Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 237 | 238 | (Page 239) | 240 | 241 | .... | 465 | newer

    0 0

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. (Miquel López Crespí)


    Gregori Mir, homenatge (I)



    Els meus primers records referents a Gori Mir van estretament lligats a la represa cultural de la postguerra, als anys de la recuperació de la cultura catalana després dels desastres produïts pel feixisme i la reacció anticatalana a la nostra terra. Uns anys que han estat estudiats molt encertadament per l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003) (Palma, Documenta Balear, 2004). Parlam dels anys del naixement de l’Obra Cultural Balear (OCB), constituïda el desembre de 1963, de l’organització dels primers cursos de llengua catalana (a l’Estudi General Lul·lià ja s’impartien el 1954); del funcionament de les aules de Poesia, Teatre i Novel·la que, impulsades per Jaume Adrover, significaren la primera alenada d’aire fresc, de contacte amb la nostra cultura i amb les concepcions culturals antifeixistes del moment enmig d’aquella grisor heretada de la postguerra i que tot ho envaïa amb el seu alè sinistre. Va ser precisament a les Aules on vaig sentir per primera volta Gregori Mir parlant de literatura i societat. Tot això s’esdevenia en els anys 1965-66. Gregori Mir intervengué a les Aules al costat d’altres grans intel·lectuals del moment com eren Josep Pla, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedas, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Josep M. Llompart, Francesc Candel, Joaquim Molas...

    Nascut a Campos el 1938, el polític i escriptor Gregori Mir es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1964) i es doctorà l’any 1992 amb la tesi Miquel dels Sants Oliver. Nacionalisme i síntesi liberal-conservadora. La GEM ens informa que cap al 1976 col·laborà en la formació del Partit Socialista de Catalunya-Congrés i de la coalició Unió Autonomista (1977).



    D'esquerra a dreta: Antoni Mir, Miquel López Crespí i Jaume Adrover, membres de l'avantguarda antifeixista de les Illes i capdavanters de la lluita en defensa de la cultura catalana a la nostra terra d'ençà els anys seixanta i setanta.

    La darrera vegada que vaig parlar amb l’amic Gori Mir va ser fa uns anys, en la tertúlia que amb un grup d’amics escriptors, pintors, periodistes i activistes culturals fèiem setmanalment en el Bar Modern de Ciutat. Record que, aprofitant que la meva filla petita, na Núria, acabava de complir un any, vaig portar una ensaïmada a la tertúlia que, juntament amb Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la dels anys seixanta, Gori Mir i els altres amics ens menjàrem amb deler tot recordant els vells temps, els anys inicials de les nostres lluites juvenils.

    Aquell matí de febrer havia de fer unes feines inajornables. Vaig sortir amb la nina, procurant que anàs ben tapada, no fos cosa es que constipàs amb el canvi de temperatura de la casa al carrer. Vaig passar un moment pel Bar Modern per a saludar els amics d ela tertúlia. Feia un fred espantós i ens refugiàrem tots a l’interior del bar per petar la conversa. En Gori Mir, preocupat per na Núria, una mica esverat em digué si no hi havia perill que es constipàs. Jo li vaig dir que no passàs ànsia, que anava ben tapada i que de seguida que ens empassòlassim l’l'ensaïmada la portaria novament a casa. Sembla que es tranquil·litzà una mica, i amb els altres tertulians entràrem al bar. Cal dir que tot el temps que parlàrem de les Aules em vaig fixar que Gori Mir no deixava de mirar la meva filla d’un any amb posat de fonda preocupació. Crec que, al final de la tertúlia, quan ens acomiadàrem fins a la propera trobada, féu un alè de satisfacció. Finalment m’emportava la filla a casa!

    Parl d´una època, mitjans dels noranta, en què Gregori Mir ja feia anys que havia publicat Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (1970), El mallorquinisme polític (1840-1936). Del regionalisme al nacionalisme (1975) i Els mallorquins i la modernitat (1981). Militant del PSOE, fou senador per Mallorca (1979-82) i diputat per Mallorca (1982-86). Posteriorment participà en la fracassada aventura d’Unió Balear, de què fou un dels fundadors, fins que amb el pas del temps decidí dedicar molt més temps a la recerca històrica, camp en què havia excel·lit de forma destacada.

    Tot rememorant aquella darrera trobada, un dels darrers debats mantinguts amb l’amic Gori Mir, pens com era d’important dins el nostre subconscient el pes del recent passat, la història de la lluita per la llibertat, el record de les primeres activitats culturals contra la dictadura, per servar la nostra memòria història. No degué ser per casualitat que amb Jaume Adrover recordàssim el significat polític i cultural d’aquella petita i valenta renaixença que varen ser les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la de mitjans dels anys seixanta.

    Recordem que la Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que, com hem dit una mica més amunt, es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc, de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lullià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior.

    Posteriorment al conflictiu desenvolupament de les Aules (i escric “conflictiu” perquè hi hagué persecucions, prohibicions i detencions i interrogatoris per part de la Brigada Social de règim), a iniciativa de Josep M. Llompart, Gori Mir publicaria les conferències fetes a les Aules en un llibret cabdal en la nostra formació: Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, publicat per l’Editorial Moll el 1970. En paraules de Josep M. Llompart, el llibre de Gori Mir assenyala “la primera passa ferma cap a una interpretació sociològica de la literatura mallorquina”. Vist amb perspectiva històrica hom pot constatar la importància de llibres com aquest de Gori Mir o el que havia escrit uns anys abans Josep M. Llompart, el famós i imprescindible La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Ambdós autors, Josep M. Llompart i Gregori Mir, coneixedors dels moderns corrents d’anàlisi de la realitat social, el materialisme històric, la sociologia contemporània, ens fornien eines summament importants per al coneixement de la nostra cultura. Josep M. Llompart ens ho fa notar en el pròleg al llibre de Gori Mir quan diu que el sistema d’anàlisi de la cultura emprat per l’investigador de Campos ens permet tenir una visió prou correcta dels fonaments reals que sostenen la literatura mallorquina. Com deia l’autor de Poemes de Mondragó: “L’aplicació dels mètodes sociològics permet a l’autor [Gori Mir] arribar a una explicació definitiva, almenys en el plantejament general, d’allò que ningú no havia sabut explicar-se, i que, en diferents ocasions, havia donat lloc a saboroses esbatussades de província: el teatre ‘regional’. La síntesi que fa Gregori Mir de l’evolució històrica del gènere dramàtic a Mallorca, com a literatura i com a espectacle, i l’estudi dels condicionaments que l’han afaiçonada em semblen d’una lucidesa perfecta. D’altra banda, la conclusió és tallant i arracona per sempre tota possible discussió sobre el problema: a Mallorca hem tingut l´únic teatre que la nostra estructura social possibilitava”. Llompart conclou: “Gregori Mir no sospesa valors (com ha fet de manera exclusiva una crítica desconeixedora de la realitat insular), sinó que exposa les raons que donen coherència als fets”.

    El llibre de Gregori Mir Literatura i societat de la Mallorca de postguerra, juntament amb el de Llompart La literatura moderna a les Balears, els de Josep Melià Els mallorquins i La Renaixença a Mallorca, el de Guillem Rosselló Bordoy L’Islam a les Illes Balears, i els que d’ençà la postguerra ha editat Francesc de Borja Moll, condicionen la nostra percepció de la realitat, ens forneixen instruments prou útils per defugir la putrefacció cultural feixista alhora que, en alguns casos, van bastint els fonaments d´una futura dedicació a la literatura en els lletraferits d’aquells anys. Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll, amb llibres dels autors que hem citat més amunt. Una formació basada no solament de la Gramàtica normativa o en el Vocabulari mallorquí-castellà, les Rondaies, les xerrades radiofòniques, o en el paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens dotava d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, de llibres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Sense oblidar Raixa, aquell número u, El que s’ha de saber de la llengua catalana, de Joan Coromines.

    Com diu Josep M. Llompart en el pròleg del llibre de Gori Mir Literatura i societat a la Mallorca de postguerra, l’investigador de Campos porta uns anys d’avantatge als autors de la generació literària dels setanta quant a la intervenció en el món cultural mallorquí. Llompart escriu: “Si no ho record malament, Gregori Mir va aparèixer per primera vegada dins la petita però espessa jungla dels lletraferits mallorquins cap a la segona meitat de la dècada dels cinquanta”. Per tant, quan participà a les Aules ja és un conegut llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, un poeta conegut per les seves col·laboracions a Ponent, la revista literària que dirigeix Llorenç Vidal, que a poc a poc pren consciència de la manca de llibertat que pateix la nostra terra i es va implicant en multitud d’activitats culturals, les que el règim permet i sempre vigilades i controlades, i que són uns instruments valuosíssim per anar desvetllant la joventut mallorquina. Les Aules que dirigeix Jaume Adrover, els famosos cicles anuals de conferències que es fan a Campos, esdevenen “vertaders cursos universitaris d’estiu” i compten amb la col·laboració activa i desinteressada d´un jove activista, Gregori Mir, que a poc a poc, des de la poesia, es va decantant envers el camp de la recerca històrica i la política activa.

    Gregori Mir i molts dels autors del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels setanta” són producte d’aquella renaixença cultural dels anys seixanta. En aquest aspecte cal parlar, no solament de la tasca essencial de l’Editorial Moll, sinó també de la importància de Daedalus, que al costat de la feina feta per l’OCB, per Llibres Mallorca, per la tasca de divulgació cultural i activisme catalanista que es desenvolupa a les llibreries l´Ull de Vidre, Tous i Logos, conformen un ben concret panorama de redreçament nacional i cultural del qual l’obra i les activitats de Gregori Mir formen part consubstancial.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. (Miquel López Crespí)


    El mallorquinisme polític: Gregori Mir en el record (i II)



    És al voltant d’aquestes llibreries [Llibres Mallorca, Tous, Logos...], de les quals Gregori Mir és client assidu, que puc parlar i veure de més a prop l’investigador de Campos. Ambdós col·laboràrem plegats a les pàgines de Cultura del diari Última Hora. Pàgines que, dirigides pel periodista Xim Rada, arreplegaven bona part de la intel·lectualitat del moment, és a dir, de començaments dels anys setanta. Recordem que en el suplement de cultura de Diario de Mallorca hi col·laboràvem –entre molts d’altres- Gabriel Janer Manila, Josep M. Llompart, Joan Adrover, Andreu Ferret, Damià Ferrà-Ponç, Maria Aurèlia Campany, Juan Lobato, Marcelo Sastre, Ramón Luis Acuña, Sebastià Verd, Antonio Fernández Molina, Antoni-Lluc Ferrer, Román Piña, Francesc de B. Moll, Octavi Saltor, Maria Antònia Oliver, Joan Miralles, Joan Adrover, Miquel López Crespí, Jaume Pomar, Bernat Cifre, Guillem Puerto, Miquel Ferrà Martorell, Mariano Planells, Francesc Llinàs, Isidor Marí, Guillem Mateu, Toni Oliver, Carmen Martín Gaite, Josep Albertí, Jaume Vidal Alcover, Francesc Parcerisas, Cristóbal Serra, Román Orozco, Bernat Nadal, Damià Huguet, José Bergamín, Pere Llabrés, Llorenç Capellà, Francisco Umbral, Paco Monge, Rafael Sender, Gregori Mir, Margalida Capellà, Enrique Molina Campos, Antonio Papell, Blai Bonet, Joan Fuster, Joan Veny Clar, Guillem Colom, Leopoldo María Panero, Dionisio Ridruejo, Antoni Colom, Planas Sanmartí, Miquel Arbona, Josep Massot i Muntaner, Andreu Manresa, Pau Faner, Amando de Miguel, Joana Serra de Gayeta...

    Gregori Mir venia sovint a veure quines novetats havien arribat a la Llibreria Logos, on aleshores jo treballava. Ja feia temps que preparava els dos volums de El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme (I) i (II), que posteriorment, i sota el pseudònim d’Anselm Llull, publicaria Edicions Catalanes de París el 1975. Aquest llibre, juntament amb el de Josep Benet (publicat sota el pseudònim de Roger Arnau) Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936), publicat l’any 1974 a Edicions Catalanes de París, ens proporciona una visió prou extensa del món dels nostres pensadors nacionalistes. Un ventall que recull des del regionalisme al marxisme revolucionari dels anys trenta. Aquests llibres, juntament amb el de Josep Melià Els mallorquins, el de Joan Fuster Nosaltres els valencians i els clàssics del pensament socialista internacional, són alguns dels que basteixen els fonaments de bona part de la formació cultural que sustenta la nostra militància antifeixista en els començaments dels anys setanta.



    Activitats culturals de la Llibreria Logos organitzades per Domingo Perelló i Miquel López Crespí. Presentació de l'obra literària del Premi Nobel de Literatura Miguel Angel Asturias (primer a l'esquerra). Miquel López Crespí és el tercer per la dreta.

    L’obra de Gregori Mir El mallorquinisme polític 1840-1936. Del regionalisme al nacionalisme ens permetia endinsar-nos en el sorgiment de les idees d’enfrontament amb el poder central, l´inicial retrobament de les nostres senyes d’identitat cultural i nacional. Com explicaven Jordi Bonafont i Gabriel Montcada en el pròleg de El mallorquinisme polític: “Estem segurs, per tant, que aquesta obra interessarà tots els mallorquins estudiosos del passat de llur poble i, d´una manera particular, aquells que es preocupen del present i del futur polític de l’Illa, especialment els pertanyents a les noves generacions, respecte a les quals el règim franquista ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè desconeguin la història de llur comunitat i, per tant, perquè ignorin que, abans del juliol del 1936, va existir un mallorquinisme polític que ha deixat una gran quantitat de literatura política, el coneixement de la qual encara, en molts d’aspectes, pot il·luminar els mallorquins compromesos en la reforma i canvi al seu poble”.

    Els articles de la revista La Palma, els materials de Josep Tarongí i Cortés, J. L. Pons i Gallarza, en són un exemple. Mitjançant la feina de recerca de materials feta per Gregori Mir poguérem aprofundir en la situació històrica que permeté el sorgiment d´un incipient pensament polític regionalista. Importants, en aquest camp, els articles de Miquel dels Sants Oliver i de Lluís Martí que surten en el llibre. Cabdal igualment poder copsar l’aportació teòrica mallorquina al procés nacionalista català. Gori Mir reprodueix dos articles, un de Gabriel Alomar titulat Harmonización de la corriente nacionalista con la socialista i un altre de Miquel dels Sants Oliver, el que porta per títol “Extensió i evolució del catalanisme”, que ens permeten veure amb claredat els nexes d´unió existents entre la intel·lectualitat de la nació. El primer volum de El mallorquinisme polític acaba amb articles de Joan Estelrich, Pere Oliver Domenge, Guillem Forteza i Gabriel Alomar, entre molts d’altres. En resum: un ample ventall de materials que a mitjans dels anys setanta ens permeten saber d´un venim com a poble i, seguint i fent nostra aquesta valuosa tradició cultural, esmolar les eines que ens serveixin per avançar envers una total recuperació cultural, bastir la nacionalitat futura.



    Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

    En el volum II de El mallorquinisme polític, el material que aconsegueix aplegar Gregori Mir ens permet avançar en la visió i comprensió dels orígens del nacionalisme mallorquí. Material summament interessant del Centre Regionalista de Mallorca, sobre el paper del Partit Liberal amb interessants articles de Rafel Ramis i Togores, la fundació de l’Associació per la Cultura de Mallorca, aquell primer intent d’aglutinació de les tendències polítiques dins una plataforma cultural. També hi podem trobar alguns articles de Gabriel Alomar i de Miquel Ferrà escrits sota la dictadura de Primo de Rivera. En aquella època, quan després d’un d’aquells viatges a l’estranger de mitjans dels anys setanta portàrem a casa el llibre de Gregori Mir que comentam, record que m’interessaren molt especialment els articles de la revista La Nostra Terra, aprofundir en el paper de Joan March en la política mallorquina i, sobretot, eren ben profitosos els capítols que feien referència al paper de la República en el nostre redreçament nacional. Curiós constatar com, igual que en la Constitució de 1978, la de la República també prohibeix la federació de regions autònomes. Sembla que el poder central sempre ha tengut ben clar que, en qualsevol època i circumstància, l’essencial és barrar el pas a una possible i hipotètica unitat dels Països Catalans. El més trist és constatar com, així com la burgesia central espanyola té ben aclarit quin ha de ser el seu paper i la seva política per barrar el pas a l’avenç de les nacions oprimides per l’estat, l’esquerra oficial, determinades forces “nacionalistes” dretanes mai no ho han aclarit i han acceptat sempre i en tot moment les imposicions espanyoles. Un silenci, una manca de política ben pagats, pels successius règims espanyols, evidentment!

    Però parlàvem d’aquest segon volum de El mallorquinisme polític. Record com era d’interessant, un autèntic descobriment!, poder llegir en la fosca de finals del franquisme els lluminosos articles de Gabriel Alomar en referència al paper de Mallorca en la història i en la cultura mediterrània. I també les aportacions a la formació de l’Esquerra Republicana Balear, al treball teòric i pràctic d’Alexandre Jaume quant als problemes d’aconseguir la unió de les idees socialistes i nacionalistes i les dificultats per anar bastint els estatuts d’autonomia de Catalunya i Balears. És evident que la sublevació militar feixista de 1936 estroncà aquest camí de recuperació dels nostres drets nacionals. El llibre en parla extensament en el capítol XXII, el que porta per títol “La unitat: un camí que l’alçament militar-feixista interrompé”.

    Ens podríem allargar molt més quant a la importància del llibre de Gregori Mir en aquella època concreta que ara evocam, com ara mateix, trenta-tres anys després de la seva edició. La importància del llibre, del valor dels textos que s’hi inclouen, queda ben ressaltada en el pròleg de Jordi Bonafont i Gabriel Montcada quan escriuen: “D’altra banda, aquesta obra ens dóna a conèixer l’esforç d’alguns mallorquins d’hair per alliberar-se del llast del caciquisme, del provincialisme, del subdesenvolupament cultural, del sucursalisme, d’aquell sucursalisme que Joan Fuster, amb tant d’encert, ha descrit en el seu importantíssim llibre Nosaltres els valencians. Un esforç que quan semblava que anava a donar fruit fou interromput brutalment per l’alçament del juliol del 1936 que, en triomfar a Mallorca, com després a la resta dels Països Catalans dependents de l’Estat espanyol, perseguí tota mena d’expressió democràtica i autòctona, imposant un règim totalitari, anticatalà i colonial”.

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


    0 0

     
    Mirau què he trobat pels calaixos: Carner sense la A, sense la E, sense la I, sense la O, sense la U.

    I mantenint metre i rima, eh?

     

     

     

    Obsessió lunar, variacions lipogramàtiques

     

     

     

    Obsessió lunar

     

    A aquesta flonja lluna femenina

    tot li fa de mirall:

    mar innombrable, rierol de vall

    i cada gota de serena fina

    suspesa en un filat de teranyina

    entre els dos esbarzers d'un pedruscall,

    i, si mai rastre d'una vida bella

    baixés pel riu entre els vorals florits,

    els ulls estranyament embadalits

    de qui es negà per ella.

     

    Josep Carner

     

     

    [sense U]

     

    Obsessió per Selene

     

    A Selene, tan flonja i femenina,

    tot li fa de mirall:

    mar innombrable, rierol de vall

    i cada gota de serena fina

    penjada per filats de teranyina

    entre els dos esbarzers d’entre el rocall,

    i, si mai rastre de cap vida bella

    porta el corrent entre els vorals florits,

    la mirada de tons embadalits

    del cos negat per ella.

     

    Josep Carner

     

     

     [sense O]

     

    Deliri lunar

     

    A aquesta blana lluna femenina

    l’univers li és mirall:

    mar sense límits, rierany de vall

    i cada perla de serena fina

    suspesa en un filat de teranyina

    entre alguns esbarzers d'un pedruscall,

    i, si mai rastre d'una vida bella

    baixés pel riu de ribatges garrits,

    els ulls estranyament embadalits

    de qui es negà per ella.

     

     

    J. Carner

     

     

     

    [sense I]

     

    Fal·lera lunar

     

    Aquesta lluna flonja, dolça, estranya,

    té el seu reflex per tota

    la vasta mar, pel torrentol de vall,

    per cada fresca, perfumada gota

    suspesa del brodat que fa l’aranya

    entre els dos esbarzers d'un pedruscall,

    pels ulls oberts, amb plors,

    del que va ser, potser, una dona bella

    que du el corrent entre els vorals amb flors,

    que es va negar per ella.

     

    Josep Carner

     

     

    [sense E]

     

    Fixació lunar

     

    A la lluna, tan flonja i tan divina,

    tot li fa com mirall:

    mar infinita, xaragall al vall

    i cada gota clara, quan s’inclina

    la rosada a l’artística obra fina

    d’una aranya als matolls d’un gran rocall,

    i, si mai l’ombra d'una dona bruna

    baixava al riu amb grans vorals florits,

    dos ulls badats d’algú foll d’infinits,

    morts d’amor a la lluna.

     

     

    J.C.

     

     

     

    [sense A]

     

    Deliri per Selene

     

    Per Selene, de robes femenines,

    el món és un espill:

    les ones sense límit, els torrents,

    totes les gotes de serenes fines

    suspeses entre els fils que són perill

    per insectes que volen, indolents,

    i, si les restes d’unes hores belles

    dugués el riu entre vores de flors,

    els ulls que cerquen llunes sense estrelles

    i es neguen entre plors.

     

    Josep C.

     

     


    0 0

    [29/02] Repressió a Milà - Reconstitució de la CNT - Esteve - Rodrigues Franco - Arpinati - Fénéon - Radowitzky - Lara

    Anarcoefemèrides del 29 de febrer

    Esdeveniments

    Errico Malatesta

    - Repressió a Milà: El 29 de febrer de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia) en sortir d'un gran míting de protesta, celebrat a prop del gimnàs de l'Escola de Porta Romana i organitzat per la Lliga Proletària de Mutilats i Invàlids de Guerra (LPMIG), al qual han participat diversos oradors, entre ells Errico Malatesta i Pasquale Binazzi, i Armando Borghi en representació de la Unió Sindical Italiana (USI), els carrabiners intervenen per impedir qualsevol manifestació, encara que fos pacífica, i obren foc contra la gentada a la plaça Missori matant dues persones que viatjaven en un tramvia --un invàlid de guerra i un tramviaire-- i ferint-ne cinc. Els escamots feixistes també actuaren i atuparen diverses persones, entre elles el diputat socialista Luigi Repossi. A resultes d'això la Cambra del Treball de Milà va convocar una vaga general en protesta d'aquesta fets per a l'1 de març.

    ***

    Convocatòria clandestina de l'assemblea de Sant Medir

    - Reconstitució de la CNT: El 29 de febrer de 1976 a la sala d'actes de l'església parroquial de Sant Medir, al barri de Sants de Barcelona (Catalunya) es realitza una assemblea clandestina de reorganització de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb la participació d'unes 500 persones --de 700 convocades-- de diversos sectors productius (arts gràfiques, construcció, metall, ensenyament i sanitat), de grups estudiantils i de cercles llibertaris i contraculturals sorgits d'ençà el Maig del 68 --segons la mesa que coordinava l'assemblea, 373 persones van deixar constància de la seva activitat laboral, sindical o militant: activitats diverses, 82; arts gràfiques, 14; banca, 15; construcció, 14; ensenyament, 29; espectacles, 12; metall, 16; sanitat, 33; tèxtil, 11; comarques, 83; grups llibertaris, 13; i estudiants, 51. L'assembleisme en la presa de decisions i l’acció directa com a força de lluita per a la resolució dels conflictes sense cap tipus d'intervenció de l’Estat eren els elements fonamental d'unió de tots aquests grups, a més de l'autogestió com a norma i el federalisme com a estructura orgànica. Però es trobaven gent de dos grups d'edat ben diferenciats: els menors de 30 anys i els majors de seixanta. A l'abisme generacional s'afegí un conglomerat de projectes de les diverses tendències (anarcosindicalistes, anarquistes, sindicalistes, consellistes, marxistes llibertaris, trotskistes...) tan diversos que generaria fortes tensions internes i conflictes al si de l’organització anarcosindicalista. El sector de la CNT de l'Exili dominava les estructures orgàniques del sindicat en part per l'admiració i el respecte que se'l tenia. En aquells dies existien a Catalunya quatre comitès regionals que es disputaven les segles de l'anarcosindicat. La majoria dels grups convocants després de l'assemblea de Sant Medir es van autodissoldre, ja que entenien que el que es tractava era de crear a cada població i a cada empresa estructures (comitès, federacions locals, federacions comarcals, sindicats, publicacions confederals) sota les sigles de la CNT. En aquesta assemblea es va nomenar el primer Comitè Regional de Catalunya de la CNT.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Pere Esteve

    - Pere Esteve: El 29 de febrer de 1866 neix a Sant Martí de Provençals (Barcelona, Catalunya) l'intel·lectual i propagandista anarquista Pere Esteve. Tenia pensat estudiar medicina, però quan tenia 14 anys son pare morí i hagué de posar-se a fer feina. Aprengué l'ofici de tipògraf a«L'Acadèmia», al costat d'Anselmo Lorenzo i d'Antoni Pellicer Paraire, i formà part de «La Societat Tipogràfica», fundada a Barcelona l'agost de 1879 i que era l'equivalent de la madrilenya«El Arte de Imprimir». En aquesta època estava lligat al grup d'impressors anarquistes de Gaietà Oller Minguella i de Jaume Torrens Ros, de clara tendència antisocialista. Cap a mitjan de 1882 abandonà «La Societat Tipogràfica», junt  amb Pellicer, Josep Llunas i d'altres, per ingressar en «La Solidària», societat de caire anarquista adherida a la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE). En 1883 assistí a Sabadell al Congrés Comarcal Català; aquest mateix any fou membre de la comissió d'iniciativa del periòdic La Asociación. Órgano de los obreros tipógrafos de Barcelona. Durant aquest temps participà en la reorganització de l'FTRE, lluità en les principals campanyes del moviment anarquista barceloní, especialment, per la consecució de les vuit hores de treball. En 1887 fou redactor, administrador i director d'El Productor de Madrid, i secretari de la Comissió Federal de l'FTRE. Aquest mateix any fou nomenat secretari de la Federació Local de Barcelona i, poc després, va començar a manifestar públicament la seva opinió crítica enfront de l'autoritarisme de l'FTRE, i va consagrar-se com a un dels principals representants del corrent intel·lectualista de l'anarquisme; la síntesi de les seves idees es troba en una sèrie de quatre articles («Una evolución socialista»), apareguts en El Productor entre juny i juliol de 1888, en què manifestà que l'organització de l'FTRE, controlada per un nombre limitat d'individus, feia el joc al socialisme autoritari i ocasionava la ruïna del socialisme llibertari; aquests articles van donar lloc a una important polèmica amb el seu amic Ricardo Mella, que defensava l'organització com a mitjà per a enfortir la federació i començar un nou període d'agitació mitjançant la resistència. A la tardor d'aquell 1888 participà en el Congrés Regional extraordinari de València, on va triomfar el seu criteri d'establir les bases per a l'Organització Anarquista de la Regió Espanyola (OARE) que reemplacessin els estatuts i reglaments de l'FTRE; aquesta decisió ocasionà la dissolució gradual de l'FTRE. El 10 de novembre de 1889 fou membre del jurat del II Certament Socialista de Barcelona. En aquestaèpoca participà activament en les activitats del centre obrer barceloní«Regeneració». En 1890 va fer un míting a l'Ateneu Barcelonès i jugà un important paper en la celebració del Primer de Maig a Barcelona. Entre el 22 i el 25 de març 1891 representà els tipògrafs en el Congrés del Pacte d'Unió i Solidaritat a Madrid, en el qual es va fer costat la lluita antipolítica i s'acordà donar suport una vaga general per al Primer de Maig d'aquell any. També aquest any signà el Manifiesto del Círculo de Trabajadores de Madrid, dirigit a tots els proletaris d'Espanya i resposta d'un nucli del moviment obrer a les primeres eleccions amb sufragi universal, que refusava l'organització política i prestava suport a l'organització de la classe obrera, la celebració del Primer de Maig i l'obtenció de la jornada de vuit hores. L'agost de 1891 formà part de la delegació anarquista, amb Fernando Tarrida del Mármol, al II Congrés de la II Internacional celebrat de Brussel·les i on practicà l'obstruccionisme. A finals d'aquest mateix any, conegué Errico Malatesta en un congrés a Milà i la que serà la seva companya, l'anarquista stirneriana italiana Maria Roda Balzarini, amb qui tindrà vuit fills, tots nord-americans i dels quals només un serà anarquista, l'escriptor Sirio Esteve. Entre desembre de 1891 i febrer de 1892 acompanyà Malatesta en una gira propagandística per la Península, que pretenia llimar les diferències entre anarcocomunistes i anarcocol·lectivistes, fins a l'aixecament anarquista de Jerez. Perseguit per les autoritats, amb Adrián del Valle, fugí cap Europa (París, Brussel·les, Oostende, Londres), sortida gràcies a la qual conegué destacats militants anarquistes (Jean Grave, Charles Malato, Émile Pouget, Piotr Kropotkin, Malatesta). Després entrà clandestinament a Barcelona i immediatament, durant el mateix 1892, per mor de les persecucions governamentals, emigrà als Estats Units. A Paterson dirigí el periòdic anarquista El Despertar. Instal·lat a Nova York, mantingué fructíferes relacions amb els moviments anarquistes de Cuba, Florida i l'àrea metropolitana novaiorquesa, especialment en qüestions relatives a la premsa. El setembre de 1893 fou delegat, amb Vicente García i representant el moviment anarquista espanyol, a la Conferència Anarquista Internacional de Chicago, on presentà l'informe Apuntes sobre la situación española, on va fer un repàs de la situació de l'anarquisme peninsular des de la dissolució de l'FTRE fins al moment de la seva delegació. En 1894 passà tres mesos a l'Havana on publicà el setmanari Archivo Social, va fer amistat amb Enrique Creci i es mostrà contrari a l'independentisme cubà, ja que, en la seva opinió, no solucionava cap problema. Durant els anys posteriors el seu prestigi com a periodista, orador, congressista, conferenciant i polemista va créixer notablement. Després passà a residí a Filadèlfia, on va estar a punt de ser linxat pel seu activisme llibertari. Entre 1901 i 1911 s'establí a Tampa (Florida), on va treballar de lector en una fàbrica de tabac, participant en el moviment sindical (vaga de tabaquers), publicant un petit periòdic anarquista a Ybor City i formant part del«Grup Ferrer Guàrdia» --en aquesta ciutat conegué Manuel Pardiñas Serrato, que en 1912 assassinaria el president del Govern espanyol Canalejas--, però hagué de fugir a causa de la pressió patronal i de la persecució policíaca que l'empaitaven per penjar-lo. En 1910 fundà la revista Cultura Proletaria. En 1911 mantingué correspondència amb Ricardo Flores Magón sobre la revolució llibertària mexicana. En 1912 de bell nou s'instal·là a l'àrea metropolitana novaiorquesa, on serà l'ànima del prestigiós periòdic Cultura Obrera (1911-1917 i 1921-1925), continuador de l'anterior Cultura Proletaria, i durant un breu temps serà secretari dels Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) de Nova York per ajudar, juntament amb Jaume Vidal, els mariners i estibadors hispans, però l'autoritarisme dels wobblies l'obligà a dimitir per evitar debats púbics. En 1917, durant la Gran Guerra, fou detingut, amb Frank González, per mostrar-se contrari a la contesa; Cultura Obrera fou prohibit, però no fou expulsat. El 29 de juliol de 1923 dissertà en castellà, amb Urberto Martignago, Arturo Galvani, Ghetti i altres, en un picnic a Detroit per commemorar el regicidi de Gaetano Bresci. Col·laborà, dirigí i redactà nombroses publicacions llibertàries i gremials, moltes vegades fent servir pseudònims (Lirio Rojo, Gráfico,Avizor, etc.) com ara Boletín de la Sociedad de Impresores,El Despertar, Doctrina Anarquista Socialista, El Esclavo, Mother Earth, El Productor, La Questione Sociale, etc., i en les quals mostrà la seva tendència antimaltusiana i contrària al reformisme socialista. A la seva casa de Weehawken organitzà reunions dominicals de militants hispans i italians, ja que parlava molt bé la llengua de sa companya. Entre les seves obres destaquen A los anarquistas de España y Cuba. Memoria de la Conferencia Anarquista Internacional, celebrada en Chicago en septiembre de 1893 (1893, 1899 i 1900), A proposito de un regicidio (1900), I Congressi socialisti internazionali (1900, amb altres), Socialismo anarquista: la ley, la violencia, el anarquismo, la revolución social (1902 i 1927), La legge (1911), Reflexiones sobre el movimiento obrero en México (1911), Emancipaçao social (1915), Reformisme, dictadura, federalismo (1922) i La Revolución en la práctica. Réplica (1935, pòstum, amb Errico Malatesta i Gaston Leval). Pere Esteve va morir d'una congestió cerebral el 14 de setembre de 1925 a Weehawken (New Jersey, Estats Units), una setmana abans havia pronunciat la seva primera conferència en anglès.

    ***

    Francisco Rodrigues Franco i Sabina Lopes Condeça Franco

    - Francisco Rodrigues Franco: El 29 de febrer de 1879 neix a Faro (Farro, Algarve, Portugal) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Rodrigues Franco, conegut com Chico Franco. Cap el 1910 s'instal·là a Setúbal (Setúbal, Lisboa, Portugal), on treballà de pescador i s'afilià a l'Associação de Classe dos Trabalhadores do Mar (Associació de Classe dels Treballadors del Mar), adherida a l'anarcosindicalista Confederació General del Treball (CGT). Participà activament en la fundació del local sindical dels seu ram, conegut com «Casa dos Pescadores» (Casa dels Pescadors), a la Rua dos Trabalhadores do Mar, i fou un dels iniciadors de la pràctica de batejar les embarcacions de la Cooperativa de Pescadors amb els noms de militants anarquistes coneguts. Fou un dels principals militants que contribuïren a donar al sindicalisme local l'orientació anarquista que es consolidà fortament a Setúbal, que arribà a ser coneguda com la «Barcelona portuguesa». Durant sa vida animà tres importants i multitudinàries vagues, entre elles una de dones, que acabaren reprimides amb obrers morts. En 1918, en plena dictadura de Sidónio Pais, va ser detingut, juntament amb altres militants (Manuel Rebelo, Alftrdo Bilha, Norberto Valedo, José dos Reis Couto, Antonio Casimiro, José Quaresma, etc.), i torturat pel policia Ferraz. Després d'un temps a les masmorres del Govern Civil de Lisboa, va ser empresonat al Fort de Monsanto (Benfica, Lisboa, Portugal). En 1931, amb Jaime Rebelo, animà la gran vaga marítima, que passà a la història amb el nom de «Vaga dels 92 dies». Francisco Rodrigues Franco va morir cap el 1953 a Pedrouços (Maia, Porto, Portugal). Estava casat amb Sabina Lopes Condeça Franco i sa filla, Luísa Carmo Franco Elias Adão, també va ser una destacada militant anarquista.

    ***

    Leandro Arpinati

    - Leandro Arpinati: El 29 de febrer de 1892 neix a Civitella di Romagna (Emília-Romanya, Itàlia) el militant anarcoindividualista i després dirigent feixista Leandro Arpinati. Abans de la Gran Guerra milità en el moviment anarcoindividualista i fou amic de Benito Mussolini, amb qui col·laborà en La Lotta della Classe. A partir d'agost de 1914 es convertí en un ardent intervencionista. Més tard s'establí a Bolonya on treballà com a electricista ferroviari i a començaments dels anys vint fou un dels creadors del «II Fascio di Combatimento» a Bolonya. El 21 de novembre de 1920 fou el cap d'un dels escamots que prengueren part en la baralla entre socialistes i feixistes a la Piazza Nettuno i a la Piazza Maggiore de Bolonya, episodi que a passat a la història com la «Matança del Palazzo d'Accursio», on resultaren 10 morts i 58 ferits, tots socialistes, la majoria per arma de foc. En 1921 esdevingué diputat i, després de la «Marxa sobre Roma», vicesecretari general del Partit Nacional Feixista (PNF). En 1926 fou elegit alcalde de Bolonya. Entre 1929 i el 4 de maig de 1933 fou secretari d'Estat del ministre de l'Interior. Després ocupà diversos càrrecs en el sector esportiu: com ara president del Comitè Olímpic Nacional Italià i de la Federació Italiana de Futbol. A començaments dels anys trenta, les relacions amb el secretari del PNF, Achille Starace, es malmenen i es acusat d'organitzar l'atemptat contra Mussolini el dia de la inauguració de l'Estadi de Bolonya el 31 d'octubre de 1926, ja que l'autor material del complot, el jove anarquista Anteo Zamboni, era fill d'un amic seu. Etiquetat com a enemic del règim, fou detingut durant la nit del 26 al 27 de juliol de 1934, jutjat i condemnat a cinc anys de confinament d'antuvi a Lipari entre 1934 i 1937 i després a la seva finca de Malacappa, a prop de Bolonya, en arrest domiciliari. Rebutjà la invitació personal de Mussolini d'adhesió a la República Social Feixista de Saló (1943-1945) i fins i tot es posà en contacte amb grups de la Resistència. Leandro Arpinati fou executat per un grup de partisans antifeixistes el 22 d'abril de 1945 a Malacappa (Argelato, Emília-Romanya, Itàlia), l'endemà de l'alliberament de Bolonya.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Félix Fénéon fotografiat per Paulhan (París, 1886)

    - Félix Fénéon: El 29 de febrer de 1944 mor a Châtenay-Malabry (Illa de França, França) el periodista, crític literari i artístic, esteta, galerista d'art i militant anarquista Louis Félix Jules Alexandre Élie Fénéon. Havia nascut el 29 de juny de 1861 a Torí (Piemont, Itàlia). Sos pares es deien Jules Fénéon, viatjant de comerç borgonyó, i Louise Jacquin, suïssa. Va fer els estudis secundaris intern a l'Institut Lamartine de Mâcon, aconseguint un excel·lent nivell en estudis clàssics. Després de fer el servei militar en Infanteria, el març de 1881 va guanyar una plaça de funcionari com a redactor en el Ministeri de la Guerra traslladant-se a París --van ser col·legues seus en el Ministeri el poeta Louis Denise i l'escriptor Jules Christophe. Fou funcionari entre 1881 i 1894 i en aquestes anys col·laborava en la premsa anarquista sota pseudònims. En 1883 va ser nomenat secretari de redacció de La Libre Revue, on publicà els seus primers articles literaris i de crítica artística, i l'any següent va fundar, amb Georges Chevrier, La Revue Indépendante, de la qual serà redactor en cap. Va ser en aquest any de 1884 quan descobrí al Saló dels Artistes Independents el quadre de Georges Pierre Seurat Une baignade à Asnières i des d'aquell moment defensà els pintors impressionistes i neoimpressionistes a mort, publicant en 1886 l'opuscle Les Impressionnistes, que ràpidament esdevingué el manifest d'aquest moviment artístic. Va ser molt conegut sobretot com a descobridor de talents i en aquests anys esdevingué amic de molts pintors impressionistes anarquistes, com ara Maximilien Luce, Georges Seurat o Paul Signac. En 1885 col·laborà en LaRevue Wagnérienne, de Téodor de Wyzewa, i entre 1885 i 1890 animà La Vogue, publicació dirigida per Gustave Kahn. A partir de 1886 es va comprometre totalment amb el moviment anarquista i va col·laborar en nombrosos periòdics i revistes llibertaris: L'Endehors --on assumirà el paper de director durant l'exili de Zo d'Axa--, Le Père Peinard, La Renaissence, La Revue Anarchiste, La Revue Libertaire, etc.; també va col·laborar en el periòdic socialista de Narbona L'Émancipation Sociale. Fénéon va ser acusat de ser l'autor de l'atemptat al restaurant Foyot, el 4 d'abril de 1894, i després d'un escorcoll al seu despatx ministerial es va descobrir material per fabricar explosius (mercuri i detonadors), que pertanyien sens dubte a l'anarquista Émile Henry i que Louis Matha li havia passat per amagar-lo. Arran d'això, va ser detingut, tancat a la presó parisenca de Mazas, destituït el 2 de maig de 1894 de la seva feina en el Ministeri de la Guerra i jutjat en el «Procés dels Trenta» entre el 6 i el 12 d'agost d'aquell any a l'Audiència del Sena. Gràcies els nombrosos artistes i escriptores (Gustave Kahn, Bernard Lazare, Stéphane Mallarmé, Louise Michel, Octave Mirbeau, Henri Rochefort, Séverine, etc.) que li van fer costat, va ser absolt. En sortir de la presó va ser contractar per Thadée Natanson com a secretari de redacció de La Revue Blanche, de la qual esdevingué redactor en cap en 1896, fet que«acratitzà» aquesta publicació. En 1896 col·laborà en La Renaissance i Lar Revue Rouge de Littérature et d'Art. El 17 de juny de 1897 es casà amb Stéphanie Goubeaux (Fanny), una amiga de sa família divorciada. Convençut per Bernarde Lazare, aquest any esdevingué un dels partidaris més engrescats en la reivindicació de la revisió del procés del capità Alfred Dreyfus i La Revue Blanche en fou centre d'aquest combat. Després de la desaparició de La Revue Blanche, l'abril de 1903, trobà una plaça d'administratiu en Le Figaro. A partir de 1906 va escriure les«Nouvelles en trois lignes» per Le Matin. Altres revistes on va escriure, sempre signant comF. F., van ser: L'Art Moderne,Le Chat Noir, La Cravache, Entretiens politiques et littéraires, La Libre Revue, La Plume, La Revue Blanche, La Revue IndépendanteLa Revue Moderniste,Symboliste, La Vogue, etc. Va descobrir i publicar autors que després van ser famosos, com ara Jules Laforgue, Jarry, Mallarmé, Apollinaire, Rimbaud, Huysmans, etc. Interessat en tots els moviments culturals i artístics de l'època, ajudà a la difusió de joves pintors i artistes, com ara Cross, Marquet, Pissarro, Seurat, Signac, Van Dongen, Matisse, Maurin, Bonnaire, etc. Entre 1906 i 1925 va ser un dels directors de la galeria d'art Bernheim-Jeune. En 1908 un informe de la policia anotava que «continua militant en els cercles anarquistes de la capital i col·labora en nombrosos òrgans de propaganda llibertària». En 1912 organitzà la primera exposició futurista, titulada «Les peintres futuristes italiens». Durant la Gran Guerra realitzà diversos viatges a l'estranger (Regne Unit en 1915, Suïssa en 1917, etc.) i albergà un desertor. En 1917, arran de l'esclat de la Revolució russa, s'allunya del moviment llibertari i es declarà comunista, redactant un testament on anunciava que llegava al poble rus tota la seva col·lecció artística. Després de la Gran Guerra succeí Blaise Cendras en la direcció literària de les edicions de La Sirène i entre 1920 i 1926 dirigí Le Bulletin de la Vie Artistique. En 1923 va publicar el Dedalus, de James Joyce. En 1936, amb la pujada del Front Popular al poder, hissà la bandera roja a la teulada de l'immoble on vivia, al número 10 de l'avinguda de l'Opéra de París. En 1943 intentà de bell nou, sense èxit, llegar la seva col·lecció pictòrica a un museu moscovita. Els seus escrits complets, per ordre expressa seva, només es van editar un cop mort, en 1970, sota el títol d'Oeuvres plus que complètes. Félix Fénéon va morir el 29 de febrer de 1944 a la mansió que Chateaubriand habitava a Vallée-aux-Loups, a Châtenay-Malabry, a prop de París (França), reconvertida en llar de jubilats i en la qual s'havia instal·lat dos anys abans. Un premi, creat per la seva vídua Stéphanie Goubaux en 1949 arran d'un llegat seu a la Sorbona, fruit de la venda de la seva important col·lecció de quadres que l'Estat francès refusa acceptar, porta avui el seu nom (Prix Fénéon) i permet descobrir els autors considerats més prometedors. Una part important dels seus manuscrits, correspondència i arxius iconogràfics es troben dipositats al Fons Paulhan de l'Institut Mémoires de l'Édition Contemporaine (IMEC) a Caen (Normandia, França).

    Félix Fénéon (1861-1944)

    ***

    Simón Radowitzky

    - Simón Radowitzky: El 29 de febrer de 1956 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'activista anarquista Szymon Radowicki, més conegut en la seva versió al castellà com Simón Radowitzky. Havia nascut el 10 d'octubre de 1889 --moltes fonts citen setembre o novembre de 1891-- a Stépany (Rivne, Ucraïna) en una família obrera humil d'origen jueu. A començaments de segle amb sos pares es traslladà a la ciutat industrial d'Iekaterinoslav (actual Dnipropetrovsk), ja que el petit poble d'Stépany no tenia escola. Quan tenia 10 anys hagué d'abandonar els estudis i entrà com a aprenent en un taller de serralleria. La filla estudiant del seu mestre manyà l'introduí en l'anarquisme. El juny de 1904 participà en una manifestació reivindicativa per aconseguir la jornada laboral de 10 hores que va ser durament reprimida per una companyia de cosacs; lacerat al pit per un cop de sabre es va veure obligat a restar al llit d'un hospital durant sis mesos recuperant-se de la ferida. Un cop sanat, va ser detingut per repartir premsa obrera, jutjat i condemnat a quatre mesos de presó. Durant el tancament conegué l'anarquista Fedosei Zuberov, que acabà suïcidant-se abans de ser deportat a Sibèria. Després passà a treballar a la planta siderúrgica «Shla» d'Iekaterinoslav, on va ser elegit segon secretari sindical. Quan esclatà la Revolució russa de 1905 treballava a la fàbrica «Brandskizi Zawot» i va ser nomenat membre del soviet d'aquesta empresa. Després del fracàs de la revolució, aconseguí d'antuvi fugir de la repressió tsarista; però, després de furtar el sabre i la pistola a un soldat, va ser detingut, jutjat i condemnat a tres anys de deportació a Arcangelsk. Després de sis mesos tancat a la presó d'Iekaterinoslav, son pare pogué obtenir la seva llibertat. Decidí exiliar-se i passà a l'Imperi Alemany, del qual fou deportat poc després per participar en una vaga. Sota el perill de ser desterrat a Sibèria, aconseguí documentació falsa i es traslladà a Riga, on embarcà en un vapor transoceànic cap a Amèrica. El març de 1908 arribà a l'Argentina i s'establí a Campana (Campana, Buenos Aires, Argentina), on treballà com a obrer mecànic als tallers del Ferrocarril Central Argentí. Establí contactes amb l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i la redacció de La Protesta. Després es traslladà a Buenos Aires, on treballà al taller mecànic Zamboni del carrer Charcas i es relacionà amb diversos intel·lectuals llibertaris russos exiliats (Pablo Karschin, José Buwitz, Iván Mijin, Andrés Ragapelov, Máximo Sagarín, Moisés Scutz, etc.). L'1 de maig de 1909 participà en la gran manifestació de la plaça Lorea del barri de Montserrat de Buenos Aires convocada per la FORA --altres manifestacions estaven organitzades per la central sindicalista revolucionària Unió General de Treballadors (UGT) i pel Partit Socialista (PS). A la plaça Lorea es reunien els anarquistes des de 1890 per recordar els«Màrtirs de Chicago» i aleshores es trobava en obres per reformar-la en la plaça del Congrés, un dels símbols urbanístics de la burgesia al poder. La policia, comandada pel coronel Ramón Lorenzo Falcón, reprimí durament amb tropes d'Infanteria i de Cavalleria la manifestació; l'hora de lluita se saldà amb tres anarquistes morts, que aviat serien 11, i més d'un centenar de ferits. Falcón ordenà la clausura dels locals llibertaris i socialistes, així com els seus òrgans d'expressió, i durant la setmana següent de protestes i de vaga general, convocada per la FORA, la UGT i el PS, que ha passat a la història sota el nom de «Setmana Roja», el moviment obrer exigí la dimissió de Falcón, mentre les forces de seguretat parlaren de «complot russojudàic». El 4 de maig de 1909 més de 80.000 persones formaven el seguici que acompanyà els fèretres dels obrers assassinats fins al cementiri de la Chacarita, manifestació de dol que va ser reprimida per la policia. Després d'aquests fets, Radowitzky decidí atemptat contra la vida de Falcón. El 14 de novembre de 1909 preparà un artefacte explosiu al taller Zamboni i el llançà dins del carruatge tirat per cavalls del coronel al seu pas pel cantó dels carrers Quintana i Callao quan venia de l'enterrament de Ballvé, director de la Presó Nacional de Buenos Aires, al Cementiri del Nord. L'artefacte ferí de mort Falcó i el seu secretari Juan Alberto Lartigau; ambdós van morir durant aquell dia. Perseguit per les forces de seguretat, intentà suïcidar-se disparant-se al pit dret --fallà perquè disparà amb la mà esquerra-- a pocs carrers del lloc de l'explosió al crit de«Visca l'anarquisme!». Portat a l'Hospital Fernández, se li diagnosticà ferides lleus al pit dret i fou portat immediatament a la comissaria núm. 15. Com que no duia identificació i es negava a fer cap declaració, la inquietud de trobar-se davant un complot portà el president José Figueroa Alcorta a decretar l'Estat de setge, que es mantingué dos mesos i durant els quals s'engegà una dura repressió contra el moviment anarquista. Durant el judici, la impossibilitat de determinar la identitat de l'acusat causà nombrosos problemes, fins que l'ambaixada argentina a París facilità els seus antecedents obtinguts a Ucraïna --segons els quals havia participat a la Revolució de 1905 a Kiev i per la qual cosa havia estat condemnat a sis mesos de presó--, però la seva edat quedava incerta. El fiscal Manuel S. Beltrán, després d'ordenar un peritatge mèdic que conclogué que tenia entre 20 i 25 anys i de considerar que havia actuat sense cap còmplice, sol·licità la pena de mort. Però un cossí seu, Moisés Radowitzky, aportà una còpia d'una partida de naixement on es confirmava que només tenia 18 anys i per tant era menor d'edat. Encara que el document no tenia validesa legal, el jutge Sotero Vázquez commutà la pena màxima per la de reclusió per temps indeterminat a la Penitenciaria Nacional, pena a la qual s'afegí un càstig addicional de reclusió a pa i aigua durant vint dies cada any coincidint amb l'aniversari de l'atemptat. El jutge federal Horacio Rodríguez Larreta porta el cas a la Suprema Cort, però aquesta aprovà la sentència de la justícia ordinària. El 6 de gener de 1911, Salvador Planas Virella i Francisco Solano Regis, dos anarquistes condemnats també per atemptat contra les autoritats que compartien reclusió amb Radowitzky, aconseguiren fugir reeixidament, amb 11 presos comuns més, de la Penitenciaria Nacional de Buenos Aires a través d'un túnel. Radowitzky no pogué sumar-se al grup fugitiu perquè va ser cridat en l'últim moment a la impremta del presidi. L'operació, que comptà amb el suport de l'exterior i la connivència de guàrdies de l'interior, atemorí les autoritat carceràries i decretà el seu trasllat al penal d'Ushuaia, reservat generalment per a criminals d'extrema perillositat. El costum de confinar els presos anarquistes i polítics en aquesta duríssima penitenciaria es «popularitzaria» a partir d'aquí. En aquesta presó se li denegaren els pocs drets que tenien la resta de presidiaris --només podia llegir la Bíblia-- i, considerat el promotor de vagues de fam de protesta per les males condicions penals, fou sotmès a constants maltractaments i tortures. En 1918 va ser violat per part de Gregorio Palacios, subdirector del penal, i tres carcellers (Alapont, Cabezas i Sampedro). Immediatament La Protesta publicà el fullet de Marcial Belascoain Sayós El presidio de Ushuaia, que causà un gran ressò i obligà el govern d'Hipólito Yrigoyen a obrir una investigació sobre les condicions penals a Ushuaia i a rellevar de les seves funcions els tres carcellers implicats. El 7 de novembre de 1918, amb el suport de grups anarquistes xilens i argentins, aconseguí evadir-se del penal d'Ushuaia, l'única fugida que reeixí de la seva història. Els anarquistes argentins Apolinario Barrera i Miguel Arcángel Roscigna i els xilens Ramón Cifuentes i Ernesto Medina llogaren el cúter «Ooky», propietat de una dàlmata i de bandera austríaca, a la ciutat xilena de Punta Arenas. Radowitzky, coordinat amb els companys, aconseguí un uniforme de carceller i abandonà el penal de bon dematí aprofitant el relleu i l'arribada d'un grup de carcellers nous, trobant-se amb Barrera en una cala no molt llunyana. El pla original era desembarcar-lo en qualque lloc apartat, amb queviures i estris per resistir-hi un temps fins que la recerca hagués minvat, però finalment pensaren que a Punta Arenas passaria desapercebut. Després de quatre dies de navegació, i ja en aigües xilenes de la península de Brunswick, la goleta va ser abordada per un vaixell de l'Armada xilena, alertat per les autoritats argentines de l'evasió. Radowitzky pogué fugir nedant abans de la topada, però la tripulació dàlmata va ser detinguda i interrogada a la presó fins que el maquinista de l'«Ooky» confessà on havia aconseguit arribar a terra el fugitiu. Poques hores després, va ser detingut a Aguas Frías mentre intentava arribar a Punta Arenas caminant i portat d'antuvi al calabós del buc de guerra«Centeno» i dues setmanes després de bell nou a Ushuaia. El càstig per evasió era dos anys de confinament en solitari amb només mitja ració d'aliments. Durant els anys posteriors, les campanyes pel seu alliberament dels grups anarquistes i de la premsa obrera es van incrementar fins al punt que el 14 d'abril de 1930 el president Yrigoyen, que 14 anys abans havia promès per motius electorals a una delegació anarquista el seu immediat alliberament, l'indultà amb un conjunt de 110 presos, però amb l'obligació d'abandonar el país. El 14 de maig de 1930 el vaixell «Vicente Fidel López» el portà al port de Buenos Aires i des d'allà fou obligat a agafar el remolcador «Mediador» fins a Montevideo sufragat el viatge amb diners seus i sense cap mena de documentació. Gràcies al suport dels grups anarquistes uruguaians aconseguí salvar els entrebancs burocràtics i poder desembarcar. A la capital de l'Uruguai, després que les autoritats soviètiques li neguessin el passaport i així poder retornar a Ucraïna --Radowitzky desconeixia la repressió que patia el moviment anarquista a l'Estat soviètic--, reprengué la seva professió de mecànic. Durant la seva estada a l'Uruguai realitzà diversos viatges al Brasil, sembla que per tasques de coordinació entre els moviments anarquistes dels dos països  fugint i de la dictadura, residint durant temporades a São Paulo. El març de 1933 assistí al Congrés Antimilitarista Llatinoamericà que se celebrà a Montevideo. El 7 de desembre de 1934, però, el govern dictatorial de Gabriel Terra pretengué expulsar-lo del país aplicant la llei d'estrangers indesitjables. Els companys anarquistes li van demanar que no acatés la mesura per a no crear un precedent i per això va ser portat al penal de l'illa de Flores. El 21 de març de 1936 l'advocat del moviment llibertari Emilio Frugori aconseguí la commutació de la pena per la d'arrest domiciliari, però com que no tenia domicili propi, hagué de romandre encara empresonat fins al 25 de juny. Quan esclatà la guerra civil espanyola marxà a Catalunya i s'allistà en la 28 Divisió de l'Exèrcit republicà, composta principalment per anarquistes i comandada pel destacat militant Gregorio Jover. Al front d'Aragó va fer amistat amb Antonio Casanova, anarquista gallec emigrat a l'Argentina on fou un dels fundadors de la Federació Anarco-Comunista Argentina (FACA). Amb una salut malmesa, fruit dels més de 21 anys d'empresonament, realitzà tasques culturals i sindicals per a la Secretaria de Cultura i Propaganda de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona i a València. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià. Més tard aconseguí embarcar cap a Mèxic, on el poeta Ángel Falco, cònsol de l'Uruguai a la Ciutat de Mèxic, li proporcionà una feina a la delegació sota el nom de José Guzmán. Durant la postguerra treballà per a la secció mexicana del International Rescue and Relief Committee (IRRC, Comitè Internacional de Socors i Salvament) de suport per als refugiats europeus. Sempre actiu en el moviment llibertari, publicà revistes anarquistes i realitzà viatges als Estats Units. Treballà elsúltims anys de sa vida en una fàbrica de joguines. També va fer servir a Mèxic el nom de Raúl Gómez. Simón Radowitzky va morir d'un atac de cor el 29 de febrer de 1956 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic). Els companys li compraren una senzilla tomba on fou enterrat; el discurs fúnebre el llegí Liberto Callejas.

    Simón Radowitzky (1891-1956)

    ***

    Maruja Lara (2007)

    - Maruja Lara:El 29 de febrer de 2012 mor a València (País Valencià) l'anarcosindicalista Angustias Lara Sanchez, més coneguda com Maruja Lara. Havia nascut l'11 de setembre de 1913 a Granada (Andalusia, Espanya). Amb tres anys va emigrar amb sa família a Brasil i després a l'Argentina, on son pare va militar en l'anarcosindicalista Federació Obrera Regional Argentina (FORA). El gener de 1932 va retornar a Granada, on s'afilià en el Sindicat de Minyones de la Confederació Nacional del Treball (CNT), del qual arribarà a ser secretària, i en les Joventuts Llibertàries. En aquesta ciutat va conèixer militants destacats, com ara José Zarco Martín i Francisco Maroto del Ojo. Després del cop militar feixista, el setembre de 1936 va poder fugir de Granada per Tocón, Baza i Guadix, i va lluitar nominalment un temps com a miliciana en la«Columna Maroto». A mitjans de 1937 es va instal·lar a València i va ingressar en el Sindicat d'Infermeres, treballant a l'«Hospital Número 1», a prop de les Torres de Quart, de València. A València va fer de tresorera de «Mujeres Libres» i va tractar nombroses militants (Amelia Torres, Lucía Sánchez Saornil, Suceso Portales, Carmen Pons, Natacha Cabezas, Paquita Domínguez, América Barroso, Pura Pérez, etc.), però especialment va fer-se molt amiga d'Isabel Mesa Delgado (Carmen Delgado Palomares). Va intervenir en l'homenatge a la 25 Divisió. Quan acabava la guerra, en març de 1939, Lara i Mesa van pujar a un camió per ser portades a Almeria i d'allà embarcar a Algèria, però van acabar al port d'Alacant i d'allà al camp de concentració franquista d'Albatera. Finalment Maruja Lara va poder fugir cap a Almeria i Granada. Va treballar un temps en una fàbrica de caramels granadina i a finals de 1939 va retornar a València. Amb la seva gran amiga Isabel Mesa van muntar un quiosc a la capital valenciana, on a la rebotiga tenien la premsa anarquista. En 1942 les dues amigues, amb altres companyes llibertàries, van crear el col·lectiu Unión de Mujeres Demócratas (UMD), organització clandestina per ajudar les persones preses i solidaritzar-se amb ses famílies i fent activitats en contra de la dictadura. En 1955 va ser detinguda per les seves activitats. Llevat d'uns mesos a Palma (Mallorca) en 1940 i a França l'any 1960 fugint de la repressió, sempre visqué a València. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà activament en la reconstrucció de la CNT i va fer costat la creació de l'emissora lliure Ràdio Klara. En 1996 la Confederació General del Treball (CGT) valenciana va retre un homenatge a Maruja Lara i a Isabel Mesa. En 1997 col·laborà en la revista anarquista El Noi.

    Maruja Lara (1913-2012)

    Isabel Mesa Delgado (1913-2002)

     Escriu-nos

    Actualització: 29-02-16


    0 0

    Els propers dies hi ha diferents glosades interilles en motiu de la Diada de les Illes Balears. 

    El 27 de febrer a les 16:30h a Ciutadella, a la Plaça des Mercat.

    El proper dia 1 de març:

    A les 12:30h a Eivissa Vila, al Parc Marià Villangómez.

    A les 16:30h a Palma, al Passeig des Born.

     


    0 0

    (1 vídeo) La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)


    Mallorca 1974: salvar Puig Antich!



    Salvador Puih Antich

    Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".



    Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

    La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.



    Joao Vila, Neus Inyesta i Miquel López Crespí reunits a Palma trenta-tres anys després de les accions que organitzaven contra el feixisme. L´arquitecte Joao Vila ( a l´esquerra de la fotografia) que resideix al Brasil vengué uns dies a Mallorca de vancaces i, amb els antics companys de lluita antifeixista, rememorà les accions clandestines contra els assassinats de la dictadura franquista.

    Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

    A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.



    Palma 2007. L' arquitecte Joao Vila i l´escriptor Miquel López Crespí rememoren els dies de lluita i accions antifeixistes per provar de salvar la vida de Puig Antich. El Bar Modern va ser un dels indrets on Joao Vila i Miquel López Crespí prepararen les accions de suport a Salvador Puig Antich ara farà trenta-tres anys.

    Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

    Miquel López Crespí

    Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. (Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich)


    Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich



    Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l’any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L’equip d’advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar. Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moment. Agraïm l’ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem qu hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre quan, el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d’un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

    Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich.

    Diari de Balears (22-VI-07)



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Representants del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma han tingut una primera trobada amb l’objectiu d’impulsar la posada en marxa d’un pla integral i de xoc per a la restauració i conservació dels molins de vent del Pla de Sant Jordi.

     

     Un dels objectius és que aquest pla integral i de xoc compti amb el suport i el finançament de la Unió Europea a través del Consorci Eurolocal – Mallorca, entitat depenent de la institució insular de la qual l’Ajuntament de Palma n’és membre.

    A la trobada hi ha assistit el president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, el regidor de Districte Platja de Palma i Pla de Sant Jordi, Llorenç Carrió, la directora insular de Patrimoni, Kika Coll, el director general d’Urbanisme, Gabriel Horrach, la directora general de Cultura, Francisca Niell, el coordinador de projectes de l’Ajuntament de Palma, Xisco Mas, i la gerent del Consorci Eurolocal – Mallorca, Josefina Sintes.

    Des de la institució insular recorden que compten amb el taller de Restauració del Patrimoni històricoindustrial, ubicat a l’aeròdrom de Son Bonet.


    0 0

    [01/03] «L'Agitateur» - Tremiti -«Le Naturien» - Ocupació de fàbriques - «Lucifer» - Salvochea - Ponchia - Bagaglino - Witkop - Samblancat - Wolf - Vignoli - Berneri - Vilarte - Rivera - Gunscher - Biófilo Panclasta - Palagos - Ballobar - Donnay - Solomon - Aubron - Coutant

    Anarcoefemèrides de l'1 de març

    Esdeveniments

    Capçalera de "L'Agitateur"

    - SurtL'Agitateur: L'1 de març de 1892 surt a Marsella (Provença, Occitània) el primer número del setmanari L'Agitateur, subtitulat «Òrgan anarquista» a partir del número 4. El periòdic va tenir diversos responsables (Louis Morel, Victor Louis, Louis Breysse), però el més important va ser Sébastien Faure, qui finançarà la publicació gràcies als beneficis trets de les seves conferències antireligioses --el seu principal antagonista va ser mossèn Bourrier, que serà durament criticat en el periòdic. Alguns dels articles es publicaran en italià. Els articles contràriament a l'ús de l'època aniran signats i entre els col·laboradors podem destacar Albert Abeille, Achard, P. Amilcare, A. Antignac, L. Benard, Charles Cival, Sébastien Faure, P. Kropotkin, Victor Louis, Charles Malato, Charles Maury, S. Merlino, Alphonse Montant, Paul Paillette, Marius Raphael,Élisée Reclus, Daniel Roche, Adrien i Marie Salel, Jean Tourn, André Veidaux, entre d'altres. Després dels atemptats de Ravachol el periòdic serà víctima de la repressió policíaca i obligat a cessar la publicació el maig de 1892 --l'últim número serà el 12 del 15 al 22 de maig. Va reaparèixer el 14 de gener de 1893 i es van publicar sis números --l'últim el 18 de febrer de 1893--, però en diferents llocs de publicació (Marsella, Avinyó, Toló, Dijon i també a la ciutat suïssa de La Chaux-de-Fonds). Els responsables en van ser A. Senes, Maurice Manuel, E. Lavisse i Louis Aiguier. Contràriament al precedent, els articles no anaven signats, llevat dels poemes i cançons (Théodore Jean, E. Pottier i André Veidaux), però els redactors del primer número van ser Joseph Barnouin, Baudy, J. Dumas, Ernest Lavisse i Maurice Manuel (Perrier). La incessant persecució judicial (multes, citacions, requisitòries, judicis) va obligar el periòdic a suspendre la publicació.

    ***

    Penitenciaria de l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti

    - Enfrontaments a Tremiti: L'1 de març de 1896, a l'illa de San Nicola, a l'arxipèlag de Tremiti (Itàlia), on són aïllats els confinats polítics, durant uns enfrontaments entre militants anarquistes i la policia sorgits arran de les protestes contra les infrahumanes condicions de vida del penal, mor el militant llibertari Argante Salucci --nascut en 1868 a Santa Croce sull'Arno (Toscana, Itàlia)-- i 10 dels seus companys i 12 guàrdies carceraris són ferits greument. En 1996 Bartoloni Valerio publicarà I fatti delle Tremiti. Una rivolta di coatti anarchici nell'Italia umbertiana, on explica aquests fets. Durant el feixisme, un grup dels «Arditi del Popolo» del barri romà de Testaccio portarà el seu nom.

    ***

    Capçalera de "Le Naturien"

    - SurtLe Naturien: L'1 de març de 1898 surt a París (França) el primer número del periòdic mensual Le Naturien. Revendiquant l'indépendance absolue par le retourà la nature (et non à l'état primitif). L'administrador en va ser Honoré Bigot i el gerent Gustave Mayence, i els principals col·laboradors Émile Gravelle i Henri Zisly, a més de J. Barian, Beaulieu, Honoré Bigot, H. de la Blanchere, Fouques, Alfred Marne, J. Moris, Spirus-Gay, entre d'altres. El periòdic tenia distribució a Bordeux, Dijon, La Havre, Llemotges, Marsella, Montpeller, Roubaix, Saint-Nazaire, Toló i Tours. Només en sortiren quatre números, l'últim de l'1 de juny, ja que es va fusionar amb La Nouvelle Humanité.

    ***

    Fàbrica ocupada a Torí (1920)

    - Ocupació de fàbriques: L'1 de març de 1920 a Milà (Llombardia, Itàlia), durant la vaga general convocada arran dels esdeveniments del dia anterior que van dur com a conseqüència la mort de dos obrers a mans dels carrabiners, Errico Malatesta formularà la idea d'ocupar les fàbriques, ja que la vaga general és considerada ineficaç en aquells moments pel pensador anarquista. Armando Borghi i els sindicalistes revolucionaris de la Unió Sindical Italiana (USI) esdevindran immediatament partidaris d'aquest mètode d'acció directa. En un article aparegut en Umanità Nova el 17 de març d'aquell any, Malatesta concretarà la seva idea, remarcant que les vagues de protesta havien esdevingut amb el temps armes esmussades, que no motivaven ningú, ni obrers, ni patrons; calia fer una passa endavant i aquesta passava per l'ocupació de fàbriques, «una gimnàstica de preparació per a l'expropiació general i definitiva». La proposta serà unèxit i a Itàlia, durant agost i setembre de 1920, centenars de fàbriques seran ocupades i autogestionades per uns 500.000 treballadors.

    ***

    Capçalera de "Lucifer"

    - Surt Lucifer: L'1 de març de 1929 surt a Bordeus (Aquitània, Occitània) el primer número del periòdic mensual Lucifer.Organe de Pensée Libre et de Culture Individuelle. Fou promogut per l'anarquista Aristide Lapeyre, qui redactà la major part dels articles i els quals signà sota el pseudònim de Lucifer. També hi van col·laborar Pierre Allie, Émile Armand, L. Barbedette, Boussinot, Sébastien Faue, R. Garnier, Jeanne Humbert, Paul Lapeyre, H. Mariave, Joseph Remaut, Henri Zisly, etc. Serge Grassiot realitzà alguns dibuixos. Publicà 11 números fins al setembre de 1930, després dos números més (juny i agost de 1931) i una nova sèrie de 13 números entre l'1 de gener de 1934 i l'1 de gener de 1935. El número 4, de juny de 1929, es publicà en paper vermell amb un cartell titulat«Déu no existeix!» i el número 11, de setembre de 1930, es redactà enterament en castellà amb articles d'Apolo, Tirto i Diego Abad de Santillán. Fou continuat el febrer de 1935 per La Révolte. Organe anarchiste du Sud-Ouest.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Fermín Salvochea, pintat per Federico Godoy de Castro (Museu Històric Municipal de Cadis)

    - Fermín Salvochea y Álvarez:L'1 de març de 1842 neix a Cadis (Andalusia, Espanya) Fermín Salvochea y Álvarez, una de les figures més importants de l'anarquisme hispà del segle XIX, que va arribar a ser alcalde de la seva ciutat natal i president del seu cantó. Va néixer al primer pis del número 32 de la plaça de las Viudas (avui carrer Fernando García de Arboleya), en una família de la burgesia liberal gaditana d'origen navarrès; el seu avi patern s'havia establert a Cadis procedent de Navarra per dedicar-se a l'exportació de vins de la comarca (Jerez, Sanlúcar de Barrameda, Puerto de Santa María) i la seva mare, Maria del Pilar Álvarez, era cosina del polític i economista Juan Álvarez Mendizábal. Quan tenia 15 anys, son pare, Fermín Salvochea Terry, seguint les tradicions de la burgesia mercantil gaditana a la qual pertanyien, l'envia al Regne Unit perquè es familiaritzi amb les tècniques comercials i aprengui idiomes; hi roman cinc anys, repartits entre Londres i Liverpool. Però es va dedicar a estudiar més els problemes socials de l'època --entrà en contacte amb cercles radicals, progressistes i humanistes-- que els pròpiament mercantils, sense deixar l'estudi de Robert Owen, de Thomas Paine, de Charles Berdlow --a qui va conèixer personalment-- i de Charles Fourier. Retorna a Cadis en 1864 i ambànsies de reformar la societat, ben influït per les doctrines del «socialisme utòpic» i de l'ateisme. És conegut per tothom per la seva tolerància i generositat. En 1866 adquireix notorietat per la seva participació en un projecte d'alliberament d'un presos polítics tancats a les casamates gaditanes de San Sebastián i de Santa Catalina. El seu activisme s'incrementa en la Revolució de 1968 («La Gloriosa»), com a home de confiança dels conjurats i enllaç del general Prim: membre de la Comuna de Cadis, vocal del Comitè Democràtic l'octubre, eix de l'aixecament gadità del 5 de desembre de 1868, nomenat segon comandant d'un dels batallons de «Voluntaris de la Llibertat» amb el qual defensà Cadis fins a l'11 de desembre, quan es va lliurar i fou tancat a la fortalesa de Santa Catalina. El gener de 1869 fou elegit diputat a Corts Constituents, sense que el Govern provisional reconegués aquesta elecció, i el febrer de 1869 el nou parlament li aplica l'amnistia. Reempren la seva campanya andalusa d'agitació pel federalisme i fa costat el moviment d'octubre de 1869. Organitza, juntament amb Cristóbal Bohórquez, José Paúl y Angulo i Rafael Guillén Martínez, escamots armats contra el govern a la Serra de Cadis, prenent Alcalà de los Gazules, però són derrotades per les tropes governamentals i l'obliguen a buscar refugi a Gibraltar, París --on el 12 de gener de 1870 encapçala una manifestació antibonapartista arran de l'enterrament del periodista Victor Noir-- i Londres. En 1871, gràcies a l'amnistia promulgada per Amadeu de Savoia, torna a Cadis; és en aquestaèpoca quan s'introdueix en la Internacional anarquista, establint una bona amistat amb els bakuninistes Anselmo Lorenzo i Francisco Mora, encara que segueix donant suport a les idees republicanofederals. Amb l'establiment de la I República, el 23 de març de 1873 fou nomenat alcalde de Cadis. Líder indiscutible del revolucionari Cantó de Cadis, sense deixar de banda el fusell, va ser triat president del seu comitè administratiu. Fou detingut per les tropes del general Pavía quan la desfeta de l'episodi cantonal gadità, jutjat a començaments de 1874 per un Consell de Guerra a Sevilla i condemnat a cadena perpètua, romanent dos anys empresonat al Peñon de la Gomera i a Ceuta a partir de 1876, però novament fou traslladat a La Gomera. Els anys passats a les presons li van permetre conèixer a fons el pensament anarquista i comprendre la insuficiència del republicanisme federal, alhora que va conèixer nombrosos independentistes cubans. Renuncia a l'indult que l'ajuntament gadità li aconsegueix en 1883, ja que no abraçava tothom. En 1884 aconsegueix fugir del presidi i amb un veler magribí arriba a Gibraltar; després d'una temporada a Lisboa i Orà, s'establirà a Tànger. Va retornar a la Península, després de l'amnistia que seguí a la mort d'Alfons XII, i es va lliurar a una intensa campanya de propagació de les idees anarcocomunistes. El febrer de 1886 fundà el periòdic El Socialismo, on reivindica la vaga general com a eina de lluita, i que serà força perseguit per les autoritats, fet pel qual haurà de romandre diverses vegades a la presó. En 1891 participà en el Congrés del Pacte a Madrid i feu un míting, amb Ricardo Mella i Juan José García, a Còrdova. Quan el febrer de 1891 es van convocar, per primera vegada a l'Estat, eleccions generals per sufragi universal masculí, va preconitzar l'abstenció, ja que pensava que només la revolució social podia salvar el proletariat. El 29 d'abril de 1891 fou detingut, amb José Ponce i Juan José García Ríos, jutjat el 7 de desembre per la col·locació de bombes a Cadis i empresonat en aquesta ciutat. Quan estava tancat es produí l'aixecament de Jerez del 8 de gener de 1892; considerat un dels caps, fou condemnat el 12 de febrer de 1893 a 12 anys de presó. L'agost d'aquell any fou tancat a la presó de Valladolid sota règim d'incomunicació, per negar-se a escoltar missa, i les condicions eren tan penoses que va intentar suïcidar-se tallant-se les venes; després d'un temps a l'hospital, el 21 d'agost de 1898 fou traslladat a la presó de Burgos, on la seva situació millorà. En 1899 fou excarcerat juntament amb els presos del procés de Montjuïc i 8.000 gaditans el va rebre clamorosament a la seva ciutat. Amb la vista molt dèbil, es va establir a Madrid amb Pedro Vallina Martínez, on viu pobrament amb els ingressos d'una representació de vins i escrivint per a diversos periòdics (El Liberal,El Heraldo, El País). Durant aquests anys madrilenys freqüentarà el Centre Federal del Horno de la Mata, el Casino Federal, la Societat de Lliurepensadors, la redacció de La Revista Blanca i Tierra y Libertad --apreciava força Soledad Gustavo. En 1900 participà activament en l'organització de l'enterrament de Pi i Margall, en l'estrena d'Electra de Pérez Galdos i en la preparació del Congrés d'aquell any. Des de Madrid participà en l'organització de la vaga general de Barcelona de 1902. En 195 a La Línea es reuní amb Vallina per preparar un atemptat contra el rei com a esperó d'un moviment insurreccional. En aquests anys traduirà i editarà fullets, activitat que li va obligar a fugir cap a Tànger acusat de delictes d'impremta. A començaments de 1907 va tornar a Cadis. Va escriure en nombrosos periòdics de la premsa anarquista i republicana, com ara Acción Libertaria,La Alarma, La Anarquía,Bandera Social, Boletín de la FRE, El Corsario, El Cosmopolita, La Huelga General, La Idea Libre, El Heraldo, El Látigo,El País, El Porvenir del Obrero,El Productor, El Progreso, El Pueblo, La Revista Blanca,Tierra y Libertad, El Trabajo, La Voz del Obrero del Mar, etc. És autor de La contribución de sangre. Al esclavo (1900), Cantos de la Escuela Moderna (1905, en col·laboració) i de diverses traduccions (Milton, Louise Michel, Kropotkin, Flammarion, etc.). Conegué multitud d'anarquistes i fou molt amic de Blasco Ibáñez, Nicolás Estévanez, de la família Urales i de Sánchez Rosa. Fermín Salvochea va morir el 27 de setembre de 1907 a Cadis (Andalusia, Espanya) d'una lesió de columna produïda quan va caure de la taula on dormia --oficialment«meningomielitis aguda»-- i amb situació econòmica desesperada. El seu enterrament va ser una gran manifestació de dol popular amb més de 50.000 persones. Durant el seu enterrament, va començar a ploure a bots i barrals quan la comitiva passava per l'ajuntament; l'alcalde va ordenar que el fèretre entrés a la casa consistorial tot dient: «Aquestaés casa seva. Que no en surti fins que no acabi la pluja.» A Cadis hi ha una dita popular que diu: «Plou més que el dia que enterrarenBigote.», nom afectuós amb el qual era conegut Salvochea. La seva figura fou novel·la per Blasco Ibáñez en La bodega i per Valle-Inclán en Baza de espadas, i és el protagonista de molts tanguillos populars gaditans.

    Fermín Salvochea y Álvarez (1842-1907)

    ***

    Foto policíaca d'Albino Ponchia (ca. 1894)

    - Albino Ponchia: L'1 de març de 1862 neix a Montanaro (Piemont, Itàlia) el fuster anarquista Carlo Albino Ponchia, també conegut per la seva transcripció al francès com Charles-Albino Ponchia. Sos pares es deien Pietro Ponchia i Mariana Vacca. Emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país i el 2 d'abril va ser traslladat a la frontera belga. En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Notícia de la deportació d'Alfredo Bagaglino apareguda en el diari de Sycamore "The True Republican" del 30 de març de 1921

    - Alfredo Bagaglino: L'1 de març de 1868 neix a Torí (Piemont, Itàlia) el militant anarquista Alfredo Bagaglino. Emigrà als Estats Units –en 1910 ja hi era– i s'instal·là al comtat de LaSalle County (Illinois, EUA), on visqué amb sa companya, Domenica Cariglio, i sos fills. Partidari del corrent antiorganitzatiu del moviment anarquista, estava subscrit al periòdic Cronaca Sovversiva. Després de nombrosos anys d'activisme llibertari, especialment a les mines de carbó d'Spring Valley (Illinois, EUA), el març de 1921 va ser deportat pel govern nord-americà, juntament amb Virgilio Foli, Cacsare Saccoro i J. Lorenzin, a Itàlia per mor del seu anarquisme. En 1926 va ser detingut, amb Giuseppe Russo i Vittorio Messerotti, pel règim feixista italià; jutjat, va ser condemnat a la deportació en colònia penitenciària, on romandrà alguns anys. En 1928 estava confinat a l'illa siciliana d'Ustica. Alfredo Bagaglino va morir el 13 de maig de 1936 a Torí (Piemont, Itàlia).

    ***

    Milly Witkop fotografiada per Senya Fléchine

    - Milly Witkop: L'1 de març de1877 neix a Slotopol (Ucraïna) la militant anarcosindicalista i anarcofeminista Milly Vitkopski, més coneguda com a Milly Witkop. Nascudadins la comunitat jueva de la localitat, era la major d'una família de quatre germanes --la més petita, Rose, també militarà en el moviment anarquista. Fugint dels pogroms russos, va marxar a Londres en 1894, on va militar activament en el moviment llibertari jueu, especialment amb el grup que editava el periòdic en jiddisch Arbayter Fraynd. En 1895 coneix l'intel·lectual llibertari Rudolf Rocker qui esdevindrà son company. El maig de 1898 la parella va marxar a Nova York en busca de feina, però no van ser admesos al país ja que no van voler casar-se legalment i van haver de tornar al Regne Unit amb el mateix vaixell amb el qual havien entrat als EUA; l'afer va tenir un gran ressò mediàtic («la parella de l'amor sense matrimoni»). A partir d'octubre de 1898, Witkop i Rocker van coeditar Arbeyter Fraynd, i a partir de març de 1900 van començar a publicar Zsherminal, també en jiddisch i centrat en temes culturals. En 1907 va néixer el fill de la parella, Fermín, que esdevindrà amb el temps un artista de renom. La parella va oposar-se a la Gran Guerra d'ençà que va esclatar en 1914, a diferència d'alguns anarquistes, com Kropotkin, que van fer costat la causa aliada. Per alleugerir la pobresa i les privacions causades per la guerra, Witkop i Rocker van obrir un menjador popular. El desembre de 1914, Rocker, com molts altres alemanys i austríacs al Regne Unit, van ser internats en qualitat d'«estranger enemic». Witkop va continuar les seves activitats antibel·licistes fins que va ser detinguda per les mateixes en 1916 i va ser condemnada a dos anys de presó. Un cop alliberada, va marxar a Holanda a reunir-se amb Rocker i son fill. El novembre de 1918 la parella va instal·lar-se a Berlín, on van participar en la creació de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter Union Deutschlands (FAUD, Sindicat Lliure dels Treballadors d'Alemanya). En 1920 Witkop va fundar, amb altres companyes anarquistes,  la Unió de Dones de Berlín. El 15 d'octubre de 1921 les militants dels sindicats de dones, entre les quals es trobava Witkop, van celebrar un congrés nacional a Düsseldorf i es va fundar a nivell estatal la Syndikalistische Frauenbund (SFB, Unió Sindicalista de Dones), que tindrà molta empenta durant els anys 20 i que realitzarà accions«escandaloses» com la «vaga de ventres» o demostracions d'«amor lliure». A partir de 1921 l'SFB publicarà Frauenbund, com a suplement de l'òrgan d'expressió de la FAUDDer Syndikalist, i Witkop en serà una de les principals redactores. Poc després publicarà Was will der Syndikalistische Frauenbund? (1922), com a text programàtic d'SFB. En febrer de 1933 l'incendi del Reichstag obliga la família Rocker a exiliar-se als Estats Units --a través de Suïssa, França i Regne Unit--, on continuaran la lluita, organitzant, entre altres campanyes, el suport a l'Espanya llibertària durant la Guerra Civil. En 1937 es van instal·lar a la comunitat anarquista de Mohegan, a prop del llac Mohegan (Crompond, Nova York). Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial Witkop i Rocker, ben igual que Max Netllau i Diego Abad de Santillán, van fer costat els aliats, perquè segons ells el nazisme no podia ser derrotat per mitjans pacífics. Després de la guerra, Witkop va mostrar certa simpatia pel moviment sionista, però molt escèptica pel que feia a la creació d'un «Estat nacional jueu», secundant la idea llançada per Martin Buber i Achad Haam de «nacionalitat binacional araboisraeliana». Milly Witkop va morir el 23 de novembre de 1955 a Peekskill (New York, EUA) a conseqüència de problemes respiratoris.

    Milly Witkop (1877-1955)

    ***

    Àngel Samblancat Salanova

    -Àngel Samblancat Salanova: L'1 de març de 1885 neix a Graus (Ribagorça, Aragó, Espanya) l'escriptor, periodista, maçó, polític republicà federal i advocat anarcosindicalista Àngel Samblancat Salanova. Fill d'una família nombrosa benestant d'ideologia carlista que regentava una fonda a Graus, estudià per imposició paterna per a capellà al seminari«Corazón de María» de Barbastre i al col·legi-seminari de Cervera, d'on aconseguí bons coneixements de llegües mortes; però abandonà aquests estudis i marxà amb son germà José que vivia a Barcelona per a dedicar-se al comerç. A la capital catalana estudià el batxillerat en el temps rècord de dos anys --no es matriculà en les assignatures de religió-- i la carrera de Dret, que no acabà fins a 1930, alhora que començà a col·laborar en periòdics aragonesos (Ribagorzana) i extremistes catalans (El Motín, El Intransigente, etc.). En 1913 amb l'anarquista Ramón Acín publicà a Barcelona el periòdic setmanal La Ira, i després de tres mesos a París, publicà a partir del 28 de novembre d'aquest mateix any amb Fernando Pintado el diari d'«extrema esquerra» i anticlerical Los Miserables. Eco de los que sufren hambre y sed de justicia, que el portà a la presó. En sortir-ne seguí col·laborant en la premsa radical (La Voz,La Lucha, La Libertad, Los Aliados,El Insurgente, El Progueso, etc.), aconseguint popularitat entre l'esquerra. En aquests anys començà la seva carrera política: el 8 de març de 1914 es presentà com a candidat per Renovació Republicana a les eleccions legislatives, l'any següent signà el manifest del Bloc Republicà Autonomista i el 9 d'abril de 1916 fou candidat per Reivindicació Republicana Autonomista també a les legislatives. Entre juny i setembre de 1916 publicà articles anticlericals per al setmanari Rebeldía. Durant la Gran Guerra es mostrà partidari dels aliats i en aquells anys milità en la maçoneria, enquadrat en la lògia«Constància 348» de Saragossa sota el nom simbòlic de Lucifer --entre 1918 i 1919 fou membre de la lògia«Justícia» de Barcelona--, i freqüentà el cercle d'intel·lectuals llibertaris«Talión» (Ramón Acín, Felipe Alaiz, Joaquín Maurín, etc.), que editava un setmanari del mateix nom. En 1917 conegué l'anarcosindicalista Salvador Seguí i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època era corresponsal de La Campana de Gràcia, setmanari satíric el qual dirigirà més tard. En 1918 prologà el llibre de Joan Salvat-Papasseit Humo de fàbrica i començà les seves col·laboracions en el periòdic republicà El Diluvio, a més de patir diversos empresonaments. Desterrat durant cinc anys a Madrid, col·laborà entre 1918 i 1918 en El Parlamentario d'Eduardo Barrobero. A la capital de l'Estat conegué Basilio Álvarez, Eugenio Noel i Alfonso Vidal y Planas, col·laborà en la premsa madrilenya (La Voz, España Nueva,Heraldo de Madrid, La Libertad, etc.) i va escriure la seva primera novel·la, Cuerda de deportados. Decidí fugir de Madrid i s'instal·là clandestinament a Barcelona. En 1922 se casà amb Carmen Pérez Martínez, amb qui tindrà dues filles, i aquest mateix any, un cop acabat el desterrament, s'establí a Sant Andreu. Durant la dictadura de Primo de Rivera publicà diverses novel·les i relats breus de denúncia sociopolítica. En 1926 dirigí La Novela Nueva. En aquestaèpoca dirigí L'Esquella de la Torratxa i estrenà obres de teatre en català. Després marxà a París i no tornà a Catalunya fins que la dictadura entrà en crisi. En 1930 signà el«Manifest d'Intel·ligència Republicana» i fou membre del Comitè Pro Llibertat. Amb l'establiment de la II República espanyola, el juny del 1931 fou elegit diputat a Corts, amb Ramón Franco Bahamonde, dins la candidatura de l'Esquerra Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya, però poc després passà a formar part de l'Extrema Esquerra Federal. Durant aquests anys defensà com a advocat els obrers. Quan esclatà la Revolució de 1936, organitzà amb Eduardo Barriobero la justícia revolucionària, participant en l'ocupació del Palau de Justícia de Barcelona, formant part del Comitè Superior de Justícia de Catalunya, presidint l'Oficina Jurídica, essent adjunt del Tribunal Popular de Barcelona, presidint el Tribunal Popular Especial i formant part de la magistratura del Tribunal de Cassació de Catalunya. En aquesta època col·laborà en la revista les Joventuts Llibertàries Ruta i en Mi Revista. Amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i patí els camps de concentració francesos. El març de 1942 aconseguí embarcar amb el «Nyassa» cap a Veracruz (Mèxic). Al país asteca col·laborà en els periòdics España Libre i El Nacional, del qual fou corrector. Fundà l'«Académica Clásica», on ensenyà llatí i grec. En aquests primers anys mexicans passà penúries diverses, treballant de negre i escrivint i traduint --coneixia nombroses llengües (català, castellà, francès, portuguès, alemany, italià, anglès, etc.)-- nombrosos autors (Vyasa, Llucià, Virgili, Juvenal, Marcial, Gide, Kakuzo, Souza, Deventer, Heine, Maquiavel, Rebell, Radiguet, Colette, Chevalier, Quatreller, Heller, Bordeaux, Beirao, etc.), sobretot per a les editorials Costa-Amic i Pax. En 1949 es creà una comissió a França per publicar les seves obres completes. Durant sa vida va col·laborar, mostrant sempre un anticlericalisme furibund, en nombroses publicacions, com ara Boletín Confederal, Boletín Informativo,La Campana de Gràcia, Cenit,CNT, Le Combat Syndicaliste, El Comunista, La Democracia, El Diluvio, El Enemigo del Pueblo, España Nueva,Heraldo de España, Inquietudes,La Lucha, Lucha Social,El Mercantil Valenciano, Mi Revista,El Motín, El Nacional, Nueva Senda, El Parlamentario, La Protesta, Rebeldía,Ruta, El Sembrador, El Sol, Solidaridad, Solidaridad Obrera, Suplemento Literario de Solidaridad Obrera,La Tierra,Tierra y Libertad, La Traca, Umbral, etc. És autor de centenar d'obres, entre les quals destaquen fullets editats per sindicats cenetistes, com és ara Bocanadas de fuego (1920) o La violencia. Renovación proletaria (1923), novel·les (Jesús atado a la columna, 1925; La ascensión de María Magdalena, 1927; Barro en las alas, 1927), testimonis polítics (El aire podrido. El ambiente social de España durante la Dictadura, 1930; El odio a Lerroux, el mejor amigo de la República, 1935) i llibres de memòries (Hubo una Francia, 1945; Caravana nazarena. El sudor de sangre del antifascismo español, 1944). Àngel Samblancat Salanova va morir el 24 de febrer de 1963 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic).

    ***

    Otto Wolf

    - Otto Wolf: L'1 de març de 1902 neix al barri de Kleinzschocher de Leipzig (Regne de Saxònia) l'anarcosindicalista Otto Wolf. Quan en 1905 morí l'avi, la família es va traslladar a la ciutat saxona de Naumburg, on es va fer càrrec del seu restaurant («Zur Wolfsschlucht») i d'una petita botiga de queviures. Quan tenia 11 anys, son pare tingué una caiguda mortal i sa vídua, Martha, es va fer càrrec dels negocis, però l'assegurança no es va fer càrrec de l'òbit i va haver de deixar l'escola primària i posar-se a fer feina d'obrer. En 1917 treballava en una empresa de la construcció a la ciutat saxona de Leuna i l'any següent entrà a formar part de la Freie Sozialistische Jugend (FSJ, Joventut Lliure Socialista), que s'havia acabat de crear el 27 d'octubre de 1918 durant la Revolució Espartaquista. En 1921 participà activament en les accions armades dels treballadors i les ocupacions de fàbriques de Leuna durant l'anomenada«Märzkämpfen» (Lluita de Març), que fou durament reprimida. Detingut, va ser jutjat pel Tribunal del Districte de Wittenberg per la seva participació i condemnat el 13 de maig de 1921 a un any de presó, que purgà fins el 13 de març de 1922, data en la qual fou alliberat. Els treballadors que havien participat en la revolta ho van tenir difícil per trobar feina i restà durant llargs períodes inactiu. En 1927 es va casar i el seu primer fill, Peter, nasqué un any després. Fugint de la fam, conreà una petita parcel·la amb fruites i hortalisses. També formà part dels Naturfreunde (Amics de la Natura), primer grup ecologista el qual va ser fundat en 1895 a Viena per militants socialdemòcrates, i de la Gemeinschaft proletarischer Freidenker (GpF, Associació de Proletaris Lliurepensadors), de la qual esdevingué el seu president. Des de 1921 era en un dels militants més destacats de l'anarcosindicalista Freie Arbeiter-Union Deutschlands (FAUD, Unió de Treballadors Lliures d'Alemanya), especialment com a membre de l'«Arbeiterbörse» (Borsa de Treball) de diferents ciutats (Bitterfeld, Eilenburg, Oschatz, Döbeln, Frankenberg, Chemnitz, Aue, Plauen, Saalfeld, Jena, Naumburg, Merseburg i Halle). Alguns diuen que milità una curta temporada en el Kommunistische Partei Deutschlands (KPD, Partit Comunista d'Alemanya), però sempre tingué idees anarquistes. Odiat pels nacionalsocialistes, una nit dispararen casa seva. Quan els nazis prengueren el poder, el seu domicili fou escorcollat per la policia en diferents ocasions, però mai no trobaren res per a incriminar-lo, i això que casa seva era centre de reunions clandestines i lloc de distribució de literatura prohibida. Distribuí l'obra del seu amic Ferdinand Götze, literatura anarquista i el periòdic Sozialistische Revolution (Revolució Socialista). El 2 de juny de 1937 va ser detingut per la Gestapo. Després de patir tortures a l'Ajuntament de Naumburg, va ser jutjat entre el 12 i el 13 de novembre d'aquell any a Berlín i condemnat per «alta traïció» a tres anys i sis mesos de reclusió que purgà a la presó de Roter Ochse d'Halle, a més de ser privat dels seus drets civils durant cinc anys. A la garjola fou sancionat amb la privació dels drets de visita de sa companya i son fill durant tres mesos. El 6 de desembre de 1940 fou alliberat sota vigilància constant i aconseguí un lloc de feina en una planta de transformació de fusta. El maig de 1940, un cop la seva vigilància es va relaxar, reprengué les seves relacions amb el moviment llibertari i distribuí informació als treballadors ucraïnesos i polonesos que feien feina amb ell. El 15 de gener de 1943, juntament amb altres opositors al règim nacionalsocialista, va ser reclutat en el tristament famós«Batalló 999», unitat militar punitiva en la qual els conscrits eren executats sumàriament per la menor de les infraccions. El 8 d'octubre de 1943 el vaixell de transport on estava destinat al mar Egeu va ser enfonsat per un submarí aliat. El 19 de gener de 1944 sa companya Martha rebé una carta oficial del comandant de la seva companyia on informava que Wolf no era entre els supervivents del naufragi.

    ***

    Eutilio Vignoli durant la guerra d'Espanya

    - Eutilio Vignoli: L'1 de març de 1905 neix a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia) l'anarquista Eutilio Vignoli. Sos pares es deien Enrico Vignoli i Elvira Lambertini. Va fer estudis elementals i quan era adolescent s'integrà en el moviment anarquista. Treballà com a dependent i després com a mecànic. En 1929, fugint de la repressió feixista, s'exilià clandestinament a França, on continuà militant en el moviment llibertari. El gener de 1937 marxà cap a la guerra d'Espanya, s'enrolà com a voluntari en la Secció Italiana de la «Columna Ascaso» i lluità al front d'Aragó. Malalt de malària, el novembre de 1937 retornà a França. A Niça se li decretà l'expulsió per«sojorn irregular» i el maig de 1938 embarcà clandestinament per a Tunísia, on restà un any. Pocs dies abans de l'esclat de la II Guerra Mundial, retornà a França, però va ser detingut per infracció al decret d'expulsió, jutjat i condemnat a sis mesos de presó. Un cop lliure, va ser internat al camp de concentració d'Arieja, on el juliol de 1941 va ser extraditat cap a I'Itàlia feixista. El 10 de setembre de 1941 va ser condemnat a cinc anys de deportació a Ventotene, sanció que l'1 de juny de 1942 va ser commutada per una amonestació i posat en llibertat. Eutilio Vignoli va morir l'1 de novembre de 1993 a Bolonya (Emília-Romanya, Itàlia).

    Eutilio Vignoli (1905-1993)

    ***

    Marie-Louise Berneri fotografiada per Vernon Richards

    - Marie-Louise Berneri: L'1 de març de 1918 neix a Arezzo (Toscana, Itàlia) Maria Luisa Berneri, filla major de Camillo i Giovanna Berneri. Son pare va ser una figura molt popular i controvertida, alhora, en el moviment anarquista italià. La família Berneri va marxar a l'exili en 1926 per la seva oposició a Mussolini. Maria Luisa Berneri va prendre la versió francesa del seu nom i va estudiar psicologia a la Sorbona a mitjans de la dècada dels 30. Ràpidament es va involucrar en el moviment anarquista i va editar un fugaç periòdic anomenatRévision (1938), amb Louis Mercier Vega. Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, son pare marxa a Espanya, on va lluitar al front d'Aragó, i es va traslladar a Barcelona, on editarà el prestigiós periòdic revolucionari anarquista en llengua italiana Guerra di classe. Marie-Louise va anar dues vegades a Barcelona, la segona després de l'assassinat de son pare a mans dels comunistes durant els Fets de Maig de 1937. Molt afectada, es va traslladar al Regne Unit i va formar part activa de la redacció del periòdic anarquista anglès Freedom. Marie-Louise Berneri va treballar en diversos projectes editorials llibertaris, com ara Spain and the World i el seu successor Revolt!, i va formar part del petit grup que va engegar War Commentary. Els seus amplis coneixements i contactes en el moviment anarquista internacional li van donar una gran autoritat entre els llibertaris. En abril de 1945 va ser una de les quatre editores de War Commentary que van ser jutjades per instigació a la insubmissió, però ella va quedar absolta per un tecnicisme legal i quan les tres companyes van ser empresonades va assumir la responsabilitat de mantenir el periòdic durant el període de postguerra. Marie-Louise Berneri va morir el 13 d'abril de 1949 a Londres (Anglaterra), a causa d'una infecció vírica. L'editorial Freedom Press en publicà diversos treballs pòstums, com ara Journey Through Utopia (1950) i Neither East Nor West (1952), a més de diverses antologies dels seus escrits publicades en la revista Freedom.

    ***

    Paco Vidarte

    - Paco Vidarte: L'1 de març de 1970 neix a Sevilla (Andalusia, Espanya) el filòsof, escriptor, traductor, professor universitari i activista gai llibertari Francisco Javier Vidarte Fernández, més conegut com Paco Vidarte. Actiu militant de la Radical Gai (RG), en 1993 es llicencià en Filosofia (Premi Extraordinari de Llicenciatura) per la Universitat Pontifícia de Comillas (UPC) de Madrid. Entre 1993 i 1996 va fer un màster en Teoria Psicoanalítica per la Universitat Complutense de Madrid. El 27 de novembre de 1998 va ser nomenat doctor en Filosofia (Premi Extraordinari de Doctorat) per la Universitat Nacional d'Educació a Distància (UNED) amb un tesi sobre el filòsof Jacques Derrida. El 28 d'octubre de 2002 esdevingué professor titular del Departament de Filosofia de la Facultat de Filosofia de la UNED i fou secretari adjunt de la Facultat de Filosofia. Impartí curos i seminaris sobre la teoria queer, Derrida i el pensament francès contemporani. Va escriure i traduir, entre ells moltes obres de Derrida, més de vint llibres i articles sobre diversos temes, i participà amb nombroses ponències en congressos i seminaris filosòfics internacionals. Trobem textos seus en nombroses publicacions periòdiques, com ara Anthropos, Cahiers de l'Herne, Convivium,Daimon, Éndoxa,Maristán, Postdata,Prosopopeya, Volubilis, etc. Va ser el primer docent a portar a la universitat els estudis sobre el moviment queer (teoria sobre el gènere que afirma que l'orientació sexual i la identitat sexual o de gènere de les persones són el resultat d'una construcció social). Després de les reformes legislatives del Govern socialista a l'Estat espanyol que legalitzaren els matrimonis de les persones del mateix sexe, centrà els seus esforços a transmetre la idea que la lluita del moviment Lesbià, Gai, Transsexual, Bisexual i Queer (LGTBQ) no acabava amb això. El seu llibre Ética marica. Proclamas libertarias para una militancia LGTBQ (2007), escrit en tres setmanes,és un intent de mantenir vives les reivindicacions d'aquest moviment. Paco Vidarte va morir el 29 de gener de 2008 a Madrid (Espanya) víctima d'un càncer del sistema limfàtic relacionat amb la infecció per virus de la immunodeficiència humana (VIH). És autor de Jacques Derrida (1998, amb Cristina de Peretti), Homografías (1999, amb Ricardo Llamas), Marginales. Leyendo a Derrida (2000, ed.), Extravíos (2001, amb Ricardo Llamas), Derritages. Une thèse en déconstruction (2001), Guerra y filosofía. La concepción de la guerra en el pensamiento filosófico (2002),Filosofías del siglo XX (2005, amb F. Rampérez), Teoría queer (2005, amb altres) i ¿Qué es leer? La invención del texto en filosofía (2006).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Librado Rivera

    - Librado Rivera: L'1 de març de 1932 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic), de resultes d'un accident d'automòbil, el militant i propagandista anarquista Librado Rivera. Havia nascut en el 17 d'agost de 1864 a Aguacatillos (Rayón, San Luis Potosí, México). Rivera, professor i director d'escola, company de lluita dels germans Enrique i Ricardo Flores Magón, d'ença 1902 les seves idees llibertàries el van portar en diferents ocasions a la presó. En maig de 1905 s'exilia als Estats Units, on troba Ricardo Flores Magón, participant activament en el periòdic Regeneración. Junts seran amenaçats moltíssimes vegades d'expulsió i coneixeran les presons americanes des de 1911. El 15 d'agost de 1918 és condemnat als Estats Units a 15 anys de treballs forçats per haver publicat amb Ricardo el «Manifest als anarquistes del món i als treballadors en general». Després de la mort de Ricardo a la presó és finalment alliberat (2 d'octubre de 1923) i extradit cap a Mèxic. En 1927 tornarà a la presó, però no deixarà d'escriure per al seu periòdic Sagitario abans que la policia el prohibeixi. Novament lliure crea Avante. Detingut novament en 1929, la impremta del seu periòdic és destruïda. Librado, en un nou arrest, és torturat i llançat d'un tren en marxa, però finalment aconsegueix escapar. Un any abans de la seva mort, va crear un nou periòdic El Paso.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Aquí teniu un resum de la segona part del Ple ordinari del mes de febrer, amb els precs i preguntes que presentarem i les respostes de l’equip de govern. En alguns casos les preguntes no foren respostes de forma completa, a l’igual que la d’altres partits de l’oposició, cosa inadmissible i inexcusable, ja que aquestes fa dies que estan registrades.

    Informació de Batlia

    - El Batle informe de la inauguració del Centre de Turisme Ornitològic de la Gola, després de tres anys, i que segons ell servirà per fomentar un altre tipus de turisme més sostenible, així com també realitzar diverses activitats educatives. A Alternativa celebram aquesta posada en marca del CTO de la Gola.

    - Uns dies enrere va venir el Director General d’Equipaments Sanitaris de la Conselleria de Salut acompanyat de varis tècnics. L’objectiu de la visita era comunicar l’acord de construir un nou centre de salut i estudiar conjuntament possibles solars per destinar a aquesta construcció. Un cop s’elegeixi un solar, per acord de Ple, es cedirà aquest solar a la Conselleria perquè construeixi el centre de salut.

    - S’informa que aquests dies han començant les obres de millora de l’entrada de Pollença per Ca’n Febus. Aquestes consistiran en la construcció d’una acera, i l’instal·lació d’enllumenat i aigua potable.

    Dació de compte de resolucions de Batlia

    - Decret de Batlia pel qual es lliuren per part de tresoreria 2150 euros, correctament justificats, a la tècnic de turisme en concepte d’allotjament, dietes i trasllat, a diverses fires turístiques.

    - Decret de Batlia per anomenar lletrat i procurador en relació a un recurs contenciós administratiu presentat per una societat mercantil en contra d’una resolució.

    Precs 

    1. Per tal de donar més visibilitat i per dignificar la figura de Guillem Cifre de Colonya, demanam que el seu bust del pati del Centre Cultural (que porta el seu nom) passi de la cantonada on està arraconat en aquests moments, a un lloc del pati més visible. 

    Consideren que és cert que el bust de Guillem Cifre de Colonya mereix un lloc millor, i així ho faran.

    2. Hi ha nombrosos incompliments per part de l'equip de govern en referència a respostes que ens ha donat ja fa mesos a anteriors plens. Demanam una mica més de serietat per la seva part i que no diguin sí sí a tot si després no estan disposats a fer-ho.

    Admeten que en part és així, i que al principi de legislatura és cert que digueren sí sí a moltes coses i que després no han pogut dur a terme. Diuen que és per dificultats, el dia a dia que menja, i no per falta de voluntat. A continuació teniu bastantes preguntes fetes a anteriors plens sobre temes que a dia d’avui encara no estan arreglats.

    Preguntes

    1. Al ple de de juliol vam demanar quina era la seva actuació davant la usurpació i ús privatiu que estan realitzant alguns propietaris -entre ells el propi Hotel-, dels vials públics de la urbanització de Formentor. Ens van respondre que comprovarien si s'estaven produint aquests fets. Ho han comprovat? 

    A les diverses reunions que han tengut amb els propietaris, aquests han admès que si que s’ha produït aquest ús privatiu. Els han comunicat que això no és correcte, i es comprometen a que això no torni passar.

    2. Al ple de de juliol vam demanar una Junta de Portaveus monogràfica sobre disciplina urbanística per tractar aquest tema en profunditat: inspecció, expedients, multes, possible delegació a l'Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística i Territorial de Mallorca. Van dir que els semblava una bona idea i que passades les festes es faria una Junta de Portaveus centrada en aquest tema tant important. Tot i no ser monogràfica, si que el tema es tractà a una Junta de Portaveus, on quedà bastant clar que la seva postura era que l'Ajuntament, i més concretament Batlia, havia de mantenir les competències sobre disciplina urbanística. Renuncien definitivament a traspassar les competències sobre disciplina urbanística a l'Agència de Protecció de la Legalitat Urbanística i Territorial de Mallorca? I a la Junta de Govern?

    Diuen que no és una renúncia definitiva, però que ara mateix l’Agència està col·lapsada, que és una bona eina, però per traspassar-hi les competències hauria d’augmentar la seva plantilla, i evidentment també el seu pressupost. I diuen que això també suposaria molta feina per l’Ajuntament alhora de passar informació a l’Agència. I pel que fa referència apassar les competències a la Junta de Govern, diuen que no hi hauria cap problema, però que no és es fa per evitar prescripcions de les infraccions. Diuen que és una recomanació dels tècnics, i que a l’igual que amb l’Agència, si el tema de personal milloràs es podria fer, però ara per ara consideren que és impossible.

    3. Al ple de de juliol, en referència a l'ocupació de la via pública, els vam demanar si pensaven fer un nou reglament o farien feina a partir d'allò que es va fer la passada legislatura amb les corresponents al·legacions. Van dir que reprendrien aquest document, el tornarien posar a debat, i resoldrien les al·legacions. Quan ho pensen fer? Al ple de setembre van dir que reprendrien el més aviat possible l'ordenança, per tal que a l'inici de la temporada ja estigui tot llest. No sembla que això sigui possible o sí que és possible? 

    El regidor diu que seria bo tenir una nova ordenança i que la reprendrien. Però segons ell el més important es fer complir les ordenances i ara en tenen una, i per tramitar les llicències estan utilitzant aquesta. Per tant no serà possible que l’ordenança estigui llesta aquesta temporada. Pel que fa referència a quan reprendran el document de la nova ordenança, el posaran a debat i resoldran les al·legacions no varem obtenir resposta.

    4. Al ple de de juliol vam demanar en referència a la Fortalesa el compliment de l'article 34 de la llei de patrimoni que regula que els Béns d’Interès Cultural s'han de poder visitar al menys quatre dies al mes, en dies i hores prèviament assenyalats. Com han anat les seves negociacions amb el propietari? Per que el Consell no assumeix la seva responsabilitat? 

    Diuen que les negociacions amb els propietaris van bé, i que estan treballant per fer que aquestes visites es puguin realitzar, i que tenen tot el suport del Consell, a nivell d’assessorament tècnic per fer un conveni, ja que creuen que aquesta és la millor manera de regular la qüestió. La visita que es realitza durant el Curs d’Història consideren que és un exemple de com van de bé aquestes negociacions, cosa que posam en dubte, per no dir que és un exemple ridícul. Hauria de recordar el regidor que al 2010 el Curs d’Història ja va organitzar una visita a la Fortalesa, i aquesta no va suposar res.

    Pel que fa referència al paper del Consell, ells suposen que fa tot el que pot en aquest tema, però que això ja seria una pregunta per ells i no per l’Ajuntament.

    5. AI ple de de juliol els recordarem que al ple d'octubre de 2012 s'aprovà demanar al Departament de Patrimoni Històric del CIM l'obertura del corresponent expedient sancionador als propietaris de l'antiga fàbrica de Can Morató per l'incompliment de la Llei 12/98, de Patrimoni Històric. A la passada legislatura no es va fer res. Vostès varen dir que pensaven fer complir l'acord de ple i intentar parlar amb la propietat a veure que pensaven. Han donat qualque pas per complir l'acord? Han parlat amb els propietaris? AI ple de novembre van dir que demanarien per escrit i de manera formal al Departament de Patrimoni Històric del CIM l'obertura del corresponent expedient sancionador als propietaris per l'incompliment de la Llei 12/98, de Patrimoni Històric.Ho han fet? També varen dir que no els podien cobrar l'ocupació de la via pública que fan del camí de can Joanot per perill d'enderrocament, perquè ve imposada i executada per l'Ajuntament. Nosaltres hem consultat el tema i no és així. Tenen un informe jurídic que doni suport a la seva teoria? Si és així demanam aquest informe. 

    Han dit que s’han reunit en vàries vegades amb la propietat i que ells estan d’acord a fer diverses actuacions per deixar la Fàbrica en unes condicions millors. Ara pas per complir l’acord de ple cap, i instar al Consell per obrir el corresponent expedient sancionador tampoc, o això entenem ja que no varen contestar a aquestes preguntes.

    Pel que fa a l’ocupació de la via pública segueixen dient que aquesta és imposada i que no s’ha de cobrar, i ens insten a que presentem els nostres informes, cosa que és realment absurd, ja que els que han de presentar informes són ells, ja que són els que tenen la capacitat de decidir el cobrar o no aquesta ocupació.

    6. AI ple de de juliol van dir que no havia cap problema en publicar a la web municipal els convenis col·lectius d'EMSER i dels treballadors de l'Ajuntament. Per que no ho han fet? 

    Han tornat a donar ordres per publicar dita informació. A veure si això és cert i aquest Ajuntament millora la seva transparència, ja que molt en varen donar durant la companya.

    7. AI ple de setembre van dir que farien un balanç del Festival. Ja l’han fet? També van dir que respecte al Festival del 2016 farien una reunió amb un "grup d'experts" del poble per mirar de dissenyar el Festival entre tots. Han fet aquesta reunió? Amb quines conclusions? 

    Si que s’ha fet balanç i s’han fet una sèrie de reunions. La primera conclusió és que no hi ha un model clar de Festival, mesclant música clàssica amb literatura, gastronomia o cinema, i han arribat a la conclusió que cal prioritzar el caràcter musical simfònic del Festival. També tenen clar que cal canviar el model de gestió del Festival. La setmana següent tornaran a fer una reunió, oberta, on explicaran un poc les característiques de la nova edició, i les línies que pensen seguir a partir d’ara. Només recordar que el Director Artístic acaba el contracte aquest juliol.

    8. AI ple de novembre van dir que no havia cap problema en que a la publicació de l’agenda del batle al facebook es publiquessin també els punts tractats i els acords presos. Per que no ho han fet encara? 

    Els punts diu que hi són sempre, però els acords no, en part perquè a vegades no hi ha acords, tot i que admet que hi podria haver més informació publicada en aquest sentit. Un altre cas per millorar la transparència.

    9. AI Ple de setembre van dir que havien demanat obrir un expedient per fer pagar la plusvàlua als anteriors propietaris del Capitol. Com es troba aquest expedient? 

    Està en marxa i amb voluntat de que tiri endavant, però encara no s’ha resolt.

    10. Com estan les negociacions per la firma d'un nou conveni amb la Conselleria d'Educació per la utilització del pavelló de I'IES Clara Hammerl? 

    Es reuniren amb l’equip directiu de l’IES i acordaren redactar unes normes d’ús del pavelló, paral·lelament al conveni amb la Conselleria. I estan fent feina en aquest sentit. Amb la conselleria és reuniran més endavant, a final de curs.

    Suposam que les relacions entre l’equip de govern municipal i la Conselleria d’Educació són en aquests moments bones, però això no ha de ser excusa per anar allargant el tema, i aquest nou conveni s’ha de firmar, i com més aviat millor.  

    11. Pensen denunciar per apropiació indeguda als regidors que no han tornat els telèfons o tablets que reberen sent membres de l'equip de govern?

    Han dit que encara no han pres cap decisió al respecte. Nosaltres casi ens atrevim a dir que no la prendran.


    0 0

    (1 vídeo) La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)


    Mallorca 1974: salvar Puig Antich!



    Salvador Puih Antich

    Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".



    Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

    La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.



    Joao Vila, Neus Inyesta i Miquel López Crespí reunits a Palma trenta-tres anys després de les accions que organitzaven contra el feixisme. L´arquitecte Joao Vila ( a l´esquerra de la fotografia) que resideix al Brasil vengué uns dies a Mallorca de vancaces i, amb els antics companys de lluita antifeixista, rememorà les accions clandestines contra els assassinats de la dictadura franquista.

    Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

    A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.



    Palma 2007. L' arquitecte Joao Vila i l´escriptor Miquel López Crespí rememoren els dies de lluita i accions antifeixistes per provar de salvar la vida de Puig Antich. El Bar Modern va ser un dels indrets on Joao Vila i Miquel López Crespí prepararen les accions de suport a Salvador Puig Antich ara farà trenta-tres anys.

    Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

    Miquel López Crespí

    Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. (Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich)


    Comunicat de les germanes de Salvador Puig Antich



    Avui és un altre dia trist per a nosaltres. Si, l’any 1973, un Tribunal Militar es va avenir a representar una farsa de judici contra el nostre germà i el va condemnar a mort per acontentar els sectors més assedegats de sang del final del franquisme, avui, amb la distància de més de 34 anys, amb una democràcia teòricament consolidada i amb un poder judicial que hauria de ser independent de qualsevol interès aliè a la justícia, ens trobem en la mateixa situació. L’equip d’advocats que ens representa ha treballat amb eficàcia absoluta, ha reunit i presentat una àmplia bateria de proves noves amb argumentacions contrastades i contundents. Ha presentat nous testimonis i proves pericials. Això era el que legalment es requeria perquè el cas del nostre germà es pogués revisar. Les proves de la defensa del Salvador que en el seu dia no es van realitzar o no es van acceptar, ara han estat sobre la taula de la sala cinquena militar del Suprem. D’ells depenia un acte reparador de justícia i no ho han volgut així. Davant d’aquesta indefensió decebedora que avui ens toca viure, ens preguntem en què es diferencia aquell sistema dictatorial, capaç de condemnar a mort el nostre germà, entre molts d’altres, i aquest sistema democràtic que no fa res per tancar ferides que encara supuren. Després ens demanaran que oblidem el passat i que mirem el futur. No podrem mai. Ens preguntem si aquesta mateixa ànsia judicial que ara ha negat la revisió el que ha fet és defensar aquell nefast tribunal que, al seu temps, va signar, sense garanties processals, la pena de mort contra el nostre germà. Sabem que no estem soles en aquest moment. Agraïm l’ànim i el suport que ens fan arribar innombrables persones i col·lectius. La societat en general i la catalana en particular ha entès que el cas del nostre germà no és una qüestió estrictament personal o familiar. Hi ha en joc conceptes poderosos com la dignitat o la restauració de la justícia. Sabem que no som les úniques persones que estem en aquesta situació. I també sabem qu hem de continuar fins que un dia o altre es reconegui la profunda injustícia que es va cometre quan, el 2 de març de 1974, el botxí collava el garrot amb el vistiplau d’un sistema judicial corrupte, indefensable des de la perspectiva dels temps que vivim.

    Imma, Montse, Carme i Merçona Puig Antich.

    Diari de Balears (22-VI-07)



    0 0

    [02/03] Expulsió dels germans Praet -«Le Tocsin» - «La Calle» -«La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias» - Multatuli - Colombo - Gross-Fulpius - Spivak - Relgis - Baeza - Abadía - Meler - Leggio - Biel - Benet - Fournier - Puig Antich - Vinazza

    Anarcoefemèrides del 2 de març

    Esdeveniments

    "Sans patrie"

    - Expulsió de França dels germans Praet: El 2 de març de 1894 són expulsats de França Laurent Van Praet, nascut el 30 de gener de 1859 a Vilvoorde (Flandes, Bèlgica), i son germà Jules François Praet, nascut el 9 de novembre de 1861 a Gand (Flandes, Bèlgica). Tots dos eren membres del grup anarquista antimilitarista «Els Sense Pàtria», creat a Charleville (Ardenes, França) el 1891. Van ser víctimes de l’aplicació de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses), en trobar la policia a ca seva exemplars de la premsa llibertària.

    ***

    Capçalera de "Le Tocsin"

    - Surt Le Tocsin: El 2 de març de 1934 surt a Antony (Illa de França, França) el primer número del periòdic bimensual anarcocomunista Le Tocsin. Contre tous les fascismes! Pour la liberté! El responsable d'aquesta publicació dedicada especialment a la lluita contra el feixisme fou Pierre Perrin (Pierre Odéon) i l'administrador Charles Durand. En sortiren quatre números, l'últim l'11 de maig d'aquell any.

    ***

    Capçalera de "La Calle"

    - Surt La Calle: El 2 de març de 1936 surt a la Corunya (la Corunya, Galícia) el primer número del periòdic obrerista La Calle. Semanario popular. Era l'òrgan oficiós del Partit Sindicalista (PS) d'Ángel Pestaña Núñez i estava obert a totes les tendències esquerranes (anarquistes, anarcosindicalistes, republicans, galleguistes, etc.). Tractà temes locals i molt variats (qüestions municipals, treball, activitats polítiques, problemes de barris, esports, etc.) i alguns articles es publicaren en gallec. Trobem articles de P. Boleo, Plácido R. Castro, Victoriano Crémer Alonso, Manuel Fernández, Manuel Martínez Pérez, Gonzalo Pantín, Carlos Pereira (Karper), Pérez Hervada, Manuel Porto Casás, B. Varela do Campo i José Villaverde (Juan José), entre d'altres. L'il·lustrador fou Cebreiro. En sortiren set números, l'últim el 13 d'abril de 1936. Una col·lecció completa fou conservada per l'anarcosindicalista José Villaverde Velo que actualment es conserva a la Reial Acadèmia Gallega.

    ***

    Capçalera de "La Revista Anárquica"

    - Surt La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias: El 2 de març de 1978 surt a Santa Coloma de Gramanet (Barcelonès, Catalunya) el número 0 del periòdic La Revista Anárquica de Juventudes Libertarias. Órgano de expresión de la FL de Sta. Coloma de las JJLL. Portà l'epígraf «Ni Dios, Ni Amo, JJLL». Cap article va ser signat. Tractà temes molt diversos: organització anarquista, repressió, presos (COPEL), feminisme, delinqüència, esperanto, poesia, acció directa, antimilitarisme, violència estatal, antiparlamentarisme, pedagogia, marxisme, etc. El número 3 és un especial monogràfic contra la Llei antiterrorista. En sortiren cinc números, l'últim el 4, que portà el subtítol«Portavoz de la FIJL» (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries), de l'11 de desembre de 1978 i deixà de publicar-se per problemes econòmics.

     Anarcoefemèrides

    Naixements

    Multatuli fotografiat per C. Mitkiewicz (Brussel·les 1864)

    - Multatuli:El 2 de març de 1820 neix al carrer Korsjespoortsteeg d'Amsterdam (Països Baixos) l'escriptor anarquista Eduard Douwes Dekker, més conegut com a Multatuli («Molt he patit», en llatí, i fa referència a un famós passatge de Tristia d'Ovidi). Fill d'un capità de navili, en 1838 va viatjar a bord del vaixell comandat per son pare a lesÍndies Orientals Holandeses (actual Indonèsia), a la capital de les quals, Batavia, van arribar en 1839. D'antuvi va exercir de funcionari en aquestes terres, però va dimitir del càrrec fastiguejat del tractament reservat als indígenes i per les dures crítiques que havia rebut per la seva gestió comptable. Després de la seva renúncia es va quedar sense feina i va viatjar durant anys tot sol per Europa (Holanda, Bèlgica, Alemanya i França). En 1859 sa muller, la baronessa de Wijnbergen, i sos dos fills es van reunir amb ell a Europa. Aquest mateix any es va consagrar a la literatura i va publicar ambèxit Max Havelaar (1860), obra anticolonialista i antiesclavista. Multatuli, crític irònic del conformisme burgès, posarà en pràctica el seu ideal llibertari i escandalitzarà els seus contemporanis, vivint en harmonia amb ses dues companyes i amb sos dos fills. Els seus escrits contra l'Estat i contra el parlamentarisme, i els seus atacs contra la religió, la família i els prejudicis de tota mena (racistes, sexistes o sexuals) van tenir una gran influència dins elsàmbits socialista i llibertari. Multatuli va morir el 19 de febrer de 1887 a Nieder-Ingelheim (Renània-Palatinat, Alemanya) i fou el primer holandès que optà per la incineració. Existeix la «Multatuli Genootschap» (Societat Multatuli), que té com a objectiu donar a conèixer l'autor i ressaltar la seva vigència actual, tot administrant el Museu Multatuli, ubicat a la casa natal de l'escriptor. El juny de 2002, la«Maatschappij der Nederladse Letterkunde» (Societat de Literatura Holandesa) va proclamar Multatuli com el més gran escriptor holandès de tots els temps.

    ***

    Foto policíaca de Giovanni Colombo (ca. 1894)

    - Giovanni Colombo: El 2 de març de 1855–algunes fonts citen el 27 de març– neix a Borgosesia (Piemont, Itàlia) el lampista anarquista Giovanni Ottavio Colombo, també conegut per la seva transcripció francesa Jean-Octave Colombo. Sos pares es deien Giuseppe Colombo i Teresa Franchoni. Casat i amb sis infants, emigrà a França. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió d'aquest país per les seves activitats anarquistes. Refugiat a Londres (Anglaterra), freqüentà Charles-Jean Capt, destacat membre del grup anarquista «Club Autonomie». En 1894 el seu nom figurava en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa, que citava que es refugiava a Suïssa. En 1896 residia al Charlotte Street de Londres.

    ***

    Jacques Gross-Fulpius fotografiat per O. Meistring (1896) [IISH]

    - Jacques Gross-Fulpius: El 2 de març de 1855 neix a Mülhausen (Alsàcia) el bibliòfil, lliurepensador, maçó i militant anarquista Jacques Gross-Fulpius, conegut sota els pseudònims d'André,Jean Guise i Jean-qui-marche. Sos pares es deien André Gross i Suzanne Julienne Muller. Viatjant de comerç per a la fàbrica de tabacs Burrus de Boncourt (Jura, Suïssa), d'antuvi participà en el moviment antibonapartista. En 1870 s'adherí a la Federació del Jura de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 fou delegat, sota el nom d'André, per les seccions obreres de Porrentruy i de Boncourt al VIII Congrés General de l'AIT antiautoritària celebrat a Berna. El 18 de març de 1877 participà en la manifestació de commemoració de la Comuna de París («Manifestació de la Bandera Roja») celebrada a Berna. Gràcies a la seva feina, pogué passar de contraban periòdics i llibres clandestins, com ara L'Avant-Garde, de Paul Brousse, i Freiheit, de Johann Most. Amic d'Élisée Reclus, Piotr Kropotkin, Jean Grave, James Guillaume, Luigi Galleani i Max Nettlau --ajudà aquest en les seves investigacions històriques--, entre d'altres, organitzà clandestinament l'ajuda als companys empresonats o expulsats, com ara Errico Malatesta o Zamfir Arbore (Z. Ralli). Finançà discretament publicacions anarquistes, com ara Le Révolté, i destacà com a bibliòfil. Subscrit a Les Temps Nouveaux, col·laborà en Le Réveil Anarchiste sota el pseudònim de Jean-qui-marche. En 1905 entrà en la francmaçoneria (lògies «Grand-Orient» i «La Fraternité») i realitzà nombroses conferències i publicà llibres sobre el tema, com ara La Franc-Maçonnerie sous la Commune (1871). Conférence (1908) i La franc-maçonnerie exposée aux profanes (sd). Sa companya, Elisabeth Fulpius, filla del lliurepensador Charles Fulpius i escultora, redactà l'article«Sculture» per a l'Encyclópedie Anarchiste. En 1920 una part important de la seva col·lecció bibliogràfica va ser venuda al Frankfurt Institut für Sozialforschung (Institut per a la Investigació Social de Frankfurt). Jacques Gross-Fulpius va morir el 4 d'octubre de 1928 a Ginebra (Ginebra, Suïssa). Els seus arxius constituïren un dels primers fons del Centre Internacional de Recherches sur l'Anarquisme (CIRA) fundat en 1957 a Ginebra. Una important correspondència seva amb nombrosos anarquistes (Nettlau, Reclus, Ettore Molinari, etc.) es conserva a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    ***

    De dreta a esquerra: Jacob Abrams, Mary Abrams, Joseph Spivak i la companya d'Spivak

    - Joseph Spivak: El 2 de març de 1882 neix a Uman (Txerkassy, Ucraïna, Imperi Rus) el militant anarquista Joseph Spivak. En 1902 emigra als Estats Units, instal·lant-se a Nova York, però torna a Rússia quan esclata la revolució de 1905, participant en l'agitació antitsarista i en la defensa contra els pogroms antijueus que assolaren la regió. Va retornant Nova York en 1906, quan la revolució es va transformar en reacció. Va treballar en una fàbrica de cigars mentre estudiava química els vespres a Cooper Union, on es va llicenciar en 1915 i acabant després llicenciat en farmàcia i treballant com a d'apotecari a Nova York, Cleveland i Niagara Falls. Durant la Primera Guerra Mundial participa activament en els cercles anarquistes i en la campanya antimilitarista contra el reclutament duta per Emma Goldman i Alexandre Berkman. Va prendre part en la campanya d'agitació en pro de Tom Mooney i Warren Billings, falsament acusats de posar una bomba durant la desfilada per la mobilització a San Francisco el 22 de juliol de 1916. Malgrat les persecucions, detencions i amenaces d'expulsió, continuarà amb la militància. Va traslladar-se a Los Ángeles en 1921, on es va adherir a la secció Kropotkin del Workmen's Circle, així com a la secció local dels Industrial Workers of the World (IWW). Amb l'anarquista escocès Tom Bell va organitzar el Libertariam Forum, que programava conferències i debats setmanals sobre temes diversos, i un Free Worker's College (Col·legi Lliure Obrer), espècie d'universitat obrera, pel 1925. Col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes, especialment en The Road to Freedom, d'Hippolyte Havel, i en Fraye Arbetr Shtime. Amb l'establiment de la dictadura bolxevic va perdre la fe en la revolució de masses i es va fer stirnerià, alhora que participava en activitats anarcocomunistes i anarcosindicalistes. En 1927, va retornar a Nova York, es va adherir a la secció Francisco Ferrer del Workmen's Circle, a la Jewish Anarchist Federation i al grup New Trends, organitzat a finals de la Segona Guerra Mundial per Alexander Shapiro. Però on va desenvolupar la tasca de sa vida va ser en el Libertarian Book Club (Club del Llibre Llibertari), publicant La revolució desconeguda, de Volín (1954-1955); Men against the State, de James J. Martin (1957); L'anarquisme,  de Paul Eltzbacher; L'únic i la seva propietat, d'Stirner (1963), i altres obres fonamentals del pensament anarquista. Militant actiu fins al final --algunes setmanes abans de finar encara va fer una conferència sobre El moviment cooperatiu--, Joseph Spivak va morir amb 90 anys el 7 de novembre de 1971 a Nova York (Nova York, EUA).

    ***

    Eugen Relgis

    - Eugen Relgis:El 2 de març de 1895 neix a Iasi (Moldàvia, Romania) l'escriptor, poeta, pacifista, eugenista i militant llibertari Eugen Sigler Watchel, més conegut com Eugen Relgis. Apassionat per la poesia, va publicar, a partir de 1912, nombrosos reculls (Follia, El triomf del no ésser, etc.). A Bucarest, a partir de 1914 va començar a estudiar arquitectura i en 1916 va fer estudis a la Facultat de Lletres i de Filosofia; estudis que va haver d'abandonar a partir de la Gran Guerra quan Alemanya ocupa Romania. En aquesta època viatjarà a Constantinoble, illes del Mar de Màrmara, Àsia Menor i Atenes. Marcat pel primer conflicte mundial, esdevindrà un ardent militant pacifista. En 1920 va fundar la revista Umanitatea (Humanitat), que serà prohibida per la censura. Admirador de Rabindranath Tagore, després va fer amistat amb dos famosos escriptors europeus pacifistes exiliats a Suïssa durant la Gran Guerra, el francès Romain Rolland i l'austríac Stefan Zweig; també es va veure molt influït per l'obra de Georg Nicolai Biologia de la guerra (1917), de qui va traslladar les seves idees del terreny biològic al camp social en l'obra Principis humanitaristes, publicada en romanès en 1922 amb pròleg de Nicolai. En aquesta època va llançar un projecte d'Internacional dels Intel·lectuals de caire anticapitalista però allunyada també de la III Internacional Comunista, a la qual s'havien acostat Henri Barbusse i el grup«Clarté», en el qual va col·laborar Blasco Ibáñez. En 1922 va ser nomenat director de la Biblioteca de la Societat Cultural«Libertatea» (Llibertat), on coneixerà l'anarquista Panait Mosoiu. El gener de 1923 va llançar una «Crida als intel·lectuals i als treballadors il·luminats», signat per diversos escriptors i intel·lectuals llibertaris (Henri Barbusse, Manuel Devaldès, Philéas Lebesgue, Stefan Zweig, Pierre Ramus, Upton Sinclair, Rabindranath Tagore, Fabio Luz, Campio Carpio, etc.) i que va ser traduït a diversos idiomes; aquest mateix any va crear a Bucarest el Primer Grup Humanitarista, al qual s'adherirà Han Ryner, qui després trobarà a París el setembre de 1930. En 1925 és membre de la Internacional de Resistents a la Guerra (War Resisters International) i participa en la conferència pacifista d'Hodeston (Londres) i en la de Sonntagsberg (Àustria) entre el 27 i el 31 de juliol de 1928. En aquest anys editarà les revistes Cugetul Liber (Lliure Pensament, 1928-1929) i Umanitarrismul (Humanitarisme, 1929-1930). Perseguit tant pel règim feixista com pel comunista, fugirà clandestinament de Romania en 1947, passant temporades a París, Gènova i Venècia. Finalment passarà a residir, amb l'ajuda d'Alfredo Palacios i Justino Zavala Muniz, primer a l'Argentina, on sos fils estaven refugiats des de 1942, i després a l'Uruguai, on s'instal·larà amb sa companya Ana Taubes. A Montevideo, va començar a publicar les seves obres en castellà, gràcies a les traduccions de Vladimiro Muñoz, i va començar a col·laborar en la premsa uruguaiana i a fer conferències. Membre del grup d'Abraham Guillen, Gerard Gatti i altres, es va encarregar de la preservació dels arxius llibertaris enviats des d'Europa, però la policia en descobreix l'amagatall, assalta el local i roba tot el que troba. Malgrat tot Eugen Relgis aconsegueix, després de moltes dificultats, fugir de la policia. A finals dels anys quaranta va publicar dos importants fullets en l'editorial anarquista «Ediciones Universo» de Tolosa de Llenguadoc: Las aberraciones sexuales en la Alemania nazi (1949) i Humanitarismo y eugenismo (1950), on molts es van veure sorpresos pel fet que un anarquista humanitarista i pacifista defensés i reivindiqués l'eugenèsia, entesa com a higiene de l'espècia humana que «aparti de la vida pública degenerats, folls, invertits físics i intel·lectuals». En 1953 va viatjar al Brasil i a Rio de Janeiro va fer amistat amb l'anarquista José Oiticica. En 1955, a l'Uruguai, en ocasió del seu seixantè aniversari, va ser proposat per un «Comitè Nacional d'Adhesió a la Candidatura d'Eugen Relgis al Premi Nobel de la Pau» a aquesta distinció, però aquell any no es va concedir. En 1962 va estar-se amb sa companya quatre mesos a Israel, abans de passar per Suïssa, Itàlia i l'Argentina, comissionat per la Universitat de la República de l'Uruguai. Durant els seus darrers anys es va mantenir gràcies a una pensió que li havia concedit el Senat i la Cambra de Representants de la República Oriental de l'Uruguai. Eugen Relgis va morir el 22 de març de 1987 a Montevideo (Uruguai). El seu arxiu personal es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam i a la Jewish National and University Library de Jerusalem.

    Eugen Relgis (1895-1987)

    ***

    Juan Baeza

    - Juan Baeza: El 2 de març de 1902 neix a Almería (Andalusia, Espanya) l'anarquista Juan Baeza, conegut per la seva transcripció al francès Jean Baeza o com Jean l'Espagnol. Emigrà a França i s'instal·là, d'antuvi a Bois-Colombes (Illa de França, França), i des de 1929 a Le Blanc-Mesnil (Illa de França, França), on treballà de lampista i participà en els cercles llibertaris parisencs. En 1935, quan es trobava desocupat des de feia mig any, prengué part en les vasectomies voluntàries realitzades a companys anarquistes de la zona de Bordeus (Aquitània, Occitània) al domicili de la parella formada per André i Andrée Prévotel, juntament amb Louis-Émile Harel, com a assistent del doctor Norbert Bartosek. Denunciats, els protagonistes d'aquest episodi («Afer de les Esterilitzacions o de les Mutilacions») van ser detinguts. No obstant això, ell aconseguí fugir el 31 de març de 1935, però hagué de deixar abandonats sa companya i sos dos infants. Durant l'escorcoll de casa seva es va trobar nombrosa propaganda anarquista i neomaltusiana. Activament buscat per la policia francesa i estrangera, mai no va ser trobat. Jutjat el 2 de maig de 1936 amb la resta de companys, va ser condemnat en rebel·lia a dos anys de presó, a 100 francs de multa i a 10 anys de prohibició de residència.

    ***

    Afusellats republicans, per Torsten Jovinge

    - Celonio Abadía Arrastia: El 2 de març de 1903 neix a Lodosa (Navarra) el jornaler cenetista Celedonio Abadía Arrastia. Va ser assassinat pels feixistes el 1936 juntament amb el seu germà anarquista Marco Bruto. Son altre germà Mateo, membre de la junta de Sindicat Únic de CNT, va ser assassinat el 24 de setembre de 1936 a Dicastillo (Navarra).

    ***

    Romà Meler Artigas

    - Romà Meler Artigas: El 2 de març de 1919 neix a Bagà (Berguedà, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Romà Meler Artigas. Acabat de néixer, sa família es traslladà a Guardiola de Bergadà. Quan tenia 11 anys deixà l'escola i començà a treballar. Amb 14 entrà com a obrer tèxtil i poc després s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1932 participà activament en els Fets de Fígols. Arran d'un accident perdé un braç i es donà la paradoxa que el patró volgué donar-li feina, però els seus companys el rebutjaren per ser un actiu sindicalista i pensar que només els portaria problemes. En 1936, quan esclatà la Revolució, organitzà les Joventuts Llibertàries a Guardiola de Bergadà i fou nomenat secretari general de les mateixes. A més d'això, desenvolupà tasques de responsabilitat orgànica en la CNT i participà en el procés col·lectivitzador al seu poble. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els Pirineus i fou tancat al camp de concentració de Vernet. En els anys posteriors va fer feina de pastor. Després de la II Guerra Mundial fundà les Joventuts Llibertàries a Montpeller i milità activament en la CNT de l'Exili. Fou amic de Felipe Alaiz, Plinio Valls, Miguel Chueca i Juan Manuel Molina Mateo (Juanel), entre d'altres. En 1948 s'establí a París i treballà com a soldador elèctric, feina que exercirà durant més de trenta anys. Més tard retornà a Occitània i, després dels conflictes interns del Congrés de Montpeller de 1965, s'arrenglà amb els crítics i entrà a formar part dels Grups de Presència Confederal.

    ***

    Franco Leggio (París, 1971)

    - Franco Leggio: El 2 de març de 1921 neix a Ragusa (Sicília) el propagandista anarquista Franco Leggio. Fill de miners, quan deixà l'escola començà a treballar com a miner del sofre a Ragusa i a finals dels anys trenta s'integrà en el moviment llibertari i en la lluita antifeixista. Fugint de la vigilància policíaca a la qual estava sotmès, s'allistà en la Marina, on realitzà una destacada activitat antifeixista. En 1944 va ser ingressat en un sanatori de Ragusa per guarir la seva tuberculosi, però l'1 de gener de 1945 fugí per participar en el moviment insurreccional antimilitarista popular contra la crida («Coscrizione classe 1921») a les armes de l'«Exèrcit llibertador» angloamericà, que portà el nom de «Non si parte!», i del qual va ser figura destacada juntament amb militants anarquistes com Pino Catanese, Mario Perna i Maria Occhipinti. Aquesta resposta insubmisa va ser durament reprimit amb centenars de detencions i per aquests fets va ser condemnat a un any i mig de presó. Un cop acabada la guerra, en 1946, entrà a formar part del grup anarquista «La Facciola» de Ragusa. En 1949 participà activament, amb milers de minaires i les seves famílies, en el moviment vaguístic i d'ocupació autogestionària de les mines. Després de la traïció dels dirigents sindicals, el moviment fracassà després de dos mesos i va ser acomiadat, havent de marxar de Sicília. Entre 1949 i 1969 treballà en el sector de la construcció (pintor, paleta, etc.) a Nàpols, Gènova, Milà i a França, on establí estrets contactes amb destacats militants anarquistes, com ara l'anarcosindicalista espanyol Cipriano Mera i el guerriller antifranquista català Josep Lluís Facerías (Face). El novembre de 1955 amb aquest últim organitzà una Comissió Provisional de Relacions de les Joventuts Llibertàries, de la qual va ser elegit secretari Dante di Gaetano, i que tenia com a finalitat organitzar un congrés internacional i fundar una nova organització, la Federació Anarquista Juvenil (FAJ), que arreplegaria militants italians, francesos i espanyols, centrada en la lluita antifranquista. El Congrés es va reuní entre el 25 i el 26 de desembre de 1955 a Liorna i va ser continuat per nombrosos càmpings anarquistes internacionals; però l'assassinat a Barcelona de Facerías en 1957 posarà fi al projecte d'organització. El febrer de 1957 assumirà la gerència de l'únic número del periòdic L'Agitazione del Sud, publicat a Modica (Sicilia). En 1960 fundà l'editorial«La Fiaccola», per difondre textos anticlericals, ateus i antipsiquiàtrics, activitats per les quals fou detingut i processat en diverses ocasions. El 15 de juliol de 1962 participà directament en la col·locació d'una bomba al balcó de la Casa Consistorial de València des de la qual el dictador Franco havia pronunciat un discurs dies abans. Més tard fundà la revista Anarchismo, de la qual serà editor responsable fins al 1978; aquest mateix any creà el periòdic Zuleima. Arran del procés contra Giovanni Marini --jove llibertari que en llegítima defensa matà un feixista durant una agressió--, s'implicà activament en el seu comitè de defensa i en 1982 va ser condemnat a sis mesos de presó que purgà a Ragusa. Durant la dècada dels vuitanta lluità contra la instal·lació de míssils de creuer nord-americans a Comiso. En 1986 l'Estat italià, en un intent de anul·lar-lo, l'obligà a sotmetre's a la revisió d'una comissió psiquiàtrica, però els jutges van recular davant la pressió popular. Durant sa vida va mantenir una important relació epistolar amb llibertaris destacats d'arreu el món. Franco Leggio, després de patir 12 anys malalt arran d'un ictus, va morir el 15 de desembre de 2006 a l'Hospital G. B. Odierna de Ragusa (Sicília), el mateix del qual va fugir en 1945. Els seus funerals representaren una gran manifestació del moviment anarquista i va ser incinerat, amb l'últim número de Sicilia Libertaria sota el braç, el 28 de desembre d'aquell any a Bari (Pulla, Itàlia). En 2007 Pino Bertelli estrenà el documental biogràfic Franco Leggio. Un anarchico di Ragusa, produït per l'organització «Sicilia Libertaria».

    Franco Leggio (1921-2006)

     Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Pablo Biel Gimeno (Barcelona, 1935)

    - Pablo Biel Gimeno:El 2 de març de 1959 mor el miner anarquista Pablo Biel Gimeno. Havia nascut el 10 de novembre de 1900 a Montalbán (Terol, Aragó, Espanya). El 5 de febrer de 1939 s'exilià a França i fou internat al camp d'Argelers. El 26 de setembre de 1939 s'enrolà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) i enviat al front. A Beaucaire fou desmobilitzat i fou enviat a treballar a les mines de carbó de La Grand Comba (Occitània) el juliol de 1940, on existia un fort nucli d'exiliats peninsulars. Durant l'ocupació, per fugir de les batudes policíaques, nombrosos refugiats de La Grand Comba, i els fills de Pablo Biel (Pablo i Pilar), seran amagats als pallers pel rector de Saint-Laurent-de-Trèves. Després de l'Alliberament militarà en la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) de La Grand Comba. Sa companya fou Florentina Marco Millan.

    ***

    Necrològica de Gregorio Benet apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" del 26 de maig de 1968

    - Gregorio Benet: El 2 de març de 1968 mor a Carcassona (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista Gregorio Benet. Havia nascut cap el 1887 a Navarrés (Canal de Navarrés, País Valencià). Emigrà a Catalunya buscant feina i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya). En diverses ocasions, fugint de la repressió, s'amagà a la seva població natal. En una d'aquestes estades forçades, es casà amb sa companya. Durant les èpoques que la CNT fou il·legalitzada, participà en nombroses assemblees clandestines. En 1930 va fer costat la subscripció organitzada per La Revista Blanca a favor dels presos polítics i dels vells militants i en 1932 a favor dels obrers presos i deportats organitzada pel periòdic El Luchador. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i milità en la Federació Local de la CNT de Carcassona. Gregorio Benet patí un atac cerebral i 15 dies després, el 2 de març de 1968, morí a Carcassona (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    Cartell de la Ligue International des Combattants de la Paix

    - Clément Fournier: El 2 de març de 1969 mor a l’hospital francomusulmà de Bobigny (Illa de França, França) el militant anarquista i pacifista Clément Fournier. Havia nascut el 8 de març de 1904 a París (França) en una família llibertària i militarà en la Unió Anarquista, on arribarà a ser designat secretari en el congrés de maig de 1934. Com a pacifista va ser també secretari de la secció de Sartrouville de la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau (LICP). Després de la guerra, col·laborarà en el periòdic Ce qu'il faut dire (CQFD), de Louis Louvet, i pren part en la reconstrucció del moviment llibertari dins de la Federació Anarquista Francesa, participant en la creació del Comitè de Relacions Internacinals Anarquistes (CRIA) editant un butlletí. Serà, amb André Prudhommeaux, delegat al Congrés Anarquista Internacional de Londres (del 25 de juliol a l’1 d’agost de 1958). Secretari de relacions internacionals, serà també una temporada tresorer de la Federació Anarquista Francesa. En morir va donar el seu cos a la Facultat de Medicina de París.

    ***

    Salvador Puig i Antich

    - Salvador Puig i Antich: El 2 de març de 1974 mor executat a Barcelona (Catalunya) pel règim franquista l’anarquista Salvador Puig i Antich. Havia nascut el 30 de maig de 1948 a Barcelona (Catalunya) en el si d’una família treballadora de classe mitjana i era el tercer de sis germans. El seu pare, Joaquim Puig, fou militant d'Acció Catalana durant la República. Aquest s'exilià a França, on fou internat al camp de refugiats d'Argelers de la Marenda, i va ser condemnat a mort quan tornà a Catalunya i indultat en l'últim moment. Tenia una existència turmentada com a perdedor de la guerra. El jove Salvador va començar estudiant al col·legi La Salle Bonanova fins que en fou expulsat per indisciplina. Més tard va entrar en el col·legi de Salesians de Mataró, on va finalitzar el batxillerat de lletres i on conegué el Pare Manero. A partir dels setze anys compaginà el treball en una oficina amb els estudis nocturns a l'Institut Maragall, on féu amistat amb Xavier Garriga i els germans Solé Sugranyes (Oriol i Ignasi), tots ells futurs companys del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL). Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment a realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar els vaguistes i els obrers detinguts. Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes. L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL. Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove subinspector de policia de 23 anys Francisco Anguas Barragán resultà mort. Puig Antich fou empresonat, acusat de ser l'autor dels trets que causaren la mort a Anguas Barragán i d’haver participat en l atracament d’un banc. Posteriorment va ser jutjat en Consell de Guerra, i condemnat a mort per un règim amb set de venjança després de la mort de Carrero Blanco. A tot Europa s'organitzaren manifestacions demanant la commutació de la pena capital, però Franco es mantingué ferm i no concedí l'indult. Salvador Puig Antich, de 25 anys, fou executat amb el mètode del garrot vil (va ser l’últim pres polític executat a l’Estat espanyol amb aquest sistema) en una cel·la de la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974 a les 9.40 hores del matí. El seu cos reposa al nínxol 2737 del cementiri de Montjuïc.

    ***

    Aldo Vinazza (assegut a la taula en segon pla, primer per l'esquerra) en la II Conferència Nacional dels GAAP (Liorna, 26 i 27 de setembre de 1953)

    - Aldo Vinazza: El 2 de març de 1995 mor a Gènova (Ligúria, Itàlia) l'anarquista i sindicalista Aldo Vinazza, que va fer servir els pseudònims Rilievi i Aldo Genovese. Havia nascut el 16 de gener de 1926 a Gènova (Ligúria, Itàlia). Sos pares es deien Aurelio Vinazza, treballador del manteniment de carreteres, i Delfina Iori. De molt jove entrà a fer feina a la foneria«Ansaldo-Fossati», al barri de Sestri Ponenti de Gènova, on operava un actiu grup de sindicalistes revolucionaris que tenien dos representants en el Comitato di Liberazione Nazionale (CLN, Comitè d'Alliberament Nacional). Participà en la vaga de 1942 i en 1945 entrà en contacte amb els joves anarquistes del grup de Sestri Ponenti. En 1949 començà a col·laborar, sota el pseudònim Rilievi, en el periòdic Umanità Nova i també en la revista ciclostilada dels joves anarquistes de Sestri Ponenti i de Gènova Centre Inquietudine (1948-1949). En el congrés de la Federació Anarquista Ligur (FAL), celebrat el març de 1950 al barri genovès de Pontedecimo, ell i els seus companys van ser elegits per encarregar-se de la Comissió de Correspondència de la FAL. En aquest mateix congrés, Pier Carlo Masini i els seus seguidors (joves comunistes llibertaris «plataformistes») acordaren amb Mario Mantovani col·laborar en Il Libertario. Fins a finals de 1953, dels 317 articles d'Il Libertario, 71 van ser escrits per ell, gran part d'ells dedicats a la política exterior. També realitzà nombroses activitats per a difondre aquest periòdic, del qual distribuïa ell 150 exemplars per número. En aquesta època destacà en l'emissió de correspondència (cartes, circulars, informes, etc.). Entre el 24 i el 25 de febrer de 1951, en la Conferència Nacional Anarquista de Pontedecimo, on nasqueren oficialment els Grups Anarquistes d'Acció Proletària (GAAP), va ser nomenat membre del Comitè Nacional d'aquesta organització, amb seu a Sestri Ponenti, encarregant-se de l'Organització. També col·laborà en l'òrgan dels GAAP L'Impulso. A començaments de 1953 va ser acomiadat de la fàbrica on treballava de peó i va ser contractat com a ajudant de Marcello Bianconi, anarquista i secretari del Sindicat de Mossos a la Cambra del Treball de Gènova. Mentrestant, el juny de 1952, va ser reelegit en les seves tasques organitzatives en el Comitè Nacional durant la II Conferència dels GAAP, així com en les successives conferències fins al 1956. Entre el 5 i el 7 de juny de 1954 assistí, juntament amb Mario Filosofo, en representació dels GAAP, a la Conferència Internacional d'Organitzacions Llibertàries que se celebrà a París (França) i on es promogué la constitució de la Internacional Comunista Llibertària (ICL). Durant la VII Conferència, de l'aleshores anomenada Federació Comunista Llibertària (FCL), celebrada l'abril de 1957, es decidí la confluència amb el Movimento della Sinistra Comunista – Azione Comunista (MSC-AC, Moviment de l'Esquerra Comunista – Acció Comunista) i ell formà part de la comissió encarregada de la fusió. L'MSC-AC resultà ser una confederació de petites organitzacions comunistes de diverses tendències (trotskistes, bordighistes, etc.) que entre 1956 i 1958 representà l'ala internacionalista i antiestalinista de l'esquerra extraparlamentària italiana. En 1958 col·laborà en la revista parisenca Socialisme ou Barbarie. Entre 1956 i 1965, amb Arrigo Cervetto, Bruno Fortichiari, Giorgio Galli, Pier Carlo Masini, Lorenzo Parodi, Luciano Raimondi i Giulio Seniga, participà en la publicació d'aquesta tendència Azione Comunista. Poc abans, abandonà la seva feina d'ajudant sindical i, per indicació de Pier Carlo Masini i de Giulio Seniga, es traslladà a Milà (Llombardia, Itàlia) per encarregar-se de la redacció d'un nou diari i hi va romandre fins al desembre de 1958. A començament de 1959 s'instal·là de bell nou a Gènova, on tornà a treballà en el Sindicat de Mossos de la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball); però, en morir Marcello Bianconi el setembre d'aquell any, va ser expulsat de la feina pel Partit Comunista Italià (PCI), que no perdonà el seu passat polític. Desanimat, abandonà tota activitat política i només es centrà en tasques sindicalistes en la Secció de Mossos de la Unione Italiana del Lavoro (UIL, Unió Italiana del Treball). Posteriorment col·laborà amb temes politicosindicals, sota el pseudònim Aldo Genovese, en Lotta Comunista i enBattaglia Comunista, d'Onorato Damen, alhora que mantingué correspondència amb els vells companys (Bruno Fortichiari, Pier Carlo Masini, etc.).

     Ateneu Llibertari Estel Negre

    Actualització: 02-03-16


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.


    I escriuré els noms...


    Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes.

    I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.

    Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat. I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista.

    A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

    (P.D: des de primera hora del matí m'han arribat tot de correus de lectors recordant-me el nom de l'obrer molt a Elda, que era Teófilo del Valle. Gràcies. La memòria, quan és col·lectiva, significa molt.)

    Vicent Partal director@vilaweb.cat


    Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors". (Miquel López Crespí)



    L'escriptor Miquel López Crespí va escriure aquesta història alternativa de la transició: No era això: memòria històrica de la transició.

    Les vagues a Vitòria havien començat (desembre de 1975) per simples reivindicacions laborals a Forjas Alavesas (es demanaven quaranta-dues hores setmanals de feina i sis mil pessetes d'augment). A poc a poc, malgrat els esforços dels carrillistes per mantenir la gent dins les fàbriques i no sortir al carrer, els treballadors s'anaven polititzant setmana rere setmana, i s'accentuaven més les seves reivindicacions -reivindicacions de govern obrer i popular; república socialista; dissolució dels aparats repressius de l'Estat (Policia Armada i Guàrdia Civil); unitat obrera enfront el capital; dimissió de tots els antics càrrecs sindicals i posà aquests càrrecs en mans de les assemblees sobiranes; etc, etc.

    La coordinació de les fàbriques en lluita augmentà, es consolidà, i la seva pràctica -democràcia de base- s'anà generalitzant. Dia 12 de gener: vaga a Mevosa; dia 14: les assemblees d'aquestes fàbriques van unificant esforços amb les d'Aranzábal, Olazábal, Gabilondo, etc; dia 19: Huarte i Cablerías del Norte s'hi afegeixen. Tots aquestes centres industrials -i molts més-, coordinats amb les coordinadores de barri i estudiants, arriben a mobilitzar les 200.000 persones de la ciutat que surten quasi cada dia al carrer per a defensar les reivindicacions del poble revoltat. Delegats de les fàbriques en lluita viatgen per tot l'Estat explicant l'avançada experiència sovietista de Vitòria.

    Durango, Amorebieta, Gernika, Santurtzi, Getxo, Markina, formen igualment importants coordinadores d'assemblees i consells obrers. OEC i les Plataformes Anticapitalistes tenen una part activa en aquestes experiències, però, com sempre, el partit (OEC) no intenta capitalitzar els conflictes i -potser erròniament- els seus militants feinegen entre els treballadors i els estudiants ajudant sempre les iniciatives més agosarades i revolucionàries sense fer proselitisme. Ben al contrari del que feia el PCE -apuntar-se a lluites en els quals no participava-, l'OEC -per manca d'una concepció dogmàtica i estalinista de partit- no intentà capitalitzar en profit seu les lluites que impulsà, tant a Vitòria com a les Illes com a tota la resta de l'Estat.

    El moviment revolucionari s'accentuava dia a dia malgrat la repressió. Només en dos mesos -parlam de 1976- la patronal perdia la plus-vàlua de 36.469.OOO hores no treballades. La complicada política de reforma controlada esclatava pertot arreu. S'havia de fer qualque cosa. El PCE, Carrillo -el PSOE era quasi inexistent-, no bastava per a controlar les exigències cada vegada més combatives i antipactistes dels pobles. El govern de la reforma, un govern on hi havia en Fraga, en Martín Villa i en Suárez, decideix escalivar a fons els estudiants i treballadors i, sense miraments, el dia 3 de març de 1976, per provar d'aturar aquesta imparable onada de coordinadores que sacsejava molts d'indrets de l'Estat, ordenen disparar a matar.

    Els representants de les coordinadores de fàbriques en lluita estaven reunits a l'interior de l'església de Sant Francesc d'Assís. Hi eren presents obrers de molts d'indrets i, en el moment en que la Policia metrallà els treballadors, prop de cinc mil homes i dones discutien en pau i ordenadament els seus problemes socials i polítics.

    Assabentats que en aquella església hi havia els principals dirigents partidaris de la democràcia proletària, Suárez, Fraga i Martín Villa ordenen l'assalt. La Policia entra disparant. Maten tres joves. Francisco Aznar, de disset anys, assassinat d'un tret al cap. Pedro María Ocio, quan intentava protegir uns infants amb el seu cos, rep l'impacte de les bales. Més tard, un altre jove, Romualdo Barroso, de dinou anys, és abatut salvatgement per les forces repressives que segueixen les instruccions del govern aperturista. Hi ha desenes i desenes de ferits i detinguts.

    Pareix evident que la burgesia franquista, amb aquestes accions sagnants, prova de deturar el moviment revolucionari, republicà i anticapitalista, que el carrillisme no pot controlar. Tots els sectors del règim (aperturistes i búnker) consideren que la situació ha arribat a tal punt que només es pot aturar amb la sang. Els anys 74, 75 i, concretament, el 76, han demostrat que augmenten la lluita de classes, les mobilitzacions en contra de la imposada i forçada "unitat d'Espanya", i que els pobles de les diverses nacionalitats comencen a oscil· lar del reformisme vers comportaments i actituds polítics cada volta més compromesos. La reforma s'ha de reconduir, com sigui, amb sang si és necessari. La premsa de l'Europa demoburgesa resta atemorida davant el que està passant a l'Estat espanyol. Le Monde escriu dia 5 de març de 1976: "Organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra denuncian cada vegada més la política conciliadora [amb el franquisme] del Partit Comunista i de les Comissions Obreres, que encara controla aquest partit. Des de fa setmanes, els fets palesen un avenç cada vegada més accentuat del poble envers posicions més combatives, més polititzades".

    A Mallorca, OEC, les Plataformes Anticapitalistes de Barris i d'Estudiants, les Comissions Obreres Anticapitalistes, s'encarregaren de propagar les idees i experiències avançades de Vitòria. Aleshores -seguint les instruccions de l'OEC- jo militava en el front d'estudiants, concretament a Magisteri. Juntament amb n'Antoni Mir i en Biel Matamales, ens tocà organitzar una explicació d'aquells fets -hi hagué assemblea general amb assistència massiva. N'Àngels Roig, na Margarida Seguí, na Magda Solano, en Salvador Rigo, na Josefina Valentí, entre altres bons companys i militants, treballaren fort repartint fulls volants, pintant i dibuixant cartells, aturant les classes per a explicar als alumnes els fets sagnants de Vitòria, preparant les assemblees informatives.

    En aquella assemblea de solidaritat hi intervingué, per part del nostre Front Obrer, el treballador i militant de l'OEC Jaime Bueno (en "Tomàs", en l'argot de la clandestinitat), avui excel× lent advocat que jugà un paper essencial en la caiguda del corrupte govern Cañellas (PP) a les Illes. Per diverses facultats hi intervingueren en Mateu Morro i altres destacats dirigents universitaris de l'OEC. A Filosofia, hi havia, a part d'en Mateu Morro (l'actual Conseller d'Agricultura del Govern Balear i secretari general del PSM), en Joan Ensenyat i en Mateu Ensenyat (aquest darrer, provinent d'un grup que s'havia integrat en el partit provinent de Bandera Roja).

    A s'Arenal, clandestinament, n'Aina Gomila, aleshores treballadora de la neteja a un hotel, explicà els fets als obrers i obreres de l'hosteleria. Na Maria Duran i en Martí Perelló s'encarregaren d'impulsar lluites solidàries per Manacor i la seva comarca; a Menorca (Maó, Ferreries, Ciutadella, Alaior, etc), el cap de la campanya de solidaritat amb Vitòria (es necessitaven diners per a treure de la presó els represaliats per la dictadura) fou en Llorenç Febrer amb els seus incansables companys provinents de les JOC.

    A part dels morts a Vitòria hi hagué més assassinats arreu. Un d'aquests crims diaris va ser el del jove obrer Gabriel Rodrigo, de dinou anys, que fou "liquidat" d'una manera encara no aclarida per membres de la Brigada Social o d'alguna altra de les forces repressives de l'Estat. El cert és que aquest jove treballador, en assabentar-se dels esdeveniments de Vitòria, sortí amb altres milers de companys a participar en una manifestació no permesa en contra de la repressió feixista, a Tarragona. Acorralat per les forces de la repressió de la dictadura, provà d'amagar-se dels seus perseguidors en el terrat de la casa número 7 del carrer Landa de Tarragona (una casa de tres pisos). Poc després el seu cadàver restava, esclafat, enmig del carrer, entre un gran bassiot de sang (vegeu Cambio16, núm. 233, 15-21 març de 1976, pàg. 14). Crims com aquest eren el pa nostre de cada dia en els darrers anys de la dictadura.

    ¿Qui no va treballar per a explicar el que havia succeït a Vitòria? Tot el partit es va posar en cos i ànima a treure'n les ensenyances oportunes per a impedir amb totes les nostres forces que aquests fets es repetissin o s'oblidassin. Na Dora Muñoz en el Front de Mestres, en Guillem Coll a Inca (organitzant les primeres assemblees obreres amb els treballadors de la sabata a Inca, Lloseta, etc), en Gori Negre i na Rosa Vich a Santa Maria... No acabaríem mai el llistat de companys que treballaren en aquesta línia de solidaritat fent xerrades, recollint diners per obres, hotels, barris i facultats, escrivint articles, fent fulls volants, editant cartells, enganxines de protesta contra la salvatge repressió feixista...

    Amb aquests assassinats la burgesia espanyola demostrava el que estava disposada a consentir i el què no volia de cap de les maneres. I això era: sí a un pacte amb l'oposició per a mantenir l'essencial de l'estat capitalista (oferint la possibilitat d'una constitució monàrquica, imperialista i capitalista); permanència de tots els aparats repressius de la dictadura; no res de depuració de criminals i torturadors; ni parlar-ne de república federal o autodeterminació de les nacionalitats oprimides, de democràcia popular, o del poder dels treballadors. Finalment, després de la caiguda del govern Arias -pels seus grans errors i continuats crims, que posaven en perill la reforma- (juliol de 1976), els punts de vista de la pretesa "oposició" democràtica i els hereus "liberals" del franquisme s'anaren apropant fins a coincidir totalment i absolutament.

    Vist en perspectiva, el que tots els sectors del règim demanaven -i que la "oposició" els concedí benèvolament a canvi d'unes poltrones- era una llei de punt final dels crims de la dictadura. Com diria El País (6-VIII-95, pàg. 14): "La única ley de 'punto final' la hicimos los demócratas para los franquistas".

    Any 1976: punt àlgid de la lluita popular contra la dictadura Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
    © Miquel López Crespí Març de 2006

    Miquel López Crespí

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


    0 0

    [03/03] «Der Eigene» -«Der Mistral» - Conferència de Bertoni -«L'Amico del Popolo» - Atemptat de l'OAS - Grup Primer de Maig - Fets de Vitòria - Godwin - Bordes - Chambon - Florentino de Carvalho - Gilles - Ferrer - Escartín - Ballestero - Lozano - Laude - Peukert - Pengam - Aguggini - Schwartzbard - Masetti - Llop - Vileta - Merino - Malet

    Anarcoefemèrides del 3 de març

    Esdeveniments

    Portada d'un exemplar de "Der Eigene"

    - Surt Der Eigene: El 3 de març de 1896 surt a Berlín (Imperi Alemany; actual Alemanya) el primer número de la revista anarcoindividualista de cultura homosexual Der Eigene (L'Únic). Dirigida per l'escriptor anarquista Adolf Brand, està considerada la primera publicació homosexual de la història. Els 10 primers números sortiren trimestralment i després la revistà tingué una periodicitat mensual. Portà diverses subtítols, com ara  «Ein Blatt für Alle und Keinen» (Diari per a tothom i per a ningú), «Monatsschrift für Kunst und Leben» (Revista mensual sobre l'art i la vida), «Ein Blatt für männliche Kultur, Kunst und Literatur» (Full de la cultura, l'art i la literatura masculines), «Zeitschrift fûr Freundschaft und Freiheit» (Revista al servei de l'amistat i de la llibertat), etc. El títol de la publicació està tret de l'obra Der Einzige und sein Eigentum (L'Unique i la seva propietat) del filòsof anarcoindividualista Max Stirner. A més de tractar temes masculins i alguns de femenins, engegà debats d'idees, tant polítics (filosofia de Max Stirner, anarquisme, etc.) com culturals (art, literatura, etc.), a més dels que aleshores estaven en voga (naturisme, cultura física, ocultisme, teosofia, paganisme, etc.). La revista arribà a tenir uns 1.500 subscriptors. A partir del gener de 1898, per por a la censura, especialment al paràgraf 175 del Codi Penal alemany que criminalitzava des del 1871 l'homosexualitat masculina, posà el seus personatges obertament gais en el pla de la ficció. Des de finals de 1898 fins a 1902 la revista va ser il·lustrada amb gravats, lleugerament eròtics i de temàtica homosexual. El gener de 1899 sortí una nova sèrie amb nova numeració i maquetat segons l'estilart nouveau. En 1903, arran de la publicació d'un poema titulat «Die Freundschaft» (L'amistat), l'Estat prussià atacà directament la revista; denunciada, durant el procés Adolf Brand revelà que el poema era del poeta nacional Friedrich Schiller i, evidentment, la causa va ser sobreseguda. A part del número únic enquadernat que sortí en 1906, la revista continuà publicant-se de manera irregular i entre 1907 i 1909, arran de l'anomenat «Afer Harden-Eulenburg» (processos militars i civils d'importants membres del Govern de l'emperador Guillem II de Prússia acusats de comportament homosexual) de manera clandestina. Interrompuda la publicació durant la Gran Guerra, en 1919 es reprengué l'edició fins el 1932. En aquesta nova època la revista abandonà la línia llibertària i passà a fer costat la democràcia liberal de la República de Weimar i especialment el Sozialdemokratische Partei Deutschlands (SPD, Partit Socialdemòcrata d'Alemanya). A partir de 1920 s'introduïren fotografies de joves nus. Adolf Brand mantingué estretes relacions amb el metge investigador de la sexualitat humana Magnus Hirschfeld, però se n'allunyà quan els seus treballs científics deixaren de ser«estètics». En 1933, suspesa la publicació, el domicili de Brand va ser escorcollat i assaltat en diverses ocasions pels escamots nazis i tots els seus arxius van ser confiscats pel dirigent nacionalsocialista homosexual Ernst Röhm. Hi trobem articles d'Erwin Bab, Hans Bethke, Adolf Brand, Erich Bruckner, Ernst Burchard, Moritz von Egidy, Hans Heinz Ewers, Maximilian Ferdinand, Benedict Friedlaender, Wilhelm von Gloeden, Johannes Guttzeit, Peter Hamacher, Eduard von Hartmann, Karl Herman, Kurt Hiller, Hugo Reinhold Karl Johann Höppener (Fidus), Ewald Horn, Eugenie Jacobi, Elisar von Kupffer, Theodor Lessing, R. Ed. Liesegang, John Henry Mackay, Klaus Mann, Thomas Mann, Ernst Manuel, Karl Merz, Eric Mühsam, Franz Oppenheimer, Robert Reitzel, Emil F. Rüdebusch, Saxnot, Eugen Heinrich Schmitt, Sascha Schneider, Heinrich Vormann i Bruno Wille, entre d'altres. En 1981 l'editorial Foerster en publicà una edició facsímil de tota la col·lecció.

    ***

    Capçalera de "Der Mistral"

    - Surt Der Mistral: El 3 de març de 1915 surt a Zuric (Zuric, Suïssa) el primer número del periòdic expressionista predadaista de caire anarquista Der Mistral. Literarische Kriegszeitung (El Mestral. Periòdic literari de combat). Els editors responsables van ser Hugo Kersten, Walter Serner, Konrad Milo i Emil Szittya, i fou imprès per Julius Heuberger. Hi van col·laborar Guillaume Apollinaire, Hugo Ball, Johannes R. Becher, Max Herrmann-Neisse, Lajos Kassák, Filippo Tommaso Marinetti i Walter Serner (Wladimir Senakowski), entre d'altres. Immersa en el conflicte bèl·lic mundial, criticà la «gramàtica de la guerra», fonamentada en les estructures lingüístiques burgeses i blasmà contra la religió, la llei, la política i la indústria cultural d'aleshores. Romain Rolland atacà durament la sortida de Der Mistral, acusant-la de «cubista» i considerant-la una de les «malalties intel·lectuals» del seu temps. En sortiren tres números, l'últim el 26 d'abril de 1915, que portà com a subtítol «Zeitschrift für Literatur und Kunst» (Revista de Literatura i Art). En 1977 es reedità en facsímil.

    ***

    Octaveta anunciant la conferència

    - Conferència de Luigi Bertoni: El 3 de març de 1917 se celebra a la sala del Restaurant «Zur Sonne», al barri d'Aussersihl de Zuric (Zuric, Suïssa), una conferència contradictòria del propagandista anarquista Luigi Bertoni sota el títol Come farla finita? (Com acabar-la?), fent referència a la Gran Guerra. En l'acte, organitzat pel Grup Llibertari local, es va fer una crida als treballadors a oposar-s'hi al conflicte bèl·lic.

    ***

    Capçalera de "L'Amico del Popolo" [CIRA-Lausana] Foto: Éric B. Coulaud

    - Surt L'Amico del Popolo: El 3 de març de 1946 surt a Gènova (Ligúria, Itàlia) el primer número del periòdic L'Amico del Popolo. Edito dalla Federazione Comunista Libertaria Ligure. Fundat per Aladino Benetti–que feia menys d'un mes que havia mort–, en figura com a responsable Vincenzo Toccafondo i el seu primer director fou Virgilio Mazzoni. Era l'òrgan de la Federació Comunista Llibertària Lígur (FCLL), organització fundada l'any anterior i adherida a la Federació Anarquista Italiana (FAI). Encara que el primer número d'aquesta publicació porta la especificació«Número únic», en sortiren bimensualment, però de manera irregular, números fins el 30 de maig de 1950, en que fou substituït de qualque manera per Guerra di Classe, l'òrgan de la reconstituïda Unió Sindical Italiana (USI). A partir del número de l'11 de novembre de 1946 el subtítol serà «Periòdic de la Federació Anarquista Lígur», sense referència al comunisme. Trobem articles d'Umberto Marzocchi, Virgilio Mazzoni, Lorenzo Parodi i Cesare Guilio Zanetti, entre d'altres. Aquesta mateixa capçalera va ser emprada sovint pel moviment anarquista italià.

    ***

    Seu de "Le Monde Libertaire" després de l'atemptat

    - Atemptat de l'OAS: El 3 de març de 1962, quan la guerra d'Algèria era a punt d'acabar, la seu social i la llibreria de Le Monde Libertaire del carrer Ternaux, número 3, de París (França), són totalment destrossades per un atemptat amb bomba de l'Organització Armada Secreta (OAS). L'OAS, creada pels ultradretans després del cop d'Estat fracassat dels generals facciosos el 21 d'abril de 1961, aleshores va multiplicar els atemptats tant a França com a l'Algèria contra tots aquells que militaven pel final de la guerra i per la independència algeriana. De fet aquest atemptat es va produir un mes després de la «Matança del metro Charonne», del 8 de febrer de 1962, on nou manifestants van ser assassinats per la policia quan participaven en un manifestació contra les accions de l'OAS. El 18 de març de 1962 van signar-se els acords d'Evian que posaven fi al conflicte i declaraven la independència d'Algèria.

    ***

    Llibre on s'estudia el Grup Primer de Maig

    - Ona d'atemptats a Europa: El 3 de març de 1968 sis bombes fan malbé edificis de les seus diplomàtiques espanyola, grega i portuguesa i de centres militars nord-americans a Londres, a l'Haia i a Torí. Aquestes accions van ser reivindicades per l'anarquista «Grup Primer de Maig», sota el nom de Moviment Solidari Internacional Revolucionari (MSIR).

    ***

    Manifestació de Vitòria (02-03-76)

    - Fets de Vitòria: El 3 de març de 1976, a Vitòria (Gasteiz, País Basc), la repressió policíaca contra la tercera vaga general convocada des de gener de 1976 provoca la mort de cinc treballadors --Francisco Aznar Clemente, treballador de Panificadora Vitoriana de 18 anys, d'un tret; Pedro María Martínez Ocio, treballador de Forges Alaveses de 27 anys, tres trets; Romualdo Barroso Chaparro, treballador d'Agrator de 19 anys; José Luis Castillo García, treballador de Basa de 32 anys; i Bienvenido Perea, treballador de «Grupos Diferenciales» de 30 anys, que moriria dos mesos després--, més de 150 persones pateixen ferides de bala, 20 d'elles greus, i una mala fi de detinguts. Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors van començar una vaga en contra del decret de límits salarials i en defensa de millors condicions de feina. Dos mesos més tard convocaven per tercera vegada una vaga general que va ser seguida en massa el 3 de març. Aquest dia la Policia Armada va entrar a l'església de Sant Francesc d'Assís, al barri de Zaramaga de Vitòria, on estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, fen cas omís de la decisió del capellà i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i farcit de gent creant indignació i sobretot pànic. Els que van sortir primer mig asfixiats i amb mocadors a la boca van ser apallissats i cosits a trets de pistola i de metralleta. El responsable directe dels fets va ser Manuel Fraga Iribarne, ministre de la Gobernació i cap màxim de les forces d'ordre públic. La versió oficial, recollida en la sentència d'un tribunal militar,és que la policia va fer ús de la «legítima defensa per respondre a una agressió dels treballadors»; la justícia militar va reconèixer que es tractava d'«homicidis», però va arxivar el cas en no trobar culpables. La lluita a Vitòria va sorgir de plataformes i assemblees obreres, al marge de les organitzacions i dels sindicats que van pactar la Transició amb la dictadura. La mateixa nit dels esdeveniments, el cantautor català Lluís Llac va compondre la cantata Campanes a morts en memòria dels treballadors assassinats.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    William Godwin

    - William Godwin: El 3 de març de 1756 neix a Wisbeach, al comtat de Cambridge (Anglaterra), el pensador i teòric anglès, precursor de l'anarquisme, William Godwin. D'antuvi pastor protestant dissident, abandona la religió i publica, en 1793, Disquisició sobre la justícia política, obra filosòfica que conté les principals bases polítiques i econòmiques de l'ideal llibertari. Considera que «tot govern és un mal», ja que és una«abdicació del nostre propi judici i de la nostra consciència», un fre en la recerca de l'harmonia entre els homes, un objectiu que es realitzarà per mitjà de l'educació lliure, únic mitjà de destruir les supersticions de la religió i de la temptació totalitària. Sa primera esposa, Mary Wollstonecraft, qui publicà en 1792 Reivindicació dels drets de les dones, li donarà una filla, Mary, qui esdevindrà més tard companya del poeta Percy Busshe Shelley, qui es veurà conquistat per les idees de Godwin --Mary Wollstonecraft Shelley (Mary Shelley) serà l'autora del cèlebre Frankenstein. Godwin serà víctima de la premsa conservadora i, enfonsat en la misèria, morirà el 7 d'abril de 1836 a Londres (Anglaterra). El seu pensament tindrà una considerable influència en el moviment socialista i anarquista, tan britànic com europeu i americà.

    ***

    Foto policíaca d'Auguste Bordes (ca. 1894)

    - Auguste Bordes: El 3 de març de 1853 neix a Entraigas (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista Guillaume Auguste Bordes, conegut com Sedob o Sedrot, i també citat com Léon Bordes. Sos pares es deien Hippolyte Bordes i Catherine Calvete. Figura en els arxius policíacs que treballava de sastre de dones i com a gravador. Desertà de l'exèrcit i en 1884 es refugià a Londres (Anglaterra). A finals de 1884 creà, amb altres companys (Émile Gautier, Raoux, Heydeaux, Lucca, etc.), el «Cercle Anarquista Francès de Londres». A partir de 1885, amb altres anarquistes francesos (els germans Henri i Martial Bourdin, Gustave Brocher, Auguste Coulon, etc.), col·laborà, sense afiliar-se, amb la Socialist League (SL, Lliga Socialista). El 12 de juny de 1885 parlà, juntament amb altres companys (Harry Quelch, Victor Dave, Henry M. Hyndman, Frank Kitz, Joseph Lane, Charles Mowbray, J. MacDonald, William Morris, Edward Aveling, Belfort Bax, Keir Hardie i J. E. Williams, en un míting en commemoració de la Comuna de París. En 1888, amb Piotr Kropotkin, Saverio Merlino i la flor i nata del socialisme britànic, prengué la paraula en un acte sobre el mateix tema organitzat per la Social Democratic Federation (SDF, Federació Socialdemòcrata). El maig de 1890 creà, amb Luigi Parmeggiani, Henry Dupont i Jean Molas, el periòdic mensual anarquista clandestí francès L'International,òrgan «oficiòs» del grup «La Libre Inicitive», que actuava al si del«Club Autonomie» de Londres, i del qual va ser un dels seus principals redactors; aquest grup es caracteritzava pel seu anarquisme il·legalista i contrari a tota mena d'organització. També formà part del Cercle Revolucionari Internacional de Llengua Francesa (CRILF) del «Club Autonomie» i del grup antiorganitzacional«L'Anonymat». Entre 1890 i 1891 col·laborà en el periòdic anarcocomunista Le Réveil des Mineurs. El novembre de 1893, arruïnat i gràcies al suport econòmic de la Société de Bienfaisance Française (SBF, Societat Benèfica Francesa), abandonà amb sa família la capital anglesa i retornà a França. En 1894 el seu nom figura en un registre d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. Novament marxà cap a Anglaterra i en 1896 residia al Charlotte Street de Londres. A Anglaterra destacà pels seus intents de relacionar els cercles internacionals entre si. En 1899 encara residia a la capital anglesa i volia publicar un periòdic anomenat Le Droit au Bonheur, que no sabem si finalment sortí. Son fill també era anarquista i també es deia Auguste Bordes. En 1886 existia un Bordes que era membre del grup de sastres anarquistes «L'Aiguille», però no sabem si es tracta de la mateixa persona.

    ***

    Jean-Louis Chambon

    - Jean-Louis Chambon: El 3 de març de 1879 neix a Gouise (Alvèrnia, Occitània) el jornaler agrícola, apicultor i militant anarquista i anarcosindicalista Jean-Louis Chambon. Era membre de la Federació de Treballadors de la Terra (FTT) del Borbonès, organització independent de la Confederació General del Treball (CGT) fundada en 1905 per Michel Bernard. De tendència anarcosindicalista, amb Antoine Dumont, va ser un dels militants més favorables a l'adhesió de l'FTT a la CGT, però en el VIII Congrés de la FTT, celebrat el 9 d'octubre de 1908, aquesta proposició va ser rebutjada ja que els seus membres no volien restar diluïts dins del gran sindicat, però també perquè, arran d'una manifestació a la regió de la CGT contra l'augment dels preus dels productes alimentaris, els pagesos van vendre els seus productes al mercat. En 1909, amb Antoine Dumont, projectà la creació d'una comunitat comunista llibertària. En 1910 col·laborà en Le Travailleur Rural, on va escriure contra les eleccions. Louis Chambon va morir el 6 de maig de 1915 a resultes de les ferides patides al front de guerra.

    ***

    Foto policíaca de Florentino de Carvalho

    - Florentino de Carvalho: El 3 de març de 1883 --algunes fonts citen erròniament 1871 i 1879-- neix a Campomanes (Astúries, Espanya) el propagandista i pedagog anarquista Primitivo Raimundo Suárez Alves, també citat per la seva versió en portuguès dePrimitivo Raymundo Soares, però més conegut sota el nom de Florentino de Carvalho. Sos pares es deien José Suárez i Francisca Alves. Quan tenia sis anys emigrà amb sa família a São Paulo (São Paulo, Brasil). Son pare era un comerciant i mestre catòlic que el matriculà al col·legi religiós del Sagrat Cor de Jesús d'aquella ciutat amb la perspectiva que acabés ordenant-se sacerdot. Sense cap vocació, en 1898 s'allistà, fugint del seminari, en la Força Púbica (policia) de São Paulo, però, després de llegir A conquista do pão de Piotr Kropotkin, abandonà en 1901 el cos amb el grau de sergent. Poc després s'instal·là a Santos (São Paulo, Brasil) --aleshores anomenada la «Barcelona brasilera»--, on va fer feina carregant i descarregant al port i, més tard, a causa de la seva fràgil salut, de tipògraf, alhora que militava en el grup local de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Fugint de les persecucions per la seva militància, emigrà a l'Argentina. A Buenos Aires fundà una escola segons el model de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 va ser expulsat de l'Argentina i posat en un vaixell amb destí a Espanya, però aconseguí evadir-se gràcies a un grup d'estibadors del port de Santos i s'instal·là en aquesta ciutat sota el nom de Florentino de Carvalho. Juntament amb León Antonio Vidal, Carlos Zaballo i Garrido Gutiérrez fou un dels propagandistes llibertaris més destacats al Brasil d'aleshores. En 1911 va ser expulsat amb destí a Portugal i l'any següent també arran de la vaga d'estibadors portuaris. Fou assidu dels congressos obrers i impartí nombroses conferències. Fundà i dirigí diverses escoles a diferents Estats brasilers (Rio Grande do Sul, Minas Gerais i São Paulo) i creà la Universitat Popular de Cultura Racional i Científica de São Paulo. Publicà articles en diferents periòdics (A Plebe, O Libertario,Germinal! - La Barricata,A Obra, Nova Era, Arte e Vida, O Comentario, Prometeu,Renascença, A Rebelião, La Guerra Sociale, Revista Liberal, A Voz do Trabalhador, etc.), alguns dels quals dirigí. Fou partidari de la creació d'una organització purament anarquista, però s'oposà a l'anarquisme exaltat. En 1917 formà part, amb Edgard Leuenroth i Gigi Damiani, del Comitè de Defensa Proletària (CDP). En 1920 fou un dels primers anarquistes a denunciar la dictadura bolxevic i s'oposà durament a la creació del Partit Comunista del Brasil (PCB). En la dècada dels vint fundà amb Fábio Luz, José Oiticica, Carlos Dias i altres, el col·lectiu de propaganda anarquista «Os Emancipados». El seu domicili es transformà en una mena de posada anarquista de fugitius i exiliats, on es feien cursets, reunions i vetllades de teatre social, amb el suport de sos germans Maria Antonia, Matilde, Manolo i Pilar, sa madrastra Paulina Soares i son nebot Arsénio Palácio, tots militants llibertaris. Durant la dictadura d'Artur Bernardes fou detingut amb altres companys i ficats en un vaixell de càrrega amb ordre de desembarcar-los al primer país que els acceptessin, però com que aquest fet no es donà, visqueren durant uns mesos en alta mar. És autor de Da escravidãoà liberdade (1927), A guerra civil de 1932 em São Paulo (1932) i Anarquismo e sindicalismo (2008, pòstum); i deixà nombroses obres inèdites (Crise do socialismo, Filosofia do sindicalismo, Revolución española, A revoluçao de 24,Sintese de una filosofia anarquista --fou destruït el manuscrit a la impremta per la policia--, Constituçao socialista libertaria --idem--, Os anarquistas e os movimentos politicos, etc.). Florentino de Carvalho va morir el 24 de març de 1947 en una petita hisenda de Marília (São Paulo, Brasil) on encara feia de mestre racionalista. En 2000 Rogério H. Z. Nascimento publicà la biografia Florentino de Carvalho, pensamento social de um anarquista.

    Florentino de Carvalho (1883-1947)

    ***

    Manifest abstencionista de Maurice Gilles aparegut en el primer número de "La Révolte" d'Alger de l'1 de maig de 1906

    - Maurice Gilles: El 3 de març de 1883 neix a Las Olièras (Vivarès, Occitània) el propagandista anarquista Maurice Zéphirin Gilles, conegut com Judex. Emigra a Alger (Algèria) i es guanyava la vida com a fotògraf retratista i publicista, regentant la botiga fotogràfica«Société Artistique Algérienne», al carrer Tànger d'Alger. Entre maig i novembre de 1904 fou un dels editors i col·laboradors de la primera etapa del periòdic anarquista La Révolte, d'Alger, del qual va ser gerent. El maig de 1906 fou candidat abstencionista per a les eleccions legislatives a Alger. Fou membre del grup anarquista algerià «Les Précurseurs». Entre 1908 i 1910 col·laborà en el periòdic satíric, humorístic i antipolític Papa-Louiette, d'Alger. Entre el juliol de 1909 i el gener de 1910 fou gerent de la nova sèrie del setmanari anarquista La Révolte. L'agost de 1909 va ser detingut arran de la publicació d'un article; processat per «incitació a l'assassinat», després de tres mesos de presó preventiva, va ser finalment absolt. A partir del número 9 (4 de setembre de 1909) d'aquesta publicació, va ser substituït en la seva gerència per Jules Labonne i F. H. Emeric. Entre 1909 i 1914 col·laborà en el periòdic parisenc Le Temps Nouveaux. Cap el 1911 retornà a la metròpoli i s'instal·là a Montpeller (Llenguadoc, Occitània). En 1911 publicà el fullet Bagnes d'enfants. En aquests anys col·laborà en Le Libertaire (1895-1914). Durant els anys de la Gran Guerra, va estar estretament vigilat per les autoritats. Durant la postguerra col·laborà en Le Libertaire i Le Raffût. Entre el març de 1919 i el maig de 1920 edità a Montpeller el setmanari Le Poilu Déchaîné,òrgan dels soldats desmobilitzats, que feia costat les tesis revolucionàries del la Confederació General del Treball (CGT); col·laborà en aquesta publicació signant com Judex, i desaparegué poc després arran d'un procés que interposà De Baichis, dirigent realista de l'Erau i director de L'Éclair, a més de ser condemnat a quatre mesos de presó, per no pagar la multa de 911 francs a la qual havia estat condemnat. El 12 de març de 1921 va fer la conferència«Les  bagnes militaires et les bagnes d'enfants» al Teatre de Montmartre de París (França). El desembre de 1921 fundà a Montpeller el periòdic Le Fouet, que defensà les tesis del sindicalisme revolucionari de la Confederació General del Treball Unitari (CGTU) i del qual fou gerent fins el febrer de 1922. En desacord amb alguns companys, fundà el periòdic Esprit de Tous, que publicà quatre números i s'oposà a tota mena de política i a tota mena de sindicalisme. El 4 de gener de 1923, al Théatre de la Fourmi de París, realitzà la conferència «Le gran mystère: Avons-nous déjà existé? La réincarnation.». L'1 de maig de 1923 es va casar a Vincennes (Illa de França, França). El 28 d'abril de 1924 prengué part en un debat contra les colònies penitenciàries militars (Biribi), al Théâtre de la Fourmi de París, on intervingueren Albert Londres, Émile Rousset, el comandant Balland, Margue, Camoscasse i exdeportats (Malheurthy, Cochon, Laurent,etc.). El 15 de gener de 1925 participà en nom de Le Journal du Peuple, amb altres companys d'altres periòdics (Noël Garnier, Louis Roubaud, Jacques Dhur, Pierre Plessis, Louis Loréal, etc.), al Club du Faubourg del Théâtre de la Fourmi de París, en el debat «La verité sur les bagnes d'enfants. Le scandale des colonies correctionnelles. Comment on martyrise des gosses! Les solutions». El 23 de febrer de 1931 participà en un acte de protesta a la Salle des Sociétés Savantes de París, presidit per Émile Rousset, contra la detenció d'uns militars a la presó de Cherche-Midi, on van intervenir destacats intel·lectuals esquerrans (Fernand Corcos, Gaston Guiraud, Zyromski, Georges Augé, Georges Pioch, Victor Méric, Ernest Lafont, Le Meillour, Pierre Odéon, Germaine Decaris, etc.). Membre de la Lliga Internacional dels Combatents per la Pau (LICP), el 20 de gener de 1932 participà, amb altres companys (Georges Pioch, Bernard Lecache, Victor Méric, Marc Sangnier, Jean Piot, Pierre Odeon, Sirolle, Charles Lussy, Victor Basch, etc.), en un acte contra les provocacions feixistes organitzat per la LICP a la Salle des Sociétés Savantes de París  i el 25 de gener d'aquell any participà, amb Victor Méric i Louis Loréal, en un acte per la pau a Angers (País del Loira, França), organitzat per la LICP, on parlà sobre els problemes financers de la Gran Guerra. Amb Roger Monclin, el març de 1932 participà en una gira propagandística de la LICP contra la guerra a l'Avallonnais (Guillon, Isle-sur-Serein, Coulanges, Châtel, Censoir i Saint-Léger-Vantan).

    ***

    Carnet de la CNT

    - Domingo Ferrer: El 3 de març de 1897 neix a Binèfar (Osca, Aragó, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Domingo Ferrer. Des de jove emigrà a Catalunya, on s'integrà en el moviment llibertari i en la Confederació Nacional del Treball (CNT). Per la seva activitat revolucionària fou condemnat abans de la guerra civil a 80 anys de presó a Barcelona. En 1939 s'exilià a França, on fou tancat als camps de concentració. Durant l'ocupació alemanya fou deportat als camps de concentració nazis. En 1946 s'instal·là a Rodés i l'any següent fou nomenat secretari de la CNT d'aquesta localitat, càrrec que ocupà durant la resta de sa vida. En 1947 fou delegat de Caors en el Congrés de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de Tolosa de Llenguadoc. Domingo Ferrer va morir l'11 de novembre de 1972 a Rodés (Roergue, Occitània).

    ***

    Antonio Escartín (1936) [militants-anarchistes.info]

    - Antonio Escartín: El 3 de març de 1911 neix a Canfranc (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio Escartín. Quan tenia tres anys quedà orfe de mare i va ser lliurat per son pare a sa germana que vivia a Sipán (Loporzano, Osca, Aragó, Espanya). Quan tenia 12 anys son germà gran el portà a Saragossa i el posà a pidolar pels carrers; mort de vergonya, una persona ben mudada li lliurà un duro tot dient-li: «Tu no has de demanar, has de prendre el que és teu, t'ho diu un anarquista.» Durant una vaga de tramvies son germà, que aleshores s'havia afiliat a la Falange, li proposà fer feina en la companyia en vaga, però ell refusà l'oferiment i abandonà el domicili de son germà per no tornar a veure'l pus. Després va aprendre l'ofici de rellotger, feina que exercia de manera ambulant recorrent els pobles aragonesos. El 19 de juliol de 1936 va ser detingut pels falangistes i, sota l'amenaça de ser executat, es va veure obligat a allistar-se en l'exèrcit feixista. Durant un subministrament d'armes al front, obligà el xofer a passar-se a zona republicana i arribà a una zona controlada pel grup llibertari «Los Ciervos» (o «Los Cuervos»). Trobà aquest grup força indisciplinat i s'allistà en la 47 Divisió, creada el juny de 1937 sota comandament comunista. Va ser nomenat tinent i capità, però va rebutjar els graus militars. Quan se li va ordenar afusellar 17 militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT) durant la Retirada, en comptes d'acatar l'ordre fugí amb ells i creuà els Pirineus amb el grup. A França participà durant la II Guerra Mundial en la Resistència enquadrat en el grup Osiris, que operà a la zona de Dordonya, i sempre lluitant contra l'intent de control dels estalinistes. En 1948 s'afilià a la Federació Local de la CNT de Bordeus, on milità fins el seu final. Antonio Escartín va morir el 9 de juliol de 1969 a Cuers (Provença, Occitània).

    ***

    Juan Manuel Ballestero Ballestero

    - Juan Manuel Ballestero Ballestero: El 3 de març de 1914 neix a Santolea (Castellote, Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Juan Manuel Ballestero Ballestero, conegut com El Bicicleta. Va ser membre del Comitè de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolea durant la Revolució espanyola i després va combatre al front d'Aragó. Sembla que va ser fet presoner i el març de 1938 va ser condemnat a mort, però aconseguir escapar i el 25 d'abril de 1939 passà a França. Va ser internat al camp de concentració d'Argelers sota la identitat de Juan Manuel Ballesteros Ballesteros i pogué fugir-ne. Durant l'Ocupació participà en la Resistència i en la lluita de l'Alliberament de la zona oest francesa. Després de la II Guerra Mundial milità en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE). Juan Manuel Ballestero Ballestero va morir en 1971.

    ***

    María Lozano Molina

    - María Lozano Molina: El 3 de març de 1914 neix a Saragossa (Aragó, Espanya) la poetessa i militant anarquista María Lozano Molina. Quan tenia 15 anys s'acostà al moviment llibertari i es relacionà per qüestions familiars amb el grup d'acció«Los Solidarios». També mantingué contacte amb Miguel José i Augusto Moisés Alcrudo Solórzano a través de la casa de hostes familiar freqüentada per militants anarquistes. El juliol de 1936 participà en la lluita de carrer contra els feixistes aixecats i s'apoderà momentàniament d'Alcubierre (Osca). Després s'enrolà en la Columna Durruti i més tard entrà a formar part de la col·lectivitat de Sariñena. Quan acabà la guerra passà a França i fou internada al camp de concentració de Galhac (Occitània), del qual aconseguí fugir. Després s'integrà en la guerrilla de la zona de l'Alta Garona, juntament amb son company Ángel Mombiola Allue, qui morí afusellat pels nazis el 20 d'agost de 1944 a prop d'Ondes. En 1945, un cop acabada la guerra, retornà clandestinament a la Península per trobar sa filla; en tornar, es va perdre pels Pirineus i passà grans dificultats. Instal·lada a Tolosa, ca seva es convertí en refugi d'activistes llibertaris i en aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i en la Confederació Nacional del Treball (CNT), realitzant tasques per a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). També ajudà la guerrilla llibertària (Quico Sabaté) i diversos grups autònoms d'acció (MIL, GARI). En 1972 participà en la fundació de l'arxiu de documentació llibertària Centre de Recherche sur l'Alternative Sociale (CRAS, Centre de Recerca sobre l'Alternativa Social) de Tolosa, que presidí fins a la seva mort. Participà activament en la campanya contra la central nuclear de Golfech portada a terme pel col·lectiu Retonda. Fou assídua de manifestacions i de mítings fins poc abans del seu final. María Lozano Molina va morir el 19 de febrer de 2000 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) i les seves cendres van ser escampades al riu Garona.

    María Lozano Molina (1914-2000)

    ***

    André Laude

    - André Laude: El 3 de març de 1936 neix a Aulnay-sous-Bois (Illa de França, França) l'escriptor, poeta, periodista, surrealista, defensor de la Revolució algeriana i militant anarquista, André Laude. Hagué de viure ben prest els sofriments que dóna la història: son pare, militant comunista occità, s'allista en les brigades internacionals a Espanya i en 1942 sa mare, Olga Katz, jueva polonesa,és deportada a Auschwitz on morirà. En 1953 descobreix les idees anarquistes i s'adhereix en la Federació Comunista Llibertària. Participarà activament en els grups de suport antifranquistes a França. En 1954, periodista anticolonialista, fa costat els revolucionaris algerians. Detingut a París,és empresonat durant un any en un camp de paracaigudistes al sud del Sàhara, onés sotmès a tortures. Després de la independència, funda a Alger una agència de premsa, però després de la caiguda de Ben Bella (1965) torna a França on serà jutjat per«col·laboració amb l'enemic». En aquesta època s'ajunta amb el grup surrealista d'André Breton (que testimoniarà en favor seu) i Benjamin Péret. La poesia esdevé la seva raó de viure i deixa el periodisme, militant un temps en el Partit Socialista Unificat (PSU). Entre els seus reculls de poesia destaquen Occitanie: premier cahier de revendication (1972), Testament de Ravachol (1974) i 53 polonaises (1989); i de les seves novel·les podem destacar Joyeuses apocalypse (1972), Rue des merguez (1979) i Liberté couleur d'homme (1980). Va col·laborar durant anys en el periòdic Le Monde com a cronista literari, i en Les Nouvelles Littéraires, i com a cronista fotogràfic en Le Nouvel Observateur i en Le Point; també va animar debats a la FNAC. És autor també d'una petita història del pensament llibertari publicada en 1968 en la revista PlanèteAndré Laude va morir en la misèria el 24 de juny de 1995 a París (França), va ser incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise i les seves cendres escampades al Sena.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Josef Peukert fotografiat per Scholl (Chicago, 1906)

    - Josef Peukert: El 3 de març de 1910 mor a Chicago (Illinois, EUA) el propagandista anarcocomunista Josef Peukert, també citat com Joseph Peukert. Havia nascut el 22 de gener de 1855 a Albrechtice nad Orlicí (Bohèmia, Imperi austrohongarès; actualment Txèquia). Fill d'una família molt pobra, sa mare morí quan era molt petit. Quant tenia sis anys ajudava son pare en la seva feina d'artesà vidrier i quan va fer els 11 anys abandonà l'escola per a treballar. Cap al 1871 abandonà la llar familiar i recorregué l'Imperi austrohongarès (Hamburg, Hannover, etc.) fent petites feines ocasionals (pintor en la construcció, etc.) i estudiant pintura artística. En 1874 retornà a casa i entrà en un grup socialdemòcrata que s'havia acabat de crear. En 1877, un cop mort son pare, passà tres mesos a Metz i després va anar caminant fins a París, on després d'uns mesos marxà a Bordeus. En aquesta aventura aprengué el francès perfectament i participà activament en el moviment anarcocomunista gal, on va fer servir els pseudònims Jacques Bernard i Eduard Pohl i entaulà amistat ambÉmile Gauthier, Élisée Reclus i Otto Rinke. Atret pel moviment anarquista espanyol, des de Bordeus passà a la Península, però va haver de tornar poc després per ajudar els companys arran d'una onada repressiva que es desencadenà a França. El 30 de novembre de 1880 en va ser expulsat i marxà a Suïssa on començà a militar en el moviment anarcocomunista local de caire kropotkià. En 1881 fou un dels delegats de Suïssa en el Congrés Internacional de Londres (Anglaterra). Fortament influenciat pel propagandista anarquista Johann Most, el 5 de desembre de 1881 arribà a Viena amb la intenció de crear una organització secreta i, gràcies al seu gran talent com a orador, assolí un cert prestigi tant a Bohèmia com a Graz. El 13 de desembre, però, va ser detingut i empresonat per «conspiració» fins al 6 de març de 1882. El juliol de 1882 fou nomenat pels editors director del periòdic Die Zukunft (L'Avenir), òrgan del corrent radical de la socialdemocràcia austríaca, i també va fer un cicle de conferències a Viena. A finals d'agost de 1882 va ser detingut amb altres companys arran de l'«Afer Merstallinger» --atac i pillatge a mà armada d'un domicili realitzat el juliol de 1882--; jutjat el 21 de març de 1883, va ser absolt. En aquests anys fou redactor de Der Rebell (El Rebel). Convençut de la inutilitat de l'electoralisme i del parlamentarisme, reivindicà la violència i el terrorisme com a eines de lluita. Arran d'una sèrie d'atemptats contra les forces de l'ordre esdevinguts entre 1882 i 1884, la intensificació de la repressió i la detenció de la major part dels dirigents socialdemòcrates, moderats i revolucionaris, l'obligà a finals del gener de 1884 a fugir de l'Imperi austrohongarès el dia abans de la promulgació d'una llei d'excepció antianarquista. En 1885 s'instal·là a Londres (Anglaterra), on aquest mateix any publicà el fullet Gerechtigkeit in der Anarchie (La Justícia en l'Anarquia), reeditat en 1910. A la capital anglesa distribuí el periòdic de Johann Most Freiheit (Llibertat) i en 1886 fou un dels fundadors, amb P. Wallhausen (Sign. X) i R. Gundersen, del periòdic Die Autonomia. Anarchistisch-communistisches Organ (L'Autonomia.Òrgan Anarcocomunista), portaveu del londinenc Deutscher Anarchistischer Klub«Autonomie» (Club Anarquista Alemany «Autonomia»), de caràcter kropotkià. En aquesta època formà part de la Lliga Socialista britànica i fou molt amic del esoterista socialista Theodor Reuss; aquesta amistat disgustà l'anarquista Victor Dave, que no es refiava de Reuss, situació que portà tensions en la Lliga Socialista. El febrer de 1887 Peukert i Reuss marxaren plegats en un viatge a Bèlgica, on el segon va passar informació a la policia que portà a la detenció de l'anarcocol·lectivista Johann Neve a Lieja i a la seva condemna  l'octubre d'aquell any a 15 anys de presó; aquest episodi danyà severament la reputació de Peukert, però també la de Dave --aquest tèrbol incident va ser tractat per John Henry Mackay en el seu llibre Die Anarchisten. Kulturgemälde aus dem Ende des XIX Jahrhunderts (Els anarquistes. Retrat de la cultura de finals del segle XIX), publicat en 1891. Entre 1889 i 1895 edità amb Claus Timmermann el periòdic Der Anarchist (L'Anarquista). Malalt, la primavera de 1889 passà a Espanya per guarir-se i, abans d'emigrar als Estats Units, passà un temps a Bordeus, París i Londres. A principis de juny de 1890 arribà, amb Otto Rinke, a Nova York (Nova York, EUA). Va fer mítings a New York, Brooklyn i New Yersey i entrà a formar part de la Radikale Arbeiterbund (RA, Associació de Treballadors Radicals) i de l'Autonome Gruppen Amerikas (AGA, Grups Autònoms d'Amèrica). Els constants conflictes amb Johann Most van fer que l'avinentesa entre ambdós propagandistes anarquistes fos impossible i fins i tot s'arribà a parlar de«Bruder-Krieg» (Guerra de Germans), que va fer que el moviment anarquista alemany nord-americà es dividís en dos grups irreconciliables. Durant uns anys col·laborà amb Emma Goldman i Alexander Berkman, encara que aquest dos estaven més atrets per Most. El setembre de 1893 assistí com a delegat de la United Autonomist Groups (UAG, Grups Autònoms Units) de Nova York a la Conferència Internacional Anarquista de Chicago i, com que la policia novaiorquesa el buscava perquè el creia implicat en l'intent d'assassinat de Henry Clay Frick per Alexander Berkman, s'instal·là en aquesta ciutat. El novembre d'aquell any, el Chicago Debating Club (CDC, Club de Debat de Chicago), un dels pocs grups alemanys anarquistes que encara quedaven actius a la ciutat, va triar un comitè d'investigació format per sis membres per presentar totes les proves, nacionals i internacionals, relacionades amb l'«Afer Never»; un any més tard, el comitè va concloure que totes les denúncies contra Peukert eren calúmnies basades en mentides, però molts d'anarquistes no van acceptar el resultat de la comissió i fins i tot posaren sota sospita el propi comitè --Freiheit s'abstingué de publicar el resultat de la investigació. Josef Peukert va morir el 3 de març de 1910 a Chicago (Illinois, EUA) en la més absoluta pobresa i marginat per gairebé tots els companys. Durant sa vida va ser inculpat en nombroses ocasions de ser un agent provocador, acusació a la qual s'intentà disculpar en les seves memòries Erinnerungen eines Proletariers aus der revolutionären Arbeiterbewegung (Memòries d'un proletari del moviment obrer revolucionari), publicades pòstumament en 1913 a Berlín per Gustav Landauer i reeditades en 2002 a Frankfurt; aquesta obra va tenir un gran ressò i va ser criticada per l'historiador anarquista Max Nettlau, que considerava que la precisió historiogràfica de les seves afirmacions eren força discutibles. L'arxiu de Peukert es troba dipositat a l'International Institute of Social History (IISH) d'Amsterdam.

    Josef Peukert (1855-1910)

    --

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Des del 2013 Ja tenim la la nostra illa la primera nina ucraniana que va venir per acollida durant diversos estius i nadal a la nostra illa de Mallorca mitjançant l'ASSOCIACIÓ PER ELLS. La família mallorquina va fer aquesta passa tan important com dur-la per estudis i des de llavors ençà cada any durant l'estiu torna al seu país d'origen per renovar documents i a finals d'estiu torna a la illa de Mallorca a passar tot l'any escolar. BENVINGUDA KANFIETKA!!!

    0 0

    La setmana passada es va dur a terme una Junta de Portaveus per tractar el tema de la ubicació del nou centre de salut. A aquesta assistiren el Batle, en Miquel Angel Sureda, na Maria Buades de Tots i el nostre regidor, en Pere Josep Coll. També varen venir la Secretària, l'assessor  jurídic i l'enginyer per explicar  la vessant tècnica. La reunió va consistir primordialment en exposar pros i contres de diverses possibilitats. 
    La qüestió és que la conselleria té com a prioritat construir el centre de salut de Pollença, i ha demanat que se li proporcioni un solar per a tals efectes, que compleixin els requisits d'accessibilitat mínims i amb una superfície construïble de 2.200 m2 aproximadament. 
    Existeixen vàries possibilitats:

    Allà on hi ha l'actual:
    - Avantatges:
    1- És un solar de propietat municipal.
    2- Ben situat i ben comunicat.
    3- És urbà i està permès aquest ús.
    4- L'espai pot ser suficient. Té uns 750 m2 de superfície el solar aprofitable (la parcela és molt més gran ja que hi ha Afama i     residència), que multiplicat per 3 plantes dona els 2.200 m2 que exigeix conselleria.

    - Inconvenients
    1- No se pot ampliar, ja que no soportaria una planta superior, per tant s’ha d’esbucar i fer nou (soterrani, planta baixa i pis)
    2- Es necessita una modificació petita del PGOU (l'assessor jurídic va dir que podria ser relativament ràpid, entre uns podría durar dos o tres mesos, si es possible, que ell creu que si.)
    3- S'ha d'habilitar, abans que res, nou espai (provisionalment) per a fer el centre de salut, mentre se fan les obres. Es va parlar de l'antiga residència. Això ho pagaria l'Ajuntament.
    4- S'ha de veure si se pot fer el soterrani.
    5- Es perd l'oportunitat d'ampliar la residència o el centre de dia.

    CAN CONILL (el preferit per Conselleria)

    - Avantatges:
    1- És de propietat municipal.
    2- Ben situat i comunicat
    3- És urbà i està permès aquest ús.
    4- L'espai és suficient. La parcela té uns 2.900, dels quals 2.000 són aprofitables per fer el PAC
    5- No s'han de fer tràmits urbanístics ni res. Podrien començar les obres ben aviat.

    - Inconvenients
    1- Es perden molts aparcaments. En Miquel Angel Sureda va parlar d'arreglar el solar de darrera la Renault (ecograva i llum), però l'assessor jurídic li va recordar que el solar no és municipal, i ara mateix està crec que sense contracte.
    2- Es perd un lloc on és fan bastants actes també, i un lloc obert que descongestiona el barri, permet veure el Puig,...

    CAN COSTA (aparcament anat cap a Joan Mas)
    - Avantatges:
    1- Propietat municipal.
    2- Ben comunicat (l'enginyer troba que està molt ben comunicat, per ell el més ben comunicat)
    3- Té l'espai suficient, ja que fa devers 3.000 m2.

    -Inconvenients:
    1- És sol rústic, i això suposaria demanar la declaració d'enterès general, cosa que no vol que s'aconsegueixi, i suposaria bastant de temps.
    2- Convendria expropiar alguna parcela per connectar-lo a la carretera (per aconseguir que estigui ben comunicat.)

    ZONA VERDA DARRERA CENTRE CULTURAL 
    - Avantatges:
    - És de propietat municipal.
    - Té espai suficient (uns 3000m2).
    - Cèntric i bon accés.
    -Inconvenients:
    - És una zona verda, i caldria modificar el PGOU i destinar un altre solar a fer una zona verda.

    Sobre la reunió amb els ciutadans teniu un bon resum a l'article del Punt Informatiu: " Poca participació i 4 solars + 1 per al futur centre de salut."

     

     

     

     


    0 0

    La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. (Miquel López Crespí)


    Memòria històrica: el feminisme a les Illes.


    Les comunistes de les Illes (OEC) i el GAD. (I)



    En diferents articles d'aquesta història de l'Antifranquisme a Mallorca hem parlat sovint de l'estret economicisme (pensar que tan sols la lluita per augment de sou era lluita classista contra el sistema) que dominava la majoria dels partits comunistes (OEC inclosa). Sortosament sempre hi havia sectors (estudiants, dones, ecologistes...) més intel·ligents que no pas els comitès executius. Per aquesta manca de sensibilitat dels partits comunistes envers la problemàtica de la dona sorgeix l'any 1978 (a iniciativa de determinats col·lectius de militants d'OEC, MCI i grups de dones independents) el GAD (Grup per a l'Alliberament de la Dona). Per a servar la independència del naixent moviment feminista envers els respectius partits (en aquest cas de l'OEC i del MCI), el GAD -que inicialment s'organitzà de forma assembleari- llogà un pis en el carrer de la Impremta, número 1, de Ciutat (concretament damunt l'actual seu de l'OCB). Una de les fundadores del GAD fou Margarida Chicano Sansó (la qual ens ha proporcionat el seu arxiu particular amb documents, premsa, fotografies, etc, estris indispensables que ens permeten anar bastint aquest treball i els que seguiran).


    1978: Margarida Chicano en una reunió del GAD en el carrer de la Impremta, número 1 de Ciutat de Mallorca.

    Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme

    Margarida Chicano Sansó era una destacada dirigent del comunisme mallorquí (OEC) que provenia dels grups de cristians pel socialisme sorgits a ran de la influència, a les Illes, del Concili Vaticà II. Són aquestes organitzacions catòliques (JOC), fortament anticapitalistes i antifeixistes, les que seran l'embrió de tot el moviment popular no estalinista (en parlar d'estalinisme i carrillisme parlam del PCE). Margarida Chicano va néixer a Ciutat el vint-i-u d'octubre de l'any 1957, i de ben jove s'encarregà de feines importants dins la tasca de consolidar el comunisme mallorquí (OEC): responsable de sanitat; correu per portar propaganda antifeixista des de la península en els anys finals del franquisme; membre del Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics. Participà activament en l'organització del GAD. Segons ens explica aquesta dirigent comunista (cintes enregistrades el vint d'agost de 1995 i el dotze de setembre de 1997, el GAD, amb el temps, s'organitzà en grups de treball (per cada problemàtica concreta) i s'especialitzà en la reivindicació dels drets laborals, familiars i sexuals de la dona. S'impulsaren campanyes favorables al divorci, en favor de l'avortament i per anar explicant la problemàtica sexual de la dona ja des dels instituts. El grup edità nombrosos fulls explicatius d'aquests problemes i prioritzà en tot moment les xerrades informatives a les barriades populars. El GAD igualment, entre moltes altres activitats, organitzà una assessoria jurídica per a la dona ja que, en aquella època (parlam dels anys 1978-80), no hi havia la quantitat d'organismes oficials que ja han fet seva part de les reivindicacions de les comunistes mallorquines (OEC-MCI). Entre les diverses activitats polítiques que portava a terme, Margarida Chicano s'encarregava igualment del servei de premsa de l'Agrupació Feminista de l'OEC. Com a una de les responsables més destacades d'aquest sector, elaborà nombrosos documents referents a la situació de la dona mallorquina i participà en els debats constitucionals del moment. En un article (Baleares, trenta de maig de 1978) titulat "La situació de la dona en el projecte constitucional" escrivia: "La Constitució [per a ser autènticament democràtica] ha de reconèixer els drets democràtics de la dona en la família, la igualtat de deures i obligacions dels components de la parella en tots els aspectes de la vida familiar... així com el dret democràtic a la separació matrimonial".

    Les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora

    La concreció d'agrupacions de dones dins dels partits comunistes creava problemes. Igual que hi havia aferrissades discussions en el mateix GAD (Grup d'Alliberament de la Dona). En el fons, les dones de formació marxista (com ho eren les militants i dirigents de l'OEC i del MCI) prioritzaven sempre, en qualsevol moment i circumstància, la problemàtica de la dona treballadora. Les associades al GAD independents o que no havien tengut mai cap contacte amb el món obrer o amb els sectors populars illencs (fàbriques, hotels, pagesia, etc) volien discutir sempre de la "dona" en abstracte i arribaven a equiparar els "problemes" de la dona empresària amb els de l'obrera. Però això era un debat enriquidor, i algunes de les dones que amb els anys, entrarien a formar part de les burocràcies del poder (sigui PSOE o PP) aprengueren els fonaments del seu "modus vivendi" actual en aquells voluntariosos debats feministes de 1978 (els quals eren herència directa del maig de 1968). El debat entre les línies del feminisme marxista i del feminisme burgès ve, doncs, d'aquella època que a vegades ens pareix tan allunyada. En llenguatge col·loquial, en les discussions que podem tenir cada dia en el carrer o en la feina, hom anomena feministes tots els partidaris de la igualtat entre la dona i l'home, sense entrar en distincions. Però com ja demostraven les discussions del GAD l'any 1978 en el seu local del carrer de la Impremta, 1, per als marxistes era i és una definició que, de tan general, no té gaire significat polític. Precisem doncs, per anar aclarint conceptes. Feminisme és el moviment polític que es fixa com a objectiu l'emancipació de la dona envers l'home, per damunt o al marge de diferències de classe.

    Miquel López Crespí


    La incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari



    Ciutat de Mallorca 1978. Una de les primeres manifestacions feministes fetes a Palma (Mallorca) amb participació de militants del GAD.

    Per al marxisme clàssic, l'emancipació femenina és una de les tasques fonamentals de la revolució socialista, i la incorporació de la dona a la lluita política és una condició necessària per a un moviment veritablement revolucionari. Però com podem comprovar, tant ahir com avui, entre el marxisme i el feminisme en abstracte hi ha diferències bàsiques.

    Com escriu el dirigent comunista (membre del POR, partit de tendència trotsquista), A. Van den Eynde en el seu llibre Petit vocabulari polític de marxisme, Edicions de 1984 (Barcelona 1998): "El feminisme aspira a l'alliberament complet de la dona sota el capitalisme. Per això acaba confonent la simple igualtat de drets amb la igualtat real orientant-se cap a la minoria de dones que, excepcionalment, poden escapar-se de la condició comuna del seu sexe en la societat establerta, o que poden si més no intentar-ho. El marxisme, en canvi, considera que les condicions prèvies per a la superació de la família burgesa i per a l'emancipació real de la dona són la socialització dels mitjans de producció i, sobre aquesta base, la desaparició de l'economia domèstica familiar dins l'economia socialitzada. El marxisme lluita perquè, sota el capitalisme, es reconegui la plena igualtat de la dona amb l'home políticament, formalment, quant a drets; la igualtat real, però, només l'espera del socialisme".

    Aquest era, aproximadament, el nucli de les discussions d'aquells anys (1978-1981). En el fons, les militants del GAD de formació no marxista pel que de veritat lluitaven (malgrat fos inconscientment) era per intentar treure les dones obreres de les organitzacions de classe (partits i sindicats) amb l'objectiu d'agrupar-les al costat de dones burgeses o petit-burgeses.

    Dèiem que el feminisme burgès, objectivament, allò que cercava era separar la dona treballadora de les organitzacions proletàries. En les entrevistes que hem enregistrat, la dirigent comunista i cofundadora del GAD Margarida Chicano Sansó confirma aquesta apreciació afirmant que algunes de les militants del GAD, efectivament, no tenien clara l'evident diferència entre una dona treballadora i una senyora burgesa de Jaume III o Son Armadans. Els sectors més lúcids de les dones revolucionàries tampoc no veien amb gaire bons ulls la introducció de conflictes entre sexes al si del moviment obrer.

    En el fons, tot i la feina conjunta pels problemes de cada dia (lluita contra les violacions, en favor del divorci i per l'avortament lliure i gratuït, etc) aquestes dues concepcions divergents coexistiren dins del GAD fins a la seva dissolució el 1981. Malgrat les contínues temptatives de conviure conciliant feminisme burgès i marxisme revolucionari, les diferències esclataven -i esclaten!- a cada pas. En el fons aquest debat encara no resolt demostra ben clarament que es tracta de dues concepcions diferents de l'alliberament de la dona: una concepció idealista i burgesa i una concepció materialista, obrera. Avui dia, el simple "feminisme" en abstracte s'ha convertit en un tòpic comú als partits de dreta i esquerra (de tot l'arc parlamentari de defensors del sistema capitalista).

    Qui signa aquest article pensa emperò, que, malgrat cert electoralisme -la utilització del problema real de la dona treballadora sota el capitalisme-, aquesta situació real de la dona és encara un problema no resolt pel capitalisme i per tant d'una rabiosa actualitat. Malgrat totes les seves contradiccions -fruit, en el fons, d'un moviment ric en accions i en debats-, el GAD sempre donà suport decidit al moviment obrer i popular, de què formava part indestriable. Dins aquesta línia, estudiant la premsa de l'època -concretament el diari Baleares de dia tres de maig de 1978- podem trobar un aclaridor comunicat del GAD en favor dels drets de la dona treballadora i en solidaritat amb el Primer de Maig (jornada internacional dels treballadors de tot el món): "El Grup per l'Alliberament de la Dona (GAD, que participó activamente en la manifestación unitaria del Primero de Mayo) quiere añadir a las reivindicaciones generales de toda la clase trabajadora -a las que se adhiere- una serie de aspectos que consideramos necesarios para mejorar la situación de la mujer". I aquí podem comprovar la influència del sector marxista revolucionari del GAD, ja que concreta reivindicacions essencials per a la dona treballadora. Reivindica el GAD: "El derecho a un puesto de trabajo para cada mujer y la no discriminación salarial y profesional por razón del sexo. Los objetivos a conseguir serían: A igual trabajo igual salario y revisión de todos los convenios que no contemplen esta situación. Formación profesional y posibilidades de promoción dentro de las empresas así como el acceso a trabajos más cualificados". I el comunicat continuava, ara ja dins del marc d ela dona en general: "Desde el punto de vista de la mujer como 'ama de casa', reivindican también la creación de servicios domésticos colectivos y gratuitos (guarderias, lavanderías, comedores, etc)". En darrera instància el GAD exigia: "El derecho a la libre sindicación y a la participación política y ciudadana de la mujer y el respeto a sus organizaciones autónomas".

    Miquel López Crespí


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    [04/03] «Avenir» - Vetllada solidària - Tannenbaum - Theureau - Melli - Moreno - Portales - Amat - Rubio - Alberola - Delgado - Parodi - López - Vallejo - Aldave - Mantovani - Benaiges

    Anarcoefemèrides del 4 de març

    Esdeveniments

    Capçalera del primer número d'"Avenir" amb una nota manuscrita de Cortiella: "Periòdic anarquista, el primer i únic, fins al present, en català, segons creu el seu fundador i director Felip Cortiella. Barcelona, juny de 1920" (Biblioteca de Catalunya)

    - Surt Avenir:El 4 de març de 1905 surt a Barcelona (Catalunya) el primer número de la revista Avenir. Publicació setmanal de nous horitzons de perfecció. Fundada i promoguda per l'escriptor i dramaturg llibertari Felip Cortiella i Ferrer arran de fracassar en l'intent de crear un centre cultural obrerista (Centre Fraternal de Cultura). La publicació sortia en català, amb alguns articles en castellà i en francès, i els col·laboradors (Felip Cortiella, Jaume Bausà, Josep Mas-Gomeri, Claudio Jóvenes, Pere Papiol, Maria Vila, Josep Yxart, J. Pérez Jorba, Valentí Giménez, J. Uson, Josep C. Noguera, Pere Esteve, Ernest Vendrell, etc.) formaven una barreja entre anarquisme, sindicalisme, naturisme, intel·lectualitat noucentista i catalanisme progressista. Publicà textos d'autors no catalans, com ara Kate Austin, Jean-Marie Guyau,Élisée Reclus, Henrik Ibsen, Charles Albert, Jean Grave, etc. La revista volia succeir i superar les revistes modernistes des del punt de vista de la militància obrerista. Va criticar durament el politicisme dels medis obrers i el catalanisme burgès, a més de l'autoritat, l'Estat, l'Església i el capitalisme. Se'n van editar cinc números, l'últim l'1 d'abril de 1905. Aquesta publicació també edità fulletons sota el títol «Biblioteca d'Avenir», amb textos de Felip Cortiella, Maria Vila, Octave Mirbeau, Henrik Ibsen, Lucien Descaves i Paul Hervieu.

    Felip Cortiella i Ferrer (1871-1937)

    Enric Gallén: «Felip Cortiella i Ferrer», en Història de la literatura catalana, 8. Ariel. Barcelona, 1985. pp. 427-429

    Inventari del Fons Felip Cortiella de la Biblioteca de Catalunya

    Enric Olivé i Serret:«Catalanisme i anarquisme. L'anarquisme i el fet nacional català (1900-1907)», en Mayurqa, 18 (1978-1979), pp. 21-27

    ***

    Pamflet anunciant l'acte

    - Vetllada solidària: El 4 de març de 1922 se celebra al Prospect House de Yonkers (Westchester, Nova York, EUA) una vetllada extraordinària en solidaritat amb les víctimes polítiques, organitzat pel Comitato Anarchico Pro Vittime Politiche (CAPVP). L'acte consistí en la representació del drama social en tres actes Amore e giustizia, a càrrec de La Filodrammatica Aurora de Nova York, i altres entreteniments (cants, declamacions i ball).

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Frank Tannenbaum (1915)

    - Frank Tannenbaum: El 4 de març de 1893 neix a Brody (Galítsia, Imperi austrohongarès; actualment pertany a Lviv, Ucraïna), en una família jueva pagesa, l'historiador, sociòleg, economista, criminalista, sindicalista i activista llibertari Frank Tannenbaum. En 1904 emigrà amb sos pares i sos germans petits (Louis i Estelle) als Estats Units d'Amèrica. En una granja de Berkshire Hills (Great Barrington, Massachusetts, EUA) passà la infància i assistí a l'escola elemental, alhora que estudià les bases teològiques del judaisme. Quan tenia 13 anys marxà a la ciutat de Nova York, treballant durament en diferent feinetes (mosso, ascensorista, cobrador d'autobusos, etc.). Durant les nits estudià a l'Escola Moderna Ferrer de Manhattan i entrà en contacte amb el moviment anarquista, coneixent a diferents activistes i intel·lectuals llibertaris (Emma Goldman, Alexander Berkman, Lincoln Steffens, Sasha Berkman, etc.). A mitjans de 1910 s'afilià al sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món), del qual esdevingué ràpidament un destacat militant. L'1 de març de 1914 encapçalà una marxa de l'Exèrcit dels Desocupats, grup format per uns tres-cents treballadors sense feina, que ocupà pacíficament l'església de St. Alphonsus, al West Broadway del sud de Manhatttan, demanant pa i sostre; dies després a aquesta iniciativa es van anar sumant altres concentracions a altres esglésies, demanant una jornada laboral màxima de vuit hores diàries i un salari mínim de tres dòlars al dia. Detingut per aquest fet, va ser portat a la penitenciaria de Blackwell's Island de Nova York; en el seu judici es defensà ell tot sol i va ser condemnat a un any de presó i a 500 dòlars de multa. Entre 1915 i 1916 participa activament en les vagues de les refineries petrolíferes de Bayonne (Nova Jersey, EUA) i el juny de 1915 va ser detingut com a «agitador» –Emma Goldman va escriure sobre la seva detenció i empresonament en les seves memòries Living my life (1931). Max Eastman li va oferir una feina temporal en el periòdic Masses,òrgan wobblie, on col·laborà durant tres mesos i on va escriure tres articles sobre les condicions i les precarietats de la vida carcerària. Amb aquest punt de partida, s'interessà per l'anàlisi sociològic del crim i per l'organització de les presons nord-americanes, recorrent setanta penitenciaries. Gràcies al seu amic Thomas Mott Osborne, director de presons, obtingué, amb identitat falsa, un confinament voluntari d'una setmana a la presó de Sing Sing i amb aquesta experiència va escriure tres llibres: Wall Shadows. A Study in American Prisons (1922), Osborne of Sing Sing (1933) i Crime and the community (1938). L'estiu de 1915 ingressà al Columbia College, on conegué l'editor jueu Joseph Freeman, que més tard publicarà les revistes The Liberador i The New Masses. En 1917 ingressà en el sindicat reformista American Federation of Labor (AFL, Federació Americana del Treball). Entre agost de 1918 i febrer de 1919 realitzà el servei militar en un destacament de Carolina del Sud i en aquest temps pogué observar de prop les plantacions de cotó, el racisme i la violència del Ku Klux Klan, experiència que li va servir per al seu llibre Darker phases of the South (1924). En 1921 es graduà amb menció honorífica en Economia i Història al Columbia College i aconseguí entrar en la prestigiosa societat acadèmica Phi Beta Kappa. En 1921 publicà la seva primera obra, The Labor movement. Its Conservative Functions and Social Consequences, que dedicà al professor anarquista John Dewey. Entre 1922 i 1923 col·laborà en la revista Century i viatjà a Mèxic per conèixer de base la seva problemàtica política i social. En 1924 aquesta revista canvià el nom per Survey i passà a ser dirigida per Thomas Mott Osborne, col·laborant intel·lectuals esquerrans de primera línia (John Dewey, Samuel Gompers, Ernest Gruening, Samuel Guy Inmman, etc.). Com a corresponsal a Mèxic d'aquesta revista, realitzà nombroses entrevistes a personatges en ple procés revolucionari (Plutarco Elías Calles, Felipe Carrillo Puerto, Manuel Gamio, Carleton Beals, Pedro Enríquez Ureña, José Vasconcelos, Ramón Negri, Dr. Atl, Diego Rivera, etc.), a més de escriure articles sobre diversos temes mexicans (la revolució, la reforma educativa, l'estabilitat política, la reforma agrària, les associacions agràries i laborals, les relacions Església i Estat, l'art, l'indi, etc.), recorrent els Estats Units de Mèxic de punta a punta. En aquesta època formà part de la Confederació Regional Obrera Mexicana (CROM). En el seu segon viatge a finals de 1923 i 1924 fou testimoni dels conflictes entre Álvaro Obregón i Adolfo de la Huerta (Rebel·lió delahuertista), fent costat el primer. A finals de 1924 amb Samuel Gompers com a delegats de l'AFL viatjaren des de Texas a la ciutat de Mèxic per assistir a la presa de possessió de Plutarco Elías Calles el 30 de novembre. Realitzà diverses investigacions sobre l'educació rural mexicana i fou assessor del president Lázaro Cárdenas, que esdevingué un dels seus millors amics. En aquests anys va estar constantment vigilat per agents de l'FBI. A Washington ingressà en el primer programa de doctorat de l'acabada de crear Facultat d'Economia de Brookings Institution i escrigué la tesi The mexican agrarian Revolution, que fou publicada en 1929. En 1932 ensenyà criminologia a la Universitat de Cornell. En 1935 entrà com a professor d'Història d'Amèrica Llatina a la Universitat de Columbia (Nova York) i en 1944 fundà la càtedra «Latin American Seminar» en aquest centre universitari. En 1965 es retirà de la tasca docent. Entre les seves obres destaquen Wall Shadows (1922), The Mexican agrarian revolution (1930), Peace by revolution (1933), Whither Latin America? (1934), Slave and citizen. The Negro in the Americas (1947), Mexico: the struggle for peace and bread (1950), Crime and the Community (1951), A philosophy of labor (1951), The United States and Latin America (1959) i Ten Keys to Latin America (1962), entre d'altres. Frank Tannenbaum va morir l'1 de juny de 1969 a Nova York (Nova York, EUA). El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Butler de la Universitat de Columbia.

    Frank Tannenbaum (1893-1969)

    ***

    Notícia de la detenció de Marius Theureau apareguda en el diari parisenc "Le Rappel" del 21 de juliol de 1926

    - Marius Theureau: El 4 de març de 1893 neix a París (França) el pintor decorador anarcoindividualista i antimilitarista Marius Ferdinand Theureau. Era fill d'un guardià de la Pau. Des de 1923 mantingué correspondència amb E. Armand a fi i efecte de trobar una comunitat per veure-hi. El novembre de 1924, durant el V Congrés de la Unió Anarquista (UA), va ser nomenat membre del consell d'administració del diari Le Libertaire. El 20 de juliol de 1926 va ser detingut a París, juntament amb André Daudel, Léon Rollet i Roger Bodeven, per repartir pamflets en suport dels militants anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. En la primavera de 1927 partí, amb sa companya Fernande Miquet i l'escriptor Georges Vidal, cap a Costa Rica per a organitzar-hi una comunitat anarquista. Entaulà una estreta relació amb Miguel Palomares, un dels animadors de la Colònia de Mastatal (Puriscal, San José, Costa Rica), fundada per Charles Simoneau (Pedro Prat). Durant l'estiu de 1927, en el diari El Sembrado.Le Semeur de Santiago de Puriscal (Puriscal, San José, Costa Rica), llançà amb Palomares un projecte d'associació de suport a les persones que es volien instal·lar a Costa Rica, però per diverses raons el projecte fracassà, retornà a França i se separà de sa companya. A París fundà, amb altres companys (Lucien Barbedette, Sébastien Faure, Victor Margueritte, Victor Méric, etc.), la «Lliga dels Refractaris a totes les Guerres», que publicà entre octubre de 1927 i desembre de 1932 13 números de Le Réfractaire, el seu òrgan d'expressió. El febrer de 1931 va ser nomenat administrador d'aquesta lliga en substitució de A. Martin. En aquesta època vivia al número 12 del carrer Vicq-d'Azir, al X Districte de París, seu de la seva Cooperativa d'Edicions Franco-Espanyola, que publicà traduccions al castellà d'obres d'anarquistes francesos, com ara Sébastien Faure. Partidari de l'anomenada«síntesi anarquista»‒formulada per Sébastien Faure i que volia agrupar totes les tendències de l'anarquisme‒, abandonà l'UA i entrà a formar part de l'Associació dels Federalistes Anarquistes (AFA), fundada per Faure. En 1928 representà l'AFA en el Comitè de Defensa Social (CDS) i l'any següent va ser nomenat secretari del Comitè Internacional de Defensa Anarquista (CIDA). En 1929, quan vivia al número 84 del bulevard de Port-Royal, al V Districte parisenc, participà en la constitució de la colònia infantil llibertària «Nos enfants à la campagne» (Els nostres infants al camp), grup format per Pierre Lentente, Maurice Langlois, Gaston Rolland i Jane Morand, els quals acollirien a casa seva durant l'estiu cinc infants de companys. Des d'aleshores i fins el 1939, data en la qual es tornà a casar, participà activament en el grup editor de La Voix Libertaire, periòdic publicat a Llemotges (Llemosí, Occitània) en el qual també col·laborà. En aquests anys, a més de les publicacions citades, publicà articles en L'Anarchie (París, 1926-1929), Le Réveil du Bâtiment (Lió, 1927-1932) i L'Éveil Social (Aulnay-sous-Bois, 1932-1934), a més de L'Encyclopédie Anarchiste. En 1935 el seu nom figurava en la llista de domicilis d'anarquistes a controlar establerta per la policia. Durant els anys cinquanta signà nombrosos articles en Le Monde Libertaire,òrgan de la Federació Anarquista (FA), i posteriorment fou membre de «La Ruche Culturelle et Libertaire», formada al voltant de May Picqueray i que agrupava conferenciants i artistes llibertaris. A començament dels anys seixanta es tornà a casar amb una assistenta social molt més jove que ell. És autor dels llibres L'Église et la guerre (1928),Les crimes du militarisme (1930?), L'objection de conscience et l'idéal anarchiste (1930?) i Heureux les pauvres d'esprit! (1966). Marius Theureau va morir el febrer de 1969 a Les Pavillon-sous-Bois (Illa de França, França), on residia, i fou enterrat al cementiri parisenc de Père-Lachaise el 5 de febrer d'aquell any.

    ***

    Maria Amalia Melli

    - Maria Amalia Melli: El 4 de març de 1895 neix a Lucca (Toscana, Itàlia) l'anarquista Maria Amalia Melli. Sos pares es deien Rodolfo Melli i Cristina (o Giustina) Paglia, i sa germana Elena va ser la companya d'Errico Malatesta. El 17 d'octubre de 1915 emigrà, amb con marit Isidoro Prati, a França i s'establí a Ate (Provença, Occitània), on el 24 de gener de 1918 nasqué sa filla Armida, que també arribarà a ser una destacada militant anarquista. Més tard s'uní amb l'anarquista Edel Squadrani i ambdós desenvoluparen una intensa activitat revolucionària a Marsella (Provença, Occitània), freqüentant Ugo Boccardi, Emilio Giammattei, Gino Belli i Léopold Faure. En 1931 va ser inclosa en el registre de la policia de fronteres amb l'anotació «escorcoll, fitxatge i vigilància» i en 1932 en el butlletí de recerca policíac amb l'ordre de ser detinguda. A França visqué amb moltes penalitats. Com a membre del Comitè Anarquista Pro Perseguits Polítics (CAPPP), va ser una de les que s'encarregà del cas d'Angelo Sbardellotto, proporcionant-li l'advocat Mario Trozzi entre d'altres coses, després de la seva detenció el 4 de juny de 1932 a Roma (Itàlia) acusat de voler atemptar contra la vida de Benito Mussolini. En 1935 encara vivia a Marsella i militava activament en el moviment llibertari, fent d'enllaç postal amb nombrosos companys refugiats a França. El 26 d'octubre de 1936 creuà amb sa filla a Perpinyà la frontera amb Espanya, juntament amb altres destacats anarquistes i antifeixistes (Lucette Bled, Giovanni Dettori, Camillo Lanzillotta, Karl Ernst Teuffel, etc.), per a trobar-se amb son company Edel Squadrani, que s'havia enrolat en la «Columna Italiana», majoritàriament anarquista. El 10 de desembre de 1936 ella també s'enrolà en la columna. El desembre de 1937 retornà a França. A finals de 1938 va ser detinguda, juntament amb Edel Squadrani, i condemnada pel Tribunal d'Ais de Provença (Provença, Occitània) a dos mesos de presó per haver hostatjat son company, que tenia ordre d'expulsió; ell va ser condemnat a un any de presó. En 1939 la seva inscripció en el registre de fronteres va ser confirmada amb l'ordre de detenció i els seus intents de obtenir el permís de residència a França per a la seva germana Elena no reeixiren. Després de la II Guerra Mundial romangué a Marsella, des d'on mantingué correspondència amb sa germana. No sabem la data ni el lloc de la seva defunció.

    ***

    José Moren Torres, segon per l'esquerra amb granota obscura, en una cooperativa de forners acomiadats durant les vagues dels anys trenta a La Corunya

    - José Moreno Torres: El 4 de març de 1904 neix al barri de Vioño de La Corunya (La Corunya, Galícia) l'activista anarquista i anarcosindicalista José Moreno Torres. Fill del destacat anarquista José Moreno Bello i de Dominga Torres, fou forner de professió. De jove emigrà a Nova York (Nova York, EUA), on va fer feina en la fàbrica Singer i milità en el moviment anarquista de l'emigració gallega. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball de La Corunya, fou president del seu Sindicat d'Oficis Diversos el juny de 1931. Soci de «Germinal», en fou vocal aquell mateix any. També va ser militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), de la qual fou un dels màxims representants durant els anys republicans. Entre 1930 i 1934 col·laborà en Solidaridad Obrera de La Corunya, periòdic que dirigí en 1934. El setembre de 1931 representà els forners en l'Assemblea de La Corunya i s'alineà amb els més radicals. El 12 de febrer de 1933 fou delegat dels forners, del qual n'era president, en el Ple Regional confederal i substituí Villaverde en el càrrec de secretari de la Regional fins a finals d'any, quan passà a la clandestinitat i fou reemplaçat per Méndez. Entre 1931 i 1933 realitzà nombrosos mítings (La Corunya, Cambre, Laracha, Elviña, Ferrol, Orense, Santiago, Cee, Corcubión, Santa Cruz, Verín, Tuy, Padrón, Noya, Monforte, Chapela, Oza, Tomiñó, San Pedro de Nos, Lugo, Arteixo, Borroa, Chanela, Vigo, Puenteceso, Sada, Moaña, Eirís, Villagarcía, Betanzos, etc.). Fou detingut arran de la vaga general de La Corunya de maig de 1933. En 1934 també va ser apressat després d'un míting d'Azaña a La Corunya i com a director del periòdic regional. Aquest any també col·laborà en CNT. A finals de 1935 intervingué en mítings a La Corunya i Lugo amb Frederica Montseny, Baella i Sendón; i també a San Pedro de Nos, Cambre, Corcubión i Cecebre. El gener de 1936 va fer mítings amb Amil, Baella i Vitales a Sada. Aquest mateix any representà els cervesers a La Corunya, la Federació Local i Irijoa en el Congrés de Saragossa de la CNT. El juliol de 1936 fou elegit secretari de la CNT de La Corunya i amb aquest càrrec s'integrà en el Comitè de Defensa el 17 de juliol, parlant en l'assemblea de l'endemà a la plaça de toros, i dirigint la resistència contra el cop feixista. Quan les tropes franquistes triomfaren, restà amagat uns mesos als túnels dels ferrocarrils fins que pogué fugí a Astúries amb una motora pesquera («La Libertaria») des d'As Xubies, gràcies al suport dels militants del sindicat «El Despertar Marítimo». Des del desembre de 1937 fou tinent a Gijón i després comandant en el «Batalló Galícia» de la Divisió Asturiana de Xoc de l'Exèrcit Republicà, el qual dirigí al Front Nord (País Basc, Cantàbria i Astúries) contra les tropes feixistes italianes, nazis alemanyes i colonials marroquines. En l'ofensiva de febrer de 1937 va ser ferit en un peu. Fou membre del grup«Tierra» de la FAI i un dels fundadors de l'Agrupació Confederal Galaica. Quan caigué el front asturià, s'internà per les muntanyes gallegues i lluita fins a la seva mort. José Moreno Torres fou capturat, torturat i assassinat per un escamot de falangistes i de la Guàrdia Civil el 29 d'octubre de 1937 a l'Alto del Acebo (Grandas de Salime, Astúries, Espanya); la mateixa sort tingueren 16 companys seus. Les seves restes foren llançades en una fossa comuna.

    ***

    Suceso Portales

    - Suceso Portales:El 4 de març de 1904 --algunes fonts indiquen el 8 d'abril de 1904-- neix a Zahínos (Badajoz, Extremadura, Espanya) la militant anarquista i anarcofeminista María Suceso Portales Casamar. En 1934 va començar a militar activament en el moviment anarquista i a treballar com a modista. Va participar activament en la creació del col·lectiu anarcofeminista «Mujeres Libres» l'abril de 1936 i va col·laborar en la revista cultural i de documentació social del mateix nom que va començar a aparèixer el maig de 1936. Quan esclata la revolució de 1936, s'hi afegeix amb entusiasme. A Guadalajara fa de propagandista i assessora dels agricultors. El 20 d'agost de 1937, a València, participa en el primer congrés nacional dels grups de dones anarquistes federades. Secretària del subcomitè nacional de«Mujeres Libres» a València (1938), va participar activament en escoles i institut de«Mujeres Libres», en la campanya d'extensió de «Mujeres Libres» entre les pageses de Guadalajara i en l'organització de la Granja Escola de Sant Gervasi. En octubre de 1938 participa en els preparatius de la Conferència Nacional de«Mujeres Libres» a Barcelona i en el famós ple del Moviment Llibertari presentarà un informe de«Mujeres Libres» amb Pura Pérez. Després de la desfeta del 1939 Suceso Portales serà un d'aquells 184 exiliats que arribaran al Regne Unit a bord del vaixell Galatea procedents d'Alacant. Troba  refugi polític a Londres, protegida per la família Peggy Spencer. Va participar en les publicacions del nucli llibertari britànic (España fuera deEspaña); va tenir bons contactes amb la resistència a Madrid, amb els presos, ja que son germà era a la presó, i va participar en totes les manifestacions públiques que es van celebrar a Londres: la nit del 20 de febrer del 1952, contra els cors i danses del Ministeri d'Informació i Turisme, al teatre Stoll, per salvar la vida a 12 condemnats a mort a Barcelona; contra la visita del ministre d'Assumptes Exteriors franquista, Castiella, el juliol de 1960; contra la visita de Fraga Iribarne, el novembre de 1963; etc. En 1962 reprèn contacte amb militants llibertàries refugiades a França i editen a Londres, en novembre de 1964, la revista Mujeres Libres, portaveu de la Federació del Moviment Llibertari a l'exili (en edició trilingüe). En 1972 s'instal·la prop de Sara Berenguer a Montady, prop de Besiers (Occitània), on continuarà la publicació de la revista fins a 1976, data en la qual la revista reapareix a Espanya. En els anys 80 va residir a Novelda (Alacant). En maig de 1997 va participar a Madrid en la celebració del 60 aniversari de «Mujeres Libres». Va ser companya d'Acracio Ruiz. Va escriure per a FrenteLibertario. Suceso Portales va morir el 23 de gener de 1999 a Sevilla (Andalusia, Espanya).

    ***

    Confederal victoriós davant la Caserna del Bruc a Pedralbes (Barcelona, 19 de juliol de 1936)

    - Rafael Amat Picón: El 4 de març de 1907 neix a Alicún (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Rafael Amat Picón. De jove emigrà a Catalunya i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès, Catalunya). A la Torrassa de l'Hospitalet, on vivia, conegué Carmen Varga, activa participant en les activitats de l'Ateneu de les Joventuts Llibertàries d'aquest barri. El juliol de 1936, amb l'aixecament feixista, intervingué en l'assalt de la caserna d'Infanteria del Bruc de Pedralbes, que passà a dir-se «Caserna Bakunin». Després lluità als fronts com a comissari de batalló. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i fou internat als camps de concentració. En 1945 viva a Marsella i més tard va fer de pagès a Sant Romieg de Provença. En 1948 sa companya creuà la frontera gala i es reuní amb ell. De bell nou a Marsella, ocupà la tresoreria de la Federació Local de la CNT durant molts anys. Carmen Varga morí el 13 de desembre de 1965 a Airaga amb 54 anys. Rafael Amat Picón va morir en 1991 a Airaga (Provença, Occitània). Son germà Luis també va ser militant confederal.

    ***

    Luis Rubio Chamorro (2005)

    - Luis Rubio Chamorro: El 4 de març de 1918 neix al barri de Las Letras de Madrid (Espanya) l'anarquista, i després republicà, Luis Rubio Chamorro. Durant la dictadura de Primo de Rivera s'afilià a la Federació Universitària Espanyola (FUE) i, posteriorment, a les Joventuts Llibertàries. Durant tres anys dirigí i col·laborà en el setmanari Juventud Libre. També publicà articles en la revista Estudios. El 4 de març de 1935 ingressà en l'Ateneu de Madrid de la mà de Luis Hernández Alonso. El febrer de 1937 fou delegat per la Regional del Centre al Ple Peninsular de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL). Apassionat del dibuix, estudià arquitectura, alhora que il·lustrà llibres i publicacions. Quan esclatà la Guerra Civil s'incorporà al front com a voluntari i participà en la defensa de Madrid. Després s'integrà en la XIV Divisió, dirigida per Cipriano Mera, i arribà a ser capità del seu Estat Major, combatent a Guadalajara. Després passà al XVI Cos de l'Exèrcit republicà a València. Quan acabà la guerra, intentà prosseguir els seus estudis, però va ser detingut i tancat a la presó madrilenya de Fuencarral. Després de passar per diversos presidis, inclòs el d'Alcalá de Henares, fou alliberat i immediatament intentà reconstruir la FUE amb altres universitaris (Nicolás Sánchez Albornoz, etc.). Participà en la preparació de la cèlebre fuga de Cuelgamuros (Valle de los Caídos). En 1946 va ser novament empresonat i patí els treballs forçats i les cel·les de càstig. Va ser torturat pel comissari Roberto Conesa, per la qual cosa li van quedar greus seqüeles en la visió. Després de complir 11 anys de presó es va reincorporà a la lluita antifranquista clandestina des del republicanisme i fou un dels reorganitzadors d'Izquierda Republicana (IR, Esquerra Republicana), de la direcció executiva de la qual va pertànyer durant els anys del postfranquisme. En 1967 es casà amb María del Carmen Heras Mesa (Carmina). Professionalment treballà de delineant industrial i el seu llibre Tratado de dibujo geométrico y sus aplicacions técnicas, està considerat un clàssic de la literatura arquitectònica. El 14 de desembre de 2002 va ser guardonat amb el «Premi a la Lleialtat Republicana», atorgat per l'Associació«Manuel Azaña». El seu testimoni va ser recollit en el documental Celuloide colectivo. El cine en guerra (2009), d'Óscar Martín. Luis Rubio Chamorro va morir el 2 de febrer de 2010 a la clínica «La Milagrosa» de Madrid (Espanya) i fou enterrat al cementiri madrileny de Robledo de Chavela.

    ***

    Octavio Alberola i Ariane Gransac a Palma (Mallorca) [16-03-05]

    - Octavio Alberola Suriñach: El 4 de març de 1928 neix a Alaior (Menorca, Illes Balears) el militant anarquista i guerriller antifranquista Octavio Alberola Suriñach, també conegut com Juan o El Largo. Fill dels militants llibertaris José Alberola Navarro, mestre racionalista que va ser conseller d'Instrucció del Consell d'Aragó durant la Guerra Civil, i Carmen Surinach. En 1939 es va exiliar a Mèxic amb sa família. A la capital del país asteca va estudiar enginyeria civil i va militar en les Joventuts Llibertàries. Va ser detingut en 1946. En aquesta època va crear les Joventuts Llibertàries Mexicanes i en la fundació del seu òrgan d'expressió Alba Roja, i les Joventuts Espanyoles Antifranquistes. En 1957, amb Ocaña Sánchez, va fer mítings a Mèxic, i també va viatjar a Europa, on va fer contactes amb Gurucharri i Acracio Ruiz a Londres. De tornada a Mèxic va militar activament en el «Movimiento Español 59» (ME/59), preparant accions de guerrilla i es va relacionar amb Joan García Oliver. Va participar activament en l'ajuda als revolucionaris cubans del «Movimiento del 26 de julio». En 1960 va ser secretari de Defensa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) per a Amèrica i en 1961 va representar els cenetistes mexicans en el Congrés de Llemotges, en el qual es va crear Defensa Interior (DI), organisme clandestí del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregat de la lluita antifranquista. En 1962 es va instal·lar clandestinament a França i va formar part de DI amb García Oliver, Cipriano Mera i altres, convertint-se en el seu màxim activista entre 1962 i 1965. L'11 de setembre de 1963 va ser detingut en una batuda contra les Joventuts Llibertàries. A partir de 1965 el seu nom apareix lligat a nombroses activitats dirigides a copejar el règim franquista. Fervent partidari de les tàctiques violentes i de l'acció directa, aquest any va mantenir una forta polèmica amb Gaston Leval sobre aquest tema. En 1966 va ser un dels militants que amb més vigor es va oposar al cincpuntisme en la conferència novaiorquesa d'aquell any. En aquests anys va estaríntimament relacionat amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i amb la revista Presencia i a partir de 1966 va militar en el grup anarcosindicalista d'acció«Primer de Maig», responsable d'accions violentes contra el feixisme espanyol, entre elles l'intent de segrestar l'ambaixador espanyol de la CEE Alberto Ullastres i a Bèlgica el febrer de 1968, fets pels quals serà detingut el 9 de febrer d'aquell any i serà empresonat cinc mesos en una presó belga. A mitjans dels anys 70 va instal·lar-se a Lieja (Bèlgica), on treballarà com a educador en un institut mèdic psicopedagògic fins al 1974, que va retornar clandestinament a França. El maig de 1974 va ser detingut a Avinyó en relació amb el segrest del banquer espanyol Baltasar Suárez, director del Banc de Bilbao a París, i per la seva pertinença als Grups d'Acció Revolucionària Internacionalistes (GARI) i empresonat durant nou mesos. Des de 1975 va treballar de maquetista en un diari fins a la seva jubilació en 1994. Durant els anys de reconstrucció de la CNT a Espanya va tractar d'influir, sense gaire èxit, des de la revista El Topo Avizor. Quan es va produir l'escissió de la CNT, Alberola, sempre oposat a l'esgleisme, va seguir les passes dels escindits i va col·laborar en la seva premsa. A França va participar en les activitats del «Comite des journees de reflexion anti-autoritaire» (COJRA). Entre els anys 1980 i 2000 va portar el programa Tribuna Latinoamericana en Radio Libertaire de París. A començaments dels anys 2000, amb Antonio Martín Bellido, Lluís Andrés Edo, Vicenç Martí, Sergio Hernández, i altres, va crear el grup per la revisió del procés dels militants llibertaris Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata, garrotats el 17 d'agost de 1963. El desembre de 2003 va ser un dels fundadors a París dels «Grupos de Apoyo a los Libertarios y Sindidicalistas Independientes en Cuba» (GALSIC). Ha col·laborar en Askatasuna,Bicicleta, Cenit,CNT, Frente Libertario, Historia Libertaria,Libre Pensamiento, A Plebe, Polémica,Presencia, Rojo y Negro, Ruptura, Ruta, Solidaridad Obrera, Tierra y Libertad, El Topo Avizor,El Viejo Topo, etc. És autor de llibres com Los problemas de la ciencia. Determinismo y libertad (1951), Contestación y anarquismo (1974, amb Víctor García),El anarquismo español y la acción revollucionaria (1961-1974) (1975 i 2004, amb sa companya Ariane Gransac), Appunti critici sul movimento libertario spagnolo e la CNT (1979), La oposición libertaria al régimen de Franco (1993, en col·laboració), etc.

    ***

    Joaquín Delgado Martínez

    - Joaquín Delgado Martínez: El 4 de març de 1934 neix a Cardona (Bages, Catalunya) el militant i activista de les Joventuts Llibertàries Joaquín Delgado Martínez. En 1939 la família Delgado es refugia a França quan acaba la guerra civil. A Grenoble (Isère) milita en la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries de la qual esdevé secretari. Obrer ebenista fresador i més tard dissenyador de fitxes tècniques per a les emissions televisives, decideix integrar-se en l'activisme antifranquista i entra en la secció clandestina de Defensa Interior, creada en 1961 a Madrid en el si del Moviment Llibertari. En juliol de 1963 és enviat a Madrid amb el company Francisco Granado Gata, pare de família de 30 anys i forjador a Alès, amb la missió de prendre contactes amb l'objectiu d'organitzar un atemptat contra Franco. Però, per una manca de coordinació, un altre grup comet dos atemptats el 29 de juliol de 1963: un contra la Direcció General de Seguretat, i l'altre contra la seu dels sindicats franquistes. Detinguts Delgado i Granado en possessió d'armes i d'explosius, la tortura els fa confessar la culpabilitat dels dos atemptats que no han comès. El 13 d'agost de 1963 un Consell de Guerra els condemna a mort sense cap prova. El 17 d'agost de 1963, a les 5 de la matinada, a la presó de Carabanchel (Madrid, Espanya), són executats a garrot vil Joaquín Delgado Martínez i Francisco Granado Gata. Des de 1999 els seus familiars i diversos grups llibertaris han intentat, senseèxit, la revisió de la seva condemna a mort davant diverses instàncies, Tribunal Constitucional inclòs.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Isidoro Parodi

    - Isidoro Parodi: El 4 de març de 1944 mor a Savona (Ligúria, Itàlia) el propagandista anarquista i sindicalista i resistent antifeixista Isidoro Francesco Parodi. Havia nascut el 21 d'octubre de 1889 a Quiliano (Ligúria, Itàlia). Sos pares, pagesos, es deien Tommaso Parodi i Margherita Murialdo. De ben jovenet s'acostà al pensament anarquista i esdevingué un actiu propagandista, especialment entre els treballadors del port de Savona (Ligúria, Itàlia), on treballava de descarregador. Quan la Gran Guerra, va ser cridat a files el 15 de maig de 1915 i enviat al front, però el 8 de setembre de 1917, quan era caporal del 118 Regiment d'Infanteria, va ser declarat desertor; posteriorment, el 2 de juliol de 1925, va ser amnistiat. De bell nou a la feina, reprengué la lluita obrera. Lector de la premsa obrera, difongué aquesta (Fede!,Pensiero e Volontà, Libero Accordo, etc.) entre els treballadors i s'encarregà d'organitzar les subscripcions. Fitxat per la policia com a «anarquista federalista», va ser definit per les autoritats com a«profundament convençut de les seves idees» i «element perillós». Amb l'arribada del feixisme continuà actiu en les seves tasques propagandístiques i d'oposició al règim, i fou un dels promotors de la campanya en suport dels activistes anarquistes italoamericans Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti. Mantingué correspondència amb companys de la seva ciutat natal en l'exili, com ara Lorenzo Gamba i Giuseppe Segatta, i continuà rebent la premsa anarquista. L'11 de juliol de 1929 el seu domicili va se escorcollat per la policia i se li va confiscar material propagandístic i correspondència clandestina, sobretot dirigida a l'anarquista Lorenzo Gamba, refugiat a Seraing (Lieja, Valònia); quatre dies després, el domicili de sa germana, Benedetta Parodi, anarquista com ell i companya del descarregador llibertari Giacomo Piombo, també va ser escorcollat. Detingut per aquests fets el 15 de juliol de 1929, Isidoro Parodi va ser confinat el 21 d'agost d'aquell any per tres anys a l'illa de Ponça. El 26 de febrer de 1930 la pena de confinament va ser commutada per dos any d'amonestació i el 4 de març pogué retornar a Savona. Durant els anys següents treballà a l'empresa siderúrgica Ilva, va estar constantment vigilat i en 1934 va ser advertit formalment. Arran de l'armistici entre Itàlia i les forces armades aliades del 8 de setembre de 1943, es posà al front de l'activitat conspiradora i de la lluita partisana, enquadrat des de l'1 d'octubre en la Brigada de l'Squadre d'Azione Partigiane (SAP, Brigada d'Acció Partisana)«Falco». Durant la nit del 3 de març de 1944 forces de la Guàrdia Nacional Republicana (GNR) feixista envoltaren casa seva al barri de Zinola de Savona i, quan tractà de fugir, va ser ferit mortalment. Després de ser interrogat sota tortura, Isidoro Parodi va morir el 4 de març de 1944 a l'Hospital San Paolo de Savona (Ligúria, Itàlia). Deixà companya, Giuditta Ircano, dues filles i un fill.

    ***

    Necrològica de Nicolás López apareguda en el periòdic tolosà "Espoir" de l'1 d'abril de 1962

    - Nicolás López: El 4 de març de 1962 mor a Marsella (Provença, Occitània) l'anarcosindicalista Nicolás López. Havia nascut cap el 1887 a Santolaria de Galligo (Saragossa, Aragó, Espanya). Milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Santolaria de Galligo. Fou el pare d'una nombrosa família de membres confederals, com ara Blas, afusellat pels feixistes; Nicolás, mort al front; José i Eleuterio, exiliats a Marsella; o Concha i Elena, aquestaúltima companya del militant Andrés Martin. La resta de fills i filles quedaren a la Península i van ser empresonats en diverses ocasions. En 1939, amb el triomf franquista, Nicolás López passà a França i s'instal·là al barri marsellès de Le Redon, on milità en la Federació Local de la CNT de Marsella.

    ***

    Miguel Vallejo Sebastián

    - Miguel Vallejo Sebastián: El 4 de març de 1962 mor a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Vallejo Sebastián. Havia nascut el 27 de juliol de 1909 a Barcelona (Catalunya). Encara adolescent, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Establert a Saragossa (Aragó, Espanya), treballà de calderer i milità en el Sindicat del Metall de la CNT. A partir de 1927 destacà com a orador i organitzador sindical de la regional aragonesa. Va ser detingut a Saragossa amb Antonio Ejarque Pina per la seva participació en l'aixecament anarquista de gener de 1933 i fou empresonat a La Alfajería de Saragossa i a Pina de Ebro. A finals de 1933 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Saragossa. El 20 de setembre de 1935, quan encara era secretari, va ser detingut portant força documents orgànics de la CNT saragossana i amb una multicopista. En aquests anys republicans va ser membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). L'abril de 1936 va fer una gira propagandística amb Zenón Canudo Zaporta per Terol i Santa Eulalia, a més d'un míting a Saragossa. El juliol de 1936 defensà la ciutat de Saragossa dels feixistes i, amb José Hipólito Melero i Manuel Uceda Marco, fou membre del Comitè Local de Defensa dels Grups Anarquistes de Saragossa. Lluità contra els feixistes enquadrat en la 25 Divisió de l'Exèrcit Popular de la II República i fou nomenat secretari del Comitè Regional d'Aragó de la CNT durant els anys bèl·lics. El març de 1937 signà, amb Antonio Ejarque i Manuel López, un pacte d'unitat amb la Unió General de Treballadors (UGT) aragonesa i l'agost d'aquell any va ser detingut a Alcanyís (Terol, Aragó, Espanya) per les tropes de la reacció comunista encapçalada per Enrique Líster Forján que dissolgueren el Consell Regional de Defensa d'Aragó. Com molts altres membres de la 25 Divisió, al final de la guerra es trobà aïllat al port d'Alacant. Detingut, va ser tancat al camp de concentració d'Albatera, on desenrotllà una gran tasca en estret contacte amb el Comitè Nacional confederal (Junta Nacional del Moviment Llibertari) d'Esteve Pallarols Xirgu, aconseguint salvar la vida de nombroses persones. Després passà a la presó valenciana de Porta Coeli i a la de Saragossa, on va ser jutjat i condemnat a mort, pena que finalment va ser commutada per la de 20 anys de reclusió. Un cop alliberat, organitzà el Comitè Regional d'Aragó de la CNT clandestina i mantingué estrets contactes amb la guerrilla que actuava a Terol. De bell nou detingut, va ser jutjat, però va ser absolt per manca de proves. Més tard s'establí a València. Entre el 12 i el 16 de juliol de 1945 assistí al madrileny Ple de Carabaña. En 1949, en substitució d'Antonio Castaños Benavent, va ser nomenat secretari general de la CNT clandestina. Fugint de la policia, s'establí a Barcelona i a finals de maig de 1951 passà a França. S'instal·là a Tolosa de Llenguadoc i entre 1952 i 1955 fou secretari del Subcomitè Nacional de la CNT en l'Exterior, en substitució d'Heliodoro Sánchez Fernández (Helios Sánchez), esdevenint un dels militants més destacats del sector«col·laboracionista», partidari de prendre part en els governs republicans de l'exili. El 20 de juliol de 1952 intervingué, amb Ramón Liarte, Antonio Moreno i Quiñones Ocampo, en el míting commemoratiu del 19 de juliol celebrat a la Sala Étienne de Lió (Arpitània). El 5 d'octubre de 1952 participà, amb Jesús Boada Payarols, Josep Joan Domènec Manero i Vicente Garrido, en un gran míting confederal a la Casa del Poble de Clarmont d'Alvèrnia. En IV Plenari de la CNT«possibilista» de 1952, va ser nomenat secretari general, càrrec que fou ratificat en el V Plenari de 1954. El gener de 1953 impartí una conferència al Saló d'Actes de Force Ouvrière (FO) de París i el 19 d'abril la titulada «Consideraciones al momento actual, sobre el problema de España» a Montalban (Llenguadoc, Occitània). L'1 de maig de 1954, amb Francisco Romero, J. J. Domènech i Celestino Soria, parlà en el míting d'afirmació sindical que se celebrà a la sala del Cafè Continental d'Albi (Llenguadoc, Occitània). El 18 de juliol de 1954 intervingué, amb J. J. Domènech i Emilio Gervas, en un míting commemoratiu de la jornada del 19 de juliol de 1936 a l'Ajuntament de La Sala (Llenguadoc, Occitània). Entre 1954 i 1958 col·laborà en España Libre. El Primer de Maig de 1955 intervingué, amb Vicente Garrido, Joan Ferrer i Tomás Cañizares en el míting celebrat a Clarmont d'Alvèrnia. En 1956 col·laborà en CNT de Mèxic. En 1961, amb José Borrás Cascarosa i altres companys, fou nomenat membre del Comitè de Relacions del Comitè Regional d'Aragó. Miguel Vallejo Sebastián va morir el 4 de març de 1962 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) d'un tumor cerebral. Sa companya fou la destacat militant anarcosindicalista Julia Miravé Barrau.

    Miguel Vallejo Sebastián (1909-1962)

    ***

    Foto d'Antonio Comellas Pérez en el document d'entrada a Mèxic (1947)

    - Fermín Aldave Escagüés: El 4 de març de 1968 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) l'anarquista i anarcosindicalista Fermín Aldave Escagüés, també conegut com Antonio Comellas Pérez. Havia nascut en 1911 a Zangoza (Navarra). Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), el gener de 1935 va ser detingut a Madrid per funcionaris de l'Oficina d'Informació i Enllaç de la Direcció de Seguretat per la seva implicació en els fets revolucionaris de l'any anterior a Pamplona. Durant la guerra combaté en el Batalló Internacional al front del Nord i en acabar la contesa passà a França. Sota el nom d'Antonio Comellas Pérez --nascut el 22 de març de 1906 a Barcelona (Catalunya), fadrí i mecànic de professió-- arribà com a refugiat polític a l'aeroport de la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el 23 de març de 1947 des de París, on restà fins a la seva mort.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Amic/ga confrare/essa:

    Dilluns dia 7 de març a les 20'30 h al Casal Rectoral tendrà lloc la reunió anual amb els següents punts:

    1.-Lectura i aprovació de l'acta anterior.

    2.- Estat de comptes i aprovació pressupostos.

    3.- Organització de les processons i dels actes de Setmana Santa en què participarà la Confraria.

    4.- Torn obert de paraules.

    N'esperam la vostra assistència.

    LA JUNTA DIRECTIVA

    (Les inscripcions seran dia 21 i 23 de març de les 19'00-21'00 a la Rectoria i a hores de comerç a Fotos Fermin)

    Avançaments d'altres actes:

    Actes de reconciliació: dia 11 de març al Convent i dia 18 a la Parròquia ambdós a les 19'30h

    Pregó de Setmana Santa: dissabte dia 19 a la Parròquia

    Missa de Rams: Diumenge dia 20, a les 11'30h a la Parròquia

    Via Crucis: Dimarts dia 22 a les 21'00 començant a la Parròquia


    0 0

    L'Auditori d'Alcúdia tornarà a acollir un combat entre els glosadors menorquins de Soca de Mots i els Glosadors de Mallorca. Serà el proper 5 de març a les 20h, presentat per Felip Munar i amb la participació dels menorquins Esteve Barceló "Verderol", Joan Moll "Joanet" i Xavi Triay, acompanyats amb la guiterra d'Ismael Moll "Pele" i els Glosadors de Mallorca Antònia Nicolau "Pipiu", Mateu "Xurí" i Antoni Viver "Mostel"

    0 0

    Que el olfato mejora el gusto, y así se potencia el sabor de comidas y bebidas, no creo que nadie lo dude. Que oler mejore el habla esofágica, si bien es comprobable, parece una aserción incongruente.

    Cuenta visites al 3-3-2016

    Pero vayamos antes con lo del "Año XII" que he puesto en el título. El pasado 25 de febrero se cumplieron once años de la larga siesta en quirófano para que me practicaran la laringectomía total; una intervención seria pero no de las más delicadas y arriesgadas. (Las neurológicas requieren más precisión y su resultado es más incierto: ¿verdad, Tuñy?) Al fin al cabo, un cáncer de laringe detectado a tiempo y extirpado pronto, es decir, sin darle tiempo a creer y extenderse, lo único que hace es que la persona se quede sin voz laríngea, tenga que respirar por un orificio en el cuello y apechugar con varias secuelas. Desde hace algunos años a mí ya me parece normal hablar con la voz esofágica y respirar por el cuello. ¿Que tengo algunas secuelas?, sí, es cierto, pero también tengo otras añadidas por la extirpación del cáncer de pulmón, a lo que hay que agregar el deterioro que genera aproximarse a los ochenta años. Y aquí sigo con trabajos y proyectos.

    Publicaciones

    El 6 de diciembre de 2005, medio años después de la intervención, publiqué Post626 – La utilidad de mi cáncer . Mis artículos se estaban convirtiendo en una guía para laringectomizados, familiares y también logopedas. Y hasta, en aquellos días, un cirujano ORL y una logopeda –y también una laringectomizada– sugirieron que lo publicado en la red se materializara en un libro. Once años después, la utilidad de mi cáncer sigue vigente. Las visitas que registraban los escritos del epígrafe “Mi cáncer”, ayer, al final del día, era de 1.706.067. Y de los veintiún artículos subidos a la red desde el 6 de marzo al 27 de diciembre de 2005 la cuenta ha subido a unos doscientos, que forman un compendio –atisbo enciclopédico sobre el cáncer de laringe– un tanto desordenado, cuya única orientación son los índices cronológico y el más o menos temático. Hacer un libro de ello, conllevaría un trabajo de revisión total, sistematización y complementación muy laborioso. Y aunque hace algo más de un año una persona profesional de la logopedia y la enfermería y ampliamente conocedora de los procesos de la laringectomía me propuso compartir la realización de un libro, creo que, por ambas partes, no tenemos fácil llevar adelante el proyecto. Hasta hoy, por tanto, sólo cuento con lo que se puede leer en la bitácora, con el opúsculo Cáncer de laringe: prevención, diagnóstico y tratamiento, publicado en 2010, y Crónica de los avatares de mis cánceres y de sus secuelas, un CD, realizado en 2012 (ya insuficiente), que recoge los escritos del 25 de febrero de 2005 al 28 de marzo de 2012, con Cura e higiene del estoma, sobre la cánula y otras indicaciones: guía breve para después de una laringectomía, de la que somos autores Elisabet Gimeno Arcos, enfermera, y el paciente que esto escribe, publicado por la Asociación Española Contra el Cáncer y de descarga disponible en su web, localizable por el enlace insertado en el título, y con El tercer –oma (2008). Asimismo, en Youtube peplaring hay los siguientes vídeos: Inicio a la voz esofágica (2008), Voz esofágica y con prótesis fonatoria (2008), Voz Esofagica: tecnica esencial (2009), Laringectomizados en la piscina (2009), Laringófonos y amplificadores de voz (2011), Nadar con laringectomía (2014) y Laringectomía: voces de antes y después (2015), que suman 122.782 reproducciones.

    Vuelvo al principio. A la cuestión del olfato, cuya disminución (hiposmia) o pérdida (anosmia) es habitual en los laringectomizados y a la que, incomprensiblemente, no suele prestarse atención, a pesar de la importancia de este sentido y de la sencillez y facilidad con que se puede recuperar. Y, precisamente, en la maniobra para estimular la captación de olores se origina la ayuda para mejorar la continuidad y entonación de la voz esofágica que a mí me funciona y que sugiero se practique. Se puede realizar tanto con el “bostezo educado” completo como con el reducido. Los dos, uno en mayor cantidad que el otro, aspiran aire por la nariz que va a la boca y abriendo la boca del esófago (esfínter cricofaríngeo) –lo que ya hacemos de forma automática– se agrega al reservorio esofágico. Por eso me he permitido titular este artículo como Oler mejora el habla esofágica.

    Artículo relacionado:
    Año VI – ‘Bostezo educado’ o ‘polite yawning’

    NOTA: Dispongo en formato PDF, y puedo enviarlo por e-mail a quien me lo solicite,
    Cáncer de laringe: prevención, diagnóstico y tratamiento,
    El tercer –oma y
    Cura e higiene del estoma, sobre la cánula y otras indicaciones: guía breve para después de una laringectomía.


    0 0

    En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intel·lectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar, de la sevícia més brutal. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant. (Miquel López Crespí)



    1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Frances Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres.

    1994: brutal campanya contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes.


    Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat" del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000).


    En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors (i sectors afins) amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. [...]


    La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intel·lectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar, de la sevícia més brutal. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.


    A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.


    Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.


    Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra.


    Miquel López Crespí


    Publicat en la revista L'Estel (1-X-03). Pàg. 19.



    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 237 | 238 | (Page 239) | 240 | 241 | .... | 465 | newer