[12/05] «La Sociale» -«Acracia» - Cas Sacco i Vanzetti - París
(12-05-68) - Pellicer - Jacquemin - Novatore - Ferrero - Urban - Von
Rauch - Blanco - Casas - Delalé - D'Andrea - Fontanet - MachoAnarcoefemèrides
del 12 de maig
Esdeveniments
- Surt La Sociale: El 12 de maig de
1895 surt a París (França) el
primer número de La Sociale. Paraît
tous les dimanches.
Editat per Émile
Pouget, que acaba de retornar a França gràcies a
una amnistia resultat d'una
elecció presidencial, era simplement el canvi de nom per a
trampejar la llei
del periòdic Le
Père Peinard,
que aleshores estava prohibit. En van ser
gerents P. Rogier, J. A. Rogier, A. Gauthey i C. Favier. Els articles
no van
signats i els únics noms que apareixen, a més de
pseudònims, són Pouget i F. Pelloutier.
Fou il·lustrat per Bordier, M. Luce, C. Meunir i A.
Willette. Aquesta
publicació va costar a Pouget una estada de quatre
mesos a la presó per un delicte de premsa. Malgrat
això, el periòdic continuarà
publicant-se fins al número 76, del 18-25 d'octubre de 1896,
que es va eclipsar
amb la reaparició de Le Père Peinard.
***
- Surt Acracia: El 12 de maig de
1918 surt a Tarragona
(Tarragonès, Catalunya) el primer número d'Acracia. Periódico
quincenal. A partir del número
14, del 22 de novembre de 1918, el subtítol serà«Periódico semanal». Editat
pel grup «Acracia», fou dirigit per
Hermós Plaja Saló i finançat per sa
companya Carme Paredes Sans amb els minsos guanys d'una cantina.
Recollia una
extensa i continuada informació de l'activitat sindical
(informació de
conferències, mítings, vagues, campanyes de
propaganda, etc.) i de la vida
orgànica de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). El número 11 és un
extraordinari dedicat a la figura de Francesc Ferrer i
Guàrdia. Hi van
col·laborar Salvio Aiguaviva, Juan Aragonés,
José Arranz, Fortunato Barthe,
Alfredo Calderón, Juan Campos Villagrán, Eusebi
Carbó, Josep Casasola, Rosari Dulcet,
Eduardo G. Gilimón, A. Gómez, José
Martínez, Antònia Maymón, Higinio Noja
Ruiz,
Domingo Roca, Anastasio Rodríguez, Josep Roigé,
Onésimo Ruiz, entre d'altres. En
sortiren 17 números, l'últim el 25 de desembre de
1918. Comptà amb una«Biblioteca Acracia», continuada en la seva segonaèpoca a Reus --cinc números
entre el 28 de gener i el 17 de març de 1923--, on
s'editaren obres d'Amador,
Bakunin, Barthe, Blanqui, Converti, Faure, Girard, Gori, Hucha,
Kropotkin,
Palmiro Lidia, Anselmo Lorenzo, Errico Malatesta, Ricardo Mella, Most,
Prat,
Reclus, Salvochea, Ramón Segarra, Suñé
i Torres Tribó, entre d'altres.
***
-
Confirmació de la pena de mort de Sacco i
Vanzetti: El 12 de maig de
1926 la Cort Suprema de
Justícia de Massachusetts (EUA) confirma la condemna a mort
dels militants
anarquistes Nicola Sacco i Bartolomeo Vanzetti.
***
-
París (12-05-68):
El 12 de maig de 1968 a París (França) els
manifestants detinguts durant els
aldarulls són alliberats per ordre del procurador de la
República. Els
estudiants condemnats a penes de presó ferma són
posat en llibertat per decisió
del tribunal d'apel·lació. Al Barri
Llatí totes les forces policíaques es
retiren i només queda un agent per regular el
trànsit, alhora que sorgeixen
controvèrsies entre els sindicats de policia i el govern.
Els organitzadors de
la manifestació programada per al 13 deliberen deu hores,
durant les quals
discuteixen, entre amenaces de ruptura, l'itinerari i els
eslògans de la
manifestació de l'endemà. Els responsables dels
principals programes televisius
protesten contra l'«escandalosa
mancança» d'informació donada per
l'Oficina de
Radiodifusió-Televisió Francesa (ORTF) sobre els
esdeveniments. Alain Peyrefitte,
ministre d'Educació, prepara la seva carta de
dimissió, que serà lliurada el
matí del 14 de maig a Georges Pompidou, que la
rebutjarà. La dimissió del
ministre d'Educació serà admesa i anunciada el 28
de maig.
Naixements
- Josep Lluís Pellicer
i Fenyé: El 12 de maig de 1842 neix a Barcelona
(Catalunya) el dibuixant, caricaturista i pintor anarquista Josep
Lluís Pellicer
i Fenyé (o Feñé), també
conegut com Gabriel Nyapus o Nyapus.
Oncle del també anarquista Rafael Farga i Pellicer. Obligat
per sa família
estudià per a mestre d'obres (aparellador, agrimensor,
etc.), però alhora
realitzà estudis artístics (dibuix, pintura,
etc.) i fou deixeble de Ramon
Martí i Alsina, exposant en la Societat d'Artistes. Cap al
1865 viatjà a Roma
per realitzar estudis pictòrics, on pintà olis
com Zitto, Silenzio,Che passa la ronda, etc. De ben jovenet
col·laborà en setmanaris d'humor
(Lo Xanquet, Un Tros de Paper, El
Tiburón, Barcelona
Cómica, L'Esquella de la Torratxa,La Campana de Gràcia,
etc.) i començà a ser conegut com a dibuixant i
caricaturista sota el pseudònim
de Gabriel Nyapus. Introduït en els
cercles republicans, en 1865 fou
membre del Comitè Local del Partit Democràtic a
Barcelona i el desembre
d'aquell any assistí al Congrés de Cooperatives i
de Societats d'Ajuda Mútua.
En 1867 s'instal·là una temporada a
París i escrigué Notas y dibujos sobre
la Exposición Universal de París, que
més tard publicà per lliuraments en La
Vanguardia. A partir de 1869 s'establí a
Barcelona, on es presentà a les
eleccions municipals i el febrer sortí elegit regidor de
l'Ajuntament pel
Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF). Poc
després participà en la creació
de la Federació Regional Espanyola (FRE) de
l'Associació Internacional dels
Treballadors (AIT) a Barcelona, en una reunió celebrada el 2
de maig de 1869 al
seu taller amb el beneplàcit de l'internacionalista i
bakuninista Giuseppe
Fanelli, on signà com a president el manifest «De
la Sección Barcelonesa de la
AIT a las secciones de Europa y América». Dies
després, el 18 de maig, va
firmar el «Pacte Federal de Tortosa» com a membre
del Comitè Local del PRDF. En
1871 es traslladà a Madrid i, en produir-se
l'escissió marxista de l'AIT, es
decanta pel sector bakuninista. En 1872 realitzà la
sèrie «La Comuna de París»
per a La Ilustración de Madrid. Entre
1872 i 1873 dibuixà per al
periòdic anarquista El Condenado i
també per al Gil Blas. En 1874,
amb Farga, Viñas i altres, assistí a la
reunió que acordà reactivar l'Aliança
bakuninista. Durant la dècada dels setanta
destacà especialment com a
il·lustrador de les revistes gràfiques
més importats de l'època, fent de
corresponsal i d'il·lustrador de les guerres carlines
(1872-1876) per a La
Ilustración, Le Monde Illustré
i The Graphic, entre d'altres.
Després de cobrir la guerra russoturca com a agregat de
premsa al bàndol del
Gran Duc Nicolau com a corresponsal, s'establí un temps a
Montsó, on pintà el
quadre Las Quintas. En 1878 es traslladà
a París, des d'on envià
col·laboracions
per a La Vanguardia, Diari
Català i Renaixença,
en les
quals introduirà l'impressionisme. De bell nou a Barcelona,
destacà com a
il·lustrador d'obres literàries (Palacio
Valdés, Pérez Galdós, Pitarra,
Quevedo, Cervantes, etc.), dibuixà cartells de les
exposicions d'arts (1891,
1892, 1894, 1896 i 1898), decorà la Biblioteca
Arús, dissenyà capçaleres de
periòdics (La Ilustración
Artística, Diari Català,El Cohete),
dirigí la secció artística de
l'editorial Montaner i Simon, participà en
l'Exposició Universal de 1888, intervingué en la
fundació dels museus Artístic
Municipal i de Reproduccions Artístiques, dels quals fou
primer director. Entre
1886 i 1888 col·laborà sota pseudònims
en Acracia. Durant els seusúltims anys participà amb el grup de
Rusiñol a Sitges i amb la segona exposició
del Cercle Sant Lluc (1895). En 1898 fundà amb Eudald
Canivell i Masbernat i
amb l'impressor Josep Cunill l'Institut Català de les Arts
del Llibre i fou
nomenat acadèmic de Belles Arts de Barcelona. Josep
Lluís Pellicer i Fenyé va
morir el 15 de juny de 1901 a Barcelona (Catalunya).
***
- Eugène
Jacquemin: El 12 de maig de 1876 neix a París
(França) el propagandista
anarquista, antimilitarista, sindicalista i, després,
socialista Louis-Eugène
Jakmin, conegut com Eugène
Jacquemin.
Es guanyava la vida com a ferrador. El 26 de novembre de 1894 va ser
condemnat
a París a sis mesos de presó per «cops
i ferides». El servei militar el va fer
a Diego Suarez (actual Antsiranana, Diana, Madagascar), on
patí tota mena de
tortures i on es desenvolupà el seu antimilitarisme. En 1897
viva al número 64
del carrer de la Villette, a Le Pré-Saint-Gervais (Illa de
França, França). Fou
gerent del butlletí La Banlieue
Anarchiste (1898), òrgan dels grups llibertaris de
Pantin i de Le
Pré-Saint-Gervais, que no sabem si finalment es
publicà. El 14 de juliol de
1907 va ser detingut, juntament amb 36 companys, durant una
manifestació
antimilitarista i acusats de «provocació a la
desobediència de militars,
ultratges i rebel·lió als agents,
possessió d'armes prohibides i infracció a la
llei sobre estrangers». En 1909 fou secretari del Sindicat de
Ferradors del
Districte del Sena de la Confederació General del Treball
(CGT) i fou membre
del Comitè Federal de la Federació de Ferradors,
representant la tendència
revolucionària en front de la moderada
encapçalada pel socialista Éloi Hardy.
El 6 d'octubre de 1909 aquesta federació es
transformà en el Sindicat Nacional
d'Obrers Ferradors de França i Colònies, i en va
ser nomenat secretari. El 13
de gener de 1910 aquest sindicat engegà una vaga del sector
al departament del
Sena, que agrupà 1.500 obrers, reivindicant la jornada de
nou hores i un
augment dels salaris, i de la qual fou membre del seu
comitè. El 15 de maig de
1910 a Le Pré-Saint-Gervais, fou un dels fundadors del Grup
Llibertari de l'Est
de París. L'octubre de 1910 assistí com a delegat
de sis sindicats de ferradors
al Congrés Confederal de Tolosa de Llenguadoc. En
representació dels ferradors,
fou membre del Comitè Confederal de la CGT, fins a la
fusió del Sindicat de
Ferradors en la Federació del Metall en 1912, i
formà part, entre 1910 i 1912, de
la comissió de vagues i de la de la vaga general. El 13 de
novembre de 1910,
com a delegat del Grup Llibertari de l'Est de París, fou un
dels fundadors de
la Federació Revolucionària Comunista (FRC) i,
fins al 1914, fou un dels seus
principals animadors. El maig de 1911 participà en el Grup
Intersindical per a
la Propagació de la Llengua Internacional (CIPLI), que feia
propaganda de
l'ido. El 4 de juny de 1911 participà en el
Congrés Regional i atià el
sabotatge dels trens per obligar les companyies a readmetre els
ferroviaris
acomiadats. Entre juny i novembre de 1911, en substitució de
Jean Dudragne, va
ser gerent de Le Libertaire. En
aquests anys col·laborà en La
Cravache
(1906-1913) i L'Avant-Garde
(1913-1914). Fins a la Gran Guerra, prengué la paraula en
nombrosos mítings del
moviment anarquista i sovint va signar el seus articles com Mainjacques i com Jakmin.
El gener de 1912 fou un dels quatre caps del grup d'acció«Bakounistes» de l'FRC i el 27 de gener va ser
jutjat en rebel·lia per
l'Audiència del Sena per «provocació al
pillatge i al robatori» i per«provocació de militars a la
desobediència» i condemnat a dos anys de
presó i a
500 francs de multa. El 27 de març de 1912, com a gerent de Le Libertaire, va ser jutjat davant
l'Audiència del Sena per un dibuix d'André
Claudot aparegut en el número del 30
de setembre de 1911; condemnat a un any de presó per«provocació de militars a
la desobediència», a començament de
maig de 1912 va ser tancat a la presó
parisenca de La Santé. Finalment, va ser alliberat
gràcies a una amnistia. Entre
abril i maig de 1912 va ser membre del Comitè
Antiparlamentari Revolucionari
(CAR), alhora que un dels fundadors dels «Amics de Le Libertaire». Aquest any va
ser nomenat delegat de Propaganda de
la CGT a Calvados (Baixa Normandia, França), fent especial
atenció en les
explotacions mineres. El novembre de 1912 fundà al seu
domicili del número 23
del carrer Garde-Chasse de Les Lilas (Illa de França,
França), amb Édouard
Boudot i Édouard Sené, el periòdic Le
Réveil Anarchiste Ouvrier, que tingué
per gerents Jean Labbat i Charles
Bervilitas, i que aparegué fins el desembre de 1913. Entre
gener i desembre de
1913 fou membre de la comissió executiva de la
Unió dels Sindicats del Sena. El
3 de març de 1913 parlà en un míting
de la Federació Comunista Anarquista
(FCA), amb Émile Aubin, Édouard Boudot i
Benoît Broutchoux. A partir d'abril de
1913, amb Édouard Sené i Jacques Long (Jacklon),
distribuí 2.000 exemplars del fullet En
cas de guerre, batejat per la policia com La
Brochure Rouge (El Fullet Roig), que va ser enviat a
més de cinc
cents grups anarquistes i sindicalistes i on s'explicava de manera
pràctica com
sabotejar la mobilització; alguns paquets del qual van ser
descoberts per la
policia entre febrer i març de 1914 a diferents poblacions
franceses. L'11 de
maig de 1913, mentre repartia propaganda antimilitarista contra la«Llei dels
tres anys», amb Lucien Valette i Fernand Jouen, va ser
detingut al bulevard
Saint-Michel de París i, com portava un bastó amb
plom al final, va ser tancat
48 hores i multat amb 50 francs per «possessió
d'arma prohibida». L'1 de juliol
de 1913, arran de diversos motins a diferents casernes, va ser, amb
Jean
Labbat, dos dels membres de l'FCA dels 22 militants de la CGT, la major
part de
la Federació de la Construcció, que van ser
interpel·lats pel Ministeri de
l'Interior. En aquesta època era membre de la
comissió executiva de la Unió de
Sindicats del Sena i tresorer del Sindicat de Ferradors i
col·laborà en Le Combat.
L'octubre de 1913, quan el
conjunt de la redacció de Le
Réveil
Anarchiste Communiste era a la garjola, sa companya, la
costurera
anarquista i sindicalista Émilie Lepreux,
s'encarregà del periòdic. Finalment,
les autoritats judicials separaren Jacquemin i Labbat de la resta dels
acusats
i instruïren independentment el seu procés per un
article aparegut en Le Réveil
Anarchiste Ouvrier on
s'incitava els reclutes a una «vaga general
militar» si no eren llicenciats en
dos anys en comptes de tres. El 22 de novembre de 1913 la VIII Cambra
del
Tribunal Correccional el va condemnar en absència a 15 mesos
de presó i a cinc
mesos de presó a Labbat. El seu advocat, Pierre Laval, no
aconseguí que el
procés tingués lloc en audiència. La
seva pena va ser reduïa el 29 de gener de
1914 a un any. Entre l'1 d'abril i
l'1
de maig de 1914 Le Réveil
Anarchiste
tornà a editar tres números. En 1914 va ser
mobilitzat en el II Grup Especial
del 45 Regiment d'Infanteria i enviat a un batalló
disciplinari a Aïn-Sefra, al
sud d'Orà (Algèria), i des d'allà, el
juny de 1915, va escriure una carta a
Léon Jouhaux on feia costat la posició
majoritària de la CGT d'adherir-se a la«Unió Sagrada». Després de la
guerra se li va encarregar reorganitzar la CGT al
departament de Meurthe i Mosel·la i va ser nomenat delegat
de Propaganda per a
la regió Est i com a tal col·laborà enL'Humanité.
Entre el 15 i el 21 de setembre de 1919 assistí com a
delegat al Congrés
Confederal de Lió (Arpitània), on
declarà que encara era anarquista. El juliol
de 1921, durant el Congrés Confederal de la CGT celebrat a
Lilla
(Nord-Pas-de-Calais, França), digué que no
pertanyia a cap tendència, però
condemnava la política confederal i les eventuals exclusions
dels Comitès Sindicalistes
Revolucionaris (CSR), alhora que demanà manteniment de la
CGT al si de la
Internacional d'Àmsterdam. Mesos després, arran
de l'escissió confederal,
continuà en la CGT, ocupant càrrecs de
responsabilitat, com ara tresorer del
Sindicat de la Construcció de Nancy (1921), tresorer de la
Unió Departamental
(entre finals de 1921 i abril de 1926), secretari de la Unió
Interdepartamental
de Meurthe i Mosel·la-Mosa-Vosges (1923), secretari de la
Unió Departamental
dels Vosges (1924-1926). Un informe policíac del 30 de
juliol de 1921 el
qualificà de «llibertari perillós,
antimilitarista, partidari de l'acció
directe, molt intel·ligent, molt actiu, orador de paraula
persuasiva». A Nancy
(Lorena, França) participà en la
fundació de nombroses cooperatives obreres i
en l'Impremta Obrera, la qual dirigí, i que a partir de
gener de 1921 imprimí Le
Réveil Ouvrier, òrgan de la
Unió
Departamental i del qual va ser gerent des de 1919. En el
número del 27 d'agost
de 1921 un article sobre la desocupació acabà amb
aquestes paraules:«Treballadors, no accepteu l'atur! Preneu la
fàbrica, preneu la mina!», fet pel
qual va ser condemnat el 3 de desembre a dos mesos de presó
i a 2.000 francs de
multa per «excitació al robatori i al
pillatge»; durant aquest judici,
reivindicà el seu anarquisme. A més
d'això, va fer costat diferents moviments
vaguístics, com ara la vaga de blanquers a Annonay (setembre
de 1923), la vaga
de l'Havre (octubre de 1923), la vaga dels estibadors de Dunkerque (de
juny a
octubre de 1926), etc. Contrari a tota escissió sindical,
mantingué, almenys un
temps, la unitat en el si de la Unió Departamental de
Meurthe i Mosel·la. Entre
1925 i 1936 col·laborà en La
Révolution
Prolétarienne. Malalt, hagué de reduir
les seves activitats a partir de
1928 i s'instal·là amb sa companya i son fill en
una granja a
Dommartin-lès-Toul. En aquesta època final de sa
vida s'afilià a la Secció
Francesa de la Internacional Obrera (SFIO) i va ser nomenat delegat de
Toul en
el congrés de la Federació Socialista de Meurthe
i Mosel·la celebrat el 25 de
maig de 1930. Eugène Jacquemin va morir el 26 d'agost de
1930 a Dommartin-lès-Toul
(Lorena, França) i fou enterrat dos dies després
en aquesta població. En els
anys posteriors es creà el «Campionat
Eugène Jacquemin» de ciclisme, on
participaven nombroses grups d'esportistes obrers.
***
- Renzo Novatore: El
12 de maig de 1890 neix a Arcola (Ligúria,
Itàlia)
l'anarcoindividualista il·legalista, escriptor i poeta Abele
Rizieri Ferrari,
més conegut com Renzo Novatore. Fill
d'una família pagesa molt humil, no
s'integrà en la disciplina escolar i abandonà les
classes en el seu primer any.
Treballà la terra amb son pare, el qual el va educar de
manera autodidacta,
especialment en la poesia i la filosofia. Ben aviat
s'introduí en el moviment
anarquista del seu poble i de la propera La Spezia i
començà a llegir els
clàssics llibertaris (Errico Malatesta, Piotr Kropotkin, Max
Stirner, Pietro
Gori, etc.) i filosoficoliteraris (Friedrich Nietzsche, Georges
Palante, Oscar
Wilde, Henrik Ibsen, Arthur Schopenhauer, Charles Baudelaire, etc.). A
partir
de 1908 abraçà, per influències
stirnerianes, l'anarcoindividualisme. Va ser
acusat, amb Abele Ferrari, de calar foc l'església de la
Madonna degli Angeli
del seu poble durant la nit del 15 al 16 de maig de 1910 i fou tancat
durant
tres mesos, però la seva participació en aquest
fet mai no es va demostrar. En
1911 passà a la clandestinitat ja que la policia el buscava
per robatori. El 30
de setembre d'aquell any la policia el detingué per
vandalisme. Sempre rebutjà
el treball assalariat i reivindicà l'expropiació
individual i fins i tot l'ús
de la força si calia. En 1912 va ser cridar a fer el servei
militar, però va
ser eximit per causes que desconeixem. En 1914
començà a col·laborar en
periòdics anarquistes i n'arribà a publicar, sota
diversos pseudònims (Il
soldato del sogno, Mario Ferrento, Andrea
Del Ferro, Sibilla
Vane, Brunetta l'Incendiaria, etc.), en
un gran nombre (Cronaca
Libertaria, Il Libertario, Iconoclasta!,Gli Scamiciati,Nichilismo, Il Proletario, Pagine
Libere, L'Adunata dei
Refrattari, La Testa di Ferro, etc.) i
mantingué intensos debats amb
altres intel·lectuals anarquistes (Camillo Berneri, Carlo
Molaschi, etc.). Cridat
a files durant la Gran Guerra, el 26 d'abril de 1918 desertà
del seu regiment.
El 31 d'octubre d'aquell any, va ser condemnat en rebel·lia
a mort per deserció
i traïció per un tribunal militar. En aquellaèpoca ja estava casat amb Chiara Emma
Rolla, amb qui tingué tres infants. A finals de 1918 son
fill més petit va
morir i retornà a ca seva arriscant-se a ser detingut. Amb
Auro d'Arcola creà
un col·lectiu anarcofuturista a La Spezia, alhora que
militava en un grup
antifeixista d'«Arditi del Popolo». Fouíntim d'Enzo Martucci i Bruno Filippi.
Participà activament en l'aixecament de maig de 1919 a La
Spezia i fou membre
del seu Comitè Revolucionari, juntament amb sos amics Dante
Carnesecchi i
Tintino Persio Rasi. Amb la repressió desencadenada arran
del seu fracàs, el 30
de juny s'amagà pels camps de Sarzana, però
denunciat per un pagès va ser
detingut. Jutjat, va ser condemnat a 10 anys de presó,
però pocs mesos després
fou alliberat gràcies a una amnistia. Amb el creixement del
feixisme decidí
retornar a la clandestinitat i participar activament en el moviment
insurreccional. En 1920 publicà la recopilació
d'articles Il mio
individualismo iconoclasta. Aquest mateix any,
després d'haver intentat
fer-se amb un dipòsit d'armes d'una caserna del Val di
Formola, va ser novament
detingut. Un cop lliure, participà en un intent
insurreccional frustrat a La
Spezia. L'abril de 1921 publicà, amb Tintino Rasi i Giovanni
Governato, la
revista Vertice. Rivista anarchica e di pensiero,
de la qual només sortí
el primer número. Durant l'estiu de 1922 un escamot feixista
assetjà ca seva
per intentar assassinar-lo, però aconseguí fugir
llançant diverses granades.
Perseguit, rebutjà la idea d'emigrar i s'uní a la
banda expropiadora de
l'anarquista Sante Pollastro. Renzo Novatore resultà mort el
29 de novembre de
1922 pels carrabiners durant un tiroteig en una taverna (Osteria della
Salute)
de Teglia (Gènova, Ligúria, Itàlia);
un company del grup tingué la mateixa
sort, però Pollastro aconseguí fugir.
Pòstumament, en 1924, es van publicar dos
fullets recopiladors dels seus articles sota els títols Al disopra dell'arco
i Verso il
nulla creatore.
L'anarquista expropiador Severino Di Giovanni
es va veure fortament influenciat per la seva figura i creà
a l'Argentina el«Grupo Anarcoindividualista Renzo Novatore» de
l'Aliança Antifeixista Italiana
(AAI).
Renzo Novatore (1890-1922)
***
- Pietro Ferrero: El
12 de maig de 1892 neix a Grugliasco (Torí,
Piemont, Itàlia) el militant anarcosindicalista Pietro
Ferrero. Ben aviat s'integrà
en el moviment anarquista i, com a membre fundador del«Fascio Libertario
Torinese», participà activament en les accions de
protesta contra l'assassinat
legal de Francesc Ferrer i Guàrdia. En 1910 serà
un dels primers membres del
Centre d'Estudis Socials, a la popular barriada torinesa de la Barriera
di
Milano, que aviat es transformà en Escola Moderna i de la
qual esdevindrà
secretari en 1911; aquesta escola, inspirada en els principis de la
pedagogia
llibertària de Francesc Ferrer i Guàrdia, estava
dirigida per Maurizio Garino. Adherit
al Sindicat Metal·lúrgic de l'anarcosindicalista
Unió Sindical Italiana (USI),
en 1912, després del fracàs d'aquest sindicat en
una vaga, s'afilia per
unificar la lluita a la Federazione Impiegati Operai Metallurgici
(FIOM,
Federació d'Empleats i Obrers
Metal·lúrgics), adherida a la Confederazione
Generale del Laboro (CGL, Confederació General del Treball),
esdevenint
l'editor responsable de la revista mensual La Squilla,
suplement de
propaganda del Metallurgico Federale. En 1914
participà en les
agitacions sorgides arran de la «Settimana Rossa»
italiana. Fou un membre
destacats dels grups de protesta contra l'aventura imperial italiana a
Líbia. En
1917, amb altres anarquistes de la Barriera di Milano,
participà en el motí de
Torí contra la patronal i la guerra. En 1918
començà a treballar com a mecànic a
la Fabbrica Italiana Automobili Torino (FIAT). En aquests anys es
mostrà força
actiu contra la deriva reformista de la FIOM, militant, juntament amb
el seu
company i amic Maurizio Garino, en l'ala intransigent,
revolucionària i
anticorporativista d'aquest sindicat. En 1919 fou elegit secretari de
la FIOM
torinesa i decidí abandonar el seu lloc de feina i
consagrar-se plenament a la
lluita sindical. Durant el seu secretariat es va veure implicat en
nombroses
lluites laborals, entre les quals destaca l'«Sciopero delle
Lancette» --«Vaga
de la Busca», efectuada l'abril de 1920 contra la
decisió unilateral de la FIAT
d'ajustar l'horari laboral a l'horari solar-- o el moviment
d'ocupació de
fàbriques. Amb Garino, redactà el«Manifest pel Congrés dels Consells»,
apareguda el 27 de març de 1920 en L'Ordine Nuovo.
El juliol de 1920, en
el moment més explosiu i abans de la primera
ocupació, presidí una assemblea del
Comitè Intern del Consell de Fàbrica on
sostingué que els treballadors
torinesos estaven disposats a tot i va fer una crida a la FIOM a fer
costat la
lluita revolucionària i anarcosindicalista de l'USI. Durant
el moviment dels
Consells de Fàbriques fou un dels militants més
actius i radicals, oposant-se
fermament, en el Congrés Nacional de la FIOM a
Milà, a la ratificació
reformista de l'«Acord D'Aragona-Giolitti», que
proposava l'evacuació de les
fàbriques i que acabà finalment amb les
ocupacions. Pietro Ferrero va morir
tràgicament en els fets coneguts com «Strage di
Torino» (Matança de Torí),
esdevinguts el 18 de desembre de 1922 a Torí (Piemont,
Itàlia), quan un
esquadró feixista d'una cinquantena de membres capitanejats
per Pietro
Brandimarte va fer una «batuda correctiva» per tot
el Torí proletari. Segrestat
a la Cambra del Treball torinesa, després de llargues i
atroces tortures que acabaren
amb la seva vida, el cadàver fou destrossat i arrossegat
pels carrers de Torí
fermat a un camió com a un trofeu victoriós. El
clima de terror feixista a Torí
era tan absolut que al seu enterrament només assistiren 15
persones, quan
Ferrero era una de les persones més estimades i conegudes de
les classes
obreres de la ciutat piamontesa. El 7 de novembre de 1923, la
fàbrica
d'automòbils «Amo» de Moscou (URSS)
prengué el nom de «Pietro Ferrero».
Durant
la resistència antifeixista, un grup de partisans torinesos,
particularment
actiu durant la insurrecció al Piemont, prengué
el nom de «33 Battaglione Squadre
di Azione Partigiana (SAP) Pietro Ferrero», en el seu honor.
***
- Philippe Urban: El
12 de maig de 1896 neix a Karlsruhe (Gran Ducat de Baden, Imperi
alemany)
--altres fonts citen Estrasburg (Alsàcia)-- l'anarquista
Philippe Jacques
Urban. Ciutadà francès per«reintegració», residí a
Estrasburg. Durant la Gran
Guerra va ser mobilitzat en l'Exèrcit alemany i el 16
d'abril de 1917 caigué
presoner. Després de la guerra
s'instal·là a Düsseldorf, on
milità en les
Joventuts Anarcosindicalistes. Durant la postguerra realitzà
nombrosos desplaçaments
a una banda i altra de la frontera francoalemanya. En 1923, durant el
dur
període d'inflació econòmica,
practicà l'«expropiació dels
expropiadors»,
obligant els automobilistes a la sortida de Düsseldorf,
pistola en mà, a
lliurar-li diners i objectes de valor. Detingut, va ser jutjat i,
segons relatà
el seu amic Rudolf Treiber, pronuncià davant el tribunal un
discurs de defensa
memorable. Un cop lliure retornà a Alsàcia. El 19
d'agost de 1933 va ser
condemnat a Estrasburg a un mes de presó i a 25 francs de
multa per «cops i
ferides» i el 17 de desembre d'aquell mateix any a Dole a 15
dies de presó per«vagabunderia». L'abril de 1935 edità a
Estrasburg el primer número del periòdicFreie Erdekk (Terra Lliure), primera
publicació
anarquista en llengua alemanya que sortí a
Alsàcia --no sabem si el segon número,
previst per a l'1 de maig, va ser finalment publicat. El 5 d'abril de
1935 va
ser detingut a l'obra de la construcció on treballava i fou
interrogat durant algunes
hores. Assabentat de l'aixecament feixista el juliol de 1936 a Espanya,
l'agost
d'aquell any viatjà a Barcelona (Catalunya) i
s'enrolà en la Columna Durruti,
on fou delegat d'una centúria fins que va caure ferit el
novembre d'aquell any.
Entrà a formar part dels Deutsche Anarcho-Syndikalisten
(DAS,
Anarcosindicalistes Alemanys) i cap al febrer de 1937, amb altres
companys
(Helmut i Herbert Aul, Albert Kille, Fritz Koehn, Helmut Klose, Heinz
Petry i
Richard Winkler), entrà en el «Cos de
vigilància de Fronteres de Portbou»,
unitat de milicians de la Confederació Nacional del Treball
(CNT) i de la
Federació Anarquista Ibèrica (FAI).
Després dels fets de «Maig de 1937»
marxà a
França i s'establí a París, on
milità en el grup dels DAS d'aquesta ciutat. En
1937 el seu nom figurava en la llista de la Seguretat General francesa
dels
anarquistes «terroristes», on figuraven els«individus susceptibles de cometre
un atemptat contra el president de la República».
***
- Georg von
Rauch:El
12 de maig de 1947 neix a Marburg (Hessen, Alemanya) el militant
anarquista
Georg von Rauch. Son pare era professor de filosofia a la Universitat i
ell,
després d'acabar l'escola en 1966, va començar a
estudiar filosofia
autodidàcticament. Aquest mateix any, es va casar
amb la seva núvia Illo,
qui en 1967 donarà a llum una filla, Yamin. Interessat per
la política, el
clímax dels moviments dels joves alemanys amb la mort per un
tret de la policia
de l'estudiant Benno Ohnesorg durant una manifestació, li va
influenciar força.
Va ingressar en la Freie Universität Berlin (Universitat
Lliure de Berlín) i va
col·laborar amb la Sozialistischer Deutscher Studentenbund
(Associació
Socialista Estudiantil Alemanya). A Berlín les seves
activitats polítiques
contra la guerra de Vietnam es van anar radicalitzant. L'intent
d'assassinat
per un jove neonazi contra un dels majors representants del moviment
estudiantil, Rudi Dutschke, en 1968, va ser el límit per a
Georg von Rauch i es
va adherir a un grup anarquista de guerrilla urbana. Aquest va ser el
principi
d'una carrera delictuosa, detinguda quan el van arrestar per apallissar
un
periodista el 2 de febrer de 1970. Va ser condemnat el 8 de juny de
1971, però
va aconseguir fugir el mateix dia. A partir d'aquest moment va ser un
conegut
personatge influent en l'escena estudiantil alemanya. La seva fuita
només va
durar sis mesos, el 4 de desembre de 1971 a Berlín
(Alemanya) va rebre un tret
de la policia. La seva mort violenta el va convertir en un
màrtir i en el
paradigma de la lluita política del seu temps. La resta de
membres de la seva
organització va crear el«Bewegung
2 Juni» (Moviment 2 de Juny), la branca anarquista de la Red
Army Fraction
(Fracció de l'Exèrcit Roig). L'hospital
berlinès Bethanien, després de ser
ocupat, va ser rebatejat Georg-von-Rauch-Haus, com a homenatge al jove
llibertari.
***
- Carmen Blanco
García: El 12 de maig de 1954 neix a Lugo
(Lugo, Galícia) l'escriptora en
llengües gallega i castellana, il·lustradora i
professora anarcofeminista
Carmen Blanco García, que ha fet servir el
pseudònim Emma Luaces,
en homenatge a Emma Goldman. Filla d'una família que
patí represàlies en la dictadura franquista, en
la dècada dels setanta entrà a
formar part del moviment llibertari (Ateneu Llibertari«Ricardo Mella») i del
moviment feminista (Asociación Galega da Muller i Feministas
Independentes
Galegas). En 1974 entaulà una relació sentimental
amb l'escriptor i poeta
llibertari Claudio Rodríguez Fer, amb qui té una
filla (Mariña). Exercí de
professora de literatura a instituts i escoles de formació
professional a
diverses ciutats gallegues (Santiago de Compostel·la,
Chantada i Lugo) i, ja en
aquest segle, de Literatura Gallega a la Facultat d'Humanitats del
Campus de
Lugo de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Entre
1981 i 1983
col·laborà en «Cuadernos de
Cultura» de La
Voz de Galicia i entre 1997 i 2010 en el seu suplement«Culturas». Amb son
company Claudio Rodríguez Fer, coordina des de 1996 la
revista multicultural i
llibertària Unión
Libre. Cuadernos de
vida e culturas. En 2005 fou una de les fundadores de
l'Asociación para a
Dignificación das Vítimas do Fascismo (ADVF), de
la qual és actualment
secretària, i membra del Consello da Memoria des de 2006.
Trobem
col·laboracions seves en diverses publicacions
periòdiques, com ara Andaina,Animal, Arco
da Vella, Boletín Galego
de Literatura, Casa de
Gramática, Devora libros,Festa da
palabra silenciada, Galicia
Internacional, Grial, Guieiros, Ínsula,Letras, Luzes
de Galiza, Marea Negra, Nordés, A
Nosa Terra, Ólisbos,Quimera, Reflexións
filosóficas, O
Resplandor das Atochas, A Saia,Tempos Novos, etc. En 2000 va
escriure l'himne gallec de la «Marxa
Mundial de les Dones» (Marchando
máis aló).
En 2009 amb Claudio Rodríguez Fer muntà
l'exposició Vermellas.És autora de nombrosos assaigs, especialment referents a
les interrelacions entre poder, dona, sexe i cultura, i d'obres
narratives.
Entre les seves obres destaquen Conversas
con Carballo Calero (1989), Carballo
Calero. Política e cultura (1991), Literatura
galega da muller (1991), Escritoras
galegas (1992), Libros de mulleres
(1994), Mulleres e independència
(1995), Nais, damas, prostitutas e
feirantas (1995), O contradiscurso
das mulleres (1995), Luz Pozo
Garza.
A ave do norte (2002) Alba de
mulleres
(2003), Estraña extranxeiera (2004, poesia), Vermella
con lobos (2004, narrativa), Sexo e
lugar (2006), Volverlles
a palabra. Homenaxe aos represaliados do franquismo (2006,
amb altres), María
Mariño. Vida e obra (2007), Casas
anarquistas de mulleres libertarias
(2007), Atracción total
(2008,
narrativa), Uxío Novoneyra
(2009), Novoneyra. Un cantor do Courel a
Compostela
(2010), Feministas e libertarias
(2010), Un mundo de mulleres (2011,
poesia), Lobo amor (2011), Vivas en nós. Mulleres represaliadas
polo
franquismo na Coruña a raíz de 1936
(2011, amb Claudio Rodríguez Fer), etc.
A conreat la creació plàstica dissenyant i
il·lustrant nombrosos llibres de
poemes. Son germà Martín Blanco Garcíaés un destacat militant
anarcosindicalista.
***
- Just Casas
Soriano: El 12 de
maig de 1954 neix a Sabadell (Vallès Occidental, Catalunya)
l'historiador i
militant anarcosindicalista Just Casas i Soriano. Fill de pares
egarencs, entre
els 14 i els 36 anys va fer d'electricista i als 18 anys
s'afilià a la
Confederació Nacional del Treball (CNT) de Sabadell. La seva
militància el
portà a ser detingut en dues ocasions (1972 i 1979). En 1994
s'instal·là a
Terrassa. De formació autodidacta,
començà els estudis d'història i
acabà
llicenciant-se en Història Moderna i
Contemporània i doctorant-se en 1999 amb
la tesi Les relacions socials durant la
Generalitat republicana. Sindicalisme, empresa i Jurats Mixtos. La
Conselleria
de Treball (1931-1936). En 2001 fou nomenat secretari de la
CNT de Terrassa
i en 2004 membre del Comitè Regional de Catalunya del
sindicat
anarcosindicalista. En 2003 va ser nomenat professor titular en el
Departament
d'Història Contemporània de la Universitat
Autònoma de Barcelona (UAB). En 2007
fou un dels impulsors, fundadors i primer president del Centre
d'Estudis
Llibertaris Francesc Sabat de Terrassa. En 2008 fou un dels signants
del«Manifest de professors i professores en suport a les
mobilitzacions
estudiantils» contra l'anomenat «Pla
Bolonya». A més de conferències i de
mítings, ha col·laborat en la premsa
llibertària (CNT, Orto,Solidaridad
Obrera, Terme, etc.) i en la premsa
acadèmica (Afers, etc.).
Està especialitzat en les activitats cenetistes
durant els anys republicans, en el sistema laboral de la Generalitat de
Catalunya, sobre el periòdic Solidaridad Obrera,
etc. És autor de Ca
n'Anglada, lluita d'un barri (1996, amb altres), Historia
Social de San
Adrián de Besós (1996, amb Manuel
Márquez Berrocal), Del molí a
l'ordinador. Passat i present de Barberà del
Vallès (2002, amb altres), La
política de treball de la Generalitat republicana (1931-1938)
(2003, la
seva tesi doctoral), Generalitat de
Catalunya. Obra de govern (1931-1939) (2006, amb altres), etc.
Defuncions
- Auguste
Delalé: El 12
de maig de 1910 mor a París (França) el militant
anarquista i sindicalista
Auguste Delalé. Havia nascut el 16 de maig de 1864 a Tours
(Centre, França), en una
família pobra de teixidors. De jove Auguste també
farà de teixidor, però aviat
aprendrà l'ofici de sabater a Romans d'Isèra
(Occitània), centre important de
la indústria sabatera. Va col·laborar des de 1880
en el periòdic La Révolte,
de Jean Grave. Va militar en diversos grups anarquistes de Droma, com
ara «Les
Indignés», de Vienne, a partir de 1888. De
març al 20 d'octubre de 1893 va ser
gerent de Le Père Peinard,
d'Émile Pouget, en substitució d'A. Gardrat i
va patir dues condemnes per difamació --una a Cherbourg, en
desembre de 1893, i
altra a Grenoble, en març i abril de 1894. La seva companya,
la militant anarquista
Aline Blanc, era mare de la que serà coneguda neomaltusiana
i llibertària
Jeanne Humbert. Entre 1898 i 1899 participa amb una escissió
socialista de
Romans en la constitució d'una efímera Lliga de
la Coalició de Forces
Revolucionàries de Romans d'Isèra i
Bourg-de-Péage. Instal·lat a Besançon
treballarà de representant de joieria i més tard
a Tours organitzarà un grup
anarquista pel qual passaran Jean Marestan, Louise Michel, Laurent
Tailhade i
Alexandre Jacob. En 1903, a París, va col·laborar
amb Le Libertaire, fet
que li va implicar una nova condemna a dos mesos de presó
per difamació a
Dijon. Es va introduir més tard en el sindicalisme i va
esdevenir, juntament
amb Georges Yvetot, un representant de la Borsa del Treball de
París. El maig
de 1904 reemplaçarà el vell militant sabater Le
Mao com a gerent de l'òrgan
oficial de la Federació Nacional de Cuiros i Pells, L'Ouvrier
des Cuirs et
Peaux. En aquesta mateixa època serà
elegit
secretari del sindicat de sabaters
parisencs, lloc que ocuparà alternativament amb un altre
anarquista, Bossard,
que el succeirà definitivament en 1907. El juny 1904 va
participar a Amsterdam
en el congrés constitutiu de l'Associació
Internacional Antimilitarista (AIA) i
quan la secció francesa de l'AIA va ser creada el setembre
de 1904, Delalé en
serà el tresorer. L'abril de 1907, arran d'una vaga de
sabaters, va ser acusat
d'incitació a la revolta, però va acabar en un
sobreseïment. El juny de 1908 va
ser delegat de la Confederació General del Treball (CGT)
arran d'una vaga de
cosidors de sabates a París. El març de 1909 va
demanar el permís per editar un
periòdic anarquista anomenat Le siècle
nouveau, que si va aparèixer, va
ser per poc temps. Al seu enterrament van assistir-hi personalitats del
món
sindical i llibertari, com ara Henri Dret, Charles Malato,
Montéhus i Alexandre
Luquet, i el seu cos va ser incinerat al cementiri de
Père-Lachaise.
***
- Virgilia
D'Andrea: El
12 de maig de 1933 mor a Nova York (Nova York, EUA) la poetessa,
militant i activa
propagandista de l'anarquisme i de l'anarcosindicalisme italians
Virgilia
D'Andrea. Havia nascut l'11 de febrer de 1890 a Sulmona
(Abruços, Itàlia) i òrfena des
de nina, va ingressar amb sis anys en un col·legi
catòlic. Sempre rebel contra
la institució i l'ordre social, es refugia en els llibres i
la poesia. Companya
i col·laboradora d'Armando Borghi, secretari de l'USI
(Unió Sindical Italiana)
i del seu òrgan de premsa Guerre de classe.
Tasques que assumirà
Virgilia tota sola en 1921 quan Borghi romangui empresonat. En
març de 1922,
participa en el IV Congrés de l'USI, on la secretaria liés de bell nou
confiada, juntament amb el seu company. Militants antifeixistes,
són amenaçats
de mort per les seves activitats, i després de la Marxa
sobre Roma
feixista, decideixen exiliar-se i abandonar Itàlia en 1923;
anaren a Berlín,
més tard a París (1924) i finalment als EUA, on
continuaran les seves accions,
especialment a favor de Sacco i Vanzetti. Virgilia, bona oradora,
participarà
amb el seu company en mítings i
col·laborarà en el periòdic anarquistaL'Aduanata
dei Refratari. En morir va deixar diverses
col·leccions de poemes i
una col·lecció d'articles publicats a Nova York
poc temps abans.
***
- Vicent Fontanet
Gombau: El 12 de maig de 1961 mor a Montpeller
(Llenguadoc, Occitània)
l'anarcosindicalista i resistent antifeixista Vicent Fontanet Gombau.
Havia
nascut en 1918 a Vinaròs (Baix Maestrat, País
Valencià). Durant la guerra civil
lluità com a milicià en una unitat especialitzada
en operacions --sabotatges
(ponts, vies fèrries, grans infrastructures), rescatar
presoners, etc.--
darrera les línies franquistes comandada per l'anarquista
Juan Bautista Albesa
Segura (Batista). Amb el triomf
feixista creuà els Pirineus i fou tancat a diversos camps de
concentració, com
ara Argelers i Bram. A començaments de 1940
s'allistà en la 141 Companyia de Treballadors
Estrangers (CTE) que operà al departament de Loir i Cher
sota les ordres dels
militars del Camp des Landes. Quan l'ocupació alemanya, els
militars francesos
abandonaren la CTE a la seva sort i retornà a peu al Midi,
acabant internat al
camp de concentració de Barcarès.
Després va ser integrat en el 143 Grup de
Treballadors Estrangers (GTE), establerta a l'Avairon, per treballar
com obrer
agrícola a les granges del sud d'aquest departament.
Després de deixar el GTE,
arribà a Marsella, on va ser detingut pels alemanys. Amb el
perill de ser
deportat a Alemanya, fugí i retornà a l'Avairon
on s'integrà en la IX Brigada
de guerrillers espanyols i participà en la
Resistència i en els combats de
l'Alliberament. Durant la tardor de 1944, com altres membres de la IX
Brigada,
participà en els operacions de la invasió de la
Vall d'Aran enquadrat en
l'operació «Reconquista d'Espanya». Amb
el fracàs de la temptativa, retornà a
França i s'allistà en el IV Batalló de
Seguretat establert a Carbona fins a la
desmobilització el març de 1945.
Després de l'Alliberament, amb Victorià
Segura, fou un dels organitzadors de la Federació Local de
la Confederació
Nacional del Treball (CNT) en l'Exil de Lunèl on
milità fins la seva defunció.
Vicent Fontanet Gombau va morir el 12 de maig de 1961 a Montpeller
(Llenguadoc,
Occitània) i la seva al·locució
fúnebre va ser pronunciada pel vell militant
anarquista búlgar Salomon Alkalay.
---
Continua...
---