Cementerios del Mundo 16ª Parte

Mezquita Nesuh-Aga Vučjaković

Mostar, Bosnia i Herzegovina

«Cementerio de la Mezquita Nesuh-Aga Vučjaković» c/ Maršala Tita

«Cementerio de la Mezquita Nesuh-Aga Vučjaković» c/ Maršala Tita

«Cementerio de la Mezquita Nesuh-Aga Vučjaković» c/ Maršala Tita

«Cementerio de la Mezquita Nesuh-Aga Vučjaković» c/ Maršala Tita

Amb l'única cosa en què estic d'acord amb les declaracions del secretari general de la Federació d'Empleats Públics de FESP-UGT, Miguel Ángel Romero és que el Govern ha d'aclarir d'una vegada que passa amb el català a la sanitat pública.

Segons el dirigent d'UGT “la sanidad no está pensada para hacer política lingüística, opinión compartida por la mayoría de las organizaciones sindicales (excepte l'STEI Intersindical) con representación en el IBSALUT”.

Hagués estat bé que en Miguel Ángel Romero abans de fer segons quines declaracions hagués llegit la Llei de Normalització Lingüística. Li hagués basta amb llegir l'article primer que diu textualment que la present Llei té per objecte desenvolupar l'article 3 de l'Estatut d'Autonomia, pel que fa a la normalització de la llengua catalana, com a pròpia de les Illes Balears EN TOTS ELS ÀMBITS, i garantir l'ús del català i del castellà com a idiomes oficials d'aquesta Comunitat Autònoma. L'esmentat article continua dient que l'objectiu de la Llei és, entra altres, fer efectiu L'ÚS NORMAL I OFICIAL DE LA LLENGUA CATALANA i de la castellana en l'àmbit oficial i administratiu, prenent les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement que permetin arribat a la igualtat plena de les dues llengües QUAN AL DRETS DELS CIUTADANS de les Illes Balears.

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.

Anem a pams.

D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).

Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.

Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.

La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.

A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?

Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.

Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?

Preguntes sense resposta. Misteris insondables.

Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).

El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.

A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.

Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.

En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.

No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..

Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!

Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?

Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.

Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Anarcoefemèrides del 2 de febrer

Naixements

Acte on parlà Roser Dulcet Martí (2 de setembre de 1931)

- Roser Dulcet Martí:El 2 de febrer de 1881 neix a Vilanova i la Geltrú (Garraf, Catalunya) la militant i propagandista anarcosindicalista Roser Dulcet Martí --a vegades el seu llinatge apareix com Dolcet. Va ser alumna de Teresa Mañé (Soledad Gustavo), la futura mare de Frederica Montseny, a la seva escola racionalista, on son pare, Jaume Dulcet, republicà federal, l'havia inscrita. En aquesta escola i en les seves lectures, començarà a conèixer l'anarquisme. Va començar a treballar als 14 anys en una fàbrica tèxtil i es va adherir a la societat obrera «Les Tres Classes del Vapor», fundada en 1869 i que en 1913 s'afegiria a la Confederació Nacional del Treball (CNT); en aquesta època va escriure també el seu primer article. Dins de la lluita sindical, se n'adona de la inutilitat de les millores parcials i restringides al salari i reivindicarà una lluita que porti l'alliberament total de l'opressió capitalista. Amb 20 anys s'uneix lliurement amb un home, primer cas de la ciutat, fet que li portarà l'estigma de la societat benpensant i l'acomiadament i la impossibilitat de trobar feina a Vilanova (Pacte de la Fam). En 1913 es va establir a Sabadell, on va participar l'agost d'aquell mateix any en una vaga de teixidors i va prendre per primer cop la paraula en una assemblea; després del fracàs d'aquesta vaga es veurà obligada amb son company a emigrar a França. A Seta, enmig de l'esclat de la Gran Guerra, va participar en l'agitació antimilitarista al costat del soldats que partien al front. Per fugir de la repressió va instal·lar-se a Montpeller, on romandrà uns anys. En 1917 va tornar a Barcelona i va participar activament en la campanya de la CNT per l'abaratiment dels aliments i contra l'especulació fruit de les necessitats bèl·liques europees; va participar en manifestacions de dones que assaltaven els comerços i va intervenir en un míting republicà on va incitar les obreres a abandonar els partits polítics per adherir-se al sindicat. En 1918 va participar en nombrosos mítings de la CNT per Tarragona, tot militant activament en el Sindicat del Tèxtil del Clot de Barcelona. Durant la dictadura de Primo de Rivera i els anys dels assassinats organitzats pel governador de Barcelona Martínez Anido, va acollir nombrosos militants a ca seva, entre ells qui seria son futur company Marcelino Silva, malalt de febres malignes aplegades en la deportació. Amb Libertad Rodenas realitzarà una xerrada a l'Ateneu Científic de Madrid on denunciaran el crims del terrorisme d'Estat comesos a Catalunya. Durant la Dictadura va restar empresonada en diverses ocasions per haver repartir pamflets i per incitació a la rebel·lió. Amb la proclamació de la República s'establirà a Manresa, on participarà en innombrables mítings a tota la zona. El març de 1933 va ser delegada al Ple Regional de la CNT catalana. En 1936 va participar en una gira de propaganda per Aragó a favor de les col·lectivitats. Durant els Fets de Maig de 1937, son company Marcelino Silva serà assassinat pels estalinistes. Amb la derrota republicana, exiliarà a França, on continuarà militant. L'octubre de 1948 va participar com a delegada de la Federació Local de La Marseillette en el II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc. Més tard s'instal·larà a Carcassona, on militarà en la Federació Local de la CNT fins a la seva mort. Es va negar a aprendre el francès en protesta pel tractament patit pels exiliats espanyols per part de l'Estat gal. Va publicar articles en Alejandra. Publicación anarquista desde las mujeres. Publicación estacional subversiva de debate, expresión y aprendizaje anarquista. Roser Dulcet Martí va morir el 27 d'octubre de 1968 a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) atropellada per un cotxe.

***

Denis Bassal (ca. 1921)

- Denis Bassal: El 2 febrer de 1889 neix a An Oriant (Bretanya) l'anarquista Denis Bassal. Fill i net de fusters de carcasses, també recollí la professió i treballà a l'Arsenal d'An Oriant, un dels feus del moviment anarquista bretó. Destacat militant anarquista, en 1920 portava una correspondència nombrosa i setmanalment distribuïa Le Libertaire a les portes de les drassanes. Després d'un segon matrimoni cap al 1929 marxà a l'Àfrica-Occidental Francesa on treballà als ports desarmant vaixells. Denis Bassal va morir el 22 de febrer de 1948 a Dakar (Àfrica-Occidental Francesa, actual Senegal) on fou sepultat.

***

Román Delgado

- Román Delgado:El 2 de febrer de 1894 neix a Ferrol (La Corunya, Galícia) el militant anarquista Roman Delgado Monteagudo. En 1910 va tenir una participació destacada en la creixent conflictivitat sindical que es va produir a Ferrol; primer l'abril, quan va intervenir en un míting amb motiu de la vaga dels peons i pedrers del dic i, després, durant la tardor, participant en diversos actes durant la vaga dels forjadors; encara, el novembre de 1910, va formar part del comitè de vaga dels ferroviaris de Ferrol, essent perseguit per les autoritats per «incitar els obrers a la rebel·lia». Aquell any va ser detingut, amb un germà seu, per col·locar als tallers esqueles amb el nom d'alguns caps intermedis de la «Sociedad Española de Construcción Naval», pràctica aquesta habitual a l'època per denucniar els abusos que els mestres realitzaven als operaris. A finals de 1911 va participar, amb el company llibertari Saturnino Hermida, en la fundació del Centre Obrer de Cultura i Beneficència (COCB) de Ferrol. En 1912 va organitzar les subscripcions de solidaritat amb els presoners polítics i també les d'ajuda per a uns llibertaris mexicans tancats als Estats Units: els germans Flores Magón i Librado Rivera, entre d'altres. En 1913 va realitzar mobilitzacions contra la repressió a l'Argentina. Fugint de la persecució de les autoritats espanyoles va anar a Cuba, però va ser expulsat d'aquest país --juntament amb Juan Tenorio i Vicente Lípiz-- en 1915 per haver incitat els obrers del sucre de Camaguey i de Guantánamo a la vaga i va haver de retornar de bell nou a Espanya. Més tard es va instal·lar a San Antonio (Texas, EUA), on entrarà a formar part d'un grup magonista a principis de 1916. Comissionat l'abril de 1916 per a viatjar a Tampico (Mèxic), juntament amb Ricardo Treviño, amb la finalitat d'enfortir l'organització dels treballadors del petroli, va acabar instal·lant-s'hi, tot col·laborant en la central sindical revolucionària «La Casa de l'Obrer Mundial» (COM) i trobant una feina de soldador en el departament de parafina de la refineria la companyia petrolera «ElÁguila», a més de delegat de la COM a l'empresa. A conseqüència d'aquestes activitats fou detingut juntament amb altes 10 treballadors i portats a la presó de Querétano, on romangué tancat 49 dies, fins que fou alliberat el juny de 1916. A més d'impartir conferències a la seu de la COM, va participar activament en les xerrades populars que cada diumenge s'organitzaven a la plaça de La Libertad. Per evitar la deportació, l'agost de 1916 va fugir i s'establí a Nova York, on crearà el «Grupo Germinal», amb Jorge D. Borrán, J. Iglesias, Juan Rodríguez, Ventura Mijón, Herminio González i altres, d'ideologia magonista, i que editarà el periòdic Germinal. També va ser fundador del grup anarquista i magonista «Los Hermanos Rojos», que publicava el periòdic Germinal (segona etapa) i del qual arribarà a ser editor. A més d'aquesta publicació escriurà en Tribuna Roja, Germinal,Vida Libre,Sagitario i Avante. Va ser una figura clau en les vagues generals de 1917 en el seu sector petroler i va ser denunciat pel cònsol nord-americà Claude I. Dawson, que el considerava un dels agitadors més perillosos del moviment vaguístic, davant les autoritats de Tampico. En 1921 va tornar a Mèxic, instal·lant-se a Ticomán amb sa companya Atanasia Rojas, amb qui va tenir dues filles (Armonía i Vida). A Ticomán va muntar una granja i es va adherir a la Confederació General del Treball (CGT). A principis de 1925 va fer contacte amb José Miño, anarquista gallec emigrat a Mèxic, i que va fer d'amfitrió del grup de Buenaventura Durruti i de Francisco Ascaso en la seva gira revolucionària per Amèrica Llatina. Miño va ser l'encarregat de recollir Durruti i Ascaso a Veracruz, quan aquests van fugir de Cuba segrestant un pesquer i perseguits per les autoritats; José Miño va portar-los a Mèxic i a la granja de Román Delgado a Ticomán, on després de l'assalt a una fàbrica, els revolucionaris van abandonar Mèxic, deixant abans una bona quantitat de diners per a la fundació d'una escola racionalista i per a la publicació del periòdic de la CGT. El març de 1933 va ser novament deportat, en aplicació de l'article 33 de la Constitució --juntament amb José Fontanillas Rión i Juan García, argentí, que va ser expulsat a Hondures--, embarcat a Veracruz en un vaixell alemany cap a Espanya, per haver assistir a una conferència de Rafael Quintero als locals de la Federació Local de Grups Anarquistes de Mèxic; però gràcies a les gestions de sos cunyats, va poder tornar a Mèxic aquell mateix any. Finalment Mèxic li donarà la nacionalitat, país on restarà fins a la seva mort el 16 de novembre de 1952.

***

Notícia de la detenció de Giuseppe Fancello publicada en el diari de Rennes L'Ouest-Éclair del 7 de maig de 1936

- Giuseppe Fancello: El 2 de febrer de 1896 neix a Villaputzu (Cagliari, Sardenya) l'anarquista Giuseppe Fancello, també conegut per la seva transcripció en francès Joseph Fancella. Fill d'una família pagesa, mai no va anar a l'escola i aprengué a llegir durant la Gran Guerra. Quan era adolescent, entrà a formar part del moviment llibertari. Cap al 1920, fugint dels escamots feixistes, passà clandestinament a França i s'instal·là a La Madrague Ville de Marsella (Provença, Occitània). Es guanyava la vida fent de xofer i el 24 de juny de 1933 aconseguí la naturalització francesa. En aquests anys milità en l'«Athénée Libertaire» de Marsella i fou membre de la Federació Anarquista de Provença (FAP). També difongué la premsa llibertària i recaptà fons en favor de les víctimes polítiques d'Itàlia. El 5 de maig de 1936, en plena agitació post electoral i durant una reunió entre xofers i descarregadors del moll, matà a trets a l'hangar 10 del Dic E al Cap Pinède, a la zona portuària de Marsella, el feixista Nicola Oscillante, qui la nit abans l'havia agredit amb un escamot de membres seguidors de Simon Sabiani; jutjat, va ser defensat pel prestigiós advocat Me Moro de Giafferi, que havia defensat Gino Lucetti, i el 24 d'abril de 1937 va ser condemnat per l'Audiència d'Ais de Provença a 20 anys de treball forçats, a 10 anys de residència controlada i la nacionalitat francesa li fou revocada. Es creà un Comitè de Defensa Social (CDS) en el seu suport, animat per Luca Bregliano i Joseph Gleize, entre d'altres. L'agost de 1939 va ser traslladat a la presó de Caen (Baixa Normandia, França) i posteriorment a Fontevraud-l'Abbaye (País del Loira, França). El 4 de febrer de 1946 es beneficià d'una remesa de pena de cinc anys de treballs forçats. Durant el seu empresonament son únic fill morí. En 1951 va ser alliberat, retornà a la seva població natal i continuà participant en el moviment anarquista a la regió de Cagliari. Giuseppe Fancello va morir el 6 de novembre de 1972 a l'hospital de Cagliari (Sardenya).

***

Dona cenetista

- María García:El 2 de febrer de 1915 neix a Cañaveral (Cáceres, Extremadura, Espanya) la militant cenetista María García. De nina s'havia traslladat a Madrid, on venia la premsa llibertària pels carrers. Afiliada en la CNT, va lluitar en les files de Cipriano Mera durant la Guerra Civil. En 1939 va aconseguir fugir a Orà per Alacant. Va patir els camps de concentració. En 1947 a Orà es va unir amb el també cenetista José Alcaraz, amb qui va passar a França als anys 70, i s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. María García va morir el 13 de març de 1998 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

***

Joaquim Baldrich

- Joaquim Baldrich Forné: El 2 de febrer de 1916 neix al Pla de Cabra --actualment El Pla de Santa Maria-- (Alt Camp, Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Joaquim Baldrich Forné, més conegut com Quimet. Fou el fill major d'una família de pagesos de cal Salas i tingué dos germans i una germana. Abans de la Revolució espanyola ja militava en la Confederació Nacional del Treball (CNT), com tots els seus companys del poble. Mai no tingué cap càrrec orgànic, però participà en diverses reunions sindicals a Barcelona. Apassionat pel ciclisme, en el seu temps lliure anava amb bici. Quan esclatà la guerra s'allistà en la Columna «Tierra y Libertad» i marxà al front d'Aragó. Després fou traslladat a Madrid i, juntament amb altres companys del seu poble, fou inscrit en la 77 Brigada de Cipriano Mera. El març de 1937 combaté a la Batalla de Guadalajara, que guanyà l'Exèrcit republicà després de cinc dies de lluita acarnissada. Més tard, com que tenia el carnet de conduir, fou destinat a l'anomenat «Cos de Tren», per conduir vehicles de l'Exèrcit de Terra republicà. El mateix dia que acabà la guerra, l'1 d'abril de 1939, marxà amb un company des d'Aranjuez (Madrid) cap a Tarragona a peu. Després passà tres mesos amagat al bosc de Poblet (Baix Camp), fins que decidí exiliar-se a Andorra. El 15 d'agost de 1939 passà a Andorra per Setúria (Pal, La Massana) i a cal Cremat d'Anyós (La Massana) va fer feina de pagès una bona temporada. Quan sa companya es traslladà a Andorra, va començar a fer de contrabandista i les rutes de matuta el portaven fins a Vallcebollera (Alta Cerdanya). Després entrar a formar part d'una xarxa d'evasió a una banda i altra dels Pirineus, amb Antoni Forné, Josep Mompel, Antoni Conejos i els germans Molné. La xarxa feia servir diversos itineraris, però gairebé sempre connectava la part francesa amb Barcelona, especialment fins al Consolat Britànic, que pagava 3.000 pessetes per cada persona que hi arribava. D'aquesta important quantitat de diners calia descomptar les diferents despeses del viatge (bitllets, manutenció a masies, roba, suborns, etc.) i la resta es repartia entre els diversos membres de la xarxa. Baldrich passà unes 340 persones (jueus, militars polonesos, aviadors aliats abatuts, resistents antinazis i antifranquistes, etc.) des d'Andorra a Barcelona i no va perdre mai cap dels seus viatgers. Després de la II Guerra Mundial la feina de «passador» acabà --unes 100.000 persones passaren els Pirineus entre 1942 i 1945--, però la de contrabandista es perllongà durant 24 anys més. Alhora que mantenia la línia de contraban, comprà, amb un company, un camió i començaren a fer de transportistes. El negoci prosperà i arribaren a tenir nou camions. Durant un temps formà part de l'associació «Passeurs et Filièristes Pyrénéens et Andorrans», avui desapareguda. Mai no va rebre cap condecoració per part del govern britànic. En 2006 un monument i una placa van ser inaugurats davant l'Hotel Palanques de la Massana --lloc que feien servir de refugi--, en record la tasca realitzada per la xarxa d'evasió de la qual fou membre. El 22 de novembre de 2008 participà en la«II Jornada de Camins de llibertat a través dels Pirineus» i, també aquest mateix any, en la sèrie documental Boira negra de TV3, on relatà les seves experiències. Joaquim Baldrich Forné va mori l'1 de gener de 2013 a Escaldes (Andorra).

***

Anagrama de la Confederació Unitària de Base (CUB)

- Salvatore Cassia: El 2 de febrer de 1944 neix a Siena (Toscana, Itàlia) l'activista llibertari Salvatore Cassia, també conegut com Toto. Dos anys després, sos pares abandonaren Trípoli i s'establiren a Trapani (Sicília). Descobrí l'anarquisme en la biblioteca pública de Trapani, que conserva una rica col·lecció de llibres i de publicacions llibertàries. Com a estudiant de sociologia a la facultat de Trento participà en les lluites de finals de la dècada dels seixanta, però abandonà els estudis. En 1969 s'instal·là al barri de Ticinese de Milà, on esdevingué amic del ferroviari Giuseppe Pinelli amb qui milità en el grup anarquista«Circolo Scaldasole». També prengué part en la creació dels grups «Azione Libertaria» (1969-1972) i«Proletari Autonomi» (1972-1973). Després dels atemptats de Milà, participà activament en la campanya de denúncia del paper jugat per la policia en l'assassinat de Pinelli, de l'«estratègia de tensió» creada per l'Estat i per l'alliberament de Pietro Valpreda. Obrer electrònic a la fàbrica Sit-Siemens, formà part del Comitè de Lluita de la fàbrica i en la formació de la Coordinadora de Grups Obrers Autònoms (Assemblea Autònoma d'Alfa Romeo, CUB de Pirelli, etc.). En 1974 fou membre del «Centro Comunista di Ricerche sul l'Autonomia Proletaria» (CCRAP) i  a partir de 1976 del grup format al voltant de la revista Collegamenti, que defensava postures antileninistes en el moviment autònom. A finals dels anys vuitanta fou membre del grup coordinador d'una seguit de manifestacions anticlericals organitzades pel «Circolo Napoleone Papini» a Fano i participà en la creació de la«Confederazione Unitaria di Base» (CUB). Militant de la CUB d'Italtel, publicà en aquesta època un butlletí diari a la fàbrica. Després de cinc operacions quirúrgiques, Savatore Cassia va morir el febrer de 2002 a Milà (Llombardia, Itàlia). Durant la seva incineració, nombrosos companys i amics s'acomiadaren cantant Addio Lugano i La Internacional i agitant banderes roges i negres.

Defuncions

Boris Engelson

- Boris Engelson: El 2 de febrer de 1908 es executat a Vílnius (Imperi rus; actual Lituània) el propagandista anarquista jueu Berko Jankelev Engelson, més conegut sota la versió del seu nom en rus, Boris Jakovlevich Engelson. Havia nascut cap al 1881 a Minsk (Imperi rus; actual Bielorússia) --altres fonts citen Riga (Imperi rus; actual Letònia)-- en una família jueva de comerciants ambulants. A començaments del segle XX entrà a formar part del Bund, l'organització socialista jueva. Ben aviat es va veure obligat a exiliar-se per mor de les represàlies de les autoritats tsaristes i s'instal·là a París (França). El gener de 1902 s'uní als grups anarcocomunistes i al Grup d'Anarquistes Russos Expatriats de París. Entre 1902 i 1903 fou un dels promotors de la Biblioteca Revolucionària Russa de París. El juny de 1904 formà part del grup editor de la revista Anarkhiia, on destacats intel·lectuals russos hi van escriure (Maria Goldsmit, Juda Grossman, Shlema Kaganovich, etc.). Aquest grup publicà molt ben editats un gran nombre de títols de propaganda anarquista, que es va distribuir a l'interior de l'Imperi rus i en les comunitats d'immigrants russos. A partir de juliol de 1904 formà part de la redacció del periòdic kropotkià Jaleb i Volia (Pa i Llibertat) que s'editava a Ginebra. Durant la primavera de 1905 retornà clandestinament a Rússia carregat de propaganda llibertària i organitzà una editorial propagandística il·legal a Riga, que incloïa obres dels clàssics anarquistes (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Jean Grave, etc.). El maig de 1905 s'instal·là a Bialystok, on treballà amb un grup anarcocomunista local i mantingué estrets contactes amb el grup anarquista de Riga. Al seu domicili muntà l'editorial d'Anarkhiia, on publicà pamflets i fullets, però també un laboratori d'explosius. El 20 de setembre de 1905, quan va ser detingut a la seva impremta, juntament amb les companyes Maisels i Frida Novik, llençà una bomba contra la policia que no arribà a explotar. Poc després aconseguí fugir, juntament amb Maisels, de la presó de Hrodna i fugí cap a Riga, on es convertí en un dels principals activistes del grup anarcocomunista «Internatsional» (Internacional). Després va haver de fugir cap a Europa, on visqué com a impressor, primer a Ginebra (Suïssa) i després a Londres (Anglaterra), però sempre en estret contacte amb els grups anarquistes del nord-oest de l'Imperi tsarista. En aquesta època formà part del grup «Chernoe Znamia» (Bandera Negra). En 1907 retornà a Rússia i a Minsk organitzà diversos grups anarcocomunistes i edità el periòdic Beevlactie (Sense Poder). El maig de 1907 marxà a París i després a Ginebra. El seu domicili era lloc de reunió i de discussió de diferents grups anarquistes locals. El setembre de 1907 retornà a Bialystok, on va planificà l'organització d'un congrés anarquista de tots els grups llibertaris de l'Imperi rus. A finals de 1907, per mor d'una delació, la policia el detingué en un carrer de Minsk --o a Bialystok, segons la font--; durant el seu arrest es defensà a trets i va ser ferit. El desembre de 1907 la seva excompanya Haia Budianskaia i el seu nou amant I. Dubinsky, del grup anarcocomunista de Kiev, el van intentar alliberar, però finalment ambdós acabaren detinguts. El gener de 1908 un Tribunal Militar de Vilna jutjà Engelson i el condemnà a mort. Boris Engelson va ser penjat el 2 de febrer de 1908 a la Presó Central de Gobernia de Vílnius (Imperi rus; actual Lituània).

Boris Engelson (1881-1908)

***

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux:El 2 de febrer de 1926 mor a França el militant cooperativista llibertari Jules Leroux. Havia nascut el 10 d'agost de 1860 a França. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra.

***

Notícia sobre Ricardo Alandate Palomares apareguda en el diari valencià Las Províncias del 6 d'abril de 1910

- Ricardo Alandete Palomares: El 2 de febrer de 1942 mor a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) l'anarcosindicalista i resistent antifranquista Ricardo Alandete Palomares, conegut com El Andaluz. Havia nascut cap el 1896 a Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià). Va tenir una adolescència «moguda», ja que el 5 d'abril de 1910 va ser ferit per arma blanca en una baralla; l'agost de 1917 va ser multat amb 75 pessetes per Governació, juntament amb Miquel Benavent Alabor, per«escàndol»; el febrer de 1918 va ser jutjat per «lladronici»; el juny de 1918 va ser detingut, amb Antonio Álvarez Raga (Cabota) i tancat governativament a la presó de València (València, País Valencià); i l'abril de 1919 va ser detingut per la Guàrdia Civil, amb els germans Cristóbal i RafaelÁlvarez Tomás, sota l'acusació d'haver robat 16 ovelles d'un corral i jutjat el setembre d'aquell any. Després d'haver estat sergent de l'exèrcit a l'Àfrica colonial, retornà al seu poble natal i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual fou un actiu militant. Durant la guerra civil fou tinent en el Batalló 15 de Rereguarda de l'Exèrcit Popular de la II República a Barcelona (Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, retornà a Tavernes de la Valldigna i, a causa de les vexacions i pressions que patí per part de la Guàrdia Civil, decidí passar-se al maquis que actuava a les muntanyes. Després de ser localitzat per la Guàrdia Civil, Ricardo Alandete Palomares va ser mort el 2 de febrer de 1942 a prop de Tavernes de la Valldigna (Safor, País Valencià) –segons la partida de defunció morí d'una «aturada cardíaca», i fou enterrat a Alzira (Ribera Alta, País Valencià). En 1945 el seu procediment judicial de la justícia militar encara era obert. 

***

Adolf Brand (ca. 1930)

- Adolf Brand: El 2 de febrer de 1945 mor a Berlín (Alemanya) l'anarcoindividualista i activista pels drets homosexuals Adolf Brand. Havia nascut el 14 de novembre de 1874 a Berlín (Alemanya). Sos pares es deien Franz Brand, mestre vidrier, i Auguste, i va tenir un germà i una germana. Després d'una breu etapa de professor, en 1896 creà la seva pròpia editorial i entre aquest any i 1932 edità la revista literària i artística Der Eigene (El Especial o L'Únic), considerada la primera publicació regular homosexual del món i amb clares influències del pensament anarcoindividualista de Max Stirner i de la filosofia de Friedrich Nietzsche. Aquesta revista també publicava un suplement, Eros. En la seva editorial Brand publicà l'antologia de literatura homoeròtica d'Elisar von Kupffer (Elisarion) Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur (1899-1900), convertint-se en un clàssic força influent de la literatura gai. En 1903, amb Benedict Friedländer, Wilhelm Jansen, Peter Hille, Walter Heinrich, Hans Fuchs, Otto Kiefer, Richard Meinreis, Paul Brandt, Lucien von Römer, Martha Marquardt i altres, fundà l'associació gai Gemeinschaft der Eigenen (GdE, Comunitat dels Especials), que considerava l'amor entre homes com a un dels atributs de la virilitat i reivindicava la pederàstia, segons el model grec espartà. Els membres de la GdE s'acostaven al pensament intel·lectual de Hans Blüher i Gustav Wyneken i el seu«Eros pedagògic» (erotopedagogia), alhora que rebutjaven les teories mèdiques que reivindicaven l'homosexualitat aleshores en voga, com ara la «teoria dels estadis sexuals intermedis» de Magnus Hirschfeld, al qual criticaren per «afeminat» i jueu, fet pel qual Brand i els seus seguidors van ser acusats per alguns de racistes i misògins. La GdE realitzava diverses activitats (càmpings, excursions, naturisme, etc.), on es practicava sovint el nudisme. La GdE tenia moltes semblances al Wandervogel, una mena de grup escolta alemany, i fins i tot un dels fundadors de la GdE, Wilhelm Jansen, fou un dels principals animadors del Wandervogel. Brand defensà fer pública la homosexualitat de personatges públics –l'actual outing– i en 1907, durant l'«afer Harden-Eulenburg»–seguit de processos militars per comportament homosexual en els quals es van veure implicats dos membres del gabinet de govern de l'emperador Guillem II de Prússia–, després d'afirmar que el canceller reial Bernhard von Bülow tenia una relació homosexual amb el conseller privat Max Scheefer, per a obligar-lo a eliminar el Paràgraf 175 –article del codi penal alemany que penava les relacions homosexuals entre persones de sexe masculí i que fou vigent a Alemanya entre 1872 i 1994–, va ser denunciat per aquest per calumnia i, el novembre d'aquell any, condemnat a 18 mesos de presó. Posteriorment va ser condemnat en diverses ocasions, com ara a un any per copejar un diputat amb una corretja de ca a causa d'una discussió o per publicar textos i imatges considerades escandaloses. En 1908 reedità Lieblingminne und Freundesliebe in der Weltliteratur. Durant la Gran Guerra minvà la seva activitat reivindicativa i serví tres anys en l'exèrcit. Es casà amb la infermera Elise Behrendt, qui acceptà la seva homosexualitat i hagué d'acceptar la seva relació amb Max Miede, vivint tots tres plegats. Durant la dècada dels vint, participà amb el Wissenschaftlich-humanitäres Komitee (WhK, Comitè Cientificohumanitari), organització creada per Magnus Hirschfeld pel reconeixement social de l'homosexualitat i del transgènere i per a eliminar el Paràgraf 175, lluita que fou un fracàs. A partir de l'arribada del nacionalsocialisme al poder, després de patir atacs pels nazis i el 3 de maig de 1933 la confiscació dels seus llibres i documents per un escamot d'assalt comandat per Ernst Röhm, dirigent nazi i gai declarat, es va veure obligat a abandonar la militància homosexual i a deixar de publicar Der Eigene, fets aquests que el van portar a una profunda depressió i a la fallida econòmica. El 29 de novembre de 1933 va escriure una carta a F. F. Bennett, secretari de la British Sexological Society (BSS, Societat Sexològica Britànica), on denunciava la seva delicada situació. Per sobreviure va vendre el seu apartament a son amant Miede i passà a viure amb sa companya en una petita habitació d'un edifici. Adolf Brand i la seva espasa van morir el 2 de febrer de 1945 a Berlín (Alemanya) durant un bombardeig nord-americà. Brand havia enterrat part del seu arxiu en un jardí, però aquest llegat mai no s'ha recuperat.

Adolf Brand (1874-1945)

***

Jack White (ca. 1930)

 - Jack White: El 2 de febrer de 1946 mor a Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) el militar, sindicalista i revolucionari socialista, i després anarquista, James Robert White, conegut com Captain Jack White (Capità Jack White). Havia nascut el 22 de maig de 1879 a White Hall (Broughshane, Comtat d'Antrim, Irlanda del Nord). Era l'únic fill del mariscal de camp George Stuart White, terratinent i heroi de guerra. Després d'estudiar a l'Escola Pública de Winchester (Hampshire, Anglaterra), seguí les passes de son pare i entrà en una acadèmia militar, el Royal Military College (RMC) de Sandhurst (Berkshire, Anglaterra). Amb 18 anys lluità com a tinent en la Guerra dels Bòers a Sud-àfrica enquadrat en la I Gordon Highlanders i va ser condecorat el 2 de juliol de 1901 amb la Distinguished Service Orden (DSO, Ordre de Serveis Distinguits). Va ser a Sud-àfrica on nasqué la seva aversió a les classes dominants i governants britàniques. Entre 1901 i 1905 exercí d'ajudant de camp de son pare, aleshores governador de Gibraltar, i hi conegué l'espanyola Mercedes Mosley (Dollie), filla d'una família d'empresaris catòlics gibraltarenys. Malgrat les objeccions d'ambdues famílies per qüestions religioses, ja que ell era anglicà, en 1905 la parella es casà i amb el temps tingué una filla, Ave. Després continuà la seva carrera militar a l'Índia i a Escòcia. Molt influenciat per Lev Tolstoi, en 1907, deixant clar la seva desafecció a l'Exèrcit britànic i al seu paper colonial, renuncià al seu càrrec. Durant els anys següents rodà món, va fer de mestre d'anglès per Bohèmia, aleshores part de l'Imperi Austrohongarès, visqué en una colònia tolstoiana vegetariana a Anglaterra i viatjà pel Canadà treballant de llenyataire. Després d'un temps a la colònia comunista que Francis Sedlak tenia a les muntanyes angleses de Cotswolds, comunitat nudista i partidària de l'amor lliure, en arribar a Irlanda es trobà amb la campanya desencadenada per Edward Carson contra l'aplicació de l'autonomia (Home Rule) a Irlanda i en el moment del naixement dels Voluntaris de l'Uster, organització creada per fer costat l'autogovern. Amb Roger Casement, organitzà la primera reunió de protestants proautonòmics a Ballymoney, amb la finalitat de mobilitzar l'opinió protestant contra el Partit Unionista (PU) i contra el fanatisme de les associacions protestants conservadores. Arran d'aquesta reunió, marxà a Dublin, on conegué James Connolly, qui el va introduir en el pensament socialista i sindicalista. Col·laborà amb l'Irish Transport and General Workers' Union (ITGWU, Unió General de Treballadors del Transport d'Irlanda), amb seu al Liberty Hall de Dublín, i parlà en mítings amb destacats sindicalistes, com ara Francis Sheehy-Skeffington, Bill Haywodd, James Connolly, etc. En 1913, amb James Larkin i James Connolly, creà l'Irish Citizen Army (ICA, Exèrcit Ciutadà Irlandès), milícia obrera de voluntaris entrenats creada per protegir les manifestacions obreres contra els atacs de la Policia Metropolitana de Dublín. Més tard posà els seus serveis a disposició dels Voluntaris Irlandesos de Derry i de Tyrone, escamots formats majoritàriament per exmilitars de l'Exèrcit britànic; però acabà abandonant l'organització ja que pensava que actuaven sectàriament i no feien costat tots els treballadors sinó només els protestants. Quan esclatà la Gran Guerra marxà a França com a infermer en una ambulància i fou al front quan s'assabentà de l'Aixecament de Pasqua de 1916 i retornà a Irlanda. Quan Connolly va ser condemnat a mort arran d'aquests fets, intentà portar els miners de Gal·les del Sud a la vaga per intentar salvar-li la vida. Per aquestes accions, va ser condemnat a tres mesos de presó per sedició. Traslladat de la presó de Swansea (Gal·les) a la de londinenca de Pentonville el dia abans de la mort de Roger Casement, pogué sentir com aquest va ser penjat l'endemà (3 d'agost de 1916). En 1919 publicà The significance of Sinn Fein. Psychological, political and economic. Retornà a Irlanda en plena guerra per la independència i col·laborà amb el Partit Comunista d'Irlanda (PCI) que s'acabava de crear, encara que mai no es va afiliar perquè mantenia moltes reserves. En aquests anys col·laborà en el periòdic An Phoblacht,òrgan del Sinn Féin. Retornà a Anglaterra i participà amb la Workers' Socialist Federació (WSF, Federació de Treballadors Socialistes), grup comunista antiparlamentari encapçalat per Sylvia Pankhurst. En 1930 publicà Misfit. An autobiography, que parla dels fets de 1916, obra que no agradà gens a sa família pel seu posicionament polític. En 1934 participà en la Convenció de Athlone (Westmeath, Irlanda), on assistiren 200 exvoluntaris de l'Irish Republican Army (IRA, Exèrcit Republicà Irlandès) i un gran nombre de destacats militants socialistes, comunistes i sindicalistes, reunits amb la intenció de crear un Congrés Republicà que es posicionés a l'esquerra de l'IRA, i ell creà a Dublín la branca d'aquesta organització formadaúnicament per exmilitars britànics. Aquest Congrés Republicà finalment es va dividir entre els que defensaven la independència de classe i una república de treballadors i els comunistes, que volien una aliança amb Fianna Fáil, el partit polític republicà més important d'Irlanda. Després que la major part dels membres del primer grup s'unissin al Partit Laborista (PL), ell va romandre en aquesta organització aleshores molt afeblida. En 1936, en el vintè aniversari de la mort de Roger Casement, publicà Where Casement Would Stand Today. Aquest mateix any, quan esclatà la Guerra Civil espanyola, marxà cap a Catalunya com a metge de la Creu Roja Britànica i prestà els seus serveis al front d'Aragó, on també ensinistrà milicians i grup de dones en l'ús de les armes de foc. Impressionat pels èxits de la Revolució espanyola, entrà a formar part del moviment anarquista i col·laborà amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), publicant articles en CNT-AIT. Boletín de Información. Profundament anticomunista i antiestalinista, el grup anarquista londinenc«Freedom» li publicà el fullet The meaning of anarchy, on explicà els fets de«Maig de 1937» als carrers de Barcelona (Catalunya). Retornà a Londres, on treballà estretament amb Emma Goldman en nom de la CNT, i col·laborà activament amb el grup editor de Spain and the World, publicació anarquista en suport de la Revolució espanyola. Es relacionà amb el grup londinenc «Freedom» i fou un dels organitzadors de les reunions del National Trade Union Club (NTUC, Club Sindical Nacional), que treballà molt contra el feixisme italià i en suport dels anarquistes espanyols. A Londres conegué Noreen Shanahan, filla d'un funcionari del govern irlandès, qui esdevingué sa segona esposa en 1937 i amb qui tinguí tres fills (Anthony, Alan i Derrick). En 1937 publicà el pamflet Anarchism. A philosophy of action. En 1938 retornà a la seva propietat a White Hall, que havia heretat de sa mare a la mort d'aquesta en 1935, on visqué amb sa família de la venda d'uns terrenys annexes a la finca i de col·laboracions periodístiques. Encara que aïllat, mantingué contactes amb la política i amb militants, però l'esclat de la II Guerra Mundial paralitzà tot això. En 1945 es presentà com a candidat republicà socialista per la circumscripció d'Antrim per a les eleccions generals. Col·laborà amb l'anarquista Matt Kavanagh en una investigació històrica sobre el moviment obrer irlandès i les seves relacions amb l'anarquisme. Mantingué una estreta amistat amb destacats personatges del seu temps, com ara Herbert George Wells, David Herbert Lawrence, Lev Tolstoi, George Bernard Shaw, Artur Conan Doyle, Sean O'Casey o la comtessa Constance Markievicz. Jack White va morir el 2 de febrer de 1946 de càncer en una residència d'ancians de Belfast (Ulster, Irlanda del Nord) i, després d'una cerimònia privada, va ser enterrat al panteó familiar de la First Presbyterian Church de Broughshane. Sa família, avergonyida de la seva política revolucionària, destruir tots els seus papers, incloent un estudi sobre el soviet de Cork Harbour (Comtat de Cork, Irlanda) de 1921 que havia escrit i diversos textos referents a la Revolució espanyola. En 2014 Leo Keohane publicà la biografia Captain Jack White. Imperialism, Anarchism and the Irish Citizen Army. Son fill petit, Derrick White, fou un membre destacat del Partit Nacionalista Escocès (PNE) i després del Partit Socialista Escocès (PSE).

Jack White (1879-1946)

***

Necrològica de Salvador Gimeno Gimeno apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de març de 1964

- Salvador Gimeno Gimeno: El 2 de febrer de 1964 mor a Londres (Anglaterra) l'anarquista i anarcosindicalista Salvador Gimeno Gimeno. Havia nascut el 5 d'abril de 1899 a Manises (Horta Oest, País Valencià). En l'adolescència ingressà com a aprenent a la fàbrica de ceràmiques de Manises i en 1923 entrà en un grup anarquista i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan la dictadura de Primo de Rivera i les persecucions contra els confederals, com molts altres companys, s'afilià a la socialista Unió General dels Treballadors (UGT), tolerada per les autoritats, on hi restà fins a la proclamació de la II República espanyola l'abril de 1931. Amb el suport de la Federació Local de la CNT de València, el juny de 1931 organitzà el Sindicat d'Oficis Diversos i la Secció d'Obrers Ceramistes, de la qual va ser nomenat secretari. També fou secretari del grup local de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Arran del cop militar feixista de juliol de 1936, va ser nomenat tinent d'alcalde de de l'Ajuntament de Manises per la CNT. La tardor de 1937 va ser enviat pel Comitè Regional de la FAI del Centre com a delegat a València. El final de la guerra l'agafà al port de Gandia i, juntament amb Juan Pastor Sevilla i Arturo García Torviso, membres del Subcomitè Peninsular de la FAI de la zona centre-sud, aconseguí embarcar el 30 de març de 1939 a bord del Galatea, vaixell amb el qual navegaren cap a Marsella amb els membres del Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado López. El 4 d'abril de 1940 s'instal·là a Londres. Intentà portar sa família a Anglaterra, però va ser impossible. Milità en el nucli confederal de Gran Bretanya. Salvador Gimeno Gimeno va morir el 2 de febrer de 1964 a Londres (Anglaterra) d'una hemorràgia cerebral. Sa família viatjà a Londres i son fill, que mai no havia vist son pare, el pogué vetllar.

Continua...

---

Cementerios del Mundo 18ª Parte

Cementerio Mirogoj

Zagreb, Croacia

«Frontón y Cúpula» Arquitecto: Hermann Bollé Aleja Hermanna Bollea	«Galería porticada» Arquitecto: Hermann Bollé Aleja Hermanna Bollea	«Galería porticada» Arquitecto: Hermann Bollé Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea
«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Galería porticada» Arquitecto: Hermann Bollé Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Galería porticada Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Galería porticada Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Galería porticada Aleja Hermanna Bollea
«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Vista calle» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea
«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Velas» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea
«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Sepulturas de fallecidos en la I Guerra Mundial» Aleja Hermanna Bollea	«Sepulturas de fallecidos en la I Guerra Mundial» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Sepulturas de fallecidos en la II Guerra Mundial» Aleja Hermanna Bollea
«Mausoleo» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea
«Vista calle» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea
«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea	«Escultura» Aleja Hermanna Bollea

El Cafè Can Tomeu de Maria de la Salut celebra la seva V Festa des Matançons, el proper 3 de febrer amb un combat de picat a les 16h entre els Glosadors de Mallorca Xavi Ferriol "de l'Havana" i Mateu "Xurí".

Anarcoefemèrides del 3 de febrer

Esdeveniments

Portada de l'edició de 1848

- Processament de Proudhon: El 3 de febrer de 1842 el filòsof anarquista Pierre-Joseph Proudhon es jutjat, a instàncies del Ministeri Públic de Besanón, davant l'Audiència de Doubs (Franc Comtat, Arpitània) a causa de l'edició, el gener d'aquell any, de la seva tercera memòria sobre la propietat:Avertissement aux propriétaires, ou lettre à M. Considérant, rédacteur de la Phalange, sur une défense de la propriété. Proudhon fou jutjat per l'edició d'aquest fullet, qualificat de pamflet per les autoritats, per quatre delictes: atac a la propietat, incitació al menyspreu del govern, ultratge a la religió i ofensa als costums. Proudhon llegí el fullet i explicà el seu significat davant un jurat que no entengué res. Finalment el jurat declarà que es tractava d'un assumpte científic i, per tant, fora de la seva competència, per la qual cosa absolgué l'acusat. Aquest mateix any Proudhon publicà al·legat de la seva defensa sota el títol d'Explications présentées au ministère public sur le droit de propriété.

***

Portada del primer número de Le Défi

- Surt Le Défi: El 3 de febrer de 1884 surt a Lió (Arpitània) el primer número del setmanari Le Défi. Organe anarchiste (El Desafiu.Òrgan anarquista). Portava l'epígraf«Llibertat. Igualtat. Justícia». Va ser continuador de L'Émeute (El Motí). La gerència la porta l'obrer teixidor Jean-Marie Frénéa, el qual el 8 de febrer de 1884 va haver de comparèixer davant l'Audiència del Roine pels articles publicats en els dos primers números; G. Robert, cogerent, el substituí. Els articles no portaven signatura. Obrí subscripcions per a les famílies dels detinguts polítics i per a la propaganda. Només en sortiren tres números, l'últim el 17 de febrer de 1884 i a partir del 24 de febrer va ser reemplaçat per L'Hydre Anarchiste (L'Hidra Anarquista).

***

Grup d'anarquistes jueus a Londres (1912).
D'esquerra a dreta: Ernst Simmerling, Rudolf Rocker, Wuppler, Lazar Sabelinsky, Loefler; assegudes: Milly Witkop-Rocker i Milly Sabel

- Inauguració del Worker's Friend Club & Institute: El 3 de febrer de 1906 s'inaugura al 165 de Jubilee Street de Londres (Anglaterra) el Worker's Friend Club & Institute, lloc de reunió, biblioteca, impremta i escola dels anarquistes de la comunitat jueva londinenca. La idea sorgí del grup editor del periòdic Arbeter Fraint i de Rudolf Rocker i en poc temps aconseguiren ajuntar el capital per comprar el local que ocupava una antiga església metodista. Encara que la iniciativa partia de la comunitat jueva llibertària estava oberta a la resta de sectors obrers. A la inauguració assistí Piotr Kropotkin.

***

Casa de l'Obrer Internacional de Los Angeles

- Inauguració de la Casa de l'Obrer Internacional: El 3 de febrer de 1913 s'inaugura al número 809 de Yale Street de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) la «Casa del Obrero Internacional». La iniciativa fou portada pel pedagog racionalista i anarquista colombià Juan Francisco Moncaleano, amb el suport de Rómulo S. Carmona, sogre d'Enrique Flores Magón, i del propagandista anarquista William Charles Owen. Al mateix immoble s'establí una Escola Moderna segons els principis de Francesc Ferrer i Guàrdia i la redacció del periòdic Regeneración. A més a més es realitzaven dos mítings setmanals a l'edifici i reunions del llibertari Partit Liberal Mexicà (PLM).

***

Ben Reitman

- Es publica The second oldest profession: El 3 de febrer de 1931 l'editorial The Vanguard Press publica a Nova York (Nova York, EUA) el llibre de metge anarquista Benjamin Lewis Reitman The second oldest profession. A study of the prostitute's«business manager» (La segona professió més antiga. Un estudi sobre el«director de negocis» de prostitutes), primer estudi sociològic sobre els proxenetes. Ben L. Reitman havia passat la seva joventut envoltat de prostitutes i de rodamóns. Després es va unir sentimentalment amb l'agitadora anarcofeminista Emma Goldman, amb qui lluità per les idees anarquistes i la llibertat d'expressió. Un cop separat amistosament de Goldman, treballà a Chicago com a metge de prostitutes, realitzant avortaments il·legals, lluitant contra les malalties venèries i reivindicant la lliure distribució de mitjans per controlar la natalitat. En aquest estudi, on s'analitza el fenomen del proxenetisme des de diferents aspectes (psicologia, criminologia, política, etc.), determina les característiques del macarró mitjà: home entre 20 i 30 anys, alt i prim, cabells i ulls foscos, pell pàl·lida, addicte a les drogues, malalt de sífilis o de tuberculosi, sovint amb dents d'or, nivell d'educació alt, interessat en la cultura i votant del Partit Demòcrata. El doctor Ben Reitman havia vist almenys un centenar de proxenetes durant una desfilada del Partit Demòcrata nord-americà. El seu estudi, basat en casos i històries verídiques, fou força elogiat pels sociòlegs, encara que alguns li van criticar la manca d'estadístiques. Realment el que Reitman pretenia amb l'edició del llibre era lluitar contra les malalties venèries. En 1987 l'editorial novaiorquesa Garland en tragué una nova edició. 

Naixements

Henri Basset

- Henri Basset: El 3 de febrer de 1858 neix a Villeneuve de Berg (Occitània) el ferrador anarquista Henri Alexis Basset. Fou catalogat per la policia en la primera categoria dels «anarquistes a vigilar». Casat sense infants, sa companya regentava una adrogueria. Fou assidu a totes les reunions anarquistes i participà en l'organització de conferències públiques, en les quals prenia la paraula --molt recordada fou la del Primer de Maig de 1896. Molt lligat a Sébastien Faure, mantingué una rica correspondència amb ell durant la seva detenció a Clairvaux en 1893. Un cop lliure, entre desembre de 1893 i el gener de 1894, participà amb Sébastien Faure en el cicle de vuit conferències que aquest realitzà a Marsella. El juliol de 1894 fou detingut per un «fet anarquista» a resultes d'un escorcoll de ca seva. L'agost de 1896 fou condemnat a sis mesos de presó per robatori. Entre 1897 i 1899 la seva activitat militant fou força important, però a partir de l'última data se'n perd tot rastre.

***

Gustaf Henriksson Holmberg (ca. 1900)

- Gustaf Henriksson Holmberg: El 3 de febrer de 1865 neix a Torsåkers församling (Ångermanland, Comtat de Västernorrland, Suècia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista i sindicalista revolucionari Gustaf Henriksson Holmberg. Després de graduar-se en l'Sveriges lantbruksuniversitet (SLU, Universitat Sueca de Ciències Agrícoles) d'Ultuna (Uppsala, Suècia), amplià estudis de política i d'economia a diferents universitats d'Estocolm (Suècia) i de Berlín (Prússia). Quan estudiava a Berlín entrà en contacte amb el grup de Benedict Friedlaender i es va veure fortament influenciat per la filosofia social positivista i materialista de Karl Eugen Dühring i pel pensament utopista de Nils Herman Quiding. En aquests anys llegí amb fruïció Pierre-Joseph Proudhon i Mikhail Bakunin, i se sentí especialment acostat al pensament de Pietr Kropotkin. Posteriorment, a París (França) i a Londres (Anglaterra), es relacionà ambÉlisée Reclus i Piotr Kropotkin, respectivament, fet que el decantà cap a l'anarquisme. De tornada a Suècia, es convertí en un dels propagandistes anarquistes més importants dins del Partit de la Joventut Socialista de Suècia, que agrupava anarquistes i socialistes oposats al reformisme. Entre 1891 i 1893 va fer de periodista per al diari Västernorrlands allehanda i entre juliol de 1893 i maig de 1894 fou redactor del Hudiksvalls allehanda; posteriorment, entre 1901 i 1903, el trobem treballant en el periòdic Dalarnas nyheter. En 1911 entrà com a redactor del periòdic anarquista Brand, que es publicava a Estocolm. Dedicà sa vida a la classe treballadora, a la que aconsellava s'apartés del marxisme, i des del punt de vista sindicalista les seves idees s'acostaven als plantejaments de Georges Sorel i Hubert Lagardelle, fent costat l'estratègia de l'anarcosindicalista Sveriges Arbetares Centralorganisation (SAC, Organització Central de Treballadors Suecs). Esmerçà molts d'esforços a plantejar reformes de l'administració penitenciària i defensà l'alliberament dels processats de l'«Afer Amalthea». En els anys vint col·laborà en el periòdic de la SAC Syndikalismen. Publicà nombrosos llibres i fulletons, com ara Katedersocialismen och Eugen Dühring. Angrepp och försvar (1888), Sanningen skall fram. Ur processmysterierna mot K. P. Arnoldson (1895), Kooperationen bland de jordbrukande klasserna. En framställning af hittills uppnådda resultat i olika land (1904), Landtarbetaren (1904), Sveriges tjänare och tjänarinnor, deras vara eller icke vara (1906), Tjänarinnorna i städerna (1907), En svensk «utopist». Nils Herman Quiding («Nils Nilsson, arbetskarl») (1909), Syndikalismen. Dess väsen, teori och taktik med jämväl fäst avseende på svenska förhållanden (1910), Socialismen i Sverige 1770-1886. Bidrag till socialismens svenska historia i fyra fristående avdelningar (1913), Amaltheamännen och strafflagen (1914), Trettioår av Stockholms måleriarbetares fackförenings historia 1884-1914 (1914), Lag och rätt just nu (1916), Fängelsernas och fängelsestraffets förbannelse (1917), Makt och rätt. En sociologisk skiss (1917), De två världarna arbetarklassen och syndikalismen (1918), Syndikalismen i praktiken (1919), SAC (1920), Sociologins allmänna väsen (1923), Anarkismen. Dess grundtext. På föranstaltande av Ungsocialistiska förbundets verkställande utskott utarbetad och tolkad (1928) i Nils Herman Quiding. En svensk författarpersonlighet. Biografisk studie (1928), entre d'altres. Gustaf Henriksson Holmberg va morir el 20 de juliol de 1929 a Engelbrekts (Estocolm, Suècia).

Gustaf Henriksson Holmberg (1865-1929)

***

Notícia del suïcidi de Léon Weiss apareguda en el diari parisenc Le Journal del 15 de juliol de 1910

***

Wilhelm Spohr fotografiat per Wettern a Hamburg (ca. 1890-1910)

- Wilhelm Spohr: El 3 de febrer de 1868 neix a Hamburg (Prússia) l'escriptor, editor, traductor, pedagog i intel·lectual anarquista Wilhelm Spohr. Sos pares es deien Henrik Holmberg i Ulrika Augusta Lieberath. Aprengué l'ofici de mecànic d'òptica, estudis que amplià a l'Escola d'Arts i Oficis de Hamburg, alhora que conreà la literatura. En 1884 s'involucrà en els moviments del Lliure Pensament i el socialista i en 1891 es traslladà a Berlín, on entrà a formar part del sector esquerrà (Albert Weidner, Gustav Landauer, els germans Bernhard, Paul Kampffmeyer, Erich Mühsam, etc.) del «Cercle de Poetes de Friedrichshagen», del barri berlinès del mateix nom, que conreaven la literatura naturalista i el teatre popular. En 1892 va ser nomenat membre del comitè artístic del teatre berlinès Volksbühne i de la junta directiva de la Vereins Unabhängiger Sozialisten (VUS, Associació dels Socialistes Independents). Amic de l'anarquista Gustav Landauer, fou l'editor i col·laborador, amb Albert Weidner, de la seva revista Der Sozialist. En 1894, arran d'un discurs fet durant el Primer de Maig, va ser condemnat a 14 mesos de presó per propaganda llibertària i «incitació a l'odi de classes», moment que aprofità per aprendre l'holandès. Gràcies a aquests coneixements pogué traduir a l'alemany entre 1899 i 1902, gràcies a la influència de Domela Nieuwenhuis, set volums de les obres de l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker (Multatuli). També fou un gran divulgador de l'art d'Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), de qui fou un gran amic. Des del punt de vista pedagògic fomentà l'educació popular, organitzant exposicions itinerants per més de quaranta ciutats alemanyes. A partir de 1907, amb Herman Teistler, Bruno Wille i Wilhelm Bölsche, fomentà les activitats de diverses organitzacions artístiques, culturals i d'excursionisme, com ara Dürebundes, Kunstgemeinde i Wandervogel. Entre 1926 i 1934 organitzà per al municipi berlinès concerts i obres teatrals per a escoles de Berlín i de Brandenburg. Quan la pujada dels nazis al poder, es traslladà al barri d'Schöneiche bei Berlin, on visqué de petites col·laboracions literàries. Després de la II Guerra Mundial s'integrà en l'aparell cultural del govern comunista alemany, sobretot en aspectes pedagògics. És autor de Fidus (1902), Berliner Heimatbüchlein. Eine Gabe des Feierabend (1913), Kultur der Feste (1926), Glorie des Alters. Ein frohes Manifest (1940 i 1954), Mozart. Leben und Werk. Briefe, Zeitberichte, Dokumente, Bilder (1941), Goethe, sein Leben und Wirken (1949), O ihr Tage von Friedrichshagen! Erinnerungen aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1949), Fröhliche Erinnerungen eines«Friedrichshagners». Aus der Werdezeit des deutschen literarischen Realismus (1951) i Berliner Anekdoten. Ein Streifzug durch die Vergangenheit Berlins im Lichte der Anekdote (1952), entre d'altres. En 1958 va ser condecorat amb el premi Ernst-Moritz-Arndt-Medaille, una de les més altes condecoracions culturals de la República Democràtica Alemanya (RDA). Wilhelm Spohr va morir el 9 de juny de 1959 a Schöneiche bei Berlin (Oder-Spree, Brandenburg, RDA) –altres autors citen Rüdersdorf bei Berlin (Märkisch-Oderland, Brandenburg, RDA). El seu ric arxiu personal es troba dipositat a l'Archiv der Akademie der Künste de Berlín.

Wilhelm Spohr (1868-1959)

***

Jacques Reclus, soldat del 94 Regiment d'Infanteria (1916)

- Jacques Reclus:El 3 de febrer de 1894 neix a París (França) el músic, periodista, professor i traductor anarquista Jacques Reclus. Renebot d'Élisée Reclus i fill de Paul Reclus, també va fer seu l'ideal llibertari. Va passar la seva infantesa a Escòcia. A Bèlgica va emprendre els estudis de ciències econòmiques. De tornada a París, es va consagrar a l'estudi del piano i va començar els estudis de música. En 1912 va impartir un curs de solfeig a una cinquantena de joves xinesos internats en un institut, primer contacte amb el món xinès que marcaria el curs de sa vida. Durant la Gran Guerra va començar a escriure en la premsa anarcosindicalista, com ara La Clarière (1917) i La Bataille Sydicaliste, esdevinguda La Bataille (1914-1916). En 1918 l'explosió al front d'un obús rebuda a la mà dreta va posar fi a la seva prometedora carrera de pianista professional i va decidir dedicar-se en cos iànima al periodisme sindical. En aquesta època serà conegut en els cercles llibertaris no només per pertànyer a una de les famílies anarquistes més importants de França, sinó per la seva activitat militant. A partir del gener de 1920 va esdevenir gerent de Le Temps Nouveaux i va col·laborar en la revista del doctor Pierrot, Plus Loin, i en el diari Le Libertaire. En 1923 va impulsar el «Grup de Defensa dels revolucionaris empresonats a Rússia» i l'edició del fullet Repression de l'anarchisme en Union Soviétique. En aquesta època va conviure amb Christiaan Cornelissen i la seva esposa Lilly Rupertus formant un trio amorós durant alguns anys --durant un temps el trio es va ocupar de Pierra, neta de Kropotkin. Poc després va entrar en contacte amb Wu Kegang, jove xinès vingut a França gràcies al moviment «Treball-Estudi» creat per l'anarquista Li Shizeng. Wu Kegang va formar part del projecte«Universitat del Treball» creat a Xangai a finals de 1927 basat en el model kropotkià de transformació de les escoles en camps i en fàbriques, i de les fàbriques en camps i en escoles; on la combinació del treball i de l'estudi portarà un nou tipus d'individu, anunciador de la societat anarquista del futur. Entusiasmat, Jacques Reclus partirà a Xangai per a ensenyar francès i arribarà el maig de 1928, acompanyat del seu amic l'advocat Pascal Meunier (Munier), expulsat d'Indo-xina per propaganda comunista. A Xina va denunciar la corrupció dels funcionaris francesos. Però l'experiència universitària va durar poc, ja que el govern de Chiang Kai-shek a partir de 1930 va tallar el finançament en considerar el projecte «subversiu». Va decidir restar a Xina i després de Xangai va establir-se a Nankin i més tard a Kunming, capital de Yunnan, limítrof del Vietnam on li va sorprendre la II Guerra Mundial. La seva casa va esdevenir refugi de la França Lliure (Pierre Boulle, Léon Jankélévitx, etc.), alhora que tota la península d'Indo-xina es trobava sota el govern de Vichy. En 1945 es va establir a Pequín i hi va ensenyar fins al 1952, quan fruit de la violenta campanya contra els estrangers, acusats de ser espies a sou de l'imperialisme, orquestrada pel Partit comunista en el poder des de 1949, va obligar-lo a abandonar el país en 48 hores, deixant la seva filla Magali a Xina amb una tia seva --la família només es retrobarà en 1979. A França, l'esposa de Jacques Reclus, Huang Shuyi, va esdevenir professora de Llengües Orientals a París, i ell va començar primer a treballar com a corrector i després com a redactor de la revista bibliogràfica de sinologia EPHE i com a professor en la Universitat París-VII. És autor de La Révolte des Taï-ping (1851-1864). Prologue de la révolution chinoise (1972) i de les traduccions de Récits d'une vie fugitive. Mémoires d'un lettré pauvre, de Chen Fou, i L'Innocent du village aux roseaux (1984), de Li Tch'ien Ki-ying. Jacques Reclus va morir el 5 de maig de 1984 a París (França).

*** 

Hélène Patou (estiu de 1962)

- Hélène Patou: El 3 de febrer de 1902 neix a Liévin (Nord-Pas-de-Calais, França) l'escriptora, neomaltusiana i militant anarquista Hélène Patou. Des de que feina a les fàbriques tèxtils va freqüentar els cercles anarquistes. Més tard marxarà a viure a la colònia llibertària (milieu libre) de Vaux i també serà una de les pioneres de la colònia anarcovegana de Bascon, organitzada per Butaud, ambdues a la Picardia francesa. En 1936 va fer de model per a pintors, Matisse i Picabia entre altres. Quan va esclatar la Revolució espanyola va marxar a la Península i es va enrolar en la Columna Durruti. En 1963 va treballar com a correctora de premsa i va esdevenir companya d'Henry Poulaille.És autora de la novel·la Le domaine du hameau perdu (1972). Hélène Patou va morir el 6 de febrer de 1977 a Cachan (Illa de França, França).

Hélène Patou (1902-1977)

***

Miguel García García

- Miguel García García:El 3 de febrer de 1908 neix a Archena (Múrcia, Espanya) el militant anarcosindicalista i guerriller antifranquista Miguel García García, també conegut com Miguel Ferrer. Va ser fill d'un militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) incondicional de Salvador Seguí i que va lluitar contra el pistolerisme de la patronal a Barcelona. Orfe als 11 anys, va començar a treballar en un taller de vidre i més tard es va dedicar a la venda de diaris al carrer, participant en la vaga de venedors, per la qual cosa va haver de fugir a Perpinyà. A la capital de la Catalunya Nord va treballar en unes cavallerisses, alhora que ampliava la seva cultura. En tornar a la península en 1921 va aprendre tipografia i va fer feines clandestines de publicació per al sindicat anarcosindicalista. En 1922 va ingressar en el moviment llibertari. Més tard va treballar en l'hoteleria i va ser un dels fundadors del Sindicat Gastronòmic de la CNT. En aquests anys va formar part dels grups d'acció contra la dictadura de Primo de Rivera. En 1926 es va exiliar a França (Trouville i París). Amb la República es va mantenir al marge dels grups d'acció, però amb l'aixecament militar de juliol de 1936 va ser un dels primers en plantar cara els feixistes, participant en l'assalt d'armeries i el setge de les casernes. Va marxar i lluitar al front d'Aragó (Tàrrega, Casp, Belchite). El novembre de 1936 va marxar al front de Madrid on va restar 32 mesos i va ser ferit. Després seria destinat a preparar militarment dos batallons d'estudiants amb els quals després va combatre a Guadalajara, ocupant Brihuega després de la derrota mussoliniana. En acabar la guerra es va amagar a València i a Barcelona, on fou detingut el 9 de maig de 1939 i internat a Poble Nou amb Josep Sabaté Llopart. Després passà 30 mesos al camp de concentració «Unamuno», a prop de Madrid. Condemnat a sis mesos, pena que havia complet amb la presó preventiva, fou alliberat el març de 1941 i s'integrà immediatament en la resistència llibertària antifranquista amb Josep Sabaté. En aquest any entrà en contacte amb els serveis secrets britànics que l'ensenyaren a falsificar documents. Arran del robatori d'una premsa pogué realitzar nombrosos documents falsos per als companys. També participà amb Francesc Sabaté Llopart (Quico) en el pas a la Península i en les cadenes d'evasió de nombrosos jueus i aviadors aliats. Lligat a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), cap al 1945, amb Juan Pena, participà en l'edició clandestina del seuòrgan d'expressió, Tierra y Libertad, distribuint-lo especialment per Barcelona. Ferm opositor a la línia col·laboracionista, el seu grup participà en nombrosos cops de mà (atracaments de bancs, cobraments d'imposts revolucionaris a industrials, etc.). El setembre de 1949 va tornar a la Península enrolat en el «Grupo Talión» de Julio Rodríguez Fernández (El Cubano). El 9 d'octubre de 1949 va participar en el famós robatori del meublé«La Casita Blanca» de Barcelona, amb Pere Adrover Font, Josep Corral Martí, Manuel Fornés Marín, Francisco Martínez Márquez i Julio Rodríguez, i en el qual s'apropiaren de 37.000 pessetes. El 21 d'octubre de 1949 fou detingut i el 6 de febrer de 1952 va se condemnat a mort a Barcelona, amb Antonio Moreno Alarcón, Domingo Ibars Juanías, Josep Corral Martí, Ginés Urrea Piña, Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago Amir Gruañas i Jordi Pons Argilés. Però, després de passar 38 dies a la cel·la des condemnats a mort, el 13 de març se li va commutar la pena per 30 anys de presó. En un escorcoll se li va trobar una pistola i se li van afegir 20 anys més a la pena, coneixent les masmorres de diverses presons (Alacant, Terol, Carabanchel, Sant Miquel dels Reis) i sempre intentant fugir-ne. A Carabanchel va fer amistat amb el militant anarquista escocès James Stuart Christie. A partir d'octubre de 1967, al penal de Sòria, va guardar clandestinament, fins al 1968, el manuscrit del futur llibre de Luis Andrés EdoLa corriente, que aquest anava escrivint a la presó. Alliberat en 1969, va instal·lar-se a Londres, on va portar una intensíssima tasca de propaganda antifranquista arreu d'Europa, a més de col·laborar en la Creu Negra Anarquista, de la qual va ser cofundador amb Stuart Christie i Albert Meltzer, i de mantenir el «Centro Ibérico» de Londres. També va ajudar la revista llibertària Black Flag. Quan va morir Franco va obrir una fonda a Barcelona en 1976 («La Fragua»)  que es va convertir en un focus de l'anarquisme barceloní.És autor de diverses obres, com ara Spanish Political Prisoners (1970 i 1975), Looking back after 20 years in jail (1970, 1974 i 2002, i també traduït al francès), Franco's Prisoner (1972), Spanien-Kampf und Gefangenschaft (1939-1969) (1975), Miguel García's Story (1982), entre d'altres. Miguel García García va morir el 4 de desembre de 1981 a Londres (Anglaterra).

***

Joachim Salamero

- Joachim Salamero: El 3 de febrer de 1931 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el francmaçó, lliurepensador, anarquista i anarcosindicalista Joachim Salamero, també citat com Joaquim Salamero i conegut com Jo Salamero. Fill d'una família anarquista; son pare, nascut a Barbastre (Osca, Aragó, Espanya), es refugià a França durant la dictadura de Primo de Rivera i son oncle fou un dels organitzadors de l'atemptat mortal contra el cardenal Juan Soldevilla y Romero el 4 de juny de 1923; sa mare també era filla d'espanyols. Son pare i sa mare treballaven en la indústria sabatera a Bordeus. Entre 1946 i 1949 estudià a la Societat Nacional de Construcció Aeronàutica del Sud-Oest (SNCASO), on obtingué el Certificat d'Aptitud Professional (CAP) d'ajustador-mecànic. Entrà a treballar a la Société Bordelaise de Découpage et d'Emboutissage (SBDE, Societat de Retallament i d'Embotició de Bordeus) i va fer el servei militar a Meknès (Marroc) com a mecànic a l'Escola de Pilots, on prengué part en una vaga de tres dies contra l'augment de les hores de feina. Llicenciat en 1953, entrà a fer feina a la factoria aeronàutica Dassault de Merinhac (Aquitània, Occitània), on fou nomenat delegat de personal per la Confederació General del Treball (CGT) i membre de la Comissió de Joves de la Unió Departamental. En 1947, durant un míting de suport a la Confederació Nacional del Treball (CNT) espanyola en l'exili, conegué Aristide Lapeyre i freqüentà l'Escola Racionalista«Francisco Ferrer», en la qual animà debats. En 1953 s'adherí al grup «Lucifer» de la Libre-Pensée. Entre 1953 i 1967 col·laborà en Jeunes Libertaires. Entre el 25 i el 27 de desembre de 1953 fou delegat del grup anarquista de Bordeus al congrés de reconstitució de la Federació Anarquista (FA) celebrat a París (França). Fou membre del grup «Sébastien Faure» de Bordeus, adherit a la Federació Anarquista (FA), del qual va ser nomenat secretari. En 1955 formà part d'un viatge d'estudis de la CGT a Varsòvia (Polònia), on constatà la misèria obrera. Entre 1956 i 1967 va ser responsable de Le Lien. Bulletin intérieur de la Fédération Anarchiste. En 1960 fundà, amb Serge Mahé, Alexandre Hébert i altres, la Union des Anarcho-syndicalistes (UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), sort de comitè d'enllaç entre els militants anarquistes de la CGT i Força Obrera (FO) i de la CGT, adherits o no a la FA. L'UAS edità el butlletí L'Anarcho-syndicaliste, en el qual col·laborà força. Participà en la redacció d'un «Manifest per a la democràcia en el moviment obrer» contra la cacera de bruixes portada a terme pels estalinistes contra els revolucionaris i a resultes d'això, en 1961 va ser exclòs de la CGT. Aleshores creà a la factoria aeronàutica Dassault un Comitè de Lluita i en 1963 s'integrà en FO, organització per a la qual va ser nomenat delegat de personal i esdevingué secretari departamental del Sindicat de Metal·lúrgica de la regió de Bordeus. Després dels fets de «Maig del 1968», entrà en la comissió executiva de la Unió Departamental de FO. Intervingué contra el projecte gaullista de reforma del Senat en el Congrés Confederal de 1969 i fou un dels principals portaveus de l'esquerra de la CGT-FO. Arran d'una assemblea general celebrada entre el 5 i el 6 de setembre de 1970 a Chef-Boutonne (Poitou-Charentes, França), l'UAS decidí fusionar-se amb l'Aliança Sindicalista Revolucionària i Anarcosindicalista (ASRAS) animada per Jacky Toublet, entre d'altres. Entre 1970 i 1975 fou responsable del butlletí Pour nous le combat continue, òrgan dels anarcosindicalistes integrats en la CGT-FO. En aquests anys col·laborà en Le Monde Libertaire, òrgan de la FA, i en Solidarité Ouvrière, portaveu de l'Aliança Sindicalista (AS). En 1971 fou delegat del Sindicat del Metall de Bordeus al X Congrés de FO. En 1974 abandonà l'ASRAS per un desacord profund sobre una anàlisi de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT). En 1975, amb un grup de companys (Alexandre Hébert, Hervé Hochard, Marc Prévôtel i Serge Mahé) refundà l'UAS, que, de les referències constants a la Carta d'Amiens i a Fernand Pelloutier, passà a veure's influenciat pel trotskisme de Pierre Boussel (Pierre Lambert) i cap el 1976 abandonà la FA. En 1979 representà l'UAS al I Congrés de la CNT espanyola després de la clandestinitat celebrat a Madrid (Espanya). En 1987 publicà, amb Jacky Toublet i Alain Sauvage, el fulletLa Charte d'Amiens de 1906 à aujourd'hui. Francmaçó i membre de la Libre-Pensée, entre 1970 i 2010 fou delegat de la Gironda a tots els congressos nacionals d'aquesta organització, i fou membre de la seva comissió administrativa nacional i de la directiva nacional durant molts danys; entre 1996 i 2007 en fou president de la Federació Nacional. Entre 1990 i 1996 fou secretari general de la Unió Departamental de la Gironda de FO. El febrer de 1991 participà, amb Alexandre Hébert, a Barcelona (Catalunya) en el congrés constitutiu de l'Entesa Internacional dels Treballadors i dels pobles (EIT), de tendència lambertista. L'octubre de 1996 UAS s'adherí a l'EIT, però no ho va fer al Partit dels Treballadors (PT) de Pierre Lambert. Entre 1992 i 2000 fou membre de la comissió executiva confederal de la CGT-FO i en 2003 s'afilià al PT, on hi restà també el 2008 quan es rebatejà com Partit Obrer Independent (POI). En 2011 participà en reunions de l'UAS i representà, amb altres companys, el corrent anarcosindicalista en el POI. A coordinat nombrosos debats sobre anarcosindicalisme al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) a Marsella. Actualment es president d'honor de la Federació Nacional de la Libre-Pensée i membre del comitè directiu de l'Associació Laica dels Amics d'Anne i Eugène Bizeau.

Defuncions

Ernest Gégout (1872)

- Ernest Gégout:El 3 de febrer de 1936 mor a París (França) el militant i propagandista anarquista Charles Joseph Ernest Gégout. Havia nascut el 16 de març de 1854 a Vézelise (Lorena, França) de pares pagesos. Després de fer els estudis secundaris a l'institut de Nancy, quan tenia 16 anys s'allistà en els Caçadors d'Àfrica per a les guerres colonials. En acabar el conflicte retornà als seus estudis abans de fer el servei militar on fou titllat d'indisciplinat i rebel. Alumne d'oficial a Saumur, pel qual va ser batejat com Cadet, acabà la mili en les companyies disciplinàries algerianes. De tornada a França, gràcies a les seves relacions familiars, fou nomenat sotsprefecte de Falaise (Normandia), però va haver de renunciar després de rebutjar retre homenatge al bisbe i al diputat bonarpartista del districte durant una visita. Nomenat inspector de l'Assistència Pública després, haurà de dimitir per motius semblants. En aquesta època esdevingué socialista seguidor de Jules Guesde i col·laborà en Le Cri du Peuple, fundat per Jules Vallès en 1883. Cap al 1888 es decanta cap a l'anarquisme i el juny d'aquell any fundarà setmanari L'Attaque, que publicà 66 números fins el maig de 1890. El 28 d'abril de 1890 Gégout i Charles Malato foren condemnats per uns articles apareguts en L'Attaque a 15 mesos de presó, que purgaren a la presó parisenca de Sainte-Pélagie. Ambdós publicarien les experiències del tancament en l'obra Prison fin de siècle. Souvenirs de Pélagie (1891). En 1892, segons la policia, formà part, amb Jean Grave, Charles Malato i Émile Pouget, d'un grup creat per centralitzar les informacions sobre el moviment anarquista europeu, però sembla que aquesta oficina no va ser creada finalment. Entre 1895 i 1915 una nova sèrie de L'Attaque. Journal Indépendant fou publicada i on Gégout va ser el principal redactor, encara que ja no era un periòdic llibertari. A partir de l'agost de 1912 va col·laborar en la revista anarcoindividualista L'Idée Libre, d'André Lorulot, i l'any següent en Populaire de l'Est. Al final de sa vida publicà articles locals a la revista Réveil Ouvrier,òrgan de la Unió dels Sindicats de Meurthe i Mosel·la. És autor de Jésus (1897) i Les parias. Vie anecdotique des enfants abandonnés, placés sous la tutelle de l'Assistance Publique (1898). Sempre rebutjà afiliar-se a un partit polític. Ernest Gégout va morir el 3 de febrer de 1936 a París (França) i fou incinerat.

Ernest Gégout (1854-1936

***

Emilio Loriente Vidosa

- Emilio Loriente Vidosa: El 3 de febrer de 1943 mor a la presó d'Osca (Aragó, Espanya) el mestre anarcosindicalista Emilio Loriente Vidosa. Havia nascut el 22 de juliol de 1915 a Alta Gracia (Santa María, Córdoba, Argentina) en una família d'emigrants aragonesos. Sos pares es deien Babil Loriente i Inés Vidosa. En 1922 retornà amb sa família a Ayerbe (Osca, Aragó, Espanya) on aquesta muntà un comerç. En 1928 ingressà a l'Escola Normal de Mestres d'Osca, on conegué l'anarquista Ramón Acín. El 15 de desembre de 1931 s'afilià al Sindicat de Professions Liberals de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 morí son pare d'asma i s'hagué d'ocupar de sa família treballant de mestre interí a Botaya, a prop de Jaca (Osca), fins al cop feixista de juliol de 1936. Aconseguí fugir de la repressió franquista i el setembre s'enrolà en les Milícies Antifeixistes de Barbastre i poc després en XIV Centúria «Ayerbe-La Peña» de la Columna «Roja i Negra» establerta a Arguis. Participà en diverses operacions del sector nord del front d'Aragó, com ara la reconquesta de les Lomas de Arascués o l'ocupació del castell de Brecha, a més de dirigir una operació guerrillera de rescat a Ayerbe. En 1937, amb la militarització, va ser nomenat comissari del II Batalló de la 127 Brigada Mixta. Arran d'un desacord, va ser traslladat com a comissari, malgrat la seva oposició, al IV Batalló de la nova 195 Brigada Mixta, enquadrada en la 52 Divisió del Cos de l'Exèrcit Republicà de Llevant. Amb el triomf franquista, el març de 1939 va ser detingut al port d'Alacant quan, amb molts d'altres, intentaven fugir per mar i enviat a la presó d'Oriola (Baix Segura, País Valencià). Jutjat en consell de guerra per«adhesió a la rebel·lió», fou condemnat a mort i traslladat a la presó d'Osca. Emilio Loriente Vidosa, malalt de tuberculosi, va morir, mancat d'atenció mèdica, el 3 de febrer de 1943 de peritonitis a l'hospital de la presó d'Osca (Aragó, Espanya). Sa mare, Inés, enfollida a causa dels traumes viscuts, en un moment de rauxa cremà tots els records dels quatre anys de presó de son fill. L'octubre de 2004 sa germana Josefina i els seus nebots col·locaren, com a record i homenatge, una làpida al cementiri d'Osca que diu: «Ta família t'admira i no t'oblida, al mestre Emilio Loriente Vidosa que donà sa vida per la llibertat.»

Continua...

---

Alguns dels meus lectors - Reflexions

Amb un títol tan encertat com «Joc d'escacs», el llibre va situant cadascuna de les peces al lloc que els correspon. N'hi assenyala clarament la funció. N'hi descriu minuciosament la tasca, que s'encamina pausadament però indeturable cap a l'assoliment de l'objectiu final. (cecili Buele)

Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca ha escrit: A mesura que m'endins en la lectura de «Joc d'escacs», llibre que l'any 2018 publica l'escriptor pobler Miquel López Crespí, m'adon que allò que s'hi reflecteix -fent al·lusió explícita i directa a gairebé quaranta anys enrere- serveix la mar de bé per explicar certs aspectes d'allò que s'està vivint suara mateix, a l'àmbit polític d'un estat europeu com l'espanyol, constituït en monarquia borbònica:

Què s'hi entén per democràcia? Què s'hi pretén, quan es parla de recórrer a les vies democràtiques? Fins a quin punt s'hi comparteixen valoracions democràtiques idèntiques? Fins on s'arriba en el respecte per valoracions democràtiques distintes? Per què el substantiu «democràcia» roman absent del text constitucional, i només hi figuren alguns pocs «qualificatius democràtics»? On poden arribar a portar les reformes que se n'hi puguin arribar a fer? No s'hi esdevé més que imprescindible la ruptura? Fins a quin punt s'hi respecten plantejaments, propostes i iniciatives de caire republicà?...

Amb un títol tan encertat com «Joc d'escacs», el llibre va situant cadascuna de les peces al lloc que els correspon. N'hi assenyala clarament la funció. N'hi descriu minuciosament la tasca, que s'encamina pausadament però indeturable cap a l'assoliment de l'objectiu final.

El fil conductor de la lectura que en faig, duu per viaranys encisadors de records vius que sacsegen l'ànim de l'autor, escriptor autodidacte, militant perenne antifeixista, lluitador infatigable per la república i el socialisme tot al llarg de la seva vida quasi setantina.

Barreja de fets viscuts i patits en carn pròpia, en companyia d'altra gent -que al llibre sol portar noms ficticis, en alguns casos fàcilment destriables-, se serveix d'aquells elements repressors que, un dia i un altre, incidiren en la seva pròpia vida. Pretén fer sorgir, d'una banda, les arrels profundes que sostenen aquest arbre esponerós que constitueix la veritable lluita democràtica, personal i col·lectiva; i, de l'altra, la crítica ferotge al comportament d'aquelles formacions polítiques, que s'autoqualifiquen d'esquerres i esdevenen peces clau en la reforma del franquisme, la reimplantació de la monarquia i el rebuig de la república.

Cementerios del Mundo 20ª pARTE

Cementerio judío

Osijek, Croacia

«Vista Calle» Cementerio judío Ulica Svetog Leopolda Bogdana Mandića

«Sepulturas» Cementerio judío Ulica Svetog Leopolda Bogdana Mandića

«Sepulturas» Cementerio judío Ulica Svetog Leopolda Bogdana Mandića

«Sepulturas» Cementerio judío Ulica Svetog Leopolda Bogdana Mandića

«Vista Calle» Cementerio judío Ulica Svetog Leopolda Bogdana Mandića

   El rei va nu. Les altres quaranta,  també cantades.

   Preàmbul.

     La denominada ''llibertat de premsa'' és, en realitat,  la llibertat de l’oligarquia neoliberal (o ''neocon'',  que en diuen als EUA) de disposar dels grans mitjans de comunicació.

    Els mitjans ''occidentals'', majoritàriament,   són propietat dels magnats o de les Corporacions capitalistes. En darrer terme,  aquests mitjans depenen de les agències internacionals,  les quals,  per descomptat,  també pertanyen a les Corporacions. Per altra banda, els mitjans públics depenen de governs subordinats a Washington,  inclosos els que s'anomenen socialistes.

    Per descomptat, els mitjans de Catalunya (de Catalunya Sencera) no en són una excepció.

   O sigui,  els catalans també reben una informació que no s'atreveix a dir que el rei va nu. Però el rei va nu,  certament.

   Fi del preàmbul. Vegem les altres quaranta.

       Els neoliberals proclamen (com fa N'Obama,  per exemple) que el capitalisme (l'economia de mercat,  en diuen ells) és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat. O sigui,  fan ús d'un argument pragmatista.

    Fent ús del mateix tipus d'argumentació,  es pot concloure que el sistema de producció de la Xina comunista és inigualable per aconseguir riquesa i llibertat.

    Vegem la cosa:  Durant 38 anys,  l'economia xinesa  ha tingut un creixement econòmic al voltant dels dos dígits,  molt més alt que el de les grans economies capitalistes (Els mitjans ''occidentals'' parlen de la ''desacceleració'' de l'economia xinesa,  tot i que el creixement previst al 2016,  el 6.5 %, és molt superior al 2 % del dels EUA).  Allò correcte seria  dir que,  des de principis de segle,   la Xina és el Taller del món; i que actualment  continua la seva expansió industrial.

   I  més encara: Des dels anys 1970,  els EUA i Anglaterra han seguit un procés de desindustrialització,  procés de decadència industrial que actualment afecta a la quasi totalitat dels països europeus.

     I la llibertat?, s'exclamarien ells,  els neocons.

    El rei va nu:  Són els 1340 milions de xinesos els qui han aconseguit la llibertat. Vegem de quina manera.

    En primer lloc, van aconseguir la llibertat essencial,  la recuperació la sobirania nacional (Sobirania que havia estat arravatada per les potències occidentals i el Japó. Aquestes potències estaven decidides a repartir-se la Xina).  Fou En Mao Zedong el qui a 1949 va poder proclamar l'alliberament de la Xina respecte de les potències ocupants (Bé,  excepte Hong Kong,  recuperada més tard,  i Taiwan,  pendent de reintegració).

      S'ha de saber: Les amples masses pageses van respondre a la crida de Mao; amb elles es va configurar l'Exèrcit Roig, el qual havia de portar la revolució del camp a la ciutat).

   A partir de 1949,  la Xina va restar alliberada de les intervencions de les potències estrangeres. Els pagesos xinesos van restar alliberats dels terratinents i dels senyors de la guerra. I els obrers de les ciutats industrials, alliberats de la casta dels capitalistes.

   A ''Occident'',  en canvi, els ciutadans estan sotmesos als interessos de les Corporacions capitalistes; els ciutadans han perdut la sobirania nacional,  ara en mans de les Corporacions.

     I la llibertat de premsa?, tornarien a exclamar. A ''Occident'',  la denominada ''llibertat de premsa'' consisteix en la llibertat de que gaudeixen els capitalistes per a crear o comprar mitjans de comunicació. O sigui,  els qui no disposen de capital (el 99 % de la població) no tenen accés a la llibertat de premsa.

    Certament,  a la Xina,  hi ha capitalistes,  però els magnats no disposen de llibertat per poder adquirir un mitjà de comunicació; resten sotmesos a l'ordenament social del Partit Comunista Xinès.

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)

Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)

A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".

Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?

Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.

Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.

‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.

‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.

‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.

També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.

Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.

“Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.

A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Cementerios del Mundo 21ª Parte

Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria

Vukovar, Croacia

«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«A los defensores de Vukovar de la isla de Brač» Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok
«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok
«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok	«Cementerio Conmemorativo de las Víctimas de la Guerra Patria» Carretera a Ilok

Les llibreries de Palma en els anys 60 i 70 (articles de Jaume Mateu i José Mª Gago) – Llibres Mallorca, l´Ull de Vidre, Llibreria Logos, Llibreria Tous...

LLIBRERIES I LLIBRERES. XESCA MOLL EN EL RECORD -

Per Jaume Mateu

No record haver entrat mai a cap llibreria i sortir-ne de buit. Hi he fet moltes passades cercant un llibre concret que no sempre trob i tanmateix en compr un altre. Avui mateix m’ha passat.

De bon matí el fred no podia consentir passar desapercebut i tanmateix no érem pocs els que el desafiàvem. M’havien fet un encàrrec i m’han demanat mitja hora per acomplir-lo. Fent un cafè per guanyar temps he pensat que tenia pendent anar a comprar un poemari que, segons em diuen, ja ha sortir dels obradors però que fa un grapat de dies encara no havia arribat en aquesta illa que tan poc s’estima. He pagat el cafè a preu de canari jove i he anat a la llibreria que tenc més avesada, que em queia a prop.

El llibre que vull encara no ha arribat, m’ha dit amablement la llibrera, però no he pogut evitar tafanejar. I fent-ho he pensat en Xesca Moll, que morí ahir, la segona filla del senyor Moll (dic així a Francesc de B. Moll), la madona de Llibres Mallorca. Hi ha figures que resten a la nostra memòria lligades inexorablement a un fet capital o a espais de temps que ens han marcat, i en el meu cas, Xesca Moll va lligada a la descoberta dels autors catalans que més m’han afectat i que m’omplien i m’omplen de llum. Ella i en Bernat Homar, que també va morir massa d’hora i que encara veig quan pas pel carrer Fortuny, en el lloc on hi estigué Llibres Mallorca una caterva d’anys. Llibres, discos, pòsters, converses, autors, recomanacions, algun llibre encara prohibit… Beceroles de tot i acabaments en fals, com la dictadura.

No ha arribat el llibre que vull llegir amb ànsia però no m’he pogut estar de comprar “Por”, de Stefan Zweig, traduït per Joan Fontcuberta a Quaderns Crema. El llegiré l’horabaixa i prendré la lectura com a homenatge a Xesca Moll i a les llibreres i llibrers que m’han obert espieres a la closca quan més impenetrable es mostrava.

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -

Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre

Por José Mª Gago González (historiador)

Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.

Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.

Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.

[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.

Anarcoefemèrides del 4 de febrer

Esdeveniments

Capçalera d'Ilota

- Surt Ilota: El 4 de febrer de 1883 surt a Pistoia (Toscana, Itàlia) el primer número de la publicació anarquista Ilota. Portava l'epígraf d'Élisée Loustallot «I grandi sono grandi perchè gli altri sono in ginocchio. Leviamoci!» (Els grans són grans perquè la resta està de genolls. Aixequem-nos!). De periodicitat setmanal, va ser dirigit per Giuseppe Manzini i el gerent fou Ottavio Evangelisti. Òrgan d'expressió del grup«socialista anarquista revolucionari» de Pistoia, intentava harmonitzar en una«aliança tàctica» el sector internacionalista, insurreccional i il·legalista del moviment anarquista amb militants del Partit Socialista Revolucionari de Itàlia (PSRI), d'Andrea Costa; proposició que comptarà amb el suport d'Errico Malatesta i que atiarà un debat amb Francesco Saverio Merlino, Antonio Giustiniani, Niccolò Converti, Francesco Natta i Francesco Pezzi, entre d'altres. Aquest debat va ser interromput el maig de 1883 amb la detenció de Malatesta, el qual va ser acusat d'haver distribuït un manifest subversió durant la celebració del dotzè aniversari de la proclamació de la Comuna de París. En sortiren 17 números, l'últim el 20 de juny de 1883 i deixà de publicar-se arran de la detenció el 2 de juny de Manzini durant una manifestació per celebrar el primer aniversari de la mort de Giuseppe Garibaldi considerada «sediciosa» i que simplement consistí a col·locar una corona de flors commemorativa amb la inscripció: «I Socialisti Pistoiesi a Giuseppe Garibaldi» (Els socialistes de Pistoia a Giuseppe Garibaldi). Manzini va ser condemnat a 15 dies de presó i a 10 lires de multa.

***

El año de los tiros, obra d'Antonio Ponce

- Matança de Riotinto: El 4 de febrer de 1888 a la plaça de la Constitució de Minas de Riotinto (Huelva, Andalusia, Espanya) més d'un centenar de persones són assassinades a trets quan es manifestaven reclamant millores salarials i el cessament de l'emissió de fums tòxics. En 1873 un consorci britànic comprà els drets d'explotació de les mines de pirites de ferro i de coure de Riotinto a l'Estat espanyol per 92 milions de pessetes --la I República espanyola se salvarà de fer fallida gràcies a aquesta venda-- i fundà la «Rio Tinto Company Limited». «La Companyia» començà a produir a gran escala en explotació interior i exterior i aquestes mines arribaran a ser les primeres productores mundials de coure. A causa de les calcinacions de minerals a l'aire lliure, denominades «teleres», amb les seves tòxiques emanacions sulfuroses --diòxid de sofre, fums altament tòxics que esterilitzen la terra, acaben amb l'agricultura, delmen els ramats, contaminen l'aire i enverinen els pulmons--, es produí una important resposta obrera que ha passat a la història com a la primera manifestació mediambiental de la qual es té notícia. Aquesta resposta començà el 31 de gener de 1888, quan una manifestació encapçalada per l'anarquista d'origen cubà Maximiliano Tornet y Villareal, catalitzador de tot aquest moviment, arriba fins a l'ajuntament de la localitat per lliurar una sèrie de reivindicacions salarials i l'exigència de la desaparició de les teleres --no seria fins al 29 de desembre d'aquest mateix quan el Govern decretés que aquest tipus de calcinació, ja prohibit al Regne Unit des de feia set anys, fos reduït, i en 1907 fou prohibit. A partir del 2 de febrer començà una vaga a la conca minera que provocà que el governador civil, Agustín Bravo y Joven, acantonés a Huelva dues companyies del Regiment del General Pavía comandades pel tinent coronel Ulpiano Sánchez. A l'endemà, malgrat els intents de mediació de la Guàrdia Civil, es produïren enfrontaments violents; el consistori i el nou mànager de «La Companyia», el general William Rich, no accepten cap de les condicions. Al matí del 4 de febrer es produeix una nova manifestació amb l'arribada de gents procedents de la propera Nerva i de tota la comarca. A la plaça de la Constitució de la vila minera es reuneixen més de 12.000 persones --natius, com eren denominats per«La Companyia»--, homes, dones i infants de tots els sectors productius (miners, agricultors i ramaders). Seguint les instruccions del governador civil de Huelva, forces del Regiment de Pavía, desplaçades des de Sevilla, realitzaren tres descàrregues de fuselleria a boca de canó sobre els manifestants concentrats i després rematarien a baioneta calada, produint-se entre 100 i 200 morts --mai no es va saber el nombre exacte-- i centenars de ferits. La massacre durà 15 minuts i els cossos dels morts foren, probablement, sepultats sota l'escòria d'alguna mina de la comarca. L'endemà el governador civil dictà un ban induint els miners a retornar a la feina, ja que «La Companyia» es mostrava disposada a no descomptar-los el salari d'aquell sagnant dissabte 4 de febrer. El poder de «La Companyia» va fer possible que aquests greus fets passessin gairebé desapercebuts a la resta del moviment obrer de la Península i encara que alguns mitjans d'expressió republicans i llibertaris demanaren responsabilitats tot quedà amagat. Aquests fets, que han passat a la història sota el nom d'«El Año de los Tiros», van ser novel·lats en 1898 per Rafael Moreno Domínguez en l'obra 1888, el año de los tiros i per l'escriptor Juan Cobos Wilkins, natural de la localitat, en El corazón de la tierra (2001), que fou portada al cinema en 2007 per Antonio Cuadri amb el mateix títol. Actualment el lloc de la massacre es troba sepultat per l'escòria de la mina de Cerro Colorado, que funcionà fins al 2001.

***

Capçalera de Le Cravacheur

- Surt Le Cravacheur: El 4 de febrer de 1898 surt a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França) el primer número del setmanari anarquistaLe Cravacheur. Organe international des travailleurs. Era successor de La Cravache (1897-1898) i s'imprimia a Wattrelos. En van ser gerents A. Sauvage i Jean Bourguer. La major part dels articles es publicaren sense signar, però trobem textos d'Henri Beaulieu (Henri Beylie), Errico Malatesta, André Philippe, Henri Zisly, entre d'altres.  El periòdic edità almenys un fulletó: La peste religieuse, de Johann Most, best-seller de l'època. En sortiren nou números, l'últim del 16 d'abril de 1898.

Naixements

Relació dels acusats en el "Procés dels 66" apareguda en el periòdic parisenc La Lanterne del 5 de gener 1883

-Victor Berlioz-Arthaud: El 4 de febrer de 1855 neix a Lió (Arpitània) l'anarquista Victor Berlioz-Arthaud. Treballava de ferrer a l'estació ferroviària de Perrache de Lió. El 2 d'octubre de 1882 va ser nomenat membre de la subcomissió de Propaganda i Correspondència de la Federació Revolucionària de la Regió de l'Est (FRRE), que agrupava la major part dels anarquistes de la zona, i reemplaçà Trenta i Crestin, que dimitiren, al cap del periòdic L'Étendard Révolutionnaire. Poc després, gràcies a la seva professió, va ser comissionat per anar a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'11 de novembre i portar les recaptacions per a socórrer els companys que s'hi havien refugiat per fugir de la justícia i que es trobaven sense feina i sense recursos. També aprofitava els seus constants viatges per transportar d'una banda a l'altra propaganda clandestina. De tota manera, el 19 de novembre de 1882 va ser detingut, juntament amb 25 companys de la FRRE, a resultes de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines (Borgonya, França) d'agost d'aquell any i dels atemptats amb bomba realitzats l'octubre de 1882 a Lió. Jutjat en l'anomenat «Procés dels 66», que s'obrí el 8 de gener de 1883 davant el Tribunal Correccional de Lió, va ser acusat d'«afiliació a societat internacional» i fou condemnat, el 19 de gener d'aquell any, a sis mesos de presó, 50 francs de multa i a cinc anys de privació dels drets civils. El 19 de juny de 1883 va ser alliberat de la presó de Saint Paul. Habitual de reunions polítiques, després del seu alliberament deixà de participar-hi, encara que va assistir al banquet organitzat per la Comissió de Repartiment de Socors a les Famílies dels Detinguts Polítics que es va celebrar el 18 de març de 1884, en ocasió de l'aniversari de la Comuna de París, al restaurant Rivoire. Estava casat i era pare de família. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Paul-Napoléon Roinard retratat per Louis Anquetin (1893)

- Paul-Napoléon Roinard:El 4 de febrer de 1856 neix a Neufchâtel-en-Bray (Alta Normandia, França) el poeta simbolista i llibertari Paul-Napoléon Roinard. Després d'uns estudis força negligents a l'institut de Rouen, va trencar amb sa família i es va instal·lar a París, on va viure amb forces penúries, intentant estudiar Medicina i Belles Arts, encara que la seva vocació era l'escriptura i exercir de poeta maleït. A la capital francesa freqüentà, a més de la bohèmia artística, els cercles llibertaris. En 1886, després de destruir centenars de poemes i un drama (Savonarole), va publicar el seu primer llibre poètic, Nos plaies, recull de versos militants contra la societat burgesa, les religions i l'Estat que va acabar retirant de la circulació. Va fundar amb alguns amics el grup «La Butte», que tindrà certa importància en la literatura llibertària. Pel maig de 1891 va crear amb Zo d'Axa el setmanari L'Endehors,òrgan dels anarcoindividualistes, i va col·laborar en diverses publicacions, com ara La Plume, La Revue Libertaire, La Mouette o La Phalange, i va dirigir-ne dues, Revue Septentrionale i Essais d'Art Libre. Va fer per al Théâtre d'Art, fundat per Paul Fort, una adaptació sinestèsica --també conegut com «teatre odorífer»-- i «obra d'art total» a l'estil wagnerià del Càntics dels Càntics que va resultar escandalosa. En 1894 va organitzar l'exposició pictòrica«Retrats del proper segle», a Le Barc de Bouteville, on figuraven 200 retrats pictòrics de poetes, novel·listes, pintors, escultors, gravadors, arquitectes, sociòlegs, crítics, actors, etc., de la seva època, i de la qual es va editar un impressionant catàleg aquell mateix any (Portraits du prochain siècle) que contenia les biografies dels personatges exposats. L'agost de 1894, quan es va desencadenar la repressió contra el moviment anarquista arran del«Procés dels Trenta», tement per la seva llibertat, es va exiliar a Bèlgica durant dos anys, on va viure a Brussel·les penosament de la pintura industrial, de publicar articles en revistes, etc., i fins i tot d'actor, representant el paper de gran sacerdot enAthalie. En tornar a París va intentar representar sense èxit la seva peça simbolista Les Miroirs. En 1912, després de la mort de Léon Dierx, quan el món literari va votar el nomenament del Príncep dels Poetes, que va guanyar Paul Fort, va aconseguir una gran quantitat de vots. El gener de 1913 la revista L'Heure qui sonne li va dedicar un número a la seva persona, on van col·laborar importants escriptors (F. Fleuret, R. de Gourmont, G. Kahn, Rachilde, Verhaeren, Jean Richepin, Henri de Régnier, Paul Fort, Apollinaire, etc.). Va freqüentar poetes i artistes de renom, com ara Mallarmé, Verlaine, Apollinaire, Tailhade, Rodin, etc. A més de les publicacions citades, va col·laborar en L'Humanité Nouvelle,Génération Consciente, La Caravane, Le Réveil de l'Esclave,La Revue Anarchiste, Le Libertaire, etc. Entre les seves obres podem destacar Sans asile (1883), Nos plaïes (1886), Sixétages (1890), Cantique des Cantiques (1891), Lilith (1892), Néo-dramaturgie (1893), La mort du rêve (1902), La mort du rêve (1902), Causerie sur P. Paillette. Propagande par la chanson (1904), Sur l'avenue sans fin (1906), Les miroirs. Moralité lyrique en cinq phases, huit stades, sept gloses et en vers (1908), La poésie symboliste (1908, amb altres), Le donneur d'illusions (1920), La légende rouge (1921), La poésie pure (1924), Le perpétuel renouveau (1927), Chercheurs d'impossible. Synthèse de l'intime souffrance des hommes qui pensent et contre-partie du «Donneur d'illusions» (1929), entre d'altres. Paul Napoléon Roinard va morir el 28 d'octubre de 1930 a Courbevoie (Illa de França, França) i va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise amb la presència de nombrosos amics i admiradors. Un carrer de Courbevoie porta el seu nom.

Paul-Napoléon Roinard (1856-1930)

***

Bill Haywood

- Bill Haywood:El 4 de febrer de 1869 neix a Salt Lake City (Utah, EUA) el militant anarcosindicalista nord-americà William Dudley Haywood, més conegut com Big Bill. Son pare, un genet del Pony Express, va morir de pneumònia quan Bill només tenia tres anys. Quan tenia nou anys, fent un tirador de pedres, la navalla si li va escapar i li va tallar l'ull dret, cosa que el deixà cec per sempre. Amb 15 anys va començar a treballar a la mina. En 1886 els esdeveniments de Haymarket (manifestacions, altercats, execucions...) el van impressionar i radicalitzar profundament. Va dirigir la Western Federation of Miners (WFM) entre 1900 i 1905. En 1901 es va afiliar, amb la WFM, en l'American Socialist Party (ASP, Partit Socialista Americà), del qual va ser expulsat pel seu suport als mètodes de l'IWW, com ara el sabotatge i l'acció directa. Big Bill va ser un gran orador i un gran promotor de la vaga general com a tàctica per acabar amb el capitalisme.  En 1905 va participar en la fundació de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món), amb la finalitat de crear una unió de tots els treballadors. En 1906, va ser jutjat, amb altres companys, per la mort de l'exgovernador d'Idaho, però van ser absolts el juliol. Durant els últims anys de vida del cantautor llibertari Joe Hill, ambdós varen mantenir una fluida correspondència. En 1918 va formar part dels 165 militants de l'IWW condemnats per la seva oposició a l'«esforç de guerra» i acusats d'espionatge i de sedició; Big Bill va ser condemnat a 20 anys de presó i a una multa de 30.000 dòlars. Gràcies a la campanya de suport per a la seva alliberació, va aconseguir un breu període de llibertat en 1921, però quan el Tribunal Suprem va rebutjar la seva apel·lació va aprofitar per fugir, de molts anys de presó o de la mort, i marxar cap a la Rússia soviètica, on va assessorar el nou govern bolxevic i el van posar a càrrec d'una colònia en una explotació hullera a Kuzbas. Finalment, desencantat totalment del«paradís dels treballadors», morirà el 18 de maig de 1928 a Moscou (Rússia). Les seves cendres es van dividir en dues part: una va ser sepultada amb les restes del seu amic John Reed a la muralla del Kremlin a la plaça Roja de Moscou, prop de la tomba de Lenin, i l'altra va ser enviada a Chicago on va ser enterrada prop del monument als anarquistes de Haymarket que tant el van influir. La seva autobiografia Bill Haywood's Book va ser publicada en 1929.

Bill Haywood (1869- 1928)

***

François Salsou detingut (2 d'agost de 1900)

- François Salsou: El 4 de febrer de 1876 neix a Montlaur (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i«naturianista» partidari de la«propaganda per l'acció» Mélanie François Salsou –citat sovint Salson. Fill d'un agricultor que esdevingué carreter i d'una empleada domèstica que treballava a jornada, el maig de 1891 quedà orfe de pare. A partir d'aquí, sa mare hagué de criar tota sola ses tres germanes i son germà petit i ell aportà a la llar el sou íntegre de la seva feina d'ordinari. Després d'aconseguir el certificat d'estudis primaris del cantó de Sant Africa (Llenguadoc, Occitània) amb bones qualificacions, hagué de deixar l'escola, però el seu interès per la lectura sempre es mantingué i descobrí el moviment anarquista als 15 anys després de llegir Pierre-Joseph Proudhon i la premsa llibertària. Després d'un temps a Montpeller (Llenguadoc, Occitània), a Alger (Algèria) i a Lió (Arpitània), s'instal·là a París, on va fer feina de mosso de pastisseria. Va ser detingut a Nemours (Illa de França, França) per «vagabunderia» i el 24 d'octubre de 1894 va ser condemnat pel tribunal de Fontainebleau (Illa de França, França), en virtut de les «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), a tres mesos de presó per propaganda anarquista. Arribà a la conclusió que només amb actes resolutius es podrien canviar les injustícies del món i decidí, després d'haver sondejat la possibilitat d'atacar qualque membre de la família Rothschild, matar Jean Casimir-Perier, president del Consell de Ministres francès a qui considerava responsable de les «Lois Scélérates» de 1893 i 1894. Armat amb una pistola, esperà quatre hores Jean Casimir-Perier, però justament aquell dia havia canviat la seva ruta a peu. El 17 de juny de 1899 va ser de bell nou condemnat a vuit mesos de presó per «cops i ferides» arran d'una discussió política. Uns dies després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei d'Itàlia, el 2 d'agost de 1900, a l'avinguda Malakoff de París, va intentar sense èxit assassinar el xa de Pèrsia, Muzaffar al-Din, titella dels colonitzadors, en visita oficial a França per assistir a l'Exposició Universal, quan aquest sortia de l'hotel i marxava amb carruatge cap a Versalles (Illa de França, França). Després d'aconseguir saltar a l'estrep del landó oficial, brandí un revòlver que apunta sobre el pit del xa, però no arribà a fer foc ja que l'arma estava defectuosa. Desarmat i detingut, va poder cridar «Visquin els infants del Poble» i fugir del linxament de la gentada. La policia va detenir dies després a Abbeville (Picardia, França) el cançonetista anarquista Auguste Valette, que havia fugit de París immediatament després de l'atemptat, i al va acusar d'«incitació al crim». Valette havia posat en relació Salsou amb el poeta llibertari Paul Paillete, un dels membres destacats del moviment «naturianista» de Montmartre, les idees del qual ambdós compartien. Alguns sectors anarquistes criticaren durament l'acció de Salsou i fins i tot va haver que l'acusaren de ser un agent provocador a sou del prefecte de policia Louis Lépine. La instrucció judicial durà dos mesos i demostrà que havia actuat tot sol i que sa companya, Augustine Coadet, res no sabia del seu projecte. El 10 de novembre de 1900, defensat per André Lagasse, l'advocat de François Claudius Koënigstein (Ravachol) i de Léon Jules Léauthier, va ser jutjat i condemnat per l'Audiència del Sena a treballs forçats a perpetuïtat. Va ser enviat de la presó de Fresnes (Illa de França, França) a la ciutadella de Saint-Martin-de-Ré (Poitou-Charantes, França) i el 31 de maig de 1901 enviat cap a la colònia penitenciària de la Guaiana Francesa. A mitjans de juny de 1901 arribà a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa). François Salsou va morir pocs dies després, el 19 de juliol de 1901 a Illes de la Salvació (Caiena, Guaiana Francesa), segons la versió oficial,«de diarrees i de febre». El seu cos va ser llançat als taurons davant metges i carcellers que feren fotos del moment. Militants anarquistes i periodistes atribuïren la seva mort a les tortures que havia patit.

François Salsou (1876-1901)

***

Antoinette Durand (1898)

- Antoinette Durand: El 4 de febrer de 1879 neix a Nimes (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Antoinette Julie Durand. Sos pares es deien Hyppolite Durand i Amélie André. Jornalera de professió, durant els anys noranta fou una anarquista força activa a Marsella (Provença, Occitània), participant en totes les reunions llibertàries. El 8 de juny de 1899 va ser condemnada pel Tribunal Correccional de Marsella a tres dies de presó per«apologia de fets criminals», ja que durant una manifestació contra l'arribada de l'escriptor antisemitaÉdouard Drumont a Marsella havia cantat amb un grup la cançó anarquista Le fusil Lebel. Visqué al número 36 del carrer des Dominicaines i al número 4 del Boulevard Bouès de Marsella. Fadrina, el 28 de juliol de 1897 tingué una nina, filla de pare desconegut, que morí el 14 de setembre d'aquell any al domicili de sos pares de Marsella. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Salvador Planas i Virella

- Salvador Planas i Virella:El 4 de febrer de 1882 neix a Sitges (Garraf, Catalunya) l'anarquista partidari de la«propaganda per l'acció» i del vegetarianisme Salvador Enric Josep Planas i Virella --o Virelles, segons alguns autors. Fill d'una humil família nombrosa, fou el sisè de set germans. Lector infatigable, sobre tot de literatura anarquista i d'El Quijote, a Barcelona aprengué l'ofici de tipògraf i fou membre de la Societat de Resistència d'Arts Gràfiques, de la qual fou elegit tresorer. Per eludir el servei militar, en 1901 emigrà a Amèrica. La seva intenció era instal·lar-se als Estats Units o a Mèxic, però els diners només el portaren a l'Argentina. A Buenos Aires va treballar com a litògraf i tipògraf a diversos tallers i al periòdic anarquista La Protesta Humana. El 24 de novembre de 1904 fou acomiadat per un desacord amb el patró i després de despatxat va ser detingut i interrogat per la policia. Després, per sobreviure, va treballar en una fonda pel menjar. Més tard aconseguí feina i esdevingué assidu en reunions anarcosindicalistes i anarquistes. Durant el bienni de 1904 i 1905, la inquietud social a l'Argentina era el pa de cada dia, i l'exèrcit i la policia practicaven una repressió antiobrera que encara augmentava més la crispació i on tota acció militant s'exposava a una repressió ferotge. En aquest marc, la premsa anarquista, especialment La Protesta, cridava als actes de violència individual per lluitar contra el poder establert. La policia i l'exèrcit no dubtaven a disparar sobre la multitud per a dispersar les manifestacions. L'11 d'agost del 1905, i en represàlia pels obrers morts en la manifestació del 21 de maig anterior, Salvador Planas amb una vella pistola --Smith& Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871--, quan el president de la República argentina Manuel Quintana es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern-- i a l'alçada de la plaça de San Martín, disparà tres vegades contra el jerarca, que resultà il·lès ja que l'arma era defectuosa. Després intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Giuditta Zanella i Ilario Margarita

- Ilario Margarita: El 4 de febrer de 1887 neix a Castelrosso (Chivasso, Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarquista i antimilitarista Ilario Margarita, també conegut com Unico --sempre portava a sobre un exemplar de l'obra de Max Stirner--, Iglesias i Ilario di Castelred, entre d'altres. Paleta d'ofici, en 1906 fou condemnat per primera vegada a tres mesos i set dies de presó per «amenaces, incitació a la delinqüència i a la lluita de classes». En 1909 fou el redactor de l'únic número de Senza Patria i per la qual cosa fou novament condemnat a quatre mesos i 20 dies de presó i a una multa. En 1913 marxà a Ginebra (Suïssa) buscant feina, però fou immediatament expulsat. En 1914 va ser un dels fundadors del «Fascio Libertario» de Torí, del qual fou nomenat secretari. En 1916, durant la Gran Guerra, participà en el congrés anarquista clandestí de Florència i rebé una nova condemna d'un mes i 10 dies de presó per haver participat en una manifestació contra la guerra. En 1917, arran de la publicació un opuscle antimilitarista signat «Un grup de religiosos», fou perseguit amb Tommasso Elia, Enrico Cherubini, Francesco Allolio, Giuseppe Rubino i Corrado Quaglino i condemnat a tres anys de reclusió per «incitació a la deserció». En 1919 fou amnistiat. Sota diversos pseudònims --Barricata, Evelino Margharita,Red, Evelino Iglesias,Ilario di Castelred, etc.-- va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'Avvenire Anarchico. Bon orador i conferenciant, prengué sovint la paraula representant grups anarquistes i de la Unió Sindical Italiana (USI). En 1920 participà activament en el moviment d'ocupació de fàbriques i l'any següent fou durant uns mesos el secretari de la USI de Brescia. En 1922 fou un dels organitzadors a Torí del grup antifeixista dels«Arditi del Popolo». Detingut per una temptativa d'homicidi d'un agent de la seguretat, s'exilia d'antuvi a França (París i Marsella) i després a Cuba. En 1925 participà en les activitats dels exiliats anarquistes italians a Cuba i en les activitats de la Cambra del Treball de l'Havana. En 1927 visità a la presó a Sacco i a Vanzetti i aquest mateix any, per fugir de la repressió desencadenada contra els anarquistes pel general Machado, va emigrar clandestinament als Estats Units, on durant uns mesos, sota el pseudònim d'Ilario di Castelred, fou gerent de L'Adunata dei Refrattari i del quinzenal de Boston Aurora. En 1931, arran de la declaració de la II República espanyola, marxà amb sa companya Giuditta Zanella (1885-1962) a Catalunya i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona. En 1932 fou detingut i deportat després d'haver estat tancat tres mesos. Després d'una breu estada a Tolosa de Llenguadoc, retornà clandestinament a Barcelona. Sota el nom d'Iglesias, fou bibliotecari del local de la CNT de Gràcia. El juliol de 1936 participà en els combats contra l'aixecament feixista i s'enrolà com a milicià en la Columna Ortiz i en la Secció Italiana de la Columna Ascaso. Amb la victòria franquista, s'exilià a França i fou internat als camps d'Argelers i de Gurs, juntament amb sos companys Alberto Maiero, Lorenzo Giusti e Giovanni Spilzi. En 1940 s'enrolà en una companyia de treballadors estrangers i, amb l'ocupació alemanya, és alliberat. Aconseguí arribar a Bèlgica a peu, on demanà el repatriament a Itàlia al consolat de Brussel·les. En arribar, fou condemnat a cinc anys d'aïllament per «activitats antifeixistes a l'estranger» i internat a Tremiti. El setembre de 1943 fou alliberat i immediatament participà en la resistència. Entre el 23 i el 25 de juny de 1945 a Milà fou delegat en el Congrés Interregional de la Federació Anarquista Comunista Llibertària de l'Alta Itàlia (FACLAI). Entre el 15 i el 19 d'aquell any assistí al Congrés Nacional de Carrara constitutiu de la Federació Anarquista Italiana (FAI). Participà en la reorganització del moviment llibertari i a finals de 1946 fundà el Grup Autònom d'Iniciativa Anarquica, alhora que fou un dels promotors de la reconstrucció de la USI. En 1950 era membre del Comitè de Coordinació a Torí i redactor del seu òrgan d'expressió, Guerra di Classe. Entre el 7 i el 9 de desembre de 1962 prengué part, en representació del grup«M. Bakunin» de Torí, en la Conferència Nacional de Senigallia. En aquesta època es guanyava la vida amb una mena de quiosc ambulant de llibres al Corso Vinzaglio i cada diumenge polemitzava a la plaça de l'estació amb els comunistes. Fou redactor dels tres únics números del periòdic La Rivendicazione Sociale, editat a Torí entre 1963 i 1964, i de l'únic número de Rivoluzione Libertaria, també publicat a Torí l'octubre de 1963, consagrat a la defensa dels llibertaris cubans empresonats pel règim castrista. En 1968 participà en el Congrés Internacional Anarquista de Carrara. Ferotgement anticomunista, a més de paladí de l'anarquisme tradicional, advocà per la democràcia, que considerava com a «un espai de llibertat». Ilario Margarita va morir el 21 d'octubre de 1974 a Torí (Piemont, Itàlia).

***

Foto policíaca d'Amadeo Evangelisti

- Amedeo Evangelisti: El 4 de febrer de 1895 neix a Castel Magiore (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarquista Amedeo Evangelisti. El 15 de desembre de 1929 es refugià a França, però el 7 de setembre de 1931 va ser expulsat, passant a Bèlgica. A començaments del gener de 1935 retornà a França; detingut, el 30 de gener d'aquell any va ser condemnat a quatre mesos de presó per infracció al decret d'expulsió. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

El jove Jacques Prévert

- Jacques Prévert:El 4 de febrer de 1900 neix a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, surrealista i guionista Jacques Prévert. Va ser durant tota sa vida sobretot un llibertari que va envestir contra els valors de la societat burgesa, atacant irònicament en els seus textos el militarisme, el clericalisme i la moral hipòcrita, glorificant alhora l'esperit de revolta i el culte per la llibertat. En 1916, empleat en uns grans magatzems, serà acomiadat per indisciplina. Després participarà en el moviment surrealista, però rebutjarà adherir-se al Partit comunista i es burlarà d'André Breton en el text Mort d'un monsieur. En 1931 publica el corrosiu poema Tentative de description d'un dîner de tête à Paris-France. Membre del grup de teatre obrer Octobre, va escriure La bataille de Fontenay, que serà muntada a Moscou. És autor de nombrosos guions cinematogràfics, com ara Quai des brumes, L'affaire est dans le sac, Les enfants du paradis (considerada com a una de les obres mestres del cinema), etc. En 1946 publica el seu recull de poemes Paroles, que va tenir un enormeèxit, i més tard Histoires; ambdues obres consagraran el poeta anticonformista, qui commou els lectors per la seva simplicitat i per la tragicomèdia dels seus textos tendres i virulents. Jacques Préver va morir l'11 d'abril de 1977 a Omonville-la-Petite (Normandia, França).

***

Louis Viallet

- Louis Viallet: El 4 de febrer de 1903 neix a Vaumas (Alvèrnia, Occitània) l'anarquista Louis Viallet. Agricultor a la zona de Trézelles i Chavroches d'Alvèrnia, en 1933, sota la influència de François Minet, secretari del grup llibertari de Moulins, abandonà el Partit Socialista Francès (PSF) i s'adherí al moviment anarquista. Es va subscriure a Le Libertaire i, amb Minet, penjà pels municipis de la zona de Jaligny uns grans cartells on un diputat mostrava el cul un cop elegit. En 1936, amb sa companya, creà una granja alberg de sis habitacions per als companys; aquesta casa de camp va ser promocionada sobretot pel periòdic anarquista La Patrie Humaine i en van ser habituals els tres germans Couni, Gaston Leval, Louis Lecoin i Robert Proix, entre d'altres. El març de 1937 organitzà a l'Hotel Terminus de Trézelles una conferència i una projecció de pel·lícules (La toma de Siétamo i El funeral de Durruti) de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on parlaren sobre la Revolució espanyola Paul Lapeyre i Pascal Pollet, de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR) i gerent de L'Espagne Antifasciste, alhora que es denuncià la passivitat de la Confederació General del Treball (CGT) vers els revolucionaris de la Península. També convidà Aristide Lapeyre per a fer la rèplica en una conferència del diputat socialista Max Lejeune celebrada a Lapalisse. En 1939, quan la declaració de guerra, arrabassà els cartells de mobilització de la seva zona; per aquest fet va ser denunciat i fou defensat per Madeleine Finidori, advocada de La Patrie Humaine. Detingut pels alemanys a la costa bàltica, en 1941 cremà la seva cartilla militar i el 26 de març de 1942 aconseguí fugir. De bell nou a casa seva l'1 d'abril de 1942, l'ajudant de la Gendarmeria de Jaligny li demanà que fes bondat per no haver-lo de detenir. En aquests anys d'ocupació albergà i amagà nombroses famílies jueves. Després de l'Alliberament hagué de patir un món rural conformista i hostil a les seves idees. Louis Viallet va morir el 5 de novembre de 1985 a Chavroches (Alvèrnia, Occitània).

Louis Viallet (1903-1985)

Defuncions

Retrat de Pierre Quillard realitzat per Félix Valloton aparegut en Le Livre des masques de Remy de Gourmont (1896)

- Pierre Quillard: El 4 de febrer de 1912 mor a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França) el poeta, dramaturg, traductor i periodista anarquista Pierre Quillard. Havia nascut el 14 de juliol de 1864 a París (França). Va fer els estudis secundaris al Liceu Fontanes, on tingué de companys futurs homes de lletres (Éphraïm Mickaël, Stuart Merrill, René Ghil, André Fontainas, Rodolphe Darzens, Georges Vanor, etc.), i publicà els seus primers poemes, sota el pseudòmim Qui, en Le Fou, periòdic literari del grup«Le Cercle de Moineaux Francs» (El Cercle dels Pardals Lliures), on participaven molts dels citats. Després va fer estudis universitaris a la Sorbona, a l'Escola Pràctica d'Alts Estudis i a l'École Nationale des Chartes, especialitzada en ciències auxiliars de la història. En 1884, amb Saint-Pol-Roux iÉphraïm Mikhaël, fundà la revista La Pléiade, on publicà dos anys més tard la seva primera peça teatral, La fille aux mains coupées. En 1890 s'edità el seu primer recull poètic, La gloire du verbe (1885-1890), marcadament simbolista. En 1891 començà a col·laborar en Mercure de França, publicació en la qual continuarà escrivint durant tota sa vida. L'abril de 1892 publicà, en el número 52 de la revista Entretiens politiques et littéraires, l'article«L'anarchie par la littérature», sobre les relacions establertes entre ambdues --considerava que la literatura era la millor «propaganda pel fet»-- i col·laborà en els periòdics anarquistes L'Endehors, de Zo d'Axa, i Le Temps Nouveaux, de Jean Grave. En 1893 s'instal·là a Constantinoble (Imperi otomà), on va ser professor del Col·legi Armeni Catòlic de Sant Gregori l'Il·luminador i de l'Escola Central de Gàlata. En aquesta època també es dedicà a la traducció i publicació d'autors grecs antics (Teòcrit de Siracusa, Porfiri, Jàmblic, Claudi Elià, Sòfocles i Herodes). En 1896 retornà a França i l'any següent publicà, amb el suport del poeta armeni exiliat a França Archag Tchobanian, a qui traduí al francès, un voluminós recull de testimonis sobre el genocidi armeni, convertint-se en un dels primers defensors d'aquest poble indoeuropeu perseguit per l'Imperi turc. En 1897 regressà a Orient com a corresponsal del periòdic L'Illustration, per seguir les operacions de la guerra grecoturca. Va fer nombrosos mítings i actes públics contra el genocidi armeni i des de la seva fundació en 1898 s'adherí a la Lliga Francesa per a la Defensa dels Drets de l'Home i del Ciutadà, de la qual ocupà càrrecs de responsabilitat --membre del Comitè Central (1904), vicepresident (1907) i secretari general (1911-1912). Durant l'«Afer Dreyfus» va fer costat el capità acusat de traïció i, amic íntim del periodista anarquista Bernard Lazare, col·laborà en Le Journal du Peuple, periòdic anarcodreyfusià fundat en 1899. També publicà en un volum la llista dels subscriptors a la campanya orquestrada pel periòdic antisemita La Libre Parole, a favor de la vídua del tinent coronel Hubert Henry, símbol dels antidreyfusians. L'octubre de 1900 fundà el periòdic bimensual Pro Armenia, en suport de la causa armènia i en la qual col·laboraren prestigiosos escriptors (Jean Jaurès, Anatole France, Francis de Pressensé, Georges Clemenceau, Victor Bérard, etc.). En 1904 retornà de bell nou a Constantinoble com a corresponsal del periòdic L'Illustration. Pierre Quillard abandonà la poesia i es dedicà amb tota la seva ànima a la defensa dels oprimits fins a la seva mort, esdevinguda el 4 de febrer de 1912 a Neuilly-sur-Seine (Illa de França, França). Trobem articles seus en Almanach de la révolution, La Bataille Syndicaliste, L'Éducation Libertaire, La Révolte, La Révolution i La Revue Blanche, entre d'altres. És autor de L'anarchie par la littérature (1892 i 1993),La question d'Orient et la politique personnelle de M. Hanotaux: ses résultats en dix-huit mois, les atrocités arméniennes, la vie et les intérêts de nos nationaux compromis, la ruine de la Turquie, l'imminence d'un conflit européen, les réformes (1897, amb Louis Margery), Le Monument Henry. Listes des souscripteurs classés méthodiquement et selon l'ordre alphabétique (1899) i Pour l'Arménie. Mémoire et dossier (1902), entre d'altres.

Pierre Quillard (1864-1912)

Continua...

---

     Primera cita del año, 27 de enero, y al ser una hora de encuentro temprana, el Club preparó una merienda con "panades" para coger fuerzas de la visita que teníamos prevista. Nada más y nada menos que la Finca de Raixa.

 En cuanto a Raixa, es difícil explicar la belleza de la Finca, y para entenderla bien nada mejor que la visita guiada que nos ofrecieron. En pocas palabras, ¡hay que ir a verla!

     Y al final, dando gracias a que el tiempo no nos molestó durante la visita; acabamos el día con una comida en el Restaurante Sa Teulera de Sòller.

    El rei va nu, dit en el sentit  quan proclamar la veritat no és fruit d'una particular investigació sinó de la voluntat de revolta contra la tirania.   

    L'imperi ianqui mou guerra a tots aquells  que s'oposen al seu imperialisme. Mou guerra contra països, contra tota mena d'organitzacions i contra persones individuals (contra tot déu).

    L'Imperi ho fia tot al seu poder militar. Com es sabut, el seu pressupost de defensa (o sigui, de guerra) es més gran que la suma dels pressupostos de defensa de les deu potències militars que estan al seu darrere.

    L'Imperi també mou guerra  en termes no estrictament militars: es manté en estat de guerra ideològica universal, fa un continu exercici de sancions als països independents i promou tot de cops d'Estat (revolucions taronja, en especial) contra els règims que s'oposen al seu dictak. 

   Els Estats europeus (de la Unió Europea) són vassalls  de l'Imperi. Estan impedits de desplegar una política exterior pròpia.

    Els 40.000 experts i els 40.000 economistes proclamen les excel·lències del sistema imperial. Les setze agències d'intel·ligència de l'Imperi, tan greixades que van, no deixen d'atendre cap qüestió d'interès mundial; tan és així, que fins i tot s'ocuparen de que el  President (el de les execucions de persones efectuades per mitjà de ''drones'') fos declarat premi Nobel de la Pau. 

    Per descomptat, els mitjans de comunicació ''occidentals'' fan campanya permanent per a difondre la bonesa dels plans imperials oficials.

     Per descomptat, els periodistes d'aquests mitjans veuen (amb els seus ullots) els actes criminals de l'Imperi, però la seva feina no és escatir la veritat, sinó amagar-la.

    Proclamen la llibertat de premsa, però saben que és la llibertat de les Corporacions capitalistes de tenir a les seves mans els mitjans de comunicació.

    Fins aquí els enunciats precedents són prou coneguts. Venen a ser un preàmbul al planteig de la qüestió central:  Si, amb l'esfondrament de l'URSS, els Estats Units va restar com a única gran potència mundial, a què treu cap mantenir uns  pressupostos militars com si continuessin enfrontats a la Unió Soviètica?

      Certament, les grans corporacions de les indústries de guerra dels EUA disposen del lobby més influent a la política de Washington; però la influència del lobby industrial no explica la falsa carrera d'armaments que manté el govern. S'ha de suposar que el lobby industrial igualment quedaria satisfet si en lloc d'armament fabriqués naus espacials o vaixells de luxe, posem.

     Per a amenaçar a països  com l'Iran, Corea del Nord o Sèrbia (Recordem que l'aviació nord-americana va bombardejar Belgrad al 1991 per tal de posar a ratlla al govern serbi), no cal tanta despesa militar. 

     Tesi: Washington manté l'exorbitant despesa militar com a últim recurs per a fer sostenible l'economia nord-americana.

   Vegem com va la cosa.

   Des dels anys 70, els Estats Units va començar a patir el declivi industrial (Ho explico al meu post  Els EUA i el Regne Unit es desindustrialitzen 2. L'estratègia suprema.). Actualment, el PIB nord-americà prové del sector terciari; la gran indústria ha quedat concentrada a l'àrea de la producció militar (els Estats Units encapçalen el rànquing dels països exportadors d'armament, seguit ben de prop de Rússia).

   Per altra banda, enguany la Xina ha esdevingut la primera economia mundial (Els mitjans capitalistes  la denominaven economia emergent. Quina gràcia!).

    Els mitjans de les Corporacions no s'aturen mai de proclamar que l'economia de lliure mercat (la  capitalista) és insubstituïble per a crear riquesa i llibertat  (Proclama que també feia el president dels Estats Units, En  Barack Obama, al discurs de la seva investidura).

    Però, fent una valoració pragmàtica, atenint-nos a les dades estadístiques, es pot constatar fàcilment que, des dels anys 70, els EUA han seguit un procés de desindustrialització, mentre que la Xina iniciava el seu extraordinari desplegament.

   S'ha de saber: A principis del segle XXI,  la Xina va esdevenir la primera potència industrial del món.

     S'ha de saber: Als darrers 50 anys, els EUA han seguit un procés de creixent desigualtat social. Actualment, allà hi ha uns cinquanta milions de pobres.

      Atenint-nos a la realitat, la veritat seria dir que el capitalisme provoca l'empobriment de les amples masses treballadores, i que la desigualtat social fa befa de la llibertat. La veritat seria dir que el capitalisme provoca un nou esclavatge no declarat.

         Vists aquests esquemes que ja eren coneguts, vegem el nou plantejament.

       Washington, a  partir dels anys 90, veient que era incapaç de frenar l'ascens dels BRICS,  va desplegar una estratègia de creixent intervenció als assumptes interns de tots els Estats del món (La major part de països van patir el sistema d'espionatge de la NSA). Creixent intervenció que desplegava tot de plans de desestabilització i d'intervenció militar.

      Tesi: El creixent militarisme de l'Imperi és paral·lel i contrposat a l'avançament del nou cicle de la història on es perfila un món multipolar liderat pels països asiàtics, per la Xina, en particular.

      Washington fa recurs a l'intervencionisme com a estratègia  per a sostenir la seva situació econòmica de  privilegi  i, en especial, per a blindar la seva indústria, la bèl·lica, sobretot.

    I, alhora, intervencionisme amb la intenció de malmetre  l'economia dels competidors o dels països considerats enemics.

      Com a exemple, destaca la intervenció militar a Líbia al 2011. Amb ella, Washington eliminava un règim hostil,  però alhora malmetia les empreses xineses que operaven a Líbia (la Xina era el seu major soci comercial. Al esclatar la guerra, Pequín hagué de rescatar  30.000  obrers de les empreses xineses que treballaven allà).

    Allò que s'ha de veure:  Mentre la Xina es fa present a l'Àfrica, l'Àsia i a l'Amèrica llatina impulsant la  creació de grans d'infrastructures, els Estats Units fa oferiments que es concentren en torn de la indústria militar o de les activitats relacionades en plans militars.

    S'ha de saber:  els Estats Units és el líder mundial en producció i exportació d'armament.

      S'ha de veure:  En un món de creixents amenaces de conflicte bèl·lic, la indústria de materials de guerra està en plena expansió.

     S'ha d'entendre:   Una major estabilitat política mundial seria un cop mortal per a la indústria de guerra nord-americana.

       L'intervencionisme  dels Estats Units no ha impedit l'expansió de les economies emergents.   L'OECD preveu que l'Índia serà la tercera economia mundial dins pocs anys (o  la segona, més endavant).

     A principis de segle, la Xina  va esdevenir la primera potència industrial del món. I al 2014 va ser la primera economia mundial.

    Però allò que els mitjans capitalistes procuren amagar és que la Xina iguala o supera als EUA en capacitat científica i tecnològica.  (Podeu veure el tractament del tema al meu post  No n'hi haurà de recuperació. Els cicles històrics són irreversibles.).

    Encara que la Xina manté una política pacifista d'arrel confuciana, aquesta ha coincidit amb una dedicació intensa al desenvolupament de l'alta tecnologia militar de manera que desafia clarament la suposada hegemonia que tenia els EUA.

      S'ha de preveure que, al ritme actual, d'immediat, la Xina superarà els EUA en capacitat científica i tecnològica.

      Passant a una altra qüestió que he tractat al post esmentat.

   El rei va nu: Els 40.000 economistes de les Corporacions no han dit ni diuen que els Estats  europeus més febles econòmicament estan condemnats a la ruïna.

   El rei va nu:  L'establiment del mercat únic europeu ha significat deixar indefenses les àrees més poc desenvolupades davant les multinacionals (En concret, els països de l'Est i del Sud d'Europa).

      Es pot constatar que la major part del teixit industrial d'Espanya i de Catalunya ha desaparegut als últims trenta anys.  Les indústries locals han tancat o  han sigut substituïdes  per multinacionals.

   L'oligarquia espanyola va pretendre burlar el sistema capitalista. A l'època del'Aznarat, 1996-2004, i fins al crac del 2008,  l'oligarquia hispana, enduta per la seva mitomania característica, va pretendre la revolució industrial de l'Espanya estricta. El president Aznar sortia a la foto de les Azores al costat d'En Bush i d'En Tony Blair. N'Aznar feia saber al món  que Espanya era la vuitena economia mundial. Era la revolució industrial del totxo. Espanya construïa més edificis que  França i Alemanya juntes.

     Per descomptat, l'estrambòtica revolució del totxo menava a la més absoluta ruïna, encara que no s'hagués produït la crisi mundial.

   Fitxem-nos:   La construcció és l'única gran indústria en la que les empreses no han de competir amb les empreses foranes. És per causa d'aquesta excepcionalitat que els empresaris espanyols centren el seu interès al voltant dels afers immobiliaris, una i altra vegada.  Ells senten horror a la competivitat.

    Tesi: El sistema capitalista neoliberal desplega una estratègia suïcida:  concentra la producció i la distribució en mans d'unes poques empreses de manera que una gran part de la població necessàriament resta desocupada. Desocupació que alhora provoca una crisi de sobreproducció.  I, a més sobreproducció segueix més desocupació. És el ritme infernal del neoliberalisme.

    A la fase actual del neoliberalisme, el procés de concentració capitalista afecta els sectors primari i secundari. Actualment, a l'Estat espanyol,   les multinacionals del comerç estan liquidant milers de petits comerços locals.

    Que quedi clar:  Amb l'actual política neoliberal, és impossible que la Unió Europea surti de la crisi.

   Que quedi clar: La recuperació no és possible.

      El catedràtic d'economia i astròleg, En Santiago Niño Becerra, ho explicita una i altra vegada dient que sobra el factor treball, que l'aplicació de noves tecnologies a la producció  fa minvar el nombre de treballadors dels sectors industrials de renovada tecnologia.

    Vegeu la meva resposta:  El capitalisme neoliberal és autodestructiu.  Els governs dels Estats d'economia neoliberal estan subordinats als governs de les grans empreses multinacionals. Les multinacionals (i els magnats) sempre tenen com a objectiu el benefici econòmic de l'empresa; es desentenen de les necessitats de la població.

   Aclariment:  El cas que les multinacionals exhibeixin  programes d'ajuda social, com pugui ésser la donació d'un hospital, no canvia per res la definició feta sobre el funcionament de les multinacionals i sobre la indefensió de la població respecte al poder de les multinacionals.

   El rei va nu:  Les denominades democràcies  no són democràcies. El demos no té el poder.  Les elits econòmiques tenen el control dels mecanismes de l'Estat. Les amples masses estan indefenses.

    Tesi: Únicament els països els governs dels quals disposen del control del Poder i, per tant, tenen sota control les grans empreses privades, únicament aquests països es poden deslliurar de la pesta neoliberal.

Fins aquí, l'edició publicada al 2015.

En aquests darrers anys s'han multiplicat les edicions de vídeos a You Tube que fan palesa la superioritat xinesa en quasi tots els fronts, de manera que els mitjans ''occidentals'' resten en ridícul.

He pensat que seria bo contribuir a la difusió d'aquests vídeos aclaridors. Particularment eficaç és el vídeo que penjo aquí. Vegeu

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.

Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.

En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

Dimarts 6 de febrer de 2018 celebrarem una reunió de la Junta de l'APIMA de l'IES Mossèn Alcover a les 20:15 hores a la sala d'exàmens nord amb el següent ordre del dia:

1.- Lectura i aprovació de l'acta anterior.

2.- Estat de comptes.

3.- Darreres informacions dels dos mesos anteriors

4.- Pròximes actuacions

5.- Torn obert de paraula

Anarcoefemèrides del 5 de febrer

Esdeveniments

Representació de l'atemptat de Zasulic segons la premsa russa

- Atemptat de Zasulic:El 5 de febrer de 1878 --24 de gener per al calendari julià-- a Sant Petersburg (Rússia) l'aleshores revolucionaria bakuninista Vera Ivanovna Zasulic dispara amb un revòlver contra el pit del general Fedor Fedorovitx Trepova, prefecte de policia responsable de la flagel·lació d'A. S. Emelianov (Bogolioubov), estudiant membre del moviment anarquista «Terra i Llibertat», que s'havia negat a descobrir-se davant d'ell al presidi. Trepova només resultarà ferit i Zasulic serà jutjada el 31 de març de 1878. Contràriament a totes les expectatives, i gràcies a les simpaties populars de la presa i a la posada en pràctica de la reforma judicial d'Alexandre II, serà absolta pel jurat, i la policia secreta intentarà, senseèxit, detenir-la a la sortida del tribunal. Refugiada a Suïssa, es convertirà en un símbol dels populistes i dels anarquistes russos.

Vera Zasulic (1849-1919)

***

Cartell del míting de Kropotkin

- Xerrada de Kropotkin: El 5 de febrer de 1894, al Co-operative Hall de la High Street de Leicester (Leicestershire, Midlands de l'Est, Anglaterra), el príncep anarquista Piotr Kropotkin va realitzar una de les seves xerrades més populars, What Anarchism Is (Quèés l'anarquisme). L'entrada va ser lliure i es convidava a la discussió.

***

La seu d'El Hijo de El Ahuizote amb el provocador cartell

- «La Constitució ha mort»: El 5 de febrer de 1903, data en la qual se celebra el 46è aniversari de la Constitució Federal dels Estats Units de Mèxic de 1857, els editors de la revista satírica magonista El Hijo de El Ahuizote col·loquen al balcó de les oficines del periòdic a la ciutat de Mèxic (Mèxic) el cartell «La Constitució ha mort» amb un gran crespó negre en senyal de dol, en resposta a la persecució exercida pel dictador Porfirio Díaz contra la llibertat d'expressió i la violació dels locals dels periòdics crítics amb el govern per part de la policia. Després de nombrosos actes repressius contra la publicació llibertària, el 9 de juny de 1903, el govern de Díaz va decretar que cap periòdic o escrit dels germans Flores Magón podria ser publicat a Mèxic, sota pena de dos anys de presó, una multa de 5.000 pesos i el decomís de la impremta. La Suprema Cort de Justícia de la Nació confirmarà la resolució i el 1904 es prohibirà la publicació de tots els periòdics contraris al regim. L'acció «La Constitució ha mort», promoguda per la revista llibertària El Hijo de El Ahuizote, tingué una gran repercussió i per a molts fou un antecedent de la revolució armada de 1910, que derrocà Porfirio Díaz i que acabarà amb la promulgació de la Constitució Política dels Estats Units Mexicans de 1917 durant el govern de Venustiano Carranza.

***

Capçalera de La Lueur [CIRA]

- Surt La Lueur: El 5 de febrer de 1924 surt a Tours (Turena, França) el primer número del periòdic multicopiat La Lueur. Bi-mensuel anarchiste du Centre (La Claror. Bimensual anarquista del Centre). Fou l'òrgan d'expressió de la Federació Anarquista del Centre (FAC), adherida a la Unió Anarquista (UA). Portava l'epígraf «Ni Déu ni patró. Benestar i Llibertat» i els responsables d'aquesta publicació van ser els germans Marcel i Désiré Lehoux. L'abril de 1924 ambdós van ser inculpats pel Ministeri Fiscal de Tours per un delicte de«provocació al crim i a l'assassinat» arran de l'article«Cottin», aparegut en el número tres d'aquesta publicació, on defensava Émile Cottin, anarquista que el 19 de febrer de 1919 va intentar assassinar sense èxit Georges Clémenceau, president del Consell de Ministres, i que aleshores es trobava empresonat. En sortiren cinc números, l'últim l'1 de juny de 1924.

Naixements

Johann Most

- Johann Most:El 5 de febrer de 1846 neix a Augsburg (Baviera, Alemanya) el propagandista anarquista alemany Johann Most. Va treballar d'enquadernador i a l'empara del seu gremi, pren contacte amb la secció suïssa de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). D'antuvi socialdemòcrata (1870), s'estableix a Àustria on comença a pronunciar els seus primers discursos. Detingut, és condemnat a cinc anys de presó, però finalmentés amnistiat el 9 de febrer de 1871 i expulsat. Entrà a Alemanya, on continua les seves activitats d'agitador i es dedicà al periodisme. Elegit al Reichstag en 1874, tanmateix és condemnat a presó nombroses ocasions pels seus encesos discursos, que el portaran a l'exili al Regne Unit en 1878. Hi publicarà el periòdic Freiheit (Llibertat) i arran d'un article que glorifica l'atemptat contra el tsar Alexandre II, és condemnat a 16 mesos de treballs forçats. Quan acaba la pena, s'exilia als Estats Units en 1882. Influenciat per les idees de Kropotkin, esdevindrà enterament anarquista. Partidari de la propaganda pel fet, edita una petita guia de com fer i col·locar bombes, després d'haver treballat en un fàbrica de dinamita, fet que li valdrà el pseudònim de Dynamost. Va ser el mestre de molts anarquistes de renom, com ara Emma Goldman, Alexander Berkman o Errico Malatesta. L'11 de maig de 1886 és detingut a Nova York després d'un míting i condemnat el 2 de juny a un any de presó per incitació al motí. Després publicarà als EUA el periòdic Freiheit, que serà l'obra de sa vida. És autor de DieGottespest (La pesta religiosa), Die Freie Gesellschaft (La Societat Lliure), El comunisme llibertari, Reminiscències parlamentàries, L'Anarquia, entre altres obres. Johann Most va morir el 17 de març de 1906 a Cincinnati (Ohio, EUA).

***

Notícia sobre l'organització de la gira propagandística de Malatesta organitzada per Luigi Raffuzzi apareguda en el periòdic de Barre (Vermont, EUA) Cronaca Sovversiva del 9 d'agost de 1913

- Luigi Raffuzzi: El 5 de febrer de 1865 neix a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Luigi Raffuzzi, també conegut com Louis Raffuzzi. Sos pares es deien Domenico Raffuzzi i Domenica Topi. Es guanyava la vida fent de pintor de la construcció. En 1887 passà a França per trobar son germà major Antonio, on s'havia refugiat fugint d'una condemna en rebel·lia de quatre anys de presó per agredir, amb altres companys anarquistes, uns guàrdies de la Seguretat Pública. A París (França) conegué, segons la policia,«perillosos internacionalistes» i en 1890 formà part del parisenc Grup Comunista Anarquista Independent de Llengua Italiana (Francesco Cremonini, Franco Piccinelli, Cesare Tassinari, etc.). En aquest any retornà a Itàlia, on es dedicà a la reorganització de la Secció Anarquista d'Imola i d'altres seccions de Romanya. En aquesta època col·laborà en nombrosos periòdics i números únics anarquistes i fou gerent de La Gentaglia (24 d'agost de 1890) i d'Il Malfattori (18 d'octubre de 1890). També en aquest any va ser condemnat a tres dies de presó per «ultratge» i més tard denunciat per aferrar cartells subversius. Entre el 4 i el 6 de gener de 1891, juntament amb Antonio Castellari i Adamo Mancini, representà els anarquistes d'Imola en l'important Congrés Socialista Revolucionari de Capolago (Ticino, Suïssa), ), on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anarquista Revolucionari (PSAR), que agrupava llibertaris seguidors d'Amilcare Cipriani i anarquistes purs (Andrea Costa, Luigi Galleani, Pietro Gori, Errico Malatesta, Filippo Turati, etc.). De bell nou a Imola, va ser novament condemnat a tres mesos de presó per«possessió d'arma», però fugí cap a França. Constantment vigilat per les autoritats, el 30 de març de 1892 va ser expulsat i a continuació, amb son germà Antonio, passà a Londres (Anglaterra), on mantingué estretes relacions afectives i organitzatives amb els anarquistes locals. En aquesta mateix any, des de Londres, marxà cap a Nova York (Nova York, EUA), juntament amb Vito Solieri, i amb el temps, esdevingué en un dels més fervents animadors del grup anarquista «Gli Oppressi». Amb Vito Solieri, entre juny de 1892 i novembre de 1894, va ser redactor d'Il Grido degli Oppressi, primer periòdic anarquista en llengua italiana als Estats Units, dirigit a Nova York i a Chicago (Illinois, EUA) per Francesco Saverio Merlino iòrgan d'expressió dels grups anarcocomunistes. El 17 de març de 1900, des de les pàgines de La Questione Sociale de Paterson (Nova Jersey, EUA), Errico Malatesta el definí, amb Pietro Cane, com a representant de la disputa, política i personal, que s'enfrontà a Giacomo Ciancabila i al periòdic L'Aurora de Paterson, portaveu del corrent antiorganitzador italoamericà. Orador i incansable propagandista, després del regicidi del rei Humbert I d'Itàlia a mans de Gaetano Bresci el 29 de juliol de 1900, a qui havia conegutíntimament a Paterson, es comprometé ferventment en la seva defensa. L'agost de 1900 va fer un míting al Clarenton Hall de Nova York d'exaltació del regicidi i en 1901 publicà a Nova York vuit mil còpies el número únic 29 Luglio. Animador del Cercle de Propaganda Llibertària (CPL), de tendència anarcocomunista, un dels dos grups anarquistes italoamericans novaiorquesos de l'època, continuà tenint viva la memòria de Bresci i en 1902 edità una postal i un fullet commemoratiu. El juliol de 1903 publicà a Nova York un altre número únic, suplement de La Questione Sociale, distribuït gratuïtament en cinquanta mil còpies, sota el significatiu títol Umberto& Bresci. El gener de 1912 retornà per un curt període a Imola, però el febrer retornà de bell nou a Nova York i després marxà cap a Chicago, on va romandre gairebé un any. Entre 1913 i 1915, amb Aldino Felicani, formà part del«Comitè Pro Volontà», que s'encarregava de buscar suport econòmic per al periòdic anarquista Volontà editat a Ancona (Marques, Itàlia) i en 1913 promogué, des de les pàgines de L'Era Nuova de Paterson, una col·lecta de fons per al finançament d'una gira propagandística a Itàlia d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915, juntament amb sa companya Maria i altres membres (Pietro Allegra, Pietro Bambara, Valentino Campanella, Andrea Ciofalo, Nicola Cuneo, C. Franchi, G. Giacobello, Alfonso Grappone, G. Mantese, A. Masini, Giuseppe Sberna, V. Schiera i Carlo Tresca) del novaiorquès Comitato Fascio Rivoluzionari (CFR, Comitè Fascio Revolucionari), organitzà la«Conferència dels Subversius contra la Guerra», que se celebrà als locals del Cercle Gaetano Bresci de Nova York. En aquests anys fou el portaveu del Comitè de Protesta Contra la Guerra de Nova York, membre del Comitè Pro Premsa Llibertària i col·laborà en el periòdic Cronaca Sovversiva –en el número del 28 d'agost de 1909 publicà l'article «Per gli insorti catalani!», sobre els fets de la «Setmana Tràgica» de Barcelona (Catalunya). El 18 de gener de 1916 participà en l'acte d'homenatge a Pietro Gori, que se celebrà a la Union Seattlement Hall de Nova York, a benefici de l'edició d'un número especial de Cronaca Sovversiva («Contro la Guerra, contro la Pace, per la Rivoluzioine!») que es publicà el 18 de març d'aquell any i on també col·laborà amb l'article «La guerra. Il compito nostro». Sa companya Maria fou una destacada militant del Grup de Propaganda Femenina de Nova York. El juliol de 1920 retornà a Imola i enfortí les relacions amb Luigi Molinari i Errico Malatesta. Malalt de l'anomenat«còlic de plom», malaltia professional dels pintors de la construcció, per a no ser una rèmora per a la seva família i companys, Luigi Raffuzzi se suïcidà el 7 de juliol–algunes fonts citen el 17 de juliol– de 1923 a Medfield (Massachusetts, EUA) i, respectant la seva voluntat, va ser incinerat.

***

Manuel Devaldès

- Manuel Devaldès:El 5 de febrer de 1875 neix a Evreux (Alta Normandia, França) el pacifista, neomaltusià i individualista llibertari Ernest-Edmond Lohy, més conegut com Manuel Devaldès. En 1895 va fundar La Revue Rouge, on participaran Félix Feneon, Verlaine, Tailhade, entre molts altres. En 1912 va ser un dels membres del grup «Action d'Art». Com a insubmís en 1914 es va haver de refugiar al Regne Unit on se li concedeix l'estatus d'objector de consciència. Entre 1920 i 1925 va editar, amb André Lorulot, Réveil de l'Esclave. A partir de 1945 va participar en el periòdic mensual anarcoindividualista L'Unique, d'Émile Armand. Va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertàries, iés autor de nombrosos llibres i fullets, com ara Hurle de haine et d'amour: poèmes (1897), La chair à canon (1908), Honoré de Balzac (1909), Réflexions sur l'individualisme (1910), Almanach des ennemis de l'autorité (1913) (1912, amb altres), L'individualité féminine (1914), La brute prolifique (1914), La famille néo-malthusienne (1914), Les dernières années de Kropotkine (1921), La cause biologique et la prévention de la guerre(1925),Contes d'un rebelle (1925), Les Raisons de mon insoumission(1926), Han Ryner et le problème de la violence (1927), Des cris sous la meule (1927), La maternité consciente (1927), Anthologie desécrivains réfractairesde langue française (1927, amb altres), La fin du marquis d'Amercoeur et autreshistoires (1931), Figures d'Angleterre: écrivains indépendants (1932), Croître, multiplier, c'est la guerre! (1933), Gérard de Lacaze-Duthiers et la bioesthétique (1934), Louis Moreau, peintre et graveur (1935), Félix Le Dantec et l'égoïsme (1936), Une guerre de surpopulation: les enseignements de la Guerre italo-éthiopienne (1937), La guerre dans l'acte sexuel (1937), Chez les cruels: quatre histoires tragiques (1947), Eugène Humbert: la vie et l'oeuvre d'un néo-malthusien (1947), L'éducation et la liberté (1958, pòstum), entre d'altres. Va traduir de l'anglès nombrosos escrits d'autors socials, com ara Charles T. Gorham, O. A. Shrubsole, Louise Lind-af-Hageby, Herbert Spencer, C. L. James, etc. Manuel Devaldès va morir el 22 de desembre de 1956 a Paris (França).

Manuel Devaldès (1875-1956)

***

Notícia de la detenció de Jesús Tobes Cibrián apareguda en el diari madrileny LaÉpoca del 18 de novembre de 1935

- Jesús Tobes Cibrián: El 5 de febrer de 1897 neix a Bilbao (Biscaia, País Basc) l'anarcosindicalista Jesús Tobes Cibrián, a vegades els seus llinatges citats com Torbes i Cirbián. Es guanyava la vida com a pintor en obres i milità en el Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Bilbao. El novembre de 1935 va ser detingut a Madrid (Espanya) acusat d'haver estafat l'assegurança d'accidents de la feina. Després de la guerra civil s'exilià a França i durant els anys quaranta s'establí a Nantes (País del Loira, França), on milità en la Regional del Nord de la CNT. Jesús Tobes Cibrián va morir el 6 de juliol de 1960 a França.

***

Luigi Ballarin

- Luigi Ballarin: El 5 de febrer de 1899 neix a Minas Gerais (Brasil) el maçó, anarquista i resistent antifeixista Luigi Ballarin, conegut sota diversos pseudònims, com ara Il Toscanino i Gigi. Fill d'emigrants italians al Brasil, retornà a Itàlia amb sa família quan son pare es posà malalt, el qual morí el juny de 1906. Amb son germà petit Giuseppe, s'enfonsà en el món de la delinqüència i arran de dues condemnes per robatori de un i de tres dies de presó, Luigi va ser enviat en 1910 al reformatori de Bosco Marengo (Piemont, Itàlia), on aprengué l'ofici de mecànic i realitzà el servei militar en una unitat de tiradors d'elit, els Bersaglieri. Un cop llicenciat, va ser batejat amb el malnom d'Il Toscanino, per la seva afició a fumar cigars toscanos, i esdevingué anarquista i maçó. El 3 de setembre de 1923 va ser empresonat per les autoritats feixistes a Adria (Vèneto, Itàlia) per haver cantat en una fonda cants subversius. L'estiu de 1924 va ser alliberat i, després de l'assassinat l'11 de juny de 1924 del diputat socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, decidí exiliar-se a França. S'establí a Saint-Priest (Roine-Alps, Arpitània), on treballà a la fàbrica Berliet i on conegué sa futura companya Elisa Maniago, amb qui arribarà a tenir set infants. Força actiu durant la campanya de suport als anarquistes italoamericans Sacco i Vanzetti, el 9 d'agost de 1927 se li va decretar l'expulsió. Després d'una sèrie d'atemptats –contra el cònsol d'Itàlia a Nancy, contra feixistes de la Costa Blava (Juan-les-Pins i Golfe-Juan), etc.–, va ser declarat sospitós d'haver participat en un atemptat contra una via fèrria i va ser detingut per la policia de Lió i tancat a la presó de Saint Paul de la capital arpitana. Un cop lliure el gener de 1928, fugí cap a Brussel·les (Bèlgica) i després es retrobà amb sa família a Seraing (Lieja, Valònia). Per guanyar-se la vida treballà a les mines de ferro de la regió i visqué amb sa companya i sos infants a l'hotel-cafè Solazzi d'Esch-sur-Alzette (Luxemburg), conegut com a lloc de reunió de la comunitat anarquista italiana. El 17 d'abril de 1929, després d'assabentar-se de la mort de sa primera esposa, es casà amb Elisa. Arran d'un atemptat comès el 9 de maig de 1930 pel seu amic Gino D'Ascanio contra el canceller de la legació italiana, va ser acusat d'haver-li lliurat la pistola amb la qual realitzà l'atemptat i se li va decretar l'expulsió l'agost i el novembre de 1931. El desembre d'aquell any, va ser finalment expulsat de Luxemburg i, amb Elisa i sos infants, passà clandestinament a la zona de Saint-Priest. El març de 1932 va ser detingut i tancat dues setmanes a la presó de Viena del Delfinat. Un cop lliure, marxà amb sa família a Bobigny (Illa de França, França), on van ser albergats per Domenico i Angelo Materiale en un soterrani del seu domicili. El maig de 1932 va ser detingut i tancat durant una setmana a Lió. De bell nou a Bobigny, trobà una feina de ferrer artesà. En aquesta època freqüentà les reunions dels antifeixistes italians que se celebraven a la Sala Tagliaferri, del carrer Sacco i Vanzetti. El novembre de 1933 fou condemnat a una nova pena de dues setmanes de presó, però aconseguí un ajornament de la seva expulsió. L'octubre de 1936 marxà a defensar la Revolució espanyola i s'integrà en la Columna «Giustizia e Libertà» de Carlo Rosselli, on conegué Angiolo Bruschi. Després dels fets de «Maig de 1937» retornà a França. Entrà a treballar d'obrer de calderes en l'empresa «Foneries i Acers» de Noisy-le-Sec (Illa de França, França) i, a partir de 1940, disposà d'un carnet de treballador que havia de segellar mensualment. El maig de 1943, després d'haver atupat un individu que el tractà de feixista i d'un vianant que es ficà enmig, decidí retornar a Itàlia amb sa família. Detingut just arribar a la frontera, va ser tancat a la presó de Tovigo. Jutjat el 18 d'agost de 1943, fou condemnat a tres mesos d'internament a les illes de Tremiti, però finalment va ser internat a Ancona (Marques, Itàlia), on, el 2 de desembre de 1943, arran d'un bombardeig, aconseguí fugir i reunir-se amb sa família. Ajudà presoners anglesos i americans a evadir-se i passar a Iugoslàvia, a més d'amagar soldats britànics al seu domicili; per tot això se li va expedí un certificat d'honor signat pel Comandament Suprem de les Forces Aliades a la Mediterrània. El maig de 1944 s'integrà en un grup partisà de la«Brigada Martello» del Cos de Voluntaris de la Llibertat i participà en la Resistència a la zona d'Adria, especialment en accions per impedir el carregament de les collites de grans amb destinació a Alemanya. Sota el pseudònim de Gigi, formà part del maquis a Venaria Reale (Piemont, Itàlia). Detingut pels nazis, va ser deportat al camp de concentració de Dachau (Baviera, Alemanya). Sobrevisqué gràcies a la solidaritat entre els companys. El camp fou alliberat la primavera de 1945 i retornà a Adria, on s'encarregà de la distribució de queviures a la població i on se li va demanar que acceptés el càrrec d'alcalde de la població, cosa que refusà, decidint retornar a França. A començament de 1946, després d'haver deixat en un tren cap a Lió tres dels seus infants proveïts amb documentació francesa, passà clandestinament la frontera ja que ell no havia pogut obtenir el visat. Durant el passatge de la frontera, va ser atacat pel seu company de ruta, que el deixà sense diners i l'abandonà enmig de la muntanya pensat que era mort. Recollit i curat per un pastor, pogué arribar a París després de recuperar-se. L'abril de 1947 va fer venir sa companya i la resta de la família, allotjant-se en una casa del XX Districte parisenc. El 5 de maig de 1947 les autoritats franceses confirmaren que el decret d'expulsió de feia vint anys encara era vigent, malgrat un informe favorable sobre la seva participació en la Resistència i els seus lligams francesos. En els últims anys de sa vida col·laborà en Le Libertaire. El 7 de febrer de 1948 Luigi Ballarin va morir d'una crisi cardíaca a París (França), després d'haver confiat la responsabilitat de sa família al company Angiolo Bruschi (Angelo o Ernesto Torres).

Luigi Ballarin (1899-1948)

***

Gino Bibbi

- Gino Bibbi: El 5 de febrer de 1899 neix a Avenza (Carrara, Toscana, Itàlia) l'enginyer anarcoindividualista i militant antifeixista Gino Bibbi. Fill d'un empresari del llenyam benestant, era cosí de l'anarquista Gino Lucetti, que atemptarà contra la vida de Benito Mussolini. Llicenciat com a sotsoficial d'Infanteria, estudià enginyeria a l'Institut Politècnic de Milà, on conegué, en 1922, Camillo Berneri. En 1923 fou apallissat pels «camises negres» després d'haver llançat a la cara del jerarca feixista Renato Ricci, al centre de Carrara, uns pamflets des d'una moto que definien Mussolini com a «tràgic pallasso». Poc després, arran d'una altra agressió feixista, sa mare morí de dolor en veure com havia quedat son fill. Un escamot feixista també calà foc la seva moto i la serradora de son pare. En 1926, amb la complicitat d'altes anarquistes (sa germana Maria, Umberto Tommasini, Leandor Sorio i Stefano Zatteroni), proporcionarà la granada (bomba SIPE) que son cosí Gino Lucetti llançarà l'11 de setembre de 1926 a Roma contra el cotxe de Mussolini. La granada explotà, però el dictador sortirà il·lès. El 24 de setembre d'aquell any fou detingut amb sa germana Maria, però la manca de proves va fer que passés de la presó al desterrament, primer a Ustica i després a Lipari. Sota el pretext de completar els estudis d'enginyeria, aconsegueix que el traslladin a la penitenciaria del Ucciardone de Palerm, d'on fuig embarcant-se cap a Tunísia amb un vaixell argentí, gràcies a la complicitat de mariners anarquistes. Després passà a París, on aprengué a pilotar avions juntament amb el republicà Ramón Franco, germà del futur dictador Francisco Franco Bahamonde, aleshores exiliat a França, amb la finalitat de preparar un atemptat aeri contra Il Duce. Més tard, a Espanya, amb l'anarquista Gigi Damiani i companys de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), preparà un pla d'evasió per a Errico Malatesta, segrestat pel règim feixista al seu domicili del barri Trionfale de Roma; però algun confident alertà l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme) i el projecte fou avortat. En 1934 obrí una fàbrica a València i fou acusat pel cònsol italià de produir armes per als anarquistes. En 1936, arran de l'esclat de la guerra civil, esdevingué pilot de caça de l'aviació republicana a Getafe, amb Ramón Franco, Juan Ortiz, Assunto Zamboni i Baldassare Londero, fins que es convertí en un feu estalinista. Comissionat pel Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, gràcies als seus coneixements d'enginyeria, posà a prova les noves armes que es creaven, com ara un llançacoets teledirigit amb un radi d'acció de 10 quilòmetres, que després eren usades per la Columna Durruti. També se li encarregà un projecte de torpede a control remot per atacar les naus feixistes que bloquejaven els ports republicans. El desembre de 1936 fou detingut a València, juntament amb Umberto Tommasini i G. Fontana per la policia republicana sota control estalinista i acusat d'«espionatge al servei de Mussolini» i de«tràfic d'armes». Gràcies a la intervenció del Comitè Regional de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de València pogué salvar la vida. El 20 de febrer de 1937 fou novament detingut a Alacant per la Guàrdia d'Assalt, sota control comunista, juntament amb Umberto Tommasini i altres tres companys llibertaris, tot i que comptava amb autorització del Ministeri de Marina i de l'Aviació per realitzar actes de sabotatge al port franquista de Ceuta (Marroc), utilitzant mines submarines. Tancat en una txeca comunista, fou sotmès durant setmanes a durs interrogatoris i tortures. Tommassi, mentrestant, va aconseguir fugir. Només la intervenció de Joan García Oliver, aleshores ministre de Justícia, davant del socialista Ángel Galarza Gago, ministre de Governació, que havia ordenat la seva detenció, aconseguí salvar-lo. Després d'aquesta experiència, abandonà la Península i des de París organitzà accions antifeixistes i antiestalinistes des d'un grup anarquista independent que fundà. En aquest mateix 1937, amb Tommasini, projectà un nou atemptat contra Mussolini, que no reeixirà. El final de la guerra civil espanyola l'agafà a la Península i creuà els Pirineus, essent tancat al camp de concentració de Gurs. Durant l'ocupació, passà a Itàlia i lluità amb la resistència, participant en l'alliberament de Carrara amb un grup anarquista. Després es refugià a Brasil durant un temps. En 1948 tornà a Carrara amb sa companya i sos dos fills. Adherit a la Federació Anarquista Italiana (FAI), abandonà aquesta organització durant els anys cinquanta al considerar-la massa subordinada al Partit Comunista d'Itàlia (PCI), encara que era membre d'una tendència minoritària partidària de participar en eleccions polítiques. En el Congrés de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA) que va tenir lloc a Carrara (Itàlia) el setembre de 1968, fou un dels partidaris del trencament amb els joves del Maig Francès, representats per Daniel Cohn-Bendit. El seu anticomunisme el portà a començaments dels anys setanta a simpatitzar amb «Nuova Repubblica», moviment fundat per Randolfo Pacciardi, vell amic i excomandant de la Brigada Garibaldi a Espanya, fet que el marginarà totalment del moviment anarquista. Durant els seus últims anys es declarà anarcoindividualista. Gino Bibbi va morir el 8 d'agost de 1999 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou incinerat amb un mocador roig i negre al coll; les seves cendres van ser enterrades al «racó anarquista» del cementiri de Carrara.

Gino Bibbi (1899-1999)

***

Carnet del SIA de Marceau Lefebvre

- Marceau Lefebvre: El 5 de febrer de 1910 neix a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França) l'anarquista i anarcosindicalista Marceau Lefebvre. En 1916, durant la Gran Guerra, mentre son pare era al front, fou evacuat amb sa família, primer a Bèlgica, després a Les Vans (Occitània), on es reuní amb son pare, i finalment tots s'instal·laren a La Grand Comba (Llenguadoc, Occitània). El mateix dia que va fer 13 anys, el 5 de febrer de 1923, començà a treballar a les mines de La Grand Comba. En aquest medi miner esdevingué anarquista, s'afilià a la Unió Anarquista (UA) i a la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR). En 1937 s'adherí a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i l'any següent en fou nomenat tresorer i secretari del grup local. A finals de febrer de 1939, arran de la Retirada, organitzà una conferència de SIA a La Gran Comba sobre la necessitat de solidaritat vers els refugiats a la qual participaren més de 300 persones i on Maurice Doutreau exposà l'estat de la qüestió, però en la qual no pogueren recaptar diners ja que no havien demanat permís al comissari de policia. Quan esclatà la II Guerra Mundial es casà amb una refugiada espanyola, Carmen --amb qui tingué un fill, Max--, i decidí, com a antimilitarista, declarar-se insubmís i marxà, amb altres dos anarquistes d'Alès, a les muntanyes. Tres mesos més tard, incapaç de viure d'aquesta manera, s'amagà a casa de sa mare fins al 2 d'agost de 1940, quan es lliurà a la brigada de gendarmeria de Tamaris, a 10 quilòmetres de ca seva, ja que sa companya havia estat amenaçada d'expulsió durant els escorcolls policíacs domiciliaris. Tancat al Font Saint Nicolas de Marsella, sortí el 22 de novembre de 1940 per complir una pena de dos anys de presó imposada per un tribunal militar. Després de l'Alliberament i un cop al carrer, fou nomenat tresorer del grup local de SIA. En 1947 fou un dels organitzadors de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF). Fou un dels distribuïdors de Le Libertaire, Le Monde Libertaire i Le Combat Syndicaliste. Marceau Lefebvre va morir el 13 de març de 1983.

***

Rafael Pérez Mur

- Rafael Pérez Mur: El 5 de febrer de 1922 neix a El Burgo de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Pérez Mur. Amb sa família emigrà a Barcelona (Catalunya). Estudià a l'Escola Racionalista de la Torrassa de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya) i fou amic de la infància de Francesc Sabaté Llopart. Sota el franquisme esdevingué membre de la Guàrdia Urbana de Barcelona i es retirà amb el grau de sergent. Desconeixem si mantingué contactes amb el grup guerriller de Quico Sabaté, però entre 1948 i 1997 mantingué correspondència amb Antoni Téllez Solà. Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Espectacles Públics de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i col·laborà en les revistes barcelonines Ideas-Orto, la qual sostingué econòmicament, i El Vaixell Blanc, i en Progrés, de l'Hospitalet de Llobregat. Apassionat per la poesia, trobem alguns poemes seus en el llibre col·lectiu España sangra. Poemas libertarios (1985). El gener de 1991 participà en l'homenatge retut a Francesc Sabaté Llopart celebrat a Sant Celoni (Vallès Oriental, Catalunya). Rafael Pérez Mur va morir el 20 de febrer de 2000 a Barcelona (Catalunya).

Defuncions

Severí Albarracín Broseta

- Severí Albarracín Broseta: El 5 de febrer de 1878 mor a Barcelona (Catalunya) el mestre d'escola, destacat militant internacionalista i anarquista Severí Albarracín Broseta, també conegut com Gabriel Albagès. Havia nascut en 1850 a Llíria (Camp de Túria, País Valencia). Estudià per a mestre a l'Escola Normal de València fins que aconseguí el títol superior, alhora que obtingué diversos premis per la seva aplicació pedagògica. Militant de la Joventut Republicana de València, cap al 1870 portà una escola d'infants instal·lada al Centre Republicà Instructiu de Valencià fins que fou expulsat pel seu radicalisme. L'abril de 1872 assistí com a membre de la Internacional, però no com a delegat, al II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que tingué lloc a Saragossa, on fou elegit, en substitució de Francisco Mora, membre del II Consell Federal de la FRE, integrat fonamentalment per seguidors de l'Aliança de la Democràcia Socialista (ADS) bakuninista i de la qual formava part, amb el càrrec de secretari de la Comarca del Sud. Entre desembre de 1872 i gener de 1873 prengué part, en representació del Consell Federal, en el III Congrés de la FRE a Còrdova, on formà part de la comissió que elaborà el dictamen sobre els«Mitjans per establir escoles purament internacionalistes al nombre més gran possible de poblacions» --on es reivindica una instrucció antiautoritària, anticlerical i antiburgesa, impartida per obrers als locals de les mateixes societats obreres amb l'obrer com a destinatari-- i fou elegit vocal de la nova Comissió Federal, organisme que substituí l'anterior Consell Federal, que s'establiria a Alcoi. El 7 de gener de 1873 la comissió engegà les seves tasques i fou elegit secretari de l'Interior. Pocs dies més tard, va ser designat secretari de Correspondència i d'Estadística de les comarques Sud i Centre. Aliancista radical, fou un dels membres més extremistes i revolucionaris de la Comissió Federal i jugà un paper destacat en l'aixecament internacionalista d'Alcoi que instaurà la revolució social a la ciutat l'estiu de 1873. El 8 de juliol d'aquest any, com a membre de la Comissió Federal, dirigí la vaga genera en demanda de millores salarials, preludi de l'esclat revolucionari alcoià. L'endemà, també encapçalà la comissió d'internacionalistes que s'entrevistà amb el batlle republicà federal Agustí Albors Blanes per exigir-li la dimissió i imposar-li la cessió del seu comandament al Comitè de Salvació Pública al capdavant del qual es trobava. Aquesta junta es va fer càrrec de la situació per poc temps, ja que les notícies de l'avanç de l'Exèrcit van motivar la fugida de la comissió, encara que pocs dies després una altra Junta Revolucionària --integrada per internacionalistes menys destacats-- va prendre de bell nou les rendes. Considerat com a l'instigador de la Revolució del Petroli, com fou batejada, fou requerit per la justícia per a respondre als càrrecs de sedició, incendi i assassinat, però havia aconseguit fugir salvant la documentació orgànica de la FRE, i va ser processat i jutjat en rebel·lia. S'instal·là a Madrid amb la Comissió Federal i durant les persecucions i il·legalitzacions de l'AIT treballà constantment en la reorganització de la FRE, esquivant els escorcolls policíacs. El 9 d'abril de 1874 va ser detingut quan sortia de correus, on havia portat un paquet de 4.130 exemplars del Manifest de la Comissió Federal. A tots els treballadors de la Regió Espanyola amb destinació a Catalunya; per evitar que es descobrís la seva personalitat, ja que estava encausat pels fets d'Alcoi, es va fer responsables dels impresos Nemesio Gili --internacionalista, metge, advocat i exsecretari del president de la I República espanyola Estanislau Figueras i Moragas--, el qual al·legà que Albarracín era el seu criat; finalment, i després que Tomás González Morago pagués una fiança, fou alliberat. Dies després d'aquests fets, s'exilià a Suïssa, sota la documentació de l'internacionalista i aliancista barceloní Gabriel Albagès. Establert a Locle, els companys anarquistes de la Federació del Jura, especialment l'antic communard Dargere, li van proporcionar feina dins el ram de la rellotgeria, tasca per la qual no estava capacitat. Després marxà a Neuchâtel, on treballà com a gravador. En aquesta època traduí al castellà Esquisses historiques, de James Guillaume, a qui conegué personalment --la traducció l'acabà José García Viñas--, a més d'altres destacats militants anarquistes (Mikhail Bakunin, Jean-Luis Pindy, Paul Brousse, etc.). Com a membre del Comitè Federal del Jura i del Comitè de l'AIT va anar a Berna per assistir al Congrés de la Internacional d'octubre de 1876, on trobà els delegats de la FRE Trinidad Soriano i José García Viñas, però finalment no assistí després de barallar-se amb aquesta delegació. Instal·lat a Chaux-des-Fonts, va treballar pintant parets i fent de guixaire i es relacionà amb Piotr Kropotkin, amb qui travà una intensa amistat. Cridat per la Comissió Federal, el juny de 1877 tornà a la Península ja malalt de tisi i s'establí a Barcelona. El juliol de 1877 va escriure diverses cartes als companys suïssos on explicava la seva confiança en un aixecament republicà dels partidaris de Ruiz Zorrilla que servís per a esperonar la revolució social que desitjava. En aquests últims anys lluità contra la tendència «política» i el pragmatisme sindicalista en el moviment anarquista. Severí Albarracín Broseta va morir el 5 de febrer de 1878 a Barcelona (Catalunya) de tuberculosi, assistit pels metges anarquistes José García Viñas i Nemesio Gili. Curiosament, un carrer a Alcoi porta el seu nom.

Revolució del Petroli (1873)

Continua...

---