Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 380 | 381 | (Page 382) | 383 | 384 | .... | 465 | newer

    0 0

    [05/06] «Il Grido degli Oppressi» -«Il Proletario» - Festa del Llibre Llibertari -«Tot Vrijheidsbezinning» - Angiolillo - Alberola - Mazzucchelli - Ascaso - Catani - Rausa - Giménez Díaz - Briselance - Faló - Morneghini - Rumney - Chatel - Aceste - Gordo - Carpena

    Anarcoefemèrides del 5 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número d'"Il Grido degli Oppressi"

    Capçalera del primer número d'Il Grido degli Oppressi

    - Surt Il Grido degli Oppressi: El 5 de juny de 1892 surt a Nova York (Nova York, EUA) el primer número del periòdic bimensual en llengua italiana Il Grido degli Oppressi. Pubblicazione dei Gruppi Comunisti-Anarchici di N.Y. e dintorni. Fou fundat per Francesco Saverio Merlino i Vito Solieri. Publicà col·laboracions d'Errico Malatesta, de Pietro Gori, d'Emilio Caporali i d'Amilcare Cappellaro. En 1893 edità el text d'Élisée Reclus «A mio fratello contadino» (Al meu germà pagès). Patí una interrupció entre el 26 de novembre de 1892 i l'1 de gener de 1893. Deixà de publicar-se el 13 d'octubre de 1894 a Chicago (Illinois, EUA), ciutat on s'havia traslladat la redacció en 1893.

    ***

    Capçalera d'"Il Proletario"

    Capçalera d'Il Proletario

    - Surt Il Proletario: El 5 de juny de 1922 surt a Pontremoli (Toscana, Itàlia) el primer número del periòdic anarcoindividualistaIl Proletario. Giornale anarchico. En sortí un número de prova precedent publicat l'1 de maig d'aquell any. Va sortir en un moment en el qual escamots feixistes actuaven diàriament als carrers italians i el moviment anarquista encara vivia la polèmica sorgida arran de l'atemptat al Teatre Diana l'any anterior i el debat entre«organitzadors», representats per Umanità Nova i la Unió Anarquista Italiana (UAI), i els«antiorganitzadors», defensats per L'Avvenire Anarchico. Dins del moviment anarcoindividualista hi havia dues tendències: els que fugien de la lluita social i buscaven desenvolupament íntim i filosòfic enclaustrats en la seva«torre d'ivori» i el sector majoritari, representat per Carlo Molaschi i Leda Rafanelli, entre d'altres, que des de les revistes Nichilismo o Pagine Libertarie acostaven les seves posicions individualistes al pensament de la UAI. També hi havia un sector molt minoritari d'individualistes representat per l'«anarquisme iconoclasta» o«heroic» que fugia de qualsevol programa polític, però que atacava l'Estat amb les armes a les mans. Aquesta publicació comptà amb el suport econòmic i les col·laboracions de l'escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari (Renzo Novatore), un dels màxims representants de l'anarcoindividualisme il·legalista. Aquesta publicació entrà en el debat sobre l'organització en el moviment anarquista, rebutjant l'absurd plantejament defensat per Pagine Libertarie sobre «o torre d'ivori o partit». Portà la gerència d'Il Proletario Emilio Toma i trobem articles deMikhail Bakunin, P. Bernardi, Armando Diluvi, Enzo Martucci, Renzo Novatore, Tintino Rasi (Auro d’Arcola), Rogi, G. Romiti, Paolo de’ Verani, Erinne Vivani, entre d'altres. Va ser il·lustrada per Giovanni Governato. En sortiren cinc números, l'últim el 12 de desembre de 1922, quan la impremta va ser destruïda per un escamot feixista i Renzo Novatore havia caigut abatut dies abans en un tiroteig. A la capçalera portà cinc epígrafs, un per cada número: «Anarquia significa amor, no odio; reivindicació, no assassinat; vol benestar, ciència i llibertat per a tothom.»,«El dolor i el sacrifici són plaer per al rebel que ama la lluita.»,«L'Anarquisme és una filosofia hipercrítica per excel·lència. Però l'anarquista es riu de totes les crítiques.», «Jo us ensenyo el superhome. L'home és una cosa que cal superar.» i «La bogeria és molt rara en les persones individualment. En els grups, en els partits, en els pobles, en les èpoques, és la regla.»

    ***

    Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 31 de maig de 1988

    Propaganda de l'acte apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 31 de maig de 1988

    - Festa del Llibre Llibertari: El 5 de juny de 1988 se celebra als locals de la Federació Local de París (França) de la Confederació Nacional del Treball (CNT) la «Festa del Llibre Llibertari». A més de l'exposició i venda de premsa i de llibres llibertaris, l'esdeveniment comptà amb una xerrada sobre temes d'actualitat a càrrec de Carmen Díaz Mayo, doctora i exdirectora de Solidaridad Obrera de Barcelona (Catalunya), i un gran festival artístic que inclogué les actuacions del grup de flamenc Oripando (Carmen Álvarez, Pablo Gilabert i Hierba) i dels cantautors Francisco Montaner i Paco Ibañez. També hi va haver menjars i begudes.

    ***

    Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a "leitmotiv"

    Cartell de «Tot Vrijheidsbezinning», amb Ferdinand Domela Nieuwenhuis com a leitmotiv

    - «Tot Vrijheidsbezinning»: Entre el 5 i el 8 de juny de 1992 té lloc a Appelscha (Ooststellingwerf, Frísia, Països Baixos) la reunió i càmping anarquista«Tot Vrijheidsbezinning» (Llibertat de Reflexió). En aquesta trobada es va presentà el projecte filosoficollibertari«Akigoloké» («Ecològica» a l'inrevés), de Michèl Post; la nova edició de la revista llibertària De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), que publicà Ferdinand Domela Nieuwenhuis a començaments del segle XX; a més de debats sobre diversos temes (l'autogestió, la radicalització i la violència, etc.), música, teatre, etc.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Michele Angiolillo Lombardi

    Michele Angiolillo Lombardi

    - Michele Angiolillo Lombardi: El 5 de juny de 1871 neix a Foggia (Pulla, Itàlia) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Michele Angiolillo Lombardi, també conegut sota els pseudònims Josep Sants, Giuseppe Santo i Emilio Rinaldini. Va començar a militar a Foggia en un cercle republicà del qual serà secretari. Enrolat en l'exèrcit en 1894, va esdevenir anarquista amb la lectura de fullets militants i va prendre part en accions de protesta contra el govern, que el van portar a una companyia disciplinària. L'abril de 1895 va ser condemnat a Lucera a 18 mesos de presó per la publicació d'articles jutjats subversius, però fugirà d'Itàlia i trobarà refugi a Marsella, on aprendrà l'ofici de tipògraf. En setembre de 1895, marxa a Barcelona sota el nom de Josep Sants i treballa a la impremta de la revista anarquista Ciencia Social. Detingut després de l'atemptat a la processó del Corpus al carrer Canvis Nous del 6 de juny de 1896, retornarà a Marsella. Més tard serà expulsat a Bèlgica per la policia francesa que sospita que prepara un atemptat. A Brussel·les s'adherirà a un sindicat de tipògrafs. En 1896 marxa a Londres, on travarà amistat amb Malatesta, després a Lisboa i a París, i finalment a Madrid, on trobarà el lliurepensador José Nakens. El diumenge 8 d'agost de 1897, a l'estació termal de Santa Águeda (Arrasate, País Basc) assassinarà de quatre tirs de revòlver el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Cánovas del Castillo --polític reaccionari, responsable de la tortura i de l'execució dels anarquistes confinats al castell de Montjuïc (Barcelona)-- i es va deixar detenir. Jutjat el 14 i el 15 d'agost en un procés militar sumaríssim, va ser condemnat a mort i li donaren garrot el 20 d'agost de 1897, al pati de la presó de Bergara (Guipúscoa, País Basc). En morir només va dir una paraula:«Germinal!» (en naixeran altres de nous). Actualment la presó de Bergara està ocupada per un gaztetxe i cada any, en l'aniversari de la seva execució, mans anònimes col·loquen roses roges a la seva tomba.

    ***

    José Alberola Navarro

    José Alberola Navarro

    - José Alberola Navarro: El 5 de juny de 1895 neix a Ontinyena (Baix Cinca, Aragó, Espanya) el mestre i militant anarcosindicalista José Alberola Navarro. Mestre racionalista, seguidor de les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, va treballar sempre a escoles de diferents indrets de l'Estat espanyol que impartien aquest mètode i va col·laborar en la fundació de diversos centres d'ensenyament (Barcelona, Olot, Elda, Xàtiva, Alaior, Viladecans, Fraga, etc.), destacant extraordinàriament com a orador abans de la guerra. En 1918 va dirigir l'escola del Clot (també anomenada Farigola i Natura) i després va treballar a Olot, representant en el congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1919 el sindicat d'aquesta localitat. Entre els anys 1922 i 1923 va intervenir en una gira de propaganda pel Llevant, Gijón, Astúries i Sama. En 1925 va participar en l'edició del periòdic El Libertario a Blanes. L'any següent vivia a València, regentant escoles racionalistes de primer ensenyament. Quan es va fundar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a València, el 1927, es va adherir individualment, ocupant càrrecs de responsabilitat en els primers comitès constituïts. En 1928 va viure a Alaior (Menorca). Va participar en el gran míting barceloní de 1930 amb Companys, Rovira i Samblancat, en pro de l'amnistia dels presos i contra la repressió i l'expulsió de Macià. El 15 d'abril de 1931 a Barcelona va participar en un míting de la FAI. Durant el període republicà es va adscriure en el corrent més anarquista, representant els sindicats de Gironella, Manresa, Berga, Navas, Pobla de Lillet i Sallent en el III Congrés Confederal de la CNT a Madrid (Congrés del Conservatori, 1931), on va rebutjar les federacions d'indústria, perquè afavorien el funcionarisme i el centralisme, i va defensar l'anarquisme pur i les comunes lliures. Va ser redactor de Solidaridad Obrera i va fer mítings a Manresa (setembre de 1931), localitat on va fer de mestre a l'escola racionalista entre 1931 i 1933. En 1936 va fundar una escola racionalista a Fraga i quan va esclatar la guerra va defensar la necessitat de prendre Saragossa en comptes de crear front. Va assistir el 22 d'agost de 1936 a una reunió de representants de la comarca d'Albalat amb la finalitat d'estructurar la nova economia i va coordinar l'assemblea amb Lozano i Val. Va participar en el ple de grups anarquistes d'Aragó a Alcanyís, el setembre de 1936, i encapçalarà la Conselleria d'Instrucció del Consell d'Aragó fins al 17 de desembre de 1936, quan el va abandonar per discrepàncies ideològiques. El març de 1937 va assistir com a delegat del Cinca al ple regional de comarcals d'Aragó a Alcanyís, on va atacar durament el Consell d'Aragó. Fins a la repressió estalinista va participar en el consell municipal de Fraga, s'uní després a la 127 Brigada. Quan la derrota va ser un fet, va exiliar-se a França i després passarà a Mèxic, on va fundar el col·legi Cervantes i va ser professor de literatura al col·legi Madrid durant 18 anys, fins a la seva mort. José Alberola va escriure articles en Cenit i va ser redactor d'Ética (València, 1935-1936), El Porvenir del Obrero (Alaior), Proa, El Productor (Blanes), La Protesta (Buenos Aires), Redención (Alcoi), La Revista Blanca, RevistaÚnica, Solidaridad, Solidaridad Humana (Barcelona, 1932), Tierra y Libertad (1931), Tierra y Libertad (Mèxic), i també va ser administrador durant dos anys de Solidaridad Obrera;és autor del llibre Interpretación anarquista de la revolución (Lleida, 1937). José Alberola va ser assassinat l'1 de maig de 1967 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) en obscures circumstàncies.

    José Alberola Navarro (1895-1967)

    ***

    Ugo Mazzucchelli

    Ugo Mazzucchelli

    - Ugo Mazzucchelli: El 5 de juny de 1903 neix a Carrara (Toscana, Itàlia) l'antifeixista i partisà anarquista Ugo Mazzucchelli. Nascut en una ciutat on l'anarquisme sempre ha estat força arrelat, el 9 de juny de 1921 va se detingut i empresonat amb altres companys de Nozzano, poble de Lucca, per possessió d'armes que usaven per defensar-se dels escamots feixistes. Enquadrat en els«Arditi del Popolo», en 1922 participà en la Defensa de Parma, amb 350 companys, comandats pel socialista internacionalista Guido Picelli i l'anarquista Antonio Cieri, enfrontant-se als escamots feixistes d'Italo Balbo. Les accions dels«Arditi del Popolo» no eren compartides pels comunistes i els socialistes i els seus militants tenien prohibit incorporar-s'hi; només sectors dissidents, com ara els seguidors d'Antonio Gramsci, hi participaren. Després d'aquests fets, i per no implicar sa família, es llança a la zona muntanyosa dels Alps Apuans, a prop de la pedrera de Lorano, sector en el qual actuarà més tard durant la resistència al feixisme en 1943. Durant el règim feixista pogué lliurar-se de ser detingut i confinat gràcies al seu aïllament. A partir de la primavera de 1944, amb sos fills Alvaro i Carlo, organitzà un grup anarquista que s'uní a altres grups ja actius, com ara el comandat per Ismaele Macchiarini. Detingut a causa d'una delació nazifeixista, quan estava a punt de ser afusellat a Massa aconseguí salvar-se ja que fou bescanviat pel fill del director de la presó pres com a ostatge per una esquadra partisana. En tornar a la Brigada, es trobà amb el problema de l'esquadró blindat de l'SS Walther Reder, que es dedicava a anihilar la població civil. Per contrarestar-lo es creà la Brigada Gino Lucetti (Batalló Lucetti), que a més de la lluita contra el feixisme reivindicava la Revolució social. Formà part dels grups que recaptaven l'«impost revolucionari» a industrials del marbre, banquers i potentats, per finançar el moviment partisà. El novembre de 1944 la guerrilla alliberà Carrara, però després de quatre dies la Brigada hagué de recular per manca de mitjans. Per fugir del cercle feixista, hagué d'instal·lar-se temporalment a Lucca. El març de 1945 tornà a Carrara i formà un nou grup, la Brigada Michele Schirru i un mes més tard aquesta brigada entrà amb les tropes aliades a Carrara alliberant la ciutat. Durant la postguerra l'activitat llibertària se centrà en el suport a la població i es creà la «Cooperativa del Partisà», encarregada de la distribució dels aliments i lluitar contra l'especulació. Aquesta cooperativa organitzà 25 centres de distribució de venda d'aliments a baix preus. La caiguda del feixisme implicà la caiguda del sector del marbre, font de la vida econòmica de Carrara. Per això creà la«Cooperativa de la Construcció Gino Lucetti», on 1.500 treballadors feien feina en règim d'autogestió, lluitant alhora contra el boicot engegat pel Partit Comunista Italià (PCI) contra aquesta experiència. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 es creà la Federació Anarquista Italiana (FAI) a Carrara, de la qual en fou, amb altres companys (Ugo Fedeli, Alfonso Failla, Umberto Marzocchi, etc.), un dels promotors amb sos fills. Amb el temps, esdevindrà propietari d'una important concessió d'extracció de marbre, la qual cosa l'allunyava en teoria del moviment obrer. Però, fidel a mantenir la memoria de la lluita antifeixista, en 1963 creà la secció de Carrara de la Federació Italiana de l'Associació Partisana (FIAP). En el Congrés de Liorna de 1965 encapçalà el grup contrari a la secció anarcoindividualista de L'Adunata dei Refrattari, que finalment fou expoulsada. En els anys setanta participà, amb el l'escriptor pacifista Carlo Cassola, en la Lliga pel Desarmament Unilateral. Després de molts d'anys de bregà amb les autoritats estatals, aconseguí col·locar una estela en marbre en record de Franco Serantini, assassinat per la policia el maig de 1972 a Pisa. També, després de lluitar contra totes les forces reaccionàries italianes, pogué col·locar un monument en memòria de Gaetano Bresci, l'anarquista que assassinà el rei Humbert I d'Itàlia. A finals dels anys vuitanta proposà la«modernització» d'alguns aspectes de la tradició anarquista i intentar compaginar-los amb els principis de la democràcia burgesa; acusat de«moderat», abandonà la FAI. Ugo Mazzucchelli va morir el 6 de gener de 1997 a Carrara (Toscana, Itàlia).

    Ugo Mazzucchelli (1903-1997)

    ***

    Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

    Joaquín Ascaso Budría, president del Consell d'Aragó, fotografiat per Albero y Segovia

    - Joaquín Ascaso Budría:El 5 de juny de 1906 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el destacat militant anarquista i anarcosindicalista Joaquín Ascaso Budría. Era cosí de la família anarquista dels Ascaso Abadía de Almudébar. Va estudiar a les escoles Fuenclara de Saragossa. Manobre de professió, va militar en el potent Sindicat de la Construcció de Saragossa de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Formà part del grup anarquista «Los Indomables», amb Ramón Andrés i altres, i en ocasions va col·laborar amb el grup d'acció«Los Solidarios - Nosotros» (Durruti, Ascaso, García Oliver, etc.). En 1924, després de patir presó, es va exiliar a França i només va tornar a la península quan es va proclamar la República. El maig de 1931 va ser membre del primer comitè de les acabades de crear Joventuts Revolucionàries saragossanes. L'agost de 1931 va liderar les manifestacions d'aturats i amb Chueca i Andrés va ser membre de la comissió cenetista creada per discutir amb les autoritats les solucions a l'atur. L'octubre de 1931 va ser elegit president dels paletes i manobres. El gener de 1932 fou detingut a Alcorisa i novament a finals d'aquell any. Durant aquest 1932 va organitzar amb Orquín i Santaflorentina una comissió pro obertura del Sindicat de la Construcció. En 1933 va encapçalar el Comitè Nacional abans del de Yoldi. Quan va esclatar la insurrecció anarquista a Aragó el desembre de 1933, va formar part del Comitè Nacional Revolucionari en representació de la regional aragonesa. Va acabar, per aquests fets, empresonat a Saragossa i a Burgos fins abril de 1934. Durant tota la República va ser partidari de la«gimnàstica revolucionària» promoguda per García Oliver i contrari a la moderació d'Abós, Servet i altres, i va publicar articles en CNT (1934) i en Germinal (1936-1937) d'Elx. Lluità a les barricades de Barcelona contra la sublevació militar el 19 de juliol de 1936 i es va enrolar en les columnes anarquistes per lluitar al front d'Aragó, primer en la de Durruti i després en la d'Ortiz. El 25 de juliol de 1936 va encapçalar el Comitè Revolucionari de Casp, càrrec que va deixar l'octubre, i va assistir a l'assemblea de Bujaraloz del 6 d'octubre de 1936, com a delegat de les columnes de milícies del front, que va acordar la creació del Consell de Defensa d'Aragó i va ser-ne nomenat primer president. El desembre de 1936, quan el Consell de Defensa d'Aragó va aconseguir el vistiplau de les autoritats republicanes, va seguir al front de la institució, essent nomenat el 19 de gener de 1937 delegat governamental d'Aragó. En 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals de la CNT a València, on va demanar que es fes front a la pressió comunista, però poc després es va produir la reacció contrarevolucionària comunista d'Enrique Líster a Aragó que va suposar la dissolució manu militari del Consell de Defensa aragonès l'11 d'agost de 1937 i el seu empresonament durant 38 dies a prop de València sota l'acusació estalinista de«tràfic de joies». Poc després va marxar amb Antonio Ortiz a Andalusia, cridats per García Oliver, per organitzar la guerrilla, però el juliol de 1938 ambdós van abandonar el país per Andorra fugint dels estalinistes. Diversos sectors confederals van acusar aquesta acció de deserció, traïció i derrotisme. Establert a França, les autoritats gales el van tancar nou mesos a Marsella i va patir un intent d'assassinat, però finalment va poder fugir a Bolívia en 1947 i a Veneçuela l'any següent. Després d'una temporada per l'Uruguai, Paraguai i Xile, es va instal·lar a Veneçuela, on va fer sa vida treballant del que va poder (paleta, conserge, camioner, etc.), perseguit i abandonat pels seus antics companys que el van considerar un traïdor i un provocador d'escissions. Amb Ortiz, Gordo i altres exiliats, va fundar cap al 1960 el grup americà«Fuerza Única». Joaquín Ascaso Budría va morir en la indigència el 12 de març de 1977 a Caracas (Veneçuela). En 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Joaquín Ascaso, l'historiador Alejandro R. Díez Torre va presentar les seves memòries Memorias (1936-1939). Hacia un nuevo Aragón.

    ***

    Arrigo Catani

    Arrigo Catani

    - Arrigo Catani: El 5 de juny de 1909 neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'anarquista i resistent antifeixista Arrigo Catani, conegut com Baffino o Baffetto. Sos pares es deien Alfredo Catani i Annuziata Manetti. Visqué al barri d'Antignano de Liorna, treballà en diversos oficis (mosso, fuster, marbrista, sabater) i participà activament en activitats comunistes i anarquistes. Durant la segona meitat dels anys vint es decantà pel moviment llibertari i freqüentà el Cercle Anarquista de Liorna. En 1926, després de la presa del poder dels feixistes, formà part del grup anarquista «Fiorentina» de Liorna. En 1928 es casà amb Elisena Ferrarini. El setembre de 1933 va ser detingut i processat per«possessió de premsa subversiva» i, per evitar la presó, el 10 d'octubre d'aquell any passà clandestinament per via marítima a Còrsega juntament amb els anarquistes Narciso Menicagli, Virgilio Fabbrucci i Rodomonte Nesi, pescador que proporcionà la barca, i altres cinc subversius. Un cop desembarcat a Bastia, es traslladà a Marsella (Provença, Occitània), on va ser acollit per la nombrosa comunitat d'antifeixistes italians. En aquesta època estava inscrit en el registre de la policia de fronteres i en el butlletí de recerca d'anarquistes a detenir. En 1934 va ser identificat a Marsella i va ser expulsat per freqüentar els cercles antifeixistes i emigrà a Bèlgica; posteriorment retornà clandestinament a Marsella. El febrer de 1937 un informe feia costar que, juntament amb altres voluntaris, havia passat a Catalunya i s'havia enrolat l'agost de 1936 en la«Columna Berneri-Rosselli», incorporada a la«Columna Ascaso» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquestaèpoca mantenia relacions sentimentals amb Armida Prati, filla de Maria Amalia Melli, germana d'Elena Malli, companya d'Errico Malatesta, amb qui s'havia expatriat a França. Després de combatre al front d'Osca (Aragó, Espanya), en 1937, arran dels «Fets de Maig» a Barcelona, deixà Catalunya amb Armida Prati i passà a França, Luxemburg i Bèlgica. En aquest període la parella tingué a Marsella un infant –algunes fonts diuen que tingué bessonada. A Bèlgica, a començament de 1939, formà part del grup anarquista format pels italians Ernesto Bruna, Azelio Bucchioni, Cafiero Meucci, Pietro Montaresi, Mario Mantovani Antonio Moscardini i Guido Schiaffonati, i per l'anarcopacifista belga Marcel Camille Dieu (Hem Day); mentre sa companya sembla que entrà a formar part de la Fracció Comunista Internacionalista (FCI), corrent promoguda per Amadeo Bordiga. En aquest mateix any, a Brussel·les, per les seves activitats llibertàries, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres mesos de presó. L'abril de 1939, amb altres anarquistes italians, va ser expulsat cap a França, però aconseguí retornar-hi clandestinament. L'agost de 1943 retornà a Itàlia, però va ser empresonat i condemnat. Recobrà la llibertat després de l'armistici entre Itàlia i les forces aliades del 8 de setembre de 1943 i retornà a Liorna, on reprengué les seves activitats anarquistes i promogué la resistència. Durant una incursió, va ser capturat, juntament amb l'anarquista Mario Batini i altres trenta ostatges, per les tropes alemanyes i portat a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) per a treballar forçosament en instal·lacions militars. En una acció sorpresa, un grup de companys i companyes provinents de Liorna aconseguiren alliberar-lo mentre es trobava pres al Comandament nazi. A Liorna formà part del primer Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional), com a representant de la Federació Comunista Llibertària (FCL) i, després de l'Alliberament, el seu nom aparegué en una relació establerta per les tropes aliades [Gli alleati e la ricostruzione in Toscana (1944-1945)] sobre la situació de Liorna on el consideraven una de les figures polítiques més importants de la ciutat, juntament amb el bisbe Piccioni i l'alcalde Furio Diaz. En el númeroúnic del periòdic Il Seme Libertario,òrgan de la FCL, sortit semiclandestinament el juny de 1945, signà l'article «Liberali… o fascisti?», on ataca durament els liberals i els democristians qualificant-los de «força reaccionària». Després de la II Guerra Mundial rebutjat tots els reconeixements institucionals i prengué part en la reconstitució de la Federació Anarquista Italiana (FAI), tot això sense deixar de ser vigilat per la policia. Entre 1950 i 1956 visqué novament a França. En la dècada dels seixanta retornà a Liorna i, amb sa companya Leontina (Lea), visqué al barri d'Antignano treballant de sabater i venent sandàlies de goma i esportives en una petita botiga al carrer del Littorale, on també circulaven periòdics anarquistes i revolucionaris i es podia discutir de política i de literatura. Arrigo Catani va morir el 17 de desembre de 1977 al barri d'Antignano de Liorna (Toscana, Itàlia).

    ***

    Miguel Rausa Berniz

    Miguel Rausa Berniz

    - Miguel Rausa Berniz: El 5 de juny de 1919 neix a Vallobar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Rausa Berniz. Sos pares es deien Miguel Rausa Vilas i Jacinta Berniz. Era fill d'una família de petits agricultors republicana i atea de sis germans. Cap dels germans no van ser batejats, això en els durs temps de la dictadura de Primo de Rivera. Quan tenia nou anys quedà orfe de mare i la família pogué sortir endavant gràcies a la dedicació de les germanes majors, podent assistir a l'escola fins els 13 anys. Quan es proclamà al II República espanyola s'afilià, amb son germà Manuel, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble i fou membre de l'Ateneu Llibertari, creat el febrer de 1936. Durant el procés revolucionari, després d'un intent frustrat d'enrolar-se en la «Columna Durruti» amb 17 anys, treballà en la col·lectivitat agrícola local. El febrer de 1937 marxà cap al front i combaté en la 130 Brigada Mixta i en la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola, comandada per Antonio Beltrán Casaña (El Esquinazao) i de caire comunista, i amb la qual lluità a Bielsa (Osca, Aragó, Espanya) fins a juny de 1937. Més tard passà els Pirineus i retornà a la Península, lluitant al front de l'Ebre, on va ser ferit en un braç i hagué de ser hospitalitzat a Barcelona (Catalunya). Posteriorment reprengué la lluita al front fins la desfeta final. El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat als camps de concentració de Sant Cebrià, Barcarès i Argelers. El desembre de 1939 va ser enviat per a treballar a la frontera belga fins l'ocupació alemanya. Detingut aÉpernay (Xampanya-Ardenes, França) va ser enviat a Châlons-en-Champagne (Xampanya-Ardenes, França) i després a Deux Sèvres (Poitou-Charentes, França); fugí a Lesinhan (Llenguadoc, Occitània) i novament detingut, entre juliol de 1940 i gener de 1941, va estar tancat a Argelers. Enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) a Prada (Conflent, Catalunya Nord), va ser novament enviat a Argelers per participar en una protesta col·lectiva, on va romandre fins el maig de 1941, quan va ser enviat a treballar a les vinyes de Besiers (Llenguadoc, Occitània) durant gairebé dos anys. Son pare va morir en 1942 en una presó franquista d'Osca. Després, per indisciplina, va ser enrolat en una altra CTE durant dos mesos i el maig de 1943 va ser enviat a les fortificacions nazis de Seta (Llenguadoc, Occitània), on es pogué centrar una mica i participar en la reorganització de la CNT. Després de la II Guerra Mundial treballà de paleta, continuà militant en la CNT de Seta i en va ser nomenat secretari, coordinador i tresorer de l'anomenat sector«ortodox». Entre el 6 d'agost de 1959 i 1973 formà part de la«Secció Solidaritat Voluntària Vallobar» en l'exili. En els anys setanta assistí en diverses ocasions a reunions a Narbona (Llenguadoc, Occitània), però sense abandonar les posicions antipolítiques. Sa companya fou Pilar Blázquez García; son fill Germinal Rausa (Minal) tambéés militant llibertari. Miguel Rausa Berniz va morir en 2014 a Seta (Llenguadoc, Occitània).

    Manuel Rausa Berniz (1921-2009)

    ***

    Francisco Giménez Díaz

    Francisco Giménez Díaz

    - Francisco Giménez Díaz: El 5 de juny de 1920 neix a Tomelloso (Ciudad Real, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Giménez Díaz. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 militava en les Joventuts Llibertàries i, malgrat la seva curta edat, lluità en l'Exèrcit republicà, intervenint en diverses batalles i essent ferit en un muscle. En acabar la guerra, fou enviat a un batalló disciplinari i un cop lliure se sumà a la lluita clandestina des de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1948 prengué part activa en la preparació de la famosa fuga d'Ocaña. En 1951 passà clandestinament la frontera francesa. L'Estat francès li assignà residència forçosa a Aurillac. En aquesta localitat conegué Paulette Pocaly, que acabarà sent la seva companya. Anys després s'instal·là a Fontenay-sous-Bois. Durant les dècades posteriors treballà en la construcció i milità en la CNT de l'Exili. Apassionat de la poesia i de l'escriptor Federico García Lorca, va escriure centenars de composicions poètiques. Trobem col·laboracions seves en Castilla Libertaria,Evocación i Pueblo Libertario. Francisco Giménez Díaz va morir el 4 de juliol de 2007 a Sèvres (Illa de França, França).

    ***

    Madeleine Briselance

    Madeleine Briselance

    - Madeleine Briselance: El 5 de juny de 1922 neix a França l'activista llibertària Madeleine Briselance. Filla d'una família anarquista, son pare, Georges, i son oncle, Louis, ambdós firaires, van ser amics de l'expropiador àcrata Alexandre Jacob (Marius Jacob), i les històries familiars sobre el personatge la marcaren fortament. Obrera d'una paperera industrial i, per poc temps, enquadernadora artística, treballà sobretot com a empleada en un centre mèdic de la Mútua General de l'Educació Nacional (MGEN). D'antuvi, milità en el moviment dels albergs juvenils i en el Partit Socialista Unificat (PSU), alhora que participà activament en els lluites feministes, especialment, en la planificació familiar i en la lluita per a la despenalització de l'avortament. Després centrà la seva militància en l'antimilitarisme des de la Unió Pacifista de França (UPF). Va ser nomenada presidenta de SOS-Tahití i des d'aquesta organització, que ajudà a fundar, combaté els assaigs nuclears a la Polinèsia a mitjans dels anys noranta. Entre 1993 i 2001 formà part del grup d'Alternativa Llibertària (AL) de Montreuil. En 2003 encara tingué forces per participar en les manifestacions contra la II Guerra del Golf i en 2004 prengué part en la festa organitzada per l'editorial L'Imsomniaque en ocasió de la reedició de les memòries d'Alexandre Jacob. Madeleine Briselance va morir el 3 de desembre de 2009 a França.

    ***

    Jerónimo Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa de Llenguadoc, 1991)

    Jerónimo Faló Villanueva en l'enterrament de Germinal Gracia (Tolosa de Llenguadoc, 1991)

    - Jerónimo Faló Villanueva: El 5 de juny de 1922 neix a La Puebla de Híjar (Terol, Aragó, Espanya) el resistent antifranquista llibertari Jerónimo Faló Villanueva, conegut com El Linotipista. A finals dels anys quaranta va fer de guia fronterer als Pirineus per als grups guerrillers llibertaris i per a diverses delegacions orgàniques del Moviment Llibertari Espanyol (MLE); fou ell qui, el setembre de 1946, passà Jaume Amorós Vidal (Liberto) a la Península. El 30 de setembre de 1946 va ser detingut en un tren i tancat a la presó Model de Barcelona (Catalunya). A la garjola formà part de la Comissió de Premsa que publicà diferents periòdics clandestins: Esfuerzo,òrgan de les Joventuts Llibertàries; Ágora, revista teòrica d'aquest mateix grup; i Acarus Scabiosi, butlletí humorístic; confeccionant a mà els exemplars amb altres companys (Manuel Fernández Rodríguez, Tomás Germinal Gracia Ibars, etc.) i aquests passaven de cel·la en cel·la i alguns a l'exterior. Va ser alliberat el 20 de juny de 1947 i el març de 1948 passà a França la delegació de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de l'Interior, formada per Ramón González Sanmartí i Juan Alcácer Albert, que venien de Madrid i de Sant Sebastià. Instal·lat a Tolosa de Llenguadoc, milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Exili. Jerónimo Faló Villanueva va morir el 26 de maig de 2010 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Vittorio Morneghini

    Vittorio Morneghini

    - Vittorio Morneghini: El 5 de juny de 1922 neix a Milà (Llombardia) l'anarquista i resistent antifeixista Vittorio Morneghini. Paleta de professió, milità en el moviment llibertari i lluità contra els nazis. El 4 d'agost de 1944 va ser capturat i tancat a la presó de San Vittore de Milà. Gràcies a la informació d'un carceller italià, va saber la data en la qual havia de ser traslladat a una altra presó del nord de la península italiana. Així, amb altres detinguts polítics, pogué organitzar la fuga amb el suport de son pare Angelo i de son germà Riccardo. L'escamot llibertari d'alliberament aconseguí separar el vagó del tren que portava els detinguts a l'estació de San Cristoforo, entre Milano i Corsico. Però els alemanys, fortament armats, impediren que el pla reeixís. Després d'aquests fets, el 8 de gener de 1945 va ser deportat de Bozen (Trentino) al camp de concentració de Mauthausen. Vittorio Morneghini va morir metrallat el 18 d'abril de 1945 –algunes fonts apunten l'1 d'abril– en un intent de fuga al camp d'extermini de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria).

    ***

    Ralph Rumney fotografiat per Pauline Langlois

    Ralph Rumney fotografiat per Pauline Langlois

    Ralph Rumney: El 5 de juny de 1934 neix a Newcastle upon Tyne (Tyne and Wear, Anglaterra) el pintor i escriptor situacionista i antimilitarista llibertari Ralph Rumney, conegut com Le Consul. Quan tenia dos anys, es traslladà amb sa família a Halifax (West Yorkshire, Anglaterra), on son pare, fill d'un miner del carbó i pastor anglicà, va ser destinat com a vicari. Després de passar per diversos internats, els quals odiava, fins el 1952 assistí a l'Escola d'Art de Halifax. Fugint del servei militar, en 1952 va anar a París (França), on visqué la bohèmia i on va ser batejat amb el pseudònim de Le Consul, en referència al personatge del llibre de Malcolm Lowry Under the volcano. Fins el 1955 anà i vingué entre França i Itàlia, visitant de tant en tant Londres, on fundà l'efímera revista artística Other Voices. En 1955 realitzà la seva primera exposició individual a Trieste (Friül) i un any després una altra a la Galeria Apollinaire de Milà (Llombardia, Itàlia). En 1956 exposà per primer cop a Anglaterra a la New Vision Centre Gallery, galeria no comercial compromesa amb l'art gestual internacional, amb obres marcadament influenciades pel budisme zen, l'inconscient col·lectiu teoritzat per Carl Jung, l'expressionisme abstracte i el surrealisme. El 28 de juliol de 1957 fundà a Cosio di Arroscia (Ligúria, Itàlia) la London Psychogeographical Association (LPA, Associació Psicogeogràfica de Londres), de la qual va ser l'únic membre; aquesta«associació», creada ad hoc, es va fusionar immediatament amb l'Internacional Letrista (IL) i el Moviment Internacional per un Bauhaus Imaginista (MIBI) per a crear, amb Giuseppe Pinot-Gallizio, Piero Simondo, Elena Verrone, Walter Olmo, Michèle Bernstein, Asger Jorn i Guy Debord, l'Internacional Situacionista (IS). Vuit mesos més tard, el març de 1958, abandonà l'IS per no haver redactat un informe psicogeogràfic sobre Venècia com s'havia promès. En 1958 es casà amb la pintora Pegeen Vail Guggenheim, filla de la col·leccionista d'art Peggy Guggenheim, que havia conegut un any abans en una exposició de Francis Bacon a Londres, i amb qui tingué un fill, Sandro Rumney, que esdevindrà un marxant d'art molt reconegut. En 1959 la parella s'instal·là al carrer Dragon de París i després a l'illa parisenca de Saint-Louis. Amb greus problemes de depressió, Pegeen Vail va morir en 1967 d'una sobredosi de barbitúrics. Quan va ser injustificadament acusat per sa sogra de l'assassinat de la seva esposa, hagué de fugir i sort que pogué trobar asil a la clínica psiquiàtrica de La Borde (Cour-Cheverny, Centre, França), on el seu amic Félix Guattari el refugià. Un any després es va anar a Londres, on, sense diners, va treballar com a telefonista bilingüe. Més tard va fer classes a les escoles d'art de Canterbury i de Winchester, abans de retornar a França. En 1974 es casà amb Michèle Berstein, excompanya de Guy Debord, però la parella es divorcià posteriorment. Objector de consciència durant tota sa vida, Ralph Rumney fou un nòmada (Londres, París, Milà, Venècia, Linosa, etc.) durant la major part de la seva existència, veient aquesta com a una aventura permanent i una experiència bohèmia sense fi, passant, d'un dia per l'altra, de la pobresa més absoluta, al luxe més desmesurat. Durant sa vida es va veure fortament influenciat per nombrosos pensadors i escriptors, com ara el marquès de Sade, Arthur Rimbaud, Isidore Ducasse (Lautréamont), E. P. Thompson, Stefan Themerson, Georges Bataille, Yves Klein, Henri Michaux, William Burroughs o Jean Baudrillard. En 1989 la Tate Gallery de Londres va comprar el seu quadre The change (1957), on es pot veure actualment. En aquest mateix any de 1908 s'instal·là a Manòsca. En 1999 es va publicar el llibre Le Consul, resultat d'una llarga entrevista realitzada per Gérad Berreby, i en 2001 publicà, amb Allan Woods, The map is not the territory. Ralph Rumney va morir de càncer el 6 de març de 2002 al seu domicili de Manòsca (Provença, Occitània) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Pòstumament es publicà la seva obra The Leaning Tower of Venice.

    Ralph Rumney (1934-2002)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894)

    Foto policíaca de Charles Chatel (14 de març de 1894)

    - Charles Chatel: El 5 de juny de 1897 mor a París (França) el poeta i propagandista anarquista Charles Chatel. Havia nascut el 8 d'octubre de 1868 al XVIII Districte de París (França). Sos pares es deien Auguste Chatel i Malvina Picard. En 1889 fou secretari de redacció de la parisenca Revue Européenne socialiste, littéraire et artistique. El novembre de 1891 reemplaçà A. Ritzerfeld com a gerent del periòdic àcrata L'En Dehors, dirigit per Zo d'Axa. Condemnat a una multa de 1.000 francs per un article, va ser reemplaçat el gener de 1892 en el seu càrrec de gerent per Armand Matha. Tot seguit col·laborà en el periòdic de Jean Grave La Révolte. En 1893 cofundà amb André Ibels la Revue Anarchiste. Science et Art, que publicà vuit números entre agost i desembre i que posteriorment edità cinc números sota el títol LaRevue Libertaire. El 9 de febrer de 1894, amb Henri Gange i una trentena de companys i artistes, reté un homenatge a l'anarquista Auguste Vaillant, guillotinat dies abans, davant la seva tomba al cementiri d'Ivry (Illa de França, França). El 14 de març de 1894 va ser detingut al domicili del doctor Bertrand, al número 6 del carrer Turbigo del III Districte de París, on s'hi havia refugiat arran de la repressió desencadenada contra el moviment anarquista després de l'atemptat amb bomba contra el cafè Terminus de París. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat, acusat de ser un dels teòrics de l'anarquisme i de l'il·legalisme, per l'Audiència del Sena en l'anomenat «Procés dels Trenta». En aquest judici es declarà«anarcoindividualista» i «rebel a qualsevol acció comuna», afirmant que no freqüentava les reunions anarquistes; defensat per Jean Ajalbert, va ser absolt. En 1894 el seu nom figurava en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Després, amb André Ibels, publicà el periòdic bimensual Le Courrier Social Illustré, del qual sortiren quatre números entre novembre i desembre de 1894. Entre febrer i juny de 1895 col·laborà en el periòdic marsellès L'Oeuvre Social i entre desembre de 1895 i juliol de 1896 en el diari de Pierre Martinet, La Renaissance. Henri Zisly, dans el número 32 (estiu de 1895) del periòdic Le Phare de Montmartre, publicà un article sobre ell. Charles Chatel va morir de tuberculosi pulmonar el 5 de juny de 1897 en la més absoluta pobresa al seu domicili del número 49 del carrer del Cardinal-Lemoine del V Districte de París (França). Dos dels seus amics, M. Thiercelin, estudiant de medicina, i Stuart Meryl, poeta, ajudaren sa vídua, Agathe, en el pagament de les exèquies. 

    Charles Chatel (1868-1897)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    El projecte d'Espanya, una història criminal de supremacisme, odi i racisme


    Ara els Veterans de la Legión espanyola amenacen el director de cinema Alejandro Amenábar i li exigeixen que "respecti la memòria" del genocida i amant de la mort José Millán-Astray. Ara el magma espanyolista que atia l'odi desplega una campanya contra Quim Torra i l'acusa, precisament, de 'supremacista', i corromp la figura de catalans i catalanes que lluitaren per la llibertat del seu poble amb una campanya dissenyada de falsificacions i fal·làcies. Ara Alfonso Guerra el titlla de 'nazi' sense cap respecte i trivialitza l'horror del feixisme i dels camps d'extermini. Són la calumnia sofisticada i la confusió com a mètode per ocultar precisament que el projecte d'Espanya, que partits com el PP, PSOE i Ciutadans apuntalen amb dents i ungles, acumula una història de crims contra la humanitat i contra les llibertats, i que s'ha sostingut i se sosté en el supremacisme, l'odi i el racisme.

    Cal que es digui alt i clar: el Regne d'Espanya, i en definitiva el projecte d'Espanya (i no es tracta d'una taxonomia ètnica, sinó política i històrica), es fonamenta en el dolor, la injustícia, l'obscurantisme, les essències, la mort, l'integrisme religiós, el racisme i l'odi.

    Només cal fer un cop d'ull a la seva història criminal i supremacista i examinar que ha estat així de forma insistent durant segles, dècada a dècada. Hi afegeixo una breu enumeració d'algunes 'hazañas' espanyoles (i me'n deixo moltes, des de les persecucions de la Inquisició a la Guerra de Successió, la guerra d'agressió feixista de 1936-1939 i fins arribar a l'U d'octubre de 2017) que al llarg de la història mantenen un mateix patró de crims, odi, obscurantisme, racisme i, és clar, aquesta idea de supremacia que caracteritza l'espanyolisme actual:

    -El mite fundacional espanyol es basa en la "unió de les dues corones" dels anomenats Reis Catòlics: té com a conseqüència l'expulsió i persecució dels jueus del territori de la península (1492). La xifra dels jueus expulsats se situa a la vora de 200.000 persones obligades a fugir despreses de les seves riqueses i de la seva terra.

    -El 1492 s'inicia, a més, el colonialisme i el genocidi dels pobles americans a mans de l'Imperi espanyol. Es calcula que hi va haver entre 50 i 80 milions de víctimes mortals, indígenes exterminats a sang i foc, pobles i comunitats senceres que van desaparèixer entre 1492 i 1650 en nom del supremacisme espanyol i la fe catòlica.

    -En aquest mateix any es va portar a terme l'anomenada Conquesta de Granada (1492), una agressió militar (amb guerra moderna, amb artilleria, amb bombardes) iconsiderada com un genocidi mogut per l'integrisme catòlic i els interessos econòmics.

    -Amb Felipe II es porta a terme la persecució dels moriscos o 'nous cristians' a l'Alpujara (Granada) els anys 1568-1571, i l'aplicació de la Pragmàtica Sanció de 1567, que va ordenar ".. la prohibició absoluta als moriscs d'usar el seu idioma en públic i en privat, parlat i escrit; l'obligació de parlar el castellà, d'entregar al president de la Audiència tots els llibres aràbics, de suprimir els ritus, vestits, noms i costums; la destrucció dels seus banys..."

    -Els decrets d'expulsió dels moriscos (1609-1614) promulgats per Felipe III van continuar aquesta ànsia genocida i integrista: unes tres-cents mil persones van haver de fugir de la Península sota amenaça de mort, obligats a abandonar la seva terra, gran part d'ells del País Valencià.

    -La "Gran redada" o "Presó general" i extermini dels gitanos, una persecució ordida pel rei espanyol Fernado VI i el marquès de l'Ensenada, iniciada el 1749, en què es va detenir, concentrar, separar famílies i assassinar milers de gitanos de la península. Aquesta operació de supremacisme espanyol va provocar més de 12.000 víctimes mortals i va trencar milers de famílies, i la ruïna econòmica de la comunitat romaní.

    - L'extermini dels independentistes cubans a mans de l'exèrcit espanyol del general Valerià Weyler a partir de 1895. El general mallorquí i espanyol (recordem-ho, taxonomia política, i no ètnica!) fou l'inventor dels camps de concentració i d'extermini ("reconcentració") a Cuba. Va exterminar més de 300.000 víctimes cubanes, fonamentalment avis, dones i nens, en un precedent poc conegut del posterior genocidi de l'Alemanya nazi.

    Antonio Cánovas del Castillo, aleshores president i restaurador dels borbons, va justificar la guerra i aquest genocidi argumentant que calia "sacrificar el último hombre y la ultima peseta" a Cuba.

    -Espanya i l'exèrcit espanyol tenen l'execrable "honor" de ser els primers a la història a bombardejar la població civil amb bombes i gasos tòxics des dels avions. Ho van fer sobre al Rif, per combatre els guerrillers d'Abd el Krim que actuaven contra l'ocupació espanyola a les ordres del dictador Primo de Rivera i del borbó Alfonso XIII.

    Els gasos tòxics es van començar a utilitzar durant atacs de 1923, primer amb l'artilleria, i després amb l'aviació. Els gasos utilitzats eren, entre altres, compostos de cloropicrina, fosgè i, sobretot, iperita, que van causar nombroses víctimes entre la població civil.

    Actualment, molts dels càncers i altres malalties que pateixen els habitants de les poblacions massacrades del Rif amb gasos i altres tòxics s'atribueixen a aquells bombardejos amb guerra química. Malgrat el Tractat de Versalles (1919) i el Protocol de Ginebra (1925), que prohibiren l'ús d'armes químiques als conflictes bèl·lics.

    Anys després, durant la guerra d'agressió feixista (1936-1939), l'èpica, el valor i la bravesa espanyola va tornar a portar a terme l'"A por ellos!" contra la població civil indefensa amb els bombardejos aeris contra nombroses ciutats catalanes (Des de Granollers a Alacant, des de Portbou a Maó), que només a Barcelona va causar la mort d'unes 5000 persones.

    Una història criminal de supremacisme, odi i racisme.



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 61ª Parte: MERCADO MUNICIPAL DE ABASTOS, CÁDIZ, ESPAÑA 2013

    Mercados del Mundo 61ª Parte


    Mercado Municipal de Abastos

    Cádiz, España


      Junio 2013

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Cigalas»
    c/ Libertad
    Barrio: San Juan
    Distrito 1

    «Pulpos»
    c/ Libertad
    Barrio: San Juan
    Distrito 1

    «Pescados»
    c/ Libertad
    Barrio: San Juan
    Distrito 1

    «Merluza»
    c/ Libertad
    Barrio: San Juan
    Distrito 1

    «Caracoles»
    c/ Libertad
    Barrio: San Juan
    Distrito 1

    «Puerta»
    Arquitecto:
    Juan Daura
    c/ Libertad
    Barrio: San Juan
    Distrito 1

    «Puerta»
    Arquitecto:
    Juan Daura
    c/ Libertad
    Barrio: San Juan
    Distrito 1
         

    Madrid, 5 de Junio de 2018


    0 0

    Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. (Tigre de Paper Edicions)


    Llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar


    La guerra just acaba de començar (Ressenya de Tigre de Paper Edicions)


    RAONS PER LLEGIR


    Per fi un llibre que ens parla del nostre passat més recent sense ser un manual d’història més, d’aquells manuals neutres, que no neutrals. Escrit per Miquel López Crespí, un fill de la guerra civil que no ha claudicat, i molt encertadament recuperat i editat per Tigre de Paper edicions, ens ofereix una lectura imprescindible per la generació dels néts de la guerra.

    Però no és només un llibre sobre la guerra. Ni molt menys. Ajudant-se dels principals fets històrics revolucionaris del segle vint, l’autor ens escriu a temps real com viu el seu present que no és un altre que el franquisme a la seva Mallorca natal. Contrasta l’illa del socialisme transformador traïda pels carrillistes, com escriu en altres obres seves, amb la del turisme massiu i descontextualitzat que conviu amb la dictadura feixista, ensenyant-nos, abans que ningú, l’ara coneguda doctrina del shock: una barreja d’alienació per apaivagar qualsevol intenció dissident, amb l’arribada dels turistes i els militars americans, i de càstig per les que tinguin intenció d’alçar la veu, amb detencions, execucions i la prohibició de la llengua catalana fruit de la repressió política i social, exemplificant i implicant-se sense embuts en una única lluita nacional i de classe. Miquel López Crespí fixa així la soledat i la marginació del vençut, la frustració, el silenci i l’oblit dels homes i de les dones que van lluitar per la llibertat. Aquesta acarnissada descripció del seu espai-temps també incorpora de manera especial la seva capital, denunciant la falsa modernitat construïda a partir de la renúncia de la classe mitjana i dels intel·lectuals pedants, instal·lats i no compromesos amb la societat que els envolta. Ho descriu com la tirania de la ciutat, on critica obertament el suposat benestar obtingut per l’individualisme i l’alienació, un benestar insostenible, del qual ens emplaça a fugir-ne o a plantar-li cara, transportant-nos automàticament als nostres dies.

    I és que aquesta és la gran virtut de La guerra just acaba de començar: la seva capacitat d’explicar un moment passat i un lloc local i entendre que no, que no estem llegint la història del passat, sinó la del present i universal. I ho fa de manera directe, des de dins, interpel·lant al lector, com ho fa Orwell al seu Homenatge a Catalunya.

    Difícil de classificar, si parlem de gèneres literaris, fent-lo encara més interessant i atractiu, explora i experimenta el llenguatge narratiu acostant-se al llenguatge cinematogràfic i al teatral en la descripció d’escenaris i accions, i al poètic en alguns fragments, amb un fort caràcter oníric en el retrat d’alguns personatges. Tot i l’aparent inconnexió entre alguns capítols, barreja molt adientment el relat dels fets històrics amb les reflexions personals del qui viu aquests mateixos fets, oferint-nos així un camp de visió ampli per descobrir, malauradament a aquestes altures, una nova i imperdible lectura de la Transició.

    La guerra just acaba de començar és totalment vigent, molt vigent i molt vàlid, tot i haver estat escrit fa quaranta anys. Tot i haver estat segrestat pel Tribunal de Orden Público i oblidat tant de temps. Un llibre que ens ensenya a no contemplar la història, sinó a fer el possible per canviar-la.

    (Tigre de Paper edicions)


    La revista El Triangle entrevista l’escriptor Miquel López Crespí


    Miquel López Crespí, escriptor


    «Volíem fer obres de combat, rupturistes»


    Per Ignasi Franch, periodista


    Es reedita el seu llibre ‘La guerra just acaba de començar’. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?


    –M’he retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.


    L’obra va ser segrestada pel Tribunal d’Ordre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...

    –Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.


    I d’on prové la forma de les narracions, aquesta mena d’avantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?


    –Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos… I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.


    Alguns dels contes neixen d’una quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.


    –Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, l’ambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries…


    Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista…


    –Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric d’una manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.


    A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?


    –És que en l’època ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres… i a milions de turistes se’ls en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.


    I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?


    –També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar l’essencial.


    Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què s’ha convertit la Unió Europea...


    –Suposo que això venia d’Espriu, d’una certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.


    Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)


    Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres


    Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.

    La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.

    Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des d’on desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir l’àmbit literari en llengua catalana.

    En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que “l’escriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional”, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.

    Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.

    Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. “Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?”

    També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions d’una generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.

    I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, d’Antonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.

    Web Llibertat.cat


    No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)


    Llibres de la generació literària dels 70


    En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.


    No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [06/06] «Cronaca Sovversiva» -«L'Insurgé» - Baixa Califòrnia - Butaud - Januário - Dumas - Atienza - Razier - Pinós - Sol - Cañete - Mambrilla - Barceló Cassadó - Lamotte - García Rodríguez - Andreu Fontcuberta - Camarasa - González González - Rexroth - Gómez - Torres - Sacramento

    Anarcoefemèrides del 6 de juny

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "Cronaca Sovversiva" dedicat a la Comuna de París

    Portada d'un exemplar de Cronaca Sovversiva dedicat a la Comuna de París

    - Surt Cronaca Sovversiva: El 6 de juny de 1903 surt a Lynn (Massachussets, EUA) el primer número del periòdic en llengua italiana Cronaca Sovversiva. Ebdomadario anarchico di propaganda rivoluzionaria (Crònica Subversiva. Setmanari anàrquic de propaganda revolucionària), editat per l'anarquista Luigi Galleani. Va tenir una gran distribució en els Estats nord-americans de Nova Anglaterra, Nova York, Nova Jersey i Massachusetts, però també per Europa. Sacco i Vanzetti hi van col·laborar en diverses ocasions. Víctima de la repressió antianarquista durant la Gran Guerra, el periòdic serà finalment prohibit el juliol de 1918 i Luigi Galleani detingut i expulsat dels Estats Units el 24 de juny de 1919. Galleani retornarà a Torí (Itàlia) on publicarà de bell nou el diari a partir del 17 de gener de 1920, però també allà serà víctima de la repressió per part del feixisme mussolinià. L'arxiu de Cronaca Sovversiva es troba a la University Publications of America (UPA).

    ***

    Capçalera de "L'Insurgé" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera de L'Insurgé [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Insurgé: El 6 de juny de 1903 surt a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) el primer número del setmanari L'Insurgé. Organe libertaire hebdomadaire. Després tingué altres subtítols: Organe de propagande communiste-anarchiste i Organe libertaire paraissant tous les 15 jours. L'editor gerent en va ser Georges Thonar i hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Antoine Antignac, Émile Armand, H. Beylie, Armand Binent, P. Boissie, J. Bonhomme, Max Borgueil, E. Chapelier, Ed Darteze, Pierre Des Chenes, Henri Fuss, J. Gueux, Louise H., J. Hardy, A. F. Herold, Marie David, F. Domela-Nieuwnhuis, P. Ibri, S. Lauzanne, A. Luquet, Ch. Malato, Jean Marestan, G. Marin, Camille Mattart, O. Mirbeau, Jules Moineau, Alexandra Myrial, J. De l'Ouerthe, G. Pollet, Émile Pouget, Georges Rens, Paul Robin, Dr. E. Segard, G. Thonar, Marie Verone, Louis Walter i Henri Zisly, entre d'altres. El periòdic estava il·lustrat amb nombrosos gravats, molts presos d'altres publicacions. Sortiren fins al gener de 1909 uns 200 números i no s'ha conservat cap col·lecció completa. Feia servir l'epígraf clàssic «La Vérité te fera libre!» (La Veritat et farà lliure!).

    ***

    Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

    Soldats porfiristes del VIII Batalló de Mexicali que van combatre la rebel·lió magonista

    - Repressió de la Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia: El 6 de juny de 1911, a Mèxic, el president«revolucionari» Francisco Madero envia, gràcies al suport del govern nord-americà, tropes a l'Estat de la Baixa Califòrnia per esclafar l'experiència de comuna llibertària que, al crit de «Terra i Llibertat», s'havia posat en marxa amb la presa, el 29 de gener de 1911, de la població de Mexicali i després de Tijuana. La Comuna llibertària de la Baixa Califòrnia havia estat creada pels guerrillers magonistes del Partit Liberal Mexicà, ajudats per wobblies --anarcosindicalistes nord-americans dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- i per nombrosos revolucionaris internacionalistes. El 22 de juny, després de tres mesos fecunds, els magonistes seran derrotats a Tijuana. Atrapats en el parany, els revolucionaris que buscaran refugi als Estats Units seran detinguts per l'exèrcit nord-americà. Aquesta revolució llibertària, molt mal coneguda, serà eclipsada per les revoltes de Villa i de Zapata les gestes dels quals són més citades.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Georges Butaud

    Georges Butaud

    - Georges Butaud:El 6 de juny de 1868 neix a Mârciène (Valònia, Bèlgica) l'anarquista Georges Butaud, promotor dels «Milieux libres» (Medis o ambients lliures, és a dir, colònies o comunes anarquistes). En 1901 va ser anomenat administrador de Le Flambeau. Organe des ennemis de l'autorité, que va aparèixer a Viena del Delfinat (Arpitània), i des de 1912 a 1914 del mensual La Vie Anarchiste. Però és a la creació de colònies anarquistes que Butaud consagrarà sa vida, i hi participarà en un bon grapat: Saint Symphorien d'Ozon, a Isère (1899); «La Clairière» de Vaux, prop de Chateau-Thierry (1902-1906); Saint Maur (Seine), granja comunitària destinada a l'agricultura i a la ramaderia (1913), etc. Sensibilitzat pels problemes de l'alimentació, esdevindrà un adepte del veganisme radical, que posarà en pràctica després de la guerra a la colònia comunista llibertària de Bascon (Aisne). En 1922 va intentar crear una comuna vegana a Còrsega. L'abril de 1923 va fundar a París«Le Foyer Végétalien» (La Llar Vegana), espècie d'alberg que comptava amb un dormitori col·lectiu amb uns 60 llits i que oferia allotjament assequible per a anarquistes i simpatitzants que arribaven a París sense mitjans; el lloc era també un indret de reunió dels grups anarquistes espanyols de la regió parisenca i on es feien conferències sobre higiene, psicologia, sociologia, etc. En aquesta experiència van participar, a més de la companya de Butaud, Sophie Zaïkowska, militants anarquistes com Enric Gumà, Juan Muñoz, Agustí Bonany i Joan Torres i Rucarols. En 1924 fundarà altra llar vegana a Niça i editarà la revista teòrica Le Végétalien, que dirigirà fins a la seva mort i que serà continuada per sa companya fins al 1929. Georges Butaud va morir el 26 de febrer de 1926 a Ermont (Illa de França, França). En 1929 Sophie Zaïkowska publicarà L'individualisme conduit au robinsonisme, le végétalisme permet le communisme, recull de textos de Butaud que resumeixen el seu pensament. Entre les seves obres podem destacar Ce que j'entends par l'individualisme anarchique (1901), Étude sur le travail (1912), L'individualisme anarchique et sa pratique (1913), Tu seras végétalien! (1923) i Le végétalisme (1930, pòstum). Georges Butaud representa l'ala més radical («salvatgisme», «robinsonisme») del naturisme; proposava l'abandó total de la civilització, de la ciència, de les ciutats, de les tècniques agrícoles i considerava que la solució a la qüestió social passava per el retorn a l'estat salvatge de la humanitat, vivint de la recol·lecció; un dels introductors de l'actual anarcoprimitivisme.

    ***

    Arnaldo Januário

    Arnaldo Januário

    - Arnaldo Januário:El 6 de juny de 1897 neix a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal) l'actiu militant i propagandista sindicalista i anarquista Arnaldo Simôes Januário. Va militar en les Joventuts Sindicalistes, partidàries de la violència revolucionària. Barber de professió, formà part de la Confederació General del Treball (CGT) de Portugal. Va ser col·laborador i tipògraf de la premsa llibertària: A Batalha --òrgan de la CGT--, A Communa,O Anarquismo, O Libertário i de la revista Aurora. El 18 de març de 1923, amb José Vieiria Alves, assistí com a delegat de Coïmbra a la Conferència Anarquista d'Alenquer. En 1927, com a membre del comitè de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP), és detingut i deportat a diversos camps de concentració (Angra, Lubango, Mossâmedes), com a conseqüència de la repressió sorgida contra el moviment obrer arran de la Revolució reaccionària del 28 de maig de 1926. En 1932 surt del camp d'Okussi (Timor). Continuarà la lluita clandestina a Portugal contra la dictadura i es va capficar en els preparatius de la vaga general insurreccional del 18 de gener de 1934. Després del fracàs d'aquest aixecament, fou detingut, torturat, jutjat i condemnat a 20 anys de presidi. El juny de 1934 va ser enviat al Fort de São João Baptista a l'Ilha Terceira i acusat d'agitador, juntament amb el militant llibertari Mário Castelhano, va ser brutalment torturat. El 23 d'octubre de 1936 va ser enviat al camp de concentració de Tarrafal (Cap Verd), on en el límit de la resistència i privat d'atenció mèdica, va morir empresonat el 27 de març de 1938. A Coïmbra existeix un carrer batejat amb el seu nom.

    ***

    Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari "L'Écho d'Alger" del 31 d'agost de 1935

    Notícia de la detenció de Francis Dumas apareguda en el diari L'Écho d'Alger del 31 d'agost de 1935

    - Francis Dumas: El 6 de juny de 1898 neix a Lió (Arpitània) el propagandista anarquista Francis Dumas, també citat com François Dumas. Obrer mecànic, vivia a Toló (Provença, Occitània) i era membre de la Federació Comunista Llibertària (FCL). En 1935 era secretari del grup de Toló de la Federació Anarquista Provençal (FAP) i responsable del Bulletin Intérieur de la FAF, que edità 11 números a Toló entre octubre de 1935 i agost de 1936, bolletí que es decidí publicar arran del congrés regional celebrat el 22 de setembre de 1935 a La Ciutat (Provença, Occitània), en el qual assistiren 13 grups. Durant la nit del 29 d'agost de 1935 va ser detingut a Toló quan aferrava pels arbres i els pals elèctrics de l'Avinguda del XVème Corps, a prop de l'arsenal de vaixells de guerra de Castagneau, el pamflet anarquista «Bas les masques» (Sota les màscares). En el moment de la detenció portava encara 121 exemplars d'aquest pamflet i a finals d'aquell mateix any va ser condemnat a una multa per haver aferrat un pamflet sense el timbre reglamentari. També era membre del grup«Jeunesse Libre» (Joventut Lliure). No sabem si es tracta del mateix Francis Dumas que milità després de la II Guerra Mundial a Masamet (Llenguadoc, Occitània), membre de la Federació Anarquista (FA), secretari de la Unió Local de la Confederació Nacional del Treball Francesa (CNTF) i que pel seu activisme va ser inscrit en les llistes negres de la patronal, morint en 1952 a Masamet. També existí un F. Dumas, militant de la FA i que el juny de 1947 publicà a Cormoranche-sur-Sâone (Roine-Alps, Arpitània) un número de Cahiers de la Libération Sociale.

    ***

    Gonzalo Atienza Díez

    Gonzalo Atienza Díez

    - Gonzalo Atienza Díez: El 6 de juny de 1904 neix a Melgar de Yuso (Palència, Castella, Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Gonzalo Atienza Díez –el nom a vegades citat com Genaro i el segon llinatge com Díaz. Sos pares es deien Poncio Atienza i Baldomera Díez. Serraller i ferrer de professió, durant els anys republicans emigrà a Bilbao (Biscaia, País Basc), animat per uns militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) que passaren pel seu poble. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), entrà a formar part dels grups d'acció confederals, destacant en atracaments a trens i bancs. Va ser detingut mentre intentava facilitar la fugida amb una corda llançada al pati de la presó de Burgos d'un dels atracadors de la sucursal del Banc de Crèdit de Melgar de Fernamental (Burgos, Castella, Espanya), fet pel qual va ser empresonat. El 22 de maig de 1935, quan intentava amagar amb Lucinio Villasana una arqueta àrab de marfil de l'època d'Abd-ar-Rahman III, valorada en mig milió de pessetes i que havia estat mostrada a l'Exposició de Barcelona, que dos individus (Ismael Rodríguez i Agustín Antonio Vega) havien sostret del Museu Provincial de Burgos el 21 de març de 1934, s'entaulà un tiroteig amb uns guàrdies municipals en el qual resultà ferit de mort –finà dos dies després– l'agent Faustino Mijangos de dos trets al ventre; Gonzalo Atienza resultà ferit de cinc trets i va ser detingut a la Casa de Socors de la ciutat. Jutjat per aquest fet, el 14 d'agost de 1935 va ser condemnat pel Tribunal d'Urgència de Burgos a 20 anys de presó menor per atemptat, homicidi i tinença il·lícita d'armes; els tres companys seus restants (Avelino Díaz,Álvaro Fernández Pérez i Lucinio Villasana), van ser condemnats a tres anys, sis mesos i 20 dies de presó per tinença il·lícita d'armes; empresonat al penal d'El Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya), sortí amb l'esclat de la guerra civil. Durant la contesa fou capità d'Infanteria de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola al front del Nord i, quan aquest va caure a mans feixistes, passà a França i immediatament després a Catalunya, on continuà combatent, especialment a la batalla de l'Ebre. Després del triomf franquista restà a la Península i milità en la clandestinitat llibertària. A començament de 1943 formà part d'un grup de barri de la CNT a Barcelona (Catalunya) i el febrer de 1944 assistí a una reunió de delegats de barriades a Barcelona, on fou nomenat secretari de la Federació Local de Sindicats barcelonesa de la CNT. El març de 1945 es traslladà a Madrid (Espanya), on mantingué relació amb Antonio Barranco Hanglin i Ramon Rufat Llop, ocupant fins a juliol de 1945 el càrrec de delegat del Comitè Regional de Catalunya en el IX Comitè Nacional de la CNT encapçalat per José Expósito Leiva i posteriorment en el X Comitè Nacional de la CNT encapçalat per César Broto Villegas, assistint com a tal entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 al Ple Nacional de Regionals celebrat a Carabaña (Madrid, Castella, Espanya). El 6 d'octubre de 1945 va ser detingut amb gairebé tot el Comitè Nacional confederal; jutjat en consell de guerra sumaríssim a Alcalá de Henares (Madrid, Castella, Espanya), el 21 de març de 1947 va ser condemnat a 30 anys de presó. D'antuvi tancat a Alcalá de Henares, després d'un intent de fugida del penal d'El Dueso, patí empresonat a cel·les de càstig, moment en que la seva salut es deteriorà força. Cap el 1974 va ser alliberat. Gonzalo Atienza Díez va morir el 6 de novembre de 1979 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc "Le Gaulois" del 17 de novembre de 1926

    Notícia de la condemna de David Razier apareguda en el diari parisenc Le Gaulois del 17 de novembre de 1926

    - David Razier: El 6 de juny de 1907 neix a Arle (Provença, Occitània) l'obrer agrícola anarquista David Lucien Razier, conegut com Grasille o Razille. A començament de la dècada dels anys vint fou membre del grup anarquista d'Aimargues (Llenguadoc, Occitània), format per una quarantena de membres, sobretot obrers agrícoles (els germans René i Robert Dumas, els germans Paul i Jean Jourdan, Alphonse Jalabert, Marceau Perrier, Laurent Lasgoute, etc.). Arran d'una manifestació a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) en contra d'una conferència ultracatòlica del general Édouard de Castelnau, celebrada el 14 de novembre de 1926, va ser condemnat l'endemà pel Tribunal Correccional de Montpeller, juntament amb Paul Calvet i Charles Raymond, a 10 dies de presó per«violències contra els gendarmes». En sortir de la presó, el 26 de novembre de 1926, va ser acollit a l'estació d'Aimargues per una seixantena de companys, per Louis Vaillaux, responsable de la Unió Anarquista de Llenguadoc (UAL), i per la fanfàrria del grup que tocà L'Internationale. En 1927 figurava en un llistat d'insubmisos «susceptibles d'activitats antimilitaristes de caràcter anarquista o comunista». Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Eusebio Pinós Regalado

    Eusebio Pinós Regalado

    - Eusebio Pinós Regalado: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Eusebio Pinós Regalado. Quan era un infant es traslladà amb sa família a l'aragonesa Sariñena. Quan tenia 12 anys començà a fer feina i, per aquestes dates, després d'escoltar un propagandista anarquista arribat de Saragossa, es va fer anarcosindicalista, afiliant-se a la acabada de crear Federació Comarcal de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Fou nomenat per a secretari d'aquesta federació, però l'oposició paterna ho impedí. Després de fer el servei militar a València, es posar a fer feina de sabater i d'ataconador, treball del qual tirarà en diverses ocasions. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè Revolucionari de Sariñena, encarregant-se dels intercanvis i de l'avituallament, del menjador col·lectiu i del grup teatral. En aquesta època s'uní sentimentalment a Juliana Barrieras Tierz, militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i de la CNT. L'abril de 1937 marxà al front valencià, on restarà fins al final de la guerra. Amb el triomf franquista, s'exilià a França. Fou tancat al camp d'Argelers i després va fer feina en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), realitzant tasques als alts forns de Savoia i com a llenyataire. Més tard, amb l'ocupació alemanya, fou enviat pels nazis, amb son germà Gabriel, com a treballador forçat a Brest, d'on pogué fugir i integrar-se en el grup de Franctiradors Partisans (FTP) «La Vapeur» de la resistència antinazi a Savoia, amb son germà Gabriel i son cunyat José Barrieras. Amb l'Alliberament s'establí a Barbasan fins al 1950, data en la qual fou desterrat per l'Estat francès i s'hagué d'instal·lar a Villefranche. En aquesta localitat treballà a la fàbrica d'estampats tèxtils Gillet-Thaon i s'afilià a la Federació Local de la CNT, de la qual fou nomenat secretari en 1964, càrrec que ocupà fins a la dissolució de la federació en 1970. Durant els fets de Maig de 1968 només ell i un altre espanyol, Baldomero González, votaren en contra d'acabar la vaga en la seva fàbrica. Durant els anys setanta participà activament en el Comitè de Lluita Antiracista. Trobem articles seus en Le Combat Syndicaliste. Eusebio Pinós Regalado va morir el 3 de novembre de 1976 a Villefranche-sur-Saône (Beaujolais, Arpitània). Son fill, Daniel Pinós, seguí les passes de son pare en el moviment llibertari.

    ***

    Necrològica de Pere Sol apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 14 de març de 1989

    Necrològica de Pere Sol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 14 de març de 1989

    - Pere Sol: El 6 de juny de 1910 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Pere Sol. Quan tenia 15 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) del barri obrer de Sant Andreu, on va néixer. Després de participar activament als carrers en la lluita contra l'aixecament militar feixista el juliol de 1936, fou milicià voluntari al front d'Aragó, on va ser ferit. El febrer de 1939, quan el triomf franquista, passà ferit a França i va ser internat en diversos camps de concentració i posteriorment enrolat en Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Durant l'Ocupació nazi, va ser enviat per a fer el Servei de Treball Obligatori (STO) alemany a Bordeus, on participà en la reorganització clandestina de la CNT. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Bordeus de la CNT. Malalt durant molts d'anys, Pere Sol va morir el 28 de desembre de 1988 a Bordeus (Aquitània, Occitània) i va ser incinerat.

    ***

    Antonio Cañete Rodríguez

    Antonio Cañete Rodríguez

    - Antonio Cañete Rodríguez: El 6 de juny de 1912 neix a Granada (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Cañete Rodríguez. Fou fill del militant anarquista Donato Cañete, mort l'agost de 1932 a Granada arran dels conflictes derivats de l'aixecament militar de «La Sanjurjada». Obrer ebenista, començà a fer feina amb 12 anys i ja abans de la proclamació de la II República era membre de les Joventuts Sindicalistes. En 1932 començà a militar en les acabades de crear Joventuts Llibertàries. El maig de 1933 va ser detingut amb altres companys de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) arran de l'explosió de diverses bombes a Granada. Es responsabilitzà d'aquests fets, juntament amb Francisco Vargas Montijano, i ambdós van ser condemnats a més de cent anys. Fins a 1935 passà per les presons de Granada i de Loja i després va ser desterrat a Ceuta, abans de passar una temporada a Madrid. A començaments de 1936 es traslladà a Granada on el juliol d'aquell any li agafà l'aixecament feixista. Després de romandre un temps amagat, pogué fugir a la serra i el setembre d'aquell any a Iznalloz ingressà en la Columna Maroto. Entrà a formar part de «Los Niños de la Noche», escamot especialitzat en treure perseguits de la Granada franquista. El final de la guerra l'agafà a Alacant intentant fugir per mar, però va ser enxampat i tancat al camp de Los Almendros. Aconseguir sortir del camp i es traslladà a Granada, on va ser novament detingut. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena va ser commutada per 30 anys de presó. Gràcies a les influències d'un familiar militar, va ser alliberat. Milità en la clandestinitat i va ser novament detingut. Més tard ocupà càrrecs orgànics de responsabilitat en els comitès local i provincial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) clandestina. En 1943 va ser detingut, amb Labrot i Macareno, arran de l'explosió en un local de Falange, atemptat en el qual no havia participat. A finals de 1945 fou delegat per Granada al Ple de la Regional d'Andalusia de la CNT. En 1946, amb Vicente Castillo Muñoz, desemmascarà Fermín Castillo i Miguel Contreras, els quals havien delatat els germans guerrillers llibertaris Quero Robles a la policia i informà personalment d'aquesta traïció al Comitè Nacional de la CNT a Madrid. En 1948 creuà els Pirineus. A França participà en les activitats de les Joventuts Llibertàries i de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i ocupà càrrecs en les federacions locals de la CNT de Roanne i Dreux. En 1955 fou el responsable des de Roanne del Boletín Regional de les Joventuts Llibertàries. L'agost de 1958 assistí al Ple de la CNT celebrat a Tolosa de Llenguadoc. En 1959 enviudà de Dolores Rodríguez i l'any següent s'uní a la destacada militant anarquista Antònia Fontanillas Borràs. Amb sa companya i Manuel Hernández formà el grup «Alfa» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En 1966, amb Luis Andrés Edo, Alicia Mur Sin, Jesús Andrés Rodríguez Piney i Alberto Herrero Dativo, passà a la Península en una missió de propaganda, però el 23 d'octubre d'aquell any, sota el nom d'Antonio Herrera Rodríguez, va ser detingut al tren Madrid-Barcelona al seu pas per Saragossa per la Brigada Central d'Investigació Social de la Direcció General de Seguretat i l'endemà la resta del grup que ja era a Madrid. Acusat de formar part del grup d'acció«Primero de Mayo» i d'organitzar l'anomenada«Operació Durruti» --intentent de segrestar a Madrid un militar nord-americà d'alta graduació destinat a una de les bases dels EUA a la Península (Norman G. Gillette, comandant en cap de les forces nord-americanes a Espanya) o, en el seu defecte, el periodista Edmund Gress de la mateixa nacionalitat--, el 4 de juliol de 1967 va ser condemnat a Madrid pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a tres anys i tres mesos de presó per pertinença a «associació il·lícita». El maig de 1969 va ser alliberat de la presó de Palència i retornà a França, on participà en les activitats del grup editor de Frente Libertario. Després de la mort de Franço viatjà en diverses ocasions a Granada. Durant els últims anys de sa vida fou membre dels Grups d'Afinitat Confederal (GAC). Trobem articles seus en Nervio i Boletín Ródano-Alpes. Antonio Cañete Rodríguez va morir l'1 d'agost de 1979 a Dreux (Centre, França).

    Antonio Cañete Rodríguez (1912-1979)

    ***

    Necrològica d'Amancio Mambrilla Contreras apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 21 d'octubre de 1979

    Necrològica d'Amancio Mambrilla Contreras apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 21 d'octubre de 1979

    - Amancio Mambrilla Contreras: El 6 de juny de 1915 neix a Gumiel del Mercado (Burgos, Castella, Espanya) el mestre racionalista i militant anarquista i anarcosindicalista Amancio Mambrilla Contreras. Començà a militar en el moviment anarquista a Burgos mentre era estudiant de filosofia i esdevingué mestre racionalista durant la II República espanyola. S'integrà en les joventuts llibertàries i col·laborà en CNT. En 1936 va ser nomenat membre del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, durant la secretaria de Gregorio Gallego García, i el juliol d'aquell any participà en una reunió a Madrid (Espanya). Quan el cop militar feixista, molts dels membres de la seva família van ser assassinats pels franquistes a Gumiel del Mercado, però el aconseguí amargar-se en un nínxol del cementiri i, durant la nit, aconseguí arribar a Burgos i s'incorporà a l'Exèrcit de la II República com a xofer. Sa germana, apressada pels feixistes, morí posteriorment de tuberculosi. Quan acabava la guerra passà a Madrid i més tard pogué arribar a França amb sa companya i una de ses filles. S'instal·là a Clarmont d'Alvèrnia i amb el temps les altres dues filles de la parella pogueren arribar-hi. Durant l'exili continuà militant en la CNT. Malalt de càncer, Amancio Mambrilla Contreras va ser operat, però quatre mesos després, el 24 de juny de 1979, va morir a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Execució de Josep Barceló a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona

    Execució de Josep Barceló a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona

    - Josep Barceló Cassadó: El 6 de juny de 1855 és executat a Barcelona (Catalunya) el filador i destacat militant societari i obrerista Josep Barceló Cassadó. Havia nascut en 1824 a Mataró (Maresme, Catalunya) i era fill d'un teixidor de lli banyolí. El juliol de 1854, amb Ramon Maseras, Miquel Guilleumas, Antoni Gual i Josep Nogués, encapçalà el grup de filaners i teixidors més radicals de la Societat de Filadors i de Teixidors de Cotó contraris a l'ús de selfactines --màquines automàtiques de filar--, que obligà el capità general de Barcelona, Ramon de La Rocha, a publicar el 25 de juliol de 1854 un ban en el qual prohibia aquestes filadores. A primers d'agost, aquest grup radical de filadors sostingué en la premsa una polèmica sobre el tema amb el reconegut economista i polític Laureà Figuerola Ballester. També fou un dels grans animadors de la Unió de Classes, primer organisme d'unificació i de coordinació de la classe obrera catalana i generador dels moviments reivindicatius dels anys 1854 i 1855. En els mesos següents, el grup restà marginat de la direcció de la Societat de Filadors, de la qual Barceló havia estat president. Barceló formà part de la Milícia Nacional com a capità d'un batalló de caçadors. Per votació popular, el novembre de 1854 fou elegit com a compromissari en els eleccions per a designar alcalde i regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Arran d'aquestes eleccions, entraren tres dirigents obrers (Àngel Chufresa, Joan Miralles i Antoni Flotats) en la corporació municipal. El 27 d'abril de 1855 fou detingut al carrer Barberà de Barcelona per la seva pretesa participació en un robatori i assassinat comesos el 29 de març d'aquell any al mas de Sant Jaume, prop d'Olesa de Montserrat. El 19 de maig de 1855, durant la sessió de Corts, Figuerola qualificà Barcelona i Maseras com a exemples típics de la«intransigència obrera». Les autoritats barcelonines manifestaren l'esperança que la condemna de Barceló constituiria una frenada per a la marxa ascendent de les associacions en lluita per establir condicions de treball pactades col·lectivament amb la patronal. Després d'una instrucció de la causa sense cap garanties i d'un consell de guerra histriònic, el 4 de juny de 1855 fou condemnat a mort pel tribunal com a «instigador del crim». Els set autors materials d'aquest crim havien estats executats el 23 d'abril anterior. Josep Barceló Cassadó fou garrotat dos dies després de la seva condemna, el 6 de juny de 1855, a la plaça del portal de Sant Antoni de Barcelona (Catalunya). El dia de la seva execució pública, la capital catalana havia estat ocupada militarment pel capità general, Juan Zapatero, que declarà l'estat de guerra. Testimonis oculars destacaren la serenitat de Barceló, tant en el trajecte cap al patíbul, que va recórrer fumant un gros cigar i saludant els coneguts, com en els moments anteriors a l'execució, en què, amb veu enèrgica, va tornar a proclamar la seva innocència. L'assassinat legal de Josep Barceló Cassadó, el militant obrer més destacat, compromès, popular i influent de la Catalunya d'aleshores, provocà una gran indignació entre els proletaris catalans i la proclamació d'una vaga general el 2 de juliol d'aquell any, la primera vaga general de l'Estat espanyol.

    Josep Barceló Cassadó (1824-1855)

    ***

    Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

    Fullet d'Émilie Lamotte conservat a l'International Institute of Social History d'Àmsterdam

    - Émilie Lamotte: El 6 de juny de 1909 mor a Alès (Llenguadoc, Occitània) la pedagoga anarquista i neomaltusiana Émilie Lamotte. Havia nascut el 21 de juny de 1876 al VI Districte de París (França). Després de conèixer André Lorulot, amb qui s'unirà sentimentalment, va abandonar l'escola congregacionista on feia classes i va dedicar-se a fer conferències de denúncia tant de l'ensenyament confessional com del laic, considerats com a alienants per als infants, alhora que reivindicava la pedagogia llibertària (Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Sébastien Faure, etc.). A més de dedicar-se al dibuix, al disseny i la pintura artística, especialment en la realització de miniatures, va col·laborar en Le Libertaire a partir de 1905 amb articles sobre educació, control de natalitat i antimilitarisme. Partidària de les colònies llibertàries (Milieux Libres), en 1906 va participar amb Lorulot, Ernest Girault i Jean Goldsky en la formació de la colònia llibertària de Saint-Germain-en-Laye, on es va instal·lar amb sos quatre fills i va treballar a l'escola i a la impremta de la comuna. Aquesta experiència de vida anarcocomunista, que va acabar la tardor de 1908, va ser descrita en Le Libertaire gràcies a les cròniques de Félix Malterre, pare de dos de sos infants. Després va intentar fer una escola llibertària segons el model de «La Ruche» de Sébastien Faure, projecte que va abandonar per manca de recursos. Malalta, va morir durant una gira de conferències que realitzava amb rulot juntament amb Lorulot. També va col·laborar en L'Anarchie i és autora de diversos fullets, com ara La limitation des naissances. Moyens d’éviter les grandes familles(1908) i L'éducation rationnelle de l'enfance (1912, pòstum), entre d'altres.

    ***

    Manuel García Rodríguez

    Manuel García Rodríguez

    - Manuel García Rodríguez: El 6 de juny de 1959 és executat a Ourense (Ourense, Galícia) el guerriller anarcosindicalista Manuel García Rodríguez, conegut sota diversos pseudònims (O Sarxento, pels seus partidaris;O Porco i O Verdugo, pels seus detractors). Havia nascut el 30 de gener de 1914 a Langullo (Cesuris, Manzaneda, Ourense, Galícia). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quan el cop militar feixista de juliol de 1936 marxà cap a les muntanyes i en 1941 s'integrà en el grup guerriller de Mario Rodríguez Losada (Mario de Langullo i O Pinche), que actuava a la zona de Ourense de Manzaneda, la Terra de Trives, San Xoán de Río i Castro Caldelas. Va ser acusat de la mort del capellà de Cesuris i de nombrosos atracaments. En 1945 abandonà la guerrilla –algunes fonts diuen que va ser expulsat– i s'amagà a Placín (Manzaneda, Ourense, Galícia). Delatat per Gumersinda Rodríguez, la dona que l'albergava en una cova construïda al soterrani de casa seva i molesta perquè, diuen, havia embarassat sa filla, el 7 de novembre de 1958 va ser detingut a Pena Folenche (A Pobra de Trives, Ourense, Galícia) per la Guàrdia Civil, 12 anys després d'haver-se retirat de la guerrilla. Jutjat en consell de guerra a Ourense, Manuel García Rodríguez va ser condemnat a 12 penes de mort i agarrotat el 6 de juny –moltes fonts citen erròniament el 3 de setembre– de 1959 a la presó d'Ourense (Ourense, Galícia); fou l'últim executat en aquesta ciutat.

    ***

    Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní "La Vanguardia" del 3 de juliol de 1937

    Notícia sobre el judici de Joan Andreu Fontcuberta i altres militants publicada en el diari barceloní La Vanguardia del 3 de juliol de 1937

    - Joan Andreu Fontcuberta: El 6 de juny de 1962 mor a Castres (Guiana, Occitània) el pagès anarcosindicalista Joan Andreu Fontcuberta. Havia nascut cap al 1903 a Tortosa (Baix Ebre, Catalunya). Militant de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Tortosa. El juliol de 1936 va ser membre del Comitè Antifeixista de Tortosa i, després de la dissolució d'aquesta institució l'octubre de 1936, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de la localitat en representació de la CNT i s'integrà en les comissions municipals dels departaments d'Agricultura i de Finances. Col·laborà des del Departament de Finances en la creació d'un fons local per a la limitació de la desocupació forçosa tortosina i s'oposà, senseèxit, a la dissolució del cos de milícies antifeixistes i a la seva posterior militarització. Abandonà forçosament, com la resta de representants confederals del consistori, arran dels«Fets de Maig de 1937», en els quals va participar activament contra les forces antirevolucionàries estalinistes. D'antuvi pogué fugir de Tortosa abans de l'arribada de tropes provinents de València, però fou detingut posteriorment i acusar de ser «autor de rebel·lió militar contra les forces lleials a la Generalitat de Catalunya i al Govern de la II República espanyola». Jutjat per aquestes fets, i malgrat la petició de pena de mort per part del fiscal, el 2 de juliol de 1937 va ser condemnat per un Tribunal Popular de Tarragona a 20 anys d'internament en camp de treball. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser reclòs en diversos camps de concentració. Més tard passà a treballar en una foneria a Castres i després de l'Alliberament milità en la Federació Local de la CNT d'aquesta localitat. En 1948 en va ser nomenat secretari. També col·laborà en el grup artístic confederal local.

    ***

    Ginés Camarasa García

    Ginés Camarasa García

    - Ginés Camarasa García: El 6 de juny de 1972 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Ginés Camarasa García, conegut també sota el pseudònim de Felipe Martínez Pérez. Havia nascut el 23 de novembre de 1898 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià). Fill d'una família pagesa, fou el major de quatre germans. Quan tenia nou anys començà a treballar de cadiraire al taller d'un oncle seu i amb 14 anys s'afilià a l'Agrupació Socialista. En aquesta agrupació conegué l'anarquista Enrique Guardiola, el qual l'introduirà en el pensament llibertari. En 1913 Guardiola farà que la societat «La Prosperidad», en la qual militava Camarasa, es decanti pel moviment anarquista. En 1914, disconforme amb les condicions laborals i econòmiques, abandonà el taller familiar i l'any següent passà a un altre taller on s'especialitzà en ebenisteria, la seva feina definitiva i de la qual esdevindrà un mestre. En 1916 s'establí a Barcelona (Catalunya) –segons alguns després d'agredir amb una maça el propietari de l'empresa on treballava per haver-lo ofès–, on s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Poblesec. Participà activament en 1919 en la vaga de «La Canadenca» integrat en un grup de defensa confederal. En 1920 va ser cridat a files i enviat a Maó (Menorca, Illes Balears). En aquesta illa contactà amb nombrosos militants confederals, com ara Joan Ripoll, els germans Pons, Joaquim Fornaguera, Josep Caselles i altres. Ajudà com pogué els companys llibertaris (Salvador Seguí Rubinat, Francisco Arín Simó, etc.) que es trobaven desterrats a l'illa. En 1923 retornà a Villena i intervingué en la creació de l'Ateneu Racionalista i, l'any següent, de la societat «La Solidaridad», ambdós tapadores de la CNT. Milità amb un destacat grup de companys (Enrique Guardiola, José Salinas, els germans Ibáñez, Antonio Guillén, Pedro Pujalte, etc.), amb molts dels quals formà part del grup anarquista«Humanidad Libre». En 1927 assistí a la reunió fundacional de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Pressionat per la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, marxà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià), des d'on en 1928 envià diners a La Revista Blanca per a una subscripció pro presos. El març de 1928 va ser detingut per apunyalar lleugerament al front en una disputa José Cañizares, president de la Casa del Poble de Villena. Després, a Barcelona, ajudà orgànicament Manuel Sirvent Romero, membre destacat dels comitès Regional i Nacional de la CNT. Amb la proclamació de la II República espanyola retornà a Villena i entre el febrer de 1932 i l'abril de 1934 ocupà la presidència de la CNT d'aquesta localitat. Quan el cop feixista de juliol de 1936, participà en la seva resposta als carrers barcelonins i l'agost d'aquell any retornà a Villena, on s'encarregà d'importants tasques confederals: president de la CNT (1936), president de la Comissió d'Assistència Social del Comitè de Defensa Antifeixista (1937), president de la Indústria del Moble Socialitzada (1937), secretari de la CNT (1938) i regidor de l'Ajuntament de Villena. L'octubre de 1938 fou mobilitzat i enviat a la Secció de Defensa del Subcomitè Nacional de la CNT radicada a València. En 1939, amb el triomf franquista, va ser agafat al port de l'Alacant i tancat al camp d'internament d'Albatera. Pogué retornar a Villena, on romangué amagat fins l'octubre de 1939, quan marxà a Barcelona, on visqué sota el nom de Felipe Martínez Pérez i muntà un taller d'ebenisteria, que amb el temps esdevingué seu confederal. Durant els anys quaranta ocupà la secretaria de la CNT de Catalunya en diverses ocasions i en 1947 fou secretari pro presos durant la gestió d'Eduard Josep Esteve al front del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, càrrec que mantingué fins al 1957. Durant aquests anys (1941, 1945 i 1947) patí diferents detencions en les agafades confederals i establí contactes amb la xarxa d'evasions de Francisco Ponzán Vidal. Durant els difícils anys cinquanta, amb José Bueso Blanch i Eduard Josep Esteve, creà un Comitè Nacional provisional de la CNT, que encapçalà entre 1958 i el febrer de 1960. A finals de 1958 fou detingut, però va ser alliberat perquè havia estat agafat en una ràtzia de socialistes i les autoritats franquistes desconeixien la seva importància orgànica. En 1962, arran d'una important agafada, es va veure obligat a marxar, amb José Torremocha Arias, a València i a Madrid, però, al contrari que Torremocha, no passà a França i es mantingué amagat un parell d'anys a Villena. En 1965 s'establí de bell nou a Barcelona i l'any següent fou novament detingut. Finalment acabà malalt de Parkinson i una mica descentrat. Sempre es mostrà contrari a l'Aliança Sindical Obrera (ASO) i a la maniobra cincpuntista. De jove estigué casat amb Francisca Camús i, un cop enviudà, formà parella amb Antonia Ugeda Fuentes.

    Ginés Camarasa García (1898-1972)

    ***

    Caricatura de Juan González González

    Caricatura de Juan González González

    - Juan González González: El 6 de juny de 1976 mor a Porto do Son (La Corunya, Galícia) el metge anarcosindicalista Juan González González, citat en ocasions com González Debodt. Havia nascut el 4 de desembre de 1894 a Quilmes (Buenos Aires, Argentina). Fill d'emigrants, quan tenia uns deu anys retornà amb sa família a Galícia. Entre 1912 i 1918 estudià medicina a Santiago i exercí la professió al Porto do Son de la Corunya. Amic de l'anarcosindicalista David Mariño, s'afilià a la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) del Porto do Son. Arran de l'aixecament feixista, presidí el Comitè Revolucionari del Porto do Son i l'agost de 1936 va ser detingut per les tropes franquistes. Jutjat a Santiago per«rebel·lió militar», fou condemnat a cadena perpètua i va romandre pres a Santiago i la Corunya. En 1941 va ser alliberat, però se li va prohibir exercir la medicina. Visqué de les propietats paternes i d'una petita empresa d'electricitat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 62ª Parte: ZOCO NAZARÍ, MERCADO DE ARTESANÍA, GRANADA, ESPAÑA 2014

    Mercados del Mundo 62ª Parte


    Zoco Nazarí (Mercado de Artesanía)

    Granada (Andalucía), España


      Enero 2014

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Vista calle»
    c/ Alcaicería
    Barrio: Centro-Sagrario
    Distrito: Centro

    «Puerta»
    c/ Alcaicería
    Barrio: Centro-Sagrario
    Distrito: Centro

    Madrid, 5 de Junio de 2018


    0 0

    [07/06] Atemptat del Corpus - «En Marcha» - Settimana Rossa - Sadier - Corengia - Marianelli - Bélonie - Maraviglia - Casanova - Tort - Berton - Pujol Grua - Mélet - Téllez - Pinós - Sabini - Rueda - Castagna - Sanromà - Jové - Mañas - Escalé - Grunfeld - Solís

    Anarcoefemèrides del 7 de juny

    Esdeveniments

    Il·lustració de l'atemptat del Corpus

    Il·lustració de l'atemptat del Corpus

    - Atemptat contra la processó del Corpus: El 7 de juny de 1896, a Barcelona (Catalunya), en plena repressió antianarquista, quan centenars de persones són sotmeses a tortura a la fortalesa presó de Montjuïc, una bomba llançada des d’un pis alt esclata enmig de la processó religiosa del Corpus Christi --on desfilen el bisbe, l’alcalde, el capità general i el governador civil--, quan passava pel carrer Canvis Nous de tornada a l’església de Santa Maria del Mar. Una dotzena de persones moriran arran de l’explosió i es comptaran 44 ferits. Quatre-cents anarquistes van ser detinguts i torturats, i molts d'ells desterrats. A Montjuïc se'n processaren 50 en Consell Suprem de Guerra i Marina dels quals foren condemnats a mort Lluís Mas, Tomàs Ascheri, Josep Molas, Antoni Nogués i Joan Alsina, i seran afusellats el 4 de maig de 1897; 20 ho foren a penes entre vuit i 20 anys de presó --abans de la revisió van ser 8 penes de mort i 67 de presó. Els cercles anarquistes van dir que l’atemptat va ser obra de la mateixa policia i/o de la patronal --gairebé tots els morts van ser del proletariat--, per justificar la gran repressió en massa que es desencadenaria després.

    ***

    Capçalera del primer número d'"En Marcha"

    Capçalera del primer número d'En Marcha

    - Surt En Marcha: El 7 de juny de 1909 surt a Santa Cruz (Tenerife, Illes Canàries) el primer número del periòdic anarquista En Marcha. La major part de les col·laboracions no hi anaven signades, però Ricardo Andes, José Arbós, Arístides, Teresa Claramunt, Antonio Lorenzo, Elías Miguel i Solà van escriure. En sortiren sis números, l'últim el 10 de juliol de 1909.

    ***

    Il·lustració de "La Settimana Rossa"

    Il·lustració de "La Settimana Rossa"

    - Comença La Settimana Rossa: El 7 de juny de 1914, a Ancona (Marques, Itàlia), a la sortida d’un míting antimilitarista, realitzat a la Villa Rossa, seu del Partit Republicà d’Ancona, d’Errico Malatesta, i d’altres polítics republicans i sindicalistes revolucionaris (Pietro Nenni, Pelizza, Marinelli), per l’abolició de la Companyia de Disciplina de l’Exèrcit i per l’alliberament dels soldats de lleva Augusto Masetti i Antonio Moroni, la policia dispara sobre la concentració d’unes 600 persones, amb el resultat de tres de morts --els republicans Nello Budini, de 24 anys, i Antonio Casaccia, de 17; i l’anarquista Attilio Giambrignoni, de 22 anys-- i una quinzena de ferides. En resposta a la violència policíaca, l’anarcosindicalista Unió Sindical Italiana proclama la vaga general a tot el país, on les insurreccions s’escampen (Roma, Florència, Torí, Milà, Nàpols, Parma, Bolonya, Palerm...). És el començament de La Settimana Rossa (La Setmana Roja), que durarà fins al 14 de juny i serà rebentada per la traïció dels socialistes i del seu sindicat. Malatesta, fugint de la policia, tornarà a exiliar-se a Londres.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Alex Sadier (Ginebra, 1887)

    Alex Sadier (Ginebra, 1887)

    - Jules Alexandre Sadier:El 7 de juny de 1862 neix a Arquian, a prop de Cosne-Cours-sur-Loire (Borgonya, França), el militant i propagandista anarquista i antimilitarista francoargentí Jules Alexandre Sadier, Alex. Insubmís al servei militar, es refugia a Suïssa, on trobarà Kropotkin a Ginebra i esdevé un actiu militant anarquista. En 1887 es trasllada a Bèlgica, on naixerà son fill Gilbert, però és empresonat a Lieja abans de ser expulsat. Aleshores marxa a Londres, des d'on embarcarà a l'Argentina el 1889. A Buenos Aires comença a treballar a la Llibreria Internacional d'Émile Piette, que més endavant serà seva, convertint-se en punt de reunió de les forces progressistes. De 1890 a 1897 col·labora en el periòdic anarquista El Perseguido. El 23 de gener de 1893, a Buenos Aires, apareix el primer número del setmanari anarquista en llengua francesa La Liberté, del qual seran cofundadors Émile Piette i Pierre Quiroule, pseudònim d'Alexandre Falconnet, anarquista francès refugiat a l'Argentina que esdevindrà novel·lista utopista --La ruta de la anarquía (1912), La Ciudad anarquista americana (1914). L'anarquista Auguste Vaillant també serà col·laborador deLa Liberté. Sadier informarà epistolarment Max Nettlau i Jean Grave sobre els progressos del moviment anarquista argentí i ajudarà financerament les publicacions llibertàries (La Révolte, Les Temps Nouveaux...). En 1910 marxa a França i, després de nombroses aventures, fixarà la seva residència a Niça en 1927. Aleshores col·laborarà en L'Emancipateur, en La Voix Libertaire, en la revista Plus Loin, del doctor Pierrot, i participa en el Grup d'Estudis Socials de Niça animat per la parella Yvonne i Jean Lhuillier. Químic amateur, inventarà una recepta de coloració alimentària a base de curcuma. En novembre de 1935 torna a ca son fill a Buenos Aires, malalt d'un càncer gàstric. Jules Alexandre Sadier va morir el 8 de març de 1936 a Buenos Aires (Argentina). Sa companya, Carolina Kincler, li sobreviurà tres anys i morirà d'un càncer de còlon. Entre les seves obres podem destacar Un Congrès dit anarchiste (1922), À mes camarades (1922), Patriotisme capitaliste (1932) i Dans l'internationale anarchiste (1932). La seva documentació sobre el moviment anarquista argentí es troba dipositada als arxius del Social Museum de la Universitat d'Amsterdam.

    ***

    Giuseppe Reale Corengia Taborelli

    Giuseppe Reale Corengia Taborelli

    - Giuseppe Reale Corengia Taborelli: El 7 de juny de 1882 neix a Fino Mornasco (Llombardia, Itàlia) l'activista anarquista Giuseppe Reale Corengia Taborelli, també conegut com José Coregia Taborello. Sos pares es deien Natale Corengia i María Taborelli. Cisteller de professió, emigrà a Buenos Aires (Argentina) i milità en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), però va ser expulsat en aplicació de la Llei de Residència. Exiliat a París (França), formà part del grup anarquista al voltant del metge anarquista Pedro Vallina Martínez. S'establí a Barcelona (Catalunya), en una casa del número 13 del carrer dels Pins. El 15 de gener de 1910 s'instal·là en una casa d'hostes del número 25 del carrer de Jacometrezo de Madrid. L'abril de 1910 s'associà a Madrid a la Societat Gimnàstica Espanyola, fentús assíduament del seu gimnàs. Giuseppe Reale Corengia Taborelli va morir el 23 de maig de 1910 a la Casa de Socors del districte Centre de Madrid (Espanya) a resultes de l'explosió fortuïta, al carrer Major madrileny –a prop del monument aixecat en record de les víctimes de l'atemptat de Mateo Morral–, de la maleta carregada d'explosius que portava quan es dirigia a l'Estació del Nord per atemptar, segons la interpretació policíaca, contra el tren exprés on viatjava el rei d'Espanya Alfons XIII. Segons la versió oficial, a les 9.26 d'aquella nit, el guàrdia Nicanor Blanco Segovia, que prestava servei al carrer Major, sentí una forta detonació, alhora que va veure un home que corria; quan l'agent anava a detenir l'individu, aquest es disparà dos trets a la templa dreta. Immediatament hi acudiren el capità de Seguretat Salgado i altres guàrdies, i com l'individu no havia mort, el portaren a la Casa de Socors. Corengia tenia la mà dreta cremada per l'explosió i ferides a diverses parts del cos. Es donava el cas que Coregia era coix i contrafet i geperut de la part dreta del seu cos i el braç dret no el podia aixecar, fet que implicava que s'hauria d'haver disparat amb la mà esquerra. La bomba consistia en una capsa petita de cabdals, carregada amb quatre tubs de pólvora comprimida i balins, sense dinamita; només va explotar un tub. La detonació no matà Corengia perquè aquest s'adonà que anava a explotar i llançà la maleta lluny d'ell. Gairebé amb tota seguretat Corengia no volgué realitzar cap regicidi, sinó destruir el monument a les víctimes de Morral. Deixà inèdit un voluminós text autobiogràfic (Mis memorias), del qual el diari madrileny La Voz en va publicar extractes entre el 8 i el 12 de juliol de 1935.

    Giuseppe Reale Corengia Taborelli (1882-1910)

    ***

    Luigi Marianelli

    Luigi Marianelli

    - Luigi Marianelli: El 7 de juny de 1884 neix a Peccioli (Toscana, Itàlia) el forner anarquista Luigi Marianelli. Sos pares es deien Serafino Marianelli i Rosa Montagnani. En els primers anys del segle vint va ser fitxat com a anarquista per les autoritats. Mantingué correspondència amb Errico Malatesta i altres destacats anarquistes, i fou l'ànima del grup anarquista del seu poble. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu des del punt de vista propagandista i en l'agitació sindical. El 3 d'abril de 1921 un escamot feixista, vingut de Pisa (Toscana, Itàlia) i capitanejat per Bruno Santini, realitzà una incursió a Peccioli, però ell amb un grup d'anarquistes que ja l'esperaven feriren set membres d'aquest esquadró i obligà la resta a fugir-ne. Detingut amb els seus companys, l'octubre de 1921 va ser jutjat pel Tribunal de Lucca (Toscana, Itàlia) i condemnat a un any i dos mesos de presó. Durant els anys del feixisme continuà mantenint els seus principis llibertaris i patí els controls i denúncies dels delators feixistes anònims, fet pel qual va ser arrestat en diverses ocasions. El gener de 1943 va ser detingut per la policia política i alliberat un mes més tard. Durant la II Guerra Mundial reprengué el contacte amb el moviment anarquista. Entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 participà a títol individual en el Congrés Nacional de Carrara (Toscana, Itàlia), constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI), organització en la qual milità. Entre el 22 i el 24 de febrer de 1948 va ser delegat pel grup anarquista de Peccioli a la Conferència Anarquista de Canosa di Puglia (Pulla, Itàlia) i el 20 de maig de 1951 a la Conferència Nacional Pro Víctimes Polítiques de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia). També entre el 19 i el 22 de març de 1953 assistí al V Congrés Nacional de la FAI que se celebrà a Civitavecchia (Laci, Itàlia). Luigi Marianelli va morir el 27 de març de 1958 a Peccioli (Toscana, Itàlia).

    ***

    Foto antropomètrica de David Bélonie

    Foto antropomètrica de David Bélonie

    - David Bélonie: El 7 de juny de 1885 neix a Ginhac (Guiana, Occitània) l'anarquista il·legalista David Bélonie. Fill natural, aquest fet el marcà profundament i amb 13 anys quedà orfe de mare. Per guanyar-se la vida va fer de criat d'un regidor municipal de Nespulé (Palajanjas, Llemosí, Occitània) i després marxà a París (França), on va fer diverses feinetes (oficinista, empleat de farmàcia, etc.).  Apassionat de les llengües, estudià de manera autodidacta hebreu, anglès, rus i alemany. De ben jovenet s'introduí en els cercles llibertaris. L'hivern de 1904 residí a Londres (Anglaterra) i retornà a París el gener de 1905. Entre setembre de 1905 i octubre de 1906 treballà com a empleat a l'Apotecaria Thomas del barri parisenc de Saint-Denis. Fugint del servei militar, marxà clandestinament, després de furtar 60 francs de l'apotecaria per al viatge, a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on estudia química i farmàcia. En 1907 recuperà la seva documentació per traslladar-se a Bèlgica, però, segons la policia, restà a Ginebra sota identitat falsa. En aquesta època va ser membre del grup anarquista «Germinal» de Ginebra, del qual formaven part José Estivalis i Octave Guidu, i s'especialitzà en falsificació de documents. El 30 d'abril de 1907 va ser detingut a Brussel·les per robatori. El 22 de setembre de 1907 va ser expulsat del cantó de Ginebra i marxà al de Basilea. Finalment va ser expulsat de Suïssa per apologia de l'assassinat de l'emperadriu Elisabeth d'Àustria. Després va fer feina a Lió (Arpitània) amb identitat falsa ja que estava en crida i cerca. Detingut per insubmissió, va ser tancat durant sis mesos a Lille, on amplià coneixements amb una altre gran falsificador anarquista, Alphonse Rodriguez. El novembre de 1910 retornà a Londres per passar una temporada. A París novament, va fer d'empleat comercial i posteriorment es va veure implicat en les activitats il·legalistes de la «Banda Bonnot», a la qual va aportar els seus coneixements de falsificació. El 12 de març de 1912 va ser detingut per complicitat de robatori ja que havia rebut una partida de valors mobiliaris --títols bancaris nominals i al portador, molt difícils de negociar-- que havien estat robats el 21 de desembre de 1911 per Jules Bonnot, Raymond Callemin i Octave Garnier al recaptador de la «Société Générale» al carrer Ordener de París. Jutjat, el 28 de febrer de 1913 va ser condemnant per l'Audiència del Sena a quatre anys de presó i a 10 anys de desterrament. Res més no en sabem.

    ***

    Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

    Foto policíaca d'Osvaldo Maraviglia

    - Osvaldo Maraviglia: El 7 de juny de 1894 neix a Caldarola (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista Osvaldo Maraviglia, conegut com Zio d'America. Sos pares es deien Teofilo Maraviglia i Eusebia Ravaglioli. Quan tenia 17 anys emigrà als Estats Units, reunint-se amb altres dos germans grans a Newark (Nova Jersey, EUA), on trobà feina en la indústria de la confecció de moda masculina. En aquells anys participà activament en les lluites obreres, formant part del sindicat Unió Local 24 de l'«Amalgamated Clothing Workers Union» (Unió de Treballadors de la Confecció). Sortí d'Itàlia amb idees socialistes, però ben aviat es decantà pel corrent individualista del moviment anarquista, distribuït la seva premsa, com ara Cronaca Sovversiva, de Luigi Galleani, i Era Nuova. Durant la Gran Guerra, malgrat la persecució, fou un dels animadors del Grup de Propaganda Revolucionària (GPR), que es reunia al número 89 de la Setena Avinguda de Newark. En 1916 la seva correspondència amb sa família a Itàlia començà a ser controlada per la censura militar, amb la finalitat de trobar continguts subversius i antimilitaristes. El 13 de maig de 1917 va ser detingut a Newark, denunciat per l'«exanarcoide nietzschià» Albino Scilimbraca, sota l'acusació d'haver «insultat la bandera»; jutjat el 23 de maig d'aquell any, va ser absolt per manca de proves. Després de la guerra fou dels primers a fer ressorgir la premsa anarquista després del llarg període de silenci i fou el promotor de L'Adunata dei Refrattari, que començà a publicar-se el 15 d'abril de 1922, moment a partir del qual tota sa vida estarà lligada a aquest periòdic. Esdevingué administrador i durant llargs períodes redactor, corrector i corresponsal, ocupant-se gairebé en totes les qüestions del periòdic. La seva formació acadèmica es limitava a l'ensenyament primari, però amb la seva capacitat, intel·ligència i energia, en pogué assumir totes les funcions. La seva jornada començava a les cinc de la matinada i terminava a les 10 del vespre, dividint-se aquesta en tres ocupacions: família, fàbrica i periòdic, havent ocasions en les quals el periòdic ocupava la major part del seu temps. La seva tasca fou una de les garanties de la llarga longevitat de L'Adunata dei Reffratari, sobrevivint durant molts anys als moments durs i a les crisis. Gràcies a aquest periòdic s'establí una gran i intensa xarxa de relacions entre el moviment llibertari nord-americà i el de la resta del món. També s'ocupà especialment de fomentar la solidaritat econòmica amb les víctimes de la repressió, recaptant diners i enviant-los on fos necessari sota el nom de Zio d'America, o també sota el nom de sa companya Maria Caruso, també militant llibertària. Entre els destinataris dels seus enviaments podem citar destacats noms del moviment anarquista internacional, com ara Camillo Berneri, Vincenzo Capuano, G. Cola, Giuseppe De Luisi, Francesco De Rubeis, A. Francini, Carlo Frigerio, Francesco Ippoliti, Errico Malatesta, Leonida Mastrodicasa, Elena Melli, L. Tollini, etc. Durant el període feixista la solidaritat no es limità a l'ajuda dels companys necessitats i les seves famílies, sinó que també es va fer costat activitats antifeixistes i conspiradores diverses (Sante Pollastro, Michele Schirru, etc.), fet que va atreu particularment l'atenció dels serveis de policia italians que operaven als EUA. Actiu propagandista i agut polemista, s'enfrontà als antifeixistes que expressaven judicis simplistes dins del moviment anarquista. En 1928 desencadenà una dura campanya contra Carlo Tresca, acusant-lo d'«espia» i de«comunista». Durant la Revolució espanyola promogué el suport dels combatents i entre 1936 i 1939 va anar a França per visitar els companys que treballaven per la labor. En 1940 amagà l'anarquista Ernesto Bonomini, aleshores buscat per la policia. Amb la caiguda del feixisme reprengué les relacions amb els companys italians, donant consells i proporcionant propaganda i suport financer. Com sempre que hi diners en marxa, patí insinuacions i crítiques per la seva gestió. En 1954, malalt greument del cor, deixà Newark i es traslladà a San Francisco (Califòrnia, EUA), abandonant l'administració del periòdic i restant només com a col·laborador i assessor. El 22 d'octubre de 1966, durant una manifestació a San Francisco en resposta a altra organitzada per un grupuscle racista i nazifeixista, i en la qual esclataren enfrontaments amb la policia, el seu cor no pogué resistir el moment i Osvaldo Maraviglia va caure mort fulminat. Part del seu arxiu es troba dipositat a la Boston Public Library.

    Osvaldo Maraviglia (1894-1966)

    ***

    Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

    Antonio Casanova (esquerra), amb Simón Radowitzky, al front d'Aragó (1937)

    - Antonio Casanova Prado: El 7 de juny de 1898 neix a Betanzos (La Corunya, Galícia) el militant anarquista, editor i traductor Antonio Casanova Prado. Va emigrar molt prest a Buenos Aires (Argentina) i es va posar a fer de forner a la zona d’Avellaneda, barri obrer on romanien els immigrants gallecs que acabaven d’arribar, i s’afilia al Sindicat de Forners, compost fonamentalment d’anarquistes gallecs, i que va jugar un paper molt important en la unificació del moviment obrer argentí --un dels dirigents forners més destacats va ser el gallec Adrián Troitiño, qui en representació del sindicat cofundà la Federació Obrera Argentina en 1901. Casanova militarà activament en el grup llibertari Ateneo Libre i el 13 de desembre de 1932 participarà en el II Congrés Anarquista Regional celebrat a Rosario. Entre l'11 i el 14 d'octubre de 1935 es realitzarà al Plata el Congrés Constituent, on es fundarà la Federació Anarco Comunista Argentina (FACA), i Casanova en serà un dels fundadors. Quan esclata la Guerra Civil espanyola es trasllada a Barcelona --sota el nom d’un altre anarquista gallec forner, Manuel Freire-- per participar en la Revolució i s'allistarà en la 28 Divisió que comandava Gregorio Jover, realitzant tasques periodístiques. A Barcelona va viure al carrer Muntaner, 514, amb Prince, Maguid, José María Montero i Simón Radowitzky, llegendari anarquista que va venjar els treballadors assassinats durant la Setmana Roja a Buenos Aires (1 de maig de 1909) matant-ne el responsable directe, el general i cap de policia Ramón Lorenzo Falcón. Acabada la guerra va exiliar-se a França, on va ser capturat pels nazis i reclòs en un camp de concentració, d’on va poder fugir i incorporar-se a la resistència, sota el pseudònim de Manuel Freire, participant en l’alliberament de París. En 1941 vivia a Marsella amb Bejarano i Blasco, va participar en la reconstrucció la CNT a França i va ser director de Solidaridad Obrera, a París, en 1944. Desil·lusionat quan va veure que les potències europees no derrocaven el feixisme de Franco, va tornar a Argentina, a fer de forner i treballar en altres oficis. Participà en l'Ateneu d'Avellaneda i va col·laborar en nombrosos diaris i revistes anarquistes, com ara Más Allá (1937-1938) i Tierra y Libertad, i va fer traduccions del francès i conferències.És autor del fullet Posición revolucionaria, editat per Tierra y Libertad a Bordeus en 1945, amb pròleg d'Ildefonso. Antonio Casanova va morir el 8 de juliol de 1966 a Buenos Aires (Argentina).

    Antonio Casanova Prado (1898-1966)

    ***

    Pere Tort Fernández

    Pere Tort Fernández

    - Pere Tort Fernández: El 7 de juny de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista Pere Tort Fernández. Germà de Salvador Tort, fou membre arran de la Revolució de 1936 del Comitè de Control de la fàbrica «Fabra y Coats». En acabar la guerra, s'exilià a França i fou internat als camps de concentració. Durant la tardor de 1939 s'enrolà en la 63 Companyia de Treballadors Militaritzats de Cravant per fer feina a les fortificacions de la Línia Maginot. El 14 de juny de 1940 fou fet presoner pels alemanys i internat al camp de concentració de Sandbostel. El 3 de març de 1941 fou deportat al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.740 i després internat al camp de Gusen amb la matrícula 11.637. El 28 de setembre de 1941 va ser executat al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria). Estava casat amb Santas Ornaque Álvarez i fou el pare de Liberto Tort Álvarez.

    ***

    Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

    Foto antropomètrica de Germaine Berton (1923)

    - Germaine Berton: El 7 de juny de 1902 neix a Puteaux (Illa de França, França) la militant anarcoindividualista Germaine Jeanne Yvonne Berton. Fou filla d'Arsène Berton, un mecànic socialista i francmaçó i d'una mestra catòlica que feia classes particulars. En 1906 sa família s'instal·la a Nanterre i en 1912 a Tours. Acomiadada de la fàbrica Rimailho de Saint-Pierre-des-Corps, on treballava com a obrera, entrà com a secretària adjunta dels Comitès Sindicals Revolucionaris que reagrupaven, arran del congrés de la Confederació General del Treball (CGT) de Lió de setembre de 1919, els membres del sector minoritari sindical. Propera al Partit Comunista Francès (PCF), en 1921 formà part del Consell del Metall i col·laborà en el periòdic comunista Le Réveil d'Indre-et-Loire. L'octubre de 1921 s'instal·là a París i a començaments de 1922 s'adhereix a l'anarcocomunista Unió Anarquista (UA). Condemnada per ultratges a un secretari de comissaria de policia, fou tancada a la presó de Saint-Lazare, com compartí cel·la amb Bermain de Ravisi. L'agost de 1922 fou ferida per un cop de sabre durant una manifestació a Le Pré-Saint-Gervais. En aquestaèpoca abandona la tendència anarcocomunista i es declara individualista, adherint-se al grup anarcoindividualista del districte parisenc de l'Observatori, a la rue du Château, i realitzant feinetes, però sempre mantinguda pels companys. Després passà a militar en el Comitè de Defensa dels Marins del Mar Negre. El 22 de gener de 1923 marxà a la seu de l'organització d'extremadreta Lliga d'Acció Francesa amb la intenció d'assassinar el seu líder Léon Daudet, però fou rebuda per Marius Plateau, cap dels també extremistes«Camelots du Roi» i secretari general d'aquesta lliga. Després d'insultar-lo verbalment, el matà d'un tret de revòlver i immediatament intentà suïcidar-se amb un tret al cap que només la deixà ferida. Defensada en un procés força mediàtic pel prestigiós advocat comunista Henri Torrès i, gràcies a una campanya de solidaritat organitzada pel periòdic Le Libertaire --arribà a tirar 54.000 exemplars-- i amb el suport de nombrosos militants anarquistes (Lecoin, Séverine, etc.), fou absolta el 24 de desembre de 1923 per l'Audiència del Sena de París. Els surrealistes li reteren homenatge, felicitant-la per la seva acció i qualificant-la de la «primera antiheroïna surrealista». Un cop lliure, realitzà amb Txazanov una gira propagandística per l'amnistia. El 22 de maig de 1924, a Bordeus, una conferència que havia de fer al cinema dels Caputxins fou prohibit per les autoritats i la policia tanca les portes; amb els 1.500 assistents marxà en manifestació a La Croix de Leysotte a Talence, on arengà la massa, tot exigint l'alliberament dels detinguts. Els enfrontaments amb la policia duraren fins les dues de la matinada i més de 150 persones, entre elles Germaine Berton, Jules Richard, Clauzet, Juividow, Bouense i José Victor, van ser detingudes. Tancada al Fort du Hâ, fou acusada de«possessió d'armes prohibides, d'amenaces i d'ultratges als agents i d'incitació al desordre». En vaga de fam durant vuit dies, el 30 de maig de 1924 fou internada a l'hospital de Saint André, on abandonà la vaga l'endemà. El 26 de maig havia estat condemnada com a presa comuna a quatre mesos de presó, a 100 francs de multa i a dos anys de prohibició de residència. En sortir del Fort du Hâ, caigué en una important depressió i intentà suïcidar-se en nombroses ocasions i fou hospitalitzada a Tenon. El 17 de novembre de 1925 es casà a París amb l'artista i pintor Paul Burger. Amb les facultats mentals deteriorades, desaparegué dels cercles llibertaris. En 1935 abandonà son marit i s'ajuntà amb l'impressor esquerrà René Coillot. Germaine Berton va ingerí una forta dosi de veronal el 4 de juliol de 1942 i morí aquest mateix dia a l'Hospital Boucicaut de París (França). En 2008 Pierre-Alexandre Bourson publicà la biografia Le grand secret de Germaine Berton: la Charlotte Corday des anarchistes.

    ***

    Josep Pujol Grua

    Josep Pujol Grua

    - Josep Pujol Grua: El 7 de juny de 1903 –algunes fonts citen el 13 d'octubre de 1902– neix a Benissanet (Ribera d'Ebre, Catalunya) el metge, militant anarquista i anarcosindicalista i resistent antifeixista Josep Pujol Grua–el segon llinatge sovint citat com Grau–, conegut com Galeno i que va fer servir el pseudònim de Manuel Jiménez Creus. Fill d'una família benestant, estudià la carrera de medicina a Saragossa (Aragó, Espanya), on es llicencià en 1925, alhora que militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan esclatà la Guerra Civil espanyola era doctor de medicina general a la Roca del Vallès (Vallès Oriental, Catalunya) i s'incorporà com a metge provisional en la Columna del Vallès Oriental i, després, a la Columna«Roja i Negra» fins a la militarització de les milícies. Acabà la guerra amb el grau de comandant de Sanitat de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. Amb el triomf franquista passà a França i fou internat al camp de concentració d'Argelers, on formà part del servei de sanitat improvisat pels refugiats; el 23 de juliol de 1939 va ser traslladat a l'hospital del camp de Sant Cebrià i l'11 de gener de 1940 va ser novament enviat a Argelers, per al 20 de maig ser transferit al camp de Bram, per a lluitar contra una epidèmia de tifus, abans de reintegrar-se novament al camp d'Argelers. El març de 1941, denunciat com a «comunista» pels estalinistes, va ser portat al camp de concentració de Gurs, on treballà en la infermeria. El maig de 1942 va se enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat a la mines de Busi (Aquitània, Occitània), on lluità clandestinament contra els nazis. Més tard aconseguí un contracte d'obrer agrícola i pogué reunir-se amb sa companya Anita Erro i sa filla a Carcassona (Llenguadoc, Occitània), on a més de patir fam i penalitats, fou «mosso d'operacions» del doctor cirurgià Joaquim Trias Pujol a la Clínica del Dr. Delteil. Participà activament en la reconstrucció de la CNT, però de bell nou va ser detingut pels alemanys i, allistat a la força en l'«Organització Todt», va ser portat a Bordeus (Aquitània, Occitània), on va fer feina al Buró de Sanitat de la caserna Niel com a metge dels obrers espanyols obligats a treballar a les fortificacions del «Mur de l'Atlàntic». En aquesta localitat també participà en la reconstrucció confederal, especialment com a membre del Subcomitè Confederal de la Zona Ocupada, en contacte amb el Comitè Nacional de la CNT, radical a Tolosa de Llenguadoc. Acusat de participar en sabotatges i de concedir baixes injustificades, va ser deportat a Alemanya. Durant el viatge amb tren aconseguí fugir a Metz (Lorena, França) i s'instal·là provisionalment a Talença (Aquitània, Occitània). Després de la II Guerra Mundial visqué a París, a Bordeus, on troba sa companya, i a Tolosa de Llenguadoc. En aquesta última ciutat, gràcies al suport del doctor Carles Martí Faced, s'ocupà sanitàriament de la nombrosa colònia d'exiliats i participà activament en la lluita antifranquista, tant a França com a la Península, on es relacionà amb els grups guerrillers llibertaris que actuaven al Barcelonès, especialment amb el de Josep Lluís Facerías. Prengué part en la reconstrucció de la CNT i en el Ple Confederal, celebrat entre el 15 i el 18 de juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, va ser nomenat secretari, amb Gregorio Oliván i Antoni Carbonell, de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), càrrec que abandonà el juliol de 1946 per a passar a la Península en missió orgànica. El 20 d'agost d'aquell any, va ser detingut a l'alçada de Girona per la policia franquista quan viatjava, sota la identitat de Manuel Jiménez Creus, amb tren Barcelona-Portbou; l'agost va ser traslladat a la presó Model de Barcelona, on el 12 de juny de 1947 va ser posat en llibertat provisional, encara que molt malalt de tuberculosi. Visqué amagat a Barcelona, prestant els seus serveis als companys (Josep Lluís facerías, Juan Cazorla Pedrero, etc.). Finalment, el 15 d'agost de 1947 un escamot guerriller (Facerías, Cazorla, Guillermo Ganuza Navarro i Pere Adrover Font) guiat per Francisco Denís Díez (Català), el passà a França. El seu domicili de Tolosa de Llenguadoc fou un refugi segur de Facerías i d'altres guerrillers llibertaris. En aquests anys assistí i assessorà la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània). El 26 de gener de 1952 marxà cap al Brasil i el 2 de febrer embarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia), desembarcant el 15 de febrer a Rio de Janeiro i el 26 de febrer d'aquell any s'instal·là a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil). Després de nombroses dificultats per a homologar el títol de medicina, aconseguí un gran prestigi en la seva professió i prestà els seus serveis mèdics en la companyia Viação Aérea Rio Grandense (VARIG, Aviació Aèria de Rio Grande do Sul), alhora que continuà atenent els malalts pobres com havia fet tota sa vida. El 1956 la seva esposa demanà la baixa al Col·legi de Metges de Barcelona, ja que no sabia res del seu marit des de feia anys. Al Brasil milità en la CNT i fou membre de la seva Comissió de Relacions, amb Manuel Fernández. Amb aquest mateix, l'octubre de 1961, fou delegat por Porto Alegre al Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT de Brasil. El 19 de juliol de 1962 presidí un míting a Porto Alegre. Trobem articles seus en Más Allá. Josep Pujol Grua va morir l'1 de setembre de 1966 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i el seu enterrament donà lloc a una autèntica manifestació popular que fins i tot va ser ressenyada pels mitjans de comunicació del règim franquista. El seu testimoni va ser recollit per Frederica Montseny per al petit volum del Mundo al Día sobre l'exili.

    Josep Pujol Grua (1903-1966)

    ***

    Pierre Mélet

    Pierre Mélet

    - Pierre Mélet: El 7 de juny de 1908 neix a Nantes (Bretanya) l'escriptor, professor, oveller, pacifista i anarquista Pierre Guillaume Mélet. Son pare, lliurepensador, feia de vigilant a l'Escola Nacional Professional de Livet i sa mare de telegrafista. Després dels estudis primaris i d'un temps en una escola primària superior, aconseguí entrar en l'Escola Normal de Savenay on acabà els seus estudis amb una diplomatura superior. En 1927 es casà amb Blanche Mélet i aquest mateix any començà la seva carrera de docent públic a Touvoix, que continuà a Haute-Goulaine (1931) i a Rezé, barri al sud de Nantes, entre 1935 i el 31 de maig de 1941 --aquesta època va ser descrita en la seva obra Aux couleurs de l'automne. Com a pacifista convençut, a començaments dels anys trenta participà en el Servei Civil Voluntari Internacional, moviment sorgit a Suïssa en acabar la Gran Guerra, i aprofitant les vacances d'estiu, participà en diversos tallers a Suïssa, especialment en 1931, 1932 i 1934. En 1933 realitzà un viatge a la Unió Soviètica del qual tornà trasbalsat i fou un dels primers a criticar el sistema soviètic --es reuní amb Victor Serge a Brussel·les poc després del seu alliberament i amb Panaït Istrati, del qual era fervent lector. El 9 de juliol de 1936 va ser elegit al Consell Sindical de la Secció del Loira Atlàntic del Sindicat Nacional de Docents i després va ser designat secretari de la Comissió d'Acció Social, càrrec que ocupà fins a la declaració de guerra en 1939. En aquest càrrec s'esforçà a defensar l'esperit anarcosindicalista de la Carta d'Amiens i publicà nombroses cròniques sobre la situació del gènere humà en la societat i els problemes de la cultura. L'octubre de 1937 publicà el seu primer llibre, Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant, publicat en l'editorial «MèreÉducatrice» dirigida per Madeleine Vernet, amb un prefaci de Han Ryner i il·lustracions de Charles Lopis. En aquesta època Pierre i Blanche es van veure influenciats per LesCahiers du Contadour (1936-1939), revista trimestral pacifista de Jean Giono on s'explicava com portar una vida simple, autosuficient, fraternal i generosa sempre acostat a la natura. Així, en 1938 i 1939 la parella assistí a les «Trobades del Contadour» a Manosque, a la muntanya de Lure (Provença, Occitània), on els deixebles de Giono es reunien per parlar sobre aquesta forma de vida i on conegueren altres contadouriens (Jean Bouvet, Alfred Campozet, Lucien Jacques, Hélène Laguerre, etc.) amb els quals entaularen una ferma amistat. La II Guerra Mundial, però, acabà amb l'«utopia contadoriana». Durant l'Ocupació, sota la pressió de l'exèrcit alemany i les persecucions, abandonà l'ensenyament i entre el juny i el juliol de 1941 seguí un curs intensiu de formació a l'Escola Nacional d'Ovellers de Rambouillet, després del qual es dedicà a la ramaderia ovina a la regió normanda d'Évreux. Més tard s'instal·là en un petit poble dels Alps on portà una vida aïllada i retirada del món on pogué portar a terme el seu «retorn a la natura». El març de 1943 va ser nomenat ajudant d'oveller, una mena d'assessor tècnic d'aquesta professió i l'1 d'agost d'aquell any entrà en la «Bergerie Nationale» de Rambouillet. L'1 d'octubre de 1943 entrà en funcions enquadrat en el Sindicat Oví de la regió d'Ais de Provença. El novembre de 1944, aconseguí traslladar-se als Alts Alps destinat a la Direcció dels Serveis Agrícoles dels Alts Alps, on intentà crear el Sindicat Intercomunal dels Ramaders Ovins. Allà va escriure la seva novel·laLe galvaudeux, la qual el gener de 1948 aconseguí el premi «Sulli Olivier de Serres» de literatura pagesa. Entre 1959 i 1971 va ser alcalde d'Antonavas --encara que ateu, en el seu mandat reconstruí l'església del poble i en 1965 organitzà una gran festa per al seu mil·lenari. En aquests anys va escriure diverses obres consagrades a la muntanya i als ovellers i va fer classes a l'Escola Agrícola de Gap. Blanche Mélet va morir el 25 de febrer de 1987 i aleshores ell va emprendre l'escriptura de les seves memòries. És autor de Mesure d'homme. Itinéraire d'un militant (1937), Le Galvaudeux. Récit de la vie d'un berger (1948 i 1979), Une expérience d'estivage en commun dans les Préalpes du Sud. Guide pratique à l'usage des éleveurs de moutons (1951), Antonaves, mille ans d'histoire. L'evolution et la vie d'un village haut-alpin (1965),Trente années au service des bergers (1974 i 1979), Cinquante années, déjà! déjà! À la manière des troubadours, la chanson du bonheur (1977), Bergers mes amours! Ces témoignages qui viennent du peuple (1978), De Touvoisà Antonaves. Le beau voyage que j’ai fait: les feux du couchant (1978), Le chemin des étoiles (1980), Frérie des bergers alpins. Souliers-en-Queyras, 28 avril 1980 (1980), Aux couleurs de l'automne. Avec le maître d'école, le beau visage de l'enfance (1982), À l'ombre du campanile. À partir du village d’Antonaves, l’histoire vivante du canton de Ribiers (1983), Du soleil au coeur. Le message du berger (1984), Nos Hautes-Alpes. Le plus délicieux pays du monde (1985) i C'était notre Blanche. Témoignages (1988). Pierre Mélet va morir el 18 de desembre de 1991 a Antonavas (Provença, Occitània) i va deixar els seus béns a l'Ajuntament de Champolion amb la condició que fos creada una «Maison du Berger» (Casa de l'Oveller), la qual va ser inaugurada en 2009. Altre oveller-militant anterior va ser Gaston Michaud (Gaston Britel), que creà l'editorial «La Moisson Nouvelle».

    Pierre Mélet (1908-1991)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos

     


    0 0

    Tal com érem – Palma, Anys 70 – La repressió política de la dictadura i el paper del turisme – Crònica sentimental de la transició -


    Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava. (Miquel López Crespí)


    Esperava la detenció una mica més tard. Sempre solien venir després d’haver parlat i rebut instruccions del comandant Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava.

    Molts militants antifeixistes eren assassinats mentre pintaven consignes en defensa de la Llibertat a les parets de ciutats i pobles; altres, sense poder suportar els patiments a què eren sotmesos, morien en estranyes circumstàncies, llançats al carrer des de les finestres de comissaria, o eren trobats morts a les cel·les de la presó. Sovint, com en el cas de Julià Grimau i Enrique Ruano, els llançaren al buit per dissimular les ferides causades en els interrogatoris. Si sobrevivien, els cops produïts pels maltractaments eren justificats com a “normals” i “previsibles” després d´una inesperada caiguda des de les altures dels edificis de la policia.

    Sempre trobaves metges del règim, individus sense escrúpols que, dòcils davant les indicacions dels superiors, signaven qualsevol paper presentat per les autoritats.

    Arreu existien tribunals especials, botxins de tot tipus, vivint, com larves letals en qualsevol replec de la societat. Un ambient podrit que, malgrat l´allau de visitants europeus i el soroll cridaner de les discoteques, no podia dissimular res.

    Així i tot, després del Vaticà II, algunes actituds començaren a canviar lentament; tan a poc a poc que, per a un observador no avesat, podien passar desapercebudes.

    Malgrat l´existència de nuclis de poder durs, entestats a continuar les pràctiques de la dictadura, després dels primers discursos aperturistes d’Adolfo Suárez i del viatge de Santiago Carrillo als Estats Units per a renunciar al leninisme i la lluita per la República, es va notar un petit canvi en la repressió. Se suavitzaren un poc els crits i els insults. A les accions fetes per la nostra organització a Inca i el Santuari de Lluc encara hi hagué cops quan ens detingueren. La Guàrdia Civil d´Inca em posà una pistola al cap, en una vana provatura de fer-me por. Volien que digués els noms dels companys. Volien saber exactament qui ens dirigia, com aconseguíem els recursos per a la propaganda.

    Tàctica inútil.

    D’ençà de la mort del dictador el novembre del setanta-cinc, ja sabien que, en determinades circumstàncies no podien traspassar certs límits. La situació anava canviant imperceptiblement a favor del poble. Malgrat que la majoria de detinguts per haver repartit fulls volanders érem de partits de l’esquerra revolucionària, d’organitzacions que no participaven en els fantasmals organismes de l’oposició, la premsa i alguns organismes religiosos i culturals intervengueren a favor nostre. Ens salvà la participació en l´acció de mestres i professors, advocats i, en el meu cas, ser una persona que acabava d´aparèixer en els diaris per haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma. No sé què hauria pogut passar si els detinguts a Lluc haguéssim estat picapedrers o cambrers. El cert és que, en aquells moments, les circumstàncies jugaren a favor nostre i la intervenció dels més diversos grups socials va servir per atemorir lleugerament la Guàrdia Civil. Els impactà, i jo ho vaig notar de seguida en el rostre dels guàrdies que ens vigilaven amb metralleta, veure arribar una delegació enviada pel bisbe de Mallorca demanant entrevistar-se amb el comandant de la caserna. Parlaren una bona estona i, encara que els sacerdots que vengueren fins a Inca no podien entrar a la sala on romaníem vigilats, des de la distància, i sense gens de por dels civils que ens vigilaven, ens digueren que tot s’arreglaria i en unes hores seríem al carrer.

    Vaig mirar la cara del tinent que, dalt del cadafal del saló d´actes de la caserna, controlava el que s´esdevenia. Havien passat molts d´anys d´ençà de les resolucions del Vaticà II, però a l´home encara li costava creure el que veia. Uns sacerdots enviats directament pel bisbe es preocupaven pels rojos!

    Els altres guàrdies civils, els que, armats, vigilaven des de la porta i els passadissos, semblava que pensassin que pensaven que res tenia sentit. Els veies bocabadats, encuriosits per a saber com acabaria tot aquell embalum. Periodistes instal·lats a la porta, amunt i avall fent fotografies; enviats de les institucions culturals fent preguntes sobre la situació de les persones detingudes a Lluc; grups de persones que provaven de concentrar-se davant la caserna, el batle franquista d´Inca preocupat per si sortia en els diaris...

    Feia hores que no havíem menjat res.

    Va ser una mala nit a la garjola de l’Ajuntament, el mateix indret on, en temps de la guerra, portaven els esquerrans.

    Poca cosa havia canviat.

    Idèntiques parets, igual la barrera de ferro, el bocí de cel que es podia divisar des del pati.

    Possiblement, si haguéssim investigat a fons per tots els racons de les cel·les hauríem pogut trobar les restes de desenes de missatges dels homes portats a matar en aquell llunyà estiu sangonós.

    Era fàcil imaginar el terror del trenta-sis. Els pagesos i menestrals, amb la camisa encara mullada per la suor de la feina, just acabats d´arribar de l´hort o haver tancat el taller. Sense res a les mans, només amb les ungles per deixar escrit damunt la calç el darrer t´”estim”, dirigit a l´esposa, la núvia, els fills que no veurien mai més.



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 63ª Parte: MERCADO DE TRIANA, SEVILLA, ESPAÑA 2015

    Mercados del Mundo 63ª Parte


    Mercado de Triana

    Sevilla (Andalucía), España


      Enero 2015

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Desplumando aves»
    Plaza Altozano

    «De tapas»
    Plaza Altozano

    «Embutidos»
    c/ San Jorge

    «Cabeza de toro»
    c/ San Jorge

    Madrid, 7 de Junio de 2018


    0 0

    A continuació teniu un resum de la primera part de la sessió ordinària del més de maig. De la segona part, en farem un altre article, amb especial interès als precs i preguntes, de les quals n’hi havia fins i tot del mes de febrer.

    1.- Aprovació, si procedeix, de l'acta de la sessió anterior de dia 26 d'abril de 2018. Aprovat per unanimitat.

    2.- Aprovació inicial, si procedeix de l'expedient de modificació de crèdits núm. 15-2018 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses Generals (Exp. Electrònic ABS 2018/1832). Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 8 abstencions (Tots, PP i Regidor no adscrit) i 2 en contra (Alternativa).

    Es tracta d'una modificació provocada per un augment de 79.863 euros a les obres de la tercera fase de Gommar. Nosaltres votàrem en contra perque consideràrem que calia mantenir la coherència amb el votat fins ara a modificacions de crèdit similar, i com que creim que aquest no és un tema urgent, pot perfectament esperar a la negociació dels pressupostos, i a aquesta ho  vinculam.

    3.- Aprovació inicial, si procedeix de l'expedient de modificació de crèdits núm. 16-2018 sota la modalitat de suplement de crèdit refinançat amb romanent de Tresoreria per a despeses Generals (Exp. Electrònic ABS 2018/2000). Aprovat per 9 vots a favor (Alternativa, Junts i UMP) i 8 abstencions (Tots, PP i Regidor no adscrit).

    Es tracta d'una modificació d'uns 22.000 euros per instal·lar un sistema de climatització dels vestuaris de la piscina del Moll, que s'encalenteixen molt a l'estiu suposant molèsties als usuaris i sobretot a les treballadores, les quals están en unes considiocns que no compleixen la legalitat. En aquest sentit inspecció de treball ha donat fins dia 2 de juliol per arreglar-ho. Per tot això, en aquesta modificació, tot i l'argumentat a les altres, decidirem votar-hi a favor, ja que hi ha en joc la salut i benestar de treballadores i usuaris.

    4.- Aprovació inicial, si procedeix de l'expedient de modificació de crèdits núm. 17-2018 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses Generals (Exp. Electrònic ABS 2018/2099). Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 2 en contra (Alternativa) i 8 en contra (Tots, PP i Regidor no adscrit).

    Es tracta d'una sèrie de millores a fer a Can Llobera per valor d'uns 37.000 euros. El nostre vot aquesta vegada va tornar a ser negatiu degut al mateix que a les altres modificacions. No és urgent, i nosaltres com ja hem dit la vinculam a la negociació dels pressupostos.

    5.- Aprovació inicial, si procedeix de l'expedient de modificació de crèdits núm. 18-2018 sota la modalitat de suplement de crèdit finançat amb romanent de Tresoreria per a despeses Generals (Exp. Electrònic ABS 2018/2107). Rebutjat per 9 vots en contra (Alternativa, Tots i PP), 7 a favor (Junts i UMP) i 1 abstenció (Regidor no adscrit).

    És un modificació d'uns 45.000 euros per fer uns accessos tant a l'escola Costa i Llobera com al solar contigu, el qual a partir d'ara será llogat per l'ajuntament i utilitzat com a pati i també espai educatiu per l'escola, la qual ha implementat el mètode d'ambients a infantil. El nostre vot va ser en contra argumentat de la mateixa manera que amb la resta de modificacions.

    6.- Aprovació, si procedeix de l'expedient de reconeixement extrajudicial de crèdits núm. 3-2018 (Exp. Electrònic ABS 2018/2112). Aprovat per 7 vots a favor (Junts i UMP), 8 abstencions (Alternativa, Tots, i Regidor no adscrit) i 1 en contra (PP).

    Aquesta vegada estam parlant d'una quantittat relativament petita. 8.053 euros de l'ajuntament i 6.186 de la residència. En aquest cas ferem el que hem fet sempre: una abstenció per permetre que les factures siguin pagades.

    7.- Aprovació, si procedeix de la compatibilitat de la Sra. Maria dels Àngels Hernández Estelrich, tècnica locutora ràdio (Exp. Electrònic ABS 2018/1996). Aprovat per unanimitat.

    La locutora ha soli·licitat aquesta coàtibilitat per poder realizar una altra tasca professional.

    8.- Moció a favor de les subvencions de l'àrea de Normalització Lingüística de l'Ajuntament de Pollença (Núm. Exp. ABSe 2018/2115). Aprovada per unanimitat.

    Es tracta d'una moció per mostrar el compromís de l'ajuntament en la defensa de la llengua catalana, i la fermesa davant els atacs a la llengua catalana per part del govern central, defensant la legalitat de les subvencions aprovades i demanant a delegació de Govern que retiri el seu recurs.

    Evidentment votàrem a favor, i aprofitàrem per retreure al Partit Popular el seu gir anticatalà i antimallorquí, provocat problement per la influència de Ciudadanos, el que provoca atacs constants a la llengua com ha estat aquest cas. També aprofitàrem per retreure a l’equip de govern i al seu regidor, que la tasca en aquesta legislatura, a nivell de normalització ha estat ben pobre, i no gaire distant de la del Partit Popular.

    9.- Moció presentada pel grup municipal Alternativa per Pollença de solidaritat i suport als bombers sevillans de la ONG PROEM-AID (RGE núm. 2814/2018). Hem optat per retirar-la.

    Aquesta era una moció presentada al ple anterior, en plena campanya de suport als bombers que es dedicaven a salvar vides de refugiats al Mediterrani i que estaven a punt de ser jutjats per tràfic de persones. Al final el judici va acabar amb la seva absolució, per tant consideràrem que aquesta moció no tenia sentit i la vàrem retirar, deixarnt clar, que el drama dels refugiats segueix més vigent que mai.

    10.- Moció presentada pels grups municipals Tots per Pollença, Partit Popular i Regidor no adscrit a favor d'un canvi legal que permeti ampliar els habitatges legals en sòl rústic (RGE núm. 2813/2018). Aprovat per 9 vots favor (Tots, PP, UMP i Regidor no adscrit) i 8 en contra (Alternativa, Junts).

    Una moció que es defineix amb el títol: reclama un canvi legal per permetre ampliar habitatges en sòl rústic i seguir permetent la destrucció d’aquest. Evidentment votàrem en contra ja que consideram que aquesta moció no representa l'interès general, i si de particulars, i que el rústic ja està suficientment destruit com per encara aprovar aquesta moció, i més si aquestes ampliacions són per destinar a adaptar-les a les exigències del mercat turístic, com defensà la dreta durant la seva intervenció.

    11.- Moció presentada pel grup municipal Alternativa per Pollença en defensa dels drets humans a Palestina (RGE núm. 3856/2018). Aprovada per 9 vots a favor Alternativa, Junts i UMP) i 7 abstencions (Tots i Regidor no adscrit (el regidor del PP havia abandonat ja la sessió)).

    Vista la situació del poble palestí que veu com el seu territori es annexionat per Israel, la població expulsada, sotmesa a una jurisdicció militar i d’apartheid, que veu com els seus drets més bàsics són violats, amb massacres i crims de guerra periòdics (augmentats darrerament amb desenes de morts i milers de ferits) vulnerant-se clarament la legislació i acords internacionals.

    La moció estableix la condemna a totes aquestes violacions i agressions tant històriques com les produides aquest darrer més de març. La moció també insta al Govern Espanyol i al Balear a incrementar l’aportació a l’Agència de les Nacions Unides per a les persones refugiades de Palestina, així com es compromet a prioritzar acords, convenis i contractes amb empreses que respectin els drets humans i insta al Govern Balear i Espanyol a fer-ho, a l’igual que insta a aquest darrer a que aturi el comerç d’armes amb l’Estat d’Israel i a la suspensió de relacions diplomàtiques mentre es mantinguin les agressions i violacions del dret internacional i dels drets humans.

    Estam contents per l’aprovació de la moció, però ens hauria agradat que s’hagués aprovat per unanimitat, ja que la situació ho requeria.

    Aquí teniu un petit resum, però podeu consultar la moció completa al nostre bloc Urxella.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Joc d´escacs (Girona, Llibres del Segle, 2018) – La darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí analitzada per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes (UIB) -


    Miquel López Crespí: Joc d’escacs (Girona: Llibres del Segle, 2018).


    Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina. (Pere Rosselló Bover)


    L’obra novel·lística de Miquel López Crespí s’ha caracteritzat, entre molts d’altres trets, per partir d’un suport memorialístic o històric. Lluitar contra l’oblit és l’única manera amb què l’ésser humà pot impedir que la injustícia s’instal·li definitivament. D’aquí que escriure, per al nostre autor, sigui un deure moral al qual ha lliurat la vida. Aquest propòsit memorialístic és també un intent de fer sortir a la llum la veritat amagada pels poderosos, pels vencedors de tantes opressions. A més, la recreació del passat en els últims llibres de l’escriptor de Sa Pobla ha pres un caràcter clarament autobiogràfic. Però, a diferència de tants d’autors que han conreat la denominada literatura del “jo”, López Crespí no pretén autojustificar-se, sinó que més bé vol reviure un temps passat perquè els que no el varen viure (i els que en desconeixen encara molts d’esdeveniments) el puguin comprendre correctament amb totes les conseqüències.

    Joc d’escacs és una novel·la autobiogràfica. López Crespí podria haver escrit una autobiografia de la seva època de joventut, però ha decidit amagar parcialment el nom (i/o els llinatges) de molts de personatges, tot i que sovint sigui fàcil saber qui és qui. En tot cas, però, els noms reals no tenen cap importància, ja que el que el novel·lista ens vol fer entendre és el xoc entre l’idealisme d’uns joves compromesos en els convulsos anys de la transició i la traïció d’alguns dels partits esquerrans (PSOE i PCE) que pactaren amb el franquisme, tot deixant fora altres alternatives i impedint que s’instauràs un règim realment democràtic. Aquesta tesi, que avui molta gent ha començat a veure clara arran de la repressió que l’estat ha engegat contra artistes i contra polítics independentistes, encaixa perfectament amb els fets relatats a Joc d’escacs.

    A partir d’un narrador protagonista, en primera persona, Miquel López Crespí ens va oferint un retrat del que foren els anys immediatament següents a la mort del dictador Francisco Franco. Un moment convuls, en què l’estat encara practicava una repressió molt dura contra els sectors més combatius, però en què ja s’endevinava el final de la dictadura. L’escriptor, que també ens revela els seus dubtes d’aleshores com a jove escriptor autodidacte que s’inicia en el món cultural, ens presenta un seguit de personatges i de fets que ens retornen a la memòria aquells temps, sovint oblidats per molta gent. López Crespí, però, no en fa un retrat nostàlgic ni idealitzat, sinó que fotografia amb duresa i amb valentia tant els botxins del règim com els traïdors que, d’entre les files progressistes i intel·lectuals, varen contribuir a fer que la transició fos una estafa, un canvi només aparent. Dit amb uns altres mots: que es fes creure que es canviava tot perquè tot seguís igual. Això ens porta a constatar dos tipus de personatges a la novel·la: els que romanen fidels als seus ideals i que lluiten per ells, fins al punt d’estar disposats a anar a la presó; i els vividors que porten una doble vida i una doble moral i, mentre fan creure que lluiten per la llibertat i pel poble, pacten amb els sicaris del franquisme la seva incorporació al poder a canvi de la marginació de la resta dels grups opositors al règim.

    Comentar els fets polítics que apareixen a la novel·la no és la nostra tasca. Són els trets literaris del llibre el que volem subratllar aquí. En aquest aspecte podem dir que Miquel López Crespí aconsegueix bastir un relat que ens atreu des de les primeres pàgines, a partir d’una intriga mínima, però que ens atrapa sobretot pel retrat de tota una sèrie de personatges que són molt representatius de l’època. És el cas d’Antònia, la militant d’esquerres que manifesta un odi visceral envers la cultura. O de Jordi, l’advocat compromès que acaba convertint-se al budisme i que, en nom d’un cosmopolitisme superficial i ridícul, adjura de totes les seves antigues conviccions. Jordi arriba a assolir un caràcter esperpèntic, grotesc, com una caricatura dels hippies de l’època. Sens dubte, però, un dels personatges més interessants és Tomeu Ferret, que representa l’intel·lectual progressista i vividor, però que realment sols és capaç de lluitar per satisfer el seu hedonisme i que, en el fons, tot i la seva falsa fama de progressista, és un admirador de la cultura menys compromesa i més alienadora. Per contrast, hi trobam el personatge de Dora, una veïna, esposa d’un aviador feixista italià, que ha fet un gir cap al compromís amb els més necessitats i ha esdevingut una “monja moderna”. Quant als botxins, tant el comissari de policia, el Rosset, com el director de la presó representen els antics sicaris del règim, que ara es troben davant una situació de canvi que els obliga a haver de renunciar a les antigues tàctiques violentes i àdhuc sàdiques. Però, sens dubte, el personatge que més excel·leix és el Pare Rafel, el sacerdot de la presó, que ens fa veure la paranoia a què el règim franquista va conduir els seus mateixos col·laboradors. A l’altre costat, entre els lluitadors per la llibertat, hi ha també dues figures especialment rellevants per la seva honestedat humana i política: Mateu Ferragut, el secretari general del partit i professor d’Història, i Jaume Calafell, l’excapellà i militant del partit, que destaca per la seva valentia i intel·ligència. No revelaré cap secret si dic que rere aquests personatges hi ha els noms de Mateu Morro i de Jaume Obrador, a qui l’autor ha volgut retre un merescut homenatge. I encara hauríem de parlar dels personatges que formen part de l’ambient familiar del protagonista. Aquests són un exemple de la situació de transformació de la societat mallorquina d’aquests anys, amb el pas del món agrari al món turístic. Tanmateix, és aquí on Miquel López Crespí basteix uns retrats més humans, profunds i elegíacs.

    Joc d’escacs és una novel·la oberta. L’autor no la tanca, segurament perquè algun proper llibre ens permetrà seguir coneixent els fets viscuts pel protagonista i pels personatges que l’acompanyen. Amb un estil senzill, directe i eficaç, Jocs d’escacs és una novel·la que es llegeix com si fos un llibre d’aventures, que es fa difícil deixar de les mans. I és que, en el fons, és el que és aquest llibre: la novel·la de les aventures (polítiques i humanes) que l’autor va viure en la seva joventut. Un llibre que traspua veracitat i emoció en cada pàgina.

    Pere Rosselló Bover (Juny 2018)



    0 0

    [08/06] «Le Droit Anarchique» -«El Corsario» -«Volontà» - Procés contra Lucetti - Étiévant - Nunkov - Cibot - Marcassoli - Bajatierra - Orobón - Chapero - García Gallo - Rueda - Álvarez - Álvarez Ferreras - Céspedes - Martín-Artajo - Pini - Antignac - Eckstein - Josep Pellicer - Pere Pellicer - Alios - Castro - Croix - Lino - Vieira - Torremocha - Berenguer

    Anarcoefemèrides del 8 de juny

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número de "Le Droit Anarchique"

    Capçalera del primer número de Le Droit Anarchique

    - Surt Le Droit Anarchique: El 8 de juny de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Droit Anarchique. Journal hebdomadaire paraissant le dimanche à Lyon. Portava l'epígraf«Llibertat, Igualtat, Justícia». Era continuació de la saga de periòdics lionesos que nasqué amb Le Droit Social el febrer de 1882 (L'Étendard Révolutionnaire, La Lutte, Drapeau Noir, L'Émeute, Le Défi, L'Hydre Anarchiste i L'Alarme). Com els precedents, va ser durament perseguit per les autoritats i el seu primer gerent, G. Fronteau, va ser detingut el 13 de juny d'aquell any; Isidore Mounier n'agafà el relleu en la gerència de l'últim número. Els articles no anaven signats. Publicà crides de diferents grups anarquistes (Gruoupe des Amandiers, Les Parias Picards, Groupe Communiste-Anarchiste de Milà, Groupe Cyvoct de Lió, Sans-Culottes Lyonnais, L'Hydre, Les Impatients d'Allex, Les Indignés, Les Forçats, Le Droit à la Vie, Groupe Anarchiste de Villequier, Le Yatagan, Les Résolus, Jeunesse Révolutionnaire, Les Impatients de Beaucaire, Groupes Anarchistes de Nantes, etc.). Va fer dues subscripcions populars, una per a les famílies dels detinguts polítics i altra per a la propaganda. La repressió va ser tan dura que només va poder publicar tres números, l'últim el 22 de juny de 1884. Dos anys després, va ser continuat per La Lutte Sociale.

    ***

    Capçalera d'"El Corsario"

    Capçalera d'El Corsario

    - Surt El Corsario: El 8 de juny de 1902 surt a València (País Valencià) el primer número del quinzenal anarquista El Corsario. Periódico sociológico. Dirigit per José Alarcón, fou continuador del periòdic anarcofeminista La Humanidad Libre (1902). A partir del segon número passarà a tenir una periodicitat setmanal i canviarà el subtítol per «Semanario Sociológico». Hi van col·laborar T. Ros, María Losada, Soledad Gustavo, Anselmo Lorenzo, Charles Malato, Ricardo Mella, A. López Rodrigo, Juan Ortega, Leopoldo Bonafulla i José Alarcón, entre d'altres. Mantingué agries polèmiques amb el republicà El Mercantil Valenciano i donà cabuda a comunicats i cartes dels que havien patit presidi pels fets de «La Mano Negra» i de la campanya per la revisió d'aquest procés. Fou freqüentment denunciat i segrestat, i el seu director detingut. L'últim número conegut és el 27, del 12 de desembre de 1902.

    *** 

    Capçalera del primer número de "Volontà" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Capçalera del primer número de Volontà [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud

    - Surt Volontà: El 8 de juny de 1913 surt a Ancona (Marques, Itàlia) el primer número del periòdic setmanal propagandístic anarquista Volontà, dirigit des de Londres per Errico Malatesta. El periòdic sortirà fins La Settimana Rossa de juny de 1914.

    ***

    Penitenciaria de l'illa de Santo Stefano

    Penitenciaria de l'illa de Santo Stefano

    - Procés contra Lucetti: Entre el 8 i el 10 de juny de 1927 tingué lloc a Roma (Itàlia) el procés judicial contra l'anarquista italià Gino Lucetti, per l'atemptat frustrat contra Mussolini de l'11 de setembre de 1926. Lucetti va ser condemnat pel Tribunal Especial a 30 anys de presó --la pena de mort es va introduir a partir d'aquest cas-- i altres dos companys, Leandro Sorio i Stefano Vatteroni, van ser inculpats i reberen 20 anys i 19 anys i 9 mesos de reclusió respectivament. Gino Lucetti va ser empresonat a la penitenciaria de la petita illa de Santo Stefano, al Mar Tirré, coneguda com a «Illa del Diable». El 1943 va ser alliberat pels aliats, però poc després va morir a Ischia, el 17 de setembre de 1943, a causa d'un bombardeig nord-americà. Les interessants cartes de Lucetti dirigides des de la presó a sa família (1930-1935) es troben al fons Ugo Fedeli de l'International Institut of Social History (IISH) d'Amsterdam. A l'Arxiu de la Família Berneri i d'Aurelio Chessa de Reggio Emilia existeix un Fons Gino Lucetti.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc "L'Illustration" del 29 de gener de 1898

    Retrat de Georges Étiévant segons el periòdic parisenc L'Illustration del 29 de gener de 1898

    - GeorgesÉtiévant: El 8 de juny de 1865 neix al XVII Districte de París (França) l'antimilitarista i anarquista Claude-François GeorgesÉtiévant. Son pare, comptable, es deia Jean-Baptista Étiévant i sa mare Victorine Rosalie Le Boulanger. Son germà major, Achille HenriÉtiévant (Le Bosco), tipògraf, estava fitxat com a anarquista. El 13 de juny de 1883, GeorgesÉtiévant, abans de ser cridat a files, s'allistà en l'exèrcit per cinc anys i fou destinat al II Regiment de Zuaus a la zona d'Orà (Algèria). En 1888 deixà l'exèrcit i es posà a treballar fent escultures en fusta. Posteriorment, com son germà, entrà a treballar de tipògraf a la impremta de Paul Dupont a Clichy (Illa de França, França). Antimilitarista convençut, cap el 1890 començà a freqüentar els cercles anarquistes i en 1891 va ser condemnat per primer cop a una multa de 50 francs per haver estat sorprès aferrant cartells anarquistes amb una pistola a la butxaca. Es negà a fer els períodes obligatoris d'instrucció destinats als reservistes i es declarà insubmís davant la II Oficina de Reclutament del Departament del Sena. Un informe policíac del 15 de febrer de 1892 el defineix com a partidari d'atemptar contra l'ambaixada d'Espanya per a venjar la mort dels anarquistes de Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). En aquesta època va crear el llibertari «Grup d'Amics d'Estudis Socials» d'Asnières-sur-Seine (Illa de França, França) i durant un escorcoll al local on s'hi reunia, la policia trobà 25 cartutxos de dinamita robats el 15 de febrer de 1892 a Soisy-sous-Étiolles, actual Soisy-sur-Seine (Illa de França, França), que formava part del lot de dinamita que va ser emprada en els atemptats imputats a Ravachol. Processat amb Auguste Faugoux, Benoît Chevenet i Julien Drouhet, el 25 de juliol de 1892 va ser condemnat per l'Audiència de Versalles a cinc anys de presó per ocultació d'explosius, pena que purgà a les presons de Clairvaux, actual Ville-sous-la-Ferté (Xampanya-Ardenes, França), i de Poissy (Illa de França, França). Durant el procés, va escriure una declaració de defensa, que no se li va permetre llegir, que va ser reproduïda i traduïda sovint en la premsa anarquista de l'època sota diversos noms i que ha esdevingut un clàssic de la «propaganda pel fet». En sortir de la presó, col·laborà en Le Libertaire, del qual va ser nomenat gerent. El desembre de 1897 va ser novament processat per«apologia del crim» a resultes d'un article («Le lapin et le chasseur») publicat en el número 103 de Le Libertaire. Fugint de la condemna, passà a la clandestinitat i fou sentenciat en rebel·lia a dos anys de presó per delicte de premsa. Durant la nit del 18 al 19 de gener de 1898 decidí venjar-se de totes les persecucions policíaques patides i propinà 22 punyalades a un agent de policia que estava de guàrdia davant la comissaria del carrer Berzélius de París; un segon agent, que sortí en defensa de son col·lega, també resultà ferit. Reduït, va ser tancat en una cel·la de la comissaria sense ser escorcollat i com que portava un revòlver, ferí un policia de diversos trets. Jutjat, el 15 de juny de 1898 va ser condemnat per l'Audiència del Sena a mort, encara que cap agent va morir a conseqüència de les ferides; la pena, però, va ser commutada per la de treballs forçats a perpetuïtat a colònia penitenciària. Georges Étiévant va morir el 6 de febrer de 1900 a la colònia penitenciària de les Illes de la Salvació (Guaiana Francesa).

    GeorgesÉtiévant (1865-1900)

    ***

    Konstantin Nunkov

    Konstantin Nunkov

    - Konstantin Nunkov: El 8 de juny de 1877 –algunes fonts citen el 21 de maig– neix a Chirpan (Stara Zagora, Bulgària, Imperi Otomà) el revolucionari i guerriller anarquista Konstantin Ivanov Nunkov, conegut com Kosta Nunkov i amb el pseudònim de David Ognyanov. Era fill d'una família humil. Va fer els estudis primaris a la seva població natal i els secundaris a Plòvdiv (Plòvdiv, Bulgària, Imperi Otomà); tres anys després va ser expulsat per rebel de l'Institut Alexandre I de Plòvdiv i acabà l'educació a Burgàs (Burgàs, Bulgària, Imperi Otomà). No va poder estudiar a la universitat per manca de diners. Va fer el servei militar a enginyers i aconseguí un bons coneixements en explosius. Partidari del«terror revolucionari», va escriure dos fullets de teoria revolucionària, un en 1901 en defensa de les seves concepcions guerrilleres (atac sistemàtic contra els alts funcionaris i l'exèrcit turc, sabotatges, etc.) i altre una Guia per a la utilització dels explosius i dels mitjans de destrucció (1902), tot un clàssic que va ser utilitzat per les generacions posteriors. Després d'una temporada a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on es relacionà amb la colònia d'exiliats russos, marxà cap a Bèlgica per a especialitzar-se encara més en explosius. Treballà uns anys en impremtes de Plòvdiv i de Sofia per ajudar sa germana en els estudis. A Plòvdiv va conviure un temps amb el revolucionari Peyo Yavorov. Des de 1895 (Insurrecció de Melnik) participà com a guerriller en el Comitè de Macedònia del moviment revolucionari que lluitava contra l'ocupació turca. Entaulà amistat amb destacats militants anarquistes (Petar Mandjoukov, Slav Merdjanov i Petar Sokolov), que el decantaren pel moviment llibertari. En 1900 lluità amb el destacament de Hristo Chernopeev a Gorna Džumaja, actual Blagoevgrad (Blagoevgrad, Bulgària). El gener de 1902 va ser nomenat responsable de la Vatréchna Makedonsko-Odrinska Révolucionna Organizaciia (VMORO, Organització Revolucionària Interior Macedònica-Andrianopolitana - ORIMA) de Progled (Chepelare, Smolyan, Bulgària, Imperi Otomà) i s'encarregà dels atacs a Xanthi i a Ahachelebiysko. Entre el 13 i el 15 d'abril de 1902 prengué part, com a organitzador i responsable del moviment anarquista, en el Congrés de Plòvdiv del Districte Revolucionari d'Adrianòpolis de l'ORIMA, el qual li va encarregar l'organització de la població rebel dels districtes tracis d'Alexandrúpoli i de Gumurdjina. El desembre de 1902, amb Dimo Nikolov, Peter Chapkanov i Tenyu Kolev, amb 100 quilos de dinamita, ajudà Marin Tcholakov a realitzar sabotatges a les vies fèrries de la zona d'Alexandrúpoli. Després d'haver participat en diversos combats guerrillers a Macedònia i a Tràcia, participà en la insurrecció d'agost de 1903 (Revolta d'Ilinden). Un cop aquesta va ser esclafada, retornà de bell nou a Macedònia per a acomplir tasques orgàniques i el juliol de 1904 se li va nomenar cap del Districte Revolucionari de Kumanovo, participant amb els insurgents armats serbis. El 2 de gener de 1905 acudí com a delegat al Congrés de l'ORIMA d'Skopje que se celebrà a Knezhevo (Kratovo, Macedònia, Imperi Otomà). Konstantin Nunkov va caure abatut el 12 de febrer –algunes fonts citen el 8 de febrer– de 1905 a prop de la vila de Koutlibeg (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà) –algunes fonts citen Kočani (Kumanovo, Macedònia, Imperi Otomà)– durant un combat de quatre hores contra les tropes turques. Greument ferit, trencà abans d'expirar el seu fusell i el seu revòlver perquè no caiguessin a mans de l'enemic. Les memòries de Konstantin Nunkov, considerat un dels herois de la pàtria búlgara, es troben dipositades a la Biblioteca Pública «Ivan Vazov» de Plòvdiv.

    Konstantin Nunkov (1877-1905)

    ***

    Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

    Detenció de dos anarquistes durant la distribució de pamflets antimilitaristes a Sant-Etiève

    - Alexandre Cibot: El 8 de juny de 1878 neix a París (França) el fuster anarquista i antimilitarista Alexandre Cibot, també conegut com Roger Sadrin. Arran del Congrés Internacional Antimilitarista d'Amsterdam de 1904, fou nomenat secretari, amb Georges Yvetot, de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1904 fou gerent del periòdic L'Ennemi du Peuple, en substitució de Kienert i on col·laboraven nombrosos anarquistes, com ara G. Yvetot, L. Descaves, G. Darien, U. Gohier, E. Janvion, C. Malato, P. Robin, Han Ryner i Zo d'Axa, entre d'altres. Aquest periòdic es distingia pels seus atacs contra la francmaçoneria i contra certs companys llibertaris (E. Armand, C. Cornelissen, Tolstoi, etc.). Con a resultat de les campanyes propagandístiques de l'AIA, formà part del grup de 28 militants que van ser inculpats i jutjats entre el 26 i el 30 de desembre de 1905. A l'Audiència entrà cridant «A baix l'Exèrcit! A baix la Pàtria!» i fou condemnat a tres anys de presó. Llicenciat, en 1916 fou inscrit en el«Carnet B» dels antimilitaristes revolucionaris. Sota el pseudònim de Roger Sadrin col·laborà en nombrosos títols de la premsa llibertària, com ara Le Flambeau (1901-1902),Le Pétard (1904) i Bulletin du Comité de Défense Sociale (1909-1912), que portà una campanya contra els Batallons disciplinaris africans («Bat' d'Af») i en favor de l'alliberament d'Émile Rousset. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Luigi Marcassoli

    Luigi Marcassoli

    - Luigi Marcassoli: El 8 de juny de 1882 neix a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Luigi Edmondo Attilio Marcassoli, conegut comBigio. Sos pares es deien Giuseppe Marcassoli i Giacoma Ravasio. Visqué al popular barri de Pignola i aconseguí el títol de primària. Es guanyava la vida fent de forner i va ser molt actiu en el sindicalisme revolucionari de començaments de segle. El maig de 1908 presentà a la Prefectura de Policia de Bèrgam el text d'un manifest signat per diverses organitzacions sindicals (mecànics, sastres, fonedors, cistellers, blanquers, barreters, moliners, etc.) amb el qual sol·licitava permís per a realitzar el 24 de maig de 1908 al centre de Bèrgam una concentració en suport de la vaga de Parma (Emília-Romanya, Itàlia) i que comptaria amb la presència dels portaveus obrers Decio Papa i Canzio Cozzi. Realitzà nombroses conferències com a secretari de la Lliga dels Forners de Bèrgam. Amb Furio Pace, Aristide Paccinini, Agostino Rocchi i altres, creà la secció local de Bèrgam de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI). El febrer de 1913 intervingué en el debat d'una assemblea de la Lliga dels Forners que posà les bases d'una vaga per al següent estiu, primer pas per a la represa organitzativa del moviment obrer local. El 19 de març de 1913 obtingué el passaport i el 5 d'abril emigrà als Estats Units, però el 7 de novembre de 1913 retornà a Itàlia. El 27 de desembre de 1913 va ser condemnat pel jutjat de Bèrgam a una multa per infracció del Reglament de la Seguretat Pública. El 12 de juny de 1914 va ser novament condemnat a 40 dies de presó i a 120 lires de multa per«ultratge als agents de la Seguretat Pública». Durant l'estiu de 1914 fou un dels promotors del Grup Llibertari de Bèrgam i durant aquesta mateixa època va ser nomenat, com a representat sindical, membre del Comitè Obrer per a la Unitat Sindical, que es reunia al Cercle Socialista i a la Unió Sindical, antecedent de la reconstitució de la Cambra del Treball de Bèrgam, creada oficialment el 8 de gener de 1915. En aquesta ocasió, amb els companys sindicalistes Federico Luraschi i F. Pace, prengué la paraula per a condemnar el socialista Ugo Frizzoni, acusat d'haver afavorit amb la seva indecisió sobre la unitat sindical entre socialistes i sindicalistes, la manca d'adhesió a la Cambra del Treball de diversos sectors obrers (tramviaris, litògrafs i escombriaires). Formà part de la Comissió Executiva del nou organisme unitari i el març de 1915, amb l'obrer metal·lúrgic Merenda i el tramviari anarquista Giuseppe Papini, de la Comissió de Propaganada. Durant l'estiu de 1915 assessorà Casimiro Accini, nou secretari de la Cambra del Treball. Participà en la Gran Guerra i a partir del 10 de novembre de 1916 fou soldat de la V Companyia de Subsistències. El 30 de novembre de 1916 el prefecte de policia de Bèrgam va escriure una nota confidencial al comandat de la companyia per fer-li saber de la seva militància sindicalista i llibertària i per a demanar informació sobre ell. Després del conflicte bèl·lic, obtingué la declaració d'haver servit amb fidelitat i honor durant el seu servei militar. L'octubre de 1920, en ocasió de les eleccions municipals de Bèrgam, juntament amb els anarquistes Bernardo Ghibesi i Luigi Caglioni, aferrà manifests de la Unió Anarquista Italiana (UAI) de Llombardia cridant a l'abstenció. Durant els primers anys vint estava subscrit al periòdic anarquista Fede. Freqüentà els anarquistes que formaven el Grup Llibertari de Bèrgam, amb els quals promogué subscripcions a favor de la premsa anarquista i en suport al perseguits polítics. Entre 1919 i 1922 es mostrà força actiu en la militància sindical de la Lliga dels Forners i de la Cambra del Treball, de la qual va ser nomenat el 13 de febrer de 1921 membre de la seva Comissió Executiva. El gener de 1926 va ser interceptada una circular a la impremta de la Confederazione Generale del Lavoro (CGL, Confederació General del Treball) de Milà (Llombardia, Itàlia), enviada a la seva adreça, que contenia el text del discurs amb el qual Bruno Buozzi assumí l'encàrrec de secretari general de la CGL. En aquesta època es relacionà amb destacats anarquistes, com ara Luigi Caglioni, Egidio Corti, Giovanni Gamba, Gaetano Ghirardi, etc. Estretament vigilat, sobretot després del 8 de febrer de 1926, quan li van ser trobar explosius al tipògraf anarquista Luigi Caglioli. Detingut immediatament, va ser alliberat després. El 30 d'abril de 1926 la seva habitació va ser escorcollada i la policia li va trobar un retrat fotogràfic de Giacomo Matteotti i un opuscle titulat Filippo Corridoni. Aquell mateix any encara era secretari de la Lliga dels Forners. Durant el feixisme s'afilià al Sindicat de Forners, que estava sota l'autoritat directa de Pietro Capoferri, federal feixista entre 1926 i 1929 a Bèrgam, exsocialista i propagandista sindical, seguidor de Filippo Corridoni, ferit i mutilat en la I Guerra Mundial, i després dirigent de l'Associació Nacional de Combatents i líder indiscutible del sindicalisme feixista de Bèrgam. En 1928 treballava de forner. A partir de la segona meitat de 1929 es trobà desocupat i sol·licità el passaport a la Prefectura de Policia per a viatjar a França i així poder reunir-se amb son fill Mario, emigrat durant la meitat dels anys vint a aquest país per a treballar com a tècnic en motors a la fàbrica automobilística Peugeot, però finalment no viatjà a França. Durant l'estiu de 1929 treballà dos mesos com a forner a Lenna (Bèrgam, Llombardia, Itàlia) en ocasió d'un campament de balilles feixistes, però després novament restà desocupat. El setembre de 1930 la Prefectura de Policia de Torí (Piemont, Itàlia) interceptà una carta des de França dirigida a ell amb quatre còpies del periòdic clandestí Avanti i dues còpies d'un manifest del setembre de 1930 redactat per la direcció del Partit Socialista Italià (PSI) i dirigida als treballadors italians. Durant els anys trenta va ser posat sota vigilància. L'octubre de 1940, encara que anarquista, no milità activament i el seu nom ja no figurava ni tan sols en la llista general de subversius; no obstant això, pel maig de 1942 encara era vigilat. Luigi Marcassoli va morir el 16 de desembre de 1957 en una llar d'ancians de Torre Boldone (Llombardia, Itàlia).

    ***

    Mauro Bajatierra Morán (1919)

    Mauro Bajatierra Morán (1919)

    - Mauro Bajatierra Morán: El 8 de juny de 1884 neix a Madrid (Espanya) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i anarcosindicalista Mauro Bajatierra Morán, que va fer servir els pseudònims de Patrocinio Gallego i Juan Beranza. Son pare, Ramón Bajatierra López, era l'amo d'una fleca i políticament conservador i sa mare, Carlota Morán Moreno, morí molt jove. Per influències familiars es dedicà l'ofici de forner. D'antuvi, encara que fervent anarquista, va estar afiliat tota sa vida al sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT), com tota la Societat d'Obrers Forners, coneguda posteriorment com Societat d'Arts Blanques, i va ser força admirat per la resta d'obrers, ja que secundava les vagues malgrat tenir indústria pròpia. Quan la Confederació Nacional del Treball (CNT) desenvolupà estructures sindicals en el seu gremi a Madrid també s'afilià a la central anarcosindicalista i a l'Ateneu Sindicalista. Va viatjar arreu d'Europa, on va afermar els seus coneixements de francès, d'alemany i d'italià. Va participar activament en el llibertari Centre Federal del carrer Aguilera de Madrid, al costat del seu gran amic Pedro Vallina. Patí presó en diverses ocasions, fins a 15 anys en total durant sa vida, i fou membre de la maçoneria --fou iniciat el 10 d'octubre de 1916 a la madrilenya lògia «La Cantoniana» i va pertànyer a la lògia francesa «Plus Ultra». Gran lector, va crear diverses publicacions (Nueva Senda, El Quijote, etc.), conreà la prosa infantil i va escriure novel·les i obres de teatre. Com a militant anarquista, l'1 de gener de 1913 fou secretari del «Gran Míting Monstruós» en suport dels presos polítics i socials convocat per l'Ateneu Sindicalista de Madrid. Presidí la Federació d'Obrers i de Peons (FOP), a la qual va representar en el Congrés Internacional per la Pau de Ferrol de 1915 contra la guerra que aleshores assolava Europa; aquest mateix any va intentar fusionar la FOP amb la Federació Nacional d'Agricultors (FNA), per la qual cosa es va traslladar a Còrdova --conjuntura que va aprofitar per realitzar mítings arreu d'Andalusia (Montoro, Bujalance, Castro, Còrdova, Sevilla). El 21 de novembre de 1916 va representar la FOP en el IV Congrés de l'FNA de Vilanova i la Geltrú. Aquest mateix any va assistir, amb Eusebi Carbó, al Congrés de la UGT amb l'objectiu de concretar un possible pacte amb la CNT. En aquesta època abandonà el grup anarquista madrileny «Los Iguales», on militaven llibertaris de renom, com ara Moisés López, Feliciano Benito o Pedro Merino, i del qual va ser un dels fundadors. En 1918 va participar en la Campanya Nacional de Propaganda i en la preparació del Congrés de la Comèdia de la CNT, al qual va assistir i va signar el document anarquista de declaració de principis del comunisme llibertari. Durant la tardor de 1919 va participar en una gira de difusió de l'anarcosindicalisme a la conca de Peñarroya. Va ser un dels fundadors de l'Ateneu del carrer Pizarro que serà tancat en 1920 arran d'una de les seves detencions. En aquestaèpoca va ser molt amic d'Andreu Nin. En 1921 fou detingut un temps, amb motiu de l'atemptat contra el cap del Govern espanyol Eduardo Dato, acusat de ser el subministrador de les pistoles per cometre el magnicidi, però en el judici d'octubre de 1923, en el qual el fiscal li demanava 15 anys de presó, no va ser condemnat per manca de proves, encara que fou desterrat --també havia estat detingut en 1913 arran de l'atemptat de Sancho Alegre contra Alfons XIII. En 1922 va ser membre del Comitè Regional clandestí de la CNT de Rioja, Aragón i Navarra amb seu a Saragossa. El juny de 1922, sota la falsa identitat de Juan Beranza, va aconseguir el permís del governador de Saragossa per llogar una sala on, l'11 de juny, es realitzarà el Ple clandestí de la CNT que va decidir la separació del sindicat confederal de la III Internacional i l'adhesió a la nova Associació Internacional dels Treballadors (AIT); en aquest ple, també es adoptar una moció que trencava amb l'apoliticisme tradicional cenetista. Entre 1922 i 1923 va realitzar tasques orgàniques amb M. Pérez a Sevilla i el setembre de 1923 féu un míting amb José María Martínez a Avilés. Durant la dictadura de Primo de Rivera va visitar les presons en diverses ocasions i va viure exiliat a França i a Bèlgica una temporada. En 1927 va ser processat pel famós «Complot del Puente de Vallecas» i aquest mateix any va ser un dels fundadors de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), vinculant-se sempre als grups específics. En 1930 va passar una temporada per Castro del Río. Durant els anys republicans va fer mítings, fomentà polèmiques en la premsa llibertària i fou jutjat en diverses ocasions per delictes de premsa. El 30 d'abril de 1935 va ser jutjat per la publicació del fullet Contra el capitalismo y contra el Estado i fou condemnat per un delicte d'inducció a la rebel·lió a sis mesos i un dia de desterrament amb presó sense fiança. Durant el període bèl·lic es va convertir en el símbol dels corresponsals de guerra de la premsa anarquista, col·laborant en diversos periòdics (Catalunya, CNT,Fragua Social, El Frente,Solidaridad Obrera, etc.) i dirigí Frente Libertario. Les seves cròniques estan reconegudes com les millors d'aleshores. A finals de 1937 va ser nomenat comissari de guerra i a partir del 3 de desembre de 1937 formà part de la secció espanyola de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Al final de la guerra va fer costat el Consell Nacional de Defensa, encapçalat pel coronel Segismundo Casado, i s'oposà firmament a l'intent de cop comunista que generà la constitució d'aquest organisme. Quan va caure Madrid a mans de les tropes feixistes, es va negar a abandonar la capital. Mauro Bajatierra Morán va morir el 28 de març de 1939 al carrer Torrijos del barri de La Guindalera de Madrid (Espanya), afusellat a la porta de ca seva després d'haver mantingut un tiroteig amb les tropes franquistes durant la desfilada de la victòria --altres fons diuen que va ser detingut, jutjat sumàriament i afusellat el 2 d'abril d'aquell any. El certificat oficial de defunció diu que morí d'un «síncope». Sa companya, Julia Agudo, va morir el 4 de desembre de 1969 a Madrid (Espanya). Durant sa vida, Bajatierra va col·laborar en infinitat de publicacions (Acció Libertaria, Acracia, CNT,Cultura y Acción,¡Despertad!,Fragua Social, Hombre Libre, Humanidad, El Liberal, El Libertario, Mar y Tierra, Proa, La Protesta,Los Quijotes, Redención,Le Réveil, La Revista Blanca, Ruta Confederal, Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, La Tierra, El Trabajo,El Tranviario, Umbral,¡¡Unión!!, etc.) i és autor de nombrosos llibres i fullets --molts publicats en «La Novela Ideal»--, entre els quals destaquen Un ensayo revolucionario, La violencia social-fascista,El alma de la campiña, Desde las barricadas. Una semana de revolución en España. Las jornadas de Madrid en agosto de 1917 (1918), Comentarios al II Congreso de la Confederación Nacional del Trabajo de España (1920), Como las águilas (1927), La virgencita de los Merinales (1927), El pitu de Peñarudes (1927), Del Madrid de mis amores (1928), El alimañero (1928), La alegría del barrio (1929), Fuera de la ley (1929), El hombre que perdió el alma blanca (1929), Canciones anarquistas: airones de guerra contra el capitalismo y contra el estado (1930), Contra el capitalismo y contra el Estado (1930), Los ateneos libertarios. Su orientación. Su moral. Su táctica revolucionaria. Demostración de cómo se enseña a nuestros camaradas en la vida de los centros libertarios (1930), La justicia de los montañeses (1930), Hacia otra vida (1930), La rapaza de pradal (1930), Cómo deben resolver los campesinos el problema de la tierra (1931), ¿Quienes mataron a Dato? (1931), Crónicas del frente de Madrid (1937), Crónica de guerra (1937), La guerra en las trincheras de Madrid (1937), etc. En 2011 Julián Vadillo Muñoz publicà la biografia Mauro Bajatierra, anarquista y periodista de acción.

    Mauro Bajatierra Morán (1884-1939)

    ***

    Pedro Orobón Fernández

    Pedro Orobón Fernández

    - Pedro Orobón Fernández:El 8 de juny de 1899 neix a La Cistérniga (Valladolid, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Pedro Orobón Fernández. Fou el fill major d'una família nombrosa de classe mitja i germà del destacat militant anarquista Valeriano Orobón Fernández. Políglota com Valeriano, durant la dècada dels anys deu treballà en un comerç a Valladolid i també va fer feina en una foneria. Insubmís, fou declarat pròfug per les autoritats militars. En 1923 vivia a Lió (Arpitània) i entre 1925 i 1926 a París (França), on ajudà Manuel Pérez en la revista Tiempos Nuevos, que aquest dirigia, traduint les col·laboracions estrangeres --son germà era l'administrador amb Séverin Férandel. En 1926 assistí al Congrés Anarquista de Marsella i participà en la fundació a París de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1926, també, va ser expulsat dels Països Baixos amb altres deu companys espanyols sota la sospita d'organitzar un complot contra el rei. En 1927 representà Espanya en el Comitè Internacional Anarquista de París. Expulsat de França, marxà amb son germà Valeriano a Alemanya, tornant a França després de cinc mesos amb els papers en regla. A París, en aquesta època, va fer de mecànic. També milità a Lió, on va fer una bona amistat amb l'anarquista italià Raffaele Schiavina (Max Sartin). En 1931, amb la proclamació de la República, tornà a la Península i intervingué en el Congrés de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de juny d'aquell any. Després milità en la Federació Local de CNT de Valladolid, on entre 1932 i 1933 col·laborà en CNT.  En 1933 fou membre a Madrid del secretariat de l'Associació Internacional del Treball (AIT). Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, s'integrà en el Comitè de Defensa Confederal de Madrid; després fou capità de l'Exèrcit Popular i, més tard, amb Manuel Salgado Moreiras, cap de negociat en el Serveis Especials del Ministeri de la Guerra. Pedro Orobón Fernández va morir el 17 de febrer de 1937 a Madrid (Espanya) quan la metralla, fruit d'un bombardeig de l'aviació feixista, penetrà dins del cotxe on viatjava --els altres dos ocupants del vehicle (Manuel Salgado i Lucas) també resultaren ferits. Altra versió diu que fou assassinat per agents comunistes. En el seu enterrament participaren delegacions del Comitè Nacional de la II República espanyola; de les federacions locals de la CNT, de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries; del Comitè Regional de Defensa Confederal; Isabelo Romero, secretari de la Confederació Regional del Treball del Centro de la CNT, que li va retre un homenatge; i una secció del«Batalló Orobón Fernández», la qual portà el taüt.

    ***

    Notícia de la detenció d'Agustín Chapero apareguda en l'edició sevillana del diari "ABC" del 9 d'octubre de 1934

    Notícia de la detenció d'Agustín Chapero apareguda en l'edició sevillana del diari ABC del 9 d'octubre de 1934

    - Agustín Chapero Fernández: El 8 de juny de 1905 --alguns citen 1903-- neix a Santander (Cantàbria, Espanya) l'anarcosindicalista Agustín Chapero Fernández. Obrer metal·lúrgic, a partir de 1924 milità en el Sindicat de la Metal·lúrgia de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat càntabra de Santoña. Més tard treballà com a former i s'afilià al Sindicat de l'Alimentació de la CNT de Santander. Fou delegat del sindicat confederal en diversos comitès regionals i col·laborà en el periòdic CNT del Norte que s'editava a Bilbao. Com a membre del Comitè d'Enllaç de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), participà activament en l'aixecament revolucionari d'octubre de 1934 i per aquest fet va ser detingut amb altres companys. Durant la guerra civil, va ser nomenat vicepresident del Comitè Executiu local del Front Popular. Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i va ser internat als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià, Gurs i Bram durant 14 mesos. Després de la II Guerra Mundial amb sa companya, la santanderina Francisca Rivas Calleja, residí a Sant Àfrica (Guiana, Occitània). En 1947 estudiava dibuix i magisteri. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Luis García Gallo (amb ulleres) en un dinar; a la seva dreta el pintor Francisco Bengoa Garteiz ("Patxi Bengoa"), amic de la infancia

    Luis García Gallo (amb ulleres) en un dinar; a la seva dreta el pintor Francisco Bengoa Garteiz (Patxi Bengoa), amic de la infancia

    - Luis García Gallo: El 8 de juny de 1907 neix a Toro (Zamora, Castella, Espanya) el dibuixant i pintor anarcosindicalista Luis García Gallo, que va fer servir nombrosos pseudònims (Coq,Gallo, López IV, etc.). Fill d'una família molt humil, quan tenia dos mesos sa família es traslladà a viure a Bilbao (Biscaia, País Basc). Aprengué l'eusquera i sempre es considerà basc. Treballà d'aprenent i de grum en un cinema, i estudià violí a l'Escola de Belles Arts, tocant en una orquestra de cabaret, i dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Bilbao. Va fer el servei militar al Protectorat Espanyol al Marroc. Posteriorment passà a viure a Madrid (Espanya) i treballà dissenyant publicitat per a una impremta de la Corredera Baja de San Pablo del madrileny barri de Maravillas. En 1928 col·laborà amb vinyetes en El Pájaro Azul de Vitòria (Àlaba, País Basc), revista amb moltes col·laboracions d'intel·lectuals anarquistes. S'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la guerra civil dibuixa cartells, vinyetes i caricatures per a la premsa anarquista (Butlletí CNT-FAI,¡Campo Libre!, CNT, Diana,Estudios, Episodios,Fragua Social,Juventud Libre, Mujeres Libres, Solidaridad Obrera, La Tierra, Tierra y Libertad, Umbral, etc.). En 1937 s'establí a València (València, País Valencià) i il·lustrà el llibret Vida y muerte de Ramón Acín, de Felipe Alaiz de Pablo; col·laborà en el llibre col·lectiu De julio a julio i publicà la seva sèrie de dibuixos «El Generalísimo» en La Tierra. En 1938 es traslladà a Barcelona (Catalunya) i aquest any guanyà un dels premis del Concurs de Caricatures del periòdic Vanguardia Postal. Durant els últims mesos del conflicte bèl·lic lluità en el X Cos de l'Exèrcit de l'Est a la zona de la Noguera Pallaresa, sota les ordres de Gregorio Jover Cortés i el comissari polític Juan Manuel Molina Mateo (Juanel). El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França amb el seu exèrcit i va ser reclòs als camps de concentració del Fort de Montlluís, d'Argelers i el de càstig de Vernet. En 1940 treballava de llenyataire a Varilhas (Llenguadoc, Occitània) en contacte amb la xarxa d'evasions encapçalada per Francisco Ponzán Vidal, per a la qual realitzà tasques de falsificació de documents. En aquesta època intentà passar a Mèxic i Ricard Mestre Ventura li va aconseguir un visat, però finalment es va fer enrere. A començaments de 1941 s'establí a París (França), on visqué com pogué (dibuixant plaques de matrícules per a la fàbrica Peugeot; pintant camions; dibuixant historietes mudes, ja que no coneixia el francès, etc.). Entre febrer i març de 1947 participà en la Exposició Artística del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i París i freqüentà una tertúlia anarquista de destacats intel·lectuals (Felipe Alaiz de Pablor, Antoni García Lamolla, Fernando Gómez Peláez, Antoni Téllez Solà, etc.). Posteriorment signà dibuixos en destacadíssimes publicacions periòdiques franceses (Constellation, France-Soir,Ici Paris, L'Intransigeant,Jours de France, Nouveau Candide, París-Presse, Point de Vue, La Presse, Le Soir, 24 Heures, Voilà, etc.), moltes d'elles de l'agència Intermonde Presse que distribuí els dibuixos arreu d'Europa i d'Amèrica, per a les quals va crear personatges (Azor, Médor, Namz'elle Souris, Nanette, etc.), en algunes ocasions amb René Goscinny (La Fée Aveline, Yvette, Docteur Gaudéamus, etc.). Finalment en 1973 retornà a la Península i s'instal·là a Barcelona. Apassionat per l'egiptologia, en 1973 publicà el llibre De las mentiras de la egiptologia a las verdades de la Gran Pirámide, que ha tingut nombroses reedicions. En 1992 el seus dibuixos van ser portats al cinema per Xavier Gélin, d'Hugo-Films, sota el títol Coup de jeune. Luis García Gallo va morir el 21 de setembre de 2001 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

    José Rueda Duarte, Antonio Machuca Ortiz y Antonio Toro Aguilar amb altres dos companys en l'exili

    - José Rueda Duarte: El 8 de juny de 1912 neix a Marbella (Màlaga, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista José Rueda Duarte, conegut com Gorrión. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Marbella, es guanyava la vida com a agricultor. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 ajudà a la instauració del comunisme llibertari al seu poble, però amb l'ocupació d'aquest per les tropes franquistes hagué de fugir. Entre 1937 i 1938 formà part del grup de resistència antifranquista creat al voltant del militant confederal Antonio Machuca Ortiz, i on també formaven part Antonio Salas Urda (Ubillo) i José Sánchez Infante, que operava a la Sierra Blanca, entre les localitats de Camoján i Nagüeles de Marbella, i que tenia com a base operativa la mina de plom de Buenavista a Marbella. L'abril de 1938 la Guàrdia Civil atacà aquesta base i resultà mort José Sánchez Infante (Cañavera); ell, però, aconseguí fugir i amagar-se, amb Joaquín Gil Fernández (Palmero) i Antonio Machuca Ortiz, en una cabana de la zona d'Ojén (Màlaga, Andalusia, Espanya). El maig de 1938 participà en els últims enfrontaments amb els falangistes de la regió. El 6 de juliol de 1939 formà part del grup de 17 exguerrillers o exsoldats republicans que escaparen nadant des de les costes de La Atunara, barri de La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya), i pogueren arribar a Gibraltar –un d'ells morí ofegat quan intentava salvar les quatre milles que uneixen els dos punts i un altre morí al poc temps d'arribar a causa de l'esforç físic. Després d'un temps tancat en una presó militar d'El Penyal de Gibraltar, emigrà al Marroc, on continuà militant en la CNT de l'exili. Finalment pogué passar a França, on milità en la CNT fins a la seva mort. José Rueda Duarte va morir el 8 de març de 1997 a Chatou (Illa de França, França).

    ***

    Necrològica de Ricardo Álvarez publicada en el periòdic tolosà "Espoir" del 29 de desembre de 1974

    Necrològica de Ricardo Álvarez publicada en el periòdic tolosà Espoir del 29 de desembre de 1974

    - Ricardo Álvarez: El 8 de juny de 1918 neix a Reparada (Ourense, Ourense, Galícia) l'anarcosindicalista Ricardo Álvarez. En 1935 emigrà amb sa família buscant feina i entrà a treballa a les mines de potassa de Sallent (Bages, Catalunya), on s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals va ser nomenat secretari el juliol de 1936. Lluità als fronts contra l'exèrcit franquista i quan la guerra es perdé passà a França, on va se internat al camp de concentració d'Argelers. El gener de 1940 sortí del camp per a treballar com a miner de fons a la mina del Pontil (La Val, Llenguadoc, Occitània). El novembre 1946, malalt de silicosi, hagué de deixar la feina i s'establí a Pradel (La Val, Llenguadoc, Occitània). Milità amb càrrecs orgànics (membre de comitès locals, departamentals i regionals; secretari de Premsa i Propaganda, etc.) en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània), a la qual representà en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i de la CNT de França de 1947. Posteriorment s'instal·là a Alèst (Llenguadoc, Occitània). Ricardo Álvarez va morir a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i fou enterrat el 3 d'octubre de 1974 a Alèst (Llenguadoc, Occitània). Deixà companya (Julia) i fills (Violeta i Ricardo).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 64ª Parte: MERCADO DEL ARENAL, SEVILLA, ESPAÑA 2015

    Mercados del Mundo 64ª Parte


    Mercado del Arenal

    Sevilla (Andalucía), España


      Enero 2015

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Retablo de Nuestra Señora de la Esperanza»
    Cofradía de Triana
    c/ Pastor y Landero

    «Belén»
    c/ Pastor y Landero

    «Vista del Mercado»
    c/ Pastor y Landero

    «Vista del Mercado»
    c/ Pastor y Landero

    «Vista del Mercado»
    c/ Pastor y Landero

    «Azulejos cerámicos»
    c/ Pastor y Landero
           

    Madrid, 8 de Junio de 2018


    0 0

    La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


    Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

    Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

    És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

    Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

    Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

    Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

    Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

    A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

    Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

    Pere Rosselló Bover (Juny 2018)



    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 65ª Parte: MERCADILLO EL CHARCO DE LA PAVA, SEVILLA, ESPAÑA 2015

    Mercados del Mundo 65ª Parte


    Mercadillo El Charco de la Pava

    Sevilla (Andalucía), España


      Enero 2015

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Caracoles»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Vista del Mercadillo»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Motos de colección»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Graffiti»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Escultura»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Escultura»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Muñecas»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Vista del Mercadillo»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Muñecos»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Vista del Mercadillo»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Pegatinas»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Cartel»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Caracoles»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Perritos»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Vista del Mercadillo»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Mercadillo El Charco de la Pava»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Esculturas»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Sifón»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Tejas»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Trompetas»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Muñecas»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Vista del Mercadillo»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Osito»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Venta de cachorros de perros»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Faroles»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Cuadro»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Muñeca»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Figura»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Ositos»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Especieros»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Gramófono»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Cerámicas»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Cartel de Corrida de Toros»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja

    «Dartel de Corrida de Toros»
    c/ Avenida Carlos III
    Isla de la Cartuja
     

    Madrid, 9 de Junio de 2018


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [09/06] «Le Libertaire» - Flores Magón - Protesta contra l'expulsió de Malatesta -«Le Raffut» - Patrulles de Control - Brunet - Benoit - Ortt - Jospin - Grimaldi - Iglesias - Seijas - Cubel - Mock - Jahn - Borghesani - Gútiez - Spohr - López Bretos - Rüdiger - Boussinot - Pérez Rodríguez - Lanciotti - Carril

    Anarcoefemèrides del 9 de juny

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "Le Libertaire"

    Portada d'un exemplar de Le Libertaire

    - Surt Le Libertaire: El 9 de juny de 1858 surt a Nova York (Nova York, EUA), editat i escrit totalment per l'exiliat polític Joseph Déjacque, el primer número del periòdic mensual Le Libertaire. Journal du Moviment Social. Déjacque va ser l'introductor del neologisme llibertari en contraposició a liberal. Aquest periòdic alterna crítica social i política, amb pamflets, assaigs teòrics i, fins i tot, peces teatrals, tot apel·lant a la Revolució Social i a la Sobirania Individual. Déjacque va publicar per lliuraments en aquesta publicació l'obra L'Humanisphère. Utopie anarchique, considerada la primera utopia moderna del moviment anarquista. En sortiran 27 números fins al 4 de febrer de 1861, per les dificultats econòmiques de l'editor i per l'esclat de la Guerra Civil nord-americana. Quan Déjacque va morir a França --havia aprofitat l'amnistia de 1861 per retornar-hi-- la capçalera serà represa a partir del 16 de novembre de 1895 per Sébastian Faure i per Louise Michel. L'única col·lecció completa de Le Libertaire de Déjacque es troba a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Col·lecció completa de Le Libertaire de Joseph Déjacque

    ***

    Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

    Els germans Ricardo (esquerra) i Enrique Flores Magón (dreta) presos a Los Ángeles (Califòrnia, EUA), en 1917

    - Prohibició total dels Flores Magón: El 9 de juny de 1903 el govern mexicà del general Porfirio Díaz va decretar que cap periòdic --n'havien publicat nombrosos: Regeneración,El Hijo del Ahuizote, El nieto del Ahuizote, El padre del Ahuizote, El bisnieto del Ahuizote, etc.-- o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al règim.

    ***

    Cartell de la protesta

    Cartell de la protesta

    - Protesta contra l'expulsió de Malatesta: El 9 de juny de 1912 se celebra a la plaça Trafalgar de Londres (Anglaterra) un acte de protesta contra l'amenaça d'expulsió del destacat anarquista Errico Malatesta, condemnat aleshores a tres mesos de presó per difamació de l'espia del govern italià Ennio Belelli (Virgilio). L'acte va ser convocat per l'Associazione Internazionale per l'Arbitrato e la Pace (AIAP, Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau), organització creada a Londres en 1880 que propugnava el desarmament dels Estats, la fraternitat entre els pobles i l'arbitratge internacional en cas de conflicte.

    ***

    Capçalera de "Le Raffut"

    Capçalera de Le Raffut

    - Surt Le Raffut: El 9 de juny de 1917 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista Le Raffut. Journal d'action. Organe du Syndicat des Locataires, créé par G. Cochon (La Gresca. Diari d'acció.Òrgan del Sindicat dels Llogaters, creat per G. Cochon). Va ser dirigit per Georges Cochon, secretari de la Unió Sindical dels Llogaters Obrers i Empleats (USLOE), que reivindicava, a més de l'ocupació dels habitatges, la prohibició de l'embargament del mobiliari, el pagament a termini vençut i l'aforament dels lloguers. Aquesta publicació, amb humor mordaç, es dedicà a denunciar els polítics, empreses, burgesos i propietaris que realitzaven abusos. La gerència la portà Germinal i, a partir del número 3, Chatel. Trobem articles d'A. M. Berthoulat, Pierre Brizon, Henri Die, Jean Fegha, Germinal, Libertas i Fernand Morelle. En sortírem, com a mínim, set números, l'últim el 28 de juliol de 1917, i va ser durament censurat per les autoritats. Després de la Gran Guerra, entre el 13 de novembre de 1920 i el 30 de desembre de 1922, sortí una segonaèpoca amb periodicitat setmanal (92 números en total) que portà diversos subtítols («Òrgan de combat»,«Polític i financer», «Contra totes les iniquitats»,«Òrgan de combat i de defensa social, política, econòmica i financera», etc.). Aquesta nova època va ser dirigida per Georges Cochon, Maurice Dhollières i Maurice Fournie, i en la gerència prengueren part Maurice Gantier, Raoul Colin i Georges Cochon. Un tema central d'aquesta nova època fou la denúncia de les atrocitats comeses a les colònies penitenciaries franceses. Trobem articles d'Eugène Bizeau, Victor Bonnans, J. Bottile, Paul Bourguignon, G. De Champs, Henri Chassin, Georges Cochon, Simone Dalzeto, Maurice Dhollières, Ferdinand Domela-Nieuwenhuis, Henri Fabre, Maurice Fournie, Lucie Germine, Maurice Gilles, J. P. Hulot, M. Jacques, Étienne Laurent, Charles Malato, Pierre Marchal, Jacques Mesnil, Fernand Morelle, Naquet, Jules Rivet, Jean Serres, Mariano Soler, A. Spick, G. Thioulouse, Georges Yvetot, etc. També trobem dibuixos de Henri Atalaya, G. De Champs, André Claudot, Germain Delatousche, Henri-Paul Gassier, Jean Magdeleine i C. Noël, entre d'altres.

    ***

    Patrulla de Control

    Patrulla de Control

    - Dissolució del Cos de Patrulles de Control: El 9 de juny de 1937 un decret de la Generalitat de Catalunya dissol les Patrulles de Control revolucionàries. El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

    Cos de Patrulles de Control

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Isidore Brunet

    Isidore Brunet

    - Isidore Brunet: El 9 de juny de 1851 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista, sindicalista revolucionari i, després comunista, Isidore Brunet. Era originari de Someire (Llenguadoc, Occitània). Es guanyà la vida treballant en diferents oficis (miner, terrelloner, venedor de diaris, etc.). Treballà en la construcció del Pont de Lecàs (Llenguadoc, Occitània). El 14 de juliol de 1879 es casà a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània) i tingué tres infants. Residí en diferents poblacions llenguadocianes (La Grand Comba, Gajan, Salinèla, Molesan). Reputat com a «socialista revolucionari», la policia assenyalà que creia «sincerament en l'anarquia» i que es caracteritzà per organitzar conferències, com ara la que organitzà en 1886 a Cauviçon (Llenguadoc, Occitània) amb Jean-Pierre Geay o la de Someire amb Josep Tortelier. També prenia la paraula als cafès dels pobles de la zona (Fònts, Lècas, Gajan). En 1887 residia a Molesan (Llenguadoc, Occitània). El 6 de juliol de 1889, amb Sébastien Faure, Octave Jahn, Monat, Tricot i Spartacus Verdier, fou un dels oradors del míting organitzat a Nimes per Jean-Pierre Geay en el qual assistiren unes 700 persones. En 1911 era delegat del Sindicat de Firaires a la Borsa de Treball de Nimes, creada el març de 1887, i estava afiliat a la Confederació General del Treball (CGT). El 4 de juny de 1912 dimití del seu càrrec de vicepresident de la Federació de Firaires de França. En 1912 era secretari de la Unió Departamental dels Sindicats del Gard. Quan la Gran Guerra portà a terme una intensa propaganda antimilitarista. En 1921 venia periòdics i era secretari de la Borsa del Treball de Nimes. Com a sindicalista revolucionari reivindicà l'acció comuna entre els anarquistes i els comunistes. Entre el 25 i el 26 d'agost de 1923, durant el congrés de la Unió Departamental de la Confederació General del Treball Unitària (CGTR), va ser nomenat tresorer adjunt del departament del Gard. Acabà renegant absolutament de l'anarquisme i es passà al comunisme, arribant a declarar que «l'anarquisme era el pitjor enemic del comunisme» i que«els anarquistes eren preciosos auxiliars de la burgesia capitalista». Entre 1925 i 1929 fou gerent del setmanari anarquista de Nimes La Provence Ouvrière et Paysanne. El 25 de juliol de 1929, ja molt gran i malalt, va ser empresonat a Nimes per purgar diverses penes anteriors i per deure 14.000 francs de multa relatives a la publicació en el setmanari comunista Le Trevailleur du Languedoc, del qual era gerent, d'articles antimilitaristes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894)

    Foto policíaca de Joseph Benoit (2 de juliol de 1894)

    - Joseph Benoit: El 9 de juny de 1861 neix al XIII Districte de París (França) l'anarquista Josep Alexandre Benoit. Es guanyava la vida fent d'oller d'estany i vivia sense estar casat amb una companya amb qui tingué tres infants. El 8 de setembre de 1880 va ser condemnat pel Tribunal del Sena a sis dies de presó per «ultratge als agents». En 1894 era encarregat des de feia dos anys a la foneria de metalls Cathias, al numero 83 del carrer Pascal de París. En aquesta època vivia al número 140 del carrer Mouffetard de París, que també era la seu del periòdic La Révolte. L'1 de gener de 1894 advertí Jean Grave que la policia escorcollaria primer casa seva i després la seva. Després de registrar la seu del periòdic, la policia escorcollà el domicili particular de Jean Grave, una cambra al carrer parisenc de Monge, que havia llogat a nom de Joseph Benoit per intentar així fugir de les investigacions policials. El 30 de juny de 1894 el prefecte de policia aixecà un mandat d'escorcoll i de detenció a nom seu i l'1 de juliol, a les 4.30 hores del matí, el comissari de Val-de-Grâce de París es presentà al seu domicili i procedí al seu arrest. L'escorcoll no va permetre la confiscació de cap fullet o correspondència; enviat al calabós, va ser alliberat el 6 de juliol de 1894. En una carta enviada al prefecte de policia, el comissari indicava que el coneixia personalment des de feia anys, que era el cunyat de Jean Grave–sa germana, Clotilde Benoit, ja morta, havia estat companya de Grave– i que no havia estat mai implicat en política. La companya de Benoit, Suzanne Thill, també era militant anarquista i amiga de Jean Grave. Dos escorcoll efectuats al domicili de Suzanne Thill (el 2 de gener de 1893 i el 23 de maig de 1894) havien portat el descobriment de correspondència (entre ella una carta de Ravachol), papers (entre ells un tractat de fabricació d'explosius), manuscrits i impresos anarquistes. El 29 de juny de 1895 el jutge d'instrucció Henri Meyer lliurà una ordre de processament al seu nom per «associació criminal» i el 31 de desembre de 1896 va ser inscrit en el registre d'anarquistes. Posteriorment a 1900 encara hi figurava en un llistat d'anarquistes. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Felix Louis Ortt (1917)

    Felix Louis Ortt (1917)

    - Felix Ortt: El 9 de juny de 1866 neix a Groningen (Groningen, Països Baixos) el naturòpata, pensador humanista i anarcocristià Felix Louis Ortt, conegut com Felix. Sos pares van ser Jacob Reinoud Theodoor Ortt, alt funcionari del Rijkswaterstaat --departament per al manteniment dels dics, carreteres, ponts i navegabilitat dels canals del Ministeri d'Infraestructures i Medi Ambient dels Països Baixos-- i Leontine Louise Josephine de Raikem. Provenia d'una família protestant ortodoxa força estricta i la instrucció bíblica que el seu tutor Issac da Costa T. M. Looman li va ensenyar exercí sobre ell una gran influència. A Haarlem va fer els estudis primaris i secundaris. A partir de 1883, seguint la tradició familiar, estudià enginyeria civil  a l'Escola Politècnica de Delft i en 1887 sortí llicenciat especialitzat en hidrografia. En 1888 entrà a treballar, com era d'esperar, al Rijkswaterstaat. Quan feia feina al nou canal de Merwede va contreure la malària; incurable segons la medicina establerta, aconseguí guarir-se gràcies a la naturopatia. Això el portà al vegetarianisme, a fer-se abstemi i reivindicar una vida sana. En 1894, quan treballava a les oficines del Rijkswaterstaat de l'Haia, va ser traslladat per raons de salut a Brielle. En 1895 creà el «Sistema Ortt-De Bruin», unes taules de les marees de la costa holandesa que s'han emprat fins ara. En 1899, quan ja la seva forma de pensar s'havia «anarquitzat», abandonà la seva feina ja que els seus estudis apuntaven a un ús militar del port de Den Helder. També en aquesta època rebutjà el seu títol nobiliari i la seva herència i abandonà l'Església Reformada Holandesa en la qual havia tingut càrrecs. Membre de la Nederlandsche Bond ter Bestrijding van de Vivisectie (NBBV, Lliga Holandesa contra la Vivisecció), esdevindrà el secretari del seu fundador, C. van der Hucht-Kerkhoven. Fins al final de sa vida lluitarà contra la vivisecció, redactant informes i escrivint articles i llibrets. Com a propagandista del vegetarianisme i de l'abstinència total es posà en contacte amb l'ala radical dels joves de l'Església Reformada Holandesa organitzats en la Nederlandsche Protestantenbond (NPB, Lliga Protestant Holandesa), que publicava el periòdic De Hervorming (La Reforma). Aquest grup de joves radicals es va veure fortament influenciat pel pensament socialreligiós de Lev Tolstoi i es van definir com a«cristians anarquistes» i antiviolents. En 1897 aquest grup es va independitzar de l'NPB i edità la revista Vrede (Pau). Aquest mateix any Ortt va escriure Christelijk anarchisme (Anarquisme cristià), que després va ser editat sota el títol Het beginsel der liefde (El principi de l'amor). A més de Tolstoi, el seu pensament es va veure influenciat per Frederic van Eaden, que havia conegut en la joventut i que era membre de la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit (Lliga per a la possessió comuna de la terra), organització que reivindicava la creació d'indústries i la gestió de l'agricultura de manera autogestionada pels propis treballadors. També milità en la Vereeniging Gemeenschappelijk Grondbezit i durant un temps va ser editor del seu òrgan d'expressió De Pionier (El Pioner). Els anarcocristians holandesos crearen la Vereeniging Internationale Broederschap (VIB, Societat de la Fraternitat Internacional), que tenia com a missió la creació de colònies autogestionades basades en la igualtat i en la fraternitat seguint les passes del cristianisme primitiu. En 1899 crearen a Blaricum una colònia amb terres molt pobres adquirida pel professor Jac. Van Rees, que finalment no va unir-se a la colònia. Van participar en aquest projecte J.K. van der Veer, Lodewijk van Mierop, Anne de Koe i S.C. Kylstra, entre altres. En 1900 Ortt publicà Denkbeelden van een christen-anarchist (Pensaments d'un anarquista cristià) i en 1903 Het streven der christen-anarchisten (L'objectiu dels anarquistes cristians). Entre 1902 i 1903 s'incorporà a la colònia i treballà en la impremta i en l'editorial, alhora que feia tasques de naturòpata. Durant la gran vaga ferroviària de 1903, el comitè de vaga es va reunir a la colònia i aquest fet desencadenà l'animadversió de les classes dominats de les poblacions properes de Laren i Blaricum que acusaren els colons de «menjadors d'herba» i«nudistes». Un grup d'aquests desafectes, ebris de vi, calà foc els edificis de la colònia i els seus pobladors van haver de fugir sota la protecció de la policia. En tornar, un grup de colons considerà que la defensa armada era necessària per a contrarestar futurs atacs i això implicà la sortida del grup fundador del projecte, significant finalment la fi de la comuna anarcocristiana. Ortt va escriure una trilogia sobre la colònia. Dirigí durant un temps Vrede i després el periòdic De Vrije Mensch (L'Home Lliure). En 1915 signà el «Manifest de rebuig al Servei Militar», una crida a l'objecció de consciència individual i per la qual cosa alguns dels seus signataris acabaren a la presó. Ortt no va ser processat i en 1916 va escriure Het peil van ons rechtswezen (El raser del nostre sistema judicial), una mena d'acta d'acusació contra el sistema penal holandès. Després d'això abandonà els grups anarcocristians i no participà en la creació de noves organitzacions del moviment anarquista cristià creades en la postguerra. Entre 1901, any de la seva fundació, i 1929, any de la seva dissolució, participà activament en el Rein Leven-beweging (Moviment per una Vida Casta), que causà gran polèmica en relacionar les malalties venèries amb la prostitució, en reivindicar unes relacions sexuals destinades únicament a la procreació i en proscriure com a anatema l'ús del preservatiu i les relacions homosexuals. No obstant això, Ortt era partidari de l'amor lliure entre parelles heterosexuals i a partir de 1905 visqué en «matrimoni lliure» amb Tine Hinlópen --anteriorment havia estat casat amb Anna Petronella Gelderman i en 1932 es tornà a casar amb Maria Theresia Zeijlemaker. A partir de 1908, amb Van Mierop, creà a Soest l'Stichting Chreestarchia (Fundació per al Domini del Bé), que publicà llibres i creà una escola (Engendaalschool) a Soest, on va fer de mestre aplicant una metodologia pedagògica pròpia, molt influïda per la vida religiosa. En aquesta època va escriure relats bíblics i contes de fades per als infants. La seva particular filosofia, barreja d'espiritisme, teologia, filosofia, parapsicologia, física i monisme, no aconseguí força seguidors. Curiosament va ser un dels introductors i primers a popularitzar la teoria de la relativitat d'Einstein. Fou l'editor de la revista Spiritische, òrgan d'expressió de l'associació espiritista«Harmonia» i fou un dels confundadors de la secció holandesa de la Society for Psychical Research (Societat per a la Recerca Psíquica). Durant la II Guerra Mundial deixà de participar amb la Nederlandsche Vereeniging voor Nauurgeneeswijze (NVN, Associació Holandesa de Naturopatia) quan Hettema, el seu principal dirigent, col·laborà amb les forces d'ocupació alemanyes. El seu fill Felix, membre destacat de la resistència, va ser assassinat en 1944 en un camp de concentració nazi. Sempre treballà per a l'Oficina Vegetariana, fent conferències, mantenint la biblioteca i editant el periòdic Vegetarische Bode (L'Herald Vegetarià). Felix Louis Ortt va morir el 15 d'octubre de 1959 a Soest (Utrecht, Països Baixos).

    Felix Ortt (1866-1959)

    ***

    Robert Jospin

    Robert Jospin

    - Robert Jospin: El 9 de juny de 1899 neix a Saint-Quentin (Picardia, França) el militant socialista, pacifista i llibertari Robert Jospin. Nascut en una família protestant, durant la seva joventut es va veure temptat per la religió i va estudiar en la facultat teològica protestant de París. Anticomunista visceral, en 1924 es va adherir al Partit socialista SFIO (Secció Francesa de la Internacional Obrera). Profundament marcat per la Gran Guerra, va esdevenir un pacifista integral. Orador de talent, va escampar el seu ideal en gires de conferències com a secretari de la Lliga Internacional des Combatents per la Pau fins a 1939. En 1942 va patir una curta detenció per haver ajudat resistents, però va mantenir una posició ambigua vers el règim de Vichy, que el va nomenar conseller municipal de Meudon a començaments de 1944. Va esdevenir després responsable d'un establiment al servei de la infància delinqüent. Exclòs del Partit socialista amb l'Alliberament, es va reintegrar en 1955, però el deixarà deu anys més tard, per afegir-se a la Unió Pacifista. El seu contacte amb Victor Méric i Roger Monclin durant els anys 20 el van animar a participar en la premsa llibertària: La Patrie Humaine, Le Libertaire, Le Réfractaire, etc. És autor del fullet L'objection de conscience devant la raison et devant les faits (1933). Bernard Baissat, cineasta llibertari, li va dedicar una pel·lícula, realitzada poc abans de la seva mort. Robert Jospin i sa companya Mireille Dandieu són els pares del polític socialdemòcrata Lionel Jospin. Robert Jospin va morir el 9 de maig de 1990 a Garches (Illa de França, França).

    ***

    Luigi Grimaldi (dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien lluitat a la guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs. L'estàtua en fang, obra de l'escultor anarquista Dante Pesco ("Giandante X"), es realitzà en record de la participació de Giuseppe Garibaldi en la batalla de Digione de 1870

    Luigi Grimaldi (dret a la dreta amb camisa blanca), i altres companys que havien lluitat a la guerra d'Espanya, al camp de concentració de Gurs. L'estàtua en fang, obra de l'escultor anarquista Dante Pesco (Giandante X), es realitzà en record de la participació de Giuseppe Garibaldi en la batalla de Digione de 1870

    - Luigi Grimaldi: El 9 de juny de 1900 neix a Baricella (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Luigi Grimaldi, conegut com Gigiàt al Buratèl. Sos pares es deien Natale Grimaldi i Luigia Rambaldi. Jornaler de professió i antifeixista declarat, en 1929 s'exilià a França. El 23 de juliol de 1936 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya i fou milicià de la Secció Italiana de la«Columna Ascaso», combatent a Monte Pelado, al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies, formà part de la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola i va ser destinat al front de Madrid. Participà als combats del front de l'Ebre i del Segre. El 24 de juliol de 1938 va ser ferit al braç esquerre a Tarancón (Conca, Castella, Espanya). Els serveis secrets estalinistes el qualificaren d'«anticomunista» i que havia desertat del front, portant una «vida descontrolada» a Barcelona. El 7 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat al camp de concentració de Gurs i després al d'Argelers, d'on va fugir. Durant l'Ocupació, en 1940, va ser detingut, internat uns mesos a la presó de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i posteriorment extradit a Itàlia. Tancat un temps a la presó de San Giovanni in Monte de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), el 30 de juny de 1941 va ser jutjat, condemnat a tres anys de deportació i enviat confinat a l'illa de Ventotene. El 25 d'agost de 1943 va ser alliberat i s'integrà resistència enquadrat en la IV Brigada «Venturoli Garibaldi». Va ser detingut una desena de dies. Luigi Grimaldi va morir en 1962.

    ***

    Tomás Iglesias Iglesias

    Tomás Iglesias Iglesias

    - Tomás Iglesias Iglesias: El 9 de juny de 1903 neix a Casas del Monte (Càceres, Extremadura, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Iglesias Iglesias. A començament de la dècada dels trenta emigrà a Catalunya i a inicis de 1936 s'instal·là a Sitges (Garraf, Catalunya), on entrà a treballar en una fàbrica de ciment i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). A Sitges conegué Ana Carrión (Anita), que esdevindrà sa companya. Arran del cop militar feixista de juliol de 1936 s'allistà a les milícies i l'agost de 1936 participà en l'intent fracassat de conquesta de Mallorca, que havia quedat en mans feixistes. El 18 de febrer de 1937 el Comitè de Defensa de Sitges el va unir«lliurement» amb sa companya. El febrer de 1938 nasqué sa filla Llibertat. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França, quedant sa família a Sitges. Anita tingué molt de problemes amb les autoritats feixistes, ja que no reconeixien la seva «unió lliure» i obligaren a canviar de nom sa filla, que de Llibertat passà a dir-se Encarnación, com sa padrina. Internat al camp de concentració d'Argelers, acabà enrolant-se en la XI Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i va ser enviat als Alps, on treballà en la construcció de ponts i de carreteres. Després va ser enviat a La Condamine (Alsàcia, França) per a treballar en la «Línia Maginot». Entre febrer i març de 1940 romania a Gorze (Lorena, França). Detingut per les tropes alemanyes, va ser enviat, amb la matrícula 86.877, l'Stalag XI-B de Fallingbostel (Baixa Saxònia, Alemanya) i el 27 de gener de 1941 arribà, amb la matrícula 5.991, al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). El 30 de juny de 1941 va ser traslladat a Gusen. Tomás Iglesias Iglesias va morir el 8 de gener de 1942 al camp de concentració de Gusen (Alta Àustria,Àustria).

    ***

    Argimiro Seijas Díaz

    Argimiro Seijas Díaz

    - Argimiro Seijas Díaz: El 9 de juny de 1907 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista Argimiro Seijas Díaz. Fill d'una família nombrosa de vuit germans, son pare feia feina en un magatzem i sa mare era cigarrera. Es guanyà la vida com a llauner i després com a vidrier. Milità en les Joventuts Llibertàries, en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el Centre d'Estudis Socials (CES) de la Corunya, i durant els anys republicans en el grup «Hierro», adherit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). També formà part del grup«Resplandor más allá del Abismo» del barri d'A Silva de la Corunya. En 1935 va ser detingut acusat de sabotatge i de bell nou en començaments de 1936. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, passà per Betanzos i participà en la defensa de la Corunya, però el 21 d'agost de 1936 va ser detingut. Alliberat poc després pels franquistes, després de prometre actuar com a confident, el octubre de 1936 aconseguir passar a França amb un pesquer juntament amb altres militants de la CNT i de les Joventuts Llibertàries. Retornà a la Península i passà per Bilbao i Astúries. Treballà en un taller a Gijón i ajudà a la creació de l'Agrupació Confederal Galaica (ACG). El novembre s'incorporà en les milícies com a voluntari, fent d'ordenança en una brigada i, des d'abril de 1937, en el VIII Batalló d'Astúries amb qual marxà cap a Biscaia. Quan el front va caure, el maig de 1937, amb el grau de sergent, va ser apressat pels feixistes. Enrolat en un batalló de treballadors, va ser empresonat a la Corunya. Jutjat en consell de guerra, el 10 de juliol de 1939 va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada per presó. Restà tancat a la Corunya on treballa fent paelles de doble fons per poder enviar missatges a sa família. A començaments de 1943 fou posat en llibertat condicional amb desterrament. Lluità clandestinament i entre 1945 i 1946 col·laborà en la guerrilla antifranquista per la zona de la Corunya. En 1946 formà part del Comitè Local de la CNT clandestina com a secretari de Defensa. En 1947 va ser detingut; jutjat en consell de guerra en 1948 a Vigo juntament amb 54 militants confederals, entre ells son germà petit Marcelino, va ser condemnat a 15 anys de presó i tancat al Penal d'El Dueso. En 1962 fou alliberat. Argimiro Seijas Díaz va morir el 19 de desembre de 1982 a la Corunya (la Corunya, Galícia) i fou enterrat l'endemà al cementiri municipal de Feáns-Mesoiro.

    ***

    Manuel Cubel Uriarte (1937)

    Manuel Cubel Uriarte (1937)

    - Manuel Cubel Uriarte: El 9 de juny de 1911 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) –algunes fonts citen Daroca (Saragossa, Aragó, Espanya)– l'anarcosindicalista Manuel Cubel Uriate –el seus llinatges sovint citats de diverses maneres (Pobel Uriarte, Cubel Uliarte, etc.). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) en els rams de la construcció i de l'alimentació. Treballava de former a Gramanet del Besós (actualment Santa Coloma de Gramenet, Barcelonès, Catalunya) quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 i destacà en la seva sufocació. Immediatament després s'integrà en la «Columna Durruti», lluitant al front d'Aragó (Quinto i Fuentes de Ebro). Amb un petit grup prengué La Almolda i intervingué en cops de mà a Pina de Ebro, Baselga i Villafranca de Ebro, formant part del grup «Legión Negra». Des del novembre de 1936 fou delegat de la VIII Agrupació de la «Columna Durruti» i des d'abril de 1937, després de la militarització de les milícies, fou comissari de la 120 Brigada Mixta de la 26 Divisió. En aquesta època col·laborà en el periòdic El Frente, portaveu de la«Columna Durruti». Amb el triomf franquista passà els Pirineus. En la dècada dels quaranta s'instal·là a L'Avelanet (País d'Olmes, Occitània), on a partir de novembre de 1941 formà part del secretariat de la Junta Suprema (Comitè Nacional) de la Unió Nacional Espanyola (UNE), procomunista, en representació de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE». El setembre de 1943 va ser detingut i enviat al camp de concentració de Vernet i hagué d'abandonar el seu càrrec a l'UNE. En 1960 vivia a l'Arieja i en 2002 a Andorra. Fou membre de l'Amical dels Antics Internats Polítics i Resistents del Camp de Vernet. Manuel Cubel Uriarte va morir en 2005.

    Manuel Cubel Uriarte (1911-2005)

    ***

    Richard Mock (1986)

    Richard Mock (1986)

    - Richard Mock: El 9 de juny de 1944 neix a Long Beach (Califòrnia, EUA) el pintor, escultor, gravador, dibuixant, caricaturista i il·lustrador anarquista Richard Basil Mock. En 1965 es llicencià, amb una beca de futbol americà, en litografia i xilografia per la Universitat de Michigan. Va ser en la seva època d'estudiant, després de llegirAnarchy and Order (1954) de Herber Read, que es va fer anarquista. En 1968 s'instal·là definitivament a Nova York, on realitzà nombroses exposicions a diferents galeries (112 Greene Street, The Whitney, Exit Art, Sideshow Gallery, etc.). En 1980 participà en el «Times Square Show», punt de partida de la moguda artística de l'East Village. La seva obra està fortament influenciada per l'expressionisme alemany (Max Beckmann, sobretot) i el gravador mexicà José Guadalupe Posada. Entre 1980 i 1996 aconseguí un gran prestigi per les seves il·lustracions satíriques en linòleum sobre temes socials i polítics que aparegueren a la pàgina editorial de The New York Times i en altres més de 50 publicacions de distribució nacional i internacional. Fou l'artista oficial dels XIII Jocs Olímpics d'Hivern de 1980. Entre 1998 i 2002 participà en projectes artístics i classes d'art per als infants de la Public School 6 de Manhattan. A finals dels anys noranta creà els«Money Lures» (Esquers de Diners), petites escultures on hams enganxen bitllets i altres objectes quotidians de consum, com a una dura crítica a la societat capitalista i consumista. Durant un temps s'establí a La Rinconada (Chihuaua, Mèxic), on va fer abstraccions inspirades en el paisatge mexicà. Habitual en els cercles anarquistes novaiorquesos, col·laborà en la premsa llibertària (Fifth Estate, Alternative Press Review, Anarchy: A Journal of Desire Armed, Unite!, YDS, etc.) amb il·lustracions i cobertes. Fou membre destacat del Cartoonists and Writers Syndicate (CWS, Sindicat d'Escriptors i Dibuixants). La seva obra ha influït força nombrosos il·lustradors nord-americans contemporanis, com ara Tom Huck, Bill Fick i altres artistes del grup «Outlaw Printmakers» (Gravadors Fora de la Llei). En 2002 estampà una sèrie de linòleums com a reacció de l'atemptat de l'11-S. Richard Mock va morir el 28 de juliol de 2006 al Long Island City Hospital de Brooklyn (Nova York, Nova York, EUA), a conseqüència de les complicacions de la diabetis que patia des de feia anys. Sa companya fou Roberta Waddell, conservadora de la secció de gravats de la New York Public Library.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Octave Jahn

    Octave Jahn

    - Octave Jahn:El 9 de juny de 1917 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el militant i propagandista anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine. Havia nascut el 10 de febrer de 1869 a Cherbourg (Baixa Normandia, França). Telegrafista als 15 anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a París. Son pare el va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a fugir; sortosament va trobar refugi a casa de la periodista llibertària Caroline Remy (Séverine). En 1886 va participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i altres en la creació a París de la Lliga dels Antipatriotes, que va editar nombrosos cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En 1887 va ser un dels redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic parisenc L'Avant-garde Cosmopolite. També va fundar el grup «Les pieds plats», especialitzat en realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els arrendaments, i de la qual va compondre una cançó del mateix que es va popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió es va refugiar a Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la conca de l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu discurs vehement i revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de presó per«provocació i destrucció de la propietat». Va ser internat a la presó de Mons, on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de 1899 i va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la persecució de les autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de conferències per Occitània. Instal·lat a Lió, va organitzar mítings, conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va aconseguir nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a treballar de tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite», format per una vintena de militants especialitzat en la lluita antimilitarista i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al cafè Marcellin (105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a delegat de Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la regió de Ginebra, que va donar lloc a la fundació de la Federació Internacional de Reivindicacions Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat. L'11 d'octubre de 1890 va fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a Roanne a resultes de la qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de presó i a 100 francs de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul Bernard va participar en la preparació d'un Congrés Regional de la Regió Est fundador d'una Federació dels Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en l'entrada dels anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit per un míting a la Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar la vaga general, el Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de novembre, va començar al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150 delegats, malgrat el boicot de certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de novembre la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser detingut ja que davant el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de novembre de 1890 va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a 100 francs de multa per«provocació a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més tard, el 8 de desembre, l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un any de presó i a 100 francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a Catalunya, va militar al País Valencià i va fundar en 1893 el periòdic La Controversia, del qual es van editar cinc números. Des de la península va enviar articles al periòdic Le Pot à Colle, publicat per L. Guérineau. En 1894, després d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a un mes de presó, va retornar a França on ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de presó per«provocació a l'assassinat, al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de 1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó (15 de juny de 1894 al Tribunal de Marsella), un any de presó per «provocació a l'assassinat i al pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del Loira). El maig de 1894 va fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a Algèria, però va ser detingut i transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella a partir de 1895, va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la qual no va poder fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va treballar de rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va instal·lar a Marsella, després de passar per Jarnac. Va albergar la militant anarquista catalana Salut Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de Lluís Mas, afusellat a Montjuïc (Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista Martí Borràs-- i sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard sentimentalment; també va albergar un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar en totes les activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en cantar cançons anarquistes en festes familiars i de companyó. Entre març i juny de 1898 va participar en la redacció de Le Libertaire instal·lat aleshores a Marsella. En aquesta època va col·laborar en diversos periòdics, com ara Le Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le Journal du Peuple, fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va instal·lar al barri parisenc de la Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on va fer feina de representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de bell nou a Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre fins al 1909, quan va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine. Al país asteca va col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va participar en la revista Ariete, òrgan de la«Casa del Obrero Mundial». Entre gener i setembre de 1915 va ser secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10 d'octubre de 1915 va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de Mèxic, segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb Rafael Quintero, Agustín Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar l'«Ateneo Ciencia, Luz y Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del Obrero Mundial» i del sindicat dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de conferències a França sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles sobre el tema, especialment al periòdic Ce qu'il faut dire, de Sébastien Faure, realitzant també un monogràfic sobre el president mexicà Carranza en el periòdic Les Hommes du jour. El 12 d'agost de 1916 va ser un dels oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider, en el funeral de Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise. L'octubre de 1916 va retornar a Mèxic, on va morir l'any següent.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -


    La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -


    L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)


    Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

    Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

    Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

    Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

    En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

    Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

    De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

    A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

    El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

    L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

    Per Mateu Morro

    (Santa Maria del Camí, 06/06/2018).



    0 0

    [10/06] «La Solidarité Révolutionnaire» - «Le Cubilot» - «Cantaclaro» - Míting confederal - Courbet - Petraroja - Broeckx - Ajalbert - Desgranges - De Marchi - Ascaso - Urraca - Zazzi - Pardo - Romero - Puyal - Silvestre - Frémont - Palerm - Tilli - Temblador - Iglesias - Villegas

    Anarcoefemèrides del 10 de juny

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "La Solidarité Révolutionnaire"

    Portada del primer número de La Solidarité Révolutionnaire

    - Surt La Solidarité Révolutionnaire: El 10 de juny de 1873 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcol·lectivista en llengua francesa La Solidarité Révolutionnaire. Organe socialiste hebdomadaire. An-archie-Collectivisme-Matérialisme. Portava l'epígraf «Cap dret sense deure, cap deure sense dret». Aquesta publicació estava editada pels revolucionaris francesos refugiats a Catalunya Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, i era l'òrgan d'expressió del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional», creat el 4 d'abril d'aquell any a la capital catalana. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa. Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressà en la Federació local barcelonesa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i des de desembre d'aquest any formà part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a la Península a principis de 1873. En el manifest, del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional» publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explicà que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Trobem notícies locals i internacionals, sindicals, orgàniques de l'AIT, ressenyes històriques, etc. Jules Guesde, des de Gènova (Ligúria, Itàlia), se sumarà a la redacció d'aquest periòdic. Els articles anaven sense signatura, però trobem textos de Victor Cyrille i de Pere Gasull, entre d'altres. L'agost de 1873 el grup editor havia estat detingut a instàncies del govern civil de Barcelona acusat de «carlista», però va ser alliberat poc després. En van sortir 10 números, l'últim l'1 de setembre de 1873, i deixà de publicar-se perquè Brousse marxà cap a Suïssa i Camet cap a França.

    ***

    Capçalera de "Le Cubilot"

    Capçalera de Le Cubilot

    - SurtLe Cubilot: El 10 de juny de 1906 surt a Aiglemont (Ardenes, França) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière, realitzat a la colònia anarcocomunista «L'Essai» (o d'Aiglemont), creada per Fortuné Henry. André Mounier (Jean Prolo) en serà el gerent i administrador. En van ser col·laboradors, a part d'Henry i de Mounier, Limpide Semoy, E. Dantés, Piedplat, Georges Dulac (Émile), Aigrette, Henri Lequin (Raoul Renoir), Alphonse Taffet, Émile Pouget i Le Furet, entre d'altres. El periòdic, del qual es van editar 45 números fins al 29 de desembre de 1907, estava compost per quatre parts: la primera consagrada a un tema d'actualitat (sindicalisme, idees llibertàries, antimilitarisme, iniquitats del capitalisme, crítiques de la repressió de les vagues...); la segona analitzava textos legals que afectaven el sindicalisme a les Ardenes; la tercera part feia una relació de les vagues que estaven en marxa, així com les diferents reunions i temes a tractar-hi; i la darrera pàgina estava dedicada a poemes, contes llibertaris, caricatures anticlericals, consells d'higiene i de salut, etc. A la impremta de «L'Essai» també es van editar nombrosos fullets de diversos autors (Lermina, Faure, Laisant, Meslier, Parsons, Ravachol, Janvion, Malato, Boulgarin, etc.) i postals. El 15 gener de 1908 la publicació canviarà de nom i esdevindrà Le Communiste, però deixarà de publicar-se el desembre del mateix any.

    ***

    Portada del número 1 de "Cantaclaro"

    Portada del número 1 de Cantaclaro

    - Surt Cantaclaro: El 10 de juny de 1977 surt a València (País Valencià) el número zero del periòdic anarcosindicalista Cantaclaro. Órgano de expresión del Comitè de Fábrica de CNT. Estava publicat pels obrers anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la fàbrica metal·lúrgica de l'Empresa Nacional Elcano de la Marina Mercant. Els articles sortiren publicats sense autoria, però hi va col·laborar Trinidad Seguí. Els temes que tractà van ser l'assembleisme, l'autogestió, la conflictivitat obrera, la transició política, etc. Es publicà, com a mínim, un número més, l'1, el 7 de juliol de 1977.

    ***

    Cartell del míting confederal

    Cartell del míting confederal

    - Míting confederal: El 10 de juny de 1979 se celebra al Teatro Fleta de Saragossa (Aragó, Espanya) un míting d'afirmació anarcosindicalista organitzat pel Sindicat de Pensionistes i Jubilats de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van Intervenir José María Bondia Román, Severino Campos Campos i Frederica Montseny Mañé. La intervenció de Montseny va ser considerada per la premsa com«explosiva», ja que considerà que «els problemes que té Espanya no poden ser resolts pel capitalisme» i que «és necessari anar cap a una nova revolució, a les vagues salvatges i a les explosions populars, fent servir, si cal, el combat i les barricades». Els polítics Santiago Carrillo Solares i Enrique Tierno Galván, comunista i socialista respectivament, també van ser durament criticats per Montseny.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gustave Courbet fotografiat per Nadar (1855)

    Gustave Courbet fotografiat per Nadar (1855)

    - Gustave Courbet: El 10 de juny de 1819 neix a Ornans (Franc Comtat, França) el pintor revolucionari, proudhonià, communard i llibertari Jean Désiré Gustave Courbet. Fill de terratinents, son pare, Régis Courbet, posseïa propietats a Flagey, on criava bovins i practicava la viticultura, i sa mare es deia Sylvie. Quan tenia 12 anys entrà al seminari d'Ornans, on rebé les primeres ensenyances artístiques amb un professor de dibuix deixeble de la pintura preromàntica d'Antoine-Jean Gros. Després d'aquesta experiència amb els capellans tornà anticlerical i marxà al Col·legi Reial de Besançon, on seguí les classes de dibuix d'un antic alumne de Jacques Louis David. A finals de 1839 marxà a París, allotjat pel seu cosí Jules Oudot, per començar els estudis de Dret i continuar els de pintura als tallers de pintura de Charles de Steuben i d'Auguste Hesse. Es formà al Louvre copiant els venecians del segle XVI i Velazquez. Durant molt de temps va fer feina tot sol, ja que el seu realisme pictòric anava contracorrent. El 21 de juny de 1840 fou llicenciat del seu servei militar i s'instal·là al Barri Llatí, freqüentant l'acadèmia de Charles Suisse i vivint la bohèmia parisenca. En 1844 fou admès al Saló, on exposà el seu Autoportrait au chien noir, esdevenint el capdavanter del realisme. En 1848 esdevingué socialista, alhora que el seu talent comença a reconèixer-se, i fundarà un club social que s'oposarà als clubs jacobins i als partidaris del sector de la Montagne. L'agost de 1849 viatjà a Holanda, on descobrí les pintures de Frans Hals i de Rembrandt. En 1850 pintà una de les seves obres més famoses, Un enterrementà Ornans. En 1852 féu amistat amb el teòric anarquista Pierre-Joseph Proudhon, que l'influí profundament. Des del 1864 conreà l'escultura. En 1870 la seva reputació agafà tal volada que Napoleó III li oferí la Legió d'Honor, però com a republicà i socialista revolucionari, la rebutjà. Amb la proclamació de la República el 4 de setembre de 1870, fou nomenat president de la Comissió Artística per a la Conservació dels Museus Nacionals, que vetllava per la salvaguarda del patrimoni artisticocultural, i delegat de Belles Arts. Quan la Comuna de París fou proclamada, en fou elegit membre i passà a ocupar-se de la Comissió d'Ensenyament, esdevenint un dels responsables de la Federació dels Artistes. Votà contra el Comitè de Salvació Pública i signà el«Manifest de la Minoria». El 14 de setembre de 1870, en un escrit dirigit al Govern de Defensa Nacional, havia demanat que la Columna Vendôme, que evoca les guerres napoleòniques, fos desmuntada i transportada als Invàlids, però el 13 d'abril de 1871 la Comuna decretà la destrucció d'aquest«monument de barbàrie». Courbet reclamà l'execució d'aquest decret, que es materialitzà el 16 de maig d'aquell any davant una gentada eufòrica, i fou per aquest fet quan més tard se l'en demanaren responsabilitats. Després de la Setmana Sagnant, el 7 de juny de 1871 fou detingut i portant davant el III Consell de Guerra; el 2 de setembre d'aquell any fou condemnat a sis mesos de presó --que purgarà a París, a Versalles i a Neully--  i a 500 francs de multa. Més tard, el 30 de maig de 1873, sis dies després de la seva elecció com a president de la República, el mariscal Mac-Mahon proposà la reconstrucció de la Columna Vendôme, amb la idea de fer pagar Courbet totes les despeses. Per fugir de la ruïna, s'exilià a Suïssa, però els seus béns i quadres van ser embargats. L'1 d'agost de 1875, com a llibertari antiautoritari, participà en el Congrés de la Federació del Jura a Vevey, ciutat on s'establí. Entre les seves obres pictòriques destaquen un retrat realitzat en 1865 del seu amic Proudhon, envoltat de ses filles, i nombroses obres«escandaloses» per als mantenidors de l'ordre moral establert, com ara L'origen du monde (1866) o Le Sommeil (1866). El 4 de maig de 1877 el pressuposts per a la reconstrucció de la Columna Vendôme s'establí: 323.091, 68 francs. Astorat, Courbet demanà pagar la xifra per anualitats,«favor» que li fou concedit: havia de pagar durant 33 anys 10.000 francs anuals --en acabar tindria 91 anys. Per solidaritat amb els seus compatriotes exiliats de la Comuna de París, sempre rebutjà retornar a França abans d'una amnistia general. Gustave Courbet va morir de cirrosi pel seu abús de l'alcohol el 31 de desembre de 1877 a La Tour-de-Peilz, a prop de Vevey, (Vaud, Suïssa); l'endemà, segons el reglament, havia de pagar el primer termini de la seva ubesca deute. La seva voluntat fou respectada i fou inhumat el 3 de gener de 1878 a La Tour-de-Peilz. Les seves despulles foren traslladades a Ornans en 1919.

    ***

    Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894)

    Foto policíaca de Gennaro Petraroja (ca. 1894)

    - Gennaro Petraroja: El 10 de juny de 1860 neix a Nàpols (Campània, Itàlia) el sastre i propagandista anarquista Gennaro Francesco Mariano Petraroja, també conegut comJanvier-François-Mariano Petraroya (Petraroia o Pieteraroia),Dutroni i Janvier. Sos pares es deien Vincenzo Petraroja i Giulia Blanco. Condemnat per negar-se a fer el servei militar, en 1886 fugí a París (França). L'abril de 1890 va ser detingut, amb Saverio Merlino i Paraskiev Stoianov, per realitzar un manifest en ocasió del Primer de Maig acusat d'«instigació a la insubordinació i a l'assassinat» i va ser empresonat a Sainte-Pélagie. En aquesta presó parisenca acceptà treballar d'«auxiliar» i amb l'excusa d'escombrar els passadissos pogué establir contacte amb els presos anarquistes, com ara Saverio Merlino, Charles Malató i Ernest Gégout. El 13 de maig d'aquell any se li va decretar l'expulsió de França i s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Mentrestant, el 18 de juliol de 1890 va ser condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per haver distribuït pamflets als soldats encoratjant-los a no disparar sobre el poble. El 7 de novembre de 1890 participà en una reunió al domicili de Moïse Ardaine on es va decidir la difusió d'un manifest en memòria dels màrtirs de Chicago i probablement fou l'autor d'aquest text, amb el suport de Marco Sullam i Luigi Galleani, que va ser imprès en forma de pamflet en tres llengües. Poc després, l'11 de novembre, sa companya, Teresina Blanco, proposà en una reunió la formació d'un grup anarquista de dones llibertàries, ja que«la dona és més conscient de la misèria de l'home». El 15 de desembre de 1890 va ser expulsat de la Confederació Helvètica, amb Luigi Galleani, Paul Bernard, Hiskia Giuseppe Rovigo (Morelli), Paraskiev Stoianov i Lucien Weil (Henri Dhorr), pel repartiment del pamflet citat. En 1891 retornà a Nàpols i participà en una concentració dels desocupats dissolta per la policia i en activitats d'agitació per al Primer de Maig. Denunciat per «instigació a l'odi entre classes i desobediència a la llei», el 22 d'abril de 1892 va ser condemnat a 14 mesos de presó, però obtingué la llibertat provisional. Un cop lliure, immediatament participà, segons la policia, en «reunions secretes per a organitzar el Primer de Maig» i poc després redactà un manifest apologètic de l'anarquista Ravachol, fet pel qual purgà sis mesos de presó. En 1893 emigrà a Londres (Anglaterra), on retrobà Saverio Merlino, i col·laborà en el númeroúnic del periòdic 1º Maggio, que es publicà a Lugano (Ticino, Suïssa). En aquesta època intentà crear una federació anarquista d'italians exiliats («La Solidarietà») i amb aquesta finalitat el gener de 1893 edità la circular «A gli anarchici italiani dell'estero» que va ser reproduïda en els periòdics Il Grido degli Opressi (Chicago, 14 de juny de 1893) i Lavoriamo (Buenos Aires, 1 de juny de 1893); en aquesta circular afirmà que la violència anarquista és la natural resposta a l'exercida per part l'Estat. A Londres obrí una sastreria al número 6 del carrer Upper, que segurament funcionà bé, ja que ajudà econòmicament Louise Michel. També entrà en contacte amb els emigrats llibertaris a Paterson (Nova Jersey, EUA), que preparaven la publicació de La Questione Sociale. Entre el 27 de juliol i l'1 d'agost de 1896 participà en el Congrés Internacional Socialista que se celebrà a Londres, on s'oposà a la tàctica parlamentària adoptada per la majoria marxista –va ser a partir d'aquest congrés que els anarquistes i els socialistes antiparlamentaris van ser definitivament exclosos dels congressos socialistes. L'agost de 1900, arran del magnicidi d'Humbert I d'Itàlia perpetrat per l'anarquista Gaetano Bresci, en l'article«Monarchia e Popolo», que Errico Malatesta publicà en el númeroúnic Causa et effetti (1898-1900), va fer una crida als italians a«demolir la tirànica prepotència savoiana» que «ha reduït Itàlia a un país de misèria i de llàgrimes». L'any següent fou un dels responsables dels grup anarquista londinenc «L'Internazionale», que edità el periòdic L'Internazionale, el qual, dirigit per Silvio Coro i ell a la gerència, publicà quatre números entre el 12 de gener i el 5 de maig de 1901. En 1903, fent costat Malatesta en la seva lluita contra l'individualisme, intentà obrir una Cambra del Treball i fundà «Il Lavoro», grup que agrupava joves anarquistes i vells internacionalistes veterans de la Comuna. En 1907 tornà a Nàpols, obrí una sastreria i es mantingué fora de joc fins el maig de 1909, quan signà, amb Francesco Cacozza, un pamflet denunciant els «Fets de Sinopoli», on els carrabiners mataren uns manifestants desarmats. El juliol de 1909 publicà l'opuscle Dopo vent'anni. Dall'amorfismo all'umanismo verso l'anarchismo i el 13 d'octubre va ser detingut per complicitat en un atemptat contra una església. Entrà a formar part del grup «Sorgete», i el 21 de març de 1910 va ser posat en llibertat provisional. El 29 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per complicitat en l'atemptat i en l'onada d'agitació contra la visita del tsar a Itàlia. En 1916 participà en la campanya contra l'execució en cadira elèctrica de l'anarquista italoamericà Carlo Tresca i establí contactes freqüents amb Giovanni Giordano i Renato Siglich. Impressionat pels fets revolucionaris russos, acceptà la lluita de classes com a un pas obligat en direcció cap la societat anarquista i, després de la Gran Guerra, sostingué la línia de la «unitat per la revolució». El 2 de febrer de 1919, en un reunió a la Cambra del Treball, obtingué dels companys el compromís de fer costat amb la propaganda la lluita dels treballadors i preparar-se per a l'aixecament contra els patrons i el govern. Entre el 12 i el 14 d'abril se celebrà a Florència (Toscana, Itàlia) el congrés constitutiu de la Unió Comunista Anarquista Italiana (UCAI), que l'anomenà membre del seu Comitè de Coordinació. L'1 de maig de 1919, en un míting a Pozzuoli (Campània, Itàlia), va mostrar la seva solidaritat i el seu suport a la vaga dels siderúrgics de l'empresa Ilva, compromís que es va confirmar el 18 de maig en una reunió amb els socialistes d'Amadeo Bordiga. El desembre de 1919 obtingué que en el document final del Congrés Socialista Meridional figurés l'expressió «força socialista» en substitució de «govern socialista». Poc després, en el Congrés de l'UAI, que se celebrà entre l'1 i el 3 de juliol de 1920 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), arribà a un consens sobre l'agenda per a la propaganda al Sud, tot afirmant que«el Soviet és el complement del Consell de Fàbrica» i que «els soviets garanteixen la descentralització, engegant la construcció del nou ordre social en la producció i el consum». Però, quan l'esperança revolucionària xocà amb el fracàs de les ocupacions de les fàbriques, i l'ambigüitat de la Cambra del Treball amb la reacció feixista, la unitat sostinguda per Petraroja no reeixí i les divergències sorgides amb els socialistes dividí els anarquistes napolitans en dos grups, els de «La Folgore», animat per Giuseppe Imondi i Armido Abbate, i els de «Libero Pensiero», on ell militava amb Francesco Cacozza i Carlo Melchionna. Aquest desacord esdevingué crisi política quan Giuseppe Imondi i Bruno Misèfari, que buscaven la ruptura, provocaren l'expulsió dels anarquistes que es reunien a la Cambra del Treball. En el II Congrés Anarquista de Campània, celebrat el 8 de setembre de 1921, el seu grup se separà, encara que entre el 2 i el 4 de novembre participà en el Congrés de l'UAI celebrat a Ancona (Marques, Itàlia). En 1922, quan es creà el grup «Prometeo», que intentà superar les dissensions, es mantingué al marge. En aquesta època on el feixisme era al poder, els anarquistes es reunien a la seva sastreria, però el 28 de novembre de 1926 va ser detingut i deportat per tres anys i vuit mesos a l'illa siciliana de Favignana. Traslladat a l'illa de Lipari, el 22 de desembre de 1927 va ser posat en llibertat condicional. En 1930 la seva direcció figurava en una agenda de Paolo Schicchi, fet que demostra que, malgrat la seva edat i la pressió del feixisme, encara es mostrava actiu. El 6 de juliol de 1936 Gennaro Petraroja va ser internat en un hospital psiquiàtric de Nàpols (Campània, Itàlia), on va morir el 21 de gener –algunes fonts citen el 31 de gener o l'1 de febrer– de 1937.

    ***

    Foto policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894)

    Foto policíaca de Jean-Baptiste Broeckx (ca. 1894)

    - Jean-Baptiste Broeckx: El 10 de juny de 1861 neix a Saint-Denis (Illa de França, França) l'obrer blanquer anarquista Jean-Baptiste Broeckx. Son pare es deia Pierre Broeckx i sa mare Anne Leetée. El 26 d'abril de 1892 va ser detingut a Saint-Denis en la gran batuda d'anarquistes (51 detencions a París i 94 a la resta de França) arran de l'explosió al restaurant Véry de París del dia anterior i del judici de Ravachol d'aquell dia. Posteriorment es refugià a Brussel·les (Bèlgica). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. El 19 d'abril de 1896 va ser detingut a Saint-Denis després d'entrar enfollit en una casa particular buscant sa companya tot cridant consignes revolucionàries i de refugiar-se a casa seva mentre enarborà la bandera roja al seu balcó; quan la policia intentà entrar-hi, fugi per les taulades, però finalment va ser detingut, trobant-se en l'escorcoll del seu domicili propaganda anarquista i armes de tota casta. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Jean Ajalbert

    Jean Ajalbert

    - Jean Ajalbert: El 10 de juny de 1863 neix a Bredons (Alvèrnia, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Pot à Colle,L'Endehors, Le Plébéien,Les Temps Nouveaux, Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar en L'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.

    ***

    Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

    Lió vist des del barri de la Croix-Rousse (1869)

    - Pierre Desgranges: El 10 de juny de 1865 neix a Velafranche (Arpitània) el militant anarquista Pierre François Desgranges, també conegut com Grange. Com son pare, François Desgranges, i son germà gran, Victor Joany, va treballar en una fàbrica d'escombres i va militar en el moviment anarquista de Velafranche. A començaments de 1890 es va instal·lar a Lió i el setembre de 1894 es va casar amb Marie Canova, debanadora amb qui vivia. Va viure a diversos barris lionesos (Brotteaux, Lafayette, Vieux Lyon, etc.) i les seves activitats van atreure l'atenció de la policia que va escorcollar ca seva diverses vegades entre 1892 i 1893. Arran d'un escorcoll l'1 de gener de 1894 i en virtut de la Llei del 18 de desembre de 1893 va ser empresonat acusat de participar en una associació de malfactors, però va ser alliberat per manca de proves set dies després. Encara va ser novament escorcollat el 6 de juliol de 1894. Va estar relacionat amb Louise Michel, amb Sébastien Faure i amb Jean Grave. El 27 de desembre de 1891 va ser membre fundador a Brotteaux del grup«La Jeunesse Antipatriote» i va encarregar-se amb altres companys d'organitzar la manifestació del Primer de Maig de 1892 que volia que fos violenta. El febrer de 1892 va fundar el grup anarquista «Les Ennemis de toute candidature» i va freqüentar les reunions del grup «Ni Dieu, ni maître», instal·lat al carrer Mail del barri de La Croix-Rousse de Lió. Durant les eleccions legislatives de 1893 va realitzar actes de la candidatura abstencionista. Cap al 1896 va intentar coordinar les accions dels diversos grups anarquistes dispersos a Lió i va proposar, sense èxit, la constitució d'una societat estable que actuaria com a cobertura legal per facilitar les reunions i les conferències. En aquestaèpoca va intentar, amb el suport del «Cercle de l'Égalité», fundar una biblioteca anarquista i va participar, juntament amb Sébastien Faure, en una activa campanya abstencionista. Més tard va projectar la creació d'una revista internacionalista lionesa, La Jeunesse Nouvelle, que amb perseverança i amb l'ajuda econòmica de subscriptors va aconseguir llogar un local que va servir alhora de sala de reunió i de seu de la revista. Només van sortir tres números, entre el 5 de desembre de 1896 i el 6 de febrer de 1897, i van col·laborar, entre altres, Bordat, Augustin Hamon, Lempol, Loys Dormain i Henri Perceval. El 18 de maig de 1897 va abandonar Lió i es va instal·lar a casa de son germà Victor a Velafranche. L'abril de 1898 va caure greument malalt i després d'una estada a l'hospital de Lió va ser novament portat a l'hospital de Velafranche. Pierre Desgranges va morir el 16 de juliol de 1898 a Velafranche (Arpitània).

    ***

    Foto policíaca de Juan De Marchi (1919)

    Foto policíaca de Juan De Marchi (1919)

    - Juan De Marchi: El 10 de juny de 1866 neix a Torí (Piemont, Itàlia)–algunes fonts citen erròniament en 1864 a Calàbria (Itàlia)– l'anarquista Giovanni De Marchi Ennetti, més conegut com Juan De Marchi o Juan Demarchi. Sos pares es deien Giacomo De Marchi i Maria Ennetti. Fuster de professió, desertà de l'exèrcit i desplegà una vida viatgera arreu d'Itàlia i d'altres països i ciutats (Portugal, Marroc, París, Barcelona, Rio de Janeiro, etc.). A part de l'italià i del castellà, coneixia el francès i el portuguès. En 1893 emigrà a Buenos Aires (Argentina), on entrà a formar part del grup anarquista «Umanità Nova» (Pietro Gori, Errico Malatesta, etc.). Cap e 1898 es traslladà a Xile, on continuà militant en el moviment anarquista. A la regió de Magallanes ajudà a organitzar els gremis de la zona. Entre 1900 i 1904 visqué i milità a Lota i a Curanilahue, ciutats de la regió xilena de Biobío, on va participar en la Mancomunal obrera. Després marxà cap el nord de Xile i entre 1917 i 1918 participà en les lluites portades a terme per les Lligues d'Arrendataris. Després passà a la zona central de Xile, instal·lant-se primer a Santiago i després a Valparaíso (Valparaíso, Xile). En 1922, a Valparaíso, on tenia el seu petit taller de fusteria de mobles al número 1210 del carrer Loira, conegué l'adolescent Salvador Allende, futur president del país, que aleshores estudiava al «Liceo Público Eduardo de la Barra», qui es va veure fortament influenciat pel seu pensament durant les llargues converses que mantingueren mentre li ensenyava a jugar als escacs i pels llibres anarquistes i socials qui li va deixar (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Paul Lafargue, Errico Malatesta, etc.). També va influir en altres militants, com ara Juan Gandulfo, Domingo Gómez Rojas, José Santos González Vera, Augusto Pinto, Manuel Rojas, etc. Col·laborà en diferents organitzacions llibertàries i periòdics (Bandera Roja, etc.), i finalment milità en el Sindicat de Moblistes de la secció local de l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). El 3 de març de 1929, en plena dictadura de Carlos Ibáñez del Campo (1927-1931), va ser detingut i expulsat del país. S'establí a l'Argentina, on s'integrà en la resistència contra la dictadura xilena, participant en complots com ara el de l'«Avión Rojo» (setembre de 1930), on s'encarregà d'entrar armes des de Mendoza (Mendoza, Argentina) per la via del ferrocarril fronterer; però, traït pels militars antiibañistes, el pla va fracassar. Finalment retornà clandestinament a Xile, però va ser descobert per la policia, detingut i deportat a Illa Mocha, d'on sortí amb la caiguda de la dictadura. Segons alguns, en els últims anys de sa vida va fer de sabater. Va estar casat en dues ocasions amb dues xilenes i tingué sis infants (cinc filles i un fill). Molt malalt, es va veure obligat a traslladar-se de Santiago a Valparaíso, on tenia sa família. Juan De Marchi va morir a començament d'abril de 1943 a Valparaíso (Valparaíso, Xile) i va ser enterrat el 7 d'abril arropat per 300 companys i companyes. La seva figura es mencionada en la pel·lícula documental Salvador Allende, vive en la memoria (2004) de Patricio Guzmán.

    Juan De Marchi (1866-1943)

    ***

    Domingo Ascaso Abadía

    Domingo Ascaso Abadía

    - Domingo Ascaso Abadía: El 10 de juny de 1895 neix a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista Domingo Ascaso Abadía. Fou membre de la famosa família anarquista dels Ascaso, germà major de Francisco i d'Alejandro. Forner de pa de professió a Saragossa (Aragó, Espanya), ben aviat s'adscrigué als grups d'acció anarquistes aragonesos i se li atribuí la participació directa en la mort del redactor en cap d'El Heraldo de Aragón, a qui acusaven d'haver denunciat diversos soldats aixecats a la caserna d'El Carmen el gener de 1920. Membre del grup«Los Justicieros», a començaments de 1921 s'instal·là a Barcelona (Catalunya), on s'entrevistà amb Buenaventura Durruti Domínguez durant la primera visita que aquest efectuà a la capital catalana i mostrarà la seva oposició a la creació d'una federació anarquista. Molt unit al seu germà Francisco, l'octubre de 1922 s'integrà en el grup d'acció «Los Solidarios». Durant la dictadura de Primo de Rivera fou perseguit durant la gran batuda contra els cercles llibertaris i el 24 de març de 1924 aconseguí eludir el cercle policíac a Barcelona. Va viure amagat al cementiri del Poblenou de Barcelona fins que Joan García Oliver el pogué passar a França –segons alguns s'exilia arran de l'execució de l'inspector de policia Antonio Espejo Aguilar. A França serví d'enllaç amb Durruti i son germà Francisco i tots plegats intentaren accelerar el moviment revolucionari que preveia una acció guerrillera als Pirineus que havia de crear un clima revolucionari a l'interior de la península. Formà part de la comissió encarregada d'organitzar l'expedició i d'obtenir l'armament necessari per a l'expedició de Vera de Bidasoa que es produí el desembre de 1924. A començaments de 1929 va viure l'exili a Brussel·les (Bèlgica), on per sobreviure venia mocadors i objectes d'escriptori. Després de la caiguda del dictador, retornà a la península. Com a membre del grup «Los Indomables» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), fou detingut després dels fets de Fígols i de Cardona i desterrat el 21 de gener de 1932 a Villa Cisneros (actual Dakhla, Sàhara Occidental) fins al setembre d'aquell any. Durant els anys següents es dedicà al camp sindical i, com a pastisser, milità enquadrat en el Sindicat de l'Alimentació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), deixant de banda els grups d'acció. Quan esclatà la Revolució espanyola el juliol de 1936 fou ajudant de Joan García Oliver en el Comitè de Milícies Antifeixistes. Poc després, amb Cristóbal Aldabaldetrecu Irazábal, dirigí la «Columna Ascaso» al front d'Aragó, especialment a la comarca de Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), que abandonaren quan la militarització de les milícies i aquesta columna es transformà en la 28 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola --encara que el motiu sembla no haver estat la militarització, ja que la van defensar sense reserves en l'assemblea de milicians del 9 de març de 1937 a Barcelona, sinó l'oposició de Miguel García Vicancos, de Gregorio Jover i de Josep Joan Domènech que en continuessin al front. Com a delegat del Front d'Aragó havia participat el 24 de setembre de 1936 en el Ple de Federacions Locals i Comarcals del Comitè Regional de Catalunya de la CNT que se celebrà a Barcelona. De tornada a Barcelona, Domingo Ascaso Abadía fou abatut el 4 de maig de 1937 davant el Secretariat de Patrulles de Control a la Travessera de les Corts de Barcelona (Catalunya) durant les lluites de barricades contra les forces contrarevolucionàries comunistes durant els«Fets de Maig» i fou enterrat 11 de maig al cementiri barceloní de Montjuïc.

    Domingo Ascaso Abadía (1895-1937)

    ***

    Félix Urraca Valmaseda

    Félix Urraca Valmaseda

    - Félix Urraca Valmaseda: El 10 de juny de 1901 neix a San Asensio (La Rioja, Espanya) l'anarcosindicalista Félix Urraca Valmaseda. Quan tenia 16 anys marxà a Vitòria buscant feina. Després de fer el servei militar a l'Àfrica, treballà en l'empresa Ajuria. En 1927 es casà amb Pilar Gentil Acevedo, però enviudà tres anys després. En aquests anys començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, aconseguí fugir al nord a finals de mes i s'enrolà en el Batalló Durruti, amb el qual realitzà la campanya del Nord fins al final, essent ferit en combat. Des de Barcelona continuà la lluita amb son cunyat Julián Gentil, també cenetista. En acabar la guerra, amb el suport familiar, cap al 1942 muntà una botiga a Móra de Rubiols (Terol). Acusat de col·laborar amb el maquis del Maestrat i empresonat durant dos anys a Saragossa. En 1947 retornà a Barcelona, però sa família restà a Terol. Seguint uns negocis relacionats amb la ferralla marxà a les Illes Canàries. A les illes africanes va ser detingut i en 1950 aconseguí sortí lliure. Establert a Vitòria, aconseguí una feina, però de bell nou denunciat des de Móra de Rubiols, fou traslladat a aquesta localitat i apallissant, salvant la vida per intercessió del capellà de l'indret. Després de tres mesos tancat a la presó de Saragossa tornà a Vitòria, on visqué com pogué. Pel 1955 aconseguí una feina estable en una fàbrica de sucre fins a la seva jubilació en 1966. En 1960 enviudà novament d'Eugenia Baños Acevedo. Amb la jubilació s'establí a Barcelona amb sos cunyats fins al 1976, any que retornà definitivament a Vitòria. Félix Urraca Valmaseda va morir el 4 de maig de 1990 a Vitòria (Àlaba, País Basc).

    ***

    Maria Zazzi

    Maria Zazzi

    - Maria Zazzi: El 10 de juny de 1904 neix a Perino (Coli, Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Maria Zazzi, coneguta com Tante Marie. Sos pares es deien Pietro Zazzi i Modesta Ballerini. Passà la seva infància i primera joventut a prop de Perino, on ajudà sa família en tasques agrícoles. En 1923 emigrà a França per reunir-se amb son germà Luigi, socialista maximalista que havia marxat clandestinament d'Itàlia fugint dels escamots feixistes i l'esposa del qual acabava de morir de part i havia deixat el fill nounat. A París va fer contacte amb els cercles d'exiliats italians i aviat s'acostà a les idees anarquistes, sobretot de la mà del llibertari bolonyès Armando Malaguti, que esdevindrà son company sentimental. Mantingué una estreta amistat amb la família dels Berneri i destacà en tasques propagandístiques i de solidaritat amb els presos anarquistes. A París treballà com a sastressa d'homes. Després de diverses detencions, a començaments de 1927 les autoritats gales expulsaren Malaguti i amb ell es va instal·lar a Luxemburg i després a Bèlgica (Seraing, Lieja i Brussel·les). A la capital belga va fer amistat amb els anarquistes russos exiliats Ida Mett i Nicolas Lazarevitx, així com els espanyols Francisco Ascaso i Buenaventura Durruti i l'italià Giulio Manon. A Bèlgica també destacà des del punt de vista propagandístic i per les visites solidàries que feia als presos llibertaris fent-se passar per tia dels mateixos, per la qual cosa va ser batejada amb el pseudònim de Tante Marie. Amb Angelo Sbardellotto i Bruno Gualandi, participà activament en la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, declarant la vaga general a Bèlgica el dia de l'execució d'aquests, fet desaprovat per la burocràcia sindical d'aquell país. Perseguits per la policia belga, en 1932 la parella retornà a París. En aquesta ciutat conegueren l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i el rus Volin. Fins al 1936 la parella visqué entre Brussel·les i París. L'agost de 1936, quan havia començat la Revolució espanyola, Armando Malaguti s'enrolà en la Columna Ascaso i marxà al front d'Aragó, lluitant a Monte Pelado; mentrestant, Maria es traslladà a Barcelona, on participà en diverses tasques revolucionàries i de solidaritat. El març de 1937, mentre Malaguti estava de permís a França, va ser detingut per les autoritats gales i obligà sa companya a retornar a París, encara que va ser alliberat després. Quan la victòria franquista va ser un fet, participà en l'organització del suport als exiliats que creuaven els Pirineus. Durant l'ocupació alemanya, el desembre de 1940 va ser detinguda per la Gestapo i interrogada durant tres dies sobre el parador de son company, el qual es negà a divulgar malgrat patir dos apallissaments. Un cop lliure, passà a Bèlgica. Malaguti va ser detingut pels nazis i deportat a Alemanya. El febrer de 1941, amb concomitància amb les autoritats feixistes italianes, fou confinat a Ventotene. Zazzi intentà reunir-se amb son company, però va quedar atrapada el juliol de 1941 a la frontera de Bardonecchia durant tres dies per qüestions burocràtiques. Un cop aconseguí arribar al seu destí, se li va negar el permís per veure son company perquè no eren matrimoni. Amb dos decidiren casar-se per salvar l'entrebanc i testimonis del matrimoni van ser Sandro Pertini i Umberto Terracini. Confinat al camp de concentració de Renicci d'Anghiari, el 8 de setembre de 1943 aconseguí fugir i pogué reunir-se amb sa companya, afegint-se la parella al moviment de resistència bolonyès. En 1955 morí Malaguti i després es va fer companya d'Alfonso Fantazzini (Libero Fantazzini), que havia conegut feia anys a l'exili. El seu domicili a Bolonya es convertí en un lloc de referència del moviment anarquista italià. Esdevingué tutora de Horst Fantazzini, fill de son company, que patí des de 1968 un llarg empresonament a causa de les seves activitats il·legalistes. Durant els anys setanta participà en les activitats de suport a Pietro Valpreda i prengué part en la campanya organitzada per Alessandro Galli per abolir l'obligació que tenien els ensenyats de jurar fidelitat a l'Estat, anant a Roma amb altres anarquistes per entrevistar-se amb el president de la República italiana Sandro Pertini. Durant la primera meitat dels anys vuitanta assistí a diverses conferències i congressos de la Federació Anarquista Italiana (FAI), fins que patí una greu paràlisi. La malaltia de sa companya provocà un greu deteriorament psiquicofísic en Fantazzini, que morí el 14 de desembre de 1985. Maria Zazzi va morir el 5 de gener de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia), a la residència on passà els últims anys de sa vida.

    ***

    José Pardo Babarro

    José Pardo Babarro

    - José Pardo Babarro: El 10 de juny de 1911 neix a Ourense (Ourense, Galícia) l'oculista anarcosindicalista José Pardo Babarro. Fill del propietari d'una fàbrica de fustes per a mobles, estudià el batxillerat a l'Acadèmia General del mestre socialista Manuel Sueiro, antic fuster de l'empresa de son pare. En 1927 va acabar els estudis de magisteri, professió que no exercí, i entre aquesta data i 1932 estudià medicina a Santiago de Compostel·la. En 1931 fundà amb altres companys (Ángel Ruiz de Pinedo, Álvaro Daniel Paradela Criado, José Emilio Bacariza Mallo, José Touriño Painceira, Fermín González, José Rodríguez Portugal, Gerardo Sueiro Martínez, Cesáreo Briones Varela, etc.) el Sindicat de Sanitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santiago, format bàsicament per estudiants de medicina. Durant la II República va fer conferències a l'Ateneu de Divulgació Social d'Ourense. Diàriament es reunia amb son col·lega Álvaro Paradela Criado al cafè Barca d'Ourense per fer tertúlia amb els companys de la Federació Local de CNT. Després va seguir els estudis de doctorat i d'oftalmologia a la Universitat Central de Madrid, alhora que ocupà entre i 1934 i 1935 una plaça de metge resident per oposició a la Càtedra d'Oftalmologia de la Facultat de Medicina madilenya, a més de formar-se a la clínica del doctor Gregorio Marañón y Posadillo. Des de Madrid col·laborà en el setmanari de la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT Solidaridad Obrera i en el periòdic anarquista juvenil Brazo y Cerebro de la Corunya, on s'encarregava de la secció de sexualitat. En els seus articles parlà de temes referents a divulgació científica i la sanitat (biologia, sexualitat, avortament, etc.), però també de temes polítics (sindicalisme revolucionari, organització sindical, etc.). Després s'establí a Ourense, on en la seva consulta, compartida amb Serafín Martínez Malvar, aplicava un descompte del cinquanta per cent als afiliats a la CNT i als seus familiars. Per un dies, ja que acabava de venir d'un viatge d'estudis, l'aixecament feixista de juliol de 1936 l'agafà a Ourense i va ser enrolat a la força en la brigada «Flechas Azules» de les files de l'exèrcit franquista com a alferes mèdic. José Pardo Babarro va morir el 21 de juliol de 1938 al front bèl·lic --no se sap exactament on, sembla que al llevant peninsular, encara que alguns citen Astúries o Guadalajara-- i va ser enterrat el 9 d'octubre d'aquell any a Ourense. Al seu sepeli acudiren representants de la directiva del Col·legi Mèdic d'Ourense. Hi ha dades contrastades que apunten a una mort provocada i deliberada a causa d'una explosió d'una bomba des de les pròpies files franquistes. Amb Isaac Puente i Félix Martí Ibáñez està considerat com un més interessants teòrics de la sanitat llibertària.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    MERCADOS DEL MUNDO 66ª Parte: MERCADO DE LA CEBADA, MADRID, ESPAÑA 2015

    Mercados del Mundo 66ª Parte


    Mercado de La Cebada

    Madrid, España


      Febrero 2015

    © Miguel Veny Torres 

    pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it

    «Exterior»
    desde c/ Toledo
    Barrio: Palacio
    Distrito: Centro

    «Graffitis»
    desde c/ Toledo
    Barrio: Palacio
    Distrito: Centro

    «Graffitis»
    desde c/ Toledo
    Barrio: Palacio
    Distrito: Centro

    «Exterior»
    Plaza de La Cebada
    Barrio: Palacio
    Distrito: Centro

    «Interior»
    Plaza de La Cebada
    Barrio: Palacio
    Distrito: Centro

    Madrid, 10 de Junio de 2018


    0 0

    A continaució teniu un resum de la segona part del passat ple de ordinari de maig. Degut a la falta de temps de moltes plens, a aquest es varen contestar els precs i les preguntes del passat mes de febrer. Aquest retard, en algunes ocasions, provoca com veureu que perdin el sentit. També ens trobam amb un nombre important de dacions i informacions de batlia.


    INFORMACIONS I DACIONS DE COMPTE DE RESOLUCIONS DE BATLIA.

    No farem una relació detallada perque hi havia dacions pendents de l’any 2017 i tot. Així podem parlar de 4 nomenaments de procurador i advocat, unes 20-25 modificacions de crèdit, unes 10 resolucions per autoritzar pagaments a justificar i l’aprovació de expedient de liquidació del presupost de l’ajuntament i organismes autònoms de l’exercici anterior.

    PRECS I PREGUNTES DEL PLE DE FEBRER

    PRECS:

    1.- Ja fa temps, que un mirall del carrer de l’Horta (a l’lçada del carrer Gruat) va ser llevat per unes obres, i no va ser posat. Fa un mes ho demanàrem, i encara segueix sense posar. Demanam que per evitar possibles accidents aquest sigui col·locat el més aviat possible.

    El mirall ja està col·locat.

    2.- Al carrer Major també fa temps que hi ha un mirall romput (també ho comentàrem a l’anterior ple). Demanam que aquest sigui arreglat el més aviat possible.

    El mirall ja està col·locat.

    PREGUNTES:

    1.- Relatiu a l’incendi a Síller; tenen ja la resposta de GESA-ENDESA sobre el seu manteniment des la xarxa elèctrica.

    Tant Ibanat com Seprona feren una investigació amb la conclusió que la causa de l’incendi fou una xispa als cables del transformador de GESA-ENDESA. Aquesta empresa encarregà un informe a un enginyer que va conclure que l’incendi no tenia res a veure amb cap xispa al cablejat d’alta tensió. El tema ara ha entrat per via judicial ja que l’informe de GESA contradiu els de Seprona i Ibanat. El batle ha dit que ha demanat aquest informe però que a l’estar en fase judicial no l’ha pogut veure.

    Esperem que si es confirmen els informes de Seprona i Ibanat, GESA-ENDESA pagui pel mal causat, tot i que sabem que sempre és complicat que empreses d’aquest tipus siguin declarades culpables.

    2.- Han profitat les darreres reunions i coincidència en actes amb la Guàrdia Civil per demanar informació sobre l’investigació de l’assassinat de Lucia Patrascu?

    A aquest tema, el jutjat al mes de març va arxivar la causa contra els agents acusats d’omisió del deure de perseguir delictes. Això va reactivar l’expedienta nivell interna de la mateixa Guàrdia Civil, la qual ara s’ha paralitzat, ja que s’ha reobert la investigació a nivell judicial i l’ha ampliat a dos més al considerar que va ser precipitada i prematura la primera exculpació.

    Esperem que d’una vegada per totes es faci justícia en el cas de Lucia Patrascu, i a primera vista, sembla que no es va fer tot el possible per evitar l’assassinat.

    3.- Si no hi ha hagut cap canvi des de la darrera sentència i tenen tots els informes jurídics al seu favor, per què no garantitzen la gestió pública de l’accés al camí de Ternelles?

    D’ençà de la pregunta al dia del ple hi ha hagut una interlocutòria del jutjat que diu que el que ha de gestionar les visites ha de ser l’Ajuntament, almenys fins que s’adapti el Pla General al PORN de la Serra, i per ara les visites es gestionen per part de l’Ajuntament.

    Esperem que les actuacions futures puguin seguir garantint o ampliant l’accés públic pel camí de Ternelles

    4.- Què pensen fer per garantitzar de forma efectiva i immediata la gestió pública de l’accés al camí?

    La resposta anterior serveix per aquesta pregunta.

    5.- Com és possible que s’avisésel mateix dia de la segona reunió sobre la zonificació turística als companys de Podemos? Amb quina antelació es va avisar als sindicats i al GOB?

    A la primera reunió es va decidir avisar a nous actors i a darrera hora els varen avisar com vàren poder ja que no estaven dins la llista de correu inicial.

    Sóna a excusa barata davant el poc interès perque tant uns com altres fossin presents a les reunions.

    6.- Respecte a la fàbrica de Can Morató ens preocupa veure la premsa notícies de la seva possible venda i que només es parli de la protecció de la façana, quan l’informe del consell de 2014 diu que els usos no s’han de dirigir tan sols a la conservació d’elements puntuals sinó a les seves distribucions espacials. Hi ha hagut qualque informe nou del Consell? L’equip de govern a les seves reunions amb els propietaris i compradors ha deixat clar aquest tema?

    Va haver-hi una visita a Can Morató amb responsables i tècnics, i estan esperant aquests nou informe per a veure si han de fer noves actuacions. Als propietaris sempre els han dit que l’edifici està catalogat i el que això comporta.

    En aquest tema és ben evident que s’ha fet poca feina i la fàbrica segueix en un estat lamentable, tot i que ja avisàrem al desembre que per nosaltres era un tema clau per començar les negociacions del pressupost.

    7.- Hem vist a les xarxes que va haver-hi una reunió amb membres de la Secció de Muntanya del Club Pollença i la propietat de Fartàritx. A quines conclusions s’arribà?

    La reunió va fer-se arran de la polèmica provocada per les fotografies a les xarxes de la casa de Fartàritx del Racó. La reunió també venia ja que s’han creat nous camins i se n’han abandonat d’antics, i es pretenia consensuar quins d’aquests camins, alguns públics i altres privats utilitzar i senyalitzar per passar per la finca. La propietat en posterioritat va presentar una proposta de pas per la finca, i ara s’està analitzat i s’intentarà consensuar.

    Esperem que sigui quina sigui la proposta, el dret de pas i l’accés per camins públics no sigui vulnerat.




    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 380 | 381 | (Page 382) | 383 | 384 | .... | 465 | newer