Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 268 | 269 | (Page 270) | 271 | 272 | .... | 465 | newer

    0 0
  • 09/02/16--05:51: Cicle de Cinema Kurd
  • 6 pel·lícules i documentals de cinema kurd es podran veure del 2 al 17 de setembre en 6 municipis de Mallorca.

    Les tres primers dies (Felanitx, Sant Llorenç i Manacor) contaran amb la presència de Maryam Fathi, refugiada política kurda d'Iran, i Arantza Uzkiano, presidenta de Newroz, aquesta darrera continuarà fins el dia 10, quan li prendrà el relleu en Juan Sorín, altre membre de la mateixa organització fins el la darrera projecció a Pollença el dia 17.

    Avui a les 20.00  a Felanitx la projecció del documental Kobane, volver a empezar obrirà el Cicle de cinema kurd, que oferirà projeccions de 6 pel·lícules i documentals en diferents localitats de Mallorca, incloent també dues projeccions a Ciutat (a Àgora i a Cineciutat). Membres de l'associació basco-kurda Newroz acompanyaran els debats (fòrums) que seguiran a cada projecció.

    Les projeccions a Pollença són els divendres 9 i 16 a les 20:00 h  aL'Ateneu de Pollença. Una bona oportunitat per veure bon cinema i conèixer millor la realitat del poble kurd. A les projeccions comptarem amb la presència d'Arantza Uzkiano (divendres 9) i Juan Sorín (divendres 16) de Newroz.

    El Cicle de cinema kurd té un doble propòsit, d'una banda promoure la solidaritat i donar a conèixer la situació del poble kurd en els quatre estats (Turquia, Síria, Iraq e Iran), en què es troba dividit. A tres tres d'ells es troben en guerra oberta, i al quart, Iran, també sota una duríssima repressió (20 execucions en aquest mes d'agost d'enguany). D'altra banda, volfer accessible a Mallorca una oferta cinematogràfica de qualitat, en alguns casos molt difícil de trobar.

    Maryam Fathi, la refugiada kurda d'Iran, també es va mostrar molt interessada en aprofitar l'avinentesa per a contactar amb membres del moviment feminista de Mallorca, i a rel de la seva demanda s'ha organitzat una trobada amb dones del moviment feminista de Mallorca el proper diumenge dia 4 a Manacor, també a L'Ateneu Lo Tort.

    A més Kobane, volver a empezar, que obre el cicle, es projectaran els següents films:

    • Las tortugas también vuelan

    • My Sweet Pepperland

    • Los niños de Dijarbakir

    • Kurdistán, guerra de chicas

    • Un tiempo para los caballos borrachos

    Totes les pel·lícules i documentals es projectaran en VOS subtitulades en castellà, vist que no es disposa de versions subtitulades en català. A l'Ateneu Lo Tort, de Manacor, se'n projectaran totes, a la resta de municipis, els ja esmentats i Artà, Pollença i Palma se'n projectaran duepel·lícules.

    La proposta d'aquest Cicle de cinema kurd va partir d'algunes formacions polítiques municipalistes (Alternativa per Artà, Alternativa per Pollença i Bloc per Felanitx) que es van posar en contacte amb Newroz, un associació basco-kurda que ja va dur a terme una iniciativa similar al país basc l'any passat i va facilitar les pel·lícules i documentals. A la idea inicial es van afegir l'Ateneu Lo Tort i l'Ateneu de Pollença, el grup juvenil Granots i sopes, de Sant Llorenç, i els grups Unió Cívica per la República, Podem Balears i la Plataforma de suport internacionalistes. En total seran seran 16 dies de projeccions.

    La iniciativa, que fa mesos que ve preparant-se coincideix amb un agreujament de la violència, la guerra i la repressió a tota la regió.

     

     

     


    0 0

    Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine). (Miquel López Crespí)


    La cultura progressista dels Estats Units


    (Article escrit després de l´atac contra les torres bessones de Nova York)



    Vagi per endavant la nostra condemna als brutals atacs contra les torres bessones de Nova York, els atemptats que han sofert els EUA. És una acció injusta contra la població civil estato-unidenca. No és el poble de Nova York, Kentucky, Arkansas, Nebraska, Los Angeles o Florida, el culpable de tots els crims contra la humanitat que ha fet el capitalisme ianqui (Vietnam, Amèrica Llatina, Indonèsia, els cops d'Estat ordits pels EUA...). Els únics culpables dels milions i milions de morts que l'imperialisme ha fet arreu del món són les classes dominats de l'imperi.

    Ens estimam el poble estato-unidenc per damunt de tot. Aquell poble que ha sabut lluitar contra el nazisme i el feixisme a Europa i contra l'imperialisme japonès en el Pacífic; ens estimam a fons el record dels milers d'antifeixistes de la Brigada Internacional "Lincoln" que vengué a lluitar contra Franco l'any 1936 (hi ha un llibre molt interessant al respecte: Voluntarios norteamericanos en la guerra civil española, de Cecil Eby, publicat per Edicions Acervo l'any 1974); recordam amb afecte els intellectuals i treballadors, els sindicalistes i membres de partits d'esquerra estato-unidencs repressaliats en temps del maccarthysme; tenim present en tot moment el llegat de Martin Luther King, la seva ferma lluita (i que li costa la mort a mans dels feixistes proimperialistes ianquis) en defensa dels drets civils dels milions de ciutadans estato-unidencs que, a causa del color de la seva pell, eren privats dels seus drets més elementals per part del racisme ianqui. Pensam igualment en els revolucionaris dels EUA de totes les tendències (els trosquistes detinguts i empresonats; els anarquistes com Sacco i Vanzetti i tants i tants d'assassinats "legalment" en milers de falsos judicis); recordam el llegat combatiu de Malcolm X; estimam el marxisme estato-unidenc, un dels més brillants del món, que, amb obres com les de Sweezy, Genovese, Nicolaus, Gould i tants d'altres, ens ha donat armes analítiques d'importància decisiva.



    Com deia més amunt, els esquerrans i antiimperialistes d'arreu del món en sentim hereus d'aquesta herència progressista. Una herència que prové de la guerra d'independència (l'exemple heroic dels patriotes de 1776-1783 que canta Walt Whitman en els seus poemaris). Un llegat que passa pels combats del segle XIX (la guerra civil) contra l'esclavisme del sud i arriba fins als socialistes, anarquistes i comunistes dels anys vint i trenta, als brigadistes internacionals que lluitaren per la nostra llibertat i la llibertat de la humanitat l'any 1936.

    De sempre hem estimat tot aquest component progressista del poble nord-americà. Amants aferrissats, deixebles del gran poeta Walt Witman, d'ençà els anys seixanta ja ens delia i emocionava seguir des de la foscor de la dictadura feixista espanyola (sostinguda i pagada pel govern estato-unidenc, no ho oblidem!) la literatura d'aquell gran país. ¿Com no recordar amb emoció la recerca dels llibres dels autors compromesos d'aquella època, les aferrissades discussions sobre les diverses concepcions entorn el compromís de l'escriptor amb el seu poble?



    John Reed

    La intellectualitat progressista i avançada sempre va ser crítica amb el sistema imperialista ianqui (des de diverses perspèctives i no sempre des de l'esquerra). Parlam de les obres, assaigs, articles de James Baldwin, Edward Albee, Leroi Jones, Susan Sontag, Normam Mailer, Bernard Malamud, Arthur Miller, Allen Ginsberg, John Updike, Mary Mac Carthy, el mateix Malcolm X...

    El cinema ianqui, les aportacions d'algunes de les produccions d'aquesta indústria a l'avenç dels pobles i a la seva autoconsciència progressista des de Chaplin a Stanley Kubrick, forma part igualment de la nostra mitologia pro-estatounidenca. ¿Qui no recorda que Humphrey Bogart prengué una posició activa -amb recollida de diners inclosa, amb manifestacions davant al Casa Blanca- per tal de defensar la República espanyola amenaçada pel feixisme? ¿Quants de guionistes, directors i actors estato-unidencs no es jugaren la vida i anys de presó, l'acomiadament de la feina, pet tal d'ajudar tots els moviments d'esquerra i antiimperialistes de l'època, sobretot en temps de les persecucions marcartistes? ¿Com no valorar, estimar a fons aquesta valuosa aportació a la causa de l'alliberament dels pobles? Per això estimam els Estats Units d'Amèrica, els sectors progressistes i antifeixistes de la seva societat. Formen, no cal dir-ho, part indestriable de la nostra cultura i de la nostra vida.

    Nosaltres no seríem els mateixos sense haver assimilat a fons, no solament l'heroica història del poble estato-unidenc contra la reacció, el racisme i el feixisme interior, sinó tot el que el cinema ens proporcionava en aquest sentit. Ciutadà Kane d'Orson Welles era ja una premonició del poder que arribarien a assolir les màfies capitalistes de control de les consciències (per a nosaltres una de les pellícules més importants de la història del cinema). ¿Què no deven sentimentalment a Casablanca, el film que dirigí l'any 1942 el director Michael Curtiz i que protagonitzaren Humphrey Bogart i Ingrid Bergman?

    Els directors Otto Preminger, Howard Hawks, Josef Von Sternberg, Fritz Lang, Fred Zinnemann, Ernst Lubitsch, King Vidor, Frank Capra o el mateix Orson Welles ens ajudaven a conèixer a fons l'ànima del poble estato-unidenc (malgrat les fortes limitacions culturals i polítiques imposades per la censura dels comissaris de la indústria del cine).

    Hem explicat una mica tot això per a diferenciar el que és el nostre deute i reconeixement envers la cultura progressista d'aquell gran país i el que són les seves classes dominants i la brutal política de saqueig i extermini contra el pobles d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica que ha practicat i practica el seu govern.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    0 0

    [02/09] «Le Peuple» - Congrés de Lausana - Congrés de l'Haia -«L'Urlo della Canaglia» - Míting a Figueres - Llei antiterrorista - Jaeger - Ludovici - Pasanau - Trama - Aragó - Barberis - Riera - Báez - Piqueras

    Anarcoefemèrides del 2 de setembre

    Esdeveniments

    Capçalera de "Le Peuple"

    - Surt Le Peuple: El 2 de setembre de 1848 surt a París (França) el primer número del periòdic Le Peuple. Liberté, Égalité, Fraternité --després s'afegirà el subtítol«Journal de la République Démocratique et Sociale». Fou editat i redactat per Pierre-Joseph Proudhon. Era successor de Le Représentant du Peuple, que havia sortit el 27 de febrer d'aquell any i que havia estat prohibit el 10 de juliol. Le Peuple traurà 206 números, l'últim el 13 de juny de 1849, i serà continuat per La Voix du Peuple --223 números entre l'1 d'octubre de 1849 i el 14 de maig de 1850--, per acabar novament amb la capçalera Le Peuple --33 números entre el 15 de juny i el 13 d'octubre de 1850. En el primer número es publicà un «Manifeste du Peuple» on s'exigirà el dret al treball i en el número del 15 de novembre un manifest electoral dels socialistes contra l'estatisme i per la creació i desenvolupament de societats obreres. Aquesta publicació, com la anterior i les posteriors, reivindicaven el dret del proletariat a l'autoemancipació sense cap suports governamental. La publicació de tres violents articles contra el príncep-president Louis-Napoléon Bonaparte --el 26, 27 i 30 de gener de 1849-- van fer que Proudhon fos denunciat i condemnat el 28 de març de 1849 per l'Audiència del Sena a tres mesos de presó i 3.000 francs de multa; fet que obligà Proudhon a fugir el 30 de març i refugiar-se a Bèlgica.

    ***

    Representació de la I Internacional

    - Congrés de Lausana: Entre el 2 i el 8 de setembre de 1867 se celebra a Lausana (Vaud, Suïssa) el II Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Hi van assistir 72 delegats, majoritàriament suïssos (37 delegats) i francesos (20 delegats). Es van resoldre els temes plantejats en la línia proudhoniana i allunyada de la línia marxista. Es va assenyalar que els sindicats obrers calien que s'agrupessin en federacions regionals, nacionals i internacionals d'oficis i indústries. Va existir acord gairebé general sobre la necessitat de creació de cooperatives de producció i que els sindicats estaven obligats a fer-les costat moralment i econòmicament; però van sorgir grans diferències entre els delegats sobre quines activitats cooperatives mereixien ser defensades. Molts delegats mostraren les seves reserves sobre el perill que les cooperatives només emancipessin econòmicament reduïts grups d'obrers i no la classe obrera en la seva totalitat. Partidaris de Proudhon, de Blanc i de Lassalle prengueren part en el congrés i quan es van discutir els punts que feien referència a l'Estat, la disparitat de criteris de les diverses escoles van fer que les resolucions fossin ambigües. Es va aprovar una moció favorable a la propietat pública dels mitjans de canvi (bancs) i de transport; però una esmena sobre la socialització de la terra, presentada per De Paepe, va ser rebutjada. Sobre el tema de la «lluita política» i la seva relació amb les llibertats va suscitar també disparitat de criteris, acordant finalment que«l'emancipació social dels treballadorsés indispensable de la seva emancipació política» i «que l'establiment de les llibertats polítiques és una primera mesura d'absoluta necessitat». Sobre l'actitud que s'havia de seguir davant el Congrés Internacional de la Pau, que pocs dies després havia de celebrar-se a Ginebra, patrocinat per la Lliga per la Pau i la Llibertat --moviment pacifista republicà dirigit per escriptors, professors i polítics burgesos radicals que desitjaven el suport dels obrers--, la majoria dels delegats internacionalistes van estar d'acord amb col·laborar amb la Lliga en la lluita contra la guerra, però deixant clar que la guerra només es pot evitar canviant per complet el sistema econòmic imperant. Altres resolucions van anar encaminades al foment de l'ensenyament integral i d'un idioma universal. Van sobresortir en els comicis De Paepe, Büchner, Eccarius i Guillaume.

    ***

    Marx versus Bakunin

    - Congrés de l'Haia: Entre el 2 i el 7 de setembre de 1872 se celebra a l'Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) el V Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), on es produeix la gran escissió entre marxistes (autoritaris) i bakuninistes (antiautoritaris o llibertaris). Hi van assistir 69 delegats representant 11 països. Els italians van ser absents deliberadament --Cafiero hi va assistir com a observador crític. En representació de la Federació Regional Espanyola hi van assistir Rafael Farga i Pellicer, Carlos Alerini, Nicolás Alonso Marselau, Tomás González Morago i Paul Lafargue, que es van decantar per la fracció bakuninista. La majoria de delegats eren alemanys i membres del Consell Federal marxista. Els suïssos i els espanyols tractaren d'imposar una votació per afiliats o per federacions, però no es va acceptar pels autoritaris, que comptaven amb més delegats. Els delegats del Jura van sol·licitar en una moció«l'abolició del Consell Federal i la supressió de tota autoritat en la Internacional». Però, contràriament, es va enfortir el poder del Consell Federal («Estat Major de la Internacional») i es va exigir la formació d'un partit polític,és a dir, la conversió de l'AIT en un instrument per a la presa del poder. Bakunin i James Guillaume van ser expulsats i el Consell Federal es va traslladar a Nova York, a proposta de Marx i d'Engels. La reacció antiautoritària es va produir dies més tard amb la celebració del Congrés de Saint-Imier (15 i 16 de setembre) i la creació d'una AIT antiautoritària.

    ***

    Capçalera de "L'Urlo della Canaglia"

    - Surt L'Urlo della Canaglia: El 2 de setembre de 1888 surt a Pàdua (Vèneto, Itàlia) el primer i únic número del periòdicL'Urlo della Canaglia. A beneficio del giornale (El Crit del Canalla. A benefici del diari). Portava els epígrafs «Ni Déu, ni amo» (Blanqui) i «Tenir el vot no vol dir tenir la llibertat» (L. Shetchley). Estava redactat per Attilio Borgatti. Realment es tracta d'un full imprès per una plana que vol fer publicitat per a un nou periòdic i recaptar-hi fons. Entre novembre de 1882 i febrer de 1883 Luigi Colli havia editat a Màntua (Llombardia, Itàlia) La Comune. Urlo della canaglia, publicació que recollia el programa anarquista de la I Internacional.

    ***

    Picasso: "Míting anarquista" (1897)

    - Llei antiterrorista: El 2 de setembre de 1896, arran de l'atemptat anarquista durant la processó el Corpus Christi quan passava pel carrer de Canvis Nous de Barcelona (Catalunya) el 7 de juny de 1896, entra en vigor una nova llei que modifica alguns aspectes de la primera Llei antiterrorista de l'Estat espanyol de 10 de juny de 1894. En aquesta, la vinculació entre terrorisme i anarquismes és encara més estreta:«El Govern podrà suprimir els periòdics i els centres anarquistes i tancar els establiments i els llocs d'esplai on els anarquistes es reuneixin habitualment per concertar-ne els plans o verificar-ne la propaganda.» Es castiga amb l'expulsió a qui  «de paraula, per escrit, per la impremta o per altre mitjà de publicitat propaguin idees anarquistes o formin part de les associacions compreses en l'article 8è de la Llei de 10 de juliol de 1894». La Llei ja es dirigeix declaradament contra l'anarquisme. S'introdueixen les matèries inflamables com a mitjà per cometre delictes i la pena de mort com«quan a conseqüència de l'explosió resultés alguna persona morta», encara que es preveu la possibilitat de proposar al Govern una rebaixa o commutació de la pena. Important novetat és la competència de la jurisdicció militar sobre aquests delictes i es preveu una vigència de tres anys, especialment per l'oposició que va aixecar entre els liberals la supressió de centres i de periòdics.

    ***

    Cartell de l'acte

    - Míting a Figueres: El 2 de setembre de 1931 se celebra al Teatre Principal de Figueres (Alt Empordà, Catalunya) un gran míting de propaganda sindical organitzat pel Sindicat Obrer d'Oficis Diversos (SOOD) de la localitat de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Hi van intervenir els propagandistes Roser Dulcet Martí, Ramon Estany, Ramon Magriñà i Jaume Segalà. El SOOD de Figueres comptava en aquell moment uns set-cents afiliats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Hans Jaeger pintat per Edvard Munch (1889)

    - Hans Jaeger:El 2 de setembre de 1854 neix a Drammen (Buskerund, Noruega) l'escriptor i filòsof anarquista, defensor de l'amor lliure noruec, Hans Henrik Jaeger. Fill d'un oficial de policia, va quedar orfe a l'edat de 14 anys. Va haver de lluitar tot sol, embarcant-se en la marina on esdevindrà més tard oficial. En 1875, va començar a estudiar filosofia i va freqüentar la bohèmia de Cristiania (antic nom d'Oslo). A començaments dels anys 1880 hi va crear un grup militant de joves intel·lectuals i pintors, com ara Edvard Munch, que es va mobilitzar per promoure l'amor lliure i blasmar contra el matrimoni. Després d'escriure un assaig sobre Kant i dos peces de teatre, va publicar el 1885 una novel·la naturalista Escenes de la Bohèmia de Cristiania, però el llibre va topar amb «la bona societat» iés de seguida segrestat i prohibit, fins i tot a Suècia, per ultratge als bons costums. Per aquest fet va ser condemnat el 1886 a 60 dies de presó aparellat amb una multa. Aleshores va deixar Noruega per un temps i va marxar a França, on residirà dos anys treballant com a corresponsal per a un periòdic socialdemòcrata, abans de retornar a Cristiania on entrarà en contacte amb l'anarquista danès J. J. Ipsen, qui li descobrirà l'anarquisme, i el doctor Rolf Hammer. En 1906 va publicar a Copenhaguen el llibre Anarkiets Bibel (La Bíblia de l'Anarquisme), veritable discurs de defensa on les preocupacions socials i la vaga general expropiadora s'uneixen a la necessitat d'alliberament individual i sexual. En 1907, va editar amb Ipsen el periòdic de combat social Kosaren (El Corsari) i, el mateix any, Skorpionen (L'Escorpí), que esdevindrà després Revolten (La Revolta). Hans Henrik Jaeger va morir de càncer el 8 de febrer de 1910 en un hospital d'Oslo (Noruega).

    ***

    Domenico Ludovici

    - Domenico Ludovici: El 2 de setembre de 1884 neix a Cagli (Marques, Itàlia) el propagandista anarquista i resistent antifeixista Domenico Ludovici. Sos pares es deien Francesco Ludovici i Adele Giovannini. De ben jovenet manifestà les seves idees anarquistes i per això, cap el 1904, va ser integrat en la I Companyia de Disciplina de Peschiera del Garda (Vèneto, Itàlia) per «propaganda antimilitarista». Es guanyava la vida fent de picapedrer i de tallador de vidre. El desembre de 1907 emigrà a França, on va romandre fins a juliol de l'any següent per qüestions de feina. El 27 de setembre de 1908 participà en el Congrés Interprovincial Anarquista que se celebrà a Pergola (Marques, Itàlia). El maig de 1909 passà, amb sa companya Vittoria Mascellini, a Saint-Blaise (Neuchâtel, Suïssa), on organitzà un grup llibertari i es dedicà a la propaganda subversiva, fins i tot desplaçant-se a països veïns. Entre 1910 i 1914 tornà un parell de vegades a Cagli, on restà alguns mesos, per retornar de bell nou a Suïssa. En 1912 el trobem a Neuchâtel (Neuchàtel, Suïssa), on va ser convidat per Armando Borghi per a fer una conferència. En 1914 col·laborà en Volontà. Quan la Gran Guerra, no es va presentar a la crida a files o desertà. En 1917 s'establí a Ginebra amb sa família –tenia dos fills (Brenno i Sergio) i una filla (Ferrer). En 1922 la policia el tenia controlat a Ginebra, on havia muntat un taller de vidres per a rellotges i freqüentava les reunions setmanals del grup editor del periòdic anarquista Le Réveil, de Luigi Bertoni, amb qui tingué una estreta amistat. En 1929 enviava cròniques al periòdic Germinal de Chicago (Illinois, EUA) i es traslladà a París (França), on esdevingué representant de productes d'alimentació, alhora que mantenia el seu taller ginebrí; aquest mateix any va ser inscrit en el registre de la policia de fronteres. A finals de 1929 acompanyà Camillo Berneri i Ermanno Menapace, que més tard es va saber que era agent de l'Organizzazione per la Vigilanza e la Repressione dell'Antifascismo (OVRA, Organització per a la Vigilància i la Repressió de l'Antifeixisme), a la seu de la Societat de Nacions, on segons la policia, pretenien atemptat contra la delegació italiana. Encara que vigilat per agents de l'OVRA, en aquests anys es mogué hàbilment entre Suïssa i França organitzant el moviment llibertari i mantenint relació amb destacats anarquistes (Amleto Astolfi, Gino Bibbi, Savino Fornasari, Remo Franchini, Carlo Frigerio, Lorenzo Gamba, Virgilio Gozzoli, Guido Schiaffonati, Randolfo Vella, etc.). L'abril de 1931 s'entrevistà amb Domenico Zavattero a Marsella (Provença, Occitània), de qui va treure una opinió negativa, i el juny d'aquell any, amb Randolfo Vella, acompanyà Nestor Makhno durant la seva estada parisenca. Membre de la Liga Italiana dei Diritti dell'Uomo (LIDU, Lliga Italiana dels Drets de l'Home), fou un dels seus representants en la regió parisenca en el Congrés Anarquista dels Pròfugs Italians que se celebrà entre l'11 i el 12 de novembre de 1933 a Puteaux (Illa de França, França). El març de 1936 s'establí definitivament a Ginebra, on encara funcionava el seu taller, però en el qual ja no es dedicà mai, lliurant-se totalment a l'activitat política, que el porta gairebé cada nit a freqüentar el Cercle Llibertari«L'Aurora» i a recaptar fons per al finançament de l'antifeixisme a Itàlia. L'agost de 1936, juntament amb dos ginebrins, es dirigiren a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord), a la frontera francoespanyola, amb la intenció d'unir-se a la Revolució espanyola. Un cop passada la frontera, a Barcelona (Catalunya) es reuniren amb l'anarquista Quisnello Nozzoli i entrà a formar part de la Secció Italiana de la «Columna Ascaso», lluitant el 28 d'agost de 1936 en la batalla de Monte Pelado, al front d'Aragó, entre Osca i Almudébar (Aragó, Espanya). Al front d'Osca perdé un ull i tres dits. Segons informacions de la policia feixista italiana, el setembre de 1937 pertanyia a la Brigada«Carlo Rosselli», que actuava a Aragó, però a vegades moltes d'aquestes notícies són contradictòries. Esdevingué membre del Comitè d'Investigació Política de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) a l'estació ferroviària de Portbou (Alt Empordà, Catalunya) i locutor del programa en italià de Ràdio Barcelona, en nom de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la FAI, fins a les jornades tràgiques de maig de 1937. També fou, amb Celso Persici i Virgilio Gozzoli, representant de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI) a la seu del Comitè Regional de Catalunya de la CNT-FAI. A Barcelona visqué amb Camillo Berneri, Francesco Barbieri, Virgilio Gozzoli, Enzo Fantozzi, Ernesto Bonomini e Leonida Mastrodicasa. Durant la Revolució espanyola col·laborà, a vegades fent servir els pseudònims DL, Dom i Domingo, en Le Réveil Anarchiste–va fer una entrevista a Emma Goldman en 1937 durant la seva visita a Catalunya que sortí en aquesta publicació–, Tierra y Libertad, Solidaridad Obrera,Guerra di Classe (que dirigí amb Aldo Aguzzi després de l'assassinat de Camillo Berneri), L'Adunata dei Refrattari i Il Martello. El gener de 1938 vivia a París sota el llinatge Martin i posteriorment, amb Virgilio Gozzoli, es dirigí a Perpinyà amb la intenció de passar a Barcelona, però els carrabiners republicans els van impedir l'entrada. No obstant això, l'abril de 1938 era a Barcelona amb Pio Turroni, amb qui el juliol d'aquell any projectà un atemptat contra Benito Mussolini que s'havia de portar a terme l'agost a Rímini (Emília-Romanya, Itàlia). El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, abandonà Catalunya amb la Retirada i va ser internat al camp de concentració d'Argelers, on s'integrà en el grup«Libertà o Morte». Pogué fugir-ne i arribà a Ginebra via Grenoble. El febrer de 1939 era a Lieja (Lieja, Bèlgica) amb la intenció d'emigrar a Amèrica, però retornà a Suïssa i continuà dedicant-se a la propaganda anarquista al costat de Luigi Bertoni i de Comunardo Bertoglio, tot aprofitant un abonament ferroviari obtingut gràcies a la seva nova feina de representant d'una fàbrica de cartonatges. El novembre de 1940 son fill Brenno, que sembla que no desenvolupava aleshores cap activitat política, va ser confinat pel feixisme. Durant la II Guerra Mundial i la postguerra s'encarregà de la distribució de la premsa subversiva. El novembre de 1945 viatjà a Milà (Llombardia, Itàlia) i prengué part, com a delegat dels Grups Anarquistes de Llengua Italiana a Suïssa, en una reunió del consell general de la Federació Anarquista Italiana (FAI), viatjant de seguit a Fano i a Roma, on s'entrevistà amb Armando Borghi. Posteriorment participà en el II i el III Congrés Nacional de la FAI, que se celebraren entre el 16 i el 20 de març de 1947 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i entre el 23 i el 25 d'abril de 1949 a Liorna (Toscana, Itàlia), respectivament. El 22 de gener de 1947 pronuncià el discursos commemoratiu en els funerals de Luigi Bertoni. Fins al seu final, formà part de la redacció de Le Réveil Anarchiste. Domenico Ludovici va morir el 14 d'abril de 1950 a Ginebra (Ginebra, Suïssa) i va ser incinerat tres dies després. Son fill, Brenno Ludovici, també va ser un destacat anarquista.

    ***

    Benet Pasanau

    - Benet Pasanau: El 2 de setembre --algunes fonts citen el 30 d'agost-- de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista Benet Antoni Pasanau Blanch. Carreter de la fàbrica de cervesa Damm de Barcelona, estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Quan el cop feixista de juliol de 1936, amb altres companys de feina, muntà una metralladora al terrat de la Damm i s'enfrontà als insurrectes. Immediatament després s'enrolà en la Columna Durruti i marxà al front d'Aragó. Durant els combats a Casp (Saragossa, Aragó, Espanya) va resultar ferit en l'assalt de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Deixat per mort, va ser després evacuat a Lleida quan encara no havien acabat els combats i després a Barcelona. Benet Pasanau va morir d'aquestes ferides el 6 d'agost de 1936 a la Clínica Aliança de Barcelona (Catalunya) i fou enterrat el 8 d'agost al cementiri barcelonès de Sant Andreu. El seguici fúnebre des de la Damm fins al cementiri va ser una gran manifestació obrera de dol. Entre el setembre de 1937 i el final de la guerra, el carrer Rogent del barri del Clot de Barcelona portà per iniciativa popular el nom de«Benito Pasanau». Son fill, Santiago Pasanau, nascut en 1922, també va ser militant llibertari.

    Benet Pasanau (1900-1936)

    ***

    Domingo Trama

    - Domingo Trama: El 2 de setembre de 1910 neix al barri de La Boca de Buenos Aires (Argentina) el militant anarcosindicalista Domingo José Trama. Fill de pare francès, obrer de la indústria naval, i de mare argentina, era el major de vuit germans. En 1922 va acabar els estudis primaris i en 1924 començà a fer feina com a aprenent en diversos comerços de la zona. Quan tenia 17 anys va entrar com a obrer reblador en la firma «Varaderos Ghioldi» i es va afiliar al Sindicat de Calderers i Annexes. En 1928 els seus companys Hermenegildo Rosales i Juan Navone el van presentar en el Gremi de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, al qual es va afiliar i des d'aleshores i fins al 1950 va treballar com a escarader en la reparació de vaixells per als tallers«Lambertini e Hijos», «La Marina», «La Anglo-Argentina» i «Moore McCormack». Quan tenia 20 anys començà a freqüentar els bars Roma i Paulista de La Boca, on es reunien obrers socialistes, comunistes i anarquistes, a través dels quals es va interessar pel moviment llibertari. En aquesta època conegué importants personatges de la política del seu temps, com ara el radical Crisólogo Larralde i el socialista Alfredo Palacios. En 1930 la dictadura d'Uriburu clausurà la Federació d'Obrers de Construccions Navals (FOCN) que agrupava cinc sindicats, inclòs al qual pertanyia. Davant d'aquest clima d'arbitrarietats nasqué la seva passió per l'anarquisme. En 1932 l'assemblea del Gremi de Pintors i d'Obres de Rasqueta el nomenà per un any bibliotecari de l'agrupació. Durant els anys següents, fou detingut nombroses vegades per la seva militància. En 1938 fou nomenat tresorer del seu sindicat. L'agost d'aquest any va participar en una assemblea de la FOCN que resolgué enviar ajuda a la Revolució espanyola. A partir d'aquest moment i fins al final de la Guerra Civil, donà a la causa revolucionària espanyola el dos per cent del seu sou. El març de 1939 es negà a reparar el vaixell franquista «Cabo San Antonio», a càrrec del govern de Burgos i promogué, juntament amb els seus companys, una vaga de cinc dies al «Taller Cariboni». El 9 de setembre de 1940 formà part d'una comissió de treballadors que va aconseguir, després d'un dia d'atur, que el prefecte del port desistís d'aplicar una disposició de la policia que obligava a la FOCN a llevar de la seva carta orgànica les paraules«boicot» i «acció directa». En endavant, va formar part de totes les delegacions, en representació dels obrers, que dialogaren amb les patronals en diversos conflictes i en qüestions de litigi amb la policia. Per tot això, durant la dècada dels quaranta va ser detingut nombroses vegades. Va ser delegat del «Comitè Pro Presos» de Bragado i el 20 de novembre de 1940, en nom del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta, lliurà a Pascual Vuoto, un dels detinguts a la presó de Mercedes, la màquina d'escriure que havia sol·licitat per redactar els seus manifests de protesta. Després, amb altres companys, fundà el 21 d'octubre de 1941 l'Ateneu de Joventut d'Obrers de Construccions Navals i en fou elegit secretari. En 1942 va ser nomenat per un any secretari del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta. El 10 d'octubre d'aquell any, durant el govern de Ramón Castillo, formà part d'una comissió que es va entrevistar amb el ministre de Marina, Mario Fincati, a causa de l'intent oficial d'imposar un carnet identificador de la Prefectura per a permetre l'entrada al port als obrers. Per aquest motiu va començar una vaga juntament amb la resta d'obrers i, després de tres dies, el Ministeri acceptà la proposta plantejada pels treballadors. En 1942, també, fou clausurada per segona vegada la FOCN. En 1945 l'assemblea del Sindicat de Pintors i d'Obrers de Rasqueta el reelegí secretari i l'any següent fou designat per un any delegat davant el Consell Federal de la FOCN. En 1947 va formar part de la comissió que presentà, davant l'organisme patronal Unió de Constructores Navals (UCN), la petició dels empleats administratius navals per a constituir el seu propi sindicat. A causa dels entrebancs suscitats en aquest reconeixement, va participar en la vaga de 110 dies en solidaritat amb aquests treballadors. En 1947 la FOCN fou clausurada per tercera vegada i el govern creà un nou sindicat sota control oficial. Com a delegat del Consell Federal dels gremis navals, en 1948 formà part de la comissió que comparegué davant Juan Castro, ministre de Treball, per manifestar la decisió de l'assemblea sindical de rebutjar la supervisió ministerial sobre la FOCN. En 1950 intervingué en una vaga de 45 dies en solidaritat amb la Federació Marítima i en acabar el conflicte el govern creà l'Associació Marítima Argentina (AMA) i clausurà per quart pic la FOCN que, no obstant això, seguí funcionant clandestinament. En 1952 abandonà la feina de reparació de vaixells i entrà com a ajudant d'electricista en els «Talleres Vignolo Hnos.», afiliant-se en el Sindicat de Metal·lúrgics Navals que, ben igual que la resta de gremis de la FOCN, funcionava clandestinament. Aquest mateix any fou acomiadat per haver assessorat un grup d'obrers davant una maniobra de la patronal. En 1955, amb la caiguda de Perón, la Revolució Llibertadora va aixecar la clausura de la FOCN i fou elegit delegat del Gremi de Metal·lúrgics Navals davant el Consell Federal, el qual també el designà secretari general de la FOCN. En 1956, amb companys del Consell Federa i del Consell Regional, presentà una petició davant la UCN i el «Taller Estatal Tarena» on se sol·licitava el reconeixement de la llibertat sindical de la FOCN i l'acceptació de la jornada laboral de sis hores. Davant la negativa a accedir a aquestes reivindicacions i l'aplicació d'un lock-out patronal, l'octubre de 1956 encapçalà, com a secretari general de la FOCN, una vaga que durà 13 mesos, la més llarga de la història d'Argentina. A finals d'aquell any fou detingut per la policia, durant el conflicte, acusat d'impedir la llibertat de treball i per ús d'armes de foc després d'un atemptat esdevingut al port mentre ell i un grup de delegats mantenien un reunió amb el patró dels «Talleres Tognetti», i fou empresonat tres mesos a la presó Villa Devoto. El 26 d'octubre de 1957 el Ministeri de Treball reconegué com a gremiúnic el Sindicat Argentí d'Obrers Navals (SAON), format pels tallers estatals Tarena. El novembre de 1957 finalitzà la vaga sense haver aconseguit les reivindicacions i fou acomiadat de la feina. Després va realitzar diverses feines temporals a diversos tallers («El Anglo-Argentino», «Lambertini» i«La Marina») i continuà ocupant el càrrec de secretari general de la FOCN, però mai no s'afilià al nou sindicat. En 1959 fou cridat, juntament amb altes vuitanta obrers qualificats, per treballar als «Talleres Ryan», però de manera clandestina ja que estava inscrit a les llistes negres com a vaguista, i hi va desenvolupar tasques de reparació de vaixells uns quants mesos fins el tancament del taller. En 1960 es va afiliar al sindicat «Luz y Fuerza», s'apuntà a la borsa de treball d'aquest gremi i començà a treballar a l'àrea de jubilacions i pensions de la «Compañia Italo-Argentina». Aquest any també fou nomenat membre d'una Comissió de Reorganització de la Federació Obrera Regional Argentina (FORA). En 1969 es va jubilar i dos anys després cessà en la seva funció de secretari general de la FOCN quan aquesta es dissolgué a causa de la mancança d'afiliats i la negativa a sotmetre's a les exigències de la Llei d'Associacions Professionals. Durant els seus últims anys fou secretari de l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals i director d'El Constructor Naval. Domingo Trama va morir el 20 de maig de 2003 a Buenos Aires (Argentina) i el 26 d'octubre del mateix any les seves cendres foren llançades al Riachuelo, a pocs metres dels tallers on treballà i lluità, en un sentit homenatge dels seus companys i amics. Actualment l'Ateneu d'Obrers en Construccions Navals porta el seu nom.

    Domingo Trama (1910-2003)

    ***

    Notícia de la detenció de Francesc Aragó Bocillo i altres companys apareguda en "La Vanguardia" (1 d'octubre de 1947)

    - Francesc Aragó Bocillo: El 2 de setembre de 1916 neix al Poble-sec de Barcelona (Catalunya) el resistent llibertari antifranquista Francesc Aragó Bocillo–el segon llinatge apareix citat erròniament algunes vegades d'altres maneres (Borillo, Bucillo i Burillo). Militant d'aleshores clandestina Confederació Nacional del Treball (CNT) a Cornellà (Baix Llobregat, Catalunya), en 1947 demanà al Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili l'enviament de militants per reforçar la lluita a la comarca del Baix Llobregat i dos grups d'acció, de cinc i de set membres respectivament, van ser enviats per reforçar l'activitat antifranquista. L'agost de 1947 va ser detingut, amb altres 26 companys, entre els quals hi havia diversos membres dels grups d'acció, com ara Luis Agustin Vicente (Luis Ruiz Costa), Julián Nuñez Gil, Cristóbal Castellví Sabater, José Asensio García, Saturnino Sanz Velilla, Francisco Sánchez Berenguer, etc. Tots van ser acusats d'haver participat en un sabotatge a la fàbrica Sansón de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya), d'un seguit d'atemptats comesos entre maig i agost d'aquell 1947 contra les torres elèctriques d'alta tensió de la companyia«Riegos y Fuerzas del Ebro» i de diversos robatoris. Traslladats a la Direcció de la Policia de Barcelona, van ser torturats durant 42 dies. El març de 1953 van ser jutjats a Barcelona pel Tribunal d'Espionatge i ell condemnat a 30 anys de reclusió. Tancat a la presó Model de Barcelona, amb Ginés Urrea Piña, mantingué relacions amb el Secretariat Intercontinental (SI) de l'Exili des de la presó. Sempre fidel al pensament llibertari, Francesc Aragó Bocillo va morir el 23 de juliol de 2009 a Viladecans (Baix Llobregat, Catalunya) i fou enterrat l'endemà al cementiri d'aquesta localitat. Estava casat amb Rafaela Rubio Lorenzo.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Giovanni Barberis

    - Giovanni Barberis: El 2 de setembre de 1936 mor a Lleida (Segrià, Catalunya) l'anarquista Giovanni Barberis, també conegut com José Gómez. Havia nascut l'11 de març de 1896 a Cossila San Giovanni (Biella, Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Felice Barberis i Domenica Tondella. Mecànic de professió, s'establí a Torí (Piemont, Itàlia). En 1919 va ser ferit per un escamot feixista a Torí i fou portat a un hospital del qual fugí per por a ser assassinat. En 1921 passà clandestinament a França i cap al 1931 s'establí a Barcelona (Catalunya) sota el nom de José Gómez, on treballà de camioner. Quant l'aixecament feixista de juliol de 1936, transformà el seu camió en un tiznao (automòbil blindat) i marxà cap al front, a Bicién (Osca, Aragó, Espanya), on s'enrolà en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso». Durant l'ofensiva sobre Osca, 1 de setembre de 1936 va ser greument ferit a Almudébar (Osca, Aragó, Espanya) quan el seu camió s'incendià després de rebre una granada. Giovanni Barberis va morir l'endemà, 2 de setembre de 1936, en un hospital de Lleida (Segrià, Catalunya). Tres companys seus que anaven al camió, Guido Bruna, Giuseppe Gabbani i Amedeo Gianotti, que finalment morirà a causa de les ferides, també resultaren greument cremats.

    ***

    Certificat de defunció d'Eduard Riera Juncosa del registre de deportats

    - Eduard Riera Juncosa: El 2 de setembre de 1943 mor al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Eduard Riera Juncosa. Havia nascut el 19 de gener de 1903 a Barcelona (Catalunya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Tancat en un camp de concentració, després va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per anar a fortificar la «Línia Maginot». Fet presoner pels alemanys, va ser deportat al camp nazi de Mauthausen sota la matrícula 4.450 on morí.

    ***

    Necrològica de Diego Martín Báez apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 28 de setembre de 1980

    - Diego Martín Báez: El 2 de setembre de 1980 mor a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Diego Martín Báez. Havia nascut cap el 1903. Fins a la Revolució espanyola treballà en la Companyia dels Ferrocarrils Andalusos. Milicià dels Batallons Confederals durant la guerra civil, va combatre als fronts malaguenys d'Antequera i del barri de Gobantes de Peñarrubia, i, després de la caiguda de Màlaga, als fronts del llevant peninsular, d'Aragó i d'Extremadura. Apressat per les tropes franquistes, va ser empresonat. Un cop lliure s'establí a Gibraltar fins al tancament de la frontera per les autoritats franquistes, quan passà a viure a La Línea de la Concepción, on continuà participant en les activitats clandestines de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Després de la mort del dictador Francisco Franco, fou membre del Sindicat d'Oficis Diversos de La Línea de la Concepción de la CNT i pogué aconseguir la jubilació de la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE, Xarxa Nacional de Ferrocarrils Espanyols). Diego Martín Báez va morir el 2 de setembre de 1980 a La Línea de la Concepción (Cadis, Andalusia, Espanya) i deixà companya i dos fills.

    ***

    Francisco Piqueras Cisuelo

    - Francisco Piqueras Cisuelo: El 2 de setembre de 2002 mor a Barcelona (Catalunya) l'anarcosindicalista, resistent antifranquista i historiador del moviment anarquista Francisco Piqueras Cisuelo. Havia nascut el 25 de juny de 1920 a Alcubierre (Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia dos anys sa família es traslladà a Barcelona (Catalunya), ciutat on cresqué. Començà a treballar de ben petit i quan tenia 14 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Arran del cop feixista de juliol de 1936, participà en les lluites de carrer, especialment en els enfrontaments davant l'edifici de la Telefònica de Barcelona, i immediatament s'enrolà com a voluntari en les milícies confederals i lluità a Saragossa, Belchite, Buesa, Utrillas, Valdeconejos, Oliete, Calanda i Alcanyís amb la centúria d'Agustín Camón. Contrari a la militarització de les milícies, a Alcanyís abandonà el front i, de bell nou a Barcelona, s'uní a la 121 Brigada Mixta de la 26 Divisió (antiga «Columna Durruti»), amb la qual lluità a la zona de Tremp (Pallars Jussà, Catalunya) fins que fou ferit. En sortir de l'hospital, retornà a la divisió amb la qual acabà la guerra com a milicià de la Cultura, caporal i comissari de companyia, substituint des de novembre de 1938 Antonio Daura que caigué ferit. Quan el triomf franquista era un fet, creuà els Pirineus per Oceja (Alta Cerdanya, Catalunya Nord) i patí els camps de concentració de Maseras, Vernet (nou mesos) i Sètfonts. Abandonà els camps per treballar en una fàbrica de pólvora a prop de Tolosa de Llenguadoc. Mig any després aconseguí fugir i es guanyà la vida treballant per a empresaris espanyols fins que pogué entrar a fer feina a la fàbrica d'aviació de Louis Breguet. Capturat, va ser internat durant cinc mesos al camp de concentració d'Argelers, netejant sèquies en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE); pogué fugir, però va ser novament detingut i internat al camp de Vernet. Fugí de bell nou i creuà els Pirineus, però va ser detingut per la Guàrdia Civil a Figueres (Alt Empordà, Catalunya). Després de passar per diversos camps de concentració i batallons de càstig (Barcelona, Reus, Algeciras, L'Escala, Mallorca, Pollença), en 1945 va ser llicenciat i pogué retornar a Barcelona. A la capital catalana actuà en la resistència clandestina i entre 1946 i 1948 fou secretari de la CNT de la barriada de les Corts. Entre 1949 i 1950 fou secretari de Defensa de Barcelona. El gener de 1960, arran de l'últim viatge de Francesc Sabaté Llopart, va ser detingut i torturat per la policia. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT i fou secretari de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) fins a la seva dissolució. També exercí altres càrrecs orgànics, com ara secretari de la Setmana Confederal Durruti, comptador del Sindicat del Metall de la CNT i delegat d'aquest sindicat a la Federació Local de Barcelona. En 1982 fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT i l'any següent secretari de la Federació Local de Barcelona i delegat al congrés confederal d'aquell any. En aquests anys vuitanta realitzà diversos mítings i conferències a la capital catalana. L'agost de 1992 assistí al Certamen Anarquista Mundial (CAM) de Barcelona, en el qual presentà un treball. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, Espoir,Expresiones, El Frente, Ideas-Orto, Lurra ta Askatasuna, Solidaridad Obrera, Tinta Negra, etc.És autor de Cartas a Marianet, secretario general CNT-AIT (1936-1939) (sd), Robo a la República (1988), SIM (Servicio de Investigación Militar). Los crímenes cometidos por el Partido Comunista español en la Guerra Civil (1936-1939) (1988, amb Joaquín Pérez Navarro), El SIM y el Partido Comunista (1936-1939) (1988, amb Mari Carmen Piqueras), Memoria. Datos para la historia. Cartas confidenciales dirigidas al presidente del gobierno republicano don Juan Negrín, por un agente secreto de éste (1998, amb Celestino Álvarez), Batallón disciplinario núm. 46 de ST (1999 i 2000), Renunciamos a todo menos a la victoria (1999) i Mis escritos revolucionarios (2000). Va ser un gran amic del poeta i cantautor José Antonio Labordeta, de Frederica Montseny i de Víctor Alba. Sa companya fou Severina Liras. La ministra de Defensa d'Espanya entre 2008 i 2011 pel Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Carme Chacón Piqueras és néta seva.

    Escriu-nos

    Actualització: 02-09-16


    0 0

    Acab de rebre aquesta nota d´una de les meves editorials - Arnau I Tigre de Paper Edicions - Bones! - Finalment ja tenim els exemplars del llibre “Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? Antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat”, on hi va inclòs el teu text. - Ens hauries de facilitar una adreça on fer-te’n arribar 3 exemplars. - Moltes gràcies! -


    Novetats Editorials - Autors: Francesc Ferrer i Guàrdia, Karl Marx, Miquel López Crespí, Rosa Luxemburg, Giorgio Arlori, Lenin, Michael Lebowitz, Ernesto Che Guevara... en el llibre Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat. Pròleg del llibre a càrrec de Josep Manel Busqueta (Tigre de Paper Edicions) -


    Qui pot comprar o vendre el cel, la força de treball o l’escalfor de la terra? antologia sobre la propietat privada i el treball assalariat. Pròleg del llibre a càrrec de Josep Manel Busqueta (Tigre de Paper Edicions)


    AUTORS:: Ralph Miliband, Edward Bellamy, Gran Cabdill Seattle, Humberto Cárdenas Motta, Gustavo Duch, Josep Ribera, Karl Marx, Franco Solinas, Giorgio Arlori, Voice of industry, Miquel López Crespí, Robert Kurz, Paula Bannister, Alizia Stürtze, Antoni Domènech, Lenin, Albert Sales, Arnau Carné, Maria Colera, Silvia Federici, Carla Alsina Muro, Francesc Ferrer i Guàrdia, Alba Carosio, Michael Lebowitz, Josep Cònsola, Rosa Luxemburg, Ernesto Guevara, Joan Planas Serra, Renán Vega Cantor, Javier Sánchez, Patricia Dopazo, Domitila Chungara i Luis Britto Garcia.


    SINOPSI ::

    Qui pot comprar o vendre el cel o l’escalfor de la terra? Es preguntava el cabdill Seattle, l’any 1855, davant la voluntat del president dels Estats Units de comprar-li les terres. El 1994, en plena època d’èxtasi neoliberal, Ralph Miliband alertava que l’ethos del capitalisme havia penetrat tan profundament en tots els aspectes de la vida i el pensament de les nostres societats, que així com antigament es considerava que el treball d’esclaus era «natural», avui considerem que el treball assalariat és «natural».

    Aquest llibre és una antologia de textos d’anàlisi, entrevistes i relats, antics, moderns i contemporanis, sobre dos puntals del sistema capitalista patriarcal: la propietat privada i el treball assalariat. Per repensar, qüestionar i criticar. Però també per recordar lluites i per ajudar-nos a concebre un futur on el socialisme feminista i l’ecosocialisme no siguin simples abstraccions idealistes, sinó realitats materials de gestió i distribució justa del treball i la riquesa.

    AUTORS::

    Ralph Miliband, Edward Bellamy, Gran Cabdill Seattle, Humberto Cárdenas Motta, Gustavo Duch, Josep Ribera, Karl Marx, Franco Solinas, Giorgio Arlori, Voice of industry, Miquel López Crespí, Robert Kurz, Paula Bannister, Alizia Stürtze, Antoni Domènech, Lenin, Albert Sales, Arnau Carné, Maria Colera, Silvia Federici, Carla Alsina Muro, Francesc Ferrer i Guàrdia, Alba Carosio, Michael Lebowitz, Josep Cònsola, Rosa Luxemburg, Ernesto Guevara, Joan Planas Serra, Renán Vega Cantor, Javier Sánchez, Patricia Dopazo, Domitila Chungara i Luis Britto Garcia.


    PRÒLEG

    Josep Manel Busqueta (Sant Andreu de Llavaneres, 1973) és un pastisser, economista i escriptor català, membre del col·lectiu Seminari d’Economia Crítica Taifa. Va participar en tasques d’assessorament al govern veneçolà durant els darrers mesos del mandat d’Hugo Chávez. A partir d’aquesta experiència ha publicat diversos articles sobre l’evolució del procés revolucionari bolivarià en mitjans de comunicació com La Directa, Diagonal, Revista Catalunya, Illacrua, ONGC i La lletra A. Des de l’economia crítica i el marxisme ha estudiat i popularitzat les teories de la crisi, les qüestions del cooperativisme, la sobirania econòmica, exercint així una tasca divulgadora arreu dels Països Catalans. L’hora dels voltors, la seva primera obra en solitari, fou considerat el segon llibre de pensament crític més venut al sud del Principat de Catalunya durant la diada de Sant Jordi de 2013. De cara a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, es presentà com a número tres de la circumscripció de Barcelona de la candidatura Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent, esdevenint diputat al Parlament de Catalunya. El 12 de gener va formalitzar oficialment la renúncia a l’escó d’acord amb el pacte entre de Junts pel Sí i la CUP. Entre les seves obres publicades podem destacar també: Conversa entre Pau Llonch i Josep Manel Busqueta. Fre d’emergència, amb Pau Llonch (Icària, 2014)



    0 0

    [03/09] Congrés de Ginebra - Pacte CNT-UGT - Afer Castagna - Manifestació Radio Libertaire - Jehan-Rictus - Vernet - Simoncelli - Piera - Crosnier - Jung - De Ligt - Yáñez - Lobo

    Anarcoefemèrides del 3 de setembre

    Esdeveniments

    Delegats i observadors del I Congrés de l'AIT de Ginebra (1866) fotografiats per E. Jongh

    - Congrés de Ginebra: Entre el 3 i el 8 de setembre de 1866 se celebra a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser en aquest congrés que es va adoptar el nom d'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) i s'aprovarien els seus estatuts. Hi van assistir uns seixanta delegats, dels quals 33 eren suïssos i 16 francesos; els alemanys només comptaven amb tres. El principal objectiu del congrés va ser donar a l'AIT una constitució definitiva, ratificant o alterant l'establert en la conferència inaugural del 28 de setembre de 1864. L'organització es va formular en termes federalistes i ideològicament oberts per així donar cabuda totes les tendències socialistes. Les diferències entre el text francès i l'anglès del preàmbul no s'havien notat i aquest va ser aprovat sense discussió. Gran part dels delegats francesos desitjaven impedir l'accés a la Internacional a tots aquells que no fossin obrers manuals; aquesta proposta va ser derrotada amb els vots dels delegats anglesos i suïssos. El congrés va acordar que tots els proletaris havien de ser productors, la jornada de vuit hores i la reivindicació de la supressió de l'assalariat. Es va decidir que el domicili del Consell General --comitè encarregat de dirigir la Internacional durant les etapes entre congressos i servir d'enllaç entre les seccions-- continués essent Londres. Els estatuts reconeixien l'autonomia de cada secció i la seva llibertat d'establir relacions directes amb el Consell General. En aquest congrés ja es van veure les dues tendències que lluitarien per l'hegemonia: marxistes o autoritaris i bakuninistes o llibertaris.

    I Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) [Ginebra, del 3 al 8 de setembre de 1866)

    ***

    CNT-UGT

    - Pacte CNT-UGT: El 3 de setembre de 1920 se signa a Madrid (Espanya) un pacte entre l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) i el sindicat socialista Unió General de Treballadors (UGT). La negociació la va portar Salvador Seguí per la CNT i Largo Caballero per la UGT. Aquest pacte fou signat, malgrat la resolució del II Congrés Confederal de la CNT (Congrés de la Comèdia) que declarava «groga» la UGT, per Salvador Quemades i Salvador Seguí, en representació de la Confederació Regional de Treball de Catalunya, i per Evelino Boal, com a secretari del Comitè Nacional de la CNT; per part de la UGT fou signat per Francisco Largo Caballero, Francisco Núñez Tomás, Manuel Cordero, Luis Fernández, Juan de los Toyos i Lucio Martínez Gil. Aquest pacte amb la UGT fou condemnat immediatament per un ple confederal celebrat a Madrid, però, malgrat les crítiques i desqualificacions dels signataris, no es va denunciar públicament.

    ***

    Notícia de la condemna de Mario Castagna apareguda en el diari parisenc La Croix de l'1 de juliol de 1924

    - Afer Castagna:El 3 de setembre de 1923, a resultes d'un intent d'agressió per part d'un escamot feixista al carrer Boissy d'Angla, el refugiat a França, Mario Castagna, matà d'un tret el paleta toscà feixista Gino Jeri. Detingut, va ser empresonat. Sa mare decidí aleshores marxà a França per ajudar-lo, però finà el dia abans de la sortida d'un atac de cor. Malgrat la impressionant campanya de suport portada a terme pel moviment llibertari, el 26 de juny de 1924 va ser jutjat per l'Audiència del Sena. Però la defensa de l'advocat Ernest Laffont, les declaracions al seu favor de més cent testimonis (Alphonse Aulard, Vincent Auriol, Léon Blum, Armando Borghi, Cantorelli, Emilio Canzi, Caporalli, Arturo Cappa, Paul Faure, Enzo Fantozzi, Gascouin, J. Le Pen, Marius Moutet, Domenico Russo, Maurice Violette, etc.) i l'al·legació de legítima defensa sembla que no serviren de molt. L'endemà la Federació Anarquista (FA) i la Lliga de Refractaris organitzaren un míting de suport a la Grande Salle de la Mutualité de París, on parlaren Armando Borghi, secretari de la Unió Sindical Italiana (USI); Erasmo Abate, Amberto Meschi i Auro d'Arioma, de la Unió Anarquista Italiana (UAI); Colomer, de la Unió Anarquista (UA); Cané, del Comitè de Defensa Social (CDS); i Letrange, de la Lliga de Refractaris. El 28 de juny de 1924 fou condemnat a set anys de presó i a 10 anys de prohibició de sojorn. El 15 de desembre de 1924 aparegué a París unúnic número del periòdic en llengua italiana L'Agitazione a favore de Castagna e Bonomini–Ernesto Bonomini havia estat condemnat a vuit anys de presó per assassinar el 20 de febrer d'aquell any, en un restaurant parisenc, el jerarca feixista Nicola Bonservizi. Mario Castagna purgà la seva pena a Poissy (Illa de França, França) i a Melun (Illa de França, França). L'agost de 1927 es va beneficiar d'una reducció de la pena i fou alliberat el 30 de juliol de 1927.

    Mario Castagna (1901-1962)

    ***

    Manifestació contra el tancament de Radio Libertaire (París, 3 de setembre de 1983)

    - Manifestació en suport de Radio Libertaire: El 3 de setembre de 1983 unes cinc mil persones es manifesten a París (França) per protestar contra l'assalt i el tancament de l'emissora de Radio Libertaire el 28 d'agost d'aquell any a París per ordre del govern del Partit Socialista Francès. Altres manifestacions de suport es van realitzar arreu del món: Atenes, Barcelona, Brussel·les, Madrid, Mont-real, Sydney, etc.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Jehan-Rictus (1897)

    - Jehan-Rictus:El 3 de setembre de 1867 neix a Boulogne-sur-Mer (Nord-Pas-de-Calais, França) el poeta llibertari Gabriel Randon, més conegut com Jehan-Rictus. Fill natural d'Adine-Gabrielle Randon de Saint-Amand --nodrissa i filla d'una criada britànica i del seu amo, un militar retirat-- i de Mandé Delplanque --de qui no se sap res llevat que era professor de gimnàstica--; cap dels dos reconegué la criatura. Passà la seva infància entre el Regne Unit i França i va expressar-se en angles, principalment, i en francès. A finals de 1873, quan tenia sis anys, son pare abandonà definitivament la llar. Mare i fill es van instal·lar a París, i Adine Randon, durant un temps, va fer de figurant al Théâtre des Variétés i a l'Òpera. En 1881 sa mare, que sempre el tractà malament, el treu de l'escola un cop ha aconseguit el certificat d'estudis i el posa a treballar en feinetes. Cap al 1885 abandonà definitivament sa mare i comença una vida de misèria treballant en constants feines mal pagades (repartidor, manobre, mosso d'encàrrecs, dependent, etc.). Apassionat per la poesia, freqüenta els poetes decadents i simbolistes de la bohèmia de Montmartre i escriu poemes a la manera de l'època. En 1886, sense recursos, es veu obligat a viure a casa d'amics o al carrer. En 1887 publicà els seus primers poemes en Le Mirliton, la revista d'Aristide Bruant, i en altres revistes. El febrer de 1889 es trobat mig mort al carrer i hospitalitzat al sanatori parisenc de Lariboisière. En sortir, amb l'ajuda del poeta José María de Heredia, troba una feina a la Prefectura del Sena. Després trobarà diverses feines d'oficina, però sempre acabarà despatxat. En una d'aquestes oficines coneixerà el poeta Albert Samain, amb qui farà una gran amistat. En 1891 entra en contacte amb els cercles anarquistes, especialment amb els sectors més violents i compon Élégie de la dynamite. Amb Saint-Pol Roux participarà en el moviment literari del magnificisme i esbossa el poema La dame de proue. En 1892 treballà en L'imposteur, novel·la de propaganda anarquista que narra el retorn de Crist a la França de l'època; la novel·la mai no serà acabada, però servirà d'idea per al poema més conegut de l'autor: Le revenant. Després començarà a fer de periodista i publicà articles en Alliance Nationale, fent servir el pseudònim J. Rictus. En 1894 organitzà els primers assaigs de lectura pública de poesia en els concerts d'Arcourt que resultaren un fracàs total. En 1895 comença a utilitzar els octosíl·labs en llengua francesa, que posa en boca d'un miseriós; en aquest estil compondrà aquell any dos poemes, L'hiver i Impressions de promenade. Mancat de diners, a partir del 12 de novembre de 1885 recitarà els seus poemes al cabaret«Quat'z-arts», del bulevard de Clichy, fent servir el pseudònim de Jehan Rictus --més tard, insistirà que el seu nom s'escrigui Jehan-Rictus, amb un guionet. En 1897 publicarà la primera edició de Soliloques du pauvre, que conté el poema Le revenant, i que ràpidament s'exhaureix i és immediatament reeditat. En aquest any també començarà les seves recitacions al cabaret«Chat Noir», que duraran fins al 1901.També farà recitals en dinars i actes anarquistes, socialistes i sindicalistes. A partir del 21 de setembre de 1898 començarà a escriure el seu diari íntim (Journal de bord), que quan mori tindrà més de 30.000 pàgines. En aquesta època i fins al 1908 tindrà com a amant una modista, Cilou. En 1900 publicarà Doléances. Nouveaux Soliloques, que tingué poca fortuna, i dos anys després Cantilènes du malheur. De mica en mica, a causa de la seva incapacitat de renovar el repertori, es veurà exclòs dels cabarets. En 1903 sortirà l'edició definitiva de Soliloques du pauvre, amb 110 il·lustracions d'Steinlen, i també publicarà el pamflet Un bluff littéraire. Le cas Edmond Rostand. En 1905 estrena i publica l'obra en un acte Dimanche et lundi férié, ou le numéro gagant i l'any següent s'edita la seva novel·la autobiogràfica Fil-de-fer. En 1907 publicarà dos nous poemes aïlladament, La frousse i Les petites baraques. Fins al 1910 passarà una etapa de minsa inspiració i tot just publicarà articles alimentaris en revistes i treballarà en Bel enfant, que només es publicarà integrament després de la seva mort. En 1910 publicarà en Comoedia i en la revista llibertària L'Assiette au beurre poemes d'inspiració popular, com ara La grande Irma, Idylle o el poema-novel·la Pauvre Julien. En 1914 sortirà el seu segon gran recull de poesia, Le coeur populaire, i la seva examant tindrà una filla, que, seguint la tradició familiar, no reconeixerà. En aquests anys freqüentarà el cabaret «Lapin Agile» i farà amistat amb Guillaume Apollinaire i Max Jacob. Durant la Gran Guerra mostrarà opinions força nacionalistes, alhora que la seva poesia esdevé molt popular entre les tropes franceses combatents. A partir de 1918 escriurà molt poc, llevat de col·laboracions a diaris i de la correspondència, i no publicarà res d'important, vivint dels drets d'autor, de recitals i d'ajudes d'amics. En 1930 fou condecorat amb la Legió d'Honor i l'any següent enregistrà cinc textos seus i participà en programes radiofònics. Jehan-Rictus va morir el 6 de novembre de 1933 a París (França) i com que no havia cap hereu conegut, l'Estat rebé en propietat els seus arxius, que es troben dipositats a la Biblioteca Nacional de França.

    ***

    Madeleine Vernet

    - Madeleine Vernet:El 3 de setembre de 1878 neix a Le Houlme (Alta Normandia, França) l'escriptora, militant pacifista i pedagoga llibertària Madeleine Eugénie Cavelier, més coneguda com Madeleine Vernet. Passà la seva infantesa a Barentin on sos pares, republicans i fervents seguidors del lliure pensament, tenien en propietat un petit comerç. Quan sa mare enviduà, Madeleine es va instal·lar a Pissy-Pôville i, per sobreviure, acollí quatre nines d'assistència pública. Aquesta situació va decidir la seva vocació educativa. De seguida començà a escriure articles en Pages Libres, el periòdic de Charles Guieysse, on expressa la seva indignació contra els abusos als quals són víctimes els infants de l'assistència. Com a represàlia, les nines seran retornades a sa mare. En 1904, després de diversos intents de crear un orfenat a Normandia, marxà a París, on exercí de comptable. A la capital farà contactes amb periodistes i sindicalistes, i participarà en els cercles llibertaris. En aquesta època farà amistat amb Georges Yvetot, Marcel Sembat i Albert Thomas. L'1 de maig de 1906 inaugurà a Neully-Plaisance, traslladat dos anys després a Épône, l'orfenat«L'Avenir Social», amb sa germana i amb Louis Tribier, amb qui es casarà tres anys després. La finalitat de «L'Avenir Social» era educar els infants orfes al marge de l'assistència pública i de les institucions religioses, i basat en els pensaments de Paul Robin i Francesc Ferrer i Guàrdia. A causa de l'hostilitat per part del clergat i per les dificultats administratives, va haver de fer una crida a la solidaritat obrera, especialment a La Guerre Sociale, de Gustave Hervé, i a L'Humanité, de Jaurés. El seu patronat va acabar incloent diputats i regidors municipals socialistes, dirigents de la «Lliga dels Drets Humans», per la qual cosa poc a poc va anar perdent el seu caràcter anarquista i es transformava en una obra de beneficència de partits i d'organitzacions socialistes en sentit ampli. Durant aquests anys col·laborarà en diverses publicacions llibertàries, com ara Le Libertaire, L'Anarchie, Les Temps Nouveaux, La Paix, La Paix Organisée, La Voix Libertaire, on s'hi oposarà al neomaltusianisme. També publicarà fullets, poesies, novel·les, i es dedicarà a fer conferències, amb el suport, malgrat els seus desacords, per feministes com Nelly Roussel, Louise Bodin, Hélène Brion i Marie Bonnevial. Durant la Gran Guerra desenvoluparà una gran tasca pacifista: acollirà els fills de Marie i de François Mayoux, mestres anarcosindicalistes de Charente empresonats pel seu antimilitarisme; defensarà Hélène Brion, mestra a Pantin, militant feminista, pacifista, perseguida per «propaganda derrotista», condemnada a tres anys de presó amb pròrroga; col·laborarà en Ce qu'il faut dire, periòdic de Sébastien Faure, i crearà l'octubre de 1917 La Mère Éducatrice; i participarà en la fundació de la «Lliga de dones contra la guerra». En 1917 fundà el periòdic Les Voix qu'onétrangle. També col·laborà en l'Encyclopedie Anarchiste de Sébastien Faure. En 1922, quan els comunistes foren majoria en el consell d'administració de l'orfenat, abandonà immediatament el seu càrrec directiu. Amb els nous administradors comunistes l'orfenat esdevindrà«L'Orphelinat Ouvrier» i s'instal·larà a La Vilette-aux-aulnes fins al decret llei del Govern de Vichy del 26 de setembre de 1939 que dissolgué l'orfenat. En 1927 fundà el periòdic La Volonté de Paix, que apareixerà fins al 1936, quan fou prohibit arran del procés a Louis Tribier per activitats antimilitaristes. En 1935 fou elegida membre del comitè directiu de la «Lliga internacional dels combatents de la pau». Durant els anys de la II Guerra Mundial participarà activament en la resistència sempre des d'una perspectiva tolstoiana. És autora de La paternité (1906), Le problème de l'alcoolisme (1906), L'Avenir social. Société philanthropique d'éducation mixte et laïque (1906), L'Avenir social. Cinq années d'expérience éducative (1906-1911) (1911), Les sans-famille du prolétariat organisé (1911),Une belle conscience et une sombre affaire(1917),L'amour libre (1920), Anthologie populaire. Choix de poésies sociales et philosophiques des auteurs classiques, modernes et contemporains présentées par Madeleine Vernet. Volume 1. Pages contre la guerre (1921), La fille du diable et autres légendes (1921), Chanson de l'année (1921), Tous les métiers (1921), Le rameau d'olivier. Contes pour la paix (1929),De l'objection de conscience au désarmement. Les thèses de la volonté de paix (1930), La nouvelle équipe. Roman de la guerre et de la paix (1931), L'arc-en-ciel. Contes pour la réconciliation (1933), Maître Calvet. Roman du terroir normand (1937), Agar et Ismaël (1939), Poèmes de l'éternelle amante (1946), Célestin Planchout (1947), entre altres obres. Madeleine Vernet va morir el 5 d'octubre de 1949 a Levallois-Perret (Illa de França, França).Un carrer a Montlouis-sur-Loire porta el seu nom.

    ***

    Vincenzo Simoncelli

    - Vincenzo Simoncelli: El 3 de setembre de 1888 neix a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista i lluitador antifeixista Vincenzo Simoncelli, conegut com Cianci. Sos pares es deien Innocente Simoncelli i Santa Briganti. Com a antimilitarista, mostrà un profund rebuig a la Gran Guerra. En 1917, arran de la derrota de Caporetto, va ser denunciat sota l'acusació d'haver brindat i aclamat públicament la victòria austríaca, però va ser absolt del Tribunal de Forlì (Emília-Romanya, Itàlia) per manca de proves. Durant la postguerra es lligà estretament amb els anarquistes d'Ancona (Marques, Itàlia) i mantingué correspondència amb companys i grups d'altres localitats italianes, especialment d'Imola i de Florència. Es casà amb Lea Caimmi i freqüentà els grups anarquistes locals malgrat el seu caràcter solitari. A Cesenatico mantingué una estreta relació amb l'anarquista Viera Caimmi. Durant el «Bienni Roig» (1919-1920) es mostrà especialment actiu fent propaganda anarquista i distribuint publicacions en les reunions obreres, fet pel qual les autoritats el consideraren perillós per a l'«ordre públic». Per frenar el feixisme creixent, amb altres companys creà a Cesenatico un escamot dels «Arditi del Popolo». El 9 de gener de 1923 s'ordenà la seva detenció per complicitat en l'homicidi del feixista Clearco Montaneri i per l'intent d'assassinat l'any anterior de Leandro Arpinati, però aconseguí fugir i passar a l'estranger. El juny de 1923 el jutge instructor de Forlì va emetre una nova ordre de detenció per haver format part d'«esquadrons armats» i per exercir en ells «un comandament superior». El 21 de març de 1925 l'Audiència de Forlì el condemna a cinc anys de presó per complicitat en homicidi, però posteriorment va ser amnistiat. El desembre d'aquell mateix any va ser fitxat a París (França) i el 18 de març de 1926 retornà a Cesenatico sense patir especials conseqüències, encara que a partir d'aquest moment va ser estretament vigilat per les autoritats feixistes. Continuà militant en el moviment anarquista i freqüentà persones«políticament sospitoses», encara que mantenint una actitud prudent i reservada. En 1927, després de patir un infructuós escorcoll policíac al seu domicili, va ser advertit formalment. Es guanyava la vida com a comerciant de carbó i d'altres productes, realitzà sense problemes alguns viatges laborals i a partir de desembre de 1931 fins i tot va ser autoritzat mitjançant passaport oficial a realitzar curtes estades a Suïssa per motius comercials, moment que aprofità per visitar anarquistes i antifeixistes exiliats, com ara Attilio Bulzamini o Curzio Bertozzi, visites que van ser perfectament documentades per informadors infiltrats en el moviment llibertari. Durant els anys trenta continuà amb la seva relació política, i també sentimental, amb Viera Caimmi (Wiera Caimmi Simoncelli). Fins al 1942, com a mínim, va estar constantment vigilat per les autoritats feixistes. Després de la II Guerra Mundial fou un dels principals atiadors de la reconstrucció del moviment anarquista a Cesenatico i a la Romanya, participant en tota casta de reunions i congressos de la Federació Anarquista de Romanya (FAR) i enviant comunicats i articles a publicacions llibertàries (L'Aurora, Umanità Nova, etc.). Com a delegat del Grup de Cesenatico de la FAR, participà, moltes vegades amb Viera Caimmi, en nombroses reunions i congressos nacionals de la Federació Anarquista Italiana (FAI), com ara el II Congrés de Bolonya (16-20 de març de 1947), el III Congrés de Liorna (23-25 d'abril de 1949), el IV Congrés d'Ancona (8-10 de desembre de 1950), el Congrés Nacional Pro Víctimes Polítiques (Bolonya, 20 de maig de 1951), el V Congrés de Civitavecchia (19-20 de març de 1953), etc. En 1949 intentà, sense èxit a causa de qüestions econòmiques, amb Viera Caimmi i altres companys de Romanya, crear a Cesenatico una colònia infantil amb els fills dels companys. Vincenzo Simoncelli va morir el 17 de febrer de 1957 a Cesenatico (Emília-Romanya, Itàlia).

    ***

    Simó Piera

    - Simó Piera i Pagès: El 3 de setembre de 1892 neix al carrer Perill, número 4, del barri de Sants de Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Simó Piera i Pagès. Només amb sis anys treballava venent escombres i ventalls a Sabadell, i més tard, en una impremta i de ferrer. El 1901 tornà a Barcelona, on treballarà en diversos oficis (vidre, pesca), i el 1902, amb només 10 anys, es va trobar en mig d'una càrrega de la Guàrdia Civil feia contra uns obrers vaguistes, la qual cosa el colpí profundament. Centrat en la feina de paleta definitivament, treballarà a Badalona, on militarà a l'ateneu llibertari de la ciutat, i a Barcelona. El 1908, amb només 16 anys, fou empresonat per primer cop quan formava part d'un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. En 1909 va participar en la Setmana Tràgica i va haver de fugir a França després del seu fracàs. El 1910 assistí al congrés, que convocat per Solidaritat Obrera, va decidir constituir la CNT, i a causa de la forta repressió que es desencadenà després de la vaga de setembre de 1911, es va veure obligat a exiliar-se a Tolosa de Llenguadoc. En aquest any de 1911 coneixerà Salvador Seguí, de qui serà un gran amic. En 1916, amb un gran prestigi entre els obrers, serà membre dels comitès de vaga de la construcció i en 1917, amb Salvador Seguí aÁngel Pestaña, en el de La Canadenca. En 1917 va defensar la necessitat d'un congrés sindical i la conveniència dels sindicats únics, per això va ser present el 1918 en el Congrés de Sants i fou president del SindicatÚnic de la Construcció entre 1918 i 1920. En 1919 va participar en el Congrés Sindicalista d'Amsterdam i en les reunions del Pro Comissió Mixta de Treball a Barcelona. Va exercir de moderador en l'assemblea general de la vaga de La Canadenca de la plaça de toros de Les Arenes de Barcelona el 19 de març de 1919. El desembre de 1919 fou representant del Sindicat de la Construcció de Barcelona en el Segon Congrés de la CNT a Madrid, on fou un dels 24 signants del dictamen sobre la definició ideològica de la CNT, que declarava que la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball és el Comunisme Llibertari. Es va declarar contrari a l'ingrés de la CNT en la III Internacional. Perseguit per ordre de Severiano Martínez Anido, se'n va anar de Barcelona i es va posar a treballar a Coma-ruga (El Vendrell). El 23 d'octubre de 1922 patí un atemptat a Sants per part de pistolers del Sindicat Lliure i després fou empresonat. Quan s'imposà la dictadura de Miguel Primo de Rivera, va haver d'exiliar-se a Besiers i a París entre 1924 i 1926. Tornà a Catalunya el 1926 i es va instal·lar a Sabadell, començant el seu camí vers el politicisme. El 1931 s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i sense signar el «Manifest del Trenta» s'uní amb els homes de la CNT que propugnaven una activitat sindical independent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i va rebutjar el Partit Sindicalista d'Ángel Pestaña. Durant la II República i la guerra civil no va exercir papers rellevants en la CNT i continuava afiliat a ERC. S'exilia a França a partir del 25 de gener de 1939, després a Santo Domingo i acabà resident a Veneçuela, on fou president del Centre Català de Caracas entre 1949 i 1950. El 1965 tornà a Catalunya. És autor del llibre Records i experiències d'un dirigent de la CNT (1975). Simó Piera i Pagès va morir el 14 d'agost de 1979 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Alain Crosnier (1991)

    - Alain Crosnier: El 3 de setembre de 1955 neix a París (França) el militant anarquista i sindicalista Alain Crosnier. En 1970, amb altres companys, fundà el Grup Anarquista de Propaganda i d'Acció Revolucionària (GAPAR), que reintegrà poc després Confrontació Anarquista (CA), grup que en 1971 s'havia escindit de la Federació Anarquista (FA). En 1976, quan CA es dissolgué, el grup partidari de l'organització, del qual era membre, creà l'Organització Combat Anarquista (OCA). Amb altres (Marco Candore, Charles Huard, etc.), s'integrà en Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), quan aquesta organització es fusionà en 1979 amb l'OCA. Participà activament en la lluita contra l'extrema dreta i en el suport als insubmisos dins de l'Exèrcit. També fou membre del grup «Els amics de la Comuna», dedicada a retre memòria de la Comuna de París. Durant nombrosos anys féu costat la lluita independentista del melanesis de Nova Caledònia mitjançant l'Association d'Information et Soutien aux Droits du Peuple Kanak (AISDPK, Associació d'Informació i Suport als Drets del Poble Canac). Participà en l'organització de les Trobades Internacionals sobre Pedagogia Llibertària, en manifestacions contra la primera guerra del Golf, en la lluita sindicalista de la Confederació General del Treball (CGT)–feia de funcionari de cadastres en la Direcció General d'Imposts– i en ocupacions d'habitatges buits amb Droit au Logement (DAL, Dret a l'Habitatge). Quan l'UTCL esdevingué l'organització Alternativa Llibertària (AL) en 1991, fou nomenat director del seu òrgan d'expressió Alternative Libertaire, lloc que ocupà fins a la seva mort. Alain Crosnier va morir el 16 de juny de 2005 a resultes d'una infecció pulmonar fulminant a l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière de París (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Retrat de Hermann Jung

    - Hermann Jung: El 3 de setembre de 1901 és assassinat a Londres (Anglaterra) l'internacionalista Hermann Francis Jung. Havia nascut el 13 d'octubre de 1836 --alguns autors citen erròniament 1830-- a Saint-Imier (Berna, Suïssa). Fou fill del lampista David Ludwig i d'Euphrosine Susanna Mesey. Després de fer els estudis primaris estudià rellotgeria a Saint-Imier. Participà en la Revolució alemanya de 1848. Cap al 1855 s'establí com a rellotger independent a Londres (Anglaterra). D'antuvi partidari de Karl Marx, formà part del sector dirigent de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) des de la seva fundació en 1864. Entre aquesta data i 1872 fou membre del Consell General de l'AIT i secretari de correspondència de la secció suïssa. Entre 1871 i 1872 exercí de caixer. A causa del seu poliglotisme va ser elegit president de diversos congressos de l'AIT --Ginebra (1866), Brussel·les (1868) i Basilea (1869)-- i de la Conferència de Londres (1871). Fou col·laborador del periòdic internacionalistaL'Égalité. En 1872, després del Congrés de l'Haia, trencà amb el marxisme i amb el centralisme del Consell General de l'AIT i, fins al 1874, formà part del sector bakuninista del Consell Federal Britànic de la Internacional. Després milità en els sindicats anglesos i en el nou moviment obrer socialista. Hermann Jung va ser apunyalat de mort el 3  de setembre de 1901 a la seva joieria del barri de Clerkenwell de Londres (Anglaterra) per l'anarquista francès Marcel Fougeron, que volia robar-li per recaptar fons per al moviment llibertari. Fougeron, de 23 anys, va ser jutjat entre el 28 i el 29 d'octubre de 1901 a Londres; declarat culpable d'assassinat, va ser penjat el 19 de novembre de 1901 a la presó londinenca de Newgate. Els arxius de Jung es conserven a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Hermann Jung (1836-1901)

    *** 

    Bartholomeus de Ligt

    - Bartholomeus de Ligt:El 3 de setembre de 1938 mor a Nantes (Bretanya) l'antimilitarista i pacifista llibertari Bartholemeus de Ligt, Bart. Havia nascut el 17 de juliol de 1883 a Schalkwijk (Utrecht, Països Baixos). D'antuvi pastor protestant en una població del Brabant holandès, va manifestar la seva fe i les seves conviccions pacifistes en els seus sermons, però, en 1914, les seves incitacions a la desobediència en plena mobilització militarista són desautoritzades per la jerarquia i és bandejat de la seva parròquia i, per extensió, del seu domicili, per acabar finalment empresonat. D'aleshores, evolucionarà d'un pacifisme cristià a un antimilitarisme llibertari. Va participar en l'Associació Internacional Antimilitarista i en la Internacional dels Resistents a la Guerra. El 27 de juliol de 1924, a la Casa del Poble de l'Haia va ser un dels oradors --juntament amb Domela Nieuwenhuis, Rudolf Rocker, Emma Goldman, Pierre Ramus i altres--, en un míting d'aniversari dels vint anys de la creació de l'Associació Internacional Antimilitarista. Va ser també un dels fundadors de l'Associació dels Intel·lectuals Revolucionaris i de l'Oficina Internacional Antimilitarista, que va proposar en 1934 un«Pla de mobilització contra totes les guerres». En 1935 va publicar el seu manual de resistència passiva, The conquest of violence (La violència vençuda), que tindrà una gran influència sobre els pacifistes de parla anglesa.

    ***

    Notícia de l'expulsió de la CNT d'Eustaquio Yáñez Yáñez apareguda en el periòdic parisenc "Solidaridad Obrera" del 8 de febrer de 1946

    - Eustaquio Yáñez Yáñez: El 3 de setembre de 1957 mor a Bordeus (Aquitània, Occitània) l'anarcosindicalista Eustaquio Yáñez Yáñez. Havia nascut el 17 de març de 1897 –alguns citen 1903– a Ortigueira (la Corunya, Galícia). Quan era adolescent emigrà al País Basc i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1937 va ser nomenat secretari del Sindicat del Transport Marítim de Bilbao (Biscaia, País Basc). Aquest any s'uní sentimentalment amb Remedios Arnáiz Payneta, afiliada a la CNT des del 1931. Quan les tropes franquistes ocuparen el nord de la Península, passà a Barcelona (Catalunya). En 1938, des de la capital catalana, envià articles per al periòdic Galicia Libre. El febrer de 1939, poc abans del final de la guerra civil, passà a França i fou reclòs al camp de concentració de Marinhac (Llenguadoc, Occitània). A començaments de la dècada dels quaranta visqué entre Bilbao i Bordeus (Aquitània, Occitània) i en 1944 militava en la CNT clandestina a Bilbao. En 1945 va ser nomenat secretari de Federació Nacional d'Indústria (FNI) de Navegació Marítima i Fluvial establerta a Bordeus. Intentà publicar la revista Rumbos Nuevos i, arran de la divisió de la CNT, s'acostà al sector escindit. En el Ple de la FNI de Navegació celebrat entre el 26 i el 28 de gener de 1946 a Bordeus va ser expulsat de la citada Federació. En 1947 representà la Federació de Bilbao en la reunió general que se celebrà en aquella ciutat. Poc després va ser detingut i fou empresonat durant un any. En 1949 vivia a Bordeus i estava afiliat a la Regional del Nord de la CNT, encara que mantenia posicions contràries a les tesis politicistes i reformistes d'Horacio Martínez Prieto. El juny de 1954 va ser nomenat vicesecretari de la Federació Local de Bordeus de la CNT. Trobem articles seus, moltes vegades signats sota el pseudònim Joaquín Yáñez, en CNT del Norte, Galicia Libre i Hoy. Eustaquio Yáñez Yáñez va morir el 3 de setembre de 1957 a Bordeus (Aquitània, Occitània) víctima d'una congestió cerebral.

    ***

    Baltasar Lobo

    - Baltasar Lobo: El 3 de setembre de 1993 mor a París (França) el dibuixant i escultor anarquista Baltasar Lobo Casquero –el seu segon llinatge sovint citat erròniament com Casuero–, conegut comBalta. Havia nascut el 22 de febrer de 1910 a Cerecinos de Campos (Zamora, Castella, Espanya). Fill d'una família pagesa, des de molt jove es va veure atret per l'art i es negà a continuar amb la vida agrícola. En 1921 son pare, Isaac Lobo, fuster de professió, l'envià a estudiar a l'Escola Cervantes de Benavente (Zamora), on treballà el dibuix amb el professor Sergio Pérez, i l'any següent ingressà com a aprenent al Taller d'Art de Ramón Núñez, a Valladolid. En 1923 marxà amb una beca de la Diputació Provincial de Zamora a l'Escola d'Arts i Oficis de Valladolid, alhora que es posà a fer feina en un taller d'escultura religiosa. En 1927, durant tres mesos, estudià becat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid, la qual, disconforme amb els seus plans d'estudi, abandonà per a instal·lar-se pel seu compte i treballar de tallista al taller d'Ángel Garzón, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), i fent làpides i tombes a tallers de marbristes. Al taller de Garzón, juntament amb ses germanes Visitación i Carmen, entrà en contacte amb el moviment anarquista. També assistí a les classes de modelat del Cercle de Belles Arts de Madrid, on s'especialitzà en la talla directa en fusta i en marbre. En 1932 hagué de fer el servei militar i l'any següent conegué la militant anarcofeminista Mercedes Comaposada Guillén, una de les fundadores anys després de «Mujeres Libres» i amb qui s'unirà lliurement en 1936. En 1935 viatjà per primera vegada a París (França) i l'any següent entrà a formar part del Comitè Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), encapçalat per Eustaquio Rodríguez Lázaro. Aquest mateix 1936 va fer dibuixos pel periòdic Campo Libre, milità en la Secció de Tallistes del Sindicat de la Fusta de la CNT i s'allistà com a milicià quan esclatà la guerra, participant en el grup «Arts i Lletres» ensenyant a llegir i a escriure els milicians analfabets. Des del punt de vista llibertari realitzà dibuixos, pintures, cartells, postals i segells per a la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i trobem nombrosos dibuixos seus en la premsa llibertària (Castilla Libre,Documentos Históricos de España, Frente Libertario,Mujeres Libres, Tiempos Nuevos, Tierra y Libertad,Umbral, etc.). Amb el triomf franquista passà a França i s'establí a París, ocupant el taller abandonat de Naum Gabo. En 1945 formà part de l'exposició, amb Matisse, Picasso, Leger, Utrillo, Bonnard i Laurens, «Els mestres de l'art contemporani» a la galeria Vendóme de París i l'any següent participà a Praga en l'exposició«L'art de l'Espanya republicana», dedicat als artistes espanyols de l'anomenada «Escola de París». Tingué el suport de Picasso –sa companya Mercedes fou durant molts anys la seva secretaria– i de Matisse i col·laborà amb l'escultor Henri Laurens, que el va influir cap a l'abstracció. També es va veure influenciat per artistes clàssics (Berruguete i Miquel Àngel) i per escultors contemporanis (Victorio Macho, Constantin Brancusi, Jean Arp, Gargallo, etc.). Aconseguí gran fama a París per les seves escultures en marbre, bronze, terracotes i granit, destacant les sèries de «Maternitats» (1945-1954),«Torsos», «Banyistes»,«Centaures»–arran d'un viatge a Grècia el 1977–,«Ninfes» i obres de gran volum, com A los españoles muertos en la resistencia gala de Annecy (1953), Monolito (1968), La huida del fascismo, Mujer ante el espejo, Mujer peinándose, ¡Asesinos!,¡Te vengaremos, España! En els anys cinquanta s'acostà tímidament al comunisme, però un viatge a la Unió Soviètica el desencantà i l'allunyà definitivament del socialisme d'Estat. En 1954 contribuí amb una maternitat en bronze al projecte de la Ciutat Universitària de Caracas (Vençuela). A partir dels anys vuitanta, va ser reivindicat a la Península, realitzant-se diverses exposicions (Madrid, Barcelona, Zamora, etc.) i atorgant-li diversos premis, com ara el Premi Nacional d'Arts Plàstiques (1984) i el Premi de Castella i Lleó de les Arts (1985). A l'estranger el seu art ha estat guardonat amb nombrosos premis, com ara el Premi André Susse d'Escultura (1958), el Premi Jacques Lenchener (1974), el Premi Oficial de l'Arts i les Lletres de Francia (1981), l'Ordre Andrés Bello del Govern de Veneçuela (1989) i la Medalla d'Or Susse Frères Foundeur (1990). En 1983 col·locà a Zamora l'escultura urbana en bronze Homenaje al poeta León Felipe. Baltasar Lobo Casquero va morir el 3 de setembre de 1993 a París (França) i fou enterrat al cementiri parisenc de Montparnasse. Zamora compta amb el «Museu Baltasar Lobo», situat al castell de la localitat, dedicat al seu art i on s'exhibeixen més de cinquanta obres seves i documents diversos. El febrer de 2004 es creà a Zamora la«Fundació Baltasar Lobo», dedicada a la conservació, exhibició, divulgació i promoció del seu llegat.

    Baltasar Lobo Casquero (1910-1993)

    Escriu-nos

    Actualització: 03-09-16


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. (Miquel López Crespí)


    En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. (Miquel López Crespí)


    La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana



    El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.

    Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.



    La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.

    Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: “Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?”. L´escriptora continuava la seva contesta afegint: “No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? “.

    Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.

    En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna “star” és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, “representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)”.

    Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.

    Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que “durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany” representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.

    Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació.

    Miquel López Crespí



    0 0
  • 09/04/16--06:13: El Fornalutx d'Irving Layton
  •  (publicat a l'AraBalears, 3/9/16)

    Vaig topar amb el nom d’Irving Layton rellegint la poesia del malaguanyat Manuel-Claudi Santos, que en fa una citació. Després, crec que va ser Àngel Terrón que em va dir que va ser un poeta canadenc important, i que té una antologia titulada Fornalutx. Una coneguda empresa de comerç electrònic me’n va fer arribar un exemplar a casa: Fornalutx. Selected poems 1928-1990, d’Irving Layton. Ara ja sé que va ser, efectivament, un poeta de gran èxit i que va arribar a aparèixer en algunes travesses del Nobel, a més de ser bon amic de Leonard Cohen. I crec que també entenc per què és poc conegut entre nosaltres el fet que un poeta tan insigne tingui un volum antològic titulat amb el nom d’una de les nostres viles més belles: el poble no hi surt gaire ben parat.

    ‘Fornalutx’ és el títol del primer poema del recull. Layton hi conta una estada de vacances que va fer al poble, aconsellat per “amics que respectava”. Hi havia anat fascinat per les ressonàncies d’una etimologia fantasiosa: ‘Fornalutx’, el Forn de Llum (Oven of Light), un regne fabulós on es podien collir fruites com qui passeja per l’Edèn. Hi va trobar, en canvi, mosques, pols, olor de fems i una calor que expressa amb una imatge contundent: el sol fumejava. Els bells marges de pedra esdevenen els famosos cercles infernals de Dante, cosa que fa dels fornalutxencs ni més ni menys que condemnats. ‘Fornalutx’ és un poema sobre l’esquerda immensa que de vegades s’obre entre les nostres expectatives i el món. Per dir-ho com Cernuda, entre la realitat i el desig.

    Val la pena llegir la poesia de Layton. Són versos de poc artifici, de tonalitat molt més agra que lírica, que carreguen amb contundència contra l’animal humà. Diria que els protagonistes del volum són l’estupidesa i la crueltat dels homes: la que es manifesta a gran escala (a Auschwitz o al Gulag) o la d’un saberut que gaudeix deixant caure pedres sobre un ocellet. “Els bons poemes haurien d’enrabiar-se com un foc / que crema totes les coses, que les crema amb gran esplendor”, comença el poema ‘Estètica’. Layton és injust amb Fornalutx, sense dubte, però l’interès de la seva poesia mereix que li facem un lloc a la nostra geografia literària.

     

     


    0 0

     Silencio y Consciencia en Quermançó

     

    Horizon Project convoca a un acto ceremonial que tendrá lugar el 6 de Agosto a las 10:00 horas en el Castell de Quermançó situado a unos 2 km al norte de Vilajuiga. Un acto de resilencia para sobreponernos y superar el horror contemporáneo en el que estamos inmersos. Detenernos por un momento y reflexionar, contemplar y recordar.

     

     

    Han pasado setenta años de los lanzamientos de la Bomba Atómica sobre Hiroshima y Nagasaki el 6 y el 9 de Agosto de 1945. Entonces todo tenía nombres propios: el avión Enola Gay por la madre del piloto Paul Tibbets, Little Boy el nombre de la bomba destinada a Hiroshima, Bockscar el nombre del avión y Fat Man el nombre la bomba de Nagasaki. Hubo 35.000 muertos conocidos, también tienen un nombre las 360.000 víctimas que sobrevivieron: Hibakusha o Personas Bombardeadas, personas que aun siguen sufriendo tanto física como emocionalmente.

    Hoy no tenemos palabras para nombrar a los numerosos muertos, ni a las víctimas con secuelas de los actuales ataques terroristasindiscriminados en Paris, Bruselas, Munich, Niza, New York, Siria,

    Ruanda..etc…etc. y seguramente no tenemos nombres porque aun no sabemos lo que está pasando. Tal como escribió Walter Benjamin: Es más arduo honrar la memoria de los seres anónimos que la de los conocidos. La construcción de la historia está consagrada a la memoria de los sin nombre. Ahora, la única posibilidad es sustituir la palabra, el griterío del show mediático o los nombres desconocidos por un noble silencio.

     Un silencio apenas roto por la lectura del Sutra del Corazón del budismo Mahāyāna: la forma es vacío, el vacío es forma; la forma no difiere del vacío, el vacío no difiere de la forma; lo que sea forma, es vacío; lo que sea vacío es forma. Así también son las sensaciones, percepciones, impulsos y la consciencia….. No hay ignorancia ni extinción de ella. Ni hay todo lo que procede de la ignorancia; ni vejez,ni muerte, ni extinción de la vejez y la muerte.

    No hay sufrimiento, ni su causa, ni su cese, ni sendero de liberación. No hay conocimiento, ni logros, ni falta de ellos.

     Gya tei, gya tei.Hara gya tei .hara so gya tei.bo ji so wa ka

     Id, Id juntos, más allá del más allá por la orilla del despertar

     Luego se instalará en la fachada del Castell de Quermançó una tela de doce metros pintada por el artista neoyorquino Ralph Bernabei afincado en Colera desde hace muchos años. La intervención gestual sobre la tela semeja una caligrafía oriental, con sus trazos en blanco sobre un fondo negro. Dos tonos contrapuestos que aluden a un lenguaje universal que no pertenece a ningún idioma concreto, en cambio lo comunica todo. Nada y todo. Todo y nada.

     Es una ceremonia en la que el arte nos ayuda a reflexionar en silencio frente a un mundo lleno de gritos y de incertidumbre.Finalmente es un canto positivo hacia el ser humano, pues como decía Albert Camus:La vida es absurda pero se puede mejorar.

     Para mas información:

    Galeria Horizon

    00 34 972.389.185

    00 34 655.659.412

    info@galeria-horizon.com

     

     

     

     

     

     

     

     

     

     


    0 0


                                                   L'autèntica mà d'obra barata xinesa.

     

         Els 40.000 experts ''occidentals''  predicaren als quatre vents que l'extraordinari desplegament de la Xina (el més gran i el més accelerat de la història de la humanitat) no tenia cap mèrit,  que el desplegament era debut a l'existència d'una mà d'obra molt barata i molt abundant (S'ha de saber: En Santiago Niño Becerra,  catedràtic d'economia de la Universitat Ramon Llull de Barcelona,  era un dels grans predicadors).

            Pel que es veu aquests ''savis'' no en sabien res del fet que la Xina era,  de molt,  la major ''productora''  de graduats en enginyeria i en ciències tecnològiques,  així com en economia (Podeu veure la web  La Xina a punt. Farà amollar el mac als Estats Units.).

     

          Es sabut que la Xina és ara la primera economia mundial,  superant als Estats Units. Però el que s'ha de saber és que està guanyant la cursa científica i tecnològica. No pot ésser d'altra manera:  Si la Xina disposa de deu vegades més d'enginyers i de científics en tecnologia que els EUA,  llavors allò propi és que guanyi la cursa.

        

         Els dos vídeos que he penjat mostren quina és l'autèntica mà d'obra xinesa.

    Chinese factory workers being replaced by robots - 2015 - YouTube.

        Això era al 2015,  però podeu veure el vídeo que mostra la total automatització d'una fàbrica de cotxes al 2016. Premeu Car Factory - Kia Sportage factory production line - YouTube.

     

        Per cert,  l'agència CCTV news fa saber que el sou mensual d'un obrer industrial xinès puja dels 150 dòlars al 2009,  al  dels 700 dòlars al 2016. 


    0 0

    El Testament d’un gran lluitador de l´esquerra independentista i anticapitalista


    És l'hora de penjar les botes


    Per Llorenç Buades, exdirigent de la LCR (IV Internacional)


    Quan vaig entrar en el món del sindicalisme just començar la meva carrera laboral i en el món de la política militant activa - fa cosa de 40 anys – aspirava a jubilar-me a una edat que es reivindicava pertot arreu i que en aquest moment l’esquerra sindical i política desapareguda del mapa ja no planteja. És el seu problema i dissortadament també el meu que amb el pas del temps aquelles justes reivindicacions dessapareixin dels programes. Però com que jo no em rendeix – que es rendeixi la falsa esquerra si vol- vull aplicar-me en allò que vaig reivindicar, tot i que sigui a un cost alt, perquè després de cotitzar durant tota la meva vida laboral, encara faig cotitzacions per un import que dobla allò que pugui cobrar de jubilació ben aviat.

    Si he de fer balanç de tots aquest anys i a la vista de la situació actual no puc estar gens satisfet de l’evolució de les coses, i és el moment en que m’arriba a la memòria una conversa que vaig tenir amb Xesc Delgado, que aleshores treballava a un comerç de material esportiu i gomes del carrer Unió (en aquells temps el carrer General Mola avalat encara als carrers pel carrillisme eurocomunista “responsable i realista” que no plantejava cap retall al franquisme realment existent).

    Xesc, que era del MC-OIC, i secretari del sindicat de comerç de les Comissions Obreres (quan encara eren un sindicat) em comentà en un dia plujós que, segurament seria militant revolucionari tota la vida.

    Encara record com la pluja repicava en els vidres que adonaven a un corral verd que apartanyia o a la Sala Astoria o a la sala de festes Trocadero que teniem abaix de la seu del sindicat del carrer de Navarra (ara carrer de la Riera). Jo en canvi no em vaig expressar com ell, però al llarg dels temps, tira-tira, he durat més que ell, sobrevisquent amb més pena militant que glòria als darrers 23 anys decepcionals

    Poc després del 23 F, Xesc va desaparèixer de la militància, i fins i tot desparegueren els nostres partits de referència i l’esquerra “revolucionària” es dissolgué com el sucre en el cafè calent.

    Algun dels meus mestres fins i tot ha fet fortuna dins la burgesia i encara dispòs d’una escriptura seva on m’autoritzava a presentar candidatura electoral. Altres militants, després de diverses adaptacions tàctiques al llarg del recorregut es troben a Izquierda Anticapitalista, a Socialismo S XXI i fins i tot hi ha un diputat navarrès al Congrés dels Diputats amb Amaiur. Un altre en canvi, va morir a Valladolid amb l’emblema de l’espasa al mig d’una corona de llorer que podeu veure a les portes del mausoleu dels feixistes del cementiri de Palma.

    Afortunadament, tot i ser col•lectivista, al llarg de la meva vida he seguit sempre allò que pensava personalment, cosa que ha fet possible el meu individualisme, la meva indisciplina col·lectiva i la meva disciplina personal. Mai no he participat d’una organització o projecte per adhesió, sinó per convicció personal , fossin quatre o cent-quatre els seus adherents. Mai no he cregut en allò d’optar per “caballo grande, ande o no ande”. Mai no m’ha agradat tenir papers de direcció o executius, ni manar res a ningú. Em basta i sobra comandar-me a mi mateix i ni de l’activitat política i sindical no n’he tret mai cap profit econòmic personal : tot el que he recaptat en aquest sentit són pèrdues.

    En l’aspecte anímic, el balanç d’aquests quaranta anys de dedicació a les lluites, estic satisfet personalment, perquè més o menys he fet allò que havia de fer en un entorn més aviat ingrat que té poc a veure amb la construcció del món nou que diu promoure el pensament d’esquerra, especialment quan suposats companys de causa maltracten més altres companys de lluita que els enemics que tenim enfront. Però això passava ja en temps de la guerra civil, quan molts revolucionaris i revolucionàries havien d'aguantar comissaris polítics pitjors que els burgesos.

    He de dir que he patit més agressions verbals a tots els nivells en organitzacions sindicals a les que he participat i fins i tot alguna amenaça armada de gent estalinista (PCE (i), PCOE) que es deia d’esquerra, que per part de la dreta econòmica a la que ha combatut política i sindicalment al llarg de tota la meva vida militant.

    Vaig poder accedir democràticament , quan Franco no era mort, mitjançant oposicions i sense cap endoll ni influència personal (era fill de picapedrer), a treballar en una empresa on el cap de personal era membre de la Guàrdia de Franco, i amb mi, de la mateixa manera democràtica ho varen fer altres companys que fundarem les Comissions Obreres del sector d'Assegurances. Sense dubtes, el meu cap de personal, falangista, mort fa anys, al que em vaig enfrontar sempre en defensa dels treballadors,era molt més honest que molts dels que es diuen d'esquerra i han gestionat el poder en l´ambit polític i social.

    Tot plegat em fa molt pessimista en relació al futur, partint d’ un present on el capital ens guanya per golejada en la lluita de classes. Molt hauran de canviar les coses a l’esquerra per tal que el Segle XXI no ens condueixi a una gran involució social, perquè quan els feixistes creixen en els barris obrers i marginats és perquè aporten més solucions que una esquerra aburgesada, interessada només en les cadires i en ocupar llocs al recer del poder econòmic.

    En tot cas ho hauran de canviar els que fins ara no han fet els deures, perquè jo ja he aportat en el terreny militant tot allò que havia d’aportar i són les generacions joves les que han de lluitar pel seu present i pel futur. Els vells que em precediren familiarment no duraren massa anys: el meu avi matern va morir als 58 anys, l’altre va viure més dels setanta en pàràlisi, el meu oncle Bernadí va arribar als 63, el meu pare va morir als 67, i a la mateixa edat la meva padrina campanetera, i no són pocs els amics d'infància i de treball més joves que jo que han deixat aquest món. Així que de cap manera pens esperar a que els polítics de torn em robin tot allò que he invertit per a la pensió com han fet amb els meus avant-passats. Però fins on arribi seguiré donant suport als companys de causa , tot i que amb les cucales posades voltin la sínia de la mateixa manera tacticista de sempre. No n'hi ha més, i on no n'hi ha, que no en cerquin.

    Arribat a això que es diu tercera edat, a la que no arriben molts humans, la tasca dels vells no és el combat amb les cames sinó amb el cap; és la instrucció i la preservació de la memòria més enllà de l’adaptació als tacticismes, impressionismes i a l’empirisme practicista (més kantià que marxista, més keynesià que marxista) que tan mal ha fet i segueix fent al llarg d’aquestes dècades a l’esquerra. Aquí el meu combat individual no atura, ans al contrari, hi dedicaré el temps que calgui, s’escolti o no, agradi o no, perquè allò important és la conciliació amb un mateix.

    Ciutat, 29 de juny de 2012



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [05/09] Assassinat de Bravo - Cavallazzi - Neri - Radigales - Cage - Borrell - Primert - Corominas - Puig Elías - Pernette - Gómez

    Anarcoefemèrides del 5 de setembre

    Esdeveniments

    El cadàver de Bravo Portillo a la Casa dels Socors del passeig de Gràcia

    - Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo (o Brabo Portillo). Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari --el més jove d'Espanya. En aquestaèpoca ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes i la delinqüència comú. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...). En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines deSolidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa als barris obrers de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.

    Assassinat de Manuel Bravo Portillo (5 de setembre de 1919)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Arnaldo Cavallazzi (ca. 1907)

    - Arnaldo Cavallazzi: El 5 de setembre de 1878 neix a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) el tipògraf anarquista, sindicalista i resistent antifeixista Arnaldo Cavallazzi. Sos pares es deien Raffaele Cavallazzi, destacat tipògraf anarquista, i Maria Contoli, filla d'una família d'intel·lectuals (mossens, historiadors, escriptors, etc.) molt coneguda. Ben aviat, seguint les passes de son pare, s'integrà en el moviment anarquista del seu poble, com també farà son germà petit Ribelle. Freqüentà l'Escola Tècnica de Faenza (Emília-Romanya, Itàlia) i adquirí una formació política autodidacta mitjançant la lectura de llibres i periòdics llibertaris. El 18 de març de 1897 s'enrolà voluntari en l'exèrcit i va ser enviat al 78 Regiment d'Infanteria, aconseguint el grau de caporal major i llicenciant-se el 13 de setembre de 1899. De bell nou a Castel Bolognese obrí la Tipografia Cavallazzi, que serà gestionada per diversos membres de sa família en els anys següents. També començà la seva activitat política, arribant a ser un dels anarquistes més destacats de la seva generació, mantenint correspondència amb el moviment anarquista d'arreu Romanya. Fou corresponsal dels periòdics Combattiamo, de Gènova (Ligúria, Itàlia), i L'Agitazione, d'Ancona (Marques, Itàlia), i rebia periòdics, fullets, circulars i impresos anarquistes de la resta d'Itàlia i de l'estranger. En 1900 participà en totes les reunions clandestines organitzades pel moviment anarquista local i en les organitzades per la Lliga dels Partits Populars (LPP). Cap a finals de 1900, arran del clima repressiu desencadenat a conseqüència del magnicidi de Gaetano Bresci en la persona del rei Humbert I d'Itàlia, va ser encausat, amb son pare i la resta de militants del Grup Socialista-Anarquista de Castel Bolognese, pel delicte d'«associació sediciosa». El 4 de desembre de 1900 va ser jutjat pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) i absolt, com la resta de companys, per manca de proves. El 24 de novembre de 1901 edità en la seva impremta el pamfletFoglio di Propaganda socialista-anarchica (Full de Propaganda socialista-anarquista). En els anys posteriors patí algunes denúncies i processos. Durant la nit del 22 d'octubre de 1905 fou detingut, juntament amb altres companys, entre ells son pare, son germà Ribelle i Armando Borghi, per protestar contra el delegat de la Seguretat Pública de Castel Bolognese, que havia prohibit un acte públic a càrrec de l'orador republicà Pirro Gualtieri de Cesena (Emília-Romanya, Itàlia). L'endemà, mentre els arrestats eren portats a la presó de Faenza, Raffaele i Arnaldo, juntament amb Armando Borghi i Gualtieri mateix, aconseguiren fugir espectacularment del carro a cavalls que els transportava. Posteriorment, en el judici del 23 de novembre d'aquell any, el Tribunal de Ravenna el condemnà a 25 dies de presó i a 83 lires de multa. En aquesta època col·laborà en L'Aurora, de Ravenna, que s'havia fundat en 1904. El 20 d'octubre de 1907 presidí el Congrés Regional Anarquista celebrat a Castel Bolognese. En aquests anys també participà activament en la vida sindical de la seva ciutat i en 1907 esdevingué president de la Lliga de Resistència dels Jornalers, que s'havia creat el juny de 1906, i de la qual va ser un dels seus majors impulsors. A principis de 1908 va ser nomenat president, secretari i tresorer de la Lliga de Paletes, majoritàriament anarquista. També assumí la vicepresidència, i després la presidència, del Cos de Bombers Voluntaris, fundat el gener de 1909 a Castel Bolognese i que fou dissolt pel feixisme. Entre 1907 i 1909 deixà la seva impremta a mans de son germà i creà la seva pròpia empresa de la construcció, esdevenint una de les més importants del país, arribant a tenir una vintena de treballadors. En aquesta època es casà i tindrà tres fills. Entrà a formar part de comissions públiques municipals, amb un intent de solucionar els problemes de la seva ciutat. En 1911, amb l'anarquista Oreste Zanelli, fou membre de la Comissió Municipal d'Higiene. En 1914 s'oposà a la intervenció italiana en la Gran Guerra i per la seva participació en els fets revolucionaris de la «Settimana Rossa» (Setmana Roja), de juny de 1914, va ser empresonat un temps. El 8 de maig de 1915 va ser cridat a files, organitzat una important propaganda antibel·licista i manifestacions contra la guerra. Obligat a partir al front, va ser integrat en el 133 Batalló de la Milícia Territorial de Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) i el 23 de gener de 1919 va ser llicenciat amb el grau de sergent major, promogut i condecorat per haver salvat ferits. Durant la immediata postguerra treballà gratuïtament pels desocupats, assessorant-los al local de l'Oficina Tècnica Municipal sobre com inscriure's i com rebre el subsidi. L'arribada d'una nova generació de militants anarquistes va fer que el moviment es dividís generacionalment entre els joves i els grans i ell encapçalà el segon grup, mentre Nello Gravini encapçalà el primer. Ambdós participaren com a delegats en els congressos anarquistes realitzats a Emília-Romanya i entre l'1 i el 4 de juliol de 1920 presidí el Congrés Nacional de la Unió Anarquista Italiana (UAI), celebrat a Bolonya. L'arribada del feixisme donà lloc a agressions i persecucions contra tots els grups opositors. El 15 d'octubre de 1922, durant una manifestació de veterans de guerra, va ser acusat d'ofendre la bandera local de la Secció de Combatents i es va veure obligat a fugir del país un temps per mor als atacs feixistes. Després de l'arribada al poder de Benito Mussolini, patí nombrosos escorcolls domiciliaris per part dels carrabiners a instàncies dels feixistes locals, a raó d'un setmanal o quinzenal, durant sis o set anys, fins el 1929. També va patir algunes agressions per part d'escamots feixistes orquestrades per un veí seu, cap de la milícia, que li tenia especial animadversió. En 1927 va ser detingut, juntament amb una vintena d'anarquistes i socialistes, arran de l'atemptat que patí el capitós feixista Ettore Muti a Ravenna. Aquests detinguts van ser alliberats en petits grups les setmanes següents, però ell i altres cinc companys, van rebre l'advertència que serien detinguts i empresonats immediatament a la mínima infracció. Aquesta advertència no va ser revocada fins el juny de 1929, però així i tot va ser vigilat estretament fins la caiguda del feixisme. Després de l'Armistici entre Itàlia i les forces armades aliades (8 de setembre de 1943), col·laborà clandestinament en el grup animat pel Pare Somoggia, monjo caputxí que ajudava els necessitats, els fugats dels camps de concentració, els perseguits polítics i els insubmisos a l'exèrcit, facilitant-los refugi i roba, fet pel qual el religiós va ser detingut arran de la delació d'un espia. En l'últim any de la guerra, sobretot durant l'hivern de 1944 i 1945, quan el front s'establí al riu Senio i els alemanys prengueren com a ostatge la població civil impedint l'evacuació, demostrà la seva capacitat de sacrifici i ajuda vers els perseguits en perill. Entre el 30 de novembre de 1944 i el 15 de maig de 1945, creà i dirigí un grup de socors enquadrat en la Unió Nacional de Protecció Antiaèria (UNPA), que socorria els ferits que sortien de les runes dels bombardeigs i enterrava els morts, apagant els incendis i evitant l'enfonsament dels edificis. En aquests serveis va ser ferit en un peu per un tros de metralla. També salvà de la total destrucció l'Arxiu Municipal i un fresc de la Mare de Déu del segle XVI de l'església de Sant Sebastià, que patí un bombardeig. Participà en la reunió del Comitè Ciutadà i posteriorment en el Consell Municipal, organisme creat l'1 de gener de 1945 pels grups antifeixistes de la ciutat amb la finalitat de garantir l'ordre púbic i afrontar les necessitats populars, assumint personalment la responsabilitat de la sanitat, l'assistència i el racionament de la població. El 4 de gener de 1945, per iniciativa seva i amb el consentiment del Consell Municipal, malgrat la seva avançada edat, viatjà a peu, sota els bombardeigs, fins a Bolonya per sol·licitar que Castel Bolognese, població aïllada de la resta de la província de Ravenna pel front, fos agregada a aquella província per poder participar en la distribució de queviures i de medicaments, empresa que fou un èxit. Després de la II Guerra Mundial, representà els llibertaris en el nou Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional) unificat creat el 30 d'abril de 1945 i participà activament en el rellançament del moviment anarquista, prenent part en les activitats del Grup Anarquista de la localitat i establint contacte amb altres companys de Romanya. Arnaldo Cavallazzi va morir l'11 de maig de 1946 a Castel Bolognese (Romanya, Itàlia) i el 5 d'octubre de 1947 se li atorgà la Medalla de Plata al Valor Civil en la seva memòria, reconeixent la seva tasca en pro de la població civil durant la fase final de la guerra. Una avinguda de Catel Bolognese porta el seu nom.

    Arnaldo Cavallazzi (1878-1946)

    ***

    Emma Neri, Nello Garavini i ca Kim (Castel Bolognese, 1961)

    - Emma Neri: El 5 de setembre de 1897 neix a Cesena (Emília-Romanya, Itàlia) la mestra anarquista Emma Neri. Sos pares es deien Eligio Neri, comptable afiliat al socialista Partito dei Lavoratori Italiani (PLI, Partit dels Treballadors Italians), i Elvira Della Bella, mestra de primària. La situació familiar li va permetre estudiar magisteri i aconseguí graduar-se com a mestra d'educació elemental. Després va fer un curs a la Universitat de Bolonya i obtingué el títol de direcció didàctica, però s'estimà més ensenyar com a mestra per estar contacte directe amb els alumnes. Ja de joveneta s'adherí als ideals socialistes revolucionaris d'Andrea Costa heretats de son pare. Després de fer classes a diverses escoles de la zona de Cesena i de Forlì, en 1921 aconseguí una plaça docent a l'escola elemental de Castel Bolognese, feu important del moviment àcrata d'Emília-Romanya. En aquesta localitat conegué l'anarquista Nello Garavini, que esdevingué son company i la introduí en el pensament llibertari. La unió lliure es formalitzà el 4 de juny de 1923 amb un matrimoni civil. En 1924, arran de l'assassinat del polític socialista Giacomo Matteotti a mans d'un escamot feixista, la parella es traslladà a Milà, on es lliurà a la lluita contra el règim mussolinià. El 19 d'octubre de 1924 nasqué Giordana Libera, l'única filla de la parella, que també es decantà pel pensament llibertari. Durant els dos anys que visqueren i militaren a Milà es relacionaren amb els cercles llibertaris de la ciutat (Angelo Damonti, Mario Mantovani, Fioravante Meniconi, Leda Rafanelli, Ettore Molinari, Nella Giacomelli, Carlo Monanni, Umberto Mincigrucci, etc.) i van fer especial amistat amb Carlo Molaschi i sa companya Maria Rossi. En 1926, fugint de la persecució feixista, Neri i Garavini emigraren al Brasil i s'establiren a Rio de Janeiro. En els primers anys d'aquest exili, que durarà vint anys, van passar-les ben magres i van haver de fer tota casta de feines per a sobreviure, fins que van aconseguir una certa estabilitat econòmica. Malgrat els règims dictatorials brasilers, pogueren desenvolupar la seva tasca revolucionària i antifeixista, relacionant-se amb els moviments anarquistes brasiler, italià i mundial. Van participar activament en la Lliga Anticlerical, fundada i promoguda per l'anarquista José Oiticica. Mantingueren una estreta amistat amb la família Fabbri, primer amb Luigi fins a la seva mort en 1935 i després amb sa filla Luce. També van ser molt amics de Libero Battistelli, advocat republicà bolonyès i membre del moviment antifeixista «Giustizia e Libertà», i de sa companya Enrichetta, ambdós també exiliats al Brasil --Battistelli morirà el 22 de juny de 1937 lluitant contra les tropes franquistes al front d'Osca (Aragó, Espanya) durant la guerra civil. En 1930, en ocasió de l'Expedició Aeronàutica Transatlàntica d'Italo Balbo, ministre feixista de l'Aviació, difongueren pamflets antifeixistes als principals carrers de Rio de Janeiro, on s'acusava Balbo i el seu esquadró de l'assassinat del capellà antifeixista Don Giovanni Minzoni en 1923 a Argenta. Poc després d'aquesta acció, Neri va ser acomiadada de la seva plaça de professora a l'Escola Italiana de la «Societat Dante Alighieri», aleshores ja sota control de les autoritats feixistes. Entre 1933 i 1942 Garavini portà la llibreria «Minha Livraria», lloc de trobada i de discussió de tota l'esquerra de Rio de Janeiro, la qual va ser escorcollada policialment en nombroses ocasions. Durant un temps a la llibreria es realitzà una activitat editorial destacable, amb publicació d'obres de cultura politicosocial i de literatura. En 1947 la parella retornà definitivament a Itàlia i s'instal·là a Castel Bolognese, reprenent les velles amistats i reorganitzant el moviment llibertari de la localitat. Adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI), participà en nombrosos congressos i reunions d'aquesta organització i l'estiu de 1968 assistí al Congrés Anarquista Internacional de Carrara, constitutiu de la Internacional de Federacions Anarquistes (IFA). Emma Neri va morir el 2 de febrer de 1978 en un hospital d'Imola (Emília-Romanya, Itàlia) on feia uns mesos havia ingressat. El seu arxiu personal, i el del seu company, es troba dipositat a la Biblioteca Llibertària «Armando Borghi» de Castel Bolognese.

    Emma Neri (1897-1978)

    ***

    Ramón Radigales Marsol

    - Ramón Radigales Marsol: El 5 de setembre de 1910 neix a Esplucs (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Ramón Radigales Marsol. Era fill d'una família camperola nombrosa. Es guanyava la vida fent de pagès i fou un dels primers afiliats al Sindicat Únic d'Esplucs de la Confederació Nacional del Treball (CNT) arran de la seva creació en 1931 amb la proclamació de la II República espanyola. El juny d'aquest any va ser nomenat president del Comitè de Vaga durant un moviment reivindicatiu que proclamà la vaga general arreu del municipi. Durant la revolució fou secretari de la col·lectivitat agrícola que es creà amb la gran propietat del terratinent Pérez a Vensilló (Osca, Aragó, Espanya). Posteriorment marxà cap el front i al final de la guerra fou capturat per l'exèrcit franquista al front de l'Ebre. Tancat i torturat a Pamplona (Navarra), va ser jutjat en consell de guerra acusat d'haver matat una trentena de dretans i d'haver malbaratat centenars de vagons de cereals de la col·lectivitat; condemnat a mort, la pena va ser condemnada per un llarg empresonament. Cap el 1949 va ser posat en llibertat provisional i l'any següent, fugint de la repressió, creuà els Pirineus després d'haver subornat amb 1.000 pessetes un agent de fronteres franquista. A França milità en la CNT de l'exili i treballà com a obrer agrícola en diverses propietats aquitanes fins a la seva hospitalització en diverses clíniques. Visqué a Samadèth (Aquitània, Occitània) amb sa companya, Emília Bastida Fontán, amb qui tingué dues filles i que finà en 1986. Després passà a viure amb sa filla Rosita a Samadèth. Ramón Radigales Marsol va morir el 26 d'abril de 1990 a Sent Sever (Aquitània, Occitània).

    *** 

    John Cage

    - John Cage:El 5 de setembre de 1912 neix al Good Samaritan Hospital de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) el compositor, instrumentista, director musical, filòsof, teòric musical, assagista, poeta, artista, pintor, micòleg i anarquista John Milton Cage. Son pare, també John Milton Cage, va ser un reputat enginyer electrònic inventor d'aparells elèctrics i submarins, i sa mare, Lucretia Harvey (Crete), una escriptora i columnista de Los Angeles Times, força activa en els cercles intel·lectuals. En 1922 ingressà en Los Angeles High School, on estudià llengües (anglès, francès, grec, etc.) i piano amb Fannie Charles Dillon a Los Ángeles. En 1928 es graduà en Los Angeles Hight School i entre aquest any i 1930 estudià al Pomona College de Califòrnia una gran varietat de disciplines (lletres, art, llengües, música, etc.). En 1930 marxà a París (França) on començà els estudis d'arquitectura amb Ernö Goldfinger, a més de interessar-se per la pintura contemporània i intentar les seves primeres composicions musicals. A la capital francesa estudià piano amb Lazare-Lévy al Conservatori i, més tard, als EUA, composició amb Henry Cowell, Adolph Weiss i Arnold Schönberg. En aquests anys s'interessà força per la música d'Erik Satie. Entre l'estiu de 1930 i 1931 viatjà arreu d'Europa i a Algèria. A Capri conegué el poeta i pintor Don Sample, que esdevingué mentor i amant. L'estiu de 1931 el passà a Sóller (Mallorca, Illes Balears) on va compondre la seva primera obra. Les seves primeres composicions es basen en una organització esquemàtica dels dotze sons. A partir de 1938 s'interessà per la música de percussió juntament amb Lou Harrison. En 1942 es traslladà a Nova York, on residirà definitivament començant la seva llarga unió amb el coreògraf Merce Cunningham i el pianista David Tudor. Aviat passà de la percussió als pianos preparats de manera que aconseguí un instrument de timbre múltiple i variable. Després d'haver estudiat filosofia oriental, especialment Zen, amb Daisetsu Teitaro Suzuki durant els anys quaranta introdueix en la seva música, gràcies també a les influències del dadaisme i del surrealisme, elements d'atzar a partir del llibre clàssic xinès Yijing (Llibre de les mutacions), desenvolupant-los fins a obres d'indeterminació absoluta (música aleatòria). Molts han vist en aquest tipus de «música anarquista» les seves influències llibertàries. En els anys cinquanta treballà amb música de cinta magnetofònica elaborada directament i també amb amplificacions de microsons. Posteriorment es dirigí també vers els espectacles de teatre musical indeterminat. A partir del seu èxit europeu a finals dels anys cinquanta, començà a ser reconegut com a mestre de l'avantguarda americana, sorgint d'ell moviments diversos no només musicals sinó també pictòrics, teatrals, etc. John Cage és el músic més important de l'avantguarda nord-americana, no només per la significació històrica de la seva pròpia obra irrepetible, sinó per l'acció de revulsiu que ha suposat per a la renovació del ballet, del teatre musical, la pintura d'acció, el happening i altres moviments artístics. Apassionat per la micologia, fundà la New York Mycological Society. En 1967 l'escriptor Wendell Berry el va introduir en el pensament anarcoindividualista de Henry David Thoreau, que accentuà encara més el seu pensament llibertari i no violent. John Cage sempre es va definir com a anarquista i en una entrevista amb Stephen Montague, publicada en la revista America Music l'estiu de 1985, ho deixà ben clar: «Sóc anarquista. No sé si de manera pura o simple, o filosòfica, o què, però no m'agrada el govern! Tampoc no m'agraden les institucions! No tinc cap confiança en les institucions, ni tant sols en les bones.» Col·laborà estretament amb el musicopoeta anarquista Jackson Mac Low. El gener de 1988 participà en un recital poètic anarquista a Nova York on, mitjançant les tècniques del Yijing i cites dels seus pensadors llibertaris més estimats (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin, Errico Malatesta, Emma Goldman, Walt Whitmnan, Henry David Thoreau, R. Buckminster Fuller, Lev Tolstoi, Paul Goodman, etc.), va compondre 20 poemes«cinquanta per cent mesostics»; poemes que han estat publicats en diferents ocasions, juntament amb els seus assaigs àcrates, sota el títol Anarchy. John Cage va morir el 12 d'agost de 1992 a Nova York (Nova York, EUA).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    La mort (fictícia o real) de Federico Borrell fotografiada per Robert Capa

    - Federico Borrell García: El 5 de setembre de 1936 mor al turó de La Loma de las Malagueñas, de Cerro Muriano (Còrdova, Andalusia, Espanya), en plena batalla, el militant anarcosindicalista Federico Antonio Borell García, Taíno. Havia nascut el 3 de gener de 1912 a Benilloba (Comtat, País Valencià). Era el quart de cinc germans i sa mare, María García (anomenada a Benilloba Tanya, d'aquí el malnom Taíno) va enviduar --son pare Vicente Borell era llaurador-- quan ell tenia cinc anys i es va veure en la necessitat de marxar a Alcoi per fer feina a les fàbriques de paper. Teixidor de professió, va fundar la secció local de les Joventuts Llibertàries a Alcoi en 1932. L'octubre de 1934 va ser detingut per participar, amb altres companys de la Federació Anarquista Ibèrica, en la destrucció d'un transformador elèctric. Quan va esclatar l'aixecament militar de 1936 va participar en l'assalt de la caserna d'infanteria d'Alcoi i durant la Guerra Civil va lluitar en les milícies de la Confederació Nacional del Treball. Va sortir d'Alcoi el 7 d'agost de 1936, amb son germà petit Evaristo, en un dels primers camions cap el front de Còrdova. Quan va morir, en el seu honor, i en el de Juan Ruescas Ángel, alcoià que va morir el 25 de setembre de 1936 a Espejo (Còrdova), una columna de milícies es va denominar «Ruescas-Taíno». Federico Borell es va fer mundialment famós, encara que el seu nom es va descobrir fa pocs anys, quan el 23 de setembre de 1936 la revista francesa Vu va publicar la instantània de la seva mort en combat realitzada pel fotògraf Robert Capa. Mort d'un milicià, que així s'anomena la fotografia, s'ha convertit en una de les fotografies més mítiques no només de la Guerra Civil espanyola, sinó de la fotografia de guerra mundial. Ha existit, i existeix, polèmica sobre la veracitat de la foto i amb dues postures tenen molts fonaments: per a uns, Borell hauria posat al matí i mort a la tarda; i per a altres, Borell no va posar. El que sí està clarés que Federico Borell va ser l'únic milicià que va morir en combat aquell dia. En 2004 el director alemany Jan Arnold va realitzar una pel·lícula documental sobre aquest fet titulada Heroes never die (Els herois mai no moren). El 19 de desembre de 2008 s'estrenà el documental La sombra del iceberg, realitzat per Hug Domènech i Raúl M. Riebenbauer, on s'intenta demostrar, amb testimonis i documents, que el cèlebre milicià fotografiat per Capa no era Borrell, tornant de bell nou a ser un soldat anònim.

    ***

    Paul Deflisque ("Paul Primert") en 1955

    - Paul Primert: El 5 de setembre de 1965 mor a París (França) el poeta i cantautor anarquista Paul Deflisque, més conegut com Paul Primert. Havia nascut el 5 de desembre de 1892 a Lens (Nord-Pas-de-Calais, França). Fill d'un obrer impressor i d'una venedora ambulant de fruites i verdures, s'instal·là a la regió parisenca, on va fer diverses feines, entre elles la de venedor ambulant. Sota el nom de Paul Primert esdevingué un poeta i cantautor dels cabarets de Montmartre de París. En 1913 es casà i l'any següent, quan esclatà la Gran Guerra, fou mobilitzat i enviat al front, just quan acabava de ser pare. El 7 de setembre de 1914 va ser greument ferit a Montmirail, al front del Marne; operat d'urgència, va ser llicenciat i es beneficià durant tota sa vida d'una petita pensió, a resultes dels importants problemes respiratoris causats per la ferida. Tant abans com després de la guerra participà en nombroses gales i festivals de suport al moviment llibertari i freqüentà els grups «La Muse Rouge», «La Vache Enragée»,«Les Poulains de la Galette» i «Les Hydropathes». Animà les matinals de «Le Tire Bouchon», creades per Bernard Salmon i Henri Chassin. També freqüentà el cafè«Au rat du Moulin», de Montmartre, del seu amic Pierre Sonnier. Visqué al carrer Jean-Batiste Clément, en una petita casa batejada «Le temps des cerises». En 1936 actuà al«Cabaret du Front Populaire». Cada any assistia al poble de sa mare a la manifestació del Primer de Maig. Durant els anys cinquanta col·laborà en la revista Contre-Courant, de Louis Louvet. També col·laborà en Le Monde Libertaire i L'Idée Libre. El 24 de febrer de 1951, amb altres artistes com Rachel Lantier i Léo Campio, animà la festa en suport de la II Unió Regional de la Confederació Nacional del Treball de França (CNTF) que se celebrà a la Sala Susset de París. Bon amic dels cantautors llibertaris Charles D'Avray i Xavier Privas, interpretà, a més de les seves composicions, obres del seu vell amic Eugène Bizeau. Paul Primert va morir durant la nit del 4 al 5 de setembre de 1965 a París (França) a causa d'una hemorràgia cerebral i fou enterrat el 9 de setembre al cementiri de Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França). Fou pare de tres filles que havia tingut amb tres companyes diferents. És autor de nombrosos poemes i cançons, com ara Si j'avais un grand fils, Marie Magdeleine, Il faut savoir chanter, Les cris de Lille, Gare de l'Est, Les faux savants, Nous fêtons ses vingt ans,As-tu compris camarade?, Dictature,Je plains ceux qui sont morts, Mi j'suis de ch'nord, Le Roudoudou, Amis ne chantons plus, etc.

    ***

    Necrològica de Josep Corominas apareguda en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 30 de setembre de 1971

    - Josep Corominas: El 5 de setembre de 1971 mor a Nantes (País del Loira, França) l'anarcosindicalista Josep Corominas. Havia nascut cap el 1916 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Des de l'adolescència milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en les Joventuts Llibertàries. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França. Després de la II Guerra Mundial milità en la Federació Local de Nantes de la CNT. Després d'una llarga malaltia, Josep Corominas va morir el 5 de setembre de 1971 a l'Hospital General de Nantes (País del Loira, França).

    ***

    Joan Puig i Elías

    - Joan Puig Elías:El 5 de setembre de 1972 mor a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) el pedagog llibertari i militant anarcosindicalista Joan Puig i Elías. Havia nascut el 30 de juliol de 1898 a Sallent (Bages, Catalunya). Fill d'una família pagesa republicana, va estudiar a l'escola laica del seu poble i magisteri a l'Escola Normal de Barcelona. Influenciat pel racionalisme pedagògic de Francesc Ferrer i Guàrdia i la seva Escola Moderna, va participar en l'escola racionalista Farigola (1918) i va crear l'Escola Natura al barri barceloní del Clot, un centre escolar llibertari, amb una colònia escolar i la revista juvenil Floreal, que sobreviurà en la dictadura de Primo de Rivera. En 1931, amb la proclamació de la República, l'escola es desenvoluparà encara més. Puig i Elías, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1916, va participar també en el moviment sindical, presidint a partir de 1932 la secció de mestres del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona, i va prendre part en els congressos cenetistes, tot defensant l'orientació «Comunista llibertària» que servirà de base a les col·lectivitats socialitzades durant la Revolució. El maig de 1936 va tenir una activa participació en el Congrés de la CNT a Saragossa. Durant la guerra civil, a més de participar en el Comitè Revolucionari del Clot i de Sant Martí de Provençals i en la Comissió de Cultura del Consell Municipal de Barcelona representant la CNT, es va encarregar de la col·lectivització de l'ensenyament, des de l'escola bressol a l'ensenyament universitari, en el si del Comitè de l'Escola Nova Unificada (CENU). L'octubre de 1936, com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona, va ocupar-se de la regidoria de Cultura. En 1937 assistí com a delegat de Barcelona al Ple Nacional d'Ensenyament que va crear la Federació Nacional d'Indústria (FNI) del ram, participà en la seva ponència d'estatuts i va ser nomenat secretari d'Organització i Propaganda. També aquell any participà com a delegat del Sindicat d'Intel·lectuals i Professions Liberals de Barcelona en el Ple Regional de Sindicats de la CNT. L'abril de 1938 va ser nomenat subsecretari del Ministeri d'Instrucció Pública de Segundo Blanco González. Amb la victòria de Franco va haver d'exiliar-se a França, on va ser internat en diversos camps de concentració. Després va treballar en l'agricultura i va poder participar en la resistència contra els nazis en el«Batallón Libertad» entre 1942 i 1944. També fou membre de Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). En 1945 va ser secretari d'organització del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili i, un anys després, es va integrar en la CNT de l'Exili. Entre 1945 i 1948 realitzà mítings i conferències per tota França (París, Tolosa, Montalban, Bordeus, Narbona, Nimes, Marsella, Condom, Tours, Gleny, Agde, Brest, Rennes, Mende, Rouen, Sainte Livrade, Villeneuve-sur-Lot, Cherbourg, Casteljaloux, etc.). En 1947 va ser nomenat secretari de Cultura i de Propaganda del Comitè Nacional del Moviment Llibertari en l'Exili, on desenvolupa una intensa tasca cultural. Després marxà a Amèrica i, després d'un temps a Veneçuela, en 1952 es va instal·lar a Porto Alegre (Brasil), on regentà una llibreria i presidí la Societat Espanyola de Socors Mutus contra la repressió franquista. Va col·laborar en la revista Horizontes (1937) i és autor de diversos llibres, com ara Discursos y conferencias (1936), Origen de la fiesta de Navidad (1938), El hombre, el medio, la sociedad, o Los factores determinantes de la conducta del individuo (1970). Sa companya fou la mestra racionalista Emília Roca Cufí. Malalt, Joan Puig i Elías va morir el 5 de setembre de 1972 a Porto Alegre (Rio Grande do Sul, Brasil) i fou enterrat al Cementiri Espanyol.

    Joan Puig Elías (1898-1972)

    ***

    Una de les obres de Maurice Pernette

    - Maurice Pernette: El 5 de setembre de 1986 mor a Fontenay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, editor, anarquista i anarcosindicalista Marius Pernette, més conegut com Maurice Pernette. Havia nascut el 13 de juliol de 1913 al XV Districte de París (França). Era fill d'un torner i d'una bugadera. Després de fer els estudis primaris, entrà a l'Escola Superior d'Arts i Indústries Gràfiques (ESAIG, coneguda com «École Estienne») i quatre anys després sortí diplomat en estereotipatge de galvanotípia. S'afilià a la Confederació General del Treball Unitària (CGTU) i treballà com a obrer d'estereotipatge en el diari Le Quotidien. Quan feia el servei militar a Bitche (Lorena, França), entrà, gràcies a un diploma de socorrista, a l'Hospital Militar de la guarnició. Un cop llicenciat, retornà a Le Quotidien i freqüentà «Le Musée du Soir», una mena d'universitat popular llibertària promoguda per l'anarquista Henry Poulaille i el Cercle d'Escriptors Proletaris (Paul-Adolphe Loffler, René Bonnet, Ferdinand Teulé, Edouard Peisson i J. Romagne). En 1936 va escriure el seu primer article per al periòdic Le Libertaire i, a resultes d'una investigació portada a terme per Sébastien Faure, col·laborà en el Bulletin Syndical du Livre. També en aquesta època va publicar alguns poemes en revistes efímeres, algunes fundades per ell mateix. Quan desaparegué Le Quotidien, treballà en diferents petites empreses especialitzades i en l'empresa Fuzat en el moment de creació del periòdic Ce Soir (1937). Mobilitzat en 1939 com a secretari mèdic en el 21 Regiment de Tiradors Algerians (RTA), es trobà a Perigús (Aquitània, Occitània) quan l'èxode de 1940. De bell nou a París, li van oferir una feina de repòrter en el periòdic La France au Travail, però, obligat de prestar jurament als mariscal Henri Philippe Pétain, la va rebutjar. Enviat a Saint-Nazaire (País del Loira, França) per treballar per a l'«Organització Todt» alemanya, aconseguí, passat sis mesos, retornar a París, on exercí diverses feines (ajudant de forner, llenyataire, manobre a l'empresa Renault, etc.). Requerit per a fer feina en el Servei de Treball Obligatori (STO) dels alemanys, va fer d'obrer d'estereotipatge a Berlín i a Viena, on romangué sis mesos. De tornada a França no va poder residir a París i, sota falsa identitat, es refugià a Montchanin (Borgonya, França), país de son pare, i treballà en una empresa de neteja. Després de la II Guerra Mundial exercí diverses professions i finalment aconseguí autorització per a instal·lar-se com a llibreter de vell als passeig del Sena de la Tournelle i de Montebello. Freqüentà els cercles llibertaris i la relació amb E. Armand i sobretot la lectura de Max Stirner el van decantar per les idees anarcoindividualistes, col·laborant entre 1945 i 1956 en la revista L'Unique, que E. Armand edità a Orleans (Centre, França). Entre 1948 i 1976 col·labora en la revista Défense de l'Homme, de Louis Lecoin i Louis Dorlet. En 1951 edità de la seva butxaca la petita revista Impressions, publicació que el maig de 1952 es va fusionar amb Nos amis les livres, de Pierre Clairac, i en 1953 amb Faubourgs, de Fernand Henry; però, mancat de fons econòmics, la revista desaparegué ràpidament. Paral·lelament aconseguí editar amb els seus propis mitjans algunes plaguetes sota el títol Plaisir du Bibliophile, experiència que, també per manca de diners, fracassà. Entre 1957 i 1968 col·laborà en la nova sèrie de la revista proletària Le Musée du Soir, publicada per Paul i René Berthelot a Sant-Etiève (Arpitània). Formà part dels jurat dels «Prix des Bouquinistes» (Premi dels Llibreters de Vell).

    ***

    Necrològica de José Gómez apareguda en el periòdic parisenc "Cenit" del 5 de desembre de 1989

    - José Gómez: El 5 de setembre de 1989 mor a Narbona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista José Gómez. Havia nascut cap el 1901 a Franga (Osca, Aragó, Espanya). Quan era molt jove emigrà a Manresa (Bages, Catalunya). Obrer de la indústria tèxtil, s'afilià al Sindicat del Tèxtil de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola ocupà càrrecs de responsabilitat sindical. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i durant l'ocupació va ser obligat a treballar per al Servei de Treball Obligatori (STO) per als alemanys. En acabar la guerra s'integrà en la Federació Local de Narbona de la CNT, on milità fins a la seva mort. José Gómez va morir el 5 de setembre de 1989 a Narbona (Llenguadoc, Occitània) i fou incinerat a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    Escriu-nos

    Actualització: 05-09-16


    0 0
  • 09/06/16--06:48: "Kobane, volver a empezar"
  • Aquest divendres a les 20.00  a l'Ateneu de Pollença podreu veure el documental Kobane, volver a empezar dins el Cicle de cinema kurd, que va començar el divendres passat organitzat per diferents partits i associacions. En total seran seran 16 dies de projeccions. A la projecció comptarem amb la presència d'Arantxa Uzkiano de l'associació basco-kurda Newroz 

    El Cicle de cinema kurd té un doble propòsit, d'una banda promoure la solidaritat i donar a conèixer la situació del poble kurd en els quatre estats (Turquia, Síria, Iraq e Iran), en què es troba dividit. A tres tres d'ells es troben en guerra oberta, i al quart, Iran, també sota una duríssima repressió (20 execucions en aquest mes d'agost d'enguany). D'altra banda, volfer accessible a Mallorca una oferta cinematogràfica de qualitat, en alguns casos molt difícil de trobar.La iniciativa, que fa mesos que ve preparant-se coincideix amb un agreujament de la violència, la guerra i la repressió a tota la regió.

    Totes les pel·lícules i documentals es projectaran en VOS subtitulades en castellà, vist que no es disposa de versions subtitulades en català. 

    Kobane, també anomenada Ain al-Arab en àrab, una ciutat de majoria kurda al nord de Síria, es va convertir en el primer mur de contenció mundial contra el grup terrorista EIIL (Daesh en àrab) que va llançar un brutal atac que va provocar la fugida immediata de més de 180.000 persones. La resistència armada de les forces kurdes va aconseguir vèncer els terroristes. Després del seu alliberament i amb el 80% de la localitat destruïda, l'equip de del documental s'introdueix en Kobane per conèixer de primera mà les conseqüències del setge, els seus efectes sobre la població civil i els esforços per tornar de nou a la normalitat. 

    Vos esperam a tots divendres 9  a les 20h a l’ateneu! Entrada gratuïta

     

     

     


    0 0

    MÉS presenta una PNL per rebutjar aquesta proposta de Ciutadans que remataria la qualitat del mercat laboral de les Illes Balears, ja altament precaritzat.

      La diputada ecosobiranista Joana Aina Campomar, juntament amb el diputat Antoni Reus han registrat avui una Proposició No de Llei, on s’insta al Parlament a rebutjar el contracte únic com a fórmula perjudicial per als treballadors, "És essencial que el Parlament es posicioni davant d’aquesta nova amenaça", ha assegurat Campomar qui ha incidit en la situació d’inestabilitat laboral que pateixen molts homes i dones. La PNL també demana al Govern de l’Estat i al Congrés que deroguin la reforma laboral del Partit Popular del 2012.

    "MÉS per Mallorca rebutja el contracte únic que proposa ciutadans perquè creiem que és un engany. Disfressa la possibilitat que tots els treballadors passin a indefinits quan en realitat, tots els treballadors passarien a ser temporals amb una alta precarietat", ha assenyalat avui Campomar, qui també ha alertat de les negatives conseqüències que pot tenir aquest tipus de contracte a les Illes Balears. "Creiem que aquesta proposta el que faria seria rematar el que queda de qualitat de treball a les nostres Illes, que realment ja sofreix molta precarietat. El que significa molt de sofriment per als nostres treballadors i per a les nostres famílies".

     

     

    Campomar ha criticat que PP i Ciutadans diguin que aquest tipus de contractació millorarà el mercat laboral quan permetria que les indemnitzacions fossin a cost zero i "hi ha el perill de generalitzar l’acomiadament sense causa justificada". Alhora també hi ha el risc que aquest complement salarial del contracte únic per als sous baixos podria ser utilitzar per a alguns empresaris per abaixar els sous. "Aquesta renda no ha de tenir aquests caire que només beneficia als empresaris, hauria de mirar com la Renda Social que hem promogut aquí a les Illes per la situació socioeconòmica de les famílies".

    Campomar ha criticat la falta de definició de la proposta, però sobretot ha incidit en els seus efectes negatius no només en relació a la qualitat de feina, sinó també en la percepció de la realitat laboral "Hem de ser contundents i dir que no al contracte únic que també permetrà encobrir les estadístiques, ja que no existiran diferències entre temporals i indefinits".


    0 0

    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)


    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)


    Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)



    Acte de Sobirania.


    He viscut esclau setanta-cinc anys

    en uns Països Catalans

    ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

    Des de fa segles.

    He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

    tots els anys de la meva vida adulta.

    Una nació esclava, com un indivitu esclau,

    és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

    Però una nació mai no serà lliure

    si els seus fills no volen arriscar

    llur vida en el seu alliberament i defensa.

    Amics, accepteu-me

    aquest final absolut victoriós

    de la meva contesa,

    per contrapuntar la covardia

    dels nostres líders, massificadors del poble.

    Avui la meva nació

    esdevé sobirana absoluta en mi.

    Ells han perdut un esclau,

    ella és una mica més lliure,

    perquè jo sóc en vosaltres, amics!


    Lluís M. Xirinacs i Damians

    Barcelona, 6 d´agost de 2007


    La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.



    El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

    Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

    Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

    Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    [06/09] Cavalazzi - Durand - Pérez Feliu - Arru - Milla - Marfil - Romera - Descaves - Frot

    Anarcoefemèrides del 6 de setembre

    Naixements

    Antonio Cavalazzi

    - Antonio Cavalazzi: El 6 de setembre de 1877 neix a Lugo (Emília-Romanya, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista Antonio Cavalazzi, que va fer servir els pseudònims Hursus i Ursus. Sos pares es deien Sante Cavalazzi i Barbara Verlicchi. Només va assistir fins al segon grau de l'escola primària i després es va formar políticament escoltant conferències i llegint textos de propaganda. Ben aviat, en l'adolescència, es decantà pel moviment llibertari, posant-se immediatament en el punt de mira de les autoritats. En 1891, amb Fernando Raulli, Serafino Raulli, Vivaldo Lacchini, Giovanni Marzetti i altres joves, creà, dins el si del Partit Republicà de Lugo, el grup Giovani Ribelli (GR, Joves Rebels), que es dedicà a publicar periòdics i opuscles revolucionaris. En 1893, després de diversos episodis repressius, va ser jutjat amb altres 14 companys, amb edats compreses entre els 17 i els 28 anys, pel Tribunal de Ravenna (Emília-Romanya, Itàlia) sota l'acusació d'haver constituït una «associació criminal», però els més joves van ser absolts per la seva curta edat.  L'any següent, arran de l'aprovació el 19 de juliol de 1894 pel govern de Francesco Crispi de les Lleis 314, 315 i 316 «d'excepció antianarquistes», patí arrests domiciliaris, primer a Porto Ercole (Toscana, Itàlia) i després a les illes Tremiti, on, amb contacte amb altres anarquistes més experimentats, acabaren de madurar la seva formació cultural i política. En 1900, per evitar una condemna de tres anys de presó, passà a Suïssa. Visqué un any i mig a Biasca (Ticino, Suïssa), on desenvolupà funcions sindicalistes, portant a terme les seves primeres tasques periodístiques, col·laborant ocasionalment en la publicació francesa Lo Scalpellino. En 1901 es traslladà a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on participà en la fundació d'Il Risveglio, publicació en la qual col·laborà regularment sota els pseudònims d'Hursus i Ursus. Un breu article publicat en la seva secció habitual «Brevi Note» d'Il Risveglio, aparegut el 18 de gener de 1902, contra el govern Crispi i la monarquia italiana, provocà un incident diplomàtic entre Suïssa i Itàlia, amb la crida dels ambaixadors Carlin, de Roma, i Silvistrelli, de Berna; Alemanya concilià en el conflicte, amb la promesa per part de Suïssa de proclamar una llei contra la propaganda anarquista. Aconseguí fugir de l'expulsió perquè la policia pensà que l'autor de l'article incriminat era Luigi Bertoni, però pocs mesos després, arran de la vaga general d'octubre de 1902, va ser expulsat de Suïssa amb centenars de companys. S'instal·là a París (França), on exercí la seva professió de barber, militant activament n el Sindicats de Barbers, col·laborant assíduament en el periòdic Coiffeur i participant en el moviment de les Borses del Treball, aleshores molt agitat. En aquesta època continuà col·laborant enIl Risveglio. Convidat pels companys nord-americans, deixà París i emigrà a Barre (Vermont, EUA) amb la intenció d'ajudar Luigi Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva. Entre molts d'articles, el 18 de maig de 1907 publicà en aquest periòdic una detallada crònica del procés contra Galleani que va tenir lloc el 24 d'abril a Paterson (Nova Jersey, EUA) pel seu paper durant la gran vaga del sector tèxtil de 1902. Substituí Galleani en la redacció de Cronaca Sovversiva quan aquest s'absentava per a realitzar gires propagandístiques arreu dels Estats Units. Continuà col·laborant enCronaca Sovversiva quan la seva seu es traslladà a Lynn (Massachusetts, EUA). Traduí del francès a l'italià l'obra de Sébastien Faure Dio non esiste! Dodici prove della inesistenza di Dio. Per mor de la influència de Galleani, passà de «sindicalista anarquista» a «anarquista antiorganitzador». Molt malalt, restà durant 20 mesos ingressat en un hospital de Tewksbury (Massachusetts, EUA), on morí el juliol de 1915 després de tres mesos d'agonia.

    Antonio Cavalazzi (1877-1915)

    ***

    Jules Durand

    - Jules Durand: El 6 de setembre de 1880 neix a Le Havre (Alta Normandia, França) l'anarquista i sindicalista revolucionari Jules Gustave Durand. L'agost de 1910, essent secretari del sindicat dels carboners de Le Havre, va ser el promotor d'una vaga indefinida. Per anul·lar la pressió sindical es va orquestrar una maquinació politicojudicial arran de la qual fou acusat d'haver votat l'assassinat d'un esquirol en una reunió del sindicat, esquirol que després va morir en una baralla. La corrupció de testimonis i una campanya ignominiosa de la premsa local portarà la seva condemna de mort el 25 de novembre de 1910, malgrat els esforços dels advocats, entre ells René Coty, futur president de la República. Però el 28 de novembre, en solidaritat i per lluitar contra la injustícia, es declara la vaga general a Le Havre, escampant-se al sector internacionals als molls anglès i americà. Després d'una protesta general, engegada per la Lliga dels Drets de l'Home, el 15 de febrer de 1911 és alliberat. Malauradament després de passar 40 dies amb camisa de força va enfollir. La revisió del seu procés, el 15 de juny de 1918, el va declarar totalment innocent. Jules Durant va morir el 20 de febrer de 1926 en un asil de Sotteville-lès-Rouen (Alta Normandia, França). Armand Salacrou farà una obra teatral,Boulevard Durandsobre el personatge.

    ***

    Notícia de la detenció de Manuel Pérez Feliu apareguda en el diari madrileny "El Globo" (5 de maig de 1921)

    - Manuel Pérez Feliu: El 6 de setembre de 1892 neix a Alacant (Alacantí, País Valencià) l'anarquista i anarcosindicalista Manuel Pérez Feliu. Fill d'una família originària del Principat de Catalunya, es guanyà la vida fent d'ebenista i estava afiliat al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El maig de 1921 va ser detingut a Madrid (Espanya), juntament amb Bernardino Alonso García (El Porra), acusat de col·locar l'1 d'abril anterior un petard en un taller de cistelleria que es trobava en vaga. En 1932 va ser detingut i deportat a Villa Cisneros (Río de Oro, Protectora Espanyol del Marroc) i a Fuerteventura (Illes Canàries) fins al setembre d'aquell any. A Barcelona (Catalunya) presidí l'Agrupació Pro Cultura «Faros», no sense crítiques. Durant els anys de la II República espanyola va fer mítings a diverses localitats (Benicarló, València, etc.). El gener de 1934 va ser detingut a Barcelona amb altres 23 companys en una reunió clandestina i ell no va ser alliberat fins l'abril perquè estava reclamant per un jutjat per tinença d'explosius i per no haver satisfet una multa de 20.000 pessetes. Entre els anys 1934 i 1935 destacà en la CNT del País Valencià. El 18 de novembre de 1935 presidí un míting d'afirmació sindical i contra la guerra a la plaça de toros de València on intervingueren Pau Montllor, Tomás Cano Ruiz, José Villaverde i Francisco Ascaso. Arran del cop feixista de juliol de 1936 va ser nomenat per la CNT membre de la Guàrdia Popular Antifeixista (Brigades Populars de Policia) de València, del Consell Provincial de Seguretat–vicepresident– i del Tribunal Especial de Justícia del Comitè Executiu Popular (Comitè de Salvació Pública). Durant els anys bèl·lics fou membre del Comitès Regionals de Llevant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i va fer nombrosos mítings i conferències (València, etc.). En 1938 col·laborà en el periòdic Fragua Social de València. Aquest mateix any, en substitució de Domingo Torres Maeso, exercí les funcions d'alcalde de la ciutat de València i, amb caràcter definitiu, en 1939. Amb el triomf franquista, va ser detingut i tancat al camp de concentració d'Albatera, juntament amb son homònim amic Manuel Pérez Fernández. Identificat per les autoritats feixistes, va ser empresonat a València. Jutjat i condemnat a mort, Manuel Pérez Feliu va ser afusellat l 27 d'agost de 1940 al camp de tir de Paterna (Horta Oest, País Valencià) juntament amb altres 20 detinguts.

    ***

    André Arru, a la dreta, amb un company txec (1942)

    - André Arru: El 6 de setembre de 1911 neix a Bordeus (Aquitània, Occitània) el militant anarquista, pacifista insubmís i lliurepensador Jean-René Saulière, més conegut com André Arru. En 1914 sa mare es va instal·lar a París per ser més a prop de son marit, mobilitzat, i va confiar Jean-René als avis materns. Son pare va ser nomenat agent d'enllaç i va morir durant la seva primera sortida el 30 de maig de 1916, esdevenint Jean-René orfe de guerra. Quan tenia sis anys sa mare el va porta a París i alguns mesos després marxaran a Bordeus. Amb 13 anys començarà a treballar i dos anys més tard s'independitzarà. Va fer el servei militar als 21 anys, amb les idees clarament antimilitaristes. Escoltant les conferències de Sébastien Faure en 1933 va esdevenir anarquista individualista i el porten a participar en el grup llibertari dels germans Aristide i Paul Lapeyre. Entre 1938 i 1939 va militar en les Joventuts Llibertàries i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), participant activament en la campanya de suport a la Revolució espanyola. En 1939 va rebutjar respondre a l'ordre de mobilització. Buscat per insubmissió, va marxar, amb la cartilla militar falsificada d'un amic llicenciat que responia al nom de Marcel-André Arru, a Marsella, on va crear un grup anarquista clandestí i d'ajuda a les persones perseguides especialitzat en fer documents falsos i en l'edició de propaganda. El grup, que es reunia al seu taller de bicicletes del bari de Saint-Loup, va ser freqüentat per Volin, també refugiat a Marsella, a més d'altres exiliats senegalesos, jueus russos, italians, espanyols, etc. El juny de 1943 publicarà a Marsella, amb Volin, el periòdic anarquista clandestí La Raison. Parlava i escrivia a la perfecció el castellà i l'anglès, i va estudiar el rus i l'alemany. El 19 de juliol de 1943 va participar a les afores de Tolosa de Llenguadoc a un congrés anarquista clandestí, però el 3 d'agost de 1943 va ser detingut a Marsella i empresonat amb Paul Chauvet. Transferit a la presó d'Ais de Provença, va poder fugir durant la nit del 24 al 25 d'abril de 1944 gràcies a l'acció del grup Francs Tireurs Partisans (FTP, Franctiradors Partisans) de la Resistència. A Tolosa, des de finals a juny a agost, data de l'alliberament de la ciutat, va difondre el pamflet «Manifest dels grups llibertaris de tendència anarcosindicalista», i entre el 29 i el 30 d'octubre de 1944 prendrà part en el precongrés d'Agen amb la finalitat de reconstruir el moviment  llibertari. Sempre sota el pseudònim d'André Arru, va ser entre 1944 i 1945 el representant nacional de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), i també el secretari de propaganda de les Joventuts Sindicalistes Revolucionàries. En 1945 va retornar a Marsella i reprendrà el seu ofici de reparació de bicicletes. En 1947 va ser jutjat per un Tribunal Militar pel seu delicte d'insubmissió i va ser absolt a causa del suport que havia ofert a les persones perseguides durant l'ocupació, i va reprendre la seva autèntica identitat, però conservant-la per a la militància. En 1959 va fundar la Unió dels Pacifistes de Provença (UPP) i alguns anys més tard de la Unió dels Pacifistes de França (UPF). Com a membre del Lliure Pensament de Bouches-du-Rhône, va participar entre 1963 i 1966 en els treballs de la Federació Nacional dels Lliurepensadors. Va realitzar l'exposició itinerant «De l'esclavatge vers la Llibertat» i entre 1968 i 1982 va animar la revista La Libre Pensée des Bouches-du-Rhône. Va impartir nombroses conferències en diverses localitats franceses sobre temes diversos: anarquia, problemes socials, Comuna de 1871, llibertat sexual, contracepció, vasectomia, anticlericalisme, ateisme, ensenyament llibertari, escola laica, Ferrer i Guàrdia, Kropotkin, Sade, Stirner, etc. Com a membre de l'Associació pel Dret a Morir amb Dignitat (ADMD), va organitzar, després d'un accident vascular cerebral sobrevingut l'octubre de 1998, el seu suïcidi voluntari. És autor de L'Unique et sa Propriété de Max Stirner; de testimonis sobre la seva insubmissió, publicats en Butlletins du CIRA; i de nombrosos articles. André Arru va morir el 2 de gener de 1999 a Marsella (Provença, Occitània). El 15 d'octubre de 2004 el Centre International de Recherches sur l’Anarchisme (CIRA) va editar el llibre biogràfic Jean-René Saulière dit André Arru, un individualiste solidaire (1911-1999), escrit per Sylvie Knoerr-Saulière i Francis Kaigre. La seva biblioteca i el seu arxiu es conserva des del 2000 als Arxius Departamentals de Bouches-du-Rhône, i altra part, des de 2001, a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Benito Milla (dreta) amb l'intel·lectual anarquista García Birlán (París, 1948)

    - Benito Milla Navarro: El 6 de setembre de 1916 neix a Villena (Alt Vinalopó, País Valencià) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Des de molt jove va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar quan es va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II República espanyola. Afiliat a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la Revolució de 1936 es va allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a Aragó fins al seu enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i va ser secretari de les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va col·laborar en El Frente. De tornada a Barcelona, en 1938 es va encarregar de la direcció de Ruta, portaveu de les Joventuts Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any assistirà al II Congrés de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) a València en representació de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En acabar la guerra es va exiliar a França, on va passar pels camps de concentració. En 1942 es va instal·lar a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part dels grups que intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple fundacional a França, on fou elegit secretari general, càrrec del qual va dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per ocupar-se de la Secretaria de Relacions, però mantenint la direcció de Ruta, tant a Tolosa com a París. En 1945 també va assistir al Congrés Confederal de París. Es va oposar radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de Resistència (MLR) ja que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En 1949 va abandonar França rumb a Amèrica. En 1951 s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va començar amb una parada de llibres a la plaça Libertad de la capital. Després, i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A Montevideo va fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En Marcha, Acción), creà en 1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i fundà en 1958 l'editorial Alfa, que va editar més de 400 títols a Montevideo i l'Argentina --entre ells els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del jurat del «Grand Prix International de Poésie» de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz. En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell nou va fundar, a instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts veneçolà, una editorial que assoliria força importància,«MonteÁvila Editores», així com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la Península, convertit en un notable editor. Més tard es va instal·lar a Barcelona, on va dirigir l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes. A més de les citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao Directa,Cenit, Hora de Poesía, Nueva Senda, Ruta,Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, Umbral, etc. Benito Milla Navarro va morir el 22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya) després d'una llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les aigües de la Mediterrània, davant de les costes de l'Empordà català.

    Benito Milla Navarro (1916-1987)

    ***

    Antonio Marfil Aranda

    - Antonio Marfil Aranda: El 6 de setembre de 1953 neix a Màlaga (Andalusia, Espanya) el psicòleg, pedagog, professor i militant anarcosindicalista Antonio Marfil Aranda. En 1974 s'integrà en el moviment llibertari. El 14 de febrer de 1977, quan era secretari de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) de Múrcia (Espanya), va ser detingut amb altres 10 companys, processat per «terrorisme» acusat de pertànyer a la FAI i tancat a la Presó Model de Barcelona (Catalunya) el 24 de febrer d'aquell any. Des de la presó va publicar un escrit en defensa de la publicació anarquista Askatasuna, que va ser publicat en el número 2 de la revista Bicicleta (desembre de 1977). Quan la escissió confederal, va romandre en les files ortodoxes i fou delegat del Sindicat de Transports de Màlaga de la CNT al Congrés de 1983 celebrat a Barcelona, on proposà la celebració d'un congrés extraordinari per a solucionar la qüestió de les eleccions sindicals, i al Congrés de Torrejón de Ardoz (Madrid, Castella, Espanya), on es va discutir aquest tema i es mostrà partidari de les eleccions sindicals com a tàctica. Posteriorment se sumà a la CNT escindida, on ocupà la secretaria d'Informació de Màlaga, i a la seva continuació, la Confederació General del Treball (CGT), on es va fer càrrec entre 1988 i 1989 de la secretaria d'Organització de la regional andalusa, de la secretaria de la Federació de Màlaga (1989) i de la secretaria general de la CGT d'Andalusia (1990 i 1994). En 1997 presidí la mesa del XIII Congrés de la CGT i dels posteriors congressos de Madrid i de Valladolid. El 24 de febrer de 2004 va fer una conferència a l'Ateneu Llibertari de Màlaga sobre«La enseñanza laica, la mujer trabajadora y los medios de comunicación, a debate» i entre el 26 i el 28 de maig de 2005 participà en els «XI Debats Pedagògics» de la CGT que se celebraren Alcalá la Real (Jaén, Andalusia, Espanya). En 2007 va ser nomenat secretari de Finances de la Federació d'Ensenyament de Màlaga de la CGT i director de l'Institut Ensenyament Secundari (IES) «Portada Alta» de Màlaga, centre educatiu especialitzat en els temes de convivència i en la resolució pacífica de conflictes i que en 2007 va ser reconegut amb el «Primer Premi Nacional de Bones Pràctiques en Convivència» pel Ministeri d'Educació i Ciència, entre d'altres distincions. En 2007 participà en les Jornades Llibertàries de Màlaga i entre el 4 i el 7 de juny de 2009 presidí el XVI Congrés Confederal de la CGT que se celebrà a Màlaga. En 2012 va ser nomenat vocal de l'Agencia Andaluza de Evaluación Educativa (AGAEVE, Agència Andalusa d'Avaluació Educativa). En 2013 ocupava la Secretaria Provincial d'Educació de la CGT de Màlaga. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Askatasuna,Aula Libre, Barrikada de Papel, Bicicleta,Libre Pensamiento, La Parrilla-Aula Libre, Rojo y Negro, etc. Està casat, amb una filla i dos néts.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Julia Romera Yañez

    - Julia Romera Yañez: El 6 de setembre de 1941 mor a Barcelona (Catalunya) la militant anarquista Julia Romera Yañez. Havia nascut en 1916 a Mazarrón (Múrcia, Espanya). Filla d'una família obrera, el 15 d'octubre de 1918 va morir amb 30 anys Francisco Romera Rodríguez, pare de Julia, a conseqüència d'una pneumònia gripal. En 1921, davant la pèrdua de feina d'alguns membres de la família, aquesta va decidir emigrar a Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès, Catalunya), on ja vivia des de feia dos anys Mariana Romera Rodríguez, tia de Julia, amb son marit Diego Berruezo Clement i sos fills. En 1930 treballava les«Pañolerías Baró». Amb l'arribada de la República en 1931 va començar a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1934 en les Joventuts Llibertàries. Quan va esclatar la Revolució de 1936 va ser nomenada secretaria general de les Joventuts Llibertàries de Santa Coloma, càrrec que va compaginar durant la guerra amb el de tresorera. També es va responsabilitzar del periòdicAurora Libre. Alguns mesos després de la presa de Santa Coloma, el 27 de gener de 1939, pel Cos de l'Exèrcit Marroquí franquista, va ser detinguda per la seva militància en les Joventuts llibertàries i en la Unió de Joventuts Antifeixistes (UJA), de la qual fou tresorera. El 2 de juny d'aquell any va ser traslladada al Teatre Cervantes de Badalona que havia estat habilitat com a presó de dones. El 31 d'octubre prestà declaració davant el jutge militar de Badalona. Fins al Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència que tingué lloc al Palau de Justícia de Barcelona el 2 de gener de 1940 va estar tancada a la presó de dones de Les Corts. En aquest judici fou condemnada a reclusió perpètua, sentència que va ser ratificada el 7 de març de 1940. A finals de l'estiu de 1941 el metge de la presó de Les Corts, després de diversos processos febrils, li va detectar tuberculosi, malaltia que es va veure agreujada per les contínues pallisses a les quals es va veure sotmesa. Julia Romera Yañez va morir a les 22 hores del 6 de setembre de 1941, després d'haver refusat els«auxilis espirituals», a la infermeria de la presó de dones de Les Corts (Barcelona, Catalunya). Actualment existeix un «Ateneu Popular Julia Romera» a Santa Coloma de Gramenet en memòria seva.

    ***

    Lucien Descaves

    - Lucien Descaves:El 6 de setembre de 1949 mor a París (França) l'escriptor i periodista llibertari Lucien Descaves. Havia nascut el 18 de març de 1861 a París (França). El 18 d'agost de 1887 va signar amb Paul Margueritte, Paul Bonnetain, J. H. Rosny i Gustave Guiches, escriptors naturalistes lligats al periòdicGrenier d'Edmond de Goncourt, un manifest, publicat en Le Figaro, contra Émile Zola («Manifest dels Cinc») quan aquest va publicar la seva novel·la La Terre; el manifest reconeix el talent de Zola, però se li acusa de vulgar, de poc seriós i de comercial. En 1889 va publicar la seva novel·la antimilitarista Sous-offs, basada en les seves experiències quan va fer el servei militar, que va acabar com a sergent major, i per la qual va ser jutjat en l'Audiència de París per«injúries a l'Exèrcit i ultratges als bons costums», però finalment va ser absolt el 15 de març de 1890. Després va fer altre obres en el mateix estil, jutjades per alguns com a excessivament violentes i per altres com a brutalment sinceres. Va ser redactor del periòdic L'Aurore quan va esclatar l'afer Dreyfus, a qui va fer costat. En 1900 va formar part, amb Paul Adam, Jean Ajalbert, Octave Mirbeau, Fernand Pelloutier i Adolphe Rette, entre d'altres, d'un «Comitè per l'organització d'un Congrés Internacional d'Art Social». En 1901 va publicar La Colonne i en 1913 Philémon, vieux de la vieille, novel·les inspirades en la Comuna de París, sobre la qual serà un especialista i un important recopilador de documentació sobre el tema. Entre 1924 i 1940 va publicar setmanalment una crònica parisenca en el periòdic de Buenos Aires (Argentina) La Prensa. En 1927 va signar, juntament amb Alain, Louis Guilloux, Henry Poulaille, Jules Romains, Séverine i altres, la petició contra la «Llei sobre l'organització general de la nació per a temps de guerra», apareguda el 15 d'abril d'aquell any en la revista Europe, que abrogava per la independència intel·lectual i per la llibertat d'expressió. Entre 1927 i 1946 va ser president de la«Société J.-K. Huysmans». Fou secretari general del Sindicat Nacional de Periodistes. Va ser un dels membre fundadors de l'Acadèmia Goncourt i del Consell de Vigilància de l'Administració General de l'Assistència Pública de París. Va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara L'En Dehors,Albums des Temps Nouveaux, Les Hommes d'aujoudh'ui, L'Almanach de la Révolution,L'Ennemi du Peuple, L'Étoile Socialiste, Les Temps Nouveaux,Supplément Littéraire de La Révolte, La Bataille Syndicaliste,Le Grand Soir, L'Amnistie, etc. Va escriure nombroses novel·les i obres de teatre de temàtica llibertària --La cage (1898), La clairière (1900), Les oiseaux de passage (1904), etc.--, algunes en col·laboració (Georges Darien, Maurice Donnay, René Vergught, P. Bonnetain, etc.). Va editar les obres completes de J. K. Huysmans i Les souvenirs d'un révolutionnaire (1902) de Gustave Lefrançais.Altres obres seves són La Teigne (1886) --on farà un homenatge a son pare,gravador en talla dolça--, La Caserne, misères du sabre (1887), La Pelote (1888), Les Chapons (1890), Les Emmurés (1894), En villégiature (1896), Soupes (1898), La vie douloureuse de Marceline Desbordes-Valmore (1910), Ronge-Maille vainqueur (1920), L'Hirondelle sous le toit (1924), entre d'altres.En 1946 va publicar la seva autobiografia, Souvenirs d'un ours. El seu importat arxiu documental sobre la Comuna de París va ser adquirit en 1936 per l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    Maurice Frot (dreta) i Paul Castanier ("Popol")

    - Maurice Frot: El 6 de setembre de 2004 mor a Brunoy (Illa de França, França) l'escriptor i cantautor llibertari Maurice Jean Paul Frot. Havia nascut l'11 d'abril de 1928 a La Sala (Llenguadoc, Occitània). Sos pares es deien Marcel Frot, ferrador i ferrer, i Rose Dauzou. Després de passar quatre anys en un internat educatiu durant l'Ocupació i de participar al final de la guerra en la Resistència, quan tenia 17 anys s'enrolà en l'exèrcit de l'aire com a paracaigudista i va ser destinat amb el cos expedicionari a la guerra d'Indoxina, on va romandre fins el 1948. L'abril de 1949 es casà a Boulogne-sur-Mer (Nord - Pas de Calais) amb Raymonde Faucher, amb qui es va divorciar en 1992. En 1950 abandonà l'exèrcit i, després d'un temps fent de pescador a Islàndia, treballà com a cap de vendes en una empresa de contraplacat. En 1956 conegué el cantautor anarquista Léo Ferré i esdevingué son amic. La seva experiència indoxinesa li va servir per a escriureLe roi des rats (1965), amb prefaci de Léo Ferré, i Nibergue (1969), que obtingué el Premi Eugène Dabid de Novel·la Populista en 1970. Després d'un temps fent d'impressor, fins al 1973 fou el secretari i l'administrador de Léo Ferré, qui el va introduir en el moviment llibertari. Participà regularment en les activitats del grup anarquista «Louise Michel», animat per Maurice Joyeux, qui en 1971 li va fer el prefaci del seu llibre Mutinerieà Montluc. En aquesta època publicà articles en la revista cultural anarquista La Rue i en Le Monde Libertaire. El juny de 1973 va renyir amb Léo Ferré i la seva col·laboració acabà, una amistat que no es renovà vertaderament fins al final de la vida de Ferré. En 1975, amb l'antic pianista de Léo Ferré, Paul Castanier, que també s'havia barallat amb Ferré, muntà a Marsella (Provença, Occitània) la peça de teatre social Le Vide-Ordures, segons l'obra del poeta africà Pierre Jean Oswald, que tocà al Teatre Toursky de Marsella sota les direccions musical de Richard Martin i escènica de Franck Andron. En 1975 publicà el disc Meillant chate Frot i dos anys després Mangiamerda. Durant els anys setanta organitzà nombroses gales de suport als grups llibertaris, a Amnesty Internacional, al Partit Socialista Unificat (PSU) i a periòdics com Libération, amb el qual va col·laborar amb articles, i Politique Hebdo. També fou animador del col·lectiu d'artistes«Écoute s'il pleut». En 1977 fundà, amb Daniel Colling i Alain Meilland, el festival musical «Le Printemps de Bourges», que va codirigir fins al 2003. També en 1977 publicà el llibre Le dernier Mandrin, amb Jean-Baptiste Buisson, germà d'Émile Buisson, qui de manera novel·lada presentà els anys de bandidatge de l'antic «enemic públic núm. 1» i denuncià la pena de mort que li va ser aplicada a Émile Buisson el 28 de febrer de 1956 a la presó parisenca de la Santé. Dins del festival «Le Printemps de Bourges» va escriure dos espectacles musicals amb Alain Meilland. En 1978 a Bourges (Centre, França) muntà Les Travailleurs de la Nuit, espectacle musical en homenatge a l'anarquista desvalisador Marius Jacob, i aquest mateix any publicà el disc Le dissident. En 1979 sortí el seu disc L'Arlequin, l'ordinateur et le petit lapin. Tambéés autor d'uns records de joventut, Le tombeau des jaloux (2000), i d'una biografia de Léo Ferré, Je ne suis pas Léo Ferré (2001, reeditada en 2008 com  Léo Ferré, comme si j'vous disais).  Maurice Frot va morir el 6 de setembre de 2004 a l'hospital de Brunoy (Illa de França, França) d'una embòlia pulmonar.

     Escriu-nos

    Actualització: 06-09-16


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 09/07/16--07:18: Ni paparres, ni segadors
  •  

     

    Dalt del turó

     

    Ni paparres, ni segadors

     

    Climent Picornell

     

    Torn de fer una passejada matinal per foravila i després de fixar-me en un empelt de bruixa d’un pi, veig que les garroves ja cauen dels arbres i que les clovelles de les ametles se baden. És una any de sequera i el camp ho reflecteix. Puputs, tórteres turques i tudons van de la garriga a les bales rodones de palla del blat i l’ordi ja segats.

    Ho cont als del café i quan l’amo en Miquel Sena sent la paraula segar ja es posa a recitar: “Sega arreu, sega en redó! / Sega, sega, segador, / Seguem fins a esvahir el mal, / seguem a dreta i esquerra! / Tant de bo es pogués fer igual / amb el botxins de la terra! / Tant de bo, igual o pitjor...! / Sega arreu, sega en redó / sega, sega, segador!!”. “D’on és això?”  li deman. “De quan fèiem al teatre Na Cecília de Solanda que l’escrigué don Guillem Colom.

    L’amo en Miquel Malondra s’aferra a que és un any estrany, per mor de la sequera i manifesta: “És que per no haver-hi, no hi ha ni paparres! Tot va desbaratat, ses abelles també, els caragols que ja quasi no n’hi ha; abans anaves a cercar caragols i els trepitjaves, crec, crec, cretecrec, amb sos peus i ara els han de dur de s’Argentina o de per devers es moros! No anan bé! Ja ho deia en Pep dets Ulls: s’acabarà sa festa!”

    “Avui de matí”, és l’amo en Pep de ca madò Ramoneta qui xerra,  “regava els cossiols que tenc a defora i he vist asseguda una dona enmig des carrer. Havia caiguda. L’estir i la pos arrepitada a sa paret, era n’Apol·lònia Cascoia, i ella que només me deia: ‘tenc en Joan –el seu homo que ja no hi és tot- assegudet a s’excusat’. Vénen dues veïnades i jo entr a veure què feia en Joan i ja s’havia aixecat i no se sabia torcar i jo he fet el que he pogut... Me’n vaig a cercar el seu fill i era a sa Colònia i jo una suada amb aquesta calor...”

    “Abans sa gent era més forta, quan érem joves no mos espenyàvem tant com ho fan ara, ara per qualsevol cosa ja posen collarins, ja els fan dur crosses, cada dos per tres a urgències, perquè deu ser això?” Respon mestre Tomeu Saio: “Tot aquest jovent d’ara són surats de danones, aquí hi ha es mal, en els danones; malcriats de tot, un estol de bec-collades els envergaria, verdanc els donaria jo!”.  “No, però ara sa medicina fa coses que antes no feia; operaren es meu nét d’un genoll i li adobaren posant-li una cosa que me varen dir que era com a tunrum d’ase”. Se devia referir a algun d’aquests tendrums artificials que ara posen, vaig pensar jo.

    Ara és en Jordi Colomí qui conta la seva:“Avui sa meva veïnada, na Maria Fonta, me diu: ‘He posat a n’es testament que quan me mori no vull que toquin ses campanes, ni vull ‘obsèquies’, ni vull funeral i que me cremin i te volia demanar si te’n podies cuidar tu que saps córrer papers”. “I tu què li has dit?” “A tot li he dit que sí, però que si volia que la cremassin havia de deixar doblers, que si no hauria d’esperar els foguerons  de sant Antoni, a qualque fogueró la socorrarien bé!”.

    Quan me pos dret per partir cap al turó me diuen:“Climent has engreixat molt, t’hauran de posar sa ‘grípi’ més amunt; saps quin rebost que passeges, no t’haurien d’haver de mandrinar!”. Faig un poc de sociologia de carrer de camí cap a ca nostra. Me top amb una dona que té l’home enxufat a una màquina per alenar; una altra que se’n va a jugar amb l’ escurabutxaques del cafè; un que s’ha vengut a retirar al poble i camina poc a poc;  el mossèn, que fa passes –amb el rosari a la mà- com qui fa gimnàstica; un moix que va ser meu i ara va aperduat pel poble; la cartera que fa el seu itinerari; una mora que fa feina a un comerç que, quant surt, se posa el mocador pel cap i se’n va amb el seu cotxe; un que té un depòsit d’aigua damunt un remolc i tot lo dia tragina; la furgona que se’n du els vells i discapacitats cap al centre de dia; el pintor vestit tot de blanc, sabates i tot, amb algunes taques de pintura; una partida de jovenots que cacen Pokemóns amb el telèfon mòbil; aquella alemanya rossa amb cotxe gros que ven i lloga cases del poble; una cosina meva que va amb un carretet per caminar que se’n va cap a l’estanc...

    Un poc més amunt me top amb un veïnat que feia estona que no veia, en Miquel Ganxo:  “He estat ingressat,  vaig tenir molt de mal a sa ronyonada, feia el pixum molt marronós, el metge me receptà molta d’aigo i que me porgàs s’orí per veure si feia arenes o pedres. Vaig fer un parell de pedrolins com granets d’arròs i dues o tres gleves de sang presa. I avui estic millor, molta d’aigo i sinó basta, cap a l’hospital de Manacor”.

    M’atur a mirar uns nius de fang que hi ha al portal de les dones de l’església i a can Joan Xemarrí però els cabots ja els han abandonats i han partit, com ho feren els seus cosins –falzies i oronelles- fa unes setmanes. Coses de l’estiu i la calorada. El carrer pareix un forn.


    0 0

    Pàgines del meu dietari (XXVI) – Omplir la sala d´actes – Els problemes dels escriptors mallorquins -


    Tanmateix, a la sala de conferències -ho sé per altres presentacions- només hi vendran els incondicionals i algun envejós per a comprovar la manca de gent, un possible fracàs. Una feinada, mobilitzar els amics. No basten les targes, les entrevistes a premsa i ràdio. La majoria, enfeinats en llurs inajornables ocupacions, fa segles que no llegeixen ni els diaris ni, molt manco, escolten la ràdio. Per a ells, els suplements de cultura no existeixen. Ni representen res les nostres absurdes preocupacions, les beneitures que ens ocupen els dies: aconseguir que un escriptor s'interessi per la teva novella i en faci un comentari, o que el director del suplement informi com pertoca del darrer premi literari que, dificultosament, has pogut guanyar (el jurat era dividit entre els partidaris de dues camarilles i, perquè cap escriptor amic de l'una o de l'altra se'n portàs el guardó, decidiren donar-lo a un tercer). Tot això (bregues de passadissos, batalles per aconseguir que un company de lletres no surti a un calendari del Club o els seus llibres no siguin enviats a les biblioteques públiques), la ridícula problemàtica que viu la majoria de membres del Club, deixa indiferents els amics. Ara imagineu-vos, els enemics! Alguns -i són autors diríem-ne "consolidats"- envien espies a les presentacions per a saber exactament quanta gent hi havia, el tipus de públic, etc.; sempre, emperò, amb la recomanació de mirar-ho tot des de l'entrada de la sala d'actes a fi que l'informant no pugui ser comptat com un més dels assistents. (Miquel López Crespí)


    Ben cert que no importaria fer tantes convidades. Tanmateix, a la sala de conferències -ho sé per altres presentacions- només hi vendran els incondicionals i algun envejós per a comprovar la manca de gent, un possible fracàs. Una feinada, mobilitzar els amics. No basten les targes, les entrevistes a premsa i ràdio. La majoria, enfeinats en llurs inajornables ocupacions, fa segles que no llegeixen ni els diaris ni, molt manco, escolten la ràdio. Per a ells, els suplements de cultura no existeixen. Ni representen res les nostres absurdes preocupacions, les beneitures que ens ocupen els dies: aconseguir que un escriptor s'interessi per la teva novella i en faci un comentari, o que el director del suplement informi com pertoca del darrer premi literari que, dificultosament, has pogut guanyar (el jurat era dividit entre els partidaris de dues camarilles i, perquè cap escriptor amic de l'una o de l'altra se'n portàs el guardó, decidiren donar-lo a un tercer). Tot això (bregues de passadissos, batalles per aconseguir que un company de lletres no surti a un calendari del Club o els seus llibres no siguin enviats a les biblioteques públiques), la ridícula problemàtica que viu la majoria de membres del Club, deixa indiferents els amics. Ara imagineu-vos, els enemics! Alguns -i són autors diríem-ne "consolidats"- envien espies a les presentacions per a saber exactament quanta gent hi havia, el tipus de públic, etc.; sempre, emperò, amb la recomanació de mirar-ho tot des de l'entrada de la sala d'actes a fi que l'informant no pugui ser comptat com un més dels assistents.

    Que els companys del passat es vagin oblidant de tu és comprensible. Què podrien aconseguir, quin benefici concret s'obté de conrear l'amistat d'un novellista? A poc a poc ens hem anat distanciant. Pertanyem a dos mons ben diferents. El fet d'escriure porta unes despeses relatives: paper, tòner, pagament de terminis de la fotocopiadora o de l'ordinador. )Què significa tot això si ho comparam amb el cotxe -o cotxes!- nou, el xalet als afores i la casa prop de la mar amb piscina, les criades, el jardiner àrab? Hi hem d'afegir els fills, els collegis privats, la universitat dels majors a Barcelona o EUA. Impossible perdre temps seguint l'esquifida actualitat cultural provinciana, les baralles entre quatre artistes envejosos. Del diari es fulleja la cotització de borsa, si plourà o farà sol -el cap de setmana s'ha de sortir ineludiblement al camp-, la programació televisiva via satèllit... Poca cosa més. Sí: potser, de reüll, la secció d'astrologia. Ara que s'ha comprovat que no serveixen de res les ideologies -això diuen els comentaristes polítics pagats pel poder-, val més esbrinar com seran les relacions amb la dona, els fills o amb l'amant (o amants!) la propera setmana. Revolució de la vida quotidiana. No ho deien en el maig del 68? Quin sentit tendria preocupar-se per l'augment continu de la fam en el Tercer Món, com hom feia en el passat? Tantes hores perdudes en les reunions per organitzar campanyes de solidaritat amb els sandinistes, el Front d'Alliberament Nacional Farabundo Martí... recollir diners per a la guerrilla, per a comprar menjar, medecines. Com seríem de rics si ens haguéssim dedicat a altres afers més profitosos!

    Ningú es pot imaginar -quan per casualitat s'assabenten de la presentació d'un nou llibre- el xoc, el problema que representa la possibilitat d'haver-hi d'assistir. Remuguen:

    -Hi hauríem d'anar. En el fons, de la moguda dels anys setanta i vuitanta, l'únic que ha continuat amb les idees de sempre ha estat ell, l'escriptor. Almanco, ja que no participam en res de res, vist que ens hem retirat de qualsevol activitat ciutadana -demanar més jardins per als fills, un carril per a bicicletes, més semàfors a la barriada-, no estaria gens malament perdre mitja hora i fer-hi acte de presència. Dir-li: "Mira: pots comptar amb la nostra solidaritat. No dubtis que ara mateix comprarem la novella". Vés a saber si necessita els diners dels drets d'autor; aquestes dues-centes pessetes per llibre que paga l'editor (quan és prou honrat per a fer-ho!).

    No n'hi ha tants que pensin així. Pocs excompanys compareixen el dia de la presentació. Ho sé perquè ho he experimentat en carn pròpia. És una experiència antiga que conec prou bé. Fa tants d'anys que provam de fer arribar les nostres obres a la gent! Obliden les targes que ens han costat una petita fortuna i ens han fet perdre infinites hores de feina creativa. )De què han servit les innombrables anades i vengudes de la impremta a la Casa de Cultura, de la Casa de Cultura a la impremta, les trucades, els mil retocs al tipus de lletra, al format exacte de la tarja? Sovint, quan la invitació arriba en un sobre obert -els impresos costen molt menys-, immediatament, en suposar que no és cap carta del banc, la tiren al contenidor amb el munt de paperam que diàriament envaeix les bústies ciutadanes: els luxosos catàlegs comercials dels supermercats, les estranyes ofertes -pisos, viatges a països exòtics, inauguració de restaurants...- que arriben implacablement amb cada nou dia.

    En efecte, si ho pensam amb deteniment, copsarem l'evidència. Una simple tarja postal, )com pot competir, amb un mínim de possibilitats d'èxit, amb l'infinit poder propagandístic de les multinacionals? El sobre es llença, sense obrir, als fems, amb tota l'altra paperassa. Tan sols cinc o sis persones d'entre cent arriben a obrir l'enviament i perden uns segons esbrinant a què respon la misteriosa, estranya, curiosa missiva. Aleshores els que se senten autèntics amics, els més apropats a l'autor, amb gest mecànic, com qui fa un gran favor, colloquen la convidada damunt l'escalfapanxes. Reflexionen: "Hi hauríem de comparèixer. No hi hem anat mai, a cap de les activitats culturals que ha muntat en Felip. És una porcada. Una brutor que em fa sentir malament. Fa lleig. Quan l'hem felicitat? I mira si n'ha guanyat, de premis literaris! I pensar que en el passat, fa només vint anys, érem tan amics! Si en aquella època gloriosa de la lluita per la llibertat, la policia ens hagués enxampat! Si hagués reeixit el cop d'Estat, segur que ens haurien tancats plegats o, en el pitjor dels casos -Tejero, Fuerza Nueva...- ens podrien haver pegat un tret junts, a la mateixa paret del cementiri... I ara... quasi no ens veiem; no vaig mai a les seves presentacions. Qui podia imaginar semblant allunyament entre dues persones que tenien la seguretat de morir plegades, assassinades per l'extrema dreta!".

    Ho sé. N'he parlat amb nombrosos excompanys. Alguns prometen mentalment d'anar-hi. Situen la tarja en un lloc estratègic. Volen venir; en fan acte de fe; ho juren i perjuren. Fins i tot diuen a la dona:

    -Divendres no organitzis res. Enlloc de partir envers el xalet, anirem a la presentació del llibre d'en Felip. Pensa-hi! Ho hem de recordar. Hi hem de fer acte de presència, sens falta. No podem fallar.

    És el moment crucial que has de preveure. Saber que aquesta vegada sí que has encertat enviant el sobre. El proper pas ha de ser trucar, recordar que tal dia a tal hora hi ha l'acte. Fer com si no sabessis que mai no ha vengut a cap presentació i que, durant vint anys, ha llançat les invitacions al poal del fems. D'una forma distesa, alegre, li has de saber dir les paraules oportunes. Llavors ja no podrà dir que no. Si es compromet per telèfon -sempre n'hi ha que fallen a darrer moment- tens l'esperança -en un vuitanta per cent- que comparegui.

    Són nombroses les trucades que has de fer. Si vols aconseguir que hi hagi un mínim de cadires buides i quedar bé davant l'editor (o en Josep Palau Ribas i Thomàs), davant la premsa i la televisió (si vénen: la seva presència no és segura mai!), cal que la sala estigui quasi plena. Uns buits massa evident invalidarien la presentació als ulls de tothom. Els mateixos responsables de la Casa de Cultura et posarien en el llistat secret de gent que aporta poc de personal als actes que organitzen, i ja mai més -no ho dubtis- et deixarien la sala.

    Els amics són molt necessaris. Tan sols que en puguis mobilitzar deu o vint -mitjançant les corresponents trucades telefòniques-, ja tens un mínin de quòrum garantit. Tot serveix per a omplir seients, per a donar una sensació d'autor estimat i respectat i que té un públic lector concret i ben visible. Cal no oblidar-se tampoc dels familiars (pares, germans, cosines i cosins-; els simples coneguts -l'empleat del banc, el cambrer interessat per temes culturals, els professors dels fills). Es precís portar sempre al damunt unes quantes targes. Mai no saps amb qui pots ensopegar pel carrer. El discurs t'ha de sortir fluid, talment parlassis del darrer partit de futbol que has anat a veure, del cotxe que acabes de comprar.

    -Mira, fem aquest acte demà passat. Sí; allà on feren l'exposició damunt les joies egípcies, el descobriment d'Amèrica, els rellotges de Lluís XVI.

    Parlar de personatges així, d'antigues civilitzacions, de reis i reines, els enlluerna. Et miren amb els ulls badats com un plat imaginant -i ells sense saber-ho!- que has esdevingut un nou Camilo José Cela, un Gabriel García Márquez nostrat. Potser es decideixen a perdre una hora en la promoció d'una novella de la terra. Qui sap si avui s'esdevindrà el miracle! No hi ha d'haver cap tecla que no toquis si de veritat vols que hi hagi gent el dia assenyalat. Fer el contrari seria suïcida; exposar-te a trobar-te sol, amb el presentador, just en el moment en què aquest hauria de començar a parlar. Fins i tot s'ha d'agrair la presència interessada dels enemics perquè serveixen per a omplir el local, quatre cadires més. És un desastre fer les presentacions en indrets tan amples. No resten plens ni que l'anunci de l'acte surti deu vegades per la televisió! Allò propi és fer-ho -com ho he fet sempre- a un baret. Amb les taules, comptant amb la presència normal de la gent del local i amb quatre amics que hi vénguin, sembla ple fins a la bandera. Ara bé: les sales de conferències mai no estan curulles. Malgrat portis la família o convidis a sopar un exèrcit d'amics... sempre hi ha desenes de cadires buides que palesen, sense possible amagatori, l'acostumada indiferència ciutadana envers tot allò que té a veure amb la literatura. Aconseguir una trentena de persones ha esdevengut una feina de titans. En els darrers esdeveniments semblants en què he participat, no hi havia més d'una dotzena de seients ocupats. Per aconseguir arribar a la vintena o trentena d'homes i dones, s'ha de combinar estratègicament l'enviament de targes amb alguna entrevista que anunciï l'acte en els diaris (a més de les necessàries i imprescindibles trucades). Hi acudeix molta més gent si s'informa que hi haurà entrepans, truita i xampany; a vegades fins i tot hi acudeixen en saber que hi ha vi de Binissalem i coca amb verdura. Una presentació amb cava a qualsevol hotel de luxe se'n pot anar a les tres-centes mil pessetes. Les conferències de coca amb verdura no surten tan cares, però no te'n pots lliurar per menys de cent mil pessetes. Ambdós preus són absolutament prohibitius per al meu minvat pressupost. En Biel em diu, sorneguer: "Si un dia no fas una bona convidada a la premsa i patums, si no et decideixes a estrenar el restaurant Europa, no arribaràs mai a fer carrera literària".

    No va errat: amb els minvats ingressos que proporciona a la nostra terra escriure novelles o poesia no podré fer una autèntica "carrera" d'escriptor. Ho sé. Per què negar-ho? Sóc ben conscient que, sense diners, em serà privat comprar fama i prestigi, bastir una autèntica aurèola de patriarca de les lletres. Ara bé: dubt que el problema em faci perdre la son.



    0 0

    [07/09] I Col•loqui Internacional d'Educació Llibertària - Malato - Neves - Bour - Filippi - Malicet - García Viñas - Domeque - Ballester - Prat - Claramunt

    Anarcoefemèrides del 7 de setembre

    Esdeveniments

    Una sessió del I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària

    - I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària: Entre el 7 i el 8 de setembre de 2007 als locals d'Ação Educativa a São Paulo (São Paulo, Brasil) i el 10 de setembre de 2007 al Campus de la Universitat Federal d'Amazones a Manaus (Brasil) té lloc el I Col·loqui Internacional d'Educació Llibertària organitzat per l'Institut d'Estudis Llibertaris (IEL), l'Editora Imaginário i la Facultat d'Educació de la Universitat Federal d'Amazones. La finalitat del col·loqui era fomentar l'estudi i la reflexió sobre l'educació lliure realitzada fora de les esferes estatista, capitalista i religiosa, i analitzar les seves experiències sorgides des de dos segles de pràctica. Hi van participar nombrosos especialistes (pedagogs, educadors, professors, historiadors, etc.) com ara Hugues Lenoir, Francesco Codello, José Pacheco, Sílvio Gallo, José Damiro de Moraes, Alexandre Samis, Helena Singer, José Eduardo Valladares, Ana Elisa Siquiera, etc. Durant el col·loqui es van editar diverses revistes i llibres sobre educació llibertària.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Charles Malato (ca. 1905)

    - Charles Malato: El 7 de setembre de 1857 neix a Foug (Lorena, França) el destacat periodista, escriptor, dramaturg, corrector d'impremta, lliurepensador, maçó i propagandista anarquista, sindicalista i anticlerical Armand Antoine Charles Malato de Cornet, conegut com Charles Malato i que va fer servir diversos pseudònims (Polydore Barbanchu, Cosmos,La Cocarde, Talamo,Thiosse, etc.). Son pare, Antonio Malato (Antoine Malato), nascut a Sicília, combaté en la Revolució italiana de 1848 i per això s'hagué d'exiliar a França, lluitant posteriorment en l'aixecament del 2 de desembre de 1851 i en la Comuna de París; sa mare, Marie-Louise-Octavie Hennequin, era natural de Lorena. En 1894 ambdós, per orquestrar una fallida fraudulenta de la seva botiga, van ser condemnats a la deportació a Nova Caledònia i son fill, que aleshores acabava els seus estudis clàssics i es preparava per a estudiar medicina, els seguí, embarcant tota sa família l'1 de març de 1875 a bord del vaixell Var al port de Brest (Bretanya). A Nova Caledònia Charles Malato treballà com a telegrafista i, molt interessat per la cultura canac, va ser, amb Louise Michel, un dels pocs francesos que va fer costat la revolta nativa de 1878. Sa mare morí en la deportació, però son pare va ser agraciat el 27 de novembre de 1879, amnistiat l'11 de juliol de 1880 i retornà amb son fill a la metròpoli el juny de 1881. En aquesta època Charles Malato es definia com a«republicà internacionalista». En arribar a París visqué als baixos fons del XX Districte i treballà com a redactor de l'Agence Continentale, una agència de premsa econòmica i política dirigida per l'exgaribaldí Raqueni. L'antic communard Olivier Pain el va fer entrar en la redacció del periòdic radicalsocialista Le Réveil Lyonnais, però aquesta publicació ràpidament va declarar-se en bancarrota, retornant a l'Agence Continentale. En aquesta època, a més de prendre consciència socialista, va escriure la seva primera novel·la de fulletó, David Marx, per al diari francoitalià de Raqueni La Gazette du Soir i quan aquesta publicació va fer fallida creà la seva pròpia agència de premsa, l'Agence Cosmopolite, que editava despatxos traduïts de la premsa estrangera i que durà fins la seva detenció l'abril de 1890. Entre 1884 i 1885 llegí assíduament La Bataille, diari socialista de l'antic communard Prosper-Olivier Lissagaray, però el trobà molt moderat. Durant l'estiu de 1885 assistí a un míting de l'anarquista Joseph Tortelier que el va deixar fortament impressionat i l'octubre d'aquell any prengué part en una manifestació popular contra el diari Le Gaulois, que havia il·luminat la seva façana per a celebrar la victòria reaccionària en les eleccions legislatives, i fou allà on pronuncià el seu primer discurs de manera improvisada. Amb Jacques Prolo, Léon Ortiz (Schiroky) i el desertor belga Gérondal, membres del grup literari«Cercle de la Butte» que es reunia a Montmartre, fundà el Grup Cosmopolita, políticament acostat al periòdic Le Cri du Peuple, editat per Séverine, i que tingué la seva primera aparició el maig de 1886 durant la commemoració de la Comuna de París al cementiri de Père-Lachaise. El setembre de 1886 aparegué el primer número del periòdic La Révolution Cosmopolita. Journal révolutionnaire socialiste indépendant, que publicà quatre números amb una tirada de 5.000 exemplars. L'ebenista Émile Méreaux s'adherí al Grup Cosmopolita per a fer proselitisme anarquista i gràcies a ell el grup es decantà pel pensament llibertari. Després que nombrosos italians entressin en el grup, s'intentà crear una Lliga Cosmopolita, rèplica a la Lliga dels Patriotes de Paul Déroulède. El desembre de 1887, amb altres nombrosos anarquistes, es barrejà amb els manifestants boulangistes, però el seus eslògans de«Visca la Social!» van ser emmudits pels de «Visca Boulanger!»; engegaren aleshores una campanya de mítings sota el títol «Ni parlamentarisme, ni dictadura: la Social!». El juliol de 1888, amb Léon Ortiz i Alain Gouzien, edità el número únic del periòdic L'Esprit de Révolte. En aquesta època conegué Ernest Gegout, que en aquell moment dirigia el setmanari socialista revolucionari anarquitzant L'Attaque, amb qui començà a col·laborar amb Sébastien Faure i Lucien Weil, entre d'altres, i s'adherí a la idea de la «vaga general» i el sindicalisme revolucionari promogut per Joseph Tortelier. Sobre aquest tema, l'agost de 1888, va fer un míting, amb Joseph Tortelier i Louise Michel, durant la vaga dels terrelloners parisencs. Entre l'1 i el 8 de setembre de 1889 participà en el Congrés Anarquista Internacional, celebrat a la Sala del Commerce de París, on parlà sobre l'actitud dels anarquistes en cas de guerra i lloà la insurrecció armada. En aquests anys fou corresponsal del periòdic anarquista londinenc Freedom. En 1889 publicà el seu primer llibre polític, Philosophie de l'anarchie, on criticà l'«ultraespontaneisme», característic de l'anarquisme d'aquells anys, i on reivindicà la necessitat d'un«programa» revolucionari anarcocomunista i criticà alguns axiomes llibertaris, com ara el refús absolut al vot, idees que van ser respostes per Jean Grave en La Révolte. Abans de l'1 de maig de 1890 L'Attaque va deixar-se de publicar per les denúncies judicials a causa d'un article seu titulat «La lutte» i el 28 d'abril va ser condemnat, amb Ernest Gegout, a 15 dies de presó i a 3.000 francs de multa i aquell mateix dia el Ministeri de l'Interior francès redactà una decret d'expulsió al seu nom acusat d'«agitador italià», argumentant que son pare mai no es va naturalitzar francès i que sa mare havia perdut la nacionalitat en casar-se amb un estranger. Malato i Gegout purgaren la pena a la presó parisenca de Sainte-Pélagie i poc després se sumà Jean Grave, condemnat a sis mesos de presó per un article publicat en La Révolte, moment en el qual Malato i Grave es van reconciliar de les seves anteriors disputes. El juliol de 1891 Malato i Gegout van ser alliberats i per a evitar un escàndol el Ministeri de l'Interior suspengué la seva expulsió. Ambdós publicaren aleshores un llibre en clau d'humor sobre les seves experiències a la presó, Prison fin-de-siècle, i paral·lelament publicà Révolution chrétienne et révolution sociale, marcadament sindicalista i pro feminista. En 1892 desaprovà la campanya contra el Primer de Maig engegada per Sébastien Faure. Arran dels atemptats de Ravachol de març de 1892, que provocaren la primera gran ona repressiva antianarquista, decidí, abans de ser detingut, exiliar-se i el 4 d'abril, transvestit de pastor anglosaxó, desembarcà a Londres (Anglaterra). Per evitar els confidents policíacs, sovint va fer servir el pseudònim Polydore Barbanchu i a la capital anglesa es guanyà la vida fent classes de francès i exercint de secretari d'Henri Rochefort, escriptor pamfletari també exiliat. Durant aquestaèpoca mantingué la corresponsalia de Londres per al periòdic L'Intransigeant, signant les col·laboracions sota els pseudònims Cosmos i La Cocarde. El desembre de 1892, amb Nicolas Nikitine, creà Le Tocsin, periòdic anarquista dels exiliats londinencs partidari de la violència política i de l'entrada dels anarquistes en els sindicats i que perdurà fins l'octubre de 1894. A Londres col·laborà en Fortnighty Review, freqüentà Émile Pouget i els cercles anarquistes francesos, italians i britànics; especialment milità en el grup «L'Avant-Garde», amb Errico Malatesta, Piotr Kropotkin i Louise Michel. També formà part del comitè organitzatiu d'una festa al Grafton Hall que se celebrà l'1 d'abril de 1893, on estrena el vodevil en un acte Mariage par la dynamite. Setmanes després, l'abril de 1893, amb Errico Malatesta i Josep Delorme (Bercknell), marxà cap a Brussel·les (Bèlgica) per a participar en un eventual cop de mà en ocasió d'una vaga general, que resultà un fracàs. El 12 de gener de 1894 marxà cap al nord d'Itàlia amb la intenció de catalitzar un aixecament en un moment de revoltes populars, però amb vuit companys abandonà la regió de Biella (Piemont, Itàlia) sense haver aconseguit el seu propòsit, retornant a Londres. Aquest mateix any, publicà la seva autobiografia De la Commune à l'anarchie. Després de l'atemptat d'Émile Henry, acceptà concedir una entrevista al periòdic Le Matin, que es va publicar el 28 de febrer de 1894, on, després de mostrar la seva «admiració» i «respecte» per Auguste Vaillant, que havia atemptat contra l'Assemblea Nacional francesa, criticà els atemptats indiscriminats d'Émile Henry. Després de l'amnistia de febrer de 1895 retornà a França i el 26 d'abril d'aquell any va ser detingut ja que el decret d'expulsió d'abril de 1890 encara era vigent, essent alliberat dos dies després. També va ser detinguda i alliberada poc després la seva companya Louise-Léonie Louis. Entrà com a redactor de L'Intransigeant, d'Henri Rochefort, on va fer campanya contra la monarquia espanyola, capficada en una guerra colonial a Cuba i llançada en una sagnant repressió contra el moviment anarquista. El 10 de setembre de 1896, amb Henri Rochefort i Achille Steens, fou un dels fundadors del Comitè Francès de Cuba Lliure (CFCL) i participà en totes les campanyes que portà a terme fins la seva dissolució el març de 1897. Paral·lelament, amb Fernando Tarrida del Mármol, engegà una campanya per l'amnistia dels vuit anarquistes condemnats a mort arran dels atemptats del carrer dels Canvis Nous de Barcelona («Procés de Montjuïc»). El 28 de desembre de 1896 fou un dels oradors del gran míting organitzat pel CFCL a favor de la revolució cubana i contra la«Inquisició espanyola». En 1897, a instàncies d'Émile Janvion i Jean Degalvès, va fer de professor al seu projecte d'escola llibertària. En aquesta època publicà Les joyeusetés de l'exil, crònica humorística de la vida i de les dissensions dels exiliats francesos a Londres. Durant la primavera de 1898 partí cap a Catalunya, on alguns amics l'havien cridat per a fer costat l'evasió del revolucionari anarquista Ramon Sempau Barril de la fortalesa barcelonina de Montjuïc, temptativa que resultà un fracàs. Després passà a València (País Valencià), on el juliol d'aquell any havien esclatat revoltes arran de la derrota espanyola a Cuba, i a Cartagena, també en agitació. Amb les mans buides, retornà a França. En ple«Cas Dreyfus», abandonà L'Intransigeant, que havia esdevingut una publicació antisemita, i col·laborà en L'Aurora, d'Ernest Vaughan, on també escrivien els anarquistes Émile Janvion, Bernard Lazare i Urbain Gohier. L'octubre de 1898 cosignà (Jean Allemane, Charles-Albert, Pierre Bertrand, Aristide Briand, François Broussouloux, Antoine Cyvoct, Pascal Fabérot, Sébastien Faure, Émile Janvion, Joindy, Henri Leyret, Armand Matha, Octave Mirbeau, Pellerin, Fernand Pelloutier, Émile Pouget, Valéry) el manifest de la Coalició Revolucionària, que arreplegava republicans, demòcrates, lliurepensadors, socialistes, revolucionaris i llibertaris contra la reacció (clericals, realistes, cesaristes, antisemites, nacionalistes, etc.), i en 1899 entrà en Le Journal du Peuple, diari dreyfusard d'extrema esquerra fundat per Sébastien Faure. L'11 de juny de 1899 prengué part en la manifestació de defensa de la República a Longchamp (París, França), que acabà en desordres i on va ser detingut; l'endemà, el Tribunal Correccional el condemnà a 50 francs de multa per portar «arma prohibida» (un vit de bou). El desembre de 1899, després de la fallida de Le Journal du Peuple, retornà a L'Aurora i durant uns anys es mantingué al marge del moviment anarquista, ben igual com li va passar a Sébastien Faure després del«Cas Dreyfus». En aquesta època participà en la Lliga dels Drets de l'Home, en la Libre-Pensée i en la francmaçoneria, formant part de la redacció de L'Aurora, dedicant-se a l'escriptura i al periodisme, i consagrant-se a la lluita anticlerical. Reivindicà, senseèxit, l'admissió de les dones en la maçoneria. El 3 d'agost de 1902 va ser detingut en una manifestació anticlerical en plena campanya contra les congregacions religioses. Quan el juny de 1903 Georges Clemenceau prengué la direcció de L'Aurore, abandonà el diari i va escriure durant un temps en L'Action, esforçant-se per viure de les seves obres dramàtiques i de les seves novel·les. En 1904 la seva peça teatral antireligiosa Fin du ciel va ser prohibida per la censura. Aquest període de compromís de Malato amb el Gran-Orient de França va ser durament criticat pel moviment anarquista, des de Jean Grave en Le Temps Nouveaux fins a Émile Janvien en L'Ennemi du Peuple, encara que Francis Jourdain, des de Le Libertaire, recalcava que malgrat la seva iniciació maçònica mai no havia adjurat de les seves idees revolucionàries. Tot i això, en 1908 presentà la seva dimissió de la francmaçoneria. En 1905 reaparegué en la tribuna dels mítings obrers i antimilitaristes, fent costat l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA), creada l'any anterior, i la campanya orquestrada per Émile Pouget dins de la Confederació General del Treball (CGT) per a la vaga general del Primer de Maig de 1906. Encara que l'any 1905 vingué marcat per l'anomenat «Cas del carrer de Rohan»: durant la nit del 31 de maig a l'1 de juny, a la cantonada dels carrers Rivoli i Rohan, un individu llançà dues bombes al seguici del president de la República francesa Émile Loubet i del rei Alfons XIII d'Espanya, aleshores de visita a París, i com a resultat 17 persones resultaren ferides, moltes greument, mentre els caps d'Estat sortiren indemnes. L'autor d'aquest fet, que mai no va ser detingut, va ser l'anarquista català que responia al nom fals d'Alejandro Farrás Pina (o Eduardo Aviñó Torner) i que alguns han identificat com Mateu Morral Roca i altres com Fernando Vela. El fet és que la policia estava al corrent del complot, ja que el 25 de maig havia detingut els anarquistes Pedro Vallina Martínez, Fernando Palacios, Jesús Navarro Botella i Bernard Harvey com a sospitosos d'haver preparat l'atemptat. La justícia francesa inculpà també a Malato i al sabater Eugène Caussanel, que jugà el paper de bústia per a la correspondència entre el primer i el moviment llibertari espanyol i que havia rebut des de Barcelona bombes semblants a les que havien esclatat al carrer Rohan. Malato afirmà que mai no havia demanat bombes, de les quals se'n va desfer, i que tot era un muntatge preparat per la policia espanyola. El juliol de 1905, quan encara era a la presó, publicà La Grande Grève, que va ser ben rebut en els cercles sindicalistes enfeinats en la campanya portada a terme per la CGT. Entre el 27 i el 30 de novembre de 1905 es desenrotllà a l'Audiència del Sena l'anomenat «Procés dels Quatre» (Malato, Vallina, Harvey i Caussanel), on Malato va ser defensat per l'advocat Albert Wilm i en el qual testimoniaren al seu favor nombroses personalitats (Armand Matha, Henri Rochefort, Hinck, Ernest Vaughan, Émile Janvion, Lucien Descaves, Amilcare Cipriani, Fortuné Henry, Sébastien Faure, Liard-Courtois, Charles Martel, Léon Jaubert, Chauvière, Meslier, Jaurès, Dejeante, Francis de Pressensé, Aristide Briand, Gérault-Richard, Estebanes, Fernando Tarrida del Mármol, Alejandro Lerroux, etc.). Durant el judici quedaren paleses les manipulacions policíaques espanyoles i franceses i els quatre inculpats van ser absolts. Un cop lliure, s'integrà en la campanya per la vaga general del Primer de Maig i el 22 d'abril participà, amb altres oradors de la CGT i estrangers, en un gran míting dirigit als treballadors immigrats a la Borsa del Treball parisenca. El 8 de juny prengué la paraula amb Victor Griffuelhes, Beausoleil, Albert Lévy, Émile Janvion i René de Marmande, en un míting d'empleats en vaga. També va fer promoció internacional d'aquesta campanya tot escrivint un article per al número únic del periòdic d'Errico Malatesta Verso l'Emancipacione. Fins al 1914 el veurem participant activament en els actes del moviment obrer i fent d'orador en mítings llibertaris i sindicalistes revolucionaris. Durant la tardor de 1906 col·laborà en L'AIA, el butlletí d'aquesta organització antimilitarista editat per Eugène Merle i Miguel Almereyda. També col·laborà en La Guerre Sociale, creat pels dos anteriors i Gustave Hervé. Durant el primer semestre de 1907 muntà, amb Sébastien Faure, una campanya a favor de Francesc Ferrer i Guàrdia, que es jugava una pena de mort per «complicitat» amb l'atemptat de Mateu Morral Roca contra el rei Alfons XIII d'Espanya. El 12 de juny de 1907 el pedagog anarquista català va ser absolt i marxà cap a París per a reunir-se amb els amics que li havien fet costat. La campanya pro Ferrer tingué tant de ressò internacional que la Junta del Partit Liberal Mexicà (PLM), animada des de Los Ángeles (Califòrnia, EUA) per Ricardo Flores Magón, anomenà Malato portaveu europeu seu i a partir d'aquest moment publicà de tant en tant articles sobre la situació social mexicana. En 1908 heretà per sorpresa 100.000 francs d'un vell company desconegut i amb aquests diners proposà a Émile Pouget la publicació d'un periòdic. Però Malato en aquest moment passava dificultats econòmiques ja que no treballava en L'Aurore i s'havia d'ocupar de la seva companya aleshores malalta, i finalment només lliurà entre 20 i 30.000 francs a Pouget, fet que donà lloc a La Révolution, publicació en la qual Malato fou un dels seus redactors principals durant els seus dos mesos d'existència. A partir de 1908, amb Sébastien Faure, Armand Matha i Aristide Pratelle, formà part del Comitè Francès de la Lliga Internacional per a l'Educació Racional de la Infància (LIERI), fundada per Francesc Ferrer i Guàrdia. Durant la tardor de 1909 prengué part activa en la campanya per l'alliberament de Ferrer, qui finalment va ser executat pel govern d'Antoni Maura Montaner. L'agost de 1910 col·laborà en el número especial de Les Temps Nouveaux contra els treballs forçats als batallons africans (Biribi). En 1911 abandonà La Guerre Sociale, encara que mantingué una estreta amistat amb Gustave Hervé, i l'abril d'aquell any esdevingué un dels pilars de la redacció de La Bataille Syndicaliste. Sense adherir-s'hi, prengué la paraula en nombrosos mítings de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i col·laborà en Le Libertaire, incloent un llarg editorial en favor de la Revolució mexicana publicat en el número del 20 de maig de 1911. En aquest mateix mes, el seu nom es va veure implicat en un «complot» per a atemptar contra diversos establiment de la policia orquestrat per les pròpies autoritats i, després que el seu nom sortís en els diaris, Malato denuncià el prefecte Louis Lépine i el seu ajudant Lucien-Célestin Mouquin, responsables de les «filtracions» a la premsa. Entre 1913 i 1914 prengué part en la campanya per l'alliberament d'Augusto Masetti, soldat italià que havia disparat contra un oficial per protestar contra la guerra colonial a la Tripolitana. L'agost de 1914, quan esclatà la Gran Guerra, fou un dels que des del si de La Bataille Syndicaliste reivindicà les posicions de la CGT de vaga general contra la guerra, però després modificà la seva opinió fent una crida a transformar la guerra imperialista en guerra civil a Alemanya i criticant els pacifistes. Durant tota la guerra esdevingué una de les firmes més bel·licistes i patriotes de La Bataille Syndicaliste i de La Bataille, i el febrer de 1916 fou un dels signants del«Manifest dels Setze». A començament de 1918 passà uns mesos a Londres amb son nebot i intentà ser reclutat i marxar al front, però va ser eximit a causa de la seva edat. No obstant això, es presentà voluntari a França i va ser incorporat el 8 de juny de 1918, encara que no va ser enviat al front i només va fer tasques a l'Escola Militar com a secretari de l'Estat Major, a l'Hospital del Lycée Michelet de Vanves i al Centre Faidherbe. Després de la I Guerra Mundial col·laborà en Le Temps Nouveaux i Plus Loin,òrgans dels exanarquistes que havien fer costat la«Unió Sagrada». En aquesta època es guanyà la vida com a corrector a l'Assemblea Nacional i l'1 de gener de 1928 s'afilià al Sindicat de Correctors, on trobà nombrosos llibertaris. Va fer costats les activitats de l'editorial de«La Escuela Moderna», que continuava amb la tasca pedagògica de Francesc Ferrer i Guàrdia. Entre el 5 d'octubre de 1937 i el 29 de març de 1938 publicà en el diari Le Peuple la seva autobiografia sota el títol «Mémoires d'un libertaire». És autor d'Avant l'heure (1887), Philosophie de l'anarchie (1889), Prison fin-de-siècle. Souvenirs de Pélagie (1891, amb Ernest Gegout), Révolution chrétienne et révolution sociale (1891), Mariage par la dynamite (1893, inèdit), De la Communeà l'anarchie (1894), Contes néocalédoniens (1897, sota el pseudònim Talamo),Les joyeusetés de l'exil (1897), L'homme nouveau (1898), La Prochaine (1899), César. Pièce satirique en 2 actes (s.d.), La sape. Pièce sociale en 3 actes (1900), Barbapous. Drame satirique en 2 actes (1900), Les mémoires d'un gorille (1901-1905, com a Talamo), Un jeune marin (1901, com a Talamo), L'admission de la femme dans la franc-maçonnerie (1902), Les enfants de la liberté (1903, com a Talamo), Fin de ciel. Fantaisie irreligieuse en 4 actes i 5 tableaux (1904, inèdita i prohibida per la censura), La Grande Grève (1905), En guerre! Pièce de théâtre (1905), Les classes sociales au point de vue de l'évolution zoologique (1907), Pierre Vaux ou Les malheurs d'un instituteur (1907), Entre deux amours (1910), L'assassinat de Ferrer.Éclaircissements (1911),Les Fiancés de l'An II (1911),Le général Vendémiaire (1911), Les Comuneros (1912), Maria Pacheco (1913), Perdu au Maroc (1915), Le Nouveau Faust. Drame politico-fantaisiste en 4 actes (1919) i Les Forains (1925). Charles Malato va morir el 7 de novembre de 1938 a París (França) i va ser incinerat quatre dies després al cementiri de Père-Lachaise.

    Charles Malato (1857-1938)

    ***

    Roberto das Neves

    - Roberto das Neves: El 7 de setembre de 1907 neix a Pedrogão Grande (Leiria, Centre, Portugal) l'escriptor, periodista, poeta, historiador, maçó, esperantista, grafòleg, naturista i anarcoindividualista Roberto Barreto Pedroso das Neves, també conegut com Ernst Izgur. Estudià secundària a Coïmbra (Coïmbra, Centre, Portugal), on residia amb sos pares i sos quatre germans. Després estudià els primers anys de la carrera de Ciències Historicofilosòfiques. Juntament amb son amic Vasco de Gama Fernandes, fou un dels primers estudiants que van ser detinguts i empresonats arran del cop militar del «28 de Maig» de 1926. L'any següent va ser detingut per distribuir uns pamflets satírics antifeixistes que havia redactat reivindicant les idees anarquistes i entre els quals destaca O Espectro de Buiça, sobre la deportació d'antifeixistes a les colònies africanes. En 1928 ingressà, sota el nom de Satã, en la lògia maçònica«Rebeldia» de Lisboa, afiliada al Gran Orient Lusità Unit (GOLU), força perseguit per la dictadura. En 1929 va ser novament detingut com a director del periòdic A Egualdade,òrgan de la Federació Regional dels Anarquistes del Nord (FRAN). Jutjat, fou condemnat a la deportació a colònies penitenciàries africanes, però la seva pena fou commutada, gràcies al moviment de solidaritat al seu favor que s'engegà, per la de tres mesos de presó a Lisboa. En 1930 fou de bell nou empresonat per difondre «idees subversives» durant un tancament estudiantil del grup anarquista de la Facultat de Medicina de la Universitat de Coïmbra en suport de la insurrecció que s'havia produït a l'illa de Madeira contra la dictadura, tancament en el qual fou ferit d'un tret per la policia. En 1931, després d'interrompre els seus estudis a Coïmbra, marxà com a periodista d'O Primeiro de Janeiro a Espanya. A Madrid entrà a formar part del moviment anarquista i ajudà a la reestructuració de la Federació Anarquista de Portuguesos Exiliats (FAPE) i col·laborà en Rebelião,òrgan oficial d'aquesta organització. Va conviure amb altres portuguesos exiliats, com ara Jaime Cortesão, Jaime de Morais, Alberto Moura Pinto i, fins i tot, el coronel Velez Caroço, entre d'altres, i va viure la bohèmia madrilenya. De bell nou a Portugal, s'instal·là a Lisboa, on col·laborà en diversos periòdics i entrà en la nòmina del diari O Século. En acabar els estudis historicofilosòfics, passà a interessar-se per la psicologia i la parapsicologia, especialitzant-se en grafologia. En aquestaèpoca va fer amistat amb nombrosos periodistes, dissidents i anarquistes, com ara José Barão, Emídio Santana, Mário de Oliveira, Marques da Costa, Inocêncio da Câmara Pires, José Magalhães Godinho, Filipe Mendes, Carvalhão Duarte, Henrique de Barros, Piteira Santos, Castro Soromenho, etc., i molt especialment amb el poeta Adeodato Barreto. En 1934 publicà a Rio de Janeiro, sota el pseudònim de Ernst Izgur, el llibre Assim falaram profetas. En els anys de la dictadura salazarista va ser detingut en diferents ocasions. Durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista, ell i la seva companya, la sufragista espanyola María Jesusa Saiz y Díaz, ajudà nombrosos refugiats espanyols clandestins a aconseguir documentació per poder sortir de la península. Quan esclatà la II Guerra Mundial, emigrà al Brasil amb sa companya i sa filla, instal·lant-se a Rio de Janeiro. D'antuvi treballà en diferents periòdics i en 1946 fundà i dirigí l'editorial i llibreria Germinal, on publicà llibres sobre el pensament anarquista, el naturisme –fou membre de la Sociedade Naturista– i  en contra de la dictadura salazarista. L'Editorial Germinal també publicà nombroses traduccions a l'esperanto d'autors clàssics (Goethe, Tolstoi, Malatesta, Krishnamurti, Wilde, London, Relgis, etc.). Col·laborà activament amb el Brazilia Instituto de Esperanto i fundà l'Esperanto Klubo; fent de professor, publicant un Curso de Esperanto, editant fins al 1945 la revista esperantista Cidadão do Mundo i fou el coautor d'un Dicionário Português-Esperanto e Esperanto-Português, que mai no es publicà. En 1948 ingressà en la maçoneria brasilera, però tingué problemes per a mantenir el seu nom Satã, considerat contrari als principis de la societat, però finalment fou acceptat. També dedicà molts d'esforços intel·lectuals en la fundació i el desenvolupament de l'Institut de Recerques Grafològiques a Rio de Janeiro, el qual edità la seva tesi de llicenciatura Os temperamentos e as suas manifestações gráficas, presentada a la Universitat de Lisboa. El 24 de gener de 1951 el dipòsit de llibres de l'Editorial Germinal patí un sospitós incendi. En 1952 publicà el seu poemari Assim Cantava um Cidadão do Mundo. Poemas que levara o autor treze vezes aos cárceres do Santo Oficio de Salazar i dos anys després O diário do Dr. Satã. Comentáriosàs escorrências cotidianas da sifilização cristã. Participà en diverses iniciatives de grups d'exiliats polítics portuguesos i puntualment col·laborà amb els comunistes reunits al voltant del periòdic Portugal Democrático. També col·laborà, amb els seus amics maçons, en la revista socialista Oposição Portuguesa. Fou membre de la junta directiva del Centre d'Estudis Socials «José Oiticica». En 1968 aquesta junta directiva va ser detinguda per la policia política brasilera i ell empresonat en una base militar de la Força Aèria a l'illa do Governador; 12 dies després fou alliberat en espera de judici. Jutjat l'any següent, va ser absolt. En els anys seixanta es casà per segona vegada amb una antiga estudiant d'esperanto, Maria Angélica de Oliveira, amb qui tingué un fill, també anomenat Roberto. En 1979 publicà una crítica al marxisme sota el títol Marxismo, escola de ditadores. Roberto das Neves va ser empresonat 13 vegades (11 a Portugal i dos al Brasil), però poques vegades va ser jutjat i mai no va ser condemnat. Durant sa vida col·laborà en nombroses publicacions anarquistes, com ara Ação Direta,A Aurora, A Batalha, Cidadão do Mundo,A Comuna, O Libertário, A Plebe,O Povo, Relações Anarquistas, Remodelações,República, O Século, O Vegetariano, etc. El seu anarquisme era anarcoindividualista en la línia de Max Stirner i E. Armand i sempre es mostrà en oposició a l'anarquisme col·lectivista de Mikhail Bakunin. Roberto das Neves va morir el 28 de setembre de 1981 a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Félix Bour

    - Félix Bour: El 7 de setembre de 1914 mor a l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa) el tipògraf i anarquista il·legalista Félix Bour, també conegut com Herselin i Tellier. Havia nascut el 13 de maig de 1881 a París (França). Era fill natural de Félicie Moulard, criada, que s'havia casat amb home anomenat Bour, i fou criat per l'àvia a Brumetz (Picardia). Un cop va aconseguir el certificat d'estudis, esdevingué aprenent de tipògraf a París. En 1901 va conèixer l'anarquista Alexandre Jacob en les «Causeries Populaires» (Xerrades Populars), organitzades per Albert Libertad al XVIII Districte parisenc, i ràpidament es va comprometre amb la banda il·legalista dels «Treballadors de la Nit», capitanejada per Alexandre Jacob i dedicada a realitzar robatoris per al moviment anarquista. El primer que en va realitzar fou la nit del 22 al 23 de novembre de 1902 a l'església i el castell de Brumetz, juntament amb Alexandre Jacob, Léon Ferré i Alcide Ader. Després de nombrosos robatoris, el 22 d'abril de 1903 l'agent de policia Pruvost demana la documentació a Jacob, Bour i Léon Pélissard a l'estació de Pont Rémy (Picardia); Bour, per protegir la fuita obre foc matant Pruvost. Jacob i Pélissard seran detinguts el mateix dia i Bour l'endemà. La confessió de la seva amant, Léontine Tissandier, permet desmantellar completament l'organització il·legalista creada per Jacob. Félix Bour va ser jutjat entre el 8 i el 22 de març de 1905 a l'Audiència d'Amiens acusat de pertànyer a la banda de «malfactors» anomenada «Treballadors de la Nit», formada per una vintena de persones, d'haver comès 13 robatoris i de l'assassinat de l'agent Pruvost. Va ser condemnat a treballs forçats a perpetuïtat. Matriculat amb el número 34.198, va acumular nombrosos càstigs a la colònia penitenciària, a més de tres intents d'evasió (en 1906, en 1907 i en 1913). Félix Bour va morir foll, amb l'esòfag perforat després d'empassar-se una espina, el 7 de setembre de 1914 a les masmorres de l'illa de Saint Joseph (Guaiana Francesa).

    ***

    Bruno Filippi

    - Bruno Filippi: El 7 de setembre de 1919 mor a Milà (Llombardia, Itàlia) el militant anarcoterrorista Bruno Filippi. Havia nascut el 30 de març de 1900 a Liorna (Toscana, Itàlia). Sos pares es deien Averardo Armando, tipògraf, i Anna Spagnoli. Va ser el primer de sis germans. Sa família es va traslladar a Milà (Llombardia, Itàlia) quan era infant. En 1915 treballava de missatger i ja era conegut per la policia, que el va qualificar d'«element perillós». El 20 de maig d'aquest mateix any va ser detingut durant una manifestació antimilitarista portant una pistola, amb la inscripció«Visca l'anarquia» i 59 bales; incriminat, el desembre de 1915 va ser condemnat per complicitat en l'assassinat d'Adriano Gadda, una de les víctimes dels enfrontaments entre intervencionistes i neutralistes. Després d'un any i vuit mesos de presó, el febrer de 1917 va ser alliberat i entrà a treballar com a tipògraf en la impremta de la Unió Cooperativa. En 1918 va ser cridat a files i el març de 1919 va ser llicenciat definitivament. El 2 d'abril de 1919 va ser detingut per«atemptat contra la llibertat del treball» per haver obligat sota amenaces alguns propietaris a tancar els negocis durant la vaga dels perruquers, però va ser posat en llibertat el 23 de maig. En aquesta època va ser col·laborador habitual del periòdic anarcoindividualista Iconoclasta! de Pistoia (Toscana, Itàlia), on va fer servir diversos pseudònims (For well, Filippo Rubin). En 1919, la crisi social esclata arreu d'Itàlia i en els enfrontaments entre revolucionaris i policia a Milà sempre va ser present. Se li van atribuir, juntament amb altres joves anarquistes (Guido Villa, Aldo Perego, etc.), diverses accions: explosió d'una bomba la Palau de Justícia de Milà (29 de juliol de 1919), atac amb àcid sulfúric al capitalista Giovanni Breda i explosió d'una bomba a ca seva, i atemptat amb explosius a al domicili del ric senador Ettore Ponti. El 7 de setembre de 1919, sobre les 21 hores, Bruno Filippi va morir, a conseqüència de l'explosió de la bomba que portava adossada, al Circolo dei Nobili (Cercle dels Nobles), que es trobava alpiano nobile (primer pis) del cafè-restaurant Biffi, a la Galleria Vittorio Emanuele II de Milà (Itàlia). La bomba va explotar uns minuts abans del previst. El seu funeral fou l'11 de setembre. Entre el 12 i el 13 de juliol de 1920, a Milà, van processar els anarquistes còmplices de l'atemptat del Circolo dei Nobili: Guido Villa, Aldo Perego, Elena Melli i Maria Zibardi; Perego va ser condemnat a 12 anys de presó i Villa a 10. En 1920 els redactors d'Iconoclasta! van reunir els articles de Bruno Filippi i els van publicar en forma de fullet sota el títol Scritti postumi. Son germà Annunzio Filippi, dos anys menor que ell, va ser detingut a finals de 1920 amb altres 17 anarquistes (Ettore Aguggini, Antonio Pietropaolo, etc.) en possessió de material explosiu i detonadors; jutjat, va ser condemnat a dos anys de presó i a un de vigilància especial. En 2004 l'escriptor Francesco Pellegrino va publicar Libertà estrema. Le ultime ore dell'anarchico Bruno Filippi, novel·la biogràfica sobre Filippi.

    Bruno Filippi (1900-1919)

    ***

    Barber

    - François Malicet: El 7 de setembre de 1927 mor assassinat per un lladregot el militant llibertari François Malicet. Havia nascut el 15 de maig de 1843 a Nouzon (Ardenes, França). Membre del grup anarquista «Les déshérités» (Els desheretats) de Nouzon, creat el 1892. Va fer amistat amb Fortuné Henry, germà d'Émile Henry, arran d'una conferència que va fer a la regió. En 1903 Malicet va participar a l'assaig de colònia comunista llibertària d'Fortuné Henry a Aiglemont, però per mor d'una diferència amb un altre colon, Mounier, la deixarà. Barber de professió i aleshores anarquista, va fer seva una divisa que arribarà a ser molt popular:«Et du boyau du dernier prêtre, serrons le cou du dernier flic» (I dels budells del darrer capellà, penjarem el darrer poli).

    ***

    José García Viñas fotografiat a Melilla

    - José García Viñas: El 7 de setembre de 1931 mor a Melilla (Nord d'Àfrica) el militant anarquista i internacionalista José García Viñas. Havia nascut el 3 de novembre de 1848 a Màlaga (Andalusia, Espanya) i era fill del conegut llibreter i editor progressista José García Taboadela. Estudiant de medicina a Barcelona, va formar part del nucli de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creat per Giuseppe Fanelli des de la seva creació. Va assistir al Congrés Obrer de Barcelona de 1870 en representació d'El Arahal i va ser molt actiu en diverses comissions. Va ser membre del grup fundador barceloní de l'Aliança de la Democràcia Socialista bakuninista, l'abril de 1870. També va assistir al famós Congrés de Còrdova (1872-1873) per Barcelona, on va formar part de la comissió encarregada de la publicació del butlletí. L'11 de juny de 1873 va signar el manifest en pro del municipi lliure quan s'acabava de proclamar la República Federal i va ser delegat per l'internacionalisme ibèric, sota el pseudònim d'Antonio Sánchez, en els congressos internacionals de Ginebra (1873), Brussel·les (1874) --on va defensar amb vigor l'anarquia i els acords bakuninistes de Saint-Imier--, Berna (1876), Verviers (1877) i Gante (1877). En 1873 va ser nomenat secretari del Comitè de Salut Pública de Barcelona, on es va mostrar molt radical en afirmar que la vaga general havia de ser insurreccional. Va ser membre del Consell Federal de l'AIT entre 1875 i 1877 i en 1880. A finals de 1880 va abandonar la militància, però sense deixar els contactes i l'interès pel moviment anarquista, i va tornar a Màlaga, sembla que per discrepàncies ideològiques amb Rafael Farga i Pellicer i amb Josep Llunas i Pujols, que defensaven tàctiques legalistes i principis col·lectivistes, i pel malestar pel buit que pensava se li feia per no tenir les«mans calloses» (no ser un obrer manual), sobre tot per part del mallorquí Francesc Tomàs i Oliver. La seva importància durant els anys setanta va ser enorme --se n'ha dit que era un dictador del Consell Federal i un anarquista autòcrata--, va ser amic de Bakunin i de Kropotkin --aquest es va allotjar a ca seva a Barcelona--, va dirigir les revistes La Federación (1869) i La Revista Social (tant a Manresa com a Barcelona, 1872-1880), va comptar amb molts partidaris entre els treballadors gràcies a la seva professió mèdica, i es va mostrar en tot moment com a home d'acció i de lluita --amb Paul Brousse es va apoderar durant alguns dies de l'Ajuntament de Barcelona el juny de 1873 durant la insurrecció republicanofederal. Fidel partidari de les tàctiques insurreccionals i il·legalistes, va ser més anarquista que societari, ja que pensava que el societarisme era una nociva tendència reformista. Quan va abandonar la militància va viure a Màlaga i des de 1902 a Mellilla, on va exercir la seva professió amb esperit social com a metge titular, director de la Casa dels Socors, decà del Cos Mèdic de la Beneficència i director del Centre Higiènic entre 1923 i 1927. A Melilla va conèixer l'anarcosindicalista Paulino Díez Martín i va ser testimoni de les seves noces civils (1919) i el va curar en 1922. En 1929 va mantenir correspondència amb Max Nettlau i en 1930 va ser entrevistat per Salvador Cano Carrillo. Va ser fundador, delegat i col·laborador de l'organització georgista Lliga per a l'ImpostÚnic i va publicar diversos articles en el seu periòdic El ImpuestoÚnico, sempre amb una forta orientació social. En 1931, a instàncies de l'Agrupació Socialista de Melilla, la conjunció republicanosocialista el va incloure en la llista de regidors donades les simpaties que gaudia en els cercles obrers. Va ser enterrat civilment acompanyat per una representació d'obrers de diferents gremis. Va traduir i prologar alguns fullets de Paul Guillaume (Ideas sobre la organización social, Bosquejos históricos), va publicar l'opuscle Cuestión de la Alianza (1872) i l'obra Breves nociones geográficas de Europa y en particular de España (1867); i la seva tesi acadèmica va ser Apuntes para el estudio médico-higiénico de la miseria (1877).

    ***

    Rafael Domeque Ibor

    - Rafael Domeque Ibor: El 7 de setembre de 1941 mor a Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria) l'anarcosindicalista Rafael Domeque Ibor –el segon llinatge també citat Ibort. Havia nascut l'1 de febrer de 1897 a Gurrea de Gállego (Osca, Aragó, Espanya). Pagès de professió, milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) del seu poble. Quan el cop militar feixista de juliol de 1936 pogué fugir de la població i s'enrolà en la «Columna Ortiz», comandada per Antonio Ortiz Ramírez, lluitant al front d'Aragó. Després de la militarització de les milícies estudià a l'Escola Popular de Guerra i, amb el càrrec de tinent de Cavalleria, el febrer de 1938 va ser destinat al front del llevant peninsular. En 1939, amb el triomf, franquista passà a França i va ser enrolat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per a fer feina a les fortificacions franceses. Durant la primavera de 1940 va ser fet presoner per les tropes alemanys i deportat al camp de concentració de Mauthausen (Alta Àustria, Àustria). Rafael Domeque Ibor va morir el 7 de setembre de 1941 al Castell de Hartheim (Alkoven, AltaÀustria, Àustria).

    ***

    Foto policíaca de Francesc Ballester Orovitg

    - Francesc Ballester Orovitg: El 7 de setembre de 1957 mor en el descarrilament del tren París-Nimes (França) l'anarquista i resistent antifranquista Francesc Ballester Orovitg, conegut com El Explorador i que va fer servir el pseudònim Sebastián Grau Ortega. Havia nascut el 12 de setembre de 1920 a Barcelona (Catalunya). Fuster de professió, milità en les Joventuts Llibertàries de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). Durant la guerra civil combaté el feixisme enquadrat en la 143 Brigada Mixta a Vilanova de la Barca durant l'ofensiva franquista de juny de 1938 a Aragó. Al final de la contesa caigué pres i fou internat a Tortosa. Pogué evadir-se i passar a França on s'enrolà en els grups guerrillers que des d'allà creuaven els Pirineus i combatien el franquisme a la zona de Barcelona. En 1945 s'integrà en les Joventuts Llibertàries a Catalunya i en 1947 fou delegat de les Joventuts Llibertàries del Baix Llobregat i membre del Moviment Llibertari de Resistència (MLR). El juny d'aquest mateix 1947 participà en l'elaboració de pamflets contra la Llei de Successió a Espanya. Després de la detenció de nombrosos companys, va ser elegit per representar la Regional de Catalunya en el Ple Nacional clandestí de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), que se celebrà entre el 15 i el 16 de juliol de 1947 a Madrid, i que redactà un manifest contra el sindicalisme polític. En 1947 també amb Josep Lluís Facerías formà un grup guerriller (Ramón González Sanmartí, Pere Adrover Font, Celedonio García Casino) especialitzat en expropiacions econòmiques i que també intentà, sense èxit, atemptar contra el comissari de policia Eduardo Quintela. L'octubre de 1947 assistí, amb Josep Lluís Facerías i Manuel Fernández Fernández, al II Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) que se celebrà a Tolosa de Llenguadoc. El 24 de maig de 1948 va ser detingut a Barcelona i tancat a la presó Model. El 12 de gener de 1949 sortí en llibertat provisional, però fou novament detingut; jutjat, va ser condemnat el 16 de març de 1950 a sis anys de presó. Gràcies a diverses mesures de gràcia, el 10 d'agost de 1953 fou alliberat i creuà els Pirineus. Instal·lat a Alès (Llenguadoc, Occitània), treballà en un taller de fusteria, milità en la Federació Local de la CNT i s'interessà per l'esperanto, col·laborant en diferents revistes publicades en aquesta llengua. Francesc Ballester Orovitg va morir el 7 de setembre de 1957 en el descarrilament del tren París-Nimes (França).

    ***

    Alliberament del camp de concentració de Mauthausen per la XI Divisió de Cuirassats dels EUA

    - Pere Prat Nogués: El 7 de setembre de 1959 mor a Andorra l'anarcosindicalista Pere Prat Nogués, conegut com Sbert. Havia nascut el 6 de maig de 1904 a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya). Afiliat al sector fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa, prengué part en els fets revolucionaris de febrer de 1932 a Terrassa, que tingueren com a resultat la presa de l'Ajuntament de la ciutat i la proclamació del comunisme llibertari. Detingut, fou condemnant en 1934 a 12 anys de presó. Amb l'amnistia proclamada arran de la victòria del Front Popular en 1936 recobrà la llibertat. Durant la Revolució espanyola jugà un paper destacat en les col·lectivitzacions locals. Amb el triomf feixista, passà a França i fou internat a camps de concentració i en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que l'envià a treballar en la fortificació de la Línia Maginot. L'estiu de 1940 fou detingut per les tropes alemanyes i enviat al camp de concentració de Mauthausen i destinat al comando de treball Staller. El setembre de 1944 fou nomenat representant de la CNT i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) dins del Front Nacional Antifeixista (FNA), organització clandestina que organitzà la resistència i la insurrecció del camp de Mauthausen. En 1945, després de l'Alliberament, s'instal·là a Andorra on participà en les xarxes d'ajuda a la resistència a l'interior de la Península.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     Tornam a fer el que Junts Avançam va signar a l'acord d'investidura que faria l'Ajuntament i que segueix sense fer. Un extracte amb el més destacat  de la junta de govern del 6 de setembre.

    1. Aprovació de les actes de dia 4 i 16 d’agost

    2. Urbanisme.

    2.1 Llicències urbanístiques.

    - Dació compte de 118 llicències urbanístiques. Entre elles la llicència de legalització i adequació de la coberta de Villa Cortina.

    2.2 Disciplina Urbanística

    - Retirat de l’ordre del dia

    3 - Hisenda.

    3.1 Relació de despeses.

    Dins de les factures sense objecció les més elevades són les corresponents a les contractacions del Festival (uns 36.300 i 40.535), la corresponent a les estades de la primera quinzena d’agost (uns 33.573) i les subvencions dels cursos de català (uns 12.598).

    Pel que fa a les factures amb objecció per part de intervenció ens trobam amb la majoria de sempre: subministrament elèctric, manteniments, combustibles, servei d’ajuda domiciliària, el servei de sanejament de clavegueram, publicitat i cartellera o alguns tècnics de la casa, amb un cas que segueix facturant un 2% per sobre del que ho venia fent fins ara.

    Esperem que l’equip de govern espavili per anar complint els compromisos que va adquiriren una junta de portaveus, ja que aquestes situacions contractuals han d’anar regularitzant-se el més aviat possible, a mes tenint en compte que a finals d’aquests any ia principis de l’any següent caduquen altres contractes.

    3.2 Recursos i reclamacions

    - Acceptació d’un recurs reclamant que li bonifiquin l’IBI per família nombrosa,

    - Acceptació només parcialment d’un recurs demanant una compensació per matrícula escolar i una bonificació per serveis educatius.

    3.3 Varis.

    - Denegació d’una petició de reducció de la part proporcional de la quota de l’IVTM.

    - Aprovació d’una bonificació de diferents tributs per minusvalidesa (IBI, taxa del servei de clavegueram i taxa de fems)

    - Resolució de 5 expedients sancionadors per Ocupació de la Via Pública. Hi ha 2 infraccions considerades greus (225 i 151 euros) i 3 molt greus (450 euros)

    - Aprovació de la reclamació de l’import pendent d’abonar per part del Consorci Borsa Allotjaments Turístics a l’Ajuntament de Pollença en virtut del conveni formalitzat en data 24 de juliol de 2014, per la execució de les obres de "reforma i rehabilitació de semipeatonalització del tram de carretera M.A. 2220, entre la plaça impulsora de Llenaire i la Rotonda del final de la C/ Joan XXIII de Pollença. Es tracta de reclamar 40.793,28 euros.

    - Aprovació de les subvencions a Cor de Pollença (3.000 euros), Aires de la Cala (1.000 euros), Racó de Tramuntana (1.000 euros), Fundació Rotger Villalonga (1.000 euros), Fundació Dionís Bennàssar (1.000 euros),  U camp de l'Oca (1.000 euros), Xeremiers Orats (1.000 euros), TeatrEROS (1.000 euros), Ballugall (1.000 euros), OCB Pollença (1.000 euros)i Club Pollença (2.000 euros).

    - Dació compte de modificació crèdit per la contractació d’una psicòloga per un projecte de suport social amb una subvenció de l'IMAS. 11.900 euros.

    - Aprovació de la bonificació de l’IBI per família nombrosa per a l’exercici 2016 i denegació per a l’exercici 2015.

    - Aprovació de la bonificació i denegació la devolució de l’IVTM per un vehicle històric.

    - Aprovació d’una ajuda per 1.331 euros dels serveis socials.

    - Denegació de l’exempció IBI

    - Dació de compte d’aprovació de la liquidació de tassons reutilitzables utilitzats per l’Ateneu Pollença.

    - Dació de compte de modificació de crèdit per destinar 14.482 euros aportats per l’Hotel Formentor a les despeses del Festival

    - Concessió de llicència per ocupació de la via pública amb expositors. expositors.

    - Autorització d’una ampliació de la llicència per ocupació de la via pública amb taules i cadires.

    - Autorització d’un canvi d’ubicació de la llicència per ocupació de la via pública amb taules i cadires.

    - Retirat de l’ordre del dia un recurs d’un bar a la denegació de la llicència d’ocupació de la via pública. Volien sentir de primera ma abans les seves explicacions, i per qüestions personals no va poder acudir a la reunió concertada, i s’optà per retirar el punt de l’ordre del dia per a la propera junta.

    - Retirat de l’ordre del dia la petició d’un bar que demana que li llevin la llicència d’ocupació.

    4. Regim interior i personal.

    4.1 Guals.

    - Concessió de 4 guals.

    - Retirada de l’ordre del dia la sol·licitud de canvi d’ubicació de dues places de reserva de via pública per a càrrega i descàrrega. Un grup de veïns demana que unes places que estan ubicades a la cantonada en que conflueixen els carrers Bartomeu Aloy amb carrer Campos de Pollença siguin reubicades al carrer Bartomeu Aloy, des de la cantonada amb carrer Jaume III al carrer Formentor de Pollença, dotant a les places amb més metres lineals, paral·leles a la vorera atès que  les places actuals són de dimensions massa petites per a l’estacionament dels vehicles de transports de mercaderies la qual cosa fa que obstaculitzin la circulació. El regidor de policia va dir que volia parlar amb els veïns abans de decidir.

    4.2 Taxis.

    - Retirat de l’ordre del dia

    4.3 Varis.

    - Concessió d’una reserva estacionament per a persones amb mobilitat reduïda.

    - Resolució de 9 expedients sancionadors per animals domèstics. Tots per portar l’animal amollat. Sancions de 180 euros a cada un.

    - Resolució de 2 expedients sancionadors per neteja vies públiques o recollida residus sòlids urbans. Dues sancions de 105 euros.

    4.4 Personal.

    - Estimació d’un recurs d'un treballador. Ell va demanar que li pagassin una gratificació per antiguitat. A l’anterior junta es rebutjà al considerar que tot i que si que havia fet feina 15 anys, ho havia fet en règims diferents. Però al seu recurs demostra que altres treballadors en igual situació que ell si que han rebut la gratificació, i per evitar aquest greuge comparatiu es considerà el seu recurs.

    - Retirat de l’ordre del dia un recurs de diferents informadors turístics demanant que els paguin un plus per canvi de torns. Sembla ser que faltava un informe per part de Turisme per poder cobrar aquest plus. S’analitzarà aquest tema més profundament per veure que va passar.

    4.5 Cementeri.

    Retirat de l’ordre del dia.

    5. Contractació

    - Dació de compte de la Resolució de Batlia núm. 809 de data 29 d’agost de 2016, de correcció dels errors materials al plec de clàusules administratives particulars de l’expedient de contractació “Rehabilitació i adequació de les infraestructures de la urbanització de Gotmar del Port de Pollença- Fase III”(Expedient núm. 1/2016/Contractació).

    6. Varis

    - Retirats de l’ordre del dia varis expedients de responsabilitat patrimonial relacionats amb els foguerons de Sant Antoni.

    Vos esperam a tots divendres 9  a les 20h a l’ateneu! Entrada gratuïta

     

     


    0 0
  • 09/08/16--07:42: Les nostres pel·lícules
  • Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. (Miquel López Crespí)


    El cinema "rupturista"



    Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

    A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.



    Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

    No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

    Hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

    Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

    En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

    Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

    Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 268 | 269 | (Page 270) | 271 | 272 | .... | 465 | newer