Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 353 | 354 | (Page 355) | 356 | 357 | .... | 465 | newer

    0 0

    Denunciam la mala planificació en la recollida nadalenca i la il·legalitat de fer circular vehicles amb la ITV no superada.

    El passat Nadal hem pogut veure els carrers del municipi desbordats de fems durant dos dies. El previsible augment en la generació de fems per part de particulars i el fet de tenir el festiu en dilluns, no va meréixer, per part de la gerència de l'empresa municipal ni dels seus responsables polítics, la planificació de cap mesura especial. Ni un reforç en els vehicles de recollida ni, més important, una campanya informativa dirigida als usuaris conscienciant sobre la necessitat de no generar tants residus i recordant com seria la recollida en aquests dies especials. Cap recordatori ni al Facebook de l'empresa municipal ni al de l'Ajuntament, que no escatimen en penjar fotos quan es tracta de fer propaganda. La informació és tan precària que és realment complicat poder trobar en la plana web de l'Ajuntament les zones i els horaris de recollida! Res estrany: venim denunciant la manca de transparència i d'informació relativa a l'empresa pública des de fa temps. Per no poder, no es poden ni consultar les memòries anuals.

    Per altra banda, es continua amb la greu dinàmica generalitzada de fer circular vehicles amb la ITV caducada o que directament no l'han superat (i haurien d'estar immobilitzats). Durant pràcticament tot el mes de novembre va estar circulant un camió de 26 tones amb la ITV caducada amb dues faltes greus. El darrer cas ha estat el vehicle grua, destinat a la recollida d'iglús de selectiva que, havent anat a passar la ITV no l'ha superada i en lloc d'arreglar-lo, l'encarregat se l'enduu a Ternelles a carregar el pi damunt el carro, com es pot veure a la imatge. Per acabar-ho de rematar, el camió continua circulant i fent la recollida, posant en perill treballadors i ciutadans.

    Des d'Alternativa exigim una reacció urgent i definitiva per part de la gerència, encarregats i regidors responsables. S'han demanat què succeirà si hi ha un accident o si algú es fa mal?!

     

     

     


    0 0

    Gabriel Alomar: els nostres.

    "Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat." (Miquel López Crespí)


    Dia 6 d'agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l'avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l'intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l'Estat espanyol: l'integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P"C"E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n'Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l'OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.



    Malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només hi havia un centenar de persones concentrades esperant. El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill".


    El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): "De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás". Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.


    Miquel López Crespí


    0 0

    L'Ajuntament de Son Servera organitza un combat de picat, en motiu de les festes de Sant Antoni. Serà el proper 13 de gener al teatre i hi prendran part els Glosadors de Mallorca Alícia Olivares, Maribel Servera "Servereta", Miquel Àngel Adrover "Campaner" i Mateu "Xurí".

    0 0

    [14/01] «Les Plébéiennes» -«L'Amnistie» - Míting Pro-Ateneus - Ferrer - Bachelet - Dommanget - Likiniano - Laviña - Recasens - Pi Arnó - Ajalbert - Mathieu - Olive - Hennacy - Perrissaguet - Granero - Meléndez - Lätt - Montseny - Navarro

    Anarcoefemèrides del 14 de gener

    Esdeveniments

    Portada de "Les Plébéiennes"

    Portada de Les Plébéiennes

    - Surt Les Plébéiennes: El 14 de gener de 1900 surt a París (França) el primer número de la revista anarquista Les Plébéiennes. Propos d'un solitaire. Hebdomadaire (Les plebees. Paraules d'un solitari. Setmanari), redactat i editat exclusivament per Sébastien Faure, pren el nom del pseudònim que feia servir Michel Zévaco en els seus articles diaris de Le Journal du Peuple. La coberta, que sempre fou la mateixa, estava realitzada pel dibuixant G. Wuyts i representa Sébastien Faure fent una conferència. Faure volia demostrar publicant aquesta revista que no cal pertànyer a cap grup per fer propaganda. Aquesta actitud de Faure fou severament criticada per nombrosos militants àcrates i fins i tot es publicà una«Protesta d'un Grup de Llibertaris parisencs» en el periòdic Le Flambeau. Deixarà de sortir el 3 de juny de 1900 després d'haver publicat 21 números.

    ***

    Capçalera de "L'Amnistie"

    Capçalera de L'Amnistie

    - Surt L'Amnistie: El 14 de gener de 1933 surt a París (França) el primer i únic número del periòdic anarquista L'Amnistie. Organe du Comité pour l'Amnistie. Aquesta publicació, que havia de tenir una periodicitat setmanal, exigia un projecte d'amnistia per a les víctimes de la Llei de 1920,és a dir, per als militants neomaltusians i per a tots aquells que havien estat condemnats per practicar avortaments provocats. El gerent responsable fou Lucien Chatelain i hi van col·laborar Victor Basch, Lucien Descaves, Luc Durtain, Eugène Humbert, Léon Jouhaux, Maximilien Luce, Victor Margueritte, Romain Rolland i Henry Torres, entre d'altres. A la pàgina 4 es troba el llistat dels 51 advocats parisencs que s'adreçaren a la Cambra de Diputats fent una crida a favor de l'amnistia. També, a la pàgina 3, s'anuncia un gran míting per al 16 de febrer de 1933 a la sala parisenca Wagram on havien de prendre la paraula destacats militants llibertaris, com ara Georges Bastien, Félicien Challaye, L. Digat, Sébastien Faure, Georges Pioch, el professor Lengevin i els diputats Albertin, Bergery, Raoul Brandon, Marcel Deat i Louis Sellier.  Aquesta publicació tirà 120.000 exemplars d'aquest número.

    ***

    Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

    Cartell del Míting Pro-Ateneus del 14 de gener de 1937

    - Míting Pro-Ateneus: El 14 de gener de 1937 se celebra al Gran Price de Barcelona (Catalunya) un gran míting pro-ateneus organitzat per l'Ateneu Llibertari del Districte V de la capital catalana i amb el suport de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Presidí l'acte el company Grau, secretari del citat ateneu, i hi van intervenir Justo Abril, Carme Quintana Villafranca, Ramón Liarte Viu (Joventuts Llibertàries de la Seu d'Urgell), Ginés García (Charlot) i Jacint Borràs Bousquet; Félix Martí Ibáñez hi havia d'intervenir, però finalment no ho va fer. Grau reivindicà la necessitat d'unificar tots els ateneus llibertaris i que calia que els diversos grups anarquistes s'integressin en aquests; Abril animà a les Joventuts Llibertàries a participar-hi; Quintana va fer el mateix amb les dones, després de fer una petita història del paper de la dona en el moviment anarquista; Liarte apuntà que tothom que no sigui al front ha de ser als ateneus amb la finalitat d'«encarrilar els destins de la Revolució»; García parlà sobre l'obligació de sumar els esforços culturals dels ateneus buscant el«vertader camí de la seva emancipació» i Borràs resumí l'acte remarcant la transcendència d'arribar a un acord entre «tots els pobles antifeixistes d'Ibèria».

    Míting Pro-Ateneus (14-01-1937)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Francesc Ferrer i Guàrdia

    Francesc Ferrer i Guàrdia

    - Francesc Ferrer i Guàrdia:El 14 de gener del 1859 --moltes fonts citen erròniament el 10 de gener-- neix a Alella (Maresme, Catalunya), poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el lliurepensador, maçó, militant i pedagog llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia. Fill de Jaume Ferrer i de Maria delsÀngels Guàrdia, propietaris acomodats, catòlics creients i practicants. Fins als 10 anys va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i durant els dos anys següents assistí a l'escola de Teià. Quan arribà als 12 anys, s'acabaren els seus dies d'escola. L'octubre de 1873 trobà col·locació a la botiga de Pablo Ossorio, comerciant de teixits amic de sa família, a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. La influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l'ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l'escola; però és evident que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d'Alella, i quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i apassionat. Amb la feina va poder estalviar per pagar-se l'exempció del servei militar i completar la seva formació aprenent francès. El 30 de juliol de 1878 va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils, fent serveis a Catalunya, Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb Teresa Sanmartí Guiu, una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d'anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d'esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Manuel Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d'Espanya. En 1884 es va iniciar en la maçoneria, participant en la lògia«La Veritat» de Barcelona. En aquesta tasca insurgent continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir del càrrec i s'establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, de la qual va prendre part. Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer va regentar una botiga de vins a la rue Pont Neuf 19, que transformarà en un petit restaurant anomenat«Llibertat»; i durant el seu temps lliure llegia els autors llibertaris i establia una estreta amistat amb l'anarquista Charles Malato. Del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d'espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del Partit Republicà Progressista. En 1890 es va afiliar a la lògia maçònica «Les Vrais Experts de París». En 1892 va participar en el Congrés Lliurepensador de Madrid. En aquella època pensava en l'organització d'un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l'ensorrament de la seva vida familiar --des d'abril de 1899 vivia maritalment amb Léopoldine Bonnard, parisenca i 13 anys més jove que Ferrer--, s'inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l'acció política en general, militant decididament en el moviment anarquista. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l'educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d'esperit. Per això va tornar a Barcelona, amb els diners legats (un milió de francs) per la seva alumna Ernestine Meunier, i el setembre de 1901 l'Escola Moderna fou oberta al número 56 del carrer de Bailén. En aquesta empresa tindrà el suport de la mestra Soledad Villafranca, que esdevindrà sa nova companya. Ferrer no era tan l'iniciador com el sistematitzador del moviment per l'ensenyament racionalista. La novetat de l'Escola Moderna era, en primer lloc, l'aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d'una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l'educació deplorable servida per l'Estat i l'Església. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l'ensenyament espanyol --fet que hauria estat una pretensió modesta--, sinó respecte a l'ensenyament tal comés practicat en el món en general. S'adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees --de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S'havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d'educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l'educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l'educació eclesiàstica. L'Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels, una escola que es proclamava anarquista. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer s'havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l'objecte de la seva obra era d'esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu «revolucionarisme» era sinònim de terrorisme. Per dur a terme l'educació que es proposa Ferrer crea l'editorial de l'Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d'ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l'Origen del Cristianisme, de Malvert; La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal; i l'Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d'un prefaci del doctor Ramón y Cajal. Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l'esperit i els mètodes de l'Escola Moderna, és el Butlletí mensual que publicava. Entre les dues sèries o«èpoques» d'aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El Butlletíés, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d'obres de Paul Robin,Élisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d'educació i d'higiene. També l'editorial publicarà el periòdic anarquista La Huelga General, que reivindicarà i justificarà aquesta mesura revolucionària com a eina de lluita. No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l'Escola; i que els mestres havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l'incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. S'insisteix sovint en els mèrits de l'ensenyament«integral», és a dir, l'educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans. El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l'Escola Moderna va tirar una bomba als reis d'Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut el 4 de juny i va estar-se més d'un any a la Presó Model de Madrid. L'Escola Moderna i moltes d'altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l'acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d'obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d'ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d'Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l'autorització no podiaésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris. Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n'era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada L'Ecole Rénovée, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del Butlletí mensual de l'Escola Moderna, i la seva obra editorial. Aquesta lliga comptava a finals de 1908 amb només 442 socis, la meitat a França. A començament de juliol de 1909 s'inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l'exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la Setmana Tràgica, per als reaccionaris, o la Revolució de Juliol, per als insurgents. La guerra és rebutjada per l'esperit popular per tres raons. En primer lloc, l'anarquisme que domina entre els obrersés essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'«honor nacional» com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d'explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l'aparença d'una guerra de pura agressió, empresa al dictat d'un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l'obrer espanyol. Es creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament --i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris-- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D'una banda, el fill del burgès, que podia permetre's de pagar tres-cents duros per l'exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d'altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l'exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de ses mullers i de ses famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones. Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (Antoni Fabra Ribas, Miguel Villalobos Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s'estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d'ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l'aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l'estat de guerra. El moviment s'havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l'esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla. Ferrer i Guàrdia fou detingut el 31 d'agost per membres del sometent d'Alella acusat de ser l'autor i cap de la revolta; resulta que els dies de gestació i de desenvolupament de la insurrecció, Ferrer ni era a Barcelona, era a la seva masia de Mongat. Els deu mil volums de la llibreria de l'Escola Moderna seran requisats i 34 centres que impartien ensenyament segons els criteris ferreristes van ser clausurades pel governador. Un dels principals diaris catòlics, El Universo, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s'escapés de les mans d'un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d'insistir a demanar «proves de culpabilitat clares, precises i decisives»; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d'honor militars i navals, els quals «no necessiten de sotmetre's a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen». L'estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l'exèrcit havien de ser jutjades per l'exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d'octubre, es constituí el Consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l'acusat, no foren observades en el seu cas; va ser un judici farsa espectacular. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s'organitzaren arreu d'Europa, el 13 d'octubre de 1909 fou afusellat al fossat del castell de Montjuïc (Barcelona, Catalunya); les seves últimes paraules van ser: «Sóc innocent. Visca l'Escola Moderna!». Tant a Espanya com fora d'Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat «el Dreyfus espanyol». Les semblances entre ambdós «afers» són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l'Església --a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l'irreparable. Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P'otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: «Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxes que mantenen a la humanitat sota el jou de l'Estat, el capitalisme i la superstició». Després de la seva mort multitud de centres basats en els postulats de l'Escola Moderna es van escampar arreu del món, des de Suïssa fins a Amèrica --una de les més importants va ser la Modern School de Nova York, fundada en 1911. Nombrosos carrers europeus porten el seu nom. A Brussel·les, el 5 de novembre de 1911, es va erigir un monument, obra de l'arquitecte Adolphe Puissant i de l'escultor Auguste Puttemans, fruit d'una subscripció popular internacional. El 13 d'octubre de cada any, la Universitat Lliure de Brussel·les ret un homenatge en honor seu davant la seva estàtua. Durant la Revolució espanyola la plaça barcelonina d'Urquinaona prendrà el seu nom, així com el Teatre Borràs de la ciutat. A finals de 1987 es va constituir a Barcelona la Fundació Francesc Ferrer Guàrdia, dedicada a promoure la seva figura i les seves idees. Francesc Ferrer i Guàrdia està enterrat al cementiri de Montjuïc al costat de Durruti i d'Ascaso.

    ***

    Foto policíaca d'Émile Bachelet

    Foto policíaca d'Émile Bachelet

    -Émile Bachelet: El 14 de gener de 1888 neix a Corné (País del Loira, França) --altres fonts citen Avion (Nord-Pas-de-Calais, França)-- l'anarcoindividualista i antimilitaristaÉmile Bachelet, conegut com Milo. Fou fill d'un forner anarquista que regentava una botiga de begudes al barri parisenc de Ménilmontant. Fuster artesà, recorregué França vagabundejant com a membre de la societat gremial «Compagnon du Tour de França» i, finalment, en 1907 s'instal·là a París, on començà a freqüentar els cercles anarcoindividualistes al voltants del propagandista Libertad i del periòdic L'Anarchie. També participà activament en les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars) de la rue du Chevalier de la Barre, on acabarà instal·lant-se amb Alice Morand, germana de la militant anarcoindividualista Jeanne Morand, companya aleshores de Libertad. En 1908 es declararà insubmís al servei militar --ben igual que son germà Ernest que fugirà al Caire (Egipte)-- i viurà amb una falsa identitat, sota la qual serà condemnat dues vegades per delictes menors. A començaments de 1912 el seu domicili a Maisons-Alfort fou escorcollat en el marc de les investigacions lligades a la «Banda Bonnot» i la policia descobrí un revòlver, eines per perpetrar robatoris, fulletons llibertaris i llibres sobre alimentació vegetariana, «proves» de la seva militància anarquista. Detingut, fou lliurat a les autoritats militars que l'enviaren als batallons disciplinaris africans («Bat'd'Af»). Hi veurà partir nombrosos companys cap a les colònies penitenciàries o a la guillotina, com ara el pare i la mare de l'infant que adoptarà i que esdevindrà son gendre. Més tard s'instal·là al molí de Pouligny, on es dedicà a l'apicultura i a la fabricació de ruscs ajudat per son gendre, i crearà una petita comunitat rural llibertària autosuficient, la qual serà freqüentada per l'escriptor llibertari Michel Ragon. Entre 1946 i 1947 col·laborà en Les Cahiers du Peuple. Publicà les seves memòries de vagabund en dos volums: Mais un vagabond passa (1946) i Trimard (1951), amb un prefaci d'Édouard Dolléans, i deixà un llibre inèdit Chemin scabreux.Émile Bachelet va morir el 17 d'abril de 1967 a Pouligny (Saint-Germain-des-Prés, Centre, França).

    Émile Bachelet (1888-1967)

    ***

    Maurice Dommanget

    Maurice Dommanget

    - Maurice Dommanget:El 14 de gener de 1888 neix a París (França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés, Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just,La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge,Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions,és Histoire du Premier Mai (1953). Maurice Dommanget va morir el 2 d'abril de 1976 a Senlis (Picardia, França) i els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

    ***

    Félix Likiniano Hériz

    Félix Likiniano Hériz

    - Félix Likiniano Hériz: El 14 de gener de 1909–algunes fonts citen el 4 d'abril– neix a Eskoriatza (Guipúscoa, País Basc) l'anarcosindicalista Félix Likiniano Hériz–el seu primer llinatge també transcrit en castellà com Liquiniano–, conegut com Liki. Quan era un infant es traslladà a Arrasate (Guipúscoa, País Basc) i estudià, sense gaire èxit, a la ciutat guipuscoana de Sant Sebastià. Es posà a treballar de paleta amb son pare, contractista de la construcció. Després d'un temps a Vitòria (Àlaba, País Basc), passà a Madrid (Espanya), on en 1929 s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i entrà en contacte amb els Grups de Defensa Confederal. Durant el servei militar, organitzà, amb altres companys, a la Caserna d'Enginyers de Sant Sebastià una acció de protesta contra la mala qualitat del ranxo que es donava als soldats; jutjat el juny de 1932 per aquest fet, va ser condemnat a dos anys i mig de presó, pena de la qual només complí tres mesos. Arran de la vaga general revolucionària de desembre de 1933 a Sant Sebastià, va ser detingut i tancat a les presons d'Ocaña i de Cartagena. Posteriorment va ser condemnat a 15 anys de presó per participar en l'aixecament asturià d'octubre de 1934. Un cop excarcerat gràcies a l'amnistia de 1936, es lliurà a l'organització de les Joventuts Llibertàries i de la CNT a la zona de donostiarra. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936, combaté els rebels enquadrat en la Comuna de Sant Sebastià, dirigint la defensa de la seu de la CNT de Larramendi i la presa de les casernes de Loiola. Quan caigué Guipúscoa a mans feixistes, continuà la lluita a Madrid, Aragó i Catalunya. En maig de 1937, juntament amb sa companya Casilda Hernández Vargas (Casilda, la Miliciana), va defensar la«Casa Gran» de Barcelona –l'exedifici Cambó de la Via Laietana, seu dels comitès nacional i regional de la CNT– contra la reacció comunista. Amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració de Sant Cebrià i de Gurs. Quan esclatà la II Guerra Mundial fugí d'aquest últim camp i s'integrà en la Resistència, col·laborant en els sabotatges antialemanys a Bretanya, especialment a les vies fèrries. Durant els anys quaranta fou un dels militants més destacats de la Regional Nord de la CNT, participant en alguns fets conflictius, com ara la seva participació, amb Candido Armesto Sanz, en nom de la CNT, el desembre de 1944 en el Bloc Nacional Basc (BNB) o la signatura el 17 de març de 1945 del«pacte de fidelitat» al govern republicà del lehendakari José Antonio Aguirre y Lecube, conegut com «Pacte de Baiona». El juliol de 1945 assistí a la reunió que tractà a Baiona (Lapurdi, País Basc) sobre el Consell Consultiu Basc (CCB) i elegí el Comitè Regional. Poc després, el novembre d'aquell any, participà en la reunió que confirmà la ruptura de la CNT basca, integrant-se en el Comitè Regional. El febrer i el juny de 1946 assistí a Baiona a les plenàries del Comitè del Nord de la CNT«reformista» en representació de Guipúscoa i el novembre al Ple Regional que acordà entrar en el Govern basc i on va ser nomenat per al Comitè Regional en representació de Guipúscoa. A més en 1947 fou suplent de Daniel Orille Orive per a representar la CNT del Nord en el CCV. Entre gener i febrer de 1948 assistí al Ple Regional celebrat a Baiona. A partir dels anys seixanta va fer costat la lluita independentista basca i, aficionat com era a la pintura i a l'escultura, dissenya l'emblema d'Euskadi Ta Askatasuna (ETA). El seu domicili a Biarritz es convertí en refugi de militants llibertaris i independentistes bascos. Va ser amic íntim de Manuel Chiapuso Hualde i de Universo Latorre Crespo. Félix Likiniano Hériz va morir el 23 de desembre de 1982 a Biarritz (Lapurdi, País Basc). Sos germans Eduardo i José Antonio també va ser militants confederals. En 1994 Pilar Iparragirre Lazkano publicà la biografia Félix Likiniano. Miliciano de la utopía.

    Félix Likiniano Hériz (1909-1982)

    Casilda Hernáez Vargas (1914-1992)

    ***

    Rosa Laviña (Palafrugell, 1937)

    Rosa Laviña (Palafrugell, 1937)

    - Rosa Laviña Carreras: El 14 de gener de 1918 –algunes fonts citen el 19 de gener– neix a Palafrugell (Baix Empordà, Catalunya) l'anarquista Rosa Laviña i Carreras. Filla del barber llibertari Martí Laviña Torroella, que en heretar la barberia paterna al carrer Estret de Palafrugell decidí no seguir amb el negoci familiar i muntà una llibreria, i d'Engràcia Carreras (Gracieta), obrera del suro i modista. En 1925, a mode d'escarni, va ser intencionadament elegida per lliurat un ram de flors de benvinguda al rei Alfons XIII en ocasió de la inauguració de les escoles «Torres Jonama». En l'adolescència llegí la literatura anarquista que es venia a la llibreria familiar i entrà a treballar d'aprenenta de sastressa a can Sitges de Palafrugell, però va ser acomiadada, amb Carmen Moreno, per celebrar el Primer de Maig i va anar a fer feina a la sastreria Làrios. Durant els anys bèl·lics començà a militar en les Joventuts Llibertàries de Palafrugell, de les quals va ser secretària, en «Mujeres Libres» i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Durant una temporada fou cap dels tallers de confecció del Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Palafrugell. Després va fer el servei militar i es preparà per a la feina d'infermera. En 1939, amb el triomf feixista, passà els Pirineus i durant un any patí el camp de concentració d'Argelers, on va fer d'ajudant d'infermera. Al camp d'Argelers conegué son futur company Pere Vaqué (Migreio). En 1940 entrà com a minyona en una casa a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord); esclavitzada, fugí en poder. De bell nou a Argelers, amb sa mare va sortir poc després contractada per feines hoteleres al Voló (Rosselló, Catalunya Nord) i en acabar ambdues retornaren a Argelers. Duran l'ocupació nazi i després de la II Guerra Mundial les seves cases de Montalban (Llenguadoc, Occitània) i de Tolosa (Llenguadoc, Occitània) van ser lloc de pas cap a la Península i de refugi de guerrillers llibertaris (Marcel·lí Massana Vancell, Ramon Vila Capdevila, etc.). A partir de febrer de 1953 albergà un temps a la seva casa de Montalban l'anarquista escalenc Antoni Puig Artigas (Tonet), el qual li dedicà tres sardanes de les quals era compositor, i poc després, amb 37 anys, hi morí de leucèmia son company Pere Vaqué, amb qui havia tingut una filla, Diana. En 1954 s'establí a Tolosa (Llenguadoc, Occitània), on treballà de modista i s'uní sentimentalment amb l'esperantista llibertari Étienne Guillemeau, amb qui muntà un restaurant vegetarià i una botiga de productes naturistes i dietètics. En aquests anys va ser secretaria de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), membre del Comitè Nacional i tresorera de SIA i realitzà viatges clandestins a la Península per a la CNT per dur a terme accions d'ajut a famílies de militants tancats a les presons franquistes. Va estar molt acostada a Frederica Montseny Mañé i al seu cercle. El 16 de juliol de 1999 morí a Tolosa son company Guillemeau. Hi trobem col·laboracions seves en Cenit, Espoir, La Proa i Ruta, entre d'altres. El seu testimoni ha estat recollit per Antonio Soriano en el seu llibreÉxodos. Historia oral del exilio republicano español en Francia (1939-1945) (1989), per Eduard Pons Prades en Las guerras de los niños republicanos (1936-1995) (1997), per Antonina Rodrigo en Mujeres y exilio, 1939 (1999), per Antoni Martí en el documental Anònims del segle XX (2001), per l'actriu Susana Saenz Díaz (Susana Koska) i el cantant José María Sanz (Loquillo) en el projecte multimèdia Mujeres en pie de guerra (2003-2004), per«Radio Campus FM Toulouse» en el projecte multidisciplinar Mirada. Regard sur la guerre civil d'Espagne (1936-1939) (2004-2010) i per Sofía Moro en Ellos y nosotros (2006). Va cedir bona part de la seva documentació a l'Arxiu Municipal de Palafrugell i escrits seus es conserven al Museu Memorial de l'Exili (MUME) de la Jonquera. Durant un temps tornà a viure a Palafrugell i va fer costat Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)–participà com a suplent en les seves llistes electorals de Palafrugell per a les eleccions municipals de 2003. Des de març de 2011 un carrer de Palafrugell porta el seu nom. Rosa Laviña va morir el 29 de maig de 2011 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Rosa Laviña i Carreras (1918-2011)

    Xevi Planas: «Rosa Laviña, l'anarquista de Palafrugell», en Revista de Girona, 183 (juliol-agost 1997)

    Àlex Volney: «Rosa Laviña. La filla del llibreter anarquista», en Diari de Balears (30 de març i 6 d'abril de 2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ramon Recasens Miret

    Ramon Recasens Miret

    - Ramon Recasens Miret: El 14 de gener de 1926 és guillotinat a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'activista anarquista Ramon Recasens Miret –els seus llinatges també són citats com Requesens i Muset–, conegut com El Maño. Milità a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya). Forner de professió, el 7 de setembre de 1918 va ser detingut amb altres companys (Domingo gil, José Carreras, Joaquín Bayona, Ramon Ayxelà i Juan Plaza) durant la vaga de forners de Barcelona. El 30 de novembre de 1920 va ser deportat a bord del vaixell Giralda a la fortalesa de la Mola de Maó (Menorca, Illes Balears) amb altres 36 militants llibertaris. Encara a Menorca, el juliol de 1921 va ser processat, amb altres companys (Francesc Ferrer Giner, Pere Ubach Sallés i Vicenç Valls Rovira) per l'assassinat de Josep Figueres Tolosa, patró d'una fleca, esdevingut el 13 d'abril de 1920 a Barcelona i el setembre de 1921 fou reclamat per l'Audiència de Barcelona per processar-lo pels aldarulls del setembre de 1919 arran de la vaga de flequers. Membre d'un grup d'acció, amb altres companys (Marcelino Silva Vilasuso, Antonio Jiménez Martín, Francesc Cunyat Marcó, Manuel Ramos Alonso, Vicente Luero Lahoz, Antoni Mas Gómez, Carles Anglès Corbella i Josep Francès Jorquès), l'1 de setembre de 1922 assaltà el tren Madrid-Saragossa-Alacant al seu pas pel Poblenou de Barcelona, que portava la paga per als obrers del ferrocarril dels tallers del Camp de la Bota, aconseguint un botí de 140.000 pessetes, diners que van ser lliurats en la seva totalitat al Comitè Pro-presos, el secretari del qual era aleshores Ramón Arín. Ferit al muscle esquerre durant aquest cop per un soldat del destacament del Camp de la Bota mentre fugia, després d'unes setmanes amagat a la barriada d'Hostafrancs de Barcelona, aconseguí passar a França gràcies al suport de la seva companya Maria Camarasa, del metge Simó Solà Gandia i d'altres militants. Després d'una temporada a Perpinyà s'instal·là a París, on les autoritats franceses l'implicaren en la preparació de l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona, el 6 de novembre de 1924. L'11 de juliol de 1925 participà, amb Isidre Casals, Benito Castro i Joaquín Aznar Solanas (El Negro), en un cop a la casa Harribey de Talence, a prop de Bordeus, però va ser detingut juntament amb els dos primers. El 30 d'octubre de 1925 va ser jutjat pel Tribunal de la Gironda per assalt, robatori i homicidi i fou condemnat a mort juntament amb Benito Castro; Isidre Casals fou condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Ramon Recasens Miret va ser guillotinat el 14 de gener de 1926 a Bordeus (Aquitània, Occitània) després de cridar «Visca l'anarquia!» quan pujà al cadafal. Benito Castro fou guillotinat el mateix dia.

    ***

    Notícia de l'empresonament de Joan Pi Arnó apareguda en "La Vanguardia" del 14 de desembre de 1933

    Notícia de l'empresonament de Joan Pi Arnó apareguda en La Vanguardia del 14 de desembre de 1933

    - Joan Pi Arnó: El 14 de gener de 1941 es afusellat a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Pi Arnó. Havia nascut cap el 1903 a Mataró (Maresme, Catalunya). Jornaler analfabet, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Sarral (Conca de Barberà, Catalunya). Participà activament en l'aixecament anarcosindicalista de desembre de 1933 a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya), fet pel qual va ser detingut amb altres companys i empresonat. Després de la guerra civil va ser detingut per les autoritats franquistes i jutjat el 9 de gener de 1940 en consell de guerra a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) sota l'acusació d'haver estat membre de les Patrulles de Control i d'un comitè de fàbrica. Condemnat a mor, Joan Pi Arnó va ser afusellat el 14 de gener de 1941 a Barcelona (Catalunya) i enterrat al fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc de la capital catalana.

    ***

    Jean Ajalbert

    Jean Ajalbert

    - Jean Ajalbert: El 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) el poeta impressionista, escriptor naturalista, crític d'art, advocat i anarquista Jean Ajalbert. Havia nascut el 10 de juny de 1863 a Bredons (Alvèrnia, Occitània). Autor de nombroses novel·les, va participar en nombrosos revistes literàries i en la redacció de molts periòdics. A partir de 1892 va començar a freqüentar els cercles anarquistes, participant amb els seus articles en la premsa llibertària (Le Potà Colle, L'Endehors, Le Plébéien, Les Temps Nouveaux,Almanach de la Question Sociale), i n'esdevingué el misser. El desembre de 1893 fou triat per Auguste Vaillant per defensar-lo; notificat només uns dies abans que el judici tindria lloc el 10 de gener de 1894, refusa defensar-lo com a mitjà de protesta i serà substituït per Labori. Sense il·lusions sobre la justícia, s'oposarà a l'Ordre rebutjant defensar cap causa arran del procés de Vaillant, per denunciar el simulacre de justícia, i abandonarà després l'advocacia. Ardent defensor d'Alfred Dreyfus, serà un dels primers a denunciar el seu linxament mediàtic i a fer costat Émile Zola i el seu J'acusse. Va col·laborar en Le Journal du Peuple, creat per Sébastien Faure per defensar Dreyfus i s'incorporarà en la redacció de Droits de l'Homme on es mostrarà com un terrible polemista, que fins i tot el portarà a batre's en duel el gener de 1898. En 1899 formà part, juntament amb Paul Adam, Lucien Descaves, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, del Comitè General organitzador del Congrés Internacional d'Art Social. Es va rebel·lar contra la gràcia atorgada a Dreyfus, perquè per a ell no hi havia altra sortida que la innocència, i això li va portar molts enemics, fins i tot jueus, a més de la impossibilitat d'escriure a nombrosos diaris. Sense ingressos, Aristide Briand, l'ancià teòric de la vaga general, li va confiar missions a Indo-xina que li inspiraran temes per a les seves novel·les. Va començar a col·laborar enL'Humanité i en L'Action, allunyant-se definitivament de l'anarquisme. Després va ser nomenat conservador del museu del castell de Malmaison (1907-1917) i més tard administrador de la Manufactura Nacional de Tapisseria de Beauvais (1917-1934). En 1917 va ser triat com a membre de l'Acadèmia Goncourt. Però malauradament les seves relacions amb el Poder el portaran durant l'ocupació nazi a participar activament amb el règim de Petain i a col·laborar en el diari L'Émacipation nationale, de Jacques Doriot, òrgan del Partit Popular Francès (PPF). Amb l'Alliberament, el març de 1945, haurà de patir una estada forçada a la presó del fort du Hâ, a prop de Bordeus, com a col·laboracionista. En sortir-ne, serà apartat de l'edició i expulsat de l'Acadèmia Goncourt poc abans de morir. Jean Ajalbert va morir el 14 de gener de 1947 mor a Caors (Guiana, Occitània) i fou enterrat a Bredons.

    ***

    Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc "Le Monde Illustré" del 8 d'abril de 1893

    Retrat de Gustave Mathieu aparegut en el periòdic parisenc Le Monde Illustré del 8 d'abril de 1893

    - Gustave Mathieu: El 14 de gener de 1947 mor a Guisa (Picardia, França) l'anarquista Gustave Louis Mathieu. Havia nascut el 27 de febrer de 1866 a Guise (Picardia, França). Tal vegada nasqué al Familisteri creat per l'industrial i filantrop Jean-Baptiste André Godin a Guisa, on son pare era treballador i on ell mateix començà a fer feina molt jove com a obrer emmotllador. Ben aviat començà a freqüentar les reunions anarquistes. El setembre de 1887 va ser detingut pels gendarmes per haver aferrat dos cartells manuscrits per a denunciar l'acomiadament improcedent per part de Godin del company Bal i també ell, juntament amb son germà Émile, va ser acomiadat. Durant la tardor de 1887 marxà a Morlanwelz (Hainaut, Valònia), on treballà d'obrer emmotllador i participà en la creació d'un grup anarquista. Va ser perseguit per diversos robatoris i va ser declarat per les autoritats belgues sospitós de pertànyer al grup d'expropiadors anarquistes de Vittorio Pini i de Placide Shouppe. En 1889 va ser processat a Saint-Quentin (Picardia, França) per propaganda anarquista. En 1890 s'instal·là a Saint-Ouen (Illa de França, França) i milità en el grup anarquista de Saint-Denis. Amb Charles Simon (Biscuit), treballà en un comerç de pintures i vernissos a l'engròs a Saint-Ouen regentat per l'antic communard i anarquista Auguste Viard. Després de la mort de Viard, el 17 de gener de 1892, Simon i Mathieu, a petició de sa vídua, s'emportaren 20.000 francs de mercaderies que amagaren en diferents hangars. Sospitós de complicitat en els atemptats de Ravachol de l'11 i del 27 de març de 1892, va ser detingut, però el 10 d'abril de 1892 s'ordenà el sobreseïment de la seva causa. Davant noves amenaces de detenció, es refugià a Londres (Anglaterra). La vídua Viard, arremesa per un creditor, acusà Simon i Mathieu de robatori. El 5 de maig de 1892 ambdós, en rebel·lia Mathieu, van ser condemnats pel X Tribunal Correccional a cinc anys de presó per complicitat en l'encobriment. El juny de 1892, durant el primer judici contra Ravachol, envià una carta des de Londres on intentava disculpar aquest de determinades acusacions incriminatòries de Charles Chaumentin (Chaumartin) i exigia l'absolució de Joseph Beala. En aquesta època col·laborà L'Endehors (1891-1893), de Zo d'Axa. De tornada a França, el 26 de març de 1893 va ser detingut a Saugland (Saint-Michel en Thiérache, Picardia, França) i el 9 d'agost d'aquell any va ser jutjat per l'Audiència de l'Aisne per un robatori a Saint-Michel que li volien encolomar, però va ser absolt. Arrossegant la condemna del 5 de maig de 1892, el 26 d'agost de 1893 va ser novament jutjat i condemnat a un any de presó i a dos anys de residència controlada–la vídua de Viard es trobava en parador desconegut i d'aquesta manera condemnà un innocent abans de condemnar-se ella. Purgada la pena, s'exilià primer a Anglaterra i després a Bèlgica, on participà en un robatori destinat a finançar l'evasió de Simon, condemnat a treballs forçats en deportació durant el procés de Ravachol; però Mathieu va ser detingut, jutjat i condemnat a cinc anys de presó que va punir a Louvain, moment que aprofità per instruir-se culturalment. De bell nou a França, treballà com a venedor ambulant de llenceria pels mercats de la regió parisenca i de Guisa. Durant el període d'entreguerres estava subscrit al periòdic parisenc de Pierre Monatte La Révolution Prolétarienne (1923-1939).

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Francesc de B. Moll.



    Francesc de B. Moll.

    Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.


    La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).


    Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.


    Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".


    En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l'àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.


    L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.


    En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).


    Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    L'Ajuntament de Capdepera celebra Sant Antoni. Entre diferents actes, ofereix un combat de picat al Teatre, el proper 15 de gener. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Miquel Servera "Boireta", Joan Toni Sunyer i Mateu "Xurí".

    0 0

    [15/01] «La Solidaridad» -«Le Communiste» -«Liberación» - «The Blast» - «Helios» -«Libereso» - «La Revue Anarchiste» - «Le Pionnier» -«La Brochure Mensuelle» - «La Révolution prolétarienne» -«Ética» -«Controverse» - «Man!» - Front Popular - «Boletin CNT-AIT» - «El Incontrolado» - «Die Anarchie» -«L'Anarchie c'est l'ordre» - «Sicilia Libertaria» - Cas Scala - «Provocazione» - «Acratela» - Gilbert - Widmar - Bagatskoff - Monatte - Quartin - Alonso Martínez - Nieto Rodríguez - Barba - Bugallo - Gómez Arcos - Sabater - Celma - Llonch - Caballero

    Anarcoefemèrides del 15 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Solidaridad"

    Capçalera de La Solidaridad

    - Surt La Solidaridad: El 15 de gener de 1870 surt a Madrid (Espanya) el primer número del setmanari La Solidaridad.Órgano de la Asociación de Trabajadores de la sección de Madrid. Fundat per Anselmo Lorenzo, va ser la primera publicació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i a partir del número 29 (30 de juliol de 1870) el seu subtítol serà «Órgano de las secciones de la Federación madrileña de la Asociación Internacional de los Trabajadores» Anarcocol·lectivista bakuninista, inseria comentaris d'actualitat, notícies de l'exterior, avisos orgànics i del moviment obrer; a més d'un fulletó on s'incloïen reglaments, estatuts, congressos, temes de debat, etc. Hi van col·laborar en la redacció Vicente López, Hipólito Pauly, Máximo Ambau, Juan Alcázar, Francisco Mora, Tomás González Morago, Simancas, Gomis, Alieri, Miñaca, Vel, Martín, Pagès, etc. Es van publicar articles d'Ocaña, Nieva, Bakunin, Proudhon, ataques contra Fernando Garrido, etc. Van sortir 49 números, l'últim el 21 de gener de 1871, on deia que la Federació madrilenya deixava d'editar la publicació per qüestions econòmiques i que agafava el relleu els companys barcelonins de La Federación.

    ***

    Capçalera de "Le Communiste"

    Capçalera de Le Communiste

    - Surt Le Communiste: El 15 de gener de 1908 surt a la Colònia d'Aiglemont (Les Ardenes, França) el primer número del periòdic bimensual Le Communiste. Organe Communiste-Libertaire de Propagande, d'Éducation Ouvrière et de Réalisations Sociales. Era el successor de Le Cubilot. Journal International d'Éducation et de Lutte Ouvrière. Fortuné Henry, fundador de la comunitat llibertària «L'Essai» d'Aiglemont, en serà el gerent, però només es van editar dos números. Entre els col·laboradors en podem destacar Alfred Delvau, Pierre Dupont, Fortuné Henry, Théodore Jean, Jules Lermina, Jean Prolo, Jean Richepin, Limpide Semoy, entre d'altres.

    ***

    Capçalera del primer número de "Liberación"

    Capçalera del primer número de Liberación

    - Surt Liberación: El 15 de gener de 1908 surt a Madrid (Espanya) el primer número del periòdic anarquista i nihilista Liberación. Es publicava els dies 5, 15 i 25 de cada mes. No hi figurava cap editor responsable. Hi trobem articles d'Ignacio Arrieta, Joaquín Miguel Artal, Antonio Moreno, Félix Monteagudo, Antoni Pellicer Paraire, F. Rodríguez Cabrera i José Valverde, entre d'altres. Per referències sabem que en sortiren almenys tres números, però només s'ha conservat un exemplar del primer número que es conserva a l'Arxiu Municipal de Madrid.

    ***

    Portada del primer número de "The Blast"

    Portada del primer número de The Blast

    - Surt The Blast: El 15 de gener de 1916 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número del bimensual anarquista The Blast (ràfega de vent, bufada, ona explosiva...). Va estar editat per Alexandre Berkman; quan aquest va deixar el seu lloc de redactor de Mother Earth, es va instal·lar a San Francisco i va començar a treballar en el seu nou projecte editorial. Farà costat el sindicalisme revolucionari i l'anarquisme de Thomas Mooney i de Warren Billings, víctimes de la repressió. Hi van col·laborar Emma Goldman, Margaret Sanger, Josiah Warren, Edward Carpenter, Erskine Charles Scott Wood, Sara Bard Field, entre d'altres. Els temes que tracta són d'allò més variat: sindicalisme, magonisme, Pancho Villa, Irlanda, Rússia, Índia, antimilitarisme, repressió, Nietzsche, etc. Les il·lustracions, moltes durament satíriques, d'autors com Maurice Backer, Robert Minor, Lydia Gibson o F. Wilson, entre d'altres, seran una part molt important de la publicació. El periòdic serà segrestat per un articles sobre la contracepció i finalment prohibit a causa de les seves opinions antimilitaristes i Berkman detingut; aquest últim número serà el 29, de juny de 1917. En 2005 la revista va ser publicada en forma de llibre facsímil per l'editorial llibertària AK Press sota el títol The Blast. Complete collection of the incendiary San Francisco bi-monthly anarchist newspaper edited by Alexander Berkman from 1916-1917 that gave voice to the worldwide anarchist movement.

    ***

    Portada d'un exemplar d'"Helios"

    Portada d'un exemplar d'Helios

    - Surt Helios: Pel gener de 1916 surt a València (País Valencià) el primer número del periòdic mensual anarconaturista Helios. Órgano de la Sociedad Vegetariana Naturista de Valencia. Més tard portarà altres subtítols, com ara «Revista vegetariano naturista», «Órgano de las sociedades vegetariano naturistas de Valencia y Alicante del sanatorio escuela naturista, de Denia del grupo Krisol, de Léon y de la Confederación Nacional Naturista Española» i «Revista mensual naturista». Fundada i dirigida per Juan García Giner (Juanito), tractà, a més del naturisme i el vegetarianisme, altres temes com el pacifisme, l'esperanto, la teosofia, l'orientalisme, la medicina natural, l'ecologisme, l'urbanisme, etc., des d'una una perspectiva llibertària. Trobem articles d'Antonio M. Abellán, Eduardo Afonso, LucioÁlvarez, Alsina, Bonafoux, Carlos Brandt, Cátulo, Román Cortés, José Galián Cerón, Honorio Gimeno Pérez, Luis Huerta, Dr. Frankanbe, Lorenzo, Martínez Novella, Alfonso Martínez Rizo, Antonia Maymón, Mella, B. Mongrell Muñoz, Juan Ramón Moreno, María Teresa Pelegrin, Roberto Remartínez, Albà Rossell, Juan Ruiz Ibarra, D. Salas Matruna, Amílcar de Souza, etc. Va ser il·lustrada per Manuel Monleón. El número doble 105-106, de febrer i març de 1925, és una guia exhaustiva sobre l'estat de la qüestió del moviment naturista mundial, amb noms i direccions de les societats i dels seus òrgans de premsa. També publicà almanacs i fullets de diversos autors i temes. Contenia alguns anuncis naturistes. En sortiren 273 números, l'últim el febrer de 1939, coincidint amb el triomf feixista en la guerra civil.

    ***

    Portada d'un número de "Libereso" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    Portada d'un número de Libereso [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt Libereso: Pel gener de 1922 surt a Viena (Àustria) el primer número del periòdic en idioma internacional Ido Libereso. Organo Monatala di la Anarkiista Seciono di «Emancipanta Stelo» (Llibertat.Òrgan mensual de la Secció Anarquista de«Estrella Emancipadora). Era el portaveu de la Kosmopolita Uniono di la Laborista Idisti (KULI, Unió Cosmopolita dels Treballadors Idistes) i es publicà a diferents ciutats, entre elles Arnhem (Gelderland, Països Baixos), on tenia la redacció la revista, Auxerre (Borgonya, França) o Saint-Genis-Laval (Arpitània). El responsable de l'edició fou Jules Vignes, propagandista anarquista i idista. El número 7, de juliol de 1922, estava dedicat a la militant anarquista i antimilitarista Jane Morand i la seva condemna a 10 anys de presó per un tribunal militar de Bordeus el 5 de maig d'aquell any. Hi van col·laborar E. Armand, Julio Barco, W. Caspers, A. Hamon, Filareto Kavernido, Errico Malatesta i Paraf-Javal, entre altres. Trobem articles de temàtica d'allò més diversa: educació, clàssics de l'anarquisme, anarcoindividualisme, sexualitat, internacionalisme, pacifisme, etc. Sortí irregularment fins el 1927.

    ***

    Portada del primer número de "La Revue Anarchiste"

    Portada del primer número de La Revue Anarchiste

    - Surt La Revue Anarchiste: Pel gener de 1922 surt a París (França) el primer número de La Revue Anarchiste, publicada mensualment per la Unió Anarquista (UA). Els responsables de la redacció van ser Sébastien Faure, André Colomer, Georges Bastien i Pierre Mualdés; els administradors J. Content i Soustele; i els gerents Bertholleto, André Colomer i Ferandel. S'editava en la impremta «La Fraternelle». Entre els seus col·laboradors podem citar Fréd. A. Angermayer, A. Antignac. P. Archinoff, E. Armand, Claude Aveline, Georges Bastien, A. Berkman, E. Bizeau, Roger Boeufgras, Bott, Boudoux, Eugénie i S. Casteu, J. Chazoff, A. Colomer, V. Dave, A. Dauphin-Meunier, Roger Devigne, F. Elusu, Luigi Fabbri, J. Galy, Genold, E. Goldman, Guerineau, Johansson, L. Julliard, Kollontai, G. De Lacaze-Duthiers, Edouard Lapeyre, Henri Lemonnier, B. De Ligt,  L. Loreal, Henriette Marc, René Martin, Mauricius, F. Mayoux, Brutus Mercereau, Marcel Millet, Jane Morand, Moustarde, P. Mualdes, Max Nettlau, Renzo Novatore, Orobon, Henry Poulaille, André Reymond, R. Rocker, P. N. Roinard, Léon Rouget, Han Ryner, A. Schapiro, Alber Soubervielle, Augustin Souchy, Max Stephen, Hugo Treni, Veber, Georges Vidal, P. Vigne d'Octon, Volin, J. Waletski, Maurice Wullens, etc. L'abril de 1922 comptarà amb 1646 subscriptors, però en 1925 només tirarà 800 exemplars. En va editar 35 números, l'últim el 10 d'agost de 1925.

    ***

    Capçalera de "Le Pionnier"

    Capçalera de Le Pionnier

    - Surt Le Pionnier: Pel gener de 1922 es pensa que va sortir a París (França) el primer número del periòdic mensual llibertari Le Pionnier. Se sap molt poc d'aquesta publicació, ja que no ha quedat cap col·lecció completa i només existeixen números amollats. El seu director va ser Robert Peyronnet i el seu secretari de redacció Louis Grad. Entre els seus col·laboradors tenim Émile Armand, Dr. De Certant, Gaston Cony, Jacques Coriglan, André Mas, Fernand Mysor, Pierre Larivieré, Robert Peyronnet, Dr. A. R. Proschowsky, Raoul Raynaud i Henri Zisly. Com a mínim durarà fins al gener de 1924.

    ***

    Un exemplar de "La Brochure Mensuelle"

    Un exemplar de La Brochure Mensuelle

    - Surt La Brochure Mensuelle: El 15 de gener de 1923 surt a París (França) el primer número de La Brochure Mensuelle. Va ser editada pel «Groupe de Propagande par la Brochure» (Grup de Propaganda pel Fullet) sota la direcció de Émile Bidault. També van ser gerents B. Perrier i Toutan. L'últim número serà el 180-181 de gener-febrer de 1938. Aquesta publicació farà una gran difusió de les idees llibertàries editant textos d'un centenar d'autors àcrates (Kropotkin, Han Ryner, Rhillon, Reclus, Déjacque, Faure, Butaud, Zaïkowska, Spencer, Tolstoi, Pelletier, Ermenonville,Étiévant, Paraf-Javal, Grave, Laisant, Léonard, Hecquet, James, Most, Hotz, Chaughi, Lux, Armand, Thonard, Bakunin, Delaisi, Odin, Nieuwenhuis, Vernet, Lermina, Devaldès, La Fouchardière, Libertad, Girault, Berthelot, Lafargue, Combes, Bossi, Relgis, Marestan, Malatesta, Gori, etc.). La major part d'aquests fullets van ser reeditats o reenquadernats en «La Bonne Collection», del mateix grup editor.

    ***

    Portada del primer número de "La Révolution prolétarienne"

    Portada del primer número de La Révolution prolétarienne

    - Surt La Révolution prolétarienne: Pel gener de 1925 surt a París (França) el primer número de La Révolution prolétarienne. Revue mensuelle syndicaliste communiste --després portarà el subtítol «Revue syndicaliste révolutionnaire» i passarà a ser bimensual. Creada per Pierre Monatte, aquesta publicació, fidel a l'esperit i a la lletra de la«Carta d'Amiens», es mantindrà allunyada de la influència dels partits polítics i de les ingerències de l'Estat i de la patronal. Encara que no específicament anarquista, nombrosos companys llibertaris hi col·laboraran, com ara Louis Mercier, Nicolas Faucier, Robert Louzon --que fou cap de redacció--, Jean de Boe, Roger Lapeyre, Jacques Mesnil, etc. Altres col·laboradors foren Georges Airelle, Paul Barton, Maurice Chambelland, F. Charbit, Maurice Dommanget, Jean Duperrey, J. P. Finidori, R. Guillore, Roger Hagnauer,  Marcel Martinet, Cécicle Michaud, Joseph Peyra, Alfred Rosmer, Boris Souvarine, M. Lime, etc. Constreta al silencia, deixarà de publicar-se el 10 d'agost de 1939, després de publicar 300 números, però reapareixerà a partir de 1947 i, amb interrupcions, fins al 2007 --des del 1956 la revista tingué el suport de la Unió dels Sindicalistes que intenta reagrupar tots els militants sense distinció d'afiliació sindical per mantenir el sindicalisme sense interferències de cap casta.

    ***

    Portada de l'últim número d'"Ética"

    Portada de l'últim número d'Ética

    - Surt Ética: Pel gener de 1927 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del periòdic anarconaturista mensual Ética. Revista de educación individual, filosofía, literatura, arte y naturismo. A partir del número 7, de juliol de 1927 afegirà al subtítol«órgano del "Ateneo Naturista Ecléctico"». Comptarà amb nombrosos col·laboradors, com Isaac Puente, els germans Ballano, David Díaz, A. L. Herrera, Pedro Lorena, Antonia Maymón, Julia Bertrand, Elías García, Emilio V. Santolaria, Ramón Vaquer, Antonio Birlán, E. Armand, Frederica Montseny, Han Ryner, E. Goldman, etc. El fundador en va ser José Elizalde, seguidor de Han Ryner, i fortament impulsada per l'Ateneu Naturista Eclèctic i l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. La publicació serà prohibida el gener de 1929 i Elizalde empresonat, passant a anomenar-se Iniciales (1929-1937). El títol original, Ética, es reprendrà a València entre 1935 i 1936. Se'n publicaren més de vuitanta números i va ser una de les publicacions capdavanteres del naturisme i de l'individualisme llibertaris. Els temes que tractava eren la sexualitat, l'eugenisme, el neomaltusianisme, l'avortament, els anticonceptius, el nudisme, l'Esperanto, l'Ido, etc. Una cinquena part dels exemplars es distribuïa a l'estranger (Amèrica i Europa, especialment). Va editar un bon grapat de llibres i fullets d'autors llibertaris: Armand, Ryner, Lorulot, Fauré, Duthiers, Robin, Devaldès, Huot, Vachet, Tucker, Barnard, etc. Xavier Díez Rodríguez ha estudiat aquesta revista en el seu llibre Utopia sexual a la premsa anarquista de Catalunya. La revistaÉtica-Iniciales (1927-1937) (2001).

    Xavier Díez Rodríguez:L'anarquisme individualista a Espanya (1923-1938) (2003)

    ***

    Un exemplar de "Controverse"

    Un exemplar de Controverse

    - Surt Controverse: Pel gener de 1932 surt a París (França) el primer número de la revista trimestral anarquista Controverse. Cahiers libres d'études sociales, editada per Louis Louvet (gerent) i Simone Larchet. La revista reproduirà especialment les conferències realitzades tots els dimecres a les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars) al carrer de Lancry número 10. A partir del número 7 (gener de 1934) tindrà periodicitat mensual. En van sortir 11 números i un suplement (suplement al número 2: À qui servent les enfants?, de Maurice Legrain) fins al novembre de 1934. Entre els seus col·laboradors podem destacar Émile Armand, L. Barbedette, Benoit-Perrier, Eugène Bizeau, Ch. Aug. Bontemps, Abbé Candillon, Pierre L. Colombani, Gaston Couté, Daude-Bancel, Jeanne Devil, Odette Dulac, Sébastien Faure, Eugène i Jeanne Humbert, Robert Jospin, Eugène Lagot, Simone Larcher, Dr. Legrain, Jean Nocher, Stephen Mac Say, Jean Marestan, Mauricius, Dra. Pelletier, Eugen Relgis, Pasteur Roser, Jean Rosnil, Han Ryner, A. Soubervielle, entre d'altres.

    ***

    Capçalera del primer número de "Man!"

    Capçalera del primer número de Man!

    - Surt Man!: Pel gener de 1933 surt a San Francisco (Califòrnia, EUA) el primer número de Man! A Journal of the Anarchist Ideal and Movement. Portà els epígrafs«Man is the measurement of everything» (L'Homeés la mesura de totes les coses) i «If there is anything that Cannot Bear Free Thought - Let it Crack!» (Si hi ha qualque cosa que no toleri el pensament lliure, enfonsem-la!), de Wendell Phillips. Aquesta publicació mensual era l'òrgan d'expressió de l'International Group of San Francisco i també es publicà a Oakland, New York i Los Angeles. Fou editada i dirigida per Shmuel Marcus (Marcus Graham), i alguns números per Hippolyte Havel a New York. Hi van col·laborar Leonard Abbott, Mandayam P. Tirumal Acharya, Guy A. Aldred, V. Aretta, Kate Austin, Helen Tufts Bailie, Luigi Bertoni, James Boler, Walter Brooks, Steven T. Byington, Edwin Cunningham, Luce Fabbri, Sébastien Faure, J. Globus, Emma Goldman, Marcus Graham, Rudolf Grossmann (Pierre Ramus), Giuseppe Guelfi, Jacob Hauser, Hippolyte Havel, George Hedley, Ammon A. Hennacy, Otto Hermann, Bert Hillside, Harry Kelly, Laurance Labadie, Errico Malatesta, Frederica Montseny, Carl Nold, Maximilian Olay, Samuel Polinow, Harold Preece, Ray Randall, Louis Rayomond, Dominick Sallitto, Jules Scarceriaux, America Scarfo, Raffaele Schiavina (Melchior Seele), Augustin Souchy, M. Stein, Neil Turnspur, Volin, F. Wertgen, Albert Yensen, etc. Tractà diferents temes, com ara el moviment anarquista internacional, el bolxevisme, els atemptats, l'insurreccionalisme, la repressió (Sacco i Vanzetti, Japó, Michele Schirru, Camillo Berneri, etc.), l'antimilitarisme, el feminisme, el socialisme llibertari, les revolucions d'octubre de 1934 i de 1936 espanyoles, els feixismes, l'incendi del Reichstag (Marinus Van Der Lubbe), les vagues i conflictes laborals, les deportacions (Dominick Sallitto, Vincenzo Ferrero, Marcus Graham, etc.), el racisme (afer Scottsboro), les colònies anarquistes, l'economia, l'art, la literatura, ressenyes de llibres, biografies d'anarquistes (Paulino Scarfo, Severino Di Giovanni, Luigi Galleani, Ferrer i Guàrdia, Proudhon, Alexander Berkman, Warren K. Billings, Denjiro Kotoku, Abraham Isaak, Benjamin Ricketson Tucker, Errico Malatesta, Chaim Weinberg, Robert Reitzel, William Godwin, Joseph A. Labadie, John Most, Kate Austin, Nestor Makhno, Carl Nold, Luigi Fabbri, Carlo Cafiero, etc.), etc. En sortiren 88 números, l'últim l'abril de 1940. En 1970 Greenwood Reprint Corporation en va fer una edició facsímil d'aquesta prestigiosa revista amb una introducció d'Allen Guttmann.

    ***

    Cartell demanant el vot al Front Popular

    Cartell demanant el vot al Front Popular

    - Creació del Front Popular: El 15 de gener de 1936 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre diverses forces d'esquerra i republicanes burgeses per presentar-se juntes a les eleccions parlamentàries republicanes de febrer d'aquell any que rebrà el nom de Front Popular. La necessitat d'unitat de la classe treballadora s'havia fet cada cop més palesa enfront de les forces dretanes agrupades en torn de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). En aquest moment la unitat no té per objectiu, com ho tingué l'Aliança Obrera, la revolució proletària, sinó evitar el triomf de les dretes en la República. El pacte fou signat pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), la Federació Nacional de Joventuts Socialistes (FNJS), el Partit Comunista d'Espanya (PCE), el Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el Partit Sindicalista, l'Esquerra Republicana, la Unió Republicana i el Partit Republicà Federal. Anàlogament, el 4 de febrer de 1936, se signà a Barcelona (Catalunya) el«Manifest» del Front d'Esquerres de Catalunya. Una exigència per a la unió electoral fou la concessió d'una amnistia total per als milers d'insurrectes de 1934 que poblaven les presons i la reintegració, amb indemnització, de tots els treballadors acomiadats de la feina. L'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), conforme als seus principis, no signà el pacte, però no donà consigna d'abstenció electoral i, fins i tot alguns militants destacats, aconsellaren votar el Front Popular, com de fet succeí en massa. El programa del Front Popular va en la línia d'una república democraticoburgesa. En realitat el Front Popular, malgrat la moderació del seu programa liberal, que es mantenia dins d'un marc burgès i excloïa expressament les reivindicacions socialistes de nacionalització de les terres i dels bancs i del control obrer de la indústria, fou un moment revolucionari i que aixecà moltes esperances, esperances que aviat es van veure frustrades.

    ***

    Portada d'un número del "Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio"

    Portada d'un número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio

    - Surt el Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil: Pel gener de 1937 surt a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el primer número del Boletín del Sindicato de la Industria Fabril y Textil de Badalona y su radio. CNT-AIT. Aquest periòdic mensual anarcosindicalista gratuït s'edita en castellà i en català. Era l'òrgan de connexió i d'informació entre els treballadors del sector tèxtil de la indústria col·lectivitzada badalonina i té una enorme importància per conèixer les dades estadístiques i econòmiques d'uns dels principals sindicats de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Badalona durant el seu procés revolucionari i col·lectivitzador. Els articles solien anar signats pels organismes cenetistes, però hi van col·laborar també Pedro Molina, Marcelina Vila, J. Costa, Modesto Sala i José Palencias. Només sortiren cinc números, l'últim el de juny de 1937.

    ***

    Capçalera del primer número d'"El Incontrolado"

    Capçalera del primer número d'El Incontrolado

    - Surt El Incontrolado: Pel gener de 1938 surt en algun lloc de Catalunya l'únic número d'El Incontrolado. Periódico anarquista. Aquesta publicació clandestina i que sortí al marge de la censura oficial, estava esperonada pels sectors dissidents a la Confederació Nacional del Treball (CNT) oficial, especialment per antics membres dels Comitès de Defensa Confederal, i que també editaren altres publicacions furtives, com ara El Amigo del Pueblo, Anarquía,Esfuerzo, Alerta, etc. Les úniques firmes que apareixen són les de Guix, que publica l'article «Porqué somos anarquistas», i Floreal, des del front d'Aragó. Destaquen els dibuixos avantguardistes que acompanyen la capçalera. Només es conserva un exemplar aquesta publicació, dipositat al Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Lausana (Vaud, Suïssa).

    ***

    Capçalera del primer número de "Die Anarchie"

    Capçalera del primer número de Die Anarchie

    - Surt Die Anarchie: Pel gener de 1949 surt, probablement, a Londres (Anglaterra) o a Hamburg (Alemanya) l'únic número del periòdic Die Anarchie. Herausgegeben mit der Hilfe der italienischen Genossen (L'Anarquia. Publicat amb l'ajuda dels companys italians). Aquesta publicació sense peu d'impremta, fou editada, probablement, pel dibuixant John Olday a Londres i per l'editor llibertari Carl Langer a Hamburg. Fou distribuïda arreu d'Europa: París, Londres, Hamburg, Amsterdam, Graz, Basilea, Berlín i Trieste. Aquest número estava format per la introducció«Was ist Anarchie?» (Què és l'anarquia?) i la reimpressió de l'article de Max Nettlau«Russland und der Sozialismus» (Rússia i el Socialisme) que havia publicat en el periòdic berlinès Die Internationale en 1930.

    ***

    Capçalera de "L'Anarchie c'est l'ordre"

    Capçalera de L'Anarchie c'est l'ordre

    - Surt L'Anarchie c'est l'ordre: Pel gener de 1954 surt a París (França) el primer número del periòdic L'Anarchie c'est l'ordre. Organe de l'Union Syndicale du Travail Anarchiste. Portava l'epígraf«Jerarquies = crims, robatoris, profits, feixismes». El títol estava clarament inspirat en el primer periòdic anarquista publicat a França, L'Anarchie. Journal de l'Ordre (1850), d'Anselme Bellegarrigue. Els números d'aquesta publicació sortiren encartats en el periòdic Le Rail Enchaîné, òrgan de l'Aliança Sindical dels Ferroviaris Anarquistes de França i de la Unió Francesa, a partir del seu número 7 i ambdues publicacions s'estamparen a la mateixa impremta. El responsable de la redacció fou Fernand Robert i el tresorer Jean Perrin. Hi trobem articles de Raymond Beaulaton, Pierre Carretier, René Guillot, René Guy, Mener, Roger André Paon, Jean Perrin, Fernand Robert i Jean Roulleau, entre d'altres. En sortiren cinc números, l'últim el juny de 1954. En 1957 la capçalera va ser represa per l'Aliança Obrera Anarquista (AOA).

    ***

    Un exemplar de "Sicilia Libertaria"

    Un exemplar de Sicilia Libertaria

    - Surt Sicilia Libertaria: Pel gener de 1977 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic mensual Sicilia Libertaria. Giornale anarchico per la liberazione sociale e l'internazionalismo. Editat pel Grup Anarquista de Ragusa (Sicília), a partir del segon número, el periòdic s'imprimirà a Sicília. El número 12 va ser segrestat per la policia. En 1981 el periòdic va conèixer una segona època quan el govern italià va decidir instal·lar euromíssils a Comiso (Sicília); els anarquistes seran els que portaran l'organització de l'oposició a aquesta decisió. Amb la ruptura entre el Grup Anarquista de Ragusa i alguns companys de Catània, que imprimien el periòdic, aquest novament s'imprimirà a Torí, perdent el periòdic entre 1982 i 1986 qualitat en la presentació i esdevenint bimensual. Entre 1983 i 1988 apareixeran unes pàgines específicament anarcofeministes: «Senza Capistru» (Sense Fre). A partir del número 41 (febrer de 1987) tornarà a ser mensual i s'imprimirà a Modica (Sicília). A partir de 1994 prendrà la seva forma actual. En 1997 es va crear la Federazione Anarchica Siciliana, però Sicilia Libertaria no en serà l'òrgan oficial. Actualment l'editor és l'associació cultural «Sicilia Punto L» i té un tiratge de 1.100 exemplars. El sindicalisme, l'antimilitarisme, l'anticlericalisme, l'anarcoindependentisme, la història llibertària, la repressió, l'ecologisme i l'anarcofeminisme són temes molt presents en les seves pàgines.

    ***

    La sala Scala després de l'incendi

    La sala Scala després de l'incendi

    - «Cas Scala»: El 15 de gener de 1978 a Barcelona (Catalunya), després d'una gran manifestació de més de 10.000 persones convocada per la legalitzada feia sis mesos Confederació Nacional del Treball (CNT) contra els Pactes de la Moncloa i les eleccions sindicals, es va produir un gran incendi, a causa del llançament de sis «còctels molotov», a la sala de festes Scala, que es trobava en l'itinerari de la manifestació, i que acabarà amb la vida de quatre treballadors: Ramón Egea Gómez, Juan Manuel López, Bernabé Bravo Bejarano i Diego Montero Arrabal, dos d'ells afiliats al Sindicat d'Espectacles de la CNT. Era la primera manifestació de la CNT que comptava amb autorització governativa des de 1939. Dos dies després la policia va detenir els pretesos autors, tots afiliats a la CNT, que havien participat en la manifestació anarcosindicalista. Durant els dies posteriors es va succeir noves detencions i tortures (Carlos Egido Chamorro, Josep Miquel Maluquer, Miguel Romero Zambrano, Luis Muñoz García, Maria Teresa Fabrés Oliveras, fins arribar a més de 150), altres aconsegueixen fugir (Jesús Emilio Fortes, Carlos González García, Francisco Martínez Pérez) i es produeixen nombrosos atacs de la ultradreta contra el moviment llibertari sense que la policia actués. El 22 de febrer de 1978 es va processar 11 persones per l'autoria de l'incendi i per tinença d'explosius, tots joves, llevat un veterà de 49 anys: un delinqüent habitual amb 28 condemnes anomenat Joaquín Gambín Hernández (El Grillo o El Murciano), reclutat per la policia l'any anterior a la presó amb la missió d'infiltrar-se en els grups anarquistes --ho va fer en l'Exèrcit Revolucionari d'Ajuda als Treballadors (ERAT) de Seat i després a la presó Model barcelonina amb un futur acusat del «Cas Scala»-- i per la llibertat del qual la CNT va pagar una fiança de 80.000 pessetes després d'incloure'l en la seva llista de presos llibertaris. El procés es va incoar a partir del 24 de gener de 1980 a Barcelona sense Gambín, jutjat en rebel·lia --que curiosament havia estat detingut el 27 d'octubre de 1979 a Elx per estafa i no per l'atemptat-- i el fiscal va sol·licitar més de 400 anys de presó contra María Pilar Álvarez, Francisco Javier Cañadas, José Cuevas Casado, María Roca López, Luis Muñoz i Arturo Palma Segura; quedant lliures Maite Fabrés, després de dos anys de presó, sense que Gambín pres a Elx sigui inculpat i que va ser posat en llibertat «per error». La premsa i la televisió, controlada per l'Estat de la mà del ministre d'Interior Rodolfo Martín Villa, va ordir una gran campanya de desprestigi del moviment llibertari identificant-lo amb terrorisme. El judici es va celebrar entre l'1 i el 4 de desembre de 1980, entre grans mesures de seguretat i nombroses accions de protesta, malgrat la pèrdua de força del moviment llibertari. El 8 de desembre de 1980 es van fer públiques les condemnes, que van ser força dures: 17 anys de presó per a Cañadas, Palma i Cuevas; dos anys i mig per a Muñoz i sis mesos per a María Rosa López. No hi ha cap dubte que l'afer va ser una gran provocació politicopolicíaca i amb la implicació d'interessos de certs capitalistes mafiosos, però també la CNT i els encausats van pecar d'ingenuïtat i va suposar una gran rèmora per a la CNT que va veure detingut el seu creixement per l'impacte del cas i també perquè durant anys va ser el gran tema en perjudici d'altres qüestions sociosindicals molt més importants.

    ***

    Capçalera del primer número de "Provocazione"

    Capçalera del primer número de Provocazione

    - Surt Provocazione: Pel gener de 1987 surt a Catània (Sicília, Itàlia) el primer número del periòdic de contrainformació Provocazione. Mensile anarchico. Sorgí com a complement de la revista Anarchismo (1975-1994). L'editor responsable d'ambdues publicacions fou l'anarquista insurreccionalista i ideòleg de l'«acció revolucionària» Alfredo Maria Bonanno, amb el suport d'Orlando Campo, Horst i Loris Fantazzini, Maria Grazia Scoppetta, Antonio Gizzo, Paola Ruberto, Pierleone Porcu i Giuseppe Stasi, entre d'altres. Aquesta publicació reivindicava l'estratègia de «conflictivitat permanent» i d'atac a l'Estat i al capital mitjançant actes de sabotatge contra«estructures bàsiques» portades a terme per «grups informals» de persones que sorgeixen segons la situació. Durament perseguida per la fiscalia de l'Estat italià, hagué de publicar-se clandestinament. En sortiren 29 números, l'últim el desembre de 1991.

    ***

    Portada del primer número d'"Acratela"

    Portada del primer número d'Acratela

    - Surt Acratela: Pel gener de 2008 surt a Àvila (Castella, Espanya) el primer i únic número de la revista Acratela. Publicación anarcofeminista. Portava l'epígraf «Ni Déu, ni amo, ni partit, ni marit!» i fou l'òrgan d'expressió del col·lectiu anarcofeminista «Acratelas» d'Àvila. Els articles van ser signats amb pseudònims i tractà temes diferents, com ara l'anarcofeminisme, la història de les dones llibertàries, llenguatge sexista, educació, biografies, poesies, còmic, etc.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Christian Gilbert (ca. 1894)

    Foto policíaca de Christian Gilbert (ca. 1894)

    - Christian Gilbert: El 15 de gener de 1866 neix a Gröningen (Saxònia-Anhalt, Prússia) el sastre anarquista Christian Ernest Gilbert. Sos pares es deien Godefroy Gilbert i Anna Allès. A començament dels anys noranta va ser expulsat de França per les seves activitats anarquistes i es refugià a Londres (Anglaterra). Visqué al domicili d'una tal Etter, al número 37 d'Upston Street. En 1894 el seu nom figura en un llista d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. En 1896 encara residia a Londres. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    La literatura catalana experimental.

    "Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


    Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

    Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


    L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

    Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional'és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional'és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

    Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

    Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

    A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

    Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

    Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

    Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    0 0

    Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4

    Publicam les darreres preguntes del ple de novembre que es varen respondre al ple extraordinari i urgent que es va fer el dia 27 de desembre. 

    9- Ens poden explicar per què no s'ha ofert la possibilitat de votar una opció sense aparcament al solar de Can Febus?

    No s'ha fet cap, perquè a les reunions no es varen plantejar propostes alternatives a Can Febus, i han fet un projecte amb totes les propostes, sense dir si hauria aparcament, cosa que encara no han decidit.

    Aquest procés s'ha fet de forma molt defectuosa, per culpa de l'Ajuntament, i com pot comprovar qualsevol persona que consulti la informació dels tallers que es van realitzar si que hi havia diferents possibiitats i propostes al solar de Can Febus. El que no és possible és fer un aparcament.

    10- A la web de l'ajuntament hi surten publicats els convenis col·lectius del personal laboral de l'ajuntament i d'EMSER; poden publicar l'acord amb els funcionaris?

    El batle va respondre que no hi ha cap problema en publicar-ho a la web municipal però, hores d’ara no ho han fet.

    11- El personal de l'ajuntament, laboral i funcionari, recuperen els festius 24 i 31 de desembre per coincidir en diumenge i el personal de la residència i EMSER els perden. Vist que un augment de jornades laborables no pactades s'han de declarar nul·les segons la jurisprudència (Sentència Tribunal Suprem de 17/1/07), com corregireu aquesta possible infracció laboral i/o greuge comparatiu?

    Ens informa, el regidor d’EMSER, que l’empresa que es compleix estrictament la legalitat del conveni i que ha tornat un d’aquests dos dies al personal d’aquesta, en canvi no es fa cap referència al personal de la residència. Cal recordar que aquest personal, a diferència dels treballadors d’EMSER, es consideren treballadors de l’Administració pública i, per tant, es troben dins l’àmbit d’aplicació de la Resolució de 28 de desembre de 2012, que estableix la recuperació d’aquests dies. La resposta demostra una vegada més la poca preparació i sensibilitat del regidor responsable i del gerent d'EMSER. 

    12- A l'antiga deixalleria es separava el llautó i el coure de la resta de ferralla. Vist els ingressos que proporcionen aquests per separat, per què no es fa a la nova deixalleria?

    El regidor explica que es fa talment es feia a l’antiga deixalleria, fet que no és cert, ja què, abans es separaven tots els metalls.. Per sort, des de que vam fer la pregunta les coses s'han arreglat i ens consta que ara es fa la separació.

    13-Vist que la recollida selectiva suposa un guany per a EMSER. Quan publicaran el contracte, o conveni, amb l'empresa que s'encarrega de la retirada de contenidors de la deixalleria?

    Segons el regidor la deixalleria no suposa cap benefici, el contrari fins i tot ja que el tractament dels residus suposa un alt cost per l'empresa. Al 2018 es faran els expedients de contractació pel tractament i transport dels diferents residus, ja que es tindran dades fidedignes corresponents al 2017.

    Es veu que EMSER continua amb la dinàmica de contractar serveis botant-se la normativa de contractació, ja podrien en aquests casos, tal com diuen que fan amb el conveni laboral, complir estrictament amb la normativa. D’altra banda, i contradient la projecció d’ingressos, del pla de residus municipal, el Sr. Nevado ens diu que suposa una pèrdua.

    14- Al darrer ple extraordinari es va aprovar l'augment del complement específic per secretaria i intervenció atenent a arguments meritocràtics i de reponsabilitat. S'han avaluat els socials, ja que els qui més pateixen les retallades són els que menys cobren, i fer-ho extensible a tot el personal públic local?

      S'han excusat dient que la normativa no permet complements d'aquest tipus, tot i que almenys han admès que els treballadors que menys cobren són els més afectats per les retallades, i que ara que es negocien els convenis, si que es poden introduir altres millores. Des d’Alternativa seguirem les negociacions per a comprovar-ho. La pregunta no demanava l'existència de cap argument social, demanava si s'havien avaluat els arguments socals per millorar les condicions de la resta de treballadors, i resultat més que evidentment que no s'ha fet.

    15- La setmana passada denunciàrem la col·locació d'un contenidor de contaminants a la zona verda que es troba al darrera de la deixalleria. Qui va ser el responsable d'aquesta negligència?

    .Ens contesta el Sr. Nevado dient que els responsables són ell i el gerent, a més ens diu que: primer, que el contenidor no es trobava en zona verda; convé repassi la planigrafia del projecte de la deixalleria, ja què aquesta zona verda (on es va col·locar el contenidor de contaminants) es va habilitar per a separar la deixalleria d’una zona classificada com a alzinar-protegit. I  segon, fet que desconeixíem, el regidor posa en pràctica les seves facultats com a tècnic de medi ambient i és ell, personalment, el que realitza la inspecció i avaluació de riscos medi-ambientals dels productes dipositats dins el contenidor dient que les restes que s'hi dipositen no són perilloses, i que aquest està tancat.

    16- Saben que fa mesos que l'àrea d'urbanisme està saturada, han fet o pensen fer alguna cosa per agilitzar el funcionament de l'àrea?

    Admet el regidor que torna a haver-hi molta feina per diversos motius, i entre d'altres estan valorant l'adhesió a l'Agència de Protecció del Territori del Consell per descarregar la part de disciplina, estan preparant un servei de digitalització de documents per agilitzar la recerca de, s'ha demanat cobrir les vacants de zelador i arquitecte que hi ha, i la incorporació d'un administratiu per tramitar els expedients d'infracció urbanística acumulats.


    0 0

    En Pedro Sànchez vol veure contents i cretins els espanyols.


    Aquest dissabte passat, 13/01/2018, En Pedro Sánchez va fer la seva argumentació intel·lectual sobre la investidura presidencial per part del Parlament de Catalunya, en espera de constituir-se.

    La idea central de la seva argumentació queda recollida en la frase on resumia el seu pensament, frase que fa: "A Catalunya ha d'obrir-se una legislatura constitucional, cosa que implica que no pot estar liderada per un president inconstitucional".


    Segons resta palès, En Sánchez sosté que és inconstitucional que En Carles Puigdemont pugui presentar-se com a candidat a la presidència.

    Vegem la cosa. Amb una suposada base legal de l'article 155 de la Constitució, el cap del govern espanyol, En Mariano Rajoy va suspendre el Parlament català, i, tot seguit, va convocar eleccions al Parlament Català (Convocatòria considerada il·legal per JuntsxCat, ERC i la CUP). En contra de les previsions del govern espanyol, els partits independentistes van aconseguir la majoria parlamentària. A destacar: En Carles Puigdemont, candidat de JuntsxCat, va sortir elegit a la contesa.

    S'ha d'entendre: Si en Carles Puigdemont és reconegut com a parlamentari legítim, llavors res pot impedir que pugui optar a la presidència.

    Insistint en la revisió: Si En Sánchez i el conjunt de partits unionistes consideraven que En Puigdemont estava dins la il·legalitat, llavors era moment de fer la denúncia al Tribunal Constitucional i no ara que les eleccions ja s'han fetes.

    Insistint: Quan la convocatòria de les eleccions, a les llistes electorals hi figuraven nou futurs candidats, cinc exiliats a Brussel·les i quatre d'empresonats imputats per la justícia espanyola. Celebrades les eleccions, tot i que els independentistes aconseguiren la majoria, no fou el cas que En Pedro Sánchez (o qualsevol altre dirigent polític) exigís la impugnació del resultat electoral.

    Però, a la manera tradicional espanyola, segons En Pedro Sánchez, ara resultaria que el president elegit seria ''inconstitucional''. O sigui, sembla que, a la manera espanyola (que sempre trenca la lògica elemental), el president seria constitucional si el candidat fora un altre que no En Carles Puigdemont.

    Sembla que En Mariano Rajoy, com a bon espanyol, també és de la mateixa opinió.

    O sigui: Uns i altres (espanyols, tots) declaren vàlid el resultat electoral, però alhora l'invaliden segons sigui el qui obtingui la investidura.

    O sigui: Segons aquestes ments espanyoles (o espanyolitzades) el president investit seria constitucional si fos un candidat net de demandes judicials.

    Conclusió: Aquestes ments espanyoles no se'n adonen de la bestial destrucció de la lògica. Si de cas, haurien de dir que van errar greument, que haurien d'haver invalidat les llistes electorals d'ERC i de JuntsxCat.

    Si, fins ara, han donat per bo el procés electoral, no hi ha recurs vàlid per a impugnar-lo.

    Al meu entendre: Els catalans (insulars i continentals) haurem d'esperar (i patir) fins al 2021 per veure que la sort canvia de caire (El 2021 és l'any que pot ser la fi de l'imperi ianqui, imperi corrupte que ara dona tot el suport als espanyols contra Catalunya).


     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 01/16/18--00:53: Deixem en pau les escoles
  • Si jo estic fart de les acusacions d’adoctrinament a les aules, fetes al calor del conflicte català i la manca d’escrúpols del PP i Ciudadanos, no vull ni pensar com deuen estar els i les docents, que ja varen haver de patir la passada legislatura les dèries obsessives de Bauzá i els seus, amb l’escola pública i el català en el centre la seva diana, i que va ser fortament castigada a les eleccions de 2015.

    Les escoles compleixen un paper central, fonamental, en la construcció d’una societat cohesionada, i el català ha estat una de les eines que ha fet possible la integració en una societat multicultural, plural i inequitativa com la nostra. Almenys dins l’escola: una altra cosa és que s’hi troben els nins, nines i joves fora de l’escola, on la societat en conjunt hem fracassat perquè som incapaços d’oferir un futur digne i d’esperança fora del bucle de l’exclusió i la precarietat, i això acaba alimentant també en negatiu l’educació. Com també l’afecta la manca de mitjans, i aquí val dir que és una broma de mal gust que justament els abanderats de l’adoctrinament són els mateixos que han retallat sistemàticament en recursos i docents el sistema educatiu.

    El conflicte català ha fet que xenòfobs declarats com García Albiol (el que volia «netejar Badalona» d’immigrants, aquest era el seu lema electoral) trobin grans altaveus en la reacció del règim a la revolta catalana, i ja que hi som, es qüestioni la feina a les escoles, fins i tot més enllà de Catalunya, al País Valencià i a les nostres Illes, escridassant que hi ha un problema allà on no hi era. Partits com Ciudadanos fins i tot s’han atrevit a proposar la creació d’una «Alta inspecció» que a la manera de la Santa Inquisició es dedicaria a vetllar per la «constitucionalitat» del que els i les docents van o deixen de fer a les aules, d’allò què pensen i d’allò què diuen.

    El pitjor de tot plegat és que l’adoctrinament (que és el que serveix d’excusa per atrevir-se a plantejar aquests desbarats), en el segle XXI no es fa a les aules, sinó a través de les televisions que de manera insistent aquests dies atorguen i lleven legitimitats, redueixen la democràcia a l’imperi de la llei, bescanvien diàleg per espectacle i fins i tot alimenten l’odi i la divisió de la gent en un exercici que al meu parer no té res a veure amb la informació periodística. Qualque dia se’n parlarà, a les càtedres d’història, del paper dels mitjans de comunicació en aquests temps de reacció i de retrocés de la democràcia i de drets. Amb honroses excepcions. Com amb tot, com sempre.

    Mirar de fer vots a costa de la convivència escolar és molt miserable, i ja es va demostrar amb Bauzá que qui ho faci ho pagarà car, electoralment. Però també ho pagarà la convivència, perquè finalment, l’escola no deixa de ser un oasi de pau i serenor enmig del guirigall que infants, famílies i docents hem d’aguantar cada dia. Per això i molt més: deixem en pau les escoles.


    0 0

    [16/01] «Vida Sindical» -«El problema de la militarización» - Bourguer - Brupbacher - Pérez Guzmán - López Sánchez - Vázquez Valiño - Bilbao - Vinazza - Ibáñez Gracia - Piccinini - «Esbelt» - Carbó - Artigas - Perea - Bermejo - Roda - «Moyita»

    Anarcoefemèrides del 16 de gener

    Esdeveniments

    Capçalera de "Vida Sindical"

    Capçalera de Vida Sindical

    - Surt Vida Sindical: El 16 de gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del setmanari anarcosindicalista Vida Sindical. Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts sindicalistes (Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió, Pestaña, Piñón, etc.) en va treure nou números, l'últim el 13 de març de 1926. Probablement va ser dirigit perÁngel Pestaña. Va continuar l'orientació de Solidaridad Proletaria i va ser l'expressió de la reacció sindicalista enfronts dels intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista per part de Diego Abad de Santillán --des de La Protesta, de Buenos Aires-- i de Manuel Buenacasa --des d'El Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1 va publicar un«Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat per un grup de 22 coneguts militants cenetistes catalans --Adrià Arnó, Corney, Bellavista, Coll, Banet, Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart, Quintà, Joan Peiró, Ángel Pestaña, Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet, Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo) i Àngel Abella--, que va tenir molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a un precedent directe del trentisme, per mor de les seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El manifest sol·licitava la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels sindicats barcelonins i de tot l'Estat clausurats, així com la reorganització del seus efectius. Per altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan afirma que la reorganització ha de fer-se sota unes determinades premisses: neutralitat en la lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats obreres contra el capitalisme, considerant els sindicats com a entitats econòmiques; acompliment dels acords del Congrés de la Comèdia i de la Conferència de Saragossa; elaboració de noves estructures d'acord amb l'experiència i haurien de ser discutides en un pròxim congrés; i exigència de responsabilitats a les persones que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre el suport d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres firmes que hi van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o Fernando Claro (Sevilla). Va polemitzar fortament amb El Productor iLa Revista Blanca, fins al punt que en un ple confederal es va estudiar la conveniència de suspendre Vida Sindical i El Productor, però el govern de Primo de Rivera es va avançar prohibint les publicacions.

    ***

    "El problema de la militarización"

    El problema de la militarización

    - «El problema de la militarización»: El 16 de gener de 1937 a Gelsa (Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la Columna Durruti, enfront de l'exigència per part del govern republicà de militaritzar totes les milícies, difonen una crida a tota la militància llibertària, sota el títol «El problema de la militarización», on fan una sèrie de consideracions sobre organització, eficiència, material bèl·lic, etc., per les quals passen les columnes confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta alternativa d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Taller de teixidor

    Taller de teixidor

    - Jean Bourguer: El 16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França) l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant anarquista Jean Bourguer. Teixidor d'ofici, alternava la feina a Reims i a Roubaix. En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va intentar organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. En 1892, quan va ser cridat a files, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de febrer a un any de presó i a 100 francs de multa per «incitació de militars a la desobediència, crits sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia negat a passar la revisió mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de febrer: «No vull disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix les fronteres, no vull disparar!» Finalment, va ser detingut a començaments d'abril i condemnat el 25 de maig a dos anys de presó i a 200 francs de multa. En 1897 va ser un dels redactors del periòdic La Cravache (El fuet) i del seu continuador Le Cravacheur (El fuetejador), convertint-se en el seu administrador a partir del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En aquesta mateixa època va col·laborar en el setmanari anarquista Le Droit de Vivre, publicat a París per Constant Martin. El 12 d'abril de 1899 va participar al cafè «Le Cruchon d'Or» en la creació del grup L'En Dehors, amb Lapinte, Geoffroy, Prudhomme Albert d'Iris, Desfossez i A. Marquette. El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb els noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons costums», tot denunciant«els ensotanats» i «els escarabats de sagristia». Va ser elegit delegat al XI Congrés Nacional Corporatiu (V de la Confederació General del Treball) de París de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller de setembre de 1902 en representació de la Federació Tèxtil i de la Borsa de Treball de Reims. També va representar les Borses de Treball de Bordeus i de Reims en el X Congrés de la Federació Nacional de les Borses de Treball de França i de les Colònies que va tenir lloc a Alger entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. El setembre de 1903, amb Charles Dhooghe, V. Grimbert i Louis Maillard, entre d'altres, va fer una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les Iconoclastes», del qual van ser membres Beauvilain, Deverly, Boucher, Quirin i C. Liénard. En 1905 es va instal·lar a Tourcoing i s'adherirà a la Unió dels Treballadors de Reims i serà el gerent del periòdic anarquista de la zona nord Le Combat, aparegut successivament a Tourcoing, Lille i Roubaix entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals redactors, amb Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del periòdic La Cravache, que tractarà sobretot qüestions sindicals i anticlericals. En aquest període va realitzar conferències a la zona nord i a Reims i va pertànyer al consell d'administració de la Borsa de Treball de Reims. Durant la tardor de 1907 va ser condemnat a 20 anys de treballs forçats i de desterrament per receptació d'una butaca robada trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici que Bourguer no en sabia res. Va aconseguir fugir als Estats Units amb els papers d'un company i es va instal·lar a Filadèlfia. Després de la Gran Guerra, va tornar a França i es va establir a Trélazé, a prop d'Angers. Com que la pena havia prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va fer a la Borsa del Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar, anarquista he tornat.» Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    ***

    Paulette Brupbacher

    Paulette Brupbacher

    - Paulette Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk (Polèsia, Imperi Rus; avui Bielorússia), en una família benestant jueva, la doctora i militant dels drets de la dona, companya i col·laboradora del llibertari suís Fritz Brupbacher, Pelta Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette (Pauline o Paula)  Brupbacher. Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb Abraham Goutzait, també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla i un fil --en aquests anys a ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902 començà a estudià Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en 1907 es doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de l'Imperi tsarista (Die Bodenreform). En 1914 va anar a Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de la Gran Guerra retornà a Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una clínica per a drogoaddictes. Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de Ginebra. En 1923 es divorcià d'Abraham Goutzait. Després esdevindrà companya de Fritz Brupbacher, amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i compartirà el seu compromís polític, lluitant especialment per l'emancipació de la dona i pels drets a la contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure sexualitat. La parella es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors més desfavorits i perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats polítics, dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys van ser explicades en l'obra Meine Patientinnen (1953). Les seves conferències arreu Suïssa van ser força polèmiques i als cantons de Solothurn i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir al francès la Confessió de Mikhail Bakunin --que s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--, amb una introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i sobre la qual es realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al castellà. Quan en 1945 va morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i col·laborant en la revista La Révolution Prolétarienne, on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de l'estalinisme sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva consulta i s'instal·là en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de nombroses obres, com ara Die Ernährung vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und Glarus (1935), Sexualfrage und Geburtenregelung (1936), Zur Erinnerung an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin (1953) i Hygiene für jedermann (1955), entre d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a Unterendingen (Argòvia, Suïssa)

    Paulette Brupbacher (1880-1967)

    ***

    Juan Pérez Guzmán

    Juan Pérez Guzmán

    - Juan Pérez Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Pérez Guzmán. Des de jove s'adherí al moviment llibertari. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França. En 1930, a causa de la seva militància, fou expulsat de l'Estat francès i s'establí a Barcelona (Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf franquista passà els Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan esclatà la II Guerra Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps saharians. En 1943, amb el desembarcament nord-americà a Algèria, s'incorporà en les forces aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb l'Alliberament s'instal·là a Decazeville, on treballà com a miner i destacant com un dels animadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. Va ser delegat en representació del sindicat anarcosindicalista en la major part de congressos i assemblees plenàries realitzades per aquesta organització en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà assíduament en la premsa llibertària (Boletín Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera, etc.). Juan Pérez Guzmán va morir el 7 de maig de 1970 a Decazeville (Guiena, Occitània).

    ***

    Juan López Sánchez

    Juan López Sánchez

    - Juan López Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas (Múrcia, Espanya) l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Fill d'un guàrdia civil que va ser destinat a Barcelona, en 1911 començà a treballar a la capital catalana i ja en 1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en pedra. Ben aviat s'afilià al Sindicat de la Construcció de Barcelona de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio Laporta Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la patronal del baró de Köening, comés a l'interior del tramvia de Sant Andreu a la carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay Seguí, un dels passatgers del tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner. Després de diversos intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a un any i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20 dies per efectuar trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de desembre de 1923 un consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per agressió a la força pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets de l'anterior detenció i en el qual se li demanà sis anys de presó correccional. En 1926, però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En 1928 s'integrà en el grup«Solidaridad» i impulsà les«Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929 forma part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel Pestaña, a qui farà costat en la seva polèmica amb Joan Peiró. En 1930 encapçalà el Comitè Nacional confederal i realitzà una gira propagandística amb Pestaña i Antonio Martínez Novella per la comarca del  Matarranya. Entre 1930 i 1931 dirigí Acción i figurà com a director de Mañana, encara que el director de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer una gira de mítings i de conferències per Galícia (La Corunya, Vigo, Moaña, Tui, Verín, Ourense, Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José Moreno i José Villaverde. L'agost de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels Trenta», per la qual cosa en 1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la CNT de Barcelona. Encapçalà el moviment trentista a Huelva i els Sindicats d'Oposició durant els anys republicans. Més tard, després de la marxa de Pestaña, fou secretari de la Federació Sindicalista Llibertària (FSL), però no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS) i fins i tot el criticà des de les pàgines de Sindicalismo, periòdic que dirigí en 1934 a València. Després del fracàs de l'Aliança Obrera afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la CNT i en 1936 va fer mítings a Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936 assistí al IV Congrés de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting de clausura; també va fer un altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va ser membre del Comitè de Vaga a València i aquest mateix mes fundà el periòdic Fragua Social. El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el segon govern («Govern de Concentració») presidit pel socialista Largo Caballero. El febrer de 1937 elaborà un decret que definí i regularitzà les operacions a fàbriques, negocis i comerços. Després dels fets de«Maig del 1937» dimití del seu càrrec ministerial juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan Peiró i Joan García Oliver. Representà la CNT en el Comitè Executiu Popular de València i durant aquests anys va fer nombrosos mítings i conferències. El 7 de març de 1939 va ser nomenat a València membre del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i s'entrevistà amb Marià Rodríguez Vázquez (Marianet) per informar-li de la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell Nacional de Defensa del coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín López i les actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf feixista, després d'un temps per França, s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà el llibre Material de discusión. Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les emissions radiofòniques en castellà de la BBC. En aquesta època mantingué posicions col·laboracionistes, defensà una CNT de caràcter polític i fou delegat de l'Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya. Acabà abandonant l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme polític, en el qual els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es denominà«sindicalisme permanentista» --un Estat sindical, federalista i amb una centralúnica que agrupés tots els treballadors--; no cal dir que fou un fracàs total. Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra«anarcomonàrquica» de Juan José Luque Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí a Mèxic, on dirigí durant un temps CNT. En 1965 assumí algunes tesis del sindicalisme cincpuntista. En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la Península, on no patí cap persecució política. El maig de 1968 assistí com a observador al Congrés dels partidaris de l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més coneguda com «Sindicat Vertical») a Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i acceptà un càrrec remunerat com a cap de relacions públiques de la Societat Anònima Laboral de Transports Municipals de València (SALTUV) lligada al règim franquista; la seva actitud ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes. En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de un sindicalista, amb pròleg de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades fent servir diversos pseudònims (Noy,Juan de Tenas, Juan de la Rosa, Ovidio de Abajo, etc.), com ara Acción,CNT, Combate Sindicalista, Comunidad Ibérica, Cultura Libertaria, Despertad, Fragua Social,Peninsular, Sindicalismo,Solidaridad Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato a la sociedad (sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y económica (sd), Las órdenes religiosas y el sindicalismo (1922), La unidad de la CNT y su trayectoria (1936), Concepto del federalismo en la guerra y en la revolución (1937), Seis meses en el ministerio de Comercio (1937), El sindicato y la colectividad (1938), La mancomunación de los transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de socialización (1967), España 1966 (1968), Sobre el treintismo confederal (1978), etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López Sánchez va morir el 26 d'agost de 1972 a Madrid (Espanya). El seu arxiu personal (documents orgànics, correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.) va ser cedit per un nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en 2002 a l'Arxiu General de la Regió de Múrcia.

    ***

    Miguel Vázquez Valiño

    Miguel Vázquez Valiño

    - Miguel Vázquez Valiño: El 16 de gener de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista, anarcosindicalista i galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove treballà com a aprenent de sabater i entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a l'Argentina. Durant la II República milità en les Joventuts Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia en 1935, any en el qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de la localitat. També milità en Izquierda Republicana (IR) i en 1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao (Biscaia, País Basc), on s'incorporà al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la Federació Regional de Joventuts Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la guerra tenien la seu a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels seus principals propagandistes, i jugà un paper important en l'Agrupació Confederal Galaica. Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit franquista, fugí amb un vaixell anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península, a Barcelona (Catalunya) trobà l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va proporcionar un treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A Girona (Gironès, Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació d'Agrupacions de Gallecs Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu periòdic Galicia Libre. Amb el triomf franquista passà a França i fou tancat, amb sa companya, la madrilenya Adoración Luelmo, en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on naixerà sa filla Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer comitè de la CNT del camp de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en accions de la resistència contra l'exèrcit nazi, i poc després ocupà la secretaria de la Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres companys, intentà reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la CNT i representà la Federació Local de Montendre en el Congrés de París del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa, l'agost de 1946 fou delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i fou nomenat secretari d'Organització i Estadística del Secretariat Intercontinental (SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquestaèpoca, amb altres companys (José Sánchez Triñanes, Antonio Martínez, Rafael Muertes i José Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una de les seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la Comissió de Relacions de la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus càrrecs en el II Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de Llenguadoc. Aquest mateix 1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i Germinal Esgleas, la CNT en la Junta Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola d'Alliberament), que es dissolgué definitivament el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III Congrés de l'MLE com a membre dels comitès nacionals de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep Peirats Valls, que l'acusà d'«irresponsabilitat». Aquest any col·laborà en CNT de París. Amb José Penido Iglesias i José Luis Chamorro Castro creà un Comitè Regional gallec confederal a Tolosa, el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad. Boletín Interior de la Confederación Regional Galaica. En 1949 prologà el llibre de Campio Carpio Curros Enríquez. Poeta épico de la España heroica. Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de 1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil), formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler i les Nacions Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952 col·laborà en Ruta. Al Brasil treballà com a constructor i acabà abandonant la CNT i col·laborant amb el cònsol franquista, donant lloc a la divisió de la republicana Societat Espanyola de Socors Mutus (SESM) i creant la franquista «Casa de España», també anomenada«Centro Español». A més a més participà en una cooperativa de construcció juntament amb un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a l'Uruguai i a Montevideo s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957 fundà el «Centro Coruñés» i dirigí el seu butlletí Finisterre fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en diverses organitzacions galleguistes (Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de Galícia, etc.), fundà el «Suplemento Gallego» del Diario Español i dirigí O Irmandiño. Orgão da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels fundadors, i membre de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de Cultura Gallega de Montevideo, participant en les seves emissions radiofòniques. En 1989 col·laborà en la revista Ecos da Terra. Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a Montevideo (Uruguai).

    ***

    Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)

    Marcelino Bilbao en un viatge a Mauthausen (1962)

    - Marcelino Bilbao Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia, País Basc) el milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels seus pares biològics a la riba del riu Kadagua al seu pas per Alonsotegi, no es coneix amb exactitud la data i lloc de naixement, però el més probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit per la família López-Iglesias, nombrosa i humil, i l'infant prengué els llinatges d'expòsit Bilbao Bilbao. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a abandonar l'escola i hagué de començar a treballar temporalment amb son pare a la mina «La Primitiva» de Kastrexan. Poc després començà a fer feina a la fàbrica de filatures de jute «Rica», lloc on va debutar en l'activisme polític. A l'empara de son germà Jesús, quan tenia 13 anys començà a participar en diverses manifestacions, vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II República. Afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà la guerra s'afegí a un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista al País Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons anarquistes, s'integrà al«Batalló Isaac Puente» de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista, destacà en una acció valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que en principi n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el febrer i el març de 1937 el«Batalló Isaac Puente», integrat en la I Brigada de les Brigades Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta d'Oviedo; però hagué de tornar al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola sobre Biscaia. El 26 d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on ajudà la població civil a evacuar la vila. Després continuà lluitant amb efectius asturians a Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions. Després de la caiguda de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins al final de la guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos «Isaac Puente»,«Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord de la Península fins al final de la contesa. A Astúries, el «Batalló Issac Puente» destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions aquesta tropa fou condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino Tomás, amb la Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de Miguel. Amb la desfeta del front nord, amb altres companys intentà evadir-se per mar cap a Gijón, però la presència de la quinta columna els va dissuadir i finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus. Més tard passà a Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a Figueres amb les Brigades Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63 Companyia de Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a responsable de tres metralladores antiaèries que es transportaven amb camions Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de Terol, on va conèixer Valentín González (El Campesino). Després del fracàs de l'ofensiva sobre Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on coincidí amb El Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat a la Bateria 528 Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la frontera per La Jonquera. A França passà per diversos camps de concentració: Sant Cebrià, d'on intentà fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué José María Aguirre Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a Tarba, on fou obligat a ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada d'una curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre, fou enviat a treballar a la Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels nazis a Épinal i traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la identificació número 3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen amb el número 4.628, on trobà coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen patí la pedrera i un experiment del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del qual, de 30 presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1944 fou traslladat al camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a les cuines. Participà en l'aparell de resistència, que propiciarà l'alliberament del camp el 5 de maig de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria amb altres companys, arribà a peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la Península, s'establí a casa del company José María Aguirre a Châtellerault, on conegué sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues filles. Per guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps lliure jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després, durant 15 anys i fins a la seva jubilació, treballarà en una fàbrica petroquímica. En aquesta fàbrica de 300 empleats, s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT) francesa, submergint-se en el món sindical. En 1969 el seu testimoni va ser recollit en el llibre Triangle Bleu. Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), de Manuel Razola i Mariano Constante. En 2002 Euskal Telebista (ETB) estrenà el documental Esclavos vascos del III Reich, on prestà el seu testimoni. El 18 de juny de 2006 va rebre a la muntanya Artxanda de Bilbao, amb altres companys de les milícies confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Marcelino Bilbao Bilbao va morir el 25 de gener de 2014 a Châtellerault (Poitou-Charentes, França). En 2014 Montserrat Llor publicà Vivos en el averno nazi on es narra la seva odissea.

    ***

    Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

    Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

    - Aldo Vinazza: El 16 de gener de 1926 neix a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Aldo Vinazza, que va fer servir els pseudònims Rilievi i Aldo Genovese. Sos pares es deien Aurelio Vinazza, treballador del manteniment de carreteres, i Delfina Iori. De molt jove entrà a fer feina a la foneria«Ansaldo-Fossati», al barri de Sestri Ponenti de Gènova, on operava un actiu grup de sindicalistes revolucionaris que tenien dos representants en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Participà en la vaga de 1942 i en 1945 entrà en contacte amb els joves anarquistes del grup de Sestri Ponenti. En 1949 començà a col·laborar, sota el pseudònim Rilievi, en el periòdic Umanità Nova i també en la revista ciclostilada dels joves anarquistes de Sestri Ponenti i de Gènova Centre Inquietudine (1948-1949). En el congrés de la Federació Anarquista Ligur (FAL), celebrat el març de 1950 al barri genovès de Pontedecimo, ell i els seus companys van ser elegits per encarregar-se de la Comissió de Correspondència de la FAL. En aquest mateix congrés, Pier Carlo Masini i els seus seguidors (joves comunistes llibertaris «plataformistes») acordaren amb Mario Mantovani col·laborar en Il Libertario. Fins a finals de 1953, dels 317 articles d'Il Libertario, 71 van ser escrits per ell, gran part d'ells dedicats a la política exterior. També realitzà nombroses activitats per a difondre aquest periòdic, del qual distribuïa ell 150 exemplars per número. En aquesta època destacà en l'emissió de correspondència (cartes, circulars, informes, etc.). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, en la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), va ser nomenat membre del Comitè Nacional d'aquesta organització, amb seu a Sestri Ponenti, encarregant-se de l'Organització. També col·laborà en l'òrgan dels GAAP L'Impulso. A començaments de 1953 va ser acomiadat de la fàbrica on treballava de peó i va ser contractat com a ajudant de Marcello Bianconi, anarquista i secretari del Sindicat de Mossos a la Cambra del Treball de Gènova. Mentrestant, el juny de 1952, va ser reelegit en les seves tasques organitzatives en el Comitè Nacional durant la II Conferència dels GAAP, així com en les successives conferències fins al 1956. Entre el 5 i el 7 de juny de 1954 assistí, juntament amb Mario Filosofo, en representació dels GAAP, a la Conferència Internacional d'Organitzacions Llibertàries que se celebrà a París (França) i on es promogué la constitució de la Internacional Comunista Llibertària (ICL). Durant la VII Conferència, de l'aleshores anomenada Federació Comunista Llibertària (FCL), celebrada l'abril de 1957, es decidí la confluència amb el Movimento della Sinistra Comunista – Azione Comunista (MSC-AC, Moviment de l'Esquerra Comunista – Acció Comunista) i ell formà part de la comissió encarregada de la fusió. L'MSC-AC resultà ser una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. En 1958 col·laborà en la revista parisenca Socialisme ou Barbarie. Entre 1956 i 1965, amb Arrigo Cervetto, Bruno Fortichiari, Giorgio Galli, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Luciano Raimondi i Giulio Seniga, participà en la publicació d'aquesta tendència Azione Comunista. Poc abans, abandonà la seva feina d'ajudant sindical i, per indicació de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) per encarregar-se de la redacció d'un nou diari i hi va romandre fins al desembre de 1958. A començament de 1959 s'instal·là de bell nou a Gènova, on tornà a treballà en el Sindicat de Mossos de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball); però, en morir Marcello Bianconi el setembre d'aquell any, va ser expulsat de la feina pel Partit Comunista Italià (PCI), que no perdonà el seu passat polític. Desanimat, abandonà tota activitat política i només es centrà en tasques sindicalistes en la Secció de Mossos de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Posteriorment col·laborà amb temes politicosindicals, sota el pseudònim Aldo Genovese, en Lotta Comunista i enBattaglia Comunista, d'Onorato Damen, alhora que mantingué correspondència amb els vells companys (Bruno Fortichiari, Pier Carlo Masini, etc.). Aldo Vinazza va morir el 2 de març de 1995 a Gènova (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Tomás Ibáñez Gracia (2011)

    Tomás Ibáñez Gracia (2011)

    - Tomás Ibáñez Gracia: El 16 de gener de 1944 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) el psicòleg anarquista Tomás Ibáñez Gracia. Fill d'un militant llibertari, en 1947 fou portat per aquest en braços cap a França pels Pirineus. Quan tenia 14 anys, amb René Bianco, fundà el grup Les Jeunes Libertaires a Marsella. Més tard es traslladà a París, on estudià psicologia i entrà en el cercle intel·lectual de Michel Foucault. Durant els anys seixanta fou un dels fundadors de la Liaison desÉtudiants Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants Anarquistes), que donà lloc al«Moviment 22 de març» (Daniel Cohn-Bendit, Serge July, etc.) a la facultat de Nanterre, fonamental en l'esclat dels fets de «Maig de 1968». Alguns li atribueixen la invenció de la lletra A encerclada com a símbol de l'anarquisme (1964). En aquests anys fou redactor de Le Monde Libertaire i d'Action Libertaire, portaveu de les Joventuts Llibertàries. Entre gener de 1966 i abril de 1969 fou membre de la Comissió de Relacions de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Arran dels fets de«Maig de 1968» va patir represàlies i fou desterrat sis mesos de París, assignant-li residència sota vigilància en una remota regió francesa. De bell nou a la capital francesa, entrà a fer feina al Laboratori de Psicologia Social dirigit per Robert Pagès. En 1971 fundà, amb altres, l'editorial La Hormiga. En 1973 retornà a la Península i participà activament en la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya), organització que abandonà arran del V Congrés de la CNT i de l'escissió sorgida. Aconseguí una plaça en la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es doctorà i acabà com a catedràtic de Psicologia Social d'aquesta universitat. En 1989 va ser un dels fundadors de la revista Archipiélago i fou un dels membres del seu consell de redacció. El 2 d'octubre de 1993 participà a Barcelona en el debat «Més enllà de la democràcia», amb Amadeo Bertolo, Heleno Saña i José Luis García Rua, dins d'«Anarquisme: Exposició Internacional». En 2000 s'afilià a la Confederació General del Treball (CGT). En 2007 es jubilà de la seva càtedra de Psicologia Social en el Departament de Psicologia Social de la UAB. El 17 de desembre de 2010 participà en l'acte de clausura de «100 anys d'anarcosindicalisme», organitzat per la CGT i la Fundació Salvador Seguí de Barcelona. Durant sa vida ha publicat en nombroses publicacions llibertàries, com ara Action Libertaire, Archipiélago, Bulletin des Jeunes Libertaires, Catalunya,Debate Libertario,A Ideia, Libertaria,Libre Pensamiento,Marea Negra, Le Monde Libertaire, Nada,Página Abierta, Polémica, Presencia,Réfractions, Les Temps Maudits, Volontà,El Viejo Topo, etc.; a més de d'infinitats d'articles sobre psicologia en revistes especialitzades (L'Année Psycologique, Athenea Digital, Boletín de Psicología, Bulletin de Psychologie, Inguruak,Newsletter. The Social Psychology Section,Política y Sociedad, Psic.Soc., Psique y Sociedad, Revista Interamericana de Psicología, Revista Latinoamericana de Psicología, Revista de Occidente, Revista de Psicología General y Aplicada, Revista de Psicoterapia, Revista de la Universidad de Guadalajara, Revue Française de Sociologie, Theory and Psychology, etc. És autor de desenes de llibres sobre psicologia i psicologia social i sobre anarquisme destaquen Notions et observations sur les confrontations étudiants-ouvriers dans la crise de mai-juin (1968), Poder y libertad. Naturaleza, modalidades y mecanismos de las relaciones de poder (1982, tesi doctoral), La révolution. Anarchisme contemporain (1984, amb altres), Anarquisme. Exposició Internacional (1993, amb altres), La culture libertaire (1996, amb altres),Municiones para disidentes. Realidad, verdad, política (2001), El lenguaje libertario (1999, amb altres), ¿Es actual el anarquismo? (2004), Contra la dominación. Variaciones sobre la salvaje exigencia de libertad... entre Castoriadis, Foucault, Rorty y Serres (2005), Por qué A: Fragmentos dispersos para un anarquismo sin dogmas (2006), Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias en la lucha contra el franquismo (2010, amb Salvador Gurucharri), Anarquismo es movimiento. Anarquismo, neoanarquismo y postanarquismo (2014), etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Simone Piccinini

    Simone Piccinini

    - Simone Piccinini: El 16 de gener de 1934 mor a Bèrgam (Llombardia, Itàlia) l'anarquista Simone Piccinini. Havia nascut el 5 de gener de 1883 a Albino (Llombardia, Itàlia). Sos pares es deien Tobia Piccinini i Felicia Dentella i fou el germà major del socialista i sindicalista Aristide Piccinini, dirigent de la Cambra del Treball de Bèrgam. En 1905 Simone Piccinini es traslladà a Bèrgam, on visqué al popular barri de Pignolo. Treballà a l'empresa tèxtil Oetiker, després com a decorador i pintor, i finalment de porter. Tenia els tres últims dits de la mà esquerra amb contractura. En 1914 s'integrà en el Grup Llibertari de Bèrgam, del qual formaren part Vittorio Colla, Egidio Corti i Gaetano Ghirardi, entre d'altres. Completà el servei militar en el Batalló de la Milícia Territorial durant la Gran Guerra. En els anys vint estava subscrit a la publicació anarquista Fede! i freqüentà els militants del Grup Llibertari, amb els quals va fer costat la premsa anarquista i els perseguits polítics. Arran del descobriment de material explosiu, produït el 8 de febrer de 1926 a l'impremta de l'anarquista Luigi Caglioli, un dels components del grup llibertari, el seu domicili va ser escorcollat l'endemà, amb la descoberta d'un gran retrat fotogràfic d'Errico Malatesta, un altre del polític socialista Giacomo Matteotti, una gran reproducció a color d'un quadre de l'il·lustrador socialista Giuseppe Scalarini titulat Luce e ombra i la fotografia de l'anarquista Egidio Corti. Després de l'escorcoll i segrest del material, la policia es presentà en la seva feina d'Oetiker per a detenir-lo. Un cop lliure, el 30 d'abril de 1926 la policia escorcollà novament, senseèxit, el seu domicili en presència de la seva companya. El 6 de setembre de 1930 va ser esborrat del registre de subversius de la província de Bèrgam, però el seu document d'identitat, emès el juliol de 1927, portava l'epígraf de «sospitós en la línia política». El 6 d'octubre de 1930 partí, amb passaport en regla, de Bèrgam cap a París (França) amb la finalitat de trobar feina, però problemes de salut l'obligaren a retornar aviat.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble. (Miquel López Crespí)


    Els escriptors mallorquins i la lluita per la llibertat



    Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura.

    Però l'aportació dels escriptors a la lluita antifranquista fou minsa, esquifida i ben misèrrima. A vegades, anant a una reunió clandestina, solia topar-me amb alguns dels fantasmes del passat. Al Círculo Mallorquín, en Llorenç Villalonga, recolzat en un sofà, fullejava diaris en la penombra. Coneixíem Mort de Dama, Bearn, els Desbarats (aquesta darrera obra prologada per Jaume Vidal Alcover, l'edità "Daedalus"). Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble.



    Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

    Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

    Són aquests llibres de memòries de Francesc de B. Moll els que ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.



    Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

    La primera redacció d'aquestes notes ("Una certa misèria cultural") és de l'estiu de l'any 1992. L'escriptor Antoni Serra, en el seu llibre El (meu) testament literari (vegeu "Els escriptors i el franquisme a Mallorca", pàgs. 126-137) coincideix plenament amb la valoració que feia jo mateix en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Editorial El Tall, 1994. Diu Antoni Serra: "És l'època en què coincidesc [en la resistència cultural antifranquista]... amb persones com Miquel Àngel Colomar (periodista i escriptor que havia patit directament la repressió de la guerra, condemnat per maçó i internat en els camps de treball: Son Catlar, Capocorb Vell, entre d'altres), Josep M. Llompart, Josep M. Palau i Camps, Miquel Morell, Llorenç Moyà, Jaume Adrover (vertader impulsor d'un nou concepte de teatre a Mallorca i home culturalment inquiet com pocs), Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Miquel Fullana (amb les seves essències -inalterables a través dels anys- republicanes)... i amb aquells altres de més joves, quasi bé acabats d'arribar al món de la cultura i de la política clandestina, que eren Jaume Pomar, Guillem Frontera, Francesc Llinàs (poeta i, sobretot, home de cinema), Frederic Suau, Llorenç Capellà, Joan Miralles, Sebastià Serra (aleshores un jove estudiant d'història a la Universitat de Navarra i, per això mateix, sospitós d'opusdeisme: la clandestinitis produïa fenòmens tan absurds com aquest), Miquel López Crespí, Josep Albertí, etcètera". Més endavant, Antoni Serra, inclou alguns noms més d'intel.lectuals antifranquistes i anomena alguns 'capellans progressistes', com Francesc Obrador, Antoni Tarabini, Carmel Bonnín, Pere Llabrés, el pare Rovira i Ramon Oró.

    Dins el camp d'afinitat amb l´esquerra nacionalista podíem situar en Josep M. Llompart. En Josep M. Llompart fou impulsor -juntament n'Antoni Serra i en Palau i Camps- de la provatura d'organitzar la secció mallorquina del Pen-Club. Igualment en Llorenç Capellà demostrava el seu tarannà antifranquista, tant en els seus llibres com en la seva activitat política. N'Antoni Mus escrivia unes valentes narracions que recordaven la ferotge repressió feixista a Manacor. Ningú no dubtava de la fermesa, en la lluita per la llibertat, d'homes com en Josep M. Palau i Camps, Miquel Ferrà Martorell, Joan Perelló, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem d´Efak, Jaume Vidal Alcover, Guillem Frontera, Damià Pons, Bernat Nadal, Joana Serra de Gayeta, Biel Mesquida, Miquel Mas Ferrà o Antoni Vidal Ferrando. Però tot plegat, els escriptors mallorquins i l'antifranquisme eren "faves contades", que diria qualsevol pagès del meu poble.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    A Alternativa demanam al Batle que compleixi i que prengui le mesures oportunes per fer complir la Llei 1/1992, de 8 d’abril, de Protecció dels Animals que viuen en l’entorn humà durant la celebració de la pujada del pi de Sant Antoni.


     

    A Alternativa hem registrat per scrit una petició al Batle perque compleixi el que mana la Llei 1/1992, de 8 d’abril, de Protecció dels Animals que viuen en l’entorn humà, així com amb la paraula donada en la sessió ordinària del ple de febrer de 2017, deixant de col·locar l'Ajuntament de Pollença un gall viu a dalt del pi a la celebració de la festa de Sant Antoni.

    Al mateix escrit també l'instam a que advertixi als cossos de seguretat pertinents per evitar que la llei sigui vulnerada per algun particular i un gall sigui col·locat a dalt del pi.

    Finalment, i en cas de que això no pugui ser evitat i un gall acabi col·locat a la ramera del pi, també reclamam al Batle, que l'Ajuntament de Pollença es personi com a denunciant contra els particulars que vulnerin la llei.


    0 0

    [17/01] «L'Action Syndicale» -«A Stormo!» - Rossi - Florencio Sánchez - Osugi - Misèfari - Riaza - Torró - Turón - Manni - Salcedo - Lanti - Ibars - Damiani - Bazal - Codina - Fortea

    Anarcoefemèrides del 17 de gener

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "L'Action Syndicale"

    Portada d'un exemplar de L'Action Syndicale

    - Surt L'Action Syndicale: El 17 de gener de 1904 surt a Lens (Pas-de-Calais, França) el primer número del periòdic L'Action Syndicale. Organe des travailleurs. Posteriorment tingué altres dos subtítols:«Organe des travailleurs du Pas-de-Calais» i «Organe des travailleurs du Pas-de-Calais et du Nord». Portava l'epígraf «Peuple guéris-toi des individus. Fais tes affaires toi-même» (Poble guareix-te dels individus, fes-te les coses tu mateix). Durant la seva existència va ser imprès a diferents ciutats (Lens, Hénin-Liétard, Liévin, Rubaix i París). Portaveu de la Confederació General del Treball (CGT), era continuació de Le Réveil Syndical (1903-1904) i fins i tot continuà amb els fulletons començats en aquesta publicació. D'antuvi es publicà dos pics per setmana (dijous i diumenge), però després passà a setmanal. En el primer número reivindicà el«sindicalisme revolucionari» (vaga general) i es declarà anticlerical, antimilitarista, anticapitalista i antifantasiós (acusaven de «fantasiosa» la premsa burgesa). L'administrador en va ser J. B. Colbaert, el gerent D. Bataille i el cap de redacció Benoît Broutchoux --en 1905, durant l'empresonament d'aquest, va ser substituït per Pierre Monatte. Hi van col·laborar Evrard-Bernard, Benoît Broutchoux, Jean-Baptiste Colbaert, H. Dussart, S. Enairu, Noire Gueule, Jean-Paul Imbrasse, Gabriel Jargeais, Joly, Pierre Monatte i G. Falempin, entre d'altres. En sortiren almenys 384 números, l'últim el 2 d'octubre de 1910. Va ser continuat per Le Révolté (1910-1913).

    ***

    Capçalera d'"A Stormo!"

    Capçalera d'A Stormo!

    - Surt A Stormo!: El 17 de gener de 1920 surt a Torí (Piemont, Itàlia) el primer número del periòdic A Stormo! Settimanale Libertario Revoluzionario (Via fora! Setmanari llibertari revolucionari). En realitat és el mateix periòdic Cronaca Sovversiva, editat per Luigi Galleani i Raffaele Schiavina, però amb aquest títol podia distribuir-se pels Estats Units on Cronaca Sovversiva estava prohibit. El gerent fou Pietro Rayneri. El tiratge era de 4.000 exemplars destinats a la distribució als EUA al preu d'un dòlar. Molts d'articles es centraren en l'«Afer Sacco i Vanzetti», en la repressió del govern nord-americà i en el sindicalisme dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món). En sortiren 19 números, l'últim el 2 d'octubre de 1920.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

    Foto policíaca de Renaud Rossi (ca. 1894)

    - Renaud Rossi: El 17 de gener de 1857 neix a Constantinoble (Imperi Otomà; actual Istanbul, Turquia) el periodista anarquista Renaud-Noël-Marie Rossi, conegut com Armand Floréal. Era fill de pares grecs (Georges Rossi i Marie Kirico) i tenia la nacionalitat grega. En data indeterminada, emigrà a París (França). El 7 d'agost de 1892 se li va rebutjar la paraula en un gran míting d'indignació contra l'execució de quatre revolucionaris a Sofia (Bulgària), organitzat pel diari L'Intransigeant (Comitè Central Socialista Revolucionari, Lliga Intransigent Socialista i Unió dels Grups Republicans Socialistes Revisionistes), que se celebrà al Circ Fernando de París i en el qual hagué aldarulls muntats pels anarquistes. Cap el 1893 donà a llum la seva «Enquête sur le siègle», sèrie de tres-centes entrevistes publicades en diferents periòdics francesos, com ara Gil Blas. Inscrit el registre de la policia ferroviària de fronteres, el 12 de maig de 1894 se li va decretar l'expulsió de França arran d'haver participat en un gran míting anarcocol·lectivista el Primer de Maig a la sala Chaynes de la Villette de París i marxà cap a Atenes (Grècia). Durant la seva estada a Grècia participà en la insurrecció de Creta. El 21 de març de 1896 el decret d'expulsió va ser suspès i va ser autoritzar a retornar de bell nou a França, però no ho va fer fins el juliol de 1897. El novembre de 1898, en ple «Cas Dreyfus», signà un manifest en defensa del coronel Marie-Georges Picquart. El març de 1902 el decret d'expulsió va ser activat i va ser traslladat amb cotxe cel·lular des de París a Nancy (Lorena, França), on va ser posat en llibertat provisional amb l'ordre d'abandonar el territori francès en dos dies i prengué el tren cap a Bèlgica. El 24 de febrer de 1905 el decret d'expulsió de França va ser novament suspès. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

    Renaud Rossi (1857-?)

    ***

    Florencio Sánchez

    Florencio Sánchez

    - Florencio Sánchez: El 17 de gener de 1875 neix a Montevideo (Uruguai) el periodista, escriptor i dramaturg anarquista Florencio Antonio Sánchez Mussante, considerat una de les figures principals del teatre d'ambdues ribes del Río de la Plata. Fill d'Olegario Sánchez i de Josefa Mussante, va tenir 11 germans. Després  d'abandonar els seus estudis secundaris, va alternar sa vida entre Montevideo, Buenos Aires i Rosario. Va ser en aquestes ciutats on va desenvolupar una intensa tasca periodística (La Voz del Pueblo,El Siglo, La Razón, El Nacional,El País) i teatral. En 1893 es va instal·lar a La Plata, on va treballar en l'Oficina d'Estadística i d'Indentificació Antropomètrica, que havia instituït el policia Juan Vucetich. Quan va esclatar la guerra civil a l'Uruguai en 1897 es va incorporar en les files revolucionàries d'Aparicio Saravia contra el president Juan Idiartetot, seguint la tradició política de sa família blanca; ocasió en la qual va fer contacte amb algunes destacades personalitats de la intel·lectualitat, com ara Eduardo Acevedo Díaz. Consternat pel clima que envolta l'aixecament, va desertar i es va passar al Brasil. D'aquest període sorgirà el seu desencant total per les postures polítiques tradicionals i el seu alineament amb els grups anarquistes que aleshores circulaven, pel Río de la Plata, al voltant dels cercles d'immigrants europeus. Després va retornar a Montevideo, on va ingressar al Centre Internacional d'Estudis Socials, organització llibertària de caràcter literari el lema del qual era: «L'individu lliure en la comunitat lliure»; també va fer conferències d'ardorós fervor anàrquic i va intervenir en el quadre teatral de la institució llibertària. A Rosario va ser secretari de la redacció de La República, publicació dirigida per Lisandro de la Torre, on va publicar nombrosos articles de caràcter politicosocial i anarquistes, sempre caracteritzats pel seu realisme crític i mordaç que va caracteritzar la seva producció teatral. Va accentuar la seva militància anarquista a Buenos Aires, escrivint articles en La Protesta i en la revista El Sol, dirigida per Alberto Ghiraldo, i participant en el moviment anarcosindicalista. Les seves obres Ladrones y Puertas adentro s’inscriuen en aquest model llibertari. El 25 de setembre de 1903 es va casar amb Catalina Raventos (Catita) i els seus padrins van ser José Ingenieros i Joaquín de Vedia. També en 1903 va escriure el sainet La gente honesta i la seva primera obra teatral Canillita, que va representar-se per una companyia espanyola de sarsueles. Apassionat observador, va tenir com a temes preferits per a les seves obres de teatre, que va representar a ambdues ribes del Río de la Plata, els referits al món proletari: la família, el conventillo, els immigrants, les misèries, el món laboral, la vida quotidiana, etc. Entre les seves obres de teatre podem destacar (les dates corresponen als anys d'estrena): La gente honesta (1903, reanomenada Los curdas), M'hijo el dotor (1903), Canillita (1903), Cédulas de San Juan (1904), La pobre gente (1904), La gringa (1904), Barranca abajo (1905), Mano santa (1905), En familia (1905), Los muertos (1905), El conventillo (1906), El desalojo (1906), El pasado (1906), Los curdas (1907), La tigra (1907), Moneda falsa (1907), El cacique Pichuleo (1907),Los derechos de la salud (1907), Nuestros hijos (1908), Marta Gruni (1908) i Un buen negocio (1909). El 25 de setembre de 1909 va embarcar cap a Europa al vaixell italià «Príncipe di Udine» com a comissionat oficial del president uruguaià, Claudio Williman, per informar sobre la conveniència o no que l'Estat uruguaià participés en una projectada Exposició Artística a Roma, arribant a Gènova el 13 d'octubre de 1909. Després de passar uns mesos gastant en disbauxa una important suma de diners sobre una avançada dels drets de representació de les seves obres a Europa en diferents ciutats italianes i franceses, malalt de tuberculosi, va morir a les tres de la matinada del 7 de novembre de 1910 a l'Hospital de Caritat «Fate Bene Fratelli» de Milà (Llombardia, Itàlia), on havia estat internat cinc dies abans per una bronquitis al pulmó esquerre. El 21 de gener de 1921 les seves restes mortals van arribar a Montevideo i portades al Panteó Nacional. En homenatge a l'escriptor, en la data de la seva mort, es commemora el«Día del Canillita», el venedor de diaris al carrer, al Río de la Plata.

    ***

    Sakai Osugi

    Sakai Osugi

    - Sakai Osugi:El 17 de gener de 1885 neix a Marugame (Kagawa, Japó) l'intel·lectual anarquista, esperantista i traductor Sakai Osugi. Fou el fill major d'Azuma Osugi, capità de l'exèrcit japonès, i de Yutaka Kusui. Durant l'adolescència es va allistar en l'Escola de Cadets, però la manca de motivació i la rebel·lia li van portar nombroses amonestacions i intents d'expulsió. En una ocasió fou acusat de comportament homosexual amb un jove cadet i tancat un temps en una presó militar. Més tard va participar en un duel a navalla, encara que ell va lluitar sense armes per no ferir l'oponent, i va rebre lesions que van implicar dues setmanes d'hospitalització, després de les quals fou finalment expulsat de l'escola castrense. En 1902 va començar estudis universitaris de literatura a Tòquio amb el suport d'un amic de la infància, Rei, l'assessorament d'un col·laborador de son pare, el tinent Morioka, i les benediccions de sos pares. Durant els estudis va viure una vida independent i començà a participar en el moviment associatiu, interessant-se pel cristianisme i pel socialisme. Arran de la mort de sa mare i d'una fase de depressió, es va lliurar a l'estudi i a la lectura, especialment d'autors russos (Gorkij, Turgenev, Tolstoi, Dostoievski, etc.), i va passar per unaèpoca espiritual que el va portar al cristianisme i a batejar-se, encara que d'una manera força heterodoxa. En aquesta època també es va veure influenciat pel periòdic socialista, el més radical aleshores, Yorozu Chôhô (Notícies de tots els matins). Poc després participà amb Shusui Kotoku i Toshihiko Sakai en el moviment socialista Heimin-Sha (La Societat dels Plebeus) i va escriure per al seu setmanari Heimin Shimbun (La Plebs). En 1905 també publicà articles en el periòdic radical socialista Hikari. La lectura dels clàssics socialistes li van portar a qüestionar la seva fe i a partir de la guerra russojaponesa, quan l'Església se sumà al patriotisme i a l'esforç bèl·lic, va trencar definitivament els llaços amb la religió. En 1906 fundà l'Associació Esperantista del Japó, societat pionera de l'esperantisme nipó. La seva vida privada, fonamentada en l'amor lliure i l'anarcoindividualisme, fou escandalosa per a la societat nipona de la seva època. El setembre de 1906 es va casar amb Yasuko Hori, però més tard va tenir relacions amb la periodista Kamichika Ichiko i amb la militant anarcofeminista Noe Ito. Per una qüestió pràctica va intentar de bell nou seguir amb la carrera militar, però la seva ambició es va veure frustrada quan fou detingut durant uns aldarulls en protesta per l'augment de les tarifes del tramvia i empresonat. Durant la seva estada a la presó va estudiar els autors socialistes i llibres científics, que van establir les bases per al seu pas a l'anarquisme; també a la presó començà a estudiar diversos idiomes (anglès, francès, alemany, italià, rus, esperanto). Un cop lliure, a finals de 1906 i a principis de 1907 fou detingut per violar la llei de premsa per la publicació de dos articles i empresonat. En 1908 també fou empresonat en dues ocasions per «violar la pau», per l'«Afer del Terrat» (Yane-Jo Jiken) i per l'«Afer de la Bandera Roja» (Akahata Jiken). Durant la seva estada en presó, ara declarat per les autoritats com a anarquista, va estudiar Bakunin i Kropotkin, sobretot l'enfocament científic llibertari del segon. En 1910 va trobar a la presó alguns dels 12 anarquistes implicats en l'«Afer de l'Alta Traïció» (Taigyaku Jiken) acusats de conspiració per assassinar l'emperador i que serien executats el 24 de gener de 1911. Després d'aquesta dura experiència carcerària va deixar de fer crides obertes a la revolució violenta contra l'Estat i es va centrar en l'anarcoindividualisme i en la crítica del capitalisme. En 1913, amb Asahata Kanson, edità el periòdic Kindai Shisoo (La Idea Moderna). L'octubre de 1914 va tornar a editar el setmanariHeimin Shimbun. En 1919 fou novament detingut per agredir un policia i condemnat a tres mesos de presó. Conegut internacionalment, en 1923 fou convidat a Berlín pel moviment anarcosindicalista per assistir a la refundació de la nova Associació Internacional dels Treballadors; va aconseguir embarcar clandestinament fins a Xangai, on els anarquistes locals li van facilitar un passaport xinès amb el qual aconseguí arribar a Europa. Coneixedor del francès, a París fou convidat per realitzar un discurs en un míting llibertari a Saint-Denis durant els actes del Primer de Maig de 1923, però com l'ambaixada japonesa a la capital francesa coneixia la presència del militant anarquista demanà a la policia francesa la seva detenció i després d'unes setmanes empresonat fou extradit al Japó el juliol d'aquell any. Dos mesos després, el 16 de setembre de 1923, aprofitant el caos provocat pel Gran Terratrèmol de Kanto de l'1 de setembre que assolà la regió de Tòquio i de Yokohama, Sakai Osugi, la seva companya Noe Ito i Munekazu Tachibana, nebot de Osugi de sis anys d'edat, van ser detinguts, copejats fins a la mort i llançats a un pou d'una unitat de la policia militar de Tòquio (Japó) encapçalada pel tinent Masahiko Amakasu, que havia seguit les ordres de Masatarô Fukuda, general en cap del districte militar de Tòquio. L'«Afer Amakasu», com va ser nomenat el crim, va provocar l'ira de les classes populars japoneses. Com a traductor Osugi va realitzar la versió al japonès d'On the Origin of Species, de Darwin, i de nombroses obres de Wallace, de Gustave Le Bon, de Howard Moore, etc.; de Kropotkin va traduir Mutual aid. La seva obra assagista ha estat recopilada en 24 volums, d'on destaca la seva autobiografia Jijoden. Durant la dècada dels anys vint es va veure fascinat per la figura de l'anarquista ucraïnès Nèstor Makhno i son únic fill porta el nom de Nèstor --ses seves quatre filles també porten noms de revolucionàries anarquistes: Emma i Louise, en homenatge a Emma Goldman i a Louise Michel.

    ***

    Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

    Bruno Misèfari confinat a Ponça (1931)

    - Bruno Misèfari: El 17 de gener de 1892 neix a Palizzi (Calàbria, Itàlia) l'enginyer, geòleg, poeta, activista antimilitarista i propagandista anarquista Bruno Vincenzo Francesco Attilio Misèfari, també conegut com Furio Sbarnemi. Sos pares es deien Carmelo Misèfari i Francesca Autelitano i era el primogènit d'una família nombrosa de vuit fills, dels quals dos germans seus també van ser militants anarquistes, Florindo e Enzo –aquest últim acabarà en les files comunistes. Després de fer l'escola primària a Palizzi, s'instal·là a Reggio de Calàbria, on, amb el suport del seu oncle matern Vincenzo, pogué freqüentar l'Institut Tècnic i, un cop va obtenir experiència tècnica, en 1911 es matriculà en enginyeria al Politècnic de la Universitat de Nàpols (Campània, Itàlia). En els anys universitaris, a més de preparar-se en les matèries curriculars, especialment matemàtiques, estudià filosofia i literatura, guiat pel professor de física de l'Institut Tècnic «Raffaele Piria» i militant llibertari Giuseppe Berti. A través de son oncle, entrà en contacte amb treballadors i artesans, i amb alguns d'aquests fundà el grup juvenil«August Babel», que s'adherí al Partit Socialista Italià (PSI). En aquestaèpoca col·laborà, moltes vegades signant com Lo Studente, en el periòdic de la Cambra del Treball de Reggio de Calàbria Il Lavoratore, en el setmanari socialista de Messina Il Riscatto i en el full anarquista Il Libertario, publicat a La Spezia. En aquest últim periòdic, a més d'enviar poesies, el 28 de març de 1912 publicà un article sobre la militant anarquista Maria Rygier, cosa que cridà l'atenció del prefecte de policia de Reggio de Calàbria i disposà vigilar-lo«convenientment». Durant una de les moltes conferències, celebrades per commemorar el centenari de la Unitat d'Itàlia, va ser detingut per la policia per haver llançat invectives contra les institucions. El 22 d'octubre de 1911, durant les jornades de protesta contra la campanya imperialista sobre Líbia, va ser detingut per distribuir als reclutes pamflets incitant a la desobediència i a la deserció; jutjat, el 5 de març de 1912 va ser condemnat pel Tribunal de Reggio de Calàbria a dos mesos i mig de reclusió; la pena, confirmada en l'apel·lació, va ser suspesa durant cinc anys en consideració a la seva joventut i no va ser registrada en els antecedents penals. Quan esclatà la Gran Guerra, la seva lluita antimilitarista s'incrementà i el setembre de 1914, en resposta a una manifestació intervencionista, proposà una amnistia per a tots els presos polítics. El seu apartat postal va ser intervingut per la policia i se li van trobar nombrosos documents pacifistes que havien estat enviats per anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia). En aquesta època va estar en estret contacte amb l'anarquista Renato Siglich. L'1 de maig de 1915 participà en la manifestació contra la guerra, que tingué lloc a la Borsa del Treball de Nàpols. Cridat a les armes, com molts altres anarquistes, dubtà entre desertar o entrar a l'exèrcit per incitar a la revolució, i finalment decidí declarar-se objector de consciència, negant-se a fer el curs de cadet a l'acadèmia militar de Benevent (Campània, Itàlia). Després de patir una condemna de set mesos de presó a Acireale (Catània, Itàlia), la nit del 5 de març de 1916, portant l'uniforme militar, interrompi un acte públic socialista intervencionista a la Piazza Garibaldi de Reggio de Calàbria i pronuncià un fort discurs contra la política bel·licista italiana, alhora que esquinçà les estrelles del coll del seu uniforme. L'endemà, data efectiva de la deserció, creuà la frontera amb Suïssa, encara que, el 31 de març, va ser detingut, sota el nom fals de Diego De Tommasi, a Cannobio (Piemont, Itàlia) i immediatament traslladat a Nàpols per a ser posat a disposició d'un tribunal militar. De bell nou a la caserna d'Infanteria de Benevent, i obtinguda la suspensió del seu procediment penal, el 25 d'agost de 1916 desertà novament. Després de creuar la frontera a Chiasso (Ticino, Suïssa) fermat sota un vagó ferroviari, va ser detingut per la policia suïssa i només va ser alliberat quan arribà d'Itàlia la documentació que demostrava els motius polítics de la seva fugida. Sota el nom de Furio Sbarnemi, el juny de 1917 s'instal·là a Zuric (Zuric, Suïssa), a casa del socialista Francesco Misiano, amic de la infància, el qual el va introduir en l'ambient dels exiliats internacionals que vivien a Suïssa i gràcies a ell freqüentà la família anarquista dels Zanolli, on conegué la seva futura companya Pia Zanolli. En estret contacte amb destacats militants dels moviments anarquistes i socialistes italià i suís (Errico Malatesta, Luigi Bertoni, Camillo Berneri, Guiseppe Monanni, Francesco Ghezzi, Enrico Arrigoni, Pasquale Binazzi, Giuseppe Di Vittorio, Armando Borghi, Angelica Balabanoff, etc.), organitzà conferències setmanals i envià articles i cròniques a diferents periòdics llibertaris, especialment a Il Risveglio Anarchico de Ginebra. Mentrestant, va fer feina a la fàbrica d'automòbils Arbenz, al barri d'Albisrieden de Zuric. El 16 de maig de 1918 va ser detingut com a sospitós de ser un agent propagandista bolxevic, juntament amb altres companys italians i francesos (Luigi Bertoni, Carlo Castagna, Ugo Fedeli, Francesco Ghezzi, Giuseppe Monanni, etc.), en el marc de l'anomenat«Afer de la Bomba de Zuric». Després de set meses de presó preventiva, va ser absolt i alliberat el 20 de novembre de 1918. Malgrat tot, el 17 de desembre de 1918 el govern federal suís li va notificar l'ordre d'expulsió, que es va frenar durant quatre mesos a causa d'una malaltia pulmonar que havia contreta a la presó. Després d'aconseguir un visat d'estudis per a entrar a Alemanya, el 17 de juliol de 1919 arribà a Stuttgart (Estat Lliure Popular de Wurtemberg, República de Weimar), on s'entrevistà, entre altres, amb Clara Zetkin, una de les fundadores del Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), i amb l'anarquista Oreste Abbate a Berlín. El novembre de 1919, després de la concessió d'una amnistia per part del govern italià, acompanyat de les germanes Zanolli (Pia i Antonietta), decidí retornar a Calàbria. Detingut tres setmanes a Domodossola (Piemont, Itàlia), va ser finalment alliberat després d'una interpel·lació que l'11 de desembre el diputat socialista Francesco Misiano interposà al ministre de l'Interior. Reprengué la propaganda llibertària a Calàbria, Pulla i Campània; promogué el moviment camperol calabrès, i col·laborà en Umanità Nova i L'Avvenire Anarchico. A Nàpols, dirigí, amb Giuseppe Imondi, Anarchia, quinzenal de la federació local que començà a editar-se el 17 de juny de 1920. En aquest 1920 va ser nomenat secretari de la Cambra del Treball de Tàrent (Pulla, Itàlia) i dirigí una vaga de tres meses per exigir la reobertura d'una drassana. En 1921, a la zona de Nàpols, participà activament en la campanya a favor dels militants italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El febrer de 1922, juntament amb Roberto Elia, va fer una crida mitjançant el periòdic Pane e Libertà, a difondre el pensament anarquista a Calàbria fent servir els dialectes calabresos de la llengua siciliana, però el projecte no reeixí per manca de finançament. El 18 d'agost de 1923 es va llicenciar en enginyeria industrial al Politècnic de Nàpols i retornà definitivament a Reggio de Calàbria, i de la qual només va sortir per algun viatge de feina o per motius familiars. Encara que professional liberal, continuà durant alguns anys les seves activitats llibertàries. El 14 de desembre de 1924, amb son amic Nino Malara, edità a Reggio de Calàbria el quinzenal L'Amico del Popolo, destinat especialment a la propaganda entre els pagesos del Sud, publicació que va ser prohibida després del seu quart número. El 22 de setembre de 1925, acusat juntament amb altres intel·lectuals d'haver promogut un pretès «atemptat contra el poder de l'Estat amb la finalitat d'assassinar el rei i Mussolini», va ser arrestat a Reggio de Calàbria, encara que va ser exculpat 25 dies després. El desembre de 1926 va ser qualificat per les autoritats feixistes com a«fervent i irreductible anarquista» i instigat a abstenir-se de qualsevol acció política directa per a subvertir l'ordre estatal, entrant a formar part de la llista de persones perilloses susceptibles de ser empresonades en determinades contingències. S'especialitzà en geologia i en 1926 a Villa San Giovanni (Calàbria, Itàlia), amb l'exdiputat del Partit Popular Italià (PPI) Nicola Siles, fundà la primera empresa de vidre calabresa («Società Vetraria Calabrese»), destinada a l'explotació del quars a la zona del Cannitello i de la qual assumí el càrrec de director tècnic. El 20 de març de 1931, en el funeral d'un amic seu, l'industrial Giuseppe Zagarella, pronuncià un discurs on criticà la violència, la corrupció i la injustícia del règim; pocs dies després, el 25 de març, va ser detingut per enèsima vegada acusat de«propaganda anarquista»; jutjat, va ser condemnat a dos anys de confinament que purgà a l'Illa de Ponça, a la qual arribà el 3 de juliol de 1931. A l'illa reanimà, amb Alfonso Failla, els vincles associatius entre els confinats, muntant una petita biblioteca i realitzant converses teòriques de manera habitual. Durant el confinament conegué Domizio Torrigiani, Gran Mestre del Gran Orient d'Itàlia, qui l'afilià a la maçoneria. Per qüestions legals, el 28 de maig de 1932 es casà civilment a Ponça amb sa companya Pia Zanolli. En el seu temps lliure, a part de pagar amb alguns mesos de presó per haver insultat Benito Mussolini, se li va permetre exercir la seva feina d'enginyer i l'ajuntament de Ponça l'encarregà alguns projectes, que van ser convenientment retribuïts. El 14 de novembre de 1932 la pena va ser condonada en ocasió del desè aniversari de la «Marxa sobre Roma» i el 2 de desembre deixà Ponça i es traslladà a Davoli (Calàbria, Itàlia), on a finals de 1930 s'havia descobert sílice. A Suïssa trobà finançament i en 1935 creà la«Davoli Quarzo e Silice», un establiment per a l'extracció del mineral, que arribà a treure 30.000 tones anuals, les quals eren enviades a laboratoris de precisió de l'exèrcit a Roma i a alguna societat privada, com ara la de Richard Ginori. Aquesta iniciativa, que va durar fins a la II Guerra Mundial, s'enfrontà a nombrosos obstacles en l'àmbit local i sempre va estar vigilada per les autoritats feixistes. Mentrestant, el seu estat de salut, delicat des que en 1933 se li diagnostiqués un tumor cerebral, el va obligar a ser hospitalitzat. Bruno Misèfari va morir el 12 de juny de 1936 a la clínica de Giuseppe Bastianelli de Roma (Itàlia), a resultes d'una intervenció quirúrgica patida dos dies abans. En vida publicà Commemorazione di Francisco Ferrer (1917), Diario di un disertore. Dal carcere di Zurigo (1918) i Chi sono e cosa vogliono gli anarchici (1921); i la major part dels seus escrits van ser publicats pòstumament per la seva companya, com ara Ruota del mondo (1965), Schiaffi e carezze. Poesie in brutta copia (1969 i 2009), Utopia? No! Scritti scelti di Bruno Misèfari (1975) i Tutto è vero. Prosa e poesie (1978). En els anys seixanta existí un grup anarquista juvenil de Reggio de Calàbria que portà el seu nom. En 1967 Pia Zanolli-Misèfari publicà la biografia del seu company sota el títol L'anarchico di Calabria, que va refè i reeditada en 1972, i en 1989 son germà Enzo publicà Bruno. Biografia di un fratello. L'arxiu familiar es troba dipositat a la Fondazione Lelio e Lisli Basso-Issoco de Roma (Fondo Bruno Misèfari) i a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Bruno Misèfari (1892-1936)

    ***

    Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 2 de juliol de 1981

    Necrològica d'Heraclio Riaza Alberti publicada en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 2 de juliol de 1981

    - Heraclio Riaza Alberti: El 17 de gener de 1908 neix a Calonge (Baix Empordà, Catalunya) l'anarcosindicalista Heraclio Riaza Alberti. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), en 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on patí els camps de concentració. Heraclio Riaza Alberti va morir el 13 de maig de 1981 en un hospital de Montalban (La Guiena, Occitània) arran d'una operació de pròstata i fou incinerat al cementiri de Còrnabarriu.

    ***

    Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

    Diego Antonio Torró Pardo amb sa companya Ana Azorín Esteban i sa filla Ana (València, 1958)

    - Diego Antonio Torró Pardo: El 17 de gener de 1918 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Diego Antonio Torró Pardo. Havia nascut en una família molt humil, formada per cinc germans (tres homes i dues dones), dedicada a l'agricultura. Des de molt jovenet milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). El juliol de 1936 combaté l'aixecament feixista primer a Villena i a Albacete (Castella, Espanya) i després a diferents fronts durant tres anys. En 1939, amb el triomf franquista, va ser detingut a Villena, processat i empresonat a Alacant. En 1941 va ser indultat i retornà a Villena on reprengué la seva feina de sabater i es casà amb Ana Azorín Esteban, amb qui tingué unaúnica filla, Ana Josefa Torró Azorín. Durant la postguerra, però, hagué de treballar en diversos oficis (mecànic, fotògraf, cobrador de l'Armeria «La Villenense», etc.). En 1950, per problemes de salut, treballà en un saló de jocs recreatius, conegut com «Billares Torró», propietat de Restituto Galipienzo, fins a la seva jubilació. Durant els anys del franquisme mantingué com pogué, amb Pedro Pujalte García i altres, la CNT clandestina de Villena. Diego Antonio Torró Pardo va morir el 5 de novembre de 2002 a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià).

    Diego Antonio Torró Pardo (1918-2002)

    ***

    Antoni Turón Turón

    Antoni Turón Turón

    - Antonio Turón Turón: El 17 de gener de 1920 neix a Híjar (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Turón Turón. Amb sa família es traslladà d'infant a Barcelona (Catalunya). Quan tenia 13 anys començà a treballar de laminador a la foneria de Can Girona del Poble Nou, on també feia feina son pare, i s'afilià poc després al Sindicat del Metall (secció Poble Nou) de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant els anys trenta fou membre del grup anarquista del bar La Paz de Sant Adrià de Besòs i de les Joventuts Llibertàries del Poble Nou. El juliol de 1936, al costat del grup «Los Solidarios», va combatre els aixecats feixistes a les casernes dels Docks i de Lepanto; durant els dies següents va enfrontar-se als franctiradors i participà en l'avituallament i en les oficines d'afiliació de la Columna Durruti i de la d'Ortiz. En 1937 lluità al front d'Aragó (Casp i Belchite) i, quan aquestes línies caigueren, en la 24 Divisió als Pirineus lleidatans. Amb el triomf feixista, passà amb les restes de la 24 Divisió els Pirineus per Lleida i fou a parar a diversos camps de concentració i companyies de treballadors (La Guingueta d'Ix, Montlluís, Vernet, Setfonts i Gueugnon). Fugí dels camps de concentració i, després d'un temps treballant el camp i el bosc i fent carbó per sobreviure, amb Francisco Piqueras Cisuelo passà a l'Espanya franquista. Detingut per la Guàrdia Civil a Camprodon, fou tancat en diverses presons i camps disciplinaris i de treball (Figueres, Reus, Madrid, Camp de Gibraltar, excavació d'Empúries, L'Escala). Després va ser obligat a fer el servei militar a Mallorca fins al juny de 1945. Un cop lliure, es passà a la lluita clandestina a Barcelona i formà part de les Joventuts Llibertàries i del grup editor de Ruta, alhora que treballava de venedor tèxtil i feia de correu clandestí. Posteriorment fou administratiu a l'Institut Nacional de Previsió. El gener de 1947 va ser detingut per la policia i a la comissaria de la Via Laietana rebé una brutal pallissa a mans dels esbirros del cap de la Brigada Políticosocial de Barcelona Eduardo Quintela Bóveda. Jutjat, va ser condemnat a 30 anys de presó, però a causa de les irregularitats del consell de guerra la pena va ser reduïda a 20 anys en la revisió. Gràcies a les reduccions per treball, aconseguí la llibertat després d'estar tancat 11 anys en nombroses presons (model de Barcelona, Bilbao, Logronyo, penal del Dueso, etc.). En 1958 va sortir en llibertat condicional i s'establí a Madrid i després a Barcelona. A la capital catalana ajudà José Navarro Muñoz, amb qui havia estat tancat a El Dueso, i formà part del Comitè Nacional clandestí, amb Ismael Rodríguez Ajax com a secretari general, fins a la seva detenció l'octubre de 1961 a Barcelona; acusat de propaganda il·lícita, fou tancat un any a la presó. Més tard, fins a la seva jubilació en 1985, va treballar en la Seguretat Social. Participà en l'estratègia cincpuntista i en 1966 fou membre de la Comissió Provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions del«Sindicat Vertical». En 1976 prengué part en l'Assemblea de Sants, inici de la reconstrucció definitiva de la CNT després del franquisme. Durant els anys següents va ser promotor de diverses activitats culturals llibertàries, com ara l'associació «Ecologia, Cultura, Art» (ECA), l'Associació Cultural i Ecologista Natura (ACEN) o el Centre de Documentació Històrico-Social / Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP) de Barcelona, entitat de la qual va ser secretari en 1986 i membre de la seva Junta Directiva durant els anys noranta. En 1997 participà en el documental Vivir la utopía de Juan Gamero i el seu testimoni va ser recollit per Gabriel Pernau i José Luís Martín Ramos en el llibre Les veus de la presó (2003). Trobem articles seus en diverses publicacions llibertàries, com ara Boletín Bibliográfico, Cenit, Ideas-Orto,Noticiari, Quaderns, etc. Antonio Turón va morir el 8 de març de 2003 a Barcelona (Catalunya) i llegà el seu cos a la Facultat de Medicina.

    Antonio Turón Turón (1920-2003)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Ottorino Manni

    Ottorino Manni

    - Ottorino Manni: El 17 de gener de 1925 mor a Senigallia (Marques, Itàlia) el periodista, escriptor i propagandista anarquista Ottorino Manni. Havia nascut el 27 de setembre de 1880 a Fano (Marques, Itàlia). Sos pares es deien Enrico Manni, professor d'educació secundària, i Anna Leonardi Silvi. Era molt petit quan son pare va ser destinat a l'institut de Senigallia i tota sa família es traslladà a aquesta localitat. Quan tenia sis anys i mig emmalaltí greument i patí una anquilosi generalitzada que el postrà en una cadira de rodes, i a partir d'aquesta data sofrí una cadena de malalties (torticoli, poliartritis, nefritis, hemorràgies, crisis asmàtiques i cardíaques, etc.) que el van turmentar durant tota la seva existència –l'abril de 1917 se li va amputar la cama esquerra i en 1921 l'extremitat dreta. Tancat a casa, es dedicà a l'estudi continu. De gran intel·ligència, quan encara no tenia vint anys començà a llegir periòdics i fullets racionalistes i de mica en mica s'acostà al pensament anarquista. En 1904 ja col·laborava en la premsa llibertària local. Posteriorment col·laborà, signant amb son nom, amb les seves inicials o amb pseudònims (Libertario, Souvarine, etc.) en diferents periòdics anarquistes, com ara L'Agitatore, L'Alleanza Libertaria, L'Avvenire Anarchico, Il Conferenziere Libertario, Germinal, Guerra e Pace, In Marcia,Il Libero Accordo, Il Libertario, Pagine Libertarie, Il Risveglio, Lo Sprone, La Valanga i Volontà, entre d'altres. També col·laborà en revistes i publicacions no anarquistes. Fou autor de nombrosos manifests, números únics, discursos, etc., per a grups anarquistes de Senigallia i de la zona, que recorrien a ell gràcies a la seva facilitat de paraula. Els temes que tractà van ser d'allò més diversos (anticlericalisme, antimilitarisme, abstencionisme, sindicalisme, etc.). Va escriure textos per a multitud de col·lectius, com ara la Lega Muratori, el Comitato per la Pubblica Assistenza, la Lega Proletaria Ex Combattenti, el Comitato per gli Affamati della Russia, el Comitato Pro Vittime Politiche, els Aridit del Poplo, etc. Entre 1908 i 1909, per al Fascio Socialista-Anarchico Senigalliese (FSAS), realitzà números únics (Il Fummine, Il Piccone, Il Demolitore, Il Risveglio, La Riscossa, Il Ribelle, etc.). En 1909 publicà l'opuscle Due novembre. I Morti. Fundador de grups racionalistes, creà la Secció de Senigallia del Libero Pensiero (LP), organització per a la qual publicà el númeroúnic Il Faro (1910). Fundà i dirigí el periòdic Il Solco (1914-1915) –en el tercer número d'Il Solco (4 de maig de 1914) col·laborà el jove i, aleshores, socialista Benito Mussolini. En 1914 publicà Frammenti d'azione vissuta. Opuscolo di propaganda anticlericale e razionalista. Quan el conflicte bèl·lic desencadenà una campanya antibel·lista, la qual li donà notorietat arreu del país. Després de la Gran Guerra contribuí a la formació de grups anarquistes («Pietro Gori»,«Germinal»). En 1919 va fer una crida amb la intenció de tornar a editar Il Solco com a periòdic gratuït, però per manca de fons econòmics abandonà la idea. Mantingué correspondència amb els principals membres del moviment anarquista del seu temps (Virgilia D'Andrea, Leda Rafanelli, Mario Puccini, etc.) i estigué en contacte directe amb Luigi Fabbri i amb Errico Malatesta, qui conegué arran d'un míting l'1 de setembre de 1913 a Senigallia i que, a partir d'aquesta data, el tingué com a col·laborador del seu periòdic Umanità Nova. En 1921 publicà, amb un prefaci de Leda Rafanelli, La mia vita. Racconto autobiografico, llibre que va ser posteriorment reeditat en tres ocasions (1957, 1958 i 1966). Quan arribà el feixisme, aquest va fer tot el possible per evitar que escrigués. Entre el 14 de gener i l'11 de maig de 1923 hostejà a la seva casa de Senigallia l'anarquista Francesco Ippoliti, amb qui tingué una gran amistat. En 1923 traduí el llibre de Marius Deshumbert La morale fondata sulle leggi della natura, que compta amb un prefaci de Camillo Berneri, i l'any següent publicàIn memoria d'una madre sublime, Anna Manni (Senigallia 26 febbraio 1849 - 23 aprile 1924). Ottorino Manni va morir el 17 de gener de 1925 a Senigallia (Marques, Itàlia) i en el seu funeral i enterrament, malgrat el feixisme prohibís la concentració i tallés les vies d'accés a la ciutat i interrompés els enllaços ferroviaris, aglutinà més de dues-mil persones de Senigallia i de les zones veïnes, i un intent de protesta que es va intentar aprofitant l'avinentesa, va ser ràpidament reprimit per la policia i pels carrabiners. L'epígraf de la seva placa funerària va ser redactat per Errico Malatesta. El juliol de 1932 es creà a Basilea (Basilea, Suïssa) el«Gruppo Anarchico Ottorino Manni». El 29 d'octubre de 1947 son germà Manlio fundà, amb la seva biblioteca i el seu arxiu, el Centro Studi Sociali «Ottorino Manni». En 2007 Roberto Giulianelli publicà la biografia Un eretico in paradiso. Ottorino Manni: Anticlericalismo e anarchismo nella Senigallia del primo Novecento. Un carrer de Senigallia porta el seu nom.

    ***

    Florentino Salcedo Abascal

    Florentino Salcedo Abascal

    - Florentino Salcedo Abascal: El 17 de gener de 1940 es afusellat al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya) el militant anarquista Florentino Salcedo Abascal. Havia nascut el 19 de juny de 1904 a Valladolid (Castella, Espanya). Amb sa companya, María de la Salud Paz Lozano Hernández (La Gitana), fou membre actiu de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En acabar la guerra, fou detingut per les autoritats franquistes i tancat a la presó madrilenya de Santa Rita l'1 de desembre de 1939, el mateix dia que la seva esposa ho feia a la presó de Ventas. Florentino Salcedo Abascal fou afusellat el 17 de gener de 1940 al cementiri de l'Est de Madrid (Espanya). Sa companya fou també afusellada dos dies després al mateix lloc. El fill menor d'ambdós, Florentino Salcedo Lozano, morí amb gairebé sis mesos, a la presó de Ventas unes hores abans que son pare fos executat; el certificat de defunció especificava com a causa de la mort de l'infant una broncopneumònia.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)


    Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)


    Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.

    El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.


    A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (u>Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.

    Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.

    Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).

    Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels"comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.


    Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.

    Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).

    Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).



    Palma (Mallorca). Hivern de 1967. Mímica contra el franquisme. Actuació del grup Farsa en el saló d'actes del col·legi Sant Francesc. (Fotografia de Miquel López Crespí)

    Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.

    Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.


    Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".

    Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.

    Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.

    Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

    Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)


    0 0

    [18/01] Assalt al Banco Nación - Míting de Goldman i Mannin - Catello - Lami - Panini - Gras - Cano - Herrera - Claramunt - Téllez - Mancini - Tacconi - García Cascales - Doussot - Frigerio - Quintanilla - González Fernández - Jordà - Torralba - Cortez

    Anarcoefemèrides del 18 de gener

    Esdeveniments

    Cotxe que va fer servir el grup "Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

    Cotxe que va fer servir el grup"Los Errantes", segons la policia argentina, per a les seves expropiacions

    - Assalt al Banco Nación de San Martín: El 18 de gener de 1926 el grup d'acció i expropiador anarquista «Los Errantes» assalta la sucursal del Banco Nación (Banco de la Nación Argentina) de la ciutat de San Martín (Buenos Aires, Argentina). Set desconeguts, quatre d'ells amb antifaços, baixaren d'un doble faetó, on restà el conductor; quatre assaltants entraren dins de la sucursal, situada a dues illetes de la comissaria, mentre la resta de l'escamot esperava amb carrabines a l'entrada principal. La banda recol·lectà 64.085 pesos dels calaixos del banc i no es molestaren a obrir la caixa de ferro. En aquesta acció morí, quan intentà fugir, l'empleat bancari Rafael Ruiz i un altre resultà ferit. El grup fugí a tota velocitat amb el cotxe cobrint la retirada a trets. Després de diverses investigacions, en les quals ajudà la policia de Barcelona (Catalunya), s'identificaren quatre assaltants: Ramón Carcaño Caballero (en realitat Buenaventura Durruti Domínguez), Teodoro Pichardo Ramos (Francisco Ascaso Abadía), Manuel Labrada Pontón (Alejandro Ascaso Abadía) i Manuel Serrano García (Gregorio Jover Cortés). En el grup que actuà en aquest atracament també es trobaven Miguel Arcángel Roscigna, Andrés Vázquez Paredes i Emilio Uriondo, anarquistes expropiadors argentins que faran una brillant carrera. Per aquest assalt el grup comptà amb el suport de l'anarquista argentí Horacio Badaraco. La policia extremà la vigilància en els cercles anarquistes de la capital argentina i incrementà el control de fronteres i de ports. No obstant això, els anarquistes espanyols pogueren embarcar a Montevideo (Uruguai) cap a Europa a finals de febrer de 1926.

    ***

    Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

    Un moment d'aquest míting. D'esquerra a dreta: Brockway, Mannin i Goldman

    - Míting de Goldman i de Mannin: El 18 de gener de 1937 se celebra a Londres (Anglaterra) el míting «La Revolució espanyola i la CNT-FAI». Presidit per Fenner Brockway, de l'Independent Labour Party (ILP, Partit Laborista Independent), hi van intervenir l'anarcofeminista Emma Goldman i l'escriptora llibertària Ethel Mannin. Va ser un dels nombrosos mítings que Goldman va fer com a propagandista de la Revolució espanyola, sempre en contacte amb la Confederació Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). A més de mítings, muntà exposicions de fotografies, il·lustracions, cartells i fullets de la Revolució que s'estava portant a terme a la Península.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Elvira Catello

    Elvira Catello

    - Elvira Catello: El 18 de gener de 1888 neix a Locorotondo (Pulla, Itàlia) l'editora, dramaturga i militant feminista, sindicalista i anarquista Elvira Catello, també coneguda per Elvira Perrini, pel seu marit, i que va fer servir el pseudònim Una madre. De pares desconeguts, dos dies després del seu naixement va ser abandonada al torn de l'hospici. L'alcalde de la població li va posar el nom i la va confiar a Giacoma Giocovelli. Visqué la seva adolescència a Contrada Serralta (Locorotondo, Pulla, Itàlia) i ja gran començà a tenir contactes amb el moviment socialista de la zona de Pulla, que es desenvolupà força arran de la construcció de la línia ferroviària entre Bari i Locorotondo i la creació de la Cambra del Treball. Amb un d'aquests militants, l'escriptor anarquista Paolo Perrini, es va casar en 1906 i amb ell tingué set infants. El 25 de maig de 1907 la parella es va veure obligada per manca de feina a emigrar als Estats Units. En 1910 Elvira Catello obrí la llibreria i editorial«Lux» a la Primera Avinguda del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA), que esdevingué un important punt de trobada dels anarquistes i subversius nord-americans–Raffaele Schiavina, Carlo Tresca i els companys del «Circolo Bresci» n'eren habituals. Durant els anys de la Gran Guerra, a causa de la seva campanya antimilitarista i pacifista, hagué de patir nombroses censures i repressions per part de les autoritats nord-americanes. A partir de 1915 edità Istruietevi. Periodico gratuito di propaganda e di Studio per gli operai. Mantingué un estret contacte postal amb el propagandista anarquista Ettore Molinari i coordinà la seva gira nord-americana d'abril de 1916. Amb son company, formà part del grup anarquista «Circolo East Harlem», on desenvolupà una intensa tasca de teatre social i feminista, ja que la «Filodrammatica Moderna» –que prenia el nom de «Filodrammatica Sovversiva» per a determinades obres més compromeses i que acabà tenint com a seu els locals de«Lux»– només representava obres escrites per dones (Ninfa Baronio, Nena Becchetti, Ernestina Cravello, Maria Roda, Fiorina Rossi, Jeanne Salemme, etc.) i en les quals només actuaven dones, com ara Il ribelle, La figlia dell'anarchico, etc. També participà activament en tota mena de manifestacions feministes i en la campanya de suport dels anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolemeo Vanzetti. Quan son company morí de tuberculosi, s'encarregà de la llibreria-editorial juntament amb els fills que quedaven vius. Sota el pseudònim d'Una madre, va escriure nombroses obres de teatre, com ara el drama en quatre actes Il trionfo della verità (sulla religione), que va ser publicat en 1914 a Locorotondo, l'obra en dos actes La sfida o el drama Su la breccia. També col·laborà en el periòdic socialista Sema de Locorotondo. Entre les seves edicions destaca la publicació de la traducció a l'italià de Das Kapital (Il Capital) de Karl Marx i l'edició anual del Calendario Storico-Scientifico-Moderno. Elvira Catello va morir l'1 d'octubre de 1979 a Miami (Florida, EUA). En 2011 Mario Gianfrate, Jennifer Guglielmo i Vito Antonio Leuzzi publicaren la biografia Elvira Catello e la «Lux» tra utopia e libertà, Una pacifista pugliese a New York nel 900. Al seu poble natal un carrer porta el seu nom.

    Elvira Catello (1888-1979)

    ***

    Dagoberto Lami

    Dagoberto Lami

    - Dagoberto Lami: El 18 de gener de 1894 neix a Pontedera (Toscana, Itàlia) l'anarquista i anarcosindicalista Dagoberto Lami. Fill de la petita burgesia, sos pares es deien Pantaleone Lami, propietari d'una petita fàbrica de feltre i de tintoreria, i Gemma Masi. Començà a militar en la Federació de Joves Socialistes (FJS) de Pisa i, ben igual que sos germans (Antonio, Mario i Ottorino), acabà esdevenint anarquista. Juntament amb Mario i Ottorino, treballà com a fuster a les drassanes de la Companyia Ansaldo, radicades a Muggiano, a prop de La Spezia, i prengué part activa en l'agitació anarcosindicalista i en les vagues de la zona. En 1919, amb son germà Mario, fundà la Cambra de Treball de Pisa, sota el nom de«La Comuna». En 1921, arran d'un míting on son germà Mario fou l'orador celebrat el 17 de maig d'aquell any a Muggiano, va ser detingut, juntament amb Antonio, i acusat d'haver format part d'un grup d'obrers que havia linxat un policia de paisà que es trobava entre els assistents. Son germà Mario, considerat l'instigador dels fets, aconseguí fugir, ben igual que Ottorino. El 4 de maig de 1923 Dagoberto va ser condemnat a set anys de presó. Son germà Antonio fou absolt, però així que va sortir del tribunal fou apallissat per un escamot feixista i morí a resultes dels cops rebuts. Dagoberto va ser enviat a la penitenciaria de Citavecchia i després traslladat a la presó política de Soriano del Cimino (Laci, Itàlia), on morí el 18 de març de 1924 en estranyes circumstàncies. Deixà esposa i dos fills, Dina i Spartaco.

    ***

    Ettore Panini

    Ettore Panini

    - Ettore Panini: El 18 de gener de 1895 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Ettore Panini. Sos pares es deien Vittorio Panini i Clarice Bruschi. Durant sa vida treballà de carreter, de paleta i de venedor ambulant. S'acostà al moviment llibertari en 1912. Participà activament en les manifestacions contra la guerra i va ser condemnat per desertor. Després de la Gran Guerra el trobem a totes les campanyes d'agitació promogudes per la Cambra del Treball Sindicalista i per la Federació Comunista Anarquista (FCA). Enfrontat als escamots feixistes, va ser denunciat en diferents ocasions per insults i lesions contra elements seguidors de Benito Mussolini. En 1922 va ser processat, amb Umberto Annovi, i fou reclòs un any a la presó. El setembre de 1923 va ser novament detingut per cridar contra el rei i Benito Mussolini i per haver escridassat «Visca l'Anarquia!». En 1924 passà a França, on treballà de paleta i la policia el fitxà com a lector de la premsa anarquista. A París va ser ferit a cops de navalla d'afaitar el 23 d'octubre de 1924 en una baralla que va tenir amb el feixista Sebastiano Calareri a la sortida del judici contra l'anarquista Ernesto Bonomini, que va ser condemnat a vuit anys de treballs forçats per l'assassinat de Nicola Bonservizi, responsable local del fascio i redactor del periòdic parisenc feixista L'Italie Nouvelle. En 1925 retornà a Mòdena. Amonestat en 1927, la policia encara el considerava en 1930 «entre els elements més exaltats i capaços de cometre actes violents». En 1936 una font de«confiança» l'assenyalà com a«actiu militant anarquista». El juny de 1936 va ser tancat cautelarment en ocasió d'una visita a Itàlia del dictador alemany Adolf Hitler. En 1942 va ser novament amonestat per «actuar maliciosament amb activitats denigrants contra el Règim». A finals de 1942 va ser detingut, juntament amb altres companys (Renzo Cepelli, Medardo Lusvardi, etc.), com a sospitós d'haver redactat un escrit contra el Duce i contra el feixisme. Després de la II Guerra Mundial es comprometé en la reconstrucció del moviment anarquista a Mòdena i participà en el Congrés Nacional Anarquista que se celebrà entre el 15 i el 19 de setembre de 1945 a Carrara (Toscana, Itàlia). Milità en la Federació Anarquista de Mòdena i després, quan aquesta es dissolgué, en el grup anarquista «Rivoluzio Gilioli» d'aquesta localitat. Ettore Panini va morir el 16 de maig de 1963 a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia).

    Ettore Panini (1895-1963)

    ***

    Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

    Fitxa de Joan Gras Puigmartí del registre de deportats

    - Joan Gras Puigmartí: El 18 de gener de 1897 neix a Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Gras Puigmartí. Milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, s'exilià a França. Quan sortí dels camps de concentració francesos, s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) destinada a realitzar tasques de fortificació a la Línia Maginot. Quan l'exèrcit francès s'enfonsà, fou detingut per les tropes alemanyes i portat el 13 de desembre de 1940 al camp de concentració nazi de Mauthausen sota la matrícula 10.447. Joan Gras Puigmartí va morir el 21 de novembre de 1941 al camp de concentració de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria,Àustria). Sa companya fou Virgínia Iranzo Pérez.

    ***

    Ángel Cano Casado (abril 1947)

    Ángel Cano Casado (abril 1947)

    -Ángel Cano Casado: El 18 de gener de 1898 neix a Múrcia (Espanya) el militant anarcosindicalista Ángel Cano Casado. De jove s'adherí a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Río Tinto (Huelva, Andalusia, Espanya), on treballava a la mina. Aconseguí, de manera autodidacta, una important cultura. En 1934, per fugir de la repressió engegada contra ell per les seves activitats, marxà a Alacant (Alacantí, País Valencià) i s'afilià al Sindicat de la Construcció, on exercí càrrecs de responsabilitat i participà activament el vaga del sector de 1936. Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, fou nomenat membre del Comitè d'Enllaç CNT-UGT del Ram de l'Edificació. En aquesta època treballà com a perforador a peu d'obra. Durant la Revolució serà un dels responsables de protecció de combustibles. En 1939, amb el triomf franquista, aconseguí arribar a Orà (Algèria) i fou internat al camp de concentració de Morand. Arran de la independència algeriana, marxà cap a França. Durant els anys seixanta serà un dels responsables de la Federació Local de la CNT de Saint-Éloy-les-Mines, de la qual va ser nomenat secretari en 1962.  Ángel Cano Casado va morir el 7 de febrer de 1976 a Saint-Éloy-les-Mines (Alvèrnia, Occitània).

    ***

    Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

    Pedro Herrera en el gran míting d'unitat sindical celebrat a la plaça Monumental de Barcelona el 25 d'octubre de 1936. En segon pla Frederica Montseny. Foto de Torrents

    - Pedro Herrera Camarero: El 18 de gener de 1909 --algunes fonts citen 1908-- neix a Valladolid (Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Pedro Herrera Camarero. Ben aviat començà a militar en el ram ferroviari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en el grup «Nervio» de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on farà molta amistat amb Diego Abad de Santillán i Jacinto Toryho. En 1927 vivia a Barcelona i s'encarregava de la distribució de l'argentí Suplemento de La Protesta a la Península. En 1934 assistí al Congrés de Madrid de la Federació Nacional d'Indústria Ferroviària (FNIF), amb Francisco Díez Sandino, Antonio Barranco Hanglin, Julián Martínez i altres. A partir de la Revolució de 1936 començà a ocupar importants càrrecs orgànics: representà la FAI en el Comitè d'Enllaç amb la Unió General de Treballadors (UGT), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i la CNT (11 d'agost de 1936); signà el Pacte d'Unitat d'Acció amb aquestes mateixes forces (25 d'octubre de 1936); assumeix la cartera de Sanitat i Assistència Social en el Govern de la Generalitat de Catalunya (de desembre de 1936 a abril de 1937) --entre altres mesures, el gener de 1937 promulgà el decret sobra la institució i la regulació de l'avortament--; encapçala la secretaria general del Comitè Peninsular de la FAI, càrrec pel qual fou elegit en el Ple d'agost de 1937, i al qual representà en diverses reunions --Ple de Regionals de maig de 1937, reunió a Pedralbes amb el president del Consell de Ministres el desembre de 1937, representant en el Comitè Nacional de la FAI, la CNT i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de maig de 1938, etc. L'abril de 1937 fou nomenat president de la Junta de Comerç Exterior de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya. El juliol de 1937 fou elegit secretari del Comitè Nacional de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i aquell mateix estiu formà part del Comitè Nacional d'Enllaç entre la CNT I la UGT amb González i Frederica Montseny. Representà, l'octubre de 1938, la FAI en el Ple Nacional de Regionals del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i rebutjà durament la postura partidària a Juan Negrín de Mariano Rodríguez Vázquez (Marianet). Al final de la guerra fou membre del Comitè Peninsular de la FAI i en el consell editorial de Tierra y Libertad, i com a representant d'aquesta organització, el març de 1939, s'integrà en el Consell General de l'MLE creat a París, que fou força criticat. Fou un dels signataris, en nom de la FAI, de l'acord de dipòsit dels arxius de la CNT-FAI a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. Amb el triomf franquista, passà als camps de concentració francesos (Vernet) per ordre del Govern de Vichy i, a partir de juliol de 1942, fou deportat a Djelfa (Algèria). En acabar la II Guerra Mundial, milità a Alger i col·laborà en la premsa confederal (CNT, Solidaridad Obrera, etc.). Amb Pérez Burgos publicà a Alger el fulletó La AIT (1946). En 1947 participà en la Conferència de Colomb-Béchar. Després passà a França, on ocupà càrrecs de responsabilitat orgànica importants de la CNT de l'Exili i sempre en el sector majoritari i anticol·laboracionista, com ara secretari del Comitè Intercontinental (novembre de 1947). El juny de 1948 participà com a delegat de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) en el Congrés del Comitè de Defensa Sindical de Liorna (Itàlia). En aquests anys fou un dels promotors de SIA. Malauradament un projecte editorial continuador de les edicions barcelonines de «Tierra y Libertad» que creà amb Antoni García Birlán fou un fracàs. Més tard, dimití del Comitè Intercontinental i emigrà a Amèrica. Després d'una temporada a Rio de Janeiro (Brasil), a partir de 1950 s'establí a l'Argentina, on col·laborà més amb la Federació Llibertària Argentina (FLA), de la qual arribarà a ser secretari de Relacions Exteriors, que amb la CNT, guanyant-se la vida com a comptable. Formà part del cercle de Magín Cabruja Martra, Jacobo Prince, Jacobo Maguid i Diego Abad de Santillán, editant llibres i col·laborant per a la revista Reconstruir. Amb el anys s'acostà a posicions més reformistes i durant els anys seixanta fou partidari de les tesiscincpuntistes, com Abad de Santillán i Manuel Villar, però sempre cenetista. Pedro Herrera Camarero va morir el 28 d'octubre de 1969 a Buenos Aires (Argentina). El seu arxiu personal fou recollit per Fernando Gómez Peláez i dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Joan Claramunt Vilamajó

    Joan Claramunt Vilamajó

    - Joan Claramunt Vilamajó: El 18 de gener de 1911 neix a Albesa (Noguera, Catalunya) l'anarcosindicalista Joan Claramunt Vilamajó –a vegades el seu primer llinatge citat com Claramount. Ben aviat entrà a formar part del moviment llibertari. Arran dels fets insurreccionals de 1934, va ser tancat en un vaixell-presó ancorat a Barcelona. Lluità com a milicià en la guerra civil i amb el triomf franquista passà a França, on patí els camps de concentració d'Agde, Argelers i Sant Cebrià. Cinc membres de sa família van ser deportats a Mauthause-Gusen, on son pare (Josep Claramunt Segura) morí; son germà Llorenç havia mort al front de Terol. Després de la II Guerra Mundial s'establí a Cornonterral (Llenguadoc, Occitània), on milità en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i, quan aquesta desaparegué, en la de Montpeller, de la qual un temps en fou secretari. A començament dels anys 2000, participà en les activitats de l'Ateneu «Louise Michel» de Perpinyà. Trobem articles seus en Cenit, Le Combat Syndicaliste i Espoir. Sa companya fou Genoveva Giribet, que fou col·lectivista durant la guerra a Suquets (Horta de Lleida, Catalunya). Joan Claramunt Vilamajó va morir el 7 de setembre de 2009 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Antoni Téllez (1948)

    Antoni Téllez (1948)

    - Antoni Téllez Solà:El 18 de gener de 1921 neix a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el militant anarquista i historiador Antoni Téllez Solà. Era fill d'un ferroviari destinat a Solo del Rey (Astúries) que va quedar marcat per la Revolució asturiana de 1934. El juliol de 1936 residia a Lleida i es va afiliar a les Joventuts Llibertàries (JJ. LL.); va viure la guerra i l'evacuació successivament de Lleida, Tarragona i Barcelona, fins que fou mobilitzat quan va tenir 18 anys en l'anomenada«quinta del biberó», quan s'enfonsava la República. Va marxar a França el febrer de 1939 i va passar un any al camp de concentració de Setfonts (Occitània). El febrer de 1940, gairebé començada la conflagració mundial, va treballar en la construcció d'una fàbrica de pólvora a Lanemezan, i quan França caigué es va posar a treballar al camp el setembre. Detingut als dos mesos, va ser internat al camp d'Argelers, cinc mesos més tard enrolat en la 321 companyia de treballadors estrangers i enviat a Mende. Va ser enviat a les mines de Collet de Dezey pel seu tarannà rebel i va ser denunciat als alemanys que el van traslladar al camp d'Agde per construir-hi fortificacions. Sabotejà el ferrocarril Perpinyà-Besiers i va fugir a Saint Afrique, a l'Aveyron, on va treballar en un hospital. Quan el volen portar a Alemanya fuig de bell nou i es refugia al campament militar de La Cavalerie, d'on també ha de fugir per haver participat en la fuga de presoners russos. Finalment es va incorporar en un grup de guerrillers espanyols a Decazeville, amb els qui va combatre en la IX Brigada de Forces Franceses de l'Interior (FFI). Va estar implicat, sota el nom de Tarra, en l'operació «Reconquesta d'Espanya» de la Unió Nacional Espanyola (UNE), sota direcció del Partit comunista, i l'octubre de 1944 es va internar a l'Espanya franquista --episodi de la Vall d'Aran, fracassat després de la batalla de Salardú. Retornat a França, es va instal·lar a Tolosa de Llenguadoc, i es va encarregar de recollir armament de la Segona Guerra Mundial --que en gran part va ser emprat per la guerrilla antifranquista durant molts anys--, va realitzar missions d'enllaç entre els companys de França i d'Espanya i va formar part del segon comitè peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) fins a la seva dimissió l'abril de 1946 per traslladar-se a Espanya amb la intenció de prendre contacte amb la guerrilla. Durant tres mesos va recórrer el país i a la seva tornada a França, per divergències orgàniques, no va aconseguir suficient suport per als combatents. Durant els anys de la seva estada a Tolosa de Llenguadoc va estar relacionat amb la flor i nata de la guerrilla: Sabaté, Facerías, Carballeira, Amador Franco, Zubizarreta, etc. A finals de 1946 va marxar definitivament a París i va col·laborar activament en tasques de premsa i organització (Atalaya,CNT, Ruta, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario, sobretot com a dibuixant). Cansat de les lluites orgàniques, va abandonar la militància orgànica, no la llibertària, engegant una valuosa tasca com a historiador dels guerrillers llibertaris a Espanya. Apàtrida fins a 1978, aquest any va recuperar la seva primitiva nacionalitat i viatjà per primer cop a Espanya de manera legal. En els seusúltims anys va treballar a París com a periodista de l'Agència France Presse (AFP) fins que es jubilà el març de 1986, instal·lant-se aleshores a Ceret, prop de Perpinyà. Posteriorment repartirà el seu temps entre ambdós països. Col·laborà en Anthropos, Atalaya (en el grup editor 1957-1958), Bicicleta,CNT, Cultura Libertaria, Historia Libertaria, Polémica (en el consell de redacció), Ruta (un dels seus eixos a Tolosa de Llenguadoc), Solidaridad Obrera de París, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera, etc., i escrigué importants obres, algunes traduïdes a l'alemany, a l'anglès i a l'italià, sobre Remiro, la guerrilla gallega i sobretot sobre Facerías, Sabaté i Ponzán. És autor de La guerrilla urbana en España: Sabaté (París, 1972), La guerrilla urbana. Facerías (París, 1974), La lucha del movimiento libertario contra el franquismo (Barcelona, 1991), Apuntes sobre Antonio Lamolla y otros andares. Recuerdo (Vitòria, 1992, amb Peirats), Historia de un atentado aéreo contra el general Franco (Barcelona-Bilbao, 1993), El MIL y Puig Antich (Barcelona-Bilbao, 1994),La red de evasión del grupo Ponzán (Barcelona, 1996), A guerrilla antifranquista de Mario de Langullo «O Pinche» (Vigo, 2000), Agustin Remiro: de la guerilla confederal a los servicios secretos britanicos (edició pòstuma, Saragossa, 2006)  i els inèdits Album de dessins en couleurs (1948), 30 años deRuta en el exilio (història i documents de l'FIJL de 1945 a 1974),Acción Directa (1979-2004), Tinieblas y sangre (abril 1949 - julio 1952), Diccionario biográfico de la clandestinidad en España: 1936-1975 (en col·laboració amb R. Dupuy), Atalaya,Notas para un eventual esbozo biográfico de José García Tella. Antoni Téllez Solà va morir el 26 de març de 2005 a Perpinyà (Catalunya Nord).

    Antoni Téllez Solà (1921-2005)

    Ignasi de Llorrens : «Antoni Téllez, in memoriam», en Butlletí Estel Negre, 151 (abril 2005)

    Ferran Aisa : «Antoni Téllez, guerriller de la memòria», en Avui, 2 de juliol de 2005

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Adamo Mancini

    Adamo Mancini

    - Adamo Mancini: El 18 de gener de 1928 mor a Imola (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista Adamo Mancini, conegut sota el pseudònim de Damet. Havia nascut el 6 de febrer de 1859 a Imola (Emília- Romanya, Itàlia). Fill d'una família modesta, sos pares es deien Francesco Mancini i Eva Berti. Després de fer els estudis primaris, freqüentà un temps l'Escola Tècnica i esdevingué sabater com son pare i son germà Antonio. Membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), seguí els passos polítics d'Andrea Costa i el novembre de 1880 fundà, amb Ugo Lambertini, el Cercle Socialista d'Imola, del qual esdevingué secretari l'any següent. L'abril de 1881 presentà la sol·licitud, amb Andrea Costa i Giuseppe Benati, per a publicar el periòdic Avanti!, i com al seu gerent responsable va patir detencions i dos processos. Lluitador pel dret al sufragi universal, en el congrés del Partit Socialista Revolucionari de Romanya (PSRR), celebrat el febrer de 1882 a Imola, fou partidari de presentar-se a les eleccions municipals, però no a les nacionals. Aquests opinions toparen amb la línia possibilista política d'Andre Costa, qui jurà fidelitat a la monarquia com a diputat, i en el congrés del PSRR de 1883 Mancini abandonà el partit. Contràriament a son germà Antonio, reprengué les tesis llibertàries i aquell mateix any de 1883 reconstituí, amb Antonio Castellari i Giuseppe Benati, la Secció de l'AIT d'Imola, de caire anarquista. El març de 1884 va ser detingut per aferrat un manifest de lloança a la Comuna de París. L'1 de febrer de 1885 el diputat Andrea Costa va fer una interpel·lació parlamentària per a denunciar la seva detenció sense judici. Després de 16 mesos de presó preventiva, el juny de 1885 va ser jutjat a Florència (Toscana, Itàlia) i condemnat a 22 mesos de presó i a una multa. Com que es negà a pagar-la, va ser novament empresonat 11 mesos i a finals de 1886 pogué retornar a Imola. Reprengué l'activitat política i participà en la fundació del Cercle Socialista Revolucionari «I Figli del Lavoro» (Els Fills del Treball) i l'octubre de 1887 començà a col·laborar en el full anarcosocialista de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) La Rivendicazione. Sembla que després de fer un viatge a França en 1888, reprengué amb força la seva militància anarquista i començà a publicar una llarga sèrie de números únics, que arribaran a la quarantena cap el 1920. Alguns títols de la primera sèrie, publicada entre maig de 1890 i juny de 1894, són La Canaglia, La Ciurmaglia, La Poveraglia,La Marmaglia, La Gentaglia, I Pezzenti,I Ribelli, I Miserabili, I Malfattori,Le Forche Repubblicane, La Questione Sociale, La Rivendicazione, Non Votate,Il Ribelle, La Libera Parola, etc. El desembre de 1890 fou un dels signants del manifest per al Congrés Anarquista de Capolago (Ticino, Suïssa), al qual acudí el gener de 1891 en representació dels anarquistes d'Imola. En aquesta època col·laborà en el periòdic La Revendicazione d'Imola. Novament detingut, en 1892 va ser jutjat i absolt. Després emprengué un llarg viatge que el portà a diverses ciutats europees (Marsella, París, Londres, Brussel·les i Canes) i en el qual va aprendre la llengua francesa. Entre el 6 d'agost i el 17 de desembre de 1893 edità el periòdic La Propaganda d'Imola. Arran de les lleis antianarquistes de 1894, retornà a la presó, aquesta vegada amb sa companya, la també militant anarquista Palmira Golinelli. El desembre de 1894 va ser condemnat a tres anys de residència forçada, pena que purgà a Pistoia, Monte Argentario, Nàpols, Ponça i Pantelleria. En aquest període, en senyal de protesta, l'ajuntament de la seva ciutat natal el va nomenar membre del consistori, però ell rebutjà l'elecció per coherència. El novembre de 1896 aconseguí la llibertat condicional. Retornà a Imola amb sa companya i reprengué l'activitat anarquista dedicada sobretot en la crítica a l'administració local socialista, rebutjant totes les seves ofertes, des d'un lloc de feina a la sabateria de l'hospital fins al càrrec de secretari de l'Associació de Jornalers. Entre agost de 1897 i octubre de 1899 edità una segona sèrie de números únics (Imola… Nostra…, Il Patatrac di Imola Nostra!…, La Coda del Patratac di Imola Nostra!…, Imola… Nuova, Imola Vecchia, La Baraonda, La Resurrezione, Imola Ride!…, La Plebaglia), caracteritzats per la seves crítiques a l'administració local i contra els socialistes d'Il Momento. A començament del nou segle continuà amb la seva tasca de propagandista anarquista i fou corresponsal d'Il Grido della Folla (1902), publicant Alberghetti Risorto (1903) i Lo Zigo Zago di Imola Nostra (1904). En 1904 va ser jutjat amb altres anarquistes d'Imola i condemnat a quatre mesos de presó. Col·laborà i difongué una sèrie de fulls de tirada estatal, com ara La Protesta Umana,La Rivolta i L'Agitatore. El juliol de 1912 assistí com a observador al Congrés Anarquista de Rimini (Emília-Romanya, Itàlia) i en 1913 publicà Imola Nostra. En 1914 sortiren les sevesMemorie di un anarchico i el seu fullet Dall'internazionalismo di Andrea Costa al cortigianismo di Leonida Bissolati. Quan esclatà la Gran Guerra s'hi mostrà contrari, polemitzant amb les tesis intervencionistes d'Alceste De Ambris i entrant a formar part del Fascio Llibertari d'Imola. Durant la postguerra continuà amb la seva militància, editant l'última de les seves publicacions, Imola«Nostra» (1920) i col·laborant a partir de 1921 en Sorgiamo! Adamo Mancini va morir el 18 de gener de 1928 a Imola (Emília-Romanya, Itàlia). Un carrer a Imola porta el seu nom.

    ***

    Ubaldo Tacconi

    Ubaldo Tacconi

    - Ubaldo Tacconi: El 18 de gener de 1935 mor a Verona (Vèneto, Itàlia) l'anarquista i sindicalista, i després sembla que comunista, Avellino Ubaldo Tacconi. Havia nascut el 16 de febrer de 1885 a Verona (Vèneto, Itàlia). Sos pares es deien Angelo Tacconi i Anna Agnelli. Durant sa vida treballà d'oficinista temporal, de missatger i de venedor de verdures. En 1904 ja militava en el moviment llibertari i segons la policia era un dels «instigadors anarquistes» més destacats tant de paraula com d'obra. El 19 d'agost de 1907 va ser denunciat juntament amb altres companys (els socialistes Angelo Donini i Francesco Orna) per mutilació, durant la nit del 17 al 18 d'agost, del monument del rei Humbert I d'Itàlia, però finalment en va ser exculpat. En 1908 el trobem a Gènova (Ligúria, Itàlia), on freqüentà els anarquistes locals i participà en les seves activitats. Formà part, amb altres companys (Giuseppe De Luisi, Giovanni Domaschi, Domenico Maitlasso, etc.), del Grup Llibertari de Verona i mantingué la corresponsalia dels periòdics Conquista i Guerra di Classe. Entrà a fer feina com a oficinista en els taller ferroviaris de Verona i després en les oficines d'equipatges de l'estació ferroviària, i a finals de 1910 era secretari de la secció de Verona del Sindicat dels Ferroviaris Italians (SFI). Durant la Gran Guerra va ser traslladat a la província d'Avellino (Campània, Itàlia). Després del conflicte bèl·lic retornà a Verona i es mostrà força actiu en la Cambra del Treball Sindicalista, entrant l'octubre de 1919 en la seva comissió executiva. Entre 1921 i 1922 la policia detectà les seves relacions amb els anarquistes Guglielmo Bravo, Giovanni Domaschi, Paolo Psalidi i Arturo Zanoni, entre d'altres. En 1924 va ser fitxar, juntament amb altres companys (Biagio Crestani, Giovanni Domaschi, Romeo Ettore Marconcini, etc.), com a membre del reconstituït Grup Anarquista de Verona. Poc després, sembla, s'afilià al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i prengué part en l'intent de reconstruir la Cambra del Treball Confederal. Son germà Orsmida Tacconi, socialista des del 1896 i empleat del ferrocarril, a començaments de 1914 va ser traslladat a Milà (Llombardia, Itàlia) i en 1926 va ser confinat a Favignana (Sicília). En 1927 Ubaldo Tacconi va ser traslladat a Milà i la policia sospità de les seves visites setmanals a Verona, però els diversos escorcolls contra ell tingueren resultats negatius. En 1930 retornà a Verona, on, després de diversos escorcolls sempre amb resultats negatius, sembla que deixà les activitats polítiques.

    ***

    Mariano García Cascales

    Mariano García Cascales

    - Mariano García Cascales: El 18 de gener de 1945 es afusellat a Carabanchel (Madrid, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Mariano García Cascales. Havia nascut cap el 1915. Durant els anys de la II República espanyola milità en l'Ateneu Llibertari de la barriada madrilenya del Retiro, del qual va ser nomenat secretari del seu Comitè de Defensa quan esclatà la guerra. Secretari de la Federació Local de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Madrid, el 7 novembre de 1936 va ser nomenat, com a representant d'aquesta organització, conseller d'Informació i Enllaç de la Junta Delegada de Defensa de Madrid, formada pel general José Miaja Menant arran de la marxa del govern republicà de Francisco Largo Caballero a València. El desembre de 1936, quan es reorganitzà la Junta de Defensa, va ser nomenat subdelegat d'Indústries de Guerra. Amb el triomf franquista va ser detingut a Alacant. Internat al camp de concentració d'Albatera, aconseguí fugir aprofitant l'enrenou sorgit amb el repartiment de les sardines i el pa. Detingut de bell nou, va ser tancat a la presó madrilenya de Porlier. Jutjat en consell de guerra, va ser acusat de dirigir la«Txeca de Narváez» al local de l'Ateneu Llibertari del Retiro –situat als números 18 i 20 del carrer Narváez, on era el col·legi del Sagrat Cor, després traslladat a un local més gran, el restaurant Cóndor, al número 68 del carrer Jorge Juan–, d'autoritzar les saques de les presons de Ventas i Alcalá i de ser el segon cap dels Serveis Especials del Ministeri de l'Exèrcit desenvolupant infinitat de missions secretes, i per tot això va ser condemnat a mort. Mariano García Cascales va ser afusellat el 18 de gener de 1945 a Carabanchel (Madrid, Espanya) juntament amb una desena de companys.

    ***

    René Doussot

    René Doussot

    - René Doussot: El 18 de gener de 1961 mor a París (França) l'activista anarcosindicalista René Maurice Doussot. Havia nascut el 22 de juny de 1904 a París (França). Obrer en una fàbrica d'aixetes i de claus de pas, el febrer de 1922 fou nomenat secretari de la Federació de Joventuts Sindicalistes del Sena. En 1926 fou un dels fundadors de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), organització sindical en la qual ocuparà càrrecs de responsabilitat. Entre 1928 i 1934, amb Richard Andrieux, Pierre Besnard, Deberger, Victor Giraud i Eugène Juhel, entre d'altres, serà membre de la Comissió Administrativa (CA) de la CGTSR, i administrador, alternativament amb Louis Laurent, de Le Combat Syndiacliste, òrgan d'expressió d'aquesta organització en el qual col·laborà. En aquesta època s'afilià al Sindicat del Metall. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1933 participà com a delegat de la CA de la CGTSR al IV Congrés de la CGTSR, on fou reelegit secretari de la CA amb A. Fontaine. En 1937 va ser nomenat tresorer del «Comitè d'Ajuda i de Socors a les Víctimes de la Contrarevolució Espanyola» i en 1938 tresorer del Comitè de Solidaritat Internacional (CSI), secció francesa del Fons Internacional de Socors (FIS) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), el secretari del qual era Julien Toublet. Quan esclatà la II Guerra Mundial exercia de tresorer de la CGTSR. Durant la contesa el seu domicili es convertí en lloc de reunions sindicals. Després de la guerra, el seu domicili a l'avinguda de la Porta de Clignancourt figurava en la llista de llocs anarquistes a vigilar per la policia. El desembre de 1946 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) i en el congrés de constitució fou nomenat tresorer confederal, càrrec que ocupà fins al 1952. Participà en la majoria de congressos de la CNTF. Entre 1947 i 1948 col·laborar en CNT-Action Directe,òrgan del Sindicat del Metall de la regió parisenca.

    ***

    Carlo Frigerio

    Carlo Frigerio

    - Carlo Frigerio: El 18 de gener de 1966 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) l'impressor, comptable, periodista, traductor, editor i propagandista anarquista Carlo Frigerio, també conegut com Charles Frigerio. Havia nascut el 7 de març de 1878 a Berna (Berna, Suïssa). Sos pares, l'italià Giuseppe Frigerio i suïssa alemanya Erichetta Selhofer, l'abandonaren aviat i fou criat per l'àvia materna que en 1886 es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia). A partir de 1891 formarà part del moviment anarquista milanès i freqüentarà el cercle de Pietro Gori. Fou amic de Sante Caserio, que l'hostatjà a ca seva, i mantingué correspondència amb Errico Malatesta exiliat a Londres. En 1898 fou expulsat d'Itàlia i s'establí de bell nou a Berna. El desembre de 1899, amb Luigi Bertoni i Émile Held, publica L'almanacco socialista-anarchico per l'anno 1900, dins del qual es reprodueix la crida de Malatesta «Contra la monarquia». Per pressions del govern italià, van ser processats pel Tribunal Federal de Lausana el maig de 1900 per l'edició d'aquesta obra. En 1901 emigrà a Londres i participà activament en el cercle malatestià (Malatesta, Attilio Panizza, Carlo colombo, Enrico Carrara, etc.) i en les iniciatives editorials dels anarquistes italians, esdevenint redactor deLo Sciopero Generale / La Grève Générale (1902) i de La Rivoluzione Sociale (1902-1903) i col·laborant en l'únic número editat de La Settimana Sanguinosa (1903). En maig de 1905 marxà a París, d'on fou expulsat, i partirà cap a Bèlgica. L'agost de 1907 participà en el Congrés Anarquista Internacional d'Amsterdam com a membre de la delegació britànica. Expulsat de Bèlgica, el juliol de 1908 tornà a Londres, però en 1909 marxà a Suïssa, on col·laborà en Risveglio / Réveil i en periòdics italians com La Protesta Umana i Il Grido della Folla. Entre el 20 de març de 1911 i el 30 d'agost de 1914 treballà com a director comercial de l'empresa «Cuiros i Pells M. Tedeschi» a Laval-en-Brie, a prop de París. En aquesta època col·laborà en Risveglio de Ginebra i en el setmanal sindicalista revolucionari La Voix du Peuble de Ginebra-Lausana. En 1915 s'instal·là novament a Londres, on signa, el març d'aquell any, amb Malatesta, Bertoni, Emma Goldman, i altres, el «Manifest internacional anarquista contra la guerra». L'abril de 1919 fou expulsat, després d'haver estat sis setmanes detingut, per no haver declarat el canvi de direcció i com a sospitós d'imprimir passaports espanyols falsos. De bell nou a Ginebra, el maig de 1919, amb els companys de Risveglio / Réveil, prendrà posicions contra la Rússia bolxevic, qualificada d'«immensa caserna». El novembre de 1919 tornà a Milà, esdevenint redactor d'Umanità Nova, ocupant-se especialment de la política exterior. Detingut amb Malatesta, fou alliberat després. En 1921 se'l va implicar en un procés per«conspiració contra el poder de l'Estat» obert contra els redactors i principals col·laboradors d'Umanità Nova. Absolt el març d'aquell any, fou novament detingut com a sospitós de complicitat amb els responsables de l'atemptat al teatre Diana de Milà del 21 de març de 1921 i no fou alliberat fins al juny. Quan la redacció d'Umanità Nova es traslladà a Roma, s'establí també a la capital italiana. No obstant l'arribada del feixisme, romangué a Itàlia i a partir de 1924 fou redactor de la revista malatestiana Pensiero e Volontà. Amb la intensificació de la repressió, s'amagarà clandestinament a Torí i, després d'un temps a Marsella, tornarà a Ginebra en 1927, on, a més de col·laborar intensament amb Luigi Bertoni i d'ajudar els exiliats, editarà L'Almanacco libertario pro vittime politiche, editat anualment des del 1919 i fins al 1941. En 1926 acabà la traducció del francès a italià --que ho havia estat de l'alemany al francès per Otto Karmina--, i amb el consentiment de l'autor, de l'obra L'anarchismo, de Paul Eltzbacher. Amb Paolo Flores tradueix el llibre de Max Nettlau Bakunin e l'Internazionale in Italia, que serà editat en 1928 per l'editorial de Risveglio a Ginebra. En 1935 participarà en representació dels companys suïssos en una conferència secreta d'aliança entre els anarquistes italians emigrats a Europa tinguda a Sautrouville, i fou nomenat membre del Comitato Anarchico d'Azione Rivoluzionaria (Comitè Anarquista d'Acció Revolucionària), amb Camillo Berneri, Leonida Mastrodicasa, Gusmano Mariani, Umberto Marzocchi i Bernardo Cremonini. Entre 1933 i 1937 fou president de la secció ginebrina de la Federació Suïssa de Tipògrafs. Com a membre de la Liga Italiana dei Diritti dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) redactà un manifest con criticà durament la Societat de Nacions per la debilitat demostrada contra l'atac imperialista de l'Itàlia feixista contra Etiòpia. Sempre actiu en les relacions amb el moviment anarquista francès, s'encarregà dels contactes orgànics durant la Revolució espanyola i en 1938 edità el fullet Gli anarchici e la rivoluzione spagnola, de Luce Fabbri i de Diego Abad de Santillán. Després de la guerra, en 1947, arran de la mort de Bertoni, serà l'editor del periòdic mensual Risveglio / Réveil anarchiste, juntament amb Alfred Amiguet. Suspesa la publicació en 1950, la capçalera --sempre bilingüe, i amb Carlo Frigerio, Pietro Ferrua i Claudio Cantini com a responsables de la secció italiana-- reapareixerà a començaments de 1957 per deixar de publicar-se definitivament en 1960.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Any Josep M. Llompart – Records del Congrés de Cultura Catalana -


    Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.

    El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (I)



    Recentment l'amic Miquel Ferrà i Martorell m'ha fet arribar una carpeta amb nombrosos documents (actes, resolucions, etc) referits al Congrés de Cultura Catalana (1976.1977) que, a les Illes, coordinà l'escriptor Antoni Serra. Crec que seria important anar centralitzant tota aquesta informació per a poder oferir al poble mallorquí estudis cada vegada més consistents sobre aquests fets. Constatam que la memòria històrica es perd, és manipulada cada vegada més pels sectors del poder i per certs intel.lectuals al seu servei. En munió de llibres, articles, conferències, exposicions, etc, no hi cap referència a esdeveniments molt importants dels anys de la reforma del sistema (1976-77); i tan sols han passat vint anys dels fets que contam!

    Un d'aquests documents que he consultat parla de les primeres reunions de l'Àmbit de Producció Artística del Congrés (subàmbit de Literatura). La reunió es va fer dia 25 de maig de 1976 en el local de l'OCB. Signaven la convocatòria els escriptors Josep Albertí i Llorenç Capellà. L'ordre del dia establert en aquella reunió fou el següent: 1) estructuració definitiva del subàmbit de literatura; 2) discussió d'un document dels escriptors illencs sobre la participació en l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans; i 3) trobada d'escriptors a Gandia els dies 5, 6 i 7 de juny.

    Els assistents a aquella reunió històrica eren: Josep M. Palau, Josep M. Llompart, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Josep Albertí, Miquel López Crespí, Damià Huguet, Miquel Ponç, Damià Pons i Pons, Joan Bonet, Gabriel Fuster Mayans, Isidor Marí, Josep A. Grimalt, Miquel Ferrà i Martorell, Joan Perelló, Llorenç Moyà, Antoni Mus, Joan F. March, Lleonard Muntaner i Jaume Pomar.

    Aleshores, i pel que feia al primer punt de l'ordre del dia, es crearen diverses comissions de treball que quedaren constituïdes així: Primer subàmbit, format per Damià Pons i Pons, Lleonard Muntaner i Joan Perelló; un altre, estava format per Gabriel Janer Manila i Josep M. Palau i Camps; un altre, per Miquel López Crespí, Joan F. March i Antoni Serra; i un darrer en què participàvem Jaume Corbera i qui signa aquest article.

    S'acordà sense gaire problemes que les reunions d'aquest subàmbit fossin mensuals i que fos confeccionat un resum per escrit de les activitats de les trobades dels escriptors. També s'arribà a acords per a anar aprofundint dins la problemàtica de l'escriptor català: tècnica, qüestió lingüística, realitat política i problemàtica econòmica. A continuació, tot seguint l'ordre del dia, es va llegir el document de constitució de l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans a les Illes i es va decidir que seria lliurat a la premsa d'arreu els Països Catalans. Publicaren íntegrament el document aprovat Baleares (en dues ocasions), Avui i Tele-Express. El Diario de Mallorca en va fer al.lusió.

    També va esser igualment discutida la publicació d'un document (signat per l'Assemblea d'Intel.lectuals) que representàs la presa de posició davant la recuperació de les despulles de Gabriel Alomar i de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Finalment s'acordà assistir a l'encontre d'escriptors dels Països Catalans que tengué lloc els dies 5,6 i 7 de juny a Gandia. En representació de les Illes hi assistí Josep Albertí.

    En el núm. 750 de la revista Cort, l'escriptor Antoni Serra (aleshores dirigent del PSAN, un partit que lluitava per la independència dels Països Catalans i que s'orientava per l'ideologia marxista-leninista) en una entrevista -que no anava signada- donava les primeres notícies damunt el començament d'activitats del Congrés de Cultura Catalana, la "moguda" cultural i política més important dels darrers mesos de la dictadura franquista. L'article es titulava Tenim un Congrés: qui vol participar i començava dient: "Des del 1 d'abril (1976) a la Delegació del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya i Balears, Antoni Serra, responsable del secretariat a les Illes del Congrés de Cultura Catalana, ha iniciat un vastíssim i ambiciós programa de treball que inclou diverses i nombroses activitats encaminades a cobrir tots els camps de la nostra realitat".

    I més endavant informava de quina era la concepció -gens elitista, per cert- de la feina que ell pensava hauria de realitzar el Congrés a les Illes. Explicava: "El Congrés de Cultura Catalana és un congrés democràtic i popular en el seu doble vessant: d'un costat, estudiar i donar a conèixer la problemàtica dels Països Catalans; de l'altre, el de les seves perspectives de futur. És a dir, que partint del coneixement de la nostra situació actual, obrir retxilleres i potenciar a través del re-descobriment de la nostra identitat, una participació popular en la transformació d'aquesta realitat. En una paraula, es tracta d'ultrapassar aquest concepte estret i elitista que normalment és malentès com a 'cultura'. Quan em refereixo a ell, ho faig en el seu sentit autèntic, antropològic... S'han creat comissions de treball pels vint àmbits que configuren el programa del Congrés: Llengua, Fet Religiós, Indústria, Producció Artística, Estructura Sanitària, Recerca Científica, Turisme, Institucions, etc, etc.".

    La crida pública estava feta, però no hi va haver gaire ajuda per part dels partits de la clandestinitat. Feia pocs mesos que havia mort el dictador (novembre de 1975) i els partits prioritzaven el muntatge de les seves infrastructures. Ja somiaven en futures poltrones institucionals i no estaven per ajudar a promocionar activitats culturals que, malgrat tenguessin un clar contingut popular de defensa de la nostra llengua i nacionalitat, eren en essència antifranquisme pur (potser per això mateix!). La frenètica activitat dels organitzadors del Congrés no deixava de pertorbar el minso i sovint esquifit protagonisme d'aquells partits, morts de por per a no fer res que pertorbàs les maniobres que els franquistes reciclats feien per a consolidar la monàrquia que ens llegava el dictador.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana... (Miquel López Crespí)

    El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (II)


    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) en temps del Congrés de Cultura Catalana. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

    Pel febrer de 1976 el PSAN publicava una Anàlisi de la situació [a les Illes] i objectius polítics que venia a remoure una mica la somorta vida de la transició illenca. El PSAN aleshores lluitava contra l'opressió colonial, pel control popular dels mitjans de producció i per l'exercici del dret a l'autodeterminació dins la realitat del Països Catalans. De tendència marxista-leninista, el PSAN a les Illes tenia nombrosos militants procedents especialment del camp professional i de la pagesia. Entre els seus militants més destacats podríem destacar l'escriptor Antoni Serra (exmilitant del PSUC i del PCE) i Bartomeu Fiol [no el poeta, creador del mite de Cavorques], que va ser el representant del PSAN a l'Assemblea Democràtica fins que sorgiren els problemes a ran de l'atemptat per part d'ETA contra el president de la Diputació de Guipúscoa. Aquest atemptat (s'havia de signar un comunicat de protesta al qual no volgué donar suport el PSAN) serví per a començar una cacera de bruixes i una campanya de criminalització contra el nacionalisme conseqüent per part dels partits procentralistes. Evidentment es tractava de situar en l'extrema esquerra, dins l'àrea d'allò que posteriorment hom anomenaria "els violents", els partits que no volien pactar amb els hereus del feixisme unes eleccions controlades. Partits, els d'ordre, que, per damunt tot, coincidien amb els franquistes reciclats (tipus UCD) en el manteniment de l'eterna Espanya opressora de pobles.

    Altres destacats militants del PSAN eren Pere Sampol i Antoni Mateu de Montuïri, Gabriel Majoral a Algaida, Joan Quetglas, Joan Alomar, etc, a Ciutat de Mallorca. El PSAN no admetia que les Illes fossin una nacionalitat, diferenciada de la catalana general si bé (vegeu L'oposició antifranquista a les Illes de Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal, pàg. 64): "Mentre no hi hagi una concretització real dels Països Catalans, i durant les etapes prèvies, lluitaran [el PSAN] per l'autonomia de cadascun d'aquests i la implantació d'autogovern a Catalunya (Generalitat), en el País Valencià (Generalitat) i a les Illes, a on creuen que seria perfectament aprofitable el Gran i General Consell". A nivell estratègic propugnaven un tipus de socialisme no burocràtic (no tenia res a veure amb el "socialisme" degenerat implantat per la nova burgesia "roja" als països del Pacte de Varsòvia) basat en òrgans de poder obrer i popular (a les fàbriques, al camp, als barris, als pobles, a la universitat, etc). Aquest tipus de poder dels treballadors era mot semblant al socialisme consellista d'organitzacions com l'OEC, MCI, POUM, etc. Els militants del PSAN a les Illes lluitaven, per tant, per un Estat Socialista dels Països Catalans que realitzàs plenament els interessos de les classes populars catalanes. Es tractava d'amar creant la consciència i el tipus d'organitzacions de democràcia directa per acabar un dia amb l'herència i el poder de l'imperialisme espanyol.

    A conseqüència de la campanya de criminalització a què va ser sotmès aquest partit nacionalista i marxista per part dels partits promonàrquics i centralistes, es veien obligats a publicar els seus escrits en diverses publicacions principatines. A la revista Avui (número 37 de març de 1976) deien: "L'ofegament a què han estat sotmeses les Illes al llarg d'una història farcida de claudicacions i de traïdes, resultat d'uns partits que han preferit l'abstracció i la consigna a l'anàlisi correcta i científica, ens fa veure que no és possible ajornar per més temps l'acció que entronqui l'aspiració popular com a aspiració nacionalitària i com a alliberament de classe".

    Lluís M. Xirinacs remarca en tot moment la traïda dels partits d'ordre a les lluites en favor de la ruptura contra el feixisme que hi havia aleshores enmig del carrer i, en el primer volum de la seva obra La traïció dels líders (pàg. 319-320) explica: "Ara bé, l'oposició estava entretinguda en la inútil baralla del repartiment d'un botí esperat, caigut del cel, que només obtindria al preu de la traïció dels propis ideals. Tot el que s'aconseguiria seria concedit graciosament des de dalt per voluntat dels 'franquistes il.lustrats'. Prometrien escons a l'oposició com pastanagues. I l'oposició començaria la batalla interna per a obtenir-los.

    'El resultat seria la pèrdua de la força unitària. Es tractaria de fer la democratització des de dalt, com volia Carrillo, però sense ell. Així, un Carrillo aquiescent contemplaria la funció. Segons el bruixot Tato Fernández Miranda, calia il.lusionar l'oposició i enganyar el franquisme. Tot es faria des de les institucions franquistes més ràncies: Consejo Nacional del Movimiento amb els seus '40 de Ayete' nomenats directament per Franco, Consejo del Reino, Secretaría General del Movimiento i Corts Espanyoles. I ho farien persones amb l'uniforme del Movimiento: Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez González, Eduardo Navarro Álvarez. El rei trairia el seu jurament. Fernández Miranda, amb una estratègia molt subtil, trairia el Consejo Nacional del Movimiento, el Consejo del Reino -del qual era president-, i les Corts Espanyoles que també presidia".

    Molts partits eren inexistents (els de dreta) i els d'esquerra (el PSOE, especialment) començaven a muntar-se a tota velocitat per no perdre el tren de la reforma. Per tant, el protagonisme, l'engrescador programa de reivindicació nacional del CCC, no deixava de ser quelcom no previst i que calia vigilar (des de lluny, és clar). Vés a saber el que podien ordir els independentistes del PSAN! Per als homes d'ordre, per als polítics com Fèlix Pons que acceptaven les disposicions legals del franquisme que s'autotransformava (la reforma Suárez), el PSAN... "no era un partit democràtic, sinó totalitari, reaccionari i no sé quantes coses més". (Del llibre Gràcies, no volem flors. Antoni Serra. Editorial La Magrana, pàgs. 167-168).

    En el mateix llibre (pàg. 161), Antoni Serra explicava alguna d'aquestes incomprensions i dificultats: "He de dir d'entrada que a Mallorca no trobàrem (per muntar el Congrés) gaires facilitats. Després dels primers tempteigs i comptant amb la col.laboració desinteressada de Carme Mulet, Mercè Garau i Joana Serra de Gayeta, vaig mantenir una reunió a la cafeteria 'Almudaina' amb el president de l'Obra Cultural Balear Balear, en Climent Garau, que es va mostrar molt fred i molt distant. Això em va sorprendre bastant. Temps després vaig saber que Climent Garau no estava en contra del Congrés, sinó que considerava que havia d'haver estat l'Obra l'administradora de recursos econòmics i la que els invertís en els actes de reactivació cultural que ells considerassin més escaients".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    En Mateu Morro (màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals. (Miquel López Crespí)

    El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (III)


    Miquel López Crespí (a l'esquerra) i Llompart de la Peña (a la dreta), dos dels principals activistes culturals antifranquistes dels anys seixanta i setanta.

    La incomprensió dels partits vers la feina concreta -i sobretot de lluita cultural antifranquista- era evident, i ben cert que els venia massa gran. Per altra banda, a Mallorca els partits burgesos eren inexistents (no tenien la força que podien tenir, per exemple, al Principat). Només sortien a la premsa, promocionats pel poder. El PSOE era una fantasmagoria política, -igual que els organismes unitàries de l'oposició que s'anaven muntant i que només servien per a discutir sense portar a la pràctica res en concret contra la dictadura, i molt manco en contra del capitalisme. Tot això també ho explica perfectament n'Antoni Serra al capítol 38 de Gràcies, no volem flors (pàg. 168), quan entre altres coses diu, parlant d'aquells organismes que només servien per a complaure el narcicisme d'alguns dels seus components: "Però tornem a l'Assemblea. En aquella reunió no es va constituir, ni de bon tros, la instància unitària de Mallorca. Va ésser només el preludi, jo diria que lamentable per les experiències que se'n derivaren, de llargues, llarguíssimes discussions que duraren quasi nou mesos. Avorriment, obcecació, reiteracions, ignorància, malentesos premeditats, foren les característiques d'aquell part polític". I la mateixa revista Cort (que dirigia aleshores 'escriptor Carlos Meneses), també era molt crítica amb la inutilitat de l'Assemblea Democràtica. En el núm. 782 [pàg. 4], la revista deia: "Durante los siete largos meses de negociaciones que precedieron al nacimiento de la Asamblea de Mallorca la cuestión de fondo de todas las discusiones, dejando de lado los matices y criterios particulares, fue la disputa entre la voluntad soberana de servir a un pueblo y el interés táctico de coordinar simplemente unos esfuerzos. A los nueve meses de su existencia podemos afirmar que en aquel difícil equilibrio ha prevalecido el segundo criterio. Y que por ello, la Asamblea está poco menos que muerta".


    Miquel López Crespí i Mateu Morro formaven part de la direcció del comunisme de les Illes (OEC) que no havia pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i cadiretes.

    El PCE carrillista s'estimava més anar de bracet de carlins o franquistes reciclats, pretesos burgesos demòcrates que no volien lluitar per una autèntica cultura antifeixista. No en parlem, si els haguéssim proposat ajudar a bastir una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents i Sobiranes, el socialisme entès com a poder del poble, la fi de la monarquia borbònica que tant estimaven i estimen encara...

    N'Antoni Serra m'explica (conversació enregistrada dia 26 de maig de 1995) que: "malgrat que finalment el secretariat del Congrés de Cultura Catalana arribà a comptar amb una xarxa de més de dos-cents vuitanta col.laboradors i col.laboradores, molt actius, els partits no feren quasi res. Ni PCE ni PSOE ajudaren a enfortir la presència del Congrés a les Illes. Només els homes i dones del PSAN com en Tomeu Fiol, Biel Majoral, Pere Sampol, Tomeu Quetgles, n'Andreu Oliver, n'Aina Montaner... I a pobles, a part dels militants del PSAN, l'únic partit que ajudà va ser el PSI".

    I, a Gràcies, no volem flors -vegeu pàg. 161-, n'Antoni Serra matisa encara aquest problema de burda incomprensió o mala fe política en dir: "El fet és que un parell de persones treballaren amb entusiasme a la Secretaria del Congrés -Xavier Garcia Cassanyes, Antoni Mateu, en Biel Majoral- i de setmana en setmana s'hi afegia més gent, des de mestres fins a escoltes i plàstics, per aconseguir aquella presentació sonada a la plaça Major, pel juny del 76, que va comptar amb la presència de més de sis mil persones. Va esser un acte important i multitudinari. I n'havien de venir altres més: a Pollença, Campos, Montuïri, etc. O aquella famosa trobada d'ensenyants a Gràcia -més de tres-cents mestres i professors s'hi varen congregar- o els actes de cloenda el 1977, que causaren un vertader impacte, si hem de fer cas dels diaris de l'època".

    L'OEC, malgrat que en els papers lluitava per una Federació de Repúbliques Socialistes Ibèriques Independents, el cert és que, posseïda per un obrerisme molt mal entès, igual que molts d'altres partits comunistes, prioritzava per damunt de tot la feina de simple reivindicació econòmica pensant, equivocadament, que la lluita per un augment de sou era superior a la lluita de classes cultural i ideològica que sovint la direcció qualificava de "superstructural".


    Algunes de les publicacions antifeixistes clandestines on escrivia Miquel López Crespí en els anys del Congrés de Cultura Catalana. L'escriptor de sa Pobla va ser detingut i torturat moltes vegades per haver estat sempre a l'avantguarda de l'alliberament nacional social del nostre poble.

    En Mateu Morro (màxim dirigent del comunisme illenc (OEC) en temps de la transició) i jo no pensàvem el mateix. Discutíem que era bàsic per a un partit comprendre a fons la importància de la lluita cultural antifeixista i anticapitalista. D'aquestes discussions sorgí una profunda amistat que encara perdura; malgrat divergències polítiques conjunturals.

    De la meva banda, a part de les activitats concretes que m'encarregava el partit (treball a Magisteri amb les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, al front de premsa i propaganda de l'OEC com a principal responsable polític de Democràcia Proletària i com a corresponsal de l'òrgan central de l'organització La Voz de los Trabajadores), escrivia i col.laborava a Diario de Mallorca i la revista Cort. En certa manera aquestes col.laboracions m'ajudaven a arribar a final de mes, però també em servien per a portar endavant la meva dèria de combat cultural contra el sistema. Per això, malgrat l'OEC estigués ocupada en les seves acostumades lluites en defensa dels interessos concrets dels treballadors (plataformes reivindicatives de la fusta, construcció, sabata, hostaleria, o dels barris, amb en Jaume Obrador i en Francesc Mengod fent de capdavanters del naixent moviment veïnal), per la meva part vaig decidir donar suport amb totes les meves forces a la crida que feia temps havia fet n'Antoni Serra i que jo coneixia per boca seva molt abans que sortís publicada a revistes i diaris.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    'Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l'encarnació més brutal de l'analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l'elitisme cultural. (Miquel López Crespí)


    El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (IV)



    Una fotografia del temps del Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1976). Miquel López Crespí, a l'esquerra de la fotografia i Josep Capó, la dreta, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), moments abans d'entrar a la presó de Palma per haver estat a l'avantguarda de lluita per l'alliberament nacional i social del nostre poble.

    Quan un matí de febrer de 1976 em vaig acostar, com de costum, per la redacció de la revista Cort, que era just davant l'Hort del Rei, i li vaig dir a n'Antoni Tarabini -era el responsable de la revista al qual lliurava sempre els meus articles- que volia escriure unes col.laboracions per a ajudar a impulsar i donar a conèixer entre els mallorquins els Congrés de Cultura Catalana, no hi posà cap dificultat. Ben al contrari, s'oferí a reproduir-los en un lloc destacat (la secció Mirador). Per tant, en el núm. 740, i a la pàgina 19, sortien -lluny de qualsevol directriu de l'OEC- les meves primeres reflexions -pel meu compte- fent costat a la valenta iniciativa de n'Antoni Serra de voler trasbalsar el somort ambient cultural de les darreries del franquisme i de la inoperant "oposició" democràtica de les Illes.

    La primera part de l'article (El Congrés de Cultura Catalana) deia:

    "Tota la concepció del món de les classes dominants està en crisi. La seva concepció elitista del fet cultural es degrada dia a dia sota la pressió contínua d'un avanç popular que demana altres perspectives des d'unes posicions anticlassistes.

    'Les hegemonies aixecades per damunt els privilegis culturals, polítics i econòmics reben l'embat de l'onada popular. El Congrés de Cultura Catalana s'inicia sota el signe evident de la desfeta de les idees elitistes. Tota una llarga època d'obscurantisme i marginació popular comença a finir. Les concepcions de la cultura com a quelcom d'abstracte, quelcom d'asocial i deslligat de les masses, fan aigua arreu. Una nova correlació de forces socials despunta i s'ageganta. El Congrés de Cultura Catalana demostrarà la seva vitalitat, la seva força dinamitzadora, si realment sap trobar els mitjans més adients per lligar-se amb decisió amb totes aquestes forces ascendents que pugnen per rompre d'una vegada el cau estantís d'una cultura d'èlit privilegiada, asèptica, asocial, esnob i colonitzada. Solament aquesta unió orgànica -a l'estil gramscià- del Congrés amb les grans masses de la població fins ara deslligades (per les opressions i alienacions seculars) del fet cultural, podrà donar l'empenta que el nostre poble demana i necessita.


    'El Congrés neix en un moment històric molt important. La fi del feixisme a Portugal. La derrota de l'imperialisme ianqui a Vietnam i Kamputxea. Canvis d'una importància cabdal estan a punt de succeir fins i tot en el nostre país. Una gran majoria de la població privada de tot dret cívic, marginada des de sempre a l'accés a la cultura, comença a parlar i posar en qüestió una sèrie de pressupòsits intel.lectuals, polítics, econòmics, tenguts fins ara com a eterns i inamovibles. És necessari i forçós que el Congrés s'adapti al ritme d'aquests temps canviants, dinàmics. Amb un Congrés exclusivament de 'savis' i 'especialistes' -com deia Trencavel a la revista Lluc- no anirem enlloc, i continuarem caminant a ritme de tortuga. Cap dels nostres greus problemes culturals podrà esser resolt si la feina 'es limita a una reunió de savis' que debaten afers elevats i cabdals, gairebé a porta tancada i adreçant-se a un públic mínimanent assabentat i predisposat'. Aquest seria un camí 'cul de sac', perquè cada dia que passa sectors populars cada vegada més amplis posen en dubte aquesta concepció de la 'cultura'.

    'El Congrés, si vol ser de veritat quelcom de viu, arrelat dins la realitat actual, no es pot quedar reduït a aquesta reunió d'especialistes.

    'Els creadors de cultura -quasi sempre intel.lectuals orgànics de o al servei del poder- s'han adreçat fins ara a les classes privilegiades del poder econòmic o polític, s'han omplert de la seva ideologia, treballant -cada un des del seu camp- pels seus interessos, al marge quasi sempre de les necessitats populars, contribuint amb la seva tasca cultural o professional a mantenir un estat de coses immòbil, un status quo que sols afavoreix els poderosos i que sols comença a trencar-se, lentament.

    'Perquè el Congrés tengui l'èxit i el ressò popular necessari i no sigui una vegada més el cau estantís dels 'savis' cal ampliar amb profunditat les bases de la seva projecció i influència. I aquesta projecció generalitzada i dinàmica de la cultura catalana tan sols es pot obtenir si agermana profundament les seves tasques amb les aspiracions de tots els grups socials que lluiten en definitiva per l'alliberament i transformació de l'home.

    ‘Cal soldar, des d'ara mateix i en la pràctica de cada moment, el Congrés amb l'ampli front popular que reuneix treballadors manuals i intel.lectuals que lluiten des de tots els indrets per aconseguir una cultura catalana antifeixista i anticlassista.

    'Estam a les acaballes del feixisme. Hem vist com cinquanta anys de dictadura a Portugal desapareixien en un segon i no en quedava de la seva presència ni la llavor. Insistim, per tant, en una definició de cultura popular antifeixista, perquè per a nosaltres el feixisme ha estat i és l'encarnació més brutal de l'analfabetisme, la irracionalitat reaccionària i l'elitisme cultural.

    'Els sectors populars que avui lluiten per accelerar el procés irreversible del canvi històric són sobretot antifeixistes. I el Congrés no es pot marginar d'aquesta dinàmica històrica. D'aquesta problemàtica vital que és a tots els carrers i places del Principat i les Illes. El Congrés no pot anar a la cua de les classes en decadència, pansides, endarrerides. No pot quedar restringit a unes concepcions culturals sobrepassades pel caminar de la història més present.

    'Creiem que el Congrés de Cultura Catalana hauria de tenir un significat antifeixista perquè el feixisme és per definició l'agressivitat anticultural per excel.lència. I la cultura catalana ha sofert en la seva carn les mossegades encara visibles d'aquesta agressivitat salvatge".

    N'Antoni Serra, tots els militants del PSAN i independents que col.laboraven en l'organització del Congrés, tenien ben clar que no volien fer tan sols un treball tancat, per a erudits i especialistes. En la mateixa entrevista que hem comentat en el capítol anterior (Cort, núm. 75O, pàg. 17), declarava: "És necessari, en aquest cas, donades les circumstàncies específiques que concorren -un país, una cultura, un poble colonitzats-, una informació completa, exhaustiva; que tothom entengui que no és un congrés de minories, d'intel.lectuals o científics, ni que està monopolitzat o manipulat per ningú. No fan falta gestos grandiloqüents o espectaculars. Cadascú, des de la seva situació, el seu treball, la seva òptica, té quelcom que fer, o dir, o aportar".

    El cert és que, malgrat la incomprensió de la majoria de partits, l'organització del Congrés tirava endavant. Pel mes de maig del 76 hi hagué una presentació a la facultat de Filosofia i Lletres. Estudiants i professors de tots els departaments ompliren l'aula 1. Hi intervingueren Jordi Porta, Maria Antònia Oliver, Eliseu Climent i Antoni Serra. L'acte era presidit pel degà, Bartomeu Barceló.

    N'Isidor Marí, en una crònica apareguda en el núm. 752 de la revista Cort (pàgs. 20 i 21), deixava constància igualment de la voluntat del Congrés de rompre elitismes i concepcions culturals privilegiades. "Després de remarcar (Jordi Porta) que el Congrés no s'ha d'entendre com a discussió reservada als especialistes, sinó que sobretot es pretén aconseguir la participació dels sectors populars -sense la crítica i l'aprovació dels quals el Congrés no tindria sentit-, indicà que, en parlar de cultura catalana, es feia amb plena consciència de la diversitat de formes que adquireix al llarg i ample dels Països Catalans, i amb la intenció d'arribar al desplegament normal de totes elles".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    "Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d'elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l'hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura? (Miquel López Crespí)


    El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (V)



    En el llibre Cultura i antifranquisme es poden trobar els articles de l'escriptor Miquel López Crespí referents al Congrés de Cultura Catalana.

    Per la meva banda continuava amb les meves col.laboracions a Cort, donant suport les posicions autènticament antifeixistes de n'Antoni Serra i tota l'extensa xarxa d'ajudants -autèntics militants de l'antifranquisme polític i cultural- que l'escriptor anava muntant des del seu despatx al col.legi d'Arquitectes. En el núm. 742 de Cort (Pàg. 11) vaig escriure: "Feixisme i cultura són incompatibles. El feixisme és incompatible amb una cultura d'elevat esperit crític, amb profunda arrel popular, polèmica. Aquesta incompatibilitat el duu a aixafar i suprimir tota activitat cultural que estigui sintonitzada amb l'hora actual. ¿Pot, doncs, un Congrés de Cultura Catalana restar impassible davant una situació que nega de rel fins i tot la mateixa possibilitat de la cultura?

    'No es tracta de cap problema ètic. El Congrés s'ha de definir clarament davant els problemes que té plantejats la nostra col.lectivitat. I, no ens enganem, per a tenir una cultura catalana normalitzada, al servei de les necessitats populars, necessitam sobretot d'una situació social lliure i emancipada, sense feixisme. Sense aquesta darrera condició no hi ha possibilitats d'anar bastint una cultura en constant expansió. El feixisme té rostres, mètodes, botxins, víctimes, colònies. En nom de la cultura popular catalana és necessari definir-se davant aquesta situació que nega possibilitats de desenvolupament i progrés.

    'El Congrés ha de saber llegir, investigar, entendre els desitjos del poble, beure de les seves necessitats, de les seves contradiccions, fer seus els objectius de les forces històricament ascendents, deixar constància crítica de la realitat actual. 'Defugint tota actitud paternalista i suficient, treballant sobre les conclusions d'uns representants dinàmics de les classes populars, dinàmics i, en definitiva, representatius. Significaria l'intel.lectual retrobant la seva base i treballant-hi, tant en l'elaboració d'aquestes síntesis operatives per al futur, com en la determinació de la pròpia cultura, dels seus límits i, sobretot, dels seus compromisos i de la seva acció futura' (Trencavel, Lluc).

    'Aquests objectius, aquest entroncament amb el poble, tan sols es poden aconseguir des d'una perspectiva clarament popular, democràtica i antifeixista. Si volem fer del Congrés una eina útil per a l'alliberament del nostre poble, un instrument efectiu en la construcció d'una autèntica cultura nacional al servei del poble, caldrà treballar i dirigir els esforços en aquest sentit i deixar de banda els 'reductes de savis' que ho saben tot i no saben res.

    'Com deia un conegut home de teatre:

    -Un dia vaig abandonar els reductes de la meva intimitat, les meves il.lusions subjectives i me'n vaig anar cap al meu poble, vora el meu poble per a saber d'ell...

    I allà vaig veure uns quants rics, mentre d'altres no tenien res. Homes que vivien del treball d'altres homes. Homes que decidien sobre el futur de la majoria. Homes que jutjaven altres homes amb lleis dictades pels qui ho tenen tot... i això no em va agradar.

    I, per tornar a donar al meu poble el seu rostre humà, la vida robada, la seva alegria, la seva esperança, el dret a disposar del seu futur, vaig pensar que era necessari transformar el meu país'".


    Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Presideixen la reunió Miquel López Crespí, Catalina Mir, Aina Gomila i Josep Capó. Els comunistes de l'OEC sempre eren a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme i en defensa del català i la nostra cultura. Mateu Morro i Antoni Mir eren dos destacats dirigents de l'OEC a les acaballes del franquisme.

    En el número 316 (pàg. 5) de L'Estel de Mallorca (24 de maig de 1995), en Tomeu Martí Florit recordava -contestant les actituds feixistes de Gonzalo Torrente Ballester (negar-se a tornar els arxius de la Generalitat principatina i afirmar que "es un derecho de conquista") el que de veritat havia costat al Principat aquest famós "dret de conquesta" que invoca l'esmentat comentarista:

    "-3.800 executats, entre ells el president Lluís Companys, elegit democràticament pel poble de Catalunya.

    -40.000 processats en Consell de Guerra entre 1939 i 1945.

    -150.000 exiliats.

    -16.000 funcionaris cessats.

    -1.000 mestres depurats.

    -23 periòdics i més de 200 revistes en llengua catalana prohibits.

    -L'edició de llibres en català reduïda a zero, quan s'havia arribat als 750 títols anuals.

    -La llengua catalana relegada exclusivament a l'àmbit familiar, prohibida i sancionada a l'administració pública, a l'ensenyament i a qualsevol altra activitat oficial, inclosa la religiosa.

    -La major part de les entitats culturals, polítiques, sindicals i cíviques clausurades; els seus patrimonis requisats o espoliats.

    -La bandera de Catalunya prohibida, etc".

    I era precisament contra aquesta herència de misèria i opressió que s'aixecava el Congrés de Cultura Catalana, primera passa important de recobrament de la nostra identitat nacional des de la guerra. Però hi havia molt poc nacionalisme -i jo diria que fins i tot molt poc antifranquisme- conseqüent en alguns dels partits que començaven a organitzar-se després de tants d'anys de silenci. Prova d'això que escric són les reflexions al respecte de l'amic i companys de lluites i esperances, l'escriptor Antoni Serra que, en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 173), escriu: "He de dir que, personalment, la fredor i la indiferència dels socialistes de Felipe González i dels comunistes [quan l'escriptor Antoni Serra parla de "comunistes" va referència sempre als militants del partit de Santiago Carrillo] em preocupaven. En dues o tres ocasions, Victorí Planells, que havia estat militant al PSUC i que aleshores treballava políticament en el PCE, es va entrevistar amb mi. Una de les vegades va esser al cafè de Ca s'Andritxol i em va fer una crítica dura dels dirigents del PCE. Em va dir que tenien unes idees una mica peregrines sobre la qüestió nacional, però que a partir d'aquells moments hi hauria més relacions i més participació dels comunistes en el Congrés. 'Perfecte', vaig pensar, però, de fet, no hi va haver cap canvi. Qualcú em va dir, temps després, que en Victorí era un home d'intencions excel.lents..., però les intencions s'esmicolaven davant la burocràcia del partit".

    Els atacs del carrillisme (PCE) i la socialdemocràcia en contra tant dels partits revolucionaris autènticament comunistes -els que no volien pactar cap 'reconciliació' amb el franquisme reciclat o amb la patronal- i del nacionalisme, continuaren sense aturar. Malgrat que, en les accions de la plaça Major de Ciutat que el Congrés realitzà per l'estiu del 76, tant PCE com PSOE enviaren comunicats d'adhesió, el cert és que per darrere no entenien -o no volien entendre- la batalla cultural antifeixista del Congrés i posaven travetes allà on podien.

    A les pàgines 173-174 de Gràcies, no volem flors n'Antoni Serra explica: "La mediocritat intel.lectual -fòbica, naturalment- que produeix aquesta terra, segons com pot arribar a esser esfereïdora. I tant que sí. Mentrestant, a l'ombra del Congrés s'havia format l'Assemblea d'Intel.lectuals Catalans de les Illes, la qual participà per l'octubre del 76 en el Debat sobre els Països Catalans, que tengué lloc a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Em va tocar a mi redactar la comunicació i, com que no vaig poder assistir al debat, va esser llegida per en Sebastià Serra. Com era d'esperar, l'Assemblea d'Intel.lectuals i el manifest de constitució que aquesta redactà va esser contestada quasi immediatament a Ciutat. No és que sorprengués extraordinàriament la rèplica, però sí que cridà l'atenció que entre els signants hi hagués un nombre considerable -relativament, és clar- de professionals comunistes i socialistes".

    Ignasi Ribas, aleshores destacat dirigent carrillista, també deixava constància de les seves contradiccions en un llibre d'entrevistes escrit per Llorenç Capellà. A Les ideologies polítiques a Mallorca (Editorial Moll 1975, pàgines 164-165) declarava: "Sols admet la fórmula de Països Catalans, com a concepte històric i cultural, perquè no suposa altra cosa que una postura d'avantguardes intel.lectuals desconnectada de la realitat popular". I afegia: "És evident que tenim un passat històric català, però li repetesc que no som partidari de la fórmula de Països Catalans, perquè al marge del fet cultural, tenim una realitat econòmica i social diferent".

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E. (Miquel López Crespí)

    El Congrés de Cultura Catalana a les Illes (1975-77) (i VI)


    Local dels comunistes mallorquins en temps de la transició situat en l'actual plaça de la Porta Pintada de Palma. Des d'aquest indret s'havia centralizat la lluita contra el feixisme i en defensa de la cultura catalana i de suport al Congrés de Cultura Catalana. L'OEC tenia locals oberts a Inca, Manacor, Son Rapinya, Ferreries, Alaior i a molts d'altres indrets de les Illes. El local era compartit amb les Joventuts Comunistes de les Illes (les JEC).

    Mentre vaig fent recompte d'aquells fets, rellegit velles notícies polsoses que fan referència al Congrés o el mateix llibre de n'Antoni Serra, Gràcies, no volem flors m'adon d'un greu error comès per molta gent i que encara es fa en l'actualitat. I aquest creu error de metodologia és parlar del P"C"E com si fos un partit autènticament comunista, i qualificar els seguidors d'una simple corrent reformista del moviment obrer (el carrillistes) com a "comunistes".

    Comunistes, en la concepció marxista i leninista del terme, ho són aquells que lluiten per acabar amb les classes socials, amb la propietat privada dels mitjans de producció, amb la maquinària repressiva i administrativa de l'estat -abolició de l'estat- i pugnen per una lliure unió i autogestió de la riquesa dels treballadors. Així mateix, la consecució del poder per part de les classes populars és una condició essencial del comunisme. La qual cosa té poc o no res a veure amb l'acostumat cretinisme parlamentari -que diria Lenin- al qual ens tenen acostumats els aferrissats defensors del capitalisme, la monarquia i la "sagrada unidad de España que garantiza el Ejército" i que històricament han defensat i defensen des de la direcció del P"C"E.

    L'actitud de la "vella guàrdia" carrillista enfront el problema nacional, la indiferència -a no ser en moments puntuals i per qüestions purament tàctiques o de prestigi- ja havia produït moltes desercions al PCE. Fou molt sonat -sortí ben destacat a la premsa- l'abandonament de les fileres dels "euros" (a l'OEC, avorrits per tanta claudicació a la causa republicana i popular, simplement els anomenàvem reformistes), per part d'Antoni Tarabini, un ex-jesuita que els havia ajudat molt.

    Un poc més endavant, n'Antoni Tarabini sorprendria tots els antifeixistes mallorquins amb la seva pràctica de voler donar la mà (davant Cort) als comandament de les forces repressives (policia nacional que fins aleshores ens havien apallissat i reprimit). Alguns amics provaven de justificar-lo dient que era cosa de la seva arrelada formació cristiana i jesuítica. Però nosaltres sabíem que mentre va ser militant carrillista va fer aquestes beneitures perquè -a part que ell ho volia fer- en Carrillo ho manava. Era la tàctica carrillista de reconciliació amb els sectors repressius i franquistes que anaven dirigent la reforma del règim i que tant d'ajut tendrien en el PCE.

    Abans havia deixat igualment la militància dins el grup Bandera Roja (del qual formaven part Francesc Obrador i molts dels dirigents d'origen cristià del moviment obrer mallorquí). També un nombrós grup d'ex-militants d'aquest grup maoista i que havien treballat amb els carrillistes els abandonaren. La provada falta de sensibilitat nacionalista de la direcció dels "euros" illencs havia propiciat el naixement de diversos partits nacionalistes mallorquins, el PSI entre ells.

    N'Antoni Serra, a Gràcies, no volem flors (pàg. 156) parla de la gran quantitat de militants provinents del PCE que ajudaren l'inicial PSI: "El PSI agrupà persones com Rita Lliteras, Maria Collado, Margalida Aguiló, Bartomeu Rosselló, Antoni Campins, Aina Sitges i un llarg, etcètera, algunes de les quals eren comunistes que havien deixat el partit".

    Pel més d'abril de 1976 aquest nou partit d'esquerres i nacionalista ja era un realitat ben activa i operant. I molts dels seus militants de pobles, alliberats de la disciplina carrillista, ajudaren activament en la tasca antifeixista i de recuperació de la nostra identitat nacional impulsades pel Congrés de Cultura Catalana.

    Més endavant, el PSI sofrí nombroses crisis i més d'una escissió. Molts dels homes i dones que ara l'enfortien, provinents del PCE i Bandera Roja, més endavant farien passes per a provar d'integrar-lo dins del PSOE (la qual cosa, per altra banda, no aconseguirien).

    Cap al 25 d'abril de 1976 la Permanent del PSI estava formada per les següents persones: Celestí Alomar (Política Interior. Illes); Joan Josep Cano (Organització); Josep M. del Hoyo (Relacions exteriors. Illes); Enric Irueste (Propaganda i Informació); Àngel Muerza (Vocal); Josep Lluís Nogueras (Vocal); Maria Dolors Quetglas (Financiació); Bartomeu Rosselló (vocal); Sebastià Serra (Política Interior. Illes); Antoni Tarabini (Relacions exteriors. Illes).

    Pel mateix temps, dirigents nacionalistes del País Valencià com Josep Lluís Blasco i Josep Guia treballen, juntament amb l'escriptor Antoni Serra, per anar consolidant el PSAN a les Illes. Cal recordar que n'Antoni Serra ja havia abandonat el PCE precisament per aquest motiu d'indiferència davant el fet nacional.

    Però malgrat aquesta provada indiferència de la quasi inexistent socialdemocràcia (PSOE) o del carrillisme davant les engrescadores activitats del Congrés de Cultura Catalana, el cert és que aquest rutllava a tota màquina i durant els anys 76 i 77 portà endavant les més importants activitats culturals de retrobament de la nostra identitat fetes en tot el temps d'aquestes grises acaballes del franquisme més dur. Mai, en tot el temps que mancava per a les primeres eleccions controlades de la nova situació, cap fantasmal organització tipus Juntes o Assemblees democràtiques faria res de semblant.

    Miquel López Crespí

    Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


    0 0

    L'Ajuntament de Plma, en motiu de les festes de Sant Sebastià, organitza un combat de picat. Serà el proper 19 de gener a les 19h a la Plaça Major.

    0 0


      


    La Xina al capdavant contra la contaminació atmosfèrica.



    Malgrat els esforços de les agències de notícies (capitalistes) per amagar l'extraordinari desplegament de la Xina, You Tube a Internet ofereix una muntanya d'informació que fa palès que aquest gran país és, de molt, la primera potència mundial en l'aplicació a gran escala de la tecnologia més avançada.

    S'ha de dir: Actualment, la Xina fa inversions en el desplegament d'infraestructures avançades - al seu territori i arreu del món- que són més de deu vegades superiors a les dels EUA, posem.

    S'ha de dir: Els EUA, en decadència profunda, contempla com se l'hi va caient a trossos la seva antiquada xarxa d'infraestructures.

     

    He pensat que seria bo fer una modesta contribució a la difusió d'unes webs que fan palès la inutilitat de les agències murdoquianes.

    Vegeu-les.

    Giant air purifier could solve China’s air pollution problem


    China Built an Air Purifier the Size of a Skyscraper - Global Citizen





    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 353 | 354 | (Page 355) | 356 | 357 | .... | 465 | newer