Ernest Lavisse, Marius Raphael, Maurice Manuel Ferrier, etc.), en 1893 participà amb aquests companys en la reaparició a Marsella del periòdic L'Agitateur. Organe Anarchiste, que havia sortit l'any anterior. Aquest mateix any va ser detingut arran de la manifestació del Primer de Maig i condemnat dos dies després pel Tribunal Correccional de Marsella a 15 dies de presó per«afront als agents de l'autoritat». Des d'aquest moment va ser constantment assetjat per les autoritats: detenció arran de l'atemptat contra el quarter general del carrer d'Armény de Marsella (nit del 15 al 16 de novembre de 1893), escorcolls (gener i juliol de 1894), etc. Atret per l'«expropiació individual», el 10 de març de 1895 va ser detingut per la policia per «complicitat en robatori» i fou finalment amollat el 25 d'abril. De bell nou, el 25 de juny de 1896, va ser arrestat per «furt amb efracció» i condemnat el 26 de juliol d'aquell any a 15 mesos de presó, pena que es va veure reduïda a un any en l'apel·lació. El 23 de març de 1898 l'Audiència de les Boques del Roine el condemnà per un nou robatori a vuit anys de treballs forçats i a cinc anys d'assignació de residència. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció. Son germà Adolphe, empleat de sastreria, també era anarquista.

    ***

    Ercolano Cinti

    Ercolano Cinti

    - Ercolano Cinti: El 25 de juliol de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Ercolano Cinti, conegut com Ruggero. Sos pares es deien Cesare Cinti i Lucia Maltoni. Cosí de Benito Mussolini, es guanyava la vida com a ferroviari temporal i després com a escrivà i viatjant de comerç. Després d'un temps militant en el republicanisme, a començament del segle es passà al moviment anarquista. En 1909 es casà amb Iside Frittelli, amb qui tindrà sis infants (Angiolillo, Germinal, Vera, Errico, Spartaco i Vezio). D'antuvi, la seva tasca propagandística no va ser jutjada de perillosa per les autoritats. Fou un dels promotors de la Conferència Interprovincial Anarquista que se celebrà el 23 de gener de 1910 a Ancona. Com a membre de diversos grups anarquistes d'Ancona («Paolo Chiarella»,«Kotuko», «Studi Sociali»), entre el 9 i el 10 de febrer de 1913 prengué part en el Congrés Anarquista d'Umbria i les Marques que se celebrà a Fabriano (Marques, Itàlia), centrat en l'organització econòmica del moviment. Mesos més tard, en substitució d'Arturo Belletti, esdevingué redactor responsable del periòdic anarquista Volontà. El 31 d'agost de 1913 es reuní a Osimo (Marques) amb Errico Malatesta, qui parlà sobre «Progresso dei partiti». El 3 de gener de 1914 acompanyà Errico Malatesta a Fabriano i després a Sassoferrato (Marques, Itàlia) per a fer la conferència «Gli anarchici e gli altri partiti». El 5 de febrer de 1914 el trobem encara amb Malatesta a Falconara Marittima (Marques, Itàlia) per a una reunió pública que portà el títol «Che cosa vogliono gli anarchici». En la primera meitat de 1914 va ser denunciat com a gerent de Volontà per«insults a l'Exèrcit, incitació a l'odi de classe i a la revolta, i instigació al crim i apologia del delicte», a causa alguns articles publicats en aquest periòdic. Entre del 17 i el 18 de maig de 1914 participà en el Congrés Anarquista d'Umbria i de les Marques que se celebrà a Fabriano. Empresonat arran dels fets de la«Setmana Roja», que esdevingueren entre el 7 i el 14 de juny de 1914, es va veure obligat a abandonar la redacció de Volontà. Alliberat dies després, deixà Ancona i s'instal·là a Trieste (Friül). L'11 de juliol de 1914, arran dels fets de l'atemptat de Sarajevo, va ser detingut per la policia austríaca per propaganda anarquista i el desembre d'aquell any processat, però va ser absolt i lliurat a la Prefectura de Udine (Friül), per a ser enviat a Ancona. Durant la Gran Guerra signà, juntament amb el socialista Mario Alberto Zingaretti, alguns pamflets antimilitaristes que es van repartir al front. En acabar la guerra, amb Antonio Brasili i Cesare Stazio, formà part del comitè directiu de la Unió Anarquista d'Ancona (UAA) i s'acostà al sindicalisme llibertari. En 1919 va promoure la Unió Comunista Anarquista d'Ancona (UCAA) i va ser nomenat membre del Comitè de Coordinació de Correspondència de la Unió Anarquista Italiana (UAI). El juny de 1919 entrà a formar part de la Comissió Executiva de la Cambra del Treball local. En aquesta època la policia el considerà erròniament col·laborador deVolontà sota el pseudònim Petit Jardi, darrera del qual es trobava en realitat Nella Giacomelli. Poc abans de les eleccions de 1919 s'encarregà de recopilar i distribuir a diversos grups anarquistes italians un manifest de propaganda abstencionista i antiparlamentari. Tresorer del «Club Soviètic» local, el maig de 1920 participà en el Congrés Socialista Anarquista de Milà (Llombardia, Itàlia), que organitzà la propaganda contra el suport italià a l'«Exèrcit Blanc» durant la guerra civil russa. Un mes més tard, participà, amb Mario Moccheggiani, en l'anomenada«Revolta dels Bersaglieri»; detingut, va ser alliberat l'octubre de 1920 i s'establí a Monterado (Marques, Itàlia). De bell nou a Ancona en 1925, durant els anys del feixisme sembla que s'apartà de la vida pública i que no tingué contactes amb el moviment anarquista, encara que la policia el continuà vigilant fins al març de 1936, quan va ser definitivament esborrat dels arxius policíacs. Després de la II Guerra Mundial s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCI). Ercolano Cinti va morir el 10 de desembre de 1950 a Ancona (Marques, Itàlia).

    ***

    Notícia del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari parisenc "Le Radical" del 5 de gener de 1913

    Notícia del judici de Benoît Liothier apareguda en el diari parisenc Le Radical del 5 de gener de 1913

    - Benoît Liothier: El 25 de juliol de 1883 neix a Saint-Priest-enJarez (Roine-Alps, Arpitània) l'obrer metal·lúrgic, antimilitarista, dramaturg, neomaltusià, propagandista del moviment antialcohòlic, sindicalista i anarquista, i després comunista, Benoît Liothier. Durant el seu servei militar va ser condemnat a Alger (Algèria) per un consell de guerra a tres anys de presó per «violències a un superior» i enviat a les companyies disciplinàries. En 1910, considerat com a un dels antimilitaristes més perillosos de Sant-Etiève (Roine-Alps, Arpitània), va ser inscrit per les autoritats en el «Carnet B». Militant, amb Philippe Goy i Nicolas Berthet, de les Joventuts Sindicalistes de Sant-Etiève, de les quals va ser secretari, promogué sobretot, amb Jean-Baptiste Rascle, Jean-Marie Tyrlot i Urbain Malot, la campanya contra les colònies penitenciaries militars i portà la caixa del «Sou del Soldat». En 1910 edità deu-mil exemplars del fullet L'enfern militaire, on denuncià l'assassinat de dels disciplinaris Jean i Brando als penals militars. En aquesta època, que treballava a la fàbrica Barrouin, participà activament en el Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació General del Treball (CGT), del qual entre 1910 i 1911 fou secretari. Entre el 3 i el 10 d'octubre de 1910 representà els emmotlladors en coure de Lió (Arpitània) en el XVII Congrés Nacional Corporatiu (XI de la CGT) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània). El 15 d'octubre de 1910 participà en un míting a Saint-Etiève, amb el ferroviari Tatti i Ferdinant Faure, a la sortida del qual hi hagué grans desordres públics i la policia carregà durament contra la manifestació. En 1911 proposà que a la Borsa del Treball de Saint-Etiève cap polític en pogués prendre la paraula en els mítings que se celebraven als locals. Autor dramàtic aficionat, va escriure peces teatrals compromeses i el 30 de març de 1912 estrenà, davant gairebé un miliar de persones al Teatre Municipal Roanne (Roine-Alps, Arpitània) pel grup artístic«L'Avenir», l'obra en dos actes Aux travaux, on denunciava els treballs forçats als batallons africans (Biribi), representació que va ser prohibida pel sotsprefecte de policia, però que va ser publicada per l'editorial Stock. El novembre de 1912 fou el principal orador d'una gira de conferències a Arpitània (Chazelles-sur-Lyon, La Grand-Croix, Saint Chamond i Viena del Delfinat) organitzada pels cercles llibertaris i per la socialista Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO). En aquestes conferències reivindicà la unitat revolucionària de totes les tendències socialistes contra la guerra, alhora que l'ús del sabotatge de les línies telegràfiques en cas de mobilització, i per aquests fets va ser buscar per la policia, detingut el 4 de desembre de 1912, jutjat el 4 de gener de 1913 amb grans mesures de seguretat pel Tribunal Correccional de Saint-Etiève i condemnat dos dies després a dos anys de presó ferma per «incitació al sabotatge» i a 100 francs de multa, encara que el 20 de juliol d'aquell any una apel·lació a Lió el posà en llibertat. El 25 de maig de 1913 el seu domicili, juntament amb el d'altres antimilitaristes, va ser escorcollat per la policia. Al costat de Jean-Baptiste Rascle, participà en la campanya contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per a una eventual guerra amb Alemanya. Entre el 8 i l'11 de setembre de 1913 representà el Sindicat de la Metal·lúrgica de Saint-Etiève en el Congrés Federal de Metal·lúrgics celebrat a París (França) i publicà una dura ressenya en Le Libertaire del 20 de setembre de 1913. En tornar a Saint-Etiève, plantejà la creació d'una nova Unió dels Metal·lúrgics sense els dirigents Laurent Torssus (Torcieux) i Urbain Malot, considerats moderats. El 14 de febrer de 1914 el Grup Artístic Intersindical i Cooperatiu de Roanne i el grup artístic«Germinal» de Saint-Etiève representà al Teatre Municipal de Roanne el drama social antialcohòlic en tres actes La source fatale i el maig d'aquell any va ser nomenat secretari del«Foyer Populaire», grup anarquista més important de Saint-Etiève hereu de les Joventuts Sindicalistes, que celebrava les seves reunions al Cafè Ferriol, al passeig Victor Hugo, que comptava entre els seus membres Laurent Moulin, Claude Charrat, Philippe Goy, Jean Gardant, Antoine Clemençon i Catherine Bernard, entre d'altres, i que s'adherí a la Federació Anarquista Comunista Revolucionària (FCAR). Quan es declarà la Gran Guerra, amb Philippe Goy, Jean-Baptiste Rascle i Nicolas Berthet, s'amagà un temporada al bosc del Pilat fugint d'una possible detenció. Finalment l'agost de 1914 va ser mobilitzat, però va ser alliberat el novembre d'aquell any i entrà a treballar a la fàbrica Lescure de Saint-Etiève. El seu antimilitarisme minvà durant la guerra, fins i tot durant l'agitació pacifista de maig de 1918, fet que va ser reconegut pel comissari de policia i tot. Durant la postguerra s'afilià al la Secció Francesa de la Internacional Comunista (SFIC), intervingué en reunions públiques i, fins el desembre de 1927, va ser responsable del setmanari comunista Le Cri du Peuple. El 9 de febrer de 1928 demanà comptes polítiques i financeres al comitè local del Partit i el 12 de febrer va ser reprovat; dimití immediatament i en va ser expulsat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Medí Martí Augé

    Medí Martí Augé

    - Medí Martí Augé: El 25 de juliol de 1890 neix a Vilanova del Camí (Anoia, Catalunya)–altres fonts citen Barcelona (Catalunya)– l'activista anarquista i membre dels grups d'acció confederals Medí Martí Augé. Llibertari des de jovenet, es mostrà força actiu en la Revolució de 1909, coneguda com «Setmana Tràgica». A partir de 1912, amb Pau Sabaté Lliró (El Tero), fou una peça clau en la Societat de Tintorers del Ram Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. Cap al 1915 fou assidu del Centre Obrer del carrer barceloní de Serrallonga. Buscat per les autoritats militars en 1917, juntament amb altres destacats anarcosindicalistes, va ser amnistiat l'any següent. Entre 1920 i 1923 actuà en els grups d'acció de la CNT contra els atacs dels pistolers del Sindicat Lliure. Amb Melquíades González assaltà a punta de pistola una de les seus del Sindicat Lliure i el 4 de gener de 1920 atemptà, amb un grup de companys, contra el sicari de la patronal Joan Serra, un dels assassins del seu amic El Tero, que morí dies després. La policia el va implicar en l'assassinat el 8 de març de 1921 del president del Consell de Ministres espanyol Eduardo Dato Iradier i el considerà còmplice del grup d'acció (Lluís Nicolau Fort, Pere Mateu Cusidó i Ramon Casanelles Lluch) que executà el magnicidi. Realment, amb Joan Pey, Jaume el Pelao, Espinal i Joan García Oliver, formà part d'una comissió que anà a Madrid a gestionar la creació d'un Comitè Cotoner que, juntament amb el govern de Dato, intervingués en el problema dels dèficits de les fàbriques tèxtils a causa dels elevats preus del cotó d'importació; la comissió fou tan sols un pretext per estudiar sobre el terreny les possibilitats de portar a terme l'acció i aplegar informació sobre els recorreguts diaris del cap de Govern, així com els edificis, les sortides i els carrers que serien l'escenari de l'atemptat planejat. En 1924 va ser detingut, jutjat l'1 de març d'aquell any pels assassinats frustrats de dos membres del Sindicat Lliure (Joaquín Talón Barrio i Federico Díaz Rodríguez) –va ser defensat per Eduardo Barriobero Herrán– i condemnat tres dies després a vuit anys, quatre mesos i un dia de presó per cada un dels dos delictes i a 920 pessetes d'indemnització per als ferits. Després de la Guerra Civil residí a Barcelona i en 1942 establí contactes amb Ginés Camarasa García, destacat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i de la clandestinitat confederal a Barcelona. Medí Martí Augé sembla que morí en 1957 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Luce Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)

    Luce Fabbri a Porto Alegre (Brasil, 1946)

    - Luce Fabbri: El 25 de juliol de 1908 neix a Roma (Itàlia) la militant, propagandista, teòrica, poetessa i intel·lectual anarquista Luce Fabbri de Cressatti. Filla del militant Luigi Fabbri i de Bianca Sbriccoli, de nina va conèixer un bon nombre de revolucionaris, com ara Malatesta, i gaudí, contràriament a altres militants, d'una educació llibertària. Testimoni durant els anys vint del segle XX de la pujada del feixisme a Itàlia i de les persecucions polítiques que obligaren son pare a exiliar-se a França el setembre de 1926. L'octubre de 1928 va obtenir el doctorat de Lletres a la Universitat de Bolonya i entra clandestinament a França amb sa mare en 1929 per trobar-se amb Luigi a París. Després de la seva expulsió de França dos mesos més tard, la família es refugia a Bèlgica i, de bell nou amenaçada, acabaran instal·lant-se a Montevideo (Uruguai). Quan Luigi mor el 24 de juny de 1935, Luce continuarà l'obra de son pare i seguirà publicant la revista Studi Social fins al 1945. Durant la Guerra Civil espanyola va publicar El Risurgimiento i durant la Segona Guerra Mundial va ser editora de la revista Socialismo y Libertad. Va exercir l'ensenyament com a catedràtica d'Història de la Literatura italiana en la Universitat de la República Oriental de Montevideo entre 1949 i 1991, interromput entre 1974 i 1986 per la dictadura militar. Activa militant i infatigable conferenciant, publicarà revistes com Rivoluzione Libertaria i escriurà nombrosos articles, fullets i llibres, per difondre les idees llibertàries i combatre el feixisme i les dictadures. Va participar en la fundació d'Opción Libertaria de Montevideo. Entre les seves obres podem citar Camisas negras (1935), 19 de julio. Antología de la Revolución española (1937), Gli anarchici e la Rivoluzione spagnola (1938), La libertà nelle crisi rivoluzionarie (1947), El totalitarismo entre las dos guerras (1948), L'anticomunismo, l'antimperialismo e la pace (1949),La strada (1952), Sotto la minaccia totalitaria (1955), Problemi d'oggi (1958), La libertad entre la historia y la utopia (1962 i 1998), El anarquismo: más allá de la democracia (1983), Una strada concreta verso l'utopia (1998), etc., així com una biografia de son pare (Luigi Fabbri. Storia d'un uomo libero, 1996), i diversos estudis sobre Élisée Reclus, Maquiavel, Leopardi, Dante, etc. La seva sensibilitat també es va desenvolupar en l'àmbit poètic i va publicar reculls de poesia, com ara I canti dell'attesa (1932) o Propinqua Libertas (2005). En 1995 va donar el seu arxiu documental a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Luce Fabbri va morir el 19 d'agost de 2000 a Montevideo (Uruguai).

    ***

    José Díaz Ortega

    José Díaz Ortega

    - José Díaz Ortega: El 25 de juliol de 1912 neix a Nerja (Màlaga, Andalusia, España) l'anarcosindicalista José Díaz Ortega. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936, amb un grup de companys, aconseguí refugiar-se a les muntanyes de la zona, on va ser especialment avituallat per sa germana Antonia Díaz Ortega, el company de la qual va ser assassinat pels franquistes. Després de la mort o la captura de la major part dels companys, sembla que després de la caiguda de Màlaga, marxà cap a Barcelona (Catalunya) amb sa companya i un fill de la parella nasqué a la capital catalana. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, però sa companya i son fill tornaren a Nerja, on les autoritats del nou règim anul·laren el matrimoni. Mentrestant ell va ser tancat al camp de concentració d'Argelers i posteriorment enviat a treballar com a obrer agrícola en una granja. En 1942 va ser integrat en el 536 Grup de Treballadors Estrangers (CTE) de Cassanuèlh (Aquitània, Occitània) per a treballar en una granja de Senta Liurada (Aquitània, Occitània). A partir de 1944 milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer i escafandrer. A Achères (Illa de França, França) es casà de bell nou i fundà una nova família. Treballà a la fàbrica Ford de Poissy (Illa de França, França) i milità en la CNT local fins als anys setanta. Després de la mort del dictador Francisco Franco hagués pogut retornar a Nerja i visitar sa família. José Díaz Ortega va morir el setembre de 1996 a Achères (Illa de França, França).

    ***

    Joan Busquets Verges a l'actualitat

    Joan Busquets Verges a l'actualitat

    - Joan Busquets Verges: El 25 de juliol de 1928 neix al barri de Sant Gervasi de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Joan Busquets Verges, també conegut com El Senzill. Afiliat a la clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1944, quan feia d'aprenent a la fàbrica de la Hispano-Suïssa de Barcelona, intervingué en una vaga promoguda pel sindicat anarcosindicalista. El setembre de 1946 intentà passar a França senseèxit; detingut, fou maltractat i tancat a la presó de Salt durant tres mesos. L'any següent aconseguí creuar la frontera clandestinament, es posà a fer feina a les mines de Cransac i establí contacte amb el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. En 1948 s'uní al grup d'acció antifranquista de Marcel·lí Massana Vancell (Panxo) i realitzà, amb altres companys (Pons Argilés, Ramon Vila, Pérez Pedrero, Puig Costa, Antoni Torres, etc.), accions a la Península, especialment transports d'armes i d'explosius i voladures de torres elèctriques i de vies fèrries a la zona de Manresa, Berga i Terrassa durant l'estiu de 1949. Després d'un breu pas pel grup de Josep Sabaté Llopart, durant la tardor de 1949 s'integrà en el grup dels germans Gregorio i Saturnino Culebras (Los Primos). El 4 de setembre de 1949 marxà a la Península amb el grup guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada) i constituït per Los Primos, José Conejos García, Manuel Aced Ortell, Helios Ziglioli i Manuel Sabaté Llopart. En arribar a Barcelona, participà en una reunió al barri del Clot amb 25 membres dels grups d'acció i després recuperà, amb Josep Sabaté, les armes amagades en un poble proper, però finalment fou detingut el 18 d'octubre de 1949. Tancat a la presó Model de Barcelona a partir del 16 de novembre, fou jutjat en consell de guerra i condemnat a mort, amb Manuel Sabaté i Saturnino Culebras, el 7 de desembre de 1949 --Manuel Aced, José Conejos i Gregorio Culebras van ser condemnats a 30 anys de presó i Miguel Acevedo Arias a 20. Finalment la seva pena fou commutada per 30 anys de reclusió el febrer de 1950. Tancat a la presó valenciana de Sant Miquel dels Reis, el 6 de febrer de 1956 intentà amb Gómez Casas fugir d'aquest centre, però l'evasió es va veure frustrada al trencar-se una cama saltant un mur; condemnat a quatre mesos de masmorra, fou transferit finalment a l'hospital de València. El març de 1958 fou traslladat a l'hospital penitenciari de la madrilenya presó de Yeserías, on fou operat a la cama. El 29 de juny de 1958 va ser traslladat a Carabanchel, on restà un mes fins al seu retorn a Sant Miquel dels Reis. El maig de 1965 fou transferit al centre penitenciari de Burgos, d'on serà alliberat el 18 d'octubre de 1969, després de vint anys ininterromputs de tancament. D'antuvi s'establí a Barcelona i després marxà al Llenguadoc, on es mostrà força actiu en la Comissió de Presos de Tolosa. Instal·lat a París a partir de 1974, l'octubre de 1976 fou detingut amb una desena de companys com a mesura cautelar davant la visita a França del rei Joan Carles I d'Espanya i se li assignà la residència a Belle Ile. En 1977 va crear, amb Manuel Llatser Tomás i Alicia Mur Sin, l'Associació de Presos Polítics del Franquisme a França, que fou legalitzada el 31 d'octubre de 1990. Resideix a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord) i a Bretanya treballant en la recuperació de la memòria històrica. Durant sa vida ha col·laborat en diverses publicacions llibertàries, com ara El Aguilucho, Catalunya Resistent, Cenit, Polémica,Rojo y Negro, etc. En 1998 publicà la seva autobiografia Veinte años de prisión. Los anarquistas en las cáceles de Franco, traduït al català en 2008 sota el títol El Senzill. Guerrilla i presó d'un maqui.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Meunier moribund a l'hospital de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació

    Meunier moribund a l'hospital de la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació

    - Théodule Meunier: El 25 de juliol de 1907 mor a la colònia penal de Caiena (Guaiana Francesa) l'anarquista partidari de la «propaganda pel fet» Théodule Joseph Constant Meunier. Havia nascut el 22 d'agost de 1860 a Bournezeau (País del Loira, França). Sos pares es deien Constant Joseph Meunier, fuster, i de Marie Barreau, costurera. Es va instal·lar a París on va fer de fuster. A partir de 1887 va destacar per les seves conviccions anarquistes cridant a la revolta contra els patrons. El 15 de març de 1892, amb dinamita robada, va cometre un atemptat a la caserna parisenca de Lobau –lloc on van ser afusellats en 1871 centenars de defensors de la Comuna de París–, que només causà danys materials. El 25 d'abril de 1892, un dia abans del procés contra l'anarquista François Claudius Koënigstein (Ravachol), va reincidir posant una bomba al restaurant Véry, lloc on Ravachol havia estat denunciat i detingut; l'explosió provocà la mort de l'amo i d'un client, a més de nombrosos ferits. Identificat poc després, va aconseguir fugir de les investigacions policíaques que no el buscaren a la presó parisenca de la Santé on purgava una pena de 15 dies de presó per «cops i ferides» i per portar una arma prohibida. Alliberat sense problemes, es va refugiar a Brussel·les (Bèlgica) i Anvers (Flandes), i després marxà a Londres (Anglaterra). Però tres còmplices seus (sa companya Marie Delange, Jean Bricou i Francis) van ser detinguts i jutjats l'11 d'abril de 1893 davant l'Audiència del Sena. Meunier va ser detingut, juntament amb l'anarquista John Frank Ricken, pel detectiu William Melville d'Scotland Yard, alertat per la policia francesa, a l'Estació Victòria de Londres el 4 d'abril de 1894. Gràcies a la detenció dels seus còmplices la policia va poder acusar-lo i demanà l'extradició a les autoritats britàniques el juny de 1894. Durant el procés, el 26 de juliol de 1894, va aconseguir fugir de la pena de mort, però va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat al penal de Caiena sota la matrícula 26.761, on va reiterar nombroses vegades que no es penedia de res. Després de nombroses temptatives d'evasió, va ser internat en una cel·la al penal de Saint-Laurent-du-Maroni (Guaiana Francesa), abans de ser traslladat a les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa). Durant aquests anys d'empresonament, mantingué correspondència amb el propagandista anarquista Jean Grave, qui intentà portar una campanya per aconseguir el seu alliberament. Malalt, va morir d'esgotament a la presó. Va ser l'antagonista del detectiu Sherlock Holmes en l'obra de René Réouven L'assassin du boulevard (1985).

    Théodule Meunier (1860-1907)

    Bomba al restaurant Véry (25 d'abril de 1892)

    ***

    Stanislaw Mendelson

    Stanislaw Mendelson

    - Stanislaw Mendelson: El 25 de juliol de 1913 mor a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) el periodista i propagandista anarquista i nihilista, i posteriorment polític socialista, Stanislaw Salomon Naftali Mendelson, citat Stanislas Mendelsohn o Mendelsshon, i també conegut com Aleksander Messin. Havia nascut el 18 de novembre de 1857 –algunes fonts citen erròniament 1858–a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus). Fill d'una família benestant jueva assimilada, sos pares es deien Voff Mendelsohn, banquer, i Salomé Marguliès, i era net del filòsof Moïse Mendelsohn, traductor de Jean-Jacques Rousseau, i cossí del compositor Félix Mendelsshon Bartholdy. Després d'estudiar el batxillerat, amb 16 començà a estudiar medicina en la Universitat de Varsòvia. Quan feia el tercer curs de medicina, amb altres estudiants (Ludwing Warynski, Kasimir Dluski, Simon Dickstein), encapçalà l'anomenat Moviment Socialista Polonès (MSP), que es relacionà amb els treballadors, creant petits cercles, fundant caixes de resistència que van ser les bases dels primers sindicats il·legals, organitzant les primeres vagues i difonent la formació socialista entre alguns treballadors més motivats. Fou partidari de la independència de Polònia de l'Imperi Rus –va ser considerat un dels teòrics del«socialpatriotisme»– i topà amb els postulats del Partit Socialrevolucionari «Proletariat», que rebutjava la independència polonesa com a una meta immediata de la lluita socialista. El març de 1878, arran de la seva participació en uns disturbis als carres de Varsòvia, va ser perseguit per les autoritats tsaristes i s'exilià a Àustria, d'on fou expulsat, i en 1878 passà a Suïssa, on el novembre de l'any següent fundà i finançà a Ginebra el periòdic revolucionari Równość (Igualtat), que durà fins el 1881, i que fou continuat per Przedświt (1881-1883, L'Aurora) i Walka Klas (1884-1887, Lluita de Classes). En 1879 retornà a Polònia, on a finals de març de 1880 va ser detingut a Cracòvia amb 34 altres nihilistes; jutjat, va ser absolt. Posteriorment passà clandestinament a Àustria, on fou detingut, jutjat i condemnat a un mes de presó per entrada il·legal al país. En 1881, a Poznań, a la Polònia prussiana, defensà la candidatura de Zanisczewski, obrer enquadernador, que es presentava a les eleccions contra Virchow; de bell nou jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Un cop lliure, i abans de ser lliurat a les autoritats russes, marxà cap a París (França), on es posà a estudiar dret, llicenciant-se a l'Escola de Ciències Polítiques. En 1885 publicà els llibres L'évolutionéconomique dans la Pologne russe i La Loi allemande de 18 juillet 1885 sur les Sociétés par actions. En 1888 cofundà el periòdic Il Proletariat i l'any següent participà en l'organització del Congrés Internacional de la II Internacional. En 1889 va ser detingut a París, juntament amb altres nihilistes (Boris Reinstein, Nahun Beroustschoswesky, etc.). El 21 de novembre de 1890 va ser novament detingut a Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França) i, acusat de complicitat en l'assassinat el 18 de novembre d'aquell any a París del general rus Seliverstov a mans de Stanislas Padlewski; se li va decretar l'expulsió de França, però aquest mesura no se li va notificar. Després es refugià a Londres (Anglaterra), on esdevingué amic íntim de Friedrich Engels i del qual fou secretari. El 17 de novembre de 1892 fou un dels fundadors a París del Zwiazek Zagraniczny Socjalistow Polskich (ZZSP, Unió dels Socialistes Polonesos de l'Exterior) i un dels redactors del programa de la futura República Democràtica Independent de Polònia. El gener de 1893 creà a Varsòvia el Polska Partia Socjalistyczna (PPS, Partit Socialista Polonès) i aquest mateix any assistí, en representació de Polònia, al III Congrés de la Internacional Socialista que se celebrà a Zuric, a més de publicar el llibre Kwestyja polska i polityka koła polskiego. A finals de 1893, per disputes intestines, abandonà el PPS. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa i aquest mateix any col·laborà en la revista Lucifer d'Estocolm. En 1899 col·laborà en la revista Przeglad Europejski, que s'edità a París. En 1904 publicà a Lviv (Galítsia) el llibre Historya ruchu komunalistycznego we Francyi 1871 r (Historia del moviment comunalista a França en 1871), on criticà la concepció marxista de la dictadura del proletariat. En 1909 enviduà de la seva esposa Maria Jankowska-Mendelson, militant socialista. En 1911 fou l'editor del Przeglądu Codziennego, periòdic defensor dels drets civils dels jueus als territoris polonesos sota domini rus. En elsúltims anys de sa vida s'interessà pel sionisme. Poc abans de morir, en 1912, es casà per segona vegada amb Maria Sokolowa, filla del líder sionista Nahum Sokolow, i visqué a Lviv, on fou corresponsal de diversos periòdics polonesos. Stanislaw Mendelson va morir el 25 de juliol de 1913 a Varsòvia (Polònia; aleshores Imperi Rus) i fou enterrat al cementiri jueu d'aquesta localitat.

    Stanislaw Mendelson (1857-1913)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    El ple ordinari de juliol serà aquest dijous a les 9 del matí. Hi podeu assistir de públic o seguir-ho en directe per Ràdio Pollença, al 107.9FM a   www.radiopollença.net   Al nostre perfil de facebook us informarem del desenvolupament del mateix. A l'enllaç teniu tota la informació.

    ORDRE DEL DIA

    1-Aprovació, si procedeix de les actes de les sessions anteriors.
     
    2.-Pressuposts 2018
     
    Aquesta setmana l'equip de govern municipal varen acceptar formal i públicament les condicions, que ja havíem fet públiques en desembre, per asseure'ns a negociar els pressuposts. Aquestes condicions consistien en la municipalització de la neteja viària i diverses ordres d'execució cursades als propietaris de la fàbrica de Can Morató relatives a la seva conservació. A l'enllaç podeu veure l'acord.
     
    3-Distincions de La Patrona
    Es proposen a títol pòstum els fotògrafs Bestard i Micer, i en Felip Bellini.
     
    4-Anul·lació del conveni amb el Club Equitació
    Des del 2005 l'Ajuntament té un conveni signat amb el Club Equitació Pollença pel qual li cedia gratuïtament el solar que hi ha devora la nova deixalleria per 20 anys. A canvi el Club havia de complir una sèrie de clàusules i condicions. 
    Per gener d'enguany s'ha fet un informe per avaluar el compliment de les obligacions per part del Club i les conclusions són que:
    -el Club incompleix pq 12 anys després no hi ha Escola Municipal d'equitació
    -no s'ha pogut signar conveni de col·laboració amb l'IES
    -no paguen el consum elèctric
    -l'Ajuntament no té constància de funcionament actual de cap junta directiva
    -hi ha la sospita que s'usa per benefici particular 
    Una persona que diu representar l'entitat però que no ho ha acreditat, ho ha intentat justificar però les al·legacions no semblen tenir base.
    Per tant, es proposa deixar sense efecte el conveni i donar-lis dos mesos per abandonar el solar.
     
     5.- Reconeixement extrajudicial de crèdit 4-2018
    Quart reconeixement en set mesos, són factures amb algun tipus d'objecció per un valor superior a 16.000 euros
     
    6.- Aprovació declaració d'inadmissió a tràmit de la sol·licitud de revisió d'ofici formulada per FESP-UGT
    Demanen la revisió de l'increment dels complements salarials de la Secretària i l'Interventor

    7-Informació sobre l'execució pressupostària del segon trimestre
    Aquest punt no es vota només és informatiu.
     
    8-Moció Alternativa: moratòria OVP
    Davant la possible aprovació d'una nova ordenança d'ocupació de la via pública, des d'Alternativa hem presentat una moció per a establir una moratòria en l'atorgament de noves llicències d'ocupació de la via pública. A l'enllaç podeu veure la moció i l'explicació de la mateixa. 

     9 .- Propostes/Mocions d’urgència.
     
     A la reunió de l'acord de pressuposts vam demanar a l'equip de govern que presenti la modificació de crèdit que van presentar en maig per fer unes rampes al colegi Costa Llobera i fer les obres abans de començar el curs.
     

    II.- PART DE CONTROL I SEGUIMENT

    1.- Informació de Batlia

    2.- Dació de compte de resolucions de Batlia

    3.- Precs i Preguntes.

     
     
     

    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 78ª Parte: MERCADO MUNICIPAL DE SALAMANCA - MERCADO DEL MOLINILLO - MALAGA - ESPAÑA 2016

    Mercados del Mundo 78ª Parte


    Mercado Municipal de Salamanca (Mercado del Molinillo)

    Málaga (Andalucía), España


      Enero 2016

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Puerta Neoárabe desde el interior»
    Arquitecto:
    Daniel Rubio Sánchez
    c/ Salomón

    «Puestos del mercado»
    Arquitecto:
    Daniel Rubio Sánchez
    c/ Salomón

    «Detalle de la Fachada Neoárabe»
    Arquitecto:
    Daniel Rubio Sánchez
    c/ Tirso de Molina

    «Fachada Neoárabe»
    Arquitecto:
    Daniel Rubio Sánchez
    c/ Tirso de Molina

    Madrid, 25 de Julio de 2018


    0 0

    Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical (Miquel López Crespí)


    2008: l´Any de Jovellanos a Palma


    Karl Marx i Jovellanos (I)



    La importància cabdal del famós estudi de Jovellanos Informe en el expediente de Ley Agraria de 1795 –n´hem parlat més extensament en un comentari anterior— va merèixer un interessant article publicat per Karl Marx en el New York Daily Tribune (25-IX-1854).

    En parlar de les possibilitats de canvi social que s´obrien a l´estat amb la revolta popular contra la dominació francesa i contra els sectors de les classes dominants –clergat, terratinents, aristocràcia feudal--, que es posa –juntament amb una grapada d´il·lustrats— al servei de Napoleó de i Josep I, la nova monarquia imposada a Baiona amb la forçada abdicació de Carles IV, Marx destaca la importància històrica de l´Informe de Jovellanos.

    Karl Marx no dubta mai de situar Gaspar Melchor de Jovellanos com a capdavanter del sector més progressista de tots aquells que s´oposen a l´Antic Règim, a les claudicacions de les classes dominants espanyoles davant França, als errors que, al seu parer, han comès els il·lustrats de bona fe que confien en les possibles reformes progressistes de Napoleó. En aquest estudi, Marx explica que, malgrat que la direcció política d’oposició a la invasió francesa és en mans de sectors profundament imbuïts de prejudicis religiosos i inquisitorials, hi ha també una minoria il·lustrada que participa en la sublevació popular i considera l´inici de la guerra com el començament del final de l´Antic Règim i l´inici de la regeneració política, cultural i econòmica de l´estat: el començament, en paraules de Marx, de la “revolució espanyola” antifeudal i anticlerical.

    Karl Marx escriu: “Componien aquesta minoria els habitants dels ports de mar, de les ciutats comercials i part de les capitals de província, on, sota el regnat de Carles III, s´havien desenvolupat fins a cert punt les condicions materials de la societat moderna. Els donava suport la part més culta de les classes superiors i mitjanes –escriptors, metges, advocats i fins i tot clergues-, per als quals els Pirineus no havien estat prou barrera contra la invasió de la filosofia del segle XVIII. Autèntica declaració de principis d´aquesta facció és el cèlebre report de Jovellanos sobre la millora de l´agricultura i la llei agrària, publicat en 1795 i elaborat per ordre del Consejo Real de Castilla”.

    Jovellanos proposa, a part d´una modernització del sistema d´imposts, reforçar les mesures proposades en el seu Informe amb una reforma radical de l´ensenyament, donant molta més importància a les matèries científiques que no a la indigesta escolàstica clerical del moment. A tots aquests sistemes de modernització s´hauria d´afegir un pla d´inversions de l´estat per a crear les infraestructures –comunicacions, ports, sistemes de reguis...— que puguin treure definitivament “Espanya” del seu crònic endarreriment econòmic i cultural.

    Karl Marx és un dels primers investigadors que saben veure la importància històrica de les aportacions de Gaspar Melchor de Jovellanos en el desenvolupament i consolidació de les idees de progrés en lluita contra l´obscurantisme clerical-feudal. En parla sovint en la seva època de corresponsal del New York Daily Tribune, quan analitza els avenços de les forces progressistes a l´estat espanyol durant el segle XIX. Aquestes valoracions referents a Jovellanos es poden trobar –ja n´hem parlat més amunt-- en la recopilació d´articles del New York Daily Tribune titulada La Revolución en España (Moscú, Editorial Progreso, 1974). Concretament en l´article del New York Daily Tribune de 27-X-1854 podem trobar aquesta clarivident anàlisi del gran filòsof i economista alemany en referència al paper de Floridablanca i Jovellanos en la seva època: “Floridablanca i Jovellanos representen un antagonisme pertanyent al període del segle XVIII que precedí la revolució francesa. El primer era un buròcrata plebeu; el segon, un filantrop aristocràtic. Floridablanca era partidari i executor del despotisme il·lustrat que representaven Pombal, Frederic II i Josep II; Jovellanos era un ‘amic del poble’, el qual esperava elevar a la llibertat mitjançant una successió de lleis econòmiques, aplicades amb la màxima prudència, i per la propaganda literària de doctrines generoses. Ambdós eren oposats a les tradicions del feudalisme, procurant l´un esbrossar el terreny al poder monàrquic i provant l´altre de deslliurar la societat civil d´aqueixes traves. El paper de cadascun en la història de llur país s´ajustava a la diversitat de llurs opinions. Floridablanca gaudí d´un poder suprem com a primer ministre de Carlos III, i el seu govern esdevingué despòtic en la mesura que trobà resistència. Jovellanos, la carrera ministerial del qual sota Carles IV fou de curta durada, conquetí influència sobre el poble espanyol no pas com a ministre, sinó com a savi; no pas amb els seus decrets, sinó amb els seus escrits”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores. (Miquel López Crespí)


    2008: l´Any de Jovellanos a Palma


    Karl Marx i Jovellanos (i II)



    Gaspar Melchor de Jovellanos

    L’herència cultural i política de què provenen els il·lustrats espanyols –i Jovellanos no n’és cap excepció- és el Renaixement. Són homes i dones que possiblement en el segle XVI haurien pogut estar al costat dels protestants luterans quan aquests lluitaven contra la corrupció vaticanista, o ben a prop d´intel·lectuals com Francis Bacon, quan aquest començà a qüestionar el domini aristotèlic damunt el pensament universal i propugnà que l´única font de coneixement fiable és l´observació directa de la Naturalesa. La Il·lustració, la gran revolució cultural que té lloc a França durant tot el segle XVIII i que prepara l’adveniment de la república i la constitució republicana de 1793, comença a bastir-se amb el pensament d´homes com Bacon, però també amb els descobriments científics d´Isaac Newton i el descobriment de la llei de la gravetat.

    Recordem, pensant en l´obra ingent de Gaspar Melchor de Jovellanos, alguns dels trets essencials d’aquest lent avanç cap a la comprensió científica dels fets socials i de la Natura. Als Països Baixos la ciència política surt amb força del fang de la tenebror de l’Edat Mitjana, i Grotius defineix molts dels actuals conceptes del dret natural, aportació que liquida la bruixeria conceptual, que tant afavoria els interessos de les classes dominants de totes les èpoques en recolzar les lleis en els decrets bíblics. René Descartes enfonsava igualment tota la metafísica de la teologia escolàstica en afirmar que l´home adquiria els coneixements mitjançant els sentits. Spinoza, en considerar diví l´Univers que ens envolta impulsa un panteisme allunyat del dogma escolàstic catòlic i contribueix igualment a dinamitar el món de creences que sostenia tot l’entramat ideològic, és a dir, polític, religiós i cultural, en què recolzava l’Antic Règim.

    Homes com Cabarrús, com molts dels il·lustrats que conformaran el gruix dels autors de la Constitució de Cadís de 1812, són els més radicals –no és el cas de Jovellanos-, fills de la Revolució Francesa, tradueixen la Constitució de 1793 i la Declaració dels Drets de l´Home i del Ciutadà, però són també els hereus, el resultat final de les aportacions de Spinoza, Grotius, Descartes, Locke, Newton i Jean-Jacques Rousseau al deslliurament intel·lectual, polític i econòmic de la humanitat.

    De jove, Gaspar Melchor de Jovellanos va estar prou influint per les idees filosòfiques i polítiques dels enciclopedistes francesos, actitud que anà mudant amb el pas dels anys. Malgrat les seves tendències moderades i no haver acceptar el càrrec de ministre de l´Interior del govern de Josep I que li oferiren Napoleó i els espanyols partidaris d´aquesta nova monarquia, Jovellanos no deixarà mai de ser un intel·lectual perillós per a tots els partidaris de l´”Espanya” feudal. L´acusació de ser lector de Jean-Jacques Rousseau, causa oficial del seu desterrament a Mallorca, l´acompanyarà durant tota la seva agitada vida. Però si analitzam a fons l´evolució del seu pensament -l´historiador Tristán de la Rosa en forneix algunes informacions prou interessants-, veurem com Jovellanos, més que un jacobí de l´època, resulta un ferm partidari de la cultura i de la forma de governar que hi ha a la societat anglesa del seu temps.

    Amic personal de Lord Holland, aquest li forneix les darreres novetats editorials que surten de les impremtes angleses. En els seus dietaris Jovellanos confessa com ha llegit i ha estudiat a fons The Wealth of Nations, d’Adam Smith. I, comentant la lectura de Locke, autor pel qual sent una profunda admiració, escriu: “Vaig molt a poc a poc, perquè el llibre requereix meditació”. Coneix a fons el pensament de Burke, Hard, Gibbon i Payne. I a casa seva, a més de les novetats editorials i de la correspondència que manté amb Lord Holland, rep regularment The Craftsman. Com ens informa Tristán de la Rosa: “Está [Jovellanos] al corriente de las rivalidades entre Fox, Pitt y Sheridan. Extracta obras de Smith, Godwin y Ferguson. Y traduce en verso el canto primero del Paraíso Perdido, de Milton”.

    Així i tot, malgrat que mai no s´ha identificat amb els aspectes més revolucionaris de la Revolució Francesa ni és un seguidor de les idees republicanes de Marat i Robespierre, Gaspar Melchor de Jovellanos, amb la seva pràctica política i amb l´obra literària i de recerca realitzada al llarg de la seva vida esdevé, com va escriure Karl Marx en les seves col·laboracions a la premsa nord-americana, la punta de llança de la lluita contra l´Antic Règim i per la modernització de la societat espanyola d´aleshores.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    La Plaça Major de Sa Pobla se vestirà de gloses el proper 26 de juliol a les 22:30h. En motiu de les festes de Sant Jaume, l’ajuntament pobler organitza un combat de picat en el que participaran els Glosadors de Mallorca Maribel Servera “Servereta”, Maria Magdalena Amengual “Mery” i Mateu “Xurí”.

    0 0

    [26/07] «The Alarm» - «La Lotta» - Setmana Tràgica - «Emma Goldman: The Anarchist Guest» - Bertani - Hutteaux - Berthelot - D'Antonio - Santos - Adler - Bianconcini - Gordo - Puddu - Rueda Pérez - Oiticica - Fuentes - Sas - Cristofoli - Yebra - Martínez Marín - Longas - Bassa - Meseguer - Monclin - Perlman - Mallo - Silvia Mistral

    Anarcoefemèrides del 26 de juliol

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "The Alarm"

    Capçalera del primer número de The Alarm

    - Surt The Alarm: El 26 de juliol de 1896 surt a Londres (Anglaterra) el primer número del setmanari anarquista The Alarm. For your liberty and ours (L'Alarma. Per la vostra llibertat i per la nostra). Hi van col·laborar Piotr Kropotkin i Emma Goldman, entre d'altres. Deixà de publicar-se el desembre de 1896.

    ***

    Capçalera de "La Lotta"

    Capçalera de La Lotta

    - Surt La Lotta: El 26 de juliol de 1908 surt a Castel Bolognese (Emília-Romanya, Itàlia) el primer i únic número del periòdic La Lotta. A cura degli anarchici (La Lluita. A cura dels anarquistes). Portava l'epígraf«Anàrquic és el pensament i cap a l'anarquia va la història», de Giovanni Bovio. El gerent i responsable del periòdic fou Giovanni Borghesi i va ser publicat a la impremta d'Arnaldo Cavallazzi. Portà notícies sobre vagues i agitacions agràries de la zona i articles contra l'Església i el parlamentarisme.

    ***

    Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

    Barricada amb un tramvia bolcat a Gràcia durant els primers moments de la revolta. Fotografia de Brangulí

    - Esclata la Setmana Tràgica: El dilluns 26 de juliol de 1909 comença a Barcelona (Catalunya) l'anomenada «Setmana Tràgica», també coneguda com«Revolució de Juliol» o «Setmana Sagnant (Trista, de Dol, de Passió, Roja o Gloriosa)». La decisió del ministre de la Guerra espanyol del govern d'Antonio Maura, a través d'un decret de l'11 de juliol, d'enviar prop de 40.000 reservistes --molts d'ells catalans i, a més, pares de família--, a la zona del Rif per controlar els insurgents, va provocar una reacció antimilitarista de les classes populars catalanes, encapçalades per l'organització sindicalista Solidaritat Obrera i per militants socialistes i del Partit Radical d'Alejandro Lerroux García, que va començar amb una vaga general arreu del país i va acabar derivant en una revolta popular anticlerical i antimilitarista. L'11 de juliol va començar al port de Barcelona l'embarcament de tropes cap a Melilla, fet que es va repetir el dia 14 i va continuar en els dies successius. Durant l'embarcament del 18 de juliol es va produir una important manifestació i protesta al port amb trets a l'aire i algunes detencions de familiars dels joves mobilitzats. En aquest marc Solidaritat Obrera recollí la reivindicació anarcosindicalista de la vaga general contra el reclutament injust i contra la guerra mateixa, vaga que va haver de preparar d'amagatotis ja que la recent Llei de Vaga exigia un anunci previ de vuit dies i prohibia expressament les mobilitzacions polítiques. La vaga general havia d'iniciar-se en dilluns, després que els obrers haguessin cobrat la setmanada i abans no comencessin una nova setmana laboral. Aúltima hora del 24 de juliol es va constituir formalment el Comitè de Vaga, format pel socialista Antoni Fabra Ribas, l'anarquista José Rodríguez Romero --o Francisco Miranda Concha segons altes versions-- i l'anarcosindicalista José Sánchez González (Miguel Villalobos Moreno), que convocà per al dilluns 26 de juliol la vaga general antibel·licista --desmarcant-se de la convocatòria de vaga promoguda a tot l'Estat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i per la Unió General de Treballadors (UGT) per al 2 d'agost-- i que finalment no portaria, per no comprometre les societats de resistència ni l'organisme confederal, l'aval oficial de Solidaritat Obrera. El 25 de juliol es va produir un degoteig d'uns 250 delegats procedents dels diferents subcomitès locals i de barriada cap a la seu del Comitè Central de Vaga per preparar l'aturada de l'endemà. A primeres hores del 26 de juliol els piquets començaren a exhortar els obrers a la vaga, realitzant-se mítings espontanis sobretot de dones i produint-se les primeres detencions, especialment de militants anarquistes (Mercedes Monje Alcázar, Trinidad de la Torre Dehesa, Maria Llopis Bergés, Tomàs Herreros Miguel, Francisco Cardenal Ugarte, Mariano Castellote Targa, etc.). Uns 250 metal·lúrgics de la Hispano-Suïssa s'escamparen pel barri de les Drassanes tot incitant la vaga als treballadors de les fàbriques de la zona. Encara que la majoria dels treballadors d'antuvi entraren a la feina, la vaga s'escampà ràpidament al Poblenou, Sant Martí de Provençals, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Ángel Ossorio Gallardo, governador civil de Barcelona, davant la magnitud de la vaga, va fer sortir la Guàrdia Civil a cavall i manà segrestar els diaris. Durant tot el matí es produïren enfrontaments entre vaguistes i tramviaires, que continuaven treballant atiats pel marquès Mariano de Foronda, director gerent de la companyia «Les Tramways de Barcelone», de capital belgoalemany; també els piquets tancaren les botigues i els magatzems. A mig matí, Ossorio reforçà la Guàrdia civil amb escamots de guàrdies de Seguretat, armats amb màusers en comptes de l'arma blanca habitual. A les 12 hores Ossorio es reuní amb Luis de Santiago Menescau, capità general de la regió, i amb Elpidio Abril García, president de l'Audiència, i aquesta Junta d'Autoritats decidí proclamar la Llei Marcial --decisió que permetia la disposició de les tropes de l'Exèrcit (1.500 soldats i oficials, a més de 600 cavalls i 12 peces d'artilleria), a més de la policia (700 guàrdies civils i 800 guàrdies de Seguretat, a més de guàrdies municipals i de guàrdies urbans), per restaurar l'ordre púbic, i que conferia la màxima autoritat de la província al capità general--, alhora que Ossorio presentà la seva dimissió; aquest Estat de guerra duraria fins al 17 d'agost d'aquell any. A migdia la vaga s'havia generalitzat completament i dels enfrontaments en resulten dos morts i 11 ferits greus. A partir de les 15 hores es fixà arreu Barcelona el ban del capità general proclamant l'Estat de guerra, però aquest no utilitza les forces militars per reprimir la vaga, limitant-se a apostar homes de vigilància als edificis oficials i al cor de la ciutat i a esperar que arribessin més contingents d'infanteria i de cavalleria; també obligà el marquès de Foronda a retirar els tramvies de la circulació, alguns ja destruïts completament, i a retornar els combois a les cotxeres, fet que va permetre encara més col·lapsar tota activitat econòmica. A les 15.30 hores un escamot de vaguistes dirigit per Carme Alauch i Jèrida, «dama roja» del Partit Radical, atacà la comissaria del Clot amb la intenció d'alliberar el companys detinguts i en l'acció resulten morts dos homes i una dona entre els atacants i nou agents ferits. Els anarquistes Jaume Aragó García i Francisco Miranda Concha, fillastre d'Anselmo Lorenzo i considerat per alguns com l'autèntic dirigent a l'ombra de la revolta, intentaren organitzar un grup a la Rambla per assaltar la comissaria de policia. A les 16 hores s'organitza una manifestació de protesta, encapçalada per dones i infants portant un llacet blanc al pit, que marxà des de la Rambla fins a Capitania; les tropes, comandades pel general d'origen alemany Germán Brandeis Gleichauf, es negaren a disparar, però no els guàrdies de Seguretat i hi haurà molts de ferits i algun mort. A les 17 hores la Guàrdia Civil tancà la lerrouxista Casa del Poble. A les 19 hores els directors dels diaris barcelonins en reunió decidiren no publicar-los l'endemà; mentrestant, el Comitè Central de Vaga es reuní i decidí prosseguir la vaga --que d'antuvi havia de ser de 24 hores--, tallar les comunicacions, declinar l'oferiment d'obrers armats que van fer uns delegats de Sabadell i demanar novament al lerrouxista Emiliano Iglesies la seva unió al Comitè. Al final del dia el Patronat Obrer de Sant Josep, dirigit pels maristes, al Poblenou fou incendiat. Fora de Barcelona, el lloc de màxima tensió d'aquest primer dia va ser la ciutat de Sabadell, on l'aturada va prendre un caràcter de rebel·lió general, i també la vaga reeixí a altres centres tèxtils i a viles industrialitzades (Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona, Sant Feliu de Llobregat, Sitges, Vilanova i la Geltrú, etc.), produint-se incendis a les casetes dels burots, talls de línies telefòniques i telegràfiques, aixecaments de rails i altres estralls. No obstant tots aquests aldarulls, el capità general Luis de Santiago aconseguí aquest primer dia de vaga embarcar un vaixell de tropes i un altre d'armament cap al Marroc.

    ***

    Portada del vídeo "Emma Goldman. The Anarchist Guest"

    Portada del vídeo Emma Goldman. The Anarchist Guest

    - Estrena d'Emma Goldman: The Anarchist Guest: El 26 de juliol de 2000 s'estrena al Castro Theatre de San Francisco (Califòrnia, EUA), en el XX San Francisco Jewish Film Festival (XX Festival de Cinema Jueu de San Francisco), la pel·lícula documental canadenca Emma Goldman: The Anarchist Guest, dirigida pel sociòleg i cineasta Coleman Romalis, sobre la vida de la militant anarcofeminista Emma Goldman. Quan Coleman Romalis va descobrir que vivia a prop de la casa on va residir i va morir Emma Goldman a Toronto es va veure obligat a realitzar un film sobre la seva vida. El documental, de 42 minuts de duració, és un retrat multidimensional d'Emma la Roja basat en comentaris d'amics i d'historiadors (Libera Bortolotti, Candace Falk, Audrey Goodfriend, etc.), lectures dramatitzades, correspondència, arxius fotogràfics i filmacions de mítings, manifestacions i entrevistes de la militant lituanoamericana, tretes fonamentalment de l'«Emma Goldman Papers Project» de la Universitat de Berkeley (Califòrnia, EUA). Altres persones que han intervingut en l'elaboració de la pel·lícula han estat Clarke Mackey, David Stein, Sam Ball, Elizabeth Sher, Karen Shopsowitz, David A. Stein, Ken Whiteley, Mark Landau, Daniel Mackey, Rosalind Chaplin Kindler, Collin Adams, Matthew Clark, Rick Fielding, i Milena i Shelly Romalis

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Orsini Bertani

    Orsini Bertani

    - Orsini Bertani: El 26 de juliol de 1869 neix a Florència (Toscana, Itàlia) l'editor i propagandista anarquista Orsini Menotti Bertani. Sos pares, oriünds de Cavriago (Emília-Romanya, Itàlia), es deien Eugenio Bertani i Clementina Toni. Sa família, desitjosa de donar-li una bona educació, a 14 anys l'envià a estudiar a la Sorbona de París (França). A París, ben aviat, entrà a formar part dels cercles llibertaris. El març de 1894 va ser inscrit en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 de març d'aquell any va ser detingut, amb Léon Ortiz, i se li va trobar una pistola al seu domicili. L'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés dels Trenta», del qual va ser un dels tres condemnats considerat com a«il·legalista»–Léon Ortiz (15 anys de treballs forçats), Pierre Chiericotti (vuit anys de treballs forçats) i Orsini Bertani (sis mesos de presó per«portar arma prohibida»)–, però havia aconseguit refugiar-se abans del judici a Anglaterra. Retornà a Itàlia i posteriorment, fugint d'un requeriment de la justícia francesa, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires es casà amb l'anarquista francesa Elisa Lagouardette (Anita Lagouardette), col·laboradora de La Voz de la Mujer, i fou un dels redactors del periòdic llibertari El Perseguido, destacant com a orador en els mítings anarquistes. En aquesta època va fer amistat amb Errico Malatesta i Luigi Fabbri. Per guanyar-se la vida fundà amb diners de son pare el comerç«Eugenio Bertani e hijo», especialitzat en la importació de productes italians (olis, formatges, conserves, etc.) i en la seva venda a l'engròs i al detall, que acabà essent un fracàs. Expulsat de l'Argentina per les seves activitats anarquistes en 1902, s'instal·là a Montevideo (Uruguai). Posseïdor d'una refinada cultura (ciències socials, filosofia, literatura, arts, música, etc.), entrà en contacte amb l'elit cultural del país i participà en diferents tertúlies (Café Moka, Polo Bamba, Café Carlitos, etc.). Entaulà amistat amb l'aleshores periodista José Batlle y Ordóñez i, juntament amb altres anarquistes, com ara Virginia Bolten, a partir de 1910 va fer costat el seu programa social. Gràcies als seus coneixements sindicals, va ser cridat pel diputat Lorenzo Carnelli com a assessor per a l'elaboració de la Llei de la Caixa de Jubilacions i Pensions i d'altres normes legislatives (treball nocturn, habitatge digne, prevenció d'accidents, descans setmanal, llicències obligatòries, vacances pagades, etc.). La seva primera impremta i editorial s'anomenà «Talleres Gráficos El Arte» i fou la primera del país que introduí la impremta monotip; després, en 1904, instal·là la seva famosa editorial al carrer Reconquista 630 a poques illetes de la seva llibreria. La«Librería Moderna» –«Lo de Orsini», com l'anomenaven els companys–, inaugurada en 1903 al número 240 del carrer Sarandí, fou un important centre de tertúlies literàries, filosòfiques i sociològiques, on concorrien escriptors, actors teatrals, pintors, escultors, estudiants i intel·lectuals de tota casta. Fou l'editor («O. M. Bertani Ediciones») i mecenes de la majoria dels llibres d'autors i dramaturgs uruguaians pertanyents al primer quart del segle XX (Delmira Agustini, Domingo Arena, José Pedro Bellan, Roberto de las Carreras, Otto Miguel Cione, Ismael Cortinas, Armando Discépolo, Carlos Sabat Ercasty, Ovidio Fernández Ríos, Emilio Frugoni, Eduardo Gandolfo, María Gautier, Federico Giraldi, Andrés Gomensoro, José Gomensoro, Alberto Lasplaces, Leoncio Lasso de la Vega, César Miranda, Octavio Morató, Orosmán Moratorio, María Morrison de Parker, Alberto Nin Frías, José Enrique Rodó, Carlos Roxlo, Roberto Sienra, Álvaro Armando Vasseur, Javier de Viana, etc.), molts d'ells anarquistes (Rafael Barret, Manuel de Castro, Luce Fabbri, Ángel Falcó, Rodolfo González Pacheco, Ernesto Herrera, Julio Herrera y Reissig, Florencio Sánchez, etc.), i fomentà la traducció d'escriptors i pensadors estrangers (Guy Boothby, Anatole France, E. Gauthier, Jean-Marie Guyau, Gaston Leroux, Max Pemberton, Marcelo Vignali, etc.). La característica fonamental dels seus llibres, a més d'estar molt ben editats, era el seu baix preu. En 1927 fundà La Pluma. Revista mensual de artes, ciencias y letras (1927-1931), dirigida per Alberto Zum Felde i considerada una de les revistes més importants d'Amèrica. Després va vendre la«Librería Moderna» al poeta Manuel Pérez y Curi i fundà en 1915 una de nova, especialitzada en la rematada de llibres, entre els carrers 18 de Julio i Convención, que batejà amb el nom del seu gran amic Florencio Sánchez. En plena crisi econòmica, amb els guanys de les seves iniciatives culturals, muntà al carrer Cerrito l'anomenada«Cuina Econòmica», menjador diürn i nocturn per a les famílies obreres la finalitat del qual era oferir una alimentació sana a preus molt mòdics, arribant a oferir 1.800 menjars per torn, a més de bona literatura per a la sobretaula. Més tard instal·là al carrer 25 de Mayo el cinema«Biógrafo Excelsior», al local de l'antic diari de Natalio Botana El Eco del País. En 1937 fundà el«Comitè Pro Batalló Garibaldi» i l'«Asociación de Amigos de España Republicana de Carrasco» (Carrasco és un barri de Montevideo), per fer costat la lluita antifeixista en plena guerra civil a Espanya, i l'any següent creà, a l'Avenida 18 de Julio, el «Círculo Italo-Uruguayo "El Progreso"», la finalitat del qual era reunir els antifeixistes no només italians i uruguaians, sinó de totes les nacionalitats, especialment els exiliats, i on es realitzaven tota mena d'activitats culturals (història, filosofia, literatura, música, dibuix, etc.). Vivia al barri de Pocitos de Montevideo i en els últims anys de sa vida exercí d'inspector de Treball, carrer del qual va ser expulsat per la dictadura de Gabriel Terra. Orsini Bertani va morir el 16 de març de 1939 a Montevideo (Uruguai) i les seves restes van ser vetllades a la seu del «Círculo El Progreso». Milers de persones acompanyaren a peu el taüt fins al Cementiri Central, on es van pronunciar emotius discursos; finalment el seu cos fou portat el Cementiri del Buceo de Montevideo, on reposa al panteó de la Lògia «Les Amis de la Patrie». Un carrer de la capital de l'Uruguai porta el seu nom. Sa filla Orsolina Bertani fou la mare del cineasta i cantant Hugo del Carril.

    Orsini Bertani (1869-1939)

    ***

    Louise Hutteaux (1912)

    Louise Hutteaux (1912)

    - Louise Hutteaux: El 26 de juliol –algunes fonts citen l'11 de juny– de 1870 neix a Marsella (Provença, Occitània) la llevadora anarcoindividualista Marceline Elisabeth Hutteaux, més coneguda com Louise Hutteaux o Louise Clément,. En 1908 s'instal·là a París (França), on freqüentà les«Causeries populaires» (Xerrades populars) animades per Albert Joseph (Libertad). Per convicció neomaltusiana, renuncià a exercir el seu ofici de llevadora. El gener de 1910 esdevingué la companya de l'anarcoindividualista Pierre Jourdan (Pierre Clément) i amb aquest gestionà una parada de calceteria pels mercats de Levallois-Perret i de Neully-sur-Seine (Illa de França, França), on repartia alhora el periòdic L'Anarchie. Quan el cas de la «Banda Bonnot», Raymond Callemin (Raymond la Science), a qui coneixia des de feia tres anys, va se detingut en 1912 al seu domicili. Va ser acusada d'haver albergat un membre de la banda, però finalment no va ser inculpada i fou alliberada. Son company, Pierre Jourdan, va ser condemnat el febrer de 1913 durant el procés de la «Banda Bonnot» a 18 mesos de presó. Arran d'una denúncia, el 7 d'agost de 1913 va ser jutjada per l'Audiència del Sena per ajudar la jove Henriette Piana a avortar i condemnada, sense gaire proves, a cinc anys de presó–Henriette Piana i son amant, Orsini Cherchetti, van ser condemnats a dos anys de presó. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Paul Berthelot

    Paul Berthelot

    - Paul Berthelot: El 26 de juliol de 1881 neix a Auxerre (Borgonya, França) --altres fonts citen el 3 de novembre de 1880 a París (França)-- l'anarquista esperantista Paul Berthelot, també conegut com Marcelo Verema. Era fill del científic lliurepensador i polític republicà anticlerical Paul Bert (1833-1886), que arribà a ser governador (Resident General) d'Annam i de Tonkin (Indoxina francesa). Quan estudià secundària a l'institut de Reims aprengué l'esperanto, a més d'altres llengües. Orfe des de jove, fou lliurat a una tia seva i el seu tutor administrà malament la seva fortuna i la dilapidà. En 1900 començà a estudiar medicina a París, però, adherit al moviment antimilitarista, a finals de 1901 fugí a Suïssa per no haver de fer el servei militar. Al país helvètic aprengué en 1902 l'ofici de tipògraf. En 1903 s'instal·là a Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on començà a treballar, gràcies a les recomanacions d'amics esperantistes suïssos, com a tipògraf a la Impremta Vallespir. A Ceret, a més d'introduir-se en cercles catalanistes, desenvoluparà una intensa activitat militant de difusió de l'esperanto i en el mateix 1903 publicà Vortaro franca-esperanto, amb Théophile Cart i Marcel Merckens, i Komercaj leteroj, amb Lambert; i l'any següent Provo de hemia nomigado en esperanto, Pri numerado esperanta i Fonetiko litera, skizo pri kelkaj konsonantoj, sota el pseudònim de Marcelo Verema. En 1904 tingué la idea de fundar una associació catalana d'esperanto amb la finalitat d'unir els esperantistes catalans d'una i altra banda dels Pirineus. Durant l'estiu d'aquell any, viatjà al Principat per mantenir contactes amb els grups esperantistes de Barcelona i de Manresa, que acceptaren esdevenir delegats de la futura associació. El setembre de 1904 publicà l'article «Tra fremda lando» (A terres estrangeres) en la revista Lingvo Internacia (Llengua Internacional) on comentava el seu viatge a Barcelona i anunciava la creació del Grup Esperantista de Catalunya. Finalment la nova associació va ser creada el novembre de 1904 amb el nom de Aplec Esperantista de Catalunya (AEC), el secretariat i la seu social del qual radicaren a Ceret. El gener de 1905 sortí en aquesta localitat el butlletí mensual de l'AEC, Espero de Katalunjo (Esperança de Catalunya), primera publicació esperantista catalana. Escrita majoritàriament en català, amb alguns articles en esperanto i castellà, només publicà tres números fins l'abril d'aquell any. A Catalunya Nord fundà el periòdic Esperanto, el primer número del qual sortí el 18 de juny de 1905, que fou continuat a partir de 1907 per Hector Hodler. Fou un destacat membre del grup esperantista «Paco-Libereco» i un dels fundadors de l'anarquista Internacia Socia Revuo. A començaments de 1907 embarcà a Marsella cap a Sud-amèrica, amb la intenció de fer propaganda esperantista i anarquista. Després d'uns mesos a Montevideo (Uruguai), l'estiu de 1907 s'instal·là a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Durant el Congrés Brasiler d'Esperanto d'aquell any conegué l'anarquista Neno Vasco, que l'introduí en el «Grupo Terra Livre» i col·laborà, sota el pseudònim de Marcelo Verema, en A Terra Livre, periòdic que dirigí un temps. A Rio de Janeiro es guanyà la vida com a professor de francès i d'esperanto a l'Acadèmia Berlitz, i més tard va ser nomenat director de la sucursal d'aquesta acadèmia a Petròpolis, zona residencial i estival de diplomàtics; però va ser acomiadat de la seva feina docent per fer propaganda anarquista i antimilitarista. En aquesta època publicà articles en el periòdic A Voz do Trabalhador,òrgan de l'anarcosindicalista Confederació Obrera Brasilera (COB). En 1909 va ser membre del Comitè de la Llengua Esperanto. Aquest mateix any, en un moment de misèria i de depressió, volgué retornar a Europa, però s'interessà per les poblacions autòctones brasileres gràcies a un professor dels indis que el va introduí en els seus costums. El 28 de desembre de 1909 arribà a Dumbá (Goiás, Brasil), a la fèrtil zona del riu Araguaia, entre Vila Boa i Leopoldina, amb tres companys, on muntà una granja anarquista que batejà com «Colônia Agrícola Socialista nos sertões do Araguaia». Després del fracàs d'aquest projecte --dos dels tres companys desistiren de l'empresa als pocs dies i el tercer poc després--, a començaments de 1910 s'establí a Aruanã (Goiás, Brasil), on aprengué el portuguès i llengües autòctones, continuà el seu interès per les ciències (química, botànica, fisiologia, etc.), col·laborà en diversos periòdics de São Paulo i es guanyà la vida com a inspector de cabotatge fluvial per a la Companyia de Navegació d'Araguaia, gràcies al suport del senador Urbano Gouveia. Després passà un temps amb els indis a Ilha do Bananal. En aquests anys va escriure tres obres de teatre en portuguès (Os juizes, O grande dia i Impossivel felicidade) i el llibre d'antropologia Entre sertanejos e indios do Norte (1910). En francès va escriure el seu llibre més conegut, L'Évangile de l'heure (L'Evangeli de l'hora), que fou publicat en 1912 a París per Les Temps Nouveaux. Aquesta obra és una paràbola de l'ensenyament de Crist des del punt de vista llibertari i fa una crida a les passions, a no pagar els lloguers, a la solidaritat obrera, a la justícia equitativa, a la col·lectivització de les terres, a la desobediència vers l'Estat i les religions, etc. Greument malalt de tuberculosi, passà lesúltimes setmanes ensenyant l'esperanto als frares dominics d'un monestir de Conceição do Araguaia que l'assistien, mentre preparava un Compendium grammaticae esperanti, mena de manual d'ensenyament de l'esperanto en llatí. Paul Berthelot va morir el 2 de novembre de 1910 a Conceição do Araguaia (Pará, Brasil).

    ***

    Foto policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)

    Foto policíaca de Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio (1934)

    - Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio: El 26 de juliol de 1887 neix a Angri (Campània, Itàlia) l'anarquista Fulvio Canzio Alfonso D'Antonio. Mecànic i forner de professió, milità en el moviment anarquista a començament del segle i va ser fitxat i sotmès a una estreta vigilància entre els anys 1932 i 1943. Inscrit en el registre de la policia de fronteres amb l'ordre d'empresonament, va ser finalment confinat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Clemente Vieira dos Santos

    Clemente Vieira dos Santos

    - Clemente Vieira dos Santos: El 26 de juliol de 1889 neix a Porto (Nord, Portugal) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Clemente Vieira dos Santos. Fill d'una família pobra, aprengué l'ofici de tipògraf i ben aviat començà a militar en el moviment anarcosindicalista i a col·laborar en la premsa obrera i anarquista. En 1913, en les pàgines del setmanari anarquista Terra Livre, polemitzà fèrriament amb els escriptors Manuel Ribeiro i Carlos Rates, futurs fundadors del Partit Comunista Portuguès (PCP). En 1922 col·laborà en el periòdic de l'Aliança Anarquista de São Paulo (São Paulo, Brasil) O Librertário. Amb José Mater, Alberto J. Martins i altres, formà part del Grup Anarquista «Aurora Social». L'1 d'octubre de 1922 assistí, com a delegat del tipògrafs de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal, al III Congrés Nacional Obrer, que se celebrà a Covilhã (Castelo Branco, Centre, Portugal), i on participaren tots els corrents sindicals portuguesos. En aquest congrés destacà la seva intervenció en la ponència sobre relacions internacionals, oposant-se als comunistes que havien proposat l'adhesió a la Internacional Sindical Roja (ISR). La seva ponència preconitzà l'acceptació dels principis anarcosindicalistes de la Conferència de Berlín i la representació de la CGT portuguesa en el pròxim congrés dels sindicalistes anarquistes. El congrés adopta aquesta moció per 55 vots contra 22 i vuit abstencions; fou un triomf de l'anarcosindicalisme. Entre 1923 i 1924 fou el redactor, amb José Moreira, del periòdic de Porto Solidaridade Gráfica. Orgão defensor dos gráficos do Norte. Col·laborà en la major part dels periòdics i revistes anarquistes portugueses, però especialment les publicades a Porto, com ara A Aurora, el qual dirigí, i A Comuna. Durant els últims anys de sa vida, mancat d'una publicació específicament anarquista, col·laborà en el diari Gazeta do Sul, de Montijo (Setúbal, Lisboa, Portugal). Publicà diverses ressenyes biogràfiques d'anarquistes en Voz Anarquista. En 1958 va escriure una biografia del seu amic i company, l'anarquista António Alves Pereira (Alfredo Guerra), que resta encara inèdita i que es conserva a l'Arquivo Histórico-Social del Centro de Estudos Libertários (CEL), que es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Lisboa. Clemente Vieira dos Santos va morir el 14 de febrer de 1960 a Oliveira do Douro (Vila Nova de Gaia, Porto, Nord, Portugal).

    ***

    Jankel Adler fotografiat per August Sander (1929)

    Jankel Adler fotografiat per August Sander (1924)

    - Jankel Adler: El 26 de juliol de 1895 neix al suburbi de Tuszyn de Łódź (Polònia, Imperi Rus; actualment pertany a Łódź, Polònia) el pintor i gravador anarquista i anarcosindicalista Jakub Adler, més conegut per les transcripcions Yankl Adler i Jankel Adler. Sos pares es deien Eliasz Adler, mercader de fusta i de carbó, i Hana Laja Fiter. Fou el setè fill d'una família jueva de 10 germans–els quals tots moriren a la Xoà– i es crià en el hassidisme. En 1912 a Belgrad (Sèrbia) començà a formar-se com a gravador amb un oncle seu i en 1914 s'establí a Barmen (Wuppertal, Imperi Alemany), on visqué durant una temporada amb una germana seva i estudià dibuix i pintura a l'Escola d'Arts i Oficis amb el professor Gustav Wiethücher. Durant la Gran Guerra va ser enrolat en l'Exèrcit rus i fou capturat pels alemanys, però l'alliberaren ràpidament. En 1918 s'acostà al grup editor de la revista expressionista Der Sturm. En acabar la guerra retornà a Łódź, on el febrer de 1919 cofundà el grup d'artistes d'avantguarda (Moyshe Broderzon, Henoch Barczyński, Marek Szwarc, Wincenty Brauner, Yitskhok Broyner, etc.) anomenat«Yung-Yidish» (Joves Jiddischs). També va fer costat, en 1919, el grup artístic «Das Junge Rheinland» (La Jove Renània). En 1919 exposà les seves obres al Polski Klub Artystyczny (Club Artístic Polonès) i al Hotel Polònia de Varsòvia. En 1920 restà una temporada a Berlín, on entrà en contacte amb el grup editor de la revista anarquista Die Aktion, especialment amb l'artista Franz Wilhelm Seiwert, i conegué l'estudiant d'art Betty Kohlhaas, que esdevindrà la seva companya durant tota sa vida. En 1921 retornà a Barmen, on entrà a formar part del grup d'artistes «Die Wupper» (El Wupper; nom del riu renà). En 1922 s'instal·là a Düsseldorf, on esdevingué professor de l'Acadèmia d'Arts i entaulà una estreta amistat amb els pintors Otto Dix, Paul Klee i Wasili Kandinski, entre d'altres, i participà en la creació del grup «Die Kommune» (La Comuna), col·laborant en l'Exposició Internacional d'Artistes Revolucionaris que se celebrà a Berlín. També en 1922 fundà l'efímer grup Srebrny Wóz (Carro d'Argent), format per Henryk Hirszenberg, Ignacy Hirszfang i Natan Szpigel. A Düsseldorf milità activament en el moviment anarquista i formà part de l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschland (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). En 1926 pintà els murals de l'Institut Astronòmic («Planetarium») de Düsseldorf. En 1928, durant l'exposició «Art alemany a Düsseldorf», una pintura seva rebé una medalla d'or. Entre 1929 i 1930 realitzà viatges d'estudi a diversos indrets de la Península Ibèrica i entre juliol i octubre de 1930 compartí estatge amb el pintor Arthur Kaufmann a Mallorca (Illes Balears). Durant la campanya electoral de juliol de 1932 publicà amb un grup d'artistes i d'intel·lectuals esquerrans una crida urgent contra la política nacionalsocialista i per a la unió de tota l'esquerra en un front comú antifeixista. A partir de 1933, com a artista i com a jueu, s'enfrontà directament contra la persecució que els nazis realitzaren contra l'art modern i contra la seva raça. En aquest any de 1933 dues pintures seves van ser exposades pels nazis al Centre d'Art de Mannheim com a exemple d'«art degenerat». En aquesta època decidí exiliar-se i s'instal·là a París (França), on es va veure fortament influenciat per Picasso, Max Ernst i Léger, i entrà a formar part del cercle intel·lectual d'anarquistes que girava al voltant de la parella formada per Marie-Louise Berneri i Vernon Richards. Durant aquests anys realitzà nombrosos viatges arreu d'Europa (Polònia, Itàlia, Iugoslàvia, Txecoslovàquia, Romania i la Unió Soviètica). En 1937 van ser confiscades pels nazis 25 obres seves que pertanyien a col·leccions públiques, com ara la Nationalgalerie de Berlin o el Museum Folkwang d'Essen, i dos se'n mostraren en l'exposició «Der Ewige Jude» (El Jueu Etern), que se celebrà al Museu Alemany de Munic. En 1939 pintà el quadre Homage a Durruti, que dedicà a Marie-Louise Berneri. Després d'un temps a Canha de Mar (Provença, Occitània), en aquest mateix 1939, amb l'esclat de la II Guerra Mundial, s'oferí voluntari en l'Exèrcit polonès que s'havia reconstituït a França, però en 1941 va ser llicenciat per raons de salut. Posteriorment s'instal·là a Kirkcudbright (Kirkcudbrightshire, Dumfries and Galloway, Escòcia) i el maig de 1943 es traslladà a Londres. La mort de la seva gran amiga Marie-Louise Berneri el 13 d'abril de 1949 a Londres l'afectà profundament i, dies després, el 25 d'abril de 1949, Jankel Adler va morir a Whitley Cottage (Aldbourne, Marlborough, Wiltshire, Sud-oest d'Anglaterra, Anglaterra) d'un atac de cor; fou enterrat al Cementiri Jueu de Bushey (Hertsmere, Hertfordshire, Anglaterra). En 1951 una retrospectiva de 81 obres seves es va exposar a les New Burlington Galleries de Londres.

    Jankel Adler (1895-1949)

    ***

    Leo Bianconcini

    Leo Bianconcini

    - Leo Bianconcini: El 26 de juliol de 1898 neix a Sassoleone (Casalfiumanese, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Leo Bianconcini. Sos pares es deien Vito Bianconcini i Olimpia Balducci. Estudià alguns anys com a seminarista a Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i després aprengué l'ofici de paleta. Ben aviat, juntament amb sos germans (Vincenzo i Francesco, que van ser apallissats i perseguits pels escamots feixistes), s'adherí al moviment anarquista. El 2 de maig de 1920 s'inaugurà a la Casa Proletària de Bagnara di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia), en presència d'una gran multitud, el monument dedicat a Andrea Costa. En aquest esdeveniment alguns carrabiners de paisà s'infiltraren en la concentració obrera i dispararen als treballadors congregats, refugiant-se després en la caserna local. Posteriorment s'engegà un tiroteig entre els carrabiners refugiats a l'interior de la caserna i els obrers atacants i en aquesta acció Leo Bianconcini va caure amb la pistola a la mà. Després d'aquest sagnant episodi, el govern va haver de reforçar de manera significativa el nombre de carrabiners presents a la població, per poder fer front als actes d'hostilitat que es desencadenaren. Els anarquistes d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) recordaren la tràgica mort de Bianconcini en el número del 15 de maig de 1920 del periòdic Sorgiamo! i promogué una col·lecta que recaptà la important suma de 4.000 lires que va ser lliurades a la mare del treballador mort. Als seus funerals van assistir més de vuit mil persones i intervingueren Pietro Comastri, en nom dels anarquistes, i Giulio Miceti, per part dels socialistes, i van ser presents les banderes de la Cambra del Treball, de la Unió Sindical Italiana (USI) i d'altres vuitanta associacions i grups anarquistes –entre elles la bandera del Gruppo Anarchico Giovanile (GAG, Grup Anarquista Juvenil) al qual pertanyia Bianconcini– i socialistes.

    ***

    Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 8 de desembre de 1992

    Necrològica d'Eulalio Gordo apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 8 de desembre de 1992

    - Eulalio Gordo: El 26 de juliol de 1900 neix a Santiago de Calatrava (Jaén, Andalusia, Espanya) el militant anarcosindicalista Eulalio Gordo. L'1 de maig de 1916 s'afilià en un sindicat d'oficis diversos de caire apolític i a partir de 1931 ingressà en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Madrid (Espanya), que s'havia acabat de constituir. Combaté el cop feixista de juliol de 1936 i a partir d'octubre d'aquell any intervingué en la formació de la columna confederal «España Libre», de la qual fou membre del seu estat major fins a la militarització. L'1 d'abril de 1937 fon nomenat responsable d'Arxius en la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT. En acabar la guerra s'exilià a França i el 7 de febrer de 1939 fou internat al camp d'Argelers, on fou responsable de la Secció de Defensa. En juny d'aquell any fou traslladat al camp de Barcarès i l'agost abandonà el centre d'internament i començà a treballar de camperol a Albi (Llenguadoc, Occitània) fins al desembre de 1939 i, més tard, en la construcció en aquesta ciutat. En 1942 participà en la creació de la CNT d'Albi i en 1945 fou delegat al Ple de Regionals de Tolosa de Llenguadoc. Per qüestions professionals, el 16 de maig de 1948 s'instal·là a Brussel·les, on desenvolupà la seva militància cenetista. En 1963 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Eulalio Gordo va morir el 5 de juny de 1992 a Brussel·les (Bèlgica) i fou enterrat cinc dies després al cementiri de Saint-Gilles.

    ***

    Angelo Puddu

    Angelo Puddu

    - Angelo Puddu: El 26 de juliol de 1909 neix a Gairo Nuovo (Nuoro, Sardenya) l'anarquista i lluitador antifeixista Angelo Puddu.Sos pares es deien Daniele Puddu i Maria Rosa Mameli. Fill d'una família nombrosa llibertària, ben igual que sos germans Enrico i Paolo, milità en el moviment anarquista local i, com ells, s'hagué d'expatriar quan els feixistes prengueren el poder. El setembre de 1926 passà al Principat de Mònaco i després a França. Es guanyà la vida fent de jornaler i de miner. Va estar-se per Bèlgica, per Holanda i altres països europeus. Amb son germà Enrico fou membre del grup Concentrazione di Azione Antifascista (CAF, Concentració d'Acció Antifeixista). Treballà a la pedrera de Les Bréguières, a Mogins (Provença, Occitània), fet que propiciaria la possibilitat d'aconseguir explosius. El 7 de gener de 1930 va ser detingut juntament amb son germà Enrico i altres dos militants (Giuseppe Lusso i Ercole Mastrodonato) al seu domicili de Villa Fontemaria, a tres quilòmetres de Lo Canet (Provença, Occitània), sota l'acusació de formar una banda autora de desvalisaments i d'atemptats contra interessos italians i bancs de la Costa Blava. El 18 de juny de 1930 els germans van ser condemnats a dos anys de presó i a 10 anys de residència obligada per«possessió d'objectes robats», però van ser absolts, per manca de proves, de formar una banda criminal. El 30 d'octubre de 1930 va ser condemnat, amb son germà Enrico, a Ais (Provença, Occitània) a un any de presó i a 10 anys de residència obligada per «possessió d'explosius i portament d'armes» i el 29 de desembre d'aquell any se li va decretar l'expulsió. En 1935 vivia, amb son germà Enrico, a València (València, País Valencià). L'estiu de 1936 lluità a Espanya com a milicià dins de la «Columna de Ferro» i va ser ferit a Terol (Aragó, Espanya) i hospitalitzat a Sarrión (Terol, Aragó, Espanya). Mentrestant les autoritats feixistes italianes el van incloure entre els «terroristes subversius». Quan la guerra acabava, aconseguí l'abril de 1939 deixà València i arribar a Orà (Algèria), on fou internat en un camp de concentració. Es va integrà en les Forces Franceses Lliures (FFL) del general Charles de Gaulle i, després de combatre els nazifeixistes a l'Àfrica septentrional, en 1943 participà en el desembarcament aliat a Salern (Campània, Itàlia). Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Jacinto Rueda Pérez

    Jacinto Rueda Pérez

    - Jacinto Rueda Pérez: El 26 de juliol de 1912 neix a Villavicencio de los Caballeros (Valladolid, Castella, Espanya) el propagandista anarquista i anarcosindicalista Jacinto Rueda Pérez, conegut com Prices. Sos pares es deien Felipe Rueda Pachán i Josefa Pérez Yulbe. Establert a Cistierna (Lleó, Castella, Espanya) des de molt jove, quan tenia 16 anys ja col·laborava en el periòdic local i això que tots els estudis que havia fet van ser de manera autodidacta. Arran dels fets revolucionaris de desembre de 1933 va ser detingut i empresonat. En aquests anys milità a l'Ateneu i a les Joventuts Llibertàries de Fabero (Lleó, Castella, Espanya), i, amb Clemente Aparicio, en el SindicatÚnic Miner de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 i després de fracassar els intents d'oposició als aixecats a la conca minera –fou el coordinador del Comitè de Defensa de Fabero–, va ser interceptat per la Guàrdia Civil el 21 d'aquest mes en sortir de la localitat lleonesa de Cacabelos, quan anava amb un camió amb Lorenzo García Silva i altres confederals. Mentre altres tingueren pitjor sort, ell aconseguí fugir a través dels camps i refugiar-se a Astúries. El febrer de 1937 assistí en representació d'Astúries al Ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) que celebrà a València i a partir del maig d'aquell any s'encarregà del Comitè de Propaganda del Comitè Interregional del Nord (Astúries, Lleó i Palència) de les Joventuts Llibertàries, fent gires propagandístiques pels fronts, a més de fer diversos actes públics amb Julio Patán i mítings a diverses localitats (Torrelavega, Ampuero, Mataporquera, etc.). En aquesta època conegué sa futura companya, Lucía Blanco García, en un míting a Turón. En el II Congrés de la FIJL, que se celebrà entre el 6 i el 15 de febrer de 1938 a València, va ser nomenat secretari d'Administració del Comitè Peninsular d'aquesta organització, que implicà haver de residir a València. A la capital valenciana va ser nomenat delegat del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El novembre de 1938 viatjà com a representant de SIA a Madrid per coordinar el repartiment de queviures i roba a la població madrilenya amb motiu de la celebració del «Dia de Durruti». En 1939, amb el triomf franquista, va ser tancat amb sa companya al camp de concentració d'Albatera, d'on aconseguí sortir amb documentació falsa que li havien preparat els membres de la xarxa d'evasió que la CNT tenia al camp mateix. Refugiat a Santander, finalment va ser detingut i tancat durant dos anys fins que la seva causa va ser sobreseguda per manca de proves. Un cop lliure, s'establí a Villarrabines (Lleó, Castella, Espanya), on s'havia de presentar periòdicament a la caserna de Villamandos, i s'incorporà a la CNT clandestina lleonesa. Obrí la gestoria Rueblan –fusió de les primeres síl·labes dels seus llinatges– que serví com a centre de relació i de coordinació amb altres localitats (Ponferrada, Matallana, La Robla, La Bañeza, etc.), ja que així els aplecs no aixecaven sospites; van ser assidus d'aquelles reunions Laurentino Tejerina Marcos, Alfonso Modino, Antonio González, Agustín Juárez, Martín Pedrosa, Casimiro Solana, Maximiliano González (Palanquinos), Emilio Fresno i Ildefonso Marcos, entre d'altres. També establí contactes amb l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD). L'1 de gener de 1945 va ser detingut durant un viatge a Gijón a casa de José Penido Iglesias, de la Regional asturiana, juntament amb Profirio Blanco, germà de Lucía, i altres companys. Traslladats a la Direcció General de Seguretat de Madrid, el 6 de gener d'aquell any va ser alliberat de la presó d'Alcalá de Henares per manca de proves. El 19 de novembre de 1945 fou detingut de bell nou, amb altres companys, i processat a partir del 14 de desembre pel Jutjat Militar de Lleó per un delicte «contra la seguretat de l'Estat» amb altres 23 companys. Torturat de valent, va haver de ser hospitalitzat el 7 de novembre de 1946 a Hospital de San Antonio Abad, on restà nou dies. Tancat a la presó lleonesa de Puerta Castillo, va ser novament torturat i novament hospitalitzat el 22 de maig de 1947. Jacinto Rueda Pérez va morir, abans de ser jutjat, el 22 d'octubre de 1947 a l'Hospital de San Antonio Abad de Lleó (Castella, Espanya).

    Jacinto Rueda Pérez (1912-1947)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 79ª Parte: MERCADO DE CALATRAVA - MÉRIDA - ESPAÑA 2016

    Mercados del Mundo 79ª Parte


    Mercado de Calatrava

    Mérida (Extremadura), España


      Octubre 2016

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Exterior»
    c/ Santa Catalina

    «Exterior»
    c/ Santa Catalina

    «Fruterías»
    c/ Santa Catalina

    «Fruterías»
    c/ Santa Catalina

    «Pescaderías»
    c/ Santa Catalina

    «Pescaderías»
    c/ Santa Catalina

    «Pescaderías»
    c/ Santa Catalina

    «Fruterías»
    c/ Santa Catalina

    «Portada»
    c/ Santa Catalina

    «Picantes»
    c/ Santa Catalina

    «Azulejos cerámicos»
    Panadería "Don Mollete"
    c/ Santa Catalina

    «Azulejos cerámicos»
    Panadería "Don Mollete"
    c/ Santa Catalina
         

    Madrid, 26 de Julio de 2018


    0 0

    La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


    Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)



    Pere Rosselló Bover i Miquel López Crespí

    Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.



    A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

    Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

    La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.



    Víctor Gayà

    Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

    Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

    I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

    Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

    I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

    Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

    La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

    Miquel López Crespí


    Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...


    Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt


    Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)


    A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...



    Gabriel Janer Manila

    Alemany

    L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.



    Castellà


    Poesia:

    Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


    Narrativa:

    Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


    Francès:

    Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


    Romanès:

    Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


    Italià:

    Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

    Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.


    0 0

    El proper 27 de juliol, al Carrer Major de Búger tendrà lloc la presentació del llibre “La cuina de’n Biel Felip”, una tremponada a la fresca i el combat entre els Glosadors de Mallorca Maribel Servera “Servereta”, Mateu “Xurí” i Xavi “de l’Havana”.

     

     

     

     

     


    0 0

    [27/07] Congrés Internacional Obrer Socialista - Setmana Tràgica - AIA - CENU - Duchmann - Antillí - Dalmonte - Lecourtier - Bruno - Caioli - Frédy - Gally - Izquierdo - Vallejo - Gardeñas - Jiménez Pérez - Pastor - Cartañà - García Altamira - Cabruja - Roumilhac - Cortese - De Jong - Le Bris - Cochet - Foz

    Anarcoefemèrides del 27 de juliol

    Esdeveniments

    La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic "Le Petit Belge" del 30 de juliol de 1896

    La sessió de la delegació francesa consagrada a l'admissió dels anarquistes vista pel periòdic Le Petit Belge del 30 de juliol de 1896

    - Congrés Internacional Obrer Socialista: Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 té lloc a Londres (Anglaterra) un Congrés Internacional Obrer Socialista (International Socialist Workers and Trade Union Congress), on oficialment totes les cambres sindicals obreres estaven convidades. Dins cada delegació es trobaven militants anarquistes coneguts, com ara Errico Malatesta, Domela Nieuwenhuis, Pietro Gori, Gustav Landauer, Bernhard Kampffmeyer, Gennaro Petraroja, Rudolf Rocker, Christian Cornélissen, Fernand Pelloutier o Paul Delesalle, entre altres. Però els socialistes marxistes van votar majoritàriament una moció segons la qual s'exigia el reconeixement i la necessitat de l'acció política (legislativa i parlamentària) i es va concloure amb l'exclusió definitiva dels anarquistes i dels socialistes antiparlamentaris en els futurs congressos. Serà un triomf de la socialdemocràcia.

    ***

    La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en "La Actualidad" del 28 d'agost de 1909)

    La imatge més coneguda de la Setmana Tràgica: la crema d'edificis religiosos a Barcelona (Foto de Castellà publicada en La Actualidad del 28 d'agost de 1909)

    - Segon dia de la Setmana Tràgica: El dimarts 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya), dins dels fets enquadrats en l'anomenada Setmana Tràgica, es caracteritza per la crema d'esglésies i de convents. De bon dematí alguns mercats i algunes botigues obriren per abastir la població, però aviat tancaren. El silenci informatiu era total a Barcelona i la sensació de buit d'autoritat força estesa. Sobre les nou del matí la residència dels Maristes fou atacada i el germà Lycarión (Francisco Benjamín Mey), director del Patronat Obrer de Sant Josep, va morir. També fou atacada la comissaria de les Drassanes i a mig matí la construcció de barricades amb llambordes, somiers, reixes i tapes del clavegueram, amb un protagonisme de les dones notable, es generalitzà per tot arreu --s'hi van arribar a construir-ne 76. Mentrestant, a Madrid, Juan de la Cierva Peñafiel, ministre de Governació, que des d'un primer moment va sostenir la tesi insurreccionalista de la vaga, declarà que el moviment barceloní tenia un caràcter clarament separatista, així ni els polítics catalans ni els dirigents obrers d'altres indrets de l'Estat espanyol voldrien sumar-se a la revolta o ni tan sols justificar-la, i va promoure la suspensió de les garanties constitucionals, que duraria fins al 10 de novembre d'aquell any. Antoni Fabra Ribas, membre del Comitè Central de Vaga, s'entrevistà amb Antoni Rovira Virgili, editor d'El Poble Català i membre del Centre Nacionalista Republicà, per veure les possibilitats que els nacionalistes d'esquerra encapçalessin la revolta. Cap al migdia van començar a circular per tot Barcelona consignes de calar foc els convents, donades per diversos polítics radicals (Lorenzo Ardid Bernal, els germans Rafel i Josep Ulled Altemir, Joan Colominas Maseras, etc.) i la ciutat s'omplí de barricades i de convents que cremaven (església parroquial de Sant Pau del Camp, Reial Col·legi de Sant Anton dels escolapis, església de Santa Maria del Taulat, etc.). Diverses armeries foren assaltades durant el dia i la gentada també es va fer amb fusells del sometent. A Gràcia els enfrontaments armats entre revoltats i l'Exèrcit duraran fins cap al tard, quan l'artilleria militar s'imposa. Els membres del Comitè Central de Vaga es reuniren poc abans de les 14 hores amb el lerrouxista Emiliano Iglesias Ambrosio, a qui demanaren que encapçalés el moviment i que proclamés la República, però cap grup polític no acceptà fer-se càrrec de l'aixecament, es tractava d'un moviment totalment autònom i espontani. A les 14.30 la comissaria del Poblenou patí un primer atac i mitja hora després el franciscà P. Ramon M. Usó fou ferit greu quan abandonava la residència de Sant Gervasi carregat amb valors i diners en metàl·lic de la comunitat; morirà l'endemà i serà el tercer i últim religiós finat durant la setmana --la consigna fou en tot moment respectar la vida de les persones. A les 16.30 tingué lloc a l'Ajuntament una reunió entre l'alcalde Joan Coll Pujol i diputats i prohoms de la ciutat per formar una junta que parlamentés amb els rebels, però el republicà Joan Sol Ortega els va convèncer de l'absurditat de l'intent. A les 17 hores la comissaria del Poblenou va patir un nou atac i una hora després Mn. Ramon Riu, rector de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, mor d'asfíxia i de paüra al seu amagatall; el seu cos va ser arrossegat pel carrer i profanat. A les 18.45 l'Ajuntament es reuní en sessió urgent, on el regidor radical Josep Jorge Vinaixa demanà la constitució d'una sessió permanent del consistori, però dues hores després la sessió fou dissolta, per l'acció persuasiva d'Emiliano Iglesias. Els intents de radicals, de socialistes i de nacionalistes d'esquerra per trobar algú que es fes càrrec d'encapçalar la revolta foren del tot inútils. Al vespre la policia desbordada abandonà les comissaries dels barris perifèrics i s'engegà una segona onada d'incendis de convents i d'edificis religiosos, de manera que al final del dia cremaven una trentena d'edificis, concentrats a la zona de l'Audiència, l'Eixample, Gràcia, Sant Andreu, el Clot, les Corts i Sant Gervasi. Fora de Barcelona, durant aquest segon dia de vaga, s'arribà a proclamar la República i es constituïren juntes revolucionàries a Sabadell, Granollers, Mataró i Palafrugell. Mentrestant, i sense que Catalunya tingués cap possibilitat d'assabentar-se'n, a l'Àfrica es lliurà la decisiva batalla del Barranco del Lobo, sorgida arran d'un atac de les inexpertes tropes espanyoles a la serralada del Gurugú, des de la qual la guerrilla rifenya dominava la regió; la internada de les tropes colonials acabaria desastrosament i se saldaria amb 1.238 baixes per la banda espanyola, 180 mortals, incloent-hi el general Gillermo Pintos Ledesma que manava la tropa i que morí d'un tret al cap disparat per un franctirador.

    ***

    Adhesiu de l'AIA (1906)

    Adhesiu de l'AIA (1906)

    - Míting aniversari de l'AIA: El 27 de juliol de 1924, en ocasió del vintè aniversari de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), té lloc a la Casa del Poble de l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) un míting internacional. Hi van intervenir nombrosos militants coneguts, com ara Rudolf Rocker, Emma Goldman, Domela Nieuwenhuis, Barthélemy de Ligt, Pierre Ramus, etc.

    ***

    Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol

    Cartell del CENU, obra de Carme Millà Tersol

    - Creació del CENU: El 27 de juliol de 1936, enmig de l'entusiasme revolucionari, la Generalitat de Catalunya crea per decret el Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU), una nova escola racionalista i laica que funcionarà segons els principis de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia. Tot el moviment d'escoles racionalistes llibertàries s'integrarà en aquest Comitè. La presidència del Comitè Executiu recaurà en el cenetista, director de l'Escola Natura, president de la secció cultural de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i deixeble de Ferrer i Guàrdia, Joan Puig Elías. El 22 d'octubre de 1936 un decret sobre reestructuració del Comitè de l'Escola Nova Unificada el transformarà en Consell de l'Escola Nova Unificada, eliminant formalment els comitès locals del CENU i passant la capacitat decisòria a mans del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

    Foto policíaca d'Henr Duchmann (ca. 1894)

    - Henri Duchmann: El 27 de juliol de 1873 neix a París (França) el periodista, conferenciant i propagandista anarquista i antimilitarista Henri Duchmann, que tal vegada va fer servir el pseudònim literari d'Henri Duchemin. Tenia dos germans, Hermann i Joseph. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Harmonie, de Marseille (1891-1893);Le Conscrit, de París (1892);La Brochure, de Bruxelles (ca. 1893); Les Temps Nouveaux, de París (1895); Le Libertaire, de París (1895-1914); Régénération, de París (1896-1908);Le Pétard, de París (1904);La Tribune internationale, de París (1904-1905); L'Ordre, Le Combat Social i L'Insurgé, de Llemotges (1905-1911); L'Action, de París (1905-1908); Le Réveil Social de Normandie, de Rouen (1905); Le Travailleur Normand, de Rouen (1906); La Révolution, de París (1909); La Révolte, d'Alger (1909), etc. L'estiu de 1894 estava refugiat a Ginebra (Ginebra, Suïssa) per les seves activitats llibertàries. Aquest mateix any el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. L'abril de 1895, arran de la denúncia d'un veí que havia confós una incubadora artificial per una «màquina infernal», el seu domicili de Chatillon va ser escorcollat per la policia. En 1898 participà econòmicament en la subscripció popular oberta pel diari parisenc L'Aurore a favor de les vídues dels obrers morts en la catàstrofe del carrer dels Apennins de París. El gener de 1899 fundà, amb companys dels XI, XII i XX districtes parisencs, el grup d'estudis socials i literaris «Cercle Léon Tolstoi», que es reunia al local del periòdic Le Pot à Colle. En aquestaèpoca vivia al número 80 de l'avinguda Saint-Mandé de París. El 18 de maig de 1899 va fer la conferència «Le nationalisme antisémite et le nationalisme juif» a la Biblioteca d'Educació Llibertària del carrer Titon de París; el 29 de juliol, al mateix lloc, l'anomenada «Le salut est en vous, de Tolstoi»; i el 21 de setembre, també al mateix lloc, la conferència «Le christianisme et la société moderne». El 6 de març de 1903 va fer la conferència a la Universitat Popular «L'Effort du Grand-Montrouge» de París «La police internationale et les réfugiés politiques»; el 13 de març a la Universitat Popular «Zola» de París l'anomenada «La foire aux inepties (les miracles)»; i el 22 de març d'aquell any a la Universitat Popular «La Semaille» de París l'anomenada «Paul Bert et l'émancipation morale du peuple». El 4 de març de 1904, a la Sala Jules de París, va fer la conferència «La Terre, de Zola, et Les Paysans, de Balzac», organitzada per l'Educació Lliure del III Districte parisenc. El 30 de maig de 1904 va fer la conferència a la Universitat Popular«Coopération des Idées» de París «Zola féministe, L'Assommoir», que va repetir el 30 de juny d'aquell any. Membre de l'Associació Internacional Antimilitarista dels Treballadors (AIAT), el 9 de juny de 1904, amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis, Victor Griffuelhes, Clément Beausoleil, Charles Desplanques, Lévy, Jean Laporte, Georges Yvetot, Amédée Bousquet, Roger Sadrin, Georges Régnier, Auguste Delalé, Émile Janvion i Gabrielle Petit, fou un dels oradors del quart míting preparatori d'organització del Congrés Antimilitarista d'Àmsterdam, que se celebrà a la Sala Bock Colossal de París; el 22 de juliol d'aquell any va fer la xerrada «Le Congrès Antimilitariste d'Amsterdam» a la Universitat Popular«L'Aube Sociale» de París; el 7 d'agost de 1904, amb Miguel Almereyda, la xerrada «La Nouvelle Internationale», sobre l'AIAT, a la Universitat Popular«Germinal» de Nanterre (Illa de França, França), que repetí el 13 d'agost a Puteaux (Illa de França, França) i 16 d'agost a la Universitat Popular «Mouffetard» de París; el 29 d'octubre una xerrada sobre l'AIAT a la Sala Salaudrin de Asnières-sur-Seine (Illa de França, França); i el 10 de desembre de 1904 la conferència anomenada «L'Armée et l'Idée de Patrie», a la Sala Dufour de París, organitzada per l'AIAT. Entre febrer i juny de 1904, des de les pàgines de Le Libertaire, llançà durs atacs contra les feministes en general i contra Nelly Roussel en particular, fet que va ser respost per càustiques respostes de nombrosos companys i companyes (Nelly Roussel, Cleyre Yvelin, Henri Godet, etc.). El 29 de juny de 1904 portà a terme, amb Cleyre Yvelin, una conferència«feminista antifeminista» a les«Causeries Popularies» (Xerrades Populars) del XI Districte de París i el 30 de setembre d'aquell any una altra titulada«Féminisme», organitzada per la Joventut Sindicalista de París, a la Borsa del Treball. El 8 de gener de 1905, amb Marie Sellos, portà a terme una conferència contradictòria sobre el tema de l'acció anarquista, organitzada pel «Cercle Individualista», a la Sala Jules de París. El 21 d'abril (Divendres Sant) de 1905 participà en el gran banquet anticlerical organitzat per la Libre Pensée a l'Elysée Rouennais de Rouen (Alta Normandia, França) i en el qual va fer una conferència de cloenda. Participà com a orador en els actes del Primer de Maig de 1905 a Rouen. El 3 de desembre de 1905 participà, amb el jutge de pau J. André, i el secretari de la Borsa del Treball de Rouen, en el gran míting contradictori«La Grève de Maromme», que se celebrà a la Borsa del Treball de Rouen. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Portada d'un dels fullets de Teodoro Antilli

    Portada d'un dels fullets de Teodoro Antilli

    - Teodoro Antillí: El 27 de juliol de 1883 neix a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina) el periodista i propagandista anarquista Teodoro Antillí. Només pogué assistir a l'escola primària, però aconseguí de manera autodidacta una gran cultura. Quan deixà l'escola entrà a fer feina al Registre Civil de San Pedro i, quan tenia 14 anys entrà en la Policia com a escrivent. El 2 de gener de 1904 començà a publicar a San Pedro la revista La Tribunita i, aquest mateix any, abandonà la seva feina de policia. Posteriorment es traslladà a Buenos Aires (Argentina), on va escriure per nombroses publicacions, com ara Fray Mocho i Mundo Argentino. En 1906 conegué el dramaturg anarquista Rodolfo González Pacheco, que esdevingué el seu amic coral; aquest editava la revista Germinal, i ell començà a col·laborar-hi. En 1907 publicà la conferència Patria y militarismo. En 1908 els dos amics fundaren el periòdic Campana Nueva i en aquest any col·laborà en La Mentira. A partir de 1910, dirigí La Batalla. Diario anarquista de la tarde. En 1910, durant la repressió desencadena pel president argentí José Figueroa Alcorta amb motiu de la celebració del«Centenari Argentí», va ser deportat al penal d'Ushuaia (Ushuaia, Tierra del Fuego, Argentina). Amb González Pacheco dirigí Alberdi (1910) i El Manifiesto (1911). Entre 1911 i 1915 col·laborà en Ideas y Figuras. Quan el seu amic marxà de viatge, començà a col·laborar habitualment amb el diari anarquista La Protesta. En 1913, arran d'un article sobre Simón Radowitzky («Radowisky», La Protesta, 14 de novembre de 1913), pel quart aniversari del seu atemptat contra Ramón Falcón, va ser empresonat durant tres anys per «apologia del crim» –també va ser condemnat a un any i mig Apolinario Barrera, administrador de La Protesta. A la presó conegué Emilio López Arango. En 1916 abandonà, amb González Pacheco, per discrepàncies, el diari La Protesta. Defensà, amb Diego Abad de Santillán i Emilio López Arango, les posicions de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) del moviment obrer anarquista, enfrontades a les d'Errico Malatesta i Luigi Fabbri; també defensà l'anarcosindicalisme espanyol de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Es manifestà crític amb el concepte«lluita de classes». Intentà amb González Pacheco refundar La Protesta Humana com a resposta, per a després editar, durant tres anys, el periòdic La Obra, clausurat en 1919 a causa de la «Setmana Tràgica». Poc abans d'aquests fets revolucionaris, establiren contactes amb un grup d'anarcobolxevics amb la intenció d'editar un periòdic que havia de dir-seLa Revolució Social, però finalment no va haver acord i els anarcobolxevics editaren, en 1919, Bandera Roja. En 1919 publicà el fullet Comunisme y anarquía. En 1920, durant la clausura de La Protesta, amb Mario Anderson Pacheco, Alberto S. Bianchi i González Pacheco, fundà, amb el suport dels sindicats de la FORA, Tribuna Proletaria.Órgano defensor de los intereses gremiales, que també va ser clausurat, iEl Libertario. En 1921 participà en la fundació del setmanari La Antorcha, on va escriure gran quantitat d'articles fins a 1923, any que va caure greument malalt i retornà a la seva localitat natal. Teodoro Antillí va morir el 8 d'agost de 1923 a Sant Pedro (Buenos Aires, Argentina). L'any següent, el seu gran amic González Pacheco, edità una antologia de textos seus sota el títol ¡Salud a la anarquia! Páginas de un militante, que va ser publicada per l'editorial de La Antorcha.

    ***

    Angelo Damonti

    Angelo Damonti

    - Angelo Damonti: El 27 de juliol de 1886 neix a Brescia (Llombardia, Itàlia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifeixista Angelo Damonti, més conegut com Dalmonte. Sos pares es deien Aristide Damonti i Cecilia Scoppini. En 1905 ja estava fitxat per la policia de Brescia com a membre dels cercles llibertaris. En 1919 s'afilià a la Federació Local de la Unió Sindical Italiana (USI), que s'acabava de crear, i a començaments de 1920 s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on obrí una fusteria i donà feina a nombrosos companys. Aquest mateix any participà activament, amb Errico Malatesta, en la fundació del diari anarquistaUmanità Nova. Com a destacat membre del Comitato Pro Vittime Politiche (CPVP, Comitè Pro Víctimes Polítiques), amb Fioravante Meniconi i Mario Montovani, s'encarregà de viatjar arreu d'Itàlia per establir contacte amb els companys empresonats, buscar els millors advocats, recaptar fons, denunciar els directors carceraris i guardians, etc. En 1927, cansat de detencions i d'agressions feixistes, es va veure obligat a marxar clandestinament a França i s'establí a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França), on treballà amb els companys italians exiliats. En 1934 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica i després a Alemanya. Marxà a Espanya durant els anys de la guerra civil. En 1940 es trobava a París quan les autoritats italianes demanaren la seva recerca per extradir-lo. Durant l'ocupació alemanya participà en la resistència francesa enquadrat en els Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans). Ocupà càrrecs de responsabilitat en el Sindicat General de la Indústria Elèctrica, adherit a la Confederació General del Treball (CGT) clandestina, i treballà al llarg de la línia ferroviària. Aprofitant aquesta cobertura, amagà en un tren de manteniment especialment habilitat, perseguits antifeixistes i partisans. Pels seus mèrits i valor, va ser nomenat general del maquis francès. En 1948 retornà a Itàlia i s'afilià a la Federació Anarquista Italiana (FAI) de Milà. També va ser nomenat vicepresident i conseller nacional de l'Associació Nacional dels Perseguits Polítics Italians Antifeixistes (ANPPIA). En 1960 morí la seva filla Anita, llibertària, partisana i deportada al camp de concentració nazi d'Auschwitz. Angelo Damonti va morir el 15 de novembre de 1966 a Milà (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc "Gil Blas" del 7 d'agost de 1909

    Notícia sobre el processament de Lucien Lecourtier apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 7 d'agost de 1909

    - Lucien Lecourtier: El 27 de juliol de 1887 neix a París (França) el jornaler anarcoindividualista Jules-Lucien Lecourtier. Vivia al número 33 del carrer des Bois del XIX Districte de París. El març de 1909 va substituir Jeanne Morand, aleshores empresonada per participar en una manifestació, com a gerent del setmanari L'Anarchie, fundat per Amandine Mahé i Albert Joseph (Libertad). El 22 de desembre de 1909 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena pel delicte d'ultratges i injúries a l'Exèrcit a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'article«Aux soldats», signat per Maurice le Vieux, pseudònim de Michel Antoine, publicat en el número del 20 de maig de 1909 de L'Anarchie, on es glorificava l'assassinat de Robert Blot, sotsdirector de la Seguretat, a mans del delinqüentÉmile Delaunay. En fuita i buscat per les autoritats, va ser substituït en la gerència de L'Anarchie per André Lorulot. Aquest mateix any de 1909 la policia el donà per desaparegut a París. En 1914, quan esclatà la Gran Guerra, va ser mobilitzat i el febrer de 1916 pertanyia al I Regiment de Zuaus de Saint-Denis (Illa de França, França). En 1923 figurava en el llistat d'anarquistes desapareguts del departament del Sena. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní "La Cruz" del 17 d'agost de 1913

    Notícia sobre Martí Bruno Mas apareguda en el diari catòlic tarragoní La Cruz del 17 d'agost de 1913

    - Martí Bruno Mas: El 27 de juliol de 1889 neix a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà, Catalunya) el propagandista anarcosindicalista Martí Bruno Mas. Membre de la Sindicat Fabril i Tèxtil «La Constancia» de Barcelona, assistí al congrés fundacional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en 1910 i hi adherí «La Constancia» al sindicat anarcosindicalista naixent. Destacà com a propagandista i organitzador de la CNT i del moviment anarquista, ja fos a Barcelona o a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Jugà un paper important l'agost de 1913 en la vaga fabril i, com a membre del Comitè de Vaga, presidí el 16 d'agost un important míting no autoritzat convocat per «La Constancia» al Cimema Montaña de la barriada del Clot. En 1918 fou un dels delegats de Terrassa al Congrés de la Regional catalana que se celebrà a Sants. Quan esclatà la guerra civil i la Revolució, a partir del 14 d'octubre de 1936 ocupà per la CNT el càrrec de regidor del Consell Municipal de Terrassa i fou nomenat president de la Comissió de Proveïments. També va ser nomenat delegat regional del Comitè de Proveïments de Barcelona. El 4 de gener de 1937 va ser rellevat d'aquests càrrecs pels propis companys que el consideraren una mica massa«primmirat». Amb el triomf franquista passà a França i després de la II Guerra Mundial s'instal·là a Carrières-sur-Seine i després a Chatou i milità en la Federació Local de la CNT d'Houilles. Formà part d'una comissió dedicada a ajudar els anarquistes terrassencs exiliats. Trobem articles seus en Solidaridad Obrera de París. Martí Bruno Mas va morir el 9 de juliol de 1963 a l'hospital de Saint-Germain-en-Laye (Illa de França, França) i fou enterrat al cementiri de Chateau.

    ***

    Ludovico Caioli

    Ludovico Caioli

    - Ludovico Caioli: El 27 de juliol de 1901 neix a San Ferdiano a Settimo (Cascina, Toscana, Itàlia) l'anarquista Ludovico Caioli –a vegades citat Cajoli. Sos pares es deien Flaminio Caioli i Maria Di Sacco. Quan era molt jove es traslladà amb son pare a Piombino (Toscana, Itàlia), on entrà a treballar com a aprenent d'obrer en la indústria de l'acer i establí contactes amb el moviment anarquista, participant en les activitats del grup juvenil «Pietro Gori». Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) prengué part, amb el grup «Gli Scamiciati», en totes les lluites sindicals i polítiques de Piombino, com ara l'agitació popular contra la pujada del cost de la vida de 1919. Obligat per la repressió policíaca i feixista a emigrar, s'instal·là a Roma (Itàlia) i posteriorment retornà a la Toscana, on va ser detingut per deserció i empresonat gairebé un any. En sortir de la presó, es traslladà a Aosta (Vall d'Aosta), on visqué durant tot el període feixista treballant com a obrer a l'acereria Cogne, sense abandonar el seu pensament, encara que sembla que abandonà la militància. A Aosta conegué Amelia, que esdevingué sa companya. En 1943 retornà a la Toscana i prengué part en la reconstrucció de la Federació Anarquista Pisana (FAP) i del grup anarquista de Cascina-Navacchio (Giulio Bidelli, Pietro Bindi, Vasco Comaschi, Sergio Iacoponi, Giovanni Turini, etc.), on hi va trobar Cornelio Giacomelli, vell company a Piombino durant el«Bienni Roig». Ludovico Caioli va morir el 14 de març de 1991 a Novacchio (Cascina, Toscana, Itàlia).

    ***

    Frédy

    Frédy

    - Frédy: El 27 de juliol de 1901 neix a Alfortville (Illa de França, França) el cançonetista social anarquista Robert Bernard, més conegut com Frédy. Buscat per les autoritats per insubmís, hagué d'abandonar la seva feina d'ajustador matricer i passar a la il·legalitat, treballant en negre en la construcció i posteriorment en la decoració. Compositor aficionat de cançons socials, s'agrupà amb altres llibertaris del grup de poetes i cantautors revolucionaris de «La Muse Rouge» creat en 1901. A començament de 1928 començà les seves actuacions sota el pseudònim Frédy i fou un dels pilars de «La Muse Rouge» fins a la II Guerra Mundial, grup del qual va ser nomenat adjunt del seu secretari Jean-Paul Monteil. Va escriure nombroses obres revolucionàries i antimilitaristes, les quals va interpretar, a més d'altres cançons de diferents autors (Gaston Couté, Charles d'Avray, Flesky Durieux, etc.), en gales i festes organitzades per «La Muse Rouge», en les gires propagandístiques pacifistes de Victor Méric o en actes per a recaptar fons per a diverses campanyes (vagues, etc.). Algunes de les seves cançons (Quand les gueux le voudront, Brisez vos armes,Révoltons-nous contre tous les tyrans, Les charognards, Sanglante idole, etc.) van ser editades en publicacions com Nos Chansons i La Muse Rouge. En 1939, quan esclatà la guerra, aconseguí regularitzar la seva situació militar sense anar a files, essent llicenciat definitivament per «desordres mentals». En 1940, quan l'ocupació nazi, passà a la «Zona Lliure» i s'instal·là amb sa companya a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on la parella visqué com pogué. Quan sa companya arribà a l'edat de la jubilació, tots dos fixaren la seva residència en una petita població de la Turena francesa, on restaren sempre llibertaris, pacifistes i vegetarians. En 1988 cantà en la festa del 25 aniversari de la llar de jubilats de La Libre Pensée al departament de Maine i Loira. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Frédy (1901-?)

    ***

    Guillem Gally Grivé

    Guillem Gally Grivé

    - Guillem Gally Grivé: El 27 de juliol de 1907 neix a Barcelona (Catalunya) l'impressor, editor i militant nacionalista i anarcosindicalista Guillem Gally i Grivé. Com a impressor va treballar a les impremtes Clarassó i Vícente Ferrer. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou secretari del Front d'Esquerres de Catalunya (FEC), coalició electoral d'esquerres que obtingué un gran triomf en les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936. Durant la guerra civil formà part de la «Columna Macià-Companys» durant sis mesos. El 7 de febre de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França pel Pertús (Vallespir, Catalunya Nord) amb la seva companya, Maria Amorós, i son fill Guillem. Després de passar per diverses poblacions (Perpinyà, Bebarius, París i Anvers), el 19 d'abril de 1939 pogué salpar des d'Anvers (Flandes) a bord del vaixell Masdam, arribant el 8 de maig al port de Veracruz (Veracruz, Mèxic). Sa companya i son fill no pogueren reunir-se amb ell fins el 16 d'octubre de 1942, quan arribaren a Veracruz a bord del vaixell Nyassa, que havia partit des de Casablanca (Marroc). Instal·lat a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), fundà la Impremta Graphos, petita litografia especialitzada en l'estampació d'esqueles, a la qual es van associar sos germans Hèctor, advocat i gendre del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys Jover, i Humbert, que contribuïren en els aspectes comercials i administratius de l'empresa. Amb el temps aquesta impremta assolí un considerable prestigi i volum de producció –fou l'editor d'Agustí Bartra–, creant i adquirint diverses editorials, com ara Edicions Catalanes, Encuadernación Leal, Pamex, Concepto oÁrbol. En 1945 tingué una filla, Elisenda. Va ser vicepresident de l'Orfeó Català de Mèxic. Guillem Gally Grivé va morir el 2 d'octubre de 1981 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    Guillem Gally Grivé (1907-1981)

    ***

    Certificat oficial de defunció de Félix Izquierdo García

    Certificat oficial de defunció de Félix Izquierdo García

    - Félix Izquierdo García: El 27 de juliol de 1907 neix a Jorcas (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Izquierdo García. Emigrà a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya), on s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la guerra civil passà a França. El juny de 1940 va ser detingut pels ocupants alemanys i el 13 de desembre d'aquell any ingressà al camp de concentració de Mauthausen procedent de l'Stalag V-D d'Estrasburg, juntament amb altres 815 ciutadans espanyols. El 24 de gener de 1941 fou traslladat, sota la matrícula 9.344, al camp d'extermini de Gusen (AltaÀustria, Àustria), on morí 10 mesos i tres setmanes després, l'1 de novembre de 1941. Estigué casat amb Rosa Duaigües.

    ***

    Miguel Vallejo Sebastián

    Miguel Vallejo Sebastián

    - Miguel Vallejo Sebastián: El 27 de juliol de 1909 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

    Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Una de les novel·letes de Josep Gardeñas Sabaté

    Una de les novel·letes de Josep Gardeñas Sabaté

    - Josep Gardeñas Sabaté: El 27 de juliol de 1936 és «executat per servir d'exemple» a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Josep Gardeñas Sabaté –el seu primer llinatge citat de diferents maneres (Gárdeñas,Gardeñes, Gardeña,Gardeys, Gardenyes, etc.) i el segon citat Sabater i segons alguns en realitat Gil–, conegut com Petroli i sota el pseudònim Diógenes. Havia nascut en 1896 a Sant Llorenç de Montgai (Camarasa, Noguera, Catalunya)–altres fonts citen Monistrol. Amb 10 anys va quedar orfe. Expulsat per la Guàrdia Civil de Camarasa, passà a França i posteriorment a l'Argentina, on entrà a formar part del moviment anarquista. En 1919 el trobem a Barcelona (Catalunya) en els cercles bohemis anarquistes. Entre 1919 i 1920 va ser empresonat set mesos en diferents ocasions (Barcelona, Montjuïc, etc.), sobretot després d'haver apallissat esquirols a Igualada (Anoia, Catalunya) i acusat de ser redactor del periòdic La Protesta d'Igualada. Gran lector, participà en nombrosos mítings, com ara en 1920 a Manresa (Bages, Catalunya). Formà part dels Grups de Defensa Confederal, que actuaven contra els pistolers del Sindicat Lliure, amb el grup de Manuel Talens Giner (El Valencianet), Rafael Climent Montero i Adolfo Bermejo (Madriles oGabardina). El novembre de 1922 va ser detingut, amb Inocenci Feced Calvo i Manuel Talens Giner, per haver participat en un frustrat intent d'atemptat contra el governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido el 23 d'octubre d'aquell any. En aquesta època vivia miserablement, subsistint just dels minsos guanys trets de la venta pels carrers de la premsa llibertària. Admirador de Salvador Seguí Rubinat, donà mort un membre del Sindicat Lliure que havia amenaçat el destacat anarcosindicalista. El 10 de març de 1923 fou la persona que identificà en el mateix lloc del seu assassinat a Salvador Seguí Rubinat i tres dies després encapçalà, amb José Alberola Navarro, Roberto Bellón i Josep Bosch, la manifestació de protesta per aquest fet que es realitzà a Barcelona i a la qual assistiren unes 15.000 persones. El 17 d'abril de 1923 va ser detingut acusat d'haver participat el 6 d'abril anterior en un tiroteig amb la Guàrdia Civil al carrer de Villarroel de Barcelona i en el qual resultà ferit l'agent Francisco Pastor García, que morí posteriorment. Per aquest fet va ser processat i empresonat. El gener de 1925 fou un dels signataris de l'«Apel·lació als Sindicats de Barcelona», encapçalada per Joan Peiró Belis i Ángel Pestaña Núñez, publicada en el periòdic Solidaridad Obrera, tot defensant una línia més sindicalista que anarquista i defensant la legalització del sindicat dins el marc de la dictadura de Primo de Rivera. El 15 de juliol de 1925 va ser jutjat en consell de guerra, amb Joaquín Blanco Martínez, a la Presó Cel·lular de Barcelona per«agressió a la força armada»–l'11 de març de 1923 mantingué un tiroteig amb el guàrdia civil Silvano Navarro– i va ser condemnat a 16 anys de reclusió temporal i a pagar les despeses que ocasionaren les cures del guàrdia ferit, i el seu company a sis anys de presó correccional. Durant aquest anys va ser empresonat en diferents ocasions per la dictadura i a finals de 1930 sortí del penal valencià de Sant Miquel dels Reis. El març de 1931 defensà la família Urales dels qui l'atacaven acusant-la de distribuir el fons pro presos de manera injusta. Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l'abril de 1931, quan la proclamació de la II República espanyola, participà audaçment en el desarmament de nombrosos membres del Somatent. Aquest mateix any va fer un míting a Martorell (Baix Llobregat, Catalunya). Posteriorment començà a freqüentar els cercles de la delinqüència amb els quals participà en diversos atracaments. El 27 de gener de 1935 va ser detingut amb altres companys (María Alcón Moles, Agustí Benlliure Juste, Antoni Boet Marí, José Fernández Morilla, David García Altamira i José Ibáñez Puerta) en un pis del carrer de la Cera de Barcelona, i empresonat. El juliol de 1936 va ser alliberat i participà en els combats de les barricades contra la reacció feixista. En aquesta època feia de paleta i militava en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Va ser detingut per les Patrulles de Control quan portava joies que havia furtat d'una casa abandonada. Jutjat pels seus companys de la CNT, entre ells Manuel Escorza del Val, va ser condemnat a mort, amb el vist i plau de Frederica Montseny Mañé i Diego Abad de Santillán, sota l'acusació d'haver realitzat saquejos a domicilis burgesos i a botigues de queviures durant els primers dies de la Revolució. Josep Gardeñas Sabaté va ser «executat per servir d'exemple» del que els companys revolucionaris no havien de fer el 27 de juliol de 1936 a Barcelona (Catalunya). Va morir dignament, acceptant la resolució i demanant la seva execució sumària. Molts pensaren, entre ells Joan Ferrer Farriol, que el va conèixer profundament, que millor hagués estat enviar-lo al front. Durant sa vida va col·laborar, moltes vegades fent servir el pseudònim Diógenes, en nombroses publicacions anarquistes, com ara Acción Social Obrera,Cultura Obrera, Despertar,Estudios, El Luchador, El Sembrador, Solidaridad Obrera, La Voz del Castillo, i fins i tot de Llatinoamèrica i d'Itàlia. També fou autor de novel·les populars, com Coloma (1928), Una amazona (1931) i Escenas de terror (1931).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 80ª Parte: MERCADO DE ABASTOS "RONDA DEL CARMEN" - CÁCERES - ESPAÑA 2016

    Mercados del Mundo 80ª Parte


    Mercado de Abastos "Ronda del Caramen"

    Cáceres (Extremadura), España


      Octubre 2016

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Frutería»
    c/ San José
    Barrio:
    Reyes Huertas

    Madrid, 27 de Julio de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 387 | 388 | (Page 389) | 390 | 391 | .... | 465 | newer