[10/02] Execucions de Jerez - «La
Révolte» - Jahn - Bigel - Pasotti - Guelfi -
Vecín - Comfort - Roux - Lachaume - Bueno - Sanftleben -
Rygier - FloresAnarcoefemèrides
del 10 de febrer
Esdeveniments
![Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892]( "Execucions de Jerez del 10 de febrer de 1892")
Execucions
de Jerez del 10 de febrer de 1892
- Execucions de
Jerez:El 10 de febrer de 1892 a la
plaça Belén de
Jerez (Cadis, Andalusia, Espanya) són executats amb garrot
pels botxins de
Madrid, Sevilla i Granada, els anarquistes Manuel Fernández
Reina (Busiqui),
José Fernández Lamela, Manuel Silva Leal (El Lebrijano) i Antonio
Zarzuela Granja, víctimes de la repressió sorgida
arran de la revolta pagesa
del mes anterior. El 8 de gener de 1892 va esclatar, al crit«Visca la
Revolució social!», una insurrecció
camperola a Jerez, ràpidament sufocada. Els
dirigents d'aquest assaig de col·lectivisme agrari en foren
detinguts i
torturats. Fou l'executor madrileny qui primer va estrènyer
la rosca a Busiqui;
després el sevillà va fer el mateix amb Lamela i,
finalment, el granadí acabà
amb la vida de Zarzuela i d'El Lebrijano. No arribà a quinze
minuts el temps
que passà perquè tot acabés.
Després, per exemple públic, els
cadàvers
romangueren exposats fins cap al tard. Aquestes execucions provocaran
la
radicalització de les postures d'alguns grups
anarcocomunistes partidaris de la
línia d'acció directa i individual. L'atemptat de
Paulí Pallàs, del 24 de
setembre de 1893, obrirà la dinàmica de
repressió-anarcoterrorisme-repressió,
que ja no s'aturarà fins als inicis del segle XX.
***
![Capçalera de "La Révolte"]( "Capçalera de \"La Révolte\"")
Capçalera
de La
Révolte
- Surt La Révolte: El 10 de febrer de
1935 surt a Bordeus (Aquitània,
Occitània) el primer número del
periòdic bimensual La
Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest. Era una
mena de
continuació de Lucifer. Organe de
Pensée
Libre et de culture individuelle (1929-1931, 1934-1935). Va
ser editat pels
germans Aristide Lapeyre, que s'ocupà de la
redacció i de l'administració, i
Paul Lapeyre, que s'encarregà de la gerència, la
qual fou continuada per D.
Fourton. Tractà especialment el procés judicial
anomenat de «Les
esterilitzacions de Bordeus», del qual Aristide Lapeyre n'era
un dels
protagonistes. En el número 16, de l'1 de novembre de 1935,
publicà un «Appel
aux groupes anarchistes-communistes de Toulouse», de la
Federació Local dels
Grups Anarquistes de Tolosa de Llenguadoc. Trobem articles de Lucien
Barbedette, Raoul-Albert Bodinier, Charles Boussinot, Paul Caubet, G.
Coupe,
Fred Durtain, Fernand Elosu, Henri Eychenne, Henri Fourcade, D.
Fourton,
Aristide Lapeyre, Paul Lapeyre, Émile Lecouturier, L.
Lorillard, Arthur Mallet,
Max Maury, Marius Parsonneau, André Prévotel i
Jean Serru, entre d'altres. El
periòdic edità al menys dos fullets, Le 6
février (1935), de Paul Lapeyre, i Allons
enfants de la Patrie! Jeunes gens, voulez-vous vivre ou mourir?
(1936), de
Raoul-Albert Bodinier. En sortiren 21 números,
l'últim el 5 de juny de 1936.
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Naixements
![Octave Jahn]( "Octave Jahn")
Octave Jahn
-
Octave Jahn: El
10 de febrer de 1869 neix a Cherbourg (Baixa Normandia,
França) el militant i
propagandista
anarquista Octave Jahn, també conegut com Souvarine.
Telegrafista als 15
anys, va organitzar en 1884 la primera vaga d'aquest sector a
París. Son pare el
va amenaçar a internar-lo en un reformatori i va decidir a
fugir; sortosament
va trobar refugi a casa de la periodista
llibertària Caroline Remy (Séverine).
En 1886 va
participar amb Tortelier, Marie Murjas, Tennevin, Niquet, Bidault i
altres en
la creació a París de la Lliga dels
Antipatriotes, que va editar nombrosos
cartells i va organitzar conferències antimilitaristes. En
1887 va ser un dels
redactors amb Tennevin, Murjas i Paillette del periòdic
parisenc L'Avant-garde
Cosmopolite. També va fundar el grup«Les pieds plats», especialitzat en
realitzar les mudances clandestines dels llogaters que no pagaven els
arrendaments, i de la qual va compondre una cançó
del mateix que es va
popularitzar. Fugint de diverses condemnes i de la repressió
es va refugiar a
Bèlgica, on va prendre part en la vaga de maig de 1897 a la
conca de
l'Hainault, on es va distingir en els mítings pel seu
discurs vehement i
revolucionari. Detingut, va ser condemnat a dos anys i mig de
presó per«provocació i destrucció de la
propietat». Va ser internat a la presó de Mons,
on el febrer de 1898 va caure malalt. Va ser alliberat la primavera de
1899 i
va marxar a Barcelona, per retornar aviat a causa de la
persecució de les
autoritats espanyoles. El juliol de 1899 va realitzar una gran gira de
conferències per Occitània. Instal·lat
a Lió, va organitzar mítings,
conferències i campanyes abstencionistes, fets pels quals va
aconseguir
nombroses condemnes i multes. L'agost de 1890 va començar a
treballar de
tipògraf i va ser un dels organitzadors del grup«La Jeunesse Cosmopolite»,
format per una vintena de militants especialitzat en la lluita
antimilitarista
i d'ajuda als desertors i insubmisos, i que tenia la seva seu al
cafè Marcellin
(105 Avenue de Saxe). El 16 i 17 d'agost de 1890 va participar com a
delegat de
Cambéry en el congrés de grups anarquistes de la
regió de Ginebra, que va donar
lloc a la fundació de la Federació Internacional
de Reivindicacions
Proletàries, el secretari de la qual serà Chomat.
L'11 d'octubre de 1890 va
fer, amb Paul Bernard i Claude Colas, una conferència a
Roanne a resultes de la
qual van ser condemnats tots tres en rebel·lia a un any de
presó i a 100 francs
de multa per fer «crida a l'assassinat». Amb Paul
Bernard va participar en la
preparació d'un Congrés Regional de la
Regió Est fundador d'una Federació dels
Obrers Reunits, basat en la tàctica de la vaga general i en
l'entrada dels
anarquistes en els sindicats; aquest congrés va ser presidit
per un míting a la
Sala Rivière el 31 d'octubre de 1890, on es va reivindicar
la vaga general, el
Primer de Maig i la propaganda pel fet. L'endemà, l'1 de
novembre, va començar
al cafè Marcellin el congrés que va agrupar 150
delegats, malgrat el boicot de
certs anarquistes contraris a les posicions violentes de Jahn. El 2 de
novembre
la policia va detenir cinc delegats, però Jahn no va ser
detingut ja que davant
el boicot a les seves postures havia marxat a Suïssa. El 22 de
novembre de 1890
va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó
i a 100 francs de multa per «provocació
a l'assassinat i al pillatge». Alguns dies més
tard, el 8 de desembre,
l'Audiència del Loira el va condemnat a una nova pena d'un
any de presó i a 100
francs de multa per les mateixes raons. Refugiat de bell nou a
Catalunya, va
militar al País Valencià i va fundar en 1893 el
periòdic La Controversia,
del qual es van editar cinc números. Des de la
península va enviar articles al
periòdic Le Pot à Colle,
publicat per L. Guérineau. En 1894, després
d'una breu estada a Alger, on va ser condemnat l'abril d'aquell any a
un mes de
presó, va retornar a França on
ràpidament va rebre noves condemnes: dos anys de
presó per «provocació a l'assassinat,
al pillatge i a l'incendi» (20 de maig de
1894 a l'Audiència del Roine), sis mesos de presó
(15 de juny de 1894 al
Tribunal de Marsella), un any de presó per«provocació a l'assassinat i al
pillatge» (15 de juny de 1894 a l'Audiència del
Loira). El maig de 1894 va
fugir de Lió i des de Marsella va embarcar-se a
Algèria, però va ser detingut i
transferit a Marsella el juny de 1894. Instal·lat a Marsella
a partir de 1895,
va passar dos anys a la presó per una nova condemna de la
qual no va poder
fugir. Alliberat el setembre de 1897, va marxar a Londres, on va
treballar de
rentaplats en un restaurant. L'abril de 1898 es va
instal·lar a Marsella,
després de passar per Jarnac. Va albergar la militant
anarquista catalana Salut
Borràs Saperas (1878-1954) --vídua de
Lluís Mas, afusellat a Montjuïc
(Barcelona) el 1897, i filla de l'internacionalista anarquista
Martí Borràs-- i
sos dos infants, i amb qui s'unirà més tard
sentimentalment; també va albergar
un temps Jean Marestan. Fins al març de 1899 va participar
en totes les
activitats anarquistes dels grups de Marsella i es va especialitzar en
cantar
cançons anarquistes en festes familiars i de
companyó. Entre març i juny de
1898 va participar en la redacció de Le Libertaire
instal·lat aleshores
a Marsella. En aquesta època va col·laborar en
diversos periòdics, com ara Le
Cri de révolte, fundat per G. A. Bordes, i Le
Journal du Peuple,
fundat per Sébastine Faure. En 1899 es va
instal·lar al barri parisenc de la
Goutte d'Or. A partir de 1901 es va instal·lar a Angulema on
va fer feina de
representant d'un fabricant de conyac. Després va marxar de
bell nou a
Catalunya, on es va casar amb Salut Borràs i on va romandre
fins al 1909, quan
va emigrar a Mèxic sota el pseudònim de Souvarine.
Al país asteca va
col·laborar en el moviment revolucionari i en 1915 va
participar en la revista Ariete,òrgan de la «Casa del Obrero Mundial».
Entre gener i setembre de 1915 va ser
secretari d'un coronel de l'exèrcit d'Emiliano Zapata. El 10
d'octubre de 1915
va participar en la inauguració de l'Escola Racionalista de
Mèxic, segons el
model de Francesc Ferrer i Guàrdia, i el novembre, amb
Rafael Quintero, Agustín
Aragón, L. Camacho Escamilla i altres, va fundar
l'«Ateneo Ciencia, Luz y
Verdad». En 1916, com a delegat de la «Casa del
Obrero Mundial» i del sindicat
dels terrelloners mexicans, va realitzar una gira de
conferències a França
sobre la Revolució mexicana i va escriure nombrosos articles
sobre el tema,
especialment al periòdic Ce qu'il faut dire,
de Sébastien Faure,
realitzant també un monogràfic sobre el president
mexicà Carranza en el
periòdic Les Hommes du jour. El 12
d'agost de 1916 va ser un dels
oradors, juntament amb Sébastien Faure, Lepetit i Schneider,
en el funeral de
Pierre Martin al cementiri parisenc de Père-Lachaise.
L'octubre de 1916 va
retornar a Mèxic. Octave Jahn va morir el 9 de juny de 1917
a Ciutat de Mèxic (Mèxic).
***
![Eugène Bigel a Caiena]( "Eugène Bigel a Caiena")
Eugène
Bigel a Caiena
- Pierre Bigel: El
10 de febrer de 1872 neix al XIX Districte de París
(França) l'anarquista,
partidari de l'acció directa, Pierre Eugène
Bigel. Sos pares es deien Michel
Bigel i Élisa Geoffroy. Fill d'una família obrera
benestant, estudià a
l'institut de Charleville (Xampanya-Ardenes, França) fins
als 12 anys i una de
ses germanes freqüentà l'Escola Normal d'aquesta
població. Son temperament
exaltat va fer que deixés els estudis i es posà a
treballar d'antuvi com a
aprenent d'ajustador a la fàbrica «Dupont& Fould» d'Apremont-sur-Aire
(Xampanya-Ardenes, França), on destacà per la
seva violència. Després va fer
feina en diversos establiments de Charleville, entre ells«Périn Frères» i«Demangel», abans de treballar, a partir de 1891, a
Revin (Xampanya-Ardenes,
França). Després de diversos informes
policíacs, sembla que la seva conducta va
ser bona, però el seu natural romangué violent.
Gràcies als seus companys de
feina, especialment Henri Chuillot i Clovis Bourgeois que li donaren a
llegir
publicacions, entrà a formar part del moviment anarquista,
decantant-se per la«propaganda pel fet» com a única
solució per intimidar la patronal i posar fi a
les vagues que havien esclatat a les fàbriques«Faure» de Revin, vagues que es
perllongaren durant els mesos d'hivern de 1890 i 1891.
Participà en aquestes
vagues i l'1 de maig de 1891, amb son company de taller Clovis
Bourgeois,
intentà per tres indrets diferents calar foc els boscos de
Revin. L'estiu
d'aquell any fou l'autor dels atemptats amb dinamita que es realitzaren
a
Charleville, fent explotar durant la nit del 21 al 22 de juny alguns
cartutxos
de dinamita a la gendarmeria i posant, durant la nit del 15 al 16 de
juliol, un
aparell explosiu a les finestres de l'industrial Deville de
Charleville, enginy
que no esclatà. Els cartutxos, que restaren intactes, estaven
embalats en un
catàleg on la germana de Bigel havia escrit el seu nom,
fet que va permetre la policia identificar-ne immediatament l'autor. El
17 de
juliol de 1891 va ser detingut i arran de la seva declaració
van ser detinguts
els seus còmplices i, de rebot, alguns socialistes de la
vall del Mosa. També
fou un dels autors de l'explosió que tingué lloc
la nit de l'11 al 12 de juny
de 1891 als soterranis de la gendarmeria de Revin. L'11 de novembre de
1891
l'Audiència de les Ardenes el condemnà per«destrucció amb dinamita d'edificis
públics» a set anys de treballs forçats
i a 10 anys de prohibició domiciliària.
Malalt a la Prefectura Central de Melun (Illa de França,
França), on va ser
sovint ficat en una masmorra, en 1894 retornà a les Ardenes
per ser jutjat
novament pels incendis de l'1 de maig de 1891 i el 23 de novembre de
1894 va
ser condemnat per l'Audiència de les Ardenes a 12 anys de
treballs forçats i a
10 anys de prohibició domiciliària per aquests
incendis –Clovis Bourgeois i
Désiré Badré van ser condemnats a la
mateixa pena, mentre que Joseph Badré,
Ernest Laheurte i Joseph Blin van ser absolts. Pierre Bigel va ser
deportat a
la colònia penitenciària de les Illes de la
Salvació (Caiena, Guaiana
Francesa), sota la matrícula 26.844, on morí pocs
mesos després, l'11 de
novembre de 1895.
***
![Giuseppe Pasotti]( "Giuseppe Pasotti")
Giuseppe
Pasotti
-
Giuseppe Pasotti:
El 10 de febrer de 1888 neix a Conselice (Romanya, Itàlia)
el militant
anarquista, anarcosindicalista i antimilitarista Giuseppe Pasotti. Fill
d'una
família que havia participat en les lluites republicanes i
anticlericals als
Estats Pontificis: l'avi fou republicà i son pare i son
germà Romolo
socialistes. Giuseppe Pasotti des de molt jove milità en el
moviment
anarcosindicalista i en 1911 fou condemnat a tres mesos de
presó per haver impedit
fer feina uns esquirols. Com a fervent antimilitarista, fou un dels
animadors
en 1914 de la «Setmana Roja». En 1915 fou detingut
per la seva participació en
les manifestacions contra la guerra i per incitar els joves a la
deserció. En
1916 s'instal·là a Milà on
s'adherí a la secció local de
l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI) i l'any següent fou
perseguit per un delicte de
premsa. El 18 de gener de 1918 fou condemnat pel Tribunal Militar de
Milà per«incitació a la desobediència i a la
deserció» i tancat a la fortalesa d'Aosta
fins al final de la guerra. Durant la seva detenció, sa
companya, Maria
Bernardi, va morir de grip espanyola. En 1920, en qualitat d'obrer
mecànic,
esdevingué secretari sindical a la casa Alfa-Romeo de
Milà. Quan esclataren a
Itàlia els moviments populars inspirats en la
Revolució russa fou un dels
capdavanters, però no s'adherí a la III
Internacional i sempre restà fidel al
pensament anarquista. Més tard, s'oposarà
radicalment al feixisme i en 1924 va
haver de fugir de Milà, escapant pels pèls de la
repressió engegada pels escamots
d'Italo Balbo. En tornar a la regió milanesa,
començà a treballar com a
muntador mecànic en una empresa de Malnate, a prop de
Varese, feina que li
permetia viatjar a través del país i mantenir
contacte amb els companys
llibertaris d'arreu. Però els disturbis sorgits arran de
l'execució de Sacco i
de Vanzetti l'assenyalaren de bell nou a les autoritats feixistes.
Obligat a
amagar-se, emigrà clandestinament a França en
1929, instal·lant-se d'antuvi a
París. En 1930, després de treballar uns mesos a
Alemanya aprenent l'ús dels
motors diesel, s'instal·là amb sa nova companya,
Maria Linari, a Tolosa de
Llenguadoc, on reprengué les seves activitats
llibertàries. En aquesta ciutat
freqüentà la llibreria del professor antifeixista
italià Silvio Trentin, lloc
de reunió dels emigrats italians de la regió. En
aquesta època exercí de
corresponsal dels periòdics anarquistes L'Adunata
dei Refrattari, que
apareixia als EUA, i Il Risveglio Anarchico, de
Ginebra. El maig de
1932, a Perpinyà, centralitzà, com a president de
la Liga Italiana dei Diritti
dell' Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home) de la
regió, les
activitats antifeixistes d'aquesta zona de l'Estat francès.
Dirigí una pensió,
al número 3 del carrer Duchalmeau, que albergà
nombrosos companys. En 1935,
juntament amb Raniero Cecili, Ernesto Bonomini, Leonida Mastrodicasa,
Luigi
Daminai i nombrosos antifeixistes italians, li fou incoat un expedient
d'expulsió, però aquesta mesura fou prorrogada,
perquè el 31 de maig de 1936
participà a Chambéry en el Congrés de
la LIDU. A partir de juliol de 1936 i
fins al final de la guerra, va fer d'intermediari entre el moviment
llibertari
espanyol --fou cap de l'Oficina d'Investigacions Polítiques
de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)-- i els companys italians que
partien cap a la
Península a combatre. El seu domicili, al carrer
Grande-la-Réal, esdevingué el
centre d'organització i de pas dels voluntaris italians
(Centrone, Girotti,
Bilfolchi, Perrone, Bonomini, etc.) que marxaren a Catalunya.
També s'allotjà a
casa seva Carlo Rosselli, que més tard fou assassinat per un
escamot de La
Cagoule --sobrenom de la feixista Organització Secreta
d'Acció Revolucionària
Nacional (OSARN)--; el filòsof llibertari Camillo Berneri,
que serà assassinat
pels estalinistes a Barcelona durant els Fets de Maig de 1937; el
periodista
Luigi Campolonghi, membre actiu de la LIDU; i altres. El novembre de
1936 la
policia el considerà com un dels principals activistes del
moviment llibertari
dels Pirineus Orientals. En aquests anys fou membre del grup de
Perpinyà de la
Federació Anarquista del Midi, que segons informes
policíacs comptava 25
membres, 21 dels quals eren estrangers (espanyols i italians), i que
tenia la
seva seu al domicili de Louis Montgon (Vérité),
al número 13 del carrerÉmile Boix. Portà una lluita acarnissada contra
el representant consular italià
que residia a Portvendres, que era el centre de les conxorxes
franquistes a
Perpinyà, fins a la seva declaració com a persona
non grata per les
autoritats franceses i la seva expulsió. Arran d'un atemptat
comès l'11 de març
de 1937 contra el tren Marsella-Portbou, fou detingut amb l'anarquista
espanyol
Melchor Escobar y Moliner i implicat en el robatori de
correspondència d'unes
cartes dirigides a militants franquistes en un hotel de la ciutat; i el
2 de
juny de 1937 fou condemnat a tres mesos de presó per«violació de
correspondència» pel tribunal de
Perpinyà, malgrat que la LIDU havia encarregat
la seva defensa als prestigiosos advocats Louis Noguères i
Léon-Jean Grégory.
El 19 d'agost de 1937 fou emesa una ordre d'expulsió i,
buscat per la policia,
es refugià a Marsella. El 19 de setembre fou novament
detingut per «infracció a
l'ordre d'expulsió» i, després d'un
breu tancament, s'amagà durant unes
setmanes al domicili de Louis Montgon, a Haut-Vernet.
Continuà, però, entrant
regularment a la Península i participant en
l'organització de l'ajuda entre
París, Marsella, Niça i Espanya. A la primavera
de 1938, gràcies al suport dels
anarquistes marsellesos, aconseguí arribar a
Tunísia, on reprengué les
activitats polítiques i organitzà un grup
anarquista en col·laboració amb el
periodista i escriptor llibertari Luigi Damiani, hereuàcrata d'Errico Malatesta,
que havia freqüentat Milà durant els anys vint i
també Tolosa. El 5 d'abril de
1939, arran d'un atemptat contra una empresa feixista, fou detingut com
a
presumpte còmplice, però aviat fou amollat. En
1943, després de la invasió de
Tunísia per les tropes de l'Eix, passà a
Algèria. Encara que antimilitarista,
s'enrolà, malgrat els seus 55 anys i la mala salut, en les
forces
francobritàniques, però sense portar armes, per
la qual cosa fou nomenat
intendent i cuiner del grup de voluntaris italians. En acabar la
guerra, tornà
a Itàlia i a partir de 1946 militarà en el grup
de la Federació Anarquista
Italiana (FAI) de Villadossola. En el II Congrés de la FAI
tingut a Bolonya
entre el 16 i el 20 de març de 1947 assistí com a
delegat dels grups de la Vall
d'Aosta. Encarregat de reorganitzar els moviment llibertari a la zona
de
Ferrara, a començaments de 1948
s'instal·là a Pontelagoscuro, però,
decebut per
la situació política que prenia el seu
país gens revolucionària
--«Compromís
Històric» entre el Partit Comunista
Italià (PCI) i la Democràcia Cristiana--,
retornà a Tunísia. Giuseppe Pasotti va morir el
21 d'abril de 1951 a Tunísia.
***
![Giuseppe Guelfi]( "Giuseppe Guelfi")
Giuseppe
Guelfi
- Giuseppe Guelfi:
El 10 de febrer de 1894 neix a Niça (País
Niçard, Provença, Occitània)
l'anarquista
Giuseppe Guelfi, que va fer servir nombrosos pseudònims (Juan Torres Gouvece, Elia
Ascenzi, Juan Casedemunt,José Juifrut, Giuseppe Martinelli, Luigi
Contri, Umberto Fei,
etc.). Sos
pares es deien Oreste Guelfi i Ernestina Babbini. Passà la
seva adolescència a
Massa (Tosca, Itàlia), ciutat originària de sos
pares, on s'acostà al moviment
anarquista. Es guanyà la vida com a pintor decorador i
mecànic. En 1914 va ser
cridat a files i participà en la Gran Guerra com a soldat de
cavalleria.
Involucrat en delictes contra la propietat i condemnat per
deserció militar, en
1921 s'exilià a França. Expulsat en 1928, va ser
localitzat a Savona (Ligúria)
i detingut. Després de complir tres anys de
reclusió militar a Gaeta (Laci,
Itàlia), s'expatrià novament. A França
desenvolupà una intensa tasca
subversiva, fent servir els seus nombrosos pseudònims, i va
ser buscat per la
mort de dos gendarmes. La policia i les autoritats consulars el
localitzaren en
diferents indrets, com ara Suïssa, Bèlgica,
Països Baixos, Portugal i Espanya.
El gener de 1932 participà en la revolta de l'Alt Llobregat
(Catalunya) i
aquest any va ser empresonat a Barcelona (Catalunya) juntament amb
altres
anarquistes italians, com ara Egidio Bernardini, Pietro Bruzzi, Luigi
Sofrà,
Burno Toccafondi i Nicola Turcinovic. El 27 de juliol d'aquell any va
ser
inclòs en el «Butlletí de
recerca» de la policia. En el número de
març de 1933
de la revista anarquista de San Francisco (Califòrnia, EUA) Man!, publicà una carta
(«Restles
Spain»), expedida des de la presó de Barcelona al
periòdic L'Adunata dei Refrattari,
on explicava la revolució anarquista de
gener d'aquell any. Ben conegut en els cercles dels exiliats
polítics,
col·laborà en el periòdic
anarcosindicalista català Solidaridad
Obrera. En 1934 el trobem oficialment al servei de la
policia, desenvolupant la seva tasca d'informador presentant detallats
informes
sobre les activitats conspiradores tant a Itàlia com a
l'estranger. La policia
l'encarregà la desarticulació d'un
comitè nacional d'agitació anarquista a
Liorna (Toscana, Itàlia), sorgit del Comitè
d'Agitació Antifeixista de
Montreuil (Illa de França, França). El juny de
1934, després de la seva
denúncia, 23 escorcolls simultanis de domicilis de companys
anarquistes, tots
amics d'Augusto Consani, es desencadenaren, però tots
donaren resultats
negatius. També fallà l'intent de
l'Organizzazione per la Vigilanza e la
Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per la
Vigilància i la
Repressió de l'Antifeixisme) d'introduir-se, fent servir el
nom de Paolo
Schicchi, en la correspondència del Socors Anarquista
Internacional (SAI). La
seva següent missió fou enviar informes sobre els
confinats polítics de l'illa
de Ponça, intentant, sense èxit, recollir les
confidències, entre d'altres, del
periodista anarquista Vincenzo Capuana, que acabava d'arribar de Nova
York
(Nova York, EUA). Després va ser traslladat a altres
colònies penitenciàries
(Ustica, Fonni, Tremiti, Lampedusa, Favignana i Ventotene) i a les
presons de
Nàpols i Trapani, enviant informes, vertaders o falsos,
sobre els projectes
insurreccionals dels investigats. Perduda tota la seva credibilitat com
a
delator davant les autoritats, intentà desesperadament fugir
del confinament.
Giuseppe Guelfi va morir el 14 de maig de 1940 a l'Hospital Pace de
Nàpols
(Campània, Itàlia).
***
![Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]]( "Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]")
Alberto
Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]
- Alberto Vecín
Gómez: El 10 de febrer de 1906 neix a La Faba
(Vega de Valcarce, Lleó,
Castella) l'anarcosindicalista Alberto Vecín
Gómez, també conegut com Capitán
Gallego i Cesareo Gancedo
Gómez. Quan esclatà la
Revolució espanyola fou
responsable del XII Centúria de la Columna «Roja i
Negra» al front d'Aragó
(Espanya). Després de la militarització de les
milícies la columna esdevingué
127 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la II
República espanyola i va ser
nomenat capità d'una de les seves companyies. Durant la
guerra, per evitar
represàlies contra sa família, restà a
Lleó i canvià son nom pel de Cesareo
Gancedo Gómez. Després del
conflicte bèl·lic treballà de paleta i
patí diversos consell de guerra, però,
sembla, que les autoritats franquistes no descobriren la seva veritable
identitat. Fins a la mort del dictador Francisco Franco
suportà nombrosos
controls, vigilàncies i persecucions, sense mai no renunciar
als seus ideals
llibertaris. Alberto Vecín Gómez va morir el 4 de
desembre de 1993.
***
![Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946]( "Alex Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946")
Alex
Comfort fotografiat per Vernon Richards en 1946
- Alex Comfort: El
10 de febrer de 1920 neix al barri d'Edmonton (Middlesex, Londres,
Anglaterra)
i l'investigador científic, metge, sexòleg,
gerontòleg, psiquiatra, novel·lista,
dramaturg, poeta, pacifista, objector de consciència i
anarquista Alexander
Comfort. Era l'únic fill d'Alexander Charles Comfort,
funcionari d'educació, i
de Daisy Elizabeth Fenner, professora de llengües modernes.
Amb 14 anys, mentre
feia experiments per millorar la fórmula de la
pólvora a l'Escola Highgate de
Londres, una explosió li volà la mà
esquerra i només li deixà el polze–posteriorment afirmà que d'aquesta manera la
mà esquerra li resultava moltútil per a les «exploracions uterines».
En 1938, quan encara estudiava en
aquesta escola, va publicar el seu primer llibre, The
Silver River. Being the diary of a schoolboy in the South Atlantic
(1936), relat d'un viatge que havia fet dos anys abans amb
son pare a
l'Argentina i al Senegal. Abandonà l'escola i sa mare,
aleshores retirada,
l'educà a casa. Posteriorment estudià medicina al
Trinity College de la
Universitat de Cambridge (Cambridgeshire, Anglaterra), a l'Hospital de
Londres
(actual Royal London Hospital) i a diverses institucions
acadèmiques (Col·legi
Reial de Metges, Col·legi Reial de Cirurgians, etc.),
arreplegant sis graus de
diverses disciplines (medicina, cirurgia, bioquímica,
psiquiatria, etc.). Després
de treballar com a metge resident a l'Hospital de Londres,
esdevingué professor
de fisiologia al Col·legi de Medicina de l'Hospital de
Londres. En 1945 es
diplomà en salut infantil i realitzà doctorats en
1950 i en 1963 al Col·legi
Universitari de Londres. En 1943 es casà amb Ruth Muriel
Harris i en 1946
tingué son únic fill, Nicholas. Entre 1943 i 1944
edità, amb John Clifford
Bayliss, la revista New Road. New
directions in european art and letters. Anarquista,
antimilitarista i
pacifista, malgrat la seva mutilació a la mà que
li impedia anar al front, es
declarà objector de consciència i el 2 d'abril de
1943, en plena II Guerra
Mundial, va enviar una carta a la revista Tribune
denunciant els bombardeigs aliats indiscriminats contra la
població civil
alemanya. Fou membre destacat de la Peace Pledge Union (PPU,
Unió per la
Promesa de Pau) i de la Campanya pel Desarmament Nuclear. En aquestaèpoca
publicà nombrosos textos anarquistes, com ara Peace
and disobedience (1946); On
this side nothing (1949), fortament influenciat per Albert
Camus, autor a
qui admirava; i Authority and delinquency
in the modern state. A criminological approach to the problem of power
(1950). Sota el pseudònim Obadiah
Hornbrooke, intercanvià una
correspondència pública i agre
polèmica en
defensa del pacifisme amb George Orwell, qui el va qualificar de«profeixista».
Entrà a formar part del cercle intel·lectual
editor (Marie Louise Berneri,
Nicholas Walter, Herbert Read, Vernon Richards, George Woodcok, etc.)
del periòdic
anarquista Freedom. En 1948 Freedom
Press li va publicar el llibre Barbarism
and sexual freedom. Lectures on the sociology of sex from the
standpoint of anarchism,
basat en un cicle de conferències que realitzà al
London Anarquist Group (LAG,
Grup Anarquista de Londres). En 1951 signà la«Authors World Peace Appeal»
(AWPA, Crida dels Autors per la Pau Mundial), però
més tard renuncià al seu
comitè al·legant que l'AWPA estava controlada per
incondicionals soviètics.
Posteriorment en aquesta dècada va fer costat el«Comitè d'Acció Directa contra
la Guerra Nuclear» i el «Comitè dels
100», format per destacats intel·lectuals.
Durant la Pasqua de 1958 participa en la primera marxa antinuclear que
recorregué 83 quilòmetres entre Londres i
Aldermaston (Berkshire, Anglaterra). El
setembre de 1961 va ser empresonat un mes amb altres companys, entre
ells
Bertrand Russell, per incitació a la
desobediència civil durant una important
protesta a la plaça de Trafalgar de Londres. En 1962 va
escriure la cançó
protesta One man's hands, que va
ser
musicada i cantada per Pete Seeger, i aquest mateix any
publicà el fullet de
cançons pacifistes Are you sitting
comfortably?
The Alex Comfort song book. El número 33 (novembre
de 1963) de la revista Anarchy li
dedicà un monogràfic. Durant
la dècada dels cinquanta i dels seixanta
s'especialitzà en biogerontologia i (biologia
de l'envelliment) i en biomedicina gerontològica
(prolongació mèdica de la vida
humana) i dedicà molts d'esforços a la seva
divulgació, formant part del Club
for Ageing (Club de l'Envelliment), creat en 1947, i de la British
Society for
Research on Ageing (BSRA, Societat Britànica per a la
Recerca sobre
l'Envelliment). En 1964, arran d'un viatge a l'Índia dos
anys abans, publicà la
seva traducció del sànscrit del tractat
d'erotologia clàssica medieval Koka
Shastra i en 1968, quan es trobava
en una reunió científica a
Txecoslovàquia, pogué assistir a la«Primavera de
Praga». En 1969 se li atorgà el Premi Karger de
Medicina. En 1972 publicà la
seva obra més coneguda The joy of
sex. A
gourmet guide to lovemaking, manual de sexologia que va
escriure en dues
setmanes i autèntic best-seller
traduït a multitud de llengües i amb el qual
guanyà tres milions de dòlars pels
12 milions d'exemplars venuts; però no estava satisfet de
ser conegut com Dr. Sex i que les
seves altres obres fossin
desconegudes. Després de la publicació d'aquesta
obra, es divorcià de Ruth
Harris i mesos després, en 1973, es casà amb
l'economista Jane Tristram Henderson,
la millor amiga de la seva exesposa amb qui mantenia un
romanç des de feia una
dècada –les famoses, i agosarades, 84
il·lustracions de The joy of sex
es basaven en instantànies polaroids
que els amants s'havien autofotografiat. El Center for
the Study of Democratic Institutions (CSDI, Centre per a l'Estudi de
les
Institucions Democràtiques) li donà una feina i
la parella es traslladà a Santa
Bàrbara (Califòrnia, EUA), on el citat thik
tank liberal tenia la seu. Entre 1974 i 1983 fou
conferenciant en el
Departament de Psiquiatria de la Universitat Stanford (Palo Alto,
Califòrnia,
EUA) i també va ser professor en l'Institut de
Neuropsiquiatria de la
Universitat de Califòrnia a Santa Bàrbara. En
aquesta època la parella era
assídua del Sandstone Retreat, al Sandstone Ranch, a les
muntanyes de Santa
Mònica (Califòrnia, EUA), comunitat naturista de
sexualitat lliure i
d'intercanvi de parelles. Amb el temps, però, Jane Henderson
es cansà de l'amor
lliure i, després de durs plets amb el CSDI, que el
denuncià per incompliment
de contracte, en 1985 la parella retornà a Anglaterra i
s'instal·là al comtat
de Kent. En 1989 publicà una carta en The
Guardian contra la imposició de l'impost regressiu
(Poll Tax) i la política
econòmica del govern presidit per Margaret
Thatcher. En 1991 patí una hemorràgia cerebral
severa i a partir d'aquest
moment son fill Nicholas actuà com a gerent i administrador
dels seus
interessos econòmics. Aquell mateix any Jane Henderson
morí d'una hemorràgia.
Trobem articles polítics seus en multitud de publicacions,
com ara Center Magazine, Consciencious Objector, Freedom,Life and Letters To-Day, New Statesman and Nation, Now,One
World, Peace News, Public Opinion, Resistance,
etc. A més de les obres citades, és autor de No such Liberty (1941), Three
new poets (1942, amb Roy McFadden
i Ian Serraillier), Into Egypt. A miracle
play (1942), The almond tree. A
legend (1942), A wreath for the
living (1942), Cities of the plain.
A
democratic melodrama (1943), Elegies
(1944), The power house (1944), The song of Lazarus (1945), Art and social responsibility (1946), The signal to engage. Poems (1946), Letters from an outpost (1947), Gengulphus (1948), Sexual
behaviour in society (1950), Civil
defence. What you should do now! A message to every householder
(1950), And all but he departed. Poems
(1951), Delinquency (1951), A giant's strength (1952), The
biology of senescence (1956 i 1964),Sex and violence and the origin of the novel
(1961), Come out to play (1961 i
1975),Haste to the wedding (1962), Darwin and the naked lady (1962), Sex in society (1963 i 1975), Process of Ageing (1964), The
nature of human nature (1966), The
anxiety makers. Some curios preoccupations
of the medical profession (1967), Art
and social responsibility. Lectures on the ideology of romanticism
(1971), «What rough
beast?» And «What is a doctor?»
(1972), More Joy of sex. A lovemaking
companion to The Joy of Sex (1973), A
good age (1976), The novel and our
time (1977) I and that. Notes on
the
biology of religion (1979), Poems
for
Jane (1979), The fast of love.
Loving, loving and growing up (1980), Practice
of geriatric psychiatry (1980), Tetrach
(1981), Reality and empathy. Physics,
mind and science in the 21st century (1984), Imperial
patient. The memoirs of Nero's doctor (1987), The
philosophers (1989), Anarchism and
religion (1991), The new Joy of
Sex. A gourmet guide to
levemaking for the nineties (1992), Writings
against power and death. The anarchist articles and pamphlets
(1994), Mikrokosmos (1994), Sexual positions (1997), Sexual
fantasies (1997), Kisses and
caresses
(1997), entre d'altres. Alex Comfort va morir el 26 de març
de 2000 en una
residència de la tercera edat de Banbury (Oxfordshire,
Anglaterra). El seu
arxiu científic es troba dipositat al Kinsey Institute for
Research in Sex
(KIRS, Institut Kinsey de Recerca sobre Sexe) a Bloomington (Indiana,
EUA) i la
seva documentació política a la biblioteca de
l'University College London (UCL).
Alex Comfort
(1920-2000)
![Anarcoefemèrides]( "Anarcoefemèrides")
Defuncions
![Jacques Roux]( "Jacques Roux")
Jacques
Roux
-
Jacques Roux: El
10
de febrer de 1794 el revolucionari Jacques Roux s'apunyala dins
la cel·la
que ocupava a la presó de Bicêtre, a prop de
París, (Illa de França, França).
Nascut el 21
d'agost de 1752 a Pranzac (Llemosí, Occitània),
aquest capellà
roig, era vicari
de Saint-Nicolas-des-Champs de París, despietat i a vegades
cruel, serà un
precursor del socialisme i de l'anarquisme moderns. No va tenir prou a
denunciar els revolucionaris acaparadors, els especuladors i els
mercaders, les
seves diatribes tingueren com a objectiu el govern i tot l'aparell de
l'Estat
parlamentari, així com diversos representants de
l'autoritat. És l'autor del
cèlebre Manifeste des Enragés
(Manifest dels Enrabiats) que van signar Varlet
i Leclerc d'Oze. Partidari de l'acció directa, va esperonar
els pillatges de
magatzems. Va ser el portaveu dels més pobres dels sans-culottes,
incitant les dones a reivindicar els seus drets. El Manifeste
des Enragés
serà la causa de la seva caiguda. La Convenció es
va sentir atacada i va
detenir Jacques Roux el 22 d'agost de 1793, amb la intenció
de guillotinar-lo,
a través del tribunal revolucionari. La repressió
s'abatrà tot d'una entre els
seus partidaris, i el Club des Femmes, suport dels enragés,
serà
dissolt.
Jacques Roux (1752-1794)
***
![Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic "Le Petit Parisien" del 10 de febrer de 1925]( "Notícia de l'accident de Georges Lachaume publicada en el periòdic \"Le Petit Parisien\" del 10 de febrer de 1925")
Notícia
de l'accident de Georges Lachaume publicada en el
periòdic Le
Petit Parisien del 10 de febrer de 1925
- Georges Lachaume:
El 10 de febrer de
1925 mor a Clichy (Illa de França, França)
l'anarquista Georges Lachaume. Havia
nascut cap el 1885. Instal·lat a La Garenne-Colombes (Illa
de França, França),
treballà com a ajustador i milità en el grup de
Bezons (Illa de França, França)
de la Unió Anarquista (UA). El gener de 1925 va ser nomenat
gerent del periòdicLe Libertaire. Netejant la seva
pistola Browning se li va disparar i la bala li perforà el
fetge; portat a
l'Hospital Beaujon de Clichy (Illa de França,
França), Georges Lachaume va
morir el 10 de febrer de 1925 durant operació. Va ser
substituït en la gerència
de Le Libertaire per Achille
Lausille.
***
![Justo Bueno Pérez]( "Justo Bueno Pérez")
Justo
Bueno Pérez
- Justo Bueno
Pérez: El 10 de febrer de 1944 es afusellat a
Barcelona (Catalunya)
l'anarquista i anarcosindicalista Justo Bueno Pérez. Havia
nascut en 1907 a
Munébrega (Saragossa, Aragó, Espanya). Sos pares
es deien Justo Bueno i Vicenta
Pérez. Quan era infant, emigrà amb sa
família a Barcelona (Catalunya). Aprengué
l'ofici de torner i, cap el 1933, s'afilià a la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) i a la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). El març de 1933 va ser
detingut a Barcelona acusat de pertànyer a una banda
d'atracadors de «caràcter
social». Juntament amb José Martínez
Ripoll i altres militants, formà part dels
grups de defensa confederal, especialment actius durant la vaga de
tramvies –se
li va atribuir l'incendi de tramvies i el seu llançament per
carrers en
pendent, així com de l'assalt i sabotatge de les cotxeres.
El 28 d'abril de
1936 participà, amb Rodolfo Prina (Lucio
Ruano Segúndez), José
Martínez Ripoll i Vicente Tomé Martín,
en el grup
d'acció que donà mor els germans Miquel i Josep
Badia Capell, militants d'Estat
Català i membres dels escamots catalanistes trenca vagues i
enemics acèrrims
del moviment llibertari. Detingut amb altres companys, va ser alliberat
el 25
de juny de 1936 a causa de les fortíssimes pressions que el
jutge que portava
la causa patí des de la Generalitat de Catalunya,
interessada a fer caure les
responsabilitats en grups falangistes. El 20 de juliol de 1936, quan
l'aixecament feixista, participà en l'assalt de la caserna
de les Drassanes de
Barcelona i quatre dies després s'enrolà en la«Columna Durruti» amb la qual
lluità a Aragó com a membre del seu
Comitè d'Investigació. Va ser nomenat
delegat general d'Ordre Públic i després
subsecretari del mateix departament
del Consell d'Aragó. Va ser acusat de l'afusellament de 29
franquistes a Gelsa
(Saragossa, Aragó, Espanya), a la rereguarda immediata al
front militar.
Després retornà a Barcelona i amb altres companys
(José Martínez Ripoll, Lluís
Latorre Mestres, Vicens Ferrer Cruzada, Antonio Moreno
López, Rafael Ginesta
Rueda i Rafael Sellés) s'encarregà del garatge de
la «Columna Durruti» (Tallers
Labora), dedicat a l'arranjament de material mòbil i a la
fabricació de
material de guerra. En 1937 formà part del grup que
planificà la mort a
Barcelona per «dignitat confederal» de Lucio Ruano
i son germà, antics
destacats milicians de la «Columna Durruti» acusats
de tota mena d'excessos
(robatoris, assassinats, etc.) al front, a més de les seves
respectives
companyes, quan aquests planificaven la seva fugida del
país; aquestes
execucions es realitzaren el 15 de juliol de 1937 a Barcelona per un
grup
format per Lluís Latorre Mestres, Vicent Ferrer Cruzado,
Antonio Moreno López,
José Martínez Ripoll, Rafael Ginesta Rueda,
Rafael Sellés i Josep Parés. El 6
d'octubre de 1937 va ser detingut sota diverses acusacions
(possessió de
passaport fals, evasió de capitals, venda de valors
artístics, etc.) i
empresonat primer a Barcelona i després a Manresa (Bages,
Catalunya). El 8 de
gener de 1938 fugí juntament amb 17 presos, amb el suport de
la CNT, del
Preventori de Manresa i s'establí a Marsella
(Provença, Occitània) i a París
(França) com a espia de Manuel Escorza del Val, cap del
Servei d'Informació i
Investigació. Se li va encarregar l'assassinat d'Antonio
Ortiz Ramírez i de Joaquín
Ascaso Budría, caiguts en desgràcia i fugits a
França, però el seu intent
d'enverinament dels citats fracassà a causa de
l'ínfima dosi d'arsènic que usà.
El 9 de març de 1939 va ser detingut per les autoritats
gal·les i lliurat a la
policia franquista el 12 de març de 1940 a Portbou juntament
amb José Martínez
Ripoll. Després d'un temps a la presó de Figueres
(Alt Empordà, Catalunya), va
ser traslladat a la Direcció General de Seguretat de Madrid.
El 30 de juliol de
1940 va ser alliberat perquè no estava reclamat per cap
jutge. Es posà a fer
feina a la Maquinista Terrestre i Marítima del barri de Sant
Andreu de
Barcelona, però el 29 de juny de 1941 va ser detingut a les
Rambles
barcelonines pel comissari Pedro Polo Borreguero i l'inspector Eduardo
Quintela
Boveda. L'1 de desembre de 1942 va ser traslladat al penal de Burgos
(Castellà,
Espanya), el 14 de juliol de 1943 se li obri el sumari 27059 per«auxilio a la
rebelión» i el 22 de juliol va ser traslladat a
Barcelona. Jutjat en consell de
guerra, el 17 d'agost de 1943 va ser condemnat a mort. Justo Bueno
Pérez va ser
afusellat el 10 de febrer de 1944 al Camp de la Bota del Poblenou de
Barcelona
(Catalunya) i enterrat al Fossar de la Pedrera. El seu nom figura en
una de les
columnes amb els noms dels «Immolats per les llibertats de
Catalunya» que precedeixen
l'entrada al Fossar, nom que ha estat esborrat en diverses accions
d'Estat
Català (abril de 2008, desembre de 2008 i maig de 2010) i
que totes les vegades
ha estat restaurat per l'Ajuntament de Barcelona.
Justo Bueno Pérez
(1907-1944)
Agustín Guillamón:«Bueno, Justo (1907-1944)», en Catalunya,
157 (gener 2014)
---
Continua...
---
![Escriu-nos]( "Escriu-nos")
![Portada del primer número d'"Alba Roja" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud](http://www.estelnegre.org/documents/premsa/albaroja1948.jpg "Portada del primer número d'\"Alba Roja\" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud")
![Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/vecingomez.jpg "Alberto Vecín Gómez [militants-anarchistes.info]")
![Marc Druard [militants-anarchistes.info]](http://www.estelnegre.org/fotos/druard.jpg "Marc Druard [militants-anarchistes.info]")
![[18/04] «La Justicia Humana» - «We have fed you all a thousand years» -...](http://www.estelnegre.org/fotos/martinezdubal.jpg)
![[13/04] «L'Alarme» - «L'Anarchie» - Atemptat contra Alfons XIII - «La Plèbe»...](http://www.estelnegre.org/fotos/congresido1930.jpg)