Quantcast
Are you the publisher? Claim or contact us about this channel


Embed this content in your HTML

Search

Report adult content:

click to rate:

Account: (login)

More Channels


Showcase


Channel Catalog



Channel Description:

Articles recents del Bloc de BalearWeb

older | 1 | .... | 160 | 161 | (Page 162) | 163 | 164 | .... | 465 | newer

    0 0

    Prosigo enlazando las Lecciones inaugurales de los cursos académicos de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià (informació) que se encuentran en la Plataforma de Digitalización del Patrimonio Cultural de las Illes Balears y que inicié en Academia de Bellas Artes de San Sebastián de Palma: Lecciones inaugurales (1)

    • Curso: 1995 - 1996
      Autor: Luis Ripoll Arbós (Discurso de recepción, 08/06/1989)
      Título: Extranjeros en Mallorca a través de sus libros
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 1996 - 1997
      Autor: Catalina Juan Servera (Discurso de recepción, 19/12/1986)
      Título: Color y querencias en los razonamientos de Picasso
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 1997 - 1998
      Autor: Antoni Martorell Miralles (Discurso de recepción, 12/06/1985)
      Título: La dança popular balear contemporània
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 1998 - 1999
      Autor: Gabriel Llompart Moragues (Discurso de recepción, 23/05/1989)
      Título: El legado artístico del Abad Pere Rausich al Monasterio de Santa María de la Real
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 1999 - 2000
      Autor: Josep F. Conrado de Villalonga, (Discurso de recepción, 29/05/1990)
      Título: Estètica, ètica i actualitat
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 2000 - 2001
      Autor: Antonio García-Ruiz Rosselló
      Título: Gabriel Alomar: arquitecto, historiador y humanista
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 2001 - 2002
      Autor: Rafael Perelló Paradelo (Discurso de recepción, 15/12/1987)
      Título: Antecedents i primers temps de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 2002 - 2003
      Autor: Neus García Inyesta (Discurso de recepción, 16/03/2000)
      Título: El valor intangible del patrimonio
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 2003 - 2004
      Autor: Pere A. Serra Bauzà (Discurso de recepción, 17/03/1997)
      Título: Música i Pintura
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 2004 - 2005
      Autor: José Francisco Conrado de Villalonga (Discurso de recepción, 29/05/1990)
      Título: L'univers de Ramon Llull
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 2005 - 2006
      Autor: Antoni Martorell Miralles, T.O.R (Discurso de recepción, 12/06/1985)
      Título: El Motu Proprio"Tra le sollecitudini" de Pius Xé. i les seves ressonàncies en el Concili Vaticà II
      Enlaces: Ficha; Lección

    • Curso: 2007 - 2008
      Autor: Miquel Alenyà Fuster (Discurso de recepción, 03/11/2005)
      Título: Centenari de Ricard Anckermann (1842-1907) i Joan O'Neille (1828-1907)
      Enlaces: Ficha; Lección

    Sería deseable que la publicación en Red de todos los discursos de la Academia se completaran y añadieran curso a curso.


    0 0

    El Ayuntamiento de Alaior solicitó a la Comisión de Hacienda del Parlament de les Illes Balears, por acuerdo plenario de día 12 de septiembre de 2012, instar a la Sindicatura de Cuentas a fiscalizar 17 expedientes de contratación formalizados por el Ayuntamiento de Alaior durante el gobierno en coalición del PSOE e IU (2007-2011) y sobre los que se habían observado graves irregularidades.

    El 11 de junio de 2013 la Comisión de Hacienda aprobó instar a la Sindicatura de Cuentas, máximo órgano fiscalizador de nuestra comunidad autónoma, para que ésta revisara los contratos administrativos solicitados por el Ayuntamiento de Alaior.

    El pasado día 27 de febrero de 2015 la Sindicatura aprobó su demoledor informe 102/2015, en el que se ponen en evidencia graves irregularidades e incluso delitos, que van desde dos casos de contratos verbales, en los que se han vulnerado todos los procedimientos de contratación y son considerados por la Sindicatura, nulos de pleno de derecho; pasando por contratos en los que los pliegos de clausulas administrativas vulneran la legalidad o contratos en los que falta documentación imprescindible para poderse realizar dicho contrato, o varios casos de fraccionamiento, o contratos sin previsión de partida presupuestaria, etc.

    El informe de la Sindicatura deja al descubierto un modus operandi de total impunidad por parte de los responsables socialistas y de Izquierda Unida del Ayuntamiento de Alaior. Llegó un momento en que se creyeron que el Ayuntamiento era su cortijo particular, de forma que hacían y deshacían prescindiendo totalmente del cumplimiento de la Ley de contratos y saltándose a la torera los principios de transparencia, objetividad, libre concurrencia e igualdad.

    Queda bien claro que los contratos estaban amañados desde el principio. Los propios pliegos de cláusulas administrativas estaban plagados de deficiencias, de ilegalidades y, en muchos de ellos, no existían las fórmulas imprescindibles para cuantificar los criterios de adjudicación. Todo estaba dirigido y tutelado para que el resultado de la adjudicación fuera el previsto inicialmente. Los años de gobiernos en coalición, entre socialistas e Izquierda Unida, fueron un caos absoluto, que desembocó en amiguismo y red clientelar, muy típico de los partidos de izquierdas.

    Tampoco hubo ningún control de las obras ni del cumplimiento de las condiciones acordadas en el contrato. Tampoco se exigía documentación imprescindible para poder ser adjudicatario. En el caso de las obras financiadas por el Plan E, en las que era preceptivo conocer la documentación de los empleados contratados, ninguna de ellas cuenta con esta información. En otros casos, no hay constancia de que se haya presentado la póliza de responsabilidad civil o que las empresas adjudicatarias estén al corriente de pago en sus obligaciones con la Seguridad Social y Hacienda, cuestión imprescindible para poder contratar con la administración.

    Estamos ante un caso de corrupción sistemática. Alaior fue gobernada desde la falta de rigor y de transparencia, con contrataciones verbales y con fraccionamiento de contratos, cuestiones que son irregularidades graves e incluso delitos tipificados. El informe de la Sindicatura apunta, por tanto, a la posible comisión de un buen número de delitos y, por tanto, desde mi punto de vista, debe ser remitido a la Fiscalía anticorrupción para que se puedan depurar responsabilidades.

    0 0

    [02/04] Enfrontaments a Roma - «Ce Qu'il Faut Dire» - NABAT - Parmeggiani - Ihuel - Elizalde - Fortin - Soriano - Brailey - Alavoine - Dommanget - Ortiz

    Anarcoefemèrides del 2 d'abril

    Esdeveniments

    Paolo Chiarella

    - Enfrontaments a Roma: El 2 d'abril de 1908 a Roma (Itàlia) durant l'enterrament d'un obrer mort en un accident laboral es produeixen enfrontaments amb les forces de l'ordre. La policia va obrir foc, amb el resultat de quatre morts i 17 ferits. Entre els morts es troba el paleta anarquista Paolo Chiarella, que caigué a la plaça del Gesù.  Van ser detinguts el paleta anarquista Mario Casadei i els sindicalistes revolucionaris Adolfo Canali i Egidio Vitali, entre d'altres. Es va declarar la vaga general. Arran d'aquests esdeveniments, es condemnarà diversos anarquistes a dures penes de presó.

    ***

    Capçalera de "Ce qu'il faut dire"

    - Surt Ce Qu'il Faut Dire: El 2 d'abril de 1916 surt a París (França), en plena Gran Guerra, el primer número del setmanari anarquista Ce Qu'il Faut Dire (Allò que cal dir). Editat per Sébastien Faure, amb el suport de Mauricius, atacarà el militarisme i el capitalisme, atiadors de la guerra. El periòdic tindrà una bona acollida, però enfurisma la censura que amputa sovint una gran part del text. Trobem articles de Théo Argence, C. Auban, Henri Becirard, Marcel Bonnet, Charles Bontemps, Constant Bougon, Benoit Broutchoux, Maurice Cancel, André Claudot, C. Content, A. B. Croix, R. C. Delon, Camille Delong, Dr. Elosu, Alfred Fàbregues, Sébastien Faure, Anrdré Girard, Léonce Guillaume, Alzir Hella, Octave Jahn, C. A. Laisant, Edourd Lapeyre, Félix Larivalliere, Pierre Lariviere, B. Leveque, Lisitchtine, Mauricius, Marie i François Mayoux, Alfred Mignon, Marc Pierrot, Han Ryner, Georges Serviere, Frédéric Stackelberg, Maurice Veil, Madeleine Vernet, etc. El periòdic va editar fullets mensuals de diversos autors (Sébastien Faure, Eugène Delong, Mauricius, etc.). S'editaran 83 números, l'últim el 22 de desembre de 1917. El títol del periòdic serà reprès per Louis Louvet entre 1944 i 1949.

    ***

    Makhno i un grup de companys

    - Primer congrés de la NABAT: Entre el 2 i el 7 d'abril de 1919 es realitza a Elizabetgrat, actual Kirovograd (Ucraïna), el primer congrés de la Confederació d'Organitzacions Anarquistes d'Ucraïna (NABAT). Els delegats hi denunciaran el domini dels comunistes sobre els soviets i l'organització purament militarista de l'Exèrcit Roig, tot reivindicant la necessitat d'un «exèrcit de partisans revolucionaris» organitzat espontàniament i semblant al que opera a Ucraïna sota el nom de Makhovtxina. També es reprotxarà als anarcosindicalistes que no s'hagin afegit a la NABAT.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Luigi Parmeggiani a la seva galeria

    - Luigi Parmeggiani: El 2 d'abril de 1860 neix a Villa Ospizio di Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia) --altres fonts citen el 24 de juliol de 1858 a Reggio nell'Emilia-- l'anarcoindividualista expropiador i antiquari d'art Luigi Francesco Giovann Parmiggiani, més conegut per Luigi Parmeggiani, encara que va fer servir altres pseudònims (Le Beau Louis, Louis Marcy, etc.). Nascut en una família pagesa jornalera, en 1872 treballava com a aprenent de tipògraf i durant els anys posteriors muntà un taller de bijuteria. En 1878 entrà en el grup local de l'Associació Internacional del Treball (AIT) de Reggio nell'Emilia. En 1879 marxà d'Itàlia per fugir del servei militar. Entre 1880 i 1885 visqué fent de sabater per Occitània i Arpitània, on conegué Maria Carronis, que esdevindrà sa companya durant una desena d'anys. A Lió (Arpitània) entrà en contacte amb grups revolucionaris llibertaris. En 1885 es traslladà a París, on la seva casa del carrer Bert es convertí en lloc de reunió d'anarquistes i antics communards. En 1886, amb Vittorio Pini, creà el grup anarcoindividualista il·legalista expropiador «L'Intransigeant» (L'Intransigent) que aviat va ser perseguit per la policia. Detingut, va ser condemnat a dos mesos de presó i, com que si li va privar del permís de residència, a l'expulsió. És en aquest expedient policíac quan esdevingué Parmeggiani per una errada de transcripció. Aquest mateix 1886 marxà a Brussel·les (Bèlgica), on treballà de mosso i de sabater i fou acusat d'apunyalar un agent; després passà a Londres (Anglaterra), on creà el grup anarquista«L'Anonimato» i va fer amistat amb Errico Malatesta. El gener de 1889 retornà a París on entrà de bell nou en contacte amb «L'Intransigeant» i engegà una violentíssima polèmica amb els socialistes reformistes italians que acusaven el grup de ser una colla de bandits pagats per l'Estat. Amb Pini marxà a Itàlia i el 14 de febrer a Mirandola apunyalaren Celso Ceretti, director del periòdic Il Sole dell'Avvenire, i l'endemà atemptaren contra Camillo Prampolini a Reggio nell'Emilia. Entre març i abril de 1889 en dos fulletons ambdós activistes reivindicaran l'autoria dels atemptats. Determinats sectors del moviment anarquista acusaren el grup«L'Intransigeant» d'agent provocador a sou dels serveis secrets de l'Estat. El juliol de 1889 Pini va ser detingut, mentre son company fugí a Londres, on fundà el grup anarquista «La Libera Iniziativa». El 23 de juny de 1890 ambdós van ser jutjats per l'Audiència de Reggio nell'Emilia i van ser condemnats en rebel·lia a 30 anys de presó. L'any 1891 suposà un punt d'inflexió en la seva vida: minvà la seva militància, abandonà Maria Carronis i posà en marxa la seva activitat antiquària; en aquest canvi intervingué força l'haver conegut el pintor Ignacio León y Escosura que l'introduí en el món de l'art i de les antiguitats. Però, que amb qui realment estava interessat era per Marie Augustine Thérese Marcy-Filieuse, l'esposa del pintor, que esdevingué la seva amant. Per enfortir els llaços amb la família Escosura, el gener de 1892 marxà a París, però va ser detingut; jutjat, va ser condemnat a 15 mesos de presó per possessió il·legal d'armes i per violació del decret d'expulsió. Per evitar ser extradit acusà dels atemptats al company Luigi Laborio Maria que feia temps havia emigrat a Sud-amèrica. El juliol de 1893 va ser alliberat i s'instal·là a Londres on, sota el nom de Louis Marcy i fent-se passar pel germà de la seva amant, obrí una galeria antiquària al barri de Bloomsbury, aleshores de moda, i, aprofitant les relacions amb els Escosura, va fer contacte amb nombrosos experts i col·leccionistes d'art, especialment amb Sir John Charles Robinson, exdirector del Victoria & Albert Museum i conservador de la col·lecció artística personal de l'emperadriu Victòria. Gràcies a aquestes relacions, posà al mercat peces d'alt contingut antiquari, com ara armes, esmalts, orfebreria, etc. En 1895, sembla, abandonà definitivament la militància. Durant els anys de finals del segle la Galeria Marcy esdevingué el punt de referència obligat per als col·leccionistes d'art a Londres i en 1899 l'emperadriu Frederica d'Alemanya la visità. En 1899 també publicà a Bolonya el llibre de poemes Versi. En 1901, any de la mort d'Escosura, sorgiren dubtes sobre l'autenticitat de determinades peces venudes per Marcy i decidí canviar l'oferta dels productes i traslladà la galeria a un lloc més discret (Mechlemburg Street). Durant l'hivern de 1902 a Nova York, aprofitant les relacions amb el general Luigi Palma di Cesnola, admirador d'Escosura i director honoraria del Metropolitan Museum, intentà vendre antiguitats al museu novaiorquès, però l'oferta no va ser considerada raonable. Retornà a Londres i desmantellà la galeria. En 1903 anà a París i el 27 de juny d'aquell any va ser detingut a la «Maison Marcy», que regentava la seva amant; l'endemà admeté la seva vertadera personalitat, que ja no militava en el moviment anarquista i que havia desenvolupat durant anys el paper d'administrador de la «Maison Marcy». Al seu local es van trobar gran quantitat d'objectes d'art, pintures de mestres antics, tapissos, armes antigues, mobles, etc., per un valor aproximat de dos milions de francs. Durant el seu procés es contaren multitud d'històries d'allò més fantasioses: els objectes eren el resultat de diversos robatoris arreu d'Europa, Escosura havia estat assassinat i enterrat en un soterrani, Parmeggiani era el cap d'una banda de lladres anarquistes, etc. Després de cinc mesos engarjolat, va ser alliberat sense càrrecs. Immediatament després d'aquest escàndol, en sorgí un altre. L'inspector d'Scotland Yard John Sweeney publicà a Anglaterra un llibre de memòries on un capítol estava dedicat a Louis Marcy; a més de denunciar el seu passat anarquista, va fer al·lusions a la seva activitat com a falsificador, perista, propietari de bordells i, fins i tot, sodomita. L'octubre de 1905 tingué lloc a Londres el procés per difamació que interposà al comissari, però el seu passat llibertari prevalgué sobre les acusacions i no aconseguí res; en 1906 publicà a París la seva versió dels fets sota el títol L'Ex ispettore inglese Sweeney condannato per diffamazione. A proposito del processo Parmeggiani-Sweeney innanzi all’Alta Corte di Giustizia d’Inghilterra. Després reprengué les seves activitats comercials a París i el juny de 1907 fundà la revista Le Connaisseur. Revue critique des arts et curiosités, barreja entre crítica, teoria estètica, diatribes politicosocials i publicitat dels seus negocis, que perdurà fins al febrer de 1914. El començament de la Gran Guerra restringí qualsevol activitat antiquària. Durant el mateix 1914 morí el pintor Augusto Cesare Detti, vidu de Juliette Émille i germana de la vídua d'Escosura, que deixà una filla, Blanche Leontine (Anna Detti), que acabarà vivint amb sa tia materna. També aquest any publicà a París els seus Ricordi e riflessioni. En 1918, amb la mort de la senyora Escosura, es trobà que disposava de tots els seus béns, però sense cap paper que legitimés l'herència. El matrimoni amb Anna solucionava el problema hereditari i aquest es realitzà civilment el 3 de gener de 1920 --Parmeggiani tenia gairebé 60 anys i Anna 39. En aquest any tancà la«Maison Marcy» i creà el«Parmeggiani Antiquarie», en un intent d'esborrar el maleït nom. En 1921 publicà el llibre de poemes Fiori d'autunno. Versi all'antica. En 1922, en el primer número de la revista alemanya Belvedere, Otto von Falken publicà l'article «Die Marcy Falshungen», on retornà obrir el debat sobre l'originalitat de les peces del seu comerç. Com de costum, ordí una estratègia de defensa i, aprofitant l'amnistia que eliminava els seus deutes amb la justícia, marxà a Itàlia. El setembre de 1922 registrà el seu matrimoni parisenc a Reggio nell'Emilia i, després de clausurar la galeria de París, comprà immobles en aquesta ciutat. El 3 de juliol de 1924 anuncià oficialment a l'alcalde de Reggio nell'Emilia la intenció formal de«regalar» les seves col·leccions a la ciutat. El novembre d'aquell any l'arquitecte Ascanio Ferrari començà les obres de la Galeria Parmeggiani al palau goticorenacentista de mossèn Sorell al Corso Cairoli de Reggio nell'Emilia. El 7 d'abril de 1926 s'inaugurà la galeria i el 30 d'octubre de 1926 rebé la visita del president del Consell de Ministres d'Itàlia Benito Mussolini. Parmeggiani transformà la seva galeria en un centre cultural de primer ordre, amb exposicions de pintors contemporanis i d'arts decoratives, conferències artístiques, concerts, etc. Amb grans dificultats econòmiques, en 1932 proposà a l'Ajuntament la cessió de les seves col·leccions a condició que els seus dubtes fossin sanejats, s'acabés de construir l'edifici i li fos concedida una pensió vitalícia a la seva esposa. Amb l'autorització del Partit Nacional Feixista (PNF), el podestà Adelmo Borettini començà la negociació assistit per diversos experts en art (Ugo Ojetti, Adolfo Venturi, Pietro Toesca, Angelo Silvio Mercati, Lorenzo Rovere, Vittorio Viale, etc.). Finalment, no sense dubtes, el 13 de març de 1933 se signà l'acord davant el notari Abate i el 30 de març el Ple Municipal acceptà la«donació». El 18 de juny de 1933 s'inaugurà la «Civica Galleria Anna e Luigi Parmeggiani», completant-se així la seva jugada i aconseguint un retir d'allò més profitós i una imatge d'«anarquista redimit» i mecenes de les arts. Malgrat tot, sempre mostrà un gran menyspreu cap el règim feixista i les seves autoritats. A partir de 1943 la seva salut física i mental es deteriorà ràpidament i en aquests anys s'acostà a l'«Istituto Buon Pastore» de caire religiós. Luigi Parmeggiani va morir el 17 de juny de 1945 a Reggio nell'Emilia (Emília-Romanya, Itàlia).

    Luigi Parmeggiani (1860-1945)

    ***

    Notícia del processament de Jean-Michel Ihuel apareguda en el diari parisenc "L'Humanité" del 2 de desembre de 1907

    - Jean-Michel Ihuel: El 2 d'abril de 1881 neix a Ploemeur (Ploemeur, Bretanya) l'anarquista i antimilitarista Jean-Michel Pascal Ihuel. Obrer planxista i calderer a l'Arsenal (drassanes de vaixells de guerra) d'An Oriant (Ar Mor-Bihan, Bretanya), el 6 de desembre de 1907, després de dos mesos empresonat, va ser absolt per l'Audiència d'Ar Mor-Bihan per un delicte de«provocació a l'assassinat i incitació de militars a la desobediència» arran de les seves paraules en un míting de protesta i per haver repartit cançons antimilitaristes. Com a membre destacat de la Unió dels Sindicats d'An Oriant, assistí al congrés d'aquesta organització que se celebrà entre el 24 i el 25 de novembre de 1912 i s'encarregà de llegir l'informe «La compra de material per a les sopes comunistes». En 1914 era arxiver de la Borsa del Treball d'aquesta ciutat. Quan feia pocs dies que havia esclatat la Gran Guerra, el 6 d'agost de 1914 a An Oriant, quan la partida del 262 Regiment d'Infanteria al front, davant una multitud immensa i silenciosa, cridà repetides vegades«A baix la guerra!», «A baix França!» i «Visca Alemanya!»; agredit per la gentada, va ser detingut, jutjat públicament pel Consell de Guerra Marítim d'An Oriant i condemnat. El Primer de Maig de 1920 participà activament en els actes públics organitzats pe la Borsa del Treball d'An Oriant. En 1935 vivia al Chemin de la Villeneuve de Kéryado (Ploemeur, Bretanya) i el seu nom figurava en una llista d'anarquistes del departament d'Ar Mor-Bihan amb la qualificació de«perillós, antimilitarista i partidari de l'acció directa».

    ***

    Notícia de la detenció de Francisco Elizalde Martínez apareguda en "ABC" (27 de juliol de 1934)

    - Francisco Elizalde Martínez: El 2 d'abril de 1898 neix a Allo (Estella, Navarra) l'anarquista i anarcosindicalista Francisco Elizalde Martínez, conegut com El Roña. Paleta de professió, començà a militar molt jove en el moviment llibertari. El març de 1919 va ser processat per agredir l'esquirol Manuel Varañans i fou condemnat a dos anys de presó. El 5 d'octubre de 1922, quan complia una pena per estafa a la Companyia dels Camins de Ferro del Nord d'Espanya (Companyia del Nord), intentà sense èxit escapar-se de la secció de presos polítics de la presó de Larrínaga de Bilbao amb Secundino Felguero Ruiz i Ramiro López Iglesias, resultant aquest últim greument ferit de bala per un sentinella. El febrer de 1923 sortí de la presó i poc després, el 24 de març, va ser detingut amb altres companys (Vicente Pérez Sierra, Domingo Sáinz i José Santorcuato) acusat de ferir a Larreineta (Trapagaran, Biscaia, País Basc) Pedro Gutiérrez Sánchez, caporal de la Guàrdia Civil, quan intentaven atracar a mà armada Julián Goiri, pagador de l'excavació«Unión» de l'empresa minera«Martínez Rivas», que anava custodiat pel caporal i el corneta Domingo Alegre; jutjat el 26 de març de 1926, fou condemnat d'antuvi a 10 anys de presó i posteriorment a 17 anys per agressió a la força armada i a sis mesos per robatori frustrat quan va ser jutjat el 3 de novembre d'aquell any per un Consell Suprem de Guerra i Marina en el qual va ser defensat per Eduardo Barriobero. Coincidí amb l'anarcosindicalista Horacio Martínez Prieto a la presó de Larriñaga, on Elizalde ferí greument un militant del Partit Nacionalista Basc (PNB). En aquesta època destacà per una polèmica amb el cap nacionalista José Antonio Aguirre Lecube. Durant una temptativa d'evasió resultà ferit, evasió que sembla va ser un parany muntat per partidaris d'Alejandro Lerroux García que volien assassinar-lo. Un cop lliure, explicà la seva experiència carcerària en el número 171 la publicació barcelonina La Revista Blanca, de l'1 de juliol de 1930. El 14 d'abril de 1931 fou un dels primers que enarborà la bandera tricolor duran la Proclamació de la II República espanyola. El gener de 1932 va ser detingut a Estella acusat de venda clandestina d'armes i de possessió de 14 quilos de dinamita. Militant de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), en 1933 intervingué activament en l'aixecament revolucionari a la conca de l'Ebre i el juliol de 1934 va ser detingut a Saragossa, amb Domingo Sáez Nubla (Txomin) i Horacio Martínez Prieto, com a cap d'un taller de fabricació de bombes. Quan l'aixecament feixista de juliol de 1936 formava part, amb Florencio Herce García, de la Junta del Sindicat d'Estella de la CNT. Francisco Elizalde Martínez va ser assassinat pels franquistes el 9 d'octubre de 1936 a Estella (Navarra).

    ***

    Grup Internacional de la Columna Durruti

    - Fernand Fortin: El 2 d'abril de 1899 neix a Loches (Centre, França) el militant anarquista Ferdinand Félix Fortin, més conegut com Fernand Fortin. Fill d'un empleat de comerç, en 1924 va fundar el Grup d'Estudis Socials de Loches. A partir de 1925 tindrà com a companya Georgette Kokoczinski. Instal·lat a París, el juny de 1928 va ser admès en el sindicat de correctors d'impremta. En aquesta època va col·laborar per al periòdic anarcoindividualista L'En dehors, d'Émile Armand. Va ser gerent de La Revue Libertaire, no lligada a cap organització i on participen nombrosos individualistes, i haurà de purgar nombrosos mesos de presó entre 1935 i 1936 per haver publicat articles antimilitaristes i la reproducció d'un extracte delManual del soldat, escrit per l'anarquista antimilitarista Georges Yvetot, publicat en 1902 per la Confederació General del Treball (CGT) amb una tirada de 185.000 exemplars, i on es descriu l'Exèrcit com a«l'escola del crim, del vici, de la berganteria, de la peresa, de la hipocresia i de la covardia». El 10 d'agost de 1935 va intervenir en la Conferència Nacional contra la Guerra a Saint- Denis. En 1936 marxarà a Barcelona per participar en la revolució llibertària i serà membre de la secció francesa de la Confederació Nacional del Treball (CNT) a Barcelona. Va col·laborar en l'edició francesa delBulletin d'Information CNT-AIT-FAI, publicat pel Comitè Regional de la CNT de Catalunya. Va participar en les emissions d'ECN 1 (Radio CNT-FAI), que emetia diàriament, on va defensar sempre les posicions oficials del moviment llibertari espanyol. S'enrolarà en el Grup Internacional de la Columna Durruti que combatrà a Saragossa. El 9 de març de 1937 va participar en l'assemblea de milicians i del Grup Internacional on va haver de triar entre acceptar la militarització o deixar Espanya. La seva excompanya Georgette fou afusellada pels feixistes el 17 d'octubre de 1936 a Perdiguera. De bell nou a França continuarà la seva acció militant i va ser secretari de la Federació de Llogaters. En 1941 fou elegit membre del Comitè Sindical dels Correctors. En 1948 la seva adreça figura a les llistes dels domicilis d'anarquistes a vigilar per la policia.

    ***

    Carlos Soriano Águila (1935)

    - Carlos SorianoÁguila: El 2 d'abril de 1905 neix a Palenciana (Còrdova, Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Carlos Soriano Águila. Fill d'un comerciant socialista de classe mitjana, quan tenia 12 anys deixà el poble i s'anà a viure amb son oncle Miguel, ferroviari i cap de l'estació de Las Mellizas (Álora, Màlaga, Andalusia, Espanya), vidu i sense fills. A Àlora conegué la que després seria la seva primera esposa en 1930. Entre el desembre de 1921 i 1923 estudià a l'Acadèmia de Factors Ferroviaris i entre 1923 i 1925 treballà com a factor provisional en la Companyia de Ferrocarrils Andalusos aÉcija (Sevilla, Andalusia, Espanya), on entrà en contacte amb el moviment anarquista. Els serveis a Écija li van servir per fer el servei militar. A partir de 1925 passà a treballar a l'estació de Bobadilla (Antequera, Màlaga, Andalusia, Espanya) i en 1928 s'afilià al Sindicat Autònom de Factors (SAF), força influït per la Confederació Nacional del Treball (CNT). En 1928 el SAF ingressà en la CNT. Destacà en les vagues ferroviàries d'aleshores i se li va ascendir de categoria per així poder-lo enviar, i que no molestés, a una estació secundària a prop d'Utrera (Sevilla, Andalusia, Espanya), on només hi havia quatre treballadors. Lluny de les grans lluites obreres, va fer costat les reivindicacions pageses, especialment l'anomenada «Vaga de les Bombes». En aquests anys col·laborà en La Tierra i entre 1932 i 1936 presidí l'Ateneu Llibertari «Luz y Armonía» d'Antequera. El juliol de 1936, quan era membre del Comitè Regional Ferroviari d'Andalusia, lluità contra l'aixecament militar a Antequera, on, amb el suport del guàrdia civil anarcosindicalista Bernabé López Calle aturà el feixisme, organitzà trens amb pagesos per a defensar Màlaga, impulsà el comunisme llibertari entre els camperols d'Antequera i formà el Comitè Revolucionari. També encapçalà el Comitè de Guerra que prengué Loja (Granada, Andalusia, Espanya) i combaté a la província de Sevilla en una columna de milicians. Després s'incorporà al ferrocarril a Màlaga i va ser enviat a Jaén com a membre dels Comitès Regionals Ferroviaris de la CNT. Durant alguns mesos representà la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) en el Front Popular. Quan caigué Màlaga a mans feixistes, deixà tots els càrrecs i s'enrolà en la columna confederal comandada per Antonio Raya González («Columna de Raya»), combatent a Pozoblanco (Còrdova, Andalusia, Espanya). Ferit al braç dret, passà un temps convalescent a la col·lectivitat agrícola de Torredelcampo (Jaén, Andalusia, Espanya). Després a Lorca (Múrcia, Espanya), on conegué Carmen Parra, sa segona companya i mare de sos fills Pedro i Carmen, ocupà càrrecs en el sector ferroviari, com ara membre del Comitè Regional Ferroviari. Més tard passà a València (País Valencià) on fou nomenat secretari polític de la Secció Social del Consell Nacional de Ferrocarrils, fins el final de la guerra. Detingut per les tropes franquistes, va ser internat al camp de concentració alacantí d'Albatera. D'allà aconseguí sortir, però en arribar a Antequera va ser denunciat per dos veïns i detingut el 5 d'agost de 1939. Portat a la presó de Màlaga s'instruí procediment judicial per «adhesió a la rebel·lió militar» i el 12 de juny de 1940 va ser condemnat a la pena de mort, que va ser commutada per la de cadena perpètua. Després d'un temps a la presó de Sevilla, va ser traslladat al penal del Puerto de Santa María (Cadis, Andalusia, Espanya) i durant l'hivern de 1941 assistí a la cel·la 67 al Ple Regional clandestí que s'hi celebrà. El 19 de novembre de 1944 se li concedí la llibertat provisional «amb desterrament», obligant-li a fixar la seva residència a Sevilla i durant dos anys hagué de treballar a la colònia penitenciària del Canal dels Presos al Baix Guadalquivir. En 1946 reinicià la seva vida a Sevilla amb Carmen Parra i aquest mateix any era secretari provincial de la CNT clandestina d'aquesta ciutat. Durant els anys cinquanta li tocà la grossa de la loteria i, com que no podia sortir a l'estranger, es dedicà a viatjar per la Península, representant la CNT ortodoxa a Andalusia. Després retornà a Sevilla i muntà una botiga de teixits, que no reeixí; també muntà una fàbrica de cabassos d'espart per a la indústria oliera a Jódar (Jaén, Andalusia, Espanya), que tampoc no tingué èxit. De Sevilla, després una curta estada a Antequera, s'instal·là a Granada, ciutat on s'establí definitivament. En 1959 assistí al Ple de Vierzon (Centre, França) com a delegat andalús. En 1963 fou present en una reunió a Tolosa (Llenguadoc, Occitània) que arreplegà totes les tendències del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) i, en aquest any també, formà part del Comitè Regional clandestí d'Andalusia. En 1968 participà en el Congrés Mundial Anarquista de Carrara (Toscana, Itàlia), on intervingué informant sobre la situació que vivia Espanya. De tornada a Granada se li va diagnosticar una malaltia del cor. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstitució de la CNT i milità al costat de José Luis García Rua a Granada. El maig de 1977 patí un infart de miocardi gravíssim i hagué de romandre hospitalitzat cinc mesos. En 1978 publicà el llibre Anarquía, comunismo libertario. Carlos Soriano Águila va morir el 14 de maig de 1980 en un hospital de Granada (Andalusia, Espanya) i fou enterrat al cementiri del Campo del Príncipe d'aquesta ciutat.

    ***

    John Brailey

    - John Brailey: El 2 d'abril de 1934 neix al barri d'Stoke Newington (Hackney, Londres, Anglaterra) el tipògraf, llibreter i militant anarquista, anarcosindicalista i pacifista John Brailey. Era el fill il·legítim del director d'un institut i es va criar a llars d'acollida durant la II Guerra Mundial, sovint bombardejats, fet que implicà que la seva educació fos sempre interrompuda. Pacifista convençut, a començament dels anys cinquanta va fer el servei militar a Egipte en el cos mèdic. Un cop llicenciat, entrà a treballar com a tipògraf, sobretot en els periòdics Daily Telegraph i Sunday Mirror, fins a mitjans dels anys vuitanta. Formà part de la Society of Graphical and Allied Trades (SOGAT, Societat d'Artesans Gràfics i Afins; el sindicat dels tipògrafs), i milità en el moviment llibertari londinenc. En 1987, quan la indústria de la impressió es traslladà al barri de Wapping (Tower Hamlets, Londres, Anglaterra), agafà una excedència i muntà una botiga de llibres de segona mà que batejà«Rainbow Books», establerta al barri de Forest Hill (Lewisham, Londres, Anglaterra). Amb altres companys, durant els anys seixanta fundà el «Comitè dels 100», grup antimilitarista que es vinculà estretament amb els «Spies for Peace» (Espies per a la Pau), creat en 1963 per a lluitar contra la guerra de manera pacífica. L'estiu d'aquest mateix any participà activament en les manifestacions contràries a la visita de la família reial grega a Londres i l'abril de 1967 fou un dels que participà en l'ocupació de l'ambaixada grega londinenca per protestar contra la Dictadura dels Coronels. Després fou membre del «Notting Hill Anarchist Group» (Grup Anarquista de Notting Hill) i va ser un gran amic d'Albert Meltzer. John Brailey va morir el 21 de març de 2012 a l'Hospital Lewisham de Londres (Anglaterra).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    André Alavoine

    - André Alavoine: El 2 d'abril de 1909 mor a Palaiseau (Illa de França, França) el tipògraf communard llibertari André Alavoine. Havia nascut el 15 de febrer de 1843 al barri de Belleville de París (França). Era fill d'un empleat de la Impremta Nacional. D'antuvi seguidor de Louis Auguste Blanqui, va ser membre de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de tendència bakuninista. En 1870, en el setge de París durant la guerra francoprussiana, lluità en el 95 Batalló de la Guàrdia Nacional. Va ser l'encarregat d'elaborar l'estatut del Comitè Central de la Federació de la Guàrdia Nacional, constituïda el 24 de febrer de 1871, i fou elegit pels representants dels 11 batallons de la Guàrdia Nacional per formar part d'aquest Comitè Central com a delegat del IV Districte parisenc. Durant la Comuna de París, el Consell d'aquesta institució el nomenat sotsdirector de la Impremta Nacional, encarregada d'estampar els documents oficials (decrets, cartells, etc.) del govern revolucionari, i a ell se li assignà la publicació del Journal Officiel de la République Française. Salvà del pillatge i dels incendis els Arxius Nacionals de l'Estat. El 26 de maig de 1871 intentà impedir l'afusellament dels 52 ostatges del carrer Haxo. Defensà la Comuna de París fins al final i participà en els combats contra les tropes de Versalles al cementiri parisenc de Père Lachaise. Aconseguí salvar-se de la repressió i fugí cap a Suïssa, instal·lant-se a Ginebra (Ginebra, Suïssa) el juliol de 1871. El 29 d'agost de 1873 el II Consell de Guerra el condemnà en rebel·lia per «comandament en les bandes armades» a la deportació en recinte fortificat. Aquest mateix 1873 muntà, amb Jean Ziegler, una impremta que publicà diferents periòdics (Chronique Radicale, Le Carillon, La Lanterne, etc.). En aquesta ciutat suïssa va pertànyer al Comitè de Propaganda Revolucionari (CPR), participà en el comitè de redacció del periòdic anarquista La Révolte, fundà el periòdic Le Radical i fou president de la Societat dels Refugiats de la Comuna «La Solidarité». El gener de 1875 signà, amb altres (Andignoux, A. Audebert, etc.), Au citoyen Garibaldi. El 27 de novembre de 1879 va ser amnistiat. En 1880, amb altres 16 communards exiliats, publicà el fulletó Les proscrits français et leurs condamnations. L'agost de 1880 vengué la seva impremta de Ginebra i durant la tardor d'aquest any retornà a París, on muntà una de nova al Passatge de l'Opera. André Alavoine va morir el 2 d'abril de 1909 a Palaiseau (Illa de França, França) i fou enterrat tres dies després al cementiri de la localitat.

    ***

    Maurice Dommanget

    - Maurice Dommanget:El 2 d'abril de 1976 mor a Senlis (Picardia, França) l'historiador del moviment obrer, lliurepensador i militant sindicalista revolucionari francès Maurice Dommanget. Havia nascut el 14 de gener de 1888 a París (França) i es va dedicar a l'ensenyament i a la pedagogia com a professió. Va ser secretari general de la Federació Unitària de l'Ensenyament (1926-1928), militant socialista i després comunista dissident. Va mantenir correspondència amb Trotskij. És autor de nombroses obres sobre la Revolució francesa (Manifeste des Enragés,Babeuf et la conjuration des égaux, Saint Just, La Jacquerie, etc.), així com sobre Owen, Blanqui, Varlin, Proudhon, Paul Robin, Ferrer i Guàrdia, Hem Day, la Comuna (La Commune et les communards, Hommes et choses de la Commune), i la història del socialisme (L'histoire du drapeau rouge, Les grans socialistes et l'éducation, L'introduction du marxisme en France) La seva obra més coneguda, que ha tingut infinitat de reedicions, és Histoire du Premier Mai (1953). Els seus arxius es troben a l'Institut Francès d'Història Social de París.

    ***

    Antonio Ortiz Ramírez (París, desembre de 1944)

    - Antonio Ortiz Ramírez:El 2 d'abril de 1996 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista Antonio Ortiz Ramírez. Havia nascut el 13 d'abril de 1907 al barri del Poble Nou de Barcelona (Catalunya) de pares valencians (Pedralba). Va assistir poc a l'escola i va començar a fer feina amb 11 anys, que farà compatible amb una acadèmia nocturna, i amb 14, com a fuster i ebenista, es va afiliar al Sindicat de la Fusta de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Amb la República va formar part dels Grups de Defensa Confederal de Poble Nou. Entre 1932 i 1933 va col·laborar en Solidaridad Obrera, on va defensar les tesis de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). El juliol de 1932 va ser membre del Comitè del seu sindicat i des del novembre el president, en uns moments que va haver de fer front a la gran vaga del gremi, que es va produir entre novembre i abril de 1933, i a l'aixecament de gener de 1933 que el va portar a la presó i a ser apallissat per la policia. A partir de 1934 es va instal·lar al barri barceloní de Santa Coloma. Molt amic de Joan García Oliver, va entrar en 1934 en el grup«Nosotros» i des d'aquesta organització coordinava tots els Grups de Defensa Confederal de Barcelona. En 1935 va ser de bell nou detingut. Durant la primera meitat de 1936 va fer mítings arreu Catalunya (Sitges, Reus, Cerdanyola, Caldes, Sallent, Igualada, Argentona, Barcelona, Rodes, Gavà, Sabadell, Blanes, Balsareny). El juliol de 1936 va participar en els enfrontaments contra els feixistes i el 24 de juliol d'aquell any va marxar al front d'Aragó comandant la «Columna Sud-Ebre» --també coneguda com «Segona Columna» o «Columna Ortiz»-- d'uns 800 homes. Va tenir una decisiva participació en la reunió de Bujaraloz d'octubre de 1936, que va suposar la creació del Consell d'Aragó i el nomenament de Joaquim Ascaso com a president. En 1937 va col·laborar en Nuevo Aragón. Va comandar la 25 Divisió, abans i després de la militarització de les columnes, fins que, acusat d'abús de poder i de connivència amb algunes activitats obscures atribuïdes a Joaquim Ascaso va ser deposat el 14 de setembre de 1937 --encara que molts atribueixen aquesta destitució a la seva oposició als estalinistes-- i substituït per Miguel García Vivancos. Entre setembre de 1937 i febrer de 1938 va romandre a Barcelona a l'espera de destí militar. El desembre de 1937 va inscriure's a l'Escola Popular d'Estat Major, coneguda com «Escola de Guerra», de la qual es va llicenciar el cinquè d'una promoció de 60 aspirants. El febrer de 1938 va intervenir en el «Pla Camborios», encaminat a crear una forta guerrilla en la reraguarda franquista. Mesos després va ser destinat a la Seu d'Urgell com a cap de la 24 Divisió, però va ser destituït el juliol entre rumors sobre que es preparava el seu assassinat. El 5 de juliol de 1938 passarà a França amb Joaquim Ascaso i 10 col·laboradors més, fugida que va provocar un gran escàndol i una onada de crítiques virulentes per part de la CNT (Frederica Montseny, Segundo Blanco, Mariano Rodríguez Vázquez, Joan García Oliver), que el va acusar de deserció, fins al punt d'intentar enverinar-los a França. Amb la derrota va conèixer els camps de concentració: el febrer de 1939 va ser internat a Sant Cebrià; més tard, després d'una breu estada a la presó de Cotlliure, a Vernet; i després a Djelfa (Algèria), d'on va sortir el desembre 1942 enrolat en l'exèrcit francès. Va combatre a diferents zones d'Àfrica, contra l'Afrika Korps, i d'Europa (Ais de Provença, Lió, Belfort, Karlsruhe, Pforzheim) i va ser condecorat amb vuit medalles --una d'elles, la Creu de Guerra amb Palma, li fou imposada pel general De Gaulle el 23 de juliol de 1945--, llicenciant-se amb el grau de sergent en cap del Primer Batalló de Xoc. Després de la Segona Guerra Mundial es va instal·lar a Saberdu (Occitània), on va muntar una serradora amb el seu amic José Pérez Ibáñez (El Valencia). Va establir contacte amb Laureano Cerrada, cenetista que també havia caigut en desgràcia, amb la finalitat de participar en l'organització del fracassat atemptat aeri contra Franco de febrer de 1948 a Sant Sebastià. El febrer de 1951 la premsa francesa va donar detalls sobre l'atemptat i tement per la seva seguretat va passar a Bolívia (1951), Perú (fins al 1955) i Veneçuela (Caracas, San Felipe, Marín), on juntament amb els seus antics amics Joaquím Ascaso, Valeriano Gordo i Martín Terrer va mantenir certa militància durant els temps de la reunificació. En 1966 va ser secretari de coordinació de la CNT veneçolana. Després va abandonar l'activisme. En 1987 va retornar a Barcelona, on va aconseguir el reconeixement d'una paga com a sergent de l'exèrcit republicà. Antonio Ortiz Ramírez va morir el 2 d'abril de 1996 a la residència d'ancians del barri del La Verneda (Barcelona, Catalunya) i va llegar el seu cos a la Facultat de Medecina de la Universitat de Barcelona per a la investigació científica. En 1996 va ser estrenada a França una pel·lícula documental sobre la seva vida (Ortiz, général sans Dieu ni maître), realitzada per Ariel Camacho, Phil Casoar i Laurent Guyot. En 1999 José Manuel Márquez i Juan José Gallardo van publicar la biografia Ortiz, general sin Dios ni amo, resultat de diverses entrevistes i de consultes al seu arxiu personal.

    Escriu-nos

    Actualització: 02-04-15


    0 0
  • 04/02/15--23:11: Ereccions
  • Reflexió i dibuix original del nostre amic en Miquel Trias. Si voleu escriure o que publiquem alguna cosa, només ho heu d'enviar a alternativaperpollenca@gmail

    Ja hem entrat a la fase accelerada de la champanya erectoral de les astronòmiques baueàs. I el que jo us voldria demanar a vosaltres, gent sabuda, com ho puc fer perquè no m'arribi propaganda d'en Bauçà amagada dins el Google. I ja que hi som em podrieu dir qui paga aquests missatges mentiders de la seva malanada di gestió?

     

     

     


    0 0

    Dijous Sant 2/04/15

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    No era això: memòria política de la transició

    s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.


    Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.



    D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

    Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)


    Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

    La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

    "Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

    'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López CrespíNo era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.


    Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

    'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

    Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

    "Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

    'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

    'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

    'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

    'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

    'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

    'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

    Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

    Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

    Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.


    0 0

      

        Sembla que els deus els volen destruir, als de les Corporacions. Ara ja han esdevingut bojos.

       De cada vegada són més els intel·lectuals de prestigi  britànics i nord-americans que denuncien la bogeria dels agents de les Corporacions capitalistes. Ha arribat el punt que les publicacions d'aquests investigadors  inunden la Xarxa, de manera que són a l'abast dels  internautes de tot el món.

       Els periodistes i els experts que treballen als mitjans de les Corporacions deuen pensar, jo crec, que tenen la guerra perduda.

        He pensat que seria bo ajudar a difondre en català el formidable article del professor Gregory Clark. Vegeu el post El problema d'Ucraïna: Una altra guerra freda?


    0 0

    [03/04] «Novos Horizontes» - Atac a l'IWW - Míting dels «obrers blancs» - Robin - Turtós - Brescancin - Borràs Casanova - Hans - Faro - Flourens - Popov - Daudé - Schmidt - González - Calvo Sahún

    Anarcoefemèrides del 3 d'abril

    Esdeveniments

    Portada del primer número de "Novos Horizontes"

    - Surt Novos Horizontes: El 3 d'abril de 1909 surt a Lisboa (Portugal) el primer número del setmanari anarquista Novos Horizontes. Pequeno suplemento semanal, dedicado aos trabalhadores do campo. Era hereu de Novos Horizontes. Publicação mensal operaria de propaganda e de crítica, revista publicada per Agusto Machado, Tomás Rodrigues Matias, Carlos Cid Rodrigues, Miguel Córdova i altres a Lisboa entre el 15 de juny de 1906 i l'1 de maig de 1908. Era l'òrgan d'expressió del grup anarquista «Novos Horizontes» (1906-1913) i va ser dirigit per Augusto Machado. Després la publicació passà a quinzenal i s'edità a Algés (Oeiras, Lisboa, Portugal). Trobem articles d'Augusto Machado (Pero Botelho, Artur) i Tomás Rodrigues Matias, entre d'altres. A més de col·laboracions en defensa dels pagesos, publicà sobre diversos temes (anticlericalisme, antimilitarisme, feminisme, etc.) i molts d'articles estaven trets del periòdic Terra Livre. Publicà sis números, l'últim l'1 de juny de 1909. Després sortiren nous números mensualment fins l'octubre de 1912. Entre 1907 i 1913 el grup «Novos Horizontes» edità diversos fullets, com ara O 1º de Maio e o Sindicalismo, d'Augusto Machado; Pátria e humanidade, de Domela Nieuwenhuis; Sindicalismo e parlamentarismo, de Piotr Kropotkin, etc.

    ***

    Marines dispersant una concentració de "wobblies"

    - Atac a l'IWW: El 3 d'abril de 1917 els locals de Kansas City (Missouri, EUA) del sindicat anarcosindicalista Industrial Workers of the World (IWW, Treballadors Industrials del Món) són destruïts pel Cos de Marines dels Estats Units. L'antimilitarisme de l'IWW i l'ambient «antiroig» que havia suscitat la Revolució russa, va desfermar les ires patriòtiques dels sectors més reaccionaris de la societat nord-americana, sobretot des de la declaració de guerra. És en aquest ambient que es produeix l'atac als locals wobblies de Kansas City, incidents que es reproduiran a Chicago, a Detroit, a Duluth, a Seattle i a altres ciutats nord-americanes, sempre amb la complicitat de la patronal, les autoritats locals i l'Estat federal.

    ***

    Notícia del míting apareguda en l'"Heraldo de Madrid" (4 d'abril de 1931)

    - Míting dels«obrers blancs»: El 3 d'abril de 1931, pocs dies abans de les eleccions municipals que portaran la instauració de la II República espanyola, per commemorar el XXXIX aniversari de la fundació de la Societat d'Obrers Forners del Pa Candial, se celebra al saló-teatre de la Casa del Poble de Madrid (Espanya) un míting de propaganda i d'afirmació sindical. Hi van parlar Evaristo Gil; Mauro Bajatierra; Rafael Henche, per l'executiva del Sindicat de les Arts Blanques Alimentícies (Secció Candial); Ramón Martínez, per la Federació de les Arts Blanques; Wenceslao Carrillo, per la Unió General de Treballadors (UGT), i Pedro Rico, advocat del sindicat. L'únic anarcosindicalista dels ponents fou Mauro Bajatierra Morán i era la primera vegada que parlava en públic després de 10 anys de presó i quatre de desterrament. Bajatierra destacà pel seu radicalisme, fins al punt que Henche es mostrà disconforme amb algunes de les seves afirmacions. Per acabar, el president de l'acte llegí unes conclusions, aprovades per aclamació, dirigides als poders públics demanant l'amnistia general i protestant contra els excessos de la força pública en les últimes manifestacions. En acabar l'acte es victorejà Fermín Galán Rodríguez iÁngel García Hernández, capitans que havien estat afusellats el 14 de desembre anterior condemnats per l'aixecament republicà de Jaca.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Paul Robin

    - Paul Robin: El 3 d'abril de 1837 neix a Toló (Provença, Occitània), en una família burgesa, catòlica i patriòtica, el pedagog anarquista i difusor de les idees neomaltusianes Paul Robin. Va exercir com a professor en la dècada de 1860, participant activament en l'Associació Internacional de Treballadors (AIT), en els congressos de Brussel·les, Ginebra, París i Londres, donant suport a Mikhail Bakunin enfront de Karl Marx, per la qual cosa serà expulsat de la Internacional. Va col·laborar en el setmanari suís L'Egalité (1868-1872) de l'AIT fins que el gener de 1870 en són expulsats els bakuninistes. Després d'un exili de 10 anys a Londres, entre 1880 i 1894 treballa a l'Orfenat Prévost a Cempuis, a prop de París, assajant algunes de les seves teories educatives llibertàries (educació integral, racional i mixta). Els seus principis pedagògics van influir en Francesc Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. Les seves idees en favor de l'alliberament de la dona es plasmen en la creació a París del primer centre d'informació sobre productes anticonceptius, la defensa del dret a l'avortament, la creació d'una Lliga Antiesclavista per a l'Alliberament de les Joves, el plantejament d'un sindicat de prostitutes i una agència d'unions lliures, etc. Va fundar en 1896 la Lliga per a la Regeneració Humana, d'orientació neomaltusiana, a la qual s'incorporaran a partir de 1902 Sébastien Faure, Eugène Humbert, Jeanne Dubois, Luis Bulffi de Quintana, entre altres, publicant articles i assaigs. En 1908 es va produir la ruptura entre Paul Robin i Eugène Humbert, cosa que provocà una aguda crisi en l'organització, que va donar lloc a la creació per part d'Humbert de Generació Conscient. Després entre agost de 1898 i juliol de 1899 visitarà els falansteris anarquistes de Nova Zelanda. Malalt i amargat, Paul Robin es va suïcidar emmetzinant-se el 31 d'agost de 1912 a Ginebra (Ginebra, Suïssa).

    ***

    Joan Turtós Vallès (Camp de concentració de Bram, 14 de juliol de 1939)

    - Joan Turtós Vallès: El 3 d'abril de 1900 neix a Barcelona (Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Joan Turtós Vallès --sovint citat erròniament com Antoni. Membre de les Joventuts Llibertàries del Clot i de la Confederació Nacional del Treball (CNT), durant les jornades de juliol de 1936 fou el delegat a Barcelona del «Grupo Orto» de defensa revolucionària adscrit a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Participà activament en els combats de «Maig de 1937» a Barcelona contra la reacció comunista. En 1939, amb el triomf feixista, creuà els Pirineus i va ser tancat al camp de concentració de Bram (Llenguadoc, Occitània). Després s'instal·là a Tolosa de Llenguadoc. Joan Turtós Vallès va morir el 14 de febrer de 1965 a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).

    Joan Turtós Vallès (1900-1965)

    ***

    Silvio Brescancin

    - Silvio Brescancin: El 3 d'abril de 1902 neix a San Paolo di Piave (Vèneto, Itàlia) l'anarquista Silvio Brescancin. Emigrà a França i va fer de manobre a La Sanha de Mar (Provença, Occitània). Es definí com a comunista llibertari i freqüentà la seu anarquista de Toló, al cul-de-sac Zimmermann, a prop de les drassanes. Lluità com a milicià en la guerra d'Espanya. Quan esclatà la II Guerra Mundial gaudia d'una pròrroga en el seu decret d'expulsió de França i el setembre de 1940 va ser internat al camp de concentració de Vernet, on se'n perdé tot rastre.

    ***

    Autoretrat de Joan Borràs Casanova

    - Joan Borràs Casanova: El 3 d'abril de 1909 neix a l'Olleria (Vall d'Albaida, País Valencià) el pintor i cartellista anarquista Joan Borràs Casanova, conegut com Borràs Casanova o simplement Casanova. Quan tenia dos anys, sa família s'instal·là a València. Entre 1919 i 1921 estudià dibuix a l'Acadèmia Fuster i era assidu del Museu de Belles Arts. Més tard passà a l'Escola d'Arts i Oficis i entre 1923 i 1928 estudià a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En aquests anys feia feina al taller d'adobar pells que tenia sa família i s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Josep Renau el posà en contacte amb els cercles artístics d'avantguarda valencians. En 1929, gràcies a una beca de la Diputació de València, marxà a Madrid (Espanya) --no pogué aconseguí la beca de Roma-- per estudiar a l'Escola de San Fernando, sota el magisteri de Josep Garnego i Alda, i va ser deixeble directe de Julio Romero de Torres i de Manuel Benedito Vives. En aquest anys madrilenys es guanyava la vida com a retratista i durant una estada de tres mesos a Oviedo pintà 14 retrats, molts d'ells de mida natural. El març de 1932 exposà amb altres artistes (Arroute, Waldo Insúa, Cobo Barquera, Serny, Marisa Pinazo, Gil Guerra, Cristóbal González, Rosario de Velasco, Florit, Horacio Ferrer, Compostela, Monreal i Vassallo) al Saló d'Heraldo de Madrid. En 1934 va realitzar la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Madrid, presentat per Marià Benlliure. Entre els anys 1934 i 1935 exposà a València (Acció d'Art) i a Madrid (Cercle de Belles Arts), on fou reconegut pels seus grans quadres de denúncia social i titllat de «pintor proletari». El cop militar feixista de juliol de 1936 l'agafà a Madrid i d'allà es traslladà a València. S'incorporà a l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i al Sindicat de Dibuixants de la CNT. Durant els anys de la guerra formà part de l'associació cultural«Libre-Studio» i realitzà dibuixos i cartells per a la revolució, per a la Delegació de Propaganda i Premsa del Consell Executiu Popular (CEP) de València i per a la premsa llibertària (Estudios, Libre-Studio, etc.). En 1936 va ser un dels artistes de l'«Exposició d'Artistes Ibèrics» parisenca i l'any següent participà en el Pavelló de la II República espanyola de l'Exposició Internacional de París amb l'oli Vieja España. L'abril de 1938 exposà al Sindicat de Professions Liberals de la CNT de València cinquanta pintures sobretot centrades en la guerra i per la qual cosa començà a parlar-se del «Pintor de la Revolució»; en aquest any també exposà a l'Ateneu Popular de«Libre-Studio». Amb el triomf feixista sobrevisqué com pogué a la Península i en 1950 s'instal·là a Montevideo (Uruguai). A partir de 1952 visqué a Buenos Aires (Argentina) fins al 1960, que retornà a la Península. En aquest països americans va fer una pintura d'influència onírica que tingué molt bona acollida. Entre el 27 de febrer de 1991 i el 15 de febrer de 1992 una exposició antològica itinerant mostrà els seus quadres per diferents indrets de la Península. És autor, entre moltes altres obres, d'El luchador romano (1928), Andaluzas (1931), Despertar sensual (1935), Juan Simón (1935), Perfum d'estiu (1935), La carta (1935), Fusilamiento en masa. Julio 1936 (1937), Lucrecia di Baccio del Fede, esposa de Andrea del Sarto (1944), Retrato de doctor (1944), Lección de medicina (1944), Torrealta (1964) i de còpies de pintors clàssics famosos (El Grec, Rembrandt, Goya, etc.). Joan Borràs Casanova va morir el 15 de novembre de 1987 a València (País Valencià). El pintor naïf Juan Borrás II és son fill.

    ***

    Suzanne Hans

    - Suzanne Hans: El 3 d'abril de 1914 neix a Épinal (Lorena, França) l'anarquista Suzanne Hans. Sos pares, Suzanne Camus i Henri Hans, ja pertanyien al movimentàcrata. Fou companya del militant llibertari Louis Recoule i amb dos van ser membres del Grup del XIII Districte de París de la Unió Anarquista (UA). Van tenir dues filles, nascudes en 1935 i 1936, però moriren de meningitis i de tos ferina respectivament. Quan s'assabentà de l'aixecament feixista de juliol de 1936, la parella marxà a finals de setembre a la Península i ambdós s'integraren com a milicians voluntaris en la «Centúria Sébastian Faure», pertanyent al Grup Internacional de la Columna Durruti --ella es va inscriure amb el llinatge Girbe, cognom del marit oficial de sa mare. Suzanne Hans, juntament amb son company Louis Recoule i altres (Émile Cottin, Lemère, Pietro Ranieri, etc.), va morir el 8 d'octubre de 1936 a Farlete (Saragossa, Aragó, Espanya) durant una ofensiva de les tropes franquistes. També és possible que la parella morís el 16 d'octubre de 1936 a Perdiguera (Saragossa, Aragó, Espanya).

    ***

    Membres de la Columan Durruti

    - Antonio Faro: El 3 d'abril de 1916 neix a Albelda (Llitera, Franja de Ponent) --algunes fonts citen Esplucs (Llitera, Franja de Ponent)-- l'anarcosindicalista Antonio Faro. De ben jovenet s'afilià a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Durant la Revolució espanyola fou membre del Comitè Local d'Esplucs i va fer la guerra en la Columna Durruti i, després, en la 26 Divisió. En 1939 passà els Pirineus durant la Retirada i fou tancat al camp de concentració de Vernet. A finals de 1939 va ser enviat, enquadrat en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), a treballar en les feines de fortificació de la Línia Maginot, d'on fugí la primavera de 1940, quan França fou ocupada per les tropes nazis, davant el perill de ser detingut i deportat. En 1945, amb l'Alliberament, participà en la reorganització cenetista a Nantes i treballà com a mecànic fins que un accident en la feina el deixà al marge del món laboral. En 1950 s'instal·là a París, on milità en la Federació Local de la CNT, i més tard a Pàmies, amb sa companya i sa filla, sempre participant en les activitats confederals. Antonio Faro va morir el 6 de novembre de 2003 a Pàmies (Llenguadoc, Occitània).

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Gustave Flourens amb l'uniforme de la Guàrdia Nacional de la Comuna (fotografia d'Eugène Thiébault)

    - Gustave Flourens: El 3 d'abril de 1871 es assassinat a Rueil, a prop de París (Illa de França, França), el revolucionari llibertari i communard Gustave Paul Flourens. Havia nascut el 4 d'agost de 1838 a París (França). Son pare, el metge Jean Pierre Flourens, va ser professor del Col·legi de França, secretari perpetu de l'Acadèmia de Ciències i, encara que d'esquerres, va ser nomenat par de França el 1847. Gustave Flourens va fer brillants estudis: llicenciat en Lletres als 20 anys, en Ciències, i als 25 anys se li va confiar la plaça de son pare al Col·legi de França per impartir un curs d'història natural (Història de les races humanes). El seu ensenyament, ateu, materialista i antibonapartista, va ser un escàndol, i el seu contracte no va ser renovat després del primer any. Va marxar a Londres, on va estudiar al Museu Britànic, i després a Bèlgica. En 1863 va publicar a Brussel·les el seu llibre L'histoire de l'homme, recull de les seves lliçons al Col·legi de França. En 1866 va participar en la insurrecció de Creta contra l'Imperi turc, guanyant el grau de capità, i després va ser nomenat ambaixador de Creta davant Grècia. Mal vist pel govern grec, sobre el qual va exercir pressió el turcòfil govern francès, va ser embarcat a la força cap a Marsella. En 1868 es va instal·lar a París i va prendre part en l'agitació política, guanyant-se multes i una pena de tres mesos de presó que va purgar a Sainte-Pélagie entre abril i juny de 1869. En sortir de la presó, va provocar en duel Paul de Cassagnac, autor d'un article publicat en el seu periòdic conservador Le Pays que va jutjar insultant per al poble, resultant greument ferit. Un cop restablert, va reprendre la lluita política i va esdevenir cronista militar en el periòdic La Marseillaise d'Henri Rochefort. Va intentar transformar l'enterrament de Victor Noir en una insurrecció, però Rochefort el va frenar. Després de la detenció d'aquest el 7 de febrer de 1870, va aconseguir fugir i es va refugiar a Holanda i després a Anglaterra. En el procés de Blois, el 9 d'agost de 1870, va ser condemnat en rebel·lia a sis anys de presó. Va marxar a Grècia, però va retornar tan bon punt va ser anunciada la caiguda de l'Imperi el 4 de setembre de 1870. Va arribar a París el 29 de setembre i va ser elegit com a cap dels cinc batallons de la Guàrdia Nacional de Belleville. Va ser un dels principals dirigents de la insurrecció del 31 d'octubre contra la«tèbia» política del Govern de Defensa Nacional . El 7 de desembre va ser detingut en el combat de Créteil i tancat a la presó de Mazas. La nit del 20 al 21 de gener de 1871 va ser alliberat per un escamot organitzat pel seu company anarquista Amilcare Cipriani, que havia lluitat amb ell a Creta. Va haver de passar-se a la clandestinitat i l'11 de març va ser condemnat en rebel·lia a mort. Va ser elegit per al Consell de la Comuna pel XIX districte (4.100 vots sobre 11.282 votants) i pel XX districte (14.089 vots sobre 16.792 votants). Va ser nomenat per a la Comissió Militar i va esdevenir«general» de la XX Legió. Durant de l'ofensiva del 3 d'abril de 1871 contra les tropes de Versalles, en el combat cos a cos, va ser detingut, juntament amb Cipriani, i després, desarmat, assassinat d'un cop de sabre pel gendarme Desmarets davant l'estació de Rueil, a prop de París. Desmarets acabarà de jutge de pau a Garnache, protegit del comte de Baudry d'Asson. El mateix dia de la mort de Flourents va sortir el seu llibre Paris livré, que va tenir cinc edicions en un mes. També és autor dels llibres Ce qui est possible (1864) i Science de l'homme (1865), i de nombrosos pamflets subversius. Flourens va esdevenir immediatament un personatge de llegenda: articles i fullets el lloaran, un cos de franctiradors va prendre el nom de «Venjadors de Flourens», etc. Més tard, la seva tomba al cementeri parisenc de Père-Lachaise va transformar-se en lloc de pelegrinatge.

    ***

    Vasil Popov

    - Vasil Popov: El 3 d'abril de 1927 mor a Troyan (Lovech, Bulgària) el guerriller anarquista Vasil Popov, també conegut com Geroia (Heroi) i Doktora (Doctor). Havia nascut el 4 d'agost de 1899 --algunes fonts cite el 4 d'abril de 1879-- a Mikre (Ugarchin, Lovech, Bulgària). Va fer estudis de secundària a la ciutat de Lovech, però no aconseguí acabar-los i a l'institut ja es declarà anarquista. És en aquesta època d'estudiant quan rebé el malnom de Geroia (Heroi), perquè en classe de matemàtiques pogué resoldre un problema especialment difícil. En 1915 intentà entrar a l'Escola Militar, però malgrat els excel·lents resultats només se li oferí un destí a infanteria i abandonà el projecte. Més tard intentà sense èxit començar estudis d'enginyeria mecànica a la universitat i frustrat es lliurà a la militància llibertària. Arran del cop d'Estat del 9 de juny de 1923, que suprimí l'antic govern agrarista d'Alexandre Stambolijski i instal·là un règim profeixista encapçalat per Alexandre Tsankov, participà a finals d'aquell mes en una reunió clandestina a Kaltunets (Lovech) que va ser reprimida per la policia; aconseguí fugir, però hagué de passar a la clandestinitat amb altres companys. Entre 1923 i l'estiu de 1924 visqué amagat a Pleven i altres pobles dels voltants i establí contactes amb l'anarquista Valko Shankov amb qui planejà diversos atemptats a gran escala. A començaments de juny de 1924 amb Shankov va fer esclatar un arsenal d'armes a prop de Pleven i s'amagaren a casa de Dimitar Popov. El 12 de juny assassinaren un policia en un parc de Pleven i fugiren. Buscats per les autoritats, durant la nit del 8 al 9 de setembre de 1924 la casa del barri de Dekisana de Lovech on s'amagaven va ser encerclada. Després d'un llarg tiroteig, en el qual morí Valko Shankov, aconseguí escapar. Durant l'octubre visqué amagat a Troyan i el 20 d'aquest mes l'anarquista Nikola Katsarov fugí de la presó i es reuní amb Popov. El gener de 1925 ambdós es reuniren a Sofia amb el destacat anarquista Vasil Ikonomov. És en aquestaèpoca que li començaran a dir Doktora (Doctor), perquè sempre anava amb un maletí farmaciola. Amb Tinko Simov, Nikola Katsarov, els germans Tumangelovi i altres, creà durant la primavera de 1925 un grup guerriller que actuava a la zona de Koprivshtitsa, depenent de la Federació Anarquista Comunista Búlgara (FACB), que destacà per accions d'expropiació i de sabotatges: tabaquera Orient-Tabak, comerç a Yuritsite, fàbrica de fòsfors a Kostenets, etc. El 14 d'abril de 1925 cinc membres del grup de Koprivshtitsa, (Popov, Ikomonov, Nesho Tumangelov, Anton Ganchev i Nesho Mandulova) intentaren segrestar el rei Boris III quan travessava el pas balcànic d'Arabakonak; en aquesta acció morí l'entomòleg Delcho Ilchev i el conductor del carruatge, però el rei pogué fugir sa i estalvi. Amb Tinko Simov participà en una expedició per escarmentar diversos jutges de Sevlievo. Més tard l'escamot de Koprivshtitsa s'ajuntà amb altres grups guerrillers, entre ells els de Georgi Popov. El 23 de novembre de 1925 acabaren a Bulgarene amb la vida de Nicola Tifchev, cap de policia del districte de Lovech. Durant la tardor de 1926 va ser ferit en un enfrontament amb la policia i el grup hagué de passar a Iugoslàvia. En la primavera de 1927, amb Tinko Simov, Doch Uzunov i altres, retornà a Bulgària i el grup començà a actuar a Lovech i a Troyan, realitzat expropiacions i sabotatges. El 3 d'abril de 1927, en un intent atracament del Banc Agrícola de Troyan (Lovech, Bulgària), Popov resultà greument ferit per la policia i se suïcidà per no ser capturat; Tinko Simov aconseguí fugir.

    ***

    Achille Daudé

    - Achille Daudé:El 3 d'abril de 1963 mor a Rouen (Alta Normandia, França) el militant anarquista, sindicalista i, sobretot, difusor del cooperativisme i del georgisme, Achille Daudé, més conegut com Daudé-Bancel. Havia nascut el 15 de desembre de 1870 a Bancel, a prop de Nimes (Llenguadoc, Occitània). Fou fill d'un sabater francmaçó. Després d'uns inicis en el món del periodisme (La Dépêche, de Tolosa de Llenguadoc), va començar a estudiar apotecaria a Montpeller en 1890 i s'adherí al grup anarquista «L'Homme Libre» de la ciutat. De la seva trobada amb Charles Gide (1847-1932), professor a la Facultat de Dret i capdavanter de l'«Escola de Nimes», naixerà la seva tasca a favor del desenvolupament del cooperativisme a França, sorgit arran del Congrés de París de 1889, i de la difusió del pensament de l'economista Henry George (georgisme). En 1893 va obrir una apotecaria a Prats de Molló --serà conegut per les seves «cigarretes medicinals», preparades amb plantes i fulles, per guarir malalties respiratòries-- i va començar a escriure articles i obres sobre cooperació, dèria que el portarà a vendre la seva apotecaria per ajudar a la creació de cooperatives de consum. En 1901 va crear la Societat de Turistes del Alt Vallespir, per promoure les virtuts climàtiques i botàniques de la regió, i va escriure en el Bulletin Catalan, òrgan informatiu i pedagògic de la societat editat a Bordeus. En 1903 Gide el va cridar a París perquè ocupés el càrrec de secretari del Comitè Central de la Unió Cooperativa de les Societats Franceses de Consum (UCSFC), en substitució de Deherme, antic tipògraf i animador a França de les Universitats Populars. En 1912 la UCSFC, de Gide i de Daudé, de tendència relativament moderada, i la Confederació de Cooperatives Socialistes de Consum (CCSC), més sindicalista i política, es fusionaran en la Federació Nacional de Cooperatives de Consum (FNCC), que tingué el seu primer congrés en 1913 a Reims i Daudé fou elegit un dels seus dos secretaris generals. En 1918 va ser elegit membre del Consell Superior de la Cooperació, fet que no li restarà temps per col·laborar amb la premsa llibertària --serà el director del periòdic Terre et Liberté-- ni en l'Encyclopédie Anarchiste, de Sébastien Faure. També fou elegit apotecari de la Farmàcia Mutualista de Sotteville-les-Rouen. És autor de nombroses obres que tracten el tema del cooperativisme, però també de qüestions alimentàries i socials, com ara Le coopératisme devant les écoles sociales (1897), Le coopératisme (1901),Une coopérative de consommation. «La Famille», société coopérative de consommation, d'épargne et de prévoyance sociale (1905), La concentration des forces coopératives en France et en Allemange (1913), Les fonctionnaires et les coopératives de consommation (1914), Le mouvement ouvrier français et la guerre (1915), Le protectionnisme et l'avenir économique de la France (1916),Pain riche ou pain appauvri (1916), La reconstruction des cités détruites (1917), Comment fonder une coopérative (1918), La réforme agraire en Russie (1926), L'utilisation alimentaire des pommes et des raisins. Pasteurisation familiale et coopérative des jus de fruits (1927), La réforme foncière (1933), La réforme foncière en France et en Belgique (1936), La veritable reforme fiscale (1955), etc.

    ***

    El periodista Affonso Schmidt (anys trenta)

    - Affonso Schmidt: El 3 d'abril de 1964 mor a São Paulo (São Paulo, Brasil) el periodista, narrador, novel·lista, dramaturg i militant anarquista Affonso Frederico Schmidt, també citat com Afonso Schmidt. Havia nascut el 29 de juny de 1890 al barri d'Água Fria de Cubatão (São Paulo, Brasil; aleshores era un districte de Santos). Fill d'una família de la petita burgesia local, sos pares es deien João Afonso Schmidt, l'avi del qual era un alemany que havia vingut al Brasil a ensenyar l'«art de la guerra» als soldats de Pere I, i Odília Brunckenn. Quan era infant sa família es traslladà a São Paulo i en 1904 ja feia feinetes amb la impremta d'un amic. En 1905 va fer la prova d'accés per a la Facultat de Dret de São Paulo, però finalment no cursà els estudis. En aquesta època col·laborà en A Concórdia i en O Janota. Amb Oduvaldo Viana, publicà a São Paulo el setmanari Zig-Zag. També fou secretari del periòdic O Commercio de São Paulo. En aquesta època treballà en la construcció del ferrocarril São Paulo Railway Company (Santos-Jundiaí) a l'Estat de São Paulo. Amb gairebé 16 anys, des de São Paulo col·laborava amb periòdics de l'interior. En 1906, atret per les cerimònies de possessió presidencials d'Afonso Augusto Moreira Pena, va visitar Rio de Janeiro (Rio de Janeiro, Brasil). Més tard retornà a São Paulo i estudià al Conservatori Dramàtic Musical de la ciutat. En 1907 publicà el seu primer llibre Lírios roxos, que edità amb diners de sa mare i que vengué porta a porta. Aquest mateix any, amb 140.000 rals, tornà a anar a Rio de Janeiro des d'on s'embarcà sense passaport cap a Lisboa (Portugal) a bord del Benenguer-el-Grande. A Lisboa llogà un apartament i pensà en emigrar a Angola, però desistí a causa dels consells en contra que rebé. Després s'instal·là a París (França), on aconseguí una feina en una editorial de diccionaris francès-portuguès. A París, a més de gaudir de la bohèmia artística, conegué exiliats polítics, sobretot russos que havien participat en la Revolució de 1905. En aquesta època passà problemes econòmics ja que els diners que guanyava a l'editorial no eren suficients per a viure i sos pares li havien d'enviar constantment diners. Quan la seva situació financera millorà, gràcies al suport de l'ambaixada brasilera, retornà  al Brasil i a Santos (São Paulo, Brasil) decidí dedicar-se al periodisme. En 1911 fundà el periòdic Vésper i publicà Janelas abertas, el seu primer llibre de poesies, a més de treballar per al diari Tribuna. En 1913 retornà, gairebé sense recursos, a Europa en tercera classe a bord del vaixell Garibaldi. Desembarcà a Gènova (Ligúria, Itàlia) i s'instal·là a Milà (Llombardia, Itàlia), on treballà tres mesos com a corresponsal en portuguès d'una empresa exportadora de màquines i de peces per a fàbriques tèxtils. Sense feina, demanà diners per carta als seus amics de Santos i amb 50 lliures que li envià un, pogué retornà a França. Poc després, sense diners i sense on caure mort, envià una carta a Luiz de Braganza, nét de Pere II, i vuit dies després rebé 50 francs. Pensà en allistar-se, juntament amb uns joves belgues, a la Legió Estrangera, però va ser rebutjat per la seva natura fràgil. Al consolat del Brasil de Marsella aconseguí un bitllet per a retornar al Brasil. Quan arribà a Santos esclatà la Gran Guerra. Participà activament en la vaga general de 1917. Posteriorment retornà a Rio de Janeiro, on entre 1918 i 1924 dirigí el periòdic AVoz do Povo, de la Federació Obrera. A Santos fou redactor de Folha da Noite, Diário de Santos i A Tribuna. En 1920 fou un dels fundadors del «Grupo Literário Zumbi» (Astrogildo Pereira, Sílvio Floreal, Raymundo Reys, Maximiliano Ricardo, Everaldo Dias, Gigi Damiani, Edgard Leuenroth i Andrade Cadete), defensor d'un art polititzat i vinculat a les lluites socials, i en 1922 no participà en la «Setmana d'Art Modern» i amb son amic Monteiro Lobato creà un grup destinat a trencar amb l'academicisme. En 1922 es casà amb Adélia Leoni. En 1924 a São Paulo treballà en els diarisFolha de São Paulo i O Estado de São Paulo, on romangué fins a la seva mort. En 1928 fou l'editor de Romance-Jornal. Per a la Folha de São Paulo publicà les novel·les per lliuraments A sombra de Júlio Frank,A marcha i Zanzalá. Col·laborà, al costat d'Edgard Leuenroth, Oreste Ristori, João Jorge Costa Pimenta i Astrogildo Pereira, en els periòdics anarquistes més importants de l'època, com a ara A Plebe,A Lanterna i A Vanguarda. Realitzà diverses campanyes contra el feixisme i el clericalisme. En la dècada dels quaranta, amb Mário Graciotti, participà en la creació de l'editorial popular «O Clube do Livro». En 1942 publicà el llibre Colonia Cecilia. Uma aventura anarquista na America, on narra de manera novel·lada la història de la Colònia Cecília i del seu promotor Giovanni Rossi (Cardias). En 1950 es casà amb l'escriptora Maria José da Silva. En 1954 viatjà a Estocolm (Suècia) i en 1955 a Moscou (Rússia, URSS) com a membre del Congrés Internacional d'Intel·lectuals. Trobem articles seus en infinitat de publicacions periòdiques, com ara Fundamentos,Paulistania, etc. Durant sa vida publicà més de quaranta llibres (poesies, novel·les, cròniques, comtes, autobiografies, etc.), entre elles Miniaturas (1907),O Evangelho dos Livres (1920), Mocidade (1921), Brutalidade (1922), Os impunes (1923), As levianas (1923), O Dragão e as virgens (1927),Garoa (1932), Pirapora (1934), Poesias (1934), Zanzalá  (1938), A marcha. Romance da Abolição (1941), O tesouro de Cananéia (1941), O assalto (1945), Poesia (1945), O retrato de Valentina (1947), A primeira viagem (1947), O menino Felipe (1950), Os saltimbancos (1950), Dedo nos labios (1953), São Paulo de meus amores (1954), Zamir. Viagem ao mundo da paz (1954), Bom tempo (1956), A dactilógrafa (1958), A locomotiva. A outra face da revolução de 1932 (1960), etc. En 1963 rebé el Premi Juca Pato, atorgat per la Unió Brasilera de Escriptors (UBE) i l'any següent presidí aquesta organització. Fou soci fundador del Sindicat de Periodistes de l'Estat de São Paulo i membre de l'Institut Històric i Geogràfic de Santos i de l'Acadèmia Paulista de Lletres, institució que presidí. Affonso Schmidt va morir d'un edema pulmonar agut el 3 d'abril de 1964 en una ambulància camí de l'hospital a São Paulo (São Paulo, Brasil) i fou enterrat al cementiri d'Araçá. En 2009 el seu municipi natal de Cubatão creà la«Setmana Afonso Schmidt» en el seu honor. El seu arxiu personal va ser donat per sa família a la Biblioteca Municipal de Cubatão.

    Affonso Schmidt (1890-1964)

    ***

    Necrològica d'Amador González publicada en el periòdic parisenc "Le Combat Syndicaliste" del 25 de setembre de 1975

    - Amador González: El 3 d'abril de 1975 mor a Aubervilliers (Illa de França, França) l'anarquista i anarcosindicalista Amador González. Havia nascut cap el 1907 a Lleó (Castella, Espanya). Procedent d'Aragó (Espanya) emigrà a Barcelona (Catalunya) i s'integrà en el Sindicat de Transports Marítims de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i en els Grups de Defensa de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), on ocupà alguns càrrecs. Durant els anys republicans participà en totes les accions conspiradores i revolucionàries. El juliol de 1936, quan l'aixecament militar feixista, participà en l'assalt de la caserna de les Drassanes de Barcelona i després va ser nomenat coordinador de la Federació Local de la CNT de Barcelona. Posteriorment lluità al front de Bujaraloz (Saragossa, Aragó, Espanya) en la IV Centúria de la «Columna Durruti». Jugà un paper destacat en els «Fets de Maig» de 1937. El maig de 1938 fou nomenat delegat del Sindicat Nacional del Transport al Comitè Nacional de la CNT. En 1939, amb el triomf franquista, passà a França i va ser internat al camp de concentració d'Argelers. Després va ser enviat al departament de Tarn i Garona (Llenguadoc, Occitània), on participà en la resistència contra l'ocupació nazi. Detingut per les autoritats feixistes del Govern de Vichy, va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. En 1944 va ser alliberat per la Resistència. Després de la II Guerra Mundial participà en nombrosos plens del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) del Midi i posteriorment passà a Barcelona, on s'integrà en la resistència llibertària antifranquista, però, com que era força conegut, retornà a França per evitar ser detingut. Instal·lat a La Plaine Saint-Denis (Illa de França, França), exercí responsabilitats orgàniques en la Federació Local de Saint-Denis de la CNT i també en la de París (França).

    ***

    Sebastián Calvo Sahún (quart per la dreta), nou regidor del «terç sindical» de l'Ajuntament de Barcelona (18 d'octubre de 1973). Foto: Carlos Pérez de Rozas y Sáenz de Tejada

    - Sebastián Calvo Sahún: El 3 d'abril de 1983 mor a Barcelona (Catalunya) el militant anarcosindicalista i resistent antifeixista Sebastián Calvo Sahún. Havia nascut en 1909 a A Buerda (Osca, Aragó, Espanya) i sembla que lluità en la guerra civil als fronts d'Aragó i de Catalunya. Exiliat a França, i després de patí diverses penalitats de tota casta, se sumà ben aviat a la resistència antinazi, especialitzant-se en accions arriscades (assalt a una caserna de la Gestapo sota comandament britànic, etc.). En aquests anys organitzà i mantingué una xarxa clandestina entre la Península i França a través dels Pirineus aragonesos, que també fa ver servir freqüentment en missions d'evacuació (aviadors aliats, persones perseguides, etc.). En acabar la guerra fou condecorat pels seus serveis pels aliats i adoptà la ciutadania britànica, cosa que la facilità la tornada a la Península. De bell nou a Catalunya, començà a lluitar contra el franquisme, sobretot des del punt de vista sindical. El juny de 1944 fou detingut a Barcelona i torturat durant un mes abans de ser traslladat a la presó Model --segons alguns, fou alliberat en una operació organitzada pels serveis secrets britànics. En 1946 era secretari del Sindicat de la Construcció de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Barcelona i poc després fou nomenat membre del Comitè Regional de Catalunya d'aquest sindicat. En aquesta època fou detingut en nombroses ocasions (agafada de maig de 1947, 1949, 1952) per la seva lluita antifranquista (vagues del Primer de Maig, campanyes de desprestigi del règim, fer feina sense carnet del Sindicat Vertical, etc.). Durant la gran agafada de maig de 1947 fou novament detingut. Entre maig i juny de 1949 participà en un projecte d'atemptat contra Franco muntat per la Comissió de Defensa«1001», que el portà novament a la presó. Des del 1952 treballarà com a empleat en el cinema California de Súria i fou membre del Sindicat d'Espectacles de la CNT. A partir de gener de 1952 fou nomenat tresorer del Comitè Regional de Catalunya de la CNT. A la tardor de 1952 fou de bell nou detingut a Barcelona en una batuda contra la Comissió Nacional i portat, amb altres companys (Celedonio Pérez Bernardo, José Pardo Andrade Fariñas, Eduardo José Esteve Germen, Cipriano Damián González, José Torremocha Arias, Juan Sana Magriña, Pedro Torremocha Ávila), davant un consell de guerra que se celebrà a Madrid el 5 de febrer de 1954 i que el condemnà a cinc anys de presó. A partir de 1960, quan la presència confederal era gairebé testimonial, fou un dels pocs que continuà lluitant; però en 1966 es mostrà contrari a intensificar la formació de grups confederals. Com a col·laborador del sindicalisme oficial (Sindicat Vertical) i implicat en el cincpuntisme, aquest mateix fou membre de la comissió provincial de Barcelona encarregada de coordinar la presència confederal en les eleccions sindicals. Poc després acceptà l'alcaldia del barri barceloní de Sant Martí i s'allunyà progressivament del moviment llibertari. Durant els seusúltims anys desenvolupà una intensa tasca associativa a la Guineueta i fou un dels fundadors de la revista llibertària Polémica.

     Escriu-nos

    Actualització: 03-04-15


    0 0

    De moment l'Ajuntament no ha publicat res sobre el procés electoral ni a la seva pàgina web municipal ni al seu perfil facebook. És vergonyós que una eina institucional pagada per tots s'utilitzi més per fer propaganda i no per informar als ciutadans.

    Ja s'ha publicat al BOE el decret pel qual es convoquen les eleccions locals el procés electoral culminará el 24 de maig amb la jornada electoral que servirà per escollir una nova composició de la Corporació Municipal. Amb la publicació dels decrets de convocatòria de les eleccions municipals i autonòmiques, arranca la maquinària electoral que culminarà el 24 de maig amb les votacions i el 13 de juny amb la constitució de la nova Corporació Municipal.

    El dilluns 6 d'abril s'obrirà el període de consulta i rectificació del cens electoralvigent, que finalitzarà el 13 d'abril. Les rectificacions s'hauran de tramitar des del mateix l'Ajuntament. El sorteig que determinarà la composició de les taules electorals es farà a través d'un ple extraordinari que tindrà lloc el 27 d'abril.

    Pel que fa a la publicació de candidatures, es publicaran el 22 d'abril, tot i que no seran definitives fins a la seva proclamació, el 28 d'abril.

    La campanya electoral començarà el 8 de maig i finalitzarà el dia 22. Vint dies després de la jornada de votacions, prevista per al 24 de maig, tindrà lloc la constitució de les noves corporacions locals, el dia 13 de juny, en cas que no hi hagi hagut recursos contra la proclamació d'electes.

    VOTAR PER CORREU

    Si l’elector està segur que el dia de les eleccions no serà a Pollença votar o que no podrà presentar-se en aquesta data en la Mesa Electoral,  recomanem que aquest tràmit de sol·licitud del vot per correu es faci amb la màxima celeritat possible, atès que la tramesa de la documentació electoral per poder votar pot patir algun retard i, en ocasions, aquesta documentació no arriba a temps al domicili que l’elector/a ha indicat. 

    1. La sol·licitud del “VOT PER CORREU” s’ha de realitzar a qualsevol Oficina de Correus a partir de l’1 d’abril i fins el14 de maig de 2015, inclòs . la delegació provincial de l’Oficina del Cens Electoral corresponent trametrà per correu certificat tota la documentació. Ho farà a partir del dia 4 de maig fins 17 de maig.

    2. Un cop complimentada tota la documentació, l’elector/a l’ha de lliurar, personalment,  fins el20 de maig de 2015, inclòs, a qualsevol Oficina de Correus, anant proveït del Document d’Identitat, del passaport o del permís de conduir originals (no fotocòpia).

    Si viviu TEMPORALMENT a l’estranger haveu de figurar inscrits en el Registre de Matrícula Consular com a no residents i haveu de sol·licitar la documentació per exercir el vot des de l’estranger a la corresponent Delegació Provincial de l’Oficina del Cens Electoral, mitjançant un imprès específic que es pot recollir en les Oficines Consulars o Seccions Consulars o descarregar- se telemàticament a través del següent enllaç:

    Sol·licitud:
    http://locales2015.mir.es/documents/10729/22377/VC.1.b_ERTA.pdf/0e31b502-3dbf-460f-8029-ff737d7de78d

    Full auxiliar:
    http://locales2015.mir.es/documents/10729/22377/VC.1.b_ERTA_hoja-auxiliar.pdf/377f8e57-ebd4-485a-9a7e-ff8cd55aaa90

     Aquest imprès de sol·licitud degudament complimentat s’ha de lliurar, personalment, a l’Oficina Consular o Secció Consular, prèvia identificació de l’elector/a mitjançant l’exhibició del Document d’Identitat o del passaport a partir del l’1 d’abril i el 25 d’abril, inclòs. No obstant, ES RECOMANA, formular la petició el més aviat possible. 

    És MOLT IMPORTANT tenir present que un cop FETA la sol·licitud del vot per correu, JA NO ES POT VOTAR PERSONALMENT davant la Mesa Electoral.


     DIMARTS 14 D'ABRIL A LES 19.00
    ACTE D'HOMENATGE ALS REPUBLICANS A LA PLAÇA DELS SEGLARS.
    Ens tornam a trobar, un any més, per retre homenatge als republicans que caigueren en defensa de la justícia i la llibertat. I quan parlam de republicans, parlam també de socialistes, comunistes, anarquistes i altres persones que lluitaren per la llibertat
     

     

     


    0 0
  • 04/03/15--23:37: Foc

  • "D'un col·lega savi, Jonatan ben Uzziel en deia: 'Quan s'asseia a submergir-se en la Torà, qualsevol ocell que el sobrevolàs es calava foc immediatament.'"

    Amoz Oz i Fania Oz-Salzberger, Els jueus i les paraules.
     
     
     
     

    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)


    Aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges [Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida]que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard. (Miquel López Crespí)


    La República i els nous conversos. La lluita contra el dogmatisme i el sectarisme a les Illes



    Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

    Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.



    Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

    Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

    Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

    El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".



    Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

    Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.



    Repressió estalinista contra els republicans a l'any 1994. Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

    L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

    Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

    Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

    Miquel López Crespí

    Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006

    Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

    Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

    Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

    Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)


    0 0

    [04/04] Congrés de Saragossa de l'AIT - Exiliats a Barcelona - Atemptat al Foyot - Atemptat de Sipido -«L'Assiette au Beurre» - Ona Lliure - Greene - Vlaminck - Abad Guitart - Flores - Aguado - Vega - Roa - Massari - Thomas - Burgos - Castelló - Baud - Ara - Agulló - Toublet - Santidrián

    Anarcoefemèrides del 4 d'abril

    Esdeveniments

    Anagrama de l'AIT

    - Congrés de Saragossa de l'AIT: Entre el 4 i l'11 d'abril de 1872 té lloc a Saragossa (Aragó, Espanya) el II Congrés de la Federació Regional Espanyola (FRE) de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). Va ser un congrés semiclandestí, ja que el governador havia prohibit la seva celebració. El Consell Federal de la FRE va convocar privadament els delegats per al 4 d'abril i es va decidir fer dues sessions públiques el dia 8 a la tarda i a la nit, que van ser dissoltes per la policia. Es va dictar ordre de presó contra Morago, Pagès i Mesa, però no es va portar a terme davant l'actitud dels obrers saragossans, que s'havien declarat en vaga per poder assistir a l'acte. Un cop expulsats els congressistes del Teatro Novedades, el congrés va continuar les sessions als locals de la Federació Local de Saragossa, sota la protecció dels obrers saragossans. Hi van assistir 42 delegats que representaven 31 federacions locals i uns 25.000 afiliats, a més dels set membres del Consell Federal. Segons l'informe presentat per Francisco Mora la FRE tenia 102 federacions locals, 284 sindicats d'oficis, 69 sindicats d'oficis diversos, vuit unions i 13 adhesions individuals. El Congrés de Saragossa va tractar diverses qüestions: informe del Consell Federal; dissidència de la Federació Local Madrilenya; disseny d'un pla per a l'ensenyament integral; dictàmens sobre l'emancipació de la dona, sobre cooperatives de consum i sobre la propietat i organització de les Unions d'Ofici com a mitjà més adequat per a l'èxit de les vagues, etc. Anselmo Lorenzo va llegir un dictamen sobre la propietat redactat per ell i inspirat en Lafargue, que va ser aprovat pel congrés. És important l'acord sobre la dona, on el congrés es determina pel treball femení i per la incorporació de la dona en el moviment obrer. Es va adherir a la proposta del Congrés de la Federació de les Seccions Belgues, de desembre de 1871, on es demana la revisió dels estatuts generals de l'AIT amb la finalitat d'evitar tot centralisme. El Congrés de Saragossa declara una vegada per totes que«la Internacional és i ha estat sempre un grup de federacions autònomes i que el Consell General de Londres no és ni ha estat mai més que un centre de correspondència, de dades i de ressenyes». Pel que fa a l'organització general dels treballadors es reafermen els acords tinguts en la Conferència de València de setembre de 1871. Dues sessions de quatre hores cadascuna es van dedicar al problema de l'expulsió a Madrid dels redactors de La Emancipación; finalment es va acordar«que els redactors de La Emancipación retirin tot allò que ha donar ocasió a l'expulsió i la Federació Local Madrilenya retiri també tot allò que tingui caràcter ofensiu sobre aquests redactors així com l'acord d'expulsió». Aquesta reconciliació segons Anselmo Lorenzo va ser un «ajornament dels odis». Es va elegir un nou Consell Federal format per Anselmo Lorenzo (secretari general) --que dimitiria el 20 de juny de 1872 essent substituït pel tallista Ramón Blanco--, Vicens Torres (comptador), Vicens Rosell (tresorer), Vicens Asensi (secretari econòmic), Frances Tomàs, Ramón Blanco (secretari de la Comarca Nord), Severino Albarracín (secretari de la Comarca Sud) --en comptes de Francisco Mora, que no va acceptar el càrrec--, Pelegrín Montoro (secretari de la Comarca Est), Cayetano Martí (secretari de la Comarca Oest) i Francisco Martínez (secretari de la Comarca Centre). La seu del Consell Federal es va traslladar a València per evitar la repetició del que havia passat a Madrid.

    ***

    Escorcoll policíac buscant armes i propaganda anarquista (França)

    - Creació del«Comitè de propaganda revolucionària socialista de la França meridional»: El 4 d'abril de 1873 Charles Alerini, Paul Brousse i Camille Camet, anarquistes francesos exiliats a Barcelona (Catalunya), funden en aquesta ciutat el«Comité de propagande révolutionnaire socialiste de la France méridionale». Alerini ja es trobava a Barcelona des de 1871 després de les seves activitats revolucionàries a Ais i a Marsella, i ingressa en la Federació local barcelonesa de l'AIT i des de desembre d'aquest any forma part de l'Aliança bakuninista; en 1872 participarà com a delegat espanyol en els congressos de l'Haia i Saint-Imier. Brousse, metge de Montpeller, va militar en les files republicanes federals fins a 1872, any en què s'adhereix a la Internacional; l'any següent és condemnat a quatre mesos de presó, cinquanta francs de multa i suspensió dels seus drets civils per cinc anys arran de les seves activitats anarquistes a Montpeller, però el febrer aconsegueix fugir a Barcelona abans de ser detingut. Camet, lionès, era l'únic d'aquest grup d'origen proletari i pertanyia a la secció d'obrers teixidors de l'AIT; va participar en els congressos de l'Haia i Saint-Imier com a delegat de les seccions franceses, i va entrar a Espanya a principis de 1873. En el seu manifest, publicat el mateix 4 d'abril de 1873, anuncien l'aparició del periòdic La Solidarité Révolutionnaire i explica que la seva finalitat serà difondre l'anarquisme al sud de França (emancipació lliure dels treballadors, an-arquia, col·lectivisme, antimutualisme i insurreccionalisme antiestatista), i informar sobre la naixent revolució espanyola perquè serveixi d'exemple als revolucionaris transpirinencs. Jules Guesde, des d'Itàlia, se sumarà a la redacció d'aquest periòdic que editarà 10 números. Aquest grup d'exiliats estarà constantment vigilat per agents de la Direcció de Seguretat francesa.

    ***

    Laurent Tailhade, Julia Mialhe i el cambrer Tommao a l'atemptat del Foyot (Le Petit Journal. Supplément Illustré, núm. 178 / 16-04-1894) [Dibuix de J. Belon]

    - Bomba al restaurant Foyot:El 4 d'abril de 1894, en plena instrucció del procés de l'anarquistaÉmile Henry, explota una bomba amagada en un test col·locat a l'ampit d'una finestra del restaurant Foyot, al carrer Condé de París (França), un dels més elegants, elitistes i burgesos de la capital gala. L'escriptor llibertari Laurent Tailhade --qui havia dit allò de: «Les víctimes no importen si el gestés bell.», en defensa de l'atemptat amb víctimes d'August Vaillant del 9 de desembre de 1893--, hi era casualment i va perdre l'ull dret en l'explosió. El cambrer Tommaso també resultà greument lacerat al clotell i l'esquena i ambdós ferits van ser ingressats a l'Hospital de la Charité. Altres persones resultaren contusionades i nafrades de diversa consideració. El prefecte de policia Lépine acusà l'anarquista Louis Matha de ser l'autor de l'atemptat, però, en no haver-hi cap prova, no va poder ser processat. Félix Fénéon possiblement fou el vertader autor de l'acció terrorista, però mai no va ser punit; encara que hi ha historiadors que pensen que va ser una «bomba intel·ligent» col·locada per la policia justament per eliminar Tailhade i la seva propaganda de l'«acció directa». Un cop guarit de les ferides, el 23 de maig de 1894 Tailhade va ser donat d'alta i aquest mateix dia dinà al restaurant Foyot; posteriorment va fer una gira de conferències a París i a diversos departaments francesos sobre les«sensacions d'un dinamitat misericordiós».

    Bomba al restaurant Foyot (04-04-1894)

    ***

    L'atemptat de Sipido segons "Le Petit Journal. Supplément Illustré" del 22 d'abril de 1900

    Atemptat de Sipido: El 4 d'abril de 1900 a l'estació ferroviària de Brussel·les-Nord de Brussel·lès (Bèlgica) el llauner anarquista d'origen italià Jean-Baptiste Victor Sipido, de 15 anys d'edat, intenta assassinar Albert Edward, príncep de Gal·les i futur rei Eduard VII, en viatge cap a Copenhaguen (Dinamarca). Sipido saltà al marxapeu del compartiment reial, just quan el tren sortia de l'estació, i li va disparar dos trets a través de la finestra. Ràpidament reduït, va ser detingut i el magnicida acusà el príncep d'haver causat milers de morts en la matança de les guerres anglobòers a Sud-àfrica. Encara que la seva responsabilitat en l'intent d'assassinat eraòbvia, el jurat sostingué que per raó de la seva curta edat no havia actuat amb discerniment i no podia ser considerat culpable legalment i el 5 de juliol de 1900 va ser absolt per l'Audiència de Brabant. Estranyament el tribunal no establí la necessitat que Sipido fos reclòs en un reformatori i el va alliberà, però posar a disposició del govern belga fins que tingués la majoria d'edat. Immediatament després del judici, però, Sipido fugí i creuà la frontera cap a França. L'absolució va provocar la reacció hostil de gran part de la premsa i de la Cambra dels Comuns britàniques. Després de llargues negociacions entre les autoritats dels dos Estats, Sipido va ser detingut el 26 d'octubre de 1900 a París i lliurat a les autoritats belgues, fet que va provocar una crisi política a França i la caiguda el juny de 1902 del ministre de Justícia gal Ernest Monis.

    ***

    Portada del primer número de "L'Assiette au Beurre" [Caixa de resistència de vaga: I el ministres, que no envia res? Sí, 3.000 soldats de tropa]

    - Surt L'Assiette au Beurre: El 4 d'abril de 1901 surt a París (França) el primer número del setmanari anarquista L'Assiette au Beurre. Revue satirique illustrée. «Assiette au beurre» ve de l'expressió francesa«accaparer l'assiette au beurre», que podria ser traduït com «remenar les cireres»,«tallar el bacallà» o«controlar el poder». Aquesta revista, oberta als dibuixants llibertaris, es caracteritzà per la seva qualitat i per la publicació d'obres inèdites; cada número estava constituït per 16 dibuixos o caricatures a pàgina completa, moltes a color, i amb un tema concret, cosa que feia que cada lliurament constituís un autènticàlbum il·lustrat. La finalitat del setmanari era riure-se'n de les autoritats, dels rics, dels militars, dels policies, dels capellans, etc., mitjançant la caricatura, i tractant diversos temes polítics i socials (la prostitució, el tràfic d'infants, els diners, els jueus, el funcionariat, el capitalisme, el colonialisme, la burgesia, el clergat, la maçoneria, la justícia burgesa, la policia, els frenopàtics, la vaga, el conformisme social, el neomaltusianisme, la Revolució russa de 1905, la «Mano Negra», la guerra, els afers Ferrer i Guàrdia i Dreyfus, la pena de mort, la Setmana Tràgica de Barcelona, etc.). El seu creador fou el jueu hongarès, nacionalitzat francès, Samuel Schwarz i la gerència fou portada per E. Victor. Aquesta publicació tingué una caràcter internacional, col·laborant 216 artistes francesos i estrangers. Entre els dibuixants podem destacar Benjamin Rabier, Jules Grandjouan, René Hermann-Paul, Henri-Gustave Jossot, Cornelis T. M. Van Dongen, Frantisek Kupka, Théophile Alexandre Steinlein, Bernard Naudin, Adolphe Willette, Félix Wallotton, Aristide Delannoy, D'Ostoya, Ricardo Flores Magón, Camara, Henri-Gabriel Ibels, Kirchner, Charles Léandre, Bernard Naudin, Paulbot, Auguste Roubille, Umberto Brunelleschi, Ardengo Soffici, Jacques Villon, Joan Gris, etc. També van participar escriptors importants en determinats números, com ara Anatole France, Octave Mirbeau, Léon Bloy, Laurent Tailhade, Jehan-Rictus, Méaulle o Charles Malato. Aquesta publicació estava adreçada a la burgesia benestant d'esquerres favorables a les idees anarquitzants, però aquesta sensibilitat canviarà quan s'acostà la Gran Guerra. El preu de venta del setmanari (entre 20 i 50 cèntims) era molt elevant i inaccessible als obrers i a les classes modestes. Així i tot, en 1904 el setmanari va fer fallida i fou reprès per André de Joncières, que consagrà una part de la seva fortuna a la revista, fins al seu final. D'una gran qualitat, entre 1910 i 1911 la publicació minvà en la seva exigència tècnica i artística a causa dels seus problemes financers. En sortiren 593 números, l'últim el 15 d'octubre de 1912, i publicà set números extres i nombrosos almanacs i targetes postals.

    ***

    Adhesiu d'Ona Lliure (1979)

    - Ona Lliure comença a emetre: El 4 d'abril de 1979 la ràdio lliure, popular, autogestionada i independent Ona Lliure (també«Onda Lliure»), de Barcelona (Catalunya), comença a emetre des de l'Ateneu Llibertari del Poble Sec i des de la freqüència 91.5 FM i una potència de 20 W, de 9 a 12 del vespre. L'assemblea de la ràdio estava formada per estudiants de periodisme, professors, objectors de consciència, ecologistes, grups de suport a presos, feministes, col·lectius de gais i lesbianes, grups proautonomia obrera i, en general, persones interessades a fer ràdio. Pocs dies després, el 19 d'abril, Ona Lliure és tancada i tres membres del Ministeri de Cultura i dos policies en precinten els aparells. Malgrat tot, el 23 d'abril amb nous emissors Ona Lliure tornarà a emetre. Ona Lliure va ser la segona ràdio lliure que va existir, la primera fou Ràdio Maduixa, de Granollers, que va començar a emetre en 1977. L'1 d'octubre de 1980 sortirà la primera sentència de tancament d'Ona Lliure, acusada de «desacatament a l'autoritat i gravíssima alteració de l'ordre públic» tot i que el jutge declara l'absolució de tots els detinguts, membres de ràdios lliures, en «no considerar delicte la lliure emissió».

    Ona Lliure comença a emetre (04-04-1979)

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    William B. Greene

    - William B. Greene: El 4 d'abril de 1819 neix a Haverhill (Essex County, Massachusetts, EUA) el pastor protestant unitarista, militar, economista proudhonià, mutualista i pensador anarcoindividualista William Batchelder Greene. Son pare, Nathaniel Greene, fou un periodista demòcrata que dirigí el Boston Statesman, a més d'administrador de correus de la ciutat de Boston. En 1835 entrà a l'Acadèmia Militar de West Point (Nova York, EUA), però l'abandonà abans de la graduació per problemes de salut. El juliol de 1839 va ser nomenat segon tinent del VII Regiment d'Infanteria de l'Exèrcit dels Estats Units i, després de servir en la II Guerra Seminola (Guerra de Florida), el novembre de 1841 presentà la seva renúncia. Després va entrar en contacte amb el moviment Brook Farm (Granja Brook), experiment de comunitat transcendentalista d'inspiració fourierista posat en pràctica per l'exministre unitarista George Ripley i sa companya Sophia Ripley a la granja Ellis a West Roxbury (Massachusetts, EUA), i es posà a estudiar teologia a la Harvard Divinity School, graduant-se en 1845. Fou pastor d'una església unitarista a West Brookfield (Massachusetts, EUA) i va ser elegit diputat per la Convenció Constitucional de Massachusetts, que es reuní en 1853 amb la finalitat d'elaborar propostes per a una modificació de la Constitució, pronunciant un brillant discurs a favor de la igualtat de drets polítics i socials de les dones. Després marxà amb son pare a París (França), on conegué personalment Proudhon. En 1861 retornà als EUA per lluitar en la Guerra de Secessió. Abolicionista convençut, a començaments de la Guerra Civil esdevingué coronel del XIV Regiment d'Infanteria de Massachusetts i després del I Regiment d'Artilleria Pesant d'aquest Estat. En 1862, mentre es trobava acantonat amb el seu regiment a Fairfax (Virgínia, EUA), va ser cridat i reassignat pel general George McClellan com a comandant d'una brigada d'Artilleria de la divisió del general Amiel Weeks Whipple. L'octubre de 1862, però, renuncià al seu càrrec per continuar amb els seus viatges i estudis econòmics. Entre 1850 i 1851 havia pensat, amb ciutadans de Brookfield, Warren i Ware, a Massachusetts, la creació d'un Banc Mutualista segons el model establert per Pierre-Joseph Proudhon. En 1870 publicà dues obres importants en aquest sentit: Mutual Banking, segona edició d'una primera de 1850 i on proposà un sistema bancari lliure d'interessos i on la «mesura del valor» no fos els diners sinó el treball, i el pamflet Transcendentalism, crítica de l'escola filosòfica de Nova Anglaterra. Durant la dècada dels setanta sorgiren iniciatives semblants promogudes per la Labor Reform League (LRL, Lliga per a la Reforma del Treball) de Nova Anglaterra, organització obrera mutualista proudhoniana de la qual va ser vicepresident. Aquests experiments mutualistes tingueren una gran influència en el pensament anarquista de Benjamin Tucker i la seva revista Liberty. En 1869 va ser nomenat president de la Unió Obrera de Massachusetts. Cap al 1872, quan sorgí als Estats Units l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), ingressà en la seva secció francesa i fou força actiu en la reivindicació del mutualisme. Segons el seu pensament, el mutualisme era una síntesi de la llibertat i de l'ordre, una base de noves condicions socials de vida que s'ampliaven de la mateixa manera que es restringien les funcions del govern; un sistema on la disminució del poder de l'Estat es convertia en un termòmetre de la llibertat personal, fins que s'arriba a un punt en el qual tot govern es dissolt en una administració de les coses on tothom hi participa de la mateixa manera. A finals de 1876 va marxar a Anglaterra. També destacà com a matemàtic i com a especialista en literatura hebrea i antiguitats egípcies, sense oblidar els seus intents poètics i filosòfics. Altres obres seves són Remarks on the Science of History, followed by an a priori Autobiography (1849), Equality (1849), Sovereignty of the People (1863), Explanations of the Theory of the Calculus (1870), Theory of the Calculus (1870), The Facts of Consciousness and the Philosophy of Mr. Herbert Spencer (1871), The Blazing Star: With an Appendix Treating of the Jewish Kabbala. Also, a Tract on the Philosophy of Mr. Herbert Spencer and One on New-England Transcendentalism (1872), Socialistic, Communistic, Mutualistic, and Financial Fragments (1875), entre d'altres. William B. Greene va morir el 30 de maig de 1878 a Weston-super-Mare (Comtat de Somerset, Anglaterra), però les seves restes van ser traslladades a Boston i enterrades al Cementiri de Forest Hills (Jamaica Plain, Comtat de Suffolk, Massachusetts, EUA).

    ***

    Maurice de Vlaminck observant una obra seva en l'exposició retrospectiva de la Galeria Charpentier (París, 23 de març de 1956)

    - Maurice de Vlaminck: El 4 d'abril de 1876 neix al número 3 del carrer Pierre Lescot de París (França) l'escriptor, pintor i anarquista Maurice de Vlaminck. Primogènit de cinc germans d'una família flamenca de músics bohemis, on son pare tocava el violí i sa mare el piano. Passà la seva infància a Le Vésinet (Illa de França) i durant la joventut estudià violí, tot i que la seva vocació era ser ciclista professional, alhora que aprenia l'ofici de mecànic. En 1893 començà a anar a classes de dibuix amb el pintor Jacques-Lucien Robichon, però aviat abandonà la formació acadèmica. Amb Henri Rigal pintà a l'illa de Chatou, mentre es guanyava la vida com a violinista zíngar i impartint classes, participant en curses ciclistes professionals per guanyar diners i fent tota mena d'oficis (jugador de billar, halterofília, boxejador de fira, etc.). En 1894 es casà amb Suzanne Berly, amb qui tingué tres filles. La seva carrera com a ciclista finalitzà a causa d'unes febres tifoides que contragué l'any 1896. Durant la tardor d'aquell any començà el servei militar i serví com a músic al 70è Regiment d'Infanteria acantonat a Vitré (Bretanya), on el caporal Fernand Sernada el va introduir en el pensament anarquista i l'animà a col·laborar en Le Libertaire. El 18 de juny de 1900, en un viatge en tren París-Sainnt-Germain durant un permís militar, conegué André Derain, amb qui llogà un estudi a l'illa de Chatou i començà a pintar-hi. L'amistat amb Derain durarà tota la seva vida i aquest li va descobrir l'obra de Van Gogh, el qual exercirà una gran influència en les seves pintures. A primícies de segle començà a comprar màscares iídols negres, convertint-se en un dels primers col·leccionistes d'art negre africà, paper pioner que li va ser reconegut per Guillaume Apollinaire en 1912. Publicà amb el caporal anarquista Fernand Sernada les novel·les D'un lit dans l'autre (1902), amb il·lustracions de Derain, i Âmes de mannequins. Roman de moeurs égoïstes (1907). Entre 1902 i 1903 escrigué diverses novel·letes pornogràfiques d'estètica decadent, que Derain il·lustrava i amb les quals podien viure. Els anys següents visqué a Chatou o rodalies pintant i exposant amb Derain, Matisse i altres artistes fauvistes. Alhora, la seva pintura exhuberant i l'ús vibrant del color testimonià la influència decisiva de Van Gogh i, de forma més general, un cert apropament als impressionistes, alguns dels quals havien pintat a la mateixa zona durant les dècades de 1870 i 1880. En 1905 s'instal·là a Rueil-Mailmaison (Illa de França) i participà amb cinc olis en el seu primer Saló dels Independents, que resultà escandalós ja que marcà el debut del fauvisme --«La cage aux fauves», la«gàbia de feres» formada per Matisse, Dufy, Rousseau, Vuillard, Rouault, entre d'altres. En 1907 descobrí l'obra de Paul Cézanne la qual li va influir força. El reconegut comerciant d'art Ambroise Vollard s'interessà per la seva obra, li va comprà nombroses teles i en 1908 li organitzà una exposició. A partir d'aquest any la seva paleta esdevingué més monocromàtica, sota la influència predominant de Cézanne. També establí contactes amb comerciant de quadres Daniel-Henry Kahnweiler i va fer especial amistat amb els pintors Van Dongen, Braque, Picasso i Jacob. En aquesta època començà a crear les seves primeres ceràmiques. El 1911 Vlaminck viatjà a Londres i pintà el Tàmesi. En 1913 tornà a pintar amb Derain, aquest cop a Marsella i a Martigues. Com que tenia tres filles, quan esclatà la Gran Guerra no va ser enviat als fronts i sempre mostrà un profund antimilitarisme llibertari. En aquests anys bèl·lics s'establí en una fàbrica de la regió parisenca, on començà a escriure poesia a més de pintar. Quan acabà el conflicte es divorcià i es casà amb Berthe Combes, amb qui tindrà dues filles (Edwige i Godeliève), i passà a viure a Valmondois. En 1925 comprà un immens casal en plena natura, La Tourillière, a Rueil-la-Gadelière, on es va instal·lar i on viurà fins a la seva mort. En 1929 publicà el llibre Tournant dangereux, on palesà el seu esperit de revolta. En els anys posteriors viatjà arreu de França, tot i que prosseguí pintant majoritàriament el Sena prop de París. La seva obra final mostra uns colors foscs, puntillats amb pinzellades gruixudes de blanc contrastant. En 1933 exposà al Palau de Belles Artes de París i en 1937 a Nova York. En 1936 publicà un llibre de suggestiu títol, Désobéir. El maig de 1939 reuní un grup d'amics al restaurant Compagnons du Tour de France i com a reivindicació comuna contra les amenaces dels nazis, calaren foc un retrat d'Adolf Hitler. En 1944 participà en un viatge a Alemanya organitzat per les autoritats de la França ocupada, fet pel qual va ser detingut després de la guerra, acusat de col·laboracionisme i marginat de la vida pública. En 1953 publicà el llibre Paysages et personnages, on continuà amb la seva reivindicació de la revolta. En 1956 la parisenca Galeria Charpentier li va organitzar una gran exposició, la qual provocà un gran debat sobre la seva pintura. A més de Le Libertaire, col·laborà en altres publicacions anarquistes, com ara Anarchie, de París (1901); Rebellion, de Brussel·les (1937); L'Homme et la Vie, de París (1946); i Le Monde Libertaire, de París. Maurice de Vlaminck va morir 11 d'octubre de 1958 a Rueil-la-Gadelière (Centre, França).

    Maurice de Vlaminck (1876-1958)

    ***

    Julià Abad Guitart

    - Julià Abad Guitart: El 4 d'abril de 1882 neix a Terrassa (Vallès Occidental, Catalunya) l'anarquista i anarcosindicalista Julià Abad Guitart, conegut com El Poca-roba. Obrer tèxtil, durant els anys vint treballà en una filatura i milità en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Terrassa i en la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Entre el 14 i el 16 de febrer de 1932 participà activament en l'aixecament insurreccional a Terrassa que proclamà el comunisme llibertari a la ciutat, especialment en la presa de l'Ajuntament, revolta que finalment fracassà. D'antuvi aconseguí fugir de la repressió, però va ser detingut tres mesos després a Barcelona. El 24 de juliol de 1933 va ser jutjat a Terrassa en consell de guerra juntament amb 41 companys i el 29 de juliol fou condemnat a 20 anys i un dia de reclusió major pel delicte de«rebel·lió militar»; a dos mesos i un dia d'arrest major i 250 pessetes de multa per l'ús de nom suposat; i a 250 pessetes per l'ús de cèdula falsa. Durant la guerra civil, va pertànyer als sectors de la FAI partidaris d'emprar la repressió violenta per a defensar la revolució a la rereguarda. El gener de 1939, greument malalt, va ser detingut a casa seva per les tropes feixistes que acabaven d'ocupar la ciutat. Va ser alliberat pel seu estat de salut crític i aconseguí passar els Pirineus, refugiant-se a Tornon d'Agenés. Julià Abad Guitart va morir el 31 de març de 1939 i va ser enterrat a Agen (Aquitània, Occitània).

    ***

    Bartolomé Flores Cano al front d'Aragó

    - Bartolomé Flores Cano: El 4 d'abril de 1907 neix a Mojácar (Almeria, Andalusia, Espanya) l'anarcosindicalista Bartolomé Flores Cano. Militant de la Confederació Nacional del Treball (CNT), entre 1932 i 1935 treballà com a miner a la conca de Sallent (Bages, Catalunya), on fou l'organitzador d'una vaga. Durant la guerra civil va ser milicià en la Columna«Tierra y Libertad» al front d'Aragó. Amb la militarització de les milícies fou enquadrat en el XI Batalló Divisionari de Metralladores del XI Cos de l'Exèrcit republicà i el 22 de gener de 1939, durant els últims combats al front del Segre, fou ferit a Sanaüja (Segarra) per l'explosió d'un obús. Hospitalitzat primer a Berga, després a Olot i finalment a Camprodon, fou evacuat durant la Retirada. Admès a l'hospital de refugiats de Saint Eloi de Montpeller, el 14 d'abril de 1939 se li amputà l'húmer esquerre i després fou traslladat a l'hospital de refugiats de Marsella. Després fou internat primer al camp de concentració d'Argelers, després al de Barcarès i finalment al de Ribesaltes. El juny de 1941 fou inscrit en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE) per treballar en la perforació del túnel de la Croix Rousse de Lió. Va ser un altre company, Andrés Alonso Gómez, qui, perquè pogués sortí del camp, l'inscriví i treballarà en el seu lloc, salvant així la vida --Flores pesava només 37 quilos per una d'alçada d'un metre vuitanta. En 1942 sa mare, Melchora Cano, morí tuberculosa per manca d'atenció al camp de Ribesaltes. Després, amb sa companya Juana Alonso Torres, visqué al barri lionès de Vaise, amb nombrosos refugiats. Durant l'ocupació participà, amb Andrés Alonso Gómez, en la resistència als barris lionesos de la Croix Rousse i de Vaise. S'especialitzà en furtar dinamita a la pedrera on treballava i lliurar-la als grups de la resistència. També realitzà missions d'enllaç amb els companys de Tolosa de Llenguadoc i participà als combats de l'alliberament de Lió. Després de la II Guerra Mundial milità en la CNT de l'Exili a Tolosa i a Lió. En 1948 son pare, el militant socialista Bartolomé Flores López, morí a resultes de les tortures patides a les cel·les franquistes. Bartolomé Flores Cano va morir el 10 de febrer de 1990 a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat, Catalunya).

    Bartolomé Flores Cano (1907-1990)

    ***

    Salvador Aguado Andreut

    - Salvador Aguado Andreut: El 4 d'abril de 1911 --alguns citen 1910-- neix a Ustárroz (Eguesibar, Nafarroa) el resistent antifeixista i intel·lectual humanista Salvador Aguado Andreut. Son pare, coronel de la Guàrdia Civil, estava destinat a Nafarroa quan va néixer, però la família era oriünda de Cartagena (Múrcia, Espanya). Quan va esclatar la guerra civil estava estudiant Filologia Clàssica i Lingüística i ja coneixia set idiomes (castellà, anglès, francès, alemany, italià, llatí i sànscrit). Cap al 1938 va conèixer Caridad Olalquiaga (Cari), que acabava de sortir de complir un any de presó per ser mestra no adepta a l'aixecament feixista i que va esdevenir la seva companya. La parella es va exiliar a França i es va instal·lar en 1940 a Tolosa de Llenguadoc, on va néixer Siang --«tan clara i pura com la llum i el dia» en sànscrit--, la sevaúnica filla. Aguado es guanyava la vida de rentaplats en un cafè de la plaça Esquirol de Tolosa. La parella, simpatitzant del moviment anarquista, va fer amistat amb el mestre llibertari Francisco Ponzán Vidal. A partir de 1941, com a membre de la resistència, Aguado --conegut sota els pseudònims d'Andreu i El Filósofo-- va fer d'agent de contacte entre el grup de Ponzán i la«Xarxa Pat O'Leary, encarregats de l'evasió clandestina de resistents i de militars aliats de la França ocupada. En aquestaèpoca feia feina llustrant sabates de dia i portant un bar de nit com a tapadora. En 1943 va estar a punt de ser detingut quan la Gestapo va escorcollar ca seva i a petició de Ponzán va passar la frontera per Banyuls el 25 de març de 1943 amb sa companya i sa filla encara bebè. Fins al 1946 --sota el nom d'Ignacio Castillo Vázquez-- va fer cursos en una acadèmia a Bilbao, però reconegut per un amic de la infància, ara falangista, va haver de fugir cap a França amb sa família, que va ser internada al camp de Mérignac fins a la seva regularització. Més tard va ser secretari del Manuel de Irujo Ollo, ministre de Justícia en el govern republicà en l'exili constituït el febrer de 1947 pel socialista Rodolfo Llopis Ferrandiz, i després va treballar com a traductor a l'Ambaixada de Guatemala, país al qual va emigrar finalment en 1948. A la capital de Guatemala va ensenyar a l'«Instituto Modelo» i al«Colegio La Preparatoria» i més tard va ser professor de tots els cursos de Lingüística de la Facultat d'Humanitats de la Universitat de San Carlos. També va fer cursos en diverses universitats de Costa Rica, on va restar tres anys organitzant la Facultat d'Humanitats; a Guayaquil (Equador), a El Salvador, a Mèxic, a Colòmbia i a Cuba --abans de la dictadura castrista. Entre 1972 i 1996, quan es va retirar, va ser catedràtic de Literatura i Llenguatge de la Universitat Francisco Marroquín i va fundar el Departament d'Educació d'aquesta institució. Va col·laborar en nombroses revistes universitàries (Hispanofila, Les Langues Néolatines, The Modern Language, Revista Iberoamericana, etc.) i és autor de nombrosos llibres, entre ells La campaña del año 56 de Julio César (1948), Pasado y presente de un hombre (1949), Lengua y literatura (1959), En torno a un poema de Juan Ramón Jiménez (1962), Algunas observaciones sobre el Lazarillo de Tormes (1965), Por el mundo poético de Rubén Darío (1966). Va ser membre de l'Acadèmia de la Llengua Espanyola i de moltes altres institucions filològiques i literàries dels Estats Units i d'Europa. Va rebre infinitat de honors i de guardons de diverses institucions acadèmiques i culturals. Salvador Aguado Andreut, autoritat indiscutible de la llengua castellana guatemalenca, va morir el 5 de maig de 2001 a Ciudad de Guatemala (Guatemala).

    ***

    Cristóbal Vega Álvarrez

    - Cristóbal VegaÁlvarez: El 4 d'abril de 1914 neix a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya)) el periodista, escriptor i poeta anarquista i anarcosindicalista Cristóbal Vega Álvarez, conegut com Veguita i que va fer servir el pseudònim literari C. Wheg Zheravla. Nasqué a l'estació de ferrocarril d'El Cuervo de Jerez de la Frontera, on son pare ferroviari treballava. Fill d'una família nombrosa, quan tenia nou anys començà a treballar ajudant el telegrafista de l'estació i omplint els fulls d'entrades i de sortides dels paquets postals. Ja en aquests anys infantils, començà a escriure poesia. Des de molt jove formà part dels grups anarquistes de Jerez de la Frontera adherits a la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i en els anys trenta fou membre del Comitè Provincial Anarquista de Cadis, responsabilitat que abandonà arran de desacords. Fou redactor del setmanari satíric Ráfagas i en els anys trenta col·laborà en diverses publicacions llibertàries (CNT, La Protesta, Solidaridad Obrera, La Voz del Campesino, etc.). El gener de 1933, arran de la seva participació en una manifestació de protesta contra la repressió a Casas Viejas, va ser detingut i tancat al penal del Puerto de Santa María. Amnistiat, va ser novament detingut durant la repressió desencadenada després dels fets revolucionaris d'octubre de 1934 i empresonat a Jerez. Arran d'una temptativa d'evasió, va ser traslladat al Puerto de Santa María, d'on sortí amnistiat el febrer de 1936. A Jerez, va ser nomenat director de la novaèpoca de La Voz del Campesino. El cop feixista de juliol de 1936 l'agafà a la població sevillana d'Utrera de la qual aconseguí fugir. A causa del seu pacifisme, es negà a lluitar en els fronts bèl·lics i fou declarat pròfug. L'11 de març de 1939 va ser detingut per les tropes franquistes a Àvila i empresonat. En 1942 fou reclòs al penal de Zegama (Guipúscoa, País Basc). El 10 de maig de 1943 va ser posat en llibertat condicional i creuà els Pirineus. A les ciutats occitanes de Pau i de Tolosa de Llenguadoc participà en la Resistència en un grup enquadrat en la Unió Nacional Espanyola (UNE). La tardor de 1944, com a membre de l'«Agrupació Cenetista de l'UNE», participà en l'operació«Reconquesta d'Espanya» i fou membre d'un grup que s'infiltrà per Navarra. Capturat en 1945 a Navarra, va ser jutjat l'any següent i fou condemnat a 30 i a 20 anys de presó i empresonat a diverses presons (Àvila, Astorga, Sant Sebastià i Puerto de Santa María). En 1959 a la seva pena si li va afegir vuit anys més per haver editat clandestinament al penal del Puerto de Santa María, amb Antonio Ponce Gómez (PXI), Gregorio Gallego García, José María Bermejo Gómez i Domingo Castellano, 15 números del butlletí cal·ligrafiat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Combate. El desembre de 1963, després d'una intensa campanya de suport portada a terme per la premsa llibertària de l'exili, i en la qual s'implicà força Albert Camus, Henry Torres i l'acabada de crear Amnistia Internacional, fou alliberat. El 29 d'abril de 1964 es casà amb la també poetessa i fotògrafa Antonia Burgos Béjar (Antoñita), amb qui tingué una filla (Ana). Sota el pseudònim de C. Wheg ZheravlaWhegés el so onomatopeic equivalent a Vega, i Zherevla no és més que Álvarez llegit a l'inrevés i amb una hac intercalada per a despistar–, va escriure per sobreviure nombroses novel·letes policíaques, de l'oest i d'aventures publicades en diverses col·leccions (FBI, Extra-Oeste, Rurales de Texas, Colt-45, etc.) de la madrilenya Editorial Rollán, mentre residia a diferents poblacions andaluses (Sevilla, Villafranca de Córdoba, Niebla, Còrdova) i catalanes (Calella). A Niebla treballà a les fàbriques de «Cementos del Sur». Convençut que la revolució s'havia de fer mitjançant la cultura, desenvolupà una intensa tasca literària, tant en prosa com en poesia, i fou un assidu col·laborador de la premsa llibertària de l'exili. Després de la mort del dictador Francisco Franco, participà en la reconstrucció de la CNT a Còrdova. La mort de sa companya i la ceguesa el sumí en una important depressió en els últims anys de sa vida. Trobem articles i col·laboracions seves en nombrosos periòdics, com ara ABC,Arquero, Boletín Amicale 26 Divisón, Boreal,Cenit, Clarín,CNT, Combate,Le Combat Syndicaliste, El Correo de Andalucía, Cumbres,En Marcha, La Escuela Moderna, Espoir,Faro, Ideas-Orto,El Libertario,El Luchador, Manantial,La Opinión, El Poema, La Protesta, Ráfagas,Rumbos, Siembra,Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, Umbral,La Verdad del Campesinado, Vía Marciana, La Voz del Campesino,La Voz Confederal de Rubí,Yunque Libertario, etc. Entre les seves obres podem citar Los dos locuras de España (1949), Surcos de luz y sombra (1949), Ruta de estrellas (1950), Sendas de Quijotes. Año lírico (1951), Rueca de fantasías (1952), García Lorca. Glosas del Romancero gitano (1954), Cuentos literarios (1954), Psiquis y el camino (1955), Mensaje poético (1956), Reportaje lírico (1958), Sed. Cien poemas de otoño (1959), El barco varado (1960), Canción de arena y sal (1964),Paso a paso (1969), Por las riberas del tinto (1969), Poemas del pájaro cautivo (1969), Cantos de paz y esperanza [trilogia formada per Pueblo en cruz (1977), Caminos locos (1978) i Armas de fuego (1979)], Crónicas de andar y ver (1977), Trío de Gun-Men (1978), El hombre de mató a UVT (1979), Secuestro en Chicago (1980), Terror en Texas (1981), Con Andalucía en el alma (1981), El diablo de las doce cuerdas (1983), La derrota de Dick (1984), Andalucía paso a paso (1984), La libertad encadenada (1986), El áspid y la mariposa (1988),Tras la orilla infinita (1991), Coloquio estival (1992), Grazalema. Homenaje a José Sánchez Rosa (1993), El poema nº 10 (1994), El poema nº 17 (1995), El poema nº 25 (1996), Sendas inéditas (1996), Madre, el nombre bendito (1996), Loor al niño en el Día Internacional de la Infancia (1997), Mujeres ejemplares. Antonia Burgos (1997), Caperucita y el lobito bueno (1998), Comentarios sobre Historia de un pueblo andaluz. Lebrija (1998), Poemas del pájaro cantor (1998), Trilogía de cuentos (1998), Cartas a Anaïs (1999), Grazalema en el recuerdo (2000), La lira olvidada (2002),Los niños de la guerra. El pasto de las fieras (2004), Cómo se va la vida (2006), Carta a Eugen Relgis (2007). Cristóbal Vega Álvarez va morir el 31 de maig de 2008 a Villafranca de Córdoba (Còrdova, Andalusia, Espanya). Deixà nombrosos inèdits, entre ells Rueca de fantasía, relat sobre el seu empresonament. Va ser guardonat amb diferents premis poètics i literaris.

    Cristóbal VegaÁlvarez (1914-2008)

    ***

    Agustín Roa Ventura amb l'uniforme tropical de l'Exèrcit britànic durant la seva estada a Alger (1943)

    - Agustín Roa Ventura: El 4 d'abril de 1915 neix a Almeria (Andalusia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Agustín Roa Ventura. Quan era infant emigrà amb sa família a Catalunya. El maig de 1937 va ser nomenat secretari de la Federació Local de Joventuts Llibertàries de Barcelona, càrrec que ocupà fins al final de la guerra. A la capital catalana dirigí Amanecer.Órgano del Comité de Enlace CNT-FAI-JJLL de la barriada de Pueblo Nuevo (1938-1939). Quan les tropes feixistes arribaven a Catalunya, el gener de 1939 assistí, en representació del Comitè de Defensa de les Joventuts Llibertàries, a l'última reunió del Moviment Llibertari barceloní on proposà dinamitar la capital catalana. Amb la Retirada passà a França i fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià. L'agost de 1939 fou traslladat al camp de Barcarès i després deportat al Nord d'Àfrica i tancat al camp de Djelfa (Algèria), on restà tres anys. El novembre de 1942, arran del desembarcament aliat, fou alliberat per aquestes tropes i s'enrolà en la 361 Companyia del Pioneer Corps de l'Exèrcit britànic, lluitant als fronts fins al final de la II Guerra Mundial. Un cop llicenciat s'establí a Londres (Anglaterra), on muntà un negoci de llibreria de vell i treballà com a tipògraf per als periòdics The Times i The Sun. Fou durant molts d'anys secretari de la CNT, secretari de la Comissió de Relacions de la CNT de Gran Bretanya i formà part del Comitè de Relacions de la CNT i de la socialista Unió General de Treballadors (UGT). Ocupà càrrecs regionals i estatals en diversos sindicats britànics (Sindicat d'Arts Gràfiques de les Trade Unions, etc.). En 1960 va ser un dels fundadors de l'Associació d'Excombatents Espanyols Republicans de l'Exèrcit Britànic de Londres, del qual fou nomenat secretari en 1962, i col·laborà en el seu òrgan d'expressió Boletín de la Spanish Ex-Servicemen's Association. En 1960 assistí al Congrés Confederal Intercontinental com a delegat de Gran Bretanya. El 10 de juliol de 1960 fou un dels oradors en el míting de Trafalgar Square en protesta contra la visita del ministre franquista Fernando María Castiella. Entre 1962 i 1964 edità a Londres, amb Antonio Vargas Rivas, el butlletí España fuera de España. Boletín anarquista de orientación e información, destinat als treballadors immigrants espanyols i que es distribuïa a diferents països europeus (Regne Unit, Alemanya, Suïssa, França, Holanda, etc.). El 5 de setembre de 1964 participà a Trafalgar Square en l'acte de protesta contra la condemna imposada a Stuart Christie (20 anys) i a Fernando Carballo (30 anys) pel règim franquista. En 1965 assistí al Congrés Confederal Intercontinental, que abandonà, fent costat aleshores les tesis de l'Aliança Sindical Obrera (ASO). Fou corresponsal al Regne Unit de nombrososòrgans de premsa d'organitzacions de l'exili (Portobello 317, Geranio, etc.). A mitjans dels anys setanta fou finalista del V Premi Larra amb l'obra titulada Triunfo del dolor. En 1978 publicà a Barcelona el llibre Agonía y muerte del franquismo. Una memoria. L'agost de 1987 retornà a Catalunya i s'instal·là a Sitges, on acabà militant en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). En 1984 publicà a Barcelona El mundo de Julio Campos. Trobem articles seus, molts signats sota el pseudònim Germen, en nombroses publicacions llibertàries, com ara Bicel,Direct Action,Espoir, Nueva Senda, Reconstrucción,Ruta, Solidaridad Obrera, etc. Agustín Roa Ventura va morir el 3 de maig de 1999 a Sitges (Garraf, Catalunya) --alguns citen erròniament l'1 de maig i a Adra (Almeria, Andalusia, Espanya).

    Agustín Roa Ventura (1915-1999)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

    Article d'opinió del nostre regidor en Pepe García publicat al Diari Balears.

    Fa uns dies els companys de Contrainfo van presentar a Pollença el seu anuari 2014, un balanç dels moviments socials. Un anuari que publiquen per quart any consecutiu i que és una eina bàsica per als moviments d'unitat popular de Mallorca. La informació és el primer pas per transformar la realitat i si li afegim que estem davant un treball realitzat per setanta activistes, aquest anuari és imprescindible. Sense memòria i sense conèixer els errors del passat difícilment podem comprendre el present i canviar el futur. I si parlem del 2014 el balanç que ens deixa l'anuari és el d'un evident descens de la lluita al carrer. Quins factors explicarien aquest descens de la lluita al carrer? Quan ens trobam davant un Partit Popular que ha anat més lluny que mai en els seus atacs al nostre precari estat de benestar, als drets dels treballadors, el medi ambient, la cultura, la llengua... I això en un context de greu crisi econòmica. No hauria d'haver suposat tot això una mobilització social sense precedent? Per què no hi ha hagut aquesta mobilització? A l'anuari i al debat posterior a la seva presentació vam parlar de diverses raons per les quals hi ha hagut aquest descens de la mobilització social. Avui em centraré en un dels motius de la desmobilització que seria la política repressiva del govern.

    És clar que la política de la por i la culminació de diversos processos repressius ha ajudat a allunyar a ciutadans de les protestes i la lluita al carrer. A l'Anuari trobareu un seguiment dels casos repressius policials i judicials dels anys 2012 al 2014 a Mallorca. És evident que aquesta repressió va a més i que la recent reforma del codi penal té com a objectiu principal obstaculitzar les llibertats civils i castigar les protestes socials, ampliant el marge de discrecionalitat i arbitrarietat dels agents repressius en la seva actuació. Amb aquesta reforma es criminalitzen encara més les protestes i s'introdueixen una sèrie de sancions intimidatòries fetes a mesura de les accions de protesta social que s'han desenvolupat arran de les retallades en drets socials que estem sofrint amb la crisi.

    Com lluitar contra aquesta política repressiva? És clar que és necessari articular na resposta conjunta enfront de tota aquesta repressió. La repressió no és contra les encausades de la Conselleria, els ciutadans que van protestar en les visites de Bauzá en el 2012, la vaga general, les concentracions antitaurines, les protestes feministes... La repressió és un atac transversal a tot el poble i especialment als que treballam i lluitam per la unitat popular a Mallorca, i la resposta a la mateixa ha de ser col·lectiva i solidària.

    El primer pas en l'autodefensa contra la repressió és no facilitar la mateixa i per això cal avaluar objectius, riscos i resultat. És important conèixer la repercussió que tindran els nostres actes en l'àmbit repressiu judicial. És clar que en moltes accions és difícil evitar la repressió, que en multitud d'ocasions va totalment dirigida contra persones destacades per la seva combativitat, però en alguns altres casos s'han comès errors que han portat a judicis i han costat multes que es podrien haver evitat, sense per això haver rebaixat la protesta i sent igualment efectius en els objectius buscats. Per això necessitem manuals antirepressius actualitzats; consells legals i de defensa per conèixer exactament els nostres drets, per prendre mesures de seguretat a la xarxa... En l'article antirepressió de la pàgina 15, per exemple, s'hi troben diferents enllaços a manuals sobre aquest tema que caldrà actualitzar després dels canvis legislatius repressius realitzats pel Pàg. És necessari que una part del moviment d'unitat popular amb coneixements legals es dediquin a aquest treball.

    Un segon pas necessari en la lluita contra la repressió són les campanyes de conscienciació, la difusió i informació dels casos de repressió com fa per exemple contrainfo i Alerta Solidària. Tots els implicats en aquesta lluita d'unitat popular hem de col·laborar i ajudar a visualitzar i sensibilitzar al poble sobre l'arbitrarietat de la repressió, i recordar que qualsevol dia li pot tocar a qualsevol. Com diu la plataforma No Som Delicte cal mostrar al poble que som persones que somiem amb una societat solidària, empàtica, conscient, activa i forta. Som els teus veïns i veïnes.

    L'últim pas és la solidaritat i ajuda mútua; participar activament i col·laborar amb tots els mitjans al nostre abast per afrontar els judicis i les multes. Com vaig dir la setmana passada tenir representació institucional permet rebre uns diners que s'ha de revertir a enfortir el carrer. Tenim advocats implicats en la lluita, obrers, músics, artistes... gent de tot tipus que pot col·laborar i participar en actes solidaris de forma molt més fàcil que segurament en actes de protesta. Injustícies tan evidents com les que s'estan cometent en la repressió dels moviments socials són una eina que ha de servir per arribar i mobilitzar a més gent.

    La repressió no deixa de ser una mostra del debilitament del sistema, davant la perduda del consens del poder, que cal desemmascarar i contra la qual cal lluitar. Si volem que les mobilitzacions al carrer siguin massives hem de donar seguretat a la gent que participa en la mateixa, i que no es van trobar sols si són multats, detinguts, empresonats... No hi ha millor manera de defensar el nostre dret a protestar, que protestant contra un sistema amenaçat que ens intenta anul·lar però que no ho aconseguirà.

     

     

     

     


    0 0

    Porreres – Bartomeu Mestre Sureda, “Balutxo” i Miquel López Crespí, “Verdera”. Inauguració del Monument a les víctimes del feixisme - Dissabte dia 16 d’abril a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.


    Acte Institucional de Recordança a les víctimes que lluitaren per la II República, que tendrà lloc el dissabte dia 16 d’abril de 2011 a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.


    La poesia de Miquel López Crespí incorporada al monument a les víctimes del feixisme de Porreres (Mallorca)


    Porreres – Monument a les víctimes del feixisme - L’amic Bartomeu Garí, membre de la Comissió de la Dignitat, el grup de persones que fa feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres, m’ha dit que la poesia que els vaig enviar per al monument els ha agradat molt. És una alegria saber aquestes coses! Un premi molt important poder participar en un monument a la memòria dels assassinats pel feixisme. El monument s’aixecarà en el mateix indret dels crims i tortures contra l’esquerra. Una poesia que els picapedrers i ferrers que faran el monument a les víctimes han de provar d’eternitzar en marbre o ferro. El monument amb la meva poesia s’ha d’inaugurar el proper dia 16 d’abril.


    Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica


    Per Miquel López Crespí, escriptor


    Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.



    Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.

    ‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.

    I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.

    D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.

    Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.

    La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.

    No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.


    Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.

    ‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.

    ‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.

    ‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.

    ‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.

    ‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.

    ‘Inútilment.

    ‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.


    Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.


    ‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.

    El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.

    I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.


    Els nostres morts


    Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.

    Els afusellaven enmig del carrer,

    al costat dels murs, sota les porxades.

    En el malson hi havia també miratges obsessionants,

    aspres concerts de fusells i pistoles.

    Desapareixien els mestres, els jornalers,

    els promotors del repartiment de terres,

    la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.

    Per un instant vaig pensar que havia fet

    un descobriment arqueològic.

    A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,

    enmig dels verdosos cortinatges de les algues,

    els poetes que mai no hem tingut,

    els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.

    Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.

    Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,

    suggerint tornassolats colors malves i daurats.

    En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.



    0 0

    [05/04] Insurrecció al Matese - Repressió a Decima - Martin - Rubinstein - Molina - Cubero - Miller - Salomone - Cyvoct - Torralvo - Emori - Salinas - Rueda - Cano

    Anarcoefemèrides del 5 d'abril

    Esdeveniments

    La detenció de la Banda del Matese segons un gravat de Ballarini

    - Insurrecció al Matese: El 5 d'abril de 1877, al massís del Matese, al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), zona pagesa fortament explotada, un grup format per una quarantena d'internacionalistes --entre ells Carlo Cafiero, Errico Malatesta, Pietro Cesare Ceccerelli i el rus Serge Krafchinsky (Roublef)--, que serà designat amb el nom de «Banda del Matese», amb l'objectiu de fer una acte de«propaganda pel fet» davant una població presta a l'aixecament, alliberen nombrosos municipis i viles muntanyenques entre Benevento i Campobasso (Gallo, Letino, San Lupo, etc.), tot proclamant el comunisme llibertari. Van calar foc els arxius municipals, els documents de propietat de la terra i els retrats del rei Vittorio Emanuele. El moviment insurreccionalista havia de realitzar-se el maig i no l'abril, amb neu i fred, però una delació d'un conjurat local va alertar els carrabiners i va fer que els internacionalistes avancessin l'acció. El fred i les privacions van anar abatent els insurgents fins que la nit de l'11 al 12 d'abril els 23 revolucionaris que quedaven refugiats a la masia Concetta van ser encerclats, gràcies a la traïció de l'amo del lloc, per un grup dels 12.000 soldats que s'havien desplaçat al Matese fer sufocar l'aixecament. Aquests fets aconseguiren guanyar les simpaties de les classes populars.

    Insurrecció al Matese

    Procés contra la «Banda del Matese»

    ***

    Carrabiners reprimint una manifestació

    - Repressió a Decima: El 5 d'abril de 1920 a San Matteo della Decima (San Giovanni, Persiceto, a prop de Bolonya, Emília-Romanya, Itàlia) després d'un míting organitzat per la Camera del Lavoro Anarchica per discutir el nou pacte agrícola, els carrabiners assassinen a trets i cops de baioneta vuit obrers agrícoles, entre ells l'orador del míting, Sigismondo Campagnoli, un dels principals dirigents del sindicat anarquista de Bolonya, i en fereixen 45. Com a resposta es declara la vaga general a tota la província i en altres municipis italians, que durarà fins el 7 d'abril. Aquest dia, a Modena, en una manifestació de denúncia de la matança de Decima di Persiceto, els carrabiners assassinaran cinc treballadors. A Bolonya existeix un carrer batejat Sigismondo Campagnoli.

    Anarcoefemèrides

    Naixement

    Foto policíaca de Constant Martin (ca. 1894)

    - Constant Martin:El 5 d'abril de 1839 neix a Entrevaus (Provença, Occitània) el communard, membre de la Internacional, blanquista i després anarquista, Gabriel-Constant Martin. Partidari de la Comuna de París, en serà el delegat de l'Ensenyament i es pronunciarà, el 27 de maig de 1871, contra tota mena de capitulació. Quan va caure la Comuna, va ser condemnat en rebel·lia a la deportació. Refugiat a Londres, va esdevenir membre del Consell General de l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT). El 15 de setembre de 1872 va signar, amb Arnould, Vaillant i Cournet, el llibretInternacional i Revolució. Sobre el Congrés de l'Haia, per uns refugiats de la Comuna, exmembres del Consell General de la Internacional, que s'oposarà a Marx i al seu Consell General. Serà també el creador d'una escola francesa a Londres, freqüentada pels infants dels exiliats. En 1874 s'instal·la a Brussel·les. Amb l'amnistia, tornarà a París, on serà un dels fundadors del Partit blanquista després de la mort d'aquest. Tot d'una, però, torna amb els anarquistes i va esdevenir força actiu a partir de la dècada dels noranta. En aquests anys va col·laborar activament en la premsa llibertària: Terre et Liberté, d'Antoine Rieffel; Ça ira, ambÉmile Pouget; La Révolte; Le Gueux, de Michel Zévaco; etc. En 1894 el seu nom figura en una llista d'anarquistes a controlar establerta per la policia ferroviària de fronteres francesa. De resultes de les«Lois Scélérates» (Lleis Perverses) va ser inculpat en el «Procés dels Trenta» d'agost de 1894 i condemnat en rebel·lia per l'Audiència del Sena a 20 anys de treballs forçats. Refugiat de bell nou a Londres, no tornarà a França fins el 1896, quan és absolt. Després seguirà escrivint en diversos periòdics, com ara L'Incorruptible, de Jules Regis; Le Droit de Vivre, del qual serà gerent; L'Anticlérical,òrgan de la Liga Anticlerical; Le Journal du Peuple, de Sébastien Faure, on farà costat la causa de Dreyfus; Le Libertaire;Le Cri de Révolte; etc. Va fer servir diversos pseudònims durant sa vida: Len Cromier, Georges Gasquet, Louis Gruny, Schmidt, etc. Al final dels seus dies va col·laborar en l'òrgan anarcocomunista L'Ordre, del qual era gerent Léon Darthou, i va regentar una taverna. Constant Martin va morir el 9 de juliol de 1906 a París (França) i el 12 de juliol fou incinerat al cementiri parisenc de Père-Lachaise; les exèquies van ser civils i hi assistí Édouard Vaillant; cap discurs es va pronunciar i les cendres van ser dipositades a la caixa 226. Entre les seves obres podem destacar Inquisition et antisémitisme. Résumé de l'histoire juive (1898).

    ***

    Foto policíaca de Salomon Rubinstein (ca. 1894)

    - Salomon Rubinstein: El 5 d'abril de 1864 neix a Zolkiew (Regne de Galítsia i Lodomeria, Imperi austríac; actual Jovkva, L'viv, Ucraïna) el rellotger anarquista Salomon Rubinstein. Sos pares es deien Marcus Rubinstein i Kahona Scheiffra. Emigrà a França i visqué al número 76 del carrer Sedaine de París. El 29 de març de 1892 se li va decretar l'expulsió del país per les seves activitats llibertàries. En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Miguel Molina Vivo

    - Miguel Molina Vivo: El 5 d'abril de 1915 neix a Pliego (Múrcia, Espanya) l'anarquista i anarcosindicalista Miguel Molina Vivo. Fill d'una família de jornalers molt pobres, pogué assistir fins al 16 anys a l'escola i estudiar música. A finals de 1933 fou un dels fundadors de l'Ateneu Llibertari de Pliego, del qual va ser nomenat secretari, i en 1934 participà en la fundació de la Confederació Nacional del Treball (CNT), de la qual també serà secretari. Quan esclatà la guerra, confiscà les finques abandonades pels feixistes. Després de la caiguda de Màlaga s'enrolà en la 82 Brigada Mixta i marxà al front d'Aragó, lluitant a Puerto Escandón. Refusà la militarització de les milícies i rebutjà l'ascens a tinent. El desembre de 1937 intervingué en la presa de Terol i poc després va ser agafat per les tropes franquistes i tancat a Pamplona. L'abril de 1938 va ser enrolat forçosament en una companyia d'Intendència i portat als fronts de Catalunya, Còrdova i Extremadura fins a començaments de 1939. En aquesta data va ser empresonat a Màlaga, on romangué sis anys. En sortir passà dos anys en un batalló de treballadors a Ceuta. Pogué fugir del pantà d'Oliana (Alt Urgell, Catalunya) i via Andorra creuà els Pirineus. L'abril de 1947 s'establí a Carmauç (Guiana, Occitània) i durant 24 anys treballà a les mines. Després treballà en la collita de la fruita per diverses zones d'Occitània. Milità en la CNT de Carmauç, de la qual va ser nomenat secretari general i d'Administració de la Federació Local. Representà aquesta localitat en diversos congressos: Vierzon (1959), Llemotges (1960-1961), Montpeller (1965), etc. En 1974, després de la jubilació i de passar mig any a Mèxic, s'establí a Perpinyà, on milità en la CNT ortodoxa i ocupà diversos càrrecs orgànics: secretari d'Administració (1979-1982), delegat de Perpinyà al Congrés de Barcelona de 1983, etc. Trobem articles seus en diferents publicacions llibertàries, com ara Boletín,Boletín Interno CIR, Cenit,Le Combat Syndicaliste, Espoir, Orto,Solidaridad Obrera, etc. A partir de 2006 ha col·laborat amb el Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera (Alt Empordà, Catalunya).

    ***

    Jaime Cubero en la trobada «Outros 500. Pensamiento Libertario Internacional» (São Paulo, 19-24 d'agost de 1982) [ CIRA-Lausana ]

    - Jaime Cubero: El 5 d'abril de 1927 neix a Jundai, ciutat obrera pròxima a São Paulo (São Paulo, Brasil), el periodista, pedagog i militant anarquista Jaime Cubero. Fill d'una família d'immigrants espanyols, quan tenia dos anys perd el pare i en 1934 la família es trasllada al barri de la Móoca de São Paulo. Als 10 anys deixa el estudis i comença a treballar de sabater; el seu veí anarquista, Liberto, li deixa llibres anarquistes i anticlericals, i comença a organitzar un grup d'estudis llibertaris. Alguns anys després crearan el Centre Juvenil d'Estudis Socials i participaran en les lluites de resistència contra la Dictadura de l'Estat Nou entre 1937 i 1945. A finals de 1945 el grup entra en contacte amb els militants del Centre de Cultura Social (CCS), una espècie d'ateneu llibertari que havia estat fundat en 1933 i havia estat reprimit per la dictadura, i obren un local al barri de Brás de São Paulo. El conegut anarquista Edgard Leuenroth també hi participarà. Més tard Cubero passarà a ser el secretari del CCS i s'integrarà activament en el seu grup de teatre. En 1953 deixarà São Paulo i marxarà a Rio de Janeiro, on treballarà a la redacció del periòdic O Globo fins a 1964, i coneixerà José Oiticica qui el convidarà a participar en el periòdic Ação Direta, que dirigeix. Quan en 1964 és expulsat del periòdic O Globo per la dictadura militar a causa d'haver participar en una vaga de gràfiques, torna a São Paulo, on viurà amb la seva companya Maria; denunciarà les injustícies socials, defensarà la llibertat i propagarà les idees anarquistes. Ajudà nombrosos acadèmics i estudiants en l'elaboració de tesis i estudis sobre la història de les lluites socials brasileres i sobre pedagogia llibertària. Al CCS va organitzar nombroses activitats, jornades educatives, seminaris, debats, i va participar en congressos nacionals i internacionals, com ara «Outros 500. Pensamento Libertário Internacional» (1992) i el Congrés Internacional Anarquista de Barcelona (1993). Durant els últims anys de sa vida va participar en la revistaLibertárias, editada per Imaginário, sota la direcció de Plinio Coelho i Edson Passetti. Jaime Cubero va morir, després una llarga malaltia, el 20 de maig de 1998 a l'Hospital de Voluntaris de São Paulo (São Paulo, Brasil) i va deixar una biblioteca de més de tres mil exemplars, molts d'ells sobre ateisme.

    ***

    Peter Miller

    - Peter Miller: El 5 d'abril de 1943 neix a Leicester (East Midlands, Anglaterra) el militant anarquista, sindicalista i lliurepensador Peter Miller. D'antuvi militant de la Trotskyist Socialist Labour League (TSLL), aviat evolucionarà cap a l'anarquisme i després d'un míting amb Albert Meltzer començarà una llarga cooperació amb l'Anarchist Black Cross (ABC) i amb el suport a la lluita dels presos. Com a militant laïcista serà durant més de 10 anys el responsable de la Leicester Secular Society. Treballarà activament també en el camp sindicalista des de la Trade Unionist de Leicester. Col·laborà en la premsa llibertària (Black Flag, Freedom,Cienfuegos Press Anarchist Review, Anarchy Magazine) i editarà durant els anys 70 del segle passat la revista cultural anarquista Z Review. Peter Miller va morir d'un càncer el 9 d'octubre de 1999 a Leicester (East, Midlands, Anglaterra).

    ***

    Franco Salomone

    - Franco Salomone: El 5 d'abril de 1948 neix a Celle Ligure (Ligúria, Itàlia) l'anarquista Franco Salomone. De ben jovenet començà a militar en el grup anarquista «Pietro Gori» de Savona (Ligúria, Itàlia) i entaulà una estreta amistat amb Umberto Marzocchi. Després entrà a formar part del a Federazione Anarchica Giovanile Italiana (FAGI, Federació Anarquista Juvenil Italiana) i quan aquest es dissolgué amb altres companys fundà el grup anarquista«Bakunin». Durant els anys seixanta i setanta, amb altres companys, participà en la reestructuració del corrent comunista llibertari dins del moviment anarquista italià, reivindicant posicions de l'anomenat «anarquisme de classe» i del «plataformisme». Fou un dels promotors de l'Organització Anarquista Lígur (OAL), que agrupava l'Organització Revolucionària Anarquista (ORA) de Savona (antic grup anarquista«Bakunin»), l'Organització dels Comunistes Llibertaris (OCL) de Gènova i els grups comunistes llibertaris de Sanremo i d'Imperia. Va fer la vida entre França, on milità en la Unió dels Treballadors Comunistes Llibertaris (UTCL), i Itàlia i fou un dels organitzadors de diversos congressos obrers llibertaris realitzats en aquells anys. Afiliat a la Conferedazione Generale Italiana del Laboro (CGIL, Confederació General Italiana del Treball), durant els anys vuitanta fou un dels responsables del sector de Sanitat, lluitant especialment entre els treballadors dels hospitals. Entre 1997 i 2003 exercí de secretari general del sector de l'Administració Pública de la CGIL. En 2003 s'afilià a la Federació dels Comunistes Anarquistes (FdCA). Després de molts d'anys malalt, Franco Salomone va morir el 24 de març de 2008 a Savona (Ligúria, Itàlia) i tres dies després fou incinerat i enterrat a la tomba familiar del cementiri de Savona. El 30 d'octubre de 2010 es va inaugurar a Fano (Marques, Itàlia) el Centre de Documentació «Franco Salomone» que recull el seu arxiu i el de la FdCA.

    Anarcoefemèrides

    Defuncions

    Antoine Cyvoct

    - Antoine Cyvoct:El 5 d'abril de 1930 mor a París (França) el militant anarquista Antoine Cyvoct. Havia nascut el 28 de febrer de 1861 a Lió (Arpitània). Va ser declarat sospitós, sense cap raó, de ser l'autor de l'atemptat contra el restaurant del teatre Bellecour, a Lió, el 22 d'octubre de 1882, que costà la vida del cambrer Louis Miodre. Cyvoct havia estat nomenat gerent el 13 d'agost d'aquell any del periòdic anarquista L'Étendard Révolutionnaire i la policia li reprotxava ser l'autor d'un article incitador de l'atemptat. Cyvoct, que es trobava a Suïssa, no va presentar-se a Lió per justificar-se. El 6 de desembre de 1882 va ser condemnat a dos anys de presó i a 3.000 francs de multa per les seves declaracions de diverses reunions públiques. Després va ser implicat en el«Procés dels 66» de Lió i el Tribunal Correccional el va condemnar el 8 de gener de 1883 a cinc anys de presó en rebel·lia, ja que encara es trobava a Suïssa i després va fugir a Bèlgica, acusat de ser l'instigador de les violentes manifestacions dels miners de Montceau-les-Mines i dels atemptats amb bomba perpetrats a Lió. El 23 de febrer de 1883és ferit en l'explosió accidental d'una bomba a Ganshoren (Bèlgica) i detingut,és extradit a França en 1883. L'11 de desembre de 1883 va ser processat davant l'Audiència de Rhône per l'atemptat del 22 d'octubre de 1882 i, tot i que no se'n trobà la responsabilitat, va ser condemnat a mort. La pena va ser commutada el 22 de febrer de 1884 a treballs forçats al penal de Nova Caledònia. Malgrat la campanya portada pels anarquistes en 1895 pel seu alliberament, no serà amnistiat fins al març de 1898. Dos mesos més tard es va presentar a les eleccions legislatives del XIII districte parisenc, centrant la seva campanya en denunciar la situació dels presos anarquistes a Nova Caledònia --en va treure 862 sobre 14.692 vots. Es va posar a fer feina com a representant de llibreteria i féu conferències en els cercles llibertaris sobre les condicions de vida a les presons, alhora que va ampliar la seva educació llegint a la biblioteca de l'Île de Nou. Va fundar la lògia maçònica «L'Idéal Social».

    ***

    Una obra de les obres de José Torralvo

    - José Torralvo Bermejo: El 5 d'abril de 1943 mor a Rosario (Santa Fe, Argentina) el propagandista anarquista José Torralvo Bermejo. Havia nascut el 16 de desembre de 1880 a Jerez de la Frontera (Cadis, Andalusia, Espanya). Sense anar a escola, va fer de ben petit de sagal i aviat s'introduí en el cercles proletaris, on aprengué a llegir i a escriure i començà a intervenir en assemblees, destacant com a orador. Entre el 13 i el 15 d'octubre de 1900 fou delegat per Jerez al Congrés constitutiu de la Federació de Societats Obreres de Resistència de la Regió Espanyola (FSORE) celebrat a Madrid; el mateix dia del míting de clausura, va ser detingut al domicili de Pedro Vallina per l'inspector Puga i els seus agents, juntament amb els delegats Francisco Sola i Antonio Ojeda, per portar-los a Sevilla, on s'havia declarat una vaga revolucionària. En 1901 assistí al II Congrés de l'FSORE a Madrid i entre el 14 i el 16 de maig de 1902 al III Congrés de l'FSORE també a Madrid. Cap al 1901 fundà a La Línea el periòdic El Despertar Campesino. En 1902 participà amb altres oradors al Centre d'Estudis Socials de Jerez en els actes del Primer de Maig i li fou retirada la paraula per l'inspector de policia Ramón Oliveras que l'acusà d'«apologia de l'assassinat». El 3 de juliol de 1902 signà, en representació del Gremi d'Obrers Agricultors, el contracte de regulació de les tasques de recol·lecció per aquell any entre els propietaris i els agricultors i bracers i que posava fi a una vaga agrària. El 26 de setembre d'aquell any realitzà un míting propagandístic a Jerez amb Teresa Claramunt, Joan Baptista Esteve (Leopoldo Bonafulla), Ildefonso Castellano i Antonio Menacho, on criticà els socialistes que no havien protestat per la clausura governamental del centre obrer «El Progreso». L'octubre de 1902, durant la vaga camperola de Jerez, de la qual era una dels caps, realitzà diversos mítings a Jerez, Grazalema i Sevilla, en aquesta darrera ciutat amb Bonafulla i Teresa Claramunt. El novembre de 1902 fou detingut amb José Crespo. Aquest mateix any va fer un míting a Grazalema. El juny de 1904 fou detingut amb altres companys per promoure la vaga i aquest mateix any va ser processat per un delicte d'impremta, havent de viure en llibertat provisional. En 1905 fou empresonat a Algesires i l'any següent residí a La Línea, on milità en el grup format per F. Domínguez Pérez, Joaquín Tellado, M. López Moreno, José Arranz i Salvador Rodríguez. En 1909, després de l'execució de Francesc Ferrer i Guàrdia i la repressió desencadenada arran de la Setmana Tràgica, fugí cap a Amèrica. D'antuvi treballà en els obres del canal de Panamà, on conegué José Louzara de Andrés, i en 1910 s'instal·là a l'Argentina. Des de Rosario i Santa Fe es dedicà al periodisme i a la propaganda anarquista, s'adherí a la Federació Obrera Regional Argentina (FORA) i fundà una escola obrera. Amb Amadeo Lluán (Enrique Nido) fundà i edità a Rosario la revista Estudios. Pedagogía, sociología, arte y crítica (1913-1917), la qual dirigí. En 1919, amb Emilio López Arango i Diego Abad de Santillán, fundà a Santa Fe La Campana. Després col·laborà en El Hombre, de Montevideo. Atret per les idees comunistes, mantingué una dura polèmica amb el llibertari antisoviètic José Tato Lorenzo. Després es traslladà a l'Argentina, on fundà revistes. En 1921 publicà La Revolución. Estudio constructivo de la civilización del trabajo. En 1927 fou redactor d'Izquierda, de Buenos Aires. En 1939 publicà Sacrificio y heroísmo de España. Trobem col·laboracions seves en Bandera Proletaria,El 4 de Febrero, El Despertar del Terruño, Germinal, El Hombre, Páginas Libres, El Productor, El Proletario, Revista de Ciencias Económicas, etc.

    ***

    Portada de "Musansha-Shimbun" (núm. 95, 13 d'agost de 1927)

    - Moriya Emori: El 5 d'abril de 1960 mor al Japó el poeta i militant anarquista, i després comunista, Moriya Emori, també conegut com Soma Jukichi. Havia nascut el 18 d'agost de 1903 al barri de Koishikawa --actual Bunkyio-- de Tòquio (Japó). Quan feia els estudis secundaris conegué l'anarquista Genjiro Muraki el qual l'introduí en el pensament llibertari. El desembre de 1920 va ser detingut quan es disposava a participar en el Congrés Constitutiu de la Nihon Sahkaishugi Domei (Federació Socialista del Japó). Després va fer estudis a la Universitat de Kansai, però es va veure obligat a abandonar els estudis per treballar com a obrer. Durant la vaga de les drassanes de Kawasaki va ser detingut per fer costat els obrers en lluita. Cap al 1924 retornà a Tòquio, on publicà poemes i col·laboracions en diferents periòdics anarquistes, especialment en Genshi (Orígens). Va ser un dels fundadors de la revista anarquista Bungei Kaiho (Alliberament Literari), publicació en la qual col·laborà regularment. El febrer de 1928 fundà la Sayoku Geijutsu Domei (Federació Artística d'Esquerres), de tendència marxista i adherida a la Lliga Panjaponesa d'Art Proletari. En aquesta època entrà en la redacció del periòdicMusanaha Simbun (Setmanari Proletari). L'abril de 1929 va ser detingut i un cop alliberat dirigí la secció d'Organització del citat setmanari. El maig de 1929 s'afilià al Kyosan Tô (Partit Comunista). L'agost de 1929, després de la desaparició de Musanaha Simbun, entrà en la redacció del Daini Musansha Simbun (Segon Setmanari Proletari). L'octubre de 1929 fou novament detingut i va romandre tancat fins l'agost de 1932, que sortí lliure sota fiança. Després publicà llibres per infants. A finals de 1935 creà el «Club Sancho», la finalitat del qual era l'estudi i la crítica del feixisme. Durant aquests anys intentà acostar políticament i ideològicament la intel·lectualitat nipona al Shaikai Tashu Tö (Partit Socialista Popular) i per això creà la Nihon Bunkajin Kyokai (Associació d'Intel·lectuals Japonesos). El setembre de 1938 publicà un («Política Social») dels tres volums de l'Enciclopèdia Mikasa Shakai Seisaku. En aquest període, sota el pseudònim de Soma Jukichi, publicà llibres pedagògics i participà en la reorganització del Kyosan Tô (Partit Comunista). El març de 1940 participà en la creació de la revista anarquista Shigen (Plana Poètica), amb els llibertaris Tsuboi Shigeji, Ono Tôsaburô, Okamoto Jun, Kaneko Mitsuharu, Aoyanagi Yû i Akiyama Kiyoshi, entre d'altres. El setembre de 1941 va ser detingut juntament amb Kazahaya Ysoji i gairebé dos anys després, durant l'estiu de 1943, va ser alliberat sota fiança. El setembre de 1945 participà en la creació de la Toitsu Sensenteki Bunka Dantai Jiyu Konwakai (Societat de Lliure Discussió dels Grups Culturals del Front Unificat). Novament afiliat al Kyosan Tô (Partit Comunista), esdevingué redactor dels periòdics Jinto i Jinming Shimbun (Periòdic del Poble), alhora que va ser nomenat secretari de la Nihon Minshushugi Bunka Remnei (Lliga de la Cultura Democràtica del Japó). Quan el periòdic Akahata (Bandera Roja) va ser prohibit, esdevingué redactor en cap de la nova publicació Heiwa tö Dokuritsu (Pau i Independència). En 1955 abandonà la activitat política, però la reprengué per assumir el càrrec de cap del Servei Cultural del periòdic Akahata i per participar en la fundació de l'editorial Shin-Nippon, però dimití al poc temps.

    ***

    Marcelo Salinas y López

    - Marcelo Salinas y López: El 5 d'abril de 1976 mor a Miami (Florida, EUA) l'escriptor, periodista i militant anarquista Marcelo Salinas y López, també conegut com Jorge Gallart, Pedro Martín i Palomero. Havia nascut el 30 d'octubre de 1889 a Batabanó (l'Havana, Cuba) en una llar molt humil. Quan tenia cinc anys s'instal·là amb sa família a Santiago de las Vegas (Boyeros, Ciutat de l'Havana, Cuba), on passà la seva infantesa; gairebé no anà a l'escola. Treballà de peó agrícola i d'obrer manual (paleta, plomer, etc.) i a començaments de segle ja militava en el moviment anarquista. En 1910 emigrà a Tampa (Florida, EUA) on va fer de cigarrer i de lector en una fàbrica de tabacs. També va estar un temps a Cayo Hueso (Florida, EUA). En aquesta època participà en la fundació de sindicats de la Industrial Workers of the World (IWW, Obrers Industrials del Món). Compartí habitació i lloguer amb Manuel Pardiñas Serrano, que després assassinaria el president del Consell de Ministres espanyol José Canalejas. En 1913 fou deportat a Cuba ja que les autoritats nord-americanes el consideraven procliu a portar a terme atemptats contra caps polítics. Ja iniciada la Gran Guerra, s'instal·là clandestinament, sota el nom de Georgie Gallart, a Nova York (Nova York, EUA), on freqüentà el Centre Ferrer de Harlem, amb Louis Levine, Rose Rogin i Gussie Miller, i intervingué en les protestes de Tarrytown contra els Rockefeller, amb Maurice Rudome, Jack Isaacson, Charles Plunkett i altres. Acusat de participar en la preparació d'un atemptat contra el president nord-americà Woodrow Wilson i de mantenir una posició antimilitarista, fou expulsat sumàriament del país --conegué Mollie Steimer a Ellis Island quan esperava l'expulsió. Cap al 1915 marxà a Barcelona (Catalunya), on fou conegut per les seves campanyes de conferències, mítings i reunions, establint contacte amb Salvador Seguí, Josep Canela i l'argentí Antonio Noriega. Per les seves activitats d'agitació, conegué en diverses ocasions la presó Model barcelonina. Arran d'una gira propagandística per Andalusia, fou detingut amb documentació falsa --a nom de Pedro Martín-- a La Línea de la Concepción i, després de passar dos mesos tancat a la presó de Cadis, expulsat de la Península amb dos companys l'1 d'agost de 1919 a bord del transatlàntic«Montevideo» cap al seu país. De bell nou a Cuba, participà activament en les vagues generals que es realitzaren en 1919. Arran de l'explosió de diverses bombes, fou detingut, jutjat i condemnat a mort juntament amb altres destacats militants anarquistes (Antonio Penichet, Alfredo López, Alejandro Barreiro i Pablo Guerra). A començaments de 1921 fou alliberat amb Antonio Pechinet. En 1928 obtingué el primer premi del concurs d'obres teatrals cubanes per la seva obra Charito o Alma guajira, que fou estrena i després portada al cinema. En 1929 s'instal·là a Santiago de las Vegas, on treballà com a bibliotecari de l'Escola Tècnica Industrial «José B. Alemán» (1925-1935 i 1945-1956) i es dedicà a l'escriptura de novel·les, de peces teatrals, de sarsueles (Cimarrón, La rosa de la vega, etc.), de poesia, etc. En 1939, per la seva obra Ráfagas, obtingué el Premi Nacional de Literatura atorgat pel Ministeri d'Educació de Cuba. En 1941 el seu conte Sabotaje obtingué el premi de l'Aliança Cubana per un Món Lliure. A finals dels anys quaranta milità en l'Associació Llibertària de Cuba (ALC). En 1948 assistí al II Congrés Nacional Llibertari, convocat per l'ALC, i fou nomenat secretari de Cultura d'aquesta organització. En 1950 formà part del grup editor de la revista Estudios. Mensuario de Cultura, a l'Havana. Durant molt anys dirigí El Libertario; i també els periòdics Nueva Auroa i Tiempos Nuevos de la capital cubana. Fou un gran amic d'Adrián del Valle. En 1956 publicà, amb Casto Moscú, el fulletó Proyecciones libertarias, on denunciava la política nefasta del dictador Fulgencio Batista alhora que prevenia de l'actitud del dirigent revolucionari comunista Fidel Castro. Entre 1956 i 1959 fou empleat en la Secretaria de la Confederació de Treballadors de Cuba (CTC). Fou membre de l'Associació d'Escriptors i Artistes Americans i del Pen Club de Cuba. Amb la presa del poder pel castrisme es mantingué lleial a les idees llibertàries i sempre rebutjà les prebendes polítiques i literàries que el govern comunista l'oferí. En 1961 es negà a signar el document redactat per Manuel Gaona Sousa a Marianao el 24 de novembre d'aquell any titulat Una aclaración y una declaración de los libertarios cubanos, pel qual difamava els llibertaris que no s'acostaven al règim castrista. En 1967, a causa de la persecució dels llibertaris cubans pel comunisme de Castro, s'exilià a Florida (EUA), participant activament en les activitats del Moviment Llibertari Cubà de l'Exili (MLCE) i col·laborant en Guángara Libertaria. Trobem col·laboracions seves en América,Archipiélago,Aurora, Bohemia, Carteles,Cuadernos de la Universidad del Aire, El Cuarto Poder, Cúspide,Diario de la Marina,Fragua, Inventario, Libertad,Literatura, Mañana,Lunes de Revolución, El Mundo,Orientación Social, El País, Pueblo, Reconstruir,Reivindicación, Revista Popular, Revista Tabaco, Selecta,Solidaridad Obrera, Suplemento de Solidaridad Obrera, Tiempos Nuevos, Tierra,Tierra y Libertad, Umbral, Zig-Zag, etc. Entre les seves obres destaquen Alma guajira (1928), ¡La tierra!... ¡La tierra! (1928),Un aprendiz de revolucionario (1937), Ráfaga (1939), El mulato (1940), Las almas buenas o La santa caridad (1948) i Proyecciones libertarias (1956, amb Casto Moscú), Diálogos libertarios de actualidad (1959), entre d'altres.

    Marcelo Salinas y López (1889-1976)

    ***

    El camp de concentració Morand

    - Andrés Rueda Caballero: El 5 d'abril de 1980 mor a Clarmont d'Alvèrnia (Alvèrnia, Occitània) l'anarcosindicalista Andrés Rueda Caballero. Havia nascut cap al 1906 a Lebrija (Sevilla, Andalusia, Espanya). Des de molt jove començà a militar en la Confederació Nacional del Treball (CNT) de Lebrija. El juliol de 1936, arran de l'aixecament feixista, marxà a la serra i s'incorporà a les milícies confederals. Després treballà a les col·lectivitats del País Valencià fins al final de la guerra. Aconseguí passar a l'Àfrica i fou tancat al camp de concentració de Camp Morand (Boghari, Alger, Algèria) i després treballà en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE) fins al 1943. Des de maig d'aquell any va fer feina com a mecànic per a les tropes nord-americanes i ajudà a la reorganització de la CNT i del Moviment Llibertari Espanyol (MLE) al Nord d'Àfrica. Visqué a Algèria fins a la descolonització i després marxà a França. Instal·lat a Clarmont d'Alvèrnia, ocupà càrrecs orgànics en la Federació Local de la CNT de la localitat. Sa companya fou Enriqueta Reina.

    ***

    Benjamín Cano Ruiz (1947)

    - Benjamín Cano Ruiz: El 5 d'abril de 1988 mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el dibuixant, pintor, mestre i editor anarquista Benjamín Cano Ruiz --va fer servir el pseudònim Ben-Karius. Havia nascut el 24 de març de 1908 a La Unión (Murcia, Espanya) en una família llibertària molt humil --sos germans Tomás Francisco i Juan van ser destacats militants anarquistes-- que per motius econòmics emigraren al País Valencià i a Barcelona (Catalunya). Des de molt infant, malalt d'asma, es dedicà al món de l'art (poesia, pintura, etc.) i ja adolescent començà a militar en el moviment anarquista. En les Joventuts Llibertàries destacà com a editor de periòdics i de llibres i com a pedagog seguidor de Francesc Ferrer i Guàrdia. Instal·lat a València, en 1927 participà en la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). En aquesta època polemitzà amb Progreso Fernández sobre el plataformisme revolucionari rus («Plataforma d'Arshinov»). Fugint de la policia valenciana, tornà a Barcelona i en 1929 s'exilià a París, on aprengué francès i freqüentà els cercles anarquistes i destacats militants (Sébastien Faure, Nestor Makhno, Émile Armand, etc.). Més tard marxà a Alger amb sos germans i sa mare on visqué de la pintura de manera bohèmia, venent estampetes, il·lustracions i quadres pels carrers i tavernes. Amb l'establiment de la II República espanyola tornà a la Península. Entre 1931 i 1932 va fer de mestre racionalista a Gavà (Baix Llobregat, Catalunya). En aquests anys milità en les Joventuts Llibertàries i realitzà diversos mítings (Castelldefels, Gironella, Sabadell, l'Hospitalet de Llobregat, etc.). En aquesta època fou detingut a Alacant per participar en una vaga, però fou alliberat poc després. Durant les jornades de juliol del 1936 participà en els combats i fou membre del Comitè Revolucionari d'Alacant. En 1937 ocupà la secretaria de les Joventuts Llibertàries de Sant Gabriel (Alacant), alhora que treballava com a mestre racionalista. En 1938 fou secretari de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, va fer de mestre en una escola racionalista del Poble Nou de Barcelona i dirigí Ruta fins al final de la guerra. Introduït en el món editorial per Elías García, publicà Tiempos Nuevos i la revista infantil Porvenir. En 1938 també va fer conferències a València i a Barcelona. Fou nomenat secretari general de la Federació Regional Catalana d'Escoles Racionalistes (FCER), contrària al governamental Consell de l'Escola Nova Unificada (CENU). A començaments de 1939 fou nomenat director de Solidaridad Obrera, l'últim abans de la desfeta. Amb el triomf feixista passà els Pirineus i pogué eludir els camps de concentració, establint-se a París i vivint amb l'anarquista romanès Ionesco Capatzana. Amb Capatzana edità en 1939 la revista Artistocratie. Revue mensuelle d'art et de littérature, rédigée en français, espagnol, roumain et esperanto, on van col·laborar Eugen Relgis i Gérard de Lacaze-Duthiers. A la capital gala travà amistat amb el científic llibertari Paraf-Javal i amb Jean Grave. Amb l'entrada dels alemanys a França fugí cap al sud i finalment pogué embarcar a Bordeus cap a Mèxic, dues hores abans que els nazis prenguessin el port. A Mèxic treballà en diversos oficis (pintor de parets, corrector, venedor de perfums que ell mateix feia, etc.) i amb Patricio Redondo i altres mestres intentà muntar escoles racionalistes, però el projecte fracassà a causa del boicot comunista. Es relacionà amb el grup editor de Renovación (Efrén Castrejón, Nicolás T. Bernal, Jacinto Huitrón, la vídua de Ricardo Flores Magón, etc.). Acabà muntant una impremta que esdevingué l'editorial«Ideas». Destacà en el sector més anarquista de l'exili llibertari americà, editant Solidaridad Obrera (1952) i dirigí Tierra y Libertad. En 1964 també dirigí a Mèxic Mundo Editorial. Mantingué una famosíssima polèmica amb Josep Peirats sobre el tema del determinisme i el voluntarisme. Publicà --amb el suport de Víctor García, Ángel J. Cappelletti, Tomás Cano Ruiz, José Muñoz Congost, Ismael Viadiu-- la traducció castellana de l'Enciclopedia Anarquista, de la qual només sortiren els dos primers toms, en 1970 i 1983, respectivament. Com a anarquista no congenià amb l'anarcosindicalisme. Durant sa vida va col·laborar en nombroses publicacions llibertàries, com ara Adarga,Cenit, Espoir, Faro,Humanidad, Ideas-Orto, Inquietudes,Liberación, El Nacional,Nervio, A Plebe, Ruta,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,Tierra y Libertad, etc. Publicà nombrosos llibres, alguns signats com Ben-Karius, i diverses antologies sobre figures destacades de l'anarquisme mundial, com ara La vida amorosa de Lord Byron (1952), La enseñanza laica ante la racionalista. La Escuela Moderna (1960, amb Costa Iscar), Ronda de la luna. Cuento (1960, amb Campio Carpio), Discusiones sobre ¿qué es el anarquismo? (1960, amb Formós Plaja), Excursión sobre los fundamentos del anarquismo. Albores del anarquismo (1961, amb George Woodcock i introducció de Víctor García), Determinismo y voluntarismo. Polémica (1966), Marxismo y anarquismo (1972),Ricardo Flores Magón (1976),William Godwin. Su vida y su obra (1977), La moral del apoyo mutuo (1977),El pensamiento de Pedro Kropotkin (1978),El pensamiento de Malatesta (1979),El pensamiento de Miguel Bakunin (1979),El pensamiento de Ricardo Mella (1979), Narraciones y cuentos anarquistas (1979, amb Salvador Hernández), El pensamiento de Sebastián Faure (1980),La obra constructiva de la Revolución española (1982, amb altres), ¿Qué es el anarquismo? (1985, amb pròleg d'Ignasi de Llorens), etc. Sa companya fou Maria Rossell Rossell, filla d'una família anarquista de Rubí (Vallès Occidental, Catalunya), que col·laborà en Tierra y Libertad de Mèxic. Benjamín Cano Ruiz va morir el 5 d'abril de 1988 a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) i fou enterrat l'endemà al Panteó Espanyol del Districte Federal.

    Benjamín Cano Ruiz (1908-1988)

     Escriu-nos

    Actualització: 05-04-15


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!
    0 0

    Normal021MicrosoftInternetExplorer4

    Al darrer ple ordinari es va aprovar definitivament el pressupost del 2015. L'équip de govern va acceptar  tres de les al·legacions que haviam presentat:

    1-Redacció d'un projecte del recorregut arqueològic. Aquest projecte es va aprovar, a proposta nostra, al ple de març de 2008.A Pollença hi ha centenes de jaciments arqueològics trobats, i incomptables que encara no estan ni catalogats. També haviam demanat introduir una partida pressupostària per continuar amb les excavacions al Pedreret de Bóquer.

    Recorregut arqueològic

    A l’equip de govern no li preocupa gens ni mica el patrimoni

    2.- Promoció del producte local i de proximitat. Es va aprovar a proposta nostra al ple de febrer del 2014.A més d'accions puntuals l'Ajuntament s'ha d'implicar més i de forma més programada i participativa amb la promoció de productes locals.

    Promocionar els productes locals

    Sí a la promoció dels productes locals

    3.- Fer un conveni per a l’obertura del Centre de Turisme de la Gola. S’està fent un conveni amb l’IBANAT, la seva dotació pressupostaria és de 30.000 euros. Venim denunciat tota la legislatura el tancament de l’únic Centre de Turisme Ornitològic de les Illes, motivat per les retallades del Govern. Finalment es fa el que veniam demanant fa mesos; davant de la passivitat del Govern ha de ser l’Ajuntament qui s’impliqui i aporti mitjans i doblers per l’obertura del Centre.  Estam a l’espera de veure com serà el conveni per valorar-ho però pensam que aquest Centre no pot estar tancat un altra temporada.

    PP i turisme ornitològic

    El PP passa de la Gola i de l'Albufereta.

    Obrir el CTO en maig i en condicions.

    Moció relativa a la reobertura del Centre de Turisme Ornitològic de La Gola (pdf)  

    Visita del Consellera a la Gola

    A pesar de l’acceptació d’aquestes tres al·legacions pensam que són insuficients i per això vam votar en contra del pressupost.  Haviam presentat un total de 11 al·legacions (a la continuació de l'article) , que en la seva majoria feien referència a acords de plens sense partida, i partides aprovades i no executades al pressupost 2013. Pensam que executar els acords del ple ha de ser la prioritat de qualsevol equip de govern, no fer-ho suposa una degradació de la democràcia municipal totalment inacceptable per a nosaltres. Igualment no acceptem que s’hagi aprovat aquest pressupost, que haurà d’executar en la seva majoria un nou equip de govern, sense mantenir reunions entre tots els grups.

     Altres al·legacions que vam presentar:

    Introduir una partida " Pla integral de recuperació dela Cala Sant Vicenç". Atès que la Cala Sant Vicenç ha estat la gran oblidada als Plans E, pressuposts, i  Plans d’Obres i serveis i quel’Associació de Veïns de la Cala Sant Vicenç al 2008 va realitzar un extens dossier al que s’identifiquen tota una sèrie de feines a realitzar per millorar l’espai públic de la cala; repàs de pintura, senyals de trànsit i indicadors, enllumenat, papereres, zones enjardinades, portetes del comptadors, els parques, les coves, la plaça dels pins... Que podria ser la base d'un " Pla integral de recuperació de la Cala Sant Vicenç"

     Atès que consideram que la realització d'actuacions puntuals no és el que es va aprovar  al ple d'octubre del 2007; un pla bàsic d'accessibilitat i supressió de barreres d'arquitectòniques.

    Atès que l’Ajuntament no va presentat Recurs de Cassació davant el Tribunal Suprem en la sentència recaiguda sobre la titularitat del camí de Cala Castell,  cal ja fer efectiva l’establiment de la servitud de pas per a vianants prevista en el PGOU de 1990 sobre el camí de Castell del Rei.  A la pàgina 18 de l’Estudi Econòmic Financer, aprovat en l’acord de l’Ajuntament Ple de dia 23 de maig de 1990, hi havia quantificades les despeses per a l’establiment de les servituds, les quals afectaven a 29,9 Km. de longitud de camins amb una despesa global de 44,8 milions de pts. el que representava un cost de 1,5 milions per Km., es a dir, 9.000 €/Km. La longitud del Camí de Cala Castell es aproximadament de 7,5 Km. i el del Castell del Rei es de 1,5 Km., el que representaria unes despeses respectives de 67.500 € i 13.500 € de 1990.

    A més a més vam demanar; introduir una partida per "Millorar el catàleg de camins amb la realització d’investigacions". Al ple del 25 de juliol de 2012 el ple municipal va aprovar iniciar la recuperació de l’ús públic del camí del coll d’en Patró i la  resolució dels expedients d'investigació.

     

     

     

    Atès que els clubs esportius es troben en una difícil situació econòmica i que això suposaria necessàriament augmentar les quotes a les famílies per poder cobrir les despeses destinades principalment a pagar els arbitratges, entrenadors i material. Demanam que s'augmenti la partida de subvencions a entitats esportives a 48000 euros.

    - Introduir  una partida  " Millora del conveni amb l'IES Clara Hammerl". Atès la necessitat d'un pavelló al Port de Pollença i que no té sentit fer una instal·lació nova tenint el pavelló de l'IES Clara Hammerl infrautilitzat. Cal millorar  el conveni entre l'Ajuntament i  l'IES Clara Hammerl per tal que l’Ajuntament pugui realitzar altres usos abans de construir noves infraestructures:

    - Tancar o separar mitjançant una tanca les instal·lacions esportives (incloses les exteriors) de la resta de les instal·lacions de l’IES.

    - Adequar els vestuaris i els banys que actualment estan en mal estat.  No hi ha vestuaris per als arbitres.

    - Ampliar el pavelló creant unes grades a la zona d'espectadors.

    -Assumir la gestió de la instal·lació fora de l’horari de l’IES, inclòs els mesos de vacances d’estiu, Nadal i Pasqua. Cal tenir en compte que l’IES té prioritat per a fer les seves activitats extraescolars, però que en cas de no fer-ne la instal·lació pugui ser ocupada per a realitzar activitats municipals.

    - Assumir de forma real la vigilància de la instal·lació (evidentment fora de l’horari lectiu). Actualment es trasllada aquesta responsabilitat al club, especialment als entrenadors.

    -Integrar la gestió d’aquestes instal·lacions esportives dins un pla de manteniment de les instal·lacions esportives del Port de Pollença o de tot el municipi. Actualment no hi ha un pla de manteniment de la instal·lació, només es fan actuacions o reparacions puntuals que realitza l’Ajuntament o l’IES depenent de qui sigui l’interessat.

     Vam demanar introduir una partida " Conscienciació i mitjans tècnics i materials alternatius als herbicides". Es va aprovar al ple del mes de maig de 2013.

    Atès l'informe d'intervenció relatiu a la proposta d'aprovació del pressupost i la nota informativa de la TAG del 11 de febrer respecte a la plantilla d'EMSER:

    - Introduir una partida per realitzar un pla de productivitat i fixar els oobjectius a complir pels funionaris per meritar el dret a percibir-ho.

    - Reduir les places de personal eventual de la plantilla a dues.

    - Procedir a l'acomiadament  de les dues persones contractades de forma irregular a la plantilla de personal d'EMSER.

    - Corregir les diferències existents entre la plantilla orgànica i la econòmica d'EMSER.

     

     



    HOMENATGE ALS REPUBLICANS.

    14 d'abril a les 19:00 a la Plaça dels Seglars

     

     


    0 0
  • 04/07/15--00:33: Contra una paret
  •  

    - Així doncs -va preguntar el periodista de la BBC-, vós heu estat resant davant el Mur de les Lamentacions per la pau entre els israelians i els àrabs durant els darrers trenta anys. Com us sentiu?
    - Era com parlar amb una paret -va respondre el rabí de Jerusalem.

    Samos Oz i Fania Oz-Salzberger. Els jueus i les paraules 

     

     

     


    0 0

    Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. (Miquel López Crespí)


    Sa Pobla 1959: primera acció de lluita contra el feixisme



    Espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un!

    A l'escola graduada on vaig aprendre de llegir i escriure -un centre que manà construir un oncle-avi meu que havia estat batle de sa Pobla en temps de la dictadura de Primo de Rivera, en Miquel Crespí-, ens feien formar als matins i, drets, braç en alt, fent la salutació romana, cantàvem estranys himnes imperials abans d'entrar a classe. Em repugnaven les guturals melodies franquistes amb acompanyament de tambor. No podia suportar, em feia fàstic alçar la mà. Fou pitjor quan, als deu anys, aprovat l'examen d'ingrés per a poder cursar el batxillerat, vaig anar a estudiar a l'Institut. Dèiem "Institut" a un vell magatzem de gra i altres productes agrícoles que, en la postguerra, havia servit de presó per als captius republicans. Jo no sabia que a les aules on estudiava, pocs anys enrere, hi va romandre presoner el meu pare. No m'ho va dir mentre vaig ser al centre! Ho vaig saber més endavant, per boca d'un oncle. Al magatzem de Can Garroví hi havien estat molts mesos els ex-combatents de la llibertat, els homes que havien provat de salvar els pobles de l'estat de la bèstia feixista i, ara, amb la pistola a l'esquena, eren obligats a picar pedra fent les carreteres militars que envoltaven la badia d'Alcúdia.


    Totes les banderes de Falange Española anaren a parar als fems o al fons del pou!

    Record que no podia suportar les mentides -jo ja sabia que eren falsedats- de la "Formación del Espíritu Nacional". El professor de "política", com anomenàvem aquella monstruositat sense cap ni peus de la història oficial feixista, no era pobler. Cada matí, amb una moderna moto "Guzzi" -una meravella de la locomoció en un temps sense els moderns cotxes esportius del present-, arribava a l'Institut. Per les converses que sentia a casa, per les fotografies de la família, les velles revistes trobades al canterano, intuïa que els autèntics herois, els "bons", eren els republicans, l'exèrcit popular, les milícies antifeixistes en les quals, al costat de Durruti, Líster o Modesto, lluitaren el pare i els meus oncles.

    Capvespres plujosos plens de citacions de Franco i José Antonio, els Reis Catòlics Isabel i Ferran, escoltant, sense poder-hi fer res, les "heroïcitats" dels defensors de El Alcázar de Toledo, la Gloriosa División Azul. Mirava per la finestra en un intent desesperat d'alliberar-me de l'eterna farsa que pugnava per dominar el meu esperit infantil. Rememorava tonades del camp, rondalles de la padrina. Qualsevol cosa em servia per no haver d'aprendre l'absurd diluvi de foc que no tenia res a veure amb la meva vida particular, amb la família ni amb el meu poble.

    El ferm rebuig als homes de la Falange es consolidà després d'anar a un parell de campaments del "Frente de Juventudes". Era una obligació, de voler aprovar l'assignatura que ens donava el professor inquero. Per molt bones notes que haguessis obtingut, si no anaves al campament, suspès.

    S'anomenava "Campamento de la Victoria". Les tendes de campanya ocupaven una bona extensió dels boscos de pins que hi havia anant a l'ermita de la Victòria. Allà, disfressats de joves falangistes, amb el jou i les fletxes al pit, accentuaven el rentat de cervell amb combinació amb un parell de clergues que cooperaven activament amb els comissaris feixistes. El primer que ens ensenyaren fou perseguir els xuetes. Record el capellà, amb camisa blava, a l'horabaixa, després d'haver dinat, repetint un per un -perquè els aprenguéssim de memòria- els cognoms dels qui -deia, furiós- havien ajudat a matar Nostre Senyor Jesucrist. Al poble, tenia molts amics que s'anomenaven Picó, Pomar o Segura. Mai els havia relacionat amb crim tan gran contra la humanitat! El mossèn i el professor de "Formación del Espíritu Nacional" assenyalaven, amenaçadors, els companys del campament que tenien la desgràcia de ser portadors de tals cognoms: "No te escondas entre los compañeros, Valls!"; "Eres un cobarde, Miró, de la `raza' tenías que ser!; "Aguiló... dime... ¿de dónde saca el dinero tu familia, si no trabajáis en el campo?". Allò era una follia. Els pobres al.lots no sabien on amagar-se. Tornaven vermells. Crec que mai he vist patir tant un infant. Era pitjor que si els haguessin pegat amb un fuet o amb un garrot fins a fer-los sang. A les nits, grups de companys fanatitzats per les autoritats del campament anaven de tenda en tenda i tiraven aigua damunt els pobres "xuetes", els pintaven la cara amb pasta de dents o carbó. Aquella inhumana unió entre la Falange i els capellans per a fer la vida impossible als meus amics del poble, els desgraciats que tenien la mala sort de portar els cognoms blasmats, acabà de consolidar el meu odi visceral per tot el que tingués a veure amb José Antonio, Franco, el jou i les fletxes, els "Gloriosos defensores del Alcázar" o el "Imperio Español de Isabel i Fernando".

    A poc a poc vaig anar ordint la meva venjança. A sa Pobla, el "Frente de Juventudes" tenia un local, una casa que servia per a reunions i activitats diverses -organització de campionats esportius o de "cultura" falangista-. La primera casa que tingueren era darrere l'Ajuntament. Més endavant es canviaren de lloc i obriren -amb assistència de les primeres autoritats- un nou cau al carrer de l'Escola, prop d'on vivia la meva besàvia. Les parets de les distintes cambres estaven adornades amb els treballs que ens obligaven a fer a l'Institut. Murals amb la vida de Mola, Franco, Yagüe, José Antonio, Calvo Sotelo, Ramiro de Maeztu. Dibuixos amb els herois principals del Gran Imperi Espanyol "donde nunca se ponía el sol": els Reis Catòlics, Hernán Cortés, Pizarro, el rei Carles I, Felip II... El professor ens manava dibuixar el mapa del món amb l'obligació d'indicar la grandària i extensió del famós "Imperi". Les consignes falangistes, envoltades per angelets i guerrers, omplien cada una de les habitacions on, en teoria, els joves de sa Pobla havíem de passar les hores de lleure jugant al parxís, a escacs, o pintant i dibuixant tan engrescadores "aventures culturals".

    Amb el meu amic de la infantesa, en Sebastià Bennàssar, de Can Pelí, un dia decidírem passar a l'acció. Un vespre, quan havien tancat i no hi havia ningú dintre, agafàrem la clau de la finestra on la deixaven -tots els al.lots en sabíem l'amagatall- i, decidits, hi entrarem sense obrir els llums. No era qüestió que ens trobassin!

    Primer espanyàrem els cartells amb les històries de Franco i José Antonio, Mola i Queipo de Llano, Hernán Cortés i els Reis Catòlics. No en deixàrem ni un! Els fèiem bocins a poc a poc, fruint de l'acció. No vull amagar que ens posseïa una certa por. Si ens haguessin trobat, l'escàndol hagués estat majúscul! Però en aquells moments allò ens semblava un acte completament alliberador. Després, amb carbó, anàrem tapant totes les consignes de Falange que hi havia a les parets fins a deixar-les irreconeixibles. Dibuixàvem amb fúria, fent-nos mal a les mans, espitjant amb força el carbó. Per acabar d'arrodonir la feta, anàrem agafant un a un els jocs de parxís, les pilotes amb el segells "Frente de Juventudes", les capses amb les peces de dames i escacs i, una a una, les llançàrem al pou del pati. Feien una seca remor en caure a baix. Clac!, Clac!, Clac!. Podies contar, u, dos, tres, quatre, fins que els objectes ensopegaven amb l'aigua profunda del fons. Silenciosament tornàrem a tancar el pany de la porta, deixàrem la clau en el mateix lloc, a la finestra, i partírem.

    A l'endemà, el professor de "Formación del Espíritu Nacional" vingué emmurriat. No va dir res. Durant un parell de setmanes ens va fer córrer fins a esgotar-nos. Per una temporada s'acabà el jugar al futbol a l'hora del "recreo". El director també ens mirava mentre entràvem a classe, intrigat, pensant qui podia haver estat el culpable de l'endemesa. Oficialment no digueren res. El falangista ens feia córrer, a tota la classe, amb ràbia, com si volgués matar-nos. Potser pensava que allò només podia ser obra dels de tercer o quart. I no s'errava! Suàvem, sota el càstig silenciós; però, per dintre, tant en Sebastià de Can Pelí com jo mateix érem immensament feliços. Era a finals de l'any 1959. Aquella fa ser la meva primera acció pràctica d'antifranquisme. La record com altres deuen recordar un "excel.lent" en les notes de fi de curs.

    Durant molts mesos, en Sebastià i jo anàrem a classe amb la rialla als llavis. Intuíem que no servien de res les mentides oficials. No ens havien pogut doblegar, fer creure una falsa història curulla de mentides. Havíem vençut l'adoctrinament. I això era l'únic que ens importava. Per això l'alegria ens sortia pels ulls, com un raig inabastable de llum.

    Miquel López Crespí


    0 0

    [06/04] Comuna de París - Procés contra Di Sciullo - Jeanneret - Heilmann - Darien - Mounier - Mühsam - Borghi - Viadiu - Cano - Monteil - Michaelis - Benner - Gori - Lavandeira - Ego-Aguirre - Patán - Pareja - Solé - Grogan - Szücs

    Anarcoefemèrides del 6 d'abril

    Esdeveniments

    Destrucció de la guillotina a la plaça de l'Ajuntament (06-04-1871) segons un gravat de l'època

    - Crema de guillotines a París: El 6 d’abril de 1871, durant la Comuna de París (França), el 137è batalló de la Guàrdia Nacional arrossega dues guillotines que havien descobert encarregades per Adolphe Crémieux, ministre de Justícia, des del carrer Folie-Régnault, a prop de la Roquette, fins a la plaça de l’ajuntament del XI districte, i sota l’estàtua de Voltaire --el defensor de Jean Calas, injustament ajusticiat. Les guillotines són cremades davant d'una gentada joiosa i amb els crits d'«A baix la pena de mort». Henri Rochefort va declarar en aquesta ocasió que ja no era hora de«tallar els caps sinó d’obrir les intel·ligències». Caldrà esperar més d’un segle perquè François Mitterrand, com a president de la República, aboleixi la pena de mort en 1981 i enviï aquest instrument de mort definitivament al museu. 125 anys després de la crema, el 6 d’abril de 1996, els Amics de la Commune faran cendres una maqueta de la guillotina al mateix lloc per commemorar el fet, tot i que sense l’estàtua de Voltaire que va desaparèixer durant l’ocupació nazi.

    ***

    Pietro Gori en plena al·locució

    - Procés contra Camillo Di Sciullo: El 6 d’abril de 1894 al Tribunal de Chieti (Abruços, Itàlia) es processat l’anarquista Camillo Di Sciullo, responsable del periòdic Il Pensiero, acusat de «vilipendi de la institució monàrquica, provocació a l’odi entre les diverses condicions socials, provocació contra l’ordre familiar, ofensa al dret de la propietat». La defensa corre a càrrec de l’advocat llibertari Pietro Gori. Di Sciullo serà absolt gràcies a l’arenga de defensa de Gori, un discurs que amb el temps s’ha fet famós com a exemple de propaganda anarquista.

    Anarcoefemèrides

    Naixements

    Gustave Jeanneret: "Autoretrat" (1873)

    - Gustave Jeanneret: El 6 d'abril de 1847 neix a Môtier (Val-de-Travers, Neuchâtel, Suïssa) el pintor anarquista i internacionalista Gustave-Auguste Jeanneret. Sos pares van ser Louis-Auguste Jeanneret i Henriette Oehl. Des de jove es va veure atret a Neuchâtel, juntament amb son germà, pel món de l'art de la mà del seu oncle, el pintor i mestre de dibuix Georges Grisel. A Zuric aprengué a l'Escola Cantonal el gravat sobre acer per a la realització de paper d'empaperar i en 1864 marxà a Alsàcia on aquesta indústria estava en ple desenvolupament. El seu aprenentatge a la fàbrica de papers pintats Zuber a Rixheim el descoratjà força per la feina purament tècnica d'aquest treball decoratiu i en 1867 abandonà Alsàcia i s'instal·là a París (França), on es lliurà cent per cent a la pintura, alhora que feia feines com a dissenyador industrial per guanyar-se la vida. A la capital gala estudià a l'Acadèmia Suïssa i el 20 d'abril de 1870 s'afilià al Sindicat de Dissenyadors sobre Teixits --tenia el carnet número 30. En 1870, durant una estada a Suïssa, decidí restar a Neuchâtel a causa de l'esclat de la guerra francoprussiana. Amic de la infància de James Guillaume, s'adherí el 3 de setembre de 1870 a l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT) de caire bakuninista. A començaments de juliol de 1871, en plena repressió dels membres de l'extinta Comuna, retornà a París amb una maleta de doble fons plena de passaports destinats a facilitar la fuita de communards. També tenia la missió d'investigar sobre la sort de l'internacionalista llibertari Eugène Varlin. A París tingué especial relació amb els internacionalistes Henri Roullier i Charles Rochat. En 1872, després d'una estada a Lió (Arpitània), retornà a Suïssa, on va ser nomenat secretari de la Secció de Neuchâtel de l'AIT bakuninista. El 19 de maig de 1872 assistí al II Congrés de la Federació del Jura de l'AIT a Locle. El 24 de setembre de 1872, en nom d'aquesta secció, es manifestà en contra de l'exclusió de James Guillaume votada arran del Congrés de l'Haia. En 1876 el seu quadre Le vauseyon va ser acceptat al Saló de París. Entre 1876 i juliol de 1877, data de la seva sortida cap a París, formarà part del Comitè Federal de la Federació del Jura. Entre juny de 1877 i desembre de 1878 va ser membre del comitè de redacció de L'Avant-Garde de La Chaux-de-Fonds, juntament amb Brousse, Spichiger, Schwitzguébel i Rossel. El 12 d'octubre de 1879 fou el secretari, amb Schwitzguébel, de la Reunió General de la Federació del Jura a La Chaux-de-Fonds. Ajudà son amic Guillaume en la recerca d'informació per a la seva obra històrica sobre la Internacional. Quan la Federació del Jura s'extingí, es lliurà totalment a la pintura, realitzant obres d'allò més variades (paisatges, natures mortes, retrats, imatges de marginats socials, representacions del treball pagès i semiindustrial, motius regionals i alpestres, visions de la solidaritat social, etc.) i acostant-se al pintor Albert de Meuron. Tingué influències de diversos artistes, com ara Gustave Courbet, Ferndinand Hodler, Claude Monet, Camille Corot, Charles-François Daubigny i Jules Bastien-Lepage, entre d'altres. També realitzà faiances, ceràmiques i grafismes. En 1888 es casà amb l'acabalada Emma Wolfrath i s'instal·là definitivament a Cressier, on adquirí una possessió vitícola, la vida i les tasques pageses de la qual li varen inspirar nombroses obres. En 1889, amb Eugène Burnand i Alfred Lanz, va fer de comissari de la Secció Suïssa de Belles Arts en l'Exposició Universal de París. Durant molts anys va ser membre de la Societat de Pintors, Escultors i Arquitectes Suïssos, en la qual lluità a favor de la creació d'una caixa de socors per als artistes; i entre 1903 i 1904 va ser president d'aquesta societat. També presidí entre 1901 i 1905 la Comissió Federal de Belles Arts. En 1919 llançà un projecte d'una federació suïssa de treballadors intel·lectuals. Exercí de crític d'art en ocasió de determinades polèmiques i va ser molt amic de teòrics de l'art (Philippe Godet, Gaspard Vallette, William Ritter, etc.). Gustave Jeanneret va morir el 13 de setembre de 1927 a Cressier (Neuchâtel, Neuchâtel, Suïssa). Les seves obres es poden veure en els millors museus suïssos (Boudry, Ginebra, La Chaux-de-Fonds, Le Locle, Neuchâtel, etc.). Son germà Georges Jeanneret també va ser un gravador, artista i escriptor llibertari i sos fills Blaise Jeanneret i Baucis de Coulon també van ser pintors. En 1934 M. P. Verneuil publicà Gustave Jeanneret. En 1998 es realitzà una exposició retrospectiva al Museu de l'Art i de la Història de Neuchâtel que va treure de l'oblit el seu art.

    ***

    Foto policíaca de Ludwig Heilmann (ca. 1894)

    - Ludwig Heilmann: El 6 d'abril de 1857 neix a Schifferstadt (Baviera, Confederació Germànica; actualment Renània-Palatinat, Alemanya) l'enquadernador i propagandista anarquista Ludwig Hämmerli Heilmann, conegut com Louis Heilmann o Fritz Hämmerli. Emigrà a Suïssa i s'establí a Lausana (Vaud, Suïssa). Segons la policia, es trobava entre els «anarquistes més exaltats» i en relacions directes amb els grups anarquistes de Nova York (Nova York, EUA), a més de distribuir la premsa d'aquests a Europa. El 27 de febrer de 1885 s'escorcollà el seu domicili, al número 13 del carrer du Pré de Lausana, i es trobaren nombrosos fullets, publicacions i periòdics anarquistes, entre ells 326 exemplars Freiheit, periòdic editat per Johann Most i que distribuïa, a més de correspondència compromesa. El 3 de juny de 1885 se li va decretar l'expulsió de la Confederació Helvètica per les seves activitats llibertàries, juntament amb altres 20 companys (Bodenmüller, Brenner, Brilitzki, Daschner, Dorat, Fitzek, Jean Grave, Halbedl, Jonata, Klinger, Koubsky, Leonhard, Nikitscher, Nowack, Nowotny, Petersen, Schultze, Remlinger, Wakenreuter i Zahradniczek). Passà a França, però a començament de la dècada dels noranta també va ser expulsat del país gal i es refugià a Londres (Anglaterra). En 1894 el seu nom figura en un llistat d'anarquistes a controlar establert per la policia ferroviària de fronteres francesa.

    ***

    Retrat de Georges Darien

    - Georges Darien:El 6 d'abril de 1862 neix a París (França) l'escriptor anarcoindividualista Georges Hippolyte Adrien, més conegut com Georges Darien. Havia nascut en una família protestant i son pare (Honoré Charles Émile Adrien) era propietari d'un magatzem de novetats. Durant la Comuna de París es va refugiar amb sa família a Versalles. En 1869 perdé sa mare (Françoise Sidonie Chatel) i es va trobar amb una madrastra (Élise Antoinette Schlumberger) odiosa que el volia convertir al catolicisme. Després d'un batxillerat mediocre a l'Institut Charlemagne de París, per fugir d'aquest ambient, el 16 de març de 1881 es va allistar en el II Esquadró de Transports. Però com la seva personalitat no estava feta per suportar les baixeses i les mesquineses de la vida militar va acabar, el 23 de juny de 1883, davant un tribunal militar que el condemnà al trasllat a la I Companyia Disciplinària de Sapadors a Tunísia. El 16 de març de 1886 fou alliberat després de cinc anys de servei militar i 33 mesos de treballs forçats als batallons africans (Biribi), experiència que el marcarà per a tota la vida. Quan tornà a París, va trencar definitivament amb sa família. Sol i sense amics, va començar a freqüentar els cercles llibertaris. En unes golfes llogades al carrer de l'Odéon, va començar a escriure els records de les seves experiències tunisianes. En 1888, l'editor Savine va acceptar publicar el manuscrit sota el títol Biribi, que havia estat rebutjat per altres editorials per considerar-lo escandalós. Poc després, en 26 dies, va escriure un llibre sobre la guerra de 1870 i la repressió de la Comuna, Bas les coeurs!, que fou publicat pel mateix editor el 28 de desembre de 1889. En 1890 publicarà la novel·la Florentine i una nova edició de la seva primera obra sota el títol Biribi, discipline militaire. L'èxit d'aquesta nova edició és tan gran que el govern de la República decideix suprimir oficialment les companyies disciplinàries de sapadors, encara que les restablirà més tard sota el nom de«batallons disciplinaris», però el Ministeri de la Guerra prohibeix els cartells anunciadors de l'edició popular de l'obra. Aquest mateix any, amb Lucien Descaves, estrena Les Chapons, adaptació teatral de la seva obra Bas les coeurs!, que resultarà tot un escàndol per a la burgesia. Després d'una disputa amb Savine, que no li pagava els drets d'autor, recobra la seva llibertat i signa, el 25 de juny de 1890, un contracte amb l'editor Stock. Però aquesta editorial li rebutjarà el manuscrit de L'Ogre davant el perill de processos judicials sorgits arran d'una possible publicació. El llibre, una dura crítica a l'escriptor antisemita Edourard Drumont, serà publicat el març de 1891 per Genonceaus sota el títol Les Pharisiens. Gràcies a la publicació d'aquest llibre farà amistat amb l'escriptor llibertari Bernard Lazare. Poc després, començarà a col·laborar en el periòdic anarquista L'En Dehors, de Zo d'Axa --destaca la publicació de l'assaig «Le roman anarchiste», el 28 de setembre de 1891. A partir de novembre de 1893 redactarà en solitari el setmanari L'Escarmouche, que es publicarà amb il·lustracions de Toulouse Lautrec, Valloton, Ibels, Willette i Vuillard. Arran de l'assassinat del president de la República, Sadi Carnot, el 24 de juny de 1894, a mans de Sante Caserio, que desencadenarà una forta repressió en els cercles anarquistes, i el fet de no tenir-ne ni cinc, l'obligà, com Zo d'Axa o Michel Zévaco, a fugir de França i es refugià a Anglaterra, després de viure un temps a Brussel·les (Bèlgica) i a Wiesbaden (Alemanya). A Londres freqüenta els cercles d'anarquistes francesos en l'exili i, gràcies a que parla amb fluïdesa l'anglès, també participa en els grups llibertaris britànics. En aquesta època descobreix el món de delinqüència (lladres, prostitutes, matons, usurers, falsificadors, polítics corruptes, etc.), que li servirà d'inspiració per al seu proper llibre, Le voleur, que envia en 1897 al seu editor Stock, que acabava de reeditar Biribi, i que es compromet a publicar-lo a finals d'any. Aquest llibre defensa una mena d'anarcoindividualisme messiànic, on l'única solució per a la humanitat passa per la destrucció de l'ordre establert, de l'Estat; encara que criticarà el cercles llibertaris francesos i determinats militants destacats sota pseudònims transparents, com ara Charles Malato. L'11 de novembre de 1898, després d'haver estat boicotejada per la censura, s'estrenà al Grand Guignol l'obra L'ami de l'ordre, que descriu la repressió de la Comuna de París. En 1900 publicà una obra força dura, La belle France, on critica durament i violentament la societat burgesa del seu temps. En 1901, la primera versió de L'Épaulette va ser refusada per La Revue Blanche sota el pretext que es tractava simplement d'un pamflet. Encara que amnistiat, decidirà restar a Anglaterra i no tornarà a França com van fer gairebé la resta de companys. En 1903, Émile Janvion li va proposar escriure una publicació anarquista per preparar el Congrés Antimilitarista i Pacifista que s'havia convocat per a l'any següent i, encara que ell no es declarava en absolut pacifista, va publicar el periòdic anarcoindividualista L'Ennemi du Peuple, on criticarà tothom (burgesos, revolucionaris, maçons, jesuïtes, radicals, socialistes, etc.). El juny de 1904 formarà part de la delegació francesa al congres antimilitarista d'Amsterdam, on destacarà per les seves invectives gens ni mica pacífiques. En aquesta època esclatà una dura polèmica amb Malato, qui l'insultà de valent, controvèrsia que fou tan important que Janvion, director de L'Ennemi du Peuple, s'estimà més suprimir la publicació que haver d'intervenir en la disputa. En 1904, fart dels editors francesos, publicà en l'editorial londinenca Everett el llibre Gottlieb Krumm. Made in England, escrit directament en anglès i on també criticarà la societat burgesa britànica. En 1905 sortirà finalment a França L'Épaulette, novel·la marcadament antibel·licista i on repassarà els escàndols del militarisme francès des de l'afer Boulanger a la matança de Fourmies. Aquest any també retornarà finalment a França i ho farà acompanyat de Suzanne, una anglesa d'origen alemany amb qui s'havia casat en 1899. En 1906 escriurà l'obra teatral Le parvenu, sobre Napoleó durant la nit abans de Waterloo. També estrenarà al Teatre Antoine el melodrama Biribi, sobre els batallons africans. Altres obres dramàtiques, com l'adaptació de Le voleur, Le pain du Bon Dieu o La viande à feu, seran refusades per tots els directors teatrals. En 1909 crearà el periòdic anarquista Terre Libre i el desembre d'aquell any fundarà la Unió Sindical dels Artistes Dramàtics. Una de les activitats d'aquest sindicats consistí, l'1 de juny de 1910, bombardeja amb bombes fètides l'escena del Teatre de l'Òpera i cantar La Internacional durant una representació de Tosca. En aquesta època creà la branca francesa de la Lliga per a l'Impost Únic, basada en les idees de l'economista nord-americà Henry Georges i finançada per l'empresari Joseph Fels, i l'1 de juliol de 1911 sortí el primer número del seuòrgan d'expressió, Revue de l'Impôt Unique. Després del fracàs en les eleccions municipals de 1912 d'aquesta lliga georgista, Fels tancat l'aixeta i la seva branca francesa desaparegué. El 30 d'abril de 1919, sa companya Suzanne va morir i ell encara aguantarà dos anys més, malalt i abandonat de tothom. Georges Darien va morir el 19 d'agost de 1921 a la seva casa del carrer Saint-Placide de París (França). Darien sortí de l'oblit en 1955 amb la reedició de Le voleur i dos anys després amb la de Bas les coeurs! En 2002 Valia Gréau publicà l'estudi criticobiogràfic Georges Darien et l'anarchisme littéraire.

    ***

    Colònia "L'Essai" (Aiglemont)

    - André Mounier: El 6 d’abril de 1878 neix a Joigny (Borgonya, França) l’anarquista André Mounier, també conegut com Jean Prolo o L’Agrònom. Fill d’un brigadier del 4t Regiment de Dragons, fet que va intentar amagar sempre, en 1904 s’instal·la a la colònia llibertària«L’Essai», més coneguda com a Colònia d’Aiglemont, a les Ardenes, com a enginyer hortícola titulat. L’Agrònom pondrà en pràctica el desenvolupament agrícola en gran escala. El 10 de juny de 1906 fundarà el periòdic Le Cubilot, que serà, a partir de 1907, imprès a la Colònia. Però arran de la publicació de dos articles antimilitaristes, Mounier serà jutjat el 18 de febrer de 1908 per «injúries a l’Exèrcit». Per evitar la condemna, deixa la Colònia el 25 de gener de 1908 i es refugia a Râpe-sur-Veytaux, al cantó suís de Vaud. Condemnat per no comparèixer a tres mesos de presó i 500 francs de multa, tornarà a entrar a França per Chambéry l’octubre de 1910 i farà una apel·lació del judici. El 14 de febrer de 1911 l’Audiència de les Ardenes l’absol dels càrrecs pendents. És autor del llibret En communisme: la colonie libertaire d’Aiglemont (1906)

    ***

    Erich Mühsam (ca. 1928)

    - Erich Mühsam: El 6 d'abril de 1878 neix a Berlín (Alemanya) l'escriptor i propagandista anarquista Erich Mühsam. Son pare, Sigmund Mühsam, fou un apotecari jueu de la petita burgesia alemanya que volgué donar-li una educació força autoritària i contra la qual se'n revoltarà ben aviat. El gener de 1896 fou expulsat de l'institut de Lübeck, ciutat on s'havia instal·lat sa família, per «intrigues socialistes» després d'haver publicat anònimament en un full socialdemòcrata local (Lübecker Volksboten) diversos articles denunciant les practiques dictatorials dels professors a l'internat; va haver d'acabar el batxillerat a Parchin. El seu talent literari fou molt precoç: amb 11 anys escrivia faules i amb 16 feia diners component versos satírics. En 1900 abandonà la farmàcia familiar, a la qual havia començat a fer feina com a aprenent, per consagrar-se a l'agitació cultural, de la qual esdevindrà un dels màxims exponents de la seva generació. Aquest mateix any s'instal·là a Berlín, començà a treballar en una fàbrica de productes químics i s'adherí al cercle «Neue Gemeinschaft» (Nova Comunitat) que reagrupava joves intel·lectuals polititzats i partidaris de la vida comunal, com ara els germans Hart, Peter Hille, Pau Scheerbart, Wilhelm Bölsche, Martin Buber o Gustav Landauer. Sota la influència d'aquest últim, després d'abandonar el Cercle, descobrirà els escrits anarquistes, especialment els de Mikhail Bakunin. En aquesta època col·laborà en nombroses publicacions llibertàries, com Der Freie Arbeiter, Der Anarchist i sobretot la revista Der Kampf, fundada per Johannes Holzman (Senna Hoy), i edità a Berlín el periòdic Der Arme Teufel. Ben aviat esdevingué molt popular en els cercles dels cabarets literaris i de la vida bohèmia i esdevingué el productor del «Cabaret zum Peter Hille», nom d'un vell membre de la «Neue Gemeinschaft» que acabava de morir. La policia el considera un agitador perillós i és constantment vigilat. Entre 1904 i 1907 viatjà arreu d'Europa: Itàlia, Suïssa --on trobà Fritz Brupbacher, biògraf de Bakunin, i participà en la comunitat de Monte Verità d'Ascona--, Àustria i França. A París freqüentà els cabarets «Le Lapin Agile» i «Le Chat Noir», participà en diverses reunions del Club Anarquista Alemany de París i fa amistat amb Gustave Hervé, James Guillaume i antics communards. En tornà a Berlín, continuà col·laborant en Der Freie Arbeiter i en el seu suplement mensual (Generalstreik), on reivindicà l'antimilitarisme, però també en Jugend i en Simplicissimus. Arran del Congrés Internacional Anarquista d'Amsterdam de 1907, va fer una crida a la desobediència civil i a rebutjar el pagament de l'impost per a l'Exèrcit. Aquest mateix any, per haver redactat un pamflet sobre aquests temes, fou condemnat a 500 marcs de multa per«provocació a l'odi de classe i foment de la desobediència a la llei». El novembre de 1908 s'establí a Munic, on fundà el grup «Tat» (Acció), adherit a la Sozialistischer Bund (Lliga Socialista) que acabava de fundar Landauer. A poc a poc es deslligarà de la influència de Landauer i reivindicarà l'anarcocomunisme i orientà la seva propaganda vers el subproletariat. Detingut nombroses vegada i perseguit especialment per haver organitzat manifestacions de desocupats, sempre aconseguia no ser inculpat per manca de proves, però els continus processos acabaren amb el grup «Tat». En 1911 llançà a Munic un nou periòdic, Kaïn, on publicarà gran part de la seva obra i que sortirà fins al 1914 i tirarà uns 3.000 exemplars. Quan esclatà la Gran Guerra, d'antuvi s'alineà amb els partidaris de la Unió Sagrada («Manifest dels Setze»), fet pel qual fou durament criticat, especialment per Landauer; però, en adonar-se del seu error, lluitarà contra la guerra amb un grup d'intel·lectuals (Gustav Landauer, Heinrich Mann, Lujo Brentano, etc.) amb la finalitat de reunir pensadors i humanistes per crear un corrent pacifista. Aquesta actitud considerada«derrotista» per les autoritats el portarà a ser desterrat als Alps bavaresos. El 17 de juny de 1916 participà en una gran manifestació contra la fam. El gener de 1918, durant una vaga dels obrers de les fàbriques de munició a Munic, prengué la paraula davant uns 100.000 treballadors de les fàbriques Krupp fent una crida a la vaga general; les autoritats, per desempallegar-se'n, li imposà un «servei auxiliar patriòtic» que refusà. Detingut per insubmissió, va ser tancat a Travenstein i no fou alliberat fins al 5 de novembre de 1918, poc abans de la revolució. Durant la Revolució alemanya de novembre de 1918 que proclamà la República, fou un dels fundadors de la Unió dels Internacionalistes Revolucionaris, reedità Kaïn --13 números entre el novembre de 1918 i l'abril de 1919-- i va ser un dels promotors del moviment a Baviera, on formà part del Comitè Executiu del Consell Obrer Revolucionari de Munic; fou ell qui, després de la caiguda de la monarquia bavaresa, proposà la proclamació de la República dels Consells de Baviera, que fou ratificada el 6 d'abril de 1919 per 243 vots contra 70. El 13 d'abril, després d'una temptativa d'aixecament de la guarnició de Munic, fou detingut amb altres responsables i empresonat a Ansbach. Després de la supressió del Consell per les tropes sota les ordres del socialdemòcrata Noske, fou condemnat a 15 anys de presó. Tancat durant sis anys a la fortalesa de Niederschonenfeld amb altres companys, com ara Ernst Toller, fou amnistiat el 21 de desembre de 1924 després d'una important campanya d'agitació. Durant l'empresonament pogué escriure poemes, peces propagandístiques (Brennende Erde, Verse eines Kämpfer, Alarm,Manifeste ais zwanzig Jahren) i el drama en cinc actes Judas, homenatge a Landauer assassinat durant la repressió. En el moment del seu alliberament, el 22 de desembre de 1924, fou acollit per milers d'obrers a l'estació de Berlín. Durant sis mesos recorregué Alemanya i parlà a favor dels presoners polítics. Entre 1926 i 1931 edità la revista Fanal i en 1928 fou un dels fundadors de la Unió Anarquista (UA). En aquests anys participà activament en la campanya a favor de Sacco i de Vanzetti i en la de Durruti i d'altres anarquistes espanyols amenaçats d'expulsió. Partidari d'un concepte de filosofia revolucionària, refusà la doctrina del materialisme històric en la seva obra Die befreiung der Geselischaft vom Staat (1932) i reivindicà la substitució de l'Estat per una organització de consells lliures d'obrers manuals i intel·lectuals. També denuncià el Partit comunista rus per haver confiscat la revolució i creat una dictadura en nom del proletariat. Denunciat sense treva per la premsa nazi, intentà crear un ample front antifeixista. Goebels l'anomenà «aquest porc jueu roig» i l'òrgan nazi publicà en primera pàgina tres fotos (Rosa Luxembourg, Karl Liebknecht i Mühsam) amb la llegenda:«L'únic traïdor de l'equip que no ha estat executat.». El 20 de febrer de 1933 presidí l'últim míting dels artistes antifeixistes de Berlín. Poc després, el 28 de febrer de 1933, l'endemà de l'incendi del Reichstag, fou detingut quan intentava arribar a Praga. La propaganda nazi li atribuí l'execució de 22 ostatges a Munic el 30 d'abril de 1919, sense adonar-se que des del 13 d'abril estava tancat a la presó d'Ebrach. D'antuvi fou internat al camp de Sonnebrug, a prop de Berlín, on fou apallissat i amenaçat d'execució en diverses ocasions. Després d'haver rebutjat cantar l'himne nazi (Deutschlandüber alles), fou colpit fins a l'esvaïment: la nit següent entonà La Internacional, per la qual cosa fou novament atupat. Més tard fou traslladat a la presó de Ploetzensse i al camp de concentració de Brandenburg, on diàriament fou apallissat per les SA que li destrossaren les mans perquè no pogués escriure. Patint una malaltia cardíaca, sord a força de cops i gairebé cec, sense poder caminar tot sol, fou hospitalitzat. El febrer de 1934 fou transferit al camp de concentració d'Oranienburg, on trobà entre altres el company Kurt Hiller, i se li encarregà la neteja de les latrines del camp. Quan les SS s'encarregaren de l'administració del camp, el comandant li donà 24 hores per penjar-se. Durant la nit del 9 al 10 de juliol de 1934 Erich Mühsam fou penjat pels seus botxins a les latrines del camp de concentració d'Oranienburg (Brandenburg, Alemanya). La versió oficial fou suïcidi. Mühsam fou enterrat el 16 de juliol de 1934 al cementiri de Dahlem (Berlín, Alemanya). Sa companya, Zenzl Mühsam, es refugiarà a la Unió Soviètica després de la seva mort, on intentarà editar les seves obres, però acabarà deportada a Sibèria.

    Erich Mühsam (1878-1934)

    ---

    Continua...

    ---

    Escriu-nos


    0 0

     Article d'en Pere J. Garcia Munar i na  Catalina Martorell Fullana publicat a la revista Lluc, 886/7, abril-setembre 2014.

    El municipalisme: una democràcia construïda des de baix.

    Antecedents històrics i experiències municipalistes actuals.

    El municipalisme és una manera d’entendre la política que fa incidència en la descentralització del poder i en la participació directa de les persones en la presa de decisions que afecten a la comunitat. Per tant, des del municipalisme s’advoca per l’actuació en un àmbit d’abast humà geogràficament parlant. És a dir, que la política s’ha de poder fer en un espai reduït (un municipi o barri) per tal de que tota la gent que hi viu pugui participar i prendre les decisions que afecten al col·lectiu. D’aquí que el municipalisme estigui molt lligat al federalisme, que no és més que la lliure unió de les comunitats per tal de gestionar aspectes de més ample espectre, així com també al respecte a la natura i a l’entorn i a la submissió de l’economia a la política per tal d’assolir la igualtat i el benestar real de totes les persones.

    La idea municipalista està lligada als primers corrents republicans i democràtics de mitjans segle XIX i que s’intentaren posar en pràctica a partir de la Revolució de Setembre de 1868. El federalisme a Espanya i (també a Portugal) tingué ressò entre les classes obreres i populars que veien en la República Federal la solució a l’abús de poder de la monarquia i del seu centralisme polític i administratiu.

    Un dels primers teoritzadors del federalisme i del municipalisme fou Francesc Pi i Margall que des de ben prest, el 1854, havia escrit una obra cabdal La Reacción y la revolución on exposava les seves tesis federalistes i acabava augurant una societat sense poder. Aquest autor estava influït pel francès Proudhon del qui traduí al castellà nombroses obres com El principio federativo (1863). D’ell recollí, a més de les seves idees de descentralització del poder, les idees mutualistes i cooperativistes. Aleshores a partir de 1868 l’ideari de Pi fou estès per tota la geografia i en ell es contemplava, com a element més fort, la descentralització del poder i el reclam de la sobirania en els municipis, en les regions i en les nacions. És a dir, apostava per una democràcia construïda de baix a dalt i en la que hi participava directament el poble. Això era una novetat en aquell temps de revolució on per primer cop les classes baixes tenien veu dins aquella Espanya estamental governada pel monarca, la noblesa i l’església. Tot i les dificultats de l’època, i que al final el 1874 acabaren desmantellant la República, sorgiren algunes experiències com els cantons que dugueren a la pràctica les tesis del federalisme posant fi a la concentració del poder i crearen les seves xarxes horitzontals amb els municipis com a fonaments principals.

    Un cop finalitzat el període republicà aquestes idees federalistes foren recollides per corrents més a l’esquerra del republicanisme. L’hereu directe d’aquestes idees fou l’anarquisme i l’anarcosindicalisme que agafà l’organització federal com la pròpia. Així no és estrany que autors com Anselmo Lorenzo, “apòstol de l’anarquia”, escrivís un llibre anomenat Municipios libres i que l’anarquisme espanyol adoptés per a si les propostes municipalistes del comunisme llibertari de Kropotkin. Tant és així que un cop esclatada la revolució espanyola del 1936 foren moltes les experiències municipalistes que es posaren en marxa a barris i pobles.

    El franquisme fou un desert per tot el tema municipalista, però un cop hi hagué el canvi de règim i es feren unes noves eleccions municipals, sorgiren noves propostes municipalistes a l’Estat espanyol. Però aquest municipalisme ja no era el d’antuvi, sinó que havia estat molt influït pel succeït a l’Europa dels anys 60 i 70, on els corrents municipalistes tingueren diverses experiències i es debateren, a grans trets, sobre si era més convenient assolir el poder mitjançant eleccions o si convenia més fondre’s en moviment social. Generalment es va optar per una mescla d’ambdues propostes: intentar assolir representació municipal sense deixar de crear moviment en la societat o sorgint aquestes candidatures a partir dels moviments socials. Tot això a escala local, que és l’únic àmbit on la democràcia directe o participativa és possible. Així durant els anys 70 i 80 hi hagué diverses agrupacions locals que aconseguiren regidors, sobre tot a pobles de Catalunya.

    Avui en dia, com antany, aquestes idees de democràcia des de baix sorgeixen amb força fruit de les circumstàncies que vivim. La gent demanda una renovació de la política tacada de casos de corrupció, l’elevat atur i la manca d’oportunitats laborals, l’auge de la pobresa i marginalitat i que sembla que els polítics treballen d’espatlles a la societat i continuen fent polítiques per les empreses i bancs. Dins aquest ambient polític hi ha una altra manera de fer i entendre la política i han sorgit propostes que demanden més democràcia, més participació ciutadana en els afers polítics, més transparència en la gestió econòmica i social dels nostres ajuntaments i diputacions, etc.

    A partir de 2011 amb el 15-M es tornà a parlar de construir una societat des de baix, fent ús de pràctiques horitzontals, assembleàries, etc. i reivindicant millores socials i econòmiques. Aquesta ràbia ciutadana s’ha canalitzat en part en candidatures municipalistes que ara estan en vertader auge, com les candidatures Guanyem, sorgides dels moviments socials sobretot a les principals ciutats espanyoles com Madrid, Barcelona, València... Però abans de l’eclosió del moviment dels indignats, des dels anys 80, havien sorgit a Catalunya propostes municipalistes com les Candidatures Alternatives del Vallès (CAV) i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP). Es tracta d’iniciatives presents a més de 100 pobles de Catalunya amb 104 regidors i que tenen com a objectiu la idea d’aprofundiment democràtic: polititzar a nivell local i posar en valor la transparència i la participació. En el cas de Mallorca hi ha candidatures locals que treballen en aquest sentit a Pollença i a Sineu.

    Pere J. Garcia Munar.

    Catalina Martorell Fullana.


     

     HOMENATGE ALS REPUBLICANS.

    14 d'abril a les 19:00 a la Plaça dels Seglars

     

     

     


    Warnning: Do NOT Get Caught While Searching!!
    Your IP : - Country : - City:
    Your ISP TRACKS Your Online Activity! Hide your IP ADDRESS with a VPN!
    Before you searching always remember to change your IP adress to not be followed!
    PROTECT YOURSELF & SUPPORT US! Purchase a VPN Today!

older | 1 | .... | 160 | 161 | (Page 162) | 163 | 164 | .... | 465 | newer