[22/09] Assemblea FAEM - Homenatge Bakunin - Kotoku -
Bartling - Bénard - Respaut - Damiano - Jiménez
Rodríguez - Viola - Prévôtel -
Górski - Vázquez Gómez - Torres
Tribó - Milla - Durou - NavarroAnarcoefemèrides
del 22 de setembre
Esdeveniments
-
Assemblea General
de la FAEM: El 22 de setembre de 1948 té lloc a
Piombino (Toscana, Itàlia)
l'Assemblea General de la Federazione Anarchica Elbano Maremmana
(FAEM),
adscrita a la Federació Anarquista Italiana (FAI).
L'assemblea va ser presidida
pel secretari nacional de la FAI Ugo Fedeli. La Federazione Anarchica
Elbano
Maremmana va ser creada en 1946 i reunia grups de Piombino,
Campiglia Marittima, Portoferraio,
Rio Marina, Bagni di Gavorrano, Grosseto, Castagneto Carducci i
Venturina, amb
adhesions de Suvereto, Follonica, Monterotondo Marittimo i Massa
Marittima.
***
-
Homenatge a Bakunin:
El 22 de setembre de 2011 se celebra al cementiri de Bremgarten de
Berna (Berna,
Suïssa) l'homenatge «Célébrons
l'Anarchisme sur la tombe de Mikhaïl Bakounine»
(Celebrem l'Anarquisme sobre la tomba de Mikhail Bakunin».
L'acte lúdic es
realitzà davant la tomba de Bakunin (Bloc 9.201, tomba 68) i
els assistents
portaren vi, fruites i guitarres.
Naixements
-
Shusui Kotoku: El
22 de setembre de 1871 neix a Nakamura (Shikoku, Japó)
Shusui Denjiro
Kotoku, una de les
figures més destacades de l'anarquisme japonès.
Fill d'un apotecari, va estudiar
medicina. D'antuvi deixeble del rousseaunià
japonès Tsomin Nakae, evolucionarà
després vers el socialisme i l'anarquisme. En 1901, ja
periodista del diari Yorozu
Chôhô (Notícies de
tots els matins) i escriptor, va publicar el seu
primer llibre L'imperialisme, monstre del segle XX,
i dos anys més tard L'essència
del socialisme. Amb el periodista Toshihito Sakai va fer
costat el Partit
Socialdemòcrata Japonès, van traduir El
Manifest Comunista, de Marx, i
van crear el setmanari Heimin Shimbun (La
Plebs), que va ser
prohibit arran dels seus articles contra la guerra russojaponesa i
l'ocupació
de Corea. En 1905 va ser empresonat durant cinc mesos per propaganda
subversiva
i serà a la presó on descobrirà
l'anarquisme llegint Camps, fàbriques i
tallers, de Kropotkin. Alliberat, va marxar als Estats Units,
el novembre
de 1905, on prendrà contacte amb grups anarquistes
californians, es va afiliar
a l'anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW,
Treballadors
Industrials del Món) i podrà llegir la literatura
anarcocomunista que no era
accessible al seu país. De tornada al Japó, li
van realitzar un míting de
benvinguda el 28 de juny de 1906, on va exposar tot el que havia
après als
Estats Units (antiparlamentarisme, vaga general, anarcosindicalisme wobbly,
etc.); i va decidir reeditar el periòdic Heimin
Shimbun, ara amb
caràcter llibertari. El febrer de 1907 va declarar en un
article publicat en Heimin
Shimbun ser partidari de l'acció directa i
contrari al parlamentarisme i a
l'emperador. Malgrat la forta repressió, va ser molt actiu
en la propaganda i
quan va ser novament prohibit Heimin Shimbun, va
crear una nova revista,Yaradsu Chohu (Acció Directa),
i va lluitar per la creació de
sindicats mitjançant gires propagandístiques.
Però en 1908 la repressió es va
intensificar encara més i nombrosos anarquistes van ser
empresonats. Kotoku va
continuar escrivint assaigs on denunciava el militarisme i on es
demostrava la
inexistència de Jesucrist. El març 1909 va
traduir La conquesta del pa,
de Kropotkin, al japonès (Pan no ryakushu),
editant-se clandestinament
mil còpies que van ser distribuïdes entre
estudiants i treballadors. Va ser un
autor força prolífic i la recopilació
dels seus articles van necessitar
nombrosos volums. En 1910 quatre anarquistes van ser detinguts
després de
descobrir-se un equip de fabricació de bombes. Aquesta era
la oportunitat que
el govern estava esperant per acabar amb el gran desenvolupament que
estava
agafant el moviment llibertari. Centenars de militants van ser posats
sota custòdia
policíaca. Kotoku va ser detingut l'agost quan intentava
embarcar per anar a
Europa al Congrés Socialista Internacional de Copenhaguen.
Finalment 26
anarquistes, entre ells quatre monjos budistes anarquistes, van ser
portats a
judici sota el pretext d'un complot per assassinar l'emperador i sa
família
Meiji. Tots, llevat de dos, van ser sentenciats a mor per
traïció el 18 de
gener de 1911 en un procés sumaríssim anomenat«Judici de la Gran Traïció» (Taigyaku
Jiken); 12 van veure commutades les seves
sentències per cadena perpètua, i
12, entre ells Kotoku i sa companya Suga Kanno, van ser executats
--també va
ser ajusticiat Gudo Uitxiyama, sacerdot zen llibertari que havia muntat
darrera
l'estàtua de Buda una impremta anarquista al seu temple
budista. Shusui Kotoku
va ser penjat el 24 de gener de 1911 a Tokio (Japó),
juntament als altres 11
companys,
i Suga Kanno va ser penjada l'endemà, no per cap privilegi,
sinó perquè es va
fer tard el dia anterior. Després d'aquestes morts,
moltíssims militants
llibertaris van haver d'exiliar-se i els que van quedar van patir la
presó; va
ser la destrucció no només de l'anarquisme
sinó de tota la dissidència. Kotoku
va ser enterrat al seu poble natal de Nakamura on la seva tomba es
venerada amb
devoció gairebé religiosa.
***
- Heinrich Bartling:
El 22 de setembre de 1880 neix a Bielefeld (Rin del
Nord - Westfàlia, Alemanya) el militant anarquista i
anarcosindicalista
Heinrich Bartling. Ferrer de professió, d'antuvi
formà part del moviment
Spartakusbund (Lliga d'Espàrtac) a Kassel, però a
partir de 1920 abandonà
l'espartaquisme i amb Willi Paul i altres fundà el grup
local de Kassel de
l'organització anarcosindicalista Freie Arbeiter Union
Deutschlands (FAUD, Unió
Lliure dels Treballadors Alemanys) i de la qual arribarà a
ser auditor del
comitè executiu. A partir de 1925 fou un membre destacat de
la Föderation
Kommunistischer Anarchisten Deutschlands (FKAD, Federació
dels Comunistes
Anarquistes Alemanys). Després de la pressa del poder per
part dels nazis i la
consegüent repressió contra el grup llibertari de
Kassel, aconseguí mantenir
les seves activitats revolucionàries gràcies a
una impremta clandestina
instal·lada al seu jardí. L'1 de setembre de 1939
fou detingut a causa de la
campanya que portava a terme contra la guerra i internat en«custòdia
protectora» a partir del 16 d'aquell mes a Sachsenhausen sota
el número de
presoner 002493. Heinrich Barling va morir el 30 de gener de 1940 a
resultes
dels maltractaments i de les pèssimes condicions de vida en
un barracó del bloc
25 del camp de concentració de Sachsenhausen (Oranienburg,
Brandenburg,
Alemanya).
***
-
Kléber Bénard:El 22 de setembre de 1892–altres fonts citen el 22 de
desembre de 1891– neix a Cézy (Borgonya,
França) l'anarcoindividualista
il·legalista Kléber Hoche Lodi Bénard.
Es guanyava la vida com a ajudant de
naturalista a París (França) i
freqüentà les «Causeries
Populaires» (Xerrades
Populars) i el cercle anarquista que es reunia a la seu del periodic L'Anarchie. Es va veure implicat en les
actuacions de la «Banda Bonnot» i fou detingut el
19 de juny de 1912 a
Livry-Gargan (Illa de França, França), quan
practicava tir amb una arma de foc
Browning acompanyat d'altres companys. Durant l'escorcoll domiciliari
es van
trobar fullets anarquistes, cartes escrites per companys belgues i
armes provinents
d'un robatori comés durant la nit del 9 al 10 de gener de
1912 a l'armeria
americana Smith & Wesson del bulevard Haussman de
París. A la presó intentà
suïcidar-se. Processat amb els supervivents de la«Banda Bonnot», el 28 de
febrer de 1913 va ser condemnat per l'Audiència del Sena de
París a sis anys de
presó i a cinc anys d'interdicció de
residència per robatoris, per complicitat
de furts per encobriment i per associació de malfactors.
***
- André Respaut:El 22 de setembre de 1898 neix a
Vernet (Conflent,
Catalunya Nord) el militant anarquista i resistent antifeixista
André Respaut. Havia
nascut en una família de vuit infants dels quals dos moriran
durant la Gran
Guerra. Amb Fortuné, un de sos germans més
petits, llibertari com ell, va
participar en la Revolució llibertària espanyola
de 1936; André com a
propagandista en mítings del sud de França i
ajudant en el transport d'armes
amb camions per passar la frontera, i son germà com a agent
d'enllaç i
d'informació. Després de fer de venedor de
begudes ambulant, André esdevindrà
professor de cultura física a Narbona. Sa companya, la
infermera Teresa (Teri)
Sisquella, que va conèixer a Catalunya, serà
internada al camp de concentració
d'Argelers entre 1939 i 1941, com a nombrosos refugiats peninsulars.
Entre 1939
i 1943, André va participar en la resistència i
en el moviment «Combat».
Detingut el 17 d'octubre de 1943, va ser torturat i enviat a
Buchenwald, on es
caracteritzarà pel seu coratge i per la seva
generositat, cosa que li
permeté salvar nombrosos deportats de la mort.
Serà alliberat l'11 d'abril de
1945 per les tropes nord-americanes. Sempre llibertari,
s'ocuparà tot seguit
d'una associació de deportats. És autor de Buchenwald, terra maudite (1946) i de Sociologie
fédéraliste libertaire (1961). André
Respaut va
morir el 26 d'abril de 1973.
***
-
Cipriano Damiano
González:El
22 de setembre de 1916
neix a Comares (Màlaga, Andalusia, Espanya) el resistent
antifranquista
confederal Cipriano Damiano González. Orfe de pare als set
anys, amb altres dos
germans barons menors de quinze anys, sa mare es va veure
forçada a
traslladar-se a Màlaga i ingressar els dos menors a la Casa
de la Misericòrdia
durant dos anys. Encara un nin treballarà en distintes
feinetes (vendre diaris
i llepolies, aprenent de sabater, mosso en la
construcció...) per ajudar sa família,
fet que implicarà que la seva formació sigui del
tot autodidacta. Amb 14 anys,
després de l'aixecament de Jaca el desembre de 1930, entra
en el moviment
llibertari i s'afilia a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) en 1931. El
maig de 1931 pateix la primera de les moltes detencions que
sofrirà --fins al
1937 sumarà tres anys de presó. Va ser un dels
fundadors de les Joventuts
Llibertàries a Màlaga, de la Federació
local de la qual va ser secretari, per
més tard exercir aquest mateix càrrec en la
Federació provincial, alternant
aquest darrer càrrec amb el de secretari del SindicalÚnic de l'Alimentació de
CNT fins l'enfonsament del front malagueny. En 1935 va militar en el
grup
d'afinitat malagueny «Los Amantes de la Luz» (Laya,
Antonillo El Chofer,
Roa, Juan Santana Calero, Antonio El Carbonero), i
va cofundar, amb
Santana Calero, el setmanari anarquista malaguenyFaro(1936-1937).
Més tard, també amb Santana Calero i Mariano
Gallardo i Morales Guzmán, va editarNervio, portaveu de la 147
Brigada Mixta
(antiga «Columna Maroto»), i va
col·laborar en diversos periòdics (Emancipación, d'Almeria;Fragua
Social;Hombres
Libres, de Guadix;OrtoiUmbral). Durant els anys
bèl·lics va ser
adjunt a la Secretaria de Propaganda del Comitè Regional de
Llevant de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) fins la seva elecció el maig
de 1937 com a secretari de les Joventuts Llibertàries
andaluses, càrrec que
farà compatible amb el de milicià de la
mencionada brigada. Després de la
derrota va poder arribar al port d'Alacant, però
serà detingut i passarà pels
camps de concentració de Los Almendros i Albatera, per la
presó de Porta Coeli
de València i pel castell lleidatà de Gardeny, on
s'incorporarà al Batalló de
Treball número 22 amb el qual recorre Ibars d'Urgell, Tudela
de Duero i
Valladolid, des d'on aconsegueix arribar a Màlaga i entrar a
Gibraltar. La seva
popularitat arrenca de les seves activitats clandestines: emparat en
una
identitat falsa, aconsegueix un càrrec burocràtic
en la Comissió Tècnica de
Fortificació de la Costa Sud, que actua al sector que va
d'Algesires, per
Tarifa, Barbate, Cadis i Jerez, a Sevilla i serveix d'enllaç
a José Piñero, en
els seus contactes amb el Comitè Nacional i Gibraltar, i al
qual facilita
documentació i vehicles. Així mateix presta
suport a la guerrilla fins que
localitzat, quan servia en la Comandància Militar d'Obres de
Cadis, fuig a
Barcelona i s'incorpora en el Comitè Nacional de Manuel
Vallejo, del qual és
designat vicesecretari en 1949 i accedeix al càrrec de
secretari quan Vallejo
fuig el 1951, càrrec que mantindrà fins la seva
detenció el 6 de juny de 1953 a
Madrid. Va ser condemnat a 15 anys en consell de guerra celebrat a
Madrid el 5
de febrer de 1954, que va complir a Carabanchel i Guadalajara, temps de
presó
que aprofitarà per estudiar el batxillerat. Quan surt en
llibertat, després
d'una breu estada a França, fa contacte amb la
militància madrilenya i es
trasllada a Barcelona, on treballarà en una empresa de
publicitat, de la qual
va arribar a ser cap de mitjans i de pressuposts. A Barcelona es
relacionarà
amb nombrosos militants catalans i en funda amb alguns el grup«Renacer»,
sempre treballant en la reorganització de la molt feble CNT
primer a Catalunya
i després a Llevant i Andalusia, que el portarà a
ser detingut en dues
ocasions, però aconseguint eludir les acusacions
policíaques. Aquest esforç
organitzatiu dóna fruit en el Comitè Nacional de
Francisco Calle Mansilla
(1962-1964) i l'aparició del butlletí
clandestíVórtice(amb Antonio
Cases); i quan aquest
comitè de Calle cau, encapçalarà el
Comitè Nacional, d'abril de 1964 a abril de
1965, quan és detingut, però es fuga
espectacularment i passa a França, per
retornar al poc temps amb documentació falsa.
Instal·lat a Madrid, s'oposarà alcincpuntisme, editant el
butlletíPanorama. Detingut l'abril de
1970, va
romandre tres anys empresonat i no va aconseguir la seva llibertat
definitiva
fins la mort de Franco. Instal·lat a Barcelona,
treballarà per la revistaInterviúi
col·laborarà enActual,El
Correo Catalán,Diario de Barcelona,Mundo,Sindicalismo, entre altres
publicacions. Va
intervenir en les Jornades Llibertàries de Barcelona (juliol
de 1977) i es va
inhibir de la militància orgànica
després dels conflictes del Congrés de la
Casa de Campo, mostrant-se comprensiu amb els minoritaris.
Després va
col·laborar amb el Centre de Documentació
Històrico-Social (CDHS) de Barcelona
i va escriure enLa
Hora de Mañana iPolémica, dirigint un tempsSolidaridad Obrera. Ha utilitzat
diversos pseudònims: Segundo Canillo, El Niño, Cigadón, Devenir, Paco, León, Antonio
González, Yayo. És autor, amb la
col·laboració de Carlos E. Bayo
Falcón,
deLa resistencia libertaria. La
lucha anarcosindicalisa
bajo el franquismo (1939-1970)(1978), en bona part
deutor del llibre de Juanel
Molina i que interessa per al període en el qual Damiano va
ser al front de
CNT. Cipriano Damiano va morir el 17 d'abril de 1986 a Sabadell
(Vallès
Occidental, Catalunya).
Cipriano Damiano González
(1916-1986)
***
-
Miguel Jiménez
Rodríguez: El 22 de setembre de 1916 neix a
Rubite (Granada, Andalusia,
Espanya) l'anarquista, anarcosindicalista i resistent antifranquista
Miguel
Jiménez Rodríguez. Passà la seva
infantesa i joventut a la localitat granadina
de Motril, on estudià el batxillerat.
Començà a estudiar per lliure la carrera
de Químiques i ben aviat s'introduí en el
pensament anarquista. El maig de 1935
s'afilià a la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i a les Joventuts
Llibertàries. Quan esclatà la guerra civil,
combaté en la XIII Brigada
Internacional fins que caigué ferit a Pozoblanco
(Còrdova, Andalusia, Espanya).
Hospitalitzat a Barcelona i a Mollà, on romangué
com a milicià de la cultura. Més
tard prestà el seu suport a la CNT d'Albacete fins al final
de la contesa. Amb
el triomf franquista s'amagà en un cortijo
del seu poble natal i no va ser molestat, ja que havia salvat la vida a
un
apotecari de Motril en 1937. A començament dels anys
quaranta visqué fent
classes de ciències a Motril i també es
dedicà a la fabricació clandestina de
sabó. En 1943, cridat pel seu amic, el confederal
granadí Manuel Fernández
Rodríguez, s'instal·là a Barcelona, on
amb aquest continuà amb els seus negocis
saboners. A la capital catalana s'afilià a les Joventuts
Llibertàries i al
Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT. En 1946, amb Manuel
Fernández Rodríguez i
Josep Lluís Facerías, fou nomenat secretari de
Propaganda del Comitè Regional
de Catalunya de la CNT i amb els guanys de la industria sabonera
finançà i
dirigí el periòdic Ruta,
en el qual
col·laborà sota el pseudònim Chirimoya.
El desembre de 1946 va ser detingut i tancat a la presó
Model de Barcelona, on
va treure els butlletins clandestins Esfuerzo
i Acarus Sciaberi. Amb Liberto
Sarrau,
Raul Carballeira i Joaquina Dorado, creà el grup anarquista«3 de Mayo». En els
anys noranta vivia a València.
***
-
Carmelo Viola: El
22 de setembre de 1928 neix a Milazzo (Messina, Sicília) el
periodista i
propagandista anarquista, creador de la «biologia
social», Carmelo Rosario
Viola, conegut com Espero.
Passà la
seva infantesa a Acireale (Catània, Sicília) i en
1941 marxà amb sa família a
Trípoli (Líbia), on son pare, d'antuvi ebenista i
després petit botiguer,
s'havia traslladat buscant fortuna. Quan tenia 15 anys
abandonà la religió
catòlica. Antifeixista des del principi del règim
mussolinià, en 1946 començà a
escriure articles corrosius com a periodista en el periòdic Il Corriere di Tripoli. En 1948
publicà
el seu primer assaig, Dio e scienza,
inspirat en Lecomte du Nouy, i aquest mateix any mantingué
una forta polèmica
amb l'administració educativa de Trípoli. En 1949
retornà a Itàlia i, després
d'un breu pas pel comunisme, s'integrà en el moviment
anarquista, en el corrent
malatestià, constituint a Acireale un primer nucli
llibertari. En aquests anys
col·laborà en els principals periòdics
anarquistes italians i estrangers, com
ara L'Adunata dei Refrattari (EUA),La Opinión (Costa Rica), Seme Anarchico, El
Sol, Umanità Nova,Volontà, etc. En 1951,
arran de ser
jutjat amb Umberto Consiglio per «menyspreu a la
religió de l'Estat», en el
qual va ser defensat pel famós advocat Giuliano Vassali,
adquirí una gran
notorietat; condemnant, finalment fou amnistiat. Va fer costat les
iniciatives,
que alguns consideraren «polítiques»,
del grup anarquista de Bari (Pulla,
Itàlia), encapçalat per Franco Leggio i Domenico
Mirenghi, i participà en
diversos congressos de la Federació Anarquista Italiana
(FAI) i de la Federació
Anarquista Siciliana (FAS), rellançada en el
Congrés de Siracusa, celebrat
entre el 24 i el 25 de maig de 1955. En 1956 fundà a Palerm,
amb altres
companys, el mensual anarquista L'Agitazione
del Sud, del qual serà administrador en 1961.
Entre 1956 i 1960 publicà a
Acireale la revista politicocultural anarquista Previsioni.
Rassegna internazionale di cultura umanistica e sociale,
que comptà amb el suport d'intel·lectuals,
poetes, escriptors i artistes
llibertaris. Aquesta publicació estava oberta a militants«impopulars» en el si
de la FAI (Ennio Mattias, Bruno Rizzi, Enzo Martucci, Giulio
Ser-Giacomi, etc.)
i algunes de les seves posicions possibilistes en matèria
electoral atiaren les
crítiques que gran part de la militància
anarquista, com ara Armando Borghi i
Alfonso Failla, que donaren lloc a polèmiques
ideològiques que gradualment el
van apartar del moviment llibertari. En 1951 es casà i
tingué dos fills.
Després d'anys de treballs precaris i d'un intent de
traslladar-se a Ivrea
(Piemont, Itàlia), a prop de l'Olivetti, i
gràcies al suport d'Ugo Fedeli,
trobà finalment una feina a Sicília de la qual es
jubilà en 1982. Entre 1961 i
1973 ajudà Franco Leggio en les publicacions de l'editorial
anarquista ragusana
La Fiaccola, especialitzada en l'edició de fullets ateus i
anticlericals,
escrivint alguns d'ells (L'inaccessibile
Dio, La schiavitù
dell'ambiente, La conquista della
libertà, Perché
sei naturalmente anarchico, Referendum
contro il divorzio: premeditato
vilipendio all'uomo). En 1968 publicà, en la
Biblioteca de la FAI, l'assaig
antinuclear No alle armi nucleari.
Durant un temps col·laborà en Sicilia
Libertaria. La seva relació, però, amb
el moviment anarquista es deteriorà
i en 1979 presentà el seu pensament propi sota el nom de Biologia Social, que arreplegà
plantejaments marxistes
reinterpretats des del seu personal punt de vista. En aquestaèpoca s'adherí a diferents
moviments socials, com ara els grups d'acció no violenta
d'Aldo Capitini i de
Danilo Dolci, el radical de Marco Pannella, el promogut per l'escriptor
Carlo
Cassola pel desarmament unilateral, etc. Durant els anys setanta i
vuitanta
desenvolupà una gran tasca cultural, fent traduccions de
diverses llengües
(alemany, anglès, francès, rus,
portuguès i esperanto) i publicant poemes i
crítiques artístiques i literàries. En
1985 publicà Anarchismo etico.
En els anys noranta tragué a la llum La
ragione biologica della religione
(1990), L'antropocentrismo post-biblico
(1995) i La biologia della fede
(1996). En 1996 creà a Acireale el Centro Studi Biologia
Sociale (CSBS, Centre
d'Estudis de Biologia Social), el qual publicà 25 quaderns
autoeditats a més
d'infinitat d'opuscles, i el novembre d'aquell any publicà La quarta dimensione biosociale, resum de
les seves teories sociològiques
fins aleshores. Posteriorment publicà Economia
non più come gioco ma come scienza (1996), Cenni di anatomia dello Stato (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Capitalismo e disoccupazione (1996), Stato sociale e Criminòpoli
(1997), Lo Stato biosociale (1997),Il
fine e la fine del capitalismo (1998), La
democrazia dei diritti (2002), Dalla
predonomia allo Stato economico (2004) i Mafia
per non dire capitalismo (2006), entre d'altres. Carmelo R.
Viola
va morir el 4 de gener de 2012 a Acireale (Catània,
Sicília) a resultes d'un
diagnòstic erroni en les urgències d'un hospital.
***
- Marc
Prévôtel:
El 22 de setembre de 1933 neix a Bordeus (Aquitània,
Occitània) l'enginyer
químic i militant anarquista, anarcosindicalista i
lliurepensador Marc
Prévôtel. Era fill d'André
Prévôtel i de Joséphine Coueille,
anarquistes
neomaltusians implicats en 1935 en l'anomenat «Afer de les
Esterilitzacions» de
Bordeus. De família modesta –sos pares eren
empleats de correus–, en 1950
aconseguí el batxillerat científic i,
després de preparar-se en escoles
d'enginyeria entre octubre de 1950 i juliol de 1954, es
matriculà en l'Institut
d'Enginyeria Química de Tolosa (Llenguadoc,
Occitània), d'on sortí enginyer el
juliol de 1957. Sense ser encara militant, en 1952 assistí
al Congrés de la
Federació Anarquista (FA), on va veure les maniobres de
Georges Fontenis, que
posteriorment creà el grup secret Organitsation
Pensée Bataille (OPB,
Organització Pensament Batalla) i que ell
denuncià com a «centralista i
bolxevitzant». L'octubre de 1952 entrà a formar
part de la FA i del grup
anarquista «Sébastien Faure» de Bordeus.
A partir de 1954 milità en la FA
reconstituïda en 1953 per Aristide Lapeyre, Maurice Joyeux i
altres, en el grup
de Tolosa de Llenguadoc, del qual serà secretari durant dos
anys. Quan acabà la
carrera, fugint del servei militar, obtingué una
pròrroga d'un any i pogué fer
un viatge d'estudis de set mesos als Estats Units. En tornar,
després d'una
entrevista amb Albert Camus, s'incorporà a
l'Exèrcit. Vacil·lant quan la guerra
d'Algèria, no es declarà insubmís, i
fou enviat a diversos destins, com ara
Kaiserslautern (Renània-Palatinat, República
Federal d'Alemanya) i Lunéville
(Lorena, França), on serví com a sotstinent en
una companyia de manteniment de
vehicles. En retornar, i gràcies als lligams de son pare amb
la francmaçoneria,
a mitjans de juny de 1961 va ser contractat pel Centre d'Estudis
Nuclears (CEA)
de Fontenay-aux-Roses (Illa de França, França),
on s'afilià a la Federació de
les Indústries Químiques i del Vidre del sindicat
Força Obrera (FO) d'aquest
centre. En 1961 participà en el Congrés de
Montluçon (Borbonès, Occitània) de
la FA, on conegué Alexandre Hébert. Arran
d'aquest congrés, el setembre de 1961Le Monde Libertaire,
publicació per a
la qual havia escrit articles, li va oferir ser membre del seu
Comitè de
Lectura. En 1962, en el Congrés de Mâcon
(Borgonya, França), va ser nomenat
secretari de Relacions Internacionals de la FA, càrrec que
ocupà durant tres
anys. A París (França), s'adherí al
grup de les Amistats Internacionals (AI),
fundat per Clément Fournier, i aquell mateix any va ser
elegit membre de la
Comissió de Conflictes del Sindicat Nacional de l'Energia
Nuclear (SNEN) de FO.
En 1963, arran de la prohibició de la premsa espanyola en
l'exili per part de
l'Estat francès, esdevingué, a
instàncies de Tomás Ibáñez
Gracia,
testaferro-director d'Action Libertaire,
nou periòdic de la Federació Anarquista de les
Joventuts Llibertàries (FIJL). El
maig de 1964 va ser traslladat al CEA de Saclay (Illa de
França, França) per
que raons de «secret militar» i va ser nomenat
membre de la comissió
administrativa de la Unió Departamental de la
Regió Parisenca de FO i del
comitè executiu nacional de l'SNEN. Durant l'estiu de 1964
representà la FA en
la Reunió Internacional Anarquista que se celebrà
a Minden (Rin del
Nord-Westfàlia, RFA). En 1966 publicà el fullet Rencontre européenne des jeunes
anarchistes. En el Congrés de
l'SNEN de 1966, va ser nomenat membre de la seva Oficina Nacional i
dirigí el
seu periòdic a partir de 1968. Durant aquest
període s'acostà a la Union des
Anarcho-syndicalistes
(UAS, Unió dels Anarcosindicalistes), on conegué
Jo Salamero, que acabava de
ser expulsat de la Confederació General del Treball (CGT).
Després del Congrés
de Bordeus de la FA de 1967, on les tesis situacionistes provocaren
violentes
polèmiques, s'allunyà de la militància
activa en la FA, encara que restà afiliat.
Aleshores participà activament en les reunions de la UAS, la
qual es dissolgué
després de 1968, i després en
l'Aliança Sindicalista Revolucionària i
Anarcosindicalista (ASRAS), on s'arreplegaven els militants llibertaris
de la
CGT, de FO, de la Federació de l'Educació
Nacional (FEN) i de la Confederació
Francesa Democràtica del Treball (CFDT). Els militants de FO
abandonaren
ràpidament l'ASRAS i a començaments de 1974
considerà que els militants de la
CFDT d'aquesta aliança s'havien equivocat de lloc i que la
seva autogestió,
d'«aigua beneïda» i de doctrina social de
l'Església, res tenia a veure amb
l'autogestió de les col·lectivitats
llibertàries de la Revolució espanyola. Durant
la primavera de 1969 assistí al Congrés
Confederal de FO i a la convocatòria a
finals d'aquell any de vaga il·limitada a la Hague (Baixa
Normandia, França) i
a Saclay, que portà a un acord nacional amb la
direcció del CEA. En 1971 la Federació
de les Indústries Químiques i del Vidre de FO
entrà en crisi i el seu dirigent
Maurice Labi preparà el seu pas a la CFDT. Aquesta
divisió marcà encara més la
diferència entre els militants llibertaris de FO i els de
les altres
confederacions, especialment de la CFDT. En 1972 va ser nomenat membre
del
Comitè Nacional de la nova Federació de
Químiques (FedeQuímiques) de FO,
càrrec
que mantingué fins 1994, quan es jubilà. L'agost
de 1973 va ser traslladat al
CEA de Grenoble (Delfinat, Arpitània). De bell nou a
París a partir del juliol
de 1974, s'adherí al grup anarquista «Louise
Michel» de la FA. Gràcies a les
seves gestions, la cooperativa «Publico»
pogué obtenir el préstec bancari amb
el qual es pogué traslladar del carrer Ternaux a l'actual
local del carrer
Amelot de París. En el Congrés Confederal de FO,
reconstituí, amb Alexandre
Hébert i Jo Salamero, la UAS i
rellançà amb aquests el seu butlletí L'Anarcho-Syndicaliste. En 1981
participà en la creació del Comité
pour l'Appel aux Laïques (CAL, Comitè per a
la Crida als Laics), del qual va ser un temps secretari, i
reforçà les
activitats de la Libre-Pensée i de la Federació
de Cercles de Defensa Laica
(FCDL), fets criticats per la UAS pels seus acords amb els trotskistes
seguidors de Pierre Lambert. En 1983 publicà la seva
recopilació d'articles Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier.
Malgrat les seves posicions contràries a la CFDT, entre 1984
i 1985 prengué
part en treballs i reunions de la Comissió de Militants
Sindicalistes (CMS) de
la FA, on nombrosos militants d'aquesta confederació hi
participaven. Sempre va
ser partidari de l'energia nuclear i contrari a l'«ecologia
política», que
considerava «reaccionària i
obscurantista». Anys més tard, davant la«beneiteria ecologista» de certs militants de la FA
(«khmers verds»), tornà a
demanar la seva adhesió al grup anarquista«Sébastien Faure» de Bordeux. En
1994, amb sa companya Anna, es retirà a Lengon
(Aquitània, Occitània), des d'on
continuà lluitant contra l'Europa del Capital i contra el
clericalisme. En 1996
publicà, amb altres autors, el llibre Hommageà Louise Michel et Sébastien Faure i en
2005 el també col·lectiu Antireligion.
Regards sur l’obscurantisme
religieux et la nécessité de le combattre.
En 2008, les Éditions
Libertaires i la Libre-Pensée, reeditaren el seu llibre,
augmentat i revisat, Cléricalisme
moderne et mouvement ouvrier,
que meresqué el premi «Ni Dieu, ni
Maître» d'aquell any. Trobem articles seus enAction Libertaire, L'Anarcho-Syndicaliste,Les Cahiers d'Aristide Lapeyre, L'Hydre de Lerne, Itinéraire,Jeunes
Libertaires, Laïcité,Liberté, Le
Magazine Libertaire, Le
Monde Libertaire, Noir et Rouge,Pour nous le combat continue, Refractions, La
Rue i Volonté Anarchiste,
entre d'altres. Marc Prévôtel va morir, a resultes
d'un atac de cor, el 20 de
febrer de 2010 a l'Hospital Haut-Lévêque de
Peçac (Aquitània, Occitània) i va
ser incinerat l'1 de març a Mérignac
(Aquitània, Occitània).
***
- Rafał Górski:
El 22 de setembre de
1973 neix a Cracòvia (Petita Polònia,
Polònia) el escriptor, traductor,
historiador, activista social i militant anarquista i
anarcosindicalista Rafał
Górski. Entre 1988 i 1990 milità en les
organitzacions
anticomunistes Federacji Młodzieży Walczącej (FMW, Federació
Juvenil de Lluita)
i Organizacji Młodzieżowej Konfederacji Polski Niepodległej (OM KPN,
Organització
Juvenil de la Confederació per una Polònia
Independent) de Cracòvia; el segon
semestre de 1989 va ser nomenat cap de l'OM KPN i en 1991
entrà a formar part
de la KPN. En aquesta època participà activament
en les protestes contra
l'imperialisme soviètic. En 1991 s'afilià a la
Secció de Cracòvia de la Federacją
Anarchistyczną (FA, Federació Anarquista) polonesa. Durant
els anys noranta i
començament del segle XXI participà activament en
nombroses mobilitzacions i
campanyes ecologistes, en lluites pels drets a l'habitatge i al
treball, i en
contra de la política imperialista russa a
Txetxènia, fets pels quals va ser en
diferents ocasions detingut i empresonat. També
milità en la confederació
sindical Wolny Związek Zawodowy «Sierpień 80»
(WZZ-S80, Associació Sindical
Lliure «Agost 80»). En 2001 participà en
la creació del sindicat
anarcosindicalista Ogólnopolski Związek Zawodowy«Inicjatywa Pracownicza»
(OZZ-IP, Associació Sindical Nacional «Iniciativa
dels Treballadors»). El 8 de
febrer de 2002 va ser detingut sota l'acusació d'haver
agredit un policia en un
desallotjament a Cracòvia; jutjat, va ser condemnat a vuit
mesos de presó, però
la sentència fou suspesa dos anys. Entre 2000 i 2004
coedità la revista A-tak
(Lletra A) i col·laborà en
nombroses publicacions anarquistes poloneses (Sprawa
Lokatorska, InnymŚwiecie, Mać Pariadce, Przeglądzie Anarchistycznym, Recyklingu Idei, Trybunie
Robotniczej, etc.). Ha escrit sobre qüestions
referents a
l'anarquisme, l'anarcosindicalisme, el cooperativisme, l'autonomia,
l'autogestió i la democràcia participativa.És autor de nombroses obres, com
ara ABC anarchosyndykalizmu (1999),Demokracja uczestnicząca w samorządzie
lokalnym (2003), Przewodnik po
demokracji uczestniczącej (partycypacyjnej) (2005), Bez państwa. Demokracja uczestnicząca w działaniu
(2007), Historia i teraźniejszość
samorządności
pracowniczej w Polsce (2007), Polscy
zamachowcy. Droga do wolności (2008), etc. Malalt de
càncer des del 2006, Rafał
Górski va morir el 4 de juliol de 2010 a Cracòvia
(Petita Polònia, Polònia).
Defuncions
-
Manuel Vázquez
Gómez: El 22 de setembre de 1936 és
assassinat a Osedo (Sada, la Corunya,
Galícia) el jornaler anarcosindicalista Manuel
Vázquez Gómez. Havia nascut l'11
de març de 1917 a A Angustia (Betanzos, la Corunya,
Galícia). Sos pares es
deien José Vázquez Fernández,
llaurador nascut a Aranga, i Antonia Gómez
Gándara, de Betanzos. Militant de la Confederació
Nacional del Treball (CNT),
va ser detingut el 22 de setembre de 1936 a Betanzos pels feixistes i«passejat»
el mateix dia. No se sap on és enterrat.
***
-
Josep Torres
Tribó: El 22 de setembre de 1941 mor al castell
de Hartheim (Alkoven,
Alta Àustria, Àustria) l'escriptor, poeta,
mestre, pacifista i
anarcoindividualista Josep Antoni Torres Tribó, que va fer
servir el pseudònim Sol de la Vida.
Havia nascut el 3
d'octubre de 1899 a Mollerussa (Pla d'Urgell, Catalunya)–algunes fonts citen
Arbeca (Les Garrigues, Catalunya). Fill d'una família
pagesa, pogué compaginar
les feines al camp amb els estudis de magisteri. Quan tenia 17 anys
obtingué el
títol de mestre a l'Escola Normal de Lleida
(Segrià, Catalunya) i exercí la
docència al seu poble natal. En aquesta època es
relacionà amb els joves
republicans catalanistes de Mollerussa i amb el ferroviari anarquista
AníbalÁlvarez fundà la revista anticlerical i atea Cap de Ruc, fet pel qual va ser
desterrat. Després d'una curta
estada a Madrid (Espanya), on treballà com a
crític d'art i com a apuntador en
la companyia de teatre de Catalina Bárcena,
retornà a Lleida. Pel seu
antimilitarisme, va ser jutjat en consell de guerra i condemnat a dos
anys de
presó. També era contrari a l'alcohol i al tabac.
En 1918 col·laborà en el
periòdic El Ideal,òrgan de les
Joventuts Republicanes Revolucionàries (JRR) de Tortosa i
Roquetes (Baix Ebre,
Catalunya). Entre 1918 i 1919 formava part de la redacció de
la revista
quinzenal saragossana Voluntad, amb
Felipe
Alaiz de Pablo, Manuel Albar Catalán i Ángel
Abella. L'agost de 1919 va ser
detingut a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) i l'any següent
fou membre del
Centre d'Estudis Socials de Tarragona (Tarragonès,
Catalunya), amb Felipe Alaiz,
Josep Cinca Vilagener, Hermós Plaja Saló i Pere
Segarra Boronat, entre
d'altres. En aquests anys escrivia poesies, articles i lletres
anarquistes,
cantades amb músiques populars. En 1921 restà
empresonat a Saragossa (Aragó,
Espanya) i l'any següent dirigí Voluntad
i prologà el fullet de Felipe Alaiz El
trabajo será un derecho. L'octubre de 1922
formà part del grup anarquista«Crisol», amb els germans Ascaso Budría,
Gregorio Jover Cortes i Buenaventura Durruti
Domínguez. En 1923 fou responsable de la revista infantil
anarquista
barcelonina Libertín i
el març
d'aquell any va fer un míting a Barcelona al costat de
Novella, Sebastià Clarà
Sardó, José Alberola Navarro i Vicente
Martínez López (Armando
Artal). En 1928 publicà Elogi
de la mentida, la seva obra més coneguda i
fortament influenciada pel
nietzschianisme i l'espiritualisme tolstoià. En els anys
finals de la dictadura
de Primo de Rivera exercí de mestre a l'Escola Nova del
barri barceloní del
Clot. Col·laborà amb Joan Puig Elias i
després en diverses iniciatives
pedagògiques en centres sindicals, com ara l'Ateneu
Llibertari de La Segrera, a
Sant Andreu de Barcelona. No es considerava racionalista,
sinó seguidor «a la
seva manera» de la tradició de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Entre 1932 i 1936
regentà una escola pròpia al barri del
Guinardó de Barcelona, en la qual sa
companya Guadalupe Cuadrado Serrana, filla de família
confederal, li ajudava en
el parvulari. En aquesta època s'integrà en la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI). Durant la guerra civil visqué al Masroig (Priorat,
Catalunya), on va fer
de mestre, alhora que portava la comptabilitat de la
col·lectivitat agrícola.
També ajudà en la legalització de les
col·lectivitats de Valls, Mora d'Ebre i
Falset. Posteriorment passà a Valls (Alt Camp, Catalunya) i
va fer conferències
a poblacions de la comarca (Puigpelat, Bràfim, etc.). En
1938 substituí Pere Segarra
Boronat en la direcció d'Acció
Sindical,
portaveu de la Federació Comarcal de la
Confederació Nacional del Treball (CNT)
de Valls-Montblanc. En 1939, amb el triomf franquista, creuà
els Pirineus i fou
reclòs al camp de concentració d'Argelers.
D'allà sortí enquadrat en una
Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per fer feina als Alps i,
amb la
declaració de guerra, s'enrolà en
l'exèrcit francès. A Dunkerque (Flandes del
Sud) caigué presoner dels alemanys i va ser portat el 6
d'agost de 1940, amb la
matrícula 65.137, l'Stalag VII-A de Moosburg (Baviera,
Alemanya); el 6 d'agost
de 1940, amb la matrícula 3.444, va ser enviat al camp de
Mauthausen, on
coincidí amb quatre deixebles seus; i, finalment, el 24 de
gener de 1941, amb
la matrícula 9.742, al camp auxiliar de Gusen. Josep Torres
Tribó va ser assassinat
(«desinfectat») en una cambra de gas el 22 de
setembre de 1941 al castell de
Hartheim (Alkoven, Alta Àustria, Àustria), on
havia estat portat per al seu
extermini. Durant sa vida publicà articles en nombroses
publicacions, com ara Acracia, Crisol, Fructidor,Los Galeotes,
Libertín, Solidaridad
Obrera,Vida Obrera, etc. És
autor, a més de
les obres citades, d'Al pueblo, cultura
(1922), Aurorita. Cuento infantil
(1922 i 1939), Técnica social
(1922),La Ciutat ens pren els fills.
Comèdia
dramàtica en tres actes (1925, inèdit),Elídolo (1926), La loca
vida. Drama en
tres actos (1926) i La
redención del
Pierrot (1926). Sa filla, Hortensia Torres Cuadrado,
també fou una
destacada anarquista.
Josep Torres Tribó
(1899-1941)
***
-
Benito Milla
Navarro:El
22 de setembre de 1987 mor a Barcelona
(Catalunya) el militant i editor anarquista Benito Milla Navarro. Havia
nascut el 6 de setembre de 1916 a Villena (Alt Vinalopó,
País Valencià). Des de molt jove
va militar en el moviment llibertari, pensament que es va desenvolupar
quan es
va instal·lar a Barcelona durant els anys de la II
República espanyola. Afiliat
a les Joventuts Llibertàries, quan va esclatar la
Revolució de 1936 es va
allistar a la Columna Durruti. A més de lluitar a
Aragó
fins al seu
enfonsament, va crear les Joventuts Llibertàries al front i
va
ser secretari de
les mateixes a la Columna Durruti entre 1936 i 1937; en aquestaèpoca va
col·laborar en El Frente. De tornada a
Barcelona, en 1938 es va
encarregar de la direcció de Ruta,
portaveu de les Joventuts
Llibertàries. El febrer d'aquell mateix any
assistirà al II Congrés de la
Federació Ibèrica de Joventuts
Llibertàries (FIJL) a València en
representació
de les joventuts de la 121 Brigada de la XXVI Divisió. En
acabar la guerra es
va exiliar a França, on va passar pels camps de
concentració. En 1942 es va instal·lar
a Marsella. Després de la derrota hitleriana, va formar part
dels grups que
intenten reconstruir l'FIJL i l'abril de 1945 va assistir al seu ple
fundacional a França, on fou elegit secretari general,
càrrec del qual va
dimitir arran del II Congrés de març de 1946 per
ocupar-se de la Secretaria de
Relacions, però mantenint la direcció de Ruta,
tant a Tolosa com a
París. En 1945 també va assistir al
Congrés Confederal de París. Es va oposar
radicalment al reconeixement del Moviment Llibertari de
Resistència (MLR) ja
que pensava que seria el germen d'actituds autoritàries. En
1949 va abandonar
França rumb a Amèrica. En 1951
s'instal·là a Montevideo (Uruguai), on va
començar amb una parada de llibres a la plaça
Libertad de la capital. Després,
i fins al 1954, va ser promotor de publicacions de la UNESCO. A
Montevideo va
fundar i dirigir diverses revistes (Cuadernos Internacionales,Deslinde,Temas), col·laborà en altres (En
Marcha, Acción),
creà en
1954 la distribuïdora de llibres espanyols Dilae i
fundà en 1958 l'editorial
Alfa, que va editar més de 400 títols a
Montevideo i l'Argentina --entre ells
els primers d'un desconegut Mario Benedetti. En 1963 va ser membre del
jurat
del «Grand Prix International de Poésie»
de Bèlgica, que s'atorgà a Octavio Paz.
En 1968 es va traslladar a Caracas (Veneçuela), on de bell
nou va fundar, a
instància de l'Institut Nacional de Cultura i Belles Arts
veneçolà, una
editorial que assoliria força importància,«Monte Ávila Editores», així
com«Tiempo Nuevo» (1971). En 1977 va retornar a la
Península, convertit en un
notable editor. Més tard es va instal·lar a
Barcelona, on va dirigir
l'editorial Laia, afavorint l'edició de llibres anarquistes.
A més de les
citades va col·laborar en nombroses publicacions, com ara Açao
Directa, Cenit,Hora de Poesía, Nueva Senda,Ruta, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral, etc.
Benito Milla Navarro va morir el
22 de setembre de 1987 en un hospital de Barcelona (Catalunya)
després d'una
llarga i penosa malaltia; les seves cendres van ser escampades a les
aigües de
la Mediterrània, davant de les costes de
l'Empordà català.
Benito Milla Navarro (1916-1987)
---
Continua...
---