Anarcoefemèrides del 10 d'agost

Esdeveniments

Premsa anarquista italiana

- Surt La Campana: El 10 d'agost de 1890 surt a Macerata (Marques, Itàlia) el primer número del setmanari La Campana. Monitore socialista-anarchico. Dirigit per Giuseppe Malizia i els germans Domenico i Giovanni Spadoni, aquest monitore --terme emprat a Itàlia per definir els periòdics estrictament polítics-- va ser la primera publicació socialista llibertària de la zona. Se'n publicaren almenys 32 números, l'últim el 15 de febrer de 1892.

***

Capçalera del primer número d'El Cosmopolita

- Surt El Cosmopolita: El 10 d'agost de 1901 surt a Valladolid (Castella, Espanya) el primer número del setmanari anarquistaEl Cosmopolita. Periódico Libertario. Trobem textos de José Alarcón, Juan Biscamps, Manuel Calle Llamas, Francisco Castro, Antonio Cruz, Guillermo Fernández, Segundo Ferreira, Valentín Flores, André Girard, Jean Grave, Soledad Gustavo, Ambrosio Gutiérrez Lázaro, F. Herrero Vaquero, Antonia Izuita, C. López Sarmiento, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, J. Médico, Ricardo Mella, J. Novicow, Federico Otreborn, Palacios, Luis Pérez, Francesc Pi i Margall, Miguel Ruiz, Fermín Salvochea, Francisco Soler, Tapia i Federico Urales, entre d'altres. Publicà per lliuraments l'obra d'Errico Malatesta Entre campesinos. En sortiren 10 números, l'últim el 12 d'octubre de 1901. Entre agost de 1884 i gener de 1885 s'havia publicat també a Valladolid un setmanari anarcocol·lectivista amb la mateixa capçalera, però, malauradament, no s'ha conservat cap exemplar.

***

Capçalera del primer número d'El Libertario

- SurtEl Libertario: El 10 d'agost de 1912 surt a Gijón (Astúries, Espanya) el primer número d'El Libertario. Periódico semanal i era el continuador d'Acción Libertaria, que havia deixat de publicar-se un any abans a la mateixa ciutat; l'equip de redacció, dirigit per Ricardo Mella i Eleuterio Quintanilla, n'era el mateix. Se'n van publicar 35 números, l'últim el 12 d'abril de 1913, que fou segrestat per la policia a causa de la campanya pro presos llançada pel redactor Marcelino Suárez, que acabà tancat a la presó d'Oviedo. També es distribuïa a Portugal. En van ser col·laboradors Eleuterio Quintanilla, Ricardo Mella, Josep Prat, Marcelino Suárez, P. Sierra, etc. Després, a Madrid, es publicarà un nou El Libertario a començaments dels anys vint i fins els anys trenta. Un periòdic amb el mateix nom va ser també publicat a Barcelona entre 1901 i 1903.

***

Capçalera del primer número d'A Voz Operária

- Surt A Voz Operária: El 10 d'agost de 1919 surt a Campinas (São Paulo, Brasil) el periòdic mensual anarquista A Voz Operária. Orgam das classes trebalhadoras (La Voz Obrera. Òrgan de les classes treballadores). Portava els epígrafs «La unió fa la força!»,«Proletaris, uniu-vos!»,«L'emancipació dels treballadors ha de ser obra dels propis treballadors» i«L'individu val per les seves accions i no per la nació a la qual pertany». Va estar dirigit per Antonio Leite de Oliveira i administrat per Virgilio Peçanha. Trobem textos de José Alodio, Chico Bento, Plebeu Caldense, Benedicto Cardoso, Benedicto Cavalcante, J. M. Coimbra, Virgilio Costa, José Falsetti, H. L. de Moraes, Adelino de Pinho, Antonio Leite de Oliveira,Élisée Reclus, Vicente de Miranda Reis, Francisco Sá, V. Saporito, F. Soares, Ivan Uboguiy i Ernesto Vianna, entre d'altres. En sortiren, com a mínim, quatre números, l'últim l'11 de novembre de 1919.

***

Premsa obrera

- Surt Acción Sindicalista: El 10 d'agost de 1922 surt a València (País Valencià) el primer número del setmanari Acción Sindicalista, promogut pels sectors partidaris de la Internacional Sindical Roja (ISR) en el si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Poc abans, l'11 de juny d'aquell any, en la Conferència Nacional de Saragossa, les tesis probolxevics havien quedat en minoria i finalment derrotades. Dirigit per Hilari Arlandis Esparza --que havia instal·lat la redacció al seu taller de marbrista-- i Julián Gómez y García-Ribera (Julián Gorkín), el periòdic pretenia la «unió dels revolucionaris sobre un terreny de coincidències». Aquesta publicació fou durament criticada, fins i tot abans de sortir, per Solidaridad Obrera de València; crítiques fonamentades en la circular que anunciava la seva aparició. Hi van col·laborar, entre d'altres, Andreu Nin Pérez i Joaquím Maurín Julià. El setmanari deixà d'editar-se a finals d'aquell any.

***

Patrulla de Control

- Creació del Cos de Patrulles de Control:El 10 d'agost de 1936 es dóna a conèixer a Barcelona (Catalunya) el projecte d'estructuració i regulació de les Patrulles de Control sorgides arran de la resposta obrera contra el cop d'Estat feixista del més anterior i encarregades d'assegurar l'ordre revolucionari. Van ser creades amb la finalitat d'acabar amb els actes violents, els crims i els robatoris d'incontrolats que atemorien la població. Aquesta institució, netament revolucionària, nascuda de i per a la revolució, segons el projecte, estava comandada per un comitè de 11 delegats --quatre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), quatre d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres de la Unió General de Treballadors (UGT)--, i presidida per Josep Asens (CNT); i actuava en estreta entesa amb una Comissió d'Investigacions, nascuda del Departament de Seguretat del Comitè de Milícies Antifeixistes, a mans d'Aurelio Fernández (CNT). El Cos de Patrulles de Control estava format per 700 persones de totes les organitzacions --325 de la CNT, 185 d'ERC, 145 de la UGT i 45 del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM)-- i es distribuïa en 11 seccions (Cas Vell, Aragó-Muntaner, Est-Nord-Barceloneta, Poble Sec-Casa Antúnez, Sans-Hostafrancs, Bonavona-Pedralbes, Gràcia- Sant Gervasi, Clot-Poblet, Horta-Carmel-Guinardó, Sant Andreu i Poble Nou) que es repartien la ciutat de Barcelona. També es van escampar per altres localitats de la zona barcelonina, com ara Santa Coloma de Gramenet. A partir dels Fets de Maig de 1937 la Generalitat de Catalunya va intentar per tots els mitjans sotmetre aquests òrgans revolucionaris al seu poder per finalment dissoldre-les per decret el 9 de juny de 1937. Les Patrulles de Control han estat valorades molt distintament pels cercles llibertaris: per a uns van ser necessàries, per a altres van ser un signe més de la degeneració confederal i anarquista durant la guerra i al cap i a la fi una policia més. A determinades zones s'apoderaren de les patrulles de control elements de moralitat dubtosa, que, en connivència amb alguns responsables del Departament d'Investigació, continuaren la seva activitat delictiva. A les ciutats --sobretot a Barcelona--, hi havia una patrulla a cada barriada amb el seu centre de detenció; cada partit tenia igualment el seu propi grup de defensa. Als pobles, els ajuntaments també tenien els seus escamots. La diversificació de poders creava descontrol i confusió, i als carrers, el desordre no tenia aturador. Se succeïren assassinats i robatoris indiscriminats per part d'incontrolats que actuaven impunement en nom de la revolució, amb el consentiment i la participació d'alguns dels dirigents de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) més violents del Comitè d'Investigació. Aquest fet va se un llast molt important per al desenvolupament de la revolució, ja que originà sentiments de rebuig entre bona part de la població. Entre els membres de les patrulles de control podem citar Bartomeu Barnills, José Carricondo (delegat a la Seu d'Urgell), Josep Forés (Santa Coloma), Josep Fuentes (Barcelona), Antonio López (Barcelona), Antonio Lorente (Barcelona), Valentí Mariages, Agustín Martínez, Diego Martínez (Santa Coloma), Manuel Martínez (Barcelona-Sarrià), Severino Pin (Barcelona), Juan Pérez Güell, etc.

Cos de Patrulles de Control

***

Presidència del Congrés de Montpeller de 1965

- Congrés de Montpeller: Entre el 10 i el 16 d'agost de 1965 se celebra a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) el Congrés General de Federacions Locals de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exili. Aquest congrés, quatre anys després de la reunificació de les diverses tendències de l'organització anarcosindicalista, que fou controlat per part de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), representat per Germinal Esgleas i Frederica Montseny, donà lloc a la fractura més important de tot el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili i del qual la CNT no pogué recuperar-se, a causa de la forta caiguda de filiació i de l'abandó de federacions locals importants. De les 207 federacions locals que participaren en el congrés, amb delegacions directes o indirectes; 19 es retiraren. L'enfrontament entre la direcció dominada per la FAI i els sectors dels joves llibertaris, donà lloc a la fi de Defensa Interior (DI) i l'inici de persecucions i d'autoexclusions (Cipriano Mera, Acracio Ruiz, Acracio Bartolomé, Luis Andrés Edo, Marcelino Boticario, José Torremocha, Octavio Alberola, Aurelio Fernández, Jesús Guillén, Josep Borràs, Francisco Olaya, Roque Santamaría, Ramón Álvarez, Josep Peirats, etc.), que acabaren amb l'expulsió («regla sanitària») d'un bon grapat de militants i el desengany d'un nombre major d'aquests. L'informe presentat pel delegat de l'Interior, Francisco Royano, titulat «Una gestión trascendental», sobre les negociacions entre un grup de militants cenetistes històrics madrilenys i un sector de la Confederació Nacional de Sindicats (CNS) franquista, amb la intenció de crear una central sindicalúnica al voltant d'una plataforma programàtica de cinc punts (cincpuntisme), també s'accentuà encara més la separació entre la CNT de l'Exili i la CNT de l'Interior.

Congrés de Montpeller (10/16-08-1965)

Naixements

Fàbrica de sabates francesa

- Jules Leroux: El 10 d'agost de 1860 neix el militant cooperativista llibertari francès Jules Leroux. En 1898 va ser elegit secretari adjunt de l'Ordre dels Cavallers del Treball --Fernand Pelloutier en serà el secretari general. Tres anys més tard, amb dos companys, van decidir crear una fàbrica de sabates a Amiens, que va inaugurar-se modestament a començaments de 1902 al número 25 del carrer Orfèvres d'Amiens; els primers clients van ser la Unió Cooperativa, societat de consums creada en 1892, i alguns centres d'ensenyament primari i secundari. En 1906, ja instal·la al número 15 del carrer Majots, va esdevenir la Societat Cooperativa de Producció de Bases Socialistes, repartint-se els «beneficis» de manera peculiar (25% per la Caixa de Socors, 15% per a les Societats Cooperatives, 20% per a la propaganda, 15% per a la compra de l'immoble i 25% de reserva). En 1910, quan ja té 33 obrers, s'integra en el«Magatzem de Gros de les Cooperatives». En 1914 es veu obligada al tancament, però, animada per Leroux, va reprendre les activitats un cop acabada la guerra. Jules Leroux va morir el 2 de febrer de 1926.

***

A Colombes els viatgers són obligats a baixar del tren durant la vaga de ferroviaris de 1910

- Paul-Eugène Trouillier: El 10 d'agost de 1879 neix a París (França) el militant anarquista i antimilitarista Paul-Eugène Trouillier (Troullier o Trouller), conegut com Gambetta. Va tenir diversos oficis (jardiner, jornaler, cantant ambulant...) i en 1903 organitzà el Sindicat d'Operaris (hommes de peine), que es reunia al «Bar des Armées Internationales» de Toló (Provença, Occitània). Detingut a Ieras, el 19 de febrer de 1904 va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Toló a 15 mesos de presó per «amenaces a mà armada a militars». A començaments dels anys deu s'instal·là a la regió parisenca. Classificat per la policia com a llibertari antimilitarista molt perillós i inscrit amb el «Carnet B», va destacar l'octubre de 1910 durant la vaga dels ferroviaris per la defensa d'acció violenta i va ser sospitós d'haver participat en atemptats comesos en aquella època. El 21 d'octubre de 1910 va ser condemnat a sis mesos de presó per«possessió d'arma prohibida» --el sumari judicial d'aquest procés citava que havia estat condemnat en vuit ocasions. En 1911 va freqüentar reunions anarquistes on sempre mantenia les posicions més extremes. En maig de 1911 va ser elegit membre del Comitè Federal de la Federació Comunista Revolucionària (FCR). Durant el Congrés del 4 de juny de 1911, expulsà, amb Louis Jakmin, un anarcoindividualista que pertorbava la reunió. El seu rastre es perd a partir d'aquesta data.

***

Panaït Istrati

- Panaït Istrati: El 10 d'agost de 1884 neix a Braila (Valàquia, Romania) l'escriptor en llengües romanesa i francesa i revolucionari, primer comunista i després llibertari, Gherasim Istrati, més conegut com Panaït Istrati i també anomenat Gorki dels Balcans. Fou fill d'una pagesa romanesa, Joita Istrate, que es guanyava la vida fent bugades, i d'un contrabandista grec del Danubi. Quan tenia nou mesos, son pare va morir en una operació de contraban i amb sa mare va marxar a Baldovinesti, poble pròxim a Braila, a casa d'un germà d'aquesta, per ocupar-se d'una explotació familiar i on l'infant va fer els estudis primaris. Set anys després tornaren a Braila, on sa mare reprengué l'ofici de bugadera, i fins als 14 anys va anar a escola. Després començà a treballar primer com a aprenent al cafè d'un grec i després d'un pastisser albanès, i després va fer de tot: venedor ambulant, manobre, serrador, calderer, descarregador, pintor de parets, home-anunci, mecànic, emblanquinador, periodista, fotògraf ambulant,  embarcat a bord dels paquebots de la companyia de navegació «Servei Marítim Romanès», etc. En 1904 es va instal·lar a Budapest, on feu contactes amb el moviment socialista. En 1905 va participar en una gran manifestació de suport a la Revolució russa. Entre 1906 i 1912 va fer nombrosos viatges (Bucarest, Constantinoble, Alger, El Caire, Beirut, Síria, Grècia, Damasc, Nàpols, París, Suïssa) i fou un lector compulsiu, especialment d'autors clàssics russos i europeus.  Va col·laborar en el periòdic România Muncitoare i esdevingué secretari del Sindicat d'Estibadors del port de Braila i organitzador de la gran vaga de 1910, amb Jeanette Maltus, una militant socialista i sa futura primera companya. En aquests anys va començar a ser hospitalitzat per tuberculosi. En 1913 va passar una temporada a París, a casa de Gegorges Ionesco. En 1916 va ingressar en un sanatori de Leysin (Suïssa), on aprengué el francès amb l'ajuda d'un diccionari i de l'escriptor russojueu Josué Jéhouda. Els anys 1917 i 1918 seran especialment difícils, travessant els cantons suïssos realitzant diversos oficis, per acabar hospitalitzat per la Creu Roja americana al sanatori de Sylvana-sur-Lausanne. Es va instal·lar durant un temps a Niça, on va caure en una profunda depressió quan es va assabentar de la mort de sa mare que el va portar a tallar-se el coll el 4 de gener de 1921. Es va salvar gràcies a una confessió epistolar que guardava en una vella maleta i que el director de l'hospital de Niça, on Istrati es debatia entre la vida i la mort, envià a qui anava dirigit, el novel·lista i musicòleg francès Romain Rolland, que Istrati havia descobert en 1919 i que aleshores gaudia de gran prestigi en les esferes culturals gales. Rolland quedà impressionat per les idees i la prosa d'Istrati, i es convertir en una mena de protector seu: el presentà en els cercles literaris francesos i el va ajudar a publicar la seva primera novel·la, Kyra Kyralina (1924), amb un prefaci de Rolland, a la qual va seguir la seva obra més important, coneguda com Vie d'Adrien Zograffi (1925-1927), composta per diverses novel·les. La culminació de les seves idees filosoficoestètiques va arribar amb la novel·la titulada Les chardons du Baragan (1928), considerada pels crítics i lectors com la seva obra mestra, i una de les obres fonamentals de la narrativa mundial del segle XX. Posteriorment publicà Mes départs (1928), Le pêcheur d'éponges (1930) I Mediterranée (1934). En 1924 es va casar amb Anna Munsch i l'any següent es va establir a Romania, on va patir violents atacs de la premsa reaccionària romanesa. Vigilat i perseguit per la policia política romanesa (Siguranta Statului), fugirà a París, on denunciarà les atrocitats comeses a Romania en Paris-Soir i en Le Quotidien. En 1926 va esdevenir membre del«Comitè per la Defensa de les víctimes del Terror Blanc als Balcans» i participà en el míting antifeixista«Italia engrillonada». Després d'una curta estada a Menton i a Niça, fou hospitalitzat al sanatori de Montana-sur-Sierre. En 1927 va prendre la paraula en el míting a la Sala Wagram de París contra l'execució de Sacco i de Vanzetti. L'octubre de 1927, company de ruta del Partit comunista --mai no va tenir-ne el carnet--, visità Moscou i Kíev amb l'escriptor grec Nikos Kazantzakis, convidats als actes del desè aniversari de la Revolució, i dos anys més tard tornarà a la Unió Soviètica. Durant aquests estades pogué comprovar la realitat de la dictadura estalinista, que li va inspirar el llibreVers l'autre flamme. Confession pour vaincus (1927-1929), on, set anys abans de Retour d'URSS d'André Gide, denuncia amb gran virulència les arbitrarietats del règim soviètic i de la burocràcia d'Estat; en l'obra, de tres volums, hi van participar Boris Souvarine i Victor Serge. Arran de la publicació d'aquest llibre, es va desencadenar una típica i violenta campanya de calúmnies contra la seva persona realitzada per intel·lectuals del Partit Comunista Francès (PCF), capitanejats per Henri Barbusse. Malalt i moralment afeblit, retornà a Romania, però hagué de tornar a Niça amb la finalitat de recuperar-se d'una tuberculosi, marxant després a Bucarest. Pel seu informe sobre la massacre de miners a Lupeni i pels seus reportatges publicats al diari Lupta (La Lluita), on va denunciar el govern romanès, fou atacat durament pels mitjans reaccionaris i retornà a París. En 1930 va marxar a Egipte, expulsat d'Alexandria, fou empresonat a Trieste, però fou alliberat gràcies a la intervenció del cònsol francès. Quan va tornar a París es va trobar amb una campanya de la premsa comunista que l'acusa de traïció. D'aquí naixerà el profund desacord amb Romain Rolland que va interrompre la correspondència fins al 1934. L'abril de 1932 es va casar amb Margareta Izesco i l'any següent es va instal·lar a Bucarest. Durant els últims anys de sa vida va col·laborar en la revista Cruciada Românismului (La Croada Romanesa), amb articles denunciant les injustícies socials del seu temps, i vilipendiat tant pels comunistes, que el tractaven de «feixista», com pels feixistes, que el qualificaven de «cosmopolita», i només va rebre el suport dels cercles llibertaris europeus. En 1935 l'editorial romanesa Rieder fa fallida i deixa de pagar-li els drets d'autor; aleshores haurà de guanyar-se la vida com a lector de manuscrits per una casa editora. Abandonat, Panaït Istrati va morir de tuberculosi el 16 d'abril de 1935 al sanatori Filaret de Bucarest (Romania) i fou enterrat sense servei religiós al cementiri Bellu d'aquesta ciutat. Escriptor molt cèlebre de la literatura d'entreguerres, va caure en l'oblit gairebé complet durant decennis; la seva obra fou prohibida a França durant la guerra i a Romania durant el règim comunista. Durant els anys seixanta la seva obra fou reeditada gràcies a l'Associació d'Amics de Panaït Istrati a França i a Romania a partir dels anys noranta. En 1984 es va crear a Braila una casa-museu dedicat a la seva memòria. Una part dels seus arxius es troba dipositat a la Biblioteca Nacional de Romania i altre a l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen. S'han realitzat diverses pel·lícules d'algunes de les seves obres. Panaït Istrati és un dels màxims representants de la denuncia de la «revolució traïda».

***

Manuel Pérez Fernández

- Manuel Pérez Fernández: El 10 d'agost de 1887 neix a Osuna (Sevilla, Andalusia, Espanya) --segons Manuel Pérez Fernández mateix havia nascut a Santos (São Paulo, Brasil), però en diverses ocasions digué que havia estat a Osuna per evitar l'extradició-- el destacat propagandista anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Fernández, conegut sota diversos noms i malnoms (El Periodista, El Canario,Manuel Peres, Manuel Pérez Fernando, Óptimo, etc.). Sa família materna, d'idees catòliques i força reaccionàries, amb tres generals de l'Exèrcit, emigrà al Brasil. En 1905 feia d'ebenista a Rio de Janeiro, on un company llibertari el va introduí en el pensament anarquista, i estudiava al Liceu d'Arts i Oficis d'aquesta ciutat. En 1906, arran de l'atemptat de Mateu Morral contra Alfons XIII, s'enfrontà a son pare, que condemnà l'intent de magnicidi. En 1909, després dels fets de la«Setmana Tràgica» i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, discutí violentament amb son pare i abandonà la llar familiar. Fuster de professió, ben aviat començà participar en les lluites socials i sindicals d'aleshores, com ara la vaga general insurreccional de 1917. A partir de 1918 començà a escriure articles per al Jornal do Brasil. A finals d'aquell any, a Rio de Janeiro, fundà, amb Nicanor Rodrigues i José Maria Pereira, el Centre de Fusters i Ebenistes, societat que presidí. Amb el seu suport, aquest centre s'uní al Sindicat de la Fusta sota el nom d'Aliança dels Treballadors, de la qual va ser nomenat secretari. En 1919 fou redactor del setmanari anarquistaSpártacus i aquest mateix any va ser molt actiu en diverses vagues, cosa que implicà la seva detenció i expulsió del Brasil, juntament amb altres militants (Manuel Perdigão, Manuel Gonçalves, Everardo Dias, José Carlos, Albano dos Santos, Antonio da Silva Massarelos, Alexandre Azevedo, Manoel Ferreira, Antonio Costa, Anibal Paulo Monteiro, Joaquim Alvarez, Antonio Pérez, João Jose Rodrigues, Manoel Pérez, Antonio Prieto, Manuel Gama, Abilio Cabral, Alberto de Castro, Adolfo Alonso, José Cid, Rafael Lopez i Francisco Pereira). El 29 de novembre de 1919 arribà, com a polissó a bord del vaixell de càrrega Benavente, a Vigo (Pontevedra, Galícia) i immediatament per indocumentat va ser tancat a la Presó Provincial de Vigo i després a la cel·la 136 de la presó Model de Madrid i, finalment, al convent agustinià d'El Pópulo de Sevilla, convertit en centre penitenciari. Al penal va conèixer diversos anarquistes que li van proporcionar contactes a l'exterior. Alliberat el 6 de gener de 1920, s'instal·là a Sevilla, on fou nomenat secretari general del Sindicat de la Fusta. El setembre d'aquell any va ser detingut quan participava en una reunió clandestina; empresonat, després fou desterrat, i conduït en una corda de presos, a Cabezas Rubias (Huelva, Andalusia, Espanya). En aquest poble conegué Teresa, sa primera companya. En 1922 va ser alliberat gràcies a l'amnistia de José Sánchez Guerra, president del Consell de Ministres, i retornà a Sevilla. En aquestaèpoca destacà com a organitzador anarquista i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), a més d'orador, fent mítings amb Salvador Seguí, Felipe Alaiz i Pedro Vallina. Secretari de la Federació Local de la CNT de Sevilla, va ser nomenat també membre del seu Comitè Regional d'Andalusia. L'agost de 1923 va ser nomenat comptador del Comitè Nacional de la CNT establert a Sevilla. Detingut al domicili de Vallina, va ser desterrat de Sevilla. En 1923 representà la CNT en la Conferència d'Évora (Alentejo, Portugal), que pretenia unificar la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i la CNT sota el nom de Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT). L'abril de 1924 fou desterrat a Lisboa (Portugal), amb Vallina i José Romero, i milità en el grup anarquista «O Semeador», amb Adriano Botelho, José Carlos de Souza, Manuel Joaquim de Souza i altres. A Portugal fou membre del Comitè Nacional de la CGT i de la Unió Anarquista Portuguesa (UAP) i redactor del periòdic A Batalha, on trobà el seu amic José Romero Ortega, que també havia estat expulsat del Brasil. Amb Restituto Mogroviejo i altres, fundà el Comitè Internacional per la Llibertat del Poble Espanyol. En 1925 va ser expulsat de Portugal i entre l'octubre d'aquest any i 1928 residí a França (París, Le Havre, Marsella), sota el nom de Manuel Pérez Fernando, on realitzà una important activitat militant i orgànica: membre del Comitè Espanyol de Relacions Anarquistes (CERA), secretari de correspondència de la Federació de Grups Anarquistes de Llengua Espanyola (FGALE), redactor i administrador de Tiempos Nuevos, i col·laborador de la revista Prismas (1927-1928). En aquesta època mantingué una estreta amistat amb Liberto Callejas, director de Tiempos Nuevos, compartint habitatge. En 1926 assistí al congrés fundacional de la Confederació General del Treball Sindicalista Revolucionària (CGTSR), creat per combatre la influència estalinista en els sindicats obrers, i el maig d'aquell any al Congrés Anarquista de Marsella, convocat per l'FGALE, que preparà la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i rebutjà les tesis defensades per Joan García Oliver i Vicente Pérez (Combina) favorables a la col·laboració política i insurreccional amb Francesc Macià i Llussà per a derrocar la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta etapa francesa contactà amb nombrosos personatges de pes de l'anarquisme internacional, com ara Nestor Makhno, Piotr Arshinov, Jean Grave, Sébastien Faure, Charles Malato, Benjamin Goldberg (Maxime Ranko), Alexander Schapiro, Pierre Besnard, Armando Borghi, Virgilia D'Andrea, Christiaan Cornelissen, etc. El febrer de 1928 retornà a la Península per Catalunya, per atendre sa companya, greument malalta, i s'establí a Huelva, però finalment aquesta morí i restà vidu amb tres filles. En aquest 1928 formà part del grup anarquista «Germinal» i col·laborà en ¡Despertad!, de Vigo. Intervingué en lluites clandestines i formà part del Comitè de Relacions de la FAI. El desembre de 1928 fou membre del Comitè Pro-Presos de Sevilla, creat per pal·liar la repressió del governador José Cruz Conde. El juny de 1929 s'uní sentimentalment a Mercedes, sa segona companya. Aquest 1929 treballà d'ebenista a la construcció del pavelló brasiler de l'Exposició Iberoamericana de Sevilla, gràcies a la seva amistat amb Paulo Vidal, comissari general de l'exposició, i fou protegit pel consolat del Brasil, ja que pel seu domini d'idiomes (castellà, portuguès i francès) va ser contractat per dirigir el Servei de Premsa i Propaganda d'aquest país en l'exposició. El març de 1930, amb passaport brasiler, marxà amb sa família a Bèlgica i treballà, a més del mateix càrrec en el Servei de Premsa, en l'Exposició Universal d'Anvers (Flandes). Després de dos mesos d'escala a París, el febrer de 1931 retornà a la Península pel País Basc i s'establí a Sant Sebastià (Guipúscoa), on desenvolupà una intensa activitat sindical i revolucionària, especialment creant amb 17 companys el Sindicat d'Oficis Diversos de la CNT de Sant Sebastià; mesos després, creà la Federació Local amb set sindicats i de la qual va ser nomenat secretari general. Al País Basc va fer amistat amb Isaac Puente i José Álvarez. Ja instaurada la II República espanyola, entre l'11 i el 17 de juny de 1931 representà el Comitè Regional del Nord de la CNT en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT celebrat al Teatro Conservatorio de Madrid (Congrés del Conservatori) i fou un dels redactors de la ponència sobre«Organització social de l'avenir», intervenint, amb Rudolf Rocker, Pierre Besnard, Lucien Huart i Valeriano Orobón Fernández, en el míting de clausura. També fou el delegat espanyol, amb Eusebi Carbó,Ángel Pestaña i Josep Robusté, en el Congrés Internacional de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), celebrat al Teatre Barbieri de Madrid. El desembre d'aquell any, i per la mateixa regional, assistí al Ple de Regionals confederal. El 4 d'abril de 1932 dirigí, amb el regidor socialista Manuel Reyes Calafate, una manifestació de 600 persones a l'Ajuntament de Chipiona (Cadis, Andalusia), que acabà en uns durs enfrontaments amb la Guàrdia Civil i els carrabiners, que se saldaren amb dos obrers morts. El maig de 1932, a petició del Comitè Nacional de la CNT i per fugir de la repressió, marxà a les Illes Canàries per a reorganitzar i impulsar els sindicats confederals, i on el juny d'aquell any entrà a formar part del Comitè de Defensa Proletària. Durant la seva etapa a Santa Cruz (Tenerife) dirigí el periòdic En Marcha, fou secretari general del Comitè Regional de la CNT canària i va fer diversos mítings. A partir d'aquestaèpoca fou col·laborador habitual de la barcelonina Solidaridad Obrera. A començaments del gener de 1933 encapçalà una vaga general revolucionària a Santa Cruz (Tenerife) que donà lloc a durs enfrontaments amb les forces de l'ordre. Participà activament en l'aixecament revolucionari de desembre de 1933 a Tenerife i per aquest motiu va ser detingut i empresonat 45 dies a Saragossa --fou alliberat perquè el procés va ser sobresegut per la «desaparició» de les proves, furtades per militants anarquistes. A mitjans de març de 1934 retornà a Santa Cruz (Tenerife). El novembre de 1934 fou desterrat oficialment per les autoritats governatives de Canàries. Actuà clandestinament a Sevilla i a Cadis, ajudant Vicente Ballester en la organització confederal gaditana. Després s'instal·là a Palma (Mallorca, Illes Balears), on desenvolupà una intensa activitat en la redacció del periòdic Cultura Obrera (1934-1936). Entre 1935 i 1936 va fer diverses gires de conferències (comarca de Cadis, Barcelona, Terrassa, Saragossa, etc.). El gener de 1936 ingressà en la redacció de Solidaridad Obrera de Barcelona, juntament amb Manuel Villar, Liberto Callejas, Josep Peirats, Alejandro Gilabert i Francisco Ascaso. El 5 de gener de 1936 intervingué, amb Buenaventura Durruti, Francisco Carreño i Joan García Oliver, en el míting confederal celebrat al Teatre Olympia, primer que es realitzava des de la il·legalització del sindicat arran dels«Fets d'Octubre» de 1934. El febrer de 1936 intervingué a Mataró en el míting d'unificació amb els trentistes i, amb Ramón Álvarez i Francisco Isgleas, va fer una gira de propaganda i organització per les comarques gironines. El maig de 1936, com a delegat del Sindicat de la Fusta de Barcelona, assistí al Congrés de Saragossa de la CNT, on defensà la creació de la Confederació Ibèrica de Treballadors (CIT) i formà part de la ponència sobre«Comunisme Llibertari». El 18 de juliol de 1936 embarcà a bord del Ciudad de Valencia cap a Mallorca, com a representant de Solidaridad Obrera, per assistir al I Congrés Regional de les Illes Balears i l'aixecament feixista l'agafà a illa, on el cop militar havia triomfat. Amagat a la casa del barri palmesà de La Llibertat (actual La Soledat) de la cenetista Júlia Palazón, quatre mesos després pogué fugir de Mallorca, amb 11 companys, i el 21 de novembre de 1936 arribà a Ciutadella (Menorca). En aquesta illa dirigí el periòdic confederal La Voz de Menorca. A finals de desembre de 1936, a bord del destructor Ciscar, que havia aconseguit eludir el bloqueig naval menorquí, arribà a València. En aquesta ciutat realitzà diverses tasques propagandístiques i es mostrà força crític amb el col·laboracionisme governamental confederal. En 1937 publicà a València el fullet Cuatro meses de barbarie. Mallorca bajo el terror fascista --reeditat en 2009 a Mallorca pel Grup d'Estudis Llibertaris «Els Oblidats»--, que sortí en castellà, angles i francès --la traducció en aquestaúltima llengua fou feta pel cineasta anarquista José María Estívalis Calvo (Armand Guerra). El 5 de gener de 1937 intervingué en un míting confederal al Gran Price de Barcelona i el febrer de 1937 marxà per a fer una gira de propaganda i per recaptar fons pel Midi francès, amb Armand Guerra, David Antona, Vicente Mirande i Fontaine. Durant dels fets de «Maig del 1937» lluità a La Torrassa de Barcelona, on vivia sa família, i s'oposà a l'estratègia pactista i«derrotista» de Frederica Montseny i Joan García Oliver. L'11 de maig de 1937 representà la CNT, la FAI i la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) de Catalunya en el Ple Nacional de València, on s'acordà no fer costat la política del president del govern espanyol Juan Negrín; en aquest ple fou nomenat membre del Comitè Peninsular de la FAI, amb Germinal de Souza, Roberto Cotelo, Jacobo Prince i José María Lunazzi (El Gringo). Després de recuperar-se d'una malaltia a Igualada, on va fer mítings i conferències i va col·laborar en el seu Butlletí, va fer una gira de mítings a Gelida i l'Alt Penedès. El setembre de 1937 s'encarregà a Barcelona de la direcció de Ruta,òrgan de la FIJL, i va fer conferències sobre les Joventuts Llibertàries. El juliol de 1938 marxà a Orà (Algèria) en missió propagandística. El setembre de 1938 ocupà la secretaria del Comitè Regional d'Andalusia de la CNT a Baza (Granada) i el juliol d'aquell any va fer un míting a Barcelona. El febrer de 1939 assistí al Ple Nacional de la CNT celebrat a València. Amb el triomf feixista, es negà a exiliar-se i va ser detingut l'abril de 1939 al port d'Alacant. Passà pels camps de concentració de Los Almendros i Albatera i per la Presó Provincial de Sevilla i en 1941 va ser alliberat gràcies a les pressions del consolat del Brasil gadità. El juliol de 1941, amb el suport de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), arribà al Brasil i s'establí a Rio de Janeiro, on treballà de comptable en una impremta. Al Brasil desenvolupà una intensa tasca militant, fent propaganda antifranquista i denunciant les maniobres comunistes. A partir de 1945 es relacionà amb el grup «Tierra y Libertad» de Mèxic. En 1946 fou un dels fundadors, amb Edgard Leuenroth, Edgar Rodrigues i Pedro Catallo, i redactors del periòdic Ação Directa. Va fer mítings i fou un dels organitzadors del Congrés Anarquista de São Paulo, que celebrà entre el 17 i el 19 de desembre de 1948. Durant els anys cinquanta formà part del grup anarquista al voltant de José Oiticica, amb Dalmau, Navarro, Cubero i altres. En 1953 morí a Rio de Janeiro la seva companya Mercedes. L'octubre de 1961 representà Rio de Janeiro en el Congrés de Federacions Locals del Nucli de la CNT del Brasil i en 1963 aparegué en un míting contra el dictador portuguès António de Oliveira Salazar. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, de les quals algunes fou redactor i director, com ara Ação Directa,¡Campo Libre!, CNT, Cultura y Accion, Cultura Obrera, ¡Despertad!, En Marcha, Esfuerzo, Espoir, Fuego,Horizontes, Liberación,Más Allá, Nervio, Prismas,Ruta, Solidaridad Obrera, Solidaridad Proletaria,Spártacus,Tiempos Nuevos, La Tierra, Trabajo, La Voz de Menorca, etc. És autor dels fullets Abajo las armas i Redención. Manuel Pérez Fernández va morir el 16 de juny de 1964 en una residència per a avis de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). En 2012 l'Associació Isaac Puente publicà les seves memòries sota el títol 30 años de lucha. Mi actuación como militante de la CNT y anarquista español, que va escriure en 1951 a Rio de Janeiro i on diu que va estar tancat 53 vegades a presons de Brasil, Espanya, França i Portugal.

Manuel Pérez Fernández (1887-1964)

***

Necrològica de José Cuello apareguda en el periòdic parisenc Le Combat Syndicaliste del 15 de juny de 1978

- José Cuello: El 10 d'agost de 1896 neix a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cuello. Republicà, en 1936 s'afilià, amb sa companya Leoncia, a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la Revolució participà activament en les col·lectivitats de la seva població natal. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'Ocupació nazi formà part de la Resistència. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de la CNT d'Agde (Llenguadoc, Occitània) fins la mort del dictador Francisco Franco, quan decidí retornar a la Península. José Cuello va morir el 29 de gener de 1978 a Siétamo (Osca, Aragó, Espanya).

***

Aurelio Lolli

- Aurelio Lolli: El 10 d'agost de 1899 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) l'anarquista Aurelio Lolli. Només va rebre ensenyament primari, però aconseguí una bona cultura de manera autodidacta. De ben jovenet entrà en el moviment anarquista i freqüentà la posada de Piràt, lloc de reunió dels anarquistes de Castel Bolognese, que es distingien perquè portaven barba, capell negre d'ala ampla i corbatí negre, a diferència dels socialistes, que es reunien a la posada de Badone i es distingien per portar corbata roja. També va fer amistat amb el destacat militant anarquista Armando Borghi. En 1916 va ser un dels fundadors, amb Pasquale Mattioli, Pietro Costa, Giuseppe Santandrea, Bindo Lama, Nello Garavini, Domenico Scardovi i Francesco Dari, de la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese, que en la postguerra de la Gran Guerra compartirà el local amb el Cercle Anarquista de la localitat i el Grup Anarquista Juvenil de Castel Bolognese. Quan tenia 17 anys, en plena Gran Guerra, va ser cridat a files i, abans de ser enviat al front, desertà. Després d'un mesos de presó a Casale Monferrato (Piemont), va ser enviat a Albània, on va emmalaltí de diverses afeccions (malària, grip espanyola, etc.). Carnicer, com son pare, va ser enviat a les cuines del destacament militar. Durant els anys del feixisme mantingué la militància anarquista com pogué. En 1945, després de la II Guerra Mundial, contribuí a la reconstrucció del Grup Anarquista de Castel Bolognese. En 1973, amb Nello Garavini, Giuseppe Santandrea i altres companys llibertaris de la seva generació, refundaren la Biblioteca Llibertària de Castel Bolognese en un local de la seva propietat. Sense hereus, donà les seves propietats a la biblioteca i en 1985 es va crear la Cooperativa Biblioteca Llibertària«Armando Borghi», de la qual en va ser president fins a la seva mort. Aurelio Lolli va morir el 30 de maig de 1999 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia).

Aurelio Lolli (1899-1999)

***

LorenzoÍñigo Granizo

- LorenzoÍñigo Granizo: El 10 d'agost de 1911 neix a Ledanca (Guadalajara, Castella, Espanya) el militant anarcosindicalista Lorenzo Íñigo Granizo. Va emigrar amb son pare i sos vuit germans a Madrid en 1916. Amb nou anys va quedar orfe de pare i va començar a treballar amb 10, fent feina de metal·lúrgic als 14. En 1931 es va afiliar al Sindicat del Metall de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'any següent. També militarà en les Joventuts de l'Ateneu del Barri Baix i participarà en l'organització de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Va ocupar diversos càrrecs de responsabilitat en aquestes organitzacions: secretari de les Joventuts Llibertàries madrilenyes i del Sindicat Metal·lúrgic en 1934, secretari regional de l'FIJL i local de la FAI, etc. Representà els metal·lúrgics en el Congrés de 1936 i després va integrar-se en el Comitè Nacional confederal de Martínez Prieto (secretari del Comitè Nacional Pro Presos). Va ser un dels militants que abans que els feixistes s'aixequessin va posar-se en marxa a mitjans de juliol del 1936, viatjant a València i a Alcoi, per confirmar la vaga general revolucionària contra el pronunciament. Instal·lat a Madrid, i amb el govern fugit a València, va romandre a la capital i amb González Marín va representar l'FIJL, des de desembre de 1936, en la Junta de Defensa; i va substituir Oñate el novembre acomplint magníficament el seu paper en la Conselleria d'Indústries de Guerra i d'Informació malgrat el sabotatge dels comunistes. Dissolta la Junta l'abril de 1937, es va encarregar de la Secció de Defensa del Comitè Nacional de la CNT fins al febrer de 1938 en representació de les Joventuts Llibertàries. El setembre de 1937 va polemitzar amb Josep Peirats en el ple català de les Joventuts Llibertàries. En el Congrés de València de febrer de 1938 va ser nomenat secretari general de l'FIJL i com a tal assisteix a la reunió de les tres rames llibertàries de maig de 1938 i el ple del Moviment Llibertari d'octubre de 1938 a Barcelona. Trencada la República en dues zones, va romandre al sud i va ser nomenat secretari de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari Espanyol el 7 de març de 1939. El feixistes triomfants el detenen a Alacant i va ser tancat a diversos camps de concentració i presons (Los Almendros, Albatera, presó  d'Oriola, reformatori d'Alacant, etc.) fins a la seva alliberació en 1945. Només surt del tancament s'integra en la lluita clandestina: secretari de la Regional Confederal del Centre i en 1946 secretari general de la CNT després del ple de març. Detingut l'abril, va ser condemnat a 15 anys. Alliberat el juliol de 1945, amb la salut molt deteriorada, farà diverses feines, com ara als transports urbans valencians, esdevenint director de la seva revista. En 1962 va demanar la baixa en la CNT, però dos anys més tard presidirà la Regional Centre. En 1965 serà un dels organitzadors del cincpuntisme, episodi molt discutit i que per a Íñigo suposava la garantia que el futur sindical del país fos confederal. Durant els anys posteriors passarà a un segon pla afectat per diverses malalties. Va deixar unes memòries inèdites i publicà articles en el Boletín Orgánico, de l'FIJL en 1938, a més de ser redactor de Revolución Social. Lorenzo Íñigo Granizo va morir el 30 d'abril de 1991 a Madrid (Espanya).

Continua...

---

01. Hem aconseguit millorar el projecte de primera línia, executar-lo i preparar un nou projecte per dotar al Port de Pollença del passeig que es mereix i que dins el 2018 serà una realitat. Com a molt haurà estat una millora estètica, cosa que sempre és interpretable, però la mala planificació ha portat el caos a la zona degut a unes obres interminables, el procés s'ha fet sense participació i la promesa peatonalització encara està per veure. 

02. Hem promogut la millora de l'Oficina d'Informació Turística del Moll. En aquest cas estam d'acord en que es milloràs l'oficina existent, tot i que creiem que es podria haver cercat un altre lloc, ja que en aquests moments és dona la paradoxa que Pollença probablement és l'únic poble que fa negocis amb persones que tenen a l'Ajuntament denunciat. Pollença sí paga traïdors.

03. Hem expropiat la finca de Can Febus per destinar-la a zona verda municipal. L'expropiació estava marcada al planejament, per tant ni és una decisió seva, ni té molt mèrit, ja que en cas de no fer-se es podia acabar als jutjats, i a sobre, ara per ara la finca està dedicada a aparcament. 

04. Hem començat les obres per suprimir les barreres arquitectòniques de l'Escola de Música al Centre Cultural Guillem Cifre de Colonya. Una obra necessària, i per això votàrem a favor de la modificació de crèdit per dur-la a terme, però que demostra que en el tema de la supressió de barreres arquitectòniques es van tapant forats sense tenir un pla, que és el que necessita el poble.

05. Hem expropiat la zona verda de Balaixa a la cala de Sant Vicenç, una passa prèvia imprescindible per a la seva propera reforma. El mateix que amb Can Febus, l'expropiació estava marcada damunt el planejament, per tant s'havia de dur a terme. El quiosc ara per ara segueix igual. 

06. Hem dedicat una sala, al casal de Can Llobera, a l'estudi de l'obra del fill Il·lustre Miquel Bota Totxo. Creiem que dir que aquesta sala està dedicada a l'estudi de l'obra de Bota Totxo ens sembla un abús. A la sala hi ha la biblioteca i la crònica del fill il·lustre i punt. Esforços per l'estudi de la seva obra cap ni un, com amb la majoria de fills il·lustres o amb el patrimoni municipal.

07. Hem reduït el termini de tramitació de les llicències d'obres. Una opinió que posam en dubte, ja que sense tenir les dades, diríem que això no és així. 

08. Hem rebaixat l'IBI un 10%, cosa que ja s'ha pogut apreciar en els rebuts de l'any passat. Una mesura totalment regressiva, que va proposar el PP, i que afavoreix als qui més tenen. A més rebutjaren les nostres propostes de fer una rebaixa més igualitària i i que establia una progressivitat en l'IBI. 

09. Hem aconseguit liquidar els deutes amb els bancs. A partir de 2018 no deurem cap euro als bancs. Això és una obligació que estableix la llei Montoro, i davant les amenaces del ministeri el ple va decidir liquidar dits deutes. I el pitjor de tot és que això fa perdre diners a l'Ajuntament, per tant no veim cap motiu per estar orgullosos i contents d'això. 

10. Hem tornat a obrir el Centre de Turisme Ornitològic de la Gola, que s'ha convertit en una referència dins Mallorca, així com també hem millorat el manteniment de tot el parc en col·laboració amb l'IBANAT. Cert que s'ha obert el CTO de la Gola, però aquest està seriosament amenaçat per l'interès en fer un aparcament i una zona recreativa just al solar del costat, projecte presentat per Junts i UMP a l'IBANAT.

11. Hem arreglat l'entrada de Can Febus, davant la fàbrica de Can Morató de Pollença, i hem fet un passeig digne i segur pels vianants, que connecta amb Can Berenguer. El passeig mai serà digne mentre un bé patrimonial com la Fàbrica segueixi així. 

12. Hem iniciat el procés per proveir els edificis municipals i els vehicles de la Policia Local amb desfibril·ladors per fer de Pollença un municipi cardioprotegit. És directament una moció presentada per nosaltres i aprovada per unanimitat. És una vergonya que Junts consideri que això és un mèrit seu.

13. Hem millorat les instal·lacions de la Policia Local al Port de Pollença. Un poc més de precisió no estaria de més. Donar una mà de pintura és també millorar unes instal·lacions. 

14. Hem eliminat la taxa per casar-se a la Sala de Plens. Va ser una decisió presa pel Ple, i nosaltres votàrem a favor. I al 2014 quan la dreta va pujar les taxes, amb UMP el soci de Junts inclosa, nosaltres vàrem ser els únics que presentàrem al·legacions en contra.

15. Hem potenciat l'Escoleta de la Gola i s'ha incrementat l'alumnat substancialment. La pujada dels alumnes s'ha produit gràcies a la seva metodologia, l'equip de docents que hi treballa, i el boca a boca entre la ciutadania i no gràcies a Junts Avançam, el qual ha estat incapaç de regularitzar la situació de l'escoleta, la qual segueix en una situació irregular després d'una licitació fallida. 

16. Hem fet possible que tots els canals de la TDT arribin a la fi a la cala de Sant Vicenç en col·laboració amb la Direcció General de Desenvolupament Tecnològic del Govern Balear. Al·leluia!!! La TDT ha arribat a la Cala!!!! Molt bé, però és ridicul presumir d'això.

17. Hem construït i posat en funcionament la nova deixalleria del polígon, amb l'objectiu de donar un nou impuls al Pla de Residus per incrementar el reciclatge en el municipi. Un projecte que no és seu, i que l'inauguraren a correcuita i improvisant, sense tenir-ho tot a punt, només per fer un acte publicitari i fer-ho coincidir amb el 25è aniversari d'EMSER. Hores d'ara encara no està indicada la deixalleria quan passes per la carretera. 

18. Hem millorat el servei de platges, i hem incorporat obligacions com la neteja de cales verges, la millora de l'accessibilitat, les freqüències de neteja o els equipaments gratuïts com els parcs infantils. Petites millores a un model de platges exactament igual que al de l'anterior legislatura: capitalista i basat en la massificació i que suposa un fort impacte sobre l'entorn. 

19. Hem posat en marxa la dinamització de la cala de Sant Vicenç amb noves activitats lúdiques i culturals. Fer unes quantes activitats no és posar posar en marxa la dinamització, s'han fet més coses que abans, però ja està. Per parlar de dinamització com ho fa Junts ens agradaria veure un projecte com a tal. 

20. Hem realitzat un projecte de conservació de l'Arxiu Històric Municipal i n'hem iniciat la seva digitalització. El projecte de conservació, no sabem si existeix, i si és així, no l'han mostrat a l'oposició.

21. Hem millorat la transparència i publicam a la web municipal les actes de les Juntes de Govern i dels plenaris, els decrets de batlia, les declaracions de patrimoni, les memòries de les diferents àrees, les agendes del batle i alguns regidors, entre d'altres informacions. Tard, de forma incompleta, i de mala gana, ja que moltes coses es varen començar a fer just al moment d'aprovar el pressupost del 2016, davant les nostres amenaces. Era una obligació que Junts havia pactat amb nosaltres, i que no ha fet de forma completa ni al temps que pertocava. 

23. Hem aconseguit que el Consell de Mallorca asfalti la carretera vella d'Alcúdia, la carretera de Lluc, la carretera de Sant Vicenç i la carretera del Moll a Pollença. Difícil calcular quin grau de mèrit té l'Ajuntament, tot i que diríem que la majoria d'aquest és del Consell. Sabem que el Director Insular de Carreteres és pollencí i del PSOE, i que això pot influir, cosa que tampoc ens acaba d'agradar, ja que sembla demostrar que el Consell actua per interessos i no per necessitats.

24. Hem millorat l'entrada i la imatge del Museu de Pollença, i a la vegada hem aprovat que l'accés sigui lliure i gratuït per a tothom. Tot i això molts monuments i llocs importants del poble segueixen sense senyalitzar ni tenen panells informatius, en molts casos, monuments o llocs més vists i visitats que el propi museu. L'art, la cultura i el patrimoni no només estan al Museu. 

25. Hem arreglat el trespol de la plaça de Ca les Munnares, que ara és un espai d'esbarjo amb més vida. El trespol s'ha arreglat, però el que és un espai d'esbarjo amb més vida necessitam que ens ho expliquin. Surrealista.

26. Hem contruït la placeta Xaloc del Port de Pollença, i s'ha recuperat així un espai per als veïnats. Realment Junts no ha construït res, la rodona ja estava construïda, i el que han fet ha estat gastar diners en un canvi estètic, que pot suposar un perill, ja que no es recomanable que es pugui accedir enmig d'una rodona.

UNA NIT D'ESTIU MERAVELLOSA

És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa. (Miquel López Crespí)

A un quart de dotze, ja érem a bord de l'Almirante Miranda. La família, els companys i companyes, havien volgut venir a acomiadar-nos a peu d'escala. No sabia com fer-ho per a consolar la mare. No m'havia imaginat mai que fos tan complicat marxar a la guerra.

Ja dalt del destructor, les dones ens hem anat arreplegant cap a popa sense tenir gaire en compte la filiació política o sindical. Grups d'homes, amb manta i fusell, van i vénen provant de trobar recer. Són centenars i no sobra gens d'espai! Les noies del PSUC semblen força animades. Hi reconec l'Antònia Socies. M'ha fet un senyal amb la mà com dient: ens veurem més tard. Cantaven:

"Salve Rusia de sol refulgente

baña el mundo en tus bellos fulgores

y germina con tus resplandores

ideales de santa igualdad".

Alguns camarades protestaven de debò, dient que el primer que haurien d'haver fet els responsables de l'expedició hagués estat canviar els noms --reaccionaris, de destacats membres de les classes dominants-- que porten els nostres vaixells. Un bon amic que conec de les reunions del Sindicat, amb un gran pot de pintura d'aquells que els mariners empren per a pintar les parts rovellades, ha començat a escriure Bakunin a l'entrada de les cabines.

De seguida s'arma un renou eixordador. Cal tenir en compte que el voluntariat que omple el vaixell és molt i molt divers. Hi ha nacionalistes d'ERC, d'Acció Catalana i, sobretot, d'Estat Català, que el Comitè de Milícies Antifeixistes, a Barcelona, no ha volgut incorporar en les columnes que sortiren per a anar a reconquerir Aragó. Hi som nosaltres mateixos, les centúries de la CNT-FAI juntament amb poumistes i membres del PSUC...

Els catalanistes li volen posar Roger de Flor, potser desitjant emular la famosa expedició a Orient en el segle XIV. Recordo com si fos ara mateix que, de més jove, anant a classes de l'Ateneu, la professora, ben nacionalista ella, ens explicava les aventures d'aquell personatge agosarat i fort que es deia Roger de Flor. Enfocava sovint les lliçons d'història com una rondalla, una faula de reis i de princeses.

Era entretingut. Per unes hores, viatjant amb els valents almogàvers, m'oblidava de les greus dificultats familiars. El pare, pobre, que morí tuberculós, després de tants anys de feinejar en el taller. Sempre a peu de canó, com li agradava dir, amb l'únic entreteniment de l'orfeó o les reunions del sindicat, a punt de ser liquidat --la maleïda llei de fugues!-- l'any vint-i-tres a causa del cop de Primo de Rivera... Per això m'agradava imaginar Constantinoble, l'imperi d'Andrònic, sempre amenaçat pels turcs fins que hi arribaren els almogàvers...

En el fons sabia ben bé que en aquestes idealitzacions hi havia bastant d'imaginació i que els famosos croats que tant em seduïen no eren, en el fons, més que --en termes moderns-- una legió de mercenaris que mudaven de bàndol segons qui pagava millor. Però volia deixar constància en el meu dietari del soroll armat pel canvi de nom de l'Almirante Miranda.

Els membres del POUM, més seriosos i organitzats, s'amunteguen prop del company que porta el pot de pintura.

-Company --li diuen--: pensa que els vells temps, quan quatre oficials comandaven i dictaven la seva voluntat, ja han passat a la l'història. Si de veritat trobes que hem de canviar els noms dels vaixells --i nosaltres hi estem d'acord--, el que cal és convocar una assemblea, i, després d'haver-se explicat com pertoca cada proposta, votar a mà alçada aquest punt.

Els membres del PSUC, malgrat no poder veure els poumistes --els quals qualifiquen de "trosquistes que fan el joc al feixisme--", hi assenteixen i fan capadetes afirmatives.

Se senten crits arreu. Uns dient: Cal posar-li Karl Marx! La Caterina, que per suposat desitja que el nom en discussió tingui a veure amb la nostra forma de pensar i entendre el món, crida: Terra i Llibertat!, és l'única denominació que pertoca.

No sé si ens deuen sentir des del moll. El cert és que la discussió ha començat just de seguida que l'Almirante Miranda posava proa a València, perquè --ens ho han explicat a darrer moment-- hem d'anar fins a la ciutat germana a recollir un grup de més de tres-cents companys. També cal cercar armes.

Un bon nombre dels que viatgen amb nosaltres no porten fusells. A Madrid els preocupa ben poc la qüestió de les Illes. "Cosa de catalanes", diuen, i no amollen ni metralladores ni canons.

El mateix Comitè de Milícies Antifeixistes prioritza la conquesta de l'Aragó i, a mesura que van passant les hores, vaig comprenent que aquesta campanya és fruit d'algunes circumstàncies ben especials.

És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa.

El debat sobre el canvi de nom continua, tot augmentant d'intensitat els crits, que quasi arriben a insults. Just quan ja començava a amoïnar-me pel desenvolupament de la controvèrsia, veig que davalla ràpidament de la seva cabina de comandament el capità Bayo.

Sense discutir amanolla el pot de pintura que portava el company de la CNT i l'ha collocat al seu lloc, esborrant la pintada que deia Bakunin.

Agafat al passamans de l'escala, damunt quatre graons perquè tothom el pugui veure i sentir millor, ha explicat que no era el moment de debats d'aquest tipus. El canvi de nom dels vaixells --ha continuat explicant-- no és una qüestió de vida o mort. Ara, el que cal és arribar al nostre destí, alliberar Mallorca, Eivissa i Formentera. L'important és derrotar la bèstia antipopular, obrir les presons on pateixen els fills del poble, impedir que continuï la matança, que --ho sabem amb certesa per la gent que ha pogut escapar d'aquell gran camp de concentració-- fa setmanes que cobreix de sang els camins de les Illes.

Un destacat membre de la FAI forfolla al meu costat, assenyalant Bayo: "Els oficials de carrera seran la nostra perdició. Com els capellans i jesuïtes, els han ensenyats a manar. Saben parlar. Si no els pengem, els senyorets que porten galons, estrelles i distincions, del pal major d'una nau, no ens alliberarem mai de l'opressió".

Sovint, en el passat, havia compartit opinions per l'estil. Ara hi estic en desacord. Penso que no és el moment de barallar-nos per ximpleries. L'enemic espera, amb la bocassa oberta per a digerir-nos d'un cop si no sabem fer pinya en el moment que pertoca.

A València ens esperaran milers de treballadors i treballadores de totes les organitzacions i partits obrers... )ens hi hem de presentar amb l'estigma de la divisió i la desavinença?

El discurs del màxim responsable de l'expedició encara s'allarga una bona estona.

No sense esforç, aconsegueix calmar els ànims dels voluntaris i --me n'adono a la perfecció--, com si fossin uns infants, passat la dèria pel canvi de nom, comencen a discutir d'altres coses.

En Bayo torna a la cabina de comandament. Si mires amb cura el rostre del miler llarg de combatents que fa unes hores hem sortit del port de Barcelona, hi pots copsar una mena d'alegria frenètica. Hi ha, en efecte, la illusió en el món nou que indubtablement, després de la derrota final del feixisme i del capitalisme, ajudarem a bastir. Torna a haver-hi camaraderia i solidaritat entre els expedicionaris. Fins i tot hi ha grups de militants del PSUC que juguen a cartes amb els poumistes, indiferents --per sort!-- a les crides que fa Mundo Obrero --òrgan central del PCE-- a l'extermini de la "quinta columna fascista que es el POUM".

A popa ens hem anat ajuntant les dones. Crec que som més de quaranta. Hi anem milicianes de totes les tendències. He saludat l'Antònia Socies. Recentment, alguns collectius femenins contraris a la revolta social havien fet la primera provatura d'unificar els esforços de la dona catalana.

)Per què no volen parlar mai de la treballadora? Parlen de la dona, en abstracte, com si ja no hi hagués classes socials. Com si ja s'hagués consolidat el comunisme llibertari. En el fons crec que és un muntatge per a treure bons locals i diners per als enemics de la Revolució. Sabíem sabem! --juntament amb les companyes del POUM-- que som les autèntiques dipositàries de l'instint de classe. Era la nostra ferma creença en aquells moments, i encara ho és. L'Antònia, malgrat estar "marcada" a fons pel PSUC, és una xicota desimbolta i riallera i que en les més greus discussions polítiques sempre sap trobar el toc que les humanitza. En una època no gaire llunyana --abans del triomf del Front Popular-- feinejàrem plegades en la recollida de diners per als presos polítics. Després els nostres camins han divergit. Ella, segurament influïda per família i amics, s'anà decantant cada vegada més envers les Joventuts Socialistes que, més endavant, després d'un "cop d'Estat" fet per Santiago Carrillo --el fill del conegut dirigent socialista-- es passaren a anomenar JSU, i a Catalunya JSUC; mentre que jo em vaig anar afermant en la meva dèria cenetista.

Fa poc ens trobàrem pel carrer i m'explicà, rient, alguns dels "problemes" per a anar bastint una organització unitària de les catalanes.

-"Sí, ja sé. He llegit un article de la Teresa Pàmies, que l'explica, l'embolic".

Em contà que feia més de vint dies que es reunien i no aconseguien posar fil a l'agulla. Com sempre, el primer problema amb què ensopegaren era el del nom. Unió de Noies de Catalunya va ser la proposta inicial del PSUC, que no agradà gens les representants d'ERC. Una noia d'un grup folklòric, sense pensar gaire el que deia, va proposar el de Pubilles Catalanes. "Totes -m'explicà l'Antònia- ens hi tiràrem damunt". L'Anna, que també era a la reunió, botí com un ressort d'acer, tot dient:

-"No esteu bé del cap, noies. Pubilla és l'equivalent femení d'hereu. Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d'Hereus de Catalunya? Evidentment, les dones presents en la reunió esclafírem de riure".

-"Paraula per paraula del que ha escrit la Pàmies! Has llegit l'article, Anna?".

-"Tampoc ha funcionat la proposta de 'companyes'. En rebutjar-la, les representants d'ERC i l'EC proposaren 'amigues'".

-"Per un moment vaig pensar en tu, Núria. Reflexionava: 'Si les dones de la CNT-FAI o del POUM s'assabenten d'aquestes discussions, es faran un tip de riure impressionant'. I encara no ha acabat aquí el debat".

Feia una nit d'estiu meravellosa. Escoltàvem l'Anna i, en aquells instants de forta amistat entre companyes, enmig dels càntics revolucionaris, ningú no hagués pogut imaginar que anàvem cap a la guerra. I era ben possible que algunes de les que discutíem animadament a popa moríssim en el front.

Lluna plena d'estiu damunt dels nostres caps! Com anar a l'aventura! El ventet que bufava, alhora suau, després amb més força, em posava la pell de gallina. L'emoció ens feia sortir les llàgrimes dels ulls.

Just després d'haver deixat el port de Barcelona, ningú no pensava en la mort. I menys encara escoltant la divertida contarella de les eternes i infructuoses reunions muntades a instàncies del PSUC per a "unificar les dones catalanes". Em demano què volen organitzar. )Quatre balladores de sardanes o grups d'esbarjo i excursionistes de dia de festa? Tot ha de ser dit: les Dones Llibertàries no hem volgut participar mai en aquestes reunions a causa precisament del sectarisme del PSUC en no voler convidar les companyes de les Joventuts Comunistes Ibèriques (POUM).

L'Antònia prova de netejar el màuser que li han donat. Mentrestant, ens fa riure amb tantes d'absurdes denominacions agafades d'oratoris montserratins.

-Han arribat a proposar Brots de Ginesta. Altres han demanat que ens diguem --si un dia arribem a concretar aquesta organització femenina-- Aloc Femení.

La direcció de les JSUC, proposa, sense descans, noves denominacions:

-Per què no Unió de Noies?

Tampoc no agrada. I, tanmateix, ja existia a Catalunya.

Finalment --acaba l'Antònia Socies--, i això mostra quant ens falta encara a les dones d'autoafirmació i de decisió, de saber anar pel món soles, amb ganes i voluntat d'esdevenir ciutadanes lliures, amb capacitat d'acció, de decidir per nosaltres mateixes, hem recorregut al Comitè Executiu del PSUC perquè ens ajudi a resoldre el problema. Aliança de la Dona Jove, ha estat la resposta. Ara cal esperar a l'any que ve. Hem d'organitzar un Congrés, demanar locals a la Generalitat i als partits.

-Ho reconec -diu l'Antònia. Estic una mica avergonyida d'explicar-vos ridícules històries, més semblants a contarelles d'internat de niñas bien, que no pas d'obreres comunistes. Tantes juntes per a no haver arribat encara a l'encontre del que ens proposem, em fa una mica de vergonya, contar-vos les nostres misèries! Bé, és un dir. Entre companyes no hi ha d'haver secrets, i menys ara, que anem embarcades en la mateixa expedició.

He somrigut provant d'animar-la. Un altre dia, a Barcelona, m'hi hauria pogut allargar, demanar-li explicacions per la seva militància en una agrupació tan sectària --per altra banda, acabada de néixer, amb poca tradició dins del moviment obrer català--, demanar-li quin significat tenia avui, per a una filla del poble, una obrera com ella, formar part del tenebrós engranatge d'un partit comandat per un dictador llunyà --Stalin--, l'inventor de l'equació trotsquisme=feixisme. I si això li hagués pogut fer mal --en el fons era una noia excellent, bona amiga malgrat les diferències ideològiques--, fer-la recapacitar sobre com es podia ser tan ximple de considerar --com ho feien els estalinistes catalans-- Trotski, la vella guàrdia bolxevic, els quadres revolucionaris que havien fet la Revolució d'Octubre al costat de Lenin, agents d'Alemanya o el Japó.

Ja sé que la culpa no és seva. Una direcció política completament enfeudada a les directrius que provenen de Moscou els barra el pas a una visió oberta, sense prejudicis, del que succeeix arreu del món.

M'adonava que no eren moments d'entrar en baralles d'idees. La mar restava en calma absoluta. Agafades del braç amb les amigues del sindicat, arribàvem a restar afòniques amb tants d'himnes i cançons. No s'adormirien mai?, em demanava preocupada. )Com podríem guanyar la guerra si sempre estàvem parlant, ordint el canvi radical del món?

Abans d'embarcar pensava, equivocadament, que els homes estarien més pendents de nosaltres i que, potser, ens farien enfadar amb els seus absurds acudits que es pensen que satisfan la vanitat femenina. No ha estat així i, no cal dir-ho, me n'alegro. Hagués estat molt trist que els voluntaris, revolucionaris que lluiten per "canviar el món de base", després, a nivell humà, es comportessin com un senyorito burgès qualsevol.

Quan, a dos quarts de dotze, la Irene va pujar al vaixell, s'havia empolvat una mica i pintat els llavis. En demanar-li, intrigades, per què feia allò, ens contestà, rient: "No tinc nuvi i aquí dalt hi ha més d'un miler de possibles companys".

Ben cert que la Irene no ho diu per fer un acudit. És una cenetista de provada militància. Altres --les hem vistes de seguida que les hem trobades a la coberta-- només s'han fet milicianes per a estar amb els seus homes. N'hi ha dues --les coneixia de Sabadell-- que tenien una parada a la plaça, i s'han posat la granota i agafat el fusell perquè els agrada l'aventura, sortir de la rutina de cada dia, de la feina esgotadora d'anar al mercat central a cercar la fruita que després han de vendre plogui o faci sol, diluvi o nevi.

No hauria d'estranyar-nos, això. Estem en revolució! I les combatents femenines, si en el futur hem de ser lliures, també hem de ser les úniques propietàries del nostre cos.

El dret a disposar lliurement de tu mateixa! Hi ha munió d'homes que hi estan d'acord, amb tan suggerent "programa". Parlen per parlar. Més endavant, a l'hora de la veritat, quan han de trobar noia són més conservadors que nosaltres. Volen segells i pòlisses, documents escrits i, en no haver-hi capellà com abans, exigeixen la firma d'un oficial, del capità del vaixell, del responsable de la unitat. És molt seriós, l'escollir una mare per als fills, l'esposa! Volen noia verge, que no hagi tingut mai relació amb ningú.

Ah! L'honor dels treballadors! Quanta lluita cultural tenim pel davant! És ben evident --i basta parlar una mica amb qualsevol d'ells, sigui de l'organització que sigui--, l'amor lliure, l'alliberament del sexe femení, el divorci, etc, tot els hi va bé, mentre ho practiquem dones que no siguin de la família i ells en puguin treure alguna cosa de profit.

En el fons --i llevat d'honroses excepcions-- no deixen de considerar una prostituta la companya que no arriba verge al matrimoni. Parlar amb molts sindicalistes de les idees de Flora Tristán o d'Alexandra Kollontai, són ximpleries que no condueixen a res.

És el món del catolicisme més ranci, ficat fins al moll dels ossos dels nostres "revolucionaris" companys d'expedició. Entrebancs del passat que només la cultura, la consecució de tots els drets de la dona -començant pel dret a l'educació i a la feina- podrà anar modificant a poc a poc.

Vespreja. Lluna nova just tapada per exèrcits de núvols que passen ràpids. Inoblidable nit d'agost camí de València. Ben aviat, en sortir el sol, arribarem a la ciutat germana que ens espera per a ajudar-nos, amb els seus voluntaris, en la lluita per alliberar les Illes, enllà, enmig de la mar.

De la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)

ENCARA NO HI HA COMANDANTS

Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant. (Miquel López Crespí)

Abans d'embarcar, la mare m'ha donat una carta del Joan.

Amb l'agitació dels preparatius, "m'havia oblidat de fertela arribar", explica.

No ho crec, que no hi hagués pensat. Potser hagi trobat més convenient donarmela en el darrer moment, per tal que em faci companyia durant el viatge. I ben cert que ara, anant cap a València, el necessitaria al costat, el meu home, en Joan, que partí el mateix vintitres de juliol, amb Pérez Farràs i Buenaventura Durruti, cap al front d'Aragó.

No vull mentir. L'enyoro.

Sovint penso que hauria d'haver marxat amb ell cap a Saragossa, amb la primera envestida per a anar a salvar els revolucionaris aragonesos. L'Antoni, mon germà, partí també de seguida el vintiquatre de juliol amb les unitats del POUM comandades per Josep Rovira i Jordi Arquer. El POUM no es refia gaire dels militars de carrera o dels polítics a sou de la Generalitat. No vol supeditar els seus homes a cap antic oficial de l'Exèrcit. Al contrari que Durruti, que encara no sé com ni per què ha acceptat la presència de comandaments pròxims al president Lluís Companys. Amb l'expedició a Mallorca, els confederals hem fet el mateix. El capità Bayo, )no és un oficial graduat a l'elitista Acadèmia Militar d'Infanteria de Toledo? D'altra banda, )no s'incorporà voluntàriament al dubtós cos Mehalla Jalifiana de Gomara, l'any 1926, lluitant contra els moros que defensaven la seva independència enfront Espanya i França?

Bona part, per no dir la majoria, dels nostres voluntaris, no ho saben, tot això. Ni que fa poc, abans d'esclatar la guerra, l'exèrcit francès el nomenà pilot honoris causa i li lliurà la Legió d'Honor. Sortosament, en els darrers temps s'havia destacat per una activa participació en la UMRA (la Unió Militar Republicana Antifeixista).

Cert, que no vaig partir amb el meu company i el germà. A l'inici de la revolució, m'aturà la mare, ja d'edat. Qui l'atendria? La Fina, ma germana, treballa al camp, a Godella, prop de València. Casada i amb tres fills, li és completament impossible deixar la llar per a anar cap a Barcelona a tenir cura de la mare.

En Joan, sí; penso sempre en ell, sobretot quan veig les companyes que n'hi ha més d'una en comptes de venir a fer la guerra han vingut espitjades per les urgents i implacables necessitats de la carn.

Restar amb l'enamorat no és complicat, ni tampoc l'Estat Major ho té prohibit. Cada unitat va pel seu compte i els responsables d'una organització no solen ficarse amb el que fan les altres. Una estreta germanor, consolidada amb sang pels carrers de Barcelona el dinou de juliol, fa que els grans problemes ideològics d'ahir sembli que es vagin esvanint.

"No te'n refiïs massa, de la situació dels primers moments," diu la Rosa, del POUM. "Ja veuràs com tots aquests senyorets que no s'han llevat les estrelles que els hi posaren a les acadèmies militars, encara ens faran la punyeta".

Malpensada, la Rosa, maquinant què ens poden fer els quintacolumnistes, els infiltrats dins les nostres files.

La veritat és que no sé què pensar. Fins ara tot ha marxat a la perfecció. Ja veurem fins quan dura la sort.

Vespreja.

Quasi no hi ha estrelles.

A la fi puc trobar un moment de tranquillitat per a llegir la carta d'en Joan.

La missiva està escrita a la trinxera, davant l'enemic, a primera línia, prop de Bujaraloz. Escriu:

"Te'n recordes de la sortida cap al front? Aquella illusió sobre els improvisats tancs i camions, curulls de treballadors i treballadores que, sense uniforme, amb la granota del taller o el mateix vestit de feina de les teixidores o brodadores, cantàvem:

"Negras tormentas agitan los aires,

nubes oscuras nos impiden ver.

Aunque nos oprima el dolor y la muerte,

contra el enemigo nos llama el deber.

A las barricadas, a las barricadas

por el triunfo de la Confederación!".

Fa molt poc, de tot això. Dos dies, podríem dir. Sense saber marcar el pas, amb armes insuficients les poques que havíem pres a l'Exèrcit enmig del carrer, amb les banderes de la CNT-FAI lliurades al vent sobre els cotxes requisats i els camions plens de companys i companyes anant a la mort com qui va a una festa.

'Sembla que ja hagi passat una vida.

'Ara mateix no et podries imaginar la calor que fa en aquesta planura quasi despoblada! Els polls ens mengen. Potser Lenin, a Rússia, a l'any vint, tenia raó quan deia que 'o els bolxevics acabem amb els polls o els polls acabaran amb els bolxevics.' Nosaltres no ho som pas, de bolxevics; basti recordar el final dels anarquistes a Rússia, l'assalt a la ciutadella roja de Konstadt.... Però, sense serho, podríem afirmar, ben clar, que, si no canvien les coses, també poden acabar amb les collectivitzacions que estem fent per terres d'Aragó.

'Aquell dia, el vinti quatre, em fa l'efecte d'un somni, com si ja hagués passat un segle i, assegut a una cadira d'un cine de barriada, veiés els antics documentals d'una guerra sense nom. Sí. Queda lluny l'onejar de les banderes roges i roges i negres, l'entusiasme abrandat de les multituds que ens aplaudien per la Diagonal, sortint cap a Saragossa o, més endavant, a les estacions, entre el fum de les locomotores i els improvisats discursos dels responsables polítics em costa tant de dir 'comissari,' com estan posant de moda els comunistes oficials; no els del POUM, evidentment! de cada unitat que sortia, cantant, cap al front. Com si la guerra i la mort fossin una distracció, com si no hi hagués, enllà, al final de tots els camins que surten de les ciutats, la parca esperant amb forma de bala, granada, explosiu ple de metralla...

'No sé pas si la carta et trobarà abans d'embarcarte. Sàpigues que no et vull desanimar, ara que m'has dit que t'has apuntat voluntària per anar a alliberar Mallorca, Núria. No. Les reflexions que et vull fer no són pas em sabria greu que ho creguessis així per a llevar ànim combatiu de les teves venes. Ben al contrari, com a fills de la classe treballadora... )quin destí més meravellós hi pot haver que morir en combat per a ajudar, amb la nostra insignificant goteta de sang, a bastir un món nou?

'Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant.

'N'hi ha que, per oblidar la por, canten durant el viatge, sense parar, fins a restar escanyats. Altres, si han portat vi d'amagat, s'emborratxen per a estar alegres. Les milícies no són un exèrcit professional. Aquí veus coses que semblen mentida. El mateix Durruti ha de bregar fort a les assemblees per a ferse obeir. T'ho dic ben sincerament. No sé el que pot passar si ens trobem davant la urgència de prendre una decissió ràpida. Reunir assemblees en tot moment? I si no les convoquem, com diuen alguns militants comunistes enrolats en les nostres columnes... )com tindrem la seguretat que no tornarà a haverhi militars professions, paràsits, enviant els fills del poble a l'escorxador?

'No et voldria avorrir amb una problemàtica que, ben cert, aviat veuràs tu mateixa. Vés a saber si et trobes amb situacions encara pitjors.

'D'altra banda, em coneixes i ho saps a la perfecció, t'escric per a matar l'ànsia i el desig que tinc de la teva presència. Mai m'hagués imaginat que fos tan dur, viure sense tu al costat! He hagut de sortir amb les columnes confederals, per a saber amb més certesa la necessitat imperiosa que, en tot moment, tinc de tu, de tenir ben a prop els teus llavis, el teu alè, la teva mirada reconfortant. Si sortim vius de tan mortal endemesa ja parlarem amb calma de tot el que la sublevació militar ens està ensenyant.

'Aquí, al camp de batalla, a part dels polls, la brutor ens menja. Arreu pots de llet condensada buits, llaunes de sardines, rosegons de pa, diaris esquinçats, rates mortes..! Per a mi l'olor de la guerra ja serà sempre aquesta fortor d'excrements que ho omple tot; i la del menjar podrit. Si hi ha sort, algun camperol de veritat n'hi ha bastants que simpatitzen amb l'anarquisme llibertari ens porta una gallina. Aleshores és festa, a la trinxera. Mengem de calent!, cosa que no passa cada dia.

'Tu ho saps, sempre he estat anticlerical. I, malgrat que no m'agrada veure cremar obres d'art, sí que entenc que alguns companys mancats de cultura, sense saber llegir ni escriure i que no han tingut mai un llibre a les mans, però sí molta fam i fuetades dels amos a l'esquena, un dia s'emprenyin i, creient acabar d'aquesta manera amb els segles de d'opressió que els han tingut ajupits damunt el solc, cremin un temple. No ho justifico pas, però ho puc entendre. I, sens dubte, el que em fastigueja fins a límits increïbles, és la brutor, la grolleria. Aquí han convertit l'església, no en un magatzem, en un hospital o una escola que, d'altra banda, hagués estat la seva destinació més útil sinó, en... una comuna! Ho pots ben creure. No sé quina revolució podrem bastir sí actuem com a éssers irracionals.

'Alguns companys de la columna estan força empipats. Diuen que la sortida precipitada cap el front ha estat una jugada dels elements burgesos que feinegen a la Generalitat. Una manera d'allunyar dels negocis i fàbriques els murcianos, com ens etiqueten als confederals.

'A les nits hi ha temps per a pensarhi amb deteniment. L'armament que tenim a l'abast és lamentable. Només et diré que el meu fusell és un màuser alemany de l'any... 1893! Rovellat, en tan males condicions que crec que em seria dificílissim encertar un elefant a deu metres de distància.

'Sembla que els encarregats de fernos arribar fusells i canons, municions, desconfiïn de nosaltres i de la nostra decidida voluntat de combat antifeixista. )Potser una amagada política d'anar enfortint les unitats de carrabiners, policia i exèrcit regular, en el camí d'anar reconstruint una poderosa maquinària militar burgesa? Això es comenta en constatar l'evident misèria d'armament que emprem.

'L'enemic només l'he vist de lluny. Les trinxeres franquistes potser siguin a més de cinccents metres d'on ens trobem. Impossible ferir ningú, amb aquests Remington del 1871. No és per riure, perquè tot plegat fa pena.

'Cal que sàpigues que la primera baixa no ha estat per trets de l'enemic: ha estat precisament per l'explosió del pany d'una d'aquestes armes perillosíssimes per als qui les utilitza! en el rostre d'un dels nostres companys.

'Més que no els trets, aquí, sobrevivint en fossats i sèquies, clots cavats enmig de planures interminables, sense arbres, lluny d'un riu, de qualsevol ombra que ens pugui ajudar a 'viure' amb una certa 'comoditat' si és que es pot parlar de 'comoditat' a la guerra sense esclafir a riure, el que de veritat ens pot fer mal són les canonades d'artilleria o els morters. Una bomba enmig de la trinxera o quan ens apleguem per a dinar, podria fer mal de veritat.

'Núria, no sé com podrem continuar en contacte. Faré el possible i més! per a escriure't i ferte arribar les meves cartes. Saps que t'estimo amb tota la meva ànima, no cal que ho torni a dir. Un petó fort, fort, fort, com el darrer dia que estiguérem plegats, just després de les batalles pels carrers de Barcelona".

Jo també t'estimo amb totes les meves forces, Joan. Joan!, Joan!, com un eco el teu nom, ressonant sota aquesta xafogosa nit d'agost de mil noucents trentasis.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)

Anarcoefemèrides de l'11 d'agost

Esdeveniments

Reconstrucció de l'atemptat de Planas contra Quintana segons la revista argentina Caras y Caretas del 19 d'agost de 1905

- Atemptat contra Quintana:L'11 d'agost de 1905 el president de la República argentina Manuel Quintana surt il·lès a Buenos Aires (Argentina) d'un atemptat comès per un jove anarquista català, Salvador Planas i Virella --o Virelles, per alguns autors--, que va actuar tot sol i volia venjar així els obrers assassinats durant la manifestació del 21 de maig anterior. Planas, disparà tres vegades contra el jerarca amb una vella pistola --Smith & Weson calibre 38 de 9 mil·límetres, fabricada en 1871--, a l'alçada de la plaça de San Martín, quan aquest es dirigia amb un cupè tirat per cavalls cap a la Casa Rosada --seu del Govern. El president resultà il·lès, ja que l'arma era defectuosa. Després Planas intentà suïcidar-se, però l'arma tampoc no funcionà i fou detingut. Va ser jutjat el 10 de setembre de 1907 i, malgrat les al·legacions d'inestabilitat mental per part del seu advocat, fou condemnat a 10 anys de presó per temptativa d'homicidi i tancat a la penitenciaria de Las Heras. Pel seu ofici el destinaren a la impremta del penal. El 6 de gener del 1911, Planas (penat número 334 i condemnat fins el 29 d'abril de 1917) i Francisco Solano Regis --o també citat Reggis--, condemnat a 20 anys per haver atemptat contra l'expresident José Figueroa Alcorta, aconseguiren fugir, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel, i la seva pista es perdé definitivament. En 1917 Roberto G. Bunge va publicar el fullet, editat pel Centre Anarquista, Informe in voce ante la Cámara de lo Criminal en defensa de Salvador Planas y Virella, sobre el cas.

Salvador Planas i Virella (1882-?)

***

Capçalera de L'Émancipateur

- Surt L'Émancipateur: L'11 d'agost de 1906 surt a la colònia anarquista d'Stockel-Bois, a prop de Brussel·les (Bèlgica), el primer número del setmanari L'Émancipateur. Organe du Groupement Communiste Libertaire. A la capçalera figurava el lema anarcocomunista«De chacun selon ses forces; à chacun selon ses besoins» (A cadascú segons les seves forces; a cadascú segon les seves necessitats). Els responsables d'aquesta publicació, que apareixia els dissabtes, van serÉmile Chapelier, fundador d'aquesta comuna llibertària, i Georges Thonar, que se'n carregava de l'administració i de la impressió. També van ser responsables de l'administració Gustave Pierre i Désiré Pierre. Hi van col·laborar, entre d'altres, Jean Airbonne, Max Borgueil, Émile Chapelier, Henri Fuss-Amoré, Gustave Hervé, Pierre Larue, Raymond Limbosch, Eugène Gaspard Marin, Gabriel Michaud, Mollier, Charles Panisel, Berthe Reanudet, Jean Robyn, Félix Springael, Tchedrine, Alexandre Theunissens, Georges Thonar i Géo Tiper. Publicà el fulletó per lliuraments L'individu, la nature, la société, de Tchedrine. L'últim número fou el 17/18, de l'1 de desembre de 1906.

***

Capçalera d'una de les edicions de Golos Truda

- SurtGolos Truda: L'11 d'agost de 1917 surt a Petrograd (Rússia) el primer número del periòdic Golos Truda (o Goloss Trudà, «La Veu del Treball»), editat per la Unió per la Propaganda Anarcosindicalista i publicat per Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum (Volin) després del seu retorn dels Estats Units. Amb aquesta capçalera es publicarien nombrosos periòdics. Durant l'estalinisme les col·leccions de Golos Truda seran destruïdes de les hemeroteques.

***

Membres del Consell d'Aragó a l'entrada de la seva seu a Casp (1937)

- Dissolució del Consell d'Aragó: L'11 d'agost de 1937 el govern de la II República espanyola, com a conseqüència dels «Fets de Maig» del 1937 i obeint les ordres comunistes, dissol per decret i manu militari el Consell Regional de Defensa d'Aragó, més conegut com «Consell d'Aragó»,últim baluard revolucionari on les idees anarquistes de revolució social i de comunisme llibertari s'havien posat en pràctica des del setembre de 1936 a les col·lectivitats agrícoles aragoneses. El seu president, Joaquim Ascaso, germà de Francisco, així com els altres membres del Consell són detinguts a Caspe. Per destruir tot moviment de resistència per part dels col·lectivistes, el govern republicà envia l'11 Divisió conduïda pel comandant estalinista Enrique Líster, que anihilarà totes les realitzacions col·lectives i obligarà els pagesos a restituir les terres i eines als rics propietaris terratinents, tot detenint més de sis-cents militants cenetistes, molts dels quals seran afusellats en nom de la tornada a l'ordre estatal. El govern de Negrín va nomenar José Ignacio Mantecón governador general de la regió conquerida. En març de 1938, quan es va produir la caiguda del front aragonès i la consegüent reculada republicana, desenes de presos anarquistes seguien empresonats a tota la regió.

***

Capçalera del penúltim número de Nuevo Aragón del 10 d'agost de 1937

- Supressió de Nuevo Aragón:L'11 d'agost de 1937, a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya), les tropes del comandant comunista Enrique Líster irrompen al local del periòdic Nuevo Aragón. Diario de la mañana i el tanquen. Aquest mateix dia s'havia publicat el número 175, que serà l'últim. Aquest portaveu del Consell Regional de Defensa d'Aragó, organisme creat l'octubre de 1936 i reconegut i legitimat pel govern central del Front Popular el mes següent, havia començat a publicar-se el 20 de gener de 1937. Juntament amb el Boletín del Consejo de Defensa, serà l'instrument bàsic per seguir les vicissituds de la guerra i de les transformacions socials a l'Aragó republicà. Tècnicament ben editat, va disposar de vuit pàgines habitualment. Creat per col·laboradors de Solidaridad Obrera, donava especial relleu als escrits referits als pagesos, però també s'ocupava de la política nacional i internacional, i de les activitats del propi Consell. Els textos i les il·lustracions anaven a càrrec de Jaime Bagaría, Estivil, Saturnino Carod, Rosa Chacel, A. Orts, Julián Floristán, Ponzán, Ana María Sagi, Viñuales, Zamacois, entre altres. De la redacció s'encarregaven Bagaría, Carlos Sampelayo, Baltasar Miró, José Almenar, Masachs i Launión. Ives Levy fou el corresponsal a París. Estava dirigit per Carlos Gamón i fou substituït al mes per S. López Muñoz. La dissolució del Consell d'Aragó pel govern del Front Popular l'estiu del 1936 va portar-se Nuevo Aragón, que serà substituït per altre diari, El Día, que ja havia començat a publicar-se el 24 de juliol de 1937 i que se subtitulava «Portavoz del Frente Popular».

***

La detenció de Carballo i de Christie segons la premsa franquista

- Detenció de Carballo i de Christie: L'11 d'agost de 1964 són detinguts a Madrid (Espanya) el militant llibertari Fernando Carballo Blanco i l'anarquista escocès Stuart Christie. Aquest darrer, sospitós per part de la policia d'haver vingut a la península a portar els explosius a Carballo amb la intenció de cometre atemptats contra el règim franquista o contra el dictador Francisco Franco mateix aprofitant el partit de futbol Espanya-URSS. L'1 de setembre de 1964 un consell de guerra condemnarà Carballo a 30 anys de presó i Christie a 20.

Naixements

Notícia sobre la relació de Tiburcio Straggiotti amb Caserio apareguda en el periòdic parisenc Le Radical del 4 d'agost de 1894

- Tiburcio Straggiotti: L'11 d'agost de 1871 neix a Novara (Piemont, Itàlia) l'anarquista Tiburcio Straggiotti, conegut com Crispi. Sos pares es deien Giovanni Battista Straggiotti i Margarita Caumoni. Treballador del marbre, emigrà a França. A començament de la dècada dels noranta compartí una habitació amb Julien Chevallier, al carrer Sébastine Gryphe de Lió (Arpitània). El juliol de 1893 es va relacionar amb Sante Geronimo Caserio, a qui va acollir al seu domicili, i altres anarquistes, com ara Babis, Lablier, Menans, Sero (Barrès), etc. Detingut en una agafada, el 23 de desembre de 1893 se li va decretar l'expulsió per les seves activitats anarquistes i se li va notificar el 29 de gener de 1894. Es va refugiar, sota falsa identitat, a Seta (Llenguadoc, Occitània), on a començament de 1894 la policia no l'aconseguí localitzar. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Volin (circa 1919)

- Volin: L'11 d'agost de 1882 neix a Tikhvine, a prop de Nóvgorod (Nóvgorod, Rússia), el periodista, historiador, militant i intel·lectual anarquista Vsévolod Mikhaïlovitx Eichenbaum, més conegut com Volin (o Voline). Nascut en una família burgesa benestant --sos pares eren metges--, amb el seu germà Boris va ser educat per institutrius que els van ensenyar el francès i l'alemany. En 1901, després de realitzar estudis de Dret a Sant Petersburg, va trencar amb sa família i es lliura al moviment socialista revolucionari rus, en el grup eserista. Després del «Diumenge Roig» de gener de 1905, va formar part del primer Soviet creat per ajudar les víctimes de la repressió tsarista. El novembre de 1906 va prendre part en una insurrecció a l'illa de Kronstadt i va ser detingut i empresonat abans de ser deportat a Sibèria d'on va poder fugir cap a França en 1907. A París va completar els seus estudis socials i va freqüentar els cercles de revolucionaris refugiats russos. En 1911, per influència de Apollon Karelin, va evolucionar cap a l'anarquisme i va participar a partir de 1913 en les accions antimilitaristes contra la imminent guerra, però, davant del perill de ser detingut i confinat en un camp de concentració fins al final de la guerra, va fugir de França el 6 d'agost de 1916 via Bordeus i entrar clandestinament als Estats Units, instal·lant-se a Nova York; a França va deixar sa companya i quatre fills. Va militar en la Federació de les Unions Obreres Russes dels EUA, realitzant mítings, i va col·laborar en el setmanari anarcosindicalista Golos Truda. En 1917, després de la caiguda del tsar, va retornar a Rússia, on va publicar amb Alexandre Schapiro Golos Truda,òrgan de la Unió de Propaganda Anarcosindicalista de Sant Petersburg. En 1918 va marxar a Ucraïna, on es va reunir amb sa família, i a Kursk va organitzar el novembre la primera conferència de la Confederació Anarquista NABAT i va editar el periòdic Nabat. Quan la llibertat de premsa és suprimida pels bolxevics, va afegir-se, durant l'estiu de 1919, al moviment makhnovista on es va ocupar de les qüestions educatives i culturals abans de ser nomenat responsable del Consell Militar Insurreccional. Víctima del tifus va marxar a Moscou per ser curar, però va ser detingut i lliurat a començaments de 1920 a la Txeca. Alliberat l'octubre de 1920, gràcies a un acord militar entre el govern bolxevic i Makhno, va ser novament detingut el 24 de desembre, el dia abans del Congrés del NABAT, i empresonat a Butirki i Lefortov. Va ser gràcies a una vaga de fam seguida per una desena de companys, entre ells Maksimov i Fléchine, i a la intervenció inesperada de delegats sindicals europeus reunits en el Congrés del PROFINTERN, que va poder recobrar la llibertat, juntament amb altres nou companys, un cop condemnat a mort per Trockij, i a condició de no retornar mai a Rússia. Proscrit de Rússia, va marxar en 1922 a Berlín amb els companys de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys); va crear el periòdic L'Obrer anarquista (en rus), va traduir el llibre d'Arshinov sobre el moviment makhnovista i va publicar La Répression de l'anarchisme en Russie soviétique (1923). En 1925 es va instal·lar a França i va militar en el Grup d'Estudis Socials. El juliol de 1926 va participar amb Makhno en el congrés de la Unió Anarquista. Després d'haver traduït al francès el manifest de la Plataforma d'Organització, centre de les discussions dels anarquistes de l'època, Volin i altres companys va publicar la Réponse de quelques anarchistes russes à la Plateforme (1927). En 1930 va formar part, amb Sébastien Faure, de l'equip de redacció de L'Encyclopédie Anarquiste. En aquests anys va dedicar-se a escriure denunciant els crims del bolxevisme i va publicar Le fascisme rouge (1934). En 1936 va prendre part en la creació de la Federació Anarquista Francesa, va animar el grup «Síntesi Anarquista» i va col·laborar en els periòdics L'Espagne Nouvelle, a proposta de la CNT espanyola, i Terre Libre, on va denunciar la participació en el poder dels anarquistes a Espanya. En 1939 va instal·lar-se a Marsella on, amb André Arru, va crear en 1941 el Grup Anarquista Internacional, format per espanyols, italians, francesos, txecs, etc. El maig de 1945 va caure malalt de tuberculosi i son fill Léo el va portar a París, on morirà a l'hospital Laennec el 18 de setembre de 1945; les seves despulles van ser incinerades al cementiri de Père-Lachaise en presència de molts companys. En 1947, Jacques Doubinsky en nom de l'Associació dels Amics de Volin va publicar la seva obra pòstuma i més coneguda: La Révolution inconnue. Una part del seu arxiu es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Dario Cagno

- Dario Cagno: L'11 d'agost de 1899 neix a Torí (Piemont, Itàlia) l'anarquista i activista antifeixista Dario Cagno. Artesà de professió, amb 14 anys s'embarcà a Gènova en un vaixell mercant i deambulà per diversos països fins que fou repatriat dels Estats Units durant els anys de la Gran Guerra. En 1920 fou condemnat a tres anys de presó per deserció. Expiada la pena, passà clandestinament a França, on va fer contactes amb els cercles de l'emigració antifeixista. Assumí la tasca de «correu subversiu» i entrà nombroses vegades a Itàlia fins el setembre de 1934, quan fou detingut en un pas fronterer i confinat a l'illa de Ponça per tres anys i després reconfinat per cinc anys a Ponça, Ventotene, Pisticci i Castel di Guido. A Ponça participà en un motí anarquista i fou condemnat a 10 mesos de presó. El novembre de 1942 sortí en llibertat condicional. Durant un temps constà com a desaparegut, però finalment fou novament detingut i tancat a partir del 25 de juliol de 1945 al camp d'Anghiari, del qual,  arran de l'armistici del 8 de setembre de 1943, pogué sortir i retornar a Torí. A la capital del Piemont s'integrà en la Resistència enquadrat en un grup dels Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grups d'Acció Patriòtica) format per anarcocomunistes. També participà en la creació de comitès sindicals clandestins de fàbrica que tingueren forta presència durant les vagues de març de 1943 i formà part de grups dels GAP especialitzats en sabotatges i en l'eliminació de dirigents feixistes. La primera eliminació decidida pels grups dels GAP torinesos, primera acció de la Resistència antifeixista a Torí, fou la del major de la Milícia Feixista Domenico Giardina, acció que fou fixada per al matí del 24 d'octubre de 1943 i els executors de la qual van ser triats Ateo Tommaso Garemi i Gagno. A les 8.30 hores del dia assenyalat els dos gappistiesperaren l'oficial feixista a prop de casa seva, situada en una transversal del Corso Vittorio; quan Giardina agafà el carrer Carlo Alberto cap a la Comandància de la Legió, Garemi i Cagno descarregaren els seus revòlvers, caient el dirigent feixista mortalment ferit a terra i fugit els resistents. El cop reeixí, però la policia seguí les passes dels activistes. Dos dies després, denunciats per un infiltrat, Garemi i Cagno van ser capturats, torturats, jutjats pel Tribunal Especial de Torí i condemnats a mort. Dario Gagno fou afusellat el 23 de desembre de 1943 al pati de la caserna de Monte Grappa de Torí (Piemont, Itàlia) --Garemi havia estat executat dos dies abans.

***

Primo Fragori

- Primo Fragori: L'11 d'agost de 1900 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Primo Fragori. Sos pares es deien Antonio Fragori i Clotilde Levoni. Amb son germà Ivo Fragori, Amilcare Muzzioli i altres companys, formà part del grup anarquista del barri de La Paganine de Mòdena, de forta tradició llibertària. Abans de l'arribada del feixisme, va ser acusat d'haver participat en el llançament de manifests, i amb Benito Mussolini al poder mantingué una aptitud explícitament antifeixista. El març de 1930 emigrà legalment amb passaport a França i s'instal·là a París, on treballà de carnisser en diverses botigues. En 1934 es reuní amb son germà Ivo, que a França s'adherí al Partit Comunista d'Itàlia (PCdI) i en 1937 marxà com a voluntari a la guerra d'Espanya, lluitant en la Brigada Garibaldi, per a morir en combat el 24 de juliol de 1937 al front de Guadarrama, a Brunete (Madrid, Castella, Espanya). Son germà Primo també va ser sospitós d'haver-se enrolat en la lluita contra el feixisme a Espanya, però són dades confoses amb son germà. En 1939 va ser expulsat de França i passà a Bèlgica, però va ser detingut i posar en la frontera. De bell nou a Itàlia, el febrer de 1940 arribà a Mòdena. A finals de 1941 es traslladà per qüestions de feina a Reggio Calàbria (Calàbria, Itàlia) i retornà a Mòdena mesos després. Primo Fragori va morir el 27 de febrer de 1949 a Mirandola (Emília-Romanya, Itàlia).

***

Manuel Bolufer Francés

- Manuel Bolufer Francés: L'11 d'agost de 1903–algunes fonts citen 1901– neix a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent) l'anarcosindicalista Manuel Bolufer Francés –el seu primer llinatge també citat Balufet. Emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'instal·là a les «Cases Barates» del barri popular d'Horta. En representació de la Comissió del Barri de les «Cases Barates» intervingué en diferents mítings, atiant la vaga de lloguers de 1931. Durant la Revolució de 1936 va ser membre, amb Joan Bernis, Josep Gilabert i Antonio Mula, del Comitè Agrícola. El novembre de 1936 intervingué en un míting organitzat per la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França amb sa company Gumersinda Daura i sos fills i va ser reclòs a diversos camps de concentració. Posteriorment va ser apressat pels nazis i internat en diverses camps d'extermini (Mauthausen, Treblinka, etc.), mentre que sa companya i fills retornaren a l'Espanya franquista. En 1945, un cop alliberat per les tropes soviètiques, va ser enviat a l'URSS i va romandre als gulags comunistes fins 1948. Manuel Bolufer Francés va morir en 1969 a Simferópol (República Socialista Soviètica d'Ucraïna, URSS; actualment pertany a la República de Crimea, Federació de Rússia).

Defuncions

Obra de Prouvost

- Léon Prouvost: L'11 d'agost de 1921 mor a Sant Rafèu (Provença, Occitània) el militant anarcoindividualista, antimilitarista i anticlerical Léon Prouvost, també conegut com Le Philanthrope Libertaire. Havia nascut el 28 de setembre de 1856 a Roubaix (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill de pares burgesos del nord de França, va encarregar-se dels negocis familiars fins als 48 anys. Després de dos matrimonis i amb una fortuna gens menyspreable, es va instal·lar en 1904 a Sant Rafèu, on va descobrir les idees llibertàries i es va interessar per les comunitatsàcrates (milieux libres). Profundament anticlerical, a causa de passar la seva infància en un col·legi religiós, va esdevenir en 1906 secretari de«L'Émancipatrice», secció de la Libre Pensée de Sant Rafèu. Entre 1912 i 1913 va publicar La Revue Sociale, òrgan de propaganda individualista que, a més de l'antimilitarisme i l'acció antireligiosa, reivindica el vegetarianisme, la supressió del tabac i de l'alcohol com a higiene de vida. Amic d'André Lorulot, va publicar un suplement antireligiós en L'Idée Libre i va organitzar en 1917 una biblioteca ambulant. També va col·laborar en La Feuille, de Jules Vignes, en Le Réveil de l'esclave i en La Mêlée, de Pierre Chardon. Va ser investigat nombroses vegades per «propaganda antimilitarista i incitació dels militars a la deserció o a la desobediència», fet que el va portar una condemna d'un any de presó en 1915, i va ser de bel nou escorcollat judicialment el 27 de juliol de 1921. Pocs dies després es va suïcidar després de llegar una part de la seva riquesa a Lorulot. Entre les seves obres podem destacar La Vatican et la guerre (1919), L'espionnage du Vatican en France (1920), Jean Huss: les crimes de l'Église (1920), Révolutionnaires et quakers devant la guerre (1921), Le Code bolchevik du mariage (1921), L'Internationale noire (1922), entre altres.

***

Salut Borràs Saperas

- Salut Borràs Saperas: L'11 d'agost de 1954 mor a París (França) la militant anarquista Salut Borràs Saperas. Havia nascut el gener de 1878 a Barcelona (Catalunya) i era la filla major de la parella anarquista formada per l'internacionalista Martí Borràs Jover i per Francesca Saperas Miró. A finals dels anys vuitanta i començaments del noranta va participar amb sa mare en la distribució a domicili de les subscripcions al periòdic Tierra y Libertad, fundat per son pare. Companya de Lluís Mas Gasio d'ençà de 1895. Arran de la detenció de son company, després de l'atemptat del carrer de Canvis Nous en 1896, fou obligada per les autoritats a casar-se legalment sota l'amenaça de internar el fill que esperava en un convent dues hores abans de l'execució de Lluís Mas el 4 de maig de 1897. També fou detinguda juntament amb sa mare i empresonada un any abans de ser expulsada a França, on es va instal·lar a Marsella. La seva tasca dins el moviment anarquista consistia a fer de correu amb els presos, establir contactes amb els comitès en els temps de clandestinitat, enterrar en secret els seus morts, practicar la solidaritat amb els perseguits, etc. Va esdevenir la companya del destacat anarquista Octave Jahn a Charanta (Jarnac, Cognac...) i a partir de 1908 a Mèxic, on son company participà en la revolució a les files d'Emiliano Zapata. En 1911 va tornar a Barcelona, mentre que son company quedà a Mèxic i a Guatemala, alhora que realitzava viatges propagandístics a Europa de difusió de la Revolució mexicana en nom de la Central Obrera del Món (COM) i fins a la seva mort, el 9 de juny de 1917 a Mèxic. Salut Borràs es van establir a París en 1913 amb son fill i va fer feina de modista, realitzant constants viatges entre França, Catalunya i Mèxic. En 1930 retornà a Barcelona, on es va instal·lar en una petita casa al carrer d'en Robador, al barri del Raval. Arran del triomf del franquisme es va exiliar a França. Durant una sortida campestre son fill fou assassinat. Salut Borràs Saperas va morir l'11 d'agost de 1954 a l'hospici de la Salpetrière de París (França), on vivia recollida. Una part del seu arxiu --correspondència i documentació sobre les revolucions mexicana i espanyola-- es troba fotocopiat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

***

Necrològica de Josep Cinca Vilagener apareguda en el periòdic tolosà Espoir del 15 de setembre de 1963

- Josep Cinca Vilagener: L'11 d'agost de 1963 mor a Salindres (Llenguadoc, Occitània) el tipògraf anarquista i anarcosindicalista Josep Cinca Vilagener –a vegades el seu primer llinatge citat Sinca. Havia nascut a Sant Vicenç de Castellet (Bages, Catalunya)–alguns citen Manresa (Bages, Catalunya)– en 1899. Començà a militar en l'adolescència en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i es va veure obligat a passar a Barcelona (Catalunya). Durant una època fou conserge del Centre Obrer del carrer Serrallonga de Barcelona i hagué de patir nombroses provocacions policíaques. També perseguit a Barcelona per la Guàrdia Civil, fugí cap a Tarragona (Tarragonès, Catalunya), on formà part del Centre d'Estudis Socials (CES), als costat d'Hermós Plaja Saló i de Felipe Alaiz de Pablo, i entre 1919 i 1921 treballà de maquinista a la impremta confederal «Gutenberg» de Tarragona. Ajudà Felipe Alaiz a la publicació de l'òrgan confederal El Trabajo. També participà, amb Joan García Oliver, a l'organització de la Federació Comarcal de Sindicats de Reus (Baix Camp, Catalunya) de la CNT. En 1921, per mor de la repressió, s'instal·là a l'Arbóç (Baix Penedès, Catalunya) i durant la dictadura de Primo de Rivera a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya), on treballà en la impremta de Joan Sallent. En aquests anys col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Los Galeotes (1921) de Tarragona. En 1923 era secretari de la CNT de Manresa i participà en diversos mítings, motiu pel qual va ser empresonat fins octubre d'aquell any. Entre 1925 i 1927 fou l'administrador de l'editorial«Crisol» de Sabadell, d'Hermós Plaja Saló. En aquests anys fou assidu de les tertúlies («debats contradictoris») a Barcelona que realitzaven destacats militants (Felipe Alaiz de Pablo, Fortunato Barthe, Jaume Rosquillas Magrinyà, Hermós Plaja Saló, Jaume Vilajuana Padrós, etc.). Entre l'11 i el 16 de juny de 1931 fou delegat pel Sindicat Únic d'Arts Gràfiques i de la Federació Local de Sindicats de Sabadell al III Congrés Confederal de la CNT que se celebrà a Madrid (Espanya), on s'encarregà de presentar la ponència sobre publicacions confederals. S'oposà a l'estratègia trentista d'Ángel Pestaña Núñez i a la línia de Josep Moix Regàs, que amb els trentistes de Sabadell es passaren al sector marxista, i fundà, amb Bru Lladó Roc i Edgardo Ricetti, el Sindicat d'Oficis Diversos de Sabadell de la CNT. El 19 de gener de 1936 participà, amb altres (Francisco Ascaso, Joan García Oliver, etc.)  en un míting contra la pena de mort i el feixisme al teatre Los Campos de Recreo de Sabadell, però amb l'objectiu real de fer costat la candidatura del Front Popular. Durant la Revolució fou membre del Comitè de Propaganda del seu sindicat i va ser nomenat, l'agost de 1936, representant de la CNT en la Regidoria d'Indústries de Guerra del nou consistori de Sabadell. El febrer de 1937, quan els comunistes aconseguiren el control de la Conselleria de Defensa com a conseqüència de la reorganització municipal, va anar a la Comissió Permanent de la Conselleria d'Obres Públiques i a la d'Indústries de Guerra. Durant els «Fets de Maig» d'aquell any, mantingué contactes amb les patrulles anarquistes que controlaven els carrers barcelonins i amb els delegats del Comitè Regional de la CNT; per aquest motiu, va ser acusat pels seus companys de consistori i es va veure obligat a abandonar-lo definitivament. També en 1937 fou redactor del periòdic Superación.Órgano de la CNT-FAI de Sabadell y su comarca de Sabadell, dirigit per Felipe Alaiz. El gener de 1939, quan el triomf franquista era un fet, passà a França i va ser internat amb sa família al camp de concentració de Beau-Désert de Merinhac (Aquitània, Occitània). Durant l'Ocupació va ser detingut i deportat cap el 1942 a un camp de concentració d'Alemanya. Aguantà fins a l'alliberament del camp, però amb la salut molt malmenada. Després de la II Guerra Mundial s'instal·là amb sa companya Montserrat i son fill Crisol a Salindres, on treballà en una fàbrica de productes químics, i milità en la Federació Local l'Alèst (Llenguadoc, Occitània) de la CNT. Josep Cinca Vilagener, que patí nombroses operacions a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) a resultes de malalties professionals, va morir l'11 d'agost de 1963 d'un atac cerebral a Salindres (Llenguadoc, Occitània) i va ser enterrat dos dies després a la mateixa localitat. Cal no confondre Josep Cinca Vilagener amb un altre Josep Cinca, un dels pistolers més sagnants del «Sindicat Lliure» i amicíntim del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido.

***

Antonio Moreno Toledo

- Antonio Moreno Toledo: L'11 d'agost de 1978 mor a Madrid (Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Moreno Toledo. Havia nascut en 1896 a Madrid (Espanya). Durant la dictadura de Primo de Rivera patí presó i formà part de la Casa del Poble de Madrid. El 14 d'abril de 1923, quan ocupava el càrrec de tresorer del Sindicat Únic de la Confederació Nacional del Treball (CNT), va ser detingut en una gran agafada. En aquesta època ja estava casat i vivia al barri madrileny de Tetuán. El juliol de 1927 va ser nomenat vocal primer de l'Ateneu de Divulgació Social de Madrid. Treballava com a encarregat del gas i milità en el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat de la Regional del Centre de la CNT. El 3 d'octubre de 1930 va fer la conferència «Los trabajadores del gas, electricidad y agua» a l'Ateneu de Divulgació Social. En 1931 representà el Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat en el Congrés de la CNT. En 1932 va fer un míting a Laguardia (Àlaba, País Basc). En aquesta època formava part, amb Francisco Crespo, Manuel Clemente Blanco i Antonio Tirado, d'un grup de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Madrid. Secretari de la Regional del Centre de la CNT, l'octubre de 1933, amb Benigno Rodríguez Reyes, representà el Comitè Nacional de la CNT en el Ple Nacional de Sindicats Pesquers. El maig de 1936 destacà, amb Cipriano Mera Sanz i David Antona Rodríguez, durant la vaga madrilenya del sector de la construcció i aquest mateix any era un membre destacat del Sindicat de l'Aigua, del Gas i de l'Electricitat i era secretari provisional del Comitè Nacional de la CNT, càrrec amb el qual assistí al Congrés Nacional confederal de Saragossa. Com a cap del Comitè Nacional de la CNT, en substitució de David Antona Rodríguez, aleshores empresonat, declarà, des dels estudis radiofònics de la «Unión Radio», la vaga general a Madrid quan el cop feixista del 18 de juliol de 1936. El novembre d'aquell any, a instàncies del Comitè Nacional de la CNT, se li va encarregar entrevistar-se amb el lehendakari José Antonio Aguirre i Lecube per aconseguir que la CNT del Nord fos admesa en el Govern basc. El 3 de setembre de 1936, en un Ple Nacional de la CNT, desestimà participar com a ministre en el govern estatal de Francisco Largo Caballero. El maig de 1938, en una reunió del Comitè Nacional de la CNT, va ser nomenat, en representació del Sindicat Llum i Força de la CNT, membre del Consell de Treball, en la secció d'Agricultura. El 13 d'octubre de 1938 va ser nomenat membre del Consell Provincial de Madrid i el 3 de novembre d'aquell any membre de Foment i de Govern Interior de la Permanent del Consell Provincial madrileny. El 17 de març de 1939 va ser nomenat director general de la Caixa de Reparacions del Ministeri d'Hisenda, Economia i Comunicacions de la II República espanyola. El final de la guerra l'agafà a Alacant (Alacantí, País Valencià); detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera (Baix Segura, País Valencià), d'on aconseguí fugir amb documentació falsa, elaborada pel I Comitè Nacional clandestí de la CNT. Quan intentava passar a França creuant els Pirineus navarresos, va ser detingut per la Guàrdia Civil i traslladat a la presó provincial madrilenya de Porlier. Jutjat, va ser condemnat a mort, però la pena li fou commutada. En 1945 aconseguí la llibertat provisional. En 1947 s'encarregà del gabinet de premsa del ministre d'Informació Luis Montoliu Salado del Govern de la II República espanyola en l'exili presidit per Rodolfo Llopis Ferrándiz. Milità activament en la clandestinitat i formà part del Comitè Nacional de la CNT. En 1954, fugint de la repressió, s'exilià a París (França) i mostrà una posició d'equilibri entre els dos sectors enfrontats de l'exili confederal, encara que més acostat al sector«possibilista». A l'exili va treballar com a simple peó de la construcció i després com a electricista d'ascensors, ocupació de la qual va ser jubilat quan tenia seixanta ans a causa d'una malaltia circulatòria. Fou molt amic de Cipriano Mera Sanz i de Joan Ferrer Farriol. En 1959 ocupava la secretaria de la Regional del Centre de la CNT en l'exili i en 1960 el govern del general Charles de Gaulle el confinà, juntament amb altres anarquistes d'arreu d'Europa, a Còrsega. A començament dels setanta retornà a la Península i s'integrà en la clandestinitat confederal. En 1976 ajudà en la reorganització del Sindicat d'Arts Gràfiques i la Federació Local de Madrid de la CNT, realitzant una intensa tasca propagandística per Castella. Trobem textos seus, moltes vegades fent servir pseudònims (Juan Español,Rabassaire, etc.), en Le Combat Syndicaliste, España Libre, La Opinión, etc. Després de patir diverses operacions a causa d'un càncer a l'intestí, Antonio Moreno Toledo va morir, durant una d'aquestes intervencions, l'11 d'agost –algunes fonts citen erròniament el 26 d'agost– de 1978 a Madrid (Espanya) i fou enterrat l'endemà al cementiri civil d'aquesta ciutat. Deixà inèdites unes Memorias, uns fragments de les quals van ser publicades en el número 2  (gener de 1979) de la revista Historia Libertaria.

Antonio Moreno Toledo (1896-1978)

***

Necrològica de Josep Querol apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 7 d'octubre de 1986

Josep Querol: L'11 d'agost de 1986 mor a Balhargues (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Josep Querol. Havia nascut cap al 1905 a Rossell (Baix Maestrat, País Valencià). Membre de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la Revolució de 1936 va ser l'organitzador de la col·lectivitat de Rossell. El febrer de 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i fou tancat als camps de concentració de Barcarès i de Sant Cebrià. Participà en la resistència contra l'ocupació alemanya de França. Instal·lat a prop de Montpeller, milità en la Federació Local de la CNT de l'Exili. En 1948 va poder reunir-se amb sa companya i sos fills que havien quedat a l'Espanya franquista.

***

Alfredo Errandonea

- Alfredo Errandonea: L'11 d'agost de 2001 mor a Montevideo (Uruguai) el sociòleg, escriptor, periodista, professor universitari i intel·lectual anarquista Alfredo Errandonea. Havia nascut el 10 de setembre de 1935 a Las Piedras (Canelones, Uruguai) i son pare, també Alfredo Errandonea, va ser un compromès advocat i prestigiós professor universitari. Llibertari des de l'adolescència, a mitjans dels anys cinquanta començà a militar en el moviment estudiantil, primer en la Federació d'Estudiants de l'Interior (FEI) i després en la Federació d'Estudiants Universitaris de l'Uruguai (FEUU), com a secretari de Relacions Sindicals. En aquesta època estudiantil formà part de les Agrupacions Reforma Universitària (ARU), integrada per militants anarquistes. A finals de 1955 participà, amb altres companys (Luce Fabbri, Ermácora Cressati, Wellington Galarza, Gerardo Gatti, Roberto Gilardoni, Carlos Molina, Roberto Franano, Espínola, Pulga Villanueva, etc.), en un Ple amb la finalitat de posicionar-se sobre la formació d'una federació anarquista, que donaria lloc mesos després a la creació de la Federació Anarquista Uruguaiana (FAU), organització de la qual va ser un dels fundadors. En 1958 va ser nomenat secretari general de la FEUU i aquest mateix any va ser un dels principals lluitadors de la gran vaga per la Llei Orgànica de la Universitat, que enfrontà el moviment estudiantil amb el govern de Luis Batlle Berres, i que va ser finalment aprovada l'any següent. En 1959 va ser elegit membre de la primera delegació estudiantil al Consell Directiu Central. En 1963, amb son germà Jorge, Rubén Prieto, Luce Fabbri i Sergio Villaverde, abandonà la FAU per qüestions internes i el grup optà per altres camins militants. Entre 1964 i 1973, any en que va ser dissolta la Convenció Nacional dels Treballadors (CNT) per la dictadura, milità en aquesta organització. En 1965, amb Ruben Gerardo Prieto, publicà la revista Tarea, editada pel Centre d'Acció Popular (CAP). Entre 1966 i 1967 realitzà el doctorat de Sociologia a la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials (FLACSO) a Santiago (Xile). Amb la dictadura militar a l'Uruguai s'exilià a Buenos Aires (Argentina), on realitzà una importantíssima tasca docent. Investigador, director i professor del Departament de Sociologia de la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de la República (Uruguai). Va ser professor titular de Metodologia de la Investigació Social de la Facultat de Ciències Socials i investigador de l'Institut Gino Germani de la Universitat de Buenos Aires (Argentina). En 1972 va ser un dels fundadors de la Revista Uruguaya de Ciencias Sociales i en 1974 d'Estudios Internacionales, revistes que dirigí. Va ser columnista permanent del periòdic La República i analista d'enquestes d'opinió del diari Plural. L'agost de 1985 participà a Montevideo en l'«Encuentro "Alternativas en América Latina", organizado por Comunidad del Sur, con motivo de su 30 aniversario». Col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Comunidad, Cuadernos de Marcha, Utopía, etc. En els seusúltims anys participà en la«Xarxa de Cultura Llibertària».És autor de Sindicato y sociedad en el Uruguay (1969),Participación y socialización gremial e inconformismo estudiantil. El contexto internacional de los ultimos veinte años y los movimientos universitarios en América Latina (1970) Explotación y dominación (1972),Curso de Sociología (1975),Política económica y estructura ocupacional en el cono sur (1984), Efectos de la política monetarista (1984),Uruguay, subordinación y dependencia (1985),Los cambios en la sociedad política (1976-1986) (1987, amb Daniel R. García Delgado), Sociología de la dominación (1988 i 1989), Política de salud en la transición democrática: Uruguay (1988), Los actores sociales para un proceso alternativo de desarrollo económico y social del Uruguay (1989),Las clases sociales en el Uruguay (1989),Las cooperativas en el Uruguay (1992),¿Cómo somos los uruguayos? (1993, amb altres), La sociedad contra la política (1993, amb altres), La nueva Facultad de Ciencias Sociales: ¿cambio o frustración? (1994), El sistema político uruguayo (1994),La universidad en la encrucijada. Hacia otro modelo de Universidad (1998), entre d'altres. Alfredo Errandonea va morir l'11 d'agost de 2001 a Montevideo (Uruguai) i va ser enterrat dos dies després al Cementeri Central de la capital.

Actualització: 11-08-17

L'Associació Es Lluquet de Sant Jordi celebra el seu aniversari el proper 12 d'agost a les 21h. Hi prendran part els Glosadors de Mallorca Maribel Servera "Servereta", Xavi Ferriol "De l'Havana" i Pau Riera "Rierol".

27. Hem obert un nou espai per al jovent, el Punt Jove, situat als Baixos del Centre del Claustre de Sant Domingo. Un nou espai pel jovent.... un jovent que veu com l'skate park es mor, que veu com han de pagar per utilitzar les instal·lacions esportives, com les places o les platges són ocupades per negocis particulars, i en definitiva que les seves formes i llocs d'oci són desplaçades i substituides per altres de més lucratives.    

29. Hem millorat el paviment d'una pista esportiva a CEIP Joan Mas. Una obligació per a qualsevol que veiés com estava aquella pista. 

30. Hem obert un nou espai per a Serveis Socials al carrer de Cecili Metel de Pollença, cedit per Caixa Colonya. Doncs el que cal és donar les gràcies a Colonya, no a Junts.

31. Hem adquirit vehicles per a la Policia Local i per a l'empresa pública EMSER, que contribuiran a millorar la seguretat ciutadana i a recollida selectiva respectivament. Increïble que Junts parli de millorar la seguretat ciutadana quan a Pollença vam tenir un policia torturador, i no es va fer res per impedir-ho i a més se'l va permetre continuar al poble fins que va voler. 

32. Hem aprovat per unanimitat el Reglament de Participació Ciutadana, que es començarà a desenvolupar progressivament. Això ja és de traca, el Reglament l'han redactat els nostres regidors, i hi han participat tots els partits, associacions i particulars, i s'ha aprovat pel ple per unanimitat. Junts només tenia la responsabilitat de portar-ho a ple, i ho va fer amb més d'un any de retard!!!!!

33. Hem obert el bar del poliesportiu de Pollença, i del pavelló després d'unes necessàries feines de reformes. Amb aquest redactat sembla que el bar no havia estat obert mai. S'ha reobert després d'una nova licitació, que és el que pertoca. És una simple gestió. 

34. Hem reparat l'accés a Cala Carbó, que presentava una important degradació. Una obligació moral, ja que podia haver-hi accidents, i que creiem que no hauria de ser motiu d'orgull. 

35. Hem fet un procés de participació ciutadana per decidir els usos de les zones verdes de Can Febus i la Vinyeta. Hem fet? Estam fent si un cas, perque el procés no ha acabat i va camí de ser etern. 

36. Hem iniciat els recorreguts arqueològics per a escolars, començant pel patrimoni de la Cala Sant Vicenç. Utilitzen un concepte nostre per fer veure el que no és. Nosaltres demanàrem que és fes un recorregut arqueològic de Pollença, i això són unes visites guiades amb escolars, que poden estar molt bé, però que són el que són, i no el que Junts vol fer veure.

38. Hem reivindicat la figura del Batle republicà, Pere Josep Càneves, i hem posat el seu nom a un carrer. Una moció aprovada pel ple, i que està incompleta, ja que falta dedicar un carrer a Bartomeu Cabanellas Botia, "del Lloquet" i a Martí Vicenç "Bon Jesús" . 

39. Hem restaurat i netejat d'actes vandàlics alguns elements patrimonials com el Pont Romà o l'escultura de Joan Mas.  Aquesta també és ridícula. Ara resultarà que fer net és un mèrit!!!

40. Hem suprimit barreres arquitectòniques de la via pública. Ni diuen quantes, ni de quina zona,.... És la demostració que la feina es fa sense una planificació, i que el tema no és una prioritat. 

42. Hem acordat amb la Conselleria de Sanitat cedir el solar de Can Conill per a la construcció d'un nou centre de salut a Pollença. Acordat amb la Conselleria? Nosaltres diríem que ho acordà el ple i no l'equip de govern.

43. Hem signat el Pacte Contra la Violència de Gènere i hem començat a treballar de forma coordinada per oferir un millor servei en aquelles dones víctimes de violència de gènere. Firmam el pacte, però continuam convidant a la Guàrdia Civil i tractant-los d'àngels de la guarda (la regidora d'Igualtat) després del que passà amb L. Patrascu, la qual va ser ignorada pels agents del quarter i just després assassinada, i d'una investigació interna que ja podem intuir com acabarà. 

45. Hem iniciat actuacions de prevenció comunitària a partir del desenvolupament del Pla Municipal de Drogues. Les intervencions no sabem quines són, però ens fa la sensació que el pla de poc serveix, i que no passa d'uns quants panells informatius i res més

46. Hem pacificat el trànsit a la primera línia del Port de Pollença. Però mesures per fomentar el transport públic, a peu o en bicicleta, poques. 

47. Hem començat el projecte de restauració de la Peixateria i inclòs una partida econòmica en el pressupost per realitzar l'obra. Hi ha una moció aprovada pel ple per a que els seus usos es decideixin a través d'un procés de participació. Per desgràcia ja sabem que Junts els acords del ple els compleix si li van bé, sinó no els compleix i tan tranquils.

53. Hem recuperat la il·luminació de monuments emblemàtics com la Font del Gall i la façana del Convent. Per contra la l'Abeurador de Sant Isidre està semiabandonat i la font de Plaça és inaccessible per la gent a l'estar pràcticament rodejada de taules i cadires, per no parlar de la Fàbrica, que evidentment està molt millor a les fosques,.... 

56. Hem obert les portes de la Residència de Pollença a grups de joves voluntaris que hi han realitzat activitats motivadores per als usuaris i hem organitzat també activitats en les quals hi han pogut participar els familiars dels residents. Que voluntaris vagin a la residència és un mèrit?  Suposam que deu ser un mèrit dels voluntaris bàsicament, no dels polítics.

59. Hem regularitzat la concessió de llicències d'ocupació de la via pública per tal d'adaptar-les  als límits que estableix l'ordenança vigent. Al 2017, perque al 2016 es donaren llicències per damunt del permès. A més aquesta es segueix incomplint de forma reiterada per molts negocis, i les reunions per una nova ordenança estan en punt mort. 

60. Hem posat en funcionament un nou producte turístic de lloguer i utlització d'instal·lacions esportives. Això que no falti, més productes, més campanyes, més promoció, i més turistes!!!

61. Hem elaborat nous borsins de funcionaris i de personal laboral, amb l'objectiu de millorar la gestió de l'Ajuntament de Pollença. Doncs no és nota en la gestió, i el Despacito ja s'ha convertit en la forma de definir com van les coses amb aquest equip de govern. 

62. Hem millorat els fullets d'informació turística amb noves imatges, els fullets de senderisme i hem posat en valor tot el patrimoni del municipi. El mateix que abans, més fulletons, nous tipus de turisme, i en definitiva més turistes!!! Això de posar en valor el patrimoni és de rialles: la Fàbrica que cau, la Fortalesa que no es pot visitar, .....

66. Hem reobert en nou bar del Poliesportiu del Moll després d'estar quatre anys tancat. Ens sembla bé, però gens meritori, és una simple licitació, que al final va resultar més problemàtica del que tocaria per una mala elaboració. 

69. Hem executat la tercera fase de Gotmar, que completa el procés de renovació d'aquesta urbanització. Una obra que estava pendent, que s'havia de fer i ja està.

70. Hem col·laborat amb el Consell de Mallorca i Caixa Colonya en la declaració de l'Any Clara Hammerl "Mallorca té nom de dona". Ens sembla bé tot el que es faci en relació a Clara Hammerl, i en aquest cas, demanam ens perdoneu, però consideram que si algun partit ha fet més que cap altre per posar en valor la figura d'aquesta gran dona ha estat Alternativa. 

71. Hem elaborat el projecte de reforma urbana de la cala de Sant Vicenç del carrer Temporal, la volta del Maressar i el carrer de Cala Molins. No està malament, un projecte en més de dos anys de legislatura, i tenint en compte que la Cala era un eix principal de la legislatura. Si arriba a no importar,..... 

72. Hem constituït una nova direcció del Festival de Pollença amb un comité tècnic d'experts, per retornar el nivell de qualitat a la programació d'actuacions. Canviar la direcció no és un mèrit, el mèrit seria retornar la qualitat, i evidentment també la transparència. Esperarem a veure si això és així.

Anarcoefemèrides del 12 d'agost

Esdeveniments

Portada del primer número de Le Drapeau Noir

- SurtLe Drapeau Noir: El 12 d'agost de 1883, després de l'adopció de la bandera negra pels anarquistes gràcies en bona part a les intervencions de Louise Michel, surt a Lió (Arpitània), ciutat on el canuts revolucionaris ja havien brandit aquest emblema durant les revoltes de 1831 i de 1834, el primer número del setmanari Le Drapeau Noir. Organe anarchiste. De fet, en aquest primer número farà referència a una revolta d'obrers terrissaires a Reims a començaments de 1831 i que aixecaren aquest signe de desesperació i de misèria. Els gerents van ser-ne Vitre i J. L. Pagent i entre els redactors tenim Auguste Baudry, Clovis, Demure, Léon Domergue, Marius Monfray i Vitre, entre d'altres. El periòdic, que serà una continuació de La Lutte. Journal communiste-anarchiste (1883), serà víctima de la repressió i només se n'editaran 17 números, l'últim dels quals el 2 de desembre de 1883. En el seu lloc es publicarà L'Émeute (1883-1884).

Naixements

Notícia de l'escorcoll del domicili de François Guy apareguda en el diari parisenc La Presse del 3 de juliol de 1894

- François Guy: El 12 d'agost de 1843 neix a Besiers (Llenguadoc, Occitània) el cultivador socialista, i després anarquista, François Guy. Membre del «Cercle des Amis Réunis» (Cercle dels Amics Reunits) de Besiers, vivia al número 60 de l'avinguda de Bédarieux d'aquesta localitat. Entre el 20 i el 31 d'octubre de 1879 assistí al Congrés Obrer Socialista de França, que se celebrà a la sala dels Folies-Provençales de Marsella (Provença, Occitània). Posteriorment va ser elegit regidor municipal socialista de Besiers, càrrec del qual va dimitir després d'haver-se passat al moviment anarquista. En 1881, comissionat pel grup anarquista «La Plèbe Biterroise» en el Congrés Regional Obrer Socialista del Migdia celebrat entre el 19 i el 23 de juny d'aquell any a Seta (Llenguadoc, Occitània), va ser delegat al Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). La comissió encarregada d'aplicar les decisions del Congrés Regional, el secretari del qual fou Louis Hebrard, precisava que devia «defensar les idees anarquistes revolucionàries i pronunciar-se per l'organització de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT)». Fou un dels militants detinguts, sota l'acusació de pertànyer a l'Internacional, en la batuda de desembre de 1882 que es realitzà a diferents poblacions franceses. En aquestaèpoca mantenia la corresponsalia local del periòdic anarquista Le Révolté. En 1888 publicà a Besiers el llibre Les Préjugés et l'Anarchie. Entre 1889 i 1890 col·laborà en el periòdic parisenc L'Attaque. Organe socialiste révolutionnaire de la jeunesse. En 1893 ja col·laborava amb la segona època del periòdic L'Agitateur. El 30 de juny de 1894 vuit domicilis de Besiers van ser escorcollats per la policia i ell va ser l'únic que no va negar la seva militància anarquista; la causa dels escorcolls va ser l'enviament d'una carta a l'alcalde Mas de Besiers on s'anunciava que patiria un atemptat i que l'ajuntament i el teatre volarien. En l'escorcoll del seu domicili la policia va trobar correspondència d'un període de 18 anys amb anarquistes de diferents indrets d'Europa (París, Londres, Espanya, Itàlia i Alemanya) i el manuscrit d'un futur fullet que va ser requisat. En 1895 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Durant la dècada dels noranta s'instal·là a Marsella, on visqué en habitacions llogades, primer (1896) al número 45 del carrer Curiol, després al número 16 del carrer Pierre i finalment al número 43 del carrer Charras. En febrer de 1897 col·laborà en els dos números de la tercera sèrie del periòdic marsellès L'Agitateur, publicat pel grup «La Jeunesse Internationale», del qual eren membres Maurice Chaumel, Jules Cheylan, Marius Escartefigue, Fréderic Gros, Alexandre Jacob, Émile Rampal i Victor Rapallo. L'abril de 1897 edità a Marsella el periòdic Pamphlet d'un jour. Philosophie moderne sur l'invention d'un dieu, que es tractava d'un únic número en format cartell per aferrar a tres columnes. Quan el juny de 1898 la redacció de Le Libertaire es traslladà a Marsella, formà part de la seva redacció local, amb Maurice Chaumel, Fouque, Victor Rapallo i Augustin Sartoris. François Guy va morir el 13 de desembre de 1899 a l'hospital Hôtel-Dieu de Marsella (Provença, Occitània) on estava en tractament.

***

El jove Luigi Galleani

- Luigi Galleani: El 12 d'agost de 1861 neix a Vercelli (Piemont, Itàlia) el militant, pensador i propagandista anarcocomunista Luigi Galleani, conegut sota diversos pseudònims (Gigione, Antonio Valenza, Luigi Pimpino, etc.). Nascut en una família de classe mitjana; son pare era professor. De ben jovenet s'interessà per la política i en 1881 es matriculà a la Facultat de Dret de Torí. D'antuvi milità en el republicanisme i en el garibaldisme, col·laborant en el periòdic demòcrata L'Operaio de Vercelli. En 1885, ja anarquista i després d'abandonar els estudis per lliurar-se a la militància, fundà a Vercelli el periòdic La Boje i col·laborà en La Questione Sociale de Torí. Després de trencar amb sa família, dirigí una lliga de treballadors a Vercelli i organitzà un gran nombre de conferències a diverses localitats piemonteses. En 1886 participà activament en el moviment vaguístic de Torí d'aquell, que acabà amb una dura repressió policíaca. Entre 1887 i 1888 va ser un dels animadors del full anarcosocialista La Gazetta Operaiai de Torí i entre 1888 i 1889 de La Nuova Gazetta Operaiai. Participà en el III Congrés del Partit Obrer Italià (POI) celebrat a Pavia i col·laborà en el seuòrgan d'expressió, Fascio Operaio. El setembre de 1888, a Bolonya, durant el IV Congrés del POI intentà sense èxit que s'adoptés la línia revolucionària i abstencionista. En 1889, any d'important agitació obrera i de força vagues, destacà com a activista i, buscat per les autoritats, s'exilià primer a Suïssa, on assistí a la Universitat de Ginebra, però va ser expulsat per agitador arran d'haver organitzat en aquesta ciutat un homenatge als màrtirs de Haymarket. A Suïssa conegué importants teòrics i militants anarquistes (Élisée Reclus, Jacques Gross, Alexander Atabekian, etc.). Després passà a França, on arran de les seves activitats, va ser detingut i empresonat, però va ser alliberat gràcies a la intervenció del socialista Alexandre Millerand sol·licitada pel revolucionari llibertari Amilcare Cipriani. L'octubre de 1890 retornà a Suïssa i el desembre d'aquest any va ser detingut, amb altres companys (Paul Bernard, Giuseppe H. Rovigo, etc.), per haver distribuït un manifest anarquista trilingüe. Lliurat a les autoritats italianes, pogué beneficiar-se d'una amnistia. El 6 de gener de 1891 participà en el Congrés de Capolago (Ticino, Suïssa) on va fer costat les tesis d'Errico Malatesta consistents en crear una autèntica organització anarquista que abracés tota la península italiana (Partit Socialista Anàrquic). L'abril de 1891, en la Conferència Internacional pel Dret dels Treballadors, celebrada a Milà, va fer un discurs contra les tendències legalistes del moviment obrer i presentà una moció a favor de l'organització de manifestacions per al Primer de Maig. L'agost de 1892 participà con a delegat en el Congrés de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A finals de 1892 i principis de 1893 es va veure implicat en el procés per«associació de malfactors» de Gènova, amb altres 35 anarquistes, i el juny va ser condemnat a tres anys de presó. Tancat a Parma, poc després va ser confinat a Pantel·leria. En aquesta illa conegué sa futura companya, Maria Ralló, amb qui tindrà dos infants. També va fer amistat amb destacats militants anarquistes i socialistes (Nunzio Valenza, G. D'Ancona, G. Errera, Giovanni Gavilli, Galileo Palla, Emidio Recchioni, etc.). El 2 de novembre de 1899 promogué la publicació del número únic de I Morti, publicat a Ancona per Alfredo Lazzari i que era una resposta antiparlamentarista i antilegalista a la proposta d'un diputat socialista de presentar a les eleccions nombrosos militants anarquistes empresonats per així obtenir les seves llibertats. A finals de 1899, després de llegir aquesta publicació, un estudiant, ajudat per son pare, capità d'un navili, facilità la fugida de Galleani i sa companya de Pantel·leria i pogué arribar a Tunísia i, després, a Malta, on, sota la falsa identitat d'Antonio Valenza, arribà a Egipte, primer a Alexandria i després al Caire, on reprengué contactes amb el moviment llibertari europeu. En 1900, després de l'atemptat de Gaetano Bresci contra el rei Humbert I, va ser detingut, però no extradit. Aleshores marxà a Londres, on l'octubre de 1901 s'embarcà cap als Estats Units. En arribar reemplaçà, a partir del 26 d'octubre de 1901, Giuseppe Ciancabilla en la direcció del periòdic La Questione Sociale, que es publicava a Patterson (Nova York, EUA), ciutat que comptava amb una important presència d'anarquistes italians immigrants. Destacat conferenciant i partidari de l'acció directa i de la insurrecció, esdevingué als Estats Units un dels opositors més intransigent a la tendència organitzativa del moviment llibertari. Els seus postulats crearen escola i entre els seus seguidors (galleanistes) podem citar Frank Abarno, Gabriella Segata Antolini, Pietro Angelo, Luigi Bacchetti, Mario Buda (Mike Boda), Carmine Carbone, Andrea Ciofalo, Ferrucio Coacci, Emilio Coda, Alfredo Conti, Roberto Elia, Luigi Falsini, Frank Mandese, Riccardo Orciani, Nicola Recchi, Giuseppe Sberna, Andrea Salsedo, Raffaele Schiavina, Nestor Dondoglio (Jean Crones), Carlo Valdinoci, Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti, entre d'altres. En 1902 va fer una gira propagandística per Vermont i Connecticut. El 18 de juny de 1902 va fer costat la vaga dels obrers teixidors de Patterson; orador de talent, en un míting al Saals Park, al barri de Haledon de Patterson, on assistiren 8.000 persones, va incitar els vaguistes a manifestar les seves reivindicacions i la provocació d'un capatàs va fer bascular la manifestació en motí. La llei marcial va ser decretada entre el 20 de juny i el 2 de juliol i la vaga va ser sufocada. Ferit d'un tret de revòlver, hagué de fugir de la detenció passant a Mont-real (Quebec, Canadà). Retornà clandestinament als Estats Units l'any següent sota el nom de Luigi Pimpino i s'establí a Barre (Vermont), on el 6 de juny de 1903 començà a publicar el setmanari anarcocomunista en llengua italiana Cronaca Sovversiva, que es publicarà fins al 1919. En 1906, amb l'assessorament del químic i expert en explosius Ettore Molinari, publicà el fullet La Saluteè in voi!, que explicà con fer una bomba, però va cometre un error en la transcripció de la fórmula de la nitroglicerina que li havia donat Molinari i causà més d'una explosió a militants que van intentar fer-ne; en 1908 va fer la pertinent correcció que va ser publicada en Cronaca Sovversiva. En aquesta època mantingué una dura polèmica amb l'advocat i propagandista anarquista Francesco Saverio Merlino i amb el periodista socialista Giacinto Menotti Serrati, redactor del periòdic Il Proletario de Nova York; aquest descobrí a les autoritats nord-americanes la seva autèntica identitat i va ser detingut i extradit a Paterson on va ser jutjat l'abril de 1907 i absolt. En 1912 es traslladà a Lynn (Massachusetts) on continuà amb la seva tasca propagandística. Durant la Gran Guerra criticà els anarquistes intervencionistes i organitzà un gran nombre de reunions contra la guerra i contra el reclutament obligatori. En 1914 publicà Faccia a facciao col nemico. Entre 1914 i 1919 es desencadenà als EUA (Nova York, Chicago, Boston, San Francisco, Milwaukee, Washington, etc.) una ona d'atemptats realitzats per galleanistes i les autoritats nord-americanes decidiren acabar amb l'instigador del moviment. Després de la suspensió de Cronaca Sovversiva el 18 de juliol de 1918 --segons la Llei d'octubre de 1917 que obligava tots els periòdics en llengua no anglesa a portar la traducció dels articles sobre la guerra--, de l'edició d'alguns números clandestins fins al març de 1919 i dels enfrontaments arran de la  celebració del Primer de Maig a Nova York, va ser detingut i el 26 de juny de 1919 extradit conforme a l'«Anarchist Exclusion Act» (Llei d'Exclusió dels Anarquistes) i la«Sedition Act» (Llei de Sedició) de 1918, amb altres companys, cap a Itàlia, on arribà el juliol a Gènova. Establer a Torí, amb Raffaele Schiavina (Max Sartin), que també havia estat expulsat dels EUA, reprengué l'edició de Cronaca Sovversiva, editant-se 19 números entre el 17 de gener i el 2 d'octubre de 1920. També en 1920 i a Torí, publicà A Stormo, el gerent del qual fou Pietro Rayneri, periòdic del qual s'editaven 4.000 exemplars destinat als EUA. El 28 d'octubre de 1922 va ser condemnat per l'Audiència de Torí a 14 mesos de presó per un delicte de premsa. El gener de 1924 va ser alliberat, però amb la salut malmesa. Constantment vigilat per la policia feixista, no es va veure amb forces de passar a França com van fer nombrosos companys. En 1925 publicà La fine dell'anarchismo? El novembre de 1926, després de l'atemptat d'Anteo Zamboni contra Benito Mussolini, va ser detingut i confinat a Lipari durant tres anys. En el confinament en aquesta illa tirrena va ser novament condemnat a nou mesos de reclusió per haver insultat el Duce. El febrer de 1930 va ser alliberat i els companys Pasquale Binazzi i Zelmira Peroni el van acollir a la seva residència de Caprigliola, on va ser constantment vigilar per les autoritats feixistes. Luigi Galleani va morir d'un atac cardíac el 4 de novembre de 1931 a Caprigliola (Toscana, Itàlia). El novembre de 1933, en el segon aniversari de la seva mort, el grup anarquista «I Liberi» de New London (Connecticut, EUA) edità un únic número de Cronaca Sovversiva en el seu honor. En 1935 es va publicar pòstumament la seva obra Aneliti e singulti.

Luigi Galleani (1861-1931)

***

Fotografia d'Oreste Ristori de la fitxa policíaca brasilera (São Paulo, 1911)

- Oreste Ristori: El 12 d'agost de 1874 neix al llogaret de Pino (San Miniato, Toscana, Itàlia) el periodista i militant anarquista Oreste Antonio Maria Ristori, conegut sota el pseudònim Bicudo. Son pare, Egisto Ristori, feia de pastor d'ovelles i sa mare, Massima Gracci, realitzava petites tasques rurals. Aviat, buscant millors condicions de vida, sa família es traslladà a la ciutat toscana d'Empoli, on cap al 1880 nasqué sa germana Linda. En plena crisi econòmica i enmig dels típics enfrontaments de classe, començà a militar en grups anarquistes i il·legalistes. En 1891 es va veure involucrat en l'incendi de l'oficina de recaptació municipal d'Empoli, lloc on es reunien els imposts guardat per ser enviats al govern central, enmig d'una campanya contra la recaptació impositiva del rei Humbert I d'Itàlia. Jutjat per aquest fet, fou absolt per manca de proves, però va ser reconegut culpable d'«associació per a delinquir» i condemnat a la deportació. A partir d'aquest moment passarà per diverses colònies penitenciàries (Ustica, Ponça, Porto Ercole, Tremiti), on conegué nombrosos presos polítics i començà a escriure per a la premsa anarquista, sobretot explicant la vida dels presos deportats. Després d'un intent frustrat de fuga cap a França, un cop repatriat decideix abandonar Itàlia i s'embarca clandestinament i sense passaport cap a Sudamèrica. En 1902 arriba a Buenos Aires, on fou rebut per companys anarquistes; però l'any següent, per les seves activitats llibertàries, les autoritats argentines el repatriaren com a «persona non grata». Durant la primera escala del camí de tornada, a Montevideo, aconseguí fugir. A la capital uruguaiana conegué en una festa anarquista Mercedes Gomes, l'amor de sa vida. En 1904 fou detingut de bell nou i deportat al seu país, però en aquesta ocasió pogué fugir del vaixell perquè uns companys l'esperaven en una barca. Instal·lat a São Paulo (Brasil), publicà el setmanari anarquista en llengua italiana La Battaglia (1904-1913), on col·laboraren Alessandro Cerchiai, Angelo Bandoni, Tobia Boni i Gigi Damiani, entre d'altres, i que ràpidament s'especialitzà a criticar l'explotació dels obrers dels cafetars i a realitzar una intensa campanya contra la immigració al Brasil; també en les seves pàgines atacà l'Església brasilera a causa de l'escandalós cas de pedofília i d'homicidi de la nina Idalina, desapareguda de l'orfenat Cristóvão Colombo de São Paulo. En 1906 la redacció de La Battaglia fou assaltada per la policia. En 1912 deixà la redacció de la revista a mans de Gigi Damiani i amb sa companya marxà --ell sota el nom de Cesar Montemayor-- a Buenos Aires, on fundà, en 1917, la revista satírica El Burro. Semanario anticlerical ilustrado, que tingué un gran èxit i una enorme tirada (40.000 exemplars), i que va estar finançada amb els 2.000 reis que havia expropiat quan treballava de químic en l'empresa Johnson de Rio de Janeiro. En 1919 fou detingut de bell nou i obligat a retornar cap a Itàlia. En aquesta ocasió també fugirà llançant-se del vaixell a una barca, però en la caiguda es fracturarà una cama, quedant coix la resta de sa vida. Fins al 1922 visqué a Montevideo, any en el qual retornà a São Paulo, apartant-se una mica de la militància activa, encara que col·laborà en els periòdics L'Alba Rossa i Manifesto Comunista, on mostrà l'opinió dels anarquistes contrària a la revolució autoritària leninista; i sempre lluità frontalment contra el govern de Getúlio Vargas. En aquesta època incentivà la creació de l'Escola Moderna segons els criteris pedagògics del català Francesc Ferrer i Guàrdia, creant diversos d'aquests centres escolars a l'Estat de São Paulo. També fou mentor literari de la futura escriptora Zélia Gattai i promogué una tertúlia política al Cafè Guaraní, a la Rua Quinze, on participaren nombrosos intel·lectuals i llibertaris (Antonio Piccarolo, Paolo Mazzoldi, Alessandro Cerchiai, Gigi Damiani, etc.). A mitjans dels anys trenta participà amb campanyes contra la guerra d'Abissínia i d'Etiòpia en el Comitè Antibel·licista i Antifeixista, per la qual cosa fou fitxat per la policia política com a «militant comunista». El desembre de 1935 fou detingut per fer una conferència en la Lliga Antifeixista i se li assignà la residència a São Paulo. En 1936 fou novament detingut i, requerit per la policia feixista italiana, deportat a Gènova, deixant sa companya a Sudamèrica. Després una breu estada a Empoli, marxà a Catalunya per participar en la revolució llibertària que s'hi estava produint, encara que, per la seva coixesa no pogué lluitar als fronts, realitzant tasques periodístiques i al·locucions radiofòniques. L'1 de gener de 1937 va fer un discurs al Club Internacional dels Mariners de Barcelona. Amb el triomf franquista, es traslladà a França, on visqué fins al maig de 1940, quan el govern feixista de Vichy el deportà a Itàlia. Després d'un període d'empresonament, se li assignà la residència a Florència, però finalment la policia feixista l'obligà a retornà a Empoli, on va viure una temporada a la pensió Maggino, al costat del famós restaurant Il Canto Ghibellino, lloc de reunió dels companys llibertaris. Més tard es traslladà a Spicchio, on va fer feina en un taller d'ampliacions fotogràfiques. En aquests anys no s'implicà massa en el moviment, ja que estava vigilat constantment. Però el 25 de juliol de 1943, amb la caiguda de Mussolini, fou un dels principals organitzadors de les manifestacions il·legals que es produïren a la ciutat; immediatament detingut juntament al seu company Asterio Corti, quan el portaven a la comissaria es revelà contra el comandant de la Policia. Tancat a la presó florentina de Le Murate, fou acusat de injúries a un oficial públic. La matinada del 2 de desembre de 1943 fou agafat per un escamot feixista de la banda Carità i portat al camp de tir de Le Cascine (Florència, Toscana, Itàlia), on, juntament amb altres quatre companys, fou afusellat, ell amb la pipa a la boca i cantant La Internacional. Es tractava d'una represàlia per venjar l'execució del coronel Gobbi, alt jerarca feixista, portada a cap per un grup partisà de gappisti, militants del Gruppi d'Azione Patriottica (GAP, Grup d'Acció Patriòtica). Oreste Ristori és una figura gairebé llegendària al Brasil, on una plaça de São Paulo porta el seu nom. En 2002 Carlo Romani publicà la biografia Oreste Ristori. Uma aventura anarquista.

***

Guido Bucciarelli

- Guido Bucciarelli: El 12 d'agost de 1901 neix a Mòdena (Emília-Romanya, Itàlia) el paleta anarquista Guido Bucciarelli, conegut com Buzzi. Sos pares es deien Diego Bucciarelli i Candida Strozzi. Participà activament en les lluites del «Bienni Roig» (1919-1920). Durant la segona meitat de 1920 entrà a formar part d'un grup anarquista sorgit arran de l'assassinat, el 7 d'abril de 1920, de cinc obrers a la plaça Grande de Mòdena a mans de les forces de seguretat i de la detenció d'una trentena de militants de la Federació Comunista Anarquista (FCA) i de la Cambra del Treball Sindicalista, implicats en el robatori de metralladores per a defensar-se en les manifestacions obreres. Formà part, amb altres companys (Renzo Cavani, Luigi Evangelisti, Aldo Gilioli, etc.), del Comitè d'Acció Anarquista (CAA), dedicat a respondre les accions violentes dels escamots feixistes. L'11 de novembre de 1921, quan anava de camí cap a casa en companyia de l'anarquista Renzo Cavani, va caure en una emboscada d'un escamot del Gruppo d'Avanguardia del Fascio de Mòdena, format per quatre individus (Renzo Rubbiani, Gino Tabaroni, Mario Lasagni i Silvio Lasagni), però ambdós reaccionaren i en el tiroteig morí el feixista Gino Tabaroni i Mario Lasagni resultà ferit. L'agressió feixista en realitat estava destinada a Renzo Cavani, presumpte responsable de la mort del feixista Mario Ruini esdevinguda el 21 de gener d'aquell any. Després d'aquest enfrontament armat, ambdós hagueren de fugir d'Itàlia i, després de diverses peripècies i un llarg periple (França, Suïssa, Països Baixos, Alemanya, Turquia, etc.), arribaren a Odessa (Ucraïna, URSS; actualment Ucraïna). El 13 de gener de 1923 el Tribunal Ordinari de l'Audiència de Mòdena els va condemnar en rebel·lia a 30 anys de presó per la mort de Tabaroni. A Odessa trobaren l'anarquista Luigi Evangelisti, però mentre aquest i Cavani es traslladaren a França, ell va romandre a la Unió Soviètica. Les notícies sobre la seva estada a l'URSS son escasses i contradictòries. En 1928 es trobava a Moscou (Rússia, URSS), però algunes fonts deien que era a Novorossiïsk (Krasnodar, Rússia, URSS), on segons l'Ambaixada italiana treballava en una taller mecànic i desenvolupava «propaganda comunista». En 1933 va ser detingut per la policia política a Feodòssia (Crimea, Rússia, URSS) per realitzar propaganda anarquista i alliberat posteriorment. En 1935 era el director del garatge i taller de reparació de vehicles del Comissariat del Poble per a l'Agricultura de Simferòpol (Crimea, Rússia, URSS). En aquesta època estava casat amb una ciutadana soviètica i era pare d'un nin. En 1937 dirigents del Partit Comunista d'Itàlia (PCI) que treballaven en la Secció de Quadres del Komintern intentaren, senseèxit, obtenir informació sobre la seva vida i sobre les seves posicions polítiques. El febrer de 1938, durant el «gran terror estalinista», va ser detingut per «activitats contrarevolucionàries» i enviat a un gulag, on va morir en data desconeguda. La sentència promulgada contra Bucciarelli i Cavani va ser definitivament anul·lada el 17 d'agost de 1953, ja que s'emmarcava en un«episodi de lluita contra el feixisme».

***

Bernard Voyenne

- Bernard Voyenne: El 12 d'agost de 1920 neix a Vichy (Alvèrnia, Occitània) el periodista, professor i escriptor proudhonià, militant anarcosindicalista i federalista Bernard Voyenne. Va prendre part durant la II Guerra Mundial en la Resistència antinazi i va participar, juntament Albert Camus, en la redacció del diari Combat. A partir de 1952 va esdevenir professor al Centre de Formació de Periodistes, als quals va transmetre la seva passió pel periodisme i per la llengua francesa. Més tard ensenyarà a l'Institut Francès de la Premsa de la Universitat de París. Seguidor convençut de Proudhon, va ser també militant anarcosindicalista i federalista, actuant com a secretari general de la Universitat Federalista. També va fer estudis històrics, especialment la biografia de Pierre-Joseph Proudhon Mémoires sur ma vie. Acabà la seva carrera d'ensenyant fent cursos a l'Escola d'Alts Estudis de Ciències Socials. Era membre destacat de la «Société Les Amis de Proudhon». Entre les seves obres podem destacar Petite histoire de l'idée européenne (1954), Guide bibliographique de la presse (1958), La presse dans la société contemporaine (1962), Histoire de l'idée européenne (1964), C-F Ramuz et la sainteté de la terre (1967), Glossaire des termes de presse (1967), Les principes du fédéralisme et la construction de l'Europe (1969), Le droit a l'information (1970), L'information en France (1972), Le fédéralisme de P. J. Proudhon (1973), Histoire de l'idée fédéraliste (1976), L'information aujourd'hui (1979), Les journalistes françaises. D'ou viennent-ils? Qui sont-ils? Que font-ils? (1985), Une Révolution libertaire (1985), Proudhon et la révolution (1986), i, pòstumament, Proudhon et Dieu. Le combat d'un anarchiste (2004), entre altres. Bernard Voyenne va morir el 22 de desembre de 2003 a París (França).

***

Diego Camacho (Barcelona, 1937)

- Abel Paz: El 12 d'agost de 1921 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) el militant i historiador anarquista Diego Camacho Escámez, més conegut comAbel Paz. Fill de jornalers pagesos, va aprendre a llegir en 1927 gràcies a una botiguera; aquest mateix any va ser portat a Barcelona, on va viure amb l'àvia i son oncle cenetista Diego. En 1929 torna a Almeria, i un any més tard de bell nou a Barcelona, on viurà al seu aire fins a finals de 1932, quan ingressa a l'Escola Natura del Clot, dirigida per Joan Puig i Elías. L'estiu de 1935 el passarà a Almeria amb sa mare, afiliada a la Confederació Nacional del Treball (CNT), i freqüentarà la seu confederal (Associació Camperola La Aurora), alhora que ingressa en les Joventuts Llibertàries, amb els germansÁguila Aguilera i José Vizcaíno Zapata, tot militant amb Carlos Cueto García, entre altres. El febrer de 1936 deixa definitivament Almeria per Barcelona i comença a treballar, sense abandonar l'Ateneu Eclèctic, com a noi dels encàrrecs i després en un quiosc amb Liberto Sarrau, alhora que s'afilia a la CNT i milita en les Joventuts Llibertàries al Clot. Amb l'esclat de la Revolució del 1936 participarà en els grups de defensa del Clot, s'afilia a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), milita en «Los Quijotes del Ideal» i treballa en un taller de mecanicocalderer. Durant els Fets de Maig de 1937 passarà uns dies detingut i el juny del mateix any participarà en el Ple Regional de les Joventuts Llibertàries. L'octubre de 1936 marxarà amb Víctor García i Liberto Sarrau a la col·lectivitat agrícola de Cervià de les Garrigues (Garrigues, Catalunya) i col·laborarà en Tierra y Libertad. En 1938 va participar en el Ple Regional Juvenil i va marxar a front d'Artesa com a escolta de Manuel Iglesias fins a l'estiu de 1938. Va col·laborar en Ruta i amb la desfeta republicana marxarà a la frontera el gener de 1939. Un mes més tard es troba a Marsella, amb Antonio Zar, José Calpe i Antonio Bastida. Amb Calpe i Bastida acabarà als camps de concentració de Sant Cebrià --on farà contacte amb Raúl Carballeira--, Argelers, Barcarès i Bram (1939-1940). Després treballarà a Chateau-Renault, Bordeus, carboneja a Landes, fa la verema a Pauillac, fa el mur nazi de l'Atlàntic a prop de Donibane Lohizune (Saint-Jean-de-Luz). Aconsegueix fugir i marxa a Bordeus i participa amb Daniel Berbegal en la reconstrucció de la CNT a Marsella, on resideix un temps amb Víctor García (març de 1941) i mesos més tard a Grenoble, al pantà de La Mort i a Marsella, on fa contacte de bell nou amb Carballeira i el grup de Ponzán. Detingut per la policia és alliberat l'abril de 1942 i amb Liberto Sarrau s'internaran a Espanya per Banyuls, Figueres i Barcelona en juny. A Barcelona treballarà en la construcció i va ser detingut el 8 de desembre de 1942; condemnat a set anys, restarà tancat en diversos penals (Barcelona, Burgos, Salt). Alliberat el 13 d'abril de 1947, viatjarà per la zona de Bilbao. En aquesta època col·labora en Juventud Libre i és detingut de bell nou l'agost quan tornava d'un ple de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), fet a Madrid el juliol, on va ser encarregat de representar Catalunya en el Comitè Peninsular de l'FIJL. Després de complir cinc anys de presó a Barcelona i Cuéllar (1947-1952) --on va col·laborar en els periòdics murals La Voz Confederal i CNT Entre Rejas, i va patir quinze dies d'interrogatoris policíacs el març de 1949--, va passar un breu temps a Porcuma i després a Barcelona, on treballarà en una cerveseria i en una editorial, fins al juny de 1953, que viatjarà com a delegat de l'Interior al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Després de viure a Brezolles, accepta retornar a Espanya a petició de Germinal Esgleas per posar en marxa un pla de Defensa; però ja a Barcelona, el desembre de 1953, dimiteix de la Comissió de Defensa i retorna a França. Unit fins al 1958 amb Antonia Fontanillas, com més tard amb Avelina Ronchera i Jenny Benimeli, viurà a Brezolles, Clarmont d'Alvèrnia i París, militant activament en la CNT, les Joventuts Llibertàries (membre del Comitè de Relacions fins al 1959 a París) i la FAI (en el grup d'Antonio Cañete Rodríguez, Castro i Crescencio Rodríguez primer, i després en el grup «Nervio», al costat de Arolas i Ildefonso González), intentant reconstruir fins i tot la Federació Estudiantil de Consciències Lliures. Va assistir en 1957, en nom de les Joventuts Llibertàries parisenques, a un congrés juvenil a Tolosa de Llenguadoc, i en nom de la Federació Local de París, amb Guardiola i Ramón Álvarez, al Congrés de Llemotges de 1961. Durant el seu llarg exili francès, i després de tornar a Espanya en 1977 i instal·lar-se al barri barceloní de Gràcia, es llaurarà un notable prestigi com a escriptor llibertari, especialment com a biògraf de Buenaventura Durruti. Impartirà nombroses conferències arran del seu retorn a la península. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions, com ara CNT,Crisol,Espoir, Joventud Libre, Nueva Senda, Ruta, Solidaridad Obrera, Umbral, Construcción,Historia Libertaria, Polémica, etc. A part del pseudònim més conegut (Abel Paz), Diego Camacho a fet servir en la premsa molts altres noms: Ricardo Santany,Juan González,Helios, Xeus, Luis del Olmo, Ibérico, Corresponsal, etc. És autor de notables llibres ben documentats: La CNT y el porvenir de España (1963), Paradigmas de una revolución. El 19 de julio de 1936 en Barcelona (1967), Durruti, le peuple en armes (1972), Actuación y proyección de la CNT y el anarquismo. La organización (1980, amb Semprún Maura), CNT (1939-1951) (1982 i 2001), Crònica de la Columna de Ferro (1984), Al pie del muro (1942-1954) (1991), Los internacionales en la Región española (1868-1872) (1992), Entre la niebla (1939-1942) (1993), Viaje al pasado (1936-1939) (1995), Chumberas y alacranes(1921-1936) (1996), Guerre d'Espagne (1997), Durruti en la revolución española (1996), La cuestión de Marruecos y la República española (2000), entre altres. Abel Paz va morir el 13 d'abril de 2009 a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona (Catalunya) i fou incinerat dos dies després al tanatori de Sancho de Avila de la capital catalana.

***

Jehan Jonas

- Jehan Jonas:El 12 d'agost de 1944 neix a París (França) el cantautor i poeta llibertari Gérard Béziat, més conegut sota el nom artístic de Jehan Jonas. Son pare feia de representant de teixits i sa mare, que va abandonar el marit quan Gérard tenia dos anys i mig, de secretaria, i es va criar al barri perifèric parisenc de Levallois. Després d'acabar els estudis primaris en 1958 i de fer el servei militar a les oficines de l'Estat Major a Versalles, va treballar entre 1961 i 1963 en un taller mecànic de l'empresa estatal de ferrocarrils. Després de cantar cançons seves i de Léo Ferré pels carrers i terrasses de Saint Germain-des-Près i de Montmartre, va ser admès com a «autor» per la Societat d'Autors, Compositors i Editors de Música (SACEM) amb 200 cançons i com a«compositor» en 1967. A partir de 1966 va començar a actuar regularment en diversos cabarets parisencs, com ara «Chez ma cousine», «La Tête de l'Art», «La Fontaine des Quatre Saisons», «L'Écluse»,«Port du Salut», etc. Aquest mateix any va enregistrar el seu primer disc a EZ gràcies al suport de Lucien Morisse i serà comparat poèticament a Villon i a Verlaine. A partir de 1967 començarà a actuar en festes, en gales de Le Monde Libertaire i en actes del moviment anarquista, i actuarà en diverses ocasions amb Georges Brassens i amb Léo Ferré. En 1968 coneixerà Jean Marie Vivier, amb qui treballarà fins al 1978. A partir de 1975 actuarà amb Eddy Schaff. Va escriure novel·les policíaques per a la ràdio, peces teatrals, guions cinematrogràfics i obres pornogràfiques sota el pseudònim d'Henri de Canterneuil. Treballava amb una comèdia musical amb Eddy Schaff quan un tumor cerebral se li va manifestar. Setmanes després, el 29 d'abril de 1980, Jehan Jonas va morir a l'Hospital de la Salpêtrière de París (França); segons el seu desig, les seves restes van ser incinerades i escampades pel Sena des dels jardins del Vert Galant, en un acte on només van assistir els seus amics. Cançons conegudes seves són La couleur du papier,Le Manège, Mentalité française, Comme dirait Zazie,Flic de Paris, Garçon donnez-moi, Je t'ai promis, Le manège,Le phare, etc. La seva obra -humorística, irònica, cínica, compromesa, reivindicativa, que crida a la revolta i a la responsabilitat humana-- resta gairebé desconeguda a causa de la censura. En 2005 va rebre el premi de l'Acadèmia Charles Cros i aquest mateix any va sortir el primer tom de les seves obres completes. A Vilafranca de Lauragués (Occitània) existeix una associació «Jehan Jonas Second Souffle» dedicada a la seva memòria.

Jehan Jonas (1944-1980)

Defuncions

Enrique Messonier Álvarez

- Enrique Messonier Álvarez: El 12 d'agost de 1916 mor a Cuba el propagandista anarquista i independentista cubà Enrique Messonier Álvarez. Havia nascut en 1845 a Catalunya. Ja anarquista, a començaments dels anys setanta emigrà a Cuba i sempre mantingué contactes amb el moviment llibertari barceloní. Obrer tabaquer, en 1872 creà, amb Enrique Roig San Martín, el Centro de Instrucción y Recreo (CIR) de Santiago de las Vegas, i fundaren el periòdic El Obrero. En 1880 era secretari interí del Centre d'Artesans i, en acabar l'any, secretari del Gremi d'Obrers del Ram de Tabaqueries, càrrec que ocupà fins a començaments de 1882, en què fou elegit vicepresident de l'organització. Fou nomenat secretari interí de la Junta Central d'Artesans (JCA) de l'Havana i la sobtada mort del seu primer president, Valeriano Rodríguez, el gener de 1883, el convertiren en el seu principal dirigent i gràcies a ell aquesta organització s'adherí als principis internacionalistes. En aquesta època fou un dels principals redactors d'El Obrero i col·laborà en La Razón. El 6 de febrer de 1885 fou un dels fundadors del Cercle de Treballadors de l'Havana, entitat cultural i recreativa llibertària que publicà a partir de 1886 el Boletín del Gremio de Obreros, en el qual col·laborà juntament amb Roig San Martín. En 1887 formà part de la comissió organitzadora del I Congrés Obrer de Cuba, promogut per la Federació de Treballadors de Cuba (FTC), que se celebrà l'agost d'aquell any. En 1887 també fundà, amb altres companys (Roig San Martín, Pedro Merino, Francisco Domenech, Gervasio García Purón, Eduardo González Boves, José González Aguirre, Cristóbal Fuentes, Enrique Creci, etc.), l'Aliança Obrera de l'Havana, creada amb la intenció d'estructurar una futura Federació de Treballadors de la Regió Cubana (FTRC) i que federà al seu voltant nombrosos sindicats i publicà a la capital cubana El Productor, del qual ell va ser un dels seus administradors. Amb Creci i Roig de San Martín, en 1887 organitzà la primera Federació Local de Tabaquers del Cayo Hueso (Florida, EUA). Entre 1886 i 1889, període important de reestructuració del moviment sindicalista, participà activament en totes les vagues, especialment les dels obrers de la indústria tabaquera. En 1889, durant la vaga d'obrers del tabac del Cayo Hueso, que de local esdevingué regional (Tampa, l'Havana, etc.), fou delegat dels vaguistes de l'Havana a Florida per participar en la lluita sindical. Aquesta vaga, durant la qual va haver tres forts enfrontaments amb escamots armats de la patronal, resultà finalment victoriosa el gener de 1890. En aquesta època patí amenaces de mort i expulsions. Fou un dels 23 oradors durant els actes del Primer de Maig de 1890 celebrats al saló del Skating Ring de l'Havana, primer míting en homenatge al Màrtirs de Chicago que es va fer a Cuba. Organitzà nombroses conferències sobre anarquisme que tingueren lloc sobretot al teatre Payret de l'Havana. En 1890 fou un dels 17 detinguts en el muntatge policíac de la«Cámara de Sangre» --similar al de la «Mano Negra» de la metròpoli--, pretesa societat secreta creada per a torturar i matar a qualsevol persona oposada a seguir una convocatòria de vaga. La campanya de solidaritat fou tan forta i les proves del muntatge tan barroeres que el tribunal es va veure obligat a deixar en llibertat tots acusats a finals de gener de 1891. Entre el 15 i el 19 de gener de 1892 participà en el Congrés Regional Cubà, on formà part de la tendència partidària d'unir les reivindicacions proletàries a la lluita per la independència nacional contra el colonialisme espanyol i defensà, amb Enrique Creci, Eduardo González Bobés, Sandalio Romaelle, Ramón Villamil i Cristóbal Fuentes, la necessitat d'escampar la xarxa de grups anarquistes de l'illa, segons la idea de Valero Bardejí, i abandonar la idea de crear una federació regional com la que funcionava a la metròpoli. En 1893 fou expulsat de Cuba per defensar l'anarcoindependentisme en un discurs al teatre Payret de l'Havana i marxà a Florida. Amic personal de José Martí --aquest li dedicà poemes--, va fer costat la guerra d'independència cubana i organitzà nombrosos mítings de suport en la comunitat hispana als Estats Units i col·lectes a favor de les forces independentistes i dels obrers en els cercles llibertaris tant als Estats Units com a Europa. Arran de la intervenció nord-americana en la guerra de Cuba retornà a l'illa i reprengué la lluita. L'1 de setembre de 1899 fundà la Lliga General dels Treballadors Cubans (LGTC), amb el suport de Pedro A. Navarro, Ramón Rivero y Rivero, José Rivas, Ambrosio Borges,  Feliciano Prieto, Francisco Cabal Flores, Saturnino Escoto Carrión, Antonio S. Acosta, Pablo García, José Hernández, Vicente del Pozo, etc. També fundà i dirigí el periòdic¡Alerta!, òrgan de l'LGT, que jugà un important paper en les vagues que esclataren en el període. En 1902, profundament descoratjat després del fracàs de la«Vaga dels Aprenents» dels obrers tabaquers, sumat al fet de la mort durant la Guerra de la Independència de son company Enrique Creci, abandonà orgànicament el moviment anarquista i s'adherí, primer, al Partit Nacional Cubà (PNC) i, després, al Partit Liberal, del qual va ser elegit conseller municipal de l'Havana. Es diu, però, que sempre es mantingué fidel a les idees anarquistes.

***

Agustín Buesa Simelio a la morgue

- Agustín Buesa Simelio: El 12 d'agost de 1934 mor a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Buesa Simelio. Havia nascut cap el 1902 a Angües (Osca, Aragó, Espanya). Treballava de jornaler i de paleta i era militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) d'Osca. A finals de maig de 1931 participà en els enfrontaments armats arran d'una manifestació en homenatge al militar republicà Fermín Galán Rodríguez i per aquest fets va ser jutjat en rebel·lia el 21 d'octubre de 1933. El 12 d'agost de 1934, durant una temptativa d'execució de Florencio Palomeque Alonso –director de la presó de Torrero de Saragosa, amb fama de dur i de violent, que havia estat denunciat pels seus maltractaments als presos del penal de Chinchilla (Albacete, Castella, Espanya) en 1916–, va ser mortalment ferit pels trets dels seus companys i morí poc després d'hemorràgia a la Casa dels Socors de Saragossa. D'antuvi va ser identificat com el militant anarquista José Vidaller Llara (El Sordo), ja que portava la seva documentació en trobar-se buscat per la policia. Al seu enterrament, l'endemà 13 d'agost de 1934, assistiren uns cinc-cents obrers.

***

Isidoro Fernández Rubiales

- Isidoro Fernández Rubiales: El 12 d'agost de 1936 es afusellat a les tàpies del cementiri de Sevilla (Andalusia, Espanya) l'anarquista Isidoro Fernández Rubiales, conegut com Federico. Havia nascut cap al 1919 a Dos Hermanas (Sevilla, Andalusia, Espanya). Militant de les Joventuts Llibertàries, quan el cop feixista de juliol de 1936 es presentà voluntari per lluitar contra l'aixecament. Després de dos dies de resistència amb sis rifles i sis bales a la coneguda «Esquina de Pepe» de Dos Hermanas, va ser apressat a casa seva, on s'havia refugiat esperant l'esclafament de la rebel·lió que mai no arribà. Després d'un temps empresonat va ser afusellat.

***

Julià Castelló Grau

- Julià Castelló Grau: El 12 d'agost de 1939 es afusellat pel règim franquista a Girona (Gironès, Catalunya) el militant anarcosindicalista Julià Castelló Grau. Havia nascut en 1911 a La Cellera de Ter (Selva, Catalunya). Picapedrer d'ofici, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i al Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la Guerra Civil lluità als fronts com a milicià. Delatat per uns veïns, el 5 d'abril de 1939 fou detingut per la Guàrdia Civil; acusat de ser milicià cenetista, fou jutjat en Consell de Guerra l'11 de maig d'aquell any i condemnat a mort en aquest judici amb dos companys. Julià Castelló Grau fou afusellat, per un escamot del Terç de Requetès d'Àlaba, a les sis de la matinada del 12 d'agost de 1939 a les tàpies del cementiri de Girona (Gironès, Catalunya) amb 33 homes més, tots catalans, i posteriorment enterrats a la fossa comuna.

Continua...

---

"Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)

Teatre experimental català (I)

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".

El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Anarcoefemèrides del 13 d'agost

Esdeveniments

Miner de Montceau-les-Mines

- Atemptat de la Bande Noire: Durant la nit del 12 al 13 d'agost de 1882, a Montceau-les-Mines (Borgonya, França), la Bande Noire (Banda Negra), composta de miners anarquistes, comet un nou atemptat contra el clericalisme netejant a la seva manera la pagesia de beateries que fan nosa. Després de tombar la creu de terme de Bois du Verne, la nit del 5 al 6 d'agost, i la d'Alouettes, durant la nit de l'11 al 12, la creu de terme de Bois Roulot coneix la mateixa sort durant aquesta nit. Aquesta campanya provocarà un sobresalt en la comunitat religiosa i inquietarà les autoritats davant la proximitat de la festa de l'Assumpció del 15 d'agost.

Els minaires de Montceau-les-Mines

***

Una escena de la vaga a Madrid

- Vaga general de 1917: El 13 d'agost de 1917, enmig d'una important crisi política, esclata a l'Estat espanyol una vaga general de grans dimensions. L'atur fou total a les capitals importants i a zones productives: Barcelona, València, Saragossa, Alacant, Madrid, Bilbao, Astúries, Galícia, Guipúscoa i a nuclis industrials del País Valencià (Alcoi, Elx) i d'Andalusia; el sector camperol no fou mobilitzat. A Biscaia i a Astúries la confusió fou enorme ja que havien preparat una vaga insurreccional i en alguns llocs no van arribar les instruccions que la vaga fos pacífica. Més de 100.000 obrers es van fer els amos de tot Biscaia. A Barcelona es van aixecar barricades i a Madrid manifestacions tumultuoses recorregueren Cuatro Caminos. El dia abans s'havia format un Comitè de Vaga a Madrid format per la Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) i llancen un manifest signat per Largo Caballero i Daniel Anguiano, per la UGT, i per Julián Besteiro i Andrés Saborit, pel PSOE. El dirigent socialista Pablo Iglesias opinava que la vaga s'havia de declarar en solidaritat amb els obrers de la Companyia de Ferrocarrils del Nord, en vaga des del dia 10 d'agost a València i a Aragó, però la seva opinió no va ser atesa i es declarà com a una vaga política destinada a demanar «la constitució d'un govern provisional que assumeixi els poders executiu i moderador i prepari la celebració d'eleccions sinceres d'unes Corts Constituents». En el Manifest es fa al·lusió a les Juntes de Defensa --moviment de protesta dels oficials de l'Exèrcit en contra del Govern d'Eduardo Dato--, a l'Assemblea de Parlamentaris --grups de la burgesia parlamentària (regionalistes, reformistes, radicals i socialistes) oposats a la monarquia oligàrquica-- i a la vaga dels ferroviaris. Arran d'aquest Manifest els socialistes informaren els republicans, els parlamentaris i les Juntes de Defensa, i es va constituir una junta formada per Melquíades Álvarez, Alejandro Lerroux, Pablo Iglesias i Largo Caballero. Els anarcosindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) van secundar la vaga general per qüestions ètiques, encara que no estiguessin d'acord amb el seu plantejament polític. A causa del caire que prenien els esdeveniments, el Govern va treure l'Exèrcit al carrer. Les «Juntes de Defensa Militars» no va fer costat el moviment revolucionari --com havia passat cinc mesos abans a Petrograd en iniciar-se la Revolució russa-- i al carrer ofegaren la revolució violentament. A Madrid, a Cuatro Caminos, la multitud és metrallada. A Barcelona, el coronel Márquez, cap de les Juntes, amb el seu Regiment, esclafa la revolució al carrer i deté el Comitè de Vaga, format pels anarcosindicalistes Francesc Miranda, Ángel Pestaña i Salvador Seguí. A Sabadell, l'artilleria bombardeja les barriades. A Astúries i a Bilbao hi ha vertaderes batalles. Desenes de morts, centenars de ferits i milers de detinguts són el resultat de la intervenció de l'Exèrcit. El 16 d'agost és detingut el Comitè de Vaga a Madrid i condemnat per un Consell de Guerra a cadena perpètua. Amb això la vaga quedà decapitada i a poc a poc fou cedint. A finals d'agost la vaga estava vençuda. Només el Sindicat Miner d'Astúries va continuar dos mesos i el Sindicat Ferroviari del Nord, quaranta dies. El nombre de morts és difícil de calcular. Segons el Govern en són 52; però se'n sap de 30 a Bilbao, 39 entre Madrid i Barcelona i 32 a Sabadell. La repressió fou immensa; més de dos mil obrers van ser empresonats. A Oviedo, hi hagué durant dos mesos més de 600 tancats. Un cop més en aquesta vaga els parlamentaris i els polítics burgesos, quan van veure el caire revolucionari dels esdeveniments contraris als seus interessos, no vacil·laren a retirar-se i posar-se de bell nou al servei de l'«ordre». Van abandonar el Comitè de Vaga quan fou empresonat i aquesta actitud fou decisiva per determinar l'Exèrcit a utilitzar les seves armes contra els obrers. Per als anarcosindicalistes, el fracàs de l'intent revolucionari refermà un cop més les seves conviccions que el camí polític no era el que convenia els interessos obrers i aquesta actitud marcà un distanciament pel que fa el socialisme i més pronunciat encara en relació al republicanisme catalanista. La Lliga Regionalista de Catalunya els va inspirar des d'aleshores un marcat menyspreu. Aquesta havia fracassat en el seu intent de constituir-se en el partir director de tota la burgesia industrial espanyola, però es va consolar quan aconseguí finalment participar en el Govern de l'Estat, mitjançant dos ministres catalans.

***

Primera pàgina d'un exemplar d'El Frente

- Surt El Frente: El 13 d'agost de 1936 surt a Pina de Ebro (Saragossa, Aragó, Espanya) el primer número del periòdic setmanal anarquista El Frente. Boletín de Guerra de la Columna Durruti. CNT-FAI. A partir del número 75 portarà el subtítol «Boletín de Guerra de la División Durruti. CNT-FAI. Portavoz de la 26 División» i més tard«Órgano de la 26 División». Va estar dirigit per Francisco Carreño, Joan Ferrer i Ramón Liarte. Aquesta publicació s'imprimia al mateix front de guerra i es distribuïa gratuïtament als milicians de les trinxeres. Conté notes sobre sanitat, tècniques de guerra per a la tropa, discursos, fotos dels milicians, dibuixos, historietes, activitats culturals, concursos literaris i de dibuix, visites al front (SIA), etc. Hi van col·laborar Helios Gómez, Ángel Martín, A. Marin, B. Millas, Cañas, A. Fernández Saavedra, Juanonus, M. Román, Angel Flores, Ricard Sanz, R. Puig, Zapata, Floreal, M. Mula, Joaquín Morlanes, Tomàs Buil, Viñolas Roig, J. Call, Salvador Raja, José Riera, Emérito Aznar, Roque, Francisco García, Ricardo Rionda, Fernando Gil, M. Cubel, Juan S. Fenollar, Antonio Puerto, Carlos Ungría, A. Medina, Josep Pla Duix, E. Martínez Giménez, Andrés Monter, Francisco Piqueras, Antonio Sola, J. Solé, F. Vila, N. Gali Famada, Gil Roldán, A. Perez, Xarau, J. Del Amo, C. Subirats, Octavio Blanes, entre d'altres. L'últim número conegut és el 149, del 16 de gener de 1939.

El Frente (1936-1939)

***

Monumento als cenetistes Bugallo i Arca a Ponte do Barco

- Assassinats de Ponte do Barco: El 13 d'agost de 1936 a Ponte do Barco (Pedre, Cerdedo, Tabeirós - Terra de Montes, Pontevedra, Galícia) són assassinats per un escamot de falangistes, després d'haver estat torturats, els pedrapiquers Secundino Bugallo Iglesias (Camba de Figueroa), de la Societat d'Obrers i d'Agricultors «El Trabajo» i de la Federació Municipal d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), i Francisco Arca Valiñas, de la Societat d'Obrers i d'Agricultors de Figueroa (Cerdedo), ambdós afiliats a l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). L'esposa de Francisco Arca trobà l'endemà els seus cossos llançats en una cuneta, a la dreta de la carretera, quan viatjava amb autobús a Pontevedra amb la finalitat de trobar el seu parador. El 13 d'agost de 2006 l'associació ecologista i cultural Verbo Xido de Terra de Montes descobrí una placa en homenatge als dos treballadors que, com diu la inscripció, «moriren per la llibertat». Aquest monument ha sofert diversos atemptats feixistes, però sempre ha estat restaurat.

Naixements

Foto policíaca de Georges Dillès (ca. 1894)

- Georges Dillès: El 13 d'agost de 1857 neix a Trèveris (Prússia, Confederació Germànica) l'enginyer anarquista Georges-Charles-Jean-Marie Dillès. Sos pares es deien Pierre Dillès i Maris Liès. El 2 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió de França per les seves activitats anarquistes. En aquest any, el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

***

Hippolyte Havel

- Hippolyte Havel:El 13 d'agost de 1869 neix a Tábor (Bohèmia del Sud, Txèquia) el militant anarquista Hippolyte Havel. En 1894, a Viena, és condemnat a 18 mesos de presó per«alteració de l'ordre públic». Molt erudit, fou amant d'Emma Goldman, a qui acompanyà a París el setembre de 1900 per preparar el Congrés Antiparlamentari Internacional. Va participar en la redacció del periòdic Mother Earth des de 1906 i va col·laborar en l'Escola Moderna de Nova York (1910), juntament amb Sadakichi Hartmann. Entre 1910 i 1919 va fer de pare de Berenice Abbott, futura fotògrafa de renom. A més d'editar diverses revistes --The Revolutionary Almanac (1914), Revolt (1916), etc.-- i fulletons, va escriure biografies d'anarquistes, com ara Emma Goldman o Voltairine de Cleyre. Amb sa companya Polly Holladay, també anarquista i membre del consell editorial de la revista The Masses, va obrir abans de la Primera Guerra Mundial el «Polly's Restaurant» al Greenwich Village de Nova York, que esdevindrà un lloc de trobada d'artistes i intel·lectuals (Alfred Stieglitz, Robert Henri, Man Ray, Eugene O'Neill, etc.). En 1920 va marxar a viure a la Colònia Llibertària Ferrer de Stelton (New Jersey, EUA), on va editar el periòdic The Road to Freedom. En 1925 va publicar amb Joseph Ishill la revista Open Vistas. A bi-monthly of life and letters. És autor del fullet What's anarchism? (1932). Home original, mena de «dandi anarquista», va caure en la beguda i va acabar de rodamón, i la follia simulada va acabar essent real. Hippolyte Havel va morir el 13 de març de 1950 en un hospital psiquiàtric de Nova Jersey (EUA). Va ser el model real del personatge d'Hugo Kalmar en l'obra de teatre The Iceman Cometh d'Eugene O'Neill.

***

Lucien Barbedette

- Lucien Barbedette: El 13 d'agost de 1890 neix a Levaré (País del Loira, França) l'intel·lectual anarquista Lucien Barbedette. Fill de pares molt creients, va abandonar la seva vocació de missioner i va estudiar Filosofia i Ciències Naturals. En 1919 va ser nomenat professor al Col·legi de Luxeuil-les-Bains, on va ensenyar filosofia, història, grec i llatí; fent les classes d'una manera antidogmàtica i en petits grups a la manera grega. En 1925 va ser membre, amb altres anarquistes, com ara L. Rimbault i V. Spielman, del consell d'administració de l'associació «Les Companyons de la Pensée», presidida per Han Ryner i J. H. Rosny, i que publicava el periòdic mensual La Houle (Lió, 1926-1928), consagrat essencialment a la defensa dels intel·lectuals en llengua francesa. A començaments dels anys 30 va ser nomenat membre d'honor de la Unió d'Intel·lectuals Pacifistes (UIP), presidida per Gérard de Lacaze-Duthiers i vicepresidida per Lucie Caradek, actuant com a secretari Louis Fillet. La UIP editarà el periòdic La Clamour --almenys 14 números entre novembre de 1932 i abril de 1936--, el gerent del qual era René de Sanzy. Preocupat per donar a conèixer la seva manera de pensar a un públic més ample que el limitat a les classes, editarà de la seva butxaca fullets filosòfics en les edicions de La Fraternité Universitaire (Llemotges, 1934-1940) i escriu alhora en la premsa anarquista. Va col·laborar en nombrosos periòdics llibertaris francòfons: L'Action Libre (París, 1931-1935), full mensual de les«Causeries Populaires» (Xerrades Populars); Bibliothèque de l'Artistocratie (París, 1931-1939), de Gérard i Lacaze-Duthiers; La Brochure Mensuelle (París, 1923-1937); Ce Qu'il Faut Dire (Brussel·les, 1934-1936),òrgan del Comitè Internacional de Defensa Anarquista; La Clameur (París, 1932-1936), òrgan de la Unió dels Intel·lectuals Pacifistes; Le Combat (Brussel·les, 1926-1928), on el gerent era Hem Day; Le Combat Syndicaliste (1926-1939), òrgan de la CGTSR; La Conquête du pain (Boulogne Billancourt, 1934-1935) de F. Planche; Controverse (París, 1932-1934), de Louis Louvet; La Cravache (Brussel·les, 1933); L'En-Dehors (1922-1939), periòdic individualista d'E. Armand; Le Fédéraliste (Courbevoie, 1921-1939); Le Flambeau (Brest, 1927-1934); Germinal (Tolon, 1930-1932),òrgan del lliure pensament;La Grande Réforme (París, 1931-1939), d'Eugène Humbert; L'Insurgé (París, 1925-1926), d'André Colomer; Lucifer (Bordeus, 1929-1931 i 1934-1935), d'Aristide Lapeyre; Les Primaires (Issy-les-Moulineaux, 1921-1939), revista de cultura popular amb Régis Messac de redactor en cap; Le Réfractaire (París, 1927-1932) butlletí de la Lliga dels Refractaris a Totes les Guerres; La Révolte (Bordeus, 1935-1936), d'Aristide Lapeyre; Le Semeur de Normandie (Caen i Falaise, 1923-1936); Terre Libre (Aulnay, Nimes, París, 1934-1936), òrgan de la Federació Anarquista de Llengua Francesa; La Vie Universelle (Chatenay Malabry, 1926-1936); i La Voix Libertaire (Llemotges, 1929-1939), òrgan de l'Associació dels Federalistes Anarquistes. Va participar, a més, en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure amb nombrosos articles sobre qüestions filosòfiques i històriques. Entre les seves obres cal citar Pour la justice économique:étude sur la propriété (1933), La véritable révolution sociale (1933), Suprêmes illusions (1933), En marge de l'action: recherches sociologiques (1934), Aux sources de la douleur: recherches philosophiques (1935), Remarques et suggestions:étude philosophique (1936), Ordre et raison: recherches philosophiques (1937), Ciel plein d'étoiles (1938), Le cycleéternel (1938), Comprendre (1939),Dans les spères du rêve: mythes d'autrefois et d'aujourd'hui (1940), etc. Lucien Barbedette va morir víctima d'una crisi cardíaca el 8 de febrer de 1942 a Luxeuil-les-Bains (Franc Comtat, França) i va ser enterrat civilment al cementiri de Luxeuil, on el monòlit de la seva tomba va ser edificat per subscripció entre els seus alumnes i col·legues.

***

José Montiel Gil

- José Montiel Gil: El 13 d'agost de 1916 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el militant anarquista i anarcosindicalista José Montiel Gil. Va passar la seva infantesa al barri malagueny de La Trinidad, entre un col·legi salesià de fèrria disciplina, els amics i el futbol («Centro Sport Trinitario»). Orfe de mare als 11 anys, començà a fer feina amb son pare Andrés, anarcosindicalista, i son germà major Antonio, marxista, als tallers Taifefe, concessionària de la Ford, com a aprenent de fuster carrosser, ofici que exercirà tota sa vida. Amb la instauració de la II República va començar a militar en el moviment anarquista, encara que dins la feina estava afiliat a la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Poc abans de l'aixecament feixista, durant una assemblea del gremi, va donar-se de baixa del sindicat socialista per afiliar-se en l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan va esclatar la guerra va formar part de la Unió de Joventuts Llibertàries (UJL) de Màlaga. Quan les tropes feixistes ocupen aquesta ciutat, fugirà a Almeria i després marxarà a Madrid, on s'incorporarà en la XIV Brigada Internacional amb el grau de capità. Aquesta brigada estava composta per voluntaris belgues i francesos i lluitarà en diverses batalles i cops de mà (Alto de León, Cuesta de la Reina, Barsai, Jarama, Antonion, l'Ebre, etc.). Perduda la guerra, la retirada l'agafarà ferit en un hospital de Girona (Gironès, Catalunya) i socorregut en ple bombardeigés portat fins a la frontera. Va acabar, com tants altres, al camp de Sant Cebrià. A mitjans de 1940 va ser alliberat per l'exèrcit francès de les tropes nazis i, amb un grup de companys, marxà a la frontera per reprendre la resistència contra el franquisme. A Bordeus (Aquitània, Occitània) fou detingut per la gendarmeria francesa i internat al camp d'Argelers, per després ser destinat «voluntari» a l'illa de Jersey per treballar al Mur de l'Atlàntic. Amb l'Alliberament, participarà de bell nou en la resistència antifranquista en la CNT, especialment en la recaptació de fons per a l'Interior. En aquests anys farà amistat amb el socialista Pablo Sastre i acabarà casant-se a París (França) amb sa filla Isabel, amb qui tindrà dos fills, Edith i José. A començaments de 1950, amb Pablo Sastre, mitjançant la International Refugee Organization (IRO, Organització Internacional del Refugiats), tots marxaran a l'exili americà. José Montiel Gil es va instal·lar a La Plata (Buenos Aires, Argentina), on es va dedicar a la fusteria. En 2016 celebrà el seu centenari envoltat de sa família.

José Montiel Gil

***

Carlos Cortez

- Carlos Cortez: El 13 d'agost de 1923 neix Milwaukee (Wisconsin, Estats Units) el poeta, dibuixant, cartellista, muralista, escultor, fotògraf i militant anarquista Carlos Alfredo Koyokuíkatl Cortez. Fill d'un wobbly --militant de l'organització anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món)-- indi mexicà (Alfredo Cortez) i d'una socialista pacifista alemanya (Augusta), va passar 18 mesos tancat a la presó federal de Sandstone (Minnesota) com a objector de consciència durant la II Guerra Mundial. En 1947 es va afegir a l'IWW, organització a la qual militarà fins a la seva mort. En 1965 s'instal·là a Chicago. Com a artista és força conegut per les seves xilografies i linòleums, moltes de les quals les realitzarà per a l'anarcosindicalista IWW. Les seves col·leccions més importants es conserven al Museum of Modern Art de Nova York, a l'Smithsonian American Art Museum de Washington i al Mexican Fine Arts Center Museum de Chicago, que en té la col·lecció més completa. Amb reminiscències de Munch i Kollwitz, els rostres estilitzats i de pòmuls prominents de les seves figures agrupades en paisatges contrastats en blanc i negre, d'austera simplicitat, transcendeixen l'art per a ser símbols del compromís social i polític. Entre els millors gravats de Carlos Cortez s'hi troben els dedicats als herois i heroïnes de la classe obrera: Joe Hill, Ricardo Flores Magón, Lucy Parsons, Ben Fletcher, César Chávez... Una característica de Cortez era la seva decidida oposició a la comercialització del seu art, negant-se a limitar les edicions de les obres i deixant disposat que a la seva mort es podrien realitzar còpies a dojo per mantenir baixos els preus. En 1985 va ser publicat Wobbly: 80 years of rebel art, un catàleg amb una part de la seva obra. En 1999 va mantenir contactes amb la madrilenya Fundació d'Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo (FAL) i va realitzar una exposició itinerant a l'Estat espanyol, fent donació de 16 gravats dedicats a aquesta fundació de la CNT. En 2002, com a homenatge a l'artista llibertari mexicà José Guadalupe Posada, Cortez va editar i prologar el llibre Viva Posada. A salute to the great printmaker of the mexican revolution. El poliglot Carlos Cotez és també conegut com a poeta de la Beat Generation i de la literatura chicana (Chicano Artistic Movement). Entre les seves obres poètiques podem ressenyar De Kansas a Califas and back to Chicago (1992), Where are the voices? and other wobbly poems (1997), Crystal gazing the amber fluid and other wobbly poems (1997) i Making love with our eyes (2002); també ha escrit lletres de cançons. Va col·laborar durant més de vint anys en el periòdic anarcosindicalista Industrial Worker. A partir de finals dels anys 70 va signar en ocasions amb el seu nom en nahuatl Koyokuíkatl (Coiot que canta), nom que li va ser donat en una cerimònia a Casa Aztlán per ancians asteques. Carlos Cortez en 1993 va tenir un primer atac de cor i el 18 de gener de 2005 a la seva casa de Lakeview (Chicago, EUA) va morir de l'últim; el seu cos va ser incinerat. Els seus arxius i escrits es conserven a la Wayne State University de Detroit.

***

Santi Soler fotografiat per Josep Maria Domènech

- Santi Soler: El 13 d'agost de 1943 neix a Badalona (Barcelonès, Catalunya) el periodista i activista anarquista Santiago Soler i Amigó, més conegut com Santi Soler i que va fer servir els pseudònims de Fede iEl Petit. Des del naixement patí poliomielitis i epilèpsia. Entre 1962 i 1964 començà a col·laborar en les publicacions periòdiques no dependents del franquisme. En els anys seixanta engegà la seva activitat política a Badalona en el grup d'intel·lectuals esquerrans, entre ells Francesc Xavier Garriga Paituvi, que creà en 1966 Força Socialista Federalista (FSF). Entre 1963 i 1968 estudià Filosofia i Lletres. En aquests anys col·laborà en la revista Promos (1964-1966) i en l'editorial EDIMA (1966-1969). A finals de 1967 s'adherí a Acció Comunista (AC), on es va fer amic d'Ignasi Solé Sugranyes. Ambdós, per desacords ideològics i organitzatius, abandonaren la formació arran del congrés celebrat l'hivern de 1968 a Frankfurt. Durant l'estiu de 1969 viatjà a París amb Xavier Garriga i ambdós conegueren el marxista heterodox Jean Barrot, el qual els inicià en el consellisme i en el moviment situacionista. Entre 1970 i 1974 estudià la carrera de periodisme. Entrà a formar part del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL, Moviment Ibèric d'Alliberament), del qual esdevingué el seu teòric barrejant diverses filosofies polítiques (anarquisme, marxisme, consellisme, situacionisme, etc.), i dels seus Grups Autònoms de Combat (GAC). De bell nou a Catalunya, amb Ignasi Solé redactà el fullet El movimiento obrero en Barcelona. A partir de 1972, amb Garriga, s'ocupà de l'edició de textos clandestins al voltant de la revista CIA (Conspiració Internacional Anarquista) i de les «Ediciones Mayo-37». Refugiat a Tolosa de Llenguadoc (Occitània), s'oposà a la tendència més radical del MIL, animada sobretot per Jean Marc Rouillan, Josep Lluís Pons Llobet i Jean Claude Torres. L'agost de 1973 participà en el congrés d'autodissolució del MIL celebrat a Tolosa de Llenguadoc. Retornà clandestinament a Barcelona, però el 24 de setembre de 1973 va ser detingut per la policia franquista quan sortia del seu domicili del carrer Casp de Barcelona. Entre les seves notes la policia trobà que l'endemà tenia una cita al bar Funicular de Barcelona amb els seus companys i aquesta els parà una trampa. Malgrat que va intentar prevenir els companys del parany, la Brigada Politicosocial de la policia l'utilitzà com a ham i pogué detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. Durant la detenció d'aquests, Puig Antic resultà ferit de bala i el subinspector Francisco Jesús Anguas Barragán mort. El febrer de 1975 sortí el llibertat provisional sota fiança a causa dels seus problemes de salut. Jutjat el 3 de novembre de 1975 pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP), va ser condemnat a dos anys de presó per pertinença a «associació il·lícita». El juliol de 1976 pogué beneficiar-se de l'amnistia de desembre de 1975. Exercí de professor i de periodista i portà una gran activitat sociocultural a Badalona. Entre 1978 i 1979 fou membre de la redacció de la barcelonesa Solidaridad Obrera. Durant els anys de la reconstrucció de la Confederació Nacional del Treball (CNT), col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com ara Ajoblanco,Askatasuna,Indolencia, El Topo Avizor, El Viejo Topo, etc. També formà part del grup animador del projecte editorial que girava al voltants de la revista Etcétera. En 1978 publicà Lucha de clases y clases de lucha i en 1980 Marxismo, señas de identidad. Fou membre del Centre de Documentació Antiautoritari i Llibertari (CEDALL) de Badalona. En 1999 prologà el llibre de Juan Zambrana La alternativa libertaria. Santiago Soler Amigó va morir el 13 d'abril de 1999 a Barcelona (Catalunya).

***

Tom Wayman en una sessió de The Art Bar Poetry Series (23 de març de 2010)

- Tom Wayman: El 13 d'agost de 1945 neix a Hawkesbury (Ontàrio, Canadà) el periodista, professor, poeta, assagista i militant wobblie Thomas Ethan Wayman (Tom Wayman). Quan tenia set anys es traslladà amb sa família a Prince Rupert (Colúmbia Britànica, Canadà), ja que son pare, químic en una planta de cel·lulosa hi va ser destinat. En 1959 sa família s'instal·là a Vancouver, on acabà l'escola secundària i es matriculà en la Universitat de la Colúmbia Britànica. Durant els seus anys d'estudiant treballà com a periodista en el diari The Vancouver Sun i en el periòdic estudiantil The Ubyssey, del qual va ser editor en cap entre 1965 i 1966. En 1966 es graduà en filologia anglesa i marxà a Irvine (Califòrnia, EUA) amb una beca per fer els estudis de postgrau a la Universitat de Califòrnia. Després va fer feines manuals i acadèmiques a Colorado, Ontario, Michigan, Alberta i la Colúmbia Britànica. Ha fet cursos de postgrau a les universitats de Windsor, Alberta, Simon Fraser, Winnipeg i Toronto i ha impartit classes a l'Okanagan University College de Vernon i de Kelowna, a la Kootenay School of the Arts de Nelson i al Kwantlen University College. Des del 2002 fa classes la Universitat de Calgary (Alberta, Canadà). Ha conreat la poesia, l'assaig i la narrativa, i ha editat diverses antologies de poetes americans de parla anglesa (canadencs i nord-americans). Li ha interessat sobretot com els escriptors han testimoniat el món del treball en les seves obres. En 1982 fou un dels cofundadors de la Vancouver Industrials Writers' Union (VIWU), associació escriptors en la qual participà en diferents iniciatives (edicions de llibres i audiovisuals, recitals, festivals poètics, etc.) fins a la seva dissolució en 1993. És membre de les juntes del Nelson's Oxygen Art Centre i del Calgary International Spoken Word Festival. Ha estat guardonat amb la Medalla de Poesia de la Canadian Autors Association i amb el Premi A. J. M. Smith, i tres vegades ha estat nominat per la Premi de Poesia Dorothy Livesay. A finals dels anys seixanta, juntament amb altres joves activistes, reorganitzà el sindicat Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) a la zona de Vancouver. La secció del sindicat IWW de Vancouver es dedicà a reconstruir les tasques orgàniques sindicals, organitzar concerts de suport al moviment wobblie, fer propaganda (pamflets, fullets, etc.), editar el periòdic mensual Solidarity Bulletin (1972-1973), etc. Durant la dècada dels setanta aquesta secció mantingué una certa confrontació amb la Junta General Executiva dels IWW amb seu a Chicago (Illinois, EUA) ja que desitjava el major grau d'autonomia possible. En 1973, a la Simon Fraser University de Vancouver, els wobblies canadencs fundaren la independent Administració Canadenca dels IWW, però més tard la Internacional wobblie refusà aquesta separació. Després d'un parèntesi de nou anys, Wayman tornà a reorganitzar la secció de Vancouver dels IWW i les relacions amb la central wobblie es van normalitzar fins al punt que en 1987 el congrés anual dels IWW fou organitzat per la secció de Vancouver, primera vegada que aquest congrés es realitzava fora de Chicago. El seu arxiu personal i el de la secció dels IWW de Vancouver es troben dipositats a la Secció de Llibres Rars i Col·leccions Especials de la Biblioteca de la Universitat de la Colúmbia Britànica sota el nom de «Tom Wayman Fonds». Actualment viu a Winlaw (Colúmbia Britànica, Canadà).

Defuncions

- Albert Tramcourt: El 13 d'agost de 1897 mor a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar) l'anarquista Albert Tramcourt. Havia nascut el 10 de desembre de 1866 a Creil (Picardia, França). Sos pares es deien Jean-Auguste Tramcourt i Joséphine Guery. Es guanyava la vida fent d'obrer ajustador a la fàbrica Baudet, on també era cap de colla, i visqué i milità a Argenteuil (Illa de França, França). Tenia al seu càrrec sa mare, sa germana, sa companya i una filla de dos anys. Condemnat en diverses ocasions per robatori i abús de confiança, a començament dels anys noranta es refugià a Londres (Anglaterra). Vivia al número 27 de Stanhope Street i freqüentà el cercles anarquistes francesos de l'exili. En un informe de la policia de 1892 deia que era un anarquista que es desplaçava molt i 1894 figurava en la llista d'anarquistes establerta per la policia ferroviària de fronteres. El 4 de gener de 1894 va ser detingut a Argenteuil sota l'acusació de mantenir correspondència amb anarquistes exiliats a Londres. Entre el 6 i el 12 d'agost de 1894 va ser jutjat en l'anomenat«Procés dels Tenta», operació repressiva a gran escala que processà l'anarquisme, barrejant lladres amb teòrics anarquistes, que es desencadenà arran de l'ona d'atemptats que es produïren entre 1892 i 1894. Els inculpats van ser acusats d'«afiliació a banda criminal». Durant les sessions de l'Audiència del Sena de París (França) negà la seva militància anarquista. Acusat únicament d'haver rebut correspondència compromesa amb anarquistes exiliats a Anglaterra, va ser defensat per l'advocat Oster i va ser absolt. Durant la tardor de 1895 la policia assenyalà la seva partida de Londres amb destinació a Amèrica. Albert Tramcourt  va morir el 13 d'agost de 1897 a Marololo (Majunga; actual Mahajanga, Madagascar), on treballava d'obrer mecànic civil a l'Arsenal d'aquesta població.

Albert Tramcourt (1866-1897)

***

Miguel Almereyda (1912)

- Miguel Almereyda: Durant la nit del 13 al 14 d'agost de 1917 mor a la presó de Fresnes (Illa de França, França) el militant i propagandista anarquista i antimilitarista Eugène Bonaventure de Vigo, més conegut com Miguel Almereyda (anagrama d'«Y'a la merde»). Havia nascut el 5 de gener de 1883 --alguns autors citen el 8 de gener-- a Besiers (Llenguadoc, Occitània) --altres diuen que era fill bastard d'una família de notables catalans del Principat d'Andorra-- i ben aviat quedarà orfe de pare. En 1898 instal·lat a París amb Laurent Tailhade, aprèn fotografia i treballa com a retocador de fotos a l'estudi Maes de Montmartre. Va complir dos mesos de presó condemnat com a còmplice d'un robatori. D'esperit revolucionari, va freqüentar els cercles anarquistes i escriu, en 1901, un primer article en Le Libertaire on reivindica un atemptat; la bomba no va explotar per fabricació defectuosa, però serà condemnat a un any de presó. En sortir-ne va ser recollit per l'escriptora anarquista Séverine i va entrar com a secretari de redacció en Le Libertaire. Propagandista pacifista tant per la paraula com per escrit, va participar, a Amsterdam el juny de 1904, en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), i esdevé amb Yvetot, cosecretari de la secció francesa. El 30 de desembre de 1905, 28 membres de l'AIA, entre ells Almereyda, són durament condemnats, entre tres i quatre anys de presó, pel cas del «Cartell Roig», que cridava a la insurrecció contra tota ordre de mobilització. El 14 de juliol de 1906 els implicats seran amnistiats. Almereyda, juntament amb Gustave Hervé i Eugène Merle, crea aleshores el periòdic La Guerre Sociale. En 1908 va ser condemnat a dos anys de presó per haver fet apologia de l'amotinament dels soldats del 17 Regiment de Línia (19 de juny de 1907). Amnistiat l'agost de 1909, va participar activament en les mobilitzacions de suport a Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va tornar a la presó per«incitació al sabotatge» durant una gran vaga de ferroviaris. Alliberat el març de 1911, va crear «Les Jeunes Gardes Révolutionnaires» (Les Joves Guàrdies Revolucionàries), grup de combat que s'enfronta als carrers a l'extrema dreta i es fa un especialista en desemmascarar els confidents policíacs dins del moviment obrer. Però Almereyda s'allunyarà de mica en mica dels anarquistes. El març de 1913 deixa, amb Eugène Merle, La Guerre Sociale per fundar Le Bonnet Rouge, periòdic satíric socialista que, tot i que manté un dur combat contra els monàrquics d'Action Française, dels Camelots du Roi i d'altres grups dretans, es compromet seriosament amb els polítics republicans. Quan esclata la guerra, reivindica el seu «patriotisme d'esquerra», però va esdevenir tot d'una pacifista. Va revelar en un article la seva negociació amb el ministre de l'Interior sobre la no utilització del fitxer dels «Carnets B» dels antimilitaristes. Però víctima d'una maquinació politicofinancera, va ser detingut el 6 d'agost de 1917 acusat d'«intel·ligència amb l'enemic». El 14 d'agost va ser trobat«suïcidat» penjat amb uns cordons de sabates a la seva cel·la de la presó de Fresnes. Miguel Almereyda està enterrat al cementiri de Bagneux (Illa de França, França). Va deixar un nin petit, Nono, el futur cineasta Jean Vigo, que més tard tractarà de dilucidar sense massa èxit la mort de son pare. L'actual director de cinema nord-americà Michael Almereyda ha pres el nom adaptat en honor seu.

Miguel Almereyda (1883-1917)

***

José Edreira Seoane

- José Edreira Seoane: El 13 d'agost de 1936 és assassinat a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia), l'anarcosindicalista José Edreira Seoane (O Chuno). Havia nascut cap el 1915 a Bentazos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Fermín Edreira Ferreira i Dolores Seoane González, i tenia quatre germanes i dos germans. Milità en el Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos. Realitzava el servei militar en la Marina i quan el cop feixista de juliol de 1936 es trobava de permís a la seva casa de Betanzos, participant en la resistència contra l'aixecament. Detingut per la Guàrdia Civil, José Edreira Seoane va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista Antonio Maceiras Amor i amb Antonio López (O Bergeiro),  el 13 d'agost de 1936 a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els cossos dels assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus carronyeres. Posteriorment, va ser jutjat per un tribunal militar franquista per deserció.

***

Antonio Maceiras Amor i sa companya Lucita

- Antonio Maceiras Amor: El 13 d'agost de 1936 és assassinat a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia), el llaurador anarcosindicalista Antonio Maceiras Amor –el segon llinatge a vegades citat erròniament com Campillo. Havia nascut cap el 1916 a Betanzos (la Corunya, Galícia). Sos pares es deien Francisco Maceiras Losada i Carmen Amor Carro. Primogènit de la família, tenia dos germans i dues germanes. Milità en el Sindicat de Professions Diverses de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Betanzos. Arran del cop feixista de juliol de 1936, fou un dels defensors de la barricada de Ponte Nova de Betanzos. Detingut per les tropes franquistes, Antonio Maceiras Amor va ser afusellat, juntament amb l'anarcosindicalista José Edreira Seoane (O Chuno) i amb Antonio López (O Bergeiro),  el 13 d'agost de 1936 a la muntanya d'A Reborica (Aranga, la Corunya, Galícia). Els cossos dels assassinats restaren insepults i van ser devorats per cans i aus carronyeres.

***

Miguel Yoldi Beroiz

- Miguel Yoldi Beroiz: El 13 d'agost de 1961 mor d'accident automobilístic en una carretera a prop de Matamoros (Tamaulipas, Mèxic) l'anarcosindicalista Miguel Yoldi Beroiz. Havia nascut el 14 d'abril de 1903 a Lizarra (Navarra) --alguns autors citen Pamplona (Navarra). En 1914 ingressà en la Casa de Misericòrdia pamplonesa, on s'atenien les persones en extrema necessitat. Quan tenia 17 anys s'afilià al Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Pamplona. En aquests anys realitzà diverses feines (torner, mariner, mestre nacional d'escola, periodista, etc.), destacant com a mestre racionalista. Es va relacionar amb militants de l'entorn del grup«Los Justicieros» amb ramificacions a Saragossa, Tudela, Logronyo, Pamplona, Vitòria i Bilbao. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França i retornà en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. En 1932 muntà a Pamplona una llibreria, on abundava la literatura anarquista. Poc després marxà a Barcelona, destacant a la capital catalana com a organitzador sindical. Entre desembre de 1933 i febrer de 1935, en que fou substituït per Horacio Martínez Prieto, s'encarregà a Saragossa de la secretaria del Comitè Nacional de la CNT. En el moment de l'aixecament feixista de juliol de 1936, ocupava el càrrec de secretari de Defensa de Catalunya i lluità en els combats de carrer del 19 de juliol a Barcelona. Participà amb Buenaventura Durruti en l'organització de la columna, formant part, amb aquest últim, Ricardo Rionda, Antonio Carreño i Luis Ruano, del seu «Comitè de Guerra». També va ser nomenat delegat del Segon Sector i delegat general d'Agrupacions de la columna. Més tard, amb el sergent José Manzana Vivó, substituí el comandant Enric Pérez Farràs al front de la Columna Durruti ja militaritzada. Després d'haver participat als combats del front d'Aragó, formà part del grup de la columna que marxà amb Durruti a defensar Madrid. També va fer de corresponsal de Solidaridad Obrera al front i exercí la presidència de la Junta de Selecció de l'Acadèmia Popular Núm. 3. El desembre de 1937 va ser nomenat comandant de la 24 Divisió, amb la qual participà en la defensa d'Aragó durant l'ofensiva franquista. Va ser ferit en combat en tres ocasions, una d'elles a la Ciudad Universitaria madrilenya on caigué ferit de mort Durruti. El març de 1938, arran de la desfeta del front, va patir un atemptat i una violenta campanya contra la seva persona per part dels estalinistes que el van acusar de ser responsable de la caiguda del front. Fruit d'aquesta conxorxa va ser la seva detenció, destitució del comandament i dissolució de la 24 Divisió. El març de 1939 va ser enviat pel Comitè Nacional confederal a la zona central i sud de la península que encara estava en poder de les tropes republicanes. Amb el triomf feixista aconseguí passar els Pirineus. Després de l'Alliberament defensà les tesis col·laboracionistes de la CNT clandestina i en 1945 va ser assessor i subsecretari de Martínez Prieto en el Govern de la II República en l'Exili presidit per José Giral Pereira. Establert a Mèxic amb sa companya i filla, va ser desautoritzat, juntament amb altres militants (Progreso Alfarache Arrabal, Pere Cané Barceló i Feliciano Subero Martínez) nomenats també al Govern, per la sotsdelegació de la CNT de Mèxic. En 1947 formà part de la Regional d'Aragó de l'Agrupació de la CNT a Mèxic, favorable a les actuacions de la CNT de l'Interior. És autor de diversos fulletons sobre anarcosindicalisme i estratègia confederal i de Surcos polémicos (1946).

Miguel Yoldi Beroiz (1903-1961)

Continua...

---

La filosofia i la religió sense caretes | Quetgles's Weblog

"La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials". (Miquel López Crespí)

La literatura catalana experimental.

Teatre català experimental. (i II)

Palau Vivot. La comtessa de Zavellà i les seves filles lluïen els seus millors vestits. Els llums eren resplendents. A manera de menyspreu envers aquella rància aristocràcia sustentada damunt la suor i explotació de generacions i generacions de pagesos mallorquins, vaig saludar en Jaume Adrover amb el puny tancat -com saludaven els herois de la lluita antifeixista que sempre hem admirat- i, girant l'esquena a aquell sarau, em vaig trobar enmig del carrer, sentint encara, a la meva esquena, els parlaments oficials.

En arribar a casa, abans d'anar a veure en Vidal Folch en el lloc on ens havíem de reunir -amb altres companys i soldats, militants del PSUC i altres grups antifranquistes- vaig passar per casa. Hi havia una nota de la direcció del diari feixista Baleares (encara portava en primera plana el jou i les fletxes!) demanant que em posàs en contacte amb ells. Com podeu imaginar, era tanta la nostra ràbia contra el feixisme, la dreta terrorista que havia assassinat tants patriotes i marxistes (i anarquistes i republicans i... tants i tants homes i dones valuosos) que vaig rompre a l'instant la convidada per a anar a fer l'entrevista.

A l'endemà, amb la informació i entrevistes fetes a tots els guanyadors, sota un titular que deia "Premio de teatro: Miguel López Crespí, difícil de localitzar", un text de la direcció deia, justificant no haver pogut trobar l'autor guardonat: "Lo aparentemente fácil a veces se convierte en lo más dificil. El ganador del premio de Teatro, vive en Palma, hasta se puede decir que cerca de la Redacción. Miguel López Crespí, autor de la obra premiada, Autòpsia a la matinada, tiene su domicilio en la calle Antonio Marqués núm. 38, 3º de nuestra ciudad.

'Pero aún así, ayer, una vez conocido el fallo del jurado, fue imposible localizar al Sr. López Crespí, quien, para complicar todavía más el trabajo del periodista, no tiene teléfono en su domicilio. Todas las visitas a su piso de la calle Antonio Marqués resultaron infructuosas. Tampoco dió resultado un recado que le dejamos escrito, rogándole se pusiese en contacto con nosotros" (Baleares, 18-I-75, pàg. 4).

En aquell mateix moment de la concessió del Premi de Teatre Ciutat de Palma (gener de 1975), quan nosaltres, fervents i il.lusionats lluitadors per la llibertat, ens negàvem a establir el més mínim contacte amb la premsa del feixisme, altres, els "exquisits", els que "mai no s'embrutaren contagiant amb la realitat els seus escrits", ja feia dècades que s'havien anant enriquint col.laborant -i ben activament- amb els assassins i opressors del nostre poble. Em referesc a aquells (una minoria, per sort) que, fent d'advocats dels sindicats feixistes, essent regidors dels ajuntaments franquistes (ajuntaments, ben cert, no elegits democràticament pel poble), anaren creant les bases d'una riquesa material que, amb els anys, els permetria fer una obra "no contaminada" pels esquitxos de la lluita del nostre poble per la seva llibertat. Allà ells, amb la seva consciència... si és que en tenien! Nosaltres estiguérem -i estam!- allà on en cada circumstància ens han portat les nostres idees d'igualtat, lluita per la independència del nostre poble i per una societat més justa, on no existesqui l'explotació de l'home per l'home.

Més endavant, malgrat la victòria obtinguda, malgrat els reconeixements i felicitacions d'amics i membres del gremi de la ploma, el cert és que per algun indret s'havia filtrat que l'autor guardonat (qui signa aquest article) era un escriptor "difícil", "conflictiu". Jo crec, ara passats els anys, que s'escampà arreu -i això era perillós en una societat somorta i conservadora com la nostra- que el guanyador era un destacat militant revolucionari. Cal tenir en compte que, avui dia, vint anys i escaig després dels fets que narram, ser d'esquerres, no haver-se embrutat les mans amb la politiqueria barata, encara fa aflorar la ira i la ràbia de la pesta dretana i feixista que ens envolta.

A l'any 1975 (i potser ara mateix, a l'any 1996, quan escric aquesta tercera part de L'Antifranquisme a Mallorca [1950-1970]) no era gaire presentable anar pel món amb l'etiqueta de lluitador antifeixista. El cert és que Autòpsia a la matinada tengué molts problemes (pagant l'edició l'Ajuntament de Ciutat!) per a editar-se. Per l'Editorial Moll tenien molts compromisos; en Luis Ripoll (no sé qui em recomanà que anàs a parlar-hi) em mirà com a esperitat, sense entendre res de res. Finalment, mitjançant les gestions de l'amic Joan Perelló -l'excel.lent poeta de Campos-, que coneixia un jovenot anomenat Sebastià Roig (el fill de la Impremta Roig), el llibre pogué sortir a la llum pública.

El Teatre de la Revolta mallorquí continuava amb els seus acostumats entrebancs, no sols per a ser estrenat, sinó per a ser publicat. Era el "normal" dins de la nostra llastimosa situació teatral. ¿Cal dir al lector que, a hores d'ara, vint-i-sis anys després de ser guardonada amb el Premi Ciutat de Palma de teatre, aquella Autòpsia a la matinada, homenatge a tots els estudiants de l'Estat morts en la lluita per la llibertat, continua sense estrenar?

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Anarcoefemèrides del 14 d'agost

Esdeveniments

La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

- Procés contra la«Banda del Matese»: Entre el 14 i el 25 d'agost de 1878 davant l'Audiència de Benevent (Campània, Itàlia) té lloc el procés contra els internacionalistes, coneguts com «Banda del Matese», que van portar a terme l'abril de 1877 una insurrecció armada a la zona muntanyenca del Matese. Els acusats més coneguts són els anarquistes Errico Malatesta, Carlo Cafiero i Cesare Ceccarelli. Els revolucionaris són inculpats dels delictes de conspiració amb la finalitat de canviar i de destruir la forma de govern, d'incitar els habitants a armar-se contra el poder de l'Estat, de provocar la guerra civil, de destruir arxius municipals, d'atemptar com a banda armada i de ferir dos carrabiners del Rei, un dels quals finalment morí. L'acusació, portada pel fiscal Eugenio Forni, demana penes de cadena perpètua i de mort. La intenció primera del ministre de l'Interior, Giovanni Nicotera, excompany d'armes de l'anarquista Carlo Pisacane en l'expedició del Sapri, era fer un judici sumaríssim per un tribunal militar; però la intervenció de Silvia Pisacane, filla de l'heroi, va detenir el ministre. L'amnistia que el rei Humbert I havia concedit el 19 de gener de 1878 extingia gairebé tots els delictes menys les ferides als carrabiners; per això els internacionalistes Solopaca i Pontelandolfo havien estat alliberats, però encara quedaven 26 revolucionaris imputats, molts d'ells estrangers, per«assassinat resultat d'una acte de rebel·lió». La defensa dels acusats la van portar quatre advocats (Nardoneo, Barra, Barricelli i Merlino) i gràcies a la defensa apassionada d'un d'ells, el jove misser napolità de 21 anys i membre de la Internacional Francesco Saverio Merlino, els militants anarquistes van ser absolts. Durant el procés la població de Benevent fou ocupada militarment, però les mostres de simpatia i de suport dels seus habitants per als imputats van ser impressionants. Més de dos mil persones festejaren pels carrers de Benevent la sentència absolutòria. Molts dels revolucionaris absolts van optar per l'exili.

Insurrecció al Matese

Procés contra la «Banda del Matese»

***

La inauguració de l'estàtua de Proudhon segons una postal commemorativa

- Inauguració l'estàtua de Proudhon: El 14 d'agost de 1910 s'inaugura a l'Avinguda d'Helvétie de Besançon (Franc Comtat, Arpitània) una estàtua en bronze de Pierre-Joseph Proudhon, realitzada per l'escultor local Georges Laethier. La decisió d'erigir una estàtua del pensador anarquista a la seva ciutat natal havia estat presa un any abans en ocasió del centenari del seu naixement i es decidí fer-la mitjançant una subscripció popular i un concurs públic d'escultors. Sorprenentment, la inauguració, amb tots els honors militars i polítics, es realitzà pel president de la República Armand Fallières, en una visita oficial a Besançon entre els dies 13 i 15 d'agost; el mateix dia també s'inaugurà una nova oficina de Correus. A més, Antoine Magrin presentà el llibreP.-J. Proudhon et la franc-maçonnerie. Document publiés à l'occasion de l'inauguration de sa statue. 14 août 1910. Malauradament, aquesta estàtua, com tantes altres, fou arrabassada i fosa, amb la complicitat de les forces reaccionàries de la ciutat, per les forces d'ocupació nazis. Posteriorment, fou reemplaçada per una nova escultura.

Naixements

Pietro Gori

- Pietro Gori:El 14 d'agost de 1865 neix a Messina (Sicília, Itàlia) l'advocat i propagandista anarquista Pietro Gori. De pares toscans, en 1878 la família es va traslladar a Liorna, on, de molt jovenet, s'uneix a una associació monàrquica de la qual és expulsat per «conducta indigna»; després va col·laborar en La Riforma, periòdic moderat. En 1886 s'inscriu en la Universitat de Pisa i ben aviat pren contacte amb el moviment anarquista pisà, del qual arribarà a ser una de les figures més influents. En 1887 va ser detingut per un article escrit en memòria dels Màrtirs de Chicago i per haver denunciat la presència de vaixell nord-americans al port de Liorna. En 1888, com a secretari de l'associació d'estudiants, va organitzar la commemoració del 340 aniversari del naixement del filòsof Giordano Bruno. En 1889 es va llicenciar en Dret amb la tesi: La Miseria e il Delitto, dirigida pel prestigiós jurista Francesco Carrara. El novembre d'aquell any va publicar, sota el pseudònim Rigo (anagrama del seu llinatge) un primer opuscle Pensieri ribelli, que conté textos de les seves primeres conferències; aquesta publicació va implicar la seva detenció per «instigació a l'odi de classe», acusació de la qual sortirà absolt gràcies al nodrit grup d'advocats, companys i professors de la universitat, que en va assumir la defensa. El 13 de maig de 1890 va ser novament detingut com a organitzador de la manifestació del Primer de Maig a Liorna; jutjat, va ser condemnat a un any de presó, pena que es va reduir després de l'apel·lació, però romandrà empresonat, primer a Liorna i després a Lucca, fins al 10 de novembre de 1890. Instal·lat a Milà, va exercir de misser amb Filippo Turati. El gener de 1891 va fer costat les tesis d'Errico Malatesta en la Conferència de Capolago, on es va decidir la fundació del Partit Socialista Anàrquic Revolucionari. En aquest mateix any, va participar a Milà en el Congrés del Partit Obrer Italià i va traduir per a la Biblioteca Popular Socialista El Manifest Comunista de Marx i Engels. A finals de 1891 va començar a publicar L'Amico del popolo, un periòdic que s'autodefinia com «socialista anàrquic» i del qual va treure 27 números, tots segrestats, i que li van portar detencions i processos. El 4 d'abril de 1892, en una conferència sobre«Socialisme legalista i socialisme anàrquic» celebrada a Milà, va explicar les postures anarquistes fortament criticades pel socialisme reformista que el considera autoritari i parlamentarista. El 14 d'agost de 1892, en el Congrés Nacional de les Organitzacions Obreres i Socialistes celebrat a Gènova, va despuntar com el major opositor de la majoria reformista que va decidir crear el Partit dels Treballadors Italians, que després passarà a ser el Partit Socialista Italià. Ben conegut per la policia, quan arribava el Primer de Maig era sistemàticament detingut preventivament. En un d'aquests arrests, va escriure a la presó de San Vittore el text d'una de les cançons més famoses:Inno del Primo Maggio. La seva obra poètica Alla conquista dell'Avvenire i Prigioni e Battaglie, publicades mesos després, es van exhaurir ràpidament malgrat que la tirada va ser de 9.000 còpies. La seva activitat com a misser en defensa dels companys anarquistes i com a conferenciant va desenvolupar-se sense treva. L'agost de 1893 va participar en el Congrés Socialista de Zuric, del qual va ser expulsat, i va fundar la revista La Lotta Sociale, que va tenir una breu vida a causa de les contínues intervencions de les autoritats. Després de l'aprovació per part del govern de Francesco Crispi de les tres lleis antianarquistes el juliol de 1894, va ser acusat per la premsa burgesa de ser l'instigador de l'assassinat del president francès Sadi Carnot perquè havia defensat en un procés a Milà i havia mantingut correspondència amb el seu assassí, Sante Caserio. Per evitar una condemna de cinc anys de presó, va fugir a Lugano (Suïssa). El gener de 1895 va ser detingut, juntament amb altres 17 polítics italians, i, després de dues setmanes empresonat, van ser expulsats de Suïssa. En aquesta ocasió va compondre la lletra de la que serà la seva cançó anarquista més famosa: Addio a Lugano. Després de passar per Alemanya i Bèlgica, es va instal·lar a Londres, on va conèixer els principals exponents de l'anarquisme mundial. Després del seu breu període angles, va viatjar a Nova York on va començar una àmplia gira de conferències --més de 400 en un any-- pels Estats Units i per Canadà. Durant aquestaèpoca va col·laborar en la revista La Questione Sociale. Durant l'estiu de 1896 va tornar a Londres per participar com a delegat de les associacions obreres nord-americanes en el segon Congrés de Internacional Socialista, però va caure greument malalt i va ser ingressat al National Hospital de Londres. Gràcies al suport de diversos parlamentaris, el govern italià va acceptar el seu retorn al país, però obligat a residir en principi a l'Illa d'Elba. A Itàlia va reprendre els contactes amb el moviment anarquista i a la seva activitat com a advocat en defensar els companys llibertaris i en la col·laboració en periòdics anarquistes, com ara Agitazione, d'Ancona. L'augment del preu del pa, en 1898, va provocar un allau de protestes arreu d'Itàlia, enfront dels quals el govern va respondre amb duresa. El 7 de maig de 1898 a Milà, el general Fiorenzo Bava-Beccaris, va ordenar l'Exèrcit disparar contra la massa, assassinant entre 80 i 300 persones --el nombre de morts varia segons la font. La repressió contra els partits d'esquerra i els sindicats també va ser força dura. Gori va haver d'exiliar-se de bell nou per evitar una condemna de 12 anys de presó. Des de Marsella va embarcar cap a l'Argentina, on es va fer conèixer per les seves activitats política i científica; a més de promoure sindicats --va participar en 1901 en el congrés constitutiu de la Federació Obrera Argentina (FOA), que donarà naixement en 1904 a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA)--, va impartir cursos de criminologia a la Universitat de Buenos Aires i va fundar la revista Criminología Moderna. En 1902, per problemes familiars i de salut i gràcies a una amnistia, va poder tornar a Itàlia. En 1903, juntament amb Luigi Fabbri, va fundar a Roma la revista Il Pensiero. Llevat d'un viatge a Egipte i a Palestina en 1904, la resta de sa vida la va passar a Itàlia, ocupat en les seves activitats habituals: activista llibertari, escriptor i advocat defensor dels companys detinguts. És autor d'una gran producció literària, que va des d'obres de jurisprudència i de criminologia, a obres anarquistes, passant pel teatre i la poesia, sense oblidar l'edició de les seves famoses conferències i cançons. Pietro Gori va morir el 8 de gener de 1911 a Portoferraio (Illa d'Elba, Itàlia) i està enterrat al cementiri de Rosignano Marittimo (Liorna, Itàlia). La plaça principal de Portoferraio, on es troba l'ajuntament de la localitat, porta el seu nom.

***

Bruno Fattori

- Bruno Fattori: El 14 d'agost de 1882 neix a Ancona (Marques, Itàlia) l'anarquista Bruno Fattori. En 1898 entrà a formar part del moviment llibertari i va ser perseguit per la seva militància tant pel govern monàrquic com pel feixisme. En 1920 presidia la Cooperativa «Unione Libera» dels bastaixos del port d'Ancona. Membre dels«Arditi del Popolo», en 1922 passà clandestinament a França i retornà en 1943, on, després d'un temps detingut, s'integrà en la Resistència. Després de la II Guerra Mundial formà part del «Grup Malatesta» d'Ancona, un dels grups anarquistes més nombrosos de la ciutat. En 1964, amb Luciano Farinelli, fundà el centre de trobada cultural i llibertari «Casa Malatesta». Membre de la Federazione Anarchica Marchigiana (FAM, Federació Anarquista de les Marques), fou el responsable dels seus òrgans d'expressió L'Internazionale i Volontà. També formava part del grup anarquista que en 1965 s'adherí als Gruppi di Iniziativa Anarchica (GIA, Grups d'Iniciativa Anarquista). Bruno Fattori va morir el 7 de gener de 1975 a Ancona (Marques, Itàlia).

***

Rirette Maîtrejean

- Rirette Maîtrejean: El 14 d'agost de 1887 neix a Corresa (Llemosí, Occitània) la militant anarcoindividualista Anna Henriette Estorges, més coneguda com Rirette Maîtrejean. Quan tenia 16 anys quedà òrfena de pare i abandonà els estudis de magisteri que realitzava per manca de mitjans econòmics. En 1904 s'instal·là a París, fugint d'un matrimoni de conveniències orquestrat per sa mare, i es guanyà la vida de costurera, realitzant cursos a la Sorbona i a les «Universitats Populars». A París descobrí l'anarquisme i freqüentà les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), animades per Albert Libertad, que editava el periòdic anarcoindividualista L'Anarchie i participà en les excursions campestres organitzades per cercles anarcoindividualistes i reivindicadors de l'amor lliure. En 1906 i 1907 tingué dues filles, Henriette (Maud) i Sarah (Chinette), i es casà amb el baster Louis Maîtrejean, secretari del Sindicat d'Adobers i Assaonadors, que va ser condemnat en 1910 a cinc anys de presó per falsificació de moneda. Però l'abandonà i marxà a viure a Champrosay, a prop de Draveil, amb el propagandista anarquista Maurice Vandamme (Mauricius). El 30 de juliol de 1908, durant una manifestació de solidaritat amb els terrissaires en vaga des de l'1 de maig, va ser ferida greument en una cama quan un regiment de dragons carregà contra la manifestació, provocant quatre morts i dos-cents ferits. Retornà a París i, després de la mort d'Albert Libertad, assumí amb Mauricius la direcció del periòdic L'Anarchie.  En 1909, gràcies a una herència que havia cobrat Mauricius, marxà de viatge cap a Itàlia i Tunísia, però malalta de meningitis a Roma, es va veure obligada a retornar a París. L'anarquista Victor Serge (Kibaltchiche), que havia arribat de Bèlgica, esdevindrà son nou company. L'agost de 1910 participà, juntament amb 30.000 persones, en el motí nocturn al voltant de la presó de la Santé per intentar salvar la vida del sabater llibertari Jean-Jacques Liabeuf. El juliol de 1911 substituirà, amb Kibaltchiche, Lorulot en la direcció de L'Anarchie, que aquest havia instal·lat a la comunitat llibertària de Romainville, a prop de París. En aquesta comunitat la parella trobarà alguns companys belgues de Kibaltchiche que s'havien decantat per l'il·legalisme i integrant-se en la «Banda Bonnot». Aquests anarcoil·legalistes (Edouard Carouy, Jeanne Belardie, Raymond Callemin, Octave Garnier i René Valet) van haver de fugir de Romainville i la parella, mancada de recursos per pagar el lloguer de les terres, es va instal·lar a París, on continuaren publicant el periòdic. El 31 de gener de 1912 el seu domicili i redacció del periòdic fou escorcollat per la policia i Kibaltchiche detingut. Després de diversos interrogatoris, Maîtrejean fou detinguda el 25 de març de 1912 per amagar dos revòlvers Browning. El febrer de 1913 fou jutjada en el procés encausat contra els supervivents de la «Banda Bonnot». Després de passar un any tancada preventivament a la presó de Saint-Lazare, fou absolta, però Victor Serge va ser condemnat a cinc anys de presó per haver donat refugi a Garnier i a Callemin, membres de la «Banda Bonnot». Després d'aquest fets, publicà per lliuraments, entre el 19 i el 31 d'agost de 1913, en el periòdic Le Matin, els seus Souvenirs d'anarchie, amarga crítica dels cercles individualistes. El 3 d'agost de 1915 es casà amb Victor Serge a la presó de Melun, per facilitar l'obtenció de permisos de visita i l'autorització de correspondència. Aquest últim fou alliberat el 31 gener de 1917 i expulsat de França; el 13 de febrer es traslladà a Barcelona (Catalunya) i, després de barallar-se amb Maîtrejean, marxà a la Rússia bolxevic. Per guanyar-se la vida Maîtrejean va treballar com a tipògrafa i després com a correctora en diferents periòdics, integrant-se en 1923 en el Sindicat de Correctors. En 1927 aconseguí el divorci de Victor Serge. Durant els anys trenta s'instal·là a Le Pré-Saint-Gervais i visqué amb Maurice Merle, actiu sindicalista de les fàbriques Renault. En aquests anys va continuar col·laborant amb la premsa anarquista: La Revue Anarchiste, La Défense de l'Homme,La Liberté, etc. Rirette Maîtrejean va morir el 14 de juny de 1968 a l'asil de Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Rirette Maîtrejean (1887-1968)

***

Sante Pollastri

- Sante Pollastri: El 14 d'agost de 1899 neix a Novi Ligure (Piemont, Itàlia) el bandit anarquista Sante Pollastri --o Pollastro, segons els informes policíacs o com ell mateix signava. Va començar en el món de la delinqüència furtant carbó per escalfar-se ell i els més pobres i realitzant robatoris als trens en marxa; després es passà als bancs. En el moviment anarquista entrà en 1922 arran d'un fet curiós: en sortir una nit d'un bar escopí un caramel de ruibarbre amarg que caigué a prop de les botes d'un feixista que formava part d'un escamot, considerat com a un insult, fou apallissat salvatgement. Aquest fet, unit a altres no gaire clars (mort d'un cunyat seu a mans de la policia quan fugia d'un apartament que havia desvalisat, mort a la caserna d'un germà greument malalt cridat a files, violació per part d'un soldat de la seva germana Carmelina...) van fer que odiés a mort els carrabiners. No se sap ben bé el nombre, però com a mínim n'assassinà a trets set, encara que se li adjudicaren desenes. Entre ells, els atemptats que més ressò causaren foren la mort de dos carrabiners a prop de Meda i de dos policies en una posada al carrer Govone de Milà. Les seves gestes, més conegudes a l'estranger que a Itàlia a causa de la fèrria censura feixista, arribaren a ser mítiques i la seva heroica figura de defensor anarquista antifeixista es convertí en protagonista d'infinitat d'històries, moltes d'elles exagerades. Els seus cops econòmics, pel qual fou batejat com l'«Enemic públic número 1» d'Itàlia, que ajudaven a finançar el moviment anarquista i ajudaven econòmicament els fugitius llibertaris, traspassaren les fronteres del seu país i molta anomenada tingué el robatori de la prestigiosa joieria Rubel de París. En aquestes activitats il·legalistes fou ajudat per l'anarquista d'acció i poeta Renzo Novatore. El 10 d'agost de 1927 fou detingut en una estació del metro de París pel comissari de la Sureté Giovanni Rizzo --personatge en el qual s'inspirà Georges Simenon per al seu comissari Maigret-- a causa d'una delació. Apassionat de la bicicleta --en alguns atracaments fugia amb aquest mitjà de transport--, fou íntim amic del gran campió del ciclisme italià Costante Girardengo, que l'havia amagat, amb la complicitat del massatgista Biagio Cavanna, quan fugia de la policia i que a més prestà testimoni al seu favor durant el judici posterior, en el qual fou condemnat a vuit anys de treballs forçats a França i a cadena perpètua a Itàlia. Durant la II Guerra Mundial va estar confinat a Ventotene, on encapçalà una revolta contra les autoritats penitenciàries feixistes. Per aquest heroic fet, en 1959, mentre complia condemna a l'illa de Santo Stefano, fou indultat pel president de la República Giovanni Gronchi. Retirat de tota activitat delictiva, els 19 anys últims de sa vida els passà a la seva vila natal fent de venedor ambulant d'articles de merceria amb son germà Luciano. Sante Pollastri va morir el 30 d'abril de 1979 --algunes fonts citen erròniament 1978-- a Novi Ligure (Piemont, Itàlia). La seva mítica figura ha inspirant nombroses obres, com ara la cançó escrita per Luigi Grechi Il bandito e il campione, popularitzada pel seu germà Francesco De Gregori, o la novel·la de Luigi Balocchi Il diavolo custode. En 2006 Marco Ventura publicà l'estudi biogràfic Il campione e il bandito. La vera storia di Costante Girardengo e Sante Pollastro.

***

Necrològica d'Eusebio Torres apareguda en el periòdic tolosà Cenit del 27 de març de 1990

- Eusebio Torres: El 14 d'agost de 1900 neix a Los Molinos (O Pueyo d'Araguás, Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Eusebio Torres. Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble natal i quan la guerra civil fou milicià en les columnes confederals. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat a diverses camps de concentració i posteriorment enviat a una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Durant la II Guerra Mundial aconseguir passar a Anglaterra des de Dunkerque (Nord-Pas-de-Calais, França). Després de l'Alliberament s'establí als Pirineus Orientals, on treballà de pastor d'ovelles i milità en la CNT de Perpinyà. Eusebio Torres va morir el 13 de desembre de 1989 a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Mercedes Comaposada

- Mercedes Comaposada Guillén: El 14 d'agost de 1901 neix a Barcelona (Catalunya) la pedagoga, feminista, advocada i militant anarquista Mercedes Comaposada Guillén. Filla de José Comaposada, sabater socialista autodidacte, de ben petita viu la militància, tot practicant la solidaritat i conreant-se culturalment, va aprendre mecanografia als 12 anys. Comença a treballar molt prest com a muntadora de pel·lícules en una empresa de producció cinematogràfica, afiliant-se en el Sindicat d'Espectacles Públics de la CNT de Barcelona. Després marxarà a Madrid per prosseguir estudis, tenint com a mestres Antonio Machado i José Castillejo, dels quals conservarà un gran record. Quan estudiava Dret, va conèixer Valeriano Orobón Fernández, que l'animarà a fer classes als obrers, que seran un fracàs ja que els homes no volien ser instruïts per dones. Sensibilitzada per la condició de la dona, es converteix en pedagoga i imparteix cursos a les dones sense instrucció, víctimes de la misèria i el masclisme. De la seva trobada amb Lucía Sánchez Saornil neix la idea de crear un grup específic de dones, dins del moviment llibertari. El grup «Mujeres Libres» es crea l'abril de 1936 i edita el mes següent la revista del mateix nom, il·lustrada pel seu company, l'escultor llibertari Baltasar Lobo a qui havia conegut en 1933. Quan esclata la revolució, el juliol de 1936, torna a Barcelona i s'uneix a altre grup de dones amb el qual treballa en la creació d'una federació nacional. De salut fràgil, prossegueix sense descans la tasca educativa malgrat tot durant el conflicte, la participació en «Mujeres Libres» i la col·laboració amb la premsa llibertària. Després de la derrota, es va refugiar a París amb son company sota la protecció de Picasso. Treballarà més tard com a secretària (de Picasso, entre altres), després efectuarà tasques de traducció d'autors castellans (sobretot Lope de Vega) i farà de representant de l'obra artística de son company. Durant els anys 60 i 70 militarà en«Mujeres Libres» des de París. Va col·laborar en Mujeres Libres (en serà redactora en cap), Ruta, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad i Umbral.És autora d'Esquemas (1937), Las mujeres en nuestra revolución (1937), La ciencia en la mochila (1938), Conversaciones con los artistas españoles de la Escuela de París (1960, sota el pseudònim de Mercedes Guillén), Picasso (1973, també com Mercedes Guillén)  i un llibre sobre «Mujeres Libres» que sembla desaparegut. Mercedes Comaposada va morir l'11 de febrer de 1994 a París (França).

***

Capçalera de Frente Libertario

- José Cercos Redón: El 14 d'agost de 1902 neix a Rubiols de Mora (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista José Cercos Redón. Fou fill de Pablo Cercos i de Pascuala Redón. Exiliat a Perpinyà, durant els anys setanta milità en les Agrupacions Confederals, tendència anarcosindicalista que publicà el periòdic Frente Libertario. José Cercos Redón va morir l'11 de març de 1988 a l'Hospital Joffre de Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord).

***

Helmut Klose

- Helmut Klose: El 14 d'agost de 1904 neix a Jankemühle (Brandenburg, Alemanya) l'escriptor anarcosindicalista i vagabund anarquista Helmut Klose, conegut com Vagabund. Segon de sis germans, sos pares es deien Bernhard Klose, moliner del molí de Lauschützer d'Schenkendöbern (Brandenburg), i Ferdinandine. Sastre de professió, en 1922 començà un viatge de rodamón fent d'obrer ambulant (minaire, construcció de carreteres, etc.) i s'adherí a l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió Lliure dels Treballadors Alemanys). A partir de 1925 va escriure petits relats que van ser publicats en diversos periòdics socialdemòcrates. Visqué com a vagabund i emprengué llargs viatges a Noruega i a Iugoslàvia. Membre de l'anarquista«Bruderschaft der Vagabunden» (Germandat de Vagabunds), entre el 21 i el 23 de maig de 1929 participà en el Congrés Internacional de Vagabunds d'Stuttgart. En 1929 interpretà un paper en Vagabund, de Fritz Weiss, amb guió de Siegfried Bernfeld i S. W. Fischer i l'assessorament de Georg Gog, pel·lícula que s'estrenà 11 de desembre d'aquell any a Viena. En 1930 deixà la vida de rodamón i s'instal·là a Berlín fent feina com a escriptor independent. En 1933, després de l'arribada al poder del nacionalsocialisme, emigrà, primer, aÀustria i, més tard, a Iugoslàvia, on visqué com a guia turístic a Sarajevo. El febrer de 1937 va ser expulsat d'Iugoslàvia per possessió de literatura anarquista procedent d'Espanya revolucionària. Entre març i juny de 1937, en ple conflicte bèl·lic, romangué a Catalunya allistat, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Heinz Petry, Philipp Urban i Richard Winkler), en el Cos de Vigilància de Fronteres de la Centúria Sébastian Faure --no confondre amb la centúria del mateix nom formada sobretot per voluntaris francesos enquadrada en la Columna Durruti--, conegut com«Batalló de la Costa», un destacament de la milícia fronterera depenent de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) establert a Portbou i a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). A Catalunya formà part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys), organització que reagrupava llibertaris exiliats alemanys. També treballà a la col·lectivitat agrícola de Sant Andreu de Barcelona. El 2 de juliol de 1937, quan organitzava una col·lectivitat de sastres, va ser detingut pels estalinistes sota la falsa acusació d'haver desarmat oficials republicans durant la seva tasca a la frontera i fou tancat governativament fins al desembre de 1938 en diverses presons (Model de Barcelona, vaixell-presó Argentina, presó de València i al penal de Segorbe); a la garjola va escriure diverses cartes denunciant les condicions de l'empresonament que patien els presos antifeixistes estrangers (reglaments penitenciaris insuportables, manca d'atenció sanitària i d'aliment, etc.). Emma Goldman denuncià el seu cas i el d'altres companys en l'article«Political persecution in Republican Spain», publicat en el periòdic Freedom del 10 de desembre de 1937. Després, i fins al final de la guerra, va ser enviat a un batalló de càstig. Amb la Retirada creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Gurs, on formà part del comitè de la «9 Companyia», pel nom de la zona d'allotjament, grup d'un centenar d'anarcosindicalistes alemanys excombatents de la guerra d'Espanya que no volgueren sotmetre's a la direcció comunista del camp i s'organitzaren pel seu compte. El setembre de 1939, gràcies a la mediació d'una coneguda (Hedda Carrington), s'establí a Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra). Quan esclatà la II Guerra Mundial, pel seu estatus de ciutadà alemany, va ser internat a l'illa de Man i després, i fins a finals de 1941, a Canadà. Al camp d'internament va fer amistat amb el zoòleg alemany Hans Werner Lissmann. En acabar la guerra va fer d'assistent al laboratori de Lissmann a l'Institut Universitari de Cambridge, especialitzat en conducta animal. Helmut Klose va morir en 1987 a Haslingfield (Cambridgeshire, Anglaterra) i deixà quatre fills. Els seus arxius es troben dipositats a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

Helmut Klose (1904-1987)

***

Vicente Sánchez i sa companya Miguela

- Vicente Sánchez Migallón: El 14 d'agost de 1915 neix a Manzanares (Ciudad Real, Castella, Espanya) el militant anarquista Vicente Sánchez Migallón. Havia nascut. Fill de petits propietaris agrícoles, de ben jovenet es va veure atret per les idees llibertàries i aconseguí una notable cultura autodidacta. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, en fou secretari a Manzanares. Durant la guerra civil va lluitar en la 43 Divisió i quan acabà va exiliar-se a França, on fou internat en diversos camps de concentració. Després va formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) i fou enviat amb una família de pagesos els homes de la qual havien caigut presos dels alemanys. Detingut pels alemanys, va aconseguir fugir i feu contactes amb la resistència. Després de la guerra, va participar activament, amb sa companya Miguela Martín, en la consolidació de la Colònia de Malalts i Mutilats d'Aymare (Guiana, Occitània), on va restar sis anys amb sa família. Amb altre membre de la Colònia, José Vergara Vicente, sa companya Louisette Gefree i sos tres infants, Vicente, Miguela i sos dos infants formaren una nova petita col·lectivitat avícola a Rochefort ((Poitou-Charentes, França). Va ser un dels animadors de la Federació Local del Sindicat d'Oficis Diversos de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rochefort. Vicente Sánchez Migallón va morir el 21 de març de 1993 a La Rochelle (Poitou-Charentes, França). Pòstumament, en 2007, es va editar la seva obra La colonia de Aymare (1948-1954). Colectividad libertaria del exilio español en Francia, on relata les seves memòries d'aquesta experiència d'autogestió agrícola.

***

Marcial Mayans Costa

- Marcial Mayans Costa: El 14 d'agost de 1920 neix al barri del Raval de Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Marcial Mayans i Costa. Sos pares es deien Francesc Mayans i Nogués i Júlia Costa i Batlle, i tenia un germà petit, Agustí. Després de estudiar al Col·legis dels Maristes, entrà a treballar a la Llibreria Sobirana de Barcelona, on va fer l'aprenentatge de venedor, estudiant alhora durant les nits anglès comercial en una acadèmia. Apassionat per la lectura, també jugava al bàsquet i al futbol. Amb 15 anys s'afilià a les Joventuts Llibertàries, de les quals exercí de bibliotecari, i a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan encara no havia complit els 17 anys, marxà com a voluntari al front per lluitar contra el feixisme, on fou ferit en dues ocasions. En 1932, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, d'on aconseguí fugir, i posteriorment als Haras i al camp de Barcarès. Després treballà en les Companyies de Treballadors Espanyols (CTE). En aquesta època fou soci de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). Quan esclatà la II Guerra Mundial fou auxiliar de l'Exèrcit francès, però caigué presoner de les tropes alemanyes. Enviat primer a l'Stalag IX-B de Wegscheide (Frankfurt am Main, Hessen, Alemanya), el febrer de 1942 va ser traslladat al camp nazi de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), on restà dos anys sota la matrícula 9.057 treballant a la pedrera. Més tard, va ser enviat al Kommando Steyer i, finalment, al camp de concentració d'Ebensee (Traunviertel, Alta Àustria,Àustria), on restà un any i mig fent de traductor fins l'alliberament del camp. Després de la II Guerra Mundial lluità en la guerrilla antifranquista, encarregant-se de passar armes per la frontera. Detingut, va ser condemnat a 20 anys i un dia de presó per un tribunal franquista. En 1954 es casà a França amb la seva promesa Olga, amb qui tingué un fill, Llibert Aleix, quatre anys més tard. A França visqué a Tula (Llemosí, Occitània) i a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), on treballà com a tècnic de la construcció fins a la seva jubilació. En 1999 publicà en francès les seves memòries sota el títol Une si longue nuit, reeditades en 2004 (1936-39-1945. Une si longue nuit), i que en 2009 van ser traduïdes al català sota el títol Testimoniatges i memòries (1936-1945). Una nit tan llarga. Actualment viu a Perpinyà i milita en la Fédération Nationale des Déportés et Internés Résistants et Patriotes (FNDIRP, Federació Nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes) i en l'Amical de Mauthausen.

***

Colin Ward

- Colin Ward: El 14 d'agost de 1924 neix a Wanstead (Londres, Anglaterra) el periodista i escriptor anarquista Colin Ward. Fill del professor Arnold Ward i de Ruby West, va descobrir l'anarquisme fent el servei militar durant la II Guerra Mundial. Amb el temps, va esdevenir un important escriptor i propagandista llibertari, col·laborador, a partir de 1947, del periòdic Freedom i editor entre 1961 i 1970 del mensual Anarchy. Entre 1952 i 1961 va fer feina d'arquitecte i des de 1971 va ser professor de la Town and Country Planning Association. En 2001 va ser nomenat doctor honorari de Filosofia de la Anglia Ruskin University de Cambridge i Chelmsford. És autor de nombrosos llibres sobre anarquisme, com ara Anarchy in action (1973),Housing: An anarchist approach (1976),  The crisis of socialism (1986), Talking anarchy (2003, amb David Goodway) i Anarchism: A very short introduction (2004); a més d'estudis sobre Kropotkin, Thoreau, Keynes, Landauer, Morris, Twain, Berkman, Camus i altres autors. També té publicades obres sobre ecologia social, arquitectura, educació i urbanisme, com ara Violence (juvenile) (1970), Work (juvenile) (1972), Tenants take over (1974), Utopia (juvenile) (1974), Vandalism (1974), The child in the city (1978), Goodnight campers! The history of the British Holiday Camp (1986), The child in the country (1988), The allotment: Its landscape and culture (1988), Reflected in water: A crisis of social responsibility (1997),Cotters and squatters: The hidden history of housing (2004), entre altres. Colin Ward va morir l'11 de febrer de 2010 a Ipswich (Suffolk, Anglaterra).

Defuncions

Rafael Farga Pellicer

- Rafael Farga i Pellicer: El 14 d'agost de 1890 mor a Barcelona (Catalunya) el membre de la Internacional i una de les figures més importants de l'anarquisme català Rafael Farga i Pellicer. Havia nascut cap el 1840 a Barcelona (Catalunya). Va estudiar per a mestre d'obres i va aprendre tipografia, en la qual seria un geni i professional de gran influència, dirigint la impremta L'Acadèmia; tenia dots musicals i un temps va fer de bibliotecari. Amb 20 anys va començar a militar en el republicanisme federal, des del Centre Federal de Societats Obreres de Barcelona, en la Direcció General de les Societats Obreres de Barcelona (octubre de 1868) i en l'Ateneu Català Obrer, fets que després de la seva evolució cap l'anarquisme van afavorir enormement la integració de l'obrerisme català en la naixent Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En desembre de 1868 va participar i presidir un congrés obrer barcelonès de caire republicà on va defensar el cooperativisme i la República federal. Va conèixer Giuseppe Fanelli a Barcelona i va participar en la reunió de la qual sorgirà la secció barcelonesa el gener de 1869 de l'AIT. El gener de 1869 fa costat els federals, però l'agost del mateix any és un decidit partidari dels principis bakuninistes de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista. Amb Gaspar Sentillón, representarà el Centre Federal de Societats Obreres en el Congrés de Basilea del mateix any, on coneixerà Bakunin, de qui esdevindrà amic íntim, participant activament en les comissions sobre l'herència i sobre les societats de resistència. El febrer de 1870 en un míting a Reus exposa ja els principis apolítics i col·lectivistes, i des de les pàgines de La Federación, que dirigeix des de la seva fundació l'agost de 1869, influeix perquè se celebri el Congrés Obrer de la Llengua Espanyola a Barcelona. L'abril de 1870 forma part del grup inicial de l'Aliança barcelonesa i assisteix al citat Congrés de 1870, on va lluitar, representant Cartagena i Cadis, amb èxit, per decantar-lo vers l'anarquisme i l'internacionalisme; va ser ell qui va redactar l'adhesió a l'AIT, signà amb altres el Manifest als treballadors portuguesos i va tancar el míting de clausura. El seu prestigi entre els internacionalistes va ser enorme i va ser triat diverses vegades per sufragi universal per representar la secció espanyola en congressos. Va ser delegat per Barcelona a València en la Conferència de 1871 i en el Congrés de l'Haia de començaments de setembre de 1872 va rebutjar, com a delegat de la Federació de la Regió Espanyola (FRE), els atacs del consell general marxista de Londres dirigits contra Bakunin i Guillaume. També va ser present en la reunió de Saint Imier del 15 de setembre de 1872, on es va rubricar la línia bakuninista de l'obrerisme peninsular, i on va conèixer Errico Malatesta i va ser elegit corresponsal a Espanya del Butlletí que es va acordar editar. En desembre de 1872 va prendre part en el Congrés de Còrdova en representació de Barcelona, que va aprovar per unanimitat les resolucions preses a Saint Imier. Posteriorment, en el Congrés antiautoritari de Ginebra de 1873, va presentar un pla d'organització obrera per oficis, que s'havia aprovat en el Congrés de Còrdova. En 1873 la República va ser proclamada a Espanya, però el moviment federalista republicà va ser ràpidament superat; el proudhonià Pi i Margall va ser obligat a dimitir de la presidència mentre que el moviment revolucionari a Andalusia, a València i a Cartagena, era esclafat per la reacció en 1874 i les organitzacions obreres llançades a la clandestinitat. En setembre de 1874, en el Congrés de Brussel·les, al qual va acudir amb el pseudònim de J. Gómez, va recalcar la línia anarquista i va signar la Crida als treballadors del món. Quan començà la repressió antiinternacionalista a Espanya, va mantenir les seves posicions en les reunions en 1874 amb Anselmo Lorenzo i García Viñas amb la finalitat de reforçar l'Aliança. Entre 1875 i 1877, i després en 1879, va ser membre del Consell Federal de l'AIT. Sembla segur que va ser un dels que va preparar la reaparició de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) en 1881 i va formar part de la comissions federals entre 1881 i 1883. Se li atribueix, juntament amb Pellicer Paraire, Josep Llunas i altres, el triomf de la tendència legalista i anarcocol·lectivista enfront de la insurreccionalista que representaria Anselmo Lorenzo, que acabà portant l'eliminació d'aquest últim de la Comissió Federal el febrer de 1881 i la reconstrucció de l'FTRE. Entre 1872 i 1877 va escriure en La Revista Social i entre 1886 i 1888 va publicar la influent revista Acracia, inventant aquest sinònim d'anarquia. Va col·laborar en Natura i a instàncies seves va fundar-se El Productor. Va mantenir correspondència amb Bakunin, De Paepa, Fanelli, Malon, Brousse i Guillaume, i a ca seva s'hi allotjà Kropotkin. Amb Serrano Oteiza va ser partidari d'una federació no clandestina.És autor de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX (Barcelona, 1882) i de Prolegómenos a la composición tipográfica. Signà amb altres el fullet Cuestión de la Alianza (Barcelona, 1872) i per a alguns escrits utilitzà el pseudònim Justo Pastor de Pellico. Rafael Farga i Pellicer va pertànyer també a la maçoneria i va ser parent dels també anarquistes Josep Lluís Pellicer i Antoni Pellicer i Peraire.

Continua...

---

El desembarcament del capità Bayo a Mallorca i les cinc infermeres republicanes violades i assassinades pels feixistes a Manacor -

COM UNA SORTIDA DE VACANCES

Vull creure que, conquerida Mallorca i Eivissa, i Saragossa per part de Durruti, expulsades les unitats de moros i legionaris que han ocupat Sevilla, podrem començar a bastir una terra tal com la somniaven els gran benefactors de la humanitat, des d'Espàrtac fins a Bakunin, des de Flora Tristán fins a Frederica Montseny... (Miquel López Crespí)

Juntament amb els milicians i milicianes de la CNT-FAI, vénen amb nosaltres centenars d'estrangers. Al costat de les banderes roges i negres, republicanes o d'Estat Català, han collocat una de l'URSS, amb la falç i el martell i el nom de la seva unitat: Txapàiev. Tampoc no hi manquen alguns francesos -homes i dones- de camí a Maó. És comentada amb simpatia la presència del famós boxejador negre cubà Jack Contray.

El POUM, que ha enviat la majoria de les seves milícies cap a Saragossa, dóna suport a l'expedició amb més de tres-cents voluntaris.

Tothom adverteix l'entusiasme de mallorquins i mallorquines. Entre aquests hi ha el secretari del famós escriptor Gabriel Alomar. Molts són els esportistes que sortiren de Palma una mica abans del cop militar i per això es pogueren salvar de la repressió. Estan ansiosos de retornar a la seva terra i ajudar a alliberar els seus amics i familiars, presos pels falangistes. No cal dir que també n'hi ha de preocupats, perquè fa dies que arriben a Barcelona noves de constants execucions d'elements d'esquerra per part dels facciosos.

La majoria dels mallorquins, els més propers a les nostres idees, més que reinstaurar el poder de la República burgesa el que volen --i en això coincidim-- és acabar amb el regnat del caciquisme que dirigeix Joan March, el capitalista tancat a la presó, a Madrid --i escapat, amb el director del presidi, l'any 1933. "Es tracta d'acabar amb la xarxa mafiosa de March" ('en Verga', que li diuen els illencs, ens explica Llibertat Picornell, la germana de la coneguda dirigent del PCE, Aurora).

)Qui no coneix, ara mateix --corre de boca en boca--, el paper decisiu que aquest perillós element ha jugat en la preparació de la revolta feixista? Ell pagà els viatges dels conspiradors per Europa. Sanjurjo a Berlín; Mola, Serrano Suñer, a Roma. Fa valer tot el pes de la seva participació en els consells d'administració d'infinitat d'empreses estrangeres per a anar asfixiant econòmicament la República... Subvencionà, d'amagat, nombrosos diaris pretesament "neutrals" perquè ataquessin el nou règim democràtic.

Un corredor de fons manacorí, en sentir explicar les malifetes d'en Verga, no pot deixar d'exclamar, dut per l'ira venjativa d'un poble humiliat i explotat durant generacions i generacions: "La humanitat no serà lliure fins que el darrer explotador no hagi estat penjat amb els budells del darrer capellà!".

En l'expedició hi vénen també --enquadrats en la centúria de mallorquins-- els trenta carrabiners que pogueren fugir de Mallorca després del l'aixecament del general Goded. Ells, que tenien amics i camarades als sindicats, han contat amb pèls i senyals l'actitud claudicant del governador, l'escriptor Antonio Espina.

Un jove de Llucmajor --Climent Garau Salvà-- diu que ha estat veritablement vergonyós constatar --amb un alt cost de sang del poble-- com una bona part d'autoritats republicanes es van deixar enredar pel traïdor Manuel Goded. Poc abans de la sublevació, amb quatre mentides que no volia disturbis i prometent que no es revoltaria contra la República, deixà Espina confús i atemorit.

Tots els mallorquins que hi ha al vaixell, per les notícies que han pogut rebre dels fugitius de l'illa màrtir, saben que, efectivament, Antonio Espina ha tingut bona part de la culpa de l'èxit momentani dels militars.

Més de quatre-cents militants socialistes, comunistes i anarquistes anaren a demanar-li armes per a ajudar les autoritats a mantenir l'ordre al carrer. El governador s'espantà més de veure els obrers que no pas de tractar amb els futurs sublevats.

La màxima autoritat del Front Popular a Mallorca deixà bastir els seus plans als falangistes sense fer una passa fins que el dia divuit aquells ocuparen els principals edificis públics (Casa de la Ciutat, Correus, Diputació, etc,) sense trobar gens de resistència per part de les autoritats legalment constituïdes.

En el fons, mentre la nostra expedició va camí de València, no deixo de pensar com el crit de guerra amb el qual derrotàrem els soldats pels carrers de Barcelona, UHP (Uníos, Hermanos Proletarios), s'ha fet ben real en les banderes que onegen al capdamunt de les xemeneies de la flota: parlo de la roja dels comunistes, la roja i negra de la CNT-FAI, la quadribarrada i l'espanyola, de la República, a part de la de la columna Txapàiev.

El viatge ha anat a la perfecció. Com una sortida de vacances! Encara no em puc fer a la idea que anem cap a la guerra. Penso sovint en el Joan, el meu company, que partí amb les columnes de Durruti, el mateix vint-i-tres de juliol. Si jo hagués pogut marxar amb ell en aquell moment! No va ser possible. Enmig d'aquesta mar Mediterrània completament encalmada... com envejo les parelles milicianes que s'han embarcat!

Mentre parlo amb la colla de companyes de la CNT no puc deixar de mirar els joves que, amb el fusell a l'espatlla, agafats per la cintura, es besen tot imaginant el món nou que ajudaran a bastir per als seus fills.

La nit, els estendards onejant allà dalt, les cançons de les milícies, els enamorats estimant-se, com si fossin a un parc, sols... El que pot fer, l'amor! Cap a les cinc de la matinada, en la llunyania hem divisat el port de València, al qual hem arribat a les sis en punt.

Quan el Miranda, a poc a poc, s'ha anat apropant al Grau, ja hem vist munió de companys i companyes que ens esperaven. Cada partit hi havia enviat una delegació.

Una banda de música de la CNT ha interpretat La Marsellesa, A les barricades, i després, a petició dels respectius comandaments de les columnes, La Internacional... fins i tot un pasdoble s'ha sentit de bon matí, al port.

Entre la gentada hi havia el famós dirigent de les milícies, capità de la Guàrdia Civil, Manuel Uribarri. La seva actuació en les dues setmanes que han calgut per a decantar la situació envers els interessos populars ha estat decisiva, i tothom ho reconeix.

Els companys de la CNT-FAI de València ens abracen de seguida que baixem a terra.

Després --ens ha explicat el mateix capità Bayo-- amb els voluntaris de la columna d'Uribarri embarcarem --aquesta vegada en el Mar Cantábrico-- i ens unirem amb les altres unitats que ahir, cinc d'agost, partiren directament vers Maó.

El capità Bayo diu que no sap si serà demà mateix, dia set --no més del vuit, això sí que ho afirma-- quan reembarcarem.

Amb camions, fent onejar les nostres invictes insígnies per l'avinguda del Grau, anem cap a una València que resta --sortosament!-- en mans de les organitzacions d'esquerra i proletàries.

Maria Garrido, la responsable de les Dones Lliures a València, ens fa un breu resum d'aquestes dues setmanes, en les quals quasi no han dormit vigilant casernes i locals de la dreta valenciana. )Qui ignorava que els facciosos s'estaven armant per a fer una matança de republicans i sindicalistes?

La sort sembla que va ser la indecisió inicial dels militars que s'havien de revoltar contra la República, la qual cosa fou aprofitada per Manuel Uribarri per a anar formant les primeres milícies cenetistes que poc després ocuparien les casernes. Cal dir que el cap de la Divisió, Martínez Monje, i el general Gámir Ulibarri, es mantenien fidels a la República.

El dinou, els falangistes, estretament units als escamots armats de la Dreta Regional Valenciana, comencen a ocupar llocs estratègics de la ciutat.

"Hem de reconèixer" --continua Maria-- "que ens ajudà moltíssim a desactivar la dreta regionalista, el telegrama que el seu cap, Lluís Lucia, va dirigir a Madrid el dinou de juliol, afirmant que tant ell com el seu partit 'estaven al costat de l'autoritat'. Açò era, evidentment, anar en contra de la decisió que este partit havia pres en febrer, quan, sense oposició, asseguraren 'anar a la presa del poder per damunt de la legalitat constituïda'.

'Però, ja des del mateix devuit, tot València i Alacant i el mateix Castelló ja estaven organitzant la lluita contra els colpistes. Tant la CNT com l'UGT i tots els partits que formen el Front Popular, i especialment la federació local de Sindicats Únics, decretàvem la vaga general revolucionària.

No cal dir que la població, indignada per les notícies que arribaven de tot l'Estat en les quals es veia ben clar que l'Església Catòlica era l'avantguarda dels revoltats, cremaren els temples de Sant Martí, Sant Agustí, la Catedral i la mateixa basílica de la Verge dels Desemparats".

Al local dels llibertaris, ple de gom a gom, cadascú vol donar la seva versió dels fets d'aquestes dues setmanes decisives.

Mentre escolto les companyes valencianes he vist que no han perdut el temps; arrenglerades per les cambres del casal (un antic palau expropiat) es veuen caixes amb l'armament que hem de portar cap a Mallorca: uniformes, cascos, algun morter...

"Formàrem un Comitè Revolucionari (no ens refiàvem ni del governador ni dels militars). La situació era ben confusa. Cap al vint-i-cinc començaren a arribar les primeres armes que ens enviàreu.

'Fou decisiu.

'Encerclàrem les casernes. Ja ens podíem defensar, un poquet! Algunes guarnicions s'anaven posant al costat nostre, i amb cada caserna que proclamava la seua lleialtat a la República, sempre podíem arreplegar alguns fusells que servien per a consolidar les milícies populars que organitzava Uribarri.

'Quan ens comunicaren que la caserna de Paterna havia obert les portes, respiràrem alleugerits.

'El vint-i-nou de juliol, després de molts dubtes i indecisions, el general Martínez Monje, pressionat per les forces antifeixistes que ja controlàvem València, acceptà signar un comunicat que va ser llegit en nombroses ocasions per la Unió Ràdio i en què, de manera ferma i decidida, es posava a les ordres de la República".

La Maria, en arribar aquí, s'exalta. "Llavors, ja ho sabeu, perquè a Barcelona heu viscut el mateix. Una volta detinguts els darrers escamots facciosos, assegurat el control de les casernes, amb el port, fàbriques, edificis oficials i mitjans de comunicació en mans de les milícies, València --fa uns dies de tot això-- esclatà en manifestacions populars gegantines. Allà es podien vore les banderes històriques del proletariat. Fins i tot, vells combatents federalistes que tenien amagades insígnies de la Primera República eixien al carrer a ajuntar-se amb els obrers de l'UGT i la CNT-FAI. Els retrats de Vicente Blasco Ibáñez, el gran novellista esquerrà, eren presents en les fileres de tots els partits. I els punys enlaire i les consignes 'UHP, el feixisme no passarà!'..."

Per un moment, el cansament em domina.

La Maria diu que no ens amoïnem: cada organització antifeixista s'encarregarà --els dies que haguem de romandre aquí-- de vetllar pel nostre descans i seguretat. "Tot pels heroics voluntaris que han d'alliberar Mallorca del feixisme", exclama, sense poder-se contenir.

Els camarades que han vingut fins al local contesten amb un "Visca!" encara més potent. Després, a cau d'orella, em conta. "Ara anirem fins al convent de les clarisses, que hem arreglat per a les columnes que ixen cap al front. Hi ha un bon grapat de xiquetes que els impartim uns cursets accelerats d'infermeria. Les voluntàries mallorquines i catalanes us hi podeu estar fins que Bayo i Uribarri donen ordres d'embarcar".

Sospiro una mica alleugerida.

Estic força fatigada i m'anirà bé descansar abans de marxar cap a Maó.

No hi acabo de creure que estigui en la terra de l'estimat Blasco Ibáñez!

De noia, quan començava a fullejar llibres, fou un dels primers escriptors que em sobtaren.

Quantes novelles no hauré llegit del mestre de la cultura, el famós autor valencià que morí a Menton, a l'exili francès, per haver lluitat contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera (sí: el pare d'aquest aprenent de dictador, en José Antonio Primo de Rivera, partidari de la "dialéctica de los puños y las pistolas para erradicar el marxismo y el anarquismo de España"). Blasco Ibáñez i les seves novelles que fa anys tant m'ajudaren a entendre la vida del poble treballador: Cañas y barro, Arroz y tartana, La barraca, Entre naranjos...

Hi deu haver, com jo mateixa, milers de lectors de Blasco Ibáñez entre els milicians i milicianes que s'han armat amb els fusells de les casernes valencianes...

Quina importància no pot arribar a tenir la cultura, la formació de la persona. Quants segles que el poble no demanava els tres vuits (vuits hores per a treballar, vuit per a descansar i vuit per a formar-se, estudiant).

Potser ara (sense militars de carrera ni polítics professionals que ens xuclin la sang; sense els milers de capellans i monges i membres d'ordes religiosos; clausurats els collegis on només s'ensenyaven oracions i el res dels rosaris, i s'organitzaven permanents peregrinacions a Fátima o a Roma, a rebre la benedicció del Papa), puguem de veritat formar un home i una dona nous, lluny de les supersticions i la beateria...

Vull creure que, conquerida Mallorca i Eivissa, i Saragossa per part de Durruti, expulsades les unitats de moros i legionaris que han ocupat Sevilla, podrem començar a bastir una terra tal com la somniaven els gran benefactors de la humanitat, des d'Espàrtac fins a Bakunin, des de Flora Tristán fins a Frederica Montseny...

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)

Els Acords pel Canvi, en els quals participa MÉS per Mallorca, han consginat un fons especial per la situació que es viu a Eivissa i Formentera.

La solució a la problemàtica de l’accés a l’habitatge és una de les prioritats de MÉS per Mallorca. El Govern del Canvi, en el qual participa el nostre partit, concedirà ajudes públiques al lloguer d’entre 600 i 800 euros a les famílies amb uns ingressos anuals inferiors als 22.365 euros. Aquesta aportació pública és per un màxim del 40% del total.

En les convocatòries anteriors, només hi entraven els habitatges de fins a 600 euros, condició fixada pel govern español que és el qui els doblers. Per al 2017, es mantenen els 3 milions d’euros destinats als lloguer de les Balears. Així i tot, el Govern del Canvi ha inclòs una nova categoría amb una pressupost de 335.000 euros per fer front als lloguers d’Eivissa i Formentera que són els més cars de les Illes Balears.

Les ajudes es podran demanar a partir de dilluns dia 7 i fins al 21 de setembre. Les podrán sol•licitar demanar les famílies amb una renda màxima de 22.365 euros anuals i que paguin lloguer de fins a 600 euros a Mallorca i Menorca o fins a 800 a Eivissa i Formentera.

En la primera categoria sufragarà fins al 40% del lloguer amb un màxim de 2.400 euros anuals o 200 mensuals. En el cas d’Eivissa i Formentera, els sol•licitants podran rebre fins a 3.000 euros anuals o 250 de mensuals. Les ajudes cobreixen tot l’any i, per tant, es cobraran amb caràcter retroactiu comptant des de gener d’enguany.

L’any passat va ser el primer en el qual les ajudes foren gestionades íntegrament pel Govern de les Illes Balears i es varen incrementar un 89% les ajudes concedides, un total de 1.478 respecte de les 785 del 2015. Aquesta quantitat suposa el 80% d’ajudes demanades, 1.847 en total.

Anarcoefemèrides del 15 d'agost

Esdeveniments

La República francesa personificada com Louisa Michel, en un dibuix de J. Corseaux

- Manifestació en suport d'Eudes i de Brideau: El 15 d'agost de 1870 Louise Michel participa en una manifestació a París (França) organitzada en favor dels republicans blanquistes Émile Eudes i Gabriel Marie Brideau, detinguts el dia abans per l'atac contra la caserna de bombers de La Vilette (París). Michel va portar al general Louis Jules Trochu, governador militar de París, una petició en favor dels detinguts, feta per Jules Michelet.

***

Portada del primer número d'El Revolucionario

- Surt El Revolucionario: El 15 d'agost de 1895 surt al barri de Barracas al Norte de Buenos Aires (Buenos Aires, Argentina) el primer número d'El Revolucionario. Periódico comunista anarquista. Estava editat pels grups anarquistes de Barracas al Norte i Barracas al Sur i pel «Grupo Titta» de Buenos Aires. De periodicitat irregular («Apareixerà quan pugui») i per subscripció voluntària, portava els epígrafs «Liberté, Igualdad, Emancipazione» (sic, en trilingüe). El gerent responsable fou R. Ponte. Publicà articles en francès, reproduïts del periòdic parisenc Le Temps Nouveaux, i en italià. Trobem textos de J. Alonso, Louis Buchner, Joseph Déjacque i Lamennais. Només sortí un altre número, sense datar i que portava l'epígraf«Apareix quan pot, viu de l'expropiació».

***

Portada del primer número de Khleb i Volia

- Surt Khleb i Volia: Per l'agost de 1903 surt a Ginebra (Suïssa) i a Londres (Anglaterra) el primer número del periòdic mensual de teoria política anarquista en llengua russa Khleb i Volia («Pa i Llibertat» o «La conquesta del pa»). Considerada la primera publicació del moviment anarquista rus de l'exili. A la capçalera portava la cèlebre frase de Bakunin: «La necessitat de destruir és també una necessitat creadora.» Aquesta publicació fou editada a Ginebra per un grup de joves exiliats russos partidaris de Kropotkin, entre els quals es trobaven el georgià Georgi Gogelia (K. Orgheiani), sa companya Lídia i Maria Goldsmith (Maria Korn). Fou impresa per Émile Held i es van publicar 24 números, en 21 volums, fins al novembre de 1905. Fou contrari a tota participació en la lluita dels mètodes legals (sindicats, parlamentarisme, etc.), tot reivindicant-ne els il·legals (vaga, terrorisme revolucionari, etc.). Cobrí informativament de manera crítica el Congrés Internacional Socialista d'Amsterdam d'agost de 1904. Va intentar atreure els socialistes-revolucionaris russos a les seves files. El grup editor també va publicar pamflets de Bakunin i de Kropotkin, així com traduccions russes de Grave, Malatesta, Élisée Reclus i altres.  Piotr Kropotkin, aleshores exiliat a Londres (Anglaterra), va col·laborar activament amb articles i editorials en aquest periòdic, així com el seu col·laborador, el georgià Varlaam Nikolàevitx Txerkézov; amb altres revolucionaris van fer una edició londinenca paral·lela a ginebrina. Exemplars de Khleb i Volia creuaran les fronteres russes clandestinament per Polònia i Ucraïna gràcies al grup anarquista rus «Borba» (La Lluita) establert a Bialystok (Podlàquia), i arribaran fins i tot als centres industrials d'Odessa i dels Urals, on seran acollits amb l'entusiasme revolucionari que donarà lloc a la primera Revolució russa de 1905. Posteriorment, altres publicacions dels anarquistes russos exiliats portaran aquesta capçalera, títol de l'obra més coneguda de Kropotkin.

***

Portada del primer número de La Enseñanza Moderna

- Surt La Enseñanza Moderna: Per l'agost de 1908 surt a Irun (Guipúscoa, País Basc) el primer número del periòdic racionalista anarquista La Enseñanza Moderna. Revista mensual pedagógica. A partir del número 6, del 15 de gener de 1909, portarà el subtítol «Revista quincenal pedagógica-racionalista. Eco de la Lliga Internacional para l'Educación de la Infancia». Dirigida pel pedagog racionalista Federico Forcada, en el comitè de redacció estaven Samuel Torner i Antonia Maymón. Hi van escriure nombrosos col·laboradors, com ara Eliseo Reclus, Le Dantec, José Nákens, Pedro Vallina, Antonia Maymón, Sebastián Faure, Francisco Pi Arsuaga, Raúl Lacombre, Mortillet, Guerra Junqueiro, Federico Forcada, Samuel Torner, F. Fuertes, Francisco Bellido, Ángel Macías, Nicolás Hernández, Víctor Hugo Palacios, Leopoldo Quiles, Laureano Aragón, Gabriel Sanjuán, Fritz, Colominas Maseras, Anselmo Lorenzo, Rodrigo Soriano, Recassens, Rueda, Cecilia Mendaza, Juan Casaviejas, Pedro García Sidonio, V. García, etc. La revista defensava la regeneració de l'ensenyament des d'un anticlericalisme radical. Altres temes que tractà van ser el neomaltusianisme, l'ateisme, el naturisme, la bibliografia pedagògica, ressenyes de revistes, polèmiques amb altres publicacions, etc. Un apartat especial fou el referit a la marxa de l'escola racionalista d'Irun, regentada per Federico Forcada, que tingué moltíssims problemes, fins i tot la detenció del seu director. L'últim número fou el 9, de març de 1909, on s'anunciava la publicació d'un especial de 24 pàgines a beneficio dels llibertaris d'Alcalá del Valle que patien represàlies, i sembla que la publicació fou suspesa arran dels fets de l'anomenada«Setmana Tràgica» de Barcelona i de l'afusellament de Francesc Ferrer i Guàrdia, que comportà la repressió sistemàtica contra les escoles racionalistes. A Valladolid sortiren tres números, entre el 12 de setembre i el 10 d'octubre de 1910, d'una segonaèpoca, dirigida també per Forcada.

***

Capçalera de Le Terrassier

- Surt Le Terrassier: El 15 d'agost de 1909 surt a París (França) el primer número del periòdic bimensual sindicalista revolucionari Le Terrassier. Organe du Syndicat Général des ouvriers terrassiers, puisatiers-mineurs, tubistes, poseurs de rails et parties similaires du département de la Seine (El Terrelloner. Òrgan del Sindicat General dels obrers terrelloners, cavadors de rases, obrers que treballen en campanes pneumàtiques, instal·ladors de rails i rams similars del departament del Sena) --«Sindicat General» fa referència a la Confederació General del Treball (CGT). A la capçalera, realitzada per Aristide Delannoy, figura un peó de camins donant mala vida el capitalista. En sortiren, com a mínim, 172 números fins a 1927.

***

Penitenciaria Federal de McNeil Island

- Rivera i Flores Magón condemnats: El 15 d'agost de 1918, als Estats Units, Ricardo Flores Magón i Librado Rivera són condemnats respectivament a 20 anys de presó i una multa de 5.000 dòlares i 15 anys i igual multa, acusats de sabotejar l'esforç bèl·lic dels Estats Units, que aleshores participava en la Gran Guerra, i el seu «ideal democràtic», per haver publicat el 16 de març de 1918 en el periòdic Regeneración el manifest «Als anarquistes del món i als treballadors en general». Per al periòdic va significar la desaparició definitiva, després de 12 èpoques distintes, i per als editors el tancament a la Penitenciaria Federal de McNeil Island (Steilacoom, Washington, EUA).

***

Errico Malatesta

- Reunió italiana antirepressió: El 15 d'agost de 1920 té lloc a Florència (Toscana, Itàlia) una reunió nacional dels anarquistes italians per intensificar la solidaritat i l'agitació en favor de les víctimes de la repressió política. Va ser-hi presents Errico Malatesta i Clodoveo Bonazzi per la Unió Comunistaanàrquica d'Itàlia (UAI); Gigi Damiani, pel periòdic Umanità Nova; Diego Guadagnini, pel Comitè de Defensa Llibertari; Dante Pagliai i Emilio Spinaci, del Comitè per les Víctimes Polítiques de Milà; Giuseppe Sartini, per la Unió Sindical Italiana (USI); Domenico Giulietti, per la Federació de Treballadors de la Mar; Andrea Pedrini i Cesare Stazzi, per la Borsa del Treball d'Ancona; Camillo Berneri, per la Federació de Joves Revolucionaris; i Andrea Viglongo, pel Comitè dels Consells de Fàbrica de Torí.

***

Portada del primer número de Nuestra Tribuna

- Surt Nuestra Tribuna: El 15 d'agost de 1922 surt a Necochea (Buenos Aires, Argentina) el primer número del periòdic quinzenal anarquista Nuestra Tribuna. Hojita del sentir anárquico femenino. Dirigit per l'anarcofeminista madrilenya Juana Rouco Buela, va ser una publicació fundada i escrita per un grup de vint dones (entre elles Teresa i María Fernández, i Fidela Cuñado) i dirigida a dones. Hi van col·laborar la companya de Ricardo Flores Magón, Milly Witkop Rocker, Frederica Montseny, Angelina Arratia del Pera i Herminia Brumana, entre d'altres. Va publicar 39 números fins al 1925, any de la seva prohibició per la repressió del comissari Varela, germà de l'autor de la matança de Patagònia. Amb un tiratge inicial de 1.500 exemplars, va arribar a editar-ne 4.000. A més de Necochea (dels números 1 al 28, de novembre de 1923), va ser publicat a Tandil (en 1924, dels números 29 al 36 i amb periodicitat mensual) i a Buenos Aires (els tresúltims números, entre febrer i juliol de 1925). A la capçalera de tots els números figuraven dos textos molt explícits del pensament de la revista:«La inferioritat mental de la dona és una mentida teològica, repetida i propagada per totes les congregacions religioses i jurídiques» i«No hi ha emancipació de la dona. L'emancipació que nosaltres, dones lliures, propiciemés social, netament social». D'àmbit internacional, es distribuïa a tota Argentina per tren, a la resta d'Amèrica, Estats Units i Europa, gràcies a un company mariner. A Argentinaés una publicació gairebé impossible d'aconseguir perquè ha estat perseguida per totes les dictadures argentines i l'única col·lecció completa que es coneix es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam. En maig 2005 Elsa Calzetta en va publicar una reedició publicada per la Universitat Nacional del Sud (EdiUNS).

***

Capçalera d'Avance

- Surt Avance: Per l'agost de 1935 surt a Diamante (Diamante, Entre Ríos, Argentina) el primer número de la revista anarquista Avance. Periódico de la Federación Obrera Comarcal Entrerriana. Era l'òrgan d'expressió de la Federació Obrera Comarcal d'Entre Ríos de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El responsable de la redacció fou V. A. González i el de l'administració T. F. León i J. Gebobich. Hi van col·laborar J. Aguilera, C. A. Altamirano, E. Latelaro, Luís Woolands (Juan Crusao) i Un croto enojado, entre d'altres. En sortiren set números, l'últim el 30 de juny de 1936.

***

Capçalera de Terre Libre

- Constitució de la FAF: Entre el 15 i el 16 d'agost de 1936 té lloc a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) el congrés constitutiu d'una nova organització: la Federació Anarquista de Llengua Francesa (FAF), de fet una escissió de la Unió Anarquista. Volin i André Prudhommeaux, que editaran el periòdic Terre Libre, en seran els principals animadors.

***

Living Theatre

- Primera actuació del Living Theatre: El 15 d'agost de 1951, a Nova York (Nova York, Estats Units), la primera actuació del grup anarquista«dramàtic» Living Theatre té lloc al domicili de Julian Beck i de Judith Malina, creadors del col·lectiu, mancats d'altra sala i de diners per finançar l'espectacle. Quatre peces van ser representades aquell dia: Childish Jokes, de l'anarquista Paul Goodman; Ladies Voices, de Gertrude Stein; He who says yes and he who says no, de Bertolt Brecht; i The dialogue of the manikin and the young man, de Federico García Lorca. El Living Theatre va representar una contestació radical al tradicional teatre comercial i institucional, amb un contingut polític no convencional i un llenguatge altament poètic, per la qual cosa les autoritats van entrebancar-ne l'acció sempre que van tenir oportunitat. A més de l'acció política als escenaris, el col·lectiu era conscients de la necessitat d'una actuació en el moviment pacifista i antimilitarista, i per això van impulsar la idea de la primera Vaga General Mundial per la Pau que es va portar a terme el gener de 1962, i acabà en una gran marxa; aquesta idea d'acció directa va calar i se'n van realitzar dues més.

***

Correspondència d'Ishill

- Correspondència Ishill: El 15 d'agost de 1967 s'acaba d'imprimir als Tallers Gràfics Olimpo de la Ciutat de Mèxic (Mèxic), editat per Tierra y Libertad, amb l'esment de Benjamín Cano Ruíz, el llibre Correspondencia selecta de Joseph Ishill. El recull de correspondència va estar al càrrec de Vladimiro Muñoz, que la va traduir, seleccionar, prologar i anotar. L'impressor anarquista Joseph Ishill va mantenir correspondència amb infinitat de persones de l'àmbit llibertari i de la cultura en general, com ara Edward Carpenter, Wladimir Tcherkesoff, Sofia Kropotkin, Élie i Paul Reclus, Henry W. Nevinson, S. Janovski, Havelock Ellis, Patrick Geddes, Errico Malatesta, Alexander Berkman, Emma Goldman, Benjamin R. Tucker, Max Baginski, Thomas H. Bell, Luigi Fabbri, Havelock Ellis, Ludwig Lore, Eugen Relgis, Henry Seymour, H. L. Mencken, Max Nettlau, Theodore Debs, Rudolf Rocker, Forrest Frazier, etc. Se'n van editar 1.000 exemplars.

***

Capçalera de Canariah

- Surt Canariah: Per l'agost de 2000 surt a Roma (Itàlia) el primer número del periòdic Canariah. Giornale anarchico senza prezzo. Editat pel romà«Grup Anarquista Errico Malatesta», pretenia ser una publicació específicament dedicada a l'aprofundiment de la temàtica interna del moviment anarquista i a l'estimulació de la reflexió llibertària. Tractà diversos temes, com ara la història anarquista, l'il·legalisme, l'anarcoprimitivisme, l'antibel·licisme, l'alliberament animal, la repressió, el nacionalisme, etc. Hi van col·laborar Antonio Massia, Cicero, Tony Aspri i Gianluca, entre d'altres. La intenció era sortí mensualment, però es publicà irregularment. L'últim número fou el 20, de març-abril de 2004, portava com a subtítol «Giornale anarchico con prezzo». També edità diversos fullets.

Naixements

Adhémar Schwitzguebel (1875)

- Adhémar Schwitzguébel: El 15 d'agost de 1844 neix a Sonvillier (Berna, Suïssa) l'internacionalista bakuninista Adhémar Schwitzguébel. Son pare, radical liberal que havia participat en la Revolució de 1848, regentava un taller de rellotgeria i on treballarà com a gravador. En 1864 va fer el servei militar i va sortir amb el grau de sotstinent d'Infanteria. En 1866, com a membre de la secció de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) que s'acabava de crear a Sonvillier, va participar en el primer Congrés General a Ginebra. El gener de 1869 representà la secció de Courtelary en la constitució de la Federació Francosuïssa. El setembre d'aquell any, votà a favor de la propietat col·lectiva en el IV Congrés General de la Internacional a Basilea. També el setembre d'aquest any es va afiliar a la secció ginebrina de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista, organització creada per Bakunin. El 13 de març de 1870 assistí a Lió a la gran assemblea obrera presidida per Eugène Varlin i on es reuniren delegats de la Internacional vinguts d'arreu França. Durant la guerra francoprussiana serví a la frontera en un batalló bernès. Després de la caiguda de la Comuna de París, va marxar a París portant passaports falsos que havia aconseguit Charles Perron destinats a facilitar la fuita dels communards cap a Suïssa. Rebutjant les resolucions del Consell General de la Internacional, de caire marxista, va prendre part, el 12 de novembre de 1871 a Sonvillier, en la creació de la bakuninista Federació del Jura. En 1871 publicà el fullet La guerre et la paix. Enviat al congrés de la Internacional de l'Haia el 2 de setembre de 1872, amb Bakunin i James Guillaume, per representar el federalisme i el rebuig de l'autoritarisme, va ser testimoni de l'exclusió dels seus dos companys, mentre que la seva, bé que reclamada, va ser rebutjada. De tornada a Suïssa, va prendre part en el Congrés de Saint-Imier amb la intenció de crear en el si de la Federació del Jura una Internacional antiautoritària. En 1873 es casà amb una jove obrera del Franc Comtat que treballava a Sonvillier. Entre el 7 i el 12 de setembre de 1874 participà en el VII Congrés General de l'AIT a Brussel·les com a delegat de la Federació del Jura, on redactà, amb altres dos companys, el«Manifest als obrers de tots els països». Entre febrer i març de 1876 realitzà una gira de conferències a Berna, Sonvillier, Saint-Imier i Neuchâtel que aquest mateix any publicà sota el títolLe radicalisme et le socialisme. El 3 de juliol de 1876, amb Nikolaij Zukovskij, James Guillaume, Carlo Salvione, Paul Brousse, Betsien iÉlisée Reclus, prengué la paraula durant l'enterrament de Bakunin a Berna. El 18 de març de 1877 fou elegit per portar la bandera roja durant la manifestació a Berna en commemoració de la Comuna de París. En 1880 participà en l'últim congrés de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Però l'actiu propagandista no va poder trobar feina per mantenir sa esposa i sos almenys nou fills, dels quals sobrevisqueren set nines i un nin, i es va veure forçat a deixar la regió i s'instal·là a Bienne en 1889. Hi continuà amb la seva militància, col·laborant amb articles en la premsa internacionalista i publicant fullets d'estudis econòmics i «sainets didàctics», i va participar en la creació d'una Federació Obrera Rellotgera, que desapareixerà arran de les vagues de 1895. En 1891, per sobreviure i a instàncies de les societats obreres, va acabar acceptant un càrrec permanent d'ajudant del secretari del moviment sindical suís. Víctima de la misèria i d'un càncer d'estómac que el torturà durant els seus últims 15 anys, Adhémar Schwitzguébel va morir el 23 de juliol de 1895 a Bienne (Berna, Suïssa). En 1908, a instàncies de James Guillaume, es publicà a París un recull dels seus textos sota el títol Quelquesécrits.

Adhémar Schwitzguébel (1844-1895)

***

Foto policíaca de Bernardo Miaglia (9 de març de 1894)

- Bernardo Miaglia: El 15 d'agost de 1852 neix a Giaglione (Piemont, Itàlia) l'anarquista Bernardo Miaglia, també citat Bernâ di Mialha. Sos pares es deien Claude Miaglia i Marianne Giors. Quan era molt jove emigrà a França per treballar en el seu ofici de sabater. Després d'un temps per Savoia, s'instal·là a Audun-le-Tiche (Lorena, França), on muntà un taller de sabateria. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a vigilar establerta per la policia ferroviària francesa de fronteres. El 6 d'abril de 1894 se li va decretà l'expulsió de França i retornà a Itàlia. En 1900 el trobem regentant un taller de sabateria a Audun-le-Tiche. Decidí emigrar als EUA i el 16 de juliol de 1910 partí del port de Le Havre (Normandia, França) a bord del vaixell Lorraine i desembarcà a Nova York (Nova York, EUA). S'instal·là a Brokaw (Wisconsin, EUA), on ja treballaven dos amics seus, Giuseppe Ponte i Vincenzo Ponte. Dos anys després emigrà a l'Argentina, on durant molts d'anys treballà de sabater. A Mendoza (Mendoza, Argentina) obrí un modern negoci de sabateria italiana i fou un dels fundadors del «Club Foot-Ball "Los Aliados"» d'aquesta ciutat. Desconeixem la data i el lloc de la seva defunció.

Bernardo Miaglia (1852-?)

***

Jacinto Huitrón Chavero

- Jacinto Huitrón Chavero: El 15 d'agost de 1885 neix a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Jacinto Huitrón Chavero. Fill d'un sabater, estudià a l'Escola d'Oficis per a Obrers (dibuix lineal, geometria descriptiva, ciències naturals, filosofia i declamació) i en la seva adolescència fou aprenent de ferrer, desenvolupant durant sa vida diverses tasques (manyà, mecànic, carrosser, electricista, etc.). Durant els primers anys del segle treballà en dues carrosseries, fou l'encarregat d'un taller mecànic i instal·là una plantà de llum en una de les hisendes del financer José Yves Limantour Marquet. En 1909 començà a treballar al Ferrocarril Nacional Mexicà a Nonualco i s'afilià a la Sucursal Núm. 5 de la Unió de Mecànics Mexicans (UMM). S'uní lliurement amb la liberal professora de piano Carmen Sánchez, amb qui marxà a la ciutat de Puebla (Puebla, Mèxic), on en 1910 entrà a formar part dels grups seguidors de Francisco Ignacio Madero González. Després de morir sa companya, retornà a la Ciutat de Mèxic i entrà a treballar en un taller mecànic, després en l'empresa«Construcciones Metálicas» i posteriorment a la plomeria «Chanes y Rousseau», on publicà amb altres companys el primer periòdic quinzenal declaradament anarquista que hagué a la Ciutat de Mèxic. En aquests anys era lector habitual d'El Diario del Hogar, El Hijo del Ahuizote i Regeneración. El juny de 1912 creà, amb altres companys, l'anarquista «Grupo Luz», que poc després publicà ¡Luz! Periódico obrero libertario. El 22 de setembre d'aquell any fou un dels fundadors, amb membres del«Grupo Luz» i diversos sindicats (sastres, conductors, picapedres, teixidors, etc.), de la Casa del Obrero –posteriorment Casa del Obrer Mundial (CAM)–, i en va ser nomenat administrador; set dies abans havia sortit de la presó on havia estat tancat amb altres set obrers per les seves activitats. En 1913 dirigí el periòdic Lucha i organitzà el Sindicat de Mecànics. Comprà una petita premsa i pogué imprimir diverses publicacions, com ara Renoviĝo, òrgan del grup anarquista «Renovación», el responsable del qual fou José Amaya Topete. En 1915 fou un dels que acceptaren signar el pacte entre la CAM i el Constitucionalisme, pacte que donà lloc a la fundació dels «Batallons Rojos». Aquell any col·laborà en Revolución Social. Més tard s'oposà al llicenciament dels«Batallons Rojos» per l'absència d'una compensació per als familiars dels involucrats, alhora que va fer costat una breu vaga d'empleats de comerç. El febrer de 1916 va ser detingut pel seu rebuig a la política de Venustiano Carranza. S'entrevistà, juntament amb Luis Méndez, en nom de la CAM, amb Emiliano Zapata a Cuernavaca (Morelos, Mèxic) amb la finalitat d'unificar el moviment revolucionari dels treballadors de la ciutat amb els del camp, aliança que finalment no reeixí. Encara que anarquista, en 1917 es presentà a les eleccions per la diputació a la XXVII Legislatura del Congrés de la Unió en el primer Districte Electoral del Districte Federal de Mèxic en nom del Partit Socialista Obrer (PSO), però va ser derrotat per Eduardo Hay, del Partit Liberal Constitucionalista (PLC). En 1918 assistí al Congrés Obrer Nacional de Saltillo (Coahuila de Zaragoza, Mèxic), del quan nasqué la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM), encapçalada per Luis Napoleón Morones, però, com la majoria dels llibertaris, acabà discrepant d'aquesta organització i l'abandonà, integrant-se en la Confederació General del Treball (CGT), fundada en 1921 arran de la Convenció Radical Roja (CRR). A finals de 1919 participà en els debats del I Congrés Socialista, organitzat pel Partit Socialista de Mèxic (PSM), on començaren a manifestar-se les primeres ficcions amb els comunistes, amb els quals no trobà punts d'acord. En 1923 col·laborà en Luz y Vida,òrgan de la CGT, i entre aquest any i 1936 fou corresponsal a Mèxic de La Revista Blanca, de Barcelona (Catalunya). En 1941 fou un dels fundadors de la Federació Anarquista Mexicana (FAM), de la qual en fou membre del secretariat. El 28 de desembre de 1945 participà en el I Congrés de la FAM, formant part de la Comissió de Dictàmens. Excel·lent orador i conferenciant, recorregué tot Mèxic fent gires propagandístiques, dirigí nombrosos periòdics, com ara Regeneración, i reedità nombrosos fullets dels clàssics anarquistes. El 19 d'agost de 1956 participà en el gran míting a la Ciutat de Mèxic organitzat per la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Espanya i la Confederació del Treballadors de Mèxic (CTM). Durant els anys seixanta, encara que militant, la seva salut no li va permetre participar com volia en les activitats de la FAM. Sos fills es deien Anarcos, Acracias, Autónomo, Libertad i Emancipación. Jacinto Huitrón Chavero va morir el 28 de març de 1969 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Tenia un arxiu i una biblioteca importants i deixà nombrosos manuscrits inèdits; gràcies a això, la seva vídua Guadalupe Robles, que s'encarregà d'ordenar-los i reunir-los, en 1974 es pogué editar el llibre pòstum Orígenes e historia del movimiento obrero en México i del qual s'han realitzat diverses edicions.

Jacinto Huitrón Chavero (1885-1969)

***

Gentile Merli en una reunió de la FICEDL (Ginebra, 1985) [CIRA-Lausana]

- Gentile Merli: El 15 d'agost de 1900 neix a Magliaso (Ticino, Suïssa) el sastre anarquista Rocco Gentile Merli. De ben jovenet emigrà a Belfort (Franc Comtat, França), on estava subscrits a diverses publicacions anarquistes, com ara Vogliamo (1930-1931) i Le Réveil de Luigi Bertoni. En la dècada dels trenta treballà a Neuhausen am Rheinfall (Schaffhausen, Suïssa) i finalment s'instal·là a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on prengué part en el grup editor de Le Réveil. Participà activament, sovint amb Georges Sillani (Grand Gaspard), en totes les manifestacions alternatives sorgides arran dels fets de «Maig del 1968» i sovint fou el director responsable de nombroses publicacions locals, la majoria efímeres, que sorgiren en aquells anys a Ginebra, com ara Le Réveil Anarchiste (1968-1969), editat per la Federació Socialista Llibertària (FSL); Ofensive (1970) o La Solidarité Ouvrière. Mensuel anarchosyndicaliste (1976). En 1972 assistí a la trobada que es realitzà a Saint-Imier (Berna, Suïssa) per celebrar el centenari de la Internacional antiautoritària. Fou un dels organitzadors del Col·loqui Internacional sobre Mikhail Bakunin, que se celebrà entre el 3 i el 4 de juliol de 1976 a Zuric (Zuric, Suïssa), i del Càmping Llibertari que se celebrà entre el 6 i el 15 de juliol d'aquell any al Jura. En 1984, després d'haver fet la volta al món amb 83 anys, assistí a la Reunió Internacional Anarquista de Venècia (Vèneto, Itàlia). Gentile Merli va morir el 14 de desembre de 1986 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

***

Carme Conde i Antonio Oliver a la Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) durant el seu viatge de noces (desembre de 1931)

- Carmen Conde Abellán:El 15 d'agost de 1907 neix a Cartagena (Múrcia, Espanya) l'escriptora, mestra i militant anarcofeminista Carmen Conde Abellán, també coneguda com Florentina. La seva infància va transcórrer entre Cartagena i Melilla, on viurà entre 1914 i 1920, establint-se a Madrid definitivament a partir de 1939. En 1923 va aprovar unes oposicions per a auxiliar de la Sala de Delineació de la Societat Espanyola de Construcció Naval i va començar a fer feina. Va estudiar magisteri en l'Escola Norma de Múrcia i més tard Filosofia i Lletres a la Universitat de València. En 1929 va publicar la seva primera obra, Brocal. En 1931 es va casar amb el poeta Antonio Oliver Belmás i amb ell, aquell mateix any, funda i dirigeix la primera Universidad Popular de Cartagena. Aquest mateix any va publicar en els llibertaris «Cuadernos de Cultura», dirigits per l'anarquista Marín Civera Martínez, el fullet Por la Escuela Renovada. En 1936 va prendre part en el moviment de dones llibertàries «Mujeres Libres», col·laborant durant la Revolució en la revista del mateix nom, sota el pseudònim de Florentina, i participant en les seves gires de conferències. Per a l'editorial de Mujeres Libres va publicar Enseñanza Nueva (1936), Poemas de guerra (1937), Oíd la vida (1937) i La composición literaria infantil (1937). Després de la guerra va patir represàlies per part de les autoritats franquistes, però, en 1953, guanyarà el Premi Elisenda Montcada amb Las oscuras raíces, i més tard el Premi Doncel de Teatre amb l'obra A la estrella por la cometa. En 1956, Conde i Oliver funden el Seminari-Arxiu Rubén Darío en la Universitat Complutense de Madrid. En 1957 va guanyar el Premi Internacional de Poesia Simón Bolivar. En aquests anys treballarà com a professora de literatura espanyola a l'Institut d'Estudis Europeus i en la Càtedra Mediterrània de la Universitat de València a Alacant. En 1967 guanya el Premi Nacional de Poesia i en 1980 obté el Premi Ateneu de Sevilla amb Soy lamadre. Va col·laborar amb La Estafeta Literaria i en Ràdio Nacional d'Espanya sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, es van adaptar per ser emeses per Televisió Espanyola. El 28 de gener de 1979 va ingressar en la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ocupant la butaca K que havia deixat vacant Miguel Mihura en morir, essent així la primera dona a fer-ho des de la creació d'aquesta institució, pronuncià el seu discurs d'entrada (Poesía ante el tiempo y la inmortalidad) en 1979, fent també una crítica al masclisme imperant en les lletres hispàniques. A començaments dels anys 80 va començar a tenir els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer. En 1987 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El setembre de 1992 va redactar testament llegant a l'Ajuntament de Cartagena la totalitat de la seva obra literària i la del seu espòs i en 1995 aquest ajuntament va crear el Patronato Carmen Conde-Antonio Oliver. Carmen Conde va morir el 8 de gener de 1996 a Madrid (Espanya), deixant una ingent obra poètica, novel·lística, assagística i de literatura infantil. La faceta llibertària de Carmen Conde ha estat sempre amagada per les institucions oficials. En 2007 José Luis Ferris va publicar la biografia Carmen Conde. Vida, pasión y verso.

***

José Sánchez Conca

- José Sánchez Conca: El 15 d'agost de 1908 neix a Villena (Alt Vilanopó, País Valencià) el militant anarcosindicalista José Sánchez Conca. Sabater de professió, sempre va militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran de l'aixecament feixista de juliol de 1936, va ser nomenat responsable de compres de la Col·lectivitat del Ram de la Pell creada durant els primers dies de la revolució a Villena. Més tard va marxar voluntari al front, on fou nomenat comissari. En acabar la guerra es va refugiar a Algèria, però a Orà fou internat en un camp de concentració saharià, on va trobar nombrosos companys de lluita. Després fou portat de bell nou a Alger per treballar en una fàbrica de calçat militar que subministrava botes a l'exèrcit francès. En 1962, amb sa companya María García Carbonell, va aconseguir traslladar-se a la metròpoli, instal·lant-se definitivament a Narbona. Sempre en contacte amb el moviment llibertari exiliat, quan es van constituir els Grups de Presència Confederal (GPC), s'hi va adherir. La seva casa sempre va està oberta als companys que s'havien de traslladar a Narbona, lloc on els GPC solien reunir-se. En aquests anys es va encarregar de l'organització dels comicis dels GPC. En 1972 formà part de la Comissió de Relacions de les Agrupacions Confederals de la CNT de Narbona i Besiers. Durant elsúltims anys de sa vida quedà cec i patí grans sofriments físics. José Sánchez Conca va morir el 27 d'abril de 1996 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat tres dies després al crematori de Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

***

Notícia d'una de les condemnes de Fernand Vintrigner apareguda en el diari parisenc Le Temps del 26 de maig de 1939

- Fernand Vintrigner: El 15 d'agost de 1908 neix a Coulommiers (Illa de França, França) l'anarquista Fernand Pierre Vintrigner, citat a vegades com Vingtrignier o Vintrignier. Era fill d'un polidor de metalls i d'una bugadera. Es guanyava la vida com a electricista als estudis cinematogràfics «Pathé-Natan» de París (França). Membre del grup anarquista del IX Districte parisenc, era secretari de la Federació Anarquista de la Regió Parisenca (FARP). En el congrés d'octubre de 1937 de la FARP va ser nomenat membre de la comissió administrativa de la Unió Anarquista (UA), amb Nicolas Faucier, René Frémont, Charles Anderson, André Scheck i Maurice Duviquet. Arran del congrés de la regió parisenca, celebrat el 3 de febrer de 1938, on es reuniren grups anarquistes de diferents poblacions (Aulnay, Carrières-sur-Seine, Ermont, Livry, Montgeron, Palaiseau, Savigny, Sainte Geneviève-des-Bois, Sartrouville, Versailles i Villeneuve-Saint-Georges), va ser nomenat secretari de la Federació de París de l'UA, juntament amb Raphael Pedron, André Barzangette, Anna Mahé i François Virot. Entre agost de 1938 i març de 1939 va ser gerent de Le Libertaire, en substitució de Roger Boutefeu (Coudry); també ho va ser del periòdic SIA,òrgan de la Secció Francesa de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). El 12 de desembre de 1938, arran dels acords de Munic, va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional, amb Charles Anderson, René Frémont i André Schek, a sis mesos de presó per difusió de pamflets pacifistes; en aquest mateix procés van ser condemnats Nicolas Faucier i Louis Lecoin a sis mesos de presó per diversos articles apareguts en Le Libertaire i en SIA. Quan esclatà la II Guerra Mundial era membre de la comissió administrativa de l'UA. En aquesta època vivia al número 57 del carrer parisenc de Mont Cenis. En el congrés de la Federació de París de l'UA, celebrat el 19 de març de 1939, on participaren representants de 30 grups anarquistes, va ser nomenat secretari adjunt de la direcció d'aquesta federació, juntament amb André Bargangette i Georges Gourdin. El 25 de maig de 1939 va ser condemnat en rebel·lia pel XII Tribunal Correccional per «provocació a la violència», com a gerent de Le Libertaire, a 15 mesos de presó per un article publicat per Pierre Le Meillour, que fou condemnat a un any de la mateixa pena. El 31 de juliol de 1939, amb Nicolas Faucier i Louis Lecoin, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó i a una multa de 1.000 francs; en aquests judici també van ser condemnats Robert Louzon i Henri Jeanson a 18 mesos de presó i a 500 francs de multa per l'aparició d'un article en SIA i per «tenir la intenció de sostreure a l'autoritat de França una part del territori sobre la qual aquesta autoritat l'exerceix». El 20 de novembre de 1939 va ser condemnat, pel IV Tribunal Correccional del Sena a 15 mesos de presó com a gerent de SIA; en aquest mateix judici Henri Jeanson va ser condemnat a 18 mesos de presó per un article que atemptava«contra la integritat territorial francesa» i per«provocació als militars a la desobediència amb finalitats anarquistes». Fernand Vintrigner va morir el 21 de maig de 1971 a Limeil-Brévannes (Illa de França, França).

Defuncions

Confinats polítics a Ustica (abril de 1927). El del cercle vermellés Spartaco Stagnetti

- Spartaco Stagnetti: El 15 d'agost de 1927 --alguns autors citen erròniament 1928-- mor assassinat a l'illa d'Ustica, a prop de Palerm (Sicília, Itàlia), el militant anarcosindicalista Spartaco Stagnetti. Havia nascut el 4 de juliol de 1888 a Roma (Itàlia) i va ser secretari del Sindicat de Tramviaires de Roma. El 30 d'abril de 1920, després d'un míting de suport a la Revolució russa a Roma, on va prendre part Stagnetti, la policia va disparar i va ferir nombrosos congregats; el periòdic anarquista Umanità Nova lloà la resistència tenaç dels companys atacats. Poc després, el 20 de juliol de 1920 va ser atacat i ferit per un escamot feixista, fet que donà lloc a una vaga general. El feixisme va acabar per confinar-lo a Ustica, el 15 de gener de 1927, on va ser assassinat, per un confinat de règim comú, a la fonda que havia obert a l'illa per mantenir sa família. Stagnetti als anys 20 va publicar a Roma un fullet de gran difusió: L'anarchia vissuta.

Spartaco Stagnetti (1888-1927)

Continua...

---

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)

Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí

Per Mateu Morro, historiador

Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)