[16/01] «Vida Sindical» -«El problema de la militarización» -
Bourguer - Brupbacher - Pérez Guzmán -
López Sánchez - Vázquez
Valiño - Bilbao - Ibáñez Gracia -«Esbelt» - Carbó - Perea - Roda -«Moyita»Anarcoefemèrides
del 16 de gener
Esdeveniments
- Surt Vida Sindical: El 16 de
gener de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera i amb la
Confederació
Nacional del Treball (CNT) il·legal, surt a Barcelona
(Catalunya) el primer número del setmanari
anarcosindicalista Vida Sindical.
Periodico de los trabajadores. Fundat per un grup de coneguts
sindicalistes
(Arnó, Calomarde, Porquet, Minguet, Perió,
Pestaña, Piñón, etc.) en va treure
nou números, l'últim el 13 de març de
1926. Probablement va ser dirigit perÁngel Pestaña. Va continuar
l'orientació de Solidaridad
Proletaria i va ser l'expressió de la
reacció sindicalista enfronts dels
intents de crear un moviment obrer explícitament anarquista
per part de Diego
Abad de Santillán --des de La
Protesta,
de Buenos Aires-- i de Manuel Buenacasa --des d'El
Productor, de Blanes i Barcelona. En el número 1
va publicar un«Manifiesto», datat l'1 de gener de 1926 i signat
per un grup de 22 coneguts
militants cenetistes catalans --Adrià Arnó,
Corney, Bellavista, Coll, Banet,
Pedemonte, Ramon Molist, Gascón, Lleonart,
Quintà, Joan Peiró, Ángel
Pestaña,
Minguet, Piñón, Calomarde, Bono, Porquet,
Marró, Vidal, Renold, Manuel Pérez (Óptimo)
i Àngel Abella--, que va tenir
molt de ressò. Alguns han interpretat aquest manifest com a
un precedent
directe del trentisme, per mor de
les
seves concomitàncies pel que fa a idees i a persones. El
manifest sol·licitava
la legalització immediata de la CNT i l'obertura dels
sindicats barcelonins i
de tot l'Estat clausurats, així com la
reorganització del seus efectius. Per
altra banda, el manifest inclou una definició de la CNT quan
afirma que la
reorganització ha de fer-se sota unes determinades
premisses: neutralitat en la
lluita dels partits polítics i federalisme i solidaritats
obreres contra el
capitalisme, considerant els sindicats com a entitats
econòmiques; acompliment
dels acords del Congrés de la Comèdia i de la
Conferència de Saragossa;
elaboració de noves estructures d'acord amb
l'experiència i haurien de ser
discutides en un pròxim congrés; i
exigència de responsabilitats a les persones
que ostenten càrrecs en l'anarcosindicat. La idea va rebre
el suport
d'importants sectors de les regionals gallega i asturiana. Altres
firmes que hi
van escriure són Remigio Sala, Ismael Danubio, Juan Ortega o
Fernando Claro (Sevilla). Va
polemitzar fortament amb El Productor iLa Revista Blanca, fins al punt que
en un ple confederal es va
estudiar la conveniència de suspendre Vida
Sindical i El Productor,
però el govern de Primo de Rivera es va avançar
prohibint les publicacions.
***
- «El problema de la
militarización»: El 16 de gener de
1937 a Gelsa
(Saragossa, Aragó, Espanya) les centúries de la
Columna Durruti, enfront de l'exigència
per part del govern republicà de militaritzar totes les
milícies, difonen una
crida a tota la militància llibertària, sota el
títol «El problema de la
militarización», on fan una sèrie de
consideracions sobre organització,
eficiència, material bèl·lic, etc.,
per les quals passen les columnes
confederals al front d'Aragó, i presenten una proposta
alternativa
d'organització militar que s'ajusti al pensament anarquista.
Naixements
- Jean Bourguer: El
16 de gener de 1871 neix a Reims (Xampanya, França)
l'antimilitarista, anticlerical, sindicalista revolucionari i militant
anarquista Jean Bourguer. Teixidor d'ofici, alternava la feina a Reims
i a
Roubaix. En 1891 va formar part del Grup Anarquista de Reims i va
intentar
organitzar el moviment en una Federació del Nord-Est. En
1892, quan va ser
cridat a files, va ser condemnat en rebel·lia el 19 de
febrer a un any de presó
i a 100 francs de multa per «incitació de militars
a la desobediència, crits
sediciosos i provocació a l'assassinat». S'havia
negat a passar la revisió
mèdica i havia cridat durant el sorteig de quintes del 12 de
febrer: «No vull
disparar contra els meus germans, a baix la Pàtria, a baix
les fronteres, no
vull disparar!» Finalment, va ser detingut a
començaments d'abril i condemnat
el 25 de maig a dos anys de presó i a 200 francs de multa.
En 1897 va ser un
dels redactors del periòdic La
Cravache
(El fuet) i del seu continuador Le
Cravacheur (El fuetejador), convertint-se en el seu
administrador a partir
del número 6 en substitució d'A. Sauvage. En
aquesta mateixa època va
col·laborar en el setmanari anarquista Le
Droit de Vivre, publicat a París per Constant
Martin. El 12 d'abril de 1899
va participar al cafè «Le Cruchon d'Or»
en la creació del grup L'En Dehors,
amb Lapinte, Geoffroy,
Prudhomme Albert d'Iris, Desfossez
i
A. Marquette. El juliol de 1899 va publicar un pamflet anticlerical amb
els
noms dels capellans condemnats per «atemptats als bons
costums», tot denunciant«els ensotanats» i «els escarabats de
sagristia». Va ser elegit delegat al XI
Congrés Nacional Corporatiu (V de la Confederació
General del Treball) de París
de setembre de 1900 i en el XIII Congrés de Montpeller de
setembre de 1902 en
representació de la Federació Tèxtil i
de la Borsa de Treball de Reims. També
va representar les Borses de Treball de Bordeus i de Reims en el X
Congrés de
la Federació Nacional de les Borses de Treball de
França i de les Colònies que
va tenir lloc a Alger entre el 15 i el 18 de setembre de 1902. El
setembre de
1903, amb Charles Dhooghe, V. Grimbert i Louis Maillard, entre
d'altres, va fer
una crida a resultes del qual es va formar el grup «Les
Iconoclastes», del qual
van ser membres Beauvilain, Deverly, Boucher, Quirin i C.
Liénard. En 1905 es
va instal·lar a Tourcoing i s'adherirà a la
Unió dels Treballadors de Reims i
serà el gerent del periòdic anarquista de la zona
nord Le Combat, aparegut
successivament a Tourcoing, Lille i Roubaix
entre 1905 i 1914. Entre 1906 i 1913 va ser un dels principals
redactors, amb
Charles Dhoogue i Victor Grimbert, d'una nova sèrie del
periòdic La Cravache,
que tractarà sobretot
qüestions sindicals i anticlericals. En aquest
període va realitzar
conferències a la zona nord i a Reims i va
pertànyer al consell d'administració
de la Borsa de Treball de Reims. Durant la tardor de 1907 va ser
condemnat a 20
anys de treballs forçats i de desterrament per
receptació d'una butaca robada
trobada al seu domicili, malgrat que el lladre va declarar al judici
que
Bourguer no en sabia res. Va aconseguir fugir als Estats Units amb els
papers d'un
company i es va instal·lar a Filadèlfia.
Després de la Gran Guerra, va tornar a
França i es va establir a Trélazé, a
prop d'Angers. Com que la pena havia
prescrit, va poder tornar a fer conferències i en una que va
fer a la Borsa del
Treball de Reims va declarar: «Anarquista em vaig marxar,
anarquista he
tornat.»
***
- Paulette
Brupbacher: El 16 de gener de 1880 neix a Pinsk
(Polèsia, Imperi Rus; avui
Bielorússia), en una família benestant jueva, la
doctora i militant dels drets
de la dona, companya i col·laboradora del llibertari
suís Fritz Brupbacher, Pelta
Rajgrodski (o Raygrodski), més coneguda com Paulette
(Pauline o Paula) Brupbacher.
Sos pares es deien Aron Hirsch Rajgrodski i Frieda
Nimcowicz. En 1902 es va casar a Berna (Berna, Suïssa) amb
Abraham Goutzait,
també rus d'origen jueu, amb qui tingué una filla
i un fil --en aquests anys a
ser coneguda com Pelta Goutzait (o Paula Gutzeit). En 1902
començà a estudià
Lletres en la Universitat de Berna, on les dones podien estudiar, i en
1907 es
doctorà amb una tesi sobre la reforma agrària de
l'Imperi tsarista (Die Bodenreform).
En 1914 va anar a
Berlín a estudiar Medicina, però amb l'esclat de
la Gran Guerra retornà a
Suïssa. En aquests anys d'estudi treballà en una
clínica per a drogoaddictes.
Finalment es llicencià en la Facultat de Medicina de
Ginebra. En 1923 es
divorcià d'Abraham Goutzait. Després
esdevindrà companya de Fritz Brupbacher,
amb qui exercirà des de 1924 la medicina a Zuric i
compartirà el seu compromís
polític, lluitant especialment per l'emancipació
de la dona i pels drets a la
contracepció, al divorci, a l'avortament i a una lliure
sexualitat. La parella
es caracteritzà per acceptar com a pacients els sectors
més desfavorits i
perseguits de la societat (treballadors immigrants, refugiats
polítics,
dissidents, etc.) i les seves experiències d'aquests anys
van ser explicades en
l'obra Meine Patientinnen (1953).
Les
seves conferències arreu Suïssa van ser
força polèmiques i als cantons de Solothurn
i d'Argòvia van ser totalment prohibides. En 1932 va traduir
al francès la Confessió
de Mikhail Bakunin --que
s'havia descobert en 1917 i havia estat publicada a l'URSS en 1921--,
amb una
introducció del seu company i anotacions de Max Nettlau, i
sobre la qual es
realitzaran traduccions a altres idiomes, com ara al
castellà. Quan en 1945 va
morir Fritz Brupbacher, va continuar publicant obres i
col·laborant en la
revista La Révolution
Prolétarienne,
on denunciarà en un article en 1948 els efectes perversos de
l'estalinisme
sobre determinats escriptors. En 1952 traspassà la seva
consulta i s'instal·là
en un kibbutz a Tel Aviv (Israel) on va escriure les sevesúltimes obres. Enemiga
de tots els conformismes i de totes les disciplines partidistes,és autora de
nombroses obres, com ara Die
Ernährung
vom physiologischen und soziologischen standpunkte aus, Die menschlichen Temperamente (1925), Rationalisierung und Hygiene (1932), Rebeverbot in den Kantonen Solothurn und
Glarus (1935), Sexualfrage und
Geburtenregelung (1936), Zur
Erinnerung
an Fritz Brupbacher (1874-1945) (1945), Meine
Patientinnen. Aus dem Sprechzimmer einer Frauenärztin
(1953) i Hygiene für jedermann
(1955), entre
d'altres. Paulette Brupbacher va morir el 31 de desembre de 1967 a
Unterendingen
(Argòvia, Suïssa)
Paulette
Brupbacher (1880-1967)
***
-
Juan Pérez
Guzmán: El 16 de gener de 1897 neix a
Bélmez (Còrdova, Andalusia, Espanya)
l'anarcosindicalista
Juan Pérez Guzmán. Des de jove
s'adherí al moviment llibertari. Durant la
dictadura de Primo de Rivera s'exilià a França.
En 1930, a causa de la seva
militància, fou expulsat de l'Estat francès i
s'establí a Barcelona
(Catalunya). Lluità a la guerra civil i amb el triomf
franquista passà els
Pirineus i fou internat a camps de concentració. Quan
esclatà la II Guerra
Mundial fou traslladat al nord d'Àfrica i internat a camps
saharians. En 1943,
amb el desembarcament nord-americà a Algèria,
s'incorporà en les forces
aliades, amb les quals lluità fins a 1945. Amb
l'Alliberament s'instal·là a
Decazeville, on treballà com a miner i destacant com un dels
animadors de la
Federació Local de la Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la localitat.
Va ser delegat en representació del sindicat
anarcosindicalista en la major
part de congressos i assemblees plenàries realitzades per
aquesta organització
en l'exili. Entre 1950 i 1960 col·laborà
assíduament en la premsa llibertària (Boletín
Informativo, Boletín Interno CIR,Boletín Ródano-Alpes, Le
Combat Syndicaliste, Espoir, Nervio,Nueva Senda, Solidaridad,Simiente Libertaria, Solidaridad Obrera,
etc.). Juan Pérez Guzmán
va morir el 7 de maig de 1970 a Decazeville (Guiena,
Occitània).
***
- Juan López
Sánchez: El 16 de gener de 1900 neix a Bullas
(Múrcia, Espanya)
l'anarcosindicalista Juan López Sánchez. Fill
d'un guàrdia civil que va ser
destinat a Barcelona, en 1911 començà a treballar
a la capital catalana i ja en
1916 encapçalà una societat d'emmotlladors en
pedra. Ben aviat s'afilià al
Sindicat de la Construcció de Barcelona de la
Confederació Nacional del Treball
(CNT). El 29 de juliol de 1920, arran de l'intent d'assassinat de Julio
Laporta
Cherta i de Mariano Sanz Pou, exmembres de la banda de sicaris de la
patronal
del baró de Köening, comés a l'interior
del tramvia de Sant Andreu a la
carretera de Ribes, i en el qual morí Agustí Gay
Seguí, un dels passatgers del
tramvia del tot innocent, i fou ferit greument el pistoler Sanz, va ser
detingut amb l'activistista confederal Joaquím Roura Giner.
Després de diversos
intents de judici, va ser finalment condemnat el 24 de febrer de 1923 a
un any
i un dia de presó per homicidi i a un any, vuit mesos i 20
dies per efectuar
trets; Roura va ser absolt. A aquest judici s'afegí el 7 de
desembre de 1923 un
consell de guerra a la caserna de Roger de Llúria per
agressió a la força
pública (militars i sometent) ja que es va defensar a trets
de l'anterior
detenció i en el qual se li demanà sis anys de
presó correccional. En 1926,
però, va ser alliberat gràcies a una amnistia. En
1928 s'integrà en el grup«Solidaridad» i impulsà les«Penyes Obreres» amb la finalitat de reorganitzar
els sindicats debilitats per la Dictadura de Primo de Rivera. En 1929
forma
part de Comitè Nacional de la CNT d'Ángel
Pestaña, a qui farà costat en la seva
polèmica amb Joan Peiró. En 1930
encapçalà el Comitè Nacional
confederal i
realitzà una gira propagandística amb
Pestaña i Antonio Martínez Novella per la
comarca del Matarranya.
Entre 1930 i
1931 dirigí Acción
i figurà com a
director de Mañana,
encara que el director
de fet fos Antonio García Birlán. En 1931 va fer
una gira de mítings i de
conferències per Galícia (La Corunya, Vigo,
Moaña, Tui, Verín, Ourense,
Guillarei, Randulfe, Tomiño) juntament amb José
Moreno i José Villaverde. L'agost
de 1931 fou un dels signants del «Manifest dels
Trenta», per la qual cosa en
1932 va ser expulsat del Sindicat de la Construcció de la
CNT de Barcelona. Encapçalà
el moviment trentista a Huelva i
els
Sindicats d'Oposició durant els anys republicans.
Més tard, després de la marxa
de Pestaña, fou secretari de la Federació
Sindicalista Llibertària (FSL), però
no va fer costat Pestaña amb el seu Partit Sindicalista (PS)
i fins i tot el
criticà des de les pàgines de Sindicalismo,
periòdic que dirigí en 1934 a
València. Després del fracàs de
l'Aliança Obrera
afavorí el retorn dels Sindicats d'Oposició a la
CNT i en 1936 va fer mítings a
Castelló i a Cullera. Entre l'1 i el 10 de maig de 1936
assistí al IV Congrés
de la CNT a Saragossa i intervingué en el míting
de clausura; també va fer un
altre míting a Sòria. El 19 de juliol de 1936 va
ser membre del Comitè de Vaga
a València i aquest mateix mes fundà el
periòdic Fragua Social.
El 4 de novembre de 1936, a proposta del Comitè
Nacional de la CNT, va ser nomenat ministre de Comerç en el
segon govern
(«Govern de Concentració») presidit pel
socialista
Largo Caballero. El febrer
de 1937 elaborà un decret que definí i
regularitzà
les operacions a fàbriques,
negocis i comerços. Després dels fets de«Maig del
1937» dimití del seu càrrec ministerial
juntament amb els seus companys ministres Frederica Montseny, Joan
Peiró i Joan
García Oliver. Representà la CNT en el
Comitè
Executiu Popular de València i
durant aquests anys va fer nombrosos mítings i
conferències. El 7 de març de
1939 va ser nomenat a València membre del Comitè
Nacional
del Moviment
Llibertari Espanyol (MLE) i viatjà a París i
s'entrevistà amb Marià Rodríguez
Vázquez (Marianet) per
informar-li de
la seva creació. En tot moment va fer costat el Consell
Nacional de Defensa del
coronel Segismundo Casado, contra el govern de Juan Negrín
López i les
actuacions del Partit Comunista d'Espanya (PCE). Amb el triomf
feixista,
després d'un temps per França,
s'exilià a Londres (Anglaterra). En 1945 publicà
el llibre Material de discusión.
Durant la II Guerra Mundial col·laborà en les
emissions radiofòniques en
castellà de la BBC. En aquesta època
mantingué posicions col·laboracionistes,
defensà una CNT de caràcter polític i
fou delegat de l'Aliança Nacional de
Forces Democràtiques (ANFD) a Gran Bretanya.
Acabà abandonant
l'anarcosindicalisme i reivindicant un ultrasindicalisme
polític, en el qual
els sindicats jugarien el paper dels partits parlamentaris, i que es
denominà«sindicalisme permanentista» --un Estat sindical,
federalista i amb una centralúnica que agrupés tots els treballadors--; no cal
dir que fou un fracàs total.
Entre 1946 i 1949 defensà la maniobra«anarcomonàrquica» de Juan
José Luque
Argente. En 1954 deixà el Regne Unit i s'establí
a Mèxic, on dirigí durant un
temps CNT. En 1965
assumí algunes
tesis del sindicalisme cincpuntista.
En 1966 abandonà Mèxic i retornà a la
Península, on no patí cap persecució
política. El maig de 1968 assistí com a
observador al Congrés dels partidaris de
l'Organització Sindical Espanyola (OSE, més
coneguda com «Sindicat Vertical») a
Tarragona, on defensà la desaparició de la CNT i
acceptà un càrrec remunerat
com a cap de relacions públiques de la Societat
Anònima Laboral de Transports
Municipals de València (SALTUV) lligada al règim
franquista; la seva actitud
ultrareformista molestà fins i tot els cincpuntistes.
En 1972 publicà les seves memòries de la guerra Una misión sin importancia. Memorias de
un sindicalista, amb pròleg
de l'economista i destacat falangista Juan Verlarde Fuertes. Trobem
articles
seus en nombroses publicacions llibertàries, moltes vegades
fent servir
diversos pseudònims (Noy,Juan de Tenas, Juan
de la Rosa, Ovidio de
Abajo, etc.), com ara Acción,CNT, Combate
Sindicalista, Comunidad
Ibérica, Cultura
Libertaria, Despertad, Fragua Social,Peninsular, Sindicalismo,Solidaridad
Obrera, La Tierra, El Trabajo, etc. És autor de Cómo organizará el sindicato
a la sociedad
(sd), Partidos y sindicatos (sd), El sindicalismo, arma política y
económica
(sd), Las órdenes religiosas y el
sindicalismo (1922), La unidad de
la
CNT y su trayectoria (1936), Concepto
del federalismo en la guerra y en la revolución
(1937), Seis meses en el ministerio de
Comercio
(1937), El sindicato y la colectividad
(1938), La mancomunación de los
transportes urbanos de Valencia SALTUV. Una experiencia de
socialización
(1967), España 1966
(1968), Sobre el treintismo confederal
(1978),
etc. Sa companya fou Carmen Portas. Juan López
Sánchez va morir el 26 d'agost
de 1972 a Madrid (Espanya). El seu arxiu personal (documents
orgànics,
correspondència, fotografies, manuscrits, hemeroteca, etc.)
va ser cedit per un
nebot seu a l'Ajuntament de Bullas, el qual el diposità en
2002 a l'Arxiu
General de la Regió de Múrcia.
***
- Miguel Vázquez
Valiño: El 16 de gener
de 1910 neix a Noia (La Corunya, Galíca) l'anarquista,
anarcosindicalista i
galleguista Miguel Vázquez Valiño. De jove
treballà com a aprenent de sabater i
entre 1928 i 1931, fugint del servei militar, emigrà a
l'Argentina. Durant la
II República milità en les Joventuts
Llibertàries. En 1932, de bell nou, passà
una temporada a l'Argentina i retornà definitivament a Noia
en 1935, any en el
qual s'afilia al Sindicat d'Oficis Diversos de la
Confederació Nacional del
Treball (CNT) de la localitat. També milità en
Izquierda Republicana (IR) i en
1936 fou regidor municipal de Noia per aquesta partit. Arran de
l'aixecament
feixista de juliol de 1936, participà en la fugida de les
pesqueres Santa Rosa i Santa Eulalia i passà a Bilbao
(Biscaia, País Basc), on s'incorporà
al Batalló 219. Fou un dels fundadors de la
Federació Regional de Joventuts
Llibertàries Galaiques al Nord (FRJLGN), que per mor de la
guerra tenien la seu
a Gijón (Astúries, Espanya), actuant com un dels
seus principals
propagandistes, i jugà un paper important en
l'Agrupació Confederal Galaica.
Quan el front Nord caigué a mans de l'exèrcit
franquista, fugí amb un vaixell
anglès cap a Bordeus. De bell nou a la Península,
a Barcelona (Catalunya) trobà
l'antic alcalde de Noia, Severiano Iglesias Siso, que li va
proporcionar un
treball al Port de la Selva (Alt Empordà, Catalunya). A
Girona (Gironès,
Catalunya) va ser nomenat secretari de la Federació
d'Agrupacions de Gallecs
Llibertaris (FAGL) i en 1938 fou corresponsal del seu
periòdic Galicia Libre.
Amb el triomf franquista
passà a França i fou tancat, amb sa companya, la
madrilenya Adoración Luelmo,
en diversos camps de concentració, entre ells el de Bram, on
naixerà sa filla
Dora, i el de Besiers. En 1943 formà part del primer
comitè de la CNT del camp
de Montendre (Poitou-Charentes, França), participant en
accions de la
resistència contra l'exèrcit nazi, i poc
després ocupà la secretaria de la
Comissió Departamental de la CNT. En 1945, amb altres
companys, intentà
reorganitzar la Confederació Regional Galaica (CRG) de la
CNT i representà la
Federació Local de Montendre en el Congrés de
París del Moviment Llibertari
Espanyol (MLE) de maig d'aquell any. Instal·lat a Tolosa,
l'agost de 1946 fou
delegat de la Regional 12 en el Ple Nacional de Regionals de la CNT i
fou
nomenat secretari d'Organització i Estadística
del Secretariat Intercontinental
(SI) del Comitè Nacional de la CNT en l'Exili. En aquestaèpoca, amb altres
companys (José Sánchez Triñanes,
Antonio Martínez, Rafael Muertes i José
Vergara) planejaren atemptar contra el dictador Francisco Franco en una
de les
seves visites a la Corunya. En 1947 formà part de la
Comissió de Relacions de
la CRG i l'octubre d'aquell any fou reelegit en les seus
càrrecs en el II
Congrés de Federacions Locals de l'MLE de Tolosa de
Llenguadoc. Aquest mateix
1947 representà, amb San Sicart, Puig Elías i
Germinal Esgleas, la CNT en la Junta
Española de Liberación (JEL, Junta Espanyola
d'Alliberament), que es dissolgué definitivament
el 19 de setembre d'aquell any. En 1948 assistí al III
Congrés de l'MLE com a
membre dels comitès nacionals de la CNT i de la
Federació Anarquista Ibèrica
(FAI) i fou durament atacat per diversos companys, entre ells Josep
Peirats
Valls, que l'acusà
d'«irresponsabilitat». Aquest any
col·laborà en CNT
de París. Amb José Penido Iglesias i
José Luis Chamorro Castro creà un
Comitè Regional gallec confederal a Tolosa,
el qual publicà entre 1948 i 1950 Solidaridad.
Boletín Interior de la Confederación Regional
Galaica. En 1949 prologà el
llibre de Campio Carpio Curros
Enríquez.
Poeta épico de la España heroica.
Decidí emigrar a Amèrica i l'octubre de
1950 es traslladà amb sa família a Porto Alegre
(Rio Grande do Sul, Brasil),
formant part d'una expedició organitzada pel govern brasiler
i les Nacions
Unides per a colonitzar aquelles terres. En 1952
col·laborà en Ruta.
Al Brasil treballà com a
constructor i acabà abandonant la CNT i
col·laborant amb el cònsol franquista,
donant lloc a la divisió de la republicana Societat
Espanyola de Socors Mutus
(SESM) i creant la franquista «Casa de
España», també anomenada«Centro
Español». A més a més
participà en una cooperativa de construcció
juntament amb
un grup de paletes. En 1955 passà clandestinament a
l'Uruguai i a Montevideo
s'integrà en la franquista Casa Gallega. En 1957
fundà el «Centro
Coruñés» i
dirigí el seu butlletí Finisterre
fins al 1962. Posteriorment a Montevideo participà en
diverses organitzacions galleguistes
(Irmandade Galeguista, Patronato de Cultura Galega, Casa de
Galícia, etc.),
fundà el «Suplemento Gallego» del Diario
Español i dirigí O
Irmandiño. Orgão
da Irmandade Galeguista do Uruguai. En 1964 fou un dels
fundadors, i membre
de la seva primera Comissió Directiva, del Patronat de
Cultura Gallega de
Montevideo, participant en les seves emissions
radiofòniques. En 1989
col·laborà en la revista Ecos
da Terra.
Miguel Vázquez Valiño morí en 1990 a
Montevideo (Uruguai).
***
-
Marcelino Bilbao
Bilbao: El 16 de gener de 1920 neix a Alonsotegi (Biscaia,
País Basc) el
milicià confederal Marcelino Bilbao Bilbao. Abandonat pels
seus pares
biològics, no es coneix amb exactitud la data i lloc de
naixement, però el més
probable és que siguin les dades apuntades. Va ser acollit
per una família
nombrosa i humil. Quan tenia 12 anys el mestre l'obligà a
abandonar l'escola i
hagué de començar a treballar temporalment amb
son pare a la mina «La
Primitiva». Poc després
començà a fer feina a la fàbrica de
filatures de jute«Rica», lloc on va debutar en l'activisme
polític. A l'empara de son germà
Jesús, quan tenia 13 anys començà a
participar en diverses manifestacions,
vagues i sabotatges que es realitzaven a Bilbao durant la II
República. Afiliat
a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU), quan esclatà
la guerra s'afegí a
un grup d'anarquistes mobilitzats per fer front l'aixecament feixista
al País
Basc. El setembre de 1936, quan es formaren els primers batallons
anarquistes,
s'integrà al «Batalló Isaac
Puente» de la Confederació Nacional del Treball
(CNT). En la primera topada amb l'exèrcit franquista,
destacà en una acció
valerosa i es guanyà l'afecte dels companys anarquistes que
en principi
n'havien desconfiat per la seva filiació comunista. Entre el
febrer i el març
de 1937 el «Batalló Isaac Puente»,
integrat en la I Brigada de les Brigades
Expedicionàries Basques, lluità per la conquesta
d'Oviedo; però hagué de tornar
al País Basc per frenar l'ofensiva del general Emilio Mola
sobre Biscaia. El 26
d'abril de 1937 fou testimoni del bombardeig de Guernica, on
ajudà la població
civil a evacuar la vila. Després continuà
lluitant amb efectius asturians a
Sollube i a Peñas de Lemona i fou ferit en dues ocasions.
Després de la caiguda
de Bilbao fou nomenat tinent, grau amb el qual combaté fins
al final de la
guerra. Quan Santander va caure a mans feixistes, els batallons bascos«Isaac
Puente», «Larrañaga» i«Zabalbide» van continuar lluitant a la zona nord
de la
Península fins al final de la contesa. A
Astúries, el «Batalló Issac
Puente»
destacà en els combats del Mazuco i per aquestes accions
aquesta tropa fou
condecorat pel president del Consell d'Astúries, Belarmino
Tomás, amb la
Medalla de la Llibertat, lliurada al comandant Antonio Teresa de
Miguel. Amb la
desfeta del front nord, amb altres companys intentà
evadir-se per mar cap a
Gijón, però la presència de la quinta
columna els va dissuadir i
finalment aconseguiren embarcar a Avilés rumb a Bordeus.
Més tard passà a
Catalunya amb tren i, després d'uns dies de descans a
Figueres amb les Brigades
Internacionals, el desembre de 1937 s'enquadrà en la 63
Companyia de
Metralladores Maxim de la Defensa Especial Contra Avions (DECA) com a
responsable de tres metralladores antiaèries que es
transportaven amb camions
Katiuska. El febrer de 1937 participà en la batalla de
Terol, on va conèixer
Valentín González (El Campesino).
Després del fracàs de l'ofensiva sobre
Terol, la companyia reculà pel riu Segre fins a Lleida, on
coincidí amb El
Campesino i Enrique Líster. A finals de 1938 fou traslladat
a la Bateria 528
Oerlikon de la DECA i el 9 de febrer de 1939 passà la
frontera per La Jonquera.
A França passà per diversos camps de
concentració: Sant Cebrià, d'on
intentà
fugir sense resultat; Argelers; i Gurs, on conegué
José María Aguirre
Salaberria, futur cunyat seu. Després fou traslladat a
Tarba, on fou obligat a
ingressar en la 25 Companyia de Treballadors Estrangers (CTE). Passada
d'una
curta estada a Setfonts, amb José María Aguirre,
fou enviat a treballar a la
Línia Maginot. El juny de 1940 va ser fet presoner pels
nazis a Épinal i
traslladat al camp de concentració d'Estrasburg, amb la
identificació número
3.293. El 13 de desembre de 1940 fou enviat al camp de Mauthausen, on
trobà
coneguts, com ara Ángel Elejalde. A Mauthasen
patí la pedrera i un experiment
del doctor Aribert Heim (injeccions de benzè al cor), del
qual, de 30
presoners, només sobrevisqueren set. El 10 d'abril de 1943
fou traslladat al
camp annex d'Ebensee, on aconseguí col·locar-se a
les cuines. Participà en
l'aparell de resistència, que propiciarà
l'alliberament del camp el 5 de maig
de 1945. Després d'una odissea arreu d'Àustria
amb altres companys, arribà a
peu a París. Davant la impossibilitat de torna a la
Península, s'establí a casa
del company José María Aguirre a
Châtellerault (Poitou-Charentes), on conegué
sa futura companya Mercedes Aguirre i amb qui tindrà dues
filles. Per
guanyar-se la vida va fer de lleter durant 17 anys i en el seu temps
lliure
jugà al futbol amb l'equip de Dissay. Després,
durant 15 anys i fins a la seva
jubilació, treballarà en una fàbrica
petroquímica. En aquesta fàbrica de 300
empleats, s'afilià a la Confederació General del
Treball (CGT) francesa,
submergint-se en el món sindical. En 2002 Euskal Telebista
(ETB) estrenà el
documental Esclavos vascos del III Reich, on
prestà el seu testimoni. El
18 de juny de 2006 va rebre a Bilbao, amb altres companys de les
milícies
confederals basques, un homenatge oficial de la CNT. Actualment viu a
Châtellerault.
***
- Tomás
Ibáñez
Gracia: El 16 de gener de 1944 neix a Saragossa
(Aragó, Espanya) el psicòleg anarquista
Tomás Ibáñez Gracia. Fill d'un
militant llibertari, en 1947 fou portat per
aquest en braços cap a França pels Pirineus. Quan
tenia 14 anys, amb René
Bianco, fundà el grup Les Jeunes Libertaires a Marsella.
Més tard es traslladà
a París, on estudià psicologia i entrà
en el cercle intel·lectual de Michel
Foucault. Durant els anys seixanta fou un dels fundadors de la Liaison
desÉtudiants Anarchistes (LEA, Unió d'Estudiants
Anarquistes), que donà lloc al«Moviment 22 de març» (Daniel
Cohn-Bendit, Serge July, etc.) a la facultat de
Nanterre, fonamental en l'esclat dels fets de «Maig de
1968». Alguns li
atribueixen la invenció de la lletra A encerclada com a
símbol de l'anarquisme
(1964). En aquests anys fou redactor de Le
Monde Libertaire i d'Action
Libertaire, portaveu de les Joventuts
Llibertàries. Entre gener de 1966 i
abril de 1969 fou membre de la Comissió de Relacions de la
Federació Ibèrica de
Joventuts Llibertàries (FIJL). Arran dels fets de«Maig de 1968» va patir
represàlies i fou desterrat sis mesos de París,
assignant-li residència sota
vigilància en una remota regió francesa. De bell
nou a la capital francesa,
entrà a fer feina al Laboratori de Psicologia Social dirigit
per Robert Pagès.
En 1971 fundà, amb altres, l'editorial La Hormiga. En 1973
retornà a la
Península i participà activament en la
reconstrucció de la Confederació
Nacional del Treball (CNT) a Barcelona (Catalunya),
organització que abandonà
arran del V Congrés de la CNT i de l'escissió
sorgida. Aconseguí una plaça en
la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), es
doctorà i acabà com a catedràtic
de Psicologia Social d'aquesta universitat. En 1989 va ser un dels
fundadors de
la revista Archipiélago
i fou un dels
membres del seu consell de redacció. El 2 d'octubre de 1993
participà a
Barcelona en el debat «Més enllà de la
democràcia», amb Amadeo Bertolo, Heleno
Saña i José Luis García Rua, dins
d'«Anarquisme: Exposició Internacional».
En
2000 s'afilià a la Confederació General del
Treball (CGT). En 2007 es jubilà de
la seva càtedra de Psicologia Social en el Departament de
Psicologia Social de
la UAB. El 17 de desembre de 2010 participà en l'acte de
clausura de «100 anys
d'anarcosindicalisme», organitzat per la CGT i la
Fundació Salvador Seguí de
Barcelona. Durant sa vida ha publicat en nombroses publicacions
llibertàries,
com ara Action Libertaire, Archipiélago, Bulletin
des Jeunes Libertaires, Catalunya,Debate Libertario,A Ideia, Libertaria,Libre Pensamiento,Marea Negra, Le
Monde Libertaire, Nada,Página Abierta, Polémica, Presencia,Réfractions, Les Temps Maudits, Volontà,El Viejo Topo, etc.; a
més de
d'infinitats d'articles sobre psicologia en revistes especialitzades (L'Année Psycologique, Athenea Digital, Boletín
de Psicología, Bulletin
de Psychologie, Inguruak,Newsletter. The Social Psychology Section,Política y Sociedad, Psic.Soc., Psique
y Sociedad, Revista Interamericana
de Psicología, Revista
Latinoamericana de Psicología, Revista
de Occidente, Revista de
Psicología
General y Aplicada, Revista de
Psicoterapia, Revista de la
Universidad de Guadalajara, Revue
Française de Sociologie, Theory
and
Psychology, etc. És autor de desenes de llibres
sobre psicologia i
psicologia social i sobre anarquisme destaquen Notions
et observations sur les confrontations étudiants-ouvriers
dans
la crise de mai-juin (1968), Poder
y
libertad. Naturaleza, modalidades y mecanismos de las relaciones de
poder
(1982, tesi doctoral), La
révolution.
Anarchisme contemporain (1984, amb altres), Anarquisme.
Exposició Internacional (1993, amb altres), La culture libertaire (1996, amb
altres),Municiones
para disidentes. Realidad, verdad, política
(2001), El lenguaje libertario
(1999,
amb altres), ¿Es actual el
anarquismo?
(2004), Contra la dominación.
Variaciones
sobre la salvaje exigencia de libertad... entre Castoriadis, Foucault,
Rorty y
Serres (2005), Por qué
A: Fragmentos
dispersos para un anarquismo sin dogmas (2006), Insurgencia libertaria. Las Juventudes Libertarias
en la lucha contra
el franquismo (2010, amb Salvador Gurucharri), etc.
Defuncions
- Tomàs Vera
Morales: El 16 de gener de 1938 mor a Cabeza de Buey
(Badajoz, Extremadura,
Espanya) el fotògraf, pintor i dibuixant anarquista i
anarcosindicalista Tomàs
Vera Morales, citat a vegades com Juan
Vera i conegut sota el pseudònim
artístic d'Esbelt. Havia
nascut en 1913 –algunes fonts apunten 1911– a
Alacant
(Alacantí, País Valencià). De
família modesta, son pare, Tomàs Vera Pastor, era
venedor de peix al mercat i president en 1928 de la societat de l'ofici
d'influència socialista. Estudià a l'Escola Model
d'Alacant, centre educatiu de
creença protestant, i destacà com a dibuixant a
l'Escola d'Arts i Oficis. Ben
aviat s'afilià a la Confederació Nacional del
Treball (CNT) i fou un dels
fundadores de les Joventuts Llibertàries d'Alacant;
també ajudà a la creació de
l'Ateneu Llibertari de la ciutat. En aquesta època era
fotògraf als Tallers
Lillo d'Alacant i estava especialitzat el retoc fotogràfic.
El 9 de maig de
1933, durant la vaga al port d'Alacant, va ser detingut per sabotatge a
les
vies ferroviàries del Trenet
de la
Marina. La seva detenció es produí al seu
domicili, al carrer Lepant, al barri
de Sant Roc d'Alacant, i la policia aprofità l'escorcoll de
casa seva per
dispersar la seva important biblioteca. Després de romandre
preventivament 10
mesos a la presó d'Alacant, va ser alliberat i
s'instal·là amb sa companya
Julia a Barcelona (Catalunya). Com que era insubmís al
servei militar, visqué a
la capital catalana amb nom fals i guanyant-se la vida, de mala manera,
retocant fotos. En 1934 col·laborà en el
periòdic alacantí Inquietudes.
Quan l'aixecament militar feixista de juliol de 1936
s'allistà com a milicià a la «Columna
Ascaso» i, després de la
militarització,
fou nomenat tinent d'Informació de la 128 Brigada, passant
més tard a l'Estat
Major de la 28 Divisió. El 17 d'abril de 1937
assistí a la reunió a Barcelona
del Sindicat de Dibuixants del Sindicat d'Ensenyament i de Professions
Liberals
de la CNT on es va constituir la nova junta directiva i de la qual va
ser
nomenat delegat de Treball. Tomàs Vera Morales va morir, a
resultes de
l'explosió d'un obús, el 16 de gener de 1938
lluitant en la batalla de
Valsequillo, al front d'Extremadura, a la Sierra Trapera (Cabeza de
Buey, Badajoz,
Extremadura, Espanya). A més de dissenyar cartells, trobem,
sota el pseudònim
d'Esbelt, nombroses caricatures,
fotomuntatges i dibuixos seus en portades de llibres i en diferents
publicacions periòdiques, com ara Butlletí
CNT-FAI, Ideas, ¡Liberación!, Porvenir, Solidaridad
Obrera,Tiempos Nuevos i Tierra
y Libertad, entre d'altres. La seva obra artística
destaca
per la seva crítica radical al capitalisme, a
l'Església i al feixisme.
***
- Eusebi Carbó
Carbó:El
16 de gener de 1958
mor a la Ciutat de Mèxic (Mèxic) el periodista i
propagandista anarcosindicalista i anarquista
Eusebi Carbó Carbó --signava Eusebi C.
Carbó. Havia nascut el 31 de
desembre de 1883 a Palamós (Baix Empordà,
Catalunya) en una família republicana
federalista i anticlerical. Va militar en les Joventuts Federals,
però va
evolucionar ràpidament cap a l'anarquisme després
de llegir Godwin, Proudhon,
Kropotkin i Bakunin. Quan tenia 18 anys va ser empresonat per primer
cop. En
1905 va freqüentar el «Grup Avenir». El
1915 va dirigir la publicació Reivindicació,
va assistir al Congrés de Ferrol en representació
de Solidaridad Obrera
i va fer una gira de mítings per Galícia amb
Castiñeira i López Bouza. En 1916
va assistir amb Mauro Bajatierra al Congrés de la
Unió General de Treballadors
(UGT) i va ser membre del grup «Los Iguales». En
1918 va participar en la
Conferència Internacional del Treball de Ginebra, en el VI
Congrés de la
Federació Nacional d'Agricultors a València
defensant la línia dura i al
Congrés Nacional Anarquista de Barcelona en
representació de Llevant. En 1919
va ser nomenat delegat per entrevistar-se amb les organitzacions
sindicals
Italianes i es va posar al front de Solidaridad Obrera
de València. En
representació de la Confederació Regional de
Llevant va assistir a Madrid el
desembre de 1919 al Segon Congrés de la CNT
(Congrés de la Comèdia), on va ser
un dels 24 signants del dictamen sobre la definició
ideològica de la CNT, que
declarava «la finalitat que persegueix la CNT és
el Comunisme Llibertari», a
més d'intervenir en la ponència sobre propaganda,
defensar la Revolució russa
com a superació de la socialdemocràcia --va ser
nomenat per anar a Rússia amb
Pestaña i Quemades-- i va combatre les tesis de Quintanilla.
Durant els anys
posteriors es va caracteritzar per representar la tendència
més anarquista i
des del 1921 va condemnar la dictadura del proletariat. Entre 1921 i
1923 va
estar pres a València processat pel «Cas Conde de
Salvatierra». En 1922 va
dirigir Cultura y Acción a Saragossa.
Durant la Dictadura de Primo de
Rivera es va exiliar a Perpinyà, on va fer de taxista. Va
tenir amistat amb
Malatesta, Borghi, Fabbri, i va ser amic personal de Joan
Peiró. Va participar
en la controvèrsia que va enfrontar Peiró i
Pestaña. En 1927 va signar el
manifest en defensa de la CNT. El març de 1930 va ser un
dels signants del«Manifest d'Intel·ligència
Republicana», i també
redactor de La
Guerra Social. En la Conferència Regional de la
CNT de Catalunya
(Barcelona, 6 de juliol de 1930), va ser nomenat redactor de Solidaridad
Obrera, dirigida per Peiró. Va participar en la
Conferència de la
Confederació Regional del Treball de Catalunya (CRTC),
celebrada a Barcelona
entre el 31 de maig i 1 de juny de 1931. Entre el 10 i el 16 de juny de
1931 va
presidir a Madrid la novena sessió del Tercer
Congrés Confederal de la CNT, on
va ser elegit delegat per assistir al Congrés de
l'Associació Internacional del
Treball (AIT). L'agost de 1931 va assistir a Barcelona al Ple de
Sindicats de
la CRTC. Es va instal·lar a València, on va ser
redactor del periòdic Solidaridad
Obrera d'aquella ciutat. Les seves activitats i les seves
opinions el
portaren repetidament a la presó, on s'hi passà
un total de deu anys repartits
entre seixanta empresonaments. En 1933, des de la secretaria de l'AIT
amb
Schapiro, es va oposar a la supremacia de la Federació
Anarquista Ibèrica (FAI)
i va rebutjar representar la FAI en el Comitè Revolucionari
de Saragossa. En
1934 es va entrevistar amb Companys en nom de la CNT i va formar part
de la
comissió encarregada de recollir els infants dels vaguistes
de Saragossa. El 23
de juny de 1934 a Madrid va representar Catalunya en el Ple Nacional de
Regionals, on va polemitzar amb José M. Martínez
sobre l'aliancisme asturià al
qual s'oposava. Es va integrar en la redacció de Solidaridad
Obrera amb
Felipe Alaiz. Abans d'esclatar la guerra des de la Secretaria de l'AIT
va
reafirmar l'ortodòxia anarcosindicalista, però
durant el conflicte bèl·lic va
ocupar càrrecs polítics: vocal del Consell
d'Economia i del Comissariat de
Propaganda de la Generalitat de Catalunya, i càrrecs en el
Ministeri d'Educació
i Instrucció. Entre 1937 i 1938 va dirigir el diari de la
CNT en català Catalunya. Fou
l'animador, amb Armand Schoffer (Armando
Rodríguez), Fosca Corsinovi i Enrico Zambonini, de
la Colònia Infantil «L'Adunata
dei Refrattari», que fou finançada
gràcies a una «col·lecta
intercontinental» organitzada
per la revista italoamericana L'Adunata
dei Refrattari i que va ser inaugurada el 7 de novembre de
1938 a Pins del
Vallès –actual Sant Cugat del Vallès
(Vallès Occidental, Catalunya)– i que
assistia sanitàriament i pedagògicament una
trentena d'orfes espanyols de
guerra. Exiliat a
França i després a Santo Domingo
(República Dominicana) en 1940, va
establir-se a Mèxic. En 1943 va ocupar la secretaria de CNT
i es va oposar a
les tesis de García Oliver des de la nova FAI. En 1945 va
ser secretari de la
Delegació General de la CNT a Mèxic i va refusar
el càrrec de ministre del
Govern Giral de la República espanyola en l'exili.
Després la faceta
periodística va predominar, sempre, però, al
servei del seu ideal anarquista.
Va fer servir nombrosos pseudònims, com ara XXX,Mario Negro, Gustavo,Simplicio, Negresco, H.
Horizonte, Romano, Rodrigo,Gran Orador, etc. Va publicar, entre altres llibres,Gestas
magníficas, Interviú con el
gran revolucionario Enrique Malatesta
(1921), En linia recta. El naturismo y el problema naturista
(1930),La
bancarrota fraudulenta del marxismo (1941), La
Reconstrucción de España:
sus problemas económicos, políticos y morales
(1945). Va traduir diversos
autors italians, com ara Malatesta (La revolución
en Italia: nuestra opinión
para su triunfo) o Leo Weiczen-Giuliani (Historia
del socialismo europeo
en el siglo XX). Sa companya va
ser Margarita Gironella.
***
- Juan Perea
Oñate: El 16 de gener de 1973 mor a Le
Grand-Lucé (País del Loira, França)
l'anarcosindicalista Juan Perea Oñate. Havia nascut cap el
1899 a Morón de la
Frontera (Sevilla, Andalusia, Espanya). Jornaler de
professió, quan era
adolescent s'afilià a la Confederació Nacional
del Treball (CNT) del seu poble
natal i fou delegat en diverses quadrilles jornaleres. Quan el cop
militar feixista
de juliol de 1936, entrà a formar part de les
milícies que es formaren a Morón
de la Frontera i lluità a diversos fronts
(Màlaga, llevant peninsular, Aragó i Catalunya),
aconseguint el grau militar de capità gràcies als
seus coneixements de
cavalleria. En 1939, amb el triomf franquista, creuà els
Pirineus i va ser
internat als camps de concentració de Vernet.
Després de la II Guerra Mundial
s'instal·là a Mans (País del Loira,
França) i milità en la Federació Local
de
la CNT d'aquesta localitat. Juan Perea Oñate va morir,
després de patir una
malaltia durant 12 anys, el 16 de gener de 1973 a l'Hospital
Château de Lucé a Le
Grand-Lucé (País del Loira, França).
---
Continua...
---