Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 169 | 170 | (Page 171) | 172 | 173 | .... | 465 | newer

    0 0

             Els lacais de l'Imperi no volen recordar la presa de Berlín al 1945.

       Sembla que la premsa capitalista no vol recordar presa de Berlín pels soviètics el 8 de maig de 1945. Tanmateix N'Stalin va derrotar N'Hitler. Tanmateix, l'exèrcit soviètic destrossà la maquinària de guerra nazi. Convé saber que la Unió Soviètica va suportar el major pes de la guerra, i que foren 20 milions els russos que perderen la vida a la II Guerra.

       

          Per fer la guitza als lacais de l'Imperi, jo us proposo que baixeu la pàgina web Batalla de Berlín - Pàgines [2] - Coneixement enciclopèdic del Món.

        També recomano que guaiteu el portal rus Sputnik.


    0 0

    Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!". (Miquel López Crespí)


    "Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita". (Miquel López Crespí)


    Els misteris de la poesia: traducció a l’espanyol del poemari L’obscura ànsia del cor


    Record molt bé com en L'obscura ànsia del cor defugia cert experimentalisme gràfic que havia emprat amb molta profusió en els poemaris abans esmentats. L'evident influència de Salvat Papasseit i les avantguardes parisenques de començaments del segle XX. El cert és que, sense desagradar-me totalment, i una vegada comprovats els resultats, vaig decidir no repetir aquesta mena d'experiments en altres poemaris. Com dic, no és que no m'agradàs el resultat final del que havia fet; però trobava absolutament gratuïtes algunes de les experimentacions simplement formalistes, pura incursió en una mena d'estètica per l'estètica que hi havia introduït. Vaig decidir mudar de registre literari. Una sobtada recaiguda en el "classicisme"? No res de tot això. Potser mai no havia dedicat tant de temps a treballar els poemes com quan enllestia les redaccions finals de L'obscura ànsia del cor, aquests poemes que ara hom pot llegir, traduïts al castellà, per José Luis Reina i Pere Gomila, a Densa marea de tristeza.


    L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

    El problema que el poeta tenia pel davant era el de provar de controlar i retallar certs excessos d'una espontaneïtat que, ara, a vegades trobava excessiva i a voltes innecessària. Es tractava de trobar el just mitjà en la redacció des de la més absoluta llibertat en la redacció del vers i en l'expressió dels sentiments del poeta. Però s'havia d'aconseguir dir el que volia des d'una economia de mitjans ben estudiada, suprimint les innecessàries experimentacions gràfiques de Foc i fum i Cercle clos. Aconseguir, malgrat que la redacció final del llibre resultàs a vegades inacabable, la més perfecta unió entre forma i contingut. La feina requeria paciència. Estudiar els versos en fred, molt de temps després d'haver estat escrits i amb la suficient humilitat per a entendre que no tot el que escrius és digne de passar a la posteritat. Ni molt manco! Talment podar un arbre amb tantes branques que, per l'exuberància, en el fons li dificulten la supervivència, així treballava amb els poemes en brut del meu llibre. Igual que argenter que vol una joia perenne, però alhora senzilla i digna, sense cap mena d'ornamentació gratuita.

    Potser vaig poder arribar a aquella mena de conclusions perquè llavors, sense tantes hores perdudes (?) en reunions clandestines, tenia més temps per a mi mateix, per a elaborar, fins on volgués, cada un dels versos del poemari. Ja érem enmig del desert. El cicle dels darrers vint anys de lluites s'havia tancat irremeiablement. Miràvem el fet poètic i literari amb uns altres ulls. La percepció de la realitat que ens encerclava havia mudat imperceptiblement però decisivament. Qui sap si, des de mitjans del seixanta, amb vint anys i busques, fins a finals dels setanta visquérem els anys més intensos de la nostra vida. La joventut! Qui no l'enyora quan ja s'acosta a la seixantena? Possiblement, malgrat els entrebancs creats per la dictadura, vivíem una de les èpoques més obertes a l'esperança i ara ens n'adonàvem. La disposició a donar la vida per la llibertat, la creença ingènua en la ciència i en l'amor con a fórmules màgiques que havien de deslliurar la humanitat, l'alegria de romandre al costat de companys i companyes entestats en la dèria de voler canviar el món... Tot era possible. Qui no s'havia deixat influir per aquelles consignes poètiques pintades al llard de les parets de París en el maig del 68? "Demanau l'impossible!".

    Però els temps havien mudat de forma irreversible. Ni la llibertat dels pobles, l'autodeterminació, ni la República, ni el socialisme havien estat possibles. De cop i volta, amb la dignitat venuda com a esclava als poders fàctics per quatre monedes de plata, el poeta escriu, descrivint el moment de l'arribada de la fosca en el poema "Nuesa de la mort": "Encès de dolor, / com un animal dins una gàbia: / sensació d'irrealitat que ens encercla. / No hi ha res, / només un espai buit que s'obre com una navalla. / Gnòstic del desert, / entrava al misteriós món dels morts / empresonats dins el puny d'hacer de gel".

    Aquesta era una sensació ben concreta en els anys de redacció de L'obscura ànsia del cor. "Sensació d'irrealitat que ens encercla". No hi calien gaire floritures gràfiques per a provar d'expressar la veritat íntima del poeta, de l'època que ens aclaparava. La forma s'havia d'adequar, en perfecta simbiosi, al contingut que volíem expressar.

    Si estim amb prou força el poemari que La Lucerna acaba de traduir al castellà és precisament per això mateix: per haver estat un dels primers graons d'un continuat aprenentatge amb la paraula a la recerca de la senzillesa, de la síntesi entre forma i contingut. L'obscura ànsia del corés, efectivament, el primer poemari de tots els que he anat escrivint en les llargues i desesperançades dècades que vendrien després de la restauració monàrquica.

    Per a tot aquell que conegui una mica la meva obra es fa evident que mai, exceptuant algunes provatures normals en tots els escriptors, m'he decantat pel cultiu de la "forma pura", per la simple experimentació formal. Al contrari, el problema de com fer arribar amb la màxima contundència possible i estalvi de mitjans el contingut que s'ha de comunicar al lector ha estat sempre l'ànima, el bessó de la meva escriptura. D'ençà fa molts d'anys, des dels meus primers poemaris, ja sabia, no en mancaria d'altra!, que una cosa és la poesia i una altra de ben diferent és la prosa, l'article periodístic, l'assaig... A vegades, seguint les teoritzacions de determinats autors situacionistes, he pogut parlar de la fi dels gèneres literaris. Fins i tot he fet certes experimentacions en aquesta direcció. Però la poesia té i tendrà sempre quelcom de màgic, un misteri provinent de temps molts antics que fa que el seu conreu requereixi un tractament ben especial i diferenciat.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [09/05] París (09-05-68) - Edelstadt - Vasco - Suberviola - Wullens - Castañeda - Castelló - Pedreira - Olaya - Borràs - Luz - «El Abisinio» - Vicente - Bajén - Bjørneboe - Domingo - Jospin - Alomà - Lamberet

    Anarcoefemèrides del 9 de maig

    Esdeveniments

    Louis Aragon passa el megàfon a Daniel Cohn-Bendit (Bulevard Saint-Michel, 9 de maig de 1968)

    - París (09-05-68): El 9 de maig de 1968, a París (França), de bon dematí el periòdic comunista L'Humanité parla de «la justa causa dels estudiants», en un evident canvi de camisa. Aquest mateix matí, davant de la reacció d'una gran quantitat de militants, la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) fan autocrítica, pel que fa a l'ordre de dispersió donada el dia anterior. El govern anuncia que tant Nanterre com la Sorbona seran reobertes «progressivament». A les 14 hores, la policia comença a deixar passar els estudiants cap a la plaça de la Sorbona, previ control. Rebutjant aquest «filtratge» i aquesta pseudoapertura, reafirmant els tres punts reivindicatius indiscutibles del moviment, els estudiants realitzen espontàniament i durant algunes hores una asseguda al bulevard Saint-Michel, davant de la plaça de la Sorbona. G. Séguy, secretari general de la Confederació General del Treball (CGT), i E. Descamps, secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT), es presenten personalment a la seu del sindicat estudiantil. Per la seva part, tot sol i per raons personals, l'escriptor Louis Aragon, membre del Comitè Central del Partit Comunista Francès (PCF), baixa al bulevard Saint-Michel. Rebut amb una xiulada i amb insults parla amb els estudiants, però refusa explicar l'actitud que ha tingut el Partit des dels primers dies pel que fa el moviment i, finalment, marxa. Tothom en aquesta assemblea improvisada està d'acord que el moviment han de dirigir-lo els comitès de base i no els buròcrates autodesignats. A la tarda, dispersió. Cap al tard, es produeixen discussions a l'edifici de La Mutualité, en ocasió d'un acte inicialment programat per la Joventut Comunista Revolucionària (JCR) sota el lema «La joventut, de la revolta a la revolució», i ara obert a tot el moviment. Participen nombrosos delegats estudiantils d'Alemanya, d'Itàlia i de Bèlgica, alguns dels quals seran expulsats «per participar en manifestacions polítiques». Es discuteix sobre l'acció a seguir pel moviment, de la unitat d'acció de les organitzacions revolucionàries i de la necessitat de trobar formes flexibles d'organització. Jacques Sauvageot, líder de la UNEF, en parlar de certs grups que participen en l'acció, expressa que tant la Federació d'Estudiants Revolucionaris (FER, trotskista) com la Unió de la Joventut Comunista Marxista-Leninista (UJCML, proxinesos) comparteixen una comuna rigidesa que els impedeix integrar-se completament en la dinàmica del moviment. En acabar el dia, el ministre d'Educació, Alain Peyrefitte, rectificat allò que havia anunciat al matí, anuncia que, en vista de com es van desenvolupant els fets, «no es reuneixen les condicions necessàries per a la reobertura de la Sorbona». A Givet (les Ardenes), la fàbrica Wisco, en vaga des de l'abril,és ocupada pels treballadors.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    David Edelstadt

    - David Edelstadt: El 9 de maig de 1866 neix a Kaluga (Kaluga, Rússia) el poeta jueu en llengua jiddisch i propagandista anarquista Dovid Edelshtat, més conegut per la seva transcripció David Edelstadt o pel pseudònim Paskarel. Son pare va haver de servir forçosament 25 anys en l'exèrcit tsarista; aquest servei militar obligatori en l'exèrcit imperial rus --«Soldats de Nicolau» anomenaven als seus integrants-- s'utilitzava sovint contra les minoriesètniques, jueus inclosos. Aquest fet, juntament amb l'obligatorietat de ser educat en la llengua i la literatura russes a mans d'un tutor, l'afectà profundament. Quan tenia 12 anys publicà el seu primer poema en rus. En 1880 es traslladà a Kiev, on vivien germans seus, i s'introduí en el moviment revolucionari rus. Després d'aconseguir escapar del pogrom de Kiev del 8 de maig de 1881, en 1882 emigrà amb un germà gran als Estats Units, portats pel grup«Am Olam» (Poble Etern), que propagava la immigració a Amèrica per establir-hi comunes. D'antuvi visqué a Cincinnati (Ohio, EUA), on es posà a fer feina de trauer en un taller de confecció, professió que mantindrà, i a estudiar anglès, alhora que entrà en contacte amb el moviment llibertari. Instal·lat a Nova York, s'uní als «Pionire der Frayhayt» (Pioners de la Llibertat), primer grup d'obrers anarquista jueu de la ciutat, el qual sorgí arran de la detenció d'un grup d'anarcosindicalistes que lluitaven per aconseguir la jornada de vuit hores i que posteriorment passarien a la història sota el nom de«Màrtirs de Chicago». A més d'ell, s'afegiren al grup altres escriptors i oradors, com ara Saul Yanovsky, Roman Lewis, Hillel Solotaroff, Moshe Katz, Alexander Berkman o J. A. Maryson. «Pionire der Frayhayt» es dedicà a realitzar reunions, convocar concentracions i recaptar fons per ajudar els anarquistes de Chicago, com ara un ball al Lower East Side que recaptà 100 dòlars, que van ser lliurats a les famílies d'aquests processats. Aquest grup es dedicà a fer propaganda anarquista entre els immigrants jueus que a diari arribaven als EUA, creà un club de lectura en jiddisch i edità fullets, sobretot sobre l'«Afer Haymarket». Aquesta intensíssima propaganda portà a la creació de grups a altres ciutats (Baltimore, Boston, Filadèlfia i Providence) i amb altres companys realitzà conferències a Filadèlfia. «Pionire der Frayhayt» mantingué contactes amb el grup anarquista jiddisch de Londres i Edelstadt col·laborà en el seu òrgan d'expressió Der Arbeter Fraynd. També col·laborà en Die Wahrheit,Tfileh Zakeh, Varhayt i Der Morgenshtern, moltes vegades fent servir el pseudònim Paskarel. Va ser nomenat l'editor en cap del periòdic Fraye Arbeter Shtime, el qual amplià i popularitzà, publicant-hi una sèrie de poemes dedicats als«Màrtirs de Chicago». En 1889 va escriure el poema In Kamf (En lluita), que musicat esdevingué l'himne gairebé oficial dels treballadors jueus d'arreu del món. L'octubre de 1891, tuberculós a causa de les dolentes condicions de vida i de feina, es va veure obligat a deixar els càrrecs i es traslladà a Dever per a intentar restablir-se i des d'on envià col·laboracions a la premsa llibertària. Però el guariment no arribà i David Edelstadt va morir el 17 d'octubre de 1892 a Denver (Colorado, EUA); fou enterrat al «Workmen Cercle» (Cercle dels Treballadors) del cementiri de Golden Hill de la ciutat de Golden (Colorado, EUA). Després de la seva mort nombrosos «Grups Culturals Edelstadt» sorgiren a diferents ciutats nord-americandes (Chicago, Boston, etc.) i, alguns anys més tard, fins i tot un a Buenos Aires (Argentina). A Nova York es creà el cor Edelstadt Singing Society. En 1997 la filòloga Ori Kritz publicà The Poetics of Anarchy. David Edelshtat's Revolutionary Poetry.

    David Edelstadt (1866-1892)

    ***

    Neno Vasco

    - Neno Vasco: El 9 de maig de 1878 neix a Penafiel (Porto, Nord, Tâmega, Portugal) l'escriptor, poeta, periodista, advocat i militant anarcosindicalista Gregório Nazianzeno Moreira de Queirós e Vasconcelos, més conegut com Neno Vasco. Quan tenia uns vuit anys emigrà amb son pare i sa madrastra a São Paulo (São Paulo, Brasil). Alguns anys més tard retornar a Portugal per concloure els estudis instal·lat a casa de sos avis paterns a Amarante. Matriculat a la Facultat de Dret de Coimbra, compartí aula amb futurs il·lustres intel·lectuals portuguesos, com ara el poeta Teixeira de Pacoaes, Faria de Vasconcelos o António Resende. En 1901 acabà la carrera i començà les seves activitats llibertàries. El 2 de maig de 1901 publicà el pamflet L'Academia de Coimbra ao Povo Portuguez, on criticava fèrriament les arbitrarietats de la policia. Aquest mateix any començà a escriure articles per al periòdic republicà O Mundo, publicat a Lisboa i dirigit per Mayer Garção. A finals de 1901 retornà al Brasil on tot d'una prengué contacte amb els anarquistes italians a través dels quals conegué l'obra d'Errico Malatesta que a partir d'aquell moment exercirà una profunda influència en el seu pensament. Poc mesos després entaulà correspondència amb Malatesta i les seves idees i concepcions es modificaren. Des del Brasil envià textos revolucionaris i sobre literatura que van ser publicats per la revista portuguesa A Sementeira, on també va escriure un article memorable sobre la vida i obres de l'escriptor llibertari francès Octave Mirbeau. A São Paulo, a partir de 1902, començarà a editar el periòdic Amigo do Povo, amb Benjamin Mota, Oreste Ristori, Giulio Sorelli, Tobia Boni,Ângelo Bandoni, Gigi Damiani i Ricardo Gonçalves. La influència d'aquesta publicació fou immediata no només com a un dels principals espais de diàleg del moviment anarquista brasiler sinó també com a eina de reflexió de qüestions relacionades amb el feminisme, per la qual cosa el nombre de dones que hi col·laboraven fou considerable. En aquest periòdic va escriure nombrosos articles sobre literatura i llengua portuguesa i defensà una tesi de reforma de la prosòdia portuguesa i sobre la renovació de la literatura lusitana al Brasil que creà una tremenda polèmica amb dos acadèmics brasilers. Més tard llançà la revista mensual de crítica social i de literatura Aurora. Dins les pàgines del periòdic Voz do Trabalhador respongué a les crítiques d'alguns anarquistes, com ara Luigi Galleani, que acusaven les organitzacions anarcosindicalistes de ser únicament una nova forma de govern. També participà activament en la posterior polèmica sobre les relacions entre anarquisme i sindicalisme en les diferents corrents del moviment llibertari. En 1904 publicàEvolução, revolução e ideal anarquista, traducció al portuguès de l'obra francesa homònima d'Élisée Reclus. En 1905 es casà amb l'anarcofeminista Mercedes Moscovo, filla d'una família espanyola de tradició anarquista. En aquesta època desenvolupà una intenta tasca propagandística del pensament llibertari, esdevenint un pensador de referència en el moviment anarquista brasiler. També en 1905 començà a editar el periòdic A Terra Livre, amb sa companya, Edgard Leuenroth i altres, i engegà una campanya de suport i de recollida de diners per a la Revolució russa. En aquests anys mantingué una estreta relació amb altres anarquistes d'origen portuguès que militaven al Brasil, com ara Adelino Tavares de Pinho --comerciant de Porto que farà de professor a l'Escola Moderna--, Marques da Costa --editor del periòdic O Trabalho--, Manuel Cunha, Diamantino Augusto, Amílcar dos Santos, Raul Pereira dos Santos, José Romero, etc. En 1909 traduí al portuguès l'himne revolucionari A Internacional del francès Eugène Pottier i ràpidament la seva versió s'escampà en els cercles anarcosindicalistes brasilers i portuguesos. Proclamada la República en 1910, retornà a Portugal, on continuà desenvolupant la seva militància anarquista i col·laborant alhora en la premsa llibertària brasilera com a corresponsal, especialment en la revista A Lanterna amb la seva secció «Da porta de Europa». En aquesta època destaquen el seus articles sobre la situació social al Brasil per a la revista llibertària A Sementeira i la seva participació en les tertúlies organitzades per António Pinto Quartin al cafè Chiado i al domicili d'aquest al carrer Heliodoro Salgado amb nombrosos anarquistes, com ara Sobral de Campos, Aurelio i Susana Quintanilha, Mario Costa, Alfonso i António Manacas, Lucinda Tavares, etc. Entre l'11 i el 13 de novembre de 1911 participà en el I Congrés Anarquista Portuguès i l'any següent engegà la col·lecció «A Brochura Social», amb Lima da Costa, editat dues obres. En 1913 publicà el fulletó Geórgias: ao trabalhador rural (1913), en el periòdic setmanal de Pinto Quartin Terra Livre, i Da porta da Europa. Factos e ideias: a questão religiosa, a questão política, a questão económica (1911-1912). En aquesta època prengué part en diverses trobades anarquistes, com ara la Conferència Anarquista de Lisboa (1914), oferí diversos cursos de formació als joves de les Joventuts Sindicalistes en O Germinal i un curs de llengua italiana al domicili d'Aurelio Quintanilha on assistiren nombrosos militants (Adriano Bothelo, Maria Amelia Caldas, Suzana Quintanilha, António Manacas, Sibral de Campos, etc) i on sa cunyada Aurora Moscoso coneixerà l'amfitrió amb qui acabarà casant-se. També publicà obres teatrals de caire social, com Anedota em 1 acto (1911), Pecado de simonia (1907) i Greve de inquilinos: farça em 1 acto (1923, pòstum). Neno Vasco va morir de tuberculosi i gairebé en la indigència el 15 de setembre de 1920 a São Romão do Coronado (Trofa, Porto, Nord, Gran Nord, Portugal). Pòstumament el col·lectiu editorial del periòdic anarcosindicalista A Batalha publicà la seva obra principal A concepção anarquista do sindicalismo (1923) i que fou reeditada en 1984. Al barri Cidade Tiradentes de São Paulo existeix un carrer que porta el seu nom i al municipi de Nova Iguaçú de l'Estat de Rio de Janeiro un edifici construït en 1976 també. En 2009 l'historiador Alexandre Samis publicà la biografia Minha pátria é o mundo inteiro. Neno Vasco, o anarquismo e o sindicalismo revolucionário em dois mundos.

    ***

    L'atemptat contra el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, atribuït a Suberviola, segons el diari madrileny "La Correspondencia de España" (18-05-1923)

    - Gregorio Suberviola Baigorri: El 9 de maig de 1896 neix a Morentin (Navarra, Espanya) l'anarquista d'acció Gregorio Suberviola Baigorri, també conegut com Toribio Soberviola o Torinto. Fou fill una família nombrosa de sis germans que es dedicava a la feina de paleta --dos germans, però, es dedicaren a la vida religiosa. Visqué a Morentin fins al 1919, quan, després de fer el servi militar a Lizarra, marxà de ca seva primer a Saragossa i després a Sant Sebastià, que va ser quan s'integrà en el moviment llibertari. Treballà en el bastiment del Casino Gran Kursaal Marítim de Sant Sebastià com a capatàs de mines i, amb Manuel Buenacasa Tomeo, organitzà els obrers de la construcció, sobretot immigrants. En 1920, amb l'arribada de Buenaventura Durruti a Sant Sebastià, fou un dels creadors del grup d'acció de defensa «Los Justicieros», amb Moisés Ruiz, Cristóbal Aldabaldetrecu i Marcelino del Campo, força actiu a Saragossa i Sant Sebastià. Fou acusat d'haver projectat atemptats frustrats contra Fernando González Regueral, governador de Biscaia, i, fins i tot, contra el rei Alfons XIII d'Espanya aquell any i tot el grup fugí cap a Saragossa, on, amb el suport d'Inocencio Pina, aconseguiren salvar la pell. A la capital aragonesa projectaren crear una federació anarquista d'àmbit peninsular --clar antecedent de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)-- que catalitzes la revolució i aconseguiren diners per a l'adquisició d'armes a Eibar gràcies a assalts d'entitats bancàries basques. Entre 1921 i 1922 es dedicà a l'estudi de la teoria anarquista i sembla que assistí a sessions de la Conferència de Saragossa de 1922. En aquesta època els membres de«Los Justicieros» s'amplià (Rafael Torres Escartín, Francisco Ascaso Abadía) i prengué el nom de «Crisol». A partir de 1922 el grup s'instal·là a Barcelona, on passaren penalitats i misèries, però aconseguiren reforçar el grup amb militants del Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). L'octubre de 1922, gràcies a aquestes noves incorporacions, es constituí el grup«Los Solidarios». Aquest grup es plantejà novament la creació d'una federació anarquista i engegaren una campanya d'accions espectaculars amb la finalitat de lluitar frontalment contra l'Estat i crear un clima revolucionari amb l'establiment d'un Comitè Nacional Revolucionari. El març de 1923 fou detingut a Saragossa i fou involucrat en un crim contra membres del Sindicat Lliure. El 8 de novembre de 1923 aconseguí escapar de la presó saragossana. Quan era a la presó, el 17 de maig de 1923, el grup executà el tinent coronel Fernando González Regueral, exgovernador de Biscaia, i el setembre assaltà el Banc d'Espanya de Gijón, però, així i tot, fou implicat en les accions --només hagués pogut participar en aquestes accions si entre març i novembre estigués en llibertat. A partir del cop d'Estat de Primo de Rivera la persecució policíaca s'incrementà i el grup es va veure obligat a dispersar-se. A començaments de 1924, fou localitzat el seu domicili a Barcelona i durant l'enfrontament amb les forces de l'ordre, el 24 de febrer de 1924, davant ca seva, al carrer de Blai --encreuament amb el de la Creu dels Molers--, al Poble-sec de Barcelona, va morir Marcelino del Campo i ell resultà ferir. Gregorio Suberviola Baigorri va morir el 13 de març de 1924 a l'Hospital Clínic de Barcelona (Catalunya) a conseqüència de les ferides rebudes amb la topada amb la policia.

    ***

    Necrològica de Marcel Wullens apareguda en el periòdic parisenc "La Révolution Proletarienne" del 15 d'abril de 1928

    - Marcel Wullens: El 9 de maig de 1899 neix a Esquelbecq (Nord-Pas-de-Calais, França) el mestre i el militant llibertari i sindicalista Marcel Maurice Julien Wullens. Son germà Maurice Wullens, mestre i anarquista com ell, el va ajudar a preparar l'examen per a l'Escola Normal de mestres. Esdevingué ensenyant i milità en la Federació Unitària de l'Ensenyament. Amb son germà Maurice va col·laborar en la revista Les Humbles (1913-1914 i 1916-1940), que dirigia, així com en el periòdic L'Insurgé (1925-1926). També va col·laborar en Germinal (1919-1933). En 1925 els dos germans, a través de Boris Souvarine, signaren una protesta adreçada a la Unió Soviètica per obtenir l'alliberament de Nicolas Lazarevitch, empresonat des de 1924 a l'URSS. Però de sobte Maurice en retirarà la seva signatura i, tot defensant posicions bolxevics, trencarà amb son germà i amb l'anarquisme. Marcel restarà fidel al pensament llibertari i participarà a partir de 1925 en la revista sindicalista revolucionària La Révolution Prolétarienne. Assistí al Congrés Unitari de l'Ensenyament i poc després, Marcel Wullens va morir el 7 d'abril de 1928 de tuberculosi a l'escola d'Ognon (Picardia, França), on vivia. La seva mort va ser anunciada en La Révolution Prolétarienne del 15 d'abril de 1928 i aquesta revista obrí una subscripció per a la seva esposa, Angela Buchin, que arreplegà 1.175 francs.

    ***

    Ángel Castañeda Ochoa

    - Ángel Castañeda Ochoa: El 9 de maig de 1909 neix a O Carril (Vilagarcía de Arousa, Pontevedra, Galícia) --altres fonts citen Catoira (Pontevedra, Galícia)-- l'anarcosindicalista Ángel Castañeda Ochoa --algunes fonts citen com a segon llinatge Ochantado. Afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT), el juliol de 1936, quan el cop d'Estat feixista, treballava al vapor mercant «Cabo San Agustín», el qual es posà al servei de la II República fent travessies entre els ports republicans mediterranis i els de la Unió Soviètica. A finals de 1938, quan el triomf franquista en la guerra d'Espanya era un fet, el vaixell es trobava a Odessa i les autoritats soviètiques van impedir que hi retornés. La majoria de la tripulació, gairebé tots membres de la Unió General del Treball (UGT) i de la CNT, demanaren sense èxit papers per emigrar a França o a Llatinoamèrica. El 22 de juny de 1941 va ser detingut, amb el conjunt de la tripulació, per la policia secreta estalinista per negar-se a treballar a les fàbriques soviètiques i nacionalitzar-se soviètic  i deportat a Iacútia (actual República de Sakhà) per a treballar en la construcció d'una línia fèrria. El novembre de 1942, amb els supervivents, va ser traslladat al camp de concentració 99 de Karagandà (Kazakhstan, URSS; actual República de Kazakhstan), on també van ser deportats una trentena de pilots alumnes de l'aviació republicana espanyola. Fins al 1940 es comunicaren directament amb sa família, deixant de fer-ho en aquesta data; però els parents en tenien notícies indirectes gràcies a expresoners alemanys, austríacs i d'altres nacionalitats. Més tard va ser tancat amb camp de concentració d'Schachty (Rostov, URSS). Gràcies a una campanya internacional engegada en 1947 per la Federació Espanyola de Deportats i Internats Polítics (FEDIP) i pel seu secretari, l'anarquista Josep Ester Borràs, i a la qual es van sumar altres organitzacions republicanes i sindicals en l'exili a excepció feta de les de filiació comunista, el març de 1954 va ser repatriat per la Creu Roja Internacional, amb altres supervivents, a bord del buc «Semíramis» cap a l'Espanya franquista. Cínicament, aquests antifeixistes, que van arribar al port de Barcelona (Catalunya) el 5 de maig de 1954, van ser repatriats per les autoritats comunistes juntament amb els exmembres de la nazifeixista «División Azul» que restaven tancats als camps de concentració soviètics.

    ***

    Necrològica de Joaquim Castelló Belda apareguda en el periòdic tolosà "Cenit" del 28 d'octubre de 1986

    - Joaquim Castelló Belda: El 9 de maig de 1910 neix a Aielo de Malferit (Vall d'Albaida, País Valencià) l'anarcosindicalista Joaquim Castelló Belda. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant la guerra civil lluità com a voluntari als fronts de Madrid i de Terol. Amb el triomf franquista va ser apressat, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Commutada la pena, després de quatre anys empresonament aconseguí la llibertat provisional. Posteriorment passà a França i milità en la CNT de l'exili. Quedà invàlid a causa d'un accident laboral i patí moltes penalitats. S'instal·là, finalment, a Montpeller amb sa companya i ses tres filles. Joaquim Castelló Belda va morir el 27 d'agost de 1986 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània).

    ***

    José Predreira de la Iglesia

    - José Pedreira de la Iglesia: El 9 de maig de 1919 neix a la Corunya (la Corunya, Galícia) el resistent antifranquista llibertari José Pedreira de la Iglesia, conegut sota diversos pseudònims (O Quemairán,Tomás Padilla, Caravana, etc.). Fill d'una família acomodada de la Corunya, treballà de fuster i estava afiliat a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1944 s'integrà en el grup guerriller de Marcelino Rodríguez Fernández (Marrofer) i fou membre de«La Mariña», destacament volant de la IV Agrupació de l'Exèrcit Guerriller de Galícia comandat pel comunista Francisco Rey Balbis (Moncho) i del qual formaven part José Da Silva (Moreno) i José María Pan (Jaime). En aquesta època fou delegat del Comitè Regional de Galícia de la CNT en la citada agrupació guerrillera i intentà crear una guerrilla específicament confederal que no reeixí per manca d'armament. El 19 de maig de 1946 formà part de l'escamot de quatre guerrillers, entre ells Manuel Bello Parga, que executà a la seu del diari El Ideal Gallego de la Corunya el periodista falangista Arcadio Vilela Gárate. El 18 d'agost d'aquell mateix any, amb Francisco Rey Balbis, Antonio Seoane Sánchez, Amador Domínguez Pan (Pimentel) i altres, dóna mort el falangista Manuel Doval Lemat de Cambre (la Corunya, Galícia). En 1947 fou responsable d'un grup de la III Agrupació Guerrillera que actuà a la zona de Viveiro (Lugo, Galícia). Sobre la mort de José Pedreira de la Iglesia hi ha dues versions: una depurat pels estalinistes, segons la qual va ser assassinat en 1948 per Manuel Fernández Soto (Coronel Benito) seguint les ordres de Francisco Ray Balbis; i una altra, la certa, segons la qual va ser abatut, juntament amb Juan Gallego Abeledo (Comandante), Celia González Pernas, Juan Pérez Dopico (Xan de Genaro) i Josefa Escourido Cobo (Lúa), el 21 de juny de 1949 a Forcón (Silán, Muras, Lugo, Galícia) en un enfrontament amb la Guàrdia Civil.

    José Pedreira de la Iglesia (1919-1949)

    ***

    Francisco Olaya Morales

    - Francisco Olaya Morales: El 9 de maig de 1923 neix a Linares (Jaén, Andalusia, Espanya) l'escriptor i historiador anarquista Francisco Olaya Morales. Mogut pels fets revolucionaris de 1934 a Astúries, començà a militar ben prest en el moviment llibertari local, afiliant-se a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a les Joventuts Llibertàries de Linares, de les quals fou nomenat secretari de Cultura. En 1937 va ser elegit secretari de Cultura i Propaganda del Comitè Provincial de Jaén de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL) i responsable de l'emissió setmanal de Radio AEJ 37 de Linares. Durant la guerra realitzà tasques culturals com a milicià de la cultura enquadrat en la Columna Andalusia-Extremadura (88 Brigada Mixta). En acabar la guerra reorganitzà les Joventuts Llibertàries a Linares. El setembre de 1939 organitzà la primera vaga coneguda durant el franquisme, però fou detingut i empresonat a Úbeda fins al 1945. En 1949 s'exilià clandestinament a França, on, d'antuvi, va fer feina de miner. Després s'instal·là a París, on treballà com a traductor per a empreses i particulars. A França desenvolupà càrrecs orgànics rellevants en el Moviment Llibertari Espanyol (MLE) de l'Exili. Entre 1958 i 1960 dirigí Nervio,òrgan dels llibertaris andalusos. En 1961, en el Congrés de Llemotges, va ser nomenat secretari de Cultura i Propaganda del Secretariat Intercontinental (SI) de la CNT. El 23 de maig de 1961 signà l'Aliança Sindical entre la CNT i els sindicats Unió General de Treballadors (UGT) i el Sindicat de Treballadors Bascos (STB). Com a periodista, col·laborà en la premsa llibertària de l'exili i en nombroses revistes americanes. En aquesta època fundà i dirigí El Rebelde. En 1962 assistí com a delegat al Ple de Tolosa de Llenguadoc i l'any següent, representant la CNT de l'Exili, al Congrés de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1965 fou delegat per Neauphle al Congrés de Montpeller, que abandonà per desacords amb el cercle de Germinal Esgleas i Frederica Montseny. Va col·laborà amb Fernando Valera Aparicio, últim cap de govern de la República espanyola en l'Exili (1971-1977), realitzant missions diplomàtiques i estudis sociològics a Mèxic i a Iugoslàvia per a defensar els interessos dels exiliats espanyols. Durant un temps fou administrador de CNT. A partir dels anys seixanta es dedicà a la història del moviment anarquista i a la seva divulgació a través de llibres, conferències, congressos, etc.; també treballà com a historiador en universitats americanes. Posseeix un important arxiu i biblioteca que reuneix més d'un milió de documents originals o facsímils sobre la història moderna i contemporània d'Espanya i d'Europa, així com milers de llibres, microfilms i capçaleres de premsa. Trobem articles seus en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel, Castilla Libre, Cenit, CNT,Frente Libertario, Ideas-Orto, El Rebelde, Siembra,Sin Fronteras, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc.És autor de De una a otra revolución (1789-1918) (1961), España desnuda (1967), París 1968. La revolución frustrada (1972), Genocidio español en la España de los Austrias (1975), La comedia de la no-intervención en la guerra civil española (1976), La conspiración contra la República (1979), De la revolución industrial al cooperativismo (1983), La intervención extranjera en la guerra civil (1990), El oro de Negrín (1990 i 1997), Hispania y el descubrimiento de América (1992), Historia del movimiento obrero español (Siglo XIX) (1994), La gran estafa. Negrín, Prieto y el patrimonio español (1996), De la Puerta del Sol a Casas Viejas (2002), El expolio de la República. De Negrín al Partido Socialista, con escala en Moscú: el robo del oro español y los bienes particulares (2004), La gran estafa de la guerra Civil. La historia del latrocinio socialista del patrimonio nacional y el abandono de los españoles en el exilio (2004), Las verdades ocultas de la Guerra Civil. Las conspiraciones que cambiaron el rumbo de la República (2005), Los traidores de la Guerra Civil. El papel de los funcionarios del Estado, los oligarcas y las potencias extranjeras durante la contienda nacional (2005),Historia del movimiento obrero español (1900-1936) (2006), entre d'altres. En 2005 la Unión de Colectivos Librepensadors Acracia de Linares, juntament amb la productora Útopi, realitzà un documental sobre sa vida i obra, dirigit per Óscar Martínez, titulat El violento oficio de la HistoriaFrancisco Olaya Morales va morir el 16 de març de 2011 a París (França).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Signatura de Martí Borràs Jover (1894)

    - Martí Borràs Jover:El 9 de maig de 1894 se suïcida a Barcelona (Catalunya) el sabater anarquista Martí Borràs Jover, conegut com El Sord, pels seus problemes d'oïda. Havia nascut el 23 de febrer de 1845 a Igualada (Anoia, Catalunya). Sos pares van ser Josep Borràs Vidal, un teixidor de cotó també igualadí, i Rosa Jover Faura, de Cornellà de Llobregat. Milità en el moviment anarquista del barri barceloní de Gràcia. El 19 d'octubre de 1869 es casà amb la també llibertària Francesca Saperas Miró, amb qui tindrà com a mínim 10 fills, dels quals, després d'un nin gran que es deia Joan, només van sobreviure cinc nines: Salut, Antonieta --que morí jove--, Mariona, Mercè i Estrella --Salut i Mariona també seran militants--, i el seu domicili es convertí en centre d'activisme llibertari i refugi de perseguits. En 1871 fou elegit membre del Comitè Local de la Federació Regional Espanyola de l'Associació Internacional dels Treballadors (FRE-AIT) de Barcelona i participà el 29 de març de 1871 en la redacció de la Protesta de la Asociación Internacional de los Trebajadores. Federación barcelonesa, publicada aquell mateix dia en La Federación, on va fer palesa la seva postura política dins els corrents de l'època: tot canvi social havia de ser pacífic i amb el consentiment del poble. Amb el pas del temps la seva actitud va anar decantant-se cap a posicions més radicals. Des del 22 de setembre de 1872 fou secretari de la Comarca de l'Est de la Unió de Constructors de Calçat de la Regió Espanyola i en constituí a ca seva la seu. Durant el Congrés Obrer de la Regió Espanyola, celebrat entre el 23 i 25 de setembre 1881 al teatre Circ de Barcelona, fou un dels oradors que s'oposà a l'entrada del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) de Pablo Iglesias a l'aliança. D'antuvi col·lectivista, evolucionà cap a l'anarcomunisme després d'entrevistar-se en 1875 amb Errico Malatesta en una estada d'aquest a Barcelona i de llegir els periòdics francesos Le Révolté i La Révolte; i formà un grup propagador del comunisme anarquista a Gràcia animat també per Emili Hugas. El maig de 1883, amb la secció de Gràcia, publicà un document, conegut com «Projecte de reglament de la Federació de la Regió Espanyola», on demanà la supressió del Consell Comarcal o, per defecte, del Consell Regional. A partir del 18 d'abril de 1886, i fins al 25 de novembre d'aquell any en que desaparegué, amb Emili Hugas edità el periòdic La Justicia Humana. Quincenal Comunista-Anárquico, primera publicació anarcocomunista de la Península. Malgrat tot, el seu grup anarcocomunista edità un nou òrgan d'expressió, Tierra y Libertad. Quincenario Anárquico-Comunista, que es publicà entre el 2 de juny del 1888 i el 6 de juliol de 1889, i que s'imprimia en un petit local de Gràcia i era distribuït per sa companya i per sa filla Salut. Creà la «Biblioteca Anarcocomunista», on traduí i publicà importants fullets --El Salariado, de Piotr Kropotkin; La sociedad al día siguiente de la Revolución i Autoridad y organización, de Jean Grave (Jehan Le Vagre); i Proceso de los anarquistas de Chicago--, i que distribuïa fullets editats a França. En aquesta època col·laborà en La Revolución Social, El Revolucionario i El Combate. Entre 1892 i 1894 col·laborà com a corresponsal en el periòdic de Buenos Aires El Perseguido. Periódico Comunista Anárquico. La policia el va implicar en l'atemptat contra el general Arsenio Martínez Campos a mans de Paulí Pallàs Latorre esdevingut a la Gran Via barcelonina el 24 de setembre de 1893. Detingut l'endemà del fet, fou tancat incomunicat durant 21 dies al castell de Montjuïc. El 15 d'octubre de 1893 va ser ingressat a la presó de Barcelona, al carrer de la Reina Amàlia. Borràs, que era completament sord, en no poder escoltar i contestar adequadament durant els continus i durs interrogatoris es desesperà totalment. Martí Borràs Jover s'emmetzinà ingerint una capsa de mistos el 9 de maig de 1894 a la cel·la de la presó Model de Barcelona (Catalunya) després d'haver escrit una carta a la seva dona on aconsellava a ses filles que treballessin a cor ple per l'anarquisme mitjançant el convenciment i no mitjançant la força. Durant el seu enterrament es produïren aldarulls quan un grup de companys interceptaren el carro fúnebre i intentaren arrabassar, sense èxit, la creu del taüt. Pocs dies després, el 16 de maig de 1894, la causa instruïda contra ell i altra vintena de militants anarquista, va ser sobreseguda definitivament. Deixà obres inèdites, com ara la peça teatral Un grano de arena.

    Antoni Dalmau i Ribalta: «Martí Borràs i Jover (1845-1894) o el primer comunisme llibertari», en Revista d'Igualada, 26 (setembre 2007). pp.14-31

    ***

    Fábio Luz

    - Fábio Luz:El 9 de maig de 1938 mor a Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil) el metge anarquista Fábio Lopes dos Santos Luz. Havia nascut el 31 de juliol de 1864 a Valença, al sud d'Estat de Bahia (Brasil). Després de passar la seva infància i adolescència a Valença, entre 1883 i 1888 va estudiar Medicina a Salvador. En aquest període ja participava en la propaganda abolicionista i republicana. Va instal·lar-se a Rio de Janeiro en 1888 fent de metge en un hostal d'immigrants a Pinheiros. A més de practicar la medicina higienista, va aconseguir una feina d'inspector escolar. Més tard, amb una clínica instal·lada al barri del Méier de Rio de Janeiro, va obtenir l'admiració i el respecte de la comunitat local per la forma desinteressada que tractava els pacients, fins i tot els que no tenien recursos, hostilitzats per les epidèmies que en aquella època assolaven la capital federal. Luz es va alinear amb la corrent anarquista llibertària basada en els principis fonamentals de Piotr Kropotkin, Élisée Reclus i Errico Malatesta. Malgrat ser un intel·lectual de classe mitjana, un «burgès», com es definia, va fer costat i va participar en les iniciatives dels treballadors anarquistes, impartint conferències i mítings, i escrivint en la premsa obrera (A Plebe,A Vida, Voz da União, Spartacus, etc.). Un projecte al qual va dedicar molt de temps, en l'àrea de l'educació, va ser la creació en 1904 de la Universitat Popular d'Ensenyament Lliure de Rio de Janeiro, amb la finalitat de formar científicament i políticament el proletariat, que, encara que va durar pocs mesos, donà lloc a la participació d'importants intel·lectuals carioques, com ara Elisio de Carvalho, Felisbelo Freire, Rocha Pombo, Evaristo de Marais, Pedro Couto, José Veríssimo i altres; Luz hi va impartir l'assignatura d'Higiene. Sempre fidel a l'anarcocomunisme i sabedor de la necessitat de la literatura com a eina d'educació, de discussió i de propaganda anarquista, va escriure fullets, obres didàctiques infantils i novel·les de temàtica social i d'orientació àcrata, i va col·laborar en una impremta llibertària. Entre les seves obres més famoses, totes molt influenciades pel tolstoisme messiànic, podem destacar Novelas (1902), Ideólogo (1903), Os emancipados (1906), Virgem-Mãe (1908), Elias Barrão e Xica Maria (1915), Nunca! (1924) o Manuscrito de Helena (1951). En 1914 participarà en la creació del Centre d'Estudis Socials, on impartirà conferències. Quan esclatà la Revolució russa en 1917, Luz, juntament amb José Oiticica, van ser els que més van combatre les pretensions bolxevics de control de la classe obrera brasilera, formant el grup «Os Emancipados» i des dels periòdics A Luta Social i Revolução Social, publicacions en «guerra textual» contra els bolxevics. No perdia cap oportunitat per fer proselitisme de l'anarquisme, com quan va prendre la seva cadira  a l'Acadèmia Carioca de les Lletres o participant en infinitat de tertúlies. Fábio Luz va ser una de les figures més destacades de l'anarquisme brasiler, propagador de l'amor lliure en les files revolucionàries, defensor de l'higienisme, de la pedagogia llibertària i de l'ecologisme.

    Fabio Luz (1864-1938)

    ***

    Jaume Parés Adan

    - Jaume Parés Adan: El 9 de maig de 1946 és abatut per la policia a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifranquista Jaume Parés Adan, conegut com El Abisinio, pels seus cabells negres i cresps. Havia nascut en 1910 a Barcelona (Catalunya). Obrer metal·lúrgic, de jove s'afilià al Sindicat de la Metal·lúrgica de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i a partir de 1926 entrà a formar part dels grups clandestins de defensa confederals. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 s'allistà com a milicià en la Secció de Transport de la«Columna Durruti», treballant als garatges i tallers socialitzats Casanovas de Barcelona reparant i blindant els vehicles de la columna. També va fer d'escorta d'Eugenio Vallejo Isla, cap de la Secció de Siderometal·lúrgica de la Comissió d'Indústries de Guerra (CIG) de la Generalitat de Catalunya. Com a membre del Comitè de Defensa de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), en 1938 participà, amb Francesc Sabaté Llopart, en l'alliberament d'un company que havia estat ferit durant un enfrontament amb les forces de la Generalitat de Catalunya i que havia estat interrogat en una txeca estalinista. Quan el triomf franquista era un fet, passà a França. Durant l'ocupació nazi, participà amb la Resistència. Després de l'Alliberament, entrà a formar part del grup guerriller de Francesc Sabaté Llopart (Quico). El juliol de 1945, amb Quico, Joan Salas Millan (El Roget) i Emilio C., acompanyà a la PenínsulaÁngel Marín Pastor i Lucio Gómez Arnaiz, delegats del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) encarregats de crear un Comitè d'Enllaç Permanent entre l'exili i l'Interior. El 20 d'octubre de 1945, amb Sabaté i Salas, gràcies a les informacions facilitades per Victorio Gual Vidal, participà en l'alliberament durant un trasllat de tres presoners, un comunista i dos companys confederals. Després, també amb Sabaté, participà en diverses expropiacions a diferents entitats bancàries i a capitalistes acabalats de l'Hospitalet de Llobregat. Interceptat per la policia, Jaime Parés Adan va ser cosit a trets per la policia franquista, sense cap possibilitat de resposta, el 9 de maig de 1946 quan entrà a l'escala del domicili de sa companya a la Travessera de Gràcia de Barcelona (Catalunya) on es refugiava.

    Jaume Parés Adan (1910-1946)

    ***

    Eduardo Vicente Pérez (ca. 1950)

    - Eduardo Vicente Pérez: El 9 de maig de 1968 a mor Madrid (Espanya) el pintor i dibuixant llibertari Eduardo Vicente Pérez. Havia nascut el 13 d'octubre de 1909 a Madrid (Espanya). Estudià al Col·legi de San Isidro i en 1926 ingressà a l'Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid. En 1928 exposà per primer cop a l'Ateneu de Madrid. Va fer pràctiques de dibuix al Museu de Reproduccions del Casón del Buen Retiro i muntà un estudi al Paseo del Prado amb son germà major, el pintor Esteban Vicente, on es relacionà amb nombrosos intel·lectuals i artistes de la sevaèpoca, com ara Francisco Bores López, Manuel Abril, Gerardo Diego Cendoya, Pedro Salinas Serrano, Cristino Gómez González (Cristino Mallo), José Ortega y Gasset, Eugeni d'Ors Rovira, Juan Ramón Jiménez, Camilo José Cela, etc. Estigué molt vinculat a la Institució Lliure de l'Ensenyança. Entre 1931 i 1936 dirigí una secció el Museu Ambulant de Missions Pedagògiques, també conegut com«Museu Circulant» o «Museu del Poble», per al qual pintà algunes còpies («Pintures Negres» de Goya). Quan esclatà la guerra civil s'incorporà al Departament de Propaganda de l'Exèrcit Popular i realitzà tasques per a diverses organitzacions republicanes. Dissenyà nombrosos cartells i retrats (Francesc Layret, Anselmo Lorenzo, Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso, etc.) sobretot per a Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquests anys col·laborà en diferents àlbums de dibuixos, com ara Madrid (1937), Acero de Madrid (1938) Colección de canciones de lucha (1939), etc., i il·lustrà Un episodio de terror en el campo fascista. Siete héroes (1936), de Víctor Gabirondo Sarabia. Participà amb una vintena d'olis, aquarel·les i dibuixos a l'Exposició Internacional de París de 1937. Trobem il·lustracions seves en diferents publicacions llibertàries i culturals, com ara CNT,Ideas, El Mono Azul, Nueva Cultura,Porvenir, Solidaridad Obrera, etc. Durant la postguerra hagué de guanyar-se la vida com a pintor de parets, però gràcies a la protecció del falangista José María de Cossío, que el va contractar com a il·lustrador taurí per a l'Editorial Espasa-Calpe, pogué reanudar la seva carrera artística. En 1941, amb el suport d'Eugeni d'Ors, amb qui creà l'Acadèmia Breu de Crítica d'Art, exposà a la madrilenya Galeria Biosca. Amb el temps assolí un gran relleu sobretot com a paisatgista i costumista (Bebedores en la Plaza Mayor, La Cuesta de Moyano, Puente de Luarca,Plaza, Paisaje de Castilla, Pareja en el Café Gijón, Madrid, etc.) i com a il·lustrador de llibres (Blecua, Casariego, Cela, Cervantes, Alonso de Contreras, Díaz Cañabate, García Lorca, Laszlo, Gómez de la Serna, Marino Gómez, Vighi, etc.). En 1943 aconseguí la Tercera Medalla en l'Exposició Nacional i en 1948 viatjà becat als Estats Units, on exposà en la Galeria Hugo de Nova York. En 1949 el poeta Gerardo Diego va escriure l'assaig La pintura de Eduardo Vicente. En 1951 va ser nominat membre del jurat de la I Biennal Hispanoamericana de l'Art i convidat a la Biennal de Venècia. És autor dels llibres Tipos de la calle (1950) i Variaciones sobre París (1968). Eduardo Vicente Pérez va morir el 9 de maig de 1968 a Madrid (Espanya), però el seu cos no ser descobert fins tres dies després per un grup d'amics quan, inquiets per no veure'l durant dies, entraren al seu estudi i el trobaren mor. En 1999 se celebrà una gran exposició de la seva obra al Museu Municipal de Madrid. La seva obra es troba exposada en nombrosos museus (Madrid, Oriola, Las Palmas, Àlaba, Saragossa, Jaen, etc.).

    Eduardo Vicente Pérez (1909-1968)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos

     


    0 0

    Avui diumenge   serem al mercat de Pollença

    Demà dilluns 11  entrevista a la nostra candidatura a Ràdio Pollença (107.9 FM) a les 19:00 hores, la podreu tornar a escoltar dimarts 12 a les 13:00 hores.

    A les Jornades Municipalistes organitzades pel Col·lectiu Albaïna, juntament amb les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) a Sòllerm vam gaudir d'una conferència molt inspiradora per part d'en Jordi Colomer, sobre la remunicipalització de serveis públics, evitant el sobrecost de la gestió privada . Jordi Colomer és especialista en gestió de serveis públics i membre de la CUP i va demostrar d'una forma analítica que municipalitzar serveis és molt senzill si hi ha voluntat política. I no es tracta només d'una teoria brillant, en Jordi Colomer va ser regidor de la CUP a Arenys de Munt on amb els seus companys van remunicipalitzar diferents serveis que havien estat privatitzats i aconseguir un gran estalvi a les arques municipals; la gestió de l’aigua, la deixalleria municipal, el servei de neteja d’edificis públics i l'escola bressol.

    Els municipis poden prestar els seus serveis de forma directa (empreses públiques o personal municipal) o indirectament a través d’empreses. Als anys 80, la major part dels serveis es prestaven directament pels municipis i a partir d’aleshores es van començar a privatitzar amb el discurs de la millor eficiència de l’empresa privada. Aquest discurs s'ha incrementat amb la crisi i sobretot s'ha facilitat amb la llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local que limita molt les noves contractacions dels Ajuntaments. Vull destacar dos dels punts que en Jordi Colomer va demostrar a la seva xerrada:

    1 - La gestió pública suposa un gran estalvi respecte a la gestió privada. La prestació a través d’empreses privades està subjecte a IVA, però no en les empreses públiques, a excepció en l’aigua que tothom, hi està subjecte. Això vol dir un estalvi del 10% en residus, i un 21% en els altres serveis, en formació és un 0%. Quin és l’import en IVA que paguem a cada municipi? Per això cal que descobrim quan costa cada contracte. A més a més l’únic objectiu de l’empresa privada és obtenir beneficis i perpetuar-se com a «gestor» d’un monopoli captiu, on l’ajuntament li garanteix els clients. El que hi guanyi l’empresa privada, ho perdrà el municipi. A Pollença hem tingut l'experiència d'una empresa privada que ha gestionat l'aigua de Sant Vicenç durant anys cercant només el benefici a curt termini, sense invertir en les infraestructures i els costos a mig-llarg termini. El resultat ha estat tan desastrós que l'Ajuntament ha recuperat i municipalitzat el servei quan s'ha arribat ja a una situació inclús perillosa per a la salut dels veïns. Ara tots els ciutadans haurem de pagar una infraestructura nova mentre l'empresa es va emportar beneficis durant anys i anys. L’incentiu a l’empresa pública, en canvi, està a prestar el servei al menor cost possible i assegurar la seva continuïtat.

    2 - Les empreses privades poques vegades compleixin els plecs de condicions i la seva gestió en moltes ocasions és prou opaca. Molts d'Ajuntaments aposten per una gestió privada perquè d'aquesta forma es despreocupen de la mateixa i la falta de control dels plecs de condicions és normal als serveis privatitzats. A vegades és necessari dedicar recursos municipals per assegurar el compliment del contracte. Darrerament es contracta terceres empreses, consultores, per realitzar el control del servei.

    En la prestació directa, el control del servei el realitzen els mateixos tècnics assegurant els requeriments de qualitat de reglament del servei, sense necessitat de duplicar o triplicar els equips tècnics. La gestió municipal permet més transparència i que tinguem un control directe de les condicions de prestació de servei. Existeix l’obligació de presentar comptes anuals, realitzar auditoria externa de compliment de legalitat, i fiscalització interna de la intervenció municipal. Tots aquests documents, són públics i accessibles. L'ideal és acompanyar la municipalització d'un consell d’administració obert i amb tots els grups polítics i membres de fòrums de participació ciutadana per participar en la presa de decisions estratègiques.

    Finalment en Jordi Colomer va explicar tots els passos administratius i legals per municipalitzar una empresa, inclòs amb l'actual llei de racionalització i sostenibilitat de l'administració local que en realitat s'hauria de dir llei per fomentar la privatització de serveis municipals. Només existeix l’obligació d’indemnitzar l’empresa per als danys i perjudicis (inversions realitzades) inclosos els beneficis futurs que deixi de percebre. És a dir, el benefici industrial que quedaria pendent de percebre fins a la finalització del contracte (sense pròrrogues). La indemnització és una inversió que es pot amortitzar ràpidament quan el servei és públic.

    I per finalitzar un tema que va subratllar i que em sembla també important les fites com aconseguir la municipalització d'un servei cal celebrar-les. Tornar a gestionar un servei públic, des de l’espai públic i amb criteris públics, transparents i democràtics, és motiu de satisfacció. Esperam que a la legislatura que començarà a partir de maig hi hagi molts de motius per celebrar i que la municipalització de serveis sigui un, perquè només es tracta d'un tema de voluntat política.

    En aquest article és impossible resumir-ho tot però a l'enllaç trobareu la presentació que va utilitzar Jordi Colomer a la conferència.

     Pepe García publicat al Diari Balears

    Avui diumenge   serem al mercat de Pollença

    Demà dilluns 11  entrevista a la nostra candidatura a Ràdio Pollença (107.9 FM) a les 19:00 hores, es reemetra a les 13:00 hores el dimarts 12

     

     

     


    0 0

     
    Gabriel de la Santíssima Trinitat Sampol aconsegueix, amb el premi d'ahir, una extraordinària triple corona de la traducció: el Serra d'Or, el Jordi Domènech (Cafè Central) i el Vidal Alcover (Ciutat de Tarragona). Insuperable. 
     
    Ha guanyat el Vidal Alcover, com els altres dos, amb una traducció del portuguès (la Peregrinação de Fernão Mendes Minto, el Marco Polo de Portugal), però també ens ha fet francesos, llatins, italians, anglesos i alemanys (acaba de treure Amerigo. La crònica d'un error històric, de Stefan Zweig), i ha passat Blai Bonet i d'altres al castellà. Insuperable, també.  
     
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


    La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68



    Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



    Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.



    El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

    En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

    És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

    En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

    Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

    Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [10/05] París (10-05-68) - «Les anarchistes» - Siger - Frielingsdorf - Méric - Gorodesky - Castellote - Martínez Vita - García Barón - Navarro - Bergegren - Loquier - Goavec - Víctor García

    Anarcoefemèrides del 10 de maig

    Esdeveniments

    Assalt policíac a les barricades del carrer parisenc de Guy-Lussac (2.05 de la matinada de l'11 de maig de 1968)

    - París (10-05-68): El 10 de maig de 1968 a Nanterre (París, França) els militants del «Moviment del 22 de març» ocupen la facultat que ha esta reoberta. A les 8 del matí ja hi ha 2.000 alumnes d'instituts reunits a la plaça Clichy convocats pels «Comités d'Actions Lycéens» (CAL, Comitès d'Acció d'Instituts); passaran per tots els instituts de París. A migdia es troben a Saint-Lazare, ja són 5.000. La vaga és gairebé genera a tots els instituts parisencs. Una nombrosa manifestació arriba durant la tarda al Barri Llatí. Els serveis d'ordre de les manifestacions se suprimeixen. S'aixecaran unes 60 barricades al Barri Llatí. Aquesta nit s'entaularan els combats més violents, serà la«Nit de les Barricades» i commourà tota l'opinió pública per la sagnant repressió (granades de fum, ús de gas tòxics, pallisses, persecucions fins i tot als immobles, etc.) i l'heroica resistència dels manifestants. Va ser l'espurna que va engegar tota la solidaritat popular. Les lluites de carrer seran transmeses en directe per la ràdio, tota França les escoltarà. A les 5.30 de la matinada caurà l'última barricada. El balanç de la «Nit de les Barricades» serà de més de 500 detinguts, un milenar de ferits, alguns greus, 188 automòbils cremats, el Barri Llatí arrasat.

    ***

    Cartell de la gala

    - Estrena deLes anarchistes: El 10 de maig de 1968 a la sala de La Mutualité de París (França), durant la gala anual del Grup Llibertari «Louise Michel» i de suport al periòdic Le Monde Libertaire, Leó Ferré interpreta per primera vegada en públic Les anarchistes. Mentrestant, fora, tot el Barri Llatí és ple de barricades.

    Léo Ferré: Els anarquistes (1968)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Partit Obrer Socialista Revolucionari

    - Siger: El 10 de maig de 1858 neix a Constantinoble (Imperi Otomà) el militant socialista revolucionari i després anarquista Jules Regis, més conegut com Siger. Obrer en una fàbrica de flors artificials, impulsiu i rebel, s'adherí a la secció del II Districte de París (França) del Partit Obrer Socialista Revolucionari (POSR) de Jean Allemane. En 1896, quan era secretari de la Cambra Sindical Obrera de la Indústria Floral, assistí a les conferències de Sébastien Faure i esdevingué anarquista. En 1897 reemplaçà Rebut en la gerència de Le Libertaire, càrrec que exercí fins al desembre d'aquell any. El febrer d'aquell any fou l'impressor i gerent, amb el suport de Constant Martin, del periòdic parisenc L'Incorruptible, que només tirà un número consagrat al procés realitzat el 15 de desembre de 1896 contra els militants anarquistes catalans a Montjuïc. Entre abril i juny de 1898 col·laborà en el setmanari Le Droit de Vivre, els gerents del qual van ser Constant Martin i François Prost. El gener de 1899 reemplaçà Prost en la gerència del bimensual Le Cri de Vivre, fundat per G. A. Bordes. En 1899 també participà activament en la campanya a favor d'Alfred Dreyfus portada a terme per Sébastien Faure i el seu periòdic Le Journal du Peuple. Fou condemnat en diverses ocasions per les autoritats per haver fet ús de la violència (cops, ferides, temptatives d'assassinat, etc.). Com a membre del«Grup de socors als detinguts polítics», es caracteritzarà per les seves accions de solidaritat envers les víctimes de la repressió, com ara els casos de Georges Étiévant, que atemptà contra la comissaria de policia del carrer Berzélius de París, i de Luigi Lucheni, l'assassí de l'emperadriu Elisabet d'Àustria. També participà en les accions de «La Cloche de Bois», fent mudances d'amagat dels treballadors que tenien deutes amb els propietaris dels habitatges. Siger va morir en la misèria el 12 de juny de 1900 a l'asil Sainte-Anne de París (França), on havia estat internat, arran d'una crisis de follia.

    ***

    Foto policíaca de Karl Frielingsdorf (ca. 1894)

    - Karl Frielingsdorf: El 10 de maig de 1860 neix a Kronberg (Hesse, Alemanya) –algunes fonts citen Colònia (Confederació Germànica)– el sastre anarquista Karl Frielingsdorf, sovint transcrit en francès com Charles Frielingsdorf (o Frielengsdorf) i també conegut com Karl Stein,Charles Klein i Le Petit Charles. Emigrat a França, el 24 de juliol de 1892 va ser arrestat per les seves activitats llibertàries a la plaça de la Bourse de París, quan sortia de la lleteria de l'anarquista Constant Martin, arran de les detencions dies abans de Luigi Parmeggiani i de Dufournet. Posteriorment va ser detingut un altre anarquista anomenat Ferdinand. La policia i la premsa presentà aquestes detencions, i altres, com l'avortament d'un pretès«complot terrorista anarquista». Expulsat de França el 27 d'agost d'aquell any, Frielingsdorf va refugiar-se a Bèlgica. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Victor Méric

    - Victor Méric: El 10 de maig de 1876 neix a Marsella (Provença, Occitània) el periodista, escriptor llibertari i antimilitarista Victor Méric, també conegut com Flax. Passarà de l'anarquisme al socialisme revolucionari i després al comunisme, abans de crear la Lliga Internacional dels Combatents de la Pau. A París va freqüentar els cercles anarquistes, va col·laborar amb Le Libertaire, on es farà amic de Gaston Couté i de Fernand Desprès, i va participar en la fundació de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En 1906 s'afegeix als socialistes revolucionaris entorn del periòdic de Gustave Hervé La Guerre Sociale, i, en 1907, crea amb Henri Fabre Les Hommes du jour, periòdic il·lustrat per Aristide Delannoy, que té un gran èxit, però que també li reporta dues condemnes per «ultratge a l'Exèrcit», i una, d'un any de presó ferma, serà fatal per a Delannoy. A partir del 4 de juny de 1910 publicarà el periòdic La Barricade. En 1914, socialista, però sempre antimilitarista, serà tanmateix mobilitzat i enviat a primera línia durant quatre anys. Quan retorna la pau, s'entusiasmarà per la Revolució russa i s'adherirà, en 1920, al Partit Comunista Francès (PCF), i serà elegit per al comitè director de L'Humanité. Però, des de 1921, s'oposarà a la disciplina bolxevic i serà exclòs del Partit en 1923. Des d'aleshores, va participar en la creació del Partit Comunista Unitari (PCU), que esdevindrà ràpidament la Unió Socialista Comunista (USC). En 1931, més pacifista que mai, crearà el periòdic La Patrie Humaine i fundarà la Lliga Internacional de Combatents de la Pau, a la qual consagrarà tota l'energia fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1933 a París (França) d'un càncer. Victor Méric va ser incinerat el 13 d'octubre de 1933 al cementiri parisenc de Père-Lachaise. És autor de nombroses obres, com ara Opinions subversives de M.Clémenceau, chef du gouvernement,Le Bétail: pièce antimilitariste en un acte, Lettre à un conscrit (1904), Le problème sexuel: libre maternité, fécondité, dépopulation (1909), Émile Zola (1909), Comment on fera la révolution? (1910), À propos de la révolution qui vient (1921), Les bandits tragiques (1926), Le crime des vieux, histoire extravagante (1927), La«der des der»(1929),Les compagnons de l'escopette (1930), Jean-Paul Marat (1930), À travers la jungle politique et littéraire (1930-1931), La guerre qui revient: fraîche et gazeuse (1932), La guerre aux civils: discours prononcé au cours de la Croisade de la Paix organisée par la Ligue Internationale des Combattants de la Paix (1932), La véritable révolution sociale (1933), entre altres, i diverses col·laboracions en l'Encyclopédie Anarchiste.

    Victor Méric (1876-1933)

    ***

    Foto policíaca de Bernard Gorodesky

    - Bernard Gorodesky: El 10 de maig de 1886 neix al XVIII Districte de París (França) l'anarcoindividualista Bernard Gorodesky, també citat com Godoresky. Fill d'immigrants russos, sos pares es deien Penkos Paul Gorodesky i Aline Grenetz. Es guanyava la vida com els seus pares, venen mobles i objectes antics i vells. En 1904 abandonà el domicili familiar. Entrà a formar part del moviment anarquista i es col·locà com a tipògraf en el periòdic L'Anarchie. S'instal·là a Versalles (Illa de França, França), on conegué Henriette Joubert, coneguda pel veïnat, pel seu aspecte sever, com La Générale de l'Armée du Salut (La Generala de l'Exèrcit de Salvació), la qual esdevingué sa companya. En 1911 retornà a París i treballà en diverses impremtes i a la Impremta Municipal de París. Insubmís a la Llei Militar, fou membre actiu de la redacció del periòdic L'Anarchie, al carrer Fessart del barri de Belleville parisenc. Implicat en processament de la«Banda Bonnot», la primavera de 1913 va desaparèixer amb sa companya i fou objecte de dues ordes de detenció (26 de març i 4 d'abril de 1912) inculpat de robatoris, complicitat i encobriment de delinqüents i per associació de malfactors. Jutjat, va ser condemnat en rebel·lia a 10 anys de presó per encobriment i per donar asil a Jules Bonnot i Octave Garnier al seu domicili del carrer Cortot. En 1923 encara apareixia en una llista d'«anarquistes desapareguts del Departament del Sena en crida i cerca». La policia mai no el va trobar i fins i tot va ser buscat pel Marroc.

    ***

    Grup de cenetistes de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. Tomás Castellote Benito és el primer per la dreta

    - Tomás Castellote Benito: El 10 de maig de 1889 neix a Caudete (Albacete, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Tomás Castellote Benito. Carter de professió, s'afilià al Sindicat de Correus de la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1917 fou membre de la Junta de Defensa dels Serveis de Correus de Barcelona. En 1922 formà part del Comitè Local de la Federació Local de la CNT de Barcelona. El novembre de 1923 fou empresonat acusat de pertànyer a un grup anarquista. Entre 1936 i 1937 va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Com a membre del Comitè Regional de Catalunya de la CNT, l'abril de 1937 assistí al Ple Nacional de Regionals cenetistes i el maig d'aquell any al Ple Extraordinari confederal. En acabar la guerra s'exilià a França. En 1945 assistí a París com a delegat al I Congrés del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) en l'Exili, on fou un dels redactors de les ponències. El desembre de 1945, amb Víctor Jurado, va ser delegat de la Federació Local de la CNT de Luzech al Ple Regional de Tolosa de Llenguadoc. Tomás Castellote Benito va morir el 26 d'abril de 1970 a París (França).

    ***

    Juan Martínez Vita, "Moreno" (Marsella, 1944)

    - Juan Martínez Vita: El 10 de maig de 1914 neix a Suflí (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Juan Martínez Vita, que fou conegut per diversos pseudònims (Juanito el Rebelde, Juan Horta,Moreno, etc.). Quan era un infant emigrà amb sa família a Catalunya i s'establí a les Cases Barates del barri barceloní d'Horta. A partir de 1930 començà a militar en els rams de la construcció i del mercantil de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), i més tard en les Joventuts Llibertàries. Participà activament en la vaga de la construcció i en el moviment revolucionari de desembre de 1933, i formà part dels grups de defensa confederal. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, intervingué en el setge de la caserna de Sant Andreu de Barcelona i formà part de les patrulles de control. Després s'enrolà en la companyia de metralladores de la Columna Durruti, amb els voluntaris italians, búlgars i francesos de la secció dels germans Roselli. Va combatre a Fuentes de Ebro, a les muntanyes d'Alfajarín, a l'operació «Vedado de Zuera» de l'estiu de 1937 i a la presa de Belchite. Després lluità a la campanya de l'Ebre integrat en el municionament de bateries del Cos de Tren fins al final de la guerra. El 9 de febrer de 1939, arran del triomf franquista, passà la frontera pel Pertús. Després de romandre tancat cinc mesos al camp de concentració de Sant Cebrià, s'integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que el novembre de 1939 va ser enviada a les Ardenes per realitzar tasques a la Línia Maginot. Amb la victòria alemanya, passà dos mesos fugint amb altres companys de la detenció fins arribar a Marsella. Després d'intentar sense èxit embarcar-se cap a Mèxic, restà a França fins a la derrota nazi. Amb l'alliberament es posà a treballar com a estibador al port de Marsella i milità en la CNT de la capital occitana. Entre 1945 i 1997 ocupà el càrrec de secretari d'Administració i Propaganda del Comitè Regional de Provença i de la Federació Local de Marsella. En 1981 publicà a Marsella les seves memòries sota el títol Andanzas de un refugiado español. Fou assidu col·laborador del Centre Internacional de Recerques sobre l'Anarquisme (CIRA) de Marsella. Sa companya fou la destacada militant anarcosindicalista i anarcofeminista Pepita Carpena Amat. Juan Martínez Vita va morir el 3 de novembre de 2001 a Marsella (Provença, Occitània). En 2002 es publicà pòstumament el llibre Les errances d'un réfugié espagnol (1914-2001), traducció al francès de les seves memòries, reeditades en 2005 sota el títol Juan Martinez-Vita dit... Moreno.

    Juan Martínez Vita (1914-2001)

    Pepita Carpena (1919-2005)

    ***

    Antonio García Barón

    - Antonio García Barón: El 10 de maig de 1922 neix a Montsó (Osca, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Antonio García Barón, també conegut com Antonié i El Rubio. Fill de pagesos i pastors de classe mitjana i republicans, en 1934 començà a freqüentar el local de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de forta implantació a Montsó, i especialment la seva important biblioteca, on llegí els clàssics anarquistes (Reclus, Kropotkin, Mella, Urales, etc.). Arran del cop feixista de juliol de 1936, i malgrat la seva curta edat, s'enrolà com a milicià en la Columna Durruti al seu pas per Montsó. Quan el triomf franquista era un fet, el 10 de febrer de 1939 creuà els Pirineus per la Seu d'Urgell amb les combatents de la 26 Divisió (antiga Columna Durruti) i fou internat al camp de concentració de Vernet. L'octubre de 1939, fugint de la misèria del camp, s'enrolà en l'Exèrcit francès i va ser enviat a la V Companyia d'Armes de Cambrai, formada per estrangers, per cavar trinxeres i defensar la Línia Maginot. Després de combatre les tropes alemanyes durant la primavera de 1940, intentà arribar al Regne Unit des de Dunkerque, però el juny de 1940 va ser detingut pels nazis i enviat, primer, a Nuremberg i, a partir del 6 d'agost de 1940, al camp de concentració de Mauthausen sota la matrícula 3.422. Després de cinc anys treballant a l'infern de la pedrera del camp, el 10 de maig de 1945 va ser enviat formant part d'un comando a la fàbrica Heinkel de Viena i, després del bombardeig del camp pels aliats, a fer tasques agrícoles. En 1945 aconseguí fugir i va fer de guia a les tropes nord-americanes cap a Mauthausen, que fou alliberat el 5 de maig de 1945. Després de la guerra s'instal·là a París (França), on treballà a la fàbrica Marconi i va fer amistat amb l'escriptor anarquista Gaston Leval. Creuà clandestinament els Pirineus i, vestit de capellà, visità sa mare a Montsó. En 1951, animat per Leval, marxà a Amèrica i s'instal·là a Rurrenabaque, a la selva amazònica boliviana, on creà el desembre de 1953 amb sa companya Irma Cortez --amb qui tingué posteriorment cinc infants-- una mena de paradís llibertari en una zona del riu Beni, que batejà com«República Independent del Quiquibey», vivint de la pesca i de la caça de manera autogestionària --manipulant un parany per a jaguars perdé la mà dreta. En 1995 l'escriptor Manuel Leguineche publicà El precio del paraíso. De un campo de exterminio al Amazonas sobre la seva experiència. El desembre de 2000, acompanyat pel seu amic i membre de l'Ateneu Llibertari Estel Negre de Palma, Pedro de Echave García (Peter, Guindilla), i amb el suport econòmic de l'Ateneu Llibertari Estel Negre i la Federació Local de la CNT de Palma, retornà a la Península per arranjar determinades qüestions familiars i visitar un reputat oftalmòleg, moment que aprofità, abans de retornar a Bolívia, per fer diverses conferències (Saragossa, Barcelona, Palma, etc.) sobre els camps de concentració nazi i la implicació de l'Església catòlica i les autoritats franquistes en aquest crim. En 2005 publicà, editat per José Joaquín Beeme, García Barón. Un anarquista de Monzón en la selva boliviana. Cinco años de superviviente en Mauthausen. Malalt de glaucoma, abandonà amb sa companya la selva i marxà a San Buenaventura on sabedor del seu destí deixà de prendre aliments. Dues setmanes després, el 17 de novembre de 2008, Antonio García Barón va morir a San Buenaventura (La Paz, Bolívia).

    Antonio García Barón (1922-2008)

    Guindilla: «A Antonio García Barón. In memoriam», en Bloc de l'Ateneu Llibertari Estel Negre (12-01-2009)

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Notícia biogràfica de José Navarro Prieto en la qual la seva faceta anarquista la defineix simplement com a "paréntisis en su vida periodística"...

    - José Navarro Prieto: El 10 de maig de 1902 mor a Còrdova (Andalusia, Espanya) el periodista republicanofederal, després anarquista i finalment conservador José Navarro Prieto, que va fer servir els pseudònims literaris de Cachopín de Laredo i P. Cobos. Havia nascut el 17 de juny de 1852 a Còrdova (Andalusia, Espanya). Fill únic del sabater Manuel Navarro Carmona, estudià a l'Institut Provincial de Còrdova, on en 1868 obtingué el títol de batxiller, i entre 1869 i 1870 estudià magisteri a Sevilla sense gaire èxit acadèmic. En aquests anys d'estudiant col·laborà en els periòdics Diario i La Crónica, i conreà la poesia. Finalment, s'inclinà definitivament pel periodisme polític, destacant sobretot en la crítica satírica, fundant en 1868 La Víbora, que li va costar una agressió física i algunes detencions, i en 1869 el seu continuador La Cotorra quan va ser suspesa la primera. Des de jove milità en la Joventut Democràtica, el comitè de la qual presidí, i en el Partit Republicà Federal (PRF) i el desembre de 1870 fundà el periòdic cordovès d'aquesta tendència política El Derecho. En 1871 abandonà el federalisme i des de Còrdova defensà el pensament internacionalista anarquista. Amb Rafael Suárez, Francisco Barrado García, Eugenio González i Agustín Cervantes del Castillo Valero, va ser un dels membres més actius de la bakuninista Aliança Internacional de la Democràcia Socialista (AIDS). Fou un dels organitzadors del III Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional del Treball (AIT), que se celebrà entre el 24 de desembre de 1872 i l'1 de gener de 1873 i al qual assistí com a delegat de diverses federacions obreres (Girona, Igualada, Manzanares i Còrdova). Després de defensar acaloradament l'internacionalisme llibertari des del periòdic cordovès La República Federal, l'estiu de 1873, després del fracàs de la proclamació del Cantó de Còrdova (23 i 24 de juliol de 1873), guanyà una plaça d'auxiliar de la secció de Foment en el Govern Civil, però dos anys després presentà la dimissió i obtingué un càrrec de corredor de comerç. Posteriorment regentà la teneduria de llibres en importants cases comercials cordoveses. El setembre de 1975 va escriure una memòria contra les corregudes de bous que no fou publicada. Progressivament es decantà cap a posicions més conservadores, col·laborant finalment en la premsa dretana. Va ser propietari del periòdic conservador La Verdad, director de La Lealtad. Diario político conservador i, des de 1888, administrador de La Puritana. A partir de 1893 dirigí el periòdic conservador, fruit de la fusió d'El Adalid i La Lealtad, La Monarquía.És autor d'un assaig filosòfic titulat El hombre. Curiosament, capgirant el seu pensament antitaurí juvenil, en 1899 es va fer apoderat del matador de toros cordovès Rafael Bejarano (Torerito) i aquest mateix any publicà el periòdic satíric conservador cordovès El Botafumeiro, com a rèplica de l'altre d'ideologia liberal titulat El Incensario que havia sortit poc abans. El setembre de 1899 fundà el periòdic conservador El Defensor de Córdoba, que dirigí fins a la seva mort. Va ser distingir amb l'Ordre de Carlos III, fou membre de diverses societats científiques i literàries, i fou regidor de l'Ajuntament de Còrdova. José Navarro Prieto va morir el 10 de maig de 1902 a Còrdova (Andalusia, Espanya), després de dos mesos de malaltia, i fou enterrat el mateix dia al cementiri cordovès de la Salut. Deixà una nombrosa obra inèdita, com ara les seves Efemerides de Córdoba. El seu internacionalisme va ser efímer, però assentà les bases del moviment anarquista cordovès.

    ***

    Hinke Bergegren (1926)

    - Hinke Bergegren: El 10 de maig de 1936 mor a Estocolm (Suècia) el socialista, periodista, escriptor anarquista i agitador sindicalista revolucionari Henrik Bernhard Bergegren, més conegut com Hinke Bergegren. Havia nascut el 22 d'abril de 1861 a Estocolm (Suècia). Sos pares es deien Evald Theodor Bergegren i Carolina Hillberg, i tingué cinc germans. Entre 1871 i 1877 va fer els estudis primaris i entre 1878 i 1883 estudià ciències socials, teoria estètica i literatura a l'estranger. El 16 de setembre de 1886 es casà amb Anna Cajsa Gustafsdotter. En 1889 fou un dels primers militants de l'acabat de crear Sveriges Socialdemokratiska Arbetareparti (SAP, Partit dels Treballadors Socialdemòcrates Suecs) i l'estiu de 1890 fou el secretari de redacció del seu òrgan d'expressió, Social-Demokraten, publicat a Estocolm. Destacat representant de la tendència revolucionària i anarcosindicalista a dins del SAP, entre el 15 de març i juny de 1891 edità i dirigí els nou números de la revista anarquista Under Röd Flagg (Sota la Bandera Roja), que va ser la primera publicació sueca que presentà de manera detallada els pensadors llibertaris (Mikhail Bakunin, Piotr Kropotkin,Élisée Reclus, Lev Tolstoi, etc.) i que polemitzà durament amb el sectors marxistes del SAP, tot reivindicant l'antiparlamentarisme i la vaga general. En 1892 creà el Socialdemokratiska Ungdomsklubb (Club de Joves Socialistes), on es reunia el jovent més radical d'Estocolm i que en 1892 passà a denominar-se Sveriges Socialistiska Ungdomsförbund (SSU, Associació de la Joventut Socialista de Suècia). A partir de 1898 col·laborà en el periòdic anarquista editat a Estocolm Brand (Torxa). A causa dels seus punts de vista anarquistes, en 1908 va ser expulsat del SAP, com molts altres companys de la tendència socialista llibertària, després d'una dura polèmica amb el seu líder, Hjalmar Branting. Destacà especialment com a propagandista de l'amor lliure i del control de natalitat. En 1910 per la seva conferència Kärlek utan barn (Amor sense infants) va ser processat i condemnat a una curta pena de presó en virtut d'una llei que recentment s'havia aprovat i per la qual es declarava il·legal la defensa dels sistemes d'anticoncepció. A partir d'aquest afer, aquesta llei passà a denominar-se Lex Hinke, en el seu «honor» --aquesta llei fou derogada en 1938, dos anys després de la seva mort. En 1921 s'afilià al Sveriges Kommunistiska Parti (SKP, Partit Comunista Suec), amb l'esperança ingènua d'acostar els leninistes a l'anarcocomunisme, i aquest mateix any assistí a Moscou (URSS) al II Congrés de la Internacional Comunista com a representant de Suècia, juntament amb Zeth Höglund i Fredrik Ström. Quan en 1929 l'SKP s'escindí, entrà a formar part del Socialistiska Partiet (SP, Partit Socialista), oposat a la línia prosoviètica. A més de textos de caire polític, com a escriptorés autor de novel·les, contes i obres de teatre. Entre els seus llibres destaquen Jakten efter själar. En stridsskrift (1904), Strejkledaren. Roman från arbetarrörelsens tidigare år (1907), Sedlighetskråkor. Lustspel i fyra akter (1909), Fri kärlek. Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Kärlek utan barn. Föredrag (1910), Könsdriften starkare hos man eller kvinna? Anteckningar och reflexioner (1910), Ljusets fiender. Föredrag (1910), Ungsocialismen. Historik. På uppdrag av Sverges Ungsocialistiska parti utarb. och författad (1917), entre d'altres. Hinke Bergegren va morir el 10 de maig de 1936 a Estocolm (Suècia) i fou enterrat el 20 de maig al Norra Begravningsplatsen (Cementiri del Nord) d'aquesta ciutat. En 1992 Hans Lagerberg publicà la biografia Små mord, fri kärlek. En biografi om Hinke Bergegren.

    Hinke Bergegren (1861-1936)

    ***

    Barber

    - Victor Loquier: El 10 de maig de 1944 mor a l'hospital d'Épinal (Lorena, França) el militant i propagandista anarquista Victor Loquier. Havia nascut el 29 d'octubre de 1866 a Nancy (Lorena, França). En 1893 es va instal·lar com a barber a Épinal. Anarquista i vegetarià convençut, va convertir el seu saló de perruqueria en un centre de difusió llibertari. De paraula, com a orador i conferenciant, però també per escrit a través de la premsa anarquista, no va deixar ocasió d'expressar les seves idees. En 1903 va crear el seu propi periòdic, La Vrille, que editarà amb sa companya fins al 1914. Els seus nombrosos articles el portaran en més d'una ocasió a la presó per propaganda antimilitarista, especialment en 1906 i 1913. Amb el Cercle d'Estudis Socials, que havia creat en 1898, va incorporar-se en la Federació Comunista Anarquista en 1913. L'esclat de la Revolució russa el va entusiasmar i es va acostar al Partit comunista, però va col·laborar en Le Libertaire fins al 1921. Va participar en la premsa sindicalista de la zona de Vosges, especialment en Le Réveil ouvrier. En 1924 va morir sa companya i es va retirar en un petit poble de Darnieulles.

    ***

    Notícia de la detenció d'Anatole Goavec apareguda en el periòdic de Rennes "L'Ouest-Éclair" del 7 d'agost de 1935

    - Anatole Goavec: El 10 de maig de 1970 mor a Brest (Bretanya) l'anarquista Anatole Benjamin Goavec. Havia nascut el 25 de març de 1901 a Brest (Bretanya). Treballà de dibuixant a l'Arsenal de Brest (drassanes de vaixells de guerra) i fou fitxat com a anarquista per les autoritats. Entre 1921 i 1923, juntament amb son germà Alexandre, també anarquista, difongué el periòdic Le Libertaire. El 22 d'abril de 1928, com a membre de la Unió Anarquista-Comunista (UAC), va ser candidat abstencionista a les eleccions legislatives franceses. El 23 d'agost de 1935 –a conseqüència de les violentes vagues mantingudes entre el 6 i el 8 d'agost d'aquell any contra uns decrets-lleis i per les quals ja havia estat condemnat a vuit dies de presó i posat amb llibertat provisional amb càrrecs– va ser condemnat pel Tribunal Correccional de Brest, juntament amb altres companys, per «ultratges a la força pública», «deteriorament de material públic» i«llançament de pedres», a dos mesos de presó. Acomiadat de l'Arsenal de Brest, deixà de figurar en les llistes electorals. Es casa en dues ocasions.

    ***

    Víctor García

    - Víctor García: El 10 de maig de 1991 mor a la Clínica Mas de Rocher, de Castèlnòu de Les (Montpeller, Llenguadoc, Occitània), el militant anarcosindicalista, escriptor, traductor i historiador del moviment anarquista internacional Tomás Germinal Gracia Ibars, més conegut com Víctor García. Havia nascut el 24 d'agost de 1919 a Barcelona (Catalunya) i de molt petit sa mare el va portar a Mequinensa (Baix Cinca, Franja de Ponent), d'on era oriünda. Orfe de pare ben aviat, la família es va instal·lar a Barcelona, on amb 12 anys va treballar en la indústria tèxtil. Membre del sindicat fabril de la Confederació Nacional del Treball (CNT) des del 1933 i de les Joventuts Llibertàries de Gràcia des del 1936. Va militar en el grup «Los Quijotes del Ideal», amb Abel Paz, Liberto Sarrau i altres, fundat l'agost de 1936 i que s'oposa al col·laboracionisme anarquista en el govern; i publica els seus primers articles en el seu portaveu, El Quijote (1937), i en Ruta. Durant la guerra combatrà amb«Los Aguiluchos» i quan la militarització abandona el front i se suma a la col·lectivitat de Cervià de les Garrigues amb Abel Paz i Liberto Sarrau, on va fundar les Joventuts Llibertàries i va ser membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquestes, alhora que feia de comptable a la Casa CNT-FAI de Barcelona. Després del desastre de l'Ebre, es va unir a la 26 Divisió i, ferit a Tremp, va passar a França, on va anar i venir d'un camp de concentració a l'altre (Argelers, Barcarès, Brams). De Brams va marxar a Remomantin com a teixidor. Després va venir Marsella (1941), pantà de Llac Mort (1942), amb estades a la presó de Marsella i de Lió. Detingut com a resistent al Delfinat,és empresonat al camp de Vernet pel Govern de Vichy, però aconsegueix fugir quan el volien enviar a Dachau. L'Alliberament de França l'agafa a París. Va assistir al Congrés de 1945 i en abril, en el Ple de Tolosa, accedeix al Comitè Nacional de les Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries com a secretari d'administració, que acabarà abandonant per incompatibilitat amb Benito Milla. Després serà administrador de Ruta i de Solidaridad Obrera, que va deixar per discrepàncies amb el sector dominant de Laureano Cerrada. Més tard va ser primer secretari de la Internacional Juvenil Anarquista (IJA) i va fundar el seu òrgan d'expressió en esperanto Senstantano (Antiestatal), i com a membre de l'IJA va assistir al Congrés Nacional de JovesÀcrates Italians (Convegno di Faenza) de juliol de 1946. A finals d'aquest any, es va infiltrar a la península per fer costat les Joventuts Llibertàries de l'Interior, però va ser detingut el desembre i empresonat a la presó Model de Barcelona --durant el tancament va redactar els butlletins Esfuerzo i Acarus. El juliol de 1947 va ser alliberat i després de viure un temps a Barcelona, en contacte amb Antonia Fontanillas i treballant en la construcció. L'agost de 1948 va aconseguir, amb l'ajuda de Francisco Denís, passar la frontera. Cremat de la lluita, el desembre de 1948 marxarà a Veneçuela, on s'instal·larà, abans de fer un viatge al voltant del món, treballant en diversos oficis: Uruguai (1954), Brasil (1956), Argentina i Xile (1957), Panamà, Japó, sud-est asiàtic, Xina,Índia, Turquia, Egipte, Iraq, Israel, Xipre, Grècia, Itàlia, Alemanya, Holanda, França, i de bell nou Veneçuela en 1961. A Caracas va ser secretari d'un centre cultural i d'estudis socials, va encapçalar la CNT --unificada a Veneçuela en 1960--, i va editar Ruta en dues èpoques (1962 i 1969), després d'una estada a França i Trípoli (1966-1968). El 19 d'abril de 1966 va ser expulsat de la CNT de Veneçuela amb Vicente Sierra i va criticar raonadament en Ruta el cincpuntisme. En 1975 va fer altra gira per Amèrica. En 1976 va visitar Espanya i els seus últims anys es va passar a Montadin (Occitània). Víctor García va morir, després d'una llarga i penosa leucèmia, el 10 de maig de 1991 i va ser enterrat l'endemà al cementiri de Montadin. Incansable militant i propagandista, ha escrit moltíssim en la premsa anarquista des dels 17 anys, fent servir, a més de Víctor García, diversos pseudònims (Germen,Santo Tomás de Aquino, Egófilo,LG, Ibars, Quipo Amauta, Julián Fuentes, entre d'altres. A publicat articles en Castilla Libre, Cenit, Combat Syndicaliste, Crisol, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Cultura Libertaria,Cultura Proletaria, Frente Libertario, Gioventù Anarchica,Historia Libertaria, La Hora de Mañana, Ideas-Orto, Le Libertaire, Le Monde Libertaire, Mujeres Libres, Nueva Senda, La Obra, Presencia,La Protesta, El Rebelde, Reconstruir,Regeneración,Ruta, Senstantano, Solidaridad Obrera (París), Tierra y Libertad, Umanità Nova, Umbral,Volantà, etc.; i ha diridit Crisol, El Rebelde, Ruta (Caracas). Ha traduït al castellà l'Enciclopedia anarquista, de Sébastien Faure, i és autor d'una ingent quantitat de llibres, entre ells: América, hoy (1956), La incógnita de Iberoamérica (1957), El Japón hoy (1960), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo (1961, amb altres), Raúl Carballeira (1961), La militancia pide la palabra (1961), Escarceos sobre China (1962), España hoy (1962), Juicio contra Franco (1962), Coordenadas andariegas. México, Panamá y Océano Pacifico (1963),Franco y el quinto mandamiento (1963), El pensamiento anarquista (1963), La internacional obrera (1964 i 1977), El sudeste asiático (1966), Il Vaticano (1966), El anarcosindicalismo en España (1970, amb Josep Peirats), El protoanarquismo (1971), Las utopías. De la Arcadia a 1984 (1971), El anarcosindicalismo, sus orígenes, su estrategia (1972), Bakunin, hoy (1973), Georges Orwel y su visión apocalíptica del mañana (1973), Las utopías. Inmersión en el pesimismo (1973), Kropotkin, su impacto en el anarquismo (1974), Kropotkin; la sociedad fue primero (1974), Bakunin (1974), Contestación y anarquismo (1974, amb Octavio Alberola), Kotogu, Osugi y Yamaga, tres anarquistas japoneses (1975), Centenario de Barret (1976, amb Ángel J. Cappellettí), Museihushugi, el anarquismo japonés (1977), Las utopías y el anarquismo (1977), Godwin y Proudhon (1977), El pensamiento de P. J Proudhon (1980), Caudillismo, golpismo, militarismo y fascismo en América Latina (1982), La sabiduría oriental (1985), Antología del anarcosindicalismo (1988), Utopías y anarquismo (1992), La FIJL en la lucha (amb Felipe Alaiz), Anarquismo de los urbanitasLa moral anarquista y el trabajo moralizador, Proyección de Iberia en América, Taiji Yamaga, Diccionario enciclopédico de militantes anarcosindicalistas (inèdit), El fascismo en Latinoamérica (inèdit). En 1993, Carlos Díaz Hernández li va dedicar una biografia: Víctor García, el Marco Polo del anarquismo.

     Escriu-nos

    Actualització: 10-05-15


    0 0

    Sa publicació de ses llistes electorals ha posat de manifest una qüestió que alguns ja vam denunciar en es seu moment, que es conflicte educatiu estava totalment polititzat. Aquella oposició irracional a un model trilingüe a ses escoles, sa defensa d’una escola en català, ses mobilitzacions de mestres i pares, sa penjada de banderes catalanes, etc. no era un moviment espontani sino que estava teledirigit des de ses seus d’alguns partits polítics.

    De fet, es principals protagonistes, aquells que encapçalaven manifestacions, aquells que posaven demandes a qui no pensava com ells, aquells que anaven dia sí dia també amb sa camiseta verda, avui formen part de ses llistes electorals des partits d’esquerres.

    Basta posar alguns exemples per il•lustrar sa dimensió d’aquesta politització i per donar-nos compte des greu problema d'injerència política que pateix sa nostra educació. Apart des fet, perfectament demostrable, que alguns autors intel•lectuals des conflicte ja estaven en política activa, com ara na Maite Salord (PSM), en Nel Martí (PSM), en Joan Marquès (PSOE), na Joana Gomila (PSM), etc., hem de destacar-ne d’altres prou significatius.

    Un clar exemple és en Josep Castells, que era es president de sa Federació de Pares i Mares d’alumnes de Menorca i que ara ocupa es lloc nombre 3 de sa candidatura de MÉS an es Parlament. Va embrutar es bon nom de sa FAPMA per fer política. Va ser, de fet, un des principals opositors a s’aplicació des TIL i des de sa FAPMA es van posar demandes a tort i a dret contra es responsables de sa conselleria d’Educació, totes elles desestimades. Es va erigir en representant des pares, quan només es representava a ell mateix. Va desprestigiar s’entitat que presidia i avui sa FAPMA, irremeiablement, s’ha convertit en un tentacle més des sectors catalanistes. Aquella entitat que hauria de representar a tots es pares, avui, després de sa presidència den Josep Castells, només es representa a si mateixa.

    Un altre exemple és es professor de religió Miquel Maria Ballester. Ell va ser un des grans activistes en contra de ses polítiques educatives des Govern Bauzá. Va destacar per encapçalar manifestacions, per organitzar recepcions a s’aeroport esperant que es diputats arribessin de Palma, concentracions i altres. També va ser un des dos que me va demandar per un article d’opinió que vaig escriure es mes de setembre de 2013 (demanda que, per cert, encara no n’he rebut cap notícia). Avui aquest senyor és es nombre 2 de MÉS an es Consell insular, premiat així pes servicis prestats a sa causa pessemera. En qualsevol cas, esperem que de tot açò haguem guanyat que ja no serà professor de religió (en es seu cas, més valia fer una hora d’estudi o anar a casa, que aguantar ses seves classes).

    Per cert, una altra curiositat. S’advocada que van escollir, pagada amb es fons de sa caixa de resistència, per demandar-me per injuries, calumnies, amenaces i coaccions (toma ya!) per es famós article, és na Cristina Gómez, que ara ocupa es nombre 2 de sa llista de Podemos an es Consell insular. Tot queda a casa i demostra que aquella demanda tenia un rerafons polític.

    Se’n podrien dir altres noms, que també nodreixen ses llistes electorals des partits d’esquerres. N’hi ha més. Açò demostra que, per desgràcia, sa nostra educació ha viscut durant massa anys controlada per aquesta gent. Durant massa anys s’ha anat imposant a ses escoles un catalanisme asfixiant, an es qual es Govern Bauzá, per primera vegada, hi ha fet front, a pesar de sa reacció fanatitzada d’aquests grups minoritaris i radicalitzats. Per açò es necessita més temps per alliberar sa nostra educació d’aquest jou. Es necessita una altra legislatura, com a mínim, per normalitzar ses nostres aules, per recuperar sa sensatesa.

    Es Partit Popular seguirà endavant amb s’implantació des sistema trilingüe a ses escoles, seguirà endavant amb es procés de despolitització de ses aules i seguirà endavant amb sa millora de sa qualitat educativa.


    0 0

     

    La casualitat vol que a la meva amiga Maria Oliver la fascinin les balenes, i que la poeta nord-americana Mary Oliver tingui un poema pletòric sobre la balena geperuda. Na Maria Oliver, a més, va viure al Canadà, no molt lluny d’aquesta reserva marina de Stellwagen Bank, a la badia de Massachussetts, on Mary Oliver va veure botar aquestes bèsties. Encara afegiré, si em permeteu, que en un poema meu de La gratitud vaig voler dibuixar el mateix emblema de plenitud de vida: el cetaci (en el meu poema era un dofí) que bota i es retalla contra el cel, “durant una increïble / part d’un moment”. Tot plegat, motius més que sobrats per assajar-ne una versió en la nostra llengua.

     

     

    Balenes geperudes

    Mary Oliver

     

     

    Hi ha, al voltant nostre,

    aquest  país

    de foc original.

    Ja sabeu què vull dir.

    El cel, al capdavall, no s’acaba mai, i alguna cosa

    ha de retenir

    els nostres cossos

    amb els seus estables rics i eterns,

    o partiríem volant.

     

    Mar endins des de Stellwagen,

    mar endins des del Cap,

    les balenes geperudes s’alcen. Arrossegant tones

    de percebes i de joia,

    surten botant de l’aigua, i tornen a posar el musell

    sota l’aigua, com infants

    que juguen.

     

    I canten, també.

    I no és per cap motiu

    que no pugueu imaginar.

     

    N’hi ha tres

    que surten a la superfície, prop de la proa de la barca,

    i després s’enfonsen,

    molt endins, amb les aletes immenses i marcades

    cap a l’aire.

    Esperem, sense saber

    on succeirà exactament; de sobte

    trenquen la superfície, algú comença

    a cridar de joia i t’adones

    que ets tu, quan s’enfilen

    i veus per primer cop

    que grosses que són, quan surten,

    i s’enfonsen, i tornen a sortir

    entre les flors blaves i lluents

    de l’aigua migpartida, i les veus

    durant una increïble

    part d’un moment contra el cel

    –distintes de tot el que mai havies imaginat–,

    com el mite del cinquè matí que neix

    galopant de la tenebra, vessant

    cel amunt, fent giragonses; llavors

     

    se’n tornen sota aquelles sedes negres

    i tots nosaltres tornem a caure junts

    en aquell foc humit,

    ja sabeu què vull dir.

     

    Conec un capità que les ha vistes

    jugant amb les algues, nedant

    entre les illes verdes, llançant

    les branques relliscoses a l’aire.

    Conec una balena que vindrà a la barca sempre

    que pugui, i tocarà la proa amb suavitat

    amb l’aleta tan llarga.

    Conec un grapat de vides que val la pena viure.

     

    Escolteu, sigui el que sigui que intenteu

    fer amb les vostres vides, res no us enlluernarà mai

    com els somnis del cos,

    el seu esperit

    que anhela volar mentre els ossos feixuguíssims

    sacsegen la seva crinera fosca i corren

    cap als camps de foc lluent

    allà on tot,

    fins i tot la gran balena,

    batega de cançó.

      
     
     
    Versió de M.A. Llauger 
    Llegiu aquí el poema en versió original
     

    0 0

    Avui teniu l'oportunitat de poder escoltar a entrevista a la nostra candidata a la batlia, na Marina Llobera i el número dos, en Pere Josep Coll a Ràdio Pollença (107.9 FM) de  19:15  a 20.00, i demà dimats  podreu escoltar la reemissió d'13'15h a 14h

    A l'enllaç podeu escoltar la nostra falca. Un luxe de Javier Vegas de la Gran Orquesta Republicana.

    Encara que la llei indica que els espais als mitjans públics s'ha de repartir en proporció als vots obtinguts (Alternativa seria després del PP la segona candidatura amb més espai) totes les candidatures hem arribat a l'acord  de reapartir-nos per igual els espais de la Ràdio Municipal.

    Podeu enviar preguntes a la candidatura a radio@ajpollenca.net.

     

    Amigues i amics que coneixeu la nostra feina, sabeu què és el boca-orella? Na Marina Llobera vos ho conta...

     

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    "Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Antoni Mir, Joan Moll, Albert Herranz, Ferran Aguiló, Gerard Matas, Antoni Roig, Pere Noguera, Maria Ramis, Cecili Buele, López Nadal, Francesc Mengod... i la lluita contra el PP".

    Arruixada 2001: tots contra la política del PP.

    L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (I)


    Gerard Matas (en el centre de la fotografia) i Miquel López Crespí (a la dreta) eren en primera línia de la lluita contra el PP el dia de la concentració contra el PP en la moguda Arruixada 2001. L'escriptor Miquel López Crespí, detingut i torturat pels franquistes a començaments dels anys seixanta porta més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme i la dreta i en defensa dels nostres drets nacionals i socials.

    Diumenge dia 21 de gener del 2001 l'editorial de Diari de Balears (pàg. 23) era consagrat a ressaltar la importància de l'èxit que havia assolit la protesta ciutadana contra la política cultural del PP. Sota el títol "Els premis Ciutat de Palma i l'Arruixada" l'editorialista escrivia: "Al mateix temps que es duia a terme la gala de lliurament, un considerable nombre de persones es reunia al sopar Arruixada 2001 per protestar contra la política cultural de l'Ajuntament de Palma. No hauria de ser necessari que diguéssim que es tracta d'un fet que demostra la vitalitat de la ciutat i la capacitat que tenen els seus habitants d'organitzar-se davant situacions que no els agraden. Els responsables de l'àrea de Cultura estan obligats a fer-hi un pensament des de la humilitat".

    Era evident que, amb la nombrosa participació de gent en l'Arruixada 2001, la política cultural del PP a Ciutat havia rebut un del cops més forts que es recorden aquests darrers anys. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressò. I els que érem presents en la nit màgica del vint de gener ho sabem a la perfecció. Més de mil dues-centes persones ("personajillos y pseudointelectuales") ajudaren a rompre, en pla creatiu i lúdic, la nefasta política del "consens" entre concepcions culturals diametralment oposades. Han hagut de passar vint-i-cinc anys perquè molts dels que bastiren aquella "nova cultura" (el "consens"), és a dir, l'amnèsia històrica, l'oblit de la subversió política i artística, s'apuntassin -decidits a deixar de banda els seus evidents errors?- a la "moguda" llibertària i creativa de l'altra nit.


    Una històrica fotografia d'Antoni Catany feta l'any 1967. Aleshores el pintor Gerard Matas començava a representar l'avantguarda de la pintura mallorquina dels anys seixanta. L'escriptor Miquel López Crespí, inèdit encara, seria igualment un component bàsic de la narrativa experimental catalana dels setanta i vuitanta. Miquel López Crespí ja havia estat detingut i torturat pels sicaris del franquisme, la Brigada Social de la dictadura.

    Iolanda Pericàs ho deixava ben escrit damunt Diari de Balears (21-I-01) quan escrivia: "Arruixada 2001: encontre d'art entre amics. La cita congregà devers 1.200 persones, entre ells artistes de tots els àmbits i consumidors culturals". I en Bartomeu Picornell en el seu article "Mais où sont...?" del 16 de gener del mateix Diari de Balears demanava compromís actiu amb la "moguda" anti PP. En Tomeu se'n reia de certa manca de voluntat de lluita contra la mediocritat regnant quan escrivia, tot criticant els "viatges" sobtats als quals havien d'acudir nombrosos personatges de la ploma i del pinzell (bon sistema per a defugir el compromís!): "Una petita enquesta em permet afirmar que un nombre important de personatges del gremis de la ploma i del pinzell han vist com malauradament el dilema [triar entre el sopar oficial i el de l'Arruixada] els coincidia amb un viatge inajornable a algun continent. Hi ha casos en què em costa que el viatge estava programat des de fa anys". I més endavant, criticant agudament determinats silencis, matisava, sorneguer: "...resulta curiós com molts d'intellectuals, tan aficionats a parlar d'allò que és diví i d'allò que és humà, s'hagin tornat el súmmum de la discreció davant un esdeveniment [Arruixada 2001] que es comenta tant i tant".


    Desembre de 1976: Miquel López Crespí, moments abans d'entrar a la presó, s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés. Carme Lacort i molts d'amics més també anaren a mostrar la seva solidaritat amb l'escriptor represaliat pel feixisme.

    Però la munió de joves que participaren en la festa-protesta contra el PP confirmen les previsions més optimistes: una nova onada d'artistes, de professionals, d'estudiants, de ciutadans i ciutadanes amants de l'art dóna fe que, sortosament, el relleu generacional dels homes i dones de la transició ja és aquí i opera -amb la seva pràctica subversiva- al si de la nostra realitat. Els joves companys de gresca creativa han constatat en pròpia carn a quins graus de banalitat pot portar -i porta!- el fet de renunciar a determinats principis insubstituïbles en la lluita permanent (en el camp de l'art, en el camp de la política...) contra la buidor generalitzada que segrega el Poder.

    La festa d'Arruixada 2001 va ser una fuetada magnífica contra les decadents concepcions "artístiques" del sistema i els seus "cans guardians", com diria Paul Nizan (o Gramsci quan blasmava contra la grisor bastida pels servents intellectuals del capitalisme).

    Arruixada 2001, la sala magna del Palau de Congressos del Poble Espanyol plena de gom a gom, demostrava ben a les clares que res de nou pot aixecar-se damunt els podrits fonaments de determinades concepcions "artístiques" estantisses i reaccionàries. Final de la "cultura" del pacte i la covardia? Ja ho veurem. Nizan deia que sí hom no és valent als vint anys no ho serà mai. És el que vaig olorar en l'ambient: un desig intens (en molts dels participants) de ser joves altra vegada, de recuperar el temps perdut per viaranys que només han portat a la consolidació de la mediocritat que ens oprimeix. La vulgaritat de l'exposició Lladró és l'exponent màxim de la brutalitat d'aquesta supina ignorància i, sortosament!, ha estat el detonant que ha ajudat a obrir els ulls a uns ciutadans i ciutadanes que han decidit dir Prou!

    Várem comentar aquestes coses (i moltes d'altres!) amb la colla d'amics que ens hi arreplegàrem en la nit de la joia i de la illusió, aquells mil cinc-cents "personajillos i pseudointelectuales" (com ens definí la regidora del PP). I allà hi érem, tornant a renéixer altra volta, amb els amics de sempre, els germans Noguera Vizcaíno (en Pere, el director del Principal; en Biel, el pintor); i amb en Gerad Matas, recordant una subversiva anada a Barcelona el maig de 1968 tot olorant els fastos creatius de la revolta parisenca i mundial; i en Francesc Mengod, un dels màxims responsables dels comunistes de les Illes (OEC), ara membre destacat de la CGT; i en Pere Carles, que dissenyà la coberta del meu primer llibre de narracions (A preu fet, l'any 1973); i en Ferran Aguiló trescant amunt i avall com en aquells temps de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes; i n'Antoni Mir, el president de l'OCB, que pareixia que portava a les mans l'embruixada guitarra del 76 quan, a tocs de música i càntics, omplia d'estudiants la sala d'actes de Magisteri; i na Cristina Ros, vitalment esperitada en constatar l'existència real d'un poderós exèrcit de contestataris; i en Guillem Frontera, idèntic a quan començà a escriure Els Carnissers, més jove que mai, sorneguer, sense arribar a creure que tot sigui possible encara; i na Dolors Sampol, n'Esther Olondriz, n'Alicia Llabrés, en Biel March, en Joan Moll, n'Albert Herranz, n'Antoni Roig i na Maria Ramis, en Cecili Buele, na Nanda Ramon, en López Nadal... Tota l'esquerra oficial i extraoficial. Un exèrcit de "personajillos", evidentment!

    No hi mancava en aquesta trobada en Frederic Suau, deixant per un moment els estels, aterrant just al nostre costat, com si s'inauguràs altra volta la llibreria "L'Ull de Vidre". I ben al costat na Cati Bonnín parlant amb en Mateu Joan Florit (que encara creu i lluita pels Països Catalans i dirigeix l'única revista independentista de les Illes!); i els Joves per la Llengua, esperança del segle XXI, fent costat als socis més antics de l'OCB, confirmant que l'Arruixada 2001 només és la llavor del que s'esdevindrà. Una nombrosa representació d'arquitectes també hi era present, com si fos l'època aquella quan el Col.legi Oficial d'Arquitectes de Balears organitzava exposicions (dirigides per na Joana Roca) en lloança de la "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". Vaig parlar amb en Carlos García Delgado, na Neus Garcia Inyesta, na Joana Roca que, com en els seus millors anys de la clandestinitat antifranquista, ens "orientava" en el que feia referència a les noves "etapes" que aquesta acció havia d'assolir. Amb en Sebastià Serra i altres historiadors nacionalistes comentàrem el doi que significa parlar d'objectivitat en la història (com escriuria el professor Josep Fontana!). O les classes i grups socials (i els intellectuals que les representen) no pugnen per defensar, deixar constància de la seva concepció de món?

    I el més divertit de la nit: veure molts dirigents de partits institucionals amb el rostre avergonyit en constatar que ha estat -com de costum- la societat civil qui ha portat endavant la protesta. No en mancaria d'altra!

    Miquel López Crespí

    Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)


    0 0

    Avui la coalició Junts Avançam parlarem d'Habitatges Turístics Vacacionals amb tothom que es vulgui acostar al Centre Cultural Guillem Cifre de Colonya. 

    Es tracta d'una de les activitats econòmiques més importants del municipi i pensam que cal concretar quines mesures pensam que s'han de prendre per potenciar que aquesta sigui una oferta de qualitat i  motor de desestacionalització. Tothom hi és ben convidat !

     

     

     


    0 0

    [11/05] Atemptat de Hödel - «El Eco del Rebelde» - «Discontent» - París (11-05-68) - Tocci - Simon - Vázquez Aguirre - Bueno Uribe - Joukowski - Albin - Gella - RieraÁlvarez - Yvetot - Eikeboom - Cavallazzi - Soto - Iglesias - Mingueza - García Polanco - Serna

    Anarcoefemèrides de l'11 de maig

    Esdeveniments

    L'atemptat de Hödel contra l'emperador Guillem I segons un gravat de Hermann Lüders

    - Atemptat de Max Hödel: L'11 de maig de 1878, a l'avinguda Unter den Linden, a prop de la Porta de Brandenburg de Berlín (Alemanya), el lampista anarquista, aleshores desocupat, Emil Heinrich Maximilian Hödel, de 21 anys d'edat, dispara tres trets sobre l'emperador d'Alemanya Guillem I sense ni tan sols ferir-lo; volia protestar així contra la misèria obrera. El kàiser viatjava amb una carrossa juntament amb sa filla Lluïsa, la gran duquessa de Baden, i son gendre, el gran duc de Baden. Diverses persones es van llançar sobre el regicida i en l'aldarull una persona resultà greument ferida i va morir dos dies després. Immediatament fou processat per la Tribunal Superior de Justícia de l'Estat prussià. Durant el judici reivindicà el seu pensament llibertari i el 10 de juliol de 1878 acollí la seva condemna a mort per«traïció a la pàtria» cridant«Visca la Comuna!». El seu advocat defensor d'ofici va demanar perdó al tribunal per haver defensat un traïdor. Max Hödel, després de rebutjar qualsevol consol religiós, va ser decapitat d'un cop de destral el 16 d'agost de 1878 a la presó de Moabit de Berlín (Alemanya).

    Max Hödel (1857-1878)

    ***

    Capçalera d'"El Eco del Rebelde"

    - Surt El Eco del Rebelde: L'11 de maig de 1895 surt a Saragossa (Aragó, Espanya) el primer número del periòdic El Eco del Rebelde. Periódico comunista anarquico. Era continuació de la publicació anarcocomunista El Rebelde, editada a Saragossa entre setembre i desembre de 1893 i que deixà de publicar-se víctima de la repressió. Va ser dirigit per Juan Palomo, probablement un pseudònim. Tingué una tirada d'uns 1.400 exemplars. Trobem textos de Joan Montseny, Teobaldo Nieva, Palmiro, Juan Palomo, Pujol Enrique, C. Solé i Marcos Zapata, entre d'altres. Prohibit per les autoritats, només en sortiren quatre números (i un suplement al número 3), l'últim el 29 de juliol de 1895, i fou substituït per El Invencible, queúnicament publicà un número el 27 d'agost de 1895.

    ***

    Portada d'un número de "Discontent"

    - Surt Discontent: L'11 de maig de 1898 surt a Lakebay (Washington, EUA) el primer número del setmanari anarquista Discontent. Mother of Progress (Descontentament. Mare del Progrés). L'editor responsable fou Oliver A. Verity i en el consell de redacció figuraven George H. Allen, Charles L. Govan i James F. Morton Jr. Aquesta publicació fou l'òrgan oficiós de la colònia anarquista«Home Colony» (Comtat de Pierce, Washington, EUA), creada en 1896, i, a més de notícies sobre la colònia llibertària, tractà temes d'allò més divers (amor lliure, pacifisme, educació, feminisme, economia, capitalisme, política internacional, religió, salut, vegetarianisme, repressió, llibertats d'expressió i de premsa, poesia, etc.). Trobem textos de George H. Allen, J. I. Arnold, Kate Austin, A. L. Ballou, J. C. Barnes, James Beeson (Image Breaker), Edgar D. Breinkerhoff, Steven T. Byington, Ed. W. Chamberlin, C. H. Cheyse, F. A. Cowell, H. F. Hadley, Lizzie M. Holmes, C. L. James, Nellie M. Jerauld (Juno), J. L. Jones, J. Alfred Kinghorn-Jones, Andrew Klemencic, Joseph A. Labadie (A. Crank), E. C. Miles, James F. Morton Jr, A. Alan Noe, Charles Penhallow, E. J. Schelhous, J. T. Small, Charlotte Perkins Stetson, William H. Van Ornum, A. Warren i Ross Winn, entre d'altres. A partir del 28 de juny de 1899 suspengué l'edició i la reprengué el 2 de maig de 1900 a Home (Comtat de Pierce, Washington, EUA). Aquesta publicació tingué una àmplia difusió i comptà amb dos centres de distribució (Boston i San Francisco), a més de repartidors a Seattle, San Francisco i Honolulu. El maig 1902, després que Charles L. Govan fos acusat de violació de la Llei Comstock arran d'un article defensant l'amor lliure, l'oficina de correus de Home va ser tancada i els inspectors postal la van traslladar a la petita ciutat de Lakebay, a tres quilòmetres enfora. En sortiren 186 números, l'últim el 23 d'abril de 1902, i va ser substituït per Demonstrator, que es publicà a Lakebay i tragué 142 números entre l'11 de maig de 1903 i el 19 de febrer de 1908.

    ***

    L'endema de la "Nit de les Barricades"

    - París (11-05-68): L'11 de maig de 1968 a París (França) l'última barricada cau a les 5.30 de la matinada. Una hora després, el Comitè Polític del Partit Comunista Francès (PCF) fa saber que «condemna la ferotge repressió i expressa la protesta indignada dels treballadors, dels intel·lectuals i dels joves». A les 9 del matí, les grans centrals sindicals obreres --Confederació General del Treball (CGT), Confederació Francesa Democràtica del Treball (CFDT) i Força Obrera (FO)-- es reuneixen, a petició d'Alain Geismar, i acorden cridar a la vaga general conjuntament amb la Unió Nacional d'Estudiants de França (UNEF) i el Sindicat Nacional d'Ensenyament Superior (SNESup) el dilluns 13 de maig. Seguidament negocien el recorregut d'una manifestació per París: Geismar, dirigent de l'SNESup, vol que passi pel Barri Llatí, els altres no; finalment, Geismar se sortirà amb la seva. A les 17 hores, un petit escamot dels «Comitès 3 de maig» aconsegueix ocupar el Centre Censier, annex de la Facultat de Lletres i es transformarà en un amfiteatre de discussió permanent de les comissions. Més de mil joves obrers realitzen una manifestació en direcció al Barri Llatí per expressar la seva solidaritat amb els estudiants, molts dels quals participaran, durant la nit, en els debats organitzats al Censier. A les 19 hores, el primer ministre, Georges Pompidou, arriba a Orly després d'un excel·lent viatge per Iran i Afganistan. El cap d'Estat De Gaulle dóna carta blanca a Pompidou i aquest sortirà aquella nit per la televisió pronunciant un discurs conciliador: la Sorbona reobrirà les portes a partir de dilluns i les classes es reprendran; també a partir de dilluns el Tribunal d'Apel·lació podrà, conforme a la llei, estatuir sobre les peticions d'alliberament presentades pels estudiants; el govern, també, activarà les reformes necessàries en la Universitat. Sembla una capitulació, però els moviment rebutja les pseudoconcessions dels gabinet.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Foto policíaca de Pilade Tocci

    - Pilade Tocci: L'11 de maig de 1850 –algunes fonts citen el 24 de maig– neix a Liorna (Toscana, Itàlia) l'agitador anarquista Pilade Baldasare Pietro Tocci, conegut sota diversos pseudònims (Paride Armandi, Armandi-Oreste,Acratos, etc.). Sos pares es deien Andrea Tocci i Carola Vandini. Durant sa vida realitzà diverses feines (barber, ferroviari, quiosquer, etc.) i per això fou un anarquista«itinerant», segons les possibilitats de treball que anava trobant, especialment per la costa tirrena toscana. A començament dels anys setanta a Liorna s'adherí a la secció bakuninista de l'Associació Internacional de Treballadors (AIT). Establí estrets contactes amb els internacionalistes de Pisa i en 1878 col·laborà en Il Lavoro, el primer periòdic publicat per aquests. Després s'establí a La Spezia (Ligúria, Itàlia), on la policia de l'indret el qualificà com d'«anarquista perillós». El febrer de 1889, a resultes de l'acció d'un agent provocador (Angiolo Azzati) que s'havia infiltrat en el grup i havia muntat un fals atemptat amb dinamita per al 19 de febrer de 1889 al Politeama Duca de Gènova, durant una festa de beneficència on havien de ser presents l'aristocràcia i les autoritats militars locals, va ser detingut, juntament amb altres 12 companys (entre ells el sabater Giuseppe Dini), per«associació de malfactors». Durant el judici, celebrat entre el 7 i el 9 d'octubre de 1890, el barroer muntatge policíac quedà palès i l'acusació d'atemptat va ser desestimada, però la d'«associació de malfactors» seguí endavant i restà 15 mesos tancat preventivament a l'espera de judici. El juny de 1890 va ser condemnat pel Tribunal de Sarzana a tres anys i dos mesos de presó i a dos anys de vigilància policíaca. Sospitós d'haver participat en les revoltes de Carrara de 1894, on havia estat acollit per Luigi Molinari des de finals de 1893, el setembre de 1894 va ser detingut a Liorna; jutjat, va ser condemnat a cinc anys d'assignació de residència. No obstant això, abans de la sentència, fugí a Suïssa i s'instal·là a Lugano (Ticino, Suïssa), on trobà Pietro Gori i altres destacats anarquistes. En aquests anys figurava en el llistat d'anarquistes a controlar per la policia de fronteres francesa. El 27 de setembre de 1894 se li va decretar l'expulsió de Suïssa. En 1897 intentà publicar un periòdic, Questioni ardenti, però sembla que no reeixí. En els primers anys del segle XX col·laborà en Il Libertario de La Spezia i en 1911 participà en el Congrés Anarquista Regional de La Spezia. Posteriorment milità en el grup anarquista «Né Dio né padrone» (Ni Déu ni amo), constituït al barri de Migliarina de La Spezia. Pilade Tocci va morir el 9 de desembre de 1916 a La Spezia (Ligúria, Itàlia).

    ***

    Foto policíaca de Charles Simon

    - Charles Achille Simon:L'11 de maig de 1873 neix a Saint-Jean-le-Blanc (Centre, França) l'anarquista partidari de la propaganda pel fet Charles Achille Simon, també conegut com Biscuit o Ravachol II. Jove aprenent de vidrier, es va revoltar per la injustícia del procés de Henri Decamps, Charles Dardare i Louis Léveillé, i va esdevenir còmplice de Ravachol, ajudant-lo a fer explotar els apartaments del president de l'Audiència Benoît i del seu substitut Bulot. Per aquests fets l'Audiència del Sena el va condemnar, el 26 d'abril de 1892, a treballs forçats a perpetuïtat. Enviat al presidi de la Guaiana, trobarà altres companys, com ara l'anarquista Clément Duval. El 22 d'octubre de 1894, durant la «Revolta de les Illes de la Salvació» (Caiena, Guaiana Francesa), es va refugiar en un cocoter i com que no volia baixar a requeriment dels guàrdies, va ser abatut mentre cridava «Visca l'anarquia!».

    Charles Achille Simon (1873-1894)

    ***

    Eduardo María Vázquez Aguirre

    - Eduardo María Vázquez Aguirre: L'11 de maig de 1887 neix a Vilaoscura (Sober, Lugo, Galícia) l'anarquista i anarcosindicalista Eduardo María Vázquez Aguirre, conegut com Bigote. En 1906 emigrà a l'Argentina, on es guanyà la vida fent de tot (perruquer, fuster, sabater, etc.), però sobre tot va fer de xofer. Dirigí la Societat de Resistència de la Unió de Tramviaris i milità en la «Sociedad de Chauffeurs». El gener de 1919 participà activament en els fets de la Setmana Tràgica a Buenos Aires i per això va ser acomiadat del «Tramway Anglo Argentino» on feia feina. El 21 de maig de 1921, quan el local de la Societat de Xofers va ser assaltat per un escamot dels Joves de la Lliga Patriòtica, va ferir un d'aquest en un braç. En els anys vint participà activament en la campanya en suport a Sacco i Vanzetti. Amic de Simón Radowitzky, Kurt Wilckens, Andrés Vázquez, Severino Di Giovanni, Emilio Uriondo i Roscigna, entrà a formar part dels grups d'acció i expropiadors i per la qual cosa va ser empresonat en diverses ocasions. Intervingué en els atemptats contra el cap de la policia de Buenos Aires Ramón Falcón (14 de novembre de 1909) i el tinent coronel Héctor Benigno Varela (25 de gener de 1923), botxí dels jornalers de la Patagònia. També s'encarregà de distribuir explosius emprats per a inutilitzar els taxis esquirols. El 9 de maig de 1923 durant una discussió de feina ferí d'un tret de revòlver el cap de l'estació del metro de Caballito de Buenos Aires i per aquest fet va ser condemnat a 14 mesos de presó. Abans de complir la condemna, va ser deportat a Espanya, però desembarcà al Brasil ajudat per anarquistes peruans i brasilers que li van ajudar a passar a l'Uruguai. Amb Radowitzky intervingué en una expropiació en aquest país abans de retornar clandestinament a l'Argentina. En 1925 ordí un pla amb l'anarquista Boris Wladimirovich per a prendre per assalt l'hospici de les Mercedes i capturar Jorge Ernesto Pérez Millán Temperley, membre de la Lliga Patriòtica que assassinà l'anarquista Kurt Wilckens, amb la finalitat de penjar-lo públicament a la plaça de Mayo de Buenos Aires, pla que fracassà. Sa companya fou Genoveva Valencia, també anarquista. Eduardo María Vázquez Aguirre va morir en 1953 a Buenos Aires (Argentina).

    ***

    Carmen Bueno Uribes

    - Carmen Bueno Uribes: L'11 de maig de 1918 neix a San Clemente (Conca, Castella, Espanya) l'anarcosindicalista Carmen Bueno Uribes. Fou la més petita d'una família nombrosa. Son pare morí jove i son germà major, militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), es traslladà a Madrid, on marxà tota la família posteriorment. En 1935 aconseguí titular-se en infermeria a Valladolid. Afiliada a la CNT com a infermera, participà a Madrid en la revolta popular del 18 de juliol de 1936 contra l'aixecament feixista. Militaritzada, fou responsable com a tinent d'una sala de 66 llits de l'Hospital de Sang creat a la Sala de Festes de l'Hotel Ritz de Madrid. El setembre de 1938 s'uní amb son company, esperantista i vegetarià, a l'Ateneu Llibertari del Centre i ambdós es traslladaren a València. El 4 de gener de 1939, poc abans del triomf feixista, nasqué sa filla (Carmen Delgado) i es traslladà a Madrid, on fou delatada per un metge feixista i arrestada en diverses ocasions. Durant la postguerra exercí la solidaritat visitant els companys tancats a les presons madrilenyes o enterrant els cossos dels afusellats a les tàpies del cementiri. En 1951 es va separar i reprengué la seva professió i dos anys després es titulà com a comare --portà al món la futura escriptora Almudena Grandes. En 1953 se casà amb l'escriptor i periodista anarquista Eduardo de Guzmán i quan en 1991 morí aquest, s'encarregà de difondre el seu llegat. En 2007 i 2008 participà en els homenatges a Eduardo de Guzmán que van fer, respectivament, la Universitat Popular de Palència i l'Ajuntament de Villada. Carmen Bueno Uribes va morir el 12 de novembre de 2010 en una residència de la tercera edat de Madrid (Espanya), on havia estat portada l'any anterior arran de patir un vessament cerebral que la deixà en una cadira de rodes, i l'endemà fou incinerada acomiadada pels companys del Sindicat d'Arts Gràfiques de la CNT.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Nicolas Joukowski fotografiat a Ginebra per Louise Fueslin-Rigaul

    - Nicolas Joukowski: L'11 de maig de 1895 mor a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el músic, advocat i propagandista anarquista Nicolaj Ivanovic Žukovskij, més conegut com Nicolas Joukowski, o simplement com Jouk, i transcrit de diverses maneres (Nikolai Shukowski,Zhukovski, Joukovski,Jukovski, etc.), i que cal no confondre amb l'enginyer i savi Nicolaj Žukovskij (1847-1921). Havia nascut el 21 d'octubre de 1833 a Ufà (Orenburg, Imperi Rus). Fill d'una família aristocràtica, sos pares es deien Ivan Vassilievic Žukovskij, jutge de districte, i Marija Andrejvna Schilinina. Després de passar per l'Escola de Dret, estudià jurisprudència a la Universitat de Sant Petersburg (Rússia), d'on sortí llicenciat en Dret. Políglota, s'expressava naturalment en diversos idiomes (rus, francès, alemany, anglès, italià, polonès, etc.). Amic del revolucionari Aleksandr Herzen, tingué una gran popularitat entre els obrers. En 1860 fou secretari d'un grup clandestí a Sant Petersburg de revolucionaris polonesos i socialistes russos que tenia per finalitat fer esclatar la revolució a Polònia i, sota la influència de diversos pensadors (Aleksandr Herzen, Mikhail Bakunin, Nikolaj Ogarev), restituir les terres agrícoles als gmines (comunes). En 1861, perseguit aquest grup per les autoritats tsaristes i acusat d'organitzar una impremta clandestina i de «crim d'Estat», es va veure obligat a fugir a Polònia, on va ser detingut. Traslladat a diverses presons, aconseguí fugir-ne i el juliol de 1862 pogué arribar a Londres (Anglaterra), on s'encarregà de la difusió de la«Libre Imprimerie Russe». En aquesta ciutat esdevingué corrector del periòdic Kolokol (La Campana), publicat per Herzen i Ogarev. En 1864 s'establí a Ginebra (Ginebra, Suïssa), on continuà amb els seus contactes amb Herzen, Ogarev i altres revolucionaris russos emigrats. A l'exili es guanyà la vida com a professor d'harmonia i d'acompanyament i gràcies a les seves composicions pianístiques i arranjaments musicals. Entre 1867 i 1868 fou membre de la Lliga de la Pau i la Llibertat i fou cofundador, amb Bakunin, de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i de la seva revista Narodnoje Delo (La Causa del Poble). El 13 d'agost de 1870 va ser expulsat, amb Bakunin, Charles Perron i Armand Ross, de la Secció Central de Ginebra de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). En 1870 fou membre del Consell de l'Aliança Internacional de la Democràcia Socialista i com a tal fou delegat al Congrés de Saint-Imier celebrat el 9 d'octubre de 1870. Aquest any col·laborà en l'òrgan de la Federació Romanda de l'AIT, La Solidarité, amb Adhémar Schwtizguébel, James Guillaume, Charles Perron, Fritz Robert, C. Monnier. Amb Jules Guesde, fou delegat de la Secció de Propaganda i d'Acció Revolucionària (SPAR) de Ginebra al Congrés de Sonvilier del 12 de novembre de 1871, on demana l'adhesió de la seva secció a la nova Federació del Jura de l'AIT que es creà. En el Congrés General de la Internacional de l'Haia del 2 de setembre de 1872, que marcà la divisió oficial entre autoritaris i antiautoritaris, amb l'exclusió oficial de Bakunin i de James Guillaume, no va var admès com a delegat. Entre l'1 i el 6 de setembre de 1873, amb Fuliquet, Monin, Noro i Aristide Claris, fou delegat de l'SPAR de Ginebra al IV Congrés General de la Internacional antiautoritària celebrat en aquesta ciutat i participà en l'informe sobre la vaga general. En nom de la Secció de Propaganda Socialista (nou nom de l'SPR), fundà el 20 d'abril de 1874, amb Gustave Lefrançais, Jules Montels, Teulière, Chalain, Auguste Thomachot, La Commune. Revue socialiste; el segon número d'aquest mensual, prohibit per les autoritats, portà el nom de Revue Socialiste i durà fins el novembre de 1874. Encara que aquesta secció s'allunyà de la Federació del Jura per raons personals, fou un dels fundadors en 1874 de la impremta anarquista Rabotnit (El Traballador) i entre 1875 i 1876 fou redactor d'un periòdic del mateix títol. Amb Paul Brousse i Benjamin Chevillard, el 25 de juny de 1876 participà en una assemblea arran de la detenció de Rodolphe Khan i August Reinsdorf a Lausana (Vaud, Suïssa). El 3 de juliol de 1876 parlà en l'enterrament de Bakunin al cementiri de Berna (Berna, Suïssa), amb Adhémar Schwitzguébel, James Guillaume, Élisée Reclus, Carlo Salvioni, Paul Brousse i Betsien. Com a representant de la Secció de Propaganda de Ginebra, que havia retornat a la Federació del Jura, assistí al VIII Congrés General de la Internacional antiautoritària que se celebrà entre el 26 i el 29 d'octubre de 1876 a Berna. El 3 de març de 1877, amb Piotr Kropotkin iÉlisée Reclus parlà a Saint-Imier i l'endemà, amb Reclus, va fer una conferència sobre la qüestió d'Orient a La Chaux-de-Fonds. El 20 de maig de 1877, ambÉlisée Reclus, Aleksandr d'Oelsnitz,Charles Perron i Gustave Lefrançais, fundà el mensual Le Travailleur i en 1878 publicà amb Ralli i Stepniak la revista Obchtchina (La Comuna), defensant les posicions del populisme rus. En 1881 va marxar a París (França) per evitar, gràcies als seus serveis jurídics, l'extradició del nihilista Leo Hartmann, que havia atemptat amb Sofia Perovskaïa l'1 de desembre de 1879 contra el tsar Alexandre II. Detingut amb altres companys russos en un alberg de Les Houches (Roine-Alps, Arpitània), el 14 d'agost de 1894 se li va decretar l'expulsió d'aquest país, refugiant-se a Suïssa. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa. Nicolas Joukowski va morir de tuberculosi l'11 de maig de 1895 a Ginebra (Ginebra, Suïssa), deixant vídua, Adélaïde Zinoviev (Adia), i dos infants, Alexandre i Étienne.

    ***

    "Le lamineur", de Georges Higuet

    - Albin Cantone: L'11 de maig de 1929 mor arran d'un carcinoma el propagandista anarquista lionès Albin Cantone, més conegut com Albin. Havia nascut el 1888 a Vigliano (Piemont, Itàlia). Com a obrer metal·lúrgic va haver de retirar-se per un problema mèdic a la mà dreta i aleshores es va dedicar a la propaganda, la poesia, la crítica, l'edició i el disseny. Entre 1917 i 1918 va publicar la revista Les Glaneurs i va participar en altres publicacions periòdiques, com ara Les vagabonds (1921-1922), La Brochure Mensuelle o Semeur.És autor de Religion (1922) i de Parmi nos pionniers. Une vingtaine de portraits de militants révolutionnaires (1927).

    ***

    Mobilització de milícies a la seu de CNT-UGT de Barbastre

    - Miguel Gella Pardo: L'11 de maig de 1938 mor al front de la serra de Castelfrío (Terol, Aragó, Espanya) l'anarcosindicalista Miguel Gella Pardo. Havia nascut en 1898 a Osca (Aragó, Espanya) i sos pares van ser Ramón Gella i Isabel Pardo. Pagès, fou president de la Societat de Camperols, adscrita a la Confederació Nacional del Treball (CNT) d'Osca, i estava considerat per la Comissaria d'Investigació i Vigilància com a«anarcosindicalista perillós», especialista en explosius i protagonista d'actes de sabotatge en línies elèctriques i vies fèrries. Durant la vaga de transportistes i de mecànics, el 25 de maig de 1932, la Torre de Felipón on vivia, situada a les afores d'Osca, va ser escorcollada per la Guàrdia Civil i es trobà pólvora, metxes i el fullet Las tareas de las organizaciones sindicales revolucionarias y su trabajo en las fábricas. Per aquest fet fou detingut 23 dies, jutjat el 23 de setembre de 1932 i condemnat per «tinença d'eines per a la fabricació d'explosius» a tres anys i dos dies de presidi correccional. Quan l'aixecament feixista, el mateix matí del 19 de juliol de 1938 aconseguí passar-se a zona republicana i s'allistà en les Milícies Confederals de Barbastre. Amb aquestes tropes frenaren a Nueno l'atac feixista que prengué les Lomas de Aracués. Des del gener de 1937, ja capità, aconseguí arribar a les faldes del Gratal i poc dies després reconquistaren les Lomas de Aracués i Lierta. El 7 d'abril de 1937 participà en el frustrat atac al Mondó i el Carrascal de Chimillas, l'objectiu del qual era encerclar Osca. Amb els seus homes de les Milícies de Barbastre s'infiltraren en zona feixista i donaren un cop amb explosius a Esquedas, però l'assalt de les tropes anarquistes italianes fracassà al Mondó. El 27 de juliol de 1937, al front del IV Batalló de la 127 Brigada Mixta de la 28 Divisió«Ascaso», prengué el Molino de las Salinas i entrà a Puibolea. El març de 1938 va ser ascendit a comandant del II Batalló arran de la mort del seu antecessor, Francisco Salamero, el 19 de març de 1938 a Minuesa pel projectil d'una tanqueta italiana. El maig de 1938 s'engegà l'ofensiva de les tropes feixistes al front d'Alfambra sobre la posició de Castelfrío, fortificada per sapadors de la 127 Brigada Mixta. La posició va ser bombardejada per artilleria, tancs i aviació enemiga i va ser ferit per la metralla. Evacuat a un hospital de reraguarda, morí dies després, l'11 de maig de 1938. Va ser enterrat a València enmig d'una gran manifestació de dol davant la gran popularitat assolida per la 28 Divisió. En 1938 el Tribunal de Responsabilitats Polítiques d'Aragó li va obrir expedient (C-536), però el va sobreseure en 1943 en assabentar-se de la seva mort.

    ***

    Jerónimo Riera Álvarez

    - Jerónimo RieraÁlvarez: L'11 de maig de 1938 és afusellat a Oviedo (Astúries, Espanya) l'anarcosindicalista Jerónimo RieraÁlvarez. Havia nascut cap al 1896 a La Felguera (Langreo, Astúries, Espanya) i sos pares es deien Jenaro Riera i Jesusa Álvarez. Electricista de professió, s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i durant la dictadura de Primo de Rivera va ser força perseguit. En 1924 va ser detingut pels fets de la«Sanjuanada». El maig de 1928 va ser novament detingut amb altres companys (José Antuña, José Pueyo, Pedro Martín i Francisco Díaz) a La Felguera i portats a Madrid per a ser interrogats acusats de planejar un atemptat contra les obres de l'Exposició Internacional de Barcelona, però van ser alliberats 36 hores després, denunciant els maltractaments que havien patit en el periòdic El Noroeste. El 29 de març de 1931 va fer un míting al seu poble natal. Amb la proclamació de la II República espanyola, el maig de 1931 assistí al Ple Regional confederal, en representació de la Federació Local de La Felguera, i entre l'11 i el 17 de juny d'aquell any representà el Sindicat Metal·lúrgic d'aquesta localitat en el III Congrés Nacional de Sindicats de la CNT (Congrés del Conservatori) celebrat a Madrid; també el setembre de 1931 assistí al Ple Regional de la CNT en nom del Sindicat Metal·lúrgic de La Felguera. En 1934, arran de la Revolució d'Astúries, s'hagué d'exiliar amb sa família, instal·lant-se a Llemotges (Llemosí, Occitània). Amb l'aixecament feixista, el juliol de 1936 des de La Felguera marxà a Gijón on va combatre la reacció feixista. En 1937 fou redactor del periòdic CNT editat a Gijón. Quan Astúries ja estava perduda, intentà fugir per mar a França --on havien marxat sa companya, Patrocinio Vuelta, i sos infants, Abelardo i Sara--, però va ser capturat pels franquistes i tancat al camp de concentració de Camposancos (La Guardia, Pontevedra, Galícia). Identificat, va ser traslladat a Oviedo, jutjat en consell de guerra i condemnat a mort. Jerónimo Riera Álvarez va ser afusellat l'11 de maig de 1938 a Oviedo (Astúries, Espanya) i les seves restes llançades a la fossa comuna del cementiri. Era un bon amic de Buenaventura Durruti.

    ***

    Georges Yvetot

    - Georges Yvetot: L'11 de maig de 1942 mor a París (França) el tipògraf, antimilitarista i militant anarquista i anarcosindicalista Georges Louis François Yvetot, conegut per alguns com Le Bouledogue (El Buldog). Havia nascut el 20 de juliol de 1868 a la caserna dels Minimes de París (França) on son pare, d'origen normand, feia de gendarme. Orfe de mare, i més tard de pare, creixé amb els Frares de la Doctrina Cristiana i en l'Obra dels Orfes-Aprenents d'Auteuil, dirigida per l'abat Roussel. Per mor de la tuberculosi no va fer el servei militar. Entre 1887 i 1894 treballà com a tipògraf i corrector en La Patrie i Le Petit Soir. En aquests anys treballava per un salari inferior al normal i no desenrotllà cap activitat política. La seva introducció en el món militant començà representant una cooperativa de consum en el Comitè Obrer de la Vidrieria. Sota la influència de Fernand Pelloutier esdevingué anarquista i l'ajudà com a tipògraf en la composició del periòdic L'Ouvrier des Deux Mondes. A la mort de Pelloutier li succeirà en la secretaria de la Federació de les Borses de Treball (FBT), amb el suport dels seguidors de Jean Allemane (allemanistes) i de Paul Brousse (broussistes), i Paul Delesalle serà nomenat secretari adjunt. Serà reelegit en aquest càrrec en tots els congressos fins a la Gran Guerra. A partir del Congrés de Montpeller de setembre de 1902, el secretari de la Secció de les Borses del Treball (SBT) exercirà alhora la funció de secretari de la Confederació General del Treball (CGT) i per això fou, fins al 1918, el segon dins la jerarquia sindical. Presentà els balanços de l'FBT o de l'SBT en diversos congressos: Niça (setembre 1901), Alger (setembre 1902), Bourges (setembre 1904), Amiens (octubre 1906), Tolosa de Llenguadoc (octubre 1910) i Le Havre (setembre 1912). En els últims dos congressos també presentà un informe sobre La Voix du Peuple. Durant el Congrés de Marsella (octubre 1908) romania empresonat. Representà el sindicalisme francès en diverses trobades del moviment sindical internacional: delegat, amb Griffuelhes, a Dublín (1903) sense que tinguessin èxit les seves tesis; representant de la CGT, amb Jouhaux, en la Conferència Internacional de París (agost 1909), on polemitzà durament amb Legien defensant la superioritat de l'acció econòmica sobre l'acció política i proposant, sense èxit, l'organització de congressos internacionals periòdics; participant en la Conferència de Budapest (1911), on entrà en conflicte amb el sindicalisme hongarès; delegat en cap dels sindicalistes francesos en el Congrés d'Alemanya (1911) i del qual haurà de fugir precipitadament cap a França perseguit per la policia; etc. Anarquista proudhonià, es mostrà reticent a l'entrada de l'FBT dins de la CGT durant el IX Congrés el setembre de 1901 a Niça i sempre defensà la independència del sindicalisme respecte als partits, especialment durant el Congrés de Bourges de 1904, on palesà la seva hostilitat a qualsevol pacte amb el Partit socialista. Amb altres anarquistes fundà el desembre de 1902 la Lliga Antimilitarista, que esdevingué després del Congrés d'Amsterdam, de juny de 1904, una secció de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA). En el Congrés d'Amiens contribuí a l'adopció de la influent«Carta d'Amiens» d'independència sindical. Gran orador, s'especialitzà en la propaganda antipolítica i antimilitarista, fet que el portà nombroses vegades a ser detingut i condemnat, com el setembre de 1903 quan fou condemnat a Nantes a un mes de presó i a 100 francs de multa. Per la campanya pel «Sou del soldat» i, més tard, per la difusió del Manuel du soldat fou denunciat nombroses vegades, però moltes vegades acabaren en absolució. Però a Rouen fou condemnat, el febrer de 1904, a dos anys de presó; el juliol d'aquest mateix any a tres mesos i 100 francs de multa; i el novembre a dos mesos i 50 francs de multa. El 30 de desembre de 1905 va ser condemnat a tres anys de presó i a 100 francs de multa per l'afer del«Cartell Roig», crida als soldats editat per l'AIA. Aquest mateix any va publicat La Vache à lait, editat per l'AIA. Detingut preventivament abans del Primer de Maig de 1907, juntament amb Charles Marck i altres companys, fou condemnat a quatre anys de presó el juny i alliberat l'abril de 1908. Novament detingut i processat l'1 d'agost de 1908 amb tot el grup dirigent de la CGT i amb altres militants arran de la massacre de Villeneuve-Saint-Georges, el 30 d'octubre de 1908 serà absolt amb la resta. Durant les seves detencions la secretaria passà a mans de Delesalle i de Garnery. Portà a terme una activa campanya per la pau i contra la «Llei dels tres anys», que instaurava un servei militar de tres anys amb la finalitat de preparar l'Exèrcit francès per una guerra amb Alemanya. En 1912 publicà en La Bataille Syndicaliste un article titulat «Désertez!» i pel qual el ministre de Justícia Jean Louis Barthou el detingué el juliol de 1913. A començaments de 1914, Gaston Doumergue, president del Consell de ministres, alliberà presos antimilitaristes, però no Yvetot que havia estat condemnat a un any de presó. Oposat a tot reformisme, combaté, especialment l'octubre de 1910 en La Voix du Peuple i en el Congrés de Tolosa, contra l'arbitratge obligatori, per la llibertat de vaga, contra tota llei reformista, etc. No mostrà hostilitat vers els cercles intel·lectuals i fou un dels principals propulsors de l'adhesió dels funcionaris (correus, mestres, etc.) als sindicats. El març de 1907 participà activament en la vaga dels estibadors i en el Congrés de la Federació de Mestres. Quan esclatà la Gran Guerra, la política de la «Unió Sagrada» el desmoralitzà i abandonà orgànicament les tasques sindicals retornant al seu ofici de tipògraf. En aquestaèpoca fou director de l'Associació Nacional dels Orfes de Guerra, amb seu aÉtretat, i es dedicà plenament als infants. En 1915, a més de treballar com a corrector en Le Journal i en L'Information, marxà a Montenegre i a Sèrbia per evacuar orfes iugoslaus quan els exèrcits dels imperis centrals ocuparen el país. Eliminat del Comitè de la CGT en 1918, s'inclinà cap les minories cegetistes. Durant el període d'entreguerres participà en campanyes pacifistes i col·laborà en nombrosos periòdics anarquistes francesos i belgues: Le Combat (1926-1929),La Conquête du pain (1934-1935), La Patrie Humaine (1931-1939),Le Raffut (1921-1922), La Revue Anarchiste (1929-1936), Le Semeur (1923-1936), etc. L'1 de maig de 1918 fou admès en el Sindicat de Correctors i entre 1920 i 1932 en pertanyé al Comitè Sindical. En 1935 publicà les seves memòries en La Conquête du pain i participà amb el grup de militants al voltant del setmanari Sydicats, fundat l'octubre de 1936. En maig de 1938, a Draveil, sota els auspicis de la Lliga dels Drets de l'Home, va fer una conferència sobre Pelloutier juntament amb Froideval i R. de Marmande. A començaments de 1939, amb Ch. Marck i G. Guiradu, fundà un grup de suport mutu de vell militats cegetistes (Ble, Le Pen, Cleuet, Perrot, Charlier, De Marmande, etc.). Poc abans de la guerra, signà el manifest «Paix immédiate», de Louis Lecoin; denunciat, no fou empresonat a causa de la seva salut. Després de la declaració de guerra, abandonà la CGT. En 1940 es va sotmetre a una greu operació, perdé la feina i caigué en la misèria. En 1942, per sobreviure acceptà presidir el Comitè Obrer de Socors Immediats (COSI) fundat pels sectors sindicals col·laboracionistes amb els ocupants alemanys arran dels bombardeigs britànics sobre la zona industrial parisenca. Aquest compromís amb els sectors col·laboracionistes li serà fortament criticat, malgrat una vida militant irreprotxable. Poc dies després, Georges Yvetot va morir a causa de les seqüeles d'aquesta operació l'11 de maig de 1942 a París (França) i fou incinerat el 15 de maig al cementiri parisenc de Père-Lachaise davant de dues-centes persones. Durant sa vida va col·laborar en nombrosos periòdic llibertaris, com ara Le Libertaire, Le Mouvement Socialiste, L'Avant-Garde, La Guerre Sociale, La Révolution,La Vie Ouvrière,La Voix du Peuple, L'ÉcoleÉmancipée, La Bataille Syndicaliste, Plus Loin, La Voix Libertaire, etc., i col·laborà en L'Éncyclopédie anarchiste, de Sébastien Faure. És autor de Le syndicalisme, les intellectuels et la CGT (s. d.), Vers la grève générale (1902), ABC syndicaliste (1908), Le nouveau manuel du soldat (1908),Syndicat et syndicalisme (1910, amb Delesalle, Griffuelhes i Pouget) i La triple action de la CGT (1913), entre d'altres.

    ***

    Henk Eikeboom

    - Henk Eikeboom: L'11 de maig de 1945 mor al camp de concentració nazi de Sandbostel (Selsingen, Rotenburg, Baixa Saxònia, Alemanya) el mestre, poeta, traductor, periodista i editor antimilitarista, anarquista i anarcosindicalista Hendrik Willem Eikeboom, més conegut com Henk Eikeboom i que va fer servir el pseudònim Bob de Mets. Havia nascut el 16 de febrer de 1898 a Amsterdam (Països Baixos). Son pare treballava d'enquadernador i era sagristà de l'església protestant de Muiderkerk d'Amsterdam. A l'escola primària va escriure els seus primers poemes i ja va deixar palès el seu esperit rebel. Estudià per a mestre i durant aquests anys entrà en contacte amb organitzacions socials de caire marxista, però ben aviat, gràcies a Willy Broekman, la seva futura companya, entrà a formar part del moviment anarquista. Com a objector de consciència, el juny de 1918 va ser condemnat a cinc anys i set mesos de presó. A partir de 1919 començà a col·laborar en la premsa llibertària i aquest mateix any esdevingué administrador de «Libertas» l'editorial del periòdic De Vrije Socialist (El Socialista Lliure), publicació en la qual col·laborà fins el 1923. Gran admirador de Domela Nieuwenhuis, en 1921 fou un dels organitzadors del Congrés de la Internationale Anti Militaristische Vereeniging (IAMV, Organització Internacional Antimilitarista), organització en la qual ocupà diversos càrrecs de responsabilitat, i presidí el Dienstweigerings Actie Comité (DWAC, Comitè d'Acció per l'Objecció de Consciència). El 5 de març de 1921, molt influenciat pel dadaisme, fundà, amb Anthon Bakels i Erich Wichman, el Rapaille Partij (RP, Partido Rapaille), també anomenat Vrije Socialistische Groep (VSG, Grup Socialista Gratuït) o Sociaal-Anarchistische Actie in Nederland (SAAN, Acció Social-Anarquista dels Països Baixos), partit polític conegut per les seves accions contra el vot obligatori i el sistema parlamentari, ridiculitzant la democràcia partidista, i del qual fou el tresorer. En aquests anys formà part de la Sociaal Anarchistische Jongeren Organisatie (SAJO, Organització de la Joventut Social Anarquista). En 1925 publicà amb Erich Wichman, que d'una estada l'any anterior a Itàlia s'havia transformat en feixista, el llibre Het Fascisme in Nederland. Pro en Contra. Fortament impressionat per la transformació del seu gran amic al feixisme, en 1926 publicà el fullet Mussolini, een ziektegeval. Politiek-psychologische analys (Mussolini, una malaltia. Anàlisi psicologicopolítica). Milità en l'organització anarcosindicalista Nederlandsch Syndicalistisch Vakverbond (NSV, Federació Sindicalista Holandesa), adherida a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Separat de Willy Broekman, en 1927 es casà amb Annie van Harselaar. Entre 1933 i 1938 fou un dels redactors del periòdic anarcosindicalista De Arbeider (El Treballador) i fou uns dels membres més actius de la Vereniging Anarchistische Uitgeverij (VAU, Societat Editorial Anarquista), que edità llibres de destacats anarquistes (Rudolf Rocker, Piotr Arshinov, etc.) i en la qual ocupà càrrecs de responsabilitat (administració, secretaria, etc.). El desembre de 1933 participà en la fundació de la Sociaal Anarchistische Actie (SAA, Acció Social Anarquista). En aquests anys col·laborà en diverses publicacions llibertàries (De Wapens Neder, De Vrijdenker,De Transportarbeider, Naar de Vrijheid, etc.) i visqué de la venda de llibres de segona mà, molts d'ells de caràcter eròtic, que aleshores eren considerats pornogràfics. Realitzà nombroses conferències i xerrades, a més de diferents debats públics, com ara amb el feixista Arnold Meyer del Zwart Front (ZF, Front Negre). Quan l'ocupació alemanya dels Països Baixos durant la II Guerra Mundial, mantingué la seva militància, però en 1941, quan s'assabentà de la detenció de militants comunistes, es va passar a la clandestinitat a La Haia (Holanda Meridional, Països Baixos). Per mor d'una delació, el desembre de 1941 va ser detingut pels ocupants nazis i reclòs a les presons d'Scheveningen de La Haia i d'Amersfoort (Utrecht, Països Baixos). El març de 1943 va ser traslladat al camp de concentració de Vught (Brabant Septentrional, Països Baixos) i arran del «Dolle Dinsdag» (Dimarts Foll) del 5 de setembre de 1944, quan va córrer el rumor que els Països Baixos estaven a punt de ser alliberats pels aliats, va ser deportat a Alemanya. D'antuvi romangué al camp de Rotenburg, una divisió del camp de concentració de Neuengamme (Bergedorf, Hamburg, Alemanya), però després va ser traslladat. Henk Eikeboom va morir l'11 de maig de 1945 al camp de concentració nazi de Sandbostel (Selsingen, Rotenburg, Baixa Saxònia, Alemanya). Traduí obres de diferents autors (Max Hodann, Lev Tolstoi, etc.) i és autor de Dagboek-fragmenten uit mijn arresttijd (1919), De anarchist en het huwelijk (1921 i 1989), Het rood blazoen (1923), De ondergaande wereld. Een rede over dezen tijd en zijn problemen (1923), Asflat. Poésieérotique (1924), Die untergehende Welt. Eine Zeitrede (1925), Prometheus. Spreekkoor (1926), Begrafenis van een vermoorden arbeider (1932), Kruistochten door eigen en anderer werk (1933), Opruiing? De arbeider weigert dienst tegen den oorlog. Verdedigingsrede (1934), Zonnewende. Symphonie der bevrijdende gedachte (1934), Kruistochten (1935), De loden soldaat en andere vertelses versjes en plaatjes voor kinderen (1935), Spanje, revolutie kontra fascisme. Doeleinden van strijd, onze hulp (1936), Gevangenis-gedichten (1939), Francisco Ferrer. Een woord ter herdenking (sd), entre d'altres. Son fill, Rogier Eikeboom, també fou un destacat militant anarquista. En 1986 Pszisko Jacobs publicà la biografia Henk Eikeboom, anarchist.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Com ens agrada dir hem fet tot el que hem pogut el millor que hem sabut i hem estat el partit que més mocions ha presentat aquesta legislatura, i estant a l’oposició hem aconseguit aprovar-ne un bon grapat. Però la falta de voluntat de l’equip de govern per aplicar el que decideix el ple municipal ha impedit executar-ne la majoria. Hem aconseguit coses rellevants:

    ·El títol de filla adoptiva a Clara Hammerl.


    ·Un carrer a Margarita Comas Camps.


    ·Pollença poble lliure de circs amb animals.


    ·Una zona de bany per usuaris amb animals de companyia. Per desgràcia l'actuació d'un criminal ha limitat l'activitat d'aquesta zona.


    ·L’obertura dels espais esportius de les escoles.


    ·Vam forçar a l’equip de govern a solidaritzar-se amb els treballadors i dedicar la seva paga extra a l’àrea de serveis socials.


    ·S’ha complert en part la nostra moció per recuperar les fonts del municipi ja que no s’ha posat la font de la Plaça Major al lloc original.


    Parlant d’euros:

    Si parlem del tema econòmic, hem aconseguit coses importants pel nostre municipi:


    ·Reduir l’impost sobre l’increment de valor de terrenys de naturalesa urbana.


    ·Unes partides al pressupost de l’any 2012 de 15.000 euros per l’eliminació de barreres arquitectòniques, i una de 20.000 euros per millorar les instal·lacions d’EMSER.


    ·Hem assegurat el retorn de 7.000 euros per la devolució del cèntim sanitari.


    ·Entre tota l’oposició evitàrem pagar els 150.000 euros del projecte de l’auditori de Moneo.


    ·Entre tota l’oposició també aturàrem el decret d’autoajudes a regidors amb dedicació exclusiva de fins a 1.200 euros anuals per despeses mèdiques i estudis i l’intent del batle de contractar a la número 6 de la seva llista com a secretària personal.

    - Al darrer pressupost es va incloure la nostra proposta de posar una partida per fer un conveni amb l'IBANAT i obrir el Centre de Turisme Ornitològic de la Gola. Han posat 30.000 euros.

     

     Dissabte a les 20:00

    us esperam

    al centre Miquel Capllonch del Port de Pollença 

     

    Si no haveu pogut escoltar l'entrevista a la nostra candidata a la batlia, na Marina Llobera i el número dos, en Pere Jose Coll a Ràdio Pollença (107.9 FM), la podeu escoltar a l'enllaç 

     

     

     

     

     


    0 0

                     Lluita de classes i alienació nacional

     

         Alienació nacional, aclariment: Es dóna quan un hom es posa  al servei d'una nació (o d'una organització) aliena per motiu de confusió ideològica.

         

        En contra de la suposició d'En Marx, els proletaris en tenen, de pàtria.

     

       I, més encara, sense pàtria, els proletaris no es poden alliberar. 

     

     Tesi: Les classes treballadores (o sigui, la dels treballadors que van a sou) d'una nació sotmesa pateixen una doble opressió, la nacional i la social.

          

     

        Tesi:  Únicament per mitjà de l'alliberament nacional les classes oprimides poden accedir a l'alliberament social.

     

       Tesi:  A un Estat plurinacional, sempre hi ha una nació dominant i una - o unes - de dominada.

     

       Tesi:  Segons ens mostra la història, les elits de les nacions sotmeses sovint són ''botifleres'' (col·laboracionistes) i es posen al servei de la nació imperial.

     

       Tesi:  Les classes treballadores de la nació opressora, comunament, cauen dins la corrupció plebea tot fent aliança roïna amb l'oligarquia imperial contra els drets dels nacionals oprimits.

     

          La conjunció de classes de la Roma imperial era manifesta a l'omnipresent emblema del poder imperial romà que feia SPQR, acrònim de Senatus Populus Que Romanus (El Senat i el Poble de Roma). Certament, els senadors eren membres del patriciat romà i la plebs era definida com a Poble de Roma

     

     

     

        Com a paradigma modern:  Als anys 1950, a la revolta dels algerians contra l'imperi francès, el Partit Comunista d'Algèria, amb ''germanor'' amb el Partit Comunista Francès, proposava que allò ''correcte'' era aprofitar la via democràtica (tot evitant una guerra sangonosa) per aconseguir que Algèria tingués  un alt grau de sobirania; segons això, allò decisiu era que   s'establís un govern a París en el que el PCF fos la veu cantant. Però els algerians del FLN no escoltaren el cant de sirena dels comunistes francesos.

       

     

       A París estant, mentre es desfermava la revolució (de 1848), En Marx i vuit sastres alemanys  (tal vegada eren catorze)  conformaven el partit polític que es denominaria Partit Comunista. Fruit de l'ideari d'aquesta formació fou la publicació del Manifest del Partit Comunista.

        Els proletaris no tenen pàtria,  s'afirmava al Manifest; però En Marx i els sastres alemanys sí que en tenien, de pàtria. En aquell partit comunista de París, els militants eren alemanys (de pàtria alemanya), i no hi havia membres de pàtria francesa; i les sessions eren en llengua alemanya. 

        Aquells comunistes alemanys, a París estant, com a patriotes alemanys que eren, no prengueren part en els esdeveniments revolucionaris de França. Això explica el misteri que el Manifest es publiqués a Londres i en idioma alemany; allà aparegué el Manifest der Kommunistischen Partei.

     

        Fent ús de la dialèctica d'En Marx, ens resulta que En Marx mateix era un petit burgès,  i que aquells sastres  eren uns petits burgesos. Resultava, doncs, que l'avantguarda del proletariat estava formada per petits burgesos alemanys desclassats.

     

         Que resti clar:  La frase de referència (els proletaris no tenen pàtria) no és una simple exclamació vehement, sinó que es correspon en la teoria marxista primordial. La teoria marxista (en especial, la de la primera època) està construïda amb totxos manllevats a En Hegel i va amarada d'etnocentrisme hegelià.

       En relació a això, jo deia:  Inicialment, aquest pensador formà part de l'esquerra hegeliana. Els seus escrits traspuen sempre una forta flaire de germanisme i de hegelianisme. Al Manifest comunista, arriba a punts culminants quan diu: Els comunistes es fixen molt particularment en Alemanya, perquè Alemanya es troba a la vigília d'una revolució burgesa i perquè aquest capgirament és dut a terme en les condicions més avançades de la civilització europea en general i amb un proletariat molt més desenvolupat que a l'Anglaterra del segle XVII i a la França del XVIII, és a dir, que la revolució burgesa alemanya pot ser el preludi immediat d'una revolució proletària. De bon començament, la seva ciència incipient fallava (Vegeu el meu opuscle Marx i la filosofia.)

     

      

     

       En relació a l'Estat espanyol, les amples masses  castellano-andaluses, des de sempre, s'ha aferrat desesperadament a les propostes imperialistes de l'oligarquia. Al 1898, les amples masses castellano-andaluses inundaven els carrers de les ciutats clamant que Cuba era espanyola. Al esclatar la guerra amb  els Estats Units, el poble madrileny  va sortir al carrer clamant venjança i guerra. Aquella pobre gent s'havia empassat el que deia la premsa (dels oligarques) sobre la superioritat bèl·lica d'Espanya (els oligarques espanyols sempre han estat afectats de mitomania, afecció aquesta que ha amarat la psique de les amples masses espanyoles).

     

        No cal dir que, actualment, les classes treballadores de l'Espanya estricta es mostren amarades d'un profund anticatalanisme.

     

       Tesi: L'anticatalanisme de les amples  masses espanyoles brota d'un sentiment; el sentiment de percebre les reivindicacions catalanes com una amenaça.

     

       Tesi:  El sentiment anticatalanista brolla espontàniament  d'una confrontació nacional real:  Les amples masses espanyoles perceben clarament que l'augment de la sobirania dels catalans és realment una minva dels seus privilegis imperials.

     

     

       Es pot enunciar dient que a una major sobirania catalana correspon una minva de privilegis espanyols, privilegis dels quals participen les classes treballadores.  I, per tant, amb una sobirania plena (l'Estat català complet), els privilegis dels espanyols serien zero. 

     

       Convé no badar:  l'enfrontament  entre les amples masses espanyoles i les catalanes va més enllà dels conflictes per motiu de llengua i cultura; l'enfrontament insalvable és en relació als privilegis econòmics.

     

         Tesi: Les amples masses castellano-andaluses gaudeixen de privilegis econòmics a les regions catalanes de l'Estat espanyol, privilegis que, és clar, causen perjudicis a les classes treballadores catalanes.

     

             Per descomptat, dins un Estat català, els espanyols no podrien concursar al càrrec de secretari d'un ajuntament català.  Per descomptat, els llicenciats espanyols deixarien d'optar a les places de professor de les escoles catalanes. Per descomptat, la companyia Transmediterránea tornaria a l'administració catalana. I les autopistes catalanes serien de franc, com les espanyoles. I els mallorquins tornarien a gaudir del palau de Marivent.

     

     

       El poder de la nació.

     

         A vegades les elits d'una nació sotmesa, traeixen la seva nació i es posen al servei de la nació imperial. Però, de la renúncia nacional de les seves elits, no se'n segueix cap benefici per a les classes treballadores, ans al contrari un major espoli.

     

        A vegades sí que llençava un llampec En Hegel. Així, va dir:  Allò real és racional, i allò racional esdevé real. Aplicat a Catalunya com a realitat històrica, s'ha de copsar que la formació de l'Estat català obeí a una necessitat de les poblacions dels antics territoris pre-catalans (una necessitat, o sigui, allò racional).

     

        Tesi:  Sense Estat, els pobles s'esmicolen de manera que cada vall és un cantó, i resten indefensos dels atacs imperialistes.

     

       Per a considerar: La Gàl·lia era la nació més gran de la Europa del segle I aC.; però estava escindida en una varietat de cantons que estaven en constant guerra entre sí. Això explica que els 12 milions de gals (celtes) fossin sotmesos per una sola ciutat, Roma, que a l'època devia tenir uns 350.000 habitants.

     

         Que resti clar:  No fou el cas que Roma hagués ordit un pla de conquesta dels pobles celtes, no. El cas fou que els aduins (celtes que eren una branca dels sèquans) sol·licitaren l'ajut militar de Juli César per alliberar-se del jou dels sèquans.

     

      En relació a la cita d'En Hegel, vegeu l'enunciat.

     

      Tesi: En tot temps, les nacions sotmeses i amenaçades de perdre la consciència nacional malden una i altra vegada per refer una fórmula d'Estat nacional sobirà. Aquesta és la racionalitat que brolla entre els habitants de les regions que conformaven la nació esguerrada.

     

        I una última consideració:  Els oligarques franquistes restaren espantats en constatar que al Principat de Catalunya es donava un procés indeturable de catalanització i de nacionalització de les amples masses de treballadors immigrants procedents dels diversos territoris de l'Estat. Era el fracàs de l'estratègia franquista de  l'espanyolització de Catalunya.  ''Allò  racional''  es feia present.

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0
  • 05/12/15--13:30: La Cara B
  • Vértigo
    • Títol: La Cara B
    • Editorial: LLibres del delicte
    • Any: 2015

    De la contracoberta:

    A València apareixen els cadàvers de dos polítics que havien estat involucrats en trames corruptes amb un conseller d%u2019alta volada de la Generalitat, que va fufugir a l%u2019altra punta del món abans de ser condemnat per aquests tractes il·legals. Ara totes les sospites recauen sobre l%u2019ex conseller que pot haver tornat a fer justícia, però ningú no sap on és. Ni tan sols la seva família. El fill és un aspirant a novel·lista que vol escriure la seva gran obra a partir de la història del pare. La muller és una dona de classe alta vinguda a menys que viu en la inòpia des de la fugida del marit.

    Una periodista, ex amant del fill, vol descobrir què hi ha darrere els assassinats abans no ho faci la investigació oficial de la policia, o l%u2019extraoficial, feta per altres polítics implicats que han iniciat les perquisicions pel seu compte.


    0 0

    La novel·la històrica, Miquel Costa i Llobera, Guillem Forteza, Miquel Crespí i Pons, el batle "Verdera", la revista Sa Marjal de sa Pobla, literatura catalana i memòria històrica...



    Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera.

    ¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.

    A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?


    Sa Pobla 1956. Escola Graduada de sa Pobla. Miquel López Crespí després de recitar "Lo Pi de Formentor" de Miquel Costa i Llobera.

    En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".

    Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.

    Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.

    El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.

    Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.

    I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.

    Miquel López Crespí


    0 0
  • 05/12/15--13:30: Feria de Felanitx 2015
  •      Esta vez también fuimos invitados, en este caso por el Ayuntamiento de Felanitx a participar en su Feria de Mayo el día 10.

         Con la buena coordinación de nuestro socio y amigo Toni Alvarez nuestros coches, y los de otros Clubs que también asistieron invitados, estuvieron expuestos ocupando todo el paseo Ernest Mestre.

         Y mientras los visitantes los contemplaban, invitados por el Ayuntamiento pudimos merendar en varios de los locales felanitxers para coger fuerzas y visitar también la Feria.


    0 0

    ¿Suenan igual los toques de campana todos los días y para todas las celebraciones litúrgicas? Recuerdo hace años que al oír las campanadas la gente sabía que tocaban a defunción y preguntaban quién había muerto. También recuerdo el hermoso tañer de las campanas de la Catedral en la festividad del Corpus al salir la procesión. Desde hace unos años, la parroquia cercana a casa toca un carillón con tonadas diferentes cada hora. Sonidos de la ciudad que podría ser estudiada por la musicología urbana.

    Buscaba alguna información sobre un libro editado en este mes de abril pasado. El libro es: Gabriel Seguí Trobat,: La litúrgia de la Seu fa cinc-cents anys : la consueta de sagristia de 1511 de la Seu de Mallorca publicado por el Cabildo Catedral de Mallorca.

    En el blog de la Catedral hay una entrada destinada a esta consueta: Document del mes de febrer... La consueta de sagristia donde indica:

    "El Dr. Gabriel Seguí va fer la seva tesi doctoral sobre aquest manuscrit. I al capítol I especifica que “una consueta o ordinari és el llibre litúrgic que serveix per ordenar i regular el culte litúrgic en una església determinada, seguint el curs de l’any litúrgic, tenint en compte les festes fixes i mòbils, la correcta relació entre el santoral i el temporal, i els cicles solars i lunars que determinen els temps litúrgics i les hores del dia; en aquest sentit, les consuetes es relacionen amb els calendaris, on es trobes totes aquestes dades” (Tesi doctoral, pàg. 31).
    A les consuetes hi trobarem referències als textos litúrgics utilitzats en cada celebració, però també altres instruccions com el vestuari o els objectes litúrgics que han d’acompanyar dita celebració
    ."

    campanas02

    En campaners.com he encontrado un pdf de Joan Antoni Ballester Coll titulado Anàlisi funcional de les campanes de la Seu de Mallorca a l'Edat Mitjana (Proposta metodològica per a l'estudi de les sonoritats urbanes). Es un trabajo extenso de más de cien páginas

    Uno de los primeros capítulos habla de la historia de la campana, instrumento relacionado con la religión. Si a los animales se les pone un badajo y a los niños recién nacidos un cascabel no es para indicar su presencia, sino para ahuyentar con su sonido a los malos espíritus o al demonio. Se cree que las trajeron los fenicios y se han encontrado campanitas en sus necrópolis. Se desconoce qué función tenían estos instrumentos sonoros junto a los cadáveres

    Es todo muy interesante. En el capítulo o apartado 5 trata de las campanas de la Catedral y en el 6 de los toques descritos en la Consueta de sagristia de 1511 y de sus funciones que nombra en Latín: "Laus Deus verum", "Voco populum", "Congrego clerum", "Satam fugo", "Defunctos ploro", "Festa decoro", "Fulgura frango" y los toque de las horas.

    campanas01

    Sobre "Defunctos ploro"indica que había toques de extremaunción y de difuntos. Pero los toques eran diferentes según la persona, así había extremaunción común, de persona importante, de padre o madre de "prevere o canonge", extremaunción de "prevere, diaca, sotsdiaca o beneficiat", de "canonge o paborde" y de "bisbe". Así, en referencia a la extremaunción había siete toques diferentes y de difuntos 8 toques. Así, por ejemplo, si el difunto es un "cos comú", "Feran 3 trets del seny mitjà, i les esquelles Philomena, Gentil i Capell de Sol", pero si es "Cavaller o gentilhom, ciutada o mercader honrat i confrare de Sant Bernat", el toque "A la matinada tocaran 3 trets de na Picabaraya. I quan començaran les hores faran 3 trets del Seny Pissà, el seny Mitjà i les esquelles Philomena i Gentil. Aquest toc es repetira 6 vegades durant el dia". Si el difunto es el Rey: "Tocaran 8 trets dels senys Pissà, Mitjà i Anthoni. En acabar doblaran Anthoni i Aloy. En acabar aquesta doble, totes les campanes anteriors tocaran 1 tret més".

    Curioso e interesante este estudio de Joan Antoni Ballester Coll. Gracias.


    0 0

    [12/05] «La Sociale» -«Acracia» - Cas Sacco i Vanzetti - París (12-05-68) - Pellicer - Jacquemin - Novatore - Ferrero - Urban - Von Rauch - Blanco - Casas - Delalé - D'Andrea - Fontanet - Macho

    Anarcoefemèrides del 12 de maig

    Esdeveniments

    Capçalera de "La Sociale"

    - Surt La Sociale: El 12 de maig de 1895 surt a París (França) el primer número de La Sociale. Paraît tous les dimanches. Editat per Émile Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a una amnistia resultat d'una elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a trampejar la llei del periòdic Le Père Peinard, que aleshores estava prohibit. En van ser gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles no van signats i els únics noms que apareixen, a més de pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier. Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A. Willette. Aquesta publicació va costar a Pouget una estada de quatre mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat això, el periòdic continuarà publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896, que es va eclipsar amb la reaparició de Le Père Peinard.

    ***

    Capçalera d'"Acracia"

    - Surt Acracia: El 12 de maig de 1918 surt a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico quincenal. A partir del número 14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà«Periódico semanal». Editat pel grup «Acracia», fou dirigit per Hermós Plaja Saló i finançat per sa companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina. Recollia una extensa i continuada informació de l'activitat sindical (informació de conferències, mítings, vagues, campanyes de propaganda, etc.) i de la vida orgànica de la Confederació Nacional del Treball (CNT). El número 11 és un extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i Guàrdia. Hi van col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés, José Arranz, Fortunato Barthe, Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet, Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja Ruiz, Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé, Onésimo Ruiz, entre d'altres. En sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de 1918. Comptà amb una«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segonaèpoca a Reus --cinc números entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923--, on s'editaren obres d'Amador, Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha, Kropotkin, Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most, Prat, Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé i Torres Tribó, entre d'altres.

    ***

    Sacco i Vanzetti portat als tribunals

    - Confirmació de la pena de mort de Sacco i Vanzetti: El 12 de maig de 1926 la Cort Suprema de Justícia de Massachusetts (EUA) confirma la condemna a mort dels militants anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.

    ***

    París en treva

    - París (12-05-68): El 12 de maig de 1968 a París (França) els manifestants detinguts durant els aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la República. Els estudiants condemnats a penes de presó ferma són posat en llibertat per decisió del tribunal d'apel·lació. Al Barri Llatí totes les forces policíaques es retiren i només queda un agent per regular el trànsit, alhora que sorgeixen controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern. Els organitzadors de la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores, durant les quals discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els eslògans de la manifestació de l'endemà. Els responsables dels principals programes televisius protesten contra l'«escandalosa mancança» d'informació donada per l'Oficina de Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els esdeveniments. Alain Peyrefitte, ministre d'Educació, prepara la seva carta de dimissió, que serà lliurada el matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la rebutjarà. La dimissió del ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28 de maig.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Josep Lluís Pellicer i Fenyé

    - Josep Lluís Pellicer i Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona (Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep Lluís Pellicer i Fenyé (o Feñé), també conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus. Oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat per sa família estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor, etc.), però alhora realitzà estudis artístics (dibuix, pintura, etc.) i fou deixeble de Ramon Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al 1865 viatjà a Roma per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis com Zitto, Silenzio,Che passa la ronda, etc. De ben jovenet col·laborà en setmanaris d'humor (Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El Tiburón, Barcelona Cómica, L'Esquella de la Torratxa,La Campana de Gràcia, etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i caricaturista sota el pseudònim de Gabriel Nyapus. Introduït en els cercles republicans, en 1865 fou membre del Comitè Local del Partit Democràtic a Barcelona i el desembre d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i de Societats d'Ajuda Mútua. En 1867 s'instal·là una temporada a París i escrigué Notas y dibujos sobre la Exposición Universal de París, que més tard publicà per lliuraments en La Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a Barcelona, on es presentà a les eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de l'Ajuntament pel Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc després participà en la creació de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2 de maig de 1869 al seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i bakuninista Giuseppe Fanelli, on signà com a president el manifest «De la Sección Barcelonesa de la AIT a las secciones de Europa y América». Dies després, el 18 de maig, va firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre del Comitè Local del PRDF. En 1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se l'escissió marxista de l'AIT, es decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la sèrie «La Comuna de París» per a La Ilustración de Madrid. Entre 1872 i 1873 dibuixà per al periòdic anarquista El Condenado i també per al Gil Blas. En 1874, amb Farga, Viñas i altres, assistí a la reunió que acordà reactivar l'Aliança bakuninista. Durant la dècada dels setanta destacà especialment com a il·lustrador de les revistes gràfiques més importats de l'època, fent de corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines (1872-1876) per a La Ilustración, Le Monde Illustré i The Graphic, entre d'altres. Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a Montsó, on pintà el quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà a París, des d'on envià col·laboracions per a La Vanguardia, Diari Català i Renaixença, en les quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona, destacà com a il·lustrador d'obres literàries (Palacio Valdés, Pérez Galdós, Pitarra, Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les exposicions d'arts (1891, 1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca Arús, dissenyà capçaleres de periòdics (La Ilustración Artística, Diari Català,El Cohete), dirigí la secció artística de l'editorial Montaner i Simon, participà en l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la fundació dels museus Artístic Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou primer director. Entre 1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims en Acracia. Durant els seusúltims anys participà amb el grup de Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald Canivell i Masbernat i amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts del Llibre i fou nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep Lluís Pellicer i Fenyé va morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).

    ***

    Eugène Jacquemin (1913)

    - Eugène Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix a París (França) el propagandista anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després, socialista Louis-Eugène Jakmin, conegut com Eugène Jacquemin. Es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser condemnat a París a sis mesos de presó per «cops i ferides». El servei militar el va fer a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on patí tota mena de tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897 viva al número 64 del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de França, França). Fou gerent del butlletí La Banlieue Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de Pantin i de Le Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es publicà. El 14 de juliol de 1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una manifestació antimilitarista i acusats de «provocació a la desobediència de militars, ultratges i rebel·lió als agents, possessió d'armes prohibides i infracció a la llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de Ferradors del Districte del Sena de la Confederació General del Treball (CGT) i fou membre del Comitè Federal de la Federació de Ferradors, representant la tendència revolucionària en front de la moderada encapçalada pel socialista Éloi Hardy. El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es transformà en el Sindicat Nacional d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va ser nomenat secretari. El 13 de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector al departament del Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de nou hores i un augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu comitè. El 15 de maig de 1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup Llibertari de l'Est de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat de sis sindicats de ferradors al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En representació dels ferradors, fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la fusió del Sindicat de Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i formà part, entre 1910 i 1912, de la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de novembre de 1910, com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un dels fundadors de la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i, fins al 1914, fou un dels seus principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup Intersindical per a la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia propaganda de l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el Congrés Regional i atià el sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els ferroviaris acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de Jean Dudragne, va ser gerent de Le Libertaire. En aquests anys col·laborà en La Cravache (1906-1913) i L'Avant-Garde (1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en nombrosos mítings del moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin. El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció«Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser jutjat en rebel·lia per l'Audiència del Sena per «provocació al pillatge i al robatori» i per«provocació de militars a la desobediència» i condemnat a dos anys de presó i a 500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant l'Audiència del Sena per un dibuix d'André Claudot aparegut en el número del 30 de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per«provocació de militars a la desobediència», a començament de maig de 1912 va ser tancat a la presó parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat gràcies a una amnistia. Entre abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè Antiparlamentari Revolucionari (CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va ser nomenat delegat de Propaganda de la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial atenció en les explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu domicili del número 23 del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França, França), amb Édouard Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué per gerents Jean Labbat i Charles Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre gener i desembre de 1913 fou membre de la comissió executiva de la Unió dels Sindicats del Sena. El 3 de març de 1913 parlà en un míting de la Federació Comunista Anarquista (FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i Benoît Broutchoux. A partir d'abril de 1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon), distribuí 2.000 exemplars del fullet En cas de guerre, batejat per la policia com La Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a més de cinc cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera pràctica com sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser descoberts per la policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions franceses. L'11 de maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la«Llei dels tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser detingut al bulevard Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb plom al final, va ser tancat 48 hores i multat amb 50 francs per «possessió d'arma prohibida». L'1 de juliol de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb Jean Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major part de la Federació de la Construcció, que van ser interpel·lats pel Ministeri de l'Interior. En aquesta època era membre de la comissió executiva de la Unió de Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i col·laborà en Le Combat. L'octubre de 1913, quan el conjunt de la redacció de Le Réveil Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la costurera anarquista i sindicalista Émilie Lepreux, s'encarregà del periòdic. Finalment, les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels acusats i instruïren independentment el seu procés per un article aparegut en Le Réveil Anarchiste Ouvrier on s'incitava els reclutes a una «vaga general militar» si no eren llicenciats en dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra del Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos de presó i a cinc mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no aconseguí que el procés tingués lloc en audiència. La seva pena va ser reduïa el 29 de gener de 1914 a un any. Entre l'1 d'abril  i l'1 de maig de 1914 Le Réveil Anarchiste tornà a editar tres números. En 1914 va ser mobilitzat en el II Grup Especial del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló disciplinari a Aïn-Sefra, al sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el juny de 1915, va escriure una carta a Léon Jouhaux on feia costat la posició majoritària de la CGT d'adherir-se a la«Unió Sagrada». Després de la guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat de Propaganda per a la regió Est i com a tal col·laborà enL'Humanité. Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a delegat al Congrés Confederal de Lió (Arpitània), on declarà que encara era anarquista. El juliol de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a Lilla (Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no pertanyia a cap tendència, però condemnava la política confederal i les eventuals exclusions dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la CGT al si de la Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran de l'escissió confederal, continuà en la CGT, ocupant càrrecs de responsabilitat, com ara tresorer del Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la Unió Departamental (entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió Interdepartamental de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la Unió Departamental dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de juliol de 1921 el qualificà de «llibertari perillós, antimilitarista, partidari de l'acció directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula persuasiva». A Nancy (Lorena, França) participà en la fundació de nombroses cooperatives obreres i en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de gener de 1921 imprimí Le Réveil Ouvrier, òrgan de la Unió Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el número del 27 d'agost de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb aquestes paraules:«Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la fàbrica, preneu la mina!», fet pel qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó i a 2.000 francs de multa per «excitació al robatori i al pillatge»; durant aquest judici, reivindicà el seu anarquisme. A més d'això, va fer costat diferents moviments vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre de 1923), la vaga de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de juny a octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical, mantingué, almenys un temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de Meurthe i Mosel·la. Entre 1925 i 1936 col·laborà en La Révolution Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir les seves activitats a partir de 1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en una granja a Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa vida s'afilià a la Secció Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de Toul en el congrés de la Federació Socialista de Meurthe i Mosel·la celebrat el 25 de maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de 1930 a Dommartin-lès-Toul (Lorena, França) i fou enterrat dos dies després en aquesta població. En els anys posteriors es creà el «Campionat Eugène Jacquemin» de ciclisme, on participaven nombroses grups d'esportistes obrers.

    ***

    Renzo Novatore (ca. 1910)

    - Renzo Novatore: El 12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria, Itàlia) l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele Rizieri Ferrari, més conegut com Renzo Novatore. Fill d'una família pagesa molt humil, no s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les classes en el seu primer any. Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de manera autodidacta, especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat s'introduí en el moviment anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i començà a llegir els clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max Stirner, Pietro Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges Palante, Oscar Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A partir de 1908 abraçà, per influències stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la Madonna degli Angeli del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat durant tres mesos, però la seva participació en aquest fet mai no es va demostrar. En 1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava per robatori. El 30 de setembre d'aquell any la policia el detingué per vandalisme. Sempre rebutjà el treball assalariat i reivindicà l'expropiació individual i fins i tot l'ús de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei militar, però va ser eximit per causes que desconeixem. En 1914 començà a col·laborar en periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota diversos pseudònims (Il soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea Del Ferro, Sibilla Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en un gran nombre (Cronaca Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati,Nichilismo, Il Proletario, Pagine Libere, L'Adunata dei Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i mantingué intensos debats amb altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo Molaschi, etc.). Cridat a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà del seu regiment. El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia a mort per deserció i traïció per un tribunal militar. En aquellaèpoca ja estava casat amb Chiara Emma Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son fill més petit va morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb Auro d'Arcola creà un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que militava en un grup antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fouíntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi. Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La Spezia i fou membre del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante Carnesecchi i Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran del seu fracàs, el 30 de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però denunciat per un pagès va ser detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó, però pocs mesos després fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del feixisme decidí retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment insurreccional. En 1920 publicà la recopilació d'articles Il mio individualismo iconoclasta. Aquest mateix any, després d'haver intentat fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di Formola, va ser novament detingut. Un cop lliure, participà en un intent insurreccional frustrat a La Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni Governato, la revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero, de la qual només sortí el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista assetjà ca seva per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir llançant diverses granades. Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la banda expropiadora de l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el 29 de novembre de 1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della Salute) de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia); un company del grup tingué la mateixa sort, però Pollastro aconseguí fugir. Pòstumament, en 1924, es van publicar dos fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco i Verso il nulla creatore. L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de l'Aliança Antifeixista Italiana (AAI).

    Renzo Novatore (1890-1922)

    ***

    Pietro Ferrero

    - Pietro Ferrero: El 12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí, Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro Ferrero. Ben aviat s'integrà en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario Torinese», participà activament en les accions de protesta contra l'assassinat legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà un dels primers membres del Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera di Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la qual esdevindrà secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la pedagogia llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava dirigida per Maurizio Garino. Adherit al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista Unió Sindical Italiana (USI), en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en una vaga, s'afilia per unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici (FIOM, Federació d'Empleats i Obrers Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball), esdevenint l'editor responsable de la revista mensual La Squilla, suplement de propaganda del Metallurgico Federale. En 1914 participà en les agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa» italiana. Fou un membre destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a Líbia. En 1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano, participà en el motí de Torí contra la patronal i la guerra. En 1918 començà a treballar com a mecànic a la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es mostrà força actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb el seu company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent, revolucionària i anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de la FIOM torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i consagrar-se plenament a la lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en nombroses lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle Lancette» --«Vaga de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la decisió unilateral de la FIAT d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment d'ocupació de fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells», apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo. El juliol de 1920, en el moment més explosiu i abans de la primera ocupació, presidí una assemblea del Comitè Intern del Consell de Fàbrica on sostingué que els treballadors torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer costat la lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant el moviment dels Consells de Fàbriques fou un dels militants més actius i radicals, oposant-se fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a Milà, a la ratificació reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que proposava l'evacuació de les fàbriques i que acabà finalment amb les ocupacions. Pietro Ferrero va morir tràgicament en els fets coneguts com «Strage di Torino» (Matança de Torí), esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont, Itàlia), quan un esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats per Pietro Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot el Torí proletari. Segrestat a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i atroces tortures que acabaren amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat pels carrers de Torí fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El clima de terror feixista a Torí era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15 persones, quan Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de les classes obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la fàbrica d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS) prengué el nom de «Pietro Ferrero». Durant la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos, particularment actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué el nom de «33 Battaglione Squadre di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.

    ***

    Foto policíaca de Philippe Urban

    - Philippe Urban: El 12 de maig de 1896 neix a Karlsruhe (Gran Ducat de Baden, Imperi alemany) --altres fonts citen Estrasburg (Alsàcia)-- l'anarquista Philippe Jacques Urban. Ciutadà francès per«reintegració», residí a Estrasburg. Durant la Gran Guerra va ser mobilitzat en l'Exèrcit alemany i el 16 d'abril de 1917 caigué presoner. Després de la guerra s'instal·là a Düsseldorf, on milità en les Joventuts Anarcosindicalistes. Durant la postguerra realitzà nombrosos desplaçaments a una banda i altra de la frontera francoalemanya. En 1923, durant el dur període d'inflació econòmica, practicà l'«expropiació dels expropiadors», obligant els automobilistes a la sortida de Düsseldorf, pistola en mà, a lliurar-li diners i objectes de valor. Detingut, va ser jutjat i, segons relatà el seu amic Rudolf Treiber, pronuncià davant el tribunal un discurs de defensa memorable. Un cop lliure retornà a Alsàcia. El 19 d'agost de 1933 va ser condemnat a Estrasburg a un mes de presó i a 25 francs de multa per «cops i ferides» i el 17 de desembre d'aquell mateix any a Dole a 15 dies de presó per«vagabunderia». L'abril de 1935 edità a Estrasburg el primer número del periòdicFreie Erdekk (Terra Lliure), primera publicació anarquista en llengua alemanya que sortí a Alsàcia --no sabem si el segon número, previst per a l'1 de maig, va ser finalment publicat. El 5 d'abril de 1935 va ser detingut a l'obra de la construcció on treballava i fou interrogat durant algunes hores. Assabentat de l'aixecament feixista el juliol de 1936 a Espanya, l'agost d'aquell any viatjà a Barcelona (Catalunya) i s'enrolà en la Columna Durruti, on fou delegat d'una centúria fins que va caure ferit el novembre d'aquell any. Entrà a formar part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten (DAS, Anarcosindicalistes Alemanys) i cap al febrer de 1937, amb altres companys (Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Helmut Klose, Heinz Petry i Richard Winkler), entrà en el «Cos de vigilància de Fronteres de Portbou», unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Després dels fets de «Maig de 1937» marxà a França i s'establí a París, on milità en el grup dels DAS d'aquesta ciutat. En 1937 el seu nom figurava en la llista de la Seguretat General francesa dels anarquistes «terroristes», on figuraven els«individus susceptibles de cometre un atemptat contra el president de la República».

    ***

    Georg von Rauch en una manifestació

    - Georg von Rauch:El 12 de maig de 1947 neix a Marburg (Hessen, Alemanya) el militant anarquista Georg von Rauch. Son pare era professor de filosofia a la Universitat i ell, després d'acabar l'escola en 1966, va començar a estudiar filosofia autodidàcticament. Aquest mateix any,  es va casar amb la seva núvia Illo, qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per la política, el clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un tret de la policia de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va influenciar força. Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat Lliure de Berlín) i va col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund (Associació Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves activitats polítiques contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent d'assassinat per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a Georg von Rauch i es va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el principi d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar un periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de 1971, però va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un conegut personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita només va durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 a Berlín (Alemanya) va rebre un tret de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un màrtir i en el paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de membres de la seva organització va crear el«Bewegung 2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red Army Fraction (Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital berlinès Bethanien, després de ser ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove llibertari.

    ***

    Carmen Blanco García

    - Carmen Blanco García: El 12 de maig de 1954 neix a Lugo (Lugo, Galícia) l'escriptora en llengües gallega i castellana, il·lustradora i professora anarcofeminista Carmen Blanco García, que ha fet servir el pseudònim Emma Luaces, en homenatge a Emma Goldman. Filla d'una família que patí represàlies en la dictadura franquista, en la dècada dels setanta entrà a formar part del moviment llibertari (Ateneu Llibertari«Ricardo Mella») i del moviment feminista (Asociación Galega da Muller i Feministas Independentes Galegas). En 1974 entaulà una relació sentimental amb l'escriptor i poeta llibertari Claudio Rodríguez Fer, amb qui té una filla (Mariña). Exercí de professora de literatura a instituts i escoles de formació professional a diverses ciutats gallegues (Santiago de Compostel·la, Chantada i Lugo) i, ja en aquest segle, de Literatura Gallega a la Facultat d'Humanitats del Campus de Lugo de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Entre 1981 i 1983 col·laborà en «Cuadernos de Cultura» de La Voz de Galicia i entre 1997 i 2010 en el seu suplement«Culturas». Amb son company Claudio Rodríguez Fer, coordina des de 1996 la revista multicultural i llibertària Unión Libre. Cuadernos de vida e culturas. En 2005 fou una de les fundadores de l'Asociación para a Dignificación das Vítimas do Fascismo (ADVF), de la qual és actualment secretària, i membra del Consello da Memoria des de 2006. Trobem col·laboracions seves en diverses publicacions periòdiques, com ara Andaina,Animal, Arco da Vella, Boletín Galego de Literatura, Casa de Gramática, Devora libros,Festa da palabra silenciada, Galicia Internacional, Grial, Guieiros, Ínsula,Letras, Luzes de Galiza, Marea Negra, Nordés, A Nosa Terra, Ólisbos,Quimera, Reflexións filosóficas, O Resplandor das Atochas, A Saia,Tempos Novos, etc. En 2000 va escriure l'himne gallec de la «Marxa Mundial de les Dones» (Marchando máis aló). En 2009 amb Claudio Rodríguez Fer muntà l'exposició Vermellas.És autora de nombrosos assaigs, especialment referents a les interrelacions entre poder, dona, sexe i cultura, i d'obres narratives. Entre les seves obres destaquen Conversas con Carballo Calero (1989), Carballo Calero. Política e cultura (1991), Literatura galega da muller (1991), Escritoras galegas (1992), Libros de mulleres (1994), Mulleres e independència (1995), Nais, damas, prostitutas e feirantas (1995), O contradiscurso das mulleres (1995), Luz Pozo Garza. A ave do norte (2002) Alba de mulleres (2003), Estraña extranxeiera (2004, poesia), Vermella con lobos (2004, narrativa), Sexo e lugar (2006), Volverlles a palabra. Homenaxe aos represaliados do franquismo (2006, amb altres), María Mariño. Vida e obra (2007), Casas anarquistas de mulleres libertarias (2007), Atracción total (2008, narrativa), Uxío Novoneyra (2009), Novoneyra. Un cantor do Courel a Compostela (2010), Feministas e libertarias (2010), Un mundo de mulleres (2011, poesia), Lobo amor (2011), Vivas en nós. Mulleres represaliadas polo franquismo na Coruña a raíz de 1936 (2011, amb Claudio Rodríguez Fer), etc. A conreat la creació plàstica dissenyant i il·lustrant nombrosos llibres de poemes. Son germà Martín Blanco Garcíaés un destacat militant anarcosindicalista.

    ***

    Just Casas Soriano

    - Just Casas Soriano: El 12 de maig de 1954 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya) l'historiador i militant anarcosindicalista Just Casas i Soriano. Fill de pares egarencs, entre els 14 i els 36 anys va fer d'electricista i als 18 anys s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. La seva militància el portà a ser detingut en dues ocasions (1972 i 1979). En 1994 s'instal·là a Terrassa. De formació autodidacta, començà els estudis d'història i acabà llicenciant-se en Història Moderna i Contemporània i doctorant-se en 1999 amb la tesi Les relacions socials durant la Generalitat republicana. Sindicalisme, empresa i Jurats Mixtos. La Conselleria de Treball (1931-1936). En 2001 fou nomenat secretari de la CNT de Terrassa i en 2004 membre del Comitè Regional de Catalunya del sindicat anarcosindicalista. En 2003 va ser nomenat professor titular en el Departament d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). En 2007 fou un dels impulsors, fundadors i primer president del Centre d'Estudis Llibertaris Francesc Sabat de Terrassa. En 2008 fou un dels signants del«Manifest de professors i professores en suport a les mobilitzacions estudiantils» contra l'anomenat «Pla Bolonya». A més de conferències i de mítings, ha col·laborat en la premsa llibertària (CNT, Orto,Solidaridad Obrera, Terme, etc.) i en la premsa acadèmica (Afers, etc.). Està especialitzat en les activitats cenetistes durant els anys republicans, en el sistema laboral de la Generalitat de Catalunya, sobre el periòdic Solidaridad Obrera, etc. És autor de Ca n'Anglada, lluita d'un barri (1996, amb altres), Historia Social de San Adrián de Besós (1996, amb Manuel Márquez Berrocal), Del molí a l'ordinador. Passat i present de Barberà del Vallès (2002, amb altres), La política de treball de la Generalitat republicana (1931-1938) (2003, la seva tesi doctoral), Generalitat de Catalunya. Obra de govern (1931-1939) (2006, amb altres), etc.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Sabater francès

    - Auguste Delalé: El 12 de maig de 1910 mor a París (França) el militant anarquista i sindicalista Auguste Delalé. Havia nascut el 16 de maig de 1864 a Tours (Centre, França), en una família pobra de teixidors. De jove Auguste també farà de teixidor, però aviat aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra (Occitània), centre important de la indústria sabatera. Va col·laborar des de 1880 en el periòdic La Révolte, de Jean Grave. Va militar en diversos grups anarquistes de Droma, com ara «Les Indignés», de Vienne, a partir de 1888. De març al 20 d'octubre de 1893 va ser gerent de Le Père Peinard, d'Émile Pouget, en substitució d'A. Gardrat i va patir dues condemnes per difamació --una a Cherbourg, en desembre de 1893, i altra a Grenoble, en març i abril de 1894. La seva companya, la militant anarquista Aline Blanc, era mare de la que serà coneguda neomaltusiana i llibertària Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participa amb una escissió socialista de Romans en la constitució d'una efímera Lliga de la Coalició de Forces Revolucionàries de Romans d'Isèra i Bourg-de-Péage. Instal·lat a Besançon treballarà de representant de joieria i més tard a Tours organitzarà un grup anarquista pel qual passaran Jean Marestan, Louise Michel, Laurent Tailhade i Alexandre Jacob. En 1903, a París, va col·laborar amb Le Libertaire, fet que li va implicar una nova condemna a dos mesos de presó per difamació a Dijon. Es va introduir més tard en el sindicalisme i va esdevenir, juntament amb Georges Yvetot, un representant de la Borsa del Treball de París. El maig de 1904 reemplaçarà el vell militant sabater Le Mao com a gerent de l'òrgan oficial de la Federació Nacional de Cuiros i Pells, L'Ouvrier des Cuirs et Peaux. En aquesta mateixa època serà elegit secretari del sindicat de sabaters parisencs, lloc que ocuparà alternativament amb un altre anarquista, Bossard, que el succeirà definitivament en 1907. El juny 1904 va participar a Amsterdam en el congrés constitutiu de l'Associació Internacional Antimilitarista (AIA) i quan la secció francesa de l'AIA va ser creada el setembre de 1904, Delalé en serà el tresorer. L'abril de 1907, arran d'una vaga de sabaters, va ser acusat d'incitació a la revolta, però va acabar en un sobreseïment. El juny de 1908 va ser delegat de la Confederació General del Treball (CGT) arran d'una vaga de cosidors de sabates a París. El març de 1909 va demanar el permís per editar un periòdic anarquista anomenat Le siècle nouveau, que si va aparèixer, va ser per poc temps. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del món sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato, Montéhus i Alexandre Luquet, i el seu cos va ser incinerat al cementiri de Père-Lachaise.

    ***

    Virgilia D'Andrea

    - Virgilia D'Andrea: El 12 de maig de 1933 mor a Nova York (Nova York, EUA) la poetessa, militant i activa propagandista de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme italians Virgilia D'Andrea. Havia nascut l'11 de febrer de 1890 a Sulmona (Abruços, Itàlia) i òrfena des de nina, va ingressar amb sis anys en un col·legi catòlic. Sempre rebel contra la institució i l'ordre social, es refugia en els llibres i la poesia. Companya i col·laboradora d'Armando Borghi, secretari de l'USI (Unió Sindical Italiana) i del seu òrgan de premsa Guerre de classe. Tasques que assumirà Virgilia tota sola en 1921 quan Borghi romangui empresonat. En març de 1922, participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria liés de bell nou confiada, juntament amb el seu company. Militants antifeixistes, són amenaçats de mort per les seves activitats, i després de la Marxa sobre Roma feixista, decideixen exiliar-se i abandonar Itàlia en 1923; anaren a Berlín, més tard a París (1924) i finalment als EUA, on continuaran les seves accions, especialment a favor de Sacco i Vanzetti. Virgilia, bona oradora, participarà amb el seu company en mítings i col·laborarà en el periòdic anarquistaL'Aduanata dei Refratari. En morir va deixar diverses col·leccions de poemes i una col·lecció d'articles publicats a Nova York poc temps abans.

    ***

    Vicent Fontanet Gombau

    - Vicent Fontanet Gombau: El 12 de maig de 1961 mor a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicent Fontanet Gombau. Havia nascut en 1918 a Vinaròs (Baix Maestrat, País Valencià). Durant la guerra civil lluità com a milicià en una unitat especialitzada en operacions --sabotatges (ponts, vies fèrries, grans infrastructures), rescatar presoners, etc.-- darrera les línies franquistes comandada per l'anarquista Juan Bautista Albesa Segura (Batista). Amb el triomf feixista creuà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de concentració, com ara Argelers i Bram. A començaments de 1940 s'allistà en la 141 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) que operà al departament de Loir i Cher sota les ordres dels militars del Camp des Landes. Quan l'ocupació alemanya, els militars francesos abandonaren la CTE a la seva sort i retornà a peu al Midi, acabant internat al camp de concentració de Barcarès. Després va ser integrat en el 143 Grup de Treballadors Estrangers (GTE), establerta a l'Avairon, per treballar com obrer agrícola a les granges del sud d'aquest departament. Després de deixar el GTE, arribà a Marsella, on va ser detingut pels alemanys. Amb el perill de ser deportat a Alemanya, fugí i retornà a l'Avairon on s'integrà en la IX Brigada de guerrillers espanyols i participà en la Resistència i en els combats de l'Alliberament. Durant la tardor de 1944, com altres membres de la IX Brigada, participà en els operacions de la invasió de la Vall d'Aran enquadrat en l'operació «Reconquista d'Espanya». Amb el fracàs de la temptativa, retornà a França i s'allistà en el IV Batalló de Seguretat establert a Carbona fins a la desmobilització el març de 1945. Després de l'Alliberament, amb Victorià Segura, fou un dels organitzadors de la Federació Local de la Confederació Nacional del Treball (CNT) en l'Exil de Lunèl on milità fins la seva defunció. Vicent Fontanet Gombau va morir el 12 de maig de 1961 a Montpeller (Llenguadoc, Occitània) i la seva al·locució fúnebre va ser pronunciada pel vell militant anarquista búlgar Salomon Alkalay.

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 169 | 170 | (Page 171) | 172 | 173 | .... | 465 | newer