© Miguel Veny Torres
pincha en la imagen para agrandarla / Beam click in the image to enlarge it
Palma, 19 de febrero de 2017
© Miguel Veny Torres
Palma, 19 de febrero de 2017
La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)
Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició
Per Llorenç Buades Castell
Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)
Exdirigent de la LCR
La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.
En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.
En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional"és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?
De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.
El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.
L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.
Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.
Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.
La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Anarcoefemèrides
del 20 de febrer
Esdeveniments
Membres de la
Colònia Cecília
- Giovanni Rossi embarca cap al Brasil:El 20 de febrer de 1890 un grup d'anarquistes italians (Evangelista Benedetti, Lorenzo Arrighini, Giacomo Zanetti, Cattina i Achille Dondelli), per iniciativa de Giovanni Rossi, embarca a Gènova (Ligúria, Itàlia) amb el vaixell «Città di Roma» cap al Brasil amb la finalitat de fundar una colònia experimental llibertària que prendrà el nom de«La Cecília». Arribaren a Rio de Janeiro el 18 de març de 1890. Després d'una setmana a l'Hospederia da Ilha das Flores, l'hotel per a immigrants de Rio de Janeiro, marxaren cap a Porto Alegre (Rio Grande do Sul). Després d'un nou viatge amb nau («Desterro»), amb tren i amb diligència, arribaren el 3 d'abril a un lloc adient al bosc de Santa Bàrbara, a 18 quilòmetres al sud de la petita població de Palmeira (Paraná, Brasil), on establiren la comunitat anarquista.
***
Revolta
de les subsistències
- Revolta de les
subsistències: El 20 de febrer de 1919 esclata
un fort
moviment de protesta a Inca (Mallorca, Illes Balears) davant la manca
de
subsistències, tal i com havia passat a Palma dos dies
abans. La revolta es va
centrar contra el batle i el cap liberal (Domènec Alzina)
d'Inca. El moviment de
protesta durà una quants dies.
***
Seguici
fúnebre de Nicola Bonservizi a Milà
- Atemptat contra Nicola Bonservizi: El 20 de febrer de 1924, a la terrassa del petit restaurant italià Savoia, a prop de l'Òpera, de París (França), el jove anarcoindividualista italià Ernesto Bonomini, fereix de mort mentre dinava, per dos trets realitzats a boca de canó al cap, Nicola Bonservizi, primer secretari general local del fascio italià, corresponsal del periòdic Popolo d'Italia i redactor parisenc del periòdic feixista L'Italia Nouvelle. Bonomini es va fer contractar de cambrer al restaurant Savoia per poder realitzar l'atemptat. Bonservizi morí setmanes després, el 24 de març, a l'hospital parisenc de Beaujon a conseqüència de les ferides i després de diverses operacions i trepanacions. Arrestat després de l'atemptat, Bonomini fou jutjat i condemnat el 23 d'octubre de 1924 a vuit anys de treballs forçats; pena que finalment serà tot d'una commutada per presó. A favor seu va jugar l'assassinat el 10 de juny de 1924 del diputat antifeixista italià Giacomo Matteotti per un escamot a les ordres de Mussolini, que va mostrar al món el veritable rostre del feixisme.
Naixements
Lucien Pissarro (ca. 1937)
- Lucien Pissarro:
El 20 de febrer de 1863 neix al IX Districte de París
(França) el pintor,
escultor, gravador i editor anarquista Lucien Camille Pissarro. Era el
fill
major del pintor impressionista anarquista Camille Pissarro i de Julie
Vellay,
filla d'un viticultor que havia entrar al servei domèstic
del pintor i que
esdevingué la seva model i companya. Fugint de la guerra
francoprussiana, sa
família s'instal·là en 1870 a Londres
(Anglaterra) i el 14 de juny de 1871
Camille i Julie, que estava embarassada del quart fill de la parella,
es
casaren civilment a Croydon (Londres, Anglaterra); ambdós
tingueren en total vuit
infants. Dies després de la cerimònia, els
Pissarro retornaren al continent i
s'instal·laren, primer, a Louveciennes (Illa de
França, França) i, poc després,
a Pontoise (Illa de França, França). Lucien
Pissarro cresqué envoltat d'amics
de son pare (Paul Cézanne, Édouard Manet, Claude
Monet, etc.) i començà a
dibuixar i a pintar. D'antuvi conreà la pintura
paisatgística i a parir dels
anys vuitanta s'interessà per l'escultura i la xilografia.
Entre 1884 i 1890
treballà per la societat d'impressió i
d'edició artística «Manzi, Joyant et
Cie». En 1886 participà amb son pare en la VIII
Exposició Impressionista, on
mostrà 10 pintures, fortament influenciades pels seus amics
Paul Signac i
Georges Seurat. Fou un dels primers artistes en reivindicar el moviment
neoimpressionista, exposant el I Saló dels Independents i en
1888 a Brussel·les
(Bèlgica) amb el grup avantguardista «Les
Vingt». En 1890 marxà cap el Regne
Unit i s'instal·là definitivament a Londres. En
1891 va fer una conferència
sobre l'impressionisme al Art Workers Gild. El 10 d'agost de 1892 es
casà a
Richmond (North Yorkshire, Anglaterra) amb la il·lustradora
artística Esther
Levi Bensusan. Entre 1893 i 1897 la parella visqué a Epping
(Essex,
Anglaterra). El 8 d'octubre de 1893 nasqué l'únic
infant de la parella, Orovida
Camille Pissarro, que amb el temps esdevindrà una pintora i
gravadora
reconeguda. El maig de 1893 participà amb dibuixos en el
número especial
dedicat a l'Anarquia de la revista La
Plume i en 1894 col·laborà en la
sèrie londinenca de la revista anarquista
francesa Le Père Peinard;
en aquests
anys també col·laborà en el
periòdic de Jean Grave La
Révolte. En 1894 creà a la seva casa
d'Epping, molt influenciat
per William Morris i la seva «Kelmscott Press»,
l'editorial «Eragny Press», que
jugà un important paper en el desenvolupament de
l'edició artística europea i que
prengué el nom d'Éragny-sur-Epte (Picardia,
França), població de la seva
residència familiar, publicant 32 llibres fins al 1914. En
1895 il·lustrà, amb Louis
Anquetin i Félix Valloton, el llibre del propagandista
anarquista Zo d'Axa Le grand trimard.
En 1896 abandonà la
Societat dels Independents. El març de 1897 patí
un vessament cerebral, cosa
que li va impedir pintar fora de casa fins el 1905. L'abril de 1897 es
traslladà amb sa família la número 62
de Bath Road, al barri de Bedford Park de
Chiswick (Londres, Anglaterra). Entre 1897 i 1908
col·laborà amb dibuixos per
la publicació llibertària Le
Temps
Nouveaux. A partir de 1902 visqué amb sa
família al número 27 de Stamford
Brook Road, al mateix barri londinenc de Chiswick. En 1903, amb els
artistes llibertaris
Maximilien Luce i Théo van Rysselberghe,
il·lustrà el llibre del propagandista
anarquista Jean Grave Les aventures de
Nono. Entre novembre i desembre de 1904 exposà al
New English Art Club
(NEAC) de Londres, societat artística alternativa a la Royal
Academy, i dos
anys després n'esdevingué membre. En aquests anys
establí una forta amistat amb
els artistes prerafaelites i els pintors plenairistes.
Conegué Charles Ricketts i Charles Shannon i
contribuí amb gravats a la seva
revista The Dial. En 1907
entrà en el
Walter Sickert’s Fitzroy Street Group i en 1911 fou un dels
cofundadors del
londinenc Camden Town Group, que agrupava els artistes
britànics
postimpressionistes. Entre 1913 i 1919 pintà paisatges a
diferents indrets (Dorset,
Westmorland, Devon, Essex, Surrey i Sussex). El maig de 1913
realitzà la seva
primera exposició individual a la Carfax Gallery de Londres.
El juliol de 1916
esdevingué ciutadà britànic. Amb James
Bolivar Manson i Théo van Rysselberghe,
en 1919 fundà el «Monarro Group», que
tenia com a finalitat promoure la pintura
dels artistes impressionistes Claude Monet i Camille Pissarro (el nom
ve
d'ajuntar el principi i el final dels llinatges dels dos artistes);
aquest grup
contribuí fortament a la divulgació de
l'impressionisme al Regne Unit, però
deixà de funcionar tres anys més tard. Entre 1920
i 1930 exposà moltes vegades,
en ocasions amb son pare i sa filla. Entre 1922 i 1937 pintà
regularment al
migdia francès i també al comtat
anglès de Derbyshire. Entre 1934 i 1944 exposà
a la londinenca Royal Academy. Lucien Pissarro va morir el 10 de juliol
de 1944
en una petita casa de camp a Hewood (Comtat de Somerset, Anglaterra),
on
s'havia traslladat en 1940 fugint dels bombardeigs alemanys. En morir,
la vídua
donà el seu arxiu a l'Ashmolean Museum d'Oxford
(Oxfordshire, Anglaterra).
Lucien
Pissarro
(1863-1944)
***
Auguste Albert Philippe
- Philippe: El 20 de
febrer --algunes fonts citen el 26 de febrer-- de
1864 neix a Lorient (Bretanya) el periodista anarquista Auguste Albert
Philippe, conegut com Philippe, André
Philippe o Léon Wolke.
En 1894 va ser condemnat per un tribunal del Maine-et-Loire a cinc anys
de
presó ajornables per «associació de
malfactors». Instal·lat a Reims, el maig de
1897 marxà a Roubaix buscant feina i, després de
passar un mes a Londres
(Anglaterra), esdevingué el gerent del periòdic La
Cravache, que entre
1897 i 1898 s'edità a Roubaix, i on signà
diversos articles sota el pseudònim Léon
Wolke o Wolcke. El 29 de desembre de 1897
va ser condemnat pel
tribunal correccional de Lille a un mes de presó, a 50
francs de multa i a 100
francs d'indemnització per «difamació a
l'alcalde de Roubaix» en un article
publicat en el citat periòdic. Per evitar l'empresonament,
ja que amb aquesta
condemna perdia el dret d'ajornar la pena anterior de cinc anys,
fugí a Londres
i fou substituït per Jean Bourguer i A. Sauvage en la
gerència del periòdic. El
febrer de 1898 Le Cravacheur de Roubaix
publicà una carta seva, datada
el 12 de febrer a Londres, on certificava que signava els articles com
a Léon
Wolke, exculpant així a d'altres de l'autoria de
les seves col·laboracions.
Sembla que, sota el nom d'Albert, en 1907 regentà un petit
cafè a Reims, alhora
que exercia el seu ofici i col·laborava en la novaèpoca de La Cravache,
editada en aquesta ciutat entre 1906 i 1913 per Jean Bourguer, Charles
Dhooghe
i Victor Grimbert. Philippe va morir el 22 d'octubre de 1917 a Londres
(Anglaterra).
***
Margarethe Fass-Hardegger
(Munic, 1909)
- Margarethe Faas-Hardegger: El 20 de febrer de 1882 neix a Berna (Berna, Suïssa) la sindicalista, pacifista, feminista i escriptora llibertària Margarethe Hardegger, més coneguda com Margarethe Faas-Hardegger, amb el llinatge de son primer marit. Durant els seus anys escolars va desenvolupar un fort esperit reivindicatiu i per la qual cosa va ser internada en un pensionat per sos pares. Va estudiar medicina després de treballar un temps en l'empresa PTT (Postes, Téléphones et Télegraphes), on son pare treballava, i de casar-se amb Philippe Faas. Paral·lelament a la seva activitat estudiantil --va canviar els estudis de medicina pels de dret--, va organitzar cercles de discussió i va contribuir a la creació de sindicats. Va prendre part en la creació de la Unió Sindical dels Treballadors del Tèxtil. En aquests anys va introduir-se en els cercles llibertaris i antimilitaristes, especialment amb els de Fritz Brupbacher, James Guillaume i Gustav Landauer, de qui s'enamorarà. Més tard passa a ser secretària de la Unió Suïssa dels Sindicats Professionals (USSP) i publica en 1906 el periòdic Die Vorkämpferin (La Pionera), òrgan de la Federació Obrera Suïssa; un any més tard sortirà la versió francesa sota el títol L'Exploitée. A més del món sindical, impulsarà reivindicacions educatives, neomaltusianes, anticlericals i antimilitaristes. En 1907 va participar en la primera conferència de dones socialistes a Stoccarda (Alemanya) i va conèixer l'anarquista de Zuric Ernest Frick. Son company la deixar per continuar amb la seva carrera de cantant líric a Viena. En 1908 va participar en el Congrés Anarquista de Chaux-de-Fonds, on va exposar la seva tesi sobre l'amor lliure. Mentrestant les relacions entre el Comitè Sindical Federal i Margarethe s'alteren, a causa dels seus articles sobre sexualitat i control de natalitat, però sempre comptarà amb el suport de les Unions Obreres i dels sindicalistes revolucionaris llibertaris, posant el seu òrgan d'expressió La Voix du Peuple al servei de L'Exploitée. L'abril de 1909, quan L'Exploitée deixa de publicar-se a partir d'octubre de 1908 després de 18 números, Faas-Hardegger abandona el càrrec de secretària de l'USS. S'afiliarà al Sozialistiche Bund, al costat de Landauer, i col·laborarà en el seu periòdic Der Sozialist. Amb Erich Mühsam crearà el grup TAT i trencarà amb Landauer, que havia criticat la seva obra sobre l'amor lliure. Va estar molt lligada durant aquests anys a l'anarquista Filareto Kavernido. En 1912 va ser condemnada a tres mesos de presó i novament en 1915 a un any de presó per propaganda neomaltusiana i per ajudar a l'avortament. Amb son nou company Hans Brunner va participar en experiències comunals a la zona de Zuric i a Minusio, a prop de la Baronata. Va fundar el«Comitè per la protecció dels orfes de guerra». Durant els anys 50 va lluitar contra la prohibició de les armes nuclears i en 1959 va organitzar unaàmplia campanya pel sufragi femení. Es va divorciar en dues ocasions i va tenir dues filles amb Philippe Faas (Olga i Lisa). Margarethe Faas-Hardeger va morir el 23 de setembre de 1963 a Minusio (Ticino, Suïssa).
***
Notícia
de la condemna d'Edmond Le Bris apareguda en el diari parisenc La Lanterne del 28
de desembre de 1911
- Edmond Le Bris: El
20 de febrer de 1890 neix a Brest (Bretanya) l'anarquista, sindicalista
i
antimilitarista Edmond August Le Bris. Fill d'un pintor del port de
Brest,
treballà d'escrivent administratiu de la Marina a l'Arsenal
(drassanes de
vaixells de guerra) de la ciutat. En els anys 1910 milità en
la Joventut Sindicalista
i en el Cercle Neomaltusià de Brest. Era molt amic de
l'anarquista Paul
Gourmelon. El 10 de novembre de 1911 refusà per motius de
consciència
incorporar-se a la seva caserna del 106 Batalló d'Infanteria
a
Châlons-sur-Marne, actual Châlons-en-Champagne
(Xampanya-Ardenes, França), per
a fer el servei militar. Inscrit en el «Carnet B»
dels antimilitaristes, va ser
detingut el 4 de desembre de 1911. El 26 de desembre va ser jutjat en
consell
de guerra a Nantes (País del Loira, Bretanya) i condemnat a
un any de presó per
insubmissió. En 1912 va ser inscrit en el «Carnet
B» del departament de la
Marne (Xampanya-Ardenes, França) on realitzava el servei
militar. Durant el
Congrés de la Unió Departamental dels Sindicats
de la Confederació General del
Treball (CGT) del Finisterre (Bretanya) celebrat entre el 4 i el 5
d'abril de
1920 a Carhaix-Plouguer (Bretanya), va ser elegit successor de
François
Dravalen en el càrrec de secretari general. El 15 d'octubre
de 1920 va ser
nomenat secretari de la Casa del Poble de Brest i membre del seu
consell
d'administració, que aleshores comptava set anarquistes
entre els 19 membres.
En 1921 representà el Sindicat d'Estibadors del port en el«Comitè
Sacco-Vanzetti». En 1922, durant l'escissió de la
CGT, fou partidari de la
majoria confederal, però el seu nom no figura a partir
d'aquesta data en els
congressos nacionals d'aquest sindicat. L'octubre de 1915 es
casà a Brest. Edmond
Le Bris va morir el 27 de juliol de 1972 a Villiers-le-Bel (Illa de
França,
França).
***
Enrico Arrigoni (dreta) i Franco Leggio (Ragusa, 1973)
- Enrico Arrigoni: El 20 de febrer de 1894 neix a Pozzuolo Martesana (Llombardia, Itàlia) l'escriptor, dramaturg, periodista i propagandista anarcoindividualista Enrico Arrigoni, també conegut sota diversos pseudònims, com ara Brand, Frank Brand, Harry Arrigoni, Harry Goni o Ciriaco. Sos pares es deien Luigi Arrigoni, sastre d'origen pagès, i Giuseppina Bianchi. Quan tenia nou anys abandonà l'escola i marxà cap a Milà (Llombardia, Itàlia) a la recerca de feina, on va ser contractar com a ajudant en una fleca. Amb 14 anys entrà de torner en una fàbrica de locomotores i ja es declarava anarquista. Durant la tardor de 1909 participà en les manifestacions contra l'execució del pedagog anarquista català Francesc Ferrer i Guàrdia. Entrà en contacte amb els cercles anarquistes i milità en un grup de joves anarquistes (Francesco Ghezzi, Ugo Fedeli, Giuseppe Monani, Leda Rafanelli, etc.). En 1910 va ser detingut per primera vegada quan venia periòdics anarquistes durant el concert d'una banda en un parc milanès i tancat durant vuit dies. Quan esclatà la Gran Guerra prengué part en les manifestacions i en els violents enfrontaments amb els partidaris de la intervenció armada. L'abril de 1916 va ser cridat a files, però com era obrer qualificat, va ser destinat a una fàbrica militaritzada, on continua fent propaganda antimilitarista. Després d'haver organitzat una vaga a la seva fàbrica, desertà amb Francesco Ghezzi i passà a Suïssa. A Ginebra entrà en contacte amb el grup editor del periòdic anarquista Le Réveil. El setembre de 1916 va ser detingut durant una manifestació contra la guerra; jutjat, va ser condemnat a tres mesos de presó. Gràcies a una vaga de fam i a una campanya de suport portada a terme per Luigi Bertoni pogué evitar ser expulsat del país. El novembre d'aquell any va ser alliberat juntament amb altres companys (Dario Fieramonte, Emilio Emidio Leonardi i Fedrico Ustori) i el 2 de setembre de 1916 va ser expulsat del cantó de Ginebra. Després treballà a La Chaux-de-Fonds; a Lucerna, de torner en una fàbrica sota estricta supervisió policíaca; i a Zuric, com a operari en una fàbrica. A finals de 1917 participà en una nova manifestació contra la guerra i el febrer de 1918, per evitar ser internat com la resta de desertors estrangers, marxà cap als Països Baixos, però va ser detingut quan viatjava amb tren a prop de Karlsruhe (Baden-Wurtemberg, Alemanya) i tancat algunes setmanes. Després treballà com a torner en una fàbrica a la zona de la Selva Negra i en un gest antibel·licista sabotejà la maquinària; detingut, va ser empresonat a Karlsruhe acusat de sabotatge en temps de guerra; s'enfrontava a la pena capital, però gràcies a una vaga de fam aconseguí el seu alliberament per manca de proves. Després treballà a Karlsruhe i a Frankfurt, on romangué fins al final de la guerra treballant en un torn. Més tard s'instal·là a Berlín, on sobrevisqué tocant el violí i venent el periòdic revolucionari Die Rote Fahne pels carrers. El gener de 1919 participà en la revolució espartaquista i especialment en la ocupació del local del periòdic Vorwaerts. El juny de 1919, durant el procés a Suïssa de l'anomenat«Afer de les bombes de Zuric», fou jutjat en rebel·lia, però va ser absolt. Després de la caiguda del moviment revolucionari dels Consells a Alemanya, aconseguí escapar de la repressió i, per poder sortir d'Alemanya, marxà, amb Mario Montovani, com a presoner de guerra repatriat cap a la Rússia bolxevic. Després de tres mesos per Moscou sense documents, ambdós van ser detinguts per les autoritats bolxevics acusats d'«espionatge» i només gràcies a la intervenció d'Angelica Balabanov, secretària del Komintern que havia viscut a Suïssa, van ser alliberats. Balabanov els envià, fingint ser presoners de guerra hongaresos repatriats a Hongria, com a correus a Itàlia amb documents del Komintern. A Budapest assistí a la revolució soviètica hongaresa promoguda per Béla Kun, amb qui s'entrevistà. Pogué reprendre la seva militància a Itàlia sota el nom de Frank Brand–Brand és un personatge fictici d'una de les obres teatrals d'Henrik Ibsen. Fou detingut en diverses ocasions i condemnat a mesos de presó amb pròrrogues. Fugint de la policia, marxà a Berlín, on es guanyà la vida fent classes d'italià a l'Academia Berlitz i s'entrevistà amb Rudolf Rocker; a París, on es reuní amb E. Armand; i finalment a Espanya, on s'introduí en els cercles llibertaris i es lligà sentimentalment amb María Rascón, militant anarquista que sempre considerà la dona de la seva vida. A Barcelona treballà en una fàbrica, però tingué problemes amb la policia i el van ficar de polissó en un vaixell amb destinació a l'Argentina. A Buenos Aires durant any i mig treballà d'operari en una fàbrica i de fuster; durant cinc mesos compartí domicili amb Diego Abad de Santillan i Kurt Wilckens. En 1922 passà a Mèxic i creuà el riu Grande a peu i entrà als Estats Units, però fou detingut, empresonat set mesos i l'octubre de 1922 expulsat cap a Itàlia per immigrant il·legal. A Itàlia encara estava subjecte a una condemna de 17 anys, així que embarcà a Palerm i arribà a Roma, on Errico Malatesta el va ajudar a passar a França. Després d'un any a París, en 1924 marxà cap a Cuba, on col·laborà en la premsa anarquista de l'illa. Mesos després arribà als EUA i, després d'un temps a Nova Orleans (Louisiana, EUA), s'establí a Nova York (Nova York, EUA) amb sa companya María Rascón, on visqué il·legalment fins al 1928 treballant en diferents oficis (torner, operari de fàbrica, pintor de parets, paleta, etc.). Milità en grups anarquistes de llengua italiana («Circolo Volontà» de Brooklyn i el «Circolo Operario di Cultura Sociale»), espanyola (grup editor de Cultura Obrera) i anglesa («Road to Freedom Groups»). En aquests anys col·laborà en diferents publicacions anarquistes, com ara L'Adunata dei Refrattari, Challenge, Cultura Obrera, Intesa Libertaria, The Road to Freedom, etc. Entre l'abril de 1928 i el gener de 1932 edità a Nova York 11 números de la revista anarcoindividualista«eclèctica» Eresia di oggi e di domani. També col·laborà en el periòdic de Carlo Tresca Il Martello i en la publicació de The Ego and His Own, edició nord-americana de Der Einzige und sein Eigentum de Max Stirner, la coberta de la qual fou dibuixada per Fermin Rocker. En 1930 sa companya María Rascón morí d'una pneumònia, fet que el deixà desconsolat. En 1937 viatjà a Catalunya per ser testimoni de la revolució que s'estava gestant i assistí als«Fets de Maig»; detingut per la reacció comunista, va ser tancat a la presó Model de Barcelona i pogué salvar la vida gràcies a la intervenció d'Emma Goldman, Augustin Souchy, Abe Bluestein i el consol nord-americà. Després d'alguns mesos a Barcelona retornà definitivament als Estats Units. En 1937 el «Libertarian Book Club» (LBC, Club del Llibre Llibertari) edità el seu text autobiogràfic Freedom. My dream, que es reedità en 1986 i en 2012. Després de la II Guerra Mundial continuà definint-se com a anarcoindividualista. Fou membre del LBC de Nova York, al qual llegà les seves col·leccions discogràfiques d'òpera i els seus llibres. El 5 de maig de 1978 impartí una conferència sobre Max Stirner a la New York Freespace Alternate University. En 1982 el seu testimoni va ser recollit en el documental Anarchism in America, d'Steven Fischler i Joel Sucher. Publicà diverses obres, com ara Las Multitudes. Drama social en tres actos (1931, amb María Rascón), Il cane militare dell'ottocento (1973), Zuluito il mini-missionario. Ovvero. Storia di un'incauta predicazione biblico-evangelista tra gli animali della giungla (1973), Le gioie degli scimuniti. Ovvero. Il divertimento dei trogloditi. Dramma in tre atti (1966), Minus One (1975), That character called God (1975), The totalitarian nightmare (1975), The lunacy of the Superman (1977), L'incubo totalitario (1978), Avventure nel paese dei monoliti oppure. Il paese dove la libertà fu sepolta (1980), i Adventures in the country of the monoliths, or The country where liberty has been buried (1981), La follia del superuomo, ed altri drammi e commedie (198?), entre d'altres, i col·laborà en la revista anarquista Controcorrente, d'Aldino Felicani. Enrico Arrigoni va morir el 7 de desembre de 1986 al seu apartament del barri de Manhattan de Nova York (Nova York, EUA) i fou incinerat l'11 de desembre. En 1995 Pau Avrich publicà una entrevista seva realitzada en 1972 en el llibre Anarchist voices. An oral history of anarchism in America.
***
Necrològica
de Miguel Benito Abella apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 21 de maig de 1967
- Miguel Benito
Abella: El 20 de febrer de 1895 neix a Beseit (Matarranya,
Franja de Ponent)
l'anarcosindicalista Miguel Benito Abella. En 1916 s'afilià
a la Confederació
Nacional del Treball (CNT) de Beseit, que pertanyia a la comarcal de
Vall-de-roures
(Matarranya, Franja de Ponent). Amb una centena de companys
llibertaries de la
comarca, va ser empresonat arran de la seva participació en
la insurrecció del
8 de desembre de 1933. Després del cop militar feixista de
juliol de 1936
participà en la resistència i fou voluntari en
l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França. Després
de la II Guerra Mundial s'instal·là a La Sala
(Llenguadoc, Occitània), on
milità en la Federació Local de la CNT.
Paralític, Miguel Benito Abella va
morir el 16 de febrer de 1967 a Firmin (Llenguadoc,
Occitània) i fou enterrat
tres dies després en aquesta població.
***
Giuseppe
Bifolchi
- Giuseppe Bifolchi:
El 20 de febrer de
1895 neix a Balsorano (Abruços, Itàlia)
l'anarquista i resistent antifeixista
Giuseppe Bifolchi, conegut com Luigi Viola.
Fill d'una família pagesa, en 1913 s'enrolà
voluntari en l'exèrcit i lluità en
la campanya de Líbia com a sotsoficial. Entre 1915 i 1918
participà en la Gran
Guerra i a començament de 1920 es llicencià amb
el grau d'oficial. En acabar la
guerra s'adherí al corrent anarcoindividualista i
posteriorment passà a militar
en l'anarcocomunisme. El maig de 1920, fugint dels escamots feixistes,
marxà
cap a França, amb una aturada a Corticella (Bolonya,
Emília-Romanya, Itàlia) per
visitar Luigi Fabbri. Participà en el únic
número del periòdic italià L'Agitazione a favore di Castagna e Bonomini,
que sortí el 15 de desembre de 1924 a París
(França), per fer costat els
companys Mario Castagna i Ernesto Bonomini acusats d'haver donat mort
dos
feixistes, que estaven amenaçats d'expulsió i que
finalment van ser condemnats
a set i a vuit anys de presó. Entre el 5 i el 6 de setembre
de 1925 participà
en el Congrés de la Unió Sindical Italiana (USI)
que se celebrà a París i fou
un dels atiadors de la reconstrucció de la Unió
Anarquista Italiana (UAI) a
França. En 1927 treballà com a obrer en una
fàbrica de ciment i visqué al
carrer Rebeval del XIX Districte de París amb sa companya
Argentina Gantelli. També
en 1927 participà en la creació de la Plataforma
Organitzativa dels Comunistes
Llibertaris («Plataforma Arshinov»), fundada per
anarquistes russos exiliats i
que s'enfrontava estratègicament amb el grup editor de Pensiero e Volontà (Camillo
Berneri, Luigi Fabbri, Ugo Fedeli,
etc.). En aquesta època, sota els pseudònims de V i Luigi Viola,
col·laborà en diverses publicacions anarquistes,
com ara Le Libertarire, Fede! i La
Tempra, i fou un dels fundadors de la
Secció Italiana de la Federació Internacional
Comunista-Anarquista (FICA). El 7
d'agost de 1927 participà al bosc de Vincennes en la
manifestació del Comitè
Internacional de Defensa Anarquista a favor dels militants
italoamericans
Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. El setembre d'aquell any li fou
decretada
l'expulsió i s'establí a Brussel·les
(Bèlgica), encara que retornà
clandestinament a França en diverses ocasions. Entre 1928 i
1929 col·laborà en
el periòdic nord-americà Germinal
i entre
1929 i 1931 fundà i dirigí a
Brussel·les el periòdic mensual anarquista
italià Bandiera Nera. En
aquests anys
col·laborà en la publicació
francoitaliana Il
Risveglio Anarchico, que es publicava des de 1900 a Ginebra
(Ginebra,
Suïssa) per Luigi Bertoni, i en la revista mensual de Lugano Vogliamo (1929-1931). El juliol de 1936,
amb diversos companys (Camillo Berneri, Michele Centrone, Mario
Girotti, Vincenzo
Perrone, Ernesto Bonomini i Enzo Fantozzi), formà part del
primer grup
d'italians que arribà a Perpinyà per passar a la
Península i lluitar contra el
feixisme. A Barcelona (Catalunya) fou un dels fundadors de la
Secció Italiana
de la «Columna Ascaso» i instruí
milicians a la Caserna Bakunin de Pedralbes. El
28 d'agost de 1936 fou responsable d'un grup de milicians que
lluità a la
Batalla del Monte Pelado, al
front d'Aragó, entre Osca i Almudébar
(Aragó, Espanya).
Després va ser nomenat responsable militar de la«Columna Rosselli», destinada
al front d'Osca i el novembre de 1936, durant l'atac sobre
Almudébar, fou
responsable de l'ala dreta de l'ofensiva. El 6 de desembre de 1936
Carlo
Rosselli dimití i passà a comandar la columna.
L'abril de 1937 va ser nomenat
comandant del XIX Regiment de la 126 Brigada Mixta de
l'Exèrcit Popular de la
II República espanyola, de la qual depenia el
Batalló Italià (antiga Secció Italiana
de la «Columna Ascaso»), sota el comandament
d'Antonio Cieri, però ambdós
renunciaren al càrrec ja que es mostraren contraris a la
militarització de les
milícies. Durant els «Fets de Maig» de
1937, fou membre de la Secció Italiana
del Comitè de Defensa de la Confederació Nacional
del Treball (CNT) i el juny
d'aquell retornà a París. El setembre de 1937 va
ser detingut, amb Luigi
Evangelista, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya
Nord), quan volia creuar la
frontera francoespanyola amb un camió carregat de roba i
aliments. Reclòs al
camp de concentració de Vernet, aconseguí fugir.
A començaments de 1938
s'instal·là de bell nou a Brussel·les,
on, gràcies a nombrosos passaports de
companys morts durant la guerra d'Espanya i verges de la
República espanyola,
ajudà molts anarquistes a fugir cap a Amèrica del
Sud amb les seves identitats.
El 10 de maig de 1940 va ser detingut per la policia belga per
enviar-lo a
França; a prop de l'estació
ferroviària de Ath (Hainaut, Valònia) el tren on
viatjava patí el bombardeig de l'aviació alemanya
i va ser ferit a l'espatlla
dreta per la metralla. Després de passar 10 dies a
l'hospital d'Ath, va ser
enviat a Brussel·les on es guarí a casa seva amb
serveis de l'hospital
d'Ixelles. El 25 de novembre de 1940 va ser detingut per la policia
nazi i el
16 de desembre extradit a la Itàlia feixista. El 28 de gener
de 1941 va ser
jutjat pel Tribunal de l'Aquila i condemnat a tres anys de confinament
per«combatent antifranquista a Espanya».
Després d'un temps a
l'illa de Ponça, el 8 de febrer de
1941 va ser traslladat a l'illa de Ventotene. El 25 de
juliol de 1943 va
ser enviat per ordre del govern de Pietro Badoglio al camp de
concentració de
Renicci (Anghiari, Toscana, Itàlia), on a finals d'agost
aconseguí escapar.
Retornà a Balsorano, on s'integrà en la guerrilla
partisana de la Resistència,
establint contactes amb oficials anglesos per a la presa de Cassino.
Després de
la II Guerra Mundial va ser durant un temps «alcalde de
l'Alliberament» de
Balsorano i organitzà una cooperativa anarquista on
s'imprimia la premsa
llibertària d'aleshores (Umanità
Nova,L'Adunata dei Refrattari, L'Internazionale, etc.). En 1970
emigrà
als Estats Units, on romangué a prop de set anys. Durant els
anys setanta col·laborà
en l'editorial «Antistato» de Cesena i
participà en edicions de llibres editats
per una impremta de Sora. En 1971 publicà el llibret Spartaco. La rivolta che dura, del qual
en 2013 James Fantauzzi
realitzà un còmic sota el títol Spartacus.
L'eroe della libertà. Giuseppe Bifolchi va morir
el 16 de març de 1978 a
l'hospital d'Avezzano (Abruços, Itàlia). A
Balsorano existeix un col·legi
públic que porta el seu nom.
***
Ciliga
a Ienisseïsk, presoner del goulag estalinista, el juliol de
1935
- Ante Ciliga: El 20 de febrer de 1898 neix a Segotici, a la península d'Ístria, actualment Croàcia, el dissident estalinista i pensador llibertari Ante Ciliga, també anomenat Anton Ciliga. Estudia filosofia i després de la Primera Guerra Mundial s'adhereix al Partit socialista croat. Més tard s'entusiasma amb la Revolució russa i s'adhereix al Partit comunista iugoslau en 1920. Continua en l'exili els seus estudis de filosofia i d'història, i participa en la creació de la Federació Internacional d'Estudiants Marxistes, obtenint finalment un doctorat en Història en la universitat de Zagreb. Després de la repressió de Kronstadt, comença a veure l'autèntica realitat soviètica. Expulsat de Iugoslàvia en 1925, marxa a Moscou per ensenyar. A la capital soviètica prendrà consciència del règim estalinista i comença a participar en un grup clandestí llibertari qualificat de trotskista per les autoritats. El 21 de maig de 1930 és detingut per la policia política soviètica i empresonat sota règim d'incomunicació i en 1933 és deportat a Sibèria. En desembre de 1935 és finalment expulsat de l'URSS, marxant a París. Entre 1936 i 1937 escriu el llibre Au Pays du grad mensonge --titulat Dix ans au pays du mensonge déconcertant en la seva versió definitiva--, una de les grans denúncies de l'estalinisme, publicat en 1938, on descriurà totes les seves experiències a l'URSS, que definirà com «capitalisme d'Estat». Més tard, durant la Segona Guerra Mundial serà de bell nou internat en un camp de concentració, a Jasenovac (Croàcia), d'on fugirà a peu. Persona profundament optimista, va continuar el combat fins a edat molt avançada, essent testimoni un cop més d'un conflicte balcànic durant els anys noranta del segle XX. Ante Ciliga va morir el 21 d'octubre de 1992 a Zagreb (Croàcia). A més del citat llibre és autor de Crise d'Etat dans la Yougoslavie de Tito (1974), L'insurrection de Cronstadt et la destinée de la Révolution russe (1983) i Où va-tu Europe?, Après la Russie (1936-1990), entre d'altres. En 1996 l'historiador Philippe Bourrinet li va dedicar una biografia, Ante Ciliga (1898-1992). Nazionalisme e comunisme in Jugoslavia.
***
Foto
policíaca d'Alfons Miguel Martorell (9 d'agost de 1923)
- Alfons Miguel
Martorell: El 20 de febrer de 1902 neix a Barcelona
(Catalunya) l'activista i
propagandista anarquista Alfons Miguel Martorell. Sos pares es deien
Ramon
Miguel i Magdalena Martorell. Es guanyava la vida com a fuster ebenista
i ben
aviant entrà a formar part del moviment anarquista.
Destacà en els seus grups
d'acció i va ser detingut per primera vegada quan tenia 16
anys. En 1920 va ser
nomenat secretari de la Federació de Grups Anarquistes de
Barcelona. La policia
li atribuí l'atemptat contra el forner i pistoler del
Sindicat Lliure Pere
Torrens Capdevila realitzat el 12 de maig de 1920. El 3 d'abril de 1922
va ser
jutjat, amb Enrique Santiago Agar, per aquest delicte i
ambdós van ser absolts.
Després va ser reclamat per pròfug per les
autoritats militars i enviat a un
regiment d'Artilleria a Ceuta, però desertà
ràpidament. En 1923 va ser admès en
el grup d'acció anarquista barceloní«Los Solidarios» (Juan García Oliver,
Francisco Ascaso, Aurelio Fernández, Gregorio Suberviela,
Antonio del Toto,
Rafael Torres Escartín, Eusebio Brau, Buenaventura Durruti,
etc.). L'agost de
1923 va ser detingut a Barcelona i acusat de l'assassinat, el 7 de maig
d'aquell any, de l'inspector Juan Escartín Lartigas, un dels
agents de
confiança del cap de policia Miguel Arlegui. En 1924, amb la
mort de Gregorio
Suberviola Baigorri i Marcelino del Campo, va ser nominat membre del
Comitè
Revolucionari Anarquista. Aquest mateix any va ser empresonat a Burgos
(Castella, Espanya) i a Barcelona i el fiscal li demanà la
pena de mort per
l'assassinat d'Escartín, però en el judici
celebrat el 20 i 21 de novembre de
1924 va ser, sorprenentment, absolt per manca de proves. Durant aquest
empresonament col·laborà en La
Revista
Blanca. Un cop alliberat, s'exilià a
França. El juny de 1925 fou escollit,
en una reunió de grups anarquistes celebrada a
Lió (Arpitània), per a formar
part d'un Comitè Anarquista Revolucionari que s'havia de
constituir a París. En
1926, a la capital francesa, treballà d'ebenista,
freqüentà les tertúlies
d'exiliats espanyols i participà en diverses conspiracions
contra la dictadura
de Primo de Rivera que encapçalà
l'Aliança Revolucionària, formada per membres
de «Los Solidarios» (Joan García
Oliver), i en plans subversius amb Francesc
Macià Llussà. Amb la proclamació de la
II República espanyola retornà a la
Península i s'instal·là a Barcelona,
on milità en el Sindicat de la Fusta de la
Confederació Nacional del Treball (CNT). En estret contacte
amb membres de «Los
Solidarios» (Joan García Oliver, Miguel
García Vivancos i Gregorio Jover Cortés),
realitzà amb ells tasques propagandístiques. El
14 de juny de 1931 havia d'intervenir
en un míting a Girona amb Buenaventura Durruti, aleshores
vicepresident del
Sindicat Fabril i Tèxtil de Barcelona, i ambdós
van ser detinguts i l'acte
prohibit. Durant el 1932 intervingué en diferents
mítings i conferències
(Tremp, Sant Boi de Llobregat, Ripoll, Martorell, etc.). Quan es
creà el grup
d'acció «Nosotros», amb antics membres
de «Los Solidarios», es mantingué al
marge perquè desaprovà l'estil i les maneres de
Durruti. El 19 de juliol de
1936, participà en els combats als carrers barcelonins
contra els aixecats
feixistes. L'agost de 1936, amb altres companys del Sindicat Fabril
confederal
i dels comitès de defensa del Clot i del Poblenou,
arranjà dos camions que
marxaren a València per participar en l'assalt a les
casernes on la tropa
encara estava aquarterada; també s'encarregà
d'organitzar les columnes
confederals. Després, a Barcelona, treballà per
al Comitè de Milícies Antifeixistes,
i especialment com a auxiliar de García Oliver, el qual el
va nomenar delegat
especial, amb Dionís Eroles Batlle, del Comitè
Regional de Catalunya de la CNT
en el Comitè Central dels Consells d'Obrers i de Soldats.
Aquest comitè va ser
creat com a una mena de sindicat mixt de guàrdies civils,
carrabiners i
guàrdies de seguretat amb la finalitat de netejar aquests
cossos d'elements
feixistes i filocomunistes. El novembre de 1936, després de
la creació del
govern de Francisco Largo Caballero amb participació de
quatre ministres
anarquistes, acompanyà García Oliver a Albacete
(Castella, Espanya) per
aconseguir el suport de Diego Martínez Barrio, president de
les Corts
espanyoles i cap de l'organització de les Brigades
Internacionals, als plans
del nou ministre de Justícia que tractava d'impulsar un
Consell Superior de
Guerra. En aquesta època la seva artritis
deformatòria s'aguditzà i el va impossibilitar
a exercir la seva feina d'ebenista, fet que el va deixar
força deprimit. El
juliol de 1937 va ser delegat del grup «Convicción
y Firmeza» en el Ple
Regional de Catalunya de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), on s'adscrigué
en el sector més radical. En 1939, amb el triomf franquista,
passà a França i
després s'exilià a Mèxic. Al
país asteca dirigí en 1942 el periòdicSolidaridad Obrera, del sector
escindit.És autor de diverses obres, com ara L'Espagne,
sa prochaine révolution (1930), Palabras
de un soldado (1932, capítol «Todo el
poder a los sindicatos») i La
guerra de España ante la situación de
Europa. Conferencia pronunciada el 15 d'abril de 1937 (1937).
Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Eleuterio Blasco Ferrer
- Eleuterio Blasco Ferrer: El 20 de febrer de 1907 neix a Foz de Calanda (Terol, Aragó, Espanya) l'artista anarquista Eleuterio Blasco Ferrer. Fill d'una família nombrosa força humil; son pare, Joaquín Blasco Sancho (El Perdido), era terrissaire i sa mare es deia Lucía Ferrer Andreu. Ja de petit ajudà sa família amb la venda ambulant de quincalleria i d'objectes d'olleria arreu els pobles aragonesos, a més d'afegir alguns diners com a cantant de cançons populars. D'infant ja es va veure atret pel dibuix i per l'escultura. Quan tenia 17 anys fugí a Saragossa, però fou retornat amb sa família a la força. En 1926 emigrà a Barcelona, on va fer nombroses feines (pintor, emblanquinador, etc.) i estudià les nits a l'Acadèmia Martínez. Entre 1926 i 1928 estudià a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de la Llotja de Barcelona, on conegué el dibuixant anarquista Ángel Lescarboura Santos (Les), però el seu tarannà àcrata no s'adaptà bé a les regles de l'acadèmia. En 1928 marxà a Madrid a complir el servei militar, ingressant en el Cos d'Enginyers i essent destinat al Cos de Ferrocarrils madrileny fins al 1929. Entre el 13 i el 27 de setembre de 1930 participà en la seva primera exposició col·lectiva a la sala d'exposicions del carrer Petritxol de Barcelona, que fou ben rebuda per la crítica. Més tard seguiren altres exposicions: a la Sala Parés de Barcelona (1931), al Saló d'Artistes Independents de Barcelona (1931), a les Galeries Laietanes de Barcelona (1933), exposició per als obrers anarquistes de l'«Agrupació Faros» de Barcelona (1933), al Casino del Círculo Turolense (1933) i, novament, a les Galeries Laietanes de Barcelona (1934). Durant els anys republicans col·laborà amb il·lustracions en la premsa anarquista i compartí taller amb Trepat i José Clavero. En 1935 formà part de la comissió d'organització del Saló d'Artistes Aragonesos al Centre Obrer Aragonès i també en va fer el cartell. En 1936 participà en el «Primer Saló de l'Associació d'Artistes Independents. Quan esclatà la guerra, d'antuvi va fer de dibuixant cartògraf i després va entrar a formar part de la Milícia de la Cultura enquadrat en al 26 Divisió (abans de la militarització Columna Durruti) i sempre va estar en el punt de mira dels comunistes. Quan el conflicte bèl·lic arribava al seu final, el 10 de febrer de 1939 passà els Pirineus i fou internat als camps de concentració de Le Vernet i de Setfonts, que abandonà en 1940 per treballar en una fàbrica d'explosius a Bordeus. En 1941 visqué a Marsella, amb l'escriptor i periodista anarquista Benigno Bejarano Domínguez i el pintor Antonio Casanovas. En 1942, amb el suport del pintor belga Van Monfort, va aconseguir fer la seva primera exposició individual a la Galeria Berri de París amb escultures i pintures, però la Gestapo el va obligar a retornar a Bordeus. Quan va acabar la II Guerra Mundial s'establí a París, on es va relacionar amb Beltran-Massès, Max Ernst, Luis Buñuel, Pablo Picasso, Margarita Nelken, Pedro Flores i Celso Lagar, entre d'altres. Entre febrer i març de 1947 participà en la gran exposició artística organitzada pel Moviment Llibertari Espanyol (MLE) a Tolosa de Llenguadoc i a París. A París passà grans dificultats per arribar a ser un artista reconegut i exposar en diverses galeries, com ara la Bosc (1948) i la Jean Lambert (1950). També va realitzar exposicions a altres ciutats europees i nord-americanes, com ara l'Haia, Amsterdam, Marsella, Nimes o Nova York. En 1955 va realitzar la seva primera exposició a la Península després de la guerra, a la Sala Argos de Barcelona. En 1984 s'instal·là a Barcelona, on destacà com a ceramista, escultor i pintor de prestigi. El seu estil és una barreja entre realisme, expressionisme, surrealisme, impressionisme, ingenuïtat i primitivisme, i tot marcat per una clara tendència social, amiga del món obrer i enemiga del poder, de caràcter obac i accentuat dramatisme. Col·laborà en Anarkia, Orto (publicà sobre tot poesies de caràcter social), Tiempos Nuevos i Tierra y Libertad, entre d'altres. Entre les seves escultures destaquen El calvario negro, Pau Casals, El niño abandonado, El forjador de arte, La mujer de la rosa, El héroe, Maternidad,Guitarrista ciego, Los últimos suspiros de Don Quijote; i entre les seves pintures Paraíso del Maestrazgo,Maternidad, La muchacha del pájaro, La ofrenda,Las abuelas y el niño, etc. Eleuterio Blasco Ferrer va morir el 28 de juliol de 1993 a la Residència de la Tercera Edad d'Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya), on havia viscut els dos últims mesos de sa vida, i fou enterrat a Molinos (Terol), poble natal de sa mare i amb el qual va tenir molta relació. Una part de la seva obra es troba exposada a la Sala del Museu de Molinos, però el gruix es troba escampat arreu de museus de tot el món (París, Bordeus, Marsella, Filadèlfia, Dallas, Nova York o Buenos Aires).
---
El portaveu de MÉS per Mallorca, David Abril ha criticat la posició del govern d’Espanya pel que fa a les renovables, ja que amb “l’impost al sol, demostra tenir una política energètica erràtica i absolutament subordinada als interessos de les multinacionals de l’energia".
Abril ha mostrat la seva preocupació pel fet que recentment el president del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) hagi sol·licitat al Ministre d’Energia allargar la vida de la central de Garoña, que ja era tancada des del 2012, tal com marcava la Llei, que estableix que la vida de les centrals atòmiques no pot anar més enllà dels 40 anys. “És evident que la voluntat d’allargar a 60 anys o fins i tot als 90 la vida útil d’aquestes centrals no respon en absolut a l’interès general, sinó a un interès particular que a més a més posa en risc la seguretat tant del medi ambient com de les persones”, ha assenyalat el portaveu ecosobiranista.
Allò que sol·licita el CSN és allargar les autoritzacions vigents de totes les centrals de l’estat espanyol: Almaraz, Ascó I i II, Cofrentes, Trillo i Vandellós II a criteri del govern de torn. “Cal recordar que la central de Vandellós II és a només 200 quilòmetres de les Illes Balears, i que fa just uns mesos que s’han complert 25 anys d’un dels accidents nuclears més greus que s’han produït al sud d’Europa”, afirma Abril
MÉS per Mallorca denuncia que el CSN s’ha demostrat com un organisme clarament polititzat, on el mateix personal tècnic ha arribat a denunciar el partidisme de les decisions que s’hi prenen, i com el criteri professional i expert és clarament marginat.
Malgrat el gruix de la societat europea en general i la de les Illes en particular rebutgen l’energia nuclear, i a països com Alemanya s’aposta per tancar totes les seves centrals d’aquí al 2022, el govern d’Espanya sembla haver optat per una altra via.
Les Illes no podem romandre alienes davant aquesta amenaça, d’una magnitud tan transcendent en termes humans i ecològics com les prospeccions petrolíferes que de manera reiterada i unànime hem rebutjat en aquest Parlament. Sobretot, quan una part de l’energia que arriba al nostre territori és justament a partir del cable que aporta fins a un terç de l’energia que consumim, sense comptar amb el nou cable que s’hi pretén construir. En aquest sentit, Abril ha manifestat que “si el govern d’Espanya no té un calendari pel fer efectiu el tancament de les nuclears, a les Illes Balears hauríem de dir no al segon cable que fa tres anys Hidroelèctrica va anunciar que posaria en marxa”. El portaveu recorda que part de l’energia que arribar per aquest cable és “energia bruta” que prové de les nuclears.
En aquest sentit MÉS per Mallorca ha presentat una Proposició No de Llei (PNL):
1. El Parlament de les Illes Balears insta el govern d’Espanya a no allargar baix cap concepte la vida útil de les centrals nuclears espanyoles.
2. El Parlament de les Illes Balears insta el govern d’Espanya i les Corts espanyoles a revisar la naturalesa i composició del Consell de Seguretat Nuclear, per tal que aquest organisme sigui veritablement independent i tècnic, i la seguretat mediambiental i humana siguin els criteris que el regeixin.
3. El Parlament de les Illes Balears insta el govern de l’Estat a no executar el segon cable elèctric entre la península i les Illes mentre no es redueixi la generació nuclear.
4. El Parlament insta totes les institucions de les Illes Balears a treballar activament per avançar cap a una transició energètica fonamentada en les energies renovables i la independència respecte a les energies brutes.
Les repartides de premsa clandestina en el record
Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que shavien de publicar. Com si la salvació de la humanitat depengués dun adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a l´esforç que estàvem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! Analitzàvem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havíem pogut editar cinc-centes o mil còpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si només poguéssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que pogués ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguéssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactàssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantíssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes d´ortografia ni taques de tinta. Quantes hores restàvem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i més proves! Hores comprovant si la impressió funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en teníem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments hagués entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la munió d´octavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estàvem organitzant els piquets per fer-ne la repartició pels portals de les fàbriques i els magatzems dels polígons industrials, a lentrada dhotels i facultats...
Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que shavien de publicar. Com si la salvació de la humanitat depengués dun adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a l´esforç que estàvem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! Analitzàvem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havíem pogut editar cinc-centes o mil còpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si només poguéssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que pogués ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguéssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactàssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantíssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes d´ortografia ni taques de tinta. Quantes hores restàvem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i més proves! Hores comprovant si la impressió funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en teníem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments hagués entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la munió d´octavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estàvem organitzant els piquets per fer-ne la repartició pels portals de les fàbriques i els magatzems dels polígons industrials, a lentrada dhotels i facultats...
Record munió de sortides nocturnes amb en Domingo, na Josefina, el Granadino, na Magda, en Carles... I tants i tants d´altres companys dels quals mai no vaig saber qui eren en realitat a causa de les mesures de seguretat del partit! Ens coneixíem essencialment pels noms de guerra: Kol·lontai, el Che, el Pájaro... O en canviàvem el nom autèntic i en Miquel esdevenia en Felip, na Margalida era na Teresa, en Mateu era en Joan. Amics que s´esvaniren enmig de les multituds de les grans ciutats de seguida que l´organització patí la crisi que la dividí en mil bocins.
El primer que fèiem, si anàvem a l´indret de l´acció en cotxe, era tapar amb fang la matrícula. Si ens descobria algú, si compareixia sobtadament la policia, els números serien irreconeixibles. Organitzàvem amb especial deteniment les mesures de seguretat. Els responsables de cada grup participant en la repartida tenien el deure de passar per un determinat indret per informar un company de l´èxit aconseguit o d´una possible detenció.
Em preguntava servirien de res les nostres sortides nocturnes, les hores a la caseta de camp de Marratxí. A l´hivern feia fred i no hi havia cap bar obert per a poder fer-hi un cafè. Misericordiosament, en Domingo compartia el cafè amb llet que, previsor, portava en un termo. Mai compareixia sense la seva bossa amb uns entrepans, algunes llaunes de sardines, unes pomes, l´inefable termo que, oh miracle, també ens servia per encalentir-nos les mans abans d´agafar el munt de fulls volanders que ens corresponien.
Els treballadors de les naus industrials, de les fàbriques de sabates d´Inca o Llucmajor, de la fusta a Manacor, dels hotels de l´Arenal, arribaven a la feina amb son als ulls. Nosaltres ens havíem dividit en diversos grups. Uns eren els encarregats de lliurar els papers al personal que entrava a la feina; altres, més enllà, vigilaven a una distància prudencial de la porta, preparats per avisar-nos i fugir escapats si notàvem la presència de la policia. Jugar-se els estudis, la feina, just en el moment en el qual els vividors que en pocs anys ens portarien a l´OTAN, organitzarien el GAL, abandonarien qualsevol idea de canvi social, mantenien les primeres reunions d´amagat amb els homes del Moviment i, com a experimentats caçadors, el seu innat instint de depredadors els feia intuir quin era l´indret exacte on s´havien de situar per assolir bons sous i privilegis!
Aleshores repartíem les octavetes que acabàvem d´imprimir. A vegades la tinta no s´havia eixugat i et deixava les mans brutes. Si la Brigada Social hagués comparegut, hauria estat senzill provar la nostra responsabilitat en l´acció: la tinta a les mans seria, indubtablement, la mateixa trobada a la caseta clandestina, sense cap dubte ni confusió! Però en aquells matins gelats d´hivern només pensàvem a fer arribar als treballadors el que ens preocupava: els punts essencials de la negociació amb la patronal, les denúncies quotidianes dels crims de la dictadura, la necessitat d´organitzar-se si un dia volíem ser lliures... Els empleats, els obrers, agafàvem els fulls mecànicament, sense paraules. Veies que, la majoria, els posaven a la senalla, amb el berenar o a la butxaca. Per a llegir-los més endavant? De veritat ho mirarien? Tot plegat era una incògnita. Com saber-ho, com poder esbrinar si servia de res la coratjosa dedicació a la Revolució? I si quan entràvem al taller ho llançaven tot als fems? Alguna vegada els dubtes ens rosegaven per dins. No deia Marx que la classe obrera seria revolucionària o no seria? Per quins motius, nosaltres, tants d´estudiants, la munió de fills de petits propietaris agraris de la Mallorca del pla o la muntanya ens entestàvem a violentar la marxa inexorable de la història? Un partit per agreujar les contradiccions del sistema? I si haguéssim esperat que la gent prengués consciència per ella mateixa? Quin era el motor de l´activisme que ens feia estar sempre en tensió? Les apressades lectures de Lenin, de l´imprescindible Què fer, on el dirigent bolxevic amplia les perspectives de l´autor d´El Capital i pugna per a la creació d´una organització de revolucionaris professionals que vagin més enllà de la simple reivindicació d´unes pessetes extres, per uns dies més de vacances?
En Domingo creia en l´efecte catàrtic, revulsiu, de la nostra propaganda. Per a ell, el simple fet que publicàssim els fulls volanders i que els militants els distribuíssim a les portes d´hotels i fàbriques ja era un fet històric, un esdeveniment amb força per a canviar la societat. Jo no ho veia de forma tan optimista. Els rostres de les empleades i els empleats no mostraven cap alegria en agafar educadament i amb un cert respecte els papers que els oferíem. Volia esbrinar què pensaven en veure´ns, tremolant de fred si era hivern, al costat de la porta. El Granadino, que treballava a un hotel de Cala Gamba, era del meu parer.
-Són pocs el que comenten el que hem escrit em deia, amb aire preocupat-. D´altres, els que callen, potser mirin els papers a casa seva, quan ningú no els pot veure. La por encara plana, poderosa, arreu. Nia en el fons dels cors, empeltat a foc lent pels familiars que han conegut la tortura i la mort dels seus. A l´hotel mai ningú, llevat d´alguna excepció, m´ha comentat el que hem anat deixant. Més d´una vegada, ja ho saps, m´he encarregat d´escampar arreu no solament les octavetes, sinó fins i tot la revista Mallorca Obrera amb les reivindicacions més importants del sector. Un fet extraordinari, el dia que en parlen a l´hora de l´entrepà! Poquíssims els que volen concretar una reunió en acabar el torn.
Escoltava el Granadino alhora que repartia els fulls volanders a la porta de l´hotel. Des de la distància, en Jordi, un company que vigilava al final del carrer, ens indicava que no s´hi veia res de sospitós.
La dura lluita per la supervivència, la televisió, el futbol... havien canviat la consciència de la gent? Els membres del partit ens reuníem una vegada a la setmana per a analitzar la situació política, distribuir les tasques a cada front de lluita. Unes hores intenses de debat que ens fornien de la càrrega d´informació necessària per a continuar engrescats en el món de la revolta contínua. La majoria de militants de l´organització no teníem televisor i, els que en tenien, no el lmiraven mai. Per a nosaltres era un axioma matemàtic, un dogma de fe, que cap notícia apareguda a la premsa, ràdios i televisió oficial no era de fiar. Es tractava de simples intoxicacions polítiques, les acostumades mentides de la dictadura. No calia perdre ni un segon amb aquesta mena de desinformacions propiciada des dels caus al servei dels assassins del poble. Però un univers ben diferent era el de molts treballadors que havien vengut a les Illes a la recerca de feina, empesos per la fam i les dificultats que patien a d´altres indrets de l´Estat. Per als companys que ens donaven suport a la seva manera, dins els límits del que podien, adquirir el televisor, comprar una moto, portar els fills a escola, eren avanços personals mai vists en els llocs d´on procedien. Tenir un sou fix a finals de mes era un autèntic miracle! Ens havia d´estranyar que es passin la major part de les hores lliures contemplant les pel·lícules americanes més banals, les retransmissions esportives i les curses de braus que emetia la pantalla màgica? La televisió condicionava a fons la consciència de la classe obrera, dels sectors populars!
Però no tothom restava anestesiat pels mecanismes de control dels franquistes. Les grans vagues del Ferrol, les lluites a les zones industrials de Madrid, Barcelona i Bilbao ens demostraven el contrari.
Hi havia moltíssims treballadors que sortien al carrer en plena dictadura, sense por a les bales, a perdre la feina. Un llarg procés per a vèncer la por acumulada durant quaranta anys de silenci. Tres mil assassinats en temps de la guerra! No deixaren ningú de l´avantguarda que bastiren els partits i sindicats dels anys vint i trenta, les cases del poble, els ateneus populars, els orfeons proletaris, les cooperatives de consum... Tocs de corneta i tambors fent tremolar les façanes de les cases. Misses concelebrades, desfilades militars, l´escriptor Llorenç Villalonga lloant el general Franco, les senyoretes del barri de la Seu lluint la camisa blava i la gorra dels requetès...
Miquel López Crespí
Anarcoefemèrides
del 21 de
febrer
Esdeveniments
Portada d'un exemplar
de Le
Père Peinard
- Interrupció de Le Père Peinard: El 21 de febrer de 1894 el periòdic d'Émile Pouget Le Père Peinard de París (França) va interrompre la seva publicació en el número 253, víctima de les anomenades «Lois Scélérates», lleis «perverses» i lliberticides que limitaven els drets ciutadans, especialment en l'esfera anarquista (escorcolls, detencions...). Com Le Père Peinard nombroses publicacions llibertaries desapareixen i els anarquistes són perseguits per la justícia (Procés dels Trenta). Pouget es va refugiar a Londres (Anglaterra), on va editar vuit números del periòdic («Sèrie londinenca») entre 1894 i 1895.
***
Capçalera
del primer número d'Acción
Directa
- Surt Acción Directa: El 21 de febrer de
1914 surt a Cartagena
(Múrcia, Espanya) el primer número del
periòdic anarquista Acción Directa.
Semanario
sindicalista. Reivindicava un sindicalisme basat en el boicot
i el
sabotatge. Va estar dirigit per Manuel Ferreira i fins al
número 26 va ser
administrat per Pedro Esteve. Tirà uns 2.000 exemplars per
número, patí
dificultats econòmiques i la seva redacció va ser
escorcollada per la policia.
Trobem textos i articles de Francisco Blanco Sánchez,
Francisco Cueto Asensio,
Fermín Elaurrea, Pedro Esteve, Manuel Ferreira, Francisco
Flores, José Gallart,
V. García, Juan Antonio Gracía Villena,
María Giménez, César
Guillén, Carlos
Letourneau, Domela Nieuwnhuis, Julián Ochoa, Oscar Wilde,
etc. Se'n publicaren
41 números, l'últim el 4 de desembre de 1914.
***
Ofrena
floral improvisada d'un grup de soldats on Eisner va ser assassinat
- Atemptats
a Baviera: El 21 de
febrer de 1919 el socialista Kurt Eisner,
impulsor
de la
Revolució de Baviera i president de la República
de Consells, és assassinat d'un tret a Munic (Baviera,
Alemanya) per Anton Graf von Arco-Valley, membre mig jueu de
la Societat Thule --agrupació
secreta d'extrema
dreta que estudiava la història i la mitologia
germànica i que serà una de les
bases del futur Partit Nacionalsocialista Alemany-- que amb aquesta
acció
pretenia rentar la «taca» racial davant els seus
camarades. A partir d'aquest
fet la violència es va desencadenar a Munic i un carnisser
quan es va
assabentar de la mort d'Eisner va agafar una pistola i va atemptar
contra Erhard
Auer, líder del Partit Socialdemòcrata i
aleshores Ministre de l'Interior,
deixant-lo greument ferit; per al carnisser, com per bona part de la
població,
Auer era l'instigador de l'assassinat d'Eisner. El Consell Central de
la
República, compost per 11 membres, entre ells l'anarquista
Erich Muhsam,
decreta la vaga general i l'Estat de setge.
***
D'esquerra
a dreta: Enrique Martínez, Facerías i Celedonio
García, membres de l'MLR (Pirineus, gener de 1948)
- Autodissolució de l'MLR: El 21 de febrer de 1948, a la Península Ibèrica, el Moviment Llibertari de Resistència (MLR), també anomenat a vegades Moviment Llibertari Revolucionari, decideix autodissoldre's. L'MLR va ser el nom que finalment va rebre el Moviment Ibèric de Resistència (MIR) a instàncies de Liberto Sarrau que, amb això, volia ressaltar el seu component llibertari, però que va provocar l'abandonament de nombrosos partidaris i l'oposició de l'exili confederal i juvenil, que hi veien l'aparició d'un nou organisme creador de confusionisme i de dispersió. El seu punt d'arrencada es troba en el MIR --encara que la idea venia de 1944-- i aquest de la materialització d'una ponència que les Joventuts Llibertàries barcelonines van elaborar i que va ser aprovada per les joventuts catalanes; el dictamen, aprovat a mitjans de 1946, proposava la creació d'un òrgan de conspiració de CNT-FAI-FIJL amb autonomia i dirigit per tres membres. El projecte de MIR va quedar mort quan Josep Lluís Facerías, el seu secretari de defensa i secretari general, va ser detingut el 17 d'agost de 1946. El seu rellançament va tenir lloc amb l'arribada a Barcelona de Liberto Sarrau el març de 1947, enviat com a delegat per la CNT de França, que va aconseguir adhesions de militants disposats a lluitar amb fermesa: Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font (El Yayo), Josep Lluís Facerías, Celedonio García Casino, Joaquina Dorado, Francesc Ballester Orovitg, Antonio Gil Oliver, Manuel Pareja, Tom Mix, etc. Els intents de Sarrau per estabilitzar la nova organització, que pretenia ser la branca militar del Moviment Llibertari Espanyol (MLE), no van tenir força èxit ja que l'oposició al projecte va ser unànime en el camp llibertari, llevat les Joventuts Llibertàries catalanes que en un Ple Regional de juliol de 1947 va deslligar totalment de les tasques pròpiament orgàniques l'MLR i en va concretar les tasques: copejar l'economia de l'Estat no limitant-se a accions de carrer, però sense menysprear l'actuació contra repressors del règim i atemptats contra confidents, i repartir propaganda ajustada al sentir de l'MLE --es van editar periòdics, manifests i pamflets de propaganda contra el règim franquista. Sustentat per les Joventuts Llibertàries de Catalunya, l'MLR va començar immediatament les seves activitats: col·locació d'un explosiu el maig de 1947 a la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia (Barcelona) --que guerrillers comunistes es van atribuir-- i d'una bomba a les torres de l'emissora al Tibidabo (Barcelona), que va ser descoberta abans de l'explosió; i execució, el 12 juliol de 1947, de l'antic cenetista que actuava com a confident de la policia Eliseu Melis Díez. Aquesta acció, malgrat la seva popularitat, no va ablanir les postures del conjunt de les Joventuts Llibertàries ni de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant els seus plens de 15 i 18 de juliol respectivament, on es van rebutjar els plantejaments l'MLE i com a rèplica van decidir crear un Comitè Nacional de les tres organitzacions amb finalitats similars a les d'aquest grup d'acció. La manca de mitjans econòmics per al desenvolupament de les activitats insurreccionals va suposar la necessitat de portar a terme cops econòmics en empreses i entitats bancàries (casa de xampany Noyet, fàbrica tèxtil Umbert de Granollers, Banc de Crèdit, apotecaries, etc.). Per altra banda, el II Congrés del MLE de Tolosa de Llenguadoc de 1947 va trencar amb l'MLR, fet que va suposar la retirada de Sarrau de la delegació de l'MLE a la península; a finals d'any el Comitè Nacional de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) va fer el mateix. La conseqüència de tants rebuigs va ser que molts dels seus primitius partidaris van abandonar (Gil, Adrover, García Casino) estimant-se més seguir la lluita armada dins de les organitzacions clàssiques. Sense suport de la CNT, l'MLR va decidir l'autodissolució el 21 de febrer de 1948. Tres dies després, el 24 de febrer, Liberto Sarrau i Joaquina Dorado van ser detinguts per la policia franquista, quan aquesta va descobrir que pamflets de l'MLR s'havien editat a la impremta«Industrial Tecnigraf», propietat de Joaquín Sarrau, que va ser també arrestat, juntament amb Ramón López, impressor, i Juan Rucabado, advocat i professor catedràtic. En un document de setembre de 1947 dirigit a la militància de l'MLE en general s'exposa l'estructura de l'MLR: 1) L'MLR està integrat per unitats mòbils de muntanya i urbanes, que compten amb delegats integrats en un comitè revolucionari. 2) Aquest comitè es una mena d'Estat Major que elabora plans i decideix la seva materialització. 3) Els seus membres són llibertaris amb excel·lent preparació i de moral irreprotxable, ja que es basa en la qualitat sobre la quantitat dels seus components. 4) Hi ha membre actius i passius; els primers viuen al marge de la legalitat i subvencionats econòmicament. 5) Independent de la CNT, de la FIJL i de la FAI. 6) La seva principal missió és oposar-se al terror feixista amb els seus mateixos mitjans. 7) El risc, que evidentment existeix, de convertir-se en una organització autoritària se superarà només si els seus components són moralment solvents.
***
Cartell
del II Congrés Nacional Llibertari de Cuba (1948)
- II Congrés Nacional Llibertari de Cuba: Entre el 21 i el 24 de febrer de 1948 se celebra als Salons de la Federació Nacional de Plantes Elèctriques de l'Havana (Cuba) el II Congrés Nacional Llibertari, organitzat per l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En l'acte d'obertura van intervenir Agustín Souchy, en representació de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), Marcelo Salinas, Modesto Babeito i Helio Nardo. La sessió plenària es realitzà el 22 de febrer i fou presidida per Rafael Sierra i Vicente Alea actuà com a secretari provisional. Hi van participar 153 delegats i la Mesa del Congrés fou constituïda per Francisco Bretau i Gilberto Lima. Es van organitzar quatre comissions de treball: Organització, amb Modesto Barbeito i Helio Nardo; Propaganda, amb N. Suárez i Manuel González; Finances, amb Manuel Castillo i Vicente Alea; i Assumptes No Inclosos, amb Antonio Landrián i Suria Linsuaín. Aquest congrés acabà el 24 de febrer amb una sèrie de dictàmens que van ser publicats a l'Havana aquest mateix any en un fullet (Memoria del II Congreso Nacional Libertario celebrado en La Habana los días 21, 22, 23 y 24 de febrero de 1948. Dictámenes) que contempla la creació d'una societat llibertària a Cuba, apellant tots els nivells industrials, sindicals, econòmics i/o agropecuaris a tota l'Illa. En el congrés es plantejaren temes importants, com la situació de la República en aquells anys incerts, la denúncia de l'estalinisme del Partit Comunista Cubà (PCC), els perills de la influència de l'Església Catòlica, etc. L'ALC es declarà anticapitalista i antiimperialista, atacant tant els EUA com la Unió Soviètica, qualificades de«potències estrangeres». Entre els punts que s'acordaren, i que abraçaven gairebé tot l'aspecte social i econòmic de Cuba, es plantejà la necessitat de tenir un òrgan d'informació i propaganda efectiu i constant. Ja existia dins del sector gastronòmic la publicació mensual Solidaridad Gastronómica, que per acord d'aquest congrés es convertí en el portaveu de l'ALC i que tindrà una llarga vida. També es va elegí una nova directiva, on Vicente Alea fou nomenat secretari general; Barbeito, responsable d'Organització; Domingo Alonso, de Finances; i Néstor Suárez Feliu, secretari de Propaganda.
II Congrés Nacional Llibertari de
Cuba (21-24 de febrer de 1948)
***
Motí
de la COPEL
- Motins de la COPEL: El 21 de febrer de 1977 la Coordinadora de Presos En Lluita (COPEL), de caràcter llibertari, provoca disturbis a les presons espanyoles. A Barcelona (Catalunya) l'enfrontament amb la policia causa 10 ferits i al Penal del Dueso (Santoña, Cantàbria, Espanya) més de 100 presos s'autolesionen en senyal de protesta.
Naixements
Lois Waisbrooker a la porta de
la seva nova casa a la Colònia Home (1902)
- Lois Waisbrooker: El 21 de febrer de 1826 neix a Catharine (New York, EUA) l'anarcofeminista radical, lliurepensadora, espiritista, escriptora i editora Adeline Eliza Nichols, més coneguda com Lois Waisbrooker. Defensora de l'amor lliure, estava fermament convençuda no de la igualtat dels sexes, sinó de l'absoluta superioritat de les dones. Embarassada als 17 anys, va ser obligada a casar-se amb George Fuller el 12 d'abril de 1843 a Cuyohoga (Ohio), fet que la fastiguejarà i radicalitzarà. Va ser detinguda acusada de violar les Lleis de Comstock contra l'enviament de materials «obscens», però el cas va ser sobresegut. En 1901, després de l'assassinat del president William McKinley, va ser novament encausada per obscenitat com a una part del muntatge policíac que l'Estat va orquestrar contra el moviment anarquista i en aquesta ocasió va ser declarada culpable per la Cort Federal el juliol de 1902. Va ser autora de nombrosos fullets i llibres sobre la revolució anarcofeminista, com araSuffrage for woman: The reasons why(1868),Alice Vale: A story for the times (1869), Helen Harlow's Vow (1870), Mayweed blossoms (1871), Nothing like it or Steps to the Kingdom (1875), From generation to regeneration (1879),Facts and figures for working men (1886), Perfect motherhood or Mabel Raymond's resolve (1890), The fountain of life, or The three fold power of sex (1893), A sex revolution (1893, novel·la feminista utopicopacifista), My century plant (1896), The temperance folly (1900), Eugenics (1907), entre altres. Va editar tres periòdics (Our Age, Foundation Principles i Clothed with the Sun), va participar en l'edició i en la direcció del setmanari anarquista i lliurepensador Lucifer. The Light-Bearer, i va escriure a nombroses publicacions espiritistes (Banner of Light, Religio-Philosophical Journal, Hull's Crucible, Woodhull& Claflin's Weekly) i anarquistes (Free Society, Discontent). Lois Waisbrooker va morir el 3 d'octubre de 1909 a Antioch (Califòrnia, EUA).
***
Notícia
del judici d'Eugène Mareuil apareguda en el
periòdic parisenc La Lanterne del 6
de juny de 1883
- Eugène Mareuil:
El 21 de febrer de 1850 neix a Rompsay
(Périgny, Poitou-Charentes, França) el sabater
anarquista Eugène Mareuil. El 9
de març de 1883 participà en una
manifestació de desocupats, convocada per la
Cambra Sindical dels Fusters a l'explanada dels Invàlids de
París (França).
Durant aquesta manifestació, Louise Michel, portant una
bandera negra i
secundada per Émile Pouget, encapçalà
la gentada. La manifestació, de més de
sis-centes persones, es dirigí cap el raval de Saint Antoine
i pel camí tres
fleques van ser assaltades als crits de «Pa, treball o
plom». Els manifestant van
ser dispersats per la policia a la plaça Maubert iÉmile Pouget i Eugène
Mareuil van ser detinguts i empresonats acusats d'haver organitzar els
assalts;
Louise Michel va poder fugir, però va ser detinguda setmanes
després. Entre el
21 i el 23 de juny de 1883 comparegué davant
l'Audiència del Sena i l'acusació
el presentà com un dels «lloctinents» de
Louise Michel durant la manifestació
dels Invàlids. En aquest procés comparegueren dos
grups d'acusats: un grup
imputat per haver dirigit el pillatge dels forns de pa (Louise Michel,Émile
Pouget i Eugène Mareuil) i un grup incriminat per haver
rebut els paquets del
fullet antimilitarista À
l'Armée,
enviat per Émile Pouget (Léon Thiéry,
absent en el procés; Jacques Moreu, també
conegut com Gareau; Paul Martinet;
Henri
Enfroy; Claude Gorget, absent; i Marie-Anne Bouillet). En el judici
quedà clar
que Anne-Marie Bouillet només era l'hostatgera del veritable
destinatari del
paquet i va ser exclosa de la causa. Louise Michel va ser condemnada a
sis anys
de presó i 10 anys de vigilància;Émile Pouget, a vuit anys de presó i 10 anys
de vigilància; Jacques Moreau, a un any de presó;
Léon Thiéry i Clude Gorget,
en absència, a dos anys de presó i 300 francs de
multa; i tota la resta, entre
ells Eugène Mareuil, van ser absolts. Entre 1884 i 1885
col·laborà en Terre et
Liberté. Organe
anarchiste-communiste i entre abril i maig de 1885 fou
l'impressor-gerent
de Le Tire-Pied. Organe internationale,
théorique
et pratique de la cordonnerie ouvrière. En aquestaèpoca vivia al número
18-19 del passatge de l'Òpera del IX Districte de
París. Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció.
***
Attilio
Cini
- Attilio Cini: El 21 de febrer de 1868 neix a Correggioverde (Dosolo, Llombardia, Itàlia) el mosaïcista anarquista Attilio Cini. Son pare es deia Mansueto Cini i sa mare morí durant el seu part. L'abril de 1903 el Ministeri de l'Interior francès el fitxà com a anarquista. En 1905 es casà Marie Dauverchin, de pare normand i mare belga, amb qui tingué quatre infants, nascuts tots quatre a llocs diferents d'Europa. En 1915 s'instal·là a Torí (Piemont, Itàlia), amb sos dos fills majors, mentre que sa companya retornà a Normandia amb els infants més petits. En 1917 la parella tornà a reunir-se i visqué a diferents indrets de Normandia. Malalt, Attilio Cini va morir en 1926 d'un càncer a París (França) i fou enterrat al cementiri d'Argenteuil. Deixà unes memòries manuscrites que sa companya destruí. Un nét seu, Gilbert Roth, fou un destacat llibertari de Marsella (Provença, Occitània), membre del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) d'aquesta ciutat.
***
Sguardo
Corucci
- Sguardo Corucci:
El 21 de febrer de 1889 neix a Pisa
(Toscana, Itàlia) el barber anarquista Sguardo Corucci,
més conegut com Osvaldo.
Sos pares es deien Abdenago
Corucci i Gemma Chelini. Entre 1910 i 1911 formà part, amb
son germà Ateo
Corucci, del grup juvenil anarquista «L'Avvenire»,
que actuava al barri de
Porta al carrer pisà de Piagge. El 24 d'octubre de 1910 va
ser condemnat a 15
dies de presó per «ultratge a
l'Exèrcit». Participà en la
fundació del setmanalL'Avvenire Anarchico. Periodico
settimanale di propaganda, di critica e di battaglia i en
1912 en va ser
nomenat gerent responsable. Entre 1914 i 1919 es traslladà,
per motius
laborals, a Seravezza (Versilia, Toscana, Itàlia), on
continuà amb la seva
professió de barber. L'octubre de 1914 patí una
nova condemna de tres mesos de
reclusió per «manifestació
sediciosa». En 1921 s'exilià clandestinament a
França
amb sa família. Durant els anys trenta continuà
amb la seva militància
anarquista i fou vigilat constantment per les autoritats consulars
italianes.
Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
***
Necrològica
d'Emilio Longas Castro apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 27 de gener de 1980
- Emilio Longas Castro: El 21 de febrer de 1895 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Emilio Longas Castro –el segon llinatge moltes vegades citat de diferents maneres (Costa, Costo,Cotó, etc.). De ben jovenet s'afilià al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Saragossa. A començament de la dècada dels vint es traslladà a Barcelona (Catalunya), on milità en el sindicat anarcosindicalista i fou perseguit per les seves idees. El 22 de desembre de 1934 va ser detingut, juntament amb altres companys, a l'Ateneu Eclèctic de Barcelona i acusat d'haver participat en l'atracament d'una fleca. El juliol de 1936 participà en les lluites de carrer per sufocar l'aixecament feixista i durant la guerra civil i la Revolució fou membre dels Comitès de Defensa Confederals i participà en la col·lectivització de la indústria fustera. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França, on fou internat als camps de concentració d'Argelers, Barcarès i Sant Cebrià. Quan esclatà la II Guerra Mundial va ser reclòs al camp de Le Haras, a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), per a fer el servei gratuït per a les autoritats franceses. Quan la victòria alemanya, va ser enviat a Vernet, després al fort de Cotlliure i finalment deportat a Djelfa (Algèria), on restà fins l'alliberament del camp per les tropes aliades. Després milità en la CNT d'Alger fins al 1961, quan passà a Tours (Centre, França), després a Briva la Galharda (Llemosí, Occitània) i més tard a Rochefort (Poitou-Charentes, França). En 1967 col·laborà en Le Combat Syndicaliste. Emilio Longas Castro va morir el 26 de juliol de 1978 a l'hospital de La Rochelle (Poitou-Charentes, França) i fou enterrat a Tours.
***
Foto
de la policia francesa d'Isidre Bartolí Llorarch (5 de
març de 1918)
- Isidre Bartolí
Llorach: El 21 de febrer de 1896 neix a
Reus (Baix Camp, Catalunya) l'anarquista Isidre Bartolí
Llorach. Sos pares es
deien Antoni Bartolí i Antònia Llorach. Sembla
que fugint del servei militar, el
4 de gener de 1918 emigrà des de Reus a França i
d'antuvi va fer feina d'obrer
agrícola a Banyuls de la Marenda (Rosselló,
Catalunya Nord) i posteriorment de
cuiner a l'Hôtel du Lion d'Or de Perpinyà
(Rosselló, Catalunya Nord). El 5 de març
de 1918 va ser fitxat a Perpinyà com a «anarquista
militant, considerat
perillós». Desconeixem la data i lloc de la seva
defunció. Son germà major
Josep Bartolí Llorach també fou un destacat
militant anarcosindicalista.
***
Stefano
Vatteroni [IISH]
- Stefano
Vatteroni: El 21 de febrer de 1897 neix al barri d'Avenza
de Carrara (Toscana,
Itàlia) l'anarquista Stefano Vatteroni. Estanyer i llauner
de professió, milità
en el moviment anarquista des de l'adolescència.
Participà en els enfrontaments
amb els escamots feixistes a la regió de Carrara i quan la
pujada de Benito
Mussolini al poder, per a evitar les represàlies dels
feixistes locals,
s'instal·là a Roma on entrà en
contacte amb Errico Malatesta i participà en la
propaganda llibertària i en la lluita antifeixista. Arran de
l'atemptat comès
l'11 de setembre de 1926 per Gino Lucetti, amic seu des de la
infància, contra
Mussolini, va ser detingut, com centenars de companys anarquistes, i
acusat de«complicitat en atemptat, possessió d'armes i
ferides a persones». En realitat
el seu paper en l'atemptat va ser crucial, tant en
l'organització, establint un
mapa amb tots els detalls del camí que havia de seguir el
cotxe del Duce, com
en el finançament, ja que arribà a vendre un
terreny que pertanyia a sa mare a
Avenza per sostenir econòmicament la conxorxa. Jutjat, l'11
de juny de 1927 va
ser condemnat pel Tribuna Especial per a la Defensa de l'Estat a 18
anys i nou
mesos de presó i a tres anys de vigilància
especial, purgant la pena a diferents
presons: Lucca, Alessandria, Finalborgo, Civitavecchia (1932),
Pallanza,
Fossano, novament a Civitavecchia i Roma (1936-1937). Els tres primers
anys els
passà en total aïllament. El febrer de 1937, quan
havia de ser alliberat a
resultes d'una amnistia i d'una reducció de la pena, va ser
novament condemnat
el 5 d'abril de 1937 per la Comissió Provincial de Roma a
cinc anys de
confinament i deportat a les Illes Tremiti. També va ser
condemnat a un any de
presó per haver-se negat a fer la salutació
feixista. A Tremiti conegué Jolanda
Setti, que havia vingut a visitar son germà també
confinat i la qual esdevingué
sa companya. Més tard fou trasllada a l'illa de
Ponça on restà fins al 1939,
quan va ser enviat a l'illa de Ventotene. El 25 de gener de 1942, amb
l'expiració de la seva pena, considerat particularment
perillós, va ser traslladat
a la colònia penitenciària de Tursi (Basilicata,
Itàlia), on romangué fins la
caiguda del règim feixista el setembre de 1943. Aleshores
organitzà un grup de
partisans que es dedicà a atacar les posicions alemanyes i a
participar en
l'alliberament de la regió. Acabada la II Guerra Mundial,
s'establí a Nàpols
(Campània, Itàlia) i a Roma, per acabar finalment
a Carrara. Col·laborador d'Umanità
Nova,
fou l'autor de la
necrològica d'Elena Melli, la companya de Malatesta.
Participà, amb Alberto
Meschi, en la Cooperativa del Partisà i amb sa companya en
la
gestió de les
colònies llibertàries «Gino
Lucetti» i«Maria Luisa Berneri». Militant de la
Federació
Comunista Llibertària (FCL) de Massa-Carrara i de la
Federació Anarquista
Italiana (FAI), assistí a nombrosos congressos, com ara els
de
Carrara (setembre
de 1945), de Florència (març de 1946), de Canosa
(febrer
de 1948), Liorna (maig
de 1954) i Senigallia (novembre de 1957). Stefano Vatteroni va morir el
3 de
gener de 1965 a Carrara (Toscana, Itàlia) i fou inhumat al
Cementiri Municipal
de Turigliano d'aquesta localitat al costat de Gino Lucetti i d'Alberto
Meschi.
***
Felisa
de Castro (dreta), amb Concha Liaño Gil i sa filla Mouchina
(Bordeus, 1943)
- Felisa de Castro Sampedro: El 21 de febrer de 1898 neix a Belver de los Montes (Zamora, Castella, Espanya) la militant anarcofeminista i anarcosindicalista Felisa de Castro Sampedro. Conscient de la necessitat d'una organització específicament feminista dins del moviment llibertari, fundarà amb altres companyes a Barcelona a finals de 1934 el grup Grup Cultural Femení de Catalunya. La iniciativa va partir d'un petit grup de jovenetes militants dels sindicats i dels ateneus llibertaris --Maruja Boadas, María Cerdán, Nicolasa Gutiérrez, Soledad Estorach, Elodia Pou i Conchita Liaño entre d'altres, que comptarien amb el suport i la col·laboració de destacades i experimentades militats, com ara la mestra racionalista Pilar Grangel, Libertad Ródenas i Áurea Cuadrado, que seria directora de la Casa de la Maternitat de Barcelona durant la guerra-- amb l'objectiu de conscienciejar les dones en la necessitat de la seva participació en la lluita social. El nom que van triar, Grup Cultural Femení, era ja indicatiu del seu camp d'actuació, limitat a la conscienciació i captació, al marge del camp estrictament sindical. Es pretenia impulsar així mateix les relacions de solidaritat entre les dones, que s'ajudarien mútuament en aquelles dificultats específiques que, com a dones, trobessin en la seva activitat militant. Un dels seus acords, per exemple, consistia a establir torns perquè una d'elles tingués cura dels fills de les altres, possibilitant així les mares assistir a les reunions sindicals. La mancança d'un espai propi va limitar les possibilitats d'actuació. Van aconseguir organitzar un reeixit míting al Teatre Olímpia de Barcelona, per al qual van sol·licitar la col·laboració de Frederica Montseny que, sempre reticent als grups específics de dones, va rebutjar la invitació. Van col·laborar activament també en la campanya de solidaritat organitzada per la CNT davant la vaga general de Saragossa de 1934, quan nombroses famílies catalanes van acollir els fills dels vaguistes, posant en contacte les dones catalanes amb les mares saragossanes. En 1936 el Grup Cultural Femení s'integrà dins l'«Agrupación Mujeres Libres». Després de la derrota en la Guerra Civil, Felisa de Castro s'exiliarà a França, on trobarà altres companyes de CNT i de «Mujeres Libres» (Pepita Carpena, Pilar Grangel, etc.), tancades al camp de concentració de Clermont-l'Hérault. En 1943 marxarà a Bordeus. Felisa de Castro Sampedro va morir el 16 de novembre de 1981 a Caracas (Veneçuela).
***
Saturnino Carod al front d'Aragó
- Saturnino Carod Lerín: El 21 de febrer de 1903 neix a Moneva (Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Saturnino Carod Lerín, també conegut com Cuco Caballero o Jacinto Lahoz María. Nascut en una família anarquista, començar a treballar quan tenia sis anys i amb 12 llaurava; més tard va fer de segador per terres castellanes i quan acabava la Gran Guerra emigrà per Europa buscant feina. Després s'instal·là a Barcelona fent feina en el ram de la construcció. Analfabet, quan tenia 20 anys aprengué les primeres lletres. Afiliat en la Confederació Nacional del Treball (CNT), fou un actiu anarcosindicalista que sempre es negà a ocupar càrrecs de responsabilitat. Durant els anys del pistolerisme, formà part d'un grup d'acció i va haver de fugir de Barcelona cap a França fugint de la repressió engegada per la dictadura de Primo de Rivera. Tornà de l'exili amb l'amnistia atorgada per la II República i participà activament en el Sindicat de la Construcció de la CNT de Saragossa. El febrer de 1936 formà part del Comitè Regional d'Aragó cenetista encarregat d'organitzar els sindicats pagesos. Interessat per la problemàtica camperola, intervingué amb Florentino Galván en diverses gires propagandístiques, entre maig i juny de 1936, per la comarca de Valderrobres. El juliol d'aquell any, fou nomenat secretari d'Agitació i de Propaganda. Quan el cop militar, fugí de Saragossa el mateix 19 de juliol de 1936 cap al Baix Aragó i després a Tortosa, on organitzà una columna de milícies (Columna Carod-Ferrer) amb pagesos del Baix Aragó que, sortint des de Tarragona, alliberà diversos pobles aragonesos (Alcanyís, Calanda, Alcorisa, Montalbán) un cop pres Calaceit el 26 de juliol. A Azuara i a Fuendetodos establí un centre d'operacions d'una xarxa d'enllaços per salvar lluitadors amagats i perseguits a la Saragossa en poder dels feixistes. Quan l'alliberà el seu poble natal, salvà la vida del capellà de Moneva, Enrique Guallar, amic de la infància, que estava a punt de ser linxat per la població i aquest es convertí durant tota la guerra en el secretari d'avituallament de la petita vila col·lectivitzada --es mostrà contrari a la col·lectivització total de la terra. Més tard la seva columna es fusionà amb la d'Antonio Ortiz Ramírez --que prengué el nom de «Columna Confederal Sud-Ebre»-- i amb la militarització fou nomenat comissari de la 118 Brigada, amb Victorio Castán Guillén com a cap militar, i més tard de la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular, prenent part en la presa de Tosos, Aladrén, Vertice Sillero, i en combats a Belchite, Terol, Alfambra i Llevant. El maig de 1937, comandant diversos grups de la 25 Divisió, es dirigí cap a Catalunya davant els fets esdevinguts a Barcelona i amb la intenció d'acabar amb la contrarevolució, però fou detingut per les ordres dels dirigents cenetistes. A finals del conflicte, es traslladà a Madrid i finalment fou detingut al port d'Alacant. Acabà als camps de concentració de Los Almendros i d'Albaterra, d'on fugí, amb Castán i Sebastián Vicente Esteban, falsificant uns avals i passant a França amb el suport dels guies de Francisco Ponzán Vidal. A França patí els camps de concentració, però a finals de 1940 s'incorporà a la lluita clandestina enquadrat en el grup de resistència de Ponzán. El gener de 1941 passà a la Península i va fer contacte amb el Comitè Nacional de la CNT de Manuel Amil Barcia i de Celedonia Pérez a Madrid. De bell nou a França, exposà les dures condicions dels tancats a les presons franquistes. El juny de 1941 s'internà novament a la Península i viatjà per València, Barcelona i Madrid fins a la seva detenció a Barcelona el 7 d'agost de 1941, sembla ser que delatat pel traïdor Eliseu Melis Díez, del qual fou un dels primers a sospitar. L'11 d'octubre de 1949 fou condemnat a Madrid en un consell de guerra a 25 anys --en el qual testimonià a favor Enrique Guallar, que havia estat «exiliat» a Épila per les autoritats franquistes--, que penà a les presons de Figueres, Barcelona i Sant Miquel dels Reis, d'on sortí a finals de 1960. Després del seu alliberament, fou detingut novament l'octubre de 1961 i en 1962 per la seva relació amb l'Aliança Sindical Obrera (ASO). El juliol de 1965, ben igual que altres militants que havien estat presos força anys, sorprenentment va fer costat les positures del cincpuntisme–negociacions entre anarcosindicalistes i el sindicalisme vertical franquista. En aquests anys es guanyà la vida treballant en el transport i en espectacles públics, com a ajudant de cabina i acomodador. El febrer de 1976 participà en l'assemblea confederal de Sans on es reconstruí la CNT i l'any següent fou un dels promotors de la fundació del barceloní Ateneu Llibertari de La Verneda. Publicà articles en Cultura y Acción i en Nuevo Aragón. Saturnino Carod Lerín va morir el 7 de març de 1988 a Barcelona (Catalunya). Sa companya fou Adoració Lahoz.
Saturnino Carod Lerín (1903-1988)
***
Necrològica
Justo López Urranqui apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 23 de juliol de 1979
- Justo López Urranqui:
El 21 de febrer de 1911 neix a Eixea
(Saragossa, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Justo
López Urranqui. Es
guanyava la vida fent de paleta i ja de molt jove s'afilià
al Sindicat de la
Construcció de Saragossa de la Confederació
Nacional del Treball (CNT). Arran
del cop militar feixista de juliol de 1936, marxà voluntari
al front d'Aragó.
En 1939, amb el triomf franquista, passà a França
i després de la II Guerra
Mundial milità en el Federació Local de Poitiers
(Poitou-Charentes, França).
Justo López Urranqui va morir el juny de 1979 i va ser
enterrat el 27 de juny
al cementiri de Chasseneuil-du-Poitou (Poitou-Charentes,
França).
***
Joan
Català Balanyà
- Joan Català
Balanyà: El 21 de febrer
de 1913 –algunes fonts citen el 23 de febrer– neix
a Llavorsí (Pallars Sobirà,
Catalunya) l'anarquista i resistent antifranquista Joan
Català Balanyà –el seu
segon llinatge a vegades castellanitzat per Balaña–,
conegut com El Pajarito. Encara
molt petit, abandonà l'escola i
començà a treballar de fuster. Quan
esclatà
la guerra s'allistà en la «Columna
Durruti», en la qual lluità fins la retirada
d'Aragó. A mitjans de 1938 entrà en la 143
Brigada Mixta de la 24 Divisió de
l'Exèrcit republicà, destacada a l'Alt Urgell, on
desenvolupà serveis com a
guia i en tasques d'espionatge. Participà en nombrosos cops
de mà des del grup
guerriller «Libertador», organitzat per Francisco
Ponzán Vidal amb la finalitat
de penetrar en territori enemic i evacuar els militants llibertaris
bloquejats
a Saragossa, i com a agent del Servei d'Informació Especial
Perifèric (SIEP). El
10 de febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, amb
Ponzán i la
resta de membres del grup «Libertador»,
creuà els Pirineus. Va ser internat als
camps de concentració de Bourg Madame i de Vernet i
aconseguí un passatge cap a
Mèxic, però hi renuncià i
s'estimà més restar al camp, d'on
sortí el 18 de maig
de 1939, amb Francisco Vidal (Berdie)
i Pascual López Laguarta (Sixto),
per
a començar la lluita armada contra el franquisme. Expert
guia pirinenc,
realitzà continus viatges orgànics com a correu
de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) cap a la Península i també en nom
de les tropes aliades. Entre
maig i juny de 1940 difongué el manifest «A todos
los españoles», crida a la
neutralitat espanyola i signat per l'Aliança
Democràtica Espanyola (ADE); la
difusió d'aquest manifest, considerat pel franquisme com a
alta traïció, costà
la vida a nombrosos militants llibertaries (Ángel Tarin
Haro, Enrique Goig
Lostado, Enrique Escobar Vaello, etc.). El 5 de juny de 1940 va ser
detingut a
Cadis (Andalusia, Espanya) quan es trobava en missió
orgànica. Portat a Madrid,
va ser tancat a la presó d'El Cisne i internat a la galeria
dels condemnats a
mort. El 25 de novembre d'aquell any aconseguí fugir amb un
altre presoner
gràcies a la complicitat dels companys i, a
través de Saragossa, arribà a
Andorra, on establí contacte amb Agustín Remiro
Manero i Amadeo Casares Colomer.
A començaments de 1941 va ser detingut a
l'estació de França de Barcelona, amb
dos aviadors anglesos que devia acompanyar al consolat
britànic, i portat a la
Direcció General de Seguretat. Aconseguí fugir en
un interrogatori al despatx
del jutge i dies després arribà a Andorra.
L'agost de 1941, en una nova missió
a Barcelona, en la qual s'havia d'entrevistar amb Eliseu Melis
Díaz, va ser
novament detingut i tancat a la Modelo de Barcelona després
de negar-se a
col·laborar amb Eduardo Quintela Bóveda, cap de
la Brigada Políticosocial
barcelonina de la policia franquista. El 23 de desembre de 1942, amb
altres dos
presos, s'evadí saltant un mur, però es va
lesionar i fou detinguts alguns dies
després i tancat a la cinquena galeria de la Model.
Després de recuperar-se, va
ser traslladat a la presó de Lleida, d'on
aconseguí fugir amb estratagemes. En
aquesta època trencà les seves relacions amb
Ponzán. El 25 de juny de 1944 va
ser detingut a Adrall (Alt Urgell, Catalunya) quan retornava d'una
expedició;
jutjat el desembre de 1946, va ser condemnat a 12 anys de
reclusió i tancat a
la presó madrilenya de Carabanchel, d'on s'escapà
el març de 1947. L'1 d'abril
passà a França, però va ser detingut
per la policia francesa i acusat de «pas
clandestí de frontera», encara que va ser
alliberat de la presó de Tolosa de
Llenguadoc gràcies a les gestions de Robert Terres, antic
membre dels serveis
secrets de «France Libre», i per la seva
col·laboració amb el grup de Ponzán.
Malalt
de violents còlics nefrítics, el març
de 1948 va ser hospitalitzat, però no
pogué recuperar-se del tot d'aquesta lesió que no
li permetia treballar. En aquestaèpoca visqué com pogué i el gener de
1951 intervingué en l'atracament a un
furgó postal a Lió (Arpitània) que no
reeixí i en el qual moriren dues
persones. Jutjat, va ser condemnat a 20 anys de presó i fou
tancat a la presó
parisenca de Fresnes, on restà 14 anys i mig.
Després s'establí a Nimes
(Llenguadoc, Occitània) i, un cop aconseguí el
passaport, passà a viure a
Andorra. Posteriorment s'instal·là a la Seu
d'Urgell. En 2007 publicà la seva
autobiografia El eterno descontento.
Memorias de un luchador por la libertad en la guerra civil
española y en la
segunda guerra mundial. Aquest mateix any, juntament a altres
passadors
catalans, fou objecte d'un petit homenatge a Esterri d'Àneu
(Pallars Sobirà,
Catalunya). L'11 d'abril de 2011 el moviment llibertari li
reté un homenatge al
Centre Cívic de la Seu d'Urgell. Joan Català
Balanyà va morir el 14 d'octubre
de 2012 a la Seu d'Urgell (Alt Urgell, Catalunya).
Joan
Català Balanyà (1913-2012)
Defuncions
Notícia de la detenció d'Auguste Percheron apareguda en el periòdic parisenc Gil Blas del 23 de març de 1894
- Auguste Percheron: El 21 de febrer de 1896 mor, segurament a París (França), el cantautor anarquista Auguste Henry Adolphe Percheron. Havia nascut el 24 d'octubre de 1837 a Poitiers (Poitou-Charentes, França). En la dècada de 1890 es guanyava la vida revenen draps i com a escrivent públic. Les seves cançons llibertàries es van publicar en diversos periòdics anarquistes, com ara els parisencs L'Antipatriote (1891) i L'Attaque (1888-1890), i Vendémiaire (1891), de Gwened (Bro Gwened, Bretanya). Fou l'autor de la cançó anarquista Les briseurs d'images, publicada per primera vegada en 1892 en Le Père Peinard i que fou reeditada en diverses publicacions i reculls de cançons, i d'Enfants de la Nature. Quan l'ona d'atemptats de 1894, va ser detingut el 22 de març d'aquell any i empresonat algunes setmanes, cosa que degradà la seva salut ja malmenada.
***
Necrològica
d'Evaristo Fabra apareguda en el periòdic
tolosà Espoir
del 16 de maig de 1965
- Evaristo Fabra: El 21 de febrer de 1965 mor a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Evaristo Fabra. Havia nascut cap el 1908. Emigrà amb sa família a França i quan era adolescent entrà a formar part del moviment anarquista. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936, retornà a la Península amb sa companya Lucia i altres per lluitar contra la reacció i participar en la revolució. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat en un camp de concentració, però pogué fugir i retrobant-se amb sa família a Graisseçac on ella residia. Després de la II Guerra Mundial fou un dels organitzadors de la Federació Local de Graisseçac de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en fou secretari en diverses ocasions. Després de patir una llarga malaltia, Evaristo Fabra va morir el 21 de febrer de 1965 a Graisseçac (Llenguadoc, Occitània).
---
Quan es va fer l'expropiació del solar de can Bach l'Ajuntament va haver de pagar una indemnització de més de 2 milions d'euros. Això ja està pagat però aquest pagament s'ha d'imputar a un pressupost. Com la llei Montoro ens obliga a un límit de despesa, implica que han hagut d'imputar aquesta despesa (ja pagada) als pressupostos de diferents anys, ja que si no implicaria haver de reduir 2 milions de despesa d'altres partides. Però el fraccionament que es va fer suposava imputar 860.000 € al pressupost 2017 i 761.000€ al pressupost 2018. Ara que s'han posat a fer el pressupost de 2017 han vist que que 800.000€ en un sol pressupost implica que han de retallar totes les partides (i lo pitjor de tot és que l'Ajuntament té superàvit, visca Montoro), així que proposen fer un fraccionament distint: 369.000 el 2017, i 405.000€ el 2018, el 2019 i el 2020 i 36.000 el 2021.
Les Illes viuen una situació límit. Seguir creixent a costa del territori, com fins ara, ja no és possible, perquè això ens du cap al col•lapse.No ens volem acostumar a la massificació, no volem batre rècords turístics cada any, no volem veure com s’urbanitza 1 hectàrea al dia, ni volem que es destrossin més ecosistemes únics. No podem permetre que s’esgotin els recursos naturals, ni perdre més qualitat de vida. Estem cansats de veure com s’urbanitza fora vila i la vorera de mar, esborrant per sempre paisatges irrepetibles i una cultura rica i arrelada. No volem ser estrangers a la nostra terra, ni acceptam convertir-mos en un parc temàtic, on els seus habitants formem part d’un decorat. De cap manera!
Volem viure a ca nostra dignament, sabem que és possible i no quedarem mans plegades, esperant que tot peti. Els responsables públics no poden no fer res, aquesta vegada no. S’ha de rompre la inèrcia, el tanmateix i la por. És l’hora de decidir, de ser valents i conseqüents, perquè ens ho jugam tot.
Anarcoefemèrides
del 22 de febrer
Esdeveniments
Capçalera
de Le
Révolté [CIRA-Lausana] Foto:Éric B. Coulaud
- Surt Le Révolté: El 22 de febrer de 1879 surt a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el primer número del periòdic bimensual Le Révolté. Organe socialiste creat pels anarquistes Piotr Kropotkin, François Dumartheray i Georges Herzig, amb el suport d'Élisée Reclus i de Jean Grave, que el dirigirà a partir de la tardor de 1883. En la seva primera sèrie, fins al 14 d'abril de 1885, va publicar 159 números i va portar dos subtítols més: «Òrgan anarquista» i «Òrgan comunista-anarquista». Els articles es van publicar sense signar. El tiratge variarà entre els 1.500 exemplars dels primers números als 3.000 dels darrers. Va prestar molta atenció en les informacions sobre el desenvolupament de l'anarquisme internacional, a més de ressenyar reunions, congressos, processos, etc. En la segona sèrie, publicada a París (França) entre el 12 i 25 d'abril de 1985 i el 10 de setembre de 1887, de periodicitat bimensual primer i setmanal després, la responsabilitat de la publicació va estar al càrrec de A. Bataille, Émile Mereaux, A. Reiff i Habert, i es van editar 23 números. Va portar el subtítol«Òrgan comunista anarquista» i els articles tampoc no portaven signatura, però sí els dels grans noms (Kropotkin, C. Cafiero, Ch. Gallo, Clément Duval, Malatesta). Jean Grave posteriorment, a partir del 17 de setembre de 1887, el publicarà de bell nou a París (França) sota el nou nom de La Révolte. Organe communiste-anarchiste, per evitar les persecucions judicials.
***
Full
volant del Gran Ball al Gran Price
- Gran Ball al
Gran Price: El 22 de febrer de 1937 el SindicatÚnic d'Espectacles Públics de
la Confederació Nacional del Treball (CNT) organitza un Gran
Ball popular al
teatre Gran Price de Barcelona (Catalunya) amenitzat per l'orquestrina«Price
Band».
***
Capçalera
de Catalunya
- Surt Catalunya: El 22 de febrer de 1937 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número del diari vespertí anarcosindicalista Catalunya. Òrgan Regional de la Confederació Nacional del Treball. A partir del número 267 (1 de gener de 1938) afegirà «d'Espanya - AIT». Era el complement de Solidaridad Obrera, que sortia els matins en castellà i la primera vegada que s'editava una publicació oficial de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en llengua catalana. D'antuvi fou dirigit per Ricard Mestre Ventura, des de l'agost de 1937 per Joan Peiró Belis i després per Joan Ferrer i per Eusebi C. Carbó. L'equip de la redacció estava format pel grup confederal que seguia en part l'orientació trentista de Joan Peiró i era partidària de la catalanització de la CNT, defensant el dret de l'autodeterminació i proclamant el federalisme. Tingué un tiratge que passà dels 12.500 exemplars del principi fins als 2.000 del final. Hi van col·laborar Diego Abad de Santillán, Mauro Bajatierra, Josep Joan Domènech, Marianet, Federico Urales, Frederica Montseny, Joan Usón, Josep Viadiu, Joan Ferrer, Josep Anselmo, Josep Mas Gomeri, Josep A. Arbós, entre d'altres. També van publicar articles diversos periodistes de L'Instant, com ara Puig, Sivera Surmení, Co i Triola o Josep Maria Vilà --que no tenien res d'anarcosindicalistes-- i va fer servir la infraestructura tècnica de La Veu de Catalunya; ambdós diaris, propietat de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, havien estat socialitzats per la CNT el juliol de 1936. Durant quatre dies sortí al matí i en castellà per cobrir una suspensió governativa de Solidaridad Obrera, que compartia el local amb Catalunya. Aquesta publicació sempre va tenir pocs recursos i a partir de desembre de 1937 deixà de distribuir-se a les comarques de Girona, de Lleida i de Tarragona per manca de paper. En sortiren 377 números, l'últim el 28 de maig de 1938, i fou substituït per CNT. Diario de la tarde en castellà, quan l'organització central cenetista es traslladà a Barcelona. Posteriorment la capçalera ha tingut novesèpoques.
Catalunya
(1937-1838)
***
Cartell
del míting antifranquista a la Sala Wagram de
París (22 de febrer de 1952)
- Míting
antifranquista: El 22 de
febrer de 1952 a la Sala Wagram de París (França)
es realitza un gran míting,
sota el títol «Franco assassina
encara!», per protestar contra els crims
franquistes i contra les condemnes a mort d'11 militants de la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Sevilla i a Barcelona. L'acte, organitzat
per la
Lliga dels Drets de l'Home i sota la presidència
d'Émile Kahn, comptà amb la
participació de George Altman, André Breton,
Albert Béguin, Albert Camus, Louis
Guilloux, Jean-Paul Sartre, René Char, Ignacio Silone i
d'altres
intel·lectuals. En l'organització de l'acte
participaren Fernando Gómez Peláez,
del periòdic Solidaridad Obrera, i Josep
Ester Borràs, de la Federació
Espanyola de Deportats i d'Internats Polítics (FEDIP). El
text llegit per André
Breton fou publicat, sota el títol «Discours de
Wagram», en Le Libertaire
del 6 de març de 1952. Aquesta protesta i altres que es
realitzaren arreu
d'Europa no pogueren evitar l'execució de cinc dels
condemnats, els anarquistes
Pere Adrover Font, José Pérez Pedrero, Santiago
Amir Gruañas, Ginés Urrea Piña
i Jordi Pons Argilés, que van ser afusellats el 14 de
març de 1952 al Camp de
la Bota de Barcelona (Catalunya).
Míting antifranquista a la Sala
Wagram de París (22-02-1952)
Naixements
Notícia de l'expulsió de Domenico Borghesani apareguda en el diari parisenc Le Matin del 30 de gener de 1895
- Domenico
Borghesani: El 22 de febrer de 1858 neix a Roncoferraro
(Llombardia, Itàlia) l'obrer
anarquista Domenico Borghesani. Sos pares es deien Domenico Borghesani
i Rosa
Santi. Força actiu durant els anys vuitanta, fou membre del
Consolat Obrer i
president de l'Associació d'Obrers Paletes de
Màntua, considerada per les
autoritats com a subversiva. En ocasió del V
Congrés de la Confederació Obrera
de Llombardia (COL), que se celebrà entre el 4 i el 5 de
gener de 1885 a
Brescia (Llombardia, Itàlia), va ser nomenat membre de la
Comissió Directiva
formada per set companys, i, amb Croce, Paganini i De Nardelli,
constituí la
majoria obrera enfrontada a la tendència
democraticoreformista. En el VI
Congrés de la COL –II Congrés del
Partit Obrer Italià (POI)–, celebrat entre el
6 i el 7 de desembre de 1885 a Màntua, fou membre del
subcomitè del POI i
l'exponent més influent del comitè organitzador,
presidint una sessió i
participant en les tasques, al costat de Lazzari, Croce, Brando, Kerbs
i
altres, proposant la reorganització del sindicat de pagesos
en sectors i
reivindicant la vaga com a la millor eina per a millorar les condicions
de
treball als camps. Després de la dissolució del
POI el juliol de 1886, promogué
la reorganització del Partit i topà amb l'obra de
Sartori, qui, excarcerat
després del procés de Venècia
(Vèneto, Itàlia) contra la revolta pagesa
coneguda
com «La Boje», estava constituint la seva
pròpia organització. El 15 d'agost de
1886, a Gènova (Ligúria, Itàlia),
participà en la fundació de la
Federació
Nacional de Paletes. Amb la divisió, de 1887, en el si del
socialisme de Màntua
entre «evolucionistes» i«revolucionaris», amb Fabio i Ciro Baraldi,
creà el
Cercle Anarquista Comunista, que esdevingué Cercle
Socialista Obrer, l'objectiu
del qual, segons el Prefecte de Policia de Màntua,és preparar els pagesos per
a un «general i sagnant aixecament contra els
terratinents», ben ajudats pel
seu òrgan d'expressió L'Amico
del Popolo,
que només va poder treure tres números en 1888.
Repetidament processat per
delictes menors, gairebé sempre va ser absolt o amnistiat.
En 1894 va ser proposat
perquè se li assignés domicili obligat.
Instal·lat a Lugano (Ticino, Suïssa), el
gener de 1895 va ser expulsat amb altres companys (Giovanni Baracchi,
Riccardo
i Ettore Bonometti, Giovanni Domanico, Pietro Gori, Edoardo Milano,
Luigi
Redaelli, etc.). Durant aquest mateix any, va ser condemnat en
rebel·lia a tres
anys de deportació. L'1 de març de 1896 va ser
enviat a les illes Tremiti, però
arran dels fets que provocaren la mort d'Argante Salucci, va ser
traslladat poc
després a l'illa de Ventotene. El maig de 1896, per motius
de salut, va ser
posat en llibertat condicional i sotmès a«vigilància especial» fins a finals
d'aquell
any. Sempre atent als problemes de l'organització obrera, a
començament de 1900
va promoure la constitució de la Federació
Provincial de la Lliga dels Paletes
i poc després la Cambra del Treball, del consell directiu de
la qual va ser
nomenat membre electe. Posteriorment el seu compromís
minvà. Amb l'esclat de la
Gran Guerra, tornà a freqüentar el moviment
anarquista i antimilitarista.
Durant la postguerra va ser considerat perillós per les
autoritats, sobretot
per instigador entre la joventut. Només en 1927, quan va ser
admès en un
hospici de mendicitat i de malalts de salut, va deixar de ser
considerat
perillós per les autoritats. Domenico Borghesani va morir el
9 de juny de 1929 a
Màntua (Llombardia, Itàlia).
***
Hugo Ball recitant un dels seus
poemes
- Hugo Ball: El 22 de febrer de 1886 neix a Pirmasens (Renània-Palatinat, Alemanya) l'escriptor, poeta, músic i filòsof anarquista Hugo Ball, un dels fundadors del Dadaisme. Nascut en una rígida família catòlica, arran d'una depressió nerviosa, va ser autoritzat a abandonar el seu lloc d'aprenent en una fàbrica de cuir i inscriure's en la universitat. Entre 1906 i 1907 estudiarà sociologia i filosofia a les universitats de Munic i de Heidelberg, on es va interessar per l'anarquisme rus, la psicoanàlisi naixent i la mística hindú. El setembre 1910 es va traslladar a Berlín per estudiar art dramàtic i va ingressar en l'Escola d'Art Dramàtic de Max Reinhardt i es relacionarà amb el moviment expressionista (Hans Leybold, Vassili Kandinsky, Richard Huelsenbeck, etc.). En 1913 va treballar com a director d'escena del Teatre de Cambra de Munic i va col·laborar en els periòdics anarquistes Der Revoluzzer (El Revolucionista), d'Erich Mühsam, i Revolution, de Bachmair. Al Cafè Westens de Berlín, s'ajuntava amb altres poetes, artistes i militants llibertaris per discutir sobre art i anarquia (Johannes Becher, Georg Heym, Klabund, Richard Huelsenbeck, Hans Leybold, etc.). Va estar molt influït pel pensament anarquista germànic de Martin Buber, de Gustav Landauer i d'Erich Mühsam, i des pensaments bakuninista i kropotkià, però també de l'individualisme d'Stirner i de Nietzsche. A partir de març de 1915 participa en el periòdic anarcopacifista Der Mistral, coordinat per Emil Szittya i Hugo Kersten, i on també participa Walter Serner. El maig de 1915, fugint de la Gran Guerra, va emigrar amb sa companya l'actriu anarcofeminista i antimilitarista Emmy Hennings a Zuric (Suïssa), on viurà la resta de sa vida, al principi treballant com a pianista i sa dona com a recitadora --en el seu repertori tenien poemes de l'anarquista Erich Müsham. El 5 de febrer de 1916 fundaria el mític Cabaret Voltaire, un dels centres d'irradiació més fèrtils del dadaisme europeu i on hi col·laborarien el poeta Tristan Tzara, el pintor Marcel Janco, ambdós refugiats romanesos, i el pintor i poeta alsacià Hans Arp. Pocs mesos després de la seva inauguració, els espectacles del Cabaret Voltaire van ser famosos a tota la ciutat. L'espectacle dadaista havia nascut, carregat de provocació, tendència agressiva, propostes il·lògiques i absurdes. Ball es va interessar per la llengua com a mitjà d'expressió i va mostrar sempre els desigs d'endinsar-se dins la paraula, fet que el portarà al desenvolupament del«poema fonètic» activitat continuada per --Hausmann i Schwitters a partir de 1918--, arribant a la reducció del llenguatge a síl·labes i fins i tot a lletres. El març de 1917, amb la col·laboració de Tristan Tzara i de Huelsenbeck, va obrir la Galeria Dada, lloc de conferències, espectables i exposicions. Després d'abandonar el moviment dada el maig de 1917 es va traslladar a Berna i va col·laborar per al periòdic anarquista Die Freie Zeitung; també va reprendre una obra que havia començat en 1915 contra el fervor nacionalista i militarista prussià i que publicarà en 1919 sota el títolZur Kritik der deutschen Intelligenz. En 1920 es casarà amb Emmy Hennings i es retiraran al cantó de Ticino, on va viure una vida franciscana i anarcomística, estudiant el cristianisme primitiu. En 1927 publicarà un diariíntim del període 1910-1921 sota el títol Die Flucht aus der Zeit. Entre les seves obres podem destacar Die Nase des Michelangelo (1911), Karawane (1916), Dada-Gedichte (1916), Ein Krippenspiel (1916), Das Carousselpferd Johann (1916), Flametti oder Vom Dandysmus der Armen (1918), Byzantinisches Christentum (1923), Die Folgen der Reformation (1924), Die Kulisse. Das Wort und das Bild (1946, edició pòstuma). Tambéés conegut com a biògraf del seu amic Hermann Hesse i crític de la seva obra --Hermann Hesse. Sein Leben und sein Werk (1927)-- i per haver traduït algunes obres de Mikhail Bakunin i una biografia seva que no podrà acabar. Va mantenir una bona amistat amb Walter Benjamin. Hugo Ball va morir el 14 de setembre de 1927 a Sant'Abbondio, a prop de Lugano (Ticino, Suïssa), d'un càncer d'estómac.
***
Illa presidi de Más Afuera, on va estar deportat El Petiso
- Abraham Díaz Tendero: El 22 de febrer de 1896 neix a Consuegra (Toledo, Castella, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Abraham Díaz Tendero, més conegut com El Petiso. Va emigrar a l'Argentina, on milità en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). Després passà a Xile, on a finals dels anys vint va ser membre, amb José F. Cortés i altres, del grup anarquista «Siempre», que edità un periòdic del mateix nom. Com que Siempre sempre estava amenaçat de segrest per les autoritats, en cada edició d'un número es portava els mil exemplars a casa seva per evitar que fossin embargats per les autoritats a la impremta. En 1928, arran d'una denúncia, va ser detingut i deportat, amb altres membres del grup, a la colònia penitenciària de l'illa Más Afuera de l'arxipèlag Juan Fernández. Un dels companys detinguts no sobrevisqué a les tortures infligides. Un cop lliure, en 1930 visqué a Santiago, on participà en diversos complots contra la dictadura de Carlos Ibáñez del Campo. En 1931 fou l'editor del periòdic La Barricada, continuador de Siempre, la redacció del qual estava formada per nou companys (Berlamino Estay Peña, Luis Heredia Menares, Simón Barriga, Pedro Nolasco Arratia, José F. Cortés, Daniel Reyes, José Correa Vargas, Raimundo de la Cruz Silva i Abraham Díaz Tendero mateix). Finalment, tota la redacció del periòdic fou detinguda i torturada. Després d'un procés per«propaganda subversiva» que durà 21 dies, i gràcies a una defensa procurada per la lògia maçònica «La Montaña», tots van ser alliberats després de pagar una fiança de 7.000 pesos cadascun. De tota manera, molts d'ells (Belarmino Estay Peña, Pedro Nolasco Arratia, Daniel Reyes, Luis Heredia Menares, Simón Barriga El Chico i Abraham Díaz Tendero mateix), van ser novament detinguts per la policia i enviats dos mesos de confinament a Aysén (Patagònia, Xile). El juliol de 1931, després de la dimissió i fugida del dictador Ibáñez, van ser alliberats i a través de Puerto Mont arribaren a Santiago, on organitzaren tota mena de manifestacions. Estava casat amb María Álvarez Soto, amb qui tingué quatre infants. Abraham Díaz Tendero va morir el 22 de juliol de 1959 a Santiago de Xile (Xile).
***
Portada
del llibre d'Enrique Martín Hernanz
- Enrique Martín
Hernanz: El 22 de febrer de 1896 neix a Madrid (Espanya)
l'anarcosindicalista
Enrique Martín Hernanz. Fill d'una família humil,
de ben jovenet entrà a formar
part del moviment llibertari. Conspirà contra la monarquia
d'Alfons XIII i va
se empresonat. Cap el 1921 fou membre, amb El
Madriles (Pedro Fernández Alonso ?), del grup
anarquista del barri
madrileny de Bellas Vistas de Cuatro Caminos. Durant la II
República espanyola
s'integrà en el clandestí Comitè Pro
Presos de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de Madrid i va ser empresonat durant dos mesos i acusat
d'atracaments. En 1934 es traslladà a Barcelona (Catalunya)
i quan el cop
militar feixista de juliol de 1936 entrà a formar part de
les Patrulles de
Control fins a la dissolució d'aquestes arran dels fets de
maig de 1937.
Posteriorment, amb José Magaña,
treballà en diverses col·lectivitats aragoneses
(Sariñena, etc.) fins que hagué de fugir a causa
de la repressió estalinista.
Després fou secretari de les col·lectivitats de
Maials (Segrià, Catalunya), que
deixà després de l'ofensiva franquista del Segre.
A Barcelona fou secretari del
comitè d'una fàbrica col·lectivitzada
i el 10 de febrer de 1939, quan el triomf
franquista era un fet, passà a França.
Patí els camps de concentració i
posteriorment s'allistà en una Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) i fou
enviat a les fortificacions d'Alsàcia i Lorena. Finalment va
ser apressat per
l'exèrcit alemany i el novembre de 1942 deportat al camp de
concentració nazi
de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria), d'on
sortí, completament debilitat, quan
aquest fou alliberat per les tropes aliades el 5 de maig de 1945.
Després de
anar i venir per diversos sanatoris, s'instal·là
definitivament a Bandòu
(Provença, Occitània), on visqué de la
restauració de mobles. Durant el seu
exili formà part de la Federació Espanyola de
Deportats i Internats Polítics
(FEDIP) i participà activament en el suport als presos i
perseguits del
franquisme. En 1979 publicà, amb un prefaci de Sara
Berenguer Laosa, el llibre Recuerdos de un
militante de la CNT. Tambéés autor de l'obra Testimonio de
un
deportado (ca. 1981). Enrique Martín Hernanz va
morir l'1 de gener de 1985
a Bandòu (Provença, Occitània).
***
Foto
policíaca de Salvatore Cortese
- Salvatore Cortese: El 22 de febrer de 1899 neix a Lungro (Calàbria, Itàlia) l'anarquista i antifeixista Salvatore Cortese, també conegut com Salvaturi Piliviut. Segon fill d'una família d'origen arbëreshë --minoria d'ètnia albanesa que viu a Itàlia--, son pare, Domenico Cortese, era jornaler del camp, i sa mare es deia Teresa Maria De Marco. Va ser alumne del mestre i pedagog Camillo Vaccaro i es crià en un context social caracteritzat pel moviment obrer sorgit al voltant de la indústria minera de sal gemma. Participà com a soldat en la Gran Guerra, on va ser ferit i fet presoner pels alemanys. D'antuvi socialista, la lectura del Manifest Comunista, de Marx i d'Engels, i de l'exemple de la Revolució russa el decantà pel bolxevisme. El gener de 1921, arran de l'excisió de Liorna del Partit Socialista Italià (PSI), s'adherí al Partit Comunista Italià (PCI), fundat pel també arbëreshë Antonio Gramsci i Amedeo Bordiga, entre d'altres. Després de la mort de son pare, i amb l'adveniment del feixisme, el 14 de març de 1924 emigrà a l'Argentina i a Buenos Aires treballà en els ferrocarrils. A la capital argentina freqüentà els cercles comunistes i es conreà culturalment de manera autodidacta, arribant a aprendre --a part de l'italià i l'albanès-- el castellà, el francès i l'anglès. Però el mateix 1924, amb l'estalinisme al poder i després de veure la«degeneració» bolxevic, abandonà la ideologia comunista i s'acostà al moviment anarquista i, sobretot, al pensament kropotkià. En aquests anys col·laborà en diferents publicacions llibertàries, com ara L'Allarme (1928-1929), d'Aldo Aguzzi; Eresia (1928-1932), d'Enrico Arrigoni; Studi Sociali (1930-1935), de Luigi Fabbri; Fede!; etc. En els seus articles defensà un anarquisme no violent i respectuós amb les diferències. També destacà com a conferenciant i es relacionà amb destacats militants i intel·lectuals anarquistes, com ara Giacomo Barca, Lino Barbetti, Luce Fabbri, Salvatore o Ermacora Cressati. El 20 d'agost de 1926 el Tribunal de Castrovillari el condemnà en rebel·lia a vuit mesos de presó i a 1.000 lires de multa per «ofendre el Duce» en una carta que envià a sa mare i va ser interceptada per la policia feixista. A mitjans de 1929 entrà a formar part del grup d'«Umanità Nuova», fundat per Lino Barbetti, i fou secretari del «Comitè Pro-Víctimes Polítiques d'Itàlia» de Buenos Aires. Poc després tingué una dura polèmica amb el periòdics comunistes La Internacional i Ordine Nuovo sobre la deportació a Sibèria de l'anarquista Francesco Ghezzi. Des de l'Argentina enviava publicacions llibertàries i antifeixistes als companys de Lungro per a la seva distribució. Durant un temps hagué de refugiar-se a Montevideo (Uruguai). En 1931, a causa de la seva activitat subversiva i acusat de ser l'«inspirador moral» dels atemptats amb dinamita del grup de Severino Di Giovanni, va ser tancat, amb Cesare Cucchi, Antonio De Marco i Gregorio Soria, a la presó de Villa Devoto, on va fer amistat amb Benito Sak. El febrer de 1932, després de la caiguda del règim de José Félix Uriburu i pocs dies abans de la proclamació del nou president Agustín Pedro Justo, va ser deportat juntament amb altres 150 «anarquistes perillosos». El 23 de març de 1932 la nau d'aquests deportats arribà al port de Nàpols i just arribar va ser detingut per«activitats antifeixistes a l'estranger» i empresonat a Cosenza a l'espera de judici. Condemnat a cinc anys de deportació acusat de ser un«individu dominat per la passió revolucionària i capaç d'infringir a la primera ocasió l'ordre constituït», va ser confinat a l'illa de Ponza, on trobà vells companys argentins, destacats militants (Giorgio Amendola, Lelio Basso, Pietro Nenni, Mauro Scoccimarro, Giuseppe Romita, Pietro Secchia, Umberto Terracini, etc.) i va fer especial amistat amb el socialista Sandro Pertini i els anarquistes Alfonso Failla, Pio Turroni i Nino Malara. El 26 d'agost de 1932 va ser condemnat per la Prefectura de Ponza a 500 lires de multa per haver violat el reglament de la colònia penitenciària. El febrer de 1937 conclogué el seu confinament. L'1 d'abril d'aquell any va ser alliberat i retornà a Lungro, on reprengué la seva feina de pagès sota l'estreta vigilància de les autoritats feixistes. A la seva ciutat restablí els contactes amb el moviment antifeixista, participant activament sobretot en les seves activitats propagandístiques, cosa que implicà diversos escorcolls, detencions i «purgues» sistemàtiques a mans d'escamots feixistes. El 27 de març de 1939 va ser tancat durant la visita de Mussolini a Calàbria. Després de la II Guerra Mundial freqüentà la Cambra del Treball de Lungro i col·laborà en la revista anarquista Volontà. En 1948 el volien presentar a alcalde, però per diversos motius abandonà la vida política. Malalt d'un tumor al ronyó, Salvatore Cortese va morir el 27 de juliol de 1951 a Lungro (Calàbria, Itàlia). En 2007 son fill, Domenico Cortese (Miku), publicà la biografia Salvatore Cortese, un antifascista arbëresh di Lungro.
***
Notícia
sobre la retractació de Joseph Chapin publicada en el diari
de Caen L'Ouest-Éclair
del 27 de juliol de 1931
- Joseph Chapin: El
22 de febrer de 1904 neix a Gassicourt (Mantes-la-Jolie, Illa de
França, França)
el lliurepensador, anticlerical, antimilitarista i anarquista Joseph
Chapin.
Era fill d'un ferroviari. Després de passar pel seminari,
esdevingué anarquista.
Primer milità en el grup local de la Unió
Anarquista Comunista (UAC) de Rennes
(Bretanya) i en el comitè d'organització de la
Federació de l'Oest d'aquesta organització.
Actiu propagandista de l'objecció de consciència,
en 1925 fundà el «Comité
Rennais de Libre Pensée et d'Action Sociale»
(Comitè de Rennes de Libre Pensée
i d'Acción Social) i el seu òrgan
d'expressió, L'Étincelle,
aparegut entre novembre de 1925 i desembre de 1926, on
desenvolupà una intensa campanya antialcohòlica i
neomaltusiana, reivindicant
les idees de Paul Robin. A resultes d'un article aparegut en el
número 13 de L'Étincelle,
considerat injuriós pel
director del periòdic La Vie
Rennaise,
Gabriel Borde, que el denuncià, va ser condemnat el 22 de
gener de 1917 a 50
francs de multa i a 1.000 francs en concepte de danys i prejudicis;
aquesta
condemna portà la desaparició del
periòdic. L'1 de març de 1926 va fer un
míting antialcohòlic i aquest mateix any
edità un calendari anticlerical.
S'instal·là a Brest (Bretanya) i en la primavera
de 1927 era membre, amb René
Martin, Paul Gourmelon, René Lochu, Jean Treguer, Auguste Le
Lann i A. Goavec,
del grup llibertari d'aquesta població. El juny de 1927
participà en la
fundació del periòdic Le
Flambeau
(1927-1934) i treballà com a comptable en la cooperativa«L'Égalitaire». A
partir de maig de 1927 participà en la gira de
conferències anticlericals arreu
de Bretanya i el 14 de maig d'aquell any prengué la paraula
en el míting a
favor dels militants anarquistes italoamericans Nicola Saco i
Bartolomeo
Vanzetti que el Comitè de Defensa Social (CDS)
organitzà a la Casa del Poble de
Brest i en el qual va fer una crida a «executar el jutge
Thayer». Inculpat per«apologia de fets criminals» i de«provocació a l'assassinat», va ser
detingut
l'11 de juny i jutjat el 28 de juny de 1927 davant el Tribunal
Correccional de
Brest. Durant el judici la defensa cità com a testimonis els
companys Jean
Treguer, estibador, Jean Cornec, mestre, i Charles Berthelot, obrer de
l'Arsenal de Brest. El 5 de juliol de 1927 va ser condemnat a tres
mesos de
presó i reclòs al penal de Bouguen de Brest; des
del dia 1 de juliol havia
engegat una vaga de fam per obtenir el règim
polític, fet que aconseguí cinc
dies després. En aquesta època hauria estat
l'autèntic autor del xec fraudulent
emès el 15 de juliol de 1927, que malversava 34.700 francs
de la cooperativa«L'Égalitaire», pel qual Paul Gourmelon
havia estat detingut i tancat abans de
morir sense haver estat jutjat el 9 de novembre de 1928 i sense haver
estat
denunciat. Segons Louis Lecoin, defensor de Gourmelon, Chapin havia
falsificat
la signatura d'aquest i els diners desfalcats els emprà en
propaganda
anticlerical. L'11 de setembre de 1927 va ser alliberat,
però com que durant la
seva estada a la presó havia escrit una carta al procurador
reprotxant-li ser un«home de la capellanada», va ser inculpat
d'«ultratge a magistrat en l'exercici
de les seves funcions»; jutjat, l'11 d'octubre d'aquell any,
va ser condemnat en
rebel·lia pel tribunal de Brest a dos anys de
presó. En 1927 les Joventuts
Sindicalistes de Brest li editaren el fullet L'Église,
la femme et l'amour i per aquesta època
també publicà Fout-il
croire en Dieu?. El 8 de
novembre tingué el judici
d'apel·lació, en el qual va ser condemnat a 18
mesos
de presó, pena que va ser confirmada el 28 de febrer de 1928
per la Cort
d'Apel·lació de Rennes. En 1930
realitzà una gira de conferències organitzada
per la Libre Pensée, que el portà a diverses
poblacions (Gannat, Orne, Mortagne,
Sées, Alençon, Caen, Moulins, etc.), i la qual va
ser molt problemàtica, ja que
algunes d'elles van ser prohibides i en altres fou acusat d'immoral i«pornògraf». Aquest
mateix any va ser
denunciat per «difamació» pel Sindicat
Eclesiàstic de diverses poblacions (Tours,
Grenoble, Brive, Laval, Saint-Étive, Sées,
Moulins, Caen, etc.) i acabà sumant
nombroses condemnes de mesos de presó i importants multes.
Arran d'aquests
fets, el juliol de 1931 va escriure una carta de retractació
dirigida al
president del Sindicat Eclesiàstic i algunes
denúncies van ser retirades. Alguns
autor diuen que en 1931 prengué els hàbits,
però sembla ser una informació
incorrecta. Posteriorment es casà i va ser denunciat per«malversació de fons».
Joseph Chapin va morir el 19 de novembre de 1954 a Rennes (Bretanya).
***
Baltasar
Lobo
- Baltasar Lobo:
El 22 de febrer de 1910 neix a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella,
Espanya)
el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el
seu segon
llinatge sovint citat erròniament com Casuero–,
conegut com Balta. Fill d'una
família
pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es
negà a continuar amb
la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de
professió, l'envià a
estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on
treballà el dibuix amb
el professor Sergio Pérez, i l'any següent
ingressà com a aprenent al Taller
d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En
1923 marxà amb una beca de la Diputació
Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora
que es
posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En
1927, durant tres
mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de
Belles Arts de San Fernando de
Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi,
abandonà per a
instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al
taller d'Ángel Garzón,
militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i
fent làpides i tombes
a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb
ses germanes
Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el
moviment anarquista. També
assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts
de Madrid, on
s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En
1932 hagué de fer
el servei militar i l'any següent conegué la
militant anarcofeminista Mercedes
Comaposada Guillén, una de les fundadores anys
després de «Mujeres Libres» i
amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935
viatjà per primera vegada a París
(França) i l'any següent entrà a formar
part del Comitè Peninsular de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio
Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer
dibuixos pel periòdic Campo Libre,
milità en la Secció de
Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com
a milicià quan
esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i
Lletres» ensenyant a llegir i
a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari
realitzà
dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la
Federació
Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus
en la premsa
llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de
España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos
Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral,
etc.). Amb el triomf franquista
passà a França i s'establí a
París, ocupant
el taller abandonat de Naum Gabo. En
1945 formà part de l'exposició, amb Matisse,
Picasso,
Leger, Utrillo, Bonnard i
Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la
galeria
Vendóme de París i l'any
següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana»,
dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de
París». Tingué el
suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys
la
seva
secretaria– i de Matisse i col·laborà
amb
l'escultor Henri Laurens, que el va
influir cap a l'abstracció. També es va veure
influenciat
per artistes clàssics
(Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis
(Victorio Macho,
Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí
gran
fama a París per
les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant
les
sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un
viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de
gran volum, com A los españoles
muertos en la resistencia
gala de Annecy (1953), Monolito
(1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer
peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos,
España! En els anys cinquanta s'acostà
tímidament al comunisme, però un
viatge a la Unió Soviètica el
desencantà i l'allunyà definitivament del
socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en
bronze al projecte
de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela).
A partir dels anys vuitanta,
va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses
exposicions (Madrid,
Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el
Premi Nacional
d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i
Lleó de les Arts (1985). A
l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara
el
Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques
Lenchener (1974), el
Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre
Andrés Bello
del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse
Frères Foundeur (1990). En
1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en
bronze Homenaje al poeta León
Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3
de setembre de 1993 a París (França) i fou
enterrat al cementiri parisenc de
Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar
Lobo», situat al castell de
la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de
cinquanta obres seves
i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar
Lobo», dedicada a la conservació,
exhibició, divulgació i promoció del
seu llegat.
Baltasar
Lobo Casquero
(1910-1993)
***
Fernando
Gómez Peláez
- Fernando Gómez
Peláez: El 22 de febrer de 1915 neix a
Torrelavega (Santander, Cantàbria, Espanya) el periodista i
militant
anarcosindicalista Fernando Gómez Peláez. Nascut
en una família de modests
comerciants, la seva activitat en el moviment obrer comença
amb la seva
militància en «Vanguardia Federal»,
agrupació local del Partit Republicà
Democràtic Federal, que seguia els postulats de Pi i
Margall, organització a la
qual va representar en els congressos federals de Madrid de 1932 i
1933. També
va ocupar la secretaria de l'Ateneu Obrer de Torrelavega, centre
cultural de
tendència llibertària. Les seves primeres
cròniques periodístiques van
publicar-se en La Región. Periódico de
clase, diari obrer de Santander
on farà feina com a corresponsal des del moviment
revolucionari d'octubre de
1934 fins a l'esclat de la guerra civil. En 1935 va ingressar en la
Unió
General de Treballadors (UGT), presidint la Borsa del Treball de
Torrelavega i
organitzant el Sindicat de la Indústria del
Cautxú des del seu lloc de feina a
la fàbrica alemanya de pneumàtics «La
Continental». Amb la guerra, el sindicat
va passar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), en
una pràctica de
reubicació ideològica molt estesa a
Cantàbria i a Astúries, on la unitat
sindical era un principi específic fins aquell moment. Quan
va esclatar la
guerra, i ja com a militant cenetista, va intervenir en el control
obrer de la fàbrica.
Va participar en la Comissió d'Abastaments de Torrelavega i
es va incorporar en
les Milícies de Muntanya Confederals al front de Burgos, com
a corresponsal de
guerra. Va seguir la campanya d'Astúries com a comissari
d'Enginyers,
aconseguint finalment l'evacuació a França
passant per Avilés. Quan va tornar a
la Península, va ingressar a l'Escola de Defensa Especial
Contra Aeronaus
(DECA) de Girona, d'on va sortir amb el grau de sergent administratiu
cap a la
campanya de l'Ebre. El 9 de febrer de 1939 va creuar la frontera,
juntament amb
milers de refugiats en un èxode en massa. Pel pas de Perthus
va arribar al camp
de Sant Cebrià, primera etapa del seu desterrament que va
durar més de tres
dècades. Després dels camps de
concentració (Barcarès), les Companyies de
Treball, l'intent no reeixit de traslladar-se a Mèxic, i el
pas per la presó de
Bordeus durant l'ocupació alemanya, va arribar
l'Alliberament i amb ella la
tornada de la CNT, ara a França. El març de 1946
el sindicat anarcosindicalista
li va encarregar la direcció de Solidaridad Obrera,
setmanal de força
tirada que va comptar amb col·laboradors de prestigi, com
ara Salvador de
Madariaga, Luis Araquistain, Chicharro de León, Bosch
Gimper, Juan Andrade o
Albert Camus --de qui farà la seva necrològica
(«Camus, l'espagnol») per al
periòdic Le Monde Libertaire. Aquesta
publicació, continuació en l'exili
de la històrica publicació
llibertària, l'editava a París la
fracció que
després de la ruptura confederal de 1945 es va definir com a«anticol·laboracionista»
o «apolítica», enfront del sector que va
secundar des de l'exili la
participació dels comitès d'Espanya en aliances
polítiques contra la dictadura.
Va dirigir aquest periòdic fins al 1954, i a més
a més la seva col·lecció de
llibres, fullets i el suplement mensual de caràcter
literari. En 1954 va
començar a treballar com a corrector en l'editorial
Larousse, on va coincidir
amb el vell militant llibertari Antoni García Birlan (Dionysios)
i, més
tard, amb el seu amic Mariano Aguayo. Es va adherir al Sindicat de
Correctors
de la Confederació General del Treball (CGT) de
París i va exercir com a
delegat d'empresa durant una temporada. El desembre de 1957 va
començar a
editar l'efímera revista mensual Atalaya. Tribuna
confederal de libre
discusión; el to crític d'aquesta
publicació va provocar la irritació del
Secretariat Intercontinental (SI), màxim òrgan de
la CNT d'Espanya en l'Exili,
que va bloquejar la seva aparició després de set
números. Atalaya
representava la primera expressió pública de
descontent militant en les files
del sector «apolític»; descontent
dirigit especialment vers Germinal Esgleas,
secretari general del SI, i les seves posicions immobilistes. Esgleas
seria
substituït l'agost de 1958 per Roque Santamaría,
accelerant un acostament entre
les fraccions escindides de la CNT que va concloure en el
Congrés de 1961 de
Llemotges, anomenat «Congrés de la
Reunificació». Passat un primer moment
d'eufòria, l'ombra d'una unitat fictícia que no
cobrís les expectatives dels
militants que, com Gómez Peláez, havien
participat en el seu llarg i laboriós
procés planejarà durant tota la dècada
dels seixanta, generant espais
d'expressió alternatius, com ara els Grups de
Presència Confederal, creats a
finals de la dècada. Van participar en aquests grups«marginalistes» vinguts de
diversos corrents; crítics que sense constituir-se en
escissió romanen dins del
moviment com a una facció desafecta de la línia
immobilista del bell nou vigent
en la direcció de la CNT. Reunits a Narbona el maig de 1970,
aquest dissidents
van acordar editar un periòdic mensual, Frente
Libertario, encarregant
la seva direcció a Gómez Peláez. Quan
va sortir el primer número, el juliol de
1970, ja havia estat expulsat de la CNT per una ordre de 1969 de la
Comissió
d'Afers Conflictius. Aquest organisme, creat en el Ple de Marsella de
1967, va
expulsar en pocs anys un terç dels militants de l'exili, en
ocasions
Federacions Locals senceres que es negaven a acatar l'ordre contra un
dels
afiliats. Entre els inculpats podem citar militants destacats com
Cipriano
Mera, Josep Borràs, Mercelino Boticario, Roque
Santamaría o Josep Peirats.
Entre juliol de 1977 i octubre de 1982 va dirigir el bimensual Confrontación.
Boletín interno de las Agrupaciones Confederales i
Afinidades Libertarias en el
exterior. A més de l'activitat editorial, va
participar a començaments dels
seixanta en la «Commission Internationale de Liaison
Ouvrière (CILO), fundada
pel seu amic Louis Mercier Vega i on va col·laborar Helmut
Rüdiger, escrivint
en el seu butlletí, en ocasions sota el pseudònim
de Cristóbal Barcena.
Després de la unificació cenetista, va crear amb
els militants parisencs d'una
i d'altra tendència, el Centre d'Estudis Socials i
Econòmics (CESE), espècie
d'ateneu llibertari amb la finalitat d'organitzar activitats culturals
a la
nova emigració dels setanta i que va publicar la seva
pròpia revista, Estudios
Confederales. Va ser vocal del Comitè Central a
França de la Creu Roja
Republicana Espanyola. Amb Rudolf de Jong, de l'International Institute
of
Social History (IISH) d'Amsterdam, va treballar durant anys en un
projecte
general de bibliografia general de la Guerra Civil espanyola que,
malauradament, no van aconseguir concloure. Va col·laborar
amb aquest centre en
la col·lecció i el dipòsit de bona
part dels periòdics, revistes i altres
materials impresos del moviment llibertari en l'exili. Va constituir
també, amb
el seu amic Aguayo, un fons fotogràfic de la Guerra Civil,
actualment dipositat
en l'«Asociación Guilda Cultural» de
Mèrida. Va escriure a més en multitud de
revistes (Interrogations, Cuadernos de
Ruedo Ibérico, El
Luchador, Tierra y Libertad, etc.) i va
col·laborar en l'edició de
diversos volums, com les memòries de Cipriano Mera --a
petició del seu amic
José Martínez Guerricabeitia, director
d'«Ediciones Ruedo Ibérico» de
París-- o
algunes novel·les de Ramón J. Sender. Durant la
primavera de 1976, acompanyat
del seu fill Freddy, també militant llibertari, va trepitjar
per primera vegada
la Península des que la va deixar el febrer de 1939. En 1980
va participar en
el Ple Nacional de Regionals de Madrid representat el grup de Narbona.
En 1982,
mort Roque Santamaría, va encapçalar la
fracció dels Grups Confederals. Ja
jubilat va viure a cavall entre París i Santander, i a
mitjans dels anys
vuitanta, l'Ajuntament de Torrelavega li va proposar redactar els seus
records
de joventut. Afectat pels primers símptomes de la malaltia
d'Alzheimer, va
escriure Aquellos años, Torrelavega. Vivencias,
recuerdos y desilusiones de
un libertario torrelaveguense, que finalment no es va
publicar i va restar
dipositat a l'IISH. Va publicar Leyenda y realidad
(1961) i Santiago
Carrillo ou l'histoire falsifiée (1977). Fernando
Gómez Peláez va morir el
15 de juliol de 1995 a Fontainebleau (Illa de França,
França) i fou enterrat el 26 de
juliol al cementiri de Bagneux, a prop de París. Sa
companya, Consuelo
Tourman (Chelín), que va
col·laborar amb «Mujeres Libres» de
París i de
Londres, va morir el 17 d'agost de 1997 a Montrouge. L'arxiu de
Fernando Gómez
Peláez, dipositat a l'International Institute of Social
History (IISH)
d'Amsterdam, és un dels fons documentals més
importants de l'exili llibertari
espanyol, font fonamental per al coneixement de l'anarcosindicalisme de
postguerra.
Fernando Gómez Peláez (1915-1995)
---
"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos"(Josep Massot i Muntaner)
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatallés una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
---------(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en largument. Sequivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura realista. I serrarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor duna època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer política, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple utilitat social. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge literari, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista duns temes concrets. (Miquel López Crespí)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de lÒmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), mhan fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que lexemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També mha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes daquestes obres han tengut, duna manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma denforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de lobra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila Labisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans daquella llarga postguerra que sallargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que mhavia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral lunivers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a lautor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint lobra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits dhivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor daquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb laprofundiment en lànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, lobjectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat encara!- duna literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb lelitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria selecta, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir lobra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i dhumanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que lelitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, loblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a laltra part de la trinxera. Mai fent costat a lelitisme dels reaccionaris, els seguidors de lart per lart, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en largument. Sequivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura realista. I serrarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor duna època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer política, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple utilitat social. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge literari, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista duns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears lobra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
A Alternativa per Pollença denunciam la utilització barroera dels mitjans institucionals que fan Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina per fer propaganda de les seves propostes de pressupost que no són les del ple municipal, l’organisme que els ha d'aprovar. Hi ha regidors que publiquen al perfil institucional i confonen partit i institució, propaganda i informació.
L'equip de govern de Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina va utilitzar de forma barroera el passat dilluns una acte institucional al Club per presentar les seves propostes al pressupost i ara estan utilitzant el perfil institucional de Facebook de l'Ajuntament per publicar aquestes propostes. L'aprovació dels pressuposts és competència del ple municipal, on Junts i UMP no tenen majoria i fins el moment no ens consta que hi hagin arribat a cap acord amb la resta de partits representants al ple per aprovar el seu pressupost. Demanam a l'equip de govern que deixi d'utilitzar mitjans institucionals al servei dels partits o que deixin a tots els partits de la oposició utilitzar també el Club en nom de l'Ajuntament i el perfil institucional de Facebook. Per altra part consideram que els regidors no haurien de poder publicar al perfil institucional ja que és evident que alguns són incapaços de diferenciar el que correspon a informació institucional i el que és pura propaganda partidista.
(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
El feixisme salimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)
Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.
Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
Les provatures colpistes anteriors al cop del 23-F (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).
Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.
L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".
Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.
'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.
'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".
En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Anarcoefemèrides del 23 de febrer
Esdeveniments
El cos de Paul
Métayer després de l'explosió a
l'hospital de Saint Jean de Brussel·les
- Explosió accidental: El 23 de febrer de 1883 a Ganshoren (Brabant, Bèlgica) els anarquistes de Lió, Antoine Cyvoct i Paul Métayer, mentre feien una «passejada» pel camp, són víctimes de l'explosió accidental d'una bomba que transportaven, probablement destinada a un assaig. Métayer, que havia d'embarcar a Anvers cap a Amèrica, mor l'endemà com a conseqüència de les ferides, fet que no serà divulgat a la policia; durant l'enterrament civil, l'anarquista brussel·lès Egide Govaerts en farà l'elogi fúnebre i el diari anarquista d'Anvers De Opostand en lloarà el silenci davant la policia:«És així com moren els anarquistes.» Cyvoct, supervivent a la deflagració i denunciat pel cotxer que els va portar i testimoni de l'explosió, va ser condemnat tres mesos per emprar un nom fals; després serà extradit a França per jutjar-lo per l'atemptat al restaurant del teatre Bellecour de Lió.
***
Portada
del primer número de La Nueva Idea
- Surt La Nueva Idea: El 23 de febrer de
1895
surt a Gràcia (Barcelona, Catalunya) el primer
número del periòdic anarquista La
Nueva Idea. Portava l'epígraf «A
cadascú segons les seves forces» i cites de
Pierre-Joseph Proudhon («El primer
que digué: Això és meu, fou el primer
lladre» i de Nicolas Champfort («Gaudeix
i fes gaudir sense fer mal ni a tu ni als altres. Aquesta és
la vertadera
moralitat»). Lluís Mas Gassió, que dos
anys després fou afusellat a Montjuïc
després
de ser processat per la bomba del carrer Canvis Nous, formà
part de la redacció.
De periodicitat irregular, els articles anaven sense signar,
però hi van
col·laborar José López Montenegro i
Enric Pujol, entre d'altres. Tractà temes diversos,
com ara textos teòrics i literaris, notícies
locals i exteriors,
antimilitarisme, maltusianisme, etc. En sortiren 4 números,
l'últim el 5 de
maig de 1895. Lluís Mas anuncià en la premsa
llibertària la suspensió de la
publicació del periòdic per mor d'una demanda
imposada per les autoritats.
***
Portada d'un exemplar d'A Batalha
- SurtA Batalha: El 23 de febrer de 1919 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del diari anarcosindicalista A Batalha, òrgan de la Unió Operaria Nacional (UON), que poc després es transformaria en la Confederació General del Treball (CGT) lusitana i que en 1923 s'adherirà a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El seu director i principal redactor va ser el conegut militant llibertari Alexandre Vieira; els col·laboradors havien de ser treballadors. Francisco Perfeito de Carvalho, Manuel Joaquim de Sousa, Manuel Ribeiro --que després fundaria A Bandeira Vermelha-- i Carlos Rates en serien també destacats col·laboradors. Aquesta publicació es llegia en veu alta a les cantines de les fàbriques, perquè mots treballadors eren analfabets. Es va convertir en el segon periòdic del país, amb un tiratge de 25.000 exemplars i en determinades lluites sindicals de 40.000. Va mantenir una forta polèmica en 1925 sobre qüestions sindicalistes amb el periòdic comunista A Bandeira Vermelha de la Federació Maximalista. Durant la seva existència va tenir 21 episodis de repressió per part de l'Estat, entre assalts, detenció de redactors i operaris, tancaments, segrests i prohibicions de circulació, moltes vegades de diversos dies. El 26 de maig de 1927 va sortir l'últim número, l'endemà un escamot de la policia va destrossar la seu del periòdic i del sindicat i la publicació va ser prohibida, un any després del cop d'Estat militar que va sacsejar Portugal. Posteriorment, el 25 d'abril de 1974, després de l'enderrocament de la dictadura i la tornada de la democràcia a Portugal, A Batalha reapareixerà de bell nou, però sense recobrar la influència que va tenir durant els anys 20.
***
Bar"La Tranquilidad" de Barcelona
«Gimnàstica revolucionària»: El 23 de febrer de 1923 Joan García Oliver, en una reunió portada a cap al bar «La Tranquilidad», al número 69 de l'Avinguda del Paral·lel de Barcelona (Catalunya), al costat de l'actual teatre Victòria, amb els delegats de diversos grups d'afinitat anarquistes, va exposar la seva tàctica de la«gimnàstica revolucionària», que va ser aprovada amb el nomenament d'un comitè de coordinació constituït per Aurelio Fernández i Ricard Sanz. La tàctica de la«gimnàstica revolucionària» era partidària d'un enfrontament permanent amb el capital i l'Estat burgès, amb la finalitat d'aguditzar els possibles conflictes i provocar l'esclat revolucionari que instaurés el comunisme llibertari. Aquesta pràctica d'intransigència i d'enfrontament implicava un intent, per part de grups reduïts de militants anarquistes, de desencadenar la mobilització de les masses i la revolució. Aquests «anarquistes purs», en contraposició als anarcosindicalistes, sostenien que els treballadors havien de llançar-se a accions insurreccionals --principalment la vaga revolucionària-- com a forma d'«exercitar», de guanyar experiència, en l'art de la insurrecció; malgrat que contessin amb escasses o nul·les possibilitats de triomfar. La confiança en l'espontaneïtat de les masses i el voluntarisme eren elements constitutius d'aquesta concepció de la transformació revolucionària. Una marcada hostilitat vers tots els partits polítics, i en especial vers els partits marxistes, era característica d'aquests grups. Els sindicats eren concebuts, abans de tto, com a instruments útils per aquesta transformació revolucionària. Per això els«anarquistes purs» havien insistit històricament en la importància que aquests sindicats estiguessin dotats d'objectius revolucionaris. La Confederació Nacional del Treball (CNT) va mantenir des de 1919 com a objectiuúltim la instauració del comunisme llibertari. Aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» es concretarà especialment amb el sorgiment de la Federació Anarquista Ibèrica i la seva estratègia insurreccional, a partir, sobretot, de la instauració de la Segona República espanyola. Aquesta tàctica va rebre fortes crítiques del sector anarcosindicalista o sindicalista, ala més moderada de la CNT, que sostenien que calia enfortir els sindicats (disciplina, organització, preparació, reivindicacions, etc.) i deixar de banda «aventures imprudents» inacceptables que l'únic que feien eren augmentar la repressió estatal (detencions, deportacions, clausura de locals sindicals i d'ateneus, etc.). Els «anarquistes purs», partidaris de la«gimnàstica revolucionària», veien aquestes crítiques dels sindicalistes com idees dòcils que postergaven indefinidament l'esclat de la revolució, caient en posicions reformistes i col·laboracionistes. L'organització, el desenvolupament i les conseqüències d'aquesta tàctica de la «gimnàstica revolucionària» constitueixen un dels capítols més importants de la història de la CNT, perquè hi convergeixen problemes de tàctica i d'estratègia, però també problemes d'estructura orgànica i de finalitat última cenetista.
Naixements
Signatura de Martí Borràs Jover (1894)
- Martí Borràs Jover:El 23 de febrer de 1845 neix a Igualada (Anoia, Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.
***
Antoni Pellicer i Paraire
- Antoni Pellicer i Paraire: El 23 de febrer de 1851 neix a Barcelona (Catalunya) el tipògraf, dirigent de la I Internacional i maçó, Antoni Pellicer i Paraire, conegut com Pellico. Son pare va morir en 1868 víctima d'una càrrega dels Mossos d'Esquadra a la Rambla de Barcelona. Tipògraf des dels 11 anys, es va afiliar a la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT) i a l'Aliança bakuninista. En 1869 fou nomenat secretari de la Unió de Noògrafs de Barcelona. L'1 d'agost de 1872 fou un dels signants del document La Cuestión de laAlianza, on es defensava l'Aliança bakuninista dels atacs dels redactors marxistes de La Emancipación de Madrid. Entre 1871 i 1875 residí a Mèxic, Cuba i Estats Units. De nou a Barcelona el 1879, després de viatjar de polissó al vaixell de tornada, participà en la fundació de la Societat Tipogràfica i també en la constitució de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE) a Barcelona, el setembre de 1881, formant part de la seva comissió federal. Així mateix participà en la fundació de la societat anarquista «La Solidària», escindida de la «Societat Tipogràfica» el 1881. També va participar en la formació de la Unió d'Obrers Tipògrafs (1883). Assistí al congrés de Sevilla de la FTRE de l'AIT i en fou membre de la comissió federal, fent costat el grup anarcocol·lectivista català de Rafael Farga i Pellicer (cosí seu; també fou nebot de Josep Lluís Pellicer), Josep Llunàs, Francesc Tomàs, etc. Col·laborà regularment en la Revista Social (1881-85) i després en ElProductor (1887-93), així com en LaAsociación, portaveu de la Societat d'Obres Tipògrafs de Barcelona (1883-89). Dirigí el setmanari Acracia (1886-88), una de les publicacions més importants de l'anarquisme ibèric. Abans d'instal·lar-se a Buenos Aires (Argentina) en 1891 va ingressar, com altres internacionalistes, en la maçoneria. A l'Argentina dirigí revistes professionals com ara La Tarjeta Postal, La Unión Cartófila Argentina, Anuario Cartográfico Sudamericano, Éxito Gráfico i La Noografía (1899-1901). Va participar decisivament en la fundació de la Federació Obrera Argentina (FOA) i en la Federació Obrera Regional Argentina (FORA), i va impulsar directament el seu congrés fundacional; especialment valuosos són els seus 12 articles apareguts en La Protesta Humana (1900-1901) sobre l'organització obrera, síntesi d'organització econòmica i revolucionària quan a l'Argentina predominava l'espontaneïsme --per això va ser criticat pels individualistes-- i en els quals combat l'autoritarisme, el funcionarisme i la centralització, alhora que propugna el federalisme, l'organització de la comuna revolucionària, l'internacionalisme i el paral·lelisme en l'actuació de sindicats i anarquistes, tot això en consonància amb l'esperit de la vella FRE. El 18 de maig de 1907 fundà i presidí a Buenos Aires l'«Instituto Argentino de las Artes Gráficas» i a iniciativa seva es fundà l'Escola de Tipografia Argentina.És autor de Disquisiciones sociales. La paz y el socialismo,En defensa de nuestros ideales (1894), Organización obrera (1899), Conferencias populares sobre sociología (Buenos Aires, 1900) --que tingueren una gran difusió a l'Estat espanyol a través de moltes reedicions fetes a Barcelona, València i Palma--, Memorándum con motivo y en celebración de mis 55 años (1906), El individuo y la masa. La educación de la libertad (1908), La política juzgada por los políticos. Análisis de la cuestión de la vida (1909). Va articipar en la redacció de Garibaldi. Historia liberal del siglo XIX i va escriure diverses obretes de teatre social en català (En lo ball , Celos,Jo vaig, La mort de la proletària, Sense Esperança, etc.). Antoni Pellicer i Paraire va morir el 14 d'abril de 1916 a Buenos Aires (Argentina).
***
Foto
policíaca de François Kaision (9 de
març de 1894)
- François
Kaision: El 23 de febrer de 1855 neix a Reims
(Xampanya-Ardenes, França)
l'anarquista François Joseph Kaision, conegut com Titi. Es guanyava la vida treballant de
blanquer. El 24 de novembre
de 1885 va ser condemnat a París (França) a 25
francs de multa per «embriaguesa
i ultratges a agents». En 1890 vivia a Saint-Denis (Illa de
França, França), on
treballava a la fàbrica Claparède, més
tard anomenada «Chantiers de la Loire».
En aquesta fàbrica, segurament, congenià amb
l'anarquista Charles Chaumentin (Chaumartin)
que hi treballava de mecànic
i era també membre del grup anarquista de Saint-Denis. L'1
de maig de 1890 va
ser detingut, juntament amb altres companys i el juliol de 1890 va anar
a Reims
amb Auguste Faugoux, gerent del periòdic anarquista Le Père Peinard, per a fer-hi
propaganda, especialment entre els
soldats. La policia el va qualificar d'«anarquista militant
preconitzador dels
mitjans violents». Durant la tardor de 1890 vivia al
número 149 del carrer
Barbatre de Reims i era secretari del grup «La Jeunesse
Libertaire». El 9 de març
de 1894, quan vivia al número 49 del carrer Saint-Charles de
París, va ser
fitxat per la policia en l'anomenat «Fitxer
Bertillon». Desconeixem la data i
lloc de la seva defunció.
***
Ricardo Fernández Montalva
- Ricardo Fernández Montalva: El 23 de febrer de 1866 neix a Xile el poeta i dramaturg i escriptor anarquista Ricardo Fernández Montalva, que va fer servir diversos pseudònims, com Armando,Fernán Rodríguez,Juan de Sánchez, etc. Estudià al Col·legi Anglès de Mr. Radford de Santiago de Xile (Xile) i Dret a la Universitat de Xile. Fundà i dirigí a Santiago de Xile La Revista Cómica. Periódico ilustrado, satírico-literario (1895-1905), on es van divulgar nombroses composicions modernistes i també innovacions en la concepció gràfica gràcies a les influències de l'art nouveau. Col·laborà en nombroses revistes i diaris, alguns dels quals dirigí (El Ateneo de Santiago, etc.), i exercí de diplomàtic a París (França). Publicà poemaris, com ara Íntimas. Ensayos poéticos (1888), Nocturnos (1897) i Canciones de un guardia nacional (1898); obres de teatre, com El lujo de las santiaguinas o el galeoto chileno (1884), La mendiga (1888),Cuando menos se piensa (1897), La mujer de mundo (1897) i La copa de marfil (sd); novel·les com El demonio de la venganza (1885), El joven Julio (1886) i Amor moderno. Diálogo (1895); i assaigs biogràfics com Julio Bañados Espinosa (1891). Ricardo Fernández Montalva va morir el 5 de novembre de 1899 a Xile. Son germà Samuel també fou poeta.
***
Romeo
Asara i Fioravante Meniconi (amb barba)
- Romeo Asara: El
23 de febrer de 1896 neix a Milà (Llombardia,
Itàlia) el propagandista anarquista
Romeo Asara. Sos pares es deien Samuele Asara i Letizia Vegetti.
Després de fer
els estudis elementals, exercí la professió de
mecànic i entrà de molt jove en
el moviment llibertari, desenvolupant la propaganda anarquista en
estret
contacte amb altres companys, com ara Mario Mantovani, Angelo Damonti,
Fioravante Meniconi, Angelo Rognoni, etc. Va ser detingut i condemnat
en
diverses ocasions per delictes comuns i per«instigació a la deserció».
Membre
del Comitè Pro Víctimes Polítiques, el
juny de 1929 va ser detingut i processat
pel Tribunal Especial, juntament amb el ferroviari Giuseppe Peretti,
Domenico
Guadagnini, Gino Bibbi, Guglielmo Cimoso, Angelo Rognoni, Umberto
Biscardo,
Ermenegildo Villa i altres, acusat de possessió de«materials idonis per a la
confecció de màquines explosives»
--sembla que fou l'inventor d'un sistema de
retardament per als explosius. A la presó envià
diverses cartes a Benito
Mussolini on renunciava al seu passat anarquista i s'oferia com a
confident de
la policia. Absolt per manca de proves, el 20 d'octubre de 1929 la
policia
l'assignà per a ser confinat per un període de
tres anys a l'illa de Ponça. Una
oportuna estada al manicomi de Mombello (Llombardia, Itàlia)
evità la
deportació i la mesura va ser commutada per dos anys
d'amonestació. Durant els
anys trenta residí a Milà, on treballà
de dissenyador, sense destacar en la
militància i sense ser molestat per la policia. No obstant
això, mantingué
contactes amb Alfredo Brocheri, organitzador de l'emigració
clandestina de
militants, i Michele Schirru, durant la seva estada a Milà
entre abril i maig
de 1930. Considerat perillós, el 17 de juny de 1940, quan
esclatà la II Guerra
Mundial, va ser internat al camp de concentració de
Collefiorito (Guidonia
Montecelio, Laci, Itàlia) i, a partir del desembre de 1940,
al de Manfredonia
(Pulla, Itàlia). Un cop alliberat, retornà a
Milà i a partir del 8 de setembre
de 1943, data de l'armistici entre Itàlia i les forces
armades aliades, es va
perdre el seu rastre. Participà en la Resistència
i va ser detingut en dues
ocasions; torturat, va ser deportat a Alemanya. Aconseguí
fugir i s'integrà de
bell nou en les forces partisanes. Formà part, amb Augusta
Farvo, com a
comissari polític, de la II Brigada«Bruzzi-Malatesta» que operà a Pero-Rho
de
Milà. Després de la II Guerra Mundial
participà activament en el moviment
anarquista milanès. Romeo Asara va morir el 23 de desembre
de 1957.
***
D'esquerra a dreta: Louis Simon, Louis Lecoin i Émile Bauchet
-Émile Bauchet:El 23 de febrer de 1899 neix a Roissy-en-France (Illa de França, França) el militant llibertari i pacifista Émile Alexandre Bauchet. Va ser el desè infant d'una família miserable; son pare era un jardiner alcohòlic i sa mare bugadera. Després d'aprendre l'ofici de paleta, va ser incorporat a files en 1919, va desertar després de 14 mesos de servei i va aconseguir escapar durant 10 anys als tribunals militars. A partir de 1927 va col·laborar en el periòdic d'Alphonse Barbé Le Semeur i es va declarar objector de consciència. Detingut en 1929 per la seva deserció, va ser condemnat el 10 de juliol de 1929 a un any de presó, malgrat el suport de Louis Lecoin, d'Han Ryner i de Georges Pioch durant el procés. Finalment va ser alliberat l'abril de 1930 gràcies a una remissió de pena i es va associar fins al 1932 amb l'anarquista Paul Barbé, germà d'Alphonse, per explotar una línia d'autocars a Dives-sur-Mer (Baixa Normandia). Després milità en la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP) i en presidirà la federació de Calvados abans d'esdevenir-ne secretari de comptes de l'oficina nacional. Va col·laborar en La Patrie Humaine i en La Voie de la Paix, de la qual serà gerent. El juliol de 1935 va ser un dels anarquistes i sindicalistes signants en nom de la LICP d'un manifest aparegut en Le Libertaire apel·lant a l'organització d'una conferència nacional contra la guerra i la «unió sagrada» Sempre actiu després de la guerra, intentarà en 1958 reagrupar les organitzacions i grups pacifistes amb la fundació del Comitè Nacional de Resistència a la Guerra i a l'Opressió.Émile Bauchet va morir el 7 d'agost de 1973 a Villers-sur-Mer (Baixa Normandia, França).
***
Manuel Monleón Burgos
- Manuel Monleón Burgos: El 23 de febrer de 1904 neix a Andilla (Serrans, País Valencià) el pintor, il·lustrador, cartellista, naturista, esperantista i anarquista Manuel Monleón Burgos. D'educació autodidacta, després d'estudiar les primeres lletres a l'Escola Pública, en 1916 entrà d'aprenent al taller de Mariano Pérez, prestigiós pintor de ventalls i miniaturista, iniciant-se en aquest art i del qual en realitzaria exposicions a Madrid, Barcelona i València entre 1928 i 1930. A partir de 1929 s'especialitzà en la il·lustració de cartells, de llibres i de revistes, sobre tot de caire anarquista i lligades als seus amics Marín Civera Martínez i Joaquín Juan Pastor (Cuadernos de Cultura, Orto,Estudios, Helios, Crisol), on introduí idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d'aerògrafia. En 1933 participà en la I Exposició d'Art Revolucionari, celebrada a Madrid, i s'integrà en la Unió d'Escriptors i d'Artistes Proletaris (UEAP), organitzadora de l'acte. Entre 1934 i 1936 participà en concursos de cartells de les Falles. Com que d'infant havia patit raquitisme, es decantà per una vida naturista (vegetarianisme, excursions, gimnàstica, etc.). Com a esperantista, publicà en 1933, sota el pseudònim de Manuel Burgos, el llibre Un idioma para el mundo proletario: el esperanto; fou el primer president del Grup Laborista Esperantista de València i establí contactes amb escriptors esperantistes russos. Quan esclatà la guerra, amb Artur Ballester Marco i Josep Renau Berenguer, tingué un paper importantíssim en el desenvolupament del cartellisme polític, sobre tot en campanyes anarquistes (CNT-AIT, FAI), socialistes (UGT), del Partit Sindicalista i de l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura (AIDC). En 1937 participà en l'exposició de París. En acabar la guerra fou detingut al barri alacantí de Benalua per les tropes italianes del general Gámbara i fou tancat als camps de concentració de Los Almendros i d'Albatera. Després de passar per diverses presons alacantines (Benalua, Sant Ferran, Plaça de Braus i Santa Bàrbara), restà tancat tres anys en diverses presons (Carabanchel, Palència i la Model de València). En sortir, fundà amb Antonio Castaños l'empresa de publicitat Gràfiques Diarco (1943-1949). A partir de 1946 col·laborà com a director artístic i il·lustrador en el setmanari cinematogràfic Triunfo i en dues pel·lícules (La escalera i El hombre). Entre 1951 i 1957 visqué a Bogotà (Colòmbia), on maquetà i dibuixà per a l'editorial Reina, fou director artístic d'agències publicitàries nord-americanes, restaurà dibuixos de Gregorio Vázquez de Arce Ceballos, col·laborà en revistes colombianes (Adán,Semana, Estampa) i aprofundí en la pintura --entre el 6 i el 20 de maig de 1955 exposà una gran col·lecció d'aquarel·les al Museu Nacional de Bogotà. En 1958 s'instal·là a Caracas (Veneçuela). En 1962 retornà a la Península i s'establí a València, on dirigí, juntament amb son fill, el també dibuixant Lenko, la secció artística de l'agència publicitària Cid fins a la seva jubilació. Va col·laborà en diversos periòdics, com ara Nueva Cultura,El Sindicalista, Umbral i Verdad, entre d'altres. Manuel Monleón Burgos va morir el 7 d'agost de 1976 a Mislata (Horta Oest, País Valencià). En 2004 s'estrena el documental sobre la seva vida i obra Manuel Monleón, un crit pegat a la paret, realitzat per Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez.
***
Isabel
Hernández Marichal
-
Isabel Hernández Marichal: El 23 de febrer de
1909 neix a Hermigua (La Gomera,
Illes Canàries) l'anarcosindicalista Isabel
Hernández Marichal, coneguda com La
Tabaquera. Era la major de tres
germans (José i Rosa) d'una família humil. Quan
era petita son pare emigrà a
Cuba i la resta de la família es traslladà a
Tenerife (Illes Canàries). Quan
tenia 12 anys començà a treballar com a
tabaquera, passant per diverses
fàbriques durant sa vida, com ara «La
Lucha» i «La Arautápala», a
Santa Cruz de
Tenerife, i «Rumbo» a Las Palmas de Gran
Canària. Quan tenia 16 anys s'afilià al
Sindicat de Tabaquers d'Ambdós Sexes de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT), el qual comptava en l'any 1933 amb 3.000 afiliats, i que
acabà presidint.
El sindicat l'ajudà en l'autoformació
intel·lectual i participà activament en
vagues i conflictes sindicals en l'àmbit del tabac,
assessorant les companyes a
les fàbriques i protagonitzant mítings, com ara
el celebrat el Primer de Maig
de 1936 a la Plaça de Toros de Santa Cruz de Tenerife. A
causa de la seva
militància va estar detinguda en diverses ocasions. Quan el
cop militar
feixista del 18 de juliol de 1936 s'amagà de les tropes
aixecades. Va ser
jutjada en rebel·lia en el procés realitzat
contra 64 militants de la CNT del
qual van ser afusellats 19 treballadors el 23 de gener de 1937; ella va
ser
condemnada per un «delicte de
rebel·lió» a 12 anys i un dia de
presó. Aconseguí
embarcar cap a Las Palmas i amb una nova identitat s'amagà a
la cambra d'una
pensió que portaven uns companys durant cinc anys. Amb la
identitat de sa
germana Rosa començà a treballar de bell nou a
les fàbriques de tabac. En 1943
s'uní sentimentalment amb Blas Pérez Sicilia,
militant de la CNT de Las Palmas,
amb qui tingué dues filles, Josefa i Nieves. Aprofitant un
indult concedit en
1945 per a les persones que no haguessin incorregut en delictes de
sang, la
parella retornà a Tenerife cap el 1949. L'indult per la seva
condemna li fou
atorgat el 16 de gener de 1951. Posteriorment Blas emigrà a
Veneçuela. Després
de la mort del dictador Francisco Franco participà en el
rellançament de la CNT
i parlà en el primer míting públic
després del franquisme que se celebrà l'1 de
maig de 1978 al Palais Royal de Tenerife. També va fer
costat la Coordinadora
Feminista i participà en la commemoració del 8 de
març de 1979. En els seusúltims anys la demència senil minvà
molt les seves facultats. Isabel Hernández
Marichal va morir el 23 de juny de 1983 a Tenerife (Illes
Canàries).
Isabel Hernández Marichal (1909-1983)
***
Notícia
de l'alliberament de Charles Launay apareguda en el diari
parisenc L'Humanité
del 21 de juliol de 1933
- Charles Launay: El 23 de febrer de 1911 neix a Crocy (Baixa Normandia, França) l'anarquista, i després comunista, Charles Victor Pierre Launay. Fill d'un obrer llauner i agrícola, de ben jovenet entrà a fer feina en una fàbrica de camembert. Quan tenia 14, després que son pare l'apallissés, fugí de casa seva i a Poitiers entrà a formar part dels «Compangnons du Tour de França» (Companys de la Volta de França), organització obrera i gremial que li va permetre viatjar arreu de França (Normandia, Poitiers, Bordeus, París, etc.) com a aprenent. Després de treballar d'estibador al port de Bordeus (Aquitània, Occitània), s'instal·là a París (França), on entrà en contacte amb els restaurants vegetarians i amb el moviment anarquista. Antimilitarista convençut, es declarà objector de consciència i en 1931 adreçà una carta al president de la República expressant el seu refús al servei militar obligatori. L'octubre de 1932 va ser condemnat per un tribunal militar a un any de presó i al pagament de les despeses judicials; en sentir la condemna cridà: «A baix la guerra! Visca l'anarquia!». El mateix dia, aquest tribunal condemnà el militant comunista Raymond Guyot, qui exclamà «Visca l'Exèrcit Roig!», i el pastor Jacques Martin, que invocà als jutges el precepte evangèlic de «No mataràs». A la presó militar parisenca de Cherche-Midi, a més de fer una vaga de fam amb Guyot, es casà amb Madeleine Haution (Marcelle Hus), que freqüentava els cercles llibertaris i tenia per missió visitar els companys empresonats. Des d'aquesta presó col·laborà en Le Libertaire. El 29 de gener de 1932 envià una carta al ministre de la Guerra francès rebutjant una gràcia que l'eximia de la presó si acomplia el seu servei militar. A causa de la influència de Raymond Guyot, quan Charles Launay sortí del presidi el 21 de juliol de 1933, la parella començà a militar en les Joventuts Comunistes i en el Socors Roig Internacional (SRI). En 1935 abandonà el Partit Comunista (PC), quan aquest abandonà l'antimilitarisme, però sa companya hi restà. Quan esclatà la II Guerra Mundial, renuncià al seu antimilitarisme i lluità contra l'ocupant. En 1940 va ser fet presoner per l'exèrcit nazi a Saumur (País del Loira, França) i deportat a Alemanya. Després de l'Alliberament s'instal·là a Maisons-Alfort (Illa de França, França), on fou responsable d'un centre d'acollida de refugiats. En 1967 enterrà civilment sa companya, amb qui havia tingut dos infants (Michel i Ivan), qui, al final de sa vida, s'havia convertit a l'espiritisme i al misticisme. Desconeixem la data i lloc de la seva defunció.
---
El paradís suec, esdevingut un infern.
Mentre Suècia pateix l'infern, La Vanguardia es dedica a acusar de mentider el president Trump.
El diari La Vanguardia (i 40.000 mitjans més) s'endolla a la corretja de transmissió del noticiari neocon contra el president dels Estats Units, En Donald Trump.
Aquest dilluns, dia 20, En Trump va fer un comentari on comparava la violència islàmica que pateix Estocolm, a la que va provocar l'atac terrorista de Berlin el 22 de desembre de 2016. Per descomptat, el president feia el comentari en base a les imatges dels fets d'Estocolm que oferien diverses emissores de televisió.
La Vanguardia i els 40.000 feien com si el president hagués enfollit i s'hagués inventat un fals escenari de violència islàmica a Estocolm.
Oh, vaja! La Vanguardia s'avançava a recollir les opinions de funcionaris del govern suec que negaven els fets de referència.
S'ha de saber: El govern suec és social-demòcrata. És un govern que va desplegar el programa més ambiciós d'Europa sobre la multiculturitat. Però, com veureu al post adjunt, el paradís multicultural imaginat ha esdevingut un infern social real, infern social que és negat pel govern suec. S'explica així la convergència actual a tot Europa entre la social-democràcia i els líders neoliberals.
Per aclarir el tema, he penjat dues webs. La primera ofereix fotos i vídeos que són aclaridors. La segona és una informació molt elaborada sobre el gran fracàs de Suècia.
El camí cap a Euràbia (3) - Suècia, el gran fracàs - La Punteta .
Por vitamina D se conoce a un conjunto de moléculas muy parecidas, de las que la vitamina D3 es la más importante en el ser humano. Al contrario que el resto de los micronutrientes esenciales que globalmente se denominan vitaminas y que sólo se consiguen a través de los alimentos, la vitamina D puede sintetizarse en el organismo. Basta para ello con recibir dosis adecuadas de rayos ultravioleta B al exponerse a la luz solar que trasforman una molécula derivada del colesterol y presente en la piel en el compuesto a partir del que se origina la vitamina D activa.
Ese compuesto sufre una primera modificación en el hígado que origina un derivado hidroxilado, la 25-OH-vitamina D, que a su vez experimenta una segunda hidroxilación en el riñón trasformándose en 1-25-OH2 vitamina D. Siento introducir nombres químicos en un texto divulgativo, pero en este caso es necesario porque la medición de las concentraciones sanguíneas de 25-OH-vit D son las que sirven para valorar si hay deficiencia de esta vitamina, y la 1-25-OH2 vit D es la forma activa.
Así pues, la participación sucesiva de la piel, el hígado y el riñón originan el producto biológicamente activo, que en realidad debe considerarse más como hormona que como vitamina. La mayor parte de las necesidades de vitamina D se cubren por este mecanismo, ya que no abundan los alimentos que la contienen: pescados (especialmente el hígado) y yema de huevo.
En ese sentido al menos, los que vivimos en países soleados tenemos cierta ventaja. Sin embargo, lo cierto es que hay una proporción significativa de la población que tiene concentraciones bajas de 25-OH vit D en su sangre, indicativas de una deficiencia relativa de esta vitamina, independientemente de dónde vivan, para lo cual siempre es adecuado llevar una buena dieta sana y equilibrada y leer consejos de nutrición, a fin de tratar de compensar las faltas de minerales que esta situación pudiera ocasionar.
La función clásica de la vitamina D es facilitar la absorción intestinal de calcio. El calcio es imprescindible para que los huesos estén adecuadamente mineralizados. La carencia de vitamina D en la infancia origina el raquitismo, una enfermedad temible por las deformidades permanentes que deja en quienes la padecen y sobreviven a una infancia desnutrida y porque refleja una situación de miseria social propia de las novelas de Dickens y de amplias zonas del planeta sometidas a condiciones de hambruna.
Pero además, la vitamina D modula la respuesta inmune, reduciendo su intensidad y regulando la activación de sus mecanismos básicos, mejora la fuerza muscular y reduce la sensación de fatiga. Para ello hay que subvenir a unas necesidades que se calculan en 600 unidades internacionales diarias, para proporcionar unas concentraciones sanguíneas de 25-OH vit D de al menos 32 nanogramos/ml.
Hay evidencias fiables que indican que las personas que tienen niveles normales de vitamina D en sangre gozan de una mejor salud y tienen una esperanza de vida mayor. Esto no quiere decir necesariamente que la vitamina D mejore la salud, ya que puede ocurrir que sea la buena salud la que induzca unos hábitos de vida y de alimentación que mejoren los niveles de vitamina D. Así que cuidado con sacar conclusiones precipitadas. La única forma de comprobar la primera premisa es realizar un estudio prospectivo en el que se demuestre que la administración de vitamina D a dosis adecuadas durante periodos prolongados mejora la salud y la esperanza de vida, y ese estudio no se ha hecho todavía, al menos con el suficiente grado de evidencia.
Como ésta es una página dedicada al hígado, pongámonos en situación. Se ha comprobado que las concentraciones sanguíneas de vitamina D son con frecuencia bajas, e incluso muy bajas, en enfermos hepáticos, y muy especialmente en los que sufren hepatitis crónica C. Las causas son múltiples: deficiente alimentación, trastornos de la absorción intestinal, vida recluida, mal funcionamiento del hígado. Además se ha establecido una relación directa entre los bajos niveles de vitamina D en sangre y la gravedad del daño hepático.
Lo más importante de estos recientes avances en el conocimiento de la vitamina D es que hay datos que sugieren que la corrección de la deficiencia mejora los resultados del tratamiento de la hepatitis C con interferón y ribavirina. Si esto es verdad, y hay que demostrarlo de manera fehaciente, deberíamos conocer si un enfermo que va a recibir tratamiento contra su hepatitis C tiene hipovitaminosis D y, en caso afirmativo, corregirla antes de iniciarlo.
La vitamina D es muy barata y de manejo seguro, pero no debe administrarse de manera arbitraria ya que a dosis elevadas es tóxica. En el estado actual de nuestros conocimientos no se puede recomendar su administración masiva a todos los enfermos con hepatitis C. Lo más adecuado es determinar las concentraciones de 25-OH vit D en sangre y corregir las posibles deficiencias mediante la administración de las dosis necesarias y suficientes, que sólo un médico que disponga de la información adecuada debe establecer.
Por lo tanto, si usted tiene una enfermedad hepática no corra a la farmacia a comprar vitamina D, sino que plantee la cuestión a su médico y si éste no la conoce a fondo, lo cual no tiene nada de particular porque se trata de un tema muy especializado, pídale que le remita a un hepatólogo. De otro modo, mi propósito al crear esta página quedaría desvirtuado y usted tal vez se pusiera en peligro.
Más información | ¿Qué es la vitamina D y qué efecto tiene?
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme salimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop dEstat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari dEstat dels EUA, Alexander Haig, declarava: És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir. Com a Portugal des de molt abans dingressar a lOTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. Duna banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). Daltra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que nhi havia ben bé prou amb lamenaça dimplantar-la; sobretot, si lamenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de locupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop dEstat. A partir daquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió dunes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i dAlfons XIII en els moments del cop dEstat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què sassenta el règim. Resulta irònic que en funció daquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a salvador de la democracia, títol que uní al de piloto del cambio.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels dobediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la dalgun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de serenidad y prudencia, fou ben clar: De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles, superando diferencias secundarias. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada dactuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop dEstat: Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad.
Amb cop de timó o amb guants de seda, lEstat espanyol enfocà decididament la via de la modernitzacio euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit damargues derrotes populars i amb lescalada parallela dun neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, demòcrata i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant lininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill lexistència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Anarcoefemèrides del 24 de febrer
Esdeveniments
Portada del primer número de L'Hydre Anarchiste
- Surt L'Hydre Anarchiste: El 24 de febrer de
1884 surt a Lió
(Arpitània) el primer número del setmanari L'Hydre
Anarchiste (L'Hidra
Anarquista). Portava l'epígraf «Llibertat.
Igualtat. Justícia». Era continuació
de Le Défi. Robert Claude en va ser el
responsable editorial i G. Robert
el gerent. El número 2 (2 de març de 1884) fou un
monogràfic destinat a la
condemna d'Antoine Cyvoct, redactor del periòdic, i el
número 4 (16 de març de
1884), imprès en paper de color violeta,
commemorà la Comuna de París. Els
articles no hi anaven signats, però en va ser redactor, a
més de Cyvoct,
Georges Garraud (Aristide Valadier) i en van
col·laborar Henriette
Vergès, Chaves Louis i Perelle, entre d'altres. En sortiren
sis números,
l'últim el 30 de març de 1884, i fou
substituït per L'Alarme.
***
- Surt Le Père Peinard: El 24 de febrer de 1889 surt a París (França) el primer número del setmanari Le Père Peinard. Réflecs d’un gniaff, per iniciativa del pamfletari anarquista Émile Pouget. Aquesta publicació tenia un estil molt particular, barreja d'argot, neologismes i d'expressions inventades; i va fer de burgesos, patrons, capellans, militars i altres aprofitats, el seu blanc. Els articles gairebé mai van signat, però Émile Pouget fou el principal redactor. Hi van col·laborar Edouart Gerbat, Pierre Narcisse, Lucien Weil, Faugoux, Mayence, Berthault, Joseph Sicard, Dejoux, Durey, Gardat, Auguste Delale, etc. Les il·lustracions jugaran un paper molt important i foren obra d'Ibels, Maximilien Luce, Georges Pissarro, Lucien Pissarro, Willette, etc.). Escorcollada la seu infinitats de vegades i víctima de la repressió arran de la votació de les anomenades «Lois Scélérates» (Lleis Perverses), publicà 253 números i 11 suplements fins al 21 de gener de 1894 --del número contra les «Lois Scélérates» s'editaren 130.000 exemplars. El periòdic continuarà editant-se a Londres entre 1894 i 1895, durant l'exili de Pouget a Anglaterra. Després sortirien tres noves sèries fins al 16 de març de 1902.
***
Adelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao PauloAdelino de Pinho i un grup d'alumnes de l'Escola Moderna de Sao Paulo
- Escola llibertària
de Campinas:El
24 de
febrer de 1907 s'inaugura a Campinas (São Paulo, Brasil),
davant la presència
de representants dels treballadors de São Paulo i de Jundai,
l'escola
llibertària anomenada Escola Social de la Lliga Obrera de
Campinas, iniciativa
dels mestres anarquistes Renato Salles i Adelino de Pinho. La seva
instal·lació
vingué precedida d'una col·lecta de fons entre
els associats de la Lliga
Obrera. En l'acte inaugural prengué la paraula el periodista
Henrique Barcelos,
en nom de la premsa, i, en nom de les organitzacions obreres, els
militants Jaime
Moreira, Júlio Sorelli --secretari de la
Federació Obrera de São Paulo (FOSP)--
i Eduardo Vassinon, el qual dissertà sobre l'ensenyament
lliure i la pedagogia
moderna. A mitjans de 1908 es creà una comissió
(José Piovesan, José Fonseca,
Max Stéphan, Ramón Duran, Vitório
Mezzalina i Cármine D'Abruzzo) encarregada de
materialitzar la construcció d'un local de nova planta. En
1908, al final de
l'any escolar, Adelino de Pinho farà la
conferència «Per l'educació i pel
treball», on exposarà les seves idees sobre
l'educació, idees que seran
emprades en futurs projectes pedagògics. Aquesta escola va
ser una de les bases
del sorgiment d'una xarxa d'escoles modernes a São Paulo
organitzades segons
les idees de Francesc Ferrer i Guàrdia, potenciades per la
Confederació Obrera
Brasilera (COB).
***
La barricada tanca el carrer però obre el camí
- Exèrcit als carrers d’Inca: El 24 de febrer de 1919, en mig d’un ambient de forta protesta començat dies abans --saqueig de botigues davant la manca de subsistències i protestes contra les autoritats civils i polítiques--, l’exèrcit surt als carrers d'Inca (Mallorca, Illes Balears) per evitar l’agreujament de la revolta. Hi hagué també una gran activitat propagandística per part dels dirigents obrers amb mítings celebrats per Joan Perona i Antoni Sánchez i per Antoni Bestard, Joan Marroig i els socialistes Antoni Negre i Vicenç Torres.
***
Los Solidarios, per Rai Ferrer
- Detenció de «Los Solidarios»: El 24 de febrer de 1924 al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble Sec de Barcelona (Catalunya), la policia posa un parany contra els activistes anarquistes del grup «Los Solidarios». Gregorio Suberviola intenta escapar, però és ferit per les bales dels policies, igual que Marcelino del Campo que mor després de ferir mortalment diversos agents. Els germans Ceferino i Aurelio Fernández, i Adolfo Ballano, són detinguts sense haver tingut temps d'usar les seves armes. Gregorio Jover, queés detingut i portat a comissaria, aconsegueix escapar burlant la vigilància i saltant per una finestra. Domingo Ascaso també aconseguirà escapar del quart pis on vivia després de neutralitzar els policies que l'havien vingut a detenir i refugiant-se al cementiri de Poble Nou fins que García Oliver el passà a França.
***
Estat en el qual quedà el cotxe del comissari Luis Pardeiro
- Atemptat contra Luis Pardeiro:El 24 de febrer de 1932,
en un
pas a nivell situat al cantó
del bulevard Artigas y Pagola i del carrer Monte Caseros de Montevideo
(Uruguai), el comissari de policia Luis Pardeiro, torturador de
nombrosos
anarquistes --el cas més sonat va ser el de Miguel
Arcángel Roscigna--, i segon
cap de la Policia d'Investigacions, és abatut d'un tret al
cap mentre hi anava
amb automòbil. El seu xofer, José Chebel Seluja,
també va morir en aquest
atemptat, atribuït als anarquistes Armando Guidot, Bruno
Antonelli Dellabella,
Francisco Sapia, Germinal Regueira i Faccia Bruta. Aquella nit, durant
la
vetlla del difunt, algú va escriure al llibre de condol:«Ull per ull, dent per
dent.»
Atemptat contra Luis Pardeiro (24-02-1932)
***
Cartell
de l'acte
- Chansons anarchistes: El 24 de febrer de
1979 se celebra a la Sala Pierre Lamy de la Borsa del Treball d'Annecy
(Savoia,
Arpitània) un recital de cançons anarquistes de
set hores de duració sota el
títol «Chansons anarchistes. 7 heures
Non-Stop». L'acte, organitzar pel Grup
Anarquista «1er de Mai» d'Annecy, volia
aconseguí fons per a editar obres
d'Errico Malatesta. Hi van intervenir Michel Gentil a la guitarra i els
cantautors Serge Utgé-Royo, Carlos Andreu i Paolo Nicolazzi.
També va haver
parades de llibres, de discos i piscolabis. El Grup Anarquista«1er de Mai»
havia editat en 1978 un primer tom antològic de textos de
Malatesta (Écrits choisis,
I) i decidí fer aquest
recital per sufragar les despeses dels toms posteriors: Écrits
choisis, II (desembre de 1981), Écrits
choisis, III (febrer de 1982) i Pour
ou contre les élections. La polémique entre
Errico Malatesta et
Francesco Saverio Merlino (1897-1898) (1982).
***
Membres del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central a Beroun
- Enfrontaments a Beroun: El 24 de febrer de 2007 feixistes i anarquistes s'enfrontan durant una manifestació a Beroun (Bohèmia Central, República Txeca). La manifestació contra la proposta de creació d’una base de radars nord-americana va concentrar unes cent persones del grup ultradretà Nacionalistes Autònoms de Bohemia Central i un grup d’uns 130 anarquistes que van intentar barrar-los el pas llançant-los pedres, amb la intenció d'evitar que el grup feixista travessés la ciutat. Els ultradretans aprofitaven la concentració antimilitarista per fer apologia feixista. La policia va detenir nou manifestants i quatre van ser acusats d’atacar un policia i dos d’alteració de l’ordre públic. Els EUA volen construir un sistema de radars a Brdy, a 70 quilòmetres al sud-oest de Praga, en terrenys militars, com a part del pla de protegir els EUA i els seus aliats dels possibles atacs amb míssils d'Iran o de Corea del Nord.
Naixements
Notícia de la detenció d'Auguste Faugoux apareguda en el diari parisenc Journal des débats politiques et littéraires del 19 de febrer de 1892
- Auguste Faugoux:
El 24 de febrer de 1862 neix a Nantes (País del Loira,
França) l'anarquista
Auguste Alfred Faugoux. Quan tenia 10 anys perdé son pare.
El desembre de 1878,
no podent continuar amb els estudis per haver de cuidar sa mare i sa
germana de
tres anys, entrà a fer feina com a dependent als negocis de
dos empresaris de
Nantes, Guillemet i Richard, on treballa 18 mesos. Posteriorment entra
a
treballar al despatx d'un empresari de Saint-Nazaire (País
del Loira, França) i
més tard als tallers d'unes refineries. En dos temporades
distintes entre 1884
i 1885 treballà a les Drassanes Navals del Loira de Nantes.
El 24 de novembre
de 1885 va ser condemnat a París (França) a una
multa de 25 francs per «ebrietat
i insults als agents». En aquesta època figurava
que era casat i estava
domiciliat al número 37 del carrer de l'Union
d'Asnières-sur-Seine (Illa de
França, França). Quan les eleccions legislatives
de 1889 publicà un manifest
revolucionari i per aquest fet va ser acomiadat de la feina. Entre
abril i maig
de 1890 reemplaçà Lucien Weil (Henri
Dhorr) com a gerent del periòdic anarquista
d'Émile Pouget Le Père
Peinard. Defensat per Sébastien
Faure, el 8 de desembre de 1890 va ser condemnat com a tal per
l'Audiència del
Sena a dos anys de presó i 3.000 francs de multa per«apologia del crim del
general rus Mikhail Seliverstov, per incitació al pillatge i
a l'incendi i per provocar
els militars per a desviar-los del seu deure».
Fugí cap a Espanya i després
passà a Marsella, Ginebra –on sota el nom de Martin treballà com a obrer
daurador ambulant–, Londres i
Brussel·les, retornant el desembre de 1891 a
París. El 16 de febrer de 1892, a
causa d'una delació, va ser detingut a
Ménilmontant, al barri de Belville de
París, portant un revòlver i un punyal; jutjat,
va ser condemnat a un més de
presó per «possessió d'armes
prohibides». A començament de març
d'aquell any
l'Audiència del Sena li va condemnà a sis mesos
de presó per un article
aparegut el desembre de 1890 en Le
Père
Peinard on s'incitava la tropa a negar-se a disparar contra
els vaguistes
de Revin (Xampanya-Ardenes, França). El 28 de juliol de 1892
va ser condemnat
per l'Audiència de Versalles a 20 anys de treballs
forçats a 20 anys de
prohibició de residència pel robatori de dinamita
a les pedreres Cuizy de
Soisy-sous-Étiolles (actual Soisy-sur-Seina, Illa de
França, França) durant la
nit del 14 al 15 de febrer de 1892, amb la complicitat de
François Koenigstein (Ravachol),
Benoît Chevenet (Chalbret),
Julien Drouet i Georges Étiévant.
En el procés havia declarat que havia robat la dinamita per
a enviar-la a
Espanya perquè els anarquistes locals poguessin venjar els
companys executats a
Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya). Rebé la
sentència cridant: «Prou de
fronteres! Visca la Revolució Universal! Visca l'Anarquia!
Fora tots els
burgesos!», i digué que «s'emportaria al
presidi els seus sentiments d'odi
contra la societat». Va ser enviat a la Guaiana Francesa amb
altres
anarquistes, com ara Léon Lepiez, Joseph Quintin
Paridaën, Charles Antoine
Simon (Biscuit), Benoît
Chevenet i
Maxime Thiervoz, i deportats a l'illa de Saint Josep, on ell
emmalaltí a causa
de les pèssimes condicions del confinament. Sempre malalt,
va ser transferit
amb la matrícula 25.696 a la infermeria de l'illa Royale
(Caiena, Guaiana
Francesa) on morí de disenteria el 25 de novembre de 1894.
***
Mauricius
- Mauricius:El 24 de febrer de 1886 neix a París (França) el militant anarquista individualista, neomalthusià, antimilitarista i propagador de l'amor lliure Maurice Vandamme, més conegut com Mauricius. En 1905 Libertad crea el periòdic L'Anarchie i Mauricius n'esdevindrà un dels principals col·laboradors, assumint-ne, amb Lorulot, la direcció a la mort de Libertad. El 5 de juliol de 1912 va ser condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó per un article sobre la Banda Bonnot, però en l'apel·lació va ser finalment absolt el gener de 1914. En el congrés anarquista de París d'agost de 1913 va exposar els punts de vista dels individualistes i prendrà partit per Jean Grave i Pierre Martin. Entre 1914 i 1916 viurà fora de París. En 1916 serà gerent del periòdic de Sébastien Faure Ce Qu'il Faut Dire i a finals de la guerra va participar en La Mêlée d'Émile Armand. El juliol de 1917 es veurà implicat en el cas Louis Malvy, ministre de l'Interior, i serà calumniat pels seus adversaris. En 1920 marxa Rússia com a mandatari de la Federació de Ferroviaris i del Comitè per a l'Adhesió a la III Internacional per assistir al congrés de la Internacional Comunista, però, denunciat com a sospitós, és detingut només arribar i condemnat a mort. Va ser alliberat finalment gràcies a la intervenció dels sindicalistes llibertaris Vergeat i Lepetit. En 1922 va editar el periòdic sobre sexualitat revolucionària Cupidon, que li va implicar ser condemnat per «ultratges als bons costums». En maig de 1925 va ser candidat anarquista individualista a les eleccions municipals pel barri parisenc de Clignancourt. Després deixarà la militància activa i farà d'assistent d'arquitecte, obtindrà un doctorat en Ciències i es consagrarà, a partir de 1933, a la recerca mèdica i a les propietats terapèutiques de l'ozó; en 1936 crearà un centre mèdic especialitzat en insuflacions d'ozó. Durant la guerra va participar en la resistència i el seu centre es va convertir en lloc de trobada i sojorn dels resistents. Mauricius en serà el director fins a 1958, al mateix temps que continuarà la seva lluita contra les multinacionals farmacèutiques, el Col·legi de Metges i tot allò que «explota la malaltia com altres exploten el treball obrer». En 1954, sota el pseudònim C.V. d'Autrec, va publicar Les charlatans de la médecine, fet que no li va impedir ser nomenat Cavaller de l'Ordre del Mèrit pels«serveis excepcionals oferts a la salut pública». A més de la col·laboració en nombrosos periòdics llibertaris,és autor de nombrosos fullets i llibres, com ara À bas l'autorité,Lesprofiteurs de la guerre, L'anarchisme comme vie et comme activité individuelles: rapports présentés au Congrès anarchiste d'Amsterdam (1907),L'apologie du crime (1912),Mon anarchisme (1913),La blague du suffrage universel (1914), Au pays des soviets, neuf mois d'aventures (1922),L'outrage aux moeurs (1923),E. Armand, sa vie, son oeuvre (1964, pòstumament amb altres autors). La militant anarquista Rirette Maîtrejean va ser sa companya. Mauricius va morir el 28 de juny de 1974 a París (França).
***
Angiolino Bartolommei
- Angiolino
Bartolommei: El 24 de febrer de 1894 neix a Scarlino
(Toscana, Itàlia) l'anarquista
Angiolino Bartolommei, també citat com Angelo
Bartolomei, i conegut com Meo
o Meone. Sos pares es deien
Agostino
Cecchi i Assunta Bartolommei. Quan encara era molt jove,
començà a treballar de
terrelloner en la reorganització de les rases de la plana
del seu poble,
juntament amb altres subversius (Beroldo Bianchi, Riccardo Gaggioli,
Narciso
Portanti, Sabatino Rosa, etc.). El primer opuscle que va llegir fou L'anarchia volgarizzata, d'Aristide
Ceccarelli,
i el primer orador important que escoltà fou Pietro Gori. En
1907 participà,
amb altres companys (Liberato Bianchi, Baldo Bixio Cavalli i Corrado
Portanti),
en les commemoracions anticlericals en record de Giordano Bruno. Membre
del
Circolo Rivoluzionario di Studi Sociali (CRSS, Cercle Revolucionari
d'Estudis
Socials), en 1911 s'adherí al Grup Comunista-Anarquista
d'Scarlino (Liberato
Bianchi, Biagio Cavalli, els germans Cignoni, Martino Masotti,
Costantino
Niccolai, Adamo Petrai, Narciso i Corrado Portanti, Settimio Soldi,
Virus
Venturi, etc.), esdevenint el seu tresorer en 1913. Subscrit al
periòdic L'Avvenire Anarchico
de Pisa (Toscana,
Itàlia) i molt influenciat pel fullet Ai
Soldati, de Lev Tolstoi, es mostrà contrari a la
intervenció italiana en la
Gran Guerra, però per la insistència de la seva
mare es va veure obligat a
acceptar la crida a files i va ser enviat al 35 Regiment d'Artilleria
de
Campanya, partint al front l'1 de juny de 1915. Condecorat amb una creu
i una
medalla de bronze com a soldat del 19 Regiment d'Artilleria de Campanya
i de la
60 Bateria d'artilleria, acaricià, després
d'haver participat en la conquesta
de Gorizia en 1916, la idea de desertar, però les espantoses
condicions de vida
dels seus companys a Scarlino li van dissuadir d'aquesta
elecció. Després de la
guerra retornà al seu poble natal i l'octubre de 1920
participà en l'ocupació
anarquista de l'església de San Martino. El setembre de 1921
va fer una crida
als vilatans a no participar en la inauguració del
Banderí del Fascio
d'Scarlino, però els escamots feixistes arrancaren el seu
manifest i agrediren
els anarquistes. Un d'aquests, Aggio Simoncini, reaccionà
disparant, però va
ser apallissat i lliurat als carrabiners. Es va refugiar a Piombino
(Toscana,
Itàlia), on trobà el suport de l'anarquista
Salvatore Salvatori, i va ser denunciat,
ben igual que Simoncini, per complicitat en assassinat frustrat. El 27
de
setembre de 1921, després del descobriment d'alguns
cartutxos de gelatina
explosiva en uns matolls a prop de la modesta casa de camp d'Scarlino
del seu
padrastre Ugo Cignoni, que clarament es tractava d'un muntatge
policíac per
incriminar sa família, va ser detingut. Absolt del delicte
de tinença
d'explosius, el maig de 1922 intentà emigrar clandestinament
a Suïssa, primer
directament i posteriorment travessant Àustria,
però a Brenner (Tirol del Sud)
va ser detingut pels funcionaris de duanes. Fins al 3 de juny de 1922
va restar
tancat al castell de Giuncarico (Gavarro, Toscana, Itàlia),
on va ser sotmès a
insults i cops, i després pogué retornar a
Piombino, on els feixistes havien
amenaçat amb matar-lo, i el setembre de 1922
passà il·legalment a França. El 23
de març de 1923 s'embarcà cap a
Tunísia, on treballà fins el 1924 a la mina de
Redevès. Després retornà a
França i s'establí a Sedan (Ardenes,
França). El 13
d'abril de 1925 treballà de laminador a Blagny (Ardenes,
França) i el 10 de
juny va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Grosseto (Toscana,
Itàlia) a cinc mesos de presó per haver
participat en la redacció, quatre anys
abans, d'un manifest amb Errico Malatesta. El desembre de 1925 va ser
acusat
d'haver enviat a alguns propietaris d'Scarlino còpies del
periòdic Ganellone,
número únic publicat per
Paolo Schicchi a Marsella (Provença, Occitània),
que contenia greus insults
contra la reina mare, i per aquest motiu, el 7 de febrer de 1928, va
ser
condemnat en rebel·lia per l'Audiència de
Grossetto a un any de presó. Treballà
de minaire a Joeuf (Lorena, França) i el 17 de novembre de
1928 matà en aquesta
localitat el capellà de l'«Opera
Bonomelli» (organització catòlica
d'assistència per als immigrants italians a Europa) a Nancy
Cesare Cavaradossi
qui l'havia proposat, per evitar l'expulsió de
França, de denunciar un company
i d'esdevenir confident del consolat italià, i de seguit
disparà contra la
botiga de queviures del feixista Edoardo Ferrari. Fugí cap a
Bèlgica, però el 21
de novembre de 1928 va ser detingut a Flémalle (Lieja,
Valònia) per«vagabunderia i possessió d'armes» i
empresonat a Lieja (Valònia). França
demanà la seva extradició i els feixistes acusen
l'escriptor maximalista
Antonio Gamberi de ser l'instigador de l'assassinat, encara que ell
sempre
defensar l'autoria dels seus actes. Per a aconseguir lliurar-lo de la
guillotina, es va crear un Comitè de Defensa Anarquista
(CDA) que, amb el
Comitè Internacional pel Dret d'Asil (CIDA),
celebrà conferències i reunions i
edità fullets, com ara Pourquoi
Bartolommei a-t'il tué? (1928) i els
números monogràfics especials de Resistere!
(1929) i de Droit d'Asile (setembre
de 1929). En
aquest CDA participaren a més dels anarquistes, la Liga
Italiana dei Diritti
dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), socialistes,
comunistes,
bordighistes, maximalistes i trotskistes, i rebé el suport
de destacats
polítics (De Boek, Favaletto, Lazurik, Lejour, Vandervelde,
Van Overstraeten, etc.).
La campanya de solidaritat va ser força eficaç i
el 20 de febrer de 1930 va ser
alliberat per les autoritats belgues argumentat que es tractava
d'«crim polític»
i acompanyat a la frontera amb Luxemburg, des d'on passà a
Alemanya. El 30
d'abril de 1931 va ser condemnat en rebel·lia per
l'Audiència de Nancy (Lorena,
França) a la pena de mort. Entre 1929 i 1931
col·laborà en el periòdic publicat
a Brussel·les (Bèlgica) Bandiera
Nera.
Mensile anarchico rivoluzionario. Després de
passar per Austràlia, fixà la
seva residència a l'Uruguai. En 1933 va ser
inclòs per la Prefectura de
Grossetto en la llista de «subversius terroristes»
que romanien a l'estranger.
A finals dels anys trenta vivia a Montevideo, on mantingué
relacions fraternals
amb Torquato Gobbi i amb el grup d'anarquistes del cercle de Luce
Fabbri. En
els últims anys de sa vida es negà a regularitzar
la seva situació, buscant el
reconeixement de la seva condició de víctima de
la persecució política. Durant
sa vida mantingué una estreta correspondència amb
l'anarquista Ugo Fedeli.
Angiolino Bartolommei va morir el 25 d'agost de 1960 a Montevideo
(Uruguai).
Angiolino Bartolommei (1894-1960)
***
Antonio
Pietropaolo
- Antonio
Pietropaolo: El 24 de febrer de 1899 neix a Briatico
(Calàbria, Itàlia)
l'anarquista Antonio Pietropaolo, que va fer servir el
pseudònim Luciano. Son
pare es deia Filippo
Pietropaolo. Es va traslladar amb sa família a
Milà (Llombardia, Itàlia), on
assistí a l'escola de secundària. Ben aviat
destacà per les seves tasques de
propaganda anarquista i patí repetides persecucions
policials. En aquests anys
era amic de Francesco Barbieri i de Benito Mussolini. Milità
en la Unió
Sindical Italiana (USI), amb Silvio Fernando Biscaro, Mario Orazio
Perrelli i
altres. Amb els anarquistes Eugenio Macchi i Carlo Restelli,
obrí un taller
mecànic al carrer Casale de Milà, que
esdevingué un destacat lloc de reunions
anarquistes. El 7 de gener de 1921, arran d'una delació, va
ser processat per«associació criminal i atemptat contra els poders
de l'Estat», però en va ser
exonerat durant la instrucció. En aquesta època
estava matriculat a la
Universitat Comercial Luigi Bocconi de Milà i la policia
l'acusava de ser un
dels membres de l'escamot que calà foc la
redacció del periòdic socialista Avanti.
El 23 de març de 1921 va ser
novament detingut arran de la investigació de l'atemptat
contra el teatre Diana
de Milà acusat d'«associació criminal i
fabricació, possessió i transport
d'explosius», amb l'agreujament de ser un destacat membre de
l'«associació
subversiva i un dels promotors de l'atemptat». En acabar el
llarg procés, va
ser condemnat a 16 anys i 11 mesos de reclusió, a dos anys
de vigilància
especial i a 187 lires de multa. Enviat a la presó de Parma
(Emília-Romanya,
Itàlia), en 1930 va ser traslladat a Procida
(Campània, Itàlia), després a
Viterbo (Laci, Itàlia) i, l'estiu de 1932, a Spoleto
(Úmbria, Itàlia). El 5 de novembre
de 1932, gràcies a una amnistia, pogué sortir de
la presó. Després de passar
dos anys de llibertat vigilada a Vibo Valentia (Calàbria,
Itàlia), s'instal·là
a Nàpols (Campània, Itàlia) a casa
d'un oncle matern, general mèdic. Reprengué
els seus estudis i es matriculà a la Facultat de
Ciències Econòmiques,
aconseguint la titulació. De bell nou a Milà,
constantment vigilat per la
policia, treballà de nou en un garatge. En 1939, a proposta
del prefecte
Marzano, va ser eliminat del llistat de «persones
perilloses» i després també
del d'anarquistes; no obstant això, en 1940 encara estava
estretament vigilat.
A finals de 1943 treballava com a director general al Taller Gudetti de
Santa
Cristina (Llombardia, Itàlia), una fàbrica de
motors i generadors, i amb un
grup de militants d'aquest taller (Sinogrante Castiglioni, Luigi
Discacciati, Bruno
Passoni, Prospero Saracchi, etc.) creà el Comitè
d'Agitació Antifeixista (CAA)
per lluitar contra l'ocupació nazi i el feixisme local. Quan
esclatà la guerra
es va traslladar amb tota sa família a Corteolona
(Llombardia, Itàlia) i, després
de la proclamació de l'armistici del 8 de setembre de 1943,
s'ajuntà amb
Germinale Concordia, Mario Montavani, Mario Perelli i altres
anarquistes i
membres del CAA amb els quals organitzà la II Brigada
Partisana «Errico Malatesta»,
que destacà per l'ajuda prestada als militars anglesos
caiguts presoners per
les tropes alemanyes i pels contactes establerts amb els partisans
eslovacs que
operaven a la zona. El 2 de març de 1945 Luciano,
nom de batalla que usava en la brigada, va ser capturat per les SS
nazis i va
ser reclòs a la presó milanesa de San Vittore a
l'espera de ser deportat a
Alemanya, però, just abans de la insurrecció
general del 25 d'abril de 1945, va
ser alliberat pels membres de la seva brigada. Membre de la
Federació Comunista
Llibertària de Llombardia (FCLL), entre el 15 i el 19 de
setembre de 1945 participà
en el I Congrés Nacional de la Federació
Anarquista Italiana (FAI) que se celebrà
a Carrara (Toscana, Itàlia) i juntament amb Germinale
Concordia i Mario Orazio Perrelli
presentà la tesi anomenada «comunisme
llibertari». Enfrontat als «anarquistes
intransigents» (Ugo Fedeli, Mario Montavani, etc.), el petit
grup de delegats
milanesos, juntament amb altres militants de la Unione Spartaco (UE,
Unió Espàrtac),
de posicions neomarxistes, no aprovaren la resolució final
del congrés i,
pràcticament, es posaren fora de la FAI. Després
de l'escissió, amb Carlo
Andreoni, Germinale Concordia i Mario Orazio Perrelli, fundà
l'efímera Federació
Llibertària Italiana (FLI), que acabà unint-se al
Partito Socialista dei Lavoratori
Italiani (PSLI, Partit Socialista dels Treballadors Italians) de
Giuseppe
Saragat. En aquesta època col·laborà
en les revistes anarquistes dissidents L'Internazionale
i L'Impulso i establí
contactes amb Pier Carlo Masini, qui, el febrer
de 1951 creà a Gènova (Ligúria,
Itàlia) els Grups Anarquistes d'Acció
Proletària (GAAP), de tendència comunista
llibertària. Encara que participà en
congressos de la FAI, com ara el de Carrara de 1957 i el de Bolonya de
1961, durant
els anys següents la seva participació
política minvà i acabà cessant
gairebé
per complet. Antonio Pietropaolo va morir l'1 de gener de 1965 a
Milà
(Llombardia, Itàlia).
***
Antonio
Espinosa Rodríguez
- Antonio Espinosa
Rodríguez: El 24 de febrer de 1907 neix a La
Oliva (Fuerteventura, Illes
Canàries) l'anarquista i anarcosindicalista Antonio Espinosa
Rodríguez, conegut
com El Confitero o Antoñito,
el Dulcero. Pastisser de
professió, milità en les Joventuts
Llibertàries i en la Confederació Nacional
del Treball (CNT) de Santa Cruz de Tenerife. En 1937, arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, va ser detingut. Jutjat en la«Causa 246», va ser condemnat
a 20 anys de presó per repartir fulls contra els colpistes i
deportat,
juntament amb altres 28 companys, a Villa Cisneros (Río de
Oro; actual Dakhla,
Sàhara Occidental). A les terres africanes va fer amistat
amb el poeta Pedro
García Cabrera, el sindicalista i polític Lucio
Illada Quintero i altres republicans
i dissidents de l'aixecament militar. Després va ser
traslladat a la Presó Flotant
de Tenerife, poc abans de produir-se el segrest del vapor correu Viera y Clavijo a Villa Cisneros i la
fuga el 13 de març de 1937 dels desterrats que hi quedaven,
juntament amb bona
part de la guarnició militar que els custodiava. Tancat a la
Presó Militar de
la Costa Sud (Presó de Fyffes o Faifes) de Tenerife i a
diverses presons i
camps de treballs peninsulars, a finals de 1943 va ser alliberat. En
1944
s'instal·là a Fuerteventura i en 1955
muntà una pastisseria a Puerto del
Rosario d'aquesta illa canària. El juny de 1962, arran de
l'anomenat «Contuberni
de Munic» (IV Congrés del Moviment Europeu), va
ser confinat a Fuerteventura. Participà
activament en la vida social de Puerto Cabras, on atià la
creació d'agrupacions
folklòriques i equips de lluita canària. Antonio
Espinosa Rodríguez va morir en
1994 a Fuerteventura (Illes Canàries) i l'any
següent l'Ajuntament de Puerto
del Rosario batejà un carrer amb el seu nom.
Defuncions
Marie Ferré, fotografiada per Eugène Appert
- Marie Ferré:
El
24 de febrer de 1882 mor a causa de problemes cardíacs a
París (França) la
poetessa, communard i militant
anarquista Marie Ferré. Havia nascut en 1852 i es
guanyava la vida com a
florista. Germana dels destacats communards
Théophile i Hippolyte, s'assenyalà durant la
Comuna de París de 1871 i per
aquests fets va ser detinguda el maig d'aquell any al seu llit quan
estava
malalta de tifus. El 28 de desembre de 1871 va fer una crida als«Ciutadans
proscrits» de la Comuna. Fou la millor amiga de Louise
Michel, que la cita en
diferents ocasions en les seves memòries i a la qual aquesta
li dedicà un
poema. Guardà diversos escrits i documentació de
Michel durant la deportació
d'aquesta. El seu enterrament el 26 de febrer de 1882 al
panteó familiar del
cementiri de Levallois (Illa de França, França),
on havia estat enterrat son
germà Théophile després del seu
afusellament i on posteriorment serà sepultada
la mare de Michel, va ser una concentració
revolucionària als crits de «Visca
la Revolució!, Visca la Comuna!» on assistiren un
milenar de persones, entre
les quals hi havia de molt conegudes (Louise Michel, Henri Rochefort,
Clovis
Hugues, Hubertine Auclert, Camille Blas, Émile Eudes, J. B.
Clément, Kapt,
Hoffman, Courapied, Martinet, Crié, Breuille, Wilhem,
Combes, Acker, Avronsart,
Josselin, Bérard, Hémery-Dufoug, Vasillat,
Amouroux, Cadolle, Émile Digeon,
Edmond Chamollet, Alphonse Humbert, Jules Allix, Émile
Gautier, etc.) i
representacions de nombrosos col·lectius i de la premsa
obrera (Cercle
d'Estudis Socials, Libre-Pensée de Lavallois-Perret,
Comitès de Vigilància,
etc.). El comissari encarregat de la vigilància del seguici
fúnebre remarcà en
el seu informe: «No s'ha vist ningú aturar-se als
cabarets.» En 1882 mateix el«Grup de Dones Revolucionàries Marie
Ferré» de Lió, abans «Grup
Louise Michel»,
publicà a París Marie
Ferré, fragments
des discours et articles sur la mort de Marie Ferré,
text atribuït a Jules
Allix, Edmond Chamollet i Louise Michel i editat a benefici del
moviment
vaguístic.
***
Saturnino Culebras Sainz
- Saturnino Culebras Sainz:
El 24 de febrer de 1950 és afusellat a
Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Saturnino
Culebras
Sainz, conegut com Primo. Havia nascut cap al 1921
a Salmerón
(Guadalajara, Castella, Espanya). Durant la guerra, malgrat la seva
curta edat,
va combatre el feixisme com a milicià en la Columna Durruti
i en el V Cos de
l'Exèrcit Republicà als fronts d'Aragó
i de l'Ebre. També va fer d'impressor a
Bujaraloz i a Perelló. En acabar la guerra
s'allistà voluntari en la «Divisió
Azul», la qual abandonà a Angulema durant el
viatge cap al front rus. El 4 de
setembre de 1949, com a membre dels grups catalans de muntanya,
entrà a la
Península amb un grup guerriller (Manuel Aced Ortell,
José Conejos García,
Manuel Sabaté Llopart, Joan Busquets Vergés,
l'italià Helios Ziglioli i son
germà Gregorio) guiat per Ramon Vila Capdevila (Caracremada).
Mentre una
part del grup restà a prop de Terrassa, Culebras i Busquets
marxaren cap a
Barcelona per a establir contacte amb Josep Sabaté Llopart i
advertir-lo de
l'arribada del grup i buscar allotjament. Delatats, a prop de
Matapedrera van
topar amb un escamot del Sometent i de la Guàrdia Civil,
però aconseguiren
trencar el cercle i, després d'amagar-se al bosc, arribar a
Barcelona amb tren.
L'octubre de 1949 va ser detingut amb gairebé tot el grup i
amb Miguel Acevedo
Arias, contacte a Barcelona, i tancat a la presó Model
barcelonina. El 7 de
desembre de 1949 va ser jutjat davant un consell de guerra i condemnat
a mort
acusat de ser el delegat del grup guerriller «Los
Primos», juntament amb Joan
Busquets i Manuel Sabaté. Son germà Gregori,
Manuel Aced i José Conejos van ser
condemnats a 30 anys de presó; i Miguel Acevedo a 20 anys
--pena que fou
posteriorment allargada a 30. Només Joan Busquets
aconseguí la commutació de la
pena de mort per un llarg empresonament. Saturnino Culebras Saiz va ser
afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona
(Catalunya)
juntament amb son company Manuel Sabaté Llopart.
***
L'última foto de Manuel Sabaté Llopart
- Manuel Sabaté Llopart: El 24 de febrer de 1950 és afusellat a Barcelona (Catalunya) l'activista antifranquista llibertari Manuel Sabaté Llopart (Manolo), el més jove dels germans Sabaté. Havia nascut el 20 d'agost de 1925 --alguns citen 1927-- a l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Quan tenia 16 anys li pegà per fer-se torero i va copejar per Andalusia, viatjant com un rodamón. En 1946 passà els Pirineus per reunir-se a Eus (Conflent, Catalunya Nord) amb sos germans Josep, el primogènit, i Francesc (El Quico); però ambdós mai no valen voler que son germà petit els acompanyés en les seves accions arriscades de guerrilla contra el règim franquista i es va posar a fer feina en una cooperativa de la zona. El setembre de 1949, aprofità l'avinentesa que son germà Francesc purgava una pena en una presó francesa des de juny d'aquell any i que Josep havia entrat a la Península amb un grup d'acció per incorporar-se al grup guerriller que encapçalava Ramon Vila Capdevila (Caracremada). Ramon Vila havia d'acompanyar fins a prop de Barcelona al grup de Saturnino Culebras Saiz (Primo), format per son germà Gregorio, Manuel Aced Ortell, José Conejos García, Miguel Acevedo Arias, Joan Busquets Vergés i l'italià Helios Ziglioli, aquests dos últims per afegir-se a Barcelona al grup de Josep Sabaté. Aquest grup va caure en una emboscada i va haver de dispersar-se. Manuel Sabaté va ser capturat a la carretera de Moià (Bages, Catalunya) per una parella de la Guàrdia Civil. Jutjat per un consell de guerra sumaríssim, el 10 de desembre de 1949 va ser condemnat a mort en un clar acte de venjança franquista. Manuel Sabaté Llopart va ser afusellat el 24 de febrer de 1950 al Camp de la Bota de Barcelona (Catalunya) juntament amb son company Saturnino Culebras Saiz.
---
Solidaritat amb el jove cantant mallorquí Valtonyc, condemnat per l’Audiència Nacional a tres anys i mig de presó per la lletra de les seves cançons.
Una condemna «injusta i desproporcionada d’uns fets que mai no s’haurien d’haver jutjat, arran de la denúncia d’un vertader ‘ultra’, com és el Sr. Jorge Campos».
Sense compartir el contingut de les cançons del jove raper, des de MÉS per Mallorca afirmen que «la sentència és un atemptat contra la llibertat d’expressió que deixa en molt mal lloc a l’Audiència Nacional, ja que des del poder judicial no es pot anar contra els drets humans d’aquesta manera».
Sentències com aquesta posen en entredit la credibilitat del sistema judicial, sobretot quan la gent veu com els vertaders criminals i corruptes són tractats amb molta més benevolència.
Aquí teniu un resum del ple ordinari de febrer.Van faltar de forma justificada na Magdalena Seguí de Junts i en Martí Roca
Volem mostrar la nostra satisfacció i agraïment a tots els partits per l’aprovació amb unanimitat del reglament de participació ciutadana. En canvi volem mostrar la nostra decepció i indignació perquè la nostra moció per retirar el gall del pi de Sant Antoni no fos aprovada ja que la dreta (Tots i PP) optà per votar en contra de complir la llei, i l’equip de govern (Junts i UMP), excepte el batle, optà per una abstenció covard. Prou surrealista que el batle votia favor d'una moció i que el seu equip de govern opti per l'abstenció. Covardia nua i crua. Ara només ens cal esperar que el batle compleixi la seva paraula i el gall no torni a estar a dalt del pi mai més. Per desgràcia vist el vot dels seus companys de l'equip de govern no tenim gaires esperances de que això passi. Esperarem i lluitarem el que faci falta.
1.- Aprovació inicial, si procedeix, de la modificació del reglament municipal de participació ciutadana. Aprovat per unanimitat.
A la fi és va aprovar (inicialment) el reglament de participació, més d’un any de retard, per culpa de l’equip de govern, ja que la feina ja estava feta. Recordam que la modificació del reglament es va delegar en els nostres regidors en els acords d’investidura i aquest han realitzat un procés participatiu que ha acabat amb un nou redactat, a partir de les aportacions de particulars, associacions i partits recollides en dit procés. Des d’aquí volem agrair a tots els que hi han participat i el suport i col·laboració de tots els partits. Ara només falta que l’equip de govern ho comenci a aplicar.
2.- Aprovació, si procedeix, de conferiment de poder general per a plets. Aprovat per unanimitat.
Calia renovar els poders d'advocats i procuradors, i així s’ha fet.
3.- Aprovació, si procedeix, d'expedient de reconeixement extrajudicial de crèdit.Rebutjat per 7 vots en contra (PP i Tots) 2 abstencions (alternativa), i 6 a favor (Junts i UMP).
Estam parlant de quasi 200.000 euros de factures, i en aquest cas s’està convertint en una tònica de la legislatura. En l’extrajudicial ens trobam amb factures que s'han presentat tard, però també amb moltes que corresponen a àrees que ja no tenen crèdit, en una clara demostració de falta de planificació, a part de seguim amb factures de tasques i serveis prestats de forma totalment irregular. Per molt que l’equip de govern fes ostentació de la regularització i la realització de contractes, la veritat que l’únic contracte que està en procés de regularització és el de l’SMOE, la resta de contractes corresponen a adquisicions o tasques que venen subvencionades. Nosaltres ens varem abstendre, ja que creim que les persones i empreses que han treballat amb l’ajuntament mereixen cobrar, tot i que és cert que cal que l’equip de govern millori amb aquest tema, i si els volen aprovar, que almenys procurin ser tots els regidors, que ahir així l’haurien aprovat.
4., 5. i 6.- Aprovació, si procedeix, de la modificació de l'apartat tercer de 3 acords adoptats en sessió ordinària de l'Ajuntament Ple pel que fa a l'import pendent d'aplicació/ anualitats. Aprovats per 8 vots a favor (Junts, Ump i Alternativa) i 7 en contra (PP i Tots).
Són 3 punts que formen part del mateix, es voten per separat perquè són acords de diferents sessions, però són la mateixa operació.
El tema és que quan es va fer l'expropiació del solar de can Bach l'Ajuntament va haver de pagar una indemnització de més de 2 milions d'euros. Això ja està pagat però aquest pagament s'ha d'imputar a un pressupost. Com la llei Montoro ens obliga a un límit de despesa, implica que han hagut d'imputar aquesta despesa (ja pagada) als pressupostos de diferents anys, ja que si no implicaria haver de reduir 2 milions de despesa d'altres partides. Però el fraccionament que es va fer suposava imputar 860.000 € al pressupost 2017 i 761.000€ al pressupost 2018. Ara que s'han posat a fer el pressupost de 2017 han vist que 800.000€ en un sol pressupost implica que han de retallar totes les partides així es fa un fraccionament distint: 369.000 el 2017, i 405.000€ el 2018, el 2019 i el 2020 i 36.000 el 2021.
Al final les administracions locals, amb superàvit i tot, patim la llei del funest ministre Montoro.
Graciós l’argument del regidor del PSOE sobre la citada llei, quan en realitat els socialistes han rebutjat en el congrés derogar aquesta llei. Al final tant el PP com el PSOE, com bé va dir la nostra portaveu, són el mateix, ENEMICS DE CLASSE!!!
7- Moció que hem presentat per eliminar la presència del gall a dalt del pi a les festes de Sant Antoni.Rebutjada per 7 en contra (PP, TOTS), 5 abstencions (UMP, PSOE, MES i ESQUERRA) i 3 a favor (Alternativa i el Batle).
Una gran decepció per a nosaltres i per la resta d’animalistes. Tots per Pollença i Populars de Pollença van votar en contra d’una moció que només demanava el compliment la llei, mentre que Junts Avançam i Unió Mollera Pollencina van embullar tant, amb una esmena sense sentit a la nostra moció, que al final el batle Miquel Àngel March Cerdà va votar a favor i la resta de regidors de l'equip de govern es van abstenir, a una moció amb la qual deien que estaven d'acord. Covardia nua i crua. Ara només ens cal esperar que el batle compleixi la seva paraula i el gall no torni a estar a dalt del pi mai més. Per desgràcia vist el vot dels seus companys de l'equip de govern no tenim gaires esperances de que això passi. Esperarem i lluitarem el que faci falta
8.- Aprovació, si procedeix, del Pla de Desenvolupament Turístic Municipal 2017-2018. Retirat de l'ordre del dia.
9. Moció d’urgència presentada pels grups municipals Tots per Pollença, el Partit Popular, i el regidor no adscrit Martí Roca per a la retirada de l'avantprojecte de modificació de Llei 8/2012 de Turisme relativa a la comercialització d'estades turístiques.Es vota abans la urgència, que és rebutjada per 9 vots en contra (Junts, UMP i Alternativa) i 7 vots a favor (PP i Tots).
La moció és debatrà al següent ple.
Fins aquí va durar la primera part del Ple, amb la segona part farem un altre article, amb les respostes de l’equip de govern als nostres precs i les nostres preguntes